Godot bcn num3 dic17 ene18 by Godot

ee ll hh oo m m bb rr ee pp ee rr ff ee cc tt oo

EL CORTE INGLÃ&#x2030;S, S.A. C/ Hermosilla 112, 28009 Madrid

JON HAMM

editorial

Carta als Reis Aquest ha estat el mes de la manada i dels presos polítics; un mes per constatar amb massa poca perplexitat que la separació de poders a l’Estat no existeix. El poder polític i judicial es donen la mà sense complexos mentre dicten sentència i abracen una Constitució caduca. També ha estat el mes en què hem aprés paraules com “tumultuari” o “sedició” i hem sortit de nou al carrer reclamant justícia, i més encara, justícia antipatriarcal, arrel del cas de la violació múltiple a San Fermines. Ha estat el mes de hashtags com #yotecreo o #vivesirebels per recordar que cada dia és 25N, el dia contra les violències masclistes, i que cada dia i a cada casa pot haver-hi un “bon ﬁll” de l’heteropatriarcat que es converteixi en un depredador sexual. Hem reivindicat la capacitat de resiliència i la sororitat. El dret de les víctimes a refer-se. Des de la cultura i el teatre hem sentit la veu de les dones cridant “som aquí”, reclamant més visibilitat als escenaris, les programacions escèniques o els mitjans de comunicació. Rebentem el sostres de vidre i femho educant i educant-nos. Fem de la cultura una eina transformadora, una eina pel canvi social. Aquesta és la nostra carta als Reis. Bon Nadal a totes i tots!

p.48

sumari constel·lacions.4 cultura “aprop”.6 “eia”. circ al mercat.8 regala cultura.12 covards.22 estrenes.24 hostalera vs actriu.32 dones dramaturgues.33 contra la paret.34 cultura urbana.36 circ d’hivern.38 cinema i teatre.40 música.42 companyies.44 napalm.45 blasted.46 màtria i marges.48 jocs i màgia.50 clown i dansa.52 menjar i morir.53 amor al Liceu.54 trapezista d’or.58 Foto portada: Imatge de inTarsi. Foto: Ben Hopper. Pàg 8.

@GodotBCN

www.facebook.com/RevistaGodotBarcelona

EDICIÓ GDT Ediciones S. L. c/ Petxina, 4, 1º 1ª 08001 Barcelona. COORDINADOR PUBLICACIONS David Hinarejos davidhl@revistagodot.com / Sergio Díaz DIRECTOR GODOT Álvaro Vicente alvarovicente@revistagodot.com COORDINACIÓ BARCELONA Neus Molina neus.molina@revistagodot.cat REDACCIÓ BARCELONA Rubén Garcia/Albert Martí CORRECCIÓ Aina Pérez DIRECCIÓ COMERCIAL Marisa Navajo marisanavajo@revistagodot.com MAQUETACIÓ I DISSENY GDT Ediciones COL·LABOREN Marcel Barrera, Claudia Brufau, Núria Cañamares, Sandra Costa, Núria Deulofeu, Clara Ferrer Capó, Pere Francesch Rom, Gema Moraleda, Adrià Olay, Carme Parras, Aída Pallarès, Manuel Pérez i Muñoz, Judit Porta, Mercè Rubià, Jorge-Yamam Serrano i Jordi Sora. IMPRESSIÓ Exce Consulting Group DEPÒSIT LEGAL M-26913-2017 La propietat intel·lectual prohibeix la reproducció total o parcial de textos i imatges sense el consentiment de l’autor.

opinió per Jorge-Yamam Serrano

Les constel·lacions creatives Una eina per il·luminar i investigar la ficció i els “guions ocults”. Les constel·lacions són una eina provinent de l’àmbit psicoterapèutic que tracta de manifestar els aspectes més profunds o inconscients d’un individu en un sistema. Les més conegudes són les “constel·lacions familiars”. Aquestes sistèmiques treuen a la llum allò que anomeno “guions ocults”, o sigui, patrons i estructures inconscients que afecten a la persona i a les seves relacions. Aquests guions ocults ens empenyen a representar-los a “l’escenari de la vida”. Si aquesta eina funciona amb persones reals, funcionaria també amb personatges? Amb històries de ficció inventades per un autor teatral? Això és el que ens vam preguntar des de TeatrodeCERCA fa molts anys. Després de constel·lar diverses obres de teatre comprovem que sí. Quique Culebras, integrant de la companyia, va acabar formant-se en constel·lacions sistèmiques aplicades a processos creatius, de ficció. Com que

no existia aquesta línia, ell mateix li va haver de posar un nom: “constel·lacions creatives”. Personalment, les he aplicat en la creació d’obres com Que vaya bonito o El Lloc. Aquest mes ho faré amb La Revelació, per indagar i reparar la figura de qui revela una veritat oculta i incòmoda a la seva comunitat. Totes les constel·lacions, a més, tenen un funcionament teatral: es tria a representants que interpreten a persones i, per un acte eteri, instintiu, es manifesten immediatament les contradiccions, les relacions, les neures que busquen l’amor. Per a l’autor és com obrir una caixa de Pandora. I el creador és com un ermità amb el seu fanalet avançant en la foscor. Una societat que no tingui “ermitans” amb fanalets és una societat condemnada a una única llum, que serà sempre la llum del poder. I una societat que viu permanentment en la llum ignora la seva ombra, la seva complexa i rica veritat.

FABRA I COATS

LA CALDERA

GRANER

HANGAR

LA CENTRAL DEL CIRC

NAU IVANOW

LA ESCOCESA

ATENEU POPULAR 9 BARRIS

SALA BECKETT fabriquesdecreacio.bcn.cat

LA SECA ESPAI BROSSA

TANTARANTANA

cultura i comunitat per Rubén Garcia

Una porta a la inclusió: Apropa Cultura

L’any 2006 va néixer a Barcelona l’embrió del que és actualment Apropa Cultura: una iniciativa de lleure cultural inclusiu a través de la qual entitats socials, amb la complicitat d’equipaments culturals, faciliten l’accés a obres de teatre, concerts o museus a persones en situació de risc d’exclusió social. La cultura és una eina d’inclusió, de transformació, i Apropa Cultura porta més de deu anys treballant pel públic més vulnerable. L’Auditori va ser el primer, i ja s’hi sumen més de noranta col·laboradors, entre els quals hi ha el Teatre Lliure, el TNC, el Mercat de les Flors, el festival GREC, els teatres del Grup Focus, el Gran Teatre del Liceu, el MACBA, la Fundació Joan Miró, el CCCB, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, CaixaForum o el Museu del Disseny, entre molts d’altres. Tots aquests equipaments reserven un 2% del seu aforament de la temporada i el posen a disposició de les entitats a un preu molt reduït, tres euros.

Els beneficiaris d’aquesta iniciativa són persones amb discapacitat intel·lectual, amb malalties mentals, gent gran, joves en risc, persones privades de llibertat, dones víctimes de violència de gènere o persones amb drogodependència. Que aquests col·lectius vulnerables tinguin facilitats per desplaçar-se al teatre i puguin veure i/o gaudir de la cultura sense sentir l’estigma diari que els acompanya, és un petit gran triomf contra la cultura de les elits. L’accés a la cultura és un dret, i facilitar aquest accés un deure per als equipaments i entitats públics i privats. La cultura apropa a les persones i tothom té dret a viure aquesta experiència: l’expectativa del no saber què veuràs aquella tarda o nit, d’arribar a les taquilles, agafar l’entrada, buscar el teu seient a la sala... I l’emoció del moment més màgic, quan s’apaguen els llums i comença la funció. Acostem-nos, doncs. Fem, siguem i apropem Cultura.

INNOCÈNCIA, PICARDIA I F E L I C I T A T. D E I X A ’ T S E D U I R P E R UNA POCIÓ QUE ENAMORA.

L’elisir d’amore GEN

DONIZETTI

PA S S I O N S QUE ET MARQUEN

Direcció musical Ramón Tebar Direcció d’escena Mario Gas Intèrprets Jessica Pratt (Adina), Pavol Breslik (Nemorino), Paolo Bordogna (Belcore),

Roberto de Candia (Dulcamara), Mercedes Gancedo (Giannetta) ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL LICEU Direcció del Cor Conxita Garcia

2 01 7 | 2 0 18 A partir de

12€

liceubarcelona.cat | 902 787 397

salut i circ per Núria Cañamares

Descobrir el circ a l’escola FOTOS: Ben Hopper

Per festes, la Companyia de Circ “eia” torna al Mercat de les Flors amb inTarsi, el seu segon espectacle. Tan aclamat com CAPAS, ha obtingut diversos reconeixements (Premi Max Revelació 2017, Premi Especial Zirkòlika 2016) i ha girat arreu del món. Combina acrobàcia amb dansa i teatre físic sobre un ﬁl argumental que, mut, parla de les relacions humanes. Centenars d’alumnes tindran l’oportunitat de veure’l amb l’escola i descobrir que, així com hi ha diferents tipus de teatre, dansa, música, cinema, etc., també existeixen diferents modalitats de circ. De sala, de carrer, familiar, per adults, amb un ampli ventall d’estètiques...

El dels “eia” és humà, honest, proper i molt innovador. Prové de la fusió de dos grups i de la investigació per incorporar i potenciar les característiques de cadascun d’ells com a enriquiment artístic. Aquesta acceptació és intrínseca al seu ADN: no en va la companyia s’ha fundat sobre la idea del “sí” (“eia” signiﬁca “sí” a Sardenya, d’on prové una de les seves components, Francesca Lissia ‘Frana’). El també italià Fabrizio Giannini, alma mater dels “eia”, subratlla: “Volem trencar la barrera del públic que seu per veure les proeses que fem, com en som de fantàstics fent tombarelles a l’aire”. Amb accions senzilles (a CAPAS

InTarsi Un viatge vital que emprenen quatre acròbates mitjançant la dansa, el teatre físic i, sobre tot, les arts del circ. Mercat de les Flors Del 21 de desembre al 14 de gener

oferien un cafè o recollien roba estesa) mostren instants del dia a dia per tal que la gent s’hi identiﬁqui i comparteixi l’experiència, passant de ser “espectadors” a “acompanyants”. Giannini, que també presideix l’APCC (Associació de Professionals de Circ de Catalunya), vol canviar la concepció del circ vinculada a l’entreteniment familiar que es pot veure al carrer per festa major o un diumenge a la tarda. El circ tradicional es manté viu (i per molts anys!), però no reﬂecteix tot l’arc circense. Per això té entre cella i cella un objectiu: “Aconseguir que es conegui el circ actual. Que quan diguis circ, no et vinguin els elefants i els pallassos al cap”. Córrer aquesta carrera de fons a través del públic escolar és una via excel·lent. Des de fa uns anys, funcionen a Catalunya diversos programes que apropen les arts escèniques als petits i joves. D’altra banda, com apunta Giannini, el circ té un do per portar gent al teatre. Per molts factors. Un d’ells és el llenguatge del cos, universal,

encara que –com també li passa a la dansa– hi ha qui se n’allunya per desconeixement. “Com tot art, el circ és com anar a veure un Picasso. Mires el quadre i potser no l’entens, però si des de l’escola l’has treballat, coneixes els corrents artístics, etc., tindràs eines per valorar-lo. Sembla que si entens l’espectacle és guai i, si no, no. Si a l’escola et porten a veure coses diferents comences a treballar el sentit crític”. I aquí rau la qüestió: així com els infants no tenen preconceptes, els adults sí. Molts. I els programadors els primers de tots. “Si s’atreveixen poc a ensenyar produccions contemporànies per por que la gent no hi vagi, no donen instruments al públic perquè s’hi aﬁcioni i sempre voldrà veure allò que ja coneix. El públic s’ha de crear. És súper erroni que no s’ofereixin propostes més arriscades als nens i nenes dient que no les entendrien. Només experimentant pots entendre. Si ningú t’ho ha explicat mai i t’hi trobes als vint anys, et costarà més. Els nens no són estúpids, ho entenen al seu nivell.”

salut i circ per Núria Cañamares

4 curiositats sobre Fabrizio Giannini Com et vas enganxar al circ? Quan tenia 17 anys (ara en tinc 38). Soc ballarí de base. Em dedicava a la dansa esportiva; concretament, al rock acrobàtic. En acabar les competicions em vaig posar a estudiar INEF. Un dia vaig veure un espectacle d’acrobàcia de circ de les angleses Mimbre i vaig descobrir aquest món, que era nou per a mi, però molt semblant a allò que ja feia. M’hi vaig identificar molt. Vaig pensar que seria genial continuar fent el que m’apassionava, a nivell professional i amb el component de la creació artística. Com veus el futur? No ho sé, depèn. El compromís evoluciona amb els anys. De jove vols fer-ho tot. Tens l’empenta de “¡Me voy a comer el mundo!”. I després tens ganes de parlar d’alguna cosa més, de fer-ho diferent. El treball físic s’adapta amb l’edat i la maduresa. De moment, em centro en l’ara. Dependrà de la temporada que fem amb inTarsi i els altres espectacles. La companyia hi és i hi continuarà sent. No estic sol. Soc un binomi casat amb Armando Rabanera, la meva parella artística de tota la vida. Ens plantejarem el futur junts, no ho podem fer separadament. Continuaràs a la presidència de l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya) ? Soc a la Junta des del 2011/2012 i en soc

president des de l’any passat. És per dos anys. El desembre tenim eleccions i ens presentarem com a Junta per a continuar dos anys més. Nosaltres i més persones, per créixer una mica. Després, espero passar la presidència a una dona, perquè no n’hi ha hagut i perquè és el moment. No és bo que la mateixa gent ocupi un càrrec molt de temps, perquè s’oxida. En tot cas, continuaré connectat a l’associació, aportant tot el que pugui. Què significa per tu ser “portor”? Portar és una cosa que està a dins. És molt vocacional. Totes les disciplines del circ ho són, però en el meu cas la sento com mantenir un balanç, unes energies... D’alguna manera, fer que les coses s’aguantin.

