Entre l’ordre i el caos: una nova cal·ligrafia

Marta Llorente

«A cada ànima, li pertany un altre món: per a cada ànima tota altra ànima és un reremón. Entre els més semblants és precisament on l’aparença menteix més bellament; perquè el congost més estret és el més difícil de franquejar».

(Friedrich Nietzsche, “El convalescent”, Així parlà Zaratustra tercera part, 1884)

Entre l’ordre i el caos hi ha una distància breu, s’obre un petit congost que sembla difícil de franquejar. Davant de les obres de Gorka Piñol, la mirada sembla capaç d’anar i venir d’una banda a l’altra, en tan sols una fracció d’instant. Però els que assistim a aquest procés dubtem sobre quin camí seguir. Les obres s’enllacen per la semblança, però cada una d’elles ofereix un espectacle diferent, un paisatge inèdit, un món que recomença. La diversitat entre les pintures reforça l’enigma, esfondra la il·lusió de poder resoldre’l de manera immediata. Una trama espessa i articulada ens reté sense poder resoldre aquests dubtes. Una trama que mirem de desxifrar buscant una llei que no és fàcil de descobrir, perquè no es revela per si mateixa. Potser si trobem la llei, sorgirà la clau d’aquesta semblança enganyosa. La trama, el teixit i l’ordit d’aquests llenços ja acabats consisteix en un sistema que Gorka fa anys que inventa, perfecciona, permetent-ne la transformació, com si fos un camí sense retorn, el seu propi camí. En realitat, no hi ha dues pintures iguals. La trama de cada obra tampoc no permet ser descoberta en una primera inspecció: no és geomètrica, ja que escapa a la llei de la mesura exacta i fuig de la constància i de la repetició. La llei es fa semblant a una cal·ligrafia, s’aproxima al món gràfic de la mateixa manera que l’escriptura. Una escriptura que va unint aquestes obres entre si com si expliqués una història llarga, la seva peripècia infinita.

Sentim que aquesta forma d’escriptura va cobrint els llenços i va saltant de l’un a l’altre. Una escriptura pròpia de l’autor i aliena al nostre món, que comença una vegada i una altra en cada obra, transformant i enllaçant els signes i el seu joc cromàtic. Una escriptura rúnica, anterior al llenguatge, difícil de desentranyar, d’enigmàtic sentit verbal, però que fa la seva aparició en la plenitud de la llum, que crea la vibració cromàtica de les diferents capes de cada quadre, com si la llum difractada en l’espectre del color fos el llenguatge que representa. I són aquestes capes les que dialoguen, al seu torn, entre els diferents teixits de cada obra.

La història de l’art ha estat pròdiga ja en fruits d’art abstracte de caràcter molt diferent, tots els camins han quedat oberts, i potser alguns ja es van esgotar fa temps. L’art que anomenem abstracte —objectual o no figuratiu— es va endinsar per dues vies que poden semblar antagòniques, oposades: una de dirigida cap a l’expansió de totes les formes possibles, capaç d’ultrapassar el que creiem que és el món aparent, la naturalesa visible, i l’altra cap a la reducció progressiva de les formes més pures que amaga la mateixa naturalesa, com les formes dels cristalls minerals, de les figures simples de la geometria. Semblaria impossible trobar vies que enllacessin els dos mons.

I tanmateix, cal buscar aquests camins d’unió després de més d’un segle. Crec que és just dir que la proposta de Gorka pot fer-ho, ja que descobreix estructures d’anàlisi de les formes secretes d’una naturalesa possible, properes a les geometries matrius o genètiques, expansives, però semblants, de certa manera, a l’ordre estable d’una llei més racional. Entre l’ordre i el caos, aquests llenços que ara veiem, ja coberts de la seva peculiar cal·ligrafia, recorren el tall d’una frontera marcada per la pintura històrica que els manté en un temps intermedi, com si encara no s’hagués pres una opció definitiva. La calma aparent de l’ordre s’esfondra davant de l’observació precisa del que succeeix en el quadre.

Si observem amb paciència cada una de les obres, la trama adquireix profunditat i s’enfonsa sobre si mateixa, inicia girs i remolins, crea un volum virtual que recorda els jocs òptics i els equívocs, les figures en trompe l’oeil que en la història de l’art han fet la seva aparició com a enigmes, amb esperit d’humor i voluntat de provocació. La pintura va ser, ja fa molt de temps, un joc d’il·lusionisme espacial que es va desplegar en la superfície plana dins del límit estricte. Un joc d’equívocs visuals que ja apareix en les belles decoracions de les cases pompeianes, en els murs cecs de les quals s’amuntegaven perspectives fantàstiques i impossibles, potser per primera vegada. Un joc que reapareix en els gravats de Piranesi, però que torna més decididament en les obres automàtiques del Surrealisme, en els collages de Max Ernst o en els collage-paisatges de Hoffmeister.

