Michael Lawton. Cangeles by Fundació Arranz-Bravo

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

MICHAEL LAWTON. CANGELES

Núria Marín i Martínez

Del 15 de setembre al 20 de novembre de 2022

Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Laura García Manota Jorge García Muñoz Miquel Gelabert Ponsdomenech Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito Secretari

David Quirós Brito

Comissariat

Albert Mercadé Coordinació

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

MICHAEL LAWTON CANGELES

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo

Director artístic

Albert Mercadé

Textos

Coordinació administrativa

Albert Mercadé Michael Lawton

Rosa Inglés

Correcció i traduccions

Alan William Moore Glòria Trias Monforte Fotografies

David Ortiz Juan Disseny

Estudi NaA Maquetació

@Mandaruixa Design Impressió

Actual is Design, imprès a Agpograf Amb el suport de: Dipòsit Legal: B 21901-2020 ISBN: 978-84-09-08269-8

Setembre 2022

Fundació Arranz-Bravo

Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

Projecte co-produït per:

10 slivers of Cangeles 1.

10.

Even when I visited her here six years ago the city wasn’t as rich, or there were still areas that hadn’t yet been bought or requisitioned by PROGR. Plots of empty land by the port, hidden behind generations of crumbling walls laid upon crumbling walls.

I thought of home a lot. There was a wedding we couldn’t go to back in Onwardston, we imagined throwing confetti, it falling like leaves and collecting at our feet, floating in puddles, mixing with the foliage and flotsam of the rainy city. A happy day, of hugs and handshakes and celebration.

I dreamed I was in a forest, a fairy-tale wood of lost children. The dream shifted and the forest became a Guatllana plantation. I felt these plants, which in my dream were tall and tottering like sunflowers, lean toward me and I started running. I ran and ran, crashing through them, lost, before pitching off an edge I didn’t see, waking up sweating as my body was in freefall.

She joined me on one of my aimless rides through the city, riding the bike I’d built for her. We pedalled slowly, enjoying a day spent together, looking at the houses. We saw more than one big barn-like building that upon which the fern was fierce, growing like an attack upon it. It looked beautiful and atmospheric and sinister. I would’ve thought them abandoned, were it not for the network wires routed into the building amidst the vociferous Guatllana.

“How’s the bike?”

PROGR released news that a laboratory built up against one of the underground rivers had flooded in a suspected act of sabotage. I watched the breaking news in the corner of a bar, a reporter standing in front of the gates that led down to the underground building. I imagined it as in a film, a disaster movie. That moment when the glass swells, bulges under the pressure, the hairline crack appears, the sensual creak and whoosh, the water fills the space.

“I love it!”

2. Plots that had been bought up and where now Guatllana was grown in vast greenhouses, green in vast growhouses. And wherever there was land to be bought it was bought.

3. I volunteered at an organisation called the Map Makers. I took the job after she suggested I work there. They were friends and exes of hers and she used to do the same. The city was so sprawling and complex since the Guatllana revolution in 92 that the Map Makers was set up to assist those migrants, arriving with what was known colloquially as ‘green blindness’, to navigate the city. The Map Makers was also a bit of a party place, hosting events since its inception. These nights were also called Green Blindness.

5. I spent a lot of time in libraries, killing time between the English classes I taught. There was a large library in each of the ten districts. In Sec district the library was shared with Cangeles law school. I don’t know if this was the reason, but it had a more austere, institutional appearance than other libraries I had been in.

6. I went on bike rides alongside the rivers that had been diverted underground as the city was remodelled. I rode along echoing graffiti-covered tunnels as the river hummed, swelled and slapped in the background. At some point on one ride my phone fell out of my pocket, and I watched helplessly as it skittered its way toward the river edge. It stopped before it fell in, but the screen was smashed into a jagged diamond pattern. Though the phone continued to work, my connection to the network, and therefore the Guatllana, was weaker.

9. She and I talked about leaving, we weren’t sure we wanted to stay. I thought of home, of climbing disused quarries that my dad had climbed 30 years earlier.

I supposed that as long as she and I were happy here in Cangeles then I would stay, and as I thought that I also thought that this meant that I had a responsibility to try and understand the city. But also, to try and protect it, or at least to protect whatever it was that I liked about living there. I had heard that the city and Guatllana were intimately and inextricably linked, but I realised that it didn’t stop with the Guatllana. Everything within the city contained the city within it, the city was everywhere, and everything in it contained the beginning, the moment of its genesis within it, and everything too contained the ending, the moment at which the city ended was within everything and the Guatllana was inside there too, growing alongside us, ending when we did.