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA

KAZUSHI ONO DIRECTOR TITULAR

LES MILLORS BANDES SONORES INTERPRETADES EN DIRECTE

UNA NIT A BROADWAY

WEST SIDE STORY

AMB ANDREW LLOYD WEBBER

CENTENARI BERNSTEIN

22 i 23 DESEMBRE 2017

12, 13 i 14 GENER 2018

“Memory“ (de Cats), “No ploris per mi Argentina” (d’Evita), “Getsemaní” (de Jesucrist Superstar), “Mascarada” (d’El fantasma de l’òpera)... En aquest concert no en faltarà cap.

La música més popular de Bernstein interpretada en directe per l’OBC amb la projecció de la pel·lícula. Els amors entre Maria i Tony i els enfrontaments entre els sharks i els jets es tradueixen en el mosaic de ritmes i colors.

Més informació i venda d’entrades www.auditori.cat Patrocinadors de Cinema i Musicals

Lepant 150 08013 Barcelona

Principals mitjans patrocinadors

per Nadal regala cultura per Neus Molina

Nens i nenes al teatre

Arriba el Nadal. Ja teniu llesta la sal de fruites Eno per pair els canelons? La paciència per mantenir converses sobre política amb el futuròleg del vostre cunyat? Les lliçons de pedagogia escolar per evitar que la tieta ompli de regals els vostres fills? Are you ready? Nadal is coming i, ja que hi som, regalant cultura potser el gaudim més i millor. Tots junts. Per petits equilibristes sense complexos Quan el circ es porta a les venes no hi ha cap element que ens freni! Quan tenia vint-i-un anys, l’acròbata Rémi Lecoq va patir un accident que el va deixar en cadira de rodes. Convençut que no podia deixar el circ, va acabar trobant dos artistes amb qui tornar a la pista i van fundar el Cirque Inéxtremiste. L’humor, uns taulons i unes bombones de butà poden esbandir qualsevol por. Alehop!

EXTREMITÉS Teatre Lliure Els dies 13 i 14 de gener

Pels Buffalo soldiers de casa Bob Marley i les seves rastes colonitzen l’Auditori gràcies a uns tallers on la vostra família es convertirà en els The Wailers. Assageu, canteu i sortiu a l’escenari a donar-ho tot! Pares amants del reggae d’aquí a Jamaica! I si sou vergonyosos i teniu pànic escènic veniu només al concert. Que Marley agermani a grans i petits sempre és una gran notícia.

VINE A CANTAR AMB BOB MARLEY L’Auditori El dia 29 de desembre

FOTO: Antoni Bofill

Pels qui van a l’òpera en xandall Els Comediants han adaptat La Flauta màgica de Mozart per nens i nenes amb ganes de fer el do de pit! L’ocellaire Papageno ens explica les extraordinàries aventures que viu al costat del seu amic, el príncep Tamino. Princeses, malvats i animals xerrameques. Un Liceu per a tothom, un clàssic per a tots.

LA PETITA FLAUTA MÀGICA Liceu Fins el 15 de desembre

M’AGRADA EL NADAL

FOTO: Yoana Miquel

Teatre Victòria Del 27 al 31 de desembre

Pels futurs lletraferits Molsa és l’adaptació de la novel·la de David Cirici, Premi Edebé de Literatura Infantil 2013, que ha enlluernat lectors petits i grans. L’obra parla de la misèria i la desesperació de la guerra, però també de l’amor, l’amistat, la fraternitat i la solidaritat. Una combinació de ballarins i marionetes i una oportunitat de tornar a veure a Blai Rodríguez (Trau) en escena.

MOLSA Teatre Lliure Fins el 17 de desembre

Nens i nenes al teatre

Pels cantaires nadalencs Sou dels clàssics? Santa Nit? Camapana sobre campana? Si és així no us podeu perdre a Damaris Gelabert i el seu concert teatral. Un espectacle inspirat en la seva cançó M’agrada el Nadal, on també podrem escoltar les seves lletres més populars i un recull de cançons nadalenques. Una oportunitat única de veure un concert entranyable en família.

per Nadal regala cultura per Aída Pallarès

Per regalar als tiets: Van poc al teatre, han vist tots i cada un dels culebrots de TV3 i volen passars’ho bé. No dubteu més i porteu-los al Poliorama a veure Un cop l’any. Una agradable comèdia romàntica sobre un home i una dona que es troben cada any al mateix hotel. Riuran, recordaran coses i descobriran una fantàstica Mar Ulldemolins.

UN COP L’ANY

FOTO: Kiku Piñol FOTO: Pep Gol

Teatre adults

Teatre Poliorama. Fins l’11 de febrer

Per regalar al (futur) amant: No hi ha res millor que un bon espectacle de teatre per vendre’t com a cultureta. Com menys comercial millor. Dues idees: L’últim sopar, a la Hiroshima. Us ho passareu bé, flipareu una estona i podreu lamentar que Catalunya continua exportant talent. Si us flipa el cine: Begin the beguine al Lliure. La versió teatral made in Lauwers d’un guió escrit per Cassavetes. Amén.

BEGIN THE BEGUINE

Teatre Lliure. Del 23 al 25 de gener

Per regalar als pares: Ai fill, més teatre? Ai filla, tanta declamació! Ai, ai. Deixeu de patir, si els porteu a veure aquests espectacles és molt possible que entenguin per què feu vida al teatre. Si els agrada el circ contemporani i volen passar-s’ho bé: Rhumia o inTarsi. Riure i talent a parts iguals. Si volen recordar i emocionar-se: El llarg dinar de Nadal. Una autèntica joia.

RHÜMIA

Teatre Lliure. Del 21 de desembre al 14 de gener

Per regalar a la parella: No podem deixar de recomanar el pack Clàudia Cedó que faran a la Sala Beckett: Tortugues i L’home sense veu. Dues obres sobre la (falta de) comunicació entre les parelles, entre les persones. Serà com anar al psicòleg sense gastar-se un ronyó i mig de l’altre.

TORTUGUES

Sala Beckett. Del 20 de desembre al 7 de gener

17/18 per nadal

regala

10 entrades

teatre!

20 entrades

COMPARTEIX EL TEU ABONAMENT! FINS A 2 ENTRADES PER ESPECTACLE!

4 entrades

Compra el teu abonament per INTERNET www.teatrelliure.com CORREU ELECTRÒNIC info@teatrelliure.com TELÈFON 932 289 748 o a les TAQUILLES del Lliure

4 entrades

MÉS DE 20 ESPECTACLES! www.teatrelliure.com col·laboradors de La Kompanyia Lliure

mitjans patrocinadors

entitat concertada amb

per Nadal regala cultura per Clara Ferrer Capó

Beach House: B-Sides and Rarities. Quan el duo de Baltimore, la banda de dream pop, va anunciar que gravarien aquest disc, que podria traduir-se com Cares B i rareses, algú a Twitter va dir: per què? Si la seva cara A sona com la B: gens comercial. La melancolia troba el seu punt àlgid en aquest disc de “rareses” i s’hi recuperen i renoven cançons d’altres treballs: hi ha dues cançons inèdites, remix i, fins i tot, una versió del single de Queen Play The Game.

Música

Bon Iver. For Emma, Forever Ago. Justin Vernon no necessita floritures. Amb la seva veu i una guitarra commou, no cal res més. Farà deu anys que Vernon va debutar com a Bon Iver amb el seu primer àlbum: For Emma, Forever Ago. La seva música, precisament, té aquella misticitat, una solitud que cala als ossos; les seves lletres són per a consumir a foc lent. Per celebrar aquell naixement, Vernon ressuscitarà el seu primer treball amb una reedició especial.

Grizzly Bear: Painted Ruins. El quartet d’Ed Droste torna, després de cinc anys de silenci musical, a delectar els seus seguidors amb nou material: Painted Ruins. S’ha fet esperar, però no decep. El grup de Brooklyn no ha canviat la seva marca i, en aquest cinquè disc, segueix fidel al seu ADN. Aquí s’hi troben noves joies com Cut-Out o Mourning Sound, la primera cançó que varen compartir a les xarxes i que ja compta amb prop de vuit milions de reproduccions.

Zulu Zulu. Qui ha dit que la música africana només la poden fer (i ben feta), els africans? Zulu Zulu són tres mallorquins que, a través d’onomatopeies i psicodèlia, fan ballar i gaudir. La bellesa dels sons i les melodies que proposen, amb una barreja de pop, són la combinació perfecta d’un trio que augura un bon futur. Defensa Zebra és el seu debut i primer àlbum. Un disc que parla de la no tan llunyana Kènia o del majestuós Kilimanjaro.

per Nadal regala cultura per Clara Ferrer Capó

Menjar-se el món

Llibres

“Escolta, que la meva mare em va tirar d’un cotxe en marxa un diumenge a la nit quan tenia nou anys”. Si una persona et contés aquesta història, afegint-li “detalls” com “el meu padrastre ens pegava a mi i a la meva mare”, “em costava fer amics”, “mai sentia que tingués un lloc al món” o “vaig estar mesos de la meva vida menjant cucs i dormint en un garatge de cotxes”, com creus que seria el seu to de veu?

PROHIBIDO NACER Memorias de racismo, rabia y risa. Trevor Noah

Trevor Noah va patir això i molt més. Va néixer a les acaballes de l’apartheid, a la Sud-àfrica de 1984. Des del moment en què el varen treure per cesària de la panxa de la seva mare, Noah ja era un criminal o, si més no, l’evidència d’un crim: la seva pell, barreja de la blanca del seu pare suís-alemany i de la negra de la seva mare, violava la Llei d’immoralitat establerta pel règim el 1927 i que va ser vigent ﬁns el 1992, època dels Jocs Olímpics de Barcelona. Ara fa 25 anys. Amb només 33 anys, Noah ha publicat les seves memòries. I no li ha tremolat el pols. El lector, en recórrer –o, més ben dit, devorar– les pàgines d’aquesta edició cuidada, marca de la casa Blackie Books, no sentirà llàstima pel protagonista. Perquè, tot i haver viscut la fam, l’odi, la gana i el menyspreu durant gairebé tota la seva existència, el món no se l’ha menjat. És ell qui s’ha menjat el món. Després dels episodis que narra a Prohibido nacer, el 2011 l’autor es trasllada a Estats Units i es converteix en el primer còmic sud-africà en protagonitzar un monòleg a The Tonight Show i aparèixer a Late Show with David Letterman. Fa dos anys, el jove escriptor va esdevenir el successor del presentador de The Daily Show, el prestigiós Jon Stewart. Ara, Trevor Noah és famós per ser el gran ﬂagell de Donald Trump. De cara al futur, esperem que no deixi de banda els seus seguidors i torni a delitar-los (-nos) amb més històries. De segur que ho farà. Mentrestant seguirà responent enèrgic a les injustícies. El món, o et menja, o te’l menges.

per Nadal regala cultura per Neus Molina

Pels Ulisses Guerres, vaixells, Ítaca, éssers mitològics i un tema comú: la competitivitat. La competició va estar present en múltiples facetes de l’antiga Grècia, des dels atletes fins els filòsofs, polítics o artistes. Aquesta exposició proposa una comprensió d’aquest esperit competitiu a través d’una selecció de tresors de l’espectacular col·lecció del British Museum. La rivalitat i la competició poden ser vistes com emocions negatives, però també poden tenir un sentit positiu, unificador i creador d’una cultura pròspera. Hi estiguem o no d’acord, com diria Plató, “la primera victòria i la més important és la que hom obté de si mateix”. Doncs això.