Les pintures que veiem ara es relacionen estranyament amb aquestes fantasies visuals, més arquitectòniques que pictòriques, o potser s’assemblen a partitures musicals contemporànies, o als preciosos gràfics que s’han fet per al desenvolupament d’una dansa més actual, on aparentment no existeixen ja figures consagrades per la tradició, o potser als passos d’una coreografia improvisada sobre un espai buit i nu d’escenografia. Impossible citar ara totes les associacions possibles. En tot cas, aquestes pintures, davant de la meva pròpia imaginació, remeten al temps i a l’espai, a més d’enredar-se en les dobles tríades de color que cada obra proposa explorar.

Les evocacions espacials, temporals o cromàtiques que he esmentat es van desplegar millor en l’exercici del collage figuratiu i oníric que en les propostes d’invocació geomètrica o matemàtica, tan cares als exercicis abstractes del segle XX. I és una paradoxa entendre que aquestes trames, en l’obra de Gorka, sorgeixen d’un procés de descobrir, destapar, aixecar capes, alliberar la cobertura lineal que les separa les unes de les altres. Una espècie d’anticollage, o décollage, si fos possible inventar el terme per comprendre millor la cal·ligrafia oculta d’aquestes pintures. Però cal descobrir el sistema? No n’hi ha prou amb deixar-se conduir cap a la profunditat d’aquests quadres, sense preguntar?

Potser no hauríem d’escriure mai per revelar les lleis d’una proposta pictòrica, i tampoc per buscar les semblances que guarda amb les propostes del passat. Escriure ara sobre la pintura de Gorka significa, per a mi, desentranyar l’astorament amb desentranyar l’estupefacció amb què l’he contemplat i admirat. Les associacions amb altres imatges són només part del que sorgeix d’aquesta mateixa estupefacció. La pregunta es dirigeix al sentit, no ja del que veiem, sinó del que ha estat explorat com a sistema, al que representa haver creat amb perseverança aquestes imatges enllaçades per un mateix mecanisme, posat a prova una i altra vegada. En versions tan semblants, però que es van allunyant a cada pas les unes de les altres.

En mans de Gorka, aquest joc inventat ha nascut de l’espera, de la paciència i de la passió, i les tres coses s’aprecien no tan sols davant dels llenços acabats i disposats, sinó davant de les obres que continuen sorgint de les seves mans, en cada un dels jocs de trames superposades que ell va disposant, i que ens han rodejat al seu estudi, al seu espai de treball, mentre enfilàvem les nostres converses. Poques vegades he sentit la profunditat i la tenacitat d’una inquietud personal davant de l’art propi, com en conèixer i conversar amb Gorka. He vist molt de prop el valor de la confiança que cadascú pot mantenir en la seva feina. Això reconforta qui s’acosta al seu laboratori: al seu costat hi ha l’explicació de com necessitem comprendre l’acte de perseverar en la cerca i el fet de fer-la reviure en cada obra.

Entre les primeres i les últimes pintures, ara ho podem veure, hi ha camins que ha calgut recórrer. L’aventura té el seu risc: la pintura de Gorka podria quedar atrapada en aquesta xarxa que ha anat construint i que aparentment no mostra sobresalts, no emprèn girs bruscos en la recerca d’un sistema tan propi i peculiar. Però observar ara la sèrie d’obres exposades ens portarà a comprendre l’existència de canvis gairebé imperceptibles, la subtilesa de determinats girs que queden com ocults a l’interior de cada experiment. A cada obra és visible un pas endavant, de la mateixa manera que és visible una mirada cap enrere, un gest que reprèn la microestructura anterior, ja acabada. La troca de dades cromàtiques i de formes es resol millor si entenem aquest itinerari tan personal, profundament enllaçat a si mateix. Un itinerari que s’enrotlla i s’expandeix, que no salta a cegues. Un procedir que dibuixa l’estructura d’un pont que continua unint dues ribes d’aquesta proposta artística: un pont encara en construcció que va avançant pacientment, per salvar el petit congost que separa l’ordre del caos.