El Nadal és una de les festivitats més celebrada mundialment
Ha quedat en segon pla el seu origen religiós, la commemoració del naixement de Jesus de Natzaret – Jesucrist- a Betlem de Judà, que celebren milions de cristians. El Nadal ha passat a ser, per les seves connotacions festives, una celebració social on regals, dinars i guarniment de l’entorn domèstic i urbà, amaguen el destí original de la festa.
Nosaltres volem tornar a l’origen. Tant, que veureu que aquesta exposició sobre el Nadal està plantejada des del punt de vista de les persones: Mentre una família, fa més de dos mil anys, vivia i es desplaçava de Natzaret a Betlem de Judà en el costat est del Mediterrani, altre gent vivia i treballava i feia coses a Tàrraco i al seu territori, en el costat oest del mateix mar. Coses, això sí, de molt diferent repercussió i conseqüències per a la humanitat, però de totes volem parlar en aquesta exposició.
Fa més de 2000 anys, una mica abans del canvi d’era...
Betlem és una ciutat sota l’autoritat palestina des dels anys ’90 del segle XX. En època del naixement de Jesús, ara fa més de dos mil anys, era una ciutat de Judea, país governat, juntament amb Galilea, Samaria i Idumea, pel rei Herodes I el Gran, vassall de Roma. A la ciutat se li deia Betlem de Judà perquè havia estat capital de l’antic regne de Judà. El rei David, que coneixem per la Bíblia, havia estat un dels seus reis... L’any 30 abans de Crist, un edicte d’August ordena fer un cens. Un matrimoni que vivia a Natzaret, un poble de Galilea, ella en avançat estat de gestació, marxen cap a Betlem perquè ell n’és originari (és de la família de David). Quan arriben, la ciutat està plena de gent amb motiu del cens. L’evangeli ens explica què va passar: Quan estaven allí li va arribar el dia del part i va donar a llum al seu fill primogènit i el va embolcallar amb bolquers i el va ajaçar en un pessebre perquè no hi havia lloc per a ells a l’allotjament. Betlem en hebreu vol dir Casa del pa i és ara una ciutat santa per als cristians. Al 330 desprès de Crist, al lloc on suposadament hi havia hagut l’estable i el pessebre, l’emperador romà Constantí I el Gran edifica l’església de la Nativitat, què, amb nombroses modificacions i restauracions ha arribat fins avui.
Sabem de representacions vinculades al naixement de Jesús des del segle II després de Crist, però l’origen del pessebre tal i com l’entenem avui està en Sant Francesc. L’any 1223 aquest sant evangelitzava una zona d’Itàlia, Greccio, i va demanar als seus habitants col·laboració per rememorar el naixement de Crist fent una missa en una cova i reproduint l’ambient amb un bou i una mula i un pessebre. El record d’aquest pessebre viu es consolida un segle més tard representant-lo amb figures que poden ser de diversos materials. D’Itàlia s’estén als països de religió catòlica d’Europa i a través d’Espanya a Hispanoamèrica.
Des del segle XVIII fer el pessebre per Nadal és ja una tradició compartida per tota la societat: església, aristocràcia i classes populars. Tres segles després del naixement de Crist, l’emperador romà Aurelià dedica un temple al déu Sol invicte (invencible) en el tercer dia desprès del solstici d’hivern, i commemora així el renaixement del déu. Uns cinquanta anys més tard el papa Juli I suggereix que el naixement de Jesús, de data desconeguda, sigui celebrat aquest dia (25 de desembre). Del calendari que utilitzem actualment se’n diu gregorià, en honor del papa Gregori XIII, que el va impulsar (al 1582). Corregeix el que s’havia utilitzat fins al moment denominat julià en honor de Juli Cèsar, que és qui el va instaurar l’any 42 a C. Els canvis es deuen a intentar que l’any astronòmic coincideixi amb el calendari civil. Van ser els romans els que van posar com a primer dia de l’any l’1 de gener, data que s’ha mantingut fins avui. El monjo matemàtic, astrònom i erudit Dionís l’Exigu, cerca la data de Pasqua al segle VI d C per ordre del papa Hermisdias. Aquest papa volia fixar aquesta data i evitar que es confongués amb la Pasqua jueva. Pels seus càlculs Dionís té en compte la data de la fundació de Roma, (ab urbe condita). És l’origen de l’anno domini (AD) a partir del qual contem els anys. Ara som a l’any del Senyor (AD) 2015 o podem dir també 2015 (d C) després de Crist.