AGON! LA COMPETICIÓ A L’ANTIGA GRÈCIA CaixaForum Del 23 de novembre al 18 de febrer de 2018

Art

Hèracles. Primer treball: el lleó de Nemea, c. 400350 a. C. Realitzada al sud d’Itàlia. Estatueta de bronze. © The Trustees of the British Museum

Pels rojos anticapitalistes Quan un cartell publicitari t’incita al consum: gomet vermell. Quan una grua construeix un gratacels per fer oficines on hi havia cases baixes i vida al carrer: gomet vermell. Prenent com a títol una frase de Far Away Eyes, la cançó de The Rolling Stones, Max de Esteban investiga críticament les arquitectures del capitalisme financer que simbolitzen la supremacia d’un sistema econòmic que executa la seva enorme influència social sense adonarnos-en. Marquem-ho en vermell, doncs.

20 RED LIGHTS La Virreina Fins el 2 de febrer

DESPRÉS DE LA FI DEL MÓN CCCB Fins el 26 d’abril

Pels ecologistes Què passarà quan s’acabi el món? Què en quedarà del no-món? Els llimbs dels humans i els seus diàlegs amb els no-humans. El CCCB fa de l’ecologisme un fet polític. La terra s’ha convertit en un espai insondable, en el planeta Antropocè després de dos segles d’intervenció de l’home en els sistemes naturals. Qui contamina? Què contamina? La teva petjada ecològica ja no s’esborra... quant contamina el teu apreciat Internet? Abstenir-se conspiranoics.

Art

Pels que fem barri Les llums de Nadal poden anar, si ens ho proposem, molt més enllà dels arbrets i els Pares Noels. Dit i fet. El projecte #RavalKm0 il·lumina els carrers d’un dels barris amb més ànima de la ciutat de Barcelona mitjançant fotografies convertides en arcs lumínics. Trenta-cinc veïns i comerciants han estat els models de la fotògrafa Laia Albert: imatges de diferents escenes que mostren els vincles entre persones que viuen, treballen o tenen un comerç al barri. Les fotos es poden veure a la Galeria dels Àngels. Talent i territori socialment sostenible. Imprescindible.

RAVAL #KM0 Galeria dels Àngels Del 28 de desembre al 5 de gener

per Nadal regala cultura per Pere Francesch Rom

El sacrificio de un ciervo sagrado, de Yorgos Lanthimos. Després de la desconcertant Langosta, el director grec estrena la crua i provocadora El sacrificio de un ciervo sagrado, que va guanyar al Festival de Cannes al millor guió. Protagonitzada per Colin Farrell, Nicole Kidman i Barry Keoghan, tracta d’un cirurgià reputat que de vegades es reuneix amb un inquietant adolescent, que l’acabarà portant a un dilema moral que afectarà a la seva família.

cinema

Perfectos desconocidos, d’Álex de la Iglesia. L’estrena d’un nou film d’Álex de la Iglesia sempre genera expectació. Un any després de la irregular El bar, el director d’El día de la bestia estrena Perfectos desconocidos, que tracta sobre un joc que duen a terme quatre parelles durant el transcurs d’un sopar: llegir en veu alta els seus missatges. Suburbicon, de George Clooney. Torna Clooney com a director amb l’esperada Suburbicon, amb els germans Coen i Grant Heslov. Una cinta de comèdia negra protagonitzada per Matt Damon que s’ambienta en un tranquil poble familiar de Suburbicon durant els anys 50. Star Wars: Els últims jedi, de Rian Johnson. Una de les cintes més esperades d’aquest desembre és el vuitè episodi de Star Wars: Els últims jedi, dirigida per Rian Johnson i que continua la història de J. J. Abrams Star Wars: El despertar de la força. Un dels grans al·licients d’aquesta nova entrega és l’aparició de Luke Skywalker i el paper que jugarà en la lluita contra el Primer Ordre. Wonder Whel, de Woody Allen. Woody Allen estrena nova pel·lícula, Wonder Whel, amb Kate Winslet, Justin Timberlake, Juno Temple i James Belushi. Un drama que se situa a la Nova York dels anys 50, centrat en les vides de quatre personatges que s’entrecreuen al mig d’un parc d’atraccions de Coney Island.

COMPANYIA DE CIRC “EIA”

INTARSI

Circ acrobàtic per a tothom

21, 22, 23, 26 i 27 de desembre; 3, 4, 7, 12, 13 i 14 de gener

CONSORCI FORMAT PER

AMB EL SUPORT DE

Més informació, entrades i abonaments a mercatflors.cat

Premi Max 2017 al millor espectacle revelació

teatre en acció per Gema Moraleda

Una tribu anomenada Assajar és de covards Cal tota una tribu per aixecar una obra de teatre. Una tribu formada per tot un seguit de persones que aportin la seva màgia, el seu esforç i el seu coneixement per presentar al públic una petita part de si mateixos en forma d’espectacle. Això, és clar, després d’un procés que pot durar mesos o anys. Però, què passaria si un dia tota aquesta tribu decidís posar-se a jugar, oblidar les exigències del sistema i crear, com ho fan els músics a les jams, un espectacle inèdit i improvisat davant del públic? Això és el que succeeix cada segon dilluns de mes a l’Àtic 22 del Tantarantana i FOTO: Oriol Roch s’anomena Assajar és de covards. La idea, sorgida l’any 2013 en unes reunions amb companyies emergents impulsades per pura del teatre: escric unes paraules, algú pensa Julio Álvarez i Roberto Romei amb la intenció de com es posaran dalt d’un escenari i algú les diu. donar forma a la seva nova sala off, Àtic 22, la va Fins aquí, sense més pretensions. I sempre cartes posar sobre la taula la Raquel Loscos. Una idea amunt, ensenyant les costures, el procés”. boja, punky i totalment original que la Companyia El públic també té un paper imprescindible, perCasa Real, de la qual ella és codirectora i codraquè aporta els voluntaris que participen a la jam maturga, ha fet créixer amb esforç, generositat i actoral que tanca la sessió on, sota la batuta del inventiva infinites, aprenent i evolucionant a cada director de torn, reinterpreten de manera creativa pas, com només es pot fer en un espai tan lliure fragments de les peces representades. com és el “corral”, com ells anomenen afectuoLa intuïció que va tenir Casa Real en crear AEDC, sament el seu invent. i que es va anar confirmant amb el pas del temps, AEDC és: “2 lectures dramatitzades, 1 concert en era que el “corral” pogués esdevenir “un espai on directe i 1 jam actoral, tot això amb 1 birra inclosa trobar-se sense tensió professional ni postureo, la nit dels dilluns i amb la garantia de no perdre per crear sinergies sanes i honestes, i ajuntar el metro, si no t’hi esforces”. Per cada sessió famílies i disciplines teatrals”. I ho han aconseguit, convoquen un director, dos dramaturgs, de dos perquè AEDC ha estat l’origen de diversos projeca quatre intèrprets, un músic, un fotògraf/realitzates artístics i de relacions personals i professionals. dor i un dissenyador de cartell voluntaris, que no “Assajar és de covards et reconcilia amb el món i es coneixen d’abans i mai no han treballat junts. amb la professió”, asseguren. L’espectacle final es crea col·lectivament en les Tot just comença la cinquena temporada i, lluny dues hores anteriors a l’arribada del públic, excepd’esgotar-se, l’energia no ha deixat de créixer. La te els textos, que són inèdits, però venen escrits millor manera de comprovar-ho és viure-ho. La de casa. Sara Sansuan i Salvador S. Sánchez, de propera cita és dilluns 11 de desembre a les 9 del Casa Real, m’ho expliquen així: “És l’essència més vespre. El guió encara no s’ha escrit.

La cultura ens fa créixer

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA #TNCdetothom 2017 — 18

Xec regal des de 20 €

Patrocinador

Anunci NADAL — Godot AAFF.indd 1

Protectors

20/11/17 13:29

estrenes

Coses de casa Els Obskené ho han tornat a fer. La companyia presenta Alpenstock al Teatre Tantarantana, ordint una comèdia boja i absurda amb ingredients tan dispars com un piulet tirolès (un alpenstock), una fregona o una verge de Nuremberg, dins d’una farsa que ens arrossega in crescendo cap a un espiral d’humor negre. Una peça incorrecta que, amb un humor assassí, es revela com un retrat cru del nostre benestar occidental. El muntatge, que s’emmarca dins El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència), està protagonitzat per Enric Cambray, Lara Salvador i Armand Villén. Albert Martí

LES DONES DE GUIDO CONTINI El Maldà A partir de l’11 de desembre

ALPENSTOCK Teatre Tantarantana Del 5 de desembre al 7 de gener

Una obra creada a partir del musical Nine de Maury Yeston, estrenat a Broadway durant els 70, i també a partir de l’adaptació de la pel·lícula autobiogàfica de Fellini 8 1⁄2. Amb la complicitat de Mariona Castillo com a intèrpret i David Pintó a la direcció, han teixit un espectacle que permet descobrir els entrellats de la vida del prestigiós cineasta Guido Contini, qui s’enfronta a la crisi dels quaranta. Una mirada fotogràfica de les dones que l’envolten, com la seva mare, la seva dona, l’amant o la productora, totes elles interpretades per la mateixa actriu. Albert Martí

25 FOTO: Enric Romaní

Les claus de Brundibár. Quan el teatre ajuda a viure El 9 de gener el Teatre Lliure de Montjuïc s’omplirà de nens que intrepretaran l’òpera infantil Brundibár. L’Adrià Aubert i en David Albet ens expliquen les claus d’un espectacle que els ha trenat les vides. David Albet va descobrir aquesta òpera en un documental que parlava de la propaganda nazi per suavitzar la barbàrie als camps de concentració i va començar a investigar-ne els orígens.

Brundibár va ser composta pel txec Hans Krása i es va estrenar clandestinament per primer cop al camp de concentració de Terezín. El músic jueu va pensar que ajudaria a viure els nens i nenes que estaven reclosos amb ell. L’òpera es va representar fins a 55 vegades davant la

mirada atònita dels nazis. David Albet no es va aturar fins que, fa vint anys, el 1998, va aconseguir estrenar-la a Catalunya. Amb la traducció de David Cirici i més de mil criatures donant vida als diferents personatges, Brundibár es va convertir en un exercici de complicitats. D’aquella aventura va néixer la companyia Els Pirates. L’Adrià Aubert tenia tretze anys quan va pujar a l’escenari del Mercat de les Flors per representar el seu paper de solista. Aquella acció tan senzilla i complicada alhora li va obrir els ulls. Va descobrir la seva vocació i va connectar amb una realitat que, tot i que llunyana, el va commocionar: la de milers de nens i nenes que van viure i morir als camps de concentració nazis. No va ser l’únic.

Vint anys després, Aubert i Albet s’han tornat a creuar. Tots dos coincideixen en què Brundibár és un cant a la llibertat en tots els sentits. Una història de bons i dolents. Els bons, dos germans que han de comprar llet per la seva mare malalta. El dolent, Brundibár, un músic de carrer amb maneres de dictador. Krása ens parla de llibertat, de solidaritat, de lluita col·lectiva, de pau, de tolerància, d’esforç i d’enginy. Una obra per a nens on els nens són els autèntics protagonistes. La demostració que el teatre és un procés comunitari que empodera i transforma. Carme Parras

BRUNDIBÁR Teatre Lliure 9 de gener

4 raons per anar a La visita de la vella dama Perquè és el primer espectacle per adults de Farrés Brothers: Oblideu-vos d’aquells espectacles infantils que vèiem amb l’escola i que gairebé provoquen que no tornem a trepitjar un teatre. El que fan els Farrés Brothers és, com diuen en castellà, canela fina. Petites joies d’artesania teatral que hipnotitzen nens i adults, que uneixen famílies senceres. És per això que tenim ganes, però moltes, de veure com adapten el seu univers de titelles i música al tenebrós món de Dürrenmatt i la vella dama. Per veure la Vicky Peña: És una de les grans actrius del teatre català i la veiem poc. Massa poc. A més, el personatge de la Clara és un autèntic caramel: una multimilionària que torna al seu poble natal disposada a enfrontar-se al seu passat. Ara, més de quaranta anys més tard, té una mà de marbre, una cama de fusta i molta set de justícia o de venjança. Perquè podria ser una distòpia de Margaret Atwood: El món de la vella dama és un món destrossat, sense principis ni humanitat. Un món

només amb l’aparença de. Un món on la venjança i els diners ho manipulen tot. No saps qui és manipulat ni qui és manipulador. Aquest món -escrit l’any 1955- no és que sigui més actual del que sembla: és que ens pot ajudar a reflexionar sobre alguns dels grans problemes de la humanitat. Això sí: a través d’exemples i de paràboles. Perquè vol provocar l’espectador: Bertolt Brecht deia i creia que el teatre era complaent i burgès. Per això va parir el teatre èpic, que fuig de l’emotivitat i la identificació de l’espectador i vol ser un mitjà de conscienciació de la classe treballadora. Dürrenmatt tampoc volia manipular al públic amb un excés de sentimentalisme i, per tant, l’espectador és, en tot moment, conscient de la seva posició. Conscient que està davant d’una representació. Aída Pallarès

LA VISITA DE LA VELLA DAMA Teatre Lliure Del 18 de gener al 4 de febrer

A partir del 7 de desembre

EL PETIT PRÍNCEP Aquest Nadal torna per 4a temporada després de 300 funcions i més de 150.000 espectadors el millor musical familiar dels últims temps

A partir del 20 de desembre

BERTO ROMERO El còmic català de referència torna als escenaris amb un nou espectacle

Diumenges de gener

IMPRO BARCELONA ASSASSINAT AL CLUB Humor, misteri i crims en long form, un format d’improvisació poc conegut al nostre país.

