Gegants petits, xics, camacurts i ballarics
Benvingudes i benvinguts! L’Oriol i la Laia, els Gegants petits del Pi, estan d’aniversari. L’any 1669 es troba la primera referència dels Gegants xics, petits o Gegantons de la parròquia de Santa Maria del Pi a l’arxiu de la Basílica i enguany toca celebrar els 350 anys d’aquesta fita. L’exposició que esteu a punt de veure repassa les peripècies i vicissituds de la parella de gegants més petita i desconeguda de les figures històriques de la ciutat. Sabies que són els primers Gegantons documentats a Catalunya? Sabies que s’han prodigat molt, arribant a viatjar al Japó? Sabies que inicialment no tenien cavallet? I que gràcies a ells, tots els entremesos es van salvar d’una prohibició al segle XVIII? I que encara avui es conserven els gegants del 1858? I que el Baró de Maldà estava enamorat de la Gegantona? Tot això i molt més ho trobaràs entrant en aquesta mostra, que repassa amb pèls i senyals els 350 anys de fervor geganter al Pi i, de retruc, d’història de la ciutat. Visca els Gegantons del Pi! "La parella dels Gegants xics, eixerits com un pèsol, somrients i alegres i disposats sempre a moure's amb gràcia i a ballar danses vertiginoses"
1 6 6 9 - 2 0 1 9 Comissaris de l'exposició Nico Alonso i Laura Anton Recerca (entre el 2013 i el 2019 a l'APSMP) Nico Alonso, Laura Anton, Josep Lluís Badal, Albert Cortés, Josep Lluís Esteras, Gemma Esteve, Jordi Ferrer, Marc Folch, Arnau Herrera, Roger Herrera, Abril López, Aina López, Ruth López, Xavier López, Dani Mosquera, Sergi Mosquera, Xevi Noya, Joana Olivés, Eloi Palmeiro, Jordi Sacasas, Elisabet Valdés i Marc Viamonte. Textos Nico Alonso, Amadeu Carbó, Mikel Clar, Pau Coma, Pau Garcia, Francesc de Borja Lladó, Roger Herrera, Aina López, Dani Mosquera, Sergi Mosquera, Xevi Noya, Guim Puigventós, Ramón Torres i Daniel Vilarrúbias.
Correcció dels textos Nico Alonso, Laura Anton, Roger Herrera, Dani Mosquera, Xevi Noya, Joana Olivés i Guim Puigventós. Fotografies Roger Albert, Carlos Alonso, Nico Alonso, Josep Lluís Badal, Núria Barbarà, Pau Blanch, Aitor Calleja, Josep Lluís Esteras, Maria Antònia Fullana, Ricard Guasch, Toni Lucena, Josep Maria Martínez, Josep Miñana, Dani Mosquera, Sergi Mosquera, Marta Sastre, Josep Maria Ubiergo, Daniel Vilarrúbias, Arxiu Cuyàs, Arxiu Fotogràfic Amatller, Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi, Colla Gegantera de l'Arboç, Foto Olivé, Foto Postius, Institut Internacional d'Història Social i Taller Casserras.
Vídeos Gaudeix la Festa, Nico Alonso, Josep Lluís Badal i Jaume Gaset.
En agraïment i reconeixement a tots aquells que donen vida als Gegants petits del Pi. Des dels seus portadors i músics fins els que se'ls estimen i els admiren cada cop que surten a ballar. Gràcies a ells, segueixen vius 350 anys després.
Disseny Fons Gràfic. Agraïments Sessa Casserras, Francesc Fabregat, Miquel Àngel Gelabert, Isaac Partal, Jan Reig, Jordi Sacasas, Rubén Torres, Basílica de Santa Maria del Pi, Cubanites de Sitges, La Casa dels Entremesos, Pessebristes de Ciutat Vella, Diario AS, El Periódico, SPORT i La Vanguardia.
Col·laboren
On tot comença É
En aquest context, a finals del segle XIV i a principis del XV neixen els entremesos festius, com a integrants de la litúrgia que la Processó (o popularment “Professó”) pretenia explicar a partir d’escenes bíbliques o de representacions de sants: Santa Marta vencent la Tarasca, Sant Jordi amb el Drac (o la Víbria), el pessebre Ordre de la Processó amb el Bou i la Mula, etc. Totes de Corpus de l’Octava del Pi. aquestes històries es presentaven a la població (en bona part analfabeta) d’una manera tan atractiva que, amb els anys, van arribar a ser més populars els entremesos que el propi protagonista de la solemnitat, el cos de Crist. Aquest fet propiciarà que en diferents ocasions s’arribi a prohibir la sortida dels entremesos.
s ben sabut que els gegants i altres entremesos, tal i com es coneixen avui, neixen a les acaballes de l’edat mitjana. Si bé és cert que des d’antic l’home ha intentat interpretar allò desconegut i màgic fent ús d’artefactes teatrals, no és fins el segle XIV que es documenta la presència de carcasses festives com les actuals.
El Corpus Christi és una festivitat religiosa que s’escau dies després de Pentecosta. La celebració nasqué l’any 1249 a Lieja (Bèlgica) per tal d’explicar i ressaltar públicament el miracle que succeïa a l’eucaristia. El papa Urbà IV instaurà la festa l’any 1264 i des del 1320 hi ha constància de la celebració a Barcelona de la popular Processó de Corpus.
L’ou com balla a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres.
En aquest context, no ha d’estranyar que l’any 1424 es trobi el primer gegant documentat. Apareix al Llibre de les solemnitats de Barcelona i en aquesta referència s’ enumeren els participants a la Processó de Corpus, d’entre els quals “Lo rei David ab lo giguant”. Un gegant que, segons sembla, podria ser com els d’avui en dia. Cal destacar que el 1601 apareix la primera referència dels Gegants del Pi. Es tracta d’un gegant que pertanyia a la parròquia del Pi i que concorregué a la Processó de Canonització de Sant Ramon de Penyafort. El 1624 ja apareix documentada la geganta i l’any 1669 arriben els Gegants petits, xics o Gegantons del Pi.
Moixiganga de la Geltrú.
Gegants Moros de Tarragona. Indiaan de Dendermonde (Bèlgica).
Goliath i Gloria de Wetteren (Bèlgica).
Ball de Gegants a la Patum de Berga.
Gegants i Cabeçuts d’Olot. Nans de Manresa.
Àliga de Reus.
