d'un Roig Encès número 1 by Pere Ardiaca

Les cases son cares

Sumari Reconeixement - NoComercial (by-nc): Es permet la generació d’obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials. (http://es.creativecommons.org)

EDITORIAL

INTERNET

D’un roig Manifest encès voldria “En defensa el món i dir les dels drets coses tal com fonamentals en són… Internet”

MEMÒRIA HISTÒRICA Conte curt del país de la falsa memória històrica

CIÈNCIA Bioètica

UNDERGROUND Suburbe: l’art que surt de les clavegueres

POESIA

CINEMA L’eficàcia simbòlica del cinema

Direcció: Miquel Àngel Sòria Cap de redacció Óscar Martínez

ART I CULTURA Sobre crítica i art digital

GASTRONOMIA

L’inventari L’ús del cordill a la poesia moderna

Consell de redacció: Juan Linares Òscar Martínez Manuel Moreno Jordi Relaño Han col·laborat en aquest número: Toni Barbarà Manuel Delgado David Laín Sergi Lou Manuel Manrubia Òscar Martínez Margarita Schultz Miquel Àngel Sòria Maquetacío: Bru Laín Juan Linares Disseny de la portada: Irene Sá Correccions Montse Alba Mar Olivé Per rebre la publicació us podeu fer socis de l’Ateneu Roig. Poseu-vos en contacte a ateneu@roigcultura.cat La publicació és bimensual. Aquesta publicació és una de les activitats de l’Associació Cultural Roig amb seu a Ciudad Real 25, Barcelona Impressió: Cevagraf sccl Dipòsit legal:

Editorial

D’un roig encès voldria el món i dir les coses tal com són… Aquests versos de Raimon dedicats al pintor Joan Miró sempre m’han semblat definitoris; quina millor esperança es pot tenir que la de desitjar un futur roig i sincer? Però resulta que el

demà es comença a construir des de l’avui, de tal manera que, del nostre esdevenidor i del de les generacions que ens seguiran, nosaltres en som un bon tros responsables. David Laín i Devant President de l’Associació Cultural Roig

Aquest pensament pot semblar pretensiós i excessivament transcendent, però, no devien pensar alguna cosa semblant, aquelles dones i homes que l’octubre de 1917 van protagonitzar la més gran revolució que mai el món hagi vist? I el jovent que l’any 1936, des dels quatre racons del món, corria cap a Espanya per defensar-la del feixisme? O la colla de “somiadors” que desembarcaven en les costes de Cuba per derrocar Batista i construir un món nou, just i solidari? I tants altres exemples us podria dir, sense anar gaire lluny, no devien pensar més o menys el mateix aquells qui no fa tants anys, a les cel·les de Via Laietana, els hi plovien cops a pleret?

si volem un futur més roig, és ara quan hem de mullar el pinzell al pot de la il·lusió i l’esperança i començar a pintar. Ja ho veieu, el nostre somni, la nostra Ítaca, no és pas gaire original però, i tal com deia en el paràgraf anterior, cada generació és una mica responsable del seu destí i del de les generacions que la succeiran, per això, ara i aquí, teniu a les mans el primer número de la nostra publicació, el primer D’un Roig encès, la revista de l’Associació Cultural Roig. Ja sé que uns fulls de paper en poc poden canviar el món, però estic plenament convençut que moltes miques fan un molt i que, si volem un futur més roig, és ara quan hem de mullar el pinzell al pot de la il·lusió i l’esperança i començar a pintar. Potser us pregunteu que hi podreu trobar a les nostres planes, doncs us ho diré en poques paraules: res i tot, permeteu-me que us ho expliqui en ordre invers: hi podreu trobar tot, tot el que la gent de Roig siguem capaços de generar amb el nostre treball, amb els debats, les xerrades, els cursos, les actuacions, les exposicions, els sopars, i un llarg etcètera, encara per omplir. Res, si no som capaços de fer cap d’aquestes coses, però, com que la gent de Roig som optimistes de mena -si no, com creieu que ens hem embarcat en una travessia com aquesta? - estic convençut que la nostra publicació no us decebrà, i si així fos, teniu una magnífica sol·lució a les vostres mans: associeu-vos amb nosaltres i poseu-vos a fer feina en el camp que millor s’adigui amb als vostres coneixements i interessos, perquè només amb una bona colla de col·laboracions aconseguirem que la nostra revista serveixi per alguna cosa més que per omplir els contenidors de paper vell. Per tot això, per compartir aquest somni, per desitjar un món renovat i optimista, per ser unes persones que no es conformen amb la realitat que ens hem trobat, sigueu benvingudes i benvinguts als fulls de la nostra/la teva publicació.

internet i noves tecnologies

Manifest “En defensa dels drets fonamentals en Internet”

A finals de l’any passat el govern espanyol va posar en marxa un avantprojecte de llei anomenat “d’economia sostenible”, que va provocar una immediata reacció d’indignació per part de la comunitat d’usuaris d’Internet, en considerar que la reforma legislativa posava en qüestió el dret d’accés lliure a la cultura que caracteritza des del seu naixement Internet, fent servir com a excusa la pirateria informàtica. Un grup de periodistes, bloggers i professionals internautes es van posar d’acord per escriure conjuntament

un manifest en contra de la nova llei, que va tenir una gran ressò mediàtic, fins al punt de que el govern espanyol es va veure forçat a rebre una comissió de 14 representants del món d’Internet (als quals hom va batejar amb el significatiu nom de la “llista de Sinde”). El mateix Zapatero desautoritzà a la seva ministra de cultura, afirmant que no es tancaria cap pàgina web. El document va ser publicat a la xarxa el 2 de desembre de 2009. Ens afegim a la gran quantitat de mitjans que el van publicar, reproduïnt-lo a continuació

Periodistes, bloggers i professionals d’Internet Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que...