Les figures poden ser peces úniques, fetes a mà, i se’n diuen “de palillo”, perquè els detalls es fan amb un escuradents. Poden ser també a motlle, és a dir peces fetes en sèrie. De l’escultor que les fa se’n diu “figuraire”. Les associacions pessebristes defensen i promouen aquest art. La de Barcelona, creada la segona meitat del segle XIX, és de les més antigues del món.
Diorama: El naixement de Jesús en un estable. Disseny i realització Ismael Porta Balanyà. Figuraire: Martí Castells i Martí. 1990. Montblanc i Barcelona. Figures “a palillo” i a motlle. Materials; guix, escaiola, argila, corda d’espart, cartró, pigments minerals a l’oli. Museu del Pessebre de Catalunya. Fotografia: Raül Cendón Ismael Porta dissenya el diorama a partir d’un arc de pedra i una pallissa que veu al Pirineu. Imagina l’estable ple d’animals perquè si l’hostal estava ple de gent també ho havia d’estar l’estable. Ell no pot pensar que la Mare de Déu no tingués assistència en aquells moments, per això incorpora la figura de la llevadora (que veiem baixant les escales). L’empatia de l’Ismael en imaginar aquell moment el du a demanar un nen Jesús recent nascut i una Mare de Déu amb les formes rodones de la dona que ha donat a llum i ha d’alimentar el seu fill. Aquesta voluntat de realisme topa amb la idea més tradicional i respectuosa del figuraire. Podem comprovar, però, que van arribar a un acord. Un diorama és un pessebre de descobriment, ...d’espais, de detalls, d’ambient. Descobrim-los!
Pastor tarragoní. Figura a motlle. Figuraire: Martí Castells. 1992 o 1993. Barcelona. Argila i pigments naturals a l’oli. Museu del Pessebre. Fotografia: Raül Cendón Hem escollit aquest pastor perquè porta la barretina morada de la Catalunya Nova. Porta sarró i vesteix camisa blanca, samarra de pell d’ovella, faixa i pantalons. No du espardenyes, això, segons l’Ismael Porta, voldria dir que és un pastor ric. El bastó i la manta per a abrigall són detalls que completen la realitat del personatge. Anar rasurat i les patilles llargues i roses ajuden a identificar-lo com a català. Els pastors dels pessebres volen representar tota la gent del món, pobre i senzilla que són rebuts per Jesús i a qui ells també identifiquen com a guia. Destaquem com la idea del camp i de la natura passa a formar part també d’aquest missatge. Rei Baltasar. Detall. Figura “a palillo”. Figuraire Pedro Ramirez. 1998. Xerès de la Frontera. Argila, pigments acrílics, bijuteria. Museu del Pessebre. Fotografia Raül Cendón Hem escollit aquesta figura per recordar als tradicionals reis mags d’orient. Són una informació que ens arriba dels evangelis apòcrifs és a dir dels que NO reconeix l’església catòlica. El seu nombre ha oscil·lat de dos a dotze fins que es va estabilitzar en tres que identifiquen els tres móns al voltant del Mediterrani: Europa, Àfrica i Pròxim Orient. Els reis són “mags”o savis. Els reis simbolitzen que Jesús també rep als rics que el cerquen per a tenir-lo com a guia i a tothom sigui de la raça que sigui i vingui d’on vingui. Destaquem com s’afegeix que el coneixement i la saviesa són també benvingudes.