Uns petits nouvinguts L
a necessitat de crear uns gegants petits no queda clara a l’arxiu de Santa Maria del Pi. Segons una troballa que es va produir recentment, durant més de vint anys es paguen 4 lliures “als portants dels Gegants” però el 1669 hi ha un canvi radical i es paguen 7 lliures “als portants dels Gegants i Gegantons”. Aquesta és la primera referència escrita, clara i evident, dels que seran anomenats com a Gegants petits, xics o Gegantons del Pi. A dia d’avui encara no s’ha pogut descobrir el motiu real que va propiciar que es fessin aquestes figures ni el constructor. Malgrat tot, hi ha alguna hipòtesi: una primera apuntaria al fet que les figures es van fer per obrir pas als gegants grossos a les processons. Una segona hipòtesi afirmaria que els gegants petits serien uns elements pensats per ser més populars i trencadors, per fer destacar els del Pi per davant dels de Santa Maria del Mar i de la Ciutat. La tercera hipòtesi aniria encaminada a respondre a la necessitat/demanda que els gegants participessin en festes privades: amb una mida més reduïda, els gegants podrien entrar a ballar a teatres i palaus. De fet, se sap que els nostres gegantons ho van fer al llarg dels anys. Com dèiem, són hipòtesis. Potser no és cap d’aquestes. Potser és una barreja de les tres. Qui sap si algun dia traurem l’entrellat de tot plegat. Al llarg del segle XVII , la història està plena d’interrogants. Des del 1669, es paga el mateix “per los Jagants i Jagantons” però el 1674 es diu “per los que aportan los 2 Jagants y Jaganto... 3 lliures 15 sous”, la qual cosa deixa en evidència que alguna cosa havia passat a la geganta xica. De fet, el 2 de desembre del mateix any s’esmenta la següent despesa: “he pagat a Geronim Company per fer lo cap de la Gagantona... 2 lliures” i el 1679 es paga “a Mn Roxi asculto per lo cap del jaganto... 4 lliures”. Segurament es refereix a Joan Roig, escultor, del * qui trobarem referències anys després. Potser els primers gegantons que es van construir eren molt precaris, motiu pel qual va caldre tornar-los a fer al cap de pocs anys. El mateix 1679 estrenen vestits (no queda clar si tots o només una parella). Fins el 1687 segueixen apareixent tots quatre gegants però el 1688, no se sap ben bé perquè, només surten els gegantons, cobrant una lliura i 10 sous. El 1689 és singular ja que es paga “per lo vano de la Gagantona” i a “mn. Joan Roig escultor [...] comta de las dos mans dels Gegans Grans y una perls patits tres lliuras”. Aquest any hi ha una pila de referències sobre nous vestits dels gegants grans, per la qual cosa es pot entendre que els grans estaven malmesos i, per això, no havien sortit l’any anterior.
D’aquesta manera, els del Pi foren els primers gegants petits o gegantons documentats com a tals arreu del país, amb un seguit de característiques que els feien únics i que, amb el temps, van ser copiades per desenes de figures d’arreu –en la majoria dels casos sense saber-ho. La primera característica que els fa únics és òbvia: són unes figures molt més petites que els gegants habituals. Fa 350 anys, a Barcelona només hi havia tres parelles de gegants: els de la Ciutat, els de Santa Maria de les Arenes (o del Mar) i els de Santa Maria dels Reis (o del Pi). Totes tres parelles eren altives i majestuoses, mentre que els nouvinguts eren menys ostentosos i amb prou feines els arribaven a l’alçada del melic. Aquest fet els donà una lleugeresa i una vitalitat fascinant, que els va fer els més populars de la ciutat. Un altre tret que els donar singularitat va ser el vestuari. Mentre que els gegants anaven armats fins les dents i les gegantes vestien a la moda, els gegantons del Pi van anar canviant sovint de model. Amb el pas dels anys, va ser freqüent vestir-los amb robes franceses, fet que suscità profundes discussions entre els més puristes i els més trencadors. Una altra curiositat és que hi havia qui buscava un parentesc entre els quatre Gegants del Pi, com explica Francesc Curet en el seu llibre “Visions barcelonines”. Diu així: “algú deia que els gegants, mascle i femella, del Pi eren fills dels dos gegants grossos de la mateixa parròquia, però el fet que visquessin en comú i anessin junts a passeig, no justificava aquella suposada paternitat, si es té en compte que molt sovint aquesta parella anava per les seves”. Gràcies a Curet també sabem que els gegants de la Ciutat ballaven amb flabiol i tamborí, els del Pi hi afegien una cornamusa i els de Santa Maria anaven amb xeremies.
* Primera referència escrita dels Gegantons del Pi.
ELS GEGANTONS DEL PI AL SEGLE XVIII E
ls gegantons del Pi inicien el segle XVIII amb fisonomia nova, tot i que la ciutat patia l’esclat de la Guerra de Successió. Els llibres de comptes mostren que les figures se’n ressenten poc, perquè s’hi llegeix:
·· ··
El “8 de maig pagui per fer los cossos nous dels gegantons”. (1701) Al “sastre per les teles de les faldilles de la gegantona i tafetants per adobar la gegantona”. (1702) “pagui a Joan Roig, escultor, per fer lo cap del gegantó”. (1703) “per pentinar les cabelleres dels gegants i dels gegantons”. (1705)
El 1702 és una data important perquè es troba la primera referència d’un escultor fent un nou gegantó del Pi. Es desconeix si li havia passat alguna cosa a la figura precedent com per haver-la de fer nova i, per altra banda, és estrany que no hi hagi cap referència de la construcció de la gegantona. En els anys anteriors al Setge de Barcelona, les figures són “adobades” anualment, cosa que indica que la guerra tenia poc impacte en les celebracions on participaven. Després de 1714, la situació canvia radicalment. En els anys immediatament posteriors al final de la Guerra de Successió, no es troben anotacions referides als gegantons en els llibres de comptes.
A partir del 1716, amb l’aplicació de “los Decretos de Nueva Planta del Principado de Cataluña” i amb un consell municipal imposat, la ciutat va veure restringits els entremesos que sortien a les processons. Els gegants, però, no van patir tan directament les prohibicions com la resta d’entremesos, ni amb els “Decretos de Nueva Planta” ni amb les restriccions posteriors.
El 1722 es troba el pagament per “acomodar les mans del Gegant i Gegantons i donar lustro a tot”. El 3 de juny del 1725, segurament la vigília de Corpus, es paguen 13 sous per “una Bosa per la Caballera del Gegan Xich”. El 1732, hi ha referències de “sinch canas llata de espart per lo sastillo de la jagantona”, per tant, a partir d’aquesta dada es pot saber que la gegantona duia un cistell. L’any 1771, es troben notícies “per lo devantal de la gegantesa xica”, que també dóna una idea de complements que duia la gegantona. El 1775 ja hi ha la despesa “per las Toyas dels Gegants de Corpus” amb la qual cosa s’entén que les gegantes ja duien rams. I un fet curiós: el 1779 es pagà “a Joan Bagà per son compte per los coxins de portar los Gegants” que, de tant en tant, també es devien canviar o reparar. En aquesta època, hi ha referències anuals de pagaments a Lluís Gironella “per la compustura de las perrucas dels Gegants y Angelets”.
La situació comença a canviar l’any 1719 quan es Rajola del Gegant del Pi. troba escrita la contractació de “els dos homens que aportaven los jagantons” per la processó de Corpus. I de manera idèntica els anys consegüents, quan es parla explícitament dels bastaixos.
