Arqueologia. I. Introducció. Arqueologia: origen, significat i evolució del mot. Què és l’arqueologia avui? Objectius i fonts de l’arqueologia. Arqueologia de camp i arqueologia de laboratori. L’arqueologia en el s.XIX s’encarregava d’estudiar els monuments, i seria sinonim de l’estudi del món antic. Encara avui en dia es manté la confusió d’arqueolag amb hitsoriador de l’art. A Espanya hi ha la divisó entre les dues disciplines, i la trobem dins la historia, separada de l’historia antiga. El terme arqueologia en trobem destacar dos personatges que la definiexen: Gordon Childe: Reconeix l’arqueologia com a fonts historiques de primer ordre. no és unicament una font per correborar amb documents, també pot ser usat per compendre una serie de fenomens. l’arqueologia pot donar a coneixer, es pot reconstruir molts fenomens molts fenomens que les fonts documentals no poden constatars. els documents son objectius, escrits per algu, en canvi les dades arqueologiques no. A. Lamming Emperaire: Prehistoriadora francesa, anys 60, que va destacar pels seus estudis de l’art rupestre del paleolitic amb un lectura més simbolica. ella fa una definició que s’aproxima molt a la que dona Childe. “és la tecnica d’aprenció del passat a partir dels vestigis del passat”
l’arqueologia seria una ciencia amb una metodologia propia. es una manera de fer historia amb materials propis. L’arqueologia la podem dividir en etapes, que son les mateixes de la historia: *Prehistoria: és l’etapa que el seu estudia ha portat a crear i perfeccionar el metode arqueologic. és l’etapa de l’home més llarga, dura milions d’anys, i la seva reconstrucció només és possible mitjançant l’arqueologuia. La podem subidividir en dues etapes: -Paleolitic (amb les seves subdivisions); -Neolitic
*Protohistoria: és l’etapa que es troba entre la pregitsoria i l’arqueologia historica, amb documentació. Cultures que tenen escriptura que no podem traduïr i també aquelles societats sense escriptura però que hi ha societats proximes les quals en fan referencia els seus escrits. -Minoica: Lineal A -Micenica: segona meitat s.XV ac. és una cultura molt influida per per la cultura minoica. fins el 1950 va ser una cultura protohistorica. Ventris va aconseguir deixifrar l’escriptura Lienal B, imaginant-se que era grec. els minoics eren grecs i els seus antecessors, amb els mateixos deu i noms de ciutat... amb aquest fet entren en la historia. la majoria de textos son documents economics. -En la peninsula iberica els estudis protohistorics es centren en cultures anteriors a la colonització romana, com ho és la cultura dels ibers. *Grecia *Roma *Medieval: ha estat mot recent la seva acceptació com a font documental en aquest camp. *Moderna: s’usa per completar informació. *Industrial: en un intenbt de consrevar el patrimoni industrial del s.XIX fins ara. L’arqueologia treballa preferentment amb restes materials. La recuperació d’aquestes restes ens poden ajudar a entendre com es vivia... en determinades epoques. hi ha tota mena de materials, més comuns o materials extraordinaris, excepcionals, aquests ultims havien estat l’unic centre d’interes fins fa poc. els
materials
amb
els
quals
treballa
l’arqueolgia
és
generalment
INSTRUMENTUM DOMESTICUM, que és el que ens aporta més informació i es troba més sovint. un element important és la cronologia. cal ficar una cronologia el maxim precisa possible. contra més s’afina la datació més valuosa pot ser la seva informació. En el camp de l’arqueologia trobem dos tipus: • L’arqueologia de Camp: treballa directament sobre el territori, sobre la localització i explotació arqueologica que aporten grans quantitats d’informació que s’han de classificar i datar. poden ser jaciments de tot tipus.
• L’arqueologia de Laboratori: l’estudi dels objectes, la comparació,... feta més a partir de la documentació que provenen de l’altre vesant. esta molt proxima a l’historia de l’art. ultimament han abançat molt.
II. Arqueologia i legislació. La llei de 1911. La llei de 1933 i altres textos de la Segona Republica. Decrets posteriors. La ley del patrimonio de 1985 i la llei del Patrimoni de Catalunya de 1993. La regulació actual de l’activitat arqueologica a Catalunya. Abans de 1911 no hi ha lleis però si sistemes de portecció. les lleis de 1911, 1933 i 1985 són lleis d’ambit estatal, mentre les lleis de 1934 i 1993 són lleis propies de Catalunya. El 1934 és una llei del parlament de Catalunya que durara fins el franquisme, periode en el qual no hi haura legislació fins el 1985. el patrimoni es veura afectat pel creixement turistic dels anys 60. La primera gran preocupació pel patrimoni es fa evident a partir de la desmortització de Mendizaval, que portava l’abando i en alguns casos, la destrucció de bens eclesiastics, molts dels quals eren monuments importants, alguns es destruiren i alguns es portegiran, gracies a actuacions puntuals per salvar-los. El desgavell de les desmortaitzacions va portar a plantejar a l’estat el problema de la conservació del patrimoni. en aquesta linea es crea una Comission Nacional del Patrimonio amb seu a Madrid, que controlava les actuacions de les Comissiones Provinciales del Patrimonio. aquest organisme sera la peça clau per a la conservació del patrimoni. Des de Madrid s’escullien els membres, era un carrec gratuit i vitalici. En formava partr el governador provincial, el director del “Museo arqueologico provincial”, si n’hi havia, i després tota una serie de personatges que hagin demostrat un interes per l’arqueologia, pel patrimoni, sempre era gent molt ben situada. Aquestes comissions apareixen 1846, en deu anys de retard respecte la desmortitzacions. tenen uns fons que venien de Madrid, per la pressió dels membres o del governs provincials. son diners que ajuden a fer una certa politica.
A Girona comença a funcionar a finals dels 40, fet que porta a cercar un espai on col·locar els seus fons. S’arriba a un acord amb el bisbat que cedeix l’esglesia de St. Pere de Galligants, abandonada despres de la desmortització. La comissió s’interesera per diversos fronts: Ripoll, Empuries... La comissió funcionava gracies a la provincia, algunes més productives i d’altres menys, gràcies a l’empemta de gent ben conectada politicament. Girona va realitzar una molt bona tasca. trobem personatges destacats com J. Bonet i Siso, jurista i va estar involucxrat en politica provincial i estatal. va ser un gran epigrafista i arqueolac, autor de varis llibres com “La moneda Catalana”, i va editar per primer cop el “Cantoral de Carlemany”. En la meitat del s.XIX s’havien intensificat les excavacions en jaciments principals a arreu de l’estat, en la cerca d’objectes dels museus. entre 1846-1848, la Diputació de Girona subencionà una serie d’actuacions a Empuries, que era l’unic assentament grec localitzat a l’estat. en un context en que es produien les exitoses campanyes europees d’orient, descobriments a Mesopotamia i Grecia i que importaven peces pels seus museus. Les campanyes a Empuries, ees fa l’estiu, i en la zona de l’esglesia, les troballes eren importants, no tan com els que es feien a orient. Però es va creure que no eren d’importancia i es decideix comprar les troballes fetes per esporadics i no continuar més. No serà fins el 1908 que es torna a excavar. L’any 1911 s’aprova la llei per la protecció del patrimoni. A nivell arqueologic posa la base d’un funcionament ordenat, es crea la Junta Superior de Excavaciones Arqueologicas, que s’encarregava d’otorgar permisos d’excavació. per excavar s’ha de solicitar un permis, però no s’exigia cap requisit, el 1911 no hi ha arqueolegs professionals. A partir d’ara hi ha excavacions legals i ilegals, però el problema no es va solucionar. La Junta exigia una certa subvenció de l’excavador, i una memoria dels resultats despres de l’actuació. la junta volia publicar les memories de certa importancia, perque els historiadors poguessin tenir acces a aquesta informació. Te la funció de crear un arxiu de tots els jaciments, monuments, edificis... per conservar-los i protegir-los. però encara que hi havia bona intecnió no es va aconseguir gaire cosa. un altre punt era que l’estat es guardava el dret d’excavar alla on es vulgues.
La llei determinada que és l’obligació de tothom de comunicar a la comissió o al museu arqueologic de la zona, qualsevol troballa fortuita. es compensara la persona que fagi la troballa, i el propietari del terreny on s’hagi fet la troballa. Es consideren peces d’antiguitat les datades abans de Carles I, i s’havia de demanar permis si es volia exportar o vendre a l’estranger, amb l’opció de tampteix per part de la junta. La Junta va concedir els drets d’excavacions perpetues a la Junta Superior de Museus de Barcelona (ajuntament i Diputació de Barcelona), en el jaciment d’Empuries. varen anar adquirint terrenys, recuperant materials... creant el patrimoni emporità. les excavacions estaven dirigides per Puig i Cadafalch. La llei contempla l’actuació estrangera, sempre que demanessin permis. Gent com els frances P. Paris excava a BAELO CLAVDIA; A. Schulten que fa un recull de les fonts que es refereixen a la peninsula d’epoca romana, grega i pregrega, “FONTES D’HISPANIAE ANTIQVAE”, excavara a la peninsula. La lle deixava que s’enduguessin peces a l’estranger, sempre que estiguessin redoblades. Aquesta llei durara fins el 1933, amb la Republica. es una reforma del 1911, més moderna, més liberal. Es dissol a junta i es crea Junta Superior del Tesoro Artistico. una junta amb més poder que perseguira més durament els clandestins. Redueix a 100 anys el limit de l’antiguitat. El 1934 Catalunya aprova la llei autonomica. Molt progressista pel moment, però que no es va poder aplicar, però que va ajudar a salvar el material de la guerra. Hi ha una centralització, es crea una xarxa, però contempla els elements més dinamics de cada regió. axió anira dirigida per Per Bosch Gimpera. Rebra el coneixement d’aqrueologia a França, i tornara a Catalunya on creara una escola arqueologica. Puig i Cadafalch l’inclaura en les seves institucions, i es creara el Servei d’Arqueologia de Catalunya, introduira l’estudi d’arqueologia a la UAB, serà el pare de l’arqueologica moderna de Catalunya. El 1939 es deroga la llei del 1934, però no la del 1933. Franco va publicar algun decret que modificaven algun punt. El 1940 es proteixeixen per llei els castells i muralles. Una legislació per l’arqueologia submarina, que s’havia iniciat amb l’us del bus autonom introduit pels turistes estrangers. L’any 1985, PSOE, s’aprova la llei de Patrimoni. una llei moderna, d’acord amb el seu temps, però una llei que no podia ser gaire incident perque les autonomies tenien
competencies sobre patrimoni, però va inspirar les lleis autonomiques. La primera va ser al d’Euskadi el 1991. El 1993 s’aprova la llei de patrimoni a Catalunya, que dedica una part important a temes d’arqueologia, però està pendent del seu desenvolupament. la teoria és molt contuindent. Contempla la creació d’espais declarats “Zones Arqueologiques”, molt facil creació, i pot facilitar la protecció. Però no s’ha aplicat perque no se sap com, on i quan aplicarla. D’ença l’any 1981 hi ha hagut dos decrets que regulen els permisos d’excavacions. hi ha un tercer decret amb el qual s’esta terballant i que és més extens.
A Catalunya es contemplen tres tipus d’intervencions: *Urgencies: en realitat haurien de ser aquells descobriments casuals i inesperats, que necessitarien una rapida intervenció i de salvament per evitar la seva destrucció. son les relacionades amb les obres publiques. També ho son aquelles que s’han de prevuere. en cas de construir en un nucli antic, s’ha de fer una excavació preventiva perque ens podem trobar restes arqueologiques. quan es vol fer una obra vial de gran volada, cal fer una visita a la Carta Arqueologica o catalogar els jacimenyts que hi ha. S’han de preveure a partir de la Carta Arqueologica abans de fer una obra. s’han de programar i i subvencionar per excavar abans de construir. S’han de fer propeccions preventives i reconeixements del territori per descobrir nous jaciments. la major part del pressupost (que és d’uns 32.000.000 de pts) se’n va amb les urgencies, fet que ens fa adonar que la llei no es bona, o no esta desenvolupada. en principi l’hauria de pagar qui la provoca, la constructura, no la societat civil. Com el departament de cultura perd diners i el que més l’arqueologia, cada cop hi ha menys diners. Teoricament han de ser pagades pel promotor, el que hauria de fer-se carrec d’escollir el director de l’excavació. en l’obra publica es treu a subhasat l’excavació. El problema de les urgencies és que les empreses tenen més un afany de lucre, i no hi ha benefici cinetific.
