CAT EXPO RETORN_19 by ideavirtual

Retorn a Granollers del retaule gotic de sant Esteve

Edició Ajuntament de Granollers Museu de Granollers Direcció i coordinació Glòria Fusté Textos Cinta Cantarell Jordi Planas Joan Yeguas Disseny gràfic Miquel Llach

Documentació Teresa Sorribas

Agraïments: El Museu de Granollers vol agrair a totes les persones i institucions que amb la seva col·laboració han fet possible l’exposició i el catàleg: Clara Arbés

Mireia Mestre

Marta Badia

Èlia Montagud

Ruth Bagan

Carme Pérez

Carme Barbany

Núria Prat

Cristina Centelles

Joana Maria Pujadas

Cèsar Favà

Josep Pujadas

Eva Gonzalez

Francesc Quílez

Jens Kauth

Francesc Sánchez

Juan Carlos Laverde

Rosa Sánchez

Frederic Malàs

Pepe Serra

Institucions i entitats: Arxiu Comarcal d’Osona

Assessorament lingüìstic i correcció Doina, Servei Lingüístics, S.L.

Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Arxiu Històric Fotogràfic IEFC Arxiu Municipal de Granollers Arxiu Nacional de Catalunya

Biblioteca de Catalunya

Impressió Igrafic Granollers, S.L.

Centre d’Estudis Demogràfics (UAB)

ISBN D.L.:

Estabanell i Pahisa Energia

Casino Club de Ritme Granollers Escola Municipal del Treball (EMT) Escola Pereanton Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

Amb el suport de:

Índex Granollers, 1900-1930: de vila a ciutat

Un retaule major per a Granollers (1492/1493-1500)

La venda dels retaules gòtics de Granollers (1914-1917)

Les taules

Jordi Planas Maresma

Joan Yeguas Gassó

Cinta Cantarell Aixendri

El retaule A l’inici del mandat, posàvem sobre la taula de l’equip del Museu de Granollers un repte. Cent anys després de la venda del retaule de sant Esteve a la Junta de Museus de Barcelona, la ciutat mereixia recuperar la seva relació amb un patrimoni íntimament lligat a la seva història. Veure l’obra dels pintors Vergós a Granollers. Recordarla com a nostra, més enllà de la seva titularitat i de la seva residència actual. Gaudir-ne. Treure, per uns mesos, algunes de les taules que viuen al magatzem del MNAC. I compartir-les. Per explicar-nos, per conèixer-nos millor com a ciutat. Com a comunitat. Però, alhora, per proposar un viatge a les primeres dècades del segle passat. Ara fa cent anys, la ciutat donava un salt espectacular. De vila a ciutat. La indústria tèxtil, predominant a casa nostra, vivia un dels millors moments. La Gran Guerra havia escapçat la competència europea. Granollers creixia. I molt. De la mà de personatges inquiets i imaginatius, tot un seguit de projectes es van anar fent realitat. Idees transformadores. Projectes que han marcat d’una manera decisiva la vida de la ciutat, la vida de la gent de la ciutat. De la gent de la comarca. L’escola Pereanton. L’Escola del Treball. La sala Tarafa. L’Escola Municipal de Música. Les escoles de Palou. L’hospitalasil. Projectes que continuen bategant amb força. La peculiar relació entre el retaule dels pintors Vergós i la construcció de l'edifici de l'hospital relliga el doble relat que, amb el lideratge de Glòria Fusté, l’expertesa de Jordi Planas, la professionalitat de Cinta Cantarell i la sensibilitat de Miquel Llach, se’ns proposa.

Imprescindible un nou hospital. Un procés llarg. Amb extraordinaris problemes de finançament. De la primera pedra a la inauguració, passen nou anys. La venda dels retaules −a l'operació s’hi va incloure també el de sant Sebastià− va contribuir a fer realitat l’objectiu. Amb polèmica. Amb debat. Amb moltes negociacions. Gaudim de la bellesa de les deu taules. I agraïm la generositat del MNAC i, molt especialment, la predisposició del seu director, Pepe Serra. Però, alhora, revisem, també, la nostra història. I posem en valor l’empenta d’una ciutat capaç d’assolir fites ben especials. Singulars. És la suma de molts factors. Un innegable dinamisme econòmic, fill del mercat. Un mercat que ha trobat en la indústria el seu complement imprescindible. Producció i serveis. Una estructura econòmica que té la seva potència en la diversitat. Una societat civil madura, activa, plural. Creativa. Amb una vitalitat extraordinària. Amb capacitat de moure iniciatives rellevants. De definir objectius de futur. Sovint amb visió estratègica. Una ciutat que té l’hàbit de mirar endavant. I la voluntat de generar aliances. Amb altres ciutats. Amb altres administracions. Amb col·lectius ben diversos. Públics i privats. Una ciutat que, quan defineix objectius compartits, és imparable. Perquè confia en ella mateixa. Perquè ha après a no esperar-se, a prendre iniciatives. Més enllà de les seves competències. Amb imaginació. Amb decisió.

Efectivament, de la mà de Francesc Ribas, Granollers es disposa a tancar el deteriorat edifici dels Caputxins. Josep Mayoral i Antigas Alcalde de Granollers

Granollers, 1900 1930: de vila a ciutat Jordi Planas Maresma

Quan l’any 1917 es produí la venda dels retaules dels Vergós a la Junta de Museus de Barcelona, Granollers estava immersa en un procés de creixement i de ràpida transformació. Un procés de canvi “de vila a ciutat” (Granollers va rebre el títol de “ciutat” mitjançant un decret signat pel rei Alfons XIII el 9 de març de 1922) en el qual s’inscriu −i s’explica− la venda de les taules gòtiques. Els diners obtinguts en aquella transacció van anar destinats, en bona part, a les obres de construcció del nou hospital-asil de Granollers. Aquest hospital s’havia començat a construir amb moltes dificultats l’any 1914 per substituir el que des de mitjan segle XIX estava emplaçat al convent dels Caputxins, que aleshores era totalment insuficient per a les necessitats de la població. La venda del magnífic retaule gòtic de sant Esteve (i el més petit de sant Sebastià i sant Eloi, també atribuït al taller dels Vergós, el qual formà part així mateix d’aquella transacció), que en el seu moment fou polèmica, s’inscriu, per tant, en el procés de creixement i modernització que configurà, en molts aspectes, la ciutat de Granollers tal com la coneixem avui. 12

1900-1930: la ciutat creix

1 Josep Homs, “Granollers i la seva gent abans d’esclatar el conflicte” a Joan Garriga et al., Granollers 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, Barcelona, El Racó del Llibre de Text, 1989, vol. I, p. 40-57. 2 Josep Homs, Granollers. Retalls d’història urbana, Granollers, Ed. Tarafa, 1995, p 25.

Entre 1900 i 1930 Granollers va passar de sis mil set-cents cinquantacinc habitants a dotze mil sis-cents noranta-nou; és a dir, que gairebé duplicà la població i es convertí en un dels vint municipis més grans de Catalunya. Aquest creixement fou especialment intens en els anys 1920, en què augmentà la immigració (principalment dels municipis més propers, però també de la resta de Catalunya i d’altres regions d’Espanya).1 En aquests anys Granollers també s’expandí territorialment, primer amb l’annexió del barri del Lledoner, segregat de les Franqueses per la Llei de 5 d’agost de 1922, i, sobretot, amb la incorporació del municipi eminentment agrícola de Palou, el qual, en sessió del 29 de maig de 1927, acordà la fusió amb el municipi de Granollers, que fou efectiva des del primer de gener de 1928. L’annexió del barri del Lledoner va suposar per a Granollers un augment de trenta-dues hectàrees i tres-cents setze habitants; amb la incorporació de Palou, Granollers guanyava nou-centes vuit hectàrees i set-cents trenta-tres habitants. D’aquesta manera, Granollers −que amb una superfície de cinc-centes cinquanta hectàrees era un dels termes municipals més petits de la comarca− passava a tenir un total de mil quatre-cents vuitanta-nou hectàrees i nou mil dos-cents seixanta-quatre habitants.2

Municipis més grans de 3.000 habitants al 1900

Municipis més grans de 3.000 habitants al 1930

Granollers 6.755 hab.

Granollers 12.699 hab.

Barcelona 544.137 hab.

Barcelona 1.005.565 hab.

3.000 25.000 50.000

Mapes de les comarques del Vallès i el Maresme, amb els municipis de més de tres mil habitants, els anys 1900 i 1930. En aquest període, Barcelona duplicà la seva població, de cinc-cents mil a un milió d’habitants. Al nord de Barcelona, formant una corona de ciutats, ja destacaven aleshores Terrassa, Sabadell, Mataró i Granollers, que, a una altra escala, també van experimentar un creixement demogràfic d’aquestes proporcions (font: Centre d’Estudis Demogràfics, UAB).

Terme municipal de Granollers, on es poden veure els antics límits del barri del Lledoner, segregat del poble de Corró d’Avall (les Franqueses del Vallès) l’any 1922, i del municipi de Palou, fusionat amb Granollers des del primer de gener de 1928 (font: S. Llobet, 1947). Palou

Granollers

Lledoner

Aquest augment demogràfic estava totalment relacionat amb el procés d’industrialització iniciat en el segle XIX, que es consolidà al voltant del sector tèxtil, absolutament preponderant. En els primers anys del segle XX, es començà a introduir l’electricitat a la indústria i en els anys 1910 aquesta reconversió va experimentar un gran avenç, especialment durant els anys de la Primera Guerra Mundial, en què el sector tèxtil va beneficiar-se d’una gran estirada de la demanda europea. Entre les empreses que van protagonitzar aquesta expansió industrial, hi destaca Roca-Umbert. El seu fundador, Josep Umbert Ventura (1843-1917), que era originari de Sant Feliu de Codines, va instal·lar una primera empresa tèxtil a Granollers en els anys 1870, i el 1904 va establir una nova planta de producció a l’actual carrer de Prat de la Riba. A la seva mort, era l’empresari industrial més important del municipi. L’empresa continuà l’expansió i deu anys més tard tenia a la capital del Vallès Oriental uns cinc-cents treballadors i comptava també amb plantes de producció a Ripollet, Sant Feliu de Codines i Monistrol, a més del magatzem i de les oficines de Barcelona.3

3 J. Vidal i Jumbert, “Granollers comercial i industrial”, Diari de Granollers, núm. 445, 25-8-1927; Jordi Abel i Jacint Jordana, L’activitat econòmica del Vallès Oriental, Barcelona, El Racó del Llibre de Text, 1987, p. 226-227. 4 J. Vidal i Jumbert, “Granollers comercial i industrial”, Diari de Granollers, núm. 445, 25-8-1927.

Una altra de les empreses protagonistes d’aquesta expansió industrial era Can Torras, en què Josep Umbert havia treballat de jove i amb la qual més tard, ja com a empresari, havia estat associat. Instal·lada a prop de l’estació del ferrocarril des dels anys 1880, el 1927 tenia uns cent cinquanta treballadors.4 Estaven aleshores al

capdavant de l’empresa els germans Francesc i Paulí Torras Villà. Tots dos foren alcaldes de Granollers: el primer entre 1916 i 1917, i el segon els anys 1920-1922 i 1927-1930. Francesc Torras Villà també fou diputat provincial (1917-1921 i 1924-1930) i diputat a Corts (1920-1923), càrrecs des dels quals va promoure moltes de les obres de transformació urbana de Granollers.5 Juntament amb les de Ca l’Umbert i Can Torras, una altra de les fàbriques tèxtils més importants de Granollers era Can Comas, que al final del segle XIX es va instal·lar al carrer de Sant Jaume, la seva ubicació definitiva. L’any 1909, tenia una plantilla de dos-cents vint-i-un treballadors i el 1918 era la tercera manufactura tèxtil del municipi en nombre de telers (168).6 Una altra de les grans empreses era la de Pius Anfres, que els anys 1920 tenia uns cent cinquanta treballadors. Era coneguda popularment com “la Tela” perquè sempre s’havia dedicat a produir teixits de lli; però durant la Primera Guerra Mundial, per manca de primera matèria, va haver de fabricar gèneres de cotó, que després ja no abandonà.7

Vista panoràmica de Granollers des de la serra de Llevant, amb vinyes a primer terme i, ben visibles, les xemeneies de les fàbriques, símbol de la industrialització i del pas de vila a ciutat (foto: autor desconegut, inicis anys 1920 / Fons G. Montagud).

5 Jordi Planas (coord.), Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic, Granollers, Museu de Granollers, 2006, p. 249-251. Les notes biogràfiques es poden consultar també en la versió en línia: http://www.museugranollers.org/alcaldes/ presentacio.php. 6 Salvador Llobet, “Precedentes industriales”, Vallés, 31-81952, p. 33. 7 Esteve Garrell, “Els humils orígens de les indústries de Granollers”, Publicacions La Gralla, 1927, p. 33-35.

A començaments del segle XX, a les fàbriques tèxtils, hi treballaven principalment dones, que cobraven uns sous molt més baixos que els homes (aproximadament la meitat), i també nens. En aquesta imatge, treballadores i treballadors de la fàbrica tèxtil de Feliu Pinyol, una de les més antigues de Granollers, que va funcionar al carrer de l’Enginyer entre 1863 i 1905 (foto: J. Rius, 1900/AMGr).

8 Esteve Garrell, “Els humils orígens...”, p. 61. 9 Jordi Abel i Jacint Jordana, L’activitat econòmica..., p. 228. 10 Esteve Garrell, “Els humils orígens...”, p. 63-64.

En bona part com a auxiliar de la indústria tèxtil, des de finals del segle XIX, també va desenvolupar-se el sector metal·lúrgic. La primera fàbrica va ser la casa Trullàs, establerta a Granollers el 1880. L’any 1912, va traslladar la foneria i el taller al carrer de Sant Josep i, durant molts anys, va ser l’empresa més important de construcció i reparació de telers. Alguns treballadors d’aquesta firma van establirse pel seu compte. Eustaqui Margall, que el 1920 havia vingut de Girona per treballar com a encarregat a la secció de foneria de Can Trullàs, en va establir una de pròpia un any més tard.8 Josep Boix, un altre empleat de la mateixa casa, també va instal·lar un taller de construcció i reparació de maquinària tèxtil en els anys 1920.9 Un altre sector que es modernitzà fou el de la indústria agroalimentària. Josep Lamarca inicià el comerç de cereals l’any 1907, i el 1913 en començà la molta. La gran farinera que va muntar al Lledoner l’any 1924 es convertí en una de les empreses més importants de Granollers i en model de modernitat del sector: “[...] en el gran casal que posseeix al Lladoner és un goig i per a ell motiu d’orgull ben justificat, veure la renglera de màquines, les més modernes que ha produït a Suiça l’indústria farinera, de les quals surten les farines de qualitats més estimades per a l’elaboració del nostre pa de cada dia i també dels productes d’alta qualitat en el ram de pastisseria”.10 Un altre exemple el trobem en la fàbrica de gasoses de Nicolau Clotet, que tenia els orígens en la que havia fundat el seu pare el 1885. Molt modernitzada,

en els anys 1920 gaudia d’una gran anomenada en tot el Vallès i fora de la comarca, i expedia al voltant d’un milió d’ampolles entre gasoses, sifons i cerveses.11

L’interior de la foneria de metall d’Eustaqui Margall, al carrer del conestable de Portugal, el 1926 (foto: cessió d'E. Margall/AMGr).

