Què és l'art?
Autor: Diego de Velázquez (Las Meninas) i Pablo Picasso (Las Meninas)
Escola d'Adults Freire GES-2 Curs 2013-2014
Índex 1)
Què és l'art? (pàg. 3)
2)
Gèneres artístics (pàg. 5)
3)
Els colors (pàg. 6)
4)
Els suports (pàg. 8)
5)
Tècniques pictòriques (pàg. 9)
6)
L’obra única i l’obra seriada (pàg. 12)
7)
Els moviments artístics (pàg. 13) 01
- Pintura rupestre (pàg. 14)
02
-Pintura grecoromana (pàg. 16)
03
-Pintura romànica (900-1200) (pàg. 18)
04
-Pintura gòtica (1100-1400) (pàg. 20)
05
-Pintura renaixentista (1400-1500) (pàg. 22)
06
-Pintura manierista (1500-1600) (pàg. 24)
07
-Pintura barroca (1600-1750) (pàg. 26)
08
-Pintura neoclàssica (1750-1840) (pàg. 28)
09
-Romanticisme (1800-1820) (pàg. 30)
10
-Impressionisme (1874-1886) - Puntillisme (pàg. 32)
11
-Postimpressionisme (1880-1890) – Fauvisme (pàg. 34)
12
-Cubisme (1908-1914) (pàg. 36)
13
-Futurisme (1909-1920) (pàg. 38)
14
-Surrealisme (1924-1945) (pàg. 40)
15
-Expressionisme abstracte (1945-1960) (pàg. 42)
17
-Pop-Art (1950-1960) (pàg. 44)
18
-Op-Art (1960-1970) (pàg. 46)
8) Llistat de pintors i quadres (pàg. 48) 9) Fitxa d’anàlisi d’una obra pictòrica (pàg. 50) 10) Bibliografia (pàg. 52) 2
Què és l’art?
Què és l’art? L’art procedeix de la paraula llatina ars, que significa “tenir habilitat per fer alguna cosa”. Però no n’hi ha prou amb ser traçut per crear art. Ha de ser una creació que imiti o fantasiï, és a dir, que desperti la imaginació dels altres. Ha d’explicar una emoció a través de les línies, dels colors, dels moviments, dels sons o de les paraules. En definitiva, ens ha de comunicar alguna cosa.
On el podem trobar? Sabeu que l’art no només el podem trobar als museus, sinó que moltes de les coses que ens envolten són art o s’hi relacionen: les il·lustracions d’un llibre, les reproduccions dels quadres que hi ha penjats al passadís de casa, els panells publicitaris, les escultures que adornen un parc proper, el disseny d’una samarreta, un edifici, etc. No obstant això, la qüestió és saber si ho apreciem. L’art vol sorprendre-us! L’art és com un joc que fem amb colors i formes, i no vol fer una altra cosa que sorprendre’ns, i fins i tot, enganyar-nos. Vol fer-nos creure que al damunt d’un tros de tela o sobre un pedestal apareix un personatge, una natura morta o un paisatge que realment no estan allà. Podríem dir que l’art és un joc que busca la sorpresa, confondre l’espectador perquè vegi sobre la tela alguna cosa que realment no hi és i alhora gaudeixi amb aquesta enganyifa. En definitiva, l’art ha d’expressar sentiments.
Autor: René Magritte. Ceci n’est pas une pipe.
3
Per a què serveix l’art? Per explicar. L’obra d’art és el mitjà amb el qual l’artista transmet sentiments i emocions a l’espectador. Explicar el dolor d’algú, l’alegria, la venjança, la fúria... Per educar. L’art ha servit durant molts anys per educar les persones en el bon comportament. Per aprendre a diferenciar el bé i el mal, i les conseqüències de prendre un camí o un altre. Per gaudir. L’art és sobretot per mirar i passar-s’ho bé mirant, per viatjar a móns fantàstics, descobrir passatges exòtics i contes i històries sorprenents. Per conèixer-nos millor. L’art, en el fons, ens permet reflexionar sobre el món en què vivim, parla dels nostres problemes i de les coses que ens preocupen. Què pot fer l’art per nosaltres? L’art és una bona manera d’aprendre a llegir les imatges, en un temps en el qual la major part de la informació que ens arriba ho fa a través de la televisió, els videojocs i la publicitat. També ens ofereix idees per dibuixar, i si ens fixem com ho van fer els grans pintors, segurament podrem arribar a millorar els nostres dibuixos o els colors que utilitzem. L’educació artística farà que la nostra ment sigui més oberta i creativa, és a dir, serà més original, més capaç de trobar solucions diferents a un mateix problema. Però a més a més de tot això, l’art ens permetrà gaudir de les coses més belles de la vida: un paisatge, una posta de sol, els colors d’un jardí o un edifici antic.
Autor: Edouard Manet. Un bar en el Folies Bergère.
4
Gèneres artístics La pintura històrica. La pintura històrica incloïa les pintures amb temes religiosos, mitològics, històrics, literaris o al·legòrics; eren pràcticament una interpretació de la vida i promovia un missatge intel·lectual o moral.
El retrat. El retrat representa una persona però, d’altra banda, es tracta de glorificar la vanitat d’un persona. Històricament, s’ha representat a rics i poderosos; però amb el temps, entre la classe mitjana, es va difondre la iniciativa d’encarregar retrats familiars.
La pintura de gènere. És el retrat dels hàbits de les persones privades emmarcats dins d’escenes quotidianes i contemporànies del pintor.
Paisatge. Xina i Japó són els països on ja des del segle V es troben pintures amb el tema del paisatge. A Europa, amb l’aparició del col·leccionisme, es van començar a demanar quadres amb temes campestres i, més endavant, panoràmiques de les ciutats.
Natura morta. És el gènere més representatiu que tracta la imitació de la natura, dels objectes inanimats que, en general, formen part de la via quotidiana, com ara fruites, flors, menjar... És pot afirmar que, de tots els temes, és el menys literari.
Autor: Francisco de Zurbaran. Plat de poncems,cistell de taronges, tassa i plat.
5
Els colors La formació dels colors. Els colors llum s’originen gràcies a la capacitat que té la llum blanca per descompondre’s en els colors de l’espectre solar. S’anomenen colors pigment les substàncies o matèries que serveixen per pintar. Aquestes substàncies estan compostes de dos elements: els pigments que els donen el color, i un aglutinant que els dóna consistència, permanència, etc. Els pigments poden ser naturals o artificials, segons si s’obtenen directament d’elements naturals –flors, terres, etc.- o si s’obtenen com a conseqüència d’un procés de fabricació i transformació.
Colors primaris. Els colors primaris –vermell (magenta), blau (cian) i groc- són colors que no es poden aconseguir barrejant-ne d’altres.
Els colors secundaris. En canvi, barrejant els colors primaris es poden obtenir colors secundaris.
Per
exemple, el blau i el groc fan el verd, mentre que el vermell i el groc fan el taronja o el blau i el vermell fan el violeta. Per obtenir diferents tons, es pot afegir negre i blanc a la barreja.
Què son les gammes de colors? El conjunt de colors que tenen una relació entre ells s’anomena gamma. Per exemple, una gamma de verds abastaria tots els colors d’aquest tipus cromàtic, des dels verds més clars fins als més foscos i des dels verds més groguencs fins als més blavosos.
Gamma càlida. Pertanyen a la gamma càlida tots els colors en la composició dels quals ha intervingut el vermell. Per tant, direm que són càlids els vermells de tot tipus, els taronges, els ocres, els marrons... 6
Gamma freda. Els colors en la composició dels quals intervé el blau formen la gamma freda. Així, els verds, els violetes i per descomptat els blaus, són els tons considerats freds.
