Godot bcn núm 1 octubre 2017 by Godot

EL WEB ON TROBARÀS TOTA L’ACTIVITAT CULTURAL DE LA CIUTAT

editorial

Tot esperant Godot “¿Qué, nos vamos? Vamos”. Però ens vam moure. Ens vam moure i vam decidir fer l’impossible. Potser perquè no sabíem que ho era, potser perquè no ens podíem quedar com estàvem. Vam decidir que, si Godot no arribava, hi aniríem nosaltres. Vam decidir fer la revista que volíem llegir. Una revista feta des de la convicció que la cultura és i ha de ser una eina transformadora, una revista que sap que les arts escèniques són molt més que teatre de text. Que també són circ, són dansa, són performance, són arts de carrer, són molt més que una etiqueta. Una revista que vol donar veu a l’altra cara del teatre. La fosca, la precària, la real. Una revista en paper i gratuïta, perquè tothom ha de tenir accés a la cultura. Una revista per fullejar i olorar, llegir i rellegir. Un aparador de tendències teatrals i culturals, de propostes actuals, però també un espai de reﬂexió cuinat a foc lent, de temes que volen paciència i detall. Una publicació que busca l’equilibri entre allò comercial i allò independent. Una revista per reivindicar el bon periodisme cultural, més enllà del sensacionalisme i el clickbait. Una revista per construir comunitat més enllà dels interessos individuals. Benvingudes i benvinguts. Tot esperant Godot. Ja som aquí.

p.14

sumari el col.lectiu.4 escena off.6 calixto bieito.8 temporada lliure.10 xicu masó.11 islàndia.12 wajdi mouawad.14 don joan.16 sol picó.18 temporada dansa.20 Après moi le déluge.22 anna pascual.26 circ català.28 estrenes.30 teatre de l’oprimit.36 temporada alta.38 fira tàrrega.42 liceu.44 cambray i farré.48 foto portada: Imatge de Obabakoak. Teatre Lliure.

@GodotBCN

www.facebook.com/RevistaGodotBarcelona

EDICIÓ GDT Ediciones S. L. c/ Petxina, 4, 1º 1ª 08001 Barcelona. COORDINADOR PUBLICACIONS David Hinarejos davidhl@revistagodot.com / Sergio Díaz DIRECTOR GODOT Álvaro Vicente alvarovicente@revistagodot.com REDACCIÓ BARCELONA Neus Molina neus.molina@revistagodot.cat / Aída Pallarès aida.pallares@revistagodot.cat CORRECCIÓ Aina Pérez DIRECCIÓ COMERCIAL Marisa Navajo marisanavajo@revistagodot.com / Mireia Mora mireia.mora@revistagodot.cat MAQUETACIÓ Y DISSENY GDT Ediciones COL·LABOREN Marcel Barrera, Quim Bigas Bassart, Aleix Fauró, Xantal Gabarró, Albert Martí, Manuel Pérez i Muñoz, Mercè Rubià, Mariona SanFeliu, Jordi Sora IMPRESSIÓ Exce Consulting Group DEPÒSIT LEGAL M-26913-2017 La propietat intel·lectual prohibeix la reproducció total o parcial de textos i imatges sense el consentiment de l’autor.

Opinió Per Aleix Fauró

Lluitem pels nostres drets: El Col·lectiu Mai m’havia imaginat aquest escenari. Sol al meu escriptori, amb els actors de FC Bergman i de Complicité observant de reüll com escric aquestes línies. Estic suant. No sé si és la calor o són suors fredes que m’agafen quan penso en l’encàrrec: parlar sobre El Col·lectiu. Perquè penso que no puc parlar d’El Col·lectiu sense parlar del panorama teatral català. Però ho vull fer sense victimismes ni lamentacions. Qui som? D’on venim? Què volem? Què hem aconseguit? Què podem fer millor? Qui volem que surti guanyant? Podem guanyar tots? Què és, el més important? Tenim clares les prioritats? Ho podem aconseguir tot? Si escric una pregunta més, plego. Anem a pams. Primer, voldria deixar clar que, en cap cas, parlo en nom de res ni de ningú. D’altra banda, hauria de citar moltes companyies de teatre així que, per evitar deixar-me’n alguna, no n’anomenaré cap a partir d’aquí. Som-hi, doncs. El Col·lectiu és una assemblea de companyies de teatre que mira de trobar els camins per fer sostenible la seva activitat artística dins d’un sector que es regeix per unes normes que aquesta agrupació de companyies no comparteix. Va néixer fa més de tres anys per intentar canviar la lògica del mercat teatral i passar de la competitivitat a la col·laboració. Possiblement això és el més important. Plantegem un canvi en el qual tots sortim guanyant:

públic, sales, companyies, productores, administracions. Tota la societat. Evidentment, la col·laboració entre companyies ve de lluny, segurament sempre ha existit i ha ajudat a fer possible que algunes, ben poques, sobrevisquin. En què ens diferenciem llavors? En fer-ho visible i involucrar un element imprescindible perquè el teatre existeixi: el públic. Amb els recursos que es destinen a cultura a Catalunya avui dia i la quantitat de persones que van habitualment al teatre, és inviable la supervivència econòmica de TOTES les persones que treballen en el teatre i volen viure d’aquest ofici. Però fins i tot amb els pocs recursos actuals som capaços de repartir més i millor el que tenim, mentre seguim lluitant per un futur més just, per un futur on la cultura ocupa el lloc que mereix. Això és el que volem. No només. Però potser el que té més pes. Sol al meu escriptori, la calor encara estreny, però menys. I penso: per què mai no m’havia imaginat aquest escenari? No, és que mai havia imaginat El Col·lectiu fins que no ha existit. I penso que m’agrada que existeixi. Sobretot, per la pinya. Per la suma. Potser no assolim tots els nostres objectius, però serà un futur amb una manera de funcionar nova i per estrenar. Que no serà perfecta, és clar, però alguna cosa haurem après pel camí. Article complet: www.revistagodot.cat

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA #TNCdetothom 2017 — 18

DESIG SOTA ELS OMS

Eugene O’Neill

Sala Gran 19/10/17 — 26/11/17 #desigsotaelsoms Direcció Joan Ollé

Patrocinador

Anunci DESIG godot AAFF.indd 1

Protectors

21/9/17 15:21

godoff/godot per Aída Pallarès

I l’off, què? “I Godoff què? Que, de què? Fora, no?” Aquesta va ser, més o menys, la conversa que vam tenir durant la gestació de la revista que teniu a les mans. M’explico: a Madrid, Godot té dues parts, una al dret i una al revés, una dedicada a l’escena més comercial i l’altra a l’independent. Als espectacles del Teatro del Barrio, la Tarambana o la difunta i encara enyorada La Casa de la Portera. Nosaltres, i potser ens vam equivocar, vam decidir que a casa nostra això (encara) no era possible. Quantes sales tenim, a Barcelona, que puguin ser veritablement catalogades d’off? Les podem contar amb els dits d’una mà. Ens agradi o no, durant els anys més forts de la crisi, i a diferència de Madrid, no hi va haver un boom de teatre en espais no convencionals ni van nèixer propostes com Microteatro por dinero. Vam tenir Sé de un lugar (foto) i para de contar. A Barcelona tot això ha trigat a arribar. I no ben bé de la mateixa manera: Aquí, com també va acabar passant a Madrid, grans empresaris i centres de producció públics, van acollir i encara acullen experiències més alternatives, més properes a l’off. El que sí va arribar i és de justícia recordar-ho, va ser un cert retorn al carrer. Les sales

pràcticament no arriscaven, pràcticament no apostaven per res que no fos popular i comercial i alguns creadors, com Parking Shakespeare o Vero Cendoya, van optar per representar els seus espectacles en places i carrers. Però també es poden contar amb els dits d’una mà. Per què? Per què la crisi va afectar les espietes però no van tancar teatres ni pràcticament en van sorgir d’altres? Per què no vam tenir més espectacles com Sé de un lugar? Continuarà…

lliure, temporada 17/18 per Aída Pallarès

Entrevista Calixto Bieito

“Obabakoak es mantindrà per sempre”

Calixto Bieito (Miranda de Ebro, 1963) és un dels directors d’escena espanyols més internacionals. Titllat d’enfant terrible gràcies als seus controvertits muntatges, el director artístic del Teatro Arriaga arriba a Barcelona (i en euskarz).

Calixto Bieito és un dels directors d’escena més sol·licitats d’Europa. Tenir Bieito d’artista resident suposa, explicava fa uns anys el periodista Andreu Gomila, marcar perfil internacional, cosa que aquí no hem sabut aprofitar. Ni amb Bieito, ni amb ningú del seu calibre. Simplement, no en sabem. Aquí l’hem insultat, aquí l’hem menystingut, aquí fa anys que no el veiem. I quan ve omplim els diaris de grans titulars: “Cómo destrozar una ópera”, “Polémico Bieito” i unes quantes perles més. Ara tindrem la seva versió, la seva visió, de la novel·la de Bernardo Atxaga durant cinc dies al Lliure de Montjuïc. Aprofitem-ho. Reivindiquem-lo. Barcelona necessita més Calixto Bieito. Per què Obabakoak? Què t’atrau de la novel·la d’Atxaga? Tot. M’atrau tot. És tota una vida, parla de l’amor, de l’odi, de la gent, de la literatura, de l’art i la seva funció, de la infantesa, del fet de fer-se gran. Ho té tot. Obabakoak està plena d’aquest llenguatge poètic,

d’aquest misteri. Com es traduirà a escena? He optat per fer un espectacle molt multidisciplinari, gairebé una instal·lació de so i visual on intervenen els actors i les paraules. La novel·la està composta per 26 relats que configuren una mateixa realitat. Com serà l’adaptació? Hi haurà un fil conductor com a la pel·lícula de Montxo Armendáriz? No. La novel·la té una frase molt maca que diu “el que l’atzar ha reunit que l’autor no ordeni” i he decidit fer cas a Bernardo Atxaga. Un conte és un poema i l’obra són diferents contes amb onze veus. He decidit fer un gran trencaclosques, un poema musical per a onze veus i onze bicicletes. No volia donar una visió unívoca de la novel·la, seria com fer Cien años de soledad. He intentat captar l’essència, la poesia i la tradició oral. De fet, l’euskera s’ha mantingut per la tradició oral. Exacte. No hi ha hagut una gran tradició escrita en euskera i té un sentit que alguns d’aquests contes es recitin i s’interpretin.

Obabakoak Primer va ser el llibre del 1988, Premio Nacional de Narrativa de las Letras Españolas i traduït a una vintena de llengües. Després, el 2006, la pel·lícula dirigida per Montxo Armendáriz. I, finalment, el teatre. Les històries mítiques de ‘les persones i les coses’ d’Obaba arriben al Lliure i en euskera! Teatre Lliure Del 25 al 29 d’octubre Per això també has optat per fer-ho en versió original i sobretítols en català? Sí, és una llengua molt maca i sona molt bé. A més, estic molt acostumat a treballar en diverses llengües. He de dir, però, que la traducció en castellà està molt bé, perquè el castellà del Bernardo és preciós, però va canviar fragments. Ja no existeix el món d’Obaba? Atxaga deia que cada cop és més difícil de veure i escoltar, però que no ha desaparegut. Que està en el llenguatge, en una cançó, en una història... Jo crec que no, que no ha desaparegut. És un món prefreudià però alhora hi és tot. La histèria, la por, la ira… I això no pot desaparèixer. És un món que esdevé molt concret i alhora universal. Crec que és un món que es mantindrà per sempre. Com a mínim és el que jo vaig sentir un dia, passejant amb ell per Asteasu. És curiós perquè ara amb Días de Nevada, la seva última novel·la, ha fet el camí a la inversa. D’un univers gran ha anat a un de petit. A la novel·la hi ha, també, una melancolia per la pèrdua d’un món que ja no existeix. Fa 30 anys de la novel·la. Com estem ara? Se’ns ha menjat la modernitat? Sí, però encara hi ha bicicletes. Crec que les coses han canviat molt a nivell tecnològic, però és una velocitat que no es correspon amb els canvis emocionals que patim les persones.

