Comunicats 2014 by ICMGP

COMUNICATS

Revista de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia

EPOCA V

ANY 2014

Nº 38/39

Paleontologia Malacologia Gemmoteràpia Mineralogia Pedra semipreciosa Proveïdor de:  Col·legis i institucions formatives  Principals col·lecions  Venda per catàleg  Tramesa gratuïta de catàleg

Comte d’Urgell, 171 08036 - Barcelona Tel. i Fax: 934 541 801 Email: naturakucera@yahoo.es Web: http://www.naturakucera.com

Comunicats Època V – Any 2014 Nº 38-39 TELÈFON: 676 132 529 CORREU ELECTRÒNIC: icmgp@icmgp.net WEB: www.icmgp.net BLOGSPOT: icmgp.blogspot.com CORRESPONDÈNCIA: APARTAT DE CORREUS Nº 757 08080 BARCELONA LOCAL DE REUNIONS Casal de barri Congrés-Indians Carrer de la Manigua 25-35 08027 – Barcelona

SUMARI ARTICLES Viatge a Atapuerca

Raúl Brito

Els trilobits gegants de Canelas (Arouca-Portugal) Joan Antoni Vela

Els fòssils de la muntanya de Montjuic Isidre Gurrea 15 I.C.M.G.P.: Junta Directiva President: Vicepresident: Secretària: Tresorer: Vocals:

Raúl Brito Joan Antoni Vela Cristina Espinosa José A. Fuster Joan A. Segura Àngel Padilla Tomàs Montilla

El gres de Montjuic, pedra angular en la construcció de Barcelona Raúl Brito Martin i Mª José Delgado Garcia

Heteroptera (Insecta) del Vallesiense (Mioceno superior) de los alrededores de Prats (Cuenca de la Cerdanya, NE de España) Juan Campreciós

Direcció: Raúl Brito Muntatge i Maquetació: Raúl Brito- M.José Delgado

Primer registre del gènere Villanyia, Kretzoi, 1956 (Mammalia, Arvicolidae) a la península Ibèrica Joaquim Guillén Castejón

COMUNICATS

Distribución del orden Salenioida en la comarca del Maestrazgo Manuel Saura Villar i Juan Antonio García Vives

Tortugas en el Eoceno Medio de la Cuenca de Aínsa (Sobrarbe-Huesca) Jesús Cardiel Lalueza 52

Introducció als meteorits per als estudiosos de la Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia. David Allepuz, Jordi Llorca i José Vicente Casado Foto portada – Proto rotífera, Pelecyora gigas i Turritella eryna. Montjuic. Col.lecció germans Antonio i Manuel Cervantes

Diamantes tipo HPHT Juan Antonio Segura Requena

Perito judicial en paleontología: Una nueva visión Juan Corbacho i David Martínez

Fòssils de Catalunya: Hippurites José Antonio Buera Lozano 73

SECCIONS

EDITORIAL

Introducción a la fotografía Salvador Bustos

Congressos Joan Antoni Vela

El racó dels llibres Joan Antoni Vela

El racó del gemmòleg Juan Antonio Segura

El racó dels minerals Tomas Montilla

El racó del paleontòleg Paleoisuris- Angel Carbonell 83

Si recordeu, l’any passat vam iniciar l’editorial explicant el paper fonamental que va tenir la nostra entitat en la recuperació i extracció del sirènid de Montserrat. Entitats com la nostra malgrat el seguit de crisis a tots nivells que estem patint, continuem sent els motors i el muscle que facilitem que els somnis es converteixen en realitat, quan treballem per a la nostra afecció. Tal és així que després de la visita a Atapuerca, un dels socis es va prestar com a voluntari per ajudar en les excavacions, dedicant part del seu temps i diners a fer realitat un desig que pràcticament qualsevol paleontòleg voldria fer realitat alguna vegada a la seva vida. Durant uns dies va excavar i conviure amb l’equip d’investigadors a Atapuerca, bressol de la humanitat. Gestos i actituds com aquesta ens han de fer enorgullit de pertànyer a l’ICMGP i donen major sentit a la seva existència i el retorn que fa a la societat. Gràcies Lluís per tan magistral lliçó, que expliquem una mica en l’article d’entrada d¡aquest nou número de Comunicats que teniu a les vostres mans. En saltaré l’ordre de la presentació dels articles, començant per l’article sobre els fòssils de Montjuic. Aquest ja va aparèixer en la nostra revista fa 25 anys, però ara hem fet la traducció al català, i s’han inclòs diferents planxes a color dels fòssils de Montjuïc, recopilació fotogràfica realitzada tant en el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, com en algunes col•leccions privades de companys de l’Institut. Hem d’agrair en aquest sentit les facilitats donades pel pare Sebatià Calzada i els companys de l’ICMGP, Angel Padilla, Tomàs Montilla i els germans Cervantes, l’Antonio i en Manuel, però sobretot a l’Isidre Gurrea autor de l’article. Com a complement a l’article anterior, en trobareu un altre sobre el gres de la muntanya de Montjuic, “la pedra de Montjuic”, que ha servit com a material de construcció dels edificis més emblemàtics de la ciutat Comtal. Comptem amb un interessant article d’en Joan Antoni Vela sobre els trilobits gegants de Canelas a Portugal. I tanca aquest bloc una article sobre insectes realitzat pel company Juan Campreciós. Les següents col•laboracions venen de la lletra d’en Joaquin Guillén que en escriu sobre el primer registre del gènere Villanyia, Kretzoi, 1956 (Mammalia, Arvicolidae) a la península Ibèrica. A continuació una valuosa aportació sobre l’ordre Salenioida en la comarca del Maestrazgo pels amics del Museo d’Onda, en Manuel Saura Villar i Juan Antonio García Vives. Un altre amic, en Jesús Cardiel ens fa una aportació molt interessant i recent sobre les tortugues a l’eocè mig de la conca d’Aínsa. Hem de fer un punt i apart especial, i agrair especialment, per l’article realitzat per en David Allepuz, Jordi Llorca i José Vicente Casado, sobre una introducció als meteorits per als estudiosos de la Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia, Compten també amb les aportacions d’en Juan Antonio Segura sobre els diamants tipus HPHT i d’en Juan Corbacho i en David Martínez que ens apropen al nou paper del pèrit judicial que poden fer els paleontòlegs en la societat. I per finalitzar tenim l’article sobre els fòssils de Catalunya que es dedica als hippurites, aportació realitzada pel company José Antonio Buera. En quan a les seccions trobem les habituals aportacions dels companys Salvador Bustos sobre fotografia, Joan Antoni Vela sobre llibres i congressos, el racó dels minerals i el racó dels gemmòlegs, per en Tomàs Montilla i en Juan Antonio Segura respectivament i per finalitzar una aportació realitzada per l’Àngel Carbonell sobre el Museu Isurus - Museu Paleontologic i de les Ciencies d’Alcoi. Raul Brito President de l’ICMGP Barcelona, octubre de 2014

Viatge a Atapuerca Raül Brito Introducció Quan sentim la paraula Atapuerca, ràpidament ho relacionem amb un jaciment arqueològic i paleontològic de primer ordre. També som coneixedors pels mitjans de comunicació que any rere any, al mes de juliol, es realitzen les campanyes de prospecció. És en aquestes on es produeix alguna troballa prou important que serà clau en el coneixement de l’evolució humana.

De la possibilitat de realitzar aquesta activitat se’n venia parlant des de feia temps, en xerrades de passos perduts, tant en el carrer com en el casal de barri de Congrés-Indians per molts de nosaltres. Però comença a agafar força en dos moments, el primer quan l’Associació Paleontològica Isurus d’Alcoi fa arribar un email l’any 2012 informant de la realització d’una visita a Atapuerca que obre a altres associacions. És en aquell moment quan comencen els contactes amb el seu president, l’Angel Carbonell, per tal de demanar detalls i estudiar-ne les possibilitats. Aquell any no és va poder dur a terme, però des de la Junta Directiva el tema es manté viu i es presenta a l’Assemblea General de socis d’aquest any 2014 la proposta de visita pel juliol. Acceptada la proposta, ens posem en contacte amb la Fundación Atapuerca per anar lligant l’activitat i es fan diverses reunions amb els socis interessats per determinar la visita. I per fi, arribem a la data del 18 de juliol quan un grup de socis posa rumb cap a Burgos per fer una doble visita, per un costat el Museo de la Evolución Humana i per l’altre el Jaciment d’Atapuerca, no deixant de banda veure altres indrets de la ciutat, com és la Catedral, etc.

El jaciment, situat al nord de la població burgalesa d’Ibeas de Juarros, està declarat com a espai d’Interès Natural, Bé d’Interès Cultural i des del dia 30 de novembre de l’any 2.000 Patrimoni de la Humanitat. Però...

Per què a Atapuerca? Atapuerca es troba situada en un enclavament estratègic, en concret en el que s’anomena pas de Bureba. Aquest pas ha estat utilitzat des de la més remota antiguitat com una via cap a l’interior de la península ibèrica des d’Europa. Aquest punt geogràfic no només uneix les valls de l’Ebre i del Duero (est i oest de la península) sinó que també representa un creuament de camins, des dels Pirineus fins a la resta de la península i Àfrica. Apuntem que en èpoques històriques no tant llunyanes, ha estat un lloc per on han passat una de les principals calçades romanes, el camí de Santiago, la N-I a finals del segle XIX o bé l’AP-1 avui en dia.

Museo de la Evolución Humana (MEH) L’edifici del MEH va ser projectat per l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg. Aquest Museu és l’edifici central del Complexe de l’Evolució Humana i que es complementa amb altres 2, que són el Centro Nacional de Investigación Humana (CENIEH) i el Palau de Congressos i Auditori, conegut com Fórum Evolución Burgos.

L’assentament humà en aquest paratge s’estima en més de 1,2 milions d’anys d’antiguitat. Aquí, els seus habitants van poder desenvolupar els seus enginys, van saber mantenir aquest espai fèrtil i amb abundants recursos, el que ha permès que fauna i flora molt diferent hagin pogut coexistir i evolucionar fins ara.

L’objectiu del MEH és impulsar part dels estudis dels jaciments de la serra d’Atapuerca i a la vegada vincular-los amb la necessitat de conservar, inventariar i fer difusió d’aquestes restes paleontològiques. A la vegada també vol ser un referent a nivell internacional en relació al procés evolutiu de l’home en diferents aspectes per tal de veure’ls mitjançant una seqüència cronològica.

La sortida a Atapuerca de l’ICMGP

És per això, que el MEH consta de 4 mòduls inclinats que representen els talls realitzats quan es va construir la trinxera del ferrocarril miner de finals del segle XIX, fet que va treure a la llum el jaciment. En un primer estadi, la planta -1, fa referència al complex arqueològic-paleontològic del jaciment d’Atapuerca, on es pot observar una reproducció de la Sima de los Huesos. En aquest bloc, tenim un primer contacte amb l’Homo antecessor i també amb els jaciments coneguts com la Gran Dolina i la Sima del Elefante. La planta 0 està centrada en la figura d’en Charles Darwin, la seva teoria de l’evolució i la història de l’evolució. També es poden observar diferents reproduccions dels avantpassats humans. També es pot observar allò que ens

Entrada principal del jaciment (foto: J.A. Vela)

distingeix de la resta dels éssers vius i que és propi dels humans, com és el cervell.

Des de que Emiliano Aguirre a l’any 1977 iniciés la primera campanya fins a l’actualitat amb la codirecció compartida amb Eudald Carbonell, Jose Maria Bermúdez de Castro i Juan Luis Arsuaga, s’han trobat moltes restes que han estat claus per a l’explicació de l’evolució humana, però que a la vegada han obert moltes incògnites en l’àmbit cultural, com eren, com vivien, quin era el seu comportament, per que apareixen d’una forma les restes i no d’un altre... Moltes incògnites...

En tercer lloc, a la planta 1, es destaquen els trets diferencials de caire cultural entre els caçadors-recol·lectors de fa 9.000 anys, tot fent un repàs de les diferents fites de l’evolució de la cultura humana. Per últim, a la planta 2, hi ha una recreació dels 3 ecosistemes que han estat favorables a l’evolució humana: la selva, la sabana i la tundra-estepa de la darrera glaciació.

Recullo un fragment d’un reportatge aparegut al dominical de El Pais Semanal el passat més d’agost, amb la finalitat d’adonar-nos de la importància que representa i representarà el jaciment d’Atapuerca, “Esos sedimentos se han ido escurriendo des de la base de la sima, un profundo socavón de catorce metros de profundidad. Hay que imaginarlos como un espeso puré marrón de arcilla donde los restos humanos serían los picatostes. Esos restos fosilizaron hace más de medio millón de años. Los científicos de Atapuerca se dedican a quitar cada 12 meses quizás solo veinte centímetros de barro de una superficie de puré de un metro cuadrado. Con mimo exquisito, retiran cada fragmento de hueso. Los fósiles a veces “casi se deshacen con solo mirarlos”. La receta de ese puré es única. Sólo en 2014 el equipo ha retirado unos 200 fósiles de homínido pertenecientes a costillas, vértebras, partes del cráneo y huesos de manos y pies, entre otros. Un número inconcebible para cualquier otra excavación. “Los fósiles humanos son muy raros”, recalca Arsuaga. “Encontrar un solo diente merece ya una fiesta”. ¿Son exageradas expresiones sobre éste lugar tales como la Capilla Sixtina de la evolución humana?”.

Vista del Museo de la Evolución Humana (foto: S. Bustos)

Els jaciments de la serra d’Atapuerca Les primeres troballes arqueològiques a la zona van tenir lloc a mitjans del segle XIX, però no és fins a les darreries del segle XX quan es realitzen uns estudis sistemàtics que determinaren la seva importància a nivell internacional. S’han trobat restes des d’una cronologia en relació al plistocè inferior (anteriors a un milió d’anys) fins a l’holocè (època actual). S’han trobat una abundor de registre fòssil amb bona conservació i rellevància científica. Però també s’ha trobat restes de fauna com una nova espècie d’ós cavernari batejat com ursus donlinensis. Però el més transcendental són les troballes humanes, tant per la seva quantitat com per la informació que proporcionen, cosa que no sol ser habitual en altres jaciments d’hominids. S’han trobat les restes de l’avantpassat més antic d’Europa, l’homo antecessor, darrera espècia en comú entre els neandertals, els homo sapiens i els del preandertal homo heidelbergensis. Sobre els jaciments amb més rellevància del sistema de la serra, s’hauria de destacar els que es troben a la Trinchera del Ferrocarril (Sima del Elefante, Galeria i Gran Dolina), els que pertanyen a la Cueva Mayor/Cueva del Silo (Portalón, Galeria del Sílex i Sima de los Huesos). En un segon terme estarien els jaciments de la Cueva del Mirador. Menció a part, son els més de 50 jaciments exteriors trobats i molts monuments megalítics de la mateixa serra i de les seves rodalies. Demostrant així que es tracta d’un complex molt ampli amb un abast superior al que hem comentat.

Vista del jaciment (foto: J.A.Vela)

I deixeu-me reivindicar, aprofitant aquestes línies, les aportacions que com a associació i com afeccionats podem fer en l’àmbit de la ciència. Serveixi com a exemple el company Luís Fernandez Sidrach de Cardona, soci de la nostra entitat, que de forma voluntària, va decidir un cop feta la visita amb l’ICMGP tornar-se’n un altre cop per donar un cop de ma, descansant un sol dia a la seva ciutat.

Les seves tasques a Atapuerca van ser va ajudar a netejar i classificar el material provinent del jaciment, de forma anònima i il·lusionada. Però m’hauràs de permetre que el teu gest no passi desapercebut i escric amb lletres majúscules: GRACIES, LLUÍS.

L’AUTOR Raúl Brito Martín - Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, curs d’especialització en Paleontologia (UB), president de l’ICMGP. Lluís Fernández al “lavadero” (foto: L. Fernández)

Els expedicionaris amb l’Eudald Carbonell (foto: J.A. Vela)

Els trilobits gegants de Canelas (Arouca-Portugal) Joan A. Vela RESUM: En aquest article repasem els trilobits de Canelas (Portugal), especialment els gegants. Es fa també una introducció geològica del jaciment i s'acaba amb una discussió sobre el gigantisme en els trilobits. RESUMEN: En este artículo repasamos los trilobites de Canelas (Portugal), especialmente los gigantes. Se hace también una introducción geológica del yacimiento y se acaba con una discusión sobre el gigantismo en los trilobites. ABSTRACT: In this paper I review the trilobites of Canelas (Portugal), mainly those gigantic. Also a geological introduction of the outcrop is made and I finish with a discussion about the gigantism in trilobites.

INTRODUCCIÓ Proteozoic al Carbonífer mig i s’entén per més de 3000 km (amb una llargada mitja de 700 km) des del sud de Portugal al massís de Bohèmia (República Txeca) (Silva Moreira, 2001). A tota Europa el fragment més gran de la Cadena Varísca és el denominat Massís Hespèric, que ocupa la meitat oriental de la Península Ibérica entre el Cantàbric i la depressió del Guadalquivir.

En aquest article repassarem els trilobits gegants de Portugal. Aquests trilobits apareixen a la "Pedreira do Valerio", a la parròquia de Canelas, concell d'Arouca, districte d'Aveiro (Portugal). Les pissarres de Canelas són molt famoses a la comunitat paleontològica per l'excepcionalitat dels fòssils obtinguts al decurs dels treballs dels afloraments. Entre els exemplars trobats mereixen una menció especial els trilobits gegants, molt abundants. Són els individus de majors dimensions coneguts al mon per a determinats gèneres i especies. A la mateixa "Pedreira do Valerio" està el Centre d'Interpretació geològica de Canelas, que té entre altres objectius promoure la realització d'investigacions paleontològiques modernes a la pedrera, formant una col·lecció de referència a disposició de la comunitat científica i facilitant la comprensió i difusió d'aquest important patrimoni paleontològic pels alumnes de tots els nivells i pel públic en general. A aquest article seguirem majoritàriament el llibre "Trilobites gigantes das ardósias de Canelas (Arouca) de Artur Abreu Sá i Juan Carlos Gutiérrez-Marco (coordinadors) (2006).

CONTEXTE GEOLÒGIC Les roques de la regió de Canelas tenen una antiguitat superior als 300 milions d'anys. Així doncs pertanyen al Paleozoic. Al centre i sud-oest d'Europa les roques paleozoiques estan en uns nuclis antics que en el seu conjunt van ser modelats per l'Orògen Varisc (Hercínic). Aquest va generar una cadena muntanyosa originada per la col·lisió de dos grans continents (Gondwana i Laurassia), que va culminar fa uns 250 milions d'anys donant lloc al supercontinent Pangea. La cadena hercínica, edificada sobre el substracte ante-permià, engloba terrenys des del

Fig. 1.- Mapa geològic simplificat d'un sector del noroest peninsular, amb indicació del sector de Canelas a l'eix Valongo-Tamames. (Segons Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

De totes les zones estructurals i paleogeogràfiques del Massís Hespèric la porció més extensa correspon a la Zona Centro-Ibèrica. Està formada per serraníes notablement allargades i estretes que preserven la successió paleozoica formada per sediments marins de entre l'Ordovicià i el Carbonífer.

La regió d'Arouca està enquadrada en una de les estructures més llargues i estretes de la part centromeridional (en sentit geològic) de la Zona Centro-Ibèrica, que s'inicia a Tabagon (prop de Tui) i finalitza a Tamames (Salamanca), amb una extensió aproximada de 320 km, essent normalment denominada eix Valongo-Tamames. Es tracte d'una estructura anticlinal-sinclinal, el flanc Sud-oest del qual està en territori portuguès i voltat d'una falla a la qual s'associen sediments carbonífers de natura continental (solc carbonífer Dúrico-Beirao).

Un hiat deposicional de major amplitud (prop de 15 milions d'anys) registrat entre l'últim nivell de pissarres (Dobrotivià inferior) i les quarcites de la Formació Sobrido (Ordovicià terminal). Les relacions estratigràfiques entre la Formació Sobrido i els esquistes carbonosos amb graptòlits del Silurià inferior impliquen generalment un contacte mecanitzat durant el plegament varíscic. Els materials del Carbonífer continental, que coronen la successió, es presenten discordants sobre l'Ordovicià i el Silurià (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Dintre de la faixa Valongo-Marofa, el sector d'Arouca correspon al flanc NE d'un sinclinal que sorgeix pràctiment vertical i està format per materials de l'Ordovicià i Silurià, recoberts tectònicament pel Carbonífer continental. Aquest conjunt d'edat paleozoica post-cambriana finalitza abruptament contra una falla que exhuma de nou els materials més antics pertanyents al Grup del Douro.

TRILOBITS Abans d'entrar a descriure els trilobits de Canelas farem un enquadrament sistemàtic d'ells. Filum ARTHROPODA von Siebold & Stannius, 1845. Superfilum EUARTHROPODA Lankester, 1904. Subfilo ARACHNOMORPHA Heider, 1913. SuperclasseTRILOBITOMORPHA Stormer, 1944. Classe TRILOBITA Walch, 1771.

Per la seva continuïtat física i estructural amb la regió de Valongo, la successió ordovícica-carbonífera que aflora a la regió de Canelas es constitueix com la prolongació oriental del flanc SW de l'Anticlinal de Valongo. L'anticlinal de Valongo té una vergència WSW, oposada a la vergència general NE evidenciada per l'anticlinal de Marao i pel sinclinal de Torre de Moncorvo (Silva Moreira, 2001). Aquesta seqüència sedimentària que s’inicia amb les quarcites de la Formació Santa Justa (Ordovicià inferior), estratigràficament discordants sobre els esquists i grawaques del Cambrià. Les quarcites de la Formació Santa Justa representen el dipòsit de materials sorrencs a una plataforma d'uns 400 milions d'anys a la vora del marge Nord del paleocontinent Gondwana, estant situada a latituds molt pròximes al Pol Sud.

Ordre ASAPHIDA Salter, 1864. Superfamilia DIKELOKEPHALOIDEA Miller, 1889. Familia DIKELOKEPHALIDAE, Kobayashi 1936. Gènere Hungioides Kobayashi, 1936. Hungioides bohemicus (NOVÁK in PERNER, 1918). Superfamilia ASAPHOIDEA Burmeister, 1843. Familia ASAPHIDAE Burmeister, 1843. Subfamilia ASAPHINAE Burmeister, 1843. Gènere Nobiliasaphus PRIBYL & VANÉK, 1965. Nobiliasaphus delessei DUFET, 1875. Gènere Basilicus SALTER, 1849. Basilicus? n.sp. Subfamilia ISOTELINAE Angelin, 1854. Gènere Asaphellus CALLAWAY, 1877. Asaphellus toledanus GIL, 1976. Gènere Nerudaspis PRIBYL & VANÉK, 1965. Nerudaspis? sp. Subfamilia OGYGIOCARIDINAE Raymond, 1937. Gènere Ogyginus RAYMOND, 1912. Ogyginus forteyi RÁBANO, 1989.

Fig. 2.- Localització geològica de la Pedrera de Canelas, adaptada de la fulla 13-B Castelo de Paiva del Mapa Geològic de Portugal a escala 1:50.000. (Segons Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Ordre LICHIDA Moore, 1959. Superfamilia LICHOIDEA Hawle & Corda, 1847 sensu Fortey, 1991. Familia LICHIDAE Hawle & Corda, 1847. Subfamilia LICHINAE Hawle & Corda, 1847. Gènere Uralichas DELGADO, 1892. Uralichas gutierrezi RÁBANO, 1989.

Ja durant l'Ordovicià mig, la pujada continua del nivell mig del mar va condicionar una deposició de materials més fins (argiles) que van ser l'origen de les pissarres que actualment constitueixen la Formació Valongo. És en aquests materials que es concentra la majoria dels nivells fossilífers de la regió de Canelas (Oretià inferior). Tanmateix, aquesta sedimentació va patir algunes interrupcions més o menys prolongades. Aquest estrat prim, amb un gruix màxim de 20 cm, marca una llacuna estratigràfica equivalent a la part terminal de l'Oretià inferior i la meitat inferior de l'Oretià superior.

Ordre CORYNEXOCHIDA Kobayashi, 1935. Subordre ILLAENINA Jaanusson, 1959. Superfamilia ILLAENOIDEA Jaanusson, 1959. Familia ILLAENIDAE Hawle & Corda, 1847. Gènere Ectaillaenus SALTER, 1867. Ectaillaenus giganteus BURMEISTER, 1843.

4821 Bathychelus castilianus, Trilob-15. MGB 58297

4819 Nobiliasaphus delessei, Trilob-15. MGB 58298

4804 Hungiodes bohemicus, Trilob-15. MGB 58299

4820 Retamaspis melendezi, Trilob-17. MGB 58301

4805 Nobiliasaphus delessei, Trilob-16. MGB 58355

4805 Retamaspis melendezi, Trilob-16. MGB 58360

Fotografies de 2014 de Portugal. Col.lecci贸 Vela Jaume Gallem铆. Agost de 2014 4807 Placoparia (P.) cambriensis, Trilob-16. MGB 58361

grans i presenten nou costelles llises. El marge pigidial es perllonga en dos parells d'espines triangulars, eixatades i allargades a la base, que s'orienten paral·lelament al raquis pigidial.

Ordre PHACOPIDA Salter, 1864. Subordre CALYMENINA Swinnerton, 1915. Superfamilia CALYMENOIDEA Burmeister, 1843. Familia CALYMENIDAE Burmeister, 1843. Subfamilia REEDOCALYMENINAE Hupé, 1955. Gènere Neseuretus HICKS, 1873. Neseuretus avus HAMMANN, 1977.

L’espècie Hungioides bohemicus es va trobar fins ara a l'Oretià de la Conca de Praga, a la Península Ibérica, al SW de Xina i al Massís Armoricà francès. Els exemplars reconeguts a la Zona Centro-Ibèrica es reparteixen per set localitats espanyoles i dues portugueses, amb una descoberta recent a l'àrea de Valongo que està directament correlacionada amb les pissarres de Canelas (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Subfamilia COLPOCORYPHINAE Hupé, 1955. Gènere Colpocoryphe NOVAK in PERNER, 1918. Colpocoryphe thorali conjugens HAMMANN, 1983. Gènere Salterocoryphe HAMMANN, 1977. Salterocoryphe cf. sampelayoi HAMMANN, 1977.

Nobiliasaphus delessei

Familia BATHYCHELIDAE Pribyl, 1953. Subfamilia BATHYCHELINAE Pribyl, 1953. Gènere Bathycheilus HOLUB, 1908. Bathycheilus castilianus HAMMANN, 1983.

El cefaló té un perfil parabòlic ample, amb puntes genals que s’estenen fins la meitat del tòrax. La glabel·la és gran i allargada, amb solcs glabel.lars poc vinclats. Els ulls són grans i semicirculars.

Subordre PHACOPINA Struve, 1959. Superfamilia DALMANITOIDEA Vodges, 1890. Familia DALMANITIDAE Vodges, 1890. Gènere Retamaspis HAMMANN, 1972. Retamaspis melendezi HAMMANN, 1972.

El tòrax està composat per vuit segments amb solcs pleurals obliqües, que atenyen els extrems punxeguts de les pleures. El pigidi té un perfil parabòlic i es prolonga en una punta caudal de secció circular. El raquis pigidial és fusiforme i té 5-6 anells i una peça terminal allargada amb nombrosos vestigis de segmentació. Els flancs estan compostos per 6-7 costelles llises que no arriben a atansar la vora pigidial.

Subordre CHEIRURINA Harrington & Leanza, 1957. Superfamila CHEIRUROIDEA Salter, 1864. Familia CHEIRURIDAE Salter, 1864. Subfamilia CHEIRURINAE Salter, 1864. Gènere Pateraspis PRANTJ & PRIBYL, 1947. Pateraspis mediterranea HAMMANN, 1972.

En el primer estudi dels trilobits d'Arouca, Thadeu (1956) va reportar a aquestes pissarres dues especies distintes de "Pseudobasilicus" (Nobiliasaphus nobilis , sense punta pigidial, i N. nobilis caudiculatus, amb espina pigidial). Durant molt temps diversos autors acreditaren la possible coexistència d'ambdues especies, arribant inclús a considerar-les com a evidencia d'un fenomen de dimorfisme sexual. Però estudis posteriors van revelar que N. nobilis és una forma realment més moderna (Oretià superior-Berounià superior) que N. delessei (= N. "caudiculatus"), exclusiu de l'Oretià inferior. La pretesa convivència d'ambdues especies a algunes localitats no és més que un problema relacionat amb la conservació de l'espina caudal. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Familia PLIOMERIDAE Raymond, 1913. Subfamilia PLACOPARIINAE Hupé, 1953. Gènere Placoparia HAWLE & CORDA, 1847. Subgènere Placoparia (Placoparia) HWLE & CORDA, 1847. Placoparia (Placoparia) cambriensis HICKS, 1875. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006). Hungioides bohemicus El cefaló té una glabel·la campaniforme. Els ulls són de mida mitjana i es situen a la part posterior del cefaló. La glabel·la té quatre parells de solcs laterals, essent els dos més visibles els que ocupen una posició posterior i que divergeixen en forma d'Y, delimitant lòbuls i àrees musculars arrodonides. Les galtes lliures terminen en puntes genals curtes i estretes dirigides cap enrere.

Ogyginus forteyi El cefaló és de perfil semicircular, amb una glabel·la llisa i voluminosa, amb el lòbul frontal arrodonit i lleugerament estreta a nivell dels extrems posteriors dels ulls. No té un solc occipital diferenciat, però en la base de la glabel·la presenta un petit tubercle occipital. Els ulls són grans, semilunars i situats a la meitat del cefaló. Les librígenes són grans i es perllonguen en unes puntes genals afilades, que arriben al sisè segment toràcic.

El tòrax està format per 13 segments molt prims. Les pleures terminen lateralment en puntes retrodirigides. El pigidi té una mida equivalent al del cefaló i el seu contorn és sub-tetragonal. La seva part anterior és arrodonida per estar vorejada per les pleures toràciques. El raquis és fusiforme i presenta 11-12 anells be marcats i una peça terminal lleugerament engrossida. Les àrees pleurals són

El tòrax té vuit segments, amb un raquis ben delimitat per solcs dorsals. Les pleures tenen uns solcs llargs i profund, i amb extrems arrodonits.

Fig. 3.- Assortiment de trilobits gegants de Canelas (Portugal). (Foto de M. Valerio).

Fig. 4.- Asaphellus toledanus. Oretià inferior. Canelas (Portugal). (Foto de M. Valerio).

Fig. 5.- Ogyginus fortelli. Oretià inferior. Canelas (Portugal). (Foto de M. Valerio).

Fig. 6.- Ogyginus fortelli i Placoparia (Placoparia) cambriensis. Oretià inferior. Canelas (Portugal). (Foto de M. Valerio).

Fig. 7.- Ogyginus forteyi. Oretià inferior. Canelas (Portugal). (Foto de M. Valerio).

Fig. 8.- Basilicus? sp. Oretià inferior. Canelas (Portugal) (Foto de M. Valerio).

El pigidi té un perfil parabòlic i és una mica més petit que el cefaló. El raquis es troba ben definit i conté 7-8 anells. Els flancs contenen sis costelles llises, separades per solcs pleurals llargs i profunds, que terminen abruptament abans d'arribar al marge pigidial.

8 anells raquidials, a més d'una llarga peça terminal amb vestigis de segmentació que arriba a 6 anells fosos. Els camps pleurals tenen 6-7 costelles aplanades, que s'atenuen i desapareixen gradualment en sentit posterior, abans d'arribar a la vora del pigidi.

