“La pervivencia templaría en Menorca, tras la supresión de la orden: La escultura templaria “Bafomética” de la isla de Menorca: Ciudadela, Mercadal y Alayor” Lola Carbonell Beviá
“(…) Porque no hay nada oculto que no haya de ser manifestado; ni escondido, que no haya de salir a la luz (…)”. (Marcos 4, 22).
1. La política administrativa templaria en Ciudadela: la ciudad del “Conocimiento de Dios”. Ciudadela, la antigua Medina Minurka musulmana, fue modificando su configuración como ciudad, a raíz de la conquista cristiano-templaria por parte del rey de Aragón y Conde de Barcelona, Jaime I “El Conquistador”, quién apoyándose en diversas órdenes militares, no sólo modificó el aspecto urbanístico de la villa, sino su concepto teosófico (1): “(…) Templarios, Hospitalarios, Antonianos y Sanjorgianos dieron su apoyo al rey Jaime I, y por tanto participaron directamente en la transformación de la primitiva mezquita de Medina Minurka, aplicando sus ideas teosóficas y simbólicas en la emblemática de la iglesia de Santa María, de Ciudadela. Posteriormente, continuaron sus aportaciones en la construcción del templo, durante los reinados de Alfonso III y Jaime II. Los conocimientos esotéricos estudiados por dichas Órdenes Militares se pusieron de manifiesto en la Arquitectura y Escultura de la iglesia de Santa María, de Ciudadela, desarrollando una narrativa conceptual simbólica a través de la escultura exterior del templo, en la que aparecen manifiestamente elementos del bestiario y volucrario medieval, en las gárgolas, tales como el lobo, búho, carnero, esfinge masculina, esfinge femenina y cordero para la fachada meridional. La lechuza, el dragón y el pez, en la fachada oriental. Y el licornio y quebrantahuesos en la fachada septentrional. Todo un relato teosófico basado en la trasmisión esotérica, bajo un “corpus hermético” fundamentado en el misterio del conocimiento de Dios, y de una realidad existente después de la muerte, muy diferente al concepto religioso que nos ha sido legado, deformado por el paso de los 1
siglos. Junto a la teosofía hermética esculpida en el exterior de la iglesia de Santa María, de Ciudadela, las Órdenes Militares –Templarios, Hospitalarios, Antonianos y Sanjorgistas-, plasmaron a través de otro bestiario, -en este caso registrado en el friso corrido formado por el abocinamiento de las arquivoltas ubicadas en las jambas de la “Puerta de la Luz”-, aplicando en él, la emblemática de dragones, caradrios, grifos dragonados y leones-. La emblemática del friso corrido de las arquivoltas de la “Puerta de la Luz”, confirma la participación de dichas Órdenes Militares en la construcción de la iglesia, en el periodo histórico en el que detentaron su supremacía en la isla de Menorca. Por todo ello, las esculturas externas de la iglesia de Santa María, de Ciudadela gozan de un enorme valor artístico y religioso-conceptual, permitiendo conocer todo tipo de datos acerca del periodo medieval en que fue alzada (…)”. .1.
Jaime II de Mallorca continuador de los linajes que apoyaron a su padre Jaime I (1276-1285).
Entre la muerte de Jaime I en 1276, y el inicio del reinado del Alfonso III “El Franco”, tuvo lugar el primer reinado de Jaime II de Mallorca, el cual fue continuador de los linajes que apoyaron a su padre en la conquista de los reinos de Mallorca, Valencia, Cataluña y Aragón, tales como (2): “(…) Raymundus de Rivosicco, Bernardus de Busqueto, Berengarius Tolosani, Guillelmus de Montanyana, presbiter, Bernardus de Çaberola et Petrus Martini de Orto. Sig [signe notarial] num Berengarii de Ripullo, publici notarii Valencie (…)”. (3): “(…) 1278, abril, 20. València El bisbe de València, Jaspert de Botonac, i Martí Roís, fill i hereu d’Artal de Huerto, senyors respectius de Xulella i Xestalgar, trien l’arbitratge de Blasco Maça de Bergua, Hug de Romaní i Bernat de Busquet, perquè delimitin la frontera comuna d’ambdues senyories. (…) Sig+num Iazperti, divina miseracione episcopi Valentini. Sig+num Martini Roiç, iurantis predictorum qui hec firmamus, concedimus et laudamus. Testes huius rei sunt: Raymundus de Belestar, decanus Valentinus, et Iacobus de Albalato, sacrista eiusdem, et Guillelmus de Moleto, rector ecclessie Gandie. Sig[signe notarial]num Guillelmi de Verunco, notari publici Valencie, qui hec scribi fecit (...)”. (4): “(...) 1284, desembre, 27. Alcocer Carta de poblament de Xestalgar manada fer per Sança Roís de Varea, vídua d’Artal de Huerto i senyora del lloc, al seu capellà, Guillem de Montanyana, amb la demanda que la ratifiqui el seu fill Martí Roís. (…) e mando a don Guillem de Montanyana, capellán mío, que scriva todas las cosas que l·aljama de Chestalgar deven fer al senyor e han usado de fer e que las especifique totas cadaunas por sí aquesta. (…) E yo, dona Sanxa Roíç de Varenya 61 avantdita, todas stas cosas dessusso ditas e scritas firmo e atorgo pregando a Martín Roiç, fillo 2
mío e de·n 62 Artal d·Vuerto,63 que sto firme e atorgue e que meta lo senyal e so siello; e mando a don Guillem, capellán mío, (…) Testimonios son de sto: don Arnau Mayal, alcayde de Carlet, e don Domingo Ferrero, alcayde de Xestalgar, e Iucef Albenaxar, alamín d·Alcuçer e Montcacet Abenalí la qual cosa fon feta en Alcucer, 66 día de Sent Iohan Evangelista en el mes de decembre en l·anno de nostre senyor de mil e CC LXXX e quatro. E yo, don Guillem de Montanyana, por mandament de dona Sanxa Roiç avant dita, esto escriví e la siellé con el siello d·ella acostumnada en presencia de los anteditos testimonios con la esmenda que es en la XXª octava línea «del mancuç de la venda del bestiar grosso e menudo» (…)”. .2.
Alfonso III, “El Franco”, sucesor de la herencia templaria de su abuelo paterno Jaime I “El Conquistador” (1285-1291).
Durante el periodo comprendido entre 1285 y 1291, el joven monarca Alfonso III “El Franco”, también conocido como “El Liberal”, realizó una política continuista, en cuanto a la utilización de sus “hombres de confianza”, para la ocupación de puestos institucionales en el gobierno balear (5): “(…) El monarca aragonés Jaime I, implantó su Administración en Menorca, y no descuidó el gobierno de la isla, -perteneciente al Reino de Mallorca-, dejándola en manos de unos cuantos representantes que tan sólo recogieron los tributos exigidos a través de los diferentes tratados de Capdepera que tuvieron lugar entre los años 1231 y 1285. Los mismos hombres que lucharon en el ejército de Jaime I, no fueron recompensados inmediatamente, sino a lo largo de los años, conforme fue avanzando la conquista de las tierras que formaron parte de la emergente Corona de Aragón. Jaime I, cumplió su palabra, y realizó donaciones a sus hombres, desde el representante del oficio más miserable, hasta el más noble caballero. Todos, absolutamente todos, tuvieron su recompensa de manos del rey Templario, Jaime I. Durante el periodo de 1231 a 1287, la isla de Menorca tuvo una completa organización administrativa, de la que formaron parte los hombres del ejército de Jaime I. Cuando tuvo lugar la segunda conquista de Menorca, por el rey Alfonso III, tantas veces alabada y glorificada por los cronistas clásicos, el monarca aragonés Alfonso III, contó con los mismos hombres del ejército de Jaime I, -que habían luchado junto a dicho monarca-, para formar su ejército. Los linajes que apoyaron al rey Alfonso III, fueron los mismos, -en su gran mayoría-, que los del rey Jaime I. Algunos mantuvieron el nombre y apellido, por lo que bien pudieron ser los mismos individuos, o sus hijos. En otros casos, fueron los descendientes de los primeros militares del ejército de Jaime I, los que aparecen representados en “El Llibre del Repartiment, de Valencia”, puesto que coinciden los apellidos, pero no ya, los nombres (…)”.
3
Aunque exteriormente, Alfonso III, no manifestara su tendencia religiosa templaria, sí que lo ejecutó mediante la utilización de linajes directa o indirectamente templarios, que apoyaron a su abuelo Jaime I en la conquista de Menorca. “El Liberal” se rodeó de personajes como: Martí Rois de Foces, Señor de Xestalgar, Jaspert de Botonac, obispo de Valencia, Martín Roderic de Foces, señor de Xestalgar, Bernardo de Vilamarino, archidiácono de Valencia, Jaime de Albalat, sacristán de Valencia, Blasco Eximén de Arenós, canónigo de Valencia, (6), Arnau Burgués, que fue baile de Mallorca en 1285 (7), Jaime de Sant Martí (8), Pere de Lliviá, que tuvo representación política en Menorca, como lugarteniente del baile de Mallorca (9), Jaime de Torrella (10), A., de Bastida (11), Arnau de Berga (12), Arnau de Santacilia (13), G., de Belloch (14), Pere de Prat (15), y Pere de Clarà (16), Hugo Mataplana, obispo de Zaragoza, Ramón de Anglesola, Berenguer de Puchvert, Guillén Durfort y Bernardo Guillén de Pinels (17). Alfonso III mantuvo los cultos a las advocaciones religiosas iniciadas bajo el reinado de su abuelo Jaime I, y las amplió con algunas más (18): “(…) Si se tiene en cuenta el pequeño territorio de la isla de Menorca, se podrá observar como primero el rey Jaime I, consolidó el mismo, otorgando terrenos para su instalación a multitud de religiosos, correspondientes a diferentes órdenes-, en todos los puntos de la isla. Dominios y cultos religiosos, que posteriormente ratificó y amplió el rey Alfonso III, –a pesar de que, en las investigaciones realizadas hasta la fecha sobre el asentamiento de los religiosos en Menorca, la gran mayoría de autores apuntaban a que los mismos fueron ejercidos durante los reinados de Alfonso III, Jaime II y Jaime III-. Pero la realidad resultó muy diferente, ya que fue el monarca aragonés Jaime I, quién tras conquistar Menorca implantó los cultos a san Bartolomé, santa Águeda, Wuestra Señora de la Merced, santa Catalina, Wuestra Señora de Gracia, santa María, Santa Cruz, santa Eulalia, san Martín, san Salvador, san Wicolás, san Antonio, san Juan, san Francisco, san Jorge, Wuestra Señora del Rosario, y Wuestra Señora del Monte Turò. Mientras que durante el reinado de Alfonso III, los nuevos cultos creados, fueron: Santísima Trinidad, santa Clara, Corazón de Jesús, san Sebastián, san Blas, san Lorenzo, y Wuestra Señora del Mar o de la Asunción (…)”.
4
1.3. Jaime II, “El Justo”, de Aragón, el rey de linaje templario (12941298). Entre 1294 y 1298, asumió el gobierno de las Baleares el rey de la Corona de Aragón y conde de Barcelona, Jaime II “El Justo” (19): “(…) Jaime II también utilizara y confiara en los mismos linajes o familias de arraigada tradición militar, de sus antepasados, los reyes de Aragón: Jaime I y Alfonso III. Lo que significa, que Jaime II, conocía la lealtad de dichos linajes, y prefirió rodearse de los descendientes de dichas familias, para evitar ser traicionado. El monarca aragonés Jaime II, utilizó a los miembros de dichos linajes ligados a sus ancestros para ratificar su poder en la isla de Menorca, al igual como para servirse de los mismos en la ampliación del territorio de su Corona, como fue la campaña para la conquista del Reino de Murcia. Por lo tanto, tanto los hombres de Jaime I, como sus descendientes, o sus linajes, no quedaron establecidos en la isla de Menorca inamovibles, a lo largo de un siglo, sino que su radio de acción estuvo centralizado entre el Mediterráneo Peninsular de la emergente Corona de Aragón, e insular, del Mar Baleárico que rodea a las islas Baleares, Mallorca y Menorca. “El Llibre del Repartiment, de Valencia”, recoge una serie de linajes indirectos, de personajes que pudieron haber participado en la conquista, institucionalización y ratificación del gobierno de los reyes de la Casa de Aragón en Menorca, que se identifican con posteriores apellidos existentes en la isla de Menorca durante la Baja Edad Media, y Edad Moderna (…)”. “El Justo” se rodeó en el gobierno de las Baleares de personajes como Nuño Sanç (20), Ramón Muntaner (21), el templario Guillem de Montcada, que desempeñó el cargo de procurador real de Mallorca (22), Guillem d´Erill, primer maestre de la orden de Montesa (23), García López de Padilla, Erimà d´Eroles, fray Galcerà de Bellera, y fray Arnau Soler, segundo maestre de la orden de Montesa (24), Vidal de Vilanova, nuncio y procurador del rey de Aragón (25), Leonardo de Tibertis, visitador general de la orden del Hospital (26), Gombau d´Entença, Señor de Xiva y Xestalgar, consuegro de Jaime II de Aragón (27), Bernat Guillem d´Entença (28), Bernardo de Sarriá, Martín Ruiz de Foces (29), Eiximén de Torroella, alcalde de Xestalgar (30), Guillem de Entença, Guillem de Montcada, Guillem de Anglesola, Ponç de Ripoll, Alfonso, conde de Urgell; Ramón de Ripoll, noble; Ambrosio de Ripoll, noble; Guillem Ramón de Montcada, noble; Guillem de Cervera, noble; Pedro Martínez de Verga; Gonzalo García; Bernardo de Fenollar; Arnaldo de Gerona, notario público de Balaguer (31), Jaspert, vizconde de Castelnou, Otho de Montcada, Gilberto de Centelles, Bernardo de Abersona (32), Ramón, obispo de Valencia, Gilabert de Centelles, Francisco de Proxida, Francisco de Bastida (33), Arnau de Vilanova, médico personal del rey (34), Ramón 5
Gaufredi, general de la orden Franciscana (35), Roger de Flor, militar templario (36). 1. 3. Jaime II, “El Prudente”, de Mallorca, el rey de corazón templario (1298-1311). Su vida abarcó el periodo comprendido entre 1243 y 1311. Reinó en las Baleares durante un corto periodo de nueve años (1276-1285), en primer lugar. Y culminó su segunda etapa de gobierno entre el periodo (1298-1311). Durante su mandato se rodeó de asesores templarios cuyos bienes fueron confiados al obispo de Mallorca cuando se inicó el proceso contra la orden del Temple (37). Entre su séquito de confianza se encontraban: fray Bernat Font, comendador del temple en Mallorca (38), el vizconde de Bearn (39), Guillem Bassa (40), Pere Morana de Alaró (41), Dalmau de Garriga, lugarteniente del rey Jaime II, en Mallorca (42), Ramón Llull, criado en Montpellier por Jaime II de Mallorca cuando éste, todavía era príncipe (43). 1.4. Sancho I “El Pacífico”, de Mallorca (1311-1325). Sancho I de Mallorca obtuvo un reinado inesperado, ya que por línea sucesoria le correspondía la corona a su hermano Jaime, el cual renunció para profesar la fe religiosa en la orden franciscana (44). Tras casi un siglo, todavía, el rey Sancho mantenía buenas relaciones con los linajes que participaron en la conquista de las Baleares con Jaime I. Algunos de sus hombres fueron: Guillem de Canet y Nicolás de Sant Just, embajadores (45), y Pere de Plana (46), o nuevos apoyos como el de Brenguer de San Juan, que desempeñó el cargo de lugarteniente mayor en Mallorca (47), Pere Fenollet, a quién le otorgó el vizcondado de Mallorca (48), o Guillem Saguardia, nombrado vizconde de Canet (49). 1.5. Jaime III, “El Desdichado”, de Mallorca (1332-1349). Comenzó a reinar a los 17 años, concretamente el 13 de enero de 1332 (50), mientras que desde 1325 a 1328 fue regente su hermano el infante Ferrando (51). Al producirse el matrimonio convenido, entre Jaime III, y su prometida Constanza de Aragón, se volvieron a unir los linajes de los antiguos conquistadores del reino de Mallorca con los de Aragón. De modo que Jaime III de Mallorca fue yerno del rey catalano-aragonés Alfonso IV de Aragón y de su esposa la infanta Teresa de Entença, condesa de Urgell. Del matrimonio entre Jaime I y Constanza de Aragón nació Jaime IV (52). 6
De modo que los hombres de Jaime III de Mallorca, compartidos con Alfonso IV de Aragón, fueron entre otros: García de Loriç, mayordomo; Arnaldo Ballester, escribano; Enmanuel de Entença, de la Casa del Rey; Sancho Roderici, de la casa del Rey; Geraldone de Monte Senisio, Elvire de Iacca, Beatrici de Boxadors, Mayllete d´Entiença, Francesie de Moreyll, Agneti de Puiades, Teresie hija de Emanuelis d·Entiença, Marie Martini de Font y Sibilie Otgera, doncellas todas ellas del servicio real; Marie Amargos y Thode Martini, amas de cría de la Casa Real; Sibila de Antilione, noble; Agneti también llamada Paschasie, personal de la Casa Real; Teresie Gombaldi, religiosa del Monasterii de Casvis; Geraldona, ama de cría de la reina de Mallorca, Constanza; Azenario d ´Orbe, cartero mayor; Berengario de Rajadello, escribano; Poncio Ugonis, hermano de la reina Teresa y Conde de Urgell; Guillelmi d´Entiença, hermano natural de la reina Teresa; Roderico de Luna, personal de la Casa Real; Poncio de Vilariacuto, repostero; Garcia Sancho de Sotes, personal de la Casa Real; Raymundo de Vilafrancha, panadero; Raymundo de Boyl, militar al servicio del infante; Iacobo de Urries, camarero mayor; Arnaldo Stanyeti, personal de la Casa Real; Egidio d´Araçur, caballerizo; Petro Sartre, personal de la Casa Real; Bernardo Luppeti, escribano real; Luppo de Contut, escribano real; Sancho Lopez de Olmeda, escribano del infante Pedro; Bernardo de Petra, personal de la Casa Real; Iohanni Martini d´Entiença; Petro Iordani d´Urries; Berengario de Boxadors; Bartholomeo Cespujades; Pericono Guillelmi, cartero; Arnaldo Tarraso, Guillelmo Palazini, Guillelmo Torroja, Dominico Petri de Turribus, carteros del rey; Dominico Petri de Nayno, cartero del infante primogénito Pedro; Francesio de Podio Rubeo y Petro Cerdany carteros externos; Martino de Soteriis, Petro de Loriç y Iohanii de Almunia, personal de cámara; Petro d´Esplugues, subrepostero;¸ Bernardo Comitis; Arnaldo de Manso, subpanadero, Arnaldo Lor, subbotellero; Guillelmi de Campanis, Francisco Folque, cocinero; Iohanni Garcesii de Alfaya achicador; Bernardo Molinerii aprendiz; Marco halconero; Francisco Cescala, peletero y maestro Ricardo, menescal, maestro Iuccen y maestro Guillelmi de Carcassona, medicos; Pericono de Turrellis, Francisco Leopart, Bartholomeo de Casa, Iacobo Vaqueri, Marie que freganchines; Iohanni Navarro, Garsie Navarro, Blascoto, Michaeli, Petri Punienta, Nicolao de Granyen, Guillelmo Torner, Pericono de Menargues, Farach Doveta, sarraceno, Benedicto Radio, Paschasio Martini de las Andas, Paschasio de Barbera, Iohanico Blascho, Palazino de Focibus, Petruco Boquino et Petri Sancho d´Ayvar; Domengot et Petro Saranyena, mensajero; Iacobo Rossell, repasador; Michaeli Fusterii, Bernardo Gaucerandi, Francisco Campi et Guillelmo Gaucerandi, sastres; Michaeli Petri Çapata et Raymundo de Boyl, militares, consejeros del infante Alfonso; Michaele Petri Çapata et Raymundo de Boyl, militares; Egidii Petri de Buysan, secretarios y 7
poseedores de los sellos del primogénito infante Pedro hijo del rey de Aragón; Sancho López de Olmeda notario privado de los infantes, y público; (53), Arnaldo obispo de Lérida, Arnaldo, obispo de Urgell, Guillermo de Angesola, Ramón Cornell, Ramón de Ripoll, Bartolomé de Podio, escribano real (54), Garsia de Sancto Paulo, obispo de Lérida y preceptor de la iglesia de la ciudad de Balaguer; Iacobo de Alosio, Bernardo de Camporrellis, Guillelmo Servent, doctores en Leyes; Bernardo de Castilione, ciudadano de Balaguer, fray Bernardo Fuster, franciscano del convento de Lérida y confesor de los reyes de Aragón; Miguel Petri Çabata; Raymundo Vinaderii, doctores en leyes; preboste de Manresa; Bernardo Guillelmi d´Entiença hijo de Poncii Ugonis d·Entiença; Pardo de la Casta; Petro Oliverii, cocinero de la Casa Real;, Andree Fresch, cocinero de la condesa de Urgel consorte y esposa del rey de Aragón; Constancie, dama de la condesa de Urgell, hija del noble Raymundo de Ripellis; Agneta, hija de Bernardi de Guardia; Sclaremonda, hija de Bernardo de Camporrellis, Margarita, hija de Guillelmo de Conques; Bru hija de Poncii Ugonis de Entença; Iacobo, Iohanni et Sanccio hijos de Elvira Martini ama de cría de los reyes de Aragón; Ana Solana y Solanete, hijas de Petri Sola y Ana Rabaça personal de cámara de la condesa de Urgell; Laurencio Foguet, personal de la Casa Real; Bernardo, conde de Comenge y vizconde de Turensis; Berengarius de Ripellis, Simo de Miro; Raymundus de Coponibus, Berengarius de Coponibus, Bernardus de Lavinaria, militares distinguidos; Bernardus de Boxadors, y Berengarius Vives, cancilleres de los infantes; Bernardi de Corronibus, notario público de los reyes de Aragón (55). 2. La política matrimonial de las Casas de Aragón, y de Mallorca: La influencia de las monarquías templarias europeas sobre el control político de la isla de Menorca. Desde la fundación de la orden de los Pobres Caballeros de Cristo, en el primer tercio del siglo XII -entre 1130 y 1136- (56), los condes de Barcelona a priori, y posteriormente los reyes de la Corona de Aragón, se adhirieron a dicha orden militar. El primero de ellos fue Ramón Berenguer III, “El Grande”. Un hecho similar ocurrió en el territorio de las monarquías europeas. Todos los reyes templarios se contrajeron esponsales entre ellos para unir la religión cristiana a la política. Los reyes de la cristiandad generaron entre los siglos XII, XIII y XIV las mayores fuerzas militares hispanas y francesas para defender sus propios reinos. De este modo, Ramón Berenguer III, se unió matrimonialmente con la también templaria familia real de Dolça de Provenza, quién aportó a la
8
casa condal de Barcelona como dote el marquesado de Provenza y los condados de Gavaldá y Rodas (57). Ramón Berenguer IV, -primogénito de Ramón Berenguer III-, que heredó el condado de Barcelona, se casó en 1137, con Petronila de Aragón, hija del rey templario Alfonso I “El Batallador”, rey de Aragón. Por lo tanto, esta fue la primera unión matrimonial basada en alianzas templarias en la Casa Condal de Barcelona. Pero aún hay más. Ramón Berenguer IV, no sólo heredó el título de Conde de Barcelona, sino el de Rey de Aragón (58). Berenguer Ramón, segundogénito hijo de Ramón Berenguer III, heredó de su madre Dolça de Provença, las tierras provenzales. En 1144, murió y su herencia occitana pasó a su hijo Ramón Berenguer, primero como conde de Provenza, -bajo la tutoría de su tío Ramón Berenguer IV, rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza-; y posteriormente bajo el título de conde de Melgueil (59). El último cuarto del siglo XII resultó crucial entre los reyes catalanoaragoneses y los occitanos por la disputa de los territorios franceses (60): “(…) Para defender Provenza de las apetencias de la familia Baus y del conde de Tolosa, el príncipe catalán se propone que su sobrino provenzal Ramón Berenguer case con Riquilda, sobrina del emperador Federico Barbarroja; tío y sobrino reconocerían detentar Provenza y Arlés como feudo del emperador alemán, pagándole censo anual. Para la entrevista pactada de los dos condes con el emperador, Ramón Berenguer IV al pasar Piamonte, moría el 6-VIII-1162 en la aldea Borgo San Dalmazo. Ramón Berenguer III de Provenza será de hecho el tutor de Alfonso II, menor de diez años al morir su padre Ramón Berenguer IV. Cuando muere el provenzal en el sitio de !iza, año 1166, sin descendencia, Alfonso II trata de unir Provenza a su corona: a principios de 1167 pasa a este condado, se proclama soberano del mismo. Pero esto le proporcionará luchas constantes con Ramón V conde de Tolosa que también desea Provenza. Se sucedieron tratados, treguas y proyectos pacifistas de Alfonso II que siempre rompía el de Tolosa. Este implicó en el problema a Génova a la que vendió el litoral provenzal en 1174; y en 1181, Ramón Berenguer hermano del aragonés que tenía el gobierno de Provenza y había heredado Cerdaña, Carcasona y !arbona, fue asesinado cerca de Montpellier por partidarios del conde de Tolosa. La reacción de Alfonso II fue aliarse con Pisa, y logrará dominar toda la Galia meridional desde Wiza al Atlántico: tendrá procuradores suyos gobernando Provenza, Millau y Gavaldán; influye en Montpellier; son feudatarios suyos los condes de Foix, Bigorra, Razés y Carlat; también los vizcondes de Wimes, Beziers, Carcasona y Bearn; se hacen sus vasallos los Busca señores de Piamonte y en 1172 muerto sin sucesión el conde Gerardo de Rosellón, deja el señorío a Alfonso II, que tomó posesión del 9
mismo en Perpiñán. Cuando muera en 1196 su hijo segundo Alfonso heredará Provenza, Millau, Gavaldán y Rodez (…)”. Junto a los pequeños señores de los condados franceses e hispánicos, que se disputaban el terriorio francés, se encontraba el rey de Inglaterra Enrique II, Plantagenet, igualmente templario, y poseedor de un amplio territorio - por matrimonio-, en Aquitania y Gascuña (61). Los inicios del siglo XIII, conllevaron nuevos enfrentamientos por el control del territorio francés. Pero aparecieron nuevos elementos. No sólo el Temple se había extendido en Europa a través de la milicia, sino de la realeza. Las monarquías templarias tenían cada vez mayor poder sobre el territorio. Su fuerza iba creciendo y podía equipararse a la del papado. El Temple iba ganando adeptos que dejaban sus bienes testamentarios a la órden, en detrimento del Cister. Pedro II, rey de la Corona de Aragón y conde de Barcelona poseía territorios en occitania. Por un lado, estaba emparentado con los nobles de la zona (62), y por otro, a través de los matrimonios entre casas reales templarias (63). En sus dominios habitaban cátaros, quienes proporcionaban beneficios al rey templario Pedro II, y a quién interesaba protegerlos. El papado buscó el apoyo del Cister para contrarrestar el avance del poder templario, y utilizó a los cátaros, como “cabeza de turco”, para enarbolar una cruzada, que en realidad no fue la cruzada cátara, sino Cister-Templaria. El conflicto sobre la erradicación de la orden del Temple en la Francia del siglo XIV, fue un problema que se generó a lo largo del siglo XIII, pero especialmente en el último cuarto, a raíz de las luchas por el territorio, tras la muerte del rey Jaime I, quién había continuado la política matrimonial entre linajes templarios europeos (64), hasta el punto de que Jaime I, rey de Aragón y de Mallorca fue suegro de Felipe III, (65), el padre del sanguinario Felipe IV, “El Hermoso”, que cargó contra la orden del Temple. El final del siglo XIII no fue menos violento que el anterior. Continuaron los conflictos por el poder del territorio francés entre los reyes herederos de la Corona de Aragón, de la Corona de Mallorca, del rey de Francia, y del papado. Y a todo esto se sumaron los nuevos matrimonios templarios hispano-franceses (66). Todo un conflicto perpetuo y familiar iniciado tras la firma del tratado de Corbeil, en 1258 (67), que continuaría con el tratado de Perpiñan en 1279 (68), y siguió con la paz de Agnani en 1295 (69).
10
3. La política religiosa en Ciudadela: Templarios, Hospitalarios y Cátaros, en la ciudad del “Conocimiento de Dios”. Ciudadela se convirtió a lo largo del siglo XIII y primera mitad del XIV, en una ciudad dirigida por los linajes de los reyes de Aragón y de Mallorca, por lo que se generó un trasiego de administradores que cruzaban el Mediterráneo Balear haciendo partícipes a las administraciones regias de Barcelona, Zaragoza, Valencia, Murcia y Mallorca. 3.1. Templarios en Ciudadela. No hay que olvidar que muchos de los cargos públicos institucionales fueron desempeñados por templarios. De modo, que durante dicho periodo fueron templarios y hospitalarios los que se encargaron de la política religiosa de Menorca. Su huella quedó plasmada en una serie de edificios públicos, como fue en primer lugar la primitiva iglesia de Santa María, en Ciudadela; así como la primita iglesia y monasterio de Nuestra Señora del Monte Toro, en Mercadal; y la iglesia de Santa Eulalia, de Alayor, la cual fue construida con posterioridad a estas fechas, pero en la que quedó la impronta de la simbología templaria (70). Durante estos años, el dominio religioso templario se dejó sentir a través de la figura de sus monarcas. Jaíme I fue un templario reconocido por él mismo. Su hijo Jaime II, no figuró oficialmente como templario, pero su educación y religiosidad templaria influyeron en su fe, concretamente en la advocación de Nuestra Señora de Gracia, a la que erigió una pequeña iglesia en Alayor, y posiblemente fuese la base para la construcción de la ermita de Mahón (71). Por otro lado, durante el último cuarto del siglo XIII, Jaime II de Mallorca se posicionó de parte del rey francés Felipe III y del papado, por intereses personales; enfrentándose a su familiar, el rey de Aragón, Jaime II. Por su parte, Felipe IV “El Hermoso”, de Francia, ordenó a Jaime II de Aragón, la detención de todos los templarios que habitasen en sus dominios, con fecha de 26 de octubre de 1307. El 17 de noviembre del mismo 1307, la respuesta de Jaime II de Aragón fue negativa. Por otro lado, el papa Clemente V, el 22 de Novimbre de 1307, comunicó al rey de Francia la captura de los templarios, y la orden de inventariar sus bienes (72): “(…) se cultiven a expensas de la orden sus heredades, y quede todo bien custodiado, o para restituirlo a los mismos si se hallasen inocentes, o para aplicarlo a la Tierra Santa si saliesen culpados (…)”. El rey de Aragón decidió colaborar a partir de la llegada de la misiva del papa, producida el 18 de enero de 1308. Dispuso que sus hombres de confianza, -los representantes de los linajes que por tradición familiar le había apoyado-, 11
iniciaran la investigación y proceso contra los templarios (73): “(…) Esta carta llegó a manos del rey estando en Valencia a 18 de Enero siguiente, do que el maestre y otros de la orden del Templo, tam milites, quam capellani, quam sargentes, habíam confesado sus delitos. 12. A 5 de Diciembre de 1307 desde Valencia despachó el rey convocy al otro día contestó a S. S., diciendo lo que ya tenía dispuesto en orden a los templarios a instancia de los obispos e inquisidores, y que proseguiría en ello con ardor. 6. Breve expediente sobre los templarios formado en Valencia en el real a Iº de Diciembre de 1307 ante Bernardo de Apersona, que comprehende: Iº nombramiento hecho por el rey D. Jayme II del obispo de Valencia D. Raymundo Despont, y del de Zaragoza D. Ximen, y de Fr. Juan Llotger, dominico, inquisidor de estos reynos, para que procediesen aquellos en sus diócesis, y este en todo el reyno, a inquirir en la causa de los templarios: 2º aceptación de los dichos, más con la protesta de que les auxiliase el brazo real para impedir la fuga y el encerramiento en sus castillos, y de que se procediese al seqüestro de todos los bienes de aquella orden. Testigos fueron D. Jayme Pérez y D. Juan, hermanos del rey, Fr. Guillermo Aranyon, dominico, y confesor del rey, Gonzalo García y Artal de Azlor sus consejeros, Pedro de Costa juez, y Bernardode Albacia, vicecanciller. 7. Real orden dada el mismo día a Gombaldo de Entenza, procurador real del reyno de Valencia, para prender a los templarios, ocupar e inventariar sus bienes de dicho reyno. 8. La misma orden para los de Peñíscola y Xivert y los de Cataluña y Aragón, dada allí mismo el día siguiente 2 de Diciembre (en todas estas órdenes se pone por causilla instancia que sobre ello hacía el rey de Francia). 9. A 4 de Diciembre de 1307 escribe el rey al papa, avisándole como había procedido contra los templarios, según queda indicado; y que muchos de ellos, oídos los rumores de Francia, se habían refugiado y fortificado en castillos, los quales tenía ánimo de sitiar y combatir. Excúsase con S.S., de haber obrado así, habiendo prometido en su carta última que nada haría sin su aviso y precepto; porque a esto le obligaron la requisición de sus obispos e inquisidor, y las repetidas instancias del rey de Francia. 10. Con la misma fecha respondió el rey a la carta de Fr. Romeo Zabruguera, arriba citada núm., 2, diciendo que había recibido del rey de Francia el mismo aviso sobre los templarios, y que no había querido proceder contra ellos por no habérselo mandado el papa; pero que novisimamente a instancias de su inquisidor había decretado su prisión, y que ya se hallaban algunos en las cárceles reales. Además le ruega que envíe copia auténtica de los procesos que se hicieren en Francia sobre este negocio. 11. Otra con la misma fecha al rey de Francia diciendo lo mismo; a lo que añade que se había resuelto principalmente por haber sabiatorias a los obispos de Valencia, Zaragoza, Tarazona, Huesca, Segorbe, Lérida, Barcelona, Vique, Gerona, Tortosa y Urgel, y al vicario general del arzobispado de tarragona D. Rodrígo, para 12
que acudiesen todos a Valencia en la próxima Epifanía a tratar sobre el modo de proceder contra los templarios. 13. Habiánse ya apoderado los del rey, del castillo de Peñíscola a 12 de Diciembre de 1307, en que estando él en Silla, lugar junto a Valencia, mandó a Bernardo de Libiano (Llebia) que le traxese preso el comendador de aquel castillo, con todo lo que en él había hallado. 14. De 29 del mismo mes y año hay una orden del rey, fecha en Valencia, dirigida al bayle de Tortosa, mandándole conducir a su presencia tres fratres templarios, qui rasis barbis, relicto dicto ordine fugiebant… quorum alter interrogatus qualiter fiebat professio et ingressus per fratres ipsius ordinis, respondit se hoc nec papae, nec alicui alio nisi nobis (regi) tantummodo revelaret. En un diario lemosín se lee lo siguiente: “En 1307 fon deposat l´orde dels templaris, e moriren la maior part a mala mort e degollats, per lo gran pecat que ab ells era”. 15. carta del papa al rey de 3 de Enero de 1308, exhortándole a que proceda contra los templarios. 16. A 10 del mismo mes y año Fr. Juan Llotger, inquisidor, envió a la curia del papa a Fr. Bernardo de Boxados, dominico, para que se informase de lleno sobre lo que debía hacerse en la inquisición de los templarios. 17. Carta del rey, fecha en Valencia a 23 de Enero de 1308, dirigida a D. Fr. Raymundo Despont, obispo de Valencia, residente en Tarragona, en que le encarga participar al concilio que allí se celebraba, como el papa le había mandado prender a todos los templarios en un día: precepto que no podía cumplir por haberse anticipado a prender algunos, de lo qual había resultado que muchos de ellos se habían fortificado en los castillos de Miravet, Ascon, Monzón, Cantavieja, Vilell, Castellot y Chalamera; pero que los combatiría con todo su poder hasta apoderarse de ellos. 18. Tres días antes de esta fecha hay una citación a Raymundo Zaguardia, lugarteniente del maestre del Templo en Aragón, existente en Miravet, demandándole comparecer con todos sus súbditos (De esta clase hay muchas citaciones con partidos ventajosos, algunos de los quales se verán mas adelante). 19. El conde de Urgel y Dalmacio de Rocabertí y el obispo de Gerona se opusieron a la captura de los templarios y seqüestro de sus bienes en sus estados y diócesis: con esta ocasión hay una orden del rey a los tres, para que obedezcan y auxilien su decreto, fecha en Valencia a 31 de Enero de 1308. 20. A 17 de Febrero de 1308 envío el rey estando en Valencia fratrem Paschassium Tholosani ord praed., por embaxador al rey de Francia, para que se informase y certificase de los delitos y procesos de los templarios. 21. A 16 de Mayo de 1308 escribió el rey a Pedro de Queralt, mandándole intimar a los templarios encerrados en el castillo de Miravet, que se sujetasen al juicio del inquisidor. Los templarios respondieron que obedecieron gustosos la resolución que tomase el papa, si con el consejo de sus cardenales suprimía su orden, y les mandaba entrar en otra, más no si los culpaban de hereges, porque en tal caso querían antes morir en sus castillos. 22. Capítulos que propuso el rey a los templarios que 13
se defendían en el castillo de Monzón a 18 de Junio de 1308: van copiados.23. Orden del rey a Berenguer de Tobía para trasladar los templarios de Cantavieja al lugar de Villarlongo, y tenerlos allí presos. Manda que en los domingos, martes y jueves de cada semana les de carne de carnero a razón de un carnero para veinte y quatro personas: los otros días o huevos o pescado, sin mezclar ambas cosas, fecha en Valencia a 19 de Septiembre de 1308. 24. Otra orden para que del castillo de Miravet pudiesen salir el hijo de D. Pedro de Moncada y otros hijos de nobles, que todavía non sunt fratres, y volver a sus casas, fecha en Teruel a II de Octubre de 1308. 25. Con la misma fecha, salvo conducto a los templarios de Miravet para poder enviar uno que trate su negocio con el rey. 26. Inventario de varios libros hallados en poder de los templarios, y entregados al rey, fecha en Daroca a 24 de Octubre de 1308 (copiado núm. 2). 27. Carta de Fr. Raymundo Zaguardia, lugarteniente del maestre del Templo en Aragón y Cataluña, a Arnaldo, abad de Fuenfría, vicecanciller del papa, en que referido el sitio de nueve meses que él con sus hermanos padecía en el castillo de Miravet, y la resolución en que estaban todaos de no entregar un fuerte que con tanto trabajo conquistaron de los moros sus antepasados, le ruegan que se interese con el papa, a fin de que mande al rey alzar el cerco; que en lo tocante a sus delitos estaban prontos purgare nos et fratres nostros ut milites veri et catholici christiani per bellum, vel alias, juxta canonicas et legitimas sanctiones, velalio quocumque mododomino papae videbitur faciendum. 28. Del mismo día y fecha de Daroca son los tratados que propuso el rey a los de Miravet sobre su rendición (van copiados núm.3). 29. Orden del rey a Bartolomé Tharin sobrejuntero (suprajunctario) (I) de Zaragoza, dada en Calatayud a 13 de Woviembre de 1308 para que a los templarios de Castellot no les permitiese entrar en las iglesias al tiempo de celebrarse en ellas los divinos oficios, sino solo a otras horas. 30. A 16 de Woviembre de 1308 envió el rey desde Calatayud su ultimátum a los capítulos que propusieron los de Miravet (va copia núm.4). 31. Carta de Fr. Raymundo Zaguardia y los otros templarios de Miravet al papa, en que le hacen presente su inocencia y los trabajos pasados en defensa de la religión de Jesucristo, la malicia de sus acusadores, y la perversidad con que no pudiendo probar los delitos que les imputaban, pasaron a la fuerza y a los tormentos, obligando con ellos a que los confesasen algunos religiosos, y que por esta causa les tenia el rey muy apretados en el castillo de Miravet; y así le suplican que mande al rey afloxar en esta demanda, ofreciendo purgarse como arriba: fecha en Miravet a 22 de !oviembre de 1308. 32. Debió luego rendirse esta fortaleza, puesto que a 19 de Diciembre del mismo año ya dio el rey, estando en Epila, orden a Mascaros Garidell para que le trayga duo volumina biblias, et alios libros hallados en el castillo de Miravet. Praeterea, le dice, mittatis nobis illud ferrum laticeae quod fuit comitis 14
Barchinonae, quod que sicut intelleximus, in dicto castro inventum est. Recibió todo esto el rey estando en Zaragoza, como lo dice en carta de 26 de Diciembre del mismo año. 33. Con fecha de Zaragoza de 24 del mismo escribió al dicho Mascarós, pidiéndole toda la pedrería y tesoro hallado en Miravet; mandándole tener en depósito las lámparas, ornamentos y vasos de la iglesia. 34. Ibid. a 26 del mismo dio permiso a Fr. Raymundo Zaguardia para permanecer preso en el mismo castillo de Miravet. 35. A 30 de Diciembre del mismo año escribió el papa al rey instándole de nuevo a la prisión de los templarios, y que los entregase a los respectivos ordinarios para ser juzgados. 36. Otra carta del mismo papa al arzobispo de Tarragona y sus sufragáneos, en que les dice, que habiéndole manifestado los templarios que querían poner en manos de S. S., sus castillos y bienes, había nombrado para apoderarse de ellos a Bertrando, prior de Casiano, y desmanda que le auxilien: fecha 5 de Enero de 1309. 37. Lo mismo dice al rey con carta fecha el día siguiente: y añade que luego que Bertrando se apoderase de dichos castillos y tierras, debía entregarlos al rey, para que él los tuviese en nombre de la silla apostólico. 38. de una carta de 25 de Enero del mismo año consta que en ese día solo quedaba por rendir el castillo de Monzón, con el pequeño subalterno de Chalamera: los quales se entregaron a fines de Junio siguiente. 39. A 22 de Marzo de 1309 se traxeron a Barcelona todas las escrituras y privilegios hallados en Miravet, cuyo arancel se halla armario de templarios extra sacos número 410. 40. De una orden al bayle de Lérida de 4 de Marzo de 1309 se colige la repugnancia con que los de aquella ciudad y otros lugares iban a sitiar el castillo de Monzón. 41. Rendido el castillo de Miravet, D. Fr. Raymundo Zaguardia, que estaba en él, y era el lugarteniente general de maestre del Templo en Aragón y Cataluña, quedó preso en Miravet, y luego fue conducido a Lérida; de allí otra vez a Miravet, y por fin a Barcelona. Estando allí pidió el rey licencia al papa para conducirle a Mallorca, donde había sido comendador mansi Dei (a), y esto a petición del rey de aquellas islas. La carta al papa es fecha en Barcelona a 7 de Junio de 1309. (Respondió el papa concediendo lo pedido desde Aviñón a 8 del Agosto siguiente). [(a). Masdeu, Encomienda del Rosellón, y por ello perteneciente al reyno de Mallorca]. 42. A instancias del obispo de Valencia mandó el rey a los vegueres de sus reynos que presentasen todos los templarios a los ordinarios e inquisidores quando fuesen por ellos requerido, para entender en la averiguación de sus delitos: fecha en valencia a 14 de Julio de 1309. 43. Carta del rey al papa desde Valencia de 30 de Marzo de 1310, la qual llevó Pedro de Speluncis (Esplugues) su embaxador. Dícele que el arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia, nombrados por S. S., colectores de todos los bienes de los templarios del reyno de Aragón, luego que volvieron del sitio de Almería, instaron al rey que les entregase los castillos y tierras de dicha orden, respondió el rey que 15
gran parte de ello era la corona y dado a los templarios con ciertas restricciones: item que él había gastado mucho de su erario en combatir a los de Monzón, Miravet y otros; y así que nada entregaría hasta que S. S., resolviese con el concilio que para ello estaba convocado. Esto pone en consideración todos los bienes de dicha orden en caso de ser abolida, salvo su derecho y dominio. 44. Carta del papa al rey, dada en Aviñón a 4 de Abril de 1310, diciendo que aunque le había convocado al concilio vienense para las próximas calendas de octubre; mas como la inquisición de los templarios todavía no se había evacuado en algunas partes, no había esperanza e que se evacuase en breve; para poder exponerlo todo al concilio, había resuelto prorrogarlo un año más adelante; y ruega al rey que se digne asistir personalmente. 45. En este año 1310 estaban deputados por la sede apostólica para inquirir en los delitos de los templarios de la diócesi de Lérida Petrus de S. Georgia, prior de Hermanicis, !emausen. dioc., Joanes Burgundi, sacrista majoric, et Bertrandus de Podio Basconis, canonicus Reatinus, et capellanus domini papae. 46. A 5 de Julio de 1310 real orden, fecha en Daroca, a todos los bayles para estrechar mas la prisión de los templarios, poniéndoles grillos, conforme pedían los inquisidores apostólicos; y que esto se ejecutase en un día, que era el de Santa Magdalena próximo. 47. Pasado algún tiempo, esto es, a 20 de Octubre de 1310, estando el rey en Barcelona mandó a los vegueres que mitigasen aquel rigor, dexando libres a los templarios dentro de los castillos, jurando primero ellos no salir ni escaparse, sopena de ser tenidos y reputados por hereges. Dice el rey que esto ordenaba a instancias del concilio provincial tarraconense, celebrado aquellos días inmediatos, el qual le pidió que pues no se había sentenciado el negocio de los templarios, ni constaba con certidumbre sus delitos, les mandase poner en custodia segura, mas no penal. 48. Carta del papa al rey, fecha en Aviñón a 18 de Marzo de 1311, en que le dice que de los procesos que habían formado el arzobispo de Tarragona, obispo de Valencia y otros comisionados en la causa de los templarios, no quedaban convencidos los acusados, y solo resultaba contra ellos una vehemente sospecha; y que por consiguiente había mandado que se procediese a la qüestion de tormentos, y suplicaba al rey que auxiliase y protegiese esta resolución.49. Carta del rey al arzobispo de Tarragona, diciéndole que sentía no se hubiese sentenciado el negocio de los templarios en el concilio provincial del año anterior; y que ellos le ponían por medianero para que se sentenciase en el concilio próximo: fecha en Morella a 5 de Mayo de 1311. 50. Wueva orden para poner grillos y apretar la prisión de los templarios: Barcelona 16 de Agosto de 1311. 51. carta del rey de Castilla sobre la unión de ambos y el de Portugal, en orden a defender en la curia romana la posesión que habían tomado de los bienes de los templarios: fecha ibid., a 17 de Agosto del mismo año (va copiada núm, 5).52. Carta del papa al rey, dada en el priorato de Graussello a 23 de 16
Agosto, año VII (1311), citándole para alegrar los motivos por que no permitía que los bienes de los templarios se uniesen a la orden de S. Juan como se había hecho en otras partes.53. Estando el rey en Gerona a 29 de Setiembre de 1311 nombró a Humberto de Capitepontis (Cappont), doctor en leyes y juez de las curias, para que asistiese al juicio y sentencia de los templarios, que habían de dar los obispos de Lérida y Vique junto con Fr. Pedro de Monclus y Fr. Juan Llotger, inquisidores, substituidos por el papa en lugar del arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia: para esto se habían mandado llevar a Lérida los templarios para el juicio y examen de tormentos.54. A 3 de Diciembre siguiente mandó el rey que se propinasen medicinas a los templarios que las necesitasen, o por enfermedad o propter tormenta.55. Con fecha de Aviñón a 20 de Febrero de 1312 escribió el papa al rey, para que los bienes de los templarios mandase pagar la dieta de quatro florines de oro a Juan Burgundi, sacrista de Mallorca, enviado a ese reyno y al de !avarra para el negocio e los delitos de aquella orden; la qual dieta debían pagar el arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia. 56. Orden del rey a todos los que custodiaban los templarios para que los condujesen a Tarragona al concilio, quod ibidem nunc celebratur. El arzobispo de dicha metrópoli había rogado al rey que los hiciese ir allá desde el 1º de Marzo hasta el 15 del mismo, porque no podía prorrogarse más el concilio. 57. Bula inédita de extinción de los templarios, que comienza: Vox in excelso audita est, expedida en el concilio vienense a 22 de Marzo de 1312,en que se extinguió la orden, y se procedió contra sus individuos, non per modum diffinitivae sententiae, sed per modum provisiones, como se lee también en la publicada por Labbe y otros. Pero esta tiene de antelación lo que va del 22 de Marzo al 2 de Mayo, que es la fecha de la última. Es también muy diferente en su contexto, aunque convengan en la substancia se halló una copia simple en papel y escritura de aquel tiempo en el archivo del arciprestazgo de Ager; de la qual habla el P. Caresmar en un discurso que se publicó en el Semanario erudito tom. VII. Posteriormente se ha hallado otra copia, que tiene la autenticidad necesaria, en el archivo real de Barcelona en el libro intitulado: regestrum templariorum, de donde es la que acompaña (núm.6). 58. Otra bula inédita del mismo papa, dada en Viena a 6 de Mayo de 1312, en que suponiendo extinguidos los templarios, manda a los de todas las provincias (a excepción de los franceses) que comparezcan ante sus respectivos metropolitanos, para ser juzgados en los concilios provinciales, y castigados si fuesen reos de los delitos, o absueltos si fuesen inocentes: dando facultad a los dichos concilios para el último caso señalarles una cóngrua dotación de los bienes de la misma orden (va copiada núm.7). 59. carta del rey de Aragón a D. Dionis, rey de Portugal, sobre la unión de ambos con el de Castilla en orden a la posesión de los bienes de los templarios: fecha en Barcelona a 12 de Julio de 1312 (copiada núm. 8). 60. 17
Orden general del rey mandando conducir todos los templarios a Barberá o a Monblanc a petición del arzobispo de Tarragona, para el concilio provincial, que debía comenzar en la próxima fiesta de san Lucas: dada en Lérida a 7 de Octubre de 1312. 61. Sentencia a favor de los templarios, pronunciada en el concilio provincial tarraconense a 4 de Woviembre de 1312, y leída por Arnaldo Cescomes, canónigo de Barcelona.62. Orden del rey a Bertran Desvall o Zavall para que execute comandado en dicho concilio sobre la distribución, destino y alimentos de los templarios, sin que por ello se les permita ir vagabundos, sino que vivan como deben: fecha en Exea a 24 de Woviembre de 1312. 63. Carta del arzobispo de Tarragona al rey, pidiéndole las reliquias, alhajas &c., de los templarios para poderles dar lo decretado en el sobredicho concilio: fecha como la antecedente. Año 1317 tomó posesión la orden de S. Juan de todos los castillos y bienes de los templarios de Aragón y Cataluña, como se ve en la memoria que queda en Tortosa junto ala puerta de la iglesia llamada del Temple. Hízose esto en execucion de la bula del papa Juan XXII, dada en Aviñon a 10 de Agosto de 1317, en que mandó entregar a Fr. Martin Pérez de Oros, castellan de Amposta, los sobredichos bienes. Concordia entre el castellan de Amposta D. Fr. Martin Pérez de Oros y D. Fr. Raymundo de Ampurias, gran prior de Cataluña, sobre lo que debían pagar a los quondam templarios en sus respectivos distritos, fecha a 22 de Woviembre de 1319, con expresión de los nombres de dichos templarios, copiada del archivo de la religión de S. Juan de Malta en Barcelona (núm.9) (…)”. I. Capítulos propuestos por el rey de Aragón D. Jayme II a los templarios sitiados en el castillo de Monzón en 1308 (a). [(a) Copiados del archivo realde Barcelona libro regestrum templariorum]. Wobili et dilecto Artaldo de Luna gerente vices procuratoris in Aragonia pro inclito inf. Jacobo charissimo primogenito nostro &c. Viemos Gonzalvo Gil que nos aduxo cartas vostras et capitulos que con el nos enviastes. E nos sobre aquellos avemos provisto et fecho fer cartas, las quales el dito Gonzalvo Gil vos traye. Quanto a lo de los freyres del Temple qui son en Monçon, nos y avemos provisto segunt que en la cedula, que dentro esta cartta vos enviamos, veredes que se contiene. E si los freyres querran fazer la una de las ditas cosas, fazetlo según la forma de la dita cedula. Dat. Valent. XIIII. kal.Jul. an. MCCCVIII. Aquestes dues maneres tramet a dir lo senyor rey a Don Artal de Luna, que si los templers qui son et Montco volen estar a una d´aquelles, plau al senyor rey que sobre aco puscha venir un dells ab Wartal, o ab un cavaller seu al senyor rey per posar lo fet en estament, et en seguritat. Primerament que si los dits templers volen et sofferen quel senyor rey los fassa guardar en totes aquelles maneres que puscha et vulla fora les parets del castell, en aquest cas fara cessar lo senyor rey de combatre e de destrenyerlos daltra guiza, tro quel senyor para haia ordonat de lurs persones; e si ells volran estar a la dita ordinacio del papa, que fara em lurs persones, seguirse ha segons 18
aquella. E si no que ço quel senyor rey per aquesta manera hauria fet tancar et obrar en torn del castell questos derrocat et tornat en lestament que vuy es, et el fet aitambe axi como ara esta. E en aquest cas lo senyor rey no troba de consell quels pogues donar refrescament negu, ne ayuda de viandes, ne daltres coses. La segona manera es que si los dits templers volen retre lo castell de Monço al senyor rey en la condicio de ius escrita, co es a saber, que venga en poder et en ma duna persona,de que lo senyor rey et ells s´avenguen; axi que feta per lopapa ordinacio en lur fet; si la orde nes cassada, o ells jujats per culpables de ço de que son infamats, quel castell sia llirat al senyor rey; e si la orde e ells romanen en lur estament, quel castell lur sia tornat. En aquest cas lo senyor rey ab covinent guarda, axi com te fratre Examen de Lerida, et els altres fratres, los tendra a Gardeny, o en altre loc covinent, o encara sis volens ab los dits frares a Valencia. E fara pensar de les demandes, e daltres coses complidament, axi com fa dels altres damunt dits. E aquesta forma enten lo senyor rey que sia tenguda et observada a tots los altres castells del Temple qui son setiats (…)”. Pero años más tarde, cuando comienza el conflicto religioso contra los templarios, el rey de Mallorca, Jaime II se posiciona contra Felipe IV “El Hermoso” de Francia, y contra el papa, acogiendo a los templarios tanto del territorio hispano como francés. Como se ha visto, el primero que solicitó el derecho de asilo en el reino de Mallorca fue fray Raymundo Zaguardia, lugarteniente general del maestre del Temple en Aragón y Cataluña; y comendador del Temple de la encomienda del Rossellón, perteneciente al reino de Mallorca (74): “(…) y esto a petición del rey de aquellas islas. La carta al papa es fecha en Barcelona a 7 de Junio de 1309. (Respondió el papa concediendo lo pedido desde Aviñón a 8 del Agosto siguiente) (…)”. Unos años más tarde, en 1312, Juan Burgundi, sacristán de Mallorca, fue enviado por el papado a Mallorca y Navarra para investigar los delitos de la orden (75): “(…) Con fecha de Aviñón a 20 de Febrero de 1312 escribió el papa al rey, para que los bienes de los templarios mandase pagar la dieta de quatro florines de oro a Juan Burgundi, sacrista de Mallorca, enviado a ese reyno y al de Wavarra para el negocio e los delitos de aquella orden; la qual dieta debían pagar el arzobispo de Tarragona y el obispo de Valencia (…)”. Burgundi fue enviado a Mallorca, porque allí se econtraban los expedientes de los templarios de la encomienda de Mallorca, que afectaba a las Baleares; pero en cambio en Navarra, se hallaban los expedientes de los Antonianos, muy ligados por su teosofía al Temple (76). Los templarios adscritos a la encomienda de Mallorca, en 1319, fueron (77): “(…) Ar. Ar. Duyl de Molins; G.de Muntantanes; R. F.; Martin Pereç Doscha P. Martorell; March Capeller; P. Ermengol; Bertran de Poblet; y G. Soler de 19
Tornes Dargent (…)”. Mientras que los pertenecientes a la encomieda del Masdéu del Rosselló, incluidos en la provincia eclesiástica de Mallorca, fueron (78): “(…) Ramón de. Zaguardia; Berenguer. Dolms; G., de Tamarit; Berenguer Dezcoyl; Jacme Box; G., de Sant Ipolit; G. Martorell; P. Belda; P., de Sent Arnarch; Ar. Setember; F. Hoc; P. Servent; P; R. Des Carme; En Gili; G. Pelicer de Tarrats (…)”. ¿Pero qué ocurrió exactamente tras desaparecer la Orden del Temple? Los Templarios tuvieron obligatoriamente que incorporarse a la Orden de Montesa, ¿pero fueron todos? Pudo haber ocurrido que sufrieran la incertidumbre sobre su futuro religioso y político, y que algunos de ellos entraran como “acogidos” en otros conventos y hospitales de la ciudad de la isla de Mallorca, entre el periodo 1319-1321 (79): “(…) entre 1319 y 1321 se triplicó el número de acogidos a siete conventos de la ciudad, que en 1322 descendió de nuevo hasta un contingente un poco superior al de 1319 (con una diferencia en más sólo de un 31%) y que, en el mismo periodo, el número de los acogidos a cuatro hospitales de la ciudad también se triplicó y volvió a descender en 1322 hasta llegar a sólo el 138% respeto al inicio del periodo. Estas oscilaciones tan marcadas en el número de personas acogidas o refugiadas en establecimientos que les concedían inmunidad, en el espacio de sólo dos años, podría tener algún sentido de pánico social o de divisiones que pueden producir revanchas cruentas que sólo se pueden rehuír acogiéndose al cobijo de aquellos refugios (…)”. 3. 2. Hospitalarios en Ciudadela. La segunda victoria del Cister sobre el Temple tuvo lugar con la desmembración de la Orden del Temple, en el concilio de Vienne, celebrado en 1312, en el que se decidió que los bienes templarios pasaran a los Hospitalarios. Pero tras largas discrepancias política-religiosas, se decidió la creación de una nueva orden, en 1317: Montesa (80), aunque la toma de posesión de la misma tuvo lugar en 1319 (81), desapareciendo en esta fecha la orden del Hospital, oficialmente, y quedando absorbidos sus compenentes en la de Montesa (82), cuya simbología y emblemática se halla de manifiesto en la decoración externa de la catedral de Menorca, en Ciudadela (83). 3.3. Cátaros en Ciudadela. Si a priori puede parecer sorprendente la existencia templaria en Menorca, más que demostrada. Más sorprendente resulta la existencia de ocho indivíduos cátaros en Ciudadela, durante el reinado del rey Jaime III de Mallorca. Lo cierto es que la existencia cátara aparece reflejada en el año 20
1345, en Ciudadela. Los documentos no amplían mucho los conocimientos sobre la comúnmente denominada “heregía” albingense o cátara, ni en qué momento llegaron los cátaros a la isla de Menorca, ni cómo, ni con quién. Pero aparecen relacionados con el caballero Ferrer de Montpalau, que fue investigado por la Inquisión, a instancias del rey de Aragón, que era el suegro de Jaime III de Mallorca. La investigación fue dirigida por Guilabert de Corbera, gobernador de Menorca (84): “(…) El 18 de enero de 1345, los jurados de la isla dan cuenta en presencia de todo el consejo municipal reunido en la iglesia de Santa María de Ciudadela, a Guilabert de Corbera, gobernador de la existencia de conciliábulos sospechosos de traición al rey de Aragón y solicitan una inquisición. El gobernador, que está presente con el juez de Menorca Simó Garau y el notario de la curia real Pere de Contamina, procede a realizarla (…)”. Los cátaros menorquines aparecen designados con la denominación de “bons homes”, adjetivo por el que también fueron conocidos (85): “(…) Bé son VIII Bons homens de la isla de Manorcha que. l dit Guilabert té en enquestes, que bé ha VIII meses que I scrivà no fa sino enquestes secretes contra aquells que (9) mes saben en les feines del dit Guilabert (…)”. De ellos, la investigación señala que se ocupaban de labores de correo para el caballero Ferrer de Montpalau (86): “(…) XX. Posiciones de la primera acusación de Ferrer de Montpalau. 1345, enero, 18, 1345. Davant vos, en Gilabert de Corbera, portant veus de governador en la illa de Menorca per lo nostre senyor rei d´Aragó i de Mallorques. (…) E com vos, senyer, fos vengat en la villa de Ciutadella e parlàs ab tots els prohomens e intràs per un portal e isquès per l´altre qui ere pues luny, cerquen la vila, e tots los bons homens de la terra obeiran-vos e acompanyaven-vos com a missatger de lur senyor. Proceso ff. 9v-11 (…)”. 4. Aplicación del simbolismo y emblematica templaria en la configuración urbanística de Ciudadela. En el año 1303, se estaba en plena construcción de la muralla de Ciudadela (87), construida con piedra de sillería (88), que separaba los principales monumentos construidos en ese momento (89): “(…) Ciutadella experimentó un notable desarrollo y, ya en el siglo XIII, su núcleo urbano era de considerable amplitud. Existía un palau reial, residencia del gobernador, y además se menciona en los documentos el born, diversas plazas, un ferraginal y un jardín, donde estaba enterrado el último almojarife muerto en Menorca. En 1292 se estaban construyendo la curia y un alfondic o mercado. Existía una sinagoga y un call o barrio judío. Había asimismo obradors o sea locales en donde los artesanos ejercían sus oficios. La amplia y esbelta iglesia de Santa María, hoy catedral, se iba levantando en el centro de la población (…)”. 21
La muralla segmentó ya en aquellos años algunos terrenos, como el perteneciente al convento de franciscanos (90): “(…) Jaime, por la gracia de Dios rey de Mallorca, conde de Rosellón y de Cerdeña y señor de Mompeller, á su amado Dalmacio de Garriga, nuestro lugarteniente en el reino de Mallorca, salud y gracia. Vistas y examinadas las cartas que nos habéis enviado, que dicen que vos con el maestro Poncio fuisteis y estuvisteis en Menorca y que empezasteis á poner allí el cimiento de la muralla de Ciudadela, que pasará y se extenderá por la huerta de los frailes menores, mitad por mitad, y que ordenasteis que las torres sean de forma redonda como lo son el muro de Perpiñán, sabed que consideramos bien lo antes dicho (…). Dado en Perpiñán el día 1º de Julio, año del Señor, 1303 (…)”. Se tiene certeza de que la construcción de las murallas de Ciudadela abarcan varios periodos: 1303, 1315, 1326, y 1349. Es decir, fechas cronológicas que indican que se estaba en pleno proceso contra los templarios (1303 y 1315), mientras que las dos restantes anunciaban que ya había concluido el problema político religioso, y la paz fluía con la orden de Montesa (91): “(…) El primer documento que nos habla de las murallas de Ciutadella, que es “caput insulae”, es de 1315. Las obras proseguían en 1326. El sistema defensivo de la capital incluía un alcázar separado de la ciudad propiamente dicha. La comunicación entre la villa y el alcázar se hizo mediante un muro, que se empezó a construir en 1349, por disposición de Pedro IV. Se citan en los documentos varias murallas, construidas unas sobre otras sin derribarlas. Podemos hablar de las denominaciones siguientes. Portales: - Portal de Maó (situado al fin de la calle de dicho nombre. Corresponde a la actual de Alfonso III). - Portal de la fuente (situada al final de la calle de la fuente). - Portal de Artuig, en la actual plaza de Cabrisas y Caimaris. - Portal d´en Salas; daba al camino de San Wicolás a partir del Born, al lado al real alcázar. - Portal de la mar; daba a la cuesta de mar. Hoy es la calle Capllonch. - Portal del Mirador; en el Born, dando a una escalera que bajaba al muelle. Bastiones: - “Sparó” de los frailes (Corresponde al número 5 del mapa). - Bastión de la Fuente (número 4 del mapa). - Torre del Mirador (situado en el Born, vigilando la bajadla muelle) (…)”.
