Crèdits
Idea i Textos: Andreu Martínez Camanforte Disseny: Miquel Llach i Mireia Llach Correcció: Judit Molins i Gemma Pardell Agraïments: Agraïments molt especials a l’Assumpció Bassols, Germà Morlans, Victòria Pou, Mercè Bosch i Clara Wendenburg, per la seva col·laboració en la cerca de fotografies, detalls i records. Moltes gràcies també a la Comissió dels 50 anys del Ginebró per l'ajuda en l'elaboració del llibre. I, en definitiva, a tots i totes les famílies, alumnes, exalumnes, mestres i personal de l'escola que d'una manera o altra han posat el seu granet de sorra en aquest projecte. Edició: Escola Ginebró 2019
1969 | 2019 Breu u història de e l’Escola Gineb bró 19 969 | 1974 4
Els inicis de l’escola
75 | 1979 197
Temps de can nvi
1980 | 1984 4 Els an nys del CEPE EPC 1985 5 | 1989 Marxar de e Can Bordoii 199 90 | 199 94 L’E Esco ola nova 199 95 | 19 999 Arriba l’E ESO 2000 | 2004 4 Neix x el Talller Ginebró 2005 | 2009 9 An nys de creixem men nt 2010 0 | 2014 Mo ovim ment co ontinu 2015 | 20119 Tots jun nts a Llinarrs del Valllès
Pròleg
L’Escola Ginebró va ser fundada l’11 de setembre de 1969, per un grup de mestres i famílies que volien canviar el món a través de l’educació. Ara que celebrem el 50è aniversari ho fem convençuts que segueix sent l’educació l'única manera de millorar el món i la societat. I els protagonistes d’aquesta celebració són els alumnes i les seves famílies, juntament amb tot l’equip de mestres que han format part en algun moment o altre de la família Ginebró. El Ginebró ha estat format sempre per un equip humà extraordinari, molt divers i ben cohesionat, que ha sabut conservar l’esperit jove i revolucionari dels seus orígens. La implicació social ens fa ser responsables i treballar per fer realitat allò en què creiem, som propers als alumnes i a les seves famílies perquè estem convençuts que un bon acompanyament és la clau del seu èxit, creiem en la innovació com a motor per al canvi i la millora constant, però sobretot som un equip humà que coopera, treballa en equip i s’estima. Quan aixequem el cap i mirem enrere veiem el nostre futur. I veiem que els nostres exalumnes són el nostre orgull perquè ells ens marquen els passos cap a la societat del futur. Estem convençuts que tots ells, i cadascú des de les seves possibilitats, lluitaran i treballaran per la igualtat d’oportunitats, per la igualtat de gènere, per la gestió sostenible de la terra, de l’aigua i de l’energia i, en definitiva, per un creixement econòmic sostingut i per una societat pacífica i inclusiva. Qui millor que l’Andreu Martinez, dipositari de les essències dels inicis, per ajudar-nos a conèixer millor la nostra història i els nostres orígens. L’Andreu ha treballat a totes les etapes de l’escola, i coneix molt bé els entrellats que la conformen. A més, ell és probablement la persona de l’escola amb més sentit de l’humor, agudesa i enginy alhora. Després de gairebé quaranta anys a l’escola, les seves paraules, en nom de tots i per a tots, fan el llibre que teniu al davant. Us convidem a llegir-lo i gaudir-lo. De ben segur que no us decebrà.
Maria Expósito Directora pedagògica
Breu història de l’Escola Ginebró
No és gens fàcil resumir cinquanta anys d’història de ningú i menys d’una entitat com és l’Escola Ginebró. Per aquí han passat moltes persones: famílies, mestres, alumnes, personal divers, i cadascuna ha tingut un munt de vivències que són difícils de sintetitzar. Segur que tots ells hi tindrien molt a dir, i potser fets i records més importants que els que apareixen en aquestes pàgines. Han passat moltes coses i de molt diverses, i precisament aquesta també pot ser una bona excusa per explicar als que han vingut més tard d’on ve l’escola, quina ha estat la seva evolució, el seu creixement i com s’ha anat consolidant un projecte tan ambiciós. Han calgut molts esforços, molta voluntat, un xic de sort i quantitats ingents d’il·lusió per arribar a fer de l’escola un referent en el seu entorn. Així mateix, és un bon moment per recordar a tots aquells que ja no hi són i que també van col·laborar amb el seu treball a fer que el Ginebró sigui com és ara. En la memòria de l’escola sempre hi seran la Núria Llop, la Brigitte Lienart, l’Assumpció Llavina, en Joan Serra, l’Isidoro Inocencio, en Josep Rosàs i la Carme Ferré.
Andreu Martínez Camanforte
1969 1970 197 1 1972 1973
Els inicis de l’escola
L’Escola Ginebró va néixer en un moment històric en què, arreu de Catalunya, va aparèixer la necessitat de disposar d’una escola que trenqués amb els empobrits esquemes de l’ensenyament d’aleshores. En la dècada dels 60 del segle XX, amb la dictadura ferma però en la seva fase final, hi havia un munt de famílies per tot el país que volien per als seus fills una escola innovadora, arrelada al seu entorn, catalana, oberta i participativa, fonamentada en els valors, aconfessional i pluralista impulsada pels, podríem dir-ne, ideòlegs del moviment de renovació com Alexandre Galí, Maria Antònia Canals, Marta Mata, i l’Associació de Mestres Rosa Sensat, entre molts altres. Per tot el territori van aparèixer un nombre creixent d’escoles impulsades per mares, pares i docents, amb ganes de canviar la situació, amb molta il·lusió, entusiasme i, en general, pocs recursos. També va passar al Vallès Oriental -a la zona del Baix Montseny i en concret a Sant Celoni- on una colla de famílies es van adonar que l’oferta que hi havia no corresponia a les seves inquietuds i van iniciar l’aventura de crear una escola d’àmbit comarcal, que satisfés les seves expectatives i necessitats. Amb més voluntat que mitjans, l’any 1966 un petit grup de persones va iniciar el projecte que va anar avançant cap a la creació de l’escola Ginebró a Sant Celoni. Volien una escola que es diferenciés de les existents, públiques o religioses, que tingués una identitat pròpia d’acord amb una visió modernitzadora, arrelada al país, activa i que comptés amb la participació de pares, docents i alumnes. El procés va anar fent el seu curs, que va culminar l’11 de setembre de 1969 amb la presentació de la documentació al “Ministerio de Educación y Ciencia”, a Madrid. L’escola ja tenia entitat legal.
Pares i professors preparant l’escola per poder començar el curs.
La primera escoleta es va instal·lar al carrer de Ramis en un petit local que, al cap d’un any, el 1970, ja va ser insuficient i va fer necessari traslladar l’escola a un altre espai, al carrer Barcelona. Les classes es feien en uns locals cedits per pares d’alumnes que no complien cap dels requisits mínims necessaris. També, una part dels docents no tenia la titulació requerida, però la permissivitat existent aleshores va permetre que l’escola entrés en funcionament.
L’escola ja rutlla, hi tenim 20 alumnes, el més gran de 3 anys i 4 mesos.
“hi havia un munt de famílies per tot el país que volien per als seus fills una escola innovadora, arrelada al seu entorn, catalana, oberta i participativa, fonamentada en els valors, aconfessional i pluralista”
Les classes es feien en uns locals cedits per pares d’alumnes que no complien cap dels requisits mĂnims necessaris.
Diverses fotografies dels primers anys de l’escola a sant Celoni. Són els alumnes més petits i se’ls veu força contents.
La Maria Rosa Santiago, una de les fundadores i qui va fer possible la continuĂŻtat del GinebrĂł.
Una de les primeres festes d’estiu de l’escola Ginebró quan era a Sant Celoni.
