Per què vaig voler ser científic? by IDIBELL

Per quĂ¨ vaig voler ser cientĂfic?

Oriol Casanovas Investigador del grup de recerca d’Angiogènesi Tumoral FOTO: IDIBELL

“Cada dia aprenc alguna cosa... cada dia!”

D’estudiant m’agradaven molts temes de la branca de les ciències, la química, les naturals, la física... de fet, m’agradaven totes les assignatures de ciències! Amb el temps vaig veure que el que realment m’agradava era aprendre coses noves, conèixer com i perquè són les coses... descobrir. Així que m’he dedicat a la recerca, i ara cada dia aprenc alguna cosa... cada dia. L’avançament del coneixement científic és tant ràpid que, posant-me al dia, o discutint amb els companys, sempre aprenc alguna cosa... cada dia. I a més, amb la nostra recerca al laboratori, ajudem a avançar la ciència! Per a mi és molt gratificant... cada dia.

Manel Esteller Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer FOTO: IDIBELL

“En recerca cada dia és una nova aventura”

Sempre vaig ser un nen estudiós, però també inquiet i curiós. De petit sempre jugava a imaginar-me aventures amb el meu germà. També volia ajudar als altres, però sense el desgast emocional de veure el patiment diari. La ciència i la recerca em permetia això: Cada dia és una aventura nova per buscar respostes a preguntes com: quina alteració presenta aquest ADN? Per què aquesta cèl·lula té aquesta forma? Com actua aquest fàrmac? A més, els resultats dels nostres descobriments han contribuïts a millorar la salut de les persones.

Isabel Fabregat Cap del grup de recerca de Claus Biològiques del Fenotip Invasiu i Metastàtic FOTO: IDIBELL

“Vaig decidir que intentaria que la meva feina no fos mai una manera de fer diners sinó una passió més en què invertir el meu temps i el meu esforç”

El meu interès per la biologia de bata va començar al batxillerat ja què vaig tenir una excel·lent professora de ciències naturals. I l’interès per la bioquímica va venir de la mà del professor Mayor Zaragoza a segon de carrera i la meva vocació per la investigació se la dec als directors de la meva tesi doctoral Jorgina Satrústegui i Alberto Machado i al Centre de Biologia Molecular de la Universidad Autónoma de Madrid. Allà vaig ser conscient de les dificultats de la carrera investigadora, de com era de difícil investigar a Espanya (als anys 80) però em va fascinar la passió, l’esforç, la llibertat que se sent fent el que un vol, la satisfacció dels reptes assolits, l’alegria d’encomanar el teu entusiasme a un alumne, de la meravella que és estar sempre envoltada de gent jove a qui pots ajudar a formar-se i vaig decidir que intentaria que la meva feina no fos mai una manera de fer diners sinó una passió en què invertir el meu temps i el meu esforç.

FOTO: BIOPOL’H

“Als 13 anys es va despertar el meu interès per la ciència”

Joan Gil Cap del grup de recerca d’Apoptosi i Càncer Quan tenia 13 anys, recordo una conferència d’un metge del meu poble, Ripoll, que parlava del material genètic. Crec que va ser llavors quan se’m va despertar l’interès per la ciència. Un cop acabada la carrera de Biologia vaig tenir l’oportunitat de fer la tesi doctoral i va ser aquesta excel·lent experiència la que em va fer decidir per dedicar-me a la ciència.

FOTO: IDIBELL

“A la meva germana li van diagnosticar una malaltia crònica greu i vaig decidir que em dedicaria a la recerca per entendre les malalties i combatreles”

Òscar Martínez-Tirado Cap del grup de recerca en Sarcomes Ja de petit vaig tenir molta curiositat per trobar explicacions a les coses que no entenia. Mentre estudiava a l’Institut sabia que aniria a la Universitat i faria una carrera de ciències. Quan tenia 20 anys a la meva germana li van diagnosticar una malaltia crònica que aleshores era greu. Ningú de la família entenia el perquè havia passat, aquell dia vaig decidir que em dedicaria a la recerca per entendre els mecanismes que ens porten cap a una malaltia i aprendre a combatre’ls.

FOTO: IDIBELL

“Em vaig adonar que volia investigar, però no com a interès per tenir una feina sinó només perquè necessitava ferho”

Antoni Rodríguez-Fornells Cap del grup de recerca de Cognició i Plasticitat Cerebral Jo vaig descobrir la ciència tard. El meu interès se centrava en intentar estudiar la ment des de diferents perspectives. A la facultat de psicologia em vaig adonar que volia investigar, però no per tenir una feina sinó perquè necessitava fer-ho. Crec que això ens caracteritza als investigadors, una espècie d’impuls intern per buscar informació sobre temes nous i apassionants, obrir la porta d’un món nou i passar molt de temps rastrejant els seus camins, fins que arriba un punt en què et perds i tens alguna idea nova que et porta a intentar fer algun experiment original. Tenir o sentir aquest impuls és una cosa molt personal.

