Pròleg

{Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984). Cantautor}

La cultura és el context del poble, una s u m a p r e c i o s a d’elements, sovint materials, però també intangibles, que ens ajuden a identificarnos com a part d’una realitat col·lectiva. En el si d’aquesta plaça comuna, allò més popular representa l’enllaç del nostre temps amb les expressions més directes i sinceres del que som i, sobretot, del que érem quan es van crear. Talment com si es tractés d’una fotografia, allò que avui conservem com un tresor i que prové de les tradicions llegendàries i acreditades d’aquest poble, ens expl ica, amb una premi ssa fonamental , la sev a funcionali tat, existència i pervivència: la cultura popular construeix espais de trobada, de festa i de celebració. Això passa arreu amb cada societat que s’ha organitzat al voltant d’una manera determinada de veure i d’entendre el món.

No som cap poble escollit ni fem res d'excepcional, però és veritat que cada poble ha d’escollir ser excepcional per emprendre la valuosa tasca de cuidar el seu patrimoni cultural. I aquesta és una responsabilitat que no podem relativitzar, ni tan sols desmerèixer, perquè, com dèiem, cada país té les seves representacions de coneixença i saviesa i, com que aquest món s’ordena a partir d’una certa lògica (potser no tant com voldríem), cada país defensa les seves, bàsicament perquè són les que li són pròpies, properes i conegudes. Als Països Catalans, i a Barcelona, ens pertoca deslliurar-nos dels prejudicis de poble conquerit per reconèixer-nos en tots aquests elements que ens conformen col·lectivament, i fer-ho d’una forma natural, sense complexes d’inferioritat ni invocació d’impostures innecessàries. Quan diem cultura, sovint pensem amb totes aquestes representacions corpòries, que tenen un lligam directe amb la festa, i amb la trobada al carrer. Som un poble mediterrani i ens és impossible desvincular-nos-hi. Però cultura és un mot que avarca molt més que tot això, i és per aquest intangible que existeixen els elements físics que edifiquen la nostra manera de festejar el món i la vida. El paisatge, el clima, la situació geogràfica, la llengua i les paraules ens han donat la oportunitat d’observar la realitat des d’aquest indret únic que hem anomenat casa, poble i país. Una oportunitat que no és ni millor ni pitjor que la que tenen les altres cases, els altres pobles i els altres països del món. Senzillament és la nostra, i ens correspon preservar-la, com un bé comú, o una riquesa compartida.

El segle XXI ha arribat carregat de renúncies, pèrdues i devastacions. En un context històric on la recepta del poder (com sempre) segueix sent la repressió com a resposta i solució per a pràcticament tot, reivindicar la nostra cultura popular és reconquerir l’alegria. Sembla que cada vegada ens volen més muts, i més quiets, i més sols. Trobem-nos, i celebrem la vida. Perquè el món, canviï o no, no acaba ni comença en nosaltres, però ens hi volem sentir vius. Per això serveix la cultura. ◄