11 de març

DAKRIS YA NO ME VES El 1r Premi Nacional de Màgia i nomenat Mag de l’Any arriba amb un nou muntatge que combina màgia, humor i efectes impossibles.

Horari taquilles. De dimecres a divendres de 17 a 20 hores i 2 hores abans de cada espectacle. T. 93 324 84 92

ni menja ni deixa menjar per Álvaro Vicente

Una rialla que apunta al cor És la tercera vegada que la Compañía Nacional de Teatro Clásico, en els seus trenta anys de vida, munta El perro del hortelano, després de les posades en escena que van dirigir l’any 2011 Eduardo Basc i el 1989 José Luis Sáiz. Per a Helena Pimenta, que es fa càrrec aquesta vegada de la direcció, “és una de les comèdies que més personalitat tenen de tot el teatre auri; té una sèrie de peculiaritats que la fan única. És una comèdia tendra però també rigorosa i dura; és tan alegre i lluminosa com fosca i trista; és aristocràtica i popular”. Lope de Vega va portar al títol el refrany popular -que dissemina en no pocs versos-, que parla d’aquest gos que, com a animal carnívor, ni menjava les bledes ni les deixava menjar a altres animals que poguessin acostar-se a l’hort que cuidava. Aquesta qualitat s’“humanitza” en el personatge de Diana, que tantes vegades ha estat objecte del tòpic, fixat en la idiosincràsia popular, de la dona histèrica que ni es decideix a oferir-se a l’home que estima (ella, aristòcrata; ell, el seu secretari Teodoro, de classe humil) ni deixa que ell estimi a una altra dona (Marcela). Però en aquest muntatge, com indica l’autor de la versió, el “ronlalero” Álvaro Tato, “nosaltres preferim indagar en els conflictes d’una dona

en el poder, atrapada entre les immenses pressions i prejudicis del seu estatus social i els rampells del seu amor i el seu desig. Un volcà encès en aquesta Nàpols palatina i calenta”.

Mestre còmic

Diu Tato que si Wilder i Lubitsch haguessin viscut al Segle d’Or serien deixebles de Lope, i ho diu perquè els ressorts d’aquesta comèdia la converteixen en una obra mestra eterna: “ritme just, situacions divertides, desvari coral al servei de conflictes profunds, amb lleugeresa però sense superficialitat. Els grans còmics, com Lope, com Aristòfanes o com Chaplin, com Molière o com Cervantes, converteixen el riure en un camí cap al cor humà”. En aquest cas, el cor de Diana. I en aquest muntatge, en un camí adornat de musicalitat: la que, durant la funció, afegeix el piano d’Olesya Totova, que interpreta una selecció realitzada per Ignacio García després de capbussar-se en repertoris barrocs, romàntics i contemporanis. Això i el vers de Lope. Delícia total.

El perro del hortelano Marta Poveda, Jesús Castejón i Joaquín Notario encapçalen el repartiment d’aquesta nova posada en escena de l’obra de Lope de Vega TNC Del 14 de desembre al 7 de gener

YERMA Teatre Akadèmia Del 10 de gener al 4 de febrer

FOTO: Felipe Mena

The Mamzelles, el trio format per Bàrbara Mestanza, Paula Ribó i Paula Malia, converteixen l’escenari de la Sala Atrium en un menjador calabrès dels anys 90 d’aire tètric. Amb la complicitat de Júlia Molins, han aixecat Mafia, un muntatge de creació en què quatre dones, que han estat sempre sota el poder de la figura masculina, viuran un procés alliberador que les canviarà per sempre. Com diuen a Mafia, “aquí, o et mous o et maten”, i elles no estan disposades a morir i sí a demostrar la seva gran força i independència. Situacions surrealistes, coreografies mil·limetrades i una primera part parlada totalment en italià són alguns dels detalls que us mantindran enganxats a la vostra butaca! Albert Martí

LES NOIES DE MOSSBANK ROAD La Villarroel Del 5 de desembre al 14 de gener

Projecte Ingenu tornen al Teatre Akadèmia amb un propòsit: revisitar i actualitzar el seu Yerma per aportar-hi llum i vitalitat. La companyia, que va exhaurir en moltes de les funcions que ja van fer al març passat, recupera aquest clàssic de Federico García Lorca sota la direcció de Marc Chornet i amb un repartiment que lidera Alba San José. Ella encarna una jove Yerma que, malgrat desitjar-ho amb delit, no aconsegueix quedar-se embarassada. Això es tradueix en un retrat cru dels nivells més privats de la nostra societat on s’esdevenen les tragèdies més reals. Un disseny d’espai auster a càrrec de Laura Clos “Closca” i els arranjaments musicals de Miquel G. Font fan d’aquest espectacle un dels més ben valorats de l’any passat. Albert Martí

MAFIA Sala Atrium Del 20 de desembre al 14 de gener

Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. I és en aquesta casa d’estudiants, entre els divuit i els dinou anys, que les tres protagonistes, interpretades per Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat, faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà d’allò que els pares o l’entorn han projectat damunt sobre cadascuna d’elles. Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. Albert Martí

La família bé, gràcies El Teatre Romea, aquests propers mesos hivernals, es diu Adossats. Però quins són els ingredients que faran possible que aquest sigui, probablement, el nou èxit del teatre del carrer Hospital? Una història propera: una reunió familiar, a una urbanització de cases adossades del Vallès Occidental, on tres generacions de Jordis -l’avi, el fill i el net- celebren cada 23 d’abril el dia del patró de Catalunya. Una comèdia àcida: on petites situacions acaben desenca-

denant una història més gran. El que aparentment ha de ser un dia plàcid de celebració i d’encontre familiar s’acaba convertint en un dia on es faran paleses les desavinences, les veritats, els anhels i els secrets dels seus membres. Una reflexió que connecta amb el públic: una història amb clares referències al caràcter català i a la manera que tenim els catalans d’entendre la família. Què ens uneix realment a les nostres famílies? Una disquisició sobre les relacions familiars,

la solidesa de les unions i les influències que exerceixen els pares cap als fills i els fills cap als pares. Un tàndem d’èxit: Ramon Madaula, autor, i Jordi Casanovas, a la direcció, acompanyats d’un conegut repartiment amb Jordi Bosch i Rosa Renom al capdavant. Rubén Garcia

ADOSSATS Teatre Romea Del 15 de desembre al 28 de gener

FOTO: David Ruano

viva la vita per Núria Deulofeu

Che cos’è la libertà? Què passaria si la Mirandolina, una jove propietària i directora d’un hostal dels anys 60, fes un cafè amb l’actriu Laura Aubert, crescuda al segle XXI? És tan diferent el personatge protagonista de L’Hostalera de l’actriu que l’interpreta? Sigueu benvinguts a aquest exercici de desdoblament de personalitat i d’amore per il teatro! Mirandolina Tu què fas a la vida, Laura? Tu, dona del 2018, treballes? Laura Sí, sí, és clar. M. I què significa per tu la teva feina? L. Mira, eh… és el meu espai per poder-me realitzar. M. Però… tu ets actriu, no? L. Sí, sí, soc actriu. M. És l’única feina que has trobat? L. No, no és l’única feina que he trobat, ha evolucionat molt la cosa! La meva feina em permet sentir-me lliure: puc pagar-me el lloguer, viatjar si em ve de gust… I les dones, com que ens ha costat tant arribar a treballar, crec que ho valorem molt més. I encara ara tenim problemes, eh! Ens costa sentir-nos valorades. I a tot això, també penso que la meva feina és un espai que forma part de mi, on em puc expressar i cuidar. Com tu, Mirandolina, que vivint en l’època en què vius, la teva feina diu molt de tu! M. Jo, el que més m’estimo és la meva llibertat, i precisament me la dona la feina. Però per anar tirant i mantenir els clients, que bàsicament són homes, utilitzo els meus poders de seducció i… sí, deixo que em facin la cort. I… sí, m’ho passo molt bé.

FOTO: Bitó Cels

L. Veus, jo això no ho vull fer. No m’agrada gens jugar amb la gent. He rebut aquest assetjament de què parles, en el sentit d’elogis, d’aproximarse d’una manera a través del sexe. Crec que el rebem totes, i molt. I abans ho veia com un elogi, però ara ja no. Estem obrint una mica els ulls, i això és molt important. Prefereixo la honestedat (tot i que és molt difícil!). M. No saps el que et perds, doncs… L. Decideixes ser lliure per la part del negoci, però això potser implica que no ets lliure passionalment? Quin dilema! Segur que ens passa a molta gent. Potser la clau és aprendre a no bolcar-se excessivament… M. Laura, crec que no t’ho hauries de prendre tot tan a pit, vivi e lascia videre! L. Sí, tens tota la raó del món. Però, Mirandolina, deixa’m dir-te que tu hauries de donar més importància als sentiments de les persones que tens al teu voltant.

L’Hostalera Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Biblioteca de Catalunya Fins el 14 de gener

dones i escena per Judit Porta

“La meva pròxima obra és un cant a la vida” La directora Clàudia Cedó obre un nou camí. L’escriptura d’un text teatral sense els tocs fantàstic característics de l’autora, novetat també per altri. Els perquès no es pregunten: la vida i les circumstàncies personals l’han empès a partir de manera diferent en el procés creatiu. Un gir que empunya amb l’objectiu vital de sanar i aproximar-se a un tema no parlat: la mort perinatal. Aparques l’imaginari de les obres anteriors... Tinc l’encàrrec de la Beckett de fer una obra com a autora resident, i en aquest trànsit, he perdut un nadó en el cinquè mes d’embaràs. I els plans han canviat. Li vaig proposar al Toni Casares escriure sobre tot el que suposa la pèrdua d’un ﬁll durant la gestació. Tinc la necessitat de parlar-ne. Per tant, un text personal i realista… Sí, sense el punt fantàstic de les meves obres, diria. Però no és o no serà una obra trista, sinó positiva, optimista, un cant a la vida. La mort perinatal és un tema poc parlat, incomprès i crec que aquesta obra ajudarà a visibilitzar una realitat desconeguda. El dirigiràs com has fet en tots els teus treballs anteriors? Ara per ara no. És massa proper i recent. No tinc prou distància. Però estic gaudint del procés. L’obra va més enllà del propi fet, parla de la vida, de la mort, dels recursos que aﬂoren quan et passa alguna cosa molt dura, de la força que tenim i que tant de bo fóssim capaços d’invocar sempre. Seria molt interessant sedimentar el que aprenem en circumstàncies extremes.

Enmig d’aquest huracà de sentiments, a l’autora i directora banyolina, com una paradoxa, tot li va de cara: la Sala Beckett reposa el premiat text Tortugues: la desacceleració de les partícules i L’Home sense veu, produïdes per la Sala Flyhard, a partir del 19 de desembre. Ets de les poques dones dramaturgues i directores amb presència. N’hi ha d’altres però cal que els donin veu. Comença a despertar-se una consciència de gènere i de l’ús del llenguatge no sexista, que hem d’adoptar tots, dones i homes. Simplement cal reﬂectir la diversitat social.