El teatre ha de remoure a l’espectador? Sí, ha d’emocionar i ha de fer pensar. El consistori de Bilbao et va venir a buscar i et va demanar que connectessis l’Arriaga amb la resta d’Europa. El teu objectiu, a més, és convertir Bilbao en un referent del teatre europeu. Com es fa això? Bilbao és una ciutat amb molta obertura, gràcies al Guggenheim també, i estan molt orgullosos del Teatro Arriaga. El cuiden i veneren. Crec que per aconseguir que el teatre sigui realment conegut cal invitar i viatjar. És a dir: treballar en doble direcció. Per això també potenciaré la programació internacional. A l’Arriaga, en principi, només hi estarà 4 anys. Creus que és necessari anar canviant, que un artista no es pot passar més de 8 o 10 anys dirigint un teatre, sobretot si aquest rep finançament públic? Depèn, però en general crec que és sa canviar cada cert temps. La norma haurien de ser uns 8 anys, que són els que necessites per pensar i desenvolupar un bon projecte. Però hi ha casos de directors que han fet una gran feina durant vint anys, per exemple... Entrevista completa a www.revistagodot.cat

Teatre Lliure, temporada 17/18 per Neus Molina

FOTO: Ros Ribas

El mapa del Lliure

FOTO: Pep Gol

FOTO: Ros Ribas

FOTO: Felipe Mena

El Teatre Lliure arranca la temporada intentant que ningú es perdi (res). Lluís Pasqual ha dissenyat per l’ocasió, i per evitar que els espectadors errants errin, un mapa on la convivència és la punta de llança. En un any convuls i un estiu que ens ha remogut a tots, el Teatre de Gràcia i Montjuïc es presenta com un espai de trobada. El plat estrella és Obabakoak -present a la secció “En convivència”-, una adaptació del cèlebre llibre de Bernardo Atxaga. El mar Mediterrani també serà un dels pals de paller, un mar que ens uneix i ens separa, que és festa i cementiri. I circ, molt de circ per cercar en els extrems el risc i fer d’un art encara minoritari i minoritzat, raó i emblema dels petits grans canvis de la temporada. Ara bé, no tot és risc, les reposcions també tornen en una clara aposta pels valors segurs: Rhumia (2), Be God is o In Memoriam. La quinta biberó en són alguns exemples. I si parlem de conviure al Lliure també hi tenen cabuda propostes que parlen dels sense sostre i que posen èmfasi en les migracions, o en les problemàtiques i mirades de la transsexualitat. I clàssics plens de sang i drama com Medea (4) o el cas de la jove segrestada Natascha

Kampusch.I programació infantil amb Renard o el Llibre de les Bèsties (1). Aquí hi cabem tots.

Per no perdre’s

“Refugiats, estrangers i estranys” serà un dels itineraris. Hi destaca El metge de Lampedusa, adaptació lliure de Llàgrimes de sal. A l’apartat d’“estranys”, el més estrany de tots serà el weird Mark Lockyer, l’actor de la Royal Shakespeare, addicte a l’alcohol i bipolar, que, a Living with the light, explica en escena la seva pròpia experiència. Un altre dels itineraris serà “Obstinació extrema”, on s’inclouen diversos espectacles, sobretot de circ, com Extremités, amb l’equilibrista discapacitat Rémi Lecocq o Daral Shaga, una òpera amb fragments de vida d’emigrants tractant de saltar tanques. “Arts i lletres” serà un altre camí per on transitar amb Escrit en l’aire (3), la confluència de Cesc Gelabert i el desaparegut Moisès Maicas. I per allò de veure la cuina, el que es cou abans de sortir a escena, el cicle “Assaig i funció” oferirà la possibilitat d’assistir al procés de creació d’alguns espectacles. Teatre Lliure, teatre inclusiu, teatre proper. Amb brúixola, mapa o GPS, sobretot “no us (el) perdeu!”.

Lliure, temporada 17/18 per Aída Pallarès

Les claus d’El metge de Lampedusa “A veces pienso que no lo conseguiré, que no podré mantener este ritmo, pero sobre todo que no podré soportar tanto sufrimiento, tanto dolor. Muchos de mis colegas, sin embargo, están convencidos de que ya me he acostumbrado, que inspeccionar los cadáveres se ha convertido en una rutina para mí. No es así”. -Lágrimas de Sal- Pietro Bartolo i Lidia Tilotta Llàgrimes de sal: Lágrimas de sal és un terrible relat de la tragèdia migratòria que viuen les aigües del Mediterrani. Un grapat d’històries reals, de “dolor i esperança”, dels milers de persones a les quals, en els darrers anys, ha atès Pietro Bartolo. L’únic metge de Lampedusa. El que els acull, els visita, els escolta i, si pot, els cura. Bartolo recorda les històries de moltes d’aquestes persones i per això, perquè no siguin oblidades, va decidir escriure-les amb l’ajuda de la periodista Lidia Tilotta. Lampedusa: Lampedusa és l’illa més gran de les Pelàgiques. Un petit paradís pels amants del busseig i la porta d’entrada a Europa. Una de les principals rutes de migració del nord i est africà on han mort ofegades més de 20.000 persones. Lampedusa és un emblema del fracàs de les polítiques europees sobre la migració. Una illa convertida en cementiri. Fuocoammare, Lampedusa Beach i Lampedusa in Winter: Tres visions diferents sobre el desastre de Lampedusa. El primer creat a partir de la memòria de Bartolo, retrata el dia a dia d’un nen de 12 anys habitant de Lampedusa. Zero sensacionalisme i molt de compromís. Després del naufragi i mort de 350 somalis i eritreus l’any 2014, el vienès Jakob Brossmannhoy va decidir agafar la càmera i retratar la realitat de l’illa per denunciar que s’ha convertit en una mena d’Alcatraz enmig de la mar. El resultat: Lampedusa in Winter. La siciliana Lina Prosa, en canvi, va decidir passar la realitat pel filtre de la ficció i escriure Lampedusa Beach. Un text que dóna veu a una dona que nàufraga.

El metge de Lampedusa Xicu Masó ha feta seva la vida de Pietro Bartolo i, amb la complicitat de Miquel Górriz, ens l’ofereix en primera persona. Teatre Lliure Del 20 d’octubre al 12 de novembre

TNC per Aída Pallarès

Els orígens de la crisi “… es pot dir que jo també vaig brindar per la futura bancarrota del país” Islàndia, Lluïsa Cunillé Any 2008. La paraula crisi comença a omplir pàgines i titulars. Espanya entra en recessió i, una miqueta més al nord, a Islàndia, esclata una crisi sense precedents. Els bancs s’enfonsen, la taxa d’atur es triplica en poc més de sis mesos i molta gent perd els seus estalvis. L’origen, tal com explica el documental Inside Job (Charles

Ferguson, 2010) el trobem en la liberalització i financiarització de l’economia, en l’efecte dominó provocat per la fallida de la borsa nordamericana. Un any més tard, i contradient totes les excuses que sovint ens posem quan justifiquem per què el teatre català amb prou feines reflexiona sobre la crisi, Lluïsa Cunillé escriu Islàndia. Un text encarregat per l’aleshores director del Teatre Lliure Àlex Rigola i que, finalment, per una qüestió de pressupost, va romandre al calaix. Fins que un

dia, Xavier Albertí, convençut que es tracta d’una de les grans obres de la Cunillé i amb ganes de muntar un text seu amb tots els ets i uts al Teatre Nacional, va decidir posar fil a l’agulla.

Islàndia i la Cunillé

Lluïsa Cunillé és una dramaturga que, com molt bé recorda Manuel Pérez a la revista Caràcters, “sempre s’ha mantingut fidel a un ecosistema alternatiu de sales petites, fora dels focus dels grans bulevards. Sense concessions al mercantilisme ni a treballs subsidiaris de la professió, la independència creativa del seu univers ha sabut surar sobre les modes passatgeres i els cants de sirena d’una fama que sempre ha tractat d’esquivar”. Des de principis dels noranta, el teatre de Cunillé ha patit salts, piruetes i metamorfosis creatives que li han permès escapar a certes etiquetes i crear un univers únic, inconfusiblement seu. Cunillelandia. Un univers amb dues etapes ben diferenciades: abans i després de 2001. Abans trobem, segons el propi Albertí, una primera escriptura molt més centrada sobre el llenguatge i les seves funcions, el silenci, l’absència de paraules. Després, una segona etapa que gira al voltant dels personatges. “L’autora deixa de ser tant radical amb el seu punt de vista ideològic i entrega a l’espectador una partitura més complexa i heterogènia. Els personatges tenen més autonomia” apunta. A més, a partir de la crisi, el teatre de Cunillé es torna molt més polític. Obres com El bordell o El carrer Franklin, per citar només dos exemples, tenen una clara vessant de cinisme, ironia i defensa contra la tirania dels poders polítics. Es tracta, doncs, d’un teatre profundament

ideològic, - com tot el de la Cunillé-, i alhora profundament polític. Islàndia s’adscriu, evidentment, en aquesta segona etapa. L’obra ens explica la història d’un adolescent islandès que emprèn un pelegrinatge iniciàtic cap a Nova York, a la recerca de la seva mare. “Quan les autoritats ens diuen que estem en crisi, -explica Xavier Albertí-, i hem de retallar drets, ens ho empassem fil per randa. Ens ho empassem perquè estem en crisi això autoritza que retallem drets en sanitat, en educació, en cultura, en tot. I que fins i tot puguem perdre els estalvis o la propietat. Això en teatre sovint es representa de dues maneres: o bé s’expliquen els funcionaments i les mecàniques dels grans poders o es fa una obra des de la repercussió en les persones”. Cunillé, en un atac de lucidesa i abstracció admirable, va decidir triar aquest segon camí i, en comptes de fer un discurs didàctic o pamfletari, col·locar l’espectador en un àmbit de responsabilitats personals: davant d’això, ¿què fem? ¿Quina relació tenim davant dels grans poder fàctics i quines conseqüències tenen? Islàndia, com apunta Albertí, parla de persones concretes amb problemàtiques concretes que, alhora, serveixen de gran paràfrasi per entendre les mecàniques del món. L’autora, de fet, desdobla el personatge principal, -una revisió de la figura del flâneur-, en el seu àlter ego juvenil i l’envia a Wall Street: l’origen dels problemes financers mundials. Un descens als inferns, al neocapitalisme més salvatge. I, així, tot d’una i sense fer soroll, converteix Islàndia en una dissecció brutal del moll de l’os d’aquest circ grotesc que enlluerna la societat. En una obra de perpètua actualitat.