Les noces Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

L'institut Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

El graner Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

El vestit de revolta Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

El bosc Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

L'hivernacle Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

El mapa Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

El mur Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

La pedrera Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

La inundació Oli sobre tela, 180 x 200 cm. 2019-20

Entrevista a Michael Lawton Per Albert Mercadé

AM Com va néixer Cangeles? ML El projecte va començar amb una beca d’Hangar per fer deu quadres de gran format i una novel·la. Per mi sempre ha estat una lluita interior decidirme entre la pintura i la literatura. Són dues pràctiques que normalment tinc separades al meu cervell. A Cangeles, el repte va ser fer les dues coses alhora. Volia veure com pintura i literatura es contaminaven, sense que s’il·lustressin mútuament. AM Va ser la teva primera vegada? ML Havia treballat una cosa semblant en l’edició de Morta Della, que surt de la meva recerca doctoral. Allà vaig escriure textos per a obres de l’art romànic del MNAC, juntament amb una sèrie de dibuixos també inspirats en les pintures medievals. AM Com va ser el procés de treball a Cangeles? ML Vaig escriure deu o dotze capítols del llibre per començar. Després vaig fer els quadres. I va ser un problema. No vaig poder fer-ho com jo volia. Vaig haver de parar d’escriure per posar-me a pintar, perquè les pintures demanaven massa energia per part meva. Va ser esgotador. Així que, quan vaig acabar el procés pictòric, vaig acabar d’escriure la novel·la. AM Quines diferències mentals i corporals trobes entre la pràctica pictòrica i la literària? ML Pintar és com ballar, perquè estic amb el meu cos fent alguna cosa aquí i ara. Estic viu fent alguna cosa en aquest moment. L’escriptura és una reflexió sobre alguna cosa: una ciutat, la meva vida. Quan pinto, visc la ciutat aquí i ara. Quan escric, vaig prenent notes, que funcionen

com pintures en el sentit que poden invocar un moment de manera instantània com ho fa un quadre (en lloc d’evolucionar amb el temps, com ho fa una història). AM La teva escriptura és reflexiva; la teva pintura, més instintiva… on es troben? ML Escriure és revelar, pintar es amagar. Quan escric, revelo el que havia pensat o visualitzat, és com anar traient les capes d’una ceba. Però quan pinto, no trec capes de la ceba, més aviat la començo a tapar amb altres coses, i no sé com serà al final. D’altra banda, la meva escriptura sempre és molt visual. No soc novel·lista, soc un pintor que escriu. I quan pinto, no començo mai amb una idea específica. La narrativa va apareixent fins que la identifico amb algun fragment de la meva narració escrita. AM Cangeles em transporta a un món tarkovskià, col·lapsat per la civilització, on sobreviu a la natura desbordada el pensament, l’art o la poesia. Què hi ha més enllà del que és visual, al teu treball? ML Crec que sí que hi ha alguna cosa. Hi ha espais liminars entre el que és pictòric i el que és visual, entre el que és artificial i el que és natural. Els humans som natura, no n’estem separats. També m’agraden els suburbis de les ciutats, allà on comencen i acaben moltes coses. La narració em serveix per reflexionar sobre temes que no em permet la pintura, com el capitalisme de la vigilància en el temps de les xarxes socials. L’escriptor Simon O’Sullivan va dir en un assaig sobre Deleuze i Guattari: “Almost as if such art is a fragment of a future world projected backwards in order to call that world into being.” (‘Com si l’art fos un fragment d’un món futur projectat cap endarrere per cridar aquest món a l’existència.’) La majoria de ciència-ficció és distòpica, jo soc un utòpic, i m’agrada la narració utòpica, per pensar en un món millor. I el meu llibre té un final feliç.

AM A la teva obra hi ha tragèdia, però també celebració, un cert vitalisme pictòric. Té relació amb el moment en què vivim? ML Jo vull pintar el reflex del món que em rodeja. Vull pintar el món contemporani, el del plàstic i de les pantalles. Hi ha d’haver un moment d’acceptació del món en què vivim, i la meva pintura és el reflex d’això. Em pregunto: som aquí, i ara, què? AM Com veus tu la pintura en el context de l’art contemporani? ML Si vols fer art, per mi la pintura és el que tens més a mà. Però si vols singularitzar-te en el context artístic, és la disciplina més difícil, perquè competeixes amb segles d'història i amb milers de pintors. Has de trobar l'espai per a la teva obra. Quan acabes una pintura, t'has de preguntar: això mereix existir en aquest context?

