Care Santos: dona de passions, mar i asfalt L’escriptora mataronina, que acaba de guanyar el XXXIV premi Ramon Llull per Desig de xocolata, obre les portes de casa seva i les de la seva vida: “Mai m’ha fet por morir-me, que “me quiten lo bailao”, m’ho he passat pipa i ja està” .
GEMMA MOZAS
“Per a la Gemma, després d’una conversa carregada de paraules i emocions. Care Santos, 29 de març de 2014”. El carrer Pere Bombardó forma part de la zona més desconeguda de Mataró. Tot i ser un dissabte a la tarda –moment de més ambient a la ciutat-, no se sent ni un cotxe, els veïns han decidit no sortir de casa i el sol continua amagat darrere dels núvols. La muntanya de la Creu descansa just davant de casa seva. El mar, a l’altra banda. --Puja, puja, puja fins que ja no puguis més. Al primer pis començo a sentir una música que ve de dalt. A la segona planta ja la identifico. Pujo fins que ja no puc més i l’òpera Don Pasquale de Donizzetti em dóna la benvinguda.
L'escriptora mataronina és coneguda, especialment, per les seves novel·les per a joves.
Foto: Paula Santos
Al meu voltant hi ha centenars de llibres, papers i un ordinador; al meu davant, Care Santos. Ulls i cabells foscos, roba negra i un somriure, la Care em rep al seu espai: una habitació de menys de tres metres quadrats on governa el desordre. Em convida a seure a un petit sofà mentre ella ocupa la butaca que hi ha a menys de dos metres. Cara a cara. Dona de mirada fixa i penetrant, l’escriptora mataronina arronsa les cames dalt de la butaca sense arrepenjar els peus al terra. Una posició juvenil que propicia una conversa desenfadada. Ella comença. --Aquesta és la música de posar ordre. --Li inspira la música? --Sense música no escric i sempre ho faig amb la mateixa cançó, la Suites Six de Bach, però en diferents versions. És una peça de més de dues hores d’un sol violoncel. M’encanta el violoncel i la música és molt important per a mi. Si hagués d’escollir un sol sentit, triaria l’oïda, perquè la música té la capacitat d’emocionar-me que no té gairebé res. Amb l’oïda puc sentir música i escoltar llibres.
I acaba d’aparèixer a la conversa una de les paraules més importants de la vida de la Care: els llibres. Fa més de 36 anys que la literatura ocupa el centre del seu món. Als vuit anys va començar a escriure i avui, als 44, m’ensenya les seves primeres obres. Confessant-me que pocs ulls han vist les seves òperes primes, agafa un dels àlbums que duu com a títol: “Originals Antic 1”. --Aquesta deu ser la meva primera novel·la, El drama de los huéspedes. La vaig fer amb deu anys. En aquesta edat m’agradava molt el misteri, però vaig començar a llegir terror i tot el que escrivia ho omplia de calaveres i sang. Eren bestieses de l’edat. --No era molt jove per escriure una novel·la? --La resposta es diu avorriment. Jo m’avorria molt quan era petita, ja que vaig néixer a una casa on tothom era gran. Tinc dos germans, de 12 i 13 anys més i jo era com una filla única amb quatre pares. Aleshores, com que els meus germans no jugaven amb mi, matava l’avorriment a la biblioteca de casa. Per sort, els meus pares eren lectors i els dos, a més a més, escrivien, tot i que no van arribar a publicar mai res. Jo a casa sempre vaig veure que escriure era normal, com si a la vida es mengés, es dormís i s’escrivís. --I com va arribar a escriure?
--El primer pas és fer-te lector i descobrir allò que t’agrada. El següent és escriure, inventar. Vaig descobrir que si no t’agrada la vida que portes, a la literatura n’hi ha moltes. Totes les que vulguis. D’esquenes a la butaca on seu la Care, un gran finestral ocupa tota la paret. Es veu el mar de fons, i la sensació de pau absoluta envaeix l’estança. De sobte, però, apareix el seu fill petit. Té vuit anys i no té cap mena de vergonya: --Hola. Em pots fer un favor i tornar-me la Nintendo per jugar una mica? --Mira, aquesta és la Gemma –diu la seva mare. --Hola, Gemma. Encanta’t de conèixe’t. --Caram, si que estàs educat –respon la Care amb to de burla-, és perquè ja ets educat o perquè vols la Nintendo? --Jo ja sóc educat –contesta molt segur de si mateix. --Està al costat del quadern verd –indicant-li a sota de tot de la prestatgeria-, va, agafa-la! Vuit, deu i dotze anys. La Care té tres fills que omplen la seva vida. Per com se li il·luminen els ulls, tenen prioritat per davant de qualsevol cosa. M’explica que al fill gran se li ha despertat un “algo” creatiu. Es decanta pel cinema, però
reconeix que encara és molt jove per saber les opcions que hi ha. Per altra banda, el més petit és el més trapella: “Si fos per ell, seria analfabet”, assegura la seva mare. Està clar: avorrir-se ja és cosa del passat. Just quan torna a regnar la tranquil·litat, sona el telèfon. La Care no s’aixeca. --Algú agafarà el telèfon? –diu en veu alta sense mostrar interès en contestar. Sona el segon to. --Li donarem una altra oportunitat. Tercer to. --És que en aquesta casa no ens agrada gaire agafar el telèfon. De fet, vaig demanar que no aparegués en la guia telefònica. --“Voy!” –se sent de cop. --L’agafa el meu marit. Diuen que darrere d’un gran home hi ha una gran dona. A casa dels Santos és al revés: la Care afirma que el seu marit ha estat i és un dels pilars fonamentals de la seva vida. Segons l’escriptora, el començament va ser complicat, però sempre va tenir la seva parella al costat: “Al principi tot són incògnites i escriure no és com posar una farmàcia i et guanyes la vida, la literatura és molt incerta; però ell sempre m’ha
recolzat. Em deia: “Tu tranquil·la, escriu que ja ens n’ensortirem”. I encara avui sort que en tinc d’ell perquè sovint desapareixo setmanes senceres per promocionar la novel·la”.
