Desurbanismes: Revolució o Arquitectura by Imén El Bahri

DESURBANISME: REVOLUCIÓ O ARQUITECTURA?

Imen el Bahri Oumaima el Ouahabi Maria Juncà

Desurbanismes: Revolució o Arquitectura Historia i Composició III Curs 2020/2021

Ìndex 1. Text del comisari. 2. Re-print. 3. Autor proposat. 4. Catalèg. 5. Bibliografia.

Text del comisari Le Corbusier va plantejar en el seu llibre Cap a una arquitectura en 1923, una disjuntiva: arquitectura o revolució. En aquesta època s'havia aixecat tan sols uns pocs anys abans la Unió Soviètica i a Europa hi recorria el fantasma del socialisme, que apel·lava a la revolució contra la classe dominant i per a Le Corbusier, això suposava una amenaça "La societat desitja violentament una cosa que obtindrà o no. Tot depèn d'això, de l'esforç que fem i de l'atenció que acordem a aquests símptomes alarmants. Arquitectura o revolució. Podem evitar la revolució" Le Corbusier, 1923.

A passat més de mig segle des d'aquesta publicació i ara que hem observat com s'han anat desenvolupant aquestes idees i com han acabat, ens planegem el seriós dubte de si realment l'arquitectura moderna ha estat capaç de solucionar els problemes de la població. Tota l'arquitectura moderna i l'escola que l'ha anat seguint ha continuat plantejant noves maneres de construir i veure la ciutat, no obstant això, els problemes de contaminació, segregació dels barris, densificació, falta d'espais verds, etc. , continuen sent part del nostre dia a dia.

Per això reprenem aquest concepte, però no l'estudiarem des de l'"arquitectura", l'estudiarem des de la revolució, invertint la disjuntiva i preguntant-nos: revolució o arquitectura. Per començar partirem de l'escenari més revolucionari de l'època, la Unió Soviètica. Des del naixement de l'URSS, el país va experimentar un procés d'urbanització molt ràpid durant el transcurs del segle XX. Abans de la revolució sol el 18% de la població de l'URSS estava registrada com a urbana, mentre que aquesta xifra va aconseguir el 66% en 1990, i fins i tot va superar el 80% en algunes de les regions més industrialitzades. Moscou va saltar d'una mica més de dos milions d'habitants en 1926 a més de quatre milions i mig en 1939. Aquest creixement demogràfic en les zones més urbanes juntament amb la necessitat d'industrialitzar el país, va donar la necessitat d'haver de planificar noves ciutats que donessin resposta també al nou ideal socialista. D'aquesta manera a l'URSS, l'arquitectura i l'urbanisme es vinculaven amb el programa polític i eren agents actius en la transformació de la societat. La forma urbana, per tant, es pensava per a l'eliminació de la divisió entre les classes socials, una estructura que tradicionalment influeix en la distribució de les funcions urbanes, tipologies o materialitats dels edificis.

Els urbanistes de l'URSS tenien molt en compte que l'accés a l'habitatge i a l'espai públic havia de ser igual per a tots els ciutadans. Per a ells, l'urbanisme s'estenia a tot el territori. En aquest sentit, tenien molt en compte les paraules de Lenin: "Hem de posar l'objectiu en la fusió de la indústria i l'agricultura, basant-nos en la rigorosa aplicació de la ciència, combinant l'ús del treball coŀlectiu i un patró més difús de l'assentament per a la població. Hem d'acabar amb la solitud, desmoralització i l'aïllament de les àrees rurals, igual que amb l'antinatural concentració de les grans masses populars a les ciutats."

Una de les majors dificultats a les quals es van enfrontar els planificadors soviètics va ser com interpretar i donar forma al marxisme. D'una banda, hi havia un grup que proposava l'abolició de la distinció entre ciutat i camp, amb totes les implicacions que això comportava. Aquesta era la visió antiurbana; i per un altre, estaven els que afirmaven que la industrialització és una tendència important en el desenvolupament mundial i que només un entorn urbà podria albergar-la i per això les ciutats serien les que garanteixen el progrés social, econòmic i polític. Aquesta última es tracta llavors d'una posició més urbana.

En aquest punt, els planificadors es van involucrar en un intens debat, alguns es van inclinar per la primera visió, és a dir, el desurbanisme i, uns altres per la urbanista. A partir d'aquí es comença desenvolupar la idea desurbanisme que, durant els anys 20 i 30, va voler trobar una solució que pogués ser capaç d'implementar les idees socialistes en l'organització de la ciutat. Els desurbanistes veien la ciutat com a una xarxa de connexions, sense tenir un nucli que sigui més important que uns altres; es tractava d'un desenvolupament il·limitat, on la ciutat desurbanizada aspirava abastar tot el territori de manera expansionista. Al llarg de l'exposició intentem identificar els qui eren aquests desurbanistes i mostrar els projectes que es van destacar d'aquest moviment.Cal dir que no tots eren arquitectes; en les seves files incloïen sociòlegs, teòrics socials, periodistes, figures polítiques, economistes, etc. Parlarem de l'"ideòleg" del grup, Mikhaïl Okhitovich (1896-1937) i de Moisei Ginzburg, (1892-1946). També de l'independent Nikolai Milyutin (1889 1942), que va proporcionar una variant "lineal" a les seves visions inspirades en l'espanyol Arturo Soria.