Islàndia Lluïsa Cunillé, amb la seva lucidesa, dissecciona el moll de l’os d’aquesta crisi grotesca que enlluerna la nostra societat. Teatre Nacional de Catalunya Del 05 d’octubre al 5 de novembre

wajdi mouawad per Aída Pallarès

Per què ens agrada tant Wajdi Mouawad? Perquè parla de la identitat. Cada obra, cada espectacle de Wajdi Mouawad és un pas més en la recerca de la identitat oblidada, un retorn des de l’exili. “La infància, diu a Incendis, és un ganivet clavat a la gola”. Mouawad va nèixer en una comunitat cristiana maronita del Líban, es va exiliar a França i d’allà va passar al Quebec. “És el laboratori en el que m’ha posat la vida, el de l’exili, la guerra, les llengües que no són les teves. L’exili ha suposat un patiment brutal, però també paradoxal. Em va trencar en dos, i alhora, em va salvar la vida”, confessa. Mouawad diu, també, que quan escriu li agradaria parlar del mar, però hi ha un edifici enorme que el tapa. Un edifici que inclou culpa, memòria i violència. Perquè reinventa la tragèdia. A Incendis revivia Èdip Rei, però amb una altra peripècia i ecos d’Antígona. El mateix autor explica que descobrir la tragèdia va ser revelador per ell. A més, l’obra de Mouawad retrata una cultura i una generació marcada per la tragèdia, que, a pesar d’haver-la viscut en les entranyes dia rere dia, es consideren fora de perill de la guerra. Per això, els personatges de les seves obres en un moment determinat, s’adonen que han de tornar als orígens, a l’Orient Pròxim. Perquè parla de l’amor. O de la traïció de l’amor: El mateix Mouawad considera que la seva obra parla del moment en el que ens adonem que no som capaços d’estimar per sempre, que tard o aviat hem d’acceptar que aquest sentiment damunt del qual ens hem construït no és cert. A partir d’aquí, només podem preguntar-nos “Què farem?”.

Incendios La infantesa és un ganivet clavat a la gola. Una dona acaba de morir. Es deia Nawal Marwan. I avui, en la lectura del testament, ella obre la porta al seu silenci. Teatre Goya Del 25 d’octubre al 26 de novembre

Un obús al cor Una producció incentivada per Ernest Villegas, Oriol Broggi i Ferran Utzet. Un monòleg intens i despullat de Mouawad. Teatre Biblioteca de Catalunya Del 4 al 22 d’oct.

PRODUCCIÓ NACIONAL DE DANSA Roser López Espinosa + Thomas Noone

COMPANYIA VERO CENDOYA

ROSAS

ZOO / THOMAS HAUERT

RAMON BALAGUÉ & SÒNIA GÓMEZ

MARINA MASCARELL

OLGA PERICET SOL PICÓ CIA DE DANSA OLA MACIEJEWSKA EL MÉS PETIT DE TOTS BALLET DU NORD / OLIVIER DUBOIS HOP FESTIVAL COMPANYIA DE CIRC “eia” ÀNGELS MARGARIT / CIA MUDANCES

LALI AYGUADÉ

Més informació entrades i abonaments a mercatflors.cat

ACME / ALBERT QUESADA CIRC D’ARA MATEIX Baró d’Evel Cirk Cie, Roberto Magro, PSiRC GN|MC GUY NADER| MARIA CAMPOS SALVA SANCHIS, ANNE TERESA DE KEERSMAEKER / ROSAS PEP RAMIS / MAL PELO SALVA SANCHIS

CULLBERG BALLET SÂLMON< FESTIVAL

TEMPORADA 2017/2018

CONSORCI FORMAT PER

AMB EL SUPORT DE

MARIA CAMPOS, GUY NADER

TRANSMISSIÓ CONTÍNUA

Actualitzar un clàssic per Neus Molina i Aída Pallarès

FOTO: Felipe Mena

4 raons per no perdre’s Don Joan Per la valenta actualització del clàssic de Molière. Els clàssics -ens ho han repetit una i mil vegades- són clàssics perquè anys després continuen vigents. El contingut ens continua interpel·lant i emocionant, però a vegades, la forma necessita una sacsejada. Sobretot si volem arribar a tothom. Perquè és entreteniment de qualitat i per a tots els públics. Des del seu naixement, La Brutal s’està especialitzant en una tasca poc reconeguda, però bàsica per a un bon ecosistema teatral: fer teatre per a tothom. Res de fast food ni performances intel·lectuals aptes per a quatre gats.

Per les banderoles. Una foto de Julio Manrique mossegant unes calces vermelles és capaç d’arrossegar al teatre hordes bàrbares de fans de totes les edats. Siguem realistes: Molts i moltes encara van al teatre atrets per l’elenc. I que a les banderoles surti Julio Manrique -cara guapa i coneguda- pot apropar adolescents al teatre. Per l’escenografia. Max Glaenzel ha construït un menjador a mig camí entre Stanley Kubrick i Wes Anderson. Una escenografia que, si la veiéssim en un espectacle internacional, ompliria les xarxes de fotos i tuits.

DON JOAN David Selvas dirigeix una adaptació actualitzada del personatge més llibertí, infidel, seductor, hipòcrita i vividor de la literatura universal. Teatre Goya Del 19 de setembre al 22 d’octubre de 2017

A partir del 27 de setembre

CASI NORMALES Dels creadors de “Por 13 razones” arriba el musical que va revolucionar Broadway. Guanyador de 3 premis Tony i un premi Pulitzer

Dimecres i diumenges d’octubre

PAJARRACAS AIRLINES NITS AL BARTS CLUB Què et preguntaries si el teu avió està a punt d’estavellar-se? Direcció: Edu Pericas

3 de desembre

MAGO SUN MAGIC SPECTACULAR El Premio Nacional de Magia protagonitza un espectacle que posarà al límit la teva imaginació

A partir del 7 de desembre

EL PETIT PRÍNCEP Aquest Nadal torna per 4a temporada després de 300 funcions i més de 150.000 espectadors el millor musical familiar dels últims temps

Horari taquilles. De dimecres a divendres de 17 a 20 hores i 2 hores abans de cada espectacle. T. 93 324 84 92

Dansa per Manuel Pérez i Muñoz

Sol Picó, díptic sexuat La condició femenina i la masculinitat: posar, l’una enfront de l’altra, les dues cares d’una moneda. Entre la denúncia i la curiositat, la coreògrafa alcoiana ens proposa un doblet d’altura. D’una banda, el descens al fangar de la desigualtat global de la dona al segle XXI. De l’altra, la dissecció crítica de la condició de mascle als nostres dies. Respectivament, We Women (del 26 al 29 d’octubre) i Dancing with frogs (del 2 al 5 de novembre), els sexes al divan del Mercat de les Flors. No s’atura. Ens rep al seu estudi de Poblesec el matí següent de la recollida a Conca del Premi Nacional de Dansa del Ministeri. Sempre ajuden, és clar, però els guardons no omplen el rebost. Després d’un espectacle cal pensar el següent, sense oblidar mai que la dansa es mou en precari, siguis novell o faci més de vint anys que empenys companyia pròpia. Sol Picó no para quieta mai: quan no assaja prepara el cos. Entre estiraments i eines per enfortir els músculs ens parla de We Women, creació estrenada al Grec de 2015 que, com els bons vins, envelleix amb matisos. “L’espectacle s’ha transformat en tot aquest temps”, apunta. “Quan es va estrenar ens faltava una mica de cohesió. A força d’actuacions a tot arreu, de canviar detalls, de buscar nous camins, hem trobat un nou encaix que fa girar l’engranatge”. I això que l’assemblatge no és res senzill. Picó s’acompanya de tres ballarines d’orígens molt diversos (Àfrica, Índia i Japó) per posar damunt la taula una mirada heterogènia però coincident en el diagnòstic: no anem bé quan la situació global de la

dona resulta tan preocupant en matèria de consideració, igualat i drets. L’espectacle no només ens parla –tot i que també– de la desigualtat social. De la mirada planetària se’n desprenen lapidacions, matrimonis imposats i altres incomptables xacres. El nou fitxatge del planter, la ballarina Shreyashee Nag, incorpora un nou punt de vista en aquest sentit, segons Picó: “aporta una part més crua de l’Índia, la de Calcuta, on violen dones pel carrer amb quasi total impunitat. És indignant però la dona al món fa nosa als nostres dies”. Malgrat la urgència del missatge, We Women no renuncia a mostrar una cara gamberra i fins i tot irònica. La identitat, les barreres físiques i mentals s’exploren des de la perspectiva polièdrica que sumen cadascuna de les creadores convocades. Pura dinamita apoderada.

Prínceps i/o gripaus

Gir de 180 graus. Travessem el riu fins a l’altra banda i ho fem a la gropa d’uns gripaus. S’estrena a Barcelona Dancing with frogs, com si es tractés d’una d’aquelles disseccions de granotes de les escoles d’abans. Aquí, però, s’observen els budells de la masculinitat. “La creació de We Women em produeix la necessitat de parlar també del món de l’home”, matisa, “de veure quina causa-efecte hi ha. No vull fer cap lliçó de moral, només reflexionar sobre un excés de la masculinitat que en molts casos va en contra dels mateixos homes, que va més enllà de la raó humana i de la mateixa humanitat”.

El moviment torna a ser la base d’un espectacle en constant transdisciplinarietat. Hi ha ballarins, per descomptat, però també fan d’actors, i actors que fan de ballarins. Signa la música Pere Jou i la nota més alta la incorpora el carismàtic tenor Antoni Comas, habitual dels muntatges de Carles Santos. I tot cosit amb la dramatúrgia de Marta Galán, creadora que aporta un segon punt de vista inconformista. “Fins i tot a mi em genera contradicció”, confessa Picó. “A tothom li encantarà veure aquelles set bèsties damunt de l’escenari. Resulten molt atractius. Caus en la contrarietat de denunciar alguna cosa i al mateix temps fer que la gent en gaudeixi. I és justament això: la masculinitat

resulta atractiva en el seu excés, com aquells acudits dolents que t’acaben fent gràcia”.

El yin i el yang

El díptic superposat ens convida a contrastar dues realitats en transformació, reflexions allunyades però també coincidents, un material porós que es retroalimenta. “We Woman parteix més de la denúncia i Dancing with frogs de l’anàlisi”, conclou Picó, “perquè és cert que el món de la dona no funciona i cal denunciarho. Amb l’home és evident que tampoc funciona però ens planteja preguntes sense resposta: per què la violència? Per què aquest patriarcat salvatge que no afluixa?”. Diferents –i molt–, però les dues cares són moneda.

We Women

Del 26 al 29 d’octubre.

Dancing with frogs Del 2 al 5 de novembre. Mercat de les Flors

dansa i moviment per Jordi Sora

Imatge de l’obra Estereotipo de Lautaro Reyes y Xavier Auquer FOTO: Marina Rodriguez

Una temporada de dansa per saber on som La dansa, com qualsevol altre sector de la societat, és filla de la seva particular història. Convé recordar-ho. En els darrers mesos s’ha anunciat l’enèsim intent de gestar una companyia d’abast territorial, imitant allò habitual en altres països: la CND, la NDT, etc... No hi ha cap dubte que tota iniciativa és benvinguda. De fet és necessària. Però ens equivocaríem si ens limitem a imitar als altres sense tenir present el moment actual de la dansa a Catalunya i les seves vicissituds constitutives. Quan ens referim a la dansa d’aquí neces-

sitem incorporar-hi sempre un adjectiu: contemporània. No és perquè sí. En el temps de la represa democràtica, sense solució de continuïtat, per la urgència i necessitat de trencar amb el període fosc de la dictadura, els ballarins del país van fer una mirada Pirineus enllà. I Barcelona es va convertir en la porta d’entrada dels nous (i molt diversos) estils de ballar des dels quals podem traçar un fil de continuïtat fins als nostres dies. Explicat ràpidament: si a la resta d’Europa hi hagué un trànsit entre el ballet clàssic i el neoclàssic cap a la dansa

moderna, el jazz modern i les primeres expressions de contemporània; aquí es va fer un salt al buit.