D’entre la indústria química cal destacar la casa Barangé, que, al començament del segle XX, es convertí en una de les fàbriques de sabons més importants d’Espanya i que assolí una “vertadera hegemonia en el mercat de Catalunya”.12 Fundada per Esteve Barangé Roca (Granollers, 1836-1913), un operari d’una sabonera de Granollers que l’any 1862 va decidir establir-se pel seu compte, l’empresa va anar creixent fins a tenir, a més de la planta de producció de sabons a Granollers, fàbriques a la Sagrera, Girona i, des del 1907, una gran manufactura d’olis vegetals a Sants, que van comprar els seus fills, continuadors del negoci. Josep Barangé i Bachs (Granollers, 1865-1927), que era el primogènit, va ser un dels primers contribuents per propietat urbana de Granollers i va ser-ne l’alcalde en quatre ocasions: 1902-1903, 1912-1914, octubre-novembre 1917 i 1924-1926.13 Durant aquests anys, la indústria s’anà diversificant amb l’aparició de nous sectors. En són un bon exemple els tallers de construcció de material elèctric de Silveri Botey i d’Enric Garrell. El primer començà a fabricar interruptors i altre material elèctric l’any 1904, en un petit taller que el 1915 va engrandir per començar a exportar

11 J. Vidal i Jumbert, “Granollers comercial i industrial”, Diari de Granollers, núm. 446, 26-8-1927. 12 Esteve Garrell, “Els humils orígens...”, p. 45. 13 Jordi Planas (coord.), Alcaldes i alcaldesses..., p. 43.

A dalt, anuncis de la farinera que Josep Lamarca va establir al Lledoner l'any 1924 i de la fàbrica de gasoses de Nicolau Clotet, que en els anys 1920 gaudia d'una gran anomenada a tot el Vallès i fora de la comarca (font: Publicacions La Gralla, 1927). Al costat, anunci dels tallers de construcció de material elèctric d’Enric Garrell, en què es destaca el creixement exponencial de la producció d’interruptors i commutadors des del 1923 fins al 1930 (font: Publicacions La Gralla, 1930).

a tot Espanya. Enric Garrell va començar com a aprenent a la fàbrica de Botey i l’any 1920 va fundar la pròpia empresa, que va tenir una expansió molt ràpida i aviat també va exportar-ne els productes a totes les regions espanyoles.14 Al costat de la indústria puixant, Granollers continuava destacant per la seva activitat comercial, vertebrada a partir del tradicional mercat dels dijous. Aquest mercat pot remuntar els orígens fins al segle XI i al començament del segle XX encara constituïa la font principal de proveïments de la població, a més de recollir els excedents agraris de la comarca i enviar-los cap a Barcelona i a les comarques veïnes. Estava aleshores en la seva màxima esplendor i era, sens dubte, un dels mercats setmanals més importants de Catalunya, amb una presència destacada del comerç de bestiar. Segons Vidal i Jumbert, en els anys 1920 “s’hi venen per terme mig, mil cinc centes dotzenes d’ous. I d’oques, pollastres, gallines, és a dir tota classe d’aviram, se pot calcular en cada mercat, la venda d’uns tres mil caps, i d’uns cinc cents conills”.15 De bestiar gros, s’hi venien bous, vaques, ovelles, cabrits i bestiar porcí. D’aquest últim, es venien setmanalment uns dos-cents garrins (de nou a dotze duros els de vuit a deu setmanes) i cinc-cents porcells (de trenta-cinc a quaranta-cinc duros els de set a vuit mesos), essent la classe preferida els criats a la mateixa comarca.16

Imatge del mercat a la plaça d’en Perpinyà, coneguda popularment com la plaça “dels porcs” perquè els dijous s’hi feia el comerç d’aquest bestiar (foto: L. Roisin, 1918/AMGr).

14 Esteve Garrell, “Els humils orígens...”, p. 67. 15 J. Vidal i Jumbert, “Granollers comercial...”, Diari de Granollers, núm. 420, 26-7-1927. 16 Ibídem.

La inauguració del nou hospital-asil va tenir lloc el 25 de juliol de 1923, en un acte presidit per diverses autoritats civils, militars i eclesiàstiques. Per la festa major d’aquell any, se'n va fer una nova inauguració popular, amb una ballada de sardanes (foto: AFHAG).

17 Carme Barbany, L’Hospital de Granollers, Barcelona, Lunwerg, 1999, p. 59.

Nous serveis per a una ciutat moderna El creixement de la ciutat va fer necessària l’ampliació i la millora de molts serveis públics. La construcció del nou hospital-asil, que en part es va finançar amb la venda de les taules dels Vergós, n’és un exemple. L’hospital de Granollers, que, des de mitjan segle XIX, estava emplaçat a l’antic convent dels Caputxins, al començament del segle XX era totalment insuficient per a les necessitats de la població granollerina i estava en mal estat. A més, la proximitat a l’estació de ferrocarril dificultava el trasllat de les vies i de l’estació, que ja havia quedat petita. L’any 1911, quan el nou hospital encara no disposava d’un projecte definit, ja se celebrà una rifa per recollir diners per tal de construir un futur pavelló per a malalties infeccioses. Dos anys més tard, el gener de 1914, es constituí la Junta de Reforma de Granollers i Construcció del nou Hospital-Asil, encapçalada per l’empresari Francesc Ribas, que es convertí en el seu principal impulsor.17 D’acord amb els consells higienistes de l’època, l’emplaçament triat va ser als afores de la ciutat, en una finca al costat de la torre de Pinós. L’hospital es pogué construir gràcies a les aportacions desinteressades dels ciutadans, dels prohoms de la vila i de totes les administracions de l’època. L’edifici central, destinat a capella i convent per a les monges, s'havia de pagar amb els diners que s’obtindrien de la venda dels retaules gòtics de sant Esteve i de sant Sebastià i sant Eloi a la Junta de Museus de Barcelona. Però el

nou hospital-asil no es va poder inaugurar fins gairebé deu anys més tard, el 25 de juliol de 1923, en un acte presidit per diverses autoritats civils, militars i eclesiàstiques, a més de la corporació municipal i la junta constructora. L’any següent, es començà a enderrocar el cementiri que des de mitjan segle XIX s’havia situat a l’hort del convent dels Caputxins, tot i que des del 1894 ja s’utilitzava el nou del Ramassar.

L’arribada de l’electricitat (1913), de l’abastament d’aigua potable (1914) i del telèfon (1916) també van ser canvis importants en aquest procés de modernització de la ciutat. L’electricitat va arribar de l’empresa Estabanell i Pahisa, que havia començat la seva activitat en el sector tèxtil a Centelles. El 1910 va construir diversos salts d'aigua al riu Ter i va començar a produir electricitat, no només per moure les seves manufactures, sinó també per subministrar fluid elèctric a moltes poblacions, entre aquestes Granollers, que ja va poder inaugurar la instal·lació de l’enllumenat elèctric per la Festa Major de 1913. El proveïment de les centrals hidroelèctriques de Sant Pau de Segúries i Camprodon es complementà amb altres instal·lacions tèrmiques a Centelles i Granollers. D’aquesta manera, va contribuir a la prosperitat industrial de la capital del Vallès Oriental que, juntament amb el subministrament de la companyia Energia Elèctrica de Catalunya SA, era en els anys 1920 una ciutat molt ben proveïda d’electricitat. A finals del segle XIX, la majoria de la població granollerina es proveïa d’aigua de pous que es construïen als patis dels habitatges i de les fonts públiques properes. L'augment d'habitants va fer necessària la captació d’aigua de les mines que existien a la rodalia, que eren de propietat privada i que tampoc tenien prou cabal per abastir les necessitats creixents d’aigua potable. L’any 1913, un propietari de Canovelles, Lluís Serra i Guàrdia, va trobar en els seus terrenys una mina amb prou cabal i va oferir a l’Ajuntament de Granollers el servei de subministrament d’aigua amb el nom comercial d’Aguas Potables del Vallés. El 21 de març de 1914, l’Ajuntament va aprovar les bases a través de les quals l’empresa de Lluís Serra i Guàrdia podia instal·lar als carrers de la ciutat les canonades de conducció d’aigua potable per al subministrament a particulars i per al consum públic.18 A partir d’aquest moment, Granollers va poder comptar amb una infraestructura adequada i un cabal d’aigua potable suficient per a tota la ciutat durant un llarg període de temps.19 Aquest empresari, que fou conegut com “en Serra de l’aigua”, també va destacar en la fabricació d’adobs (amb el seu famós “guano vallesà”), operacions de banca i borsa, un important negoci de grans i cereals i una fàbrica d’esclofollar fruita seca, d’acord amb l’especialització agrícola incipient de la comarca en la producció d’ametlles i avellanes.20

18 Josep Homs, Granollers. Retalls d’història..., p. 109. 19 Llorenç Pelàez, “El subministrament i eliminació d’aigües a Granollers (1881-1930)”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 17, 1999, p. 19-34. 20 Jordi Planas, “L’agricultura al Vallès Oriental: canvis en l’estructura productiva entre 1860 i 1930”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 25, 2003, p. 17-34.

Acte d’inauguració del Centre de Telèfons de Granollers, amb José Francos, director de Correos y Telégrafos (amb bastó) i Francesc Torras Villà, alcalde de Granollers, el 29 d’octubre de 1916 (foto: Brangulí/ANC).

21 Àngel Calvo, “L’aportació del Vallès Oriental a la telefonia catalana: el Grup Telefònic de la Garriga (1907-1916)”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 14, 1998, p. 15-24. 22 Jordi Planas, Propietaris organitzats. Estudi de la Cambra Agrícola del Vallès (1901-1935), Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, 4, Granollers, Ajuntament de Granollers, 1991, p. 149. 23 “Granollers y la Cambra Agrícola”, El Vallés Nou, 14-121913. 24 Salvador Dachs, “Del Teléfono”, El Vallés Nou, 29-12-1912.

Des de finals del segle XIX, alguns propietaris de la comarca havien aconseguit connexió telefònica: Tomàs Nualart, de la Garriga, ja des del 1878. Trenta anys després d’aquella primera concessió privada, el 1907, es constituïa la Companyia de Telefonia del Vallès.21 Entre els fundadors hi havia alguns propietaris rurals vinculats a la Cambra Agrícola del Vallès, que, des de la creació el 1901, tenia la seu a Granollers. Com que aquests eren del bàndol polític contrari al que governava la ciutat, la connexió telefònica fou motiu de polèmica. L’any 1913, en una reunió al Centre Industrial i Comercial de Granollers, l’alcalde Josep Barangé va manifestar que “la culpa del malestar de Granollers [...] inclos de que no tingués teléfono, era de la Cambra Agrícola del Vallés”.22 Es donava el cas que Josep Barangé, que a més d’empresari industrial era propietari de terres a Cardedeu i a Montornès del Vallès, era soci de la Cambra, entitat de la qual acabà expulsat en no voler retractar-se, fet que indica el divorci que hi havia aleshores entre la Cambra Agrícola i les autoritats municipals granollerines.23 Segons els dirigents de la Cambra, si Granollers encara no comptava amb connexió telefònica era a causa del desinterès que els promotors d’aquell projecte empresarial havien trobat a la ciutat: “Devant [...] del poch aussili que podíem esperar de Granollers, no tinguerem altre remey que decidirnos per Vich incloentlo dintre el grupo telefónich de la Garriga”,24 un projecte empresarial que va aconseguir la concessió telefònica amb el nom de Companyia de Telefonia del Vallès. L’octubre de 1914,

la Junta Directiva de la Cambra va sol·licitar la connexió telefònica per a Granollers, petició a la qual accedí el director general de Comunicacions; però això suposava supeditar-se al Grup Telefònic de la Garriga i creava problemes.25 La connexió telefònica va arribar finalment a Granollers l’any 1916 de la mà de l’Estat, quan el servei ja funcionava a altres localitats de la comarca i la Companyia de Telefonia del Vallès ja havia estat adquirida per la Mancomunitat de Catalunya.

La sucursal de la Caixa de Pensions a la plaça del Bestiar, en un dia de mercat en els anys 1920. L’immoble, on encara avui hi ha la seu central de “La Caixa” a Granollers, ja havia estat adquirit per l’entitat financera (foto: autor desconegut, 1924/AMGr).

El desenvolupament industrial i econòmic va exigir, així mateix, l’establiment d’entitats financeres. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis va establir una sucursal a Granollers l’any 1912, només vuit anys després de la seva fundació, gràcies a les gestions de l’Ajuntament, del diputat a Corts del districte, Bonaventura M. Plaja, i de la Cambra Agrícola del Vallès. La sucursal s’inaugurà el 29 de juny de 1912 en un immoble a la plaça del Bestiar, al bell mig de la ciutat, que més tard fou adquirit per l’entitat financera i que és on encara avui continua l’oficina central de "La Caixa" a Granollers. L’any 1919, un grup d’industrials i homes de negocis encapçalats per Francesc Torras Villà va promoure la fundació del Banc de Granollers. L’entitat es constituí el 19 de juliol de 1919 amb un capital social de dos milions de pessetes dividit en vuit mil accions de duescentes cinquanta pessetes cada una, i la primera emissió s’anuncià

25 Josep Xirau, La Red Urbana Telefónica de Vich y Granollers y El Grupo Telefónico de La Garriga, Granollers, 1909.

Una imatge del pont de ferro sobre el riu Congost, en els anys 1920. Inaugurat el 1918, va ser el primer pont que es va construir a Granollers per salvar el Congost i fou destruït al final de la Guerra Civil (foto: J. Guàrdia, 1927/AMGr).

a la premsa una setmana després.26 El Banc de Granollers va obrir sucursals a Mollet del Vallès, Caldes de Montbui i Sant Celoni, i va tenir continuïtat fins al 1934, quan fou absorbit pel Banc Hispano Colonial. En els anys vint, a la ciutat també hi havia sucursals de la Banca Marsans i del Banco Español de Préstamos y Descuentos. Aquests anys també foren un període molt dinàmic en obres públiques (pavimentació i empedrat dels carrers, construcció de voreres, clavegueram, enllumenat i altres obres d’infraestructura) que, amb altres iniciatives privades, canviaren la fesomia de la ciutat. El primer pont que es va construir per salvar el Congost va ser el de la carretera de Caldes de Montbui. El projecte, aprovat el 1911 i replantejat un any després, pretenia connectar Canovelles amb el carrer de la Riera, actual de Torras i Bages. D’estructura de ferro, la construcció s’inicià a mitjan 1916 i el pont s’inaugurà l’agost de 1918.