1. Els drets d’autor no poden situar-se per

sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de

6. Considerem que les indústries culturals

continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat

jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça

els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors,

tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou

necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i

sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la

neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una verdadera reforma del dret

de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seves

modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Cinema

L’eficàcia simbòlica del cinema S’ha parlat molt –i amb raó– sobre l’íntima relació entre cinema i contemporaneïtat.Iésveritat quepoques formes d’expressió i comunicació com les pròpies del cinematògraf han assolit un nivell d’identificació amb l’esperit de tota l’època actual, definida per la

mundialització de la industrialització i la urbanització, no sols pel que fa als seus continguts sociològics i històrics, sinó per la forma com la seva manera de mirar la realitat havia trobat en el cinema el seu artefacte més fidel, la seva prolongació. Manuel Delgado Universitat de Barcelona Institut Català d’Antropologia

És a dir, el cinema no sols deixava que el segle XX parlés a través seu, sinó que servia perquè mirés també pels seus ulls, imitant el seu ritme, reproduint la seva forma dinàmica i crònicament alterada de contemplar, copsar i reproduir després els esdeveniments de la vida urbana. El cinema no sols implicava una pròtesi de la mirada moderna sobre el món, sinó que recollia el seu esperit democràtic, la seva capacitat de trencar amb el tipus de visió que havia caracteritzat la societat premoderna, jerarquitzada, basada en la perspectiva teatral. El cinema encarnava, literalment, una visió democràtica, en el sentit de múltiple, polimòrfica, pluridireccional, que obligava l’espectador a canviar constantment de perspectiva i veure els esdeveniments des de diferents punts de vista. Ara bé, aquest isomorfisme entre cinema i segle XX no ens hauria d’amagar que el cinema acomplia i acompleix encara funcions i efectes que no són específicament moderns,

sinó que, com sol dir-se, s‘ensorren a la nit dels temps, o, si més no, han estat conreats abundantment per altres societats i altres èpoques. Això té a molt a veure amb aquesta evidència que tan sovint es constata i que tothom sembla donar per incontestable, que consisteix en proclamar –sense pensar detingudament en el que implica ferho– que «el cinema és màgic».

Què significa exactament parlar, de la màgia del cinema? És prenent com a punt de partida la teoria sobre la màgia de Marcel Mauss i Henri Hubert, escrita el 1902, que LéviStrauss elabora una tesi entorn allò que ell anomena «eficàcia simbòlica». Aquesta perspectiva parteix de la funció que tota acció màgica és la d’aplicar un esquema flotant en la cultura del grup –el valor simbòlic 0–, que permet organitzar significativament

Cinema

vivències intel·lectualment amorfes o afectivament inacceptables, objectivant estats subjectius, formulant impressions informulables, integrant en un sistema coherent experiències inarticulades. El pensament màgic –el que els estructuralistes anomenarien la «funció simbòlica», permetria certificar de forma especialment clara la paradoxal condició intel·lectual de l’ésser humà. Per a ell, l’univers no significa mai prou, de tal manera que el pensament disposa sempre d’un excés de significacions per la quantitat d’objectes als quals poden ser adherides. Esgarrat entre aquests dos sistemes de referències, el del significant i el del significat, els humans sol·liciten del pensament màgic un nou sistema de referències, en el si del qual poden integrar-se dades fins aleshores incompatibles o antagòniques. El mag tracta d’operar un canvi qualitatiu en la realitat, traslladant-se o creant un domini superreal en el qual l’estructura del seu esperit es confon amb la de l’ordre còsmic. L’operació màgica funciona com una addicció a l’ordre objectiu de l’univers, la inserció de malles suplementàries en forma de ritus, completant o modificant l’ordre de l’univers. El que Lévi-Strauss anomena «pensament salvatge» –homologable amb el «pensament

espontani» de Comte– actua com a pol entre el pensament analític i pensament sintètic. Es defineix, alhora, per una devoradora ambició simbòlica abstracte, al mateix temps que per una orientació escrupolosa adreçada vers el concret. Les operacions màgiques estan basades en la restauració d’una unitat inconscient, a través de tècniques de permutació. El principi és que la unitat no està perduda, sinó oculta, i que la totalitat és sempre un codi, és a dir una estructura, del que es poden restablir els principis organitzadors. La totalitat no consta de coses, sinó de relacions de dependència entre coses, relacions que poden ser d’interdependència, de complementarietat, de solidaritat, d’oposició, d’homologia, d’identitat, etc.