Blanc, negre i grisos. Els blancs, negres i grisos no es consideren colors sinó absència de color, i és per aquest motiu que no es poden classificar ni com a freds ni com a càlids. Malgrat això, es diu que una pintura que conté tons negres i grisos és una obra freda.
Sabeu distingir els colors càlids dels freds? És molt fàcil, tots els colors que es relacionen amb el foc (groc, taronja i vermell) són càlids, mentre que els que es relacionen amb l’aigua i la vegetació (blaus i verds) són freds.
Què proporcionen els colors? Els colors freds són emprats de manera intel·lectual o racional, ja que els distancien de l’espectador, mentre que els càlids solen aproximar-lo de manera més directa, emocional o sensitiva (mitjançant els sentits).
Un color difícil. Quantes classes de groc sou capaços d’identificar en la pintura de Van Gogh? Moltes, oi? Això té molt de mèrit si considerem que la gamma de grocs és una de les més difícils de treballar, ja que no té gaires variacions. Si no us ho creieu, obriu qualsevol capsa de colors i compteu quants llapis blaus hi ha, quants de verds, quants de marrons, i finalment, quants de grocs. Només un o dos, oi?
7
Els suports
Els suports Els suports són molt variats; els més tradicionals són el paper, el cartró, la fusta, el llenç (la tela) i els murs, els quals s’hi poden afegir, entre d’altres, el metall, el vidre, el plàstic o el cuir.
Tots necessiten d’una imprimació especial que depèn del
procediment pictòric que es vulgui seguir.
Els llenços Els llenços (o teles) més usats són els provinents de fibres vegetals com ara el cànem, el lli, el jute o el cotó. Tots es presenten amb gra fi o gruixut segons el resultat que pretengui obtenir l’artista.
El paper S’han datat restes de paper procedents de la Xina que es remunten aproximadament al 200aC. Es considera que el xinès Cai Lun (50aC) fou l’inventor el paper; era un eunuc imperial que va millorar l’elaboració del paper gràcies a l’afegit de midó (obtingut a partir dels cereals, dels llegums, de les glans o de les castanyes) que protegia les fibres vegetals; d’aquesta manera el convertí en un producte que podia ser una alternativa al papir (planta herbàcia perenne) i al pergamí (pell prima d’ovella, cabra o ase), els suports tradicionals de l’escriptura.
El mur Pintura feta sobre un mur. Pa d’or Làmina d’or molt fina que s’utilitzava en els retaules gòtics per daurar.
Tríptic Quadre de fusta dividit en tres parts. Se solen trobar a les esglésies, damunt de l’altar. 8
Tècniques pictòriques Calcografia / Gravat al buit / Aiguafort Dibuix gravat en una planxa metàl·lica de coure o de zinc, sobre el qual es poden elaborar composicions amb burins, punxons, etc., per crear línies i solcs més o menys fins i profunds. L’entitat de la planxa es fa de manera que la tinta quedi dipositada als forats, d’aquí ve el seu nom. Es poden imprimir diverses còpies.
Collage És la creació d’un quadre on s’han enganxat amb pega diversos materials com ara papers de colors, fusta, teixits o fotografies, i de vegades combinats amb dibuix o pintura per formar una imatge.
Frottage Tècnica que consisteix a col·locar una làmina de paper sobre una superfície amb textura i després fregar el paper amb un llapis. El dibuix apareix al paper i es pot utilitzar per <estimular> la imaginació.
Graffiti És una pintura envasada en aerosols; permet pintar grans superfícies, sovint en els murs dels carrers. Va sorgir a finals de la dècada dels 70 als Estats Units.
Grattage Tècnica pictòrica que consisteix a raspar una capa de color per deixar veure un altre color que hi ha a sota.
Litografia S’anomena litografia o estampació planogràfica la que fa servir la pedra com a matriu i un procés que es basa en el principi “el greix és repel·lit per l’aigua”, és a dir, la zona que es vol de color negre estarà preparada per no repel·lir la tinta grassa, mentre que les parts que es vulguin de color blanc tindran aigua. D’aquesta manera la tinta queda dipositada en les zones de la pedra que es vulgui, però sempre en pla. 9
Pastel En la tècnica del pastel els pigments en pols estan barrejats amb la suficient goma o resina perquè quedin aglutinats i formin una pasta seca i compacta. La paraula pastel deriva de la pasta que així es forma; aquesta pasta es modela en forma d’una barreta de la grandària aproximada d’un dit que s’usa directament sobre la superfície a treballar (en paper o fusta) sense necessitat de pinzells.
Pintura acrílica Classe de pintura desenvolupada a la dècada de 1960. S’asseca ràpidament i serveix per acolorir grans àrees llises o també per donar textura a l’obra. Es podria dir que és un substitut modern de l’oli (ja que aquest desprèn olors tòxics).
Pintura al fresc Consisteix a arrebossar primerament el mur amb una capa de calç i sorra barrejades. Com que solament es pot dibuixar i pintar mentre aquesta capa resta humida i fresca, només cobreix la part del mur que es pot realitzar en el decurs d’un dia. La pintura s'ha de fer de manera ràpida, abans no s’assequi el suport, la qual cosa, a més de no poder-se corregir, comporta un cert treball de taller en equip. Aquest consisteix primer a aplicar-hi un color clar de base i, tot seguit, a dibuixar-hi amb traços negres les línies principals. A continuació, s’hi afegeixen els colors i es fan els acabats.
Pintura al tremp Sobre el suport de fusta se solia emprar la tècnica anomenada tremp o tempera. Consisteix a esquitxar una taula polida de fusta. Un cop assecada la darrera capa, amb un punxó es procedia a fer el dibuix mitjançant unes quantes incisions sobre el guix. Finalment, s’omplien amb color els espais dibuixats i aquests es dissolien en aigua temperada engrossida amb aglutinants oleaginosos com la llet, l’ou o la goma aràbiga. A diferència del fresc, aquesta pintura es podia retocar en sec. D’altra banda, cal dir que una pintura a l’ou ben feta està entre les formes de pintura més duradores que ha inventat l’home. Moltes obres medievals al tremp d’ou estan tan fresques i brillants com quan les van pintar. Normalment les pintures al tremp d’ou han canviat menys en 500 anys que quadres a l’oli en 30 anys. 10
Pintura a l’oli La tècnica de l’oli és la més coneguda, i es realitza tant sobre taula com sobre tela. Consisteix en una barreja de colors amb oli de llinosa o de nou. Tot i que era una tècnica coneguda des de l’antiguitat, els primers que la van utilitzar sistemàticament va ser els pintors dels Països Baixos (anomenats flamencs) al segle XV. Durant el mateix segle, els venecians van inventar la tela com a suport de la pintura a l’oli. Pintura d’acció Consisteix en esquitxar amb pintura la superfície de la tela de manera espontània, és a dir, sense un esquema prefixat, de manera que la tela es converteixi en un espai atapeït de dolls de colors diferents. Pintura d’aquarel·la. En la majoria de casos per fixar el pigment s’utilitza la goma aràbiga, una substància que s’obté de les acàcies, i el dissolvent és l’aigua. S’adhereix molt bé al paper i el resultat és una brillantor i lluminositat al color. També en frescor i transparència.
Serigrafia Mètode per obtenir impressions. Es fa servir com a matriu una roba de seda o acrílica subjecta i tensada sobre un bastidor. Les composicions sobre la roba es fan protegint les zones per les quals no es vulgui que passi la tinta: amb plantilles o amb un líquid enduridor aplicat sobre la roba. Llavors es fa passar la tinta per la tela i la imatge s’imprimeix sobre la superfície escollida. La imatge no queda invertida.
Tècnica de la rajada Carregar el pinzell amb pintura cremosa i deixar-la que s’escorri al damunt de la tela.