Y si la vida es corta
Se sent xivarri dels pisos de baix. Els nens juguen. Ella no en fa cas. Deu estar acostumada a sentir-ho. Finalment, una porta es tanca de cop i s’enfurisma. M’ho confessa: té molt mal geni. La seva forma d’expressar-se i la seva actitud denoten un caràcter fort. Ella no se n’amaga: “Sóc una persona molt temperamental; els meus fills t’ho dirien, a vegades “foto” cada crit..., però després me’n penedeixo”. Amb el temps, ha aconseguit ser capaç de refredar les coses: “Ara, quan m’emprenyo, aprenc a respirar; abans, quan era jove, tenia tendència a reaccionar de seguida i m’he penedit de moltes decisions preses en calent. Ho tinc clar: a la vida les coses s’han de meditar, fins i tot les més bèsties que et passen, que et fan o que veus”.
A banda de ser un poema d’Antonio Machado, per a Care Santos aquestes dues estrofes s’han convertit en un lema. La paciència és una virtut que ha hagut d’aprendre, i a jutjar per la seva mirada cota, encara ho està fent.
S’aixeca de cop i em dóna un petit quadre. És poesia. Vuit versos: Sabe esperar, aguarda que la marea fluya -así en la costa un barco- sin que al partir te inquiete. Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya; porque la vida es larga y el arte es un juguete.
y no llega la mar a tu galera, aguarda sin partir y siempre espera, que el arte es largo y, además, no importa.
--Voldria tirar el temps enrere? –li pregunto tot de sobte. --Per res del món! Quina mandra! Quanta feina per fer! --Ni tenir vint anys per un dia? --Al contrari: jo el que vull és ser una senyora de setanta anys. Per favor, quin gust el dia que pugui posar-me “borde” sense que ningú em miri i que pugui dir: No vull fer promoció perquè em canso o no em trobo bé, i que em responguin: Sí, pobre, quedis, quedis”. La meva cara d’estupefacció xoca amb les rialles naturals de la Care mentre continua sonant Don Pasquale. M’acaba de deixar atònita: voldria tenir setanta anys! De cop, l’escena pren una altra forma. Sembla d’allò més dantesca i menys racional: tres pisos de casa,
tres fills jugant al pis de sota, un marit que mira la televisió, centenars de llibres, la guanyadora del XXXIV premi Ramon Llull i jo, tot acompanyat d’una opereta com a banda sonora. Però l’escena encara no havia arribat al punt més àlgid. “Li fa por trobar la Sara desvetllada, donant voltes a tot el que ha passat. Però no. La Sara dorm com una nena. Quan entra dins els llençols descobreix que està completament nua. Sap que aquesta és una invitació que no pot declinar-se, però també que no és el moment”. Fragment de Desig de xocolata “En moltes de les novel·les que escric hi sóc present. La meva vida està repartida per les meves històries. Totes les coses importants que m’han passat estan allà, fins i tot les més bèsties. Ara m’assemblo a la Sara, de Desig de xocolata”. --Quan escriu? --Als matins. --I es treu el pijama per escriure? --No me’l trec perquè no en tinc –les dues esclatem a riure. I una intimitat segueix a una altra-. El millor va ser una vegada, quan el meu fill feia P-3, que arriba un dia de l’escola i em
diu: “Avui, mama, hem parlat de pijames a la classe. Ens han preguntat com és el pijama que portem per dormir, com és el pijama dels nostres germans i llavors ens han preguntat com era el pijama dels nostres pares”. I tu què has dit? “Que els papes no en gasten, de pijama, perquè dormen despullats!” Vaja, tot el “cole” s’acabava d’enterar que dormo sense roba. Reclinada a la butaca, la Care respon molt natural a totes allò que jo vull saber. Els cabells lleugerament escabellats per sobre de les espatlles li donen un aire alegre, jove i despreocupat, que encaixa a la perfecció amb la seva mentalitat: “sóc una persona desordenada –menys amb la feina-, molt treballadora i extremadament emotiva”. Els seus fills s’ho passen bé, els xisclets divertits ho posen de manifest. Sense moviments bruscos que em delatin, miro de reüll el rellotge. Fa més d’una hora que parlem, però tinc la sensació que encara em queda molt per conèixer la Care Santos. Presa de la intuïció que hi ha alguna cosa del seu passat que encara haig de descobrir, continuem la conversa. --Si no fossis Care Santos, qui t’agradaria ser? --Seria cuinera d’un restaurant. M’apassiona