10 estelles de Cangeles 1. Fins i tot quan la vaig visitar aquí fa sis anys, la ciutat no era tan rica, o encara hi havia zones que no havien estat comprades o requisades per PROGR. Parcel·les buides al costat del port, ocultes darrere de generacions de murs ensorrats col·locats sobre murs ensorrats. 2. Parcel·les que havien estat comprades i on ara es cultivava Guatllana verda en vastos hivernacles. I allà on hi havia terreny per comprar, es comprava. 3. Em vaig oferir com a voluntari en una organització anomenada “Map Makers”. Vaig acceptar la feina després que ella em suggerís treballar-hi. Eren amigues i exparelles seves, i ella acostumava a fer el mateix. La ciutat era tan extensa i complexa des de la revolució Guatllana del 92 que es va crear Map Makers per ajudar els immigrants — que arribaven amb el que es coneixia col·loquialment com a “ceguesa verda”— a orientar-se a la ciutat. El Map Makers era també com un lloc de festa, on s’hi celebraven esdeveniments des de la seva creació. Aquestes nits també s’anomenaven Ceguesa Verda. 4. Pensava molt en casa meva. Hi va haver un casament al qual no vam poder anar, a Onwardston, ens vam imaginar llançant confeti, el confeti caient com fulles i agrupant-se als nostres peus, flotant als bassals, barrejant-se amb el fullatge i els bassals de la ciutat plujosa. Un dia feliç, d’abraçades, encaixades de mà i celebració. 5. Vaig passar molt de temps a les biblioteques, matant el temps entre

les classes d’anglès que impartia. Cada un dels deu districtes tenia una gran biblioteca. Al districte de Sec, la biblioteca era compartida amb la Facultat de Dret de Cangeles. No sé si per aquest motiu, però tenia un aspecte més auster i institucional que altres biblioteques en les quals havia estat.

Es va afegir a mi en un dels meus passejos sense rumb per la ciutat, a sobre de la bicicleta que havia construït per a ella. Vam pedalar a poc a poc, gaudint d’un dia junts, mirant les cases. Vam veure més d’un gran edifici amb forma de graner cobert feroçment amb falguera, que hi creixia a sobre com si l’ataqués. Tenien un aspecte bonic, atmosfèric i sinistre. Hauria cregut que estaven abandonades si no fos pels cables de la xarxa que s’introduïen a l’edifici enmig de la vociferant Guatllana.

Vaig passejar en bicicleta al llarg dels rius que havien estat desviats sota terra en remodelar la ciutat. Vaig recórrer pedalant els túnels coberts de grafits mentre sentia de fons el rumor, el flux de l’aigua i els esquitxos del riu. En un moment donat d’un dels trajectes, em va caure el telèfon de la butxaca i vaig veure, amb impotència, com relliscava cap a la vora del riu. Es va aturar abans de caure-hi, però la pantalla es va trencar i hi va quedar un estampat de diamant irregular. Tot i que el telèfon encara funcionava, la meva connexió a la xarxa, i per tant a la Guatllana, era més dèbil. 7. Vaig somiar que era en un bosc, un bosc de fades d’infants perduts. El somni va canviar i el bosc es va convertir en una plantació de Guatllana. Vaig sentir que aquestes plantes, que al meu somni eren altes i es balancejaven com gira-sols, s’inclinaven cap a mi, i vaig començar a córrer. Vaig córrer i córrer, xocant-hi a través, perdut, abans de llançar-me per una vora que no havia vist, i em vaig despertar suant mentre el meu cos continuava en caiguda lliure. 8. El PROGR va donar la notícia que un laboratori construït contra un dels rius subterranis s’havia inundat en un presumpte acte de sabotatge. Vaig veure les notícies d’última hora en un racó d’un bar, el reporter era dempeus davant de les portes que baixaven a l’edifici subterrani. Me’l vaig imaginar com en una pel·lícula, una pel·lícula de catàstrofes. Aquell moment en què el vidre es bombeja sotmès a la pressió, apareix una esquerda mil·limètrica, llavors un sensual espetec i txof, l’aigua inunda l’espai.

Ella i jo vam parlar d’anar-nos-en, no vèiem clar quedar-nos. Vaig pensar en casa, pujar escalant a les pedreres en desús que el meu pare havia escalat 30 anys abans. 10.