Què té a veure amb tot això el cinema? Molt senzillament, el cinema no seria sinó una variant especialment poderosa d’aquests mateixos principis que hem vist, seguint Lévi-Strauss, regint la màgia. És que potser el cine no havia servit, des del seu naixement, per posar en contacte l’impossible i el possible, per aproximar allò remot, per barrejar

Cinema el passat, el present i el futur, el quotidià i el fantàstic? Els surrealistes s’adonaren de seguida: el cinema feia possible, en l’immediat, aquest mateix desplaçament vers els «altres mons». El cinema, com escrivia Edgar Morin, està allí per a constituir-se en territori mixt, lloc de confluència i fusió entre cosmos. D’aquí, ja no el parentesc del cinema amb la màgia, sinó la constitució del primer en tant que fórmula contemporània i democratitzada del segon. No era la màgia aquella forma portentosa de relacionar-se amb la naturalesa, la figura predilecta de la qual hauria de ser «la del llaç que es lliga i es deslliga»? És que no és el cinema

allò que millor s’adaptaria al principi definitori de la màgia: «la més fàcil de les tècniques [...] perquè aconsegueix reemplaçar la realitat per les imatges»? És que podríem trobar un exemple més clar de les competències del mag, tal com veiem que les definia Lévi-Strauss?: “Dur a terme compromisos irrealitzables en el pla de la col·lectivitat, simular transicions imaginàries, així com personificar síntesis incompatibles”. Tampoc és casual que els propis Hubert i Mauss incloguessin els firaires entre la categoria dels que fan la màgia. Això serveix per recordar-li al cinematògraf el caràcter humil dels seus orígens: una atracció de barraca de fira.

memòria històrica

Conte curt del fals País de la Memòria Històrica Després de molts anys de caminar sense companyia, vaig arribar a la frontera de la comarca que té per nom Memòria Històrica i que havia estat buscant, sense repòs, durant

una eternitat de silencis i oblits. Boniques valls i tàlvegs, increïbles rius d’aigües netes i manses, extensos camps florits. Un paradís com a meta d’una llarga travessia. Manuel Manrubia Poeta

I allà estava jo, davant d’aquest idíl·lic paisatge, assegut a la vora del camí. La fam, que sempre m’acompanya, em va posar en marxa i em vaig dirigir als camps a veure què trobava que em pogués anar bé. Tot i el molt que vaig buscar, no veia més que plantes decoratives, sense substància, que no alimentaven més enllà de la vista. Així camps i camps, hortes senceres i cultius. Cansat de buscar vaig anar cap al riu a intentar pescar alguna cosa. A hores d’ara qualsevol peix o cranc posarien remei a aquesta fam atroç de trenta-cinc anys de mal menjar. Però, com era previsible, tampoc no hi havia res per a mi. Pedres llises i algunes algues que de tan amargues em van fer desistir d’esdevenir un vegetarià fluvial. A les rodalies dos homes se m’acostaven amb gestos evidents d’afabilitat i cortesia. Em van saludar amb sana alegria i em van preguntar pel meu peregrinar fins a arribar a la comarca. Van treure alguns trossos de carn gustosament adobada i me la van oferir, al mateix temps que m’informaven que ells havien arribat allà no feia gaire. Eren pastors nòmades de milers de caps i m’explicaven que, al castell del senyor feudal, s’havien quedat amb el bestiar i a canvi tenien la promesa institucional que serien proveïts de menjars i viandes, ells i els seus. Van mirar, distretament, al seu voltant i molt cofois em van confirmar el que ja sabia, que no hi havia forma humana d’aconseguir aliment fora de la servitud a la mola de pedra grisa que era la fortalesa del noble John. Però també afirmaven que suposava un gran avantatge, perquè havien arribat, com jo, molt cansats i que havien obtingut una bona recompensa. D’ara endavant el senyor del castell, amo de l’erm, faria tot el que fos possible per tal que ells no tinguessin necessitats mundanes. Ens vam dirigir cap a la fortalesa i afectuosament es van acomiadar de mi. A l’arribada, el castell, també anomenat Memorial, va obrir les seves portes de bat a bat i va sortir a rebre’m, en nom del magnànim John, una gràcil noia, tota vestida de verd, que em va besar amigablement i em va acompanyar de la mà fins a una taula de ferma fusta. - D’on vens? Va preguntar amb un somriure. - Del país de l’estrella vermella- vaig contestar encantat de poder parlar del meu passat. - I que ens portes fins a la comarca? - La força i la determinació de milers de persones que m’han precedit i que van voler arribar fins a aquest recinte. - Què vols de nosaltres? - Menjar per poder alimentar-me i tenir forces per deixar escrites les vides dels que van defensar aquesta fortalesa i d’altres que van caure, en un altre temps. - No tens ovelles? Va preguntar amb un somriure que s’havia afilat. - Mala companyia són els lleons per a les ovelles. No, no en tinc. En acabar la meva resposta es va aixecar i es va dirigir a l’interior de l’edifici. En va sortir al cap de poc i em va agafar novament la mà. - Mira, l’amo no et rebrà. Són molts els que arriben desitjosos d’escriure i ja hem donat aixopluc als que ho fan en la nostra llengua. Però és magnànim i et concedeix aquest xai que està lligat a l’entrada perquè puguis reprendre el teu camí i surtis, com més aviat millor, de la comarca, ja que com deus saber, aquesta és bonica però erma.