Programades: aquelles que es fan a partir d’uns determinats interessos cientifics, que es fan a mig i llarg termini, a vegades englobades a projectes més grans, que inclouen més excavacions. Son les fetes per la universitats, pels museus... Aquests son possibles de les ajudes economiques de les institucions. Antigament veneien de Madris. El 1982 passa a la Generalitat la competencia dels permissos, i se’n destinaven 32.000.000, però aquest han anat minvant fins a 10.000.000 pts. Les excavacions han de cercar altres formes de subvenció com la diputació, UE... Solen ser contrectades en el periode estival, feta per estudiants, de curta durada, 15 dies, un més... a l’estiu dia més llarg, millor temps. Prospeccions: Recerca sobre el terreny a la busca de nous jaciments arqueologiques, en la qual es contempla que es podra recollir tot allo de superficie, mai aprofundir. S’ha de demanar permis, el matrerial obtingut s’ha de dipusitar en un museu. El decret de 1981 determina que el director de l’excavació ha de ser un llicenciat o superior, de filosofia-lletres, historia i historia de l’art i que acrediti una experiencia suficient. contempla que la poden dirigir fins a ters persones. La Generalitat exigeix, a més, que el qui excava justifiqui que te els diners per fer les excavacions. Has de comunicar el periode que realitzarar, perque el servei d’arqueologia pot enviar algu que controli els treballs. És obligatori enviar un informe explicant els resultats, juntament amb una planta de la zona excavada i cada dos anys una memoria. La memoria a més de ser una descripció exahustiva de l’excavació, la conclusió hauria de donar una explicació historica. en cas de veure que no es suficient per donar una memoria es pot pactar per allargar el termini. No presentar la memoria pot suposar no rebre més permisos. Les memories son d’us public, cada servei territorial te les seves memories que es poden consultar. En el permis queda especificat queda especificat ha on s’ha de lliurar el material recuperat, quan s’acaba el periode d’excavacions, als museus reconeguts com a tals. Queda clar que quan en el periode d’excavació es produis una troballa significativa han d’avisar al servei arqueologica, per enviar els seus equips de restauració,... En les prospeccions han de seguir els mateixos passos. S’entrega tot un material que va a parar a la Carta Arqueologica, un index de tots els jaciments documentals, que poden servir per salvaguardar o intervenir en urgencia en els jaciments.
El problema del servei d’Arqueologia, a part dels diners, és la manca de publicacions constants, per informar que s’està treballanbt... no hi ha diners. Cada any s’ha demanar abans de 15 de juliol, per l’any següent, i dir perque. El periode just quan s’inicien les excavacions i en cara no se sap quins resultats es tindrant, es un geu problema. Cal tenir la autorització signada del propietari del terreny on s’ha d’excavarm, fet que sempre provoca reticencies pel propietari alhora de signar, s’acaba recorrent a la trampa. S’ha de contemplar la conservació del jaciment, tapant-lo, restaurar-lo, consolidar i fer-lo vistable... Un altre problema és l’emmagatzamatge, la manca d’espai. Ara no es conserva tot, es fa una tria selectiva.
III. Arqueologia de camp (I). Els orígens. Cap a la creació d’un mètode científic: l’excavació estratigràfica. Breu història de l’arqueologia a Catalunya. Les fonts utilitzades sovint per la historia son les evidencies que deixa l’home sobre el terreny, que poden ser dades historiques. per convertir-les en dades cal un metodologia, que és l’arqueologia de camp, que és l’excavació, en la destrucció, que s’aconsegueix dades.
1. Excavació estratigrafica. És l’unica manera adecuada i correcte per excavar un jaciment, que tindra una especifitats segons el jaciments (prehistorics, medieval...). L’excavació estratigrafiques és un fet molt recent. No es generalitza fins a les decades dels 60’ i 70’, sobretot en l’arqueologia historica, sobretot prehistorica. L’arqueologia prehitsorica és la que més perfecciona la tecnica i es preocupa per la metodologia. En el s.XVII hi ha un estudi i interpretació de la Biblia, que sobretot un preocupació per la cronologia, per saber l’antiguitat de la terra. Les interpretacions minucioses deien
que el món s’havia creatb 4004 ac. Una idea que sera indiscutible, dogma de fe durant molt de temps. En aquest temps i abans ja hi havia gent que observava fets que ereb inexplicables. Erudits grecs ja havien trobat fossils animals marins en montanyes, allunyades del mar, fenomen explicat pel diluvi, segurament influits per altres cultures que tenien el mateix mite. Alguns erudits deien que aquelles montanyes haurien emergit del mar per una serie de fenomens. El s.XVII també se’n trobven de fossils i ossos, que es justificava amb el terme “antidiluvia”, abans del diluvi. El biloeg frances Buffon, veia que el 4004 ac, era ridicul, i s’atrevia a dir que era d’uns 500.000 anys, per evitar problemes deia que la Biblia no parlava de dies sinó que més segur eren llargues etapes. Sera una diea acceptada i s’usara molt entre els estudiosos. Hutton, aristocrata escoces, al corrent de totes les publicacions, i es dedicava a fer observacions d’animals... S’adonava que la natura estava en transformació constant, que el paissatge no era igual que el d’abans d’ell, i no seria igual en les generacions proximes. A finals del s.XVIII presenta el seu estudi, fet a partir de les seves observacions, que serien molt ben accollides. Es considera el punt de partida de la geologia moderna. En aquesta mateixa epoca un treballador dels ferrocarrils, Smith, que estava treballant en la creació d’una xarxa ferroviaria. La seva tasca el portava a observar el terreny. Amb la construcció de rasses podia observar diferents nivells el terreny. En els seus estudis es possaran les bases de l’estratigrafia: • en una superopicició estratigrafica, l’estrat de sobre és el més nou i el de més a sota és el més vell. • perque es crei l’estrat dos, han d’existir previament el 3 i el 4. L’estrat té un més antic que li fa de receptacle. Cada estrat té uns limits determinats. Smith descrubira la manera de fer una cronologia absoluta. Amb la simple observació no ho podia fer. El seu interes el portava a la recolecció de fossils, fet que el fa adonar que alguns fossils es podien trobar en diversos estrats i alguns només en determinats estrats. aquesta observació el va portar a plantehjar al idea del “Fossil Director”, que definien la cronologia d’un estrat. això l’ajuda a comparar diferents estrats de manera més global, de diferents zones. Però el pas definitiu el va fer el frances Cuvier, el pare de la paleontologia.
Les idees hi eren però calia ordenar-les per arribar a la geologia moderna. Lyell publicara “Principis de la Geologia”, possan el principis de la geologia moderna. Aquest llibre sera imprescindible pels erudits com Darwin. Però sera el prehistoriador Boucher de Phertes, observant els talls fets pels grans rius del nord de França, amb el coneixement de Lyell, que es fa el salt a l’arqueologia. Perthes s’adona que en cada estra es trobaven una serie d’animals i d’estris arcaics en els estrats més antics, i que evolucionava a mesura que pujava d’estrat. És el primer en utilitzar l’estratigrafia. A mitjans s.XIX hi ha prehistoriadors que utilitzen l’estratigrafia, observen els estrats, analitzen, dibuixen... agafen per primer cop per la arqueologia el “Fossil Director”, que no son fossils sinó objectes, que ajudaven a la datació i a la comparació. una altre data important és el 1881. Quan Lane Fox, després Pitt Rivers, quan es retira de la vida militar, es dedicara a l’excavació arqueologica dins les seves propietats, amb treballadors de la seva finca. El treball el va distribuir seguint el model de l’exercit, ell era el general i tenia subordinats que s’encarregaven de controlar les tasques en els diversos jaciments. Pitt Rivers va tenir la idea de fer una “diari d’excavació”, que a partir de llavors ajudara a reconstruir l’excavació. El diari de Pitt Rivers era el recull en net dels diaris dels seus subordinats, que diariament havien d’agafar anotacions de les tasques realitzades, i el dissabte es reunien per possar-ho en comu i fer un sol diari. El diari comportava plantes de lo descobert, seccions, dibuix d’allo que s’hagues trobat i fos significatiu. Però aquest fet no es popularitza fins a finals XIX principis XX, que llavors tothom utilitzarà. És una eina util per reconstruir un proces d’excavació. En un diari s’ha d’anotar tot allo que succeix en una excavació (temps, personal, troballes...), les hipotesis que surgeixen, encara que es descartin; ha de ser entenedor i facil lectura. Ha d’incloure croquis, plantes... Avui en dia el que s’utilitza més son les fitxes, el diari està entrant en desus. el 1908 s’inicien les excavacions d’empuries, per la promoció i direcció de Puig i Cadafalch. Però com ell no podia estar en el lloc d’excavació posara en mans de Emili Gandia l’excavació, que va tenir que apendre sobre el terreny l’excavació de camp, amb l’ajut de Cazurro, que el va indicar com excavar estratigraficament. Gandia va escriure un diari des d’un bon principi, per tal de informar del que es feia a Puig i Cadafalch. Sera una eina molt valuosa i de gran qualitat, que sera usat en treballs posteriors.
Un dels greus problemes es que ultimamentb s’ha excavat molt menys que s’ha publicat.
IV. Arqueologia de Camp (II). Localització de jaciments i prospecció arqueològica. 1. Prospecció arqueològica: -- Definició: examen o estudi d’un lloc o territori amb vistes a la seva valoració arqueològica, sense provocar la destrucció del jaciment, sense fer una intervenció arqueològica. No són exclohents son complementaries. És un dels mètodes usats per localitzar jaciments.
-- Dos àrees de treball:
- Treball de laboratori: anàlisi d’informació ja existent sobre el jaciment, abans de la prospecció. Hi ha diversos elements: * Mapes, fotografies aèries, toponímia i fonts literàries i documentals - Treball de camp: •
sistema tradicional
•
intensiu
•
extensiu
·· Mostreig: **Aleatori simple **Aleatori estratificat **Sistemàtic **Sistemàtic estratificat
-- Avantatges i inconvenients de la prospecció arqueològica: •
Ajuda a programar adequadament les intervencions posteriors.
•
Dona la possibilitat de salvaguardar el patrimoni arqueològic de les destruccions.
•
A més ajuda a restringir i seleccionar les intervencions arqueològiques, en molts casos irreversibles i que suposen problemes de conservació.
** Mètodes de localització de jaciments. -- Monuments existents: són les evidencies més clares i fàcils de localitzar. -- Fonts literàries i documentals: us de textos clàssics (Troya), bíblics... -- Toponímia i toponomàstica: noms propis de llocs, que fan referència a construccions... i poden donar indicis de l’existència d’un jaciment. -- Coneixements dels habitants de la zona: realitzar enquestes i entrevistes -- Fotografia Aèria: amb ulls experts ens poden ajudar a localitzar jaciments. •
obliqua: més útil per descobrir jaciments.
•
vertical: molt útil per realitzar mapes dels jaciments.
•
Teledetecció desde gran altura: sistema que usa radars i satèl·lits.
-- Altres: prospecció geofísica (magnètica, electromagnètica). ** La prospecció directa del territori: treball de camp. -- Sistema tradicional: excursió al camp per visitar jaciments coneguts pels habitants, recollir algunes mostres per classificar i fer una història arqueològica de la zona. -- Extensiu: anys 60 a Espanya, motivada per qüestions administratives (subvencions), localitzar els jaciments més significatius. Recerca més sistemàtica -- Intensiu: usat en països amb tradició arqueològica. Mètode més adequat per arribar a fer una imatge més completa de la historia cultural d’una zona més concreta. Localització de la majoria de jaciments de la zona; es poden fer teories explicatives del seu passat, a més de crear un inventari de les restes per poder-les protegir en un futur.
Després de localitzar el jaciment cal recollir informació per tal de registrar-lo i tenir informació per intervencions posteriors: •
recollir mostres materials, per classificar culturalment el jaciment
•
Recollir informació ambiental-ecológica
•
en cas de què la zona fos extensa es faria un mostreig.
·· Mostreig: motivat per la manca de temps i recursos. Us de mètodes estadístics per tenir una idea general d’un jaciment o zona amb l’anàlisi d’àrees petites.
Diversos sistemes de mostreig, avantatges i desavantatges: **Mostreig aleatori simple: àrees escollides a l’atzar. Hi ha zones que poden quedar sense analitzar. **Mostreig aleatori estratificat: es te en compte els estrats. Sistema poc imparcial **Mostreig sistemàtic: **Sistemàtic estratificat: és el més satisfactori, usa les tres tècniques.
