CalidoScopi Revista de pensament i valors personalistes
nĂşm.28
Calidoscopi
desembre 2010
Sumari EDITORIAL .................................................................................................... 3 PRESENTACIONS Presentaciódelatraducciócatalanadel“Manifestauservicedupersonalisme, per Albert Llorca .............................................................................................. 4 EL PERSONALISME: COSA D’ESPERIT JOVE Unaconferènciad’ArcadiOliveres, per Verònica Llorca Fernández ................ 8
PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES Comentari de la pel·lícula“ WallStreet:Eldinermaidorm”, per Sara Fernández Puerto ............................................................................................................... 9
COMENTARI DE LLIBRE “Aturarlacrisi”:unllibreprofundamenteducatiu, per Albert Llorca ............... 12
ACTUALITAT EDUCATIVA
L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya (IEMC) és una associació fundada per un grup de personalistes catalans l’any 2001, inscrita en el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número 27918/B.
DIPÒSIT LEGAL Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376
El pedagogisme doctrinari militant com a contribució en la política educativa anihilant, per Albert Llorca ................................................................................. 14 DIRECCIÓ:
UNA REFLEXIÓ SOBRE EL MÓN QUE TENIM
Albert Llorca
Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves, per Joan Lluís Pérez Francesch ...................................................................... 21 “Elsriscosd’Europa:L’EuropadibuixadaperAlainMinc”, per Albert Llorca ... 24
AULES MOUNIER ............................................................................................. 28 NOTÍCIES D’ACTIVITATS ................................................................................ 28
REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt
UN PENSADOR DE TALLA Maurice Nédoncelle, per Josep Lluis Vázquez................................................... 30
PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Lluís Cuéllar i Bassols, per Albert Llorca ............................................................................................... 32
Il·lustració de la portada Martí Vila © INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª 08042 BARCELONA
2
Calidoscopi
desembre 2010
EDITORIAL El nostre camí Concloem un any teixit d’esdeveniments i situacions –educatives, laborals, sociodemogràfiques, polítiques,... a la fi, humanes- no sempre propicies al creixement educatiu de la persona; tot i així –o potser per això- encetem un renovat camí en l’esperança d’un futur millorable. I més, en recordar l’esforç i compromís del nostre referent, Emmanuel Mounier, del qual commemorem el seixantè aniversari de la seva mort. Cal saber fer camí sense fer soroll. El personalisme ha obrat sempre així, per les resistències i, sovint, la poca acollida dels medis socials de tota mena –els intel·lectuals acadèmics inclosos, i no diguem ja els poders polítics i econòmics-, que “pesen” en la inèrcia col·lectiva en la que estem inserits. Què vol dir ser personalista? Emmanuel Mounier ens proveu de “pistes” que els personalistes posteriors, sensibles a la seva crida, han posat en obra. Afirma el pensador de Grenoble que el personalisme pretén “oferir una convergència de voluntats, i es posa al seu servei, sense tocar la seva diversitat, amb la finalitat de cercar els mitjans per comptar eficaçment en la història” 1. I quin és el perfil del pensador personalista? Alfons Comín, el gran mestre i difusor del personalisme mounierià al nostre país en els anys difícils del franquisme, fa un retrat acurat en la figura del mateix Emmanuel Mounier: “Mounier fou...”un gran educador del poble cristià”, no pas u
cap d’un
moviment “sistematitzat”; sinó un guia en perpètua vigilància, esperonador de les capacitat humanes... –volgué fer el món més obert, progressiu i comunicable... En el món que vivim –ho escriu al 1973- no es tracta pas d’ésser uns simples espectadors, sinó uns lectors actius que acudim al combat”2. Sota aquesta guia del compromís i de la humilitat, miren de trobar aquest camí, avui com fa unes dècades, que és el viarany del qual es nodreixen les aportacions dels nostres col·laboradors i que us oferim en el present número de Calidoscopi.
1
Mounier, E. Manifest al servei del personalisme. Salamanca, 2008. Fundación Emmanuel Mounier i altres institucions (SAFOR, CCU, IEMC, ISO I Persona I Comunitat). Trad. Joaquim Pla. 2 Comín, A. Pròleg a l’edició de Què és el personalisme, d’E. Mounier. Barcelona, 1973. Ed. 62.
3
Calidoscopi
desembre 2010
PRESENTACIONS Presentació de la traducció catalana del “Manifest au service du personalisme
Intervingueren en la presentació: Josep Lluis Vázquez Borau,presidentdel’InstitutEmmanuelMounierde Catalunya, Joan Paredes Hernández, president del grup “Persona i Comunitat” i promotor de la traducció, Albert Llorca Arimany, vicepresident del Liceu Maragall de Filosofia i membredelaJuntadel’InstitutEmmanuelMounierdeCatalunya, i Ramon Alcoberro delasecciódefilosofiadel’AteneuBarcelonès.
L’institut Emmanuel Mounier de Catalunya i el Grup Presona i Comunitat de Girona varen fer, el passat 13 de setembre de 2010 la presentació a l’Ateneu Barcelonès de l’edició catalana del llibre d’Emmanuel Mounier: Manifest al servei del Personalisme, una de les obres centrals del pensament d’aquest autor i del moviment personalista, en general, i que tingué notable influència en els anys 30 –l’obra és de 1936-, juntament amb la “Revolució Personalista i Comunitària” (1934) i “El personalisme” (1949). De fet, l’obra recull i desenvolupa els principis del personalisme mounierià tal com foren formulats en el Manifest de Font Romeu, que fou la síntesi resultant del congrés que l’agost de l’any 1932 s’hi celebrà i que fou el text fundacional de la Revista Esprit. i del moviment que la recolzà durant dècades. Encetem un apropament a l’obra traduïda excel·lentment per Joaquim Pla Gallart i prologada per Joan Paredes. Per començar, els dos termes fonamentals del títol aporten algunes notes comprensives sobre l’abast de l’obra i de la intenció de Mounier: “Manifest” i “Personalisme”. 4
Calidoscopi
desembre 2010
La primera, fa referència a una mena de “proclama”
civilitatòria es fa visible en diferents vessants, des de
per a temps difícils o “foscos” –en termes de Arendt-,
l’econòmic fins el polític; però el problema de fons és
si tenim present que l’obra se situa en un moment
la desorientació de l’ésser humà en el món, cosa que
crític per a l’Europa recent, sacsejada pel capitalisme
anuncia un futur certament negre, com així fou. El
ferotge i les seves conseqüències nefastes del “crac”
món s’ha fet
del 1929 i les “solucions” feixistes i comunistes
s’amalgamen tot tipus de problemes: la fe cega en la
proposades i ja patides en aquell moment.
ciència, l’explotació laboral, els prejudicis racistes, el
La segona ens apropa a la percepció mounieriana de
deliri totalitari, el domini idolàtric del diner... Mounier
la vida humana com a una vida personal, una
fa seves les preocupacions que tot això comporta i
experiència progressiva única i intransferible que
decideix tirar endavant una proposta de canvi moral i
supera tot supòsit o estructura –ell en dirà
civlitzatori, que és el que cal en aquells moments.
inestable,
perillós, en el que
“mecanismes”-, sense restar reduït a cap d’ells. El “personalisme”, llavors, fa referència a una “praxi” i a
En el món actual, no tenim la mateixa situació, però sí
una reflexió humanes alhora, que insisteix en la
que en tenim algunes de semblants a les citades... Per
exigència de conducció lliure de la persona humana
tant, els problemes que afronta Mounier i el grup
vers el compromís amb la Veritat i amb la comunitat
d’Esprit i l’enfocament que adopten tenen per a
en la que viu i està; o el que es podria resumir com
nosaltres validesa i valor orientador, i l’obra de la qual
una mena de “síntesi pràctica” de la singularitat de
avui parlem té un paper aquí fonamental, tant per les
cada ésser humà personal i de la Totalitat com a
idees que ofereix com per la oportunitat del moment
presència de veritat intuïda no relativa per descobrir i
en què les proposa.
viure. En un primer acostament als continguts de l’obra,
L’actualitat de tal enfocament ha estat posada en
hom pot preguntar quin sentit te avui llegir aquesta
relleu en els últims anys per molts i bons estudis sobre
obra –o rellegir en llegir la traducció excel·lent que
el personalisme en general i el de Mounier en
ens serveix Joaquim Pla- de més de més de setanta
particular. I avui, en plena crisi de la gestió financera
anys.
arrelada en l’abús dels guanys sense escrúpols dins del capitalisme més ferotge dels últims 40 anys,
Per començar, l’obra és escrita en el mateix moment
l’aplicació de l’òptica i de l’anàlisi mounieriana a la
que Edmund Husserl escriu la “Crisi de les ciències
realitat social i humana en la que ens trobem resulta
europees i la fenomenologia transcendental”, en la
més que justificada i necessària. Dit sintèticament,
que el pensador alemany es queixa del domini
hom pot dir que avui ens veiem abocats a una
deshumanitzat de les ciències –el positivisme que ell
civilització desajustada en la que la “malaltia” del
combat des fa més de 30 anys- en un món emmalaltit
diner ha fet forat en la consciència de l’home
en el qual es menysprea la persona humana. La crisi
contemporani. La brutícia econòmica esmentada s’ha 5
Calidoscopi
desembre 2010
fet, sovint, protagonista del món actual, i en aquest
A qui va dirigit el llibre?. Doncs als joves, que són –en
sentit, les dures anàlisis de Mounier en el “Manifest”
la seva època i en la nostra- els qui hauran d’esforçar-
semblen premonitòries del que succeeix avui. Cal, a
se en activar el gir que Mounier reclama, i dels quals
més, recordar que el 20% del llibre Mounier el dedica
ell s’hi sent en aquell moment partícip –te trenta-un
precisament a l’esfera de l’economia en el món amb
anys quan apareix el llibre-. Aquest aspecte fou posat
el qual es troba. La utilitat de la lectura de l’obra per
en relleu per Joan Lluís Pérez Francesc en la seva
part nostra resulta, doncs, indiscutible.
xerrada en les passades Aules Mounier del nostre IEMC (veure la ponència en aquest mateix número de
En el món actual, el seny aconsellaria, per mirar de
Calidsocopi). En la citada ponència, J.L. Pérez posà en
sortir en la situació de crisi que patim, endegar coses
relleu el tarannà de l’obra com a convit i guia per als
com: millorar la responsabilitat social de les persones
joves, als qual Mounier invoca ja el començament del
en el món de l’economia, vigilar les operacions
llibre: “Si dediquem , en primer lloc, als joves aquest
financeres indignes, l’explotació laboral –sovint
manifest que ha nascut dels seus neguits, de la seva
considerada com a “mal menor” en molts indrets-,
situació històrica i, ho hem de dir honestament, de la
reclamar transparència en les empreses públiques i
seva col·laboració quotidiana des de fa quatre anys és
privades, evitar la polarització mercat-estat .... Doncs
perquè, com a joves, hi llegim una crida a la
bé, tot això troba una base en les anàlisis del llibre de
invenció...”.