26 Foc Nou, 27-7-1919.

Els anys 1920 van ser un període molt favorable per al desenvolupament urbanístic. La conjuntura econòmica clarament expansionista i les facilitats que la dictadura de Primo de Rivera va donar als ajuntaments per desenvolupar la política urbanística i d’infraestructures i serveis amb l’Estatut municipal (1924) van propiciar molta obra pública urbana. A Granollers, al començament dels anys 1920, s’iniciaven les obres d’urbanització (empedrat, clavegueram i àmplies voreres) del tram urbà de la carretera de Barcelona a Vic, que es convertí en l’eix

vertebrador de la ciutat. S’hi col·locaren els primers fanals que substituïen els antics de gas de 1896, s’obriren nous carrers transversals i es condicionaren noves places.27 L’any 1927, l’Ajuntament es proposà portar a terme un ambiciós pla d’obra pública que suposava un emprèstit de dos milions de pessetes que calia amortitzar en vint-i-cinc anys. Aquest pla incloïa les obres de clavegueram i de pavimentació de diversos carrers i places, la construcció d’un mercat municipal cobert i d’un nou escorxador municipal, l’ampliació de l’edifici de l’Ajuntament, així com la construcció d’una escola de segon ensenyament i d’una escola del treball, entre altres millores. Els esdeveniments polítics posteriors alentiren, en primer lloc, i aturaren, finalment, aquest projecte tan ambiciós, i moltes de les obres projectades van haver d’esperar molts anys per poder-se portar a terme.28

Treballs d’urbanització de la plaça de la Corona l’any 1929, en el marc d’un gran pla d’obres públiques a la ciutat de Granollers. El pla d’urbanització, sota la direcció de l’arquitecte municipal Manuel J. Raspall, incloïa un traçat de circumval·lació i la construcció d’un monument als soldats morts a la Guerra de l’Àfrica, que va ser inaugurat pel rei Alfons XIII el 5 d’octubre de 1929 i fou desmuntat durant la Guerra Civil (foto: autor desconegut, 3-10-1929/AMGr).

27 Josep Homs, Granollers. Retalls d’història..., p. 75. 28 Ibídem, p. 77-78.

Visita anual a l’hospital-asil de Granollers dels nens de l’escola de la Unió Liberal, acompanyats del mestre Joan Montaña (foto: autor desconegut, anys 1920/AMGr).

29 La Gralla, 29-3-1925. 30 Guia Oficial de Granollers y su comarca, Barcelona, Ediciones Catalonia, 1926, p. 22.

Els progressos en l’educació i la cultura Encara que la Llei Moyano (1857) decretava l’escolaritat primària obligatòria, fins al començament del segle XX eren els ajuntaments els que se n’havien de fer càrrec. L’any 1919, s’inaugurà el col·legi Pereanton, la primera escola pública que es construí de nova planta a Granollers i fou gràcies a l’aportació privada d’un granollerí establert a Madrid, Genís Pereanton, que hi contribuí amb una suma de cent mil pessetes. L’Ajuntament hi destinà una part del convent desamortitzat de Sant Francesc, que ja havia servit com a escola, i el mobiliari i el material educatiu s’aconseguiren amb una subscripció popular. Per a un cens escolar d’un miler d’alumnes, a Granollers també hi havia alguns col·legis religiosos, com ara el de les Germanes Carmelites (per a nenes) i el dels Germans de Doctrina Cristiana de la Salle (per a nens). Els Germans de les Escoles Cristianes havien establert l’escola a Granollers l’any 1905; però al començament dels anys 1920, la falta de capacitat del col·legi no permetia admetre sol·licituds d’ingrés i les pobres condicions del local van aconsellar la construcció d’un nou edifici. La nova escola, obra de Manuel J. Raspall, es va edificar ràpidament gràcies a una comissió formada per alguns dels principals empresaris granollerins que, en poc temps, van reunir una suma de trenta mil pessetes. Va ser beneïda pel cardenal Vidal i Barraquer el 21 de març de 1925,29 i l’any següent comptava amb més de tres-cents alumnes i deu professors.30

Des del 1913, també funcionava l’Escola Laica de la Unió Liberal, que un any després ja tenia seixanta-nou alumnes a la classe diürna i seixanta-vuit a la nocturna.31 Estava sota la direcció de Pere Vegué, que uns anys més tard també fou mestre del Col·legi Municipal de Segona Ensenyança. D’idees avançades, va ser president del Centre Republicà Autonomista i director del periòdic Renovació, i participà activament en l’organització del moviment obrer a Granollers.32 A l’escola de la Unió Liberal el succeí Joan Montaña i, per al curs 19281929, s’obrí una classe per a noies, a càrrec de Maria Tuset.

La inauguració del col·legi Pereanton va tenir lloc el 19 d’octubre de 1919, en un acte presidit pel rector de la Universitat de Barcelona, Valentí Carulla (foto: Brangulí/ANC).

L’any 1929 es creà a Granollers la primera escola que seguia l'innovador mètode educatiu de Maria Montessori (1870-1952). Des del curs 1930-1931, la direcció estava a càrrec de Maria Tuset, que s’havia format a l’escola Blanquerna de Barcelona i que, com hem vist, també havia ensenyat a la de la Unió Liberal. Aquí va coincidir amb Joan Montaña, el qual també s’hi incorporà i que esdevingué el seu espòs. Amb una cinquantena d’alumnes de tres a dotze anys, l’Escola Montessori estava instal·lada a la finca dels Maspons del carrer del príncep de Viana, que disposava d'un gran jardí i hort, on els alumnes, nens i nenes, podien cuidar les plantes i els animals. L’any 1920 es reorganitzà el Col·legi Municipal de Segona Ensenyança, que des del 1922 va comptar amb un internat perquè els escolars de la comarca i de Barcelona també poguessin cursar les diverses

31 El Demócrata, 6-12-1914. 32 Renovació, 13-1-1918.

Pràctiques amb un teler a la primera ubicació de l’Escola Municipal del Treball, al carrer del conestable de Portugal, durant el curs 1921-1922 (foto: EMT).

33 “El Col·legi Municipal de Segona Ensenyança de Granollers”, Publicacions La Gralla, 1927, p. 7. 34 Josep Homs, Granollers. Retalls d’història..., p. 133-135.

disciplines del seu programa.33 Entre aquestes hi havia estudis de batxillerat, magisteri i peritatges comercials i industrials. Aquest va ser l’origen de l’Escola Municipal del Treball, fundada el 29 de juliol de 1920 amb el nom d’Escola d’Oficis i Indústries Locals. L’Escola del Treball s’instal·là inicialment a la segona planta d’un edifici del carrer del conestable de Portugal, propietat de Josep Serrat i Bonastre, compartint espai amb el Col·legi de Segona Ensenyança; però la intenció del consistori era de dotar-la d’un edifici de nova planta, així com també per al Col·legi de Segona Ensenyança, tal com es va incloure en el pla d’obra pública i millora urbana aprovat l’any 1928.34 Altres fites en el desenvolupament de l’educació i la cultura d'aquesta època foren la inauguració de la Biblioteca Popular Francesc Tarafa (1926), la constitució de la Junta d’Estudis Històrics (1927) i la creació de l’Escola Municipal de Música (1928). L’Ajuntament de Granollers va aprofitar el pla de creació de biblioteques populars endegat per la Mancomunitat de Catalunya i oferí l’antic hospital gòtic que, rehabilitat per l’arquitecte municipal Manuel J. Raspall, es convertí en la primera biblioteca pública de Granollers. Els primers passos per convertir aquest edifici en biblioteca es van fer l’any 1916, quan l’Ajuntament de Granollers presentà una sol·licitud en el “Concurs entre les localitats de Catalunya per a l’adjudicació de biblioteques populars”.

Tanmateix, la petició no fou atesa ni aquell any ni el següent, perquè en el concurs la Mancomunitat exigia la cessió d’un local nou. No fou fins al 1922 quan les condicions van ser modificades i es va fer efectiva la cessió de l’antic hospital gòtic de Granollers per convertirlo en biblioteca. Però el cop d’estat del general Primo de Rivera va aturar aquests projectes, que van haver de ser represos després per la Diputació de Barcelona. La biblioteca popular fou inaugurada finalment el 21 d’octubre de 1926 pel rei Alfons XIII i les infantes Beatriu i Maria Cristina, però no es va obrir al públic fins al 20 de juny de 1927, perquè calia acabar les obres de remodelació, a més de moblar-la (de moment amb mobles comprats a la biblioteca de Vic) i fornir-la de llibres, amb tres mil volums de fons inicial.35

La biblioteca popular va ser inaugurada el 21 d’octubre de 1926 pel rei Alfons XIII i les infantes Beatriu i Maria Cristina, amb la presència del cap de govern general Miguel Primo de Rivera; el ministre d’Instrucció Pública, Eduardo Callejo; el president de la Diputació de Barcelona, Josep M. Milà i Camps; el bisbe de Barcelona, Enric Miralles; el capità general de Catalunya, Emilio Barrera, i el diputat provincial que s’havia encarregat dels tràmits per a la concessió de la biblioteca, Francesc Torras Villà, entre altres autoritats (foto: Brangulí, 21-10-1926/ANC).

35 Teresa Castelló, Mercè Gasch i Josefina Sampere, La Biblioteca de Granollers 1926-2001, Col·lecció Coneguem Granollers, 11, Granollers, Ajuntament de Granollers, 2001, p. 6-7.

La vitalitat de la vida associativa El dinamisme de la societat civil granollerina es manifestà en aquests anys del començament del segle XX en la vitalitat de la vida associativa. Algunes entitats creades a finals del segle XIX, com ara el Casino de Granollers (1880), el Centre Catòlic (1881) i, sobretot, la Unió Liberal (1887) van tenir un protagonisme indiscutible en la vida social de la ciutat. Però en aquells anys també se’n crearen de noves, més d’un centenar entre 1900 i 1930, i de tot tipus: culturals, recreatives, esportives, religioses, sindicals, cooperatives, mútues, o també de representació i defensa d’interessos materials. Algunes foren efímeres, però d'altres han perdurat fins als nostres dies, com ara l’Esport Club Granollers (1913) o l’Agrupació Excursionista (1928). D’entre les associacions creades en aquells anys, destaquen pel seu alt nombre les entitats obreres (especialment entre 1917 i 1919 i després, al final de la dictadura de Primo de Rivera); també les cooperatives i les mútues, així com les de caràcter polític. D’entre les culturals, cal fer esment de les entitats musicals (un 10 % del total d’entitats creades en aquests anys). Entre aquestes, s’hi comptaven diverses orquestres i orfeons, que se sumaren a l’activitat de la Societat Coral Amics de la Unió (la qual, fundada el 1877, va tenir una vida ascendent fins a tenir més de tres-cents socis el 1930),36 i fins i tot un Sindicat Musical de Granollers i Comarca (1922), cosa que fa versemblant la dita “Granollers, terra de músics”.

La creació d’entitats sindicals i obreres era una conseqüència de les precàries condicions de vida i de treball que portà associat el procés d’industrialització. Entre 1900 i 1930, es van crear a Granollers més d’una vintena d’entitats obreres i una altra vintena de mutualitats i cooperatives, a causa de l’absència de protecció social per part de l’Estat. Van proliferar les agrupacions d’oficis, sobretot del sector tèxtil, i també de barbers i perruquers, rajolers, paletes, serradors mecànics, forners, entre altres. Però l’any 1919, ja es creà un Sindicat Únic d’Obrers de Granollers i el 1923 un Sindicat Únic d’Obrers de Granollers i Rodalies. En aquesta època, l’obrerisme era sobretot de tendència anarquista i la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada a Barcelona l’any 1910, n'era el sindicat més important. Poc temps després del cop d’estat del general Primo de Rivera, el maig de 1924, la CNT va celebrar una assemblea extraordinària a Granollers, just abans de passar a la clandestinitat.

36 Amador Garrell, “La vida de les societats locals. Notes soltes”, Publicacions La Gralla, 1930, p. 101. 37 Joaquim Ledesma, “Estructura econòmica a Granollers entorn dels anys de la Guerra Civil” a Joan Garriga et al. Granollers 1936-1939..., vol I, p. 162.

La vitalitat de l’obrerisme d’aquests anys també es manifestà en múltiples vagues. A Granollers, la primera vaga general es produí el 1899 i l’any següent en el sector tèxtil se'n declarà una que es perllongà des del mes de juny fins al novembre i que va acabar amb una intervenció militar, la dissolució de les societats obreres i nombroses detencions i empresonaments. El 1907 una vaga a la fàbrica de Teodor Planxart en cerca d’augment de sou acabà amb el tancament de l’empresa.37

11 10 9 8 7 6 5 4 3 2

1930

1929

1928

1927

1926

1925

1924

1923

1922

1921

1920

1919

1918

1917

1916

1915

1914

1913

1912

1911

1910

1909

1908

1907

1906

1905

1904

1903

1902

1901

1900

Associacions culturals i recreatives polítiques mútues i cooperatives obreres gremials i de defensa dínteressos materials religioses

Dos anys més tard, una altra va acabar amb els fets de l’anomenada Setmana Tràgica, durant la qual, a Granollers, malgrat l’escassa violència dels revoltats, també es capgirà l’ordre establert i es calà foc a l’església i al convent dels frares Menors Conventuals, que quedà completament destruït.38 L’agost de 1913, es declarà una nova vaga general, i el 18 de desembre de 1916, com a conseqüència d’una convocatòria de vaga impulsada per la UGT i la CNT contra la carestia de les subsistències, la ciutat estigué totalment paralitzada. Una de característiques semblants es produí durant el mes d’agost següent, en el marc d’un moviment obrer cada vegada més organitzat. La revolució que es produí a Rússia a finals del 1917 va tenir un gran impacte a tot Europa, i donà lloc a uns anys d’intensa conflictivitat obrera. A Granollers, l’any 1919, el Sindicat Únic de la ciutat va promoure unes noves “Bases del Treball”, entre les quals es reivindicaven augments salarials, la jornada de vuit hores, el jornal íntegre en cas d’accident i la no-admissió de menors de catorze anys. Aquestes reivindicacions van topar amb la resistència patronal i, juntament amb la crisi del sector cotoner, van acabar amb un lock out a finals d’any.39 El continu malestar entre la població obrera i l’espiral de conflictivitat social va desembocar en el cop d’estat del general Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923. Però després del parèntesi de la dictadura, la conflictivitat obrera va tornar a rebrotar. Per exemple, a Granollers la crida a la vaga de la CNT, en protesta per la mort de quatre sindicalistes a Madrid, va donar lloc, el dijous 20 de novembre de 1930, a una aturada laboral total i a la suspensió del mercat setmanal.40

Font: elaboració pròpia a partir de Pere Solà Gussinyer, Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació (1874-1966), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1993, p. 360-362.

