Florida SECUNDÀRIA CIÈNCIES SOCIALS 4T ESO Departament de Socials 1r Trimestre. Curs 2010-2011 INFORMACIÓ SOBRE LA INQUISICIÓ
1
LA INQUISICIÓ AL SEGLE XVIII La Inquisició va ser una institució judicial creada pel Pontífex Romà Gregori IX l'any 1231 per lluitar en contra de les heretgies. Molts anys més endavant, el 1478 per iniciativa de Ferran el Catòlic i amb la finalitat de combatre als jueus, es crea la Inquisició Espanyola depenent directament de la corona. Va ser l'única institució comú d'Aragó i Castella durant molt de temps. Aquest fet va ajudar a enfortir la monarquia. El primer període va destacar pel seu rigor i virulència. La seva activitat va ser alta durant les monarquies de la casa d'Àustria, i minvant durant la Casa de Borbó, va durar fins el 1834. La Inquisició Espanyola va ser establerta amb la butlla del papa Sixt IV autoritzava als Reis Catòlics a anomenar inquisidors en els seus regnes i un tribunal controlat per la Corona (1478). Aquest nou tipus d'inquisició es va estendre per tota la península, convertint-se en l'única institució comuna a tots els súbdits de la corona, a banda de la pròpia Corona, a qui servia com a instrument del poder reial. En resum, la Inquisició s'independitza de Roma, i es posa al servei dels Reis Catòlics i els seus successors que l'usaran com una poderosa arma. Un exemple d'això és la persecució que va fer la Inquisició, per motius polítics, contra Antonio Pérez, antic secretari deFelip II que s'havia refugiat a Aragó.
2
Etapes històriques de la Inquisició •
Fundació (1478) (a la Corona d'Aragó s'instaura el 1482, excepte a Mallorca que ho fa el 1488). Fins a mitjan del segle XVI (1530). Gran activitat. Objectiu: jueus. Període de severes penes.
•
1530 a 1640. L'activitat del tribunal decau. El Sant Ofici es fa més lent i burocràtic. L'objectiu principal en aquesta època eren els cristians vells. 1640 a 1660. Sorgeix un nou brot d'activitat. Principalment sobre conversos o cristians nous. 1675 a 1691. Onada de processos inquisitorials a Mallorca contra els conversos despres de 125 anys de no perseguir-los, que donà lloc al fenòmen xueta 1691 a tot el segle XVIII. Inactivitat cada vegada major. Es va dedicar sobretot a intentar frenar la introducció a Espanya de les noves idees il·lustrades.
• •
•
•
A Espanya la inquisició es va suprimir en 1820 durant el Trienni Liberal, i encara que Ferran VII va restablir la inquisició. Les practiques de tortura acaben en 1834.
3
Algunes accions protagonitzades per la Inquisició a la Corona d'Aragó 1482 S'instaura a la Corona d'Aragó i el mateix any comença la persecució i crema de la Bíblia Valenciana, primera Bíblia impresa en català. 1482 Enceta un procediment contra la família del filòsof Joan Lluís Vives. El 1509 aquest haurà d'exiliar-se a França. 1484 El filòsof i eclesiàstic Pere Daguí és acusat d'heterodòxia, per l'inquisidor de Mallorca. 1509 Crema en la foguera al poeta, metge i catedràtic universitari Lluís Alcanyís i a la seua dona. Segle XVI, principis, el valencià Francesc Vicent, autor del Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100 , primer llibre de teoria dels escacs, ha de fugir a Itàlia per problemes amb la Inquisició. Segle XVI el Llàtzer de Tormos, obra possiblement redactada originàriament en català per Joan Lluís Vives, és inclosa a l'Índex de llibres prohibits de la Inquisició. 1770 Les obres teatrals de Francesc Vicent Garcia i Torres són prohibides. 1774, aproximadament, el valencià Josep Climent i Avinent, bisbe de Barcelona, partidari de l'ús del català, és denunciat per Campomanes, per finançar la Diputació i col·laborar amb els avalots de les quintes.