Mounier. Pel que fa als continguts, farem un breu resum orientador d’algunes de les qüestions que aborda.
Cal dir, per començar, que l’obra és diversa i complexa; ja que el seu objectiu bàsic es aprofundir en el que pensa que hauria de ser un canvi civilitatori, és a dir, d’envergadura. I és un llibre que “sap el que vol”, fa propostes i s’hi compromet.
S’estructura en quatre blocs o parts, essent la tercera part la més voluminosa (el 53% de tot el llibre, dedicada a l’economia, a la política, a l’educació i a la societat internacional); la primera i segona dedicades a les reflexions sobre la civilització, a les ideologies dominants a l’inici del segle XX i als principis del personalisme que en obres posteriors desenvoluparà 6
Calidoscopi
desembre 2010
més extensament (constituint el 23% del llibre); i la quarta, la més curta, s’ocupa d’establir línies
-la ciència no ha de ser mer instrument útil al servei
d’actuació per abordar els tems anteriors.
dels poders.
A grans trets, hom pot afirmar que Mounier fa un
-la cultura i l’art no ha reduir-se a simple distracció.
esforç per aclarir-se –i ajudar a aclarir- en una època convulsiva i ho fa amb una crida al compromís
-La vida familiar –i el paper de la dóna dins d’ella- no
històrico-civlitzatori per transformar el món que no li
ha de convertir-se en lloc de repòs i ornamentació del
agrada. El personalisme, llavors, actua com a
“home-propietari” de la dona.
pensament actiu, revulsiu, que afronta les situacions materials de l’home, però no s’hi redueix. No sabem
-L’educació no ha de ser simple “instrument”
què és la veritat, però si sabem el que reclama la
funcional al servei dels interessos socials, polítics o
persona com a ens singular, bressol de sentit i
familiars...; sinó compromesa amb el “despertar” de la
comunió, font de tot acord i significació dels
persona que ha de créixer i desenvolupar-se dins de
sentiments més excelsos que la fan feliç en la vida
cada criatura humana.
individual i sobre tot –perquè “és” comunitària- amb els altres. Això te repercussions en les actituds
Tot plegat, val a dir que els continguts de l’obra
concretes de la seva vida immediata, en el sentit que:
sintetitzen les preocupacions que la sensibilitat de Mounier posa en relleu i en veu alta i que foren
-el treball no ha de reduir-se a ser mera productivitat
recollides pels seus col·laboradors del moviment
de bens, sinó també font de perfeccionament en els
d’Esprit i de tots aquells que hi veuen en les seves
sabers i en les relacions amb els altres éssers humans.
propostes una promesa ferma de treball i intel·lectual i compromís vital amb la persona i la seva preferència
-la política no ha de convertir-se en pura “enginyeria”
metafísica i civilitzadora.
professional per adquirir càrrecs avantatjosos.
Albert Llorca Arimany
« La Pau, com tot ordre, només pot sorgir de la persona espiritual,que és l’única que aporta a les ciutats els elements d’universalitat » (Emmanuel Mounier)
7
Calidoscopi
desembre 2010
EL PERSONALISME: COSA D’ESPERIT JOVE Una conferència d’Arcadi Oliveres Sentim, a vegades, informacions sobre el tercer món,
planeta exageradament desequilibrat, on el problema
un món que ens queda lluny i que molts no coneixem
de fons no es troba en la producció de riquesa sinó en
del cert. Fa unes setmanes el gran economista Arcadi
la injusta distribució d’aquesta. És el primer món el
Oliveres va tenir la bondat i almenys la intenció de fer-
que abusa del consum de producció i per tant genera
nos tocar de peus a terra i conscienciar-nos d’una
una gran desigualtat. Per exemple, tal com explicà el
realitat de la qual molts ens som ignorants.
conferenciant, un ciutadà d’Estats Units utilitza 500 litres diaris d’aigua, mentre que un ciutadà d’un país
Em limitaré doncs a mostrar el meu acord amb el
africà n’utilitza tant sols 8. La veritat és que em vaig
senyor Oliveres, recordant algunes de les explicacions
quedar de pedra en sentir aquesta dada. Vuit litres
que en la seva ponència va tractar en l’aspecte
d’aigua al dia? Només vuit litres per beure, cuinar,
alimentari, que fou la part de la conferència que més
rentar, regar les plantes...? És la pregunta immediata
em va sorprendre i agradar.
que vaig pensar. Una xifra simplement intolerable. No obstant podríem pensar: 500 l/dia són necessaris? Més aviat jo diria que no. Ja fa anys que la UNESCO intenta fer front a aquest problema de desigualtat de consum; però per a solucionar-ho són necessaris molts milions; diners que han de ser lliurats pels països benestants.
Però i si això vol dir perdre certs privilegis per millorar les condicions de vida d’uns altres? Tal i com va dir el Senyor Oliveres no cal exagerar; no cal renunciar a certs privilegis sinó deslliurar-nos de tot allò que realment és innecessari. De bon principi i al llarg de tota la conferència, el senyor Oliveres feia citació d’una frase que recordo molt bé: “uns molt, uns altres massa poc”. Amb aquesta frase l’il·lustre conferenciant definia la
I potser creiem que una bona solució per ajudar a aquells que no tenen ni per menjar, és enviant-los aliments. “Doncs no senyor” va criticar l’economista “No només és ineficaç enviar un cop a l’any aliments a
situació en que es trobava la nostra humanitat: un 8
Calidoscopi
desembre 2010
països on hi ha escassetat, sinó que a més pot ser
existeix i que s’ha de solucionar; vivim en un món
perillós”. La nostra dieta no és ni de bon tros la
injust que cal igualar. Som nosaltres però, els que
mateixa que la dels països d’Àfrica. En els seus camps
hauríem de començar a desfer-nos de tot allò que no
de collita es conrea arròs o blat de moro; mentre que
és vital a la nostra vida, perquè som nosaltres els que
el nostre aliment principal és el blat. Així doncs si
potenciem aquesta desigualtat i no tenim idea del que
enviem aliments als quals no estan pas acostumats
arribem a consumir.
podem pertorbar la seva dieta. Per tant o enviem amb freqüència aliments o més val no enviar-ne.
És important, doncs, no oblidar aquesta afirmació del senyor Arcadi Oliveres: “ si cada persona que habita
Crec que el fet que sigui una situació que a Occident
en el món hagués de consumir el que consumeix una
no ens afecti directament i que tenim la sort de no
persona del primer món, serien necessaris tres
patir-la ens allunya de la realitat i alhora ens porta a la
planetes com aquest”.
despreocupació. Però sabem que és un drama que
Verònica Llorca Fernández
PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES Comentari de la pel·lícula “Wall Street: El diner mai dorm” “El guany que es reglamenta per la retribució normal del servei prestat o del treball fet....... això seria un motor legítim de l’economia”.
“Les finances modernes han desenvolupat totes les formes d’usura a la banca: inflació de crèdits, llançament d’empreses inexistents, usura de la Borsa: especulació en la moneda i les mercaderies...”.
“L’economia personalista..... elimina totes les formes d’especulació i redueix les Borses de valors o de mercaderies a tenir només un rol regulador”.
(Emmanuel Mounier, “Manifest al servei del Personalisme”)
9
Calidoscopi
desembre 2010
El diner mai dorm a Wall Street, i el seu insomni aboca
entabanaments financers, amb els que intentarà
a una neurosi profunda a tota societat que delerosa
venjar-se dels qui varen contribuir a la seva caiguda,
de guanys materials immediats entronitza el valor del
però també per convicció personal. Tot és efímer,
diner, i no el valor real de les coses, con principi
arriscat, veloç ...; la dèria del diner no descansa i els
inqüestionable de la economia. Aquesta reflexió
altres protagonistes de la història – un inversor jove,
emmarca la trama de la pel·lícula Wall Street, de
Jake, que venerava en Louis i creu en projectes de
Oliver Stone, crítica dura, tot i que edulcorada, de la
tecnologia ecològica, que requereixen un finançament
realitat borsària del nostre temps.
que el seu padrí ja no li podrà oferir, i la parella d’en Jake, la Winnie, separada fa anys del seu pare, en
A la pel·lícula es fa pales que en un marc d’economia
Gordon, per no compartir la forma de vida del seu
neoliberal, no reglamentat per l’ètica, la frontera
progenitor- acaben convertint-se en comparses al
entre el ciudatà honrat i el delinqüent es fa difícil
servei d’un sistema financer -borsari que sembla no
d’establir. Louis Zabel, l’inversor clàssic, professional i
tenir límits en la seva tenacitat depredatòria. Tot dos
sensat, acaba suïcidant-se en no suportar com el seu
son traïts, i en Jake en dos ocasions, amb promeses de
prestigi personal i les seves accions s’ensorren
suport econòmic vers empreses alternatives, que en
víctimes d’uns rumors malintencionats que difonen la
realitat no es pensaven complir.
falsa notícia de que les empreses que gestiona pateixen “actius tòxics”. Els rumors emanen d’una competència deslleial, sense escrúpols, que fa de la violència soterrada l’ instrument idoni per enriquir-se, engolir els altres i destruir les alternatives de negoci menys lucratives, identificant agressivitat amb eficàcia i insensibilitat amb intel·ligència.
Paral·lelament, Gordon Gekho, antic practicant i víctima d’aquestes politiques econòmiques, surt de la presó, on va anar a parar una vegada jutjat i condemnat per frau fiscal i blanqueig de diner. En reaparèixer, nou anys després de ser-hi reclòs, es permet fer reflexions en conferències i en un llibre, prou encisadores i aparentment sostenibles, que l’exculpen del seu passat davant l’opinió pública. Però la tendència innata a la fal·làcia sobreviu i la utilitzarà, en un futur no llunyà, per tornar a practicar els seus 10
Calidoscopi
desembre 2010
Altrament, la mare d’en Jake, una especuladora
democràtic. Desentendre’s comporta, a la llarga,
tècnicament bastant “barroera”, es va arruïnant a
oblidar que les finances foren un medi per ajudar a
mesura que la conjuntura deixa de ser favorable al
l’economia real a produir béns, o foren un mitja de
creixement il·limitat i la bombolla financera es
possibilitar la satisfacció de necessitats humanes
desinfla. El seu paper secundari ens apropa als
essencials, i no un “fi” en si mateix, al servei d’uns
integrants d’una massa social, ambiciosa però inculta i
interessos particulars, per cert, poc recomanables.
poc reflexiva, que pot participar de les engrunes capitalistes en moments puntuals , però que no saben
Tanquem aquest comentari tenint present els tres
afrontar èpoques de crisi, perquè en realitat el treball
fragments que hem escollit com a capçalera sobre la
que desenvolupen no és treball: no produeixen res, no
pel·lícula Wall Street. Les cites, extretes del Manifest
ofereixen cap servei, només son intermediaris paràsits
al servei del Personalisme, foren redactades per
del sistema.