En la seva forma més resumida, el desurbanisme va significar la redistribució no urbana de la població. Representava un món destronat, una terra no sols sense ciutats sinó també sense capitals, sense un "centre". Per als russos la paraula centre no sols denotava la situació geogràfica sinó també significava concentració de poder, comunicació i cultura. Per als desurbanistes el contrari era obertura, moviment, llibertat. Le Corbusier criticava obertament aquestes idees, essencialment per la poca relació que les seves ciutats teòriques tenien amb els nuclis existents. El caràcter territorial i expansiu del desurbanisme per a ell era una falta de límits de creixement i representava una alta ocupació del sòl. El desurbanisme era una idea bastant revolucionària, que fins i tot autors van titllar com d'utòpica o futurista. Per a Le Corbusier la revolució significava el caos, i era conseqüència d'una societat que havia perdut la seva manera i qualitat de vida per culpa de la ciutat industrial, un lloc malaltís per al cos i l'esperit. Per aquest motiu Le Corbusier troba en l'arquitectura –la seva arquitectura– l'única sortida possible la revolta d'una població civil descontenta.

No obstant això, la fascinació que va exercir la idea de la Ciutat Lineal proposta per Arturo Soria en l'arquitecte va quedar patent

al llarg dels anys tant en la seva obra teòrica com en els seus projectes. En 1945, en la seva publicació Les Trois Établissements Humains, Le Corbusier va considerar el model de ciutat lineal com una de les tres unitats productives possibles, en contraposició amb la ciutat radial tradicional. Tenint en compte que el model lineal era molt nou, la seva inclusió dóna una idea de la importància que Le Corbusier li va atorgar. Però curiosament és una idea que també van adoptar els desurbanistes. Així doncs per aquest motiu vàrem decidir incloure l'obra de Le Corbusier, per a poder identificar les diferències i les similituds amb els russos. Recollint les formes arquitectòniques i urbanes de tots dos corrents que aparenten ser radicalment contraris, volíem reprendre aquest debat però tenint en compte les teories, els protagonistes, els condicionants polítics, ideològics i econòmics. Ens interessava veure les seves propostes i pensar sobre el seu nivell d'utopia o distopia. Volíem trobar si realment hi ha algun sentit a contraposar les dues idees d'arquitectura i revolució; si la veritable qüestió era simplement discutir el paper de l'arquitectura i el paper de la revolució; o si simplement es tracta d'una manera de separar dos camins destinats al final a creuar-se.

Finalment

recuperem

concepte

microrayon

que

combinava aquestes dues idees: seguia el desurbanime, intentant millorar la qualitat de l'espai en els entorns urbà i rural, eliminant la incidència classista en l'organització urbanista; i, al mateix temps incorporava les idees de la Ciutat Radiant amb la seva la idea de donar importància al trànsit i construcció en altura per a alliberar la planta baixa i aconseguir el màxim sol i ventilació per a tots els habitatges. En conclusió, es tracta d'una exposició que convida a la reflexió, no des d'una perspectiva dogmàtica, sinó des d'una perspectiva d'unió, que intenta establir vincles, punts en comú i deixar endarrere les nocions antigues sobre revolució i arquitectura. Imen el Bahri, Oumaima el Ouahabi, Maria Juncà

Re-print Moscou, 17 de març de 1930 Estimat Moissei Guínzburg, Aquesta nit me'n vaig de Moscou. M'han demanat que escrigui un informe sobre la recent competició per la Ciutat Verda de Moscou. No ho he fet, no vull presentar un judici sobre el treball dels col·legues. D'altra banda, he respost a la sol·licitud que se’m va fer indirectament per donar al Comitè de Ciutat Verda «alguns comentaris sobre el desenvolupament de Moscou i Ciutat Verda.» Les meves conclusions no poden estar d'acord amb l'entusiasme que la simple paraula "desurbanització" sembla suscitar en aquest moment.

Existeix una contradicció en el mateix terme; aquesta paraula es un malentès fonamental que ha enganyat molts teòrics occidentals i ha malgastat molt del temps dels consells d'administració de les indústries — un malentès fonamental que s'oposa i es refuta. La societat és complexa; no és senzilla. El qui intenti portar solucions precipitades i tendencioses als seus problemes s'enfrontaran a l'oposició: es venja, cau en estat de crisi, i malgrat els canvis i els reglaments, no es deixa manipular: és la vida la que decideix!