cuinar. En aquesta casa, tots passem moltes hores entre fogons, als caps de setmana especialment. Avui les croquetes les hem fet entre tots cinc. Cuinar és una activitat molt xula per compartir amb els nens. --Els caps de setmana són per estar en família? --Absolutament. A més, tenim un ritual els dissabtes a la nit. Fem crêpes de pernil i formatge, veiem una pel·lícula al sofà i mengem pipes. Que ningú ens toqui els nostres dissabtes en família! Les persones que més estima són el seu epicentre i ho demostra constantment: “Jo no tinc gens de sentiment territorial, viuria allà on fos. Sóc de les persones que pensa que la seva casa no són aquestes quatre parets, sinó la seva gent. Si jo me n’anés amb els meus, me n’aniria a la lluna!”. Tanmateix, si hagués d’endur-se tres coses a una illa deserta, ho tindria clar: “El llibre Les mil i una nits, un quadern molt gruixut i una ploma ben carregada de tinta”. La literatura la porta a dins.
Viatge amb bitllet d’anada En l’hora i vint-i-un minuts que portem parlant s’ha creat un clima distès que convida a aprofundir més en qui i com és la Care Santos. No m’ho penso dues vegades: --Li proposo un joc. Jo li dic un concepte i vostè em comenta el primer que li passa pel cap –ella assenteix amb poca convicció però amb curiositat.
tenir-ho tot a l’abast i al moment. Un llibre que entretingui no és poca cosa. --Morir. --Jo sóc bastant “viva la vida” i morir-me mai m’ha fet por. Quan era més jove pensava: “Que me quiten lo bailao”, m’ho he passat pipa i ja està. Però ara no em puc morir, tinc tres fills per fer créixer. --Aventura. --Un viatge amb només bitllet d’anada.
--Avorriment. --Jo no sé què és això. Quan els meus fills s’avorreixen els felicito i ells no ho entenen. L’avorriment genera maneres de sortir de l’avorriment i crec que els nens ho necessiten trobar. --Felicitat. --Jo em sento una dona feliç. Vaig tenir una adolescència molt dura perquè el meu pare es va morir sent jo molt jove. Van ser uns anys terribles i ara valoro molt la felicitat. --Entreteniment. --L’entreteniment té molta mala fama, però entretenir és molt difícil en una societat acostumada a tants estímuls, a variar, a triar i a
I hem arribat a un dels punts que més atrauen a la Care. Viatjar figura dins la llista de coses bàsiques a fer abans de morir. De fet, a la pregunta de què és el que encara ha de fer en aquesta vida, ella respon: “Jo he de viure un any sencer als Estats Units”. Del país americà li atrau la seva cultura i la concepció que en tenen els nord-americans. No podria ser d’una altra manera, ja que Care Santos considera que necessitaria una altra vida sencera per ser usuària de cultura: “Si tingués una altra vida, l’ocuparia amb anar al cinema, al teatre, a exposicions, a ballets...”. I si ho hagués de fer en una ciutat del món? “A Nova York”.
El mar a prop i el carrer als peus, Care Santos necessita viure en una ciutat de costa i envoltada dels qui estima, amb una ploma ben carregada de tinta, un llibre molt gruixut i un quadern preparat per escriure-hi una nova novel·la, d’aquelles seves, de les que sempre emocionen. A la pregunta de què valora més de la vida, no divaga en cap moment: “Fer feliç a la gent; que els que estiguin amb mi siguin feliços perquè jo he fet alguna cosa”. Truquen al timbre. La següent visita acaba d’arribar. És una estudiant que també l’entrevistarà. Després d’estar més d’una hora i mitja explicant-me qui és, Care Santos segurament està cansada, però ningú ho diria. Com en totes les seves històries, a la mataronina no li falta passió. Ja ho diu ella: “Jo escric el que sóc”. Abans de marxar, trec del bolso el seu llibre Desig de xocolata perquè me’l dediqui. “Estàs de sort, acabo de carregar la ploma”. Em despedeixo i baixo les eternes escales. Hi ha un gran mirall al final dels graons. Serà testimoni durant anys del dia a dia de la família Santos? Marxaran algun dia a viure als Estats Units? Tanco la porta. Enrere deixo una conversa carregada de paraules i emocions. El sol continua amagat darrere dels núvols.