Emmanuel Mounier a la dècada dels anys trenta. Mounier contextualitza el “crack” del 1929, no tan
Oliver Stone es pregunta a Wall Street, i nosaltres
allunyat de la crisi actual, i alhora que analitza les
amb ell, què en treu la societat, en el seu conjunt,
seves causes, ofereix unes pautes de actuació per
d’aquesta mena de “joc” pseudo- mafiós, que inclina
evitar la seva repetició.
la ment dels homes (sense discriminar les més brillants de les més simples) a l’estupidesa del goig
No defugir de la historia ens faria mes savis, o més
per la acumulació sistemàtica de diner, la recerca d’un
prudents, i convé no oblidar que davant d’un món no
benefici de creixement il·limitat, la egolatria i el
tan diferent del actual, el filòsof afrontà situacions de
narcisisme, i que és alhora quelcom destructiu de la
crisis econòmiques tan greus que desembocaren en
economia real i un fre del veritable progrés, aquell
una
que és responsable amb el planeta i solidari amb les
devastadores, ja que totes juntes generaren una crisi
persones. Així, el món reflectit a la pel·lícula esdevé
civilitzadora, niu de feixismes. Evitar el desastre
una imatge colpidora del nostre món real, i ens
econòmic que pot desencadenar una economia
apropa a la certesa de què és essencial prendre
fraudulenta és invertir en seguretat, és contrarestar
consciència del problema i obligar a les institucions i
les tendències totalitàries i xenòfobes que arrelen en
als estats a legislar de manera més estricta i no deixar-
societats empobrides i desorientades. És invertir en
se entabanar per la inèrcia dels mercats borsaris.
esperança.
crisi
social
i
política
de
conseqüències
Sara Fernández Puerto Que els poders socials moderin l’economia no es
només un acció lícita, es obligació de tot estat
11
Calidoscopi
desembre 2010
COMENTARI DE LLIBRE “Aturar la crisi”: un llibre profundament educatiu Llibres com aquest són sempre benvinguts: per posar
biocombustibles condemnant a la misèria a milions de
tots els dits a les xacres socials, que n’hi per donar i
persones del tercer món...
per vendre, per fer clar allò que sovint els “tècnics”, ja
La diversitat de temes que tracta el llibre el fa distret i
siguin economistes -Oliveres és economista però no
útil a tot aquell qui vulgui endinsar-se en aquest
parla com ho acostumen a fer els membres del gremi-,
sistema
polítics i “experts” de tot pelatge s’entossudeixen en
globalitzada que, malgrat tot, l’autor assegura en el
complicar i que fan que el ciutadà de peus vegi massa
subtítol del llibre “que és possible canviar”. Les
lluny d’ell la comprensió i encara més la proposta de
il·lustracions i algunes anècdotes a l’estil característic
solució dels problemes quotidians que
d’Arcadi Oliveres ens permeten fer de la lectura del
a tots ens
compliquen la vida.
pervers de l’economia capitalista ja
llibre un repàs força complet dels mals que aclaparen el nostre planeta.
El llibre aborda més d’una cinquantena de qüestions – la majoria d’elles d’autèntica envergadura i pes socioeconòmic i polític del món actual: l’especulació com a manera de fer en parcel·les com els plans de pensions, els excessos de comissions en la gestió de caixes i bancs, els fraus de tota mena (tràfic de influències, pròpiament
informació dit,
privilegiada,
malversació
de
frau
fiscal
fons...),
el
consumisme com a hàbit que col·labora en l’expansió de l’explotació i las misèria de les societats més dèbils, la corrupció i prevaricació endèmica arreu –i de l’atenció al que succeeix a casa nostra en fa l’autor una eina de teràpia immediata- , les maquinacions dels “selectes” “clubs” económico-polítics mundials entestats en el domini del planeta segons les seves conveniències expansives, la manca d’escrúpols en el control i promoció de noves energies com els
12
Calidoscopi
desembre 2010
Les propostes o alternatives a tanta disbauxa relatada
molt de soroll però sense abdicar mai de la feina per
per un àgil tàbac dels vicis col·lectius i individuals
fer i anant passa per passa. Saber dir no al frau, als
humans en una societat desigual, injusta i acomodada
paradisos fiscals, a la boja despesa militar, a la
a la seva erràtica marxa són representatives de
“professionalització” de la política com a “carrera” i
l’actitud invariablement esperançada del president de
manera de fer diners, a la hipocresia de les grans
Justícia i Pau, recolzada no pas en la fe en cap
companyies i governs que les recolzen per explotar els
institució política, sinó en les fibres racionals i
països del tercer món amb els qui pacten suposades
emocionals de les persones que s’uneixen en un
ajudes que els beneficia a ells mateixos... I al mateix
mateix clam contra la injustícia, per actuar sense fer
temps, saber dir “si” al control de la banca –i a
la banca ètica- i a les activitats financeres mundials, a
crisi en la que estem immersors significa devaluar el
les empreses cooperatives, als drets laborals, a les
protagonisme fictici del diner com a valor per si sol, i
energies renovables, al consum responsable, a
atorgar-li el seu lloc com a medi d’intercanvi a fi de
l’educació humanitzadora i no “perifèrica” sotmesa a
resoldre necessitats en forma de bens o de serveis. Si
les exigències de ma d’obra barata d’un mercat
l’educació –i no només la universitària- es redueix a
controlat pel capital...
una simple eina per a augmentar la producció de bens i serveis, s’educa als joves en la “no educació”, en el
En el seu llibre, Arcadi Oliveres fa referència al
guany fàcil, en les crisis o en les patologies de tota
conegut Pla de Bolonya, del qual un dels principis
mena, no només econòmiques sinó alimentàries, de
bàsics de la reforma que promou és la d’assortir
valors i d’hàbits consumistes i egòtics...tant pels qui es
Europa de professionals per a l’empresa i per al
creuen privilegiats, com pels qui erròniament aspirin a
mercat A priori no semblaria dolenta aquesta
l’estat dels primers. Aquest “sistema”, certament, no
característica; però el problema apareix quan hom
és gaire prometedor i requereix un canvi: a això ens
percep la intenció que la formació estigui al servei del
convida Arcadi Oliveres.
mercat, que seria com dir que aquest presideix –i controla- la marxa educativa i civilitzatòria. Atacar la
Albert Llorca Arimany
13
Calidoscopi
desembre 2010
ACTUALITAT EDUCATIVA El pedagogisme doctrinari militant com a contribució en la política educativa anihilant La situació de l’educació en el nostre país està
l’administració dictamini i la resta no és assumpte
malmesa. Fa temps que aquells qui hi tenim alguna
competencial d’ell... Els professionals de l’ensenya-
responsabilitat directa -professors, pedagogs, polítics i
ment –i educació, estar clar- tenen certa raó en
càrrecs de l’Administració Pública Educativa- ho
aquesta actitud força comprensible; però alhora és
palpem,
evident que així no s’atura precisament la degradació
es vulgui acceptar o no. Els factors són
diversos i sempre és opinable, si volem escatir una
educativa en la qual estem immersors...
explicació racional coherent establint els factors més rellevants.
Hi
ha
interessos,
omissions
de
responsabilitats, errades que, sovint, -i tràgicament per a la salut educativa del país- no són reconegudes pels qui les cometen. I aquests és, probablement, el punt més greu; però les conveniències polítiques i econòmiques de l’administració a curt termini, conjuminades amb un dispositiu pseudopedagògic mantingut per aquesta mostren, fa alguns anys –per ser precisos, a casa nostra, des del 1996- un molt improbable canvi d’orientació –i per tant de rectificació- en la política educativa vigent.
La percepció que hom te de fa temps, doncs, en el món educatiu, és, paradoxalment, la del “sembla que no passa res” o se simula que tot va bé; una mena “d’anestèsia” o incapacitat de reacció en el diferents àmbits educatius –inclosos els professionals de l’ensenyament, que és el que resulta més dolorósque resulta altament perillosa, sota el desencisador sentiment del “no hi podem fer res”. Dóna la sensació que l’ensenyant “funcionari” està per executar el que 14
Calidoscopi
desembre 2010
L’anomenada “corrosió del caràcter”3, que fou
l’escola, talment com si aquesta fos una empresa en
aplicada en el seu moment al món laboral, significant
temps de crisi, i que cal treballar per a la “cohesió
alhora el desencís, la incertesa, la impotència,
social”, atorgant preferència a les “urgències”
incomunicació i angoixa, resultant de tot plegat una
sociopolítiques –decisions ràpides, de control social
font de patiment per a moltes persones en la seva
immediat, de “tranquilització” del conjunt social-, de
activitat laboral en la dècada dels anys noranta als
la qual cosa és dubtós que un professor i/o pedagog
Estats Units, permet, avui i aquí, i en la praxi
concentrat en la seva feina realment educadora en
educativa,
descontrolat
sàpiga gran cosa... I vet aquí que aquestes “urgències”
l’administració
perifèriques a la tasca de formar educands dictamina
educativa, dins del qual va destapant-se un entramat
sense contemplacions com els professionals de
complex composat de ignorància de l’opinió pública,
l’escola hauran d’actuar, què hauran d’acceptar i
categoritzar
“controladament”
pel
un
procés
poder
de
4
en el cultiu de la qual alguna premsa hi contribueix ;
tolerar, com i en base a què hauran d’avaluar els
desinterès per una vulgar inhibició del poder polític –
educands,
judici justificat pel que fan els polítics i no tant en el
“resultats” –aprovar com sigui, “superar” (o saltar)
que diuen -; una presa de decisió acomodatícia per
nivells
part de sectors importants del professorat, davant del
estadísticament els pedagogs “polititzats” o els
que considera impossible d’aturar; i per què no dir-ho,
càrrecs polítics “pedagogitzats” han estipulat que han
l’obtenció de càrrecs i privilegis de determinats
de concedir-se, a fi de sortir del forat negre del fracàs
sectors
escolar, que avui és quasi més una figura político-
del
pedagogisme
doctrinari
inserit
en
institucions universitàries i en llocs de l’administració
i
quants
d’aquests
aconseguir
títols
han
d’assolir
acadèmics-
els
que
pedagogista que no pas escolar pròpiament dita.
educativa dels quals emanen les disposicions i normes de funcionament dels centres públics escolar.