4
1826 el mestre valencià Gaietà Ripoll és condemnat a la forca per les Juntes de Fe de la Inquisició per menjar carn el divendres i retirar el crucifix de l'aula on impartia classes.
Organització interna •
Consell de la General i Suprema Inquisició: Elaborava instruccions per als tribunals, examinava informes de les vistes, ordenava inspeccions, revisava causes, i actuava com a tribunal per als membres del Sant Ofici que hagueren comès algun crim. El president era l'Inquisidor general. Els altres eren prelats, lletrats i inquisidors provincials designats pel Rei.
•
Tribunals: Formats per inquisidors, la gran majoria clergues seculars amb formació jurídica, a més d'altres funcionaris com fiscals, secretaris, algutzirs, notaris, etc.
•
Familiars:Sense salari fix. Fomentaven la delació, rebien testificacions i agafaven els acusats. A pesar de ser uns personatges odiats per la població, el fet d'estar exempts de determinades contribucions fiscals va fer que el seu nombre creixés de forma notable. A més, podien anar armats, tenien el privilegi de jurisdicció, i era una demostració de neteja de sang.
5
Procés penal Edicte de gràcia: 30 o 40 dies perquè l'acusat confessara el seu culpa, i no se li apliqués la pena de mort, presó perpètua, ni la confiscació de béns. O (segons les èpoques) Edicte de fe. Delació. Converteix tots els ciutadans en possibles col·laboradors del tribunal. Detenció: En una presó de la inquisició. Investigació: Per a restablir la veritat o no de l'acusació. Reu: Incomunicat, ignorava la identitat del delator i els càrrecs que se li imputaven, fomentant així la denúncia. Segrest de béns: Per a sufragar les despeses del procés i manteniment de l'acusat. Judici. El reu comptava amb un advocat defensor, que increpava el reu a què confessés els seus culpes, més que defensar-lo. Tot acabava en absolució o condemna. Acte de fe. Manifestació pública de la Inquisició a la recerca d'exemplaritat. Si durant la investigació el reu confessava la seua culpabilitat, això era considerat prova. Si la confessió era parcial o l'evidència defectuosa, el reu era sotmès a turment. La mort en la foguera era la pena màxima, per a heretges reincidents o impenitents.
6
La Història de la Inquisició al Set-cents ofereix un panorama complex. Als segles anteriors el dit tribunal havia tingut sempre un camp d'acció preferencial: conversos, erasmistes i ortodoxos, tots ells amb diferències amb l’Església Católica. Després de l'expulsió dels moriscos l'any 1609, el problema fou tallat de soca-rel. En aquest segle, no hi ha cap moviment heterodox de particular importància. Les causes polítiques són, en certa mesura l'aspecte més característic de l'actuació inquisitorial: els nous equips governamentals de la dinastia borbònica en part de procedència burgesa, s'adhereixen a les idees enciclopèdiques i il·lustrades. La política de la monarquia en especial el regnat de Carles III va xocar amb l'autonomia dels Inquisidors. El Sant Ofici era com un Estat dins del propi Estat, i aquesta independència el col·locava fora de l'abast de l'autoritat reial.
Madurat al llarg del segle, aquest serà el principal argument emprat als debats de les Corts de Cadis. Malgrat tot, l’activitat del tribunal va decaure a causa de l'eradicació de les principals minories religioses dissidents de l'Espanya moderna. Heterodoxos de menor quantia, alguns grups residuals de judaïtzants i casos de bruixeria, sodomia, bigàmia, etc, prestaren material escàs per a l'actuació del Sant Ofici. A principis del segle XVIII, se substanciaren algunes causes contra partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria. No debades, la repressió que es dugué a terme fou duríssima arran de la desfeta d'Almansa. En la segona meitat de la centúria, l'entrada a la Península dels corrents de pensament transpirenaics provocà l'atenció inquisitorial sobretot pel que respecta als llibres. No obstant, els intents del Sant Ofici d'evitar l'entrada de llibres estrangers xocaven amb un actiu contraban, i les obres de Voltaire, de Rousseau, de Holbach, etc, circulaven.