Tortugues: la desacceleració de les partícules i L’home sense veu Dues propostes que parlen de com relacionar-nos amb el món i amb la parella. Sala Beckett Del 20 de desembre al 7 de gener

teatre polític per Mercè Rubià

Barcelona: amor i odi

Què pot aportar el teatre a la memòria i reparació d’un cas repressiu com el del 4-F? Lali Álvarez ho té clar: “Barcelona (contra la paret) no busca explicar les entranyes del cas, una tasca que ja va fer de manera fantàstica Metromuster amb Ciutat Morta, sinó investigar les emocions de les persones que han viscut la repressió en la seva pròpia pell”. David Teixidor i Clara Garcés, de la companyia La Pùblica, van ser qui es va posar en contacte amb la dramaturga per portar a escena un dels casos repressius que més ha sacsejat la societat catalana els últims

anys. Un cas al principi absolutament silenciat, però que després de la tasca incansable de periodistes de La Directa, d’activistes i de la productora del documental -que no va parar ﬁns aconseguir que es retransmetés per TV3-, va anar “destapant les clavegueres repressives de la ciutat”. El procés de documentació Després d’un any i mig de documentació, entrevistes amb afectats i un curs al Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Álvarez

va veure la necessitat no només d’explicar que “Rodrigo Lanza ha passat a la presó set anys injustament”, sinó també de parlar de l’Operació Pandora, les vulneracions dels drets humans a les comissaries i el racisme institucional. “Vaig entendre que hi ha altres urgències i que calia fer una mirada crítica a una ciutat que m’estimo, però que té moltes parts fosques”. Hi explica també una història inspirada en el cas de la Raquel, que es va suïcidar a la presó de Brians després de vuit mesos en règim d’aïllament. “Un sistema que es pretén democràtic no pot tenir un sistema penitenciari com el que tenim, on hi ha persones que passen mesos en aïllament i on, malgrat les alertes de suïcidi, no s’apliquen els plans de prevenció. L’ONU diu que més de quinze dies d’aïllament provoca efectes irreversibles. De fet, està prohibit. Vuit mesos destrossen la salut mental de qualsevol persona”. Un nou context polític Estrenada fa poc més d’un any a FiraTàrrega, l’obra torna ara a l’Antic Teatre amb un context polític completament diferent. “Hem debatut si calia canviar coses, però finalment hem entès que es tracta d’una obra sobre la memòria d’uns casos que no ens podem permetre oblidar. Cal explicar que, de presos polítics, a l’Estat espanyol mai n’hi ha deixat d’haver i que tots els estats tenen sempre eines repressives”. La mare de Rodrigo Lanza, Mariana Huidobro, que ja ha vist l’obra diversos cops, explicava fa poc a Àlvarez que, malgrat la dificultat de sentir un cop i un altre el patiment del seu fill, “té la necessitat

de tornar-hi perquè veure persones escoltant el cas, veure que hi ha persones que en volem parlar i no ens n’oblidem i que ella no és l’única que lluita per mantenir la memòria i fer justícia, és una mena de reparació, unes crosses que l’ajuden després de tot aquest dolor que han sentit, encara que res no els el faci oblidar”. Dones i cultura La directora, que ja va portar a escena l’assassinat de Carlo Giuliani amb Ragazzo, té clar, però, que el compromís no s’ha de donar només a l’escenari. “Nosaltres ens posicionem quan triem parlar d’aquests temes, però també decidint com ens relacionarem amb l’espectador, utilitzant les nostres dues llengües, ﬁxant-nos en quin tipus de personatges volem portar a escena o com treballem amb la nostra companyia, que és una associació i no una empresa”. Un compromís que l’ha portat també a formar part del col·lectiu Dones i Cultura. “Sento que hem d’estar reivindicant-nos i donant proves de la nostra vàlua constantment, i això és esgotador. Si fos un home qui hagués escrit i dirigit una obra amb l’èxit de Ragazzo, estic segura que se li haurien obert moltes més portes que a mi”.

Barcelona (Contra la paret) Tres personatges, tres històries i una ciutat. Un relat possible de la nostra Barcelona que viatja del documental a la ficció. Antic Teatre Del 6 al 23 de desembre

cultura urbana per Neus Molina

A dalt, creació de Simón Vázquez-Mugraff. A baix, Seta i a la dreta, una mostra de Sebastien Waknine. (Fotos: Cristina Raso)

bostik murals: parets lliures L’art urbà és aquell que es desenvolupa al carrer, entenent l’espai de la ciutat com un lloc democràtic i comú de trobada i intercanvi. Si el Hip Hop o el Breakdance naixien des de les mateixes arrels de la convivència en els entorns de les urbs, el mateix passa amb l’art urbà. L’art urbà pinta, decora, entapissa les parets dels nostres carrers, edificis i places, amb propostes que van més enllà de la pintada que “embruta”. Des de Basquiat a Bansky. En l’última dècada, des dels temps obscurs dels inicis de la prohibició i persecució de les intervencions artístiques lliures al carrer fins ara, el panorama creatiu a l’espai públic de Barcelona ha viscut canvis importants. Avui dia, com passa en altres grans ciutats, s’està

NAU BOSTIK. C/ Ferran Turné 1-11.

vivint un nou període d’ebullició en relació a l’art urbà que obre altres camins i possibilitats per mirar l’art, o definir què és art. D’aquests canvis i nous reptes neix Bostik Murals, el primer museu d’art urbà de la ciutat de Barcelona. El projecte està plantejat com un pol de creació i reflexió al voltant de l’art urbà, que es desenvolupa sobre un lloc fix, la Nau Bostik (l’espai autogestionat de La Sagrera), però alhora canviant i mutable. El canvi de paradigma de l’administració en relació amb les intervencions artístiques a l’espai públic ha facilitat que es legalitzin parets. L’art urbà es presenta des dels marges, lluny de marcs. Parets lliures per un art que no admet ni cotilles ni sales d’exposició.

cultura urbana per Clàudia Brufau

El vibe de les danses urbanes fa Hop al Mercat Sona “It’s just begun” de Jimmy Castor Bunch quan un parell de noies topen amb uns nois que ballen en un carreró. S’aturen per admirar-los: un es mou com un robot (popping), l’altre fa un moon walk i un acaba pel terra fent acrobàcies i es queda congelat en postures recargolades a un pam de terra (breaking). És una escena curtíssima del blockbuster Flashdance (1983), però clau: va obrir la mirada de la cultura mainstream cap a les danses urbanes. Aquest estil de balls socials que va saltar dels suburbis al món de l’espectacle i l’MTV dels anys 90 es va convertir en el rei de la festa. Però, d’on surt? “No només ens fixem sobretot en les manifestacions socioculturals que van néixer en un context concret, la seva evolució i transmissió. Per què les practicaven aquestes danses unes comunitats i d’altres no?”, em comenta per telèfon en Javi Casado. Ell, que és llicenciat en història de l’art i B-boy, presentarà amb en Guille Vidal-Ribas “Transmissions: conferència il·lustrada” al Hop, un festival que precisament enguany vol potenciar una nova mirada sobre les danses urbanes al Mercat de les Flors. De ser un element més de l’espectacle de masses i la indústria de l’entreteniment, les danses urbanes en alguns països com França als 80 van entrar dins del circuit de la creació contemporània. Seguint aquesta línia, en la cinquena edició el Hop Festival ha passat de tenir format de certamen a ser una programació que pretén, com explica la Mayte Luque de l’equip organitzador, “empoderar les danses urbanes, presentant propostes que treballen en una línia que busca la coherència a nivell dramatúrgic i coreogràfic.” Així doncs, el Hop Festival arrenca amb la Cie. Par Terre que presentarà Austrice, una coreografia abstracta de 50 minuts d’Anne Nguyen, un ritual frenètic que s’articula d’una manera matemàtica i explosiva. També es podran veure peces franceses, holandeses o britàniques en el cicle “Mi-

rades internacionals”. A part de l’exhibició, el Hop també posa l’accent en “generar un ambient de diàleg i reflexió”, matisa la Mayte, que m’explica la voluntat de fer xarxa amb festivals estrangers de danses urbanes que aposten per la creació contemporània. Tot i que ara no cal perdre’s per un gueto del Bronx per aprendre break-dancing, o pels suburbis de California per saber ballar locking o popping ja que s’ensenya en moltes escoles de dansa, la majoria de ballarins comencen com en Javi “per passar-t’ho bé, competeixes en battles i fas jams amb més gent i un dia algú et vol pagar per fer un show, de fet el procés de professionalització és espontani.” Conscients d’aquest fenomen, el Hop també dirigeix mirades cap als barris. En efecte, al llarg de l’any i més intensament durant els mesos de novembre i desembre funciona com una plataforma (única en l’Estat) per donar suport i acompanyament a grups de ballarins o ballarines des dels centres cívics on posen al seu abast eines per créixer a nivell coreogràfic. Trobades, espectacles o sessions familiars, el vibe de les danses urbanes al Hop el teniu assegurat de mil maneres, perquè aquests estils han arribat als escenaris per fer-nos vibrar i quedar-s’hi. Això sí, sense perdre pistonada al carrer.

HOP FESTIVAL. Del 9 al 17 de desembre. Mercat de les Flors

circ còsmic per Marcel Barrera

FOTOS: Marta García

El circ parlat Els processos de creació, també en el circ contemporani, han de ser exigents i fer-se amb cocció lenta, reposada, sense gaire interferències. Segurament per això, quan al carrer es viuen períodes polítics i socials tan convulsos com els que ens han perseguit i colpit les últimes setmanes, l’aïllament és impossible i la creació es pot veure alterada. Això és el que ha passat amb Soterrani Còsmic, l’espectacle del 22è Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular de 9 Barris que dirigeixen David Climent i Pablo Molinero, de Los Corderos. “Evidentment no som impermeables –explica Climent– i els inicis van ser rars perquè

la gent no tenia el cap per fer un espectacle”. Però a Los Corderos (Premi Ciutat de Barcelona 2017) li agraden els reptes i el risc. I aquest, totalment inesperat, es va afegir a dos més que ja estaven previstos. El primer desafiament va ser adaptar al llenguatge circense l’estil multidisciplinar que els caracteritza i els defineix com a companyia de teatre bastard. “El repte –comenta Climent– ha estat com fer que el llenguatge de Los Corderos, amb una vessant molt teatral i basada en el personatge, pogués encaixar en el potencial de superheroi que té l’artista de circ”. A més, el

Soterrani còsmic Un món dins d’un soterrani. Cinc germans conviuen amb les seves pròpies lleis, cultura i tradicions, en una petita reproducció de la societat. Ateneu Popular 9 Barris Del 16 de desembre al 21 de gener

muntatge inclourà text, un contingut difícil per als artistes de circ, més acostumats a treballar només el llenguatge del cos. “Vam pensar –afegeix Climent– que mantenint el text podíem aportar al circ coses noves, i a més ens resultava proper ja que a Los Corderos treballem el text i el cos de manera quasi indissoluble. A l’espectacle, la tècnica del circ ens serveix per poder potenciar emocions o crear imatges mes enllà del que es diu. L’espectacularitat acrobàtica estarà molt més present que en altres espectacles nostres”. La creació més circense de Los Corderos gira al voltant de cinc germans que viuen des de fa vint anys tancats en un aparcament, en un ambient opressiu i aïllats de la societat. Aquesta situació angoixant dona peu a moltes preguntes i reflexions sobre les veritats absolutes i com es poden manipular. Intervenen cinc artistes: Jorge Albuerne, que és especialista en perxa xinesa i ha fet incursions en el teatre (Un tramvia anomenat desig), és el germà gran i una mena de dictador tou; la compositora danesa Pia Nielsen,

l’única dels cinc artistes que ha treballat amb Los Corderos (La Banda del Fin del Mundo), és la germana gran; els germans mitjans són Asvin López i Toni Gutiérrez, de La Fem Fatal, que han presentat al Circ Cric el número de trapezi doble que va guanyar el premi Zirkòlika 2016 al millor número de circ; i el cinquè artista i germà petit és Pablo Molina, un jove i prometedor equilibrista de 25 anys que l’any passat va acabar la seva formació a la prestigiosa escola de circ francesa Le Lido. El segon desafiament de Los Corderos, que presentarà l’espectacle en funcions escolars, ha estat concebre la creació per a tots els públics. “Mai havia estat un objectiu inicial i en el nostre llenguatge ha estat un altre repte. És estimulant –explica Climent– tenir en compte totes les franges d’edat i buscar el joc físic per als nens i el missatge més àcid i crític per als adults”. Aquest circ de l’Ateneu de 9Barris és una nova oportunitat per rebuscar en la contemporaneïtat, l’obertura estètica i la fusió de les arts.