Tot plegat indica una gran dedicació cap a les figures per part de la parròquia. Anualment i fins el 1780, els gegants petits del Pi apareixen a les celebracions de Corpus de la ciutat i altres actes privats, balls i gal·les a palaus com el Maldà o el Teatre Principal de la Rambla.
L’any 1721, Juan Costa adoba les mans i fa quatre dits al gegantó, Esteve Masjoan “platea lo escut i ballesta del gegantó”, Pere Peir fa les cabelleres de les gegantes i arregla les dels gegants i Pere Verges, boter, fa uns “cèrcols que servien per farandoles de les Gegantes”.
Gravat dels Gegants del Pi a la Processó de Corpus.
Rebut per pentinar els gegants l’any 1778.
La Custòdia, la Mulassa i uns Gegants, segons gravats de l’època.
Despeses de la Processó de Corpus del Pi a finals del segle XVIII.
Els salvadors E
l 1780, una Reial cèdula de Carles III prohibia la participació dels gegants a les processons. L’any 1798, en plena prohibició per la participació d’entremesos en actes públics, es diu que els gegants xics del Pi feren una compareixença per Carnaval al Teatre Principal de la Rambla. Els gegantons dansaren en presència del Duc de Lancaster, a qui sol·licitaren l’aixecament de la prohibició. Els balls que els gegants petits realitzaren, van agradar enormement als assistents i el Duc va aixecar la prohibició. Des d’aleshores, i com ja havien fet abans, els gegants petits acompanyaren als gegants grans en tots els actes públics.
Portada del Decret de Nova Planta, 1916.
Sembla que la singularitat dels gegantons consistia en el fet que ell vestia calces (de mig cos) de manera que, sense el cavallet i la túnica que cobreix el geganter, les cames i els peus del portador es veien perfectament, donant-li un caire divertit. Això feia que el seu ball i el seu pas fos molt vistós i simpàtic. Aquesta innovació, i la mida petita, motivà que servissin de model a altres gegantons que es feren a diverses poblacions. El cas és que per Corpus del 1799, els gegants van ser presents novament a les processons i s’originà la popular cançó dels Gegants del Pi.
Les Festes de Beatificació de Sant Josep Oriol a Barcelona (1806-1807) U
na de les dates d'obligada referència quan es parla d'imatgeria festiva són les festes de beatificació del beneficiari i bosser de la parròquia del Pi, el doctor Josep Oriol. Aquestes festes es van celebrar entre el 1806 i el 1807. Al llarg de les celebracions es pot constatar la rivalitat entre barris o, per filar més prim, entre les parròquies, que eren el referent més clar de divisió territorial de la ciutat.
Els entremesos festius i la processó Degut a les prohibicions i reordenacions en les processons del s. XVIII, no hi havia hagut cap referència al bestiari durant molts anys. És probable que la presència d'entremesos a la festa del 1807 es degui al fet que, per organitzar les celebracions, es busquessin referents anteriors com les Festes de Canonització de Sant Ramon de Penyafort, de l’any 1601. La rica documentació conservada de l’esdeveniment deixa palès que, igual que els altres elements del bestiari, l'àliga i el lleó ja feia temps que no sortien. Rafel Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, ho explicita en el seu “Calaix de Sastre”: ‘L'amich ana obrint pas ab tanta turba de fabets, que alli eran esperan los gegants, lo lleó dels blanquers y l'Aguila imperial, que tothom enyoraba de veurerlos...’ A més, l'Àliga, que s'havia distingit sempre pel seu perfecte estat, ja es troba totalment decadent: ‘Aguila ab els aguilons, merexeria tornar-se a dorar, per ser prou pasada...’ Queda ben clar que l'Àliga ha caigut en un procés de decadència tant per l'estat de la figura com pel seu estat simbòlic. Aquest cop apareix dins el gremial, portada pels revenedors i no com a un entremès de la ciutat i, de fet, no tornarà a sortir més.
Un altre exemple el trobem als rodolins 3 i 5 de l’auca de la processó del Dr. Josep Oriol on apareixen dos elements del bestiari: el Mogigato i la Tarasca, fàcilment identificables com el Bou i la Mulassa. En el cas del Bou, Joan Amades diu: ‘Figurava en primer terme el Bou com emblema de la parròquia del Pi’. Entre els gremis que hi van assistir, no s’hi esmenta el dels carnissers: es pot suposar que ja no existia. En el cas de la Mulassa es diu que: ‘No presideix el gremi que la tenia per símbol perquè segurament ja devia haver perdut preponderància...’
Els Gegants de la Ciutat, els Gegantons i Gegants del Pi, els de Sant Cugat del Rec i els de Santa Maria del Mar a l’auca del 1807.
En les notes del dietari de Rafel Amat també es llegeix: ‘Eixira lo bou y la mulassa, y los gegants xics y grans, ab sas gegantessas novament vestits’. Un cas a banda seria el Lleó. ‘A pocas de estas, venia lo Lleó coronat son cap, com rey dels animals, alque tothom esperaba ab gust de veurerlos, despues de tants anys que no habia exit a les profesons del Corpus, habentlo fet en esta estrordinaria profesó. Dorat de nou en sa gran melena, boca trayen bé la llengua bermella a fora, per ambucarse los melindros, que a nostra vista,s'han tragué alguns del morralet, lo pare del Lleó, que portava vestidura blava y barba llarga; y com lo axugaba el pobre Lleó! y los que's figuraban manjar lo Lleó com sels calaria dins el seu ventre. Al lleó lo acompanyaban lleonets, es a dir homens vestits dorats, com lo Lleó.’ Després d'aquesta extensa descripció que fa Rafel Amat, es constata que el Lleó era l'entremès animal que gaudia de millor salut. No només reapareixia com feien les altres bèsties, renovat i amb tots els seus complements sinó que també acompanyat de lleonets i pare del Lleó. A més ho fa dins del gremi dels blanquers, com era de precepte. Després d'aquestes festes del 1807, les referències sobre bestiari gairebé desapareixen llevat d'algunes d'escadusseres sobre el Lleó i els Cavallets. Això la converteix en la darrera font d'informació extensa de tota la comparseria dels entremesos animals a Barcelona.
La proliferació de gegants a la ciutat Fins el 1807 es fa difícil identificar els gegants que participaven en les processons llevat dels de la Ciutat i les dues parelles del Pi, de les quals es tenen referències anteriors. Si es consulta l’auca publicada per l’ocasió, els rodolins 6, 7, 8, 9 i 10 versen sobre gegants. Cinc parelles que es poden identificar per les divises que exhibeixen en els seus escuts.
Auca de la Processó de Beatificació de Sant Josep Oriol, 1807.