Xilografia És el gravat en relleu fet sobre fusta, per fer-lo, s’excaven solcs més o menys gruixuts i profunds. L’estampació es fa entintant la peça amb un corró i quan es dipositi el paper a sobre de la planxa hi quedaran estampades les parts que sobresurtin. L’estampació de la imatge queda invertida. 11
L’obra única i l’obra seriada Una obra artística és única quan hi ha només un original. Una obra artística és seriada en el moment en què n’hi ha més d’una, és a dir, quan hi ha diferents obres idèntiques fetes a partir d’un mateix motlle (o matriu), i que formen una sèrie. En l’obra seriada es té en compte el nombre d’exemplars i el lloc que ocupa cadascun segons l’ordre en què han estat fets i això es fa constar en cada exemplar, generalment, en llapis.
Autor: Ramon Casas. Ramon Casas i Pere Romeu en un tándem.
12
Els moviments artístics 01
L’art rupestre
02 Pintura grecoromana 03 Pintura romànica (900-1200) 04 Pintura gòtica (1100-1400) 05 Pintura renaixentista (1400-1500) 06 Pintura manierista (1500-1600) 07 Pintura barroca (1600-1750) 08 Pintura neoclàssica (1750-1840) 09 Romanticisme (1800-1820) 10 Impressionisme (1874-1886) 11 Postimpressionisme (1880-1890) 12 Cubisme (1908-1914) 13 Futurisme (1909-1920) 14 Surrealisme (1924-1945) 15 Expressionisme (1945-1960) 17 Pop-Art (1950-1960) 18 Op-Art (1960-1970) 13
L’art rupestre
Per què l’home prehistòric va pintar l’interior de les coves? En aquell temps l’home es refugiava a les coves per protegir-se del fred i de l’atac dels animals salvatges. Les pintures es localitzaven a les parts més profundes de la caverna, envoltades de foscor. Aquestes cambres eren com un santuari, un espai religiós on actuava el fetiller (el curandero de les tribus primitives).
Les coves o cavernes com un espai sagrat. L’interior de les coves produïa ecos i reverberacions fantàstiques de la veu, una mena de fenòmens acústics, incomprensibles per a ells, però que consideraven màgics.
Fabricar els materials. Antigament, per dibuixar utilitzaven trossos de carbó d’un foc apagat. La pintura es preparava amb terres mòltes de colors diferents (ocre, vermell, marró) barrejades amb el greix d‘animals o fins i tot amb sang. Els traços es feien amb una branqueta tendra, acabada en punta. D’altra banda, l’artista rupestre seleccionava amb molta cura la superfície damunt la qual havia de pintar per aprofitar les protuberàncies naturals i el relleu de la roca, i així poder destacar la silueta dels animals.
Pintar amb les mans. Per pintar s’utilitzaven folcs de pèl dels animals i, molt sovint, els homes pintaven amb les pròpies mans: s’impregnava el palmell de la mà per tal de deixar-hi l’empremta, o bé es posava la mà a la superfície de la roca i a continuació es bufava amb un canonet ple de pintura en un extrem.
14
La llista de la compra. La majoria d’animals que es dibuixaven eren comestibles, la qual cosa indica que aquest art era una màgia que afavoria la caça. En certa manera era com fer una llista de la compra: l’home dibuixava el que necessitava caçar per alimentar-se. Aquests caçadors primitius creien que només pintant les seves preses les podrien capturar més fàcilment.
Un zoo sobre pedra. Les espècies animals que es representaven eren nombroses, i sobretot pintaven aquelles que es podien menjar. Les més habituals, a mes a més del cavall, eren: el bisó, els cérvols, el mamut (un avantpassat de l’elefant), l’ós i el toro.
Les pintures rupestres més antigues. Les més antigues i conegudes es troben a la Cova de Chauvet, a França, i alguns historiadors les daten en uns 32.000 d’anys, entre el període Aurinyacià i Gravetià. En la seva elaboració van fer servir ocre d’argila, vermell d’òxid de ferro i negre de diòxid de un manganès. També cal destacar les pintures de les coves de Lascaux (França) i d’Altamira (Espanya); allà apareixen rinoceronts, búfals, mamuts, cavalls i éssers humans que sovint estan realitzant actes de caça. 15
La pintura grecoromana
Els jocs olímpics. Els jocs olímpics eren els grans esports organitzats pels grecs. En aquesta època es van inventar nombroses disciplines esportives que van ser molt representades pels artistes.
Qui va ser Policlet? Va ser l'escultor grec més famós juntament amb Fídies i Miró. Feia escultures de bronze i marbre, i el seu tema més freqüent era el dels joves atletes, que destacaven per la serenitat, l'equilibri i per tenir uns músculs ben treballats.
Models de passarel·la. Policlet va destacar per la recerca de l'ideal de la bellesa humana. El cos perfecte. L'equivalent a un top model d'avui dia. Per fer-ho va decidir que el cos perfecte no podia tenir ni el cap gran, ni els braços curts, ni el pit enfonsat... Per aconseguir un cos perfecte Policlet va pensar que el cos humà havia de correspondre a una relació de mides ideal; d'aquesta manera el cap entra 7 cops en l'altura total del cos. Cadascuna d'aquestes mesures li servia per mesurar totes les parts del cos.
16
A decorar les parets! De la mateixa manera que les places de les ciutats i els jardins particulars romans estaven adornats amb nombroses escultures gregues, a l'interior de les cases, les estances estaven molt decorades i pintades amb colors ben vius.
Els romans
gairebé no van variar aquest estil i van continuar pintant i esculpint com ho feien els grecs.
Els més ràpids pintant. Sabeu que els pintors romans tenien fama de ser els més ràpids en acabar la seva feina? Això era així perquè la tècnica que utilitzaven per pintar era el fresc, és a dir, pintaven al damunt d’una capa d’estuc amb calç, que havia de mantenir sempre humida. Això significava acabar de pintar abans que s’assequés l’estuc, la qual cosa els obligava a treballar de pressa i a emprar nombrosos pintors per decorar cada habitació.
Els romans, uns bons imitadors! Als pintors romans els agradava imitar la textura dels materials, demostrar les seves habilitats; d‘aquesta manera, en lloc d’embellir les parets amb lloses de marbre acolorit, s’estimaven més imitar-les i així demostraven fins a quin punt una pintura ben feta podia confondre.
Petits trucs per pintar més de pressa. La pintura romana era bàsicament decorativa, per la qual cosa incorporava formes ornamentals molt lleugeres.
Com que els romans disposaven de poc temps per
pintar, no es podien entretenir a dibuixar aquestes filigranes, de manera que per agilitar la feina utilitzaven màscares o motlles retallats que calcaven sobre la paret per dibuixar trenats vegetals o una sanefa com aquesta.
17
La pintura romànica
(900-1200)
Per què s’anomena pintura romànica? És l'art de l'Edat mitjana i se l’anomena romànica perquè vol recuperar, tot i que amb un dibuix més simple i lineal, certs aspectes de la pintura romana.
Utilitzaven la
tècnica pictòrica mural, és a dir, pintar sobre una paret i que consisteix a aplicar pigments dissolts en aigua sobre un mur humit perquè els absorbeixi.
La llum de les esglésies. Les esglésies romàniques eren petites i fosques, cosa que encara feia més por al visitant. Durant les tardes d’hivern i a la nit, l’interior s’il·luminava amb espelmes, que projectaven ombres desconcertants sobre les pintures del sostre. En el centre de l’abscís hi havia una petita finestra que a la matinada rebia la primera llum del sol i il·luminava les pintures. Creien que aquesta llum representava el poder de Déu.
Colors i línies. Els colors que utilitzaven eren intensos. A l’interior de les esglésies hi havia poca llum, i per tant, els colors s‘havien de distingir amb facilitat.
Quan pintaven les
figures, primer aplicaven els colors i després, amb una línia negra, perfilaven les figures. Per això es diu que la pintura romànica és lineal.