Com que l’escola anava creixent, es va plantejar la necessitat, cada vegada més evident, de construir un edifici que fos una escola amb tots els ets i uts.
Com que l’escola anava creixent, es va plantejar la necessitat, cada vegada més evident, de construir un edifici que fos una escola amb tots els ets i uts. Així doncs, el 1972 es van iniciar les obres de l’edifici que havia de proporcionar al Ginebró unes instal·lacions adequades. Aquestes obres es van allargar fins a finals de l’any 1973 i el desembre d’aquell any es va fer la inauguració de l’edifici del carrer del Bruc, una construcció amb personalitat pròpia, que recollia les demandes de tota la comunitat educativa.
L’escola ja havia superat la seva fase fundacional; gaudia d’unes instal·lacions dignes i només calia reflexionar cap a on es volia anar. I ho havia de decidir una comunitat educativa molt implicada, amb moltes ganes de participar en el dia a dia del centre i amb visions no sempre coincidents, cosa que va portar a intensos debats sobre l’orientació i el funcionament del Ginebró.
Inici de les obres de la nova escola Ginebró.
1974 1975 1976 1977 1978 1979
Temps de canvi
Aquella efervescència i aquells debats van anar creant una visió diferent de com s’havia d’orientar la pedagogia, el tarannà i el futur del Ginebró entre la majoria de l’equip docent i una part de les famílies fundadores i propietàries de l’edifici. Aquestes desavinences es van anar fent cada vegada més profundes, fent palès un allunyament que va anar creixent fins a fer-se inevitable un trencament. A finals del curs 1975–1976, les relacions entre l’esmentat grup de famílies i l’equip pedagògic, encapçalat pel director, l’Ignasi Casals, es van tensar pels desacords en l’orientació, l’organització, l’administració i funcionament del centre, situació que va acabar portant que, tot just començar el curs 1976–1977, el 15 de setembre, l’equip de mestres va presentar la seva dimissió quasi en bloc. Van preferir córrer el risc de perdre la feina abans que renunciar als seus ideals i a la seva visió de com havia de ser l’escola. S’obrien uns moments d’incertesa sobre el futur del Ginebró. L’escola de Sant Celoni era propietat dels pares; la titularitat del centre estava a nom d’una de les mares, la Maria Rosa Santiago, mare dels germans Wendenburg i el curs ja s’havia iniciat.
“ben aviat l’equip pedagògic va rebre el suport de bona part de les famílies que compartien la seva mirada de cap a on havia d’anar l’escola”
La situació era greu, però ben aviat l’equip pedagògic va rebre el suport de bona part de les famílies que compartien la seva mirada de cap a on havia d’anar l’escola i que no volien que el projecte que havien triat desaparegués; volien acompanyar-los en aquest camí. Els que no van optar per seguir la proposta de l’equip de mestres van romandre a l’edifici de Sant Celoni i van crear una nova escola, amb un nou equip, que van anomenar l’Avet Roig, escola encara existent actualment. Una de les persones sí que es va afegir d’immediat al projecte dels mestres, va ser la Maria Rosa Santiago, la titular del centre. Així doncs, tenien la documentació legal per seguir funcionant!
Una de les persones sí que es va afegir d’immediat al projecte dels mestres, va ser la Maria Rosa Santiago, la titular del centre. Així doncs, tenien la documentació legal per seguir funcionant!
Tots vam aprendre a fer de tot, fins i tot a fer cadires de boga.
La primera foto de grup a Can Bordoi.
Amb aquest impuls moral, van tenir clar que havien de continuar. Ara calia trobar on. I ràpid! La resposta va venir de dins mateix de l’equip docent. La família d’una de les mestres era propietària d’una torre d’estil noucentista de principis del S.XX, Can Bordoi, una casa situada en un coll entre Llinars i Dosrius, en plena Serra del Corredor, en un indret fantàstic, entre boscos de pins i alzinars. Els propietaris de la finca, en Josep Maria Vilaseca i la Teresa Roca, van creure en el projecte que se’ls presentava i hi van donar un suport incondicional. Van cedir l’ús d’aquell edifici fantàstic a canvi d’un lloguer simbòlic i es va iniciar una etapa molt emblemàtica en la història del Ginebró. El petit grup de 63 alumnes que va començar el curs 1976-1977 va anar creixent progressivament al llarg del anys següents. La idea s’anava consolidant. De l’Escola Moragas de Barcelona, on havia treballat anteriorment l’Ignasi Casals, se’n van treure un munt de propostes i d’idees. Es tractava d’una escola especial per a alumnes amb discapacitat intel·lectual, però moltes de les coses que s’hi feien eren perfectament aplicables a una escola convencional. D’allà van venir moltes de les celebracions que es feien -i que encara es fan- al Ginebró. Així doncs, diverses festes tradicionals catalanes i d’altres de nòrdiques van entrar a formar part del tarannà de l’escola. Santa Cecília, la Castanyada, la Vella Quaresma, Sant Nicolau, la corona d’Advent, entre d’altres, van venir de Moragas i van arrelar profundament a l’Escola Ginebró. Tant, que avui encara perduren.
“Can Bordoi, una casa situada en un coll entre Llinars i Dosrius, en plena Serra del Corredor, en un indret fantàstic, entre boscos de pins i alzinars”
Tots aquells que van passar per l’escola en els anys de Can Bordoi, en conserven un munt de records inesborrables i, sovint, idealitzats. L’entorn idíl·lic de la torre, els boscos que sovint servien d’aules, els patis on els petits feien sorra fina, les llargues estones a l’aire lliure, els banys a la piscina de la finca, els horaris molt flexibles, feien dels alumnes del Ginebró una espècie força insòlita per l’època. Fins i tot hi havia la idea que l’Escola i els seus mestres eren una mica “hippies”. Però no només hi va haver canvis a l’escola. La societat i el país també van fer en aquests anys un tomb important. La mort del dictador, l’arribada de la democràcia formal, la restauració de la Generalitat de Catalunya van sacsejar els pilars socials i van precipitar canvis profunds en tots els àmbits. Es mantenia vigent la “Ley General de Educación”, promulgada el 1970 pel ministre Villar Palasí, que establia l’ensenyament obligatori fins als 14 anys, la coneguda com a EGB (Educació General Bàsica), però a partir de 1977 la Generalitat es va fer càrrec de la gestió educativa a Catalunya.
“hi havia la idea que l’Escola i els seus mestres eren una mica “hippies””
Aquesta imatge de la dreta és dels primers anys a Llinars. Que joves, no? Pàgina seguent: Foto de grup de l’any 1977.
Teatre, sardanes i dinar de germanor a la festa d’estiu.
La tradició del Cros ve de lluny. Aquí podem veure les facultats atlètiques que tenien mestres i mares de l’escola...
i...tambĂŠ els alumnes.
Un dels autobusos d’en Barba, que portava els alumnes a l’escola i que, d’alguna manera, la feien possible.
Jugant al pati de davant de la torre de Can Bordoi.
Un grup d’alumnes posant al frontó, el pati dels grans.
Que ben posats, no? Pati dels mitjans.
Ballant descalços a la petita sala de dansa.
Hora de menjar dels petits a la seva pròpia classe.
Estones de pati al sol.
Durant diversos anys es va participar a la cursa Jean Bouin de Barcelona i aquà veiem algunes d’aquestes valentes atletes.
Menorca va ser un lloc molt entranyable per diverses generacions de nois i noies que van gaudir d’aquests viatges de final de curs.
La colla va creixent com es veu en aquesta fotografia de l’any 1979.
L’esperit cooperatiu forma part del tarannà del Ginebró. Tothom col·labora per arrossegar aquesta branca tan gran.