“Com va la bici?” “M’encanta!” Vaig pensar que, mentre ella i jo fóssim feliços aquí a Cangeles, m’hi quedaria, i mentre pensava això també vaig pensar que això volia dir que tenia la responsabilitat de tractar d’entendre la ciutat. Però també d’intentar protegir-la, o almenys de protegir el que m’agradava de viurehi. Havia sentit que la ciutat i Guatllana estaven íntimament i inextricablement unides, però em vaig adonar que no es limitava a Guatllana. Tot el que hi havia a la ciutat contenia la ciutat al seu interior, la ciutat era a tot arreu, i tot en ella contenia el principi, el moment de la seva gènesi dins d’ella, i tot també contenia el final, el moment en què la ciutat acabava dins de tot i la Guatllana era dins d’ella també, creixent al nostre costat, acabant quan nosaltres també ho fèiem. Michael Lawton

10 astillas de Cangeles 1. Incluso cuando la visité aquí hace seis años, la ciudad no era tan rica, o todavía había zonas que aún no habían sido compradas o requisadas por PROGR. Parcelas vacías junto al puerto, ocultas tras generaciones de muros derruidos colocados sobre muros derruidos. 2. Parcelas que habían sido compradas y donde ahora se cultivaba Guatllana verde en vastos invernaderos. Y allí donde había terreno por comprar, se compraba. 3. Me ofrecí como voluntario en una organización llamada “Map Makers”. Acepté el trabajo después de que ella me sugiriera trabajar allí. Eran amigas y exparejas suyas, y ella solía hacer lo mismo. La ciudad era tan extensa y compleja desde la revolución Guatllana del 92 que se creó Map Makers para ayudar a los inmigrantes —que llegaban con lo que se conocía coloquialmente como “ceguera verde”— a orientarse en la ciudad. El Map Makers era también como un lugar de fiesta, donde se celebraban eventos desde su creación. Estas noches también se llamaban Ceguera Verde. 4. Pensaba mucho en casa. Hubo una boda a la que no pudimos ir en Onwardston, nos imaginamos lanzando confeti, el confeti cayendo como hojas y agrupándose a nuestros pies, flotando en los charcos, mezclándose con el follaje y los charcos de la ciudad lluviosa. Un día feliz, de abrazos, apretones de manos y celebración. 5. Pasé mucho tiempo en las bibliotecas, matando el tiempo entre las clases de inglés que impartía. Cada uno de los

diez distritos tenía una gran biblioteca. En el distrito de Sec, la biblioteca era compartida con la Facultad de Derecho de Cangeles. No sé si por este motivo, pero tenía un aspecto más austero e institucional que otras bibliotecas en las que había estado.

10.

Di paseos en bicicleta a lo largo de los ríos que habían sido desviados bajo tierra al remodelar la ciudad. Recorrí pedaleando los túneles cubiertos de grafitis mientras oía de fondo el zumbido, el flujo de agua y las salpicaduras del río. En un momento dado de uno de los trayectos, se me cayó el teléfono del bolsillo y vi con impotencia cómo se deslizaba hacia el borde del río. Se detuvo antes de caer, pero la pantalla se rompió y le quedó un estampado de diamante irregular. Aunque el teléfono seguía funcionando, mi conexión a la red, y por tanto a la Guatllana, era más débil.

Se unió a mí en uno de mis paseos sin rumbo por la ciudad, montando la bicicleta que había construido para ella. Pedaleamos despacio, disfrutando de un día juntos, mirando las casas. Vimos más de un gran edificio con forma de granero cubierto ferozmente con helecho, que crecía sobre él como si lo atacara. Tenían un aspecto hermoso, atmosférico y siniestro. Habría creído que estaban abandonadas, si no fuera por los cables de la red que se introducían en el edificio en medio de la vociferante Guatllana.

Pensé que, mientras ella y yo fuéramos felices aquí en Cangeles, me quedaría, y mientras pensaba eso también pensé que eso quería decir que tenía la responsabilidad de tratar de entender la ciudad. Pero también de intentar protegerla, o al menos de proteger lo que me gustaba de vivir allí.