En Rafel Amat també els identifica: ‘Vejerem acercarse lo gegant y la gegantesa de S. Cugat, caminant ó ballant y donant voltas, y lo geganté ab la gorra a las mans badant als balcons, per haber pluja de algunas mitjas pesetas de quins i de quinas els fesent ballar, axis el de St. Maria, els del Pi, els de la Ciutat que era una gran tabola’. L'auca i el full de rengle presenten totes les gegantes tallades per un mateix patró: dames fines amb un ventall a la mà i, tal i com diu, el Calaix de Sastre ‘a la moda gavatxona’. Pel que fa als gegants, llevat del gegantó del Pi, són representats com a nobles guerrers amb casc i plomalls, porra i escut, aparença que es pot considerar la del gegant arquetípic. Malgrat l'aspecte que presenta a l’auca, el Baró de Maldà explica els canvis de vestuari i d’aparença dels gegants del Pi, que no coincideix amb la il·lustració: ‘Lo Sastre Sr. Ignasi Gurri pasa a vestir nous, los gegants grans y xichs del Pi, per las profesons del Corpus y de las sagradas reliquias del Beato Oriol. Vestiran al us turc, ó hebreu y ben currutacus’. No només van ser vestits de nou sinó que l’escultor
Ramon Amadeu va fer-los de nou, tal i com es llegeix al la llibreta de comptes de la festa de beatificació que es conserva a l’arxiu de la parròquia del Pi «A Ramon Amadeu Sculptor per compondren los Gegans... 163 sous». Tot i que no queda clar si aquí es refereix a fer nova la parella gran o a tots quatre, aquesta dada sí que assegura que la parella grossa actual data del 1807. Les disposicions restrictives del segle XVIII no van afectar els gegants amb la duresa que les van patir les bèsties. Mentre que els entremesos animals cauen en un procés de degradació degut a les prohibicions i el declivi dels gremis, la població de gegants a Barcelona s'incrementa amb l'aparició de figures a les parròquies de Santa Maria del Mar i Sant Cugat del Rec. Tot plegat es deu al fet que els gegants neixen com a propietat d'unes col·lectivitats molt més àmplies i plenament sòlides -les parròquies-, que els converteixen en les seves divises populars a les processons. Per tant, es pot parlar que al llarg dels segles, els gegants han acabat adoptant el paper de símbol d'identitat. Si fa o no fa, l’any 1807 els gegants havien adquirit la funció que encara conserven avui com a elements festius i representatius de la comunitat. Amadeu Carbó i Martorell
Versió reduïda del text d’Amadeu Carbó i Martorell titulat 'Festes de beatificació de sant Josep Oriol a Barcelona 1806-1807' que es va publicar en un origen l’any 1997 a la revista 'Gegants' de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya.
segle XIX, festa i decadència T
ornant a Francesc Curet, més concretament al seu llibre “Visions Barcelonines”, tot narrant la ciutat dels anys 1760-1860, hi llegim:
El mateix Baró explica que el seu veí Gaietà Matas va fer pujar a casa el “currutaco gegantó del Pi y la bonica y currutaca gegantona”. Un cop a casa, els va fer ballar amb musica de gralles i cornamusa. El Baró de Maldà explica que el saló de la casa Matas semblava “un betlem” de la gernació de convidats que l’ompliren.
“Els quatre gegants del Pi eren molt populars i tenien innombrables admiradors, cascun pel seu aspecte i les seves particularitats, però en especial la parella de gegants xics, eixerits com un pèsol, somrients i alegres i disposats sempre a moure’s amb gràcia i a ballar danses vertiginoses, les quals habilitats eren factibles per la poca alçària de la figura i la lleugeresa del cos. Els qui deien que, en la vellúria, els gegants petits precediren els grossos, es referien a uns gegants remots, ja desapareguts, perquè els gegants que feren les delícies dels barcelonins dels segles XVIII i XIX tenien tot l’aspecte del jovent bullanguer i faceciós d’aquell temps, amarats de “modernitat”, en contrast amb els gegants grossos, més solemnes i rígids.”
Després de les Festes extraordinàries del 1807, s’inicià la decadència dels Gegants del Pi i de la imatgeria festiva en general, que culminarà l’any 1870, quan finalment els quatre gegants són tancats al campanar. Passat el 1807 no es troba cap documentació dels Gegants del Pi. L’any 1812 Napoleó Bonaparte va decretar annexionar Catalunya a l’Imperi francès, fet que durà fins el 1814. En aquest període, trobem documentat un dels fets més singulars de la història dels Gegants del Pi: les cartes conservades mitjançant les quals el Comissari General de Policia “de la Catalogne” autoritza la sortida “des Grands et Petits Géants et tou autre objet de ce genre” a la Processó del Pi.
I segueix referint-se als petits: “els gegants anaven sempre abillats a la “currutaca”, o sigui d’acord amb la moda més extremada que venia de França, amb escàndol dels aferrats a les velles tradicions i amb satisfacció dels amics de les innovacions radicals, per extravagants que fossin. El gegantó, amb la seva cara de murriet sarauista, i la gegantona, bonica i riallera, amb un clotet a la galta i una violeta que penjava dels llavis per a més gràcia.” El Baró de Maldà, parroquià del Pi, parlava de la geganta xica com si n’estigués enamorat i li tirava floretes. A més, li perdonava que anés vestit a la “gavatxona”, fet que recriminava als modernets de l’època. Al seu Calaix de Sastre escriu: “tan linda de cara y airosa tota ella que trau al poble a veurela ballar i seguirla”. Prossegueix en un altre escrit dient que “estaba d’allò ben bufona y lleugera com si fos animada y aixi molts los apassionats de dita gegantona del Pi en la bonica cara y lo tan curiosa”.
Els Gegants del Pi i els de la Ciutat segons un full de rengle del segle XIX.
El 1814 els gegants són restaurats i pentinats. En aquesta època, la parròquia té molta cura de les dues parelles. Els gegants són repintats, pentinats i se’n reparen els vestits cada cop que surten fins el 1820, any en el qual es contracten els portadors dels Gegants de la Ciutat per treure els Gegants del Pi a la processó i passada de Corpus. Cartes amb el govern francès demanant permís per treure els Gegants del Pi a la processó.
Dibuix del Pi al segle XIX.
Entre el 1821 (en ple Trienni Liberal) i el 1831 només surten dos cops i, de fet, tampoc no hi ha documentació del Corpus de la parròquia. Apareixen el 1825 i el 1828, duts dels portadors dels Gegants de la Ciutat. En el període que va del 1831 al 1870 no hi ha gaire referències. El més important va ser la seva participació a la rebuda de la reina Maria Cristina a Barcelona, però no consta enlloc qui els va dur. El 1870, descuidats i marginats per part de la parròquia i la gent del barri, arribà el punt culminant de la seva decadència. Van ser tancats al Campanar del Pi, on van restar durant les dècades següents, acumulant la pols de l’oblit fins al seu retrobament.
Ara ballen pel camí P
er comprendre bé la cançó popular del gegant del Pi, s’ha de fer una ullada a la Barcelona de finals del segle XVIII.