L'última nit, en el Kremlin, en el càrrec del senyor Lejawa, vicepresident de l'URSS, el senyor Miliutin, un dels comissaris del poble, va pensar en una frase de Lenin que em va traduir, que lluny de donar suport a la tesi de desurbanització, per contra, confirma la necessitat de reforma urbana. Lenin va dir el següent: “Si algú vol salvar el camperol, cal portar la indústria al país”. Lenin no va dir: “Si algú vol salvar la gent de la ciutat”; no s'ha de confondre, hi ha una gran diferència! Portar la indústria al país, és a dir, industrialitzar el país, vol dir crear llocs de concentració humana amb màquines a la seva disposició. La màquina farà que el home pensi. La natura és bona per les ments que han estat galvanitzades per la ciutat, que fan treballar, a la ciutat, el mecanisme més diligent de la seva ment. Però està en el grup, en el xoc i la cooperació, en la lluita i en l'ajuda mútua, l'activitat que la ment estripa i dóna fruits. A un li agradaria pensar-ho, però la realitat és així; no és el camperol qui mira els arbres en flor i escolta la cançó del lark. Això ho fa el poble. Entén que, el que vull dir es que, francament, ens estem enganyant amb les paraules. Els homes senten la necessitat de reunir-se, sempre, en tots els països i climes. Es el grup el porta seguretat i defensa, el plaer de la companyia. Però tan aviat com els climes es fan difícils, agrupar fomenta l'activitat industrial, la producció per qual viuen els homes (i que vesteix, i els fa còmodes).

I la producció intel·lectual és filla d'homes units. La intel·ligència es desenvolupa, es perfila, multiplica la seva activitat, adquireix la seva subtilesa i els seus innombrables aspectes, en la massa de grups. És el propi fruit de la concentració. La dispersió espanta, fa més pobre, i afluixa tots els lligams de la disciplina física i espiritual, es una mancança i fa que els homes tornin al seu estat primitiu. Les estadístiques internacionals ens mostren que els índexs de mortalitat són més baixos en les zones més denses; disminueixen a mesura que es concentren les poblacions. Es tracta de dades estadístiques, que han d'acceptar-se. La història mostra els grans moviments del pensament humà en els punts matemàtics on hi havia la concentració més gran. Sota Pèricles, Atenes estava tan habitada com una de les nostres ciutats modernes, i per això Sòcrates i Plató van poder discutir idees pures. Tingueu en compte més exactament el que han fet deu segles de civilització pre-màquina en aquestes ciutats per a nosaltres, que en el moment de l'expansió de la mecànica les conseqüències han sigut terribles i una perillosa amenaça. Admeteu llavors que el mal és aquí, en aquest patrimoni, i que

la seva salvació és aquí: adaptar les ciutats, que continuaran concentrant-se elles mateixos cada vegada més; adaptar les nostres ciutats a les necessitats contemporànies, és a dir, reconstruir-les (a més, de que desde el seu naixement s'han reconstruït contínuament). El meu estimat Ginsburg, l'arquitectura moderna té precisament la magnífica missió deorganitzar la vida de les col·lectivitats. Vaig ser el primer a proclamar que la ciutat moderna hauria de ser un parc immens, una ciutat verda. Però per permetre aquest luxe aparent, vaig augmentar la densitat per quatre i, en lloc d'estendre-la, vaig escurçar distàncies. No obstant això, puc imaginar-m’ho molt bé la idea, com un satèl·lit per a qualsevol aglomeració urbana per a treballar i viure, un poble verd per descansar, organitzat com tu dius per cada cinc dies. Fins i tot vaig assenyalar en les meves observacions que era una assistència obligatòria el descans, almenys una vegada en tres períodes, cada quinze dies, i que podrien aplicar-se com a rellotges de temps per al treball: i inclou la pràctica d'un esport adequat per prescripció individual dels metges de la Ciutat Verda.

La Ciutat Verda es converteix en un garatge on es comprova el cotxe (oli, lubricació, verificació d'òrgans, revisió, manteniment del cotxe). A més, la intimitat amb la natura (brous radiants, tempestes d'hivern) incita a la meditació, a la introspecció. Llavors, si us plau, no vull que vegin una actitud hostil en la meva serena i ferma afirmació: "La humanitat tendeix a urbanitzar-se" Aprecieu aquest detall característic: un dels projectes de desurbanització proposa, entre altres coses, construir cabanes de palla al bosc de la Ciutat Verda. Bravo, magnífic! Sempre i quan siguin caps de setmana! Però no diguis que després d'haver construït cabanes de palla, pots derrocar Moscou. Molt cordialment teu. L.C. Carta de le Corbusier a Ginsburg, 1930, traduida de l'anglès.