V. Arqueologia de camp (III). 1. Definició d’Estrat i tipus d’estrats. Hi ha dos tipus d’estrats: • Geologics: naturals, aquells que fabrica la natura. • Antropics aquells que crea l’home. durant milions d’anys la natura ha estat quia ha fabricat estrats. Generalment la natura necessita temps per modificar la terra. Desde l’aparició de l’home, ha
estat
aquest qui ha creat més estrats. Un estrat és una capa uniforme i homogenia, d’una potencia (gruix maxim) variable, rarament uniforme, amb uns limits diferenciables, facilment representable. Un estrat sol tenir un color i una textura caracteritics, una serie de elements que la fan diferencialble. Els estrats geologics es regeixen per la llei de la gravetat. Solen ser o tendeixen a l’horitzonatlitat, a vegades modificat per trencaments, falles.... L’estrat antropic si que pot ser vertical.
1). Tipus d’estrats: A partir de la popularització del sistema de registre Harris, es parla d’Unitat Estratigrafica (UE). En origen aquest sistema distingia entre estrats (horitzontals...) amb el que s’anomena Elements (murs...), però finalment tot s’ha anat unificat en UE. Es important saber diferenciar els estrats abans d’iniciar l’excavació, fet que ens estalvia diners i temps. Podem trobar: **Estrats geologics: Riuades, que dipositen uns elements en un lloc, com sorra.... o també el vent, conegut com esrats eolics, i d’altres elements naturals que modifiquen el paissatge. ** Estrats antropics: -MURS: no va ser considerat estrat fins a Harris, els anys 60 i 70. Pot ser un mur sencer o el bassament. Els murs solen estar format per dues parts.
Tapia
Socol
Paviment
Fonament
sol/roca
fig.1. Mur
1. Una de solida feta de pedra, pedra i morter, i que es pot dividir en: -
Fonaments: que s’encora a la roca o al sol, que és un estrat geologic. Acostumen a no ser treballats, ja que no es veuen.
fig.1. La roca o el sól es sol representar d’aquesta manera -
Socol: la part que es veu, generalment no passa dels 60 cm. per damunt del nivell de circulació, i sovint bé marcada per la “banqueta de fonamentació”, que de vegades és la unica resta que queda del mur, i servia per ajuntar el mur amb el paviment, i solia ser calç.
2. La resta de la paret era construida amb terra treballada, amb la tecnica de la tova o la tapia. La tova (fang assecat al sol) permet construir en moduls, mentre que la tapia, feta a partir d’un encofrat on es fica la pasta, donava la possiblitat de construir més alt. El socol de pedra serveix per protegir la tova i la tapi de l’humitat, sempre que estigui ben arrabosada i que el sostre eviti l’entrada de l’aigua. Una tapi ben conservada i cuidada pot durar molts anys. Pero el que es conserva generalment és el socol de pedra però a vegades una tapia o una fila de tovots... Trobar la rasa de fonamentació és important per saber com s’ha d’excavar la casa. El mur els trobarem en arees d’habitat, cementiris... Peròa aquest és un element molt caracteristic del món mediterrani. Mentre que en els paisos nordics s’usaba més la fusta com element de construcció. El que es troba en aquetes zones són “forats de pal” o rases, amb una terra negra molt organica que serien les restes de la fusta. El seu aillament porta una gran feina, però en alguns casos extraordinaris es poden trobar estrcutres senceres de fusta. Generalment dins l’aigua, ja que és un element que la conserva molt bé.
En el proxim orient es troben murs de tova sencers, ja que és una zona on no hi ha humitat. A vegades es dona el “robatori de murs”, grans races amb restes de pedra d’antics murs. Eren murs que havien estat desmentellats per la necessitat de pedra per una altra construcció, o perquè el terreny s’havia convertit en camp de conreu i els camperols haurien desfet el mur per poder passar l’arada sense que es fes malbé. És un element més a tenir en compte, ja que és un estrat més. També hi ha murs que els podem trobar derrumbats. -PAVIMENTS O SOLS: sempre s’intenta circular en espais planers. Els paviments solen ser: -d’obra: lloses, codols, mosaics, opus signimun,... o terra endurida, terra piconada, aquests ultims son els que han abundat fins fa poc. Identificar un paviment d’obra és molt facil i la seva troballa indica que el que hi ha a sota ha estat ben conservat. Els paviments amb elements com lloses,... poden ser reutilitzar per fer altres paviments, per aixó generalment es troba la preparació que ens indica que hi havia un paviment, que hauria estat reutilitzat. Els sols de terra piconada, son dificils d’identificar, acostument a ser durs, i els objectes que s’hi troben estan planers, amb la postura que cauen. També el podem localitzar en cambrers interiors, sobretot en les destinades al treball. En el s.IV ac trobem paviments fets de tova endurida al foc. En alguns sectors els paviments son plans, però generalment segueixen els desnivells del terreny. -Nivells d’habització: seria una suma i superoposició de terra trepitjada, damun els quals es viu i son refets constantment. Es defineix com a nivells de microestrats. Es sol relacionar en l’interior de la casa, i son generals d’epoca neolitica (coves), iberica,... Dona poques restes i la majoria estan esmiculades, son les que s’identifiquen generalment amb les coves prehitsoriques. -Destrucció: proporciona molta informació resprecta a la resta de nivells, perque mostra un destrucció, i el nivell de vida d’una epoca determinada, que es veu estroncada en un instant determinat i que queda conservat per la posteritat. Un exemple clar és Pompeya (24-VIII-79 dc), que ens permet fer una reconstrucció exacte de com era aquella època.
Per evitar els habituals incendis a Roma, august va crear un cos de VIGILES (bombers), que intentaven aillar els incendis. Durant molts anys era costum associar un incendi amb un fet bel·lic (generalment francs o els alamans el 260 ac). Això era un pur invent arqueologic, ja que corresponien a incendis fortuits. És molt facil localitzar un nivell de destrucció, ja qu sol ser una nivell d’una certa potencia (fins a un metre de gruix), molt negre i a on damunt del paviment localitzem el sostre caigut, amb les teules aixafant tot el que hi havia a l’interior de la casa, restituint bigues, mobles… al damnut hi trobaarem cendorses, la degradació de les parets. La informació que proporcionen aquest jaciments és extraordinaria perque els objectes surten practicament sencers. Un vaixell és també un nivell de destrucció, en aquest cas subacuatic. -Nivell d’abandonament→ estrat de potencia variable, sovint de més de 50 cm, que es produeix en un marge de temps determinat, ja que els edificis que no es fan servir i no es mantenen s’acaben destruint lentament. És un estrat lent, que es forma al llarg del temps: pot ser molt variable. Pot ser que tot alló utilitzable s’ho enduguin els habitants, i d’altres vegades l’abandonament pot ser rapid i sobtat. Les vigues de fustes cauen, i axió fa que el jaciment tingui un color grisos, per la degradació de la fusta. És un dels estrats més caracteristics, normalment el primer que es localitza per sota el nivell actual. Es desagradable, rapid d’excavar i amb pocs objectes. -Farciments i reompliments→ caracteristic i facil d’identificar. Permeten una aproximació cronologica segura al moment de formació de l’estrat. Poden ser de potencia variable, i son abocaments de runes per aconseguir un major nivell de circulació. Són estrats tous i s’han d’excavar rapidament. Sol enganyar molt perque te diverses terres de diferents colors. Cal veure com surt la ceramica i restes de qualsevol manera.
abocament
Mur de contenció amb formigó
turó
-Murs→ és un tipus d’estrat vertical, fet per l’home. El mur pot ser de pedra o de terra. Per ex. Els murs del forum romà d’Empuries són de socul de pedra i la resta de tapia. Tots els estrats estudiats fins avui son els estrats positius (unitats estratigrafiques possitives), paviments, sols d’habitació, nivells de destrucció… però també trobem UE negatives: -Sitja→ forat obert a la roca de terra. És negatiu perque una cosa és el forat i l’altre cos el que reomple el forat. Si el que es treu es posa al costat es fa un altre estrat, i despres es reomple. -Fossa, rasa, forat, fossat d’escombraries, mur robat, murs de fusta. Sovint trobem una taca fosca relacionada amb aquests elements, sobretot la fusta, llavors s’ha d’excavar aïllant-ho per evitar contaminacions.
2).
Com es construeix un habitatge.
1.- Primer lloc es marca la fonamentació i s’obra la rasa de fonamentació. Tenim diversos tipus de rases de fonamentació: A. “A Sacco”→ quan la rasa te el mateix volum que el mur. Llavors va fins a trobar la roca natural. La terra s’aboca als cantons de la rasa. Es caracteritza per la iregularitat de la cara del fonament. La rasa serveix d’encofrat, però aixó no es pot amb pedra seca. B. → Obrir una rasa ample, comoda, de perfil en V, que permeten treballar des de dins, i permeten qualsevol terreny. Es fa un cofratge de fusta. No hi ha gaire diferencia amb el social, es segueix el mateix encofratge. La terra serveix després per fercir la rasa. La resta es fa servir per fer el paviment o per altres llocs.
Rasa en talus
Quan ens trobem aquest tipus de fonaments, excavarem el paviment, i trobarem un altre estrat uniforme, que a tocar a la paret marca la rasa, amb terra més flonja i d’un color fosc. Llavors s’identifica i es buida fins a baix de tot.
mur marca
habitació
C.-Rasa atalusada d’una cantó i recta de l’altre.
Tot aixó serveix per plantejar-se la existencia de trinxeres a l’epoca. N. Lamboglia va ser el primer d’assemyalar totes aquestes coses.
Vol dir que al
començar el paviment o la banqueta de fonamentació, s’ha d’estar a l’aguait per identificar el tipus de rasa de fonamentació. La rasa s’ha d’excavar a part, sempre, sempre abans que la resta, perquè sinó desapareix. Primer d’excavar els forats per evitar la contaminació de les dades cronologiques i poder donar una bona cronologia. La rasa de fonamentació és un estrat negatiu, anterior sempre al mur i que té un paper important en la seqüencia estratigrafica del jaciment.
6
1 2 3 4
7
5
Ordre d’excavació: 1. Paviment
Llei Basica
2.Preparació del paviment
Farciment
5.Reompliment de la rasa
Mur
6.Mur
Rasa
7. trinxera
3. estrats preexistents 4.
1
18
2 5
3
10
19
7 6
13
12
14
8
11 15
4
16 17
21
9
5
1
=
2
3
=
4
7
=
19
7
Superficie
Abandonament
19
11 Ocupaciรณ
10 paviment dividit per la rasa
12 = 18 = 6
rasa de fonamemantaciรณ
19 8
la paret, el que queda la rasa que no es veu
21
20
Quan veiem el paviment ens hem de preocupar de trobar la trinxera de fonamentaciรณ. Si no hi ha, es pot resoldre com nosaltres volguem, i si volem la nomarem. ** Engloba tota la fase de construcciรณ.
Preexistencia*
13
=
14
15
=
16
17 *la gent hi vincula per sobre quen es fa la construcciรณ.
**Determinem que la trinxera comenรงa per sobre 15-16: Llavors el 13-14 passa a ser nivell de preparaciรณ.
10
12
18
9
13
=
14
6
8
21
20
15
=
16
17
**La rasa comenรงa sobre el
**En cas de decidir que no hi ha
17: a 15=16
rasa, que es construeix sobre la roca.
13
=
14
13
15
16
15
6
8
21
20
17
=
14
16
17
6
8
RN
3). Com es data una Unitat Estratigrafica. No totes les unitats estratigrafiques tenen el mateix valor per datar. Per exemple un mur no es pot datar, ens podem fer una idea però s’ha d’anar en compte. No li podem donar una datació absoluta. Es data a partir dels estrats de la fase de construcció. Podem trobar lapides que ens indiquin el moment que es cosntrueixi, o fonts escrites. El més corrent és datar a partir del material que trobem dins dels estrats, però no ens donen una datació absoluta. L’arqueoleg situara una forquilla entre les dates “terminus postquem”, “terminus antequem”. A l’interior d’un estrat podem trobar: • Terrisa: n’hi ha molta, es conserva molt bé, i es d’us quotidia, que desde la seva aparició s’ha anat canviant constanment, donat per aquest us quotidia, fet que ajuda aconseguir datacions solides més fiables. Es el fossil director des del neolitic. A més ens informa de la vida. • Monedes: es troben generalment en jaciments fets a partir de l’ocupació romana a la peninsula, es normal trobar-les, però la majoria son de poc valor (bornze). Moltes porten datació absoluta però pot ser enganyos, perque les monedes poden ser usades en llargs periodes de temps, però poden ser una ajuda. • Armes, eines de metall: a vegades daten bé, però no sempre, ja que hi ha models que si donen un bon resultat i son usades durant molts de segles. • Fibules: agulles per aguantar la roba, i que son molt utils per la datació, ja que canvien segons les modes, trobar-ne una és fabulos. • Fermalls i civelles: son igual de fiables ja que com a molt duren uns 30-25 anys. Ens hem d’aproximar al terminus postquem perque així tindrem una datació més ferma i precisa. *Terminus Postquem: material més modern que trobem, ens diu que existia quan es fa l’obra. *Terminus Antenquem: allo que no hi ha, perque no existia quan es fa l’obra. a) Terminus Postquem/ Terminus Ante quem. S’ha d’aconseguir fixar el nivell major de fixació d’un estrat, és el ben entes que poden tenir material més modern, material residual,... El material modern ens aportar el Terminus Postquem, i aixó lligat amb el Terminus Ante quem, ens dona el marge de datació.