Glòria. Detall. Figures “a palillo”. Figuraire: Domènec Talarn i Ribot. Entorn 1860. Barcelona. Argila i pigments minerals i oli. Museu del Pessebre. Fotografia: Raül Cendón. Observem els detalls únics d’aquesta peça d’enorme qualitat que conserva la policromia original. Es tracta d’una de dues peces que es penjaven a cada costat del pessebre. Aquests àngels ens recorden que el món no visible, el dels esperits, també s’alegra del naixement de Jesús i un missatge implícit:: hi ha més que la realitat visible i present.
És el nom d’una vil·la romana, és a dir, d’una mena de granja d`època romana, que va existir en el que avui és el municipi de Calafell. Quan estava en funcionament, ara fa més de dos mil anys, estava prop del mar però tot l’entorn era rural. La vil·la havia estat important, sabem que havia tingut una zona de termes (banys) cosa que vol dir que els seus propietaris vivien una vida de confort i luxe. Les excavacions arqueològiques que s’han anat fent en el lloc al llarg de més de cent anys perquè es van iniciar a finals del segle XIX, ens han descobert diversos espais d’aquesta granja, però no tota ella. Una de les àrees que ens interessa per aquesta exposició i que es conserva encara avui dia, és la dels forns de ceràmica.
Es tracta de dos forns que produïen ceràmica diversa, per a diversos usos. Destaquen les àmfores, uns contenidors per emmagatzemar i transportar principalment vi i oli. Les àmfores produïdes als forns del Vilarenc estaven destinades a contenir vi, perquè la vila tenia com a base econòmica la producció i comercialització d’aquest producte. Aquests forns, però, també produïen material ceràmic destinat a la construcció i, pel que ens diuen els experts, el produïen no només per a ús de la vila, també ho feien, segurament, per a altres llocs: vil·les, o potser inclús la ciutat de Tàrraco mateix. Hem de pensar que la vil·la romana del Vilarenc estava relativament pròxima i ben comunicada per mar amb Tàrraco mitjançant navegació de cabotatge, és a dir, la navegació propera a la costa. A més, la via Augusta (que transcorre més o menys pel que és actualment la CN 340) tampoc estava gaire lluny. Podem suposar, per tant, que un grup de gent anònima, segurament esclaus, treballaven en aquests forns mentre a l’altra banda del Mediterrani un matrimoni es desplaçava a Betlem on tindria un fill que canviaria la vida de moltíssima gent durant mil·lenis.
És el nom d’un dels materials ceràmics destinats a la construcció que aquests treballadors feien als forns del Vilarenc. Sabem que feien lastres campanes, perquè s’han trobat el que diem “rebutjos”, és a dir peces que han sortit malament i s’han rebutjat. Les lastres campanes són unes plaques de ceràmica més o menys quadrades amb decoració en relleu a la seva superfície. S’utilitzaven per decorar façanes d’edificis privats i també edificis religiosos o públics. Es feien a motllo i es clavaven amb claus sobre l’estructura de fusta de l’edifici. No són gaire freqüents en el nostre territori, però en aquestes dates d’entorn el 30 abans de Crist (època republicana) i una mica posteriors (ja dins el segle I després de Crist, en època del imperi romà), se’n troben. Aquestes peces es decoraven sovint amb motius religiosos i, així com ara les trobem sense acolorir, en el seu moment estaven policromades. Imaginem l’aspecte alegre que devien tenir els edificis i la mateixa ciutat amb construccions amb moltes parts de colors grocs, blaus, blancs i vermells.
Aquest és el nom del primer emperador de Roma i fundador de la dinastia d’emperadors romans que anomenem Juli Clàudia (entre els quals estan Claudi i Neró, per exemple). Va ser ell qui, com a successor de Juli Cèsar i amb el nom d’Octavià, va ordenar el cens que va fer que Maria i Josep marxessin cap a Betlem. També sabem que a ell li agradaven molt les lastres campanes perquè el seu palau, a la colina del Palatí de Roma, n’estava ple. Alguns estudiosos actuals diuen que potser va impulsar la seva fabricació per ajudar a difondre els valors morals i ètics que contenien els fragments religiosos representats.