La Rambla barcelonina, com bé indica el seu nom, era un curs d’aigua intermitent depenent d’un règim pluvial que, quan baixava la rierada des de Collserola, anava arrossegant totes les deixalles del pla de Barcelona. A finals del segle XVIII, la població barcelonina anava creixent a nivells desmesurats i calia edificar terrenys desurbanitzats, ja que la ciutat era bruta i poc higiènica. Es pretenia, amb aquestes reformes, netejarla tot imitant les obres urbanístiques que s’havien posat de moda a França i a Europa. L’espai comprès entre Santa Mònica i el Pla de la Boqueria era un indret distingit de la Rambla. En el marc de la reforma, al centre del passeig, s’hi construí un alçat que formava una mena de plataforma o mirador elevat respecte la resta. D’aquesta forma, a banda i banda hi quedava un camí de pedra més baix, a ran de terra. Com descriu el “Libro dels Gegants del Pi”, escrit els mateixos anys de la recuperació dels Gegants del Pi, “...[la plataforma] propícia al repòs i a les converses, com també als jocs de la mainada, sota l’ombra prima dels desmais que la circumdaven...” ens indica que era un espai tranquil i de repòs on la burgesia passava les tardes xerrant i passejant. El terraplè de la Rambla estava enrajolat de la mateixa manera que el paviment que cobria els terrats dels edificis i, essent alçat i amb barana, la gent començava a anomenar-lo “el terrat de la Rambla” i els passos laterals ràpidament es van conèixer com a “camins” degut a l’acumulació de pols produïda per les obres. Aquesta conjunció d’elements singulars i atractius de la reforma, sumada a la revifalla dels gegants a la processó de Corpus, va fer que els barcelonins posessin lletra a una tintina popular de l’època. La cançó diu:
“Els Gegants del Pi, ara ballen, ara ballen, els Gegants del Pi, ara ballen pel camí.
Dibuix de Lola Anglada dels Gegantons del Pi l'any 1801.
Es coneix que els Gegants de la Ciutat tenien el privilegi d’anar pel mig de la Rambla, zona de pas de senyors i de la burgesia, i per això “ara ballen pel terrat” mentre que els Gegants del Pi, d’una parròquia humil, desfilaven pel lateral i, per tant, “ara ballen pel camí”. Un altre element que destaca de la lletra és el verb “ara”, que fa evident que fins aquell Corpus els gegants estaven prohibits i, per tant, no ballaven. La lletra va ser “versionada” amb el pas dels anys tot aprofitant una llegenda de Caldes de Montbui. En aquesta història local, s’explica com un forçut gegant -conegut com a Fort Farell- va anar a lluitar, amb un pi com a arma, contra el gegant de la Ciutat, un gegant moro que tenia captiva Barcelona. Aquesta història ha fet que avui en dia la cançó sigui més coneguda en la seva versió en singular “El Gegant del Pi” que no en l’original.
Els Gegants de la Ciutat, ara ballen, ara ballen, els Gegants de la Ciutat, ara ballen pel terrat.”
Festa de la Recuperació dels quatre Gegants del Pi, el 12 de juny de 1960.
Uns nous gegants xics, emparentats amb Vic i Igualada E
l segle XIX va suposar una lenta i progressiva renovació dels conceptes i els llenguatges artístics que afectaven la imatgeria i els gegants; s’abandona paulatinament el concepte de gegant ferm i guerrer (almenys amb les faccions estrafetes, els anomenats “patró de turc o Goliat”, com passava a Solsona, al Pi o a l’Arboç -1727, 1807 i 1828-). Passada la meitat del segle XIX, el gust per l’estil imperi i pel romanticisme, es manifesta en figures com els nous gegants de Vic (1862), o els Gegants Vells d’Igualada (1855-1861), els quals defugen la imatge grotesca i barroca, més pròpia de les carasses de turc dels orgues. Tot i aquesta corrent, les figures seguien caracteritzant-se molt sovint com a orientals o d’ètnies llunyanes, però més aviat en el vestuari que no pas en les faccions. Fa temps, els més observadors constataren que existia una innegable semblança en les fisonomies dels Gegants Vells d’Igualada amb els gegants petits o Gegantons del Pi de Barcelona (1858) i, més encara, amb els Gegants de Vic. Aquestes darreres figures no daten de 1832 com s’havia dit sempre, ni procedeixen d’un taller olotí, (hipòtesi molt difícil de sostenir). La fisonomia dels de Vic són una obra barcelonina de 1862, documentada recentment com a fets a Barcelona per Josep Galceran. La proximitat cronològica entre les figures de Vic i d’Igualada ha estat molt important per reconstruir les mans i testes dels gegants vuitcentistes igualadins durant el 2014-2016.
Caps originals i rèpliques dels Gegants de Vic. Foto: Roger Albert.
Caps actuals dels Gegants Vells d'Igualada. Foto: Aitor Calleja.
Els Gegants petits originals al taller, sent restaurats.
Els Gegantons del Pi es poden datar per una notícia apareguda al Diario de Barcelona del 4 de juny de 1858 on trobem la possible data d’estrena dels actuals gegantons del Pi: “Han salido a pasear las calles la nueva pareja de gigantones de la Parroquia del Pino. Los bustos son bastante buenos y los trajes de gusto, aunque poco lucido el del sexo feo, que viste de húngaro. Ella lleva un elegante traje a la antigua, muy parecido al que usava la señora Peruzzi en la Traviata.” La notícia del diari ens assabenta que s’estrenen uns gegantons nous. Podem suposar que si les figures es van prodigar tant al llarg del segle XVIII, era degut al fet que els anteriors es trobessin en mal estat o ja haguessin desaparegut. De fet, tenim constància que ja existien al darrer terç de segle XVII. La notícia, però, frega amb alguna dada dels llibres de comptabilitat de la Junta d’Obra del Pi. El 12 de juny de 1858 trobem que es paga “A Carmen Alavedra por su trabajo de vestir los gigantes pequeños viejos”. Aquestes paraules proven que els gegantons nous ja existien. No podem evitar preguntar-nos el motiu de fer vestir els vells: per a vendrese’ls? Per sortir per darrera vegada? En tot cas, Galceran va reparar els braços de la geganta gran del Pi l’any 1859, cosa que ajuda a consolidar la hipòtesi de l’autoria dels petits hússars pinencs.
De Josep Galceran, en sabem que tenia el taller al carrer de la Unió i es promocionava com una “Gran fábrica de máscaras de todas clases, de raso, terciopelo, percalina, cera, cartulina y carton, con Real privilegio esxlusivo de S. M.—Especialidad en caricaturas y narices de mil diversas formas, único en su clase. —Fábrica de figurines para sastres y modistas, y toda clase de adornos y figuras de carton [...] Don José Galcerán, escultor en maderas, yeso y barro.” El 1887 apareix a la Rambla de San José, 8, tot i que són carrers molt propers i potser sovint es barrejaven dades de domicili amb les dels tallers i obradors, que en el cas dels artistes empresaris podien ser diversos. Daniel Vilarrúbias Cuadras
Vestint el Gegant Vell d'Igualada. Foto: Daniel Vilarrúbias.
Gegants de Vic a les Festes de Sant Josep Oriol de l'any 2008.