ria ica

memòria històrica Dit tot el que no voldria haver sentit mai, em vaig dirigir cap a la porta i no vaig parar de caminar durant moltes jornades. No era el meu destí, encara no havia arribat al final. Malgrat la propaganda del farsant John “el desmemoriat” estava

clar per a mi que encara no havia trepitjat el territori lliure de la memòria històrica. Ho confirmava el fet que vaig deixar oblidat el xai per a alegria d’aquells que tenien cura del pessebre.

underground

Suburbe: l’art que surt de les clavegueres Si fas una cerca a Internet de la paraula «Underground» trobaràs uns 100 milions de pàgines que contenen aquest mot, indicant que a sota nostra hi ha alguna cosa més que aigua bruta. Òscar Martínez Fotògraf

La cultura Underground va néixer a Estats Units als anys 60, com tothom sap. El recentment desaparegut historiador nordamericà Howard Zinn explica al seu llibre, “L’altra història dels Estats Units”, que les esclaves i els esclaus empraven l’expressió “prendre el tren subterrani” per dir que escapaven dels fuets dels seus amos blancs. Aquesta expressió va ser utilitzada també per aquells que ajudaven a fugir al Canadà als reclutes que no volien anar a Vietnam a matar gent innocent. Una esclava anomenada

Harriet Tubman va ser una de les poques afortunades en aconseguir escapar. Es va fer famosa perquè va ajudar a altres 300 de les seves companyes i companys a reconquerir el bé més preuat que pot trobar a faltar qualsevol ésser humà. Va dir: “Hi havia dues coses a les que tenia dret: la llibertat o la mort; si no podia tenir una tindria l’altra; perquè cap home no m’agafaria pas amb vida”. Així doncs, la clandestinitat, és a dir, el trobar forats o escletxes dins el sistema pels quals esmunyir-se, és un

und

underground comú denominador tant de la cultura “alternativa” com de la lluita per la llibertat d’una humanitat en contínua ziga-zaga per retrobar allò perdut. Sembla mentida que la clandestinitat sigui necessària en una societat que presumeix de lliure i democràtica, però així és. Per què –ens hauríem de fer aquesta pregunta més sovint– l’art underground continua sent necessari avui dia? Bona pregunta. Suburbe va néixer sota el paraigües d’aquest tradició irredempta. Un col·lectiu d’artistes periurbans, composat per fotògrafs com RuidoPhoto, Joan Puche o Raúl de la Morena; il·lustradores com Cecilia Martín, Nani Pujol o Manuel Menchén; músics com Psicodèlic Funkilljazz, Five Mix Colors o Ferran Besalduch; and last but not least, esculptors com Sergi Miralles. Un col·lectiu indisciplinat en un ample ventall de significats. Primer perquè la disciplina no va ni amb elles ni amb ells; segon perquè representa un vell/nou tipus d’art, que va més enllà de l’acadèmia o el conservatori, en el que la fusió és el punt de sortida, no d’arribada i on el que importa es recuperar el massa sovint oblidat concepte d’art resistent, d’art

comunitari, fent-se seu un espai públic privatitzat per les marques de l’Olimp consumista. La seva darrera creació beu de la font enverinada del ciberpunk per oferir-nos un viatge de tornada als vells clàssics de la literatura antiutòpica, com Wells, Orwell, Huxley, Bradbury o Philip K. Dick. Tots aquests autors ens han fuetejat l’ànima en nits d’insomni amb visions d’un futur que s’ha anat fet present davant els nostres nasos, gairebé sense adonarnos-en. Això és Distòpia 2010 (www. suburbe.org), una proposta de reflexió dirigida a resistir l’avenç del Gran Germà postmodern, que ofereix amb cara amable carmels als nens, mentre provoca guerres preventives, esquilma recursos naturals i desencadena matances massives, destruïnt païssos sencers. Estaríem equivocats si creguessim que estem davant una altra teoria conspiracionista. Darrera de l’univers tecnològic que ens encercla hi ha alguna cosa més que la mà invisible del mercat. El que ens diu Distòpia 2010, al cap i a la fi, és que la revolució tecnològica no ens fa més feliços perquè algú se n’està aprofitant, mentre ens fa pagar a la resta la factura 11 dels plats trencats. Si no ignores això últim, ja ets de la resistència.

art i cultura

Sobre crítica i art digital Alguns comentaris sobre textos d’Alberto Mangel. Margarita Schultz ArgentPress Cultural és argenitna resident a Xile.

Començo aquestes reflexions amb un cicle destinat a plantejar la necessitat i simultània dificultat d’abordar les produccions digitals d’intenció artística des de la perspectiva de ‘la crítica de l’art’. Pot semblar insensat reunir aquests dos mons de per si complexos vistos de manera separada. Nogensmenys el propòsit d’aquests textos que aniré instal·lant en “AL VOLTANT DE LES ARTS”, és mostrar que aquesta última –no final- etapa de la contínua mutació de l’art, encara essent elaborada en un suport com el digital, presenta flancs i perfils que la vinculen amb els grans problemes de la tradició artística. Però ‘familiaritat’ no significa ‘identitat’. L’art de suport digital presenta els seus propis conceptes i per això conté els seus propis conflictes.