38 Jordi Planas, “La Setmana Tràgica a Granollers”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 2, 1991, p. 7-10. 39 Joaquim Ledesma, “Estructura econòmica...”, p. 162. 40 La Gralla, 23-11-1930.

L’edifici de la Unió Liberal a l’aleshores carrer del doctor Robert, avui carrer d’Anselm Clavé, en els anys 1920 (foto: autor desconegut, 1924/AMGr).

41 Josep Franch, “La vida del ‘Granollers S. C.’ dins La Unió Liberal”, Inquietud, 29-11-1930. 42 Amador Garrell, La Vida d’En Joan Gralla, Barcelona, Antoni López Llibreter, 1930, p. 111.

Entre les associacions culturals i recreatives destaca la Unió Liberal. Fundada el 1887 amb sis-cents socis, en els anys 1920 superava el miler (més de dos mil entre totes les seccions) en una ciutat de deu mil habitants. La Unió Liberal va néixer com a associació de socors mutus, però aviat va ampliar l'esfera d’acció a moltes altres activitats. L’edifici social va ser construït l’any 1891, a càrrec dels mateixos socis de l’entitat i sota la direcció del mestre d’obres Ramon Vendrell, membre de l’associació, a l’emplaçament on avui hi ha el Museu de Granollers. A més de cafè, biblioteca i altres dependències, disposava d’un gran teatre. Entre les diverses iniciatives culturals que va impulsar, cal destacar l’Escola Laica (1913), l’Orfeó Granollerí (1915) i una acadèmia de cinema (1922) on va estudiar Ramon Dagà (1892-1962), pioner del cinema granollerí. La Unió Liberal també va ser la seu del Granollers Sport Club (de manera oficial des del 1923, però de fet des dels seus inicis el 1913), el qual, encara que tenia un funcionament independent, constituïa una mena de secció esportiva de l’entitat.41 Les altres dues associacions que van dinamitzar la vida cultural de la ciutat en aquests anys del començament del segle XX foren el Casino de Granollers i el Centre Catòlic. El Casino va ser fundat el 1880 com a centre cultural i recreatiu de les famílies benestants, en el qual “s’hi aplegaven els menestrals d’esperit més liberal i la jovenalla vinguda de la Universitat”.42 El Centre Catòlic fou creat un any més tard per iniciativa del rector de la parròquia de Sant Esteve com a contrapunt

al focus de vida laica que era el Casino, amb l’objectiu de mantenir la vida social i recreativa dintre de l’observança més estricta dels valors cristians.43 Caldria afegir-hi també la societat L’Alhambra, fundada uns anys després i que durant el primer terç del segle XX també va tenir una vida ascendent: dels quaranta socis inicials va arribar a tenir-ne prop de quatre-cents el 1930.44 Totes aquestes associacions disposaven de notables teatres a la italiana, on no sols actuaven els grups escènics de les mateixes entitats, sinó també les companyies professionals de Barcelona, especialment durant els dies de la festa major. El teatre era una diversió molt popular i molts escriptors locals escrivien obres de teatre i les estrenaven en els teatres de Granollers. També s’hi acostumaven a representar sarsueles i, de tant en tant, alguna òpera. L’associacionisme esdevingué, doncs, tal com afirma Josep M. Farnés, un motor del teatre local.45 En aquests anys, també van proliferar les sales estables de projecció de cinema: el Cinematógrafo Valero (1905), el cinema del Cafè Nou (1906), la sala Edisson (1906), el Cinema Marina (1912) −que canvià el nom per Ideal Cine (1913) i finalment pel de Royal Cine (1914)−, el Mundial Cine (1914), el Cine Principal (1920), el Mundial Park (1921) –aquest a l’aire lliure− i el Cinema Majèstic (1928), que tenia capacitat per a mil sis-centes persones.46

Inauguració del Mundial Cine, el 18 de març de 1914. Va ser el primer espai fix construït per a projeccions cinematogràfiques i, amb capacitat per a més de mil persones, es convertí en el cinema més popular de Granollers (foto: autor desconegut, 18-3-1914/AMGr).

43 Mariano Fernández, La Unió Liberal i el Centre Catòlic, polaritzadors del teixit associatiu a Granollers (18811936), Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, 8, Granollers, Ajuntament de Granollers, 1999, p. 70-72. 44 Amador Garrell, “La vida de les societats...”, p. 101. 45 Josep Maria Farnés, El teatre a Granollers, Coneguem Granollers, 9, Granollers, Ajuntament de Granollers, 2001. 46 Lambert Botey i Jordina Medalla, “El cinema a Granollers: noves aportacions”, Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, 1997, p. 11-43.

Partit d’inauguració del camp de futbol del carrer de Girona, el 2 de setembre de 1922. Van jugar-hi primer el Granollers Sport Club contra el F.C. Martinenc, amb el resultat de quatre gols a un, favorable al Granollers. L’endemà, el F.C. Barcelona, aleshores campió d’Espanya, s’enfrontà al F.C. Martinenc, amb el resultat de cinc gols a dos, a favor del Barcelona (foto: J. Guàrdia/AMGr).

47 Josep Franch, “El Granollers Sport Club”, Publicacions La Gralla, 1930, p. 104. 48 Josep Homs, Granollers. Retalls d’història..., p. 164.

Aquesta vitalitat associativa també la trobem en l’àmbit esportiu. El Granollers Sport Club Granollers, fundat el 1913 amb el nom de Granollers Foot-ball Club, va inaugurar el camp de futbol de l’actual carrer de Girona durant la Festa Major de 1922. Abans havia utilitzat diversos espais sense edificar, com ara l’era del Baster i el camp del Gas, al costat de la fàbrica del Gas. En el camp del carrer de Girona, que ja disposava d'unes instal·lacions modernes, el club granollerí va anar ascendint de categoria, passant de campió del Vallès a campió provincial les temporades 1925-1926 i 1926-1927, i pujà a segona categoria preferent el 1929-1930. En aquest nou camp, s’hi van poder veure jugar “els més importants clubs de Catalunya i també d’altres regions d’Espanya i fins i tot algun d’estranger”.47 A falta d’altres instal·lacions esportives adequades, el camp de futbol del carrer de Girona també va veure néixer el bàsquet, l’atletisme i, ja en els anys 1940, també l'handbol a onze. Un altre esport molt popular al començament del segle XX era el ciclisme. L’any 1917 ja es creà a Granollers un club ciclista, que organitzà curses amb corredors de prestigi. L’any 1929 començà a funcionar la primera piscina pública, la de Can Gou, al carrer de Navarra. El club de natació de Granollers hi organitzà una exhibició de salts i un partit de waterpolo.48

Una altra manifestació d’aquesta vitalitat la trobem en la premsa local, que, en un període de creixent politització, donava lloc a moltes iniciatives en funció de les orientacions ideològiques i polítiques. L’any 1915 es publicaven a Granollers una desena de periòdics, i entre aquest any i el 1930, se’n van editar més d’una trentena, normalment setmanaris, però, des del 1926, fins i tot un que sortia cada dia, el Diari de Granollers (1926-1930). Alguns d’aquests periòdics eren molt senzills i van tenir una existència efímera, com a resultat de les desavinences entre els diversos bàndols polítics. Altres, singularment La Gralla (1921-1937), van gaudir d'una duració molt més dilatada i una qualitat periodística remarcable.49

Entre 1900 i 1930 es van publicar a Granollers prop d’una seixantena de periòdics. Alguns d’aquests periòdics, tal com es veu al gràfic, van tenir una existència efímera, però altres van publicar-se ininterrompudament durant un bon nombre d’anys (font: Joan Subirà, La premsa a Granollers (1882-1982), 2 vols., Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1982).

49 Joan Subirà, La premsa a Granollers (1882-1982), 2 vols., Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1982.

Un retaule major per a Granollers (1492/1493 1500) Joan Yeguas Gassรณ

Les dades documentals El 10 de març de 1484, la parròquia de Sant Esteve de Granollers rep l’autorització per moure el Santíssim, l’altar major i tot allò necessari per poder fer-hi un nou retaule.1 El 30 de juliol de 1495 es fa el primer pagament conegut per a l’obra del retaule dedicat a sant Esteve, quan els jurats de Granollers abonen trenta-cinc lliures al pintor Rafael Vergós.2 Però els detalls més sucosos sobre l’obra apareixen en un pagament signat el 4 de maig de 1500 per Jaume Vergós II, en nom propi i del seu fill Rafael; una retribució de cinc lliures i setze sous, que era el darrer pagament de seixanta lliures pactades entre la Universitat de Granollers i Rafael Vergós, per tal de complementar el muntant total de cinc-centes lliures que havia capitulat el difunt Pau Vergós.3

1 Margarita Tintó Sala, El retaule gòtic de Sant Esteve de Granollers, Granollers, ed. de l’autora, 1990, p. 14. 2 Agustí Duran Sanpere, Barcelona i la seva història, Barcelona, Curial, 1975, vol. III., p. 203; Margarita Tintó Sala, El retaule gòtic de Sant Esteve..., p. 41. 3 Salvador Sanpere Miquel, Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la pintura en Catalunya en el siglo XV, Barcelona, Tip. l’Avenç, 1906, vol. II, p. 167179 i doc. XXXVII. 4 Francesc Ruiz Quesada, “Els Vergós i el retaule de Sant Esteve de Granollers. Un nou apropament a la seva complexitat”, Entra a l’església gòtica de Granollers, Granollers, Museu de Granollers, 1997, p. 77; Joaquim Garriga, “L’antic retaule major de sant Esteve de Granollers, dels Vergós”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 15, 1998, p. 30. 5 Agustí Duran Sanpere, Barcelona i la seva història..., p. 203. Gudiol Ricart i Alcolea Blanch citen aquest document, però esmenten la data de 29 d’abril de 1500; vegeu: Josep Gudiol Ricart i Santiago Alcolea Blanch, Pintura gòtica catalana, Barcelona, Polígrafa, 1987, p. 177. 6 Ferran de Sagarra, “Un nou retaule de Joan Gascó”, La Veu de Catalunya. Pàgina Artística, 4.455, 12-10-1911, p. 5; Josep Gudiol Ricart, Barcelona, Barcelona, Aries, 1946, p. 181.

Per tant, l'acord original de l’obra s’hauria realitzat entre els jurats de Granollers i Pau Vergós, germà de Rafael, entre 1484 i el primer semestre de 1495. La historiografia de l’art opina que el contracte es devia haver signat entre 1492 i 1493: el 1492 és preferit per Ruiz Quesada, per la mort de Jaume Huguet; i el 1493 és triat per Garriga, pel contracte del retaule dels paraires a l’església conventual de Sant Agustí a Barcelona.4 La mort de Pau Vergós deuria passar entre el 9 de desembre de 1494 (quan assisteix a una assemblea de la confraria dels freners) i el 30 de juliol de 1495 (quan el seu germà Rafael rep l'esmentada retribució pel retaule de Granollers). Com que Rafael Vergós redacta el testament el 19 d’abril de 1500, setze dies abans del pagament final al seu pare, i és la darrera vegada que apareix documentat, tothom dona per bo que devia haver mort en aquest lapse de temps, però cal tenir en compte que Pau és esmentat com a difunt i Rafael no; en tot cas, no deuria morir gaire més enllà.5 Per portar a terme el retaule de Granollers, consta que van participar-hi tres membres de la família Vergós: els germans Pau i Rafael, més el pare, Jaume. Però, per tal d’acabar-lo, com certifica la diversitat d’estils existents a les taules conservades, van haver-hi de treballar altres membres del taller i, segurament, alguns pintors subcontractats. Un d’aquests casos l’exemplifica Joan Gascó, a qui Gudiol Ricart va adjudicar les figures dels profetes; una atribució que encara es fonamenta en l’estil, i també mitjançant una referència documental indirecta, quan el 2 de febrer de 1513 el mateix Gascó contracta el destruït retaule de Sant Pere de Vilamajor, i a les capitulacions s’especifica que havia de pintar quatres profetes per a les polseres “segons sta pintat en lo retaule de Granollers”.6 Malgrat la data “ante quem” del 1513, i de tractar-se d’un pintor no vinculat directament al taller vergosià, la lògica ens podria fer creure que les taules del guardapols i altres tasques subcontractes es devien dur a terme abans de l’acompliment del contracte en l’any 1500, tal com explicita Ruiz Quesada i concorda Garriga. En tot cas, la construcció

i la preparació del suport de les pintures dels quatre profetes fou iniciada i finalitzada pel mateix Gascó, segons l’estudi realitzat per Núria Prat, en què s’evidencia que la tècnica és totalment diferent de la de la resta de taules 7(Fig. 1, 2, 3 i 4). Aquest retaule granollerí devia haver presidit el temple fins al 1765 o 1775, quan fou substituït per un altre de barroc. En concret, per una obra de segona mà que procedia de l’església conventual de la Mercè a Barcelona, i que havia estat realitzada el 1671 per l’escultor Pere Serra.8 Segons l’escriptura de venda del retaule a la Junta de Museus, el 6 d’octubre de 1917, s’afirma que les pintures havien estat retirades del culte “hace más de un siglo a causa de deterioros sufridos”.9 El reemplaçament fou provocat per un canvi de gust o per algun desperfecte de l’obra? Aquests danys ignots podrien explicar la manca d’algunes escenes del conjunt? En tot cas, les taules de l’antic retaule foren desmuntades de la seva ubicació original.

Fig. 1, 2, 3 i 4: Joan Gascó, cap a 1500 Taules dels profetes Moisés, David, Abraham i Isaïes, ubicades originalment al guardapols del Retaule de l'església de Sant Esteve de Granollers (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

7 Núria Prat Grau, “Estudi del suport de dues taules, una de gòtica i l’altra de renaixentista, del Retaule de sant Esteve de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers”, Unicum, 16, 2017, p. 26. 8 Margarita Tintó Sala, El retaule gòtic de Sant Esteve..., p. 16; Jordi Pardo Rodríguez, “L’església gòtica de Sant Esteve de Granollers”, Entra a l’església gòtica de Granollers, Granollers, Museu de Granollers, 1997, p. 54-55. 9 Margarita Tintó Sala, El retaule gòtic de Sant Esteve..., p. 42.

