RELLINARS Casc Antic Dades generals: Població (01.01.2008) : 728 habitants Extensió (km2):18,04 Alçada mitjana (centre urbà): 325 m P.J. Administratiu: TERRASSA Comarca: Vallès Occidental
Descripció: Rellinars és un municipi situat als límits del Vallès Occidental amb el Bages. El seu paisatge s’emmarca entre l’Obac d’una banda i el massís de Montserrat per l’altra. Prop de 700 ha del terme es troben dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Aquesta situació privilegiada enmig de dos espais naturals fa que tingui una important població de segones residències i turística, disseminada al llarg del casc urbà i de les diferents urbanitzacions que s’escampen al voltant de les rieres i turons
del terme. El poble és també punt de sortida de rutes en bicicleta de muntanya i de senderisme ja que es troba enmig del GR-5 i de diferents itineraris naturals com el de les construccions de pedra seca i la ruta Els 3 Monts (MONTSENY, SANT LLORENÇ DE MUNT I MONTSERRAT) Una altra de les riqueses més preuades del terme és l’abundància de fonts i torrenteres que configuren un paisatge verd i abrupte, amb boscos de pinedes i alzinars que han anat ocupant els antics conreus L’agricultura i les vinyes han perdut terreny i l’economia es basa actualment en el sector terciari i de serveis. Tot i així l’augment de població estable i el creixement urbà fan preveure que Rellinars, en el futur, té possibilitats de convertir-se en un dels referents de qualitat de vida proper a l’àrea metropolitana.
Història i cultura
La privilegiada situació geogràfica de Rellinars l’ha convertit en terra de pas des del començament dels segles i ha permès, ensems, un cert aïllament de les trifulgues històriques de l’entorn. El camí ral de Barcelona a Manresa creua part del terme i el coll d’en Tropes, a l’Obac, connecta geogràficament la serralada pre-litoral amb el Pla de Bages.
L’Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, però al suport de l’altar pre-romànic s’hi va trobar una lauda votiva (tapa de sepulcre amb imatge esculpida) romana datada entre els segles II-III dC; això i les properes restes d’una necròpolis amb tombes antropomòrfiques han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs. Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de Les Farreres, una de les masies més notables del terme. De fet, la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses i no n’obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets. Les masies foren les peces principals de la història de Rellinars fins els segles XVI i XVII dates en les quals s’inicia un petit nucli urbà. Fins aleshores unes poques masies al voltant de la sagrera i altres escampades al llarg de la riera de Rellinars, el torrent de Casajoana o el torrent de l’Esbarzer constituïren l’escassa població rural del terme. A partir de l’Edat Mitjana, les terres rellinassenques es cultivaren i aprofitaren la riquesa d’aigües per a nombrosos conreus: el lli que dóna nom al poble, hortalisses, fruiters, rabassa i llegums, a més de l’aprofitament del bosc.
