Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, 3 (1)

NOVA ÈPOCA

VOLUM 3 (1) 2010

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

ACTES

D’HISTÒRIA DE LA

CIÈNCIA I DE LA

TÈCNICA

Editor en cap

Carles Puig-Pla

Universitat Politècnica de Catalunya

Editors del present volum

Josep Batlló Or tiz

CGUL-IDL, Universidade de Lisboa

Roser Puig Aguilar Universitat de Barcelona

Consell editorial

Jordi Ferran Boleda Universitat Ober ta de Catalunya

Pere Grapí Vilumara

CEHIC-Universitat Autònoma de Barcelona

Nèstor Herran Corbacho

IRIST-Université de Strasbourg

Maria Rosa Massa Esteve

CRHT-Universitat Politècnica de Catalunya

Consell assessor Mònica Rius Piniés Universitat de Barcelona

Antoni Roca Rosell Universitat Politècnica de Catalunya

Xavier Roqué Rodríguez

CEHIC-Universitat Autònoma de Barcelona

José Pardo Tomás Institució Milà i Fontanals – CSIC

Josep M Vidal Her nàndez Institut Menorquí d’Estudis

Víctor Navarro Brotons Universitat de València

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA

I DE LA TÈCNICA

N O VA È P O C A / V O L U M 3 ( 1 ) / 2 0 1 0

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat

Imatge de la coberta: Vista i perfil de l’alt for n de Sant Sebastià de la Muga (Tratado de Artillería de Tomás de Morla, 1803)

Disseny gràfic: Maria Casassas

© dels autors dels articles

© Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

T iratge: 500 exemplars

Text revisat lingüísticament per Mercè Rial

Compost per Anglofort, SA Carrer del Rosselló, 33 08029 Barcelona

Imprès a Limpergraf, SL Polígon industrial Can Salvatella Carrer de Mogoda, 29-31 08210 Barberà del Vallès

ISSN: 2013-1666

Dipòsit legal: B. 47.665-2008

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010

SUMARI

ARTICLES

J e s ú s I C ATA L À ; A n a C A R N E I R O : E l p ro j e c t e d e l a c a r t a g e o l ò g i c a d’Europa i la par ticipació dels serveis geològics d’Espanya i Portugal 11

Marià BAIG: Del laboratori a la indústria: Louis Joseph Proust a la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga 23

Daniel RUIZ; Josep Lluís POL: Els efectes de la llum solar a la Seu de Mallorca 37

Jesús I CATALÀ: Notícies i idees sobre l’origen, antiguitat i evolució de l’home a la revista Ibérica 49

Núria SOLSONA: Seguint el fil de l’obra I secreti della Signora Cor tese 63

Ángel TOCA: Química en provincias: Antonio Rius Miró en Zaragoza (1922-1930) 79

RESSENYES

Galileu Galilei. Sidereus Nuncius. O Mensageiro das Estrelas. Tradução, estúdio e notas por Henrique Leitão Lisboa, Fundação Calouste Gulbenkian Março de 2010 (Emma Sallent Del Colombo) 95

Nor mes d’edició 99

Publicacions de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica ................................................................................................. 103

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010

CONTENTS

ARTICLES

J e s ú s I C ATA L À ; A n a C A R N E I R O : T h e P ro j e c t o f G e o l o g i ca l M a p o f

E u ro p e a n d t h e I n v o l v e m e n t o f G e o l o g i c a l S u r v e y s o f S p a i n a n d

Por tugal 11

Marià BAIG: From laborator y to factor y: Louis Joseph Proust at the royal foundr y of Sant Sebastià de la Muga 23

D a n i e l R U I Z ; J o s e p L l u í s P O L : S u n l i g h t e ff e c t s i n t h e c a t h e d r a l o f Majorca 37

Jesús I CATALÀ: News and ideas about the origin, age, and evolution of man in the Spanish jour nal Ibérica 49

Núria SOLSONA: Following the I secreti della Signora Cor tese 63

Ángel TOCA: Chemistr y in the Province: Antonio Rius Miró in Zaragoza (1922-1930) 79

BOOK REVIEWS

Galileu Galilei Sidereus Nuncius O Mensageiro das Estrelas Tradução, estúdio e notas por Henrique Leitão. Lisboa, Fundação Calouste Gulbenkian Março de 2010 (Emma Sallent Del Colombo) 95

Guidelines for submitting papers 99

Publications of the Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica ................................................................................................. 103 ACTES D’HISTÒRIA DE

ARTICLES

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

EL PROJECTE DE LA CARTA GEOLÒGICA D’EUROPA I LA PARTICIPACIÓ DELS SERVEIS GEOLÒGICS D’ESPANYA I PORTUGAL

JESÚS I. CATALÀ GORGUES1; ANA CARNEIRO2

1DEPARTAMENT D’HUMANITATS UNIVERSIDAD CEU-CARDENAL HERRERA (VALÈNCIA)

jcatala@uch ceu es 2UNIVERSIDADE NOVA DE LISBOA amoc@netcabo pt

Resum: L’ar ticle se centra en la col laboració dels Serveis Geològics d’Espanya i Por tugal per elaborar el Mapa Geològic d’Europa, publicat el 1896 Durant la segona meitat del segle XIX, Espanya i Por tugal van consolidar els seus respectius serveis geològics i projectes car togràfics, i també van endegar diverses for mes de cooperació, ja que com a països veïns necessitaven disposar de dades estratigràfiques consistents de les regions frontereres Des de 1880 en endavant, la publicació del Mapa Geològic d’Europa va forçar ambdós països a negociar més enllà de les seves discrepàncies per tal d’integrar les dades car togràfiques de la península Ibèrica en el mapa europeu Aquest ar ticle és una primera aproximació al tema, tenint en compte que aquesta tasca havia de confrontar criteris geològics diversos adoptats per països europeus diferents

Paraules clau: geologia, mapes, serveis geològics, inter nacionalització, Espanya, Por tugal, segle XIX

The Project of the Geological Map of Europe and the Involvement of Geological Surveys of Spain and Por tugal

Summar y: This paper focuses on the collaboration between the Geological Surveys of Spain and Por tugal in the elaboration of the Geological Map of Europe, published in 1896 During the second half of the nineteenth centur y, Spain and P

projects, and engaged in various for ms of cooperation, because as neighboring countries they needed to produce consistent stratigraphic data from the border re

car tographic data from the Iberian Peninsula had to be integrated into the European map This paper is a first attempt at approaching this topic, bearing in mind that such an enterprise had to confront distinct geological criteria adopted by different European countries

Key words: geology, maps, geological surveys, internationalization, Spain, Portugal, 19th centur y

Introducció

La participació dels estats ibèrics en les iniciatives i decisions del Congrés Internacional de Geologia (CIG), especialment en l’ elaboració de la Carta Geològica d’Europa (CGE), obre un angle privilegiat per a l’ anàlisi històrica Malgrat, com veurem, l’ orientació diferent dels serveis geològics d’Espanya i Portugal en allò relatiu a les seues relacions amb la comunitat internacional, l’ anàlisi d’ aquesta participació permet entendre com es van resoldre algunes discrepàncies en les interpretacions de les dades geològiques, juntament amb com es va articular la representació gràfica a la CGE de les unitats geològiques al llarg de la frontera

A la segona meitat del segle XIX, els mapes geològics, objectes complexos per si mateixos en allò estrictament científic (Rudwick, 1976), assumeixen múltiples sentits A més d’ un producte elaborat del coneixement geològic, adquireixen una dimensió simbòlica ben rellevant, en constituir-se com a instruments essencials per a una bona administració del territori. Efectivament, els mapes geològics són un indicador del progrés, l’ elaboració dels quals recau en institucions especialment fundades amb eixe objectiu, normalment al si de l’Estat, però a voltes fora d’ eixe aixopluc Els mapes geològics es transformen, al capdavall, en símbols nacionals o regionals, emblemes del domini d’ un territori que es vol controlar. El patriotisme i el nacionalisme sacralitzaren el territori alhora que l’ origen ètnic dels pobles, les llengües i la cultura nacional, per la qual cosa la representació cartogràfica va copsar una dimensió icònica, tant des de la perspectiva imperial dels estats que dominaven àmplies extensions, com de les nacions o regions sota dominació, que així trobaven un mitjà per afirmar la identitat pròpia. En qualsevol cas, si bé els diferents països i regions crearen organismes per a l’ elaboració dels mapes geològics propis, els trets del coneixement geològic obligaren ben aviat a una articulació de les dades dels territoris veïns, tot pensant que les unitats geològiques no entenen de divisions administratives Açò acabà per ser clau en la in-

ternacionalització de les ciències de la Terra, perquè tal articulació implicava la negociació i el consens. Per això, es creà un fòrum internacional específic, el ja esmentat CIG, que es va reunir per primera volta a París el 1878 (Ellenberger, 1999)

El CIG, lògicament, no podia mantenir-se al marge de la situació política internacional

Des del primer moment, les seues successives convocatòries no foren simples reunions de geòlegs, sinó veritables afers d’ estat impregnats de joc diplomàtic. A tall d’ exemple, la sessió de Londres, de 1888, tot i ser possible per les contribucions a títol particular d’ especialistes, segons assenyalava el geòleg portuguès Nery Delgado (1835-1908) en un informe de l’època (1889), implicà tanmateix els governs de diferents països, mitjançant el finançament i les adhesions d’ entitats oficials i monarques, la presència dels quals, juntament amb l’ elit científica i intel lectual del país amfitrió, accentuava la dimensió social i denotava les repercussions polítiques d’ aquestes reunions Cal no caure en la simplificació de pensar només en una instrumentalització política de la geologia i els seus practicants, perquè els geòlegs estaven també interessats en la persuasió dels governs per tal d’ obtenir patrocinis i el segell d’ oficialitat i, consegüentment, de legitimitat i respectabilitat Tenim, doncs, un fenomen recíproc

En bona mesura, tant el CIG com les seues iniciatives singularment, la CGE són exemples típics de la paradoxa assenyalada per Brigitte Schroeder-Gudehus (1990) per a la ciència de finals del segle XIX: una potent expansió de les activitats científiques internacionals, sempre de la mà d’ una reivindicació altisonant de la cooperació internacional, que coincideix amb una època de tensions polítiques creixents i profundes rivalitats, nodrides per les consciències nacionals particulars.

Com ha relatat Gian Battista Vai (2004) en el seu treball sobre la segona reunió del CIG, celebrada a Bolonya el 1881 el qual és també, fins a la data, pràcticament l’únic estudi que incorpora una anàlisi breu, però acurada i més enllà de l’ anècdota, sobre els inicis de la CGE , ja a les reunions preparatòries entre congressos s’havia establert un comitè de control, integrat per representants d’Alemanya, Àustria-Hongria, França, el Regne Unit i Rússia Al Congrés, hi acabaren per surar les tensions entre les actituds nacionalistes, expressades amb especial èmfasi pels alemanys, i les inter nacionalistes, defensades pel suís Eugène Renevier (1831-1906), fent de mediador l’ italià Giovanni Capellini (1833-1922), president de la reunió Doncs bé, aquest és el context on hem d’ analitzar la posició dels estats ibèrics en la confecció de la CGE: un context de lluita per imposar una norma de representació del coneixement territorial al seu vessant geològic, amb solucions habitualment forçades per consensos difícils. La seua col·laboració en la tasca comuna era imprescindible, malgrat el seu minvat pes polític, científic com acabem de dir, no hi eren a la comissió de la CGE i de recursos Aquesta posició perifèrica, nogensmenys, els va permetre, com ací mostrem, una mirada distant i una interpretació crítica de com es desenvoluparen els esdeveniments

DOI: 10 2436/20 2006 01 143

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

Els inicis de la Carta Geològica dʼEuropa

Alguns dels objectius expressos de la primera reunió del CIG eren l’ assoliment d’ un consens en allò relatiu a la nomenclatura i la classificació geològica, ensems un estàndard dels colors emprats als mapes en la representació dels terrenys (Ellenberger, 1999). Quan tingué lloc la segona reunió, l’ any 1881 a Bolonya, aquests objectius continuaven oberts Un dels acords presos a la ciutat italiana fou iniciar la confecció d’ una carta geològica que abastara tot Europa En la conveniència de la iniciativa, hi havia acord Molt diferent era la situació pel que fa al modus operandi. Francesos, italians, britànics i espanyols volien un procediment igualitari, una inter nacionalització de debò, sense menysprear les aportacions de cap nació per petita i feble que fóra Austrohongaresos, russos i alemanys, pel contrari, volien garantir el domini dels estats més poderosos Al capdavall, els alemanys, precisament, triomfaren i reberen la comanda de dirigir les tasques, tot i que baix la super visió d’ un comitè inter nacional (Vai, 2004) Els seus components procedien d’Àustria, Rússia, França i Gran Bretanya; el secretari, el ja esmentat Renevier, era suís 1 Amb aquesta composició, pot hom dubtar de com de joc polític era fer un mapa? Açò, naturalment, no implica menysprear, en tot cas, el component genuí de crida a la col·laboració entre estats que a la geologia, paral lelament a uns altres camps de les ciències, s ’ estava fent al llarg de la segona meitat del segle XIX La manca d’ experiència prèvia, és cert, pesava en com engegar i conduir les tasques per fer efectiva eixa crida, i potser també estimulà les confrontacions en el vessant polític

Arran de l’ acord del CIG, Ernst Beyrich (1815-1896) i Wilhelm Hauchecorne (18281900), codirectors del Preußische Geologische Landesanstalt (Servei Geològic Prussià), van ser nomenats directors de la CGE (Guntau, 1988), encara que va ser Hauchercorne qui a la pràctica assumí el treball Aquest personatge, director també de l’Acadèmia de Mines de Berlín, era un eficaç funcionari a les ordres del govern prussià (Beyschlag, 1901), que havia constituït això sí, amb una bona dotació econòmica i humana el seu servei geològic en la tardana data de 1873 (Bentz, 1947). Malgrat no ser, per tant, un servei amb llarga trajectòria, la provada capacitat d’ organització de Hauchecorne avalava l’ elecció de Berlín com a centre de coordinació de la CGE També, és clar, el nou concert internacional, amb l’hegemonia prussiana cada cop més afermada al món germànic El Servei Geològic Prussià estava sent un peó més en el programa polític de Bismarck dins d’Alemanya (Guntau, 1988). No era cosa minsa poder estendre la seua influència més enllà Si les mateixes reunions del CIG palesaven com de dependents del pes del país amfitrió eren les decisions preses a tall d’ exemple, en tenim els testimonis desencisats d’ un suís treballant a Portugal, Paul Choffat (1849-1919), o d’ un espanyol amb ancestres escocesos,

1 Còpia de l’ofici de Ner y Delgado al ministre d’Obres Públiques, Comerç i Indústria de Por tugal Lisboa, 2-8-1894 Arquivo Histórico do Instituto Geológico e Mineiro de Por tugal (AHIGMP), Registo da correspondência administrativa 18931899, s/c [sense catalogar], p 533v-535r

José MacPherson (1839-1902) 2 i com de difícil era així trobar veritable consens, ¿com no havien d’ esperar-se criteris interessats per part de la direcció de la CGE? El mateix Choffat (1887: 220) avisava: les normes de confecció de la CGE no havien estat acordades prèviament i, al capdavall, acabarien sent obra de «deux o trois personnes plus spécialement ocupées à la carte» Dues o tres persones, és clar, al servei d’ un govern concret

Per a la reunió de Londres del CIG, en setembre de 1888, encara estaven sense fixar alguns criteris de representació i hi havia controvèrsies amb les divisions estratigràfiques Així i tot, un full model ja fou presentat per Hauchecorne S’hi representava quasi tot Alemanya, els Països Baixos i parts de França, Dinamarca i Suècia, a escala 1:1 500 000, amb una paleta de vora quaranta colors i una convenció de gamma: com més obscur, més antic. El llavors director del servei geològic portuguès, el ja esmentat Nery Delgado, admetia que els responsables de la CGE havien hagut d’ enfrontar importants problemes, i això els havia dut forçosament a certa arbitrarietat i precipitació (Delgado, 1889) El que volia dir, sense poder fer-ho més explícit, era que Hauchecorne havia optat per una veritable política de fets consumats

La implicació del servei geològic portuguès

El juliol d’ aquell any de 1888, Hauchecorne i Beyrich enviaren una circular juntament amb la impressió del full C IV, precisament aquell que anava a ser presentat a Londres, als diversos serveis geològics europeus Aquella primera prova ja palesava com de difícil era la coordinació entre països, serveis i especialistes Els alemanys havien plantejat una distinció entre terrenys al·luvials i diluvials per al quaternari. S’hi adheriren danesos, neerlandesos i belgues Els suecs, però, no ho admeteren, i la part del mapa corresponent mostrava les roques subjacents a les formacions quaternàries, en considerar-les els escandinaus com a remogudes 3

El servei portuguès, naturalment, va estar entre aquells que reberen la carta i el full de prova Delgado respongué al cap de poc temps, tot adherint-se al parer dels directors de la CGE 4 Mentrestant, preparava el seu viatge a Londres, on presentà l’ esborrany de la carta geològica general de Portugal (escala 1:500 000), exemplars de roques i fòssils, i diversos treballs impresos (Delgado, 1889). Aquell esborrany anava a ser la base perquè els respon-

2 Car ta de José McPherson a Ner y Delgado Madrid, 13-11-1888 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência oferecida pela Exm ª filha de N Delgado», s/c

3 Traducció de l’alemany al por tuguès d’una car ta d’Er nst Beyrich i Wilhelm Hauchecor ne a Ner y Delgado [dues versions] Berlín, 18-7-1888 AHIGMP, ll «Congresso geológico inter nacional / Commissão de nomenclatura», s/c Sobre el servei geològic suec i l’impor tant desenvolupament dels estudis sobre el quater nari associats a la seua tasca, vegeu Nordlund (2007)

4 Còpia de car ta de Ner y Delgado als Directors de la Comisssió de la Car ta Geològica Inter nacional d’Europa Lisboa, 13-8-1888 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1886-1890, s/c, p 304v-305r

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DOI: 10 2436/20 2006 01 143 NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

sables de la CGE començaren a acolorir la part corresponent a Portugal De fet, el mes de novembre Delgado sol licitava les proves d’ impressió.5 El procés, però, anava a ser prou més llarg, malgrat tan bones disposicions En primer lloc, la base topogràfica de la CGE era prou dolenta almenys, per a la part portuguesa , i l’ assumpte cuejava encara, sense solució definitiva, el 1892 6 El problema, en tot cas, no era de feia quatre dies, perquè ja el 1883 Delgado havia assenyalat la circumstància, sense haver rebut fins llavors cap resposta per part dels directors de la CGE, però sí el menyspreu d’ un dels assistents de Hauchecorne, que jutjava que Portugal res no havia aportat al projecte 7 Lògicament, Delgado se sentí ofès, però, en tot cas, el gener de 1893 envià a Berlín diversos mapes topogràfics de Portugal per tal que es refera la base de la CGE. Alhora, ja incorporava esmenes a les dades geològiques corresponents a les proves dels fulls A V i A VI, els dos que cobrien el territori portuguès 8

La incorporació de les dades espanyoles

Malgrat tensions i malentesos com els esmentats, Delgado acceptà ajudar Hauchecorne en un assumpte prou especial: aconseguir la implicació de la Comissió del Mapa Geològic d’Espanya als treballs de la CGE El servei espanyol, contràriament al seu veí ibèric, no s ’ acomboià gran cosa en els esforços i acords de les primeres reunions del CIG Un tret distintiu de la Comissió va ser la indiferència front a la difusió internacional de les activitats geològiques. Ni participava oficialment al CIG, ni treia cap publicació en llengua diferent a la castellana (els portuguesos, pel contrari, publicaven sistemàticament en francès) (Català, 2008a) La tasca de la Comissió, tot i ser molt important durant aquells anys en què, baix la direcció de Manuel Fernández de Castro (1825-1895) es reactivaren les fins llavors esmorteïdes campanyes de reconeixement que permeteren completar a l’ inici dels anys vuitanta el mapa geològic d’Espanya a escala 1:400 000 (Blázquez, 1992; Huerga, 2000), estigué nogensmenys enfocada sobre l’ estricta encomanda estatal, sense que el sentit d’ integració en un moviment internacional resultara mai conspicu.

