L’edició a Catalunya: el segle XVIII

Manuel

Llanas

(Amb la col·laboració de Montse Ayats)

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment –incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic–i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

“Aquesta obra ha comptat amb el patrocini de CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos)”

© 2003 Manuel Llanas i Pont © 2003 per la present edició Gremi d’Editors de Catalunya València, 279 - 08009 Barcelona

Creació de la portada i maquetació interior: Carmen Olivares Coordinació, realització i producció: KOSMOS,S.L.

ISBN: 84-932300-4-9

D.L.: B-44804-2003

Primera edició: Novembre 2003

Pròleg

A mesura que aquesta aproximació històrica a l’edició catalana s’atansa als nostres dies, els estudis específics sobre la matèria curtegen i s’aprimen. Aquesta realitat innegable, ja prevista abans de posar-m’hi, la reflecteix amb eloqüència la bibliografia que tanca el volum, molt més generalista que la de l’anterior. Qualsevol observador una mica atent en detectarà una altra, de diferència: ara ja no hi ha savis i erudits de la talla de Jordi Rubió i Balaguer que se n’hagin ocupat, de l’edició, circumstància que en el primer volum d’aquesta història em permetia moure’m amb molta més comoditat i confiança. El fet és especialment de doldre perquè el món del llibre setcentista ofereix una colla d’atractius. Per començar, la gran quantitat de professionals que s’hi dediquen (sobretot en la segona meitat del segle), símptoma inequívoc d’un període de bonança econòmica. Si fins a 1700 costa ben poc distingir els protagonistes que compten i pesen en l’edició, al llarg del XVIII la profusió de noms provoca, abans de res, l’embarras du choix. En segon lloc, s’adverteix una incipient especialització dels impressors-editors, si més no en el cas dels més conspicus, que malden per obrir-se camí, enmig d’una espessa competència, triant amb preferència uns gèneres i descartant-ne uns altres. Simultàniament, en tercer lloc, el llibre comença a albergar, ni que sigui amb timidesa, continguts fins aleshores inexistents: moda, normes d’urbanitat, comèdies musicals, sarsueles, tractats de ciències experimentals. Per primera vegada entre nosaltres, en quart lloc, apareix una empresa vinculada al llibre de gran alè econòmic, la casa Piferrer, que en el terreny de la comercialització no sembla tenir gaires rivals peninsulars. En cinquè i darrer lloc, i durant el regnat de Carles III, assistim a una millora tècnica sensible de la impremta catalana, que per primer cop compta amb professionals (Tomàs Piferrer, Francesc Surià i Burgada) vagament aproximables als més granats del continent europeu. Tot això a banda, però complementant-ho, comença a desenvolupar-se, amb les limitacions pròpies de l’Antic Règim, la premsa diària, fenomen importantíssim que no es desplega del tot fins al darrer quart del segle següent.

La selecció de noms d’impressors i editors ha obeït a criteris divergents. Dins l’àmbit no barceloní he tendit a l’exhaustivitat i, en el grau que la bibliografia m’ho ha permès, he esmerçat atenció i espai a totes les iniciatives, encara que fossin (com passa sovint) de vol gallinaci. Per contrast, a la ciutat de Barcelona he hagut de procedir a una esporgada dràstica. M’hi obligava, per un costat, l’extensa nòmina d’impressors-editors que hi treballen: no pas menys de setanta amb un mínim de dos anys d’activitat (xifra obtinguda a partir del cens elaborat per Francisco Javier Burgos).

I, per l’altre, la bibliografia existent, que se centra en uns noms i en desatén uns altres. No cal que subratlli la recança i el neguit que he experimentat a l’hora de renunciar a parlar de certes personalitats. Entre les exclusions més notòries hi ha els Giralt (Bartomeu, Hereus de Bartomeu i Mariàngela i Josep), els Nadal (Pau i Joan), els Altés (Joan Baptista, Josep i Raimunda), Francesc Generas, Mateu Barceló, Antoni Sastres, Manuel Texero, Francesc Guasch i Carles Sapera. Val a aclarir que alguns els he desestimat perquè, examinada la trajectòria professional i la producció coneguda, em semblava que no aportaven cap nota original; uns altres, en canvi, perquè la bibliografia no dóna més de si. És a dir: perquè les notícies que en tenim no basten per dibuixar-ne un perfil mínimament satisfactori. En contrapartida, tinc la convicció que els noms que al capdavall he inclòs al volum mereixien ser-hi. N’hi hauria d’haver afegit algun altre? En això, com en tot, qui més en sàpiga que més hi digui.

Per bé que en molta menor proporció que en el primer volum, aquest segon encara ha pogut treure profit de les informacions de Lluís Carles Viada i Lluch sobre els impressors barcelonins, informacions que es troben en la seva documentació personal conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Ca l’Ardiaca). El deute informatiu de més gruix, però, l’he contret amb la tesi doctoral sobre el llibre a la Barcelona del set-cents de Francisco Javier Burgos, sense la qual el coneixement de la matèria de què tracta el present llibre seria molt més primparat. Tot seguit he de mencionar la cooperació rebuda directament d’estudiosos i d’arxivers, que m’han facilitat tota mena de dades. En aquest apartat hi figura de manera destacada Modest Reixach i Pla, autor d’una recopilació bibliogràfica osonenca a punt de ser culminada, que ha tingut la bondat i la generositat de fer-me a mans la informació relativa al llibre vigatà. És un acte d’estricta i agradable justícia que continuï fent constar l’auxili del Servei de Biblioteques de la Universitat de Vic, sempre disposat a fer la vida de l’investigador una mica menys complicada. Tot i que se li ha girat molta més feina, la col·laboració i el suport de Montse Ayats no m’han fallat en cap moment; com ja comença a ser habitual, a més, ha fet una útil lectura comentada de l’original. De Victòria i Eloi ja no sé què dir-ne, passat que encara no m’han tret de casa i que me’ls estimo molt.

En el curs de la redacció d’aquestes pàgines se’ns ha mort el pare Batllori, que va tenir la gentilesa de prologar un petit assaig previ (una mena de pòrtic, aparegut el 2001) d’aquesta història de l’edició. Voldria ara invocar-ne l’alt mestratge per dedicar aquest segon volum a la seva memòria.

Manuel Llanas Juliol de 2003