Des de el punt de vista morfològic, la principal contribució dels exemplars de Canelas per al coneixement d'Ogyginus forteyi resideix en que alguns exemplars conserven marques de la musculatura axial al cefaló, tòrax i pigidi. Altre contribució important resideix en la freqüent associació d'un gran nombre d’exemplars de la espècie al mateix estadi ontogenètic, que podrien tindre un comportament gregari durant el procés de muda i reproducció. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

El reduït material disponible i el seu estat de conservació aconsellen una recerca més perseverant, abans de realitzar una descripció complerta i més pormenoritzada d'aquest tàxon nou. Basilicus? n.sp. apareix a Canelas dintre d'un interval estratigràfic bastant estret, als nivells fossilífers més baixos. Aquests tenen una edat Oretiana, donada la presencia de Neseuretus avus i una correlació amb estrats similars de la Formació Moncorvo, del nord-est transmontà. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Asaphellus toledanus

Nerudaspis? sp.

El cefaló té un perfil parabòlic i és lleugerament més llarg que el pigidi. La glabel·la està comprimida i d'aspecte subrectangular, amb una lleu constricció a la alçada dels ulls. Els ulls són grans i reniformes, disposant-se molt a prop de la glabel·la, immediatament enrere del punt mitjà de la llargada cefàlica. Les librígenes es perllonguen en unes puntes genals afilades, que s’estenen fins el cinquè a sisè segment toràcic.

El més enigmàtic dels trilobits de Canelas trobant-se ara representat solament per tres exemplars d'un asàfid provist d'una ample i curta punta pigidial, el perfil del qual fa semblar a primera vista als pigidis de Nobiliasaphus hammanni. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006). Ectillaenus giganteus

El tòrax està compost per vuit segments, presentant un raquis amb un lleuger estretament en els anells posteriors. Els solcs dorsals presenten una lleugera concavitat en cada segment. Els solcs pleurals són obliqus i les pleures tenen una terminació obtusa.

El cefaló és aproximadament de la mateixa forma i mida que el pigidi. El cefaló té un perfil semicircular. Al cranidi destaca una glabel·la delimitada per solcs dorsals poc marcats. Els ulls són de mida mitjana i situats lateralment a la meitat posterior del cefaló. Les librígenes són subtriangulars i petites en relació a la mida general del cefaló.

El pigidi té un perfil sub-prabòlic. El raquis és llarg i relativament estret, amb 3-4 anells i una peça terminal pràcticament llisa. A les àrees pleurals es distingeixen 4-5 costelles aplanades, separades per solcs molt tènues.

El tòrax té 10 segments. La part distal de les pleures esta inclinada per baix en relació al pla general del tòrax. El pigidi té un perfil semicircular i és quelcom més gran que el pigidi. El raquis pigidial és estret i està delimitat per un solcs dorsals curts.

La descoberta d'aquesta espècie a Canelas confirma per primer cop la presencia d'Asaphellus toledanus a Portugal, si bé el gènere havia estat citat amb anterioritat a l'Oretià de Valongo i Moncorvo, segons un material incomplert i molt malament preservat, que fins el moment resta sense publicar. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

La singular morfologia d'Ectillaenus giganteus està relacionada al seu modus de vida semi-bentònic, ja que l'animal excavava el sediment per a enterrar-se obliquament deixant que el cap quedés horitzontal. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Basilicus? n.sp. El cefaló presenta un perfil parabòlic, amb una glabel·la rectangular allargada i un solc occipital poc vinclat. Els ulls són més petits que a Asaphellus toledanus i en una posició més avançada. Les puntes genals estan comprimides amb extrems distals molt afilats i recorbats, direccionals clarament cap enfora.

Uralichas gutierrezi L'Uralichas de Canelas presenta un aspecte granulós i espinós, característic dels líquids, contant-se 14 espines a cada costat de la closca (1 genal, 11 toràciques i 2 pigidials), a més d'una espina caudal que deu tenir una gran llargada, com és normal entre les restants especies del gènere (a U. hispanicus l'espina es dos cops més llarga que el raquis pigidial).

El tòrax té vuit segments, amb un raquis ben marcat, la llargada del qual disminueix en sentit posterior. Els solcs pleurals són obilqus i profunds i no atansen la extremitat distal de les pleures, que es presenten quelcom afilades posteriorment.

L’interès principal dels exemplars de Canelas d'U. Gutierrezi resideix en el fet de correspondre als primers exemplars complerts de l’espècie i als primers pigidis. A pesar d'estar bé representat als jaciments de l'Oretià inferior de la Península Ibérica, aquest raríssim trilobit sembla ser més

El pigidi té un perfil lleugerament trapezoïdal, amb la vora posterior truncada. La segmentació transversal comporta 6-

abundant a un jaciment dels Massís Armoricà al sud de Rennes (França). (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

d’enrotllament profund i obliquo, que corre paral·lel als marges pigidials.

Bathycheilus castilianus

L'adscripció del material de Canelas a Salterocoryphe sampelayoi es basa únicament en la presencia d'un àrea preglabel.lar de llargada axial sensiblement superior a les formes de l'Oretià inferior que van ser prèviament descrites com Salterocoryphe "lusitanica". (Abreu Sá i GutiérrezMarco, 2006).

Té un cefaló gran i de relleu prominent, que contrasta amb un tòrax i un pigidi relativament plans. El cefaló té un perfil sub-pentagonal i es perllonga en unes puntes genals estretes i llargues. El tòrax està compost per dotze segments aplanats, entre els quals sobresurt el raquis delimitat per solcs dorsals ben vinclats.

Colpocoryphe? cf. thorali conjugens Des del punt de vista morfològic, els exemplars identificats provisionalment com Colpocoryphe es caracteritzen per tenir un pigidi sub-triangular amb un raquis convex i fusiforme format per 8-9 anells. Els flancs pigidials estan dividits per un solc d'enrotllament llarg i profund, en dues àrees aparentment llises. Al cefaló s’aprecia un area preglabel.lar relativament estreta i sense vora anterior pronunciada.

El pigidi té forma triangular i poc relleu. El raquis és fusiforme i està be delimitat, tenint deu anells. Els flancs tenen 6-8 costelles amb solcs pleurals poc vinclats que atansen el marge pigidial. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006). Prionocheilus sp.

A Portugal, C. thorali conjugens ha estat identificat amb segurança a l'Oretià inferior de Trás-os-Montes, Valongo i Buçaco. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

El cefaló és semicircular i ampli, dos cops més ample que llarg. La glabel.la té un perfil parabòlic i dos parells de solcs ben marcats. Les librígenes tenen una vora lateral convexa, que s'uneixen a la vora lateral de les fixígenes. els seus marges inferiors tenen 17-19 espines, lleugerament curvades cap enrera.

Placoparia (Placoparia) cambriensis Contorn anterior del cefaló amb una forma voluminosa amb una glabel·la prominent i relativament poc allargada en la seva porció anterior. L’àrea pre-glabel.lar és estreta i engrossida, amb un solc pre-glabel.lar profund i convex en sentit anterior. Tres parells de solcs glabel.lars arquejats i ben marcats lateralment.

El tòrax té tretze segments. El pigidi té un perfil subtriangular arrodonit. El raquis està ben marcat amb 5-6 anells i una peça terminal arrodonida. Els flancs tenen sis costelles llises i ben marcades. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006). Neseuretus avus

El tòrax està compost per dotze segments toràcics, amb un raquis engrossit i delimitat per solcs llargs i profunds.

El cefaló és molt convex i amb un perfil sub-pentagonal i tots els solcs ben vinclats. La glabel·la té un perfil trapezoïdal, amb una vora anterior recte.

El pigidi presenta un raquis amb tres segments i una peça terminal ample i triangular. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

El tòrax té tretze segments que disminueixen gradualment de llargada en sentit posterior. El pigidi té un perfil triangular equilàter. El raquis té 7-8 anells i una peça terminal que atansa l'extrem posterior del pigidi.

Pateraspis mediterrània La glabel·la és molt voluminosa i està delimitada per solcs dorsals molt rectilinis. Amb tres parells de solcs glabel·les, dels quals S1 és el més comprimit i encorbat. Els altres dos parells s'atenuen abans d’atansar els solcs dorsals.

Neseuretus avus és una espècie d'edat Oretià inferior que està ben representada a la pedrera de Canelas. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

El tòrax consta de 12 segments i els seus extrems es perllonguen en espines agudes.

Salterocoryphe cf. sampelayoi El pigidi té un aspecte espinós i el seu raquis està format per tres anells i una peça terminal lateralment difusa. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

Cefaló de perfil semicircular, amb la glabel·la trapezoïdal i ulls pedunculats situats a nivell del segon parell de solcs. El tòrax té tretze segments, amb raquis voluminós i ben definit pels solcs dorsals, que tendeixen a convergir en sentit posterior. El pigidi té un perfil triangular en vista dorsal i la seva llargada és la meitat de la del cefaló. El raquis està compost per nou anells i una peça terminal. Els flancs estan dividits en dues regions per un solc

Retamaspis melendezi El cefaló té un perfil sub-pentagonal. La glabel·la presenta tres parells de solcs. El parell posterior S1 és el més profund i es dirigeix obliquament cap enrere tenint els extrems interns bifurcats. Els ulls són grans, amb lòbuls palpebrals llargs i reniformes.

El tòrax està compost per onze segments, amb solcs dorsals ben marcats i un raquis més allargat en la seva porció ventral.

Altres raons són meres tautologies o apriorismes: adaptació perfecte a l'ambient, manca de predadors. Una presumpte abundància tròfica suposaria un nombre més gran d'individus i un creixement més gran o gigantisme. La invocació de modificacions genètiques sense aportar la conseqüent avantatge adaptativa no té una base sòlida.

El pigidi té un perfil triangular acuminat. El raquis té sis anells i una peça terminal amb un marge posterior arrodonit. (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006).

En realitat s'ha de pensar que fins ara no hi ha una explicació complerta de la mida gegant d'alguns trilobits.

SOBRE EL GIGANTISME Es pot considerar com a trilobits gegants els que superen els 25 cm de llargada. Aquest és un límit arbitrari i merament orientatiu. Fortey recull les dades de Rudkin et al. (2003), que citen un asafid de l'Ordovicià superior de Canadà que atansa els 72 cm. (Isotelus rex). GutiérrezMarco et al. (2009) referint-se als trilobits gegants de Portugal diuen: "El lagerstätte d'Arouca ha produït un fòssil quasi complert de 70 cm. de llargada d'Ogyginus forteyi , tanmateix, l'extrapolació d'un pigidi aïllat de 21 cm. de llargada d'Hungioides bohemicus suggereix una llargada total de 90 cm." Aquest seria doncs, el trilobit més gran conegut. Aquesta localitat de l'Ordovicià inferior de Portugal ha subministrat varies especies d'asafids gegants (Abreu Sá i Gutiérrez-Marco, 2006 i Gutiérrez-Marco et al., 2009).

NOTA: Les fotografies són gentilesa de Manuel Valerio de Canelas (Portugal) i Jaume Gallemí del Museu Geològic de Barcelona.

BIBLIOGRAFIA ABREU SÁ, A. i GUTIÉRREZ-MARCO, J.C. 2006. Trilobites gigantes das ardósias de Canelas (Arouca). 208 pp. Ardósias Valério & Figueiredo, Lda. BERGMANN, A. 1847. Gottingerstudien 3 (1): 595-708. CORBACHO, J. i VELA, J.A. 2010. Giant trilobites from Lower Ordovician of Morocco. Batalleria 15: 3-32. FORTEY, R.A. 2009. A new giant Asaphid trilobite from the Lower Ordovician of Morocco. Memoirs of the Association of Australasian Paleontologists. 37 : 9-16.

També hi han fenòmens de gigantisme en algunes especies de Paradoxides del Cambrià i en alguns trilobits del Devonià com Burmeisterella armata que mesura quasi 30 cm. i Burmeisteria gigas que mesura més de 30 cm.

FORTEY, R.A. i COCKS, L.R.M. 2003. Palaeontological evidence bearing on global Ordovician-Silurian continental reconstructions. Earth-Science Reviews. v. 61, p. 245-307. GUTIÉRREZ-MARCO, J.C.; ABREU SÁ, A.; GARCÍA-BELLIDO, D.C.; RÁBANO, I. i VALERIO, M. 2009. Giant trilobites and trilobite clusters from the Ordovician of Portugal. Geology 37(5): 443-446.

També són de l'Ordovicià algunes especies gegants d'Uralichas (més de 30 cm.) i Parapilekia que atansa els 28 cm. Fortey (2009) ha descrit el trilobit gegant Asaphellus stubsi de l'Ordovicià inferior de Marroc. Corbacho i Vela (2010) han registrat en la Vall del Dra de Marroc uns 10 gèneres que poden mostrar gigantisme i uns 30 que no tenen especies gegants.

RUDKIN, D.M.; YOUNG, G.A.; ELIAS, R.J. i DOBRZANSKI, E.P. 2003. The world's biggest trilobite-Isotelus rex new species from Upper Ordovician of northern Manitoba, Canada. Journal of Paleontology, 77: 99-112. SILVA MOREIRA, J.R. 2001. O trabalho de campo em geologia com alunos do 11º ano-uma perspectiva inovadora da construçao de materiais à aprendizagem dos alunos. Um estudo na área de Valongo. Vol. I. Universidade do Porto (Portugal).

Tots els autors atribueixen el gigantisme a la proximitat a l'antic pol sud de l'Ordovicià amb una salinitat normal i aigües fredes (reconstrucció de Fortey i Cocks, 2003) aplicant i extrapolant la regle tèrmica de Bergmann, sense citar-la clarament. Gutiérrez-Marco et al. (2009) conclouen que el gigantisme "pot ser una adaptació a l'aigua freda". El principi de Bergmann (1847) es refereix principalment a mamífers (a més latitud major mida), considerant la gran mida d'alguns invertebrats excepcions a aquesta llei ( per exemple Mytilus californianus).

L’AUTOR Joan Antoni Vela, és doctor en biologia i professor emèrit d’embriologia en el departament de genètica de la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona. Actualment és Vicepresident de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia i Trilobite Curator del Museu del Seminari de Barcelona.

Els fòssils de la muntanya de Montjuic Isidre Gurrea

Ara fa 25 anys que la revista Comunicats, aprofitant l’avinentesa de la designació de Barcelona com a ciutat olímpica per a les olimpíades de 1992, va dedicar tot el seu número 2 a la descripció de la geologia, la paleontologia i la mineralogia d’aquesta muntanya.

de Barcelona, doncs aquest destacat turó de 193 m. d'altura ha marcat sempre la seva influència en la forma de viure dels barcelonins, ja sigui en aspectes positius o negatius, doncs des de l'explotació de la "pedra de Montjuïc" com material de construcció que podem observar en tota la ciutat de Barcelona, o la utilització del seu privilegiat emplaçament sobre la ciutat i el mar amb fins militars, són nombroses les influències que Montjuïc ha exercit sobre el medi humà.

Atesa la circumstància de que es compleixen les “noces d’argent” d’aquella publicació hem cregut oportú posar al dia l’article sobre paleontologia utilitzant les millores que en els aspectes gràfics s’han produït en aquests anys. L’article, però, és en essència el mateix que es va publicar l’any 1989. Comptant amb la col·laboració de diversos socis (i no socis) de l’ICGMP que ens han donat accés a diversos espècimens tant de col·leccions particulars com públiques, hem actualitzat les fotografies i el recull d’espècimens. Hem d’agrair, per tant als srs. Àngel Padilla, Tomas Montilla, els germans Antonio i Manolo Cervantes i al pare Calzada del Museu Geològic del Seminari de Barcelona la seva col·laboració al prestar els seus exemplars per a la realització de les fotografies que acompanyen aquest article.

Precisament, els primers assentaments humans que es coneixen a Montjuïc amb certesa, es remunten als ibers, que per la seva freqüent tradició d'instal·lar els seus poblats en turons o pujols dotats de bona visibilitat, sens dubte van gaudir d’un marc idoni en la nostra muntanya. A més a més es poden afegir altres característiques privilegiades com són la proximitat al mar, al riu Llobregat o altres cursos fluvials de l'època que els permetia posseir l'aigua necessària, i per la relativa bonança climatològica i característiques del sòl pròxim per a la pràctica de l’agricultura i la ramaderia. Suposem, no obstant això, que anteriors als ibers van existir altres assentaments humans en la zona, a mesura que la terra anava guanyant espai al mar, ja que aquest procés de regressió marina va començar a finals del terciari, quan Montjuïc era un illot, i ha continuat pràcticament fins a l'actualitat.

RESUM L'autor intenta realitzar una introducció elemental sobre Montjuïc i els elements més importants que constitueixen la seva història i la seva geologia, com assentaments humans, explotacions, estratigrafia, etc. Es fa especial èmfasi en la part paleontològica, fent esment de les espècies més característiques, així com els trets fonamentals que permetin ajudar la seva identificació.

Després dels ibers, els romans també manifesten el seu pas pel pla de Barcelona i la muntanya veïna. És precisament d'ells d'on procedeix l'etimologia de la paraula "Montjuïc", que tal com es pot deduir, era el lloc on se situava la comunitat jueva, i que va romandre fins el segle XVI. A poc a poc, i a mesura que el temps transcorre, Montjuïc va adquirint cada vegada més un paper d’importància vital en el terreny militar a part de servir com defensa costanera d'un hipotètic atac per mar, no oblidem que des del castell va ser canonejada la Ciutat Comtal durant la Guerra de Successió, i que aquest ha servit per a usos militars fins a quasi els nostres dies. En la resta de la muntanya, molt diverses efemèrides transcorren: mentre per la part meridional la muntanya serveix per a la ubicació del cementiri que és fàcil contemplar i per a l’assentament humà de classes socials marginals o discriminades, el seu extrem Nord es presenta com un exponent totalment revelador a partir de la inauguració de l'Exposició Universal de 1888 (amb aquest motiu, juntament amb el Palau Nacional, es va dotar a la ciutat d'una monumentalitat que s’ha mantingut fins ara, gràcies als majestuosos torres i pavellons, i a les seves fonts. Afortunadament, a partir d'aquest moment la ciutat pren consciència de la importància que la muntanya té per Barcelona i això es tradueix en la creació i cura d’àmplies zones enjardinades,

Precisament no sorprendrà al lector que les línies del present treball se centrin sobre el tema de la muntanya de Montjuïc. No es pretén que aquest treball sigui innovador, doncs no ho serà, però sí un intent de actualitzar les dades amb que comptem a l'actualitat sobre aquesta part de la ciutat. És precisament Montjuïc la protagonista d'aquest article, a l'igual que ho és al constituir una zona verda que la ciutat agraeix. D'altra banda, aquest protagonisme adquireix major transcendència quan parlem de totes les infraestructures i equipaments que es van realitzar amb motiu de la celebració de la XXVena Olimpíada a Barcelona, el 1992, on Montjuïc va esdevenir un marc inigualable per al desenvolupament d’aquest gran esdeveniment, i va fer palesa la vocació universal de Barcelona. PREÀMBULS Resulta inevitable al parlar de la muntanya de Montjuïc, associar-la d'una manera constant a la història de la ciutat

museus, passejos, fonts i altres elements que contribueixen al seu progressiu protagonisme com lloc d'activitat.

Com material d'explotació, s’utilitzaven bàsicament les “quarsites” (que no són exactament d'origen metamòrfic, sinó que en realitat es tracta d'uns gresos fortament cimentats i en els quals hi ha un notable predomini de grans de quars, el que els proporciona una gran tenacitat i resistència com a material de construcció. També s'ha explotat com elements de construcció les margues i els gresos més o menys endurits. Com és lògic, aquestes roques són menys resistents als factors de meteorització com aigua, vent, o altres, la qual cosa escurça la vida útil de les mateixes, i la seva alteració és imminent en poc temps. Com llocs concrets d’on s’extreia el material, és possible que anterior als nostres últims 150 anys fossin molts els llocs on era explotada la pedra de Montjuïc, si bé tots ells són fora d'ús avui dia, podem definir amb claredat tres punts fonamentals:

Vista general de l’antiga Pedrera Moragues, avui en dia Mausoleu de Lluís Companys

1. Situada en la vessant litoral, i en part envaïda actualment pel cinturó del Litoral, es trobava la Pedrera del Morrot, on s'explotava fonamentalment la "quarsita" o gres endurit. L'explotació efectuada en aquesta part de la muntanya ens permet veure molt bé uns talls éstratigràfics de gran potència i molt ben definits. En aquesta zona predominen els minerals amb components silíceus, encara que també és possible trobar algun fòssil en estat de motlle. 2. Una altra de les procedències de la "pedra de Montjuïc" és, sens dubte, la Pedrera Moragues, situada immediatament al N del Cementiri del Sudoest. Donada la seva extensió i el tipus d'estrats que de base a sostre podem observar, cap pensar que en aquest lloc eren extrets fonamentalment gresos i margues, per aquest ordre. Després d'utilitzar-se com pedrera, al terme de la Guerra Civil, la Pedrera Moragues es va utilitzar com fossa comuna, i en l'actualitat es troba emplaçat en la mateixa el Monument a Lluis Companys. 3. Un altre lloc on fins fa poc era fàcilment visible la zona d'explotació és la part que es troba a l'Est del carrer Mare de Déu del Port, on avui sé situa el Palau Sant Jordi i la zona que es denomina "El Sot del Migdia", i que proporcionava uns gresos de relativa consistència. No obstant això, els punts on la roca aflora i ha estat objecte d'una puntual i momentània explotació, han estat nombrosos, i això és fàcil observar-ho sobretot en el vessant oriental de la muntanya, en la zona que arriben els carrers més empinats del barri de Poble Sec. Com exemples podem citar la confluència dels carrers Nou de la Rambla i el Passeig de Miramar, o la dels carrers Rosal i Poeta Cabanyes amb el Passeig de l'Exposició, entre altres.

MARC GEOLÒGIC Com a definició més idònia del que en línies generals representa Montjuïc en un context geològic, hem cregut com la més adequada, la que el Dr. J.F. de Villalta descriu en 1965 (1), i de la qual destaquem els següents paràgrafs: "El turó de Montjuïc, malgrat la seva escassa altura sobre el nivell del mar destaca al S. de Barcelona per trobar-se envoltat per la plana quaternària per tots els seus costats menys el corresponent al mar que, a causa de una falla, es troba tallat de forma espectacular, oferint un magnífic perfil de la seva estructura, el que facilita el seu estudi. En conjunt, pot ser considerat com un domo o anticlinal de branques de simètriques, sent la de menor cabussament la branca SO, observant-se a l'altura de Miramar un lleuger sinclinal. Litològicament, una alternança irregular entre capes de gres dures i conglomerats d’elements petits, amb margues i gresos poc cimentats. En la part baixa de la porció corresponent a la xarnera es pot observar una zona afectada per una lleu tectodiagènesis que es tradueix en una jaspizació dels gresos i en l'aparició en les diaclases d’alguns minerals (calcedònia, calcita, bari tina, etc ..)." EXPLOTACIONS Resulta fàcil al passejar-nos per Barcelona o per les localitats veïnes reconèixer de seguida que la "pedra de Montjuïc" forma part de moltes construccions en edificis, estàtues, jardins, etc., i és que precisament el material extret de Montjuïc per a tal finalitat ha tingut i té un paper determinant en el sector, encara que en l'actualitat, gràcies a l'ocupació de tècniques i dissenys de construcció diferents d'una banda, i per un altre, una major facilitat per a aconseguir els diferents materials de construcció i ornamentació que existeixen en el mercat procedents d'altres punts distants, han fet disminuir considerablement l'ús d'aquesta pedra. No obstant això, ara per ara, és molt freqüent observar-la encara en el context global de Barcelona i els seus voltants.

ESTRATIGRAFIA De cara a una bona localització del possible material interessant des del punt de vista paleontològic, podem observar a grans trets tres zones estratigràfiques ben diferenciades, tal i com es comenta al descriure la part mineralògica:

1. Destaquen en la base els conglomerats, coberts de vegades per alternances de gresos, argiles, on els fòssils són escassos. 2. En el tram intermedi es pot observar el predomini de sorres i gresos, ja amb presència de fòssils, on destaca per la seva abundància el gasteròpode Proto rotifera, així com nombrosos Conus i altres mol·luscs, els quals, a pesar de tenir el mateix color marró que la matriu, no passen inadvertits. 3. Com a tram superior podríem parlar d'un notable sector de margues blaves amb pectínids, si bé contenen en algunes zones interessants restes de vegetals que han estat objecte d'un minuciós estudi (Vicente). Coronen la sèrie unes capes de gresos i margues sorrenques, amb alguns lamel·libranquis. La diferenciació de nivells, no obstant, pot fer-se molt més exhaustiva, sobre tot si prenem com model els talls perfectament visibles en la part pròxima al cinturó del litoral, i dels quals Villalta va realitzar un estudi més detallat (1964) .

Catalunya a mitjans del Miocè (Font:Atles geològic de Catalunya. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

La inaccessibilitat als jaciments de la qual s'ha parlat al tractar dels minerals de Montjuïc, no és una excepció al parlar dels jaciments d'interès paleontològic; malgrat que l'aparició de fòssils pot ser d'una manera esporàdica i a l'atzar en algun dels molts blocs de roques solts repartits per tota la muntanya, existeixen uns punts on la presència de fòssils és certamen destacable: A. Miramar: a. mol·luscs b. pecten / eriçons c. vegetals B. Moragues: a. Turritelles / L. columbella b. Conus ZONA DE MIRAMAR

Com a situació cronològica, podem englobar els sediments de Montjuïc en el nivell Tortonià de període Miocè, en funció de la microfauna existent, la qual cosa ha servit per a corroborar tal edat atribuïda amb anterioritat. Traduït en anys, això ve a significar una antiguitat entre 6'5 i 11 milions d'anys. És fàcil observar que en els sediments de la muntanya es poden trobar fòssils d'origen marí i continental com són els vegetals abans anomenats. En funció de les característiques de les capes que componen la muntanya, es desprèn que els sediments es dipositessin en un mitjà deltaic, sotmesos a diversos processos naturals de meteorització, principalment de l'onatge, a la qual cosa podien ser aportats eminentment materials continentals que trobarien allà el seu mitjà de fossilització. Malgrat això, fins a principis de segle, es mantenia la hipòtesi de l'existència d'una fàcies d'aigua dolça, hipòtesi que va ser descartada a partir d'autors com San Miguel de la Camara, Font i Sagué, etc ..

D'aquest sector procedeixen nombrosos exemplars de mol·luscos, així com d'algun equinoderm. El jaciment podríem emplaçar-lo en el que constituïxen avui dia els jardins "Mossèn Costa i Llobera" i la part més agresta de muntanya, que te en la seva part superior el recinte de Tir Olímpic. La visita al jaciment no és aconsellable ja que, d'una banda és pràcticament impossible buscar fòssils en la zona enjardinada, i per un altre, el continu perill de despreniments i la verticalitat del terreny del sector adossat a la muntanya. En aquest jaciment es poden distingir fàcilment dos nivells basics: a)

Un nivell inferior, caracteritzat per gresos relativament tous amb modesta presència zonal de conglomerats, amb freqüents restes de mol·luscs. b) Un nivell superior, principalment format per margues blaves on és fàcil observar restes de pectínids, ostraeas.

JACIMENTS

Aquests nivells, com podem observar, coincideixen amb la visió de conjunt exposada anteriorment al parlar d’estratigrafia. Així mateix, i en la part margosa, encara que no exactament en aquest punt, s'han pogut trobar nombrosos restos de vegetals. En el nivell "A" hem pogut recollir com principals espècies els següents mol·luscs: És comú trobar la Proto rotifera, si bé en aquesta zona predomina en estat de motlle. El mateix succeeix amb el Conus antiquus, del que s'han trobat diverses subespècies. Altres conus trobats són el Conus puschi, C. subraristriatus, C. bito rosus, C. clavatus, etc. També s'han trobat en aquest punt representants d'altres famílies de gasteròpodes, de les quals podem citar Turritella bicarinata, Epitonium sp., Neverita olla, Bolinus torularius,

Baryspita glandiformis, Fusus almerae, etc. Com a pelecípodes podem destacar els següents: Phacoides columbella, Macoma planata, Veneri cardia jouanetti, Glycymeris pilosa, Cytherea pedemontana, etc. Els equínids ocupen un paper més modest, si bé han estat trobats restes i exemplars mal conservats de Clypeaster, Schizaster i Brissopsis.

destacar la presència de dents de peixos (Sparus i Odontaspis). La llista de fòssils d'aquesta zona estaria composta, a més dels ja esmentats al parlar de la zona de Miramar, -llevat de la flora-, d'algunes espècies més, com són els següents mol·luscs: Solarium marthae, Xenophora infundibulum, Turritella eryna, T. terebralis, diverses espècies de la família Nàtica, Tibia dentata, Mesalia cabrierensis, Trigonostoma acutangula, Clavatula asperulata, Ocinebrina sublavata, Conus conoponderosus, C. berghausi, Ficus geometra, Dentalium michelottii, Phacoides columbella, Lutraria elliptica, Glycimeris bimarolata, Solen strigilatus, Macoma planata, Venus arnaudi, etc. Els equídnids també són presents aquí amb els mateixos gèneres que els recollits en la zona de Miramar. A l'igual que succeeix amb les restes de peixos, cal afegir algun altre gènere com Orhyxina, Isurus, Carcharodon i Myliobatis.

En el nivell "B" la constitució del terreny és clarament diferent a l'anterior, així com els fòssils continguts en ell. A més, la varietat és també més reduïda, destacant els pelecípodes Pecten benedicus, Amussium cristatum, Ostrea digitalina i el equídnid Psammenchinus. No obstant això, creiem convenient fer una èmfasi especial en aquest tram margós donada la interessant flora fòssil 1 trobada, exhaustivament estudiada per J. Vicente . Els tipus més freqüentment trobats corresponen a gramínies i plantes desenvolupades prop de medis aquàtics, destacant els gèneres Salix i Zizyphus, encara que aquest autor descriu un toatal de 86 espècies diferents procedents de Montjuïc.

És important dir que la llista esmentada és el resultat de diverses recol·leccions efectuades per alguns membres de l'I.C.M.G. durant els anys 70 i 80 del segle passat. No obstant això, aquesta llista és fàcilment ampliable si tenim en compte el material recopilat amb anterioritat i que alberguen algunes importants col·leccions, com les del Museu de Geologia de Barcelona i del Museu Geològic del Seminari, també de la Ciutat Comtal. En ambdues ens sorprenen alguns exemplars que posteriorment no ha estat possible trobar.

ZONA DE LA PEDRERA MORAGUES Si bé inicialment no podem establir una diferenciació tan clara dels estrats com havíem fet amb la zona de Miramar, sí que podem traçar algunes diferències en funció de la fauna i el seu lloc específic d'ubicació, tal com veurem a continuació. Hem comentat ja lleugerament la Pedrera Moragues al parlar de explotació de materials, però ara ho farem amb més detall, doncs des del punt de vista paleontològic mereix molta més atenció, ja que es tracta en conjunt del millor aflorament fossilífer de Montjuïc. El jaciment, a més de la pedrera pròpiament dita, s'estén per la mateixa vessant de la muntanya en direcció a la Gran Via, i per la explanada que hi ha just damunt del monument a Lluis Companys. De tot el grup, podem diferenciar tres zones fossilíferes principals:

TRETS IDENTIFICATIUS DE LES ESPÈCIES FÒSSILS MÉS CARACTERÍSTIQUES DE MONTJUÏC A continuació realitzarem un breu resum dels són més comuns o característics, o bé que caràcters morfològics diferencials suficients aficionat o persona relativament aliena a un tècnic de la matèria.

fòssils que posseeixin per a un llenguatge

Proto rotifera LAMARK (Fig A). O amb altres sinonímies: Turritella rotifera, Protoma rotifera. Conquilla de forma fusiforme allargada, caracteritzada per un cordó especialment sortint en la zona de sutura. En la zona interior algunes varietats presenten una ornamentació composta de dues fileres de cordons més fines que la principal. Aquesta espècie és la més comú de tots els fòssils que poden recol·lectar-se a Montjuïc.