UN SEGLE DESAPAREGUTS S
egons els documents històrics, l’última sortida abans de l’abandonament dels Gegants del Pi va ser el 1870. Tot i que històricament s’ha mantingut que els gegants van ser abandonats pel pes, això no té sentit quan es parla dels gegants petits, per tant, es creu que el motiu principal va ser el desinterès per les figures per part de l’Obra del Pi, de qui eren propietat. Les figures van ser relegades a dècades d’oblit al Campanar del Pi. Però la flama dels Gegants del Pi seguia ben viva. Com explica Amadeu Carbó a “El Llibre dels Gegants de la Ciutat”, el 1892 Josep Lluís Pellicer rep l’encàrrec de fer uns nous gegants municipals, que acabaran representant el rei persa Assuer i la reina Esther. Segons el diari La Veu de Catalunya: “los gegants seran al instil dels que feu l’esculptor Amadeu y que’s guardan en l’esglesia del Pi”. Com es pot veure a les imatges de l’època, durant uns anys els Gegants de la Ciutat van ser una rèplica dels del Pi. El 19 de juliol de 1936 la Basílica del Pi va ser incendiada pels sectors anticlericals del bàndol republicà, fet que va derivar en el trasllat de les figures al Monestir de Pedralbes per tal de salvar-les.
Fons Ricard Guasch
Destrosses produïdes durant la Guerra Civil al Pi. Imatge de la façana amb les restes de la rosassa. ©IISG
Destrosses produïdes durant la Guerra Civil al Pi. Imatge de Crist amb la tomba oberta. ©IAAH (Arxiu Fotogràfic Amatller)
Destrosses produïdes durant la Guerra Civil al Pi. Imatge de la volta. ©APSMP
Estat en el qual es van trobar els Gegants petits del Pi. Foto: Català Roca.
Reportatge a La Vanguardia sobre l'arxiu del Pi salvat de la Guerra, on es poden veure els caps dels Gegants grossos. La Vanguardia. El Suplement.14 d'agost de 1938.
Al finalitzar la guerra, no se sap ben bé com, es van trobar els gegants al monestir i van ser retornats al Pi, dipositant-los en un cantó del campanar per restar amagats en l’obscuritat un cop més. Tot i que van ser descoberts oficialment el 1951 i visitats per diverses persones, no es van considerar prou importants com per rescatar-los de l’oblit o simplement, no es veia factible. Finalment, l’any 1959, un grup de veïns, volent recuperar l’essència dels Gegants del Pi, van decidir recuperar-los, per tal que tornessin al capdavant de les processons i alegressin amb la seva simpatia les festes.
Sonatí del Gegantó
Sonatí de la Gegantona
Bon hereu de casa bona, ai, insigne Gegantó que admires de transcantó nebodes de majordona.
Gegantona, Gegantona, seriosa i recatada, ulls serens i endiumenjada i amb un capell per corona:
Noranta anys de no sortir no han malmès ta simpatia, i ara amb tu, com s’extasia l’etern en calç femení.
No et fiïs pas del galan que et segueix i que matina, avui tot és gasolina i fútbol de tant en tant!
I en tot el barri del Pi per dir-te tres voltes sí tens mil cors d’enamorada…
Si vius la vida d’ahir arran del cloquer del Pi, no li donis l’animeta;
Heroi del gentil carrer, hereu i capdavanter d’una ciutat retrobada!
que el teu cor tan seriós, s’és fet pel vol generós de la primera oreneta…
Francesc de B. Lladó Pàgina 87, “Libro de Els Gegants del Pi”, 1960.
Festa de la Recuperació dels quatre Gegants del Pi, el 12 de juny de 1960.
GEGANTS PETITS I GEGANTONS EMBLEMÀTICS D’ARREU Tot seguit trobareu un recull de gegants petits i gegantons emblemàtics de Catalunya i d’Europa. El model que s’ha agafat per realitzar aquest llistat és el mateix que les figures del Pi. En gran mesura es tracta de gegants petits que acompanyen uns gegants més grans, als quals obren pas. No us en perdeu detall!
Barcelona - Pi
Barcelonès Josep Oriol i Eulàlia
Alcúdia
Mallorca Pere i Victòria
Fotografies: Nico Alonso, Josep Lluís Badal, Josep Maria Martínez, Josep Miñana, Josep Maria Ubiergo i Colla Gegantera de l'Arboç.
Documentats des del 1669, són els encarregats d’obrir pas als gegants grossos del Pi. Actualment vesteixen com una parella a l’estil modern de les classes acomodades de principis de segle XIX. Les seves còpies van vestides com un oficial hongarès i la protagonista de La Traviatta.
Els gegants van ser presentats l’any 2010, construïts pel Taller Sarandaca de Granollers. El vestuari fou confeccionat per Tomeu Massanet, seguint la imatge tradicional mallorquina a partir d’un disseny d’Antoni Bibiloni del segle XIX.
Albaida
Sallent
Terrassa
Malgrat que les primeres referències situen la presència de gegants a Albaida l’any 1814, les figures actuals celebraran en breu els seus 80 anys d’història. En total, la comparsa és formada per vuit figures, sis de grosses i dues de petites.
Els Gegantons són els fills dels gegants reis i representen una jove parella de l’època medieval. L’Eulàlia és una bonica princesa de palau i en Guillem, un jove príncep afeccionat a les activitats de lleure pròpies de l’època.
Hazebrouck
El conjunt de gegants està format per Tisje-Tasje, un valerós cavaller que va lluitar al costat del comte de Flandes, la seva dona Toria, la seva filla BabeTisje i el seu fill Zoone-Tisje.
País Valencià Alcalde i Alcaldessa
França Zoone - Tisje i Babe - Tisje
Sitges
Garraf Cubanito i Cubanita o Panxito i Panxita (no oficial)
Valls
Alt Camp Lladrefaves i Gegantona
Reus
Baix Camp Vitxet i Vitxeta
Barcelona - Sant Pere de les Puel·les
Santiago de Compostela
Caravaca de la Cruz
Representen dos dels fills del rei Pere II el Gran i Constança de Sicília, els Gegants de Sant Pere de les Puel·les. Són obra de Toni Mujal i van ser creats l’any 2014 perquè els portessin els més joves de la colla.
Els gegants de Santiago de Compostela són els més antics conservats a Galícia, ja que daten del segle XVIII, encara que apareixen al segle anterior en actes i inventaris. Les còpies dels gegants, de l’any 1993, resten guardades al trifori de la Catedral.
La primera documentació relativa als gegants de Caravaca de la Cruz data de 1628, encara que les figures actuals són més recents. Els Nanos van obrint la comitiva, que formen els reis moros, els reis cristians, els gitanos, els negres i el gegant Todmir.
Barcelonès Alfons el Franc i Isabel de Portugal
A Corunya - Galícia Coco y Coca
Múrcia Nano y Nana
Construïts l’any 1965 pel barceloní taller El Ingenio, representen una parella d’americanos o indians de Sitges. Són una de les tres parelles catalanes en les quals el gegant conserva la peculiaritat de ser de mig cos.