22
4.1. La puerta. Templarios y Hospitalarios fueron acérrimos seguidores del evangelista Juan. Y Juan, dejó escrito en su evangelio el simbolismo de la puerta, relacionado directamente con la figura simbólica de Jesús, como predicador de la palabra de Dios (92): “(…) De cierto, de ciertos digo: El que no entra por la puerta en el redil de las ovejas, sino se sabe por otra parte, ese es el ladrón y salteador (…)”. (93): “(…) Más el que entre por la puerta, el pastor de las ovejas es (…)”. (94): “(…) Volvió, pues, Jesús a decirle: De cierto, de ciertos digo: Yo soy la puerta de las ovejas (…)”. (95): “(…) Todos los que antes de mí vinieron, ladrones son y salteadores; pero no los oyeron las ovejas (…)”. (96): “(…) Yo soy la puerta; el que por mi entrare, será salvo; y entrará, y saldrá, y hallará pastos (…)”. (97): “(…) “Jesús le dijo: Yo soy el camino, y la verdad, y la vida; nadie viene al Padre, sino por mí.” (Juan 14:6). “Yo soy la puerta; el que por mí entrare, será salvo; y entrará, y saldrá, y hallará pastos.” (Juan 10:9) (…) “He aquí, yo estoy a la puerta y llamo; si alguno oye mi voz y abre la puerta, entraré a él, y cenaré con él, y él conmigo.” (Apocalipsis 3:20). (…)”. La simbología y emblemática recogida por el evangelista Juan, atribuye a la puerta el símil del paso al “Conocimiento de Dios”, o lo que es lo mismo a la vida ultraterrena, lo que primitivamente llamaron los hebreos “Sheol” (98), y los griegos “Hades” (99), o los romanos quienes designaron a su dios Jano, con la emblemática del cetro y las llaves que abren las puertas del paraíseo celeste (100): “(…) Los símbolos asociados a los dos San Juan y a Jano, son el cetro y la llave o las llaves de oro y de plata, representando respectivamente la puerta de los hombres y la puerta de los dioses, la de los infiernos y la de los cielos, el poder temporal y la autoridad espiritual, etc.; es el acceso al paraíso terrestre y al paraíso celeste, a los pequeños y a los grandes misterios (…)”. La simbología trasmitida por el evangelista Juan, sobre la puerta, consistiría en ser la guardiana de la verdad, de la justicia y de los sagrado (101), poniendo en comunicación el reino terrenal con el reino del “Conocimiento de Dios”. Por lo tanto, como Ciudadela era la representación terrestre de la ciudad celestial del “Conocimiento de Dios”, los templarios y hospitalarios utilizaron la simbología y emblemática de la puerta como único camino de acceso a la ciudad celestial. Pero además, la única puerta que guardaba dicho conocimiento teosófico fue el portal de Artrutx que comunicaba la vieja ermita templaria-hospitalaria sanjuanista con la ciudad del “Conocimiento de Dios” (102). 23
4.2. La cabeza bafomética. La representación demoníaca de Dios apareció ya en la Edad del Bronce, con similares características a la emblemática que nos llegado (103): “(…) Una cara demoníaca de la Edad del Bronce, entre el 1600 y el 1400 a. C., tipifica el signo empleado para ahuyentar el mal (Louis, 1950, fig.22) (…). El demonio está visto de frente y tiene algún indicio de barba. Tiene la boca totalmente abierta, descubriendo los dientes. Los contornos de las mejillas se combinan en las líneas de sus brazos levantados con ademán enfático. Los dedos están muy separados. De cada mano sobresale una daga. Con esta cara grotesca se pretende asustar a los espíritus malos; en modo alguno amenaza a los seres humanos (…). Tenemos un testimonio escrito de su finalidad como demonios o genios atemorizadores en textos babilónicos tempranos, según los cuales al abrir la boca, enseñar los dientes y apuntar a la barba servía a la concretísima función de ahuyentar a los malos espíritus (Contenau, 1940 pág.210) (…) En el dios enano egipcio Bes se ve ahora con certeza a uno de los originadores de los ritos prehistóricos todavía conservados en el culto y la magia (Jesi, 1958). En Egipto, donde a los seres humanos se los representa con toda la lozannía y la juventud, Bes, el dios de la música y de la danza, es un enano deforme de rostro demoníaco, con barba, los dientes salientes, el vientre hinchado, las piernas torcidas, los pies dislocados y cola de leopardo (Drioton y Vandier, 1938, pág. 80). Sin duda esta representación se remonta hasta esa tradición milenaria según la cual se ahuyentaba a los malos espíritus tañendo instrumentos musicales. La tenacidad con que esa tradición perduró en Egipto se demuestra en el hecho de que todavía en el Imperio Wuevo se pintase la grotesca figura del dios Bes sobre las plegarias, “ya que para los egipcios bastaba su presencia para tener alejados a los malos espíritus durante la ausencia [del individuo] en el suelo (…)”. Desde la Antigüedad Persa, se ha relacionado a Dios con Asmodeo (104), Sarr (105), y Lucifer (106), cuya simbología y emblemática pasó de reconocer la figura deífica, a satánica (107). Los griegos, sin embargo, continuaron manteniendo el significado originario de “Sofía”, equivalente a “Sabiduría” (108). En el Nuevo Testamento, “los demonios”, siguieron relacionándose con la “Sabiduría”, siendo María Magdalena, la portadora de los “Siete Demonios”, equivalentes al “Conocimiento de Dios” (109). Y el evangelio de Tomás especificaba la cabeza con la esencia de Dios, y con el conocimiento que abre las puertas del alma (110), de ahí que los templarios utilizasen los textos cristianos para representar a Dios con el emblema de una cabeza demoníaca sobre el dintel de la puerta, ya fuere de entrada a la ciudad; o bien de entrada a un templo; o a la de una vivienda. 24
Pero el papa, Clemente V, patriarca de la Iglesia Católica Cristiana, -el cual, presumiblemente, debía conocer los mismos presupuestos religiosos que los templarios sobre la simbología y emblemática deífica-, emitió la “VI. Bulla extinctionis templariorum a Clemente V in gli concilio Viennensi peracta die 22 martiii anno 1312, pontificatus sui anno septimo”, en la que el papa refiere la ira, indignación y el furor que le provoca ver las imágenes de las caras de ídolos demoníacos, que él califica como “Baal”, a quién adoraban como su verdadero dios. Clemente V continuó tergiversando en el edicto de su bula que los templarios habían cometido pecado de nefanda apostasía, detestable idolatría, y execrable sodomía. Nada más lejos de la realidad. Ahora bien, ¿qué interés tenía Clemente V para descalificar de esa manera a la orden del Temple, cuando el mismo papa por fuerza, tuvo que haber estudiado todos los textos sagrados bíblicos del Antiguo y Nuevo Testamento? En primer lugar, desacreditar a la orden del Temple, por segunda vez, con insidias y calumnias, para beneficiar al Cister, que fue el que realmente salió mejor parado, económicamente. Y en segundo lugar la de mantener oculta una realidad religiosa que para nada le interesaba que saliera a la luz, puesto que si se hubiera hecho público, hubira peligrado el papado y con el, la Iglesia Católica Cristiana. 4.3. El gallo. El símolo y emblemática del gallo proceden de las Sagradas Escriuras Bíblicas. Se le ha relacionado con San Juan Bautista como presentacióm emblemática del amanecer de la Luz interior (111): “(…) El emblema de San Juan Bautista es el gallo, que anuncia la salida del sol y el principio del día y por analogía el amanecer de la Luz interior. Como todo símbolo, el del gallo, es ambivalente. Símbolo solar, mercurio alquímico, sin embargo no se nos escapa, en la tradición cristiana, pensar en la negación de Pedro, y entre los budistas significa la vanidad, el deseo y la cólera (…)”. El evangelio de Tomás también hace referencia al gallo como a la negación de Pedro, es decir el ser vencido por el sueño, y no estar atento ante la llagada de Dios (112) El gallo viene a representar el concepto de “La Parusía” en el que que hay que estar peparado y prebenido para la llamada de Dios (113). Por otro lado, los gallos vienen a representar desde la Antigüedad y Edad Media al Salvaor (114). En el siglo XI todavía permanecía vigente la simbología y emblematica del gallo en relación a que el individul debía estar prevenido ante la Parusia (115).
25
Y por último la utilización del gallo en la emblemática templaria, tiene la representación del guardián del centro sagrado que permanece en vela (116). 5. La pervivencia templaría en Menorca, tras la supresión de la orden: La escultura templaria “Bafomética” de la isla de Menorca: Ciudadela, Mercadal y Alayor. Las fechas constructivas tanto de la muralla y sus puertas, como las de los edificios donde se encuentran las figuras bafométicas indican que son posteriores a la desintegración de la orden del Temple, hecho que resulta muy significativo, puesto que su significado estriba, en que los templarios, pudieron desaparecen integrándose en el Hospital o en Montesa, pero su teosofía estuvo tan arraigada en la sociedad menorquina, que perduró a lo largo de todo el siglo XIV, XV y posiblemente XVI. 5. 1. El Bafomet-simiesco de la gárgola de la catedral de Santa María de Ciudadela. A pesar que el significado de la cabeza bafomética tiene un claro significado genérico. Existen modalidades dentro de la simbología y emblemática bafomética. Este es el caso del Bafomet-simiesco, que en un primer momento representó al Salvador y al cristianismo, pero en tiempos de Tertuliano fue condenado a representar simbólicamente al Anticristo (117). La catedral de Ciudadela se construyó en varias fases, por lo tanto, el Bafomet-simiesco, pudo haberse realizado bien antes dela supresión del Temple, o posteriormente. 5.2. Los Bafomets simiescos del Convento de San Francisco, ubicados en el límite meridional, extramuros de la muralla medieval de Ciudadela. El mismo ejemplo de emblemática deífica se produjo en las dos esculturas de losBbafomets simiescos que aparecen en el frontis de la puerta secundaria de la iglesia del Convento de San Francisco. Ahora bien, el solar de la antigua iglesia de San Francisco, perteneció a un arraiz musulmán, que el rey Alfonso III donó a los Franciscanos de Ciudadela. En 1290, una parte del terreno se destinó a cementerio (118). Y después el edificio del convento sufrió varias transformaciones debidas a las incursiones piráticas turcas, y a reformas posteriores (119).
26
Por lo tanto, lo más probable que es los Bafomets simiescos de la fachada de la iglesia de San Francisco, sean posteriores a la desaparición del Temple en Menorca. 5.3. El Bafomet del portal de Artruxt. El portal de Artruxt fue el de mayor importancia en contenido simbólico templario, pues por él llegaba la vía procedente del la parroquia sanjuanista de Artruxt, situada en la alquería de Monestir o Monastrell, posiblemente de origen templario, desde la conquista de la isla por el rey Jaime I (120), cuya denominación cambió por la San Juan Evangelista en la documentación de 1399 (121). Por lo tanto, pudo ocurrir, que tras la supresión del Temple pasará al Hospital, integrándose posteriormente en Montesa, y de ahí el cambio de advocación de San Juan Bautista, por San Juan Evangelista (122). La efigie bafomética que apareció en el portal de Artruxt, y que se custodia en el Museo Arqueológico de Ciudadela, se caracteriza por la emblemática de Behemot, basado en la simbología veterotestamentaria de Dios, cuyo aspecto físico es el siguiente: fuerte, musculado, tranquilo, y con cola (123): “(…) 15. He aquí ahora Behemot, el cual hice como a ti; hierba come como buey. 16. He aquí ahora que su fuerza está en sus lomos, y su vigor en los músculos de su vientre. 17. Su cola se mueve como un cedro, y los nervios de sus músculos están entretejidos.18. Sus huesos son tan fuertes como bronces y sus miembros como barras de hierro. 19. Él es el principio de los caminos de Dios; el que lo hizo, puede hacer que su espada a él se acerque. 20. Ciertamente los montes producen hierba para él; y toda bestia del campo retoza allá. 21. Se echará debajo de las sombras, en lo oculto de las cañas y de los lugares húmedos. 22. Los árboles sombríos lo cubren con su sombra; los sauces del arroyo lo rodean. 23. He aquí sale de madre el río, pero él no se inmuta; tranquilo está, aunque todo un Jordán se estrella contra su boca (…)”. Un dios a la vez terrorífico (124): “(…) 14. ¿Quién abrirá las puertas de su rostro? Las hileras de sus dientes espantan. 15 La gloria de su vestido son escudos fuertes, cerrados entre sí estrechamente. 16. El uno se junta con el otro que el viento no entra en ellos. 17. Pegado está el uno con el otro; están trabados entre sí, que no se pueden apartar.18. Con sus estornudos enciende lumbre, y sus ojos son como los párpados del alba. 19. De su boca salen hachones de fuego, centellas de fuego proceden. 20. De sus narices sale humo como de una olla o caldero que hierve. 21. Su aliento enciende los carbones, y de su boca sale llama (…)”.
27
5.4. El Bafomet leonino hallado en un lienzo de la muralla de Ciudadela. Se trata de una cabeza bafomética leonina que también se halla ubicada en el Museo Arqueológico de Ciudadela, y que con toda seguridad, sería de cronología postemplaria. En este caso la simbología del león hace referencia a la justicia de Dios (125): “(…) La Edad Media no rompió los lazos que antes de su advenimiento relacionaban el león con la idea de justicia, Desde Italia hasta el Loira, las jurisdicciones eclesiásticas solían tener su sede en los pórticos de las iglesias entre leones de piedra que enmarcaban el portal, y así los juicios se celebraban, según una conocida expresión, interleones et coram populo, entre leones y ante el pueblo reunido. Todavía puede verse uno de estos pórtico de justicia, con sus leones mutilados por el tiempo, en el gran portal de la iglesia de Santa Radegunda de Poitiers 81) [1.Véase ch. de Chergé, Gide du Voyogeurà Poitiers, pp 47-146 y Fr. Eygun, Architecture romane, p. 115]. Los leones figuran también en el umbral de varias iglesias antiguas de Roma, en San Lorenzo extramuros, en los Doce Apóstoles, en San Lorenzo in Lucina y en San Saba (2). [2. Cfr. Ciampini, Vetera Monumenta I, c. III].La concepción que relaciona el león con la virtud de justicia, dentro de la Simbología cristiana, se apoyaba en la descripción que hace la Biblia del trono de justicia de Salomón, hecho de marfil y oro, y que descansaba sobre seis gradas guardadas por doce leones magníficos (3) [3. 1º Libro de los Reyes (Vulgata III Libro) X. 1821] (…)”. Así, como al propio símbolo de Dios (126): “(…) El Rey. He aquí al rey; el primero de esos cuatro reyes que el Eterno hizo aparecer ante los deslumbrantes ojos de Ezequiel junto al río Kebar (1) [1. Ezequiel, profecía I, 10. Ezequiel vivió a finales siglo VII a.C.], y que reconoció san Juan en su deslumbrante visión de Patmos, cuando estaban cantando delante del trono del Cordero dominador agitando sus alas de fuego: el león, terrible rey de las fieras, el toro, rey de las víctimas, el águila, rey de los aires, y el Hombre, rey del mundo. Pero ese León de los profetas de Israel, por soberano que fuese, era tan sólo un siervo, y por eso, de concierto con el Hombre, el Águila y el Toro, aclamaba, en trances de amor y de adoración, a Aquel que ocupaba el trono, ora Cordero, ora León, que Juan vio sentarse en la sede divina para abrir el Libro siete veces sellado (2) [2. Véase San Juan, Apocalipsis, V, 8 y VI 5, 6] (…)”. Igualmente fue símbolo y emblema de resurrección (127): “(…) Todo el mundo, dice Mâle [El arte religioso del siglo XIII en Francia] admitía en la Edad Media que la leona paría leones que parecían nacidos muertos. Durante tres días, los cachorros no daban ninguna señal de vida, pero al tercer día volvía el león y les daba vida con su aliento (…). En 28
aquel mundo completamente idealista, que trataba de monumentalizar cada verdad a través de los símbolos, el auge de la ficción de los cachorros de león nacidos muertos y vivificados al tercer día por su padre fue enorme; contó con el favor de san Epifanio, de san Anselmo, de san Yves de Chartres, de san Brunon de Asti, de san Isidoro, de Adamantius y de todos los fisiólogos (3) [3. G. Hvysmans, La Cathedrale. Edit, Cres. 1920. T. II. Página 220] “la muerte aparente del pequeño león representaba la estancia de Jesucristo en el sepulcro, y su nacimiento era como una imagen de la resurrección (4)” [4. E. Mâle, Op, ct, ibid] (…)”. Y emblema de la vigilancia de Cristo (128): “(…) Pero nuestros intérpretes del medievo fueron más allá: si el cristiano, según la célebre expresión, es otro Cristo, con mayor razón lo serán los pontífices y los sacerdotes. Por eso, refiriéndose a éstos, añadieron al león, emblema de justicia esculpido en el umbral de las iglesias, otro sentido que, en sus Poesías Latinas (1) [1. Alciato, Embl. vº]. Alciato expresa elegantemente de este modo: Est leo, sed custos, oculis qui dormit apertis; templorum idcirco ponitur ante fores. “es un león, pero también un guardián, porque duerme con los ojos abiertos por eso lo ponen ante la puerta de los templos”. Por eso San Carlos Borromeo, recogiendo en el siglo XVI la Simbología de los antiguos Padres, en el IV concilio provincial de Milán que presidía, dio el consejo de adornar las iglesias con la figura del león para recordar a los que tienen cura de las almas la vigilancia necesaria (2) [2. Martigny, Dictionaire des Antiquités cheètiennes, pag. 369] (…)”. Y por último representaba la fuerza y gloria de la milicia de Cristo (129): “(…) el león simboliza la fuerza y la gloria militar, el mismo sentido tenía en los miles de escudos nobiliarios del medievo en que está representado (…)”. 5.5.
El Bafomet satánico, ubicado en el límite septentrional extramuros de la muralla de Ciudadela.
En la zona norte de la muralla de Ciudadela, existe el frontispicio de una vivienda -ubicada en una calle que accede de forma perpendicular al convento de santa Clara-, en la que aparece un altorrelieve de una cabeza bafomética satánica con aspecto de macho cabrío, emmarcado por dos dragones, en su parte posterior. La cronología es claramente posterior al siglo XIV, por lo tanto postemplaria. La simbología y emblemática del Bafomet satánico procede de la tradición bíblica veterotestamentaria, relacionando al Dios-macho cabrío con el redentor de los pecados (130): “(…) En muchos lugares de los Libros del Pentateuco, Moisés ordena la inmolación del macho cabrío: sólo el capítulo de los Wúmeros que codifica las liturgias de la Fiesta de las Trompetas, de la Fiesta de las Expiaciones y de la de los tabernáculos, 29
prescribe, diez veces distintas, la muerte de machos cabríos ante Yaveh (1) [1. Libro de los Wúmeros, cap. XXIX]; y ello en absoluto como homenaje de adoración o en ofrenda de petición, sino en redención de los pecados. Este carácter expiatorio claramente precisado para cada una de estas muertes del macho cabrío ritual ha hecho que se le considere de manera completamente natural una figura profética del Redentor del mundo que debía morir también para expiar las faltas humanas y redimir las almas (…)”. Mientras que la simbología de los dragones traseros representan el umbral (131): “(…) Desde hace muchos siglos hasta nuestros días, las agrupaciones de base iniciatica han retenido en su simbolismo la ficción del dragón defensor, y su título de “guardián del umbral” ha pasado a su vocabulario. Esotéricamente, el mito dragontino significa la lucha del iniciado contra el “dragón del umbral” (4) [4. A. Rochier, La leyenda de la Tarasque, página 14]. De modo, pues, que es la muerte ficticia de ese dragón guardián lo que permite acceder al sanctasanctorum de la agrupación y participar en la vida y los conocimientos de los grandes iniciados. Por eso en un cenáculo intelectual de París, muy independiente, este tema simbólico se ha formulado así: el dragón de los antiguos centros iniciaticos es una imagen de Jesucristo. Sólo dándole muerte pudo abordar la humanidad caída el umbral de la vida eterna. Así como el dragón guardián defiende la entrada del camino de dicha con garras y dientes, así Cristo, con su doctrina y moral tan severas, con sus rigurosos mandamientos, hace difícil acceder ala morada de la dicha sin fin, cuyo estrecho sendero que sólo los valerosos pueden abordar, él mismo ha trazado y construido. Este es el reino de los cielos que sólo los violentos consiguen, según el Evangelio (…)”. Por lo tanto el conjunto significaría que el dios redentor de los pecados en el que introduce en el “Conocimiento de Dios”, una vez pasado el umbral de la muerte física terrenal. 5.6.
El Bafomet Behemot biblico, ubicado en el límite oriental, extramuros de la muralla medieval de Ciudadela.
En la fachada de la iglesia del Santo Cristo, de Ciudadela, se encuentran dos cabezas bafométicas, correspondientes al Bahemot bíblico veterotestamentario, caracterizado por la fuerza de su boca, de la que sale una ventisca, como señala el libro de Job (132): “(…) 14. ¿Quién abrirá las puertas de su rostro? Las hileras de sus dientes espantan. (…) 18. Con sus estornudos enciende lumbre, y sus ojos son como los párpados del alba. 19. De su boca salen hachones de fuego, centellas de fuego proceden. 20. De sus narices sale humo como de una olla o caldero que hierve. 21. Su aliento enciende los carbones, y de su boca sale llama (…)”. 30
5.7.
Simbología y emblemática postemplaria en Alayor.
La iglesia de Santa Eulalia de Alayor dispone de planta de llave (133). Un elemento caracterítico de la arquitectura templaria, aunque se construyera posteriormente en época postemplaria (134), ya que parece ser que se hallaba en funcionamiento en el siglo XV (135). 5.7.1. Las figuras Bafométicas de Behemot bíblico ubicadas en el pórtico principal de la parroquia de Santa Eulalia, de Alayor. En la clave del arco de entrada a la iglesia de Santa Eulalia de Alayor, existe un bajorrelieve de una cabeza bafmoética de Behemot bíblico, con unos ojos saltones y, una gran boca fuertemente marcada (136): “(…) 18. Con sus estornudos enciende lumbre, y sus ojos son como los párpados del alba. 19. De su boca salen hachones de fuego, centellas de fuego proceden (…)”. En cambio, en las jambas de la puerta principal, se hallan dos bajorrelieves de Bafomets-Behemot, delimitados por una gran garra sobre la cabeza, cuya simbología reside en la naturaleza divina y humana de Cristo (137): “(…) Los antiguos estaban de acuerdo en afirmar que todas las cualidades activas del león estaban localizadas en su parte delantera, en la cabeza, el cuello, el pecho y las zarpas delanteras; la parte trasera, para ellos, tan sólo tenía función de sostén, de punto e apoyo terrestre. Por eso, en sentido figurado, y apoyándose en san Ireneo (2). [San Ireneo. Hieroglyphicorum, L, VI c 27] (…) Lucieron de la parte delantera del león el emblema de la naturaleza divina de Cristo, y de la parte posterior del animal, la imagen de su humanidad (…)”. 5.7.2. El gallo, símbolo de San Juan Bautista, ubicado en el escudo de Alayor, que preside la fachada de la parroquia de Santa Eulalia. El gallo, símbolo del escudo de Alayor, se encuentra en el centro de la fachada principal de la iglesia de Santa Eulalia, sobre el pórtico principal. Fue un símbolo templario, representativo de la emblemática de san Juan Evangelista. Y ha quedado como legado postemplario de la parroquia de Santa Eulalia de Alayor.
31
5.7.3. Simbología y emblemática postemplaria en Mercadal: Los Bafomets Behemots ubicados en las jambas del pórtico del santuario de =uestra Señora del Monte Toro. El pórtico de acceso interior al santuario de Nuestra Señora del Monte Toro, presenta en las jambas de la puerta, dos figuras bafométicas de Behemots veterotestamentarios, realizados en mediorelieve. Destaca como rasgo prominente su gran nariz. Aunque existen referencias de que en 1309, el bayle de Menorca quiso que un capellán se encargase de la capilla de santa María, del Monte Toro, hecho que no se concretó hasta 1348; mientras que en 1363, aparece referenciado el primer clérigo (138). Parece ser que su construcción también fue postemplaria, dado que las fuentes archivísticas atestiguan que en el año 1330, existía una capilla dedicada a san Salvador (139). 6. Conclusiones. Este trabajo pretende demostrar tres líneas de investigación diferenciadas, relacionadas con la isla de Menorca. En primer lugar, la continuidad de los linajes que apoyaron la conquista de las Baleares realizada por el rey Jaime I “El Conquistador”, cuyos pactos de fidelidad mantuvieron tanto con los reyes de Mallorca -Jaime II, Alfonso III, Sancho I y Jaime III- como con los de la corona de Aragón, -Jaime II y Alfonso IV. En segundo lugar, la pervivencia de las ordenes militares en Menorca, desde la conquista de la isla por el rey Jaime I, -especialemente de “Los Pobres Caballeros de Cristo”, o “Templarios”, y de los “Antonianos”-, órdenes que fueron investigadas durante el proceso contra los templarios, -tanto en Mallorca, como en Navarra-, ya que las encomiendas templarias a las que pertenecían las casas de Masdeu, -en el Rossellón-, Menorca y Mallorca, dependían de la encomienda central de Mallorca. Igualmente ocurrió con los “Antonianos” de las Baleares investigados, cuyos expedientes se hallaban en Olite (Navarra), debido a que los “Antonianos” de las Baleares, pertenecieron a la casa central de Olite. Ahora bien, durante el proceso contra los templarios, los reyes de Mallorca, Jaime II y su sucesor Sancho I, se opusieron a la política inquisitorial dirigida desde el papado y reino de Francia, y apoyada por el rey de Aragón Jaime II. De modo, que templarios, hospitalarios y cátaros pudieron moverse con total normalidad en la isla de Menorca, bajo los gobiernos de Jaime II, Sancho I y Jaime III de Mallorca. Hasta el punto de que la teosofía templaria se mantuvo vigente a los largo de los siglos en Menorca, una vez erradicada la orden del Temple, y creada la de Montesa que aglutinó a ex-templarios, y hospitalarios.
32
Y por último, esta investigación demuestra como la acusación papal proveniente de Clemente V-, sobre la idolatría templaria, -basada en falsos ídolos baálicos, en lugar de rendir culto y pleitesía al Dios cristiano católico-, fue una auténtica falacia, guiada, en primer lugar, por intereses ligados al poder económico del papado y de la curia romana, interesados en prestigiar al Cister, a cambio de contar con su apoyo incondicional. En segundo lugar, porque al papado le interesaba recuperar y obtener los bienes patrimoniales procedentes de los templarios, ya que la bula “VI. Bulla extinctionis templariorum a Clemente V in gli concilio Viennensi peracta die 22 martii anno 1312, pontificatus sui anno septimo”, de Clemente V, dejaba muy claro, que si los templarios salían acusados del proceso, sus bienes pasarían a Tierra Santa, concretamente a las instituciones de los hospitalarios, y más adelante con la reconversión hospitalaria, en orden de Montesa, al Cister; y por tanto, indirectamente a la Iglesia Católica Cristiana. Y en tercer lugar, porque el papado seguía oficialmente las directrices del catolicismo oficial iniciado con el pontificado de san Pedro, mientras que la orden del Temple se guiaba religiosamente por la base de la Iglesia de Juan el Bautista y Juan el Evangelista, cuyos presupuestos teosóficos permanecieron ocultos durante siglos, debido a una serie de luchas intestinas instigadas por parte de la Iglesia oficial, u ortodoxa Católica Cristiana, que consiguió tachar de heterodoxa a la Iglesia Juanista, relegándola a la inexistencia. Pero la Iglesia Juanista pervivió secretamente a través de los siglos y fue rescatada por los Templarios. De modo, que la gran popularidad de la nueva Iglesia Templaria, y el gran auge de sus correligionarios, ponía en peligro la religión ortodoxa Cristiana Católica. Por tanto, la Iglesia ortodoxa Católica Cristiana, a sabiendas de que los templarios eran inocentes, prefirió inculparlos, mediante un proceso inquisitorial lleno de blasfemias, antes que perder el poder que ostentaba.
En Villajoyosa (Alicante) A 12 de febrero, 2012.
33
Citas Bibliográficas (1). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “El bestiario y volucrario medieval de la catedral de “Santa María”, de Ciudadela (Menorca). Simbología y emblemática escultórica externa (Siglos XIII y XIV)”. Páginas 47 y 48. (2). PASTOR I MADALENA, Manuel. “El cartulari de Xestalgar: memoria escrita d´un senyoriu valencià”. Barcelona. Fundació Noguera. Col.lecció Diplomataris nº 29. 2004. www.cartulariXestalgar.pdf Página 97 y 98. Documento 3. (3). Ibidem. Página 99 y 100. Documento 4. (4). Ibidem. Página 101. Documento 5. (5). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “Los hombres de Jaime I. La ratificación del poder del monarca en la isla de Menorca (Siglos XIII y XIV)”. Revista Medievalismo. 2010. Página 67. www.LoshombresdeJaimeI.pdf (6). PASTOR I MADALENA, Manuel. “El cartulari de Xestalgar: memoria escrita d´un senyoriu valencià”. Barcelona. Fundació Noguera. Col.lecció Diplomataris nº 29. 2004. www.cartulariXestalgar.pdf. Página 106. Documento 6. “(…) 1286, abril, 8. València Martí Roís de Foces, senyor de Xestalgar, i Jaspert de Botonac, bisbe de València, juntament amb el capítol de la seu valenciana, que deté la senyoria de Xulella, procedeixen a l’amollonament de la frontera comuna. L’acord inclou una regulació sobre la caça per a ambdues comunitats veïnes.(…) per se et capitulum Valencie, ex una parte et dompnum Martini Roderici de Focibus, dominum de Xestalgar et turris et alcharea vocata de Landenya et campus vocatus de Farsiterg et campus vocatus La Pera, ex altera, occasione termini seu limitacionum castri de Xulella et termini seu limitacionum castri de Xest Algar et tandem prefatus dominus episcopus suo nomine et nomine eciam ecclesie et capituli Valencie et succesorum suorum et dictus dompnus Martinus 2 Roderici de Focibus (…) / (Página 107) Considerantes eciam dicti dominus episcopus et dominus Martinus Roderici quod, ex huiusmodi, amicabili composicione ipsis et cuilibet eorum et eciam ecclesie Valencie magna (…) / (Página 109) Ego Iaçpertus, episcopus Valencie, subscribo. Ego Bernardus de Vilamarino, archidiaconus Valencie, suscribo. Ego Iacobus de Albalato, sacrista Valencie, subscribo. Ego Arnaldus 15 de Rexaquo, archidiaconus Xative, subscribo. Ego Raymundus de Bellestar, decanus Valencie, subscribo. Ego Dominicus Mathei, canonicus Valencie, subscribo et hoc sig[signe]num facio. Ego Olmarius Mascharelli, canonicus valentinus, subscribo. Ego Andreas de Montesono, canonicus Valencie, subscribo. Ego Geraldus de Albalato, canonicus Valencia subscribo. Ego Guillelmus de Molleto, canonicus Valencie subscribo. Ego Bernardus de Auclato, 16 34
canonicus Valencie, subscribo. Ego Blasius Eximini de Arenosio, canonicus Valencie subscribo. Ego Bernardus de Monte Alatus, canonicus Valencie, subscribo. Ego Geraldus de Albalato ad preces magistri Radulfi, canonici Valencie, loco suo17 subscribo. Ego Poncilianus Garrige, canonicus Valencie, subscribo. Ego Iacobus de Moura, canonicus Valencie, subscribo. Sig[signe notarial]num Guillelmi de Acrimonte, notari publici Valencie, qui mandato partium predictorum hec scripsit cum supprascripto in XVIIIª linea ubi dicitur «et gignis» et clausit loco, die et anno prefixis (…)”. (7). MAIZ CHACÓN, Jorge. “Actividades económicas y políticas de los judíos de baleares en la Baja Edad media (1229-1391)”. Volumen II. Fuentes documentales (regestos). Tesis doctoral. Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas. Facultad de Geografía e Historia. Universidad nacional de educación a Distancia. 2007-2008. www.PDF_2.pdf . Página 163. Arnau Burgués, baile de Mallorca. (¿Hermano de Berenguer Burguet?). “(…) Documento nº 310. 8 marzo, 1285 - ARM, ECR, 349, f. 246. David Mocatil, judío, y sus hijos Jucef Mocatil y Abrahim Mocatil, venden a Arnau Burgues, baile de Mallorca que lo compra en nombre del rey, unas casas en la Almudaina de la Ciudad de Mallorca, que fueron de Mosse Abenlap, judío, que las dejó en testamento a su hermana Maria; confrontan con un callejón que no pasa, entre estas casas y las de Jucef Abenfara y Jucef Abennono, el Palacio Real, la calle de la Almudaina. Precio de 100 libras. Lo aprueban las hijas Certo, mujer de David Cohen, y Ester mujer de Bonet hijo de Bonsicac Daycs (…)”.Página 167. Arnau Burgues, baile real en Mallorca. (¿Hermano de Berenguer Burguet?). “(...) Documento nº 332. 16 enero, 1286 - ARM, ECR, 16, f. 43v. Arnau Burgues, baile real de Mallorca, concede instrumento de franqueza a Daut, hijo de Jacob Benixua, judío, quien jura que será fiel y leal al rey y que hará residencia personal en Mallorca, no usando este instrumento para defraudar o contra el rey. Firman entre otros los secretarios de la aljama Isaac ben Ambram, Maní hijo de Ileel. También se concede carta similar a Issac hijo de Atzas, judío (…)”. (8). Ibidem. Página 165. Jaime de Sant Martí, baile real. (¿Hermano de Ferrer de Sant Martí?). “(…) Documento nº 314. 30 agosto, 1285 ARM, ECR, 351, f. 108v.Hubeit Alatzarach, judío, reconoce tener en comanda de Jaime de Sant Martí, batle de Mallorca, 10 libras obligadas en nombre de Mafomet (sarraceno) libre por razón de justicia (…)”.Página 165. Jaime de Sant Martí, baile real. (¿Hermano de Ferrer de Sant Martí?). “(…) Documento nº 315. 1 septiembre, 1285 - ARM, ECR, 351, f. 31v. Jaume de Santmartí, baile real, en nombre del rey vende a Jucef hijo de Abrahim, judío, una sarracena llamada Aixa que fue de Jucef Benaiub y que fue presa por la corte porque este Jucef era de Valencia, y 35
el rey había mandado que fueran secuestrados todos los bienes de los hombres del distrito del rey de Aragón (…)”. (9). Ibidem. Página 169. P. de Libian = Pere de Lliviá. “(…) Documento nº 33672. 29 marzo, 1286 - ACA, Reg. 67, f. 141. Alfonso III manda a P. de Libian (…)”.Página 181 y 182. Pere de Lliviá, lugarteniente del reino de Mallorca. “(…) Documento nº 36696. 21 diciembre, 1290 - ACA, Reg. 83, f. 99v-100v. Alfonso III confirma el mandamiento de P. de Libian, lugarteniente del baile del reino de Mallorca, de acuerdo con los jurados y otros prohombres de la Universitat de Mallorca, que había asignado como emplazamiento de la aljama a los judíos de aquella ciudad, el pasado 30 de septiembre, la parte llamada Temple y Calatrava. Autoriza a los judíos a establecer dentre de la aljama una sinagoga y un horno. Los exime de la obligación de albergar uno externo a dichas casas contra su gracia. Informa también a sus fieles jurados y prohombres de Mallorca, que confirmado el ordenamiento a P. de Libian, les pide ponerse de acuerdo con aquel oficial para edificar portales, puertas, y una cerca, todas las cosas necesarias para una sola calle. Indica y ordena a los secretarios de la aljama de los judíos de Mallorca, pagar los 12.000 sueldos por el privilegio autorizando el privilegio de la aljama judaica. Ordena a P. de Libian, forzar a los judíos de Mallorca que rechazen pagar parte de los 12.000 sueldos. Urge a todos los judíos de la ciudad de Mallorca a establecer sus casas en el lugar fijado, así como portales, puerta, cerca y otras cosas, si los judíos quieren tener horno, P. de Libian lo permitirá por derecho real (…)”. (10). Ibidem. Página 171. Jaime de Torrella. “(…) Documento nº 34275. 26 agosto, 1286 - ACA, Reg. 67, f. 58v. Alfonso III reconoce haber recibido los 10.000 sueldos de Jaime de Torrella, que había recibido de la aljama de Mallorca (…)”. (11). Ibidem. Página 172. A. de Bastida. “(…) Documento nº 34477. 6 diciembre, 1286 - ACA, Reg. 71, f. 1, 30v. Recibo de 20.000 sueldos reales dado por A. de Bastida a los judíos de Mallorca. Alfonso III ha sido informado que Mosse Ahamar, judío de Mallorca, que P. de Angeler, Bernat Adenar y G. Moragues de Beniforani estaban endeudados con el dicho Mosse por documento público, per una suma que se habían comprometido a pagar con fecha fija, que aquellos renunciaron, en este punto, a los privilegios y concesiones obtenidos del rey. El rey ordena al veguer y al batle de Mallorca forzar a dichos deudores y sus avaladores a cumplir los compromisos, ya que ya había avisado a sus oficiales de tal situación y renunciar a los prolongamientos otorgados (…)”. (12). Ibidem. Página 174. Arnau de Berga, esposo de Bablonia, y yerno de Guillem Despuig. “(…) Documento nº 348. 1288 - ARM, ECR, 352, f. 86v. Vidal de Quila y Cima mujer de Vidal de Quila, venden a Babalonia,
36
viuda de Arnau de Berga y yerno de Guillem Despuig l'agrer que hacen sobre un honor en el término de Bunyola, por 700 sueldos (…)”. (13). Ibidem. Página 179. Arnau de Santacilia. “(…) Documento nº 36190. 5 abril, 1290 – Arxiu Parroquial de Santa Eulàlia, Pergamins, 75. Elisenda, esposa de Ramón de Wavarra, alias Romeu Aragones, del cual es procupradora propter maximam inopiam famis et nuditatis quam patior et quia non habec unde possim mihi providere in meis necessitatibus, vende a David Perfect judío, cuatro jovades91 de tierra en la alquería Palmer, en el término de Canarosa de la parroquia de Alaró, las cuales habría comprado su marido Berenguer Claver y su mujer Guillerma, y el mencionado B. Claver a Guillem Perelló, el cual las tenía por dotación hecha por Arnau de Santacília (…)”. (14). Ibidem. Página 188 y 189. G. de Belloch. “(…) Documento nº 377101. 17 abril, 1292 - ACA, Reg. 86, f. 94. El infante propone comprar una propiedad en Mallorca, y para dicho fin necesita la ayuda financiera de los prohombres y los judíos del reino de Mallorca, por lo mismo, pide a los adenantats de la aljama judía, así como a G. de Belloch, de dignarse a ayudarlo, se compromete a recompensarlos (…)”. (15). Ibidem. Página 189. Pere de Prat. “(…) Documento nº 378. 13 agosto, 1292 - ARM, ECR, 353, f. 56. Hayon Benamor Balchayar, judío, y mujer María, venden a Pere des Prat unas casas en la Ciudad de Mallorca, que confrontan con las casas de Cassim hijo de Salomo, judío, un callejón que no pasa y entra en estas casas y otros, por precio de 77 libras (…)”. (16). Página 189. Pere de Clarà. “(…) Documento nº 381. 24 diciembre, 1292 - ARM, ECR, 353, f. 73v. Jucef Leví hijo de Boniach de Marsella, y su mujer Bonjorn, venden a Pere de Clarà unas casas dentro de la Ciudad de Mallorca por 53 libras (…)”. (17). CANELLAS LÓPEZ, Ángel. “Relaciones políticas, militares y dinásticas entre la Corona de Aragón, Montpellier y los Países de Languedoc de 1204 a 1349”. RHJZ. 53-54 www.2canellas.pdf Página 24. “(…) Unos legados pontificios establecidos en Montpellier tratan de conjuntar a embajadores de Carlos de Anjou y de Alfonso III de Aragón, y Jaime de Mallorca. De Aragón marchan a estas vistas y tratos Hugo de Mataplana obispo de Zaragoza, Ramón de Anglesola, Berenguer de Puchvert, Guillén Durfort y Bernaldo Guillén de Pinels (…)”. (18). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “Religión y repoblación en Menorca: Plena y Baja Edad Media”. Revista Medievalismo. 2010. Página 34. (19). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “Los hombres de Jaime I. La ratificación del poder del monarca en la isla de Menorca (Siglos XIII y XIV)”. Revista Medievalismo. 2010. Página 67. www.LoshombresdeJaimeI.pdf. Páginas 67 y 68. (20). MAIZ CHACÓN, Jorge. “Actividades económicas y políticas de los judíos de baleares en la Baja Edad media (1229-1391)”. Volumen II. 37
Fuentes documentales (regestos). Tesis doctoral. Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas. Facultad de Geografía e Historia. Universidad nacional de educación a Distancia. 2007-2008. www.PDF_2.pdf . Página 199. =uño Sanç. “(…) Documento nº 392. 29 diciembre, 1295 - ARM, ECR, 354, f. 75. Abrahim Aben Isaac, judío, y mujer María, venden a Daniel ben Haron, judío, su nuero, la mitad de unas casas situadas dentro de la Ciudad de Mallorca, en la porción que fue antiguamente de Carros y después de !uno Sanç y ahora del rey, por 18 libras (…)”. (21). Ibidem. Página 200. Ramón Muntaner, mercader. “(…) Documento nº 393. 2 marzo, 1296 - ARM, ECR, 354, f. 86v. Cacim Moxat, hijo de Salomo Moxat, judío, y mujer Hana, venden a Ramón Muntaner, mercader, unas casas en la Ciudad de Mallorca, en la costa de Arnau Benet, confrontando con las casas de Joan de Mata notario, y otros, por 50 libras (…)”. (22). Ibidem. Página 203 y 204. Guillem de Montcada, procurador real de Mallorca. “(…) Documento nº 401112. 17 septiembre, 1297 - ACA, Jaume II, Cartes Reials, 325. Pere Bou, baile mayor de Mallorca, notifica al rey Jaime de Aragón, que, este rey, concedió a la aljama de los judíos de Mallorca un privilegio mediante el cual las cuestiones entre judíos serían determinadas por dos judíos adelantats, lo que genera cierta descompensión sobre los derechos y la jurisdicción real y contra las franquezas y buenos usos de Mallorca. Los judíos son habitantes de Mallorca y por tanto deberían atender a las franquezas y privilegios del territorio. El ha mandado a los judíos que no usaran su privilegio, pero ha sido suplicado por Guillem de Montcada, procurador real de Mallorca, que no se entrometiera en este caso. Ahora los secretarios de la aljama han hecho también otras peticiones, siendo en detrimento de los derechos reales. Sepa el rey que los judíos de Mallorca son entre unos y otros unos 2.000 y continuamente vienen procedentes de Barbaria para habitar Mallorca por saber que el reino de Mallorca es de vuestra jurisdicción. Además de esto, se debería tener presente que la mitad de las mercaderías de Mallorca son de los judíos, así como también debe tener en cuenta que los judíos mensajeros que acudieron ante el rey no tienen la autorización de la aljama para implorar dicho privilegio, cuestión que hemos conocido de boca / (Página 204) de los mejores judíos de la aljama: que no velen lo dit privilegi, e com aquels quif oren misatges aien passat lo manament a els per lur aljama e aien per lur propia auctoritat demanat so que demanar no devien e per asso dien tots lurs bens conficatz a la vostra senyoria si la vostra saviea o volra o manara yo esquivare d’asso eu punire axi com vos señor manertz (…)”.PASTOR I MADALENA, Manuel. “El cartulari de Xestalgar: memoria escrita d´un senyoriu valencià”. Barcelona. Fundació Noguera. Col.lecció Diplomataris nº 29. 2004. www.cartulariXestalgar.pdf 38
Página 51, 52, 53. Los hombres de Jaime I en los documentos de Xestalgar. “(…) El primer document (1), 59 de 1238, és la donació in extenso de l’anotació que coneixíem continguda en els registres del Repartiment. El document romania desconegut fins ara. Jaume I hi fa donació a Rodrigo Ortís de l’alqueria de Xestalgar en qualitat de propietat alodial per hereditatem propriam, francham et liberam vobis / (Página 52) Roderico Ortiç et vestre posteritati sive progeniei imperpetuum amb els drets acostumats per explotar el territori i per disposar dandum, vendendum... amb l’única limitació habitual que impedeix transmissions posteriors a clericis et juris religiosis. El document va ésser lliurat in obsidione Valencie a mitjan mes de juny comptant amb el testimoni de l’infant Ferran, Guillem de Montcada i Roderic de Liçana. 60 L’escrivà, Guillemó, va actuar en nom del bisbe de Barcelona i canceller reial, Berenguer de Palou. !o disposem de gaire informació del cavaller Rodrigo Ortís. Womés hem pogut localitzar un cavaller anomenat així que apareix documentat en 1254 com a jurat de Terol. 61 El segon document (2) és la venda feta en 1255 per Rodrigo Ortís i la seua esposa Toda Peres en favor d’Artal de Huerto i sa muller Sança Roís. La venda es fa en les mateixes condicions, en franc alou i lliure de tota servitud. En la descripció dels aprofitaments s’inclou la referència a unes salines que produiran algun dels escassos efectes documentals que coneixem amb relació a Xestalgar.62 El preu que s’hi recull: septingentos morabatinos alfonsinos pot representar al voltant d’uns 5.600 sous63 i s’hi inclouen ara, per primera vegada, les afrontacions del senyoriu, identificat encara senzillament com a alcariam. Es tracta dels territoris de Chullella (Xulella/Chulilla) que ja havia ajudat a localitzar el lloc en la documentació primitiva, Petralba (Pedralba),64 Chiva (Xiva/Chiva) i Gest al Campo (Xest/Cheste). Apareixen com a fiadors del tracte Ferran Dies i Gonçal Llopis de Pomar i com a testimonis Garcia Ferrandis de Varea, Ferran Peres Munyós, Ferran Llopis de Pomar i Guillem de Loarre. / (Página 53) L’apel·latiu Pomar que llueixen dos dels cavallers esmentats ens condueix, com quasi sempre, a l’orient d’Osca, en aquest cas a l’actual Pomar de Cinca. Altres personatges relacionats amb Pomar els trobarem vinculats amb els Entença com ara Garcia Peres de Pomar a qui Gombau reconeix deure al seu testament 1.000 sous de Jaca (=s.j.) o Sanç Pomar, veí d’Alcolea de Cinca, que signa com a testimoni de la carta de poblament de Xiva de 1303. El document manca de datació tòpica i usa la tradició aragonesa de l’era hispànica per a la cronologia (sub Era CCª XCª tercia = any de la nativitat 1255). El fedatari de l’operació que hi subscriu és Pere de Armellos, publici notari Turolii. El nou senyor de Xestalgar arrossega en la seua onomàstica un ressò que ens acompanyarà. Huerto, com advertí Burns, és un lloc al nord de Sarinyena, als dominis del riu Alcanadre, terres del Somontano de Barbastre i veïnes de la Ribagorça i 39
les riberes del Cinca, territoris estretament relacionats amb els cavallers d’Entença. 65 La seua esposa, Sança, presenta un apel·latiu que, a desgrat de les temptatives del copista (Vecaya-Varenya), creiem que deu provenir de la localitat de Vareya/Varea, prop de Logronyo, a la Rioja. De Varea era, també, Martí Ferrandis, un creditor de Gombáu d’Entença recordat al seu testament així com un dels testimonis d’aquest document, Garcia Ferrandis. El mateix Gombau també s’hi declara senyor de cert eredamiento en la villa mía de Vareya, que es en Castiellya, en disposar-ne la venda per tal de fer front al compliment dels testaments dels seus avantpassats.66 En 1277 (3) és Sança, vídua d’Artal de Huerto, qui fa la donació de Xestalgar al seu fill Martí Roís. Es tracta d’una donació inter vivos per raó del matrimoni projectat que abans vèiem entre el fill dels senyor de Xestalgar i la filla dels veïns senyors de Vilamarxant. Aquesta donació afecta dues alqueries més: una, anomenada Alchoçer a la Ribera del / (Página 54) Xúquer, prop d’Alberic, i l’altra, Passarela prop de Castelló de la Ribera. Ambdues alqueries es trobaven ben a prop en sengles vores del Xúquer i havien estat adquirides en 1268 per Artal de Huerto de mans d’Elvira Lope, vídua de Garcia Llopis de Castilla (67) El lot s’arrodoneix amb el castrum et villam de Colongo que ha de correspondre’s amb l’actual Colungo, prop d’Alquézar, en la comarca aragonesa del Somontano, atenent als elements descriptius de la delimitació: afrontat in termino de Alchefar et in termino de Salinis et in termino de Solbes et in termino de Lansano (68). En tot cas, la donació inclou la reserva d’usdefruit en favor de la mare llegant. Trobem, però, un passatge ben interessant al document. La prudent mare, en guardar les espatlles assegurant-se la percepció de les rendes diebus vite mee, s’hi fa ressò dels perills que encara sacsegen un territori mal conquistat i li reserva encara la meitat de totes les rendes que posseeix a l’Aragó per al cas que loca que vobis dono in regno Valencie amiterentrur racione guerre per tal que de ipsa medietate positis vivere. El document és signat a València en juliol de l’anno Domini de 1277 amb la presència dels testimonis: Ramon de Riusec, Bernat de Busquets, Berenguer Tolosà, Bernat de Caberola/Saberola i Pere Martines d’Orto juntament amb un Guillem de Montanyana, ací identificat simplement com a presbiter i que després veurem com a capellà de Sança redactant la carta de poblament. Aquest capellà fou també mestre del Temple la dècada anterior i encara en 1288 signava com a testimoni del testament d’Elvira Sanxis de Bergua, primera esposa de Martí Roís, després d’haver-li estat assignada una deixa de 200 sous valencians (69). De bell nou, l’onomàstica ens condueix, ara amb el topònim Montanyana, cap a la / (Página 55) zona de Barbastre (70). Berenguer de Ripoll publici notarii Valencia ho corroborà tot. Martí Roís va vendre Xestalgar (7) al rei Jaume II en 1295 quan estava casat amb Eva d’Entença en nom de la qual també actuà en qualitat de 40
procurador (71). És aquesta una nova, i desconeguda fins ara, representant del llinatge Entença i no deixa de cridar l’atenció que immediatament, el monarca tornés a vendre Xestalgar a l’Entença senyor de la veïna Xiva, Bernat Guillem. Ací apareix el senyor de Xestalgar lluint l’apel·latiu «de Foces» que ja abans trobem, en 1286, en ocasió de la divisió dels termes de Xulella i Xestalgar que després veurem. Wo sabem com l’adquirí però el topònim ens torna, una volta més, a les riberes de l’Alcanadre, territori sota la influència dels Entença. La via habitual per a l’adquisició de l’onomàstica és, sens dubte, la de l’adquisició del patrimoni i en aquest sentit cal adduir que Artal de Huerto havia estat marmessor testamentari del cavaller i lloctinent reial a València, Ximèn de Foces, juntament amb el fill d’aquest, Ató de Foces, (72) indici d’una «familiaritat» propera. Wo hem pogut, tanmateix, esbrinar si alguna circumstància que desconeixem s’afegí a l’amistat, que endevinem intensa, amb els cavallers de Foces per part de son pare, Artal, per a esdevenir una raó suficient per desplaçar el «Huerto» patern i la «Veraya» materna, o fins i tot, els il·lustres Bergua o Entença de les dues successives mullers. Tanmateix, segons Manuel Benito Moliner, el mateix Artal pertany al llinatge de Foces, encara que l’acompanyi l’apel·latiu «de Huerto» per tal com era senyor del lloc, on manà construir un monestir que regirien els hospitalers. Així, Artal de Huerto podria ésser també reconegut com Artal de / (Página 56) Foces (73). La documentació de Santa Clara d’Osca, publicada per Agustín Ubieto, inclou una còpia del testament de Maria Roís de Varea que tria sepultura al monestir i que raonablement podem pensar que era germana o filla de Sança Roís de Varea. Descobrim que els seus executors són Sanç de Laçano i Sanç Pomar, ambdós estrets col·laboradors dels Entença de Xiva i Xestalgar, que han de seguir els consells del noble padre senyor don Bernart Guillem. Un altre signe del parentiu que intuïm entre ambdues famílies encara que en la frase el mot «padre» té un significat difús (74). Martí Roís de Foces fou un dels dirigents de la Unió que actuava en 1286 com a procurador representant dels territoris valencians en tant que membre dels rebels. Pocs anys després, apareix nomenat com a sobrejunter per al regne de València amb relació al mateix conflicte de la Unió aragonesa. En el marc d’aquests esdeveniments obtingué una sorprenent resolució contra el rei que hagué d’indemnitzar-lo amb 7.000 sous pels castells de Cardet i Wovels, que Jaume I li havia llevat a son pare Artal de Huerto (75). Uns anys després, en abril de 1301, apareix, novament rebel, enfrontant-se al monarca amb el rebrot de la Unió acompanyat de molts altres senyors aragonesos. Jaume II el desterrà pel període d’un any (76). Martí Roís va vendre Xestalgar a Bernat Colom, que hi actuava com a procurador del monarca, per la quantitat de 50.000 sous valencians que decuplica el preu de la primera transmissió feta quatre 41
dècades enrere quan l’havia comprat son pare. En aquesta ocasió la baronia apareix descrita amb major detall: castrum et villam de Xestalgar et Algar et Penam de Xestalgar que quondam nominari solebat Penam de Xulella. També s’hi especifica l’entrega cum fortitudinis eiusdem castri, que testimonia l’existència d’una fortificació. / (Página 57) Apareix com a fiador de l’operació l’almirall Bernat de Sarriá i actua com a notari Gener Rabassa, que signa el document a València, el dia 1 de juliol de l’esmentat 1295. L’any següent (8) és el propi monarca qui ven Xestalgar a Bernat Guillem d’Entença com abans hem vist. El senyoriu és ara descrit amb algun element més: castrum et villam de Xestalgar et Algar et penam de Xestalgar que quondam nominari solebat penam de Xulella et turrem et alchaream de Lendenyna et campum vocatum de Farsiterg et campum vocatum de la Pera. Els nous elements descriptius són els llocs de Lendenya, Farsiterg i la Pera. La venda és igualment avaluada en 50.000 s. valencians. El monarca en rep, però, només 30.000 perquè els restants 20.000 s. es cancel·len amb l’entrega per part del cavaller d’Entença del castrum et alchaream de Alfandegella (¿Fondeguilla?) (77). La venda es fa en condició d’alou franc. El comprador hi era representat per Sanç de Laçano, (78) alcaid de Xiva, senyoria de Bernat Guillem. Pel que fa a l’exercici del poder i la conflictivitat relacionada amb l’exercici jurisdiccional tenim al cartulari cinc documents. En primer lloc, els docs. 4 i 6 al·ludeixen respectivament al comprimís de les parts per tal d’acordar uns àrbitres que han d’encarregarse de pacificar el litigi fronterer entre Xestalgar i Xulella (4) i d’efectuar l’amollonament que dictaminin els composadors (6). Veurem la carta de poblament (5) i finalment els conflictes amb Pedralba per l’obertura d’una sèquia (9) i amb l’alcaid d’Alpont sobre la baixada de fusta pel riu (18). La conflictivitat sobre delimitació de termes representa tota una tipologia específica en la documentació valenciana de l’època. L’assalt a la terra, als inicis de la colonització dels territoris conquistats, produí una allau de conflictes sobre un territori mal conegut i amb un model organitzatiu i d’explotació dels recursos diferent. Una nova concepció, evidentment, requeria un complex procés per tal de fer encaixar les magres peces posades a disposició dels nouvinguts. Ben il·lustratives resulten les paraules de Jaume I recollides / (Página 58) a la seua Crònica fent ajustar els patrons comptables al convuls projecte colonitzador. El monarca hi advertia que «les cartes de les donacions que nós havíem feites... eren més... que no bastaria al terme» i en conseqüència decidí de copiar la mesura aplicada a Mallorca «vós baixats la jovada a sis cafiçades e haurà nom jovada e no ho serà» i amb efectes retroactius «a qui n’havem massa dat, que els torn hom a mesura». Més enllà de la conflictivitat del «repartiment» (79) el particular procés d’assaonament relacionat amb la creació i consolidació dels espais baronials degué afectar amb més intensitat les zones de, amb 42
paraules de Josep Torró, «aljames persistents», en la mesura que la fosca concepció de la propietat de les comunitats musulmanes, ací més consistent, acolliria amb dificultat la implacable i enutjosa xarxa jurisdiccional que teixeix i retalla entorn de les persones, dels horts i les aigües, dels animals i del bosc, una complexa maquinària exactiva. Ja s’ha advertit, també a bastament, fins a quin punt les conjuntures expansives, que requereixen terra i fonts d’ingressos, han afavorit la profusió dels conflictes. El fet és que coneixem, per exemple, altres conflictos semblants del començament de la centúria següent en aquesta mateixa zona, singularitzada per la «persistència» de les aljames: 1318 Xest i Xiva, 1323 Xestalgar i Xiva, c. 1320 Bunyol i Dosaigües (80). Al document, que compromet les parts en litigi a triar aquest sistema d’arbitratge (4), intervenen, d’una banda, el bisbe Jaspert de Botonac i el capítol de la Seu de València com a senyors de Xulella i, de l’altra, Martí Roís, fill d’Artal de Huerto, ja difunt, com a senyor de Xestalgar. Els encarregats de pacificar el conflicte tot dictant una composició són el cavaller Blasco Maça de Bergua i els ciutadans de València Huguet de Romaní i Bernat de Busquet. Els litigants, per la seua part, es comprometen a observar-ne el resultat sota una pena de 100 morabatins conjuntament acceptada. La / (Página 59) validesa de l’acord només requereix la consonància de dos dels tres jutges triats. Recordem que entre els intermediaris hi és el sogre del senyor de Xestalgar ja que Martí s’havia casat amb Elvira, filla dels senyors de Vilamarxant: Blasco Maça i Teresa Ximenis. El compromís es va signar a València el 20 d’abril de 1278 davant del notari, Guillem de Verunco, i amb el testimoni de Ramon de Bellestar i Jaume d’Albalat respectius degà i sagristà de la seu valenciana, i el de Guillem de Mollet, rector de Gandia. Vuit anys trigaren a fer efectiu l’arbitratge. El 8 d’abril de 1286 (6) s’estén el document que traça el recorregut detallat del mohínos que parteixen aigües i jurisdicció. Finida la partició, el documentens ofereix de retruc una curiosa previsió que afecta també al dret de cacera dels habitants d’ambdues baronies. En aquest punt la regulació preveu que els musulmans de cadascuna de les veïnes senyories puguin caçar en els territoris contigus. Els de Xulella podran fer-ho des del primer dia de novembre fins al primer de febrer següent amb l’excepció de bovalaris sive devesis. En tot cas hauran de satisfer el delme corresponent al valor de les captures davant del senyor o l’alcaid del lloc aliè. Poden fer ús de ginys semblants (retibus et laqucis et gignis) als usats pels seus veïns, sempre fora del espais reservats. Els qui vulguin caçar al territori veí s’han d’acordar amb l’alcaid del territori i, si sospiten que l’oficial pretén demanar-los més contribucions que als seus propis habitants, l’alamí i els vells (veteros vel seniores) dels musulmans aliens hauran de jurar quina contribució els era exigida. Aquesta regulació ens recorda la dificultat del barons del nord que volien projectar sobre aquestes terres una concepció 43
aliena en matèria d’ordenació territorial i d’exercici del poder jurisdiccional que sovint no encaixava en la societat colonitzada. El compromís de vetllar pel compliment és refermat per una nòmina de clergues ben generosa. A més del bisbe Jaspert hi signen Bernat de Vilamarí, ardiaca; el sagristà Jaume d’Albalat; l’ardiaca de Xàtiva, Arnau de Reixac; el degà de València Ramon de Bellestar i els canonges de la seu de València: Domènec Mateu, Oldomar Mascarell, Andreu de Montsó, Gerard d’Albalat, Guillem de Mollet (que al doc. anterior signava com a rector de Gandia), Bernat d’Auclac, Blai Ximenis d’Arenós, Bernat de Montalat, Poncilià Garriga, Jaume de Mourà i el mestre Radulf, aquest darrer per mà de Gerard d’Albalat ad preces del seu representat. Guillem d’Agramunt, notari de València, signà el document a la mateixa ciutat de València. / (Página 60) Encara en maig de 1298 el monarca, a requeriment —suposem— de Bernat Guillem d’Entença, hagué d’ordenar al seu procurador als regnes de València i Múrcia, Jaume de Xèrica, la defensa dels de Xestalgar davant les molèsties ocasionades per una disputa sobre la possessió d’una part del seu terme (81). Dos anys abans de l’amollonament s’havia signat la carta de poblament (5). La datació remet a Alcosser (Alcucer al document), una alqueria en les vores del Xúquer, en desembre de 1284, el dia de Sant Joan Evangelista, és a dir, el dia 27. El document és lliurat per la senyora de Xestalgar, Sança Roís vídua d’Artal de Huerto, encara que havia fet donació de Xestalgar i altres llocs al seu fill Martí Roís per tal de dotar el seu casament en 1277 amb Elvira Sanxis de Bergua. Com hem dit, la mare se n’havia reservat l’usdefruit mentre visqués. Sança encarrega la redacció del document a Guillem de Montanyana, el seu capellà, que, si és, com dèiem, el mateix Guillem de Montanyana mestre del Temple al qual veiem signant documents poblacionals a Aragó i a València com a representant de l’orde, esdevé la persona més adequada per fer-ho (82). Declarada la intenció de resoldre disputes i divergències, no sabem si basades en alguna regulació prèvia que desconeixem, comença el document eximint els de Xestalgar, musulmans exclusivament, del pagament del terç delme que en aquells anys ocasionà una vertadera «guerra» en paraules de Burns. Un important acord s’acabava de signar mesos enrere encara que els conflictes semblaven reviscolar pertot arreu i especialment als llocs poblats per musulmans. (83) Wo deixa de ser curiosa l’al·lusió al marc de referència usat per la senyora de Xestalgar, que diu seguir i respectar els costums establerts en todo el río de Guadalaviar; en la zona cap altre senyor no prenia dels musulmans el terç delme. Els habitants pagaran la seua part al senyor i després, sols després, el delme i la primícia eclesiàstics, al bisbe i al capellà. / (Página 61) Una vegada aclarida la intenció d’estimular les rompudes sense gravar els pagaments, relaciona les demandes senyorials i entre elles la peita que puja a 245 s. i 3 diners (=d.). Les collites d’hortes i 44
vinyes, alfarrassades per l’alcaid conjuntament amb l’alamí i els vells, paguen el quint, que és reduït al sisè a la part de Landenya i encara al setè a la de Collalbar. Hauran de moldre i coure al molí i forn del senyor. Hi ha les prestacions a preu taxat d’ous, gallines i espatlles i paguen per les cabres i els bucs d’abelles 2 d. Els caçadors, a més del delme senyorial pel producte de les peces obtingudes, paguen 8 d. per cérvol o 4 d. la cérvola. Crida la nostra atenció la percepció anomenada alforra (¿una forma de capitació?) que desconeixíem. Analitzant, però, el seu valor i abast —1 almut de panís per cap dels de més de dos anys— creiem que és una altra forma de la imposició generalment coneguda com a alfetra (84). També hi és l’almaxia de les bodes, clarament identificable com de tradició ritual musulmana, i el dret de la roba deguda (una forma de la cena, l’obligació d’hostatjar el senyor). Hi ha el delme del fascar i el pagament d’1 d. per arrova de lli o per cabra o ovella venudes a forasters. Seran 4 d. per vaca, bou o ase i 12 d. per mul. Aquesta prestació fou definida posteriorment com a mancuz per l’escrivà que va fer les anotacions marginals que envolten la pràctica totalitat d’aquest text. Diverses disposicions relacionen les diferents sofres: el treball del lli, l’abastament de llenya i aigua al castell, l’elaboració del vi, l’explotació de les salines del lloc i el treball personal o aportació de bèsties de càrrega o el trasllat de les collites. Cal observar ací que l’escrivà adés al·ludit, en un procés que podem relacionar amb la revisió dels drets jurisdiccionals, sembla clasificar el reguitzell de les prestacions entre drets i çofres. La lliure circulació es limita als béns que puguin carregar amb la confiscació conseqüent de la resta dels que hagin estat «abandonats». El senyor disposa les calònies i l’herbatge reservant-se una zona vedada a la caça i la tala de fusta dels habitants. / (Página 62) I, finalment, dues disposicions curioses. Una que creiem molt poc usual referida a les prostitutes: el senyor podrà disposar el temps que hi romandran i la taxa que se’ls aplicarà (85). L’altra es refereix a la fusta que baixa pel riu Túria que puguin extraure els veïns de Xestalgar: en cas de valdre més de 12 d. haurà de pagar 2 d. a l’alcaid i haurà d’ésser oferida primerament al senyor i després en forma de subhasta en l·alqueria si és que l’afortunat no la volia. Un document ben interessant, que mereix una anàlisi detallada. El compromís de la senyora inclou el prec perquè el seu fill ratifiqui el document. Per part de l’aljama signen l’alamí Dafamet Fainan i els vells. El capellà, i no cap notari, és l’encarregat de donar fe al document comptant amb el testimoni d’Arnau Mayal, alcaid de Carlet, i Domènec Ferrero, alcaid de Xestalgar. També signen com a testimonis l’alamí d’Alcosser, Jucef Albenaxar, i Montcacet Abenali. En la dècada següent, un cert puig al terme de Xest (9) —Xestalcamp al text— és l’escenari del document, nascut de la controversia ocasionada per l’actuació dels habitants i el senyor de Pedralba que han intentat obrir una sèquia del riu 45
Túria —Guadalaviar al document— per fer arribar l’aigua a una determinada zona del seu territori envaint, presumptament, el terme de Xestalgar. Davant del notari de la ciutat de València, Simó de Creu, compareix Ximèn de Torroella, alcaid de Xestalgar, senyoriu aleshores de Bernat Guillem d’Entença [I], perquè allí mateix, territori neutral, llegeixi al senyor de Pedralba, Rui Sanxis de Calataiud, un document emès per Gil de Liori com a lloctinent del procurador dels regnes de València i Múrcia, Jaume de Xèrica, amb relació a la disputa. El document llegit fa constar al senyor de Pedralba la queixa presentada per l’alcaid de Xestalgar que, després d’oposar-se a la realització de la sèquia abans esmentada, es queixava perquè el de Pedralba havia fet presoners dos musulmans de Xestalgar. Gil de Liori demana explicacions al segrestador i li ofereix l’ocasió per a mostrar el seu dret a obrir la conducció. Li ordena, però, detenir les obres i tornar immediatament els presoners. La comunicació s’havia emès tres dies abans a Xàtiva. / (Página 63) Rui Sanxis no s’immutà. De cap manera no havia de tornar els captius que afirma haver sorprès fent malbé les conduccions dins del seu propi terme i que, com que l’alcaid de Xestalgar havia obtingut la disposició de Gil de Liori, no ja mentint sinó callant la veritat (tacita veritate), ell pensava defendre’s enviant-hi la corresponent procuració. Res més no es podia fer en aquells moments i lloc, de manera que només mancava, doncs, la rúbrica notarial i la signatura dels testimonis: Ximèn de Tovia, Pere Ximenis de Tovia, Andreu Matiani, Francesc Escorna i Domènec Munyós. Probablement, en silenci i en direccions tan oposades con ho eren els respectius interessos, els contendents abandonaren aquell quodam monte termini de Xestalcamp. Era el 26 de març de 1299. Quasi un segle després, un nou conflicte produí, entre altres efectes, el document que segueix (18); un símptoma més de l’amarga i sorollosa disputa oberta entre les aspiracions econòmiques dels operadors comercials i mercaders, sovint ciutadans de València, i els senyors de les baronies perifèriques. S’hi enfronten franquícies i privilegis contraposats. En aquest cas, però, no és un mercader del Cap i Casal. El damnificat és l’alcaid d’Alpont, que al·legava la franquícia de què gaudia perquè els seus troncs baixessin pel riu i la jurisdicció del senyor de Xestalgar d’aleshores, Guillem Ramon de Montcada (el comte d’Agosta), per fer arribar la fusta a la ciutat. El baró, per contra, manté que a ell, tal com també s’havia esdevingut amb els seus antecessors en la baronia, li correspon «rebre» la imposició del tribut de passatge encara que també, i és igualment signe desafiant del poder baronial, de levar la imposició. Aquesta potestat provenia, segons diu, del temps ençà que lo dit regne [de València] fon conquest e pres de poder de moros. Per tal d’evitar danys posteriors i a la vista dels ja ocasionats, les parts decideixen demanar una composició per a la qual han triat la intermediació del llicenciat en lleis Aimeric Donat, el jurisperit Ramon 46