Penelles (la Noguera) era el poble natal d’una de les mestres, la Maria Farràs i s’hi anava a collir pomes, que serien les postres de molts dies per als alumnes del Ginebró.
A Penelles, a més de la feina de collir pomes, mestres i famílies tenien la recompensa d’una cargolada.
Festa d’estiu amb cercavila al pati de can Bordoi.
1979 1980 198 1 1982 1983 1984
Els anys del CEPEPC
Els anys d’estada a Can Bordoi van marcar, sense cap mena de dubte, el tarannà futur de l’escola Ginebró. Hi havia uns mestres molt joves, entusiastes, que s’estimaven la feina que feien, amb ganes de capgirar el món, units a uns pares que creien en ells i els confiaven els seus fills, que participaven i col·laboraven amb tot el que calgués, des d’encarregar-se de la cuina a elaborar els materials didàctics o el mobiliari. L’esperit Ginebró. No era un fet aïllat. Al llarg dels anys 50 i 60 es van constituir a Catalunya un bon nombre d’escoles, moltes d’elles cooperatives de pares o mestres, que volien recuperar la tradició de l’escola activa republicana, incorporar l’ús del català i avançar en la renovació pedagògica. I aviat van veure la necessitat de col·laborar entre elles per tenir més força.
“cooperatives de pares o mestres, que volien recuperar la tradició de l’escola activa republicana, incorporar l’ús del català i avançar en la renovació pedagògica”
L’any 1977 es creà la Unió de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya i, un any més tard, a finals de desembre de 1978 es va constituir el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Aquest col·lectiu va fer un manifest en el qual defensava la gratuïtat de l’ensenyament, l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, el pluralisme pedagògic i la gestió democràtica de l’escola. Ben aviat, els mestres de l’Escola Ginebró es van adherir a aquest moviment, participant en mobilitzacions i actes públics reivindicatius, el més multitudinari dels quals va ser a Granollers el 2 de desembre de 1979, quan més de 25.000 persones es van aplegar per demanar la integració del col·lectiu a la xarxa d’escoles públiques de la Generalitat de Catalunya. Més de 100 escoles de tot el país van demanar la integració, de les quals 70 eren del CEPEPC -l’escola Ginebró entre elles.
Pàgina següent: Foto de grup del curs 1981-1982, l’escola ja arriba a la seva màxima capacitat.
Alguns anys després, el mes de novembre de 1983, en una reunió amb les famílies, aquestes van aprovar per una gran majoria seguir en
el procés cap a la integració en la xarxa pública. Començava un procés que va ser lent i ple d’entrebancs. Mentrestant, la vida escolar seguia en el marc magnífic de Can Bordoi. El projecte s’anava consolidant, l’escola començava a ser coneguda a tota la comarca i les matrícules creixien fins arribar a la màxima capacitat del centre, que aleshores tenia una línia des dels 3 anys fins a 8è de l’EGB, uns 270 alumnes. La vida a l’escola transcorria amb un ritme força plàcid marcat pel lloc. Poder gaudir d’uns espais com els de l’entorn de la casa de can Bordoi va ser un autèntic luxe. Poder fer classes als jardins o als boscos del voltant, anar fins a la Torrassa del Moro, la pineda, eren experiències quotidianes de les quals gaudien alumnes i mestres i que segur que mai oblidaran. Moltes de les coses que s’hi feien eren força originals en aquella època: les danses tradicionals que va introduir en Joan Serra i que va seguir durant molts anys la Mercè Bosch, les palmes i els ous per Pasqua, Sant Nicolau, la Corona d’Advent, Santa Cecília, arreglar els culs de les cadires de boga, Carnestoltes...feien de l’Escola Ginebró un lloc ben especial.
Acomiadar els autocars, quan marxaven per retornar els nens i nenes cap a casa seva, era, i és encara ara, un dels trets particulars de l’Escola.
L’escola estava integrada en el CEPEPC, el col·lectiu de centres que lluitaven per una escola pública catalana de qualitat, i va participar en les nombroses mobilitzacions que es van dur a terme, com aquesta de Barcelona.
L’escola està molt bé, però sembla que cansa molt i les mesures de seguretat no eren com les d’ara.
“Poder gaudir d’uns espais com els de l’entorn de la casa de can Bordoi va ser un autèntic luxe”
L’art no sempre és una cosa neta i polida, però a l’Escola sempre se li ha donat una gran importància.
Jugant al pati dels nens grans. El frontó tenia la mida d’un camp de tennis, però s’hi jugaven molts partits alhora. I sense grans problemes.
Com es pot veure a la foto, les classes dels grans eren espais molt ben aprofitats. Impossible caure de la cadira.
També és tradició al Ginebró, que quan una classe se’n va de colònies, la resta de l’escola surti a acomiadar-los.
A Can Bordoi la natura sempre era molt a mà i se’n gaudia sovint.
Fer palmes per Pasqua, és una activitat que, a part de l’habilitat manual, comporta col·laboració, que uns ensenyin als altres, grans a petits...
Amb freqüència, l’Escola ha rebut la visita d’artistes de diverses disciplines. A la foto, el malaguanyat Xesco Boix canta envoltat d’alumnes.
L’escala d’entrada a l’escola era un punt de referència per als nens i nenes que jugaven al pati. Un far i un refugi.
El Carnestoltes sempre ha estat una font de color, d’imaginació, de treball en comú... i una feinada. Això sí, feta amb alegria.
Festa d’estiu a la classe de P3
El banc gaudinià fet pels alumnes de 8è sota la direcció del mestre Vicens Mascarell als jardins de Can Bordoi.
La cuina ha estat sempre un punt de referència al Ginebró. Artesania feta amb amor i dedicació. Una delícia. A la foto les cuineres Assumpció Llavina i Dolors Ventura.
També és un plaer poder menjar a l’exterior, anant d’excursió. ... o el darrer dia de curs.
Sortida dels autocars el darrer dia de curs amb comiat dels mestres.
Reuniรณ al peu de la glorieta.
El “dia de la Galana”, amb el partit de 8è versus Orquestrina Galana, que venia a actuar a l’escola.
El mateix lloc en dos moments diferents. Tot preparat per la festa Una de les nevades que, malgrat la seva bellesa, complicaven força la vida i l’accés a l’escola Ginebró.
Un grup de P3 a l’escala d’entrada, graderia improvisada.
1984 1985 1986 1987 1988 1989
Marxar de Can Bordoi
Però l’evolució de les coses aviat va obligar a fer canvis forçats. D’una banda, les negociacions del col·lectiu CEPEPC van anar avançant amb penes i treballs durant aquests anys. El gener de 1984 unes 105 escoles, de les quals 70 del CEPEPC, havien demanat la integració a la xarxa pública. Moltes d’elles van anar desapareixent durant el temps que van durar les negociacions. El 1986, 13 d’elles ja s’havien integrat i 87 no havien rebut cap resposta i el setembre de 1988, quan es va tancar el procés, 71 escoles havien estat integrades i 6 havien hagut de desistir per no complir els requisits necessaris, com tenir uns locals propis o ser assumides pels ajuntaments corresponents, que es comprometien a proporcionar espais on ubicar els centres. El Ginebró va ser una d’aquestes escoles que no van aconseguir formar part de la xarxa pública. Per tractar-se d’una escola d’àmbit comarcal, amb nenes i nens provinents de diversos pobles del Vallès, cap ajuntament va voler comprometre’s a ser-ne valedor. La Conselleria d’Educació de la Generalitat oferia als mestres la possibilitat d’integrar-se individualment a la xarxa pública, però no assumia el centre. Per tant, una disjuntiva es plantejava a tot l’equip dirigit per l’Ignasi Casals; o es dissolia l’escola i els mestres se n’anaven a l’ensenyament públic o continuaven com a escola privada. A tot això, s’hi afegia un altre problema. Les condicions de la torre de Can Bordoi, on estava situada l’escola, no reunien pràcticament cap dels requisits que cada vegada de manera més precisa es demanaven. Ni les mides de les classes, ni les instal·lacions, ni les mesures de seguretat que es requerien per un equipament tan sensible com és una escola, es complien. Es va parlar amb la propietat per veure què s’hi podia fer, però tant les característiques mateixes de l’edifici històric, com les de la finca, deixaven clar que, en el cas de seguir endavant, l’Escola Ginebró hauria de cercar un nou emplaçament. L’equip docent, després de moltes reunions i valoracions, va prendre la decisió de continuar la seva tasca.