Exemple: Fins el 1977 es crei que Girona tenia un precedent iberic, basant-se en l’observació topografica del nucli de la ciutat que semblava poc romana, i també l’analisi detellat de les muralles, que anomenaven ciclopies... i que es dataven a epoca iberica. La seva datació es feia a partir del paral·lisme amb altres muralles romanes com les de Tarragona. Quan aquesta es fa una datació exacte, la situena a finals s.III a.c., i Plini ja deia que Tarraco era obra dels Escipions, que era construcció romana. Aquest paral·lelisme s’ensorra. El 1985 es fa una estratigrafia de les muralles d’Empuries, que les data entre 150-125 a.c. L’estudi de molts materials de la muralla ciclopia de Girona, va fer datar Girona entre 80-70 ac. Era una construcció ex-nuovo. Era una enclau estrategic per cas d’atacs del nord i del sud. Quan s’excava a la “Casa Pastora”, sota la catedral, es trobà una seqüencia estratigrafica ben definida, i milers de fragments de ceramica. Majoritariament es ceramica “campaniana B”, una ceramica internacional, es a dir d’abast en tot el mediterrani, i que son un excelent fossil director, que no és majoritaria a Catalunya fins el 100-80 a.c. És una ceramica de qualitat i de luxe. També, de forma minoritaria, trobem campania A, més antiga, que no arriba a Hispania fins el 100-90 a.c., i no s’hi fabrica fins a finals del .II ac (Campaniana tardana). També es troben restes de ceramica de parets fines, d’epoca republicana, amb decoració “clariforme”, que s’enganxen en la paret, i es senzills, molt interessants, i de fabricació local desde finals s.II i inicis I ac. Trobem amfores, italiques, punica tardana i iberica de “boca plana”. Les anfores italiques que trobem tenen els llavis llargs, rectes, poten ts, de ceramica, de la zona de la Campania (1B i 1C), i la manca d’altres mostres (1A, greco-italica...), ens marca una cronologia de la primera meitat del s.Ï ac. Hi havia llanties italiques, fabricades el sud d’Italia, i que no eren anteriors del 90 ac ni posterior 50-40 ac. Les ceramiques de fabricació local son les més nombroses. “Ceramiques emporitanes”, potents i que viuen l’excepcional poder de comerç del port. Apareixen plats, gots, cantirs, una copa ritual, que son caracteristiques de la primera meitat del
s.Iac, i no n’hi ha anterior ni posterior. Aquest material significa el 35% del material trobat, era el més nombros. Trobem Kilathos pintats, es de forma unica, i no se sap perque servia. Ceramiques de forn oxidant, d’engalba blanca, serie de recipients per construir liquids... També “ceramica grollera” (olles, cassoles...). Queda clar que el servei basic de taula (got, plat fondo i plat), era el foc que es detecta i concorda. A part trobem monedes, un “As de Roma”, uns “As d’Unntikeskes” (indiquetes), que es daten entre s.II i I ac. Aquest material ens ajuda a datar, contra més material tenim millor per datar. A primera vista quedava clar que Gerunda no podia ser creada abans del 100ac. Tots els materials indicaven que era la primera meitat del s.I ac, com la Campaniana B era comuna en aquest periode. El terminmus Postquem donava 100-70 ac. La manca de T.S. Italica, enbarnisada en vermell (d’influencia oriental), fara entrar en decadencia de la Campaniana (negre), entre 50-30 ac, ens ajuda a datar millor, perque quan apareix aquest tipus de ceramica, es fa en abundancia. Tampoc hi ha ceramica fina de la segona meitat del s.II ac, amb una nova decoració. Tampoc restes d’anfora binaria, creada a Catalunya a partir del 50 ac. La seva no presencia, es perque no existia. Per tant el que queda clar que el Terminus Ante quem s’ha de situar abans del 50 ac. Tindriem doncs que els nivells inferiors de Casa Pastora el situariem entre 100 i el 50 ac. Aixó ens permetria fer una cronologia el 80-70 ac, que no és absolutament segura que la 100-50 ac. Cal després veure el context histori de la primera meitat del s.I ac, per saber es quin moment sembla factible la fundació de la ciutat. La hipotesi s’estableix la creació de Gerunda com ciutadella, pel control dels camins, en marc de les guerres Centurianes o Civils, que transcurrien per terra, el marc controlat per pirates, i el contacte per terra era transcendental. s’aprofita l’olografia per fer de Gerunda d’una fortalesa inexpugnable, aprofitant desnivells... La fundació romana és regulada, amb carrers regulars, amb dos de principals. Qui anava cap al nord i cap al sud havia de passar per Gerunda. La ciutat es poblada per indigets, per una marc italic, amb el minim d’italics. Segurament eren indigets provinents de St. Juliua de Ramis.
Terminus Ante quem:
buscar allo que no hi és, amb la maxima proximitat
cronologica del que trobem. Terminus postquem: lo més modern que trobem. EL material antic no ens ha de servir per datar, sempre s’usa el modern.
Al s.XX es va generalitzar l’excavació estratigràfica. En trosos de 2x2 s’intentava aconseguir un seguit de talls estratigràfics que permetessin seguir amb cert detall l’evolució diacronica del lloc. Es baixa fins al sòl natural per intentar arribar a veure la seqüencia estratigrafica. Alguns excaven en pous pròxims, deixant territoris entre sondeig i sondeig, i altres fan excavacions en més gran mesura. Avantatges d’aquest tipus d’excavació: -
possibilitat d’observar la estratigrafia del lloc observant-le i contrastant-le,
-
gran comoditat d’observar quatre talls estratigrafics que permetien si cal refer sondeigs, tenint una informació permanentment consultable.
El canvi de platejament vindrà d’Anglaterra als anys 60’. Els arqueolegs urbans es troben amb una sèrie de problemes que ningú no havia trobat encara: l’arqueologia urbana dles anys 60’ exigia rapidesa i eficacia, perquè el caussant de l’obra pagava la recerca i exigia el màxim de resultats en el mínim de temps possible. Ben aviat, els arqueolegs s’adonen que els pols de sondeig no servien de res, el que calia era fer-ho en extensió, en arees grans. Surgeix així l’excavació per fases, que permetia donar una idea molt més profunda de l’urbanisme de la ciutat. Els avenços en l’arqueologia anglesa permet canviar el sistema de registre, que ara serà el màxim d’àgil i eficient, i es possa en evidència les enormes avantatges de l’excavació en extensió. Però aquesta pràctica anglesa no es popularitza a Europa fins a mitjans dels 70’. El primer país europeu que es farà ressó d’aquest sistema va ser Itàlia. Nino Lanboglia excava en extensió i estratigraficament des dels 30’, però era considerat rar i estrafolari a Itàlia. Als 60’ es comencen a donar compte de que cal un canvi, i van a Albintimilium, per observar com excavava Lanboglia. A mitjans dels 70 es fan ressó dels avenços anglesos i s’apliquen en excavacions aficaces a Itàlia, com per exemple a Òstia. S’excaven en àrees grans. També s’introdueix el sistema de registre anglès: les fitxes, els diagrames i els màtrix.
Després arriba el sistema al nostre país, i arriba molt tardanament a França. Avui en dia, gairebé totes les excavacions a Europa es fan extensivament, per sectors i fent servir les fitxes coma sistema de registre. És el conegut com a sistema Harris. Mortimer Weeler es basava en el sistema 4x4. quadriculava la excavació i deixava uns passadissos d’un metre, que facilitaven el sondeig i la sortida de terra i la circulació. Però aquest sistema redueix considerablament la zona excavada, i engloba molta informació sota els perfils Els avantatges que ofereix aquest sistema no superen ni de bon tros els que ofereix el sistema en extensió. Avui en dia l’excavació en pous de sondeig ha perdut la batalla enfront l’excavació en exetnsió. Aquesta manera ajuda a recollir més dades i informació de tipus històric.
2.
Sistemes de registre.
A l’esta espanyol en l’any 80 s’inicia l’us de la primera fitxa, a Roses. La fitxa vol substituir el vell diari d’excavacions. Un diari ben fet és de fets i d’opinions. A vegades, però a informació era poc objectiva. D’altra banda, depenia del director que es fés el ida o temps després, i la memoria és feble. Calia una altre eina per poguer apuntar l’arqueoleg un seguit de dades d’importancia extraordinaria: la fitxa. La fitxa obliga a posar el que es demana i en poc espai (per exploiar-se ja hi ha el diari). La fitxa és universal. Cal possar l’any, el lloc del jaciment, especificant dins del jaciment la zona. L’area on s’excava, la referència (que lliga la fitxa amb el material que es trobarà). Convè que aquesta sigui breu. També hi ha d’haver plantes, fotografies, composició de l’estrat. Més a sota s’ha de posar els numeros d’estrat que eren iguals que els que s’identifica a la fitxa. Després el que hi ha més amunt, el que cobreix si el talla un altres estrat, si aquest estrat talla altres, o si aquest estrat es recolza en altres estrats, aixó és important, perquè si s’hi recolza és que l’altre hi era abans. Aixó no sempre serà així.
Exemple: A st. Julià de Ramis es troben dos murs. S’excava la zona de mig, del s.IV ac, i s’arriba a la conclusió que és d’abans del s.IV ac. amb una excavació en extensió, es va veure que es va fer una trinxera i el mur es recolzava en aquell estrat, i era del s.II ac.
A sota posen la interpretació, és a dir, el valor que li donen a l’estrat (pavimentació, rasa...). Al costat per fer
un petit croquis, a sota la cronologia i més a sota per
remetren’s a les fitxes on hi ha la ceràmica que s’hi ha trobat. Per darrera, la fitza era blanc, i revia per fer un croquis al detall indicant amb claredat on es trobava l’estrat. En les fitxes més modernes, la part de dal és igual. A sota es subdivideix el camp, per acotar a l’escriptor a cenyir-se al màxim que sigui el més objectiu possible. Són fitxes més modernes, no pas més eficaces per aixó.
Segona Part. VI. La ciutat en el món antic. La polis grega i la civitas romana. Civitas, conventus, provincia. A l’època clàssica, la civitas té un significat molt diferent al que tenim actualment, que prové de la tradció carolingia. Eli Arístides, un persontage que es guanyava la vida fent de professor de filosofia a Àsia menor, d’on era ciutada. Grec de formació, però ciutadà romà, considera que la cultura grega ha d’estar organitzada dins l’imperi que ell qualifica de quasi perfecte. Considera que era un mosaïc gegantí, del que les polis eren trossos d’aquest estat gegantí. Aquest sentit de polis era el sentit que tenia abans la ciutat. Aristides diu el cert, que el s.II dc l’imperi era un grup ben organitzat de polis autonomes, però no independents. Una civitas és una dualitat absolutament indisociable d’un nucli central, que podríem nomenar “capital”, i que els antics deien “urbs” o “oppidum”, i d’un altre element “àger” o “territorium”, és a dir la terra de conreu, les pastures, muntanyes... La similitut més pròxima la tindríem al concepte actual de municipi. Urbs o Oppidum: hi ha un espai sagrat, enmurallat, que s’anomenava pomerium, que no és altra cosa que el record del pacte entre humans i deus per fundar la ciutat. L’espai pomerial no és altra cosa que un templum, espai definit pel sacerdot, rectangular o quadrat, des d’on els sacerdots tenen la facultat d’observar la voluntat dels deus. A l’interior de la ciutat, a més, hi ha el mundus, forat circular tapat amb una llosa i construït durant la fundació, que comunica el món dels vius amb els dels morts. La sacralitat del sòl urbà es simbolitza amb uns fets que s’aniran oblidant amb el pas del tamps. Una és la impossibilitat d’enterrar els difunts dins el pomerium. L’urbs és on resideix el govern de la ciutat i on es celebren eleccions i grans rituals religiosos. Les muralles i el fòrum són elements imprescindibles. El fòrum és el centre de la civitas, que configura la unitat del territori. Es lliguen amb el sue emperador, cohesionant l’imperi. A partir del fòrum, pot no haver-hi res més.