Començaré, aleshores, traçant algunes línies relatives a l’esfera de la crítica. He preparat tres fragments escrits per l’Alberto Mangel al seu llibre En el bosc delmirall. La selecció té per finalitat mostrar com una mateixa idea pot presentar-se en manifestacions diverses. Diverses en aparença. El Mozart que s’escolta al Carnegie Hall no és el mateix que se sent a la porta d’un camp de concentració; són dues experiències diferents, dues entitats diferents, com el Cel i l’Infern. I a qualsevol d’elles el viatger arriba sol, qualsevulla siguin les circumstàncies del viatge, no importa quant l’han precedit. (...) Cada experiència artística (musical, o d’una altra mena) és única. És única sobretot per dos motius: perquè el context o ambient influeix en el tipus i qualitat de l’experiència, i genera cada cop experiències diferents. És única, a més a més, perquè cada individu, cada persona de les que constitueixen el públic potencial històric, és un individu únic quant a la seva experiència. Ho és amb independència de la història que el precedeix, fins i tot de la seva pròpia història personal, si volguéssim portar a l’extrem l’afirmació de Mangel. El mateix que els museus, nosaltres, els espectadors, estem fets d’història i geografia, i de la història i la geografia formen part les etiquetes, fins i tot si el significat canvia segons les mans que les enganxen. Diguem que la feina de desenganxar-se d’aquestes etiquetes no és només difícil; és impossible. Diguem que la història i la geografia no només són la substància de la qual estem fets, sinó les substàncies de la qual estan fetes les obres d’art. Diguem que les etiquetes són intents de llegir aquesta història i aquesta geografia. (...) Estem fets d’història i geografia perquè som d’alguna forma la nostra història i la nostra geografia i al mateix temps som únics quant a la història i la ‘geografia’ de les nostres experiències artístiques? Les obres d’art ¿estan fetes d’història i geografia i al mateix temps transcendeixen sa geografia i sa història en la singularitat que encarnen i representen?

ura

art i cultura Vaig vers una obra d’art amb el meu bagatge històric i geogràfic, però el bagatge que porto no para de canviar i quasi totes les vegades em permet veure en l’obra quelcom més, quelcom de nou. Per això no confio en les etiquetes. Una obra d’art no conté en si mateixa cap judici. El receptor d’art canvia en si mateix tot el temps –com individu situat en el tempsespai que és– i l’obra d’art es converteix en un calidoscopi de si mateixa gràcies a les renovades mirades de l’espectador. I per això mateix, no conté, en si mateixa, cap judici. Com poden ser aquestes arenes movedisses la base sobre la qual s’edifica la crítica d’art? La qüestió és què s’hi edifica i quins materials ho composen. Al respecte, és interessant l’experiència dels països sísmics quant a la construcció sobre pilars mòbils de fonaments de gran plasticitat, susceptibles de moure’s amb el moviment tel·lúric. (Capítol “La mussa al museu”, En el bosque del espejo. 2001. Grupo Editorial Norma)

Activitat de l’espai i creació d’espais artístics L’espai físic que ens envolta posseeix qualitats diverses: en part, pròpies, val a dir, objectives; en part nascudes de la nostra apreciació, de la manera com ho vivim. Aquesta habitació on em trobo posseeix mides precises, segons el sistema decimal. També és un espai de ‘la meva llar’. No és pas improbable que un muntanyès trobi inabastables els espais oberts, com els immensos de les pampes de plana, i, al contrari, que un habitant d’aquestes planes interminables senti que ‘li manca horitzó’ quan es troba a zones de muntanya. Aquests sentiments són experiències vinculades a la manera com vivim l’espai. Es poden traslladar a la nostra manera de sentir l’espai arquitectònic, els ambients construïts on vivim o ens movem. Aspectes passius com la grandària d’un ambient, el color de la pintura d’una paret, el grau de llum (natural o artificial) d’un interior, es transformen en agents dels nostres estats d’ànim? Segur que sí. Fins i tot sense entrar en els plantejaments del llegendari Feng Shui, una interessant proba occidental d’això és que el disseny actual d’hospitals té en compte aquests i altres factors com agents directes per a la promptitud de la curació dels pacients internats allà.

Els valors afectius influeixen directament en la nostra percepció Percebem selectivament aspectes del que ens envolta, els quals ens impressionen en la mesura que tenim amb ells alguna afinitat, o, ans al contrari, n’experimentem algun rebuig. Per cert, he marcat deliberadament un contrast, del qual no sempre n’és conscient el subjecte perceptor. Aquesta breu referència vol destacar, sobretot, que l’espai no és neutre per a nosaltres, encara que poques vegades ho notem. Actualment, per exemple, els ciutadans de Santiago estan prenent consciència de la manera com els afecta la ciutat, la multitud, la saturació de vehicles... L’espai ha deixat d’ésser amable en moltes zones, es busca fugir d’elles conscientment. Hi ha un èxode per part dels qui s’atreveixen a canviar de vida i emigren a d’altres espais.