D'una banda, el sector que constituí l'entrada a l'anterior fossa comuna, en la base de la qual s'han obtingut alguns exemplars de ostrèids: Ostraea digitalina, Crassostraea gryphoides, etc. b) El sector oposat a tal entrada i en el vessant pròxim al citat monument, així com en l'esplanada de la part superior, d'on s'han obtingut alguns Conus, Macoma planata i Pelecyora gigass entre altres. c) Finalment, un tram de gres zonalment més descompost, que compon la vessant de la muntanya i el pla contigu, on és particular ment abundant el gasteròpode Protorotifera. Altres fòssils allà trobats són els pelecípodes Phacoides columbella, Chlamys praescabriuscula. També cal

Turritella bicarinata (Eichwaldiella) EICHWALD (Fig B). A diferència de l'anterior, aquest turritèlid presenta la zona de sutura més enfonsada, mentre que el seu màxim relleu ho componen dues fileres de cordons que trobem a la meitat de cada volta. Es pot confondre amb l'anterior en les primeres voltes. Comuna, encara que no excessivament. Mesalia cabrierensis FISCH. De la mateixa família que les anteriors, es diferencia d'elles per posseir un contorn més ample, i per la ornamentació pràcticament llisa. Sol trobarse la majoria de les vegades en estat de motlle intern. També proporcionalment la seva grandària és inferior.

Vicente, J. “La Flora fossil de Montjuic (Barcelona)” Societat d’Història Natural. Sèrie monográfica nº 1. Santa Coloma de Gramanet. 1988

Ornamentació composta de nombroses costelles i fins cordons disposats en fileres al llarg de la conquilla. L'última volta és més gran que la resta de les voltes, acabant amb el canal sinfonal fent una "cua". Molt rar.

N. josephinia

Conus (Chelyconus) puschi MICHELOTTI. Tal com el seu nom genèric indica, posseeix una forma clarament cònica. Aquesta espècie és, en proporció, la més allargada, en funció del seu tamany i més esvelta que les altres al punt més ample. Rara.

Lunatia sp.

Neverita josephinia. Conquilla globosa, lleugerament el·líptica, llisa, proveïda de llombrígol cobert gairebé en la seva totalitat per una callositat que se aprecia en els exemplars millor conservats. Altres sinonímies: Natica olla, Naverita olla. Comuna.

Conus (Cleobula) subraristriatus DA COSTA. Espècie de morfologia cònica més convencional, més ampla que l'anterior al començar l'última volta, però també proporcionalment més curta. Una mica rara. Conus berghausi MICHELOTTI. Espècie semblant a l'anterior, però més aplanada en la zona de l'espiral i més ampla en la seva última volta. Rara. Conus antiquus LAMARCK. Espècie també de gran amplària que pot aconseguir una notable grandària (fins a 15 cm de longitud), caracteritzatda per un perfil pràcticament pla en la seva zona d'espiral. Una mica rara. Conus mercatii BROCCHI. Espècie de proporcions similars al C. Subraristriatus, si bé el perfil d’aquest en la zona d'espiral és rectilini, mentre que el C. mercati presenta una lleugera curvatura. Rara.

Lunatia spec. Són bastant comunes els exemplars d'aquest gènere, si bé resulta de vegades complex arribar a una determinació correcta, per això no citem cap espècie concreta. En general, són conquilles de forma globosa, encara que més engruixades que en el cas anterior, algunes amb tendència a còniques, altres amb formes més esfèriques, i proveïdes d'un àrea umbilical més discreta. Comuna.

Dentalium michelottii HORNES. Conquilla lleugerament corbada , amb la característica estriació fina longitudinal, i de secció circular. Relativament petita (fins a 4 cm) si la comparem amb altres localitats. Poc comuna.

Murex (Bolinus) brandaris torularius LAMARCK. Conquilla asimètrica, de grandària mitja (fins a 12 cm longitud), adornada amb costelles i espines sortint de les mateixes, proveïda de canal sinfonal i amb una gran boca. Molt característiques del Neogè en tota l'àrea mediterrània, és relativament rara en el Tortoniense de Montjuíc.

Conus conoponderosus SACCO

Glycymeris bimaculata POLI. Citat també com Pectunculus pilosus. Espècie de gran grandària (fins a 20 cm de diàmetre). Conquilla arrodonida, gairebé esfèrica, amb molt fines estries transversals. Rara. Pelecyora gigas. Bivalve amb lligament extern i lúnula molt destacada. Ornamentació concèntrica, de fina estriació. Aquest venèrid és de gran grandària, podent arribar fins als 15 cm de diàmetre. Rara. Altres sinonímies: Cytherea pedemontana. Pecten benedictus LAMARCK. Molt semblant a les actuals "petxines de pelegrí" o conquilles de pelegrí. Fort ornamentació longitudinal que afecta al interior de la conquilla i posseeix les dues valves desiguals. Presenta

Fusus almerae

Fusus almerae ALMERA et BOFILL. Conquilla allargada, fusiforme, proveïda de canal sinfonal. Boca ovalada.

certa varietat de grandàries, podent aconseguir unes dimensions màximes de 7/8 cm. Cmú.

Brissopsis lusitanicus DE LORIOL. Equídnid de talla mitjana (longitud màxima: 7 cm), amb els ambulares molt enfonsats. Desiguals dos a dos, mentre que el tercer genera un solc fins a l'àmbit. Espècie típica del Miocè mediterrani, a Montjuïc és rara.

Crassostrea gryphoides SCHLT. Ostrèid molt difós en tot el Miocè de l'àrea mediterrània, no podria faltar a Montjuïc. Conquilla molt irregular, gruixuda, de diverses capes, allargada, i que pot arribar als 70 cm de longitud. A diferència d'altres localitats no abunda a Montjuïc. Rara. Altres sinonímies: Ostraea gingensis, Ostraea crassissima.

Balanus (Megabalanus) tintinabulum LINNEO. Peculiar tipus de crustaci marí que viu adossat a roques o closques. Espècie que existeix en l'actualitat, si bé la seva àrea de distribució es limita a zones d'aigües càlides. A Montjuïc es troba adossat a mol·luscs com Xenophora, Pecten, Macoma, etc. Pot arribar a una altura màxima de fins a 5 cm. Comú.

Phacoides columbella. Bivalve de petita talla (2 o 3 cm de diàmetre) de forma lenticular, amb la part posterior deprimida per un solc radial. Fina ornamentació concèntrica Poc comuna. Altres sinonímies: Lucina columbella.

Odontaspis acutissima. Selaci del qual es troba la seva dentició, composada per peces dentals primes i molt punxegudes. Pot arribar a 5 cm. Rara a Montjuïc, però comuna en el Miocè, a l'igual que les següents restes de selacis.

Macoma planata LINNEO. Bivalve de talla mitja (fins a uns 5 X 6) molt planada, amb finíssima ornamentació, de forma allargada i acuminada en la seva part posterior. Comuna. Altres sinonímies: Tellina planata.

Oxyrhina hastalis AGASSIZ. Selaci amb unitats dentals aplanades, amples, i amb el contorn de l'esmalt discret. Pot arribar a una longitud màxima de 5 a 6 cm. Rara.

Psammenchinus dubius AGASSIZ. Fòssil pertanyent als equinoïdeus o eriçons de mar. De contorn circular, endocíclic, presenta nombrosos tubèrculs discrets en la seva ornamentació. Espècie de petita talla (5-6 mm). Molt rara.

Carcharodon megalodon AGASSIZ. Selaci difós per una extensíssima àrea. Es caracteritza pel gran tamany que poden assolir les seves dents (fins a 18 cm). De forma semblant a l'espècie anterior, malgrat que en proporció una mica més inflada, i amb més superfície de geniva. Molt rara.

Clypeaster almerai LAMBERT. Equídnid de gran grandària (fins a 17 cm de diàmetre), exocíclic, amb les zones ambulacrals sortints. Perfil bastant alt, una mica aplanat en la cúpula. Molt rar.

Salix tenera AL.BR. AL tractar dels vegetals, pretenem destacar les dues espècies relativament més comunes en funció del nombre d’exemplars trobats. En aquest cas es tracta d'una fulla lanceolada, estreta per l’àpiç i per la base, amb pecíol llarg. Pot tenir una longitud màxima de 6 cm. Rara. Zizyphus zizyphoides (UNGER). Fulles peciolades, denticulades, triple nerviada. Nervícules flexuosos transversos. Presenten certa varietat morfològica en el seu contorn, el que pot generar alguna confusió. Poc comuna. SEMBLANCES I DIFERÈNCIES AMB ALTRES ÀREES Pel que refereix als fòssils marins trobats a Montjuïc, i donada la seva afinitat faunística, podem englobar aquest jaciment en el conjunt global de tota l'àrea mediterrània i altres zones pròximes com Portugal i Aquitània, on veiem espècies comunes (P.e. Turritella eryna, Clavatula asperulata, Xenophora infundibulum, etc). Donades les característiques del tipus de fauna es dedueix que aquesta es va desenvolupar en un ambient de fàcies litoral, de gran similitud a l'actual, si be amb gèneres que en la actualitat poblen mars tropicals. Malgrat la similitud faunística de Montjuïc amb altres zones, hem de dir que aquest jaciment no està exempt d'espècies endèmiques, tal i com ho demostren les successives troballes i descripcions de nous tipus: Acrilla

Pecten benedictus

vicentai, Fusus almerae, Clypeaster barcinensis, C. Almerae, etc. Zona Pedrera Moragues

Un altre element que ens crida l’atenció de l'àrea fossilífera de Montjuïc és, sens dubte, la seva litologia, doncs a diferència de la major part de jaciments coetanis, que consten de margues amb fòssils que es conserven molt similars al seu estat original, els fòssils de Montjuïc presenten una peculiar fossilització en calcita, la qual no ha minvat la bona apreciació dels detalls morfològics i sistemàtics dels exemplars.

Base del sector que constituïa la entrada a l’anterior fosa comuna Sector oposat a l’anterior, vessant pròxima al monument i explanada de la part superior Tram de gresos en la vessat de la muntanya i el pla contigu.

Finalment, el que és evident és que Montjuïc posseeix, a més de les característiques ja comentades, un peculiar atractiu, una mica especial que ens motiva als que, d'una manera o altre, treballem en relació a la geologia a donar-li un tracte especial, i sinó, només cal comprovar la gran quantitat d'obres i articles que s’han publicat al respecte per a adonar-se que fins i tot avui dia, el nostre Montjuïc segueix sent un dels camps d’estudi i interès de major rellevància.

Ostrèids

Conus Macoma planata Pelecyora gigas Gasteròpodes Pelecípodes Dents de peixos Mol·luscos

Nàtiques

Zona Miramar Nivell inferior Gresos relativament tous amb modesta presència zonal de conglomerats, amb freqüents restos de mol·luscos.

Mol·luscos

Cònids

Gasteròpodes

Pelecípodes

Equídnids (restos i exemplars mal conservats)

Protorotifera, Predominantement en estat de motllo Conus antiquus, també en motllo Conus puschi C. subraristriatus C. bitorosus C. clavaus Turritella bicarinata Epitonium sp Neverita olla Bolinus - torularius Baryspita glandiformis Fusus almerae Phacoides columbella Macoma planata Venericardia jouanetti Glycymeris pilosa Cytherea pedemontana Clypeaster Schizaster Brissopsis.

Equídnids Peixos

Pelecípodes Equídnid gramínies i plantes desenvolupades prop de mitjans aquàtics

Proto rotifera Lucina columbella Chlamys praescabriuscula Sparus Odontaspis Solarium marthae Xenophora infundibulum Turritella eryna T. terebralis Tibia dentata Mesalia cabrierensis Trigonostoma acutangula Clavatula asperulata Ocinebrina sublavata Conus conoponderosus C. berghausi Ficus geometra Dentalium michelottii Lucina columbella Lutraria elliptica Glycimeris Cor Solen strigilatus Macoma planata Pelecyora gigas Igual que la zona de Miramar Igual que la zona de Miramar Orhyxina Isurus Carcharodon Myliobatis

L’AUTOR Isidre Gurrea – És paleontòleg aficionat especialista en equinoderms. Ha estat vocal de la Junta Directiva i soci de l’ICMGP. Col·laborador habitual en revistes, publicacions i Museus paleontològics.

Nivell superior marges blaves on es fàcil observar restos de pectínids, ostraeas.

Ostraea digitalina Crassostraea gryphoides

LLÀMINES

Pecten benedictus Amussium cristatum Psammenchinus Salix Zizyphus

En les següents planes es mostra una representació de la diversa fauna fòssil de Montjuïc. Les fotografies i el tractament posterior han estat realitzades per Raül Brito i Mª José Delgado.

La relació dels fotografiats és la que es mostra en aquesta taula, essent les col.leccions: 27

Conus sp. Recristalitzat en SiO2

MGSB

Conus (CHELYCONUS) suessi. HORN. & AVIN.

MGSB

Conus Clavatus

Subula fuscata. BROCCHI

Fusus almerae

Helix, sp.

MGSB

Triptychia? (Clausilia) pachecoi

MGSB

COLECCIO

Turritella sp.

Anadara (SS.) fichteli. DESHAYES

MGSB MGSB

MGSB - Museu Geològic del Seminari de Barcelona GC- Col.lecció dels germans Antonio i Manuel Cervantes AP – Col.lecció de l’Àngel Padilla TM – Col.lecció del Tomas Montilla.

FIGURA

NOM

GC MGSB GC

Dentalium michelottii HORNES

Caliptraea chinensis. LINNE

MGSB

Glycymeris bimaculatus taurinensis. BROGNIART

Terebralia bidentata. DEFRANCE

MGSB

Glycymeris cor

Protoma rotifera LAMARCK

MGSB

Palliolum (Lissochlamis) excisum

MGSB

Protoma rotifera LAMARCK

Flabellipecten tagicus. COTTER

MGSB

Protoma cathedralis. BRONN

MGSB

Lyropecten (Aequipecten) opercularis LINNE

MGSB

Turritella bicarinata. EICHWALD

MGSB

Amussiopecten galloprovincialis (MATHERON)

MGSB

Turritella eryna BROCCHI

MGSB

Lucina columbella. LAMARCK

MGSB

Venericardia jouanetti (BASTEROT)

MGSB

Neverita josephina. RISSO

MGSB

Natica millepuntata. LAMARCK

MGSB

Callista italica. DEFR.

MGSB

Natica tigrina

Peleciora gigas (LAMARCK)

MGSB

Ancilla (Baryspira) glandiformis. (LAMARCK)

MGSB

Angulus (Peronaea) planatus. LINNE

MGSB

Xenophora infundibulum. BROCCHI

MGSB

Solecurtus strigillatus. BASTEROT

MGSB

Scala (Fuscolata) tenuicosta (MICHAUD)

MGSB

Tellina crassa. PENANT

MGSB

Nassarius

Circomphalus foliaceolamellosus. DILLWYN

MGSB

Melongena cornuta. AGASSIZ

MGSB

Pecten sp.

Brissopsis lusitanicus DE LORIOL

GC AP

Babylonia (Peridipsaccus) brugadina GRATELOUP

MGSB

Tudicla rusticula. BASTEROT

MGSB

Isurus hastalis

MureX (Bolinus) torularius LAMARCK

MGSB

Isurus (oxirhynchus) hastalis. AGASSIZ

MGSB

Conus Berghausi MICHELOTTI

Carcharhinus priscus. AGASSIZ

MGSB

Conus Antiquus (ANTIQUUS)

Sparus aff. cinctus. AGASSIZ

MGSB

Conus Mercatti

Odontapsis taurus obliqua. AGASSIZ

MGSB

Conus (CHELYCONUS) Enzesfeldensis

MGSB

Placa bucal de Myliobatis

Conus (CHELYCONUS) Enzesfeldensis HORN. & AVING.

MGSB

Odontapsis acutissima Crassostrea (Cubitostrea) frondosa. DE SERRES

GC GC

Conus (CHELYCONUS) puschi MICHELOTTI

MGSB

Conus (CHELYCONUS) ponderosus. BROCCHI

MGSB

Fusta fosilitzada

Peleciora gigas (LAMARCK)

Pinna brocchii

Chlamys praescabriuscula

Crassostrea (SS.) gryphoides. SCHLOTHEIM

Proto rotifera - Pelcyora gigas - Turritella eryna

Clypeaster sp.

MGSB

El gres de Montjuic, pedra angular en la construcció de Barcelona Raúl Brito Martin – Mª José Delgado Garcia Des de l’inici de l’assentament de poblacions iberes en la muntanya de Montjuic, passant per la Barcino romana, la Barcelona medieval, la modernista ,... fins a mitjans del segle XX, els habitants de la ciutat han utilitzat la pedra de la muntanya de Montjuic com a material per a les seves construccions, treballant-la i adaptant-la a les diverses corrents artístiques que han anat conformant la fisonomia de la ciutat al llarg de la seva història. La pedra, de coloracions blanquinoses, vermelloses o violàcies, ha estat sempre molt apreciada, tant per a la construcció com per a la escultura.

Per fer-nos una idea podem imaginar que és podria construir La Pedrera 20.000 vegades. Tal és la quantitat de material extret, que el naturalista jesuïta Pere Gil (15511622) en la seva Història Natural de Catalunya de voltants 34 de 1600, escriu :

En termes geològics, la muntanya està composada en la seva major part per gres. El gres de Montjuic és una roca formada per petits grans de sorra de tipus silícic que poden tenir diversos graus de compactació i composició segons la provinença (al·luvial o sedimentària) de la sorra, que es podien utilitzar en diferents parts de les construccions en funció de la seva qualitat. Entre els que es dedicaven a explotar-la, es classificava en dues categories: el blanquet i el rebuig. El blanquet és la millor pedra per treballar (sorra fina ben compactada) malgrat sigui dura. El rebuig resulta poc útil per a la construcció ja que es desagregable (pot contenir còdols).

Es pot citar també al poeta Mossèn Cinto Verdaguer que dedicà el següent poema a la muntanya, on la descriu com “la mare orgullosa de la seva filla Barcelona, que li extreu 2 roques per a la construcció dels seus edificis ”:

“La montanya de Mont Juich junt a Barcelona es de consideració per averse edificada della tota Barcelona. Diuen que la pedra creyx en ella: y que se a treta mes pedra della que no pujaria tota la dita montanya. Les moles della van per tot lo mon.”

“I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes per tos casals, que creixen com arbres amb saó, apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes: Mirau-la, os de mos ossos, s’es feta gran com jo!” Les transformacions que ha sofert Montjuic en el seu relleu, tant per la “retirada” de la línia de la costa o per acció de l’explotació humana, al llarg del temps fan que sigui difícil trobar restes arqueològiques suficients per assegurar com vivien els primers pobladors d’aquest indret i com explotaven els recursos de la muntanya.

La pedra de Montjuic també va ser molt apreciada per a l’elaboració de moles de molí, tal és així que és coneixien com a moles catalanes i als treballadors de les pedreres, per extensió, se’ls anomenava molers. A part dels gresos, també s’extreia de la muntanya les sorres argiloses que es troben en la seva base. A aquest material se l’anomenava “terra d’escudelles” ja que es va utilitzar fins a mitjans del segle XX per netejar cassoles i estris de cuina aprofitant l’efecte conjunt de les bones qualitats de les argiles per absorbir els greixos i la duresa dels grans. A part d’això també es van explotar els jaciments de jaspi per a utilitzarlo en elements de decoració i ornamentació.

Una de les últimes teories amb que treballen els arqueòlegs ens presenta la muntanya poblada per ibers laietans que anomenaven el seu poblat Barkeno des del segle IV abans de Crist, i que comerciaven amb altres ciutats i pobles, entre ells la Roma Republicana. Aquest fet és anterior a la data que fins ara es donava com la de la fundació de la Barcino romana a la plana, al segle I abans de Crist. S’especula també amb que la pedrera romana va ser explotada des de l’època republicana de Roma i paviments, restos d’una via romana i diverses estructures vindrien a 5 sostenir la tesi de que Barcelona va néixer a Montjuic.

S’estima que han estat més de 12 hectòmetres cúbics de pedra són els que s’han extret de la muntanya ja que tota la fisonomia ha estat canviada per l’explotació humana, excepte la zona de mar (28.142.000 metres cúbics aproximats de volum extret= 9% de la muntanya que era de 2 316.590 metres cúbics ).

http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm61/bmm61_qc38.htm http://mitologiayleyendas.ning.com/profiles/blogs/montjuic-la-montanamagica-o 5 Montjuïc, cuna de Barcelona. http://elpais.com/diario/2009/06/07/catalunya/1244336841_850215.htm l 4

http://historia.egv.es/montjuic/canteras/index.html

Excavacions de 1990 de les sitges del poblat ibèric en la muntana de Montjuïc. / MUHBA

El que sí se sap segur és que ja el romans utilitzaven la “pedra de Montjuic” per a les seves construccions. D’aquesta època són les primeres pedreres més o menys documentades (l’any 1990 es va trobar una pedrera romana a cel obert en el moment que es realitzaven nous accessos a la Ronda Litoral).

Torre de la muralla de Barcelona construïda amb carreus quadrats de gres de Montjuïc.7

...() En alguns dels blocs de pedra s'adverteixen restes escultòriques que indiquen el reaprofitament dels materials procedents d'altres monuments. Així, a la cantonada de la torre més propera a la Catedral, a l'altura de la segona filada de carreus sota la cornisa, es poden veure perfectament un fascis, insígnia dels cònsols romans en forma d'un feix de vares.5

Durant l’edat mitjana i coincidint amb la puixança econòmica i política de Barcelona, la construcció d’esglésies, palaus i obra civil a la ciutat va fer que s’anessin obrint noves pedreres que donaven servei a la demanda creixent de materials. Les explotacions medievals venen documentades amb tot detall en alguns dels registres comercials que es conserven. Tots aquells que hagueu llegit 8 “L’església del Mar ” i haveu patit amb els bastaixos carregant els blocs de pedra des de les pedreres de la muntanya fins a Santa Maria del Mar, podeu imaginar com es treballava a les pedreres a l’època medieval.

“ ...un total de 200 m², posant al descobert un front de pedrera d'uns 50m de longitud i uns 10 metres d'alçada. Per problemes tècnics de la construcció no es va poder arribar a excavar el límit final de l'extracció. Es tractava d'una antiga explotació de gresos de Montjuic a cel obert de grans dimensions, que presenta diversos plans d'extracció horitzontals i verticals, formant una mena de graonada, com a resultat del mateix procés de recuperació dels blocs 6 de pedra per ser emprats a la construcció..”

“A les pedreres de Montjuïc la pedra s’extreia a l’aire lliure. Es clavaven tascons de fusta a les escletxes i es mullaven. Quan la fusta es reinflava provocava el trencament de la pedra.(....) Quan els carreus havien d’estar més ben 9 treballats els picapedres escairaven els blocs més adients” .

Front d'extracció de la pedrera romana de Montjuïc, on s'aprecien les marques d'extracció. Any 1990

Bloc tallat de gres de Montjuïc localitzat durant l'excavació de la Pedrera romana de Montjuïc l'any 1990

Santa María del Mar. Barcelona

D’aquest època podem citar les muralles de la ciutat, el temple romà, la primera església cristiana o la via sepulcral romana de la plaça de la vila de Madrid, com a obres realitzades amb gres de Montjuic.

El Palau del Lloctinent, abans i després de la restauració de 2006. Pot apreciar-se la transformació de les tonalitats del gres amb el pas del temps.10

http://cicerobarcino.blogspot.com.es/2013/10/la-muralla-nord-oest-debarcino.html 8 L’Església del Mar. Idelfonso Falcones. 2006 9 http://memoriadesants.blogspot.com.es/2014/03/de-que-esta-fetabarcelona-primera-part.html 10 http://urban-networks.blogspot.com.es/2012/11/barcelona-y-madridarenisca-frente.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Montju%C3%AFc_28Barcelona%29. Font original Carme Miró i Alaix (Servei d'Arqueologia de Barcelona) - Servei d'Arqueologia de Barcelona (Institut de Cultura de Barcelona)

Dibuix d'Anthon van den Wyngaerde representant una Barcelona sense moll a mitjans del segle XVI.13

Cal arribar a mitjans del segle XIX per trobar l’explotació màxima de la muntanya. La construcció de l’Eixample i la necessitat de grans quantitats de material que això va suposar, van fer que les autoritats abolissin els privilegis d’explotació de la muntanya a particulars per dedicar tots els recursos a aquest fi. Així, es pot dir que tot l’Eixample està construït amb aquest gres, fins que la pedra artificial, el totxo, la ceràmica i altres materials van anar desplaçant la pedra de Montjuic.

A la porta principal de l’esglèsia de Santa Maria del Mar figuren aquestes dues figures com homenatge a la tasca dels bastaixos que amb el seu esforç van contribuir de forma significativa en la construcció de l’esglèsia fent que el temps que es va trigar en finalitzar-la fos relativament ràpid per l’època.

“Durant l’època medieval el gres de Montjuïc va ser força utilitzat per la construcció de la majoria d’edificis de la ciutat i es van exportar també a un entorn relativament proper (zona del Maresme, Vallès, Baix Llobregat) fins un entorn relativament llunyà (Benicarló, Perpinyà, etc). La pedra de Montjuïc, a banda dels carreus, proporcionava material en brut per a la confecció d’elements ornamentals com capitells, claus de volta, finestres, arcs, entre altres (....)però ens falta a hores d’ara, dades més precises sobre el nom i la localització de les pedreres en època medieval. A partir de la documentació treballada, una de les pedreres a la qual hem pogut identificar la seva explotació des del s.XV és la pedrera Safont, situada a la vessant Est de la 11 muntanya amb un topònim encara conservat”

Imatges de l’extracció a les pedreres de Montjuic de mitjans del segle XIX / començament del segle XX

El fet de l’explotació massiva de la muntanya va fer que a finals del segle XIX la muntanya aparegués foradada com un formatge de gruyères, la qual cosa condicionaria els 14 projectes posteriors . Al començament del segle XX es podien comptar fins a 25 pedreres a la muntanya.

El gres permetia treballar la pedra amb els delicats treballs que el Gòtic imposava i per això d’aquest material es van edificar les grans esglésies i palaus gòtics. Podem citar el Monestir de Sant Pau del Camp (segle IX), les muralles de la ciutat (aproximadament 1350), la Catedral de Barcelona (1298-1420), el saló del Tinell (1359-1362), la Llotja de Mar (segle XIV), les esglésies de Sant Pau del Camp (911), Santa Maria del Mar (1329-1383) i la del Pi (segle XIV), l’antic hospital de la Santa Creu (cap al 1450), el Palau de la Generalitat (1410-1619), l’Ajuntament (Casa de la Ciutat de Barcelona, iniciat el 1369), el Palau de Lloctinent (1549), i la 12 casa de l’Ardiaca (segle XII, reformada al 1510) . També cal destacar el Rec Comtal (segona meitat del segle X), que venia a substituir els antics aqüeductes romans per proveir d’aigua a la ciutat i que es va construir també amb gres de Montjuic.

La coincidència de l’edificació de l’Eixample amb la corrent artística del Modernisme va fer que la pedra de Montjuic, a part de resultar molt adequada per realitzar el tipus de construcció de l’època, s’utilitzés com a base per a les decoracions amb ceràmica i altres revestiments propis d’aquest corrent artístic. D’aquesta època podem citar com edificis emblemàtics, alguns d’ells declarats patrimoni de la Humanitat, que van utilitzar el gres de Montjuic els següents: El temple de la Sagrada Família (iniciat el 1882), els edificis de la universitat de Barcelona (1859-1900), el Seminari Conciliar de Barcelona (1882), el Palau de Justícia (1887-1898), la Casa Batlló (1904-1906), els edificis de duanes (1896-1902), de correus (1926-1927), remodelació de l’antic arsenal de la Ciutadella (actual Parlament de Catalunya, 1915), l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1930), etc.

En aquestes obres es pot observar com la pedra de millor qualitat s’utilitzava per als detalls més treballats com capitells, figures, claus de volta, etc,. i la de pitjor qualitat per a les parts que no requerien d’un treball fi.

http://quimgraupera.blogspot.com.es/2013/11/comunicacio-sobre-lusde-la-pedra-de.html 12 Montjuïc, la muntanya de la ciutat. Estanislau Roca

13 14

http://ca.wikipedia.org/wiki/Port_de_Barcelona http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm61/bmm61_qc38.htm

Detall de la façana del Naixement. Temple expiatori de la Sagrada Família

Com anècdota, comentar que la façana de la Pedrera (Casa Milà,1912), no es va realitzar amb gres de Montjuic, si no amb pedra calcària procedent del Garraf i de Vilafranca.

Casa Batlló.

Montjuic. L’any 1929 amb motiu de l’Exposició Universal es fa un replantejament de la muntanya de Montjuic i es comença a urbanitzar i reordenar els usos, amb la construcció dels diferents palaus firals, el Palau Nacional, el Poble Espanyol, etc., i un conjunt de jardins, camins i fonts que permeten recuperar aquest espai per a la ciutat. Com ja s’ha comentat abans, la muntanya, explotada durant mil·lennis, posseïa una personalitat i una orografia especial que es va haver de conjuntar amb la nova planificació.

En el temple de la Sagrada Família, el gres de Montjuic fou la primera pedra emprada en la seva construcció, sent utilitzada des de la façana del pessebre de pedra fins la del Naixement, passant per les columnes inclinades de la façana de la Passió, les agulles de l’absis, les torres, etc. Actualment encara s’utilitza aquesta pedra en la seva construcció malgrat que les pedreres de Montjuic no estan operatives, així que prové d’enderrocs, de donacions i de reserves de material

D’aquest període podem citar com a construcció singular, el teatre grec, que aprofitant una antiga pedrera es va dissenyar prenent com a exemple el teatre d’Epidaure. En aquest cas, les excavacions de la pedrera de Maginet es van utilitzar com a escenari del teatre.

També d’aquesta època podem citar multitud d’escultures i monuments repartits per tota la ciutat. En el quadre següent en posem una mostra de les que es troben a la 15 Plaça de Catalunya , totes esculpides en pedra de

Plaça de Catalunya Maternitat

La Navegació

Noia

Escultor: Vicenç Navarro, 1928

Escultor: Eusebi Arnau, 1928

Escultor: Josep Dunyach, 1928

Figura femenina

El Forjador

Dona amb nen i flabiol, Maternitat

Escultor: Enric Casanovas, Escultor: Josep Llimona, 1928 model de 1914, col·locada Escultor: Josep Viladomat, en aquest emplaçament 1928 1928

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_l'art_p%C3%BAblic_de_l'Eixam ple_de_Barcelona

Teatre Grec de Barcelona.