Parlant del pes de la política en l’àmbit escolar, és prou
indicativa
l’exposició
de
motius
en
Què diu i proposa l’administració pública aquí i ara?.
l’avantprojecte de l’actual LOE expressats – i bona
Allò que l’esmentat pedagogisme –que no la
part d’ells incorporats ja com a llei-, en el qual hom
pedagogia, disciplina digna com qualsevol altra- li
constataven característiques de com ha de ser el futur
aconsella dir i fer: que cal “millorar els resultats” a
de l’educació en el conjunt de l’estat espanyol:
3
- Que l’educació és concebuda com a mer instrument
Sennet, R. La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona, 2000. Anagrama. 4 En opinió de Inger Inkvist, persona prou coneixedora i reconeguda en l’ambit de la teoria de l’educació, “bona part dels periodistas dels grans diaris no tenen gaire idea d’educació i es limiten a trametre la veu de l’amo –s’entén, del diari-. És difícil que siguin persones amb coneixements en aquest terreny”. Paràgraf de l’entrevista concedida a la Revista Magisterio apareguda a www.magisnet.com, el 183-2005.
útil per a la convivència democràtica, la solidaritat i la cohesió social (el mot “democràtic” es repetia sis vegades en deu fulls); la qual cosa significa, a banda d’altres consideracions, que es carrega a l’escola la tasca de “fabricar demòcrates”, cosa que, vista super15
Calidoscopi
desembre 2010
ficialment semblaria agradable a l’opinió pública -ja
- Que pel que fa a la convergència europea, es parla
“queda bé” repetir això -, que pot acabar creient que
de corregir els sistemes educatius i la formació...; i es
l’educació escolar és com una mena de “producte
concreta després que cal millorar la capacitació dels
màgic” per produir futurs demòcrates per ordre
docents, garantir l’accés a les noves tecnologies de la
d’aquells –els polítics- que no sempre donen excessiu
informació i augmentar la matriculació en estudis
exemple de democratització en la seva conducta..
científics i tècnics. Això està bé; però i la promoció
- Que l’educació és pensada com un medi útil
dels sabers humanístics?.
econòmicament,
permetent
aconseguir
més
competitivitat econòmica, més creixement econòmic,
Com actua aquest pedagogisme militant al servei de
més treball... Optimisme pragmàtic
l’estratègia política?.
i parcial que
valora l’educació pels “resultats”, com s’ha posat de
Sota dues direccions semblants però oposades:
moda.
estratègies político-pedagogistes de portes enfora de
- Que la LOE (2006) –abans la LODE (1985), la LOGSE
l’escola, i estratègies político-pedagogistes de portes
(1990), la LOPEG (1995), la LOCE (2004)... i ara la LEC
endins. Hom diria, per començar, que les primeres
(2009)a casa nostra- són considerades com a bones
tenen més pes i efectivitat per imposar-se a les
per millorar la qualitat educativa. La pregunta
segones, que són una conseqüència de les primeres,
innocent és aquesta: i amb tant llei i reformes de
pel que actualment constatem a les escoles públiques
reformes, en un període escàs de 25 anys a tot estirar,
de
encara estem com estem?.
funcionarial
secundària,
donada
abans
la
citada
condició que
executora
impedeix
cap 16
Calidoscopi
desembre 2010
incompliment de tota normativa que literalment
confondre i fugir de la veritat sobre l’autèntic nivell de
“cau” sobre l’actuació dels membres de l’escola.
saber dels nostres educands...
En aquest sentit, l’escola pública pateix un procés
Totes aquestes normes i pràctiques mercantilistes
anihilant que ja s’ha fet crònic; que no significa que ja
incideixen de manera negativa en l’opinió pública, en
s’hagi aturat, si hom pensa en el proper desplegament
la qual s’afavoreixen prejudicis passats o presents
normatiu
sobre l’escola i els funcionaris docents, que són “útils”
que
l’Administració
Educativa
pensa
executar en períodes imminents...
a l’Administració per “desviar” les queixes d’aquella per la realitat degrada de l’educació sobre els
Fem un cop d’ull a les esmentades estratègies de
professionals docents: si el procés d’aprenentatge i
portes enfora de l’escola. La característica més visible
educació a l’escola no és satisfactori, ja queda clar qui
és el “clientelisme” que concreta en el foment de la
és el culpable: el professorat, que a més és
“facilitat” –fer-li a l’educand tot “fàcil” i còmode, com
“funcionari”; i no pas la política adoptada per
si l’escola fos una mena de supermercat-, creient que
l’Administració. Aquesta argumentació manipuladora
erròniament que ajuden a l’educand, que aquest
–fal·làcies “ad hominem” i “ad populum” combinades,
s’entusiasmarà per l’estudi i s’hi esforçarà més; sense
diuen els tècnics -, es recolzen en prejudicis rancis que
tenir present que el problema de la manca d’esforç és
l’opinió pública practica a vegades, i alguns medis
d’envergadura civilitzatòria en la nostra època
informatius “cultiven”, com ara la imatge del
postmoderna. Això fa que es reglamenti de manera
funcionari “dropo”, del professor que te moltes
“laxa” les normes de funcionament dels centres
vacances, que treballa poques hores i que cobra molt
escolars, incidint més en els drets que en els deures,
per la poca cosa que fa...; a la qual cosa s’afegeixen
canviant les normatives contínuament –com s’ha fet
coses com que els infants són mal educats degut als
amb les lleis-, com si es tractés d’acomodar la
pocs modals que aprenen a l’escola ... De fet, algunes
regulació educativa escolar a un segment social –els
de les propostes “innovadores” –“pioneres” solen dir-
infants i adolescents- poc donat a complir-les,
a
ne els polítics- aprofiten aquests prejudicis de l’opinió
rebaixar els nivells d’exigència de coneixements
pública per donar-los satisfacció... , i sota el
mitjançant el nou llenguatge
pedagogisme ja denunciat més amunt, es proposen
de “competències
bàsiques” que permeten relativitzar els
models
canvis i reduccions sobre les vacances d’estiu; les
curriculars normals de les assignatures, usant de
activitats escolars, les dependències on fer-les i el
manera exageradament arbitrària el principi de
finançament en els nous períodes de vacances
globalitat en les avaluacions col·legiades, a fi que es
d’hivern, els canvis en els horaris del professorat,
pugui aprovar a tothom... Hom ha dit, irònicament
l’eixamplament dels horaris de servei a les escoles a
que el sistema d’avaluació actual ha estat inventat per
mena de guarderies, l’elecció “lliure” d’escola ...
17
Calidoscopi
desembre 2010
No és que aquestes no siguin qüestions importants;
nens no tenen coneixements, no estan preparats per
però no han de ser el “paraigües” de l’Administració
comparar: primer perquè no tenen confiança en els
per no parlar dels temes de fons, “estalviant” –
seus propis coneixements, i segons, perquè en
amagant- a l’opinió pública els problemes reals de
escoltar quelcom i no disposar de coneixements per
l’educació dels nostres infants i adolescents.
comparar, és molt fàcil “guiar-los” .Això que es presenta com una teoria democràtica, de cap manera
I quins són els problemes
reals? Vegem: el baix
ho és”.
rendiment en l’aprenentatge, la mancança en la capacitat de concentració i d’esforç dels infants,
Argumentació sòlida i clara, al meu parer, que
l’educació
–amb
condueix, segons aquesta investigadora, a conclusions
responsables diversos-, la potència del consumisme i
que haurien de fer pensar a més d’un alt càrrec, i de
la influència deseducadora de determinats medis
les quals en selecciono dues:
deficient
de
l’entorn
social
d’informació i entreteniment que dificulten la tasca de l’escola..., els desastrosos horaris laborals dels pares
- Una, referent a la gravetat de la situació en la que
que dificulten la relació amb els fills, els resultats
ens trobem: “és horrible- afegeix Inkvist- que
minsos de les esmentades polítiques educatives de la
persones fora del món de l’educació no tinguin
“facilitat” a fi de “millorar resultats”... I davant de
interès... no s’adonin. El que està succeint és enorme.
totes aquestes xacres socio-educatives i culturals , el
Absolutament
pedagogisme doctrinari no només no hi fa front, sinó
antropològic...”
enorme.
Es
tracta
d’un
gir
que deixa que creixin.. - Dues: referent a la responsabilitat social dels qui En aquest punt, la prestigiosa investigadora sueca ja
decideixen
frívolament,
amb
efectes
socials
i
citada en teoria de l’educació, Inger Inkvist,
educatius de conseqüències previsiblement nefastes
identificant aquest pedagogisme nefast amb el
per al futur, afirma aquesta pensadora: “En medecina
constructivisme –la teoria de l’eduació que batega al
es diu que “diatrogènic” és un dany causat pel sistema
darrera de l’antiga LOGSE i de les seves parentes
sanitari. Caldria introduir un terme per als danys
posteriors -la LOE i recentment la LEC a Catalunya-,
causats pels sistema educatiu.”. I hom gosaria parlar
afirma amb contundència que tal doctrina “no és una
de responsabilitats dels qui prenen decisions que
teoria científica, sinó una idelogia, i darrera d’aquesta
causen aquests danys.
ideologia hi ha la voluntat de canviar la persona humana, perquè els nens surten amb molts menys
Pel que fa al les estratègies practicades pel
coneixement... El coneixement serveis pe comparar el
pedagogisme militant de portes endins de l’escola, la
que veus i el que escoltes amb altres coneixements, i
qüestió clau rau, crec, en l’organització del poder i el
així adquireixes realment una autonomia. Però si els 18
Calidoscopi
desembre 2010
conseqüent funcionament que se li assigna des de
resultats ja força visibles i crec que de certa
l’Administració Educativa.
perversitat: les competències elevades de les
A Catalunya, les línies generals de la LEC recentment
direccions dels centres –en el marc de l’anomenada
promulgada
a
“autonomia”- ho són “cap avall” –cap al personal
els
docent-, no pas “cap amunt”; ja que la direcció ha de
semblen
rendir comptes sens capacitat de maniobra davant de
i
desenvolupar-se corresponents
des
de
els
la
qual
articles
projectes
de
comencen
mitjançant decrets,
mantenir dos registres fonamentals, sota la cofoia
les
imposicions
de
l’Administració.
“autonomia de centres”, de la qual els polítics de torn
metafòricament,
tant en parlen. Però, què significa aquesta expressió?
concessió d’autonomia als centres i poder a les
Vegem:
direccions en termes de “resolem allò que t’ordeno i
- D‘una banda, dotar de poder omnímode la direcció
de portes endins de l’escola fes el que vulguis... però a
dels centres públics escolars, amb unes capacitats
mi no m’hi fiquis”. O sigui, “sigues autònom sense ser-
decisòries molt elevades envers l’activitat del
ho”.
l’Administració
entén
Dit
aquesta
professorat i l’anomenada “gestió pedagògica” del centre.