18
Com més simple millor. Com més simple era el dibuix, més fàcil era de reconèixer els personatges. Perquè es veiessin millor, els pintors van repassar tot el contorn de les figures amb una línia negra i gruixuda. Avui en dia també utilitzem els dibuixos simples per indicar coses sense necessitat de llegir.
Les figures que mai es toquen. El pintor romànic pretén ser didàctic, per això vol pintar figures senzilles i que es vegin amb claredat. Així, cada figura sembla separada de les altres, i gairebé mai no es toquen ni se superposen les unes amb les altres.
Una pintura que explica històries. Les figures romàniques no s'assemblen gens a la realitat, i el dibuix és molt infantil. Això és perquè tenia un objectiu didàctic, és a dir, volia explicar episodis religiosos a la gent que no sabia llegir (la majoria de vegades, eren de temàtica religiosa). La gent llegia les pintures com si fossin un còmic i així era molt més fàcil d'entendre.
Per què es van pintar amb ulls i mans tan grans? D'una banda, pintar d’una mida més gran del que és habitual, i multiplicar la presència dels ulls, és una manera de remarcar un missatge: que Déu és a tot arreu, que sempre et vigila i encara que t’amaguis sap el que estàs fent. De l'altra, les pintures eren enormes perquè l’Església volia impressionar l’espectador i, per tant, tenir atemorida la població. Finalment, els personatges s'escalonen i adopten mides diferents en funció de la seva importància per distingir el rang social del representat. 19
La pintura gòtica
(1100-1400)
Per què s’anomena pintura gòtica? Van començar a anomenar-lo gòtic amb referència als gots, un poble bàrbar originari d’Escandinàvia. Però, tot i que aquests no van inventar el gòtic, els italians l’anomenaven així per definir un art que es feia cap al nord d’Europa, on en altres temps vivien els bàrbars.
Pintar sobre fusta. Les esglésies són enormes i és necessari fer finestres més grans per il·luminar-les. Això significa que el tros de paret per pintar s’ha reduït. De manera que els pintors abandonen la pintura mural i comencen a pintar sobre una taula de fusta que preparaven amb una capa de cola i guix; això permetia transportar-la d’un lloc a l’altre amb una certa facilitat, i passejar-la, si era necessari, durant les processons.
Vestit bonics. Fins al segle XII els vestits van ser molt senzills, però a partir del gòtic l’home es cobreix amb vestits decorats amb estampats rics: animals, plantes i flors, estels... Als pintors del gòtic els agradaven les arrugues dels vestits, de manera que pintaven més plecs dels que hi havia en realitat. Buscaven la ziga-zaga, perquè pensaven que formaven plecs més graciosos, més elegants.
Figures del gòtic. Les figures són allargades. Els caps són, generalment, petits. Les cares, sobretot les dels personatges femenins, són dolces amb els ulls esquinçats, ametllats. La boca té uns llavis en els quals s’insinuava un somriure discret. Es pot dir que els seus trets són estilitzats.
Estilitzar una cara. Estilitzar una figura significa allunyar-la de la realitat per aconseguir un dibuix més atractiu, més agradable. En el gòtic buscaven cares delicades i dolces. 20
Per què tant d’or? El fons de les taules és daurat per crear un ambient diví i celestial. L’or s’afegia als colors que s’utilitzaven per pintar o com una fina làmina enganxada amb pega i recoberta de vernís.
L’or en la pintura gòtica s’utilitzava per donar més valor
espiritual a les escenes religioses i això servia perquè el donant, és a dir, la persona que encarregava i pagava el quadre, mostrés a la gent com era de ric.
Per
comprendre la importància que tenia un fons daurat en la pintura gòtica cal tenir en compte que quan s’il·luminava la superfície daurada es retallaven millor les figures dels personatges. És com si el quadre desprengués llum pròpia.
L’infern en les pintures. Durant el gòtic, a més de pintar sants i figures celestials, també pintaven escenes infernals (diables, monstres i éssers estranys inventats), i ho feien per explicar que l’home pot caure en el pecat si no segueix els ensenyaments de la religió. Els dimonis no eren vermells, amb cua i banyes, sinó que unien parts d’animals diferents fins que formaven un ésser impossible i d’aspecte terrorífic. També decoraven amb aquests ornaments edificis i llibres.
21
Pintura renaixentista (Classicisme)
(1400-1500)
Per què s’anomena pintura renaixentista? El renaixement significa “tornar a néixer”. Se’l va anomenar així perquè va fer renéixer la cultura clàssica (és a dir, l’art grecoromà). Els artistes d’aquests temps van deixar una mica de costat la religió per pintar figures humanes gairebé despullades i edificis en perspectiva.
Es van interessar molt per la ciència i les
matemàtiques, que van aplicar a l’art. En aquesta època es descobrí i aplicà la tècnica de l’oli. L’ús de les matemàtiques. Els artistes italians van utilitzar les matemàtiques per estudiar les lleis de la perspectiva.
Les pintures eren sinònim de mesures, i tot quedava definit per la
geometria. Les línies, els angles i els números van constituir l’obsessió dels pintors.
Què és la perspectiva? És un mètode emprat per representar l’espai, diferenciar el que és a prop del que és lluny en una superfície plana, de manera que s’assembli bastant a com veiem les coses, és a dir, semblant al fet de mirar una escena a través d’un finestra.
El poder de les diagonals. Compareu aquests dos dibuixos d'un paisatge. Mentre que el dibuix que està fet amb línies horitzontals sembla molt pla, el que ha estat fet amb línies diagonals sembla que s'allunya molt més que l'anterior. Tot consisteix en el poder de les diagonals.
22
Com construïen l’efecte de “perspectiva lineal” d’un quadre? Doncs bé, primer dibuixaven una línia de l’horitzó, com la que veiem quan contemplem el mar. Sobre aquesta línia situaven un punt, el qual anomenaven punt de fuga; en el centre del quadre hi projectaven una gran quantitat de línies diagonals que servien per dibuixar la inclinació de les façanes de les cases i els carrers.
Autor: Carlo Crivelli. L’anunciació, amb Sant Emidi.
Un triangle perfecte. Les figures, en un quadre, no les col·locaven de manera casual.
Els pintors
renaixentistes miraven d’agrupar els personatges de manera equilibrada i van trobar en el triangle la millor manera de compondre. Calia disposar els personatges dins d’un triangle imaginari, i solament unes poques figures, en total calma, en posicions similars a les de les estatues antigues.
Autor: Leonardo da Vinci. La Verge de les Roques.
23
Pintura manierista
(1500-1600)
A la manera de... Durant el segle XVI, alguns artistes criticaven aquesta nova pintura que enlletgia i deformava. Hom deia que eren pintors incapaços de pintar res de nou ni original, i que no feien una altra cosa que copiar pintors renaixentistes, és a dir, pintaven “a la manera de” Leonardo, Miquel Àngel i Rafael; d’aquí ve el nom de “manierisme”
Què és una anamorfosi? Anamorfosi és una paraula molt complexa que prové del grec i significa “transformar”. Les imatges que necessiten un punt de vista forçat per ser vistes correctament s’anomenen anamòrfiques.
Es feia com un mer exercici de divertiment, perquè
l’artista pogués demostrar la seva audàcia i talent.
24
Un mirall ovalat. A manera de divertimento (diversió), es va popularitzar entre molts artistes l’ús d’un mirall ovalat; alguns el feien servir per deformar la imatge i aconseguir interessants efectes visuals en les pintures.
Autor: Parmigiano. L’autorretrat.