Plànol del jaciment arqueològic del Vilarenc. Reproducció de la figura 3 a la publicació de Rafael Jornet i Dr. Víctor Revilla: Memoria Científica de la intervención arqueológica preventiva en la villa romana del Vilarenc (Calafell, Baix Penedès).- Món Iber ROCS s l. Universitat de Barcelona 2012. En aquest plànol, on veiem el que es conserva avui d’aquesta vil·la romana, podem distingir els dos forns ceràmics a la part inferior. Segons la informació de què disposem, són estructures que corresponen al primer dels tres moments constructius que s’han identificat a la vil·la i s’han datat a finals del segle I abans de Crist – és a dir són de l’època que ens ocupa en aquesta exposició i per això els hem escollit-.
Us recomanem que observeu en el plànol la complexitat de les estructures descobertes, com es sobreposen, com els arqueòlegs dibuixen els materials amb els quals es van fer aquests murs. El que veiem són els basaments sobre els quals descansaven les parets que suposem fetes amb tovots i fusta.
Fragment de lastra campana amb decoració en relleu que reprodueix dues joves i al centre un canelobre. A la part superior hi ha una sanefa amb motius geomètrics. Procedeix de la plaça de la Font de Tarragona i es data en el segle I després de Crist. Fotografia: López/Piñol 2008 i Institut Català d’Arqueologia Clàssica Aquesta lastra campana no conserva restes de policromia, però sí que podem identificar l’escena en relleu: dues noies joves interactuen mitjançant unes cintes amb un canelobre amb una flama encesa a la part superior. Les noies vesteixen indumentària grega, no romana. L’escena se suposa relacionada amb el déu Apol·lo perquè hi ha representada una llum. Aquest déu era un dels més venerats del món clàssic i se’l vinculava amb la curació, la purificació, la llum, la bellesa, les arts... A títol informatiu us podem dir que el vestit de les noies estava format de dues parts, el chiton (el vestit) i l’himation (el xal o capa). Com veieu portaven al cap una diadema i el cabell en part recollit. A nosaltres ens sembla que estan dansant. Pel que fa a la lastra, observeu el forat circular: Es tracta del lloc on es posava el clau que l’havia de subjectar al mur (a la part de fusta d’aquest). Reproducció d’una lastra campana sencera que es conserva al British Museum de Londres i on veiem la mateixa escena de la de la plaça de la Font. Dibuix: Georgina Coca Hem escollit aquesta lastra per poder valorar millor com era una peça del tipus de la de la plaça de la Font, sencera. Fixeu-vos en els quatre forats per als claus que l’havien de subjectar a la façana i com és de semblant l’escena a pesar que les lastres tenen diferents orígens. Això es deu a la seva producció quasi industrial i amb motllos.
Detalls de la reconstrucció hipotètica del peristil del palau d’August a Roma extrets de R. Mar i P. Pensabene: El programa decorativo de la casa de Octaviano en el Palatino, 2n Congrès internacional d’Arqueologia i Món Antic. August i les províncies occidentals. 2000 aniversari de la mort d’August (Tarragona, 26-29 de novembre de 2014).- Tarragona, 2015, volum I, p.29-44 Observem aquí el gran nombre de lastres campanes que decoren l’arquitectura sobre les columnes. Les veiem a la franja sobre les columnes de la planta baixa i també sobre les columnes de la balconada del peristil (pati) del palau d’August a la colina del Palatí a Roma. En lloc dels arquitraus de pedra, el que descansava sobre les columnes eren bigues de fusta. Observeu també com estaven de policromades les lastres i tota l’arquitectura!