La casa dels artistes

l’altra banda de l’Atlàntic, sovint en contacte amb Barcelona. És el cas de Lautaro Reyes, artista xilè en residència a la sala. Presentarà a l’octubre Estereotipo juntament amb Xavier Auquer. De nou, els artistes catalans, sovint instal·lats lluny, tenen un lloc a l’espai més innovador de la dansa de la ciutat. Amb propostes ben variades, radicalment diferents les unes de les altres: Solo Bach & Glenn

El Mercat de les Flors ho exemplifica, intencionadament o no, intitulant la temporada 2017/18 Transmissió contínua. Serà el primer any de la nova direcció, Àngels Margarit, un nom fonamental d’aquella història. Thoman Noone i Roser López Espinosa obriran la programació: dos coreògrafs i ballarins, de generacions diferents, plenament integrats en la xarxa de creadors, dirigiran la primera Producció Nacional de Dansa, L’estol + Many. I just perquè puguem posar en paral·lel coses i reconèixer algunes de les influències més significatives que hem rebut d’Europa en la història recent, la prestigiosa coreògrafa belga Anne Teresa De Imatge de l’obra IUanMI de Lali Ayguadé. FOTO: Marina Rodriguez Keersmaeker arriba a l’octubre amb un dels títols fonamentals de l’etapa més minimalista de la seva producles resumeix totes amb Albert Quesada. ció: Rosas Danst Rosas. Una sessió que servirà també per conèixer Molts altres noms propis caldrà visitar els el treball de la brasilera Aline Corrêa, en un propers mesos: Sol Picó, Lali Ayguadé, contrast estètic i de recerca del gest ballat Vero Cendoya, Guy Nader & María Camd’aquells que queden a la memòria. pos, i el solo de Pep Ramis (Mal Pelo). Un I una més d’aquestes connexions transatitinerari per aquests noms d’autoria catalàntiques a destacar: João Lima (Brasil) + lana, més enllà de produccions internacioCecilia Colacrai (Argentina/Catalunya) + nals, que ens oferirà el Mercat de les Flors, Anna Rubirola (Catalunya): Moder la lengua. és suficient per justificar la feina d’aquest Atents de totes formes a la programació, teatre públic i per posar en valor la dansa perquè ben mereix un abonament total! des de la qual treballen des de fa anys. I si hem de marcar al calendari Llenguatges en evolució alguna data amb colors llampants? La Sala Hiroshima obre temporada amb un Inexcusablement! El Festival Sâlmon 2018 cicle de dansa emergent iberoamericana. que tindrà lloc el mes de febrer: dansa i Una oportunitat per conèixer què s’hi fa a moltes coses més.

Teatre Nacional per Aída Pallarès

La música de Cunillelandia L’any 2004 Lluïsa Cunillé, que aleshores era autora resident del Teatre Lliure, va rebre l’encàrrec d’escriure una obra basada en un informe de la FAO sobre la fam i la mortalitat infantil. El text, que va rebre el nom d’Après moi, le déluge, retrata la ferocitat del colonialisme. Ara, el prestigiós compositor i director d’orquestra Miquel Ortega, ha assumit la invitació de traslladar l’obra al llenguatge operístic. Una decisió que, tanmateix, li ve com anell al dit. Qualsevol text de Lluïsa Cunillé és una partitura musical. La música, és, de fet, un element fonamental en la seva obra que, fins i tot, dirigeix la vida o desig dels personatges. A més, l’autora marca, a través d’acotacions, l’espai sonor en els seus textos i sovint incorpora música en directe, com a Más extraño que el paraíso o El Pianista.

Tres constants musicals de Cunillelandia El piano: És un dels elements que més es repeteix en l’obra de la badalonina. En unes, com és el cas d’El carrer Franklin, el toca un dels personatges, en altres està desafinat o tancat com si fos un taud (com a Dinamarca). Les dives operístiques: Una altra constant en l’imaginari de Lluïsa Cunillé. Tres exemples: A la protagonista de Conozca usted el mundo, una cantant frustrada perquè no pot cantar en teatres operístics, se li apareix Maria Callas. La soprano ja apareixia, per cert, a Barcelona, mapa d’ombres. A més, a La cantant calba al Mc Donald’s, apareix, també, una peculiar soprano del Piamonte. Xavier Albertí: L’estreta relació entre l’obra de Lluïsa Cunillé i la música també té, probablement, alguna cosa a veure amb la seva associació creativa amb Xavier Albertí. Cunillé i Albertí es van conèixer a principis de la dècada dels noranta,- a partir de Libración,-la seva primera col·laboració artística- i des de llavors han format en nombroses ocasions un sol equip creatiu. I per molts anys.

Après moi, le déluge A Kinshasa, un home de negocis occidental rep la visita d’un ancià congolès que li vol fer conèixer el seu fill perquè se l’endugui. Teatre Nacional de Catalunya Del 26 al 29 d’octubre

LA TRAICIÓN. PONTE LA MÁSCARA

Un ballo in maschera

OCT

Y VEN AL BAILE.

ÓPERA INAUGURAL DE LA TEMPORADA DEL LICEU

VERDI

PA S I O N E S QUE TE MARCAN

Dir. musical Renato Palumbo Dir. escena Vicent Boussard Intérpretes Piotr Beczala / Fabio Sartori (Riccardo), Carlos Álvarez / Giovanni Meoni / Marco Caria (Renato), Keri Alkema / Maria José Siri (Amelia),

Dolora Zajick / Patricia Bardon (Ulrica), Elena Sancho Pereg / Katerina Tretyakova (Oscar), Damián del Castillo (Silvano), Roman Ialcic (Samuel), Antonio Di Matteo (Tom)

ORQUESTA SINFÓNICA Y CORO DEL GRAN TEATRE DEL LICEU Dir. Coro Conxita Garcia COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ Dir. Cor Josep Vila i Jover

2 01 7 | 2 0 18 A partir de

12€

liceubarcelona.cat | 902 787 397

Opinió Per Quim Bigas Bassart

Començar i seguir començant Els començaments són, molt sovint, temptatives. Cadascú de nosaltres porta amb si tota una història que el fa moure i el posa en comú. En les arts del moviment, un començament pot ser entès com un punt de partida per tal de seguir generant trobades per un lloc comú. Així doncs, un començament és també un disparador que ens permet situar-nos i activar-nos. On som? Quina relació tenim amb l’espai i el temps que compartim? De quina forma ens movem entre els llocs que habitem? On mirem? En què posem atenció? A partir de la meva posició, podria dir que, amb aquesta columna, evidencio el fet que comença una revista. Simultàniament, comencen i tornen a començar moltes altres coses: una temporada escènica, una nova possibilitat, aquesta pràctica d’escriptura que em posa en relació amb coses visibles i invisibles, allò que continua amb l’opció de ser un nou principi, la venda d’entrades per alguns espectacles que vull veure al llarg d’aquest any, l’estalvi per pagar els abonaments, pensar a qui m’agradaria convidar a veure alguna cosa, el repte de sortir del cercle que em reafirma i, així, posar-me en dubte, un període novell que és ple d’interrogants, la preocupació per trobar llocs saludables des

d’on activar treballs escènics, aquelles programacions que ja no em sorprenen perquè sempre em semblen el mateix i els jocs malabars per poder veure creadors o creadores que són rellevants però que només actuen un cap de setmana. Trobo que allò més bonic de qualsevol principi no és el fet que es conegui tot allò que passarà fil per randa, sinó la possibilitat que, aquest nou principi, sempre tingui una petita dosi de dubte que ens faci seguir atents. Una persona atenta és una persona pendent, amb capacitat de decisió en el present, amb l’opció de canviar de posició en qualsevol moment i amb l’habilitat d’observar des del lloc on es troba. El dubte ens permet està en relació. Per tant, opto pel dubte per tal de seguir en moviment; opto per esgranar el moviment des d’una perspectiva àmplia tot desitjant posar-lo en comú. De la mateixa manera, imagino que aquest principi podria ser l’inici d’una temporada que ens acostés a la realització d’una comunitat d’afectes i proximitats, la qual podria tenir capacitat d’escolta i podria créixer gràcies a la trobada física dels espais que compartim. 3,2,...

ABONAMENTS

17/18

Compra el teu abonament o qualsevol entrada per INTERNET www.teatrelliure.com, CORREU ELECTRÒNIC info@teatrelliure.com, TELÈFON 932 289 748 o a les TAQUILLES del Lliure

col·laboradors de La Kompanyia Lliure

mitjans patrocinadors

entitat concertada amb

circ i dona per Neus Molina

L’Anna Pascual acaba d’estrenar Udul, el segon projecte que comparteix amb Los Galindos a FiraTàrrega. D’aquí a 4 mesos serà mare per segon cop. Mare i acròbata, dues realitats que es complementen i s’enllacen per créixer. Quan la família és el circ i el circ és la família.

Anna Pascual

“Les artistes de circ embarassades no tenim drets laborals” Com és això de fer circ embarassada? Doncs és intens, és bonic però intens. Has de conèixer bé el teu cos i saber on és el limit, ja que a la nostra feina existeix el risc físic... La meva sensació en els dos embarassos ha estat diferent, però crec que qualsevol dona que fa circ no ha de tenir por a la maternitat. Però hi ha risc, és clar? Sempre hi ha risc, crec que les artistes de circ coneixem prou bé el nostre cos per saber fins quan podem treballar, tot i que necessitem un marc legal que ens empari. Amb Los Galindos sempre hi ha aquest component familiar i de proximitat… de trobada entre fills i pares dins la carpa i fora d’ella. Doncs sí, aquesta idea intergeneracional és el que m’agrada i m’atreu d’ells, això de sumar. Los Galindos mantenen aquesta visió romàntica del circ, de fer del circ una forma de vida. Com un espai de família i de feina. En el seu darrer muntatge també hi apareixien la Bruna i la Berta, les seves filles, amics i persones d’edats diverses. Tots junts. Una mica així és com vius tu el circ... Per mi el circ també és una construcció de valors

i un espai en construcció. Vaig conèixer Los Galindos quan vaig conèixer la meva parella -també artista de circ- i vaig decidir formar una família, la meva família al circ. No obstant el primer embaràs no va ser fàcil des d’un punt de vista burocràtic. Tot i que treballar d’acròbata comporta un risc per la salut de la mare i el fill et van denegar una prestació. Vaig demanar una prestació per risc d’embaràs als 3 mesos. A qualsevol dona la prestació li donen al cap de 5 mesos i mig; en el meu cas la vaig demanar abans perquè no podia treballar, literalment. Les artistes de circ embarassades no estem subjectes a cap regulació. No tenim drets laborals. La meva assegurança, Fremap, tot i tenir l’informe de riscos laborals, no va accedir a donar-me l’ajuda. Amb aquest segon embaràs he treballat fins els 5 mesos i ja no he hagut de passar per tots els tràmits. Quina situació laboral teniu els artistes de circ? Hi ha molts autònoms i gent com jo, que ens donem d’alta i de baixa cada cop que tenim bolos o facturem a través d’una cooperativa -Cop de circ- o d’alguna associació.

