Jotaeme

Page 1


Edita:

Portal de l’Àngel, 42 2on A 08002-BARCELONA fpereardiaca@fpereardiaca.org Amb el suport de:

Disseny Portada: MètoDes: Producció cultural Produeix:

c/ Perla, 31 08012 BARCELONA debarris@debarris.com DL: B42769-2006 ISBN: 84-933898-8-9

llibre josep miquel.pmd

2

09/11/2006, 16:38


jotaeme La joventut del comunisme

llibre josep miquel.pmd

3

09/11/2006, 16:38


llibre josep miquel.pmd

4

09/11/2006, 16:38


Els llibres de la Fundació

Sèrie Memòria sentida núm. 3

llibre josep miquel.pmd

5

09/11/2006, 16:38


llibre josep miquel.pmd

6

09/11/2006, 16:38


Volem dedicar aquest llibre a la Teresa Alós Peña i l’Atanasio Céspedes López

Àrea d’Història

llibre josep miquel.pmd

7

09/11/2006, 16:38


-8-

llibre josep miquel.pmd

8

09/11/2006, 16:38


introducció

CELESTINO SÁNCHEZ RAMOS Aquest llibre neix com a una necessitat del cercle més proper a en Josep Miquel Céspedes, la seva família, els seus amics, els seus companys de feina a l’Ajuntament de Sant Adrià i els seus companys de militància, inclosa la Fundació Pere Ardiaca, de la qual en fou president, per tal de reconèixer a en J.M. la seva tasca i per dibuixar els perfils d’una persona que ha jugat un paper molt important en la lluita ideològica, en temps difícils, i en el compromís per millorar les condicions de vida dels treballadors i les treballadores. Aquest llibre no hagués estat possible sense l’ajut dels seus germans, de la seva companya María i, molt especialment, de l’Alberto Herbera, que hi ha aportat treball i il·lusió. No hi ha cap dubte que estem en deute amb tots els que han aportat el seu testimoni. Gràcies per la vostra generositat. Cal esmentar apart l’Ajuntament de Sant Adrià per creure en el projecte. Escriure aquestes línies sobre en Josep Miquel Céspedes em resulta molt difícil. La meva relació amb ell provenia inclús d’abans de conèixer-lo personalment. En J.M. era fill d’un gran amic i camarada en les tasques de la clandestinitat del PSUC, l’Atanasi Céspedes.

-9-

llibre josep miquel.pmd

9

09/11/2006, 16:38


Quan teníem ocasió d’aturar-nos una mica, l’Atanasi ens parlava sobre la seva família, la Teresa, la seva companya, en J.M., el seu fill gran, i després van néixer la Tere, l’Atanasi i en Tito. Per això, quan el 1983 un grup de joves, encapçalats per en J.M., en Miralles, l’Herbera i altres ens van proposar, a un PCC acabat de crear, la recuperació de la Joventut Comunista, no em vaig endur cap mena de sorpresa, els testos s’assemblen a les olles. Van ser anys durs, en què en Josep Miquel va demostrar, un cop i un altre, la seva capacitat, no tan sols política sinó també organitzativa per dotar la joventut d’una eina necessària, els Col·lectius de Joves Comunistes, els CJC. Tot això no hauria estat possible sense aquest impuls, sense aquesta ferma decisió i capacitat de treball que va demostrar en tots els àmbits i en totes les tasques que el Partit li encarregava. Quan els CJC ja caminaven, va ser elegit a Madrid per dur a terme la mateixa feina, i no es pot dir que li perdés la pista, però sí que és cert que ens vèiem amb menys freqüència, tot i que seguia amb certa admiració el que anaven aconseguint ell i els seus companys i companyes en unes condicions que descriuria, sent discret, com a molt difícils. La tornada a Barcelona no va ser menys difícil. La seva capacitat com a dirigent aconsellava la inclusió en els òrgans de direcció del Partit, però aquests ja estaven en funcionament, per la qual cosa se li va encarregar l’organitzar i impulsar la Fundació Pere Ardiaca, feina que va realitzar de forma brillant enmig d’una important falta de mitjans. Durant aquest període va mostrar a molta gent una cosa que alguns ja sabíem, i era la seva capacitat per a l’elaboració teòrica, la seva aportació al pensament comunista. D’aquesta època tenim alguns treballs importants de reflexió sobre els problemes fonamentals del socialisme. Ens agradaria, des de la Fundació Pere Ardiaca, poder recollir aquests treballs, el més aviat possible, i editarlos per a la seva difusió. No obstant, allà on millor se sabia moure, el seu hàbitat natural, era entre els treballadors i les treballadores, per la qual cosa no li

- 10 -

llibre josep miquel.pmd

10

09/11/2006, 16:38


va resultar complicat incorporar-se a la lluita veïnal a Sant Adrià del Besós, on vivia amb la seva companya María. La seva capacitat el va portar a treballar a uns dels barris més pobres i amb menys recursos, La Mina. En les aportacions que hi ha en aquest llibre hi trobareu molta més informació de com va treballar en aquest i cadascun dels fronts que he esmentat abans, i en totes les opinions hi trobareu sempre unes constants: la seva capacitat de treball, la seva curiositat i l’alegria. Va viure la lluita des que va néixer, es va fer comunista i, fins a la seva mort, va ser membre del Comitè Executiu del Partit dels Comunistes de Catalunya. La seva desaparició ens ha dolgut, per injusta, per prematura, però no ens ha fet més febles ni més tristos. El seu nom, com deia en Fucik, mai no anirà de la mà de la tristesa. Juny de 2006

Celestino Sánchez Ramos President de la Fundació Pere Ardiaca

- 11 -

llibre josep miquel.pmd

11

09/11/2006, 16:38


- 12 -

llibre josep miquel.pmd

12

09/11/2006, 16:38


JESÚS M. CANGA

(*)

Fou a través d’una visita a una clínica per interessar-me per la salut d’un ex-alumne, quan vaig sentir per primera vegada el nom d’un tal Céspedes. “No et preocupis Sito”, em va dir la seva mare, “que el nostre coordinador té moltes xerrades amb ell, l’anima i es preocupa molt de la seva salut”. Qui seria aquest coordinador que, ademés de preocupar-se d’implusar una política per millorar no tan sols Sant Adrià, sinó tota la societat, trobava temps per tractar als del seu grup COM SI FOSSIN UNA GRAN FAMILIA?, em preguntava. Després el vaig conèixer. Fou arrel dels resultats electorals del 95, quan es va gestar una coalició de govern on ell va entrar com a càrrec de confiança. Tot seguit vam establir una relació d’amistat tot i les diferències polítiques. “Ei, company!”, era la seva manera de saludar quan ens veiem. Vaig començar a conèixer de prop la seva capacitat política i de treball, vaig aprendre com en política es poden dibuixar línies rec-

*Jesús M. Canga, Alcalde de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besós

- 13 -

llibre josep miquel.pmd

13

09/11/2006, 16:38


tes deixant a part qüestions secundàries, en ocasions ornamentades per “xafarderies”, que l’únic que fan és ralentitzar-ho tot i que només serveixen per deixar allò que és important en un segon pla. En novembre del 96, quan es pensava en el meu nom com “alcaldable”, recordo que em va comentar: “mira company, tot això són qüestions internes vostres. Nosaltres hem signat un pacte de govern amb el PSC, així que si et toca a tu ser alcalde, benvingut siguis”. Sí que és cert que, encara que a vegades volgués dissimular els seus sentiments, en més d’una ocasió el vaig enxampar en algun renunci i vaig poder veure la seva VESSANT MÉS HUMANA. Floreixien els seus sentiments sobretot quan parlava de la seva mare, que llavors estava a Cuba i, com no, se li queia la baba com a qualsevol pare explicant-nos anècdotes de la seva filla. Però ell, això sí, amb direcció fixa. Eren èpoques que considero històriques, ja que es va començar a gestionar la llavor del que posteriorment va ser el Consorci de La Mina, òrgan gestor del procés de transformació del barri i de processos de participació ciutadana. Precisament, va ser a través d’una visita amb ell al barri de la Trinitat quan vaig conèixer personalment a “monstres” com Marco Marchioni, Rebollo i el seu germà Ati, amb qui vam treballar posteriorment de forma asidua. Els resultats del 99 no van ser bons electoralment per la coalició d’EUA. El fet de trencar amb IC i presentar candidatures independents va fer que no treiessin representació en l’Ajuntament. Però no podiem perdre el seu POTENCIAL POLÍTIC ni la seva CAPACITAT DE TREBALL, per això, el vam poder embarcar en una aventura pionera a Catalunya que consistia en fomentar el teixit associatiu i econòmic del barri de La Mina a través d’uns micro-crèdits europeus. No era una tasca fàcil, es necessitava educar, trencar amb la picaresca, saber dir NO a moltes de les propostes i iniciar un procés de treball seriós que posés les bases de la futura gestió dels recursos obtinguts de les administracions i dedicar-los al barri. Va ser precisament en una de les reunions que manteniem els dos per evaluar el procés, quan em va sorprendre amb una tos

- 14 -

llibre josep miquel.pmd

14

09/11/2006, 16:38


seca que em va preocupar. “Què passa Céspedes, estas refredat?” li vaig preguntar. “No sé company, m’estan mirant els metges perque crec que puc tenir alguna cosa en els pulmons”. Ell sempre duia una ampolla petita d’aigua i creia que potser algú havia begut d’ella i li havia contagiat una enfermetat pulmonar. Per desgràcia no va ser així, va ser molt més greu. Quan em va comentar el que tenia em vaig enfonsar, però la seva CAPACITAT DE LLUITA, la seva conducta exemplar i el seu COMPROMÍS amb el barri van fer que seguís al peu del canó, contagiant-nos a tots. Només he conegut una altra persona, el meu admirat Santiburcio, que com ell portés una enfermetat tan dignament. L’any 2003 es va guanyar la regidoria encapçalant la llista de la coalició EUA-ICV, va seguir treballant fins l’últim dia, fins que les seves forces van dir prou. Del seu exemple em queda ADMIRACIÓ PERSONAL I POLÍTICA.

- 15 -

llibre josep miquel.pmd

15

09/11/2006, 16:38


- 16 -

llibre josep miquel.pmd

16

09/11/2006, 16:38


J.M. CÉSPEDES I LA JOVENTUT COMUNISTA DE CATALUNYA (1976-1982)

ALBERT HERBERA (*) Introducción El 21 de enero de 2004, en el tanatorio de Badalona, centenares de personas mostraban su respeto y reconocimiento a la figura de Josep Miquel Céspedes, fallecido dos días antes. Entre los asistentes había muchos veteranos de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) y de los Col·lectius de Joves Comunistes (CJC). Algunos de *Alberto Herbera López es licenciado en Historia Contemporánea y obrero de la empresa SEAT. Fue responsable político del colectivo de la JCC en el Instituto Balmes en 1979-1980 y responsable del colectivo de la JCC en la Universidad de Barcelona en 1980-1981. En calidad de tal, formó parte en 1981 del Comitè de la Federació Universitària del PSUC, Partido del que se dio de baja en octubre de 1981. A principios de 1981 se incorporó al Comité (Permanente) de Barcelona de la JCC y a partir de la VI Conferencia Nacional, celebrada el 25 de julio de 1981, que consumó la ruptura con la JCC “oficial”, formó parte del Comité Nacional de la JCC elegido en ella. En 1982 se incorporó al PCC y a los CJC. En la actualidad está afiliado a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

- 17 -

llibre josep miquel.pmd

17

09/11/2006, 16:38


los principales dirigentes de los Colectivos de Jóvenes Comunistas de España en la segunda mitad de los años 80, cuando Josep Miquel Céspedes fue su Secretario General, también estaban presentes. Y muchos militantes comunistas, de muy diferentes épocas y que hoy participan de diferentes proyectos políticos de izquierda. Allí estaba Josep Serradell, “Román”, que moriría ese mismo año. El organizador, el dirigente comunista que más respeto inspiró en Josep Miquel Céspedes. De cuya experiencia aprendió hasta el final. Ya entonces surgió la idea de organizar un acto de homenaje, que se celebró el 25 de abril en Sant Adrià de Besòs Barcelonès). Y ahí nació el proyecto de hacer una Biografía política de JM Céspedes (como jotaeme fue conocido por amigos y camaradas en aquellos años). Este trabajo es una contribución a ese proyecto. El resultado ha sido posible gracias a la colaboración de muchas personas. Los epígrafes “El dirigente estudiantil” y “La lucha contra el Estatuto de Centros Docentes” se deben, en su práctica totalidad, a Josep Maria Martín, cuya cercanía militante y amistad personal con JM le convierten en testimonio excepcional de aquellos acontecimientos. Sus observaciones sobre otras partes de esta Este trabajo ha sido posible gracias a la colaboración de muchas personas. Los epígrafes “El dirigente estudiantil” y “La lucha contra el Estatuto de Centros Docentes” se deben, en su práctica totalidad, a Josep Maria Martín, cuya cercanía militante y amistad personal con JM le convierten en testimonio excepcional de aquellos acontecimientos. Sus observaciones sobre otras partes de esta contribución me han sido de mucha utilidad. Además de mi archivo personal, he contado con documentos del archivo de Antonio Piniés, con textos facilitados por Isabel Ribas y con el archivo del propio JM Céspedes, que he podido revisar con la ayuda de su compañera, María Caprile, a la que también agradezco datos y observaciones. Begoña Simón me ha facilitado datos e impresiones, personales y políticas, del período adolescente de JM. Los recuerdos y observaciones de Cati Olid, Joan Pallisé y Luis Salvadores han sido de mucha utilidad. Y la familia de JM me ha facilitado datos biográficos esenciales. Gracias a Atanasi, a Tere, a Tito y, especialmente, a Teresa Alòs.

- 18 -

llibre josep miquel.pmd

18

09/11/2006, 16:38


En Josep Miquel, quan tenia un any, amb el seu pare, l’Atanasi Céspedes

contribución me han sido de mucha utilidad. Además de mi archivo personal, he contado con documentos del archivo de Antonio Piniés, con textos facilitados por Isabel Ribas y con el archivo del propio JM Céspedes, que he podido revisar con la ayuda de su compañera, María Caprile, a la que también agradezco datos y observaciones. Begoña Simón me ha facilitado datos e impresiones, personales y políticas, del período adolescente de JM. Los recuerdos y observaciones de Cati Olid, Joan Pallisé y Luis Salvadores han sido de mucha utilidad. Y la familia de JM me ha facilitado datos biográficos esenciales. Gracias a Atanasi, a Tere, a Tito y, especialmente, a Teresa Alòs. Marca de familia Josep Miquel Céspedes i Alòs nació el 21 de febrero de 1962 en Almenar (Segrià), un pueblo agrícola cercano a Lleida que, por entonces, contaba con algo más de 3000 habitantes. Su padre, Atanasi

- 19 -

llibre josep miquel.pmd

19

09/11/2006, 16:38


Céspedes, barcelonés nacido el 13 de diciembre de 1921, había acudido a Almenar en 1960 a visitar a un compañero que compartió prisión con él. Allí conoció a Teresa Alòs, con la que se casó en 1961, y allí se establecieron. Atanasi Céspedes había sido movilizado a fines de 1938 para incorporarse al Ejército Popular de la República. Era de los últimos de la “quinta del biberón” y había ingresado en las Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Con la caída de Barcelona el 26 de enero de 1939, las unidades militares republicanas encuadradas en el Ejército del Ebro se retiraron hacia la frontera francesa. En febrero de 1939, Atanasi Céspedes cruza la frontera. Para huir de los campos de concentración, se incorpora a las compañías de trabajadores extranjeros. Trabajará en la línea Maginot, que los alemanes sortearon en junio de 1940 invadiendo Francia desde Bélgica. Atanasi, que está organizado en la JSU, será detenido por los nazis. Al finalizar la guerra, se instala en París, junto al núcleo dirigente de la JSU. Allí conoce a Santiago Carrillo y a Ignacio Gallego. A fines de 1947 atraviesa clandestinamente la frontera española, junto a Gregorio López Raimundo. Desempeña tareas clandestinas en Barcelona hasta que es detenido en 1949. Cumplirá diez años de prisión, los dos primeros en la Modelo de Barcelona, y el resto en la prisión de Burgos, que concentra buena parte de los presos comunistas. Al salir de prisión continuará desempeñando tareas políticas en la clandestinidad. Cuando Josep Miquel tiene 9 meses, la familia se traslada a Barcelona. Se instalan en un pequeño piso de la calle Còrsega, en el Eixample, no muy lejos de la Sagrada Familia. De los dos a los ocho años, Josep Miquel estudia en la Academia Selleres, en la calle Girona. Entre tanto, han nacido sus hermanos Teresa y Atanasi. Más adelante nacerá Alberto, Tito. En 1970, cuando Josep Miquel tiene 8 años, la familia se traslada a un piso de la calle Huelva, en el barrio obrero de la Verneda. El barrio ha crecido intensamente en la década de los sesenta, y sigue creciendo. Acoge a miles de inmigrantes que trabajan en la indus-

- 20 -

llibre josep miquel.pmd

20

09/11/2006, 16:38


En Josep Miquel amb la seva mare, la Teresa Alós

tria, y que constituyen la nueva y pujante clase obrera que se desarrolla a partir de fines de los años 50. Josep Miquel se matriculará en el colegio público Ramón Menéndez Pidal, donde completará los estudios de primaria que a partir de 1972 se denominarán de Enseñanza General Básica (EGB). Atanasi sigue haciendo trabajo clandestino. Se ocupa del aparato central de propaganda del PSUC. Y también asumirá tareas hacia la organización del Partido en las empresas. Redacta informes para la dirección sobre la situación laboral y la implantación del Partido en empresas emblemáticas como la SEAT, donde las luchas se han cobrado, en 1971, la vida de un obrero asesinado por la policía que ocupó la fábrica de Zona Franca. Josep Miquel es, a decir de compañeros y amigos de aquellos años, y también de su madre y hermanos, un buen estudiante al que le gusta sacar buenas notas. Afectuoso, tranquilo, selecto con sus amigos pero entregado a ellos. Muy pronto se muestra responsable y maduro para su edad.

- 21 -

llibre josep miquel.pmd

21

09/11/2006, 16:38


Este es el ambiente familiar y social en el que crece Josep Miquel Céspedes. Un ambiente que “marca”. Que marcará a Josep Miquel y a sus hermanos. Y que tendrá continuidad en el futuro. El 31 de julio de 1991 se casará, en el juzgado de Villanueva de la Cañada (Madrid), con María Caprile, dirigente de los Colectivos de Jóvenes Comunistas de Madrid en la segunda mitad de los años 80, cuando Josep Miquel Céspedes era Secretario General de los CJC de España. Tras dos años viviendo en el barrio barcelonés del Poble Sec, en 1993 se trasladan a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), donde nacerá su hija Laia el 7 de diciembre de 1997. Es difícil establecer la fecha de inicio de la lucha política de Josep Miquel Céspedes. Como otros jóvenes pertenecientes a familias que cuentan con activistas clandestinos o con represaliados políticos, la formación de una conciencia democrática y antifranquista es temprana y progresiva. La “mamas” en casa desde la infancia. JM es uno de esos jóvenes precoces que con 12 años ya tiene opinión política y la expresa abiertamente entre sus amigos del barrio y sus compañeros del colegio. Les habla del Partido Comunista, de los “maquis”, de la JSU… Estudiando 7º de EGB se le ve colocando carteles que piden “libertad” en el plafón de los profesores. Los inicios de la Transición La actividad política regular de JM se inicia durante el curso 19751976, cuando todavía tiene 13 años (en febrero del 76 cumplirá 14) y cursa 8º de EGB. En los inicios del curso, el 27 de septiembre de 1975, el régimen franquista ha ejecutado cinco sentencias de muerte contra tres miembros del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP, pequeña organización armada vinculada al PCE m-l) y dos militantes de ETA (uno de los cuales es ejecutado en Barcelona). Una intensa campaña contra las ejecuciones ha tenido lugar durante el mes de septiembre en España y ha movilizado la solidaridad internacional antifranquista. El régimen reacciona recuperando el discurso más duro de la guerra civil (concentración del 1º de octubre en la Plaza de Oriente de Madrid) e

- 22 -

llibre josep miquel.pmd

22

09/11/2006, 16:38


intensificando la represión. El 20 de noviembre se hace pública la muerte de Franco y dos días después las Cortes franquistas coronan Rey, tal como en su día decidió Franco, a Juan Carlos de Borbón, que en su discurso asume los principios del “Movimiento Nacional” del 18 de julio de 1936. El 12 de diciembre el Rey designa su primer Gobierno, que continúa presidiendo Carlos Arias Navarro (presidente del Gobierno desde enero de 1974, en sustirución del Almirante Carrero Blanco, muerto en atentado de ETA el 20 de diciembre de 1973) con Manuel Fraga como hombre fuerte y Ministro de Gobernación (Interior). Con este Gobierno, la dictadura querrá perpetuarse sin Franco. La extrema derecha española e internacional, ligada a los aparatos de seguridad franquistas, actúa en las calles. El 3 de marzo la policía de Fraga asesina a cuatro obreros en Vitoria. Las manifestaciones del 1º de Mayo son duramente reprimidas. El 9 de mayo una provocación de la ultraderecha internacional con apoyo policial deja dos muertos en la ascensión carlista a Montejurra (Navarra). Sin embargo, el 15 de abril el Gobierno permite celebrar en Madrid, con un enorme despliegue

La seva companya, Maria Caprile, amb la seva filla Laia

- 23 -

llibre josep miquel.pmd

23

09/11/2006, 16:38


mediático, el XXX Congreso de UGT, al que asisten destacadas personalidades de la socialdemocracia europea (ensayo del XXVII Congreso del PSOE que se celebrará el 5 de diciembre). El Gobierno toma partido abiertamente por la socialdemocracia para disputar a los comunistas la hegemonía sindicial y política de que disponen ampliamente en el seno de la izquierda. En esta coyuntura política excepcional, que tiene referentes internacionales impactantes en la derrota definitiva de EE.UU. en Vietnam, el desarrollo de la revolución portuguesa y la solidaridad contra el golpe fascista en Chile, las organizaciones políticas y sociales antifranquistas intensifican sus acciones para romper el continuismo franquista e imponer una salida democrática. Las huelgas obreras, ya abiertamente politizadas, y las manifestaciones por la amnistía se suceden y ganan amplitud. Los domingos 1 y 8 de febrero de 1976, la Assemblea de Catalunya logra movilizar a decenas de miles de personas que toman las calles del centro de Barcelona y enfrentan una dura represión policial. Ese mes se desencadena una imponente y victoriosa huelga general en Sabadell. El 9 de marzo hay un paro general de 60.000 obreras y obreros del textil. En fábricas, barrios y centros de estudio, las organizaciones políticas empiezan a actuar abiertamente. El PSUC y la JCC, que durante años han impulsado las organizaciones de masas (entre ellas y destacadamente las Comisiones Obreras, punta de lanza de la lucha antifranquista y el más importante y masivo movimiento de la oposición), “salen a la superficie” para conquistar de hecho espacios de libertad, hacer irreversible la ruptura democrática e impedir que los comunistas, la principal fuerza política de la oposición democrática en aquellos momentos, sean marginados. Asumiendo el riesgo de la represión, muchos militantes comunistas en los frentes de masas se presentan públicamente como tales. En 1976 la militancia comunista aumenta exponencialmente. El despegue de la JCC A nivel juvenil, este despegue es el resultado de años de trabajo de la JCC para articular un amplio movimiento juvenil unitario,

- 24 -

llibre josep miquel.pmd

24

09/11/2006, 16:38


reivindicativo y democrático. Ya en 1968 se celebra la Semana de la Juventud de Cornellà que dará lugar al año siguiente al Manifiesto de la Juventud de Cornellà. Para Francesc Reguant, miembro de la JCC y destacado impulsor del I Congrés de la Joventut Catalana de 1976-1977, “la importancia del Manifiesto trasciende su localización en Cornellà para pasar a ser una primera propuesta a la acción para la juventud que se enfrenta a la realidad conflictiva de su barrio”1. La JCC fue también impulsora de la Jornada de Lucha contra la Ley General de Educación, el 14 de febrero de 1972. Miembros de la JCC han participado decisivamente en la creación de centros juveniles y vocalías de jóvenes de las Asociaciones de Vecinos, de forma generalizada a partir de 1974. La extensión, al principio sólo tolerada, de la elección de delegados en clases y centros de enseñanza secundaria hará de la JCC, con diferencia, la principal organización del incipiente movimiento estudiantil de enseñanza media. Estamos en una época en que se amplia considerablemente el acceso de la juventud obrera a los estudios secundarios. Jóvenes que unos años antes hubieran abandonado las aulas a los 14 años, ingresan en Institutos y Escuelas de Formación Profesional para permanecer hasta los 16 o 17. Este fenómeno es producto de los cambios socioeconómicos operados desde fines de la década de los 50, pero también de los efectos de la profunda crisis del capitalismo mundial, que en España se deja sentir con fuerza a partir de 1974. Se detiene la emigración interna y externa que actuaba como válvula de escape y el desempleo empieza a crecer. El paro juvenil aparece ya como un componente estructural del desempleo. El fenómeno del paro juvenil facilitará, por un lado, la prolongación de la permanencia de muchos jóvenes en los centros de estudio, y por otro, la aparición de grupos juveniles en unos barrios obreros carentes de equipamientos que necesitarán espacios de relación y ocio. Y lucharán por ellos chocando con el régimen e incorporando consignas políticas a sus reivindicaciones. Francesc Reguant y Germán Castillejo, Juventud y democracia, Ed. Avance, Barcelona, 1976, p. 105.

1

- 25 -

llibre josep miquel.pmd

25

09/11/2006, 16:38


El amplio tejido asociativo de la juventud democrática confluye en marzo de 1976 en la Taula de Joves de Catalunya y en el clandestino Consell de Forces Polítiques Juvenils. La Taula impulsará de inmediato el Congrés de la Joventut Catalana, en cuyos Secretariados habrá un 60% de miembros de la todavía clandestina JCC2. Esta situación sociopolítica y la indudable influencia del entorno familiar, explican la incorporación de JM a la lucha a una edad tan temprana. Sin embargo, su ingreso formal en la todavía ilegal JCC no se producirá hasta el 16 de enero de 1977, cuando todavía tiene 14 años y estudia en el Instituto de Bachillerato Joan d’Àustria, cercano a su domicilio del barrio obrero de la Verneda, en el que ha ingresado en septiembre de 1976 para cursar 1º de BUP. Su incorporación formal se retrasa porque su padre Atanasi, miembro de la dirección clandestina del PSUC, no se lo autoriza. Aunque en las discusiones con su hijo pesa el deseo de evitarle posibles represalias y el interés de que la lucha política no interfiera en sus estudios, la razón fundamental es la de evitar riesgos que, dadas las delicadas tareas de Atanasi, pudieran afectar a la seguridad del trabajo clandestino del Partido. Sin embargo, y ante los hechos consumados, Atanasi no podrá disimular su satisfacción y orgullo por la decisión de su hijo. En esa época, JM ya es un ávido lector. Hace tiempo que lee la prensa diariamente. Se interesa pronto por la lectura de textos marxistas. El ingreso en la JCC le permitirá, a principios de 1977, realizar cursillos de formación política e ideológica. Aprende los métodos leninistas de organización y los rudimentos básicos del materialismo histórico. En adelante, su interés por ampliar sus conocimientos será creciente. Sus preferencias, en su época juvenil, se centrarán en la historia del movimiento obrero y comunista. Llegará a ser un gran conocedor de las experiencias de lucha revolucionaria en España y en el mundo. La lucha política e ideológica Jordi Serrano, La memòria, la desmemòria, la transició i els joves, en VV.AA., Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició, Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2003, p. 55-56.

2

- 26 -

llibre josep miquel.pmd

26

09/11/2006, 16:38


en el seno de la JCC le llevarán a releer sistemáticamente las obras de Marx y Engels y a estudiar en profundidad a Lenin. Una semana después del ingreso de JM en la JCC, el joven estudiante Arturo Ruiz es asesinado por los fascistas en Madrid durante una manifestación por la amnistía. Al día siguiente, 24 de enero, la policía asesina con un bote de humo disparado a la cabeza a la joven Mari Luz Nájera, en el curso de una manifestación de protesta por el asesinato del día anterior. Esa misma noche, pistoleros fascistas conectados con los aparatos de seguridad y con el verticalismo sindical franquista asesinan a sangre fría a cuatro abogados y un administrativo de un despacho laboralista de CC.OO. en la calle Atocha de Madrid. Los cinco, como los cuatro heridos que los asesinos creyeron muertos, pertenecían al PCE. Dos días después, más de 200.000 personas despiden los féretros en una impresionante manifestación de duelo que revela públicamente la fuerza y disciplina del todavía ilegal Partido Comunista. Los primeros años de militancia comunista de JM tienen lugar en

D’esquerra a dreta.: la Teresa Alós, la Tere, l’Alberto, en Josep Miquel, l’Atanasi (fill) i l’Atanasi Céspedes.

- 27 -

llibre josep miquel.pmd

27

09/11/2006, 16:38


su territorio de residencia y en el Instituto Joan d’Àustria. Desde la II Conferencia Nacional (octubre de 1976), tiene lugar en la JCC un proceso de reorganización para adaptarse a la nueva situación política pre-democrática. Derrotado en julio el continuismo puro y duro del Gobierno Arias-Fraga (que será sustituído por el primer Gobierno de Adolfo Suárez), ya se vislumbra la exisCarnet de la JCC d’en Jotaeme. tencia legal. Se intensifica la “salida a la superficie”. La JCC actuará públicamente y su organización de base clandestina –el círculo–, pasará a denominarse “colectivo”. Se pretende que el cambio no sea sólo semántico, sino que dote de flexibilidad y mayor amplitud a las organizaciones de la JCC, facilitando la relación con los movimientos juveniles y construyendo una JCC “de masas”. La JCC ha crecido intensamente a lo largo de 1976. A partir de la II Conferencia Nacional, la organización de Barcelona, que ha alcanzado 450-500 militantes3, se dota de una estructura compleja. En los territorios se crean Federaciones, que agrupan colectivos de barrios limítrofes y de centros de estudio de dichos territorios. Las Federaciones se conciben como órganos de dirección política que descentralicen las tareas del Comité de Barcelona. En el segundo semestre de 1976, los reformistas surgidos del régimen franquista y liderados por Suárez toman la iniciativa y, mediante pactos múltiples, logran paralizar la alternativa de ruptura democrática defendida hasta entonces por la oposición. En la prácComité de Barcelona. Documento sobre organización. Barcelona, febrero 1977. 3

- 28 -

llibre josep miquel.pmd

28

09/11/2006, 16:38


tica, el proyecto de ruptura será abandonado y Suárez ganará cómodamente el Referéndum de la Reforma Política el 15 de diciembre de 1976. El postfranquismo político dirigirá la transición. En los meses posteriores a la celebración de la II Conferencia Nacional, se ralentiza el crecimiento de la JCC en Barcelona y se constatan la falta de cuadros, recursos y militancia estable para adoptar el nuevo modelo organizativo. En febrero de 1977 se reorganiza el Comité de Barcelona y se lanza la campaña de “la Quinzena de la JCC” para captar militantes4. Tras la legalización del PCE (9 de abril) y del PSUC (3 de mayo) y la campaña de las elecciones del 15 de junio, la JCC de Barcelona llegará al I Congreso (noviembre) con su cota máxima de afiliación: 711 militantes. La JCC alcanza en toda Catalunya 2629 militantes. El dirigente estudiantil En la zona de residencia de JM, a fines de 1976, ya existe un colectivo territorial –Poble Nou– que reúne a numerosos militantes de ese barrio y también de los barrios limítrofes de Sant Martí, Verneda, la Pau y Besòs. Durante este curso se creará la Federación Este para agrupar la militancia de los diferentes barrios. Existe también un colectivo de la JCC en el Instituto Joan d’Àustria y militantes en los Institutos Infanta Isabel de Aragón (de chicas, “adosado” al Joan d’Àustria) y Bernat Metge. La extensión a los institutos, en esta zona de Barcelona, se realiza desde la organización territorial. La organización de la JCC reúne, pues, a militantes de barrios y de institutos. Estos últimos se agrupan, en 1977, en el colectivo denominado Federación de Bachilleres Este, vinculado a la Federación Territorial Este y a la comisión de estudiantes del Comité de Barcelona. El contexto en el que JM inicia sus estudios de Bachillerato y, muy poco después, su militancia comunista en el instituto, es el de

4

Documento citado en nota 3.

- 29 -

llibre josep miquel.pmd

29

09/11/2006, 16:38


la ebullición de ese periodo histórico, que él vive con mayor intensidad por su ambiente familiar. Hablamos de un periodo en el que los acontecimientos políticos se suceden a velocidad vertiginosa; en pocos meses se suceden hechos que en otras épocas requerirían años. Entre los estudiantes de Enseñanzas Medias de centros estatales, que son la inmensa mayoría, pese a que se palpa un gran instinto por buscar lo nuevo y una amplia inquietud socio-política, también existen extensos sectores que, entre los 14 y los 17 años, están más interesados en otras cosas y en divertirse. Además, se asiste al “almacenamiento” de jóvenes sin empleo en centros cada vez más masificados, con gran deterioro de la calidad de la enseñanza. Por otro lado, la expansión de las drogas es otro fenómeno que aparece con fuerza en esa época y que castiga singularmente a los jóvenes de extracción social más humilde. Este es el periodo en el que se suceden huelgas y asambleas por diferentes motivos cada mes. Unas más políticas o puramente estudiantiles y otras menos. De barrio, locales, nacionales o estatales. En los ambientes de instituto irrumpen con fuerza ideologías individualistas revestidas de “progresismo” y también las consignas anarquistas que a menudo tratan de dinamitar, y muchas veces lo consiguen con su asamblearismo exclusivo, la organización estable y representativa de los estudiantes, negando todo aquello que no sea la asamblea. Existe también toda una constelación de organizaciones izquierdistas que, acertando en algún planteamiento organizativo, de enseñanza o de política general, sitúan un discurso permanentemente apocalíptico, sectario, revolucionarista e incendiario que consigue el efecto contrario al que, se supone, busca. Las organizaciones independentistas y nacionalistas son muy pequeñas y donde existen no muestran actividad cara al movimiento estudiantil si no es para plantear sus “cosas” con escaso eco. El profesorado, bastante dividido por razones políticas y corporativas, relaciona en muy contadas ocasiones la labor docente con la orientación personal y política de los alumnos, produciendo compartimentos estancos en la comunidad educativa. Es un momento que la propia juventud comunista califica de “desestudio”.

