ANTOLOGIA DE POESIA CATALANA ELS DRACS DE SANT JORDI
ÍNDEX -La pàtria -Vora la mar -La vaca cega -Oda a Espanya -Cançoneta incerta -Aigua -marina -A Mallorca , durant la guerra civil -La ciutat llunyana -Bèlgica
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau; O serras desiguals, que allí en la pàtria mia Dels núvols é del cel de lluny vos distingia Per lo repòs etern, per lo color mes blau. Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau, Com guarda vigilant cobert de boira é neu, Guaites per un forat la tomba del Jueu, E al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors, Com conèixer pogués lo front de mos parents; Coneixia també lo só de los torrents Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors. Mes arrancat després per fals perseguidors Ja no conec ni sent com en millors vegades: Així d´arbre migrat á terres apartades Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
LA PÀTRIA
¿ Què val que m´haja tret una enganyosa sort A veure de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant dels trobadors no sent la mia orella, Ni desperta en mon pit un generós record ? En va á mon dols pais en ales jo'm trasport, E veig del Llobregat la platja serpentina; Que fora de cantar en llengua llemosina No m´queda mes plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d´aquells savis Que ompliren l´univers de llurs costums é lleis, La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys, Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabvs Per estranya regió l´accent natiu, no plora; Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´enyora, Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bevia; En llemosí al Senyor pregava cada dia, E càntics llemosins somiava cada nit. Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit, En llemosí li parl, que llengua altra no sent, E ma boca llavors no sap mentir, ni ment, Puix surten mas raons del centre de mon pit. Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagrat Que puga l'home en cor gravar la mà del cel Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat Cessarà de cantar de mon patró la glòria E passe per ta veu son nom e sa memòria Als propis, als estranys, a la posteritat.
CARLES ARIBAU Bonaventura Carles Aribau i Farriols va ser un escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari català. Era fill d'un comerciant. Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià. És autor del poema en català "La pàtria", popularment conegut com "Oda a la pàtria". Publicat a 1833 al diari El Vapor, ha estat considerat l'inici del romanticisme català i l'extensió del moviment de "La Renaixença".
EL TEMA El poema té dos temes: -el principal, l’evocació de la pàtria. -un d’especial, l’elogi a Gaspar de Remisa. Tant per Aribau, exiliat de Catalunya, com per a Remisa, només hi ha una possibilitat de satisfer l’enyorança que sent de la seva pàtria: la llengua.
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no, ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna, i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna, i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna, i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se’n torna orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant lànguidament la llarga cua.
JOAN MARAGALL Joan Maragall i Gorina fou un poeta i escriptor català, membre de la intel·lectualitat de la Barcelona del Modernisme. Formulà la seva poètica en els assaigs “Elogi de la paraula viva”, “Elogi de la poesia“ i ”Elogi del poble”. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i la Veu de Catalunya contribuí a projectar una opinió que va generar una gran influència social.
EL TEMA El tema principal de la poesia de Joan Maragall és la natura, ja que ell viu en una ciutat ple de parets on la natura és escassa. Llavors quan contempla la natura queda impressionat i meravellat. El poeta vol transmetre l’ emoció i els sentiments que li provoca veure la natura lliure.
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua - no castellana: parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra: en 'questa llengua - pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa - dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries - i els teus records, records i glòries - només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te - molt altrament. Per què vessar la sang inútil?
ODA A ESPANYA Massa pensaves - en ton honor
On són els barcos. - On són els fills?
i massa poc en el teu viure:
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tràgica duies - a morts els fills,
tot ho perderes, - no tens ningú.
te satisfeies - d'honres mortals,
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
i eren tes festes - els funerals,
arrenca el plor de mare!
oh trista Espanya!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal; que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
Jo he vist els barcos - marxar replens
pensa en la vida que tens entorn:
dels fills que duies - a que morissin:
aixeca el front,
somrients marxaven - cap a l'atzar;
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
i tu cantaves - vora del mar
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
com una folla.
No sents la meva veu atronadora?
Dins de les venes - vida és la sang,
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
vida pels d'ara - i pels que vindran:
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
vessada és morta.
Adéu, Espanya!
JOAN MARAGALL Joan Maragall i Gorina fou un poeta i escriptor català, membre de la intel·lectualitat culta de Barcelona de la Renaixença arribà a desenvolupar una “teoria de la paraula viva”. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i la Veu de Catalunya li va ajudar a projectar una opinió que va generar una gran influència social.
EL TEMA El tema principal de la poesia de Joan Maragall es la natura, ja que ell viu en una ciutat ple de parets on la natura es escassa. Llavors quan contempla la natura queda impressionat i meravellat. El poeta vol transmetre la emoci贸 i els sentiments que li provoca al veure la natura lliure.
Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena! És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine!Però: -No passis! -diu un vel de teranyina. Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d’enamorat, colgat de mata? És un recer per a adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena?
CANÇONETA INCERTA
Qui sap si trist o somrient acull son hoste? Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? Qui sabrà mai aquest matí a què em convida! I és camí incert cada camí, n’és cada vida!
JOSEP CARNER Josep Carner, nascut el 9 de febrer de 1884 a Barcelona i va morir a Brussel•les el 4 de juny de 1970. Era conegut com a El príncep dels poetes, i va ser un poeta pertanyent al moviment del Noucentisme. Va escriure poesia, prosa i teatre.
EL TEMA El tema del poema cançoneta incerta fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. Es a dir, el nostre destí. Utilitza la paraula camí metaforicament per descriure la nostra vida.
Voldria, ni molt ni poc: ésser lliure com una ala, i no mudar-me del lloc platejat d’aquesta cala; i encendre el foc del pensament que vibra, i llegir només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic.