Per tant no estàs a un lloc de feina fix com per tenir dret a una baixa de maternitat? Els artistes de circ a Espanya no estem regulats i per tant és molt difícil accedir a certes ajudes. Això no passa a països com França o Bèlgica. Aquí encara tenim feina. L’advocada Andrea Leudma de l’Aadpc em comentava que des de l’Associació d’Actors del País Basc es va interposar una demanda a l’INSS per no haver reconegut la prestació de maternitat a una actriu. Vau fer algunes demandes com a sector del Circ quan el teu cas es va saber? Des de l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya) es va denunciar als mitjans de comunicació i s’ha començat una feina de recerca. Jo estava molt cansada, aquesta situació em va esgotar.

cà, on demanàveu més espais d’exhibició i més suport a les escoles i centres de creació. Ara bé, sembla que la situació del circ a casa nostra millora, o no és així? Anem millorant, estem contentes, la reivindicació era positiva, però encara calen més coses per igualar-nos amb les altres arts: més subvencions, més ajudes, més circuit. Volem un circuit potent a casa nostra. Perquè es treballa més a l’estranger... En els últims 4 anys el 80% dels meus bolos han estat fora d’Espanya. Aquí he fet 4 bolos i a Madrid no vam fer ni la peça sencera. A l’estranger treballem més perquè els programadors arrisquen més, el públic arrisca més i hi ha més cultura de circ a les escoles.

Tot i els maldecaps i la injustícia laboral tenir un fill i fer créixer la família del circ té coses bones... La maternitat m’aporta coses positives com maduresa, noves experiències, parar, reflexionar. I artísticament puc treballar d’una altra manera: puc fer d’ull extern d’una companyia o pensar coses noves a dir al públic...

Potser el problema és que aquí no hi ha prou formació, que falta una mica de pedagogia del circ. Aquí hi ha la Rogelio Rivel, però és una escola de base, per tenir una formació superior cal marxar fora, a Itàlia, Bèlgica, Londres. Tots els artistes acabem completant la formació fora de Catalunya i d’Espanya i això amplia el circuit de fora de casa i no el d’aquí.

Aquest any vas escriure el manifest del Dia Mundial del Circ amb la trapezista Griselda Jun-

Doncs sí que tenim feina, sí… Molta. Però hem de confiar.

Circ i història per Marcel Barrera

Passat, present i futur del circ L’any 1768, molt a prop del famós pont de Westminster, al sud de Londres (Anglaterra), el jove sergent major de l’exèrcit anglès Philip Astley (1742-1814), de només 26 anys d’edat, acabava d’arribar victoriós de la Guerra del Set Anys. Després de la batalla, sembla que aquest valerós militar es va convertir en un showman i va presentar com a gran novetat un espectacle amb malabaristes, equilibristes de corda, domadors de gossos, acròbates i cavalls. L’espectacle es va fer en una pista circular ja que els genets i les amazones, gràcies a la força centrífuga de la pista, guanyen molt més equilibri sobre els cavalls. Pocs anys després, aquest espectacle eqüestre es va començar a denominar circ, però la data de 1768 i el nom de Philip Astley estan considerats com el naixement del circ modern. De tot això, l’any que ve, en farà 250 anys. Aquesta important efemèride és una oportunitat per reflexionar sobre l’espectacle dels impossibles, la seva evolució i la profunda transformació i adaptació als nous temps.

va infantilitzar —moltes companyies van recórrer a sèries d’èxit de la televisió per atraure públic— i encara avui porta penjada la llufa d’espectacle infantil, un fenomen que contrasta amb França, Alemanya o els països escandinaus, on el circ es percep com un espectacle també per als adults i gaudeix de bona salut i aficionats. La crisi del model tradicional —el circ es transmetia

Naixement del ‘nouveau cirque’

Durant aquests dos segles i mig, el circ ha viscut la seva època més expansiva, sobretot durant la segona meitat del segle XIX. La seva època daurada va ser el període d’entreguerres, als anys 20 i 30. Després d’aquest apogeu, també ha sobreviscut a la irrupció de grans competidors com el cinema, la televisió o Internet. Malauradament, com a espectacle popular de masses, el circ va anar afeblint-se a partir dels anys 60 a causa d’un declivi i de la pèrdua de prestigi dels espectacles, i amb la irrupció de les noves formes d’oci el públic es va anar allunyant de les carpes i el circ reduint la seva presència als mitjans de comunicació.Durant el tardofranquisme, a més, el circ es

fonamentalment de pares a fills— va donar lloc a partir dels anys 70 al nouveau cirque. Aquest nou circ va néixer molt influït per la contracultura i pel Maig del 68, que en molts altres camps, però també en el circ, va donar lloc a un esclat creatiu i un corrent d’avanguarda. Amb el naixement del nou circ també es van crear moltes escoles, fins aquell moment inexistents, es van trencar els codis artístics i es va imposar una estètica molt més contemporània que anava més enllà de la tècnica i la proesa per explicar-nos històries, sentiments

i matèries més quotidianes i humanes. Aquest nou circ, amb noves inquietuds i que en part es va començar a desenvolupar al carrer, també va saber fusionar les tècniques de circ amb el teatre, la dansa o les arts plàstiques. A Catalunya, país de circ amb una llarga tradició artística i empresarial, el circ sempre ha tingut molt vigor, encara que no sempre s’ha reconegut com a part integrant de la cultura, més aviat se n’ha quedat al marge, i li ha faltat visibilització tot i algunes propostes amb gran ressò. A finals dels anys 90, dues iniciatives van deixar empremta: Una d’elles va ser el naixement del festival Trapezi l’any 1997 a Reus (Baix). La segona va ser l’arribada del Cirque du Soleil un any després, el 1998. A partir de l’any 2007, el circ va aconseguir un cert reconeixement institucional i la Generalitat va començar a implementar polítiques específiques com un pla integral (2008-2011), tot i que la crisi econòmica i les posteriors retallades van estroncar en part aquestes bones iniciatives. Malgrat tot, gràcies en bona part a aquell rebuf, a Barcelona es va inaugurar l’any 2011 La Central del Circ, al Fòrum de Barcelona, un gran equipament de 3.500 metres quadrats que actualment és un referent a tot Europa i un excel·lent instrument per a la creació i residència de moltes companyies. Paral·lelament, i malgrat la crisi, el circ ha anat bastint aquests últims anys una important base, amb moltes iniciatives de circ social, formatives i de creació que estan

repartides i descentralitzades per tot el país, la qual cosa fa preveure un creixement i enfortiment encara més gran de tota aquesta musculatura.

600 professionals i 90 companyies

Actualment es calcula que a Catalunya hi ha uns 600 professionals dedicats al circ i unes 90 companyies, algunes d’elles amb una llarga trajectòria, com el Circ Cric de Tortell Poltrona i Montserrat Trias, o el Circ Raluy. Tot i això, la majoria de les companyies catalanes actives s’han creat els últims 10 anys. Algunes d’elles, com la companyia Eia o Animal Religion, s’han guanyat una molt bona reputació a nivell internacional en molt pocs anys. De tota manera, en aquests moments, la falta d’un circuit a Catalunya per a les companyies de circ, encara amb un treball poc conegut i espectacles difícilment catalogable per a molts programadors, provoca que moltes companyies d’avanguarda i amb un gran talent tinguin molts més contractes a l’estranger que a casa. El circ, amb un potencial enorme, i a pesar de tots els dèficits estructurals de formació, producció, exhibició i circuit, viu en aquests moments un floriment i està eixamplant la seva base. Malgrat tot, aquest creixement no es visualitza suficientment i el circ es manté encara avui al marge de la vida cultural, en bona part perquè no ha recuperat el prestigi i perquè encara es percep massa erròniament com un espectacle infantil i/o de pur entreteniment i comercial.

estrenes

La dramaturga i directora Marilia Samper, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2016/17, presenta el resultat de la seva residència a L’alegria, una reflexió sobre la precarietat i la pobresa a través del retrat d’una família que s’enfronta al dia a dia amb pors però amb ganes de superar reptes. Des d’una òptica gens sensiblera, l’autora parla de la capacitat de lluita de l’ésser humà tot i que a vegades les condicions són adverses. En un barri d’extraradi, que podria ser qualsevol, hi viu la Júlia amb el seu fill Eli que té paràlisis cerebral, el noi ja té 20 anys i la mare no el pot carregar per sortir al carrer. La lluita serà aconseguir una rampa per baixar la cadira de rodes. Una lluita on la solidaritat, la comunitat seran claus. Una lluita per no perdre ni la dignitat ni l’alegria.

Y ME MORÍ La Seca- Espai Brossa Del 4 al 29 d’octubre de 2017

FOTO: Kiku Piñol

Els petits grans reptes

L’ALEGRIA Sala Beckett Del 11 d’octubre al 12 de nov. de 2017

Que els mexicans viuen la mort d’una manera bastant particular no és cap secret, així que el que trobarem a Y me morí serà una representació de tot l’imaginari mexicà: tequila, cantines, ranxeres i taüts. Inspirat en la música i els contes del país de Pancho Villa gràcies als jocs amb l’escenografia i el fregolisme escènic, la proposta congrega dos mons: d’una banda, la lleugeresa d’un tosc cabaret provincià amb càntics, barrets i bigotis; i, de l’altra, la reflexió profunda, transcendent i poètica de tres morts que acudeixen a la vetllada a explicar la recta final de les seves pobres i miserables vides. Una festa per la vida i la mort. Per la fragilitat i la resistència.

Ningú és normal Què vol dir ser normal? Com són les famílies felices? En un context de postveritat on res és el que sembla, on la tecnologia ens retorna a les pantalles realitats falsejades, retocades i plenes de filtres, el musical Casi Normales –que arriba a la Sala Barts el 27 de setembre- proposa tot el contrari. Un retrat d’una família que vol, que anhela, la normalitat aparent que mostren el teu instagram i el meu. Un viatge per la intimitat de la família de la Diana, una família que fa el que pot per ser feliç. Com a l’arquetip, com a les xarxes socials. Tal com explica el seu director, l’argentí Luis Romero, la clau de l’èxit de la proposta és aquesta exploració de la condició humana: “tots volem ser normals, pertànyer a un grup, amagar les nostres disfuncionalitats per estar tranquils. Però la victòria és coneixe’ns i acceptar-nos tal com som”. Casi Normales, estrenat a Brodway i escrit pel guionista de Por 13 razones, Brian Yorkey, proposa una obra que, segons el seu director, “trenca el gènere del musical” perquè va més enllà gràcies a una dramatúrgia acurada i uns intèrprets -amb Nina al capdavant, en el paper de Diana, la mare amb trastorn bipolar- capaços de connectar amb un públic àvid d’històries que l’interpel·lin. Que li parlin de tu a tu. Un espai per reflexionar sobre els anhels i acceptar que potser tots som “casi” normals.

CASI NORMALES Sala Barts Del 27 de setembre al 29 d’octubre

Aquí la vida és divina! Elena Gadel i Ivan Labanda pugen la temperatura del Teatre Victòria amb aquest esperat cabaret. Ara ja fa 50 anys de l’estrena al Broadhurst Theatre de Broadway del musical dirigit per Harold Prince i escrit per Joe Masteroff amb música de John Kander. Berlín, crisis del 29. El nazisme comença a aflorar però cada nit el Kit Kat Club obre les seves portes disposat a entretenir a una ciutat que s’aferra inútilment a la il·lusió i al record dels anys d’esplendor. Cada nit, a la Republica de Weimer, Sally Bowles puja a l’escenari a

cantar per un públic ansiós per oblidar, encara que sigui per un parell d’hores, l’horror imminent d’una guerra a cor obert. I amb el rerefons de l’ascens dels nazis la cantant s’enamora de Clifford Bradshaw, un jove escriptor estatunidenc que arriba a Berlín amb l’esperança de trobar inspiració per a la seva novela. Cabaret compta amb algunes de les cançons més emblemàtiques de la història de la música com “Willkommen”, “Money Money” i la mateixa “Cabaret”. Considerada una de les obres mestres

del teatre musical de tots els temps, el seu pas pel cinema va catapultar a una jove Liza Minelli a l’estrellat del cel·luloide (no podem dir el mateix de Catherine Zeta Jones). Impossible no recordar-la amb mitja melena i serrell cantant “Money Money” en el paper de Sally. Ara bé, Gadel i Labanda al Kit Kat Club prometen donar molt joc. El Berlín decadent serà una festa.