És evident que Hauchecorne trobà dificultats a l’hora de comptar amb les dades espanyoles Per això demanà a Delgado que l’hi ajudara, aprofitant la reunió a Londres del CIG Feia anys que el geòleg portuguès mantenia una relació fluïda amb els seus col legues a Madrid i altres llocs d’Espanya. Fins i tot hi havia realitzat dos viatges oficialment comissionat

5 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Wilhelm Hauchecor ne Lisboa, 5-11-1888 AHIGMP, Registo da correspondência científica 1886-1890, s/c, p 311v-312r

6 Traducció de l’alemany al por tuguès d’una car ta d’Er nst Beyrich a Ner y Delgado Berlín, 16-6-1892 AHIGMP, ll «Congresso geológico inter nacional / Commissão de nomenclatura», ar m 6 alt, s/c

7 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Eugène Renevier Lisboa, 10-3-1894 AHIGMP, Registo da correspondência científica 1893-1897, s/c, p 619v-620v

8 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Er nst Beyrich Lisboa, 18-1-1893 AHIGMP, Registo da correspondência científica 1890-1893, s/c, p 556r-557r Esborrany de la car ta anterior, en por tuguès, a AHIGMP, ll «Congresso geológico inter nacional / Commissão de nomenclatura», ar m 6 alt, s/c

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

DOI: 10 2436/20 2006 01 143

pel seu govern (Carneiro, 2001, 2007; Carneiro et al., 2003; Català, 2007, 2008b) Delgado, doncs, escrigué a Fernández de Castro en començar el novembre de 1888, fent de portaveu dels desitjos de l’ alemany 9 Cal dir que la qüestió de com integrar les dades portugueses amb les espanyoles a la frontera ja estava ocupant l’ un i l’ altre des de l’ estiu anterior, especialment perquè els treballs a la banda espanyola ja estaven molt avançats, mentre que els portuguesos, pitjor dotats de personal, anaven prou més endarrerits. Fernández de Castro, lògicament, no volia retardar l’ eixida del mapa geològic d’Espanya a escala 1:400 000, però no podia arriscar-se a publicar unes representacions que acabaren per estar en desacord amb les portugueses 10 Per això viatjà a Lisboa el mes d’ agost, acompanyat per l’ enginyer Daniel de Cortázar (1845-1927).11 La cordialitat de les relacions entre ambdós ser veis geològics ibèrics propicià que, fins i tot, personal d’ un o d’ altre rebera amb el temps condecoracions a l’ altre país 12

El ritme diferent de treball suscità, nogensmenys, alguns problemes de concordança, especialment a les regions frontereres septentrionals (Minho i Trás-os-Montes a la part portuguesa, i les províncies de Salamanca i Zamora a l’ espanyola)13 i al límit entre l’Alentejo i Extremadura 14 Per tal d’ acordar al màxim una solució, Fer nández de Castro comissionà Gabriel Puig y Larraz per tal que discutira les dades a Lisboa, el març de 1891 15 Vistos els informes de Puig, Fernández de Castro disposà la incorporació al mapa espanyol de les dades dels portuguesos i, fins i tot, acceptà l’ús de signes especials a la part portuguesa, no emprats a l’ espanyola 16 La disposició del servei geològic espanyol a acceptar les objeccions dels seus col legues peninsulars va ser, doncs, molt oberta A la fi, el mapa geològic d’Espanya a escala 1:400.000 havia pogut veure la llum amb la continuïtat necessària en la repre-

9

Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 3-11-1888 AHIGMP, Registo da correspondência científica 1886-1890, s/c, p 310v-311r

10 Car ta de Manuel Fer nández de Castro a Ner y Delgado Madrid, 6-7-1888 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 4, s/c

11

Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 2-8-1888 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1886-1890, s/c, p 298r-299r

12 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 1-7-1893 AHIGMP, Registo da correspondência administrativa 1886-1893, s/c, p 495r-495v Car ta de Manuel Fer nández de Castro a Ner y Delgado Madrid, 12-121894 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 3, s/c

13 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 5-4-1890 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1886-1890, s/c, p 388r-389v

14 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 6-12-1890 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1890-1893, s/c, p 435v-439v

15 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 19-3-1891 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1890-1893, s/c, p 461v-462r

16 Car ta de Manuel Fer nández de Castro a Ner y Delgado Madrid, 14-4-1891 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 4, s/c

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DOI: 10 2436/20 2006 01 143

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

sentació de la part portuguesa fronterera A més, el 1893 es publicà, prenent com a base el mapa esmentat, un mapa nou, a escala 1:1.500.000, de tota la península Ibèrica, on es feia constar que «los datos de Portugal están tomados de la Carta geológica levantada por los ingenieros Sres Ribeiro y Delgado, modificados por los Sres Delgado y Choffat en 1891» (Fernández de Castro, 1893)

Mentrestant, els treballs de la CGE continuaven. El febrer de 1895, aclarits els malentesos, Hauchecorne envià a Delgado la base topogràfica modificada dels fulls A V i A VI, alhora que esperava que «vous vous entendrez avec Monsieur de Castro à propos du dessin géologique le long de la frontière espagnole» 17 Fernández de Castro, que ja es trobava en contacte fluid amb Hauchecorne des de l’ any anterior, s ’ estimà més deixar a mans de Delgado les modificacions finals dels fulls compartits 18 Delgado encara volgué arrodonir l’ acord, perquè romanien cinc petites zones discrepants entre el mapa de la Península de 1893 i el mapa de Portugal que ell havia presentat a la sessió de Zuric del CIG en 1894 19 Fernández de Castro llevà importància a l’ assumpte, tot recordant que el propi mapa geològic d’Espanya a escala 1:400 000 no deixava de ser un treball preliminar:

el trabajo definitivo [ ] exigirá una labor incesante de 60 ú 80 años; pues no han necesitado menos Inglaterra y Francia para trazar los que hoy presentan como fruto de la colaboración de gran número de geólogos; mientras que nosotros hemos dispuesto de un personal muy limitado y de un tiempo que no llega á la tercera parte del empleado en aquellas antedichas naciones 20

Les discrepàncies encara tindrien menys importància dins la CGE, tant per l’ escala, que les empetitia, com per l’ús previst: no per a estudis de detall, sinó de conjunt

Açò succeïa a les acaballes d’ abril de 1895 Quan Delgado contestà la carta de Fernández de Castro al mes de maig, no podia imaginar que no seria llegida pel destinatari, sorprès per la mort Ni, molt menys encara, que les coses acabarien embolicant-se prou Dels cinc punts problemàtics, Delgado en aquell missatge en deixava tres de resolts D’ un altre, que afectava la dificultat de demarcació del Càmbric als voltants de Miranda do Douro, la solució semblava que també sense dificultats acabaria per ser trobada. Els problemes, però, subsistien

17 Car ta de Wilhelm Hauchecor ne a Ner y Delgado Berlín, 18-2-1895 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência recebida de diversos países e individualidaes», s/c

18 Car ta de Manuel Fer nández de Castro a Ner y Delgado Madrid, 31-3-1895 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 4, s/c

19 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 16-4-1895 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1893-1897, s/c, p 685r-688r

20 Car ta de Manuel Fer nández de Castro a Ner y Delgado Madrid, 25-4-1895 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 4, s/c

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

DOI: 10 2436/20 2006 01 143

respecte als esquists amb Nereites (un tipus d’ icnofòssils atribuïts a rastres de cucs) del sud de l’Alentejo, prop de São Domingos, que Delgado estimava com a devonians i els espanyols, com a silurians 21 El mes següent, Hauchecorne apressava altra volta a Delgado i li preguntava si ja havia arribat a un acord amb Fernández de Castro 22 Delgado, ja assabentat del traspàs de l’ enginyer espanyol, el participà del luctuós fet i del nomenament de Justo Egozcue y Cía (1833-1900) com a director del servei geològic espanyol.23

Si Fernández de Castro palesà habitualment un tarannà conciliador, el seu successor no refusà l’ enfrontament Ja a la primera carta, a finals de juny, que envià a Delgado, deixava ben clar que l’ afer del devonià de l’Alentejo estava ben lluny de solucionar-se Fins i tot, li retreia una possible contradicció entre aquesta proposta i la consideració que feia Delgado com a silurians dels llits de graptòlits i Nereites de Barrancos, també a l’Alentejo 24 El portuguès li respongué començant el juliol, per fer-li esment de com molts autors europeus eren partidaris d’ assignar al devonià inferior els estrats de Nereites de Bohèmia, referència de correlació clàssica, tradicionalment considerats com a silurians superiors. Així, es desfaria la presumpta contradicció en la datació dels jaciments de Barrancos i São Domingos, amb Nereites diferents i sense graptòlits el segon 25 La lacònica resposta d’Egozcue expressava acord sobre el que deien els alemanys, però res no aclaria respecte al cas en disputa 26 Aquesta, de fet, restà sense resoldre, fins al punt que Delgado, ja en juny de 1896, proposà a Hauchecorne un canvi net de color a una banda i altra de la frontera en aquell punt 27 L’ alemany, potser tan fart com Delgado, acceptà aquella inconsistència, i el full A VI va ser imprès amb un estrany salt estratigràfic sobre el Guadiana 28 El que també restà després de tot allò va ser el refredament de la relació entre els dos serveis geològics ibèrics. Sense dubte, la diferència de comportament entre Fernández de Castro i Egozcue hi influí Però segurament molt més

21 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Manuel Fer nández de Castro Lisboa, 13-5-1895 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1893-1897, s/c, p 691r-693v

22 Car ta de Wilhelm Hauchecor ne a Ner y Delgado Berlín, 22-6-1895 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência recebida de diversos países e individualidaes», s/c

23 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Wilhelm Hauchecor ne Lisboa, 3-7-1895 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1893-1897, s/c, p 703v-705v

24 Dues car tes de Justo Egozcue a Ner y Delgado [Madrid,] 22-6-1895 i 27-6-1895 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 4, s/c

25 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Justo Egozcue Lisboa, 4-7-1895 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1893-1897, s/c, p 705v-709r

26 Car ta de Justo Egozcue a Ner y Delgado Madrid, 9-7-1895 AHIGMP, c «Ner y Delgado – Correspondência diversa dirigida a N Delgado», núm 4, s/c

27 Còpia de car ta de Ner y Delgado a Wilhelm Hauchecor ne Lisboa, 27-6-1896 AHIGMP, Registo da correspondência scientifica 1893-1897, s/c, p 765v-771r

28 Car te géologique inter nationale de l’Europe, Feuille 36 (AVI), echelle 1: 1 500 000, Berlín, Dietrich Reimer, Berliner lithograph Institut Aquest full i la resta que integren la CGE poden ser consultats en línia a www igme es

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DOI: 10 2436/20 2006 01 143

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

important fou el fet d’haver complit amb el compromís internacional Impresa la CGE, estimada potser més per allò que simbolitzava en favor de l’ internacionalisme científic que no pas pel seu interès científic intrínsec, la divisió política tornava a estar per damunt de la unitat geològica I els camins d’ uns i d’ altres, a les dues bandes del límit interestatal, tornaven a divergir

Conclusions

El CIG, un organisme creat per alenar la internacionalització del coneixement geològic, supervisà la normalització del llenguatge verbal i visual de la geologia, per tal de garantir un caràcter universal a les convencions adoptades per la comunitat científica. No obstant açò, posar d’ acord els geòlegs dels diferents països no resultà una tasca gens pacífica, en la mesura que, freqüentment, calia anar més enllà dels interessos locals i resoldre les contradiccions entre la retòrica de cooperació internacional, d’ arrel baconiana, i les tendències nacionalistes, per aquells volts ben puixants.

No sorprèn, doncs, que al si del CIG es palesaren pressions polítiques i tendències hegemòniques, particularment visibles arran de la decisió d’ alçar la CGE En aquest cas, sembla haver existit una divisió entre els imperis els territoris dels quals s ’ escampaven per Europa, i aquells amb possessions d’ ultramar. Francesos, italians, britànics i espanyols s ’ alinearen per afavorir la internacionalitat del projecte, mentre que russos, austrohongaresos i alemanys pugnaren per un lideratge centreeuropeu A la fi, la ciutat de Berlín fou escollida com a seu de l’ edició de la CGE, la qual cosa reflecteix la convergència de la disponibilitat de mitjans materials, humans i organitzatius per a la tasca, amb la creixent supremacia de Prússia a l’àmbit polític

Davant d’ aquesta situació, alguns geòlegs ibèrics com ara Delgado, Macpherson i Choffat expressaren el seu escepticisme respecte a l’ autèntica utilitat del CIG, i més després de constatar com, per a l’ elaboració de la CGE, no s’havien acordat els criteris per als límits de les divisions estratigràfiques, com tampoc el codi de colors i signes convencionals En aquest sentit, la CGE vingué a forçar la normalització Malgrat la teòrica supervisió d’ una comissió internacional, el director de la CGE, l’ alemany Hauchecorne, adoptà una estratègia basada en els fets consumats per tirar endavant amb l’ estandardització. Així i tot, calia fer inevitablement ajusts per conjuminar la informació geològica que es pretenia representar Els serveis geològics dels dos estats ibèrics foren cridats, com la resta dels europeus, a participar-hi Per evitar que el bon resultat restara compromès, calgué un esforç d’harmonització de dades entre els geòlegs portuguesos i espanyols, on destacà la funció d’ intermediari que assumí Delgado, com a director del servei geològic de Portugal, entre el seu homòleg espanyol, Fernández de Castro, i Hauchecorne Aquesta situació testimonia el migrat compromís internacional de la Comissió del Mapa Geològic d’Espanya davant el CIG i el mateix projecte de la CGE Amb la participació ibèrica en aquesta iniciativa, es tancà també un cicle en les relacions entre els serveis geològics portuguesos i espanyols, marcades per

contactes freqüents i col laboració cordial durant el període comprès entre les acaballes de la dècada de 1850 i la mort en 1895 de Fernández de Castro.

Agraïments

La participació de Jesús Català en aquest treball fou possible pel gaudi d’ una ajuda a la mobilitat internacional del professorat universitari concedida en 2006 per la Fundación Univ e r s i t a r i a S a n P a b l o - C E U , E s p a n y a E l t re b a l l d ’ A n a C a r n e i ro s ’ i n s e re i x a l p ro j e c t e PTDC/HCT/65345/2006, Das Comissões Geológicas aos Serviços Geológicos (1848-1970): História e Herança Científica, finançat per la Fundação para a Ciência e Tecnologia, Portugal Els autors volen expressar també el seu agraïment a la directora, Paula Serrano, i al personal de l’Arxiu Històric de l’Institut Geològic i Miner de Portugal (ara Laboratório Nacional de Energia e Geologia)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DOI: 10 2436/20 2006 01 143 NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 11-22

Bibliografia

BENTZ, A (1947), «The History of the German Geological Survey», Geological Magazine, 84 (3), 169-177.

BEYSCHLAG, F (1901), «Gedächtnissrede auf Wilh e l m H a u c h e c o r n e g e l e g e n t l i c h d e r E n t h ü l l u n g seiner Büste in der Aula der Königl Geologischen Landensanstalt und Bergakademie am 15 Januar 1902», Jahrbuch der Königlich Preussischen geologischen Landensanstalt und Bergakademie zu Berlin, 21, XVCI-CXIV

BLÁZQUEZ, A (1992), «La contribución geológica del naturalismo: los trabajos del Mapa Geológico Nacional» A: GÓMEZ MENDOZA, J ; ORTEGA, N (dirs ), Naturalismo y geografía en España, Madrid, Fundación Banco Exterior, 79-134

CARNEIRO, A (2001), «The travels of Ner y Delgado (1835-1908) in the context of the Por tuguese G e o l o g i c a l S u r v e y » , C o m u n i c a ç õ e s d o I n s t i t u t o Geológico e Mineiro, 88, 277-292

CARNEIRO, A (2007), «Sharing Common Ground: Ner y Delgado (1835-1908) in Spain in 1878» A: WYSE JACKSON, P (ed ), Four Centuries of Geological Travel: The Search for Knowledge on Foot, Bicycle, Sledge and Camel, London, Geological Society, 119-134

CARNEIRO, A ; AREIAS, D ; LEITÃO, V ; PINTO, L T (2003), «The Role of Travels in the Inter nationalisation of Nineteenth Centur y Por tuguese Geological Science» A: SIMÕES, A ; CARNEIRO, A ; DIOGO, M. P. (ed.), Travels of Lear ning. A Geography of Science in Europe, Dordrecht, Kluwer, 249-297

CATALÀ, J I (2007), «Ligados pela natureza: os inícios da colaboração científica entre Ner y Delgado e os geólogos espanhóis, em 1872», Comunicações Geológicas, 94, 161-174

CATALÁ, J I (2008a), «National Styles and Territorial Imperatives: Drawing Geological Maps in Spain and Portugal», comunicació oral presentada a la 3rd International Conference of the European Society for the History of Science Viena, 10-12 de setembre

CATALÀ, J I (2008b), «El primer viatge de l’enginyer por tugués Ner y Delgado a Espanya (1872) i l’establiment de relacions entre el serveis geològics ibèrics», Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 1 (1), 421-428

CHOFFAT, P (1887), «Trosième session du Congrès géologique inter national», Communicações da Comissão dos Trabalhos Geologicos de Por tugal, 1 (2), 211-221

D E L G A D O , J F N ( 1 8 8 9 ) , R e l a t o r i o á c e rc a d a Quar ta Sessão do Congresso Geologico Inter nacional realisada em Londres no mez de Setembro de 1888, Lisboa, Imprensa Nacional

ELLENBERGER, F (1999), «The First Inter national Geological Congress, Paris, 1878», Episodes, 22, 113-117 [publicat originalment a Episodes, 1, 2024 (1978)]

FERNÁNDEZ DE CASTRO, M (1893), Mapa Geológico de España Conjunto reducido del que en escala de 1:400000 ha for mado y publica por orden del Ministerio de Fomento [la] Comisión de Ingenieros de Minas creada en 28 de marzo de 1873 b a j o l a d i re c c i ó n d e l I n s p e c t o r G r a l E x m o S r

Don [escala 1: 1 500 000], Madrid, Ministerio de Fomento

GUNTAU, M (1988), «The histor y of the origins of the Prussian geological survey in Berlin (1873)», Histor y and Technology, 5, 51-58

HUERGA, A (2000), «Evolución histórica de la Comisión para la Car ta Geológica de Madrid y General del Reino» A: HUERGA, A (dir ), Ciento cincuenta años 1849-1999 Estudio e Investigación en las Ciencias de la Tierra, Madrid, Instituto Tecnológico Geominero de España, 49-68

NORDLUND, C (2007), «Between science and ind u s t r y : O n t h e e s t a b l i s h m e n t , o r g a n i s a t i o n a n d practices of the Swedish Geological Survey in the nineteenth centur y», Ear th Sciences Histor y, 26, 127-149

RUDWICK, M J S (1976), «The emergence of a visual language for geological science 1760-1840», Histor y of Science, 1, 149-195

SCHROEDER-GUDEHUS, B (1990), «Nationalism and inter nationalism» A: OLBY, R C ; CANTOR, G N ; CHRISTIE, J R R ; HODGE, M J S (eds ), Companion to the histor y of moder n science, London/New York, Routledge, 909-919

VAI, G B (2004), «The Second Inter national Geological Congress, Paris, 1881», Episodes, 27, 13-20

ACTES

DEL LABORATORI A LA INDÚSTRIA: LOUIS JOSEPH

PROUST A LA REIAL FONERIA DE SANT SEBASTIÀ DE LA MUGA

MARIÀ BAIG I ALEU

CENTRE D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC), UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

mariano baig@uab cat

Resum: L’any 1787 Louis Joseph Proust, professor a l’acadèmia d’ar tilleria de Segòvia, visità, per ordre del rei, les foneries de bronze de Barcelona i de ferro colat de Sant Sebastià de la Muga (Alt Empordà, Girona) per tal que es familiaritzés amb els processos de química metal lúrgica a escala industrial Com a resultat, escrigué una memòria sobre les bales de la Muga amb una sèrie de recomanacions per a la millora de la producció i que ens mostra la dedicació de Proust cap a una «ciència útil»

Paraules clau: metal lúrgia, alt for n, Louis Joseph Proust, Catalunya segle XVIII

From laborator y to factor y: Louis Joseph Proust at the royal foundr y of Sant Sebastià de la Muga

Summar y: In 1787 Louis Joseph Proust, professor from the ar tiller y academy of Segovia, was commissioned to visit the bronze foundr y of Barcelona and the cast iron foundr y of Sant Sebastià de la Muga (Girona), in order to familiarize himself w ith the ind ustrial ap p lications of m etallurg ical chem istr y A s a result, P roust published a paper about the ammunition of la Muga foundr y, including some recommendations to improve the production, a fact which demonstrates Proust’s interest in the application of science to the industrial processes

Key words: metallurgy, blast fur nace, Louis Joseph Proust, Catalonia in the XVIII centur y