Borrell i el notari Salvador Ferrando, ciutadans tots tres de la ciutat de València. La cúria de la governació havia encetat el procés mesos enrere i el 10 d’octubre de 1386 es va signar el conveni pel qual es comprometen d’acceptar la resolució que emeteren els àrbitres esmentats. D’una banda, l’alcaid d’Alpont, Pere des Puig, de l’altra, Miquel Balaguer, procurador pel senyor de Xiva i Xestalgar Guillem Ramon de Montcada, des d’abril de 1384, és a dir, dos anys de litigi registrats. / (Página 64) L’11 d’octubre de 1386, doncs, es produí la resolució reconeixent al noble el dret de percebre de cinquanta fusts un fust pel passatge en litigi. El senyor de Xestalgar s’havia pres dotze fusts que, a judici dels àrbitres, suposava un preu de trenta lliures, vinti-una més de les que li pertocaven, i que ha de restituir a l’alcaid d’Alpont. Certificà l’acord el notari Pere Vicent amb la compareixença dels testimonis, Bartomeu de Vilafranca i Eiximèn d’Eroassí, escuders habitants de la ciutat. Una important batalla guanyada pel baró, salomònicament amagada amb la restitució parcial de l’acapte practicat. El següent grup de documents el constitueixen les còpies de les disposicions emeses pels monarques concedint la màxima jurisdicció als barons de Xiva i Xestalgar i franquícies sobre els drets reials als seus habitats. El primer (12) de gener de 1318 (1319) es registra la donació feta per Jaume II al seu fill Alfons del mer imperi amb expressa autorització d’erigir-hi el signe macabre de tal potestat, les furcas... ad duo milaria quam plus in circum dictorum castri, mer imperi que podrà exercir a Xiva i Xestalgar, senyories aportades per la seua dona, Teresa d’Entença, privilegi del qual no havien gaudit els seus antecessors en aquests senyorius.86 El següent (13), emès per Jaume II uns dies després, enfranqueix els habitants de Xestalgar, senyoria del seu fill l’infant Alfons, del pagament de lleuda, peatge i altres drets reials. Anys enrere, el propi monarca havia enfranquit els habitants de Xiva ad suplicacionem et preces de Gombau d’Entença (87). Febrer Romaguera publicà el document pel qual El Cerimoniós repetia en 1378 la seua pròpia disposició emesa en 1338, confirmant el privilegi de franquícia que abans havia disposat el seu avi Jaume II. La guerra amb Castella havia causat la pèrdua del document que ara ordena predictam litteram in registris nostri archivi Palatii nostri Barchinone reconditis perquiri... et inventam reparari. El privilegi al·ludit i atribuït a Jaume II afectava els de Bunyol et in tota fovea als de Xiva et locis et terminis sibi adiacentibus et subjectis, videlicet, Peranchisa, Godella, Chestalgar, de Miralcamp (88). / (Página 65) Finalment, el 18 de setembre de 1333 (15) és l’anterior beneficiari ara ja esdevingut rei, Alfons el Benigne, qui tramet al seu fill Jaume, comte d’Urgell, la màxima potestat, l’exercici del mer imperi sobre Xiva, tal com ell l’havia rebuda de son pare. Sorprèn el fet que aquest document hi estigui copiat encara que no fa menció expressa a Xestalgar tot i que tal exercici del poder baronial igualment s’hi hagué de produir. Creiem, però, que pel tenor de la frase 47
que acabem de llegir al document del Cerimoniós podem entendre que Xestalgar havia estat considerat, respecte de Xiva, com un del locis et terminis sibi adiacentibus (89). Vegem ara les cartes nupcials dels infants Alfons i Teresa i els testaments inclosos al cartulari. Ja hem advertit de l’estranyesa de la conservació de cartes nupcials com la que conté el cartulari (11). Potser cal recordar que un dels elements que afavoreixen la conservació dels documents és la producció de còpies dels textos i aquesta pràctica té una relació directa amb la utilitat o l’aprofitament que se’n deriva. Wo és aquest el cas d’aquest tipus de documentació, circumstància que pot explicar l’al·ludida raresa. El document recull les condicions del pacte matrimonial signat a Lleida el dia de les noces, l’11 de novembre de 1314. Davant el notari Arnau de Girona hi signen els infants contraents, Teresa d’Entença i Alfons, i el monarca Jaume II. També hi ha un seguici de grans personatges, a l’alçada de l’ocasió, que precedeixen els tutors de la infanta i que hi representen el seu desaparegut pare, Gombau d’Entença: sa tia Elvira d’Antilló, priora del monestir de Casbas; el seu parent Guillem d’Entença, senyor de la baronia catalana d’Entença en les terres de l’Ebre; els Guillem d’Anglesola i de Montcada; també Ot de Montcada i els Ribelles, Ponç i Ramon; i finalment, Guillem de Valseniu i Pere d’Aibar, tutors de la infanta i artífexs de l’acord amb el monarca que portava a efecte l’altre acord-adquisició del comtat d’Urgell, pactat pel rei amb el vell comte Ermengol X uns mesos abans (90). La confirmació reial és acompanyada de les signatures d’un altre estol de cavallers significats: Felip de Celuça, Ambrosi i Ramon de Ribelles —que / (Página 66) apareix representant ambdues parts—, un més dels Montcada, Guillem Ramon; Guillem de Cervera, Pere Martines de Bergua i els venerables Gonçal Garcia, Bernat de Fenollar i Vidal de Vilanova de domo dicti domini regis testium. Teresa ofereix com a dot l’herència del seu pare et iure nostro, és a dir l’herència d’Antilló i la successió del comtat d’Urgell, amb reserva sobre els llocs que poden vendre’s per tal d’atendre obligacions contretes per certes disposicions testamentàries de son pare Gombau i del seu avi, Bernat Guillem [I] d’Entença (91). Alfons aporta com a sponsalicio 100.000 s.j. pels quals obliga els castells de Castelló, Tartareu i Os, al vescomtat d’Àger. Quant als testaments, començarem pel de Gombau d’Entença (10), senyor de Xiva i Xestalgar i altres senyories, que s’havia casat amb Constança d’Antilló, filla de Sanç d’Antilló i de Leonor — germana del comte d’Urgell Ermengol X.92 Al seu testament, dictat en 1308, recorda i mana executar les disposicions testamentàries pendents de son pare Bernat Guillem i del seu germà, homònim, ambdós difunts. Gombau, doncs, deu ser el fill segon de Bernat Guillem [I], que substituí el seu germà, també anomenat Bernat Guillem [II], en la gestió del patrimoni familiar, entre el qual es trobava Alcolea de Cinca, el lloc de la Ribagorça que sovint usen com a distintiu onomàstic d’aquesta branca del llinatge. El 48
relleu, que creiem accidentat, tant per la brevetat del seu germà al capdavant de la nissaga com pel fet que aquest no hagués deixat cap rastre de família, degué produir-se poc abans de la data del document inserit al testament de Gombau, que relaciona els seus deutes, compromisos i malifetes, fet el 12 de setembre de 1304. El seu germà havia signat un document poblacional adreçat als colons de Xiva el 4 de març de l’any anterior, com ja hem vist (93). Ens sorprengué, en aquest punt, la datació atribuïda per Soberanas i Lleó al testament fent servir la data d’aquell document / (Página 67) que recollia els dèbits de Gombau redactat, com s’ha dit, en 1304. És cert que l’estructuració del text podia induir a una certa confusió comptant que el reguitzell de deudos, injuris e lexas apareix al final com si clogués el testament amb la subscripció corresponent de testimonis i l’anunci d’un notari la signatura del qual no hi és, si més no a la nostra còpia. Tot i això, al text copiat al cartulari es pot llegir clarament, arran del consentiment exprés de la seua esposa, Constança d’Antilló, davant les disposicions del marit, que es fa en el castiello de Alcolea, dentro en la cambra de la dita noble dona Gostança de Antellyon, mullyer del dit noble don Gombalt d’Entiença, quarto idus aprilis anno Domini Mº CCCº octavo. Segueixen els testimonis del consentiment de Constança i ens hi manca, certament, la subscripció completa del testament pròpiament dit, ja que, com s’explica al final del text, és un notari, Ramon de Vinyas, encomanat pel justícia i jurats de la ciutat d’Osca, l’encarregat de reparar, sacar e escrivir el testament a partir de les notas de Johan Garcés de Sos. Aquesta és, doncs, l’única subscripció notarial i correspon a l’encarregat de recompondre un testament en un moment que, en tot cas, desconeixem. El testador declara en el protocol del document que està fent-lo con volentat e consentimento expresso de la noble dona Gostança d’Antellyo, amada muller mía, present, e expressament atorgant las cosas diuso ordenadas e scriptas, ordeno e fago aquest mi present testament; si això prova que el consentiment de l’esposa és simultani a la redacció del testament, només així li podem atribuir la data que ofereix la intervenció de Constança, que sense trencar l’estructura textual del testament —ja que no és un document inserit— resulta que s’esdevingué el 10 d’abril de 1308. Entre els beneficiaris de diferents llegats, trobem dos germans: Guillem, probablement monjo del convent de Ruedo (¿Roda?), i Teresa (94). Hi és, lògicament, la candidata a vídua, la seua esposa Constança d’Antilló. També hi tenim un grapat de fills. Seguint l’ordre del testament trobem una Tharesa, fillya mía que finqua con dona Teresa, hermana mía.95 I encara una nova Teresa, la otra Teresa que és professa a Casbas, un dels monestirs favorits del llinatge d’on / (Página 68) fou abadessa Elvira d’Antilló, germana de la seua esposa (96). Segueixen dos barons, Guillem i Ponç Hug, que no poden heretar el senyoriu d’Alcolea perquè són il·legítims. Tots dos, amb les 49
«Tereses» esmentades, eren fills dels amors de Gombau amb Estefania de Sicília. Amb Constança, l’amant oficial, havia tingut finalment dues filles, Teresa i Urraca (97). Teresa estava destinada a erigir-se en pont entre el vell comte Ermengol d’Urgell, mancat de descendència directa per al també vell comtat, i el monarca Jaume II, que es disposava a aprofitar l’avinentesa per tal d’incorporar als dominis de la Corona el cobejat comtat català. Una nova Teresa que, a manca d’un fill que encara s’anhela en diversos passatges del text, n’és la principal hereda —heredera mía universal. Li és assignat el gruix del patrimoni familiar que ara repassem: els castells i les viles d’Alcolea de Cinca, Castelflorite (Castellfollit al document), (98) Ràfals, Mançanera, Xiva, Xestalgar. I els heretaments i possessions a Barbastre, Gruessa, València (cases a la ciutat), Vélez Blanco (Almeria). Wotem la presència de Ràfals, que havíem vist en l’aixovar de Guillem d’Entença per al seu casament amb Alamanda de Santmartí, i que per algun mecanisme que desconeixem trobem ara a les mans de la branca valenciana del llinatge. També comprovem que disposava de la vila de Mançanera, que havia estat en mans del Berenguer d’Entença de Xiva (99). Les rendes d’aquesta / (Página 69) senyoria havien de servir per dotar amb nou mil morabatins l’altra filla, Urraca, que va ésser maridada amb el comte de Pallars Arnau Roger II. Recollirem, encara, la presència d’un Guillem d’Entença entre les persones encarregades pel testador d’ajudar els marmessors i els tutors de la seua descendència. L’únic cavaller d’aquesta onomàstica i cronologia que podem deduir per familiaritat i prestigi —ja que ha de desenvolupar l’encàrrec acompanyant Ermengol X, comte d’Urgell, i Guillem de Montcada— és el titular de la baronia casal del llinatge, el baró d’Entença, anomenat Guillem, fill i hereu del Berenguer d’Entença senyor de Móra i Falset, i nét d’aquell Guillem d’Entença que s’havia casat amb l’hereva del senyoriu català dels Castellvell-Santmartí que posteriorment havia de ser conegut com a baronia d’Entença-Prades. Tots són, com abans dèiem, hereus de l’heroi del Puig de Santa Maria. Wo és pas l’única mostra de bona familiaritat entre els membres d’ambdues branques. Gombau, senyor de Xiva i Xestalgar i pare de Teresa, va ésser tutor de Berengueró/ Rogeró, fill de la seua parenta Saurina d’Entença —germana d’aquest Guillem— i de l’almirall Roger de Llúria (100). Quant al patrimoni del llinatge, cal recordar que el testament de Gombau recull, a més dels llocs i possessions llegats, l’ordenament de vendre un seguit de béns per tal de fer front al compliment dels testaments de son pare i son germà, ambdós anomenats, com hem vist, Bernat Guillem d’Entença. Es tracta de l’heredamiento mío del Almolda e los molinos míos que son en Alcanadre, con todo l’eredamiento que he en Peralta d’Alcophea (101). S’hi esmenten també les alqueries de Godeillia que es en término de Chiva, e l’alquería de Parenxissa. També les possessions a Wavarra: les viles de 50
Muçqui, Curandi e Gorriça (102) i l’heretament a Azagra; la vila castellana de Varea (Vareya al document), i, finalment, el castiello e la villa de Oso (103). / (Página 70) Advertim, finalment, que entre els testimonis que rubriquen el testament hi apareix un Pere Valcarca o Balcarca que també havia subscrit la carta de Poblament als musulmans de Xiva i les alqueries de la zona del propi Gombau en 1304. El document fou transcrit per Febrer Romaguera i oferí la lectura «Pere Vallcarçal, rector de Perenxisa» que li va fer pensar que l’alqueria de Perenxissa, inclusa dins del castrum de Xiva, hagués tingut un temple cristià encara que l’historiador valencià revelava un cert neguit en advertir que l’existència d’aquell capellà «no deixa d’ésser sorprenent tenint en compte que el lloc era de població predominantment mudèjar» (104). Definitivament, podem ara aclarir la complexa lectura d’aquell registre de la Cancelleria Reial perquè Pere Valcarca és al testament identificat com a rector de Presinyena i no Perenxissa (105). El lloc de Presinyena, (106) d’altra banda, es trobava a la vora del riu Alcanadre, dins l’àrea d’influència dels Entença, a la Ribagorça, i el seu senyor d’aleshores, Pere Lopes de Vallmanya, és un cavaller dels que participa, juntament amb la parentela catalana de Gombau, en les bregues entre aquells Entença i els templers de la zona de la ribera de l’Ebre (107). / (Página 71) El testament de Teresa d’Entença (14) es va signar a Saragossa el 23 d’octubre de 1327 i encara que Monfar en referir-lo asegura no haver-lo trobat als arxius, més tard se’n va localitzar una còpia, ja que hem tingut ocasió de contrastar-la amb el nostre text. És a la Cancelleria Reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (vària 21[12]) i s’adiu perfectament amb el nostre document amb molt petites i intranscendents diferències. Disposa la infanta la tria dels executors: el seu marit Alfons, l’arquebisbe de Saragossa i els seus fidels Garcia de Lorís, majordom, i Arnau Ballester, scriptor porcionis. Els atorga plens poders per administrar els seus béns i per disposar-ne. Tria sepultura als franciscans de Lleida i els deixa 1.000 morabatins. Inclou al text, curiosament, l’equivalència monetària de octo solidos pro morabatino (108). Fundà diverses capellanies: a l’església de Sant Joan d’Alcolea de Cinca, en la capella on va ésser sepultat son pare, Gombáu d’Entença, assignant-hi les rendes d’unes possessions; a l’església del monestir de Casbas per l’ànima de sa mare, Constança d’Antilló; a la de Bellpuig de les Avellanes on jau Ermengol X, comte d’Urgell; a Santa Maria de Sales d’Osca per la seua pròpia ànima i per les de tots els seus parents; a Santa Maria del Pilar de Saragossa, a Santa Maria de Montserrat i a Santa Maria Magdalena del castell d’Alcolea. Ordena també que el dret de presentació de totes aquestes capellanies correspongui al senyor d’Alcolea. En haver estat jurat l’infant Alfons, el seu marit, com a hereu de la Corona arran de l’estranya renúnciadestitució del seu germà gran, Jaume, el fill comú i primogènit, Pere, 51
esdevenia automàticament candidat al tron, per la qual cosa i seguint les indicacions del pacte-compra del comtat d’Urgell fet en 1314, Teresa institueix hereu universal el seu fill segon, Sanç, que també havia de morir aviat. Li entrega totes les possessions i els béns que provenen del llegat de Gombau d’Entença, del seu avi Sanç d’Antilló i el seu oncle Vallès d’Antilló, que reuneixen les senyories de: Alcolea, Osso de Cinca, Ràfals i Castelflorite, Quatuor Casades, Casades en la Gruessa, Xiva amb les seues alqueries, Xestalgar, Mançanera, Antilló, Las / (Página 72) Cellas, Ponzano, el Grado, Artasona, Secastilla (Siet Castiella), Abizanda (Avitando), Pui de Cinca, Clamosa, Samitier (Sant Mitrer), Morcat, Solana, Alerre i Abiego. L’havia de substituir Jaume en cas de mort de l’hereu, tal com s’esdevingué. La compensació als altres fills, Pere i Jaume, puposa 10.000 s. reials (=r.) respectivament. Les joies són per a Constança, que seria reina de Mallorca. I a sa germana Urraca li assigna les rendes d’Alcolea mentre visqui. A Castellana, vídua de Manuel d’Entença de domo nostra, 1.500 s.r. anuals per a la seua vida. A Sanç Rodrigo 3.500 s.r. més. A les seues donzelles, 8.000 s.r. per als seus casaments respectius. A Maria Omargos, nodrissa seua, 1.000 s.r. anuals i a la nodrissa de l’infant Pere, Toda Martí, 1.000 s.r. anuals també. A Sibília d’Antilló, totes les rendes dels llocs que ara té en nom seu durant la seua vida. Confirma, així mateix, els 600 s.j. assignats a la seua germana, Teresa Gombau, monja a Casbas, sobre la baronia d’Antilló. A la nodrissa de sa filla Constança, Geraldona, 2.000 s.r. i 1.000 s.r. anuals al seu majordom abans nomenat executor, Garsia de Lorís de la mateixa manera que l’altre executor, Arnau Ballester. A aquest darrer servidor seu, li han d’ésser pagats els 33.000 sous que li deu la infanta. A Joan Martí d’Entença, 1.000 s.r. anuals A les seues esclaves i servidors en diversos oficis (escrivans, consellers, cuiners, pellissers, falconers...) els fa diverses deixes, així com als pobres i necessitats. Fa donatius al monestir de Casbas i a Sant Simó de Pontano i ordena la fundació d’un monestir vora l’església de Xalamera. Mana confeccionar quatre imatges d’argent, una per a Xalamera, una altra per a l’altar de Sant Esteve d’Alcolea, la tercera per a Santa Maria Magdalena del castell d’Alcolea i una més per a Montserrat. Ordena també la coberta d’argent del pilar de Santa Maria del Pilar de Saragossa. Dues imatges d’argent més a Santa Maria de Sales d’Osca i diverses deixes al franciscans i als dominics, al convent del Carmel i el de Sant Agustí, tots de Lleida. Ordena, finalment, el compliment de totes les qüestions pendents ordenades als testaments de son pare Gombau i del seu avi Bernat Guillem. Womena també usufructuari dels seus béns el seu marit, l’infant Alfons. El testament es clou a Saragossa el 23 d’octubre de 1327. Els testimonis són Miquel Peris Sabata i Ramon de Boïl. El notari Gil / (Página 73) Peres de Buisan declara que seguint ordres de l’infant Pere ha extret el text ex notula del notari Sanç 52
Llop/Sanxo Lope. El document inclou l’ordre de l’infant. Finalment, el cartulari ens ha permès de conèixer el testament de l’infant Jaume, fill del rei Alfons el Benigne i de Teresa, a més de titular del comtat d’Urgell (16). L’infant havia rebut de son pare les senyories heretades de sa mare en produir-se la mort de Teresa en 1327 encara que el monarca continuà administrant el patrimoni fins el 1334, en què Jaume assolí la majoria d’edat, ja que era un nen de vuit anys aleshores. La seua mort, esdevinguda en 1347, es produí en circumstàncies estranyes que permeteren que alguns cronistes divulguessin la improbable implicació del seu germà, el rei Pere el Cerimoniós. Monfar fa només una petita al·lusió al seu testament, sense cap altre detall, recordant la seua ordre de fundar un monestir franciscà a Balaguer amb un sepulcre per ésser-hi sepultat encara que pogué basar-se en altres disposicions relacionades amb l’execució del testament que no sembla haver localitzat. Wo coneixem cap altra referència a aquest important document de què ara disposem. Armand de Fluvià tampoc no en donà cap indici (109). El testament va ésser signat a Peralada el 14 de maig de 1344 davant el notari Bernat de Corrons i amb la compareixença dels testimonis: Berenguer de Ribelles, Simó de Miró, Ramon i Berenguer de Copons i Bernat de Lavinària, Bernat de Boixadors i el canciller de l’infant, Berenguer Vives. Seguint l’ordre acostumat, tria sepultura al monestir que al propi testament ordena bastir a Balaguer per ésser encomanat a tretze monges franciscanes preveient que si no estigués acabat fos dipositat als franciscans de Lleida mentre no s’enllestia la seua tomba a Balaguer. Monfar, però, diu que va ésser soterrat en la capella de Santa Isabel del monestir dels franciscans de Barcelona sense que s’hagués, fins aleshores, produït cap trasllat posterior (110). Seguidament, institueix marmessors el bisbe de Lleida, Jaume Sitjó; Garcia de Sant Pau, rector de l’església de Balaguer o qui en fos rector; Jaume d’Alòs; Bernat de Camporrells; el legum doctorem Guillem Servent, i Bernat de Castelló, ciutadà de Balaguer. Hauran d’actuar d’acord amb Bernat Fuster, el franciscà confessor seu, o el conventual o el guardià dels franciscans de Lleida, Tàrrega o Cervera. / (Página 74) Ordena, primerament, la restitució dels deutes i les injúries que puguin demostrar-se i assigna 10.000 lliures de Barcelona pro remedium anime nostre, que hauran de distribuir els executors entre Lleida: les obres de la casa dels franciscans (500 s.) i de les menoretes (1.000 s.); les oracions de les menoretes per la seua ànima (200 sous); les oracions dels dominics (100 sous), agustinians (100 sous), trinitaris (50 sous) i les de Santa Maria del Carmel (100 sous); les obres del convent agustinià (500 sous) de la mateixa ciutat, i altres. Vol que es facin almoines als acostumats orfanis maritandis del comtat d’Urgell, del vescomtat d’Àger i de les altres senyories del comte (500 s.b.) i als pauperibus verecumdancibus de la seua terra (500 s.b.) el dia de 53
l’enterrament; disposa ajudes per als precs dels dominics de Balaguer (100 s.b.) i per a la construcció de la seua església en aquella ciutat llega 25.000 s.b. amb un encàrrec especial: els frares predicadors havien de bastir-hi una capella sota la invocació de la Trinitat on s’havien de celebrar dues misses diàries, una per les ànimes dels parents del comte, inclòs el comte Ermengol, i una altra que havia de servir per minorar una càrrega peculiar, la de l’ànima d’en Puig, un clergue quem in Barchinona suspendi fecimus. També hi ha deixes per a les oracions i els aniversaris del rector i els clergues de l’església de Balaguer (100 s.b.). I encara ofereix una col·laboració si els prohoms de la ciutat decidien, dins l’espai de cinc anys després de la mort del comte, eixamplar notabiliter l’església de Santa Maria d’Almatà o bastir-ne una de nova (3.500 s.b.). Deixa diners a l’Hospital dels Pobres de Balaguer (1.000 s.b.) i per als orfes i pobres dels seus territoris (2.000 s.b.) en l’aniversari de la seua mort; per a les obres de les esglésies de Ponts (500 s.b.), de Santa Maria de Castelló de Farfanya (500 s.b.), Santa Maria de Parells (1.000 s.b.), i l’església de Menàrguens (500 s.b.). Ajuda per a les obres del pont d’Albesa (500 s.b.) i per a Santa Maria de la Suda al seu castell de Balaguer (2.000 s.b.) amb la condició que a l’altar de Santa Maria se’n faci un altre dedicat a les santes Àgata i Bàrbara en les festivitats de les quals hauran de celebrar sengles clergues, vespres, completes i la missa corresponent. El rector de l’església de Balaguer in parte Ageris serà l’encarregat d’organitzarho (10 s.j. per clergue). S’hi encendran lampade que ardeat nocte dieque com també a Santa Maria de Cérvoles (prop d’Os de / (Página 75) Balaguer), a Montserrat (100 s.b.) o ante altare beate Marie capella castri de Chiva. Mana bastir una capella al castell de Bunyol dedicada a Santa Maria, amb el corresponent capellà dotat amb 250 s.b., el ius patronatum de la qual serà del senyor del castell i s’hi mantindrà una lluminària perpètua i un ciri mentre es digui la missa diària ab initio prefacii... usque Corpus Christi sumatur. Hi ha deixes per a vestir els eremites de Montserrat (30 s.b.) i diverses dotacions per al material litúrgic: canelobres d’argent per a Montserrat, un calze per a Sant Martí Valldosera (San Martín de Val d’Onsera, a Osca) i un altre per al Pilar de Saragossa. Almoina per als frares (100 s.b.) i les obres (200 s.b.) de Santa Eulàlia d’Agramunt. Una lluminària a Santa Maria de Colobor (8.000 s.j.). Un calze per al comanador de Sant Antoni de Cervera. Als franciscans de Cervera (100 s.b.) i Tàrrega (100 s.b.) i les obres de l’església de les Onze Mil Verges de Cervera (100 s.b.) i les menoretes de Sant Daniel de Barcelona (100 s.b.). Draps preciosos per als monuments de Santa Eulàlia a Barcelona i de Sant Warcís a Girona. Diners per a les obres del convent de les Franqueses de Balaguer (1.000 s.b.), ciris a Sant Pere d’Àger i a l’altar de Santa Maria a Bellpuig de les Avellanes. Disposa que es paguin alguns petits deutes: a l’abat de Banyoles (30 s.b.), al prepòsit de Manresa (50 s.b.), al seu 54
conseller Pere Sabata (1.000 s.b.) per un llibre que retingué d’ell i al legum doctori Ramon Vinader (100 s.b.). Ordena també la fundació d’un monestir de menoretes a Balaguer, on havia d’ésser sepultat. L’edifici es bastirà adientment cum paretibus terre et argamasa et arcubus lapideis et cohoperitis fusteis i haurà de tindre tres altars: el major sota la invocació de l’Anunciació, un altre dedicat a sant Francesc i santa Clara i el tercer a sant Lluís i sant Antoni. Hi haurà tretze monges i abadessa, que seguiran la regla i l’hàbit de les monges franciscanes de Lleida, ben proveïdes (150 s.b. per a l’abadessa i 60 s.b. per a cada monja). Ordena l’adquisició dels solars (patua) escaients per portar a cap la construcció. S’hi han de proveir també dos preveres (250 s.b. cadascú) que celebraran misses i oficis seguint les indicacions de l’abadessa i els ornaments i llibres corresponents (4.000 s.b.). També ordena al rector i els clergues de l’església de Balaguer i l’abadessa del futur convent que celebrin misses per l’ànima de Ximèn Peres de Ianyes en aquell temple soterrat. / (Página 76) Altres llegats: Al nebot Bernat Guillem d’Entença, fill del seu germà Ponç Hug, 3.500 s.b. Llop d’Antilló, de domo nostra, 2.000 s.b. Pardo de la Casta, 2.000 s.b. Pere Oliver, coquo nostro, 600 s.j. Andreu Fresc, coquo comitisse, 600 s.j Constança, domicelle comitisse, filla de Ramon de Ribelles, 10.000 s.b. I per a Agnès, filla de Bernat de Guàrdia; Esclarmonda, filla de Bernat de Camporrells; Margarida, filla de Guillem de Conques, i Brunissenda, filla de Berenguer de Conques, totes donzelles de la comtessa, 3.000. s.b. a cadascuna. A Teresa, filla de Ponç Hug, 8.000 s.b. auxilium maritandi. Als fills d’Elvira Martí, nutrici nostre: Jaume 2.000 s.b., Joan 1.000 s.b. i Sanç 1.000 s.b. Anna Solana i Solaneta, filles de Pere Solà i Anna Rabassa, de la cambra de la comtessa, 300 s.b. a cadascuna, i als esclaus de la comtessa (pedisecis) 200 s.b. a cadascun. Llorenç Foguet, de domo nostra, rep 100 s.b. dum vixerit sobre rendes del castell de Montfalcó. Disposa també sobre el dot de la seua esposa Cecília. El sogre, Bernat comte de Comenge, li havia promès 35.000 lliures de Barcelona que no ha fet efectives malgrat haver entregat a compte 300 escuts d’or, circumstància que impedeix la restitució del dot. Li entrega tota la roba, i el mobiliari de la cambra i capella de la comtessa i una corona que li féu per a les noces que després haurà d’entregar al fill hereu. Assigna les rendes d’Alcolea i Algerri per a l’alimentació de la comtessa. Si té cap altre fill li correspondrà Alcolea de Cinca, Ossó de Cinca, Albalat, Ràfals, Castelflorite, Mançanera, Xestalgar, Xiva i Bunyol i la baronia d’Antilló. Aquest, que seria el segon fill baró, haurà de portar insignia generis de Entença tal com ho havia fet sa mare, Teresa. Posat cas que tingués dos fills més, el segon rebria 40.000 s.b. per a professar. Tots el béns del comtat d’Urgell, del vescomtat d’Àger i dels llocs d’Algerri i Montfalcó i el feu que havia adquirit de Ponç de Ribelles a Balaguer, els deixa al seu fill Pere, instituït com a hereu universal, que de fet ho heretà 55
tot. Segueix l’habitual i complexa / (Página 77) recepta d’alternatives per fer front a tota la casuística que cal previndre i, en últim cas, l’absència d’hereus i hereves serà Roberta pels pauperes Ihesu Christi, els servidors, la vídua i els domèstics i les inevitables orfes maritandas i pauperes verecumdantes sempre a judici dels marmessors. Finalment, la seua muller, Cecília, és nomenada tutora dels fills comuns. El conjunt documental més nombrós és el que fa referència al llinatge dels Montcada que, com hem dit i el cartulari mostra, bastí en la nostra zona un senyoriu almenys durador ja que, malgrat les disputes successòries i comptant amb la fusió amb la potent nissaga castellana de Medinaceli esdevinguda al segle XVIII, ens els trobaríem a Xiva al darrer atzucac de les senyories a les portes mateixes del passat segle XX (111). El primer document d’aquest grup significa l’accés d’una de les branques de la nissaga a la baronia de Xiva i, en aquell moment, la de Xestalgar (17). L’intercanvi portat a cap entre el comte Pere d’Urgell i Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta i de la Wuara, s’esdevingué a finals de 1382. Fins aquell moment, els senyorius reunits per Bernat Guillem d’Entença a les acaballes del segle XIII, s’havien transmès a través de la infanta Teresa d’Entença als comtes d’Urgell, que els regiren juntament amb la Foia de Bunyol. El comte d’Agosta, doncs, entregava la baronia de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a Pere d’Urgell a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. L’intercanvi es va fer per la meitat indivisa d’aquest patrimoni que Pere havia de dividir amb posterioritat tot oferintne la tria al Montcada. Guillem Ramon havia rebut del rei ad feudum honoratum aquelles possessions catalanes que es compromet a lliurar franques de les càrregues imposades per la reina Leonor, a Cervelló, i per l’infant a Piera. Versa vice, el comte d’Urgell, que disposava de la Foia de Bunyol, de Xiva —definides com a baroniarum— i el lloc de Xestalgar in alodium, es compromet a dividir-los en el terme de quinze dies des de la recepció de les possessions del Montcada per tal que aquest en pugui triar la meitat. Immediatament, li serà efectuada la transmissió lliure de totes les càrregues que li haguessin estat / (Página 78) im posades. S’estengueren còpies per a cadascun dels protagonistes de l’operació, a Menàrguens, el dissabte dia 20 de desembre de 1382. Amb el notari Wicolau Domènech hi testimonien els venerabiles et circumspecti viri Berenguer de Reixac, Mateu Castelló i Pere Pascasi/ Pasqual, tots ells in utroque iure doctores i l’escuder Ramon Jofre. A Guillem Ramon li foren segrestades aquestes noves possessions valencianes pels deutes que després veurem i, en pública subhasta, Xestalgar i Xiva serien adquirides per Ot de Montcada, fill del baró d’Aitona dit també Guillem Ramon de Montcada, que havia esdevingut senyor de Vilamarxant per raó del seu matrimoni amb l’hereva del lloc, Elvira Maça de Liçana, anys enrere. Ot, ara ja senyor del llocs de Vilamarxant i de Castellnou —Alt Palància— 56
acreix el seu patrimoni amb les senyories veïnes de Vilamarxant: Xiva i Xestalgar. L’operació li suposa una despesa considerable, 160.000 sous, i és ací quan s’esdevé la venda de Xestalgar al cives Valencie Vicent Wadal que simultàniament es fa amb el lloc descarregant el formidable dispendi del Montcada adquirent. De tot plegat s’ocupa el següent grup de documents produït en un brevíssim espai de temps: entre l’11 de desembre de 1391 i el 10 de gener de 1392 (docs. 19, 20-26). El procés, ho comprovarem aviat, es presenta ple de sorpreses. Cronològicament, ens trobem, en primer lloc, amb l’acord que sobre la venda de Xestalgar signen el venedor, Ot de Montcada, i l’adquirent, Vicent Wadal (19). La complexitat del negoci exigeix un document capitulat que ara veurem. Ot de Montcada hi és acompanyat de Ramon Jofre, que representa els habitants de les senyories catalanoaragoneses del baró, Seròs, Aitona i Mequinensa, i la corresponent representació de les senyories valencianes de Xiva, Castellnou i Vilamarxant, que conjuntament fan la venda de Xestalgar que Ot diu posseir per títol de venda fahedora en via de cort a ell feta pels seus parents, la nissaga del comte d’Agosta. El grup complet d’aquesta colla de Montcades reuneix la comtessa Aragrante, vídua de Mateu de Montcada, i els seus fills. El primer, el titular actual del comtat, Guillem Ramon. Segueixen Antoni, comte d’Adernò, i Joan, a més d’Elvira i Constança. El preu són 7.500 florins d’or comuns d’Aragó, que al doc. 26 es diu que representen 82.500 sous. El venedor estén la corresponent àpoca del preu que directament ha entregat Vicent Wadal als Montcada de Xiva, que correspon amb la quantitat deguda a ells per Ot de la compra / (Página 79) conjunta de Xiva i Xestalgar. La venda de Xestalgar serà signada en un termini de vuit dies per les aljames i universitats de València i en sis mesos per les de Catalunya-Aragó es lliuraran a l’adquirent totes les cartes e altres títols fahents per la dita baronia. Encara, Ot es compromet perquè el seu fill Guillem Ramon, en cumplir els vint anys, ho ratificarà tot a demanda del comprador, Vicent Wadal. Lògicament s’estenen un ramat de còpies per satisfer tots els interessats. La capitulació es va redactar previo longo tractatu lògicament, aquest inconvenient exigí que la necessària discussió es clogués diligenter tot i els colloquis pluribus haguts. L’operació tenia els seus misteris... De moment, a hora de completes, tots tres, Ot, Ramon i Vicent, signaren l’acord. De cinc dies després tenim la carta de la compra feta per Ot de Montcada de les baronies de Xiva i Xestalgar (20). El document ens mostra el noble Ot adquirint les baronies després d’haver participat en la corresponent subhasta dels béns requisats al seu parent, el comte d’Agosta, portada a cap per la cúria de la Governació valenciana. Sorprenentment, un altre familiar, Roger de Montcada, hi és al cap com a gerensvices del governador del regne, l’infant Martí. La intervenció s’havia esdevingut arran del compromís incomplit per part del comte d’Agosta, Guillem 57
Ramon de Montcada, senyor de Xiva i Xestalgar, d’entregar a la seua llarga parentela la no menys llarga suma de 44.444 lluents florins d’or i sis miserables sous. Encausat des del 20 de setembre de 1390, havia estat sentenciat pel gener de l’any 1391, i, a requeriment dels creditors, en demanda de l’execució de la resolució judicial, feta el dia tretze del mateix mes de gener, li van fixar un termini de deu dies per tal de fer efectiu un pagament que, a la vista dels efectes, no va tampoc realitzar. Li fou pres, així, el patrimoni que suportava la condemna el mateix dia 25 de gener i a requeriment del representant dels familiars impagats fou cridada pels llocs acostumats de la ciutat de València palam et publice subastari voce Sebastiani d·Alpont, curie nostre publice pro sonece sive cursoris nedum per triginta dies in rebus mobilibus subastandis... Wo sabem si les càrregues imposades que arrossegava o algun altre factor que ens és desconegut o amagat hi foren decisius, el cas és que a tal crida acudí el senyor d’Aitona, Seròs i Mequinensa, de Vilamarxant i Castellnou, el nostre Ot de Montcada, tan o tan poc parent de l’embargat comte d’Agosta com / (Página 80) del lloctinent de l’infant a la Governació del regne. Wingú no va poder superar els 160.000 sous que oferí i que, descomptant el tracte anterior de la venda simultània de Xestalgar, li suposava un desembossament encara de 77.500 sous. En conseqüència, feta la venda per viam execucionis fou immediatament ordenat a possessione sepedicte baronie... de facto expelli el comte d’Agosta. I, lògicament, entregada a Ot de Montcada. El document s’estén el 16 de desembre de 1391 amb la rúbrica de Roger de Montcada, la fe notarial de Francesc Calonge i la concurrència dels testimonis Francesc Munyós, cavaller; Francesc Castellà, donzell, ambdós habitadors de València, i els discrets Wicolau Felices i Pere Basella, notaris i ciutadans de la mateixa ciutat. Els quatre documents que segueixen són les procuracions esteses per les universitats i les aljames de Castellnou (21), Vilamarxant (22), Xiva (23) i Xestalgar (24) amb relació als respectius papers en les operacions de compra de Xiva i Xestalgar i de la venda d’aquesta última. Wo trigaren gaire a fer efectiu el procés de reunir les aljames i les universitats i el mateix dia 16 de desembre de 1391 hora terciarum s’aplegà la gent de Castellnou (21) i hora vesperorum la de Vilamarxant (22). La setmana següent s’aplegaren els de Xiva (23) el dimecres i dos dies després, els de Xestalgar (24). A Castellnou, fou feta la corresponent crida per part del pregoner Benet Pasqual i la reunió, de cristians i musulmans, es féu in porticu de l’església del lloc, indret acostumat per tal d’efectuar aquests consells populars. El justícia, Pere Santfacund, acompanyat dels jurats i els representants de la comunitat cristiana i de l’alamí, Çaat Darquos, els veteres i els representants dels musulmans de Castellnou acceptaren el paper de fiadors de la venda de Xestalgar feta pel seu senyor i designen procurador el mercader de València Bernat Costa amb el compromís del jurament 58
ritualitzat davant l’Evangeli i l’Alquibla respectives. Alçà l’acta el notari Francesc de la Torre amb el testimoni de Bartomeu Serra, escuder i alcaid del castell del lloc, Miquel Esteve, veí de Vila-real, i els sarraïns Çaat, alfaquí d’Almedíxer, Baxir de Seròs i Jucef Abeale de Castellnou mateix. Semblantment, i amb el ritual escaient, la gent de Vilamarxant va ésser cridada pel pregoner Roderic de Peralta al lloc acostumat que ací no és cap plaça o porticu amb el temple a prop sinó el / (Página 81) cim del pujol que hi ha al mig del poble in penis sive rupibus. Tal com els de Castellnou, resolen avalar l’operació del seu senyor i atorgar la procuració escaient al mateix Bernat Costa. Els cristians, amb el justícia Domènec Adrià i els jurats al capdavant, juren per Déu i els sants evangelis i els musulmans, amb l’alamí Mahomat Ayet i els vells, ho juren per l’Alquibla. Signa el notari Pere de Prats amb els testimonis del rector de Vilamarxant, Berenguer Coma; Guillem Corones, porter del rei, i els sarraïns del lloc, Alí Ubeyt i Çuleyme Alfafar. A Xiva, ultra els comissionats de la universitat encapçalats pel justícia Francesc Ximenis i de l’aljama per l’alamí Lopo Aladuyt, comptem amb la presència d’una representació dels cristians de Miralcamp i dels musulmans de Godelleta (al document, Godella). El pregoner, Asensi Andrés, ha convocat consell general in quadam platea coram eclesie dicte ville, és a dir, la placeta que envoltava la vella parroquial de Sant Miquel. Arriben a l’acord previst i trien la procuració, amb els juraments també acordats, davant del mateix notari que havia actuat a Vilamarxant, Pere de Prats, i amb els testimonis de Romeu Sanchis, vicari de la parroquial del lloc, Domènec Redó, oriundus de Morella i els musulmans Çaat Mugim de Llíria i Abrafim Albarach de Riba-roja de Túria (Ribaroga al doc.). A l’últim, el divendres, dia 22 de desembre de 1391, ordenat per l’alcaid de Vilamarxant en qualitat de procurador d’Ot de Montcada, Ramon Jofre, la reunió es produeix a la plaça on est usaticum concilium convocari, congregari et teneri. A Xestalgar no hi ha més que musulmans encapçalats per un juratus, Abadía Duranti, i no es desprèn d’aquest text la presència dels «vells» acostumats. L’objectiu, però, és ara designar com a procurador de l’aljama l’alamí, Hamet Almaeç, i l’objecte de la procuració és també diferent: prestar el sagrament de fidelitat i homenatge al nou posseïdor de Xestalgar, Vicent Wadal. Ho rubrica el notari Bernat Guillem, el mateix que signà el document de venda, amb la participació com a testimoni del notari que actuà a Xiva i Vilamarxant, Pere de Prats, i els veïns de València Ramon Oso i Ramon Peralada iuniore juntament amb els musulmans Acen Alafrahi de Vilamarxant i Hamet Axeroni de Benaguasil. Manquen dos documents més per a tancar el bloc del recull primigeni del nostre cartulari. En primer lloc, l’extensa i detallada presa de possessió (25) protagonitzada el 22 de desembre de / (Página 82) 1391112 per Ramon Jofre, representant del venedor, Ot de Montcada, absent i 59
ocupadíssim aliis arduis occupatus negociis non poterat personaliter interesse i el procurador de Mequinensa i Seròs, Bernat Costa, que actua com a síndic procurat per la gent de Vilamarxant, Xiva i Castellnou i el comprador, Vicent Wadal. Ramon Jofre és, però, l’encarregat de fer efectiva l’entrega material de la baronia amb un ritual ací perfectament detallat, del qual s’estengué la corresponent acta. A l’hora tèrcia, ubicat a la part interior del portal exterior del castell i envoltat del notari i els testimonis, Ramon Jofre rep Vicent Wadal, que roman a l’exterior de l’accés, que imaginem amb les portes tancades. Vicent, alçant la veu perquè pogués arribar més enllà de la tanca de fusta que s’hi interposava, demanà amb energia el lliurament de la possessió al procurador d’Ot de Montcada, que li preguntà amb semblant veu potent si a la vista del pacte i les condicions de la venda estava plenament satisfet, a la qual demanda Wadal contestà afirmativament. Jofre obrí les portes i agafant-lo de la mà dreta féu entrar Vicent Wadal al recinte i el conduí per les cambres, torres i estances fent-li entrega de les claus. Tots plegats tornaren a les portes del castell i el nou senyor despatxà la quadrilla (eiectis omnibus predictis) i es felicità per la seua adquisició de manera que, en signe de plena satisfacció, clogué les portes exigint, segons correspon al baró recent estrenat, l’instrument públic corresponent. Testifiquen la cerimònia el notari Pere de Prats i els veïns de València Ramon Oso i Ramon Peralada, menor. El relat segueix amb el jurament de l’aljama esdevingut cap al migdia i seguint, encara, les ordres de Ramon Jofre. El procurador d’Ot de Montcada mostrà el document de la seua procuració (hostendit) i llegí el document in lingua vulgari (suposem que el tradueix) pel qual Ot li encomanava l’entrega del senyoriu a Vicent Wadal. A més, li encarrega que demani a l’alcaid, l’alamí i els veïns que el tinguin com a nou senyor i li reten el corresponent homenatge tot eximint els seus antics vassalls dels deures amb ell contrets en virtut de l’esmentada senyoria, ara tramesa. El document, llegit amb veu alta i traduït per Ramon Jofre, havia estat signat a València / (Página 83) el proppassat dia 12, amb el notari Bernat Guillem i actuant com a testimonis el comte d’Agosta, Guillem Ramon de Montcada, el doctor en lleis Bartomeu Manso i els veïns de València Jaume de Puig i Bartomeu Roig. El document de venda, inserit al nostre text, els va ésser ara només mostrat (eis occulariter demostravit) i havia estat redactat a València el dia 11 de desembre amb la conformitat del notari Bernat Guillem, les firmes del senyor Ot de Montcada, i dels procuradors dels seus dominis Ramon Jofre i Bernat Costa. Els testimonis d’aquest document foren Pere des Pujol, campsor, els mercaders Ramon de Salas, valencià, i Rossello Soldani, florentí, els missatgers Jaume de Puig i Bartomeu Roig i el beiner Pere Domènech, aquests tres de València. Ramon Jofre, com hem vist, fou l’encarregat de trametre realiter et cum effectu... possessionem corporalem del castell i la vila de Xestalgar a 60
Vicent Wadal, de manera que els demanava el respecte degut al nou senyor, la prestació dels serveis i el compliment de les obligacions escaients, a més de l’indestriable homenatge i jurament de fidelitat. Vicent, que hi era present, atengué l’absolució del jurament de fidelitat ofert per Ot de Montcada als veïns, que es mostraren disposats a prestar el degut compromís de fidelitat al nou senyor encara que demanaren que se’ls signés un altre compromís al voltant de dues qüestions: primer, que el procurador d’Ot de Montcada firmés amb ells la resolució del vincle de fidelitat, i segon, queVicent Wadal, el nou senyor, jurés els furs d’Aragó, els privilegis i les llibertats, els bons usos, la Çuna i la Xara. La demanda fou immediatament atesa i ambdós signaren sengles documents d’acord amb l’aljama. Seguidament, l’alamí Hamet Almaeç, en nom dels habitants de Xestalgar, es comprometé a servir el nou senyor i atendre les obligacions rebent-lo com a senyor i prestant-li jurament de fidelitat i homenatge per l’Alquibla, acceptat i rubricat per les parts en un nou document. L’alamí representà solemnement el ritual homenatjant el senyor amb el ritual de mans —la imposició de mans— i besant-li el muscle, a la vista del notari. Immediatament, Vicent Wadal, fent ús del seu nou poder i representant així un altre ritual preestablert, amb tota la seua energia (utendo viriliter) remou els càrrecs de l’alamí i del jurat de l’aljama comunicant-los que els desprèn dels seus respectius oficis. Després d’una no menys rutinària, semblantment veloç i idèntica / (Página 84) ment ritual, reflexió, el complagut senyor, advertint la professionalitat mostrada pels recentment desposseïts oficials, els restitueix en les responsabilitats. Quedava clar, si més no, qui els havia nomenat. La representació és a punt de cloure i, seguidament, de semblant manera com s’havia esdevingut al castell, Ramon Cofre i Vicent Wadal s’adrecen a l’hospicium del senyor en la pròpia vila i representen de nou el ritual. Ramon portes endins i Vicent extra dictas fores sive ianuas i Ramon, en presència del notari i els testimonis, el fa entrar prenent-lo de la mà dreta, el porta cap a dins i li lliura les claus. Vicent expulsa el vell posseïdor en la persona del procurador i clou les portes demanant que li sigui enviat l’instrument notarial adient. En acabat, torna a obrir-les. El darrer document és l’àpoca de la venda de Xiva i Xestalgar (26) a Ot de Montcada on es reflecteix el procés d’entrega dels 160.000 sous que el noble ha de fer efectius per la seua adquisició. Per si hi havia cap dubte, és Roger de Montcada, en la seua qualitat de representant del governador, l’infant Martí, qui estén la corresponent àpoca ja que per viam execucionis les baronies havien estat subhastades i se li van adjudicar per les raons adés comentades. Vicent Wadal lliura els 82.500 sous pels quals adquireix Xestalgar d’Ot i la resta, 77.500, li són entregats per Ramon Jofre, l’alcaid de Vilamarxant i representant del noble. El rebut fou signat a València el 10 de gener de 1392 davant el notari Francesc Calonge, que hi actuava en 61
nom del donzell senyor de l’escrivania de la cúria, Joan de Jàfer, i els testimonis de Ramon de Salas, Francesc d’Esparça i Lluís d’Alvinyà, notaris de València, i de Guillem Bosc i Sebastià d’Alpont, porters de la cúria de la Governació. Aquest darrer, curiosament, havia estat l’encarregat de cridar la subhasta. Per tancar aquesta revisió de la documentació continguda al cartulari obrim pas als tres documents que foren afegits al recull primitiu. El primer és un acord puntual sobre algunes matèries que han estat disputades per l’aljama i el senyor (27). El nou senyor, Francesc Sarsuela, s’ha fet amb la baronia de Xestalgar i l’1 de juny de 1418 resol de fer determinades concessions als seus vassalls, atrafegats per cargas insuperables, imaginem que com a resultat d’una negociació que sempre sol seguir a un conflicte anterior. Es tracta de rebaixar unes prestacions que romanien regulades per la vellíssima carta de poblament que, ara ja, coneixem. La çofra que obligava a cinc peonades per casa és ací rebaixada a dues / (Página 85) peonades únicament, que podran ésser substituïdes pel preu de 5 d. per peó a conveniència del senyor. Si les necessitats de mà d’obra pugen, el baró prendrà els que convingui abonant-los 5 d. Es compromet, també a pagar 7 d. per bestia que necessiti per damunt de la gratuïta prestació que en aquesta altra matèria també els obliga. Ací només firma el senyor. El següent (28) és un extens, dens i mal grafiat text de «concòrdia» entre els vassalls, no gaire cristianitzats, atesa l’onomàstica, i el senyor, Gaspar de Montpalau. La «persistència» dels musulmans batejats degué promoure un conflicte prou important per requerir cinc folis del quadern, oblidat durant quasi 180 anys al calaix del barons, per ésser resolt, si més no, sobre el paper. Un paper que reflecteix perfectament i contundent els maldecaps que li suposà al poc avesat escrivà l’assaig de redacció, més que no pas còpia, d’aquest complex acord i que tramet a l’agosarat transcriptor. Els contendents són el baró i una representació batejada amb denominacions com ara jurati, justicia o universitas, que fins i tot aleshores degueren resultar una mica estranyes. Tres són els conflictes que havien ocasionat la brega que suposem, els litigis a l’Audiència i l’acord que atenem. D’una banda, els vassalls es neguen a pagar el quint dels préssecs y altres arbres enfront de l’opinió del senyor que, en resposta, els ha tallat els arbres ocasionant la corresponent demanda de reparació per part dels vassalls. Com caldria esperar, el document és generós amb els arguments del senyor que, certament, també ho és de l’escrivà. El segon conflicte s’esdevé del dret reclamat pels vassalls perquè se’ls reconeguin les possessions, encara que no disposen de cartes i documents. Finalment, el tercer resulta de la negativa dels camperols a «fer tandes» i en la seua rebel·lió arriben a exigir al baró que és ell qui ha de mostrar els documents que acrediten la que hi té dret. L’acord suposa la retirada de les demandes interposades, en primer lloc. El senyor renuncia a la pretensió de cobrar el quint dels 62
préssecs des de la data de possessió de la baronia, ni tan sols des que li havia estat promès, feia tretze anys. El vassalls reconeixen que les terres són «quintades» i es comprometen a pagar el «sisè». El senyor els concedeix una franquícia de cinc anys. De pas, els vassalls són obligats a fer declaració d’altres compromisos com ara l’obligació de pagar el quint de l’horta i el novè del secà; les garrofes al quint i les olives a la setena; nous / (Página 86) i cebes al quint. De les bajoques, abbergínies, carabasses i hortalisses donaran les que necessiti el senyor per al seu servei; el raïm a la dotzena i una cistella de fruita. Han de fer front, també, al pagament d’1 d. per cap de ramat i cada buc d’abelles, així com 7 s. i mig per cada tafulla d’alfals. Accedeix també el senyor a capbrevar i perdonar els comisos practicats comprometent-se també a documentar les cases i les possessions que ho necessitin. Per la seua part, els vassalls reben aquestes «magnificències» fent gala d’una generositat que sembla poc sincera: el compromís per al pagament de 500 lliures de compensació per la renúncia als comisos i per atendre el senyor una capbrevació que sospita dubtosa. Finalment els vassalls acorden acceptar el reguitzell de demandes de tandes i servicis que es negaven a practicar: portar càrregues, fer jornals a preu taxat, entregar ous i pollastres, treballar el lli, collir-li les garrofes de la costa del castell, portar els fruits a València, treballar en les obres del castell... Sembla tot plegat un llarg viatge de retorn al preciós, només per a nosaltres, document de 1284: la carta de poblament medieval. Un llarg viatge segellat a Chestalgar un 25 de març de 1590 amb la signatura del senyor de l’aljama batejada com a universitat i els testimonis del rector de Xestalgar, Francesc Saragossa, i de l’escuder del mateix lloc, Joan Mija. El notari Pau Galceran, amb la seua signatura ratllada completament i una pràctica guia del document en forma de taula dels continguts que, insospitadament, ens regala l’escrivà, clouen el document. Ara sí, el darrer document del cartulari (29) és un senzill recull a propòsit de la creació del vincle dels Montpalau i la seua transmissió fins a finals del segle XVII (…)”. (23). GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. “La Orden de Montesa en época Medieval”. Revista de las Órdenes Militares; Madrid, Real Consejo de las Órdenes Militares, 2005, número 3, pp. 111-137. www.docdow.pdf Página 5. “(…) De hecho y aunque no se ha identificado a todos ellos, lo cierto es que todo indica que estos primeros fueron casi todos ellos procedentes de la orden del Hospital, y que el primer maestre de Montesa, fray Guillem d’Erill, lo sería con la anuencia del rey Jaime II (…)”.Página 9. Los dos primeros maestres de la Orden de Montesa. Cronología. “(…) frey Guillem d’Erill (22 de julio-4 de octubre de 1319) (…)”. (24). Ibidem. Páginas 5 y 6. “(…) Con todo, la bula del 10 de junio de 1317 no fue el punto final de cara a la creación de Montesa pues aún tuvieron que pasar dos largos años hasta que empezase su vida como 63
institución independiente. Si bien el papado nombró rápidamente a los delegados para dar posesión a los nuevos freiles, no pasó lo mismo con Hospitalarios y Calatravos, los cuales alargaron los trámites, tanto los primeros, remisos a abandonar su patrimonio señorial en tierras valencianas, como sobre todo los segundos. Era el maestre frey García López de Padilla quien debía dar el hábito a los primeros freiles montesianos, y prácticamente se negó a cumplir dicho mandato durante todo el año 1318 pues, probablemente, se resistía a aceptar una nueva orden que tan sólo dependiese espiritualmente de su jerarquía. Ello llevo a Juan XXII a enviar el 26 de noviembre de dicho año un escrito al obispo de Valencia para que emplazase al maestre de Calatrava a dar dichos hábitos a los montesianos bajo pena de excomunión. Así fue como, finalmente, el 22 de julio de 1319 tuvo lugar una solemne ceremonia en el palacio real de Barcelona, en presencia del monarca y la corte, en la cual el comandador de Alcañiz de la Orden de Calatrava –el maestre no acudió--, dio el hábito/ (Página 6) montesiano con los símbolos calatravos a los tres primeros freiles: el que sería nombrado a continuación primer maestre, frey Guillem d’Erill, el que sería primer clavero, frey Erimà d’Eroles, y frey Galcerà de Bellera. Seguidamente el rey Jaime II dio posesión a la nueva orden del castillo y villa de Montesa. Durante los meses siguientes se sucedieron las tomas de posesión y juramentos de fidelidad de los nuevos vasallos de los pueblos valencianos del Temple y del Hospital a Montesa, así como la toma de control de todos los derechos señoriales, si bien, una vez más, este inicio se vió ralentizado por la repentina muerte en Peñíscola, a los tres meses, en octubre de 1319, del primer maestre. Ello conllevó la necesidad de rápidas negociaciones del rey con el papa para buscar un substituto, lo que llevó al cargo al también antiguo freile hospitalario, frey Arnau de Soler, anterior comendador sanjuanista de Aliaga, en Teruel, pero sobre todo ayo del primogénito real. Es evidente pues la intervención del monarca en el proceso de nombramiento de un maestre que iba a estar siempre al lado de la corona (…)”.Página 9. Los dos primeros maestres de la Orden de Montesa. Cronología. “(…) frey Arnau de Soler (26 de octubre de 1319- 6 de noviembre de 1327) (…)”. GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. “La Orden de San Juan del Hospital en la Valencia Medieval”. www.108511.pdf Página 739. “(…) Aunque no se ha estudiado con detalle, los indicios parecen demostrar que fueron los freiles Hospitalarios la base humana de la nueva Orden de Montesa valenciana; de hecho, sus dos primeros Maestres, fra Guillem d´Erill y fra Arnau de Soler, lo fueron. (…)”. (25). Ibidem. Página 21. “(…) tandem post longam et diutinam altercationem super hoc habitam cum dilecto filio nobili viro Vitale de Villanova, nuncio et procuratore dicti regis Aragonum ad hoc sufficiens (…)”. Páginas 24, y 25. “(…) Que omnia et singula idem Vitalis, nomine 64
procuratorio dicti regis Aragonum, nec non visitator, procurator, priores et fratres dicti ordinis Hospitalis presentes inhibi eiusdem ordinis nomine in quantum videlicet, que libet pars exinde tangebatur et tangi poterat et debebat acceptaverunt et apprabaverunt expresse, rata habuerunt et grata, nihilominus promittentes se bona fide effecturos et curaturos, quod rex et ordo predicti ea omnia et singula, prout ad unumquemque pertinebit, pertinere poterit et debebit, acceptabunt et approbabunt, rata habebunt, et grata, eaque servare, et adimplere curabunt, ullo unquam tempore in contrarium non venturi. Thenor autem procuratorii dicti Vitalis talis est: !os Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, ac comes Barchinone, confidentes de fide, legalitate et industria nostri dilecti consiliarii ac familiaris nostri Vitalis de Villanova, militis, cum testimonio presentis publici instrumenti constituimus et ordinamus vos, dictum Vitalem presentem, et hanc procurationem sponte suscipientem, certum et specialem procuratorem nostrum ad tractandum, concordandum et / (Pรกgina 25) conveniendum pro parte nostra cum sanctissimo in Christo patre ac domino, domino Joanne, Divina providentia sacrosancte Romane ac universalis ecclesie Summo Pontifice, super ordinatione per ipsum dominum Summum Pontificem facienda de bonis que ordo quondam Templi habebat infra limites regnorum et terrarum nostre ditioni subiectarum, et ad consentiendum nostro nomine ordinationi de dictis bonis per dictum dominum Summum Pontificem faciende, prout idem dominus Summus Pontifex voluerit ordinare, et super huiusmodi ordinatione cum ipso domino Summo Pontifice poteritis concordare, et ad firmandum ex parte nostra quamcumque dispositionem seu ordinationem dictus dominus Summus Pontifex fecerit, ut premittitur de bonis predictis, et ad obligandum vos nostro nomine dicto domino Summo Pontifici, quod ordinationem iam dictam faciendam per eum de bonis premissis, tenebimus et sequemur per nos et successores nostros nec contraveniemus eidem. Dantes et concedentes vobis, dicto Vitali, potestatem plenariam et generalem administrationem cum libera tractandi, concordandi et conveniendi cum dicto domino Summo Pontifice in predictis, et consentiendi cuicumque ordinationi de ipsis bonis per eum, ut predicitur faciende, ac firmandi ordinationem predictam et in personam nostram admittendi et recipiendi quecumque ad nos spectaverint ex ordinatione iam dicta ad nostri et regni nostri satisfactionem, et omnia alia faciendi in et super predictis prout vobis videbitur, quecumque nos in predictis et eorum quolibet possemus facere, si presentes essemus. Ratum et firmum habere promittentes perpetuo per nos et nostros quicquid per vos, dictum Vitalem, nostro nomine in predictis tractatum, concordatum, conventum et firmatum fuerit et nullo tempore revocare sub bonorum nostrorum omnium hypoteca. In cuius rei testimonium presens scriptum nostrum inde fieri iussimus sigilli maiestatis 65
nostre munimine roboratum. Quod est actum Barchinone, quinto decimo kalendas marcii anno Domini millesimo trecentesimo sexto decimo. Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, ac comitis Barchinone, qui hec concedimus et firmamus. Testes sunt qui predictis presentes interfuerunt Gondiçalbus Garcie, miles, consiliarius; Petrus Marci, thesaurarius, et Guillelmus Oulomarii, judex curie domini regis predicti (…)”. (26). Ibidem. Página 21. “(…) dilectis filiis fratribus Leonardo de Tibertis, priore Venetiarum, generali visitatore et generali procuratore ac multis ex prioribus et fratribus dicti ordinis Hospitalis eiusdem ordinis nomine, de fratrum nostrorum consilio in modum qui sequitur duximus ordinandum, cum enim illa feda sarracenorum natio et impia christiani nominis inimica in fronteria regni Valentie, quod est ipsius regis Aragonum constituta (…)”. (27). PASTOR I MADALENA, Manuel. “El cartulari de Xestalgar: memoria escrita d´un senyoriu valencià”. Barcelona. Fundació Noguera. Col.lecció Diplomataris nº 29. 2004. www.cartulariXestalgar.pdf Página 35. Teresa d´Entença, nuera de Jaume II. “(…) Si ens fixem en el contingut, destaquem, en primer lloc, la inserció dels documents que refereixen el reconeixement de l’atribució de la jurisdicció superior, el mer imperi, als barons de Xestalgar com ara l’atorgada per Jaume II al seu fill, l’infant Alfons, esdevingut senyor de la baronia arran del seu matrimoni amb Teresa, filla i hereva de Gombau d’Entença, senyor de Xiva i Xestalgar, del qual s’hi recorda explícitament que no havia gaudit l’exercici d’aquella alta jurisdicció (…)”. Página 21. “(…) El cartulari de Xestalgar, doncs, conté un manoll de documents copiats de singular rellevància per a la historiografia medieval valenciana i en general, encara que puntualment, per al conjunt de la Corona d’Aragó com ara els testaments de personatges tan representatius com Teresa d’Entença, esposa de l’infant Alfons, fill segon de Jaume el Just (futur Alfons el Benigne), o el del seu pare Gombau d’Entença, important cavaller del seguici reial i procurador del regne valencià de les primeries del segle XIV. També podem trobar-hi el testament de Jaume, comte d’Urgell i fill d’Alfons el Benigne i Teresa d’Entença. Aquest darrer romania, fins ara, perdut i ni tan sols es coneixien disposicions a través de fonts indirectes. Tots tres, Gombau, Teresa i Jaume, naturalment, van ésser titulars successius de la baronia de Xestalgar (...)”.Página 48. Los testamentos de Gombáu d´Entença y su hija Teresa. “(…) Els testaments de Gombau d’Entença i sa filla Teresa copiats al nostre cartulari ens ofereixen algunes dades interessants a l’hora de precisar la genealogia d’aquest important llinatge. Malauradament, no podem comptar amb els corresponents testaments dels dos Bernat Guillem: el pare i el germà de Gombau. Un d’ells apareix esmentat en una anotació marginal al foli 48r, on es fa 66
constar que l’original del document aquí copiat romandria en mans del notari fins que Ot de Montcada entregués a Vicent Wadal translat del testament d’en Bernat Guillem d’Entença. Podem pensar, així, que alguna vegada havia —o havien— format part de la col·lecció documental del senyoriu.53 Aquesta mancança ens impedeix, de moment, la reconstrucció general del llinatge ja que no ens és possible precisar la relación familiar entre el Berenguer d’Entença, senyor de Xiva entre 1237-1249, i el Bernat Guillem [I] d’Entença que apareix novament com a senyor de Xiva en 1286. Potser caldria esbrinar el paper d’un Ponç Hug, fill d’un Bernat Guillem d’Entença, documentat l’any 1283 en els conflictes de la Unió Aragonesa, com després veurem. El testament de Teresa, atorgat a finals d’octubre de 1327, romania fins ara inèdit. Molts dels seus efectes van ésser comentats / (Página 49) per Monfar tot i reconèixer que no el va poder localitzar. En donà, tanmateix, algunes dades importants aprofitant, segons ell mateix declara, informació de diversas memorias y registros de estos tiempos i particularment en un registro que se conserva en el archivo real de Barcelona sobre la ejecución de los testamentos del rey don Jaime el segundo y de la infanta (54). Actualment hi ha localitzada una còpia del testament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona (55). A Teresa, l’heretà el seu tercer fill, Jaume. D’acord amb els pactes que marcaven la relació dels titulars del comtat d’Urgell amb la Corona, el fill gran, Pere, semblava destinat a ocupar el tron en adquirir el seu pare, l’infant Alfons, la qualitat de «primogènit» i hereu. El segon, Sanç, havia estat triat al testament com a hereu universal, com després veurem. Les complexes i acuradament previsores clàusules testamentàries entraren en joc perquè Sanç trigà molt poc temps a morir. Jaume, investit amb el comtat i amb els senyals i terres d’Entença, fou, doncs, senyor de les baronies valencianes de Bunyol, Xiva i Xestalgar. El succeí el seu fill Pere, comte d’Urgell també, lògicament, i hereu d’aquestes mateixes contrades. El comte Pere d’Urgell es desprengué de Xiva i Xestalgar intercanviant-los pel castell de Cervelló i la vila de Piera en 1383 amb el comte d’Agosta, Guillem Ramon de Montcada, aleshores cap de la branca siciliana d’aquesta encara més complexa i extensa nissaga. Un altre Guillem Ramon de Montcada, aquest de la branca dels barons d’Aitona, era per aquells mateixos anys senyor de la baronia veïna de Vilamarxant pel seu casament amb Elvira Maça, que n’havia heretat el senyoriu. La documentació de què ara disposem ens permet de descobrir que al comte d’Agosta li van haver de segrestar els seus senyorius de Xestalgar i Xiva per fer front a les obligacions contretes amb la seua pròpia parentela i als diversos carregaments imposats sobre ambdues baronies. Una operació certament estranya, doncs, fou la subhasta cridada per la cort del governador on va acudir i guanyar, curiosament, Ot de Montcada, / (Página 50) el veí i parent senyor de Vilamarxant i Castellnou —heretades de son pare Guillem Ramon—, que 67