Foto de família del curs 1986-1987.
“l’Isidoro Inocencio tenia molt clar que l’escola no es podia moure de Llinars”
També era necessari adoptar una forma jurídica que permetés afrontar els tràmits que s’haurien de fer i es va decidir adoptar la forma de Societat Cooperativa, seguint la normativa catalana. Era un tipus d’organització que s’adeia molt amb el tarannà de l’equip i que possibilitava als seus membres poder decidir des de la igualtat. A més, calia tenir un pla realista, tangible i engrescador per presentar-lo a les famílies. Sense elles, la continuïtat esdevenia impossible. Era necessari tenir un lloc on situar l’escola. Després de mirar un munt d’ubicacions possibles, descartades unes pel seu cost, d’altres per la seva situació o condicions, es va decidir adquirir uns terrenys d’unes tres hectàrees a Llinars del Vallès, al turó de les Bèsties, on hi havia la masia de Can Llop. Hi va insistir molt l’Isidoro Inocencio, que tenia molt clar que l’escola no es podia moure de Llinars. Va ser ell qui va cercar el terreny i qui va convèncer a tota la resta que era el millor lloc possible. Per comprar-lo calien uns diners que no existien i que van acabar sortint dels sous dels mestres. Com a pas següent, es va encarregar a l’arquitecte Pim Casals, germà de l’Ignasi, que fes els plànols de la futura escola per tenir alguna cosa tangible per presentar als pares. Era necessari que, com a mínim, el 85% de les famílies estiguessin d’acord amb la proposta i que col·laboressin fent una aportació econòmica que els seria reemborsada quan el seus fills deixessin l’escola. Si hi havia cap dubte sobre com respondrien els pares, va quedar palesa la seva confiança en l’equip de l’Escola Ginebró, ja que el sí al que se’ls proposava va ser gairebé unànime i pràcticament totes les famílies van decidir continuar. El projecte tirava endavant! Solucionats els tràmits i permisos, les obres es van iniciar i en poc més de 9 mesos van estar enllestides. Era el més de desembre de 1989. Amb el curs ja iniciat i aprofitant les vacances escolars de Nadal i amb l’ajuda de mestres, familiars seus i de molts pares voluntaris, es va fer el trasllat de tot el mobiliari i els materials de l’escola i van ser col·locats al seu lloc, a la nova ubicació. Després de 14 anys magnífics, i amb l’esforç de tota la comunitat educativa, l’Escola Ginebró deixava Can Bordoi i iniciava una nova etapa al turó de les Bèsties de Llinars del Vallès.
“o es dissolia l’escola i els mestres se n’anaven a l’ensenyament públic o continuaven com a escola privada”
L’interior d’una de les petites i boniques aules de Can Bordoi.
Molta vida es feia al jardí. Aquí escoltant atentament a la mestra en el concert de santa Cecília.
Una imatge poc freqüent del jardí de l’escola.
Interior de la classe de 5è.
Primer dia de classe de un grup de P-3, quines llĂ grimes!!
L’Ignasi Casals demanant que l’escoltin, moments abans d’entrar a l’escola.
I moltes imatges de diferents Carnestoltes amb les disfresses fetes pels mateixos nens.
L’Isidoro Inocencio i la seva classe ben disfressats per Carnestoltes.
Altres grups disfressats.
Les danses de Vilanova ballades amb molta energia.
Jocs al magnífic pati de davant de l’Escola.
Unes de les activitats més emblemàtiques del Ginebró han estat, i són encara, els intercanvis amb altres centres d’arreu. Durant diversos anys es van fer amb la Ikastola Langille. A la foto, concert durant l’estada a Hernani.
Assemblea al pati del davant de l’escola.
Amb l’arribada del bon temps, la petita piscina de la casa era un equipament molt ben aprofitat. Queda ben palès a la foto.
Fotos del dia a dia. Parant taula
Classe de mĂşsica
Molt aplicats a classe
Els petits dinant a classe
L’últim equip de mestres de Can Bordoi
Vista general del Turó de les Bèsties, a Llinars del Vallès, en el lloc on es construiria l’escola nova.
Detall de Can Llop, amb l’antiga casa de pagès que va ser derrocada.
Foto de la maqueta que va servir per presentar el projecte d’escola nova als pares.
1989 1990 199 1 1992 1993 1994
L’escola nova
Any nou, escola nova. El primer dia lectiu de l’any 1990, el 8 de gener, va ser un dia de descoberta, de fer-se amb uns espais nous, d’una certa enyorança i de fang, molt fang. Els dies anteriors havia plogut molt i les terres remogudes del pati amagaven una trampa en la qual van caure els primers nens en sortir a jugar. Rescatats infants i sabates, va començar l’estada en uns espais pensats per fer d’escola, molt més còmodes i funcionals, però molt diferents als que havien conegut fins aleshores a la vella torre de Can Bordoi. Havien perdut l’entorn idíl·lic de l’antiga escola, la casa, els jardins i els boscos, però ara guanyaven en confort, seguretat i espai útil. Es pretenia que el canvi de lloc no representés un canvi important en el tarannà de l’escola, que aquell “esperit Ginebró” seguís marcant el tarannà del centre. Els primers anys a Llinars es va seguir la mateixa estructura existent, és a dir, una sola línia d’onze cursos, de P-3 a 8è d’EGB i un nombre d’alumnes al voltant dels 280.
“va començar l’estada en uns espais pensats per fer d’escola, molt més còmodes i funcionals, però molt diferents als que havien conegut fins aleshores a la vella torre de Can Bordoi”
Pàgina següent: Foto del primer curs a l’escola nova, curs 1989-1990.
Però l’estabilitat en el món educatiu d’aquest país mai és duradora. Per tal de fer obligatòria l’escolaritat fins als 16 anys, es va suprimir la Ley General de Educación de 1970 i el 1990 s’implantà la LOGSE (Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu). Desapareixien 7è i 8è d’EGB, però es creaven els quatre cursos de l’ESO (Ensenyament Secundari Obligatori). Es tractava doncs, de decidir si es creixia o es perdien els dos cursos que passaven de primària a secundària. I calia tenir en compte que la pròpia estructura de l’ESO, amb un nombre considerable de matèries optatives, estava pensada per fer-la amb un mínim de dues línies i el Ginebró aleshores només en tenia una.
Aquí podem veure l’equip de mestres de l’escola, davant de la pobre alzina que no va resistir els trasbals de les obres. Curs 1990-1991.