art i cultura Tanmateix, davant de l’habitual manca de consciència respecte d’aquests valors afectius de l’espai, la tasca de la creació artística és destacar-los, elaborar-los, treballar amb ells. Els pintors han valoritzat tradicionalment les diferents zones o regions dels seus quadres. Han creat vuits, o seccions plenes de formes intensives, han emprat el color per dirigir l’atenció cap a un punt i ferhi sentir, per exemple, la força de la lluminositat o la presència d’una ombra. En una entrevista a l’artista espanyola Elena Asins realitzada per Celia Montolio per a la Revista LAPIZ, la creadora en l’àrea de les arts visuals, relata la manera com va ser acollida pel públic una de les seves obres. Elena Asins va fer l’any 1995-96, una instal·lació per ser exhibida al Centro Cultural de la Villa. Es tractava d’una habitació negra, completament negra -de sostre a terra-, també ho eren les parets. Al centre hi havia una estructura tridimensional: dues formes com dos menhirs i un espai central al qual s’entrava, amb molt poca llum; a l’interior hi havia una altra estructura, però tancada. Com va reaccionar el públic?

Transmeto un fragment de la descripció feta per l’artista: “Hi havia gent que deia que no entrava perquè li feia por, una altra que demanava als conserges una llanterna, i va haver-hi el cas d’un senyor que s’hi va agenollar i es va posar a resar.” Fins aquí la cita. Em va semblar pertinent perquè aporta una mostra concreta del que he plantejat fins aquí. El relat de les experiències personals podria haver continuat, perquè cada visitant de l’exposició i de la instal·lació segurament, s’ha articulat de manera diferent amb aquell espai, amb aquesta idea feta forma i matèria. Les reaccions de por o de devoció són exemples d’això. Aquestes referències tenen una meta: insistir en el fet que percebre coses, percebre ambients representa, veritablement, un procés en el qual el subjecte és actiu i arrossega amb ell la seva història personal.

ura

art i cultura Vull proposar, encara, com arguments en aquesta direcció dues nocions que em semblen lligades. Es tracta de les idees connexes “d’horror pleni” i “horror vacui”, expressions que designen respectivament, l’horror al ple i l’horror al buit. Dites experiències, o sentiments si es vol, no han estat només vivències subjectives. En la història de l’art d’occident podem trobar manifestacions concretes com a efectes d’aquests sentiments. Per exemple, podem interpretar, en part, els valors formatius del barroc històric com expressió del “horror vacui”, com rebuig al buit. Així, la profusió de formes integrades i seqüencials, la superposició de formes, apareix com un mode d’omplir el buit, d’ocupar un espai que no és assimilable. Un espai buit que preocupa perquè, potser, obliga a reparar en la pròpia subjectivitat per comptes de distreure’s en l’objectivitat de les coses. “L’horror pleni”, el rebuig al ple, va trobar un camí de manifestació en una reconeguda escola de disseny de començaments d’aquest segle. Em refereixo a l’Escola de Disseny Bauhaus, a les seus de Weimar i Berlin. Un dels principis de la Bauhaus va ser la simplicitat, el funcionalisme, la puresa de les formes, el rebuig a l’ornament. Els mestres d’aquesta Escola, entre els quals es trobaven Marcel Breuer, Johannes Itten, Adolf Loos, Wassily Kandinski, van defensar la proposta que les formes pures i els colors purs tenien en si una bellesa suficient. Qui hagi observat els seus dissenys, per exemple, els de làmpades, vaixella domèstica, butaques, habitatges, podrà associar aquestes formes amb un principi germinal, el d’un rebuig pel ple i profús.

Té sentit vincular aquest rebuig, al ple i al buit, amb l’expressivitat de l’espai? Són potser manifestacions de l’afectivitat en l’experiència de l’espai? Aquestes preguntes, al meu parer, es responen afirmativament. Crec que fins i tot des de la mateixa expressió lingüística emprada es transmet un matís, un tret afectiu: “horror pleni”, “horror vacui”. Horror és descripció d’una experiència emocional, és un sentiment, també una projecció de la intimitat cap a fora, cap els valors de l’espai, és qualitat, principalment. No importa quina sigui l’opció estètica, si el barroc o el funcionalisme bauhausià, l’important és el reconeixement d’aquests valors. La idea que l’artista és conscient d’ells i treballa amb aquesta consciència i aquesta afectivitat per exposar-los a la consciència del públic receptor.

ciència

Bioètica En una aproximació etimològica, “Bioètica” significa textualment vida i ètica, o el que és el mateix la intersecció

d’aquells temes propis de la biologia amb els de l’ètica. I en rigor el seu estudi i desenvolupament científic. Toni Barbarà Metge

És ja una evidència que afrontem doncs, quelcom d’important, gairebé de transcendent. És quasi tan cert com que paradoxalment menystenim el tema, el defugim , el banalitzem o simplement l’ignorem. En contraposició, a les civilitzacions i les cultures clàssiques, on aquesta matèria era digna de les majors prioritats, fins aixecar-se al nivell d’allò filosòfic, polític, teològic, avui és un tema que fa mandra. Que no està ben vist socialment i això malgrat haver adquirit un caràcter dinàmic i mutant evident. Les novetats que suposen la revolució bio-tecnomèdica haurien de posar en primera línia de reflexió la bioètica. Però certament no és així. Probablement el noble exercici de “pensar” més enllà del que ens està programat i predeterminat a curt termini esdevindria una activitat potencialment perillosa pel sistema imperant. Avui la Bioètica no passa de ser una assignatura, com a molt un grau, o una especialitat màster, que no una disciplina; menys encara un tronc filosòfic conscient, malgrat acabi alineant el personal en adscripcions ideològiques, polítiques i socials (pro o anti avortament per exemple).

