En el solstici d’estiu, després de segar els sembrats, es crema l’última garba, perquè l’esperit nou torni a brotar en el solstici d’hivern, perpetuant així la vida sobre la terra, tancant el cicle de la llavor a la llavor, de la sembra a la recol·lecció.
Un bou i una mula, animals que no poden reproduir-se.
Un home vell, que ja ha sublimat la sexualitat, la vara florida de sant Josep.
Una verge que mai no ha estat fecundada, la Verge Maria.
La unió dels dos solsticis completa el cicle de la llavor i de la Llum.
Fina Miralles, Cadaqués, juny de 2014
L’evangelització cristiana va convertir els ritus i les creences en celebracions religioses, que van perdre així el seu sentit originari. Ara, per Nadal, solstici d’hivern, celebrem el naixement de Jesús sense saber realment quan va néixer.
Nen Jesús amb raigs de llum Desembre Solstici d’hivern Germinació
En realitat, el temps del solstici hivernal és el temps de la renovació, de la recreació, del naixement de la Llum, l’inici del cicle del cereal, de la llavor dins la terra.
En aquest clima d’infertilitat neix una criatura. Aquest és el missatge del solstici i del pessebre. El naixement de la NOVA VIDA. El retrobament en l’essencial.
Bala de palla Juny Solstici d’estiu Recol·lecció
Retrocedint en el temps, fins al món profà, quan encara vivíem units als cicles de la naturalesa i als seus canvis graduals, quan tot tenia un sentit i nosaltres ens hi reconeixíem...
Un àngel que no té sexe.
Els nostres orígens són la terra. Millor dit, la cultura de la terra, la cultura del cereal. Venim de l’inici de l’agricultura, dels egipcis o potser de més lluny en el temps, del món antic, de la pedra, del Neolític, quan l’ésser humà va establir el lligam íntim i màgic de relació amb la naturalesa, mitjançant el primer acte cultural de transformació d’allò que ens envolta. Així, l’acció humana i l’acció espontània queden íntimament unides. De la mateixa manera que art i vida queden units a la meva pràctica.
Al pessebre, també hi trobem representat aquest missatge de renovament. Si ho llegim en llenguatge simbòlic, les diferents figures que el componen presenten aspectes semblants.
Fina, sembra, que uns altres ja recolliran
Al voltant de Nadal, la Fundació Joan Miró acull una instal·lació, encarregada especialment a un artista de l’escena local, per marcar la tradicional temporada de festes hivernals. Aquest 2014, la Fundació Joan Miró ha confiat la nadala a Fina Miralles.
Nadales anteriors: 2007 Perejaume – 2008 Ignasi Aballí 2009 Tere Recarens – 2010 Antoni Llena 2011 Fernando Prats – 2012 Jaume Pitarch 2013 Eulàlia Valldosera
Fina Miralles (Sabadell, 1950) va tenir un paper molt important en l’art conceptual català que va sorgir amb força els anys setanta del segle passat. També va participar en la creació de l’Espai 10 (després Espai 13) de la Fundació Joan Miró a finals d’aquella dècada. Des del seu refugi actual a Cadaqués, Miralles continua activa i fidel al seu diàleg quotidià amb la terra, el mar i els ritmes de la natura. A Fina, sembra, que uns altres ja recolliran Miralles vincula la simbologia del pessebre amb el solstici d’hivern i amb el cicle anual de regeneració. D’un entorn erm neix un infant miraculós, de la mateixa manera que de l’aparent inacció de l’hivern sorgeix un esclat de vida a la primavera.
Fins a l’11 de gener de 2015