“Havien perdut l’entorn idíl·lic de l’antiga escola, la casa, els jardins i els boscos, però ara guanyaven en confort, seguretat i espai útil”
“es veia clarament que era necessari un creixement global de l’escola, passant de tenir una única línia a tenirne dues i, a més, créixer cap a l’ESO”
A més, en l’entorn proper de l’escola s’estaven produint uns moviments que afectarien el futur immediat del centre. A la Roca del Vallès hi havia dos equipaments escolars que eren propietat de caixes d’estalvis. Un de situat al nucli urbà, l’Escola Sant Jordi de la Caixa de Catalunya, i un altre, encara més important, l’Escola Belloch propietat de Caixa de Barcelona i situat a tocar de Cardedeu. L’any 1992, amb l’absorció de Caixa de Barcelona per “la Caixa” i la unió de les obres socials en la Fundació la Caixa i per adaptar-se als canvis legals que s’havien produït, aquesta inicià el procés de tancament de diverses escoles i escoles bressol que els pertanyien. Això es tradueix en què l’any 1993 l’escola Belloch ja no va admetre matrícula i el 1994 la Generalitat va acceptar el tancament definitiu del centre, malgrat el gran nombre d’alumnes que hi assistien. També l’escola Sant Jordi de la Roca del Vallès va seguir el mateix rumb. L’any 1994 va tancar definitivament; l’edifici va passar a mans municipals i s’hi va ubicar l’Institut públic de la població. Tots aquests factors van influir en la necessitat d’ampliar l’escola, així com la creixent demanda de matrícula i els canvis produïts per la progressiva implantació de l’ESO. En aquells darrers cinc anys, el Ginebró havia anat reforçant la seva visibilitat, havia guanyat en prestigi i va ser l’opció més vàlida per a moltes famílies. Malgrat fer només quatre anys que s’havia produït el canvi al nou edifici de Llinars, es veia clarament que era necessari un creixement global de l’escola, passant de tenir una única línia a tenir-ne dues i, a més, créixer cap a l’ESO. Tot un repte.
La classe de 7è.
Primer dia del curs 1993- 1994 l’Ignasi explicant una història als alumnes abans de començar les classes.
Les festes tradicionals de l’escola. La castanyera i Sant Nicolau.
Festa d’estiu. Ens van visitar els gegants de Sant Esteve de Palautordera.
Representació d’Els pastorets.
Rua de Carnestoltes pels carrers de Llinars. Dinar de ďŹ nal del curs 1989-1990 amb signes de les obres que encara no s’han acabat del tot.
El primer menjador de l’escola nova tan lluminós, tan nou, tan ampli, tan net!! Qui havia de dir que ben aviat quedaria petit i caldria fer diverses ampliacions. L’equip de mestres de l’any 1993.
1994 1995 1996 1997 1998 1999
Arriba l’ESO
Créixer volia dir construir i, afortunadament, les tres hectàrees de terreny de les quals es disposava ho permetien amb escreix. Els camps situats en la part baixa de la finca, que fins aleshores havien restat abandonats, van veure com començava un trànsit de camions i maquinària costant. Era necessari apujar el nivell d’aquesta zona i fer-la més plana. Centenars de viatges després, amb milers de tones de terra i runes diverses dipositats al damunt, la fesomia dels camps havia canviat, transformant-se en dues feixes planes i àmplies. I es van començar les obres. Per motius econòmics no era possible fer tot l’edifici de l’ESO al mateix temps i es va construir en primer lloc la planta baixa, deixant-ho tot preparat per fer el pis de dalt l’any següent. També s’havia d’anar ampliant l’edifici de primària per tal d’adaptar-lo a la creació de la segona línia de l’Educació Infantil i de Primària. L’escola creixia enmig d’un cert enrenou i convivint amb obres i paletes, cosa que durant aquells anys va ser força habitual. L’any 1996 es va acabar aquesta primera fase i el curs 1996-1997 els alumnes de 6è, que havien de fer 7è de primària, van començar el 1r curs de l’ESO; els que en teoria havien de marxar de l’escola, perquè havien fet 8è, continuaven i feien 3r curs de l’ESO. Amb la desaparició de 7è i 8è de primària, dels tres cursos del BUP (Batxillerat Unificat i Polivalent) i del curs de COU (Curs d’Orientació Universitària) es creava una nova divisió dels estudis i es repartien entre els quatre cursos de la secundària obligatòria i els dos de batxillerat o cicles, que és l’estructura que encara tenim avui dia. El Ginebró creixia ràpidament. El curs 1994-95 es va començar el desdoblament; el primer curs a fer-ho va ser P-3 i els anys successius va anar avançant: P-4 i 1r, P-5 i 3r,...
“Créixer volia dir construir i, afortunadament, les tres hectàrees de terreny de les quals es disposava ho permetien amb escreix”
També s’anaven omplint els quatre cursos de l’ESO fins a completar la segona línia, des dels 3 fins als 16 anys, durant el curs 1998-1999.
Obres de preparació dels patis de baix de l’escola, que van necessitar centenars de camions de terra i runa per deixar-los anivellats.
En pocs anys s’havia passat dels 280 alumnes de Can Bordoi als prop de 725 que hi havia en finalitzar el procés. Aconseguir que aquest creixement no fes variar l’esperit i l’estil del Ginebró va ser un dels reptes més grans amb què es va topar. Seguir sent un referent comarcal amb una educació integral, laica, arrelada a l’entorn i fonamentada en els valors eren, i segueixen sent, els pilars sobre els quals es basteix l’escola. Amb el nou edifici de l’ESO també es va endreçar i urbanitzar una gran part del terreny que abans de les obres havia estat abandonat i sense cap utilitat. Es van crear uns espais amplis de pati que servien com a instal·lacions esportives. Uns camps de futbol que flanquegen el camí que porta des de l’aparcament dels autocars fins a l’entrada de l’escola. També va fer canviar el lloc per on s’accedia al Ginebró. Si fins aleshores l’entrada de tothom que volia accedir a l’escola s’havia de fer pel carrer Joaquim Costa, llavors es prioritzava que fos per la banda oposada, pel carrer Tossa. Ja semblava una escola totalment acabada i amb tots els ets i uts.
Més obres! Ara la construcció de la primera planta de l’edifici de la ESO.
“Aconseguir que aquest creixement no fes variar l’esperit i l’estil del Ginebró va ser un dels reptes més grans amb què es va topar”
Això no para. L’escola creixia i va caldre ampliar el menjador i els despatxos, com es veu a la foto.
Pàgina anterior: Els grups cada vegada són més nombrosos i l’escola, a poc a poc, va agafant l’aspecte actual. Curs 1995-1996.
El remogut pati - camp de futbol – pàrquing , complementa les obres de la ESO.
Més detalls de les obres que es feien en diversos edificis de l’escola.
Grup de mestres del curs 1995-1996.
Aquest aspecte desèrtic, era el que presentava el pati de l’escola durant els primers cursos a Can llop.
Pàgina esquerra: Els Alumnes de l’escola envoltant, i fins i tot enfilant-se, en la difunta alzina que hi havia en l’espai on avui hi ha el menjador.
Dues fotos dels intercanvis que l’Escola Ginebró, va fer amb escoles del País Basc, primer la Ikastola Langille d’Hernani i, més tard, amb l’Arantzazuko Ama d’Astigarraga.
L’equip també va creixent. Aquí el del curs 96-97.
La dansa, sempre present en les festes de l’escola, ocupant el pati acabat d’estrenar.
1999 2000 200 1 2002 2003 2004
Neix el Taller Ginebró
Mica en mica també es van anar completant els equipaments de l’escola. L’any 2001 es construeix i s’inaugura la sala polivalent. Era una demanda de mestres i alumnes de feia molt de temps. La necessitat de disposar d’un lloc a cobert per fer tota mena d’activitats, de tenir un aixopluc per quan fes mal temps i, sobretot, de tenir unes bones dutxes per després de fer exercici físic, havia estat llargament demanada. I, finalment, s’havia aconseguit, malgrat que els eterns condicionaments econòmics van obligar a fer una opció més modesta de la que s’havia previst inicialment. Semblava que ara que s’havia assolit la fita de completar la segona línia, que tot estava ja construït i en funcionament, havia de començar una etapa de tranquil·litat i de no encarar més obres o ampliacions. Però no va ser així. El funcionament de l’ESO deixava en els mestres que hi treballaven la sensació que la seva tasca quedava inacabada. Es va començar a veure la necessitat de completar els estudis oferint als alumnes del Ginebró la possibilitat de continuar la seva estada al centre fent el batxillerat o cicles formatius. Era una proposta ambiciosa i exigent que calia preparar de manera seriosa i adequada.