reuní efímerament totes quatre senyories cap a 1392 ja que l’operació, valorada en 160.000 sous valencians, fou finançada parcialment amb la venda simultània de la mateixa baronia de Xestalgar a Vicent Wadal, ciutadà de València. Més estrany i sorprenent és el paper que hi degué representar un altre parent, Ramon de Montcada, lloctinent de l’infant Martí en la seua qualitat de governador del Regne de València, i responsable del procés del segrest i la subhasta adés esmentades, si recordem les tensions que presidiren les seues relacions amb el comte d’Agosta amb relació als conflictes de la Sicília d’aleshores. Crida també la nostra atenció la intervenció d’Ot com a tutor dels fills de Guillem Ramon, el mateix comte d’Agosta, per haver estat nomenat pel justícia de Xiva per tindre cura del patrimoni de sa mare, Beatriu, que ha mort sense testar, seguint les ordinacions dels furs. Un embolic suggeridor que no ens permet d’estendre’ns (doc. 20). Xestalgar apareix, en 1418, a les mans d’un important personatge estretament vinculat als Trastàmara encara que havia ocupat alts càrrecs al servei del rei Martí: Francesc Sarsuela, que fou justíciad’Aragó entre diverses altres responsabilitats. Wo podem, malauradament, aclarir com s’havia fet Sarsuela amb Xestalgar ni tampoc com se’n desprengué.56 El personatge morí cap a 1433 i un fill seu del mateix nom l’heretà com a senyor de Planes i també al comtat de Xèrica que li havia venut l’infant Joan. Perdem, però, el rastre de la senyoria de Xestalgar que apareix tot al llarg del segle XVII en els nostres documents en mans dels Montpalau fins a Francesca de Montsoriu i Montpalau, que aportà la baronia al seu casament amb el comte de l’Alcúdia. El cavaller Jofre de Vilarig intervingué probablement en la venda de Xestalgar a Salelles de Montpalau en 1484. Baltasar de Montpalau rebé el 1628 el títol de comte de Xestalgar (57). / (Página 52) Segons Sanchis Sivera, el patrimoni s’integrà en el dels Duch d’Almodóvar (58) (…)”. Página 48. Cita (53). “(…) Ens atrevim a suposar que la nota al·ludeix el testament del Bernat Guillem pare, l’avi de la infanta Teresa. El testament del fill homònim, encara que és mencionat pel de Gombau, és ignorat pel de Teresa i sembla que no té gaire transcendència (…)”. Página 49. Cita (54). “(…) MOWFAR, D., Historia de los condes..., pp. 120-122 (…)”. Página 49. Cita (55). “(…) Armand de Fluvià en dóna la referència. FLUVIÀ, A. de, Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989, p. 32. La còpia del testament és a ACA, RC, Vària 21 (12). Zurita n’aportà, també, prou detalls, del patrimoni de què disposà (ZURITA, VI-75) (…)”. Página 50. Cita (56). “(...) Sobre l’adquisició sembla lògic relacionar-la amb l’adveniment dels Trastàmares tot i que no sabem quin paper hi pogué cumplir Vicent Wadal el barrer titular de la baronia. Francesc Sarsola (o Sarsuela/Sarzola) fou també tresorer i conseller del Magnànim i senyor de la baronia de Planes, vegeu DOMÍWGUEZ MOLTÓ, A., El Señorío de la baronía de Planes, Alacant, 68
1978, pp. 111-117 (…)”. Página 50. Cita (57). “(...) Recollim la notícia d’una anotació inclosa en la documentació del llinatge Blanes-Centelles «en 9 de abril de 1484 venta judicial del lugar y castillo de Gestalgar como bienes de Gamfrido de Vilarig en favor de Salelles de Monpalau por precio de 127.800 sous en la qual venta se dice incluir la jurisdicción civil y criminal, mero y mixto imperio...». La frase prové d’un quadern de paper amb lletra del segle XVIII a la caixa 82 de dit fons documental que es troba dipositat a l’Arxiu Wacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès). També s’hi registra l’atorgament del títol costal el 20 de febrer de 1628 (…)”. Página 50. Cita (58). “(…) SAWCHIS Y SIVERA, José, Womenclátor Geográfico-Eclesiástico de Valencia, edició facsímil París-Valencia, València (1922), 1980, p. 245 (…)”.Página 123 y 124. Documento 10. “(…) 1304, setembre, 12. Alcolea de Cinca Testament de Gombau d’Entença, senyor d’Alcolea de Cinca, de Xiva i Xestalgar, i d’altres llocs, en què institueix hereva universal la seua filla Teresa. [A]. Original perdut.B. CX, f. 25r-33v. a. SOBERAWAS I LLEÓ, A. J., «Documents aragonesos medievals: El Testament de Gombau d’Entença (1304)», Anuario de Filología, 4, Universitat de Barcelona, 1987, pp. 429-457. [fol. 25r] Testament del noble don Gombalt d’Entença. X.1 Porque, segunt condición natural, toda cosa de carne a muert corporal fuir non puede, e cosa alcuna no sia más cierta que la muert e menos cierta que la hora, por esto yo, don Gombalt d’Entenca, senyor d’Alcolea, temiendo las penas del infierno e cobdiciando por mereximientos venir a la gloria de Parayso, leyendo sano e alegre, la mercé de Dios, en mi pleno seso e memoria e paraula2 entegra, con volentat e consentimento expresso de la noble dona Gostança d’Antellyo, amada muller mía, present, e expressament atorgant las cosas diuso ordenadas e scriptas, ordeno e fago aquest mi present testament, en3 el qual esleo por manomissores míos los hondrados e savios don Guillem de Valseniu, sacristán, e don Per Aznar, prebost d’Uesca, e don Pero Martínez Godor, cavero, coreano e mayordompne mío, a los quales do mi4 pleno poder de demandar, recebir, complir, exeguir, vender, amministrar,5 distribuir e dar a pro de mi ánima aquest testament, segunt que por mí ordenado es de part diuso, sienes danyo6 d’ellyos e de sus bienes. Primerament,7 esleyo mi8 sepultura en la glesia de Sant Iohan d’Alcoleya, en la qual mando que sia feta de mis bienes una capella de piedra boltada endreyt del altar a honor de Santa María e avocación suya. E si Wuestro Senyor toviere por bien de recebir la mi9 ánima fora del dito logar de Alcolea, quiero e mando que el cuerpo e los huessos míos sean adueytos a enterrar a la dita capellya. E porque edificación de ca-[fol. 25v]-piellya non deve seer10 menos de servidores qui la siervan e establesco dos capellanías perpetuas en la dita capellya e recibo de mis bienes pora provisión e sustentación de dos clérigos e de un escolar e una mançeba et de / (Página 125) que sea puesto el sobreplús12 a complimento 69
del dito testament. Assí, empero, que·l testament de don Bernat Guillem, padre mío, de cómo yes primero, sea complido primerament. De los quales ditos quinze mil sueldos quiero e mando que sean comprados trehudos e possessiones, segunt que a mis marmessores mellyor visto será, por la provisión de los ditos clérigos e pobres d’aquí a quantidat de cient setanta maravadís de trehudo. E si la compra de los ditos quinze mil sueldos montará mayor quantidat de trehudo, que sea todo assignado por la dita provisión, e assí como irán comprando de las rentas que salrán de las ditas compras, segunt que bastarán las rentas, fagan cantar missas d’aquí a que viengan a complimento que de las ditas rentas puedan haver provisión por los ditos clérigos.E de hi enant, segunt que las rentas crexerán, que las metan en comer de pobres d’aquí a que de los ditos quinze mil sueldos sia feto complimento de compras, segunt dito es. E feto el dito complimiento de las ditas compras, quiero e mando que·l senyor d’Alcolea, qui por tiempo será, si present fuere, prisiente un clérigo dentro cincho días que la dita compra será feta al vispo de Lérida, qui por tiempo será, por perpetuo beneficiado de la dita capiellya, la presentación del qual clérigo retiengo pora·l senyor de Alcolea, segunt la forma aquí continida. E si el dito senyor fuere absent, que haya presentado dentro dieç días el dito clérigo. E si dentro el dito tiempo de cincho o dieç días no moviere feta la dita presentación, quiero que quanto aquellya vegada que [fol. 26r] presienten clérigo al vispo de Lérida dentro cincho días l’abat d’Alcoleya o13 aquella persona qui tenrá14 logar del abat qui por tiempo será. E si dentro este tiempo no haviere presentado, quiero que los jurados de Alcolea fagan la dita presentación dentro espacio de otros cinco días. E en defalta de todos éstos, quiero que el vispo de Lérida, qui por tiempo será, dentro otros cinco días pueda meter clérigo por a·la dita capiellya quanto aquella vagación. E aquesta forma de presentación quiero que sea observada toda hora que la dita capella vacará de clérigo, al qual clérigo assigno por perpetuo aquesta carga: que de todas las rendas exidas de las compras que serán fetas de los ditos quinze mil sueldos provedesca en comer e en soldadas de un clérigo que haurá a tener que coma con ell uno e a hun scolar e una mançeba que lis guise de comer, segunt que se avenrá15 con ellos que lis dé sus soldadas. Encara quiero, ordeno e mando que·l dito clérigo sia tenido de tener tretze pobres cada día de las rentas sobreditas todos tiempos e que lis dé a comer una tretçe pobres perpetuos quinze mil sueldos11 dineros jaccenses, los quals assigno sobre la villya e el castiellyo de Figaruela e las rentas e exidas de aquell. En tal forma e manera que encontinent, empués días míos, sea vendido el dicho lugar de Figaruela por los ditos espondaleros míos o por aquell o aquellos que·y querrán seer o podrán. E si alcuna cosa mengua de la dita quantía por mí asignada a la dita capiella mía, quiero que sea complido encontinent de los otros bienes míos. E si alcuna cosa sobrara, ultra la dita quantía, / (Página 70
126) vegada el día, es a saber: a cada uno d’ellos un pan de trigo en que haya vint e cincho onças de pan cueyto, e aquello que sobrará que comer non podrá cada uno de su pan que se lo pueda levar; e que dé dos cartas de vino suficient, sienes agua, a los ditos pobres al día. E en carnal tres días en la sepmana cada día dieç dineros de carne de carnero, e los otros días en la sepmana que de16 diuno non serán, cincho dineros de queso pora aguasal que lis fagan. E el viernes e todos los otros días que de deyuno serán, tan bien de carnal como de quarayesma, que lis den sex dineros e miallya de pescado salado. E por tal que los ditos pobres no puedan seer defraudados de la dita almosna, quiero que·l abat d’Alcoleya, 17 qui por tiempo será, o aquella persona qui tenrá18 su lugar, pueda veer sobre aquesto. E a defalta de los jurados del dito lugar assí que·l dit abbat, o los jurados en su caso, puedan destrenyer al dito clérigo a dar la dita provisión segunt que ordenado yes. E quiero e ordeno que los ditos pobres coman todos ensemble en una casa, la qual los ditos cabeçaleros ordenarán por aquesto. E feta la dita provisión e pagadas las soldadas del clérigo e del escolar e de la mançeba, todo aquello que sobrará que sia por beneficio del clérigo presentado por razón de su treballyo. Quiero encara, ordeno e mando que la sepultura mía sía feta19 hondrament dentro la dita capella e que los ditos clérigos todos los días [fol. 26v] firiados suelten el mi vaso e digan missas de requie por ánimas de mi padre, de mi madre e de mis predecessores e mía e de mis deffunctos. En el canon de la missa por las ditas ánimas expressa mención fagan e juron por los Santos Evangelios que aquella mención de cierta sciencia non lexarán. E quiero e mando que el testament de mi padre, don Bernat Guillem, e el de Bernat Guillem, hermano mío, e aquest mi present testament, que sian adueytos a exsequción por los ditos espondaleros, segunt que diuso yes ordenado e dito. Ítem, quiero e mando que enmienden todas las injurias mías que verdaderament serán trobadas por testimonios o por cartas, a las quales yo sia tenido segunt fuero e judicio de ánima. E aquesta misma manera quiero e mando que paguen20 todos los mis deudos que verdaderament serán atrobados, a los quales yo sia tenido. E lexo al abat d’Alcolea, qui por tiempo será, cinquanta / (Página 127) sea feta una casula por a servicio de la dita capiella, e que los cabeçaleros míos compren líneas e un cáliç d’argent e un missal e todos los otros ornamientes que mester serán por al altar de la dita capiella mía; e fagan illuminar de olio e de candelas la dita capella. E de hi enant que el dito clérigo beneficiato de la dita capiella sia tenido de mantenir los ornamentes de la dita capiella, e fer la dita luminaria de las rentas que de allí recebrá. Ítem, lexo a cada una de las glesias hermitanias de Alcolea dieç sueldos. Ítem, mando que den a comer a cinquanta pobres el día de mi enterramiento et de hi enant a cinquanta pobres cada día d’aquí a el novén día cantado. Ítem, quiero que den a cincentos pobres a cada uno una saya de sarcil. Ítem, lexo al convent 71
del monasterio de Cáseas cient maravadís d’oro, de los quales sia feta una pitança al convent. E el sobreplús de la dita quantía sea por a vestir a las duenyas del dito convent, e prieguen a21 Dios por mi ánima. Ítem, lexo al monasterio de Sixena cient maravadís d’oro, de los quales sia feta una pitança al convent, e el romanent de la dita quantía que sea por al vestir de las ditas duenyas, e que rueguen a Dios por mi ánima. Ítem, al monasterio de Font Clara cient maravadís d’oro, de los quales quiero que sía feta una pitança al convent, e el sobreplús de la dita quantía sea por a la obra del dito monasterio, e que rueguen a Dios por mi ánima. Ítem, al monasterio de Scarp cient [fol. 27r] maravadís22 d’oro, e aquello que a los ditos espondaleros, ultra esto, ben visto será, de los quales sía feta una pittança al convent, el sobrepús de la dita quantía sía por al vestir de los monges del dito monasterio, e que rueguen a Dios por mi ánima. Ítem, al monasterio de Santa Maria de Chalamera cient sueldos dineros jaccenses, de los quales sía feta una pitança en casa, e el romanient sía por a ornamentes de la dita glesia, e que rueguen a Dios por mi ánima. Ítem, a los conventos de los frayres menores e predicadores de las casas de Çaragoça, de Huesca, Barbastro, 23 Monçón, Lérida e de Saranyena a cada uno de los ditos conventos cinquanta sueldos jaccenses por a una pitança, e que rueguen a Dios por mi ánima. Al convent de las menoretas de Huesca cient sueldos jaccenses, de los quales sía feta una pitança al dito convent, e el sobreplús sea por a l’obra del dito monasterio, e que rueguen a Dios por mi ánima, sueldos dineros jaccenses, e que priegue a Dios por mi ánima. Ítem, lexo a cada uno de los clérigos de la dita villya qui a mi sepultura presentes serán dieç sueldos, e que prieguen a Dios por mi ánima. Ítem, quiero que del panno que sobre cuerpo a la mi muert será, /(Página 128) Ítem, a los conventos de Santa María del Carmen de Çaragoça, de Huesca, de Lérida a cada uno vint sueldos por a una pitança, e rueguen a Dios por mi ánima. Ítem, lexo al convent de los monges de Ruedo cient sueldos por a una pitança. Ítem, a fray Guillem, hermano mío, cient maravadís d’oro, de los quales sean comprados trahudos, los quales aurá24 en su vida pora su vestir. Empués días d’él, que finque al dito monasterio. Ítem, 25 lexo a Tharesa, fillya mía que finqua con dona Teresa, hermana mía, mil maravadís d’oro por a su casamento. E si por aventura devenía d’ella sienes fillyos legíttimos, quiero que ella moriendo de edat de XIIII anyos asuso pueda prender de la dita quantidat mil sueldos por la su ánima, e el sobreplús que torne al heredero mío, senyor d’Alcolea. Ítem, lexo a la otra26 Teresa, fillya mía, que es en Cáseas, dozientos maravadís d’oro, con los quales entre monja en27 el monasterio de Cáseas. Ítem, 28 lexo a Pontz Huc, fillyo mío, mil maravadís d’oro, los quales quiero que haya sobre la villya e el castiello de Huesso, sitiado en la ribera de Cinqua, e que aquell, enpués días míos, tiengan tanto e tan luengament, non contados los fruytos, en paga d’aquí a 72
que’l heredero mío, senyor d’Alcolea, qui por tiempo será, pague a ell los ditos mil maravadís. E si devenía d’él de edat de quatorze anyos assuso sienes de fillyos legíttimos, quiero que en el dito caso pueda prender de los ditos maravadís dos mill sueldos jaccenses por a sua ánima, los quales pagados29 torne el sobreplús al senyor d’Alcolea, qui por tiempo será. Ítem, lexo a30 Guillem d’Entiença, fíllyo mío, todos los feus que se tienen por mí en Ribagorca, yes a saber: de Benavarre, de Falco e de Gual [fol. 27v] e, encara, el dreyto que devo haver en Caseras e en todos los otros lugares de Ribagorca por razón de feus, exceptando Viacamp, del qual he feta donación a·n Guillem d’Aguilaniu; exceptando Perarrica, el qual retiengo pora mi heredero31 qui será senyor d’Alcolea. Assí empero que si devenía d’él sienes de fillyos legíttimos, que tornen los ditos lugares al senyor d’Alcolea. Quiero, encara, que si moría el dito Guillem d’Entienca, 32 filio mío, de quatorze anyos assuso, que pueda prender dos mil sueldos jaccenses por su ánima. Ítem, quiero que aquell beneficio el qual don Per Ayvar, prebost d’Uescha, tiene en la peyta de los moros d’Alcoleya e en los trehudos, / (Página 129) por donación de mi padre e con volentat mía por a en sus días, que aquell pueda prender pora su ánima tres anyos complidos e continuos depués ell será finado. E33 porque ordinación de testament non deve seyer sienes de institución de heredero, por razón de aquesto, yo, dito don Gombalt, ordeno e fago heredera mía universal a Tharesa d’Entiença, filla mía e de dona Gostança d’Antillyon, muller mía, es a saber: del castiello e de la villa d’Alcolea, e del castiello e de la villa de Castellfolit, e del castiello e de la villa de Ráffals e de todo l’eredamiento mío de Barbastro34 con el castiello mío, el qual allí he, e con el palacio e con la part del mercado e la lezda e los moros del dito lugar de Barbastro,35 con el senyorío que yo he en ellos e con casas, trehudos, censes, molines, fornos, tablas, campos, vinyas e con todo l’otro dreyto e senyorío que yo he e haver devo en el dito lugar e en los ditos bienes e moros. E todo l’eredamiento que he en la villya de Gruessa e el castiello e la villya de Mançanera con el senyorío e dreyto que yo allí he. E36 el castiello e la villya de Chiva e el castiello e la vila de Chestalgar e las casas de Valencia con todos sus dreytos e pertinencias que en los ditos lugares he, e todo aquell dreyto que yo he e haver devo en Veliç el Blanco. En los37 quales castiellos e villyas e bienes e casas por mí lexadas a la dita Theresa, fillya mía, aquella a mí heredera universal instituesco e38 fago en los ditos bienes. Ítem, 39 lexo a Hurraqua d’Entiença, filia mía, nueu mil maravadís d’oro, los quales quiero que haya sobre·l castiello e la villa de Mançanera, assí que quando casará tinga el dito lugar e reciba las rentas de aquell tanto e tan longament a·costumpne de exuar. D’aquí que la dita Theresa, hermana suya, pague a ella los ditos nou mil maravadís con los quales se tinga por pagada por part e legíttima e éntegra de todos mis bienes sedientes [fol. 28r] e movientes. E aquella en el dito caso 73
heredera mía fago e establesco. E si por ventura, gracia e mercé fuere de Wuestro Senyor Jesucristo que la dita Gostança, muller mía, haviera fillo varón, quiero que en el dito caso el dito fillyo mío sia heredero mío universal. E a la dita Theresa d’Entiença, filla mía, en aquest caso assigno, por part legíttima e éntegra de todos mis bienes sedientes e movientes, nueu mil maravadís d’oro por su casamento, en40 los quales maravadís sia heredera e sea pagada e éntegra por la dita part e legíttima de todos mis bienes sedientes e movientes, los quales quiero que haya sobre el castiello e la villya de Chiva e las rentas de aquella, las quales rentas tienga e reciba en tiempo de su casamiento tanto / (Página 130) e tan luengament a·costumpne de exuar, d’aquí a que·l dito heredero mío pague a ella los ditos maravadís. Ítem, quiero, ordeno e mando que·l dito heredero mío sía tenido dar a la dita Hurraca d’Entiença, fillya mía, seys mil maravadís d’oro en tiempo de su casamiento, los quales haya sobre·l castiello e la villa de Mançanera, segunt la forma dessusso dita posada, de los ditos nueu mil maravadís. E ally e de la dita Theresa, hermana suya, deveniés lo que Dios no mande, quiero que en el dito caso haya la dita Hurraca d’Entiença los ditos nueu mil maravadís, bien assí como los havía quando la dita Theresa fincava heredera. E si devenía de la dita Theresa, lo que Dios no mande, sienes fillos legítimos de edat de fuero assusso, quiero que la dita Theresa en el dito caso pueda prender de la dita quantidat dos mil maravadins d’oro por fer de aquellos a todas sas proprias voluntades, los quals haya por part e legíttima de todos mis bienes sedientes e movientes, e los VII mil maravadís remanentes el senyor d’Alcolea, heredero mío. E si entestada moría, lo que Dios no mande, quiero que en aquest caso los ditos maravadís tornen en todos al dito heredero mío qui sobreviurá a ella. E si devenía de la dita Hurraca d’Entiença, lo que Dios no mande,41 sienes fillyos legíttimos de edat, segunt dito yes, quiero que prenga en el dito caso de la dita quantidat dos mil maravadís d’oro pora fer sus propries voluntades, los quales haya por part e legíttima de todos mis bienes sedientes e movientes. E todo el sobreplús de las ditas quantidades cada una en su caso tomen al dito heredero mío. E si moría intestada, lo que Dios no mande, 42 en aquest caso tornen al heredero co-[fol. 28v]-mo dito es. E si por ventura, lo que Dios no mande, deviniesse del dito filio mío sienes fillos legíttimos, quiero que en el dito caso, si43 la dita Theresa sobreviurá a ell e yo no haviendo otros fillos de la dita muller mía, que finque heredera de los ditos bienes míos. E allí o la dita Theresa o fillos suyos no sobreviviessen al dito heredero, quiero que la dita Hurraca d’Entiença, fillya mía, finque heredera mía universal de todos mis bienes, yo no oviendo filio varón de la dita muller mía. E el dito fillo mío, en el dito caso, si moría de edat de XX anyos assusso, que haya sobre mis bienes tres mil maravadins d’oro por part legíttima e éntegra de todos mis bienes sedientes e movientes por fer de aquellos a todas sus proprias voluntades. 74
En los quales tres mil maravadís aquell, en el dito caso44 heredero mío fago. E si devenía d’él de edat de vint anyos enjuso e de XIIII anyos ensuso, quiero que pueda prender por sua ánima mil maravadís d’oro. E si moriesse intestado, quiero que en qualquiere de los ditos casos / (Página 131) los ditos maravadís tornen al heredero o heredera mío, senyor d’Alcolea. E si por ventura yo oviere dos fillyos de la dita muller mía, quiero que’l primero sea heredero universal mío en los ditos bienes e sea tenido de pagar los ditos maravadís a las ditas fillyas mías, segunt que dito es, e el filio postremero, en el dito cas, haya por part legíttima e íntegra de todos mis bienes sedientes e movientes el castiello e la villa de Mançanera, en el qual castiello e villa aquell a mí heredero establesco e fago e con aquesto se tenga por part e legíttima por pagado de todos mis bienes sedientes e movientes. E si esdeveniere, lo que Dios no mande, del uno de aquestos fillyos menos de fillyos legíttimos, quiero que en aquest caso aquell qui sobreviviere finque heredero mío de todos los ditos bienes substituido del otro, assí que si esdeveniere d’él de vint anyos assuso que haya por part e legíttima, éntegra, de todos mis bienes sedientes e movientes quatro mil maravadís d’oro por fer suas proprias voluntades, con los quales sea e se tenga por pagado. E en aquellos, en el dito caso, aquell heredero fago. E si devenía, segunt dito es, de qualquiere d’ellos de vint anyos45 ayuso e de quatorze assuso, quiero que en el dito caso aquell pueda prender46 dos mil maravadís d’oro por a su ánima e el sobreplús que torne a aquell qui [fol. 29r] sobrevivirá. E si por ventura se acayeciesse, lo que Dios no mande, que en qualquiere de los ditos edados47 moriesse sienes que testament non fiziés,48 ordeno, quiero e mando que aquell que sobrevivirá herede todos bienes del otro e finque heredero universal mío. Ítem, quiero, ordeno e mando que si per ventura, lo que Dios no mande, se esdeveniesse ditos fillyos míos moriessen sienes fillyos legíttimos, que no haviessen, que, segunt que dito yes, la ordenación dessusso dita de los ditos fillyos míos se sigua caduna en su caso. E si por ventura se acayeciesse, lo que Dios no quiera, que finasse la dita Theresa d’Entiença, fillya mía, sienes de fillyos legíttimos varones, quiero, ordeno e mando que en aquest caso, si49 la menor filla mía, hermana suya, sobreviviere50 a ella, que sea heredera universal mía de51 los ditos bienes por dreyto de institución e de substitución. E si esdevenía d’ésta sienes de fillos legíttimos, lo que Dios no mande, que XX anyos assuso pueda prendrer dos mil maravadins d’oro de la dita quantidat a ella assignada por fer de aquéllas a todas sus proprias voluntades. E aquéllos a ella assigno en el dito caso por part e legítima éntegra de todos mis bienes sedientes e movientes. E si de vint anyos ayuso e de XIIII assuso esdevenía d’ella, que pueda prender por su alma mil maravadís d’oro. / (Página 132) E en los otros bienes instituesco a mi heredera e subtituesco a ella la postrema hermana suya e fillya mía, si la oviere, si en orden no fuere 75
entrada. Quiero, encara, ordeno e mando que si la dita Theresa d’Entiença, fillya mía, en el dito caso, o ella finqua heredera mía universal, oviere dos fillyos varones o más, que el secundo que verrá enpús del mayor, no seyendo clérigo en sacras órdenes o religioso professo, seya heredero en los bienes a ella assignados universal mío. E sia tenido de prender el sobrenombre e las armas d’Entiença. E si no lo fecisse, por el feto contrario, que pierda el derrito que yo a ell lexo e sea del otro varón, si hi fuere, qui venrá enpués d’él, sots la dita pena que sia tenido de recebir el sobrenombre e las armas52 d’Entiença. Assí empero que si el fillyo mayor querrá heredar más los bienes de part de la madre que del padre, que en aquest caso, prendiendo el sobrenompne e las armas d’Entiença, sea heredero universal mío de los ditos bienes, fincando de otro hermano suyo heredero mayor de los bienes de part [fol. 29v] de padre,53 per tal que los di-tos censales no vingan a un heredero, e que cada uno d’ellos ditos casales haya su heredero con el sobrenompne e con las armas de cada uno. E que si el dito heredero mío non prenda el sobrenompne e las armas d’Entiença, 54 segunt dito yes, que pierda todo el dreyto que yo·l lexo e que se sigua la ordinación, por mí aquí feta, de los ditos bienes. E si por ventura no oviere más de un fillyo varón yo aquell, en el dito caso, a mí, en los ditos bienes, heredero fago e subtituesco a él dius la pena del sobrenompne d’Entiença e de recebir las armas. E si no lo querría fer, que pierda toto el dreyto que yo·l lexo, exceptando que si moría de vint anyos assuso prenda dos mil maravadís d’oro por part e legíttima de los bienes de la part de la madre. E el sobreplús de los bienes a ell lexados que se sigua el vincle del testament de mi padre, bien assí como si esdevenía de mí que finasse sienes de fillyos legíttimos. Aquesta misma manera quiero que se sigua del fillyo varón legíttimo de la fillya de la dita Theresa d’Entiença, filia mía, ayllí o oviere caso que oviere a heredar mis bienes que sia tenido prendrer el sobrenompne e las armas d’Entiença. Quiero encara e mando que todos los debdos, injurias e lexas que yo he reconocidas en un scripto, del qual he mandada fer carta pública al escrivano diuso scripto, que valgan assí bien como si en / (Página 133) est present testament fuessen spacificados e scriptas de palaura a palaura. E por scriptas aquí quiero que sean havidas e entendidas, exceptado aquello que de los ditos deudos, injurias e lexas he pagado he55 paguaré o faré pagar en mi vida que sea abbatido de la dita carta. E por a complimento de aquest mi testament en los sobreditos testamentes de mi padre e de mi hermano Bernat Guillem, ordeno e mando que enpués días míos sia vendido todo l’eredamiento mío del Almolda e los molinos míos que son en Alcanadre, con todo l’eredamiento que he en Peralta d’Alcophea e56 l’alquería de Godeillia57 que es en término de Chiva, e l’alquería de Parenxissa, e las villyas mías que he en Wavarra, es a saber: Muçqui, Curando e Gorriça, con todo l’eredamiento que he en Açagra e en 76
la villa mía de Vareya, que es en Castiellya, en todo el dreyto e senyorío que yo he e haver devo en los ditos lugares del precio que haurán de los ditos lugares con [fol. 30r] todos los mobles que trobados serán en qualquiere lugar en tiempo de la mi muert que sean puestos e dados encontinent a complimiento de aquest mi testament e de los otros sobreditos. E si el precio de los lugares sobreditos con todos los mobles non complían a pagar los ditos deudos e injurias e testamentes quiero que el lugar de Chestalgar qui agora hi es obligado seyendo desobligado sia vendido por satisfer aquellyos, e qu·él seyendo obligado o alienado quiero que sea vendido el castiellyo e la villa de Oso por complir el testament de mi padre e de mi hermano Bernat Guillem e mío. E si esto non complía, que los espondaleros tiengan tanto e tan luengament todos los otros bienes míos d’aquí que los ditos testamentes en todos e por todas cosas sian complidos e sean adueytos a exsequción e acabamiento, exceptado las villyas de Ràffals e Castellfolit, en las quales es dotada dona Gostança d’Antellyon, muller mía, e porque la villa d’Alcolea era obligada al testament de mi padre ante el tiempo del matrimonio d’ella en la qual fue dotada e aquella hora fue exceptando, que non podiés tener el dito lugar d’Alcolea, d’aquí que·l testament de don Bernat Guillem fuesse complido, d’aquí que desobligado sea de la carga del dito testament de mi padre el dito lugar de Alcolea que la dita dona Gostança tienga el castiello e la villya de Mançanera por viduitat con los sobreditos lugares de Ráffals e de Castellfolit, e las rentas de aquellos e desobligada Alcolea de la dita carga del testament de mi padre58 torne la dita villya de Alcolea a mi muller por viduidat e finque Mançanera desobligada d’ella. / (Página 134) Quiero, encara, e ordeno que si todos los sobreditos manmessores non podían o non querían seer59 a exsecución del dito testament que aquell o aquellos que hi presentes serán e hi que cumplan60 el dito testamento, dugan aquella a exsequción, non contrastant la absencia o el non querer de los otros. E por tal que aquest present testament más desembargadament e mellor pueda venir a exsequción, humilment supplico e ruego al muyt alto e poderoso senyor don Iayme, por la gracia de Dios rey d’Aragón, que si la mercé e gracia suya fuere por razón de la grant sperança que yo he en ell que de [fol. 30v] aquest testament sea mantenedor, ayudador e deffendedor e que a los ditos manumessores61 e tudor e consiellyo e ayuda sobre aquellas cosas que mester li fará a exsequción de aquell. En tal manera que los bienes assignados por complir el dito testamet puedan tenir, tanto e tan luengament, segunt dito yes, em paz; d’aquí que aquell ayan adueyto a exsecución e acabamiento. E como quiere que el vispe por su oficio aya ha veer en feto de los testamentes con todo aquesto bien, desde agora ruego al vispe de Lérida, que por tiempo será, que sea ayudador, deffendedor e mantenedor de aquest testament, e consellador e destreyedor si mester será, que sea aduyto a exsequción. E encara en 77
defalta de manmessores que no·y fuessen o no quisiessen usar que·y pueda otro o otros assignar e meter, qui con los otros ensemble e en uno exseguescan el dito testament. E ruego encara a los muyt nobles don Armengau, por la gracia de Dios comte d’Urgell, e don Guillem de Moncada, senyor de Fraga, e don Guillem d’Entença, que quando requiridos serán per los ditos manumissores míos e tudor, quieran ayudar a ellos e consellar sobre ·l dito testament mío a exsequción de aquell, por la gran fe e sperança que yo he en ellos, en guisa que vienga a exsecución e acabamiento segunt que dessús es dito e ordenado. El qual testamento yo, dito don Gombalt, quiero que valga por dreyto de testament o de codicillo o por qualquiere otra ordenación o de postremera voluntat. Por la qual ordinación no entiendo en cosa alcuna venir contra la ordinación del testament del noble don Bernat Guillem, padre mío, qui fue, ante quiero e mando que·l dito testament suyo e el de Bernat Guillem, mi hermano, e aquest mío se cumplan segunt que en62 cada uno de los ditos testamentes ordenado es, e complir e enseguir se deve segunt ya dito yes, como yo sia tenido non coentravenir a aquellos por jura, dando licencia e pleno poder a los ditos espondaleros de demandar, respondre, recebir, complir, exseguir, vender, aministrar, distribuir e dar, / (Página 135) empe nyorar e obligar los bienes míos por fiança de salvedat e qualesquiere otras fianças que se coverrá dar, e fer albarás de paguas e receptas e todas otras cosas que manumissores pueden e deven fer a exsecución del testament63 a pro de mi ánima, sienes danyo d’ellyos e de sus bienes, segunt ya dito yes. Et porque muytas vegadas se acayesce que quando los fillyos romanen menores de edat sienes tudor o de curador en el tiempo en64 el qual deven seer regidos sots [fol. 31r] custodia e governamiento de las ditas personas que los ditos fillyos assí romanientes sustienen assí a las vegadas grandes danyos e a las vegadas es discordia sots elección de tales personas e porque a las vegadas tales son dados por tudores e curadores que·l padre no les hi poría ne querría de ssus fillyos fuessen regidos deiús governamiento de tales personas por tollyer todo danyo e escusar toda discordia, yo, dito don Gombalt, assigno e do por65 tudor e, finido el tiempo de la tudoría,66 por curador al dito Pero Martíneç Godor, ayllí o esdeviniesse de mí, lo que Dios no mande, dentro el tiempo qu·ellos, tudor e curador, avíent mester a aver. Et allí o esdeveniesse del dito don Pero Martínez, lo que Dios no mande, dentro el tiempo de la tudoría67 o curadoría, assigno e do lis por tudor e curador don Pere Ayvar, prebost d’Uescha sobredito. E68 si devenía al dito prebost, el sagristán d’Uescha dessuso dito. E yo, dona Gostança d’Antillyón, mullyer del dito noble don Gombalt d’Entiença, non forçada ni enganyada, antes scientment e consellada e de todo mi dreyto bien certificada, de buen corazón e d’agradable voluntat, consiento specialment a la ordinación de todos los muebles, los quales el69 dito Gombalt, marido mío, ha preso por a su 78
ánima e por complir el testament del dito padre suyo don Bernat Guillem e de Bernat Guillem, hermano suyo e d’él; por estho porque los espondaleros del testament del dito padre suyo lexaron a ell todos los debdos que·l senyor rey devía al dito don Bernat Guillem, e encara gran partida de los otros muebles, los quales ditos deudos e mobles havemos puestos en proveyto de nos. E generalment consiento encara a todas e cada unas cosas contenidas de part dessuso en aquest testament. El qual fue feto en el castiello de Alcolea, dentro en70 la cambra de la dita noble dona Gostança d’Antellyón, mullyer del dit noble don Gombalt d’Entiença, quarto idus aprilis anno Domini M°CCC° octavo, presentes los testimonios a aquesto clamados specialment e rogados los hondrados don Bertrán de Fonç e don Pero Ianuas, caveros, vasallos del dito noble, e don Pero Balcarca, rector de Presinyena, e muytas71 otras personas hodradas e honestas, con todas as duenyas e doncellas de la dita noble dona Gostança, publice factum. / (Página 136) «Aquestas son las injurias que yo, don Gombalt d’Entiença, reconosco que deve emmendar, de las me acordo agora: Primerament, reconosco que [fol. 31v] fiz danyo a los moros de Pueyo de Bolea, qui son de la partida de Atho de Lesún, a los quales quiero que sia satisfeto e emendado todo aquello que en buena verdat será trobado que lis fiz de danyo. Ítem, a Domingo Banco, de Santa Liçara, de dieç sueldos. Ítem, a los hómens de Ilch por a una cena que los pris, cient e vint sueldos jaccenses. Ítem, a los hombres de Calavera, mil sueldos jaccenses. Ítem, a los hombres de Vallfarta por una corrida que lis fiç que lis sia enmendado todo aquello que buena verdat será atrobado. Ítem, sien dados dozientos karllines de plata por Dios, que pris de los hombres de Galas cabo Sant Matheu en Secilia. Ítem, sea enmendada una carga de savogas que priseron72 quando la guerra d’Albalat a aquell de qui fueren, si fuere trobado, e si no, sea dado el precio por Dios. Ítem, quiero que sean dados cent sueldos que finquaren por pagar al casamiento de Corçana. Ítem, a un hombre de Lérida por hermmios73 que·l tolliron quando la guerra quaranta sueldos jaccenses. Ítem, reconosco que pris de Iohan Esparber trizientos sueldos jaccenses porque fue acusado que fue consencient del furto de la campana de Castellfolit. E si fuere trobado de consellyo que·n sia tenido, segunt fuero de ánima, que sia feta enmienda. Ítem, a un homne de Gimineles que·l sia feta emmienda d’aquello que·l finqua por pagar del precio de una mula que fue stimada cient cinquanta sueldos, que·l fue presa quando la guerra. Aquestos son los deudos de los quales me puedo agora acordar: In primis, devo a don Pero Bastaç, camiader de Lérida, dos mil sueldos e mando que·ls sian pagados. Ítem, devo a Domingo Crexença, de Barbastro, 74 dozientos hueytanta sueldos jaecenses. Ítem, devo a don Iohan de Paneda mil sueldos jaccenses e cinquanta cafizes d’ordio, mesura de Saranyena. Ítem, quiero e mando que paguen a don Sancho Pomar todo aquello que per75 buena verdat será 79
atrobado que li devo. / (Página 137) Ítem, devo a don Guillem Matheu, d’Albalat, dozientos sueldos. Ítem, devo a Adam de Maysén mil sueldos jaccenses con carta, e los otros deudos con cartas mando que lis sien pagados. Ítem, a don Guillem Baceller, de Calamera, dozientos sueldos jaccenses. Ítem, sian pagados dozientos sueldos jaccenses76 los quales pris del deudo que los hombres de Villiellas lis devían. Ítem, creo que devo al fillyo de don Guillem Marqués, de Barbastro, trizientos sueldos jaccenses77 con carta e sea demandada verdat si son tantos. Ítem, devo a Iohan Royo, clérigo de Barbastro, 78 cincho sueldos. Ítem, devo a Iohan de Montclús, de Barbastro, 79 quaranta e siet sueldos [fol. 32r] dieç dineros miallya. Ítem, devo a Lop Arcez de Sesse, cient sueldos por razón de un cavallo que compré d’él. Ítem, a Ferrán Sánxec, scudero de Ágreda, o a ssus herederos, trezientos maravadís burgaleses. Ítem, devo a Burgales, judío de Serón, o a los herederos d’él, trizientos quaranta maravadís burgaleses. Ítem, devo a Berenguer d’Ivarç cinquanta sueldos jaccenses. Ítem, devo a herederos de don Ramón de Sexena cient e quaranta sueldos jaccenses. Ítem, a aquest mismo quinze80 sueldos por un lorigón. Ítem, a herederos de Pero Paniçero cient quaranta sueldos reales e ellyos tornen a mí las sortillyas que tenía el padre d’ellyos penynales. Ítem, a Domingo Péreç, janpoti, vint e dos sueldos. Ítem, devo a Guillyamet de Adam de Mayssén, vint maravadís de Castiellya. Ítem, devo a Bernat Tolsán dozientos sueldos jaccenses. Ítem, devo a don Ramón Mercer e a don Miguel de Raxmat e a don Bernat Muntanyes e a don Iohan de Pomar dozientos sueldos jaccenses que me prestaron. Ítem, devo a herederos de Pero Guillem, camiador de Valencia, cient sueldos reales. Ítem, devo a Sancho d’Ores, vizino d’Alcolea, trenta tornesos d’argent e dieç sueldos jaccenses. / (Página 138) Ítem, devo a Sancho Barbastro81 cient e quaranta sueldos jaccenses. Ítem, a Berenguer de Castro, vezino de Monçón, sea pagado aquello que fincha por pagar por razón de un cavallo que compré d’él. Ítem, reconosco que devo a Lorenç Bayell, de Alcolea, cient cinquanta sueldos por una mula suya que·l pris, la qual di a Odger82 de Pina. Ítem, devo al dito Lorenç quatrecientos sueldos jaccenses por razón de un rocín que levó mi padre. Ítem, devo a Ferrer Alamán dos mil sueldos barçalonesses con quarta. Ítem, quiero e mando que a cada uno de mis vasallayes sean pagadas las assignaciones que cada uno d’ellos han de los dreitos que tienen por mí por razón de sus cavallerías, 83 segunt que a mí son assignadas por el rey, encontinent que los ditos asignados podrán seer avidos del senyor Rey. Et reconosco que devo a herederos de dito Blascho de Foncea de la quitación del viatge de Secilia mil cinchcientos sixanta quatre sueldos e tres dineros jaccenses. Ítem, a herederos de don Gil Martíneç por razón del dito viatge hueytanta libras e tres sueldos jaccenses. Ítem, a herederos de Pero Lóppeç, de Valimayán, por razón de la quitación del dito viatge seyscientos vint nou sueldos cinquo dineros 80
jaccenses. Ítem, a Per Yenéguez de Rueda, trezientos sueldos X dineros jaccenses por razón del dito viage. Ítem, a Bertrán de Fontz por aquesta misma razón doscientos huytanta VI sueldos e VIII dineros e miallya jaccenses. Ítem, a don Guillem [fol. 32v] del Almariar, por la dita razón, trizientos dos sueldos tres dineros mialla jaccenses. Ítem, a Pero Ianuas por razón del dito viage sexanta siet sueldos V dineros jaccenses. Ítem, a Goncalbo Foncea, qui stá84 en Çaragoça por razón del dito viage trezientos vint VII sueldos VIII dineros e miallya jaccenses. Ítem, a Guillamón de Fontz por la dita razón trizientos diez e hueyto sueldos quatre dineros e mialla. Ítem, a Guillamón de Ressa por la dita razón setanta menos un soeldo. / (Página 139) Ítem, a Rodrigo d’Eros trizientos dieç e huyt sueldos quatre dineros mialla. Ítem, a Guillema Péreç, de Moriellyo, por la dita razón, trescientos diez e hueyto sueldos IIII dineros85 jaccenses. Ítem, a Odger de Pina por aquesta misma razón trescientos trenta sueldos menos IIII dineros e mialla jaccenses. Ítem, a Iohan Garcés de Leori, por la dita razón, sea satisfeyto segunt que será atrobado que receber deva. Ítem, a Guillema Péreç, de Contrunyennego, por la dita razón cient e V sueldos jaccenses. Ítem, a Baldovín, de Çaragoça, por la dita razón trescientos vint V sueldos VIII dineros mialla jaccenses. Ítem, a Bernat Tolsán trezientos vint VIII sueldos V dineros miallya jaccenses por razón del dito viage. Ítem, a Exemén Péreç, de Luesia, cinchcientos XVIII sueldos IX dineros jaccenses por sta razón. Aquestas son las lexas las quales fago e que reconosco que son quasi por deudo por razón del servicio que alcunos feto me han de que me tiengo por obligado: In primis, lexo a don Pero Martínez Godor, cormano e mayordompne mío, por muytos e agradables servicios que me ha fetos e faze cada día mil maravadís d’oro. Ítem, lexo a Ferrando de Falces, mil sueldos jaccenses. Ítem, a Ferrando de Foncea, cient maravadís d’oro. Ítem, a Guillem de Ressa, mil sueldos jaccenses. Ítem, a García Péreç, de Caçtallya, mil sueldos jaccenses. Ítem, a Simón de Rocaffort, cient maravadís d’oro. Ítem, a Sancho Eximénez86 d’Onadre, cient maravadís d’oro.87 Ítem, a García Peres de Moriellyo, mil sueldos jaccenses. Ítem, a García Péreç de Pomar, mil sueldos jaccenses. Ítem, a Martín Aznárez de Casada, mil sueldos jaccenses. Ítem, a Exemén Péreç d’Ianis, mil sueldos jaccenses. Ítem, a Martín Ferrández, de Vareya, cinchcientos sueldos jaccenses. Ítem, a88 Alfonso Civadero, trizientos sueldos jaccenses. Ítem, lexo a Bodoyll cient sueldos jaccenses. / (Página 140) Ítem, a Ocenda, donzella de mi casa, trezientos sueldos jaccenses. Ítem, a Andrea, fillya de García Péreç de Pomar, trescientos sueldos jaccenses. Ítem, a María Enneco d’Aranda, dozientos sueldos. Ítem, 89 lexo a Orfresa, filia de Iohan de Laçano, trescientos sueldos jaccenses pora unes vestires. Ítem, a Guillem de Castellnou, el que vive con mí, cient90 [fol. 33r] cinquanta sueldos por a una bestia. Ítem, quiero que toda la otra companya que en mi 81
casa serán que lis den de vestir de raz o de valenchina. De los quales deudos, injurias e lexas desusso ditas, mandó el dito don Gombalt a mí, notario deiús scrito, que·n91 fiziés carta pública. Fetto fue sto en Alcolea, pridie idus septembris, anno Domini millesimo trecentesimo quarto. Presientes testimonios ad aquesto clamados: don fray Berenguer Mir, abat de Alcolea, e don Pere de Tornes, capellán en la glesia de Sancta María Magdalena de Castiello de Alcolea.» Et yo, Ramón de Vinyas, notario público de la ciutat d’Uescha,92 de las notas de Iohan Garcés de Sos, notario general qui fue e por toda la tierra e senyoría93 del senyor rey de Aragón, a mí acomendadas por los jurados de la dita ciutat de la notaría cancellyada, de mandamiento del hondrado Domingo Lópeç de Savastián, justicia de la dita ciutat, feyto a mí por subreu aquest present testament reparar, sacar e scrivir ficie en dos pieles de pergamino juntados e pegados con agua cuyta; la fin del primero de los ditos pergaminos yes atal «que sia tenido de recebir», e el principio del secundo pergamín yes atal «el sobrenompne e las armas de Antiença», e con sobrescripto94 en la setena línea hont dize «mío»; e con sobrescripto en la XIIIª línea hont dize «un»; e con sobrescripto en la XVIª línea hont dize «pobres». E con raso enmendado en la XXXIª línea hont dize «quatorze»; e con raso enmendado en la XXXIXª línea hont dize «maravadís»; e con sobrescripto en esta misma línea hont dize95 «e mercé»; e con sobrescripto en las LII líneas hont dize «que torne»; e con sobrescripto en la LVIª línea hon dize «en»; e con sobrescripto en la LXXVIª línea hont dice «exseguir»; e con sobrescripto en la LXXX e Vª., línea hon dize «quales»; e con sobrescripto en aquella misma línea hont dize / (Página 141) «Ítem, a Domingo Banço, de Santa Lezina, dé X sueldos. Ítem, a los homes de Ilch pora una çena que les pris, cient e XX sueldos jaccenses»; e con sobrescripto en la LXXXVIIIª línea hont dize «Ítem, a un homne de Gimineles que·l sia feyta enmenda»; e con sobrescripto en la XC VIª línea hont dize «que deva»; e con sobrescripto en la cient e prima línea hont dize «Ítem, a Guillamón de Ressa por la dita razón setanta me-[fol. 33v]-nos un sueldo. Ítem, a Rodrigo d’Oros e dieç hueyto sueldos, quatre dineros mialla»; e con sobrescripto en la CII línea hont dize «sueldos». E en testimonio de las sobreditas cosas est mi signo acostumpnado y [signe notarial]fficie (…)”. (28). Ibidem. Página 38. Bernat Guillem d´Entença y Gombáu d´Entença. “(…) Coneixíem també la referència inclusa en la carta de poblament de Xiva adreçada als pobladors autòctons de la zona, signada en 1304 per Gombau d’Entença (24). Xestalgar hi apareix com un dels llocs afectats pel document. Un altre membre d’aquesta família, Bernat Guillem d’Entença, havia adquirit en la dècada anterior el lloc de Xestalgar per compra feta al monarca Jaume II i l’incorporà a l’honor de Xiva, que havia rebut dels seus avantpassats, eixamplant-ne així els dominis (25) (…)”. Página 39. Bernat Guillem d´Entença. “(...) 82
L’adquisició de l’alqueria de Xestalgar en 1296 per Bernat Guillem d’Entença, senyor d’Alcolea i també dels dominis veïns de Xiva i les seues alqueries, provocà la seua inclusió en l’àmbit d’aquest senyoriu de Xiva que conformà, juntament amb el de Bunyol, un patrimoni de dimensions considerables arran del casament de la darrera representant d’aquesta branca del llinatge, Teresa, filla de Gombau d’Entença i néta d’aquell Bernat Guillem, amb l’infant Alfons, a qui son pare, el rei Jaume II, en 1304, havia comprat el senyoriu veí de Bunyol (26). L’oportuna reunió, a les mans de Teresa, dels rics patrimonis d’Entença, d’Antilló i del cobejat comtat d’Urgell, (27) juntament amb altres petites senyories, permeté al monarca no només la reubicació del vell comtat als encontorns de la corona sinó també la creació al regne valencià d’un espai senyorial / (Página 40) «controlat» (28). Xestalgar, doncs, continuà formant part del patrimoni valencià dels comtes d’Urgell, fills i/o germans dels reis, tot al llarg del segle XIV a finals del qual fou venuda pel comte Pere d’Urgell, juntament amb la baronia de Xiva, al poderós noble Guillem Ramon de Montcada (…)”. Página 41. Parentesco entre los Entença y los condes de Ampurias. “(…) Són ben coneguts també els parentius dels Entença amb els comtes d’Empúries i amb la família reial (30). En ambdós casos es tracta de dones Entença que estenen l’onomàstica del llinatge, amb les corresponents i indestriables dotacions patrimonials, cap als respectius marits, donant lloc a sengles branques que escampen noves Tereses i Berenguers d’Entença pels territoris de la Corona (31). Una descendent de la branca emparentada amb els comtes d’Empúries, Jussiana d’Entença, es casà amb Bernat Guillem de Montpeller, que aviat havia de ser anomenat Bernat Guillem d’Entença. És ben conegut el cas del senyoriu que incorporà l’onomàstica del llinatge a les muntanyes de Prades. En aquesta ocasió es tracta d’un Guillem d’Entença que amb el seu matrimoni amb Alamanda, l’hereva del senyoriu CastellvellSantmartí, dóna pas a la baronia d’Entença- Prades a la Catalunya !ova (32) (…)”. Página 43. Berenguer d´Entença, hijo de Ponç Hug. “(…) Centrant-nos en la zona estudiada, el primer cavaller del llinatge que cal considerar és el Berenguer d’Entença beneficiari de la donació de Xiva feta pel rei Jaume I al Puig poc abans del setge a la madina Balasiya. Era fill de Ponç Hug, nascut del matrimoni entre el comte d’Empúries i Jussiana d’Entença, senyora d’Alcolea (37). Wo feia gaire temps que el propi Berenguer d’Entença s’havia fet càrrec de la defensa d’aquella posició avançada de les tropes encarades a l’assalt de la madina: el puig que aviat va ser batejat com a Puig de Santa Maria. Jaume I la hi havia encomanada arran de la mort del parent d’ambdós, Bernat Guillem d’Entença. El relat de la Crònica posa en boca del rei l’explicació del parentiu del finat capità, mort en combat: «era nostre oncle de part de nostra mare.» (38). Amb tota probabilitat, el nou cap de l’escamot, / 83
(Página 43) Berenguer d’Entença, era germà de la vídua Jussiana, (39) de manera que rellevava el seu cunyat al capdavant de la posició avançada del Puig. El propi relat sembla justificar-ho per raó de la jovenesa del fill del Bernat Guillem d’Entença (o de Montpeller) mort que hi va ésser, tanmateix, armat cavaller apressadament. El jove «que havia nom Guillem d’Entença» havia estat menat pel propi Jaume I, que s’hi comprometé solemnement a entregar-li «tota la terra que son pare tenia per !ós». Efectivament, el Puig de Santa Maria, juntament amb d’altres senyories, entre elles les aportades pel matrimoni del seu difunt pare amb Jussiana d’Entença, semblava destinat a integrar el patrimoni senyorial dels hereus del plorat oncle del monarca i podrem resseguir els destins de tan emblemàtic indret entre les possessions de la branca dels Entença de les muntanyes de Prades a finals del segle XIII (40). Berenguer d’Entença obtingué de mans del rei el senyoriu de Xiva, juntament amb Pedralba, en 1237 i degué morir cap a 1249 perquè, en tal data, la seua vídua i el seu fill homònim, segons que sembla, se’n venen una part (41). La documentació és una mica confusa / (Página 44) i obre un parèntesi de silenci inquietant que, nodrit per alguns errors d’interpretació, ha ubicat el senyoriu de Xiva en mans del rei fins a finals del mateix segle XIII, en què torna a aparèixer en possessió d’un altre Entença, documentat en 1285, quan el rei Alfons III ordenava als seus oficials que no intervinguessin en el plet que mantenia amb el bisbe el senyor de Xiva d’aleshores: un nou Bernat Guillem d’Entença (42). Febrer Romaguera adduí diversos documents que mostraven aparentment el control directe sobre Xiva per part dels monarques fins a les darreries del segle XIII, moment en què de bell nou apareix el senyoriu en mans de la nissaga. Ho va relacionar amb un estrany passatge de la Crònica reial que reflecteix certes desavinences de Berenguer amb el rei i sospità que li haurien estat embargades les possessions. Ens sembla, però, poc probable, ja que els documents al·legats es refereixen a Xiva de Morella, a la comarca valenciana dels Ports i cal recordar que en 1249 era la vídua del cavaller d’Entença i el fill comú —dit també Berenguer— que venien la meitat del senyoriu a Petrus Martini d’Ango (¿Agón?) (43). Berenguer d’Entença protagonitzà amb un germà seu, Gombau, un doble matrimoni amb dues filles de Miquel de Luèsia. Berenguer, a qui el rei havia donat Xiva i Pedralba, es casà amb Guillema i Gombau, senyor de la veïna baronia de Torís, amb Elvira de Luèsia. L’hereva d’aquest Gombau, coneguda com a Teresa d’Entença o Teresa Gombau, es casà amb el senyor de Bunyol d’aleshores, l’infant Pere Ferrandis (44) (…)”. Página 42. Cita (37). “(...) Ell mateix ho confirma «...Berengarium de Entenza, filium Pocii Hugonis...». al document de juliol de 1229 transcrit per COWTEL BAREA, Concepció, El Císter Zaragozano en los siglos XIII y XIV, CSIC, Saragossa, 1977, doc. 71. Ponç Hug, de més a més, era fill de Jussiana 84
d’Entença que fou germana d’Òria d’Entença, esposa del comte de Pallars i fundadora del monestir de Casbas. Òria trameté a sa germana el senyoriu d’Alcolea tal com hom pot deduir del seu testament. UBIETO, A., Documentos de Casbas, València, 1966, doc. 7, de maig de 1178. Vegeu la nostra proposta genealògica a la pàgina 79 (…)”.Página 43. Cita (39). “(…) Així aquesta Jussiana d’Entença, esposa del Bernat Guillem mort al Puig, seria també filla de Ponç Hug i, per tant, néta d’una altra Jussiana d’Entença que s’havia casat amb el comte d’Empúries al darrer terç del segle XII (…)”.Página 43. Cita (40). “(…) SOLDEVILA, F. (ed.), Crònica de Jaume I, Edicions 62, Barcelona, 1982 (=CJI). Cap. 232, 235 i 236. Seguint el rastre de la senyoria del Puig trobem que està en mans dels Entença de la Ribera d’Ebre la qual cosa ens porta a pensar que el Guillem d’Entença que s’hi instal·là en casar-se amb Alamanda de Santmartí era el fill del mort al Puig, és a dir, de Bernat Guillem de Montpeller-Entença. L’intent del gran genealogista Fluvià proposa, però, que el marit d’Alamanda era fill del Berenguer de Xiva tot i que el fill d’aquest Berenguer es deia també Berenguer i no pas Guillem (veg. nota següent i text). Per reforçar la nostra teoria podem adduir el fet que és el mateix Jaume I qui contribueix amb 1.000 masmudines «in suplementum» de Guillem d’Entença per raó de l’aixovar del seu matrimoni amb Alamanda de Sobirats- Santmartí. Aquesta intervenció del monarca en un paper reservat al pare del contraent sorprengué Romero Tallafigo, que advertí, desconcertat: «Pudiera ser que el rey hiciera las veces de padre en razón de una tutoría» (cit., p. 539). És il·lustratiu, en aquest punt, recordar la reacció protectora del monarca envers el jove orfe del seu estimat oncle abatut al Puig en 1237, com ara veurem. La presència del Puig de Santa Maria al patrimoni dels Entença de la Ribera d’Ebre la podem testimoniar, per exemple, amb el doc. 32 dels regestats per Romero Tallafigo en l’article abans citat i novament referit més amunt. El 3 de febrer de 1242 Guillem aportava les rendes de Castellnou (prop de Sogorb) i Ràfals (a la Llitera) com a esponsalici per a Alamanda. Al document es recorda l’aportació que havia fet el rei «nomine mei et pro me» de 4.000 morabatins alfonsins «pro exovario tempore nupciarum nostrarum», doc. 347 de CABAWES, D. i HUICI, A., Documentos de Jaime I de Aragón, vol. II, Anubar, València, 1976. Guillem degué morir abans del juliol de 1258, com es pot deduir del doc. 178 dels publicats per Burns al vol. II del seu Diplomatarium (cit.) (…)”.Página 45. La venta de Xiva y Xestalgar de Jaime I a Berenguer d´Entença. “(...) Malgrat les boires que encara ens amaguen l’evolució de la Xiva medieval entre 1249 i 1286, al tombant del segle tornem a trobar clarament documentada la presència del llinatge als senyorius de Xiva i Xestalgar. El nostre cartulari recull la còpia de totes les transmissions que afecten el lloc i, per tant, el document de la venda feta per Jaume II en 1296 a Bernat Guillem d’Entença. El monarca 85
l’havia adquirida de Martí Roís de Foces l’any anterior. Descobrim ara, estranyament, l’existència d’una nova Entença, Eva, per raó del seu matrimoni amb Martí, que autoritza l’esmentada venda de Xestalgar al rei, bé que per mitjà de la corresponent procuració estesa en favor del marit. Martí s’havia casat primerament amb Elvira Sanxis de Bergua, filla de Blasco Maça i Teresa Ximenis que eren senyors de Vilamarxant. En el moment que es produí el compromís matrimonial esdevingué la donació del senyoriu feta en 1277 per Sanxa Roís de Varea, vídua d’Artal de Huerto, antic senyor de Xestalgar, al seu fill Martí, que l’any següent tractava amb el bisbe i el capítol de València, senyors de la veïna Xulella, sobre els límits d’ambdues jurisdiccions. Observem, però, que en 1284 és encara sa mare qui signa la carta de poblament, tot i encomanar al seu fill que la ratifiqui, per raó de l’usdefruit que se n’havia reservat. La seua primera esposa, Elvira, morí cap a 1288 i Martí es casà novament, ara amb Eva d’Entença amb la qual apareix en 1295 venent el senyoriu a Jaume II, com hem vist. La documentació de l’abadia de Roda d’Ebre, publicada per Concepció Contel, inclou el testament del magnat Blasco d’Alagón, redactat en gener de 1272, i on esmenta entre la seua descendencia una filla amb el mateix nom, Eva. Si recordem que el noble aragonès s’havia casat amb una filla del Berenguer d’Entença i Guillema de Luèsia, senyors de Xiva, anomenada Jussiana Jiménez podrem pensar que estem davant de la nostra Eva d’Entença (45). Wo hem pogut esbrinar, en tot cas, quina relació directa podríem atribuir-li amb el beneficiari de l’operació de Jaume II, segurament un parent seu, Bernat Guillem d’Entença, aleshores senyor de Xiva (46). / (Página 46) D’altra banda, els casaments de Martí Roís de Foces retrauen la importància de les estratègies matrimonials desplegades per aquestes contrades que permetrien, amb una mica de paciència, teixir una complexa xarxa de parentiu entre els llinatges ensenyorejats de Xiva, Torís, la Foia de Bunyol, Xest, Vilamarxant, Pedralba i Xestalgar. Recordem, per exemple, el doble matrimoni entre els germans Berenguer i Gombau d’Entença, amb dues filles de Miquel de Luèsia. Aquest havia estat senyor d’Híjar i la seua néta Teresa —també coneguda com a Teresa Gombau—, filla de Gombau i Elvira de Luèsia —senyors de Torís—, es casà amb el senyor de Bunyol d’aleshores, el fill de Jaume I, Pere Ferrandis que el mateix any del casament esdevingué senyor d’Híjar. Elvira de Luèsia havia perdut aquell senyoriu per un plet amb Ximèn d’Urrea i Híjar havia acabat en mans del monarca, que se’n serví per dotar el seu fill Pere (47). Ja hem vist també els successius matrimonis de Martí, primer amb la filla dels senyors de la baronia veïna de Vilamarxant (48) i néta de Ximèn Peres de Tarassona/Arenós, senyor de Xestalcamp/Xest, i després amb una neboda del Berenguer d’Entença que havia estat senyor de Xiva entre 1237 i 1249. / (Página 47) El Bernat Guillem que adquirí Xestalgar de mans del 86
rei el podem documentar a Xiva, com hem dit, alguns anys abans —el 1285 si més no— encara que no hem pogut esbrinar el parentiu exacte que caldria atribuir-li amb el Berenguer de la dècada posterior a la conquesta, el primer senyor de Xiva el fill del qual, també Berenguer, apareixia amb sa mare vídua venent una part de la senyoria en 1249. Alguns autors fan a aquest Bernat Guillem fill del Bernat Guillem que morí al Puig acreditantli una longevitat, si no impossible, una mica sorprenent per a l’època ja que la seua mort cal cercar-la pels volts del segle, probablement el mateix 1300, i als esdeveniments del Puig de 1237 tindria «de deu tro en onze anys» (49) com declara el propi monarca. El text de la Crònica, però, l’identifica com a Guillem i no Bernat Guillem i, com hem vist, es tracta del Guillem casat amb l’hereva dels Sobirats-Santmartí, Alamanda, a les riberes de l’Ebre amb la intervenció —i dotació— personal —i paternal— del mateix rei (50). De 1303 és el primer document poblacional de Xiva que coneixem i anava adreçat als colons. El firmant és un Bernat Guillem. L’any següent, en 1304, el segon document poblacional de Xiva i les alqueries de la zona, ara adreçat als autòctons va ésser signat per un Gombau d’Entença, homònim del seu parent senyor de Torís. La primera carta de poblament conté un passatge que ha estat mal llegit i ha originat una de les confusions de què abans parlàvem. L’atorgant del document s’identifica com a Bernardo Guillem d’Entença, filio que fue del noble don Gombalt Guillem d’Entença (51), no en ninguna cosa forçado ni enganado, más de grado e de cierta sciencia e de mi direyto certificado, e con conseylo e voluntat expressa del noble don Gombalt d’Entença, hermano nuestro seguint les transcripcions ofertes per Febrer Romaguera i Guinot Rodríguez (52). / (Página 48) Revisat l’original, comprovem que el text realment diu amb claredat filio que fue del noble don Bernat Guillem d’Entença... que s’acorda perfectament amb el paràgraf del mateix document que recull la intervenció del notari por mandamiento de Bernat Guillem, fillyo que fue de don Bernat Guillem, varón noble, perfectament recollit en ambdues transcripcions, abans esmentades (…)”.Página 52. Cita (62). “(…) Jaume II havia autoritzat Bernat Guillem d’Entença, en 1298, a vendre sal de les seues salines de Xiva, Xestalgar i de Mançanera. ACA, RC, reg. 859, fol. 225r. L’assentament és de Pere el Cerimoniós, fet en 1336, que confirma aquell privilegi (...)”. Página 66. Cita (91). “(…) Ja hem advertit les escasses referències al testament del Bernat Guilem germà de Gombau i oncle de Teresa, que degué morir jove ja que no tenim constància que s’hagués casat, i que governà els seus senyorius durant molt poc temps, aparentment entre 1300 i 1303. !o en consta cap descendent (…)”.Página 68. Cita (99). “(…) Potser la transmissió de Mançanera ens podria ajudar a esbrinar la relació de Teresa i els seus avantpassats immediats amb aquell Berenguer dels anys 1235- 1240. Comprovem que el lloc ja era a les mans de Bernat Guillem d’Entença, 87
pare de Gombau i avi de Teresa, en 1276, en el document núm. 18 publicat a COSTA I PARETAS, M. Mercè, La casa de Xèrica i la seua política en relació amb la monarquia de la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV), Fundació Woguera, Barcelona, 1998. Es tracta d’un plet sobre el Toro i Mançanera sostingut per Teresa Gil de Vidaure i els seus fills amb Bernat Guillem d’Entença. Un altre document (ibidem, doc. 36), de 1292, mostra que Bernat Guillem n’és el senyor (a partir d’ACA, RC, reg. 86, fol. 115v). La documentació adduida per GOWZÁLEZ AWTOW, op. cit., vol. II, pp. 23, 30 i altres) ens mostra un cavaller identificat com a Ponç Hug que declara ser fill d’un Bernat Guillem d’Entença en la revolta unionista de 1283. Aquest Ponç Hug, si atenem les preferències onomàstiques de la branca comtal empordanesa, podria ésser el nexe amb el propi Bernat Guillem de Montpeller o amb un fill desconegut del seu cunyat Berenguer, d’on descendrien els Bernat Guillem pare i fill de 1286-1303 i Gombau d’Entença, tots ells senyors de Xiva i Xestalgar. La coincidència en la trasmissió de Xiva i Mançanera ens animen a considerar-los hereus directes de Berenguer (…)”.Página 71. Cita (108). “(…) Teresa va morir el 28 d’octubre de 1327, pocs dies abans que el sogre, el rei Jaume II. Fou soterrada, finalment, al convent de Sant Francesc de Saragossa, on havia mort. A propòsit de la seua tomba, vegeu MARTÍWEZ FERRAWDO, J. E., SOBREQUÉS, S., BAGUÉ, E., Els descendents de Pere el Gran, Barcelona, 1954, p. 181 i nota 12 (…)”.Página 115. Documento 8. “(...) 1296, agost, 20. València El rei Jaume II ven Xestalgar a Bernat Guillem d’Entença, representat pel seu procurador, Sanç de Laçano, alcaid de Xiva, per 50.000 sous valencians. (…) vendimus, concedimus, tradimus et quasi tradimus vobis nobili viro Bernardo Guillermi de Entença licet absenti tanquam presenti et Sanccio de Laçano, militi, / (Página 116) alcaydo de Chiva, procuratori vestro presenti et auctoritate specialis mandati pro vobis et ad opus vestri et nomine procuratorio vestro recipienti et notario infrascripto (...) / (Página 120) Et pro hiis omnibus et singulis sic complendis et firmiter attendendis, [fol. 23v] salvandis et deffendendis13 obligamus scienter14 vobis et dicto Sanccio de Laçano, procuratori vestro presenti et auctoritate specialis mandati pro vobis recipienti, et notario infrascripto loco vestri a me legittime stipulanti et recipiendi et vestris omnia bona nostra mobilia et inmobilia ubique habita et habienda possent semper intelligantur esse apposita ad comodum et utilitatem vestram ac si hic specialiter essent scripta. Et si qua apposita sunt que per cavillacionem alicuius vel nimiam iuris subtilitatem vobis vel vestris obesse possent tamquam pro non appositis habeantur obscura vero vel ambigua si qua sunt hic apposita vestro vestrorumque interpretacionis arbitrio comitentur. Et ad maiorem firmitatem damus vobis, fideiussores salvitatis, Bernardum de Sarriano et Berengarium de Vilarioacuto,15 milites consiliarios nostros, qui insolidum ut fideiussores nobiscum et sine 88