Ager o territorium: és l’exterior. Les dimensions varien segons la ciutat, però la importància d’una ciutat antiga no es mesura segons la dimensió. A l’ager hi ha conreus i pastura, és un lloc d’activitat econòmica sobretot. És un complement, ja que la gent de la ciutat posseeix el territori i el visita, i la gent del territori visita la ciutat, produïnt-se intercanvi. L’ager es divideix en pagus o pagi, espècie de districtes a l’interior dels quals hi ha els vici, agrupació humana mitjana que no té entitat política. També trobem els villae (cases de camp). Trobem el saltus, les terres més inospites però no economcament menyspreables. Les civitatas té uns limits perfectament delimitats. A nivells administratiu, per Roma no hi havia res més enlla de la civitas.
Per damunt, a un graó superior trobem la provincia, que podríem definir com un conglomerat de diverses civitas que tenen algun tret comú, essent un territori ben definit. La provincia està governada pel Legatus Augusta Pro Praetor, un delegat de l’emperador amb poders de propretor), en provincies imperial estaven governades per un proconsul, en el cas de les provincies més conflictes també o una pro praetor. En el cas dels proconsuls són nomenats pel senat i governen per un any. Els Legatus són escullits per l’emperador, i actua com un virrei. Són alhora generals dels exercits provincials dessignats per l’emperador Les seves tasques són mantenir l’ordre públic de la provincia, el cobrament del tribut, i de la jusitcia. El poder del legatus queda matissat al Concilium Provincial, reunió de tota la provincia on cadascuna de les civitas i populi es reuneixen un cop a l’any, presentant el seu memorial de greuges al legatus, rebent-ho i intentar-ho arreglar aquest, i finalment tots junts i plegats celebren cerimonies de tipus religios on renoven el seu respecte a l’emperador. La cerimonia la presideix el Flamen Provinciae, escollit cada any pel Concilium Provinciae. Molts cops, entre civitas i provincia hi ha un intermedi: el conventus, que vol dir agrupació. Només hi ha conventus en poques provincies, les més grans. tenen una capital, un centr juridic que acosta els jutjats d’apel·lació al ciutadà.
Per exemple la Republica Gerundensium formaria part del conventus Tarraconensis, amb capital a Tarraco, i a la vegada, formarien part de la Provincia Hispania Citerior, la provincia més gran de l’imperi. El consul provincia era escullita pel senat o per l’emperador. Però això es modifica al s.III amb Dioclesia, que reestructura les provincies imperials per tal de paliar els problemes que patien les provincies dels limes. Es crea un nou element, la diocesi, a causa de la divisió de les privincies, al capdavant de la qual hi havia el vicari, el qual estava sota les ordres del governador provincial. Per sobre trobem el Prefector, que agrupava tots els governadors. Els governadors eren reunits un cop a l’any en el concilium.
1. Diversos tipus de civitates. En el món romà podem observar una jerarquia de ciutats, però amb el pas del temps hi ha una uniformització. Tipus de Ciutats: ** Aliada (SOCII): només en són ciutadants els nascuts en la ciutat, sempre que sigui lliure. Han signat un pacte amb Roma, sense pressió, sense condicionants. Roma les reconeix com civitas que han cercat l’aliança amb Roma sense violencia. Té uns privilegis, un tracte preferent. Els seus ciutadants són reconeguts a Roma, quan la visiten, i reben uns avantatges. Un exemple és NEAPOLIS (Napols), EMPORION ; ARSE o SAGUNTUM. És una categoria important a la Republica, però en època imperial perden aquesta importancia. Era més important ser ciutadà romà i moltes ciutats reclamaran la ciutadania, deixan de banda le medi fisic. ** CIVITATES STIPENDIARIAE: són ciutats amb una estructura marcada, urbs, territorium, ager... igual que les altres, però aquestes pagaven un tribut: STIPENDIUM. Gràcies a aquest tribut mantenien la seva autonomia en el seu interior, mantenien les seves estructures internes, les seves lleis, organs... autoctons. En afers externs estagven sotmeses a Roma. Eren l’últim esgraó, eren ciutats petites. Aquesta condició venia donada per la llança, vençudes per Roma, o que no s’havien aliat en el bandol correcte. El
seu
objectiu era deixar de ser stipendiariae. A Hispania ho deixen de ser a partir del 79 dc. Vespenia otorga el “IVS LATII”, i tota Hispania passava a serb ciutadana de segona categoria, però un cami ràpid per arribar a la ciutadania, i les ciutats stipendiariae
perdia la seva condició de tributaria. Urbanisticament eren iguals que les altres, però mantenien les estructures internes. ** COLONIAE: està per sobre el municipi. Encara que el seu prestigi era simbolic. N’hi havia de Dret Roma, que eren ciutats fundades o refundades per un magistrat romà, pel procés de DEDUCTIO, que estava formada per ciutadants de ple dret, i era considerada com una part més de Roma, com un barri allunyat. Tenia uns fundadors i tenia un prestigi simbolic, però no es diferenciava d’un Municipi. A partir d’August tenen noms i cognoms, que ens mostra la seva història. En la seva fundació hi ha una DEDUCTIO, una implantació de romans. En la refundació hi ha una implantació de romans més una recolocació del autoctons. La primera colonia romana és Ostia, el primer port de Roma. Fora d’Italia és NARBO MARTIUS, fundada per Agneus Domitius Aenobarbus. A Catalunya només trobem dues colonies: Tarraco, creada per cesar el 45 ac que rep el nom de C.I.A.V.T.T., Colonia Iulia Augusta Urbs Triumfalis Tarraco, i Barcino, creada el 15 ac. per August. També trobem ciutats de dret llati o IUS LATII.
2. MUNICIPIS: MUNICPIS DRET ROMÀ: són iguals que les colonies, però sense el prestigi simbòlic. Surten epigraficament coma RES PUBLICA. Tots els habitants són ciutadants de ple dreta. MUNICIPIS “IUS LATII”: eren una situació intermedia, que tenien el dret llatí, que no tenien dret a votar però si la resta de drets d’un ciutada roma. Eren ciutadants limitats. Era una via per arribar a ser ciutada de ple dret. Tots els magistrats escullits en el municipi, quan rebia el IUS LATII el municipi, ells i la seva familia rebien la ciutadania perque ja el tenien, i tot l’ordo decurionum i a més dels lliberts. En dues o tres generacions tot els municipi seria de ple dret. En una de les visites d’August a Tarragona, va otorgar el IUS LATII a GERUNDA. El 79 ac quan Hispania rep el IUS LATII, rebra el dret romà.
3. El govern municipal Totes les ciutats s’ordenaven igual. Cada any hi havia unes eleccions, molt disputades i actives. Només votaven els homes lliures de major edat, ciutada de la ciutat. Per presentar-se cal ser ciutada de la ciutat, ser lliure, i no haver estat esclau. Tot aixó s’ordena segons la LEX IVLIA MVNICIPALIS, que estructura les ciutats. Cada ciutat té el seu ordo, que ve a ser a nivell local la imatge del Senat de Roma. Rep el nom de Curia, pel lloc on es reunia. El nombre de DECURIONES, nom que rebien els integrans, es situava entorn els 100 en ciutats grans, amb una minim de 30 (el que s’ha trobat documentat), que conformaven l’ALBVM, la llista de DECURIONES. L’accés a l’ordo es feia per dos camins: per l’exercici d’una magistratura (escullit pel poble), que entrava a formar part quan entrava a la magistratura. O també per la COPTATIO, per renta, a més de tenir una vida modelica, l’ordo captava gent per l’ordo, que havia de complir una sèrie de requisits. És un carrec vitalici, sempre que es compleixi els requisits com tenir unes rendes minimes, una vida acceptable... Cada 5 anys es feia el cens, que estava encarregat de revisar l’ALBVM, per eliminar els difunts, i controlar els DECURIONES no n’hi hagues que s’haguessin arruinat o no complert els requeriments. També es feia un control de la gent que hi havia en la ciutat. Hi havia una jerarquia interna, del més ric al més pobre. El primer era el PRINCEPS del ordo, era el primer en parlae, el primer en exposar, i el seu pes era molt important, i moltes vegades ja no se li discutien les decisions. Només els més rics i respectables d’una civitas podien entrar a formar part de l’ordo. En les ciutats més grans hi havia molts representants, a més les rendes havien de ser més. Els representants i la seva familia formaven de l’aristocracia de la civitas. A partir d’aquí es podia aspirar a altres ordos com l’equites o la senatorial, si es tenia ganes de fer carrera politica. L’ordo es reunia a la curia, al nucli de la ciutat, associat a la “bassilica”, i la seva gradnaria depenia del nombre de representans de la civitats. L’ordo governa i pren decisions a partir de decrets que eren llei. Eren publicats i arxivats en el TABULARUM, on s’arxivaven els decrets aprovats, per majoria simple, per l’ordo. A més era públic, tothom hi podia accedir.
Aquells que realment governen són dos escoles de magistrats, que estan per sota de l’ordo, i són escullits cada anys, segons esta documentat cap a l’estiu, per tots els ciutadans lliures de la ciutat. *AEDILS: és la magistratura més inferior que hi ha. Són dos. És un carrec d’aprenentatge, per tal de poder entrar en el món polític, un carrec limitat, però que sent un bon gestor podia destecar. S’encarregava del mercat, de l’aigua (de la seva arribada i sortida, dels aqueductes, condcutes, desiagues...), del cobrament de les rendes referents a la civitas, de les termes d’administració pública, preparació de les grans ceremonies religioses i espectacles. Aquest últim són enromament populars, i els AEDILS, les financien, les organitzenm les patrocinen... i són una bona plataforma per fer-se coneixer i estimar, perquè uns bos jocs podien assegurar vots. És la via directa per entrar a l’ordo. *IIVIRI: eren les magistratures superiors. En algunes ciutats ere IVVIRI, que n’hi havia quatre. No calia haver estat AEDIL abans, però el cursus sempre exigia un càrrec de preparació. Els antics IIVIR tenien dreta a jutjar (IURE DICUNDO), dicatven sentencia. Han de governar en concens, ja que es tenien dret a vet un sobre l’altre. Tenia cura de l’ANNONA, l’arribada d’aliments; accés a la caixa publica, controlat per l’ordo; controlar els aedils tinguin els magatzems plens, per si de cas es produis una mala collita; encarregats de l’ordre public i de les defenses de la ciutat. Eren els representants de la ciutat davant del governador o del emperador. Cada cinc s’escullia els IIVIRI QUINQUENALES, que a més de realitza les tasques pertinents, eren encarregats de fer el cens. Eren unes eleccions molt disputades i s’hi presentaven els personatges més respectables, ja que era molt improtant i tenia un gran poder, ja que tenia cura de netejar l’ordo, i la seva desició era irrebucable. Era un càrrec molt ambiciat. Hi ha altres ciutats que tenien altres magistratures com els QUESTORES, que en trobem a Empuries, i en aquest cas tenien que controlar l’encunyació de la moneda. Com a últim honor i com a cloenda d’una carrera hi havia el FLAMEN ROMA ET AUGUSTA, sacerdot de Roma i de l’emperador. Era el representant de la ciutat en les cerimonies del forum, que s’encarregava de presidir, amb els seus ajudants, els IIIIIIVIRIS, sis, que era l’ùnic càrrec on podien accedir els lliberts. Era el màxim que es podia aspirar, desprès es podia otorgar el FLAMEN PERPETUUS, un càrrec honorífic, sense responsebilitats.
Després si es volia anar més enllà calia ser molt ric, ja que la política de Roma era molt costosa. Primer calia ser FLAMEN PROVINCIALIS, i després s’escalaven llocs. Quan s’accedia a una magistratura calia pagar una SUMA HONORARIA, un import que anava a parar a la caixa pública, a més havia de complir les promeses fetes, per tornar a optar als carrecs, i la suma acostumava a ser important. Per tant la politica quedava en mans del rics, perque calien molts diners, ja que la ciutat aportava poques rendes, i a més de governar s’havia de finançar.
VII. Material i tècniques constructives 1. Materials de Construcció. OPERA. Opera és com es classifiquen aquest materials. El món antic s’usaven dos tipus de materials, que a vegades estaven lligats i combinats.