Segons la tradició oral, el bust d’en Lladrefaves és el que esculpí el 1764 l’escultor barroc Lluís Bonifàs i Massó. La llegenda explica que en Lladrefaves és fill de la Geganta de Mataró i que els gegants de la ciutat de Valls en són els didots.
Amb més de 200 anys d’història, el nom de Vitxet deriva de “Bitxo”. El gegant té la singularitat que antigament anava obrint el pas a la resta de la comparsa amb un fuet. Al cavallet de la parella original, es pot entreveure el primitiu cavallet de mig cos.
Mataró
Olot - Arte Cristiano
Balaguer
Súria
Burgos
Lleida
Douai
Estrenats l’any 2007 durant la Fira Modernista de Terrassa i apadrinats pels gegants grossos del Pi, representen una parella modernista de la capital del Vallès Occidental. L’any 2017, els Gegants petits del Pi van ser el padrins del seu casament.
La Toneta és la filla dels gegants Robafaves i Geganta de Mataró, mentre que en Maneló és fill dels Gegants de Terrassa. L’any 1950, any de construcció d’en Maneló, es casaren i actualment dansen al so del flabiol i el tamborí, obrint pas a la Geganta i a en Robafaves.
Construïts l’any 1902 pel popular taller de sants El Arte Cristiano d’Olot, són fets a imatge i semblança als Gegants de la ciutat d’Olot. L’any 1902, a Barcelona, guanyen la medalla de plata als gegants més artístics, per darrere dels Gegants d’Olot.
Lo Pageset i la Pageseta són els gegants més antics i emblemàtics que hi ha a la ciutat de Balaguer. Els seu orígens són incerts. De fet, avui en dia encara es desconeix qui en va ser el constructor i en quina data es van estrenar, tot i que es creu que podria ser a mitjans del segle XIX.
Construïts per la Industrial Bolsera de Barcelona, van ser apadrinats pels gegants de Súria i pels de Cardona en el decurs de les festes del Roser de l’any 1960. Representen una parella de reis, igual que els gegants als quals precedeixen.
Creats el 1899, al cap d’uns anys un incendi els destrueix i l'any 1973 són recuperats per iniciativa de l'Ajuntament. Obren pas a les cinc parelles de gigantones que representen els cinc continents del món.
L’any 1951 es construeix la gegantona i el 1958 el gegantó. Tots dos gegants són obsequi dels governadors civils que va tenir la ciutat durant aquella època. Curiositat: quan només hi havia la gegantona, aquesta desfilava entremig de Jaume I i Elionor, simulant ésser-ne filla.
La parella representa els fills dels gegants Gayant i Marie Cagenon. Junt amb el petit Binbin, totes cinc figures conformen la família Gayant de Douai. La seva desfilada processional està catalogada com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat.
L’Arboç - Cal Fiol
Tarragona
Móra d’Ebre
Sabadell
Ripollet
Sant Fruitós de Bages
León
Monòver
Vilanova i la Geltrú
Documentats des de 1770, s’anomenaven així pels darrers administradors de la capella de Sant Antoni. L’any 1995 es recupera la centenària geganta a partir del cap i les mans que es conservaven, i l’any 2016 es fa de nou el gegant, conservant les mans i la corona originals.
El Negrito s'estrenà l'any 1856 i tres anys després arribà la Negrita, ambdós construïts per l'escultor Bernat Verderol. Surten per Corpus, les Festes de Santa Tecla i Sant Magí, i el Negrito conserva la peculiaritat de ser de mig cos. L'any 2006 es van estrenar les rèpliques de les figures.
Construïts per Joan Miró, representen els fills de Berenguer, Baró d’Entença, i de Galbor, Baronessa d’Entença, els Gegants de Móra d’Ebre. Duen vestits d’època i ella té un colom a la mà esquerra.
El gegantó Vicentó és el fill dels gegants Roger i Elisenda de la mateixa població, i fou construït per la Casa Closa l’any 1959. Posteriorment, l’any 1988, va ser remodelat per Jordi Grau.
En Gonçal Bonilla i la Teresa Vila foren dels primers mestres que es van marcar el repte de renovar l’ensenyament que, fins aleshores, s’havia fet a Ripollet. Són fillols dels Gegants grossos del Pi.
Els Gegantons de Sant Fruitós de Bages, construïts per Toni Mujal l’any 2003, representen dos dels quatre fills que van tenir en Sala i la Ricardis, fundadors del monestir de Sant Benet de Bages i gegants de la població.
La Tarasca de León és un personatge singular. Es diu que és la successora de la figura que anava sobre la Cucafera de León i que, amb el pas dels segles, va tenir vida pròpia. Es desconeix la data d’estrena de l’actual geganta, però se suposa anterior a la Guerra Civil.
Els xinesos de nom Xiulit i Catalineta van ser batejats el 25 de novembre de 2006. Són una recuperació dels que hi havia hagut anys enrere. Després d'una recerca infructuosa dels cossos vells per intentar recuperar-los, es va optar per fer-los de nou.
La primera referència d’aquesta parella de gegants és del 1771, quan tenien l’aparença de fadrins de casa adinerada. Igual que els gegants grossos, l’any 1936 es perden i no és fins l’any 1948 que es recuperen i adopten la imatge actual.
Bages Guillem i Eulàlia
Baix Penedès Gegant i Geganta
Vallès Occidental Magí i Roseta
Tarragonès Negrito i Negrita
Maresme Maneló i Toneta
Ribera d’Ebre Guillem i Alamanda
La Garrotxa Gegant i geganta
Vallès Occidental Vicentó
La Noguera Lo Pageset i la Pageseta
Vallès Occidental Gonçal i Teresa
Bages Jordi i Montserrat
Bages Isarn i Aigó
Castella i Lleó Gigantillo y Gigantilla
Castella i Lleó Tarasca
Segrià Berenguer i Violant
País Valencià Xiulit i Catalineta
França Jacquot i Mademoiselle Fillon
Garraf Hereu i Pubilla
lona RESSORGIMENT 1.000x2.000
Ressorgiment dels Gegants del Pi Per fi aquest barri tan magnífic, pregonament barceloní, torna a tenir per Barcelona els enyorats GEGANTS DEL PI.
I la mainada falaguera la tradició podrà seguir, perquè a través dels anys no oblidi els populars GEGANTS DEL PI.
Les entitats del nostre barri sempre amb amor fan relluir les tradicions de casa nostra, com són els grans GEGANTS DEL PI.
Que els GEGANTS són de la brivalla gran alegria i frenesí, i amb ells hi corre fent gatzara acompanyant-los pel camí.
Aquelles formoses parelles que voltejant sense desdir, feien la gresca amb la brivalla de tot l’antic Barri del Pi.
I rumbejant la seva gràcia a so de flauta i tamborí, quin goig que fan ballant a l’hora pel sumptuós Barri del Pi.
Ara els infants de Barcelona a cor obert podran gaudir, dels seus GEGANTS popularíssims del generós Barri del Pi.
Visca el GEGANT de la casaca brodada amb plata i or tant fi, i la GEGANTA presumida i el GEGANTÓ tant saltarí.