nobis predictam vendicionem cum omni suo melioramento facto et faciendo vobis et vestris perpetuo per francho et libero alodio defendere et salvare teneantur ad forum Valencie. Quam fideiussionem nos, dicti Bernardus de Sarriano et Berengarius de Vilarioacuto16 in nos suscipimus et libenter facimus et concedimus super omnibus bonis nostris mobilibus et inmobilibus ubique habitis et habendis que ad hec scienter et caute vobis et dicto Sanccio de Laçano procuratori vestro presenti et auctoritate specialis mandati pro vobis recipienti et notario infrascripto loco vestri a vobis legitime stipulanti et recipienti et17 utrique insolidum obligamus de presenti. Quod est actum Valencie, terciodecimo kalendas septembris, anno Domini millesimo ducentesimo nonagesimo sexto. Sig18+num Iacobi, Dei gracia regis Aragonum, Maioricarum, Valencie et Murcie ac comes Barchinone. Sig19+num Bernardi de Sarriano, fideiussoris. Sig20+num Berengarii de Vilarioacuto fideiussoris predictorum qui hec concedimus et firmamus. Testes huius rei sunt: magister Raymundus de Ponte, episcopus valentinus, Bernardus Columbi et Poncius de Solerio, cives Valencie. Testes fuerunt vocati et rogati scripcioni et addicioni tercie partis decime et vendicionis salinarum et salis21 prout superius est / (Página 121) expres sum que omnia fuerunt apposita in hoc instrumento de mandato domini regis pridie kalendas septembris et anno quo supra Berengarius de Finestris, civis Barchinone, Bernardus Columbo, civis Valencie, et Michel de Valencie. Sig[signe notarial]num Ianuarii Rabaçie, notari publici Valencie, qui hec scribi fecit et cum literis rasis et emendatis in sexta linea ubi dicitur «confrontantur et terminantur» et in nona linea ubi dicitur «et clausit loco die et anno prefixis» (…)”. (29). PASTOR I MADALENA, Manuel. “El cartulari de Xestalgar: memoria escrita d´un senyoriu valencià”. Barcelona. Fundació Noguera. Col.lecció Diplomataris nº 29. 2004. www.cartulariXestalgar.pdf Página 110. Documento 7. “(…) 1295, juny, 30. València Martí Roís de Foces i la seua dona, Eva d’Entença, venen al rei Jaume II el castell i la vila de Xestalgar, per 50.000 sous valencians.(…) / (Página 114) Quam fideiussionem ego, dictus Bernardus de Sarriano, libenter facio et concedo vobis, dicto illustri domino regi, et vestris super omnibus bonis meis, mobilibus et inmobilibus, ubique habitis et habendis, que ad hec scienter et caute in posse et manu notari / (Página 115) infrascripti loco vestri a me legittime stipulanti et recipienti una cum dicto procuratore vestro obligo de presenti. Quod est actum Valencie, pridie kalendas iulii, anno Domini Mº CCº nonagesimo quinto. Sig+num Martini Ruicii de Focibus. Sign+um Bernardi de Sarriano, militis, fideiussoris predictorum qui hec concedimus et firmamus. Testes huius rei sunt: Bartholomeus Tareboni, Bartholomeus !atalis, Michael de Valencia, Alvarus Iordani et Petrus d·Orrius, milites. Sig[signe notarial]num Iannuari Rabaçie, notari publici
89
Valencie, qui hec scribi fecit et cum litteris suprapositis in tercia linea ubi dicitur «et Algar», clausit loco die et anno prefixis (...)”. (30). Ibidem. Página 121. Documento 9. “(…) 1299, març, 26. Xestalcamp (in quodam monte) Rui Sanxis de Calataiud, senyor de Pedralba, és citat en un tossal de Xestalcamp per a llegir-li la resolució feta a Xàtiva el 23 de març de 1299 per Gil de Liori, en nom del procurador dels regnes de València i Múrcia, Jaume de Xèrica, davant la ferma de dret presentada per Eiximèn/Ximèn de Torrocella, alcaid de Xestalgar, en nom del seu senyor, Bernat Guillem d’Entença, queixant-se perquè els de Pedralba havien obert una sèquia dins el terme de Xestalgar per tal de dur aigua a Pedralba i havien capturat dos musulmans del lloc. La resolució ordenava al senyor de Pedralba detenir les obres i tornar els dos presoners que retenia. Rui Sanxis, però, la rebutja al·legant que s’ha obtingut amb falsedats i que els musulmans de Xestalgar van ésser capturats perquè feien malbé la sèquia dins el terme de Pedralba. (…) In presencia / (Página 122) mei Simonis de Cruce, notari publici Valencie, et testium infrascriptorum, Eximinus Torrocella, alcaydus castri de Xestalgar, pro nobili Bernardo Guillelmi d·Entença, obtulit et presentavit Ruicio Sanxiç de Calataiubi, incliti domino de Pedralba, in quodam monte termini de Xestalcamp et per me, dictum notarium, dicto Ruicio Sanxiç de Calataiubi legi et publicari fecit quadam literam papiretam Egidii de la Hori, tenentis locum procuratoris in regno Valencie pro nobili Iacobo, domino de Exerica, procuratoris regnorum Valencie et Murcie pro domino rege, et sigillo eiusdem in dorso sigillatam tenor cuiusquidem litere dinoscitur esse talis: (…) / (Página 123) Testes fuerunt ad hoc vocati et rogati: Eximinus de Tovia, Petrus Eximeni de Tovia, Andreas Matiani, Franciscus Escorne et Dominicus Munyoç. Sig[signe notarial]num Simonis de Cruçe, notari publici Valencie, qui predictis una cum dictis testibus interfuit et predictam literam ad instanciam dicti alcaydi legit et publicavit dicto Ruicio Sanccii et hec scribi fecit et clausit cum raso et emendato in decima linea ubi dicitur «breument e sens» (…)”. (31). Ibidem. Página 142. Documento 11. “(…) 1314, novembre, 11. Lleida Cartes nupcials entre l’infant Alfons, fill segon del rei Jaume II, i Teresa d’Entença. (…) / (Página 146) Quod est actum in civitate Ilerdensis, III idus novembris, anno a nativitate Domini Mº CCCº quartodecimo. Sig+num Teresie, filie quondam nobilis Gombaldi d·Entença. Sig+num Elvire de Antyello, Dei gracia abatisse de Casves. Sig+num nobilis Guillelmi d·Entença. Sig+num Guillelmi de Montecateno. Sig+num Guillelmi de Angularia. Sig+num Poncii de Ripellis. Sig+num Othoni de Montechateno. Sig+num Guillelmi10 Raymundi de Ripellis. Sig+num Guillelmi de Vallesenicii, sacriste. Sig+num Petri de Ahivar, prepositi sedis oscensis. Sig+num Alfonsi, Dei gracia comitis Urgellensis, mariti dicte nobilis Teresie. Sig+num Iacobi, 90
Dei gracia regis Aragonum predictorum qui hoc concedimus et firmamus firmiterque rogamus. Sig+num !obilis Filipi de Celuça. Sig+num nobilis Raymundi de Ripellis. Sig+num nobilis Ambrosi de Ripellis. Sig+num nobilis Guillelmi Raymundi de Montecateno. Sig+num nobilis Guillelmi de Cervaria. Sig+num Petri Martiniç de Vergo. Sig+num venerabilis Gondisalvi Garcie. Sig+num venerabilis Bernardi de Fenollario. Sig+num venerabilis Vitalis de Villanova de domo dicti domini Regis testium. Sig[signe notarial]num mei Arnaldi de Gerunda, publici notari Balaguerii et per totam terram et iurisdiccionem domini regis Aragonum qui hoc scribi feci (...)”. (32). Ibidem. Página 147. Documento 12. “(...) 1318, gener, 4. València El rei Jaume II fa donació del mer imperi al seu fill, l’infant Alfons, a les baronies de Xiva i Xestalgar que havia rebut per dot de la seua esposa, Teresa d’Entença, amb la condició que si les havia de tornar s’anul·laria aquesta donació. (…) / (Página 149) Datum Valencie, pridie nonas iannuarii, anno Domini Mº CCCº septimodecimo. Sigillatur. Signum+5 Iacobi, Dei gracia regis Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice ac comitis Barchinone. Testes sunt: infans Iohannes, domini regis predicti natus et cancellarius, Raymundus Valencie episcopus, Iaspertus vicecomes Castrinovi, Othonus de Montecateno, Gilabertus de Scintillis. Sig[signe notarial]num mei Bernardi de Aversone, dicti domini regis notarii qui de mandato ipsius hec scribi feci cum literis rasis et emendatis in decima linea ubi dicitur «et vestri predicti» et in XIIª linea ubi dicitur «et vestris liberis» et in quartadecima linea ubi dicitur «castra et bona» et clausi loco, die et anno prefixis (...)”. (33). Ibidem. Página 149. Documento 13. “(...) 1318, gener, 23. Xàtiva Franquícia de lleuda, peatge i altres drets reials atorgada pel rei Jaume II als veïns de Xestalgar. (…) / (Página 150) Data Xative, decimo kalendas februarii, anno Domini millesimo trecentesimo septimodecimo. Sigillatur. Sig[senyal reial]num5 Iacobi, Dei gracia regis Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice6 ac comes Barchinone. Testes sunt Raymundus episcopus valentinus, Petrus Martini de Luna, Franciscus Carrocii, Gilabertus de Scintillis, Franciscus de Proxida. Sig[signe notarial]num Francisci de Bastida predicti domini regis scriptoris qui de mandato eiusdem hec scribi feci et clausi (...)”. (34). “Ramón Llull”. www.00038147.pdf Página 7. Arnau de Vilanova. “(...) 1281. Arnau de Vilanova esdevé metge del rei d'Aragó (...)”. (35). IBidem. Página 7. Ramón Gaufredi, general de los Franciscanos. “(...). El 26-X-1289 el general dels franciscans, Ramon Gaufredi, l’autoritza a ensenyar en els seus convents. Contactes amb els “espirituals” (…)”. (36). Ibidem. Página 9. Asesinato de Roger de Flor (templario). “(...) 1305: Assassinat de Roger de Flor (...)”. 91
(37). MAIZ CHACÓN, Jorge. “Actividades económicas y políticas de los judíos de Baleares en la Baja Edad Media (1229-1391)”. Volumen I. Tesis doctoral. Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Históricas. Facultad de geografía e Historia. Universidad Nacional de Educación a Distancia. 2007-2008. www.PDF_1.pdf Página 116. La segunda etapa de Jaime II de Mallorca (1298-1311). “(…) Las disposiciones sobre los templarios, afectarán de manera directa e indirecta beneficiosamente al patrimonio real 289. Los bienes serán confiados al obispado de Mallorca, mientras que sus antiguos propietarios se enfrentarán a un proceso sumarísimo de confiscación patrimonial y judicial 290(…)”. Página 116. Cita (289). “(…) MAÍZ CHACÓW, Jorge: "Política, economía y fiscalización de un espacio urbano… (…)”. (38). MAIZ CHACÓN, Jorge. “Actividades económicas y políticas de los judíos de baleares en la Baja Edad media (1229-1391)”. Volumen II. Fuentes documentales (regestos). Tesis doctoral. Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas. Facultad de Geografía e Historia. Universidad nacional de educación a Distancia. 2007-2008. www.PDF_2.pdf Página 213. Fray Bernat Font, comendador del Temple en Mallorca, anteriormente a marzo de 1300. “(…) Documento nº 414. 3 marzo, 1300 – ACM, Pergamins, 8.905. Astruc Bennono, judío establecía a Isaach Provençal, judío de Mallorca, para edificar casas, un trozo de patio que tenía dentro de la ciudad en la porción de la Casa del Temple, en el lugar en el que solía haber viñas y que había sido a Fray Bernat Font, comandador del temple, a censo de 10 morabatines. Ahora el censo será de 10 morabatines alfonsíes de oro fino y buen peso y entrada de 10 sueldos (…)”. (39). Ibidem. Página 218. Vizconde de Bearn. “(…) Documento nº 422. 1302 – ARM, ECR, 442, f. 146. Issac Fadal, judío, comparece ante la corte del veguer de Mallorca e instala una querella contra Dolça, viuda de Jaume Costa, hija de Arnau de Collfratina, por motivo de una deuda, y esta mujer asigna para subastar un albergue situado delante de la iglesia de San Jaime, porción del vizconde Bearn. Adquirida por Guillem Guarina por el precio de 120 libros (…)”.LÓPEZ BONET, Juan Francisco. “Para una Historia Fiscal de la Mallorca cristiana (siglos XIII-XIV)”. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM) 38/1, enero-junio de 2008 pp. 101-184. www.64-65-1-PB.pdf Página 120. Cita (24). Hombres de Jaime I. “(…) Los cuatro porcioneros distintos del rey eran: Wuño Sanz. Sus bienes pasaron a la corona a partir de 1242. El obispo de Barcelona, con jurisdicción civil compartida con el monarca desde 1315; El heredero del conde Huc d'Empúries, que había muerto en Mallorca en una peste declarada inmediatamente después de la entrada en la ciudad. Se autorizó la transferencia de sus territorios a los hermanos Pere y Francesc Font en 1318, pero el rey se retenía el dominio directo, los 92
laudemios, las faticas y los foriscapios; Gastó de Bearn, heredero de los Montcada: sus bienes los empeñó la corona en 1310, aunque después se pactó una indemnización (…)”. (40). Ibidem. Página 219. Guillem Bassa, jurista y ciudadano. “(…) Documento nº 425. Septiembre, 1302 – ARM, ECR, 442, f. 90v-91. Guillem Bassa, jurista y ciudadano, establece para trabajar a Maimo Fonoll dos talleres contiguos que tiene por la mujer Andrevete, hija de Arnau Rovira, delante de la plaza de Santa Eulalia, porción y jurisdicción de Guillem de Montcada, que confronta con las casas de Omar hijo de Jucef, judío, y otras casa, a censo de 11 morabatines y entrada de 20 sueldos. El mismo Fonoll, zapatero, establece a Guillem Rovira, zapatero un taller a censo de 5 morabatines y medio y entrada de 5 sueldos (…)”. FERRER I GINART, Andreu. “Llegendes de les Balears”. Colecció Biblioteca Serra D´Or. Barcelona. Abadía de Montserrat/ IME. 2009. Página 265. Sant Cabrit i sant Bassa. “(…) El rei Anfós d´Aragò, pretenguent benjar l´agravi que, segons deia, el rei En Jaume de Mallorca havia fet al seu pare, passà a Mallorca i a la força la féu sotmetre, mentres el rei mallorquí se trobava a Montpeller. Tota Mallorca li prestà acatament manco el castell d´Alarò que no volia rendir-se. El rei mateix s´hi presentà a manar que li entregassen el castell, a la seua insinuació, un de dedins preguntà:- Qui mana que li entreguem el castell? I el rei contestà: -Som jo, n´Anfós, rei d´Aragó i de Mallorca. Però el de dintre contestà despestivament: -L´anfós se menja amb salsa. -El rei, enfadat per la burla rebuda, demanà qui era tan ariscat que així parlava i aquell contestà: - Som dos; jo que m´anomèn Cabrit, i mon company, que s´anomena Bassa. El rei respongué: Doncs, te jur oh cabrit, que te faré rostir com en els animals semblats a tu. Efectivament, al cap de pocs dies, rendit el castell a la força, n´Anfós féu rostir damunt unes argrelles de ferro i calius excesos els cossos de Cabrit i Bassa, lo qual meresqué que el papa Gregori XII excomunicàs a n´Anfós i més tard fou perdonat per ell amb tal que tornàs el reine de Mallorca a Jaume II i construís un altar a la Verge i a tots els sants, considerant que ho / (Página 266) eren també Cabrit i Bassa, com a màrtirs de la relligió i la pàtria. La festa dedicada en aquests dos sants se celebrava a Mallorca el dia 7 de novembre fins a l´any 1632, en què es deixa de celebrar. Llurs cendres se guarden dins d´una urna i tenen un retaule baix de l´orgue de la seu de Palma. Pres d´un escrit publicat per Mn. Llorenç Riber en un almanac mallorquí de 1903. El P.Villanueva, en el tom XXI de Viage literario, du notes sobre ells i les lliçons del reso (…)”. (41). Ibidem. Página 219. Pere Morana de Alaró. “(…) Documento nº 427. Febrero, 1303 – ARM, AH, SU, 2, f. 370. Pere Morana de Alaró pedía que fuera anulado el contrato hecho con el judío Omer Benamar, de la venta de 120 quartans de aceite por precio de 7 libras y media razón de 93
15 dineros, cuando en Mallorca cada uno vale 3 sueldos. Se siente engañado y no puede querellarse porque es pobre y miserable (…)”. (42). Ibidem. Página 219. Dalmau Garriga, lugarteniente de Jaime II de Mallorca, en Mallorca. “(…) Documento nº 428121. 23 mayo, 1303 – ARM, LLRR, 1, f. 35. Jaime II rey de Mallorca a su lugarteniente Dalmau Garriga, que los judíos que aún residen fuera de la aljama se trasladen a dicha aljama rápido (…)”. Página 222. Dalmau Garriga, lugarteniente de Jaime II de Mallorca, en Mallorca. “(…) Documento nº 432125. 28 junio, 1303 – ARM, LLRR, 1, f. 18. Jaime II, manda a Dalmau Sagarriga, lugarteniente suyo en Mallorca, que los judíos de la isla que acuñen moneda falsa sean tratados como criminales, colgados y bautizados y que reciban sepultura eclesiástica (…)”. Página 222. Dalmau Garriga, lugarteniente de Jaime II de Mallorca, en Mallorca. “(…) Documento nº 433. Julio, 1303 – ARM, LLRR, 1, f. 38. El rey comunica a su lugarteniente de Mallorca las quejas de los secretarios de la aljama de los judíos, por el hecho que él, el lugarteniente (Dalmau Sagarriga), Pere Esturç y Ramón des Brull, ordenadores, que los pobladores de las nuevas villas de Mallorca no paguen las deudas contraídas con los judíos, y conviene que paguen (…)”. Página 224. Dalmau Garriga, lugarteniente de Jaime II de Mallorca, en Mallorca. “(…) Documento nº 436. Septiembre, 1303 – ARM, LLRR, 1, f. 43. Jaime II ordena a Dalmau Sagarriga, lugarteniente suyo en el reino de Mallorca, que el judío P. de Manlleu sea condenado a muerte y colgado por haber acuñado moneda falsa (…)”.AGUILÓ. E. K. “Construcción de las murallas de Ciudadela en 1303”. Revista de Menorca (2ª época) Colección de materiales y noticias sobre Historia, Literatura, Ciencias, Artes. Mahón. 1896-1897. www.RevistadeMenorca1896-1897.Alaior.pdf Página 170. “(…) Jaime, por la gracia de Dios rey de Mallorca, conde de Rosellón y de Cerdeña y señor de Mompeller, á su amado Dalmacio de Garriga, nuestro lugarteniente en el reino de Mallorca, salud y gracia. Vistas y examinadas las cartas que nos habéis enviado, que dicen que vos con el maestro Poncio fuisteis y estuvisteis en Menorca y que empezasteis á poner allí el cimiento de / (Página 171) la muralla de Ciudadela, que pasará y se extenderá por la huerta de los frailes menores, mitad por mitad, y que ordenasteis que las torres sean de forma redonda como lo son el muro de Perpiñán, sabed que consideramos bien lo antes dicho (…). Dado en Perpiñán el día 1º de Julio, año del Señor, 1303 (…)”. (43). “Ramón Llull”. www.00038147.pdf Página 6. Relaciones de Ramón Llull con Jaime I y Jaime II. “(...) 1249. Al servei de Jaume I. Educació cavalleresca i cortesana. 1256. Senescal del príncep, futur Jaume II de les Mallorques (...)1263. Conversió del cortesà complerta la trentena per misterioses aparicions del Crucificat. Viatges a Catalunya, Montpeller, Rocamador. Pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. A 94
Barcelona, Ramon de Penyafort li recomanarà que torni a Mallorca. (...) 1275. Llull és cridat a Montpeller pel príncep Jaume. Sotmet les seves obres — Ars Major, Ars Generalis, Ars Compendiosa Medicinae— a l'anàlisi d'un expert franciscà, que les aprova. Mort de sant Ramon de Penyafort. 1274-6? Llibre de l’orde de cavalleria. Doctrina pueril. 1276: Mor Jaume I. Pere el Gran hereta PPCC; Jaume II les Illes, Rosselló i Montpeller. 1276. Jaume II autoritza la fundació del monestir de Miramar per a la formació en llengües els missioners. Llull, deixant la llar, el dirigeix i, fins ben entrada la dècada següent, s’ignora gairebé tot d’ell. Potser va viatjar a terres d’infidels? Data probable del Llibre d’Amic e Amat,que incorporarà a Blanquerna.(...) / (Página 7) 1287. Primera visita de Llull a la Cort papal. Quan hi arriba, Honori IV ha mort. 1288-9 Primera estada a París. Intents d'ensenyament universitari. “Mestre en Arts”. Redacció del Felix o Llibre de Meravelles. El 26-X-1289 el general dels franciscans, Ramon Gaufredi, l’autoritza a ensenyar en els seus convents. Contactes amb els “espirituals”. 1291: Cau la darrera plaça cristiana a Terra Santa. Inici regnat Jaume II. 1290 Tornada a Montpeller. Comença etapa ternària del seu Art. Art inventiva. Art amativa. Llibre de sancta Maria (?) Mor Blanca, la seva muller. 1292 A Roma, davant Wicolau IV(que mor el 4-IV-1292). Llull hi escriu la primera obra sobre la croada. 1293. Depressió i malaltia a Génova. Primer viatge al d´Àfrica Word. Empresonat a Tunis i expulsat. 1294 Estada a Wàpols perquè hi fa estada Celestí V. Taula general. L’abdicació de Celestí V contraria les esperances posades en aquest papa sobre els seus projectes de croada espiritual. Li havia ofert en llatí Disputació dels cinc savis. 1295-6. Elegit papa Bonifaci VIII, tampoc no se’n sent atès tot i entrevistar-s’hi. Abatiment. Lo desconhort. Proverbis de Ramon. El monumental Arbre de Ciència (1296). 1297-99 Segona estada a París on escriu Arbre de filosofia d’amor. Llibre de la quadratura i triangulatura del cercle (1299) i altres: Declaratio per Modum Dialogi, Contra Aliquorum Philosophorum Opinionem, Tractatus Astronomiae i el Liber de Geometria Wova. 1299 Escriu, a Barcelona, Dictat o Cant de Ramon i el Llibre d'Oració. Condemna del tractat d'Arnau de Vilanova De adventu Antochristi et fini mundi. 1300. Estada llarga a Mallorca després de quasi 18 anys. Acaba el Cant de Ramon(?). Fundació de L'Estudi General de Lleida per Jaume II, primer centre d'estudis superiors. 1301-2. Viatge a Xipre. Visita al gran Mestre dels Templers. Predicació. A Aias, port de l’Armènia Menor, cau malalt, segons ell, emmetzinat. Torna a Xipre. Jerusalem (?) Escriu Rhetorica [Lògica] nova.(1303) (...) / (Página 9) 1303 Viatja a Gènova, Montpeller i París. Planteja a Jaume II el Just la necessitat d’una croada espiritual. (...)1307 Segon viatge al Word d'Àfrica, a Bugia (Argèlia), on és empresonat durant sis mesos i expulsat. Original àrab de la Disputatio Raymundi Christiani et Hamar sarraeni. 95
Waufragi prop de Pisa. 1308 A Pisa torna a escriure l'obra perduda en naufragi: Ars magna generalis ultima. Dedica a Climent V el seu Ars Dei. Possible contacte amb Arnau de Vilanova a Marsella.1309: El Papa s’instal·la a Avinyó. 1309 A Montpeller escriu una nova obra sobre la croada, Liber adquisitione Terrae Sanctae. Estades a Avinyó, a frec del papa. Guillem d'Ockham ensenya a Oxford. 1310: Els almogàvers s’estableixen a Atenes. Raonament d’Avinyó, d'Arnau de Vilanova. 1311: Mor el seu protector, Jaume II de Mallorca. (...) 1312 Ja té 81 anys. El març és a Montpeller. Escriu, a Mallorca, un cicle de 182 sermons. Activitat increïble en un home de més de 80 anys. 1313 26-IV: Redacta el testament. S’embarca cap a Tunis, però fa escala a / (Página 10) Messina. Torna a Mallorca. De compendiosa contempoatione. Divina Commedia, de Dante. 1314: Mor Climent V. Condemna dels Templers. 1314. Torna de nou a Tunis. Controvèrsies públiques. Demana a Jaume II el Just que li atorgui un franciscà que l'ajudi a traduir els seus escrits al llatí. 1314 Liber de maiore fine intellectus, amoris et honoris. Liber de Deo et mundo. 1316 Mor a Tunis, o en el vaixell de tornada a Mallorca. Segons una llegenda , a Tunis hi hauria estat lapidat (...)”. (44). BENASSAR BARCELÓ, Miguel. “La conquista de las Baleares por Jaume I. Reino de Mallorca”. Universitat per a majors. Universitat Jaume I. Castellón, mayo 2005. www.conquestamallorca.pdf Página 26. Reyes de Mallorca. “(…) Sancho el Pacífico (fallecido en 1325), hijo de Jaime II y de su esposa Esclaramunda de Foix, heredero del reino por renuncia de su hermano mayor el Infante Jaime, que procesó como religioso franciscano. Sancho casó con María de Anjou, sin hijos. Continuó las obras de consolidación del Reino y las arquitectónicas iniciadas por su padre y puso la primera piedra de la Iglesia de San Juan el Wuevo de Perpiñán. A él se debe la creación de la bandera del Reino de Mallorca. Su reinado es un período de tranquilidad y de progreso (…)”. (45). CANELLAS LÓPEZ, Ángel. “Relaciones políticas, militares y dinásticas entre la Corona de Aragón, Montpellier y los Países de Languedoc de 1204 a 1349”. RHJZ. 53-54 www.2canellas.pdf Página 27. “(…) El ardid tiene éxito y Sancho de Mallorca envía a Valencia dos embajadores suyos, Guillén de Canet y el tesorero !icolás de Santjust, que pactan unión y concordia y prometen que el de Mallorca acudirá a cortes de Cataluña (…)”. (46). MAIZ CHACÓN, Jorge. “Actividades económicas y políticas de los judíos de baleares en la Baja Edad media (1229-1391)”. Volumen II. Fuentes documentales (regestos). Tesis doctoral. Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas. Facultad de Geografía e Historia. Universidad nacional de educación a Distancia. 2007-2008. www.PDF_2.pdf Página 232. Pere de Plana = Pere de Plá. “(…) Documento nº 446. 17 mayo, 1311 - ARM, !otari Bernat Roca, R-8, f. 16. 96
David Abennono, judío de Mallorca y mujer María venden a Pere Plana de la villa de Muro unas casas que habían adquirido de Berenguer Mulet (…)”. (47). Ibidem. Página 235. Berenguer de San Juan, lugarteniente real en Mallorca. “(…) Documento nº 454137 7 marzo, 1313 – Codice Pueyo, s/f. El rey Sancho manda a Berenguer de Sanjuan lugarteniente que mantenga las franquicias e inmunidades de los judíos mallorquines contra las pretensiones de ciertos oficiales de su curia (…)”. (48). VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 38. Sanç I de Mallorques. “(…) Sanç I de Mallorques no tenia descendents masculins i per preparar la successió, el nomenà el seu hereu (1319). Tanmateix, fins el 1325 no s´aconseguí nominar-li un tutor, càrrec que ocupà el seu oncle Felip, monjo franciscà. Més enllà dels problemes diplomàtics que la quesito suscità amb Jaume II de Barcelona (…) al Rosselló, Sanç I de Mallorca creà l´any 1314 el vescomtat d´illa a afavor de Pere de Fenollet i el 1321 el vescomtat de Canet a favor de Guillem Saguàrdia, que passà al cap de poc al Fenollet (…)”. (49). Ibidem. (50). LÓPEZ BONET, Juan Francisco. “Para una Historia Fiscal de la Mallorca cristiana (siglos XIII-XIV)”. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM) 38/1, enero-junio de 2008 pp. 101-184. www.64-65-1-PB.pdf Página 117. Reinado de Jaime III. “(…) El 13 de enero de 1332 tomó posesión Jaume III, a los 17 años, y juró las franquezas y los privilegios de la isla (…)”. (51). BENASSAR BARCELÓ, Miguel. “La conquista de las Baleares por Jaume I. Reino de Mallorca”. Universitat per a majors. Universitat Jaume I. Castellón, mayo 2005. www.conquestamallorca.pdf Página 26. Reyes de Mallorca. “(…) Jaime III el Desdichado (1315-1349), hijo de Ferrán de Mallorca (fallecido en 1316), hermano del Rey Sancho y de su esposa Isabel de Sabran, Princesa de Acaia (Grecia). Durante su minoría de edad, de 1325 hasta 1328, fue Regente del Reino su tío el Infante Ferrando, hermano de su padre e hijo de Jaime II (…)”. (52). BENASSAR BARCELÓ, Miguel. “La conquista de las Baleares por Jaume I. Reino de Mallorca”. Universitat per a majors. Universitat Jaume I. Castellón, mayo 2005. www.conquestamallorca.pdf Página 26 y 27. Reyes de Mallorca en el exilio. “(…) Jaime IV (muerto en 1375), hijo de Jaime III y de su esposa Constanza de Aragón. Prisionero de Pedro IV, una vez liberado llevó una vida errante e intentó sin éxito la recuperación del Reino, / (Página 27) llegando en su última incursión hasta Sant Cugat del Vallés, a las puertas de Barcelona. Casó a Juana I de Wápoles, sin 97
hijos. Wombró heredera a su hermana Isabel. Murió en tierras de Soria, según la tradición envenenado por emisarios de Pedro IV (…)”. (53). PASTOR I MADALENA, Manuel. “El cartulari de Xestalgar: memoria escrita d´un senyoriu valencià”. Barcelona. Fundació Noguera. Col.lecció Diplomataris nº 29. 2004. www.cartulariXestalgar.pdf Página 150. Documento 14. “(...) 1327, octubre, 23. Saragossa Testament de Teresa d’Entença, senyora d’Alcolea de Cinca, de Xiva i Xestalgar, muller de l’infant Alfons i comtessa d’Urgell. Hi institueix hereu universal el seu segon fill, Sanç, i, si de cas hi mancava, el tercer fill, Jaume. [A]. Original perdut. B. Còpia del s. XIV a ACA, RC, vària 21(12). C. Còpia del s. XIV e. al CX, f. 35v-41v. Testament de la molt alta senyora inffanta dona Teresa d’Entença, muller del alt senyor inffant n’Amfós, comtessa d’Urgell. [fol. 36r] / (Página 151) XII.1 In nomine domini nostri Iesu Christi amen. Cum creatura humana non habeat quid pro meritis suo respondeat creatori et ideo non sit inquirendum divinum iudicum sed Christi misericordia postulanda, nam cum natura semper ad finem deproperet nichil continens in se stabile sive firmum, ideo sapientis est cogitare futura ut cum altissimus Dei filius fragilitatis humane hostum duxerit propulsandum2 paratam inveniat creaturam animam sibi reddere comendatam ne de falsa vellitacione valeat reprehendi. Idcirco noverint universi quod nos Infantissa Theresia, illustrissimi domini infantis Alfonsi consors ac comitissa Urgelli, sana per graciam Iesu Christi mente et sensu, languens licet corpore cum voluntate, auctoritate et expressa consensu prefati domini infantis domini et viri nostri carissimi, nostrum ultimum facimus seu concedimus testamentum ac nostrarum rerum et bonorum omnium disposicionem. Primo ad infrascripta omnia et singula in presenti meo3 testamento sive ultima voluntate contenta executanda esse volumus comissarios nostros et huiusmodi nostri testamenti executores, illustrissimum dominum infantem Alfonsum virum et4 dominum nostrum carissimum predictum, reverendum in Christo patrem Petrum Cesaraugustanum archiepiscopum ac dilectos Garsia de Loriç, maiordomum nostrum et Arnaldum Ballistarii, scriptorem porcionis prefati domini viri nostri. Quibus damus et concedimus plenam licenciam et liberam potestatem ut, absque omni contradiccione heredum nostrorum aut alterius cuiusvis persone, possint sua propria auctoritate de bonis nostris mobilibus vendere et alienare pro infrascriptis omnibus et singulis integre adimplendis prout in nostro testamento huiusmodi plenius continetur. Dantes in et super eisdem5 plenam et liberam potestatem es specialem mandatum agendi, respondendi, defendendi, proponendi tam in iudicio quam extra libellos offerendi, excipiendi, triplicandi, lites contestandi, iudicis oficium implorandi, supplicandi iuramentum decalumpnia prestandi, procuratorem et procuratores constituendi et substituendi, eosque revocandi et resumendi quotiens eisdem visum fuerit 98
expendire appellandi et appellationes prosequendi, compotum et compota racionem seu raciones a quibuscumque alcaydis, baiulis, clavigueriis, administratoribus seu quibuscumque aliis officialibus quocumque nomine censeantur seu quibusvis personis aliis cuiuscumque status, gradus seu condicionis existat que pro nobis seu nostro nomine vel mandato aliquid hucusque receperunt, collegerunt, dederunt, expendiderunt seu alio quomodolibet ministrarunt / (Pågina 152) per se et vel alium seu alios ad hoc per eos deputandum seu deputandos audiendum et [fol. 36v] recipiendum ipsaque compota et raciones approbandum et si necesse fuerint impugnandum et contradicendum eaque et quascumque alias questiones iniciandum, diffiniendum, absolvendum ac eciam relaxandum debita et iniurias nostras ubicumque et undecumque claruerint. Wecnon legata nostra infrascripta absque lite, questione, libelli, oblacione, litis, contestatione, sentencia, mandato, licencia vel permissu iudicis cuiscumque eorum porpria auctoritate sine heredum nostrorum vel alterius persone contradiccione solvendum, satisffaciendum et emendandum de bonis nostris integre et perfecte pro sue libitu voluntatis et omnia alia et singula faciendum et exercendum que causarum et negociorum merita exigunt et requirunt. Item, eligimus sepulturam nostram in monasterio fratrum minorum civitatis Ilerdensis ubi dictus dominus infans, vir et dominus noster carissimus, suam elegit sepulturam. Item, volumus et iubemus quod dicta sepultura nostra fiat bene perfecte et honorifice iuxta decenciam nostri status, iudicio et disposicione nostrorum executorum predictorum. Item, volumus et iubemus quod omnia et singula debita et iniurie nostre ubicumque et undecumque claruerint ut premittitur sive de bonis nostris querelantibus sine diminucione qualibet satisffacta seu eciam emendata. Item, legamus sive dimittimus quemcui fratrum minorum Ilerdensis predictorum, racione dicte sepulture nostre, mille morabatinos auri tradendo eisdem iuxta disposicionem dictorum nostrorum executorum qui solvantur eisdem ad octo solidos iaccesis pro morabatino. Item, volumus et iubemus quod tali die, sicut dominus Iesu Christi nos vocaverit ab hac luce, fiat anno quolibet imperpetuum unum anniversarium pro anima nostra in monasterio dictorum fratrum et, die quam dictum celebrabitur aniversarium, dentur quolibet anno, de bonis nostris, centum quinquaginta solidos iaccensis pro precanta fratribus antedictis. Item, instituimus et ordinamus unam perpetuam capellaniam continue celebranda in ecclesia Sancti Iohannis deAlcolea de Cinqua videlicet in capella ubi corpus nobilis domini Gombaldid¡Entença, patris nostri memorie recolende tumulatum est ad sustentacionem cuiusquidem capellanie dimittimus seu legamus totum illud hereditamentum nostrum situm in termino de Alcolea vocatum de los Quadrones prope viam de Albalato. Quodquidem hereditamentum confrontatur cum via publica de Albalato et cum orto abacie eiusdem loci et quedam senda inmedio et cum 99
braçali unde rigatur et cum orto Iohannis Ballistarii et cum orto capellanie / (Página 153) Iohanis de Pomar. Et volumus et iubemus dictam capellaniam perpetuo celebrari pro anima dicti patris nostri, nostra et nostorum, dimittimus eciam ad ipsius capellanie sustentationem centum solidos iaccensis anno quolibet censuales ex illis censibus quos habemus in [fol. 37r] loco et terminis eiusdem loci de Alcolea in vineis, ortis, prediis et aliis posesionibus quibuscumque. Item, instituimus aliam capellaniam perpetuo celebranda continue in ecclesia monasterii de Casvis pro anima nobilis domine Constancie, felicis recordacionis matris nostre, nostra et nostrorum. Ad cuius capellanie sustentacionem volumus et mandamus quod emantur de bonis nostris bona hereditates sive possessiones per manus dictorum nostrorum exequtorum quarum redditis valeant anno quolibet ducentos solidos iaccensis censuales. Item, instituimus aliam capellaniam perpetuo et continue celebranda in ecclesia domus de Bellpuch, ubi corpus nobilis Ermengaudi, comitis Urgelli bone memorie patrui nostri, extitit tumulatum, ad cuius sustentationem volumus et iubemus emi de bonis nostris possessiones, bona sive hereditates per exequtores nostros antedictos quarum redditos valeant annuatim ducentos solidos iaccenses censuales. Item, instituimus aliam perpetuam capellaniam continue celebranda in ecclesia Sancte Marie de Salis Osce pro anima nostra et pro animabus6 patris et matris ac aliorum parentum nostrorum ad cuius sustentationem iubemus emi bonis nostris per dictos nostros exequtores posesiones sive redditus attingentes summa ducentorum solidorum iaccensis censualis. Item, instituimus aliam capellaniam in eccleisam Sancte Marie de Pilari Cesarauguste et quod ibidem continue celebretur pro anima nostra et pro animabus patris et matris et aliorum omnium parentum nostrorum ad sustentacionem cuius iubemus similiter emi bonis nostris sive possessiones per dictos nostros exequtores usque ad quantitatem ducentorum solidorum iaccesis annualium attingentes. Item, instituimus aliam capellaniam perpetuo et continue celebrandam pro anima nostris patris, matris et parentum nostrorum in ecclesia Sancte Marie de Monte Serrato ad cuius sustentacionem iubemus emi per dictos nostros exequtores de bonis nostris posesiones sive redditus summa ducentorum quinquaginta solidos Barchinone rendalium anno quolibet attigentes.7 Item, instituimus aliam perpetuam capellaniam in ecclesia Sancte Marie Madalenes castri d·Alcolea perpetuo ibidem et continue celebrandam pro animabus8 omnium fidelium deffunctorum ad cuius sustentationem ex nunc assignamus ducentos solidos iaccensis rendales in illis censibus sive tributis que nos habemus in loco / (Página 154) et terminis de Alcolea, scilicet in domibus, prediis, vineis ceterisque aliis posesionibus universis. Si vero census sive tributa nostra predicta non suficient ad quantitatem dictorum ducentorum solidorum iaccesis rendalium, iubemus emi de bonis nostris per dictos nostros exequtores 100
redditus ad complementum dictorum ducentorum solidorum iaccesis anno [fol. 37v] quolibet rendalium. Item, volumus et iubemus quod presentatio capellanorum dictorum capellaniarum spectet semper ad dominum de Alcolea de Cinqua qui per tempore fuerit. Item,9 karissimum10 infantem Sanccium, filium comunem prefati viri et domini nostri domini infantis Alfonsis et nostri, herede nostrum instituimus universalem cui dimittimus iure hereditario omnia bona nostra mobilia et inmobilia ad nos videlicet spectancia et signantur castra, villas, loca, alchareas, hereditates, molendina, posesiones et omnia iura et acciones que nos habemus et habere debemus et nobis competunt et competere possunt et debent quacumque racione, modo sive causa ac cetera bona que fuerunt nobilium Gombaldi11 de Entenรงa, patris nostri et Sancii de Antilione avi nostri ac Vallesi de Antilione, patrui nostri scilicet Alcolea, 12 Hueso, Rafals, Castellfollit, Quatuor Cassades, Cassades en la Gruessa, Chiva13 cum alchareis, terminis eiusdem, Chestalgar et Manรงanera, Antiellon, Las Cellas, Ponรงano, El Grado, Artasona, Siet Castiella, Avitando, Puy de Cinqua,14 Clamosa, Sant Mitrer, Morcat, Solana, Alerre et Aurego cum universis et singulis hominibus masculis et feminis cuiuscumque legis vel condicionis existant inibi habitantibus et de cetero habitaturis et cum alchareis, furnis, molendinis, aquis, rivis, pratis, ortis, vineis, prediis, terris ac possessionibus universis cultis et incultis ortalibus nemoribus, silvis, arboribus fructiferis et infructiferis, montibus et pascuis, heremis et populatis, terris, censibus, tributis, peytis, ademprivis, penis, calonis, homicidiis, exaccionibus, monetatico et cum hoste, exercitu et cavalcata ac redempcionibus eorumdem et cum censibus, quartis, quintis, cenis, รงofris, adempriviis, questiis et cum omni dominio et iurisdiccione civili et criminali ac mero et mixto imperio aliisque iuribus universis et singulis quocumque nomine censeantur predictis castris, villis, alchareis, locis atque bonis pertinentibus et pertinere debentibus quoquomodo. Si vero contigerit dictum infantem Sancium, filium et heredem nostrum universalem, infra pupillarem etatem vel alia quandocumque sine liberis legittimis et naturalibus decedere inclitum et karissimum infantem Iacobum, filium comune dicti domini infantis Alfonsi ac nostri, eidem infanti Sancio heredem / (Pรกgina 155) universalem instituimus sive substituimus in omnibus et singulis dictis bonis prout melius et firmius fieri potest de foro iure et racione. Item, dimittimus inclitis infantibus Petro et Iacobo predicto, filiis nostris karissimis pro [fol. 38r] parte et legittima bonorum nostrorum cuilibet eorum scilicet decem mille solidorum regalium et in eis eos heredes instituimus. Item, dimitimus iure legati domine Constancie regine Maioricarum, illustri filie comuni dicti domini infantis Alfonsi et nostre karissime, omnia et singula iocalia nostra tam auri quam argenti, necnon perlas, anulos, coronas,15 garlandas, operata sive operanda, cuiuscumque generis vel speciei sint, ubicumque et in 101
quibuscumque locis consistant, ad faciendum de eis tamquam de re propria prout sue placuerit voluntati. Item, dimittimus iure legati nobili Urache d·Entiença, sorori nostre karissime, omnes et singulos fructus, redditus, exitus et proventibus loci nostri de Alcolea ad vitam suam dumtaxat pro faciendo de eis pro sue libitu voluntatis. Item, dimittimus seu legamus Castellane, uxor quondam Emanuelis de Entiença de domo nostra, mille et quingentos solidos regalium ad vitam suam dumtaxat anno quolibet renduales. Item, dimittimus seu legamus Sanccie Roderici, de domo nostra, tria mille solidos regalium ad vitam suan tamen anno quolibet renduales. Item, dimittimus seu legamus Geraldone de Monte Senisio, Elvire de Iacca, Beatrici de Boxadors, Mayllete d·Entiença, Francesie de Moreyll, Agneti de Puiades, Teresie filie Emanuelis d·Entiença, Marie Martini de Font et Sibilie Otgera, domicellabus nostris, pro suis matrimoniis contrahendis, cuilibet earum, octo mille solidos regalium. Item, dimittimus seu legamus Marie Omargos, nutrici nostre, mille solidos regalium ad vitam suam anno quolibet renduales. Item, dimittimus sive legamus Thode Martini, nutrici infantis Petri, filii nostri karissimi, mille solidos regalium ad vitam suam dumtaxat anno quolibet renduales. Item, dimittimus sive legamus nobili Sibilie16 de Antilione omnes fructus redditus exitis et proventus omnium illorum locorum nostrorum quos ipsa nunc tenet ad faciendum de eis ad vitam suam tamen prout sue placuerit voluntati. Et quod predictus dominus infans, vir et dominus noster karissimus, teneatur eidem solvere quicquid ei per ipsum et nos debetur ultra redditus antedictos. Item, dimittimus sive legamus Agneti sive Paschasie, pedissecis nostris, cuilibet earum mille solidos. Item, ex alia parte unicumque ipsarum ducentos solidos regalium anno quolibet solvendos eis ad vitam earum habendos et percipiendos dumtaxat et non ultra. / (Página 156) Item, cum nos assignaverimus Teresie Gombaldi, sorori nostre moniali Monasterii de Casvis sexcentos solidos iacenssis habendos et percipiendos anno quolibet super redditibus et fructibus baronie de Antilione eosdem sibi, ex certa sciencia, confirmamus prout in dicta assig-[fol. 38v]-natione plenius continetur. Item, dimittimus et legamus Geraldone, nutrici dicte domine Constancie Regine Maioricarun illustris filie nostre karissime, duo mille solidos regalium. Item, dimitimus sive legamus Garsie de Loriç, dilecto maiordomo nostro, mille solidos regalium renduales sibi et suis ano quolibet perpetuo exsolvendos, laudamus namque approbamus et, ex certa sciencia, confirmamus eidem quascumque donaciones omnes et singulas per nos eidem hucusque de quibuscumque bonis sive rebus factas prout in ipsis donacionibus plenius continetur. Volumus insuper et iubemus quod fiat ei per exequtores nostros memoratos bonum et utile finale arbaranum necnon transaccio, quitatio et remissio de omnibus bonis et peccuniis sive aliis rebus universis et singulis que per nos seu nomine nostro vel mandato usque ad diem hodiernam 102
recepit, tenuit, dedit et expendidit sive alio modo quolibet ministratis prout melius, firmius et utilius fieri poterit ad sui comodum et suorum. Item, dimittimus seu legamus Arnaldo Ballistarii, scriptori porcionis domus17 dicti domini viri nostri mille solidos regalium renduales sibi et suis anno quolibet perpetuo exolvendos iubemus inquam atque volumus quod prenunciati exequtores nostri faciant ei bonum et utile finale albaranum necnon transaccione quantitatem et remissionem de omnibus bonis et pecuniis sine aliis quibuscumque rebus universis et singulis que per nos seu nomine nostro vel mandato hucusuqe recipit, tenuit, dedit, expendidit sive alio quomodolibet ministrabit prout melius, firmius et utilius fieri poterit ad sui comodum et suorum. Volumus eciam et iubemus eidem Arnaldo exolvi triginta et tria mille solidos Barchinone quos eidem debemus, volentes quod dictam quantitatem recipiat et de ea se integret de peccunia que est nunc in domo nostra vel erit tempore obitus nostri si suficiat ad quantitatem dictorum triginta trium mille solidorum eidem preterea exsolvendam vel si quod residuum ex quantitate predicta eidem remanserit ad solvendum quos illud ei de bonis nostris penitus exsolvatur. Item, laudamus ac eciam confirmamus dilecto Azenario d·Orbe, portario18 nostro maiori, illos mille solidos quos eidem concessi / (Página 157) mus graciose prout in concessione nostra inde sibi facta plenius continetur. Item, dimittimus seu legamus eidem Azenario ex alia parte mille solidos regalium sibi exsolvendos anno quolibet dum sibi fuerit vita comes verumtamen si habuerit filium vel filia ex uxore quam nunc habet, volumus et concedimus eidem Azenario quod dictos mille solidos per nos eidem in huiusmodi [fol. 39r] nostro testamento legatos post eius vitam eos habeat et percipiat dictos filios vel filia ex eo dicta uxore sua nasciturus seu eciam nascitura toto tempore vite sue. Item, dimittimus sive legamus Berengario de Rajadello, scriptori porcionis domus nostre, decem mille solidos regalium. Item, legamus seu dimittimus Poncio19 Ugonis, fratri nostro naturali quindecim mille solidos regalium. Item, laudamus, approbamus et eciam confirmamus eidem ex certa sciencia quascumque donaciones eidem per nos usque ad presentem diem factas de quibuscumque bonis sive rebus prout in donacionibus per nos ei de ipsis bonis factas plenius continetur. Et si forte aliquid sibi debetur ex testamento domini Gombaldi, patris nostri et sui, volumus et iubemus quod id ei integre solvatur.20 Item, laudamus et ratificamus et ex certa sciencia confirmamus universas et singulas concessiones sive donaciones factas per nos hucusque nobili Guillelmi d·Entiença, fratri nostro naturali de omnibus et singulis bonis sive rebus ut in donacionibus sive concessionibus per nos eidem factis seriosius continetur. Item, legamus sive dimittimus dilecto nostro Roderico de Luna, suppracoquo nostro, quindecim mille solidos21 regalium. Item, legamus sive dimittimus Poncio de Vilariacuto, reposterio nostro quindecim mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Garsie 103
Sancii de Sotes qui scindit contra nobis quindecim mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Raymundo de Vilafrancha, panicerio nostro, decem mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Raymundo de Boyl, militi dicti domini Infantis viri nostri consiliario, decem mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Iacobo de Urries, camerario nostro maiori, decem mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Arnaldo Stanyeti, emptori maiori domus nostre, quinque mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Egidio d·Araçur, cavallaricio nostro, quinque mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Petro Sartre, superazemulario, mille solidos regalium anno quolibet sibi exsolvendos dum eidem fuerit vita comes et non ultra Item, legamus sive dimittimus Bernardo Luppeti scripturi22 nostro tria mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Luppo de23 Contut, scriptori / (Página 158) nostro, decem mille solidos. Volumus eciam et iubemus sibi fieri per executores nostros antedictos bonum et utile albaranum finale necnon transaccionem quitacionem ac remissionem de hiis que hactenus per nos seu nostro nomine vel mandato recipit, tenuit, dedit et expendidit sive alio quomodolibet administravit prout melius et utilius fieri potuerit ad eius comodum et suorum.24 Item, legamus sive dimittimus Sancio Lupi de Olmeda, scriptori incliti infantis Petri carissimi primogeniti [fol. 39v] nostri duo mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Bernardo de Petra octo mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus dilecto nostro Iohanni Martini d·Entiença mille solidos regalium sibi et suis perpetuo anno quolibet exsolvendos. Item, legamus sive dimittimus ei ex alia parte decem mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus Petro Iordani d·Urries decem mille solidos regalium Item, legamus Berengario de Boxadors duo mille solidos regalium. Item, legamus Bartholomeo Cespujades quinque mille solidos regalium. Item, legamus Pericono Guillelmi, portario nostro, tria mille solidos regalium. Item, legamus Arnaldo Tarraso, Guillelmo Palazini, Guillelmo Torroja, Dominico Petri de Turribus, portariis nostris et Dominico Petri de !ayno, portario incliti infantis Petri carissimi primogenito nostri cuilibet eorum scilicet duo mille solidos regalium. Item, legamus Francesio de Podio Rubeo et Petro Cerdany portariis porte forane cuilibet eorum25 mille solidos regalium. Item, legamus Martino de Soteriis, Petro de Loriç et Iohanii de Almunia de camera nostra cuilibet eorum scilicet duo mille solidos regalium. Item, legamus Petro d·Esplugues, subrebosterio, tria mille solidos regalium. Item, Bernardo Comitis de scribania porcionis, Arnaldo de Manso, subpanicerio, Arnaldo Lor, subbotellario, Guillelmi de Campanis, Francisco Folquet coquo, Iohanni Garcesii de Alfaya minucerio, Bernardo Molinerii scolari, Marco falchonerio, Francisco Cescala, pellipario et magistro Ricardo, menescallo, cuilibet eorum videlicet mille solidos regalium. Item, 104
legamus magistro Iuccen et magistro Guillelmi de Carcassona, medicis, cuilibet eorum scilicet tria mille solidos regalium. Item, legamus Pericono de Turrellis, Francisco Leopart, Bartholomeo de Casa, Iacobo Vaqueri, Marie que abluit fuscam coquine, Iohanni !avarro, Garsie !avarro, Blascoto, Michaeli, Petri Punienta, !icolao de Granyen, Guillelmo Torner, Pericono de Menargues, Farach Doveta, serraceno, Benedicto Radio, Paschasio Martini de las Andas, Paschasio de Barbera, Iohanico Blascho, Palazino de Focibus, Petruco Boquino et Petri Sancii d¡Ayvar cuilibet eorum scilicet mille solidos regalium. Item, legamus Domengot et / (Pågina 159) Petro Saranyena, cursoribus, cuilibet eorum scilicet quingentos solidos regalium. Item, legamus Iacobo Rossell, perlerio, duo mille solidos regalium. Item, Michaeli Fusterii, Bernardo Gaucerandi, Francisco Campi et Guillelmo Gaucerandi, costureriis, eorum cuilibet scilicet mille solidos regalium. Item, legamus sive dimittimus monasterio de Casves decem mille solidos regalium ex quibus emantur redditus pro vestiario dominarum monialium monasterii memorati. Item, quia nos quando eramus in adquisicionem regni Sardinie cum illustrissimo domino,[fol. 40r] predicto viro nostro carissimo, voluerimus, suo et nostro nomine, facere monasterium dominarum ad Dei servicium in ecclesia Sancte Marie de Chalamera. Ideo volumus et mandamus quod fiat per exequtores nostros predictos monasterium in dicta ecclesia de Chalamera in quo collocentur terdecim domine minorissarum quibus provideatur de bonis nostris perpetuo secundum decenciam sui status. Item, volumus et iubemus quod fiant duo monasterio in dicto regno Sardinie quorum unum sit fratrum minorum et aliud minorissarum ubi et secundum quod prefato viro et domino nostro carissimo videbitur expedire. Wam ad hoc tenemur ex voto per nos nostro et26 dicti domini infantis nomine facto dum eramus in dicti regni adquisicione una cum eodem personaliter constituta. Item, iubemus atque volumus quod solvantur et dentur mille solidos ecclesie Sancti Simonis de Pontano quos nos ex voto per nos facto eidem ecclesie tenemur solvere atque dare. Item, volumus et iubemus fieri tres ymagines argenti ad ymaginem Beate Virginis Gloriose quarum una ponatur in altari Sancte Marie de Chalamera, altera in altari Sancti Stephani de Alcolea, altera vero in altari Sancte Marie Madalenes castri eiusdem loci de Alcolea pro quibus recipimus de bonis nostris quindecim mille solidos regalium videlicet pro una quaque ymagine quinque mille solidos. Item, volumus quod fiat una ymago argenti Beate Virginis que ponatur in altari Sancte Marie de Monteserrato pro qua recepimus de bonis nostris duodecim mille solidos regalium. Item, volumus et iubemus quod pilare Sancte Marie de Pilari Cesarauguste coperiatur argento iudicio et disposicione nostrorum executorum predictorum. Item, recepimus de bonis nostris viginti mille solidos regalium pro Christi pauperibus induendis. Item, volumus et iubemus quod fiant due ymagines 105
argenti quarum una sit pensi corporis dicti domini infantis domini et viri nostri carissimi et altera pensi corporis nostri que ponantur et sint in ecclesia Sancte Marie de Salis Osce. / (Página 160) Item, legamus conventui fratrum minorum civitatis Ilerdensis predicti racione sepulture nostre ducentos solidos tradendos eidem conventui die nostre sepulture. Item, conventui fratrum predicatorum eiusdem civitatis ducentos solidos. Item, conventui minorissarum ducentos solidos. Item, conventui Sancte Marie de Montecarmelo eiusdem civitatis centum solidos. Item, conventui fratrum Beati Augustini dicte civitatis centum solidos pro pitanciis qui tradantur eis die nostre sepulture. Item, volumus et iubemus quod dentur cuilibet canonicorum qui obitus nostri intererunt nostre sepulture duos solidos. Item, cuilibet presbiterorum qui ibi die intererunt decem et octo dinerii. Item, cuilibet aliorum clericorum qui dicta die inducti superpelliciis ad sepulturam nostram venierunt prelibatam duodecim dinerii. Item, volumus [fol. 40v] et iubemus quod die funeris nostri induantur ducenti Christi pauperes supertunicalibus et capis panni de sayal. Iubemus insuper quod dicta die omnes domestici nostri induantur panno nigro quilibet secundum statum suum de bonis nostris per manum dictorum et nostrorum executorum. Iubemus inquam volumus ac eciam ordinamus quod ilico dum ab hoc seculo migrare nos congintas exequtores nostri predicti recipiant plenarie et potenter ad manus suas omnia castra, villas, loca, alchareas, possessiones, molendina et universa alia bona supradicta per nos iamdicto infanti Sanccio, filio nostro superius hereditario, iura legata seu dimissa eaque omnia et singula potenter teneant et explettent fructusque redditus et proventus integre percipiant ex eisdem tantum et tamdiu quousque omnia nostra debita, iniurie, ordinaciones, mandata seu legata predicta integre et perfecte ac sine qualibet diminucione fuerint exsoluta completa ac eciam emendata necnon quousque testamenta nobilum Bernardi Guillelmi, avi, et Gombaldi d·Entença, patris nostrorum, bone memorie, integraliter ac perfecte completa extinerint, iuxta tenorem et contineciam eorumdem, et quod, ex fructibus et redditibus proventibus dictorum castrorum, villarum, locorum, et aliorum bonorum nostrorum iamdictorum, solvant et satisfaciant integre presens nostrum testamentum ac testamenta predicta avi et patris nostrorum predictorum. Postquam autem hoc presens nostrum testamentum completum fuerit in omni sui parte sine diminucione qualibet integre et perfecte ut in eo lacius et seriosius continetur nec non postquam testamenta nobilum Bernardi Guillelmi avi et Gombaldi de Entiença patris nostrorum predictorum, memorie recolende, a simili integre completa extiterint iuxta continencia eorumdem dimittimus usumfructumarium omni castrorum, villarum, locorum, / (Página 161) alcharearum, possessionum, molendinorum et aliorum bonorum nostrorum predictorum illustrissimum dominum infantem Alfonsum, virum et 106
dominum nostrum carissimum supradictum. Hoc est nostrum ultimum testamentum et hec est nostra ultima voluntates quam valere volumus iure testamenti quod si iure testamenti non valet vel valebit valeat phaltum iure codicillorum vel cuiuslibet alterius ondinacionis seu ultime voluntatis. Volumus eciam et iubemus hoc presens nostrum testamentum seu nostram ultimam voluntatem omnibus aliis nostris testamentis vel ultimis voluntatibus hucusque retrofactis omni mode prevalere. Quod est actum Cesarauguste, die veneris intitulata decimo kalendas [fol. 41r] novembris, anno Mº CCCº vicesimo septimo. Testibus presentibus et ad hec adhibitis ac specialiter evocatis, nominatis periteque rogatis: honorabilibus viris Michaeli Petri Çapata et Raymundo de Boyl, militibus, consiliariis illustrissimi domini infantis Alfonsi memorati. Eadem autem die post tractum aliquem exposito et dato intelligi27 eidem domino infanti Alfonso testamento predicto et que in ipso continetur presentibus me notario et testibus infrascriptis, testamentum ipsum laudavit, ratificavit et expresse eciam approbavit ac eidem et contentis in eo suam auctoritatem prestitit et consensum. Et insuper, tactis per eumdem Sacrosanctis Evangelis, iuravit testamentum huiusmodi et universa et singula in eo contenta effectualiter adimplere seu facere adimpleri dum modo testamentum presens ultimum fuerit de dicte domine infantisse. Testibus presentibus et ad hoc adhibitis vocatis rogatis ac specialiter nonimatis, Michaele Petri Çapata et Raymundo de Boyl, militibus supradictis. Sig+num mei Egidii Petri de Buysan, scriptoris ac sigillum tenentis illustris domini infantis Petri illustrissimi domini regis Aragonum primogeniti ac eius generalis procuratoris et auctoritate regia notari publici per totam terram et dominacionem domini regis predicti. Qui ex comissione dicti domini infantis michi facta cum littera sua cuius tenor inferius est insertus ex notula testamenti prescripti recepta per Sanccium Luppi de Olmeda quondam notarium dicti domini inffantis et publicum per et per dictum dominum inffantem michi tradita suprascriptum testamentum prout continebatur in notula supradicta. Cum dictus Sanccius Luppi morte preventus illud in mundum redigere nequisset transibi feci cum raso et emendato in XXXIIª linea ubi dicitur «legamus seu dimittimus» et clausi in civitate Cesarauguste predicta, tercio nones / (Página 162) decembris, anno predicto Mº CCCº tricesimo primo, tenor vere dicte litere sequitur in hoc modum: «Wos infans Petrus, illustrissimi domnini regis Aragonum primogenitus ac eius generalis procurator, de fide et legalitate nostri fidelis scriptoris nostri Egidii Petri de Buysan, sigillum nostrum tenentis, plenarie confidentes, comittimus vobis et fidei vestre notulas sive summas testamenti et codicillorum conditorum per illustrem dominam inffantissam Theresiam, recolende memorie matrem nostram, que confecte fuerunt seu recepte mandato dicte infantisse per Sanccium Lupi de Olmeda, quondam notarium nostrum, cum aliqui ex eidem notulas petant clausulas pro ipsis 107
facientes quas habere [fol. 41v] non poterant propter mortem dicti Sanccii Lupi qui predicta in mundum seu formam publicam non redigerat. Ita quod vos ex notulis sive summiis aut protocollo dicti Sanccii Luppi que vobis tradimus in quibus dictum testamentum aut codicilli notata ac scripta existunt, testamentum ipsum omnino et codicillos ipsos prius tamen a dicto domino genitore nostro constancia de dictis codicillis habita transcribere seu transcribi facere et in mundum seu formam publicam redegi faciatis. Ita tamen quod vos in ipsis, signum assuetum vestrum et clausuram apponiatis et publicam obtineat auctoritatem in iudicio sive extra et alibi ubicumque. In cuius rei testimonium hanc nostram literam sigillo nostro munita vobis fieri iussimus ad cautelam. Data Cesarauguste, tercio kalendas decembris, anno Domini Mº CCCº tricesimo primo.» (…)”. (54). Ibidem. Página 163. Documento 15. “(…) 1333, setembre, 18. Lleida El rei Alfons IV fa donació del mer imperi de Xiva al seu fill Jaume, comte d’Urgell, tal com l’havia rebut de son pare, el rei Jaume II. Jaume d’Urgell havia rebut la baronia pel testament de sa mare, la infanta Teresa d’Entença, els antecessors de la qual, antics senyors de Xiva, no hi exerciren aquella jurisdicció. (…) XVIIII.2 Woverint universi quod nos Alfonsus, Dei gracia rex Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice ac comes Barchinone, attendentes castrum seu locum de Chiva in regno Valencie situatum, 3 cum terminis iuribus et pertinenciis suis pervenisse ad ius4 dominium [fol. 63r] et proprietatem vestri incliti ac karissimi filii nostri infantis Iacobi, comiti Urgelli et vicecomitis Agerensis, ex successione inclite infantisse dompne Theresie, consortis nostre matrisque vestre memorie recolende, que inter alia vobis castrum et locum predicta legavit in suo ultimo testamento et cui castra et loca ipsa pertinebant tamquam filie et heredi nobilis quondam Gombaldi de Entença, patris sui, et que dictus quondam nobilis Gombaldus in castro seu loco ipso merum imperium non habebat nec ipsum inibi poterat exercere nec per consequens succesor eius, nos ipsum merum imperium ab illustrissimo domino Iacobo, rege Aragonum recolende memorie patre nostro, procuravimus nobis dari, qui de ipso mero imperio nobis perpetua, fecit donaciones cum carta sua ut in ea lacius continetur. (…) / (Página 164) Data Ilerde, XIIII kalendas octobris, anno Domini Mº CCCº tricesimo tercio. Provisa. A. Sig[senyal reial]num6 Alfonsi, Dei gracia regis Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice ac comitis Barchinone. Testes sunt: Arnaldus, Ilerdensis episcopus, Arnaldus, Urgellensis episcopus, Guillelmus de Angularia, Raymundus Cornelli, Raymundus de Ripellis. Sig7 [fol. 63v] sig[signe notarial]num8 Bartholomei de Podio, scriptoris dicti domini regis qui de mandato eiusdem hec scribi fecit et clausit (...)”. (55). Ibidem. Página 164 y 165. Documento 16. “(...) 1344, maig, 14. Peralada Testament de l’infant Jaume, comte d’Urgell, i fill segon del rei Alfons IV i de la infanta Teresa d’Entença. L’infant és també senyor, 108
entre altres, de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. Hi institueix hereu universal el seu fill Pere. [A]. Original perdut. B. CX, f. 41v-48r. Testament del alt senyor inffant en Jacme, comte d’Urgell. XIII.1 In Christi nomine. Woverint universi quod nos infans Iacobus, illustrissimi domini Alfonsi, bone memorie regis Aragonum filius, Dei gracia comes Urgelli et vicecomes Agerensis, pensantes recta consideracione quod quia nullus in carne positus mortem / (Pågina 165) evadere potest nichilque morte certius et incertius hora mortis existit vigilare nos decet divina sapiencia informati ut antequam hora que nescitur adveniat dum savente divina clemencia in nobis viget corporis sanitas, sensus plenitudo herectur memorie consistit integritas mentemque regit rem nos et nostra iuxta recte voluntatis propositum sit disponamus feliciter et prudenter ad laudem et gloriam divini nominis et salutem anime nostre et comendo subditorum nostrorum ac bonorum que [fol. 42r] habemus ordinacionem salubrem pro omnipotenti Deo a quo nostre ordinacionis et status rependet auctoritas dignis valeamus operibus complacere. Idcirco et per Dei graciam in pleno sensu et integra memoria, persistentes moti ex causis premissis, ordinamus, condimus et facimus preseas testamentum nostrum in quo voluntas nostra et comittatus ac vicecomitatus predictorum et terrarum ac aliorum locorum, bonorum et iurum nostrorum disposicio valeat reperiri. In primis igitur salvatori nostro domino Iesu Christo et gloriosissimi virgini Marie, matri eius, corpus nostrum et animam comendamus et eligimus sepulturam nostram in monasterio minorissarum quod construhi iubemus in civitate Balaguerii ut inferius continetur. Verumtamen si monasterium ipsum, tempore obitus nostri, constructum non fuerit, volumus quod, in hoc casu, corpus nostrus sepeliatur intus ecclesiam domus fratrum minorum Ilerde cum habitum beati Francisci. Constituto vero monasterio minorissarum predictarum ossa nostra ad dictum monasterium portentur et translatentur in ecclesia eiusdem et ponantur in tumulo sive monumento quod inibi ante translationem huiusmodi per manumisores nostros infrascriptos fieri volumus prout eis videbitur. Post hec facimus, constituimus et ordinamus certos et speciales manumissores nostros et exequtores huius testamenti nostri seu ultime voluntatis: reverendum in Christo patrem Iacobum, divina providencia Ilerdensis episcopum, Garsia de Sancto Paulo, rectorem ecclesie civitatis Balaguarii cum ipsius ecclesie rector fuerit et in ipsa civitate suum foveat domicilium, Iacobum de Alosio, Bernardum de Camporrellis, Guillelmum Servent, legum doctorem, et Bernardum de Castilione, civem Balagarii, quos quanto possumus carius rogamus quod, si nos mori contigerit antequam aliud faciamus testamentum, ipsi vel eciam tres ex eis, cum consilio fratris Bernardi Fusterii de ordine minorum, conffesoris nostri si et dum conventualis fuerit domus fratrum minorum Ilerde, Tarrage vel Cervarie2 et ipso fratre Bernardus deffuncto vel non existente 109
conventuali in aliqua de dictis domibus fratrum minorum cum consilio guardiani dicte / (Pรกgina 166) domus fratrum minorum Ilerde qui nunc est vel qui per tempore fuerit vel eciam duo ex dictis manumissoribus cum consilio dicti fratris Bernardi si et dum conventualis fuerit in aliqua de dictis fratrum minorum domibus vel eciam ipso fratre Bernardo deffuncto vel non existente conventuali in aliqua de dictis domibus cum consilio guardiani dicte domus fratrum minorum Ilerde qui nunc est vel qui per tempore fuerit, exequantur hoc nostrum ultimum testamentum seu hanc nostram voluntatem prout inferius ordinatum invenerint. Volentes et ordinantes quod peccunia ad huiusmodi seu ultime voluntatis deputanda administretur iuxta ordinacionem dictorum manumissorum nostrorum et sub forma predicta per dictum Bernardum de Castillione et ipso sublato de medio per illum quem dicti manumissores ad hoc duxerint eligendum. Subsequenter enim ordinamus, volumus et mandamus quod omnes iniurie et debita nostra in quibus teneamur quovis modo seu causa solvantur [fol. 42v] et restituantur per dictos manumissores nostros de bonis nostris prout vera apparuerint et probari potuerint per instrumenta, cartas sive literas nostro sigillo sigillatas, aut albarana nostra vel albarana scriptoris porcionis domus nostre sive per testes aut alia legittima documenta de plano sine diffugiis et malicia et sine strepitu et figura iudicii sola facti veritate atenta et alia prout forus anime id requirat. Accipimus autem de bonis nostris pro remedium anime nostre decem mille libras Barchinone quas per dictos manumissores nostros dari et distribui volumus et iubemus ut inferius continetur. De quibusquidem decem mille libris dimittimus conventui fratrum minorum Ilerde ad opus operis dicte domus quingentos solidos Barchinone dicti vero fratres teneantur facere absolucionem anno quolibet simili die qua obierimus super monumentum nostrum dum corpus nostrum in ecclesia dicte domus fuerit tumulatum alia translato dicto corpore iuxta ordinacionem nostram iidem fratres teneantur eam facere in illo loco in quo dictum nostrum corpus tumulatum erit ante translacionem predictam. Item, legamus conventui monialium minorissarum civitatis Ilerde ducentos solidos Barchinone qui eis solvantur et dentur die quo corpus nostrum tumulabitur, eas rogantes quod, ipsa die et alia, orent ad Deum pro anima nostra. Item, legamus operi dictarum minorissarum mille solidos Barchinone. Item, legamus conventui fratrum predicatorum civitatis Ilerde quos habeant pro pietancia die qua tumulabimur rogantes ut orent pro anima nostra centum solidos Barchinone. Item, legamus conventui domus fratrum sancti Augustini / (Pรกgina 167) civitatis Ilerde quos habeant pro pietancia die qua corpus nostrum tumulabitur centum solidos Barchinone. Item, legamus operi monasterii dictorum fratrum sancti Augustini dicte civitatis vel pro redempcione censualis cui tenentur quingentos solidos Barchinone. Item, legamus conventui fratrum beate Marie de Carmelo eiusdem civitatis quos habeant die que corpus nostrum 110