Anamorfosis actuals. L’anamorfosi no forma part del passat, també s’utilitza en l’actualitat. Vegem-ne dos exemples. Les lletres del carril TAXI i BUS escrites al damunt de la calçada són una imatge anamòrfica, ja que apareixen forçosament allargades perquè es puguin llegir bé des de lluny. El mateix succeeix amb la imatge de la bicicleta que representa un carril bici. El seu dibuix, vist de prop, és allargat, però pot veure's correctament a certa distància per l'efecte de l'anamorfosi.
25
La pintura barroca
(1600 - 1750)
Per què s’anomena pintura barroca? La paraula “barroc” s’utilitza per definir un objecte que presenta molts adornaments. Les pintures s’adornaven amb marcs daurats recarregats de formes vegetals que es doblegaven i retorcien per fer més bonic el quadre.
El clarobscur. Els pintors d’aquesta època, per destacar el relleu de les coses, van inventar el clarobscur, que es basa en un contrast fort entre les zones il·luminades i les que estan en ombres. Les zones en ombres apareixen gairebé negres, mentre que les que estaven amb llum es pintaven amb colors molt clars.
Pintar amb poca llum. L’estil anomenat tenebrisme no és més que una aplicació radical del clarobscur, és dir, l’escena és il·luminada amb menys llum i amb figures que apareixen tímidament sobre un fons completament fosc; es tracta gairebé de l’absència de llum. Les ombres expliquen l’espai. Els pintors del barroc tenien molt en compte les ombres, ja que no solament serveixen per donar volum a l’objecte. L’ombra que projecta un cos ens ajuda a conèixer l’espai que ens envolta. Per exemple: les quatre ombres de les figures ofereixen informació diferent sobre la llum o l’espai. En la figura (A) és evident que no hi ha res darrere del personatge, en la (B) hi ha una paret al darrere, en la (C) l’ombra delata una biga o un esglaó darrere del personatge i en la (D) l’aparició de diverses ombres explica que hi ha diversos focus de llum.
26
Els colors del barroc. Els colors que més s’estimen els pintors barrocs son els marrons, vermells i ataronjats. Els verds i els blaus pràcticament no hi són. El color negre era el color del fons, perquè tot sobre negre destaca més. Sobre un fons fosc es veu millor la forma dels objectes i els colors semblen molt més clars. Com s’aconsegueix representar una sensació de moviment? Primer s’aconsegueix amb dues línies diagonals que uneixen els dos cantons superiors amb els inferiors, una que representa el cavaller i una altra el cavall i que substitueixen la composició piramidal del Renaixement; després exagerant l’acció de la lluita de manera que es formen àmplies corbes que van de dalt a baix de la tela. Fixeu-vos que les figures apareixen amb gestos exagerats com si estiguessin actuant en una obra de teatre. El pintor ho va fer d'aquesta manera perquè entenguéssim el que sentien les figures en aquell moment.
Autor: Peter Paulus Rubens. Lluita de Sant Jordi amb el drac.
Retratar els objectes. Fins ara poques persones havien pintat natures mortes, perquè les consideraven temes de poc interès i molt fàcils. Però, amb l’arribada del barroc, els artistes es van interessar per retratar objectes de poca importància als quals el pintor hi dedicava tanta atenció que semblaven reals. 27
Pintura neoclàssica (1750-1840)
El neoclassicisme. El neoclassicisme es tracta d'un estil similar al del Renaixement. Aspirava a restaurar el gust i les normes del classicisme. Aquest art va mirar d'imitar els estils utilitzats antigament a Grècia i Roma, per la influència dels descobriments arqueològics.
Com una pantalla de cinema. Durant el segle XVIII i XIX apareixen els grans quadres històrics.
Són pintures
enormes, de grans dimensions. Algunes fan més de sis metres de llarg. Us ho imagineu? És com si ens trobéssim davant d'una pantalla de cinema.
Els gestos comuniquen. Si la pintura sembla una gran pantalla, els personatges es converteixen en actors amb gestos exagerats. Atès que les pintures no tenen so com les pel·lícules, els sentiments no s'expressen a través de la veu, sinó a través dels gestos. Però perquè s'entenguin clarament s'han d'exagerar.
Sense pinzellades. Comparem aquests dos cascos, el primer pintat amb estil barroc i el segon amb estil neoclàssic. Què creieu que ha canviat? Tot i que el cas d'estil barroc presenta unes pinzellades molt pastoses i marcades, el neoclàssic té un contorn molt lineal i no hi ha rastre de les pinzellades. El volum s'aconsegueix en passar suaument d'un color a un altre, amb un moldejat suau i d'un acabat polit i homogeni.
28
Visca el dibuix a llapis! En l'època neoclàssica, el color passa a un segon pla i el dibuix adquireix molta importància. El llapis que utilitzeu normalment per dibuixar es va popularitzar en aquesta època.
Els va agradar perquè buscaven un instrument de dibuix que
proporcionava una línia definida i fàcil d'esborrar.
L'estètica neoclàssica
menyspreava l'ombrejat i valorava el dibuix de la línia.
Retrats de família. Un dels millors dibuixants de l'època va ser Jean-Auguste Ingres. Els seus dibuixos acomplien una funció semblant a la de les fotografies de família actuals, amb retrats de parelles, nuvis, senyores, famílies, els nens de la casa, grups, etc. Tingueu en compte que en aquesta època la gent encara no tenia la càmera fotogràfica.
Difuminat. L'obsessió dels dibuixants era aconseguir una superfície suau, sense traços, com si dibuixessin estàtues de marbre. Per aconseguir-ho feien difuminats, que consistien a fregar les ombres am la punta dels dits. L'ombrejat difuminat tenia molt d'èxit perquè recordava la textura envellutada dels marbres de les escultures antigues.
29
Romaticisme (1880-1820)
Per què diem que un artista és romàntic? Si un pintor és romàntic no vol dir que li agradi escoltar cançons d’amor, dibuixar cors i sopar amb noies a la llum de la lluna. L’artista romàntic representa els paisatges que l’emocionen: li agraden els dies tempestuosos, el mar embravit i la foscor de la nit. És peesimista, viu obsessionat amb la idea de la mort, creu en els fantasmes, i li agrada pintar amb taques de color gruixudes.
Què rebutjaven? La pintura romànica va rebutjar les convencions neoclàssiques, les va deixar de banda i va inspirar-se amb els valors de la pintura barroca.
Quines són les seves característiques principals? Recuperen la força suggestiva del color en detremiment del dibuix neoclàssic i de l’excessiva definició de les formes.
També fan ressucitar les llums vibrants i el
moviment, que contrasten amb les figures quietes, verticals o assegudes, del neoclassicisme. Li agrada el paisatge: les montanyes, el mar amb onades furioses, el cel amb núvols elèctrics… Volien mostrar uns estats d’ànim existents entre el cel i la terra i l’home que l’habita.
Autor: Eugène Delacroix. La barca de Dante.
30
Dels núvols sorgeixen formes. El gran pintor John Constable aconsellava a l’artista que no dibuixés els núvols amb detall, sinó amb taques i pinzellades poc acabades.
En un grup de taques
desordenades hom pot imaginar formes accidentals que apareixen per casualitat: éssers fantàstics, una cara, un animal…
Autor: John Constable. La badia de Weymouth.
Un món nou. Els temes de les revolucions polítiques o dels desatres, que indiquen un enfrontament fatalista amb la natura, defineixen la posició dels pintors en la construcció d’un món nou.
Autor: Eugène Delacroix. Llibertat guiant al Poble.
31
Impressionisme
(1874-1886)
Per què es diu impressionisme? És un moviment pictòric que sorgeix a França a finals dels segle XIX. Aquest nom ve d’una pintura que va fer Claude Monet l’any 1872 amb el títol Impressió al capvespre. Un crític, a tall d’insult, els va començar a anomenar “impressionistes”, i d’aquesta manera va ser com el terme “impressionisme” va passar a ser el nom del grup format per Manet, Degas, Monet, Renoir, Morisot, Pissaro y Sisley.