CABARET, EL MUSICAL Teatre Victòria Del 16 de setembre de 2017 al 3 de desembre de 2017

Acrobàcies extremes

BUBBLE

No vull perdre’t, però necessito existir sol. La companyia El lado oscuro de las Flores, formada per Ginés Belchí Gabarrón i Jesús Navarro Espinosa, presenta un còctel de cops i carícies a B U B B L E, el seu primer muntatge. Dos acròbates de circ lluiten, reflexionen, i perden el control. Els dos homes dialoguen amb el cos només separats per una taula. Des del més íntim fins a la rialla. Des de la fantasia a l’absurd. Submissió i lluita, trobada i desencontre. Circ contemporani de petit format a l’Antic Teatre. L’Antic Teatre és un dels referents actuals de l‘escena independent de les arts en viu amb la idea de recolzar i fomentar el risc i la recerca multidisciplinària.

Antic Teatre Del 4 al 11 d’octubre de 2017

Cartografies del cos La Hiroshima compleix tres anys demostrant que ja és una de les sales més imprescindibles del panorama teatral barceloní. Un dels pocs espais de la ciutat dedicats, exclusivament, a la creació més contemporània, la dansa i la performance. Imprenta acústica en (14 borrones de una) aparición és una de les troballes del mes d’ocubre. Una proposa que barreja la dansa i la performance a partir d’un mapa-cartografia des d’on transitar, viatjant a través de les d’imatges. Una correspondència oberta, cartes d’una dansa en la formulació del seu propi teixit de la mà de Mónica Valenciano, una figura significativa de la perfomance del nostre país amb una trajectòria artística que es va iniciar als anys 80. Sòlida i contundent, Valenciano aterra a la Hiroshima per parlar del cos i dels plans que dibuixa la pròpia corporalitat.

IMPRENTA ACÚSITICA EN (14 BORRONES DE UNA) APARICIÓN Hiroshima 13 i 14 d’octubre de 2017

La calavera irlandesa Podríem afirmar, sense cap mena de dubte, que La calavera de Connemara és una de les apostes segures de l’any. Pol López, Oriol Pla, Xavi Sáez i Marta Millà es deixen guiar per Iván Morales per embrancar-se en una comèdia negra irlandesa que farà parlar. Aquest “conte macabre i, alhora, divertit”, com diu López, ve de lluny. Pau Gener va adaptar el text de Martin McDonagh i l’equip artístic al complet es va sumar a l’aventura en un procés de creació que ha buscat entrar dins les emocions humanes més profundes per oferir-ne una mirada entre melangiosa i còmica. Quatre supervivents. Quatre personatges que no disposen d’eines per cuidar-se entre si i que mostren les seves cares menys amables, de la violència a la rancúnia, tot passant per la solitud. Un thriller enginyós, un autèntic viacrucis amb una mort, rumors i mitges veritats que omplen La Villarroel d’un halo negre que ens agradaria veure més en el panorama teatral català. Estem parlant, concretament, de Mick Dowd, un desenterrador de cadàvers -interpretat per Pol López- que ha d’exhumar la tomba de la seva dona. És en aquest moment quan els rumors que l’acusen d’haver estat el culpable de la seva mort tornen a aparèixer. Mairtin Hanlon, interpretat per Oriol Pla, és un jove a qui se li ha fet petit el poble on viu i que fa mans i mànigues per sobreviure enmig de l’hostilitat. Per la seva banda, Maryjohnny Rafferty (Marta Millà) interpreta una dona catòlica, ludòpata i alcohòlica, però amb una mirada força lúcida de tot. Thomas Hanlon (Xavi Sáez) és l’acció, la llei, el contrapunt perfecte.

LA CALAVERA DE CONNEMARA La Villaroel Fins al 29 d’octubre

QUINES SÓN LES CLAUS DEL MUNTATGE? Barregeu uns intèrprets en estat de gràcia com Pol López (Hamlet, El curiós incident del gos a mitjanit) o Oriol Pla (Ragazzo, Be God Is), una direcció agosarada signada per Iván Morales, un viatge a Irlanda (com ens agrada veure la màgia del país del nord portada a escena!) i una història fosca, que té lloc en un poble on tothom es coneix i on tot són recels, i ho tindreu!

La festa és millor sense tu

SI JO NO HI FOS (LA FESTA SERIA MÉS DIVERTIDA)

Espai en construcció són una companyia de creació col·lectiva, autors de l’aclamat muntatge Et vindré a tapar. Si en la seva primera obra proposaven un viatge amb el rerefons de la Guerra Civil, en aquesta ocasió parlen de les problemàtiques reals i relacionals de la parella, l’amor, l’amistat, i de la dificultat de prendre decisions. Si jo no hi fos (la festa seria més divertida), mostra l’inici d’una relació entre la Cristina i el Marc i les seves misèries. A partir d’exposar un petit moment de les seves vides, es plantegen les expectatives que tenim quan coneixem algú de qui ens podem enamorar i les inseguretats i pors que sorgeixen.

La Vilella Del 5 al 29 d’octubre

No volíeu democràcia? Qui som i com vivim després de 40 anys de dictadura? Què en queda, als joves, del franquisme? Algú parla dels silencis de la postguerra i la transició? Los bancos regalan sandwicheras y chorizos parla dels reptes d’una nova generació que conviu en democràcia. Parla del repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país i de com conviure i combatre estructures imposades. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot, filosòfiques. Un espectacle vital i musical carregat de preguntes i poques respostes.

LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS Atic22 Del 5 al 29 d’octubre

Teatre i comunitat per Neus Molina

Quan els silenciats fan teatre El teatre de l’oprimit és una tendència teatral nascuda als anys 60 al Brasil de la mà del dramaturg Augusto Boal. Més enllà de les consideracions històriques, fer néixer i créixer l’art amb i a través dels silenciats ja és de per si una declaració d’intencions que posa en joc l’ordre establert pels poders fàctics. Parlem doncs d’aquells a qui no deixen parlar. El teatre de l’oprimit és un corrent contemporani que vol ser una eina per a la lluita envers una transformació social que desitgen certs col·lectius que estan patint una situació d’injustícia. Si Brecht trenca la quarta paret, aquella que separa el públic dels actors, Boal la traspassa. Així, el teatre de l’oprimit és un procés, més que un resultat, i inclou a persones que desitgen emancipar-se, que analitzen la seva situació i la representen tot dient les coses de manera diferent a com se’ls exigeix socialment que les diguin o com se suposa s’han de dir. I emancipar-se és una bona manera de lluitar contra l’exclusió. Sovint el teatre de l’oprimit treballa -dit de manera “tècnica”- amb persones en risc d’exclusió. No obstant això, tal com explica Montse Forcades, d’El Forn de teatre Pa’tothom, una entitat del barri del Raval nascuda fa 17 anys que treballa aquest tipus de teatre desenvolupant tallers amb la comunitat,

“no implementem el teatre per a un ‘pobre desnonat’, sinó contra el banc i les lleis i les pràctiques que han permès que les persones perdin la seva casa”.

Aquest tipus de teatre desenvolupa projectes que lluiten per a l’erradicació de pràctiques que generen exclusió social i treballa en la cerca de models socials alternatius. El teatre és una forma de treballar contra la injustícia i tractant de trobar solucions conjuntament.

Els especta-actors i els participants

El teatre de l’oprimit es bifurca en diferents línies teatrals (la més coneguda és el teatre-fòrum) on, tant les persones que el practiquen com el públic assistent, s’impliquen activament en la

recerca de solucions per posar fi a una situació d’opressió, aquella exercida per un grup social sobre un altre. Si es pren l’enquadrament polític, el col·lectiu pot buscar els elements necessaris per a l’emancipació. L’objectiu és transformar a l’espectador en protagonista de l’acció dramàtica i, a través d’aquesta transformació, ajudar-lo a preparar accions reals que el condueixin al mateix alliberament. Boal creu que el teatre de l’oprimit és un teatre de recerca i d’acció, un “teatre assaig” on el grup oprimit prepara les accions que li permetran enfrontar-se a les situacions d’opressió. Per aconseguir-ho, ha de destruir-se la barrera entre actors i no actors i aquests hauran de figurar a vegades com a actors i d’altres com a espectadors de forma dinàmica. Boal parla dels espect-actors per referir-se als participants, ja que tots han de protagonitzar les necessàries transformacions de la societat, així com suprimir la propietat privada del personatge.

Caritat, solidaritat i comunitat

Boal parteix del principi que el teatre, com a llenguatge, pot ser usat per qualsevol persona tan aviat com s’apropiï dels seus mitjans de producció. A través d’una sèrie d’exercicis, jocs, tècniques i formes teatrals, es busca conèixer la realitat per a transformar-la, com a la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire. En l’àmbit pedagògic i seguint el rastre de Freire, aquesta tipologia teatral rebutja la caritat i incentiva la solidaritat. La solidaritat entesa com a horitzontal i interclassista, ja que el teatre de l’oprimit treballa per l’empoderament i la cohesió de comunitats. Ara bé, com apunta Forcades, el teatre de l’oprimit no té per què ser sempre teatre comunitari, ja que aquest darrer “no posa necessàriament èmfasi en les relacions

d’opressió, sinó en la participació mateixa”. El teatre de l’oprimit “també” pot ser teatre comunitari, ja que dóna suport a un col·lectiu, però l’objectiu és el canvi social que pretén el col·lectiu. El teatre comunitari és una tendència teatral nascuda a l’Argentina, sota la dictadura, que vol treballar amb la comunitat per a fer entre tots obres de teatre. Tothom hi cap i hi participa. Parteix del fet que l’art és un dret de tots, com ho és la salut. Tot i així, ambdós corrents teatrals, el del comunitari i el de l’oprimit, comparteixen la idea que el teatre ha de ser una eina per acabar amb l’hegemonia cultural. La pràctica teatral segueix essent patrimoni i gaudi d’una elit, que té accés a cercles acadèmics i intel·lectuals, que codifiquen i fan seu el missatge, convertint en alta cultura el fet artístic. Quan la comunitat entra en joc desactiva les lògiques hegemòniques: l’actor és la comunitat, l’espectador és la comunitat, la història és comunitària i les necessitats socials i artístiques responen a les que generen i demanden les comunitats. En paraules d’Augusto Boal, l’objectiu del teatre de l’oprimit és “humanitzar la humanitat”. Una acció política a l’interior de la societat. Quan el teatre transforma, remou i arrela demostra la seva raó de ser. Fem teatre pels silenciats i que no sigui en silenci.

temporada alta per Álvaro Vicente i Neus Molina

Durant els mesos d’octubre, novembre i desembre se celebra a Girona i Salt el que molts consideren el millor festival d’arts escèniques de l’estat espanyol. Parlem amb el seu director sobre el seu model de gestió, íntimament lligat a escoltar els públics.