El desenvolupament de l’agricultura i sobretot el creixement de la vinya, juntament amb la necessitat d’agrupar-se davant el perill dels bandolers del camí ral i la prosperitat de les exportacions i els cultius, van propiciar l’arribada de treballadors de les comarques veïnes, jornalers destres i vinyataires que trobaren a Rellinars un poble per créixer. El nucli urbà, com a tal, es formà el segle XVIII i hi desenvolupà incipients formes de comerç per als viatgers. Però, a finals del segle XIX, la fil loxera i la posterior pèrdua de recursos forestals, van fer disminuir la població fins convertir Rellinars en un poble d’estiueig, especialment pels vallesans, procedents sovint d’antigues famílies que n’havien marxat unes dècades abans. A l’actualitat, el problemes de l’habitatge i la qualitat de vida han fet que Rellinars recuperi part de la seva fesomia com a poble i hagi augmentat notablement llur població. L'economia La vinya havia estat el conreu bàsic (les cases pageses importants conserven encara magnífics cellers), però decaigué ràpidament a partir de la fil loxera (de més de 1 000 ha a poc més de 100 el 1948) i actualment només hi ha vinyes residuals, el producte de les quals no es comercialitza. També fou important l'oliverar (la mòlta de la collita es feia a la pagesia dels Cellers), però des de les gelades del 1956 també s'ha abandonat. L'abundància d'aigua ha afavorit de sempre el conreu d'hortes, una de les riqueses de la població, que s'esglaonen als marges de les rieres; tenen molta anomenada els tomàquets ( de la rosa, esquenadretso de la poma) i també en són productes escollits les mongetes filaires i les patates. La ramaderia es limitava tradicionalment als ramats d'ovelles i a la cria de bestiar (porcs, conills i aviram) de les grans masies, a més del bestiar gros per a les feines agrícoles; actualment els tractors i els motocultors s'han imposat i hi ha una granja de garrins prop de Can Cotis. Han desaparegut les activitats industrials tradicionals: fassines o fàbriques d'aiguardent, ferreries, forns de calç, molins fariners (el de Sanana i el d'en Gibert o Molí Vell; aquest darrer fou convertit en fàbrica tèxtil i
avui serveix de dipòsit de maquinària tèxtil destinada a un possible museu comarcal).
Les aigües El territori és especialment ric en fonts que alimenten nombrosos corrents d'aigua. Entre les abundants fonts que donen tant d'encant al paisatge es destaquen la de Carlets, la d'en Seuba, la del Noial, la del Ginjoler, la de l'Esbarzer, la de la Boada, les Fonts, etc. Aigües vingudes de la font de la Saiola, del torrent de la Barbotera i de les fonts d'en Roca i d'en Sala i, més al nord, del torrent de Can Casajoana i de la font del Bosc, es reuneixen prop el Raval formant la riera de Rellinars (antic riu Llinars), afluent al Llobregat per l'esquerra que desguassa al veí terme de Castellbell i el Vilar, prop el pont de Castellbell. També són abundants en el sector més muntanyós les coves i els avencs, alguns amb topònims que evoquen el bandolerisme o les lluites del segle passat, com la cova del Lladre, la balma del Tinent, la balma Roja, la cova del Capablanca, etc.
La vegetació El sector forestal cobreix més de la meitat del terme, amb rics boscos de pins a ponent, nord i migdia, i barreja de pins i alzines als indrets més ombrius de la banda de llevant; alguns d'aquests boscos omplen de vegetació mig selvàtica els turons i els bancals que havien estat coberts de vinya. Al nord hom troba encara abundants arbustos de ginebrons (la masia del Ginebral presideix aquest sector). La població La població ( rellinassencs) ha estat tradicionalment escassa: en el fogatge del 1553 consta dins la vegueria de Manresa amb 12 focs, que corresponien a cases de pagès, amb els noms dels Cellers, la Selva, les Codines, el Gibert, les Ferreres, Alavedra, el Llobet, Casajoana, les Cases i la Boada, que han perdurat llargs anys (en el fogatge del 1359 resta inclòs a Vacarisses). Assolí un màxim el 1873 amb 519 h, i des d'aleshores el descens demogràfic ha estat lent però gradual, accelerat els darrers decennis (els 230 h del 1970 es reduïren a 157 h el 1980). Els últims anys, però, la població s'ha recuperat lleugerament ja que la població de dret el 1991 era de 235 h. Cal remarcar la funció de lloc de residència i estiueig, especialment de famílies de Terrassa (d'on dista uns 15 km per carretera), cosa que ha enfortit els vincles amb la ciutat vallesana i provoca cada estiu un increment de la població de més d'un miler de persones. L'establiment humà ha estat de sempre de tipus disseminat en una bona part en pagesies o petits agregats o ravals. Moltes de les grans masies del terme, que més endavant detallarem, han estat abandonades com a centres agrícoles productius, i la població es concentra al poble de Rellinars, conegut també pel Raval i en veïnats i urbanitzacions com el Planet, el Serrat, les Codines, les Ferreres, les Boades, el Solell, els Turots, la Creueta i altres, on s'han restaurat cases velles i s'han construït nous xalets o habitatges.