La pràctica concreta de tot això fa pensar en una hàbil evasió
de
responsabilitat
–no
sé
si
molt
- D’altra banda, mantenir un fort control sobre el
conscientment-per part de l’Administració Educativa...
professorat, amb maneres que semblen reflectir
carregant les culpes, si el “resultat educatiu” és
desconfiança i poc reconeixement del seu saber i
desastrós –i ho és, avui per avui- als de sota: direcció i
capacitat
professorat.
pedagògica.
La
reacció
generalitzada
d’aquest, avui, s’inclina cap a la impotència i el passotisme; i això és molt greu.
Analitzem més
d’aprop cada alternativa.
Els embolics als quals es veuen abocades les direccions dels centres escolars no tenen, en la nostra normativa actual del “Projecte de decret d’autonomia
En relació al poder atorgar a la direcció per part de
de centres”, límits. En efecte, poden adoptar, sense
l’Administració Educativa, cal adoptar una perspectiva
cap control ni consell dels claustres de professors, les
històrica, des de l’entrada en funcionament de la ja
mesures que els semblin, assignar tasques diverses als
antiga LOGSE –només fa catorze anys!- a Catalunya i a
professors i no en funció de la seva qualificació
Espanya, seguida després per la LOCE a la qual la
específica, modificar o fer desaparèixer matèries –
substituí aviat –dos anys després- la LOE. A casa
amb una arbitrarietat perillosa per a la formació dels
nostra en posem recentment una altra de més
educands-,
agosarada, si cap: la LEC. En aquests processos les
assignatura i “implantar projectes didàctics propis”
direccions han estat enfortides i els claustres de
per poder garantir més facilitats i més aprovats... Es
professors han estat debilitats, i això a casa nostra te
vol més arbitrarietat?. Es vol més “desregulació”
relativitzar
la
importància
d’una
19
Calidoscopi
desembre 2010
regulada per una normativa que dóna l’Administració
dels educands, els qual, i a banda de rebre menys
a les direccions dels centres sota la “regla”: “fes el que
coneixements –sí més informació descontrolada- ,
vulguis, però que no sembli que hi ha fracàs escolar”?.
s’acostumen a l’utilitarisme del poc esforç.
Respecte al control del professorat, la proposta
Hom podria arribar a conclusions pessimistes, si hom
normativa
pensa en la situació actual com a preludi d’un
de
l’Administració
ja
comença
per
“desregularitzar” l’accés a la funció pública: la direcció
hipotètic
del centre queda capacitada –com si del “capatàs”
civilitzatòria, que és el que sembla témer, amb prou
d’una empresa es tractés- de contractar professors
raons, la il·lustre Inger Enkvist. Vistes així les coses, el
d’un “perfil” que ella consideri oportú, de llocs de
pessimisme –i el nihilisme que l’acompanyaria- seria
treball “especials”, de la selecció dels candidats... i de
la gran temptació a la que cal fer front amb
l’avaluació de la tasca del professorat segons els
l’esperança d’una perspectiva humana que arreli en la
“resultats” de la seva actuació. I tot això presidit per la
confiança en la persona humana i en la seva
condició “d’autoritat pública” de la direcció que no
sensatesa. L’educació i el veritable saber, crec que
tindrà la resta del professorat; sense oblidar que la
depèn més d’aquesta condició de la persona de la que
normativa disciplinària també obeirà a l’únic criteri de
tothom
la direcció del centre, que pot no coincidir amb la d’un
pseudopedagogistes dominants i dels seus interessos
altre centre..., perquè cadascú –cada centre- es
sota l’ombra del poder polític.
muntarà la “paradeta” com pugui i/o interessi
Totes aquestes mesures referides molt succintament i d’altres que no citem parlen d’una actitud de la
desastre
disposa
educatiu
que
de
d’envergadura
les
ideologies
Albert Llorca Arimany
institució educativa frívola i banal, on la minimització del paper del professorat va lligada a la desregulació arbitrària com a “regla” sota el poder de la direcció dels centres, que es creu que serà “útil” a les estratègies polítiques de l’Administració Educativa...; i crec que a un desballestament progressiu del sistema educatiu, ja prou malmès. Paradoxalment, és aquest un procés on, sota l’aparença democràtica –les lleis bàsiques les promulga el Parlament- va endinsant-se cap al terreny pantanós de l’autoritarisme de cara al professorat i de permissimisme i indiferència enfronts
20
Calidoscopi
desembre 2010
UNA REFLEXIÓ SOBRE EL MÓN QUE TENIM Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves I.- Presentació Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre
Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut
Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor
com una etapa de la vida en la que va bé associar
entén que els joves representen un camí d’aventura, i
elements com ara unes necessitats
alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la
pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb
condició central de la persona humana. Mounier
el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea
defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de
d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta
“l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal,
idea-força en el mite del maig del 68), la revolta
de la vida interior de cadascú.
enfront les institucions (fins i tot amb propostes que
consumistes
es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre
sembla que la vida en permanent estat d’adolescència
la condició humana, voldria aportar idees en la línia de
es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove
posar en relleu alguns dels problemes que presenta la
és concebut per alguns com el millor estadi de la vida,
joventut d’avui, per tal de passar després a comentar
la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les
les propostes que Mounier planteja al llibre que ens
màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”,
ocupa.
ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó mental.
II.- Joves o joventut? En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels
No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida,
joves no és el mateix que parlar de joventut5. Avui es
un estadi en el qual la persona que sempre està en
parla de la joventut com un concepte sociològic, una
construcció, pot projectar el seu futur i la seva
categoria
unes
esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen
característiques i fins i tot unes preteses formes de
els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens
vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així
permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a
en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i
ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que
generals poden tenir moltes i importants excepcions.
caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les
a
la
que
se
li
fan
derivar
sensibilitats de cadascuna de les persones concretes. Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 2730. 5
21
Calidoscopi
desembre 2010
En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important,
per tant sense eines conceptuals i vivencials per a
perquè les darreres generacions han crescut amb un
emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i
món molt diferent de les anteriors. Un món mes
de la reacció antisistema troben el camp abonat.
intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies de la informació i de la comunicació-, els mass media que permeten un coneixement immediat d’allò què passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el “teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz6-. S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions, tot emergint el relativisme moral i la modernitat líquida. Ens trobem en un món que està en crisi estructural, què ha esdevingut una oportunitat de
III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme7. En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona – tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
renovació de molts àmbits de la vida, personal i col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del personalisme. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres manipulacions interessades. Una cultura però que es troba immersa en un context de crisi: per primer cop en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor que els seus pares. Frase que es va repetint arreu, amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E. Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2. 7 6
C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.
22
Calidoscopi
Mounier
reivindica
la
necessitat
d’una
desembre 2010
nova
com ara la integració del pluralisme, l’amor i la
civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que
donació als altres, la creació de vincles comuns, el
ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de
sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”.
l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar
La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret
l’aburgesament del petit burgès, que associa a la
definidor, no és tan sols un ésser racional.
mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –
indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot
d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell
plegat no porta a res més que a la decadència
extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball
personal. Mounier, per tant, critica aquells que
estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de
pretenen viure sense esforç, centrats només en el
projectar en l’educació - educa primer la família,
tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt
Les idees anteriors em sembles reflexions molt
d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses
pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier
creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit
defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa
de la política.8Reivindica una democràcia personalista,
coses, però a partir d’un sentit transcendent de
preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a
l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista,
la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària.
en el sentit indicat, però també el totalitarisme
En el camp internacional sosté una societat
marxista i feixista del seu temps.
internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la
Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com
necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual
una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com
per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans.
els sants i els herois. I desvalora aquells que només
Una revolució que comporta un canvi de paradigma
viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant
en molts aspectes de la vida; proposta que considero
la seguretat material com a màxima aspiració. Entén
actual i a més imprescindible. Si els joves són la
que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les
garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia
comunitats naturals (família, país) i ha reduït la
en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols
persona a mer individu. Per això es deté a comentar
en el procés de manipulació descomunal en el que
que cal una “civilització personalista”, fonamentada
estan/estem immersos, i que gràcies al discurs
en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un
constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la
personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes 8
ob. cit. p. 215 i ss.
23
Calidoscopi
desembre 2010
preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar. Joan Lluís Pérez Francesch,
text de la conferència pronunciada a les Aules Mounier (Institut Mounier Catalunya) , el
20 de maig de 2010, a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).
“Els riscos d’Europa: L’Europa dibuixada per Alain Minc”
Observacions a la conferència “Ruptures i oportunitats
Nova Edat Mitjana després de la caiguda del mur de
de l’Europa del sud a les portes del Tercer Mil·leni”
Berlín; la qual significa que assistim, de fa anys, a la
pronunciada el 7 d’octubre de 1993 per Alain Minc a
gestació d’un món europeu sense un principi
l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, i publicada
unificador. En conseqüència, el pensador considera
íntegrament al diari “Avui” el 13 i 14 d’octubre del
que cal actuar –ho diu, no ho oblidem, l’any 1993-
mateix any.
com si la història fos tràgica. Ja no creu, diu ell, en l’optimisme històric que ha romangué durant els 50
Recordar i repensar la conferència del pensador
anys últims a la vella Europa.
francès passats 17 anys i davant dels recentment celebrats Col·loquis de Vic dedicats enguany a
Per què estem en un món sense ordre?. Minc s’afanya
“Europa” com a tema monogràfic, i d’altra banda
a senyalar quatre raons:
tenint present la també recent taula rodona que es desenvolupà al Institut d’Estudis Catalans el mes de
-La primera: Perquè Europa s’ha convertit en el
setembre passat, sota el títol “Incidència de l’Islam a
continent del caos (l’únic continent al que li succeeix
Europa”, sembla que és prou justificació per dedicar al
això, segons ell).
tema d’Europa un breu
-La segona: Perquè estem en un món que ja no té
apunt en una època,
certament, on hom percep un cert desencís i
centre.
desconcert davant les últimes decisions en matèria de
-La tercera: Perquè es produeix l’existència de “zones
immigració i de drets laborals que van adoptant-se a
grises”: que vol dir que una part del territori europeu
bona part d’Europa.
escapa al control dels estats. -La quarta raó: Perquè la raó humana està un nivell de
Centrant-nos en la conferència d’Alain Minc, hom
funcionament força baix.
constata que, segons ell, Europa ha entrat en una 24
Calidoscopi
desembre 2010
Quins són els desordres que patim?. Són i
i l’exclusió dels marginats en els grans centres urbans
diversificats; però ell n’assenyala específicament cinc:
(Paris, Madrid,...).