tumulabitur pro pietancia centum solidos Barchinone. Item, legamus fratribus beatissime Trinitatis civitatis Ilerde quos habeant pro pietancia die qua dictum corpus nostrum tumulabitur quinquaginta solidos Barchinone. Item, volumus et mandamus die qua tumulabitur corpus nostrum predictum dentur per dictos manumissores nostros pro anima nostra amore Dei mille solidos Barchinone de quibus dentur orfanis maritandis comitatus Urgelli et vicecomitatus Agerensis et aliorum locorum nostrorum quingenti solidi et residui quingenti solidi dentur pauperibus verecumdantibus terre nostre ut predicitur et eciam dentur per dictos manumissores nostros ultra dictos mille solidos dicta die ducenti solidos Barchinone3 pauperibus qui palam hostianti amore Dei elemosinas [fol. 43r] querunt. Item, legamus conventui fratrum predicatorum civitate nostre Balagarii quos habeant aut pro pietancia die qua corpus nostrum tumulatum seu translatum fuerit in monasterio minorissarum quod in eadem civitate construhi volumus centum solidos Barchinone. Item, legamus fabrice ecclesie domus dictorum fratrum predicatorum civitatis Balagarii viginti quinque mille solidos Barchinone sub hac tamen condicione quod dicti fratres de dictis viginti quinque mille solidos teneantur construhere seu construhi facere in dicta ecclesia in loco ydoneo unam capellam sub invocacione sancte Trinitatis in altari cuius capelle teneantur celebrare perpetuo qualibet die missas duo fratres perbisterii quorum altera pro anima nostra et parentum nostrorum et nobilis viri Ermengaudi, quondam comitis Urgelli, celebret et altera pro anima d¡En Puig, clerici quondam quem in Barchinona suspendi fecimus cum ad id iuxta absolucionem papalem inde obtentam teneamur. Et qualibet die eciam dicti fratres post missam maiorem pro anima nostra teneantur facere absolucionem solempnem diebus festivis exceptis. Item, legamus rectori et presbiteris ecclesie civitatis Balagarii pro anniversario quod faciant anno quolibet pro anima nostra simili die qua obierimus centum solidos Barchinone censuales quos per dictos manumissores nostros in loco ydoneo emi volumus et iubemus. Item, volumus et mandamus quod si probi homines dicte civitatis Balagarii infra spacium quinque annorum a die obitus nostri in antea / (Pågina 168) computandorum construhent seu construhi facient in alio loco seu augmentare notabiliter ecclesiam beate Marie de Almatano dicte civitatis dicti manumissores nostri eo tamen dent et solvant et dare et solvere teneantur fabrice ipsius ecclesie tres mille solidos Barchinone qui infra quatuor annos post obitum nostrum persolvantur. Item, legamus4 hospitali pauperum civitatis Balagarii predicte mille solidos Barchinone pro pannis lectorum ad opus pauperum emendis. Item, volumus et mandamus quod infra unum annum a die obitus nostri in antea computandum et continue subsequentem dentur, per dictos manumissores nostros de dicta peccunia, duo mille solidi Barchinone amore Dei et pro anima nostra videlicet orfanis maritandis quingenti solidi 111
et pauperibus verecumdantibus quingenti solidi et pauperibus elemosinam palam et passim pro Deo querentibus mille solidi illis tamen qui fuerint comitatus et vicecomitatus predictorum et alterius terre nostre qui per dictos manumissores nostros eligentur. Item, legamus operi ecclesie de Pontibus quingentos solidos Barchinone qui post obitum nostrum infra duos annos persolvantur. Item, legamus operi pontis Albesie qui solvantur post obitum nostrum infra duos annos quingentos solidos Barchinone. Item, legamus operi ecclesie beate Marie Castillionis Farfanie qui solvantur post obitum nostrum infra duos annos quingen-[fol. 43v]- tos solidos Barchinone. Item, legamus fabrice ecclesie Beate Marie de Parellis mille solidos Barchinone qui infra unum annum post obitum nostrum exsolvantur. Item, volumus et mandamus quod ecclesia vocata Sancta Maria de la Çuda sita in castro nostro Balagarii reperetur per dictos manumissores nostros reparacioni cuius ecclesie legamus duos mille solidos Barchinone nisi nos in vitam nostram illam duxerimus reparanda. In quaquidem ecclesia volumus construhi et hedificare5 altare beate Marie quod nunc in ea est quoddam altare sub invocatione sancte Barbere et sancte Agate. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores nostros viginti solidos iaccensis in loco ydoneo de quibus dentur perpetuo anno quolibet clericis qui intererunt vesperis, complete et misse que fieri debent in vespere et festo sancte Barbere decem solidos et residui decem solidi clerici qui intererunt vesperis complete ac misse que celebrari debent vespere et festo sancte Aguate predicte quorum viginti solidi distribucionem fieri volumus per rectorem qui fuerit ecclesie Balagarii in parte Ageris. Item, legamus fabrice ecclesie Menargiarum qui infra duos annos6 post obitum nostrum persolvatur quingentos solidos Barchinone. Item, volumus et mandamus / (Pågina 169) emiper dictos manumisores nostros censuale necessarium duabus lampadibus altera quarum ardeat die et nocte coram altari Beate Marie predicte de la Çuda et altera coram altari Sanctarum Barbare et Aguate predictarum. Volumus et mandamus emi per dictos manumisores nostros censuale in loco ydoneo ad opus unius lampadis que ardeat continue die ac nocte ante altare beate Marie de Servoles. Item, volumus et mandamus quod duo cerei ardeant qualibet die ante altare beate Marie de Monteserrato dum missa maior celebrabitur in eodem et pro predictis cereis inibi tenendis et ardendis volumus emi per dictos manumissores nostros in loco ydoneo centum solidi Barchinone censuales qui solvantur et dentur anno quolibet sacriste ecclesie eiusdem prima die augusti. Item, legamus cuilibet heremitarum montanearum Montisserrati qui tempore obitus nostri vivent pro eorum vestitu triginta solidos Barchinone. Item, volumus et mandamus quod dictos manumissores nostros instruhi et fieri in castro nostro de Bunyol quedam capella sub invocacione Beate Marie et pro provisione capellani dicte capelle volumus emi ducentos quinquaginta 112
solidos Barchinone censuales qui emantur infra regnum Valencie in loco ydoneo ad cognicionem dictorum manumissorum nostrorum cuius capelle ius patronatum esse volumus illud qui dominus fuerit dicti castri. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores infra dictum regnum Valencie censuale necessarium ad opus huius lampadis que ardeat nocte dieque ante altare dicte capella et unius cerei qui ardeat qualibet die dum capellanus dicte capelle missam celebrabit in dicto altari videlicet [fol. 44r] ab initio prefacii misse usque7 corpus Christi sumatur. Item, volumus emi per dictos manumissores nostros decem solidi Barchinone censuales pro una lampade que ardeat nocte dieque ante altare beate Marie capella castri de Chiva. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores nostros quatuor lampadas argenti ponderiis octo marcharum argenti que ponantur ante altare beate Marie Montisserrati. Item, volumus et mandamus per dictos manumissores nostros emi unum calicem ponderis duarum marcharum argenti cum quo celebrentur missa in altari ecclesie sancti Martini Valldolsera qui calix mutatur ad ecclesiam antedictam rectori seu capellanis eiusdem. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores nostros unum calicem cum patena deauratum ponderis duarum marcharum argenti qui detur capellano beate Marie de Pilario Cesaruguste ut cum eo celebretur missa in altari eodem. Item, legamus fratribus Sancte Eulalie loci nostro Acrimontis qui eis dentur die obitus nostri amore / (Pรกgina 170) Dei pro pietancia rogantes ut die ipsa et alia pro nostra anima ad Deum orent, centum solidos Barchinone. Item, legamus operi ecclesie Sancte Eulalie predicte ducentos solidos Barchinone. Item, volumus emi per dictos manumissores nostros octo8 mille solidos iaccensis censuales pro una lampade que ardeat nocte dieque ante altare beate Marie de Colobor. Item, volumus emi per dictos manumissores nostros unum calicem argenti cum patena deauratum ponderis duarum marcharum argenti qui detur comendatori domus Sancti Anthoni valle Cervarie et celebrentur misse cum eodem in altari sancti Anthoni predicti. Item, legamus conventui fratrum minorum domus dicte ville Cervarie pro pietancia, rogantes ut orent ad Deum pro anima nostra centum solidos Barchinone. Item, legamus conventui fratrum minorum domus Tarrege pro simili pietancia centum solidos Barchinone. Item, legamus operi ecclesie Undecim Mille Virginum Cervarie predicte centum solidos Barchinone. Item, legamus conventui minorissarum Sancti Danielis civitatis Barchinone quos habeant pro pietancia et orent ad Deum pro anima nostra centum solidos Barchinone. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores nostros unum pannum aureum de marromach qui detur per eos et ponatur supra vel ante monumentum corporis beate Eulalie civitatis Barchinone. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores nostros unum pannum aureum de diaspre qui detur et ponatur supra vel ante 113
monumentum sancti !arcisi civitatis Gerunde. Item, volumus et mandamus dari et solvi per dictos manumissores nostros [fol. 44v]-dilecto consiliario nostro Michaeli Petri Çabata pro quodam libro suo quem penes nos retinuimus mille solidos Barchinone. Item, volumus et mandamus solvi per dictos manumissores nostros Raymundo Vinaderii, legum doctori, in quibus tenemur centum solidos Barchinone. Item, volumus dari et solvi per dictos manumissores nostros preposito Minorisse in quibus sibi tenemur quinquaginta solidos Barchinone. Item, legamus operi monasterii Franquesiarum mille solidos Barchinone. Item, volumus solvi abbati monasterii de Balneolis presenti in quibus sibi tenemur triginta solidos Barchinone. Item, volumus et mandamus emi per dictos manumissores nostros in loco ydoneo censuale necessarium ad opus quatuor cereorum quorum cereorum quilibet sit ponderisquindecim libre ceree de quibus duo ardeant qualibet die ante altare beati Petri Monasterii Ageris et alii duo ante altare beate Marie monasterii Bellipodii videlicet a principio prefacii misse maioris usque corpus Christi per celebrante dictam missam summatur et / (Pågina 171) in die Sancti Petri per totam missam ardeant ante altare predictum sancti Petri et in festo sancte Marie mensis augusti ante dictum altare Beate Marie monasterii Bellipodii predicti. Item, volumus et mandamus dari per dictos manumissores nostros quinque mille solidos Barchinone qui distribuantur per eos inter pauperes verecundantes et alios qui palam et passim elemosinas querunt cum eos racione concessionis quam fecimus civitati Balagarii de imposicione inibi inponenda, solvi et dari volumus. Item, ordinamus, volumus et mandamus quod per dictos manumissores nostros construhatur et hedificetur in civitatis nostra Balagarii in loco ydoneo quoddam monasterium monialium9 minorissarum quod monasterium et ecclesiam eiusdem fiant cum paretibus terre et argamassa et arcubus lapideis et cohopertis10 fusteis queque in ecclesia dicti monasterii construhantur tria altaria videlicet altare maius sub invocacione Anunciacionis beate Marie et aliud sub invocaicone sancti Francisci et sancte Clare et aliud sub invocacione Sanctorum Ludovici11 et Anthonii ordinis minorum. Volentes et ordinantes quod in monasterio ipso sint tresdecim domine moniales cum abatissa earumdem que portent, habeant et teneant similem ordinem regulam et habitum quemadmodum tenent habent et portant moniales monaterii minorisarum civitatis Ilerde. Volentes et eciam ordinantes quod per manumissores ipsos emantur patua necessaria ad opus ecclesie et monasterii predictorum empcioni quarum patuorum volumus dari et solvi per dictos manumissores nostros quinquaginta mille solidos Barchinone. Volumus et eciam ordinamus quod per dictos manumissores nostros emantur censualia in locis ydoneis ad cognicionem eorum infra comitatum et vicecomitatum [fol. 45r] predictos vel in loca regalibus necessaria ad provisionem monialum et abatisse predictarum 114
videlicet centum quinquaginta solidos Barchinone pro provisione abatisse et cuiuslibet monialum predictarum et sexaginta solidos Barchinone cuilibet predictarum pro earum vestitu quodque instrumenta que de empcionibus censualem predictorum fient, tradantur abatisse et monialibus antedictis per manumissores nostros predictos. Ordinantes et volentes quod sepultura nostra sive monumentum nostrum fiat in predicte ecclesie dicti monasterii. Item, quod dictum monumentum ab uno latere aperte dicte ecclesie ostendatur et videatur et ab alio latere aperte dicti parietis ecclesie respondeatis versus claustrum valeat inspici et videri a volentibus illud inspicere et videre. Volumus ac eciam ordinamus quod dicte abatisse et / (Pågina 172) moniales orent ad Deum et gloriosissima Virginem, matrem eius, et sanctos ac sanctas Dei pro anima nostra et omnibus parentum et predecessorum nostrorum et celebrari faciant pro eis officia deffunctorum tribus diebus perpetuo in qualibet septimana videlicet diebus lune, mercurii et veneris et diebus ipsis absoluciones facere solemnes pro animabus12 predictis. Item, volumus et eciam ordinamus emi per dictos manumissores nostros quingentos solidos Barchinone censuales in loco ydoneo ad cognicionem eorum qui dentur duobus presbiteris videlicet ducenti quinquaginta solidi cuilibet eorum pro provisione et vestitum eorum, qui presbiteri deserviant in missis celebrandis et aliis divinis oficiis ut fieri debeant in monasterio antedicto si et prout dicta abatissa cum eius conventum duxerint ordinandum. Et predicta omnia et singula, debitis et iniuriis exceptis, volumus exequi et fieri de peccunia quam pro anima nostra accipimus ut superius continetur. Item, volumus et mandamus quod, solutis legatis et aliis superius expressatis et per nos pie ordinatis, dentur per dictos manumissores nostros abatisse et conventui monialium prediccatorum pro ornamentis altariorum predictorum et pro emendis libris ad faciendum et legendum divina officia in monasterio predicto quatuor mille solidos Barchinone si vero de peccunia predicta pro anima nostra accepta aliquis superaverit illud quantumcumque sit per dictos manumissores nostros ad cognicionem eorum distribui volumus et iubemus. Si vero non sufecerit ad predicta de bonis aliis nostris suppleatur de aliis eciam bonis nostris cuilibet dictorum manumissorum nostrorum pro onere manumissorie predicte duos mille solidos Barchinone. Item, volumus emi per dictos manumissores triginta solidos iaccensis perpetuo censuales in loco ydoneo ad cognicionem manumissorum ipsorum de quibus dentur anno quolibet rectori et clericis ecclesie Balagarii [fol. 45v] pro anniversario quod annis singulis faciant et facere teneantur quintam diem introhitus mensis octobre et si feriata fuerit sequenti non feriata pro anima Eximini Petri d¡Ianeç, cuius corpus in cimiterio dicte ecclesie iacet, quindecim solidos iaccensis et residui quindecim solidi dentur abbatisse et conventui minorissarum dicte civitate Balagarii anno quolibet pro anniversario quod quolibet anno faciant et facere teneantur dicta die pro 115
anima deffuncti predicti. Item, legamus Bernardo Guillelmi d·Entiença filio Poncii Ugonis d·Entiença tres mille solidos Barchinone. Item, legamus Lupo de Antilione de domo nostra duos mille solidos Barchinone. Item, legamus13 Pardo de la Casta duos mille solidos Barchinone. Item, legamus Petro / (Página 173) Oliverii, coquo nostro, sexcentos solidos iaccensis. Item, legamus14 Andree Fresch, coquo inclite dompne comitisse consortis nostre, sexcentos solidos iaccensis. Item, legamus Constancie, domicelle dicte Comitisse, filie nobilis Raymundi de Ripellis quondam, decem mille solidos Barchinone. Item, legamus Agneti, filie Bernardi de Guardia quondam, Sclaremonde, filie Bernardi de Camporrellis, Margarite, filie Guillelmi de Conques quondam, Brunissendi, filie15 Berengarii de Conques domicellabus dicte comitisse cuilibet eorum tres mille solidos Barchinone. Item, legamus Teresie, filie Poncii Ugonis de Entença quondam, in auxilium maritandi octo mille solidos Barchinone. Et si ipsa Theresia ordinem intrare voluerit in hoc casu legamus sibi tres mille solidos Barchinone tamen. Item, legamus Iacobo, Iohanni et Sanccio filiis Elvire Martini nutricis nostre videlicet dicto Iacobo duos mille solidos Barchinone et cuilibet dictorum Iohannis et Sanccii mille solidos Barchinone. Item, legamus Ana Solana et Solanete, filiis Petri Sola et Ana Rabaça de camara dicte Comitisse, cuilibet earum trecentos solidos Barchinone. Item, legamus pedisecis dicte Comitisse que tempus in eius servicio erunt tempore obitus nostri cuilibet earum ducentos solidos Barchinone. Item, legamus Laurencio Foguet, de domo nostra, centum solidos iaccensis de violario quos ei assignamus dum vixerit in et super redditibus castri de Montefalcona. Recognoscimus tamen quod egregius vir Bernardus, comes Comenge et vicecomes Turensis quondam, pater inclite dompne Cecilie consortis nostre predicte, promisit nobis dare et pro dote et nomine dotis ipsius triginta quinque mille liberas Barchinone solvendas nobis certis terminis sub modis et formis in instrumentis dotalibus inde factis positis et insertis de quibus nichil hactenus nobis extitit exsolutum. Est tamen certum quod recepimus nomine interesse prime solucionis trescentos scudatos auri volentes quod, si contingat [fol. 46r] nos decedere ante dicte dotis totalem solucionem, quod dicta instrumenta dotalia restituantur dicte dompne comitisse, nostre consortis, cum ad aliud eidem non teneamur. Si vero in vita nostra dictam dotem receperimus vel eius partem id quod recipere non contigerit restitui volumus et iubemus dicte dompne comitisse, consorti nostre, cum deodario sibi promisso per nos constituto pro rata quantitatis dicte dotis solute. Disponimus eciam quod, si in casu solute dotis vel partis eius interesse nobis promissum deberetur, quod illud deduceretur de quantitate dicte dotis solute et restituende. Item, legamus dicte domine Cicilie, consorti nostre, omnia vasa argenti et alia universa eidem constante / (Página 174) matrimonio per quoscumque sive per nos sive per alios nostri 116
contemplacione donata et eciam vestes omnes et apparamenti lecti et camere et insuper omnia ornamenta capelle sue. Retinemus tamen nobis coronam quam sibi fecimus tempore solempnizacionis matrimonii predicti. Predicta que damus et legamus sibi, si caste vixerit et sine viro alio, volumus quod omnia predicta que sibi legavimus et donavimus ad heredem nostrum infrascriptum penitus revertantur. Et quod de hoc dicta consors nostra nisi proles comunis nobis et sibi succederet in bonis nostris caucionem idoneam prestare teneatur cum dicta legata sibi tradetur predicte autem domine legamus et dimittimus pro alimentis et aliis sibi necessariis quamdiu caste vixerit et sine viro redditus fructus exitus et16 proventus17 castrorum et locorum nostrorum de Alcolegia et de Algerre quos iam sibi pro alimentis et aliis predictis assignandos duximus cum codicillo per nos facto in possessione notarii infrascripti firmato quem codicillum et contenta in eo ratificamus et eciam approbamus et ea penitus volumus exequi et compleri prout in eo lacius continetur. Preterea, si contingat dictam dominam Ceciliam, consortem nostram, esse pregnante vel in posterum impregnari et ex ipso pregnatu18 unum filium masculum post mortem nostram vel nobis viventis nasci, eidem filio masculo iure institucionis dimittimus Alcolegia et loca de Oso, de Albalato Ripparie de Cinqua, de Rafals et de Castro Follito ac de Manรงanera, de Xestalgar, de Xiva et de Bunyol cum hominibus et feminis habitantibus et habitaturis in eisdem ac cum eorum alchareis, terminis, iuribus et universis pertinencias eorum et eciam cum mero et mixto imperio el alia iurisdiccione quacumque. Et eciam legamus sibi baronia Antillionis cum omnibus et singulis locis eiusdem, cum terminis, pascuis et universis iuribus eiusdem prout nos predicta tenemus, possidemus eciam et habemus et habere debemus et in eis ipsum filium heredem instituimus, dictus autem filius in vexillo et armis teneatur portare [fol. 46v] et facere insignia generis de Entenรงa prout ea domina mater nostra portabat et faciebat et deferat insignia nostra per la orla. Si vero duos filios masculos postumos vel nobis viventibus de eadem domina nasci contingat, ei quem primo nasci continget dimittimus iure institucionis loca et baroniam predictam, secundo vero dimittimus iure institucionis quadraginta mille solidos Barchinone et ingrediatur aliquem ordinem approbatum. Si vero unicus filius masculus et unica filia postumi vel nobis viventibus nascantur, filio masculo dimittimus Alcolegiam baroniam et alia / (Pรกgina 175) loca predicta iure institucionis, filie vero dimittimus viginti mille liberas Barchinone iure institucionis. Si vero plures filii vel filie postumi vel nobis viventibus nascantur nobis ex dicta dompna dimittimus cuilibet eorum qui ultra dictum numerum fuerint iure instituciones in ipso casu videlicet cuilibet masculo quadraginta mille solidos Barchinone et quod egrediantur ordinem approbatum filiabas vero scilicet prime filie quindecim mille liberas Barchinone, secunde autem decem mille liberas 117
dicte monete, tercie vero et cuilibet aliarum que nate fuerint dimittimus iure institucionis decem mille solidos Barchinone et quod intrent ordinem monialium approbatum et eciam duos mille solidos Barchinone de violario cuilibet earumdem ingredientium ordinem antedictum. Omnia vero bona nostra videlicet comitatum Urgelli et vicecomitatum Ageris et loca de Algerre et de Montefalcone ac feudi Balagarii et alia bona quem habemus prout ea plenius habemus ac eciam possidemus seu ad nos spectare nasciuntur aut debent, dimittimus egregio Petro, filio comuni nobis et dicte domine Cicilie, eumque heredem nobis universalem instituimus. Si vero idem Petrus, nobis viventibus, decesserit, filio legittimo masculo ex se ex carnali matrimonio procreato eumdem filium eius nobis heredem insituimus. Si vero contingat dictum Petrum filium nostrum vel eius filium qui nobis heres fuerit succedere in Regno Aragonum in eo casu dictum comitatum et vicecomitatum et alia que sibi dimittimus relinquimus secundo scilicet primo nascituro masculo. Si vero dictum Petrum heredem universalem infra pupillarem etatem vel post absque liberis quandocumque decedere contigerit substituimus sibi primo ex nunc nobis nasciturum si fuerit sane mentis alium sequentem nasciturum masculum in ordine geniture. Si vero dictum Petrum heredem et alios masculos filios nostros infra pupillarem etatem vel post quandocumque absque liberis decedere contigerit substituimus eis et cuilibet eorum videlicet in baronia Antillionis, locis Alcolegie, de Oso, de Albalato, de Raffals, de Castrofollito, de Mançanera, de Xestalgar, de Chiva, de Bunyol, d¡Algerre, de Montefalcono et in feudo Balagarii [fol. 47r] quod emimus a nobili Poncio de Rippellis filiam nostram ex nunc nascituram alia ipsa deficiente infra pupillarem etatem vel alia quandocumque absque liberis sequentem nascitura iuxta ordinem geniture, tunc viventem. Predicti vero comitatus et vicecomitatus, in casu quo filios masculos non habuerimus sed tamen filias, revertantur excellentissimo domino Petro regi Aragonum, fratri nostro vel heredi eius universali regi Aragonum et comiti Barchinone iuxta condiciones et / (Pågina 176) retenciones appositis in donacione nobis facta per serenissimum dominum Alfonsum, bone memorie rege Aragonum patrem nostrum, de comitatu et vicecomitatu predictis si tamen secundum ius et iusticiam servande sint et non aliter. Ita scilicet quod in casu quo reverti debeant eidem domino regi, dicte filie nostre honorifice maritentur iuxta earum decenciam de bonis dictorum comittatus et vicecomitatus. Et, si contigerit nos decedere sine filiis et filiabus vel ulterioribus a nobis per rectam lineam descendentibus, instituimus heredem universalem dictum dominum regem Petrum fratrem nostrum si tunc vixerit alia instituimus heredem filium eius primo nasciturum vel filium eius aliud descendentem masculum qui rege fuerit Aragonum. Et, si filium vel filios masculos dictus dominus rex tunc non habuerit, instituimus heredes nostros filias eiusdem19 domini regis. Et, si dictus dominus rex 118
vel filii eius masculi vel feminis nobis non supervixerint, instituimus nobis heredem universalem dominam Constanciam, reginam Maioricarum, sororem dicti domini regis et nostram. Si tunc vixerit alios eius filios masculos legittimos exceptis dictis comitatu et vicecomitatu qui in dictis casibus ad dominum regem Aragonum, quicumque sit, cum suis oneribus revertantur seu verti debeant iuxta retenciones predictas. Si autem dictus heres noster aliis masculis vel feminis nobis non nascentibus vel nascentibus et nobis superviventibus vel liberi eius masculi ex legittimo et carnali matrimonio procreati decesserat infra pupillarem etatem vel quandocumque sine liberis ex legittimo et carnali matrimonio procreatis substituimus eidem heredi dictum dominum regem Petrum, fratrem nostrum, et liberos eius masculos vel feminas. Si tunc vixerint alioquin substituimus dicto heredi nostro dominam Constanciam reginam Maioricarum, sororem nostram, vel liberos suos masculos. Predictis vero casibus quibus nos vel dictus heres noster sine liberis utriusque sexos decesserimus et locus restitucioni domini regis vel filiorum suorum fuerit volumus et ordinamus et, sub hac condicione, insitucionem et substitucionem predictis de ipsis facimus quod si dictus dominus rex frater noster vel liberi eius nobis vel dicto heredi nostro per modum declaratum20 successerint teneantur antequam integre adipiscant21 possessionem hereditatis manumissoribus nostris predictis dare et realiter tradere ultra onera suprascripta triginta mille libras Barchinone, quequidem quantitas [fol. 47v] distribuantur suis casibus per dictos manumissores nostros inter nostros domesticos et servitores et dicte dompne comitisse, / (Pรกgina 177) consortis nostre, vel nostrorum et eius liberorum iuxta status et merita cuiuslibet et orfanas maritandas et captivos redimendos ac in aliis piis causis ad arbitrium manumissorum predictorum. Simili honeri dandi triginta mille libras Barchinone supponemus dictam dominam Constanciam sororem nostram et liberos eius si locus fuerit substitucioni eorum et cuiuslibet ipsorum iuxta superius anotanta. Et, si dominus rex predictus vel eius liberi aut domina Constancia vel eius liberi succedentes nobis vel filiis nostris in dictis casibus contra voluntatem dictorum manumissorum nostrorum et contra presentem ordinacionem adepicerentur possessionem dicte hereditatis aut aliquam violenciam vel iniuriam facerent, in predictis ipsos privatos esse volumus hereditate predicta et eam devalui volumus pauperibus Ieshu Christi et, in eo casu, ipsos pauperes heredes universales instituimus. Et, si plures filios masculos habuerimus in dictis casibus et quemlibet eorum serventur instituciones et substituciones superius iam facte et per modum in eis declaratum in quibus eos ad invicem substituimus heredes pupillariter, vulgariter et per fideicomissum. Si vero omnes dicti filii nostri masculi sine liberis ex legittimo et carnali matrimonio procreatis decesserint, subsituimus ultimo morienti filiam nostram si unica fuerit et omnes si 119
fuerint multe et eas ad invicem substituimus pupillariter vulgariter et per fideicomissum, exceptis dictis comitatu et vicecomitatu in quibus servetur ordinacio per dictum dominum genitorem nostrum facta in donacione per eum de eisdem nobis facta cum suis omnibus si servanda fuerit iuxta superius annotata. Et, si dictus dominus rex vel ei liberi vel dicta domina regina Maioricarum vel eius liberi masculi nobis non supervixerint vel si supervixerint et sine liberis ex legittimo et carnali matrimonio procreatis decesserint, substituimus ultimo ipsorum morienti pauperes Ieshu Christi cum onere quinquaginta mille libris Barchinone que dividantur inter domesticos et servitores nostros et dicte dompne comitisse qui nobis supervixerint vel inter liberos eorumdem et orfanas maritandas et pauperes verecundantes ad arbitrium et cognicionem dictorum manumissorum nostrorum. Denique assignamus et instituimus dictam dominam Ceciliam consortem nostram in tutricem et curatricem filiis nostris et suis comunibus nato et nascituris que personas et bona eorum regat et administret quamdiu caste vixerit et sine viro. Hoc est autem nostrum ultimum testamentum quod valere volumus iure testamenti vel ultime voluntatis et, si non valet, valebit ut iure testamenti valeat saltim iure codicillorum vel alterius cuiuslibet ultime voluntatis. / (Página 178) Quod est actum [fol. 48r] in loco de Peralada, pridie idus madii, anno Domini Mº CCCº quadragesimo quarto. Sig+num nostri infantis Iacobi, illustrissimi domini Alfonsi bone memorie regis Aragonum filii, Dei gracia comitis Urgelli et vicecomitis Agerensis, testatoris predicti qui predicta concedimus et firmamus. Testes huius rei sunt vocati et rogati nobiles: Berengarius de Ripellis, Simo de Miro et venerabilis Raymundus de Coponibus, Berengarius de Coponibus, Bernardus de Lavinaria, milites, Bernardus de Boxadors, cuius est castrum de Boxadors, et Berengarius Vives, dicti domini infantis cancellarius. Sig[signe notarial]num mei Bernardi de Corronibus, notari publici per totam terram et dominacionem illustrissimi domini regis Aragonum, auctoritate eiusdem qui predictis interfui hecque scribi feci, cum superposito in XXIª linea ubi legitur «decem solidos» et cum raso et emendato in ultima linea dicti testamenti ante lineam apposicionis testium ubi scribitur «nostri et clausi» (...)”. (56). MARTÍNEZ DÍEZ, Gonzalo. “Gestos e imágenes del caballero templario?”. Revista digital de la Asociación Baucán. Nº 7. Julio-agostoseptiembre. 2011. www.Abacusnum7.pdf Página 78. “(…) Con la imposición de un nombre a una cosa, a una institución o a un fenómeno generalmente se pretende con esa denominación que le ha sido asignada iniciar la descripción o la caracterización del objeto que ha recibido ese nombre. Esto es lo que sucede con los templarios. El escrito más antiguo relativo a los templarios que ha llegado hasta nosotros es sin duda la carta o escrito que San Bernardo dirige a Hugo de Payns, fundador y primer 120
maestre general de la nuevo orden, respondiendo a los insistentes ruegos del destinatario. Esta carta abierta, que tanta resonancia tuvo en toda la Cristiandad occidental y que tanta trascendencia tuvo para el asentamiento y propagación de la nueva Orden religiosa, no puede ser datada con toda exactitud, aunque suele situársela entre los años 1130 y 1136 (…)”. (57). VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 22. Occitània. “(…) De fet durant molts segles els barons de catalunya no tenien una clara conciencia que els diferenciés dels nostres germans del nord dels Pirineus, ans els consideraven de la nostra mateixa sang. Cal recordar que la formació de les principals cases comtals del / (Página 23) Llenguadoc tenen llur origen en l´antiga Septimània visigòtica, íntimament lligada a la marca hispánica i als comtats catalans. (…) Llavors els Pirineus, més muralla infranquejable que no pas ara, apareixien com la columna vertebral d´una comunitat d´interessos dinàstics i no pas com una frontera natural que tenia vocació de política. Aixií veiem com durant el govern dels primers comtes lliures de vasallatge als francs (segle XI) i amb ells, llur súbdits, mica en mica, es van establint ayos, essencialment matrimonials, però també comercials, amb les principals cases nobiliàries del Llenguadoc. A mitjan segle XII, amb el matrimoni de Ramon Berenguer III el Gran i Dolça de Provença- la qual tenia com a dot el marquesat de Provença i els comtats de Millau, Gavaldà i Rodés-, el Casal de Barcelona obtenia una posició de primer nivell en les terres occitanes (…)”. (58). VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 17. Ramón Berenguer IV. “(…) A la mort d´Alfons I el Batallador (1134), després del sonor fracàs del setge de Fraga, el regne que amb tant d´esforç havia contribuït a prosperar des de l´inicial reducte pirinec entre les terres de Sobrab i Wavarra, es començava a desintegrar. D´una banda, hi havia l´interès del monarca castellanolleonés, Alfons VII, que ràpidament es va anexionar les terres riojanes i sorianes –llavors pertanyents a Aragó- fins més enllà de saragossa, sobre les queals hi pretenia certa sobirania. A la vegada, els navarresos que, per qüestions dinàstiques duien vora seixanta anys sota domini aragonès, van proclamar llur propi rei, separant així les terres de l´actual Comunitat de Wavarra i País Basc, així com algunes zones pertanyents s Cantabria (fins a Santander) i a La Rioja (Logronyo). Els nobles aragonesos, tement una annexió castellana en tota regla, van decidir cercar una solució en l´únic germà d´Alfons I el Batallador que 121
quedava viu. Es deia Ramir i viva retirat del món com a monjo. Tanmateix, se´l va obligar a deixar els hàbits. Fou coronar rei i casat per obtenir descendencia. Un cop hagué tingut un descendent que resultà ser una noia –anomenada peronella-, va cercar el suport del poderós comte de Barcelona com a futur espós. Val dir que el text de l´acord entre Ramir i Ramon Berenguer que, entre altres coses, pacta el futur matrimoni entre el comte i la filla de Ramir, no deixa gaire bon lloc la cancelleria aragonesa del moment en tant que el document afirma que Ramir fa donació de tots els béns mobles i immobles i de totes les terres i persones del seu domini. Obviament, el que el rei monjo volia dir era que lliurava l´imperi i el govern d´Aragó al comte de Barcelona i, a més amés, ho feia amb independencia de si sa filla es moria de forma prematura a la consumació del matrimoni. La raó: apartar-se tantost li fos posible de la vida pública i tornar a retirar-se al monestir. Wo obstant, encara hi havia un altre element que actuava per enrair la situació a Aragó. El problema era el testament de l´anterior rei, Alfons I. D´acord amb el contingut del testament dividia el seu regne en tres parts iguals a repartir entre els ordres del Temple, de l´Hospital i del Sant Sepulcre de Jerusalem. Aquestes disposicions eren la mort política d´Aragó i el nostre comtepríncep hi hagué de fer front. Per resoldre aquesta situació, el comte de Barcelona optà per atraure´s l´amistat del rei de leó i Castella, Alfons VII. L´objectiu era recuperar l´autoritat sobre les terres d´Aragó anexionarse pel castellà. Per aconsegui-ho, Ramon Berenguer va declarar.se vassall del rei castellà per les terres de l´antiga taifa de Saragossa. D´aquesta manera tan hábil, el nostre comte aconseguia recuperar el domini sobre Saragossa i fer recular la frontera / (Página 18) amb Castella fins a l´actual linia de Borja-Calataiud. Wo obstant, va haver de renunciar a les terres de l´actual provincia de Sòria i La Rioja que, a més a més,li haurien comportar més tibantors amb el nou rei de Wavarra que també les pretenia (…). Pel que fa al tema de ´Esglèsia i el testament d´Alfons el Batallador, Ramon Berenguer ho resolgué amb una gran finesa diplomática. Va optar per aceptar en aparença el testament i negociar una sortida amb els hereus oficials. L´acord era de gran importancia, atesa la gran pressió que exercia Roma sobre l´assumpte. L´acord a què va arribar el nostre comte amb els diversos ordres fou que ell actuaria com administrador de l´herència, per a major benefici de la terra i de la fe i, a canvi, pagaria una indemmització als ordres en questiö i es declararia vassal dela Santa Seu i s´obligaria al pagament de certs censos anuals. A la pràctica, aquesta situació de compromís permetia legalitzar la situació catalana a Aragó i, a la vegada, apartar-ne qualsevul la pretensió castellana. A partir d´ací, Ramon Berenguer IV intentà apoderarse de Wavarra diverses vegades, però fracassà. On sí reeixí en els seus ocjectius fou en consolidar
122
la reconquista aragonesa i fer avançar la frontera catalana amb la conquista de Lleida i Tortosa (…)”. (59). CANELLAS LÓPEZ, Ángel. “Relaciones políticas, militares y dinásticas entre la Corona de Aragón, Montpellier y los Países de Languedoc de 1204 a 1349”. RHJZ. 53-54 www.2canellas.pdf Página 8. “(…) La historia de la Corona de Aragón se inicia en 11-VIII-1137 en que Ramón Berenguer IV conde de Barcelona casa con Petronila reina propietaria de Aragón. Petronila, no tuvo jamás participación efectiva en el gobierno y por ello Ramón Berenguer será el monarca pirenaico. Pues al norte de los Pirineos le toca intervenir en el gobierno de Provenza, primero como protector de su hermano menor Berenguer Ramón, que heredó el condado unido a los destinos de la casa de Barcelona por ser herencia de Dulce condesa heredera del mismo, casada con Ramón Berenguer III padre de Ramón Berenguer IV y de Berenguer Ramón. Esta anexión de Provenza a la casa catalana ya había sido mal vista por el conde de Tolosa, que acabó en 1125 aceptando este destino. Cuando muere Berenguer Ramón de Provenza en 1144, y hereda Provenza su hijo Ramón Berenguer, sobrino por tanto de Ramón Berenguer IV, este desempeñará la tutoría y los señores provenzales le / (Página 9) prestarán homenaje como conde de Provenza. De hecho fue el gobernante del condado y se tituló hasta su muerte Marqués de Provenza mientras su sobrino y protegido se contentaba con titularse conde de Melgueil (…)”. (60). Ibidem. Página 9. (61). VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 23 y 24. “(…) En el regnat d´Alfons I el Cast, primer comte de Barcelona que fou també rei d´Aragó, l´herència provençal tornava al tronc central, atesa la mort de la primera branca catalana de Provença sense descendencia. Alfons intentà governar de forma conjunta les seves terres i, realment, fou mes un senyor occità que no pas hispànic, atès el poc temps que passà en els seus dominis aragonesos. Diverses guerres, batalles i traïcions el tingueren ocupat en una situació de desgast entre el Casal de Barcelona i la Casa de Tolosa que, en perspectiva històrica, feia perdre un temps preciós a la posible unitat. Tanmateix, en el regnat de Pere I el Catòlic, fill d´Alfons I, la situació prengué un caire especial i preocupant. Mentre l´avenç del poder català només topava amb la rivalitat tolosana, ja tradicional, el problema es trobava dins dels límitis coneguts i, de fet, també amb les polítiques matrimonials adequades es feia els possibles per assolirla pau. En aquesta tasca cal destacar el paper preponderant d´Enric II d´Anglaterra, pare de / (Página 24) Ricard Cor de Lleó. Val a dir que els reis anglesos posseïen extensos dominis a l´Aquitània i a la Gascunya, convertint-los en un 123
vertader contrapoder al pes del rei de França. En aquest joc, Tolosa jugava la carta francesa; però la història, que sempre gira, acabà per ferlos-en penedir. Així, simultàniament a l´extensió dels dominis catalans i a l´apropament al Casal de Tolosa, s´estenia per a tota aquella terra una nova variant del cristianismo, ben aviat, anomenada heretgia per les autoritats eclesiàstiques. Eren els càtars (…)”. (62). CANELLAS LÓPEZ, Ángel. “Relaciones políticas, militares y dinásticas entre la Corona de Aragón, Montpellier y los Países de Languedoc de 1204 a 1349”. RHJZ. 53-54 www.2canellas.pdf Página 9. Implicaciones de Pedro II de Aragón en Provenza. “(…) Alfonso Berenguer, hijo de Alfonso II de Aragón y Sancha de Castilla, heredó en 1196 Provenza. En tiempo de su padre se había concertado su casamiento con Garsendis, sobrina de Guillermo conde de Forcalquier. Un pleito interno de Forcalquier implicará a Pedro II de Aragón: pues Guillermo de Forcalquier ocupará tierras que pertenecen a su / (Página 10) sobrina Garsendis, entre ellas el castillo de Sisterón en el río Durance; pero los vecinos asesinaron a la guarnición, entregaron la plaza a gentes de Alfonso Berenguer y le juraron por señor. En ayuda de Guillermo de Forcalquier se pronunciarán muchos señores de Francia (Sancho conde de Rosellón que era tío de Pedro II de Aragón, Ramón y Pedro Baucio, Pedro de !igele, Ponce de Montlau, etc). La verdad es que Alfonso Berenguer era joven y estaba mal gobernado y Pedro II hubo de intervenir en el conflicto. Llegado a Aigues Mortes (1203), logra treguas entre los contendientes y un arbitraje de los condes de Warbona y Tolosa y varios prelados. El arbitraje fijó que Pedro II tuviera Sisterón por Alfonso Berenguer y si moría sin tener hijos de Garsendis, se reintegre la plaza a Guillermo de Forcalquier. Y en cuanto a otras tierras ocupadas a Garsendis por su tío se acuerda, que: las salinas y puertos de Tarascón se adjudiquen a Alfonso Berenguer de Provenza, las demás tierras hasta Lombardía sean comunes del de Provenza y del Forcalquier; y el castillo de Sisterón lo detente Guerao de Vilanova en nombre de Pedro II de Aragón. Guillermo de Forcalquier perdonaba a los rebelados en Sisterón. Finalmente los condes de Provenza y de Forcalquier quedaban confederados y al servicio de Pedro II de Aragón. El rey aragonés permaneció así, en Aigues Mortes hasta el verano de 1204, de donde partiría para Roma en donde Inocencio III lo coronaba rey en el mes de noviembre de aquel año y el aragonés se declaraba censatario de la Santa Sede. A principios de 1205 Pedro II había regresado a Provenza, pues Guillermo de Forcalquier había quebrantado la paz con Alfonso Berenguer de Provenza, apresando a este con grave traición. Por ello Pedro II de Aragón reunió a todos los barones y caballeros provenzales, para guerrear contra el de Forcalquier, y liberó a su hermano el conde provenzal. Alfonso Berenguer fallecería en febrero de 1209, durante su 124
estancia en Palermo, a donde fue acompañando a Constanza, viuda desde 1204 de Aimerico rey de Hungría, que contraía segundas nupcias con Federico I Hohenstaufen emperador de Alemania y rey de Sicilia. El conde provenzal dejaba heredero a su hijo Ramón Berenguer IV, de muy corta edad (…)”.VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 24. “(…) Durant el regnat de Pere I el Catòlic la difusió de l´heretgia arribà al seu punt àlgid i la Santa Seu decidí prendre-hi cartes. Trameté durant un cert temps amonestacions i avisos als senyors occitans que donaven cobertura a l´heretgia instant-los a esborrar-la. Entre aquests senyors n´hi havia de molt destacats com el senyor de Carcassona, i vassall del rei català, Roger de Trencavell o el mateix comte de Tolosa, Ramon VI. Amb el temps, el papa Innocenci III, en el màxim apogeo del poder güelf i de la teocracia universal; se´n va cansar i va proclamar una croada per tota la Cristiandad per fer la guerra a l´heretgia i als senyors que la recolzaven. Un petit noble francès de l´illa de França, anomenat Simó de Montfort, acabdillà la Croada i emprant técniques vils s´emparà per la violencia dels feus dels senyors llenguadocians. En aquest tessitura, el monarca català es va trobar un dilema de gran calat. D´una banda, tenia el deure de no atacar Simó de Montfort, puix que actuava en nom de l´Església. D´altra, tenia el deure de senyor feudal de protegir els seus vassalls, alguns familiars del monarca i àdhuc protegir la seva terra d´una invasió en tota regla. Després de la victòria a Las Wavas de Tolosa (1212) i després d´esgotar la via diplomàtica es va conjurar per vèncer i expulsar la Croada dels seus dominis. Automàticament va rebre el vassallatge dels gran senyors occitans, especialment important fou el del comte de Tolosa, ara cunyat seu i aliat; i el del vescomte de Béarn, de la noble casa catalana dels Montcada (…)”.Página 14. =uño Sánchez. “(…) Alfonso II de Aragón cedió a Sancha !úñez y a los hijos que tuviera de su marido el conde Sancho, en concreto a !uño Sánchez, los condados de Cerdaña y Coflent, la ciudad de Carcasona y el Carcasés, el señorío de Bergadán, y el honor de Trencavello con el vizcondado de !arbona. Por ello !uño Sánchez reclamaría estas tierras, más los señoríos de Aimillán y Provenza a Jaime I de Aragón. Por contra Jaime I exigía de Wuño Sánchez Coliure, Valespir y Capsir, confinantes con el condado de Rosellón, y el valle de Prades. Al fin pactan en 5-V-1235 mediante arbitraje de Lope Díaz de Haro sr. de Vizcaya, fray Guillén de Cervera de Poblet y fray Hugo de Montlauro del Temple, que Jaime I pague cierta cantidad a Wuño Sánchez y le deje los estados vecinos a Rosellón, habida cuenta que careciendo Wuño de hijos, a su muerte iban a volver a la corona de Aragón (…)”. 125
(63). CANELLAS LÓPEZ, Ángel. “Relaciones políticas, militares y dinásticas entre la Corona de Aragón, Montpellier y los Países de Languedoc de 1204 a 1349”. RHJZ. 53-54 www.2canellas.pdf Página 10. Pedro II de Aragón y Montpellier. María de Montpellier. “(…) Las relaciones de la Corona de Aragón con la Galia meridional, tendrán nexo trascendental cuando Pedro II de Aragón case con María señora de Montpellier. Son bien conocidas las circunstancias que precedieron a este matrimonio. El propietario de Montpellier, Guillermo VII, había casado / (página 11) en primeras nupcias con Eudoxia, hija mayor del emperador Manuel Conneno y esposa de este Matilde de Antioquía, hija de Raimundo de Poitiers. De este matrimonio nació María en 1182. Pero repudiada Eudoxia, Guillermo VII casó con Inés, hija de un rico hombre castellano y parienta de la reina Sancha de Aragón, y de aquella tuvo el montpellerino tres hijos: Guillén, Bernaldo Guillén y Ramón. Guillermo VII antes de morir (2-XI-1202) había nombrado heredero a su hijo Guillén y nombrado ejecutor testamentario a Pedro II de Aragón. Este, en vez de cumplir la voluntad del difunto, tras declarar la bastardía de los hijos del segundo matrimonio del testador, casaba en 1204 con María e incorporaba este señorío a la Corona de Aragón. Con anterioridad a su matrimonio con Pedro II, María de Montpellier había casado en 1194 con el vizconde de Marsella, quien falleció en 1197, y seguidamente, María viuda, casaba con Bernardo IV conde de Cominges, de quien tendría dos hijas, Matilde y Petronila; pero este segundo matrimonio fue declarado nulo. El rey de Aragón, que se intitula desde su matrimonio, señor de Montpellier, poco después de su matrimonio con María, arrepentido del casamiento y "corrompido por el amor de las coimas" en frase de Zurita, procurará apartarse de la reina, que pasará la mayor parte del tiempo en la ciudad de Montpellier. La tradición cuenta las circunstancias casi novelescas de la concepción del hijo de María y Petro, el futuro Jaime I de Aragón. Estando la reina en Miraval y el rey en Lates, un rico hombre aragonés Guillén de Alcalá llevó al rey donde estaba la reina, con el pretexto de que le cumpliría su voluntad cierta dama, pero Guillén la sustituyó por la reina, que aquella noche quedó embarazada: era el mes de mayo de 1206. María parirá un hijo en Montpellier la víspera de Purificación de Wuestra Señora (1 febrero) de 1207 en la casa de los Tornamira. Se llevó al infante a la iglesia de Santa María y al templo de San Fermín para dar gracias a Dios. Al regreso en palacio mandó la reina encender doce velas del mismo peso y tamaño con los nombres de los doce Apóstoles; se puso el nombre de Jaime por ser esta la vela que duró más tiempo encendida (…)”.Página 11. El pretendido divorcio de Pedro II. “(…) Una ponencia presentada examina con detalle este pleito, especialmente a la luz del cronista Jerónimo Zurita. Por lo demás la monografía de Iohanes Vincke editada en 1935 y la naturaleza de tema dinástico más que político, excusan abordar 126
la cuestión en esta ponencia. Sólo cabe señalar que durante este pleito, estando María en Roma, su hermano de padre Guillen de Montpellier, reclamará el señorío, por / (Página 12) su condición de varón; pero el pontífice declarará la bastardía de los hijos de Guillermo VII e Inés. Liberada María de las acusaciones de Pedro II en la causa del divorcio, por sentencia papal de 19-I-1213 y perseverante en su tesis Pedro II de Aragón, María permanecerá en Roma a resultas de lo que disponga el pontífice (…)”.Página 12. Pedro II y la herejía albigense. “(…) Tampoco toca a esta ponencia tratar este tema propio de la historia religiosa de la época. ¿Por qué Pedro II se inmiscuye en tan delicado asunto? Declarada la guerra contra los herejes que no atienden las admoniciones de los legados de Inocencio III, declarada la guerra contra los albigenses y comisionada la jefatura militar a Simón de Montfort, al ser amenazada la tierra de Ramón VI conde de Tolosa, pariente de Pedro II de Aragón, este se interesó en la defensa de su deudo, casado en terceras nupcias con Leonor hermana del rey aragonés; a mayor abundamiento el hijo Ramón VII de Tolosa había casado con Sancha, otra hermana de Pedro II. Pedro II exhorta a Montfort no ataque tierras de su deudo el conde de Tolosa y aunque Monfort debía al aragonés el feudo de Carcases y Beziers, no cesa en guerra contra el de Tolosa y Pedro II decide intervenir. Pasemos por alto las vicisitudes bélicas: ataque a Beziers por las tropas de la Iglesia, pues se había negado a entregar a los herejes, y que era de Ramón VI de Tolosa, año 1209; sitio del castillo de Minerva junto a Beziers, ocupación de Albi y castillo de Vaure en 1211 y sitio fallido de Tolosa. Sólo interesa recordar que Pedro II viene a Tolosa en II-1213 para defender su señorío de Carcasonne y Beziers; está en Perpiñán en marzo y vuelve a Cataluña para" preparar el ejército que llega a Lascavarre en 25 de agosto y pone sitio a Muret en 11-IX-1213, en el que muere Pedro II de Aragón (…)”.Página 12 y 13. La sucesión de Pedro II de Aragón y la Santa Sede. “(…) Importa recordar que el heredero de Pedro I, Jaime I, se criaba en Carcasona y allí lo tenía retenido Simón de Montfort, al que siguen acosando tropas aragonesas desde !arbona y otros lugares. Y como estuviera en Montpellier un legado de Inocencio III, Pedro de Benevento cardenal diácono, asistiendo en 1213 a un concilio provincial que se celebraba en aquella ciudad (que declaró señor de Tolosa y otras ciudades a Simón de Montfort), el papa comisionó a su legado para que Simón entregase a sus súbditos aragoneses al niño Jaime I. Cumpliendo la orden lo traen a !arbona (tenía 6 años y 4 meses); le acompañará su primo Ramón Berenguer IV conde de Provenza, hijo de Alfonso, para que se eduquen juntos. Los trajo en 1214 a Cataluña el legado papal y se dispuso la reunión de cortes en Lérida, para la Virgen de agosto, a las que no acudirán el conde Sancho y el infante Fernando, tíos de Jaime I, pretendientes al trono aragonés. En esta 127
ocasión, y por sugerencia del legado pontificio, se introdujo la costumbre que luego perduraría, de que las cortes juraran fidelidad al nuevo rey. En los años 1216-1219 cabe recordar algunos sucesos interesantes para el tema de esta ponencia. El primero es la marcha de Ramón Berenguer ÍV conde de Provenza, desde Monzón donde vivía con su primo Jaime I, y que acompañado por su ayo Pedro Auger y dos escuderos, pasan por Lérida disfrazados para alcanzar una galera en Salou, que llevó a Provenza al joven conde. El segundo la muerte en Roma de María de Montpellier, sepultada en la iglesia de San Pedro junto al túmulo de Santa Petronila, y sus dos testamentos de 1209 y 1211, encomendando la persona de su hijo Jaime al pontífice, declarado heredero del señorío montpellerino (…)”.VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 24 y 25. “(…) Per fi, després de segles i esforços, un rei del Casal de Catalunya veia reunits sota el seu lideratge totes les terres llenguadocianes. Era la culminació del somni occità. Tanmateix, l´alegria va durar poc. En el moment de / (Página 25) la batalla contra l´invasor francès davant les muralles de la vila de Muret, una acció arraxucada del nostre comte-rei va causar-li la mort a mans franceses i va provocar la desbandada de les hosts. En aquesta hora tràgica de 1213, en la propera vila tolosana de Muret-o Burell segons crèniques posteriors- finia la vida del rei Pere I i el somni català d´una Occitània unida, també ho feia amb ell. (…) Després de la desfeta de Muret, la Corona d´Aragó va entrar en una profunda crisi. Amb un rei menor d´edat i sota poder dels francesos de Simó de Montfort, el regent, el seu oncle Sanç, es trobava lligat de mans i peus per la Santa Seu, amb una greu amenaza de dur la Croada fins a terres d´Aragó. En conseqüència, els senyors occitans es van veure obligats a continuar la guerra amb una sort més que variable. Tot i que finalment, els tolosans venceren a Simó de Montfort i semblava que la pau tornaria a les terres d´Oc; en realitat, els descendents del croat van cedir els seus drets sobre els senyorius occitans al domini directe del rei de França. Per tant, la següent Croada ja no seria l´obra d´un grup desordenat de petits senyors de l´illa i d´altres indrets d´Europa; sinó una campanya de conquista en tota regla dirigida pel monarca francés. En aquest punt, tot els esforços catalans se centraven en la via diplomàtica. Salvar el que es pogués salvar, però sense iniciar noves hostilitats amb França. En veure´s abandonada del suport dels catalans, Tolosa no tingué més remei que avenir-se a pactar. L´acord entre tolosans i francesos va consistir que, en morir sense descendencia masculina, el comte de Tolosa Ramon VII cediria el comtat i tot els seus senyorius en herència a la seva filla, la qual es casaria amb el fill del rei de França. De fet, amb aquesta política Françano feia sinó 128
recollir a través de la via matrimonial-tan útil antany a les aspiracions catalanes- els fruits de l´acció bèl.lica dels croats. Ara bé, la desgràcia occitana no es va limitar a Tolosa. El marquesat de Provença, dins l´òrbita catalana des dels temps de Ramon Berenguer III també estava a punt de perdre´s. Tot i ací no s´hi estengué la croada, el problema era que Ramon Berenguer V de Provença no tenia descendencia masculina. Tot i així, tenia dues filles, de les quals la gran maridà amb el germà del rei de França, de la casad´Anjou. Per aquesta via, els principals dominis occitans entraren a formar part de l´òrbita i domini de França (…)”. (64). CANELLAS LÓPEZ, Ángel. “Relaciones políticas, militares y dinásticas entre la Corona de Aragón, Montpellier y los Países de Languedoc de 1204 a 1349”. RHJZ. 53-54 www.2canellas.pdf Página 16. Cesión a Francia de tierras de la Corona de Aragón. “(…) Jaime I y Luís IX de Francia ya habían celebrado vistas en junio de 1245 en Auvernia, en la iglesia de Wuestra Señora del Puy. Trece años después, en 1258, estando el rey aragonés en Montpellier, por el mes de abril, concierta nuevas entrevistas con el monarca francés, a celebrar en Carbonne, en el río Garona. Celebradas un 11 de mayo en ellas se acordará: en primer lugar la renuncia de Luís IX a sus derechos sobre Carcasona y Carcases, Roda y el Rodez, Laurac y el Lauragais, a Beziers y su vizcondado, Leucate, el Albigeois, Ruhen, condado de Foix, Cahors, Warbona y su ducado, Mintura y el Mintrués, Fenolleda y el Fenolladés, las tierras de Salto y Perapertusa, condado de Aimillán, vizcondado de Crodon, Gavaldán, Wimes, Solos y su vizcondado y Saint Gil, según topónimos enumerados por el cronista Zurita. Se pacta casamiento de Isabel hija menor de Jaime I con Felipe primogénito de Luís IX, mediando embajadas de Arnaldo de Peralta obispo de Zaragoza, el prior de Cornelia y Guillén de Rocafull gobernador de Montpellier: hay que pedir dispensa pontificia pues se trata de parientes consanguíneos. Como dote y arras se le dará a la infanta la quinta parte del reino en tierra llana, según costumbre francesa. Jaime I da a Margarita reina de Francia sus derechos en los condados de Provenza y Folcalquer, marquesado de Provenza y señorío de las ciudades de Arlés, Aviñón y Marsella (que fueron del conde Ramón Berenguer arrojado de su tierra por sus súbditos). La razón de de esta donación era para excluir a Carlos hermano de Luís IX y el conde de Saboya, en perjuicio de la reina Margarita que era la hija mayor del conde de Provenza. Pero tal donativo fue una equivocación de Jaime I, que fue motivo de una enemistad para Aragón. Contrasta este pacto matrimonial con el destinado a Alfonso el primogénito de Jaime I, quien en 1260 casó con Constanza hija de Gastón de Bearn; pero el aragonés falleció enseguida y sin hijos. Y en Pentecostés [28. V] de 1262 en Clermont de Auvernia casaba la infanta Isabel de Aragón con Felipe de Francia. En este capítulo de dotes a princesas sobre territorios 129
ultrapirenaicos de la Corona de Aragón hay que mencionar otro importante lote. / (Página 17) Estando Jaime I en Montpellier en 1262 llega la infanta Constanza de Sicilia mujer del rey Manfredo; en 13 de junio se vela con Pedro [futuro III] en la iglesia de Santa María de Montpellier. Recibe Constanza en dote los condados de Rosellón, Cerdaña, Conflent, Vallespir, condado de Besalú y Prades, villas de Caldes y Lagostera (más tarde parte de estos estados se donaron al infante Jaime) (…)”.Página 17. Boda de la hija de Jaime I. “(…) Jaime I, en Barcelona, a 21-VIII-1262, en nuevo reparto de sus dominios, adjudicaba al infante Jaime, además de las Baleares, la ciudad de Montpellier, Rosellón, Coliure, Conflent y condado de Cerdaña (límites desde Pincen a la puente de la Corba), la val de Ribas, bailía que va de Bergadá a Rocasauza, el señorío de Vallespir hasta el coll de Ares por donde la sierra separa de Cataluña, hasta el coll de Panizas y desde este al collado de Perelló y cabo de Creus. Condición, que en estos condados corra moneda Barcelonesa de terno y rijan usages y costumbres de Barcelona. Todas estas tierras han de ser de hijos varones del infante Jaime y sus descendientes: en otro caso los que las tengan las posean en feudo reconocido al infante Pedro y herederos de este que sucedan en el condado de Barcelona. Todo esto pareció excesivo al infante Pedro y se sintió agraviado. Para casar a Jaime envía Jaime I a Guillén de Rocafull gobernador de Montpellier al condado de Saboya para solicitar una hija del difunto Amadeo conde de Saboya, llamada Beatriz igual que su hermana la que casó con el rey Manfredo; eran hijas de diversas esposas que tuvo Amadeo de Saboya. Jaime I encarga en Zaragoza (12-II-1264) a Arnaldo obispo de Barcelona y Ponce Hugo conde de Ampurias, traten de casar a su hija la infanta María: ya con el hijo del difunto Roberto conde de Artois hermano de Luís IX; o bien con el hijo del duque de Borgoña. También se proponía el casamiento de su hijo segundo el infante Jaime con la hija del duque de Borgoña. Pero ninguno de estos matrimonios se efectuó (…)”. Página 18. Bernardo Guillem de Entenza. “(…) En cortes de Zaragoza de 1264 a fin de año, Bernaldo Guillén de Entenza pretende la villa de Montpellier como heredero de su padre Bernardo Guillén muerto en el Puch de Santa María, y que era hermano de la reina María madre del rey y por tanto hijo de Guillén de Montpellier (…)”. (65). Ibidem. Página 18. Felipe III de Francia hereda el trono. “(…) En agosto de 1271 muere Alonso conde de Tolosa y Poitiers (hermano de Luís IX) y su mujer Juana. Wo dejan hijos, y hereda sus tierras Felipe III de Francia por el tratado entre Luis IX de Francia y el conde Ramón de Tolosa. Pero los de Tolosa incitan al infante Pedro [III] de Aragón a apoderarse del condado que había sido en otro tiempo de señores aliados y deudos de los reyes de Aragón, en cuya defensa había muerte Pedro II. Se preparará una expedición militar pero al fin se desistió de tal aventura. 130
Toca al ámbito de esta ponencia ciertos sucesos de los años setenta. Felipe III decide visitar sus nuevos estados de Poitiers y Tolosa heredados al morir su tío el conde Alfonso y esposa Juana. Pero Roger Bernardo III conde de Foix y Guerao conde de Armagnac hacen entre tanto alguna resistencia a oficiales reales y el de Foix apresta sus castillos contra posible represalia de Felipe III; confía además en que le ayude su suegro el vizconde de Bearne, y Cataluña. Llega Felipe III a Tolosa en fin de mayo de 1272 y con gran ejército va contra el de Foix y pone cerco a Pamiers. Entonces llegan Jaime I, suegro de Felipe III y el vizconde de Bearn para poner paz. Por esta mediación el de Foix se entrega a Felipe III que lo encierra en la torre de Carcasona y se apodera de sus tierras. Pero entre ellas había algunas que eran de Aragón y estaban en feudo del de Foix (Lordat, Monreal, Sos, Aulus y Mirepoix, que quedan en custodia de Ramón Folch vizconde de Cardona para que las guarde en nombre de Jaime I y del de Foix. Pero Felipe III no quiere liberar al de Foix mientras no se le entreguen estos castillos. Por ello Jaime I desde Montpellier a 27X-1272 pide a Felipe III liberte al conde de Foix, pero vista la porfía del de Francia el aragonés desde Montpellier el 9-II-1273 dispone que tales castillos se entreguen al senescal de Carcasona, con lo que el de Francia deja en libertad al de Foix. (…)”. (66). Ibidem. Página 19. El reino de Mallorca. “(…) El hijo segundo de Jaime I, Jaime II de Mallorca, nacido en Montpellier de Violante de Hungría, recibió del padre en testamento de 1262, además del reino de Baleares las tierras francesas de Montpellier, Vallespir, Rosellón, Cerdaña, Conflent y Colliure, lo que desagradó al primogénito y futuro rey Pedro III, y aún le disgustó más al confirmarse este reparto por el padre en 1272. Jaime II de Mallorca, que había casado en 1262 con Esclaramunda, hermana de Roger Bernaldo III conde de Foix, se apoyará en su cuñado para defender la herencia adjudicada por su padre Jaime I. Así van a surgir desaveniencias entre el rey de Aragón y el de Mallorca que tienden a desvincular las tierras francesas, provocan sucesivas gestiones políticas y terminan en enfrentamientos militares de la Corona de Aragón con Francia. En esta ponencia sólo interesan las vicisitudes de carácter político pues las demás corresponden a otra prevista en el programa de este Congreso. Durante ocho años (1278 - 1286) Pedro III de Aragón participará en los siguientes acontecimientos: la infeudación a la Corona de Aragón de las tierras heredadas por Jaime de Mallorca; los intentos de Felipe III de Francia para arrebatar Montpellier a los hijos de Jaime I; / (Página 20) la invasión de Rosellón por el rey de Francia. Por añadidura la conquista de Sicilia por Aragón agravará las relaciones con Francia. En 1278 se reúnen en Perpiñán Pedro II y su hermano el rey de Mallorca. Pedro consideraba excesiva la tierra dejada por Jaime I al mallorquín, al que ahora acompaña su cuñado Roger Bernardo III, conde 131
de Foix que en vano intentó Pedro III atraerse a su servicio. El acuerdo es que Jaime reconozca tener sus tierras en feudo de Aragón (menos lo que tenía en feudo por el obispo de Magalone, y algunos lugares nuevamente adquiridos y comprados). Jaime entregará siempre que Pedro lo requiera Mallorca por las Baleares, Puigcerdá por Cerdaña y Perpiñán por Rosellón. Mientras viva, Jaime no entregará tales ciudades ni tendrá que asistir a cortes de catalanes, en Rosellón se observarán los usatges de Barcelona y. sólo correrá moneda catalana. En 20-I-1279 en los Predicadores de Perpiñán, Jaime reconoce la infeudación a Aragón y Pedro III acepta el reparto de tierras paterno. Pero Jaime queda disgustado pues piensa que se ha ido contra la voluntad de su padre Jaime I. En 1280 Felipe III y Pedro III celebran vistas en Tolosa. Además de tratar de la libertad del infante Alfonso de Castilla, nieto de Alfonso X, se plantea la disputa sobre el señorío de Montpellier, que Felipe III quería arrebatar a Jaime de Mallorca y de paso a Aragón. También asiste el príncipe de Tarento que tenía enemistad y recelos con Aragón (el de Tarento era hijo de sobrina de Jaime I, hija del conde de Provenza y además estaba casado con hija del rey de Hungría y era pues también pariente de Violante de Hungría mujer de Jaime I), pues aspiraba a obtener la sucesión del rey Manfredo de Sicilia muerto en 1266. En esta vista el rey francés jura evitar intromisiones en Montpellier por vía de un trueque que le ofreciera el obispo de Magalone. Pero Felipe III no cumplirá el juramento y recompensa al de Magalone por lo que este tenía en el señorío de Montpellier lo que le proporcionaba ocasión para intervenir en asuntos de la ciudad de Montpellier. (…)”. Página 21. Impacto de la conquista de Sicilia en la inseguridad de Aragón. “(…) Complica la situación los malentendidos que surgen con motivo de una armada que prepara Pedro III en Tortosa para ir a Tierra Santa, pero que Felipe III sospecha se va a dirigir a la conquista de Sicilia, reino de Carlos I de Anjou sobrino, del rey francés. Este envía embajadores a Pedro III preguntando el destino efectivo de la armada y avisando que si va contra Sicilia el francés la considerará que también va contra él. A lo que Pedro III responde evasivamente. Las Vísperas sicilianas (III-IV, 1282) serán un nuevo factor que va a complicar las rivalidades de la Corona de Aragón y Francia. Pedro III, casado con Constanza de Sicilia, heredera del rey Manfredo, ve en la conquista de la isla un área de expansión para la Corona de Aragón, con base jurídica. Máxime cuando Sicilia, oprimida por Carlos I de Anjou, solicita su ayuda y liberación. Perpetrada la conquista, coronado Pedro III rey de Sicilia en Palermo (31-VIII-1282), nombrada gobernadora de Sicilia Constanza, el desposeído Carlos I de Anjou acusa de deslealtad a Pedro III. Martín IV disgustado por la acción de Pedro III, le condena, privándole de sus estados y en 1284 da investidura de estos a favor de Carlos de Valois hijo de Felipe III, lo que 132