Altres indrets del terme L'església vella es troba encinglerada a tocar de la riera, prop de Cal Ganàpia, a ponent del terme; l'estructura més antiga, de construcció pre-romànica (segles X-XI) ha estat parcialment consolidada i també es manté el campanar d'espadanya (obra del segle XVIII), però la part principal de l'edifici, que correspon a l'ampliació del segle XII, romànica, té la volta de la nau esfondrada. El 1960 hom va extreure uns fragments de pintures murals del segle XIII, capitells romànics i també una ara romana amb inscripció dels segles II-III, elements que foren duts al Museu Municipal d'Art de Terrassa. A tocar del temple hi ha sepultures antropomòrfiques. Prop de la masia de Can Cotis hi ha la cova dita de Rellinars o de Can Cotis, cavitat en el talús que fa de marge a la riera, amb una cúpula natural i una paret que dóna al cingle, que hom ha afirmat que podia ésser un petit cenobi o ermita troglodítica. Prop del Racó, masia actualment abandonada, hi ha les restes d'una construcció fortificada, dita el Casot, on es feren prospeccions arqueològiques el 1976. A la gran casa de pagès de les Ferreres, que té una capella dedicada a sant Felip Neri des del 1660, es conserven en les parets de la gran sala menjador unes interessants pintures murals (al tremp), amb escenes de la guerra del Francès (Crema del Paper Segellat, batalla del Bruc), especialment de la participació manresana. Algunes d'aquestes pintures són molt malmeses i hom les atribueix a un monjo cartoixà de Montalegre que fou acollit en aquesta casa el 1811 (aquests plafons foren copiats al començament de segle per al Museu Municipal de Manresa). Entre les grans masies del terme podem destacar també: Can
Casajoana, prop del camí Vell a Mura, el Gibert de Dalt, amb una capella interior dedicada a sant Isidre i una notable façana esgrafiada del segle XVIII, els Cellers, no lluny de l'església vella, el Planet, al migdia, convertida en hostal, la Boada Vella i la Boada Nova, ambdues davant el Castell de Bócs, les Cases, mig arruïnada, les Codines, i també les Llobatones, Can Fornells, el Llobet, Can Felip Neri i altres. El veïnat de les Boades, de població disseminada, és situat a la capçalera de la riera de Rellinars, i les Codines és situat a la dreta de l'esmentada riera.
La sortida d’uns 14 kms mes o menys Camins - Massos – Rieres – Fonts - Construccions en pedra seca –
Cercant cabanes de pedra seca La tècnica de la pedra en sec es basa en col locar les pedres unes sobre les altres de manera que encaixin i garanteixin estabilitat, funcionalitat i si és possible, estètica, sense utilitzar cap element ni substància que lligui les pedres entre si, aquestes s’aguanten per pes propi. Per a la construcció d’elements de pedra en sec és necessari saber trobar la pedra idònia per a cada lloc i seguir la lògica estructural. Calen eines per arrencar la pedra del sòl, com ara aixades estretes, perpals i barrines. Les pedres grosses es trenquen fins a fer-les de les dimensions manejables i adients per al seu punt de col locació. El tipus de col locació més immediat és situar les pedres una sobre altra pujant en vertical. D’aquesta forma s’obtenen murs, que poden fer de marges o parets. Si les pedres es col loquen planes, posant cada vegada un peça una mica més sortida que l’anterior, formant una petita mènsula, s’aconsegueix anar tancant, i si aquest procediment es fa aixecant una parets fent un clos, les pedres sortides es van encaixant entre elles i s’obté una cúpula. La part superior d’aquesta cúpula es tanca amb una llosa més gran. Si es cobreix una construcció amb aquest procediment es diu que s’ha fet amb una falsa volta amb avançament de filades. Pot ser que els tancaments a partir dels quals s’han avançat les peces formessin un cercle o una el lipse, de manera que la forma rodona final de la cúpula ja venia des de l’inici de la construcció, o bé que estiguessin situats en forma de paral lelepípede. Les construccions de pedra en sec mostren la perfecta simbiosi entre l’ésser humà i el medi. Satisfeien les primeres necessitats del pagesos sense perjudicar l’entorn, al mateix temps que s’han convertit en un element més del paisatge rural juntament amb les oliveres mil lenàries. Els elements de pedra en sec van aparèixer en el procés de transformació de les zones naturals per al cultiu (arrabassar les terres ermes) en què s’alliberava la terra de les pedres que n’impedien la utilització per al conreu. Aquestes pedres passaven a ser material que rebuig que calia apartar i emmagatzemar de manera que ocupés el mínim espai, i a ser
possible dotar-les d’ús creant elements de suport a la feina del pagès, com pot ser marcar fites, tenir un lloc per guardar els arreus o protegir-se del temps.