Autor proposat L'autor que proposem és Ross Laurence Wolf, estudiant de postgrau de la Universitat de Chicago, la investigació del qual se centra en part en la història de l'arquitectura d'avantguarda, el medi ambient, la tecnologia i l'utopisme a Rússia i Europa central. Actualment treballa en el departament d'història i és especialitzat en estudis de la història soviètica, arquitectura i marxisme. Una de les seves majors fites és el blog The Charnel House: From Bauhaus to Beinhouse. En aquest blog desenvolupa diferents aspectes de la història i l'art rus. Wolf ofereix comentaris sobre aquesta gamma de temes, així com dóna molt d'accés a una gran quantitat d'imatges històriques, incloses fotografies, esbossos, plànols, aquarel·les o quadres. A partir del desenvolupament del nostre treball, referent al desurbanisme i a la relació d'aquest amb Le Corbusier, ens suscita la qüestió sobre el límit entre les ciutats utòpiques o distòpiques. És una característica de tots aquests projectes el no haver-se construït i per aquest motiu convidem a l'autor mencionat a fer un article, que a través de la nostra exposició intenti obrir també al públic una altra perspectiva i resolgui a través d'altres exemples la qüestió de per què no és una possibilitat realitzar aquest tipus d'arquitectures i només queden com una idealització de les ciutats i l'urbanisme.res i només queden com una idealització de les ciutats i l'urbanisme.

Catàleg

Mikhail Okhitovich El concepte desurbanisme va ser iniciat principalment per Okhitovitch i Ginzburg. El terme Desurbanisme va ser bàsicament el resultat de la polèmica amb els partidaris de l'Urbanisme (un terme en rus que difereix de la disciplina tècnica que significa concentració urbana) i era totalment oposat a la centralització. Posteriorment, es va posicionar a favor del concepte Moisei Ginzburg , i ambdós a partir de mostrar els seus ideals, van aconseguir produir un canvi de pensaments a la OSA. La teoria radical va fomentar fer variar totalment el concepte tradicional de ciutat, adoptant un pla d'assentaments dispersos pel territori de la Unió Soviètica, amb sopars comunals, serveis recreatius i centres d'ocupació en els encreuaments de carreteres, recordant vagament la ciutat de Broadacre de Frank Lloyd Wright . És podien veure plasmades les idees de Okhitovich a la Nota.

Nota 1920

Public house per 100 persones 1930 CIUDAD

Public house per 500 persones 1930 CIUDAD

Ginzburg y Okhitovich

A través d'una xarxa de transport, energia i comunicació que travessa la nació, conjunts de cubs de vidre i cases mòbils, els Desurbanistes van escampar cases unifamiliars per tot el camp. Van buscar eliminar l'aglomeració urbana a les ciutats centrals i crear noves comunitats autosuficients d'un nombre reduït de residents, 50, 20 o fins i tot 3. És a dir abandonar la metròpolis a partir d'una planificació territorial en xarxa i parcialment agrícola, però alhora tecnològicament avançada. Doncs els partidaris del Desurbanisme van generar aquesta dispersió de l'hàbitat a través del territori, usant edificis modulars distribuïts al llarg d'eixos que els comunicaven amb unes infraestructures determinades a on s'ubicaven per les instal·lacions productives.

Arturo Soria Arturo Soria i Mata (1840-1920), imaginava la Ciutat Lineal basada en la màquina, en la circulació i els transports. El 1882 presenta per primera vegada un esbós de la Ciutat Lineal i el 1891 obté la concessió del Ferrocarril de Circumval·lació, una línia que partia del poble de Fuencarral i finalitzava a Pozuelo d'Alarcón. Aquestes feia 50 km de longitud i 50 metres d'ample, i constituïa la columna vertebral de la Ciutat Lineal. A les vores es desenvolupaven dues estretes files de cases, que no podrien créixer en gruix, ja que al límit hi havia horts, i camp. "Un sol carrer, d'una amplària de 50 metres i d'una longitud iŀlimitada, heus aquí la ciutat del futur els extrems del qual poden ser Cadis i San Petesburgo, Pequín i Brusseŀles" A. Soria. L'esquema de la Ciutat Lineal va ser utilitzat com a referència posteriorment a l'URSS per al desenvolupament d'una ciutat lineal de 65 km al llarg del riu Volga, pel mateix Le Corbusier en el pla per a la reconstrucció de Saint-Diè i a la ciutat de Zlin en l'antiga Txecoslovàquia, per Ernest May, per al pla de la ciutat russa de Magnitogorsk situada als Urals.

La ciutat lineal 1894 Madrid

Proposta ciutat cinta 1930 Magnitogorsk

Okhitovich , Ginzburg, Zelenko y Pasternak.