da pie a este para preparar la invasión de los estados peninsulares de la Corona de Aragón y ocuparlos en nombre del papa. Y Pedro III sospecha que Jaime de Mallorca su hermano se ha confederado con Felipe III para facilitarle el paso por Rosellón en su ataque a Aragón (…)”. Página 21. El rey de Francia invade Rosellón. “(…) Jaime de Mallorca se sentía injuriado desde que Pedro III le obligó a reconocerse su feudatario, y no había recibido el reino de Valencia que su padre Jaime I de Aragón le había dado en vida. Fracasan varios intentos de acuerdo de Pedro III con Jaime de Mallorca. Lo que lleva al aragonés a buscar contacto directo con súbditos de Rosellón. Marcha secretamente a Perpiñán sin decir sus propósitos a los que le acompañaban y tomará por sorpresa Perpiñán, con alegría de los habitantes. Hace presos los más allegados de Jaime de Mallorca y encuentra un documento por el que Felipe III con decreto del papa se comprometía a dar el reino de Valencia a Jaime si le ayudaba a conquistar Cataluña. Jaime de Mallorca estaba enfermo: se aviene documentalmente a entregar a Pedro III las fortalezas de Rosellón para que no aprovechen al francés; pero Jaime receloso del hermano huye de noche, dejando a su familia, y se refugia en el castillo de Zarroca. Ello provocará alteración popular de Perpiñán en favor de / (Página 22) Jaime. Pedro III sacará a la familia de este de la ciudad junto con el tesoro, aquieta a los de Perpiñán a los que confía la defensa de la plaza frente a Felipe III (aunque las otras fuerzas de Rosellón estaban por Jaime de Mallorca), y marcha el rey de Aragón a La Junquera. Todo ello apresurará la invasión de Rosellón por Felipe III del que se apoderará; pero los de Perpiñán, Elna y Coliure se rebelarán contra Jaime de Mallorca, aunque los de Perpiñán acabarán pactando con los franceses y estos seguirán camino hacia Cataluña. Caen fuera de nuestra ponencia los sucesos militares que seguirán: Pedro III va al collado de Paniza, Felipe III conquista Elna; en junio de 1285 Felipe III entra en Ampurdán y Gironés y pone cerco a Gerona; encuentro con los franceses en el camino de Besalú y victoria francesa el día de la Virgen de agosto (15); entrega de Gerona a los franceses; retirada de Felipe III hacia Rosellón y muerte en Perpiñán del rey francés. Y poco después, el sábado vigilia de San Martín de 1285 moría en Villafranca del Panadés Pedro III (…)”. Página 22. Enemistad entre Jaime II de Mallorca y su sobrino Alfonso III de Aragón. “(…) Alfonso III heredará la enemistad contra Jaime de Mallorca su tío y las complicaciones nacidas de la anexión de Sicilia, reino heredado, por Jaime de Aragón, tío suyo, en las que subsiste el destino del destronado Carlos I de Anjou que atañía tanto a Felipe IV de Francia sobrino nieto del depuesto rey siciliano, como al condado de Provenza, pues su titular la condesa Beatriz era esposa del Anjou, y tal condado era feudatario de la Corona de Aragón. A fines de mayo de 1286, en Zaragoza decide Alfonso III marchar contra su tío Jaime de Mallorca. Prepara las 133
fronteras en junio y julio. En tanto unos embajadores suyos firman treguas con Felipe IV de Francia y sus valedores que empezarán en 8 de septiembre y de allí a San Miguel más un año cumplido. En ese tiempo se tratará de la paz que propicia el papa y Eduardo I de Inglaterra. A 20-III1287 Alfonso III envía embajadores cerca del rey inglés para las conversaciones de paz, que se reúnen en Burdeos, junto con legados también del papa; pero no se llega a acuerdo alguno. / (Página 23) En agosto de 1287 se avistan Eduardo I y Alfonso III para tratar de la liberación de Carlos I de Anjou, y entre las garantías figura la entrega de 60 barones y caballeros de Provenza designados por Alfonso III de Aragón. A tales rehenes el de Anjou habría de absolverlos de la fidelidad y naturaleza que le debían. Aragón además concedía treguas a Felipe IV y a su hermano Carlos extendidas al territorio de Rosellón y Cerdaña. Pero estos pactos de Olorón, se dilatan en su observancia: por diciembre de 1287, al contrario, se observa cómo Felipe IV concentra fuerzas en Rosellón y no por otra parte. Si no se llega a aceptar la tregua, Alfonso III queda liberado de las obligaciones pactadas respecto de la persona de Carlos de Anjou. A petición de Eduardo I, Aragón acepta lo tratado en Olorón, aunque exceptuando de ello al rey de Mallorca, prueba del gran afecto de Alfonso III hacia Eduardo I. En tanto el papa Wicolás IV, interesado en el pleito, desde Roma el 15-III-1288 escribe a Alfonso III y le cita para que de cuenta de su conducta con Carlos de Anjou. En abril de 1288, cercando el castillo de Cortaviñón, Alfonso III firma tregua con los provenzales y Felipe IV no dio permiso para que pasen pos sus tierras los rehenes pactados en Olorón. En tanto Jaime de Mallorca noticioso de que viene ejército contra él desde Cataluña, levanta el sitio de Cortaviñón y regresa a Provenza. Se reunirán en IX de 1288 para tratar de la liberación de Carlos de Anjou. Y en 26-X-1288 se firma el tratado de Canfranc. Alfonso III dará libertad a Carlos de Anjou a cambio de la entrega de sus dos hijos en rehenes e importantes indemnizaciones de dinero sobre hipotecas en posesiones que Gastón de Bearn tenía en Cataluña. Carlos de Anjou se compromete a poner en vigor las treguas entre Aragón y Sicilia pactadas en Olorón y conseguir del papa la revocación de la investidura del reino de Aragón hecha por Martín IV a Carlos de Valois. Alfonso III devolverá el dinero pactado en cuanto se cumpla este tratado y Carlos de Anjou promete reintegrarse a su prisión caso de incumplimiento del tratado. Pero todo fue papel mojado. / (Página 24) Dos embajadores de Alfonso III al papa Wicolás IV son detenidos por Aymerico señor de Warbona contra derecho de gentes, y oficiales de Felipe IV los ponen en prisión en Warbona, año 1289. En diciembre de 1289 Alfonso III comunica a los provenzales que le habían hecho pleito homenaje en los acuerdos de Olorón, que, quebrantados los acuerdos por Carlos de Anjou, Provenza ha vuelto a dominio de Aragón: deben pues reconocer su vasallaje y Alfonso 134
III les guardará sus privilegios y costumbres. En tanto, por mediación del papa y mutuas embajadas se acuerda que el de Anjou y Alfonso III celebren vistas entre Panizas y Junqueras. Se pacta tregua hasta Todos Santos y si Felipe IV no acepta lo pactado, Carlos de Anjou lo comunicará a Alfonso III y se prorrogará por un mes más la tregua. Unos legados pontificios establecidos en Montpellier tratan de conjuntar a embajadores de Carlos de Anjou y de Alfonso III de Aragón, y Jaime de Mallorca. De Aragón marchan a estas vistas y tratos Hugo de Mataplana obispo de Zaragoza, Ramón de Anglesola, Berenguer de Puchvert, Guillén Lunfor y Bernaldo Guillén de Pinels. Estos no se avistan con los embajadores de Carlos de Anjou ni con los legados del papa. Al parecer fue astucia de Alfonso III que no estuvieran presentes los embajadores de Jaime de Mallorca, para evitar que so pretexto de la paz que busca Carlos de Anjou se estorbase la de Aragón con el papa y con Felipe IV. Y a principios de febrero de 1291 iría personalmente a Roma para que le levante Wicolás IV la excomunión, retiraría la gente aragonesa que ayudaba en Sicilia a su hermano Jaime; el papa anularía la investidura de la Corona de Aragón hecha en favor de Carlos de Valois hermano de Felipe IV y reconocería el señorío directo de Alfonso III en el reino de Mallorca y demás tierras que le pertenecían en tierras francesas. / (Página 25) Un siete de abril de 1291 se entrevistan Alfonso III y Carlos de Anjou, y ratifican sus paces. Pero se silenció el tema de Jaime II de Mallorca, ya que Alfonso III adujo que era asunto a tratarse previamente en cortes generales de Aragón. Este tratado de Tarascón, tan desfavorable para Aragón, no tuvo efecto porque Alfonso III iba a fallecer en Barcelona un 18-VI-1291, a sus 27 años de edad, y en vísperas de su boda con Leonor de Inglaterra (…)”. Página 25. Jaime II de Aragón. “(…) Para el tema objeto de esta ponencia, hay que marginar numerosos aspectos de Jaime II, personaje de gran astucia política de la que dará muestras llegando a acuerdos con el pontificado y con los Anjou (tratado de Anagni de 20 de junio de 1295; matrimonio con Blanca de Anjou hija de Carlos, en Villabertrán en 1-XI-1294). Sólo interesa sus relaciones con su tío Jaime II de Mallorca, por la conexión de este con los feudos de la Corona de Aragón en el mediodía francés. Hacia febrero de 1297 gentes de Francia invaden Pallárs, porque Arnaldo de España, gran señor de Gascuña, hijo de Roger de Comenge, pretendió heredar Pallárs que en parte había sido de su padre; le ayudaba en ello el conde de Foix. Pallás estaba en poder de la condesa Láscara viuda de Arnaldo de Pallás. Jaime II ordena le ayuden a defender su estado y pide a Felipe IV, que en virtud de la tregua existente entre Francia y Aragón, nadie con armas ataque tierras de sus súbditos, como era Pallárs. El conflicto acabará pactándose una tregua por 50 años entre los contendientes. En junio de 1298 estaba Jaime II en el castillo de Argilés (diócesis de Elna) y se entrevista con Jaime de Mallorca su tío. Este reconoce recibir de Jaime II 135
las Baleares, condados de Rosellón, Cerdaña, Conflent, Vallespir y Coliure en feudo de honor. Item los vizcondados de Omelades y Carlades y lugares que tenía en Montpellier, exceptuando / (Página 26) lo que tenía el de Mallorca por el obispo de Magalona. El de Mallorca deberá entregar las fuerzas de aquellas tierras si lo requiere el rey de Aragón, pero éste no se podrá valer de ellas contra enemigos. Jaime de Mallorca viene obligado una vez al año a concurrir a cortes de Cataluña si lo pide el rey de Aragón, no estando en Mallorca. De estas obligaciones quedaba exceptuado Jaime de Mallorca (sólo afecta a sus sucesores) pero viene obligado a ayudar a Aragón contra cualquiera. Se observarán en Rosellón, Cerdaña, etc los usajes de Barcelona y lo que se establezca en adelante por consejo de los barones de Cataluña; además en sus señoríos sólo circulará la moneda barcelonesa. Se acuerda también que el rey de Aragón defenderá al de Mallorca y sus tierras, y en estas deberán reponerse cuantos nobles habían servido a los reyes de Aragón en la guerra contra Jaime de Mallorca. Esta concordia la confirmaron Felipe IV y su hermano Carlos conde de Alençón, Valois y Anjou. Jaime primogénito de Jaime de Mallorca ingresa en la orden franciscana, y su hermano Sancho que pasa a sucesor, reconoce el feudo de Aragón por sus tierras, en 19-X-1302 en Gerona, lo que revalidan ricos hombres y caballeros síndicos de las ciudades de Mallorca, Perpiñán y Puigcerdá. En 1309 Roger de Comenge, hijo de Arnaldo de España, que pretende el condado de Pallárs hace guerra en aquellas tierras, pese a lo que antes había sentenciado Jaime II. Gentes de este fueron a bastecer el castillo de Leort y fueron atacadas, por gentes del vizconde. La tierra estaba así alterada. Murió Jaime de Mallorca el 13 de mayo de 1312, víspera de Pentecostés. Su hijo y sucesor Sancho de Mallorca rendirá homenaje feudal a Jaime II en Barcelona a 9-VII-1312 por Baleares, condados Rosellón, Cerdaña, Conflent, Vallespir y Coliure, y señorío de Montpellier. Hará el homenaje según costumbre de España. / (Página 27) Tras morir el mallorquín, Felipe IV y luego Luis Hutin pretenden su sucesión y para ello citaban a Sancho de Mallorca ante el parlamento de París. En junio de 1316, Jaime II noticioso de ello envió embajada a Luís Hutin a recordarle que la baronía de Montpellier la tenían los reyes de Mallorca en feudo por los reyes de Aragón. Embajada que se interrumpe porque antes de llegar a destino fallece Luís Hutin. Wueva embajada en II-1317, que va a París ante Felipe V, alegando que Montpelier fue baronía de Jaime I de Aragón y predecesores, sobre los que no tuvo autoridad alguna el rey de Francia, y aunque Jaime II de Mallorca reconoció al rey de Francia ciertos servicios como el refort, uso de moneda francesa y de la titulación de Montpellier en los documentos reales de Francia, ello no perjudicaba el señorío indiscutible de los reyes de Aragón. Felipe V oye la embajada el 21-IV en París y envía a su vez embajada francesa a Jaime II; se sobresee el proceso comenzado en el 136
parlamento de París sobre el tema y se traslada a estudio por personas nombradas por Jaime II y Felipe V. Jaime II teme que los consejeros franceses que tiene Sancho de Mallorca le quieran convencer de que no tiene obligación de reconocerse feudatario de Aragón (pues originariamente Pedro III había obligado violentamente a tal reconocimiento a su hermano Jaime de Mallorca). Como Sancho de Mallorca era hombre pacífico, enemigo de discordias, se plegará al mensaje que Jaime II le envía por medio del tesorero Pedro March en el que le advertía que si cedía a las sugerencias de sus consejeros lo retaría por traidor, y lo mismo al infante Alonso; por lo que más le valía ganar la benevolencia y amistad del rey de Aragón y evitar daños que podrían suceder. El ardid tiene éxito y Sancho de Mallorca envía a Valencia dos embajadores suyos, Guillén de Canet y el tesorero !icolás de Santjust, que pactan unión y concordia y prometen que el de Mallorca acudirá a cortes de Cataluña. Así se convocan las de Gerona en las que Sancho de Mallorca ofrece unas galeras para la expedición contra Cerdeña. Es más: se logra que Ramón de Perellós, rosellonés, en bando con Guillén de Canet, pacte amistad con su rival, se haga vasallo de Jaime II y se brinde para ir a la empresa de Cerdeña. / (Página 28) En 4 de septiembre de 1324, estando en Formigueres de Cerdaña defendiéndose de los calores, muere el mallorquín, sin dejar hijos de María, su mujer hermana del rey Roberto de Wápoles. Dejaba sus estados a su sobrino Jaime III, hijo del infante Fernando, dejando por tutor al infante Felipe, su hermano, que era presbítero. Jaime II pretendió que Mallorca y territorios anejos revertieran a la Corona de Aragón, y para ello encargó el estudio legal del tema a una junta que se reunió en Lérida, pero no llegó a acuerdos. Por ello el infante Alonso por orden de Jaime II, va a Perpiñán y se apodera del condado de Rosellón y Cerdaña. Viene a protestar de ello el infante Felipe a Zaragoza, y queda en claro que debe suceder a Sancho de Mallorca, Jaime hijo del infante Fernando. La solución la dieron varios letrados, entre ellos el obispo de Comenge y Carlino de Cremona abogado de la curia romana. En 24-IX-1325 se acordaba que Jaime II cedía sus posibles derechos sobre Mallorca y tierras anejas a Jaime III y descendientes por línea recta de varón; el infante Felipe en nombre de su sobrino Jaime de Mallorca le condona el préstamo que hiciera el rey Sancho para la expedición de Cerdeña y galeras prestadas a sueldo de Mallorca por cuatro meses. Jaime de Mallorca vendrá a la corte de Aragón a prestar homenaje por el feudo y a ser investido del reino de Mallorca y estados anejos. Se rubrica el acuerdo con anuncio de que casará Jaime de Mallorca, de once años, con Constanza, de cinco, hija del infante Alfonso y Teresa de Entenza. Llevan a Constanza a Perpiñán, desde Barcelona, Pedro de Luna arzobispo de Zaragoza y dos jurados de esta ciudad, (Sancho Martínez Luengo y Domingo de Marcuello) y dos 137
ciudadanos (Domingo Sánchez y micer Ruy López Sarnés. Pero se pospuso la marcha ya que la tierra estaba alterada, porque Perpiñán, Rosellón y Cerdaña se oponían a la tutoría del infante Felipe. Tropas catalanas apoyarán la ida de Felipe a aquellos estados, y el infante Alfonso restablece la paz y a Felipe en aquellos estados. En 3-I- 1326 entraba pacíficamente en Perpiñán el infante Alfonso. Tras larga enfermedad, en Barcelona en 2-XI-1327 fallecía el rey de Aragón a los 66 años de edad. Un mes antes, en 1 de octubre, en Barcelona, Jaime III de Mallorca y su tutor Felipe reconocían su vínculo feudal respecto de la Corona de Aragón. / (Página 29) Wo se alterará la situación del feudo mallorquín durante los nueve años del reinado de Alfonso IV (1327-1336). En 25-X-1328, en Barcelona, Jaime III de Mallorca y su hermano Fernando hicieron al aragonés el habitual reconocimiento feudal (…)”. (67). VERDENY i FORT, Antón. “Pere III contra el rei de Mallorques. Un procés amb garanties?”. Treball Fi de Carrera dirigit pel Dr. Carlos Pérez del Valle. Universitat Abat Oliba CEU. Llicenciatura en DRET. 2008. www.TFC-VERDENY-2008.pdf Página 25 y 26. “(…) Davant la impotència catalana, l´any 1258, el fill del mort a Muret, Jaume I signava a Corbeil amb Lluís IX de Ferança la seva renuncia als drets que com a senyor tenia sobre Carcassona, Agda, Foix, Besiers, !imes, Albí, Rasès, Lauraguès, Termenès, Minervès, Sault, !arbona, Tolosa, Gavaldà, Carcí, Roega, Millau, Fenolleda, Queribus, Perapertusa, Puig-Llorens o Puy-Laurens i Castell-Fisel. Per la seva banda, els francesos es limitaven a oficialitzar allò que ja era un fet des de feia quasi dos segles: / (Página 26) la independencia politica dels comtats de catalans respecte de la Casa de França. Així, si Jaume I havia renunciat a les terres del Llenguadoc, França va renunciar als comtats de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Conflent, Cerdanya, Empúries, Girona i Osona. Pel que fa a les terres provençals, encara teòricament catalanes; Jaume I també hi renuncià sense presentar batalla, tot cedint els drets que com a cap i superior del Casal de Barcelona li pertocaven sobre Provença a la seva cosina Margarida, la filla gran de Ramon Berenguer V de Provença, esposa de Lluís IX e França. Les úniques possessions que Jaume I va aconseguir conservar al Llenguadoc foren les de la vila i terme de Montpeller, la seva ciutat natal, el vescomtat de Carlat i la baronia d´Omeladès. Eren territoris purament residuals, símbol folklòric i anècdota dúna politica que tocava fi. Així i tot, els posteriors sobirans del Casal Barcelona no es resignaren a aquesta decisió presa per Jaume i. Així, tot just l´any 1263, l´infant Pere, futur Pere II el Gran, es presentà com a cabdil d´una fracasada insurrecció del partit català a Marsella. Uns anys després, durant la Croada contra Catalunya promoguda per la santa Seu i acabdillada per França com a represalia per la incorporació a la Corona d´Aragó del regne de Sicília; Pere II no deixarà de presentar com a 138
reivindicacions que contrastin les franceses l´aspiració de recuperar els territoris cedits a Corbeil (…)”. (68). Ibidem. Página 31. La herencia de Jaime II. “(…) La desaparició de l´ infant Ferran i la mort del primogènit Alfons l´any 1260 va suposar un nou repartiment. Catalunya, Aragó y València passaven al nou primogènit, l´infant Pere. En canvi, son germà Jaume heretaria el regne de Mallorques, els comtats nords catalans del Rosselló i la Cerdanya i la vila de Montpeller i els altres pocs dominis patrimonials de la Corona al Llenguadoc (…)”. Página 32. La herencia de Jaime II. “(…) El 1279 i en virtud del tractat de Perpinyà signat pels dos germans, Pere II de Barcelona i Jaume II de Mallorques, el mallorquí es declarava vassall del català. Wo obstant, Jaume II va redactar una protesta secreta en virtud de la qual declarava nul.la tota acceptació de vassallatge que hagués fet a favor de son germà i els seus / (Página 33) descendents, en tant i en quant havia estat signada sota coacció i constituïa una vulneració del testament de Jaume I (…) Wo obstant, la decisió del rei Pere d´iniciar la guerra amb la casa d´Anjou, França i la Santa Seu, amb la conseqüent excomunió i despossessió dels seus estats, fou el pretext que cercava el mallorquí per tornar-se a declarar franc i lliure i denunciar el tractat de Perpinyà. Aquesta reacció es va considerar una traïció i fellonia, per la qual cosa, un cop superada l´amenaça d´invasió francesa, Pere II el Gran dóna l´ordre de confiscar tots els estats de Jaume II de Mallorca (1285-1287) (…)”. (69). Ibidem. Página 33. El trasfondo político previo al proceso de los templarios. La respuesta de por qué los templarios franceses escaparon y se refugiaron en Menorca. “(…) La pau d´Agnani proclamada per la Santa Seu en 24 de juny 1295 fiu un ampli acord entre les diverses potències enfrontades a partir de la implantació de la dinastía catalana de Barcelona a Sicilia. Els termes generals de l´acord foren: Pel que fa a la pau amb !àpols i la Santa Seu, es pactà el compromís matrimonial entre Jaume II i la filla de Carles de !àpols, Blanca d´Anjou, que aportava un dot de 100.000 marcs. A canvi, Jaume II havia de posar el regne de Sicilia en mans de la santa Seu, tot retirant-ne els oficials i els súbdits i ordenant l´obediència al papa. Òbviament, també es va pactar el retorn dels hostatges, entre els quals hi havia els fills de Carles de Wàpols. A / (Página 34) cambi, la Santa Seu es comprometia a alçar l´entredit sobre els territoris de la Corona d´Aragó. Respecte a la pau amb França i la Corona de Mallorques, Carles de Valois va renunciar a les pretensions que tenia sobre la Corona catalanoaragonesa. A canvi, Jaume II de Mallorques recuperaria els seus estats, confiscats des del 1285. Tanmateix, ho faria en condició de feudatari dels reis catalans i el papa Bonifaci VIII va dispensar el rei d´Aragó del jurament que tenia fet de no separar el regne de Mallorca de la seva Corona. A nivell juridic, la renovació del vassallatge es va fer en les mateixes condicions que s´havien establert en el 139
tractat de Perpinyà de 1279. Tot i això, Jaume II el Just va alliberar el seu oncle de forma vitalícia de la ceremonia de vassallatge, convalidant els acords anteriors i fent-li signar per carta el jurament vasallàtic (Argelers, 1298). Legalment va operar la ficció jurídica que mai no s´havia trencat la infeudació. En la mesura en què Pere el Gran fou desposseït dels seus Estats per la santa Seu i nomenat Carles de Valois, Jaume II hauria fet valença al francès com a legítim senyor seu. En canvi, en desaparèixer l´entredit sobre els estats de la Corona d´Aragó, Jaume II el Just va esdevenir el rei legítim d´acord amb la legitimitat internacional pontifícia del moment. Jaume II de Mallorques tornaria a ser-ne vassall. Jaume II de Barcelona també el va alliberar d´haver de comparèixer a les Corts de Catalunya. Tot i així, Jaume II de Mallorques va redactar un document secret de protesta que, a diferència de l´anterior, recull els torts i greuges que creu que ha sofert. Hi afirmar que es torna a veure coaccionat a signar la infeudació per poder recuperar els seus estats confiscats i per la pressió dels seus amics i aliats, el regne de França i la Santa Seu. A més a més, aquesta vegada Jaume II de Barcelona va fer signar als prohoms de les principals viles i universitats de la Corona de Mallorca, principalment Ciutat de Mallorca, Puigcerdà i Perpinyà, que si el rei de Mallorques es tornava a revoltar, aquestes no l´ajudarien, ans es lliurarien al rei d´Aragó. Aquests són els compromisos que asumiesen les viles i universitats: “També prometem per nosaltres i pels nostres, a vos, el dit senyor rei d´Aragó i als vostres que si els hereus i successors del dessús dit rei de Mallorca neglegeixen cumplir i servar l´esmentat acord i els pactes i els articles continguts en l ´instrument de l´acord, nosaltres no ajudarem ni defensarem els hereus o successors del dit senyor rei de Mallorca contra vos o els vostres”. Arribats en aquest punt hem de dir que la questió romangué pacífica alguns anys. Ara bé, ala mort de Jaume II de Mallorques (1311) tornaren a aparèixer les velles tensions. Aquest cop entorn a la questió de la successió i el testament de Jaume I. En morir el fill de Jaume I, aquest deixava set fills, quatre nets (Jaume, Sanç, ferran i Felip) i tres / (Página 45) noies (Elisabet, Sança i Saura). Dels nois, el primogènit Jaume i el més petit, Felip, van decidir seguir la vocació a una vida consagrada i tots dos ingresaren a la vida monacal. Aquesta situació va fer que Jaume II de Mallorques deixés com a hereu universal dels seus estats el seu fill segon Sanç. Jaume II de Catalunya-Aragó no acepta de bon grat aquest canvi en la línia successòria i intentà impugnar-lo. Wo obstant, les disposicions de Jaume I eren molt clares en aquest sentit, “si el nostre fill Jaume […] [morís] sense fills legítims mascles que el descendissin, llavors que totes les coses [el regne de Mallorques] que li hem donat i assignat anessin a parar a son germà Pere, fill nostre […]. Wo obstant, la pressió no passa d´un cert tempteig diplomàtic. Ara bé, amb la previsible mort sense descendencia masculina legítima de Sanç I de 140
Mallorques, la pressió de Jaume II de Catalunya-Aragó es tornà activar. En aquesta ocasió, Sanç I que només havia tingut filles, volia llegar la Corona de Mallorca al seu nebot Jaume, primogènit del seu germà Ferran de Mallorca (1319). La discussió passà de la tensió diplomàtica i va estar a punt d´esclatar una guerra entre les dues Corones. Per aixó, Jaume II convocà corts generals de Catalunya a Lleida perquè el parlament determinés com calia actuar i que tenia millor dret. Com que l´aplicació del testament de Jaime I no deixava lloc a la discussió i emprava el dret de l´infant Jaume de Mallorques, l´arbritatge fallà a favor del Jove príncep. Wo obstant, per aserenar els ànims entre les dues Corones i restablir els ponts trencats, es va determinar que el futur rei de Mallorca es casaria amb Constança, germana de Pere III el Cerimoniós, filla d´Alfons III el Benigne i neta de Jaume II el Just. A canvi, Sanç oferí una important suma de diners per a sufragar les despeses de la campanya de conquista de Sardenya (1323-24) i, a més a més, hi participá amb un contingent d´una vintena de galeres (…)”. (70). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “Menorca, la isla templaria de Jaime I”. Revista digital de la asociación Baucán, filosofía de las armas templarias. Nº 8. (Edición espacial) Octubre-Diciembre de 2011. www.Abacusnum8.pdf Página 26, 27 y 28. Ciudadela. “(…) 4. 1. Ciudadela (91).Tras la conquista de la isla de Menorca, poblada por musulmanes y judíos, el rey Jaime I mantuvo el primitivo edificio de la mezquita mayor de Medina Minurka para transformarlo en una iglesia cristiana de pequeñas dimensiones (92). Al igual y como ocurrió en la Balear Mayor, cuya mezquita fue rehabilitada en iglesia cristiana, el rey Jaime I ordenó inmediatamente su transformación en la isla de Menorca (93), siguiendo las pautas seguidas a cabo en la conquista de los territorios que conformaron la naciente Corona de Aragón, siempre bajo la advocación de Santa María (94): “(…) Mossen Escolano, en referir la mort del rei, no oblida fer un elogi del monarca en clan de croada (…) pues se cuenta que d´él entre iglesias de fundamento y mezquitas ya hechas dedicadas a la Virgen Wuestra Señora, su gran devota dejó dos mil (…)”. (95): (…) I els diguerem que els havíem enviat a buscar per aquesta raó: que bé sabién ells que hi havia molts saraïns a la nostra terra –en temps del postres antecessors a Aragó i a Catalunya, i en el nostre temps, als regnes de Mallorca i Valencia-, i tots practicaven la seua religió tan bé com si foren en terra de sarraïns (…). Però que no voliem la seua mort ni la seua destrucció, sinó que volíem que visqueren per sempre davall el rei de Castella, i que conservaren les seues mesquites i la seua religió, així com haviem convingut amb ell en els primers documents (…)”. (96): (…) I nós els diguerem que forá dels cristians l´espai comprés des de la mesquita que es troba prop de l ´ alcàsser fins a la porta davant la qual érem amb la host, i que aquella mesquita s´incloguera dins la nostra part (…) - ¿Què 141
farien els cristians si no tenien església on entrar? (…) I volsaltres teniu unes deu mesquites a la vila: feu en elles la vostra oració, i deixeu-nos aquesta (…)”. (97): “(…) I después, d´haver obtingut l´esglesia, nós manàrem fer-hi un altar a nostra dona santa Maria, perquè en totes les viles grans que Déu ens havia fet guanyar als sarraïns havíem edificat una església de nostra dona santa Maria. I per, tal com aquesta era la major vila i la més notable de tot Andalucía, desp´res de Sevilla, volguérem honrar el nom de la mare de Déu, de manera que hi fóra venerada per sempre (…)”. Una vez que el territorio menorquino se encontró en manos de Jaime I, el rey tuvo la necesidad de generar riqueza para la construcción del pequeño templo. Para ello, en 1231 fomentó la repoblación (98). En 1232 ordenó la acuñación de moneda (99). Mantuvo a los musulmanes y judíos autóctonos de Menorca (100). Y aceptó la colaboración de los judíos que quisieron apoyarle en la conquista de las Baleares, a quienes gratificó con propiedades en los nuevos territorios conquistados (101). Jaime I tenía un planteamiento urbanístico claro para las ciudades que formaban parte de sus reinos, y así lo mandó redactar y hacer constar en la legislación. Su preocupación por el planeamiento urbanístico fue tan precisa que en los “Fueros” aparecen todo tipo de detalles relacionados con alcantarillado, servidumbres de aguas, o el alzado de obra nueva (102). Con respecto al tema religioso, ordenó que la construcción de efigies sagradas no se ejerciera en el calle, propiamente dicha (103): “(…) Los vults he les ymatges de deus ne dels sancts no sien entallats publicament ne feyts ne pintats en les places, ne sien posats, ni portats a vendre per les places, e qui ho fara pach vint sous per pena (…)”. Jaime I necesitó dinero para levantar sus iglesias, por lo que en el año 1268 fueron legislados una amplia variedad de impuestos, con los que hacer frente a las construcciones religiosas (104). Durante el periodo de 1231 a 1269, la isla de Menorca se fue poblando, y por tanto, la primitiva iglesia fue alzada. El elemento clave que hace referencia al momento de su construcción recayó en la utilización del sello representativo correspondiente al Reino de Mallorca. Sello que aparece representado en la fachada meridional de la actual catedral, y más concretamente, en la “Puerta de la Luz”, esculpido en bajorrelieve. Es decir, el rey Jaime I, no concedió hasta el año 1269 el sello en el que aparecía representado el castillo de la Almudaina de Mallorca (105). Por lo tanto la “Puerta de la Luz” no fue construida hasta después de 1.269. La heráldica de la Corona de Aragón está representada en la “Puerta de la Luz”, de la catedral de Ciudadela, signo de dominio del rey Jaime I (106). En el término de Ciudadela, se halla el cabo Dartuch, que lleva su nombre desde la conquista de Jaime I, de la isla de Menorca. El topónimo Dartuch procedió de un componente judío de la hueste del rey templario: Rabi Astruch de Bonsenyor, oriundo de Gerona (107), que desempeñó el oficio de traductor 142
del rey (108). Dicho personaje aparece en el “Llibre del Repartiment de Valencia”, recompensado por Jaime I, con (109): “(…) Cases vacants on està Astruga: cases d´Ali Almoalig, petites (…)”. (110): “(...) Vacants, on està Astruga = 1 (…)”. Igualmente en la zona noroccidental de la costa del término de Ciudadela, se halla otro cabo llamado Bajuli, cuya denominación también se debe a otro acompañante de la hueste de Jaime I: Petri Bajuli. Recompensado por el rey templario con unas casas con huerto, que posteriormente pasaron a manos de Arnau Llach (111): “(…) A Arnau Llach, prepòsit d´Osca, l´alqueria de Cotellas, íntegra, amb tot; i les cases del Bahulii, i el seu hort, i la seua heretat. 1 de juny (…)”. Página 33, 34 y 35. Mercadal. “(…) 4.4. Mercadal. La ocupación territorial más antigua de Mercadal tuvo lugar en Senitja por catalanes y aragoneses que acompañaron al rey Jaime I en la conquista de Menorca. Los primeros pobladores fueron Berenguer de Sanaüja y Ramón de Mercadal (144): “(…) (Germà de Ramón Pere) Berenguer de Sanaüja: cases d´Ali Alhallaz, davant el fossar dels Sarraïns.- Ha mort.- Está la mare i una germana seua. (Ramón de Mercadal) Pere Ros: cases de Mahomat Algaribal (…)”. Berenguer de Sanaüja o Bernat de Sanaüja recibió otras propiedades de manos del rey Jaime I (145): “(…) A Bernat de Sanaüja, unes cases a Xàtiva, que foren d´Acenou; y dues jovades i mitra de terra i mitra de vinya. 16 d´abril (…)”. Pero el linaje de los Sanaüja que participaron con Jaime I en la conquista de la emergente Corona de Aragón fue más completo (146). Lo que no aclara “El llibre del Repartiment de Valencia”, es si todos los Sanaüja pertenecieron a la misma familia, ya que en el caso de Berenguer, el documento precisa que tenía un hermano llamado Ramón Pere. El apellido Sanaüja, o Senitja, tiene su paralelismo en un topónimo catalán, que todavía se mantenía en el siglo XIX, en su lugar autóctono (147). El asentamiento de Bernat de Sanaüja, coincide con el contenido de una pintura que a principios del siglo XX, se conservaba en el Museo de Mahón, y cuya descripción refirió Riudavets i Tudurí (148): “(…) Wos las sugieren un cuado anónimo pintado a la aguada, expuesto en el Museo municipal de esta ciudad. (…) Divídese en tres fajas horizontales de distinta composición cada una. La más alta contiene en el centro la vista del pueblo con un letrero por encima en grandes letras capitales que dice Victoriae Praemio, y á cada lado una loa, expresada en latín una, y en mal verso castellano la otra, en las que se ensalza el valor del protagonista, capitán Martín Mercadal, premiadas sus hazañas por el Rey católico. La faja del centro representa una reñida batalla de moros y cristianos algo exagerada, en la que figura entre los cristianos de á caballo el paladín Martín, y entre los moros algunos también de á caballo, con estandartes. Y por último en la faja inferior se contiene el texto de la composición, cuyo encabezamiento, expresado en letras mayúsculas dice: Fundación de la Villa de Mercadal. Esta leyenda 143
es como sigue, textualmente.La parroquial iglesia de la villa de Mercadal antiguamente era edificada en la cala de la Caballería llamada vulgarmente Se Witje, y á causa que los moros cautivaron el Rector y muchos de los habitantes de su pueblo, fue trasladada de Sta. Cruz, cuyo rector cada jueves iva á celebrar á la ermita de san Warciso situada al mismo punto á donde en el día es edificada la expresada parroquia de la misma villa de Mercadal, y haviendo el Capitán Martín Mercadal salido al encuentro de una Emboscada de Moros que se habían escondido dentro de un grande bosque de Tamarises y otros árboles junto á la referida ermita de Sn. Warciso, les dio batalla y les vencí, en premio de cuya victoria le concedió el Rey, para perpetuar é inmortalizar su memoria, trasladase la mencionada Parroquia de Santa Cruz y su pueblo al mismo lugar de la Batalla, poniéndole por titular de esta nueva Parroquia Sn. Martín, y á la población su apellido de Mercadal (…). Mucho celebraríamos fuese auténticos algunos de los datos consignados en ellas para poder enmendar nuestra opinión estampada en la Parte tercera de nuestra Historia de Menorca, página 2251 (…)”. El mismo historiador que describió el cuadro, no creía la versión del mismo (149). Pero Riudavet i Tudurí se equivocó, porque Bernat de Sanaüja existió, y Ramón de Mercadal también, como lo corrobora otro documento hallado por Parpal y Marqués (150): “(…) (3). El documento fue publicado aunque incompleto por Villanueva, pero nosotros para darlo a conocer íntegro hemos creído conveniente reproducir la copia que hemos sacado del original. Si existió en Ciudadela un palacio de Alfonso III es seguro, pues en una concesión hecha a Ramón Mercatali se cita el palacio del Rey (Archivo de la Corona de Aragón. Registro 70, fol. 66 vº) de modo que la voz casalibus se refiere al palacio que el Rey aragonés tenía en Menorca y que tal vez fue el mismo que el del arraiz menorquín (…)”. Desde la Baja Edad Media, el linaje de los Mercadal se estableció en Menorca, en la misma villa de Mercadal (151), Alayor (152), y Mahón (153). Ligado a la población de Mercadal desde la Edad Media, se halla el linaje de los “Ferragut”, que se estableció en dicho territorio de la isla de Menorca desde la conquista del rey templario Jaime I (154): “(…) Wº 246, 10 octubre de 1867.- En varios periódicos hallamos la siguiente para nosotros interesante noticia, sobre el almirante Ferragut, “(La escuadra acorazada angloamericana que se halla en la actualidad en los mares del norte de Europa, se propone pasar el invierno en el Mediterráneo, visitando los puertos españoles, y entre ellos el de Mahón, donde nació el padre del almirante de dicha escuadra, que es el famoso marino Ferragut. Este, según dice un colega, conserva en su fisonomía los rasgos de su origen español, y enseña con complacencia unos documentos de los cuales resulta que uno de sus antepasados estuvo con el Rey D. Jaime en la conquista de las Baleares”. Wo fueron, pues, a lo que parece, erradas 144
nuestras apreciaciones al creerle de origen menorquín (…)”. En el término de Mercadal existió una aldea denominada coloquialmente por “Addaia”, de la que Mascaró Pasarius, basándose en Antonio Ramis señaló su origen medieval en 1396 (155). Pero, podría ser que la aldea de Mercadal, denominada “Addaia”, fuese anterior a dicha fecha, puesto que “El llibre del Repartiment de Valencia” recoge en el año 1227, una alquería en Valencia, denominada igualmente “Addaya” o “Aldaia”, y cuyo topónimo fuese instituído por los colonizadores catalana-aragoneses que acompañaron al rey Jaime I en la conquista de Menorca (156): “(…) A Aceyt, l´alqueria d´Aldaia, junt a Benaguasil, amb forns i molins. 13 de maig (…)”. Página 35. Alayor. “(…) 4.5. Alayor. Quizás la “Addaya” de la conquista del rey Jaime I no estuviera en Mercadal, y sí en cambio en Alayor (157): “(…) A la zona meridional de l´illa –la dels barrancs-, al límit dels termes d´Alaior i des Migjorn Gran, hi ha un topònim “deià”, que deriva de l àrab diya, plural de dai a, i significa “llogarets”. Tot quadraria, tot sria molt correcte si no fos que la gent de la terra efectivament diu “addaia” (…), perè de cap manera no diu “deià” [daá], sinó “daia” (…)”. Una nueva hipótesis para avalar la antigüedad de Alayor desde la época de la conquista del rey Jaime I, es la siguiente. En Alayor, se halla un predio que lleva por nombre “Alcaydus”. El término “Alcaydus” procede de “Alcaid” (158). ¿Wo pudieron pertenecer las tierras de “Alcaydus”, a un alcaid sarraceno que viviese bajo la dominación cristiana de Jaime I en dicha zona de la isla de Menorca? Jaime I pudo conquistar el territorio de Alayor, e implantar la advocación religiosa templaria de la “Virgen de Gracia”, en la pequeña iglesia que llevaba su nombre. Herencia religiosa que dejó a su hijo Jaime II, que la ratificó consagrando la iglesia de la “Mare de Dèu de Gracia” (159) (…)”. (71). Ibidem. Páginas 24 y 25. “(…) 3.6. El culto a la Virgen de Gracia. San Bernardo de Claraval fue el impulsor de la Orden del Temple. Fue un monje instruido y conocedor de la filosofía clásica helena (74), creador de la Orden del Cister en el siglo XII, y en 1140 en la Península Ibérica, reclamados por Alfonso VII de Castilla (75). El rey Jaime I “El Conquistador” fue un guerrero Templario, educado bajo las directrices espirituales de la Orden del Temple. Comulgó con sus colaboradores templarios en la conquista de las Baleares, otorgándoles bienes tras la conquista de la isla de Mallorca. El objetivo de Jaime I durante todas sus campañas militares fue permitir a los musulmanes que continuaran desarrollando sus creencias en las mezquitas. Pero al mismo tiempo, supo aprovechar la construcción de las mismas para transformarlas y reconvertirlas en iglesias cristianas (76). Tanto el rey Jaime I, como los caballeros y monjes templarios tenían una gran fé a “Wuestra Señora”, y en la “Gracia de Dios” (77): (…) per la gràcia que Déu ens havia fet 145
(…)”. (78): “(…) saber la gran gràcia que nostre Senyor ens ha fet, en la nostra joventut, del fet de Mallorca i de les altres illes (…)”. Esa fé en la Gracia de Dios, fue la que les llevó a fundar capillas e iglesias dedicadas a la advocación de la Virgen de Grácia en varios puntos de la Península Ibérica (79). El rey Jaime II, hijo de Jaime I “El Conquistador”, fundó la ciudad de Alaior, y en dicha población reside la iglesia consagrada a la “Mare de Déu de Grácia”. Es obvio que Jaime II, fue educado con los templarios y que heredó la fé en “Wuestra Señora de Gracia” de su padre. En el siglo XIV fue construida la catedral de Palma de Mallorca (80), que desde un principio estuvo dedicada a “Wuestra Señora de Gracia”, aunque un siglo más tarde, su advocación cambiara por la de “Wuestra Señora de los Desamparados”. El origen del culto a la Virgen de Gracia es anterior a la llegada de los Padres Agustinos a España (81): “(…) Es incierto el origen y circunstancias históricas de la elección del nombre y del culto particular de la Orden de San Agustín a la Virgen de Gracia. Sabemos que desde tiempo inmemorial el culto florecía en los ámbitos agustinianos pero desconocemos dónde y cómo surgió. Había sido norma generalizadora que las ordenes mendicantes, a raíz de su institucionalización apostólica, aprovecharían devociones antiguas ya establecidas en el corazón de los cristianos y las acomodaron a su peculiar manera de pensar (…). De hecho los primitivos monjes Agustinos vestían túnica blanca, -la vestimenta del Temple-, que según se atribuía a una leyenda, fue la propia Virgen de Gracia, quién impidió que se ordenase su supresión (82): “(…) y también el relato de una leyenda que se extendió posteriormente, según la cual, la Virgen de Gracia había impedido que el Papa quitara a la Orden el hábito blanco que se vestía entonces en su honor (…)”. Sastre Portella destaca como el inicio de la veneración a la Virgen de Gracia, en Mahón, comenzó en el siglo XV, mediante la construcción de una ermita (83): “(…) Desde el siglo XV se venera en la ciudad de Maó la Virgen María bajo la advocación de Gracia. Su santuario, de estilo gótico, situado en las afueras de la ciudad, fue edificándose lentamente a lo largo del siglo XV (1436-1461-1491) (…)”. Es decir, la veneración a la Virgen de Gracia se generó dos siglos antes de que su advocación fuese considerada propia de los Padres Agustinos (84): “(…) A partir del siglo XVII la advocación es considerada como propia de la Orden (…)”.Actualmente en Menorca se sigue venerando la advocación de la Virgen de Gracia, que se celebra el día 8 de septiembre (…)”. (72). LORENZO VILLANUEVA, Joaquín. “Viage Literario a las Iglesias de España. Le publica con algunas observaciones”. Tomo V. Madrid. Imprenta Real. 1806. www.viage_literarioalasiglesiasdeEspañaTomoV.pdf Página 78 y 79. (73). Ibidem.Página 179 a 199. (74). Ibidem. 189 y 179. 146
(75). Ibidem. Página 194. (76). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “El bestiario y volucrario medieval de la catedral de “Santa María”, de Ciudadela (Menorca). Simbología y emblemática escultórica externa (Siglos XIII y XIV)”. Página 16. “(…) La orden de San Antonio Abad fue implantada por Jaime I en Mallorca, en primer lugar, el 13 de septiembre de 1230 (29). Desde 1230 hasta 1274, la encomienda mallorquina antoniana formaba parte de las casas de la Corona de Aragón, bajo la autoridad de San Antonio de Vienne (Francia). En cambio, la casa antoniana de Menorca, -al no haber aparecido hasta la fecha ningún documento que verifique la implantación en la isla-, se puede datar desde 1274, momento en que aparece documentada la encomienda de Olite, durante el reinado de Jaime I (1213-1276). En un primer momento, la Órden de San Antonio tuvo un carácter estrictamente militar. El rey Alfonso III, ratificó la permanencia de los Antonianos en la isla de Menorca, entregándoles una alquería denominada “Biniseida”, ubicada cerca del puerto de Mahón, así como, unas casas en Ciudadela (33). Jaime II (34): “(…) el 2 de abril de 1292 colocó bajo su protección las casashospital antonianas de Mallorca y Menorca, a esta isla llegaron los antonianos bajo la protección de Pedro IV de Aragón “el Ceremonioso”, en el siglo XIV, quien les otorgó varios privilegios (…)”. Por su parte, los “Fratres domus hospitales de Alfama” o “Fratres domus Sancti Georgii”, de la Órden de San Jorge de Alfama, participaron en las correrías de conquista de las tierras de la incipiente Corona de Aragón junto al rey Jaime I, tanto en Mallorca, como en el reino de Valencia. De nuevo, los caballeros de la Órden de San Jorge de Alfama, apoyaron al rey Alfonso III en la conquista de Menorca, por lo que fueron recompensados con una alquería en “Rafalborbran”, (Toraixa). Durante el reinado de Jaime II, y coincidiendo con el ocaso del Temple, la orden sanjorgiana fue ampliada, con una distinción en la denominación del cargo de comendador (…)”. (77). LORENZO VILLANUEVA, Joaquín. “Viage Literario a las Iglesias de España. Le publica con algunas observaciones”. Tomo V. Madrid. Imprenta Real. 1806. www.viage_literarioalasiglesiasdeEspañaTomoV.pdf Páginas 231 y 232. (78). Ibidem. Página 230. (79). LÓPEZ BONET, Juan Francisco. “Para una Historia Fiscal de la Mallorca cristiana (siglos XIII-XIV)”. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM) 38/1, enero-junio de 2008 pp. 101-184. www.64-65-1-PB.pdf Página 173. (80). GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. “La Orden de Montesa en época Medieval”. Revista de las Órdenes Militares; Madrid, Real Consejo de las Órdenes Militares, 2005, número 3, pp. 111-137. www.docdow.pdf Páginas 3 a 6. “(…) Así pues, el punto de partida de la orden de Montesa podría fijarse de alguna manera en la orden del rey Jaime II del 27 de 147
noviembre de 1307, por la cual decretaba la apertura del proceso contra los Templarios en la Corona de Aragón así como la incautación de sus bienes materiales, puestos bajo la administración de oficiales reales. Con todo el proceso no fue tan sencillo pues parte de los freires del Temple se resistieron a dicho embargo y se encerraron en la fortaleza de Monzón hasta mayo de 1309 (2). Por su parte, el proceso papal contra la orden se alargó hasta 1312 y fue en el concilio de Vienne en el mes de mayo cuando se asignaba su patrimonio a los Hospitalarios. Jaime II estuvo presente mediante embajadores en este concilio a fin de evitar la aplicación de dicha decisión en sus / (Página 4) reinos, cosa que efectivamente se produjo en paralelo a su suspensión en el resto de monarquías peninsulares a través de otra bula del papa Clemente V con fecha 16 de mayo de 1312. A principios de 1313 los embajadores de Jaime II presentaron al Papa la oferta que, finalmente, sirvió de base para la solución del conflicto en la Corona de Aragón: la creación de una orden militar nueva en estos reinos, del hábito de Calatrava, sometida al monasterio cisterciense francés de La Grand Selve, y que recogiese el patrimonio completo de los Templarios en dicha corona. Con todo Clemente V se negó a acceptar esta propuesta y la situación diplomática entró en un compás de espera hasta que se produjo un hecho que desbloqueó el problema. Éste fue la muerte del papa y la elección de Juan XXII, ante el cual el rey Jaime II envió de nuevo en septiembre de 1316 sus negociadores a Aviñón, en este caso el consejero real Vidal de Vilanova, y el obispo de Barcelona. Ahora las conversaciones avanzaron más deprisa y, finalmente, se llegaba a un acuerdo en el que ambas partes cedían a parte de sus pretensiones. La decisión final llegó a través de una bula del Papa Juan XXII de fecha 10 de junio de 1317, en la cual básicamente se establecía la creación de una nueva orden militar bajo el nombre de Santa María de Montesa, con el objetivo simbólico más que real de defender las fronteras del Reino de Valencia frente a los enemigos musulmanes. Seguidamente se le asignaban todos los bienes en este reino de las órdenes del Temple y de San Juan del Hospital, con la única excepción del patrimonio de esta última en la ciudad de Valencia y el vecino señorío de la población de Torrent. Además, el monarca Jaime II dotaba la nueva entidad con el término de Montesa, un antiguo distrito castral situado al sur de Xàtiva y pequeña villa real hasta ese momento, con el objetivo de que fuese el centro orgánico de la nueva orden, donde se debía construir un convento para residencia de los freiles eclesiásticos. A nivel religioso, la nueva orden quedaba bajo la regla de Calatrava y, por tanto, de la orden del Císter, por lo que sus freiles recibían en bloque los privilegios, bulas y estatutos de los freiles calatravos hasta ese momento, y, además, se nombraba al maestre de Calatrava como el encargado de las visitas de inspección religiosa de la nueva orden, juntamente con los 148
abades de los monasterios cistercienses de Santes Creus y Santa María de la Valldigna. / (Página 5) Por último, y en cuanto a las condiciones de creación de la nueva orden de Montesa, el papado se reservó el derecho a nombrar el primer maestre, el cual sería a su vez el encargado de admitir los primeros freiles montesianos. De hecho y aunque no se ha identificado a todos ellos, lo cierto es que todo indica que estos primeros fueron casi todos ellos procedentes de la orden del Hospital, y que el primer maestre de Montesa, fray Guillem d’Erill, lo sería con la anuencia del rey Jaime II. Como contrapartida a esta creación, la misma bula de fundación especificaba en sus apartados finales que los bienes de la orden del Temple en Aragón y Cataluña pasaban a manos de la Orden del Hospital en la persona del lugarteniente general de su maestre en estos dos reinos. El balance final sobre la creación de la Orden de Montesa puede resumirse en la existencia de un pacto, fruto de la cesión tanto por parte del rey Jaime II como del Papa Juan XXII. Éste cedió en la no unión de los bienes templarios a los hospitalarios, pero tan sólo en el reino valenciano, y el monarca cedió en que sí tuviese lugar esto en Aragón y Cataluña. En todo caso la nueva orden de Montesa quedó muy claramente bajo la influencia real y, en última instancia, la corona también consiguió que no se crease en sus reinos una institución demasiado poderosa. Con todo, la bula del 10 de junio de 1317 no fue el punto final de cara a la creación de Montesa pues aún tuvieron que pasar dos largos años hasta que empezase su vida como institución independiente. Si bien el papado nombró rápidamente a los delegados para dar posesión a los nuevos freiles, no pasó lo mismo con Hospitalarios y Calatravos, los cuales alargaron los trámites, tanto los primeros, remisos a abandonar su patrimonio señorial en tierras valencianas, como sobre todo los segundos. Era el maestre frey García López de Padilla quien debía dar el hábito a los primeros freiles montesianos, y prácticamente se negó a cumplir dicho mandato durante todo el año 1318 pues, probablemente, se resistía a aceptar una nueva orden que tan sólo dependiese espiritualmente de su jerarquía. Ello llevo a Juan XXII a enviar el 26 de noviembre de dicho año un escrito al obispo de Valencia para que emplazase al maestre de Calatrava a dar dichos hábitos a los montesianos bajo pena de excomunión. Así fue como, finalmente, el 22 de julio de 1319 tuvo lugar una solemne ceremonia en el palacio real de Barcelona, en presencia del monarca y la corte, en la cual el comandador de Alcañiz de la Orden de Calatrava –el maestre no acudió--, dio el hábito/ (Página 6) montesiano con los símbolos calatravos a los tres primeros freiles: el que sería nombrado a continuación primer maestre, frey Guillem d’Erill, el que sería primer clavero, frey Erimà d’Eroles, y frey Galcerà de Bellera. Seguidamente el rey Jaime II dio posesión a la nueva orden del castillo y villa de Montesa. Durante los meses siguientes se sucedieron las tomas de posesión y 149
juramentos de fidelidad de los nuevos vasallos de los pueblos valencianos del Temple y del Hospital a Montesa, así como la toma de control de todos los derechos señoriales, si bien, una vez más, este inicio se vió ralentizado por la repentina muerte en Peníscola, a los tres meses, en octubre de 1319, del primer maestre. Ello conllevó la necesidad de rápidas negociaciones del rey con el papa para buscar un substituto, lo que llevó al cargo al también antiguo freile hospitalario, frey Arnau de Soler, anterior comendador sanjuanista de Aliaga, en Teruel, pero sobre todo ayo del primogénito real. Es evidente pues la intervención del monarca en el proceso de nombramiento de un maestre que iba a estar siempre al lado de la corona (…)”. (81). GUINOT RODRÍGUEZ, Enric. “La Orden de San Juan del Hospital en la Valencia Medieval”. www.108511.pdf Página 727. El final de los Templarios: la creación de la Orden de Montesa. “(…) Es por ello que desde mediados del siglo XIII hasta 1317, año de la creación de la Orden de Montesa, y más exactamente 1319, año real de la toma de posesión / (Página 728) de sus bienes valencianos, la Orden del Hospital procedió a su organización interna en el nuevo reino y a la organización de su patrimonio señorial, actuando en este sentido como cualquiera de los otros nobles o instituciones que recibieron señoríos en esta época (…)”. PICATOSTE NAVARRO, Pedro. “Intereses transalpinos de Jaime II en la época de la conquista del Reino de Murcia. La donación de los Calatravos al infante Juan en 1304”. www.HM_11_26.pdf Página 459. Relación de la Orden de Montesa con el monasterio de Santes Creus en Tarragona. “(…) Como sabemos la Iglesia termina condenando a los templarios y sus bienes son confiscados (8). La orden del Temple tenía un carácter marcadamente militar, si bien lo que provocó su fin fue su inmensa riqueza y la amplitud de su sistema crediticio, que la hicieron demasiado poderosa a ojos de monarquías como la francesa que precipitó su caída. Felipe IV el Hermoso inició el proceso contra los templarios en 1307 y Clemente V, aliado del capeto, los terminó disolviendo cinco años después, pasando sus bienes en Francia tras el expolio regio a los hospitalarios (9); el poder real se afianza sobre la milicia religiosa con la aquiescencia del Papa. En otros reinos los bienes del Temple se reparten entre órdenes autóctonas o de nueva creación, como Montesa en Aragón o las de Calatrava, Santiago y Alcántara en Castilla; el espíritu de la cruzada y la oposición al Islam eran sus fundamentos (10). Una de las consecuencias directas de esta decisión, como hemos visto, es la creación en el reino de Valencia de la Orden de Montesa dependiente de la de Calatrava (11). La crónica antes citada señala de forma explícita que el rey de Aragón participó activamente en la petición al Papa de que los bienes templarios de esta zona bajo su jurisdicción pasasen a depender de Calatrava por medio de una nueva Orden que vigilase esas tierras, todavía frontera de las posibles 150
razzias musulmanas. Jaime II de Aragón junto con Dionís de Portugal se opusieron a la ambición de los hospitalarios sobré las posesiones del Temple. La Orden de Montesa aceptó la regla de Calatrava y del Císter, pero para no someterse directamente a los designios del maestre calatravo, castellano, pasó a depender del monasterio cisterciense de Santes Creus en Tarragona. La petición del rey Jaime la hizo, según la mentada crónica, «por devoción que tuvo a esta orden de Calatrava, y afición particular al Maestre don Garci López». El Papa concedió la petición en el año 1317, fundándose al año siguiente el Convento de San Jorge de la villa de Montesa, siendo su primer maestre Guillen Erill (12) (…)”. (82). Ibidem. Página 738. Fin de la Orden de San Juan del Hospital y creación de la Orden de Montesa. “(…) A partir del verano de 1319, con la entrega definitiva de casi todos sus bienes valencianos a la nueva Orden de Montesa, la Orden de San Juan del Hospital quedó reducida en el Reino de Valencia al tamaño de una pequeña encomienda centrada en la ciudad de Valencia y unos pocos kilómetros a su alrededor. (…) En virtud de la bula papal de fundación de la Orden de Montesa, de julio de 1317, y respondiendo en buena medida a los objetivos políticos del rey Jaime II, fue cuando se le asignaron casi todos estos lugares a la nueva orden, quedando tan sólo en manos del Hospital las casas e iglesia de la ciudad de Valencia, así como el señorío vecino de Torrent y Picanya, de unos 75 Km., cuadrados y unas 200 casas de población, toda ella cristiana, repartida en dos núcleos. Administrativamente la Orden mantuvo una encomienda, llamada de Torrent, y adscrita orgánicamente a la Castellanía de Amposta, aunque los comendadores siempre residieron en la ciudad de Valencia. Aunque no se ha estudiado con detalle, los indicios parecen demostrar que fueron los freiles Hospitalarios la base humana de la nueva Orden de Montesa valenciana; de hecho, sus dos primeros Maestres, fra Guillem d´Erill y fra Arnau de Soler, lo fueron. (…) / (Página 740) A modo de breve conclusión quizá sería muy conveniente para hablar de la Orden del Hospital en la Valencia medieval el tener en cuenta que, a mitad del siglo XIV, la Orden tenía unas 30 encomiendas en los reinos de Aragón y Cataluña y A. Littrell ha calculado en unos 150 los freiles que se agrupaban en sus filas (39) ; a raíz del cambio de los señoríos con Montesa, en 1319, se procedió a su reorganización interior, dividiéndose en dos entidades: la Castellanía de Amposta, para las encomiendas aragonesas, y el Priorato de Cataluña para las catalanas. Aunque no se ha calculado de una forma similar la extensión territorial de su señorío ni el número de sus vasallos en estos dos siglos, sin ninguna duda la pequeña encomienda valenciana de Torrent se debía haber convertido, también a nivel interno, en un lugar secundario en la jerarquía
151
de poderes Hospitalaria y este contexto habrá que tenerlo en cuenta en el futuro (…)”. (83). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “El bestiario y volucrario medieval de la catedral de “Santa María”, de Ciudadela (Menorca). Simbología y emblemática escultórica externa (Siglos XIII y XIV)”. Página 44. “(…) Por otro lado, una pareja de caradrios sujeta un escudo en el que aparece la cruz de la Órden de Montesa. Su simbología fue un vinculo entre el hermetismo de la Órden Militar a la que representó –San Antonio de Vienne-, tras su incorporación a la Orden de Montesa. Su emblemática –el caradrio-, pudo haber estado relacionado con la Orden de San Antonio, cuyos miembros se encargaban de curar la enfermedad del “ignis sacer” conocido vulgarmente como “Fuego de San Antonio”, “Fuego Sagrado”, y “Fuego de Enfermo”. Una de las facultades de esta ave fantástica fue la de la purificación-sanación, a través del fuego. La primera representación emblemática del friso decorativo de las arquivoltas de la iglesia de Santa María, de Ciudadela, corresponde a un grifo dragonado. Su emblemática se basa en la representación de un enemigo vencido. ¿Realmente qué Orden Militar fue la verdaderamente vencida en el siglo XIV? La Orden de los “Pobres Caballeros de Cristo”, o Templarios, que perdió sus bienes, siendo los mismos traspasados a los Hospitalarios. ¿Y quienes fueron vencidos moralmente –traicionados- como simbolizaba el grifo dragonado? Igualmente los Templarios (…)”. Página 45. “(…) Y por último, coronando el arco ojival de la “Puerta de la Luz”, de la iglesia de Santa María, de Ciudadela, se halla una cruz latina flordelisada, indicio de que la finalización de la construcción de la “Puerta de la Luz”, concluyó bajo la fundación de la Órden de Montesa, en la que sus monjesguerreros se identificaban con la “Flor de Lis”. (…) Existen en la iglesia de Santa María, de Ciudadela otras representaciones emblemáticas de las Órdenes Militares medievales que participaron en la construcción de la misma, que se hallan coronando otras puertas de menor importancia, en cuanto a conjunto arquitectónico, pero nó en cuanto a su simbología. (…) Así como elementos Hospitalarios: la “Flor de Lis”, en las vidrieras de la fachada meridional de la iglesia de Santa María, de Ciudadela. Así como en otra vidriera que conforma cuatro pétalos de un rosetón, coronando una puerta ojival, cuyo tímpano está cegado, y en él que aparece un escudo, rodeado por un conjunto de seis estrellas de ocho puntas hospitalarias, tres en cada lado el mismo. Y otras tres en el interior del escudo (…)”. (84). LLOMPART, Gabriel. “Ferrer de Montpalau. Lo Cavaller de Martinell. Entre Jaume III de Mallorca y Pere de Aragón”. Mahón. Trabajos del Museo de Menorca nº 6. 1987. Página 6. Inicio del proceso: 18 enero 1345. Bon Homes = Cátaros de Ciudadela. Proceso inquisitorial. Página 20. Inicio del proceso: 18 enero 1345. Bon Homes = Cátaros de 152
Ciudadela. Guilabert de Corbera, gobernador de Menorca. “(…) Cuando el gobernador de Menorca, Guilabert de Corbera, se decidió a abrir el proceso contra el doncel Ferrer de Montpalau, acusándole de traición al rey de Aragón Pedro IV (…). Guilabert de Corbera, que había actuado de gobernador desde la ocupación aragonesa en el estío de 1343 (…)”. (85). Ibidem. Página 18. Inicio del proceso: 18 enero 1345. Bon Homes = Cátaros de Ciudadela. (86). Ibidem. Sin paginar. Cátaros y situación de las puertas de Ciudadela. Correspondencia cruzada entre Felip de Boil y Gilabert de Corbera. (87). CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. “Jaume II i Menorca”. Colecció Llibres d´Alaior nº 17. Alaior. Ayuntament d´Alaior. 2010. Página 63. Muralla Ciudadela. “(…) A més a més, Jaume II faria un esforç important per dotar Ciutadella de muralles i altres edificis i serveis adients per a la capital menorquina. El rei Alfons havia ordenat la construcció d´una muralla que vendria a substituir alguna obra definitiva anterior musulmana, que no sabem exactament quim traçat tindria, en no coneixer els limitis precisos de l´almudaina. En tot cas, les obres començarien de seguida, amb el concurs d´ esclaus musulmans reservats expresamente pel monarca per treballar a les muralles. Però el pla definitiu de fortificació no s´endegà fins al començaments del segle XIV. Sabem per una carta reial de l´any 1303 que mestre Ponç Descoll, un dels principals arquitectes de Jaume II, habia dirigit la construcció de les muralles de Ciutadella (161). Descoll devia ser, efectivament, l´autor del projecte de fortificació, però les obres es perllongaren prácticament durant tot el segle XIV. La muralla de Ciutadella comptava amb torres circulars flanquejades per cortines, tot englobant l´espai que abastava entre els dos convents establerts a la perifèria, el de Sant Frances, al sud, i el de Santa Clara, al nord. Per a la construcció de les muralles s´ocuparen terrenys de particulars, que haguerenm de ser indemnitzats, y fou necessari enderrocar algunes cases que obstruïen el traçat, la qual cosa ens indica que, almenas una part d´aquest, no se superposava a una obra anterior musulmana (162) (…). La fortificació de Ciutadella era una preocupació de les autoritats insulars i de la mateixa Corona. D´aquí que durant tot el segle XIV trobem disposicions reials que tendiesen a garantir la continuitat de la construcció de muralles i la reparació d´aquestes quan calgués, mentre que se n´intenta asegurar el finançament mitjançant la dotació de diverses partides i destinant-hi un impost especial, la cisa del vi, que s´ havia de recaptar a tota menorca. La carta de franquesa preveia en el seu capitol 60 que tots el habitants de l´illa, inclusos els membres del braç militar, estaven obligats a contribuir al manteniment i reparació dels murs de Ciutadella, de Maó i de qualsevol altre lloc de l´illa on hi hagués fortificacions; sols se n´exceptuaven els clergues (163) (…)”. Página 63. 153
Cita (161). “(…) Carta de l´1 de juliol de 1303 del rei Jaume II al lloctinent de Menorca. El document fou publicat per Estanislao de K. Aguiló a la Revista de Menorca (Maó 1896-7), página 124 (…)”. (88). BARCELÓ Y CAMARIS, Francisco. “Historia de Menorca. Manuscrito inédito: 1837”. Revista de Menorca. Publicación del Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón. Y de las Sociedades Afines Domiciliadas en el mismo. Año XV. Quinta Época. Tomo VI. Mahón. 1911. www.RevistadeMenorca1910.pdf Página 171. Muralla. “(…) Sus muros son aún el asilo de la mayor parte de la Wobleza del país y contiene cerca de 600 casas pobladas. La parte de muralla que mira al barranco llamado Es Plá, es obra antiquísima de Moros que por su elevación y subsistencia después de tantos siglos puede pasar por soberbia. Lo restante es más moderno y se reduce a una muralla de sillería con ocho bastiones cuyos espaciosos parapetos son de piedra picada (…)”. (89). LAFUENTE VANRELL, Lorenzo. “Historia de Menorca”. Colección Pauta Nº 8. Ediciones Nura - Editorial Sicoa. 1992. Página 56. Edad Media. (90). AGUILÓ. E. K. “Construcción de las murallas de Ciudadela en 1303”. Revista de Menorca (2ª época) Colección de materiales y noticias sobre Historia, Literatura, Ciencias, Artes. Mahón. 1896-1897. www.RevistadeMenorca1896-1897.Alaior.pdf Página 170 y 171. (91). SASTRE, Florenci. “La Ciutadella de Menorca en el tránsito a la modernidad”. Ciutadella. Consell Insular de Menorca.1982. Página 69. Cita (13). “(…) Carta del 16 de mayo de 1349 desde Valencia. Folio 10. El rey Pedro concede, a instancia del común de Menorca, a los jurados prohombres de Ciutadella que, con cargo al común, pudiese unir por medio de murallas las villa o parte de ella al alcázar con la única condición de que no abatiesen las murallas ya construidas (…)”. (92). DE REINA, Casiodoro. “La Santa Biblia. Antiguo y Wuevo Testamento: Antigua versión de Casiodoro de Reina (1569). Revisada por Cipriano de Valera (1602); otras revisiones: 1862, 1909 y 1960”. Sociedades Bíblicas en América Latina.1960. Simbología de la Puerta = Jesús. Página 987. Libros del Nuevo Testamento. Simbología de la Puerta = Dios. Juan 10, 1. (93). Ibidem. Página 987. Libros del Nuevo Testamento. Simbología de la Puerta = Dios. Juan 10, 2. (94). Ibidem. Página 987. Libros del Nuevo Testamento. Simbología de la Puerta = Dios. Juan 10, 7. (95). Ibidem. Página 987. Libros del Nuevo Testamento. Simbología de la Puerta = Dios. Juan 10, 8. (96). Ibidem. Página 987. Libros del Nuevo Testamento. Simbología de la Puerta = Dios. Juan 10, 9.