1). Terra. ** OPVS LATERICIVM (LATERES); TOVA o TOVOT: La tova o el tovot és una rajol d’argila, amb desengraixent que acostuma ser palla o branquillons que ajuden a donar elesticitat i evita que es trenqui. Es fa a partir d’una estructura de fusta, en alçada i amplada, es fa a terra, s’omple el motllo i després de li acaba de donar la forma. Després s’asseca al sol, però no directament, es poden ficar sota una estructura de canyes... ja que el sol directe les pots esquerdar. Vitrubi en el seu llibre explica com s’havia de fer una tova, i deia que s’havia de fer a la primavera, i deixar assecar unes setmanes. Segurament apareix a Mesopotamia, un lloc on no hi ha ni fusta ni pedra, i molta palla i argila. Ben protegit i conservat la tova pot tenir una llarga durada. Una construcció de tova té una sèrie d’avantatges, com assegura la calor durant l’hivern i el fred a l’estiu. A més facilita la construcció en alçada. Per unir les toves o s’humitegen una mica, o es fa amb morter fet de fang més humitejat. Per la seva conservació cal tenir-la allunyada de l’humitat i de les filtracions, per tan no pot estar en contacte directe amb el subsól no el sól. Per tant es construriex a sobre d’un sócol de pedra en sec. Per protegir-lo de les agressions de l’intemperie, s’arrebosa
amb calç, perquè no es mulli... i que s’ha d’anar restaurant al pas del temps per tal de que la tova no quedi desprotegida. A Occident, época romana es rar veure construcción amb tova. En època preromana, sobretot ibèrica, era molt usada i generalitzada. Els romans en faran ús com a farciment interior de muralles (Tarraco), perquè la tova és un element molt plàstic i amorteix els cops dels ariets. A Orient es construeix tot en tova, tota mena de construccions. **OPVS FORMACEVM: la paret de tapia. Tecnica força sofisticada, on s’sua argila i palla, barrejat, i que després es posa en un encofratge. Es fa a partir de moduls que es van unint. És una paret igual que la tova, que també cal aïllar i protegir, ja que la seva degradació, pot ser més nefasta que la tova, ja que és una gran paret, no una peça. La tapia és debil i fragil. En epoca romana s’ua a la peninsula, en la Galia, Italia, però no en trobem gaires de senceres. Permet fer construccions monumentals. **OPVS TESTACEVM: construcció feta de rajol. És una tecnica més sofisticada. Terra cuita en un forn, es fa el mateix modul que una tova i es cou. La seva invenció es situa a Mesopotamia, a finals del quart mileni. Tenia una sèrie d’avantatges constructius, però el seu cost de fabricació era elevat, ja que calia la cocció a altes temperatures i s’havia d’importar el combustible perquè en mancaba, fet que feia que s’use poc. S’usava de manera racionalitzada, per protegir construccions de tova: cantonades, socols... poguent fer construccions més grans. Els romans en faran un gran us, tant per consolidar construccions de tova o per fer construccions senceres. Té l’avantatge del modul, que pot ser de moltes formes i tamanys, i permet construir bassaments, capitells... aconseguint efectes impactants. S’introdueix el s.II ac, però s’usa extensament al s.I,II i III dc, que pot arribar a substituir la construcció de pedra, pel seu reduit cost, i és més comode. Es pot fer servir de cobriment d’edificis antics amb l’us de TESTA (rajol), les TEGULAE (teules planes) i les IMBRICES (teules rodones). les teules eren peces de 45x60 cm. Les teules de davant es sobrepossen a les de darrera, per evitar una linea de juntura, perque no entrès aigua. La ravava anava ajuntada a la ravava de l’altra teula, deixant una linea fractura, que eren tapades per les IMBRICES. Una bona teulada conserva millor una casa. Cal un aguantar –la.
mur potent per
La presencia de teula són indicis de romanitat o d’influència llatina. Al igual que la dolia gran. Són indicis de influencia estrangera. Les teules porten una marca, el SIGNUM, feta abans de la cuita, amb un segell de bronze i que acostuma a ser el món de la FIGLINA o del propietari de la factoria. Hi ha rajols de diverses mides, amb la mesura estandart del PEU (0,296 cm): rajols bipedals (2x2), mig peu (1,5x1,5)... Es feien en sèire, segons el que exigia el cometent. La costum de marcar els rajols són d’epoca alt imperial (s.I – II dc), i en les FIGLINES imperials, es posava la data consular, fet que ens ajuda a la datació, però aquesta costum es perd aquesta costum. **OPVS SPICATVM: és una altra varietat de construcció amb rajol, estan disposades en espiga. Quan es parla de paviment és el rajo que te forma romboidal, son peces molt profundes, que donen paviment d’un gran gruix, generalment s’usa en la construcció industrial, en habitacions que tenien que aguantar altes pressions com les provoca una premsa.
ANTEFIXES: elements que complementen la teula plana que decoran les imbriques que donen a la cornisa de les parts més vistoses de la casa. Podien representar una divinitat...
Totes aquestes peces s’elavoraven en una terrisaria que rebia el nom de FIGLINA. Era un centre de terrissa, que només poden dedicar-se a fer terrissa per les construccions imperials en cas de les imperials. Després hi havia les associades a un FUNDUS, que feien la producció necessaria per aquest. L’ideal era l’autorquia, el fer-se un tot el que necessita, no necessitar portar res de fora, era més barat. Un fundus tenia un conjunt de tellers per complir les seves necessitats. També hi tenien una figlina per fer anfores, rajols... per cobrir les seves necessitats, l’ùnic que calia era la materia primera. A més si tocava el mar, podia fer accedents, per vendre, i treure més beneficis. FIGLINA platja de Fenals: feia tan anfores com elements de construcció, per una sèrie de propietaris. En l’edifici hi ha la zona de treball, amb magatzems, tallers... els forns estaven situats a l’exetrior. Tenen una basa de decantació, on es preparava l’argila, per treure-li les impureses.
Una figlina estava format per una gran dependencia en forma de U o L, que feia la funció per les peces encara no cuites. Hi ha una gran nau, que seria la zona de treball amb els talllers. La producció era cuita dins d’un forn : FORNAX. Les mides i formes poden ser diferents. Sempre tenen les mateixes parts: *PRAEFORNIVM: on es crema el combustible, també rep el nom de boca de foc. Estava allunyada de la zona de cuita, ja que la terrissa no podia tenir contacte directa amb el foc, perquè sino s’esquerden. S’ha d’anar alimentant constantment i mantnir la temperatura. Era una tasca delicada. Està soterrat, i és on es treballa. Esta unit al forn, per un conducte per on passa l’aire. CAMBRA DE FOC: es troba situada amb la mateixa alçada del praefornium. Hi ha unes columnes, damunt del qual si disposava un engraellat, on es dipossen les peces, foradat d’argila endurida al foc, on s’hi disposen les peces. Aquest angraellat estava foradat d’una manera uniforme per deixar pasar l’aire calent i es distribuiexi de forma equitattiva, a vegades troben forats tapats perque després d’una cuita s’havien adonat que no servia. A més és la peça que es fa malbé, generalment s’ensorrava en una cuita, provocta pel desgats del foc. Després s’endarrocava el forn i es feia servir d’avocador i se’n construira una de nou en una altre lloc. LABORATORIVM: esta al damunt de l’angraellat. Era una volta amb una sèrie d’obertures per fer diversos tipus de cuita (oxidant...). La volta es fa i es desfa per poder omplir buidar el forn. Generalment és la part del forn que mai es troba. Generalment trobem l’angraellat. Les peces es situent de manera que estiguin separades i no s’enganxin i es distribueixi bé l’aire calent.
La tipologia de forns es fa a partir de la base, que es el que sempre es troba i es conserva. Els tipus 1 i 2 són els més estesso, tene forma circular amb una columna al mig... Després el que hi ha són variacions en l’amplada del praefronium i el laboratorium.alguns amb unes columnes centraks perforats que faciliten la circulació de l’aire calent. Sempre es cerca la seva millor distribució. El que ens dona informació sobre la producció és l’ebocador i tot el conjunt d’una factoria. Un forn no ens dona gaire infromació. Els rebutjos son destinats a reomplir forats d’antics forns.
2). Pedra Element bàsic e la tecnica constructiva en el món antic alla on abundava. És molt jusat, i a vegades es convina amb la tapia i el tuvot. Hi ha pocs edificis totalment de pedra. Moltes vegades ha usat com a placat exterior per tapar l’OPUS CAEMENTICIUM. Es fa servir tota mena de pedra, preferentment local. En epoca hel·lenistica a Orient i a Occident en època romana hi haura una gran mercat de pedra, sobretot pel seu us exteriro. Serà un dels productes objecte de comerç, juntament amb el metall, els aliments... No és estrany que en epoca imperials, les pedreres més productivezs i de qualitat siguin de propietat imperial, destinades a monuments. Per una bon comerç les grans pedreres estaven situades a prop del mar. Aquest mercat de pedra de qualitat estava centrat a Roma, sobretot en època de Claudi i de Traja. Arribaven al port de Roma, on s’emmagatzemaven en el magatzems imperials, i després es portaven Tiber amunt fins a Roma, on eren destinades a les obres de les ciutats, al mercat, i una part a obres en llocs allunyats. Generalment s’usa la pedra autoctona. A Roma la pedra era de poca qualitat i generalment era placada amb pedra de bona qualitat. A la zona del mar Egeu hi havia una gran quantitat de pedreres degut a la larga tradició d’explotació del marbre. Les padreres eren de domini imperial i al capdavant hi havia un llibert que només havia de passar competes amb el governador i l’emperador. A l’Egeu, la geologia del territori és propícia per crear pedres marmòries. A l’imperi romà el marbre tindria un prestigi exctraordinari i per aquest motiu els ss.II i I ac trobem els primers edificis romans de marbre, i fins i tot hi haurien grans embarcacions plenes de marbre. L’us del marbre serà per fer ostentació de prestigi, per engrandir la construcció. Un dles marbres més coeguts prové de l’Ática i en el món antic serà el pantèlic, que el trobem a poca distancia d’Atenes, d’un to blavos, usada en construccions com el Partenó. També trobem el himet, de to sofre, i del mont Himet, tocant el port del Pireu. Al mar de Marmara trobem l’illa del Proconès, que potser té el marbre més usat duarnt l’Alt Imperi. Facilita el baix costy per trabr-se en una illa. A Efes, per exemple, tota la ciutat era de marbre, perque el subsol és marmoric. També és interessant el marbre numídic. Es fa servir sobretot en epigrafia o en placat d’edificis, sobretot a Occident. A l’Orient no importa pedres.A l’Occident trobem les
pedreres pirinenques, on trobem el marbre aquità, de qualitat excel·lent; les pedres de Tarragona i Tortosa (aquestes molt presents a Roma pels colors rars i apreciats). Cal destacar sobretot el marbre de Luri, avuia en dia marbre de Carrara, el millor d’Occident. És blanc, i es descobreixen en época de Cesa dicatdor (més o menys 50 ac.). De la pedra en surten tot un seguit de paraments (OPERA). En pedra existeixen dos tipus de paraments: -
de bloc grans → carreus superiors de 50 cm de llargaria;
-
de parament petit→ la més utilitzada
-
de parament mixt→ simultaneament blocs petits i blocs grans.
a) De gran carreu. * OPUS POLIGONAL→ també se’n diu opus siliqueum (nom modern). El tipus que s’havia de utilitzar és l’opus poliginal de parmanet ciclopi, superiors al metre de llargada i alçada. Les característiques són l’ús de blocs grans, de forma exterior poligobal, de mides irregulars i que es disposen formant filades el més rectes possibles, i que s’usa sobretot en construccions importants, de tipus public, preferentment muralles, murs de contenció i més rararment bassament d’edificis públics, religiosso o fins i tot privats. Dins el parament poligonal, n’hi ha debona qualitat (amb encaixos perfectes) i d’altres poc acurats, (amb forats entre pedra i pedra omplerts amb pedruscall menor). Es fa servir en tot moment. Convé no extrerure conclussions cronologiques només per l’especte de l’edifici. Roma utilitzava mé d’obra indigena per bastir muralles, i axiò explica que tinguin un socul ciclopi i l’alçat quadrat, perque ho feien tal com estaven acostumats. El parament poligobal és utilitzat fins el 50ac. * OPUS QUADRATUM→ paraments amb blocs regualrs, uniformes, exteriorment quadrats o rectangualrs, amb filades perfectament rectes. Hi ha dos tipus de quadratum: -
ISODOM→ tots els blocs de la mateixa alçada iles més iguals possibles.
-
PSEUDOISODOM→ diferencia d’alçada entre les filades. És el que sovinteja més.
El qudratum és el parament romà per excel·lencia. És molt antric. Es fa servir per tota mena de construccions, però rararment es fa servir per obres privades.
A partirdel s.III ac en el món italic apareix l’encoixiant dels blocs, que és un empoliment dels blocs, de les bores dels carreus, per facilitar-ne l’encaix i alhora estalviant-se de regualritzar totalment la cara externa. L’exit de l’encoixinat, era perque eñs murs construits amb aquest sistema aguantava més l’atac de l’ariet i els impactes de les catapultes inventades al s.IV ac que llençaven blocs de pedra a gran potencia. Més endavant s’incorpora com element decoratiu, exlcuisu en L’OPUS QUADRATUM, en epoca alt imperial. Amb una pefetce regularitat i amb un perfecte joc d’ombres i profunditat, sobretot a partir del s.I dc.