Les vicissituds fins a l’ingrés al museu Se'n conservaren tretze taules (amb catorze escenes pintades), de l’antic retaule major de Granollers. Després de la seva substitució (1765/1775), les pintures foren dipositades temporalment a l’antic hospital de la vila (al carrer de Corró, a l'edifici que avui dia és la sala Francesc Tarafa).10 Però no sabem si aquest fet va tenir lloc abans o després del 1844. Cal tenir en compte que en l’any 1844 l’antic hospital va deixar les seves funcions sanitàries, per traslladar-se a l’antic convent dels Caputxins i, després, convertir-se en magatzem. Quines condicions van patir les taules conservades en aquest parèntesi temporal (entre 1765/1775 i 1844)? I immediatament després? Aprofitant les pintures, es va bastir algun moble litúrgic a l’antic hospital o en qualsevol altre recinte religiós de la ciutat? O, simplement, quan arribaren foren apilades i emmagatzemades? Finalment, en l’últim terç del segle XIX, i fins a la compra de les taules en l’any 1917, el que quedava del retaule va romandre a la rectoria de Granollers.

10 Margarita Tintó Sala, El retaule gòtic de Sant Esteve..., p. 16; Jordi Pardo Rodríguez, “L’església gòtica de Sant Esteve...”, p. 27. 11 Josep de Manjarrés de Bofarull, Informe sobre el resultado de la Exposición Retrospectiva celebrada por la Academia de Bellas Artes de Barcelona en 1867, Barcelona, Imprenta de Celestino Verdaguer, 1868, p. 6. 12 Catálogo de la exposición de artes suntuarias antiguas y modernas, Ferias y fiestas populares. Año 1877, Barcelona, Establecimiento tipográfico de N. Ramírez y Compª, 1877, p. 14. Vegeu també: Catálogo general de los objetos que figuran en la Manifestación de productos catalanes de ciencias, letras y bellas artes, agricultura é industria, Barcelona, Imprenta de Salvador Manero, 1877. 13 Carles de Bofarull Sans, Catálogo general de la exposición de Arte Antiguo, Barcelona, Reproducciones artísticas Thomas, 1902, p. 13-14, 18, 20 i 29. 14 Antoni Casellas Ausich, “Retaules gótichs de la Rectoría de Granollers”, La Veu del Vallès, 28-9-1902 (p. 1-2), 5-10-1902 (p. 1-3), 12-10-1902 (p. 2-3), 19-10-1902 (p. 3-4).

Les pintures del retaule de Granollers van anar a tres exposicions a Barcelona abans de la seva venda. Una fou la mostra de 1867, organitzada per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, que va triar-ne dotze taules. L’any següent, el 1868, Josep de Manjarrés i de Bofarull publicava un informe en què explicitava que el retaule havia estat prestat per l’Ajuntament de Granollers. Però el tema de la propietat era força més complex, i això queda palès en les negociacions i l’acord de la venda de l'obra (realitzats entre 1914 i 1917). Manjarrés data el conjunt: −“[...] todos estos cuadros debieron ser pintados a fines del siglo XV”−, i es fonamenta en les inscripcions epigràfiques escrites en lletra gòtica. En allò relatiu a l’autoria, comenta que podria ser d’un pintor de les “primitivas escuelas del Rhin”, i dubta entre un artista estranger o un de català inspirat per l’art d’aquelles contrades.11 Una altra exposició va fer-se l’any 1877 a la Universitat de Barcelona, en la qual hi van figurar “ocho tablas del antiguo retablo de S. Esteban, siglo XV-XVI”, amb els números 248255.12 I la tercera mostra va produir-se en l’últim trimestre de 1902, i fou organitzada per la Junta de Museus Municipal de Barcelona, amb un catàleg redactat per Carles de Bofarull i Sans. En concret, la selecció és d’onze taules (i no nou com explica Sanpere Miquel), foren els números 61, 62, 63, 64, 65, 69, 70, 71, 113, 119 i 195; és a dir, que hi va tot el conjunt, a excepció de dues taules. Sobre les pintures, es comenta que són gòtiques “de marcada influencia alemana. Fines del siglo XV o principios del XVI”.13 A inicis del segle XX, es produeix l’eclosió definitiva del retaule de Granollers en el panorama historiogràfic. El primer article, quasi monogràfic, arriba l’any 1902, realitzat per Antoni Casellas i Ausich, rector de la ciutat vallesana des de 1897.14 El 1906, Sanpere Miquel

aporta un document fonamental: el darrer pagament del retaule de l’any 1500; ell mateix estableix les coordenades que fonamentaran els estudis sobre els Vergós, fins que el 1946 Gudiol Ricart va segregar del conjunt els profetes de Joan Gascó. Amb els rumors de la venda, l’any 1915, es publiquen dos nous articles que no aporten novetats significatives al panorama d’aquesta recerca.15 L’any 1914 es van fer córrer veus que hi havia la voluntat de vendre el retaule per prosseguir la construcció de l’hospital a Granollers. La Junta de Museus va comissionar un vocal perquè fes les gestions oportunes. A inicis de 1915, el rector va demanar autorització al bisbe de Barcelona per tirar endavant l’alienació d’aquests béns mobles. Per la seva banda, la Junta encarrega un informe a Manel Rodríguez i Codolà sobre l’obra (entregat abans del 24 d’abril de 1915). El preu final de venda fou de cent cinquanta mil pessetes. El 6 de juliol de 1915, se signava un acord, però els serrells de la negociació van endarrerir la signatura fins a l’octubre de 1917.16 Un dels pactes signats era entre la parròquia i l’ajuntament, ja que aquest darrer havia pretès tenir sobre les pintures “algún derecho por haberlas costeado el común de vecinos”.17 Actualment, les trobem al Museu Nacional d’Art de Catalunya, distribuïdes entre les sales permanents obertes al públic i els magatzems de reserva.

Iconografia del retaule El tema iconogràfic fou ben estudiat per Garriga.18 La història que es narra al conjunt pictòric remet als “Fets dels Apòstols” del Nou Testament, i també a literatura hagiogràfica d’època baix medieval com “Vita fabulosa sancti Stephani prothomartyris”. En la major part dels casos, la font principal va ser filtrada a través d’una obra literària que va tenir gran difusió: la “Llegenda àuria” de Iacopo da Varazze, potser a partir de textos extrets (anomenats “Flos sanctorum”), o d'alguna de les traduccions al català (com les “Vides de sants rosselloneses”). En el retaule de Granollers, també cal tenir en compte la llegenda de Galceran de Pinós, en què s’explica la conquesta d’Almeria durant el regnat de Ramon Berenguer IV (1147), i com el noble català fou alliberat miraculosament d’una presó sarraïna gràcies a la intervenció de sant Esteve. De les taules conservades, sis escenes estan dedicades a explicar episodis de la vida de sant Esteve, titular del retaule i de l’església parroquial de Granollers. L’escena de la “Suplantació de sant Esteve nounat pel diable” (MNAC 15876) tracta del segrest que va patir el protagonista tot just acabat de néixer, a càrrec de Satanàs, i com el nadó fou substituït per un nen amb forma de diable. Tot seguit, hi hauria una escena doble, que descriu el moment inicial i final de la joventut del sant: “El nounat sant Esteve és abandonat pels dimonis

15 Josep Gudiol Cunill, “El retaule de Granollers del Vallès”, La Veu de Catalunya, 2-8-1915 (p. 4) i 9-81915 (p. 4); Salvador Sanpere Miquel, “El retaule de Granollers”, Vell i Nou. Revista Quinzenal d’Art, Any I, núm. 7, 15-8-1915, p. 2-7. 16 Maria Josep Boronat Trill, La política d’adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923, Junta de Museus de Catalunya-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999, p. 424-434. 17 Margarita Tintó Sala, El retaule gòtic de Sant Esteve..., p. 42. 18 Joaquim Garriga, “L’antic retaule major de sant Esteve...”, p. 15-28.

h Fig. 5 Grup Vergós, Ordenació de sant Esteve al diaconat, 1495-1500 (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya). k Fig. 6 Grup Vergós, Invenció del cos de sant Esteve, cap a 1495-1500 (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

al llindar de la casa del bisbe Julià”, i “Sant Esteve-Natanael és ordenat diaca pel bisbe Julià” (MNAC 24144)(Fig. 5): d’una banda, Satanàs porta el nen segrestat a Troia, el deixa davant de la casa d’un prelat anomenat Julià, mentre Déu envia una cérvola per alletar-lo; per altra banda, el prelat adopta el nen, li posa de nom Natanael, l’educa i l’ordena diaca. Una vegada mort, devien començar els episodis de glòria o miraculosos, un dels quals és la “Invenció del cos de sant Esteve” (MNAC 24145)(Fig. 6), una escena que remet a la troballa de les relíquies del sant, ja que, un cop mort per lapidació, fou enterrat d’amagat i no en va quedar cap notícia de l’acte; quatre centúries més tard, i gràcies a un somni, un prevere va saber del lloc exacte i també com identificar correctament el cos del sant (per un gerro amb roses vermelles), dades que va facilitar al bisbe Joan de Jerusalem i al seu seguici. L’“Exorcisme de la princesa Eudòxia davant la tomba romana de sant Esteve” (MNAC 24146) és una acció que sorgeix del trasllat del cos del sant des de Jerusalem fins a Roma, passant per Constantinoble, on la princesa Eudòxia (filla de l’emperador bizantí Teodosi II) queda alliberada d’una possessió diabòlica. La “Glorificació de sant Esteve” (MNAC 24148)(Fig. 7) –a vegades també anomenada “Exaltació”− és la representació del sant dalt d’un pedestal, mentre vesteix dalmàtica, porta el llibre dels Evangelis, la palma del martiri, i rep l’homenatge

h Fig. 7 Grup Vergós, Glorifiació de sant Esteve, 1495-1500 (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

dels apòstols. L’“Alliberament de Galceran de Pinós i el seu company sant Cerní de la presó sarraïna gràcies a sant Esteve i sant Genís” (MNAC 24147)(Fig. 8), versa sobre la llegenda popular abans citada. Hi ha quatre escenes dedicades a la passió de Crist: la Crucifixió (MNAC 24153), el Sant Sopar, l'Oració a l’hort de Getsemaní i el Camí del Calvari (MNAC 24154). I, finalment, les quatre restants són els quatre profetes que hi havia al guardapols: Moisès (MNAC 24149), David (MNAC 24150), Isaïes (MNAC 24151) i, Abraham (MNAC 24152). A títol de curiositat, el 13 de desembre de 2006, la casa de subhastes parisenca Piasa va treure al mercat dues taules amb els profetes Isaïes i Abraham amb el lot número 26, atribuïdes a Joan Gascó: reprodueixen els profetes granollerins i tenen unes dimensions també semblants (234 cm x 72 cm), però des del punt de vista estilístic no tenen res a veure.19

j Fig. 8 Mestre de l'Alliberament de Galceran, Alliberament de Galceran de Pinós, cap a 1495-1500 (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

19 Importants tableaux anciens chez Piasa, París, 2006, p. 41.

Aspecte originari del conjunt Per a la reconstrucció ideal del retaule, encara continua vigent el model que va confeccionar Ruiz en l’any 1997.20 Hi devia haver vuit escenes al cos principal, quatre que narren episodis de la vida de sant Esteve i unes altres quatre destinades a la seva glòria i miracles, les quals devien flanquejar un espai central ocupat per la imatge escultòrica del sant i l’escena de la Crucifixió, que hi devia haver al damunt. Al marge d’això, a sota del cos principal, a la part del banc, hi devia haver la predel·la amb la passió de Crist (llevat de la citada Crucifixió). En la reconstrucció, hi manquen tres escenes. Dues devien formar part de la vida de sant Esteve, i devien ser: la “Disputa de sant Esteve a la sinagoga” (o la “Presentació de sant Esteve al Sanedrí”) i la “Lapidació de sant Esteve”. Mentre que la tercera falta a la predel·la, i presumiblement devia ser un episodi de la passió de Crist com la “Flagel·lació”, la “Coronació d’espines” o l'“Ecce Homo”. Dins la seqüència narrativa, la proposta de Ruiz és molt versemblant, és a dir, a banda esquerra del cos del retaule, hi devien anar les escenes de la vida del sant, i, a la banda dreta, les de la glòria i miracles; Garriga tampoc descartava que la vida s’hagués situat al pis superior i la resta al pis inferior. El naixement i l’ordenació com a diaca són dos episodis que devien anar a la part superior de la banda esquerra. A partir d’aquí, la resta s’haurien de col·locar seguint una successió ordenada, a partir de criteris iconogràfics i, també, variables que fins ara no s’han tingut gaire en compte, com les dimensions i el fons d’or de les pintures. Les mides d’alçada de les sis taules del cos central són: tres de 192 cm, una de 184 cm (l’alliberament de Galceran de Pinós), una altra de 174 cm (l’ordenació com a diaca) i la darrera fa 203 cm (la invenció del cos). Pel que fa a l'amplada: quatre fan entre 112 cm i 115 cm, mentre les altres dues, 132 cm (la invenció del cos i l’alliberament de Galceran de Pinós). Realment és força curiós aquest ball de mides, unes diferències substancials que no sabem a què són degudes. Les taules foren tallades per tal de condicionar-les? Si tenien aquestes mides en un origen, això deu ser indicatiu d’una col·locació concreta? Potser les taules de més amplada devien anar als extrems exteriors del pis inferior, o una sobre l’altra. D’altra banda, les dues taules inicials tenen poca decoració d’or i un fons de caràcter més arquitectònic; en canvi, les dues taules de glòria (la glorificació del sant i la invenció del cos) tenen un fons d’or més abundant. Això deu ser indicatiu d’una presència al pis inferior dels episodis decorats amb més or? Per tant, la santa Eudòxia amb fons arquitectònic deu anar al pis superior? En fi, són idees que poden suggerir (o no) una reconstrucció alternativa.

20 Francesc Ruiz Quesada, “Els Vergós i el retaule de Sant Esteve...”, p. 81.

Als laterals del cos principal, hi devia haver un immens guardapols, amb dos profetes a cada costat, en un aleró posat de biaix respecte a l’eix pla del cos principal. La seva ubicació sembla bastant clara, perquè tots els profetes giren el cap i el cos cap a una banda, per tant, caldria ubicar la seva esquena enganxada amb l’extrem de la polsera (seguint l’exemple del desaparegut retaule de Sant Pere de Vilamajor). El problema és que

Hipòtesi de reconstrucció del retaule de sant Esteve de Granollers, 1492/1493-1500, segons Francesc Ruiz Quesada. [font; Entra a l’església gòtica. Catàleg de l’exposició al Museu de Granollers de 1997-1998].