Vegem-los: -En primer lloc: el que en diu l’ascensió del tribalisme
Per acabar, fa algunes propostes per lluitar contra
o del nacionalisme de la pulsió (o retorn intens i
aquest “desordre” en la línia de la integració
precipitat de l’etnicitat), que ell tipifica com
econòmica i política dels països de l’Europa de l’Est
nacionalisme d’adhesió i vinculat al model alemany.
dins de la Unió Europea, reforçant, especialment,
En aquesta línia de discurs, afegeix l’autor –recordem
l’Europa del Sud.
que som a l’any 1993- que el cas de la ex-Iugoslàvia és una anticipació del que ell creu que succeirà a Europa
Sens dubte, la conferència de Minc fou en aquell
en el futur.
moment impactant, en la mesura que fa afirmacions
-En segon lloc: els grans moviments de població; tant
contundents, al marge, naturalment, de la polèmica
del sud com de l’est d’Europa cap a l’Europa
que generés en el seu moment.
Occidental. -En tercer lloc, el caos produït a Rússia després de la caiguda del comunisme. -En quart lloc, la retirada americana d’Europa; perquè, segons afirma, Amèrica no és imperialista i no te una estratègia deliberada de dominació. -En cinquè lloc: no existeix en el continent europeu un lideratge polític de cap país; ni tant sols d’Alemanya, ocupada en integrar la zona oriental.
En resum: Europa és, en el millor dels casos, el continent de la complexitat; i en el pitjor, el continent del caos. I el món està dividit en tres grans àrees: Europa, la gran Amèrica del Nord influint en la del Sud, i Àsia, dominada per Xina, la qual se caracteritza, diu ell, per disposar de “cromosomes” capitalistes. I en aquestes tres àrees hi ha “zones grises”, com ho són principalment les de la màfia, la corrupció política dins de l’estat democràtic –cas de Itàlia, que s’estén a altres països-, la droga i el seu impacte financer arreu,
25
Calidoscopi
desembre 2010
Què dir, avui, sobre aquestes anàlisis?. Certament hi
sol, un mot feble, perifèric, variable. Avui som
ha mals que l’autor denúncia que persisteixen i
optimistes?. No. I fa deu anys?. Potser tampoc; però
d’altres que s’han agreujat, com per exemple, la
tal vegada més que avui, perquè no hi hauria tant
corrupció en els estats democràtics, la proliferació de
d’atur, tanta incertesa i manca d’expectatives a curt
la màfia i la seva violència imparable i incontrolable
termini per als joves,
per part de l’estat “postmodern”, la immigració
immigrants –que eren molts menys en quantitat-,
massiva i l’exclusió social derivada, o l’ascens del que
tantes queixes per les disfuncions del serveis públics...
en diu l’autor el “tribalisme” ètnic...; tot plegat
Però, de què serveix aquest barem? El pensament
exemplificacions de la consciència de la por instal·lada
personalista
en un món que es fa més incert, si es compara amb
l’esperança, en la seva lluita contra el nihilisme,
“l’estabilitat” política mundial imperant des de finals
contra l’anorreament. Així ho varen proposar
de la II guerra mundial fins a finals del segle XX.
pensadors veïns de l’àrea personalista o propers a
tanta exclusió socials dels
proposa un altre mot més fort:
ella: de Mounier fins a Marcel, de Husserl fins a Però, queda així prou “explicat” el “caos” que l’autor
Fromm o Habermas, de Havel fins a Patocka...
atribueix a l’Europa postmoderna?.
Des de la
Precisament aquest últim en el seu magnífic llibre
perspectiva personalista, què és el que resulta més
“Plató i Europa” proposa com a hipòtesi que l’Europa
rellevant?.
contemporània ha abdicat de la seva identitat, basada en la “cura de l’anima” a l’estil desenvolupat pels
Com a mínim hom pot dir que les observacions
grans grecs, com Sòcrates, Plató o Demòcrit..., és a
anteriors del pensador francès són, si més no,
dir, el cultiu d’allò més delicat i excels de l’ésser
parcials, que parlen de “veritats”; però no de tota la
humà: el desig de Veritat, tot i que no la coneguem,
veritat, ni probablement de “grans veritats”. On
mitjançant el “logos” que dirigeix el “fumos” o
trobar aquestes?.
sentiment humà. I què ha succeït?. Que Europa, ja des de la primera guerra mundial va optar per la “cura del
Adoptant
l’òptica del personalisme, i atenent a
tenir”, pel desig de dominar el món. L’ésser humà es
l’anàlisi proposada per l’article, seleccionaré tres dels
va vendre al poder depredatori que atorga el diner –la
trets explicatius que Minc addueix per argumentar el
malaltia de la “fecunditat” del diner, segons Péguy i
seu discurs sobre l’esmentat “desordre” europeu i
Mounier-; que d’altra banda ja tenia una certa tradició
que es testifica, segons ell, en la direcció d’Europa cap
històrica des de la primera modernitat, quan nasqué
a una Nova Edat Mitjana.
el capitalisme que avui coneixem. La persona, aquest “volum total de l’home” (Mounier), va ser, llavors,
En el primer d’aquests trets afirma no creure en
conduïda pel sender de la deshumanització. La ciència
l’optimisme històric que ha dominat Europa durant
i la tecnologia van fer la resta.
cinquanta anys. Optimisme?. Sembla que és, per si 26
Calidoscopi
desembre 2010
Segon tret per comentar: vivim en un món que ja no
Per últim, l’autor afirma que en el caos –ens
te centre. Certament Europa ja no ho és. Calia que ho
atreviríem a dir en l’abocament a la desesperança de
fos?. Si havia de seguir essent-ho en termes de domini
molts milions de persones (immigrants, desposseïts,
–capitalisme-imperialisme colonitzador-, certament
aturats...i tots aquells desencisats de com van Europa
millor que no. Aquest no és el centre que el
i el món) en el gaudiment d’uns pocs privilegiats-
personalisme de base mounieriana valorava: de fet, el
regnant, la raó se situa en un nivell força baix. És
que avui se’n diu “l’Europa dels mercaders” –Davos
d’estranyar?. Mirem de precisar: el baix nivell rau en
n’és un símbol prou emblemàtic- ja no feia peça a la
la “raó pública”, en la qualitat intel·lectual i humana
nova Europa sortida de la postguerra i a la qual
els mandataris, en el domini dels interessos
aspiraven Mounier i el grup d’Esprit: una Europa
dominants,
compromesa amb la pau, amb el federalisme de
“desregulador” –“lliure mercat” en diuen- per part de
nacions i el sentit comunitari dins i fora d’aquestes per
les
exportar a la resta del món, o allò que Mounier en
financeres-, que hipoteca la vida i la felicitat de
deia la “societat interracial”. La proposta personalista
milions de persones que es malmeten en “aprendre”
no fou escoltada i l’Europa aburgesada triomfà. Però
uns vicis –els de procurar d’estar del cantó del poder-
els “hereus” d’aquesta Europa –torno aquí a Patocka-
que condueixen el món a situacions crítiques i de
han après la “lliçó” de com dominar el món, i ja no
flagrant injustícia i vulneració dels drets més
deixen que Europa sigui i faci el que era –
elementals. Es vol més irracionalitat?.
depredatòria- i el que feia -colonitzar- en el passat. El
Pel que fa a les propostes finals que fa l’autor, cal dir
món s’ha “globalitzat”... a pitjor, que no és el mateix
que són propostes sociopolítiques perifèriques,
que dir que s’hauria “universalitzat” en els seus valors
algunes discutibles. Però, és aquesta la qüestió de
humanitzadors; sinó que ha après a perllongar els vicis
fons?. La integració de l’Est d’Europa a la Unió
europeus de l’expansionisme econòmic –avui el
Europea, el funcionament d’aquesta institució i la
capitalisme xinès n’és un exemple emblemàtic, com
petició que fa a comunitats o nacions –fa referència
ho ha estat i encara ho està el nord-americà-. Però
implícita a Catalunya- per què no s’esquinci l’Europa
l’universalisme dels valors de la persona, de la
llatina com a zona política estratègica resulta poc
comunitat com a resultat del respecte i atenció als
engrescadors si no van acompanyats d’allò que
altres, de l’economia no capitalista ni depredatòria, al
Mounier senyalava en referència a les nacions: que
servei de societats lliures, cultes i creadores de sentit i
han de provenir de baix, de les persones; no pas de
receptives a la Veritat no definida, però present com a
dalt, de l’estat. I això els poders dominants a Europa i
crida i invocació al bé...; de tot això no en sap ni
al món encara no s’ho creuen.
èlites
l’importa a la “Nova Europa” que continua essent “la
en
la
bogeria
econòmiques
d’un
poderoses
capitalisme
–sobre
tot
Albert Llorca Arimany
dels mercaders”.
27
Calidoscopi
desembre 2010
AULES MOUNIER El passat dia 25 de novembre s’inicià la primera sessió del curs de les Aules Mounier del Institut Emmanuel de Catalunya, que enguany aborda el tema de “Les Crisis” en la seva diversitat i polisèmia. L’acte se celebrà, com és habitual, a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia (URL). El Dr. Miquel Seguró, cap d’edició de la Revista Comprendre i investigador de la Cátedra “Ethos” de la mateixa facultat, fou el ponent, que dissertà sobre “El Jo i Tu de Martin buber, contrapartida”, en la que aprofundí sobre l’abast de la relació d’alteritat “Jo-Tu”, diferenciant-la del “Jo-Allò” en la que l’altre és mer “objecte” per al Jo.
NOTÍCIES D’ACTIVITATS Notícies i activitats de l’àmbit personalista El Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia i amb coordinació amb L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC), organitzà el passat 20 de març del 2010, al Seminari Conciliar de Barcelona la II Jornada de Filosofia Personalista. El tema de la Jornada fou: El desencís ideològic en la societat actual, que es desenvolupà amb una ponència, seguida d’una Taula Rodona. La intervenció principal fou a càrrec d’Antoni Comín i Oliveres, professor d’ESADE i diputat al Parlament de Catalunya i profund coneixedor del personalisme dialògic, que tractà sobre el tema “El desencís ideològic en la 28
Calidoscopi
desembre 2010
societat actual”, sobre el qual el Grup de Filosofia Personalista ha desenvolupat la seva activitat d’estudi i reflexió en les seves sessions de treball habituals en el present curs 2009-2010.