- 30 -

llibre josep miquel.pmd

30

09/11/2006, 16:38


El movimiento estudiantil mantiene con estos condimentos una tónica errática, de salto a la provocación, sin objetivos, organización ni iniciativa propia, con apariciones y desapariciones fulminantes. El curso 76-77 y la primera parte del 77-78 es para la JCC el de la salida a la luz, de la euforia y gran crecimiento en militancia pero, en aparente paradoja, es también el del principio de la debacle. Siendo la fuerza política de mayor implantación en Institutos y escuelas de F.P., sus cuadros y militantes más avanzados están en los últimos cursos y no existe una política organizativa de promoción y reclutamiento orientada al relevo. Así, junio/septiembre de 1977 y junio/septiembre de 1978, con el paso de numerosos dirigentes a la universidad, dejan a los colectivos y núcleos de estudiantes de la JCC en una situación muy precaria, agravada por la inexistencia de infraestructura organizativa propia de la JCC en el movimiento. La nueva estructura de la JCC prima la organización de territorios, por lo que en momentos cruciales falta la debida coordinación para una acción eficaz. El Comité Ejecutivo está entonces muy ocupado ya en otras cosas para querer ver o tomar alguna medida que salve la organización, no de estudiantes sino toda ella, de su cercano declive. En el curso 1978-79 ya es evidente el desmoronamiento de una organización, que fue hegemónica, como un castillo de naipes. El “desencanto” de la transición, el consiguiente auge del “pasotismo” y la propia debilidad organizativa e ideológica pone a los estudiantes de la JCC al borde de la desaparición. Esta situación, tanto de la Juventud Comunista como del movimiento estudiantil, revela un Josep Miquel firme en sus ideas, inasequible al desaliento y dotado de cualidades extraordinarias para la organización. Desde el momento de entrar en el instituto colabora en la campaña por la abstención en el referéndum de la Reforma Política de diciembre del 76, apoya activamente las reivindicaciones de los PNN´s en lucha, por la enseñanza mixta, por la supresión de las clases de FEN (Formación del Espíritu Nacional) y religión, es elegido delegado de clase y, muy importante, estudia y defiende que se va al instituto a estudiar. JM siempre insistió a quien quería es-

- 31 -

llibre josep miquel.pmd

31

09/11/2006, 16:38


cucharle que había que prepararse, que no valía dejar de estudiar. El ingreso en la JCC es, pues, parte natural de su camino de lucha y aprendizaje; en noviembre de 1977 es elegido delegado al I Congreso de la JCC. En el curso 77-78 JM organiza, y es elegido su primer responsable político, la creación del colectivo de Batxillers Est, para agrupar a los militantes de los centros de la misma zona y dar continuidad así a la organización, reforzando la actividad y presencia. Con apenas 15 años es elegido delegado de centro –figura representativa no reconocida y que fue impulsada por las organizaciones de izquierdas para tratar de vertebrar la representación estudiantil- y participa en las coordinadoras de institutos que aparecen al calor del proceso judicial a Els Joglars y la consiguiente campaña por la libertad de expresión. También en las movilizaciones de ese año contra la selectividad y el Informe Siguán. En este curso se forja en la primera línea de las luchas, ya es un dirigente estudiantil y de la JCC, desde la que hará campaña por la mayoría de edad a los 18 años. En el ámbito interno, participa, en primavera de 1978, como

Publicació de la JCC “Sobre los colectivos”. Informe de la JCC “Qui som la JCC a Barcelona” del novembre del 1977

- 32 -

llibre josep miquel.pmd

32

09/11/2006, 16:38


delegado en la III Conferencia de la JCC siendo elegido para acudir, también como delegado, al I Congreso de la UJCE. En el curso siguiente, 78-79, JM será elegido responsable de estudiantes de Barcelona, pasará a formar parte del Comité de Barcelona y es cooptado, en la segunda parte del curso, al Comité Nacional de la JCC. En octubre de 1978 ha participado en la IV Conferencia Nacional de la JCC. En esta Conferencia no se identifican las causas del ya evidente y profundo retroceso político y organizativo. Por el contrario, se profundizan los errores que se arrastran desde el I Congreso y se proclama una política institucionalista que profundizará la burocratización del aparato de la JCC. JM no es todavía consciente de las consecuencias de esta política suicida, aunque años después consideró que la IV Conferencia fue la ocasión perdida de imprimir un giro a la JCC. 1978 es el de la “caída libre” de la militancia de la JCC, y la “juve” no es la única. Grupos de todo tipo desaparecen o entran en franco retroceso. También el movimiento estudiantil está ese año casi ausente, salvo un pequeño rebrote de las movilizaciones anti-selectivas. El “desencanto” se instala entre los estudiantes. Curiosamente, las cosas “por arriba” son aún de otro color. Tenemos diputados y senadores, gobierno de concentración en la Generalitat provisional, las elecciones municipales de abril de 1979 son un verdadero éxito y la izquierda empieza a gobernar donde ayer casi ni lo soñaba, se preparan las elecciones sindicales en pleno desmantelamiento de los sindicatos verticales. Nadie diría que los cimientos estaban cediendo, pero en la base así era. Retrocedemos fuertemente en influencia y militancia. La reacción de la dirección de la JCC es la celebración de Conferencias sectoriales (V Conferencia sobre la juventud trabajadora, VI Conferencia sobre Enseñanza5) que poco o nada resuelven y después mirar para otro lado, cuando no alentar las salidas más frivolas y marginales. JM también se está desencantando, pero no del comunismo. CenVI Conferència de la JCC sobre Ensenyament. Barcelona, 11 de noviembre de 1979.

5

- 33 -

llibre josep miquel.pmd

33

09/11/2006, 16:38


tra sus esfuerzos por coordinar a los camaradas de Barcelona, intentando contener la marea. No acaba de entender la situación. Todavía defiende casi ciegamente a la dirección nacional, su politica y la del Partido, porque además es disciplinado, pero en medio del sufrimiento por ver cómo se desmorona una organización admirada y heróica, empieza a defender claves de resistencia al desánimo, de organización, de formación político-ideológica, de “regreso” a los movimientos. Está desconcertado pero no se detiene y lo exterioriza en ese momento calzándose unas botas de montaña, como para pisar fuerte en los barrizales de la transición. En la práctica su decidida actividad convierte la comisión de estudiantes de Barcelona en un auténtico comité de dirección y coordinación, lo que empieza a dar sus frutos. Se agrupan militantes de colectivos desaparecidos y se crean condiciones para darle la vuelta a la situación. El curso 79/80 es el de la consagración de JM como un dirigente juvenil comunista de nuevo tipo, de aquellos que surgen cada tanto, los del poema de Brecht. Al inicio de curso se hace cargo de la responsabilidad de estudiantes de Catalunya. Organiza el relevo en Barcelona donde la comisión, que ya empieza a denominarse Federación por su carácter de Comité, mantiene su dinámica, siendo ésto aceptado de facto por el Comité de Barcelona y empieza a buscar el contacto con todo lo que se mueva en algún instituto de Catalunya. El panorama más allá de Barcelona es peor de lo que se pudiera imaginar. Quedan tres núcleos en otros tantos institutos y bastantes camaradas dispersos y distantes entre sí. En estas condiciones arranca el curso para la JCC. Hay que actuar. Días y días de llamadas, documentos de instrucción básica sobre la escuela pública y la gestión democrática, campaña de solidaridad con Nicaragua… Convoca el primer pleno de estudiantes. ¡Está contento de reunir 20 camaradas (la mitad de Barcelona) en la sede de la calle Canuda! Solo habían pasado tres meses desde de la VI Conferencia sobre Enseñanza, a la que asistió mucha gente pero muy pocos estudiantes de enseñanza media. Pone en marcha la comisión de estudiantes del Comité Nacional. Sólo él es miembro del Comité Nacional. Así están las cosas.

- 34 -

llibre josep miquel.pmd

34

09/11/2006, 16:38


La lucha contra el Estatuto de Centros Docentes Llegamos a 1980. El gobierno de UCD presenta el proyecto de ley Orgánica de Estatuto de Centros Docentes. Su objetivo es deteriorar la calidad de la enseñanza pública y extender la enseñanza privada subvencionada con dinero público, permitiendo a los propietarios de los centros, en su mayor parte religiosos, transmitir libremente su ideología mediante la obligatoriedad de acatar el “ideario de centro”. En los centros estatales el director pasaba a tener los poderes de un alcaide, creando unos órganos consultivos sin ningún poder (consejos escolares) en los que además la participación de padres y alumnos era paritaria, como si los primeros aún fuesen a la escuela. En el claustro de profesores sólo los catedráticos pueden votar y ser votados. Cuando llegan las primeras noticias, JM recaba de la Comisión de Enseñanza del PSUC toda la información de que disponga. Pide a Lali Vintró, catedrática universitaria y entonces diputada del Partido en el Congreso de los Diputados, que sea ponente de un curso para los cuadros estudiantiles sobre la evolución legislativa en materia de educación, y sobre el proyecto en ciernes. Desde ese momento acude regularmente a la Comisión de Publicacions sobre el I Congrés de la JCC Enseñanza del Partido, coordinándola por primera vez con la JCC. Los textos del debate parlamentario son puntualmente conocidos y difundidos. También

- 35 -

llibre josep miquel.pmd

35

09/11/2006, 16:38


se coordina con la Comisión de Enseñanza de la UJCE, aunque con escasa efectividad, dado el nivel de descomposición política y organizativa de la organización dirigida por Josep Palau. El proyecto sigue su trámite y sus contenidos empiezan a ser conocidos por sectores cada vez más amplios. El movimiento no surge de golpe, como en ocasiones anteriores. El proceso de movilización se inicia de un modo muy descentralizado, se discute en asambleas de centro y en juntas de delegados. Lo que queda de las demás organizaciones de izquierdas (MJCC, JCR, JCE m-l, JSC, LOC, restos de los colectivos anarquistas, BEAN, NE) también se moviliza, desde su debilidad, en la misma dirección. En algunos lugares se crean colectivos unitarios de izquierdas. La generación de JM, que al fin y al cabo es la última que padeció la dictadura de forma consciente y había vivido la efervescencia de 1976 y 1977, pese a empezar a sufrir masivamente los azotes del paro, la droga y el pasotismo, demuestra que quedan fuerzas y ganas para dar la batalla. Empiezan las idas y venidas de piquetes de unos institutos a otros, unas veces a agitar e informar, otras a recibir la información. Muchos estudiantes sin filiación política toman parte activa, protagonista y dirigente –lo cual también es nuevo– en el incipiente movimiento. En este ambiente, las propuesPublicació de la JCC “ENSENYAMENT, tas de los jóvenes comunisbatxillers i formació professional” tas, con JM al frente, se abren paso: elección de representantes, combinación de juntas de delegados y comisiones de participación abiertas, recurso a las asam-

- 36 -

llibre josep miquel.pmd

36

09/11/2006, 16:38


bleas generales cuando no hay madurez representativa o para información y determinaciones urgentes y… Coordinadora representativa, estable y organizada. Las primeras reuniones de Coordinadora son, como siempre, algo caóticas, pero prima la voluntad de lucha y la primera huelga general tiene un importante seguimiento en Barcelona y su cinturón, con manifestaciones masivas muy duramente disueltas por la policía. No obstante, este éxito permite extender más el movimiento, llegando a reunir una Coordinadora con 120 centros. Centros de estudio que nunca se habían movilizado, como la academia Alpe, el Liceo francés o escuelas de la parte alta de la ciudad, se suman a la lucha. La JCC empieza a ganar militantes, reforzándose donde ya tenía presencia y llegando a nuevos centros de estudio. Se empieza a demostrar en la práctica que hay otra forma de orientar el trabajo de los jóvenes comunistas, a contracorriente, sacrificado, pero efectivo. En el resto del Estado, y especialmente en Madrid, Euzkadi y València, el movimiento es generalizado. A los primeros éxitos de la lucha, la respuesta del Gobierno no se hace esperar. Además del empleo masivo de antidisturbios y policía en general, nuevos actores aparecen en escena: la temida brigada político-social franquista, que aún existe y que actúa de paisano, entra en acción arengando a automovilistas y conductores de camión para que rompan los cortes de tráfico lanzándose contra las manifestaciones, o actuan directamente con gran violencia en concentraciones pacíficas, cuando no son ellos mismos los que en momentos de calma tensa lanzan objetos a la policía para provocar la represión. Entra en escena la camada negra; los grupos fascistas atacan violentamente a los estudiantes con acciones de comando, a veces incluso anunciándose, sin que entonces aparezca la policía. La dirigente de la Coordinadora de Madrid, estudiante del Instituto de Orcasitas y militante del trotskista PST, es secuestrada y tras varios días aparece brutalmente asesinada. 25 años después, ésta es una de las muertes que pocos recuerdan y sobre la que queda casi todo por aclarar. El secuestro y asesinato de Yolanda González golpea la conciencia de miles de estudiantes que se incorporan a la lucha por tumbar el proyecto de ley. También aparecen de la nada y entran en acción grupos de “autónomos” e “indios metropolitanos” que tratan de

- 37 -

llibre josep miquel.pmd

37

09/11/2006, 16:38


secuestrar las manifestaciones poniéndose a la cabeza para cruzar autobuses y destrozar el mobiliario urbano. Cuando esto sucede la policía monta en autos-caracol y cuando llega, siempre tarde, se da el festín con lo que queda de la casi autodisuelta manifestación. En estos casos, los estudiantes más conscientes llegan incluso a enfrentarse a los provocadores, y en ocasiones, a desconvocar o autodisolver las manifestaciones. Los estudiantes universitarios se empiezan a sumar a la lucha, pues ellos también tienen a la vista la reforma de las universidades, con el Proyecto de Ley de Autonomía Universitaria (LAU) como siguiente paso programado por el Gobierno para restituir el carácter elitista de la educación. Los universitarios, concentrados masivamente en facultades y con dirigentes fogueados anteriormente en las enseñanzas medias, convocan muy pronto una reunión general de Universidades en Publicacions sobre el I Congrés de la JCC Madrid. Los estudiantes de enseñanza media convocan Coordinadora Estatal coincidiendo con la misma. La Coordinadora de Catalunya elige y envia 4 representantes a la Estatal, entre ellos Josep Maria Martín, dirigente estudiantil y de la JCC. En el autobús fletado por los universitarios viajan estos 4 “polizones”, aunque el militante de la JCC no es el único en el autobús: varios camaradas de la JCC y alguno del PSUC van a la reunión de universidades. La Coordinadora estatal de Enseñanzas Medias se reúne, tras una cita de seguridad, en la sede del Sindicato Unitario (vinculado a la

- 38 -

llibre josep miquel.pmd

38

09/11/2006, 16:38


ORT y con importante presencia en Madrid). La reunión es un éxito pues acuden representantes de todo el Estado, pero la UJCE sólo aporta 2 militantes (uno por Valencia y otro por Cantabria) y la JSE sólo uno. La mayoria de la Coordinadora la forman independientes, independentistas en el caso de Euzkadi-Navarra, trotskistas y maoístas. El principal acuerdo es convocar una semana de lucha coincidiendo con el debate parlamentario, que terminará con una huelga general el día de la votación. También se debate sobre el boicot a la aplicación de la Ley en el caso – previsible– de aprobarse y se auto-convoca otra reunión, que no se llegó a producir. Por lo demás, cada grupo trató de capitalizar la reunión con resoluciones de toda índole. Esa noche, la cita para las copas posteriores en Malasaña era en el famoso café Bilbao, que es escenario del ataque de un grupo ultra que tras golpear a varios estudiantes consigue ponerse en fuga. Publicacions sobre el I Congrés de la JCC JM pide todo el apoyo para la semana de lucha y critica en la Comisión de Enseñanza la poca actividad de los profesores del Partido y de CCOO. Parece que se teme involucrarse en movilizaciones “incontroladas”. Nueva lección. La semana de lucha es un rotundo éxito, con cientos de actos, sentadas, manifestaciones y concentraciones. La huelga general alcanza el 90% en la enseñanza media –incluyendo la privada– de Barcelona, su área metropolitana y las principales capitales de comarca, reuniendo unos 100.000 manifestantes en toda Catalunya. En Barcelona tiene lugar la mayor manifestación de enseánza me-

- 39 -

llibre josep miquel.pmd

39

09/11/2006, 16:38


dia conocida hasta entonces: asisten más de 70.000 estudiantes. Tras la aprobación de la Ley en pleno período de exámenes, el movimiento empieza a decaer. La JCC, que ha salido muy reforzada en su implantación y prestigio, plantea la desobediencia civil y la no aplicación de la Ley, además del desarrollo de la Coordinadora estable y la estructuración del tejido asociativo, tareas que se propone seguir abordando el curso siguiente junto con su propio reforzamiento y estructuración6. Ese curso aún dio de sí, en el plano estudiantil, la celebración de la Conferencia de Estudiantes de la UJCE. En ella, JM, que encabeza la delegación de la JCC, se despide de los “bachilleres” con los deberes muy bien hechos y, como colofón, la UJCE aprueba los ejes planteados por la JCC como política hacia el movimiento estudiantil, lo que no le impide constatar lo alejada que está la Conferencia de los Institutos y los estudiantes de verdad. El curso 80/81 alumbrará la primera Coordinadora de Estudiantes de Enseñanza Media de Catalunya (CEEMC), estable, representativa y organizada, y también la constitución de la Federación de Estudiantes de Catalunya de la JCC, cuyo primer responsable será Josep Maria Martín. En buena parte, ambos fueron logros de JM, que en junio de 1980 ha aprobado el exámen de selectividad y a fines de septiembre empieza a estudiar en la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona. Hacia el II Congreso de la JCC El debate interno de los documentos del II Congreso de la JCC, que se celebrará los días 30 y 31 de mayo y 1 de junio de 1980, expresará con dureza la grave crisis política, ideológica y organizativa vivida por la JCC desde la celebración del I Congreso en noviembre de 1977. En el marco de este debate se expresarán posiciones muy críticas respecto al papel desempeñado Informe del Comité de la Federación de Estudiantes de la JCC. Pleno de Estudiantes de la JCC. Barcelona, 19 de abril de 1980. 6

- 40 -

llibre josep miquel.pmd

40

09/11/2006, 16:38


por los comunistas y la JCC en la transición. Estas posiciones serán mayoritarias en la organización de Barcelona y JM tomará partido nítidamente por ellas. Este debate será para muchos militantes de Barcelona una escuela de formación y clarificación política e ideológica. JM, que ya era un dirigente estudiantil comunista, saldrá de los sucesivos procesos de crisis orgánica de la JCC convertido en el cuadro político más capacitado para dirigir la reconstrucción de la Juventud Comunista. La crisis de 1978-79 ( mal llamada segunda crisis del petróleo) dispara en España la inflación, y con ella la carestía. El paro, que en 1979 superará el 10% sobre la población activa, es ya un componente estructural de la crisis económica española. 800.000 jóvenes están en paro, y a fines de 1980 serán más de un millón. Los Pactos de la Moncloa, firmados en octubre de 1977 por el Gobierno de UCD y las fuerzas políticas parlamentarias, incluído el grupo comunista (PCE-PSUC), han producido una desmovilización que desprotege a la clase obrera de las consecuencias de la crisis. La política de “consenso” de la que resultan esos pactos y la Constitución de diciembre de 1978 desarma a la izquierda y fortalece a la derecha. La UCD, pese a su ya evidente crisis interna, rentabiliza la política del consenso y vuelve a ganar las elecciones legislativas el 1 de marzo de 1979. El PCE, lejos de hacer una lectura autocrítica de los acontecimientos, profundiza su política reformista. Carrillo ha declarado que el PCE no puede esperar 30 años para obtener los resultados electorales del PC italiano. En abril de 1978, el IX Congreso ha ratificado la política eurocomunista y abandonado el leninismo como principio ideológico. En 1979 propugnará un gobierno “de concentración” de todas las fuerzas políticas parlamentarias. La obsesión por acortar las distancias electorales con el PSOE moderan su política hasta el extremo de aparecer, a la derecha del PSOE, como la izquierda responsable y comprensiva con el Gobierno. El PCE, que ha arrastrado a CC.OO. tras su política, centra cada vez más su discurso en una política institucionalista e interclasista, mientras la crisis hace estragos entre los sectores populares. El proce-

- 41 -

llibre josep miquel.pmd

41

09/11/2006, 16:38


so que ha conducido al PCE, y también al PSUC, a abandonar la política de ruptura democrática en 1976 y a abrazar la reforma y el “consenso” ha legitimado una Monarquía liberal sancionada por una Constitución con serias limitaciones democráticas. El resultado práctico de la “política de reconciliación” tal como se desarrolló ha sido una Monarquía heredera del franquismo que sólo podía afianzarse con el pacto de silencio que mutilará durante 25 años la memoria histórica de la lucha antifranquista. El “consenso” no producirá una democracia avanzada y participativa (“democracia política y social” en la formulación programática del PCE y del PSUC) ni una Constitución “que permite el tránsito al socialismo” (frase utilizada por muchos dirigentes comunistas para pedir el voto favorable). Por el camino, el movimiento obrero ha perdido la iniciativa y quedado a la defensiva frente a una crisis que seguirá agravándose y golpeándole con fuerza. El PCE y el PSUC resultarán gravemente debilitados como consecuencia de la política practicada durante la transición. Y la JCC también. Militancia en caída libre En los dos años y medio transcurridos desde el I Congreso, la JCC ha pasado de 2629 a 591 militantes7. La militancia ha caído un 77%, un porcentaje que dobla el descenso de militancia experimentado por el PSUC en el mismo período. La sangría afecta a todas las organizaciones de la JCC en porcentajes similares, y aparentemente se desacelera en el último año: en 1980 la militancia ha caído un 25% respecto a las 785 renovaciones de carnet de 1979. La JCC tiene presencia en medio centenar de localidades8. Pero su actividad, como reconoce el Informe Político al II Congreso, es escasa o nula en muchos casos. Sólo en algunos lugares el curso 79-80 ha revitalizado Organització, documento interno de la JCC con datos comparativos del número de militantes y organizaciones (I Congreso-renovación de carnets de 1979-II Congreso), Barcelona, 1980.

7

- 42 -

llibre josep miquel.pmd

42

09/11/2006, 16:38


la actividad de los colectivos de la JCC. Particularmente en Barcelona, donde la organización de 9 Barrios ha crecido, así como los colectivos y núcleos de enseñanza media, que han salido del interiorismo para volcarse hacia el movimiento estudiantil. La JCC de Barcelona llega al II Congreso con 166 militantes repartidos en 15 colectivos9. De ellos, 10 territoriales (4 en 9 Barrios agrupados en una Coordinadora, con medio centenar de militantes, Poble Sec, Gràcia, Clot, Besòs, Les Corts y Carmelo) y 5 agrupados en la Federación de Bachilleres (Emperador Carlos, Balmes, Montserrat-Menéndez, Batxillers Est y Escuela del Trabajo). Este es también el curso en que tendrá lugar la campaña de las primeras elecciones al Parlament de Catalunya. El 20 de marzo de 1980 CiU obtiene una inesperada victoria que, gracias a los apoyos de ERC y UCD, le permitirá gobernar la Generalitat. El PSUC resiste ayudado por el prestigio de la candidatura encabezada por el historiador Josep Benet, el senador de l’Entesa más votado de España en las elecciones de junio de 1977. Con el 19% de los votos, el PSUC obtiene 25 diputados. Entre ellos, el dirigente de la JCC Marcel Planellas, uno de los principales redactores de la Tesis del II Congreso. Los documentos congresuales A fines de 1979 se inicia el proceso de discusión de los documentos del II Congreso elaborados por el Comité Nacional10. En ellos, la crisis capitalista se presenta como una “crisis de civilización” de la que resulta una crisis de valores que incide especialmente entre la Documento citado en nota 7. Situación organizativa de la JCC de Barcelona. Documento del Comité de Barcelona del PSUC. Barcelona, abril 1980. En este documento se cifra en 180 el número de militantes de la JCC de Barcelona. Hemos preferido mantener la cifra de 166, que es la que recoge el documento de la nota 7 y que se corresponde con los delegados elegidos por la organización de Barcelona al II Congreso.

8 9

- 43 -

llibre josep miquel.pmd

43

09/11/2006, 16:38


juventud. A juicio de muchos militantes, la crisis de valores habría alcanzado de lleno a los que tuvieron la idea de incorporar a la carpeta de los documentos congresuales una gran pegatina en la que el lema “Vine al Segon Congrés” se reproduce utilizando el estilo gráfico de la marca Coca-Cola, símbolo del consumismo juvenil y del estilo de vida norteamericano. La crisis en España y Catalunya habría provocado la inhibición creciente de los jóvenes y la aparición de respuestas individualistas. Los documentos enmarcan Publicacions sobre el I Congrés de la JCC la crisis de la JCC (pérdida de militancia y de influencia, interiorismo) en esta situación, eludiendo un análisis crítico de la política practicada por la JCC y los comunistas en el proceso de transición (la tesis 2 llega a decir que “estamos en los últimos capítulos de la ruptura”) y su influencia en el “desencanto” y el “pasotismo”. El éxito de la “ideología de la crisis” fomentada por la derecha habría creado dificultades de adaptación del movimiento juvenil a la nueva situación política. Entre las causas Los documentos son: 1) Proyecto de Reglamento; 2) Informe Político del Comité Nacional; 3) Proyecto de Tesis; 4) Proyecto de Estatutos. Las Tesis, 70 en total, se agrupan en tres bloques: 19 tesis ideológicas (de la 1 a la 19); 29 tesis sobre el movimiento juvenil (de la 20 a la 48); 22 tesis sobre la organización (de la 49 a la 70). Estos documentos, muy voluminosos, contrastan con la funcionalidad de los documentos del I Congreso. 10

- 44 -

llibre josep miquel.pmd

44

09/11/2006, 16:38


inmediatas de la crisis del movimiento juvenil, el Informe cita la inexistencia de políticas gubernamentales de juventud. De este análisis general se deduce que “el modelo clásico de organización juvenil está en crisis” (tesis 51), por lo que se propone convertir la organización en un “movimiento” (tesis 56). En ausencia de una autocrítica mínimamente rigurosa y de un análisis marxista de las causas de la crisis económica, social y organizativa, y vistos con espanto los resultados (en términos de pérdida de militancia e influencia) de los cambios organizativos enmarcados en el proyecto de construcción de una “JCC de masas” (II Conferencia Nacional) y de “la JCC de la libertad” (I Congreso), el Comité Nacional atribuye los males de la JCC a un “modelo clásico de organización juvenil” cuyas características no cita, aunque lo relaciona confusamente con el período de clandestinidad. En tal caso, el “modelo en crisis” no sería el “clásico”, sino el practicado desde el I Congreso, periodo en el que, según los documentos congresuales, ha dominado la incomunicación entre base y dirección, la ausencia de trabajo planificado, la inestabilidad de los órganos dirigentes, es decir, la desorganización. Eso equivaldría a reconocer la responsabilidad directa de la dirección en la debacle de la JCC. En realidad, en el plano organizativo el Comité Nacional propone al II Congreso una huída hacia adelante, cuyo resultado seguro sería menos organización pero no necesariamente más movimiento. Tras rechazar las respuestas pasivas, violentas y alienantes, las Tesis ofrecen las respuestas de la JCC: activa, política, marxista, nacionalista, internacionalista, con los trabajadores, hacia un movimiento juvenil democrático y eurocomunista. La Tesis 12 ofrece una respuesta marxista, suprimiendo no solo el leninismo que todavía define al PSUC, sino incluso el adjetivo “revolucionario” que acompaña al marxismo en la definición del PCE tras el abandono del leninismo, y que fue la fórmula que se propuso al I Congreso de la JCC. La Tesis 13 defiende, por primera vez en la JCC y en el PSUC, una respuesta nacionalista. La Tesis 16 defiende la construcción de un Movimiento Juvenil Democrático como estrategia para superar el divorcio juventud-sociedad. La Tesis 17 asume la respuesta eurocomunista y la Tesis 19 define el comunismo como “nuestra utopía”. Se insiste en la vieja propuesta de

- 45 -

llibre josep miquel.pmd

45

09/11/2006, 16:38


crear un movimiento unitario de jóvenes hacia el socialismo, circunscrito ahora a la búsqueda de la unidad de acción con la JSC. En las propuestas para el movimiento juvenil se saluda la creación del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, se apoya su campaña por el asociacionismo y se propone la extensión de los Consells Municipals de Joventut como órganos participativos de la juventud. La JCC se pronuncia contra las centrales nucleares, por la despenalización de las drogas y la legalización de las drogas “menores”, por el reconcimiento de la objeción de conciencia, contra la selectividad y las leyes educativas regresivas y contra el paro juvenil. Se pide la creación de una Conselleria de la Joventut i l’Esplai en el Govern. Constatadas las dificultades de relación con el PSUC, se pide la creación de una Comisión de Juventud del Comité Central. La VI Conferencia de Barcelona 11 La Permanente12 de Barcelona de la JCC, cuyo Secretario Político es Paco González y de la que forma parte JM Céspedes como responsable de Estudiantes, convoca la VI Conferencia local para los días 9, 10 y 11 de mayo de 1980, a fin de discutir los documentos del II Congreso y elegir la delegación que representará a la JCC de Barcelona en el mismo. También se discute el Informe de la Permanente de Barcelona y se elige una nueva dirección. La Conferencia, que se celebrará en los Lluïsos de Gràcia, la preside Luis Salvadores, dirigente histórico de la JCC. Tanto en el Acta de la Conferencia como en referencias posteriores y en los artículos de prensa aparecidos tras su celebración, se numera esta Conferencia como la VIª, y ésta será la numeración que utilicemos. Sin embargo, el Reglamento la convoca como la Vª y del Informe presentado a la Conferencia y de la documentación previa que hemos podido consultar se deduce que la Conferencia celebrada entre el 9 y el 11 de mayo de 1980 debía haberse numerado como la Vª. 12 Permanente (por Comisión Permanente), es el nombre que recibe, desde la IV Conferencia de Barcelona (abril de 1979) el máximo órgano de dirección local, anteriormente denominado Comité de Barcelona. 11

- 46 -

llibre josep miquel.pmd

46

09/11/2006, 16:38


Algunos colectivos han discutido las tesis en profundidad. Es el caso de los colectivos de 9 Barrios y de algunos colectivos de estudiantes. La Coordinadora de 9 Barrios ha enmendado a la totalidad 9 tesis organizativas y parcialmente otras 5. Encuentran en la política practicada por los comunistas en la transición una de las causas del alejamiento de los jóvenes de la política y de la JCC. Rechazan la propuesta de convertir a la JCC en “movimiento” por la ambigüedad de la propuesta. Proponen una política de formación que permita a dirigentes y militantes el conocimiento del marxismo. En la lucha contra el paro juvenil, defienden la creación de cooperativas de jóvenes. El colectivo del Instituto Balmes enmienda a la totalidad 5 tesis ideológicas y parcialmente otras 10, además de enmendar algunas tesis sobre el movimiento juvenil y organizativas y la propuesta de Estatutos. Se propone incorporar el leninismo a la definición de principios de la JCC, calificar el comunismo como “nuestro fin” y no como “nuestra utopía”. El eurocomunismo se acepta rehaciendo la tesis. En ella se acepta la estrategia de revolución de la mayoría y de socialismo en libertad, y se recupera el concepto de “dictadura del proletariado” como expresión que caracteriza el carácter de clase de cualquier forma de Estado, independientemente de la forma de Gobierno. JM Céspedes asistirá a la reunión que, en un pueblo del Priorat y durante la semana santa de 1980, cierra el debate precongresual del colectivo. La lectura, 25 años después, de los documentos alternativos pone de manifiesto una firmeza instintiva y entusiasta, pero su redacción revela más voluntad que claridad teórica. Surgen de una organización donde la formación política e ideológica ha sido abandonada hace tiempo. Y se reclama más formación, intuyendo que su ausencia explica la incapacidad de la dirección de la JCC para identificar los problemas fundamentales de la juventud y para formular políticas que ofrezcan soluciones a esos problemas. El debate de los diferentes colectivos se produce sin contacto entre ellos. No hay coordinación de ninguna clase, ni tampoco con ningún sector del PSUC.

- 47 -

llibre josep miquel.pmd

47

09/11/2006, 16:38


La VI Conferencia de Barcelona asumirá por una abrumadora mayoría de sus 70 delegados las enmiendas de 9 Barrios, del Balmes y de otros colectivos para defenderlas en el II Congreso en representación de la organización de Barcelona de la JCC 13. La asunción entusiasta de los textos alternativos expresa el descontento de la mayoría de militantes de Barcelona con la deriva política y organizativa de la JCC, descontento que ya se había manifestado en unas relaciones tensas entre la Permanente de Barcelona y el Comité Nacional. El Secretario General de la JCC, Josep Maria Riera, exigirá intervenir en la Conferencia para responder a las críticas formuladas en las semanas anteriores por la dirección de Barcelona. La Conferencia también acuerda rechazar y enmendar a la totalidad el Informe Político que presenta el Comité Nacional saliente al II Congreso. Se critica una transición contraria a los intereses de los trabajadores y la política practicada en ella por la izquierda. Se considera errónea la política, excesivamente institucionalista, aprobada por el I Congreso y el consiguiente alejamiento respecto de la juventud y sus problemas fundamentales. Se critica la ausencia de formación, el alejamiento entre base y dirección, el burocratismo, la ausencia de democracia interna, la inoperancia del Comité Nacional y la suplantación de sus funciones por el Comité Ejecutivo, así como la falta de dedicación del Secretario General a las tareas de dirección al estar absorbido por el trabajo parlamentario (diputado entre 1977 y 1979). Se propone concentrar el trabajo de la JCC en la organización del movimiento juvenil desde abajo (barrios, Institutos, fábricas) y no en órganos institucionales (CNJC) que deben ser la expresión de un movimiento real. Se defiende la lucha antifascista, por la paz, la solidaridad con la revolución nicaragüense, el pueblo saharaui y la OLP y se defiende el no alineamiento, pero “matizando las diferentes realidades de los dos grandes bloques”. La lucha contra el Acta de la VI (V) Conferencia de Barcelona. Mayo de 1980. El Acta incluye todas las enmiendas a los documentos del II Congreso así como los criterios de elaboración de un Informe alternativo.