També durant els bombardejos patits per la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil, algunes de les galeries construïdes per extreure “la terra d’escudella” van servir com a refugi pels habitants dels barris propers, com per 16 exemple la pedrera de Sot o de Bassa .

omplint de barraques i barris marginals, mal construïts i en ubicacions poc adients. La conjunció d’aquests dos fenòmens amb una pluja torrencial que es va produir el 1971 va fer que al trencar-se un dic de contenció de la pedrera del Mussol , el barri de Can Clos s’inundés de 17 deixalles amb una alçada, en alguns punts, de mig metre . Aquest fet va provocar que es deixessin d’abocar escombraries en les pedreres de Montjuic (es va habilitar a tal finalitat l’abocador del Garraf) i es rehabilitessin algunes d’elles. Malgrat això, en alguns llocs de la muntanya es podien trobar gruixos d’escombraries de fins a 30 m (l’estadi Serrahima, construït on s’ubicava l’antiga pedrera de Safont mostrava desnivells a la pista d’atletisme degut a les diferents compactacions de les deixalles que hi havia a sota). Un record també a la figura de Lluís Companys que, juntament amb 4000 víctimes de la repressió franquista va ser enterrades en el fossar de la pedrera, que havia estat la pedrera Moragas. Les parets verticals de la pedrera fan més impressionant, si cap, el record a les persones que allà reposen.

Fotografia de l’any 2012 on es pot veure l’entrada d’una d’una d’aquestes antigues mines. Es tracta de l’antiga pedrera Safont i es troba al costat de l’estadi Serrahima.

L’extracció de la pedra de Montjuic va continuar fins el 1955, moment en que el capità general de Catalunya va prohibir les explotacions pel risc que comportaven les voladures que s’empraven per aconseguir el material. El sistema consistia en obrir galeries en la base de l’estrat del gres, deixant columnes de roca que suportaven la massa de sobre. Al dinamitar aquestes columnes col·lapsaven el bloc que hi havia a sobre, que en trencar-se permetia extraure la pedra. El barri del Polvorí s’assenta sobre les restes d’aquestes explotacions.

L’última, fins ara, gran remodelació de Montjuic, es va produir amb la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona el 1992. Aquest fet va portar la reubicació d’usos i espais de gairebé tota la muntanya i l’aprofitament dels espais deixats per les pedreres. La reutilització d’aquests espais va comportar problemes en algun cas degut al mal ús que s’havia fet des de l’abandonament de l’activitat extractiva. El cas més paradigmàtic va ser el canvi d’ubicació del estadi Sant Jordi. L’antiga pedrera del Marbre sobre la que estava previst construir-lo tenia una capa d’escombraries de 30 metres, amb emanacions de gas metà i una bassa de lixiviats en la base. Com no era aconsellable construir a sobre es va canviar la ubicació fins a un terreny on el gruix de deixalles era d’entre 10 i 12 metres, que es van poder treure per construir-hi l’edifici.

Un cop aturades les activitats extractives, aquestes pedreres és van anar destinant a diversos usos i amb sort diversa. Cal comentar que degut al creixement demogràfic experimentat per la ciutat, una part d’aquestes pedreres es van reutilitzar com a abocadors de deixalles sense massa control ni coneixement de les conseqüències. Al mateix temps, gràcies al treball que generaven les pedreres i el creixement mateix de la ciutat, Montjuic s’havia anat 16

http://lacruelguerra.blogspot.com.es/2013/06/barcelona-bajo-lasbombas-fascistas.html

http://geoventayol.blogspot.com.es/2011/11/moviendo-el-palau-santjordi.html

Foto aèria de 1947 on es poden apreciar les pedreres en explotació. En la següent imatge podem ubicar sobre una vista de satèl•lit actual algunes de les antigues pedreres, on s’indica si el front és encara existent o no

A part dels usos que s’han donat a les pedreres que ja hem comentat, podem citar: La pedrera del Sot també coneguda com la Bassa es on s’ubica actualment el poliesportiu La Bàscula. En la Soleya es va construir el Palau Sant Jordi. En la de Marbre es va construir el camp de futbol que utilitzaria l'O.D. Sants En la pedrera del Mussol, es van construir les Piscines Picornell per acollir els Campionats d'Europa de Natació de 1970. La pedrera del Sot, va servir per a situar la Zona de Pràctiques i Exàmens del Permís de conduir.

Webgrafia file:///C:/Users/ICMGP/Downloads/el_cuele_no_30%20(1).pdf http://cicerobarcino.blogspot.com.es/2013/10/la-muralla-nord-oest-debarcino.html http://content.portdebarcelona.cat/cntmng/d/d/workspace/SpacesStore/ 9eee7e6e-bc20-4171-9af5-c443f696ac77/MEMO_1893-1899.pdf http://elpais.com/diario/2009/06/07/catalunya/1244336841_850215.htm l. Montjuïc, cuna de Barcelona. http://historia.egv.es/montjuic/canteras/index.html http://elpais.com/diario/2009/06/30/catalunya/1246324040_850215.html http://estudiosgeol.revistas.csic.es/index.php/estudiosgeol/article/viewFile /890/923 http://geoventayol.blogspot.com.es/2011/11/moviendo-el-palau-santjordi.html http://hicarquitectura.com/2012/01/maria-amat-centro-de-botanica-yjardineria-en-montjic/ http://historia.egv.es/montjuic/geologia/index.html http://lacruelguerra.blogspot.com.es/2013/06/barcelona-bajo-lasbombas-fascistas.html http://memoriadesants.blogspot.com.es/2014/03/de-que-esta-fetabarcelona-primera-part.html http://mitologiayleyendas.ning.com/profiles/blogs/montjuic-la-montanamagica-o http://mitologiayleyendas.ning.com/profiles/blogs/montjuic-la-montanamagica-o http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2013/01/barcelona3-partemontjuicromano-les.html http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2013/01/barcelonamontjuich-cuna-debarcelona25.html http://quimgraupera.blogspot.com.es/2013/11/comunicacio-sobre-lus-dela-pedra-de.html http://totbarcelona.blogspot.com.es/2011/03/la-cantera-de-montjuic-o-elpantano.html http://urban-networks.blogspot.com.es/2012/11/barcelona-y-madridarenisca-frente.html http://www.academia.edu/985605/Materials_del_jaciment_de_la_Via_Se pulcral_romana_de_la_Placa_Vila_de_Madrid http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm61/bmm61_qc38.htm http://www.cursos.org/apunts/Montjuic.pdf http://www.liniazero.com/cmsFiles/catalog/montjuic.pdf http://www.parlament.cat/web/parlament/coneixer-parlament/palau http://www.raco.cat/index.php/cuadernosarquitecturaurbanismo/article/ viewFile/121193/256788 http://www.sagradafamilia.cat/docs_instit/pedres5.php?lang=0

Alguns dels noms de les antigues pedreres evoquen espais desapareguts o destinats a altres usos: Antunez, Esperó, l´Amineta, Font Trobada, Mas Ferrer, Santa Madrona, Font del Gat, Machinet, Satalia España, Jesuita, Satalia, Prats, Racó, Gran, Toviras, Fugueras, Ballaroma, Torrent Ballaroma, Urbina, Nova Urbina, Serafine, Matagats, Marble, Del reis, .... I per concloure aquest article només cal dir que us animen a seguir buscant per llibres, revistes, i com no, la xarxa d’internet, més història i més històries sobre la muntanya de Montjuic, ja que aquí només n’hi ha cabut una petita part de tot el que es podria dir sobre aquest tema. Endinsar-se en la documentació i els fets passats des de la vessant de la pedra de Montjuic ens ha fet veure el estret lligat del passat amb nosaltres. Així que quan passeu per davant, no només de Santa Maria del Mar, si no de la Catedral, la Sagrada Família, les muralles romanes i molts altres indrets de la ciutat, recordeu tots aquells que van fer possible que ara puguem admirar la seva obra i tenir un tros de la muntanya més a prop. Per trobar les fonts d’informació d’aquest article: Bibliografia

ELS AUTORS

Farrando Boix, Ramon La pedra de Montjuic de la Catedral de Barcelona La Busca edicions, S.L. 1999

Raúl Brito Martín - Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, curs d’especialització en Paleontologia (UB), president de l’ICMGP.

Salvany, J.M. Analisis y correlacón de sondeos mecánicos en los depósitos miocenos de Montjuïc (Barcelona): implicacions estructurales. Estudis geológicos, 69(2) julio-diciembre 2013, 149-171

Mª José Delgado Garcia – Enginyera Industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, Màster en Enginyeria del Medi Ambient, Ecologia i Gestió Ambiental (UPC)

VENTAYOL, A.; PALAU, J. Y ROCA, A. (2002): “El Contexto Geotécnico de la Ciudad de Barcelona”. Ingeniería del Terreno. IngeoTer 1. U.D. Proyectos. E.T.S.I. Minas. U.P.M. Madrid. Roca, Estanislau Montjuïc, la muntanya de la ciutat Institut d'Estudis Catalans, 2000 Falcones, Idelfonso L’Església del Mar. 2006

Heteroptera (Insecta) del Vallesiense (Mioceno superior) de los alrededores de Prats (Cuenca de la Cerdanya, NE de España) Juan Campreciós

RESUM – En elpresent treball s’identifica un nou exemplar d’Heteroptera Latreille, 1810, procedent d’un jaciment de la depresió ceretana (Lleida, España), datat del Miocè superior.. Paraules claus: Insecta, Heteroptera, Conca de la Cerdanya, Lleida, NE d’Espanya. RESUMEN - En el presente trabajo se identifica un nuevo ejemplar de Heteroptera Latreille, 1810, procedente de un yacimiento de la depresión ceretana (Lleida, España), datado del Mioceno superior. Palabras clave: Insecta, Heteroptera, Cuenca de la Cerdanya, Lleida, NE de España. ABSTRACT - In this paper a new exemplar of Heteroptera Latreille, 1810, is identified, coming from an outcrop from the ceretane Depresion (Lleida, Spain), from an age Upper Miocene. Key words: Insecta, Heteroptera, Cerdanya Basin, Lleida, NE Spain.

INTRODUCCIÓN y lutitas, debido a una sedimentacióna resultante de procesos aluviales, fluviales, deltaicos y lacustres.

El fósil del presente artículo, más otros pendientes de estudio, proceden de un yacimiento situado en la carretera GIV-4033 cerca del pueblo de Prats (Lleida, NE de España).

Arillo et al. (1992), indica que los yacimientos de la Cerdanya (Lleida) con restos fósiles de vegetales e insectos se encuentran en estratos sedimentarios, de origen lacustre, constituidas por diatomitas y calizas de tipo mudstones,.

El yacimiento se engloba en los sedimentos, de los alrededores de la localidad de Bellver, de la depresión ceretana (Cuenca de la Cerdanya), datados como Mioceno superior (Pontiense superior) por Villalta y Crusafont (1945).

El orden Hemiptera Linneo, 1758 (Heteroptera Latreille, 1810) es citado en el Mioceno superior de Bellver de la Cerdanya por Villalta y Crusafont (1945; fig. lámina VI ) representado por la familia Pentatomidae Leach, 1815 y el género Pentatoma? (Pentatoma Linneo, 1758).

Alvarez Ramis y Golpe-Posse (1981) basándose en el estudio paleontológico de la flora, principalmente, y la fauna de la cuenca, datan los sedimentos de los alrededores de Bellver de la Cerdanya (Lleida) como Vallesiense-Turoliense.

Peñalver et al. (1999), sin figura, en su estudio del registro de insectos en los afloramientos de Bellver de Cerdanya (Lleida) mantienen la clasificación anterior.

Guimerà (1992), en el estudio sedimentológico y estratigráfico de la cuenca, los data en el Vallesiense, edad reconocida en los trabajos paleobotánicos de Sanz de Siria (1982), Barrón (1992), Barrón & Diéguez (1994) y Sanz de Siria (1996).

Figuras de hemípteros fósiles, en vista ventral, se encuentran en las publicaciones de Théobald (1937) sobre los insectos del Oligoceno de Francia. Lewis (1969) describe una nueva especie, Hymenarcys cridlandi, incluida en la familia Pentatomidae, en el Mioceno de la Formación Latah de Washington e Idao (Estados Unidos de Norteamérica).

Guimerà (1992), posiciona los depósitos, entre los que se encuentran los del yacimiento de donde procede el ejemplar, en la denominada: unidad neógena inferior de la Cerdanya. Indica un grosor variable entre 300 y 400 m, formada por sucesiones terrígenas de conglomerados, gres

Grimaldi (1991) cita la superfamilia Pentatomoidea? y las familias: Corixidae? (Corixidae Leach, 1815), Cydnidae?

(Cydnidae Billberg, 1820), y Naucoridae Leach, 1815, del Cretácico de la Formación Santana (Brasil).

Sistemática

Peñalver et al. (1996) estudian a Heteroptera junto con otros insectos del Mioceno inferior de Ribesalbes (Castellón, España). Indican poder observar la zona ventral, aunque el ejemplar está en posición dorsal, de un ejemplar de Nepa sp. (Heteroptera; familia Nepidae Latreille, 1802; género Nepa Linneo, 1758).

NEOPTERA PARANEOPTERA Orden HEMIPTERA Linneo, 1758 ; HETEROPTERA Latreille, 1810 Familia, género y especie indet.

Ortuño & Arillo (1997) identifican dos familias en el Mioceno de Izarra (Álava, España), Cydnidae y Lygaeidae Schilling, 1829. Peñalver et al. (1999) citan a Pentatomidae en el Oligoceno de Sarral (Tarragona, España). Trabajos de Hemiptera actuales, consultados, en posición ventral son los de Ribes (1987) con la figura, para determinar el aspecto general, de un heteróptero de la familia Coreidae Leach, 1815. Vázquez (1988) utiliza el género eurydema Laporte, 1833 (Pentatomidae), como ejemplo para la determinación morfológica. Mayorga Martínez (2002) muestra a un ejemplar de Pangaeus aethiops Fabricius, 1775, para las características en la clave y redescripción de Cydnidae en Méjico. Paiero et al. (2013) figuran ejemplares de diferentes géneros de las familias Pentatomidae y Acanthosomatidae Signoret, 1864, del Canadá. El orden es figurado por Christensen & Broca (1981) en el Paleoceno/Eoceno (50 m.a.) de Dinamarca.

Figura 1

Martínez-Delclòs et al. (1991) lo citan y figuran en el Mioceno de Rubielos de Mora (Teruel -España). Carpenter (1992), que considera a Heteroptera como un suborden de Hemiptera, describe y figura el orden del Pérmico al Holoceno de varios paises. Archibald and Mathewes (2000), autores que consideran a Heteroptera como un suborden de Hemiptera, identifican y figuran el orden en el Eoceno inferior de la Columbia Británica (Canadá). Poinar and Thomas (2012) describen y figuran una nueva especie de Pentatomidae en el ámbar mejicano del Oligoceno-Mioceno. El ejemplar y otros de insectos del mismo yacimiento, pendientes de estudio procedentes de la colección Campreciós, han sido depositados en el Museo de Geologia de Barcelona. Figura 2

Material: Ejemplar nº 1144

Descripción

Por el trabajo de Paiero et al. (2013), especialmente, la línea central del elemento triangular es interpretado, en este trabajo, como un fragmento del rostro.

Ejemplar conservado en vista ventral. Conserva el tórax y el abdomen. La longitud del ejemplar es de 4mm.

Conclusión

El tórax, muy deteriorado, muestra un pequeño fragmento del protórax, representado por el prosterno. El pterotórax no muestra, conservada, división entre el mesotórax y el metatórax, y por lo tanto entre el mesosterno y el metasterno correspondientes. En la zona que corresponde al mesotórax se encuentra un elemento triangular, dividido por la mitad por una línea, con segmentos perpendiculares que parten de la línea divisoria. El mesosterno conserva las mesocoxas. En el metasterno se aprecia una placa de abertura odorífera.

La posición y conservación del ejemplar no permite una clasificación más determinada que en la categoría de orden, aunque parece poder incluirse en las familias Cydnidae Billberg, 1820 o Pentatomidae Leach, 1815. Se resalta la característica del elemento triangular intermesocoxal. No se considera que sea el escutelo, ya que el ejemplar está en posición ventral. No se denomina concretamente por no haber encontrado en las publicaciones especializadas consultadas un término concreto.

El abdomen, semicircular, muestra cinco segmentos (esternitas). El segundo y el tercero, tienen una forma angular aguda. El cuarto y el quinto son más llanos, similares al primero. Del tercer segmento al quinto se aprecia que falta parte de la lámina sedimentaria exterior. El tercer segmento muestra una diferencia morfológica que se interpreta, en este trabajo, debido a que la capa interior muestra la morfología de la zona dorsal y la exterior la ventral . El conexivo está bien marcado, con algunas parasternitas. Todo el abdomen presenta un marcado punteado.

Agradecimientos Agradezco al Dr. Jaume Gallemí, conservador del Museu de Geologia de Barcelona-MCNB, el acceso a un binocular con cámara clara para dibujar el ejemplar y la fotografía del mismo, por alguna bibliografía, así como sus sugerencias y comentarios. A Jordi Vidal, colaborador del anterior museo y especialista en técnicas fotográficas, por retocar el color de la fotografía. A la Dra. Gloria Masó, del Museu de Zoologia de Barcelona –MCNB, por remitirme a los sres. Jorge Mederos y Amador Viñolas, colaboradores del mismo museo, por confirmar la clasificación en la categoría de orden.

Características El ejemplar comparte, por la posición, el elemento triangular con la especie Cydnus dignus Förster, 1891, de la familia Cydnidae, figurado por Théobald (1937; planche XIX, fig. 3), así como con el espécimen figurado por Ortuño & Arillo (1997; fig. 1) atribuido a Cydnidae, aunque en este caso la forma es ovalada, pero también con líneas perpendiculares con respecto a la división.

El agradecimiento a las personalidades anteriores se extiende por su colaboración de otros ejemplares de insectos del mismo yacimiento que están pendientes de estudio. También agradezco a Juan Antonio Vela, miembro del ICMG i P, la traducción del resumen. Al Dr. Sebastià Calzada, director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona y a Montserrat Navarro, jefa del Centre de Documentació, del Museu de Geologia de Barcelona, por una bibliografía.

Paiero et al. (2013), en su estudio de Pentatomidae, figuran diferentes géneros que muestran en el mesotórax y entre sus dos patas un elemento, de formas diferentes, recorrido centralmente por el rostro, lo que da una visión aparente de partición media.

BIBLIOGRAFIA

Barrón, E., 1992: Presencia de Fraxinus excelsior Linné (Oleaceae, Gentianales) en el Mioceno superior de la Depresión Ceretana. Implicaciones taxonómicas y paleoecológicas. Revista Española de Paleontología, 7: 101-108, 5 figs., 1 lámina.

Alvarez Ramis, C. y Golpe-Posse, J.M., 1981: Sobre la Paleobiología de la Cuenca de Cerdanya (depresiones pirenaicas). Bol. R. Soc. Esp. Hist. Nat. (Geol.), 79: 31-44.

Barrón, E. & Diéguez, C., 1994: Neogene species of the genus Fagus L. from La Cerdaña (Lérida, Spain). Taxonomic conclusions and phylogenetic considerations. Anales jardín botánico de Madrid, 52 (1).21-32, 7 figs.

Archibald, S.B. and Mathewes, R.W., 2000: Early Eocene insects from Quilchena, British Columbia, and their paleoclimatic implications. Can. J. Zool., 78: 1441-1462, 31 figs. NRC. Canadá.

Carpenter, F.M., 1992: Superclass Hexapoda: 277 págs., 172 figs. In “Treatise on Invertebrate Paleontology” (founder Kaesler, R.I. & ed. R.C. Moore), part R, Artropoda 4, vol. 3. The Geological Society of America, Inc. and The University of Kansas. Boulder, Colorado, and Lawrence, Kansas.

Arillo. A., Bremond, C S. y Barrón, E., 1992: La entomofauna fósil del Mioceno superior de la depresión ceretana. Dípteros. Historia Natural’91: 553-561, figs. 4, 1 lámina. Ed. Alemany, A.

Chistensen, E.F. & Broca, V., 1981: Fur. Kaskelot, 47: 1-33, figs. sin nº. Danmark.

Guimerà, J., 1992: Les fosses i depressions neògenes: 299-359, figs. 250312. In “Història Natural del Països Catalans”. Geologia II, 2. Enciclopedia Catalana S.A. Barcelona.

Poinar, G., Jr. and Thomas, D. B., 2012: A stink bug, Edessa protera sp. n. (Pentatomidae: Edessinae) in Mexican amber. Historical Biololy, 24 (2): 207-211, 6 figs. Taylor & Francis Ltd.

Grimaldi, D.A., 1991: The Santana Formation insects: 379-405, figs. sin nº. In “Santana fossils. An Illustraetd Atlas” (ed. John G. Maisen). T.F.H. Publications, Inc.

Rives. J., 1987: Els heterópters: 219-243, figs. 196-243. In “Història Natural del Països Catalans”. Artropodes II, 10. Enciclopedia Catalana S.A. Barcelona.

Lewis, S.E., 1969: Fossils Insects of the Latah Formation (Mioceno) of Eastern Washington and Northern Idaho. Northwest Science, 43 (3): 99115, 2 planchas.

Sanz de Siria, A., 1982: Los principales yacimientos españoles de flora terciaria. Revista de Bachillerato, 2: 8-18. CSIC. Sanz de Siria, A., 1996: La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. Acta Geológica Hispánica, 29 (2-4): 169-189, 2 láminas.

Martínez-Delcròs, X., Peñalver, E. y Belinchón, M., 1991: Primeras aportaciones al estudio de los insectos del Mioceno de Rubielos de Mora, Teruel (España). Revista Española de Paleontología, nº Extraordinario: 125137, 2 láminas, 8 figs.

Théobald, N., 1937: Les insectes fósiles des terrains oligocènes de France. Mémoires de la Société des Sciences de Nancy, 2 : 1-473, 29 planchas.

Mayorga Martínez, Mª. C., 2002: Revisión genérica de la familia Cydnidae (Hemiptera-Heteroptera) en México, con un listado de las especies conocidas. Anales del Instituto de Biología. Serie Zoología, 73 (2): 157-192, 44 figs., 1 cuadro. Universidad Nacional Autónoma de México. México.

Vázquez, M. A., 1988 : Heteroptera : 491-501, figs. 31. In “Bases para un curso práctico de Entomología” (coordinación: J. A. Barrientos). Ed. Asociación española de Entomología. Departamento de Biología Animal. Facultad de Biología. Salamanca

Ortuño, V. & Arillo, A., 1997: Nuevos Heteroptera (Insecta) del Mioceno de Izarra (Álava, España). Est. Mus. Cienc. Nat. de Álava, 12: 17-23, 7 figs.

Villalta, J.F. y Crusafont, M., 1945: La flora miocénica de la depresión de Bellver. Instituto de Estudios Ilerdienses: 1-19, 10 láminas. Delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Lérida.

Paiero, S. M., Marshall, S. A., McPherson, J.E. and Ma, M.-S., 2013: Stink bugs (Pentatomidae) and parend bugs (Acanthosomatidae) of Ontario and adjecent areas: A key to species and a review of the fauna. Canadian Journal of Arthropod Identification, 24: 1-183, 104 figs. + figs. sin nº.

L’AUTOR

Peñalver, E., Martínez-Delclòs, X. y Arillo, A., 1999: Yacimientos con insectos fósiles en España. (Localities with fossils insects from Spain). Revista Española de Paleontología, 14: 231-239, 3 figs., 1 lám., 5 tablas.

Juan Campreciós Fabregat, es aficionado a la paleontología, colaborador honorífico del Museu de Geologia de Barcelona y ha publicado diversos artículos en la revista Comunicats.

Peñalver, E., Nel, A. y Martínez-Delclòs, X., 1996: Insectos del Mioceno inferior de Ribesalbes (Castellón, España). Paleoptera y Neoptera poli- y paraneoptera. Treb. Mus. Geol. Barcelona, 5: 15-95, 34 figs, 8 láminas. Ajuntament de Barcelona.

Ha sido vocal del Institut Català de Mineralogia, gemmologia i Paleontologia.

Vols saber més de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia? Pots visitar la nostra plana web i el nostre blogspot ! !

http://icmgp.blogspot.com

Primer registre del gènere Villanyia, Kretzoi, 1956 (Mammalia, Arvicolidae) a la península Ibèrica Joaquim Guillén Castejón

Resum – En aquest treball es dona a conèixer la troballa de l’espècie Villanyia exilis a Canal Negre 1. És aquest el primer registre del gènere i de l’espècie a la península Ibèrica. Té un interès especial degut a l’escassetat de registre de V. exilis a Europa. Es proposa el Vil•lanyià superior com a cronologia més probable per l’entrada de V. exilis a la península, al voltant dels 2.4-2.6 Ma BP, en un moment de refredament global molt intens en el trànsit del Pliocè al Pleistocè i que hauria comportat una important desforestació a Europa. Villanyia és un marcador cronològic del Vil•lafranquià i un bioindicador d’ambients freds i zones obertes amb sòls favorables per a l’excavació. Abstract - This paper presents the discovery of the species Villanyia exilis in Canal Negre 1. This is the first record of the genus and the species in the Iberian Peninsula. It has a special interest due to the lack of records of V. exilis in Europe. The upper Villafranchian is thought to be the most likely chronology for the arrival of V. exilis in the peninsula, around 2.4-2.6 Ma BP, at a time of intense global cooling in the transition from Pliocene to Pleistocene that would have led to a significant deforestation in Europe. Villanyia is a chronological marker of Villafranchian and a biomarker of cold environments and open areas with favorable soil for excavation.

INTRODUCCIÓ

A CN1 la fauna dominant es corresponia amb el Vil•lafranquià, i la família Arvicolidae tenia un especial interès biocronològic. Dins d’aquest grup en destacava per la seva abundor l’espècie Mimomys medasensis (= M. pliocaenicus?). Altres gèneres presents eren Kislangia, Dolomys, Ungaromys, Germanomys, Clethrionomys i Microtus. Els estudis detallats que hem dut a terme d’aquell conjunt, ens han permès posteriorment ampliar les determinacions i veure també la presència dels gèneres Pliomys (Guillén, 2012) i Villanyia, que abordem en el present treball. La talla i morfologia d’un conjunt de dents que havíem atribuït a M. reidi i G. weileri ens van fer veure que el gènere Villanyia també estava present. Tot i així, la variabilitat morfològica d’aquest gènere i en concret de V. exilis obliga ser prudents en la determinació de totes i cadascuna de les peces dentals. Així, hem procedit a analitzar dues dents que representen la morfologia típica de V. exilis per a garantir la seva presència. Consideracions sobre la validesa del gènere Villanyia i altres aspectes com la designació d’holotipus i la validesa d’espècies i subespècies dins el gènere, han estat presentades per altres autors i en aquí no entrarem a debatre-les tot acceptant les darreres consideracions que s’han fet per a Villanyia a Europa central i occidental (Rabeder, 1981, Terzea, 1973, 1991; Mayhew, 2009a, b).

Quan es va donar a conèixer la fauna fòssil Plio-Pleistocena de Canal Negre 1 (=CN1) es va assenyalar la important diversificació morfològica de la família Arvicolidae que hi contenia (Guillén, 2010). L’estudi continuat d’aquell conjunt faunístic ha portat a nous i interessants resultats, que sense contradir els anteriors, els amplia i millora. Un d’aquets resultats que considerem d’especial interès és la confirmació de la presència del gènere Villanyia a CN1, amb l’espècie tipus Villanyia exilis. Aquesta espècie és escassa dins el registre Vil•lafranquià europeu i pràcticament desconeguda a Europa occidental. Per primer cop es constata la presència del gènere Villanyia a la península Ibèrica i passa a ser la localització més meridional de Europa trobada fins el moment amb importants implicacions bioecològiques i biogeogràfiques pel Vil•lafranquià ibèric i europeu.

Marc geològic i antecedents paleontològics CN1 era una localitat fossilífera càrstica en una pedrera del massís del Garraf, dins el complex de Canal Negre (=CN). Contenia un registre biocronològic que anava des de finals del Miocè fins el Pleistocè mitjà (Guillén, 2010). Altres localitats de CN han estat presentades (Guillén, 2012), i d’altres estan en curs d’estudi.

Figura 1. Referències a Europa de V. exilis o properes (cf. o aff.): [1] CN1, [2] Kozarnika Cave, [3] Rivoli Veronese, [4] Perrier Etouaires, [5] Mokrá 1, [6] Villány 5, [7] Kadzielnia, [8] Kamyk, [9] Betfia 13, [10] Korotoyak 2, [11] Rebielice Krolewskie, [12] Kielniki 3B, [13] Vcelare 3B/1, [14] Plesivec, [15] Osztramos 3, [16] Akkoulaevo.

CN1-V1 (escala gràfica 2 mm)

CN1-V2 (escala gràfica 2 mm)

Sistemàtica

dents s’ajusta millor a les espècies proposades per Terzea (1991) V. kowalskii i V. paraexilis, que formen una de les línies filètiques que aquesta autora proposava pel gènere. Curiosament, la línia formada per V. veterior i V. exilis crisiensis, estaria mancada del plec mimomià però seria la línia de V. exilis exilis, subespècie que també presentaria un plec mimomià. Les dues línies filètiques es troben representades a les localitats de Rebielice Krolewskie i de Betfia 13. Si considerem la diferència cronològica entre ambdues, Rebielice centrada en zona MN16b i Betfia 13 en la MQ18 i per tant lleugerament més moderna, es fa difícil entreveure una cronologia distintiva per a cadascuna de les línies.

Família Arvicolidae Gray, 1821 Gènere Villanyia Kretzoi, 1956 Villanyia exilis Kretzoi, 1956 Descripció. Les dues molars que atribuïm a V. exilis (CN1-V1 i CN1-V2) són de talla petita en relació a altres arvícoles vil•lafranquians; l’esmalt és gruixut i continu, aprimant-se a la cara mesial del anterocònid. No presenten ciment en els angles entrants. El bucle davanter del anterocònid és esfèric. El T2 i T3 són alterns i el T4-T5 quasi confluents. El conjunt del plec mimomià és variable, la aresta mimomiana sempre present, el prismenfalt tendeix a desaparèixer en estat avançat de desgast. El Ab3 té una prominència variable però amb tendència a una morfologia “myodea”, que pot recordar la que presenta una dent de Clethrionomys. La línia sinuosa és simple, destacant a la cara bucal un anterosinuid no gaire alt i un hiposinuid d’alçada comparable. A la cara lingual sols en destaca un hiposinúlid baix. Dents rhizodontes, amb dues arrels robustes lleugerament més ample la davantera. Manca sempre el illot d’esmalt.

Villanyia pot confondre’s amb el gènere Borsodia, gènere que es distingeix del primer per una major talla, major hipsodòntia i línies sinuoses més complexes (Tesakov, 1993), característiques que també es poden apreciar en algunes dents de la població de CN1 i que caldrà analitzar detalladament en propers estudis. Un altre criteri de distinció és el de considerar la diferenciació d’esmalt, negativa per Villanyia i Mimomys, i positiva per a Borsodia, i en cas de considerar el índex SDQ, més gran a 100 per Borsodia i menor per a Villanyia (Zhang et al., 2008). Com hem apuntat anteriorment, la utilització d’aquets paràmetres hauria de reservar-se per a poblacions estadístiques.

Les longituds s’ajusten a les de les localitats de Betfia 13, Rebielice Krolewskie, Akkoulaevo i Osztramos 3 (Terzea, 1973). Els valors del índex SDQ oscil•len entre positiu i negatiu per a cada una de les dents, però tenint en compte que es tracta d’un valor estadístic, no podem prendre dues mesures com a representatives. El mateix raonament s’ha de fer per l’índex HH.