1. Introducció: Louis Joseph Proust a Espanya

El químic Louis Joseph Proust (Angers (França) 1754-1826) és universalment recordat per la formulació de la Llei de les Proporcions Definides Llei de Proust i pel consegüent debat científic mantingut amb Claude Louis Berthollet (Fujii, 1986). Proust es dedicà a la recerca i a la docència en el període crucial de la història de la química que ara coneixem com a «revolució química», el màxim exponent de la qual fou Antoine-Laurent Lavoisier (Bertomeu & García Belmar, 2006) Recordem ara, només, que els treballs de Proust permeteren no solament diferenciar entre compostos químics i mescles o aliatges, sinó també entre compostos diferents constituïts pels mateixos elements químics Malgrat els seus innegables mèrits, la complexa personalitat de Proust, la diversitat de temes estudiats i la circumstància d’haver treballat a cavall entre Espanya i França, han contribuït al fet que la seva figura no sigui encara avui dia suficientment ben reconeguda (Mauskopf, 1975: 171) Encara més, tot recordant que Proust rebé una formació inicial en farmàcia, Josette Fournier ens resumeix les dicotomies que apareixen en les aproximacions a Proust: «Espagnol pour les Français, Français pour les Espagnols, chimiste pour les pharmaciens, pharmacien pour les chimistes, cette multiplicité de visages et l’éclectisme de sa production scientifique ont dérouté les historiens français» (Fournier, 1999: 93)

L’ any 1776 el rei Carles III donà l’ empenta definitiva per a la transformació de l’ antic col legi que els jesuïtes havien tingut a la vila de Bergara (Guipúscoa) en el que s ’ anomenà Real Seminario Patriótico Vascongado Els contactes que la Sociedad Vascongada de Amigos del País mantenia amb institucions científiques europees propiciaren la vinguda, com a professors, de Pierre François Chabaneau, encarregat de les ciències físiques, i de Louis Joseph Proust, per fer-se càrrec del nou laboratori de química que s’hi havia de construir A causa de la llarga tradició industrial de la regió, aquest laboratori s’havia d’ especialitzar en química metal lúrgica, tema al qual Proust pensava dedicar la part principal de les seves lliçons (Silvan, 1953: 45) L’ any 1780, però, tot coincidint amb la incoació d’ un procés en contra seva per part de la Inquisició, Proust abandonà sobtadament Espanya per tornar a París (Fournier, 1999: 82)

Malgrat aquest primer intent fallit, Proust retornaria a Espanya pocs anys després en ésser escollit, gràcies a una recomanació del mateix Lavoisier, per dirigir la nova Càtedra de Química, creada l’ any 1785, en el Real Colegio de Artillería de Segovia.1 En arribar a Segòvia, Proust promouria la construcció d’ un nou laboratori de química que es materialitzaria en l’ anomenada Casa de la Química,2 inaugurada l’ any 1792, data en la qual inicià la seva docència, que no duraria, però, més de tres cursos (Gago, 1990; 1992)

1 Aquesta institució d’ensenyament militar havia estat fundada l’any 1764 per iniciativa del conde de Gazola i tenia la seva seu al mateix Alcázar de Segòvia

2 Situada a la plaça davant l’Alcázar, l’any 1992, en ocasió de la celebració del seu segon centenari, es realitzà una exposició i s’edità un complet catàleg sota el títol «La Casa de la Química, Ciencia, Ar tillería, Ilustración»

Mentre esperava la finalització del laboratori, Proust realitzà diverses recerques tècniques per encàrrec del Govern espanyol. En aquest context, Proust efectuà un viatge a Catalunya en el qual visità les foneries de bronze de Barcelona i de ferro de Sant Sebastià de la Muga; aquesta darrera estava situada en el municipi de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà, Girona) De retorn a Segòvia, Proust publicà l’ any 1791 als Anales del Real Laboratorio de Química de Segovia una memòria titulada «Sobre las bombas de S. Sebastián de la Muga en Cataluña» (Proust, 1791), que estudiarem en el present article, tot situant-la en el seu context històric, especialment en referència als coneixements metal lúrgics de l’època, ben representats pel Tratado de Artillería de Tomás de Morla (Morla, 1784), obra que, com veurem, pren com a model per a la descripció d’ un alt forn, precisament, el de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga

2. El viatge de Louis Joseph Proust a Catalunya el 1787

Un dels objectius bàsics de les classes i del nou laboratori de Proust a Segòvia era el de millorar la formació dels futurs oficials sobre qüestions de química metal lúrgica, motivat, aquest cop, per les seves aplicacions a l’ artilleria, i en particular a la fabricació de canons i munició Així, l’ any 1792, en el discurs inaugural de la seva Càtedra, Proust exposava als nous alumnes que «la verdadera purificación de los metales, el modo de aligarlos, y sus proporciones respectivas, aunque operaciones practicadas diariamente por una rutina de muchos siglos, son aún en el día, otros tantos problemas que quedan por resolver en nuestras fundiciones» (Herrero, 1992: 127)

Mauskopf, en el seu estudi entorn dels treballs de Proust sobre la pólvora, remarca la importància de la vessant pràctica o aplicada dels seus treballs:

Although Proust is best known for his work in analytical chemistry, he carried out research and taught on a wide range of chemical topics, many of them practical. Indeed, it was primarily through his practical chemistry that Proust was enabled to spend his mature and most creative years in Spain in the employ of the Spanish government Of central importance were his activities as researcher, consultant, and teacher concerning munitions, carried on when he was professor of chemistry at the Royal Artillery School in Segovia (1785-98) Prost certainly did not regard his practical chemistry as any less important than his «pure» chemical analysis (Mauskopf, 1990)

Així, Mauskopf considera els treballs pràctics de Proust com a paradigma del «coneixement útil» tan valorat pels reformistes il lustrats del segle XVIII però constata, també, com malgrat el seu gran mèrit científic la major part d’ aquests treballs tenien una «limitada» aplicabilitat a la indústria

Amb data de 12 juny 1787, el comte de Lacy, director del Real Colegio de Artillería de Segovia, plantejà al monarca la conveniència d’ enviar Proust a Catalunya, concretament a

DOI: 10 2436/20 2006 01 144

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

les foneries de bronze de Barcelona i de ferro de Sant Sebastià de la Muga La correspondència s’ha conservat a l’ arxiu de l’ antiga Secretaría de Estado y del Despacho de Guerra.3

Les motivacions d’ aquest viatge eren dues: en primer lloc, per tal d’ evitar que Proust estigués «ociós» a l’ espera de tenir acabat el laboratori de Segòvia; i, en segon lloc, perquè es familiaritzés amb les operacions metal lúrgiques a escala industrial:

El Conde de Lacy - Expone: Que como el edificio que se está construyendo para el laboratorio de Chimica y Metalurgia tardará lo menos año y medio por la corta dotación señalada para su obra, le parece que el Profesor de esta Arte Don Luis Proust, que disfruta el sueldo anual de 24 (mil) reales, podría en este tiempo que ha de estar ocioso, pasar a la fundición de Artillería de Bronce de Barcelona a examinar aquellas operaciones que se practican en grande para afianzar con más perfección sus ideas en las operaciones pequeñas de Chimica y Metalurgia en la parte de Fundiciones

Con igual objeto de ver operar en grande le parece podría después pasar a la Fábrica de Municiones de Hierro de San Sebastián de la Muga Considera que como de este costo fino resultarán útiles ventajas para los progresos de la expresada escuela de Chimica y Metalurgia, espera merezca esta providencia la Real Aprobación Como también que se conceda a Don Luis una precisa Ayuda de Costa para hacer el viaje.

Fecho en Palacio a 12 de Julio de 1787

Una nota marginal ens dóna la resposta del monarca: «Como se pide sin ayuda de Costa», és a dir, que hi anés, però sense cobrir-li les despeses de viatge.

En una segona carta, amb data de 18 de juliol del mateix any, el comte de Lacy exposava a Pedro López de Lerena, ministre de la Guerra, el pla de treball preparat per al viatge de Proust En transcrivim un fragment:

Después convendría que seguidamente se transfiera a las Fábricas de Munición de hierro de San Sebastián de la Muga, en aquel Principado, para que haga escrutinio de las fusiones con que se extrae el hierro de sus menas, reconozca las diferentes especies de éstas, los fundentes que se emplean para ello, y el modo de fundir las municiones, como las demás operaciones que se practican en aquel interesante establecimiento, de que podrá sacar todos los conocimientos precisos e importantes, que unidos a las nociones que le han proporcionado su teórica y la práctica que en pequeño había podido ejecutar en esas materias, coordine y disponga con mayor solidez las lecciones que sobre ellas debe dictar en Segovia para instrucción de los Individuos de Artillería y demás que concurran a oírlas

3 Archivo General de Simancas (AGS), Secretaría de Guerra, Leg 5 695

La reial foneria de Sant Sebastià de la Muga era un establiment dedicat a la producció de munició d’ artilleria de ferro colat, situat en el terme municipal de Sant Llorenç de la Muga, comarca de l’Alt Empordà (Girona) Dissenyada sota la direcció de l’ enginyer suís Jean Maritz s ’ inicià la seva construcció l’ any 1768 i estigué en plena producció entre els anys 1770 i 1794, quan arran la Guerra Gran fou derruïda per l’ exèrcit republicà francès La foneria de la Muga estava constituïda per un alt forn, alimentat amb carbó vegetal, i produïa ferro colat que era emmotllat per fabricar bales de canó (boles massisses) o granades de morter (boles buides amb càrrega explosiva al seu interior) L’ alt forn emprava mena de ferro de les muntanyes properes; carbó vegetal fabricat a partir dels boscos de la contrada, i obtenia del riu Muga, mitjançant un complex dispositiu hidràulic, la força motriu necessària per moure les grans manxes d’ aire que li permetien arribar a la temperatura de fusió del ferro (Baig, 2003; 2007; 2008)

Una tercera carta del comte de Lacy, amb data del 28 de gener del 1788, ens informa que Proust ja havia acomplert la seva missió a Catalunya. En transcrivim, també, un fragment:

Hace presente que con arreglo a la Rl Orden de V M de 15 de Junio último pasó D Luis Proust Profesor de Chimica y Metalurgia a la fundición de Artillería de bronce de Barcelona y Fábricas de municiones de yerro de la Muga, con el fin de hacer aplicaciones y demostraciones en el curso que debe enseñar en Segovia

La carta del comte de Lacy explica, també, que havia passat a mans de D Antonio Valdés, ministre de Marina, còpies d’ unes reflexions de Proust sobre els coures d’Amèrica i sobre l’ estany de Mèxic

3. La foneria de la Muga i el tractat dʼartilleria de Tomás Morla

Quan a principis de l’ any 1786 Proust arribà a Segòvia, coincidí encara que per poc temps amb el militar, i també professor de l’ acadèmia, Tomás de Morla Pacheco (Jérez de la Frontera, 1747 - Sevilla, 1812) Morla estava treballant llavors en la confecció de les làmines que havien d’ il lustrar els tres primers volums, just acabats d’ editar, del seu Tratado de Artillería (Morla, 1784). L’ any 1787, però, Morla, juntament amb Jorge Guillelmi Andrada, foren comissionats per viatjar per Europa, per tal d’ inspeccionar les més importants indústries militars

Morla retornà del llarg viatge que el portà per París, Londres i Viena l’ any 1791 i fou destinat a la foneria de canons de Barcelona. L’ any 1793, ascendit a mariscal de camp, s ’ integrà en el cos de l’ exèrcit del Rosselló del general Ricardos i participà a les campanyes de la Guerra Gran, que, recordem, comportaren la destrucció de la foneria de la Muga Morla passaria després a Madrid on, sota el patrocini de Manuel Godoy, publicaria el quart volum les làmines del seu Tratado (Láminas, 1803) i que seria completat, ja pòstumament, i amb motiu de la segona edició de la seva obra,4 per un cinquè volum (Colección, 1816) amb de-

DOI: 10 2436/20 2006 01 144

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

Figura 1. Vista i per fil de l’alt for n de Sant Sebastià de la Muga. Làmina 2 de l’ar ticle III del Tratado de Ar tillería de Tomás de Morla (Láminas, 1803)

tallades descripcions de les làmines El final de la carrera militar de Tomás de Morla està marcat, però, per haver estat el militar espanyol que el 4 de desembre del 1808 capitulà Madrid a Napoleó Acusat d’ afrancesat, morí quatre anys després i, fins i tot, la seva obra principal, el Tratado, generà motiu de controvèrsia sobre la seva autoria La seva figura i obra, però, s’han recuperat recentment (Herrero, 1992), inclosa la reedició en facsímil de la col lecció de làmines del seu Tratado (Herrero, 1993)

El Tratado de Artillería de Morla és una obra ambiciosa, ja que no es limita a qüestions d ’ o rg a n i t z a c i ó o t à c t i c a m i l i t a r s , s i n ó q u e i n c l o u t e m e s m é s p r ò p i a m e n t d ’ e n g i n y e r i a o d’ indústries militars Herrero opina sobre Morla que:

Los contenidos y la lectura del ‘Tratado de Artillería’ revelan a su autor como un auténtico investigador de la ciencia artillera Sus postulados no son elucubraciones

4 La segona edició del Tratado de Morla, publicada l’any 1816, inclou diverses addicions i actualitzacions, en par ticular algunes referències a treballs de Proust de l’època de Segòvia No s’hi esmenta, però, el treball sobre les bombes de la Muga que estudiem en aquest ar ticle

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

Figura 2 Detall del for n de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga Làmina 1 de l’ar ticle III del Tratado de Ar tillería de Tomás de Morla (Láminas, 1803)

teóricas elaboradas tras muchos años de intenso estudio, ni ideas personales extraídas de la práctica asidua con el material de artillería Morla “investiga”, lee todo lo referente a la artillería del XVIII tanto de autores españoles como europeos, domina la bibliografía artillera y hace uso de ella para redactar una obra lo más completa posible (Herrero, 1992: 124)

De totes maneres, Seymour Mauskopf, tot i reconeixent la formació científica de Morla, constata que encara manté certes reserves davant l’ aplicació dels nous progressos científics a la producció industrial:

Morla was hardly ignorant of science; indeed, in his excellent ‘Arte de Fabricar Pólvora’ of 1800, he relied heavily on the 1796 edition of Chaptal’s ‘Eléments de Chimie’ for his account of gunpowder production But of the practical applications of physics and chemistry to this process, Morla displayed the reservations of the craftsman all too aware of the complexity of materials and conditions to trust scientific generalization (Mauskopf, 1990)

DOI: 10 2436/20 2006 01 144

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

Morla dedica el tercer capítol, titulat «Del Hierro, y de la fundición y fábrica de las piezas y municiones compuestas de él», a la descripció del complex procés de la fosa del mineral de ferro per a l’ obtenció de ferro colat, i la seva transformació en ferro dolç (afinat) o en acer (a part de la producció del ferro que anomena batut, obtingut per reciclatge de restes d’ altres foses): «Se puede mirar el hierro baxo de quatro diferentes puntos de vista: como colado y sin purificar; como régulo, es decir, como afinado y separado de la mayor parte de las sustancias heterogéneas; como batido o forjado; en fin, como acero» (Morla, 1784: vol I, 297)

En la primera part del capítol, titulada «De las minas de hierro, su preparación, fusión, y conocimiento del hierro colado», Morla fa una completa descripció mides incloses d’ un alt forn i dels seus processos operatius, però adverteix que: «Para poder tener los principios suficientes sobre estas materias, es indispensable estudiar las Obras de los Señores Conde de Buffon,5 Grignon,6 Reamour7 y Bouchu»8 (Morla, 1784: vol I, 322) Acaba detallant cinc tipus diferents de fosa que es poden obtenir en un alt forn, que resumim a la Taula 1, i conclou que la fosa més adequada per a la confecció de munició d’ artilleria és la gris-cendra:

Tipus/Color

Subtipus

Característiques Utilitat

Fosa BLANCA Primer For ma bombolles Inservible

Segon

Bull interior ment Fràgil

Tercer Espur neja Fràgil

Fosa GRISA Gris cendra Molt líquida Fàcil d’emmotllar

Gris fosc (negra) Molt espessa Difícil d’emmotllar

La fundición gris se obtiene por una justa proporción del mineral, fundentes, correctivos y calor, de donde resulta la separación de las materias heterogéneas que se vitrifican, y una fusión exacta de las partes metálicas Esta fundición es la que produce el mejor hierro, que se podrá obtener de la peor mina, si se procura que su fundición sea grisa (Morla, 1784: vol I, 326)

En la segona part del capítol, «De las fundiciones de hierro colado para piezas de Artiller í a y M u n i c i o n e s » , M o r l a e x p l i c a e l s p ro c e s s o s t a n t d e f a b r i c a c i ó d e c a n o n s d e f e r ro

5 Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (1707-1788) Vegeu Buffon, 1775

6 Pierre-Clément Grignon (1723-1784) Vegeu Grignon, 1775

7 René Antoine Ferchault, seigneur de Réaumur (1683-1757) Vegeu Réaumur, 1722

8 Bouchu, Étienne Jean (1714-1773) Vegeu Bouchu & Cour tivron, 1761

Taula 1 Diferents tipus de fosa, segons Morla, 1784

colat (encara molt poc emprats en aquells anys) com de fabricació de municions (cas de la foneria de la Muga). Aquí Morla detalla el mètode que s ’ aplicava per millorar la seva qualitat:

Para que las balas sean más compactas, tersas, e iguales las de un mismo calibre, después de fundidas y limpias, se introducen en un horno de reverbero, cuya caldera o crisol esté algo inclinado, y se enroxecen en él, hasta que adquieran el color de cereza; entonces se extraen y baten en un martinete proporcionado, cuya maza es cóncava, y también el ayunque Con este método se reúne el hierro, viene a quedar quasi forjado por la superficie, y las balas de un diámetro igual a muy corta diferencia, tersas, pesadas y resistentes a la herrumbre. (Morla, 1784: vol. I, 345)

Malgrat que, tal com hem comentat, Morla citi molts autors francesos, la redacció del capítol suggereix un contacte directe de l’ autor amb els procediments de fosa En el text no s’hi esmenta el nom de cap foneria en concret, però, en canvi, les tres primeres làmines9 que corresponen a aquest capítol es titulen, precisament, «Plano del horno de municiones de S Sebastián de la Muga», «Perfiles y vista de dicho horno» i «Plano, perfil y vista de un fuelle de madera para el mismo horno» (Láminas, 1803) Les referències a la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga en les explicacions del procés de fosa de ferro colat que apareixen en el Tratado de Morla semblen, per tant, ben fonamentades

4. Lʼestudi de Louis Joseph Proust sobre les bales de la foneria de la Muga

En el moment de la seva visita a la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga, en el segon semestre del 1787, aquesta portava ja disset anys plenament operativa i, per tant, podem suposar que els procediments de fosa hi estaven ben establerts De totes maneres, hi restaven encara pendents de resoldre certs problemes, que no li van passar desapercebuts, i que motivaren la redacció de la seva comunicació als Anales del Real Laboratorio de Química de Segovia (Proust, 1791) El problema que interessà Proust era el de la formació de clivelles i cavitats en la massa fosa, amb el consegüent perill que els productes emmotllats es poguessin trencar En primer lloc Proust observa que:

Quando la fundición es negra, mientras se cuela, se exhala un vapor, que se condensa prontamente en escamas de color de hierro Estas escamas, o este espejuelo, que al presente conocen los fundidores con el nombre de limaduras, se queda pegado a las cucharas, con que se saca la fundición El carbón y las escorias están cubiertas de ellas con mucha abundancia, y el ayre de los talleres lo está también: tal es la fundición con que se moldean las balas y bombas de la fábrica de la Muga: estas escamas son carbón unido con un poco de hierro, o en otros términos plombagina

9 Recordem que quan aquestes làmines foren publicades, l’any 1803, la foneria de la Muga estava ja derruïda

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

Proust identifica correctament la presència de grafit (plumbagina) que interpreta, però, com a una «unió» de carbó i ferro. Per assegurar-se ’ n, féu trencar algunes bales de canó a la mateixa foneria:

Yo he visto en la fundición de la Muga un gran número de piezas rotas; en todas se encuentran cavidades llenas de esta plombagina; las más pequeñas balas, aun las de ocho onzas, a pesar de la prontitud con que se enfrían, no se encuentran sin ellas: de 7 a 8 balas que yo hice romper, no se encontró alguna que estuviese exenta De lo que se puede juzgar, si estas cavidades serán raras en las bombas, y en las balas, que tardan mucho más en enfriarse. El maestro fundidor, a quien yo hice mis objeciones, convino conmigo, en que una fundición que fuese menos negra que la suya, sería mucho más fluida, y menos expuesta a estas esponjaduras

Proust intenta, també, donar una explicació teòrica a la presència del grafit i, encara que sigui d’ una forma poc clara, sembla intuir el paper de la velocitat de refredament de la fosa en la seva aparició:10

Quanto más carbonosa es la fundición, más se multiplican las cavidades en las piezas, porque entonces, siendo mayor la porción de plombagina, la fuerza que atrae unas hacia otras las partes homogéneas de un fluido, que se hallan dispersas en otro, teniendo menos lugar en que obrar, da tiempo a que se hagan más agregaciones, o más considerables

Proust cita explícitament algunes dades sobre les densitats dels diferents tipus de fosa obtingudes pel químic suec Bergman11 tot comentant la importància de les obres dels «químics suecs i francesos» que han reconegut el paper de la concentració del carbó en la tipologia de la fosa resultant:

Los Metalurgistas fundidores sabían bien, que el mayor o menor gasto de carbón originaba las diferentes calidades de fundiciones, que se pueden obtener de unos mismos minerales de hierro; pero ignoraban qué parte toma el carbón en estas variaciones. Los Químicos Suecos y Franceses han aclarado este punto: han reconocido que el carbón se une materialmente al hierro; y que de la diferente cantidad que se une con él, provienen los colores grises, negros, y los matices, intermedios que se notan en las fundiciones de hierro

Proust també proposa una solució, encara que molt simplista: «El remedio es fácil; no es necesario más que aumentar la mina, o disminuir el carbón» Aquesta mateixa opció ja s’ha-

10 Per una recent aproximació històrica al procés de fosa en aquesta època vegeu (Le Coze, 2008a; 2008b)

11 Torber n Bergman (1735-1784) Vegeu Bergman, 1783

via intentat sense gaire èxit anys enrere, quan va haver-hi llargues discussions sobre la qualitat dels carbons i de la mena de ferro, atès que el tipus de fosa que s ’ obtenia molt espessa resultava molt cara en comparació amb la d’ altres establiments, com la foneria d’Eugui, a Navarra D’ altra banda, ell mateix reconeix que amb una fosa més blanca les bombes serien possiblement massa fràgils, encara que insisteix en què: «las bombas, balas y granadas Inglesas, a lo menos los cascos que de Mahon se han llevado a la Muga, por lo general son de fundición blanca» Proust acaba recomanant que els oficials prenguin notes sobre el comportament de les bombes en campanya:

Yo ignoro absolutamente si han sido freqüentes los accidentes de las bombas por estos motivos, y aun si son capaces de tenerlos, por lo que no es de ningún modo mi intención hacer sospecha de la seguridad de las bombas Pero que luces no se adquirirían tanto sobre este objeto, como sobre todas las prácticas de artillería, si al fin de una campaña cada oficial estuviese encargado de hacer un Diario de las observaciones que debería haber hecho sobre la materia que se le encargase?