L’any 27 abans de Crist, la ciutat rep la visita de l’emperador August que la converteix en la capital de la Hispania Citerior, província romana que ocupava més de la meitat i el nord de la Península Ibèrica (citerior, de propera (a Roma), contraposada a la Hispania Ulterior, o de més enllà o llunyana). En aquells anys a Tàrraco es va construir un temple dedicat a l’emperador (on està l’actual catedral). Les reformes, uns anys més tard, de la principal via del territori, la Via Hercúlia, fan que rebi el nom de Via Augusta. Tàrraco, que llavors feia quasi dos cents anys que havia estat fundada i que ja disposava de les muralles que avui encara veiem, comença el seu engrandiment com a capital.
L’Arc de Berà és el que s’anomena un arc honorífic. Podien tenir diversos usos: definir els límits d’un territori, i podien estar vinculats a vies de comunicació, a rius i també se’ls troba en entorns urbans. N’hi ha que tenen un marcat caràcter funerari, i d’altres es van construir en honor d’una persona o d’una família destacada. Poden tenir una o més obertures (arcs) i ser construïts per iniciativa pública o privada. Se’n troben en tot l’Imperi Romà. A la Península Ibèrica destaquen el de Medinaceli, el de Cáparra i aquest de Roda de Berà. Un dels moments importants de construcció d’aquests arcs honorífics és l’època d’August.
És el nom de la persona que hi ha a la inscripció de l’Arc de Berà i on s’indica que aquesta construcció es fa perquè així ho va deixar dit en el seu testament. Les dades que tenim d’aquesta persona segons els investigadors consultats és la següent: No es tracta del Luci Licini Sura que vivia a Roma en època de Trajà, un segle més tard. Ha de ser un avantpassat seu. Del “nostre” Luci Licini Sura sabem que no era de Tàrraco perquè era de la tribu Sergia, i els de Tàrraco eren de la tribu Galeria. Sembla que s’ha de tractar del praefectus de la Colonia Victix Iulia Lepida (l’actual Velilla de Ebro, a l’Aragó), documentat en una emissió de monedes de l’any 39 a C (el praefecte era un tipus d’oficial amb atribucions civils i militars encarregat del govern d’una ciutat). Un possible desplaçament del praefectus a la capital provincial Tàrraco en un moment posterior seria molt coherent, perquè devia ser un personatge important, amb ganes de promocionarse políticament, que se’n va anar a viure a la capital. Segons els experts, l’Arc de Berà no és un arc territorial que marqui els límits de la província, del conventus o del territorium de Tàrraco (que són diversos tipus de divisions administratives del territori), perquè sabem que no passava cap d’aquests tres límits per la zona de l’Arc de Berà. És un tipus d’arc que ha estat denominat semiurbà. Podria estar en relació amb una possible propietat de L.Licinius Sura, potser marcava l’entrada al seu fundus.
L’Arc de Berà es calcula que es comença a construir entorn l’any 20 abans de Crist, és a dir uns deu anys després que Maria i Josep anessin a Betlem. Està a uns 20 quilòmetres de Tàrraco. És un arc d’una sola obertura i per ella discorria la Via Augusta. Es de planta rectangular i està construït amb carreus de pedra calcària de la zona, en la tècnica que es diu opus quadratum. Els tècnics distingeixen tres parts principals: podi a la part inferior, cos central i entaulament a la part superior. Es creu que tenia encara un segon cos damunt la cornisa del que no es conserva res. La decoració més destacable són les lesenes acanalades rematades pels capitells corintis, però també hi ha motllures de diversos tipus i denticulats. La inscripció al·lusiva a la seva construcció no s’ha conservat completa i es pot veure “al costat de l’arc que mira a Barcelona”.
Pòster emmarcat amb els alçats i les seccions de l’Arc de Berà, dibuixats a l’aquarel·la per l’arquitecte Jaume Costa, l’any 1997, acabada la darrera restauració.
Aquests dibuixos ens permeten veure en detall l’estructura i la decoració de l’arc una vegada restaurat. Destaquem la reposició de les peces originals al centre de la cornisa que es distingeixen clarament de la cornisa nova. A la part inferior hi ha la transcripció de la inscripció llatina original i la seva traducció al català i al castellà amb comentari.
