escrits apĂcoles
escrits apĂcoles
Índex
Un record que genera una eixamada — Martina Millà Barcelona i les abelles — Xavier Theros Les abelles de la mel, unes desconegudes en l’art i les nostres amigues en aquest món: un repàs breu i personal — Domenic Leo Abelles urbanes i ciutats naturals — Jordi Bosch, Jaume Cambra i Anna Febrero Glossari
6
14 32
46
56
Vivim en una època en què cada cop es reconeix més que tots els àmbits de l’activitat humana —l’art, la ciència i les estructures socials, polítiques i econòmiques— estan relacionats i són interdependents. Com podem treure’n l’entrellat, doncs? L’art, i els artistes, ens brinden algunes de les maneres més eficaces i alhora intrigants d’analitzar i fer-nos preguntes sobre el nostre món i la seva aclaparadora complexitat. A Beehave hem reunit instal·lacions i obres de nova producció de vint-i-quatre artistes, desplegades tant a la Fundació Joan Miró com per tota la ciutat de Barcelona. Totes aquestes creacions exalcen el paper real, innegable, tot i que en perill, de les abelles a l’hora de preservar la biodiversitat, la seva contribució física al nostre món, tant el natural com el cultural, però també la seva càrrega simbòlica. La història de la relació que els humans hem construït amb les abelles és llarga i té un profund impacte en moltíssims vessants de la nostra vida. Els testimonis històrics de la cria d’abelles es remunten a l’Egipte antic i als grecs, i l’apicultura constitueix una part fonamental de les tradicions mediterrànies i europees. De fet, la distribució planetària de les abelles de la mel és un reflex de la nostra, i el nostre futur, diuen els experts, depèn d’aquests insectes. En les abelles veiem reflectides moltes de les característiques que ens fan humans: l’organització social, la divisió del treball, la comunicació i el llenguatge, la competició, la indústria. L’abella s’ha utilitzat com a símbol del govern i l’organització social humana en el pensament tradicional de l’Índia, i se n’han servit tota mena de personatges, des d’Aristòtil fins a Karl Marx, 4
passant per Napoleó Bonaparte, o Camilo José Cela a La colmena, al·legoria de la societat espanyola assolada per la Guerra Civil. Ara, a marxes forçades davant l’amenaça de la síndrome del despoblament dels ruscos que afecta les abelles arreu del planeta, estem deixant de donar per descomptada la seva presència i la seva excepcional contribució i hem passat a replantejar de manera crítica i des de l’activisme la nostra relació amb elles. És un fet visible sobretot en el context de l’apicultura urbana, una pràctica que recentment ha viscut un reviscolament i que s’ubica en el cor de les urbs modernes. Amb aquesta nova mostra, que indaga les interseccions entre l’art, l’ecologia i l’estudi de les abelles, la Fundació Joan Miró continua la seva tradició de programar exposicions que situen l’art en el centre dels diàlegs contemporanis i conviden el públic a participar en la reflexió i el debat sobre temes urgents i amb una rellevància inqüestionable per a les nostres vides. Per acabar, vull donar les gràcies a la Fundació Banc Sabadell pel seu ajut i la seva confiança, i expressar també el meu agraïment a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), sense la col·laboració del qual aquest projecte no hauria estat possible. El seu ferm suport ha permès que Beehave hagi transcendit el format de l’exposició museística per adquirir una dimensió urbana.