* OPUS AFRICANUM→ parament atipic perque fa servir indistintivament blocs grans i blocs petits. És un parament mixt, i espectacular. Usat en el Nord d’Africa de parla llatina, a l’arrea occidental, que era una area molt romanitzada. El nom pels antics significava construcció d’origen nord-africa, d’rigen punic, Argelia Oriental. Seria la continuitat d’una tradició antiga cartaginesa que s’hauria expandit a Sicilia, a la costa tirrenica d’Italia, i menys en la Peninsula Iberica. Però actualment es posa en dubte la teoria dels antics, perque les restes més antigues es troben en la Campania, a nivells més antics de Pompeia, o a Sicilia en nivells grecs. El que es creu es que tindria un origen centre-mediterrani que aviat seria conegut pels grecs... extenen-se per una area ben comunicada que hauria ajudat a la seva popularització, en el s.IIIac. Hi ha dues formes de construcció que cohexisteixen: •
Tècnica de la finestra→ construeix una base de grans blocs, segons l’amplada que es vulgui, i no de gaire altura, col·locada en sec, i que deixa uns espais interns que son reomplerts per blocs de pedruscall que pot ser regulars o irregulars. És la tècnica menys usada i la podem trobar entre el s.IV ac i el VI dc.
•
Clàssic→ consisteixe en una serie d’espinees dorsals verticals, a una distancia preestablertes, fins a unes cantonades de grans blocs. Les columnes es fan amb la combinacio succesiva d’un bloc vertical per una de horitzontal. Al costat i a una distancia determiada, es repeteix el model. L’espai intermig es reomple amb blocs petits. Son construccions de pedra, sobretot en zones on abunden. Generalment era un parament que anava arrabossat.
Una variant més sofisticada és una tecnica mixta entre d’Opus Africanum i Opus Raticulatum (que seria el parament que omple els buits), molt tipica a Italia en el s.I ac i el I i II dc.
* OPUS INCERTUM→ consisteix en l’us de pedres i mides diferents, amb les cares exteriors polides. Unides en sec però a partir del s.II ac s’uneixen els blocs amb morter. Apareix al s.III ac, que tindra molta expansió i s’usara molt, generalment per la construcció de soculs. S’usa per a la construcció de murs solids, de 60cm (dos peus), un mur resistent i que permet aguantar diversoso pisos. També en trobem de 45 cm, més estrets. Generalment esta fet de dues cartes, col·locant blocs regulars i irregulars, i les propires pedres externes i internes serveixen també de contenidor de la part interna del
mur omplerta amb pedruscall i terra. Pot se pedra seca però és molt fragil, o amb ciment.
Serveix per muralles solides, és més ràpid de fer que el Opus Quadratum, però no és gaire estetic, però solid.
* OPUS VITTATUM→ parmanet regular, de bloc petit, que vindria a ser una versio reduida de l’Opus Quadratum. VITTAUM significa faixa. Es fa en pedra i els blocs han de ser igual, o semblants, petits i han de ser rectangulars, llargs i estrets. Usta a Italia, Galia, limes, en epoca augustal fins a epoca tardoclassica. A vegades hi ha alternança amb el testaceum, rajol i pedra.
* OPUS CERTUM→ és una variant definidia per Lamboglia, en que els blocs son més regulars i menys llargs. És propi de l’epoca augustal i pots augustal, en la zona del Llenguadoc i costa catalana
* OPUS PSEUDORETICULATUM I OPUS RETICULATUM→ al s.II ac a la Campania, es te lloc el descobriment de l’anomenta Opus Pseudoreticulatum, que te el seu origen el Opus Incertum, no deixa de ser una variant, i acaba donant pas a l’Opus Reticulatum, que serà més regualr. Neix per l’us de pedra volcanica de la Campania, precedent del Vesubi. Pedra petita, de poc pes, porosa que es disposava conformant una mena de raticula regular, agafant una forma vagament romboidal, amb tendencia a una certa regualritat. És la cara externa d’in mur, interiorment omplert de formigo. Aquesta tecnica s’usa en la zona costanera de la Campania, al 125 ac. El 100 ac evoluciona a Reticulatum, més treballat, més regular. Serveix com element adicional al testaceum. És un mur de morter, on els blocs, en forma romboidal, es col·loquen cap enfora, donant forma de xarxa. Són petites piramides de base romboidal o quadrada que son o bés de calaria o d’argila, fetes en forns, que era una manera més rapida d’aconseguir-ne.
Es disposava la punta de la piramide cap endins i s’omplia amb ciment. Era rapid de construir. Es troba generalment a Italia. Però presenta un problema, havien de ser construccions autofixades de murs rodons, mab blocs que s’autoconsoliden, sino necessiten un recolzament per cloure la reticula de manera diferent. El seu gran exit sera la seva rapidesa d’aprenenttage i de construcció. Fora de la Italia tirrenica era molt estrany.
* OPUS SPICATUM→ consiosteix en blocs de pedra més o menys tellats col·locats en forma d’espiga, creant un parament que s’associa molt en l’epoca carolingia medeival, però que és més antiga. Es detecta i localitza al nord, al limes, al voltant del Rihn, des del s.IV ac. A les latituds més merdidionals arriba més tard. * OPUS CAEMENTICIUM→ és la gran aportació del món romà. S’assenyala que en el món hel·lenistic, a Orient, s‘usa una mena de formigó en construccions puntuals. Ja era conegut abans però no gaire usats. Es reinventada a finals del s.III ac, a la Campania, on es troben les restes més antigues, usat de manera puntuals, en una época de provatura, que dura uns 100 anys, i que després tindrà una gran expansió i us. Els arquitectes comencen a solucionar problemes que amb altres tecniques constructives era impensables de resoldre. És una barreja de morter de calç, pedruscall i d’altres materials. S’ha de treballar amb un encofrat, on ha de freguar, i que després es retira. Contra més es deixi freguar més solid serà. És un element molt solid. La seva flexivilitat fara possible construccion complicades, impensables amb altres tecniques (cupules...). Però l’aspecte no és gaire estètic. És molt barat i ràpid, possible de fer en qualsevol lloc. Cal fer alguna cosa perque tapi la seva lletjor, que s’adapti a la construcció, per aquest motiu trobem juntament amb d’altres tecniques om el plcat... que alhora serveixen d’encofratge. Trobem dos tipus: -
Pedruscall gors,
-
Pedruscall petit.
* OPUS CRATICIUM→ parament mixt entre pedra i fusta, de la qual no queden gaires reste, però que era molt usat, sobretot en els nord d’Europa. Es fan finestres i s’omplen de pedruscall, igual que l’Opus Africanum. Paviments i recobriments * OPUS SIGNINUM→ és un paviment de morter de calç on s’hi barregen picadis de cermaica, fragments de ceramica rebutjada. Es crea una pasta de color que va del taronja al vermell, segons la terrisa cuita usada. S’utilitza en el món mediterrani per impermiavilitzar llocs com cisternes, o recubrir espais on l’aigua és habitual com les termes. La seva preparació consistia en primer fer una base de pedres, codols... no gaires grans a l’extesa de tota l’habitació i després se l’hi abocava la pastarada, que penetra entre els codols formant-se una unitat. La capa de pedra rep el nom de RUDUS. Era usat per habitacions de treballs, amb premses....; per pavimentar habitacions relacionades amb l’aigua. També per recubrir cisternes i diposit, perque s’aplica amb facilitat.
*FUSTA→ El trobem més localitzat al nord. Es documenta a Londinium una clavaguera del s.III dc que utilitza fusta. Una fusta que també es documenta per paviments. És una troballa totalment normal a GB i totalment rara i extraordinaira per nosaltres. Una paret normalment és arrebosada per una arrebosat de calç. Però aquesta és la forma més fàcil i vulgar. La forma més apreciada en el món antic era el recobriment amb CRUSTAE de qualitat, que moltes vegades no eren més que restes de materials sobrants. *OPUS SECTILE→ recobriment amb trossos de pedra de qualitat, que cal agrupar inetnant fer uns colors i tonalitats que donguin un clar misatge sobre la capacitat econòmica i cultural del propietari de la casa. Trobem força exemples d’edificis de tres pisos fins i tot a Ostia, i trobem als palaus juxtaposats grans soculs i parets que ens donen jaciments excepcionals de sectile. El recobriment ideal a una paret és el pintat. La copa de calç que toca la paret és sempre més grollera, ja que s’adhereix molt bé a la paret, per assegurar una major
estabilitat a les altres. Hi hauran unes tres o quatre capes, sempre de més gruixuda a més prima. *OPUS SEGMENTUM→ paviement que es perfora quan cal per construïr alguna altra cosa.
VIII. Principis generals d’urbanisme. La fundació d’una ciutat. És acceptat per tothom que urbanisme romà és igual a urbanisme regular, fet provat i documentat. Però el que és més difícil d’acceptar és que l’urbanisme romà i l’urbanisme regular pressuposi la construcció d’una ciutat ortogonal i de planta quadrada i rectangular. Això és majoritari, però no únic. En els anys 60’ tothom acceptava majoritàriament que els grecs haurien inventat l’urbanisme regular, inventat per Hipodam el s.V ac. Era natural de Milet, però va haver de fugir i bàsicament va viure a la gran Atenes de Pèricles, col·laborant amb ell. D’Hipodam en parla Aristotil, gran filòsof grec del s.IV ac, que va ser mestre i mentor de Alexandre Magne. Ens parla d’Hipodam al menys dos cops en la seva “Política”: diu que va inventar i dissenyar el traçat de la ciutat del Pireu, i ens recorda que era pintoresc i original, per la seva llarga cabellera i luxosos vestits (perquè era la manera de vestir dels jònics, i llargs cabells). També diu que va ser el primer dividir la ciutat, i preocupat per aconseguir una constitució perfecta. En parla també és el gran Aristofanes, autor de comèdies sagnants. Ens recorda que Hipodam vivia al Pireu, en una casa que li havien regalat la gent del Pireu, de contents que havien quedat del disseny de la ciutat. Aquest fet és extraordinari, perquè estava situada a una plaça probablement l’àgora, i perquè els
METEKOI
(estrangers) no poden
tenir propietat privada a Atenes. Demostenes i Xenofon també en fan referència, remarcant que era pintoresc i motiu de burla, i que tenia una casa en el Pireu. El Pireu era una ciutat hipodàmica, reconstruïda el 479 ac, una ciutat regular on s’espera que els ciutadans puguin fer el govern de la ciutat en comoditat i amplitud. La pròpia ciutat de Milet va ser reconstruïda el 474 ac. No queda clar que Hipodam hi tingues res a veure, encara que podria ser.