Aula d’estiu Organitzat per l’Instituto Emmanuel Mounier, es va celebrar a Burgos, del 21 al 25 de juliol del 2010, al Seminario de San José, sobre el tema “La libertad, don y conquista”, amb un nodrit nombre de ponències de notable interès, entre les quals destacarem:
-Libertad, mal y Dios (Rogelio Rovira). -Libertad de la persona y coacción social (Agustín Domingo Moratalla) -Libertad y pluralismo (Teófilo G. Vila). -La libertad como don (Josep Mª Coll). -Jaulas invisibles y proceso de liberación (Francesc Torralba).
A la Revista Acontecimiento del IEM d’octubre d’enguany hi ha àmplia informació.
Cicle de conferències a la Casa de Cultura de Girona
Durant el mes de Novembre d’enguany, el Grup Persona i Comunitat de Girona, juntament amb altres entitats personalistes (IEMC, SAFOR, CCU I UdG), ha organitza aquest cicle de ponències sota el títol: “Un nou humanisme. L’economia al servei de la persona”, en el qual hi ha participat tres entitats rellevants en aquest àmbit, per explicar llurs experiències: La Banca Ètica Fiare, el Grupo Mondragón i la Cooperativa La Fageda.
29
Calidoscopi
desembre 2010
UN PENSADOR DE TALLA Maurice Nédoncelle Maurice
Nédoncelle va néixer en Roubaix el 30
d'octubre de 1905. Va estudiar a París en el Seminari
deixant una obra important, plena d'erudició i de reflexió personal.
de Sant Sulpici i en la Sorbona. Fou ordenat sacerdot al 1930. Professor de filosofia a l'Escola Albert de Mun
M. Nédoncelle va descobrir de jove a la persona com a
de 1930
arrel del seu pensament i de la seva vida. Sense deixar
a 1945, i professor de filosofia a la
Universitat Catòlica de Lilla des entre 1943 i 1945.
d'aprofundir en això, si en la seva etapa de joventut va veure en la persona una realitat individual que intenta
Doctor en Filosofia al maig de 1935 per la Sorbona
construir un Voluntarisme Idealista (1927), va
amb la seva tesi “La pensée religieuse de Frieddrich
renunciar aviat a aquesta concepció on el jo no surt de
*Von Hügel”. Al febrer de 1943 és nomenat Doctor en
si mateix, creant generosament i gratuïtament la
Lletres, defensant a la Sorbona la seva tesi fonamental
realitat. El seu itinerari el va conduir progressivament
“La récirocité des consciences”, presentant com a tesi
a l'afirmació de la reciprocitat primera i fonamental de
secundària “La philosophie religieuse en Gran
les consciències. La filosofia de la persona és una
Bretagne”.
filosofia
de
la
intersubjectividad.
El
principi
personalista és comú a tot l'ésser humà. Comprendre L’any 1945 és nomenat professor de Teologia
això és comprendre que hi ha convergència entre
Fonamental en la Facultat Catòlica de la Universitat de
l'amor, la llibertat i l'eternitat de les persones. Això
Strasburgo, on va ser degà de la Facultat de Teologia
respon a un desig universal i profund: el llaç fratern
de 1956 a 1966.
entre els subjectes humans.
L’any 1946 va aconseguir el Doctorat en Teologia en
D'altra banda professa en “Personne humaine et
Strasburgo amb l'estudi La “philosophie *religieuse de
nature” (1944) un anti-ontologismo agressiu. Però a
Newman”.
poc a poc restableix una metafísica de l'ésser i del no-
Des de la publicació La “Réciprocité des Consciences”,
res, en un sentit molt diferent al de Heidegger.
M. Nédoncelle es va imposar, dins del corrent
Anuncia el seu canvi en el prefaci d'una reedició de
personalista, com un mestre de la intersubjectividad.
l'obra citada en el 1963, i ho realitza en les seves “Explorations personnalistes” de 1970 i després en
Maurice Nédoncelle fou un ecumenista decidit,
“Intersubjectivité et ontologie” de 1974.
d’esperit generós, amical i fratern. Va morir al 1976,
30
Calidoscopi
El mètode de M. *Nédoncelle parteix sempre de la
persones,
les
separa
desembre 2010
i
les
mediatiza.
realitat, del concret. No és des de la noció del ser que podem conèixer els existents; és coneixent els
Per Nédoncelle, la reciprocitat és un viatge del jo cap
existents que ens elevem a l'ésser.
al tu. Un viatge, no obstant això, d'anada i volta. En aquest viatge, la categoria transcendental és la
Tota la seva existència sembla marcada per una
relació, que es revesteix sota la forma de nosaltres,
paraula: la “fidelitat”, que va ser un dels temes de la
units per l'amor. Però, com la persona no està mai
seva reflexió filosòfica.
completament feta, té davant sí un programa: buscar arribar a ser, fent arribar a ser a un altre jo. És per això
Com tots els grans filòsofs no va tenir més que un
que, Nédoncelle troba l'explicació de l'aparició i la
tema. O més exactament, va anar el tema de la
consolidació final de les nostres persones en la
intersubjetividad el que no va cessar d'aprofundir: En
transcendència
tot el problema de la relació contempla sempre el
implicacions de l'amor humà és disposar-se, per
nostre
l'aspecte
analogia, a descobrir una mica de l'essència de Déu.
institucional. La família és el nom de la institució per a
La insegura destinació de les reciprocitats humanes
la relació personal diàdica. Ve després la relació jo-
ens porta molt més allà de nosaltres mateixos i ens
nosaltres, o sigui, el grup. Aquí té lloc un descens de la
deixa entreveure que tot ser està ja sotmès a una
relació personal i un augment de la relació
Caritat
institucional, fins a tal punt que la relació “jo-grup” en
Nédoncelle, d'una manera inductiva dedueix, de la
comptes de ser relació “jo-comunitat”, “jo-nosaltres”,
mateixa caducitat que existeix en la trobada
es converteix en relació “jo-ells”, sumida en
interpersonal, l'existència de Déu. Solament en un
l'anonimat.
formal,
Déu personal que ens vulgui, l'ordre de les persones
institucional sense contingut personal. Aquesta és la
trobarà una plenitud de realització. Aquest Tu diví és,
relació que es deteriora amb la civilització moderna,
d'aquesta manera, el jo ideal de tots els *yos ideals
una societat d'anonimat. Les societats i els grups
haguts i per haver-hi.
autor
l'aspecte
Relació
personal
indirecta,
i
jurídica,
vigilant
divina.
i
Reflexionar
eternament
sobre
victoriosa.
les
Així
moderns es converteixen, amb freqüència, en demoledores de la persona singular i en destructors
Així doncs, dins del corrent personalista, trobem en
de la seva significació. No s'adonen que la seva funció
Nédoncelle una actitud contemplativa que adopta la
i legitimació consisteix a administrar el tot existent en
forma d'una fenomenologia i una metafísica de la
favor i en profit de cada persona i això incumbeix a
persona, prestant especial atenció a l'estructura
tots els membres del grup i no només als seus caps o
bàsica de la consciència humana, tal com s'expressa
representants. L'amor, com a llaç d'unió entre el jo i el
en la relació “jo-tu” en la seva referència i significació
nosaltres, es veu gradualment desplaçat per la
religioses. *Mounier situava a Nédoncelle en el
institució i la norma, que en comptes d'unir a les
vessant existencialista del personalisme, però no un 31
Calidoscopi
desembre 2010
existencialisme marcat per la preocupació política o sociològica, sinó un existencialisme metafísic, preocupat per elucidar a nivell profund el comportament dels existents, els homes. Podríem situar al nostre autor dins del corrent "platònico-agustiniana". Josep Lluis Vázquez Borau
PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani
Biografia i trajectòria intel·lectual i professional
Lluís Cuéllar i Bassols nasqué a Olot l’any 1925 i morí a Barcelona l’any 1993. Fou un pensador personalista i catòlic, situat entre el pensament agustinià i la filosofia contemporània de segell fenomenològicohusserlià i personalista francès. Estudià a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en Filosofia i Lletres l’any 1948 amb Premi Extraordinari, i trigà alguns anys en presentar la tesi doctoral (1980), per raons personals i de salut, sobre el tema “El hombre y la verdad”, on sintetitza amb gran mestratge el seu Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993)
pensament.
En una època i un país poc obert als nous corrents de la filosofia, poc després d’obtenir la llicenciatura, Lluis Cuéllar, una persona inquisitiva filosòficament, tan com humil humanament, necessitava conèixer un 32
Calidoscopi
desembre 2010
món diferent, per la qual cosa marxà un temps a Paris
prestigiós
professor i articulista, Josep Mª Rovira
com a lector de l’institut “Louis Le Gran”, on conegué
Belloso, en classificar-lo com a prototip de filòsof
les noves idees europees de la filosofia, entre les quals
cristià català del món contemporani: “Cuéllar te la
destacava en aquell moment Jean Paul Sartre, al
capacitat no comú d’iniciar i de mantenir un discurs
costat de grans personalistes com Gabriel Marcel i
filosòfic pròpiament dit... s’endinsa en aquest camp
Jean Lacroix, dels quals rebé influència.
amb una vocació anti-escèptica. És un agustinià, traspassat per la passió de la veritat”(Filosofia a
En tornar a Barcelona, desenvolupa docència
Catalunya durant la transició, 1985). I Albert Llorca, un
universitària –ensenyà, en un llarg període de divuit
dels més estrets amics i col·laboradors en els últims
anys, Història de la Filosofia Medieval, Història de la
catorze anys de la vida del filòsof, senyala, entre els
Filosofia Espanyola, i Història dels Sistemes Filosòfics;
trets destacats del pensament de LLuís Cuéllar, una
activitat que compaginà amb la de catedràtic de
analogia amb Joaquim Xirau, pel que fa al lloc de la
filosofia de batxillerat, plaça obtinguda per oposició
fenomenologia en el seu pensament: “Una influència
l’any 1958. Ja en aquesta època, col·laborà en la
rebuda de la fenomenologia, la qual cosa fa que, tant
Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona,
Xirau com Cuéllar, rebutgin tota mena de relativisme
juntament amb Jaume Bofill, amic i company de feina
axiològic i tot escepticisme. La fermesa axiològica a
durant molts anys. Per raons de malaltia, des de finals
tots dos, a més, es fa palesa per llur significat i
dels anys setanta, hagué de deixar la universitat i es
valoració de l’amor, sobre el qual teixeixen una
dedicà a tasques divulgadores de la filosofia,
filosofia de la veritat i del sentit radical de l’ésser”
col·laborant amb la refundació de la Societat Catalana
(L’apassionada vocació vers la veritat d’un agustinià
de Filosofia, formant part de la primera Junta de
de cor. In memoriam, LLuís Cuéllar, 2001). I un tercer
Govern amb Eusebi Colomer i Jordi Maragall. Així
testimoni ens l’ofereix en Manel Satué, que fou el
mateix, fundà per aquelles dates –l’octubre de 1981-
successor d’en Lluís Cuéllar en la presidència del Liceu
el Liceu Maragall de Filosofia, institució de notable
Maragall deFilosofia i un dels confundadors de la
prestigi que funciona des d’aleshores de manera
institució: “Es fa difícil judicar el mestre, el col·lega,
ininterrompuda –amb seu a l’Ateneu Barcelonès- i
l’amic el contertulià; només voldria testimoniar la
que de bon començament aplegà un bon nombre de
seva recerca constant de la veritat, fet que el defineix
professors de filosofia, alguns dels quals es varen
com a vertader filòsof” (Lluís Cuéllar i Bassols, SCF,
convertir, pels vincles del mestratge filosòfic i de
1993).
l’acolliment
encantador d’en
Lluís Cuéllar, en
veritables amics i deixebles.