Salvador Sunyer

“És més fàcil que els joves s’enganxin al teatre amb els creadors contemporanis” Temporada Alta té moltes coses bones, però si n’hi ha una de destacable és la vostra gestió en relació amb la creació de públics. Dediquem molt temps i molt esforç a això. No és fàcil, en principi, però a poc a poc vas veient que té molt de sentit. Primer tens les dades, això és evident, però si les uses per enviar el mateix mail a tothom, no serveix de res. Aquest any he demanat a l’equip de comunicació del festival que per a l’any que ve s’ha de poder enviar un mail diferent als 40.000 inscrits que tenim, un mail personalitzat a cadascú. Perquè saps què han vist i per tant què els agrada, i així els dius: mira, aquí tens la programació, escull el que vulguis, crec que t’agradarà això i això, però estaria bé que t’arrisquessis amb això altre. Heu arribat a programar coses que el públic us demana directament… Sí, bé, portem uns anys consultant-los, però no és vinculant: ells demanen i després tu

decideixes. El públic demana sempre allò més comercial, però després hi ha coses que hem programat, com el cinema, que a priori no pensàvem que fora a interessar tant. Quan acaba el festival, enviem un mail a aquestes 40.000 persones i els demanem que ens diguin les tres coses que menys funcionen del festival, les tres que canviarien i dos canvis que farien per millorar. Aquest any, gràcies a això, hem començat a canviar els horaris. Semblen ximpleries, però són molt útils. Es diu que Temporada Alta és el millor festival d’arts escèniques de l’estat espanyol. Quin ressò té realment més enllà de Catalunya, a Espanya i al món? A Espanya, entre professionals, té molt ressò, perquè et truquen, volen venir a estrenar aquí… Entre la ciutadania… doncs mira, estem en un país on va al teatre un 7% dels ciutadans. A França n’és un 28% i a Alemanya, un

32%. Per tant, molt ressò no crec que tingui. Però la gent que ve, ve de qualsevol lloc. Tenim un mapa gràcies a la venda digital on es pot veure que vénen dues persones d’un poble de Logronyo, catorze de Múrcia, divuit d’un altre lloc… no són masses. I amb la resta del món passa igual, ve gent de 35 països diferents, però és igual: cinc de Sidney, tres de Montevideo… I aquestes visites van necessàriament vinculades al turisme a Girona, és a dir, primer és la decisió de visitar Girona i després aprofitar per anar al festival, o és el festival que estira la gent? Bé, diguem que això de vendre’ns en pack amb les opcions turístiques que ofereix Girona ho iniciem per allò de que aquest no és un festival que es concentri en pocs dies, sinó que succeeix al llarg de dos mesos i escaig i això requereix una altra cosa. I com que estem en una zona on hi ha arqueologia, molt art, Picasso i Dalí, Barcelona al costat, una gastronomia de collons, el mar, els Pirineus, paisatges brutals… doncs vam dir “fem un pack”. Jo tenia els meus dubtes, però funciona molt bé. Normalment, tira més el festival, perquè vénen de fora molts bojos d’aquests que, per exemple, van on estigui Castellucci, faci el que faci, o Korsunovas, o apassionats del flamenc… Sempre combineu grans noms internacionals amb nous talents. Costa molt aconseguir l’equilibri en aquest sentit? Tenim un pla de comunicació per a cadascun dels espectacles programats, partint d’una pregunta: on anem a buscar el públic per a això? Però el major esforç es posa en allò nou. Si és una mica de creació contemporània, més estètica, vas a buscar gent a qui interessi la plàstica, el videoart… i els joves, que sempre és més fàcil que s’enganxin amb els creadors contemporanis, perquè estan més a prop d’ells en edat i tenen moltes més coses en comú.

Fins a quin punt és important la col·laboració amb altres teatres i festivals per veure teatre internacional a Espanya? És bàsic. Espanya dedica a la cultura una merda, parlant clar, un 0,5% del pressupost general. A França és un 2,8% i a Alemanya, un 3,2%. Imagina’t que aquí solament es dediqués a sanitat una quarta part del que dediquen a França, seria una hecatombe. Per això és imprescindible per a nosaltres col·laborar entre entitats. L’espectacle inaugural de Avignon de l’any passat costava el mateix que tota la programació de Temporada Alta, i estem a 250 quilòmetres, eh? L’única forma d’abaratir és assumir despeses entre uns quants. I, més important encara, coproduir. Entrevista completa a www.revistagodot.cat

Temporada Alta per Aída Pallarès

Tots els camins porten a Girona Arriba la tardor i torna Temporada Alta. Un dels grans motors de les arts escèniques a Catalunya, la porta d’entrada del millor teatre internacional. Dos mesos, més de 90 espectacles i 22 escenaris diferents. Us costa triar? Heu descartat tot el que farà temporada a Barcelona i, tot i així, no us arriben els dies?

PELS FANS DE PROPELLER Si sou fans dels Propeller… agafeu la llibreta: Nit de Reis (foto), el clàssic de Shakespeare dirigit per Declan Donnellan. Si vau veure Mesura per Mesura (TA’15) ja ho sabeu: amb Donnellan res pot sortir malament. Més: Diari d’un boig, de Korsunovas. Un monòleg, inquietant i pervers, sobre les claus del feixisme. I un més: El cas de la frontera, de Cassiers. Un espectacle poètic i inquietant sobre els refugiats. Serà dur, molt dur.

FOTO: Felipe Mena

PER POSAR-VOS LA TIETA A LA BUTXACA

Si voleu passar una bona estona amb la tieta... Tenim molt on triar. Art. Només us donarem tres raons: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Ventura, tota una experiència teatral que, de tan a prop, sembla la vida mateixa. La Treva (foto): Un dels muntatges més exitosos de la temporada passada interpretat per una brutal Clara Segura. Voleu riure pels descosits? Atreviuvos a descobrir Faemino y Cansado. Una aposta segura? Cyrano, de Pau Miró i interpretat pel gran Lluís Homar.

SI LA VOSTRA GATA ES DIU PINA Si la vostra gata es diu Pina... Agafeu-vos fort. Dancing with frogs, el món masculí vist per la gran Sol Picó. Federico García, una impecable fusió de paraula, imatge, cante jondo i ball. 7 lunas o set maneres de transformar en art la trobada entre María Muñoz, de Mal Pelo, i el ‘cantaor’ Niño de Elche. Impulso o l’oportunitat de veure un work in progress d’una de les grans del flamenc: Rocío Molina. Vau veure Kokoro? Lali Ayguadé torna amb IuanMI. I la cita de dansa més imprescindible: Out of Context (foto), un subtil homenatge a Pina Bausch creat per un dels grans referents europeus, Alain Platel.

LIDDELL ADDICTES Si sou capaços de recórrer quilòmetres per veure la Liddell… Ethica. Després de deixar-nos amb la boca oberta amb el Juli Cèsar del 2014, Castellucci torna amb un espectacle inspirat en l’Ètica de Spinoza. Camargo, de La Congregación Teatro. Aquí patirem. Camargo és un espectacle colombià que s’endinsa en la vida íntima i mental d’un assassí en sèrie que va matar i violar més de 150 dones. Més: A floresta que anda o Macbeth vist per Christiane Jatahy. Una sola actriu i un dispositiu escènic on el públic circula

entre les projeccions. Las ideas: un work in progress dramatitzat, un espectacle ‘made in Argentina’ que barreja realitat i ficció i teatre dins el teatre. I perquè aquí, a casa nostra, també en sabem de fer un bon teatre que trenca motlles i convencions: No se registran conversaciones de interés, del gran Roger Bernat. Guerrilla (foto), dels mestres El Conde de Torrefiel. I All In, un excèntric viatge que qüestiona la tirania de la massa en l’individu creat per una de les millors companyies del moment: Atresbandes.

festivals / FiraTàrrega per Aída Pallarès

tàrrega té nom de dona FOTO: Martí E. Berenguer

FiraTàrrega, no ens cansarem mai de dir-ho, és un petit oasi teatral. Quatre dies per desconnectar i tornar a connectar, per deixar de ser (només) espectador i tornar a ser ciutadà. Quatre dies per trencar amb les etiquetes, per recordar que hi ha teatre més enllà de les quatre parets. Hi ha una norma no escrita que diu que un festival de carrer necessita una macro inauguració. Espectacular, que et deixi amb la boca oberta, que barregi audiovisual, arts plàstiques i, si pot ser, música en directe. Si sumem això al fet que cada cop som més difícils de sorprendre i, sobretot, estimular, ens trobem amb la realitat: inaugurar FiraTàrrega no és fàcil. Gens fàcil. I Ada Vilaró ho ha fet. Ho ha fet trencant totes les normes, ocupant la Plaça Major durant 48 hores, sense parlar, mirant als ulls als espectadors i transformant-nos a través del batec. Un batec que ens va dur molt més enllà i encara ressona. Aquest ‘rara avis’ al més pur estil Marina Abramovich, es deia UrGENTestimar (foto) i ha estat una de les joies de la fira. La segona es diu Màtria i possiblement no hauria nascut sense una altra de les coses que fan especial FiraTàrrega: el suport a la creació. Un programa que busca dinamitzar i acompanyar els processos de creació artística. De projectes, això, sí, que busquin la innovació, la participació de la ciutadania, una certa no-convencionalitat escènica i vocació internacionalitzadora. És a dir, tot allò que, en general, no veiem en una sala d’un teatre (públic

o privat) de Barcelona. Màtria és un espectacle parit des de les entranyes on Carla Rovira reconstrueix la memòria de la seva família i del país sencer a través dels marges, de la veu de les eternes oblidades: les dones. La tercera té accent asturià, va tenir lloc a la Plaça dels Comediants,-com n’estarien, d’orgullosos-, i es titula El mundo por montera. Un cabaret musical, un concert irreverent parit pel compositor, cantant, acordionista i percussionista Rodrigo Cuevas. L’asturià va aconseguir l’impossible: que més d’un centenar de persones ballessin romanços i cançons de ronda a ritme de reggaeton. Definitivament, hi ha coses que només passen a Tàrrega.

Liceu per Neus Molina FOTOS: Patrice Nin

Balls de màsqueres i amors tragicòmics La censura es va imposar sense fre en una obra que actualment és el resultat de tots els canvis que Verdi va anar introduint fent equilibris per vèncer i saltar-se als censors de l’època. Cansat de les transformacions que se li demanaven, el compositor va trencar el contracte amb el Teatro Apollo de Roma, que el va demandar, i aquest va contraatacar amb una demanda per difamació. Després de moltes vicissituds, l’òpera es va estrenar amb canvis de personatges i situacions. Un Ballo in maschera és una obra ambigua i complicada d’amors, adulteris i passions. Sense cap protagonista aparent, tot i ser un treball clarament italià, no renuncia al model francès de lirisme i profunditat. Amors més soferts que viscuts, culpabilitats, la utopia del bon govern i la caiguda dels monarques, inspirat en els esdeveniments que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia en un ball de disfresses l’any 1792. La barreja entre la comicitat i la tragèdia es desferma, com a teló de fons del drama d’amor personificat en el triangle entre Riccardo, Amelia i Renato. Amor, drama i antifaç!