cinema i teatre per Pere Francesch Rom

La llibreria teatral d’Isabel Coixet Els dos actors es retroben després de cinc anys, se saluden, conversen, discuteixen, criden, van i vénen durant més d’una hora. Javier Cámara i Candela Peña es posen a la pell d’una parella separada a la intensa i colpejadora Ayer no termina nunca (2013), d’Isabel Coixet. Un cara a cara dramàtic en format cinematogràfic, que podria haver-se transportat perfectament a l’escenari amb un decorat minimalista i fred. De fet, el món teatral no és aliè a la carrera de la cineasta. Ja en els seus inicis, Coixet va rebre ofertes per dirigir muntatges teatrals, però no es va animar a fer el salt fins l’any 2004 quan va adaptar 84, Charing Cross Road, d’Helene Hanff, després d’un dels seus grans èxits: Mi vida sin mí (2003). Els actors Carme Elias i Pep Minguell van ser els encarregats de representar els protagonistes de l’adaptació teatral, que va inaugurar el Temporada Alta 2004 després de set setmanes d’assajos. 84, Charing Cross Road retrata la història d’amor epistolar entre l’escriptora Helene Hanff, autora del llibre, i el llibreter londinenc Frank Doel durant més de vint anys. Tot va començar quan la jove Hanff va contactar amb una llibreria de Londres per demanar que li enviessin llibres difícils d’aconseguir i saciar així la seva set de lectura. Curiosament, aquesta idea està en l’esperit de la nova pel·lícula de Coixet, La llibreria, basada en la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald. La llibreria és la història de Florence Green, interpretada per Emily Mortimer, que decideix, en contra de l’opinió

dels veïns (sobre tot els de classe més alta), obrir una llibreria en un petit poble. Coixet explica a la revista Godot que l’adaptació de La llibreria té molt a veure amb 84, Charing Cross Road. “Recursos que vaig fer servir a l’obra de teatre, els he fet servir” al nou film. Fins i tot, la protagonista manté una amistat amb un ancià del poble, amant de la literatura, a qui fa arribar les novetats literàries per correspondència a l’estil de 84, Charing Cross Road. Per a Florence Green, la valenta protagonista del film, a una llibreria no hi poden faltar llibres com Lolita de Nabokov. En preguntar-li per obres teatrals, Coixet té clar quines no podrien faltar en una llibreria. D’una banda, totes les del dramaturg i director teatral francès BernardMarie Koltès, pare de textos com En la solitud dels camps de cotó o Roberto Zucco, que a Catalunya va dur a l’escenari Julio Manrique l’any 2013 amb Pablo Derqui com a protagonista. “Totes les seves obres sempre tenen alguna cosa que em sorprèn molt”, assegura Coixet. D’altra banda, no hi pot faltar La vida es sueño, que va escriure Pedro Calderón de la Barca l’any 1635. “Sempre he somiat fer alguna cosa amb aquesta obra”, reconeix Coixet, “perquè té coses tan contemporànies que es poden extrapolar a la realitat virtual, a allò que pensem i a les fake news”. La cineasta assenyala que és una obra molt complexa, un text al qual sempre torna i on s’hi poden veure “moltes coses del sentit tràgic i màgic de la vida”.

cinema i teatre per Pere Francesch Rom

Villeneuve, d’Incendis a Blade Runner 2049 “Ara. Que estem junts. Tot va millor”. Les paraules de Nawal Marwan ressonen immortals i eternes en el text del dramaturg Wajdi Mouawad, a l’obra de teatre Incendis. Aquestes paraules sonen més intenses quan surten de la mateixa ànima de l’actriu Núria Espert, com també van sonar imponents en veu de Clara Segura. “Ara. Que estem junts. Tot va millor”. Altres veus femenines han repetit aquesta frase sobre els escenaris, però l’actriu belga Lubna Azabal és l’única que ho ha fet en un format ben diferent: el cinematogràfic, en la pel·lícula que l’any 2010 va estrenar el canadenc Denis Villeneuve. Incendis teatrals o cinematogràfics Els dos Incendis teatrals que s’han representat a Catalunya, com l’adaptació cinematogràfica de Villeneuve, mantenen la base de l’obra de Mouawad, el drama que tracta sobre dos bessons que busquen el seu germà i el seu pare, després de la mort de la seva mare, Nawal Marwan. Si al teatre, tot i les experimentals i juganeres posades en escena, predomina la paraula, en la versió de Villeneuve hi guanya pes l’atmosfera i el lloc on es produeixen els fets: el Líban. En la seva producció, Villeneuve també va marcar la diferència respecte les adaptacions teatrals en deixar al marge passatges, reflexions i amistats molt presents al llibre, com la relació entre Nawal i Sawda i aquella antològica conversa sobre la venjança: “Els vols

castigar perquè t’entenguin, però aquest joc d’imbècils s’alimenta de l’estupidesa i el dolor que t’enceguen”. Tot i això, el director canadenc va aconseguir crear una sòlida proposta i va donar forma a una cinta que contenia una de les constants: un cinema amb ànima. Blade Runner 2049 Set anys després d’aquell Incendies cinematogràfic, Villeneuve ha estrenat enguany una pel·lícula que sembla estar a anys llum de la història de Nawal Marwan: Blade Runner 2049. Un film que respecta el llegat de Blade Runner (1982) de Ridley Scott, on el més important és el fons de la història: un cant a la vida. És en aquesta idea i en la de personatges que es llancen a buscar la seva història familiar desesperadament, on coincideixen Incendies i aquest nou Blade Runner. De fet, no seria tan estrany escoltar un dels seus protagonistes dir: “Ara que estem junts, tot va millor”.

Guillem Roma per Albert Martí

El petit oasi de les cançons Guillem Roma presentarà un concert íntim i de petit format al SAT. N’hem parlat per conèixerne els secrets i els camins per connectar(-nos). D’on surten les cançons de Connexions? La música sempre surt de llocs difícils d’explicar on es barregen moltes coses. Influències que van des de la música que escoltaves de petit fins a l’últim concert, records passats, vivències, amors o converses amb amics, ganes d’explicar, de denunciar o estimar. En aquesta barreja estranya i contradictòria neixen les cançons. Sense fronteres, condicions ni filtres. En aquest disc t’acompanyes de músics de la talla de Judit Nedderman, Joan Colomo… Com es van gestar aquestes col·laboracions? La música ens connecta amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb el món i el més enllà. Amb la Judit Neddermann i amb l’Alessio Arena fa temps que som amics i cantem junts, en Joan Garriga és un referent per mi i amb en Colomo ens hem anat trobant en mogudes i històries. És un regal poder ajuntar les veus amb persones que admires i estimes. Deies en una entrevista que “la música ens connecta amb nosaltres mateixos (...) i això fa molta falta en una societat cada cop més malalta”. Anem a pitjor?

Com més a pitjor anem, més necessitarem la música! El món es mou per interessos cada cop menys humans. Enmig d’això, l’art i la cultura són un petit oasis de salvació, com a mínim per agafar aire, per deixar-nos un moment per buscar les coses essencials. Deu anys, quatre discos i més optimista que mai. Quina és la teva recepta? No sé si n’hi ha. La primera cosa és fer el que t’agrada i fer-ho perquè t’agrada. Encara que això signifiqui anar a contracorrent. La força de veure algú que s’emociona en un concert, quan saps que la teva música ha curat gent... Tot això potser forma la recepta.

GUILLEM ROMA. CONCERT ÍNTIM. CICLE ENCISAT. Sant Andreu Teatre SAT. 15 de desembre

música de carretera per Neus Molina

Hipsters a la recerca del Hit Al bell mig de la carretera castellanolleonesa naixia el 2012 el “supergrup” León Benavente, que sembla el nom d’un hipster i no de dos municipis de la meseta. Així, com si es tractés d’una supernova, Abraham Boba, Eduardo Baos, Luis Rodríguez i César Verdú, tots ells músics integrants de Nacho Vegas, es trobaven i decidien que... “per què no?”. Lluny de categoritzacions indies i més enllà del pop-rock americanitzant, els músics han establert un diàleg amb el públic des d’on evoquen himnes que, si no visquéssim al món d’allò immediat, serien generacionals. Proclames vibrants amb ira i desànim, parlant de

LEÓN BENAVENTE. 14 de desembre. Sala Barts

targetes black, del despotisme immobiliari “esto y esto se vende” i també del caradurisme musical fet emblema: “quiero que esto sea un hit”. Sons inspiradors propers a Nick Cave però carregats de crítica social. “No pretenem fer cançó política, però sí utilitzar elements del nostre present per qüestionar-nos aquest moment que ens ha tocat viure”. I quin moment: corrupció, desfalcs, l’Espanya de pandereta. Els seus directes, amb poderoses descàrregues d’electricitat, arrosseguen ja la merescuda fama d’imbatibles. Rock exultant, rock irremeiablement protesta. Hipster pel canvi, hipster en busca del hit.

Coneix LA RUTA 40 amb Alberto Díaz per Núria Deulofeu

Integrada per... Alberto Díaz (actor i director), Albert Prat (actor i director), Sergi Torrecilla (actor i il·luminador), Maria G. Rovelló (productora) i Xesca Salvà (escenògrafa).

Estan orgullosos de... l’equip de treball que formem i dels col·laboradors de luxe amb qui hem compartit projectes i superat les 260 funcions amb vuit espectacles.

Parlen de... depèn de l’obra. No hem escrit mai perquè som actors, més aviat llegim i demanem a gent que hi posi paraules i hi sumem la nostra mirada. Busquem llocs des d’on parlar, intentant entendre una mica més aquesta cosa que en diuen l’ésser humà.

Se’ls ha reconegut per… El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder, dirigit per Alberto Díaz. - Premi Butaca 2015 - Millor espectacle de petit format - Finalista del Premi de Teatre BBVA 2016 a Millor Espectacle

Somien en... poder fer teatre dignament (econòmicament parlant) i deixar de ser emergents algun dia. Però somiem més aviat poc. Ens despertem ràpid i d’hora, perquè hem d’anar a llogar una furgoneta.

Cúbit, escrit i dirigit per Josep Maria Miró. - Tres nominacions als Premis Butaca 2017 - Finalista del Premi de Teatre BBVA 2017 a Millor Espectacle - Premi de Teatre BBVA 2017 a Millor Actriu: Anna Azcona

S’insipiren en... el teatre honest, compromès, rigorós i amb una mirada particular.

Coneix-los i enamora’t de la seva feina... aquest desembre, a El Maldà, amb la quarta temporada consecutiva de El Llarg Dinar de Nadal (del 30 de novembre al 14 de gener) i amb la gira de Cúbit. laruta40.net

Han arriscat... a cada producció. El teatre es viu des d’una cornisa perpètua.

Fa una mica de soroll viatja al Temporada Alta To Ramona, d’Albert Prat, s’estrena al Cicle Aixopluc (Teatre Lliure)

1a reposició El llarg dinar de Nadal a El Maldà 2a rep. El llarg dinar de Nadal a El Maldà

El llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder, s’estrena a El Maldà

Selecció, d’Albert Arribas, s’estrena i fa temporada a La Seca

3a rep. El llarg dinar de Nadal a El Maldà

2018

2017

4a rep. El llarg dinar de Nadal a El Maldà

2016

2014

2012

2013

El cant de la gorgona, d’Albert Arribas, s’estrena i fa temporada a La Seca

Neix La Ruta 40

2011

El balneari, de Marc Artigau, s’estrena al Temporada Alta

2015

Fa una mica de soroll, de Romina Paula, s’estrena a la Sala Planeta (Girona) i fa temporada a la Sala Atrium (Bcn)

Cúbit, de Josep M. Miró, s’estrena al Fest. Temporada Alta

La col·lecció, de Harold Pinter, s’estrena al Fest. Grec Fa una mica de soroll i To Ramona viatgen al Fest. BABEL (Romania)

La col·lecció fa temporada a la Sala Beckett i viatja al Temporada Alta

Cúbit fa temporada al Tetre Lliure

tendresa i benzina per Neus Molina

Napalm in your face Com una escopinada, un zasca o una puntada de peu a l’estómac en tota regla. A la teva cara, in yer face. Aquest és el nom del moviment-sensibilitatescola al qual pertany Philip Ridley, autor de Tender Napalm. Salvatge i dolç, una arcada, un orgasme, un crit, un plor, una rialla. El teatre In-Yer-Face descriu l’estil dramatúrgic que va aparèixer al Regne Unit als anys 90. El terme, en slang, deriva de in-your-face (a la teva cara) amb un significat agressiu o provocatiu. El nom va ser creat pel crític de teatre britànic Aleks Sierz com a títol del seu llibre In-Yer-Face Theatre: British Drama Today, publicat l’any 2001, on parlava d’aquell teatre dels 90 fet per joves sense complexos i capitanejats per Sarah Kane, Mark Ravenhill i Anthony Neilson. Un teatre existencialista, postmodern i metafísic, proper al teatre de la crueltat d’Artaud i als postulats de Lacan i les teories del plaer-dolor. Per alguns, els nous Sex Pistols, els Thatcher’s Children (fills de Thatcher) –la generació que va créixer en un període on l’esquerra britànica semblava fracturada i sense rumb, la Guerra Freda amenaçava, i l’economia del lliure mercat redefinia brutalment la societat i la cultura. El lliure mercat de l’egoïsme, del consum, del plaer immediat. Entre els chavs d’Owen Jones i Six Vicious “Tot el que fan és follar els uns amb els altres i tot el que parlen és sobre com ho fan, o amb qui preferirien estar-ho fent... No hi ha cap mot que faci entreveure una vida interna, cap amistat excepte oportunitats per competir i trair-se sexualment”. Així definia el moviment teatral anglès el periodista Michael Cartts després de veure Japs de Simon Gray. Un corrent escandalós i mancat de sensiblitat. Escandalosament sensible i punyent és Tender Napalm, un text escrit l’any 2011 que explora la relació d’una parella que ha perdut un fill. En essència és una història molt senzilla: un home i una dona encallats en un punt crucial de la seva relació. S’estimen, però els ha passat una cosa terrible. Els dos perso-

natges parlen d’amor i sexe partint dels temes més foscos i brutals, i a la vegada tendres. El Tender Napalm de la companyia Sixto Paz, adaptat i traduït per Adriana Nadal, i que ara es podrà veure a la Sala Beckett, explora l’argot britànic sense perdre l’essència de la metàfora que condueix tota l’obra: quan es barreja el sabó líquid amb la gasolina, s’obté un gel de gasolina; una substància altament inflamable i que crema lentament. Això és el napalm. I això és l’amor, segons Philip Ridley. Per Nadal, traductora i membre de Sixto Paz, redefinir les paraules de Ridley i traslladar-les al català “ha estat un repte molt gran. Era com si per traduir-lo hagués de fer el viatge que l’autor ha fet, perquè si no, després de dues pàgines, podia trobar-me molt perduda. De sobte m’adonava que a cada pàgina proposava un nou joc que no tenia res a veure amb l’anterior. Una nova metàfora, un nou món, un nou intent del personatge d’expressar-se i connectar amb l’altre”. Així, els Sixto, amb Pau Roca al capdavant, ens escopiran a la cara una història d’amor que és pura dinamita. Amor, tendresa i veritats. In Your Face, darling.