13

- 48 -

llibre josep miquel.pmd

48

09/11/2006, 16:38


paro juvenil debe ser prioritaria, proponiéndose desarrollar experiencias cooperativas y organizando colectivos de la JCC en fábricas. Se rechaza la conversión de la JCC en “movimiento”, al considerar que la JCC es parte del movimiento juvenil pero con objetivos y propuestas autónomas hacia ese movimiento. Se reclama más formación y una descentralización organizativa. “Para evitar el exceso de burocracia en el seno de la organización se propone que todos los cuadros lleven una participación activa en cualquiera de los organismos de base de la JCC; las directrices de la organización tendrán que estar controladas por las bases; el Comité Nacional será el auténtico órgano directivo”. Hay, pues, dos críticas fundamentales: a la política institucionalista practicada en la transición y al burocratismo de la dirección de la JCC. Y dos propuestas básicas: reconstruir el movimiento juvenil desde abajo y democratizar la JCC con más protagonismo y control de las bases, con más formación. En la Conferencia se aprueba el Informe presentado por la Permanente de Barcelona saliente. Este Informe hace balance del trabajo de la JCC en Barcelona desde el I Congreso (III y IV Conferencias locales, celebradas en marzo de 1978 y abril de 1979 respectivamente) y es muy autocrítico con el proceso vivido y con la situación presente. El plan de trabajo se centra en la necesidad de racionalizar el trabajo de los colectivos priorizando las tareas, dotando de agilidad a la nueva Permanente y extendiendo la formación política e ideológica a toda la militancia. La Conferencia elige una nueva Permanente, con Paco González como Coordinador, e integrada por Josep Miquel Céspedes, Artur Fornés, Paco Candel (hijo), Manolo Fernández, Josep Maria Martín, Cati Olid, Antonio Torrico y Antonio Piniés. Más adelante, serán cooptados Alberto Herbera y Jordi Pueyo. Finalmente se elige la delegación de Barcelona al II Congreso, compuesta por 33 miembros, que se suman a los 7 miembros del Comité Nacional pertenecientes a la organización de Barcelona, que son delegados natos. Entre estos últimos figura JM Céspedes. La Conferencia la clausuró Andreu Claret, responsable de Bar-

- 49 -

llibre josep miquel.pmd

49

09/11/2006, 16:38


celona del PSUC, quien felicitó a la JCC de Barcelona por su debate y, refiriéndose a la situación política y a las tareas sindicales de los comunistas, contrapuso “el posible peligro de izquierdismo dogmático” a otro posible peligro “de pérdida de principios y colaboración con la derecha”. Por falta de tiempo no pudieron discutirse los Estatutos. La Conferencia mandató a la delegación elegida para realizar este debate, que se celebró el 13 de mayo. Se acordaron toda una serie de enmiendas (definición ideológica leninista, rechazo a la propuesta de “movimiento” y garantías de funcionamiento democrático) en correspondencia con las aprobadas para las tesis y el Informe. La dirección nacional de la JCC lleva el debate interno a la prensa y lo asimila al debate del PSUC Al día siguiente de finalizar la Conferencia, a la que no asistió ningún medio de comunicación, el diario Tele-Exprés publicó una información a dos columnas en su tercera página, sin firmar y titulado “La JCC de Barcelona, por la línea dura”14. El artículo cita como fuente a “un responsable de la JCC” que no identifica, según el cual los documentos aprobados muestran un “espíritu regresivo”. La Conferencia habría mostrado el enfrentamiento entre “las tesis de conversión de esas organizaciones en movimientos juveniles unitarios y abiertos con las que propugnan el mantenimiento de las organizaciones ligadas ideológicamente, aunque no formalmente, a un partido, en este caso el PSUC, y con estructura cerrada y clásica”. Más adelante se destaca que se incorporaron los conceptos de “marxismo y leninismo” y “dictadura del proletariado”. Finalmente, se saca de contexto y mutila la afirmación de Andreu Claret previniendo del “peligro de izquierdismo dogmático”. Un día después, el diario El Periódico titula “Derrota euro en la Joventut Comunista”15. Y se lee: “Fuentes del Consell (sic) Nacio14 15

Tele-Exprés, lunes 12 de mayo de 1980. El Periódico, martes 13 de mayo de 1980.

- 50 -

llibre josep miquel.pmd

50

09/11/2006, 16:38


nal indicaron que se había producido una derrota del sector eurocomunista en manos de los duros o leninistas. Para estas fuentes, lo ocurrido en la conferencia de Barcelona se enmarca en el debate general que se produce en el seno del PSUC”. Ese mismo día el diario Tele-Exprés publica una réplica firmada por Luis Salvadores, presidente de la Conferencia de Barcelona, y Paco González, coordinador de la Permanente de Barcelona16. La réplica se titula “Unir a la juventud, no dividirla”, y en ella se destacan las propuestas hacia el movimiento juvenil, las críticas al burocratismo de la dirección de la JCC y a las “causas políticas” de la crisis de la JCC. Se niega el deseo de volver a un tipo de organización tradicional y se reafirma la independencia respecto del PSUC. El artículo ofrece la frase completa de Andreu Claret y el contexto en que fue pronunciada y termina: “No existieron dos posibles proyectos antagónicos para la juventud, uno unitario y el otro de organización clásico, cerrado y sectario; de hecho, se aprobó que nuestro objetivo estratégico es la construcción de un movimiento unitario, amplio y juvenil que apoye la transformación revolucionaria de la sociedad”. Este artículo recibió el apoyo de la Mesa de la VI Conferencia, de los portavoces de las comisiones de trabajo de la misma y de la Permanente electa 17, en una resolución que especifica que el “eurocomunismo” y la estrategia de avance al socialismo en libertad mediante la revolución de la mayoría han sido aprobados por la Conferencia. En la misma línea se expresa la totalidad de la delegación elegida para participar en el II Congreso18. La filtración a la prensa, por parte de la dirección nacional de la JCC, de una versión distorsionada y parcial del debate de la VI ConTele-Exprés, martes 13 de mayo de 1980. Resolución de la Mesa de la VI Conferencia Local de la JCC, portavoces de las comisiones y Comité de Barcelona de la JCC. Barcelona, 12 de mayo de 1980. 18 Resolución de la Delegación de Barcelona al II Congreso. Barcelona, 13 de mayo de 1980. 16 17

- 51 -

llibre josep miquel.pmd

51

09/11/2006, 16:38


ferencia de Barcelona busca el objetivo de asociar el debate de la JCC al que tiene lugar en el PSUC, desviando la atención de los problemas del movimiento juvenil y de las críticas a la inoperancia y a la burocratización de la dirección de la JCC, que ha conducido a la JCC a una situación extremadamente crítica. Se trata de aislar a la JCC de Barcelona y asegurar su derrota en el II Congreso. La dirección de la JCC sustituye el debate democrático por la descalificación, abriendo un camino que conducirá a la ruptura de la JCC. El II Congreso 19 El 30 de mayo de 1980 se inaugura el II Congreso de la JCC en el barrio de Gràcia de Barcelona, con la asistencia de cerca de 200 delegados, para trasladarse al día siguiente a Molins de Rei, donde sesionará el 31 de mayo y el 1 de junio. El mecanismo de asignación de delegados fijado en la carta de normas que convoca el Congreso hace que la delegación de Barcelona, con 40 delegados (20% sobre el total), esté penalizada, ya que su peso afiliativo en el conjunto de la JCC es sensiblemente superior (28%). Después de la campaña orquestada por la dirección saliente contra la organización de Barcelona a través de los medios de comunicación, el ambiente en el Congreso es tenso. Lo será hasta que finalice. La Mesa del Congreso la presidirá Jordi Castán, un militante histórico que tras este Congreso pasará al Partido. El Secretario General saliente, Josep Maria Riera, leerá el Informe del Comité Nacional. A continuación interviene, en nombre de la Aunque la dirección elegida en el II Congreso se comprometió a editar los documentos aprobados con las enmiendas incorporadas, sólo hemos constatado la publicación del Informe y de las Resoluciones, que incluyen la lista del Comité Nacional electo. Hemos consultado la crónica del Congreso en Treball del 5 de junio de 1980 y la recogida en diversos medios de comunicación. No hemos tenido acceso a las Actas del II Congreso, por lo que ofrecemos una panorámica general reconstruída por los recuerdos de varios participantes. 19

- 52 -

llibre josep miquel.pmd

52

09/11/2006, 16:38


delegación del PSUC, Domènec Martínez, primer Secretario General de la JCC (1970-1976). También intervienen Ricard Julià, presidente del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Josep Lluís López Bulla, Secretario General de la CONC, representantes de la UJCE de Madrid y del País Valencià y representantes de la Federación piamontesa de la FGCI (juventud comunista italiana) y del Frente Sandinista de Nicaragua. El 31 de mayo por la mañana se reúnen siete comisiones de trabajo para debatir las tesis y una para el Informe. Las delegaciones reparten a sus miembros en las diferentes comisiones. En ellas las posiciones defendidas por los representantes de la delegación de Barcelona quedan en minoría pero reciben apoyos de entre el 30 y el 40%. El debate más intenso se produce en las comisiones que discuten el Informe del Comité Nacional y las tesis organizativas e ideológicas. En la comisión que debate la definición ideológica de la JCC, Marcel Planellas, diputado de la JCC y portavoz de las tesis del Comité Nacional, defiende la tesis 12 incorporando, como enmienda transaccional, la formulación contenida en la tesis alternativa defendida por la delegación de Barcelona (y apoyada, entre otros, por delegados de l’Hospitalet, Badalona, Bages, Mataró, Terrassa, Mollet, Sant Boi, Viladecans y Sant Vicenç dels Horts). La JCC opta por una respuesta “basada en el marxismo, en el leninismo, abierta a las aportaciones posteriores de la práctica y el pensamiento revolucionario”. Es la formulación del PSUC. Por la tarde, el Plenario vota los documentos defendidos por los portavoces mayoritarios y minoritarios de las comisiones de trabajo. En la votación del Informe del Comité Nacional, la dirección saliente resulta derrotada. El Informe es rechazado por la mayoría de los delegados. El Secretario General, Josep Maria Riera, asume la necesidad de rehacer el Informe incorporando los elementos nuevos surgidos en el debate. Estos se centran en una crítica a la política desarrollada durante la transición, especialmente a los Pactos de la Moncloa, y en cambios organizativos tales como garantizar que los dirigentes deban militar en una organización de base, que se descentralicen las tareas de dirección con amplia autonomía de

- 53 -

llibre josep miquel.pmd

53

09/11/2006, 16:38


las organizaciones, que el Comité Nacional cumpla su papel sin ser suplantado por el Comité Ejecutivo (Permanente del Comité Nacional) y que la militancia reciba formación política e ideológica, entre la cual, formación marxista. Las votaciones de las Tesis se saldan con la aprobación de los documentos elaborados por la dirección saliente, excepto en los casos en que se acordaron enmiendas transaccionales. La más significativa, como se ha dicho, es la que opta por incorporar el leninismo a la respuesta ideológica de la JCC en la formulación señalada más arriba. Se produce una situación contradictoria, ya que propuestas como la de transformar la JCC en “un movimiento de jóvenes entre los jóvenes” ha sido aprobada en las tesis pero rechazada en el Informe, donde también estaba contenida. Sin embargo, la edición del Informe definitivo, que se producirá después de clausurado el Congreso, recupera esa concepción en el título del último epígrafe, señalando que “en las tesis aprobadas del III bloque ya se trata suficientemente el tema. De lo que aquí debe tratarse es del cómo”20. Esta situación contradictoria se refleja en las Resoluciones del II Congreso. La versión editada con posterioridad (y la facilitada al órgano del PSUC, Treball, unos días después de acabar el Congreso), sustituye la “respuesta marxista, leninista…” aprobada en el Congreso por el “marxismo revolucionario”, concepto que ni tan siquiera aparecía en la tesis oficial. El documento, además, tiene un sobretítulo que no fue acordado en la Resolución leída ante el Congreso: “La JCC, un movimiento de jóvenes entre los jóvenes”. Tampoco este título coincide con el publicado por Treball21. Se acordó que las modificaciones de los documentos que afectaran a la propuesta de Estatutos, fueran trasladadas a los mismos. No hemos podido econtrar la edición definitiva de los Estatutos. Informe Polític aprovat al Segon Congrés de la Joventut Comunista de Catalunya. Molins de Rei, 1 de junio de 1980. Hay que suponer que el lugar y la fecha “oficializan” el documento, pero no corresponden a la realidad. Fue redactado y editado con posterioridad. 20

- 54 -

llibre josep miquel.pmd

54

09/11/2006, 16:38


Enganxina “vine al II Congrés”

Ni de las Tesis con sus modificaciones, cuya edición se reclamaba un año después de finalizado el Congreso.

Resolucións (sic) del Segon Congrès (sic) de la JCC. Secretaria de Serveis i Publicacions de la JCC. Sin fecha. Treball, 5 de junio de 1980. El título, seguramente de origen periodístico (se trata de un periódico, no de la edición oficial de un documento), pero más ecuánime, es: “Refer el moviment juvenil”. 21

- 55 -

llibre josep miquel.pmd

55

09/11/2006, 16:38


Por último, fue elegido el Comité Nacional, compuesto por 39 miembros, entre ellos JM Céspedes22. Reunido el Comité Nacional, eligió como Coordinador General a Eduard Jiménez, como Coordinador de relaciones políticas e iniciativa cultural a Andreu Mayayo y como Coordinador institucional a Marcel Planellas. Tras el Congreso, el Comité Nacional organiza su estructura y elige la Permanente del CN (antes, Comité Ejecutivo)23. En la propuesta de Permanente, figuran los tres Coordinadores y además: Ricardo Fernández Ontiveros (Organización), Pere Camps (Movimiento Obrero), Josep Maria Martín (Estudiantes), Mª Àgels González (Serveis i Publicacions), Pere González (Propaganda e Imagen), Antoni Nicolau (Movimiento Juvenil) y Josep Miquel Céspedes (Iniciativa Cultural). Sin embargo, JM Céspedes, que el 14 de junio es elegido miembro del Secretriado del Consell de la Joventut de Barcelona (responsabilidad que desempeñará hasta el 29 de noviembre de 1981), no formará parte de este órgano, al menos desde noviembre de 1980, fecha a partir de la cual disponemos de las Actas24. En enero de 1981 se ha incorporado Pilar Yagüe y en marzo Quim Mestres (Formación) y Paco González (Coordinador de Barcelona). A partir de este momento, las tensiones entre la dirección nacional y la de Barcelona irán en aumento. La organización de Barcelona celebra una Asamblea de militantes el 6 de noviembre de 1980, donde se aprueba el Informe de la Permanente de Barcelona que propone tres líneas de trabajo: 1) elevar la formación teórica de los militantes; 2) aumentar la organización y funcionar con responsabilidades concretas, planes de trabajo, prioridades y plazos; 3) contactar con la realidad juvenil e incidir en los movimientos de Ver lista en Treball, 5 de junio de 1980. Nombres debatidos en el Congreso en: Proposta de Comitè Nacional de la JCC-II Congrés de la JCC. Proposta del Comitè Nacional. Segona llista-II Congrés de la JCC. 23 Documento sobre la estructuración del CN. Barcelona, 11 de junio de 1980. 24 Actas de las reuniones de la Permanente del CN. 22

- 56 -

llibre josep miquel.pmd

56

09/11/2006, 16:38


masas (bachilleres, trabajadores y parados, movimiento asociativo)25. Estas tareas marcarán el trabajo de la organización de Barcelona en los siguientes meses y lograrán frenar la caída de militancia, que se estabilizará en unos 150 militantes26. El 19 de octubre se ha celebrado, convocada por el Comité Nacional, una Asamblea de militantes de la JCC con un extenso plan de trabajo por áreas27. Pero dos meses después, el Comité Nacional constata un retroceso que sitúa a la JCC con “unos 400 militantes” y con tan solo una decena de colectivos que “tengan vida” de los más de 40 teóricamente existentes28. Al finalizar el año 1980, la JCC ha perdido una tercera parte de los efectivos de que disponía en el II Congreso, sólo siete meses antes. La organización de Barcelona, que ya aglutina al 40% de la militancia de la JCC, es prácticamente la única que funciona con regularidad. La JCC y el V Congreso del PSUC Entre el 2 y el 6 de enero de 1981 se celebra el V Congreso del PSUC. La composición del Congreso expresa con fidelidad la realidad organizativa del PSUC. Los delegados procedentes de los barrios y comarcas obreras son mayoría. Estas comarcas están siendo golpeadas brutalmente por la crisis económica. En el Congreso cristalizarán tres sectores con posiciones políticas diferentes, aunque en cada uno de ellos hay matices. El sector que aparecerá como mayoritario se denomina a sí mismo como “comunista”, sin más Informe para la Asamblea de la JCC de Barcelona. Barcelona, 30 de octubre de 1980. 26 Documento de Organización de Barcelona. Permanente de Barcelona. Febrero de 1981. 27 Assemblea JCC. Dossier que incluye el Informe aprobado por el CN de 2728 de septiembre y los informes de cada área. Barcelona, octubre de 1980. 28 Guió per a la discussió: Balanç i Perspectives. Documento para la discusión del CN del 20-21 de diciembre de 1980. 25

- 57 -

llibre josep miquel.pmd

57

09/11/2006, 16:38


adjetivos, aunque sus adversarios y la prensa les llamarán despectivamente “afganos” o “prosoviéticos”. Este sector es el ala izquierda del Congreso. Aglutinará alrededor del 50% de los delegados. El sector “eurocomunista”, muy heterogéneo, reunirá alrededor de un tercio de apoyos. Es el ala derecha del Congreso. Al tercer sector, también muy diverso, la prensa le denomina “leninista” por haber sido algunos de sus portavoces los defensores de la permanencia de esta denominación en los documentos del IX Congreso del PCE Credencial d’en Josep Miquel de en abril de 1978. Representa- delegat al II Congrés rán alrededor del 15% de los delegados del Congreso y constituyen el sector centrista. Durante el desarrollo del Congreso, la mayoría de los delegados critica la política desarrollada por los comunistas en la transición, rechaza el concepto de “eurocomunismo” para definir la política de revolución de la mayoría y, pese al rechazo a la política de bloques, no acepta poner al mismo nivel el capitalismo imperialista y el llamado “socialismo real”, al que reconoce sus conquistas sociales. El Presidente, Gregorio López Raimundo, y el Secretario General, Antoni Gutiérrez Díaz, renuncian a la reelección anunciando que harán campaña en el Partido para restituir la política eurocomunista rechazada por el Congreso. Para prevenir la ruptura, el ala izquierda, la más numerosa, aceptará la elección de un Comité Central en el que cada sector dispondrá, aproximadamente, de un tercio de apoyos. El ala centrista tendrá en el máximo órgano de dirección un porcentaje de representantes que dobla su influencia

- 58 -

llibre josep miquel.pmd

58

09/11/2006, 16:38


real en el Partido. Y su principal representante, Paco Frutos, será elegido Secretario General. Como Presidente será elegido Pere Ardiaca, dirigente histórico, fundador del PSUC e identificado con el ala izquierda del Partido. El V Congreso ha sido una demostración democrática. Las bases obreras han impuesto democráticamente su fuerza. Han identificado en el eurocomunismo toda la política de pactos que ha desarmado a la clase obrera. En un lúcido artículo, que anticipa acontecimientos por venir, Manuel Sacristán reproduce la respuesta crispada de un delegado obrero a un dirigente del sector centrista: “El eurocomunismo no es una palabra; es romper huelgas”29. De inmediato se desata una furiosa campaña en todos los medios de comunicación contra los resultados del V Congreso30. Los dirigentes del PCE intervienen descalificando el Congreso. También lo hacen dirigentes socialistas (Múgica, Obiols). El ala eurocomunista, de acuerdo con el PCE y arropado por la prensa, despliega una ofensiva que incluye reuniones irregulares (acto de Poble Sec el mismo mes de enero) y la exigencia de convocatoria de un Congreso Extraordinario que restituya la política anterior al V Congreso. Muy pronto, el sector centrista se comprometerá con ese objetivo y unirá su representación en el Comité Central a la del ala derecha, dejando al ala izquierda en minoría, como única defensora de los acuerdos del V Congreso. En julio, una Conferencia Nacional en la que la militancia no está representada de modo proporcional, restituye la política eurocomunista. Esta decisión es considerada antiestatutaria por el ala izquierda, ya que una Conferencia no puede tomar decisiones contrarias a las aprobadas por un Congreso. El PSUC camina inexorablemente hacia la ruptura. A propósito del V Congreso del PSUC, Manuel Sacristán. En El País, 22 de enero de 1981. 30 Un resumen de la repercusión del V Congreso en los medios de comunicación puede verse en: Treball, nº 658, pág. 7, semana del 22 al 28 de enero de 1981. 29

- 59 -

llibre josep miquel.pmd

59

09/11/2006, 16:38


La JCC ha intervenido en el proceso congresual del PSUC. Desde hace tiempo, la dirección de la JCC ha sido considerada eurocomunista a ultranza. Antes del Congreso, el Coordinador General, Eduard Jiménez, ha publicado un artículo en el “Diario de Barcelona” posicionándose en el debate del lado eurocomunista. Sin caer en la provocación, la Permanente de Barcelona responde con otro artículo en el mismo periódico sin posicionarse, respetando el debate interno del PSUC y criticando el posicionamiento del Coordinador General. La intervención de Eduard Jiménez durante el Congreso es un alegato eurocomunista que incorpora elementos ausentes de los acuerdos congresuales de la JCC, tales como la propuesta de avanzar en la “superación de la división histórica del movimiento obrero” (entre socialistas y comunistas) o la utilización, al mismo nivel del imperialismo, del concepto “hegemonismo” para definir la política exterior de los países socialistas 31. El texto de la intervención no ha sido aprobado por el Comité Nacional ni tampoco por la Permanente del CN, sino por la delegación de la JCC asistente al Congreso32. En contraste, el Coordinador de Barcelona, Paco González, intervendrá en la V Conferencia de Barcelona del PSUC eludiendo expresamente interferir en el debate del Partido33. El 8 de mayo, Eduard Jiménez es invitado a abandonar la reunión del Comité Ejecutivo del PSUC, al que asiste en su condición de Coordinador General de la JCC. Eduard Jiménez es en estas fechas el único miembro del Comité Ejecutivo identificado con el ala derecha del PSUC. Instado por la dirección de la JCC a explicar por escrito lo ocurrido, el Secretario General del PSUC, Paco Intervenció de la JCC presentada pel seu Coordinador General al V Congrés del PSUC. Enero de 1981. 32 Tot sobre la JCC al Congrés del PSUC, Secretaria de Serveis i Publicacions de la JCC. Enero de 1981. 33 Saludo del Comité de Barcelona de la JCC a la V Conferencia Local del PSUC. Barcelona, marzo de 1981. 31

- 60 -

llibre josep miquel.pmd

60

09/11/2006, 16:38


Frutos, sugiere que hay problemas internos muy delicados que no pueden tratarse en presencia de Eduard Jiménez y propone que, en adelante, el Coordinador General de la JCC sólo participe en las reuniones donde se traten problemas de carácter general34. La insinuación sobre la responsabilidad de Eduard Jiménez en la fuga de información es clara. Pese a este revés, la Permanente del Comité Nacional, que sabe que la alianza entre el sector centrista y el ala derecha del PSUC está decidida y se materializará pronto, prosigue su estrategia de vincular las diferencias en el seno de la JCC a las que tienen lugar en el seno del PSUC. Es la única posibilidad de sobrevivir políticamente en unos momentos en que el equipo dirigente ya no dispone de apoyos suficientes en una organización que se desmorona. Entre los militantes de Barcelona, el V Congreso del PSUC es motivo de reflexión y análisis. Aunque la posición política de la Permanente de Barcelona es la de mantenerse al márgen del debate del Partido, muchos militantes ven con simpatía el resultado del Congreso. Las críticas a la política practicada en la transición, la defensa del leninismo y de la Revolución de Octubre o el novedoso rechazo a las centrales nucleares, coinciden con las posiciones defendidas con entusiasmo por la organización de Barcelona en su VI Conferencia y en el II Congreso. El rechazo del eurocomunismo por el V Congreso del PSUC no estaba entre las propuestas políticas de la JCC de Barcelona. Y la intensidad con que el Partido debatió la política internacional estaba solo insinuada en las enmiendas que había defendido la JCC de Barcelona. Sin embargo, y de forma progresiva, la mayor parte de la militancia de Barcelona irá asumiendo los puntos de vista del ala izquierda del Partido. A Al Comitè Executiu del PSUC. Carta de la Permanent del CN. 8 de mayo de 1981. Al Comitè Executiu del PSUC. Carta de la Permanent del CN. 18 de mayo de 1981. Carta de Francesc Frutos a la JCC. 22 de mayo de 1981. Carta de la Permanent del CN a Francesc Frutos. 25 de mayo de 1981. Acta de la Permanent del CN. 25 de mayo de 1981. 34

- 61 -

llibre josep miquel.pmd

61

09/11/2006, 16:38


ello contribuirá el posicionamiento radical de la dirección nacional de la JCC junto al ala derecha del PSUC, una dirección que hostigará de forma creciente a la organización de Barcelona. También influirá en muchos militantes la forma antidemocrática en que la nueva alianza entre Paco Frutos y Antoni Gutiérrez restituirá la política rechazada por el V Congreso. Evolución política e ideológica de JM Céspedes Estos meses y estos acontecimientos son fundamentales para entender la evolución política e ideológica de JM Céspedes. Si a comienzos de 1980 había asumido el leninismo y apoyaba una lectura “de izquierda” del eurocomunismo, a mediados de 1981 había roto definitivamente con el eurocomunismo. Esta circunstancia y los acontecimientos que tendrán lugar en la JCC durante el verano de 1981, producirán las primeras discusiones políticas e ideológicas con su padre, miembro del Comité Central del PSUC y defensor de las posiciones eurocomunistas. Las discusiones continuarán hasta la muerte de su padre, pero no tendrán la intensidad del primer año, que será también el de la ruptura definitiva del PSUC. La actividad de JM en estos meses es frenética y se corresponde con su inagotable capacidad de trabajo. Desde junio de 1980, JM es el Secretario del Consell de la Joventut de Barcelona en representación de la JCC. Esta actividad permite al activista estudiantil tener una visión global del movimiento juvenil barcelonés y catalán. El Consell también será una escuela de formación para JM. Simultáneamente, es miembro de la Permanente de Barcelona (responsable de movimiento juvenil) y del Comité Nacional. Tras el 23-F coordina la campaña juvenil en defensa de la democracia y prepara la campaña anti-OTAN que debe desplegarse tras el verano. Milita en el recién creado colectivo de la JCC en la Facultad de Geografía e Historia de la UB (“la Central”), que se ampliará con militantes captados en otras facultades para constituirse como colectivo de la Universidad de Barcelona. Participa en las asambleas y luchas contra el pro-

- 62 -

llibre josep miquel.pmd

62

09/11/2006, 16:38


yecto de Ley de Autonomía Universitaria (LAU) y en el Comité Antifascista de la Facultad (que fue atacada por los fascistas en diciembre de 1980, lo que provocó una manifestación de protesta que acabó en enfrentamientos con los “fachas” frente a la Facultad de Derecho). Pero no abandona su relación con el colectivo de la Federación Este. Lee incansablemente: Marx, Engels, Lenin, Rosa Luxemburgo, Gramsci, Fidel Castro, HoChi-Minh, José Díaz. La noche del 23-F estará en el local de la JCC de Barcelona (en la calle Conde del Asalto, hoy Nou de la Rambla), atendiendo llamadas, organizando la seguridad de los archivos y de la organización y preparando la respuesta al golpe de Estado. Como veremos más adelante, tendrá tiempo de poner a salvo los ficheros de militantes de la JCC de la sede central de la calle Canuda. A la mañana siguiente está parando las clases de la Facultad y participando en las Asambleas. ¡Y aprobó con nota todas las asignaturas! Muchas noches, se sale del local de Barcelona muy tarde. Es entonces cuando el núcleo que dirige el trabajo político en Barcelona sale a cenar algo y a tomar unas copas por la zona (estamos hablando del Barrio Chino). JM, el trabajador infatigable y estricto, se revela entonces como una persona alegre, cercana. También ingenua. Se sorprende –a veces se irrita– con comportamientos que le parecen irracionales y que son corrientes entre la juventud de esos años. No digamos de la que se deja caer por el Chino cada noche. Bebida, drogas, desmadre. Aunque ya se descubre en él al “animal político”, es capaz de dejar los problemas políticos en el local y se dispone a disfrutar de la compañía, de la charla distendida. Y de la comida, claro. Este chico fortachón que va a todas partes con botas de montaña, siempre pide raciones grandes, y acompaña su petición extendiendo las manos al tiempo que abre los brazos, como sugiriendo el tamaño. Y bebe vasos de leche. También grandes. Era un joven de 19 años honesto, sencillo, directo, sin dobleces. Racional y coherente. Sus ideas y su fuerza política se estaban poniendo a prueba y se estaban adaptando en estos meses difíciles. Y lo peor estaba por llegar.

- 63 -

llibre josep miquel.pmd

63

09/11/2006, 16:38


La escalada del conflicto La tarde del lunes 23 de febrero de 1981 se produce el golpe de Estado. Mientras el Congreso de los Diputados está tomado por unidades de la Guardia Civil y el Capitán General de la III Región Militar saca los tanques a las calles de Valencia, la Permanente de Barcelona de la JCC mantiene el local abierto como centro operativo para informar y coordinar a los colectivos de la ciudad. En dos horas todos ellos han sido contactados y esperan orientaciones precisas. Se prepara la evacuación de los archivos. Pero no se puede contactar con los principales responsables del Comité Nacional. El local de la calle Canuda está cerrado. Lo estará hasta después de la rendición pactada, la mañana siguiente, del Teniente Coronel Tejero. Excepto durante unos minutos. JM Céspedes, muy consciente del riesgo que asume, decide acudir a la sede de la calle Canuda acompañado de Josep Maria Martin, que al ser el responsable de estudiantes en la Permanente del CN dispone de llaves. Ambos se llevan los ficheros de militantes, que quedarán depositados horas más tarde en una parroquia del barrio de Sant Gervasi de Barcelona, considerada lugar seguro. La Permanente de Barcelona, a falta de otras orientaciones, propone para el día 24 paros en los centros de estudio con celebración de asambleas, y propone al Consell de la Joventut de Barcelona la edición de un comunicado de todas las entidades juveniles35. El 11 de marzo, la Permanente del Comité Nacional acuerda proponer a la organización de Barcelona el cierre de su local “por razones económicas”36. Naturalmente, la propuesta no será aceptada. Con un local cerrado en días críticos como el 23-F ya es suficiente… El 12 de marzo, la Permanente de Barcelona redacta una resolución para ser discutida en una Asamblea de militantes convocada para el día 17. En ella, critica la pasividad de la dirección la noche Comunicado de la reunión extraordinaria del Comité de Barcelona de la JCC. 24 de febrero de 1981. 36 Acta de la reunió de la Permanent del CN. 11 de marzo de 1981. 35

- 64 -

llibre josep miquel.pmd

64

09/11/2006, 16:38


del golpe de Estado37. Dos días después, se reúne el Comité Nacional. El Coordinador General, Eduard Jiménez, lee un Informe sobre el golpe de Estado, en el que se reconoce el desconcierto inicial y se valora negativamente el cierre del local central. Pero a continuación se descalifica a diversas organizaciones de la JCC, incluída la de Barcelona: “hay compañeros que se encontrarían más cómodos en otros grupos que en la JCC”. Se propone establecer relaciones directas entre el Comité Nacional y los colectivos (por encima de los organismos intermedios, como la misma Permanente de Barcelona). Se rechaza la propuesta de depuración de las Fuerzas Armadas y se propone una campaña en defensa de la democracia a partir de un acuerdo con la Juventud Socialista: “sólo con un cierto protagonismo de la JCC podremos salir de la situación política y organizativa que tenemos; es más, estoy convencido de que este protagonismo solo es posible con una estrecha actividad con la JSC y, a otro nivel, con ciertos grupos cristianos de los barrios y con grupos a los que llaman marginales”38. En un mismo Informe se arremete contra la organización de Barcelona, se reconoce la crisis política y organizativa de la JCC y se plantea salir de ella mediante acuerdos preferentes (y excluyentes para otras fuerzas políticas) con la JSC. El 20 de marzo, el Coordinador General y el responsable de organización del Comité Nacional se reúnen con los miembros de la Permanente de Barcelona que son, a su vez, miembros del Comité Nacional. La dirección nacional plantea que desde Barcelona se está desarrollando una política que no es la de la JCC, y que la Permanente de Barcelona hace de muro de contención de los acuerdos del Comité Nacional. Por ello, proponen establecer una relación directa entre el CN y los colectivos (de hecho ya se venía produciendo) y unificar la política de formación de Barcelona y del Resolución de la Permanente de Barcelona. 12 de marzo de 1981. Informe al CN sobre la situació política i les tasques de la JCC. 14 de marzo de 1981. Un extracto de este Informe puede verse en: En Moviment nº3. Secretaria de Serveis i Publicacions de la JCC. Marzo de 1981. 37 38

- 65 -

llibre josep miquel.pmd

65

09/11/2006, 16:38


CN. Se amenaza, en caso de desacuerdo, con medidas administrativas. La Permanente de Barcelona decide, el 27 de marzo, rechazar las amenazas y facilitar al CN los textos de los cursillos de formación que se realizan en Barcelona39. El 14 de abril, la Secretaria de Formación del CN se considera a sí misma “el marco de elaboración y discusión de los criterios generales sobre la política de formación”40. El 11-12 de abril, Paco González, Coordinador de la Permanente de Barcelona participa en la III Conferencia de las Juventudes Comunistas de la Región Murciana, a invitación de esta organización, y en el marco de preparación del II Congreso de la UJCE, que atraviesa una profunda crisis. La Permanente del Comité Nacional exigirá explicaciones a la JCRM y pedirá a Paco González, que recibirá una “advertencia”, que se autocritique por no haber comunicado su asistencia a la dirección nacional. La JCRM contesta que Paco González es miembro del Comité Federal de la UJCE, por lo que no acepta ofrecer explicaciones a la dirección nacional de la JCC. Paco González, que considera que se le ocultan documentos de la UJCE y se boicotea su participación en el Comité Federal, aceptará redactar una autocrítica. Además, las direcciones nacional y de Barcelona criticarán en carta conjunta que la JCRM no haya invitado a Paco González a través del Comité Nacional41. Aun así, y según testimonios de miembros del Comité Federal de la UJCE, Eduard Jiménez exigirá en una reunión del Comité Ejecutivo solicitada por él el 20 de junio, en el marco del Comité Federal que se celebraba los días 20 y 21 en Madrid, la expulsión de Paco González, que no fue aceptada. El 5 de julio, el Comité Nacional de la JCC acordará que los miembros de la JCC que participen en las reuniones del Comité Federal de la UJCE serán los acordados por el Comité Nacional para cada ocasión. Notas manuscritas de la reunión de la Permanente de Barcelona. Archivo personal del autor. 27 de marzo de 1981. 40 Informe sobre política de formació i formació de quadres de la JCC. Secretaria Nacional de Formació. Terrassa, 14 de abril de 1981. 39

- 66 -

llibre josep miquel.pmd

66

09/11/2006, 16:38


Mientras la JCC de Barcelona desarrolla, entre mayo y junio, y bajo la coordinación de JM Céspedes, una intensa campaña de actos unitarios en barrios e institutos en el marco de la campaña por la democracia (que incluye a otras organizaciones juveniles además de la JSC), el Comité Central del PSUC, en el mes de junio, aprueba un documento que ratificará, en julio, la Conferencia Nacional previa al X Congreso del PCE. La votación del documento “sobre la superación del estado excepcional en el Partido” plasma definitivamente la alianza entre el ala derecha y el sector centrista y restituye plenamente la política eurocomunista, decisión que vulnera los Estatutos, según los cuales ningún órgano puede alterar los acuerdos de un Congreso, como no sea otro Congreso. Las críticas de Pere Ardiaca conducirán a su destitución como Presidente en la reunión del Comité Central del 4 de julio de 198142. Se desata el ataque contra los defensores de la política aprobada por el V Congreso, que se organizarán para defenderse. En un Partido en el que, desde enero, se ha trabajado irregularmente contra unos acuerdos adoptados democráticamente, sólo serán sancionados, y finalmente expulsados, quienes han defendido la legalidad de esos acuerdos. El 11 de junio, la Permanente de Barcelona dirige una carta a la Permanente del Comité Nacional en la que critican su “manifiesta incapacidad política para dirigir la JCC” y su “aventurerismo”, situando que “la única vía de superación de este problema está en un verdadero debate democrático en el interior de la JCC”. La Permanente de Barcelona confía en que ese debate se produzca en la Conferencia Nacional que debe celebrarse en octubre. Sin Acta de la reunió de la Permanent del Comitè Nacional. 15 de abril de 1981. Carta de la Permanente del CN a la JCRM. 15 de abril de 1981. Carta de la JCRM a la JCC. 27 de abril de 1981. Acta de la reunió de la Permanent del CN. 30 de abril de 1981. Acta de la reunió de la Permanent de Barcelona de la JCC. 7 de mayo de 1981. Acords del Comitè Nacional. 30-31 de mayo de 1981. 42 Pere Meroño, “Román”, l’home que va organitzar el PSUC. Ed. Fundació Pere Ardiaca, Barcelona, 2005, pág. 149-150. 41

- 67 -

llibre josep miquel.pmd

67

09/11/2006, 16:38


embargo, la dirección nacional de la JCC ya ha decidido que tal debate, que de ser verdaderamente democrático perdería con seguridad a la vista de la correlación de fuerzas, no tendrá lugar. El 1 de julio, la Secretaria Nacional de Formación “suspende la programación de formación de la organización de Barcelona” y “desautoriza políticamente a la Comisión de Formación de la JCC en Barcelona”, llamando “a los inscritos de la organización de Barcelona de la JCC a participar activamente en las actividades de formación que esta Secretaría Nacional organice”43. Había organizado bien pocas y, en adelante, no organizaría ninguna. El rumbo tomado por los acontecimientos, y especialmente la consolidación eurocomunista en el PSUC que abre la política de disolución de comités críticos y de expulsiones, crea las condiciones largamente esperadas por los máximos dirigentes de la JCC. La disolución de la Permanente de Barcelona y el estallido de la JCC El domingo, 5 de julio de 1981, el Comité Nacional de la JCC vota una Resolución en la que “acuerda disolver la Permanente de Barcelona, sus comisiones y otros organismos intermedios” (que incluyen la Federación de Estudiantes de Barcelona y la Coordinadora de 9 Barrios). La Resolución “valora como nefasta la actuación política de la Permanente de Barcelona” al “aplicar criterios claramente contrapuestos a los acuerdos del II Congreso”44. El Coordinador General ha expuesto la situación durante una hora y presenta la Resolución antes de comenzar el debate, para el que se ofrece un turno cerrado de intervenciones de cinco minutos. Los cuatro miembros de la Permanente de Barcelona presentes en la reunión, entre ellos JM Céspedes, exigen más tiempo para contestar una intervención de una hora. No se les concede, por lo que abandonan la reunión al 43 Resolución de la Secretaría Nacional de Formación de la JCC. 1 de julio de 1981. 44 Resolució del Ctè. Nacional. 5 de julio de 1981.