154
(97). YEBRA, Joaquín. “Las parábolas del Maestro. Un comentario sobre las parábolas de Wuestro Señor Jesucristo en el evangelio según san Mateo”. Madrid. 2002. www.parabolas.pdf Página 22. Los Templarios utilizaron la simbología de las puertas siguiendo a Juan. (98). TABOR, James D. “La Dinastía de Jesús. La historia oculta de Jesús, su Sangre Real y los inicios del cristianismo”. Barcelona. Planeta. 2007. Página 365. Capítulo 11. Herodes entra en acción. “(…) 5. La palabra hebrea sheol se refiere a la tumba o al reino de los muertos. Es equivalente al término griego Hades. Su representación metafórica eran unas puertas o barras (…)”. (99). Ibidem. (100). CHOPITEL, J & GOBRY, C. “Los dos San Juan y la caballería templaria (1/2)”. Traducido por MARTOS RODRÍGUEZ, Julián. Abacus. Revista digital de la Asociación Baucán. Nº 7. Julio-agosto-septiembre. 2011. www.Abacusnum7.pdf Página 13 y 14. (101). Ibidem. Página 15. “(…) Continuando la tradición universal, transmitida en este caso por el judaísmo, los dos San Juan recuerdan al hombre su origen y su destino divino, y les enseña a reintegrar su primera perfección. Les indican como realizar los estados real, sacerdotal y profético que pertenecen a su naturaleza sobrenatural; dicho de otra forma, como despertar sus cualidades de rey-caballero, guardián de la verdad y de la justicia en sí y en el mundo, de sacerdote responsable de la actualización de lo sagrado en todas partes de la existencia, y de profeta intermediario entre el cielo y la tierra (…)”. (102). BARCELÓ Y CAMARIS, Francisco. “Historia de Menorca. Manuscrito inédito: 1837”. Revista de Menorca. Publicación del Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón. Y de las Sociedades Afines Domiciliadas en el mismo. Año XV. Quinta Época. Tomo VI. Mahón. 1911. www.RevistadeMenorca1910.pdf Página 171. Portales. “(…) Tiene además cinco puertas para entrada a la ciudad las que se cierran y abren diariamente. Se había dado principio a un foso, y lo que hay hecho está abierto en la peña, y es de una gran profundidad (…)”.CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. “Jaume II i Menorca”. Colecció Llibres d´Alaior nº 17. Alaior. Ayuntament d´Alaior. 2010. Página 63. Cita (162). “(…) Les muralles de Ciutadella eren similars a les de Perpinyà, amb cortines i torres circulars. Als murs s´obrien diverses portes, la de Maó, a l´est; la d´Artrutx, al sud; la de la Font, al nord; el portal de Mar, que baixava al port; i la d´en Sales, a l´oest. L´obra defendiva es completava amb un vall que rodejava, per fora, les muralles. Si be l´alcàsser estava inicialment aïllat del nucli urbà propiament dit, deixant entre ell i la ciutat un ampli espai, el Born, el rei Pere el Ceremoniòs ordenà l´any 1349 el tancament total de la ciutat amb la construcció d´un mur (…)”. MOLL MERCADAL, B. y SÁNCHEZ NAVARRO, J. “Investigacions al voltant de l´escavació 155
del solar de Correus de Ciutadella”. “Antecedents històrics de la ciutat”. Cercle Artistic. Ciudadela de Menorca. Publicacions des Born. 2000. Página 30 y 31. Las murallas de Ciudadela. Situación del convento de San Francisco: al sur, como la escultura de Bafomet que fue hallada en la puerta de Artrutx. “(…) Les muralles són un dels elements definidors de la Ciutadella medieval. El rei Alfons III ordenàla construcció d´una muralla.les obres començarien de seguida amb elconcurs d´esclaus musulmans reservats expressament pelmonarca per a treballar a les muralles. Però el pla definitiu de fortificació no s´endegà fins alcomençament del segle XIV, mentre que es perllongà durant tot elsegle i abastaven un ampli recinte, tot englobant l´espai que medieva entre els dos convents establerts a la periferia, el de Sant Francesc al sud, i el de Santa Clara al nord. Les muralles ballesteres de Ciutadella eren similars a les de Perpinyà, amb cortines i tores circulars. Als murs s´obrien diverses portes: la de Maó, a l´est; la d´Artrutx, al sud; la de la Font, al nord; el portal de Mar, que baixava al port, i la d´en Sales, a l´oest. L´obra defensiva es completava amb un vall que rodejava, per fora, les muralles. Si bé, l´Alcàsser estava inicialment aïllat del casc urbà pròpiament dit, deixant entre ell ila ciutat un ampli espai, el Born, el rei Pere IV ordenà l´any 1349 el tancament total de la ciutat amb la construcció d´un mur. El perimetre de les muralles delimitava l´espai urbà. La xarxa viària de Ciutadella s´estructurava en dos eixos principals: una coria d´est a oest, desde el portal de maó fins al reial Alcàsser, residència del governador. Era el principal eix urbà de Ciutadella i comunicava el portal de Maó, la plaça del Custell, la plaça Major i l´església de Sant Maria fins a arribar, finalment, al Born. El segon eix viari comunicava la porta de la font amb la d´Artrutx, passant pel convent de Santa Clara, la petita església de Sant Antoni i la plaça Major. Aquesta era, de fet, alcor de l´urbanisme ciutadellenc,i concentrava alguns dels edificis oficials més representatius, com la Cúria ila Llotja de contractació (…)”. (103). GIEDION, Sigfried. “El puente eterno: Los comienzos del arte. Una aportación al tema de la constancia y el cambio”. Colección Alianza Forma. Versión española de María Luisa Balseiro. Madrid. Alianza Editorial. 1981. Página 148-149. Tercera parte. Las manos como símbolos mágicos. Los demonios ahuyentadores de los malos espíritus. Página 149 y 150. (104). TABOR, James D. “La Dinastía de Jesús. La historia oculta de Jesús, su Sangre Real y los inicios del cristianismo”. Barcelona. Planeta. 2007. Página 119. Asmodeos o Macabeos = Bafomet. “(…) una familia sacerdotal llamada de los Asmodeos o Macabeos, un linaje que, aunque no era descendiente de David, reinó durante un breve periodo de independencia, aproximadamente desde 165 a. J.C. Esta familia instauró una dinastía real y acuñó moneda con el título de “rey”. En el país, había 156
un cierto misticismo asociado a esa familia sacerdotal que había expulsado a los sirios de la tierra de Israel cien años atrás (…)”. (105). JUARISTI, Jon. “El reino del Ocaso. España como sueño ancestral”. Colección Ensayo y Pensamiento. Madrid. Editorial EspasaCalpe. 2004. Página 56. Sarra (Ver Asmodeo). “(…) En cierto sentido, el viejo rey [padre de Buluqyiya] adquiere el carácter de un anti-Salomón, identificándose implícitamente con el demonio usurpador Asmodeo (Sarr en la tradición persa), que robó el anillo del gran rey profeta y, tomando la apariencia de éste, lo sustituyó en el trono de Israel durante largos años (…)”. Página 129. Sarra. “(…) Las menciones de Salomón en el Corán proceden de tradiciones orales judías inspiradas en la literatura rabínica (…). Procede de la tradición judía, en la que el usurpador es el demonio Asmodeo, que aparece en Tobías 3, 7-17, como el asesino de los pretendientes de Sarra. En el Islam, Asmodeo es el rey de los genios, que roba a Salomón su anillo y adopta la apariencia del rey, hasta que Dios lo derroca y se lo entrega a Salomón como esclavo (en el Islam persa, Asmodeo adopta el nombre de Sarra, a la muchacha que lo acosa). Esta leyenda podría, a su vez, derivar de otra de Wabucodonosor (el Wabusaid islámico) elaborada a partir de Daniel, 4 (…)”. Página 165. “(…) en el imaginario islámico, existe una marcada simetría entre oriente y occidente: lo que se encuentra en un extremo, se encuentra también en el otro. Tal simetría aparece ya subrayada al comienzo de la narración incluida en las 1001 Woches: la noticia que recibe Abd al-Malik sobre el paradero de los Vasos de Salomón los sitúa en algún lugar de las costas de la India; sin embargo, la expedición de Musa parte en dirección opuesta. En las “Ciento y una noches” tal incongruencia parece resuelta: el viajero del que procede la noticia se dirige a Sicilia. Hay más: según al-Masudi, en el extremo oriental del mundo existía una ciudad de idénticas características a la descubierta por Musa, que sitúa en el desierto de Sidjlmassa. Hay que recordar asimismo el ya mencionado hadith de la nube que conversa con Salomón acerca de las dos puertas del Paraíso en al-Andalus y Persia. Con él se relaciona, sin duda, la supuesta existencia de los dos Gibraltares: el Yabal Tariq o Monte de la Estrella de al-Andalus y el Yabal Tariq persa, en el Tabarestán, en cuya cumbre una cueva guarda el trono de Salomón. Una nube, quizá la misma que se detiene a conversar con el rey en Jerusalén, lleva de vez en cuando la lluvia a la montaña persa para limpiar el trono y su estancia. Quizá sea esta montaña la misma bajo la cual encerró Salomón al demonio Sarra (Asmodeo), cuando Dios puso fin a la usurpación. Pero lo más interesante de las simetrías está recogida en la obra de al-Qazwini, y se relaciona también con las ciudades y pueblos malditos del pasado preislámico: “Yabarsa: ciudad en al-masriq al-aqsa (“oriente”). Ibn ´Abbas, Dios esté satisfecho de él, dijo: “En al-masriq al-aqsa hay una 157
ciudad llamada Yabars cuyos habitantes son descendientes de Tamud, y en al-magrib al-aqsa (“occidente”) hay una ciudad llamada Yabalq cuya gente es descendiente de Ad. En cada una de ellas hay restos de las dos naciones. Dicen los judíos que los descendientes de Moisés, sobre él sea la paz, huyeron de la destrucción de Wabucodonosor y que Dios, ensalzado sea, los dirigió a la ciudad de Yabars y los hizo asentarse en ella. Ellos viven en este lugar son que llegue a ellos nadie no se sepa cuantos son (46) (…)”. Página 165. Cita (46). “(…) Cit. en PI., página 67 (…)”. Página 166. Aclaración sobre Yabars y Yabalq. “(…) Yabars y Yabal (o Yabarsa y Yabalqa) proceden de la geografía mística del chiísmo persa, y pertenecen no a la tierra material, sino al llamado Octavo Clima o tierra de la visión, que corresponde al mundus imaginalis de Henry Corbin (Hurqalya o mundo donde el espíritu se materializa y la materia se espiritualiza. Según Sams al-Din Muhammad Lahiyi (m. 1506): Yabalqa es el mundo imaginalis situado en la parte oriental, orientado hacia las entidades espirituales, es el intermedio (barzaj) entre lo suprasensible y el mundo visible para los sentidos. Contiene todas las formas imaginadas del universo, y debe ser necesariamente una ciudad inmensa (...). Yabarsa es pues el intermundo situado en la parte occidental, orientado hacia los cuerpos materiales; también es necesariamente una ciudad inmensa situada frente a Yabalqa. La estructura de Yabalqa es más sutil y más pura, ya que la estructura de Yabarsa, al estar en función de las obras realizadas y de los comportamientos morales realizados en el mundo de la existencia / (Página 167) terrenal, está en gran parte constituida por formas y figuras tenebrosas (47).[(47). Véase Henry Corbin, cuerpo espiritual y tierra celeste. Del Irán mazdeísta al Irán chiita. Siruela. Madrid.1966, página 185]. La situación de ambas ciudades según la mística shi´i es, pues, la inversa descrita por al-Qazwini. La ciudad de cobre correspondería, por lo tanto a Yabarsa, de donde tomaría algunas de sus características siniestras e infernales. En la imaginación geográfica, no mística, de al-Qazwini, está poblada por aditas y judíos.En cualquier caso, es un espacio de los orígenes, propiciatorio de la reviviscencia del pasado preislámico en el imaginario árabe (y persa) (…)”. Página 204. Sarra. “(…) nombre persa del demonio usurpador Sarra (…)”. (106). CHOPITEL, J & GOBRY, C. “Los dos San Juan y la caballería templaria (1/2)”. Traducido por MARTOS RODRÍGUEZ, Julián. Abacus. Revista digital de la Asociación Baucán. Nº 7. Julio-agosto-septiembre. 2011. www.Abacusnum7.pdf Página 17. “(…) El profeta Malaquías, dice respecto a Juan: “Eh aquí que yo envío mi ángel que preparará mi vía ante mi rostro. Es como Elías elevándose como un fuego.” Se eleva a nivel de los Querubines e incluso fue nombrado Lucifer (el ángel que lleva la luz), pues marca el fin de la ignorancia y el principio de la Luz de Gracia (…)”. 158
(107). CAMPBELL, Joseph. “Los Mitos. Su impacto en el mundo actual”. Barcelona. Editorial Cairós. 1994. www.JOSEPHCAMPBELLLOSMITOS.pdf Página 173. Satán. “(…) Una de las más sorprendentes imágenes del amor que conozco es persa, una representación mística de Satán como el más leal amante de Dios. Seguramente conocerán la vieja leyenda de cómo, cuando Dios creó a los ángeles, les ordenó que no debían adorar a nadie excepto a él; pero entonces, al crear al hombre, les ordenó que se inclinasen reverentemente ante la más noble de sus creaciones, y Lucifer se negó, a causa, se nos ha dicho, de su orgullo. Sin embargo, de acuerdo a esta lectura musulmana de su caso, fue porque amaba y adoraba tan profunda e intensamente a Dios que no podía inclinarse ante nada más. Y por ello fue enviado al infierno, condenado a existir allí para siempre, lejos de su amor. Se ha dicho que de todos los dolores del infierno, el peor no es el fuego ni el hedor sino la privación eterna de la beatífica / (Página 174) visión de Dios. Cuán infinitamente doloroso debe pues ser el exilio de este gran amante, que no pudo, ni siquiera por orden de Dios, inclinarse ante ningún otro ser. Los poetas persas han preguntado: "¿Qué poder alienta a Satán?" Y la respuesta que han hallado es ésta: "Su recuerdo del sonido de la voz de Dios cuando dijo: 'Márchate". ¡Qué imagen tan perfecta de la exquisita agonía espiritual que es a la vez el éxtasis y la angustia del amor! Hallamos otra lección procedente de Persia en la vida y palabras del gran místico sufí Hallaj, que en 922 fue torturado y crucificado por haber declarado que él y su bienamado - Dios- eran uno. Comparó su amor por Dios con el de la polilla por el fuego. La polilla revolotea alrededor de la lámpara encendida hasta el amanecer, y al regresar junto a sus amigos con las alas magulladas, les habla de la cosa tan hermosa que ha encontrado; después, deseando unirse a ella por completo, a la noche siguiente vuela hacia la llama, haciéndose uno con ella (…)”. (108). KNIGHT, Christopher. & LOMAS, Robert. “El segundo mesías. Los templarios, la Sábana Santa de Turín y el gran secreto de la Masonería”. Barcelona. Planeta. 2007. Página 140. Bafomet. “(…) Hugh Schonfield ha explicado el culto de Bafomet y observó que se utilizaba un sistema judío de signos del siglo I d. J. C., denominado Atbas para ocultar los verdaderos nombres de los individuos (14). Este sistema de signos aparece en los manuscritos del Mar Muerto y en la masonería actual y, cuando se explica a la palabra templaria “Bafomet” revela la palabra “Sofía”, que en griego significa “sabiduría” (…)”. Página 140. Cita (14). “(…) H. SCHOWFIELD, The Essene Odyssey” (…)”. (109). DE REINA, Casiodoro. “La Santa Biblia. Antiguo y Wuevo Testamento: Antigua versión de Casiodoro de Reina (1569). Revisada por Cipriano de Valera (1602); otras revisiones: 1862, 1909 y 1960”. Sociedades Bíblicas en América Latina.1960. Bafomets = Demonios = 159
Portadores del Conocimiento de Dios. Página 934. Libros del =uevo Testamento. La resurrección: María Magdalena. Marcos 16, 9. “(…) habiendo, pues, resucitado Jesús por la mañana, el primer día de la semana, apareció primeramente a María Magdalena, de quién había echado siete demonios (…)”. Página 934. Libros del =uevo Testamento. La resurrección: María Magdalena. Marcos 16, 15. “(…) Y les dijo: id por el mundo y predicad el evangelio a toda criatura (…)”. Página 934. Libros del =uevo Testamento. La resurrección: María Magdalena. Marcos 16, 17. “(…) Y estas señales seguirán a los que creen: En mi nombre echarán fuera demonios; hablarán nuevas lenguas; (…)”. Página 934. Libros del =uevo Testamento. La resurrección: María Magdalena. Marcos 16, 18. “(…) tomarán en las manos serpientes, y si bebieran cosa mortífera, no les hará daño; sobre los enfermos pondrán sus manos, y sanarán (…)”. Página 934. Libros del =uevo Testamento. La resurrección: María Magdalena. Marcos 16, 20. “(…) Y ellos, saliendo, predicaron en todas partes, ayudándoles el Señor y confirmando la palabra con las señales que la seguían. Amén (…)”. Página 946-947. Libros del =uevo Testamento. Mujeres que sirven a Jesús. Lucas 8, 2. “(…) y algunas mujeres que habían sido / (Página 947) sonadas de espíritus malos y de enfermedades: María, que se llamaba Magdalena, de la que habían salido siete demonios (…)”. (110). PLÁ, Roberto. “El hombre templo de Dios vivo. Exégesis oculta de la religión de Cristo. A partir de comentarios al evangelio según Tomás. (Siglo II)”. Málaga. Editorial Sirio. 1990. Página 1001. Logión 113. “(…) V. 29. Así también vosotros, cuando veáis que sucede, esto, caed en cuenta de que El está cerca, a las puertas (Var. Lc: el Reino de Dios) (…). / (Página 1004) Del mismo modo, cuando el evangelio dice del Hijo del hombre que El está cerca, a las puertas, además de oponer las mismas objeciones que a la proximidad temporal del reino de Dios, hay que decir que esa afirmación no puede interpretarse en sentido temporal sin preguntarse a qué puertas o entradas se refiere.¿Que puertas son esas por donde habrá de venirle hijo del hombre? ¿Wo se referirá el evangelio a las puertas del alma, a las cancelas de contemplación que el alma en adoración la abre? El salmista así lo supone: ¡Alzáos, puertas eternas, para que entre el rey de la Gloria (138) [138. Cfr. Sal. 24, 7]. Pero en tal caso, tampoco es aquí el tiempo lo que cuenta, sino el espacio en su más puro sentido de proximidad psíquica, o espiritual, puesto que el Hijo revela su presencia en los dinteles del alma (…) El tiempo se ha cumplido. Dios y la esencia del hombre son una sola cosa, y ese es el conocimiento primero que enseña el evangelio; el conocimiento que abre las puertas del alma a los cambios de redención (…)”. Página 1014. Logion 113. “(…) V. 34. Al igual que un hombre que sale de viaje, deja su casa, de atribuciones a sus siervos, a cada uno su trabajo, y ordena al 160
portero que vele (…). Wo hay duda de que el hombre que salió de viaje, es figura del Hijo de hombre, cuya Venida (retorno) se espera. La casa del viajero, del Hijo, es el hombre completo, el hombre donde el Hijo mira, como si se tratara de un templo; y si se dice del viajero que salió no es porque él se desplaza de lugar, sino porque la conciencia natural del hombre (el alma = el portero) desconoce en / (Página 1015) tan alto grado de existencia del Hijo, aunque éste es el dueño real de la casa, que cree que El no está. Por eso espera el alma prudente el regreso del que nunca estuvo ausente, y al descubrimiento de su presencia se llama Venida (…). De especial importancia es la función asignada a la conciencia, llamada portero en la ilustración, porque de su buena vigilancia depende que las puertas del alma estén cerradas o abiertas cuando aparece la luz del dueño de la casa. A la conciencia corresponde esta siempre atenta, alerta, a todo lo que en ella misma sucede, y su deber es permanecer despierta, alerta, en vela, sin dejarse vencer por el sueño. Sólo así es posible llegar a percibir un día la presencia del Hijo y empezar s contemplación incesante (…) / (Página 1016) Por esta disposición, según dice el evangelio, se abrevian los días del elegido. El mantenimiento en permanencia de tal disposición exige una gran dosis de energía y de amor al creador con olvido de lo creado; pero merced a esta disposición es posible que la oscuridad se haga luz, aunque, como dice el profeta Zacarías, sea la hora del atardecer (157) [157. G. Zac. 14, 7] (…)”. (111). LORENZO VILLANUEVA, Joaquín. “Viage Literario a las Iglesias de España. Le publica con algunas observaciones”. Tomo V. Madrid. Imprenta Real. 1806. Página 207. Bula contra los templarios en 1312.www.viage_literarioalasiglesiasdeEspañaTomoV.pdf “(…) VI. Bulla extinctionis templariorum a Clemente V in gli concilio Viennensi peracta die 22 martii anno 1312, pontificatus sui anno septimo (a).[(a). Ex arch. reg.Barchin. regest. templariorum, fol. 33]. Hanc cum sequenti bulla Clem. V ann. eod 1312, et eandem circa rem promulgatam, eruditis omnibus ignotas / (Página 208) nos primis edimus. Et quod ad hanc attinet, templariorum bullam non aliam noverunt eruditi, quam quae eo titulo ap.Labbeum aliosque conciliorum collectores reperitur, quae scilicet data VI id. Maii,aliam supponere videtur,ac circa bona templariorum potissime versatur. Haec porrè XI cal., April data et tempore et sententia prior est, ut conferenti patebit. Descripta est autem ex arc., eccl. Agerens; ubi papiro scripta servatur, non autentica quidem, coaeva tamen manu exarata, ac forte ab pro abbate ejus eccl,qui Vien., concil., interfuit. Consulat ector eruditum virum Jacob. caresmarium in discursu, quem editor operis Semanario erudito, tom. VII., inseruit; et quantumque ignoratam rem hucusque admiretur, legat bullam, quae rem egregie compplectitur, ac majestati sed, app apprime congruit. Clemens episcopus servus servorum Dei, ad perpetuam rei memoriam. Vox in excelso audita est lamentationis, 161
fletus, et luctus, quia venit tempus, tempus venit,quo per prophetam conquaeritur Dominus: In furorem, et indignationem mihi facta est domus haec: auferetur de conspectu meo propter malitiam filiorum suorum, quia me ad iracundiam provocabant, vertentes ad me terga, et non facies, ponentes idolo sua in domo in quo invocatum est nomen meum, ut polluerent ipsam. Aedificaverunt excelsa Baal, ut itiarent, et consecrarent filios suos idolis, atque daemoniis: profunde peccaverunt sicut in diebus Gabna. Ab tam horrendum auditum, tantumque horrorem vulgatae infamiae (quod quis umquam audivit tale? quis vidit huic simile?), corrui cum audirem, contristatus sum cum viderem, amaruit cor meum, tenebrae extupefecerunt me.Vox enim populi do civitate, vox de templo, vox Domini reddentis retributionem inimicis suis. Exclamare / (Pรกgina 209) Propheta compellitur: da eis omine, da eis vuldam sine liberis, et ubera arentia. Wequitiae eorum revelatae sunt propter malitiam ipsorum. De domo tua ejice illos.Et siccetur radix eorum, fructum nequaquam faciant,non sit ultra domus haec offendiculum amaritudinis, et spina dolorem inferens; non enim parva est fornicatio ejus immolantis filios suos, dantis illos, et consecrantis daemoniois, et non Deo, diis quos ignorabant; propterea in solitidinem, et opprobrium, in maledictionem, et in desertum erit domus haec confusdda nimis, et adequata pulveri: novissima deserta, et invia, et arens ab ira Domini, quem contempsit. Won habitetur, sed redigatur in solitudinem, et omnes super eam stupeant, et sibilent super universis plagis ejus.Won enim propter locum gentem, sed propter gentem locum elegit Dominis:ideo et ipse locus templi particeps factus est populi malorum; ipso Domino ad Salomonem aedificantem sibi templum, qui impletus est quasi flumine sapientia, apertissime praedicante: Si aversione aversi fueritis, filii vestri non sequentes, et colentes me, sed abeuntes et colentes Deos alienos aet adorantes ipsos, projiciam eos a facie mea, et expellam de terra, quam dedi eis, et templum quod in proverbium, et in fabulam, et populis in exemplum. Omnes transeuntes videntes stupebunt, et sibilabunt, et dicent: quare sic fecit Dominus templo, et domui huic? Et respondebunt, quia recesserunt a Domino Deo suo, qui emit, et redemit eos, et secuti sunt Baal, et Deos alienos, et adoraverunt eos et coluerunt; idcirco induxit Dominus super ipsos hoc malum grande. Sane dudum circa nostrae promotionis ad apicem summi pontificatus initum, etiam antequam Lugdunum ubi recepimus nostrae corontionis insignis, veniremus, et / (pรกgina 210) post, tam ibi, quam alibi secreta quorundam nobis insinuatio intimavit, quod magister, praeceptores et alii fratres ordinis militae templi Hierosolymitani, et etiam ipse ordo, qui ad defensionem patrimonii Domini nostri Jesu Christi fuerant in transmarinis partibus constituti, et speciales fidei catholicae pugiles, et Terrae Sanctae praecipui defensores, ipsius terrae negotium genere principaliter videbantur, propter quos sacrosancta romana ecclesia eosdem fratres, et 162
ordinem specialis favoris plenitudine prosequens, eos adversus Christi hostes crucis armavit signaculo, multis exaltavit honoribus, et diversis libertatibus et privilegiis communivi, et tam ipsius, quam cunctorum Chriti fidelium manus cum multiplici erogatione bonorum sentiebant multifarie multisque modis propter hoc adiutrices; contra ipsum Dominum Jesum Christum in scelus apostadie nefande, detestabile idolatrie vitium, execrabile facinus Sodomorum, et hacreses varias eram lapsi. Sed quia non erat verosimile, nec credibile videbatur, quod viri tam religiosi, qui praecipuè pro Christi nomine suum saepè singuinem effuderunt, ac personas suas mortis periculis fraquenter exponere videbantur, quique magna tam in divinis officiis, quam in jejuniis, et aliis observantiis devotionis signa frequentius praetendere videbantur, suae sic essent salutuis immemores, quod talia perpetrarent, praesertim cum idem ordo bonum, et sanctum initium habuerit, et a sede apostolica gratiam approbationis perceperit, et per sedem eandem ipsius ordinis regula, ut pote sancta, rationabilis, atque justa, meruerit approbari: ejusmodi insinuationi, et delationi ipsorum, ejusdem Domini nostri exemplis, et cannonicae scripturae doctrinis edocti, aurem voluimus inclinare deinde vero charissimus in Christo filius noster Philippus, rex Francorum illustris, cui eadem fuerant facionara nunciata, non / (Página 211) tipoavaritiea (cum de bonis templariorum nihil sibi vindicare, aut appropiare intenderit,immo ea in regno suo dimissit,manum suam exinde totaliter amovendo) sed fidei ortodoxae fervore suorum progenitorum vestigia clara sequens, accensus, de praemissis quantum licite potuir se informans,ad instruendum, et informandum nos super his, multas et magnas nobis informationes per suos nuntios, et litteras destinavit (...)”. (112). CHOPITEL, J & GOBRY, C. “Los dos San Juan y la caballería templaria (1/2)”. Traducido por MARTOS RODRÍGUEZ, Julián. Abacus. Revista digital de la Asociación Baucán. Nº 7. Julio-agosto-septiembre. 2011. www.Abacusnum7.pdf Página 19. (113). PLÁ, Roberto. “El hombre templo de Dios vivo. Exégesis oculta de la religión de Cristo. A partir de comentarios al evangelio según Tomás. (Siglo II)”. Málaga. Editorial Sirio. 1990. Página 1022. Logion 113. “(…) V. 35b. Si al atardecer, o a media noche, o al cantar el gallo, o de madrugada (…). / (Página 1027) 3ª Vigilia. La vigilia del cantar del gallo resulta muy identificable en el evangelio por las tres negaciones de Pedro, una negación por cada una de las tres horas de que consta la Vigilia. Pero si bien las negaciones son el ejemplo del no estar despierto, el suceso contrario, el testimonio, se produce en el Sanedrín, donde Jesús, con la conciencia espiritual despierta, responde tres veces; una por cada una de las tres horas de Vigilia; y no niega, sino que por dos veces calla, y alfil testifica, pues dice: Sí, Yo-Soy. Las negaciones de Pedro ocurren cuando el discípulo está en el patio, con los servidores, y con ello indica el 163
evangelio que Pedro está allí en función de portero, la conciencia, según el sentido del relato ilustrativo que intenta explicar en que consiste eso de mantenerse despierto. Con la presencia de Jesús en el Sanedrín, ante el Sumo sacerdote, se cumple lo anunciado en la parábola, según la Pasión que aguarda a muchos: os entregarán a los tribunales (v. 9). Si Jesús da testimonio y no niega es porque en el resplandece la conciencia superior y profunda del Hijo, la que se levanta en quién ha sabido mantenerse despierto hasta el punto de morir (14,34), y después se ha entregado. Wo importa entonces que por el portero niegue porqué está dormido con la peor manera de dormir: la de ser / (Página 1028) vencido por el temor. Bien dormido y con los ojos cargados quedó el portero durante la vigilia de la tribulación. Pero una vez que la siembra ha dado su fruto, no importa que el alma duerma. Es el trigo abundante en la espiga el que vela con su luz inextinguible (…)”. (114). CAGIGÓS SORO, Antonio. “El Beato de la Seu d´Urgell y todas sus miniaturas”. Urgell. Museu Diocesà d´Urgell. 2001. Página 16. La Parusía. “(…) Cuando se trata de calcular la fecha de la parusía, los textos dan dos indicaciones que sólo en apariencia parecen contradictorias. Unas veces la fecha aparece como secreta y conocida sólo por Dios. Wi siquiera el Hijo lo sabe. Así (Mc 13, 32; Mt 24, 36; Act 1, 67). Otras veces es descrita como repentina: viene como un ladrón a la hora menos pensada, y por tanto hay que estar preparado (Mt 24, 36-51; Mc 13, 33-37; Lc 12-39s, 1Tes 5,2s; 2 Pe 3, 10; Ap 3, 3; 16, 15). Otras veces, en cambio se hace hincapié en los signos anunciadores del fin (Mc 13, 5-16; 2 Tes 2, 2-4). Si tenemos en cuenta las enseñanzas que se intenta inculcar en cada momento, no son contradictorias en absoluto (…)”. (115). CHARBONNEAU-LASSAY. “El bestiario de Cristo. El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media”. Colección Sophia Perennis Nº 44. Volumen I. Palma de Mallorca. José J. de Olañeta, Editor. 1997 (2ª edición). Página 30. Gallo. “(…) y los gallos dejaron de representar alegóricamente al Salvador en sus más atractivos aspectos para pasar a representar tan solo alegorías de orden absolutamente sensual, y de un sensualismo totalmente inferior (…)”. (116). BACH RIU, Antoni. “Diplomatari de l´Arxiu Diocesà de Solsona (1101-1200)”. Volumen I. Barcelona. Fundació Noguera. 2002. www.26DIPLOMATARIDESOLSONAvolI.pdf Página 44 y 45. Apellidos de hombres de Jaime I. Documento 10. “(…) 1101, maig, 30. Testament de Bertran Rotllan en què deixa a Santa Maria de Solsona l´alou que té al castell d´An, amb l´església de Santa Maria i Santa Caritat. ADS. Per. 357; 300 (215 mm). Ómnibus hominibus patet qualiter mors importuna ante oculos hominum se die noctuque inferí, ut dum ineptos atque minus sibi sollicitos repererit subito ad tartara rapit. Unde veritas dicit: “vigilate enim, quia nescitis quando veniet finis vester; sero an 164
media nocte aut galli cantu”. Propterea vos state parati, quia dies illa sicut fu rita in nocte veniet. Ac propterea, ego Bertrandi Rotulanni voilo me aptare ut me paratum inveniat illa terribilis dies. Et me Dominus cum venerit non quod condemnet, set quod remuneret inveniat. Idcirco facio hoc testamentum et constituo manumissores meos, quorum ista sunt vocabula: Guilelmi Bernardi et Raimundos Guitardi, prior Sancte Marie, necnon et Bernardus Rotulandi, frater meus (...) / (Página 45) Actum testamentum III kalendas iunii anno ab Incarnacione Domini Mº Cº Iº,epacta XªVIIIª, era VIIII. Sig+num Bertrandi Rodlanni, qui hoc testamentum iussi scribere e per manum propiam punctum impressi et testibus subtus notatis firmare rogavi. Sic+num Geralli Poncii. Sig+num Berengarius Reimundi de Ager, Sig+num Berengarii Raimundi de Vila Alta. Wos sumus testes visores et auditores et precepta Bertrandi Rodlanni iamdicta firmatores. Guillelmus, presbiter et cannonicus, qui hoc signum (signe) impressi (…)”. (117). MARTOS RODRÍGUEZ, Julián. (Traducción). “Los sellos de la Orden del Temple. Luecien Carny. Revista Atlantis nº 268”. Abacus, revista de la asociación de esgrima medieval y arquería tradicional Baucán. www.Abacusnum5.pdf Página 47. El gallo en la emblemática templaria. “(…) Abraxas, sello secreto del temple (Wº 3). Un abraxas: Secretum Templi, la cruz en el exergo (Archivos Wacionales, D. 9860 bis). El abraxas es un símbolo gnóstico e incluso el de la gnosis. Se compone de un personaje cuyo cuerpo está cubierto por una armadura, el busto acabado con vestido corto del que salen, en lugar de las dos piernas, dos serpientes, cada una con dos cabezas. En general, el personaje sujeta con la mano izquierda un escudo redondo u ovalado, en el que están escritas las tres letras sagradas I A O, A I O. o I A y con la otra mano un látigo, que es el del dios egipcio Amón-Ra, símbolo de la firmeza, del gobierno, del poder, de la Ley, del imperio sobre los seres y las cosas, el látigo-cetro Amsu. Ese personaje tiene una cabeza de gallo (…) / (Página 48) el personaje con la cabeza de gallo es el símbolo de la “persona despierta”, del que vela. También es el símbolo del guardián del “centro” sagrado. La elección de este abraxas debe ser considerado aquí como la elección intencionada del égrégore –guardián del Templo. (Me ha sido imposible encontrar la traducción al español de esta palabra, sin embargo he encontrado una pequeña definición en francés: En esoterismo, un Egrégore es una fuerza mental poderosa, creada y mantenida en actividad por la forma de pensar de muchos individuos unidos con un mismo fin en común. Egrégore [del griego “egregorein/egregoros” que significa: velar/guardián]). Este nombre fur dado por extensión a todas las piedras talladas y gemas gnósticas que hemos encontrado. Era de uso normal, en la alta Edad Media, que los señores y las personalidades tanto civiles como religiosas sellaran sus cartas o documentos personales con un sello o 165
un abraxas. Es curioso comparar el abraxas, formado con una cabeza de gallo y piernas en forma de serpientes bífidas, como el famoso Bafomet. ¿Se hubiera tomado para la representación del chivo satánico del bafomet, una representación del abraxas pintado o esculpido? Sabemos que los reyes de Francia usaban un sello secreto, sin embargo es curioso constatar que el que nos interesa plantea el problema de la existencia de la jerarquía secreta en la Orden del Temple. Voluntariamente ya no diremos nada más aquí, porque ya hemos dado algunas indicaciones que permiten realizar algunas investigaciones en este sentido. Para Hammer-Purgstal, los Templarios erasn gnósticos, y el bafomet, el “Bafometismo”, es el bautizo de la Sabiduría, y el bafomet pertenecería a la simbólica gnóstica, como la Sofía de los Ofitas. Constataremos, una vez más, la extraordinaria intuición de Paul Le Cour sobre este tema. Para él, bafomet: Bios-PhosMétis, significaba la Vida, la Luz y la Sabiduría, y era también una representación del hermafrodita, Hermes-Afrodita, el Conocimiento y el Amor (…)”. (118). CHARBONNEAU-LASSAY. “El bestiario de Cristo. El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media”. Colección Sophia Perennis Nº 44. Volumen I. Palma de Mallorca. José J. de Olañeta, Editor. 1997 (2ª edición).bPágina 15. Bafomet primate. Mono de Dios = Satán. “(…) Y los mismos emblemas, que representaban al Salvador y al cristianismo, fueron también a veces emblema de Satán, considerado ya, en palabras de Tertuliano, el “mono de Dios” y maldito a título de Anticristo. Así ocurrió con el pescado, el león, el águila, la garza y muchos otros (…)”. (119). SASTRE PORTELLA, Florenci. “Investigacions al voltant de l´escavació del solar de Correus de Ciutadella”. “El convent de Sant Francesc de Ciutadella”. Cercle Artistic. Ciudadela de Menorca. Publicacions des Born. 2000. Página 35. “(…) El primer de març de 1287 Alfons III concedia als guardians dels Frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca “Hortum in Ciutadella qui ortus vocatur ortus del arraiz et domos ex utraque parte contiguas ipsi orto ad opus videlicet ecclesie et monasterii vestri ordinis construendi ibidem”, amb l´acostumada condició que alguns frares hi fixassin la residència. L´ocupació del convent fou inmediata, ja que, en el privilegi d´exempció de delmes i primicias de les clarisses, concedit el 9 de maig de 1290, ja s´esmenta que el seu convent gaudiria d´aquesta gràcia “sicut fratres monires seu monasterium sancii francisci insule supradicte”. El mes de setembre del mateix any, Pere de Libia (batle i procurador reial), a instàncies de fra Domingo de Jaca (ministre dels frares menor de la provincia d´Aragó), de fra Pere Mir (guardià dels Framenors de Barcelona) i de fra Pere de Vilagrassa (guardià dels Framenors de la Ciutat de Mallorca), feia donación a la persona de fra Berenguer de 166
Lledó, guardià del convent de Ciutadella, d´una plaça per fer-hi un cementeri. Aquest es començà a emprar immediatament; es dedueix perquè es conserva al Museu D iocesà la làpida sepulcral de Guillem Pere de Villareser (que havia estat lloctinent d´Arnau de Bastida, tresorer reial, el 1287), datat del mes de juliol de l´any 1294 (…)”.MOLL MERCADAL, B. y SÁNCHEZ NAVARRO, J. “Investigacions al voltant de l´escavació del solar de Correus de Ciutadella”. “Antecedents històrics de la ciutat”. Cercle Artistic. Ciudadela de Menorca. Publicacions des Born. 2000. Página 22. “(…) Orde dels franciscans. Reberen un hort amb unes cases situades a dos dels seus costats, per fer-hi el convent i l´església. Sobre aquesta propietat tractarem extensament en el següent apartat; aquí el que interessa assenyalar és que l´hort limitava amb altres que l´any 1287 encara no havien estat assignats; tres anys després, un d´aquests horts era propietat de Berenguer Riba, el qual tenia també una vinya que limitava amb “la gariga del rei” (39). Aquesta garriga tenia també en un document de 1290 (Rosselló Vaquer, R. 1980: 23) gràcies al qual sabem que hi passava el camí de “artug” / (Página 23) (Artrutx), ens assenyala que per la part de migjorn els espais agraris vinculats a la madina limitaven amb un territori erm. La construcció de la muralla de Ciutadella al principi del segle XIV va significar l´inici de la desaparició dels espais de conreu que quedaren intramurs, progresivament ocupats per habitatges en augmentar la població; malgrat això, a la primera meitat del segle XVI a la trama urbana encara hi havia nombrosos espais ocupats per horts. (Sastre, F. 1982: 11). Pel que fa als espais agraris periurbans, caldria investigar, utilitzant on encara és possible els métodos de l´arqueologia hidràulica, el Canal dels Horts-l´horta per antonomasia de Ciutadella- incloent el darrer tram, el Pla de Sant Joan, on la documentació detecta, entre els segles XIV i XVI, certa quantitat d´horts; l´existència d´un d´ells, situat al costat de la font del rentador, que rebia el nom de “Hort d´en Genet” –tal vegada deformació de l´àrab gannat-, podria assenyalar l´origen islàmic d´una zona d´horts irrigats utilitzant les fonts existents al Pla de Sant joan (…)”. Página 22. Cita (39). “(…) Segons un document de 1290 (Rosselló Vaquer, R. 1980:23; ARM prot. 644 fol.92-V), Wicolau Bessó va rebre dues coves al port de Ciutadella; l´escrivà va anotar erròniament els límits d´aquesta propietat, però en adonar-se´n anul.la amb un traç el que havia escrit, afortunadament encara legible. A la línia anul.lada es menciona una vinya de Berenguer Riba i la “garriga domini Regis” (…)”. Página 23. “(…) L´hort del ra´is. L´1 de març de 1287 el rei Alfons fa donació als guardians dels convents de l´orde dels franciscans de Barcelona i Mallorca d´una propietat a Ciutadella destinada a fer-hi l seu convent i església, que el document descriu d´aquesta manera: “…ortum in Ciutadella qui ortus vocabatur ortus del arraiz et domos et utraque parte contiguas ipsiorto ad opus videlicet ecclesie et monasterio vestris ordinis 167
construendi ibidem. Que quidem ortus et domus affrontant in cararia publica et in via inferiore usque ad uyam superiores et in prato sive patium ante turrym et ex partibus inferioribus in terris seo ortallibus nostris que nondum sunt aliys assignata..” (Parpal, C. 1901. Doc. XXXI; ACA Reg 64 fol 163-v). Tres anys després (1290) el rei concedeix als franciscans una plaça per fer-hi elcementiri del convent: / (Página 24) “…plateam ad opus cimiterii/ francha, libera et gratiam7dicti monasteri in dicta villa de Ciutadella que contigua ac dicto monasterio pro ut assignata et terminata et pro ut affrontatur ex una parte cum dicto vestro monasterio constructo in dicto loco Ciutadella et ex alia parte cum vallo turris viridarii et ex alia parte cum orto Berengario de Rippa (Berenguer Riba) et ex alia parte com via publica”. (ARM.prot. 644 fol. 90-v; Rosselló vaquer, R. 1980: 17). El cementeri d´havia de tancar amb una paret i entre aquesta i el vall hi hauria un carrer que permetria el pas de vianants. És ben conegut que l´església i el convent dels franciscans van ésser destruïts l´any 1558 a consequència de l´atac dels turcs i que es reconstruïren al mateix lloc; per tant, la localització dels llocs descrits als documents citats abans, almenys de manera aproximada, no ofereix gaires dificultats. L´hort que rebia el nom de Hort del Ra´is, tenia unes cases adosadse per dos dels seus costats, cases que segurament van ser adaptades per fer-hi l´església i el convent,cosa que explicaria que al cap de tres anys ja es parli delmonestir constructo; el conjunt limitava per la seva part inferior amb altres horts, amb un carer –probablement l´actual plaça del Born-, amb un camí que el limitava de dalt a baix (43) i amb un pati o terreny (44) situat davant d´una torre. El document de 1290 crec que aclareix on estava situada aquesta torre, que rebia el nom de “torre del veger”, asociada a una altra obra defensiva, un fossat o vall (vallo) (45); la plaça que es volia convertir en cementeri seria elprato sive patio citat en el document de 1287, només podia estar situada al costat de Llevant de l´actual església de Sant Francesc, de manera que la torre ubicada a prop d´un veger, segons indica el seu nom- i el fossat / (Página 25) formarien part del palau de sa´id b. Hakam, de la mateixa manera que l´hort, que cal identificar amb el que després seria l´hort del convent. (…) En total eren unes 1´11 ha.,però la superficie original era major, no tan sols per l´espai d´hort ocupat a refer i ampliar l´església i el convent des del finaldel segle XVI fins als primers anys del segle XIX, sinó perquè quan es van construir les muralles de Ciutadella, a la primeria del segle XIV, el mur passava per dins de l´hort, segons consta en un document de 1303 (“…muri de Ciutadella, qui murus transibit et extendit se per ortum fratrum minorum medio per médium…”) (Aguiló, E.K. 1897: 170-171); Roselló Vaquer, R. 1985: 23, ARM LR 1 fol 43-v) i per tant una part va quedar fora del recinte (46). Al plànol de les muralles de Ciutadella, aixecat l´any 1783 per Blas zappino, en el qual es comprova que la muralla medieval va quedar inclusa a la muralla bastida 168
al llarg del segle XVII, sense modificar el seu traçat, apareix perfectament representat l´hort dels franciscans, limitats els seu costats de Ponent i Migjorn per la muralla, amb totes les aparences d´haver estat escapçat (…)”. Página 24. Cita (43). “(…) Correspon tal vegada al “camí clos devant lo speró dels frares”, documentat alsegle XVI (Sastre, F. 1982: 67); sembla que l nom era degut al fet que la muralla havia tallat el camí (…)”. Página 24. Cita (44). “(…) Considero mes adient traduir, en aquest cas, prato per terreny i no per prat, que correspondria a una zona d´aiguamolls, ja que no és el cas (…)”. Página 24. Cita (45). “(…) El fossat de les muralles de Ciutadella rebia el nom de Es valls (Benejam, J. 1909: 16); la muralla medieval disposava d´un fossat, de redundes dimensions i incomplet (Fornals, F. 1983: 157) (…)”. Página 25. Cita (46). “(…) El document correspon a la desposta del rei Jaume II de Mallorca, a Perpinyà estant, a les cartes de Dalmau Sagarriga, lloctinent reial a Mallorca, el qual informava de l´inici de les obres de construcció de la muralla de Ciutadella i de les reclamacions dels franciscans perquè el mur havia passat per seu hort; l´expresió utilitzada, medio per médium que Aguiló tradueix “mitad dormitad”, admet diferents interpretacions i no implica neccessàriament que lameitat de l´hort es convertís en un terreny extramurs. El rei deixava la qüestió pendent fins a la seva anada a Mallorca (…)”. (120). Ibidem. Página 41. “(…) El convent patí molt amb el saqueig de 1558, i en quedaren quasi totalment arruïnades les dependències. Dotze dels seus frares foren capturats. La reconstrucció de l´església tingué dues fases. S´edificà un primer temple de quatre claus de volta, del qual es benet la primera pedra el 20 de setembre de 1559, i es dataren les seves claus de 1570-1571 (dues) i 1572. Aquesta esglèsia no degué resultar convenient, atés que 11 anys després s´en començà una 1587, 1589 i 1607, i s´acabaren el 29 de setembre d´aquest any. El cor antic es construí el 1613 i el portal lateral, en el trienni de 1681-1684. Al principi del segle XIX, el 1808, sácaba la façana actualque dóna al Born, pagada pel comte de Torre-saura, i se n´augmentà la capacitat del cor capal nord.La cúpula fou beneïda el 3 d´octubre de 1808, esbucant dues capelles. La girola de darere l´altar major data del 1831. El campanari fou esbucat, el 1835, per un foro temporal; l´actual data de l´any 1879 (…)”.JULIÀ SEGUÍ, Gabriel. “Les Arts Plàstiques a Menorca. (Segles XIV-XIX). ArquitecturaEscultura-Pintura”. Ciutatella. Edita el autor con la colaboración del Institut Menorquí d´Estudis. 1994. Página 23 y 24. Convento de San Francisco. “(…) Les dues invasions de 1535 y 1558 foren de graus conseqüències per alpatrimoni artístic de l´illa, de manera que gairebé calgué refer totes les construccions –singularments les religioses- a partir dela segona meitat del segle XVI. Així i tot, moltes continuen repetint el model català de planta rectangular, absis poligonal i capelles laterals. 169
Una de les primeres esglésies / (Página 24) constrüides en aquesta segona època és la del convent de franciscans de Ciutadella a la plaça des Born. L´església actual en substituí una d´anterior de quatre trams de volta, convertida, a partir de 1583, en una altra de sis trams, acabada 24 anys després, segons consta en la sisena i darrera clan (…)”. (121). SASTRE PORTELLA, Florenci. “Aportacions a la Història de Sant Joan de Missa”. Col.lecció Quaderns de Menorca. Ciutadella (Menorca) Edicions Nura. 1997. Página 5. “Algunes notes sobre l´església de Sant Joan de Missa”. “(…) Wo podem sebre amb exactitud l´any de la fundació de l´església on ens trobam ara celebrant la festa de la degollació de sant Joan Baptista, però sí que sabem que l´any 1301 ja existia. En efecte, aquest any, el bisbe de Mallorca i el rei Jaume II conclogueren un “Paritge”, és a dir, un acord entre la potestad civil i l´ eclesiàstica pel qual s´establia l´organització definitiva de l´església de Menorca, un conveni parescut a un concordat. A l´esmentat document surt citada la “ecclesie sancti Johannis Evangelista i alqueria que vocatur Menestrelo prope Ciutadellam”, anomenantla com a parròquia, a la qual es concedeix, coma les altres parròquies, dues quarteres de terra per-hi cases, hort i vinya, franques de tota càrrega. Una pregunta que jo m´he plantejat des de fa temps és: pèr què se cita l´actual església rural de sant Joan de Missa com a parròquia? Malgrat estar situada a certa distància de Ciutadella, no sembla lògic crear dues parròquies dins el terme de Ciutadella; era / (Página 6) molt més coherent citar-la sols com acapella, igual que es fa amb la capella de Curniola, al nord del terme. Per què aquesta diferència? La resposta ens la proporciona la lectura del document original del “pariatge” que es troba a Mallorca. Fins ara sols comptàvem per estudiar-lo amb la còpia del Llibre Vermell, que tan bé investigà el desaparegut mossèn Josep Salord i Farnès, copia que es caracteritza per contenir nombrosos errors. Concretament, en el nostre cas, la parròquia no es troba a l´alqueria anomenada Monestrel, com diu el Llibre Vermell, sinó a la de Monestir com diu el document original. El topònim ho diu tot: per essser que des de 1287, any de la conquesta, hi hagués allà un centre monacal d´una de les ordres expulsades pèr Jaume II en recuperar el seu regne i que pe, per substituir la seva presència, el citat monarca creàs la parròquia rural. Tal vegada la intenció, en vistes a crear un nou nucli urbà, com també ho intentà amb l´erecció de les parròquies de Santa Creu de Lluriac o sant Llorenç de Binixems. En tots aquests casos, l´intent fracassà. Al llarg del segle XIV, no sabem exàctament quan per la manca de documentació, la parròquia passà a capella, agregant-la a la de Ciutadella, i canvía la seva denominació primitiva de Sant Joan Evangelista a San Joan Baptista. A principis del segle XV sabem que ja hi havia un donat, la qual cosa significa que ja no hi residia un clergue responsable. Al testament de Pere Bonavis, dictat el 170
22 de novembre de 1416, ja se li dóna la denominació de Sant Joan d´Artrutx (…)”. CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. “Jaume II i Menorca”. Colecció Llibres d´Alaior nº 17. Alaior. Ayuntament d´Alaior. 2010. Página 67. San Joan d´Artrutx = Advocación Templaria. Pariatge: Sant Joan Evangelista. “(…) 29. Sant Joan Evangelista, a l´alqueria de Monestir (177) coneguda també com a Sant Joan s´Artrutx. La parròquia d´Artrutx apareix citada en els anys immediats de la conquesta, per la qual cosa podria ser una configuració de l´existent. Florenci Sastre apunta que el topònim Monestir suggereix que hi hagués anteriorment un centre monacal d´un dels ordes expulsats per Jaume II u que, per substituir-lo, es creés una parròquia rural (178) (…)”.Página 67. Cita (177). “(…) La còpia del Llibre Vermell diu “Monastrell” (…)”. (122). Ibidem. Página 67. San Joan Evangelista = Advocación Hospitalaria. Pariatge: Sant Joan Evangelista. Cita (178). “(…) “El Partitge…”, cit. página 145. Això no obstant, podria tractarse d´un topònim àrab, Monastir. En una data indeterminada del segle XIV cambia la seva advocaciò per la de San Joan Evangelista. Així consta ja en un document de 1399. Arxiu de la Corona d´Aragó, reg. 2264, folio 103 (…)”. LAFUENTE VANRELL, Lorenzo. “Historia de Menorca”. Colección Pauta Nº 8. Ediciones Nura - Editorial Sicoa. 1992. Página 56. “(…) Documentos también del siglo XIII, mencionan cinco parroquias rurales, que son las siguientes: 1ª la de Torxella, a la que pertenecía la finca Binimaimut y que quizá sea la primitiva iglesia de Sant Climent; 2ª la de Artrutx, o sea la de Sant Joan de Monastrell mencionada en el Pariatge (…)”. (123). CARBONELL BEVIÁ, Lola. “Religión y repoblación en Menorca: Plena y Baja Edad Media”. Revista Medievalismo. 2010. Página 11 y 12. “(…) El culto a San Juan se inició en la iglesia de “San Juan de Artruix”, lugar conquistado durante el reinado de Jaime I, y cuya toponimia hacía referencia a Rabi Astruch de Bonsenyor, traductor del rey. En dicha zona fue levantada una iglesia, bajo la advocación de san Juan, que fue denominada “San Juan de Artruix”. Durante el reinado de Alfonso III, -en 1289-, el monarca entregó una finca rústica –alquería de Beny-, en el término de Artuig, a las monjas Clarisas, que posteriormente fue denominada “Lloc de Monges”. ¿Pudo ser la primitiva construcción de San Juan de Artutx, la que pasara a pertenecer a las Clarisas de Ciudadela, durante el reinado de Alfonso III? Bajo el reinado de Jaime II, continuó venerándose la advocación de san Juan, pero su culto varió, y se asentó en una nueva iglesia dedicada a “San Juan Evangelista”, ubicada en la alquería de Monastrell (Ciudadela), a la que dotó con 30 libras anuales (…)”. (124). DE REINA, Casiodoro. “La Santa Bíblia. Antiguo y Wuevo Testamento”. Antigua versión de Casiodoro de Reina (1569). Revisada por 171
Cipriano de Valera (1602).Otras revisiones: 1862, 1909 y 1960. Sociedades Bíblicas de América Latina.1960. ¿Podría ser Bafomet = Behemot? Página 521. Simbología de Dios: Figura de Behemot. Job 40, 15-23. (125). Ibidem. Página 521. Simbología de Dios: Figura de Behemot. Job 41, 14-21. (126). CHARBONNEAU-LASSAY. “El bestiario de Cristo. El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media”. Colección Sophia Perennis Nº 44. Volumen I. Palma de Mallorca. José J. de Olañeta, Editor. 1997 (2ª edición). Página 37. Bafomet leonino = Trono de Justicia de Salomón. (127). Ibidem. Página 35. Bafomet leonino = Dios. (128). Ibidem. Página 38. Bafomet leonino = Resurrección. (129). Ibidem. Página 42. Bafomet leonino = Emblema de la vigilancia de Cristo. (130). Ibidem. Página 50. Bafomet leonino = Fuerza y gloria militar. (131). Ibidem. Página 181. Bafomet Macho Cabrío = Redentor de los Pecados. (132). Ibidem. Página 396. Dragón = umbral. (133). DE REINA, Casiodoro. “La Santa Bíblia. Antiguo y Wuevo Testamento”. Antigua versión de Casiodoro de Reina (1569). Revisada por Cipriano de Valera (1602).Otras revisiones: 1862, 1909 y 1960. Sociedades Bíblicas de América Latina.1960. Página 521. Simbología de Dios: Figura de Behemot. Job 41, 14-21. (134). JULIÀ SEGUÍ, Gabriel. “Les Arts Plàstiques a Menorca. (Segles XIV-XIX). Arquitectura-Escultura-Pintura”. Ciutatella. Edita el autor con la colaboración del Institut Menorquí d´Estudis. 1994. Página 45. Planta de llave, iglesia santa Eulalia de Alaior. “(…) L´església de Santa Eulàlia d´Alaior segueix puntualment l´esquema descrit mes amunt. És una de les esglésies més espaioses de Menorca, la llargària de la nau és de 33 metres i mig de quasi 12 la seva amplada. L´absis té 8 metres de boca i s´estreny al fons fins a 6´4 m., que és també la mida de profunditat del presbiteri. Presenta una única nau amb sis capelles per banda. La segona del costat de l´Épístola serveix d´ingrés a la capella del Roser, edificada posteriorment i a la següent sóbre el portal lateral, anomenat de Sant Pere (…)”. SINTES OLIVES, Elena. “La intervención arqueológica a l´església de Santa Eulalia”. www.ull_de_sol.pdf Alaior. Página 1. “(…) L’excavació que hem fet aquest novembre passat es va acabar convertint en noticia i tothom que va voler va poder observar aquell “forat” a l’esquerra de la porta principal on sense ordre aparent s’acumulaven esquelets, nínxols, murs i, fins i tot, un sitjot de més de dos metres de profunditat (…)”. Página 1. Las cámaras subterráneas de la nave central. “(…) Davall les rajoles de tota la vida (la nostra vida) va 172
aparèixer el negatiu d’unes d’anteriors de forma hexagonal i per davall d’aquest alguns ossos humans remenats i un registre, és a dir, un forat quadrat al terra amb tapadora de marès (…).bPágina 2. Restos musulmanes y cristianos. “(…) Als darrers 40cm ja no apareixien restes humanes i van sortir fragments de ceràmica islàmica (Ss. X-XIII) i ceràmica postalaiòtica, com a mínim del segle II abans de la nostra era. Paral·lelament a aquestes troballes davall de les escales de la capella del Sant Sepulcre va aparèixer un tercer mur que acabava de delimitar l’espai d’aquest antic edifici. Les dimensions tan dels murs com de l’espai que delimitaven refutava la hipòtesis de la caseta d’obra i la factura i col·locació de les pedres era més similar a les construccions medievals cristianes que a les islàmiques, però seguíem amb el duote (…) Tot i açò, vam poder identificar un estrat (un nivell de terra) on tot el material eren teules, escòria de vidre i ceràmica islàmica, el que ens fa pensar que en època islàmica en aquesta zona podria haver-hi hagut un taller de fabricació de vidre. D’altra banda vam poder veure com per a la construcció d’uns dels murs van destruir part d’aquest nivell, el que ens diu que l’antic edifici es posterior al possible taller de vidre. Dins la rasa de construcció del mur nord (el que queda dins la capella del Sant Sepulcre) va aparèixer ceràmica medieval cristiana del s.XIV-XV el que implica que quan es va construir el mur aquesta ceràmica ja existia, per tant el mur no és anterior al segle XIV, és a dir, és posterior a la conquesta catalana de Menorca. En aquest punt quedava clar que no es tractava de restes de l’antiga alqueria sinó d’un edifici posterior, però podria ser l’antiga església? L’aparició de les restes de cinc foses d’inhumació aparentment relacionades amb aquest antic edifici així ho fa pensar. Tot i que com hem dit la investigació no ha fet més que començar. Per acabar només queda explicar-vos com el dia abans de concloure oficialment l’excavació picat a la roca mare va aparèixer un sitjot de més de dos metres de fondària reomplert amb grans pedres al fons del qual vam trobar varies peces ceràmiques pràcticament senceres que encara estan en procés d’estudi. La / (Página 3) presència d’aquest sitjot i d’un mur de factura clarament preromana són les primeres evidències documentades dins els casc urbà d’Alaior d’estructures d’època, sinó talaiòtica, postalaiòtica. És a dir, podem afirmar que entorn al segle III abans de la nostra aquí dalt ja hi vivia gent! (…)”. (135). CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel. “Jaume II i Menorca”. Colecció Llibres d´Alaior nº 17. Alaior. Ayuntament d´Alaior. 2010. Página 68. Pariatge. Santa Eulalia de Alayor. “(…) 6ª. Santa Eulalia d´Alaior. Posteriorment el rei Jaume II crearia una pobla en aquest mateix indret, com veurem. Sembla que es tracta d´una parròquia de nova creació, per tal com no és identificable amb cap de les documentades anteriorment. Possiblement es tracta d´una segregació de la parròquia de 173
Sitllata (182) (…)”. Página 68.Cita (182). “(…) Aquesta hipótesis podria venir avalada per tal com el mateix ant 1301 apareixen citades diverses finques de l´actual terme d´Alaior (Biniguarda, Llucalquerber, Turmadén) com a integrants de la parròquia de Sitllata (Silata al document), del terme del castell de Santa Águeda. Vegeu Ramon Rosselló, Woticiari de Menorca (Felanitx, 1998); página 14-15 (…)”. (136). LAFUENTE VANRELL, Lorenzo. “Historia de Menorca”. Colección Pauta Nº 8. Ediciones Nura - Editorial Sicoa. 1992. “(…) Alaior, fue fundada por Jaime II en 1304 experimentó un considerable desarrollo. Fue escenario de acciones bélicas durante las guerras del tiempo de Juan II, quedando arruinadas algunas de sus casas. En el siglo XV contaba con varias plazas y numerosas calles, con una llotja, varios miradors, la església del Àngel y la parroquial de Santa Eulalia en la que había algunos presbíteros beneficiados. La pobla de Mercadal tenía cierta consideración, mientras que el núcleo urbano de Ferreries era muy reducido (19) (…)”. (137). DE REINA, Casiodoro. “La Santa Bíblia. Antiguo y Wuevo Testamento”. Antigua versión de Casiodoro de Reina (1569). Revisada por Cipriano de Valera (1602).Otras revisiones: 1862, 1909 y 1960. Sociedades Bíblicas de América Latina.1960. Página 521. Simbología de Dios: Figura de Behemot. Job 41, 14-21. (138). CHARBONNEAU-LASSAY. “El bestiario de Cristo. El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media”. Colección Sophia Perennis Nº 44. Volumen I. Palma de Mallorca. José J. de Olañeta, Editor. 1997 (2ª edición). Página 40. Bafomet leonino = Garras o zarpas delanteras. Naturaleza divina y humana de Cristo. (139). PONS, Guillermo. “Santuario de Wuestra Señora de “El Toro”. Ciudadela. Obispado de Menorca. 1999. Página 13. “(…) En un documento de 1301 llamado El Pariatge que viene a ser una concordia entre el rey Jaime II y el obispo de Mallorca, se dispone que el párroco de Sant Llorenç de Binixems celebre misa todos los sábados en la capilla de san Salvador situada en el lugar llamado “Al toro”. Esta denominación la encontramos también en santuarios marianos de Mallorca, derivando de que la advocación de san Salvador se relacionaba con el misterio de la transfiguración de Cristo en el monte Tabor, título que parecía / (Página 14) muy apropiado para las capillas edificadas en lo alto de montañas o colinas cuya fiesta se celebra el 6 de agosto. El que se escogiera precisamente el sábado para la celebración de la misa en Monte Toro indica también el carácter mariano del santuario. En una comunicación de 1309 dirigida por el lugarteniente del rey al “batle” de Menorca se hace mención de que el pavorde tenía la intención de instalar in capellán en la iglesia de “Santa María destoro”. Este proyecto debió ponerse por obra no mucho después, pues existe constancia de que a mediados del siglo CIV existía ya un beneficio eclesiástico destinado al clérigo encargado del 174
santuario de Wuestra Sra del Toro. En 1348 figura como capellán de “Sancte Marie de Toró, un tal Guillem Mossons, al que sucede Bernat Just, alias Pachós. En 1360 el obispo de Mallorca concedía al procurador de la iglesia de “Sante Marie de Toruno” de Menorca el permiso para recoger limosnas en todo el obispado. En 1363 la capellanía de El Toro es concedida al clérigo Salvador Caselles y en el documento correspondiente se hacía referencia a una hospedería para los peregrinos existente en el santuario. En 1413 el capellán de Monte Toro Anfreu Ribas, natural de Ciutadella, llevó a cabo la fundación de un nuevo beneficio en el altar de San Miguel que había en la misma iglesia (…)”. Página 16. Incendio en 1552. “(…) El 26 de julio de 1552 se produjo un gran incendio en el santuario de Monte Toro, pero debió quedar a salvo la imagen de la Virgen. En un cuaderno de la obrería se anotaba, en efecto, que el día siguiente se celebró misa y se cantó la salve, con asistencia de fieles, dentro de la torre existente cerca de la iglesia y que en este acto se recogieron limosnas (…)”. PARPAL Y MARQUÉS, Cosme. “Apuntes históricos sobre la iglesia de San Lorenzo de Binixems”. Revista de Menorca. Publicación del Ateneo Científico, Literario y Artístico de Mahón. Y de las Sociedades Afines Domiciliadas en el mismo. Año XVIII. Quinta Época. Tomo IX. Mahón. 1914. www.RevistadeMenorca1914.pdf Página 21. Primitiva iglesia de los franciscanos que conoció Ignacio Paternó en su viaje a Menorca. “(…) La iglesia de san Lorenzo, situada en tierras del predio Binixems, actualmente del término de Alayor, fue erigida en parroquia por el rey don Jaime III de Mallorca en su pariatje, o reglamento de parroquias, del día 14 de las Kalendas / (Página 21) de abril de 1330, correspondiente al 19 marzo del mismo año. Le adjudicó el término llamado Fanaritx y la dotó (lo mismo que la Parroquia de Hialor) con treinta libras anuales y dos cuarteras de tierra para su huerto, casas y viña, imponiendo la obligación de tener una Capilla en el paraje llamado el Monte Toro (que estaría comprendido en este término) bajo la advocación de San Salvador, en la que debía celebrarse Misa el día de su Santo y en todos los sábados. (…) Esto induce a creer que el término de San Lorenzo comprendía todo el Favaritx y la parte de los términos de Alayor y Mercadal que están a continuación, hasta llegar a Monto Toro, en donde existía la capilla de San Salvador, con una anchura difícil de precisar (…)”.
175
176
177