“disposar d’un lloc a cobert per fer tota mena d’activitats, de tenir un aixopluc per quan fes mal temps”
Es va formar una comissió de mestres de l’ESO que va començar a estudiar què s’havia de fer per preparar un batxillerat de qualitat i amb garanties i també quins cicles podien ser viables. Però, paral·lelament, l’any 2002 va arribar la proposició d’un grup de professors que ja treballaven en el batxillerat i que tenien força avançat el projecte de creació d’un centre d’ensenyament postobligatori. Tan avançat era, que ja tenien localitzat el lloc on el volien ubicar. Era una fàbrica tèxtil de Cardedeu, la Tèxtil Rase, que es trobava en procés de tancar, malgrat que una petita part encara funcionava com a productora de teixits. Aquest grup de professors oferien el seu projecte a l’Escola Ginebró i, després de discutir-ho, l’assemblea de la Cooperativa va estar d’acord en acceptar la proposta i integrar els membres del grup
Però les obres no s’aturen. A la imatge podem veure una visita d’obres dels alumnes a les instal·lacions de la sala polivalent que s’estaven construint.
I més obres! Aquestes, d’adequació de les naus de la Tèxtil Rase de Cardedeu, per obrir-hi el Taller Ginebró, el centre d’ensenyaments post obligatoris.
“completar els estudis oferint als alumnes del Ginebró la possibilitat de continuar la seva estada al centre fent el batxillerat o cicles formatius”
en l’estructura del Ginebró. Acabava de néixer el que seria el Taller Ginebró, nom que va sorgir de l’entorn industrial en el qual s’instal·lava. Calia adequar el local, una fàbrica d’estil modernista -obra de l’arquitecte Manuel Raspall de principis del segle XX- a les necessitats d’una escola. Un cop buidada la nau de tota la maquinària que hi havia, es van iniciar les obres. S’havia de fer un nou paviment, dividir l’espai diàfan que era aleshores en classes, fer totes les instal·lacions, reparar teulades, façanes i finestres i urbanitzar els exteriors. Una feinada! Paral·lelament, calia preparar tot el contingut pedagògic que fes del Taller Ginebró un referent a la comarca. Es volia que fos un ensenyament de molta qualitat i tecnològicament avançat. L’ús dels ordinadors portàtils era absolutament innovador aleshores i no hi havia al país gaire experiències del seu funcionament.
“Es volia que fos un ensenyament de molta qualitat i tecnològicament avançat”
Es tenia clar que, a part d’oferir el batxillerat amb les seves diferents modalitats, s’havien de tenir cicles formatius per donar l’oportunitat de seguir estudiant a tot un seguit d’alumnes que no podien o no volien fer un camí tan acadèmic. La formació professional brindava la possibilitat de donar formació pràctica i permetia adquirir competències i capacitació per realitzar diferents feines, però també obrir nous camins cap a la formació acadèmica.
Les obres avançaven a bon ritme i calia trobar alumnes que omplissin les aules que s’estaven construint. Per atendre les famílies interessades es va habilitar una poc engrescadora oficina provisional instal·lada en un contenidor d’obres situat en el pati de la Tèxtil Rase, envoltada de pols o fang, segons la climatologia, i que en els mesos calorosos era un autèntic forn. Superades totes les dificultats, les obres van acabar el setembre de 2003 i va poder iniciar el curs la primera promoció d’alumnes del Taller Ginebró, la del 2003–2004. Van estrenar l’edifici un total de 57 alumnes, 43 de 1r i 2n de batxillerat i 14 del cicle formatiu de grau mitjà de Gestió Administrativa. Començava una nova etapa en la vida de l’Escola Ginebró i, d’alguna manera, es repetia la història; s’iniciava el camí del Taller amb un petit grup d’alumnes, amb molt d’entusiasme i amb ganes que el projecte creixés ràpidament i s’afermés en el seu entorn.
“Començava una nova etapa en la vida de l’Escola Ginebró, s’iniciava el camí del Taller amb molt d’entusiasme i amb ganes que el projecte creixés ràpidament i s’afermés en el seu entorn”
Façana posterior de l’històric edifici, que dóna al carrer Verge del Pilar i dos detalls del funcionament del centre, que volia ser un lloc de formació humana, acadèmica i tecnològicament avançat.
Diferents imatges de les aules i el passadís central de l’edifici que acollia el Taller Ginebró a l’edifici centenari de la Tèxtil Rase. A la foto de la dreta es pot veure l’ombra projectada des de la finestra amb els estudis que oferia el centre.
La vida segueix amb força a l’Escola i aquí veiem un grup ballant gitanes a la festa d’estiu.
Detall de la ďŹ nestra d’una classe, per on entra la primavera.
Moments quotidians al Ginebró. L’experimentació científica i l’observació, l’aprenentatge en l’ús de les TIC, conviuen i es complementen amb la lectura, l’escriptura... i els exàmens.
Els alumnes que van passar per Can Bordoi en tenen un record inesborrable. La mostra pot ser aquest grup d’ex alumnes, que van retrobar-se a la vella escola amb els mestres que havien tingut.
Moltes activitats que havien començat als inicis de l’escola, es continuaven fent, formant part del tarannà Ginebró. La Dansa...
...fer panellets per a la castanyada...
...la música, aquí en forma d’orquestra d’alumne...
...o trenar les palmes ajuntant petits i grans.
També les activitats plàstiques son importants en el dia a dia. Aquí podem veure uns alumne realitzant una feina.
Tots els alumnes de l’escola, amb els seus mestres, formant el signe de la pau en protesta per la guerra de l’Irak Aquest reduït grup d’alumnes i professors eren els pocs que van fer el primer curs al Taller de Cardedeu.
2004 2005 2006 2007 2008 2009
Anys de creixement
A partir de la inauguració del Taller, va haver-hi una època de creixement lent però constant. L’escola, des de l’educació infantil fins a 4t de l’ESO, s’havia estabilitzat des de feia temps, mantenint un nivell d’ocupació de quasi sempre el 100%, amb petites oscil·lacions. No tothom podia aconseguir una plaça per a les seves filles o fills. Com que el Ginebró és un centre privat concertat, és a dir parcialment finançat per la Generalitat de Catalunya, els criteris de matriculació els fixa l’Administració i imposa uns barems que donen preferència a unes famílies sobre unes altres. Això va fer que, cada vegada més, els alumnes provinents de Llinars fossin majoria a les aules, malgrat la voluntat de l’escola de seguir sent un referent comarcal. Malgrat que la part d’ensenyaments obligatoris de l’escola ja feia temps que estava totalment completada, no per això deixava d’haver-hi millores i canvis constants. Es va ampliar el menjador, es va fer una nova cuina adaptada a les necessitats creixents, una nova aula polivalent a l’educació Infantil, s’amplià la sala de dansa...un no parar de millorar i posar al dia les instal·lacions del centre. Els estius es convertiren en un malson per a arquitectes, paletes, lampistes, fusters i pintors. Però sempre hi arribaven a temps i estaven a punt per començar el nou curs amb les obres acabades.