Marko Daniel Director de la Fundació Joan Miró 5
Martina Millà
Un record que genera una eixamada
Escric aquesta introducció en moments molt tensos i molt intensos en què sembla que arreu es defineixen les línies d’una nova consciència. Acaba de tenir lloc una cimera sobre el canvi climàtic a Bonn (Alemanya); 15.000 científics han advertit dels efectes irreversibles d’aquest canvi ja innegable; fa poc també llegíem un article sobre la reducció dràstica de la biodiversitat; ara mateix hi ha una exposició al CCCB sobre la fi del món que va estar precedida per una altra mostra més modesta però no menys punyent a Can Felipa, comissariada per Christian Alonso. Totes dues estan més o menys vinculades a la figura de Timothy Morton, un dels impulsors de la noció d’antropocè. També hi ha una pel·lícula aquests dies als cinemes que reactiva la llegendària Blade Runner 6
per introduir-hi una sensibilitat més contemporània i en la qual apareixen abelles de la mel en un món on justament aquesta fase final de l’empremta destructiva de la humanitat en la seva versió post-modernament occidentalitzada ha arribat a la seva màxima manifestació. Mentre passa tot això, hi ha tensió a la nostra ciutat, Barcelona, entre un model heretat, de trànsit dens, asfalt i altíssima ocupació de l’espai i un nou model que vol canviar aquest llegat enmig d’una pressió especulativa sense precedents. S’hi ha obert un debat per millorar les condicions atmosfèriques per a la gent, alhora que es pren consciència de com certes espècies animals comencen a preferir viure en espais urbans o periurbans a falta d’altres ecosistemes més benèvols. Enmig de tot això, a més, arriben notícies alarmants sobre la davallada dels insectes (un 75% menys, segons un article recent) mentre es parla també de la importància de la pol·linització, de l’impacte nefast i letal de certs herbicides i insecticides, així com de certes pràctiques agrícoles amb monocultius, de vegades genèticament manipulats, que es practiquen amb el vistiplau de governs nacionals i d’organismes polítics supranacionals. És, doncs, un moment de molta pressió informativa i discursiva, gairebé impossible d’ignorar i de digerir, i tot plegat són temes que no pocs artistes han estat integrant a les seves respectives pràctiques com a focus d’investigació i de denúncia. Però aquest projecte, titulat Beehave per Luis Bisbe, un dels artistes participants, neix molt abans, a començaments del 2016. Beehave comença a prendre 7
forma al voltant d’un record inesperat. Un record que em trasllada al terrat d’una torreta del Guinardó cap a finals dels anys seixanta i que tenia totalment arxivat. En aquell terrat d’una torreta del carrer Julio (ara carrer de Juliol), un cul-de-sac avui desaparegut, hi havia en un costat la carcassa d’un Goggomobil, un d’aquells microcotxes que es van popularitzar als anys cinquanta. En un altre costat, no lluny d’aquell xassís esquelètic que semblava una joguina abandonada esperant una nova vida, hi havia un parell d’arnes d’abelles buides, d’un gris descolorit, igualment en desús. Aquest record em devia venir tot pensant en la creixent pràctica de l’apicultura urbana en grans ciutats occidentals com ara París, Berlín, Londres o Nova York, una pràctica que sembla haver-se reactivat de manera paral·lela a la creixent consciència que les abelles de la mel, aquests extraordinaris pol·linitzadors, tan desconeguts com temuts, estaven patint una greu crisi de supervivència. Tots aquests elements em van començar a ballar pel cap, cada cop amb més insistència, i vaig anar provant de donar-los algun argumentari o alguna estructura. Aquest estat de latència va durar unes setmanes fins que la idea de vincular treballs artístics amb l’actual situació de les abelles de la mel va anar aclarint-se i definint-se. Aleshores va ser quan vaig saber que l’apicultura urbana a Barcelona no es podia practicar perquè en algun moment s’havia prohibit. Recordeu com van desaparèixer les antigues vaqueries? Quan va desaparèixer l’escorxador que hi havia al costat de Les Arenes? Doncs les arnes d’abelles també van desaparèixer oficialment de la ciutat quan van 8
passar a ser considerades explotacions ramaderes, cap als anys setanta. Vaig intentar estirar el fil d’aquell record d’infantesa i vaig aconseguir contactar amb un dels fills de la família que havia viscut a la casa del carrer de Juliol. Resulta que el seu pare, en Salvadoro, que és com el coneixíem afectuosament per la seva fe indestructible en l’esperanto, havia exercit d’apicultor a Barcelona i fins i tot així és com havia aparegut a les pàgines grogues durant uns anys. El seu fill, el Frantxi, me’n va explicar unes quantes anècdotes, totes fascinants, i em va prometre que trobaria una de les arnes del seu pare. També em va ensenyar un llibre d’apicultura que havia rescatat de la seva biblioteca: La abeja productiva, de Mario Robles, aparegut el 1960 i que el 1966 ja anava per la cinquena edició. Eixida del carrer de Juliol, número 7
De tot plegat van néixer les ganes d’investigar més sobre l’actual situació de les abelles de la mel i de plantejar aquestes qüestions de bracet amb artistes a la ciutat de Barcelona. De seguida va sorgir la idea de 9