- 68 -

llibre josep miquel.pmd

68

09/11/2006, 16:38


considerar que “no había condiciones para una discusión democrática”45. Les acompañan otros dos miembros del Comité Nacional. Finalmente, la Resolución es aprobada con 16 votos a favor y 1 abstención, en un órgano compuesto por 39 miembros. La Resolución termina haciendo “un llamamiento a los militantes y colectivos de la organización de Barcelona a defender sus opiniones con serenidad, a no caer en provocaciones”. Pero la provocación parte de los máximos responsables del Comité Nacional. Al terminar la reunión, el Coordinador General y otros cuatro miembros de la Permanente del Comité Nacional se presentan en el local de la JCC de Barcelona y conminan a los presentes a marcharse. Ante su negativa, cambian la cerradura de la puerta por otra que llevaban, se llevan el micro del teléfono y los plomos de la luz, revientan el archivador y se llevan la documentación, incluídos los talonarios bancarios. Mientras permanecen en el local, y antes de inutilizar el teléfono, se niegan a pasar las llamadas telefónicas a los militantes de Barcelona presentes en el local. A continuación se marchan. Esa noche (es domingo) se reúne una asamblea de militantes de Barcelona convocada urgentemente. Asisten 39 militantes, que rechazan las acusaciones contenidas en la Resolución y ratifican el funcionamiento de los órganos elegidos democráticamente por los militantes de Barcelona46. El 7 de julio, el Comité Ejecutivo del PSUC, anuncia que “hará reuniones para analizar ampliamente los problemas de la juventud y la situación de la JCC”47. Una nueva Asamblea de militantes de Barcelona celebrada el 9 de julio acuerda acudir a la comisión de apelaciones y solicitar la retirada de la resolución del 5 de julio. Asímismo acuerda la recogida de firmas para convocar un Congreso Extraordinario conforDocumento-Resolución de la Asamblea de militantes de Barcelona. 5 de julio de 1981. 46 Documento citado en nota 45. 47 Carta-resolución del Comité Ejecutivo del PSUC. 7 de julio de 1981. 45

- 69 -

llibre josep miquel.pmd

69

09/11/2006, 16:38


me a los Estatutos, que preven que podrá convocarse a petición de un tercio de los militantes. Se propone que, entre tanto, se constituya una Comisión Gestora paritaria. En los días siguientes, miembros de la Permanente de Barcelona mantienen contactos con el responsable de Barcelona del PSUC, Antoni Luchetti, y con el responsable de organización del Comité Central, Rodríguez Rovira. Éste reconocerá que la resolución del 5 de julio debe retirarse, pero considera que la propuesta de Comisión Gestora no está contemplada en los Estatutos. En menos de una semana, se entregan en el Comité Nacional cerca de 200 firmas de militantes solicitando la celebración de un Congreso Extraordinario. El 15 de julio se reúne de nuevo el Comité Nacional. La propuesta de retirar la resolución del 5 de julio es rechazada por 14 votos contra 11 y una abstención. Se rechazan las firmas de solicitud de Congreso Extraordinario por no indicar el número de carnet junto a los nombres. En su lugar, se convoca el III Congreso ordinario para los días 24 y 25 de octubre48. Este Congreso, con los órganos de la mayor organización de la JCC disueltos, carece de cualquier garantía democrática. La dirección de la JCC acaba de cerrar la última puerta a una solución negociada del conflicto. A partir de este momento están dadas todas las condiciones para la ruptura orgánica completa. A la organización de Barcelona también se le cierra la puerta del PSUC, que prepara su propia “limpieza”. Si bien mantendrá cierta ambigüedad y un doble discurso hasta septiembre, la resolución adoptada en la reunión de sendas delegaciones del PSUC y la JCC el 22 de julio reconoce la convocatoria del III Congreso realizada por el Comité Nacional y no menciona la retirada de la resolución del 5 de julio. La JCC de Barcelona ya sabe lo que vale la palabra de Rodríguez Rovira, el que será brazo ejecutor de la “limpieza” en el PSUC. Después de los acuerdos del Comité Nacional del 15 de julio, 9 miembros del Comité Nacional convocan una Asamblea de mili48

Acords del Comitè Nacional. 15 de julio de 1981.

- 70 -

llibre josep miquel.pmd

70

09/11/2006, 16:38


tantes de la JCC para el día 2549. Entrarán en contacto con colectivos de fuera de la ciudad de Barcelona a fin de lograr su asistencia. Durante diez días se despliega un trabajo titánico y se asegura la asistencia a la Asamblea de colectivos del Barcelonès, del Vallès Occidental y del Baix Llobregat. Por primera vez se entra en contacto con Comités locales del PSUC de fuera de Barcelona, encuadrados en el ala izquierda del Partido, pero se les pide que no emitan resoluciones de condena del golpe del 5 de julio para no entrar en el “juego” de la dirección nacional de asimilar la crisis de la JCC a la del PSUC. El 25 de julio asisten a la Asamblea 161 militantes de la JCC, pertenecientes a 20 colectivos (12 de ellos de Barcelona) de 9 localidades del Barcelonès, el Baix Llobregat y el Vallès Occidental. Estos colectivos reúnen a 325 militantes de la JCC. Un centenar largo de ellos, y varios colectivos, se han organizado en los diez últimos días. Los colectivos que no participan son 11 (2 de los cuales de Barcelona), que reúnen escasamente un centenar de militantes. La mayor parte de estos colectivos tienen escasa o nula actividad. La mayoría de la militancia de la JCC está, pues, representada en esta Asamblea. En su primer punto del orden del día, la Asamblea decide constituirse en Conferencia Extraordinaria (que se numerará como la VI), elige un nuevo Comité Nacional y convoca el III Congreso para el mes de octubre50. El 29 de julio, el Comité Nacional elegido en la VI Conferencia (en adelante nos referiremos a él como CN-VI, y al Comité Nacio-

Los documentos consultados no coinciden en la cifra de miembros del CN convocantes de la Asamblea del 25 de julio. La resolución de la Conferencia (en su transcurso, la Asamblea se constituirá en Conferencia) menciona 9, y las resoluciones del Comité Nacional mencionan 7. No hemos podido confirmar los 9 nombres, por lo que reproducimos los 7 que sí hemos confirmado. Son: Paco González, Josep Miquel Céspedes, Josep Maria Martín Gavín, Antonio Torrico, Paco Candel, Artur Fornés (todos ellos de Barcelona) y Jesús Delgado (de Sant Vicenç dels Horts). 49

- 71 -

llibre josep miquel.pmd

71

09/11/2006, 16:38


nal “oficial” como CN-Canuda, por el nombre del local central) elige una Permanente que incluye tres Coordinadores: Paco González (Coordinador General), Antonio Torrico (Coordinador de relaciones políticas e iniciativa cultural) y Josep Miquel Céspedes (Coordinador institucional)51. De la tragedia a la farsa El 27 de julio, una quincena de militantes de Barcelona habían ocupado durante un día el local del Comité Nacional de la calle Canuda. Este hecho anunciaba una cascada de actuaciones irracionales que dilapidaría las fuerzas reunidas hasta el 25 de julio y alejaría a la JCC de Barcelona del trabajo de masas para interiorizarse en la lucha interna. El 10 de agosto se ocupa nuevamente el local de la calle Canuda, esta vez para permanecer en él dos semanas. Al enterarse, JM Céspedes pide la convocatoria urgente de un CN-VI, que se celebra el 11 de agosto con la asistencia de 8 miembros. JM censura la acción por ponernos a la altura de los que asaltaron el local de Barcelona el 5 de julio. Critica el aplazamiento de la campaña anti-OTAN previniendo del interiorismo. Denuncia que desde el 25 de julio se han producido bandazos incomprensibles que la militancia no entiende. Denuncia que la Permanente del CN-VI modifica los acuerdos del mismo CN-VI. Alerta del “dirigismo” y propone marcharse inmediatamente del local. JM recibe el apoyo de Josep Maria Resolución de la Conferencia Extraordinaria de la JCC. Barcelona, 25 de julio de 1981. Esta Conferencia se numerará como VI Conferencia, pese a que ya se celebró una VI Conferencia en noviembre de 1979, sobre enseñanza. Por tanto, esta debería haberse numerado como la VII. Dado que las referencias posteriores siempre la numeran como VI, utilizaremos esta numeración. La Resolución detalla las organizaciones asistentes con su número de militantes, y las ausentes, que la Resolución cuantifica globalmente en medio centenar de militantes. 51 Acta de la reunión del Comité Nacional (CN-VI). 29 de julio de 1981. 50

- 72 -

llibre josep miquel.pmd

72

09/11/2006, 16:38


Martín y de Antonio Navas (Sant Adrià), pero su propuesta es derrotada. En septiembre, el CN-VI, de acuerdo con la dirección del PSUC, monta un “stand” en la Festa de Treball, junto al stand del CN-Canuda. Se producen insultos y enfrentamientos. La presencia del Secretario General del PSUC, Paco Frutos, caldea los ánimos. Será objeto de un intento de agresión por parte de un miembro del CN-VI. A principios de septiembre, JM Céspedes ha conocido la existencia de un “grupo” que trabaja irregularmente en el seno de la JCC. Este “grupo” debe su nombre a que se organizó como un grupo de estudio de textos marxistas, a iniciativa de Zacarías Banqué, dirigente de los núcleos de Juventud Comunista de Barcelona a fines de los años 60. A este grupo se fueron incorporando militantes de la JCC de Barcelona. Antonio Torrico y Cati Olid (9 Barrios), Paco González y Antonio Piniés (Barcelona), Alberto Herbera y Jordi Pueyo (Instituto Balmes), entre otros, formaron parte de él. A partir del hostigamiento de la dirección hacia la organización de Barcelona y, sobre todo, desde la disolución de la Permanente de Barcelona el 5 de julio, el “grupo” de estudio interviene en los asuntos de la JCC. Sus propuestas son sectarias –de hecho funciona como una secta– y están en el origen de las ocupaciones del local de Canuda y de la irrupción de militantes de Barcelona en el Congreso que la JCC-Canuda celebrará los días 10 y 11 de octubre. El “grupo” es también responsable de una deliberada ambigüedad de la JCC-VI hacia el ala izquierda del PSUC. Tras el apoyo brindado el 22 de julio por la dirección del PSUC al golpe del 5 de julio, la JCC-Canuda había logrado ligar ambas crisis. Desde ese momento la JCC-VI no tenía más alternativa que buscar el apoyo del ala izquierda del Partido. No hacerlo era incomprensible para cada vez más militantes. La falsa equidistancia impuesta por el “grupo” en espera de un imposible reconocimiento por parte de la dirección del PSUC, llegó al extremo de aprobar, en octubre, las tesis eurocomunistas (en las que ya nadie creía) en el III Congreso de la JCC-VI. En el fondo, el “grupo” no creía que el ala izquierda

- 73 -

llibre josep miquel.pmd

73

09/11/2006, 16:38


del PSUC (a quien Zacarías Banqué llamaba “la horda”) fuera capaz de reconstruir un Partido Comunista. Esta política del “grupo” dejaba a la JCC-VI sin estrategia y la obligaba a dar constantes bandazos tacticistas. Tras el III Congreso de octubre, casi todos los colectivos de comarcas (ya existentes antes del 5 de julio o creados con posterioridad) se disolverán y se integrarán en las agrupaciones del ala izquierda del Partido. JM Céspedes exigirá la disolución del “grupo”. Unos días después, en una reunión de este “grupo” en la que se discute de la composición de la dirección a elegir en el III Congreso de la JCCVI, convocado para los días 16 al 18 de octubre, Paco González propone la inclusión –no prevista en la propuesta– de JM Céspedes al Comité Ejecutivo. Al ser rechazada la propuesta, Paco González anuncia que no reconoce el acuerdo y defenderá su propuesta por los cauces orgánicos, por lo que se autoexcluye del “grupo”. Le secundan Antonio Piniés, Alberto Herbera y Cati Olid. Antonio Piniés denuncia que el “grupo” no hace “trabajo ilegal” en la acepción leninista, sino “entrismo” puro y duro, que es ajeno a la tradición comunista. El III Congreso de la JCC-VI elige a Antonio Torrico como Secretario General. La actividad de la JCC-VI caerá en picado a partir de este momento. A fines de año, el Comité de Barcelona, dirigido por Antonio Piniés, acuerda incorporar a JM Céspedes y Cati Olid. Un Plan de Trabajo de Barcelona muy crítico con la situación de la JCC-VI es suspendido por el Comité Ejecutivo, que suprime las comisiones de organización y formación de Barcelona. En la práctica, disuelve el Comité de Barcelona. Este organismo ha sido disuelto dos veces en seis meses. Es imposible no recordar la frase de Marx. La historia se repite de nuevo. Primero como tragedia. Después como farsa. Quienes se oponen a estas medidas arbitrarias, son expulsados el 28 de febrero de 1982: JM Céspedes, Antonio Piniés, Alberto Herbera, Cati Olid, Fede Clares y Josep Maria Martín. Paco González ya había abandonado la organización tras el III Congreso, y no sólo por la edad.

- 74 -

llibre josep miquel.pmd

74

09/11/2006, 16:38


Amb en Pere Ardiaca, en Jordi Miralles i altres joves comunistes.

JM Céspedes nunca se arrepintió de los pasos que dio en aquel proceso. La experiencia política adquirida en aquellos meses intensos, cuando todavía no teníamos 20 años, ya no se olvida. Aprendimos mucho y muy rápido. Años después, con la perspectiva que da el tiempo, JM comprendió –comprendimos– que la via emprendida en la Conferencia del 25 de julio (que es la de la escisión) estaba condenada al fracaso. Y sin embargo hubo que transitar por ella. No había otra alternativa. La dirección de la JCC cerró todas las puertas. Había fracasado en su política de superación de la crisis política y organizativa y se había desautorizado a sí misma al hostigar y finalmente disolver a la organización de Barcelona, la más numerosa, la única que, pese a todas las dificultades, funcionaba. Esa JCC “oficial” ya no volverá a tener una presencia significativa en el movimiento juvenil y se disolverá en los años 90, antes que el PSUC. El “movimiento” que proponían condujo su autoliquidación. Esa era una vía muerta, y eso sí lo supimos entonces.

- 75 -

llibre josep miquel.pmd

75

09/11/2006, 16:38


Cuando el PSUC acepta, el día 22, el golpe del 5 de julio, nos pide algo muy parecido a la rendición, que no podíamos aceptar teniendo tras nosotros a la mayor parte de la militancia activa de la JCC. La dirección del PSUC, en la dinámica de persecución interna que había desencadenado, no podía por más que aceptar el golpe de Canuda. Frutos es rehén de sus nuevos aliados eurocomunistas, cuya estrategia exige la limpieza interna. Y el CN de Canuda será un alumno aventajado de esa estrategia. La opción del PSUC, por sí sola, hería de muerte nuestras opciones. No podríamos sobrevivir sin un referente partidario, condición de posibilidad que no existiría hasta la aparición del PCC. Tras el golpe del 5 de julio nos vimos obligados a aceptar un escenario de confrontación, que era el escenario elegido por el CN de Canuda. Ese escenario condujo a una lucha extenuante que interiorizó la organización. Ahora sí, y no antes, se abandonan los frentes de masas para concentrarse en la pelea interna. La demencial táctica del “choque directo”, la calculada ambigüedad ideológica y la equidistancia forzada en las relaciones con los diferentes sectores del PSUC, acaba por desmoronar lo que se ha construído. JM lo ve claro desde principios de agosto. Y es marginado. En septiembre ya es el referente del núcleo que se opondrá al rumbo que ha tomado la JCC-VI y que será expulsado por ello. Hacia la reconstrucción de la Juventud Comunista El 6 de marzo de 1982, los expulsados convocan una asamblea de militantes de Barcelona (que también recibirá la “visita” de los restos de la JCC-VI) a la que asisten 33 personas representando a 6 colectivos que integran medio centenar de militantes. Constituyen la mitad de la organización de Barcelona. La otra mitad la integran la mayoría de militantes de 9 Barrios y algunos militantes dispersos. Fuera de Barcelona, la organización se ha desmoronado desde octubre, y sus militantes se han integrado en las organizaciones del ala izquierda del PSUC, ahora ya expulsada y a punto de constituir un nuevo Partido Comunista.

- 76 -

llibre josep miquel.pmd

76

09/11/2006, 16:38


Tras esta Asamblea, JM Céspedes, Antonio Piniés, Alberto Herbera, Josep Maria Martín y Fede Clares se reúnen varias veces con los dirigentes del ala izquierda del PSUC (constituído ya en núcleo del PCC que nacerá al mes siguiente) Pere Ardiaca, Josep Serradell “Román”, Juan Ramos y Celestino Sánchez, este último encargado por el núcleo dirigente del Partido para las relaciones con la juventud. A pesar de que los jóvenes comunistas son partidarios de iniciar de inmediato la reorganización de la Juventud Comunista a partir de lo que ya tienen organizado, se acordará el paso a las organizaciones del Partido de los jóvenes comunistas organizados en torno a JM Céspedes, hasta la celebración del VI Congreso de los Comunistas de Catalunya que, en abril, dará origen al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). La mayor parte de dirigentes juveniles asumirá de inmediato tareas de dirección en las células del Partido. JM Céspedes será elegido responsable político de la célula del Besòs. El Comité Central del PCC acordará, el 6 de junio, la reorganización de la Juventud Comunista y encargará de esta tarea a JM Céspedes. La decisión de reorganizar la JC suscitó algunas controversias. A la vista de la experiencia vivida con la JCC, había dirigentes del Partido que recelaban. La apuesta clara de Pere Ardiaca, Presidente del PCC, fue decisiva. También fue Pere Ardiaca quien convenció a JM de que asumiera la responsabilidad de encabezar el proyecto de reconstrucción de la JC. JM tuvo, al igual que con “Román”, una intensa relación política con Pere Ardiaca hasta su muerte en 1986. Escuchaba con mucha atención y aprendía de la enorme experiencia de aquel hombre que el 23 de julio de 1936 participó, en representación del Partit Comunista de Catalunya, en la fundación del PSUC. La lucha política e ideológica en el seno de la JCC ha tenido características particulares respecto a la lucha interna del PSUC. Pese a elementos coincidentes, como la crítica a la política desarrollada en la transición, en la JCC hubo profundas discrepancias en torno a las propuestas organizativas de la dirección, que apuntaban a la liquidación organizativa. Y también críticas abiertas a la burocratización, ineficacia y falta de transparencia del equipo dirigente. El nivel de

- 77 -

llibre josep miquel.pmd

77

09/11/2006, 16:38


descomposición política y orgánica de la JCC era, en 1980, muy superior al del PSUC. Esta lucha tuvo ritmos propios en la JCC, y precedió a la del Partido. El II Congreso de la JCC antecedió en 7 meses al V Congreso del PSUC, y la ruptura orgánica se produjo en la JCC con cuatro meses y medio de antelación (si tomamos el 25 de julio como fecha de referencia para la JCC y la reunión del Comité Central del 9 de diciembre que acuerda las expulsiones del ala izquierda como fecha de referencia para el PSUC). Pero este mismo hecho jugó en contra de los críticos de la JCC. La dirección nacional logró apoyarse en la dirección del PSUC surgida de la nueva alianza entre sus alas derecha y centrista (o, si se quiere, de la traición de esta última a los acuerdos del V Congreso) para golpear a los críticos de la JCC y llevarles a un terreno de confrontación abierta, careciendo de referente partidario. La reconstrucción de la Juventud Comunista ya no sería posible hasta después del desenlace de la lucha en el Partido. JM Céspedes será, a partir de diciembre de 1982, el Secretario General de los Col.lectius de Joves Comunistes (CJC). Bajo su dirección, los CJC tendrán un papel determinante en la reconstrucción de un movimiento juvenil combativo que irá ganando amplitud a lo largo de la década de los años 80. En medio de una crisis feroz que se cebará en la juventud y que golpeará a las organizaciones políticas juveniles, los CJC, contra corriente, aumentarán su militancia y su influencia. Lo que la JCC no pudo hacer bajo la dirección de Josep Maria Riera y Eduard Jiménez –frenar la crisis de la Juventud Comunista y el desmantelamiento del movimiento juvenil en un entorno de crisis económica y “de valores”–, lo hicieron los CJC con JM Céspedes a la cabeza. Hacía falta una política que conectara con los intereses de los jóvenes. Pero también hacía falta entusiasmo revolucionario, principios, confianza en la juventud, voluntad de lucha. Valores que se perdieron por el camino de aquella transición que todavía algunos llaman modélica. JM Céspedes recuperó aquellos valores y supo transmitirlos a miles de jóvenes que se elevaron sobre el “pasotismo” omnipresente para luchar por sus derechos. Por eso Josep Miquel Céspedes, JM, sigue y seguirá vivo.

- 78 -

llibre josep miquel.pmd

78

09/11/2006, 16:38


Al mausoleu de Lenin a MoscĂş

- 79 -

llibre josep miquel.pmd

79

09/11/2006, 16:38


- 80 -

llibre josep miquel.pmd

80

09/11/2006, 16:38


BIOGRAFIA D’EN JOSEP MIQUEL CÉSPEDES. Els Consells de Joventut.

ISABEL RIBAS I SEIX (*) En Josep Miquel Céspedes va ser elegit Secretari del Consell de la Joventut de Barcelona el 14 de juny del 1980, a la I Assemblea General Ordinària d’aquest Consell. Posteriorment, va ser reelegit a la II Assemblea (20-12-1980) i hi va romandre fins a la IV Assemblea (28 i 29 de novembre de 1981). *Isabel Ribas i Seix és doctora en biologia. Va començar a militar a la JCC el curs 1979-80 a l’Institut Montserrat, organitzant-se en la Federació d’Estudiants de Barcelona, complementant la seva militància política amb la pertanyença al moviment Cristians pel Socialisme (CPS). Després ha estat militant dels CJC (de la que formà part de la seva direcció) i del PCC. L’any 1986 va ser elegida membre del Secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya en representació dels CJC, responsabilitzant-se de l’àrea d’ensenyament. Des d’aquesta àrea va impulsar i estendre per Catalunya la campanya de delegats i delegades “Participant també s’aprèn” i va formar part del primer Consell Escolar de Catalunya. Va repetir el mandat al CNJC dos anys més, reelegida per majoria absoluta. Actualment és dirigent d’Esquerra Unida i Alternativa i treballa a l ’Ajuntament de Barcelona.

- 81 -

llibre josep miquel.pmd

81

09/11/2006, 16:38


Els Consells de Joventut han estat i són plataformes de cooperació interassociatives, on hi trobem representades organitzacions juvenils de tot tipus (polítiques, de lleure, educatives i estudiantils, de prestació de serveis, fundacions, sindicats i un llarg etcètera). El seu principal paper és de representar els joves associats del seu terrritori, però des dels orígens han intentat també fer-se ressò de la joventut en general, la no organitzada o la que s’organitza en associacions no formals. El principal interlocutor han estat les administracions corresponents, però en els darrers temps el ventall s’ha obert moltíssim i inclou tot tipus d’institucions, organitzacions o col·l ectius. El fet que organitzacions juvenils de caire molt diferenciat treballin de forma col·lectiva ajuda, per una banda, a conèixer-se millor, a “sortir de la closca”, a tractar i debatre temes més generals que els específics d’un determinat grup o associació, a participar del moviment juvenil en la seva globalitat. Per altra banda, els dirigents juvenils que les organitzacions dedicaven i dediquen a treballar al Consell corresponent estan obligats a fer ús de l’intercanvi d’opinions, del debat i finalment del consens amb gent d’opcions diverses i d’experiències vitals força diferents a la seva. Estar en un organisme de direcció o de treball d’un Consell obliga a ficar-se en la pell dels altres, a mirar-ho del seu costat, a trobar punts de contacte més que de divergència, a canviar de barret. Els Consells de Joventut sempre han estat una gran escola de formació de dirigents juvenils, de dirigents socials, inclús de dirigents polítics. I aquest també va ser el cas d’en Josep Miquel Céspedes. Però també han estat i són un lloc que et marca personalment i que t’influeix la resta de la teva vida. Jo vaig aterrar al Secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, en representació dels Col·lectius de Joves Comunistes, a finals del 1986. No havia tingut fins aleshores cap altre contacte amb els Consells de Joventut que l’entusiasme que en Josep Miquel Céspedes va saber transmetre’m, i la veritat és que el meu desconeixement d’aquests organismes de cooperació juvenil era total. Però vaig entendre de seguida que en JM s’hi hagués sentit com a casa, tal com jo m’hi vaig sentir.

- 82 -

llibre josep miquel.pmd

82

09/11/2006, 16:38


1.- L’aparició del moviment associatiu Si s’han comptabilitzat unes 56 organitzacions juvenils durant la Segona República, en acabar la guerra civil el panorama va quedar per llei reduït al Frente de Juventudes com a única organització (política o no política) reconeguda, si bé l’església aprofitarà ben aviat la seva posició de poder com a conseqüència del seu paper al costat dels vencedors per a obtenir parcel·les organitzatives pròpies. Així doncs, com a organització legal al final del franquisme tenim en exclusivitat l’OJE (Organización Juvenil Española) i com a tolerades les que existeixen a l’empar de l’església (escoltisme, JOC, Trobades de Joves de Montserrat, ...). A la llarga, aquestes organitzacions lligades a l’església seran un puntal en la reconstrucció de l’oposició política i també del moviment juvenil reivindicatiu. El 1968 els joves de Cornellà realitzen una Setmana de Joventut, i elaboren un any després un Manifiesto de la Juventud, a partir d’una enquesta, on assenyalen un conjunt d’aspectes reivindicatius; alguns fan referència a problemàtiques generals però d’altres són específicament juvenils. En opinió de la joventut de Cornellà, els problemes més importants eren: locals de joves, ensenyament, transports, cultura, emigració, habitatge, barris i assistència sanitària. El Manifiesto va més enllà de Cornellà i passa a ser la primera proposta per a l’acció per a la joventut que s’enfronta a la conflictiva realitat del seu barri. En base a aquesta experiència, les setmanes de joventut proliferen per tota l’àrea de Barcelona, i constitueixen les primeres passes per a aglutinar els qui estan interessats en iniciar el desenvolupament d’un moviment juvenil democràtic. A partir del potencial d’aquests joves es desenvoluparà no només un moviment juvenil, sinó que tots els sectors socials iniciaran una nova dinàmica. Les seccions juvenils dels Comitès de Barris donaran lloc als primers Comitès de Joves a finals del 1971, partint dels nuclis naturals de reunió dels joves i amb les reivindicacions culturals al ma-

- 83 -

llibre josep miquel.pmd

83

09/11/2006, 16:38


teix nivell d’importància que les democràtiques. Els Comitès de Joves van propiciar l’aparició o la transformació de grups juvenils en entitats legals o centres juvenils que, en ser legals, finalment acabaren substituint els propis Comitès clandestins i donant cabuda a un moviment juvenil molt més ampli. 2.- El Consell de la Joventut de Barcelona: els seus inicis El Consell de la Joventut de Barcelona va celebrar la seva Assemblea Constituent el 19 de gener del 1980. Va ser el resultat d’un llarg procés de convergència de les aspiracions democràtiques d’un bon nombre d’entitats juvenils arrelades a la nostra ciutat, en un procés paral·lel al que es va donar per a la creació del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que es va constituir formalment el 2 d’abril del 1979. El Consell de la Joventut de Barcelona és el legítim hereu de la Comissió Municipal de Barcelona, que es crea el 1978, quan encara és Alcalde de Barcelona en Josep Maria Socías i Humbert, darrer alcalde franquista de la ciutat. En la creació d’aquesta Comissió Municipal de Barcelona hi convergeixen les tres entitats associatives que fins aleshores havien agrupat diferents associacions juvenils de la ciutat, amb la clara intenció de fer front a la dictadura franquista i preparar el terreny per la desitjada democràcia que sens dubte havia de venir. Aquestes plataformes eren de dos tipus, igual que a nivell nacional de Catalunya. Per un costat, la Taula de Forces Polítiques de Barcelona, integrada per les organitzacions polítiques juvenils de les forces democràtiques aleshores existents i amb clars lligams amb l’Assemblea de Catalunya. Per l’altra, la Taula de Joves de Barcelona i la Taula de Joves de la Diputació de Barcelona, integrades ambdues per associacions anomenades “socials” (en contraposició i per diferernciar-se de les “polítiques”), ja que a nivell nacional ja es va posar de manifest des de les primeres reunions la dificultat d’arribar a un acord entre les forces polítiques i les forces socials. De fet, l’esquema de Taules de Joves s’inicia a nivell nacional però de seguida es reprodueix territorialment; moltes de les persones que

- 84 -

llibre josep miquel.pmd

84

09/11/2006, 16:38


participen en les estructures locals de Barcelona són les mateixes que hi participen a nivell nacional. Ambdues eren producte dels esforços descentralitzadors de la Taula de Joves de Catalunya. Si aquesta impulsava la creació d’un Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la Taula de Joves de la Diputació de Barcelona va instar el seus membres a impulsar la creació de consells municipals de la joventut a cada localitat i va elaborar un document base en el qual es proposaven les característiques que haurien de tenir aquests Consells. La Taula Coordinadora d’Entitats i Moviments de Joventut de Catalunya (TCEJC), o Taula de Joves de Catalunya com se la coneixeria posteriorment, es constitueix formalment el 27 de març de 1976. El fet que no hi fossin totes les organitzacions (faltaven les polítiques) els va decidir a no establir cap lligam formal amb l’Assemblea de Catalunya, tot i el seu paper en la creació de la Taula. Des del primer moment, la Taula intenta ser tant un interlocutor davant l’administració com el portaveu de les entitats juvenils a l’hora de denunciar tot allò que els afecta; veiem doncs que aquests principis es conserven encara en els actuals Consells de Joventut. El juny del mateix any, la Taula de Joves de Catalunya convoca el I Congrés de la Joventut Catalana, que s’integra en el marc del Congrés de Cultura Catalana com a un àmbit d’aquest darrer. Les conclusions d’aquests treballs prenen la forma de Carta de la Joventut Catalana, en la qual es reclama, entre altres punts, la recuperació del patrimoni de la Delegación Nacional de Juventud, la majoria d’edat als 18 anys (amb una campanya que aplega més de 4.000 joves en un míting al Palau dels Esports el 23 d’abril del 1977, darrer míting unitari del moviment juvenil), la constitució d’una comissió de joventut a l’Assemblea de Parlamentaris o la creació d’una Conselleria de Joventut a la Generalitat (Annex 1). 3.- La Joventut Comunista de Catalunya i els consells de joventut La Joventut Comunista de Catalunya, principal força política juvenil durant tota la dictadura franquista i fins ben entrat el període

- 85 -

llibre josep miquel.pmd

85

09/11/2006, 16:38


democràtic, no només va ser la principal força instigadora d’aquest procés sinó que a més era qui aportava no només la major part d’idees força sinó també la major part d’efectius humans per a portar-les a terme. I no només com a organització membre de la Taula de Forces Polítiques, sinó també perquè la JCC tenia aleshores presència organitzada a quasi la totalitat d’entitats “socials” que lluitaven per la democràcia i que creien que la participació dels joves havia de ser essencial en la construcció de la nova societat democràtica. Decisions de la Taula de Joves, com ara la descentralització o la Portada del número d’Abril del 1975 de “JOVE GUÀRDIA” reivindicació de la creació de Consells de Joventut a diferents nivells, van ser conseqüència de propostes fetes des de la JCC i discutides i acordades pel conjunt de les entitats juvenils. És a dir, la JCC impulsa el màxim d’iniciatives possible, buscant que puguin tirar endavant un gran nombre d’aquestes, intentant així situar-se en les millors condicions per a ser interlocutor davant de les noves institucions que havien de néixer amb l’arribada inevitable de la democràcia. A tall d’exemple, es pot dir que el Secretariat del Congrés de la Joventut de Catalunya, d’onze membres, el 60% eren militants de la JCC; òb-