Soñé que estaba en un bosque, un bosque de cuento de hadas de niños perdidos. El sueño cambió y el bosque se convirtió en una plantación de Guatllana. Sentí que esas plantas, que en mi sueño eran altas y se tambaleaban como girasoles, se inclinaban hacia mí, y empecé a correr. Corrí y corrí, chocando a través de ellas, perdido, antes de lanzarme por un borde que no había visto, y me desperté sudando mientras mi cuerpo seguía en caída libre. 8. El PROGR dio la noticia de que un laboratorio construido contra uno de los ríos subterráneos se había inundado en un presunto acto de sabotaje. Vi las noticias de última hora en la esquina de un bar, el reportero estaba de pie frente a las puertas que bajaban al edificio subterráneo. Me lo imaginé como en una película, una película de catástrofes. Ese momento en el que el cristal se bombea sometido a la presión, aparece una grieta milimétrica, luego un sensual crujido y chofff, el agua inunda el espacio.

Ella y yo hablamos de irnos, no veíamos claro lo de quedarnos. Pensé en casa, subir escalando a las canteras en desuso que mi padre había escalado 30 años antes.

“¿Qué tal la bici?” “¡Me encanta!”

Había oído que la ciudad y Guatllana estaban íntima e inextricablemente unidas, pero me di cuenta de que no se limitaba a Guatllana. Todo lo que había en la ciudad contenía a la ciudad dentro de sí, la ciudad estaba en todas partes, y todo en ella contenía el principio, el momento de su génesis dentro de ella, y todo también contenía el final, el momento en que la ciudad terminaba estaba dentro de todo y la Guatllana estaba dentro de ella también, creciendo junto a nosotros, terminando cuando nosotros lo hacíamos. Michael Lawton

Entrevista a Michael Lawton Por Albert Mercadé

AM ¿Cómo nació Cangeles? ML El proyecto empezó con una beca de Hangar para hacer diez cuadros de gran formato y una novela. Para mí siempre ha sido una lucha interior decidirme entre la pintura y la literatura. Son dos prácticas que normalmente tengo separadas en mi cerebro. En Cangeles, el reto fue hacer las dos cosas a la vez. Quería ver como pintura y literatura se contaminaban, sin que se ilustrasen mutuamente. AM ¿Fue tu primera vez? ML Algo parecido lo había trabajado en la edición de Morta Della, que sale de mi investigación doctoral. Allí escribí textos para obras del arte románico del MNAC, junto a una serie de dibujos también inspirados en las pinturas medievales. AM ¿Cómo fue el proceso de trabajo en Cangeles? ML Escribí diez o doce capítulos del libro para empezar. Después hice los cuadros. Y fue un problema. No lo pude hacer como yo quería. Tuve que parar de escribir para ponerme a pintar, porque las pinturas pedían demasiada energía de mi parte. Fue agotador. Así que cuando acabé el proceso pictórico, terminé de escribir la novela. AM ¿Qué diferencias mentales y corporales encuentras entre la práctica pictórica y la literaria? ML Pintar es como bailar, porque estoy con mi cuerpo haciendo algo aquí y ahora. Estoy vivo haciendo algo en este momento. La escritura es una reflexión sobre algo: una ciudad, mi vida. Cuando pinto vivo la

ciudad aquí y ahora. Cuando escribo voy tomando notas, que funcionan como cuadros en el sentido de que pueden invocar un momento de forma instantánea como lo hace un cuadro (en lugar de evolucionar con el tiempo como lo hace una historia). AM Tu escritura es reflexiva, tu pintura es más instintiva… ¿dónde se encuentran? ML Escribir es revelar, pintar es esconder. Cuando escribo, revelo lo que había pensado o visualizado, como ir sacando las capas de una cebolla. Pero cuando pinto, no saco capas de la cebolla, más bien la empiezo a tapar con otras cosas, y no sé cómo será al final. Por otro lado, mi escritura siempre es muy visual. No soy novelista, soy un pintor que escribe. Y cuando pinto nunca empiezo con una idea específica. La narrativa va apareciendo hasta que la identifico con algún fragmento de mi narración escrita. AM Cangeles me transporta a un mundo tarkovskiano, colapsado por la civilización, donde sobrevive en la naturaleza desbordada el pensamiento, el arte o la poesía. ¿Qué hay más allá de lo visual en tu trabajo? ML Creo que sí hay algo de esto. Hay espacios liminares entro lo pictórico y lo visual, entre lo artificial y lo natural. Los humanos somos naturaleza, no estamos separados de ella. También me gustan los suburbios de las ciudades, allí donde empiezan y se terminan muchas cosas. La narración me sirve para reflexionar sobre temas que no me permite la pintura, como el capitalismo de la vigilancia en el tiempo de las redes sociales. El escritor Simon O’Sullivan en un ensayo sobre Deleuze y Guattari dijo: “Almost as if such art is a fragment of a future world projected backwards in order to call that world into being.” (‘Como si el arte fuera un fragmento de un mundo futuro proyectado hacia atrás para llamar a ese mundo a la existencia.’) La mayoría de

ciencia ficción es distópica, yo soy un utópico, y me gusta la narración utópica, para pensar en un mundo mejor. Y mi libro tiene un final feliz.