Villanyia, i també Borsodia, tenen una dispersió geogràfica molt extensa sent més freqüents a Àsia central i arribant fins a Àsia oriental (Kawamura i Zhang, 2009). A Europa en concret les cites a Villanyia són molt escasses i localitzades majoritàriament a Europa de l’est i central. Les més properes a la península Ibèrica són les de Perrier Etouaires de forma no específica (Kowalski, 1960) i la de Rivoli Veronese (Sala, Massini i Torre, 1994) com a V. cf. exilis. En aquesta localitat també es va fer menció d’un cf. Ellobius que podria tractar-se igualment de Villanyia. A Europa central i de l’est Villanyia s’ha trobat a Mokrá 1, Villány 5, Kadzielnia, Kamyk, Betfia 13, Korotoyak 2, Rebielice Krolewskie, Kielniki 3B, Vcelare 3B/1, Plesivec, Osztramos 3, Akkoulaevo i Kozarnika Cave (Maul i Markova, 2007; Kowalski, 1960; Stefaniak et al., 2009; Kordos, 1994; Terzea, 1973; Jánossy, 1970; Popov i Marinska, 2007).

Es diferencia V. exilis de M. stehlini per presentar aquest un bucle davanter de l’anterocònid no tan esfèric i esmalt no continuo, una menor hipsodontia de m1, illot d’esmalt petit i una talla superior a la de V. exilis. Igualment M. reidi té una major longitud de m1 i una presència d’illot d’esmalt variable (Kowalski, 1960). Discussió Una important variabilitat ha estat assenyalada per aquesta espècie (Kowalski, 1960; Terzea, 1973) i que sembla representada també a la població de CN1. Aquest aspecte podria fins i tot estendre’s a la diferenciació d’esmalt. En aquest sentit s’han proposat nombroses denominacions d’espècies i subespècies (Kowalski, 1960; Kretzoi, 1969; Rabeder, 1981; Terzea, 1991) i discutides algunes d’elles per altres autors (Mayhew, 2009a). Probablement la variabilitat, la dispersió de localitats on s’ha trobat i l’escassetat de restes puguin ser la raó d’aquesta proliferació específica. La persistència d’un plec mimomià constant a tota l’ontogènia i la línia sinuosa més evolucionada d’aquestes

V. exilis és característica del Vil•lanyià centreeuropeu, on es troba a Villány 5, Osztramos 3, Kadzielnia i Rebielice Krolewskie. El seu registre es perllonga també en el Pleistocè fins quasi tot el Biharià en jaciments que presenten una cronologia més moderna que les anteriors com són Betfia 13, Kamyk o Kozarnika Cave. És en aquesta darrera localitat on s’ha proposat la darrera aparició de l’espècie, a la biozona B2-2 del jaciment i entre els 1.6-0.9 Ma, tot considerant que no es podia tractar de barreja

biocronològica (Popov i Marinska, 2007; Fernandez, 2009). Així, abraçaria una cronologia que aniria des de els 3.2 Ma fins els 0.9 Ma, i per tant de tot el Vil•lafranquià.

exilis a CN1 estaria en el Vil•lanyià. La associació faunística de Rivoli Veronese es corresponia amb la zona MN17 (Sala et al., 1994; Fanfani i Masini, 1998) i dins de la zona de M. pliocaenicus (Sala i Masini, 2007). La cronologia de Les Etouaires ha presentat discrepàncies, datant-la entre els 2.5 Ma i la zona MN16a (Palombo i Valli, 2004). Darreres datacions li atorguen com a edat més antiga la de 2.78 Ma i en la transició entre les zones MN16a i MN16b, en tant que a la mateixa conca de Perrier, Roca-Neyra tindria una cronologia més moderna i a finals de la MN16b (Nomade et al., 2014).

Considerant que els registres europeus més propers a CN1 es donen a Les Etouaires i a Rivoli Veronese, ambdues localitats pertanyents al Pliocè final i Pleistocè inferior inicial respectivament, la cronologia més probable per V.

Ens inclinem doncs en veure com a més probable l’entrada a la península de V. exilis en el període que comprèn les zones MN16b i principis de la MN17, és a dir, al voltant dels 2.6-2.4 Ma. tot coincidint amb un important període glacial (Bonifay, 1993; Oms, et al., 1999; Palombo i Valli, 2004; Sesé, 2006) i just al límit entre el Pliocè i el Pleistocè. És en aquest moment que s’ha reconegut un esdeveniment biològic a Europa occidental caracteritzat per l’entrada d’una megafauna típica d’espais oberts, que és coherent amb els requeriments ecològics que se’n dedueixen per a Villanyia i que en part està present a CN1. Aquest moment es correspondria amb el període fred conegut com Pretiglià i s’hauria perllongat fins el Eburonià, amb un breu període més càlid en el Tiglià. A Europa V. exilis es troba associada amb M. pliocaenicus a Vcelare, Kielniki 3B, Kadzielnia, Rivoli Veronese i Villány 5 (op. cit.), en tant que a Osztramos 3 amb M. ostramosensis (Jánossy, 1986). Tan M. pliocaenicus com M. ostramosensis caracteritzen a Europa central la zona de rosegadors de finals del Pliocè, MN17 o zona 8 de Kordos (1994). A la península Ibèrica la denominació de M. pliocaenicus és substituïda per la de M. medasensis. La correspondència biocronològica entre ambdues espècies sembla acceptada, però caldria una revisió sobre les possibles discrepàncies subespecífiques o la sinonímia entre ambdues.

lagomorfs i que reflecteixen unes condicions edàfiques radicalment diferents a les actuals en el massís del Garraf. Tot i així, a Rivoli Veronese es troba associada amb espècies que impliquen medis forestats, amb presència de Pliopetaurista i Sciurus. A CN1 no es dona Pliopetaurista però es troben dues espècies de Hylopetes sincròniques al Vil•lafranquià que permeten admetre la presència de boscos oberts i un clima amb influències continentals.

Així, es poden correlacionar les localitats centre europees amb les zones de la conca de Granada definides per M. cf. reidi de finals de la MN17 i la de M. cf. ostramosensis (o de Tcharinomys oswaldoreigi) de la MmQ1 (Agustí, 1986; Oms et al., 2000). A CN1 a més de M. medasensis sembla provisionalment provada la presència de M. reidi, M. pusillus, M. pitymyoides i Ungaromys nanus, i contràriament no apareixen ni Tcharinomys ni Tibericola, fet que sembla indicar un predomini de faunes lleugerament més antigues a les de Barranco de los Conejos (Agustí et al., 2013).

FANFANI, F.; MASINI, F. 1998. Insectivores (Mammalia) from Rivoli Veronese, a Late Villanyian site in Northeastern Italy. Bollettino della Società Paleontologica Italiana, 36 (3): 367-380.

Taula de mesures

CN1-V-1 CN1-V-2

Hsd

Hsld

SDQ

2.20 2.41

0.92 1.04

0.83 1.31

0.31 0.5

0.886 1.40

92.2 107.96

BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, J. 1986. Synthèse biostratigraphique du Plio-Pleistocène de Guadix-Baza (Province de Granada, Sud-Est de l'Espagne). Géobios, 9(4): 505-510. AGUSTÍ, J.; BLAIN, H.A.; FURIÓ, M.; DE MARFÀ, R.; MARTÍNEZ-NAVARRO, B.; OMS, O. 2013. Early Pleistocene environments and vertebrate dispersals in Western Europe: The case of Barranco de los Conejos (Guadix-Baza Basin, SE Spain). Quaternary International, 295: 59-68. BONIFAY, M.F. 1993. Paleoclimatic correlations between Western european continental and marine areas. Contribution of big villafranchian fauna. Ciencias da Terra (UNL), 12: 111-115.

FERNANDEZ, PH. 2009. Mammalian dynamics and palaeoecological analysis during the Pleistocene in Kozarnika Cave (Bulgaria). Saxa Loquuntur, 59-73. FREUDENTHAL, M.; MEIJER, T.; VAN DER MEULEN, A.J. 1976. Preliminary report on a field campaign in the continental Pleistocene of Tegelen (The Nederlands). Scripta Geologica, 34: 1-27. GROMOV, I.M.; POLYAKOV, I.Y. 1992. Voles (Microtinae). Fauna of the USSR mammals. Smithsonian Institution Libraries and The National Science Foundation. Washington, D.C. (Translate from the Russian Akademiya Nauk SSSR Zoologicheskii Institut New Series, Nº 116 Nauka Publishers Leningrad, 1977, 3(8): 1-725).

Com a indicador paleobiològic, Villanyia es vincula amb ambients freds per la associació que a centre Europa presenta amb Lemmus (Freudenthal et al., 1976). També s’ha proposat que viuria en biòtops de sabana oberta en tan que Mimomys es trobaria en boscos tancats com oberts (Gromov i Polyakov, 1992). Tractant-se d’una espècie fòssil és difícil precisar les exigències d’hàbitat que hauria requerit. Com ja han fet notar altres autors, creiem veure una possible relació en la morfologia dental amb el gènere Ellobius, i menor amb el gènere Prometheomys (Michaux, 1971). Ellobius es caracteritza per ser un grup de petits Cricetinae subterranis i excavadors, que viuen en altituds elevades, normalment fredes i en praderies obertes. Un hàbitat com aquest podria haver estat compartit amb altres grups quantitativament nombrosos a CN1 com són Talpa, Desmana, Myosorex, Asoriculus i els

GUILLÉN, J. 2010. Canal Negre 1, un jaciment càrstic de vertebrats del Miocè, Pliocè i Pleistocè de Catalunya. Exploracions, 19: 7-87. GUILLÉN, J. 2012. Canal Negre 3 i la fauna de vertebrats del trànsit del Pleistocè inferior al Pleistocè mig del Massís del Garraf. Exploracions, 20: 2-53. JÁNOSSY, D. 1970. Ein neuer Eomyide (Rodentia, Mammalia) aus dem Ältestpleistozän (“Oberes Villafrankium", Villányium) des Osztramos (Nordostungarn). Annales Historico-Naturales Musei Nationalis Hungarici, 62: 99-113. JÁNOSSY, D. 1986. Pleistocene vertebrate faunas of Hungary. Akademici Kiadó, Budapest, 208 pp. KAWAMURA, Y.; ZHANG, Y. 2009. A preliminary revision of the extinct Voles of Mimomys and its allies from China and the adjacent area with emphasis on Villanyia and Borsodia. Journal of Geosciences, 52: 1-10. KORDOS, L. 1994. Revised biostratigraphy of the early man site at Vértesszolos, Hungary. Courier Forschungsinstitut Senckenberg, 171: 225236.

to Late Pleistocene) small mammal succession from the archaeological layers of Kozarnika Cave in Northern Bulgaria. Courier Forschungsinstitut Senckenberg, 259: 79-92.

KOWALSKI, K. 1960. Pliocene Insectivores and Rodents from Rebielice Krolewskie (Poland). Acta Zoologica Cracoviensia, 5(5): 155-200. KRETZOI, M. 1969. Skizze einer Arvicoliden Phylogenie-Stand. Vertebrata Hungarica Musei Historico-Naturalis Hungarici, 11: 155-193.

RABEDER, G, 1981. Die Arvicoliden (Rodentia, Mammalia) aus dem Pliozän und dem älteren Pleistozän von Niederösterreich. Beiträge zur Paläontologie von Österreich, 8, 1-373.

MAUL, L.C.; MARKOVA, A. 2007. Similarity and regional differences in Quaternary arvicolid evolution in Central and Eastern Europe. Quaternary International, 160(1): 81-99.

SALA, B.; MASINI, F. 2007. Late Pliocene and Pleistocene small mammal chronology in the Italian peninsula. Quaternary International, 160: 4-16.

MAYHEW, D.F. 2009a. The type material and the enamel structure of Villanyia exilis KRETZOI, 1956 (Arvicolidae, Rodentia). Acta zoologica cracoviensia, 52A(1-2): 81-94.

SALA, B.; MASINI, F.; TORRE, D. 1994. Villanyian arvicolids from Rivoli Veronese, a karst fissure in the Adige Valley, Northeastern Italy. Bollettino della Società Paleontologica Italiana, 33(1): 3-11.

MAYHEW, D.F. 2009b. Villanyia Kretzoi, 1956 (Mammalia, Rodentia, ARVICOLIDAE): proposed conservation of usage by designation of a neotype for the type species Villanyia exilis Kretzoi, 1956. Bulletin of Zoological Nomenclature, Case 3483, 66(2): 159-163.

SESÉ, C. 2006. Los roedores y lagomorfos del Neógeno de España. Estudios Geológicos, 62(1): 429-480. STEFANIAK, K.; TY, A.; SOCHA, P. 2009. "Karst of the Częstochowa Upland and of the Eastern Sudetes. Palaeoenvironments and protection." Studies of the Faculty of Earth Sciences, University of Silesia, 56: 535p.

MICHAUX, J. 1971. Arvicolinae (Rodentia) du Pliocène terminal et du Quaternaire ancien de France et d’Espagne. Palaeovertebrata, 4: 137-214.

TERZEA, E. 1973. À propos d'une faune villafranchienne finale de Betfia (Bihor, Roumanie). Travaux Institute Spéologie "Émile Racovitza", 12: 229242.

NOMADE, S.; PASTRE, J.F.; GUILLOU, H.; FAURE, M.; GUÉRIN, C.; DELSON, E.; DEBARD, E.; VOINCHET, P.; MESSAGER, E. 2014. 40Ar/39Ar constraints on some French landmark Late Pliocene to Early Pleistocene large mammalian paleofaunas: Paleoenvironmental and paleoecological implications. Quaternary Geochronology, 21: 2-15.

TERZEA, E. 1991. Le genre Villanyia Kretzoi dans le Pléistocène inférieur de Betfia-XIII (Dép. de Bihor, Roumanie). Travaux Institute Spéologie "Émile Racovitza", 30: 89-105.

OMS, O.; AGUSTÍ, J.; GABÀS, M.; ANADÓN, P. 2000. Lithostratigraphical correlation of micromammal sites and biostratigraphy of the micromammal sites and biostratigraphy of the Upper Pliocene to Lower Pleistocene in the Northeast Guadix-Baza Basin (southern Spain). Journal of Quaternary Science, 15(1): 43-50.

TESAKOV, A. S. 1993. Evolution of Borsodia (Arvicolidae, Mammalia) in the Villanyian and in the early Biharian. Quaternary International, 19: 41-45. ZHANG, Y.; KAWAMURA, Y.; JIN, CH. 2008. A new species of the extinct vole Villanyia from Renzidong Cave, Anhui, East China, with discussion on related species from China and Transbaikalia. Quaternary International, 179(1): 163-170.

OMS, O.; DINARÈS-TURELL, J.; AGUSTÍ, J.; PARÉS, J.M. 1999. Refinements of the European Mammal Biochronology from the Magnetic Polarity Record of the Plio–Pleistocene Zújar Section, Guadix-Baza Basin, SE Spain. Quaternary Research, 51: 94-103.

L’AUTOR Joaquim Guillén Castejón Membre del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i de l’Espeleo Club de Gràcia.

PALOMBO, M.R.; VALLI, A.M.F. 2004. Remarks on the biochronology of mammalian faunal complexes from the Pliocene to the middle Pleistocene in France. Geologica Romana, 37: 145-163. POPOV, V.V.; MARINSKA, M. 2007. An almost one million year long (Early

¿Et manca algun número endarrerit de la revista Comunicats? Si vols completar la teva col·lecció de la revista Comunicats ens ho pots sol·licitar per correu electrònic (icmgp@icmgp.net) o per telèfon (676 132 529).

Distribución del orden Salenioida en la comarca del Maestrazgo Manuel Saura Villar - Juan Antonio García Vives La comarca del Maestrazgo se extiende por el noroeste de Castellón y el este de Teruel. En la provincia de Castellón se divide en Baix Maestrat, Alt Maestrat y Ports-Maestrat; esta última corresponde a la región de Morella. En la provincia de Teruel se localiza el Maestrazgo Turolense que corresponde a la región de Allepuz, Gudar y Villarroya de los Pinares.

una fauna de erizos regulares e irregulares muy infrecuente; aunque predominan los regulares, este tipo de erizos tenía su hábitat entre los arrecifes de coral, donde encontraban alimento y sobre todo protección frente a sus depredadores.

Geográficamente esta comarca esta situada en el sector sureste del Sistema Ibérico. Y en el aspecto geológico en toda esta área se localizan los mejores yacimientos del Cretácico inferior. En el ámbito de Castellón predomina el Aptiense inferior (Bedouliense) mientras que en el de Teruel el Aptiense superior (Gargasiense) es el dominante, encontrándose las margas con los grandes Tetragramma y las calizas con Pseudotoucasia, fauna característica del Gargasiense.

Hoy en día el hábitat de los Salenioida se limita a aguas profundas de entre 100 y 3000 m, pero la mayoría de las especies se encuentran entre los 100 y 500 metros. Son exclusivamente epifaunales, es decir que viven sobre los sustratos arenosos y fondos fangosos o rocosos, pero no enterrados en el sedimento. Presentan unas púas largas y finas como agujas para defenderse de los depredadores. Su dieta se mezcla, como se deduce del contenido estomacal, que comprende sedimentos con organismos bentónicos; así que parece que son los mejores clasificados como carroñeros y carnívoros oportunistas.

El Aptiense domina toda esta comarca con una gran potencia, pero en zonas muy concretas aparecen afloramientos del Urgoniense o Urgo-aptiense, éste se desarrolla con poca potencia y la mayoría de afloramientos son reducidos e inconexos. El Urgoniense es la facies coralina del Aptiense y en ella se encuentra

Los primeros representantes fosiles de este orden aparecieron en el Jurásico superior, hace aproximadamente 160 millones años y eran habitantes de aguas poco profundas. Pero a partir del Cretácico medio algunos grupos fueron evolucionando y comenzaron a colonizar la plataforma continental de aguas más profundas.

Muchos de estos equínidos se habían adaptado a vivir en habitats bajos en nutrientes en los mares cretácicos. Posteriormente a partir del Paleoceno resulta poco frecuente encontrar este tipo de fosiles, que al parecer pasaron de la plataforma continental a un ambiente de alta mar, donde se encuentran actualmente. El Orden Salenioida Delage & Herouard, 1903, esta formado por un Grupo Troncal (Stem Group) que esta compuesto por las familias Acrosaleniidae Gregory, 1900, Pseudosaleniidae Vadet, 1999, Goniophorini Smith & Wright, 1990, Hyposaleniidae Mortensen, 1934. Y el Grupo corona (Crown Group) formado por la familia Saleniidae L. Agassiz, 1838. Estos grupos se han creado para ordenar provisionalmente las familias, dentro del esquema del orden, cuando aún no se conoce con seguridad su ubicación definitiva. En la comarca del Maestrazgo el Orden Salenioida esta representado por los géneros Heterosalenia Cotteau, 1861, Hyposalenia Desor, 1856 y Leptosalenia Smith & Wright, 1990. Este ultimo género perteneciente a la familia Saleniidae es el que presenta una mayor abundancia de especimenes, y su mayor exponente es el equínido Leptosalenia prestensis (Desor, 1856) muy frecuente en toda la comarca, pero hay que destacar que esta especie presenta algunos polimorfismos en diferentes zonas de la comarca y hay que tener sumo cuidado a la hora de intentar una correcta determinación de estas especies polimorfas, ya que una mala interpretación de su morfología puede inducir a errores taxonómicos. También el equínido Leptosalenia grasi (Cotteau, 1861), es un componente habitual de la sedimentación denominada (margas con orbitolinas) muy frecuente en todo el Bedouliense de los alrededores de Morella. Recientemente se ha descrito en el Albiense de Traiguera el equínido Leptosalenia barredai Forner, 2014. En reconocimiento a su gran labor, el nombre de esta nueva especie se ha dedicado a su descubridor el paleontólogo amateur D. Florencio Barreda La familia Hyposaleniidae esta representada con género Hyposalenia que cuenta con dos especies en esta comarca, aunque este género no están frecuente como el anterior. En el Maestrazgo castellonense se encuentra

Foto 1 – Salenia-Hyposalenia

Diferencias entre familias: A, en Saleniidae si colocamos el equínido en la posición de que el periprocto quede en la parte posterior y trazamos una línea vertical que lo divida por la mitad, esta línea después de atravesar el periprocto siempre coincidirá con el ambulacro en la parte posterior del equínido; B, en Hyposaleniidae sin embargo es al contrario, esta misma línea después de atravesar el periprocto siempre coincidirá con la placa interambulacral posterior, coincidiendo con el ambulacro en la parte anterior del equínido.

Foto 2 – Diferencias Salenia – Leptosalenia

Diferencias entre géneros: A, en Leptosalenia los ambulacros son tan estrechos que entre los tubérculos ambulacrales primarios no existe granulación perradial; B, en Salenia al tener los ambulacros mas anchos, si que presenta granulación perradial entre los tubérculos ambulacrales primarios

Página anterior: Vista panorámica de la localidad de Morella, situada al noroeste de la provincia de Castellón. En toda esta comarca se encuentran magníficos yacimientos del Cretácico inferior (Aptiense) muy ricos en fauna equínida.

Lamina 1

Hyposalenia studeri (Agassiz & Desor, 1846); este equínido es muy escaso y aparece asociado ocasionalmente en los mismos niveles que Leptosalenia. En el Aptiense del Maestrazgo turolense se encuentran algunos niveles con Hyposalenia lardyi (Desor, 1856); este equínido aun siendo poco habitual, se encuentra con una mayor frecuencia que H. studeri. Por ultimo Heterosalenia sp.; es el mas raro de todos los equínidos pertenecientes a este orden que se ha encontrado hasta la fecha en la comarca, dicho hallazgo tuvo lugar en el paraje conocido como Cap de Vinyet, situado en los alrededores de Morella la Vella. Este género ha estado integrado dentro de la familia Acrosaleniidae. Pero no comparte una de las principales características de esta familia que es la de tener los tubérculos ambulacrales e interambulacrales perforados y crenulados. Morfológicamente tal vez presente más afinidad con la familia Pseudosaleniidae por tener los tubérculos interambulacrales perforados y crenulados, y los tubérculos ambulacrales imperforados. Pero también presentan muchas diferencias ya que la distribución de las placas que componen el disco apical es muy diferente. Por esta razón algunos autores consideran que el género Heterosalenia debe figurar temporalmente como un Incertae sedis dentro del Grupo Troncal (Stem Group) Saleniidae. El término Incertae Sedis se utiliza en taxonomía para señalar la incapacidad para ubicar exactamente un taxón (especie o género) dentro de la clasificación sistemática establecida/aceptada en cada época.

Grupo corona (Crown Group) Salenioida Familia Saleniidae L. Agassiz, 1838 El periprocto se encuentra desplazado lateralmente hacia la placa ocular I con respecto al eje antero-posterior. Las placas ambulacrales pueden ser bigeminadas, con un tubérculo primario por cada dos poros dobles o unigeminadas. Los tubérculos primarios interambulacrales son imperforados y crenulados en todo el interambulacro. Se encuentran desde el Jurásico superior (Oxfordiense) hasta nuestros días repartidos por todo el mundo.

Género Leptosalenia Smith & Wright, 1990 El sistema apical es liso y se encuentra elevado por encima de la corona, generalmente con pequeños pozos suturales. El periprocto es tan grande como la placa suranal y se encuentra desplazado, con respecto al eje antero-lateral hacia la placa ocular I con la que limita. El ambulacro es bigeminado y estrecho, con solo los tubérculos primarios situados entre los poros dobles. Los tubérculos primarios interambulacrales tienen pequeños mamelones imperforados y crenulados, no se aprecian tubérculos escrobiculares en la zona adradial. Se diferencia de Salenia por su ambulacro tan estrecho y carente de granulación perradial. La especie tipo es Salenia prestensis Desor, 1856. Este género se encuentra en el Cretácico, entre el Aptiense inferior y el Turoniense de Europa, América del Norte, África del Norte, Oriente Medio e India.

Sistemática

Grupo Troncal (Stem Group) Saleniidae Orden Salenioida Delage et Hérouard, 1903

Género Heterosalenia Cotteau, 1861

Son equínidos regulares con las placas ambulacrales generalmente bigeminadas, aunque a menudo pueden encontrarse unigeminadas o trigeminadas, con todos los elementos extendiéndose hasta la sutura perradial. Los ambulacros son estrechos y los tubérculos primarios mucho más pequeños que los del interambulacro. Las placas interambulacrales contienen un solo tubérculo primario de gran tamaño, rodeado por tubérculos escrobiculares muy apreciables. Se encuentran desde el Jurásico medio hasta nuestros días repartidos por todo el mundo.

El sistema apical es pequeño y se encuentra elevado por encima de la corona, con suturas dentadas y pozos suturales prominentes. El periprocto se encuentra desplazado lateralmente hacia la placa ocular I con respecto al eje antero-posterior y se encuentra rodeado por un anillo de pequeños tubérculos situados en los márgenes internos de las placas genitales. Las placas ambulacrales son trigeminadas en la cara oral, mientras entre el ámbito y el ápice pueden encontrarse tanto trigemindas como unigeminadas; los tubérculos ambulacrales son imperforados. En el ámbito y la cara apical del interambulacro los tubérculos primarios son perforados y en la cara oral imperforados. El peristoma es más grande que el sistema apical, con ranuras bucales bien definidas.

LAMINA 1 Heterosalenia sp.; Cretácico inferior (Aptiense), Cap de Vinyet, Morella, (Castellón, España). Foto 1a: vista superior; foto 1b: vista inferior; foto 1c: vista lateral. Tamaño 21 mm. Colección Domingo Tolós. Foto M. Saura y Juan A. García. Hyposalenia lardyi Desor, 1856; Cretácico inferior (Aptiense), Allepuz, (Teruel, España). Foto 2a: vista superior; foto 2b: vista inferior; foto 2c: vista lateral. Tamaño 17 mm. Colección Juan A. García. Foto M. Saura y Juan A. García. Hyposalenia studeri (Agassiz & Desor, 1846); Cretácico inferior (Aptiense), Cap de Vinyet, Morella, (Castellón, España). Foto 3a: vista superior; foto 3b: vista inferior; foto 3c: vista lateral. Tamaño 18 mm. Colección Carmen Castany. Foto M. Saura y Juan A.

La especie tipo es Heterosalenia martini Cotteau, 1861. Este género se encuentra entre el Jurásico medio y el Cretácico superior de Europa, Jamaica, Arábia Saudita y antigua Unión Soviética.

LĂ mina 2

Grupo Troncal (Stem Group) Salenioida

Género Hyposalenia Desor, 1856

Familia Hyposaleniidae Mortensen, 1934

El sistema apical es grande con las placas lisas o ligeramente granuladas, con unos pozos bien desarrollados a lo largo de las suturas, las placas oculares no se aprecian proyectadas más allá que las genitales. El periprocto es pequeño y tiene forma de diamante, generalmente más pequeño que la placa suranal y se extiende en el eje anteroposterior del ambulacro III y el interambulacro 5. Los ambulacros son estrechos y tienen un tubérculo primario por cada dos poros dobles en toda su superficie. Los tubérculos interambulacrales son imperforados y ligeramente crenulados.

El periprocto está inclinado hacia atrás a lo largo del eje antero-posterior y limitado por la placa suranal y tres placas genitales posteriores. Todos los tubérculos son imperforados. El ambulacro es generalmente bigeminado aunque a veces se puede apreciar unigeminado hacia el ápice. Se encuentran desde el Jurásico superior (Oxfordiense) hasta el Paleoceno inferior (Daniense) de Europa, África del Norte y antigua Unión Soviética.

a especie tipo es Hyposalenia stellulata L. Agassiz, 1838. Este género se encuentra entre el Jurásico superior (Tithónico) y el Paleoceno inferior (Daniense) de Europa y África del Norte.

BIBLIOGRAFIA SMITH, A.B. Web: The Echinoid Directory. Natural History Museum VILLALBA-CURRÁS M. P., (1993). Revisión de los equínidos del Cretácico inferior y medio español. Pp. 1-568. Tesis doctoral inédita. Universidad Complutense de Madrid: <http://www.ucm.es/BUCM/tesis/19911996/X/4/X4005601.pdf> WORMS. Web: World Register of Marine Species.

LOS AUTORES Foto 3 – Margas con orbitolinas

Manuel Saura Vilar - Presidente de la Asociación Paleontológica de Onda. -Codirector de la Colección Museográfica Municipal de Paleontología del Museo de la Baronía de Ribesalbes.-Coordinador de la Colección Museográfica Municipal de Paleontología y Mineralogía del Molí de la Reixa de Onda. -Coautor de la colección Nomochirus, serie de volúmenes dedicados a los equínidos fosiles.

Vista parcial de la sedimentación denominada “Margas con orbitolinas” típica del Aptiense del Cap de Vinyet en las inmediaciones de Morella la Vella. En el centro de la imagen junto a la gran cantidad de foraminíferos se pueden apreciar los equínidos Leptosalenia grasi y Coenholectypus similis.

Juan Antonio García Vives - Miembro fundador de la Asociación Paleontológica de Onda.- Codirector de la Colección Museográfica Municipal de Paleontología del Museo de la Baronía de Ribesalbes. - Coautor de la colección Nomochirus, serie de volúmenes dedicados a los equínidos fosiles.

LAMINA 2 Leptosalenia barredai Forner, 2014; Cretácico inferior (Albiense), Traiguera, (Castellón, España). Foto 1a: vista superior; foto 1b: vista inferior; foto 1c: vista lateral. Tamaño 13 mm. Colección Florencio Barreda. Foto M. Saura y Juan A. García. Leptosalenia grasi (Cotteau, 1861); Cretácico inferior (Aptiense), Cap de Vinyet, Morella, (Castellón, España). Foto 2a: vista superior; foto 2b: vista inferior; foto 2c: vista lateral. Tamaño 12 mm. Colección Juan A. García. Foto M. Saura y Juan A. García. Leptosalenia prestensis (Desor, 1856); Cretácico inferior (Aptiense), Cap de Vinyet, Morella, (Castellón, España). Foto 3a: vista superior; foto 3b: vista inferior; foto 3c: vista lateral. Tamaño 17 mm. Colección Enric Balaguer. Foto M. Saura y Juan A. García.

Tortugas en el Eoceno Medio de la Cuenca de Aínsa (Sobrarbe-Huesca) Jesús Cardiel Lalueza Las tortugas conforman el orden de los Quelonios. Son un singular grupo de reptiles cuya característica más llamativa es la presencia de un caparazón que protege los órganos internos de su cuerpo. Esta estructura les proporciona una protección especial que, unida a otras modificaciones corporales, les ha permitido existir durante más de 200 millones de años. El caparazón consta de dos regiones: espaldar y plastrón. El espaldar es la parte superior o dorsal, y el plastrón la parte inferior o ventral, también llamada peto.

En la comarca de Sobrarbe (Aragón, norte de la provincia de Huesca), durante el Eoceno, hubo gran diversidad de tortugas, tanto terrestres como acuáticas, con al menos cuatro grupos diferentes representados, todas ellas indicadoras de ambientes cálidos de tipo tropical. Lo habitual es encontrar restos fósiles dispersos, a veces acumulados, no huesos articulados. Esto se debe a que hubo un lapso de tiempo entre la muerte y el enterramiento de los individuos. Las corrientes de agua transportaron los restos y los acumularon en determinados puntos. Es posible encontrar caparazones y también placas sueltas, no el esqueleto completo. La erosión de los estratos en tiempos recientes ha contribuido al deterioro de los fósiles. En la revista científica “Geologica Belgica” se publicó el año 2013 un artículo en el que se dio a conocer buena parte de la riqueza paleontológica de tortugas fósiles existentes en Sobrarbe. Todos los fósiles que sirvieron de base para la elaboración de dicho artículo proceden de diversos yacimientos del Luteciense (Eoceno) de la Formación Sobrarbe, Cuenca de Aínsa (centro-sur de los Pirineos, noreste de España), y están depositados en el Museo Paleontológico de Sobrarbe (Lamata–Huesca). Fueron descritos por primera vez diversos restos de tortugas

El caparazón de las tortugas está estructurado en una serie de placas, diferentes en el espaldar y el plastrón. Así mismo, difieren de unas especies a otras.