- 86 -

llibre josep miquel.pmd

86

09/11/2006, 16:38


viament, cap d’elles no provenia formalment d’aquesta organització. Al Consell Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya també s’hi reflecteix la discussió existent al moviment juvenil sobre quin model de Consells de Joventut impulsar, i es decideix tirar endavant Consells com a òrgans independents de l’Administració, on hi tingui cabuda tothom, i per tant abandona el concepte de Consell Municipal de Joventut, dirigit pel regidor de joventut local. Si observem els Consells de Joventut que s’han desenvolupat des d’aleshores, tant a nivell local, com nacional, com inclús estatal, veurem que, amb algunes excepcions inicials però corregides amb el pas del temps, aquest concepte de Consell de Joventut independent s’ha imposat i no és ara discutit per ningú. 3.1.- El I Congrés de la JCC, novembre 1977 Celebrat el novembre de 1977, a la Resolució política general s’hi recullen unes demandes, moltes d’elles recollides a la I Carta de la Joventut Catalana, de les que en destaquen, pel que fa al moviment juvenil, la creació d’una Conselleria de Joventut o d’una Sub-Conselleria, dins de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, la creació del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la urgència de la convocatòria d’eleccions municipals democràtiques que permeti la realització d’una política municipal al servei de la joventut i la creació de Casals de Joventut que permetin la recuperació del patrimoni de la Delegación Nacional de la Juventud per a la creació d’infraestructures per als joves. També es reafirma en l’impuls de tots els grups d’esplai que potenciïn la creació d’un moviment unitari, democràtic i progressista, renunciant a la possibilitat de formar grups infantils de la JCC. Aquesta decisió està clarament influenciada per la forta presència a Catalunya de les entitats de lleure infantil i de la implicació de militants de la JCC. Al projecte de Manifest, als punts número 7 (Una proposta per a la gran majoria de la joventut: la unitat contra el capitalisme monopolista, per l’aprofundiment de la democràcia, pel socialisme en lliber-

- 87 -

llibre josep miquel.pmd

87

09/11/2006, 16:38


tat) i número 8 (Una tasca per a avui: consolidar la democràcia que faci seus els drets de la joventut. Sortir de la crisi econòmica d’una forma progressista i democràtica que ofereixi perspectives de futur a la joventut), s’aprofundeix més en aquests aspectes i reconeix la JCC com a una de les principals forces polítiques juvenils que han fet possible l’esforç unitari juvenil antifranquista, a la vegada que reconeix i agraeix l’imprescindible paper jugat per altres forces i pel moviment juvenil, concretat en Taules de Joves, en el Congrés de la Joventut, en les diverses campanyes realitzades. Encara trobem constància de la menció als Consells Municipals de Joventut tant en el document de Projecte d’Alternatives, esmentant-los com a l’expressió del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya a nivell local, com a l’Informe del Comitè Nacional. 3.2.- IV Conferència Nacional, octubre 1878 A l’Informe presentat per en Josep Maria Riera, Secretari General de la JCC, titulat “Un projecte revolucionari per a la joventut de Catalunya”, se segueix apostant per construir el moviment juvenil de la gran majoria, “que tingui un caràcter global, alternatiu i progressista, que parteixi de la problemàtica dels joves i s’incorpori a les lluites generals de la classe obrera i dels sectors populars.” Pel que fa a la participació de la joventut en la construcció de l’alternativa democràtica, després de fer una crítica perquè la forma en que s’ha produït la transició ha creat unes condicions de treball molt difícils, se segueix apostant pels Consells Municipals de Joventut i pels Casals de Joves, com a dos elements centrals del programa municipal per a la joventut. 3.3.- II Congrés, maig-juny 1981 A l’Informe Polític presentat al II Congrés de la JCC es parla del “problema de la democràcia”. I es diu textualment que la participació, mitjançant l’associacionisme, és l’única manera d’aconseguir canals constants de comunicació i relació amb amplis sectors de la joventut,

- 88 -

llibre josep miquel.pmd

88

09/11/2006, 16:38


el que ha de permetre donar una nova dimensió a la política; per acabar dient que l’associacionisme ha de lligar-se i estructurar-se a través d’uns Consells de Joventut “actius, no burocràtics, capaços de mobilitzar les seves bases i la joventut”. En les tesis números 22 (El moviment juvenil a Catalunya. Auge i crisi), 23 (El moviment juvenil a Catalunya. Moment actual: reconstrucció?) i 42 (Els Consells Municipals) es fa un repàs del que va ser l’ac- Informe del Comitè Nacional de la JCC al I tuació dels joves comu- Congrés nistes en el procés de construcció de la Taula de Joves i del Consell de Forces Polítiques, en el I Congrés de la Joventut Catalana, i s’avancen línies de com contribuir a la reconstrucció d’un moviment juvenil que es diu en crisi. Respecte als Consells Municipals, se’ls defineix com a dinamitzadors de la vida juvenil i com a interlocutors vàlids entre la joventut i l’administració. 4.- La JCC en el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) En Benet Cases, responsable de moviments socials i institucionals al Comitè de Barcelona de la JCC, és elegit membre del Secretariat del Consell de la Joventut de Barcelona, en representació d’aquesta entitat, en l’Assemblea Constituent de 19 de gener del 1980, amb el càrrec de Secretari. De fet, ell ha estat el Coordina-

- 89 -

llibre josep miquel.pmd

89

09/11/2006, 16:38


dor de la Comissió Preparatòria, que ha traçat el camí de convergència de les dues Taules de Joves existents a la ciutat i de la Taula de Forces Polítiques per a la creació del Consell de la Joventut de Barcelona. Poc després dimiteix com a coregidor de joventut de l’Ajuntament de Barcelona en Francesc Reguant, dirigent de la JCC, per problemes personals i d’ubicació dins del grup municipal del PSUC. Al Comitè de Barcelona de la JCC s’obre aleshores una crisi en la política institucional. El nou regidor que substitueix en Reguant no vol fer de regidor de joventut i això deixa aquesta regidoria en mans exclusives d’Enric Truñó, del PSC. A més, l’intent de col·locar un tècnic a la Regidoria de Joventut acaba sense èxit. És a dir, tot el treball realitzat des del moviment juvenil per a incidir en les polítiques de joventut des de l’administració municipal queda escapçat. A més, al cap de poc, en Benet Cases ha de marxar al servei militar i, per tant, caldrà buscar també un relleu a una persona amb tant coneixement del Consell i amb un reconegut prestigi entre les entitats com és en Benet Cases. 5.- En Josep Miquel Céspedes al Secretariat del Consell de la Joventut de Barcelona (1980-1981) La persona elegida és en Josep Miquel Céspedes, que comença a treballar al costat d’en Benet Cases l’inici del 1980, quan li falta poc per a fer els 18 anys. En Josep Miquel estava aleshores a batxillers, a punt d’acabar el COU i de passar a la Universitat. Tenia un tarannà dialogant, comprensiu i s’interessa pel tema dels Consells de Joventut. A la següent Assemblea General Ordinària, la primera, celebrada el 14 de juny del 1980, sis mesos després de la constituent, en Benet Cases dimiteix com a Secretari, juntament amb l’Administradora, de la Joventut Nacionalista de Catalunya, i són elegits substituts un membre de la JNC i en Josep Miquel Céspedes per la JCC. Al cap de sis mesos més, el 20 de desembre del 1980, en el marc de la II Assemblea General Ordinària,

- 90 -

llibre josep miquel.pmd

90

09/11/2006, 16:38


s’elegeix de nou tot el Secretariat, amb la següent composició: Minyons Escoltes de Catalunya: Oriol Balaguer (President) Escola de l’Esplai: Joan Muntané (vice-president) JNC: Joan Puigdollers (Vice-president) JCC: Josep Miquel Céspedes (Secretari) JSC: Jordi William (Aministrador) Escoltes Catalans: Salvador Jerez SIPAJ: Xavier Roigé Agrupació Cultural Folklòrica: Francesc Costa MUEC: Joan Torrella JERC: Carles de Alfonso Mov. Crítica Radical: Carme Egea MJCC: Josep Manel Delgado En un inici, a en Josep Miquel li costa d’aterrar i d’entendre el principi dels Consells, el treball conjunt d’entitats polítiques i socials, ja que la seva militància havia estat fins aquell moment més de confrontació ideològica i de propostes concretes. Això no vol dir que no n’hi hagués, de confrontació al si del Consell. Aquells anys van ser molt polítics, constituent de tot el que fos recuperació democràtica. Els matisos ideològics estaven molt a flor de pell, però les opcions polítiques mantenien una posició equidistant, de respecte, cap a les entitats socials i diferenciaven molt el que era la defensa de les posicions pròpies amb les que eren posicions comuns del Consell, que podien no coincidir. I en Josep Miquel en va aprendre. Hi va ajudar el fet que fos alliberat, en règim de mitja jornada, per al funcionament intern del Secretariat, a inicis del 1981. Una feina a la que en Josep Miquel va dedicar molt de temps i d’esforços va ser la realització de la I Setmana de l’Associacionisme Juvenil, una trobada al Parc de la Ciutadella de les entitats juvenils de la ciutat, on podien donar-se a conèixer com a associació i exposar a la llum de tothom els seus pincipis i les seves activitats. Recordo perfectament la realització d’aquesta Setmana de l’Associacionisme Juvenil, perquè en Josep Miquel hi ficà el

- 91 -

llibre josep miquel.pmd

91

09/11/2006, 16:38


coll i de passada ens feu treballar també als seus camarades i amics. Les condicions de treball eren més aviat precàries i, com a exemple, recordo una nit picant a màquina els textos que havien d’exposar-se en els panells en les màquines d’escriure de la regidoria de joventut, en un petit altell de l’edifici gòtic de l’Ajuntament de Barcelona. L’entusiasme d’en JM s’encomanava i sempre acabava implicant gent que no hi tenia res a veure, com ara jo en aquell cas. Aquesta va ser una de les iniciatives de més pes dins del mandat d’en Josep Miquel, juntament amb la I Trobada de Joves de la Mediterrània, i va tenir continuïtat en anys posteriors. La situació política dins del Secretariat era molt similar a la de la societat catalana: malgrat les diferències polítiques, hi havia uns principis comuns bàsics molt potents (resumits en el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia), principis que perduraren bastant més enllà que el propi lema i que impulsaven una cultura del consens basada en la consolidació i recuperació de les llibertats democràtiques, de les persones i organitzacions que havien lluitat en la clandestinitat i del fet nacional. Es podia discutir fins a altes hores de la matinada, però a l’hora de l’acció anaven tots a l’una. Hi havia la il·lusió i el convenciment que estaven iniciant una cosa nova i que n’eren els protagonistes. Era l’inici d’un llarg camí, que només podien recórrer junts, i que qualsevol fotesa podia significar un retrocés en el procés democràtic global. S’era molt exigent però a la vegada molt prudent. D’aquella època el recordem amb les botes de muntanya, una camisa gran, de quadres, oberta sobre la samarreta i un sarró en bandolera. Era simpàtic, divertit, d’afirmacions essencials. Es notava que portava molta mili al darrera, que venia de lluny, però sense ser sectari ni dogmàtic. Ideològicament, aquell va ser un període de creixement d’en Josep Miquel. De nous plantejaments, de llargues discussions amb el seu pare, de posicionar-se al capdavant d’un moviment de recuperació de la Joventut Comunista per la que ell lluitava i que el va portar a l’estiu del 1981 a trencar amb la direcció de la JCC. Aquests fets van impedir que pogués renovar el seu mandat al Secretariat del

- 92 -

llibre josep miquel.pmd

92

09/11/2006, 16:38


CJB en la IV Assemblea de novembre del 1981, i probablement va fer minvar també la seva dedicació al Consell de la Joventut de Barcelona. En el Secretariat del CJB d’aquella època van ser especialment impactants la campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, que només defensava la JNC, la lluita contra la LOAPA, o la sublevació militar del 23 de Febrer del 1981. En el Secretariat es van produir els mateixos encesos debats que en la societat catalana. Però l’esperit de cooperació interpersonal i interassociativa que defineix els Consells de Joventut encara avui va impregnar l’esperit d’en Josep Miquel i el podem trobar tant en les tasques de dirigent dels Col·lectius de Joves Comunistes (a Catalunya i a l’Estat) que va desenvolupar pocs anys després com a la tasca de Regidor de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besós, amb la seva especial implicació amb els veïns de La Mina.

Barcelona, gener de 2006.

Veure Annex I. Primera carta de la Joventut catalana Vull agrair la col·laboració d’en Benet Cases (Joventut Comunista de Catalunya), la Gemma Martín (Escoltes Catalans), en Joan Torrella (Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians), en Joan Puigdollers (Joventut Nacionalista de Catalunya) i en Josep Maria Llansà (Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya), militants en la causa dels Consells de Joventut durant els anys 70 i 80, amb qui he compartit xerrades i sopars que m’han ajudat a recordar, reviure i comprendre millor el moviment juvenil català Bibliografia -Francesc Reguant i Germán Castillejos. Juventud y Democracia. Crónicas del Movimiento Juvenil. Avance, 1976.

- 93 -

llibre josep miquel.pmd

93

09/11/2006, 16:38


-Documents del I Congrés de la Joventut Comunista de Catalunya: Informe del Comitè Nacional, Projecte d’Alternatives, Projecte de Manifest i Resolució Política General. Novembre 1977. -Josep Maria Riera. Un projecte revolucionari per a la joventut de Catalunya. Informe presentat a la IV Conferència Nacional, octubre 1978. -Documents del II Congrés de la Joventut de Catalunya: Informe Polític, Tesis nº22, 23, 24, 42. Maig-juny 1981. -2000 Jove. La Taula de Joves de Catalunya. Direcció General de Joventut, Generalitat de Catalunya, 1989. -20 anys del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (1979-1999). Reconstruint la participació democràtica a Catalunya. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1999. -Rafael Aracil, Andreu Mayayo i Antoni Segura, editors. Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya: els joves de la transició (volum IV). Edicions de la Universitat de Barcelona, 2003.

En Céspedes i en Miralles amb altres joves comunistes.

- 94 -

llibre josep miquel.pmd

94

09/11/2006, 16:38


JOSEP MIQUEL, UNA MANERA DE SER I DE FER

JORDI MIRALLES I CONTE

(*)

Vull començar aquest article demanant, en primer lloc, excuses a les persones responsables de la producció d’aquest llibre. Excuses pel retard en el lliurament de la meva contribució a un nou i merescut homenatge a en Josep Miquel (en JM). La meva participació parlamentària com a membre d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) en la redacció, en la ponència i en la negociació del Nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, així com la campanya del referèndum per la seva aprovació del passat mes de juny, han estat la raó fonamental que expliquen els problemes de temps que he tingut. Però en confiança, i en coherència amb una de les tantes coses que compartíem amb en JM, que “la veritat és revolucionària”; vull compartir també amb els lectors i les lectores que, al costat de la limitació real de temps, m’ha costat molt la seva redacció. Aquest és l’article més difícil, en la seva elaboració, que m’han demanat. Haver lluitat junts al llarg de vint anys ha estat una satisfacció però, *Jordi Miralles i Conte, Coordinador General d’EUiA i diputat al Parlament de Catalunya

- 95 -

llibre josep miquel.pmd

95

09/11/2006, 16:38


alhora, escriure sobre en Josep Miquel Céspedes em retorna a la seva absència i em reprodueix (i retorna) el dolor. El cantautor cubà Pablo Milanés, persona escoltada i admirada per en Josep Miquel, en una de les seves cançons ens recorda com només sap fer ell que inexorablement “el tiempo pasa...”. Doncs sí, el temps passa i és evident que les diverses situacions viscudes i les moltes persones que van passant per les nostres vides, ens van deixant empremta. Però n’hi ha alguna que, com en Josep Miquel, en el meu cas i també per a d’altres joves comunistes dels anys 80, ens marca de tal manera que en gran mesura es pot dir que som com som, també, per tot allò que férem plegats i també pel que vàrem somiar. Ja fa tres anys que en Josep Miquel ens ha deixat. En una revista que es va editar per a l’acte homenatge que es va fer a Sant Adrià del Besòs, la seva ciutat d’adopció, i en la qual hi vam col·laborar moltes persones, jo deia que “Pensar en ell em porta, bàsicament, a tenir molt presents dos dels aspectes de la nostra relació, per compartir-ho amb vosaltres. Un primer, des de la vessant política (...) I l’altra, des d’un punt de vista personal”. És evident que la nostra relació, que

En Céspedes i en Jordi Miralles a una manifestació

- 96 -

llibre josep miquel.pmd

96

09/11/2006, 16:38


el projecte comunitari —pel qual vàrem recórrer junts prop de vint anys— es composa d’aquests dos aspectes: la política, és a dir la lluita per transformar la societat; i la personal, les vivències de dues persones molt diferents i que trenaren una sana amistat. En el terreny de la política, evidentment des de la nostra manera d’entendre-la, hem estat uns comunistes que fèiem política de joves (primer) i uns comunistes que contribuírem a impulsar la unitat de les forces polítiques d’esquerres (més tard). És en aquest sentit que vull destacar la nostra manera de fer política, un seguit d’aspectes troncals que la caracteritzaren. Uns elements definitoris que em porten a afirmar que vàrem aconseguir, en la manera de fer, la marca cejotace (la manera de fer dels Col·lectius de Joves Comunistes, CJC). Una marca que, des del meu punt de vista, continua sent creïble i útil en les lluites de present per als comunistes i, també, per a les forces de l’esquerra transformadora. Un primer d’aquests elements definitoris era cercar, i si calia crear, sempre espais unitaris, marcs unitaris des de la proposta i la mobilització per a defensar el drets de les persones. El segon, que tota mobilització i tota acció social i institucional suposin avançar en un major nivell d’organització popular estable. El tercer, acompanyar paral·lelament el treball unitari amb un perfil propi i propostes pròpies de les nostres formacions polítiques (fossin els CJC, el PCC o EUiA). I el quart, que el treball fet suposi (perquè s’ha programat) que noves persones s’incorporin de manera organitzada a la lluita política per a la transformació social afiliant-se a les nostres formacions polítiques. Aquestes quatre qüestions per a nosaltres eren, i són, de manual. Són l’abc per a una organització revolucionària, d’ahir i d’avui, si vol ser útil a la seva gent i, especialment, a la seva classe. Són les bases necessàries per avançar en la defensa dels drets de les persones, per continuar la lluita en millors condicions, per trencar la massa sovint resignació de l’esquerra institucionalitzada i per defugir d’aventures molt sorolloses temporalment però estèrils. És evident que les coses canvien, com canta en Milanés, i nosaltres també. Tot canvia i en les darreres dues dècades els processos socials, polítics i econòmics s’han accelerat força. Uns canvis

- 97 -

llibre josep miquel.pmd

97

09/11/2006, 16:38


Octavetes dels CJC

que han repercutit als comunistes, a les esquerres, a Catalunya i al món. L’anàlisi històrica i la concepció del món ens donen llum per analitzar i interpretar aquests canvis. En Josep Miquel i jo compartíem, també, l’haver-nos llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Fent realitat aquella màxima que “havíem de conèixer el passat, per analitzar el present i canviar el futur”, una màxima que portaren també a d’altres membres de la direcció dels CJC com en Joan Josep Nuet, l’Albert Herbera, la Marta López del Castillo o el Carlos Valmaseda, a fer la mateixa carrera universitària. Torno a recuperar la reflexió sobre els canvis. Com es vivia i com es lluitava als anys vuitanta?, com es viu i com lluitem l’any 2006? Aquestes no són preguntes innocents. Què ens vàrem plantejar i com vàrem recuperar l’organicitat dels comunistes catalans al PCC i als CJC? Aquesta no és una pregunta nostàlgica. Com han afectat els canvis en l’ordre internacional als comunistes i a l’esquerra catalana?, per què s’ha recuperat la representació d’EUiA al

- 98 -

llibre josep miquel.pmd

98

09/11/2006, 16:38


Parlament i com s’ha aconseguit el Govern Catalanista i d’Esquerres? Aquestes preguntes no tenen respostes senzilles: doncs tenen a veure amb l’estratègia, els instruments i la concepció de l’organització dels comunistes catalans (Partit i Joventut). Doncs bé, l’estudi dels documents i les resolucions dels òrgans de direcció del CJC (des de la novena Conferència Nacional al sisè Congrés) donen fonament pràctic i programàtic a la marca cejotace, a materialitzar l’anàlisi concreta de la realitat concreta i el no viure l’organització dels comunistes com una finalitat en si mateixa, sinó com a un instrument per a la transformació. Així, als anys 80 es van impulsar un seguit de propostes unitàries per a la mobilització i per a l’organització de la gent jove i que, sota l’objectiu de la defensa dels drets de la joventut, van posar en peu la Coordinadora de Joves Contra l’Atur, la Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyament Mitjà de Catalunya (CEEMC), la Taula de Joves per la Pau, les secretaries de joves de CCOO..., espais unitaris teoritzats pels CJC que, des de la proposta i la mobilització, van trencar la lògica del sistema i de les forces de l’esquerra institucionalitzada: la resignació, el passotisme de la gent jove, i van comportar un creixement en l’afiliació a la joventut comunista i al Partit. Unes mobilitzacions i uns instruments que es van tirar endavant amb èxit, la qual cosa suposa que avui molts homes i dones puguin dir o recordar que ells i elles van ser protagonistes de mobilitzacions per la pau, en defensa del dret al treball, en favor del dret a l’ensenyament... quan eren més joves i que, també, van militar als cejotace i... amb en Céspedes. Dues coses més vull destacar de la nostra manera de fer política i en què, especialment en Josep Miquel, posava molta força: la formació política i ideològica i unir festa i lluita. Pel que fa a la formació, destacar l’exigència personal d’en JM amb si mateix per continuar formant-se i per estar al dia. Aquesta autoexigència per superar-se feien encara més creïble la seva defensa en posar els instruments necessaris als CJC (escoles de formació, jornades, publicacions, documents...) per a la formació ideològica i política de les noves afiliacions a l’organització. Conèixer més i conèixer per a transformar, que va ajudar a fer créixer políticament (i personalment) moltes

- 99 -

llibre josep miquel.pmd

99

09/11/2006, 16:38


persones i que ara, algunes d’elles, estant assumint papers destacats a EUiA, a les CCOO, al PCC, a diversos moviments, associacions i institucions, i a nivell professional. Pel que fa a unir festa i lluita, aquest binomi ha estat part de l’ADN dels CJC i amb una forta empenta donada per en JM. La Festa de Revolució, els campaments, l’esport, les excursions, el foment de la cultura popular..., eren el complement necessari al compromís per a transformar la societat. Fer plenament compatible el ser alegres i combatius i viable la festa i la lluita, expressen la convicció que lluitar no havia de ser avorrit i militar políticament no havia de suposar una càrrega. Bé, fins aquí algunes qüestions rellevants que he volgut destacar del què fer? en la concepció i en la pràctica política d’en Josep Miquel Céspedes, i que vàrem compartir amb molts d’altres. Però al principi d’aquest article deia, també, que les relacions personals van contribuir a trenar una amistat entre dues persones. Una llarguíssima llista de situacions viscudes junts que feien conèixer millor en JM i compartir moments inoblidables. En Josep Miquel era una persona singular. Això es pot dir de tothom, evidentment, ja que tots i totes som únics i diferents. Però ell, que ha estat un home amb un caràcter fort i molt ferm amb les seves conviccions (i que sovint havia de donar la cara), ho acompanyava amb una manera de ser propera i planera, i amb una certa dosi d’innocència que el feia més entranyable i bona persona. És per això que vull compartir alguns moments dels molts que vàrem viure plegats i que poden ser força il·lustratius. La Direcció General de Joventut de la Generalitat ens va invitar, com a responsables dels CJC, a la presentació d’una Guia d’Entitats Juvenils de Catalunya, a l’antiga sala musical Zeleste de Barcelona. Una presentació poc formal en el seu format i que, després dels parlaments dels responsables de la Direcció General, es va anunciar “barra lliure” per als assistents. Doncs bé, en Céspedes, davant la sorpresa de propis i aliens s’apropà a la barra, i què va demanar? un got de llet doble! I en aquest moment estel·lar jo li dic, “tio... què dius” i ell, sense immutar-se, respon dirigint-se a la cambrera “això

- 100 -

llibre josep miquel.pmd

100

09/11/2006, 16:38


és el que em ve de gust”. Evidentment, a la barra lliure del Zeleste no hi havia llet. La feina que vàrem fer junts va suposar que, en diverses ocasions, vam representar internacionalment els CJC. Un d’aquest viatges fou a Praga, al Congrés de la SSM (la joventut comunista txecoslovaca). Tornàvem a l’hotel les diverses delegacions internacionals presents al Congrés i vàrem agafar un dels ascensors per pujar a les habitacions. Comencem a pujar i... l’ascensor s’atura brusca- Documents per a la VIII Conferència Nacional dels CJC ment al pis 12. A l’ascensor hi havia 16 persones jubilades alemanyes, un jove guerriller de l‘FMLN d’El Salvador, una jove comunista canadenca (amb claustrofòbia), un jove comunista grec i nosaltres, dos joves comunistes catalans. Quan es notava que s’havia reduït l’aire d’aquell petit habitacle, nosaltres dos que havíem vist moltes pel·lícules d’acció, vam pretendre treure la gent pel sostre de l’ascensor, però una planxa d’acer al sostre va frustrar la nostra heroica acció, quan es notava que ja s’havia reduït l’aire en aquell petit habitacle. Per sort van alliberar-nos al cap de 40 minuts. Un altre dels inoblidables viatges fou a Moscou, al Festival Mundial de la Joventut Democràtica. A les diverses ciutats que visitàrem hi havia un Palau de la Cultura i l’Amistat (una mena d’espai

- 101 -

llibre josep miquel.pmd

101

09/11/2006, 16:38


com els centres cívics que coneixem a Catalunya) on es trobaven les diverses delegacions representades al Festival. Per presentarse a les altres delegacions s’oferia algun aspecte o representació cultural del país en qüestió. És just confessar que la nostra delegació era limitada en aquest aspecte, per dir-ho suaument. Però en Josep Miquel no es va tallar i fent de director d’una improvisada i desafinada coral, d’una cinquantena de joves comunistes d’arreu de l’Estat espanyol, vàrem cantar diverses cançons del període republicà. Així, aquesta fou la targeta de presentació de la nostra delegació en públic en els diversos palaus de la cultura que visitàrem en aquell festival de joves d’arreu del món per la pau, l’amistat i la solidaritat antiimperialista. Fer palesa la manera de fer i de ser d’en Josep Miquel Céspedes, ha estat el que he pretès en aquestes línies d’homenatge i record. Estic convençut que moltes de les persones que l’hem conegut i que l’hem estimat hi podem coincidir. Però amb en Josep Miquel la seva darrera lluita també la vàrem compartir, amb uns anys de diferència. A mi, l’any 1983, després d’una intervenció quirúrgica i d’analitzar un gangli inflamat, em van diagnosticar un càncer als conductes limfàtics. Aleshores en Josep Miquel va ser un suport fonamental, juntament amb la medicina, la meva família i d’altres companys i companyes, per plantar cara a la malaltia. En aquells moments en JM era el secretari general dels CJC de Catalunya i va ser constant la seva preocupació per ocupar-me el temps. Entre la direcció del PCC i dels CJC se m’anava proposant fer totes aquelles coses, polítiques i organitzatives, possibles tenint en compte les limitacions que suposaven les conseqüències de la medicació (radioteràpia i quimioteràpia). Un major coneixement mutu i un treball plegats que van portar, més tard, a en Josep Miquel a proposar-me com a secretari general dels CJC de Catalunya, quan ell va marxar a Madrid com a responsable dels CJC d’Espanya. Deu anys més tard em varen donar l’alta mèdica. Molt poques vegades, un cop superat el càncer, en vàrem parlar, d’aquells anys. Però un dia en Josep Miquel, després de mesos de proves mèdiques, em va trucar per parlar i la qüestió més important no era

- 102 -

llibre josep miquel.pmd

102

09/11/2006, 16:38


Sant Adrià del Besós, el Partit o EUiA. Volia compartir que li havien diagnosticat càncer. Després d’escoltar-lo li vaig dir que en aquesta lluita també estaríem junts, ja que en tenia alguna experiència... Lamentablement no se’n va sortir. Aquesta darrera lluita també la va fer de cara i amb ganes de viure. La medicació que va rebre era molt dura, però en Josep Miquel tenia els mobles molt ben posats, la qual cosa li va permetre, encara, donar continuïtat a molts dels seus projectes polítics i personals. En Josep Miquel va viure i va morir amb dignitat, amb la seva manera de ser i de fer. La mort de les persones estimades i compromeses ens deixen un gran buit. Constatar que no podem rebre el seu consell, proposta o desacord, i no tenir la seva companyia, ens fa mal. Però aquells, com en JM, que continuen al nostre cap i al nostre cor són els que no ens deixen mai.

- 103 -

llibre josep miquel.pmd

103

09/11/2006, 16:38


- 104 -

llibre josep miquel.pmd

104

09/11/2006, 16:38


CONTAGIAR OPTIMISME CONSCIENT

RAIMON DE CARA (*)

Les organitzacions són allò que fan els seus membres. I treballar amb Josep Miquel Céspedes et feia sentir part d’una organització seriosa. Ell ho era, de seriós. En el treball. En els compromisos. En les propostes. Desplegant una serietat rigorosa i plena d’ambició col·lectiva. Atent al detall. Previsor. Però fent que aquesta serietat contagiés optimisme conscient. Així és com el recordo. Exemplar en el seu rec optimista i conscient per les possibilitats d’un futur millor. També podia resultar incòmode a més d’un. La preparació i la honestedat sense concessions, si es presenten juntes com en el cas de J.M, pot produir aquesta reacció. Era un home afable i atent, però poc amic d’endolcir les dificultats. Era exigent, sobretot amb ell mateix. Céspedes no feia totes les coses. Però amb Céspedes, les coses es feien. El balanç de l’activitat de la Fundació Pere Ardiaca en els anys 1996, 1997 i 1998, període en el què vam coincidir, resulta *Raimon de Cara, Periodista

- 105 -

llibre josep miquel.pmd

105

09/11/2006, 16:38


un exemple més de la fructífera aportació de Céspedes a l’espai comunista català. Una fita significativa va ser la celebració de les I Jornades sobre la qüestió nacional, organitzades pel PCIB, el PCPV i el PCC a Barcelona, el 13 i 14 de gener de 1996. En el pròleg del llibre que recollia les ponències de les jornades, editat per la Fundació Pere Ardiaca, Josep Miquel Céspedes fa notar que es tractava d’un debat “concret sobre projectes socials” i recordava que l’hegemonia dels comunistes en períodes com la guerra civil o en la lluita contra la dictadura tenia molt a veure amb “la profunda comprensió de la relació entre fet nacional i projecte de classe”. Poden semblar llocs comuns, però aquest plantejament té plena vigència en aquests temps de debats estatutaris. Aquelles primeres jornades van obrir un àmbit de relació estable entre els comunistes de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya que es concretaria amb la celebració de les segones jornades sobre la qüestió nacional, fetes a València, un any i mig després. Céspedes va ser perseverant en l’intent de posar la Fundació Pere Ardiaca al servei d’un projecte transformador, a partir del debat en profunditat però vinculant estretament l’activitat que es generés a les necessitats dels moviments socials. Així és com s’organitzaren jornades dedicades al futur de les prestacions socials, a l’educació, el sindicalisme o les reformes laborals. Tot, amb el comú denominador de fonamentar la denúncia de les conseqüències del neoliberalisme però, sobretot, d’aportar espais de debat per construir alternatives. Capítol apart mereix la Jornada dedicada a la construcció europea que després, sota el títol “Maastricht y el futuro de Europa”, seria recollida en un llibre coordinat per la Fundació i editat per Ediciones del Serbal. Aquest volum i el llibre dedicat a la qüestió nacional es van convertir en materials de combat militant molt profitosos. Un exemple d’això va ser el seu ús com a textos de formació a la Joventut Comunista. La seva tasca la Fundació Pere Ardiaca no deixa de ser una parada més en el generós trajecte de Céspedes. Això altres ho saben i

- 106 -

llibre josep miquel.pmd

106

09/11/2006, 16:38


ho poden dir millor. El que considero interessant ressaltar és que sota el seu impuls la Fundació es va convertir en un instrument útil. Modest i limitat, si es vol, però útil com a espai de reflexió i d’elaboració per a un nombre gens menyspreable d’activistes d’esquerra i de militants comunistes d’aquest país. La Fundació va esdevenir un més dels instruments que, sense la decisiva dedicació de Céspedes, no haurien pogut ser possibles en les condicions d’aquell període, al menys amb els satisfactoris resultats obtinguts. I això també defineix a Josep Miquel Céspedes. Els resultats del treball col·lectiu dels equips que encapçalava. Des de la titànica tasca de reconstruir la Joventut Comunista a l’Estat, fins a l’impuls de l’esquerra transformadora a Sant Adrià. Perquè, al cap i a la fi, del que es tracta és de fer revolució. D’avançar cap a la revolució. I això també s’ha de mesurar i ha de ser subjecte a balanç. Amb paràmetres antagonistes als del capitalisme, però assenyalant si les accions fetes ens acosten als objectius. Céspedes, com pocs dirigents, resisteix aquest balanç amb una integritat que impressiona.