Interview of Michael Lawton By Albert Mercadé

AM En tu obra hay tragedia, pero también celebración, un cierto vitalismo pictórico. ¿Tiene relación con el momento en que vivimos? ML Yo quiero pintar el reflejo del mundo que me rodea. Quiero pintar el mundo contemporáneo, el del plástico y de las pantallas. Hay que haber un momento de aceptación del mundo en que vivimos, y mi pintura es el reflejo de esto. Me pregunto: aquí estamos, y ahora ¿qué? AM ¿Cómo ves tú la pintura en el contexto del arte contemporáneo? ML Si quieres hacer arte, para mí la pintura es lo que tienes más a mano. Pero si quieres singularizarte en el contexto artístico, es la disciplina más difícil porque compites con siglos de historia y con miles de pintores. Tienes que encontrar el espacio para tu obra. Cuando terminas una pintura te tienes que preguntar: ¿esto merece existir en este contexto?

AM How did Cangeles start? ML The project began with a grant from Hangar to create ten large paintings and a novel. I have always struggled to choose between painting and writing. They are two practices that I normally keep separate in my brain. In Cangeles the challenge was to do both at the same time. I wanted to see how the painting and the writing could contaminate each other, without mutually illustrating each other. AM Was that your first experience of the kind? ML I had already done something similar in the edition of Morta Della, which was one of the results of my doctoral research. The project included texts I had written for Romanesque artworks at MNAC and a series of drawings which were also inspired by these paintings. AM What was your work process for Cangeles? ML I started by writing ten or twelve chapters of the book. Then I started the paintings and it was a problem; in the end I couldn’t do it the way I wanted. I had to stop writing in order to paint, because the paintings took too much energy from me. It was exhausting. So, once I had completed the painting process, I then finished writing the novel. AM What mental and physical differences do you find between the practices of painting and writing? ML Painting is like dancing, because I am doing something here, now, with my body. I am alive doing something in the moment. Writing is a medi-

tation on something: a city, my life. When I paint I live the city in the here and now. When I write I start by taking notes, which work like paintings in the sense that they can invoke a moment instantly, just like a painting, rather than evolving over time like a story. AM Your writing is reflective, while your painting is more instinctive. Where do the two meet? ML To write is to reveal, to paint is to conceal. When I write, I reveal what I had been thinking or seeing, like peeling away the layers of an onion. But when I paint, I don’t peel back the layers of the onion, rather, I start to cover it with other things, and I don’t know what it will be like in the end. Having said that, my writing is always very visual. I’m not a novelist, I’m a painter who writes. And when I paint I never start out with a specific idea. The narrative gradually appears until I identify within it some fragment of a narrative. AM Cangeles takes me to a Tarkovskyan world, one where civilisation has collapsed, where thought, art or poetry survives in abundant nature. What is there beyond the visual in your work? ML I think there is some truth in what you say. There are liminal spaces between the pictorial and the visual, between the artificial and the natural. Humans are nature, we are not separated from it. I also like the outskirts of cities, where many things begin and end. I use narrative to meditate on subjects when painting does not let me, such as surveillance capitalism in the time of social media. In an essay on Deleuze and Guattari, Simon O’Sullivan writes: “Almost as if such art is a fragment of a future world projected backwards in order to call that world into being.” Most science fiction is dystopian, but I’m a utopian and I like utopian storytelling, imagining a better world. And my book has a happy ending.

AM There is tragedy in your work, but there is also celebration, a certain pictorial vitalism. Is this related to the moment we are living in now? ML I want to paint the reflection of the world around me. I want to paint the contemporary world, the world of plastic and screens. There needs to be a moment of acceptance of the world we live in, and my painting is a reflection of this. I say to myself: well, here we are, and now what? AM How do you see painting in the context of contemporary art? ML If you want to make art, painting is what you have closest at hand, for me at least. But if you want to stand out in the artistic context, it is the most difficult discipline because you are competing with centuries of history and thousands of painters. You have to find a space for your work. When you finish a painting, you have to ask yourself: does this deserve to exist in this context?