Reproduccio del gravat publicat a Alexandre Laborde: Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (1806), a partir d’un dibuix d’aquest autor
En aquest gravat és visible el pas del temps sobre l’arc. Han passat uns mil vuit-cents anys des de la seva construcció! És interessant observar el context que dibuixa Laborde: un grup de gent reunits sota l’arc ens permet valorar les dimensions de la construcció. Distingim també una persona en el camí que antigament era la Via Augusta. L’entorn és rural i ple de vegetació, no sembla que hi hagi zones conreades. Al fons la platja i, una construcció llunyana que potser és l’església i petit nucli poblacional de Berà on ara hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Berà. Al mar, unes barques de vela.
Imatges de les excavacions arqueològiques a la part superior de l’Arc de Berà. Fotografies: Jaume Costa, 1994-1997 Entre els anys 1994-1997 el Ministeri de Foment va subvencionar unes excavacions arqueològiques al monument. Es van fer amb caràcter previ a restaurar-lo, perquè estava força malmès des de l’atemptat durant la Guerra Civil a pesar que llavors ja es va consolidar. L’objectiu, però, era també recuperar en el possible l’aspecte original de l’arc, força modificat per la intervenció que es va fer a mitjans del segle XIX sota el regnat de la reina Isabel II. Les excavacions, com veieu, van permetre descobrir fragments de la cornisa original amb la decoració que s’anomena denticulada (de dents), què es van tornar a col·locar visibles.
L’Arc de Berà en l’actualitat. Fotografies d’Ariadna Costa (1 a 5) i Jaume Costa (6) Les imatges ens permeten observar l’arc des de diverses perspectives. Destaca la sòbria decoració amb les lesenes i els capitells corintis a la part superior i també el color daurat de la pedra de la zona (d’aquí va sortir el nom turístic “Costa Daurada”). Hem afegit la fotografia de detall dels tres carreus originals de la cornisa tal com es veuen avui dia.
Detall de l’arc amb la inscripció de L. L. Sura. Fotografia de Jaume Costa. Text de les dues plaques de marbre d’època d’Isabel II Quan es va construir, l’arc tenia la inscripció de Lucius Licini Sura. Al 1840, el comandant general de la província de Tarragona, Juan Van Halen, el va fer restaurar (estava malmès, com el veiem al gravat d’A. Laborde) i el dedicà a la reina Isabel II i al general Espartero, rebatejant-lo amb el nom de Arco de la Paz. La intervenció va comportar la desaparició de la cornisa original, el repicat d’una inscripció llatina, el repintat amb una capa de color ocre i la instal·lació de dues plaques de marbre amb el text que feia referència a aquesta actuació i que hem reproduït en el plafó adjunt. D’aquestes plaques sembla que només se’n conserva algun fragment. De fet, més que una restauració es pot considerar que va ser una reutilització del monument.
Domènec Talarn i Ribot Barcelona, 1812-1902 Reconegut com el segon gran mestre escultor-figuraire. Precursor de l’Escola historicista: figures de pessebre de tipologia hebrea, recreats amb una certa precarietat de coneixements de la realitat de l’època de Crist. Talarn recarrega de detalls i ornaments amb l’exotisme peculiar oriental molt propi del romanticisme en el segle XIX. El seu és un gran treball minuciós i precís també a l’hora de policromar. Figures amb mobilitat, sentit barroc de la draperia, filigranes detallistes... Fou pessebrista soci fundador de la segona més antiga associació de pessebristes del món, la de Barcelona. Els seus pessebres i calvaris eren totals , es construïa les seves pròpies escenografies: cases, decorats... Les seves obres eren molt populars i admirades per espectadors que feien cua davant el seu obrador. La seva vida es podria resumir en: la família, l’escultura de grans imatges sobre tot religioses, les figures de pessebre i els seus diorames. Ajudava a joves promeses que s’iniciaven en el món de les arts com per exemple Marià Fortuny i Marsal.