Algunas de las siete placas neurales de Neochelys cf. salmanticensis, alias “Tortuga de Camporrotuno”

Se identificaron cuatro clados, tres de ellos del suborden Cryptodiran y uno del suborden Pleurodira. Los fósiles estudiados nos indican la existencia de:

La asociación de tortugas fósiles que hay en Sobrarbe es la más diversa, en cuanto a clados, hasta ahora descrita en el Luteciense de la Península Ibérica. El miembro identificado de la familia Testudinidae es el más antiguo que se haya localizado en España. Esta fauna de tortugas se parece mucho a la existente en el Eoceno de la cuenca del Duero y difiere más de otras localizadas en diversas regiones de Europa. El conjunto de tortugas presente en la Formación Sobrarbe es de momento único en el Eoceno de Europa, probablemente generado por la inmigración de subtipos llegados desde África, Asia y América del Norte. En el registro pre-Eoceno de Europa se desconoce la presencia de las familias Podocnemididae, Carettochelyidae y Testudinidae, y además tampoco se ha identificado Podocnemididae en el registro post-Eoceno de este continente. En definitiva, los restos de tortugas fósiles encontrados en Sobrarbe tienen relevancia internacional.

• Restos del suborden Pleurodira, familia Podocnemididae, identificados como Neochelys cf. salmanticensis. Tortuga de agua dulce. • Un nuevo género y especie de tortuga de la familia Testudinidae, suborden Cryptodiran. Tortuga terrestre herbívora. • Restos del caretoquélido Allaeochelys sp., suborden Cryptodiran, familia Carettochelyidae. Tortuga acuática que admite aguas dulces y salobres. • Restos de trionícido, Trionyx sp., suborden Cryptodiran, familia Trionychidae. Tortuga de agua dulce y salobre.

Mandíbula de Allaeochelys sp. Las tortugas carecen de alvéolos dentarios y poseen un pico córneo que recubre su mandíbula, parecido al pico de las aves.

BIBLIOGRAFIA

EL AUTOR

Pérez-García, A; Murelaga, X.; Cardiel Lalueza, J.; Badiola, A.; DíazBerenguer, E. (2013). Presence of several clades of continental turtles in the Lutetian (middle Eocene) of the Sobrarbe Formation (Ainsa Basin, south-central Pyrenees, northeast Spain), Geologica Belgica 16: 311-319.

Jesús Cardiel Lalueza – Estudió ciencias geológicas en la Universidad de Zaragoza, entre 1985 y 1990. Es autor de la “Guia de campo de los fósiles del Sobrarbe” y coautor de varios libros. Es director del Museo Paleontológico de Sobrarbe y Miembro de la Comisión Científica Asesora del Geoparque del Sobrarbe. museolamata@yahoo.es

Introducció als meteorits per als estudiosos de la Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia David Allepuz, Jordi Llorca i José Vicente Casado INTRODUCCIÓ:

De vegades els asteroides interaccionen entre ells i les seves òrbites s’alteren. Aleshores el més probable és que acabin caient al Sol, però de vegades, de manera excepcional cauen a la Terra. Quan ens referim al cos que era a l’espai però ara és a la Terra l’anomenem meteoroide. Quan el meteoroide s’apropa al nostre planeta ho fa amb la seva velocitat pròpia, a la que cal sumar o restar la velocitat que porta la Terra en la seva òrbita al voltant del Sol. Sumem o restem la velocitat en funció de si el xoc és frontal, perquè un abasta a l’altre, o totes les variacions entre els dos extrems. Així observem velocitats d’entrada entre 10 i 70 Km/s A aquestes velocitats la tènue atmosfera que trobem a 80100 Km d’alçada ja representa un fregament important pel meteoroide. Aquest s’escalfa i ionitza el gas al seu voltant, deixant una estela brillant que observem. Si el meteoroide és petit el fregament el desfà i no en queda res, aleshores haurem vist un estel fugaç o, tècnicament parlant, un meteor.

En parlar de meteorits el primer que ve a la ment és la extinció dels dinosaures, grans catàstrofes causades per cossos celestes que es precipiten envoltats de flames i provoquen grans explosions en tocar terra. Aquests meteorits dins l’imaginari popular contenen minerals i elements químics desconeguts amb propietats increïbles. Potser alguna cosa a nivell paleontològic és certa, evidentment però, ni sent molt generosos en la interpretació, la gemmologia i mineralogia veuran alterats cap dels seus preceptes. Molts hem arribat als meteorits des de l’astronomia. En astronomia, igual que en paleontologia, els amateurs són qui fan la majoria dels descobriments i aleshores passen el testimoni als professionals, qui en fan l’estudi. La col·laboració professional-amateur està a l’ordre del dia i es fa amb naturalitat. Com a mostra, els autors d’aquest article, un professional de l’estudi dels meteorits i un amateur. Seguint la passió per l’astronomia, arriba el dia en què un acaba descobrint que aquells objectes que ens enamoren només amb la seva llum cauen a la Terra i els podem observar a les vitrines dels museus. Tenir a prop un tros de l’espai ja ens resulta fascinant, fins que fem un pas més i descobrim que hi ha certes caigudes amb tants exemplars que fins i tot es poden comprar a preus relativament assequibles i poden lluir a la nostra vitrina. El darrer pas és propi de persones com les que formen el Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia, capaces de seguir la crida d’una passió: viatjar a llocs remots, estudiar hores i hores robades a la son i a la família, trepitjar molt de camp, treballar i patir amb el somni de fer una contribució a la ciència. Aquest és el motiu del present article, mostrar una branca de la ciència tant apassionant com les vostres i mostrar el que tenen en comú.

La visió d’un meteor és breu. Pensem que entren a velocitats mitjanes de 40 Km/s i que comencen a brillar a 80-100 Km l’alçada, si duressin molt ja haurien xocat amb la superfície. Així que parlem de trajectòries de 20 km i durades inferiors al mig segon. Quan un meteoroide ja és prou gran per travessar l’atmosfera el fenomen associat a l’entrada és molt destacat, amb brillantors properes a la de la Lluna, en que sembla gairebé que es faci de dia per uns segons. I dic per uns segons perquè com penetra més a l’atmosfera el fenomen dura més, podem parlar de duracions de 5 a 10 segons si aquesta entrada és obliqua. Aleshores parlem d’un bòlid. Paraula que popularment associem a cotxes que corren molt ràpid enmig de flames a les seves decoracions, molt apropiat. Quan un bòlid travessa l’atmosfera a tal velocitat és normal que es produeixi una ona de xoc que escoltem en forma d’un

QUÈ ÉS UN METEORIT? Un meteorit és un fragment d’un cos celeste que ha caigut a la Terra; fàcil, però hi ha tota una nomenclatura que cal aclarir al respecte. A l’espai hi ha asteroides, que són cossos celestes sense llum pròpia que orbiten al voltant d’una estrella i que tenen una mida inferior a la d’un planeta. No tenen ni mida ni prou rellevància per reclamar una òrbita com exclusivament seva i ser un planeta. Es mouen en òrbites tancades i definides, inalterades durant milions d’anys, de vegades en grups, formant el que diem famílies d’asteroides.

tro llarg. En casos excepcionals com a Chelyabinsk, Rússia, el 15 de febrer del 2013, l’ona de xoc és prou important per produir desperfectes i ferits. Si voleu veure una representació gràfica de la freqüència en que s’han observat bòlids podeu visitar la pàgina www.bolid.es de Carlo Zapponi.

no han girat lliurement sinó que han agafat una orientació i l’han mantinguda, aleshores desenvolupen formes còniques o d’escut molt estètiques. En aquest moment la superfície fosa del meteorit es comporta com un fluid, de manera que apareixen les línies de vol i els llavis, que podríem descriure com les línies que fan les gotes d’aigua en moure’s per un parabrises o l’acumulació d’aigua a la vora del mateix abans de desprendre’s.

COM RECONEIXEM UN METEORIT? Reconeixem un meteorit principalment per les marques que li ha deixat l’entrada a l’atmosfera i de manera secundària per les seves característiques pròpies com a cos celeste. En el perillós camí de meteoroide a meteorit, la fase de bòlid ha tingut un efecte devastador en què un percentatge elevat de la massa inicial s’ha vaporitzat pel fregament. Estem parlant de percentatges de pèrdua que en cassos de velocitats d’entrada lentes (10-12 Km/s) i materials compactats són del 70% i que en casos estàndards superen el 98%. Gairebé tot el meteoroide ha desaparegut abans de tocar terra.

Quan l’atmosfera l’ha frenat suficientment el meteorit ja no està embolcallat per un halo ionitzat i deixa de brillar. Comença el que nomenem vol fosc, en que el meteorit ja no viatja per la seva inèrcia i comença a fer una caiguda parabòlica. En aquest moment el meteorit encara es troba normalment a més de 15 Km d’alçada i com la temperatura és molt baixa apareixen esquerdes de contracció a la seva superfície. Val a dir que en aquest ràpid viatge per la nostra atmosfera l’ablació a que s’ha vist sotmès ha eliminat el material a la mateixa velocitat que el fonia, de manera que no ha donat temps de transmetre el calor per conducció fins a l’interior del meteorit i per tant aquest interior segueix inalterat, tal com era a l’espai. Durant la caiguda balística des dels 15 Km, que dura uns minuts, el meteorit va guanyant temperatura, però en pràcticament tots els casos en que algú ha recuperat un meteorit pocs segons després de caure ha indicat que estava fred al tacte, i que fins i tot condensava la humitat de l’ambient. Però què passa quan la inèrcia és tant gran que no hi ha vol fosc? Quan l’atmosfera no aconsegueix frenar el meteorit? Quan es manté una bona part de la velocitat inicial? Doncs es forma un cràter.

Això ha deixat unes marques evidents en el meteoroide, ha arrodonit i cremat la seva superfície, de manera que ara el primer parell de mil·límetres està format per una escorça fosca setinada formada, sobretot, per magnetita i silicats fosos. Ha superat pressions aerodinàmiques molt fortes que l’han fragmentat, fent encara més fàcil la seva destrucció i els remolins de turbulència han excavat petits sots en la superfície, semblants a ditades en el fang i que anomenem regmaglifs.

FORMACIÓ DE CRÀTERS. Els cràters estan en l’imaginari popular com la conseqüència de la caiguda d’un meteorit però no hi ha res més lluny de la realitat. El nombre de cràters que coneixem tot just supera els dos-cents i dels que en tenim una mostra del meteorit que el va provocar ja es poden comptar amb els dits de les mans. Si hi afegim la condició de que siguin recents.... ho deixem en un: Carancas, caigut al Perú el 15 de setembre del 2007. No obstant no hem d’oblidar que el 12 de febrer de 1947 a Sikhote Alin (Rússia) va caure un meteorit metàl·lic que va generar una dotzena de petits cràters i forats.

El desgast del fregament el va arrodonint i la pressió el va fragmentant, de manera que els fragments angulosos esdevenen ràpidament arrodonits, una de les característiques externes dels meteorits. Si a més resulta que

marques característiques a les roques del voltant que s’anomenen cons estellats (shatter cones) i que permeten diferenciar un cràter d’origen meteorític d’un d’origen volcànic o geotèrmic.

Aquí si que els paleontòlegs es creuen al nostre camí. Tothom avui en dia sap que els dinosaures els va extingir la caiguda d’un meteorit. La família Álvarez, d’origen asturià residents a Califòrnia són els pares de la teoria. Luis Álvarez (1944-1988) va ser un físic de partícules que va rebre el premi Nobel pels seus estudis en aquest camp. El seu fill Walter és geòleg a Berkeley. Junts, pare i fill, van saber lligar i relacionar la presencia elevada al límit K-T d’iridi amb la extinció dels dinosaures i la caiguda d’un meteorit, que en general són més rics en iridi que no pas l’escorça de la Terra. Només els feia falta trobar un cràter que coincidís en temps i mida amb les seves dades. I va resultar que aquest cràter no era visible donat que es trobava soterrat a la costa del Yucatán a Mèxic, prop de la població de Xicxulub. El cràter havia estat trobat de manera accidental en les prospeccions petrolieres que s’havien fet en aquella zona però per zel professional l’empresa en va amagar les dades durant anys. Un tema primordial per als paleontòlegs és saber cada quant cau un meteorit que suposa una extinció, o fins i tot saber quan pot faltar fins la propera. Es diu que les darreres extincions són cada 60-70 Ma i que de la darrera en fa 65 Ma. El següent gràfic representa els impactes de meteorits al llarg del temps i amb un diàmetre proporcional a la seva mida, excepte en dos casos, Vredefort a Sud-àfrica i Sudbury a Canadà, amb diàmetres de 300 Km i 250 Km respectivament.

L’explosió diposita unes ejeccions de material que moltes vegades han estat en forma de grans porcions de terra i que s’han dipositat amb una estratigrafia diferent respecte al terreny original; observem fins i tot una inversió dels estrats. També s’observa la presència de materials bretxats a l’interior del cràter, que molts cops inclouen materials vitrificats, com per exemple la suevita. D’altra banda,els estrats de la roca mare, els estrats inferiors, apareixen fracturats i amb signes de xoc. I què ha passat amb el meteorit? Doncs la majoria de vegades s’ha volatilitzat i no en queda res. Només en casos on el meteorit era metàl·lic podem trobar fragments escampats a molts Km al voltant del cràter. En el cas de Xicxulub, els fragments de meteorit formen part de tot l’estrat K-T que es va dipositar a tot el planeta, com per exemple al Montsec. PER QUÈ SÓN IMPORTANTS ELS METEORITS? Hi ha dos aspectes que els fan importants: Són mostres dels cossos que hi ha a l’espai i permeten reconstruir la formació del sistema solar. És evident que són mostres del que hi ha per allí dalt, i és molt més barat esperar que caiguin i localitzar-los que no pas enviar una sonda a cada una de les famílies d’asteroides. Això no sembla tenir més aplicació que el pur coneixement fins que hom es planteja què passa si una d’aquelles pel·lícules de catàstrofes es fa realitat i veiem que un asteroide es dirigeix cap a la Terra. Aleshores agraïrem poder relacionar el seu espectre a l’espai amb el material que hem conegut gràcies als meteorits i saber a què ens afrontem. En astronomia hi ha un gran grup d’amateurs dedicats al seguiment i descobriment d’asteroides, entre ells uns de molt peculiars, els NEO’s, de “Near Earth Objects”, asteroides que s’apropen molt a la Terra, fins al punt que cada any algun d’ells passa a una distància semblant de la que ens separa de la Lluna. Per altra banda, gràcies a caramboles còsmiques, un meteorit cau a la Lluna o Mart i n’arrenca trossos que acaben caient a la Terra. D’aquesta manera podem tenir mostres de la Lluna de regions en les que mai ha aterrat una sonda i mostres del planeta Mart, d’on mai hem pogut portar una mostra. El Dr. William A. Cassidy, que durant molts anys va dirigir la recerca de meteorits a l’Antàrtida feia una comparació que trobem molt versemblant: Estudiar els meteorits és com estudiar una serralada llunyana a la que no hi podem anar a partir dels còdols que ens porta un riu que la travessa. La comparació és força afortunada perquè els còdols del riu només ens portaran mostres de certes parts de la serralada i

Però anem al tema, com es forma un cràter? En tocar terra a velocitats còsmiques de varis Km/s es produeix una ona de xoc que es propaga a gran velocitat. No són res més que ones P, ones primàries de pressió, com les d’un terratrèmol i que es desplacen a velocitats entre 1.5 i 5 Km/s segons la densitat del medi. Aquesta compressió dels materials provoca una elevació de les temperatures que fon les roques que es troben a la part externa. Tant l’ona de pressió com la fusió de materials comencen a excavar el cràter, es forma la cavitat ejectant el material cap a fora i dipositant-lo a certa distància. Les ones de pressió són molt més intenses que en un terratrèmol, de l’ordre de desenes de GPa, i deixen unes

no representaran estadísticament la composició d’aquesta. Amb els meteorits passa el mateix, quan comparem els seus espectres amb els dels asteroides ens adonem que l’abundància d’uns i els altres no és la mateixa perquè no tots els asteroides s’han fragmentat per a originar meteoroides. Un aspecte molt important dels meteorits és que molts d’ells ens aporten mostres de la matèria primigènia del sistema solar, els materials originals dels quals es va formar, conservats inalterats al buit perfecte i en un congelador, és a dir, a l’espai. Per entendre com aporten informació de l’inici del sistema solar i de com ha evolucionat cal entendre com s’han format.

regions és força elevada de manera que tal i com posteriorment es va refredant es van condensant primer els materials amb temperatures de fusió més altes. Són el anomenats materials refractaris, que als meteorits estan formats principalment per unes inclusions riques en calci i alumini, CAI per les seves sigles en anglès.

COM ES VAN FORMAR ELS METEORITS (METEOROIDES)? Sabem que el nostre univers té uns 16.500 milions d’anys i el sistema solar uns 4.550 milions, per tant el nostre sistema solar no és de primera fornada. Cal recordar que la nucleosíntesi d’elements només es produeix de forma fluida fins als nuclis de ferro (Fe) a l’interior de les estrelles. Qualsevol element més pesat s’ha d’haver produït en la nucleosíntesi provocada per l’esclat d’una estrella nova o supernova. En realitat, en el nostre cas, som coneixedors que la matèria primera del nostre sistema solar prové de, com a mínim, dues generacions d’estrelles anteriors ja extingides. Als meteorits hi trobem grans presolars de carbur de silici, nitrur de silici, carboni, etc., compostos que no s’han alterat ni amb els violents processos de formació del Sol. Com a resultat de la mort de generacions d’estrelles precedents així com de la formació original de l’univers, el medi interestel·lar conté grans quantitats de gas i pols. La composició principal és hidrogen i heli, seguits a molta distància del carboni, nitrogen i tota la resta d’elements fins arribar al ferro, a partir del qual l’abundància decau encara més. Aquesta nebulosa presolar conté tots aquests elements en forma de compostos minerals i fins i tot també molècules orgàniques sintetitzades a l’espai. Arriba un moment en què aquest dens núvol de partícules es va concentrant per efecte de la seva pròpia gravetat o bé ajudat per una ona de xoc d’alguna supernova propera. Així l’augment de pressió comporta un augment de temperatura i una transformació dels materials. La temperatura en algunes

La següent figura permet entendre la formació dels meteorits, la seva evolució i la influència que té tot això en la classificació que posteriorment se’n fa.

A aquestes alçades ja tenim un Sol brillant en les seves primeres etapes, pel que passem a ocupar-nos només de la part que l’orbita, la nebulosa protoplanetària, la que donarà lloc als planetes, asteroides i meteoroides. Els cometes es formen més lluny, no formen part de la nebulosa protoplanetària, estan formats pels elements més volàtils que no han estat agregats per la gravetat. Com les gotes d’aigua condensen als núvols, en aquest núvols de material a altes temperatures i en condicions d’ingravidesa condensen unes petites gotes de silicats que cristal·litzen de diferents maneres, són les còndrules, de les que en parlarem quan parlem dels meteorits més comuns, les condrites.

temperatura. Tant important que els materials originals que formaven la nebulosa presolar s’han transformat. El cas més evident el tenim a sota dels nostres peus. La Terra va ser sotmesa a un bombardeig intens durant milions d’anys a més de la pròpia desintegració dels isòtops radiactius naturals al seu interior. El resultat va ser la fusió total o parcial del planeta. En aquesta fusió, com a qualsevol gresol, els materials més pesants s’enfonsen cap al nucli del planeta i a la part més exterior queda el sobrenedant, format pels element més lleugers. En el cas de la Terra i de tots els cossos diferenciats del sistema solar, el nucli està format principalment pels metalls més abundants, ferro i níquel, en canvi, els silicats ocupen la capa exterior. Els planetes gasosos exteriors com Júpiter i Saturn evolucionen apart d’aquestes consideracions. En un cos no diferenciat els materials primigenis no es veuen alterats en prou mesura com perquè se separin els seus components. Trobem mesclats còndrules, partícules metàl·liques de ferro i níquel, CAI’s, grans presolars i una matriu de silicats aglutinadora en diferents proporcions segons de quina part de la nebulosa provinguin. No hi ha hagut diferenciació, però sí diferents graus d’alteració, dels quals parlarem més endavant. Aquests cossos formats per materials no diferenciats també es veuen alterats pels raigs còsmics, que són radiacions de naturalesa corpuscular o electromagnètica d’alta energia provinents tant del Sol com del conjunt d’estels de la Via Làctia i sobretot del seu nucli. Finalment aquests cossos, siguin meteoroides o asteroides, poden trencar-se llençant a l’espai les seves parts i aquestes poden emprendre una ruta de col·lisió amb la Terra. Està clar que si són fragments de cossos no diferenciats ens aportaran mostres de la matèria primigènia del Sistema Solar, potser alterada en menor o major mesura per 4.500 milions d’anys d’interacció amb el medi solar i algun que altre impacte, però una matèria que ens ensenya d’on venim.

Tal i com va baixant la temperatura i la gravetat va agregant els materials que formen la nebulosa protoplanetaria es van formant meteoroides, que s’agreguen formant planetoides, i després planetes cada cop més grans. Però no pas a tota la nebulosa protoplanetària la temperatura i la pressió han estat elevades i han transformat tot el material presolar. En els meteorits menys alterats trobem encara força material original que encuriosirà als estudiosos dels minerals. La part més gran del material presolar present amb una concentració del 2% a la matriu dels meteorits és matèria orgànica. Des dels hidrocarburs més simples fins a aminoàcids, passant per compostos aromàtics que olorem en certes condrites carbonàcies. En segon lloc hi ha els nanodiamants, d’una mida de 2 a 5 micròmetres i que poden arriben a suposar el 0.1%. Després tindríem el carbur de silici (SiC) i el nitrur de silici (Si3N4), l’alumina (Al2O3), espinela (MgAl2O4) i la hibonita (CaAl12O19). També com a matèria no transformada trobem metalls lliures, troilita (FeS) i cromita (FeCr2O4).

La resta de la matriu està formada per minerals de mida inferior a 5 micròmetres, principalment silicats com les diferents formes de l’olivina, piroxens, plagiòclassi i serpentina (Mg6[(OH)8Si4O10]). També hi ha en menor mesura carbonats, sulfats, fosfats i evidentment metalls lliures. Però no hem de confondre la matriu amb el material presolar, la matriu ja és matèria alterada. Reprenem la evolució del núvol protoplanetari. El sistema solar és aleshores un lloc violent, hi ha molts més planetes que no pas ara i les col·lisions són freqüents. Per als paleontòlegs direm que estem al Hadeà, no hi ha ni estromatòlits encara. Aquí arribem a un concepte clau en l’estudi dels meteorits: la diferenciació dels planetes rocosos. En un cos diferenciat, per la seva mida o historial de xocs còsmics, hi ha hagut un augment important de la

I si són fragments d’un cos diferenciat? Doncs per una banda en aporten mostres de la superfície d’aquests

asteroides, per poder estudiar la seva naturalesa, tot i que són minerals que ja coneixem al nostre planeta. Però per l’altre banda ens aporten mostres d’una part del nostre planeta que no coneixem ni arribarem mai a tocar: el nucli. Els meteorits metàl·lics que alguna vegada haurem vist no són res més que mostres del nucli d’un planetoide o un asteroide.

La més coneguda de les DCA és la de “north west Africa”, que comprèn totes les troballes que els nòmades fan a les planures del Sàhara entre Argèlia, Marroc i Mali, on després els meteorits són normalment venuts a comerciants de minerals i fòssils de Marroc. Les seves sigles són NWA i ara ja van pel 8.400. Quan un meteorit s’anomena NWA XXX és que prové del nord oest d’Àfrica però que el seu descobriment no ha estat reconegut per la MetSoc. Això no significa que no sigui un meteorit, només que ningú s’ha pres la molèstia ni ha volgut assumir la despesa de classificar-lo i presentar-lo per al seu reconeixement científic.

COM CLASSIFIQUEM ELS METEORITS? Primer una introducció a la nomenclatura dels meteorits. Els meteorits no porten el nom de les persones descobridores, porten el nom de la població o accident geogràfic més proper al lloc de la seva caiguda. Qui assigna noms, reconeix els descobriments i actua com a referència a nivell internacional publicant els descobriments científics és la “Meteoritical Society” (MetSoc en endavant). Editen la publicació científica de referència a nivell mundial (“Meteoritics and Planetary Science”, MAPS) i agrupa els estudiosos en aquest camp a nivell mundial. Us cas apart són les àrees de recol·lecció densa, DCA, sigles en anglès de “dense collection area”. Quan en una zona concreta, més o menys gran, es troben molts meteorits i a més és propensa a la seva conservació de manera que es preveu que encara se’n trobaran més, aleshores, sota el mateix criteri de nom d’accident geogràfic la MetSoc estableix unes sigues abreujades i una numeració de tres xifres que comença per 001. Hi ha unes 150 DCA reconegudes a tot el món i nosaltres, som els descobridors d’una d’elles, la de Ksar Ghilane a Tunísia, de la que es porten recuperats 15 meteorits diferents ara com ara. Les sigles d’aquesta area són KG, per tant els meteorits trobats s’anomenen de KG 001 a KG 015.

Per al reconeixement per part de la MetSoc d’un meteorit s’ha de presentar una anàlisi química i petrogràfica, una fotografia del meteorit in situ a terra al costat d’un GPS que mostri les coordenades i dipositar en una institució científica 20 grams o, en el cas de meteorits petits, el 20% del seu pes. El fet de que siguin meteorits trobats pels nòmades i que els manqui la fotografia amb el GPS o la mínima referència a la zona de trobada no impedeix que la MetSoc els reconegui com a NWA, però hem de tenir en compte que aleshores en realitat no hi ha 8.400 meteorits diferents a NWA sinó aquest és el nombre de vegades que algú ha presentat un grup de meteorits de tipologia semblat que havia comprat a un nòmada. El nombre de duplicitats és elevadíssim, no ens atrevim ni a quantificar-lo. Entrem aleshores a la classificació formal del meteorits. En el moment d’escriure el present article, a finals d’agost de 2014, es coneixen a la base de dades de la MetSoc 49.951 meteorits. Per posar ordre a aquest nombre de meteorits aquests es classifiquen segons la seva composició i petrologia. Podem considerar que cada una de les classificacions tenen com a origen un cos progenitor comú o bé un origen i una evolució similar. Hem resumit la classificació actualment acceptada en la següent taula acolorida. Com hem dit abans, la principal diferenciació està entre els meteorits diferenciats i els no diferenciats, que com recordem separa aquells que han sofert una transformació important dels seus components des del moment de la formació del Sistema Solar. Els no diferenciats mantenen tots els components primordials barrejats, amb major o menor proporció de cada un d’ells, però sense que s’hagi produït un fet que n’hagi apartat o afavorit un en concret.

Una primera classificació a primera vista divideix els meteorits en rocosos, metàl·lics i metal·lorocosos (barreja de metall i roca). Els meteorits no diferenciats són les condrites, el nom els ve de la presència de còndrules. Les condrites es subclassifiquen en una sèrie de famílies: Les condrites ordinàries (que s’haurien d’anomenar “extraordinàries” per la gran quantitat d’informació que aporten). Segons el seu contingut en metalls les classifiquem en alt (H de “high”), entre un 15 i un 19%; baix (L de “low”), entre un 3 i 15%. Posteriorment encara es va afegir la qualificació molt baixa (LL de “low-low”), amb un contingut menor del 3%. Les condrites carbonàcies són un grup molt variat i diferenciat entre les seves subfamílies, fins i tot n’hi ha algunes que pràcticament no tenen còndrules. Una característica comuna és que contenen molts grans presolars i CAI’s. En general es consideren els meteorits més primitius i inalterats. Cada una de les subfamílies s’identifica per la lletra C de carbonàcia seguida de la inicial del meteorit de capçalera, així tenim CI de Ivuna, CM de Mighei, CB de Bencubbin, CV de Vigarano, CO de Ornans, CK de Karoonda, CR de Renazzo i la CH no fa referència a cap meteorit de capçalera sinó al seu alt contingut metàl·lic com les condrites ordinàries.

pas d’una ona de pressió. La seva estructura és generalment criptocristal·lina, radial i menys freqüentment barrada, amb cristalls d’olivina que conformen conjunts molt estètics.

Les condrites Enstatítiques, reben el nom per la presencia predominant d’enstatita, fins a un 60-80%. Les subclassifquem segons el seu contingut metàl·lic en EH i EL. Les condrites Rumurútiques es diferencien per tenir una gran presència de matriu, al voltant del 50% i per una alta oxidació dels metalls, que pràcticament no són apreciables. Hi abunda la faialita, la variant fèrrica de l’olivina. Les condrites Kakangari, condrites K (que no hem de confondre amb les CK) són una raresa. Predomina l’enstatita però amb un contingut molt baix de metall, cosa que les diferencia de les condrites enstatítiques, així com la gran quantitat de còndruls.

Algunes còndrules poden contenir cristalls euhèdrics de mida més gran, que es correspondria amb un refredament molt més lent, que podem interpretar com l’allunyament del núvol progenitor de la font de calor, un naixement més suau.

Parlem una mica de les còndrules. Les còndrules són aquestes estructures esfèriques que comparem amb les gotes condensades en un núvol de pluja. Estan formades per silicats. La seva mida és molt variable i la predominança d’una mida o altra caracteritza certes famílies. En general el promig de diàmetre ronda 1 mm, però n’hi ha de tant sols 0.03 mm o de 25 mm. Químicament n’hi ha de dos tipus, les pobres en ferro, de manera que els silicats són magnèsics: forsterita i enstatita; i les riques en ferro. Resumim els tipus de còndrules a la següent taula, basada en la publicada l’any 1981 per Kiel i Gooding.

La història del meteoroide o del cos progenitor ha quedat moltes vegades gravada en les còndrules; les alteracions per temperatura, per pressió i per aigua han deixat una marca en elles.

En fer una làmina prima diferenciem les estructures de les còndrules, que ens indiquen en general una cristal·lització ràpida, un refredament sobtat que es correspon amb la seva formació en el buit de l’espai arrel possiblement del

L’estat d’alteració 3 es pot subdividir en 10 graus que es reconeixen pel grau de termoluminiscència deguda a la recristal·lització de l’interior de les còndrules. Existeix un grau d’alteració 7, que només s’aplica a 58 meteorits, on les còndrules han arribat a un grau d’alteració tèrmica proper a la fusió que les fa irreconeixibles, pràcticament esborrades. Pel que fa a l’alteració per pressió, els seus efectes es deixen veure clarament en l’alteració de les estructures dels minerals observables en làmina prima. Els estats de xoc s’anomenen des de S1 a S6 i els detallen a la següent taula, una nova ocasió per a fer contents els amants dels minerals:

D’aquesta manera definim uns estats d’alteració, que va publicar Weisberg i col·laboradors, que els amants de la mineralogia trobaran interessant.

La darrera classificació que se’n fa té a veure també amb l’alteració, però en aquest cas a la que s’ha produït en estar exposat a l’entorn terrestre.

No totes les tipologies d’alteració han estat observades i podem veure que certes tipologies corresponen a certes famílies de condrites.

Definim així uns graus de meteorització (curiós el nom aplicat aquí...) que van de W0 (poc alterat) a W6 (molt alterat). La W prové de “Weathering”.