En Josep Miquel al I Congrés dels CJC d’España

- 107 -

llibre josep miquel.pmd

107

09/11/2006, 16:38


- 108 -

llibre josep miquel.pmd

108

09/11/2006, 16:38


CÉSPEDES, COM L’ANOMENÀVEM A POLINYÀ, VA DEIXAR UNA PETJADA INOBLIDABLE

Mª CARMEN GÁMEZ (*) Com no podia ser d’una altra manera, després de conèixer-lo, el seu pas per l’Ajuntament i el poble de Polinyà va deixar una petjada que no s’esborrarà per molt temps que passi. No vaig tenir la sort de conviure amb ell a la Joventut Comunista, encara que tots dos militàvem a la mateixa organització, això sí, amb alguns anys de diferència, era bastant més jove que jo, i en cèl·lules també diferents, ell en les de la universitat i, jo, en la del barri on vivia, Pueblo Nuevo de la Salud (Sabadell). El vaig conèixer físicament a la campanya de les Eleccions Municipals del ’87, en les que jo em presentava com a candidata a les llistes d’IC. Ell, juntament amb altres companys (en Pere Bufí, alcalde de Sta. Perpètua; en Toni Farrés, alcalde de Sabadell; l’Antonio Lobo, de Barberà, i alguns candidats més de la Comarca), va venir a donar suport a la candidatura, representant els CJC a nivell nacional, com a Secretari General. Recordo la impressió que va causar la seva intervenció. Un jove

*Mª Carmen Gámez, exalcaldessa de l’Ajuntament de Polinyà

- 109 -

llibre josep miquel.pmd

109

09/11/2006, 16:38


amb una il·lusió desbordant, amb una força fora del comú, amb un missatge clar i contundent i amb la potència de veu que el caracteritzava. Després no vam tornar a tenir contacte fins al ’91. Ell ja havia tornat a Catalunya, jo estava governant i necessitava a l’Ajuntament una persona per portar la coordinació de les àrees d’educació, joventut, solidaritat i tots els temes d’informació municipal (Butlletí Informatiu Municipal). Per a mi va ser una ajuda i tranquil·litat impressionants i puc dir que un professor com mai he tingut, ni tindré. Cada dia es guanyava més la confiança, no meva, que la tenia des del principi, sinó la dels treballadors de l’Ajuntament, els companys i tots els veïns que tractaven amb ell per diferents qüestions. Encara avui, després de més de deu anys d’haver deixat de treballar en aquest municipi, són molts els que el recorden i em parlen d’ell, no només com a un company més que ha passat per aquí, sinó com a algú excepcional en molts aspectes, com a treballador incansable, pel tracte amb els seus companys; sabia extreure la part més positiva de cadascú i fer que se sentissin importants en la seva feina; per la il·lusió, alegria, i confiança que transmetia, per la seva capacitat creativa i d’equip, per la seva creença en la participació i en portar-la a la pràctica, etc... En l’àrea d’educació, amb el projecte de la primera Escola Bressol que es va construir en el municipi, va viure una experiència, segons deia ell, intensa i inoblidable. Tant va ser així que, en els últims anys de la seva vida, ja de regidor a l’Ajuntament de Sant Adrià, es va posar en contacte amb l’arquitecte municipal que havia realitzat el projecte a Polinyà, i que en l’actualitat continua, per començar a debatre el que ell creia que s’havia de dur a terme en el seu municipi: també una Escola Bressol. Per desgràcia, no va tenir temps de materialitzar-ho, però els companys que han continuat la seva tasca així ho han fet. El projecte bàsic, com a mínim, l’ha fet el mateix tècnic, tal com ell ho havia desitjat. A part de la instal·lació, i mentre aquesta es materialitzava, treballava incansablement en el projecte educatiu amb totes les parts implicades, la

- 110 -

llibre josep miquel.pmd

110

09/11/2006, 16:38


comunitat educativa en el seu conjunt, sempre potenciant la participació de tots. A la Joventut va fer un treball extraordinari. Va posar en marxa el Casal de Joves que, com tots els principis, va ser molt dur. Però ell, amb el seu optimisme, estava convençut que s’arribaria a consolidar i que seria gestionat pels propis joves. Segons el nostre projecte de com ells han d’autoorganitzar-se per buscar solucions a les seves necessitats, participar i aprendre a prendre les seves pròpies decisions. Lamentablement, no vam tenir temps a recollirne els fruits, però vam sembrar la llavor. Hi ha joves que no oblidaran en la seva vida el viatge que va organitzar al Sàhara i l’agermanament de Polinyà amb la Daria de Farsia. Va ser el promotor de l’inici del Polinyà Solidari com a organització solidària, les colònies que pels nens saharauis acollits per centenars de famílies i els valors que aquestes activitats van generar. L’any ’95, per a la Festa Major d’hivern, 20 de gener, va organitzar i coordinar una exposició, que, a la vegada, es va recollir en un Butlletí Informatiu que es va distribuir a tota la població, que es va anomenar El Polinyà del Futur. Va fer una tasca extraordinària de recopilació des que el municipi de Polinyà havia començat a caminar, que va ser l’any’87 amb el govern d’esquerres, fins els projectes de futur que pensàvem materialitzar si haguéssim seguit en el govern. La coordinació de l’edició d’un llibre d’Història Gràfica de Polinyà va ser una altra de les seves activitats que va portar a bon port, tot i les reticències d’algunes persones que no volien afavorir amb la seva participació el govern d’esquerres. Com sempre, ell va saber convèncer i aconseguir al final allò que importava de veritat, que aquell projecte es fes realitat. Era un organitzador nat, sabia extreure allò important, sintetitzar i consensuar sense perdre mai de vista els objectius definits. Com a persona, no he conegut mai ningú en els més de 50 anys que tinc, tan positiu, optimista, amb uns valors tan íntegres, tan respectuós amb els altres, encara que aquests pensessin diferent a ell. Les seves formes de treballar i la seva il·lusió connectaven, en-

- 111 -

llibre josep miquel.pmd

111

09/11/2006, 16:38


ganxaven i il·lusionaven. L’escoltaves i tot semblava més fàcil. Tenia una capacitat impressionant de transmetre i convèncer. Recordo moltes vegades que, quan jo em venia avall o li confiava que estava cansada, tenia una forma molt particular de fer-me reaccionar. No em feia cap discurs, ni res semblant. Em deia:” tu sabràs el que has de fer, jo no et puc ajudar en això, jo faig el que crec que és el meu deure i així cadascú ha d’actuar, sense més”. Això em feia reflexionar i reaccionar davant els dubtes que pogués tenir. També recordo que estaves parlant amb ell i movia les cames continuament. Jo, al principi, pensava que el posava nerviós, possiblement pel meu desconeixement de molts temes, les formes de veure i entendre les coses, com si sentís que estava perdent el temps, que el que jo deia no valia la pena perquè ell era un home amb molts més estudis i coneixements que jo. Res més lluny de la realitat. Després vaig comprovar que ho feia amb tothom. Era així d’inquiet i nerviós, encara que semblés tranquil. Perquè un altre dels seus valors és que era una persona molt intel·ligent i, com tots els que són així, sempre sabia posar-se a l’alçada del seu interlocutor, comprenent-lo i fent-li veure que les seves idees eren bones, que valien la pena, perquè venien de l’experiència i la consciència de la necessitat de transformar la societat per una altra més justa. I això cadascú ho expressava com sabia i ell ho captava al vol. Com a polític tenia les idees clares sobre la necessitat de transformar aquesta societat amb el convenciment que un altre món era necessari i possible, era incessant en el seu treball, intentant sempre convèncer més companys per la causa. Extremadament admirador dels companys que ens han precedit en la lluita per les llibertats, respectant la tasca, l’esforç i la trajectòria d’aquests, donant a conèixer i ressaltant les seves experiències i ensenyaments per a que res es perdés. Quan parlava d’ells ho feia amb admiració i passió. En Céspedes, tot i sent un polític com avui es diu, moltes vegades de forma menyspreant, era diferent. Aquest tipus de joves avui no són gaire corrents, tal i com està la política i la majoria dels polítics. Per això avui no sorgeixen bons líders, no hi ha confiança, ni credibilitat.

- 112 -

llibre josep miquel.pmd

112

09/11/2006, 16:38


En el transcurs de la seva malaltia, va venir un dia a casa a passar el dia amb la seva companya Maria i la seva filla Laia i recordo com, tot i estant ja bastant feble, discutia i debatia de la situació política i el camí que havíem de seguir. Igual que en les intervencions que molts hem presenciat, en assemblees en les que quasi no podia ni parlar. Fins l’últim moment de la seva vida ha estat un exemple a seguir per a molts de nosaltres. Va ser un home senzill, que va aconseguir riquesa al seu voltant, un important polític i un inoblidable amic i company. Em sento orgullosa d’haver-lo conegut i haver conviscut amb ell, ha estat una de les millors coses que m’han passat a la vida.

En Cèspedes amb Mª Carmen Gámez i Jose María Álvarez.

- 113 -

llibre josep miquel.pmd

113

09/11/2006, 16:38


Les primeres passes de la Laia

- 114 -

llibre josep miquel.pmd

114

09/11/2006, 16:38


ROSA MAICAS ROCA

(*)

Mi relación profesional con Céspedes empezó en el colegio del barrio de La Mina, el CEIP La Mina, del que yo era la directora. La primera impresión que me llevé de Céspedes no fue muy buena. Un día, llegaron a mis oídos unos comentarios que me parecieron muy poco respetuosos y totalmente fuera de contexto realizados por el concejal de educación, Sr. Castro. Éste se refirió a los niños que estábamos educando como unos salvajes, sin haber visitado la escuela ni conocer el proyecto educativo con sus pros y contras. En aquella época, estamos hablando de hace bastantes años, había más de quinientos alumnos y entonces creí que, independientemente de lo bien o mal que pudiéramos estar haciendo las cosas, se estaba realizando un esfuerzo muy importante a nivel de Centro para que todo funcionara. Por eso me pareció intolerable y muy poco respetuosa aquella afirmación. Poco después *Rosa Maicas Roca, Assesora LIC del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya

- 115 -

llibre josep miquel.pmd

115

09/11/2006, 16:38


me llamó un tal Céspedes para decirme que el concejal de educación y él mismo querían hablar conmigo. Les dije que únicamente me sentaría a hablar con ellos cuando se preocuparan de conocer el proyecto educativo del Centro, el trabajo que se estaba haciendo con los niños y niñas del barrio de La Mina y escucharan las dificultades que teníamos y nos hicieran una visita. Aceptaron venir a la escuela y pude explicarles en qué consistía el proyecto educativo. En el fondo, esta primera impresión fue fruto de un malentendido, de una manera de expresarse que luego se corrigió. Hablando con el Sr. Castro, se aclaró que él lo que quería decir era que, debido a la problemática de los alumnos, el nivel de destrozos o de desperfectos era más elevado que en otros centros y que realmente era un tema preocupante. Al conocer el proyecto educativo que estábamos llevando acabo y las propuestas de futuro que había para el Centro, fue cuando empezamos a establecer conversaciones con Céspedes de cara a mejorar éste proyecto educativo. También en aquella época, a parte de directora de la escuela, yo también trabajaba con otras entidades del barrio (me relacionaba con la Asociación de Vecinos, con el Ambulatorio, el Centro Cultural Gitano, las Entidades de Tiempo Libre...) y de alguna manera, él vio que ésta era una manera muy singular de trabajar en la enseñanza y le interesó mucho. Se tenía en cuenta el entorno, pero a su vez, se trabajaba también con este entorno, ya que vimos que la escuela, por si sola no podía hacer frente a la educación de aquellos chicos y chicas. Por este motivo empezamos a buscar salidas dentro del entorno para completar su educación, ya fuera a través del tiempo libre, del ambulatorio - con temas como las vacunas u otros temas de salud- , etc. Muy pronto, empezamos a elaborar proyectos juntos, sobre todo, durante los años en los que él estuvo en el Ayuntamiento. Este primer contacto tuvo lugar entre el año 95 i el 99, durante el gobierno del PSC, y especialmente entre el 95 y 97, cuando

- 116 -

llibre josep miquel.pmd

116

09/11/2006, 16:38


Céspedes fue el coordinador del área de servicios. Más tarde, en el año 1999, cuando en las elecciones no consiguieron ningún concejal, Céspedes empezó a trabajar en el CIREM, coordinando un proyecto europeo, a base de microproyectos para la autocupación, es decir, microproyectos personalizados para promover el tejido asociativo y el desarroyo económico del barrio de la Mina. En una primera etapa, Céspedes y yo empezamos a trabajar juntos para intentar resolver problemas que había en el barrio de La Mina, cada vez con más asiduidad. Los primeros asuntos sobre los que hablamos estaban más relacionados con la enseñanza, a nivel de centro docente. Céspedes también quiso conocer todas las entidades del barrio y todo lo que éstas estaban haciendo en La Mina. Durante esta primera época en la que él estuvo en el Ayuntamiento, bajo el cargo de Cap de Serveis de la Persona, se implicaba mucho en los proyectos de educación de todo el municipio. Colaboraba mucho con la concejalía de educación a nivel de dar ideas, de ayudar en diferentes proyectos, de buscar recursos, de desarrollar propuestas de los centros, etc. Más adelante, cuando realmente alcanzamos a tener mucha complicidad (nos entendíamos mucho, compartíamos propuestas, trabajábamos juntos en el transcurso de su ejecución...), fue en la época en la que Céspedes estuvo en el CIREM, donde también existía toda una línea de actuación para la potenciación de asociaciones y para el impulso del nivel educativo de barrios desfavorecidos. Bajo estas directrices, participábamos toda la gente que intervenía en los temas educativos el barrio. De alguna de nuestras reuniones, surgieron las subcomisiones de trabajo. Una de ellas, empezó a trabajar para la creación de asociaciones de padres y madres, porque aún no existía un AMPA en el centro. Se propuso organizar una escuela para los padres y las madres del barrio de La Mina, a parte de otros proyectos para apoyar al centro educativo, con la finalidad de cubrir algunas carencias del barrio, pero siempre desde el CIREM.

- 117 -

llibre josep miquel.pmd

117

09/11/2006, 16:38


Con la creación del AMPA en el Centro, esta escuela de padres y madres del barrio de La Mina se convirtió en una realidad. A ella podían asistir independientemente del centro docente donde llevaran a sus hijos, dado que más de un 60% del alumnado de La Mina estudiaba fuera del barrio. El objetivo era mostrar el funcionamiento de la escuela para que la tendencia de las matrículas se fuera invirtiendo paulatinamente, mediante la organización de actividades para los padres y madres en el propio centro. Recuerdo con mucha satisfacción y alegría que empezamos con un taller de informática, al que se matriculó muchísima gente del barrio, desde mujeres jóvenes que querían trabajar como cajeras, o en otros puestos de trabajo que exigían conocimientos de informática, a gente que quería un mínimo conocimiento de usuario, o padres que lo creían útil para algún negocio. Algunas de estas personas se quedaron muy sorprendidas al entrar en el centro docente, ya que por fuera era un edificio que se estaba derrumbando, porque, en ese momento, la escuela era un bloque de cemento que decía poco de la actividad que se estaba desarrollando en su interior. Cuando empezamos a trabajar en el proyecto educativo de La Mina, a Céspedes le pareció muy importante que todos los planteamientos que habíamos hecho para el barrio pudieran ser, a la vez, perfectos para la cuidad, con la idea de la educación para una sociedad en constante transformación. La escuela era un elemento fundamental, pero, además, había una serie de agentes educativos en la ciudad, como las entidades de tiempo libre o el espacio público como espacio educador, que podían ayudar en la educación. Recuerdo que unos meses antes de morir, Céspedes me dijo que quería empezar el proyecto educativo de Sant Adrià, es decir, quería llevar a cabo un proyecto educativo de ciudad con el que quería convertir Sant Adrià en una ciudad educadora, donde los valores de la educación estuvieran presentes en cualquier ámbito de la vida ciudadana y a lo largo de toda la vida, no solamente mientras se acude a la es-

- 118 -

llibre josep miquel.pmd

118

09/11/2006, 16:38


cuela o al instituto. Estábamos empezando a plantearlo cuando llegaron las elecciones en las que Céspedes se convirtió en concejal de educación. Evidentemente, mi alegría fue enorme, porque tener a Céspedes como concejal de educación era un lujazo. Él era la persona más adecuada para este cargo. Actualmente, tenemos un plan de acción para llevar a buen término este proyecto educativo de ciudad, con el que creo que se sentiría satisfecho. También fue en estos años cuando nació en La Mina lo que todavía hoy es la Plataforma de Entitats i Veïns del barri de La Mina, organizada a partir de un grupo de personas de diferentes ámbitos (como la Asociación de Vecinos, el Centro Cultural Gitano, la Escuela de Adultos, nuestra propia escuela...) con una preocupación latente por la situación en la que se encontraba el barrio en aquel momento. En aquel momento, nuestro esfuerzo se dirigía a potenciar que las asociaciones se reunieran, crecieran y se crearan nuevas asociaciones para formar un tejido asociativo desde la Plataforma. Céspedes siempre tuvo muy claro que el tipo

Amb la seva filla, la Laia

- 119 -

llibre josep miquel.pmd

119

09/11/2006, 16:38


de participación que hacía crecer a la ciudadanía era aquel mediante el cual se potenciaran una serie de valores que él siempre defendió, como la solidaridad. Recuerdo que, cuando Céspedes llegó a La Mina y todavía no existía la Plataforma, él ya hablaba de este tipo de organizaciones que conocía de otros sitios donde funcionaban. Llegó con el sueño de que, en aquel barrio donde había tanto tejido social, hubiera una plataforma donde todos juntos lucháramos por transformar ese lugar que tantos problemas tenía. De esta manera, empezamos a plantearnos un sistema de reuniones para estudiar qué podíamos hacer para que nos concedieran algún proyecto con presupuesto para transformar el barrio. Céspedes, como miembro del CIREM, se incorporó a la Plataforma d’Entitats i Veïns para colaborar en el plan de transformación y nos abrió una perspectiva totalmente nueva, mucho más allá de lo que era sólo la educación o sólo el ámbito del centro docente. En la Plataforma, teníamos muy claro que queríamos participar de una manera activa en el proceso de transformación de La Mina, que no nos limitábamos a reflexionar, analizar i proponer, sino que exigíamos negociar. Por ejemplo, para el proyecto urbanístico del barrio, se crearon mesas de negociación y las alegaciones de la Plataforma a este plan se tuvieron en cuenta casi en un 90%. También debatíamos mucho sobre el plan social. Céspedes participaba mucho y con mucha ilusión mediante propuestas urbanísticas de unas características determinadas para mejorar la parte social del barrio (conectando La Mina con su entorno, con Barcelona, con Sant Adrià centro), para solucionar el tema de la masificación de las familias en unos bloques de viviendas determinados, para mejorar las condiciones de vida (como el factor de condicionamiento de la vida que puede tener la manera de abrir una calle, o la creación de espacios públicos para potenciar la relación entre las personas). El debate que recuerdo como uno de los más profundos con el Ayuntamiento fue por el tema de la nueva escuela. Fue una ne-

- 120 -

llibre josep miquel.pmd

120

09/11/2006, 16:38


gociación bastante dura porque la propuesta de emplazamiento de esta escuela no nos parecía la mejor opción. Desde la Plataforma, siempre habíamos pensado que la escuela era un centro abierto al barrio para poder utilizar todos los días de la semana a cualquier hora, incluso cuando se acabara la actividad docente. Creíamos que debía ser un núcleo, un espacio de cultura y un referente para todo el vecindario. En cambio, había gente que pensaba que era una barrera que dividía el barrio. Tuvimos que aportar muchos argumentos y reflexionar mucho sobre el tipo de escuela que queríamos para nuestro barrio, con tal de convencer a la otra parte de que la escuela tenía que estar centrada en el barrio. Finalmente, hace poco se ha inagurado la escuela de primaria en la Rambla de La Mina, así que lo conseguimos. Durante esta época, que fue en la que más colaboramos, recuerdo gran cantidad de reuniones de trabajo informales, siempre con papel en mano, en las que tomábamos él siempre un té y yo siempre un café mientras hacíamos esquemas y estrategias para intentar conseguir los objetivos que compartíamos. De todo ese tiempo, destacaría la gran complicidad y una lealtad total en cuanto a todo lo que teníamos entre manos, tanto fue así, que llegamos a entendernos perfectamente con una simple mirada. Los dos soñábamos con el mismo tipo de barrio, con la llegada de la justicia social, de la equidad e igualdad de oportunidades para los niños, los jóvenes y para la gente que no había tenido la oportunidad de aprender a leer y escribir o de estudiar. Céspedes tenía la capacidad de poder plantear, hablar y proponer cosas muy interesantes sobre temas totalmente diferentes. Por ejemplo, si se hablaba de salud, Céspedes tenía la información necesaria que le permitía hacer propuestas como si realmente tuviera conocimientos de medicina, y sucedía lo mismo en campos como educación o urbanismo. Muchas veces, Céspedes se pasaba hasta las 5 de la mañana leyendo documentos o buscando información. Tenía una gran capacidad de trabajo y la virtud de poder hablar con propiedad de muchos temas.

- 121 -

llibre josep miquel.pmd

121

09/11/2006, 16:38


En el barrio de La Mina, Céspedes era una persona muy querida. Desde que empezamos a trabajar juntos y todo el barrio le fue conociendo hasta hoy, que sigue siendo, en el recuerdo, una persona muy apreciada por todos. Existen dos momentos que no se me olvidarán nunca. El primero es cuando Céspedes me comunicó que, por ética, se iba a presentar a las elecciones y por lo tanto, que dejaba la Plataforma. Esa fue una demostración de principios y entereza. Quizás le hubiera sido útil estar en la Plataforma para sus objetivos políticos, pero primaron su ética y sus valores. En ese momento, por un lado sentí profunda admiración ante su decisión, pero por otro lado, me preocupó el vacío que iba a dejar en la Plataforma. El otro momento que para mí fue muy emotivo y duro, fue una noche que me llamó para decirme que tenía cáncer. En aquel momento, no me salieron las palabras, se me cayó el mundo encima. Al día siguiente, se sentó delante de la Plataforma y se lo contó a todo el mundo, tal y como me lo había dicho a mí. Este gesto me demostró, una vez más, su entereza y su fuerza ante las adversidades. A partir de aquel momento, le veía con unas ganas que, sinceramente, a veces se me olvidaba la enfermedad que tenía. Trabajaba con la misma ilusión, con la misma fuerza y con las mismas ganas de transformar y mejorar. Recuerdo que en los últimos años, cuando ya estaba bastante enfermo, venía a reuniones a La Mina en días de enero y febrero, con un frío que pelaba, y Céspedes siempre con tos. Lo que más me impactó fue esa fuerza que nos transmitía a todos. Los años que tuve la gran suerte de poder compartir con Céspedes, para mí son un orgullo. Aprendí muchísimo, crecí como persona y me hizo ver otras perspectivas a nivel social más allá de lo que, quizás, me hubiera planteado alguna vez. Lo que más me influyó de él fue su fuerza para seguir luchando, para transformar una sociedad que no nos gustaba y donde creíamos que había muchas cosas por cambiar.

- 122 -

llibre josep miquel.pmd

122

09/11/2006, 16:38


Amb la Maria

Su muerte para mí fue un golpe muy duro. Me sigo acordando muchos días de él, tanto en los momentos malos, como en los buenos. En los malos, porque a veces pienso que ojalá tuviera a Céspedes al lado para que me ayudara; y en los buenos, porque me encantaría que pudiera ver muchas cosas que estamos haciendo los que quedamos aquí. Incluso muchos días, todavía le hablo como si le tuviera al lado. Ahora, en muchos actos de proyecto educativo donde hemos tenido una sala llena de gente ilusionada con ganas de transformar y hacer una ciudad educadora, creo que estaría muy contento de poderlo ver, de poderlo vivir. La gran herencia que me ha dejado ha sido conocerle y estas ganas de luchar contra la injusticia, de luchar contra todo aquello que creemos que no es bueno para la gente más humilde, para la gente trabajadora. A veces recuerdo conversaciones, delante de aquel café y de aquel té, con cariño y melancolía. Cuando murió, pensé que no levantaría cabeza, pero lo hice, porque creí que lo importante era hacer lo que él quería que hiciéramos.

- 123 -

llibre josep miquel.pmd

123

09/11/2006, 16:38


Al final, nos convertimos en compañeros de batallas y amigos, aunque con muchos de los que yo considero mis amigos no tengo la complicidad que llegué a tener con Céspedes. Supongo que el hecho de compartir un objetivo a nivel social y de lucha crea unos vínculos de cariño, unión y amistad que no compartes con otra gente. Por eso, en el momento que murió, me sentí huérfana, desprotegida. Recuerdo que la semana antes de morir, me hizo ir a su casa con una libreta. Él estaba en la cama con cuatro cojines, casi no podía ni hablar, y yo me dedicaba a tomar notas y apuntes de lo que teníamos que hacer. Yo no era tan consciente de que la cosa se iba a terminar tan pronto, porque le veía con aquella fuerza que no me lo podía ni imaginar. Puede que simplemente, una parte de mí quisiera engañarse, pensado que era sólo una crisis más. Cuando me llamaron para decirme que había fallecido, no me lo podía creer. Pero hemos seguido adelante con toda la fuerza que nos repartió. Y Céspedes sigue estando simbólicamente entre nosotros en la vida cotidiana, en el trabajo que hacemos, en los problemas que tenemos para tirar adelante. Sigue presente y lo estará siempre. Céspedes fue una persona que me ha marcado la vida en positivo, hasta el final. Ojalá hubiera muchas personas como él, pero alguien así sólo se conoce una vez en la vida.

- 124 -

llibre josep miquel.pmd

124

09/11/2006, 16:38


GREGORIO CHAMIZO (*) Conocí a Céspedes gracias al PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya), a base de verle en los actos del Comité Central, en los Congresos del Partido, cuando intervenía con la Juventud, y en los diferentes actos que organizaba el mismo Partido. Más adelante, cuando regresó a Catalunya después de su etapa en Madrid y se instaló en Sant Adrià, le conocí a un nivel más personal. Fue entonces cuando establecimos una relación más directa. Cuando J.M. llegó a Sant Adrià se presentó en el Partido como un militante de base más. Se puso a nuestra disposición por si había que pegar carteles o ir a reuniones, de una manera muy modesta y sin intención de formar parte de la dirección local. En esos momentos estaba trabajando en el Ayuntamiento de Polinyà como cargo de confianza de la alcaldesa, Mª Carmen Gámez. Al conocerle, nuestro propósito era reorganizar el Partido en Sant Adrià poniéndole a él a la cabeza, ya que nos hacía falta un liderazgo de esas características. *Gregorio Chamizo, Tècnic de prevencions i riscos laborals

- 125 -

llibre josep miquel.pmd

125

09/11/2006, 16:38


Así, en la conferencia que se celebró en la localidad, yo me convertí en el responsable de organización y él fue nombrado responsable político, por lo que a partir de entonces tuvimos una relación muy estrecha. Nos reuníamos a diario para consultarnos y asesorarnos sobre los temas que teníamos entre manos. Al principio, yo le tenía un poco de desconfianza porque era una persona con un nivel intelectual con el que yo no estaba acostumbrado a trabajar, y tenía el recelo de que pretendiese mandar sin hacer nada en el fondo. De todas formas, esta situación duró muy poco tiempo, inmediatamente me di cuenta de que estaba equivocado y de que Céspedes no sólo daba orientaciones políticas, sino que, además, era el que más trabajaba en el Partido. Tenía una capacidad de trabajo, de organización y de debate que muy poca gente tiene, algo fuera de lo normal. Una vez en el Partido, desde la primera conferencia se interesó mucho por todos los temas del barrio. Rápidamente, hizo un estudio sobre Sant Adrià, sobre sus necesidades y carencias. Tanto fue así que, en poco tiempo, conocía el barrio mejor que cualquiera de los que llevábamos mucho tiempo militando allí. Pero, sobre todo, le preocupaba mucho la situación de La Mina. Se puso en contacto con todos los dirigentes de las organizaciones existentes, para intentar replantear la situación y trazar un plan de transformación en La Mina, tanto social como urbanístico. Su cometido era poner en funcionamiento todas las organizaciones que existían (ya que algunas estaban desperdigadas o congeladas), para luego agruparlas y poder formar lo que hoy es la Plataforma d’Entititats de Sant Adrià. Seguidamente, trabajó para que se desarrollara el Pla Urbanístic i de Transformació de La Mina. Desde el año 1995 hasta el 1999 tuvimos representación; dos concejales y Céspedes, que era cargo de confianza. Desde ese puesto, Josep Miquel trabajó mucho el tema de la Educación, para que las escuelas públicas se dotaran de los recursos y de los mecanismos suficientes para que pudieran proporcionar una enseñanza de calidad. En el momento de su muerte, Céspedes era concejal y estaba tirando adelante lo que ahora se denomina Sant Adrià, ciutat educadora, proyecto que actualmente seguimos con el nuevo concejal.

- 126 -

llibre josep miquel.pmd

126

09/11/2006, 16:38


Amb en Jordi Miralles al Comitè Central del PCC

Para el Partido, en nuestra población, era un lujo tener a alguien como él. Era una persona impresionante, tanto por su capacidad intelectual, como por su forma incondicional de trabajar, es decir, si salíamos a pegar carteles, él era quien llevaba el peso del cubo, si había una reunión complicada, él acudía, si era un encierro, él el primero. Siempre estaba dando ejemplo de trabajo, practicaba lo que predicaba. Por supuesto, trabajar con él era muy fácil y ameno. Era un hombre muy bien informado, tenía fuentes y contactos en todas partes del mundo y conocía a todos los líderes políticos de todos los movimientos; si, por ejemplo, ocurría algo en Latinoamérica un día por la mañana, Céspedes por la tarde ya disponía de datos e información completa. Increíble. Yo no he tenido nunca una dirección política capaz de contarme detalles de cualquier noticia. Sobre cualquier cosa que sucediera él sabía contar los hechos con todo lujo de detalles y proporcionaba la información necesaria para que se pudiera trabajar a partir de esa información en el seno del Partido. En resumen, J.M. era un

- 127 -

llibre josep miquel.pmd

127

09/11/2006, 16:38


hombre muy formado e informado y se trabajaba muy bien con él, siempre te proporcionaba mucha información. A veces, lo difícil era hablar con él por teléfono porque siempre estaba en contacto constante con todo el mundo. Cuando se incorporó al Ayuntamiento de Sant Adrià, desde el Partido lo vivimos con mucha alegría y satisfacción. Céspedes ya había estado trabajando como cargo de confianza anteriormente (en el Ayuntamiento de Polinyà), y era una persona más. Por su formación se podría decir que tenía mucha influencia en la política municipal de la coalición en esos momentos. El tema educativo lo llevaba él con el concejal de educación, igual que los temas relacionados con La Mina. También recuerdo que se hizo un proyecto sobre participación ciudadana, para el que Céspedes contactó con Marco Marchioni, quien ya había hecho otros proyectos en otras ciudades. Este proyecto fue un éxito bajo su dirección y, repito, sin tener la responsabilidad como concejal del Ayuntamiento. Al ser elegido concejal J.M.Céspedes ya estaba enfermo, y estuvo trabajando en ese puesto hasta el final. Yo estuve con él dos días antes de su muerte repasando la política de Sant Adrià y otros temas que teníamos pendientes. Pero, además, una hora y media antes de nuestro encuentro, ya había tenido otra reunión con la responsable del colegio de La Mina, Rosa Maicas, él en la cama y ella escribiendo, dictándole asuntos pendientes en la Plataforma d’Entitats de La Mina. Era incansable, infatigable. De hecho, a mí me sorprendió su muerte, no me lo esperaba en absoluto. Por lo que hablaba con él, y le veía prácticamente a diario, nunca me dio la sensación de que la situación fuera de tanta gravedad. Recuerdo que Céspedes decía “han salido algunos bichillos más, pero ya me he cargado a otros. Es cuestión de ir probando quimioterapias e historias y seguro que salimos del tema. Estaremos una temporada mejor, otra peor, ahora durante un tiempo voy a estar más flojo, pero al estar con vosotros, no se va a notar”. Cuando María, su compañera, me habló de su enfermedad, no me lo podía creer. Para mí fue como un jarro de agua fría.

- 128 -

llibre josep miquel.pmd

128

09/11/2006, 16:38


Llevaba ya varios meses con tos y le habían dicho que era una tuberculosis que le había provocado problemas en el pecho. La medicación que le recetaron no dio resultado, ya que no era tuberculosis. Entonces fue cuando visitó el Hospital de Can Ruti. Cuando entré en la habitación del hospital para interesarme por cómo estaba, le encontré sentado en una silla y a María descansando en la cama. Era de una humanidad y ternura tal que le había cedido la cama a María, ya que ésta había pasado toda la noche y todo el día allí y estaba agotada. Ese día, cuando hablé con él, aún no tenían ninguna confirmación del tema, pero las caras de preocupación, sobre todo la de María, no eran señal de buen augurio. Por la noche cuando llamé para saber cómo había ido, María me confirmó la peor noticia. Cáncer. Me comentó que Céspedes, cuando se enteró, pasó unos momentos muy malos, pero que en seguida se puso a hablar con los médicos sobre el procedimiento a seguir para su curación. Adoptó una actitud de gran entereza y valentía. Incluso, durante el proceso del tratamiento, nunca se quejó de encontrarse mal. Si no podía salir a la calle, porque se fatigaba mucho por la agresividad del tratamiento de quimioterapia, llamaba para que acudiéramos a su casa para celebrar las reuniones. Muchas veces tenías que esperar a que terminara con otra gente para que pudiera atenderte. Tenía tanta energía que nunca dio la sensación de que lo que padecía fuera algo que se lo iba a llevar. Para mí fue una pérdida muy importante, todavía hay muchos días en los que le recuerdo, situaciones políticas y humanas en las que le echas en falta. Céspedes ha dejado una huella enorme no sólo en el Partido, sino en todo Sant Adrià. No hay ninguna asociación de cualquier tipo en el barrio que no le conociera o que no tuviera referencias suyas. Desde el jefe de la policía hasta el responsable de los gitanos de La Mina. Cualquier persona que hable de Céspedes lo hace de manera positiva. En Sant Adrià ha dejado una huella muy importante, tanto en el Partido como en Esquerra Unida i Alternativa, pasando por muchas otras entidades.

- 129 -

llibre josep miquel.pmd

129

09/11/2006, 16:38


Los proyectos que él empezó se siguen de forma milimétrica. JM no hacía nunca un proyecto personal, siempre de forma colectiva, donde todo el mundo participaba. Se discutía cualquier asunto las veces que hiciera falta hasta que se llegaba a un acuerdo, entonces ese proyecto se convertía en colectivo. De esta forma, el tema de la ciutat educadora continua exactamente igual, seguimos con el impulso que él le dio. Hemos conseguido la Escola Bressol en el margen izquierdo del río, por la que estuvimos años peleando. De hecho, en un pleno del Ayuntamiento se ha decidido que esta escuela lleve su nombre. Se va a llamar Escola Bressol Josep Miquel Céspedes. Todo aquello que Céspedes había proyectado 7 u 8 años atrás, ahora empieza a dar sus frutos. Cualquier proyecto, que entonces parecía impensable, ahora funciona, se va ejecutando. Además de compañeros en el trabajo, éramos amigos en lo personal y os puedo asegurar que en su vida privada era exactamente igual de admirable, de sencillo y de honesto que en el mundo profesional. Era un hombre tremendamente tierno con su familia y con su hija. Le transmitía a su hija valores que eran el reflejo de la educación que recibía. Recuerdo que un día fui a verles a casa y Céspedes llamó a su hija:”Laia!!!” y ella, con sólo dos o tres añitos, le contestó “pss, no me grites, si me gritas no te escucho. Háblame normal.” Como anécdota, también recuerdo que vino un día a una torre en El Vendrell a pasar el día. Con otros camaradas, habíamos decidido quedarnos a pasar el fin de semana entero con los niños jugando al fútbol o haciendo una paella, pero Josep Miquel, en principio, sólo se quedaría un día. Entonces le dije que si no se quedaba me rompía los planes porque precisamente contaba con su ayuda para repartir el hormigón de un camión que había encargado. Evidentemente, estaba bromeando. Sin dudarlo, Céspedes miró a su esposa y dijeron que, en ese caso, por supuesto, se quedaban. A la mañana siguiente, JM se levantó el primero, se vistió con unos pantalones viejos y se puso a ver dónde había que repartir el hormigón. Era un hombre de muy buena fe, siempre dispuesto a ayudar. Siempre se adaptaba a todo y se ofrecía para ayudar en cualquier tarea que hubiera que hacer, tanto para mover los muebles

- 130 -

llibre josep miquel.pmd

130

09/11/2006, 16:38


en el local del Partido en Sant Adrià, como para hacer mortero. No era sólo un intelectual que se limitaba a escribir o a pensar, sino que hacía cualquier trabajo que estuviera pendiente, tanto de día como de noche. En definitiva, fue una persona con una capacidad de trabajo y de organización fuera de lo normal, capaz de manejar el mundo de la política sin ninguna dificultad. Tremendamente dinámico y perseverante. El único defecto que tenía, porque también tenía algún que otro defectillo, era que no le gustaba vender la lotería del Partido, cosa a la que le obligaban porque, al conocer a tanta gente, al final siempre era el que más lotería vendía. Por lo demás, bromas aparte, era una persona que siempre estaba centrado en cualquier aspecto de su vida, ya fuera en el trabajo, en el Partido o con su familia. Un lujo como persona, como compañero y como amigo que, desgraciadamente, ahora ya no tenemos.