La caracterització de les diferents tipologies de foses obtingudes pel procés de reducció dels òxids de ferro mitjançant la combinació amb carbó (vegetal o de coc) no es completaria fins a finals del segle XIX, quan s ’ establiria el complex diagrama de fases temperatura versus concentració de carboni És de destacar, de totes maneres, que malgrat que Proust no tingués a l’ abast els mitjans per avançar més en l’ estudi de la foneria del ferro, el seu treball sobre les bales de la Muga conté tots els elements que són característics de la seva manera d’ abordar un problema, i que Fournier ha resumit, molt encertadament, tot dient:

Ses communications comportent toujours des résultats quantitatifs, accompagnés d’ une interprétation dans un cadre théorique; Proust n ’ oublie jamais de proposer des développements de ces recherches, industriels, artisanaux et domestiques, en examinant leur adaptation pour une production en grand et les aspects économiques (Fournier, 1999: 78)

5. Reflexions finals

La reial foneria de Sant Sebastià de la Muga (1768-1794) fou una instal lació industrial de tecnologia puntera: el primer alt forn de Catalunya L’ any 1787, quan estava en ple rendiment, rebé, per ordre del monarca, la visita del químic Louis Joseph Proust, per tal que es familiaritzés amb la producció de ferro a gran escala i pogués aplicar-ho a les classes que havia de donar a l’ acadèmia d’ artilleria de Segòvia Proust, però, no es limità a fer una simple «visita» a la foneria, sinó que s ’ interessà per resoldre un problema «tècnic» que hi observà, el de la formació de clivelles i cavitats en les bales de canó, que interpretà, encertadament, com a acumulacions de grafit D’ acord amb els coneixements de l’època, relacionà l’ aparició del

10 2436/20 2006 01 144

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

grafit amb la concentració de carbó en l’ alt forn i proposà una solució prou simple: emprar menys carbó; una solució que, malauradament, ja s’havia assajat sense gaire èxit en els primers anys de funcionament de la foneria

Hem de recordar, d’ altra banda, que la visita de Proust a la foneria de la Muga es realitzà en els mateixos anys en què gestava la seva llei de les proporcions definides Proust era ben conscient de les diferències entre aliatges (per exemple el bronze, «mescla» en proporcions variables de coure i estany) i veritables compostos químics (com els carbonats de coure) En el cas de la fosa de ferro, Proust ens parla de la «unió» del carbó i el ferro Ens podem preguntar, doncs, fins a quin punt era conscient del concepte de dissolució de carboni en el ferro, concepte que esdevindria clau per comprendre els productes siderúrgics.

Finalment, podem considerar la visita de Proust a la foneria de la Muga com un bon exemple de les interrelacions entre teoria i pràctica; entre el laboratori i la indústria; entre la ciència i la política; i ens pot ajudar a contextualitzar l’ activitat científica dins la història més social.

Bibliografia

BAIG I ALEU, M (2003), «La Reial Foneria de San Sebastià de la Muga, 1768-1794» Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència, 181-187

BAIG I ALEU, M (2007), «L’impacte de la reial foneria de Sant Sebastià de la Muga sobre els boscos empordanesos a finals del segle XVIII» Actes del Congrés: El paisatge, element ver tebrador de la identitat empordanesa» , Figueres, Institut d’Estudis Empordanesos, vol II, 383-396

BAIG I ALEU, M (2008), «Estudi de l’Alt Forn de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga i la seva producció (segle XVIII)», Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Nova època, vol 1, 161-168

BERGMAN, T (1783), Analyse du fer Traduite en français avec des notes et un appendice, et suivie de quatre mémoires sur la métallurgie, par M Grignon, Paris, Méquignon

BERTOMEU SÁNCHEZ, J R ; GARCÍA BELMAR, A (2006), La Revolución química: entre la historia y la memoria, València, Universitat de València

BOUCHU, E -J ; COURTIVRON, G (1761), «Art des forges et four neaux à fer» A: BERTRAND, J -E , (ed ), Descriptions des arts et métiers, Paris, Académie des Sciences, tome II, 1-644

BUFFON, G -L L (1775), «Observations sur la fusion des mines de fer» A: Histoire naturelle générale et par ticulière, servant de suite à la théorie de la terre par ties expérimentales et hypothétiques, Paris, Imp Royale, supplément, tome II, neuvième mémoire

COLECCIÓN de las explicaciones de las Láminas del Tratado de Ar tillería para el uso de la academia de Caballeros cadetes del expresado Real Cuerpo (1816) [Volum complementari del (Láminas, 1803)]

FOURNIER, J (1999), «Louis-Joseph Proust (17541826) était-il phar macien?», Revue d’Histoire de la Phar macie, 321, 77-96

FUJII, K (1986), «The Ber thollet-Proust controversy and Dalton’s chemical atomic theor y», British Journal of Histor y of Science, 19, 177-200

GAGO BOHORQUEZ, R (1990), «Luis Proust y la Cátedra de Química de la Academia de Ar tillería de Segovia», capítol introductori a la reedició en facsímil dels Anales del Real Laboratorio de Química de Segovia, Segovia, Academia de Ar tillería

GAGO BOHORQUEZ, R (1992), «Louis Proust y el laboratorio del Real Colegio de Ar tillería de Segovia» A: La casa de la Química, ciencia, ar tillería e ilustración, catálogo de la exposición celebrada en Segovia en conmemoración del Bicentenario de la Casa de la Química, Madrid, Ministerio de Defensa, Secretaría General Técnica, 73-84

GRIGNON, P -C (1775), M é m o ire s d e p h y s iq u e sur l’ar t de fabriquer le fer, d’en fondre & forger des canons d’ar tillerie, Paris, Chez Delalain

HERRERO FERNÁNDEZ-QUESADA, M D (1992), Ciencia y milicia en el siglo XVIII Tomás de Morla, ar tillero ilustrado, Segovia, Patronato del Alcázar

HERRERO FERNÁNDEZ-QUESADA, M D (1993), «El libro de láminas del Tratado de Ar tillería de Tomás de Morla Introducción y estudio», capítol introductori a la reedició en facsímil de (Láminas, 1803), Segovia, Patronato del Alcázar, ix-xl

L Á M I N A S p e r t e n e c i e n t e s a l t r a t a d o d e a r t i l l e r í a que se enseña en el Real Colegio Militar de Segovia, escrito por el Exmo Sr D Tomás de Morla, del Consejo de Estado, Teniente General de los Reales E x e rc i t o s , Madrid, Imprenta Real (1803) [Vegeu Morla, 1784]

LE COZE, J (2008a), «Histoires de fontes Entre le phlogistique et la plombagine: où situer la “fonte à l’oxygène”?», Comptes Rendus Chimie, 11, 772-787

LE COZE, J (2008b), «Histoires de fontes Les descriptions du XVIIIe siècle», Comptes Rendus Chimie, 11, 1.289-1.300.

MAUSKOPF, S. H. (1975), «Proust, Joseph Louis». A: GUILLESPIE C C (ed ), Dictionar y of scientific biography, New York, Charles Scribner’s Sons, vol 11, 166-172

MAUSKOPF, S H (1990), «Chemistr y and Cannon: J -L Proust and Gunpowder Analysis», Technology and Culture, 31, 398-426

DOI: 10 2436/20 2006 01 144

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

M O R L A , T d e ( 1 7 8 4 ) , Tr a t a d o d e A r t i l l e r í a p a r a e l

u s o d e l a A c a d e m i a d e C a b a l l e ro s C a d e t e s d e l

R e a l C u e r p o d e A r t i l l e r í a , D i v i d i d o e n Q u a t ro To -

m o s , q u e t r a t a n d e l a s p r i n c i p a l e s f u n c i o n e s d e

l o s O f i c i a l e s d e e s t e C u e r p o e n P a z y e n G u e r r a ,

S e g o v i a , A n t o n i o E s p i n o s a [ p r i m e r a e d i c i ó : v o l I

( 1 7 8 4 ) , v o l I I ( 1 7 8 5 ) , v o l I I I ( 1 7 8 6 ) ; e l q u a r t v o l u m

c o r re s p o n a ( L á m i n a s , 1 8 0 3 ) i h i h a t a m b é u n c i n -

q u è v o l u m ( C o l e c c i ó n , 1 8 1 6 ) , e d i t a t c o n j u n t a -

m e n t a m b l a s e g o n a e d i c i ó d e l s t re s p r i m e r s v o -

l u m s ]

PROUST, L J (1791), «Sobre las bombas de S Sebastián de la Muga en Cataluña», Anales del Real Laboratorio de Química de Segovia, tomo I, 51-59

RÉAUMUR, M (1722), L’Ar t de conver tir le fer forgé en acier et l’ar t d’adoucir le fer fondu, Paris, M Brunet

SILVAN, L (1953), Los estudios científicos en Vergara a fines del siglo XVIII, San Sebastián, Biblioteca Vascongada de Amigos del País [Edició facsímil publicada a: Colección Ilustración Vasca (1992), Donostia-San Sebastián, Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País, tomo V, 17-133 ]

S I LVA N , L ( 1 9 6 4 ) , E l q u í m i c o L u i s J o s é P ro u s t 1754-1826, Vitoria, Gráficas ESET [Edició facsímil publicada a: Colección Ilustración Vasca (1992), Donostia-San Sebastián, Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País, tomo V, 136-303.]

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 23-36

DOI: 10 2436/20 2006 01 144

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 37-47

ELS EFECTES DE LA LLUM SOLAR A LA SEU DE MALLORCA

DANIEL RUIZ AGUILERA; JOSEP LLUÍS POL LLOMPART SOCIETAT BALEAR DE MATEMÀTIQUES SBM-XEIX. druiz@xeix org joseplpol@xeix org

Resum: L’infor me estudia l’orientació de la catedral de Mallorca en relació amb els efectes de llum i color que els raigs de llum causen amb les projeccions de la rosassa. Un d’ells, ben conegut i documentat, es produeix prop del 2 de febrer i de l’11 de novembre Els raigs del sol travessen la rosassa de llevant (també anomenada Oculus Maior) i es projecten sobre el por tal major i s’alineen per sota i de manera tangent a la rosassa de ponent L’altre efecte estudiat a l’ar ticle es produeix a prop del Nadal els raigs del sol travessen l’Oculus Maior coincidint exactament amb la rosassa de ponent En aquells dies, des d’un punt de vista apropiat fora de la catedral, es pot veure la rosassa de ponent com si estigués il luminada des de l’interior El fet és que l’absis de la catedral de Mallorca està orientat cap a la sor tida del sol durant el solstici d’hiver n Els autors no han trobat cap documentació sobre aquest efecte L’ar ticle analitza des del punt de vista arquitectònic i històric la possible intencionalitat d’aquest fet

Paraules clau: efectes de llum, catedral de Mallorca, orientació

Sun light effects in the cathedral of Majorca

Summar y: The ar ticle studies the orientation of the cathedral of Majorca related to the light and color effects that the light rays cause with the rose window projections O ne such w ell-know n and w ell-docum ented effect is produced around Februar y 2nd and November 11th The rays of the sun pass through the Easter n rose window (also called the Oculus Maior) projecting onto the main doorway and being aligned under and tangent to the Wester n rose window The other main effect studied in the ar ticle is produced around Christmas: the rays of the sun pass through the Oculus Maior and coincide exactly on the Wester n rose window During those days, the Wester n rose window appears to be lit from inside if viewed

from an appropriate point of view outside the cathedral The fact is that the apse of the cathedral of Majorca is oriented to the sunrise during the winter solstice, and the authors have not found any documentation on this effect The article analyzes the possible intentions of this fact from the architectonic and historic point of view

Key words: light effects, cathedral of Majorca, orientation

1. Introducció

«La Seu sembla un bloc de pedra esculpit com una estàtua deixada en aquell cim perquè el sol vingui a besar-la totes les hores del dia per omplir-la de roentors i encendre-la com una flama cada vespre » (Santiago Rusiñol, 1861-1931) (Llabrés, 2005: 7)

L’ estudi que es presenta en aquest article nasqué arran d’ una activitat que realitzà l’ any 2007 la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX en el marc d’ un seminari d’Art i Ciència organitzat per la Direcció General d’R+D+I de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació del Govern balear En aquella activitat es proposava una mirada matemàtica a la Seu de Mallorca i es realitzà el 10 de novembre (el dia abans de Sant Martí, 11 de novembre) per poder veure l’ efecte conegut com el de les dues rosasses. En la preparació de la visita, els autors pogueren gaudir del guiatge de mossèn Teodor Suau, vicari episcopal per a la Formació, professor de Sagrades Escriptures i canonge actiu de la Seu de Mallorca, i sentiren parlar per primera vegada del fet que, per Nadal, la rosassa de llevant es projectava sobre la de ponent L’ interès per conèixer més acuradament aquests dos efectes i les preguntes que anaren sorgint en són l’ origen.

Cal dir que estam parlant de dos efectes lumínics puntuals al llarg de l’ any i que no es coneix cap mena de línia meridiana o ús astronòmic de la catedral de Palma (Altres temples arreu d’Europa, especialment a França i a Itàlia, sí que han registrat instal lacions per mesurar la posició del Sol i deduir-ne, per tant, el calendari. És el cas de San Petronio a Bolonya, Santa Maria del Fiore a Florència, el Duomo de Palermo o Saint Sulpice de París (Heilbron, 1999) )

2. Dades històriques

A l’hora de presentar els efectes de llum que es produeixen actualment a la Seu de Mallorca i apuntar fins on el sentit comú ens ho permeti alguna explicació, és important tenir clares una sèrie de fites històriques pel que fa a la seva construcció, especialment en allò que afecta les seves rosasses Aquestes són:

1306: El 6 de febrer Jaume II mana construir, en el seu testament, una capella (la de la Trinitat) per a les seves despulles (Domenge, 1995: 24; Domenge, 1997: 133)

1311: Aquesta capella ja estava en servei (Domenge, 1995: 24; Domenge, 1997: 133)

1327: El sector conegut com a Cap Nou, format per la capella de la Trinitat i la capella Reial, ja estava ben avançat (Domenge, 1995: 24)

1350: Un poc abans d’ aquest any ja es devia treballar en els absis laterals (Domenge, 1995: 26)

1369: Anotació de la compra de mitjans i guix ops de tapar la finestra, que significa que tapaven la rosassa de llevant en espera de poder comprar els vidres (Domenge, 1997: 149).

1370: A l’ entorn d’ aquest any, en temps del bisbe Antoni Galiana, les obres d’ ampliació i construcció de la gran nau fan necessària la incorporació de les tres rosasses (amb l’Oculus Maior central) per salvar el canvi d’ alçada (Domenge, 1995: 26; Tous, 2008: 17; Llabrés, 2005: 16)

1581: L’Oculus Maior amenaçava ruïna el juliol d’ aquest any i s ’ esfondrà el desembre de 1588 (Coll, 1977: 40)

1596: Es comença la rosassa de la façana traçada per Antoni Jover i feta pel vitraller barceloní Joan Jordà (Domenge, 1997: 179)

1597: La rosassa del centre de la façana principal, on els vidres formen una gran rosa multicolor, es començà a construir el 15 d’ agost d’ aquest any, festa de l’Assumpció, titular de la catedral, i es conclogué deu anys després (Coll, 1977: 40)

1598: La rosassa de ponent queda enllestida (Domenge, 1997: 179)

1599: La rosassa de llevant fou guarnida de vidres de colors després d’ una restauració que fou menada fidelment per Gaspar Janer des del seu esfondrament i que havia durat més d’ una dècada (Coll, 1977: 40; Llabrés, 2005: 16)

1599: A ponent, a la part alta de la façana, estava oberta la rosassa del mestre Joan Jordà (Tous, 2008: 18; Llabrés, 2005: 16).

1601: Benedicció del portal major (Llabrés, 2005: 11)

1857: Els anys 1857, 1906 i 1936, per causa d’ una tempesta, d’ un llamp i d’ una bomba respectivament, les 6 236 peces de colors simples de la rosassa de llevant sofriren grans desperfectes i van haver de ser naturalment reemplaçades (Coll, 1977: 40)

1854: El setembre Peyronet presentava al Ministeri de Gràcia i Justícia el projecte de restauració, acompanyat d’ un joc de plànols que mostrava l’ estat de la catedral d’ aleshores i la restauració i reformes proposades (Navascués, 1995: 192)

Octubre 2008 - juliol 2009: La caiguda d’ uns vidres de l’Oculus Maior a principis de 2008 impulsà la seva restauració integral i aquesta rosassa recuperà molts de vidres que havien estat substituïts per pegats de ciment a les darreres restauracions del segle XX (seguiment fet pels autors)

3. Efectes de la llum solar a la seu de Mallorca

3.1. La Candelera i Sant Mar tí

És prou conegut a Palma que dos dies a l’ any es produeix a la Seu de Mallorca un efecte de llum ben curiós Aquests dos dies són el 2 de febrer, festivitat de la Mare de Déu del Candeler (la Candelera) i l’11 de novembre, festivitat de Sant Martí de Tours (per exemple, Gené, 2006, Capítol Catedralici de la Seu, 2009).

L’ efecte (que es produeix entre les 8:30 i les 9:00 hora local, segons el dia) consisteix en què els rajos de Sol que passen per la rosassa de llevant (l’Oculus Maior) es projecten sobre la paret del portal major Aquesta projecció s ’ alinea amb la rosassa de ponent de manera que són tangents i la recta que uneix els seus centres és perpendicular a terra Es pot observar aquest efecte a la fotografia de la figura 1

Els dies 2 de febrer i 11 de novembre es troben, lògicament, en posicions més o menys equivalents respecte del solstici d’hivern, i és per això que es produeix l’ efecte al voltant d’ aquestes dues dates.

De les dues dates, té especial significació religiosa la de la Mare de Déu del Candeler

Commemorant el ritu de la purificació que les dones feien a Israel, als quaranta dies del naixement dels seus fills, es presentaven, mare i fill al temple Es tancava així el ritual de la llei judaica, i ara es tanca el cicle de Nadal Candeler, ve del llatí «candere»,

Figura 1 Efecte de llum de la Candelera (fotografia amb data 02/02/2006, fot D Ruiz)

brillar, candent ( ) La processó és desmesurada Quasi ningú, a les vuit del matí dins l’ enorme temple, l’ orgue a tota, l’ encens, amb aquella olor, omplint de fum els rajos de colors que el sol provoca travessant les rosasses (Picornell, 2005)

El dia de la Candelera és, a més, la data del naixement de Jaume I el Conqueridor (1208) i, precisament, en aquesta mateixa data de 2007 s ’ inaugurà la Capella del Santíssim, a la dreta de l’ altar major, obra en ceràmica i vidre de Miquel Barceló

Càlculs

Les dades astronòmiques de què disposem en xarxa en l’ actualitat per a qualsevol punt de la geografia del món, fan molt senzill el càlcul de l’ orientació de la catedral de Mallorca, precisament gràcies a aquest efecte.