El 1930, Okhitovich, Ginzburg, Zelenko i Alexander Pasternak van elaborar un pla per al Concurs Ciutat Verda per a la nova ciutat de Magnitogorsk. Anava a ser una ciutat de cinta que consistia en vuit cintes de 25 km de llarg que convergien en una planta metal·lúrgica. Aquesta proposta va ser el model de ciutat Desurbanista. Representa el rebuig de la ciutat centralitzada convencional com a formació social capitalista. En lloc de grans habitatges col·lectivistes, van buscar desenvolupament de la personalitat individual sota el socialisme.

"Com més forts són els vincles coŀlectius, més forta és la personalitat individual" Okhitovich.

Milyutin Milyutin va dur a terme projectes de ciutat lineal com a models ideals de la nova ciutat socialista per a diversos llocs, entre els quals destaquen el de Magnitogorsk i el de Stalingrad, o altres menys coneguts com el de la ciutat de Nizhni Novgorod. Per la ciutat de Magnitogorsk, va prendre com a referència la ciutat lineal d'Arturo Soria. Va tenir en compte qüestions de disseny arquitectònic, molt influenciat per les idees de Le Corbusier i Ginzburg i va veure una nova forma arquitectònica basada en la racionalitat, el funcionalisme i, sobretot, el col·lectivisme. Per ell, la forma de colonitzar el territori consistia a construir els nous edificis seguint un ordre lineal en forma de franges amb diferents usos al voltant de les carreteres, les vies de ferrocarril o els rius. Amb això pretenien solucionar els problemes de transport: col·locaven les indústries a un costat de la via i els habitatges, dotació i zones verdes en l'altre, de manera que per anar a treballar n'hi hagués prou amb creuar caminant en perpendicular.

La ciutat lineal 1930 Magnitogorsk

La ciutat lineal 1930 Nizhni Novgorod

Ciutat en Diagonal 1930 Magnitogorsk

Leonidov

Lenidov inspirant-se en aquest patró d'ocupació del territori proposat per l'OSA crea una ciutat diagonal per Magnitogorsk, que ha de ser completa i autosuficient a partir mòduls de 25x25 organitzats en una banda de 500 m d'amplada i km de llarg, en la qual vol projectar tot el que li falta a la ciutat. Recupera d'una banda l'essència constructivista de projectes com la diagonal de Monument de la Tercera internacional de V.Tatlin, i la tribuna de Lenin del Lissitsky, i per l'altra, la puresa de l'astracció, del quadrat sobre el quadrat com única forma vàlida de Malevich. Enten la ciutat com a una combinació de la indústria i l'habitatge col·lectiu. Els edificis es col·loquen sobre una matriu al llarg dels 25 km. Cada comunitat d'habitatges serà per 250 persones, separades en 8 unitats de 32 persones cada una. El sector dels infants compost per jardins infantils, i àrees de joc es localitzen a les zones verdes entre les diferents comunitats, i els equipaments als dos laterals dels habitatges; a continuació d'aquests i en relació amb la ciutat hi haurà les principals autopistes per facilitar la mobilitat. L'entorn dels habitatges s'entenen doncs com un mitjà d'organització de petites comunitats col·lectives que busquen comunicar-se amb les altres.

Ginzubrg i Okhitovich A la "Ciutat Verda", es va fer el primer intent de crear projectes d'edificis residencials estàndard d a partir de materials locals en les condicions climàtiques i econòmiques de la regió de Moscou. Se suposava que la construcció d'habitatges havia de ser completament industrialitzada, per a produir elements prefabricats de pes mínim a les fàbriques i muntar-los in situ. Les estructures principals són marcs de fusta prefabricats i panells de fibra. Ginzburg i Okhitovich van desenvolupar una unitat d'habitatge plegable i transportable fàcilment desplegable de 12 m² de superfície habitable. Es va desenvolupar per a la Ciutat Verda i va ser després millorada en el procés de creació de projectes per a diversos tipus d'habitatges en la secció de l'assentament socialista. Un d'ells va ser una cel·la d'una habitació, de planta quadrada (4x4 m), que inclou, a més de l'habitatge, un vestíbul, un bany amb dutxa, un vàter i una terrassa oberta. La paret del saló, que dóna a la terrassa, és un paravent vidriat que es pot plegar, deixant al descobert l'habitatge a la naturalesa. Sobre la base d'aquesta cel·la, també es va desenvolupar una cel·la per a dues persones de 5x5 m amb una superfície habitable de 19 m², que, amb l'ajuda d'envans lliscants, podria dividir-se en dues o tres habitacions (dos dormitoris i una sala comuna).