El paisatge com a tema principal. El paisatge és el tema principal dels impressionistes, ja que ofereix el contacte directe amb la naturalesa, la trobada amb els efectes de llum. I dins el paisatge prefereixen la representació de l’aigua, la neu o el gel. L’aparició de figures és menys freqüent, però si n’apareixen estan envoltades del paisatge. Pintura a l’aire lliure. Els pintors impressionistes van decidir anar a pintar a l’aire lliure, cosa que gairebé ningú feia abans. D’aquesta manera podien estar a prop del que pintaven i podien veure una manera més directa els efectes de la llum sobre les coses. Així el pintor sortia al camp amb el seu cavallet a la recerca de colors i de la llum fugissera. 32
L’invent de l’oli en tub. Que l’artista surti a pintar a l’aire lliure comporta un invent revolucionari: els colors preparats dins dels tubs, ja que l’artista no podia endur-se a sobre els nombrosos flascons de pigment que pesaven molt i podien trencar-se.
Captar la llum. La llum forta de l’estiu desdibuixa els contorns dels vaixells i de les cases, i crea magnífics reflexos de l’aigua, de manera que representa d’una manera perfecta el moviment. Al pintor tant se li’n donen els detalls: el que vol és captar solament la llum. Per tant, es concentra en els efectes que produeix la llum natural sobre els objectes i no pas en la representació exacta de les seves formes, perquè la llum tendeix a difuminar els contorns.
Veure colors on no hi són. Els pintors impressionistes eren coloristes. Això significa que tendien a intensificar els colors reals, fins i tot a inventar-ne de nous amb l’objectiu d‘aconseguir una pintura més lluminosa i bonica.
Amor per la pinzellada. Els impressionistes van eliminar els detalls minuciosos i tan sols van suggerir les formes; per això empraven els colors primaris (blau, vermell i groc) i els complementaris (ataronjats, verd i violeta). Van aconseguir oferir una il·lusió de la realitat aplicant directament damunt de la tela pinzellades de color curtes, pastoses i una a sobre de l’altra. La pintura realitzada no podia ser massa elaborada, ni les formes massa definides.
Puntillisme Tècnica que consisteix en la utilització d’uns puntets de colors purs per tal de compondre una pintura. Observada des de la distància, els punts es fonen i creen un efecte emboirat. Georges Seurat va ser el primer artista que va emprar aquesta tècnica, que ell anomenava divisionisme.
33
Postimpressionisme (1880-1890)
D’on prove aquest nom? El terme “postimpressionisme” s’aplica als estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX, que apareixen després de l’impressionisme. Roger Fry, un crític britànic, en 1910, va inventar aquest nom quan es va fer a Londres una exposició de pintures de Paul Cézanne, Paul Gauguin i Vicent Van Gogh. Aquests són els artistes més representatius i les seves obres es caracteritzen per l’ús expressiu del color i de les seves formes més exagerades.
Senyora Cézanne en blanc.
Iris.
El cavall blanc.
Característiques generals del moviment. Els postimpressionistes van continuar utlitzant colors vius, una aplicació comptacta de la pintura, pinzellades distingibles i temes de la vida real, però van intentar dur més emoció i expressió a la seva pintura. Encara que sovint exposaven junts, no es tractava d’un moviment cohesionat. 34
Característiques de cada pintor
-
Paul Cézanne: El gust purament estètic; i la concepció del quadre a força de cossos rigorosament geomètrics.
-
Vicent Van Gogh: Utilització de colors purs amb gran càrrega emotiva; i creacions imaginatives a força de pinzellades cursives que intenten expressar l’angoixa i el desconsol interior.
-
Paul Gauguin: Interès per l’exòtic; i la creació de composicions simplificades i estàtiques, buscant l’harmonia de les masses cromàtiques tancades.
La influència d’aquests artistes en moviments posteriors. Cézanne va influir al cubisme, Van Gogh a l’expressionisme i Gauguin al fauvisme.
Les feres. El fauvisme és un moviment pictòric que va sorgir a París. “Fauve” vol dir fera en francès. Un crític d’art els va batejar amb aquest nom perquè pintaven amb colors tan cridaners que espantaven els visitants de les exposicions.
Autor: André Derain. El pont de Charing Cross.
Autor: Henry Matisse. L’habitació vermella.
Simplificació del color. Els pintors fauvistes com Derain van refusar la paleta de tons naturalistes del barroc, o la pinzellada impressionista, a favor dels colors vius i alegres. Pensaven que a través dels colors podien expressar sentiments. 35
Cubisme
(1908-1914)
Per què s’anomena cubisme? El nom prové d’una pintura de Georges Braque que representava un grup de cases quadrades construïdes com si fossin cubs. Això va cridar l’atenció i des d’aleshores la gent va començar a anomenar aquests pintors “cubistes”.
La importància de les formes geomètriques. Els cubistes estaven molt interessats a pintar combinant formes geomètriques. Els cubistes creien que la geometria era la base de qualsevol representació. Tots els objectes poden simplificar-se a partir d’una forma geomètrica simple.
36
Què pensaven els cubistes? El cubisme van refutar la idea que l’art havia de copiar el que s’observava des d’un únic punt de vista. Les pintures i els collages cubistes consten de formes geomètriques com ara cubs, cilindres i cons.
Autor: Pablo Picasso. La dona asseguda.
Destrucció en trossets petits. L’artista destrueix el model real en petits trossets de triangles, quadrats, rombes i trapezis.
Són formes geomètriques. D'aquesta manera és més fàcil distingir els
personatges.
37
Futurisme
(1909-1920)
Per què es deien futuristes? Aquest nom no té res a veure amb les històries de ciència ficció. Van adaptar aquest nom perquè rebutjaven l’art antic i perquè creien en el futur, el món modern i la tecnologia com a font d’inspiració per a l’art. Per aquest motiu els seus temes favorits van ser els carrers de les ciutats modernes, les fàbriques, les màquines i la velocitat dels mitjans de transport. En definitiva, pintaven la vida de les ciutats del segle XX.
La fotografia els va donar la idea. Els futuristes s’adonaren que passava una cosa estranya en una fotografia d’exposició, que eren les que feien les càmeres antigues: havies d’estar-te quiet durant uns quants segons. Van veure que si un personatge o un objecte es movien sortien borrosos i podien arribar a aparèixer en diversos llocs al mateix temps.
Interessats pels moviments. Els interessaven sobretot els aspectes òptics del moviment, és a dir, tots aquells efectes que enganyaven la vista i podien fer creure que alguna cosa es movia. Es tracta d’una pintura que vol enganyar l’ull amb pinzellades i vibracions de color. Per explicar que els personatges representats caminen de pressa converteix les quatre potes d'un animal en vint o les dues cames d'una persona, també en vint. També es van interessar per la descomposició de la llum.
Autor: Giacomo Balla. Passeig d’un gos lligat.
38
Diverses maneres d'explicar el moviment:
Imatge congelada: Potser és el recurs més antic. Es tracta de dibuixar la figura amb una postura forçada per la velocitat que ens permet deduir que està corrent (A).
Desenfocament: Gràcies a la fotografia sabem que si desenfoquem el corredor aconseguim l'efecte de la velocitat, i la velocitat impedeix que puguem distingir bé el contorn de la figura (B).
Dibuix arremolinat: Procedeix del llenguatge del còmic i els dibuixos animats. En aquest cas les cames es converteixen en aspes d'un molí que gira a una velocitat tan gran que les fa desaparèixer (C).
Deformació dinàmica: Per suggerir un personatge que estigui en moviment es pot deformar el dibuix per fer més eficaç l'expressió de rapidesa (D).
Línies cinètiques:Prové del còmic. Es representen les línies cinètiques (horitzontals) que se situen darrere el personatge per expressar la direcció en què corre (E).