S’accepta a l’època que l’home és un animal polític que ha de participar en el govern. Per això s’ha de buscar un marc ideal i Milet i el Pireu ho eren, i serien exemple per altres. Milet→ Està dividida en tres grans àrees, com es suposa que es dividia una ciutat hipodàmica. Sector Privat: illes de cases idèntiques, on cadascun es construeix la seva casa. Sector Productiu: tallers, terrissaires, botigues, drassanes.... A Milet es situaven a tocar els ports de la ciutat. Sector cívico-religiós: El més important, perquè lliga l’element polític i el religiós. També reuneix la educació, amb el gimnàs, on aprenen a ser ciutadans. Aquest espai (àgora) esta disposat a la part central, i el gimnàs a una part marginal. Tots els carrers són regulars, excepte l’àgora. Les portes i les muralles estan condicionades per l’orografia del lloc, per tant el permetre s’adapta. Aquests disseny tindrà una vida molt curta, fins desprès de l’expansió de Filip II de Macedònia, quan la ciutat hipodàmica desapareix com a tal, ja que les ciutats democràtiques deixen d’existir i governa una minoria, i per tant ara només hi haurà uns quatre carrers principals. Per tant, Hipodam no és el creador de la ciutat regular, sinó que és un filòsof del seu temps, més preocupat per la constitució ideal que per la ciutat perfecta. En aquesta època els filòsofs estaven preocupats per la creació d’una ciutat adaptada a la democràcia. La ciutat hipodàmica és típica del s.Vac fins al domini de Filip II de Macedònia. A partir de llavors era urbanisme regular i res més. Fins als anys 60’ es creia que la ciutat regular era d’origen clàssic, creat per Hipodam, i que s’hauria expandit, influenciant a diferents zones, fins que els romans l’adapten. Entorn l’any 1940 s’inicien les excavacions a Marzabotto, a la vall del Po, que pels romans era la Gal·lia Cisalpina. Era un assentament al costat del riu i d’un camí. Després de la II GM es continuen les excavacions, mostrant un descobriment que durant els anys 50’ i 60’ serà un UNICUM, un element únic i inexplicable. Emplaçat a la vora del riu Po, que amb la seva evolució acaba envaint el jaciment. El punt més elevat excavat es situa l’ARX (com l’acròpolis, però només tenia la funció religiós i cívic),. En aquest punt s’ha trobat uns temples religiosos, de tipus etrusc i una troballa sorprenent: un
MUNDUS,
un pou de planta circular, diàmetre notable, clos amb
una gran llosa. Aquest pou era una porta simbòlica que comunicava amb el món dels
morts (el MANES), el regne d’Hades o Plutó. Els antics construïen un mundus per signat un pacte amb el deu dels morts. La fundació d’una ciutat era un acte religiós, el fet més important que pot fer un home. Per fundar una ciutat calia tenir l’aprovació dels déus. Calia fer una bona tria per tal que aquella ciutat prosperes, per aquest motiu es pactava amb els déus de l’Olimp, i amb els déus dels morts. Amb aquests últims el pacte es feia mitjançant el MUNDUS, on s’hi dipositaven uns sacrificis. El MUNDUS romania tancat però s’obria tres dies marcats a l’any, per tal que la gent de l’Hades pogués tornar a veure els seus. Eren considerats uns dies nefastos, en els qual no es podia fer res, sinó eren un desastre. Després d’uns sacrificis es tronava a tancar. Aquest era el pacte. El descobriment d’aquest MUNDUS feia realitat una idea que s’havia cregut que era un mite. La resta d’excavacions fora de l’ARX va posar al descobert una ciutat perfectament ortogonal, orientada. Que dataria del 500 ac i que hauria estat destruïda i abandonada entre el 400 i el 390ac. El que va quedar clar era que era una ciutat etrusca pel material ceràmic i epigràfic trobat. Posa de manifest que el s.Vac els etruscs s’expandeixen per la vall del Po, zona poc poblada, on crearien una sèrie de ciutats i l’explotarien regularment. A més hi ha una actuació sobre els aiguamolls. El que és sorprenent és la regularitat. Tenia una carrer principal, que anava de nord a sud, “CARDO MAXIMOS”, ample amb voreres, clavegueram, que dividia la ciutat en dos. Paral·lelament hi havia diversos carrers en les dues meitats de la ciutat que eren més estrets “CARDO MINORES”. Es varen trobar tres
DECOMANI,
est – oest, que tallaven en angle recta el cardo, en
una distancia predeterminada. Tenien la mateixa amplada entre ells i que el Cardo Maximos. El resultat era una ciutat regular, orientada, amb unes cases), molt allargassades, limitades per 4 carrers. Dins els
INSULAE
INSULAE
(illes de
trobarem cases
igual dimensions, però a dins cadascun construïa el que volia. El sorprenen era la ciutat de nova planta, en una zona d’expansió etrusca, datada al 500 ac, de planta regular. Hipodam encara no havia nascut, o era una nadó. Això enfonsava la teoria clàssica. Les excavacions posteriors d’Spina, datada 500ac, és també una ciutat regular, en la desembocadura del Po. Capua també es de fundació etrusca i es regular.
Les excavacions a Itàlia del assentaments grecs, han posat al descobert ciutats ortogonal datades del s.VIII ac, 750 ac. Això trenca la idea de que Hipodam era el fundador del urbanisme regular. Hipodam era un filòsof, que regular la ciutat en el món democràtic. La ciutat hipodàmica només existeix en el s.Vac. a fins a Filip II, en unes circumstancies determinades, la presencia de democràcia. En la ciutat hipodàmica no hi ha carrers principals i els espais estaven distribuïts segons les seves funcions. A Marzabotto, hi ha quatre carrers principals, i no hi ha una àrea política ni comercial definida. L’urbanisme regular no era una cosa nova. Ja la trobem al Pròxim Orient amb l’aparició de les ciutats. N’hi ha que daten del tercer mil·leni. És l’urbanisme més fàcil, només cal un estri que doni angles rectes, a partir dels quals només cal fer paral·leles. L’urbanisme de l’
APOIKIA
grega és regular perquè el seu objectiu era la de
sobreviure i establir-se fàcilment. Aquest sistema ajudava a que tothom tingues les parcel·les de la mateixa mida. Però com no eren de les mateixa qualitat es sortejaven. Només l’OIKISTES, que era el guia de l’expedició, per la seva tasca, podia escollir. La gent que hi participava era gent que deixava de ser ciutadà d’una ciutat de Grècia, per ser ciutadà d’una ciutat que encara s’havia de fundar, però passava de no ser propietari a ser propietari, a vegades més rics que els de Grècia. Els etruscs, tenien ciutats irregulars, perquè eren d’origen molt antic, i per aquest motiu no els calia el sistema regular. La necessitat de fer-lo servir serà quan s’expandeixi i creïn ciutats noves. Els etruscos mantenien constants i intensos contactes amb les colònies gregues, dels quals rebien molts coneixements i productes molt precisats per ells. Serà un dels pobles més hel·lenitzats. Amb aquests contactes tindran coneixement amb l’urbanisme de l’Apoikia. S’orienten Nord-Sud, perquè tenen un gran valor religiós. S’adapta a la seva manera. Te una distribució quasi simètrica... aquest serà l’antecedent i l’origen del model urbanístic romà. Roma serà una creació etrusca, i es convertirà en ciutat en època etrusca. Roma es veurà molt influenciada per etruria, agafarà el model urbanístic etrusc, adaptant-lo a la seva cultura... La primera fundació romana serà la d’Ostia, que segons documents hauria estat fundada al s.VI ac, però la que tenim documentada es de la segona meitat del s.IV ac. Aquest és regular amb dos carrers principals, més amples, envoltada de muralles, amb
quatre portes als eixos dels dos carrers. Després tenim una sèrie de carrers paral·lels , creant quadricula. A partir de llavors no deixaria de fundar ciutats, el 390ac es destruïda pels gals. Després de refer-se s’expandirà per la Itàlia apenina, on crea ciutats. Ciutats que tindran la funció de donar terres els que no en tenen. Aquest fet a més serà favorable, perquè aquests nous propietaris passaran a entrar en l’exercit. Només els propietaris podien entrar en l’exercit perquè eren els que tenien suficients recursos per poder-se pagar l’equipament militar, així l’exercit romà s’engrandirà i serà més poderós. Les ciutats que fundarà entre el 380 ac i el s.I ac. seran exemples clars d’urbanisme romà. Una d’aquestes ciutats és
COSA,
fundada el 273 ac, com a colònia llatina, ius
latii. Al costat del mar i de la futura via Aurelia, així era un enclau destacat. Es trien llocs dominant, de fàcil defensa, és una tria que es regeix per una intenció dominant, militar. Es fundada en territori etrusc acabat de conquerir, i per tant tenia funció de fortalesa, per defensar-se d’alguna revolta dels habitants, a més de centre d’explotació. Les ciutats fundades en aquesta època en un primer moment tenen funció de fortalesa, però en èpoques de pau seran més funcions cíviques i d’explotació. Cosa ofereix un perímetre irregular, en funció de l’orografia, ens dona una muralla irregular. Però l’interior és absolutament regular. La zona dominant esdevé l’Arx, el nucli sagrat, on trobem el temple capitulí, unit pel carrer principal amb el FORUM. La fundació de ciutats tenia diferents finalitats: 1. enclau per vigilar el territori ocupa 2. donar ocupació a la gent pobre Era una eina social i política. En un principi son ciutats dominants que serveixen per vigilar un territori.
1. Fundació d’una ciutat. La fundació d’una ciutat es fa a partir de la
GROMA,
una eina senzilla per tirar
perpendiculars, que permeten crear ciutats ortogonals. Quan es funda una ciutat es quadricula la ciutat i el territori. La groma es una llança de ferro, que acaba amb una punta per clavar-se al terra, de 1,30-1,40m. A sobre té una braç mòbil, de bronze o ferro, al final del qual hi ha una creu també mòbil, amb braços perpendiculars, al final de les quals hi ha anelles d’on hi pengen quatre plomades. Les més sofisticades tenien visors.
Quan es clava la groma, les plomades ens marquen unes lineas rectes i unes de perpendiculars, que després es marcaran amb cordills. També serveix per traçar camins, però l’ús principal era per dibuixar el sòl de la ciutat o parcel·lar el territori. Serveix per marcar les muralles i repartir les parcel·les, deixant de banda les zones més abruptes, que generalment es relaciona amb el saltus. Aquesta eina és usada per crear ciutats ortogonals de nova planta. L’eix principal, nord-sud s’anomena CARDUS (-INI), tant en la ciutat com el territori. el principal s’anomena KARDO MAXIMUS, i els paral·lels KARDINES MINORES. els eixos perpendiculars s’anomenen
DECUMANUS MAXIMUS,
i les paral·leles
DECUMANI
MINORES.
Les ciutats en que el PER STRIGAS.
KARDO MAXIMUS
s’orientava nord sud, rebran el nom
KARDO
en aquells que est-oest rep el nom de DECUMANUS PER SCAMMA i les que
son perfectament quadriculades: PER CENTURIATIONES L’ orientació dependrà del dia de l’any en que es funda, ja que sempre està en funció de la sortida del sol ja que durant l’any es desplaça. La fundació és un dels fets més importants que pot fer l’home. Aquest fet és recordat sempre pel fundadors, ja que aproxima a l’home a déu. Contra més famós fos un fundador més orgullosa es podia sentir una ciutat. A l’època tradorepublicana i a principi de l’Imperium, s’expandeix un estil literari: ELOGIUM.
Escrit sobre bronze o marbre, que en poques ratlles es resumia la vida d’un
personatge important. El fet més important era la creació d’una ciutat, element que sortia sempre reflexat en els elogiums dels fundadors. La ciutat també era un fet religiós, cal el permís dels déus, com era costum en totes les accions. Quan es funda una ciutat hi ha moltes condicions que porten a fer aquest fet. També on es funda, cal tenir en compte elements com l’aigua, un entorn conreable, estar allunyada de zones poc sanes o sinó sanejar-les, tècnica molt dominada pels romans... Després d’haver triat el lloc, s’inicia el procés de fundació:
INAIGURATIO
a través
del qual els humans demanan als déus que la ciutat a fundar sigui prospera. L’AUGURATIO
és el procés en el qual els sacerdots i el magistrat dels sacerdots, que
acostuma a ser el fundador, demanen premis als déus per fundar la ciutat. Es situen al centre de la ciutat abans de la sortida del sol, ja predeterminat, on hi marquen amb el LITUS
(basto en forma de “?”), un
TEMPLUM,
un espai quadrangular o rectangular,
orientable, que esdevé una porta simbòlica entre el món dels vius i dels morts. Serà el lloc on els sacerdots cívics podran consultar els auguris divins. La cerimònia servirà per
saber si els auguris son bons, els déus ho accepten. En cas de ser negatius, es tornera a repetir fins que siguin favorables. Després es podia continuar. El segon pas és la
ORIENTATIO,
en el qual es clava la groma i s’orienta cap a la
sortida del sol. Sota la direcció del sacerdot magistrat feia que la groma fixes els eixos cap al sol naixent. Es marcaven els eixos principals donant-li la llargada i amplada que es volia. A continuació la INAUGURATIO, en el qual els sacerdots es traslladaven a la perifèria de la ciutat i marcaven el
SULCUS PRIMIGENIUS,
un solc que serviria per definir el
pomerium i el TERRITORIUM. Es traçava llaurant, on es lligava una bou a la dreta i una vaca a l’esquerra del jou, i el fundador marcava el solc, que havia de ser rectilini o tenir el perímetre de la ciutat. El solc marcava el fosat,
VALLUM,
i la terra que quedava al
costat marcava el MURUS. La simbologia de la vaca i el bou, segons
VARRO,
era d’origen etrusc, i els romans
l’haurien adaptat. EL bou aniria a fora perquè era el lloc de treball dels homes, l’Àger, i la vaca a l’interior perquè era l’espai de les dones, que havien de cuidar-se de la casa, dels fills... Les portes de la muralla es marcaven aixecant l’arada, i després es continuava. PORTARE. Tothom havia de sortir i entrar per aquests espais, travessar el sulcus era un sacrilegi, i podia suposar la desgracia de la ciutat. La LIMITATIO era el procés d’ordenació de la ciutat, marcant els carrers, les illes de cases... Es deixava a terra dibuixada la ciutat. La CONSECRATIO era la consagració de la ciutat a les divinitats oferint sacrificis en el MUNDUS, pou que simbolitzava la porta entre homes i morts, que només s’obria en tres dates, les quals eren considerades com a dies nefastos, ja que els difunts es passejaven per la ciutat. Eren els dies 24,08; el 5,10; el 8,11. El primer que es fa després d’aquest procés és repartir les parcel·les que ocuparan els habitants. Cadascú es construiria la casa.