Unitat d'habitatge plegable 1930 Moscou, la Ciutat verda

Edifici Narkomfin 1928-32 Moscú, Rusia

Moisei Ginzburg i Ignaty Milinis

A partir de 1920 nous arquitectes van proposar alguns canvis en el tipus d'habitatge, que si bé seguien sent col·lectives en molts aspectes, també permetien cert grau de llibertat i intimitat, com és el cas de l'Edifici Narkomfin projectat per l'Associació d'Arquitectes Contemporanis, dirigida per Moisei Ginzburg i Ignaty Milinis, clar exemple del constructivisme rus. Aquests defensaven una manera de vida col·lectiva, per generar una major llibertat individual, ja que el sistema fins al moment era difícil que funcionés de manera general a causa de les desigualtats de les persones. Darrere de la construcció de l'edifici s'amagaven ideals utòpics i reformistes que pretenien millorar la vida diària dels seus ocupants, creien que cada persona havia de tenir el seu "propi espai individual" per passar temps només o amb les persones més properes. Com a primer prototip d'aquest nou paradigma "transicional" de vida col·lectiva, es va construir el Narkomfin. En Narkomfin, Ginzburg, líder dels constructivistes, va trencar amb les formes tradicionals de construcció, la composició espacial i l'arquitectura del complex demostren la recerca radical d'una nova forma per als blocs d'apartaments contemporanis. L'edifici es convertiria en un prototip dels moderns blocs d'apartaments i urbanitzacions per tot Europa. Podem dir que va ser el primer edifici construït segons els cinc principis de Le Corbusier, l'edifici representa un capítol important en el desenvolupament de Moscou, com a ciutat física i com a Estat ideològic, on va ser un laboratori d'experimentació social i arquitectònic per transformar el BYT (vida quotidiana) del ciutadà socialista ideal.

Le Corbusier La "Ciutat Radiant" anava a ser una metròpolis lineal i ordenada del futur. Era un ambiciós projecte, un pla no només per a un entorn urbà més racional sinó també per a una reforma social radical. El disseny de la ciutat ideal de Corbusier es va inspirar de manera abstracta en la disposició i les funcions del cos humà. Com un organisme viu, constava de parts organitzades que treballarien juntes com un tot. La proposta, d'acord a Le Corbusier, podria augmentar la capacitat de les zones urbanes i, al mateix temps, millorar el medi ambient urbà i l'eficiència de la ciutat. Aquesta unifica les visions de Le Corbusier de la construcció d'una ciutat moderna i els elements de la construcció residencial. Així que l'arquitecte es va ocupar tant de la construcció arquitectònica i urbana com de les imatges socials de la ciutat, alteren la idea de la ciutat com a cos. Per tant, el mapa de la ciutat encara consisteix en un cos clàssic amb el seu cap (centre de negocis) i el seu cor (centre cultural). No obstant això, els eixos centrals no s'apliquen simètricament bilateralment. La senzillesa del complex es veu com un desenvolupament biològic, com les arrels d'un arbre. Com a resultat, la ciutat només consta d'un eix central. En aquest sentit, el mapa s'està tornant essencialment flexible i menys artístic. Le Corbusier va recollir una utopia més que un concepte de desenvolupament urbà. L'arquitecte va intentar acoblar una síntesi d'arquitectura, estètica i sindicalisme imaginari d'una societat ideal. En el context d'aquesta idea, "Ville Radieuse" hauria de ser el mètode de resolució generalitzat.

La ciutat Radiant 1920

Les 3 Établissements Humaines 1945

Le Corbusier

La ciutat Lineal, va ser considerada un model de ciutat de les més antigues en matèria d'urbanisme. La seva funció era unir dos ciutats punts, i va estar molt reproduïda pels urbanistes peró no se’n mencionava ni se’n sabia la seva procedència. Le corbusier va realitzar un croquis reproduït al llibre de “Los tres establecimientos humanos”, al 1945, en el qual es va poder observar com les ciutats lineals serveixen de connexió entre nuclis consolidats, tancant explotacions agrícoles i triangulant del territori, donant sentit així al que fins en el moment es reproduía però no se li trobava cap explicació. Le Corbusier va considerar el model de ciutat lineal com una de les tres unitats productives possibles, en contraposició amb la ciutat radial tradicional i la cooperativa agrícola. 1. Unitat agrícola. 2. Ciutat lineal industrial. 3. Ciutat radiocèntrica deintercanvis. Va enunciar aquests tres tipus urbans que lligaven les activitats humanes i les formes urbanes: ciutats concèntriques d'intercanvi polític, social, comercial i intel·lectual, unitats de cultiu agrícola, i ciutats lineals industrials desenvolupades al llarg de les connexions entre les ciutats centrals, uns assentaments diferenciats que havien de substituir la ciutat tentacular d'avui, que barreja les funcions i obstaculitza el seu desenvolupament.

Le Corbusier Destaca la seva proposta per a Zlin en l'actual República Txeca (cap a 1935) on realitza una adaptació del model de Milyutin. Va plantejar connectar la ciutat antiga amb el centre fabril mitjançant vies de ferrocarril i carreteres en paral·lel a dues franges on s'ubicaran els habitatges de l'empresa i la nova indústria. No obstant això, el pla no es va adoptar en la seva totalitat, sent executat només en part.