AIGUA - MARINA , D ’ÀNCORES I ESTRELLES
I no saber on anirem, quan la mort ens cridi al tàlem: creure en la fusta del rem, i en la fusta de l’escàlem.
I fer tot el que fem, oberts de cor i de parpelles, i amb tots els cinc sentits; sense la por de jeure avergonyits quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament rosa i espina; i estimar aquest moment, i aquesta mica de vent, i el teu amor, transparent com una aigua-marina.
JOSEP MARIA DE SEGARRA -Poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català provident d’una família de la petita aristocràcia barcelonina. -Gran enriquidor de la literatura contemporània del s. XX. -Va connectar fàcilment amb el públic de la seva època. -Fóu un cas a part en el panorama de la literatura catalana i s’allunyà dels seus contemporanis noucentistes.
EL TEMA En aquest poema de Segarra ens situem en un context mariner i marítim. Tracta el seu entorn com el món dels vius, i que té por de la mort. Finalment accepta la mort i vol aprofitar el que li queda de vida, i aprofita per declarar-se al seu amor.
A MALLORCA , DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva! Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben, em fatiguen com en un tedi lent. El cor de la tardor ja s'hi marceix, concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca.
BARTOMEU ROSSELLÓ PÒRCEL Va néixer a Palma al 1913 fill de família modesta. Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona. Aquest autor que va morir jove de la usual malaltia de la tuberculosi (en aquells temps; és a dir, durant la dècada dels 30 aproximadament). La cantant Maria del Mar Bonet i altres cantautors catalans han musicat algunes de les seves peces.
EL TEMA Aquest poema va ser escrit durant la Guerra Civil com indica el tĂtol. Tracta l'enyorança cap a la seva terra, una terra que ha quedat destrossada per la guerra, i que ha caigut en mans feixistes perdent la seva bellesa.
Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
LA CIUTAT LLUNYANA
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
MÀRIUS TORRES Màrius Torres va néixer al 1910 a Lleida en una família benestant. Va estudiar medicina. Als 25 anys va caure malalt de tuberculosi i va haver d'anar a un sanatori on va continuar escrivint. Torres va ser un poeta simbolista, arribant-se a definir a ell mateix com a "un poeta líric". Va morir als 32 anys a causa de la malaltia en el sanatori de Sant Quirze de Safaja.
EL TEMA Va ser escrit just desprès de que les tropes de Franco haguessin acabat d’ocupar el territori català. El poema escrit per Màrius Torres, expressa el dolor per la destrucció del somni projectat: bastir una ciutat ideal, la polis que els noucentistes havien teoritzat, la Catalunya Ciutat.
BÈLGICA Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
M’agradaria fer-me vell dins una
m’agradaria fer-me vell en un país
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
on tothom s’entendrís de música i pintures
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
voreres
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
viure quiet, no mai assenyalat,
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
en una nació de bones gents plegades,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
fins en els dies més gebrats.
i carrers i fanals avançant per les prades.
I tot sovint, vora un portal d’església,
I cel i núvol, manyacs o cruels,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
tota desig d’emmirallar els estels.
amb molt de tot per a tothom.
BÈLGICA Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes de maneres; i cent paraigües eminents farien —ai, badats— oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l’amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú
Però ningú no se’n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d’or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: —És el senyor de cada dia
JOSEP CARNER Josep Carner, nascut el 9 de febrer de 1884 a Barcelona i va morir a Brussel•les el 4 de juny de 1970. Era conegut com a El prĂncep dels poetes, i va ser un poeta pertanyent al moviment del Noucentisme. Va escriure poesia, prosa i teatre.
EL TEMA El tema principal del poema és el desig de Carner de que Catalunya fós com Bèlgica i poder viure-hi tot el que passa a Bèlgica. Per una altra banda, és una oda a Bèlgica.
El sol ha anat daurant el llarg somni de l'aigua.
Sota la llum clement
CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT
del mati, a la casa
Aquests ulls tan cansats
dels morts del meu vell nom,
del qui arriba a la calma
dic avui: "Sóc encara".
han mirat, han comprès,
M'adormiré demà
oblidaven.
sense por ni recança. I besarà l'or nou
Lluny, enllà de la mar,
la serenor del marbre.
se'n va la meva barca. De terra endins, un cant
Solitari, en la pau
amb l'aire l'acompanya:
del jardí dels cinc arbres,
"Et perdràs pel camí que no té mai tornada".
he collit ja el meu temps, la rara rosa blanca. Cridat, ara entraré en les fosques estances.
SALVADOR ESPRIU Salvador Espriu Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913 i va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985. Va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors de la prosa catalana de les fórmules noucentistes. Obres importants: La pell de brau, El cementiri de Sinera i El caminant i el mur
EL TEMA Salvador Espriu fa una metàfora del camí amb la vida ja que ens explica que la vida es com un camí on el final es la mort on no hi ha marxa enrere. Veu la seva vida allunyar-se i no li preocupa la seva vida ja que tots els seus éssers més estimats són morts.
VORA LA MAR Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts. Aixequí tants castells en eixes ribes que m’ha aterrat lo vent, amb ses torres i cúpules altives de vori, d’or i argent: poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons, petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons;
vaixells que amb veles i aparell s’ensorren en un matí de maig, illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig; idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor, com rufagada que se’n du amb l’essència l’emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se’n van; si no tinc res, les ones que ara vénen, dieu-me, què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons; per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels?
JACINT VERDAGUER Jacint Verdaguer i Santaló fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària. Obres importants: Canigó, L’atlàntida
EL TEMA Així doncs el poema tracta de diversos temes: la contemplació del paisatge com a instrument per entendre's un mateix, l'evocació del passat i la incertesa del futur, la persecució d'un món ideal, la caducitat i la insaciabilitat del temps, la fal·làcia o engany de la creativitat poètica...