En el moment en què la rosassa de llevant es projecta per sota de la rosassa de ponent i els seus centres s ’ alineen verticalment, la direcció dels rajos solars coincideix amb l’ orientació de la nau Només s’ha de fixar doncs, amb un rellotge, el moment en què això passa i esbrinar l’ azimut de la incidència solar per a aquest moment i punt geogràfic a partir de qualsevol dels programes que estan a disposició de tothom a la xarxa (per exemple, Giesen, 2008) El fet que la cadena que sosté el principal llum de sostre de la nau central projecti també la seva ombra, facilita en extrem la identificació del moment La precisió que aconseguim amb aquest mètode és molt superior a la que podríem obtenir amb brúixoles o mesures de GPS (que, a més, no funciona bé per mor de l’ apantallament dels edificis veïnals)

D’ aquesta manera, obtenim per a l’ orientació de la nau central de la Seu un valor de l’ azimut de 122,4° (ε<0,5°) i un angle d’ elevació solar de 10,2° (ε<0,5°). Aquests càlculs estan fets emprant com a latitud: 39,567° N i com a longitud: 2,633° E, just al bell mig de la Seu

Les referències de què disposam dels gnomonistes mallorquins Joan Serra (2010) i Rafel Soler (1988), fetes a partir de l’ ombra d’ un gnòmon provisional a la paret, concorden amb les dades exposades.

3.2.

Solstici d’hivern

Tal i com hem dit a la introducció , a partir de la preparaci ó d’ una act ivit at de divulgaci ó per a famílies de l’ efecte esmen tat a l’ apartat anteri or que es realitzà el 10 de novem bre de 2007 (dia abans de Sant Martí ), es va saber pel canonge mossèn Teodor Suau que la projecci ó de l’Oculus Maior sobre la rosassa de ponent era total pels voltant s de Nadal La idea origi nal fou pensar que aquest efecte es podi a visualitzar des de fora Després d’ algunes proves fall ides, es va trobar un punt de la ciu tat des d’ on, efect ivament , es podia comprovar aqu est efecte Es tracta de les restes de la murada que es conser ven a la plaça de Sant a Creu i que formen part actualmen t del recin te del Museu d’Art Moder n, al Bal uard de Sant Pere

10 2436/20 2006 01 145

Durant uns vint dies a l’ entorn del solstici d’hivern es pot contemplar (amb el permís dels núvols) la sortida del Sol a través de les dues rosasses de la Seu Així, la nau central esdevé un gegantí calidoscopi que projecta el seu cilindre de llum en aquella direcció

Figura 2 Eix de la Seu fins al Baluard de Sant Pere (Google Ear th, amb per mís)

Figura 3 Efecte de llum visible des de la murada del Baluard de Sant Pere (Fot D Ruiz)

Càlculs

A l’ apartat anterior hem donat per bona una orientació per a la nau principal de la Seu de 122,4° (ε<0,5°) També amb el programa citat (Giesen, 2008) podem mirar quin és el punt d’ azimut de la sortida del Sol el dia del solstici d’hivern El valor obtingut és de 120,3°

Figura 4 Circumferència goniomètrica centrada a la Seu de Mallorca (Imatge Google Ear th, amb per mís Croquis J Giesen)

Curiosament, el campanar de base quadrada de la Seu no presenta cap eix de simetria paral lel a la nau central de la Seu, sinó que està orientat aproximadament a 110° SE

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DOI: 10 2436/20 2006 01 145 NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 37-47

4. Conclusions

Després de l’ estudi preliminar presentat, s ’ imposen necessàriament tota una sèrie de preguntes:

1 Per què el campanar i la Seu estan desquadrats uns 10°?

2 Per què el campanar i la Seu tenen cadascun la seva pròpia orientació?

3 Cercaven els seus constructors alguns dels efectes de llum descrits?

Com en molt es altres esglésies o temp les cristi ans construït s sobre mesquites, una de les coses importants a tenir en compte és la intenci ó dels edificis musulm ans de tenir l’ alquible (una paret) ori entat a la Meca, exactament cap a la Ka’ba, segui nt els precep tes de l’Alcor à

Figura 5 Unió entre el campanar de la Seu de Mallorca i la Ka’ba de la Meca (Google Ear th, amb per mís)

Per una altra banda, la dominació musulmana de Mallorca fou des del 903 fins al 1231, i en aquesta època ja es disposava de la solució del «problema de l’ alquible», consistent a orientar correctament aquest element de les mesquites Aquesta solució fou proposada per al-Jwarizmi al segle IX (Rius, 2006) Per tant, és possible que la mesquita sobre la qual es va construir la Seu de Mallorca ja tengués una orientació prou acurada de l’ alquibla cap a la Ka’ba seguint aquesta solució.

En efecte, si es traça la mediatriu del costat de llevant del campanar de la Seu i es prolonga sobre l’ esfera terrestre traçant la corresponent ortodròmica, aquesta passa per la Ka’ba amb una precisió sorprenent

Pel que hem pogut parlar amb els historiadors locals (Jaume Serra, Joana Maria Palou), les cates realitzades en els paraments del campanar indiquen la presència dels murs àrabs que podrien pertànyer a l’ antic minaret, que quedaria orientat a la Meca, i això justificaria l’ orientació del campanar cristià pel fet d’haver aprofitat i remodelat aquesta altra construcció

(Cal recordar que l’ angle d’ orientació donat a l’ article és el que forma el meridià amb l’ ortodròmica, és a dir, amb l’ arc que uneix Palma i la Meca amb centre al centre de la Terra

Aquest angle no serviria com a rumb per anar d’ un punt a l’ altre seguint la brúixola Per a

Figura 6 La unió entre el campanar i la Ka’ba coincideix amb la mediatriu del costat de llevant (Google Ear th, amb per mís)

una descripció rigorosa sobre les ortodròmiques i les loxodròmiques, vegeu Maor, 2002: Chap 13 )

Se sap també pels llibres de factura que no es va esbucar la mesquita immediatament, sinó que una vegada beneïda, fou utilitzada per al culte cristià mentre avançaven les obres de la nova catedral

Però hi ha una dada clau a l’hora d’ interpretar la intencionalitat o no dels efectes descrits: el projecte inicial de la Seu com a capella mausoleu per a les despulles de Jaume II no contemplava la nau principal, sinó que acabava en allò que ara és el presbiteri o Capella Reial. Per tant, no podem sostenir que els efectes de llum fossin cercats, ja que l’ orientació de la Seu ve determinada per l’ orientació de les capelles de la Trinitat i Reial que es construïren primer, i que determinaren necessàriament l’ orientació de la resta

Per què, doncs, es canvià l’ orientació de la capella de la Trinitat respecte de la mesquita?

La hipòtesi que fem és de caràcter simbòlic Pel mateix motiu que el naixement de Jesucrist es va fixar entorn del solstici d’hivern, aquest és un bon punt per orientar «el cap» de la catedral, allà on surt el sol el dia més curt, que en el paganisme ja es coneixia com el dia del naixement del Sol. I només cal recordar que un dels atributs del Déu cristià és la Llum.

Llavors, si l’ orientació inicial de les obres era aquesta, els efectes de llum, més que una casualitat, en són una conseqüència L’ efecte del solstici ocorrerà necessàriament sempre i quan les dues rosasses tinguin una grandària semblant i estiguin a la mateixa alçada, cosa lògica en el disseny d’ aquesta gran nau.

Figura 7 i 8 L’Oculus Maior abans i després de la restauració integral de 2008-2009 (Fot D Ruiz i J Ll Pol)

5. Bibliografia

CAPÍTOL CATEDRALICI DE LA SEU (2009) Web http://www catedraldemallorca info

COLL, B (1977), Cathedrale de Mallorca, Palma (ISBN: 84-400-3136-X)

DOMENGE I MESQUIDA, J (1995), «Tres segles d’obra a la Seu (s XIV-XVI)» A: PASCUAL, A (ed ), La Seu de Mallorca, Palma, José J De Olañeta, editor, 23-36 (ISBN: 84-7651-196-5)

DOMENGE I MESQUIDA, J (1997), L’obra de la Seu El procés de construcció de la catedral de Mallorca en el tres-cents, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics (ISBN: 84-87026-63-X)

GENÉ I RAMIS, À F (2006), «Cent raons per preservar les trames medievals Primera raó: La Seu i la llum de sant Mar tí», El Mirall, 173, 32-35 (ISSN: 0214-784X)

GIESEN, J (2008), Sun & Moon Polar Applet Eina en línia per consultar dades astronòmiques sobre el Sol i la Lluna Adreça: http://www jgiesen de/sunmoonpolar

HEILBRON, J L (1999), The Sun in the Church: Cathedrals as Solar Observatories, Harvard University Press

LLABRÉS, P J (2005), Gaudí a la Catedral de Mallorca, Triangle Postals (ISBN: 84-8478-146-1)

MAOR, E (2002), Trigonometric Delights, Princeton University Press

NAVASCUÉS PALACIO, P (1995), «La façana nova de la Seu (1852-1888)» A: PASCUAL, A (ed ), La Seu de Mallorca, Palma, José J De Olañeta, editor, 187-198 (ISBN: 84-7651-196-5)

PASCUAL, A et al (1995), La Seu de Mallorca, Barcelona, José J De Olañeta, editor

P I C O R N E L L , C ( 0 1 / 0 2 / 2 0 0 5 ) , L a s e c t a d e l a C a n d e l e r a , d i n s e l b l o g C l i m e n t P i c o r n e l l a http://jcmllonja balearweb net/post/2619

RIUS, M (2006), «La alquibla: ¿ciencia religiosa o religión científica», Ilu Revista de Ciencias de las Religiones, XVI, 93-111 (ISBN: 84-95215-96-9)

TOUS, L (2008), Vitrales y Rosetones de la Catedral de Mallorca, Palma, Capítol Catedralici (Sense ISBN, edició preliminar)

DOI: 10 2436/20 2006 01 145

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

NOTÍCIES I IDEES SOBRE L’ORIGEN, ANTIGUITAT I EVOLUCIÓ DE L’HOME A LA REVISTA IBÉRICA

JESÚS I. CATALÀ GORGUES

DEPARTAMENT D’HUMANITATS, UNIVERSIDAD CEU-CARDENAL HERRERA (VALÈNCIA) jcatala@uch ceu es

Resum: Ibérica va ser una revista fundada el 1913 pels jesuïtes de l’Observatori de l’Ebre, un centre de recerca científica localitzat prop de Tor tosa (Tarragona) El seu objectiu principal va ser la divulgació científica i tecnològica a través de breus notícies d’actualitat, ar ticles d’especialistes sobre matèries específiques, ressenyes de llibres, etc , que es publicaven setmanalment fent servir una excel lent tipografia i imatges Ara bé, Ibérica va ser també una manera de reivindicar una substancial compatibilitat entre ciència i fe catòlica L’evolució, aplicada especialment a l’espècie humana, encara era una qüestió primordial per aquest tipus d’apologètica, for tament impregnada d’actituds ideològiques i religioses Els jesuïtes romangueren com un dels bastions més impor tants de l’antievolucionisme a Espanya i atacaren sistemàticament des de les pàgines d’Ibérica les noves idees sobre la naturalesa animal de l’ésser humà

Paraules clau: evolucionisme, paleoantropologia, divulgació científica, ciència i religió, jesuïtes, segle XX, Espanya, Catalunya

News and ideas about the origin, age, and evolution of man in the Spanish jour nal Ibérica

Summary: Ibérica was a journal founded in 1913 by Jesuit priests of the Ebro Observatory, a centre of scientific research located in the environs of Tortosa (Catalonia)

ts main purpose was scientific and technological vulgarization by means of brief current news, articles about specific subjects by specialists, book reviews, and other writings, that were published weekly featuring excellent typography and pictures However, Ibérica was also a way to vindicate a substantial compatibility among science and Catholic faith Evolution, especially when applied to the human species, was still a central question for that kind of apologetics, strongly pervaded by ideological and religious attitudes The Jesuits remained as one of the most important bastions of antievolutionism in Spain, and new ideas about the animal nature of human being were systematically challenged by them in the pages of Ibérica

Key words: evolutionism, human palaeontology, scientific vulgarization, science and religion, Jesuits, 20th centur y, Spain, Catalonia

Introducció

La revista de divulgació Ibérica, amb el subtítol El progreso de las ciencias y sus aplicaciones, començà a aparèixer regularment, amb periodicitat setmanal, el gener de 1914 Fundada pels jesuïtes de l’ Observatori de l’Ebre, tenia la seua redacció a Roquetes, on romangué fins al 1925, quan passà a Barcelona Arran de la dissolució de la Companyia de Jesús a Espanya el 1932, la revista passà a estar formalment dirigida i administrada per un grup de personatges de la ciència catalana públicament coneguts per la seua afinitat amb els cercles confessionals, com va ser el cas del prevere secular Josep Ramon Bataller Després de la suspensió forçosa per la Guerra Civil, tornà a publicar-se des de començaments de la dècada de 1940, tot i que amb canvis importants respecte a la primera època. Des del primer moment, Ibérica optà per una gran qualitat en conjunt, tant pel que fa als trets formals com als continguts Excel lent paper, acurada tipografia i bones il lustracions donaven suport a una barreja de notícies d’ actualitat, articles de fons, informació bibliogràfica i dades observacionals periòdiques, distribuïdes en seccions més o menys fixes a càrrec de redactors i col laboradors de garantia, que mantenien el públic de subscriptors i lectors al dia d’ allò interessant que oferia la ciència i la tècnica a Espanya i al món (Genescà, 2008)

El propòsit de la revista, de fet, era divulgar els avenços científics i tècnics entre un públic culte, però no especialitzat, i en castellà. Com assenyalen García Doncel i Roca (2007: 69), a més de cobrir eixa necessitat d’ informació científica de qualitat, els jesuïtes que impulsaren la capçalera també volien evitar que se’ls avançaren entitats no catòliques La qüestió de les relacions entre ciència i religió, com a part de la posició de l’Església front al món contemporani, era un assumpte ben delicat per aquells temps per a molts catòlics espanyols (Valverde, 1979) Els jesuïtes hi eren especialment sensibles i, juntament amb una formació científica avançada per a tots els membres de la Companyia que havien de fer classe de ciències, procuraren mantenir una visibilitat social com a promotors pràctics de l’harmonia entre fe i coneixement, mitjançant institucions de recerca (el mateix Observatori de

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

l’Ebre n’és el millor exemple) i publicacions (amb la revista Razón y Fe com a cas ben conegut). Ibérica, naturalment, era un nou element que s ’ afegia dins del que no era una altra cosa que un conglomerat d’ accions al servei d’ una missió evangelitzadora entremaliada de política científica, no pas executada per la funció pública, sinó per una entitat privada amb una clara vocació d’ intervenció social No es pot entendre, per tant, la tasca divulgadora de la revista sense tenir present la seua confessionalitat, per molt que aquesta no sempre es fera explícita Per això, encara que no tenim dades fefaents sobre el públic real de la revista qüestió a la qual hom hauria de dedicar un estudi esclaridor , podem pensar en persones ja d’ alguna manera predisposades favorablement a línies d’ opinió d’ inspiració catòlica, encara que és possible també que els editors no renunciaren a atraure un públic més allunyat de l’Església mai, en tot cas, obertament hostil mitjançant l’ acurada presentació tipogràfica i iconogràfica dels continguts, juntament amb l’ actualitat d’ aquests continguts

Ja el novembre de 1913 abans per tant de l’ eixida regular de la capçalera el seu primer director, el pare Ricard Cirera, en un article programàtic que es titulava «La ciencia al alcance de todos», i que es publicava dins d’ un anomenat «spécimen B» se ’ n publicà un altre, d’«spécimen», A en aquest cas, el mes d’ octubre, que com el B era un simple número solt de mostra per difondre la nova revista , no s ’ estava de dir, després de proclamar la llibertat dels autors per defensar el seu parer, que a Ibérica

no estará satisfecho aquel racionalista que con pretexto de ciencia ande buscando cómo atacar la verdad revelada, ya fundándose en hechos falsos, ya sosteniendo teorías contrarias a la realidad de los fenómenos [ ] Nunca temeremos dar los hechos tales como son; nunca negaremos la verdad científica por miedo a que se oponga a la verdad revelada; pues reconocemos que Dios es no menos autor del orden natural que del sobrenatural, y sabemos que investigando los secretos más recónditos de la naturaleza, estudiamos más a fondo la obra del Criador (Cirera, 1913: 19)

Apologètica pura, doncs, llesta no només per trobar Déu mitjançant la ciència, sinó per combatre tot intent de menystenir la fe mitjançant les modes intel lectuals del temps

La posició envers les teories de lʼevolució

Cap aspecte de la ciència a l’època fundacional d’Ibérica continuava sent més polèmic per les seues impregnacions ideològiques i conseqüències filosòfiques i religioses que l’ evolució orgànica i les teories que volien explicar-la. Alguns autors, com ara Sanus (1963) i Pelayo (1999), han estudiat com, a Espanya, el concordisme fe-ciència passava necessàriament per acarar la qüestió evolucionista, i malgrat una tendència creixent a acceptar el fet evolutiu per part dels autors catòlics, encara a les acaballes del segle XIX s’hi mantenia una forta oposició Per bé que el debat anà perdent estridència mentre anava ajustant-se a uns àmbits més formals tant en el to com en els mitjans (Glick, 1993), alguns autors catòlics continuaven fent professió pública d’ antievolucionisme a les primeres dècades del segle XX.

DOI: 10 2436/20 2006 01 146

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

Un dels més destacats fou el jesuïta de Besalú Jaume Pujiula (1869-1958), director del Laboratori Biològic de l’Ebre (traslladat després a Sarrià) i important embriòleg i morfòleg, a més d’ actiu divulgador (Durfort, 1995) Pujiula, que el 1910 havia impartit a Barcelona un cicle de conferències on repassava críticament les diferents teories evolucionistes (Pujiula, 1910), va ser un col laborador habitual d’Ibérica i qui marcà, d’ alguna manera, la posició de la revista sobre la qüestió. El 1915 publicà una sèrie d’ articles que, baix el títol genèric de «La evolución y sus límites», volia aclarir un seguit de confusions sobre el mateix concepte d’ evolució i, alhora, establir fins on podia arribar el poder explicatiu de les teories evolutives Pujiula, entre altres coses, distingia clarament entre evolucionisme i dar winisme

Aquest darrer el trobava quasi mort com, per altra banda, no pocs altres autors de l’època (Bowler, 1985) , tot i el gran enrenou que al seu dia havia causat la proposta de Darwin Tampoc jutjava favorablement el mutacionisme de Hugo de Vries Era més indulgent amb el lamarckisme, pel seu finalisme I rebutjava frontalment, i sense estalviar expressions de gran duresa, totes les versions evolucionistes basades en el monisme haeckelià. Pujiula trobava que una evolució generalitzada, des d’ una o diverses formes ancestrals, no tenia cap recolzament empíric directe Si alguna evidència hi havia, era d’ una evolució restringida, que ell anomenava «especigenètica», que mitjançant processos fisiològics dirigits podia ajustar, dins de les espècies sistemàtiques, els trets a les circumstàncies i donar lloc així a modificacions Pujiula negava que es poguera passar d’ una espècie natural a una altra Per això parlava d’ espècies sistemàtiques, en el sentit d’haver estat establides pels taxònoms, i que sí podien canviar en unes altres, però sempre al si d’ una espècie natural que les incloïa i que era invariable en la seua essència. El propi Pujiula admetia que açò no era realment evolució, en el sentit que no s’hi feia referència a tendències filogenètiques ni formes rudimentàries (que ell no admetia, naturalment), i per això proposava substituir l’ expressió «evolución» per «modificación especigenética» (Pujiula, 1915a: 368) Dins, doncs, de l’ espècie sistemàtica, estava disposat a admetre canvi orgànic. Fora, no el trobava plausible. En bona mesura, aquesta interpretació tan restrictiva, tot i no fer-se oficial per part d’Ibérica, va ser la que dominà el tractament que va rebre l’ evolució a la revista als anys següents

De Java a Banyoles

Si, almenys retòricament, Pujiula admetia cert marge per a la discussió de l’ evolució orgànica en general, on excloïa qualsevol possibilitat era en tractar de l’ espècie humana Al darrer article de la sèrie adés esmentada, dedicat específicament a eixe tema, concloïa que «el hombre, ni bajo el aspecto filosófico, ni bajo el científico, puede conceptuarse como un producto de la evolución» (Pujiula, 1915a: 411-412) Per això, tot i estar lluny de les seues línies específiques de recerca, totes les qüestions relacionades amb l’ origen de l’home, i especialment les troballes paleoantropològiques, li interessaven molt

Ja el 1914, Pujiula es va fer ressò de les recerques a la gorja d’ Olduvai, a l’Àfrica Oriental alemanya (a l’ actual Tanzània), localitat que amb el temps acabaria per ser una de les clàssi-

ques per a la paleontologia humana Criticava especialment els autors que volien argumentar, a partir de les troballes que s’hi havien fet, una antiguitat de fins i tot centenars de milers d’ anys per a la humanitat, així com el postulat de la coexistència durant el període diluvial d’éssers humans amb aspecte gairebé animal amb uns altres d’ aparença moderna Respecte a com d’ infreqüents en general eren les restes humanes fòssils, extreia la següent conclusió:

Esta escasez de materiales fósiles es, en nuestro juicio, un verdadero mentís contra la teoría del origen animal del hombre; pues no se ve por qué no han de abundar, entre los demás fósiles, esqueletos humanos que revelen caracteres intermedios que enlacen el hombre de ayer con el de hoy, si éste trae realmente su origen de algún animal (Pujiula, 1914a: 379)

Juntament amb açò, l’ escassa freqüència de fòssils humans era prova de com de recent era la nostra espècie. Una espècie que, com en altres articles deixava ben clar, era única i singular Així, en parlar dels fòssils humans d’ Obercassel (Alemanya), acabadets de trobar, deia que els estudis fets a la Universitat de Bonn duien a pensar que els individus corresponents mostraven trets, simultàniament, de les races de Neandertal, Cromanyó i Dordonya (Pujiula, 1914b). Què hi era tan bo per a Pujiula? Doncs, evidentment, que la unitat de l’ espècie humana també es palesava als temps més antics de la seua presència sobre la Terra

La joventut de l’home, en termes paleontològics, i la seua unitat específica essencial eren aspectes recurrentment reivindicats, al parer de Pujiula, en les troballes de fòssils humans que s ’ anaven fent. Les seues crítiques a Eduardo Hernández-Pacheco (1872-1965), cap de la secció de geologia del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid i membre de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, a propòsit de la interpretació de la mandíbula humana fòssil de Banyoles, anaven per la segona d’ aquestes qüestions El fòssil de Banyoles havia estat considerat com a neandertaloide. Fins a eixe punt, Pujiula no tenia res a dir Fins i tot, a les mateixes pàgines d’Ibérica, el també jesuïta Ignasi Puig (18871961), llavors encara estudiant però que ja havia fet classes al Col legi de Sant Domènec d’ Oriola (Fábregas, 1966), havia escrit un breu article sobre l’ exemplar on afermava eixa afinitat a la «raza […] más antigua de las que en arqueología se conocen» (Puig, 1916: 78).