crear un circuit d’intervencions artístiques que abastés tota la ciutat i per al qual hem pogut tenir la complicitat i el suport de l’ICUB. Beehave neix, doncs, d’aquestes ganes d’abordar un tema tan candent més enllà de les parets del museu tot fent servir el llenguatge obert i visionari dels artistes. Així, Beehave consta de deu accions urbanes que es complementen amb una exposició immersiva i transformadora a les sales de la Fundació Joan Miró. Aquesta publicació acompanya l’exposició, però només és la primera part d’un projecte editorial més ampli, de la mateixa manera que l’exposició és solament el primer capítol de Beehave, que al març es desplegarà per Barcelona i que cap a la tardor continuarà per terres suïsses tot adaptant-ne els continguts. En aquest volum hi trobareu la part assagística del projecte. Es tracta d’un recull de textos que hem encarregat per poder crear un marc teòric per a l’exposició. Per entendre la relació de la ciutat de Barcelona amb l’apicultura i les abelles de la mel, vam encarregar un text a Xavier Theros sobre la història de l’apicultura a casa nostra. Per tenir un punt de vista actual i científic sobre la pràctica de l’apicultura, vam demanar un text escrit a sis mans a tres professors especialistes en tres aspectes indissociables a l’hora d’entendre l’univers de les abelles de la mel: l’apicultura, la botànica i l’entomologia. Finalment, per resseguir la presència de les abelles en importants manifestacions artístiques a través dels temps, vam anar a buscar un historiador de l’art format en una de les més prestigioses institucions on s’imparteix aquesta disciplina 10
que, com tantes altres, ha hagut d’anar-se adaptant als canvis imparables de les darreres dècades. La història de l’art és una disciplina gairebé artesanal, com l’apicultura, i de dedicació en cos i ànima, com ho és també la recerca científica. Per acabar, és obvi que tots els projectes expositius demanen una gran implicació personal i de tot l’equip participant, però no recordo haver endegat un projecte de tanta envergadura, amb tantes repercussions i amb tanta càrrega emocional (de cop i volta penso en Sara Ahmed i la seva teoria dels afectes, que tan bona acollida ha tingut en el nostre context), i és que tampoc no havia activat mai una xarxa de persones tan potent com la que s’ha format entorn d’aquest projecte sobre les abelles de la mel. Com en els eixams, aquests supraorganismes constituïts per milers d’abelles que actuen amb mentalitat de comunitat, a Beehave s’ha generat un grup notable d’esperits afins, persones interessades en el món de les abelles, que han anat afegint-se al projecte i l’han enriquit. A banda dels artistes protagonistes, tots ells creadors extraordinaris, m’he posat en contacte i he conegut apicultors, biòlegs, historiadors, botànics, arxivers, tècnics i alts càrrecs de l’Ajuntament de Barcelona, directors d’altres museus i d’instituts científics, comissaris, herbolaris, mestres cerers, arquitectes, jardiners, dissenyadors, escriptors, terapeutes, informàtics, floristes, enginyers i editors, i segurament me’n deixo molts altres, per no parlar d’unes quantes abelles obreres, reines i abellots que hem trobat, observat i admirat pel camí. Els lligams que hem teixit i els ponts que hem construït han 11
estat un dels aspectes més satisfactoris i profunds del projecte. Ha estat una experiència pol·linitzadora excepcional i en agraïment m’agradaria citar totes les persones que aconsegueixi recordar. Per començar, la nostra directora sortint, la Rosa Maria Malet, amb qui he desenvolupat projectes durant aquests darrers deu anys, i la resta de companyes i companys de la Fundació Joan Miró que han participat en la construcció del rusc energètic dins del qual ha crescut Beehave. A continuació, els autors dels textos d’aquest volum (Jaume Cambra, Anna Febrero, Jordi Bosch, Xavier Theros i Domenic Leo) i, de manera especial, Óscar Abril Ascaso, Diana Escobar i Eva Carbó, Manel Torrent, Joan Vallbona, Marga Parés, Roger Gasull, Fran López, Teresa Garnatje, Anna Omedes, Xavi Moreta i Ines Goldbach. Però també éssers extraordinaris i idealistes, com ara fra Valentí Serra de Manresa, Samuel Ramal, Santi Soto, Xavi Martín Llavaneras, Frantxi Miserachs, Alexandra Olivella, Vicky Benítez, Antoni Muntadas, els organitzadors de la BCN Honey Fest i Chiara Ianeselli. En tot cas, com que aquesta llista és incompleta i anirà creixent, en el segon volum continuarà. Per concloure, voldria dedicar aquest projecte a totes les persones que estimen les abelles i els insectes i que lluiten per restablir les condicions propícies perquè aquests éssers extraordinaris puguin tornar a viure bé en aquest planeta tan meravellós com castigat. Són persones que saben millor que ningú que els humans necessitem més els insectes que no pas ells a nosaltres (el famós «You need us more than we need you»). També vull fer extensiva aquesta dedicatòria 12
a Salvadoro Miserachs Solà, l’esperantista apicultor, i a la gent de la seva generació, la dels meus avis, que van viure el trauma col·lectiu de la Guerra Civil espanyola i el consegüent exili, però que també van poder fer coses que l’actual bosc de normatives i controls ja no ens permet fer, com ara tenir arnes al terrat de casa. Barcelona, novembre de 2017
Bresques entre objectes diversos al taller de Joan Miró a Mont-roig
13