Martí Castells i Martí (fill) Barcelona 1915-1995 Escultor pessebrista de la tècnica coneguda com “a palillo” per excel·lència del segle XX. Fou molt realista, perfeccionista, extremadament minuciós i molt detallista. Fou el creador més prolífic i extens de figures úniques, tant de pessebre com de calvari. Bondadós, pacient i reposat. La seva vida fou austera. El treball de poder modelar figures era la seva veritable il·lusió i entreteniment. D’una nissaga de pessebristes, els Castells, va renovar els antics motlles del taller familiar estilitzant-ne molt més els models originals. Vers la dècada dels ’40 ja era molt conegut a nivell del pessebrisme mundial. Tenia una disposició natural de les proporcions i de la línia compositiva de les figures. Copsava perfectament la idea que li sol·licitaven els clients imaginant els detalls i sabent-les representar amb la màxima perfecció sense tenir-les davant. La nissaga Castell són els darrers escultors pessebristes de renom internacional que configuren una època del món pessebrista català
Pedro Ramírez Pazos Xerès de la Frontera, 1960 Autor polivalent, destaca en el modelatge de figures de pessebre “a palillo” o a motlle (en sèrie), en el modelatge de flors de cera, en el cisellat d’imatges i tabernacles dels passos de Setmana Santa, en el brodat de tàlems, tabernacles, i estris diversos de les processons. Com a escultor de figures de pessebre és el seguidor més destacat de Martí Castells i Martí. Les faccions de les seves figures són impecables, el caracteritza una anatomia refinada, i és molt barroc. Per policromar no segueix la tècnica tradicional de pintura a l’oli, prefereix els acrílics i plàstics. Va renunciar, per motius personals, a seguir realitzant figures de pessebre i es dedica ara, principalment a brodar tàlems i altres teixits religiosos destinats als passos processionals i elements litúrgics.
Ismael Porta i Balanyà Montblanc, 1961 Artesà - artista creatiu multidisciplinar: pessebrista, escenògraf, constructor d’entremesos, pintor, decorador, restaurador... Va cursar estudis d’escenografia i escenotècnica a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha estat l’ànima i l’impulsor del Museu del Pessebre de Catalunya de Montblanc i és l’actual gestor i director en aquestes etapes prèvies a la seva inauguració. És un enamorat de l’etnografia popular del seu poble, ha estat graller, bateria de rock, geganter, ball bastons, armat, president de la Congregació de la Sang, renovador i director artístic d’Els Pastorets, creador de la Mulassa de Montblanc i realitzador de les rèpliques centenàries dels Gegants i Nanos de Montblanc. Col·labora en la construcció de decorats i escenografia de la Passió d’Olesa de Montserrat. Com a pessebrista - dioramista, treballa amb tècniques artesanals des de que tenia 10 anys. Pertany a diverses associacions i entitats pessebristes. Destaca l’estil perfeccionista de les seves construccions. Els seus diorames són farcits de detalls i racons enriquits amb molta ornamentació, detalls i miniatures. Escenes interiors molt realistes, il·luminats i embellits sempre amb tonalitats i colors terrossos. És propietari d’una de les col·leccions de figures de pessebre millors del món en quantitat i qualitat.