Tender Napalm Sala Beckett Del 15 al 30 de desembre

amor i guerra per Manuel Pérez i Muñoz FOTOS: David Ruano

La dona que va rebentar el teatre

Blasted

En un hotel a Leeds, una noia es troba amb el seu amant, vint anys més gran. Una història de violència íntima i alhora col·lectiva. TNC De l’11 de gener a l’11 de febrer

Violència, crueltat, dolor, sexualitat, amor. En relació amb aquests temes Sarah Kane va revolucionar l’escena britànica durant la segona meitat dels noranta. Una producció ben polèmica i una vida massa curta no van ser obstacles per fer d’ella un referent generacional de la dramatúrgia internacional, un èxit pràcticament sense ressò a Catalunya que muntatges com Blasted (Rebentats) comencen a corregir. Londres, 1995. La crítica s’afanya a destrossar el debut al Royal Court d’una jove autora de 24 anys: massa violència i obscenitat, es queixen.

La bel·licositat d’alguns comentaris posa en alerta als col·legues de professió. En pocs dies, Sarah Kane rep en contrapartida els elogis d’autors com Caryl Churchill, Martin Crimp o Harold Pinter. L’obra en qüestió, Blasted, no només funciona com un revulsiu de múltiples capes contra la violència –de la masclista a la d’estat–. També suposa un trencament a escala formal, un camí que serveix d’exemple a tota una legió de seguidors posteriors. “Quan la llegeixes d’estudiant, et canvia la vida”, confessa la directora del muntatge del TNC Alícia Gorina. “Construeix en directe una nova forma d’entendre el teatre. De cop veus totes les possibilitats formals que hi ha

a l’escena, al text. I després encara et queda la part del contingut”. Violència, guerra i lluita de sexes Una habitació d’hotel “que és tan cara que podria ser a qualsevol lloc del món”. Ja des de l’inici Blasted ens apunta a tots. La primera escena presenta la relació violenta entre un home de 45 i una jove de 21, un plantejament inicialment realista que saltarà pels aires en tots els sentits. Sona a tòpic però és cert, l’obra ens parla de la realitat actual: “Hi trobem la violència de gènere, la invisibilitat de les violacions a les dones, el no voler veure la guerra a les portes d’Europa, aleshores la dels Balcans i ara altres conflictes que ens afecten”, apunta Gorina. “Algú de l’equip pensava que l’havien escrit ara”. Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet protagonitzen un muntatge que incideix en el tractament de la violència de forma crua, sense fer espectacle en la seva representació. La posada en escena mira de despullar-se d’artifici per arribar a l’essència del llenguatge teatral i treballar un

tipus de relació experiencial amb el públic. Un altre element definitori segons la directora és “la trobada entre masculinitat i feminitat, un tret que m’interessava molt i que escènicament es representa com una invasió femenina d’un espai inicialment masculí”. Persona, obra i mite Sarah Kane es va suïcidar a l’edat de 28 anys, una mort prematura que en part ha condicionat la lectura d’altres textos seus com Psicosi de les 4.48, presentat recentment a casa nostra pel director Moisès Maicas i l’actriu Anna Alarcón. Imposa el mite? “Hem intentat llegir la peça sense condicionants”, conclou Gorina. “Per a nosaltres, en el pla formal era important saber per què l’obra va causar tant rebombori quan es va estrenar. No m’interessa gens si l’autora patia una malaltia mental. El que interessa és la seva mirada sense filtres, lúcida, que li permetia arribar més lluny, i és per això que Blasted connecta tan bé amb els nostres temors”. Sarah Kane és morta, llarga vida a Sarah Kane.

escena i transició per Neus Molina

Màtria Un viatge artístic que gira al voltant de la memòria i l’oblit. Un espectacle cru i punyent que ens obliga a pensar, a reaccionar. Temporada Alta 10 de desembre

Màtria, la història des dels marges

“Nos engañaron y les creímos” La generació que va viure la Guerra Civil són els “indecibles”. La generació següent, els “innombrables”, saben que van passar coses però tenen por de dir o preguntar. Els nets dels primers i fills dels segons són els “impensables”, no recorden i no saben. “Los que han hecho este desastre son los de mi generación y es a mi generación a quien corresponde arreglarlo”. L’Ángela Pitarch Isart és la mare de la Carla, la protagonista o coprotagonista de Màtria. L’Ángela és la mare que va creure, confiar, esperançar-se i callar després de 40 anys de dictadura. “Era lo que se hacía, no hablábamos de muertos, de desparecidos, de lucha. El dolor era íntimo. No llorábamos, avanzábamos”. L’Ángela també és la veïna que es va creure allò de la transició modèlica i de la democràcia, aquesta transició que va aprovar una constitució que molts no hem votat i que encara seguim “a pies juntillas”, una constitució que va legalitzar partits (amén) i que apareix i desapareix com el Guadiana en funció dels interessos dels qui governen. Dels qui encara silencien (o detenen) un sector i permeten que es mantinguin dempeus mausoleus mastodòntics per criminals. Els dels discursos oficialistes i oficials. El discurs dels vencedors

Els desapareguts dels marges.

Màtria arriba a Temporada Alta precedida d’un gran èxit a la seva estrena a FiraTàrrega. El muntatge que formava part del programa de suport a la creació del festival targarí és la segona proposta escènica de Carla Rovira, actriu, directora, dramaturga i educadora social. Màtria parteix d’un fil conductor que la creadora va anar disseminant a mesura que avançava en el procés creatiu. El punt de partida va ser la descoberta de les cartes del seu tiet Enrique Isart, afusellat l’any 1939 pel franquisme i desaparegut des de llavors a una de les múltiples fosses comunes que encara hi ha als marges dels camins de la “querida España” que cantava

Cecilia. El muntatge també grata en la memòria històrica, en la individual, la familiar, la femenina i la col·lectiva. Un desaparegut és com una matrioixca, diu Rovira, genera identitats infinites i abstractes que “no tienen cuerpo o tienen demasiado”, una història dins una altra. Màtria és al final aquesta història des dels marges, des dels vençuts però també des de la màtria en contraposició a la pàtria. Mentre els homes fan la guerra són les dones les que “netegen la sang a casa”,des del fingit oblit de la versió oficial (la no-versió).Així, Màtria explica la història des de l’espai femení, des del cercle, l´única forma geomètrica sense jerarquies que deia Sarah Kane “perquè tothom esta a la mateixa distancia del centre” però també reivindica recuperar la memòria com a societat, la memòria comuna del dolor i de les dones silenciades que feien política des de la íntimitat. L’obra també analitza l’amnèsia que ens ha portat on som ara, a un procés de superació del conflicte des del mecanisme de “passar pàgina”. “Hem decidit no explicar el que passa actualment, la informació va massa ràpid i cada dia és canviant, fem arts escèniques, no som al Twitter. Però, tot i no parlar directament de la situació de l’aquí i l’ara, parlem de la Transició, de com de malament es va fer i de com n’estem vivint les conseqüències” apunta Laura Blanch, productora del muntatge. “El públic s’acaba fent la seva història i traient les seves pròpies conclusions, aquest és el poder del fet escènic”, apunta l’actor Marc Naya. Som la generació de “lo impensable” diu Rovira. La nostra, la d’ara, la generació que vam viure dins la Transició modèlica que ara ens escup a la cara. “Nos engañaron —diu Angela—... y les creímos”.

la màgia és un joc per Neus Molina

Hausson:“Cada vegada hi ha més dones mags” Hausson, o Jesús Julve, em diu que és un mag-manipulador i que sovint troba la inspiració màgica al bar El Pinar. Quedem per esmorzar a La Seca i parlem dels seus vint anys als escenaris, del seu nou espectacle, de la bona salut de la màgia i de les dones magues, que no bruixes! Vint anys als escenaris, són molts, no? T’has fet un autohomenatge? No vaig ser conscient que fèiem vint anys fins que vam fer el dossier de premsa de Jugant amb la màgia, el meu últim muntatge! Llavors vaig veure que el 1997 vam inaugurar l’antiga Seca amb el Poemància de Joan Brossa! Com incorpores els jocs de tota la vida a l’espectacle? És una idea que vaig tenir fa sis o set anys i que vaig anar apartant fins ara. Com es podrien comportar els jocs de sempre a mans d’un mag? Jocs que es podrien relacionar amb la màgia i d’altres que no, com el parxís o el cub rubick. Sovint els mags que tenen un show van a “sota, caballo, rey”; fan el que els funciona, sempre el mateix durant anys. A mi m’agrada sacsejar-me, provar coses noves, i en aquest espectacle incorporem a Ferran Madico, un director escènic que no havia treballat mai en el món de la màgia i que aporta una visió diferent i enriquidora. Com veus la salut de la màgia al nostre país? Mai no hi havia hagut tanta màgia i de tanta qualitat com

ara. El mag Lari fa temporada aquest Nadal, Luís Pardo, Antonio Diaz... i hi ha escoles de màgia on la gent s’interessa per conèixer trucs i secrets: dones i homes, nens i nenes. No obstant això, els mags “mediàtics” són homes. Tenim dones magues? Cada vegada hi ha més dones que fan màgia més enllà de la figura de la partner (assistent del mag). Hi ha dones que fan trucs i que tenen espectacles de gran qualitat, sobretot als Estats Units. A Europa hi ha més magues que fa quinze anys i estic segur que aviat hi hauran grans magues mediàtiques que faran espectactes. Es va per aquest camí. Què hi trobarem a Jugant amb màgia? Jocs de sempre, projeccions, llums i un espectacle més teatralitzat on les dones no només són les ajudants del mag. Madico ha creat un entramat teatral entre les tres figures en escena. Elles ja no són maniquins, són dos personatges amb intencions.