Imatge simultània:
Hem deixat per al final la tècnica futurista: representar
nombroses cames que es poden veure superposades alhora (F).
39
Surrealisme
(1924-1945)
Quan va començar el surrealisme? El surrealisme va començar l'any 1924 a París.
Al principi era un moviment
d'escriptors, però de seguida va ser adoptat en tot l'àmbit de les arts plàstiques, fins i tot en el cinema i el teatre. Certament, la seva durada ver ser molt extensa: des de 1924 fins al final de la Segona Guerra Mundial.
Què volien plasmar en les seves obres? Els surrealistes sentien fascinació pels somnis i els processos subconscients de la ment humana.
Les seves imatges estranyes, però molt detallades, provoquen
sensacions insospitades en els observadors.
Imatges dels somnis. Pren com inspiració experiències passades, malsons, els records infantils, i després els reagrupa en pintures sorprenents que barregen la realitat i la fantasia.
40
Imatges equívoques. La creació d'imatges equívoques és un constant, de manera que una mateixa cosa pot entendre's de diverses maneres. Per exemple, un núvol pot semblar el cap d'un animal, un sofà els llavis d'una dona o uns arbres poden ser uns elefants.
Imatges amb doble lectura. Els surrealistes van jugar bastant amb les imatges que tenien una doble lectura com si es tractés d'un joc visual, una trampa on l'espectador ha de descobrir la il·lusió.
Art casual. Els pintors surrealistes van intentar una sèrie de mètodes i tècniques artístiques nous per evitar que la raó i el sentit comú guiessin l’obra. Així que van buscar la manera de dibuixar o pintar per casualitat, sense saber-ne el resultat: el grattage, el forttage, la calcomania, l’objecte trobat, el cadaver exquisit... Els surrealistes van anomenar amb aquest nom curiós un dibuix creat per diversos artistes, sense veure el que l’artista anterior havia fet, ja que es passaven el paper doblegat. 41
Expressionisme abstracte
(1945-1960)
La pintura abstracta representa alguna cosa? És inútil tractar de trobar un motiu que es pugui reconèixer en la pintura que no representa res. L'art abstracte neix amb aquesta intenció: negar la representació de la realitat, és a dir, pintura sense cap tipus de missatge paisatgístic o retratista, l'únic important és el color, la llum, la textura i la construcció de les formes amb pinzellades. Van crear noves tècniques: tècnica de la rajada i la de la pintura d’acció. “No m'agrada aquesta pintura perquè no l'entenc”. Molts cops sentireu els adults dir això quan estiguin
al
davant
d'una
Aleshores el podeu dir:
pintura
abstracta.
-És que no s'ha
d'entendre res, no és res figuratiu-. N'hi ha prou amb veure els colors i saber si t'agrada la combinació de formes. És com si vas a comprar roba i no te la quedes perquè no entens el significat d'un estampat o els colors d'un vestit. El disseny d'una peça de roba simplement reuneix una combinació de formes i colors que si t'agrada la compres, i si no t'agrada la deixes, però mai pretens entendre-la.
Estem envoltats d'art abstracte. Encara que no us ho cregueu, el món que ens envolta està ple de representacions abstractes que decoren la nostra vida, i que no volen representar res, però afegeixen un disseny divertit i una nota de color al nostre entorn: unes rajoles, els papers de regal, collarets...
42
La primera pintura abstracta. Va ser Vasilij Kandinskij (1886-1944), un pintor rus, que va pintar l'any 1910 la seva primera aquarel·la abstracta; no feia cap referència als objectes del món físic i s'inspirava en el llenguatge musical.
Una nova manera de pintar. Van crear noves tècniques pictòriques que van anomenar tècnica de la rajada i pintura en acció.
Cosa de nens. Segurament alguna vegada haureu fet una pintura abstracta d'un estil semblant. Us recordeu de quan éreu molt petits? Les pintures abstractes recorden la simplicitat i espontaneïtat dels dibuixos infantils, que el nen traça quan és molt petit, quan encara no ha après a formar imatges, i només li interessen els efectes que produeix la pintura pura, els jocs de formes i colors.
Expressió de sentiments. En veure una pintura de Pollock, quina sensació us produeix: soroll, moviment, tranquil·litat o somni? Sens dubte les dues primeres, oi? Per tant, si una pintura abstracta no representa res, com s'ha d'entendre i valorar? Doncs únicament des d'un plantejament emocional, és a dir, només a partir del sentiment que ens transmet.
Relaciona pintures. Vegem si això és cert, Sí la pintura abstracta és capaç d'expressar sentiments, agrupa aquests tres sentiments (violència, silenci i felicitat) amb cadascuna d'aquestes pintures.
43
Pop-Art
(1950-1960)
Què és el Pop-Art? El pop-art (art popular en anglès) és un moviment artístic nascut als EUA. Aquests artistes s’inspiraven en els colors i l’energia de la nova cultura popular del menjar ràpid, els cotxes veloços, la televisió en color, la moda, les pel·lícules, les estrelles de cinema i la música pop. És a dir, recupera els objectes més vulgars de la vida quotidiana i dels mitjans de comunicació de masses. Posà en evidència la societat de consum i la manipulació ideològica a què són sotmeses les masses.
Quina era la seva lluita? Els artistes lluitaven contra la idea que les obres d’art havien de ser peces úniques i fetes a mà. Una de les tècniques favorites era la serigrafia, que permetia fer diverses impressions de l’obra, imitant la producció en cadena dels bons de consum.
Autor: Andy Warhol. Marilyn Monroe.
44
Els artistes ja no fan servir solament els pinzells. A partir de la segona meitat del segle XX molts artistes comencen a utilitzar la fotografia, la serigrafia i altres tècniques de reproducció. Per ser un bon artista no fa falta pintar amb pinzells, sinó que es dona més importància a tenir bones idees, saber crear imatges impactants, que no pas tenir una gran habilitat per pintar.
Autor: Roy Lichtenstein. En el cotxe.
Autor: Tom Wesselmann. Electrodomèstics.
45
Op-Art o “art òptic”
(1960-1970)
Per què s’anomena Op-Art? És una representació abstracta, és a dir, no representa la realitat tal com és. És construeix amb figures geomètriques, i explora les possibilitats de la llum i del color, per produir efectes òptics que semblen moure’s (de tipus dinàmics). Juguem amb l’engany? És evident que la il·lusió òptica és un engany. Els pintors Op-Art tenien un interès especial per mirar de confondre tothom que mirés les seves pintures.
Els quadres borratxos... de Victor Vasarely. Els tres quadrats són perfectes. Si sembla que s’inclinin és per l’efecte de les trames de línies dels fons.
Línies que s’inclinen... Vosaltres diríeu que les línies horitzontals d’aquesta imatge són paral·leles? Comproveu-ho amb un regle de plàstic.
46
Coses que semblen una cosa, però que no ho són... Vasarely pintava moltes pintures que semblaven una cosa diferent del que representaven realment, per exemple, mireu aquest gràfic: Sembla un espiral, oi? Doncs no, són cercles, l’un dins de l’altre.
Punts negres que apareixen i desapareixen... Si fixeu la vostra mirada sobre qualsevol punt blanc veureu aparèixer punts grisos en els punts del voltant. Si mireu de capturar els punts grisos amb la mirada, aquests desapareixen.
Compte que això és mou! La il·lusió òptica pot arribar a confondre’ns de tal manera que pot fer que veiem que una cosa es mogui quan està completament immòbil. Per exemple, mireu aquest dibuix: Les rodes es mouen. Tot i que sabem que el moviment no és real.