Aquells GEGANTS que els nostres avis van fer brillar amb or i platí, ja són orgull de la Parròquia del venturós Barri del Pi.
I la bonica GEGANTETA joiosa del seu ric vestir, té tot l’encís de Barcelona i el goig del gran Barri del Pi.
Són pels infants de Barcelona una il·lusió que els fa sentir, i són nostàlgia i són història i per, xò els hem fet ressorgir.
Són els GEGANTS meravellosos, de la ciutat el dolç glatir puix tenent una mica d’ànima que és la del cor barceloní.
Ramón Torres i Rosell 12 de juny de 1960 Cronista del Carrer Petritxol i la Plaça del Pi
lona escala2.indd 1
7/3/19 11:11
LES SORTIDES
VALL D’ARAN PALLARS SOBIRÀ
Al llarg d’aquests 350 anys els Gegants petits del Pi han voltat per tota Catalunya, Europa i fins i tot Àsia. Aquí teniu tots els llocs on han anat!
ALTA RIBAGORÇA
67. Premià de Mar 68. Ripollet 69. Roda de Ter 70. Rubí 71. Sabadell 72. Sallent 73. Sant Feliu Sasserra 74. Sant Andreu de la Barca 75. Sant Andreu de Llavaneres 76. Sant Boi de Llobregat 77. Sant Cugat del Vallès 78. Sant Feliu de Llobregat 79. Sant Fruitós de Bages 80. Sant Joan Despí 81. Sant Pere de Vilamajor 82. Sant Pere Molanta 83. Sant Quirze del Vallès 84. Sant Sadurní d’Anoia 85. Sant Vicenç dels Horts 86. Santa Coloma de Cervelló 87. Santa Coloma de Gramenet 88. Santa Perpètua de la Mogoda 89. Taradell 90. Teià 91. Terrassa 92. Tona 93. Torrelles de Foix 94. Vacarisses 95. Vallgorguina 96. Vic 97. Vilafranca del Penedès 98. Vilanova i la Geltrú 99. Vilassar de Dalt 100. Vilassar de Mar
MAPA sortides pi_4.indd 1
BAGES SEGARRA
108
CONCA DE BARBERÀ
GARRIGUES
116
ALT CAMP
BAIX PENEDÈS
110 115 122
PRIORAT 119
113
BAIX CAMP
114
117 121
120 123
SELVA
105 39 81 41
95
43
56 40
MARESME
BAIX LLOBREGAT
98
TARRAGONÈS
118
TERRA ALTA
RIBERA D’EBRE
BAIX EBRE
112
MONTSIÀ
GIRONA
TARRAGONA
101. Figueres 102. Girona 103. Núria 104. Palamós 105. Sant Hilari Sacalm 106. Torroella de Montgrí
112. l’Ampolla 113. l’Arboç del Penedès 114. Calafell 115. Cornudella de Montsant 116. Montblanc 117. Montbrió del Camp 118. Móra d’Ebre 119. Morera de Montsant (Cartoixa d’Escaladei) 120. Reus 121. Riudoms 122. Siurana 123. Tarragona
LLEIDA 107. Balaguer 108. Juneda 109. Lleida 110. Maials 111. Solsona
EUROPA Maó (Illes Balears – Menorca) Oiartzun (País Basc) Ontinyent (País Valencià) Valladolid (Castella i Lleó)
GARRAF
BAIX EMPORDÀ 104
33 54 51 88 38 58 64 34 75 71 65 91 99 83 59 66 53 100 70 36 90 67 ANOIA 50 68 44 48 46 87 77 35 74 85 BARCELONÈS 61 52 84 1-32 49 47 86 93 ALT PENEDÈS 37 80 78 76 82 97 45 62 94
106
60
MOIANÈS 79 57 VALLÈS VALLÈS ORIENTAL 63 OCCIDENTAL 55
73
URGELL
89
92 72
NOGUERA
109
GIRONÈS
96 42
107
102
69
OSONA
111
PLA D’URGELL
PLA DE L’ESTANY
BERGUEDÀ SOLSONÈS
SEGRIÀ
ESPANYA Benicarló (País Valencià) Caravaca de la Cruz (Múrcia) Fraga (Aragó) Manacor (Illes Balears – Mallorca) Mancor de la Vall (Illes Balears – Mallorca)
RIPOLLÈS GARROTXA
PALLARS JUSSÀ
17. Barcelona – Parc de la Ciutadella 18. Barcelona – Poble Espanyol 19. Barcelona – Poblenou 20. Barcelona – Poble-Sec 21. Barcelona – Raval 22. Barcelona – Sagrada Família 23. Barcelona – Sant Andreu de Palomar 24. Barcelona – Sant Antoni 25. Barcelona – Sant Francesc de Sales 26. Barcelona – Sant Just i Pastor 27. Barcelona – Sant Pere i la Ribera 28. Barcelona – Santa Maria del Mar 29. Barcelona – Sants 30. Barcelona – Sarrià 31. Barcelona – Teatre Grec 32. Barcelona – Torrellobeta
BARCELONA 33. Arenys de Mar 34. Argentona 35. Badalona 36. Barberà del Vallès 37. Begues 38. Caldes d’Estrac 39. Campins 40. Canet de Mar 41. Cardedeu 42. Cardona 43. Castellar del Vallès 44. Castellbisbal 45. Castellbell i el Vilar 46. Cerdanyola del Vallès 47. Cornellà de Llobregat 48. El Masnou 49. El Papiol 50. Esparreguera 51. Granollers 52. Hospitalet de Llobregat 53. Hostalets de Pierola 54. La Roca del Vallès 55. Lliça d’Amunt 56. Malgrat de Mar 57. Manresa 58. Matadepera 59. Mataró 60. Moià 61. Molins de Rei 62. Monistrol de Montserrat 63. Montserrat 64. Òdena 65. Palau-Solità i Plegamans 66. Premià de Dalt
101
ALT URGELL
BARCELONA (CIUTAT) 1. Barcelona – Barceloneta 2. Barcelona – Can Batlló 3. Barcelona – Canyelles 4. Barcelona – Clot 5. Barcelona – Congrés 6. Barcelona – Fòrum 7. Barcelona – Gràcia 8. Barcelona – Gran Teatre del Liceu 9. Barcelona – Guinardó 10. Barcelona – Hospital Clínic 11. Barcelona – Hostafrancs 12. Barcelona – La Marina 13. Barcelona – La Sagrera 14. Barcelona – Les Corts 15. Barcelona – Navas 16. Barcelona – Palau de la Música
103
CERDANYA
CATALUNYA
ALT EMPORDÀ
Aosta (Itàlia) Bois-de-Lessines (Bèlgica) Florència (Itàlia) Maastricht (Holanda) París (França) Steenvoorde (França)
ÀSIA Torí (Itàlia) Trieste (Itàlia) Udina (Itàlia) Venècia (Itàlia) Vicenza (Itàlia) Vilafranca de Conflent (França)
Kyoto (Japó) Nagoya (Japó) Osaka (Japó)
7/3/19 11:31