7
Tanmateix, aquest afebliment de la Inquisició no s’ha d’entendre de manera absoluta. En tot cas l'hauríem de situar només en la segona meitat del segle. Cal dir però que no hi ha una investigació que permeta determinar l'esfera d'acció del tribunal en aquesta època ni tampoc sobre la seua intensitat. Un altre aspecte, més difícil d'estudiar, és el de l'actuació del Sant Ofici respecte de les noves idees científiques. Al segle XVIII, aparegueren diversos índexs de llibres prohibits, el més important dels quals, o si més no el que té major volum, és del 1747, publicat per l'Inquisidor Francesc Pérez de Pardo. Posteriorment, les obres dels grans filòsofs il·lustrats foren prohibides de manera progressiva. De fet, però, i com hem dit abans, els llibres entraven, es venien i es llegien.
Una característica important de la història de la ciència en aquest segle, és la difusió de les idees copernicanes: essencialment, que el centre del sistema planetari era el Sol i no pas la Terra. L'oposició de l'Església a la teoria heliocèntrica es basava en raons teològiques, no pas científiques, i el cas de Galileu Galilei, en el segle anterior, n'és un exemple. A la Península, aquestes idees eren ja conegudes des del Cinc-cents, però la seua introducció topava amb la repressió inquisitorial. Encara que en el Setcents, els científics espanyols s'adherien preferentment - per por al Sant Ofici, sembla- a la teoria eclèctica de Tycho Brahe. Tal és el cas del gran metge valencià Andreu Piquer.
8
L'ABOLICIÓ DE LA INQUISICIÓ: PUNT I FINAL? Ja hem constatat, al segle XVIII, la decadència del Tribunal del Sant Ofici, especialment a la segona meitat de la centúria. Aquest declivi apareix en l'evident disminució del nombre dels processos, en la lleugeresa de les penes, en la prudent actuació dels Inquisidors -excepció feta del cas d'Olavide- davant l'onada lliurepensadora, en la relativa ineficàcia de les seues mesures, etc. Fins i tot podem constatar una sensible disminució de la nòmina dels funcionaris i dels ingressos: La Inquisició de València amb prou feines podia saldar despeses a final d'exercici. Les idees abolicionistes van anar gestant-se al llarg del segle. El ministres de Carles III, i possiblement el mateix Rei, haurien escomés l'abolició del Tribunal si els hagués resultat especialment incòmode. La Inquisició, com bé assenyalàvem adés, Estat dins l'Estat; xocava , al segle XVIII més que mai, amb la política regalista de la Monarquia.
En 1808, la invasió francesa i el subsegüent esclat de la Guerra del Francés (1808-1814), obriren una nova etapa dins la història d'Espanya. L'Estat sense Rei, en lluita amb els invasors, emprén la tasca de donar-se una nova estructura constitucional. Les Corts reunides a Cadis el 24 de setembre del 1810 són per a Espanya, el que la Constituent del 1789 és per a França, és a dir: una Assemblea revolucionària. Llibertat d'impremta, sobirania conjunta del Rei i del poble,
9
abolició dels senyorius jurisdiccionals, supressió de la Inquisició, etc, són les disposicions que van desfent l'edifici de l'Ancient Régime.