FOTO: IDIBELL

“La recerca implica una dedicació molt intensa i pot haver moments de frustració però les recompenses són extraordinàries”

Montserrat Sánchez-Céspedes Cap del grup de recerca en Gens i Càncer En el meu cas, ja des del Batxillerat, m’agradaven més les ciències que les lletres. M’interessaven sobretot les matemàtiques i la biologia. De la biologia em resulta fascinant com el coneixement del funcionament de la cèl·lula, especialment des del punt de vista bioquímic i genètic, pot ajudarnos a comprendre la causa de les malalties. I com també l’estudi de les malalties contribueix al nostre coneixement sobre com funcionen les cèl·lules i els organismes. Treballar en recerca implica una dedicació molt intensa, moltes hores al laboratori i pot haver moments de frustració. Malgrat això, les recompenses son extraordinàries. És una tasca molt creativa on pràcticament no existeix la rutina. A mes, estàs en contacte permanent amb col·legues d’altres països, i no hi ha res com l’excitació que produeix fer una troballa completament nova que pot fer avançar, ni que sigui una miqueta, el progrés de la humanitat.

FOTO: IDIBELL

“La recerca requereix constància, afany de superació i una gran dosi d’imaginació”

Laura Valle Investigadora del grup de recerca en Càncer Hereditari Quan vaig haver de decidir a què em volia dedicar professionalment tenia clar que havia de complir dos objectius: el meu desenvolupament personal i donar resposta a qüestions importants de la salut humana que encara no tenien solució. La carrera científica integra ambdós aspectes. Personalment és una feina molt enriquidora. L’adquisició constant de nous coneixements, l’esforç per a la superació d’obstacles i la cerca de respostes a noves preguntes fan de la recerca una feina tediosa, que requereix constància i afany de superació, a la vegada que una gran dosi d’imaginació. Això sí, téns l’ajuda de companys i col·laboradors amb qui compartir la feina diària, els èxits i els moments durs. En el cas de la recerca biomèdica, tot aquest esforç té la seva recompensa quan poc a poc fem petits avenços que amb els anys milloren el diagnòstic i la cura de malalties.

FOTO: IDIBELL

“Sempre m’ha fascinat entendre com funcionen les coses”

Àlex Vaquero Cap del grup de recerca de Biologia de la Cromatina Sempre m’ha fascinat entendre com funcionen les coses. Des de petit obria aparells per mirar d’esbrinar com podia ser que allò funcionés, observava insectes i animals preguntant-me com podien existir, o mirava el cel de nit bocabadat. Des que tinc edat per recordarho, sempre he volgut ser científic. De fet, el meu interès era molt general, fins i tot vaig estar a punt d’estudiar Física en comptes de Bioquímica. La culpa d’aquesta decisió la van tenir els meus professors de Química i Bioquímica durant el batxillerat, que em van fer d’adonar de com arribem a semblar-nos tots els éssers vius, des d’una bactèria o d’un vegetal a una persona. I tot això degut a que compartim els mateixos mecanismes de funcionament basat en una mateixa base bioquímica de reaccions i molècules. Aquesta fascinació encara perdura i és el motor principal del meu treball.

L’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) és un centre de recerca en medicina cel·lular, on la recerca bàsica d’alt nivell està al servei de preguntes clíniques rellevants i del desenvolupament econòmic. L’IDIBELL és un institut que recull l’experiència de les institucions del campus de Bellvitge, una de les àrees de l’Estat espanyol amb un nivell clínic i universitari més destacat. En aquest entorn privilegiat, l’IDIBELL té l’oportunitat de desenvolupar activitats de recerca orientades a solucionar els problemes de salut dels ciutadans.

FOTO: MARIONA FONT

L’institut de recerca de Bellvitge

Un aspecte fonamental de la recerca de l’IDIBELL és la seva proximitat al malalt. Per la seva situació i per l’activitat assistencial diària que molts d’ells desenvolupen, els investigadors de l’IDIBELL coneixen quins problemes són realment prioritaris i quines solucions resulten efectives en la pràctica clínica diària. L’IDIBELL es va crear l’any 2004, a partir de la fusió de diverses entitats d’investigació, participat per l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’Institut Català d’Oncologia i la Universitat de Barcelona. L’Institut està integrat en el parc de salut de l’Hospitalet, Biopol’H. L’IDIBELL està situat al municipi de l’Hospitalet de Llobregat, al sud de Barcelona. Les seves instal·lacions estan distribuïdes entre l’Hospital Duran i Reynals, l’Hospital Universitari de Bellvitge i els edificis del campus de la Universitat de Barcelona a Bellvitge, a l’espai Biopol’H.

Formen l’IDIBELL