Així, en resum, i parlant sempre de condrites, si veiem un meteorit etiquetat com: NWA 1234 CK4 (S2 W3) Entendrem que és un meteorit reconegut per la Meteoritical Society com a trobat al nord-oest d’Àfrica, que ha estat el 1234 en ser analitzat i reconegut, que es tracta d’una condrita carbonàcia de la varietat Karoonda, que en

la seva evolució durant la formació del sistema solar mai ha tingut més enllà d’un xoc dèbil i que es troba força oxidat per exposició a les inclemències terrestres. Podem passar pàgina i entrar en el capítol dels meteorits diferenciats, aquells que la formació del sistema solar ha transformat del tot. Ara parlem d’acondrites, meteorits rocosos en els que no hi ha còndrules. Les primeres acondrites de les que podem parlar son les primitives, anomenades així perquè la seva transformació es va produir a les primeres fases de la formació del Sistema Solar i després ja no van evolucionar més. Son tres famílies molt semblants entre elles, les Acapulcoïtes, Lodraïnites i Winonaïtes. No són molt diferents de les condrites H i E, de manera que hi trobem força olivina i també enstatita. Com a curiositat una Winonaïta es va trobar enterrada en un sepulcre d’un poble natiu americà, datat al voltant del 1070 i que contenia el mateix aixovar que en un enterrament ordinari, pel que es considera que se’l deuria veure caure i li demostraven respecte o veneració. El següent grup de acondrites són les SNC, que de manera poc original reben el nom de les tres primeres tipologies que es van definir: Shergottites, Nakhlites i Chassignites. Aquest grup és un dels més famosos i ara s’ha vist incrementat amb dos tipus més, la Ortopiroxenita i la Bretxa Basàltica. Aquests dos darrers grups tenen un sol meteorit cada un. És un grup famós i especial perquè es tracta de trossos del planeta Mart que van sortir disparats a l’espai com a resultat de la caiguda d’un meteorit al planeta i que més tard van acabar caient a la Terra. En aquest punt sempre ens pregunten que com sabem que són de Mart. Aquesta vegada ho podem despatxar ràpidament perquè a les vostres branques de coneixement tracteu amb aquest tema: Per els isòtops d’oxigen. La proporció entre els isòtops estables d’oxigen és diferent al diferents punts del Sistema Solar.

Les Shergottites són basalts, formats en cambres magmàtiques profundes. En elles trobem vesícules amb mostres de l’atmosfera de Mart, piroxens amb orientació preferent i plagiòclasi. La plagiòclasi ha estat en alguns casos alterada per xoc fins al punt de vitrificar-se, anomenant-se aleshores maskelinita, un mineral que precisament es va descobrir en aquests meteorits.

Imatge KG 002 Microscopi electrònic acolorida. Fins l’any 2010 només es coneixien 99 fragments de meteorits de Mart, que representaven 57 meteorits diferents. Aleshores la bona sort ens va posar davant una Shergottita durant l’expedició que vam fer al Sàhara el 2010. Descoberta per en José Vicente Casado i en David Allepuz, aquest extraordinari meteorit va mobilitzar un equip internacional dels millors experts per al seu estudi, coordinat per un dels autors, el Dr. Jordi Llorca, des de la UPC. L’estudi va durar dos anys, s’ha publicat a les revistes més prestigioses de planetologia i ha estat l’aventura de la nostra vida.

Pot donar peu a tot un article, així que seguim endavant. Les Nakhlites contenen sobretot una forma de piroxè anomenada augita, fins a un 80%. Com a curiositat, el meteorit que dóna nom a aquesta tipologia va caure a Nakhla, Egipte, l’any 1911 i es diu que un dels fragments va caure sobre un gos i el va matar. Les Chassignites també són escasses, només n’hi ha dos exemplars, contenen fins a un 90% d’olivina i es considera que es van formar al fons d’una cambra magmàtica. Les Ortopiroxenites estan formades per un sol meteorit, el famós ALH 84001, ALH de Alan Hills, a l’Antartida, 84 per ser l’any en que el van trobar i 001 per ser el primer. La

seva composició principal ja la diu el nom de la tipologia: Ortopiroxè. Aquest meteorit és famós perquè durant un temps es va considerar la possibilitat que contingués restes fòssils (atenció paleontòlegs) de bacteris del planeta Mart. Es van estudiar en profunditat per científics de tot el món cada un dels indicis que apuntaven a restes fòssils i la conclusió va arribar a ser molt políticament correcta.

Aquest meteorit és una bretxa tant estètica que és conegut a la comunitat meteorítica com a “Black Beauty”, la bellesa negra. Esperem que algun dia arribem a trobar una roca sedimentària marciana, i si té fòssils, molt millor. El següent grup d’acondrites son les lunars, que igual que les SNC van ser arrancades de la Lluna. La seva identificació per isòtops és una mica més complicada, donat que la Lluna és un tros de la Terra arrencat en un impacte cataclísmic. N’hi ha de dos tipus, les Bretxes Regolítiques, formades principalment per anortosita que provenen de les regions clares de la Lluna; i el Basalts, procedents de les regions planes que anomenem Mare, donat que semblen mars. Són basalts amb composició d’olivina, piroxè i plagiòclasi baixa en ferro.

Es va observar que cada un dels indicis, si bé era característic de la presencia de vida, també podia explicarse sense aquesta, de vegades amb explicacions una mica exòtiques, però demostradament factibles. El que també es va considerar era la possibilitat que tots aquest indicis diferents i enganyosos de vida s’haguessin reunit en una sola pedra. Era poc probable, però també cada Nadal li toca la loteria a algú. El darrer tipus de meteorit marcià és molt recent, tant recent com que es va reconèixer l’any passat. La troballa d’un meteorit anomenat NWA 7034 va sacsejar la comunitat científica perquè per primera vegada es trobava una bretxa procedent de Mart. Després de pensar molt quin nom posar-li donat que NWA és una DCA, no un lloc, es va simplificar com a Bretxa Basàltica Marciana, i ja està.

Ens aporten informació que els 400 kg de pedres que van portar les missions Apollo (Estats Units) i Lunik (Rússia) no han pogut fer. Resulta anecdòtic que totes les mostres portades per l’home des de la Lluna provenen d’unes regions anòmales on predomina el potassi (K), les terres rares (REE) i el fòsfor (P). Són les regions KREEP (repulsiu, repel·lent en anglès). I per què no van aterrar a altres llocs, no ho sabien? Ho sabien, però els calia aterrar en zones planes, no escarpades i aquestes regions eren adients. Passem aleshores a les acondrites asteroidals. Com el seu nom ens indica provenen d’asteroides que tenien una mida prou gran com per diferenciar-se, així hi ha Angrites, Brachinites, Aubrites i Ureïlites, entre elles es diferencien per predominar l’olivina, o el ortopiroxè o la plagiòclasi. Un subgrup de les asteroidals són les HED, que prové de les sigles de les tres tipologies. Bé, en realitat es tracta de dues, doncs les Howardites són bretxes polimíctiques d’Eucrites i Diogenites. Les Eucrites es van formar en cambres magmàtiques a temperatures elevades, superiors a 1100°C. N’hi ha de dos tipus, les eucrites basàltiques, de composició semblant al basalt terrestre però amb menor quantitat de ferro i un alt contingut en piogenita, que li dóna un color més clar al conjunt, i les Eucrites d’acúmul, serien un gabre

de gra gruixut amb piroxè baix en calci i plagiòclasi, que representa més del 10%.

octaèdrica. En baixar de 1400°C els metalls comencen a cristal·litzar amb estructura de taenita, amb un apilament compacte dels àtoms, per sota dels 900°C la presència de níquel juga el seu paper. Per sota del 7.5% cristal·litza com a kamacita, per sobre tenim una barreja de les dues estructures, que creixen entrellaçades d’una manera molt estètica.

Les Eucrites acostumen a ser bretxes polimíctiques, mesclant diferents subtipus d’Eucrita. Les Diogenites són bretxes monomíctiques amb clastos de fins a 10 mm de longitud i que contenen sobretot ortopiroxè pobre en calci i de gra gruixut fins al punt de ser visible a simple vista. Amb aquest grup tanquem els rocosos, tant els no diferenciats com els diferenciats. La següent família de meteorits són els metàl·lics, formats per aliatges de ferro i níquel en que predominen la kamacita i la taenita. Els seu origen és la part més interior d’un planetoide que va ser destruït.

En casos en què la composició de níquel és molt alta, la kamacita es formaria a temperatures molt baixes, tant baixes que ja no hi ha mobilitat dels àtoms i no es pot formar, de manera que tot és taenita. Com hem dit el cas més estètic és la barreja dels dos components. En polir una superfície plana de meteorit metàl·lic apareix d’entrada com un mirall, no podem observar els cristalls, però la kamacita és més fàcilment atacable per un àcid fort, de manera que submergint-la breument en aquest àcid podem fer visible les estructures de entrecreixement dels dos cristalls. Aquestes estructures reben el nom del seu descobridor oficial, Widmanstätten.

En el moment de la formació del planetoide, a base de condrites, la elevada temperatura va fondre el metall, el qual en ser més dens es va acumular al nucli per gravetat. És el mateix cas que a la Terra, on el nucli metàl·lic encara es manté fos i dóna lloc al camp magnètic terrestre. Tenir a les mans un meteorit metàl·lic és tenir a les mans un compost que mai obtindrem a la Terra. La proporció de níquel pot arribar a ser del 20% o més i pot donar lloc al dos aliatges que hem mencionat. La kamacita cristal·litza en forma cúbica i la taenita ho fa de manera

En funció de la velocitat amb la que han cristal·litzat i de la proporció de níquel present les línies poden ser des de submilimètriques fins a prop d’un centímetre. Si tot el meteorit és kamacita, senzillament no en té.

Les Mesosiderites són bretxes de components metàl·lics i rocosos. La part rocosa pot ser una Eucrita o qualsevol altre component rocós. Són els detritus dipositats després de la destrucció d’un planetoide diferenciat. Les Pallasites en canvi tenen un origen més curiós, si en un planetoide diferenciat el ferro és al nucli i els silicats a l’escorça, aquestes provenen de la interfase. Com ens podem imaginar són molt rars i estètics, cosa que els fa molt preuats pels col·leccionistes. Semblen meteorits metàl·lics, amb línies de Widmanstätten, nòduls de troïlita però també uns cristalls d’olivina espectaculars. Alguns cristalls tenen mides considerables, de l’ordre del cm i arriben a ocupar més del 50% del meteorit. Alguns dels cristall despresos de la matriu metàl·lica han estat tallats i usats en joieria a preus astronòmics. Esperem que hagueu gaudit d’aquesta introducció als meteorits que hem volgut adaptar especialment al vostre gust. Per nosaltres és un món apassionant i us n’hem volgut encomanar de la mateixa manera que vosaltres ho heu fet amb la mineralogia, la gemmologia i la paleontologia.

En els meteorits metàl·lics sovint trobem nòduls esfèrics de troïlita (FeS) i grafit. En general la classificació es fa pel seu aspecte morfològic, per l’aparença de les línies de Widmanstätten i no podem dir que sigui molt complicada. Va d’octaedrita molt gruixuda, per sobre els 3.3 mm, fins a octaedrita molt fina <0.2 mm i acabant en la Plessítica, que gairebé és una Ataxita (sense línies). Les Hexaedrites són els meteorits que tenen per sota del 6% de níquel. No es forma taenita, tot és kamacita hexaèdrica i no es forma cap línia. Fora de la classificació morfològica esmentada, existeix una classificació química en funció de la concentració d’elements traça com el germani i gal·li. Originalment eren 4 tipologies que després en van ampliar a 14. No creiem que valgui la pena fer una descripció més enllà de mostrar el gràfic que detalla les tipologies en funció de la concentració de, per exemple, Ga versus Ni.

Amb aixó tanquem l’exposició introductòria de la ciència meteoritica, només falta explicar com buscar, com reconèixer, com recol·lectar correctament i com estudiar un meteorit, cosa que pot formar part d’un segon article. Agost 2014. ELS AUTORS José Vicente Casado. Ha dedicat tota la seva vida a la matèria inorgànica, minerals, fòssils i meteorits. Ha descobert i donat nom a vàries espècies fòssils i en el camp dels meteorits ha descobert amb en David, en Jordi i en Ion Ander una quinzena de nous meteorits entre els que cal destacar un d’origen marcià, apart de una zona de recol·lecció densa. Es dedica al comerç de minerals, fòssils i meteorits des de la seva botiga litos.net

David Allepuz. Des de molt petit la seva passió van ser les estrelles així que va complir tots els seus somnis aconseguint tenir un observatori propi. Un bon dia va descobrir que les estrelles que mirava amb el telescopi es podien tenir a la mà. Va conèixer als altres dos autors i junts han organitzat vàries exitoses expedicions per tal de localitzar meteorits. És coautor amb en José Vicente del llibre “Meteoritos: Introducción y guia de reconocimiento”. Coordina les pàgines www.meteorits.cat i www.cazameteoritos.es

Finalment parlem de la família dels metal·lorocosos. Com el seu nom indica son una barreja dels dos components i en funció de la seva formació reben noms diferents.

IMCA #1496 Jordi Llorca. Doctor en química especialitzat en meteorits al Institute of Meteoritics de New Mexico. És professor de la UPC. Ha estat guardonat amb la Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Científica i amb el Premi ICREA Academia. Guanyador del Premi Humbert Torres de divulgació científica amb el llibre "Pedres que cauen del cel. L'impacte dels meteorits en la història i la ciència" (Pagès ed. 2003). Exerceix com a mentor i porta la part científica de l’exitós grup de recuperació de meteorits.

Diamantes tipo HPHT Juan Antonio Segura Requena En el artículo que escribí hace unos tres años en esta misma publicación sobre el maravilloso mundo de los Diamantes, comentábamos que existen tres posibilidades en el mundo de las gemas, podemos encontrarnos: Naturales, de Imitación y Sintéticas, aparte de los meteoritos.

El gran químico y Premio Nobel Henri Moissan, de cuyo nombre se debe la Moissanita, a finales del siglo XIX, en su laboratorio, calentó hulla en un horno a 3500 Cº, en un arco eléctrico; el hierro hacía las funciones de enfriador y luego inmerso en agua para un enfriamiento mas rápido, aseguró que había producido diamante. Fue para la época un descubrimiento excepcional, la panacea, igual a que los que buscaban crear oro.

Las primeras, como su nombre indica, las crea la Naturaleza, en este caso si hablamos del Diamante a presiones y temperaturas extremas, los átomos de C (Carbono), producirán un enlace covalente, cuya red cristalina formará tan majestuoso mineral.

A principios del Siglo XX, Croques, Ruff, Hershey, intentando ser uno de ellos, los nuevos descubridores de la piedra filosofal, llegaron a conseguir especimenes de grafito, eso sí, alterados, ¿Qué ocurría? … les faltaba la presión necesaria. Se tuvo que esperar al año 1940, cuando la GE (General Eléctric) realizó la acción de calentar Carbono a 3000 Cº, pero ya con presiones de 3,5 GPa ( Giga Pascales ), y con enfriamiento ultra rápido; pero llegó la II Guerra Mundial, y todo se paralizó.

Las de Imitación, como su nombre indica, están realizadas por el hombre, con alta tecnología especializada, pero con otros elementos químicos, distintos a los del diamante y produciendo especímenes como la Circonita, etc., imitando al Diamante. Tal como comentábamos en el artículo anterior, una gema sintética, mantiene la propiedad química y estructural, pero la crea el hombre, el Diamante natural se forma entre 160 y 200 Km. de profundidad, con temperaturas sobre los 1.500 Cº y presiones de 50.000 Atmósferas, así los laboratorios especializados, con el devenir del tiempo y la tecnología, se han ido especializando en este tema. Las grandiosas tapas de los contenedores, más gruesas y con materiales modernos, soportan la presión y temperatura que soportaría el Diamante en su status original, en definitiva, el hombre hace lo que realiza la Madre Naturaleza. Se va observando últimamente y con grave preocupación, lotes de diamantes en bruto, de poco peso, entre 0,01 y 0,10 quilates, provenientes de Zaire, que incluían Diamantes sintéticos!! Jamás había sucedido tal cosa en este sector, en el que la honradez y la caballerosidad, predominan ante todo.

Foto de los primeros especimenes de diamante sintético de GE

Ya en 1954, al retornar las investigaciones, optaron por añadir mas presión a 10 GPa y bajar la temperatura sobre los 2000Cº, dando como resultado un Diamante de 0,15 mm., para ello utilizaron una prensa, cuyo contenedor era de pirofilita, relleno de grafito y disuelto en hierro fundido.

Así que, he decidido realizar este estudio para comprensión de todo el mundo de los denominados DIAMANTES TIPO HPHT.

Siguieron investigando y por 1970, realizaron el primer Diamante sintético mediante un diminuto germen de Diamante natural en bruto, para ello cambiaron el solvente por Níquel, colocando el germen dentro de la pirofilita, bajando la presión a 5,5 GPa., parecía ciencia ficción, un diamante pequeño, “renacía” mayor, eso si, generalmente eran de color amarillo a parduzco, debido a las intrusiones de N (Nitrógeno), entre las celdas y átomos de Carbono.

Realmente hay poca información sobre el tema, ya que es bastante novedoso, pero he intentado, buscar el máximo de información. Mi más sincero agradecimiento a colegas gemólogos de otros países, que me han ayudado. Las siglas HPHT, provienen del inglés, Hight Pressure, Hight Temperature Alta Presión, Alta Temperatura, eso es lo que se necesita para obtener Diamantes, aparte del Carbono.

Para corregirlo, introducían Aluminio, para producir los de color blanco. Como habrán observado, esta conjunción de metales, Aluminio, Hierro, etc, permiten al gemólogo experto a través de la lupa de 10X (Aumentos), observar restos en el crisol y a través de un potente imán, podremos atraerlos.

Con el método HPHT, se pueden obtener 1) Diamantes sintéticos; a través de una semilla de Diamante natural, y 2) Un alteramiento o vividos del color inicial. Pero vayamos al principio de la historia:

( 318 qts.), Cullinam I ( 530 qts.)y el Goleen Jubileé de 545 quilates. Todo esto viene a añadir información de que los Diamantes naturales, han de seguir las premisas necesarias, para ser escogidos y alterar su color. Los Diamantes de color marrón del tipo I, cambian a amarillo, verde o naranja. Estos mismos Diamantes marrones, pero del tipo II, se transformaran en incoloros. La actividad óptica del N, es mucho más versátil. El Nitrógeno es óptimamente activo cuando se presenta en forma de diferentes puntos y estudiando los átomos de diferente composición química.

Imagen de cómo un imán atrae a diamantes sintéticos, con contenido metálico

Piensen que los Diamantes naturales de color, se encuentran mayoritariamente en Australia, concretamente en la Mina Argyle y produce los mas bellos ejemplares , son los denominados Diamantes FANCY. En un certificado gemológico, se hará constar, si es un Diamante natural Fancy o ha sido tratado, con alteración de color, bien por el sistema HPHT o por el sistema de deposición química de vapor. CVD. ( Chemical Vapor Deposition ), pero de este otro tratamiento, hablaremos en otra ocasión. Actualmente los Diamantes HPHT, son consumidos mayoritariamente en América del Norte, África y Asia, aunque se está extendiendo por todos los países del mundo, ya que un Diamante tratado, será mucho mas barato comercialmente que un Fancy, no olvidemos que lo que pone precio a un Diamante en general, es, Color, Pureza, Peso, Talla y sobre todo su rareza, por lo tanto un Fancy, es una maravilla de la Naturaleza.

Imagen de Prensa para realizar Diamante Sintético

Esquema de prensa BARS, creada en Rusia, es la más económica, a través de un gradiente de Diamante, se pueden crear especímenes de hasta 6 quilates, en varias semanas, pero por cuestiones económicas, se crean hasta 1,5 cts. En ocasiones, se pueden observar en los diamantes, una cruz verde fluorescente, bajo luz Ultra Violeta Larga.

Para comprender como es el proceso cristalino del Diamante natural y conseguir la alteración de color, veremos a continuación, un extracto de la composición atómica:

Pero vayamos al tema de la alteración de color de Diamantes a través de sistema HPHT. Entre los años 2000 y 2007, tanto rusos como americanos, se lanzaron a investigaciones de alteración de color, y conseguir que un Diamante de color marrón, se convirtiera en blanco, eso si que era ciencia ficción y arduo trabajo.

Figura 1

Para ello, hemos de hablar de los tipos de Diamantes: Ia, Ib, IIa y IIb.

Características de los diamantes naturales I y II.

Centros de color

Color

Tipo I Ia Ib Nitrógeno Nitrógeno agrupado disperso

Incoloro Amarillo

Naranja Amarillo naranja Marrón

Tipo II IIa IIb Ningún Sustitución centro de de átomos de color en boro particular Incoloro Azul Amarillo Gris marrón Rosa Púrpura

ç Se observa en la retícula de la celda cristalina, en un Diamante natural tipo I, los átomos de Carbono ( negro ) y de Nitrógeno ( azul ), que substituyen a los de C. Figura 2

El tipo I, contiene puntos de átomos de Carbono y Nitrógeno, son los mas abundantes, los Diamantes del tipo II, no contienen Nitrógeno, así el extraordinario IIb, con Boro, creó, el maravilloso Diamante Hope. Los Diamantes naturales del tipo IIa, más famosos son: Millenium Star (203 qts.), Centenario (274 qts.), Cullinam II

Aparte de la interrelación atómica, existen partículas que están vacías; cuando el N. ya ha superpuesto sus átomos, sería el caso del hueco en el centro de la imagen ( Blanco ).

Como antes comentábamos, es muy difícil, incluso para el gemólogo experto, identificar un Diamante tratado, hay que haber observado muchísimos en la vida, pero actualmente los Laboratorios Gemológicos con posibilidades, disponen de aparatos mucho mas sofisticados, concretamente por métodos espectrométricos que resolverán, si es un diamante HPHT o no.

Figura 3

Es curioso como los espectrómetros, nos informan a través de rayas, picos y absorción de color, la composición química de la gema a certificar. Un rubí natural, nos da información de Cromo en la banda de color rojo, el zafiro azul en la azul, como consecuencia de la inclusión de iones de Hierro y Titatino, mientras este cristal incoloro, crecía por la temperatura y presión. Así con fotoluminiscencia, tal es el caso del fabricante Raman y los aparatos GemmoRaman532 y 532 GS, nos darán datos muy fiables, de la plasticidad mecánica del Diamante a observar, y como se han variando los centros de color para el cambio de color, esto es muy interesante.

Observen el triángulo azul, compuesto de dos átomos de N y un hueco intersticial, ahí ya tendríamos un Centro de Color e incidiendo la presión y temperatura, ( Triángulo Rojo ), gracias a la deformación plástica, conseguiremos un diamante HPHT, amarillo con luminiscencia verde.

Observen el gran pico en los 572 Nm. ( Nanómetros ), parte superior; como comentaba antes no es por la composición química los datos espectrométricos, sino, que es un fonon de hueco de átomo, en concreto una zona vibracional ( Ver figura 2 de la página anterior ). En el pico 576 Nm, parte inferior, observarán que en el Diamante natural no tratado, nos marca un pico en la parte superior, concretamente en el 537 Nm, su ascendencia, nos confirma que dicho Diamante ha sido pasado de IIa a Ib, a través de haber modificado el centro de color

Hay muchos fabricantes de diamantes HPHT, que a la vez, facetan los diamantes, al obtener una medida considerable de gema, en resumen, gemas económicamente muy altas, en el filetín, graban a láser, las iniciales HPHT y el nombre de la Empresa. Pero cuidado con la malevolencia humana, que se puede volver a repulir dicho filetín y borrar la inscripción. Yo personalmente pienso que el mundo del Diamante sintético no debe preocupar en demasía al cliente final, siempre habrá gustos y bolsillos para todo, si Ud. puede, adquiera un Fancy, sino un Diamante tratado de color y si quiere uno natural, existe un abanico muy amplio de posibilidades y precios según, talla, pureza, color y peso. Es más, estoy seguro que la C.I.B.J.O (Confederación Internacional de Bijouteríe, Joieríe et Orfebreríe), pondrá manos en el asunto, ellos son como la O.N.U. del mundo de la gemología.

Ver figura 3, con el sistema HPHT, gracias a la elasticidad mecánica del Diamante para poder cambiar los centros de color. Generalmente, los Diamantes escogidos para poder alterar el color, en un principio eran los S y Piqués, pero con el avance de las técnicas de HPHT, incluso con Diamantes de pureza VVs y VS.

Observación Raman comparativa diamante Natural tipo IIa y HPHT

Courtesy of Mikko Åström & Alberto Scarani – www.gemmoraman.com

Generalmente, los Diamantes escogidos para poder alterar el color, en un principio eran los S y Piqués, pero con el avance de las técnicas de HPHT, incluso con Diamantes de pureza VVs y VS. Estas gemas son elegidas, ya que las impurezas, Nitrógeno, Boro; sirven como puerta para la movilización atómica. Mirando un Diamante tratado de color a través de lupa de 10X ( 10 aumentos ) y con luz ultravioleta de Onda Larga; se observarán los centros de color, así en un Diamante amarillo, la fluorescencia será verdosa, y diseminados en la gema, una escalera de color decreciente, esto es comprensible, dadas las diferencias de factores de crecimiento, entorno químico y velocidad de formación del cristal tan diferenciadas en un Diamante natural de uno HPHT. Anteriormente, se probó de cambiar el color con Irradiación, Bombardeo Atómico, pero esta acción hacía variar mucho el color y la estructura cristalina y lo que es peor para el ser humano, se volvía radioactivo, así que se prohibió este sistema. Otra característica, que no hemos de olvidar es que en el mundo industrial, en las minas , para conseguir un diamante tipo gema, hay que remover mas de 250 Toneladas de graba, así que emergen muchos Diamantes industriales para fabricar limas, brocas, sierras, lijas, y uso en el mundo de los ordenadores, etc. Es un sector muy amplio. Estamos observando lo que el hombre es capaz de realizar mimetizando a la sabia madre Naturaleza, a continuación podrán ver unas maravillosas fotos de Diamantes de color HPHT y deseo sean de su agrado. Y me gustaría despedirme hasta pronto de Uds. Con una maravillosa cita de Jean de Reynaud, Siglo XVII, que seguro nos hará pensar: Lo que la Naturaleza ha hecho en el comienzo, podemos hacerlo nosotros igualmente remontando el procedimiento que ella ha seguido, lo que ella acaso siga haciendo con ayuda de los siglos en sus soledades subterráneas, nosotros podemos hacer que se concluya en un solo instante.

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA: DIAMANTES, Autores: BOSCH-BONET; Editorial ENTASA. GEMOLOGÍA, Autores: HULBURT-SWITZER, Editorial OMEGA. REVUE DE GEMMOLOGÍE, Association Française de Gemmologíe. THE JOURNAL of GEMMOLOGY, Gemmological Association of Great Britain

L’AUTOR Joan Antoni Segura i Requena, és gemmòleg especialista en diamants per la Universitat de Barcelona. Perit Judicial Taxador en Joieria i Gemmologia per l'Escola de Criminologia de Catalunya. Vocal de gemmologia de l’I.C.M.G.P.

Fotografías de Diamantes HPHT, Courtesy from Liliana Natan. VIVIAL Color Reaveld Diamonds Company from the Diamond Exchange – Israel

Perito judicial en paleontología: Una nueva visión Joan Corbacho - David Martínez INTRODUCCIÓN

proporcionar al juez las “máximas de experiencia” especializadas para valorar o percibir determinados hechos.

Según el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua, un “informe” es la descripción oral o escrita, de las características y circunstancias de un suceso o asunto.”, pero la propia Academia da otra definición mucho más cercana a la profesión de perito, diciendo en el punto 3 de esta palabra que el informe es la exposición total que hace un letrado, el fiscal o un perito ante el Tribunal que ha de fallar el proceso.

Existen otras muchas más definiciones de perito. Veamos por ejemplo la del Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española: Del latín peritus: 1. adj. Entendido, experimentado, hábil, práctico en una ciencia o arte. 2. Persona que, poseyendo determinados conocimientos científicos, artísticos, técnicos o prácticos, informa, bajo juramento, al juzgador sobre puntos litigiosos en cuanto se relacionan con su especial saber o experiencia.

Por lo tanto definiremos el Informe Pericial como: El documento confeccionado por una o varias personas acerca de unos hechos, circunstancias o condiciones (personales o no) inherentes a un hecho punible conocido dentro de un proceso judicial (aunque a veces piden informes privados). Para esa función, ese trabajo, es necesario poseer determinados conocimientos científicos, artísticos o prácticos.

PERITO JUDICIAL EN PALEONTOLOGÍA Un perito en paleontología, será pues, un experto en tasaciones y falsificaciones paleontológicas con los suficientes conocimientos científicos y prácticos obtenidos en una escuela y capacitado para poder hacer un informe pericial. Formación - Normalmente cuando un juez, una casa de subastas, una compañía de seguros o un particular necesita un certificado de autenticidad o una tasación de una colección de fósiles, acude a un museo o una universidad. Esto no quiere decir que sea lo más acertado, es simplemente lo que más se acerca a lo acertado. Lo verdaderamente acertado es acudir a un perito en paleontología titulado. Lo correcto según nuestra opinión es que haya una colaboración entre el perito judicial en paleontología y las universidades o museos donde se puedan realizar las pruebas necesarias conjuntamente con los paleontólogos o especialistas.Los cursos de perito judicial en paleontología constan de una parte teórica y otra práctica, donde se estudian las leyes que afectan al

De una manera resumida podríamos decir que los peritos son los científicos o expertos que examinan alguna (o todas) las pruebas de un caso judicial y en el acto del juicio explican al juez y al jurado lo que han descubierto y lo que significa. El perito es un experto en determinada materia, que coincide normalmente con un campo de actividad profesional, ya sea en cuestiones estrictamente científicas, artísticas o practicas. De ahí ́ que se le exija un determinado grado de capacidad. El perito es llamado al proceso para aportar un conocimiento especial, que al Juez le falta o puede faltarle, necesario para la percepción y apreciación de hechos que no pueden captarse sin tal saber especial. En el Derecho Procesal-Penal español, la prueba pericial es aquel medio de prueba de carácter personal que consiste en la aportación al proceso de un tercero de una serie de conocimientos especializados o técnicos, que el juez no posee, con el fin de facilitarle la percepción y la apreciación de hechos controvertidos. Por tanto el perito es la persona que, sin ser parte de un proceso, aporta al mismo sus conocimientos científicos, prácticos o técnicos, con el fin de

Corbacho, J. 2014.Sobre peritajes y tasaciones en paleontología. Batalleria 20 Barcelona.

peritaje en general y las que afectan a la paleontología, como la ley de patrimonio, (Andrade, 2014), los distintos tipos de falsificaciones y como se detectan, ( Budil & Turek, 2003, Corbacho, Vela & Cuevas, 2007 y Corbacho & Sendino, 2012), se estudian las reglas para realizar una correcta tasación y por supuesto se estudian principios básicos de geología y paleontología.

Webgrafía Andrade, A. 2014. Legislación específica sobre patrimonio paleontológico en España. http://www.slideshare.net/AOLALLA/legislacin-especfica-sobrepatrimonio-paleontologico-en-espaa http://www.elfosil.com/PERITAJES.htm.pdf

Titulaciones- Actualmente sólo existe una escuela en España que prepare a los peritos en paleontología, esta es la Escuela Internacional de Criminología. Sus titulaciones están reconocidas a nivel nacional por la Asociación Nacional de Tasadores, Peritos y Mediadores. También existe otra asociación en Catalunya que reconoce estas titulaciones y es la Associació de Perits i Taxadors de Catalunya.