“Malgrat que la part d’ensenyaments obligatoris de l’escola ja feia temps que estava totalment completada, no per això deixava d’haverhi millores i canvis constants”
En canvi, a la postobligatòria les coses anaven diferent. El creixement va ser continu i constant. Els alumnes de batxillerat, que l’any 20052006 eren un total de 86 entre primer i segon curs, ja havien arribat a ser 139 el curs 2009-2010 i seguirien augmentant. També en els cicles hi va haver un munt de canvis. Al cicle de grau mitjà de Gestió Administrativa, se li va afegir el 2004 un cicle de grau mitjà de la família d’informàtica, l’anomenat Explotació de Sistemes Informàtics i dos anys més tard, el 2006, un nou cicle -aquest de la família d’activitats esportives- que obria una altra via que amb el temps resultaria emblemàtica del Taller i de l’Escola Ginebró. Naixia el de Conducció d’Activitats Físiques i Esportives en el Medi Natural, per a nosaltres col·loquialment, el CAFE.
Aquesta bonica foto, no deixa de ser una al·legoria de la diversitat que vol promoure l’escola.
Una escola que exteriorment va anar quedant ben definida. Almenys fins aquell moment
El cicle d’esports era (i, de moment, és) d’una durada d’un curs. El d’informàtica en durava dos. Però en ambdós casos quedava en els professors la sensació de no deixar la feina totalment acabada, d’haver d’acomiadar-se dels alumnes quan aquests començaven a estar ben encaminats i a gaudir del que feien, era un pèl decebedor. I així va aparèixer la necessitat d’oferir-los la possibilitat de continuar els seus estudis fent els cicles de grau superior. D’aquesta manera, el curs 2007-2008 comencen al Taller els cicles de grau superior d’informàtica de Desenvolupament d’Aplicacions Informàtiques i el d’Administració de Sistemes Informàtics, ambdós de dos cursos de durada. Un any més tard, s’inicia el de la família d’esports, Animació d’Activitats Físiques i Esportives, que també constava de dos cursos. Com que aleshores, per passar de grau mitjà a grau superior, s’exigia passar un examen d’accés, també s’oferia un curs de preparació per presentar-se a la prova. Tot això implicava un creixement constant en el nombre d’alumnes, de professors i d’espais ocupats. Com que no hi havia prou aules disponibles per poder fer el cicle de grau superior d’esports, ni al Taller de Cardedeu ni a l’Escola Ginebró de Llinars, es va arribar a un acord amb l’Ajuntament de Llinars de Vallès, que sempre ha estat molt receptiu i disposat a col·laborar amb l’Escola Ginebró, pel qual ens cedien l’ús de diversos equipaments municipals a canvi d’un lloguer. Així, les classes teòriques les feien al local de Can Lletres, l’antic casal d’avis de Llinars, i les pràctiques, als equipaments esportius municipals. El poble s’anava omplint de gent jove en xandall i roba esportiva que donava vida i color a carrers, places i pavellons.
“El poble s’anava omplint de gent jove en xandall i roba esportiva que donava vida i color a carrers, places i pavellons”
Els arbres han crescut i el Ginebró s’integra en el paisatge
Els patis son uns llocs amables, amb molt de verd, molt espai i utilitzats al màxim, com es pot veure en aquestes imatges. D’alguna manera es tancava el cercle que s’havia obert a Can Bordoi.
La participació de les famílies ha estat fonamental per crear l’ambient que es respira a l’escola. Una mostra són aquestes mares participant en el Cros del Ginebró, que ja és un clàssic de cada any.
Diferents moments de la vida a l’escola, tant del temps d’esbarjo, com de les activitats a les classes. N’és una mostra aquest grup escoltant embadalits l’explicació de la mestra.
El menjador és un punt central en la vida de l’escola. Els nens i nenes en gaudeixen i hi col·laboren. Parar i desparar taula és una tasca que els correspon i que la fan força bé.
Però tot això és possible gràcies al treball de les persones que treballen a la cuina. Uns professionals fantàstics!
Tots els moments i totes les activitats sĂłn importants en la jornada escolar. La higiene personal, l’activitat fĂsica, el berenar, el temps de biblioteca i, naturalment, les hores de classe.
Fotografia commemorativa del 40è aniversari de l’escola, l’any 2009. Ja semblaven molts!
2009 2010 2011 2012 2013 2014
Moviment continu
No hi havia dubte que l’escola, gràcies al treball i l’esforç de tots aquells que en formaven part, estava plenament consolidada, ben arrelada a l’entorn comarcal i amb un prestigi creixent. La col·laboració i la confiança que les famílies dipositaven en l’Escola Ginebró, així com la bona relació entre tots els que formaven la comunitat educativa a tots els nivells, van ser claus per tirar endavant. I és que aquesta unitat d’acció és la que va permetre que, malgrat la situació de greu crisi econòmica i social que es vivia en el país, fos possible que l’escola no sols resistís força bé els problemes que se’ls plantejaven, sinó que seguís creixent i ampliant la seva base i la seva oferta. Tant l’Escola a Llinars del Vallès com el Taller Ginebró a Cardedeu seguien la seva tasca amb l’empenta i la dedicació de totes les persones implicades en el procés educatiu. El curs 2009-2010 es va desdoblar i es va crear una segona línia del cicle de grau mitjà d’esports, el CAFE; uns any més tard, el 2014, passava el mateix amb el cicle de grau superior, el d’Animació d’Activitats Físiques i esportives. Els alumnes del cicle d’esports ja eren una part molt important del total de l’escola. En aquell moment ja eren un nombre considerable, de gairebé 150 nois i noies.
“Als reptes que apareixien calia donar-los resposta amb nous projectes i amb una renovació pedagògica constant, mirant de ser sempre entre els centres capdavanters”
Als reptes que apareixien calia donar-los resposta amb nous projectes i amb una renovació pedagògica constant, mirant de ser sempre entre els centres capdavanters. El fet de pertànyer a diverses associacions i participar-hi activament permetia estar en contacte amb els moviments de renovació pedagògica que treballaven al nostre país. L’Escola Ginebró forma part de la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya des de l’any 1990, de l’Agrupació Escolar Catalana des de 1996, i des de 2012 de la Fundació Tr@ms, que agrupa escoles per a les quals la innovació pedagògica i tecnològica representa un element identitari del centre.
“El fet de pertànyer a diverses associacions i participar-hi activament permetia estar en contacte amb els moviments de renovació pedagògica que treballaven al nostre país”
Els anys transcorrien de pressa i va aparèixer la necessitat de fer canvis en l’estructura de l’escola. L’Ignasi Casals, que havia estat director del centre des del principi, arribava a la seva edat de jubilació després d’estar al capdavant del grup durant més de 40 anys. Es va optar per separar la direcció pedagògica de la presidència de la Cooperativa i durant tot un curs, el 2011-2012, l’Ignasi va acompanyar el nou director -en Miquel Clusellas- i la presidenta de la Cooperativa -la Lurdes Corbera- per tal de fer un traspàs de funcions tranquil, controlat i sense sobresalts. En aquests anys s’inicia una etapa de canvi generacional lògica, ja que els membres fundadors anaven arribant a l’edat de jubilació. Calia renovar-se i substituir els que marxaven, però assegurant-se que els valors i el tarannà del Ginebró es mantinguessin inalterables.
El temps també passa per a les persones. L’Ignasi Casals director i ànima de l’escola durant més de 40 anys, es jubilava, però deixant ben afermada la continuïtat del Ginebró. A la foto l’Ignasi rebent l’homenatge de tota l’escola.
L’escola va incorporant noves activitats, com l’hort que tan acuradament rega aquesta nena. Aviat se la reconeix com a “Escola Verda”
Els cicles formatius que es van oferir des dels inicis del Taller, són un camí fantàstic per a molts alumnes, ja sigui per incorporar-se a la vida laboral, com per a continuar els seus estudis. A les fotos, alumnes dels cicles d’esports en plena activitat.