A la Festa de Revolució

- 131 -

llibre josep miquel.pmd

131

09/11/2006, 16:38


- 132 -

llibre josep miquel.pmd

132

09/11/2006, 16:38


GREGORIO BELMONTE (*) Segurament no és gaire correcte començar demanant disculpes per la poca concreció de dates o per la dificultat que se’m planteja per relatar els anys d’EUiA i en Josep Miquel Céspedes a Sant Adrià. Com podeu comprendre, la història està explicada des de les meves impressions i des de la meva relació quotidiana amb ell, amb la Maria i amb la Laia. Hem compartit lluita política i amistat, hem militat en la vida diària, i això dificulta un relat científic, bàsicament perquè en Céspedes era humanitat i entrega i, tal i com molts de vosaltres heu conegut, ell se’t ficava a dins, ocupava un espai en la teva vida de manera natural i en el meu cas no hi ha una trobada xocant o especial. Vaig veure en Céspedes per primera vegada a La Verneda, corria l’any 97 o principis del 98, formava part de la taula que coordinava una assemblea que exposava com es dibuixava el projecte d’Unitat d’Esquerres, una crida per sumar persones, partits, tendències en una mateixa

*Gregorio Belmonte, Regidor d’Ensenyament i Solidaritat de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besós

- 133 -

llibre josep miquel.pmd

133

09/11/2006, 16:38


organització socio-política. Jo era i sóc un militant cristià que em vaig formar en la militància obrera a la JOC i ara a l’HOAC. El meu compromís cristià em portava a participar també d’allò polític i, per tant, aquella crida que ens va anar arribant a associacions, plataformes o a qualsevol bitxo que es mogués socialment em va portar a apropar-me a veure en què consistia aquell projecte. A partir d’aquí i de decidir la Mili i jo anar a viure a Sant Adrià, vaig anar coneixent en Céspedes i vam anar fent amistat en l’àmbit polític i personal. Segur que coneixeu algú (o vosaltres mateixos) que ha patit el retard en la construcció del pis que ha comprat sota plànol, és una situació de suspens que, sobretot quan has venut el pis en el que resideixes, es torna una mica angoixant. Aquest procés ens va durar entre final del 97 i final del 99. I en aquest procés d’anarnos-en a viure a Sant Adrià, vam anar establint relació. La Mili treballa a la Unitat d’Escolarització compartida de La Mina i quan va començar-hi, el setembre del 98, en Josep Miquel era el Coordinador de l’Àrea de Serveis a la Persona de l’Ajuntament de Sant Adrià. Ens van presentar en alguna trobada per La Mina, no puc precisar quan perquè era habitual ensopegar amb ell pel barri. Lògicament va començar a teixir la seva tela d’aranya quan va saber que estava afiliat a EUiA i que anàvem a viure a Sant Adrià (previst per a principis del 99). En aquella època ja estaven preparant les eleccions municipals de la primavera del 99 i m’anava invitant a les assemblees que es feien en el casal de cultura per anar coneixent l’ambient. L’ambient en l’assemblea local, de cara a les eleccions, era molt bo. EUiA formava equip de govern municipal amb el PSC. La il·lusió estava sòlidament basada en l’acció política que des de l’Ajuntament s’havia plantejat. Aquesta línia política de base, propera i compartida, era molt ben valorada per les entitats i persones que es van sumar al sistema participatiu que es va posar en marxa. S’havien fet tallers de participació ciutadana, tallers per a la recuperació del riu, etc. Hi havia il·lusió en el projecte i per tant s’esperava un bon resultat en les eleccions municipals.

- 134 -

llibre josep miquel.pmd

134

09/11/2006, 16:38


El fet de presentar-nos per separat ICV i EUiA i la capitalització de l’acció de govern per part del PSC va provocar que part del vot fidel que normalment teníem a l’esquerra del PSC es repartís entre ICV i EUiA i que una altra part del vot que venia confiant en les nostres organitzacions es quedés a casa bàsicament a causa que les ruptures i baralles polítiques en el espai de l’esquerra va deixar un rastre de desencant provocant una abstenció de càstig. Dels dos regidors que teníem ens en vam quedar sense cap, ni nosaltres ni Iniciativa. Curiós per a tots i totes va ser el fet que fins i tot Iniciativa tingués un vot més que EUiA quan la militància activa estava en la nostra organització. No us puc contar el que va significar aquell mal resultat perquè encara no estava incorporat a l’assemblea local de manera definitiva, ja que el pis no estava acabat i seguia amb els meus compromisos en la Plataforma contra l’atur i la precarietat de Sant Martí. Però sí recordo un Céspedes tranquil i pensant en l’estratègia a seguir com a grup polític fora de l’Ajuntament.

En Céspedes amb en Miralles i en Gaspar Llamazares al local d’EUiA de Sant Adrià de Besós

- 135 -

llibre josep miquel.pmd

135

09/11/2006, 16:38


El setembre del 99 vam quedar un dia en el Cirem on ell va començar a treballar després de sortir de la seva responsabilitat a l’Ajuntament. El Cirem desenvolupava un projecte europeu que a través de micro crèdits potenciava projectes laborals i socials per la millora social del barri de La Mina. Aquesta nova dedicació estava feta a la seva mida i li encantava, estava treballant en el barri que ell volia i a més li podia permetre construir petits projectes lligats a la imaginació de persones actives. En aquella trobada vam compartir, o millor dit, ell em va explicar com plantejava afrontar la travessa política que teníem per endavant i on creia que jo podia ajudar. Era difícil dir-li que no en qualsevol proposta perquè tenia sortides per a tot, però a mi m’agradava el seu plantejament de la política com espai de construcció de teixit social, de participació i repolitització de la ciutadania. Compartíem la visió que una transformació social començava per un subjecte polític informat, format i actiu. En Céspedes em va oferir estar en la comissió local i en l’equip de La Veu, la nostra modesta publicació, un eix important d’informació que et mantenia en contacte amb la ciutat i et donava la possibilitat d’expressar l’opinió d’EUiA. El gener del 2000 va ser ja quan vam anar a viure a Sant Adrià i vam començar a compartir més intensament l’activitat política. En Céspedes, dins de la seva gran activitat, sempre trobava temps per a la xerradeta, per conèixer la teva opinió o per debatre sobre multitud de coses. També trobava temps per anar a enganxar cartells en època electoral o penjar pancartes. Mai va utilitzar la seva àmplia experiència i coneixement per imposar la seva opinió o donar-se importància. Quan, com organització, ens hem donat un cop mai va plantejar allò de: “ja t’ho deia jo”, o “jo que he estat responsable de tal, us dic que hem de fer això”. El seu currículum polític ha estat al servei del projecte d’EUiA de Sant Adrià, poc a poc vam anar prenent posicions i estratègies dins d’un debat clar i obert, sense “apadrinaments intel·lectuals”. Moltes persones que hem conegut en Céspedes a Sant Adrià hem anat coneixent el seu passat polític a

- 136 -

llibre josep miquel.pmd

136

09/11/2006, 16:38


través del transcurs de la relació o fins i tot després de la seva mort en els homenatges que hem fet. Això, crec que parla molt del seu caràcter, de com ajudava a créixer sense fantasmades. EUiA va prendre el camí de treballar diferents temes per influir en l’Ajuntament des del carrer. Escola pública, escola bressol, hospital, La Mina. Eren temes importants de la ciutat sobre els que podíem anar sensibilitzant i mobilitzant per a què els responsables polítics de l’Ajuntament els tinguessin ben presents. Quan ens va arribar la notícia de la seva malaltia, estàvem en el procés de reconstrucció de l’assemblea local, amb un panorama de persones que havien marxat a casa després del mal resultat electoral, i amb la il·lusió de la militància irreductible vam començar a caminar amb pas ferm. Portava temps amb una tos insistent, no es fumava a les reunions per la seva tos. “Céspedes, cura’t aquest refredat”, “Céspedes, mira’t la tos”, eren els consells que li donàvem quan el teníem a les reunions. Era un dia laborable quan jo anava cap a casa a dinar, quan vaig decidir fer-li una visita a Can Ruti on estava ingressat fent-se proves per detectar d’on venia aquella tos, que en algun moment li havien dit que era tuberculosi. Ell no hi era, a l’habitació, el seu company de llit em va dir que estava amb el metge i el vaig esperar a la sala d’espera. Va sortir als pocs minuts del despatx del metge, tranquil i amb bon aspecte. Ens vam creuar la salutació i la pregunta de “Com et trobes? Què t’han dit?”, em va dir que li havien trobat càncer. Ell ja ho intuïa i ràpidament a la conversa ja parlava del procés de tractament per superar-ho ràpidament. El seu company d’habitació l’animava explicant la seva llarga baralla amb el càncer i que, de moment, sempre era victoriosa. Jo vaig marxar a dinar i ell va anar a telefonar la Maria per parlar amb ella. Just aquella tarda teníem reunió a EUiA i la notícia va ser dura entre els companys i companyes. Hi havia moltes preguntes que flotaven que poc a poc en la resta de dies ell va anar desvetllant. Va entrar en tractament, un tractament que va ser molt dur i llarg, però que va portar amb una dignitat i il·lusió digna d’elogi. La notícia va anar

- 137 -

llibre josep miquel.pmd

137

09/11/2006, 16:38


corrent per Sant Adrià i per tots els àmbits que el coneixien. Tothom preguntava per ell. Jo vaig anar veient l’estimació i respecte que li tenien com a persona. Mentre ell estava en tractament no va desconnectar de l’activitat política d’EUiA, o bé per telèfon o personalment el veiem a casa seva, comentàvem les estratègies i l’actualitat per seguir lluitant. En referència a l’escola pública, ens vam proposar crear una plataforma en defensa de l’escola pública, vam recollir les opinions de persones relacionades amb el món educatiu i vam confeccionar un manifest que vam anar fent públic i recollint adhesions. En Céspedes coneixia perfectament el sector de l’educació de Sant Adrià, a partir de la seva tasca en l’àrea de Serveis a la Persona en l’època 95-99, però la veritat és que el seu coneixement no ens va servir per estalviar-nos feina, el treball d’informació i sensibilització el vam fer tot, segurament ell ens podria haver estalviat feina, però vist des del pas del temps, ho va fer amb coneixement. Ell pensava que el millor era que presentéssim sense ell la nostra campanya en els centres i AMPAS i així conèixer la realitat traient les nostres pròpies conclusions i valoracions sense idees preconcebudes. La creació d’una escola infantil en el marge esquerre del riu va ser una de les nostres prioritats. Recollides de signatures, La Veu, xerrada per aquí, xerrada per allà, presència en un ple per explicar la nostra reivindicació, un paper d’embalar amb pintades de nens i nenes a la Plaça de la Vila va ser la nostra bandera en el ple. Aquella reivindicació la vam aconseguir posar a l’agenda política del consistori. En Céspedes mantenia la seva activitat a casa o en alguna sortida quan la força l’acompanyava, el procés de debat del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) de La Mina l’ocupava bastant, seguia de prop la feina de la Plataforma de La Mina per donar un cop de mà en tot el que podia. I va arribar el tren, vam començar a conèixer les mobilitzacions d’una plataforma de Montgat que havia començat mobilitzacions l’octubre del 2001 tallant les vies un divendres de 8 a 9 de la tarda

- 138 -

llibre josep miquel.pmd

138

09/11/2006, 16:38


En Josep Miquel Céspedes a l’Ajuntament de Sant Adrià

- 139 -

llibre josep miquel.pmd

139

09/11/2006, 16:38


demanant bàsicament que paressin tots els trens a Montgat. Ens vam posar en contacte amb ells per solidaritzar-nos amb la seva lluita i veure com aprofitàvem per reprendre una qüestió que nosaltres com a EUiA ja havíem portat al Ple Municipal de juliol, preguntant per la situació de l’estació de RENFE i el seu mal servei de rodalies. Vam descobrir que el portaveu de la plataforma era president d’una associació de veïns i militant d’EUiA. Vam convocar una assemblea local, vam valorar la possibilitat de sumar-nos a la protesta muntant un tall simultani de trens a Sant Adrià i així ho vam fer. Havíem valorat repetidament amb en Céspedes la conveniència o no de l’acció, hi havia dubtes per la seva part de què en una setmana tinguéssim capacitat d’informar i convocar a l’estació amb garanties de ser més de 20 persones. Ens vam convèncer entre tots que podíem i ho vam fer. Divendres 19 d’octubre va ser el primer tall de vies. En Céspedes va baixar il·lusionat, amb la seva gorra i la seva motxilla, amb dificultats per parlar perquè el tractament li havia afectat la gargamella, però no s’ho volia perdre. L’ambient abans de les 8 de la tarda era excel·lent, vam reunir unes 200 persones, uns convençuts per actuar i altres a veure què passava i no perdre’s la foto. Jo estava nerviós, anava a comunicar per megàfon l’objectiu de la reivindicació, la relació amb Montgat, les negociacions amb RENFE que portaven allà, i mantenir contacte telefònic amb Montgat per veure si decidien a Montgat tallar novament les vies i sumar-nos nosaltres també. En els instants precedents, en Céspedes m’acompanyava i em va recordar que el seu pare deia que “cap comunista en plena lluita es quedava tartamut”. L’assemblea a l’estació va entendre ràpidament l’oportunitat de sumar-nos a Montgat. Telefònicament ens van comunicar que després de la informació oferta pel portaveu, la gent va decidir tallar novament les vies i nosaltres també ho vam fer. Ho vam passar molt bé i ell va gaudir de l’ambient i de la lluita que es veia venir. La creació de la Plataforma cívica per a que paressin tots els trens va ser un fet que ens va permetre treballar la reivindicació amb més entitats i amb veïns i veïnes que van recolzar amb força des del primer moment.

- 140 -

llibre josep miquel.pmd

140

09/11/2006, 16:38


En Céspedes compartia l’objectiu de sumar esforços en una plataforma i oblidar-nos de protagonitzar exclusivament EUiA la lluita. Junt amb altres seriem més forts. La primera concentració, com he indicat anteriorment, va ser el 19 d’octubre de 2001 i va durar fins l’11 de gener de 2002. Novament, un divendres a les 8 de la tarda ens concentràvem i acceptàvem la parada de trens en una franja horària de la tarda i tots els trens dels dissabtes i festius, a més de la retirada de les sancions a tres companys de Montgat que els estaven imposant, divendres rera divendres, pel tall de les vies. La Plataforma acceptava la via política de negociació per aconseguir la parada de tots els trens. Tots i totes valoràvem que la plataforma havia de seguir viva per impulsar la negociació, per poder recordar constantment que no havíem assolit l’objectiu que paressin tots els trens a Sant Adrià. Aquesta línia política que teníem per estar presents en el dia a dia la vam completar aquell any amb la campanya per un hospital públic a La Catalana, barri de Sant Adrià que estava pendent de l’aprovació d’un PERI. EUiA estava en forma, ens sentíem forts i en Céspedes ens acompanyava minut a minut. La seva força de recuperació després de les sessions de tractament era excepcional. Ell seguia molt de prop la feina a La Mina a través de la seva assistència i les seves aportacions a la Plataforma d’Entitats i Veïns del barri. El 5 de març de 2002, EUiA va elaborar un document d’al·legacions al PERI de La Mina, on en Céspedes va plantejar la satisfacció per tenir un pla de millora del barri amb cara i ulls basat en tres potes: reordenació urbanística, pla social i Consorci. El document, a més, feia incís en la importància del procés participatiu impulsat per la Plataforma i la necessitat de seguir-lo fomentant en el futur. L’aprovació definitiva del PERI de La Mina va ser un gran esdeveniment per a en Céspedes, era una etapa més d’un treball polític que des del primer moment en què ell va aparèixer per Sant Adrià s’havia proposat. Però aquestes etapes que s’anaven cobrint no eren el final de res, en Céspedes no era ingenu, sabia i ens transmetia la necessitat de seguir endavant, vigilant que els processos

- 141 -

llibre josep miquel.pmd

141

09/11/2006, 16:38


no es compliquessin, coneixia perfectament la deriva que podien prendre els projectes quan agafaven caires institucionals allunyantse de la participació i apareixien altres interessos que només el seguiment i control veïnal podien frenar. Els bons amics i contactes que mantenia en Céspedes amb la direcció d’Esquerra Unida, els vam poder gaudir a Sant Adrià amb la visita d’en Gaspar Llamazares el 24 d’octubre de 2002. Ja havíem tingut a en Luis Carlos Rejón a Sant Adrià just en plena lluita dels trens i visitant, òbviament, La Mina, però la visita d’en Llamazares la vam preparar amb dedicació per poder-li treure profit a aquella jornada. Vam visitar el Fòrum, en especial volíem mostrar-li l’excel·lent tasca que es realitzava en la prevenció de riscos laborals. En Gregorio Chamizo, militant d’EUiA, era el delegat de prevenció per CCOO a les obres del Fòrum i, per tant, va preparar la reunió amb l’equip que s’encarregava de la seguretat laboral per conèixer les claus de la baixa taxa d’accidents. Vam visitar l’Ajuntament i, a la tarda, la visita obligada a conèixer la transformació del barri de La Mina i la Plataforma de veïns, veïnes i entitats. La plataforma per a en Céspedes era una experiència que valorava molt, ja que coincidia amb la seva visió de la política: la suma, la participació de les persones en els seus problemes quotidians per a comprendre el món que t’envolta i avançar en polítiques de transformació de la realitat. Li apassionava contemplar com creixien moltes de les persones que participaven, i hi participen avui. Ell tenia clar que el nivell de debat havia d’estar preparat per a que qualsevol persona pogués participar, des de qualsevol nivell cultural, valorava molt la saviesa de les persones que lluiten davant les situacions adverses que et va donant el dia a dia. Aquella visita d’en Gaspar Llamazares acompanyat d’en Jordi Miralles, el coordinador general d’EUiA, va concloure a la biblioteca popular amb una xerrada exposant l’actualitat política general. Estava satisfet per la visita, per la xerrada amb el seu amic Pedro Chaves, assessor d’en Llamazares i padrí de la seva boda amb la Maria, satisfacció en definitiva perquè tot havia anat bé. En Céspedes era el primer en valorar allò positiu de les coses. Valorava molt els

- 142 -

llibre josep miquel.pmd

142

09/11/2006, 16:38


esforços i el digne que ens quedaven les diferents accions que portàvem a terme dins d’una organització limitada i petita com EUiA. Durant aquell any, el debat més organitzatiu a EUiA va ser la qüestió de fer coalició electoral amb ICV per al període electoral que s’apropava. No va ser un debat fàcil per a la nostra assemblea, nosaltres partíem d’una situació molt diferent a la situació global a Catalunya. ICV a Sant Adrià era una organització inert. Així com EUiA, després del mal resultat del 99, havia seguit amb activitat política i social a la ciutat, ICV havia desaparegut. Això, com dic, va marcar molt el debat, ja que les condicions pactades en tot el territori no li agradaven a ningú: el nom d’Esquerra Unida i Alternativa passava a ser en el nom de la coalició Esquerra Alternativa i a la campanya d’imatge el nostre logotip quedava molt petit al costat del d’ICV. Aquestes qüestions eren difícils d’entendre per a nosaltres. Vam fer un referèndum com a organització per decidir si ens col·ligàvem amb ICV. Va guanyar el Sí, però per poc. En Céspedes, com a coordinador, va exposar en les diferents assemblees els seus motius per al sí i va utilitzar les seves millors armes de convenciment per a què guanyés el sí. Els seus arguments eren difícils de rebatre, perquè estava convençut del camí unitari de l’esquerra, una esquerra plural, però que en aspectes de programa havia d’afrontar el futur unida. Sempre va parlar de la confrontació amb la dreta i enfront a ella havíem de sumar les màximes forces. Recordo perfectament el seu discurs en l’última assemblea abans del referèndum, quan ens preguntava a tots el motiu d’estar presents en la política. Estàvem pels noms i pels logotips o estàvem perquè participàvem d’un projecte col·lectiu que era per a militar amb generositat per la transformació social? Havíem de pensar en el futur i pensar en la importància d’articular les forces socials de Sant Adrià, per influir en la política de la ciutat. L’important no era EUiA o ICV, l’important era el programa a elaborar i l’estratègia a seguir. I sobre aquesta premissa que l’important és el programa, en Céspedes va plantejar fer un procés participatiu en l’elaboració del programa municipal d’EUiA. Vam elaborar una enquesta que

- 143 -

llibre josep miquel.pmd

143

09/11/2006, 16:38


vam desplegar per tots els domicilis de Sant Adrià, demanant l’opinió sobre la necessitat d’aplicar polítiques i la necessitat d’equipaments a la ciutat. Amb aquells resultats que demanàvem que fossin retornats, vam fer dues jornades de debat obertes a tota persona que hi volgués participar. Una va ser el novembre del 2002 i l’altra el febrer del 2003. Van ser un èxit de participació i de qualitat de debat. El resultat va ser el nostre programa electoral, un programa que avui encara tenim sobre la taula per ser la nostra guia en la política del dia a dia. Tota la preparació de les eleccions municipals del 25 de maig de 2003 va ser un treball molt ric i col·lectiu. Ens reuníem a casa seva amb la Maria per dibuixar el material i compartir idees, eslògan...etc. S’hi va incorporar en Juan Carlos Punsola per plasmar la pluja d’idees. En Céspedes insistia en la plasmació del grup de persones que acompanyaven les nostres polítiques, no era important el cap de la llista, sinó les persones que estaven en el projecte. Sobre aquesta base es va confeccionar la llista electoral: persones compromeses amb la ciutat, que podien aportar la seva feina per una política alternativa. Aquest era l’objectiu amb el que en Céspedes va defensar arreu la necessitat que EUiA havia d’encapçalar la llista de la coalició a Sant Adrià. Els acords generals de la coalició aplicaven els resultats de les últimes municipals del 1999 per a l’elaboració de les llistes electorals i a Sant Adrià, ICV havia tingut un vot més, pel que, segons l’acord, li tocava encapçalar la llista, però des de la direcció d’ICV sempre es va donar suport a què fos EUiA i, en aquest cas en Céspedes, el que fos candidat a alcalde per la seva experiència, capacitat i pel treball realitzat en aquells quatre anys d’”exili institucional”. No exposaré aquí les diferents estratègies d’atacar aquesta decisió per part de l’anterior equip d’ICV a Sant Adrià, que sempre va buscar el desacord entre ICV i EUiA a Sant Adrià per aconseguir que anéssim separats a les eleccions i així tornar a dividir el vot. La direcció nacional d’ICV va mantenir el seu compromís i va actuar amb coherència per arribar a l’acord a Sant Adrià. En tot aquest procés, en Josep Miquel sempre va tenir en la seva

- 144 -

llibre josep miquel.pmd

144

09/11/2006, 16:38


ment l’evolució de la seva malaltia, sempre va parlar amb nosaltres molt clar de que no sabia com es podria trobar en un futur i que, per tant, era important elaborar una llista electoral garantint un relleu si es donava la possibilitat que la seva situació personal el dugués a no tenir forces suficients per desenvolupar la seva feina. En tot moment del treball de preparació de les eleccions, va plantejar les seves idees de manera oberta per poder-les debatre, per conèixer l’opinió dels que les envoltàvem, per escollir les persones que estaven en la llista electoral. Aquestes ganes de debatre col·lectivament sempre cal valorar-les. També va mantenir amb fermesa el debat amb ICV per a què en aquesta llista conjunta ICV-EUiA jo anés el tercer de la llista. El primer era en Céspedes, el segon pertanyia a ICV i el tercer lloc el reclamava ICV ja que ens cedia el primer lloc que segons els últims resultats electorals del 99, els pertanyia. En Céspedes el va defensar sempre amb claredat, ell no sabia com es trobaria en el futur i volia que el seu relleu fos justament per a EUiA pel coneixement de la ciutat i pel paper en el teixit social que havíem jugat en tots els fronts de la ciutat. Viatjàvem en el metro cap a un Consell Nacional i em va plantejar que l’acompanyés en la llista electoral com a número 2 d’EUiA i, per tant, en aquesta posició de 3 conjuntament amb ICV, no vaig dubtar gaire, jo no tenia experiència en allò institucional, però amb ell em sentia segur, treballàvem junts molt a gust, ens enteníem i compartíem la visió política. A continuació teniu el text que es va posar al díptic que vam fer com a propaganda electoral i crec que resumeix l’esperit amb el que afrontàvem aquelles eleccions municipals.

“És el moment d’una ciutat per a totes i tots: Una ciutat habitable i sostenible, una ciutat solidària, una ciutat democràticament participativa. El nostre compromís és el resultat d’un ampli debat participatiu, de les experiències i opinions d’associacions i persones que lluiten tots els dies per fer un St. Adrià de Besós millor. Ens coneixes. T’hem demanat signatures per a l’hospital, per a l’es-

- 145 -

llibre josep miquel.pmd

145

09/11/2006, 16:38


cola bressol, per a què hi parin tots els trens...Hem estat amb tu a la Vaga General, cridant contra la guerra, compartint moments, lluites, esperances...Estem amb tu. Som un equip de persones amb diferents experiències i coneixements, compromeses en la lluita per la igualtat i els drets socials, convençudes que un altre món és necessari i possible. Un equip disposat a fer realitat allò que uns altres diuen impossible, a demostrar que hi ha altres maneres de viure Sant Adrià de Besòs. Per tot això demanem el teu vot.” Per la candidatura EUiA-ICV Josep Miquel Céspedes i Alós La campanya la vam enfocar constantment buscant el contacte personal, la reunió, com ell deia, “tipus tupperware” per explicarnos i per debatre. Actes petits a tots els barris, una campanya que per la part del finançament d’Esquerra Unida va sortir de la butxaca de tots i totes, militants i simpatitzants, i que va ser una experiència genial que ens va fer somniar i gaudir molt. En Céspedes estava content, jo diria radiant. Devien ser les 8 de la tarda, s’havia acabat la reunió per donar les últimes instruccions a totes les persones que havien accedit a fer d’apoderats i apoderades el dia següent, 25 de maig del 2003. El local d’EUiA s’havia omplert, teníem persones per a totes les taules i per poder fer grups de relleus i seguiment des del local, la il·lusió estava present. Poc a poc va marxar tothom i ens vam quedar sols, els dos contemplant la sala buida i assaborint la feina que havíem fet en els anys anteriors. Què passaria al dia següent? Era una incògnita, però en Céspedes tenia clar que l’important estava fet, allò important era aquella gent que havia omplert el local, que s’havia il·lusionat amb el projecte i que eren la nostra base per a tot el que ens quedava per endavant. Vam tancar el local, vam marxar tranquil·lament a casa amb la satisfacció d’haver complert. El resultat electoral ens va donar dos regidors, ell i en Gregorio

- 146 -

llibre josep miquel.pmd

146

09/11/2006, 16:38


Camacho per ICV. No amagaré que no va ser el resultat que desitjàvem, el treball polític havia estat molt bo i crec que no es va traduir en vots, estàvem contentes totes les persones que estàvem a la nit electoral, però hi havia un punt d’insatisfacció, com a mínim per la part que havíem viscut el dia a dia des de feia molt de temps. Però en Céspedes ràpidament va reconduir la valoració cap a la importància de tenir representació a l’Ajuntament, les possibilitats de feina que s’obrien i la necessitat de seguir treballant en el teixit social per a què el nostre projecte anés més enllà d’una representació a l’Ajuntament. Al cap de pocs dies va començar a tenir les primeres converses amb en Sito Canga, que seguia mantenint el seu resultat de 15 regidors i regidores, per plasmar el desig que s’havia expressat diverses vegades de fer un govern des de l’esquerra a Sant Adrià i que estava avalat pel desig d’en Sito de no tornar a fer un govern d’unitat amb totes les forces polítiques. La veritat és que ens va sorprendre el desig d’arribar a un acord per part de l’alcalde després del resultat electoral clar que havia

Amb la Maria a Cuba

- 147 -

llibre josep miquel.pmd

147

09/11/2006, 16:38


tingut, però la bona relació que sempre havien mantingut en Céspedes i ell va ajudar a l’acord. La possibilitat de tenir responsabilitat sobre la regidoria d’Educació i el seguiment polític del desenvolupament comunitari a La Mina eren dues bones peces que en Céspedes va veure amb il·lusió. La regidoria d’Educació li permetia posar en marxa el Projecte educatiu de Ciutat, una línia estratègica que tenia al cap des de feia ja temps i que havia treballat anys enrera des de la seva complicitat amb el Projecte Educatiu del barri de La Mina i en concret amb la Rosa Maicas. Hi havia ganes de treballar conjuntament i es va plasmar ràpidament en un acord de govern que recollia pràcticament tot el nostre programa amb el compromís que, allà on hi havia discrepància, cada formació política mantindria la seva posició lliurement, comprometent-nos a treballar conjuntament aquelles discrepàncies. Aquest acord s’havia de portar a l’assemblea i aprovar-lo. Les dues assemblees que vam convocar foren conjuntes amb ICV, la primera de les dues assemblees va ser per exposar la línia de negociació amb el PSC i la segona per l’aprovació del text i de les àrees de responsabilitats pactades. Novament vam conèixer al Céspedes que encapçalava l’opinió i exposava hàbilment el seus arguments per convèncer una assemblea que la primera vegada tenia posicions contràries a l’acord, però que es va anar col·locant a favor de l’acord amb les seves intervencions. El resultat de la votació final va ser clarament a favor de l’acord amb el PSC, a excepció de 4 opositors entre els que estava el que subscriu. En Céspedes sempre presentava l’acord com la possibilitat d’influir directament en el govern municipal, sense perdre la nostra autonomia i el nostre programa, no havíem de renunciar a la nostra política, ben al contrari, ens havíem d’organitzar millor per debatre i proposar des d’una opció de govern i amb una major informació tècnica i política, sense oblidar, per descomptat, la nostra tasca d’enfortir el teixit social de la ciutat. Era el 14 de juny del 2003 i se celebrava a la tarda el Ple municipal de constitució del nou consistori i la presa de possessió de l’acta de regidor. Havíem parlat anteriorment i jo pensava assistir al Ple per acompanyar aquell moment més pel pla personal que

- 148 -

llibre josep miquel.pmd

148

09/11/2006, 16:38


per altre motiu. Ell m’insistia que havia de ser així també en el pla polític perquè jo m’havia mostrat contrari a l’acord de govern i així s’expressava la unitat d’EUiA en l’acord. Li vaig dir que jo acceptava i respectava la decisió de l’assemblea i que, per tant, defensaria i treballaria per l’acord signat i que no s’havia d’escenificar res, l’equip estava perfectament en funcionament més enllà d’un acord que jo no compartia, però que s’havia donat dins d’un debat sa i democràtic. La seva primera intervenció com a regidor després de la presa de possessió i que teniu en el llibre íntegrament, va ser el reflex del seu pensament polític i de qui tenia present en el seu compromís institucional. Va començar amb el record cap al seu pare, cap a en Manuel Fernández, obrer mort a les tèrmiques feia 30 anys, i a tots i totes les persones que van lluitar contra el franquisme. Va expressar la seva voluntat d’acord amb el PSC i del nostre compromís per fer polítiques socials a favor de la majoria. Allà va començar una nova etapa política per a Sant Adrià però, després, una mica més endavant, amb les eleccions autonòmiques va començar una altra etapa política amb el govern catalanista i d’esquerres. Des de la regidoria d’Educació, en Josep Miquel Céspedes va marcar els objectius a assolir en els següents 4 anys de legislatura: Projecte educatiu de ciutat, promoció de l’escola pública, lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar, la construcció de l’escola infantil municipal del barri de Sant Joan, millora del Consell escolar Municipal, entre d’altres objectius. Va buscar decididament el suport de la Diputació de Barcelona i, en concret, de l’àrea d’Educació on l’Àngel Merino, el president de l’àrea, sempre ha recordat que la decisió d’incloure Sant Adrià en la nova generació de projectes educatius va ser per la il·lusió i l’ímpetu amb el que en Céspedes va defensar la seva estratègia. En Céspedes va generar il·lusió entre el món educatiu de la ciutat, el coneixien de la seva anterior etapa com a coordinador de l’àrea de serveis a les persones i això era la garantia per a que hi hagués confiança en el seu projecte i en la seva dedicació.