El debat sobre la supressió del Sant Ofici, l'any 1813, va ser llarg i animat. Tant que el Diari de Sessions li dedica un volum especial. Els arguments dels diputats abolicionistes van ser, en substància, els ja desenvolupats al segle XVIII: incompatibilitat del Tribunal amb l'exercici lliure de la sobirania, intromissió en la política de la Monarquia, irregularitat del seu procediment, etc. Així doncs, les idees abolicionistes, forjades durant el segle, es van manifestar obertament en les Corts de Cadis de 1810-1813, en les que el diputat valencià Joaquim Llorenç Villanueva va ser un dels més conspicus defensors de l'abolició. La tasca legisladora de les Corts -hom hem dit en un altre lloc- es realitzava en el buit, sobre un país irreal. I aquest país, a l'hora de la veritat, no hi va saber respondre. En retornar de França el 1814, Ferran VII signà a València el famós decret de 4 de maig, que abolia els de les Corts. La Inquisició, doncs, era de nou implantada. Tanmateix, les pèrdues que havia sofert a conseqüència de la guerra i l'abolició eren irreparables. El Sant Ofici no se'n va poder restablir. Les poques causes substanciades en aquests anys ho foren amb especial moderació. La trajectòria oscil·lant de la història política espanyola va sotmetre la Inquisició a successives abolicions i restauracions. La revolució triomfant de l'any 1820, en posar de nou en vigor els decrets gaditans, tornà a abolir el 10
Sant Ofici. I el 1823, amb la reinstauració de Ferran VII com a monarca absolut, foren revocats tots els decrets del Trienni. D'aquesta última època, que els liberals anomenen “ominosa dècada”, és la darrera execució per heretgia que enregistra la història de la Inquisició. El lloc, València, el reu executat fou el mestre Gaietà Ripoll.
Ripoll, que havia lluitat en la Guerra del Francés, fou fet presoner i dut dellà els Pirineus. A França, sembla, es va fer deista. De regrés a València, a l'escola llevà el crucifix de l'aula i féu substituir als xiquets la frase de salutació “Ave Maria” per un altra “Alabado sea Dios”. Acusat per aquesta causa, va ser processat per la Junta de fe creada per l'arquebisbe. La Inquisició -aquest punt, però, no està gens clar- encara que restablerta sembla que no funcionava. Després d'un llarg procés que va durar dos anys, el 31 de juliol del 1826 fou penjat. Bé que les autoritats civils no gosaren fer la crema ritual, posaren unes flames simbòliques pintades sota el cadafal. L'execució de Ripoll va tenir una gran repercussió a Europa. A Espanya, els liberals en feren una mena de símbol: la darrera víctima de la barbàrie i de la intransigència representada per l'absolutisme.
De facto ja inexistent, el Sant Ofici de la Inquisició va ser definitivament abolit pel Decret de 15 de juliol del 1834, mort ja Ferran VII. El regnat 11
d'Isabel II representa la instal·lació en el poder dels liberals. L'absolutisme, coagulat entorn del germà del rei mort, Carles Maria Isidre, s'alçà en armes al País Basc, Navarra, a l'Aragó, a Catalunya i al País Valencià. Som en plena guerra carlina. Els seus partidaris encara defensen el Sant Ofici. A Madrid, però, Nicolau Maria Garelli, antic catedràtic de la Universitat de València, signa el decret d'extinció definitiva.. Pel seu interés us reproduïm l'articulat del mateix.
Vet ací un fragment de l'esmentat decret: Se declara suprimido definitivamente el Tribunal de la Inquisición. Los precios rústicos y urbanos, censos u otros bienes con que les había dotado la piedad soberana o cuya adquisición le proporcionó por medio de las leyes dictadas para su protección, se adjudican a la extinción de la Deuda pública. Las ciento una canonjías que estaban agregadas a la Inquisición se aplican al mismo objeto, con sujeción a mi Real decreto de 9 de marzo último y por el tiempo que expresan las Bulas apostólicas sobre la materia.
12
Los empleados de dicho Tribunal y sus dependencias que posen prebendas eclesiásticas u obtengan cargos civiles de cualquiera clase con sueldo, no tendrán derecho a percibir el que les correspondía sobre los fondos del mismo Tribunal, cuando servían en él sus destinos. Todos los demás empleados, mientras no se les proporcione otra colocación, percibirán exactamente de la Caja de Amortización el sueldo que les corresponda, según clasificación que solicitarán ante la Junta creada al efecto.
Tendréislo entendido y dispondréis lo necesario a su cumplimiento. En San Idelfonso a 15 de julio de 1834.- A.D. Nicolás María Garelly . S'acabava així un dels capítols més foscos de la història d’Espanya i del País Valencià i qui sap si potser també de la història de la humanitat.
13