LOS AUTORES Joan Corbacho - Museo Geológico del Seminario, Diputación, 231- 08007 Barcelona (España). Associació de Perits i Taxadors de Catalunya. Sabadell (España). fosilart@hotmail.com

BIBLIOGRAFIA

David Martínez - Museo Geológico del Seminario, Diputación, 231- 08007 Barcelona (España). Escuela internacional de Criminología, Fontanella 14, 08010 Barcelona (España). ecc@escuelacriminologia.

Budil, P. & Turek, V. 2003. Trilobitenland Tschechien- offizieller Katalog der 40 Mineralientage Munchen, Turmalin und trilobit: 94-99, 8unn, abb. Munchen. Corbacho, J., Vela, J.A. y Cuevas, J.A. 2007. Falsificación de trilobites del N. de África. Batalleria. 13: 29-36. Barcelona. Corbacho, J. & Sendino, C. 2012. Fossil fakes and their recognition. Deposits Magazine. 30:35- 40. London.

Lámina I. 1, Certificado de autenticidad con la descripción, características, fotografía y radiografía del fósil, 2 parte trasera del certificado donde se muestran los distintos procesos en la recuperación del fósil, 3 ejemplo de una tasación de una colección de trilobites, 4 fotos pertenecientes a una tasación distinta. Tomado de Corbacho, 2014.

Fòssils de Catalunya Hippurites sp. José Antonio Buera Lozano

El género Hippurites es uno de los representantes más típicos del grupo de los Rudistas. Vivian en los mares del Cretácico superior. Aunque no lo parezca se trata de un bivalvo. Eso si, un bivalvo de concha modificada, aberrante y algo extraña, que presenta una valva cónica fijada al sustrato y de dimensiones mayores y otra de tipo opercular más aplanada y reducida que actúa como cierre o tapadera de la anterior. Están lejanamente emparentados con las almejas y tellinas. Se trata de moluscos que presentaban una concha muy distinta de la de los bivalvos que conocemos en la actualidad.

aguas limpias, entre 15 y 20 m de profundidad no llegando a sobrepasar los 50 m. con alto contenido de carbonato, salinidad normal y temperaturas cálidas, entre 20 y 29º C. Las variaciones de estos factores afectaban desfavorablemente a los rudistas, pudiendo llegar a hacer desaparecer las colonias o a alterar profundamente su disposición sobre el sustrato. Por ello son unos marcadores excepcionales de las condiciones paleoambientales que los envolvían. Se alimentaban de organismos en suspensión, eran filtradores, como la mayoría de bivalvos actuales. Habitaban de forma solitaria o en colonias de hasta varios centenares de ejemplares, lo que permitía el atrapamiento de sedimentos, que consolidaban y reforzaban las colonias. Algunas especies aumentaron la cohesión ente los individuos produciendo cementaciones entre las conchas.

Rudistas Se conocen desde el Jurásico superior (Oxfordiense superior) hasta el Cretácico superior (Maastrichtiense). Durante el Cretácico fueron los principales responsables de la formación de arrecifes en el mar de Tetis. Los rudistas vivían o bien fijos a sustratos duros o bien anclados o recostados en sustratos blandos. Durante su evolución alcanzaron tamaños considerables, llegando a los dos metros de altura, aunque las dimensiones habituales eran de unos pocos centímetros. Preferentemente ocupaban medios someros de zonas tropicales y subtropicales de

Los fósiles de rudistas fueron descritos por primera vez por Philippe-Isidore Picot de Lapeyrouse en 1781 en Rennes-les-Bains (región de Corbières, Francia) en un lugar conocido como «Montaña de los Cuernos».

Yacimientos Montsec de Ager y de Meià, Aramunt, Organyà, Collades de Bastús (Lérida). Pedraforca, Pobla de Lillet (Barcelona).

Reino: Animal, Filum: Mollusca, Clase: Bivalvia, Subclase: Heterodonta, Orden: Hippuritoida, Superfamilia: Hippuritacea, Familia: Hippuritidae, Género: Hippurites Lamarck, 1801.

L’AUTOR José Antonio Buera, és afeccionat a la paleontologia i soci de l’ICMGP.

Colonia de hippurítidos preservados en posición de vida

Ejemplares de hippurites

Partes de un hippurite

Què fem a l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia? Les

D’OBSERVACIÓ són una de les activitats socials més importants de la nostra associació ja que compleixen amb la nostra finalitat de donar a conèixer el patrimoni natural de Catalunya. SORTIDES

Considerem que les persones son el valor de les entitats i per això també potenciem ACTIVITATS DE CAIRE SOCIAL -Dinar de germanor, St Joan, concert de guitarra, concurs de fotografia, festa de nadal...-

ESTRATIGRÀFICA,

SORTIDES CULTURALS: Visites a Museus i exposicions temporals relacionades amb les nostres seccions.

Introducción a la fotografía Salvador Bustos En el “Comunicats” del año 2012 inauguramos una sección relacionada con la fotografía dado que habían personas interesadas en el tema y que deseaban obtener buenas tomas y en la que se haría referencia a las actividades que durante el año se fuesen realizando en la también nueva Sección de Fotografía.

Estos cuatro apartados van siempre ligados y relacionados el uno con el otro, incluso relacionados los cuatro. Ya lo comentaremos cuando hablemos de la relación entre ellos. EL ISO Cuando tratábamos con la fotografía ANALÓGICA, o sea la que utilizaba los clásicos carretes de fotografía, nos acercábamos a nuestra tienda habitual y le pedíamos al dependiente “Deme un carrete de color (o blanco y negro o diapositivas)” e inmediatamente el dependiente nos daba el carrete que en caso de B/N eran de 100 ASA, que equivalía a 21 ISO. Y hacíamos las fotos seleccionando en la cámara el tipo de carrete que le habíamos puesto. Esto representaba que la máquina tomabas los parámetros de luz y velocidad de acuerdo con estos ASA y todo el carrete se usaba con esta misma sensibilidad de manera que una foto la deberíamos hacer por ejemplo a 1/125 f/8. Si por cualquier circunstancia (por error, por ejemplo) modificábamos el ASA a 200 por ejemplo la fotografía nos saldría con un exceso de luz porque la cámara ha identificado que el ASA es otro diferente. Por lo tanto deberíamos tener muy en cuenta de NO MODIFICAR ESTE PARAMETRO. Al llevar el carrete al laboratorio realizaban el proceso de acuerdo con la sensibilidad de carrete, por lo tanto todas aquellas fotos hechas con otra sensibilidad no quedaban bien expuesta y las copias tampoco servían.

En ese primer artículo hicimos una pequeña descripción del tipo de máquina que nos interesaba de acuerdo con el tipo de fotografía que pretendíamos hacer con el título “¿ME GUSTA LA FOTOGRAFIA PERO, POR DONDE EMPIEZO?” En el “Comunicats” del 2013 entramos en el tema de la “MACROFOTOGRAFÍA” puesto que en la actividad de paleontología y mineralogía nos era necesaria a fin de obtener ciertos detalles de las piezas, tanto de minerales como de fósiles, detalles que muchas veces nos interesa destacar o ampliar para el estudio de la pieza. Muchas veces, tal vez tengamos incluso que recurrir a la microfotografía, técnica que no está a nuestro alcance o al de muy pocos, pero esto es otro tema. En este número de “Comunicats” del año 2014 vamos a intentar explicar cómo podemos obtener buenas fotografías (con los parámetros de la máquina) desde el punto de vista técnico.

Podíamos hacer lo que se llamaba “FORZAR EL CARRETE” y tirar OJO TODO EL CARRETE a la misma sensibilidad que habíamos forzado, pero teníamos que recordarle al laboratorio que “Se ha forzado a por ejemplo 200 Asa”, entonces el laboratorio realizaba el proceso de revelado de acuerdo con la sensibilidad que le habíamos indicado. No se acostumbraba a hacer ya que existen carretes de diferentes Asa, 100, 200, 400, 800 etc. Por lo tanto si queremos forzar a 200 nos interesa más comprar un de 200 Asa porque la diferencia de grano de 100 a 200 no es muy acusada.

No podemos olvidar, como ya he dicho en los anteriores artículos que se trata únicamente de teoría, y que a la hora de la verdad sin unas prácticas siempre vamos a tener unas deficiencias que solo se enmendarán con comentarios y horas de práctica. De ahí el interés en unas reuniones mensuales, trimestrales o como se quiera pera estar más en contacto con este tema Dicho esto, vamos a entrar en materia. En principio las partes más importantes que debemos de tener en cuenta para obtener una buena fotografía y que debemos dominar muy bien son las que nos permitirán obtener una toma con una correcta iluminación. Debo volver a insistir que estamos hablando de un tipo de máquinas que ya comentamos en el primer y segundo artículo, máquinas que nos permitan utilizar los sistemas manuales. De no ser así, si hablamos de máquinas compactas y supe compactas deberemos intentar (cada uno con su máquina) encontrar alguna solución.

Sí por el motivo que fuere, porque queremos hacer fotos nocturnas, que necesitamos más luz debíamos de pedir al dependiente un carrete de, por ejemplo, 400 ASA y por tanto todo el carrete se debía tirar con esta sensibilidad. Para hacer la misma foto anterior que hemos dicho de 1/125 f/8, como que el carrete es dos veces más sensible debíamos hacer la foto 1/500 f/8 ó 1/125 f/16. Con la fotografía digital ocurre exactamente lo mismo pero con la diferencia que podemos hacer una foto con un ISO (NO CUENTAN POR ASA) de 80 y la siguiente podemos hacerla con ISO 3000.

Vamos a ver pues que son: 1. 2. 3. 4.

LOS ISO EL DIAFRAGMA EL OBTURADOR EL ENFOQUE

¿Porqué? Tanto el ASA en la analógica, como el ISO en la digital, hace referencia a la sensibilidad con que se fijaba la luz en la emulsión de bromuro de plata o del sensor.

Esto nos permite que en todo momento podemos elegir el ISO que mejor se adapte a las necesidades de la fotografía.

objetivos que en lugar de f/1.4 pueden ser 1.2, incluso 1, mientras que por el otro extremo pueden llegar Hasta el 32 incluso 64

Veamos un ejemplo Queremos hacer una foto a plena luz del día. Escogeremos un ISO bajo, porque posiblemente la velocidad será alta, así como la abertura. Pero ¿qué ocurre si queremos hacer una foto al anochecer, cuando no tenemos sol y la única fuente de luz es una farola? Posiblemente tendremos que seleccionar un ISO 3000 para que la velocidad sea lo suficiente rápida (que nos permita disparar sin trípode), así como la abertura para poder tomar la fotografía. Pero claro, ahora nos aparece otro problema. Si recordáis, cuando la fotografía analógica habían fotografías, sobre todo en B/N que aparecían con un granulado que artísticamente eran bonito, en algunos casos y momentos, pero perdías detalle. A esto se le llama “ruido” pues bien, cuando hacemos una foto digital seleccionando un ISO por encima de 800 (yo no paso nunca de 400 a menos que me interese) nos empieza a aparecer el “ruido”. Dicho todo esto definiremos el ISO como la sensibilidad con que el sensor graba la fotografía

Este esquema es importante que lo tengamos en cuenta ya que nos será de utilidad en el momento de tomar ciertas imágenes. También hemos de tener en cuenta que a pesar de que los números no parecen indicarlo, cada una de las aberturas en el doble de la siguiente o bien la mitad de la anterior (ver fig 1). Para aclarar mejor el tema vamos a suponer que la abertura del f/8 es de 2,5 mm. En este caso el f/5.6 será de 5 mm, mientras que el f/11 será la mitad. 1,25 mm. Esto viene pues relacionado con los ISO, por tanto si le indicamos a la cámara que vamos a hacer una foto con un ISO de 200 y el diafragma es el f/8, si nos interesa, porque hay poca luz aumentar el ISO a 400, forzosamente debemos variar el diafragma o la velocidad, dependiendo de lo que queramos conseguir y de los medios que dispongamos. ¿Por qué? Puesto que hemos aumentado la sensibilidad el doble, y por tanto con menos luz nos impresionará la foto, posiblemente deberemos de cerrar el diafragma a la mitad para que al ser más pequeña la entrada reciba el sensor la mitad de la luz. No puedo asegurarlo porque no tengo ninguna máquina súper compacta ni tampoco una compacta, pero supongo que el ISO se debe de poder variar. De ser así nos permitirá aunque solo sea en modo automático a modificar el diafragma y por tanto la velocidad.

EL DIAFRAGMA El diafragma va muy relacionado, como ya hemos comentado, con el ISO, de manera que dependiendo del ISO que utilicemos, tanto de día como de noche deberemos utilizar una abertura de diafragma. ¿Qué es la abertura de diafragma? Definiremos como abertura de diafragma la abertura más o menos grande que deja entrar más o menos luz. En este caso al sensor (puesto que estamos en fotografía digital). La abertura se representa con f/ y un número (ver figura 1). Se ha de tener en cuenta que: A MAS ENTRADA DE LUZ NUMERO MAS PEQUEÑO. A MENOS ENTRADA DE LUZ, NÚMERO MÁS ALTO. Veamos la figura siguiente como muestra. Existen máquinas y

EL OBTURADOR Como hemos comentado inicialmente este apartado va muy relacionado con los dos anteriores. Por obturado entendemos la velocidad con que abre y cierra el diafragma (o sea el objetivo) y se representa por 1/numero, siendo el 1 la unidad de un segundo y el divisor las partes en las que está dividido este.

Figura 1

Igual que en los ISO y el Diafragma, las velocidades van siempre relacionadas, de manera que si partimos de 1/125 tendremos que la velocidad anterior será la mitad de 125, o sea 62.5 (normalmente está representada con 1/60) y la superior a 125 será 1/250, por lo tanto quiere decir que cada uno es la mitad o el doble del anterior o posterior

tratar de eliminar el edificio o al menos tratar de disimularlo. ¿Qué haremos? Para ello tenemos La posibilidad de modificar estos parámetros ¿Cómo? Inicialmente modificaríamos la velocidad por ejemplo 1/1000, con lo que debemos modificar también el diafragma ¿a cuánto?. Si hemos aumentado la velocidad en 2 pasos (500, y 1000) modificaríamos el diafragma en la misma proporción, con lo que pasaríamos de f/8 a f/4 (si vemos en la figura 1 Por lo tanto la foto la haríamos : Con un ISO de 100, una velocidad de 1/1000 y un diafragma f/4 O también podría ser Con un ISO de 100, una velocidad de 1/2000 y un diafragma f/2.8

Enalgunas de las máquinas digitales, en muchas ocasiones disponen de puntos intermedios por ejemplo 1/60, 1/80, 1/100, 1/125. Los diafragmas que serían correctos para etas velocidades serían respectivamente f/10, f/9, f/8, f/7.1 Por supuesto también podemos jugar con este parámetro relacionado con los dos anteriores. Veamos un ejemplo. Supongamos que queremos hacer una foto que nuestra máquina y con el sistema automático nos indica que: Con un ISO de 100, una velocidad de 1/250 y un diafragma f/8. Observamos la foto y vemos que detrás de la persona a la que vamos a fotografiar hay por ejemplo un edificio en ruinas que hará que la persona que vea la foto se distraiga con el fondo, por lo tanto, lo que debemos de hacer es eliminar el edificio. ¿Podemos cambiar el ángulo de visión? ¿No?, pues debemos de modificar los parámetros para

En el ejemplo de esta fotografía ¿qué he intentado hacer? Como que de lo que se trataba era de quitar el fondo he utilizado una abertura de diafragma grande para perder profundidad de campo, con lo que, dependiendo de la distancia del objeto a fotografiar a las ruinas, estoy intentando que estas me queden desenfocada o fuera de foco. Esto es lo que llamamos PROFUNDIDAD DE CAMPO

En la figura 2 estamos viendo que están todos los árboles perfectamente enfocados, excepto la parte frontal del primero por estar fuera del campo de enfoque de la cámara

FIGURA 2 En la figura 3 estamos viendo el ejemplo que hemos comentado anteriormente, al abrir el diafragma, el primero y el ultimo nos han quedado fuera de foco

FIGURA 3

En este segundo ejemplo (fig. 4 y 5) tenemos que el punto de enfoque está en el mismo punto, en el último de los libros azules y desde el mismo sitio, pero hemos utilizado diferente aberturas de diafragma y velocidaddes. Podemos observar que desde el primer libro (Casas rurales está totalmente desenfocado y a medida que nos acercamos al

punto de enfoque va ganando en nitidez. Lo mismo ocurre hacia el final a pesar de que no podemos distinguirlo tan bien como al principio.

Fig. 4 foto tomada F4,8 a 1/20

Fig 5 foto tomada F/10 a 1/2

De aquí la importacia de los factores que estamos comentando

En la figura 7 vemos otro problema. La luz del fondo no es correcta, está con un exceso de luz. Este “fallo de luz de la pared está motivado por el hecho de que el motivo principal está bajo cubierto (un trenecito de turistas) y por tanto está a la sombra, con lo que al tomar la luz correcta en el motivo (que esta a la sombra) la pared queda demasiado expuesta a la luz.

¿Porque ocurre esto? Centremonos en la figura 2 y 3. Vemos que en la figura 2 el ángulo de visión es mucho más agudo que en la figura 3. Esto hace que lo que llamamos “profundidad de Campo” se vaya modificando tanto hacia el principio como hacia el final debido principalmemnte a que estamos alargando la distancia focal del objeto al plano de enfoque.

Otro posible “fallo” (figura 6 y 7) puede ser que la máquina no tome la luz que nos interesa, sino que toma la que le hemos indicado a traves del sistema de medición que hemos seleccionado.

EL ENFOQUE Si bien los apartados anteriores son importantes para conseguir unas fotos con una correcta luz el enfoque lo es para conseguir una fotos bien definidas, en las que se puedan ver los detalles y que no tengamos nada que nos distraiga la vista. Veamons un ejemplo real. En esta fotos, estamos viendo que: en la figura 6 tenemos el detalle enfocado y sin embargo tenemos la pared del fondo totalmente indefinida. En la segunda fig. 7 ocurre lo contrario, tenemos el motivo principal desemfocado y sin embargo tenemos la pared del fondo y la persona que transitaba en aquel momento enfocado.

Las máquinas tienen unos sistemas para la medición de la luz, por ejemplo.  EVOLUTIVA Ajusta el brillo basándose en la escena general  PONDERADA CENTRAL Ajusta el brillo basándose en la parte central.  PUNTUAL Ajusta el brillo basándose en el área central enmarcada. En muchas máquinas veremos que nos indica en las características con X puntos de enfoque y debemos tenerlo en cuenta en el momento del enfoque.

¿Porque ocurre esto? Por la profundidad de campo. En la primera hemos utilizado un diafragma más abierto, con lo que el angulo es más abierto para obtener precisamente el enfoque del motivo. En la figura 7 hemos utilizado un diafragma más cerrado con lo que el angulo es mucho más agudo y nos desenfoca el primer plano y enfgoca el fondo.

En la actualidad, todas las máquinas tienen lo que se llama “autofocus”. Esto quiere decir que ella sola, cuando tienen en el objetivo el motivo, de acuerdo con lo que le hayamos indicado que tiene que enfocar, ella sola realiza el enfoque, pero…. ¿Qué ocurre cuando al enfocar al motivo resulta que hay una rama, por ejemplo, que se interpone entre el motivo y la máquina?. Cuando esto ocurre esta “dichosa rama” nos está engañando el enfoque, porque lo que hace el autofocus es tomar la rama como motivo, y enfoca a

Esto hace que la vista se nos vaya a a la pared y a la persona que transitaba en ese momento, Esto se debe de evitar siempre.

esta, con lo que el motivo que íbamos a fotografía nos queda desenfocado.

EL AUTOR Salvador Bustos Egea Ha sido miembro de la Junta Directiva del ICMGP, y actualmente es coordinador de la sección de fotografía

Para evitar estos problemas, aconsejo realizar el enfoque manual (sin autofocus), con lo que siempre enfocaremos donde nosotros queramos y no tendremos los problemas anteriormente comentados.

FIGURA 6

FIGURA 7 .

Congressos col·loquis i dues excursions: una pre-congrés el dia 15, als jaciments de mamífers del Miocè de Concud; altra postcongrés, el 18, als jaciments d'icnites del Juràssic Superior de Terol

XXX Jornades de la Societat Espanyola de Paleontología a Terol. Joan A. Vela

Al llarg d’aquestes jornades va tenir lloc l'homenatge a Adolf Seilacher i els debats sobre extincions a càrrec de Laia Alegret Badiola i Asier Hilario i sobre iconografia dels dinosaures portat a terme per Francisco Javier Milán-Agudo i José Luis Sanz.

Del 15 al 18 d'Octubre d'enguany van tenir lloc les XXX Jornades de la Societat Espanyola de Paleontología a Terol (Aragó), organitzades per aquesta societat. En aquesta trentena edició, celebrada al Palau d'Exposicions i Congressos de Terol (al costat de la principal seu de Dinópolis, organitzador de les Jornades), es van congregar nombrosos assistents de totes les edats i provinents d'arreu de l’estat espanyol (i també de l’estranger). A aquestes jornades i en nom de l'Institut i de l'Universitat de Barcelona va assistir en Joan Antoni Vela. L'acte inaugural va estar presidit per l'alcalde de Terol, la presidenta de la diputació, la consellera de cultura d'Aragó, el director de la Fundació Conjunt Paleontològic de TerolDinòpolis i la presidenta de la Societat Espanyola de Paleontología. Es van presentar nombroses ponències, tant en format de xerrada com a pòster, i de les més variades temàtiques: geologia, botànica, invertebrats, foraminífers, dinosaures, tortugues, cocodrils, rèptils diversos, mamífers i un llarg etcètera. Així mateix, es van organitzar també

També es va celebrar l'Assemblea General de la Societat Espanyola de Paleontología, que després de tractar d'assumptes d'interés general i renovar la junta va presentar les XXXI jornades del 2015 que tindran lloc a Baeza (Jaén) del 8 al 10 d'Octubre.

El racó dels llibres Enguany farem la ressenya de dos llibres. El primer és "Trilobites of the world. An atlas of 1000 photographs" de Pete Lawrance i Sinclair Stammers ((2014) de Siri Scientific Press. Manchester (UK). Aquest llibre havia de sortir editat en Abril d'enguany però no ha sortit fins el Juny. És un volum en edició tova de 416 pàgines. L'edició és en paper couché i porta 1000 fotos de trilobits a tot color.

El segon llibre és "The Trilobite Book. A visual journey" de Riccardo Leví-Setti (2014) de The University of Chicago Press, Chicago 60637 (USA). Aquest llibre havia de sortit editat en Maig d'enguany però no ha sortit fins el Juny. És un volum en edició dura de 273 pàgines. L'edició és en paper couché i porta fotos de trilobits a tot color.

L’índex és: Sobre els autors, Dedicació i agraïments de Pete Lawrence, Introducció, Principals jaciments de trilobits del mon. L'atles fotogràfic inclou trilobits d'Anglaterra, Gal·les, Escòcia, Irlanda, França, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Polònia, República Txeca, Espanya, Portugal, Sardenya, Suècia, Noruega, Estònia, Rússia, Siberia, Ucraïna, Kazakhshstan, Marroc, Sàhara Espanyol, Xina, Australia, Timor Occidental, USA, Canadà, Argentina i Bolívia. El volum acaba amb les Referències, un Apèndix sobre la llista d’espècies incloses i l’índex. És un magnífic volum que ens mostra els principals trilobits del mon.

L’índex és: Introducció: Perquè Color?. A continuació es passa a les fotografies de trilobits: Bohèmia, Marroc (Cambrià, Ordovicià i Devonià), Nord América Occidental (Cambrià, Ordovicià, Silurià i Devonià), Terranova Oriental, Regne Unit, i Rússia. Després venen uns capítols sobre La Fira de Minerals i Gemmes de Tucson i Els Ulls dels Trilobits. Una anècdota d'aquest llibre és que inclou la fotògrafa i la descripció d'un trilobit descrit per nosaltres (Joan A. Vela i Joan Corbacho, 2009): Selenopeltis longispinus . Malgrat alguns errors és un volum notable per a conèixer els principals trilobits del mon.

El podeu demanar a Amazon o a l'editorial: http: //www.siriscientificpress.co.uk El preu és d'uns 75 euros.

El podeu demanar a Amazon o a l'editorial: The University of Chicago Press, Chicago, 60637 (USA). El preu és d'uns 45 euros.

Joan Antoni Vela

Segons un equip d’investigadors nordamericans, degut a les condicions especials dels planetes Júpiter i Saturn és possible que ploguin diamants. Aquesta curiosa asseveració es pot trobar a la prestigiosa revista Natura.

El racó del gemmòleg

Joan Antoni Segura

Una perla quasi mOlionària

El racó dels minerals

Una perla natural de 132 grams ha arribar en una subhasta a la quasi milionària xifra de 828.420 euros. La casa de subhastes britànica Woolley & Wallis va subhastar el passat mes de maig una d'aquelles peces que es poden veure en comptades ocasions, i el preu aconseguit es dona la mesura de la seva raresa: 828.420 euros. És una perla natural d'aigua salada, de 132,59 grans i, segons els experts, es tracta de la més gran que havia sortit fins ara a subhasta.

Putnisita Acompanyada de dos certificats gemmològics, de Londres i del SSEF suís, la perla té unes dimensions de 16.51 x 17.44mm i compta amb color blanc i brillantor nacrat suau. També té matisos rosa pàl·lid i el laboratori suís es refereix a ella com el 'orient de les perles', causa de l'efecte iridescent de la perla.

Hace poco unos Investigadores de la Universidad de Adelaida han descubierto en el oeste de Australia gracias al trabajo de la compañía Polar Bear, un nuevo mineral, que han bautizado con el nombre de Putnisita y que ha maravillado a la comunidad científica por sus propiedades extrañas y nunca vistas hasta ahora.

La peça venia muntada amb en unes arracades juntament amb altres perles cultivades. El responsable de joieria de la casa es va adonar de les característiques especials de la perla i la va enviar al laboratori que, finalment, va certificar la seva excepcionalitat.

El mineral es de color púrpura, y presenta una estructura y composición única entre las miles de especies conocidas. Se produce en forma de cristales diminutos, de unos 0,5 mm de diámetro, y ha sido encontrado en una roca volcánica. Contiene minerales de estroncio, calcio, cromo, azufre, carbono, oxígeno e hidrogeno

El doctor Peter Elliot uno de los descubridores de la Universidad de Adelaida, ha comentado que la mayoría de minerales pertenecen a una familia, a un pequeño grupo de minerales o tienen un componente determinado en común, pero la putnisita es completamente única y sin relación con ningún otro mineral. El mineral está siendo estudiado actualmente.

Pluja de diamants a Jupiter i Saturn.

Tomás Montilla

El racó del paleontòleg MUSEU ISURUS Museu Paleontologic i de les Ciencies – Alcoi Seguimos luchando por nuestros objetivos, y principalmente en la puesta en marcha del museo. Conlleva numerosa reuniones, papeleos, burocracia, muchas horas de trabajo y también obstáculos, siempre dándonos largas (que no hay locales, y si los hay no les interesa, que no hay presupuesto, que faltan documentos). Llega un momento en el cual pensamos que lo que quieren es que nos cansemos y lo echemos todo por la borda, pero por supuesto eso no ocurre, al contrario, nos hacemos mas fuertes y con mas ganas de trabajar para conseguirlo.

El Museo Paleontológico en Alcoy nace en noviembre de 2004, en el mismo momento en el que se funda la Asociación Paleontológica Alcoyana Isurus. Cuando tres amigos deciden unirse con un objetivo común, formar una asociación paleontológica en la cual expresar sus ideas, sus ilusiones, sus objetivos. A partir de ese momento empezamos a reunirnos y redactar los estatutos que sirvieron de lanzadera para crear la asociación. Después de tiempo y esfuerzo se redactan dichos estatutos. Uno de los puntos principales son la divulgación, la conservación y la protección del Patrimonio paleontológico y geológico, además de la futura creación del museo. El siguiente paso fue dar de alta a la asociación en el Ministerio del Interior, más tarde en el registro de asociaciones del Ayuntamiento de Alcoy.

Una vez fundada la misma, empiezan a afiliarse nuevos socios, llegando a ser en un año mas de 25 miembros. En el año 2006 conseguimos tener nuestro sitio de reunión, la sede, lugar donde podemos conversar, exponer y preparar los futuros proyectos, como son las actividades anuales: conferencias, seminarios, cursos, excursiones… y la futura Revista ISURUS. Esta revista puede salir a la luz gracias a todos los científicos que muy gustosamente nos apoyan, tanto en la rama paleontológica, geológica, histórica y cualquier otra ciencia asociada.

En el año 2013 decidimos disparar nuestro último cartucho, solicitamos reuniones urgentes con el actual Gobierno de Alcoy, exponiéndole claramente nuestros deseos. Después de varias reuniones con los Concejales, el Alcalde e incluso con nuestro Director Técnico, el Ayuntamiento de Alcoy decide ofrecernos una sala que pueda albergar las colecciones, Se inicia la redacción del convenio de colaboración entre el Ayuntamiento e Isurus.

fantástica idea de pintarlo, se hace un boceto de lo que queremos y se le comenta a un buen amigo pintor, y “vualá” aquí tenéis la imagen, ¡¡fantástico!! Se distribuyen los espacios. Muchas horas de trabajo, se emplean ratos libres y los fines de semana para poder llegar a tiempo a la fecha propuesta para la inauguración. Se colocan las vitrinas, la carteleria, las piezas paleontológicas, las rocas, las urnas…y por último el video de introducción al museo, el cual resulta muy ameno y divertido. Toda la instalación se consigue en un tiempo record, tal cual lo propusimos, y todo gracias a los compañeros que participaron desde el principio en este proyecto. Por fin llega el día tan deseado y esperado…la inauguración del museo, el día 17 de mayo de 2014 a las 18:30 h. abre las puertas el MUSEU ISURUS Museu Paleontologic i de les Ciencies – Alcoi. La asistencia al acto es extraordinaria, tanto por parte de los ciudadanos como por parte de las autoridades y entidades locales. La apertura del museo y puesta en valor del Patrimonio Paleontológico y Geológico de la ciudad y comarca ha supuesto para Isurus una gran alegría y un logro, pensando en conforme están las cosas hoy en día, nos sentimos muy orgullosos. Hemos luchado mucho por conseguirlo.

Visitamos la sala que será el futuro museo, parece perfecta en un principio, pensando siempre que en un futuro se ampliara el espacio para poder albergar dignamente todas las colecciones. El día 13 de noviembre de 2013, se firma el convenio de colaboración, a partir de ese momento se inicia una carrera frenética para el montaje y adecuación del futuro museo, el trabajo que se realiza por algunos miembros de Isurus es inmejorable y se hace con mucha ilusión.

Agradecimientos: Damos las gracias a la Corporación Municipal por su gran ayuda, a todos los científicos que nos han apoyado desde el primer momento y en especial a nuestro Director Técnico, Don Francisco J. Ruiz Sánchez.

Ángel Carbonell Zamora Asociación Paleontológica Alcoyana Isurus Pintor Cabrera, 61 – bajo 03803 Alcoy (Alicante) asociacion@paleoisurus.com www.paleoisurus.com

La sala es diáfana, con mucha luz natural, esta vacía, así que hay que empezar a vestirla. Lo primero que se propone es hacer un muro separador de pladur, pero lo desestimamos por el coste que supone, entonces se piensa hacerlo con tablero, mas barato y menos sucio, decir también que el poder montar este separador fue gracias a la colaboración de la Concejalia de Turismo. Una vez colocado, ¿ahora que?, ¿como lo cubrimos?, se expone la idea de hacerlo con posters, se desestima por el coste, y se nos ocurre la

Institut CatalĂ de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia 2014 86