Jugant amb la màgia. Hausson Un espectacle amb els jocs com a protagonistes d’un gran muntatge on la realitat supera la ficció La Seca Espai Brossa Del 30 de desembre al 21 de gener

EXPOSICIÓ AL 25.10.2017 – 29.4.2018

dansa per Jordi Sora

Clown i dansa: curiosa unió

CLOSER

8 i 9 de desembre SAT Teatre

La suma de llenguatges és una de les constants de la dansa contemporània. S’ajunten artistes de circ i de ball, quasi de manera natural, perquè es reconeixen mútuament en l’univers de codis i signes d’un mateix taulell de joc: el cos. Dansa, acrobàtica i clown La companyia Thomas Noone presenta nova producció al Sat Teatre els dies 8 i 9 de desembre: Closer. Dansa contemporània expressiva i acrobàtica amb apunts de clown. A la dilatada trajectòria del grup i del seu coreògraf i director, se li afegeix aquest cop l’experiència singular a la carpa La Vela, que el centre de creació L’Estruch de Sabadell ha posat a la seva disposició en el procés de desenvolupament de l’obra, amb el que això ha suposat: el contacte directe amb gent del circ. El salt més important ha estat passar a pensar per a un lloc de representació circular. De fet, l’interès de Thomas per l’espai escènic ve de lluny i per a l’ocasió torna a comptar amb Max Glaenzel, responsable d’una de les més recordades intervencions per a la companyia: The Room (2010). Sentir-se junts Sobre la temàtica de la peça, una reﬂexió més al voltant de les relacions socials. Un dels assump-

tes que ocupen amb més freqüència les seves coreografies: el diàleg entre individu i grup. Una idea per a sis intèrprets, ballarines i ballarins habituats del particular sistema interrogatiu del coreògraf: la proximitat dinàmica. Una fisicalitat que troba en l’altre tant la recepció d’expressió sincronitzada, passional, basada en la confiança i el protagonisme col·lectiu; com la imatge aïllada, aquella manifestació del gest que permet la individuació. En aquest sentit, les produccions de Thomas Noone són alhora encontres físics i autonomia personal. Just allò que es reclama dels lligams equilibrats: sentir-se junts, mentre cadascú desenvolupa la seva pròpia personalitat. El cas és que, de totes les disciplines circenses, la unió entre dansa i clown pot resultar sorprenent. Tradicionalment lligat a una figura que s’atrevia a explicar allò que els altres callaven, el clown ens serveix per fer un paral·lelisme prou interessant en la qüestió del significat: el del llenguatge corporal que relata aquelles coses a les quals el discurs no arriba. És la capacitat amplificadora de la dansa: (in)corporada. És a dir, des de dins del propi cos. I l’humor, el riure alliberador, el sarcasme i la ironia, elements consubstancials i necessaris de la naturalesa humana. Preparats per a un bon ball de rialles?

menjar i morir per Manuel Pérez i Muñoz

Classicisme d’avantguarda Una reunió de persones al voltant d’una taula. Hi ha al món poques coses més senzilles i, alhora, més carregades de significat, sobretot si parlem en termes de tradició artística. Un dels grups més inquiets del panorama creatiu barceloní, Atresbandes, es posa per primer cop al servei d’una adaptació per convidar-nos a L’últim sopar Els dies de Nadal –tot i que hauria estat més indicat a Setmana Santa– la Sala Hiroshima acull una performance que connecta amb una tradició ben pròpia de les festes del solstici d’hivern, la taula, i d’altra banda, amb un dels temes cabdals de la història de l’art, l’últim sopar. Els participants s’asseuran per compartir tretze últims aliments, menús que havien sol·licitat diversos condemnats a mort. A la taula presidencial, tres intèrprets que són també els amfitrions recorden les últimes paraules tràgiques d’importants herois de la història, personatges populars o presos de diferents èpoques. Menjar, viure, morir: la quotidianitat de la vida i la inevitable excepcionalitat de la mort.

En petit comitè

Només 39 persones per funció poden accedir al ritual de L’últim sopar, una obra creada fa més d’una dècada per la companyia anglesa Reckless Sleepers i que, després d’adaptacions al francès i l’italià, arriba a Barcelona sota la direcció del seu creador, Mole Wetherell. “Tots els nostres treballs havien estat creacions col·lectives pròpies”, puntualitza Mònica Almirall, d’Atresbandes. “Ara, en un període de transició entre dos espectacles, resultava un moment ideal per agafar aire, provar noves dinàmiques i posar-nos per primer cop a les ordres d’algú”. Entre els reptes de l’adaptació, rebaixar la càrrega textual de l’anglès original per crear una peça més mediterrània en què la musicalitat de la llengua sigui la guia. “És molt diferent de tot el que havíem fet fins ara”, puntualitza Albert Pérez Hidalgo. “Malgrat que el plantejament és trencador, es busca una forma ritual ben senzilla. La gent entra en el codi molt

L’ÚLTIM SOPAR

Sala Hiroshima Del 20 al 30 de desembre

fàcilment i aquí la dificultat rau en el fet d’aconseguir l’atmosfera. En aquest sentit la nostra química de companyia ajuda a crear l’ambient de complicitat”. La tria de personatges també canvia per adaptar-la al context local, afegint-hi represaliats de la Guerra Civil, condemnats a mort pel franquisme o fins i tot més presència femenina.

El salvavides exterior

Miquel Segovia completa amb Almirall i Pérez Hidalgo el planter d’Atresbandes, una companyia de teatre laboratori que qüestiona les fronteres del llenguatge escènic des de l’absoluta llibertat en les formes d’expressió. Solfatara, Locus amoenus o All In són alguns dels seus espectacles, representats i premiats més enllà de les nostres fronteres. Les gires internacionals formen bona part del seu calendari, i el seu nom passeja per festivals com el de Birmingham o el Fringe d’Edimburg. “És trist que les companyies més experimentals hagin de marxar fora. Però nosaltres també ho veiem com una oportunitat d’enriquir-nos i obrir nous horitzons”, conclou Almirall. Viatges d’anada i tornada, i pel camí, suculents tiberis d’altres latituds. Bon profit.

òpera buffa per Álvaro Vicente FOTO: A. Bofill

Nemorino: un Pierrot avant la lettre A Mario Gas li agrada això de barrejar l’òpera amb aromes cinematogràfiques. El seu Madama Butterfly estava situat en un plató de cinema dels anys 30. Aquesta posada de L’Elisir que ara torna al Liceu beu clarament del neorealisme italià. Això li permet trastocar la coordenada espai/temporal que marca Donizetti (ambient rural del segle XIX) per situar l’acció en una barriada popular italiana dels anys 40. El pati de veïns, com a espai on conviuen el públic i el privat, està més prop de les nostres sensibilitats urbanites que aquella cosa campestre tan allunyada. Però la peripècia és la mateixa: Nemorino busca l’ajuda del xerraire doctor Dulcamara per aconseguir l’amor de la bella Adina, per la qual cosa compra un elixir per enamorar-la, encara que una herència oportuna acabarà resultant molt més eficaç. Encara que està considerada dins del gènere buffo, L’Elisir d’amore té aquestes traces “romanticonas” i sentimentalistas que són el resultat de posar en escena histories d’éssers normals i corrents. Gran muntatge per a un relat entranyable.

L’elisir d’amore Torna el muntatge de Mario Gas estrenat l’any 2012 al Liceu, amb direcció musical de Ramón Tebar i un repartiment amb Jessica Pratt i Pavol Breslik al capdavant. Gran Teatre del Liceu. Del 7 al 28 de gener

opinió per Adrià Olay

La tècnica Meisner: imaginació i rigor Han passat vuit anys des del primer cop que vaig escoltar la paraula “Meisner”. En aquells moments l’únic que sabia era que un grup reduït d’actors i actrius s’estava formant en una tècnica d’interpretació que provenia dels Estats Units. Com que no ho feien a les escoles d’interpretació habituals, la formació estava envoltada d’una aura de secretisme que la va acompanyar, si no ho fa encara, durant molt de temps. Així doncs, aprofito l’oportunitat que em dona Godot per donar el meu punt de vista després d’haverla acabat aquest mateix any. Sanford Meisner va ser un actor que treballà amb Lee Strasberg i Stella Adler, els hereus estatunidencs de la coneguda tècnica Stanislavsky. Amb el temps, però, Meisner es va desmarcar del treball del rus sobre la memòria emotiva i la necessitat que l’actor treballés amb les seves pròpies experiències personals i situà el focus de la seva tècnica en la imaginació de l’actor. Recuperava, així, la idea que la interpretació és només un joc, un joc seriós, però un joc al cap i a la fi. M’hi vaig inscriure animat per les bones referències que em donaven els companys de professió. Jo ja m’havia graduat en una escola, però em semblava que encara em faltava força per aprendre i no em sentia gaire segur com a actor. Volia oferir als espectadors aquella veritat que algunes vegades jo havia vist a dalt de l’escenari, però no sabia com. Durant el programa, l’aprenentatge de les

eines es fa pas a pas i d’una manera molt ben estructurada. Sis nivells després puc dir que soc més metòdic en encarar la feina i que sé quins passos seguir abans del primer assaig i inclús durant les representacions. Les eines que he après, ben utilitzades, m’ajuden a catapultar-me a la ficció. De fet, les he emprades últimament en processos d’investigació per descobrir relacions entre personatges i detalls de les seves vides i m’han estat molt útils. Sovint, entre els companys de professió he trobat certa desconfiança cap a la tècnica i els docents que l’ensenyen. Jo només puc afegir que, durant la formació, m’he trobat amb un professorat que imparteix les classes amb rigor i disciplina i des del més profund respecte a la professió i als professionals que hi treballen. De tota manera, la tècnica Meisner no és més que un Daulte, un Lecoq; al cap i a la fi, un pas més en el camí que ens apropa a l’objectiu final, que no és altre que explicar històries i oferir la visió d’altres vides i mons a l’espectador.

opinió per Sandra Costa

L’important és que parlin de tu ¿Qui ens anava a dir, anys després de dedicar-nos-hi, que la nostra feina faria un gir tan gran que capgiraria tot allò que havíem fet “des de sempre”? Aquestes coses són les que fan encara més apassionant la nostra professió: la comunicació. Lluny queden aquells anys en què les eines que dominàvem per a fer comunicació cultural eren un telèfon, un fax i moltes hores de no dormir. Son encara en patim, però de manera molt diferent. Pel camí també hem hagut d’ensenyar als nostres clients i col·laboradors que la comunicació ha mutat. I en això, encara tenim camí per fer. Però l’estem fent. I pensem que l’adaptació està sent dolça. A nosaltres, els professionals de la comunicació, ens ha fet posar-nos les piles, sortir de les conegudes “zones de confort” i, ara ja fa uns anys, veure que el món és més divers, obert i ric gràcies

a la irrupció del món digital. Ja no estem llençant missatges sense retorn. Sense opinió. Des d’aquell moment, el més interessant ha estat saber escoltar i poder-nos adreçar d’una manera molt directa a aquells a qui, pensem, els interessa i apassiona el mateix que a nosaltres, la cultura. El que més motiva i il·lusiona és saber que la nostra feina té sentit. Molt sentit. I que, cada cop més, és molt valorada per poder mesurar l’èxit o el fracàs (de tot n’hem d’aprendre per millorarnos) d’un projecte (entre moltes altres variants, és clar). Avui dia tenim eines que fan molt més complexa la nostra tasca de portar a terme la comunicació d’un projecte cultural però, de cop, això també ens fa ser més rics en coneixement. Sí, senyores i senyors, existeix vida més enllà dels diaris i les televisions!

obituari per Neus Molina

Pinito de Oro, la reina del trapezi vola alt Pinito de Oro deixava el terra definitivament aquesta tardor als 86 anys. Famosa per les seves caigudes però també pel seu talent, plasticitat i atractiu dalt del trapezi, fou la reina dels cartells de l’època, només eclipsada -coses de ser dona- per Charlie Rivel o Los Tonetti. Pinito o Cristina va néixer a Gran Canària, era la petita de dinou germans. Poca broma. La seva mare, esposa del propietari d’un humil circ de Las Palmas, va decidir que la petita Cristina no seria artista, que la nena estudiaria. La mare visualitzava un futur lluny de les carpes on la Cristina era modista o llevadora. Però la sort va canviar quan la germana trapezista del clan es va matar en un accident. La Cristina li hauria d’agafar el testimoni. Show must go on. Així, ja no tornaria a ser la nena aplicada en les lletres i les matemàtiques: naixia Pinito de Oro. A les seves memòries i novel·les -la seva producció literària és al·lucinant, gairebé més que les seves piruetes-, la trapezista explicava que no tenia cap vocació ni aptituds circenses i que allò que li agradava era estudiar. Va començar fent cable, sense un gran talent ni una gràcia artística massa rellevant, però sorprenentment al trapezi és on va renéixer. Havia trobat el seu element o l’element l’havia trobat a ella. Al trapezi va desenvolupar una sang freda extraordinària malgrat la por: Pinito volava i a vegades queia. Les

seves caigudes la van portar a un llarg període en coma i a múltiples operacions. A vegades era Juan de la Puente, el seu marit, qui la salvava del fatídic desastre. Juan es col·locava sota l’artista per agafar-la, per cuidar-la; un para-xocs humà que a vegades acabava amb els braços trencats. Paradoxalment, i segons va escriure Pinito, era el lloc on el matrimoni funcionava millor. No obstant el talent i la màgia de Pinito, probablement mai hagués passat a la història del circ si no fos perquè la va descobrir un caçatalents que cercava llatins per al famós circ nord-americà Ringling Bros and Barnum & Bailey, conegut com “l’espectacle més gran del món”, amb el qual va debutar el 1950. Pinito, lluny de la postguerra i de la dictadura, va florir com una artista sexy, salvatge i única. Pocs són profetes a la seva terra i menys si són dones en mallot.