EL MESSIES

Amb El Messies tenim un perfecte exemple avant la lettre d’històries de fe, curació i resurrecció (seguiran títols com ara Parsifal i Paulus). Aquest capolavoro d’il caro Sassone, contemporani de Bach i Vivaldi, ja li va valer la posteritat. Tal com ens explica Stefan Zweig, Händel va rebre un encàrrec de fer un oratori sobre la Resurrecció per ser entregat en només 24 dies. Alguns mesos més tard, el 13 d’abril del 1742, El Messies serà estrenat a Dublín. Händel morirà 17 anys més tard no sense haver escoltat per darrera vegada la seva partitura preferida. La versió escènica, presentada aquí pel director d’escena de culte Robert Wilson, prové de la Mozartwoche de Salzburg, on es va presentar al gener del 2020, i està basada en la versió alemanya del 1789, arreglada per un altre geni: Wolfgang Amadeus Mozart. Nascut tres anys abans de la mort del mestre, el jove Mozart va fer aquest arranjament a petició d’un important mecenes francmaçó: Gottfried van Swieten, que, enamorat dels oratoris de Händel, també treballarà ell mateix més endavant els llibrets dels dos oratoris de Joseph Haydn sobre textos de John Milton: La Creació i Les Estacions.

—Oscar Wilde (Las leyes de la belleza)

Tal com explica Robert Wilson, alguns miren

El Messies de Händel des d’una perspectiva cristiana, que és també la raó per la qual quan es va presentar aquest oratori sacre a l’escenari d’un teatre va plantejar objeccions. «Per a mi, El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual.» Fascinat per l’estructura de la composició i una arquitectura que li ofereix una gran llibertat creativa, Wilson ocupa aquesta música grandiosa, tal vegada abstracta, gairebé matemàtica, que parla d’esperança. Unes esquerdes irreparables que tenim com a societat sobre el seu protagonista (Jesús), que, evitant la comoditat, vol transformar una societat i és torturat, castigat i assassinat de manera cruel.

Un geni, igual que Palladio o Rembrandt, neix cada 200 anys. Així, Mozart adapta el llibret a l’alemany, reorquestra part de la partitura original i afegeix petites il·luminacions; com si Van Gogh hagués repintat La Gioconda. Josep Pons i un bouquet de solistes referents ens oferiran una lectura excitant, precisa i emocionant.

Julia Lezhneva

Soprano. Nascuda a Sakhalín, va estudiar a l’Escola de Música Gretchaninov de Moscou i a la Guildhall School de Londres. Posteriorment es va perfeccionar amb Dennis O’Neill, Elena Obraztsova, Richard Bonynge, Kiri Te Kanawa i Alberto Zedda. Ha cantat en escenaris com La Monnaie de Brussel·les, De Nationale Opera d’Amsterdam, Opéra national de Paris, Theater an der Wien, Royal Opera House de Londres i Teatre Bolxoi de Moscou. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2016/17 amb Don Giovanni

Richard Croft

Tenor. Al llarg de la seva carrera ha actuat en teatres com The Metropolitan Opera de Nova York, Wiener Staatsoper, Teatro alla Scala de Milà, Opéra national de Paris, Staatsoper Berlin, així com als festivals de Salzburg i Ais de Provença, entre d’altres. El seu repertori va des de Händel i Mozart fins a la música dels compositors contemporanis. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Kate Lindsey

Mezzosoprano. Nascuda a Richmond (Virginia), estudià a la Universitat d’Indiana i es graduà en el programa Lindemann per a Joves Artistes de The Metropolitan Opera de Nova York. Ha rebut el premi George London de l’any 2017 o el Martin E. Segal del Lincoln Center del 2007. Ha cantat en teatres com la Royal Opera House de Londres, Wiener Staatsoper, Théâtre des Champs-Élysées de París i Bayerische Staatsoper de Munic. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2017/18 amb Ariodante en versió concert.

Robert Wilson

Director d’escena. Des de finals de la dècada de 1960, les seves produccions han modelat de manera decisiva l’aspecte del teatre i l’òpera. A través del seu ús característic de la llum, les seves investigacions sobre l’estructura d’un moviment senzill i el rigor clàssic del seu disseny escènic i de mobles, ha articulat contínuament la força i l’originalitat de la seva visió. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1992/93 amb Einstein on the Beach, i hi ha tornat amb Pelléas et Mélisande (2011/12).