Allò que criticava Pujiula era que Hernández-Pacheco havia parlat, a la seua intervenció al congrés de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, de la barra de Banyoles com si no fóra de la nostra, sinó d’ una altra espècie humana Segons el jesuïta, els trets anatòmics peculiars d’ aquella resta no justificaven tal consideració, i feia esment fins i tot dels arguments d’ alguns autors evolucionistes que asseguraven que cap resta humana fòssil no poguera encabir-se en les races humanes actuals (Pujiula, 1916)

En tot cas, Pujiula reservava les càrregues argumentals més aspres per a la impugnació de l’ existència d’ avantpassats amb trets intermedis entre els micos i nosaltres Un article paradigmàtic al respecte és aquell que dedicà a Pithecanthropus erectus, l’ anomenat «home de

DOI: 10 2436/20 2006 01 146

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

Java», descobert per l’holandès Eugène Dubois el 1891, i que havia estat interpretat, a voltes com un gibó gegant, a voltes com un intermediari entre simi i home. Pujiula, pel contrari, es feia ressò de l’ opinió d’Arnold Brass,

que tan bien supo desenmascarar a Haeckel, probándole la falsificación de figuras, acaba de demostrar en un recientísimo trabajo (1914) y con toda claridad, que no hay tal Pithecanthropus ni erecto ni curvo; y que los restos esqueléticos del Trinil, en definitiva, no son de algún hilobátido ni otro simio, sino del Homo sapiens, único que conoce la ciencia verdadera (Pujiula, 1915b: 111)

La menció a Haeckel no era gens gratuïta En primer lloc, perquè ell havia estat un dels més ferms postuladors de formes intermèdies entre simi i home, fins al punt de proposar el mateix terme Pithecanthropus En segon, perquè encarnava el gran espantall del materialisme evolucionista. Per això, el cèlebre episodi de l’ alteració interessada per part de Haeckel de les figures del desenvolupament embrionari que il lustraven clàssicament la seua versió de la llei biogenètica fonamental i el principi recapitulatiu (Hopwood, 2006; Richards, 2008: 303-312) era un fet que calia explotar sistemàticament pels seus adversaris S’hi podien aportar arguments científics, sense estar-se tampoc dels teològics i filosòfics, com feia Pujiula Però cap altre amb més força que l’ evidència que el gran materialista, el gran adorador de la ciència positiva, era un falsari, capaç no ja de fer errades cosa humana sinó d’ alterar les dades de la natura

Aqu est recu rs, per a un cas diferen t, era de nou present a l’ article de Pujiul a sobre el fòssi l de Banyoles, on aprofi tava per recordar, a propòsi t de la troballa d’ una suposada resta humana a Trill o (Guad alaj ara) que a una revista d’ actualitat es deia que podia ser de P. erectus, com de desacreditad a estava la proposta de Duboi s A eix a revista hi apareixia també la reco nst rucci ó del cran i de Piltdown com és ben sabut, el cas més cèlebre de frau a la història de la paleontol ogi a humana, tot i que llavors era mot iu de discus sions i estudis seriosos , que Pujiula (1916: 93) qualificava com a «tend encios a hasta la pared de enfrente» i que fei a «muy poco favor a la ciencia [ ] en su noble marcha haci a el ideal de la verdad».

Autors diversos, idees unànimes

La crítica a les reconstruccions filogenètiques fantasioses de la nissaga humana qüestió important, aquesta de la fantasia, com bé ha estudiat Sánchez Arteaga (2007) estava molt present també en la col laboració que signà el pare Josep Ubach, professor al Col legi del Salvador de Buenos Aires, que a l’Argentina ja havia publicat un fullet sobre l’ origen de l’home En aquell país, la qüestió de l’ evolució humana era un tema amb gran ressò públic, especialment arran de l’ obra de Florentino Ameghino, el paleontòleg argentí que tant havia treballat per la comprensió de les faunes de mamífers fòssils de Sud-amèrica Ame-

ghino havia postulat al seu dia un arbre evolutiu hipotètic de la humanitat, l’ origen de la qual situava en aquell continent durant el terciari, i fins i tot havia interpretat un seguit de restes fòssils a la Pampa com a pertanyents a espècies humanes primitives (Salgado & Azar, 2003) A la seua mort, el 1911, la figura d’Ameghino passà a ser glorificada públicament, com a exemple de la possibilitat d’ una ciència argentina Alhora, tanmateix, va ser atacada com a mostra de com el coneixement de la natura era prostituït i adulterat per combatre la religió i la visió tradicional del món (Podgor ny, 1997) Aquesta segona actitud va estar representada especialment per un jesuïta d’ origen gallec, el pare José María Blanco, que tot i ser citat sovint pels col laboradors d’Ibérica, mai no va escriure a la revista Sí ho va fer, com hem avançat, el menys conegut Ubach, autor d’ un fullet, El origen del hombre, on es recollien cinc treballs que ell havia elaborat per a la seua exposició pública per part dels seus alumnes a una vetlada científica que s’havia celebrat a l’ agost de 1917 al col legi bonaerenc on feia classe A Ibérica, extractà el contingut del tercer capítol del fullet i, com Pujiula, prenia com a base argumental la inexistència d’ ancestres fòssils humans i de baules perdudes i mostrava comparativament les diferències morfològiques profundes entre home i mico (Ubach, 1918a) Poc després d’ aquest article, Ubach tor nà a les pàgines d’Ibérica com a autor d’ una invectiva directa contra Ameghino, on exposava sintèticament la proposta filogenètica de l’ argentí aplicada als éssers humans i esmentava un seguit de crítiques i refutacions, d’ autors tant contradictoris com partidaris de l’ evolucionisme Per a Ubach, les especulacions d’Ameghino estaven completament desacreditades De fet, deia que ja al seu dia havien estat rebudes amb escepticisme general, encara que «en Sud América, donde ofrecían cierto halago al sentimiento nacional y han sido ampliamente explotadas con intentos abiertamente sectarios, el ambiente les ha sido algo más propicio» (Ubach, 1918b: 25)

Durant la dècada de 1920, l’ antievolucionisme continuà viu a la revista, i especialment vehement en tractar de temes que afectaven la nostra espècie. Si Pujiula havia estat el gran paladí a la dècada de 1910, ara aquest paper l’ assumiria el jesuïta basc José María Ibero (1870-1961), professor de física, química, cosmologia i de quasi qualsevol ciència al Col legi d’ Oña (Burgos), les rodalies del qual van ser intensament explorades per ell mateix per estudiar la seua geologia i prehistòria (Gaviña, 2001). Aquesta afició, que traslladà després al seu destí a Marneffe (Bèlgica) arran de la disolució de 1932, i que el va dur fins i tot a criticar una autoritat com l’abbé Breuil (Ibero, 1933; 1934a), també el va fer interessar-se molt per les teories sobre l’ evolució i sobre la seua aplicació a la nostra espècie, sempre amb pressupòsits coincidents amb els que ja hem vist (Ibero, 1921; 1926; 1927).

No només jesuïtes escrigueren a Ibérica respecte a aquestes qüestions de l’ origen, antiguitat i evolució de l’home També hi hagué laics, com ara l’ enginyer forestal Joaquim Maria de Castellarnau (1848-1943) que el 1915 havia escrit contra l’ antiguitat terciària, la diferenciació específica de l’home de Neandertal i qualsevol pretensió de fer derivar la nostra espècie de simis ancestrals:

DOI: 10 2436/20 2006 01 146

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

No se me oculta que al no participar de la opinión de que los restos más antiguos del hombre que hoy conocemos revelan su origen símico, será pasar a los ojos de muchos por «atrasado», y, no obstante, yo no lo creo así, pues «atrasado» sería sostener precisamente eso (Castellarnau, 1915: 124).

No només identitat d’ idees: també de vehemència estilística, fins i tot Més moderat es mostraria, tanmateix, l’ enginyer de mines i reconegut geòleg Lluís Marià Vidal (1842-1922), quan el 1916 ressenyà extensament el llibre El Hombre fósil, del prevere catòlic alemany Hugo Obermaier (1877-1946), que per aquells anys de la Primera Guerra Mundial es trobava treballant a Espanya, vinculat a la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas A la seua recensió, Vidal destacava que l’ autor de El Hombre fósil era evolucionista, però feia alhora una crida de respecte a les opinions dels paleoantropòlegs, foren les que foren les seues actituds respecte a la qüestió de l’ evolució, salvant, això sí, la idea que l’ànima humana en restava al marge (Vidal, 1916; Pelayo, 2007) Sense cap dubte, la condició sacerdotal d’ Obermaier esdevenia una incomoditat per a la línia dominant a Ibérica respecte a les qüestions que ací ens ocupen. Obermaier, de fet, havia signat en 1915 amb Eduardo Hernández-Pacheco un treball sobre la mandíbula humana de Banyoles (Hernández-Pacheco & Obermaier, 1915; Pelayo, 2007) Doncs bé, l’ article de Pujiula adés esmentat, al voltant d’ aquesta troballa fòssil, personalitzava les crítiques en HernándezPacheco recordem que Pujiula comentava la conferència al congrés de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, no el treball conjunt i resolia molt ambiguament la posició d’ Obermaier Pujiula deia «creure» que la postura de l’ alemany era la de considerar, com uns altres savis, que qualsevol resta fòssil humana podia encabir-se en una o altra de les races humanes presents. I afegia una nota al peu que resava:

Por lo menos, cuando el P Wasmann S J , en sus Conferencias de Berlín hace ver que el hombre diluvial aparece como verdadero hombre corporal y espiritualmente, remite a un trabajo del doctor H Obermaier, y podemos suponer que para apoyar su pensamiento (p 91)

«Podemos suponer» és una expressió evidentment utilitzada per mantenir les distàncies i, ensems, evitar reconèixer que un sacerdot catòlic es proclamava obertament partidari de l’ evolució humana De fet, Obermaier, a El Hombre fósil, se situava obertament en contra de les afirmacions d’ autors com Kollmann, Virchow i Ranke, que sostenien que les restes humanes des de l’època glacial fins a l’ actualitat no acusaven cap diferència Uns autors, cal dir, que eren les referències bàsiques de Pujiula a l’hora de rebatre l’ existència dels neandertals com a espècie diferent de l’home actual (Pelayo, 2007) Com de prudent era la conducció d’Ibérica amb Obermaier, ho reforça el contingut de la sèrie de quatre notes anònimes dedicades a sintetitzar un curset seu a la Universitat de Santiago de Compostel la Totes les men-

cions que hi trobem a les qüestions d’ evolució humana que s’hi pogueren haver tractat es resumeixen en una al lusió al crani de Piltdown, la consideració de màxima antiguitat de la mandíbula de Mauer i el rebuig de l’ existència de l’home terciari (Cursillo, 1922) Tot plegat, ben ortodox a la vista del que pensaven Pujiula i el seu cercle

Novetats i descobertes

Ibérica era, per damunt de tot, una revista d’ actualitat D’ actualitat científica i tècnica, és clar Per això, les novetats i descobertes als àmbits que més l’ interessaven no es podien deixar de banda També, amb les troballes de restes fòssils humanes Ja hem vist com Pujiula s’havia ocupat de les descobertes a la gorja d’ Olduvai. Un altre jaciment africà també suscità molta atenció, uns anys després, el de Broken Hill, a l’ actual Zàmbia (llavors la colònia britànica de Rodèsia del Nord), on es trobà un crani humà fòssil que passà a ser estudiat i exhibit al British Museum Al llarg de tres números (entre desembre de 1921 i febrer de 1922), s’hi publicaren sengles notes (Hallazgo, 1921; Cráneo, 1922a; 1922b). El redactor anònim no amagava la seua complaença per les controvèrsies que provocà el crani entre personatges de la rellevància científica d’Arthur Smith Woodward, Grafton Elliot Smith i Marcellin Boule, front els quals s ’ alçà el jesuïta Pierre Charles, de Lovaina, emfatitzant com d’ insuficients eren les dades morfològiques per resoldre qüestions de prehistòria. Per suposat, menyspreava l’ atribució d’ una nova espècie, Homo rhodesiensis, a les restes, i a priori ja tenia clar que

prescindiendo de fantasías y errores, el cráneo de Broken Hill es completamente humano, y por sus caracteres no rompe la unidad específica de las diferentes razas humanas, como acabará de probarlo un estudio más detenido y completamente desapasionado (Hallazgo, 1921: 375)

Un jaciment més que esdevingué clàssic, però ara europeu, el de Saccopastore, a prop de Roma, va ser també objecte d’ atenció a Ibérica El pare Ibero va ser l’ autor de dos articles on es feia ressò de la troballa a eixa localitat d’ un crani neandertaloide que conservava la base amb la posició del foramen magnum Com mostrava Sergio Sergi, l’ especialista italià que se n’havia fet càrrec, aquest tret palesava la marxa perfectament erecta d’ aquell ésser, amb la qual cosa es desmuntaven els arguments de Boule respecte a la inclinació corporal de l’home de Neandertal Una volta més, les proves anaven contra «los prejuicios trasformistas» (Ibero, 1934b: 142) Aquell home, gens «bestial», ja orientava la seua vida cap a Déu, si ateníem les evidències de ritus funeraris. Un home com nosaltres, l’única espècie humana, que, segons aquest jesuïta, no pertanyia a l’ ordre dels primats i que, més encara, «considerada su alma espiritual e inmortal, forma reino aparte» (Ibero, 1931: 347)

Aquesta resurrecció de la vella idea del «Regne Hominal» (Gomis, 2004) no estava compartida, ni de bon tros, per un altre jesuïta, aquest francès i de fama mundial, que, excepcionalment, honorà les pàgines d’Ibérica en una ocasió Possiblement, les recerques de Pi-

DOI: 10 2436/20 2006 01 146

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

erre Teilhard de Chardin a la Xina durant les dècades de 1920 i 1930 no feien gens de gràcia a alguns dels seus germans a Espanya. No sabem si és significatiu, però el cas és que autors com Pujiula no el citaven, i en una breu nota a la revista que esmentava l’ ingrés de Teilhard a l’ Osborn Research Club, se’l presentava com un eminent paleontòleg que estava fent nombroses descobertes per a l’ estudi de les faunes de mamífers pliocènics i pleistocènics d’Àsia, sense esmentar però els seus treballs paleoantropològics (Noticia, 1931). D’ aquests, tanmateix, hi havia al mateix número, del dia 11 de juliol de 1931, un article, signat pel mateix Teilhard, originalment publicat en francès a la Revue de Questions Scientifiques, la veterana revista belga també impulsada pels jesuïtes La redacció, però, afegí un comentari introductori que deixava ben clara la raó de traure aquest article:

La prensa diaria y las revistas científicas han hablado ya mucho del reciente descubrimiento hecho en Chu-Ku-Tien, junto a Pekín, del cráneo de un homínido muy antiguo y primitivo, el Sinanthropus pekinensis. Pero, como ocurre siempre en semejantes casos, se han deslizado muchas inexactitudes o interpretaciones prematuras acerca de dicho descubrimiento, firmadas algunas, incluso, por nombres conocidos entre los paleontólogos (Teilhard, 1931: 46)

Per això era bo que un jesuïta que, a més, treballava al jaciment xinès, aclarira als lectors d’Ibérica tot l’ assumpte En dos lliuraments, Teilhard parlà successivament dels trets geològics i paleontològics del lloc, tot destacant la seua antiguitat, major que la de qualsevol altre jaciment europeu amb restes humanes, per centrar-se després específicament en l’homínid trobat, que «no era aún ni remotamente el Homo sapiens» (Teilhard, 1931: 58) Tan singular era, que fins i tot s’havia proposat un nou gènere, intercalat entre Pithecanthropus i Homo No eren conclusions precisament compatibles amb les defensades habitualment a Ibérica El paràgraf final, potser, el redimiria un tant i, al capdavall, faria publicable aquell article:

El Sinanthropus nos ayuda muy eficazmente a comprender mejor los aspectos sucesivos, por los cuales el tipo humano ha podido formarse en el seno del resto de la Vida En cambio, para apreciar, aun desde el punto de vista científico, el prodigioso acontecimiento que en la Historia de la Tierra representa la aparición del pensamiento, es preciso que miremos en otra dirección La solución científica del problema humano no se determinará con el estudio de los fósiles, sino por una consideración más profunda, de las propiedades y posibilidades que, en el hombre de hoy día, permiten prever el hombre de mañana (Teilhard, 1931: 60)

Conclusió

Articles com el de Teilhard fan palès fins a quin punt algunes de les interpretacions a propòsit de l’ origen, antiguitat i evolució de l’home que es defensaven habitualment a la revis-

ta Ibérica resultaven ja difícilment sostenibles en aquella època I actituds com les adoptades front a l’ obra d’ Obermaier demostren com de difícil era considerar que la defensa de l’ evolució humana implicava sempre una actitud antireligiosa o, si més no, anticatòlica Si les crides d’ atenció front a les reconstruccions de filogènies hipotètiques i la prudència respecte a la fragmentació de les dades morfològiques eren raonables en molts casos, l’ antievolucionisme que hi era al darrere i, molt especialment, el tancament radical a qualsevol possibilitat d’ evolució humana treien clarament la posició de la revista del corrent dels temps Així i tot, hi era explícitament present, i, sense dubte, era apreciat per no poques persones Per això no es pot menystenir El context espanyol encara donava espai per a tals opinions La qüestió evolucionista potser ja no suscitava les aspres picabaralles que emplenaven les columnes dels diaris cap a la dècada de 1880 Però estava lluny de resoldre’s Ibérica, en açò, n ’ era una prova, i també un estímul per mantenir viva la polèmica La Guerra Civil i les seues conseqüències acabarien per posar de relleu com l’ actitud d’ aquella revista fundada a les vores de l’Ebre per uns clergues que amaven veritablement la ciència, lluny de ser marginal, encara estava ben encarcarada a alguns sectors del coneixement, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya

Agraïments

Els resultats d’ aquest article s ’ inclouen dintre el projecte «Evolucionismo y los orígenes de la humanidad: la configuración de la paleoantropología como disciplina científica y su proyección en la biología española» (Ministerio de Educación y Ciencia, ref HUM200604730).