textos a partir dels proporcionats pel Museu de Catalunya de Montblanc
Pessebre col路laboratiu
Carrer Major, 14
Idea: Montserrat Caballero, museòloga Disseny de l’exposició i textos: Montserrat Caballero i Georgina Coca, historiadora
Pessebre Fotografies 1, 2, 3, 4, Raül Cendón, fotògraf Lastra campana Fotografia de la lastra campana de la plaça de la Font): Dr. J.López i L. Piñol i Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Plànol del Vilarenc amb forn: Rafel Jornet, Dr.Víctor Revilla, Món Iber ROCS s.l. Reproducció gravat amb escena de la lastra campana de Tàrraco, Georgina Coca a partir de la peça del British Museum publicada per Rohden i Winnefeld el 1911 Palau d’Octavià al Palatí, restitució del peristil amb decoració de lastres campanes. Publicació del Dr.R.Mar i Dr.P.Pensabene (2015) Arc de Berà Alçats, planta i seccions de l’Arc de Berà: Jaume Costa Fotografies de l’Arc de Berà en l’actualitat: Ariadna Costa Reproducció del gravat de A. Laborde de l’Arc de Berà Fotografies de detalls de l’excavació arqueològica de l’Arc de Berà: Jaume Costa Text de la inscripció de la reina Isabel II a partir de l’article d’Ambròs Domingo i Murtra Agraïments A l’Ismael Porta, director del Museu del Pessebre de Catalunya a Montblanc per la seva col·laboració, suggeriments i informació proporcionada i al Raül Cendón, fotògraf per les seves fotografies de peces difícils per la seva petita mida i perquè els hi havia de donar vida. A la Maria Teresa Miró, arqueòloga territorial, per la informació proporcionada que ens va conduir a incloure les lastres campanes en l’exposició i la col·laboració. Al Dr. Jordi López, arqueòleg i autor dels estudis sobre aquest material en l’àrea de Tàrraco per la informació, col·laboració i gestions, fonamentals per aquesta part de l’exposició. Al xxx, director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Dr. Joan Gómez Pallarés i personal de la biblioteca perquè ens ha permès poder disposar del material gràfic relatiu a les lastres campanes que requeria aquesta exposició. Al Dr. P. Pensabene i a Dr. R. Mar per autoritzar-nos incloure les imatges relatives a les restitucions dels patis del palau d’August (Octavià) al Palatí. A la Dra. Ana Maria Bejarano, per les seves observacions sobre el text del full de sala i les informacions en referència a la condició política actual de la ciutat de Betlem i al significat de la paraula en hebreu. Al Jaume Costa, arquitecte territorial, per la informació i material proporcionat sobre l’arc de Berà. A la Gemma Sabaté, arqueòloga i tècnica de patrimoni de l’Ajuntament del Vendrell pel que fa a la inscripció que va fer col·locar la reina Isabel II a l’Arc de Berà. A la Marta Prevosti, arqueòloga i investigadora senior de l’ICAC per les seves aportacions en relació a l’arc i a Lucius Licini Sura Han col·laborat o han donat suport al projecte tot el personal dels Serveis Territorials, entre d’ells la Maria Adserias, arqueòloga territorial, el Josep Maria Pena, delineant i l’Amàlia Marcos i Bertomeu Garcia, entre d’ells. Finalment, al director dels Serveis Territorials, Jordi Agràs, sense la seva autorització i col·laboració no s’hagués pogut dur a terme aquesta exposició..
EXPOSICIÓ CARRER MAJOR, 14. TARRAGONA DEL 9 DE DESEMBRE DE 2015 AL 19 DE FEBRER DE 2016 INAUGURACIÓ: 9 DE DESEMBRE A LES 19:30 LABORABLES DEL 15 DE DESEMBRE AL 9 DE GENER DE 8 H A 15 H FORA D’AQUEST PERÍODE: DILLUNS, DIJOUS I DIVENDRES DE 8 H A 15 H I ELS DIMARTS I ELS DIMECRES ININTERROMPUDAMENT DE 8 H A 19 H
ACTIVITATS PROGRAMADES GRATUÏTES PESSEBRE COL·LABORATIU DEL 9 DE DESEMBRE AL 5 DE GENER. PER INFANTS I ADULTS VISITA TÈCNICA AL MUSEU DEL PESSEBRE DE CATALUNYA 29 DE DESEMBRE A LES 19 H. CAL INSCRIPCIÓ PRÈVIA
Consultes; sttarragona.cultura@gencat.cat Telèfon 977 25 15 00 Els fulls de sala i el cartell els trobareu també a www.issuu.com/iamcultura Un web amb perfils de creadors del territori és www.territoriscreatius.cat El Museu del Pessebre de Catalunya a Montblanc www.montblancmedieval.cat/node/323 El web de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica) és www.icac.cat