Un ballo in machera Un elegant joc de seducció i traïció de Verdi amb el retorn de Piotr Beczala Gran Teatre del Liceu. Del 7 al 29 d’octubre

Liceu en dansa per Mariona Sanfeliu

Raons per anar (i tornar) a veure Romeu i Julieta Per anar a l’òpera ja no cal seguir un codi de vestimenta estricta. En l’època del primer Liceu, vestits amb cotilla i mirinyacs, barrets i jaqués, es lluïen com a distintiu de classe, però avui en dia ja no cal pensar ni en llogar un esmòquing ni en deixar-se el sou en vestits de cerimònia. Amb una programació diversa d’òpera, dansa i música per a tots els públics, i localitats per a totes les butxaques, al Liceu s’hi ha d’anar i s’hi ha de tornar. Pels espectadors de teatre, acostumats a les sales convencionals, l’experiència de gaudir d’una òpera o un ballet al Liceu, amb la seva caixa escènica de

trenta metres d’alçada, ja sigui des de platea o des d’alguna de les llotges, té una textura diferent, que s’ha de viure. I quina millor ocasió per anar al Liceu que una peça basada en la història d’amor més famosa de la literatura? El Ballet del Grand Théâtre de Ginebra, una de les companyies més acreditades de l’escena europea actual, arriba a Barcelona per narrar la història atemporal de Romeu i Julieta, acompanyada per orquestra en directe i música del compositor rus Sergéi Prokófiev, considerat per la crítica el gran iconoclasta del segle XX. En les seva primera

versió de 1935, els ballarins deien que no es podia ballar, per la seva complexitat rítmica i per tenir passatges gairebé inaudibles. De fet, el prestigiós Ballet Bolshoi va trigar deu anys a programar-lo. A diferència de l’obra original de Shakespeare, la peça comença amb els funerals de la jove Capuleto. Les escenografies, el vestuari i les habilitats dels ballarins per a transmetre emocions des del moviment expliquen aquesta tragèdia: no ens cal entendre el text, coneixem la història de sobres. Com al cinema, amb Claire Danes i Leo di Caprio, Romeu i Julieta seran, de nou, els eterns amants.

Romeu i Julieta Le Ballet du Grand Théâtre de Genève La tragèdia de Romeu i Julieta, immortalitzada per Shakespeare, uneix amor impossible, violència i mort. El 1938 Prokófiev en va presentar a Brno la seva versió en un ballet considerat, en aquell temps, impossible de ballar. Gran Teatre del Liceu. Del 3 al 7 de novembre de 2017 FOTO: Magali Dougados

San Juan okupa el Romea per Mercè Rubià

Espanya ingovernable Des que l’any 2013 va portar Autorretrato de un joven capitalista español al Teatre Lliure, l’actor i director Alberto San Juan s’ha fet un lloc gairebé permanent a la cartellera barcelonina. Els últims anys s’hi ha pogut veure El rey, una crítica plena de sarcasme del paper de la monarquia espanyola, i Masacre, que qüestiona la subordinació del poder polític a l’econòmic en un estat capitalista com l’Espanyol. Ambdues són produccions de Teatro del Barrio, una cooperativa impulsada -entre altres- pel mateix actor i que ja s’ha convertit en un espai teatral, però també activista, de referència a Madrid. Autorretrato, doncs, no és només un monòleg d’Alberto San Juan, és també un punt d’inflexió en la seva carrera. L’obra, que va néixer per la necessitat imperiosa d’explicar la seva situació (estava sense feina i endeutat), va servir com a punt de partida per qüestionar el relat de la Transició i va obrir la porta a totes les creacions que han vingut després. El mateix actor reconeixia durant l’última visita a Barcelona que, des que va fer el monòleg, tot el que llegeix

està relacionat amb economia, política o història per escriure nous textos. Un procés que ell ha fet en la creació d’espectacles, però en el que molta gent s’hi pot sentir reconeguda. Crisi, atur, precarietat, 15-M i, a partir d’aquí, un clic. “Vaig començar a ser menys ignorant a partir del 15-M”, reconeix l’actor que descriu les mobilitzacions com “una conversa col·lectiva que encara segueix activa”. I d’aquí, de l’Espanya reivindicativa, que surt al carrer i planta cara, en neix España ingobernable, que es podrà veure per primer cop a Barcelona al Teatre Romea. L’actor, amb Fernando Egozcue a la guitarra, posa veu als versos de Lorca, Miguel Hernández o Albert Pla, però també a les ofenses proferides des de Franco a fins i tot Felipe González en un recital auster i emotiu que repassa la història de l’Estat des de la Segona República fins avui. S’han viscut èpoques molt fosques, però també cal recordar qui ha alçat el puny.

España ingobernable Del 17 al 22 d’octubre

Autorretrato de un joven capitalista español Del 20 al 21 d’octubre

Alberto San Juan és membre fundador de la companyia Animalario. Aquesta tardor presenta dos espectacles per reflexionar sobre política espanyola. Teatre Romea

de l’11/10 al 12/11/17

L’alegria de Alejandro Bordanove

Lluïsa Castell

Marilia Samper Montse Guallar

Andrés Herrera Una producció de:

Amb el suport de:

Godot_L'alegria-170x240mm.indd 1

Amb el patrocini de:

Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia 20/9/17 21:28

joves al teatre per Aída Pallarès

Fa tres anys, i després d’una conversa per Facebook, Ricard Farré i Enric Cambray van decidir muntar Les dones sàvies. “Fa molt que no fem res junts, que, què fem? Un musical?”. I així, tot d’una, va nèixer un dels espectacles de petit format amb més èxit de la darrera temporada.

Enric Cambray i Ricard Farré

“Les dones sàvies és un joc” Em trobo amb ells l’endemà que a Catalunya es declarés l’estat d’excepció. Després dels primers glops de cafè i, abans de començar a parlar, no podem evitar parlar del 20S. Que on érem, que què passarà, que això és molt greu. “Jo estava assajant amb en Sergi Belbel i en Roc Esquius i vam decidir baixar a assajar davant la conselleria de Governació” m’explica Cambray. I entre “els carrers seran sempre nostres” i “no pasarán” es deien les rèpliques, en Sergi els dirigia i sant tornem-hi. Per què Les dones sàvies? Ricard Farré: Ens venia de gust fer una comèdia clàssica, jo tenia molt bon record de l’obra quan l’havia fet a l’Institut del Teatre i és una mena de culebrot familiar, molt actual. I el que era més antic només calia portar-ho als nostres dies. Enric Cambray: I després de parlar amb el Lluís Hansen, el dramaturg, vam veure que era possible i ens vam tancar a fer la versió a un poblet de La Segarra. Fem una bona

tisorada, però mantenim l’essència. RF.: En quatre dies vam fer la versió, ens vam estudiar el text i després vam estar un mes sencer assajant. De dilluns a dissabte. Això sí que és estrany en el panorama actual. RF.: Va ser gràcies a la complicitat del Maldà. Van decidir arriscar i fer una producció. EC.: Això hauria de ser un exemple per molts altres teatres. Quan ens donen llibertat absoluta als creadors és molt difícil que surti malament. I té un retorn de prestigi i alhora econòmic pels teatres. Teníeu clar que volíeu fer una comèdia popular de qualitat. Un gènere que trobo a faltar al panorama teatral català. A vegades sembla que popular sigui sinònim de tonto. RC.: I comèdia fer el tonto. És un gènere que no està ben tractat. Poca gent jove fa comèdia pel seu propi peu, tots ens clavem ganivets i fem ploreres.

FOTO: May Zircus

EC.: I ho necessitem. La gent vol riure. Molts espectadors ens ho agraeixen. Les dones sàvies, com Els guapos són els raros, agrada des d’adolescents fins a gent gran. EC.: Això ens fa molta il·lusió. Perquè en el fons també hi ha una voluntat de tornar als orígens: som dos comediants que arribem a la plaça, plantem un paravent i creen un món sense artificis. Tothom el que veu és el que hem fet a casa nostra: posar-nos un pegat, pujar damunt del llit i ser el pirata. Baixar, i ser la princesa atacada. Estem jugant. RF.: I espremem al màxim totes les convencions i els recursos que tenim com a actors. I demostreu que als adolescents també els hi pot agradar un clàssic.

EC.: La nostra generació és la primera víctima d’aquest teatre per a joves que no ens agrada. Sabem perfectament el que no volíem veure ni fer. És la segona temporada que feu al Maldà, després d’exhaurir totes les localitats la temporada passada. Les reposicions no són tan dolentes com pensem per l’ecosistema teatral? EC.: Que una gran empresa rebi una gran subvenció per fer una reposició, em sembla un escàndol perquè els beneficis duplicaran la subvenció. Però si hi ha demanda real, com és el cas de Les dones sàvies, no em sembla malament. És el mateix que el Molt soroll per no res al Teatre Nacional: va reposar i vam arribar al 90% d’ocupació. Entrevista completa a www.revistagodot.cat

Les dones sàvies Dos actors estrenen una comèdia de Molière, un embolic familiar on, amb un joc interpretatiu que trenca les convencions, s’hi recull la burla dels pedants d’avui dia. El Maldà A partir del 2 d’oct.

opinió per Xantal Gabarró

Avui he decidit despullar-me Aquests dies em recordava de les desnonades. De com, fins que la PAH va començar a estendre la solidaritat entre persones en risc de desnonament, la vergonya les condemnava a patir soles en silenci i, en conseqüència, perdre casa seva. Em van fer recordar de nosaltres, la gent de teatre, de com ha costat començar a fer front comú davant la precarietat del sector i de la vergonya que fa al 92% d’artistes de l’Estat espanyol (i Països Catalans, Euskal Herria...) parlar de com vivim, quan no podem viure del nostre ofici. Un estudi publicat ara fa un any per AISGE Madrid assegurava que només un 8% de nosaltres viu dels escenaris. Et formes, fas espectacles de qualitat, t’hi deixes la pell, treballes en els circuits professionals... i no, no surten els números. Fa ràbia, i una mica de vergonya. Per això en parlem tant en abstracte (ens en fem un fart, de parlar de l’estafa del sector cultural, i bé que fem), perquè explicar les pròpies misèries mai és agradable, i diuen les males llengües que les artistes tenim un ego pronunciat... Jo avui he decidit despullar-me una mica, parlar en primera persona de la precarietat perquè, si posem nom a la merda que suposa, la podrem fer una mica més real, més humana. Tinc 32 anys i he de compartir pis amb 3 noies més per pagar el lloguer. Vinc de família molt

humil, no sóc un producte de l’elitització dels escenaris, sinó que resisteixo com puc. Sóc actriu (dona, que ho fa més cru, més precari, i més difícil) amb projecte propi -LAminimAL Teatre-, coach en rodatges, treballo en projectes de teatre d’acció social, entre d’altres… però no, no m’arriba. L’any passat vaig fer una gira de teatre per a instituts amb Transeduca S.L., que no ens tenia contractades en règim d’artistes, que ens pagava una misèria, que ens va tenir un mes d’assajos sense cobrar, amb un calendari de bolos canviant fins l’últim moment que et feia impossible la previsió econòmica però amb obligatorietat de disponibilitat total, i un llarg etcètera. Jo ho vaig agafar, queixant-me de les males condicions, però agafant-ho. Per allò de formar part una mica més d’aquell 8%. No hi tornaria per res. Si he de cobrar una misèria del teatre que no sigui generant una plusvàlua d’aquell calibre a una empresa pirata. Sempre que no m’arriba, faig hores com a teleoperadora. Sí, venc subscripcions de diaris, em poso el pinganillo i et telefono (potser a tu), per vendre’t una subscripció. I quan algú em pregunta com em va amb el teatre, m’esforço a no amagar-ho, perquè no vull caure en la vergonya de ser del 92% i em vull recordar que no és culpa meva, que no és culpa nostra. Per això he decidit despullar-me.