DOI: 10 2436/20 2006 01 146

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

Bibliografia

BOWLER, P J (1985), El eclipse del darwinismo Teorías evolucionistas antidarwinistas en las décadas en tor no a 1900, Barcelona, Labor

CASTELLARNAU, J M de (1915), «Los primeros habitantes de Europa», Ibérica, 3, 57-60, 124-127

CIRERA, R (1913), «La Ciencia al alcance de todos (Continuación)», Ibérica, n.º preliminar (Spécimen B), 18-19

CRÁNEO (1922a), «Sobre el cráneo de “Broken Hill”», Ibérica, 17, 39

CRÁNEO (1922b), «El cráneo de Broken Hill», Ibérica, 17, 89

CURSILLO (1922), «Cursillo de conferencias de Prehistoria», Ibérica, 18, 242-243, 258-260, 276277, 291-292

DURFORT, M (1995), «Jaume Pujiula i Dilmé, S I (Besalú, Garrotxa, 1869-Barcelona, 1958) La morf o l o g i a m i c ro s c ò p i c a » A : C A M A R A S A , J M ; ROCA, A (dir ), Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 827-858

FÁBREGAS, X (1966), «Puig y Simón, Ignacio» A: Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana Suplemento Anual, 1961-1962, Madrid, Espasa-Calpe, 299

GARCÍA DONCEL, M ; ROCA, A (2007), Observatori de l’Ebre Un segle d’història (1904-2004), Roquetes, Observatori de l’Ebre

GAVIÑA, R (2001), «Ibero Orendain, José María» A: O’NEILL, C E ; DOMÍNGUEZ, J M (dir ), Diccionario histórico de la Compañía de Jesús Biográfico-Temático, Roma / Madrid, Institutum Historicum S I / Universidad Pontificia Comillas, vol 2, 1990

GENESCÀ, M (2008), «Ibérica: primera revista de divulgació científica i tecnològica de l’Estat, editada a l’Observatori de l’Ebre», Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 1 (1), 377-386

GLICK, T F (1993), «Ciencia, política y discurso civil en la España de Alfonso XIII», Espacio, Tiempo y For ma, Serie V, H ª Contemporánea, 6, 81-98

GOMIS, A (2004), «El Reino Hominal: un ejemplo de ideología frente a ciencia en la España del siglo XIX», Llull, 27, 423-434

HALLAZGO (1921), «Hallazgo de un cráneo prehistórico», Ibérica, 16, 374-375

H E R N Á N D E Z - PA C H E C O , E ; O B E R M A I E R , H (1915), La mandíbula neander taloide de Bañolas, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales

HOPWOOD, N (2006), «Pictures of Evolution and Charges of Fraud: Er nst Haeckel’s Embr yological Illustrations», Isis, 97, 260-301

IBERO, J M (1921), «El evolucionismo y la paleontología animal», Ibérica, 16, 282-285

IBERO, J M (1926), «Huxley antropólogo», Ibérica, 25, 43-45

IBERO, J M (1927), «Eolitos ingleses?», Ibérica, 27, 380-383

IBERO, J M (1931), «El cráneo neander talense de S a c c o p a s t o re ( R o m a , 1 9 2 9 ) » , I b é r i c a , 3 6 , 3 4 4347

IBERO, J M (1933), «El ar te solutrense mar neffiano», Ibérica, 39, 200-203

IBERO, J M (1934a), «El clactoniense de Mar neffe (Bélgica)», Ibérica, 41, 248-252

IBERO, J M (1934b), «El cráneo neander talense de Saccopastore (Roma, 1929)», Ibérica, 41, 142144

NOTICIA (1931), «[Noticia sobre] El P P Teilhard de Chardin, S J » , Ibérica, 36, 34

OBERMAIER, H (1916), El Hombre fósil, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales

PELAYO, F (1999), Ciencia y creencia en España durante el siglo XIX La paleontología en el debate sobre el darwinismo, Madrid, CSIC

PELAYO, F (2007), «La evolución humana y su difusión en España en el marco de la JAE (19071939)», Asclepio, 59 (2), 137-162

PODGORNY, I (1997), «De la santidad laica del científico Florentino Ameghino y el espectáculo de

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

la ciencia en la Argentina moder na», Entrepasados, 7, 37-61

PUIG, I [signa I P ] (1916), «La mandíbula neander taloide de Bañolas», Ibérica, 5, 77-78

PUJIULA, J (1910), Conferencias biológicas Estudios críticos sobre la teoría de la evolución, Barcelona, Tipografía Católica

PUJIULA, J (1914a), «El hombre diluvial de Oldoway», Ibérica, 1, 379-381

PUJIULA, J (1914b), «Dos esqueletos diluviales descubier tos en Obercassel (Alemania)», Ibérica, 2, 222-223

PUJIULA, J (1915a), «La evolución y sus límites», Ibérica, 3, 249-251, 283-285, 366-368, 409-412

PUJIULA (1915b), «El mono de transición o el “Pit h e c a n t h ro p u s e re c t u s ” d e D u b o i s » , I b é r i c a , 3 , 110-112

PUJIULA, J (1916), «Otra vez el hombre prehistórico», Ibérica, 5, 90-93

RICHARDS, R J (2008), The Tragic Sense of Life E r n s t H a e c k e l a n d t h e S t r u g g l e o v e r E v o l u t i o nar y Thought, Chicago, The University of Chicago Press

SALGADO, L ; AZAR, P F (2003), «Nuestro lugar entre los primates Un resumen de las principales ideas de Florentino Ameghino sobre la evolución humana», Saber y Tiempo, 15, 5-18

SÁNCHEZ ARTEAGA, J M (2007), «La fantasía como factor epistemológico en la construcción de las primera teorías darwinianas sobre evolución humana (1859-1912)», Cronos, 10, 137-175

SANUS, R (1963), «Algunos aspectos de la apologética española en la segunda mitad del siglo XIX», Almena, 2, pp 9-32

TEILHARD DE CHARDIN, P (1931), «El “Sinanthropus pekinensis”», Ibérica, 36, 46-47, 58-60

UBACH, J (1918a), « El argumento morfológico de la hipótesis de la descendencia » , Ibérica, 9, 10-14

UBACH, J (1918b), «Los precursores del hombre en Sud América», Ibérica, 9, 25-29

VALVERDE, C (1979), «Los católicos y la cultura española» A: GARCÍA VILLOSLADA, R ; CÁRCEL, V (dir ), Historia de la Iglesia en España V La Iglesia en la España contemporánea (1808-1975), Madrid, La Editorial Católica-BAC, 475-573

VIDAL, L M (1916), «El hombre fósil», Ibérica, 6, 91-95

DOI: 10 2436/20 2006 01 146

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 49-61

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

SEGUINT EL FIL DE L’OBRA I SECRETI DELLA SIGNORA CORTESE

NÚRIA SOLSONA I PAIRÓ

DRA CIÈNCIES DE L’EDUCACIÓ nsolsona@xtec cat

Resum: L’ar ticle vol establir la relació entre la pràctica alquímica i el treball experimental de laboratori en el llibre I secretti della Signora Cor tese, seguint un model sociocultural d’història de la ciència Analitza el contingut i l’estructura del llibre

Paraules clau: alquímia, química, receptes, anàlisi del llenguatge, segle XVII

Following the I secreti della Signora Cor tese

Summar y: The ar ticle tries to establish the relationship between alchemical practice and the experimental laborator y work in the book I secretti della Signora Cor tese, following a sociocultural model of histor y of science It analyzes the content and the structure of the book

Key words: alchemy, chemistr y, receipt, language analyse, XVIIth centur y

Introducció

Seguint un model d’història de la ciència social i cultural (Nieto-Galán, 2007: 81) l’ article busca la proximitat de les pràctiques alquímiques amb el treball experimental de laboratori, seguint un enfocament historiogràfic i didàctic al mateix temps (Izquierdo et al , 2006: 78) Si treballem amb una definició de química com la ciència de la transformació dels materials, englobarem en els seus orígens les tradicions alquimista, perfumista, tintorera, metal lúrgica o filosòfica que es van dedicar al que avui anomenem transformacions de la matèria La me-

mòria històrica femenina com tota memòria ha de ser prèviament construïda, en un procés de reconeixement de la presència activa de les dones en el món, d’ una tasca creadora de vida i de civilització que l’ experiència demostra com a fonamental per al desenvolupament humà La majoria de les dones que van treballar en les pràctiques anteriors a l’ establiment de la ciència moderna van ser dones amb autoritat en la seva època Una autoritat que no van entendre com a poder, sinó com a mediació amb altres persones que volien aprendre. La recerca basada en l’ autoritat femenina, la transmissió de la memòria històrica femenina i dels models històrics científics femenins van omplint un buit que tenia la història de la ciència

La genealogia femenina en la història de la ciència estructura la tradició, com en els altres camps de la història. En el cas de les ciències experimentals, la tradició científica femenina es considera excepcional, excepte en alguns grups com les alquimistes, les astrònomes o les comptadores d’ estels, entre d’ altres El diàleg amb els textos d’ autoria femenina és una modalitat d’ aproximació històrica, i si és amb figures femenines diverses afavoreix el mecanisme d’ identificació de l’ obra. El diàleg com a modalitat d’ apropament històrica i la relació dialògica com a relació d’ intercanvi entre subjectes són conceptes importants per construir la història de les dones amb pràctiques que avui considerem científiques

Isabella Cortese, donna colta, dama docta

El segle XVI va ser una època en què es va produir l’ auge en l’ edició de textos alquímics, ja que fins llavors l’ alquímia s’havia transmès oralment Cal tenir en compte que per als veritables adeptes l’ alquím ia era una forma de vida, un gran treball que absorbia tots els seus recursos, però mai no es va voler identificar amb una branca esotèrica de la filosofia natural. Durant el segle XVI s ’ editen i reediten les obres de Johannes de Rupescissa o també de Jean de Roquetaillade, d’Arnau de Vilanova i les atribuïdes a Llull o pseudolul lianes, del segle XIV Paral lelament, s ’ estén un afany per col leccionar receptes i presentar-les unides en forma de publicació. Amb l’ aparició de la impremta va proliferar l’ edició de molts tractats, receptaris tècnics i obres de màgia Per situar-nos en el context històric i cultural en què va treballar Isabella Cortese, cal tenir present que va viure en el segle d’ or de les mines, després de Paracels (14931541) i una mica abans que el iatroquímic Johannes Baptista van Helmont (1577-1644) I poden ser d’ interès les paraules d’ un contemporani, del 1561, el doctor Millán, comissari de la Inquisició de Sevilla que preguntava als superiors què calia fer amb els llibres inclosos en l’índex de 1559, «porque tienen muchas supersticiones aunque con títulos de libros de medicina» La resposta va ser: «Quémense» I l’ inquisidor general, Bernardo Sandoval y Rojas, en el pròleg a l’índex de llibres prohibits i expurgats publicat el 1612 sota les seves ordres, aclaria:

Por ningún medio se comunica y delata [la herejía] como por el de los libros, que siendo maestros mudos, continuamente hablan y enseñan a todas horas ( ) Deste tan eficaz y pernicioso medio se ha valido siempre el común adversario y enemigo de la verdad Católica

De manera que encara el 1774 Juan Antonio de las Casas va traduir un text de Cesare Beccaria, Dels delictes i de les penes, i conscient del risc que corria, es protegia dient:

Si el todo, o alguna parte de la doctrina contenida en el Tratado presente, que habemos traducido, no fuese conforme al sentir de nuestra Madre la Iglesia y a las supremas regalías de S.M. desde luego, con toda sumisión y respeto, como debemos, lo detestamos, creyendo solo lo que nos enseñaren y sometiendo nuestro juicio al de nuestros

Maestros y Superiores

Malgrat les precaucions, el llibre traduït per De las Casas fou prohibit el mateix any de publicació (Pardo Tomás, 2003: 10)

La Inquisi ció esp anyol a creada per la Corona espanyol a va provocar el tancament de les acad èmies, entre ell es l’Accademia Segreta, de Girol amo Ruscell i, cread a a Nàpol s el 1542 i con sider ada una de les pri meres soci etats il·lustrades del segl e XVI itali à, on coexistien l’ act ivitat científi ca i la humani sta De vida efímera, fou clausurada el 1547 a instàncies del virrei de Nàp ols, Ped ro de Toledo , l’ introductor de la Inquisició espanyol a en territo ri italià Carles V, emperad or i duc de Milà, visi ta Milà el 1541 i inaugura les noves constitucion s.

L’hermetisme del segle XVI coincideix amb l’època en què es va aconseguir separar l’ experiència de l’ especulació, amb uns pressupostos metafísics molt amplis Tota mena de pràctiques i manipulacions experimentals eren possibles, i a vegades portaven a la millora d’ un medicament, a fer una destil·lació més efectiva o a millorar la curació terapèutica d’ una malaltia L’ alquímia va passar a ser una doctrina il luminista per a la gent catòlica, coincidint amb el neoplatonisme, en un moment en què hi havia moltes heretgies, i va conviure amb altres formes de pensament fins als inicis del segle XVII, quan va convergir amb la pansofia que advocava pel coneixement universal.

L’humanisme es caracteritza per la convivència de diferents formes de pensament i diferents punts de vista de la filosofia de la naturalesa A Itàlia se situa l’ existència d’ una tradició de dones dedicades a l’ estudi de les ciències naturals i la medicina en els monestirs i en ambients laics de ciutats que eren seus universitàries. Algunes persones de la noblesa es van apropar a l’ars chymica

Isabella Cortese fou una dona singular en el seu context històric i social i una mostra de la llibertat femenina del segle XVI a Itàlia Poques persones sabien llegir i escriure en la seva època, ja que dos segles després es considera que tot just un 10% de la societat estava alfabetitzada A més, la majoria de llibres de secrets i d’ alquímia estan escrits en llatí, la lingua franca, i Cortese escriu en italià, en la llengua materna, com ho feren altres dones contemporànies, les beguines Fou una dona de gran cultura, probablement de família romana, i és coneguda la seva participació en el debat filosoficoreligiós del Cinquecento, en particular en la discussió sobre la natura de l’ànima, l’ equilibri entre el cos i l’ànima i la importància de la

10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

investigació dels secrets de la natura Com que no tenim dades de la seva vida personal, ens interessa molt analitzar la seva obra.

Durant el segle XVI, les ciutats vivien assetjades per la por instaurada per la Inquisició i la mort Les condicions higièniques de les ciutats eren deplorables i la pesta destruïa la població Quasi un segle després que Cortese publiqués el seu llibre I secreti della Signora Isabella Cortese, a Milà, el 1630, va morir la meitat de la seva població de dues-centes mil persones. Dos antecedents de l’ obra de Cortese són la Platonica theologia (Venècia, 1540), de Marsilio Ficino i Vanuncio Biriguncio (1480-1539), que parlava de la naturalesa del foc i va acceptar que els minerals fossin mixtos, però no compostos pels principis del sofre i el mercuri; i les obres de Girolamo Riscelli, alias Alesso Piamontese, contemporani de Cortese, ja que la primera edició italiana de I secreti del reverondo donno Alessio Piamontese va ser editada per Valguisi, a Venècia (1555)

Figura 1 Por tada de l’edició del llibre del 1584 ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

El llibre d’Isabella Cortese I secreti della Signora Isabella Cortese nequali si contengano cose minerali, medicinale, artificiose et alchimique va ser ben conegut a l’època, ja que va tenir dotze edicions, des del 1561 al 1677, de les quals com a mínim una va ser feta el 1574 per Giovanni Bariletto; una altra el 1584, per Jacomo Cometti, i una per Michele Bonibelli, el 1595, totes a Venècia, capital editorial de l’època, on era més fàcil evitar la censura en comparació amb altres estats italians més rígids. I secreti della Signora Isabella Cortese va tenir també tres edicions alemanyes Verborgene heimliche Kunste und Wunderweke in der Alchymie, Medicin und Chyrurhgia, Hamburg, 1592 i 1596, i Frankfurt, 1596 (Partington, 1945) I el 1599 va ser reeditat en versió facsímil per la Comuna de Nàpols, a partir de l’ exemplar del 1561 de l’ arxiu de la Biblioteca Nacional de Nàpols, per Anna Santoro. Rastrejar les diferents edicions de l’ obra de Cortese no ha esdevingut una tasca fàcil actualment, atès que als cercadors electrònics sovint es troben nous catàlegs de llibres antics que inclouen per exemple l’ edició de Lucio Spineda, del 1619, la més recent coneguda fins ara a Venècia (Cortese, 1619)

Estructura i contingut de I secreti della Signora Cor tese

L’ edició de 1561 de I secreti està dividida en tres apartats: el primer es dedica als remeis medicinals; el segon es dedica a allò que avui anomenem química industrial, i el tercer, a la cosmètica. L’ edició de 1584 de I secreti della Signora Cortese conté 420 receptes, més que l’ edic i ó d e 1 5 6 1 , s e g u i n t l a t e n d è n c i a h a b i t u a l e n e l s l l i b re s d e re c e p t e s d e l ’ è p o c a U n a diferència de l’ edició de 1584 respecte a la 1561 és que està organitzada en quatre llibres En l’ edició de 1584 després de la portada del llibre de la figura 1 conté una dedicatòria al Molto Rev Monsegnore Il Signor Mario Chaboga, que transcrivim més endavant. A continuació hi ha les dotze pàgines sense numerar encapçalades amb el títol Tavola de I Capitoli de Gli Secreti della Signora Cortese, Libro Primo, Libro Secondo, Libro Terzo i Libro Quarto, amb la relació dels títols de les receptes a dues columnes i la pàgina numerada on es troben La darrera pàgina s ’ acaba amb la frase: I fine della tavola dei capitoli. A continuació hi ha les 207 pàgines amb els textos de les receptes i a les pàgines 28, 57 i 186 es troben dibuixos dels instruments que s ’ utilitzen en les operacions

El Llibre Primer inclou 26 receptes de medicines per curar la pesta, berrugues i diferents mals i fabricar píndoles. El Llibre Segon recull unes 75 receptes per fabricar mercuri, sals, bòrax, or, i per fondre ferro i altres productes El Llibre Tercer inclou 82 receptes per fabricar remeis medicinals, receptes de metal lúrgia i altres com coles, tints de pells, rentats, vernissos, pel dolor dels cavalls, etc El Llibre Quart és el més extens, amb 237 receptes de cosmètica i per a la llar, com perfums, sabons, tints per als cabells i afaits per a les dones en general

La segona apreciació que podem fer entre l’ edició de 1561 i la de 1584 és la diferència entre les portades de les dues edicions, que són diferents La portada del 1561, impresa per Giovanni Bariletto a Venècia, presenta una dona vestida amb un vestit llarg que agafa una cinta amb la mà esquerra que conté unes paraules en llatí que no es llegeixen bé, tot i que

DOI: 10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

una sembla que digui NEGOTI A la mà dreta porta un objecte que podria ser un mirall o un fanal i la dona ocupa tres quartes parts de la pàgina. A la portada de l’ edició de 1584, de Iacomo Cor netti (figura 1), la figura de la dona està encerclada dins d’ un oval que ocupa menys de la meitat de la pàgina i amb la mà dreta aboca aigua d’ un càntir a un altre que és a terra En aquesta edició el títol és més llarg i les lletres ocupen més de la meitat de la pàgina.

L’ edició de I secreti della Signora Cortese de 1584 té una part de metal lúrgia, cosmètica i farmacèutica, a més d’ exposicions hermètiques i simbòliques originals o directament adaptades dels textos clàssics més filosòfics La farmacopea ajuda a conèixer la naturalesa, a revelar els secrets de l’Univers i les relacions entre el microcosmos i el macrocosmos. Des d’ aquesta perspectiva la farmacopea no és entesa de forma reduccionista com a cura de la malaltia, sinó que s ’ orienta més aviat a construir i conservar la salut, a tutelar l’harmonia entre la persona i el cosmos, la dialèctica positiva que la naturalesa produeix en el seu propi interior.