Aixada de collir pedra: (1) Aixada de fulla estreta i llarga, que té en un extrem un tall i en l’altre un ull que s’uneix a un mànec de fusta. S’utilitza en les tasques d’arrabassament.Martell: (6) Eina formada per una peça de metall amb un cap pla i un altre de punta que, posada formant creu al cap d’un mànec que la travessa per un ull central, s’empra per trencar i fer forats en la pedra.Mall: (3) Martell gros, de mànec llarg, que s’empra per colpejar els tascons per trencar trams de pedra i per partir pedres grans.Perpal: (2) Barra sòlida i llarga de ferro amb un extrem acabat en tall per fer palanca i extreure pedres grosses.Perpalina: (7) Perpal curt, que s’empra per estrènyer les pedres del coronament dels murs de pedra.Tascó: (4) Objecte de ferro, de secció triangular, que es clava a les juntes dels trams de pedra per trencar-los amb l’ajut d’un martell o mall.Corda: (5)Corda prima, feta amb fils de cànem, que empren els paredadors per senyalar línies rectes posantla ben estirada. Al terme municipal de Rellinars, tan proper i alhora integrat al Bages en molts aspectes, la presència de la vinya, la producció de vi i d’aiguardent fou un element important al llarg de tot el segle xix i la primera meitat del xx. En conseqüència, i a causa també de les característiques pròpies
del terreny, les construccions en pedra seca es multiplicaren. Una de les poques llindes que té gravada la data d’edificació marca el 1805. Les excursions que fèiem a la recerca de fonts perdudes, d’arranjament de camins i per tal de localitzar llocs que ja només quedaven a la memòria dels més grans, ens van fer adonar de la quantitat de murades i barraques de vinya que hi havia a Rellinars. La sequera dels darrers anys va propiciar que ens desviéssim de la tasca inicial a les fonts. Mes informació: http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p04d031.pdf
CERCANT FONTS
FONT DE L’ESBARZER
FONT DEL CÀNTIR
SAFAREIG DE CASA JOANA
LA FONT DE LA BOADA
CERCANT MASSOS
EL GIBERT
CASA JOANA
ELS HOSTALETS D’EN DAVI
De construcció posterior als grans hostals del Camí Ral, els Hostalets es trobem a mig camí de la Barata i Sant Jaume de Vallhonesta, en una de les zones més apartades de la serra de l'Obac. Actualment estan en ruïnes, tot i que darrerament si han fet alguns treballs per consolidar el que queda. En les histories de poble, és diu que antigament l'indret es coneixia per l'Hostal de la Mort, ja que s'hi cometien robatoris i crims a viatgers adinerats que feien parada. També s'hi relacionen esdeveniments de gresca i de disbauxa, vinculats amb alguna hostalera de mala reputació.
LA BOADA
LES CASES
Dates obtingudes per Internet.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
Juny 2009 SCA - CESBoi