16 Així doncs, hi ha enormes canvis i molt ràpids: una veritable revolució tecnològica I per contra, un magma cultural objectivament empobrit i amb notòries mancances de reflexió humanística i social. Una punyent contradicció es troba en l’aportació continuada de nous avenços tecnològics, sense temps material (ni voluntat de trobar-ne) per fer una ubicació cultural, ni social, ni ètica. I el pensament dominant, el neoliberalisme campant, accelera innovacions a cop de fet consumat i de pragmatisme subaltern als interessos de mercat. Tanmateix, cal emmarcar aquesta anàlisi dins els determinants de concepció religiosa, ideològica, cultural… Històricament el factor religiós ha estat protagonista i la seva vinculació preceptiva en les formes jurídiques. Normatives socials segons la corrent civilitzatòria: judeocristiana, islàmica, brahamista, budista, sintoista, etc. A partir d’aquestes arrels, entendrem la base cultural i conceptual hegemònica instal·lada socialment, en cada lloc i moment. En la situació contemporània haurem de considerar també les gran línies de pensament majoritàriament acceptades, imposades i esteses mitjançant els mass media en aquest fenomen que coneixem com a globalització, també cultural, és a dir, uniformització i massificació del missatge a escala planetària. Allò “moral” ha estat sobtadament substituït per allò útil, eficient, immediat, productiu, guanyador. La Deontologia mèdica que avui trobareu està vinculada a un comitè corporatiu de bona praxis o a la vigilància del respecte a codis disciplinaris i professionals, no pas a una acceptació oberta de l’escala de valors. Fins aquí per tal d’establir unes autentiques claus de comprensió i d’interpretació de la realitat. La contradicció fonamental capital- treball esdevé aquí formulada com a contradicció capital-salut.

cia

ciència

I tot just ara podrem enumerar un tant ampli, com suggerent i incomplet, llistat de grans temes: Uns de “clàssics”: - Dret a morir dignament. Eutanàsia, activa i passiva. Cura d’ “estats vegetatius crònics”. Grans discapacitats, físiques i/o psíquiques i/o sensorials. - Jurisprudència. Marc legal. Obsolescències i buits normatius. Garanties i/o riscos assumibles, assetjament i mercadeig judicial, i medicina «defensiva». - Acarnissament terapèutic. Intervencions cruentes i/o de risc. Noves teràpies, protocols de consentiment i coneixement de riscos i possibles efectes secundaris. Cures pal·liatives i terminals. Sedació i analgèsia pactades. - Interrupció voluntària de l’embaràs. Avortament, dret i cobertura. Anticoncepcions, velles i noves. Reproducció assistida i planificada. Fertilitat. Diagnòstic pre-perinatal i alternatives. Uns més “nous” i actualitzats: - Clonació. Selecció prenatal. Genoma i cariotip. Determinació genètica i ADN. Medicina genètica. Impacte ecològic i bioètica. Transgènics, OGM, contaminants químics. - Sexualitat. Sexologia. Escenaris socials i legals. Canvi de sexe. Agressions rituals sobre òrgans sexuals per motiu de credo pseudo religiós: des de mutilacions criminals com ablacions de clítoris, passant per opinions sobre circumcisions neonatals. - Donació d’òrgans. Donació de teixits i de sang. Trasplantament d’òrgans i multiorgànics. Mercadeig d’òrgans. Viabilitat i criteris. Alguns profundament socials, polèmics, actuals: - Noves patologies i manca d’atenció adient. Malalties rares i infreqüents.

Protocols o tecnologia versus personalització. Nous fàrmacs, vacunes,… pros i contres; o negocis milionaris. - Atencions personals i serveis socials. Determinants en salut. Relació persona- equip salutentorn social. Desigualtats per motiu de gènere, classe, origen, raça, discapacitat.. Inequitats en vida i salut. - Salut com a dret, o salutmercaderia. Privatitzacions. Copagaments o re-pagaments. Exclusions i carteres de serveis. Parasitació del sector públic per part d’empreses privades i amb afany de lucre. Empoderament i noves formes de participació social. Xarxes socials i cibernètiques en salut. - Estils de vida emergents i conseqüències en salut. Addiccions a substàncies. - Banalització sanitària i modes: Cirurgia «estètica» i plàstica. - Subproductes mercantilitzats: publicitat i mercat de fàrmacs, serveis pretesament saludables. Reality shows amb identificacions de paternitat per ADN. Regals i ofertes de pròtesis i plàsties...

ciència

Quan trobarem temps, espai, maneres...voluntat per tractar aquest temari? Realment interessa aprofundir en aquestes matèries? O per contra, ja va bé al capitalisme global l’embrutiment, la ignorància i la superficialitat en matèries que semblarien fonamentals?

Les respostes, al seu criteri, estimats i estimades... Si vostès ho volen podem seguir desenvolupant els temes del “tema” en futures entregues… o no. Salut !!

L’inventari a la poesia moderna El que brama a la llunyania, El que esclafa els joves i els fa bocins, El que corromp les nostres dones. Elles ens abandonen, van a la ciutat a prostituir-se El violador! I ens quedem sols.