3 46

Hipòtesi de reconstrucció del retaule de sant Esteve de Granollers, 1492/1493-1500, segons Joan Yeguas Gassó. Possibles escenes perdudes: 1 Disputa de sant Esteve a la sinagoga o la Presentació de sant Esteve al Sanedrí. 2 Lapidació de sant Esteve. 3 Flagel·lació, la Coronació d’espines

són dues parelles amb unes mides que no acaben de quadrar. La parella David i Moisès fan 210 cm d’alçada cada un (un total de 420 cm); en canvi, la parella Abraham i Isaïes fan 233 cm i 226 cm d’alçada cada un (un total de 459 cm). Hi ha molta diferència entre ambdós conjunts: 39 cm. Podria passar com al retaule de la Doma (la Garriga), que, en el guardapols, hi ha un dels profetes a l’inrevés d’aquesta ordenació, però no ho veig factible a l’obra granollerina. Als laterals del banc, es pressuposa que hi devia haver dues portes, actualment perdudes, amb la representació dels apòstols sant Pere i sant Pau, que devien donar pas a la sagristia, ubicada entre el retaule i les parets de l’absis. Per acabar, no podien faltar els elements de fusteria (actualment també desapareguts): els pilars i muntants de separació vertical de les taules pintades, les cresteries de separació horitzontal, i els pinacles o cresteries més desenvolupades que devien coronar la part superior dels cinc carrers. Curiosament, per a aquesta tasca, s’ha citat la intervenció de Miquel Lochner i el seu ajudant Joan Frederic, que en aquelles dates estaven actius a la catedral de Barcelona.

L’estil anomenat “grup Vergós” El panorama pictòric català a la darrera dècada del segle XV estava format per quatre eixos: 1) el taller de Jaume Huguet que, fins a la seva mort el 1492, era el dominador de la majoria d’encàrrecs; 2) els Vergós, que en foren els hereus, una proposta autòctona que va quedar estroncada amb la mort prematura de Pau i Rafael, així com amb l’imminent canvi de moda que va tenir lloc a inicis del segle XVI; 3) el treball puntual de pintors forans (o de cultura artística arribada de fora), que no acabaren creant escola a Catalunya, com ara Bartolomé Bermejo, el Mestre de la Seu d’Urgell o el Mestre de Castelsardo, i; 4) l’existència de la figura de Joan Barceló, del qual no hi ha constància d’obra conservada al Principat que se li pugui atribuir de manera fefaent, a partir del retaule signat de la Pinacoteca de Càller. L’art sorgit del taller pictòric anomenat “grup Vergós” és un cas paradigmàtic. Per ara, les úniques obres documentades i conservades d’aquest taller són l’antic retaule major de Granollers i el retaule de la Transfiguració de Tortosa (aquest darrer realitzat després de la mort de Pau Vergós). En teoria, el seu cap visible devia ser l’esmentat Pau Vergós, hereu del taller d’Huguet. A la defunció de Pau, el seu germà Rafel fou qui va prendre el relleu al capdavant del taller. Rafel també mor pocs anys després (no tenim més notícies seves més enllà del 19 d’abril de 1500). Finalment, és Jaume Vergós II, pare de Pau i Rafel, qui rep el darrer pagament pel retaule (4 de maig de 1500). En resum, des del punt de vista documental, a l’obra, hi devia haver tres mans. Però, en realitat, l’ull afirma que se n'hi poden identificar. Els estudiosos han intentat aïllar les diferents personalitats artístiques que intervenen al retaule, però no s’ha arribat a una solució satisfactòria per a tothom. Alcoy és la historiadora que més i millor ha treballat el tema de l’estil dins del “grup Vergós”, perquè va delimitar les mans de Pau i, sobretot, les de Rafael Vergós, que considerava més dur i de perfilat segur.21 Però, davant l’evidència documental que el retaule de la Transfiguració de Tortosa és de Rafael Vergós i Pere Alemany, Alcoy afirma que caldria analitzar millor el grup.22 Efectivament, el problema de l’estil del “grup Vergós” és que no existeix una única manera de fer, al contrari, ens trobem davant una barreja de múltiples mans, que caldria anar destriant i classificant. Els germans Pau i Rafael Vergós, juntament amb Pere Alemany (documentat entre 1492 i 1502), són pintors que segurament es devien haver format dins el taller de Jaume Huguet, i devien haver adquirit protagonisme en els darrers anys de la vida del mestre vallenc. A partir de la mort d’Huguet (el 1492), aquests tres mestres apareixen a la documentació (fins llavors, només Pau tenia un esment puntual l’any 1491). També caldria tenir en compte altres personatges: Jaume Vergós II, documentat entre 1459 i 1503; l’enigmàtic col·laborador Francesc Mestre, documentat entre 1476 i 1495, i Antoni Marqués, que el 1494 és un dels perits de les

21 Rosa Alcoy, “Los santos franciscanos de Filadelfia. Culto hagiográfico en Cerdeña y revisión de estilos en algunas tablas góticas vinculadas a los Vergós”, Chiesa, potere politico e cultura in Sardegna dall’età giudicale al Settecento, Oristany, Istituto storico arborense per la ricerca e la documentazione sul Giudicato d’Arborea et il Marchesato di Oristano, 2005, p. 23-32. 22 Rosa Alcoy i Jacobo Vidal, “El retaule de la Transfiguració de la catedral de Tortosa, obra contractada per Rafael Vergós i Pere Alemany”, Matèria. Revista internacional d’art, 9, 2015, p. 74-80.

al aestro di p. 141-150.

h Fig. 9 Pau Vergós, sant Joan Baptista, detall de la Crucifixió, antic retaule major de Granollers (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya). k Fig. 10 Pau Vergós, rostre de personatge, detall de la conversió de sant Agustí, antic retaule de sant Agustí de Barcelona, 1470-1486 (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

taules de Sarrià i el 1507 fa un retaule a Manresa seguint les fórmules huguetianes (amb plantilles que usava Jaume Huguet i que devien haver acabat en possessió del taller). Aquest grup heterogeni de pintors configuraven un taller pictòric. Però hi ha força interrogants. Per exemple: cadascun d’aquests pintors esmentats devia contractar per la seva banda, i la feina es realitzava conjuntament? També caldria tenir en compte que cada taula podia ser treballada per més d’una mà: 1) podria ser que el cap de taller proposés un model, i, en determinats casos, la realització fos duta a terme per algun col·laborador; i 2) tenint en compte la disparitat estilística, en determinades taules apostaria que foren iniciades per un mestre i acabades per un altre (potser a causa de la seva defunció). La variable tortosina obliga a definir totalment l’estil sorgit del taller de la família Vergós. La mà de Pau Vergós s’ha d’assimilar amb el pintor principal que fa les pintures vergosianes del retaule de sant Agustí de Barcelona, el retaule de santa Tecla i sant Sebastià de la catedral barcelonina, o el de santa Justa i santa Rufina de Lliçà d’Amunt actualment al Museu Diocesà de Barcelona; tot i que, en la majoria de les obres esmentades s’hi noten altres mans, algunes presents al retaule de Tortosa. L’estil de Pau Vergós a Granollers només s’adverteix a quatre taules: la suplantació de sant Esteve nounat pel diable, Sant Esteve-Natanael

és ordenat diaca pel bisbe Julià, l’exorcisme de la princesa Eudòxia i la Crucifixió (Fig. 9 i 10); i també en el dibuix de la predel·la. Amb tot, cal tenir en compte que en aquestes quatre pintures esmentades també hi ha la mà del taller, sense entrar en l’ús de les plantilles que usava Huguet. Per exemple, el rostre de Teodosi II (exorcisme de la princesa Eudòxia) o el de Crist camí del Calvari (a la predel·la granollerina) són propers a l’esperit del retaule de Tortosa (Fig. 11 i 12); o les dues llevadores que atenen el part rere el llit i ensenyen els cabells, que recorden el mestre de l’alliberament de Galceran de Pinós. La mort de Pau Vergós va provocar que el taller hagués de fer front a les obres que tenien concertades. Els encàrrecs que tenien eren força elevats, per això, és lògic pensar que es devien haver subcontractat mestres externs per donar sortida al volum de treball. Un exemple claríssim va ser l’acabament del retaule major de Sant Vicenç de Sarrià, en què, a més de la factoria huguetiana, estilísticament s’hi observa el Mestre de Castelsardo i un altre d'anònim, segurament un col·laborador, encara avui pendent d’anàlisi. En el cas del retaule de Granollers, al marge de les mans de la família Vergós i de l’entorn immediat, fins ara només s’ha fet referència a la participació de dos pintors externs: Joan Gascó i el Mestre de l’alliberament de Galceran (un pintor anònim sota l’òrbita pictòrica de Joan Barceló).23 Però crec que cal parlar de dues personalitats més.

j Fig. 11 Taller dels Vergós, Teodosi II, detall de l’exorcisme de la princesa Eudòxia, antic retaule major de Granollers (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya). h Fig. 12 Taller dels Vergós, Crist camí del Calvari, detall de la predel·la de l’antic retaule major de Granollers (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

23 Joan Yeguas, “Un seguidor de Joan Barceló al retaule de Sant Esteve de Granollers”, Il Maestro di Castelsardo, Càller, Janus edizioni, 2013, p. 141-150.

Fig. 13 Mestre d’Ithaca, rostre d’apòstol, detall de la glorificació de sant Esteve, antic retaule major de Granollers (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

24 Josep Gudiol Ricart i Santiago Alcolea Blanch, Pintura gòtica catalana..., p. 179; Rosa Alcoy, “Los santos franciscanos de Filadelfia...”, p. 26-27; Joaquim Garriga, “L’antic retaule major de sant Esteve...”, p. 32-33. Post atribueix a Pau Vergós taules de mans molt diverses: els quatre profetes, la suplantació del sant Esteve nounat pel diable, sant Esteve-Natanael és ordenat diaca pel bisbe Julià, l’exorcisme de la princesa Eudòxia i la invenció del cos de sant Esteve; vegeu: Chandler Rathfon Post, A History of Spanish Painting, Cambridge, Harvard University Press, 1938, vol. II, p. 427-428. 25 Marco Antonio Scanu, Notes sobre l’activitat barcelonina de Bartolomé Bermejo: dues pintures catalanes del Johnson Museum of Art d’Ithaca (NY) i una taula del Museu de Reus, Reus, 2015 (text digital publicat a la pàgina web del Museu de Reus). 26 Josep Maurí Serra, Història de la Garriga, 3 vols., Barcelona, 1949-1954 (edició fascímil consultada dins: La pintura gòtica catalana. El retaule de la Doma, Editorial Rourich, Sant Cugat del Vallès, 1992), p. 264.

Un és el mestre que intervé en dues taules: una en la seva totalitat, la de la glorificació de sant Esteve; i una a mitges, la de la invenció del cos de sant Esteve. Gudiol Ricart i Alcolea Blanch van proposar que la taula de la glorificació fou dibuixada per Pau Vergós i acabada per una mà indefinida del taller, i Alcoy va dir que aquest col·laborador final era Jaume Vergós, mentre que Garriga opinava que era Rafael Vergós.24 En canvi, Scanu assenyala aquest pintor com una personalitat diferenciada, possiblement aragonesa, educada a redós del taller de Bartolomé Bermejo, i que devia realitzar dues taules actualment conservades al Johnson Museum of Art d’Ithaca (als Estats Units).25 Aquest pintor, que podem batejar com a “Mestre d’Ithaca”, és un artista que no respon als postulats del taller dels Vergós: fixeu-vos en la manera tan diferent de fer els rínxols dels cabells i l’expressivitat del rostre (Fig. 13); al mateix mestre, també se li pot adjudicar la taula central amb sant Sebastià del retaule de sant Sebastià i sant Eloi (MNAC 15905-CJT), procedent d’una capella lateral del mateix temple de Granollers, i avui dipositat al Museu d’Història de Catalunya. Finalment, s’observa una darrera mà, que col·labora amb el Mestre d’Ithaca a la taula de la invenció del cos de sant Esteve. Aquest pintor també realitza la majoria de les taules del retaule major de sant Esteve a l’església de la Doma (la Garriga), que es documenta quan el 29 de juliol del 1492 es paguen cinc lliures per l’obra (Fig. 14 i 15).26

Fig. 14 Mestre de la Doma, personatges del seguici del bisbe, detall de la invenció del cos de sant Esteve, antic retaule major de Granollers (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

Fig. 15 Mestre de la Doma, sant Joan apòstol, detall de la glorificació de sant Esteve, retaule major de la Doma, la Garriga (font: Joan Yeguas).

La venda dels retaules gĂ˛tics de Granollers (1914 1917) Cinta Cantarell Aixendri

Pagament dels jurats del Consell de la Vila de Granollers a Rafael Vergós d’una part del cost del retaule (font: AMGr, Comptes del Clavari Salvador Boada de 25 de març de 1495 a 25 d’abril de 1496, p. 7).

Al començament del segle XX, la coincidència de diversos interessos va donar lloc a la venda dels retaules gòtics que hi havia a la parròquia de Sant Esteve de Granollers. Per la banda del venedor, l’Ajuntament de la vila, d’acord amb la parròquia i el bisbat, hi havia la necessitat de finançar la construcció de l’hospital-asil de Granollers, que havia començat l’any 1914, però que avançava amb dificultats per la falta de recursos econòmics. Per la banda del comprador, la Junta de Museus de Barcelona, hi havia l’oportunitat d’ampliar la seva col·lecció de pintura gòtica. Des de finals del segle XIX, a Barcelona, s’havien anat fundant diversos museus d’art sota l’aixopluc de l’Ajuntament. A partir de les eleccions municipals de 1902, els nous regidors de tendència nacionalista reorganitzaren els serveis de belles arts i dels museus artístics municipals i es constituí la Junta de Museus i Belles Arts. Un dels objectius era reunir el màxim nombre de taules per formar un fons de pintura medieval catalana, com en aquells temps s’estava portant a terme en alguns països europeus. Les exposicions temporals d’art que s’havien fet a finals del segle XIX i, especialment la que va tenir lloc l’any 1902, havien posat de manifest la gran quantitat d’obres d’art medieval que encara es conservaven al país i que calia evitar que des de les parròquies fossin venudes a l’estranger.

El gran retaule gòtic de sant Esteve ja s’havia donat a conèixer a Barcelona en les exposicions d’art dels anys 1867, 1877 i 1902, i alguns estudiosos i col·leccionistes n’havien remarcat la qualitat i n’havien mostrat l’interès per adquirir-lo. L’Ajuntament de Granollers també era conscient del valor patrimonial: l’any 1867, quan va accedir a prestarlo a l’exposició d’art que es feu a Barcelona, considerava que “dichos cuadros puede ponerle buen nombre a esta villa por la conservación de unos retablos tan antiguos”.1 1 Arxiu Municipal de Granollers (AMGr). Llibre d’actes del Ple Municipal. 27 de maig de 1867.