Alumnes del grau mitjà d’esports, conegut a l’escola com el CAFE, fent escalada i orientació, preparant-se per ser guies de grup.
Alumnes d’informàtica en plena sessió de treball amb les eines que els corresponen, els ordinadors.
Foto de tots els alumnes del Taller Ginebró del curs 2016-2017. Res a veure amb aquell petit grupet del primer curs.
2014 2015 2016 2017 2018 2019
Tots junts a Llinars del Vallès
I arribem a l’últim període que ens porta fins al moment actual. L’any 2015 es produeix el relleu com a presidenta de la Cooperativa de la Lurdes Corbera per part d’en Gorka Insausti. Com ha estat la tònica general del Ginebró al llarg de tota la seva història, durant aquests anys també s’han viscut canvis i creixement de l’oferta educativa. Així doncs, durant el curs 2015-2016 el Taller Ginebró ofereix per primera vegada al centre el Batxillerat Artístic en la modalitat d’Arts Plàstiques i Disseny. I alguns anys després, concretament aquest curs, el 2018-2019, es comença el Batxillerat Artístic en la modalitat d’Arts Escèniques. D’aquesta manera, des del centre s’ofereixen totes les modalitats possibles de Batxillerat i el nombre d’alumnes d’aquesta etapa s’acosta als 200. Així mateix, hi ha canvis en el cicle formatiu de grau superior de la família d’activitats físiques i esportives. El cicle que s’oferia fins ara, Animació d’Activitats Físico-Esportives, que encara es feia amb la normativa de la LOGSE, és substituït des de l’Administració educativa per dos cicles amb normativa de la LOE, un anomenat Ensenyament i Animació Socioesportiva, i un segon de nom Condicionament Físic. I des del Ginebró es decideix oferir-los tots dos. Del primer, dues línies i del segon, una. Això fa que, només dels cicles d’esports, hi hagi un total de 210 alumnes. També, durant el curs 2017-2018 es recupera el cicle formatiu de grau superior d’informàtica de Desenvolupament d’Activitats Web i el nombre total d’alumnes d’informàtica arriba als 110. La diversificació també es veu en la creació, l’any 2015, juntament amb l’Escola Sant Gervasi de Mollet del Vallès, de Dinàmics, una
I els canvis no s’acaben. El curs 2017-2018, a Llinars del Vallès, en els terrenys de l’escola, s’inaugurà el nou edifici que acolliria als alumnes que estaven al Taller de Cardedeu. S’unifiquen en el mateix edifici gairebé tots els cicles, els batxillerats i el cicle superior de la ESO. L’escola es reuneix novament a Llinars.
Alumnes del Cicle Superior d’Esports a les instal·lacions Municipals de Llinars
Petites atletes participants al XV Cros del Ginebró, solidari amb la Marató de TV3.
Alumnes descansant a l’Espai Social de la EBC.
“Aquestes agrupacions internes es feien tenint en compte el procés maduratiu dels alumnes i les seves necessitats d’aprenentatge”
cooperativa de segon ordre que té com a finalitat formar i qualificar als professionals de l’esport , el turisme actiu, el lleure i, en general, les activitats físiques saludables i lligades al medi natural. Dins de Dinàmics, a partir del curs 2016-2017, van començar a oferir-se els cicles formatius de grau mitjà de Salvament i Socorrisme Aquàtic i un munt de cursos específics de diversos àmbits. Però no tot va ser ampliar el ventall de possibilitats. També es van fer canvis pedagògics i de funcionament. En aquests aspectes, el canvi més gran va ser el trasllat del Taller a Llinars del Vallès. Després de 14 anys d’estar ubicats a l’antiga fàbrica de la Tèxtil Rase, a Cardedeu, es va veure que per molts motius, pedagògics, logístics i també econòmics, era una bona idea unificar els dos centres en els terrenys on estava situada l’Escola des de l’any 1990. Econòmicament, era un estalvi a mig termini no haver de pagar el lloguer de l’edifici de la Tèxtil Rase, però la raó principal era el plantejament pedagògic. D’altra banda, es volia fer un canvi substancial en la manera d’organitzar les etapes que comprenien l’educació Primària, l’ESO i la postobligatòria, batxillerat i cicles. Es volia crear una nova estructura interna: es mantenia l’educació Infantil, dels 3 als 6 anys, i es feien canvis en l’Educació Primària, agrupant d’una banda de 1r a 4t, i d’altra banda 5è i 6è de Primària amb 1r i 2n de l’ESO, que anomenarien E 10-14, fent referència a les edats dels alumnes. Els cursos de 3r i 4t d’ESO formarien una nova etapa amb el Batxillerat i els Cicles Formatius, l’EBC (ESO, Batxillerat i Cicles). Aquestes agrupacions internes es feien tenint en compte el procés maduratiu dels alumnes i les seves necessitats d’aprenentatge. Mentre que la primera etapa, la de l’Educació Infantil, és on es on es posen les bases dels hàbits de treball i les rutines, a la primària és on es consoliden els aprenentatges bàsics: la lectura, l’escriptura i els conceptes bàsics de les matemàtiques. L’E10-14 és l’etapa de les operacions concretes, on són protagonistes d’un aprenentatge globalitzat, basat en la investigació i el treball cooperatiu. En aquesta etapa els alumnes comencen a desenvolupar l’autoconeixement i el sentit crític per construir el seu projecte vital, prioritzant sempre els valors del respecte i la generositat.
Vistes aèries del conjunt de les instal·lacions de l’Escola Ginebró. Ha costat arribar fins aquí, però ja ara hi ha molta feina feta.
Tot això només és possible amb la col·laboració de les famílies i dels alumnes que sou els que ens heu encoratjat i donat suport durant tot aquest llarg període de temps.
Finalment, l’EBC és l’etapa cognitiva on es consoliden els pensaments abstracte i lògic. Se’ls guia en la seva maduració, autonomia i orientació cap al futur acadèmic o laboral. Però per fer això calia construir novament i es va fer un projecte que comprenia un nou edifici per al Batxillerat i els Cicles Formatius, un altre per allotjar els cursos de l’E10-14, més una ampliació i remodelació de la cuina i el menjador. Tot un altre repte. Aprovat el projecte per la cooperativa, es van posar en marxa les obres i a l’inici del curs 2017-2018 s’inauguraven els nous edificis. El Taller desapareixia i s’integrava a l’Escola Ginebró i tots compartien espais a Llinars del Vallès. Les darreres novetats s’han produït aquest mateix curs: l’inici del Batxillerat Artístic en la modalitat d’Arts Escèniques i la possibilitat de fer el Batxillerat Dual, que possibilita l’obtenció del títol local i el dels Estats Units simultàniament. Ara ja som gairebé 1.200 alumnes i 90 professors, Déu n’hi do! També hi ha canvis en la direcció de l’escola, ja que aquest curs s’ha produït el relleu d’en Miquel Clusellas per part de la Maria Expósito, que ha iniciat la seva tasca com a directora. I aquí estem, cinquanta anys després d’haver iniciat aquesta preciosa aventura amb la mateixa motivació, amb molta més il·lusió, esperit de servei, estimació per la feina que tenim la sort de poder desenvolupar i ganes que l’Escola Ginebró segueixi sent un referent al Vallès Oriental, almenys 50 anys més. Tot això només és possible amb la col·laboració de les famílies i dels alumnes que sou els que ens heu encoratjat i donat suport durant tot aquest llarg període de temps. Per tant, gràcies i per molts anys a tots!
Per tant, gràcies i per molts anys a tots!
Foto de grup dels alumnes d’Infantil, Primà ria i primer cicle de la ESO. Curs 2017-2018.
Foto de grup de la resta d’alumnes: segon cicle de la ESO, Batxillerats i Cicles Formatius del curs 2017-2018.