Proposta ciutat lineal de Zlin 1935 República Txeca

La ciutat lineal de Río de Janeiro 1929 Río de Janeiro, Brazil

Le Corbusier

En el paisatge de Rio de Janeiro, ciutat que ocupa una franja irregular entre les muntanyes i el mar, s'instal·la la proposta de Le Corbusier: una edificació lineal que comporta una gestualitat sense precedents en la seva obra. La sinuosa continuïtat de la làmina horitzontal sobre pilotis s'estén en més de sis quilòmetres com "autopista coberta"; dues de les seves ramificacions s'incrusten a la muntanya i una tercera és rematada per tres blocs perpendiculars al seu traçat, el qual al seu torn continua com a pont en direcció a Niterói. La definició d'aquest projecte com un moviment continu que abasta les escales de l'edifici i de la ciutat moderna en un mateix principi formal unitari, a més d'obrir una nova perspectiva dins de l'obra de l'arquitecte, traça un camí per a l'autonomia estètica de la pròpia arquitectura moderna brasilera, 4 els gestos vasts i lliures no només són conseqüència d'una reacció inusitada a la "estètica de la raó", sinó seqüeles de la possible relació entre arquitectura moderna i paisatge que Le Corbusier va establir en els seus projectes sud-americans.

Le Corbusier El Pla Obús per Alger de 1931 que suposava en realitat una reelaboració del seu projecte per Rio de Janeiro de 1929. Donant un gir respecte a l'exemple madrileny i al posterior de Milyutin, a l'hora de distribuir els habitatges sobre el territori. Le Corbusier va canviar el concepte de ciutat jardí horitzontal pel d'una ciutat jardí vertical, de manera que els habitatges se situaven sota un viaducte, conformant un mega-edifici allargat en forma de mur. Aquest lloc el reservava per a les classes menys benestants, que coincidien amb els pobladors algerians autòctons de cultura musulmana. Els residents adinerats eren fonamentalment francesos arribats a la zona pels seus interessos colonials. Aquest gest de segregació per classe social i cultural, inexistent en el model original d'Arturo Soria i contrari a la visió original del madrileny, és sens dubte un dels més greus defectes del projecte del suís. No hi ha dubte que la raó que el va portar a enfocar d'aquesta manera l'actuació urbanística al lloc va ser la necessitat d'unir els dos suburbis perifèrics més importants d'Alger: St-Eugène i Hussein-Dey. Atès que estaven situats a la vora de la costa i al darrere creixia una cadena muntanyosa que els empenyia cap al mar Mediterrani amb la possibilitat d'usar un model lineal que va resultar una temptació evident per a Le Corbusier: n'hi havia prou amb seguir el contorn que els accidents geogràfics que havien dibuixat.

El viaducte proposat per Le Corbusier tenia una longitud de prop de tretze quilòmetres i una amplada de vint metres. S'aixecava sobre grans pilons de formigó armat amb una altura que oscil·lava entre 60 i 90 metres sobre el terreny. Les dimensions resultaven sens dubte respectables, encara que assumibles per a un pont, però al convertirse en un edifici d'habitatges donaven lloc a un veritable colós, una autèntica mega-estructura.

Pla oblús en Argel 1931 Argel, Argelia

Microrayon, Belgrado 1959 Serbia

Nikola Dobrović

El model de mikrorayon de la postguerra combinava les dues idees: seguia la premissa ideològica leninista - o desurbanista d'aproximar la qualitat de l'espai en els entorns urbà i rural, d'entendre a la ciutat com a part de la planificació territorial ia eliminar la incidència classista en l'organització dels usos urbans. Al mateix temps incorporava les idees de la Ciutat Radiant amb el seu trànsit limitat i especialitzat segons els continguts, construcció en alçada per alliberar el terreny i a la planta baixa de les construccions i assegurar el màxim assolellament i ventilació per tots els habitatges. La naturalesa ha arribat a ser la part fonamental de l'espai urbà sense variar essencialment la densitat de la població respecte als centres històrics. En conseqüència, la poma oberta i la desaparició de l'alineació viària s'han convertit en determinants formals.

Le Corbusier Es tracta de la caricatura que va fer Le Corbusier sobre el concepte de desurbanització, la qual va criticar en moltes diverses ocasions durant el període que va estar en Moscou. És un dibuix que va incloure en La Ville Radieuse on desenvolupava les seves impressions sobre el desurbanisme: "En Moscou, hi ha una admiració excessiva per la desurbanització (...) haurem de trencar la ciutat en deu mil trossos. I les cases, despedregades pel camp, el bosc, les praderes, es trobaran en mig de la natura. " Amb aquesta idea dibuixa la caricatura de forma irònica. Això no obstant, cal recordar que després de la Segona Guerra Mundial, quan proposava les Trois Établissement Humains, la idea de ciutat lineal d'Arturo Soria que havia inspirat als desurbanistes, trobaran la seva forma en la ciutat lineal industrial.