El retaule de sant Esteve havia estat encarregat a finals del segle XV pels jurats del Consell de la Vila de Granollers per a l’altar major de

l’església. Desconeixem la data concreta del contracte i per què s’escollí el taller dels Vergós. Sabem que Pau Vergós, que signà el document, va morir l’any 1495 sense finalitzar el retaule. L’obra es devia acabar el 1500, quan Jaume Vergós II (pare de Pau) i Rafael Vergós (germà de contractant) varen cobrar les darreres seixanta lliures del total de cinccentes estipulades en l’encàrrec.2 El preu ja indica que era una obra d’envergadura. El retaule dels Vergós va estar a l’altar de Sant Esteve de Granollers fins que, entre els anys 1765 i 1775,3 fou substituït per un de barroc procedent de l’església del convent de la Mercè de Barcelona. Les gestions per la venda dels retaules entre totes les institucions implicades no van ser gens fàcils. S’iniciaren l’any 1914 i no culminaren fins al 1917, després de llargues i intenses negociacions, que explicarem a continuació. Ho va complicar, en primer lloc, l’elevat cost de la transacció: de les compres d’art que va portar a terme l’Ajuntament de Barcelona en aquelles dates, fou la que sumà un import més alt,4 que exigí l’aprovació d’un pressupost extraordinari. També ho va obstaculitzar, com veurem, la falta d’una percepció clara de la propietat del retaule −que estava en possessió de l’Església de Sant Esteve, però que havia estat un encàrrec de l’Ajuntament de Granollers− i algunes diferències a l’hora de decidir el destí dels fons obtinguts amb la venda. Aquests diners, per acord de l’Ajuntament de Granollers, la junta constructora del nou hospital-asil i el rector de la parròquia de Sant Esteve, havien de servir per impulsar la construcció

L'església gòtica de Granollers, construïda el segle XV i enderrocada durant la guerra civil (foto: L. Roisin, 1918/AMGr)

2 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), foli 77. 239/23. 3 Cayetano Barraquer y Roviralta, a Los conventos barceloneses en los tiempos posteriores al incendio (19151917), diu: “Cuando en 1765 se derribó el templo fue adquirido por la parroquia de Granollers”. Índex làmines tom 4, p. 777-778. El mateix Barraquer recull un text del Llibre de Defuncions de la parròquia de Granollers, en què parla del rector Brunés que fou qui comprà el retaule barroc que porta a confusió: “En lo mes de Novembre del any mil setcens setanta cinch fonch posat lo Altar Major de la present Iglesia Parroquial que antes era lo Altar Major de la Iglesia del Convent de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona...”, tom 4, llibre 3r, cap. 32, p. 457. 4 María José Boronat, Política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 424.

L'hospital-asil de Granollers en construcció (foto: L. Roisin, 1918/AMGr)

dels nous pavellons de l’hospital i per garantir-ne el sosteniment. Es tractava d’un patrimoni artístic de la vila de Granollers i els fons obtinguts havien de revertir en benefici de la mateixa població. Tal com afirmava l’historiador i crític Salvador Sanpere i Miquel, que havia estat membre de la Junta de Museus, quan el 1915 ja donava per feta la venda del retaule: “[...] era l’ajuntament qui havia d’autoritzar-nos la venda i no el meu amic el rector”.5 La primera notícia sobre l’interès de la Junta de Museus de Barcelona pel retaule de Sant Esteve de Granollers data del 14 de febrer de 1914. En la sessió de la Junta de Museus de Barcelona, s’informà que la vila posava a la venda el retaule gòtic i que l’adquisició seria de conveniència pels museus de Barcelona.6 Es delegà Josep Rogent per portar a terme les gestions que considerés oportunes. Gairebé un any més tard, el 30 de gener de 1915, es tornà a reprendre el tema, després de rebre una comunicació del president de la junta de construcció del nou hospital-asil de Granollers, Francesc Ribas, en què es feia avinent que havia sol·licitat autorització al bisbe de Barcelona per vendre el retaule de sant Esteve, per tal de continuar les obres del nou hospital i realitzar unes reparacions a l’església.

5 Salvador Sanpere i Miquel, “El retaule de Granollers”, Vell i Nou. Revista Quinzenal d’Art, Any I, núm. 7, 15-8-1915. 6 Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), acta de la Junta de Museus, 14 de febrer de 1914.

La Junta de Museus, que des del 1912 havia posat en marxa una comissió especial per a la reproducció de les pintures murals existents a Catalunya i per a l’adquisició de retaules gòtics catalans, el mes de febrer de 1915

ja va desplaçar-se a Granollers a fi d’examinar les taules. Aquestes van causar una impressió molt favorable i la comissió va considerar “la inestimable conveniencia de su adquisición, que vendrá a enriquecer de un modo extraordinario nuestra colección de pinturas medievales y con lo cual se daría una gran importancia a nuestro Museo”.7 Després d’aquesta visita, es nomenà una delegació formada pels membres de la Comissió Especial d’Adquisició de Retaules per realitzar les gestions necessàries i s’encarregà a Manuel Rodríguez Codolà un estudi detallat de l’obra.8 En aquest informe es feia una descripció minuciosa de les escenes de les catorze taules i se’n destacaven les qualitats artístiques. Es constatava que no totes eren de Pau Vergós ni tampoc tenien la mateixa qualitat, però tot i així “no n’hi havia cap que no fos digne de figurar en la sala d’un Museu”.9 A més, argumentava la conveniència de realitzar la compra per tal que no s’hagués de lamentar per qualsevol circumstància fortuïta la desaparició d‘alguna de les taules que en aquell moment es conservaven. No aprofitar l’ocasió seria un error i, un cop s’acordés el preu de les taules, totes les parts hi sortirien guanyant: Granollers podria continuar les obres del nou hospital i Barcelona augmentaria el patrimoni artístic del museu. En definitiva, concloïa, “ha de fer-se un esforç per a comprar les taules de Granollers”.10 Aquell informe fou aprovat per unanimitat per la Junta de Museus i es nomenà una comissió per tal de gestionar la compra de les taules gòtiques composta per Josep Rogent (president), Joan Dessy, Manuel Rodríguez Codolà i Jeroni Martorell.11 Aquest últim havia participat en alguns projectes arquitectònics de Granollers, com ara Can Blanxart i, més tard, les escoles Pereanton i de Palou.

Portada de Vell i Nou. Revista Quinzenal d’Art, Any I, núm. 7, 15 agost 1915, amb un detall de la taula del guardapols del profeta Isaïes. En aquesta edició de la revista es publicà un documentat estudi del retaule dels Vergós, a càrrec de l’historiador i crític Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915), autor d’Els Quatrecentistes catalans (Barcelona, 1912) [font: Biblioteca de Catalunya].

L’1 de març de 1915, el rector de la parròquia de Granollers, Onofre Biada, envià una proposta de preu de venda de les taules gòtiques de dues-centes mil pessetes. S’incloïen aquí les catorze taules del retaule de sant Esteve, que havia estat a l’altar major, i també el petit retaule gòtic de sant Sebastià i sant Eloi, també dels Vergós, que havia estat situat en una capella lateral de l’església de Sant Esteve. El rector Biada afirmava que, tenint present també la finalitat benèfica, no podria acceptar un preu inferior. La Junta de Museus va fer molt de pressa la seva proposta, atès que volien inaugurar l’ampliació de les sales del Palau de la Ciutadella per ubicar-hi les col·leccions artístiques del Museu d’Art després d’adquirir diversos retaules, entre aquests els de Granollers. Però el nou Museu d’Art i Arqueologia s’inaugurà el 7 de novembre de 1915 al Palau de la Ciutadella encara sense les taules gòtiques de Granollers. Emili Cabot, membre de la Junta de Museus, estimava un preu de cent vint-i-cinc mil pessetes. Deia que era una quantitat elevada, però que s’havia de tenir en compte el destí benèfic d’aquell import i que, tenint-ho en compte,

7 ANC, acta de la Junta de Museus, 27 de febrer de 1915. 8 ANC, carta del president de la Junta de Museus, Manuel Fuxà, encarregant a Manuel Rodríguez Codolà un informe sobre els retaules, 15 de març de 1915. 9 ANC, informe de M. Rodríguez Codolà a la Junta de Museus. 23 d’abril de 1915. 10 Ibídem. 11 ANC, acta de la Junta de Museus, 24 d’abril de 1915.

Acta de la Junta de Museus del 15 de gener de 1915, en què es fa referencia a la comunicació del president de la junta de construcció del nou hospital-asil de Granollers, Francesc Ribas, en què informa que havien demanat permís al bisbe per a la venda del retaule (font: ANC).

Document del fons de la Junta de Museus amb el valor del preu donat a cadascuna de les taules (font: ANC).

la població de Granollers no posaria obstacles a la venda. Tot i així, la primera contraoferta de la Junta de Museus va ser de cent mil pessetes.

12 ANC, carta del rector de Granollers Onofre Biada amb la proposta del preu, 17 de maig de 1915. 13 ANC, acta de la Junta de Museus, 22 de maig de 1915. 14 ANC, acta de la Junta de Museus, 25 de maig de 1915.

El 17 de maig de 1915, després d’unes converses entre la parròquia de Sant Esteve de Granollers i la Junta de Museus, el rector Biada traslladava per carta a Josep Rogent el preu acordat de cent quaranta mil pessetes.12 Però, uns dies després, la Junta de Museus es ratificava en el preu inicial de cent vint-i-cinc mil pessetes i acordava una visita al bisbe de Barcelona per agilitzar la compra del retaule.13 Al mateix temps, la Junta de Museus havia de gestionar amb l’Ajuntament de Barcelona la provisió d’aquests fons per a la compra dels retaules a través d’un pressupost extraordinari. El 25 de maig, la Junta de Museus s’adreçava al president de la Comissió d’Hisenda de l’Ajuntament per recordar-li que dos mesos abans ja li havien fet la petició de cent vint-icinc mil pessetes per a la compra, però que ara els era “imprescindible i de conveniència” la suma de cent cinquanta mil pessetes i que, atesa la finalitat de la compra, el pagament s’havia de fer en metàl·lic.14

Una de les taules del retaule de sant Esteve dels pintors Vergós: la princesa Eudòxia és alliberada del dimoni, que l’havia posseït, davant el sepulcre de sant Esteve a Roma (font: Museu Nacional d’Art de Catalunya).

En una carta adreçada a Josep Rogent, del 26 de maig, el rector de Granollers es mostrava conforme amb el preu de cent vint-i-cinc mil pessetes que oferia la Junta de Museus per als retaules gòtics, però puntualitzava que la venda no havia d’incloure una pintura d’Antoni Viladomat, que també estava en possessió de la parròquia. El pagament en efectiu s’havia de fer a la mateixa rectoria i, de l’impost de l’1,40 % derivat de la transacció, se n’havia de fer càrrec la Junta de Museus, així com de l’embalatge de les taules, el trasllat i la custòdia, perquè −segons deia− la parròquia es quedaria només amb una quantitat “insignificant e insuficient” destinada a obres a l’església.15

15 ANC, carta del rector Biada a Josep Rogent amb les condicions que ell considera bàsiques per a la venda. 26 de maig de 1915.

El retaule de sant Sebastià i sant Eloi de Granollers va ser venut juntament amb el de sant Esteve. Almenys fins al 1879, ocupava una capella lateral de l’església. En una visita, els membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques van recomanar que es tragués pel perill que representava els dies d’aglomeració a l’església (foto: ANC).

16 ANC, carta de l’Ajuntament de Barcelona al Negociat d’Instrucció amb la petició que consigni el pressupost extraordinari segons acord de la Junta de Museus de 22 de juliol de 1915. 17 ANC, acta de la Junta de Museus, 28 de desembre de 1915.

El 12 de juny, el rector de Sant Esteve de Granollers ja comptava amb el beneplàcit del bisbe per efectuar la venda en aquestes condicions. Tanmateix, la Junta de Museus encara no tenia l’aprovació de la despesa de l’Ajuntament de Barcelona, de manera que van haver-ne de demanar reiteradament la inclusió al pressupost extraordinari.16 La negativa del rector de Sant Esteve de Granollers de lliurar les taules sense que s’hagués fet efectiu el pagament va retardar la transacció. No va ser fins al 28 de desembre quan la Junta de Museus acordà un projecte de condicions per fer possible el lliurament de les taules: la mateixa Junta de Museus avançaria una part de l’import a compte de l’Ajuntament de Barcelona i s’inclouria la consignació del pressupost extraordinari municipal per garantir la resta de l’import de la transacció.17

Com que la tramitació d’aquest pressupost no avançava, tres mesos després el rector de la parròquia de Granollers s’adreçava a Josep Rogent per insistir en la necessitat de culminar la transacció. Segons ell, aquesta havia de permetre edificar la part de l’hospital destinada a les religioses infermeres i a la capella; en segon lloc, havia de garantir els recursos per al sosteniment de l’hospital, i, en tercer lloc, pensava ell, podria deixar enllestits els finestrals de l’església de Sant Esteve abans de marxar a un nou destí. 18 Aquest últim punt va fer preocupar els membres de la Junta de Museus, perquè havien portat a terme totes les negociacions amb mossèn Biada i, si era traslladat a una altra parròquia −fet que succeí al cap de molt poc temps−, les negociacions es podien tornar a encallar. No va ser fins al 24 de febrer de 1917 quan es consignà definitivament el pressupost extraordinari per fer efectiva la compra.19 Però, quan s’havia d’efectuar finalment la transacció, es produí un greu conflicte entre les dues parts implicades. El 6 d’octubre es van trobar al Palau Episcopal de Barcelona els representants de la Junta de Museus, Josep Rogent i Carles Pirozzini; l’alcalde accidental de Barcelona, Lluís Duran Ventosa; el secretari de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Planas, i el bisbe Enric Reig, amb l’objectiu de signar l’escriptura de venda dels retaules davant del notari de la cúria eclesiàstica. L’endemà mateix, el bisbe autoritzà al director dels Museus Artístics Municipals de Barcelona per presentarse a Granollers a recollir els retaules acompanyat de dos mossos d’esquadra que la Diputació de Barcelona li posava a disposició i del personal de la casa de transport especialitzada. Significativament, a l’acte de la signatura de venda del retaule no havia assistit ningú de Granollers, ni el rector ni cap representant de la junta constructora del nou hospital ni cap representant de l’Ajuntament de Granollers, cosa que va fer que aquests se n’assabentessin per la premsa, que el mateix dia 6 d’octubre es va fer ressò de l’acte.20 En el Ple Municipal del 18 d’octubre, l’alcalde de Granollers explicà l’estupefacció que va provocar aquest fet.21 Ell mateix va anar a trobar immediatament el rector de la parròquia de Sant Esteve, el substitut de mossèn Biada, Josep Clotet, el qual al·legà desconeixement d’aquell acte. En una reunió d’urgència a la Casa de la Vila amb els representants del Consistori i de la junta constructora de l’hospital, s’acordà oposar-se a la sortida de Granollers del retaule.22 El 9 d’octubre de 1917, quan el director dels Museus Artístics Municipals de Barcelona, Carles Bofarull, degudament acreditat, es presentà a la rectoria per recollir les taules gòtiques amb l’ordre escrita del bisbe i el mandat de la Junta de Museus,23 es va trobar amb l’oposició dels vigilants designats per l’Ajuntament de Granollers i el desconcert del rector Clotet.24 Bofarull va demanar una reunió amb l’alcalde, Eduard Pujol, que s’hi presentà tot i el seu mal estat de salut, i també van adreçar-se a la rectoria els regidors Joan Montañà, Paulí

Estat de les taules abans de ser venudes. Taula del naixement de sant Esteve, mentre les dones ajuden la mare que acaba de donar a llum, un dimoniet substitueix el sant al bressol mentre un altre s’emporta el nounat (foto: ANC).