- 149 -

llibre josep miquel.pmd

149

09/11/2006, 16:38


En els primers mesos i més en concret el setembre del 2003, a la tornada de les vacances d’estiu, vam trobar destrossat el passeig de l’Avinguda de la Platja per implantar el tramvia de la ciutat. Va ser el primer conflicte dins del govern municipal i entre el govern municipal i els veïns i veïnes i les seves entitats, en les que estava Esquerra Unida i Alternativa. EUiA no s’oposava al tramvia, però sí a que la implantació d’aquest mitjà de transport fos a costa de perdre espai per als vianants. El tramvia havia d’eliminar, en tot cas, l’espai dels cotxes per millorar la mobilitat de la ciutat. EUiA es mobilitzava per recuperar el passeig perdut i donava suport a la mobilització per aconseguir un millor traçat del tramvia. El conflicte estava servit quan des d’EUiA vam col·locar unes pancartes reclamant el passeig perdut i els partits del consistori li preguntaven a en Céspedes per pancartes que ell va admetre que desconeixia. Telefònicament em va reprendre la decisió que havíem pres sense debatre prèviament. Van ser debats intensos i interessants, primer s’havia de definir la nostra posició respecte al tramvia, en segon lloc, el millor traçat i, en tercer, traslladar la millor informació i l’oportunitat de tancar el conflicte de la millor forma per a què Sant Adrià gaudís del tramvia. Aquell conflicte que havia aparegut molt ràpid, ja que com dic va sorgir a les vacances i només portàvem el mes de juliol en el govern, ens va obrir la necessitat de trobar el millor engranatge per acompanyar l’acció de govern amb EUiA i també en sentit contrari. Avui, febrer de 2006, encara no passa el tramvia per Sant Adrià i no us puc explicar si és un mitjà acceptat per aquells veïns i veïnes que van rebutjar el tramvia. Com dic, el resultat de les eleccions autonòmiques de novembre de 2003 va deixar un resultat obert per a diferents coalicions de govern. En Céspedes va plantejar clarament en el Consell Nacional d’EUiA la necessitat de fer una mobilització social per obligar a fer un pacte d’esquerres i evitar que CiU pogués arribar a un acord amb ERC o PSC. El Pacte del Tinell, un acord històric per Catalunya i per l’esquerra, el va omplir de gran alegria. A Sant Adrià vam celebrar un acte per explicar el Pacte del Tinell i a la presentació, en Céspedes va plantejar la importància del govern tripartit i

- 150 -

llibre josep miquel.pmd

150

09/11/2006, 16:38


l’avenç que havia de significar per a Catalunya, sense deixar, òbviament, de recordar el passat de 23 anys de “pujolisme” més 40 anys de franquisme. Tots i totes les presents vam recordar la intervenció d’en Josep Miquel Céspedes en el Consell Nacional d’EUiA, era un dissabte 13 de desembre de 2003. En Céspedes, amb veu dificultosa, confessava que s’havia equivocat, ell havia pensat sempre que el pacte de govern a Catalunya anava a ser entre ERC i CiU. Però que mai havia estat tan feliç d’haver-se equivocat com aquella vegada. Saludava el pacte tripartit, expressava la necessitat d’acompanyar aquell Pacte del Tinell amb la ciutadania amb el moviments socials. Va plantejar la necessitat d’editar el Pacte catalanista i d’esquerres per a que arribés als domicilis de tot Catalunya i així conèixer les polítiques plantejades i el seguiment d’aquestes. Aquell va ser el seu últim Consell Nacional i el seu últim acte públic. Vam tornar a casa en taxi, estava cansat i tenia dificultats per respirar, el matí havia estat intens i llarg però, com sempre, el seu estat físic era superat per les seves ganes i la seva decisió d’estar present allà on ell considerés. Fins aquí he relatat l’activitat d’en Céspedes a EUiA de Sant Adrià, com he dit al principi, una activitat quotidiana, el dia a dia de la vida d’un militant com ell l’entenia: ficat dins la realitat, gaudint de la trobada personal i de la bona notícia de viure. Però també vaig i vam tenir el plaer de compartir molt més d’allò polític. L’assemblea d’Esquerra Unida i Alternativa de Sant Adrià es va convertir i segueix sent molt més que un espai de debat i estratègia política. Ens hem convertit en còmplices d’una manera de viure, això nostre no ha estat sermonejar i després tenir una vida privada fora del discurs. La trobada política ens va portar a compartir allò lúdic i privat. EUiA ha crescut des de l’amistat, des de les relacions a la porta de l’escola, dels sopars d’estiu, des de les relacions del “xiringuito”. Si avui som el que som, és per la proximitat de les persones que estem a EUiA. S’enfortien les relacions i després es donava el pas per col·laborar amb EUiA, cadascú des de les seves possibilitats.

- 151 -

llibre josep miquel.pmd

151

09/11/2006, 16:38


Com que m’han demanat que escrigui sobre en Céspedes en allò polític, no us explicaré les excursions guiades pel Sergi, els sopars mexicans, les revetlles de Sant Joan a Cabrera de Mar, els aniversaris i altres festes que hem fet. Això ho guardem per seguir-ho celebrant i recordant amb la Maria, amb la Laia i amb totes aquelles persones que hem pogut gaudir del Céspedes familiar i proper. Era diumenge 11 de gener de 2004, havíem parlat per telèfon el divendres o el dissabte, no ho recordo, m’havia demanat que anés a casa per parlar una estona. Havia passat el Nadal a casa, es trobava fatigat i havia visitat el metge diverses vegades per veure com evolucionava el seu estat. Havia estat seguint l’activitat de l’Ajuntament i d’EUiA des de casa, ens rebia i parlàvem. Però aquella trucada seva jo la pressentia especial. Em va rebre la Maria i em va invitar a pujar a l’habitació on en Josep descansava. Cantava Dieguito el Cigala acompanyat d’en Bebo Valdés, llibres damunt el llit i un Céspedes, com sempre, preguntant per tot. Va anar al gra, estava preocupat perquè la seva situació no li permetia estar al front de la regidoria i els projectes que començaven a caminar necessitaven plena dedicació. Desconeixia quant temps li portaria un nou tractament de xoc i tenia decidit dimitir. Estava molt il·lusionat, però per sobre estaven els projectes i això el va portar a prendre aquesta decisió. “Vull que els portis tu”, em va dir, “jo t’acompanyaré des de fora”. La intuició es va fer realitat. “Pensa-t’ho, aquesta setmana aniré al metge i segons el que em digui parlaré amb l’alcalde per comunicar-li la meva decisió”. Li vaig plantejar tots el meus dubtes, els meus fantasmes, etc. Ens vam acomiadar i vaig baixar a saludar la Maria. Estava asseguda a la taula de la cuina i li vaig comentar la meva conversa amb en Céspedes, jo volia saber la seva opinió. “No esperis al que digui el metge”, em va dir, “pensa-t’ho sense esperar l’opinió del metge, ell té confiança en tu”. No ens vam dir res més. La cara de la Maria ho expressava tot. En Céspedes ingressava el següent cap de setmana a l’hospital, fatigat i feble. Era de nit quan vaig pujar a veure’l. A Urgències hi

- 152 -

llibre josep miquel.pmd

152

09/11/2006, 16:38


havia la Maria asseguda a fora mirant cap a la muntanya . Vaig entrar a visitar-lo, ràpidament em va preguntar què havia decidit. Li vaig dir que sí, que després de pensar-ho amb la Mili i veure els que ens significava com a família, acceptàvem el compromís d’assumir les responsabilitats que ell tenia i em va expressar la seva alegria: “Trucaré a l’alcalde per a que pugi aquí i arreglem el traspàs”. La nostra decisió el va tranquil·litzar, el va posar content, sabia que se n’anava i volia deixar-ho tot al seu lloc. Encara avui rebo cartes al seu nom, tinc carpetes seves i notes dels seus objectius. Ell no hi és físicament, però està present. Ell segur que veu com avancen els projectes i com creix EUiA. Ell segur que està satisfet de la feina que fem. Ha deixat un testimoni que fa avançar, és referència per a tots i totes. Avui seguim gaudint del seu record i de la coherència i força de la Maria i de la Laia. Una de les frases que més s’han vingut repetint entre totes les persones que el recordem és: “ ha estat una sort haver-lo conegut”.

Amb els CJC d’Espanya

- 153 -

llibre josep miquel.pmd

153

09/11/2006, 16:38


- 154 -

llibre josep miquel.pmd

154

09/11/2006, 16:38


IMPRESSIONS DE JOSEP SERRADELL “ROMÀN” SOBRE J.M. CÉSPEDES

(*)

Céspedes ha estat un magnífic representant dels joves i dels comunistes. Va desenvolupar el treball de la joventut, permetent passar al Partit un grup de dirigents, entre ells el mateix Céspedes, que van “fer l’exàmen” a la Joventut Comunista. Si hi ha comunistes joves a la direcció del Partit és gràcies a la “ma esquerra” del Céspedes. Les vegades que ens hem vist hem coincidit. Mai hem tingut divergències ideològiques. D’haver-ne hagut, l’hi hauria dit. Malgrat la diferència d’edat, la nostra amistat era d’anys i arrencava del coneixement que jo tenia amb son pare, amb qui havia discrepàncies, però al qual jo respectava perquè era un home d’idees i senzill. Per les seves condicions personals, Céspedes podia discutir amb un jove de vint anys i també amb un home de cinquanta, i no *Josep Serradell, “Román”, Dirigent històric del PSUC i PCC, mor mesos després d’escriure aquestes línies per a l’acte d’homenatge a JM Céspedes, el dia 25 d’abril de 2004.

- 155 -

llibre josep miquel.pmd

155

09/11/2006, 16:39


quedaven les “peres partides”. El que ell tocava seguia essent bo. Les persones amb qui parlava el Céspedes, després parlaven d’ell amb respecte. No se que tenia el Céspedes que amb ell no et barallaves. Sabia deixar fer a la gent. Si deixes fer, la gent s’expressa tal com és i aleshores els pots empenyer per aquí o per allà. El Céspedes va posar a Madrid totes les forces que tenia, defensant les seves idees amb energia i també amb serenitat per a vèncer les “velles” coses de Madrid: xocs, enemistats personals... Jo vaig defensar que qui feia falta a Madrid per a desenvolupar la Joventut Comunista era el Céspedes, perque era una persona amb qui es podia dipossitar tota la confiança i perque era una de les persones decissives. Jo vaig intentar d’ajudar, i no complicar, el desenvolupament de la Joventut Comunista. He tingut la sort de conèixer un gran home. Allà on ha estat ha jugat un paper de primera fila. I no per aspiracions personals ni per a presumir. Tot el contrari. Una de les característiques principals del Céspedes era la seva honestedat i integritat. Podies discutir amb ell de lo que vulguéssis. Va venir a la política i al Partit després d’una cosa poc freqüent: ser un home entregat a les idees. Les defensava amb energia i, alhora, amb serenitat. Era obert, no una “pinya tancada”, ni dels que deien “amén”. No era dels qui s’agafaven a un acord per a “maxacar” ningú. Al revés, tractava de convèncer, i ha convençut molta gent. Tot rient, et deia una com un “cabás”, per a que sapiguéssis per on anaves. Sabia afluixar i deixar espai a la discussió i al temps. Això no és fàcil ni freqüent en el nostre Partit. Céspedes era un home de qualitat. Amb idees clares. Una Joventut i un Partit Comunista no es dirigeixen sense idees clares.

- 156 -

llibre josep miquel.pmd

156

09/11/2006, 16:39


En un acte amb en Josep Serradell “Román”

En Céspedes amb en Josep Serradell i en Marià Pere a l’enterrament de la Margarita Abril

- 157 -

llibre josep miquel.pmd

157

09/11/2006, 16:39


- 158 -

llibre josep miquel.pmd

158

09/11/2006, 16:39


ANNEXOS

ANNEX 1

PRIMERA CARTA DE LA JOVENTUT CATALANA

(1 )

Volem una societat que no rebutgi ningú, i que de fet no faci ningú sentir-se marginat. Els joves volem una estructura social capaç de tenir en compte i acollir cada individu, fent-lo plenament partícep de la tasca social, qualsevol que sigui la seva condició, edat, sexe, raça, origen o creença. A) A NIVELL ESTRUCTURAL VOLEM: 1.- Que es creï una Conselleria de Joventut al Govern de la Generalitat de Catalunya, i a nivell estatal els organismes necessaris per atendre com cal les qüestions relacionades amb la joventut. 2.-A nivell popular VOLEM un organisme àmpliament representatiu de la joventut, independent i laic, amb poder de control sobre la gestió de l’Administració i amb dret a exigir-li la informaReproducció íntegra del document sorgit el 1977 del I Congrés de la Joventut de Catalunya. 1

- 159 -

llibre josep miquel.pmd

159

09/11/2006, 16:39


ció prèvia dels programes i pressupostos de la joventut i per a la joventut. L’accés protegit i gratuït als mitjans d’informació per a fer sentir la seva veu sobre tots aquells afers en què el jovent consideri estar implicat. 3.- Que es refongui la legislació existent en matèria de joventut, com a base d’estudi per a la creació d’un projecte d’Estatut de la Joventut que garanteixi els drets del jove com a tal, revisable a partir de la base i de les necessitats que els organismes representatius de la joventut aconsellin, i el dret a participar en l’elaboració dels projectes i lleis que proposi l’Administració per anar configurant els futurs drets i deures de la joventut de Catalunya. 4.- Que es creïn les comissions i organismes mixtos necessaris a nivell d’Administració pública per a l’estudi, tractament i resolució de la situació juvenil específica, amb la participació dels mateixos interessats. B) A NIVELL OPERATIU VOLEM: 5.- Majoria d’edat, dret de vot i a ésser votat, des dels 18 anys. 6.- Plenitud de drets sindicals i laborals des del primer moment en què es comença a treballar; a més del dret a crear seccions juvenils dins dels sindicats. 7.- Abolició de tot tipus de discriminació per motius de sexe. 8.- Ple accés a la cultura i a la formació, amb obligatorietat fins als 16 anys, sense cap discriminació i gratuïtament des d’ara. 9.- Revisió de tots els altres drets i deures dels joves, en especial els continguts en els codis civil i penal. 10.- Que al jove delinqüent no se’l consideri com a individu punible, sinó com a persona rehabilitable a tots els nivells. Per això considerem necessari que la problemàtica del jove delinqüent deixi de dependre del Ministeri de Justícia i passi a dependre d’una comissió interministerial en la qual com a mínim estiguin presents Educació i Joventut, i que sigui tractada per personal qualificat. 11.- Que els joves protegits siguin tractats per personal qualificat, capaç de proporcionar-li aquelles carències que n’han motivat la necessitat de protecció. Que la problemàtica deixi de ser

- 160 -

llibre josep miquel.pmd

160

09/11/2006, 16:39


tractada amb paternalisme i autoritarisme, i que els fons necessaris per atendre aquestes funcions pertanyin als pressupostos ordinaris de l’Estat, com a dret social inexcusable que és, en lloc de pertànyer a beneficiència. I que aquestes funcions depenguin dels ministeris d’Educació i Joventut. 12.- Que la realitat dels joves minusvàlids sigui tinguda en compte, i de manera especial es planifiqui convenientment tota estructura arquitectònica i vial a utilitzar pels joves, adequant els mitjans de transport i els llocs de treball de manera que ningú quedi exclòs per la seva condició física. 13.- Que sigui tinguda en compte la peculiaritat del jove disminuït psíquic i es facilitin els mitjans i el personal qualificat per a la seva integració social, sense aïllar-lo ni massificar-lo. Que es faciliti la creació de tallers i centres educatius especialitzats en aquesta tasca. Que es prenguin les mesures preventives adequades a nivell social per tal d’evitar les causes d’alguns tipus de subnormalitat. 14.- Que al jove immigrat se l’aculli i li sigui facilitada tot tipus d’activitat dirigida a la comprensió i assumpció de la cultura catalana a l’hora que es prenguin mesures perquè la pertinença a cap minoria ètnica nacional o regional no pugui suposar mai una situació desfavorable i que sigui respectat el dret a mantenir la pròpia identitat. 15.- Que el jove emigrant pugui romandre en contacte amb la pròpia cultura i que obtingui els mitjans necessaris per conservar-la. 16.- Que ningú sigui forçat a realitzar el servei militar en contra de la seva voluntat. Remarcar que mentre això no sigui possible cal establir el dret a l’objecció de consciència, i per tant el dret a la lliure opció per un servei alternatiu. Aquest servei civil haurà de dependre de la Conselleria de Joventut. 17.- La confecció d’un estatut del soldat que contempli com a mínim: la realització del servei militar a la nació o regió d’origen o residència; la reducció del servei al temps mínim imprescindible; cent per cent del sou mitjà; possibilitats i facilitats per a l’estudi i la formació; garanties per desenvolupar-se socialment, culturalment i laboralment; el reconeixement dels drets democràtics, reunió,

- 161 -

llibre josep miquel.pmd

161

09/11/2006, 16:39


expressió i associació inclosa la sindical, i canvi i renovació de la disciplina autoritària per disciplina conscient a tots els nivells. Per últim volem que l’articulat de drets i deures quedi reflectit en l’estatut del soldat que sigui tractat com a llei constitucional. 18.- Que cap jove pugui ser discriminat per motius ideològics. 19.- Que l’estructura social faciliti el desenvolupament de la sexualitat, i fonamentalment reclamem aquest dret lliure de condicionaments. 20.- Reconeixement del dret per als joves de l’ús del propi cos, per tal d’utilitzar-lo primordialment com a base de la relació interpersonal i també com a font de plaer libidinal i mitjà de reproducció conscient. Volem doncs un tipus d’estructura educativa conseqüent amb aquests drets i no solament una informació sexual. Cal prestar suport a la investigació crítica per a la recerca de noves relacions de convivència entre nois i noies. 21.- Que les relacions sexuals, heterosexuals o homosexuals, no puguin ésser objecte de discriminació o marginació de cap tipus. Per tant EXIGIM la immediata supressió de la Llei de perillositat social. 22.- Que desapareguin els lligams possessius del tipus moral i legal del jove envers la família i que la minoria d’edat no pugui suposar una subvaloració de la persona humana. 23. Absoluta llibertat i protecció necessària per a possibilitar la formació i pràctica professional i laboral que cadascú cregui com a més creativa. 24.- Que per possibilitar l’esmentat en el punt anterior es prenguin mesures i es faciliti l’equipament necessari a l’abast de tothom: l’orientació i ensenyament professional, la investigació i formació cultural permanent. 25.- Que es possibiliti la formació d’una consciència crítica i la suficient informació per evitar l’alienació de la propaganda consumista. 26.- Que s’elimini qualsevol forma de selectivitat en els estudis. Que s’elaborin programacions d’estudis que atenguin el fet de l’interdisciplinarietat dels fenòmens naturals i socials i que s’arbitrin mecanismes prou àgils que permetin el pas d’un tipus d’estudi a uns altres. Que l’ensenyament mitjà i superior s’estructuri de tal

- 162 -

llibre josep miquel.pmd

162

09/11/2006, 16:39


manera que facin del treball del jove, no una forma de finançament dels seus estudis, sinó la base i el complement necessari de l’activitat intel·lectual. Que la gestió dels centres d’ensenyament es faci comptant amb una participació real dels que hi estudien. 27.- Que es faciliti la informació suficient sobre les diferents classes de substàncies al·lucinògenes inoqües i les substàncies tòxiques habituals (drogues dures) per tal de poder eradicar la toxicomania. Que s’investiguin els fenòmens que provoquen la violència, posant els mitjans necessaris per evitar que hom esdevingui esclau de la societat consumista. 28.- Facilitat en la pràctica de l’esport. Equipaments i serveis gratuïts suficients. 29.- Suport a les iniciatives del temps de lleure, educatives i formatives, culturals o recreatives. 30.- Que tot jove tingui dret a treballar i a mantenir-se amb el conseqüent dret a la independència econòmica, base de l’exercici de la llibertat. Abolició de les discriminacions salarials per motius d’edat o sexe. Assegurança d’atur des del moment en que es deixa d’estudiar fins que s’obté el treball. Que es consideri el jove dins l’empresa, no com a producte d’explotació, sinó com a persona en procés de formació i aprenentatge professional. Cal protecció a l’estudi dels joves treballadors. Per tant, VOLEM escoles nocturnes suficients i gratuïtes. 31.- Participació dels joves treballadors en els òrgans de representació de les empreses. Derogació de l’actual contracte d’aprenentatge i elaboració d’una nova legislació laboral que contempli, com a mínim, les necessitats ja expressades i que garanteixin llur acompliment per part de la patronal. 32.- Cap discriminació dels joves treballadors al camp respecte dels treballadors de la ciutat. Una ordenació territorial que permeti una planificació dels equipaments (escoles, institucions, camps esportius, locals, etc.) juvenils d’acord amb les necessitats de les comarques. No al centralisme barceloní. 33.- Dret d’associació per als joves, amb plena llibertat de funcionament intern.

- 163 -

llibre josep miquel.pmd

163

09/11/2006, 16:39


34.- Que totes les entitats de caire democràtic, moviments, coordinadores, grups, etc. tinguin dret a la utilització de serveis i subvencions i altres ajuts o col·laboracions que permeti l’administració, sense privilegis ni exclusions. 35.- Dret a la lliure organització d’activitats juvenils. 36.- Dret a l’accés dels mitjans de comunicació per part de tots els moviments, coordinadores, entitats, grups juvenils, etc. I, en general, per a Catalunya, i en aquests moments, volem: 37.- Solucions immediates per tal de pal·liar l’atur juvenil. 38.- Amnistia i indult general per a tots els joves empresonats, ja sigui per qüestions militars, polítiques o socials; i necessitat immediata de transformar l’actual règim jurídic i penitenciari amb lleis justes i democràtiques. 39.- Que mentrestant no es constitueixi la Conselleria de Joventut, es creï urgentment un organisme administratiu dins la Generalitat amb competència per adoptar resolucions sobre qualsevol problema juvenil; i que durant el període de restabliment provisional de la Generalitat, s’hi transfereixin els patrimonis, poders i funcions de l’actual Direcció General de Joventut. Catalunya, 3 d’octubre de 1977 Barcelona, 4 de novembre de 1977

- 164 -

llibre josep miquel.pmd

164

09/11/2006, 16:39


ANNEX 2

Aquest és el discurs que va pronunciar en Josep Miquel Céspedes en el ple de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besós el dia 14 de juny de 2003, durant el que es va fer la votació per l’elecció a l’alcaldia del mateix Ajuntament, entre els diferents candidats representants de diversos grups polítics (Partit Popular, Partit dels Socialistes de Catalunya, Convergència i Unió i Iniciativa per Catalunya-EUA). - A continuació, el company Céspedes per Iniciativa per Catalunya/EUA: - Benvolgut company alcalde, companys i companyes regidors, ciutadans i ciutadanes de Sant Adrià. Em permetreu començar aquesta intervenció amb un record molt personal. Per aquestes dates, fa tretze anys, va morir el meu pare. Era una persona excepcional, comunista, autodidacta, culte, que va aprendre a la universitat de la vida. Participà a la Quinta del Biberón en el cens de la República, va estar reclòs als camps de concentració nazis a França, es va escapar, es va incorporar a la resistència francesa, va intervenir en els Maquis, va passar deu anys a la presó franquista, i després va patir un altre cop la clandestinitat, fins que, al final, es va aconseguir la llibertat i la democràcia en el nostre país. Em sembla que és important que en temps de tant oblit i de tantes memòries interessades, recordem les persones que, des de l’anonimat, van entregar el millor de les seves vides per la lluita per la llibertat, la

- 165 -

llibre josep miquel.pmd

165

09/11/2006, 16:39


democràcia, la igualtat social, els drets de les persones. Mirant aquesta sala, hi ha cares, rostres darrera dels quals les històries s’acumulen. Altres, simplement ja no hi són, però caminen amb nosaltres. M’agradaria recordar avui també a en Manuel Fernández Márquez, obrer a la Càrnica del Besós, del qual estem celebrant ara el 30è aniversari del seu assassinat a mans de la policia franquista. I aprofito, també, per fer un record a tots aquells lluitadors antifranquistes que han fet que el que avui estem fent sigui possible. Nosaltres, la gent d’Iniciativa per Catalunya- Verds, Esquerra Unida i Alternativa, ens sentim parts d’aquesta experiència col·lectiva. Hem après, al llarg de petites victòries i de grans derrotes, a tenir paciència, tenacitat, perseverància, a confiar en la gent, en el poble, en la seva capacitat per resoldre els problemes més complicats. Hem crescut envoltats d’aquest ambient, ens hem educat en els valors de la importància de la unitat dels treballadors, de l’esquerra, per aconseguir els objectius de la majoria. El resultat de les eleccions és clar. Per què, si el Partit dels Socialistes de Catalunya té una majoria més que suficient per governar en solitari, ens plantegem un acord de govern sobre la base d’un acord programàtic i la responsabilització en el govern municipal? Sant Adrià viu un moment irrepetible, tots estem d’acord, les obres del Fòrum 2004 i la reforma del front marítim i del marge dret del riu Besós ens donen l’oportunitat històrica per resoldre dèficits socials, urbanístics i històrics. Hem d’aprofitar aquest moment. Què esperem d’aquesta legislatura 2003-2007? Nosaltres esperem moltes coses i treballarem per elles. Ens imaginem que dintre de 4 anys, la nostra ciutat i les persones que aquí vivim tindrem una millor qualitat de vida. L’escola bressol serà una realitat; la dignificació de La Mina, un procés imparable; la incineradora, una amenaça a punt de desaparèixer; l’hospital i la residència geriàtrica pública, una realitat més propera; la recuperació del riu, un nou espai social i medi ambiental. Nous equipaments, un nou barri a la catalana, vivenda accessible, el desenvolupament de la participació, de la solidaritat, una ciutat educadora que impulsa el civisme i la convivència i que ofereix a tots les oportunitats per viure digna-

- 166 -

llibre josep miquel.pmd

166

09/11/2006, 16:39


ment, una ciutat on els privilegiats siguin els nens. Aconseguir tot això no és fàcil, però no és impossible. De tot això parla l’acord que entre PSC, Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra UnidaAlternativa estem elaborant. Hem decidit que, al marge d’operacions matemàtiques, posarem en comú les nostres experiències, els nostres sabers, les nostres potencialitats per aprofitar al màxim aquests propers 4 anys. És un acord fruit de la convicció, no de la necessitat matemàtica. Aportem en aquest acord el millor que tenim, el millor de les nostres propostes, de les nostres esperances, de les nostres il·lusions. Des d’Iniciativa per Catalunya- Verds, Esquerra Unida-Alternativa aportem el que som, una força d’esquerres amb esperit crític, però constructiu. Defensarem amb tenacitat, paciència i perseverància aquelles propostes de les que estem convençuts. Una força que escolta les opinions que sorgeixen en la gent i que intenta transformar-les en propostes per a l’acció i per a la millora de la qualitat de vida. Continuarem impulsant el nostre programa des de tots els àmbits de la vida social, política i institucional de Sant Adrià de Besós. Aportarem els nostres punts de vista, que no sempre seran coincidents amb la majoria, però, en cada cas, buscarem la millor solució possible per continuar treballant junts a Sant Adrià del Besós. Estem segurs que aquesta és l’aportació que s’espera de nosaltres, qui pensi que aquest és un acord per callar-nos o per controlar-nos simplement s’equivoca, si no, temps al temps. Aquest és un acord per multiplicar capacitats, oportunitats, per aprofitar a fons els propers 4 anys. Volem posar-nos a treballar d’immediat. A Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida-Alternativa ens agradaria que el govern municipal prengués algunes decisions immediates i emblemàtiques. Ens agradaria, per exemple, la posada en marxa de l’escola bressol de manera immediata, la reorganització del consorci de La Mina, l’acceleració del sub-pla de transformació. L’assemblea d’Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida-Alternativa va acordar per tots aquests motius acceptar la proposta del PSC i de l’avui alcalde de Sant Adrià, Jesús Maria Cangas, de formar part del govern municipal. Igualment vam acordar donar el nostre vot al candidat, avui ja

- 167 -

llibre josep miquel.pmd

167

09/11/2006, 16:39


candidat electe, Sito Canga, al que aprofitem per desitjar-li èxit durant la seva gestió i oferir, com ell sap, la nostra més sincera, honesta i franca col·laboració. Per últim, convidar els ciutadans de Sant Adrià a acompanyar-nos a participar en aquest decisiu moment. Els dos regidors de Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida-Alternativa estem a la vostra disposició. Moltes gràcies

- 168 -

llibre josep miquel.pmd

168

09/11/2006, 16:39


ANNEX 3

Diputació de Barcelona A/A Angel Merino Benito President de l’Àrea d’Educació Urgell, 187/08036 Barcelona

Senyor: Us donem a conèixer els objectius de treball de la regidoria d’educació de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs per a la present legislatura, i, al mateix temps, us demanem el vostre suport per als diferents projectes i actuacions que així ho requereixin. 1. Volem fer de Sant Adrià de Besòs una ciutat Educadora i, en aquest sentit, ja hm donat el primer pas: el dia 20 de novembre va ser aprovada pel Ple de l’Ajuntament la signatura de la Carta de Ciutats Educadores i la sol·licitud d’incorporació a l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. Pensem que aquest ha de ser el marc d’un quadre que hem de pintar entre tots els agents socials de la nostra ciutat i que portarà per títol Projecte educatiu de Sant Adrià de Besòs. Aquest procés ja està en marxa a La Mina, on , des de fa un any, es treballa de manera participativa en l’elaboració del Projecte Educatiu del barri. Per tal de fer pedagogia sobre el que és una Ciutat Educadora i

- 169 -

llibre josep miquel.pmd

169

09/11/2006, 16:39


un Projecte Educatiu de Ciutat estem treballant en l’organització d’una jornada d’informació i debat pel dia 14 de febrer de 2004. Aquesta Jornada marcarà l’inici del treball d’elaboració del diagnòstic compartit i el mapa educatiu de la nostra ciutat, amb la participació d’agents socials diversos i, si fos possible, amb l’assessorament de tècnics de la vostra àrea. 2. Volem reduir l’absentisme i el fracàs escolar, utilitzant en aquesta tasca tots els mitjans al nostre abast i treballant en diferents fronts: des de la Comissió contra l’Absentisme Escolar, a la que assisteixen representants dels diferents locals docents, de la Policia Local, Mossos d’Esquadra, serveis socials municipals, inspecció d’Ensenyament, consorci de La Mina...; continuant la campanya contra l’absentisme, tot implicant les entitats, associacions i agents socials del barri de La Mina en la mateixa (la lluita contra l’absentisme escolar a La Mina n’és l’eix de treball comunitari que es proposa com a prioritat al Projecte Educatiu d’aquest barri); i cercant la implicació de la Fiscalia de Menors en els casos d’absentisme escolar crònic. 3. En un municipi com el nostre, on dues terceres parts dels alumnes estudien en escoles privades, hem de potenciar, amb un esforç important, l’escola pública i la xarxa educativa de la ciutat. Estem treballant per: la creació d’una Escola Bressol municipal al marge esquerre del riu Besòs (a l’altre marge ja en tenim una de pública, de la Generalitat); l’enfortiment de les AMPA dels centres públics d’educació; impulsar les Escoles de Mares i Pares; fomentar les activitats extraescolars; promoure l’ús social de les escoles públiques, obrint-les als seus barris... També, com fins ara, hem de garantir el manteniment i la conservació de les escoles públiques, i vetllar per tal que la Generalitat acompleixi la seva responsabilitat de millorar els centres docents que ho requereixin. 4. Volem donar un fort impuls al Consell Escolar de Sant Adrià del Besòs, òrgan de participació, de debat i consulta de la comuni-

- 170 -

llibre josep miquel.pmd

170

09/11/2006, 16:39


tat educativa, en un moment de transformacions socials i urbanístiques tan importants per a la nostra ciutat, i editar un Butlletí per difondre entre tots els mestres, pares i estudiants, els temes tractats a les sessions d’aquest Consell. 5. Promoure l’intercanvi cultural i la integració social mitjançant l’educació, entesa com a factor per: - Valoritzar la immigració i la diversitat com a riquesa cultural, tot convertint-la en u element d’excel·lència dels centres educatius. - Millorar el sistema de matriculació escolar, mitjançant la creació del Punt Únic d’Informació Escolar. - Arribar a un consens amb les escoles concertades del municipi sobre la seva corresponsabilitat en l’atenció als alumnes amb necessitats educatives especials, i especialment als immigrants. - Exigir al Departament d’Ensenyament de la Generalitat un major compromís en l’atenció a la diversitat 6. Treballar per la Formació Permanent: - Adequar les ofertes formatives a les noves necessitats socials. - Implicar els Centres de Formació d’Adults. Per tal de desenvolupar i assolir aquests objectius, necessitem el suport de l’Àrea d’Educació de la Diputació, que presidiu. En concret us demanem: - Assessorament per organitzar la Jornada de reflexió i debat sobre què vol dir Ciutat Educadora i què vol dir Projecte Educatiu de Ciutat. Sobretot, assessorament en la fase de diagnòstic i d’elaboració del mapa educatiu de Sant Adrià de Besòs. També us demanem suport econòmic per l’organització d’activitats diverses relacionades amb l’elaboració del Projecte Educatiu de la nostra ciutat. - En la lluita contra el fracàs i l’absentisme escolar us demanem assessorament per implementar el projecte de Millora de l’Èxit Escolar, i , també, suport econòmic per contractar els serveis d’un/una dinamitzador/ra per ajudar a la creació i/

- 171 -

llibre josep miquel.pmd

171

09/11/2006, 16:39


o el desenvolupament de les Escoles de Mares i Pares als diferents barris del nostre municipi, així com per a la continuació de la Campanya contra l’Absentisme Escolar. - Assessorament en el procés de creació d’una Escola Bressol Municipal. - Suport per l’edició de materials i organització d’activitats orientades a la promoció de l’Ensenyament Públic. - Assessorament (Programes de Cooperació Local) per adequar les ofertes formatives a les noves necessitats socials, amb la implicació del Centre de Formació d’Adults i l’Aula d’Adults del nostre municipi.

Tot agraint-vos per avançat la vostra col·laboració, Josep M. Céspedes i Alós Regidor d’Ensenyament i Solidaritat Sant Adrià de Besòs, 1 de desembre de 2003

- 172 -

llibre josep miquel.pmd

172

09/11/2006, 16:39


Índex

Presentació: Celestino Sánchez __________________________________ 9 President de la Fundació Pere Ardiaca Testimonis: Jesús M. Canga ___________________________________ 13 Alcalde de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besós Albert Herbera ___________________________________ 17 Llicenciat en Història Contemporània i obrer de l’empresa SEAT Isabel Ribas ______________________________________ 81 Coordinadora de Barcelona d’EUiA Jordi Miralles i Conte ______________________________ 95 Coordinador General d’EUiA i diputat al Parlament de Catalunya Raimon de Cara _________________________________ 105 Periodista

- 173 -

llibre josep miquel.pmd

173

09/11/2006, 16:39


Mª Carmen Gámez _______________________________ 109 Exalcaldessa de l’Ajuntament de Polinyà Rosa Maicas Roca ________________________________ 115 Assesora LIC del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya Gregorio Chamizo _______________________________ 125 Tècnic de prevencions i riscos laborals Gregorio Belmonte _______________________________ 133 Regidor d’Ensenyament i Solidaritat de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besós Impressions de Josep Serradell, Román ______________ 155 Dirigent històric del PSUC i PCC. Annexes: Annex 1: Primera carta a la Joventut Catalana __________ 159 Annex II: Discurs Céspedes durant el ple de l’Ajuntament de Sant Adrià per la votació de l’alcaldia. _______________ 165 Annex III: Programa d’educació fet per Céspedes. ________ 169

- 174 -

llibre josep miquel.pmd

174

09/11/2006, 16:39


Títols publicats de la Col·lecció d’Altres

Vivint la solidaritat. Experiències de set brigades a Amèrica Llatina.

Els dijous d’Europa Margarid Abril, d’un roig encès. No és un joc! El treball infantil al món.

“roman”. L’home que va organitzar el PSUC. Ciutadania i participació política Amèrica Llatina. Dones en resistència. Testimonis de les brigades de solidaritat 2004.

Les dones i l’ensenyament de CCOO Immigració i Ciutadania. Reptes de la Catalunya del futur.

Primavera tricolor. Còmic sobre la proclamació de la República.

- 175 -

llibre josep miquel.pmd

175

09/11/2006, 16:39


- 176 -

llibre josep miquel.pmd

176

09/11/2006, 16:39


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.