Pel que fa a les influències intel·lectuals que rebé Lluís Cuéllar, a més de l’esmentada de la fenomenologia
Si hom vol descriure la figura de l’intel·lectual i de la
que rep de la lectura directa de Husserl, cal assenyalar
persona de Lluís Cuéllar, heus aquí les paraules del
la influència agustiniana rebuda del seu professor 33
Calidoscopi
desembre 2010
preferit Joaquim Carreras i Artau i, com a marc de
Aquest plantejament inicial l’encamina per la via de
fons, les dues figures destacades a l’univers filosòfic
què el jo humà més autèntic és aquell que se sent, no
de l’època en el context hispànic: Joaquim Xirau i
totalment lliure, sinó condicionadament lliure. Lliure
Ortega i Gasset; als quals cal afegir pensadors i alhora
en què?. En pertànyer a la Veritat, en sentir-se
col·legues –tots ells amics d’en Cuéllar- amb qui tractà
esperançadament que és “atès” per la Veritat. En
directament i que són de relleu en la filosofia catalana
aquest punt, Cuéllar insisteix en el fet que, des del
recent, com foren Francesc Gomà i Musté –director
meu jo puc aspirar a la Veritat i viure-la com
de la seva tesi doctoral-, Jaume Bofill –amb qui
“Absoluta-des-de-mi i per-a-mi”; és a dir, lluny de tot
treballà a la universitat durant molts anys-, Josep
relativisme, fer-la meva, que vol dir comprometre-
Calsamiglia i Joan Pegueroles.
m’hi. Ja es veu que aquest “engagement” o compromís condueix a un estil de vida en el que no
Pensament
podem practicar l’evasió de la nostra responsabilitat; de manera que aquest compromís no és una actitud
Allò que per damunt de tot mou el pensar de Lluís
“còmoda”,
no
és
una
actitud
que
permeti
Cuéllar és un afany radical, seguint la tradició
“emmascarar” la Veritat, tal com el pensament
filosòfica occidental: el d’aspirar a la Veritat plena, des
personalista manté des dels seus orígens. En aquest
de la qual hom pugui il·luminar i explicar la situació
punt, Alain Guy en la seva Historia de la Filosofia
ontològica de l’home. Aquesta pretensió de base
Española (Barcelona, 1985) situa Lluís Cuéllar sota la
requereix fonamentalment dues fases o moviments,
influència de la filosofia personalista francesa
que Cuéllar va desgranant pulcrament sota dues
inspirada en Emmanuel Mounier, Jacques Maritain i
estratègies:
Gabriel Marcel.
-Evitar que l’esforç en pro d’aquesta Veritat encara desconeguda no es distregui en obstacles que ens hi
En aquesta marxa “cuellariana” del discurs filosòfic,
allunyin.
un esglaó clau que posa el filòsof és el de l’atentivitat,
-Saber adoptar l’actitud oberta necessària –en dirà
que caracteritza com una mena “d’epokhé” –tema
“atentiva”-, sense prejudicis, a fi que aquesta Veritat
eminentment
es faci lloc en el nostre ésser.
originalment, significant-hi una actitud del jo que fa
husserlià-
que
ell
re-qualifica
possible la recepció de l’Evidència fonamental més En aquest procés, el filòsof troba en el si del seu
amunt esmentada. Ell la “tradueix” com a “reducció
pensar a mena de intuïció o vivència primària, allò que
essencial” que s’esllavissa en el si de l’home, com
ell en dirà “l’Evidencia fonamental”, que consisteix en
“una vertadera abstenció espiritual en virtut de la
la convicció que “som de la Veritat i a ella ens devem”
qual el jo s’esforça per deixar de banda tota
(El hombre y la verdad, 1981. p. 12).
interpretació de si mateixa i de la realitat, i per replegar-se vers la pura receptivitat atentiva que el 34
Calidoscopi
defineix
essencialment
i
que
fa
possible
la
manifestació en ell “d’allò que és” (El hombre y la verdad, p. 104).
desembre 2010
també unes breus referències bibliogràfiques” de llibres i articles “sobre” Lluís Cuéllar.
1. Pel que fa als llibres de Lluís Cuéllar: - Introducción a la filosofia. Barcelona, 1977. Ed. Casals. És un
I
en
el
desenvolupament
profund
d’aquesta
voluminós llibre escrit per a alumnes de batxillerat, que tingué
atentivitat, Cuéllar es troba amb Sant Agustí: és a dir,
molt d’èxit i vàries edicions. Fou elaborat conjuntament amb
es tracta que la Veritat parli en nosaltres, que l’autenticitat ens arribi a constituir, com si fos un
Josep Mª Rovira Martínez, col·laborar i amic personal de Lluís Cuéllar. - Comprendre la filosofia. Barcelona, 1981. Ed. Teide. Fou un llibre
il·lustre hoste al qual hem de fer els màxims honors. I
de divulgació de la filosofia, que recull la sèrie d’entrevistes en
Sant Agustí és qui millor presenta aquest quadre: en
directe que li varen fer durant tota una temporada de ràdio a
efecte, cal saber “rebre la Veritat”, cal “purgare oculos
l’emissora Ràdio 4.
mentis”, a fi de saber-se donar a la Veritat que ens fa
- El hombre y la verdad. Filosofia de la autenticidad. Barcelona, 1981. Ed. Herder. És un llibre que recull el gruix central de la seva
seus: això és el que Cuéllar qualificarà com a “epokhé
tesi doctoral, que porta el mateix títol.
total i vital”. Aquest projecte és que ell presentarà i
- Antología de textos de filosofía. Fet en col·laboració. Barcelona,
batejarà seguint la tradició agustiniana, com a
1983. Ed. Teide.
“conversió” o camí vers la Veritat, oposada a la “aversió” –desviament- respecte a la Veritat. És en aquesta disjuntiva en la que l’home –ésser fallible,
- Comentario de textos de filosofia. Fet en col·laboració. ICE-UB. 1982. - Husserl. (a Antologia i comentario de textos). Grup Panta Rei. Madrid, 1981. Ed. Alhambra. Llibre amb vàries edicions.
débil- ha de prendre la decisió fonamental sota el perill amenaçador del mal, que n o és sinó el del “desviament” o aversió citats. Aquí rau la passió del
2. Pel que fa als articles, fem una severa selecció: Articles filosòfics i filosòfico-religiosos: Articles en revistes:
compromís filosòfic que es fa, als ulls de Cuéllar,
- Verdadera y falsa autenticidad vital: confrontación crítica de dos
compatible amb la fe: la passió que amaga “l’enigma
actitudes, ortega y Sant Agustín. Convivium,1 (1956).
del món”, la passió pel sentit últim o Veritat.
- Sartre, un ateisme conseqüent. Catalunya Cristiana (1960). - El Marqués de Sade, un Nietzsche “avant la lettre”. Enrahonar,3 (1982).
Bibliografia
- Manuel Sacristán: desde la otra orilla. El Ciervo (1985).
A l’hora d’exposar l’obra de Lluís Cuéllar, es fa imprescindible
- Els teòlegs i la lògica de l’amor. Catalunya Cristiana (1980).
distingir els llibres de la resta de treballs, capítol en el que hi
- Déu juga als escacs. Catalunya Cristiana (1984).
entren articles de tota mena (de reflexió netament filosòfica i
Articles en premsa:
filosòfico-religiosa, o pedagògica; bona part d’ells relatius a
- El pensament no delinqueix...però peca. (Avui, 1979)
esdeveniments de la vida quotidiana), ponències a congressos,
- Crisi marxista i cristianisme. (Avui, 1980).
pròlegs a llibres, articles a enciclopèdies..., en un volum
- Existe algo! (La Vanguardia, 1985).
aproximat, tot i no ser possible una informació exhaustiva, que
Articles filosòfico-pedagògics:
ultrapassa els 450 treballs publicats, dels quals en farem
un
- Teoría y pràxis de la pedagogía actual. Comunicació al Congresso
succint recull per raons òbvies d’extensió. Tanmateix, indicarem
Internazionales Génova-Barcelona, de 1977. Revista Espíritu (1978).
35
Calidoscopi
desembre 2010
- L’ensenyament de la filosofia. (Avui, 1976).
web del Liceu Maragall de filosofia –Ateneu Barcelonès-, sobre
Avençar sense remor. Col·lecció
una ponència amb el mateix títol exposada a l’Ateneu Barcelonès
Pedagògica “Roser Pujades”.
(Catalunya Cristiana, 1979).
el 23 de febrer del 2002. - Rovira Belloso, J.Mª. Aportacions dels filòsofs catòlics a la
3. Estudis publicats sobre Lluís Cuéllar:
filosofia actual catalana (a La filosofia a Catalunya durant la
- Díez, G. Hombre y documentos de la filosofía española, vol. II,
transició (1975-1985)). Barcelona, 1988. Ed. Pòrtic, S.A.
lletres © i D. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
- Rovira Martínez, J.Mª. Influencia del pensamiento de Sant
Madrid, 1983.
Agustín en la filosofía catalana actual. Barcelona, 1980. Revista
- Guy, A. Historia de la Filosofía Española. Barcelona, 1985. Ed.
Agustinus.
Anthropos.
- Satué, M. Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993). Anuari de la
- Llorca, A. L’apassionada vocació vers la Veritat d’un agustinià de
Societat Catalana de Filosofia, V. Barcelona, 1992/1993
cor. In memoriam Lluís Cuéllar. Article de la capçalera de la pàgina
Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya Títol: Emmanuel Mounier número de pàgines: 164 Preu: 6 euros La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura
Títol: El personalisme número de pàgines: 164 Preu: 8 euros El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.
Manifest al Server del personalisme Autor: Emmanuel Mounier número de pàgines: 274 Preu: 10 euros Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.
36