47
Moviment artístic Art rupestre
Autors pictòrics Desconegut Desconegut Desconegut
Quadres Cova de Lascaux (França) Cova de Chauvet (França) Coves d’Altamira (Espanya)
Pintura grecoromana
Desconegut Desconegut
El sacrifici d’Ixió (Pompeia, Itàlia) Bodas aldobrandinas (Roma, Italia)
Pintura romànica
Desconegut Desconegut Desconegut
Sant Climent i Sant Miquel de Taüll (Catalunya) Frontal de Santa Maria d’Avià (Catalunya) Esglèsia de San Baudelio de Sòria (Espanya)
Pintura gòtica
Giotto di Bondone Duccio di Buoninsegna Simone Martini
La crucifixió La Madona Rucellai Guidoriccio de Fogliano
Renaixentisme
Leonardo da Vinci Botticelli El Bosco Giuseppe Arcimboldo Miquel Àngel Rafael Carlo Crivelli
Mona Lisa / L'últim sopar /La Verge de les roques El naixement de Venus / La calumnia Jardí de les delícies / Monstre amb cap d’ocell La Primavera La creació d’Adam / El judici final L’escola d’Atenes / El Parnas L’anunciació amb Sant Emidi
Pintura manierista
El Greco Berthe Morisot William Scrots Hans Holbein
La Trinitat / El caballer amb la mà al pit El bressol Retrat del príncep Eduard VI / Parmigiano Els ambaixadors / El rei Enric VIII
Pintura barroca
Peter Paulus Rubens Caravaggio Artemisia Gentileschi Francisco de Goya Bartolomé Murillo Rembrandt Diego de Velázquez Johannes Vermeer Francisco de Zurbarán
Les tres Gràcies / Lluita de Sant Jordi Baco / La decapitación de San Juan Bautista Judit i Holofernes / Una Verge amb el Nen Fusilamientos del 3 de mayo / Família de Carlos III Dos mujeres en la ventana Ronda de nit / La lecció d’anatomia Las Meninas / El triumfo de Baco Muchacha con el pendiente de perla San Hugo en el refectorio / Plat de poncems
Pintura neoclàssica
Jacques-Louis David Jean-Auguste Ingres
El jurament dels Horacis / La mort de Marat La gran Odalisca / Retrats a llapis
Romanticisme
John Constable Eugène Delacroix Camille Corot Mariano Fortuny
La badia de Weymouth / El carro de heno Llibertat guiant al poble / La barca de Dante Dama de blau La vicaria / La batalla de Tetuan 48
Moviment artístic Impressionisme
Autors pictòrics Claude Monet Auguste Renoir Édouard Manet Joaquin Sorolla
Quadres Regates a Argenteuil/ Impressió al capvespre Moulin de la Galette / El gronxador Un bar en el Folies Bergère / El ferrocarril Passeig a la vora del mar / Nens a la platja
Postimpressionisme
Paul Gauguin Vicent Van Gogh Georges Seurat André Derain Paul Cézanne Ramon Casas Henri Matisse
Passatemps / El cavall blanc L’habitació / Lliris / Els gira-sols Estudi per a Le Chahut / Un diumenge a l’illa Jatte El pont de Charing Cross Els jugadors de cartes / Senyora Cézanne La càrrega / El garrot vil L’habitació vermella / La brusa romana
Cubisme
Georges Braque Pablo Picasso John Piper Juan Gris
Naturaleza muerta con naipes Retrat de dona / Les Menines / Guernica / Dona Formas de Dark Blue Arlequín y guitarra
Futurisme
Giacomo Balla Umberto Boccioni Carlo Carra
Passeig d’un gos lligat / Estudi de llum. Dinamismo en la cabeza de un hombre El manifesto intervencionista
Surrealisme
Frida Khalo Joan Miró Salvador Dalí Max Ernst Marc Changall René Magritte
El marxisme sanarà els malalts / Autorretrat Dona, ocell i estel / Carnaval Les temptacions de Sant Antoni / Metamorfosi Bosc d’espines de peix / La núvia del vent Yo y el pueblo Ceci n’est pas une pipe
Expressionisme Abs.
Wassily Kandinsky Jackson Pollok Mark Rothko Antoni Tàpies Edvard Munch Willem de Kooning
Primera aquarel·la abstracta / Amarillo y rojo Forma lliure Vermell, blanc i marró Cartolina en forma de T / Les quatre cròniques El crit / Madonna Woman I / Woman II / Woman III
Op-Art
Víctor Vasarely
Esfera de quadrats
Pop-Art
Andy Warhol Tom Wesselman Roy Lichtenstein
Marilyn Monroe / Retrat de Maurice Electrodomèstics Woman in bath / En el cotxe
Altres
Gustav Klimt Fernando Botero
El petó / Judith Medellin / El baño
49
Fitxa d’anàlisi d’una obra pictòrica
1) Fitxa tècnica Nom de l’obra: Autor: Estil: (Romànica, gòtica, renaixentista...) Cronologia: (Datació) Tècnica i suport: (Pintura al tremp, a l’oli, aquarel·la...) Localització: (Lloc on està exposat actualment) Dimensions: (Mides)
2) Context històric i artístic Època: (Fets històrics i culturals més rellevants) Estil: (Característiques generals que presenta aquest estil) Autor: (Biografia, trajectòria artística i obres)
3) Anàlisi formal Descripció: (Figurativa o no figurativa. Breu resum del que es pot veure) Elements plàstics:
- La línia o el dibuix: Predomini del dibuix o del color; formes molt definides o poca definició o sols insinuades. Pinzellada: precisa,solta, ampla, realitzades amb rapidesa, gruixuda...
- El color: Freds o càlids, gamma cromàtica harmònica o contrastada, colors realistes o autonomia del color respecte a la forma. Colors purs (sense clarobscur). Colors lluminosos o apagats, austeritat cromàtica...
- La llum: Real, irreal o simbòlica, focus lumínic dins o fora del quadre, llum freda sense atmosfera, càlida, creadora d’atmosfera... Funció: ressaltar el volum; aconseguir perspectiva; valors expressius... Sense llum(colors plans).
50
Composició: Simètrica o asimètrica, oberta o tancada. Línies que predominen: rectes, corbes, horitzontals, verticals, diagonals... Posició de la línia de l’horitzó: alta o baixa. Representació de l’espai: Perspectiva cònica o geomètrica o aèria, pel color, la llum o la superposició de formes. Hi ha agrupacions? Estan equilibrades?...
Ritme: (Estàtic, lent, dinàmic o ràpid) Temps: Captació d’un moment instantani (referencial, anecdòtic o quotidià) o voluntat d’eternitat (intemporal).
4) Interpretació Temàtica i iconografia: (Significat èxplicit. Què hi apareix representat?)
-
Tema: (Religiós, mitològic, històric, retrat i autoretrat, paisatge, marina, bodegó, escena de gènere, nu, composició...) Fonts del tema: (En què s’ha inspirat, d’on ha tret la idea: llibre, relat, esdeveniment...)
-
Explicació: (Explicació detallada del que s’hi representa al quadre)
Significació: (Significat profund o implícit. Què vol transmetre o comunicar?)
Funció: (Intencionalitat. Per què s’ha realitzat aquesta obra: Propagandística, estètica...)
5) Opinió personal
51
Bibliografia
Art. Parramón Edicions, S.A. Barcelona, 2007. Educació Visual i plàstica. Grup promotor Santillana. Barcelona, 1998. Las vidas de los grandes artistas. Ediciones Siruela, S.A. Madrid, 2008. Escàndol al museu. Art Blume, S.L. Barcelona, 2004 Dieciseis pintores muy, muy importantes. Grup Editorial Bruño, S.L. Madrid, 2010. Petita Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. Barcelona, 2000.
Internet www.culturageneral.net/pintura www.blocs.xtec.cat/l'art www.xtec.cat.guia d'història de l'art per a l'ESO. Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure: l'art pictòric. www.google.es/imatges de quadres
52