18 ANC, carta del rector Onofre Biada, 9 de març de 1916. 19 ANC, acta de la Junta de Museus, 24 de febrer de 1917. 20 La Veu de Catalunya, 6-10-1917. 21 AMGr, acta del Ple Municipal de Granollers, 18 d’octubre de 1917. 22 Renovació, 28-10-1917. 23 ANC, carta de Carles Bofarull a la Junta de Museus, 16 d’octubre de 1917. 24 AMGr, fulls solts amb apunts dels fets ocorreguts, 9 d’octubre de 1917.

Torras i el representant de la junta de l’hospital, Antoni Sarroca. Bofarull intentà aconseguir del rector la cessió temporal de les taules mentre no s’arribava a un acord, però no se’n va sortir, i els transportistes van haver de marxar de buit. Aquell mateix matí sortí cap al Palau Episcopal una comissió formada pel tinent d’alcalde Joan Montañà, el jutge Claudi Boet i el membre de la junta de l’hospital, Esteve Garrell, als quals van afegir-se els senyors Francesc Ribas i Joan Verdaguer, que vivien a Barcelona, així com l’antic rector Onofre Biada, ara a Santa Maria del Mar, així com el secretari de la Junta de Museus que havia portat a terme totes les negociacions, Carles Pirozzini. En absència del bisbe, els va rebre el vicari general, el qual els llegí l’escriptura signada el 6 d’octubre. En l’escriptura hi constava que “[...] se pensó por el cura párroco, de acuerdo con el Ayuntamiento de la villa, que había pretendido tener sobre aquellas algún derecho por haberlas costeado el Común de vecinos.”25 S’hi reconeixia, doncs, que el retaule l’havia pagat el Consell de la Vila, però, en canvi, no se l’havia convocat a la signatura de venda del retaule. La irritació dels comissionats granollerins va anar en augment quan van adonar-se que no s’havia respectat la clàusula que feia referència a les rendes per al sosteniment de l’hospital. Segons els acords inicials, de l’import total de les cent vint-i-cinc mil pessetes efectives, seixanta mil havien de destinar-se a la construcció del nou hospital-asil, cinquanta mil per a rendes de l’hospital i les quinze mil restants havien de servir per a obres de l’església parroquial. Segons relatava Carles Pirozzini en una carta a l’alcalde de Barcelona, el rector Biada no havia interpretat bé les condicions aprovades a Granollers per a la venda del retaule. Aquests acords estipulaven que aquelles cinquanta mil pessetes “se destinaran a rendes perpetues de l’hospital, sens que may poguessin distreures d’aquest fonamental objecte”.26

En canvi, segons l’escriptura signada al bisbat el 6 d’octubre de 1917, la clàusula segona establia la creació d’una fundació pia la renda de la qual es destinaria al sosteniment de les religioses. En el cas que tingués un sobrant en acabar l’any, l’hauria de lliurar per subvenir les necessitats de l’hospital de Granollers; però, si les monges deixaven de prestar-hi servei i eren substituïdes per personal laic, aquestes rendes haurien de ser lliurades al rector de la parròquia de Granollers per destinar-les al culte religiós i a la parròquia.27

25 ANC, escriptura de venda del retaule del 6 d’octubre de 1917, notari eclesiàstic J. M. Casamada. 26 ANC, carta de Carles Pirozzini, secretari de la Junta de Museus a l’alcalde de Barcelona explicant els fets de la rectoria. 10 d’octubre de 1917 (doc. 122 i 123). 27 ANC, escriptura de venda del retaule del 6 d’octubre de 1917, notari eclesiàstic J. M. Casamada.

Aquestes darreres línies foren les que provocaven el punt de la discòrdia. En la reunió celebrada al Palau Episcopal el dia 9 d’octubre convingueren el canvi en la redacció de la clàusula i que s’hauria de fer una esmena a l’escriptura. El dia 11 d’octubre, en una reunió dels representants municipals amb la junta de construcció de l’hospital, Francesc Ribas, Joan Verdaguer i Jaume Serra, van voler demostrar que la clàusula de l’escriptura episcopal era la mateixa que havien

acordat a la junta de construcció de l’hospital; però ningú dels presents recordava el redactat de la dita clàusula, i alguns van pensar que s’havia redactat aquella mateixa tarda, de manera que finalment es va haver de retirar per evitar mals majors. Alguns granollerins, com ara Amador Garrell, van considerar aquells fets com “una usurpació de l’Església dels seus drets últims sobre els retaules”.28 Amador Garrell també explicava que, quan el retaule gòtic es retirà del culte, es traslladà a les dependències municipals i no a les parroquials, ja que havia estat cedit pel Consell de la Vila amb caràcter precari i es destinava exclusivament al culte, de manera que, quan el retaule es va retirar de l’altar major, el rector va lliurarlo a l’Ajuntament.29 Segons Alfred Canal, “aleshores se n’incauta l’Ajuntament, depositant les taules en l’edifici del carrer Corró”,30 on fins a l’any 1844 hi havia l’hospital de Granollers. Tanmateix, com que aquest edifici no reunia les condicions per conservar-les, un temps després van retornar a la parròquia, on, amb el degut permís del rector, podien ser admirades pels més entusiastes de l’art medieval. El retaule no va sortir de la parròquia sense el preceptiu permís de l’Ajuntament. Així es va fer, per exemple, quan algunes taules foren exposades a Barcelona l’any 1867, el 1877 i el 1902.31 Es van celebrar diverses reunions entre les parts enfrontades per mirar de pactar el nou text de la clàusula i finalment a Granollers es va crear una comissió, formada per l’alcalde Eduard Pujol i els senyors Joan Montañà, Esteve Riera, Josep Coma i Carles Puigrodon, per negociar una concòrdia amb el bisbat. Però això no va ser fàcil, perquè el bisbe Enric Reig va amenaçar amb no retornar els diners a l’Ajuntament de Barcelona si no s’arribava a un acord, i el 19 d’octubre contestava a l’alcalde de Granollers amb un ultimàtum i li deia que “tengo dicho en el asunto mi última y definitiva palabra y no procede ya, a mi entender ni más discusión, ni más regateo”.32 La setmana següent, encara es van presentar al bisbe tres propostes diferents. Finalment, en una reunió celebrada a Matadepera el 21 d’octubre entre el bisbe Enric Reig; l’alcalde de Barcelona, Lluís Duran Ventosa; el de Granollers, Eduard Pujol; el tinent d’alcalde, Joan Montañà; els regidors Josep Coma i Carles Puigrodon, i també el secretari de la Junta de Museus, Carles Pirozzini, es va arribar a un pacte, segons el qual, si per acord de l’ajuntament o d’una altra entitat subrogada les religioses deixaven d’intervenir en el servei a l’hospital, cessaria la percepció de les rendes per l’hospital i es formaria una junta formada pel rector de la parròquia, l’alcalde de Granollers i el jutge municipal.33 Un cop s’hagué arribat a un acord, encara va sorgir un darrer entrebanc. L’alcalde de Barcelona va rebre una carta de la Junta Provincial de Beneficència en què se l’advertia que, si els retaules eren propietat de la junta de l’hospital, segons una llei vigent des del 1910, la venda no es

28 Amador Garrell, “El conflicto de las tablas góticas de Granollers”, La Publicidad, 15-10-1917. 29 Ibídem. 30 “La venda de les taules gòtiques de Sant Esteve”, Renovació, 28-10-1917. L’article no està signat, però s’ha d’atribuir a Alfred Canal, segons la seva família (Joan Garriga i Andreu, Cartes sense adreça al doctor Alfred Canal, Santa Eulàlia de Ronçana, Gent i Terra, 2016, p. 94). 31 Renovació, 28-10-1917. 32 ANC, carta del bisbe Enric Reig a l’alcalde de Granollers, 17 d’octubre 1917. 33 ANC, full solt. Junta de Museus. Detall de la clàusula segona signada per l’alcalde de Granollers i el bisbe Enric Reig. 21 d’octubre de 1917.

Minuta de Carles Pirozzini explicant els acords signats entre el bisbe i l’alcalde Granollers que desencallen el conflicte (font: ANC).

podia realitzar sense la seva autorització. Aquest fet va paralitzar encara uns dies el lliurament de les taules, que van arribar finalment al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic el dia 25 d’octubre de 1917. Abans de ser exposades, es varen haver de restaurar, i es van presentar per primera vegada al públic el dia 3 de març de 1918, amb assistència de moltes autoritats i representants de la cultura barcelonina. Hi foren presents el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch; l’alcalde de Barcelona, Manuel Morales Pareja; el tinent d’alcalde, Martí Ventosa; els regidors Josep Puig de la Bellacasa, Emili Ribalta, Rafel Cardona i Nicolau d’Olwer; el canonge Dr. Gasia en representació del bisbe; el director del Museu, Carles Bofarull; el president de la Comissió de Museus, Josep Llimona; Manuel Rodríguez

Codolá, com a representant de l’Acadèmia de Belles Arts i de la de Ciències; el secretari de la Junta de Museus, Carles Pirozzini; el membre de la Junta de Museus, Emili Cabot, a més de representants de les associacions Círcol Artístic, Societat de Música de Cambra, Arqueològica, Arts Decoratives, Círcol de Sant Lluc i Centre Excursionista. Tot i que en la relació de convidats a l’acte hi havia l’alcalde de Granollers, Joan Montañà; els regidors Esteve Riera i Josep Coma; els exalcaldes Josep Barangé i Eduard Pujol; amb el president de la Junta de Reforma i Construcció del Nou Hospital, Francesc Ribas i Josep Barangé exalcalde de Granollers, 34 la premsa barcelonina no en va fer esment: el 4 de març, La Vanguardia només destacà el rector de la parròquia de Sant Esteve de Granollers (al qual es refereix erròniament com a mossèn Botey) i La Veu de Catalunya només fa referència a l’antic rector Biada i al president de la junta constructora de l’hospital-asil de Granollers, Francesc Ribas. La premsa de Granollers, per la seva banda, tampoc se’n va fer gaire ressò, el periòdic Renovació es limitava a reproduir una part de la notícia de La Vanguardia del dilluns dia 4 de març, en què es destacava que “once precioses tablas han quedado instaladas en la sala medioeval del Museu de Arte Decorativo y Arqueologico, donde podran ser admirades por los visitantes aquelles joyas artisticas del siglo XV, atribuïdes al insigne pintor Vergós...”.35 La notícia continuava, però es referia a l’estat de les taules abans de ser comprades pel museu, cosa que no va agradar gaire al cronista de Granollers. Segurament, un senyal del mal regust que havien deixat totes les vicissituds de la venda dels retaules.

Presentació al Museu d’Art de la Ciutadella dels retaules de Granollers un cop restaurats, amb la presència de nombroses autoritats barcelonines, 3 de març de 1918 (foto: Brangulí /ANC).

34 ANC, full solt. Llista d’invitats a la inauguració de retaule el 3 de març del 1918. 35 Renovació, 10-3-1918.

Les taules

Joan Gascó | David, cap a 1500 Tremp d'ou, oli i daurat sobre fusta | 210,8 x 59 cm

Joan Gascó | Moisés, cap a 1500 Tremp d'ou, oli i daurat sobre fusta | 210,6 x 47 cm

MNAC 24150

MNAC 24149

Joan Gascó | Isaïes, cap a 1500 Tremp d'ou, oli i daurat sobre fusta | 226,9 x 64,7 x 4 cm

Joan Gascó | Abraham, cap a 1500 Tremp d'ou, oli i daurat sobre fusta | 233 x 66 cm

MNAC 24151

MNAC 24152

Grup Vergรณs | Sant Sopar; Oraciรณ a l'hort, cap a 1495-1500 Tremp d'ou i daurat sobre fusta | 137,5 x 160 x 14,5 cm MNAC 24154-002

Grup Vergós | Camí del Calvari, cap a 1495-1500 Tremp d'ou i daurat sobre fusta | 136,5 x 90 x 14,5 cm MNAC 24154-001

Grup Vergรณs | Calvari, cap a 1465/1470-1495 Tremp, relleus d'estuc i daurat amb pa d'or sobre fusta | 222 x 145,7 x 8,7 cm MNAC 24153

Grup Vergรณs | Naixement de sant Esteve, cap a 1465/1470-1495 Tremp i daurat amb pa d'or sobre fusta | 200,2 x 123,2 x 8 cm MNAC 15876

Grup Vergรณs | Ordenaciรณ de sant Esteve al diaconat, 1495-1500 Tremp d'ou i daurat sobre fusta | 174,3 x 115,2 cm MNAC 24144

Grup Vergรณs | Glorifiaciรณ de sant Esteve, 1495-1500 Tremp d'ou i daurat sobre fusta | 192 x 112,5 cm MNAC 24148

Mestre de l'Alliberament de Galceran | Alliberament de Galceran de Pinรณs, cap a 1495-1500 Tremp d'ou, daurat i platejat sobre fusta 184 x 132 x 7,5 cm MNAC 24147

Grup Vergรณs | Invenciรณ del cos de sant Esteve, cap a 1495-1500 Tremp d'ou i daurat sobre fusta | 203,3 x 132,2 x 7,5 cm MNAC 24145

Grup VergĂłs | La princesa EudĂ˛xia davant la tomba de sant Esteve, 1495-1500 Tremp, relleus d'estuc i daurat amb pa d'or sobre fusta | 192,3 x 114,2 x 6,5 cm MNAC 24146