DÉSURBANISATION 1935

Bibliografia: PÀGINES WEB McKay, G. (2019, 8 septiembre). 1930: De-urbanism. Misfits’ Architecture. https://misfitsarchitecture.com/2016/07/21/1930-de-urbanism/ PROBLEMAS DE CONSTRUCCIÓN DE VIVIENDAS. (s. f.). Selim. Khan-Magomedov. http://www.alyoshin.ru/Files/publika/khan_magomedov/khan_ginsburg_05_1.html Lucarelli, F. (2018, 9 febrero). Mikhail Okhitovich and the Disurbanism. SOCKS. https://socks-studio.com/2012/07/14/mikhail-okhitovich-and-the-disurbanism/ Gentile, M. (s. f.). Urbanism and Disurbanism in the Soviet Union – Inblick Östeuropa. INBLICK. http://inblickosteuropa.se/2000/05/urbanism-and-disurbanism-in-the-sovietunion-by-michael-gentile/ A. (s. f.). Milyutin y la ciudad lineal socialista / La influencia de la Ciudad Lineal de Arturo Soria (II). Blogspot. http://arqui-2.blogspot.com/2015/05/milyutin-y-la-ciudad-linealsocialista.html Leonidov – Magnitogorsk. (2017, 13 junio). WordPress.Com. https://nathaliestachnik.wordpress.com/2016/09/16/leonidov-magnitogorsk/ Magnitogorsk, 1930. (s. f.). Issuu. https://issuu.com/kmoo2/docs/ck_magnitogorsk-1930 Wolfe, R. (2012, 30 noviembre). The Soviet Moment: The Turn toward Urbanism, the Crisis in the West, and the Crossroads of the Architectural Avant-Garde in Russia. The Charnel-House.

https://thecharnelhouse.org/2011/09/25/the-soviet-moment-the-turn-toward-urbanism-the-crisis-in-the-west-and-the-crossroads-of-the-architectural-avant-

garde-in-russia/ Wolfe, R. (s. f.). disurbanism –. The Charnel-House. https://thecharnelhouse.org/tag/disurbanism/ Wolfe, R. (2012, 24 noviembre). The Graveyard of Utopia: Soviet Urbanism and the Fate of the International Avant-Garde. The Charnel-House. https://thecharnelhouse.org/2011/11/22/the-graveyard-of-utopia-soviet-urbanism-and-the-fate-of-the-international-avant-garde/

Wolfe, R. (2013, 29 agosto). Pod-people: Soviet disurbanism and individual housing units. The Charnel-House. https://thecharnelhouse.org/2011/07/18/pod-peoplesoviet-disurbanism-and-individual-housing-units/ J. (2015, 30 diciembre). Mikrorayon, la unidad funcional de. la ciudad socialista. https://laciudadsocialista.wordpress.com/2015/12/30/mikrorayon-la-unidadfuncional-de-la-ciudad-socialista/ Plan Obus. (s. f.). Casa abierta. https://casa-abierta.com/post.php?t=5a15b60fb2a01 Silva, D. (2016, 23 abril). Ville Radieuse, Le Corbusier, (1935). Investigación de Daniel Silva. PROYECTOS 3 + 4. https://atfpa3y4.wordpress.com/2016/04/21/villeradieuse-le-corbusier-1935-investigacion-de-daniel-silva-collado/ Edificio Narkomfin - Ficha, Fotos y Planos. (2020, 10 octubre). WikiArquitectura. https://es.wikiarquitectura.com/edificio/edificio-narkomfin/

DOCUMENTS Arredondo, D. (2011). Constructivismo. https://compoarq.files.wordpress.com/2011/02/tema-10-urss-constructivismo.pdf Manzano

Martínez,

(2017).

transformación

manzana

como

tipo

morfologista.

Universidad

Camilo

José

Cela.

https://www.coam.org/media/Default%20Files/fundacion/tesis-recientes/tesis-recientes/2/tesis-recientes-coam-enrique-manzano.pdf Gonzàlez Salinero, B. (2013). BANDAS PROGRAMÁTICAS : ESTUDIOS OFICIALES DE MÁSTER Y DOCTORADO EN PROYECTOS ARQUITECTÓNICOS. http://oa.upm.es/35293/7/TESIS_MASTER_Berta_Gonzalez_Salinero_1213.pdf Queiroz, R. (2013). El contacto entre el espacio moderno y el paisaje suramericano: Le Corbusier en 1929. Universidad de São Paulo. https://revistas.uniandes.edu.co/doi/pdf/10.18389/dearq12.2013.03 Nelles, L. (2013). Le Corbusier and the radiant city concept. https://www.grin.com/document/265209