Vols col·laborar amb la revista? Fes-te’n soci de l’Ateneu! ateneu@roigcultura.cat

cia

poesia Alguns poetes es marquen l’obligació de deixar constància de tot allò que els envolta: objectes, petits i grans gestos, fets polítics transcendentals –o no tant-, paisatges, amics –també enemics-, ampolles i gots i altres andròmines inversemblants, que en un efecte de feed back, poden ser importants i acomplir la seva funció a l’hora de cridar a capítol a les muses. Miquel Àngel Sòria

George D. Thompson, a Marxismo y poesía, recull el murmuri d’un treballador a prop de la línia fèrria que de Durban i Johannesburg porta les noies als prostíbuls i els nois a les mines. Parla poètica, rítmica, màgica, ritual. No deixa de ser un inventari de sentiments. Per l’espai la mostra és petita. Un fragment de l’Inventari que Quico Pi de la Serra va cantar als seus concerts del novembre del 76 a Madrid: Tenim aigua, sol i terra, / muntanya, mar, fusta i serra / carros, avions i trens / carreteres i fronteres / llengua i Universitat, / municipis i províncies / illes i electricitat. // Estanys, llacs, rius i molts bisbes,/ ordi, blat, vinyes i abismes, / ciutats, pobles i casals, / arquitectes i polítics, / ràdio i televisió, / crítics, pintors i poetes, / dones, homes i raó. // Milionaris i captaires, / vents forts, fluixos i mals aires, / massa camps abandonats, / minerals, contrabandistes, / gent de ploma i gent de bec, / aprofitats i molts ases, / poca vista i bastant cec. (...) batlles i sacramentals, / processons i carnestoltes, / patums intel·lectuals. // Pagesos, vells, obrers, joves, / presons, garjoles i alcoves, / judicis i apel·lacions / Esquirols i mercenaris, / correcuites i neguit, / pactes i espera, i espera / i un etz. infinit. // Estem tips de tanta nosa / i cansats de recular, / volem que ens deixin estar. / Pensar, dir, fer i opinar, / volem que ens deixin estar. / Resoldre, sortir i cridar, / volem que ens deixin estar. / Reunir-nos, celebrar, / volem que ens deixin estar. / Organitzar-nos, manar, / volem que ens deixin estar / Aquí, ara i no demà, / volem que ens deixin estar.

Maria Mercè Marsal

la divisa servirà de trampolí per assolir un dels altres dos:

Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

Cau de llunes

Cossi, cubell, i picamatalassos, esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes. Surt el guerrer vers el camp de batalla. El següent és un inventari de tot allò que cal exorcitzar. Que cal esborrar i, per tant, ha de fer sortir a la superfície, ha de fer visible. Així, d’aquesta manera, un dels seus tres dons que constitueixen

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Joan Brossa

Botó per mostra Mentrestant augmenten els parats, la delinqüència, el terrorisme i la violència als països dominats per l’educació de l’Església catòlica.

gastronomia

L’ús del cordill Martín Fierro

El mestre Cortázar escriu sobre un artista uruguaià, Leopoldo Novoa, que utilitza el cordill –els argentins li diuen piolín- en les seves obres: “Carezco de capacidad reflexiva y sintética, y no soy de los que salen a investigar si a Novalis le gustaban los piolines o si Yehudi Menuhin los aborrece; puedo en cambio retrazar las nimias memorias de mi propio ovillo desde una edad muy temprana”. A diferència d’ell, que els records i les sensacions s’allunyen cap a la infància, a mi em porta a una actualitat en la qual el cordill apareix associat a una peça de carn farcida i lligada, a imatge del matambreargentí. Es tracta del farciment d’un pit de gall dindi a la manera de l’Abraham Garcia que labora –i pels resultats sembla que també ora- als fogons del restaurant Viridiana a Madrid. MATAMBRE DE GALL DINDI I VERDURES Ingredients per a 4 persones: 1 pit de gall dindi (600-800 gr. aprox.) 2 porros 2 cebetes 2 pebrots verds 2 pebrots vermells 1 carbassó

1 ou orenga julivert 2 dents d’all sal grossa pebre blanc oli d’oliva

Tallar les verdures en tires gruixudes, salpebrar i saltejar en oli d’oliva fins que comencin a estar toves. En un morter, fer una picada amb l’orenga, el julivert, la sal grossa i els alls. Afegir-hi al final un ou batut. El teu carnisser de confiança et prepararà el pit de gall dindi perquè puguis farcirlo. Per farcir-lo, estens bé la peça, i suques tota la superfície amb la picada. Vas col·locant-hi les tires de verdura barrejades i ho enrotlles ben ferm. Aquí intervé el cordill, que ha de lligar el braç de carn perquè no es desfaci. Si algú té mans per a la costura, es pot cosir i quedarà més segur. En una plata d’anar al forn, es posa oli i es fregeix el matambreper tots els costats. S’acaba de cuinar al forn, a mig foc, per tal que permeti un rosat interior de la carn. Es pot menjar calent o fred. Ah! i sobretot no oblideu que la funció del cordill acaba aquí. Per molt que s’hagi cuit segueix essent bastant indigest. Bon profit!