Atès que l’ objectiu d’ aquest article és fer un estudi preliminar de l’ obra de Cortese, en concret de l’ edició de 1584, queda per a posteriors investigacions un estudi comparatiu més aprofundit de les diferents edicions de l’ obra de Cortese, que es troben en diferents biblioteques. D’ altra banda no hi ha cap dubte que l’ aspecte de receptari, de recull de secrets, està en la base de l’èxit que va tenir el llibre, que va estimular el mercat dels especialistes, metges, soffiatori i curiosos Els estudis moderns són bastant escassos pel que fa a la recuperació d’ aquest patrimoni textual i històric

Hi ha moments en les diferents cultures en què la ciència és només un procés retòric sense grans èxits teòrics Resulta gairebé evident que en la reflexió que estem iniciant ens adonem de l’ enorme valor del llenguatge i de les maneres de comunicar i divulgar la història de la ciència en els diferents àmbits: escolars, professionals o politicoinstitucionals (Solsona Pairó & Quintanilla Gatica, 2007: 131). En el text de Cortese hi ha una sèrie de tòpics o temes recurrents característics de la literatura hermètica Un d’ ells és l’ amarga desil lusió acumulada en trenta anys de fracassos, i l’ aversió pels paranys del llenguatge alquímic obscur Segons aquest tòpic són les experiències dramàtiques dels fracassos les que l’ indueixen a explicacions planes i caritatives. Unes consideracions i declaracions anàlogues les trobem a Nicolas Flamel (1330-1418), en l’ anònima Lletra atribuïda a Pontano (Marra, 2006: 2) Una fórmula fixa tradicional en l’ alquímia és la persona que presenta la seva càrrega personal de peripècies juntament amb el rebuig dels sofismes i la foscor dels textos dels filòsofs i alquimistes precedents, que serveix per legitimar la seva pròpia exposició doctrinària. Una altra fórmula és la d’ un viatger mort o en qualsevol cas desaparegut que deixa llibres, lletres o cartes inspirades darrere seu Cortese l’ utilitza en la Practica di Prete Benedetto da Vienna, que està adreçada a Estanislau de Cracòvia

En l’ edició del 1584 de I secreti della Signora Cortese, el llibre comença amb una dedicatòria al seu germà: «Al molt Rever Monsenyor El senyor Mario Chaboga, Digníssim arxi-

diaca de Ragusi», nom antic de la ciutat de Dubrovnik Probablement Isabella Cortese buscava protecció davant de la Inquisició. El llibre d’Isabella Cortese no es troba en l’Index Librorum Prohibitorum, del 1559, establert per papa Paulo IV (1555-1559), potser pels bons oficis de l’ arxidiaca de Ragusi El Sr Mario Chaboga devia ser un mecenes literari i protector eclesiàstic, ja que hi ha altres llibres de secrets que li són dedicats, com per exemple, Della summa de i segreti in ogni materia. Si per uomini et donne, di alto ingegno, come ancora per medici, et ogni sorte di artefici industriosi et a ogni persona virtuosa accommodate, de Timotheo Rossello, publicat per Paolo Ugolino, 1601, a Venècia Aquest era un llibre contemporani de l’ obra de Cortese, ja que la seva primera edició era del 1561

Diu Isabella Cortese:

Molt Reverend Monsenyor, sent l’home de totes les criatures perfectíssim, & qui reté pel que fa a la seva forma essencial molta similitud amb els seus factors, & en el que no hi ha lloc per l’ oci, que en l’ intel lecte humà no podrà de cap manera, trobar-hi ociositat De qui l’ especulació, de la que són fetes les ciències, & i les altres coses que en l’ intel lecte són nates: De la mateixa manera, ha nascut investigar els secrets ocults de la natura: però què dic investigar? quan l’home no solament es contenta amb la investigació, sinó que cerca en tot & i per tot quan es posa a treballar, de fer-se embriagar de la natura, a més de superar-la, mentre intenta de fer allò, que a la natura és impossible, i que això sigui veritable, en pot treure els Secrets, que tots els dies es donen & vinguin a posar-se en execució Consegüentment, essent V S riquíssima d’ aquests Secrets, dels experiments de la fe, & d’ aquells, que ella va portar seca d’Hongria, & desitjant que la nostra època, si com en totes les altres coses supera de gran manera l’ antiga, així en aquest tema no es pot deixar enrere: he volgut donar al món els meus, pujar l’ escala a V S pregant-li, que ella no vulgui en aquest tema ser més avara que jo: així, si com les seves moltes virtuts em superen, així en això vulgui avançar-me. Per la qual cosa, no solament restaré obligadíssima, sinó que tot el món, i jo mateixa gaudiré d’haver estat talment útil al món

De V S afectíssima, Isabella Cortese (Cortese, 1584: pàgines sense numerar davant de la pàgina 1.)

En el Llibre Primer, la primera recepta és «Contra pesta & contra verí Cap I», que coincideix amb el títol del llibre de Marsilio Ficino Contro alla peste (Firenze, 1523) Diu la recepta:

Oli de Frare Gregori Mezzo Capo que feia pel papa Climent VII contra verí, i pesta, i que fou provat en dos presoners de Campodoglio, que eren condemnats a mort, i feta la prova un morí, i l’ altre fou ajudat amb aquest oli, i va escapar, a la qual experiència intervingué el Senador M Simon Tornaboni & i el cambrer del dit Papa

DOI: 10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

Pren de l’ oli vellíssim vi Lliures de Maig manipulat vi de les fulles d’herba foradada,1 & poseu-lo en l’ oli abans esmentat, i bulliu-lo en el bany Maria durant quatre hores, i deixeu-lo refredar en un vas ben tapat, després cola’l i exprimeix les fulles en el molí, després posa’l en un vas ben tancat, i penja’l al Sol, i deixa’l estar així fins que l’herba foradada comença a florir, i tants poms de flors, quantes lliures fossin d’ aquest oli, el posareu dins, i fareu bullir en el bany quatre hores, i exprimeix per sobre i espremeu com de sobre, i una altra volta en el vas ben tapat i es penja al Sol, fins que el Sol serà en el Lleó, i la lluna a Escorpí, després pren cada lliura de l’ abans dit oli cent vint escorpins, i després, si podràs posa’l en el dit oli, i fes-lo bullir al bany Maria quatre hores, i exprimeix-lo per sobre, després exposa’l al sol fins que els fruits de l’herba foradada siguin madurs, & en cada lliura de l’ esmentat oli, posa un feix de la dita fruita en l’ esmentat, i fes bullir & exprimeix-lo per sobre, després es posa al Sol. Però sempre abans que s ’ exprimeixi-hi l’ oli deixa’l refredar en el vas, que l’hauràs bullit Després per cada lliura del dit oli pren trementina,2 carlina,3 aristolòquia,4 sàndal rosa, rels de carlina, nard brillant dit blanc, grana de ginebró, cedoària5 genciana, centaura,6 imperatòria,7 aquestes dues últimes coses posa-les si et plau, i tot tallat ben petit, & ... en el morter, posi’s en infusió de vi negre gran vellíssim, o blanc o malvasia, o aigua de vida, que serà millor, & es deixa tres dies, després es posa en el dit oli, i es fa bullir sis o vuit hores al bany Maria, i s ’ exprimeix i molt per sobre Després per cada lliura de l’ oli, pren bol8 armènic, mirra, riubarb escollit, safrà, àloe hepàtic, sàndal tot finament polvoritzat, & i una altra vegada es fa bullir al bany Maria sis, o vuit hores, i no s ’ exprimeix en el molí, després per cada lliura pren mitridat9 miriaca fi, es fa bullir junt amb l’ oli dotze hores, i no s ’ exprimeix més després s ’ exposa al Sol quatre dies en el vas ben tapat, i s’haurà acabat. Virtut (Cortese, 1584: 1-2.)

Lʼautoritat femenina dʼIsabella

Cortese

El marc teòric en el qual se situa Isabella Cortese queda recollit en la Introducció del Llibre Segon de I secreti della Signora Cortese, on utilitza un clar mecanisme d’ autorització femeni-

1 Herba foradada Hipericum per foratum: planta herbàcia de 20 a 80 cm d’alçada amb glàndules oleíferes, comuna arreu d’Europa

2 Trementina: oli essencial consistent en una barreja de monoterpens que s’obté per destil lació de l’oleoresina derivada de diverses espècies de pins Els constituents principals són el pinè i el limonè

3 Carlina: gènere de plantes herbàcies anuals, comprèn vint espècies pròpies de les regions mediterrànies

4 Aristolòquia: gènere de plantes herbàcies riques en alcaloides i essències, emprades contra moltes afeccions

5 Cedoària: tònica i estimulant

6 Centaura: Cer ythraea, planta medicinal tònica i digestiva

7 Imperatòria: planta herbàcia perenne amb flors blanques que es cria en prats i vores de torrents

8 Bol: terra argilosa o píndola d’un pes superior a 8 g

9 Mitridat: contraverí o antídot, compost de gran nombre d’ingredients

D’HISTÒRIA

LA

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

10 2436/20 2006 01 147

na en desautoritzar Geber, Ramon Llull i Arnau de Vilanova, a qui s ’ atribuïen les obres de referència alquimista de l’època. També estableix una correspondència entre els ingredients de les receptes i els conceptes filosòfics de matèria i esperit, ànima i cos Obres de Càmfora, dedicat a Chirico, abat de Colònia:

Et dic a tu Germà carísissim, que si vols seguir l’ art de l’Alquímia, & operar en ella, no necessites seguir les obres de Geber, ni de Raimundo, ni d’Arnaldo o d’ altres Filòsofs perquè no han dit cap veritat en els seus llibres, només amb figures, & enigmes, amb suspensió de lletres Diu Geber Pren Pedra nostra en els cabells Jo ho he llegit & rellegit i només trobo contes, i xafarderies; i Raimundo diu en la seva curosa epístola: Pren Negre més negre que negre i l’ altre diu Puja la muntanya més alta d’aquest món & pren aquella pedra amagada Un altre diu Moneda Negre de Plom nostre, magnesia nostre i moltes altres bogeries, que seria llarg d’ explicar, les quals fan perdre el temps & els diners He estudiat en els seus llibres més de trenta anys, i mai no he trobat alguna cosa bona, & he gastat temps i quasi perdut la meva vida i els diners Però per la Misericòrdia de Déu he retrobat un particular bo i veritable, i algun esdeveniment per mi, que m’ha recuperat no solament els béns, sinó també l’honor i la vida És perquè, caríssim germà, he perdut molt de temps i he consumit els béns, que he tingut compassió de tu, i et prego de no perdre més el temps entorn d’ aquests llibres de Filosofia, però que segueixis aquest que t’ escric; i no treguis ni disminueixis cap cosa, farà allò que et dic i que escric, i segueix els meus comandaments que estan escrits a sota, i Déu et donarà la seva gràcia

El primer precepte és que no treballis mai amb algun Gran Mestre, a fi de fer la bona obra, la teva vida no tindrà mai mala fi

El segon que tu facis fer aquests vasos de terra i de vidre que t’ escric, que siguin forts i ben fets, a fi que no es perdi la medicina per defecte dels vasos febles

El tercer que ensenyis a conèixer tots els materials i metalls, perquè se ’ n fan de sofisticats, i no filtren res

El quart que tinguis compte de no donar massa foc, ni menys del que es necessita, sinó del que t’ indico, a fi que no fallis

El cinquè, que tinguis un parell de manxes en el teu lloc, & altres coses necessàries, a fi que no siguin en boca del poble

El sisè que si algú et demana alguna cosa d’ aquest art, fingeix que no ho entens, i mai no deixis entrar ningú on treballes

El setè que ensenyis bé a conèixer els metalls, especialment or i argent, i no els utilitzis si primer no han entrat ben depurats, per la teva mà, de cop·pela i de ciment

El vuitè que no ensenyis aquest a art ningú, perquè revelar els secrets fa perdre l’ eficàcia

El novè, que tinguis un servidor fidel, i secret, i bo d’ànima, que estigui davant de la teva persona, i mai no el deixis sol

DOI: 10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

El desè, & últim comandament és que quan hagis completat la teva obra, has d’ estimar Déu gloriós, i que facis almoines i facis bé als pobres, i preguis que observin bé aquests comandaments, a fi que puguis arribar a una bona fi de les teves fatigues (Cortese, 1584: 19-21 )

Malgrat aquesta introducció teòrica, Isabella Cortese posa en primer terme la Pràctica, l’ experiència en el laboratori A I secreti della Signora Cortese (1584), explica en la recepta per «Fixar Càmfora»:

Després es retira el foc, i ràpidament posa el mercuri pel bec de l’ alambí i tanca bé el bec amb betum & llavors la plata viva per la força de la calor que es troba de sobte es corrompia i es dispersa, i una part passarà a l’ aigua, és a dir unes quantes gotes, i una part s ’ enganxarà al fons del vas a la terra negra, i deixaràs refredar el vas, i després l’ obriràs, i trobaràs la plata viva negra, que trauràs i rentaràs (Cortese, 1584: 24 )

A la recepta de l’ Or potable diu:

Pren X lliures de vi òptim, i el destil·laràs per l’ alambí, i extrau solament una lliura, després renta l’ alambí i torna a posar vi nou, però X lliures, a sobre tornaràs a posar la lliura d’ aigua, i la redestil laràs obtenint una sola lliura, i així ho faràs tres vegades amb vi nou, i obtindràs una sola lliura. Després agafa una fiola o flascó amb el coll molt llarg, i posa la lliura d’ aigua, i posa una altra fiola, i posa-la en els fems quatre dies Després pren i unces d’ aquella aigua De sucre candi, i ja estarà bé, després posa a l’ alambí l’ aigua esmentada i a dins poses x pesos d’ or en fulla, i deixa-ho durant quatre hores, després ho destil les al bany Maria i no assequis el pòsit o solatge, i això ho serveixes en dos vasos (Cortese, 1584: 62-63 )

Alguns dels títols de les receptes incloses en l’ edició de 1561 i en la de 1584 en el Llibre Primer són: «Oli d’ escorpí contra la pesta, & altres mals, Oli que en vint-i-quatre hores cura les ferides, Cus les ferides sense punts, Ungüent per a la tinya, Goma per als que pateixen mal de gota, Fer créixer sabó, De les excrescències que tenen les dones, per causa del part, o en altres ocasions, De les berrugues a la verga, Píndoles contra el mal francès » Les següents receptes eren al Llibre Primer en l’ edició de 1561 i van passar al Llibre Segon a l’ edició de 1584: «Com es fa el blau de plata, Per a fer Bòrax d’Alexandria, i El mode de treure l’ànima de Saturn» A més a l’ edició de 1584 trobem les següents receptes en el Llibre Segon: «Sabó blanc sense foc, Tinta que en quaranta dies desapareix & no es veu, Escriure cartes sense gastar pergamí, Dulcificar el ferro, Temple que es dóna la ferro, que talla l’ altre, Oli de salnitre simple, Bòrax, Càmfora perfecta » (Cortese, 1584: 92-103)

En el Llibre Tercer de l’ edició de 1584 hi trobem les següents receptes: «Cola per encolar pedres & fusta treballada amb marqueteria, Espills de metall, Ombra de blau, Per a posar or

D’HISTÒRIA

LA CIÈNCIA I

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

10 2436/20 2006 01 147

en els llibres, Per a fer mocadors blaus, Color per escriure i pintar, fet de móres, Per a treure l’ oli de les cartes, Adobar el pergamí per a cobrir les labors, Per a rentar un llorer d’ or, & elaborat en roba, o en el que es quedarà com si fos nou, Per a conservar els colors quan es renten, Per a treure les taques d’ or vell en el drap, Per tenyir fil negre & grisós, per donar color als blauets, Robins es fan així, Per a multiplicar la cera, Multiplicar la càmfora, Vernís bell & fi com l’ or, blau ultramarí, Manera de rentar, i diluir l’ esmentat, per treure taques del ras, i del vellut, per tensar el membre »

Alguns títols de les receptes del Llibre Quart són: «Carmí per a les dones, Pólvores per aplicar als guants, Sabonet singular per a les mans, Sabonet que fa les mans delicades i belles, Pomada perfecta, Pomada de cedre, Unció real olorosa, Aigua dels àngels, Aigua de talc bona per a moltes coses, Oli per a conservar la joventut, Oli d’ ou i de trementina, Per a fer les dents blanques, Per a fer les mans blanques, per a fer sabó sense foc, Unció Real odorífera, Per a fer la cara clara com un espill, Muda de dues hores per a netejar la pell, i donar bon color, Aigua d’ una gallina blanca que fa la carn bellíssima & manté la joventut, per treure el color d’ aigua d’ oca de la cara, Per a fer la cara bella i, Tenyir la barba, o els cabells negres o rossos»

Cortese no amaga en determinats moments la lleugeresa en el to, fins i tot irònic, per fer més amena la lectura. Per exemple, quan es descriuen els antídots dels verins, Isabella Cortese aconsella d’ utilitzar pràctiques preventives en el cas d’ invitació per menjar del qual desconfiar En resum, en època de persecució per part de la Inquisició I secreti, malgrat les precaucions d’Isabella Corteses i les contínues reclamacions a la gràcia de Déu, era molt proper al discurs prohibit i sacríleg. Tal com diu Rosa Rius Gatell (1997: 15), durant el Renaixement s ’ observa una clara voluntat per part de les dones de derrocar la vella i eterna creença de la dona excepcional, digna de ser lloada per les seves qualitats Isabella Cortese, com Margarita Porete, Margery Kempe i Moderata Fonte, no van ser dones excepcionals, però són dones inesperades i dignes de memòria.

A tall de conclusió

Els estudis moderns sobre els llibres de secrets actualment són escassos William Eamon fa un repàs de les diferents obres existents i assenyala que durant el segle XVII el debat entre el «secretisme» en relació amb l’ obertura en l’ adquisició del coneixement tenia una dimensió religiosa, política i institucional que arribava a condicionar el possible desenvolupament del coneixement científic El mateix Eamon esmenta l’ obra de Bacon Great Instauration on s ’ obre el debat sobre l’ esoterisme que continua a Valerius Terminus of the Interpretation of Nature, de 1603 I diu que el procés de separació dels secrets de la natura del domini tradicional del coneixement ocult formava part del programa baconià L’ estudi d’Eamon (1994: 361364) proporciona una llista de més de 100 llibres de secrets, alguns anònims i d’ altres no, publicats a Venècia, Florència, Roma, Milà, des del 1520 al 1643 I quan esmenta d’Isabella Cortese (Eamon, 1994: 137) diu que el seu llibre porta la marca d’ una dona de la noblesa

DOI: 10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

veneciana Altres estudis sobre els llibres de secrets es limiten a donar fe i són reculls bibliogràfics de l’ existència d’ aquest tipus de llibres. Per exemple, John Ferguson (2005: 9-10) parla del llibre Dificio di recette (1525) editat a Venècia el 1529 que va tenir edicions angleses i franceses localitzades al British Museum

D’ acord amb Eamon (1994: 164) la lectura de la seva obra permet caracteritzar a Isabella Cortese com una àvida experimentadora que havia après les tècniques alquímiques en els seus viatges per Itàlia i pel sud d’Europa i que no estava interessada en la pedra filosofal, sinó en la fabricació d’ olis, ungüents, fàrmacs i cosmètica Cal només remarcar que les seves operacions i tècniques experimentals estan descrites amb tot detall, no tenen caràcter metafòric, i a més treballa amb un bon equipament pel que deuria ser habitual a l’època i dóna importància a la regulació del foc durant les operacions Així, al final de la recepta «Filtrar Càmfora» (Cortese, 1584: 23) indica «Aquests són els vasos d’ aquesta operació» (Cortese, 1584: 28)

Figura 2 Dibuix dels vasos a la recepta «Filtrar Càmfora» (Cor tese, 1584: 28)

La proximitat entre les pràctiques alquímiques i els treballs experimentals queda palesa en el fet que algunes receptes es poden treballar a les aules de Secundària, per tal d’ identificar alguns processos com la dissolució, la destil lació, l’ evaporació, la sublimació, etc , comparant la seva accepció històrica i l’ actual. Així mateix, l’ús didàctic del text de Cortese permet comentar els principis alquímics i els instruments de laboratori històrics, tal com queda recollit a Solsona (2009)

En un primer nivell, l’ús didàctic de textos històrics presenta l’ avantatge de permetre la contextualització històrica del coneixement científic, evitant una concepció dogmàtica i tancada de la història de la ciència, mostrant els problemes en la construcció dels conceptes

i fenòmens científics Pot servir per il lustrar el desenvolupament d’ una idea científica en relació al seu context històric i cultural i per familiaritzar-se amb instruments històrics i mètodes senzills de laboratori També és útil per exemplificar la gamma d’ activitats relacionades amb la ciència que les dones han realitzat en una època històrica determinada, presentant les aportacions de les autores tenint en compte el conjunt d’ aportacions científiques de la seva època, fugint de l’ anacronisme i l’hagiografia. Centrar-se en els textos i la seva autoria evita enfocaments historiogràfics universalistes que tendeixen a simplificar la complexitat de la història de la ciència

En un segon nivell, l’ús didàctic de textos històrics és útil per reforçar l’ aprenentatge d’ alguns continguts científics rellevants i entitats bàsiques per a la iniciació a la química, com mescles, solucions, canvis d’ estat, i mètodes de separació com destil lació, evaporació a sequedat, sublimació, etc Les receptes visualitzen de forma fàcil la per vivència del seu format al llarg de la història establint paral lelismes amb les pautes i procediments de laboratori actuals. La lectura de receptes històriques revalora una tipologia textual apropiada per a l’ alumnat de Secundària que s ’ inicia en els treballs experimentals, ja que permet identificar el procediment a seguir en un experiment i entrenar-se en l’ escriptura de textos científics experimentals A més, les receptes han estat àmbits narratius preferits per les dones que esdevenen instruments didàctics útils, si es contextualitzen adequadament. No obstant això, cal fer esment a la manera críptica com Isabella Cortese es refereix a les quantitats dels materials que utilitza, que probablement era pròpia i habitual en els llibres de secrets

En un tercer nivell, si consi derem les recept es hist òriques com petit s relat s, el seu ús pot ajudar a constr uir una imatge més robusta de la ciència com a activi tat profundam ent humana, a fomentar la discussi ó a l’ entor n de l’ ensenyament de la nat uralesa de la ciència (co neguda com NOS, per les sigles angleses ‘nature of scien ce’) i a const ruir genealogies de pràct ica científi ca femeni na. L’ús didàctic de narratives cient ífiques, sot a la form a d’hist òries de la ciència , pot promoure l’ aprenentatge d’ act ituds i valors cient ífics, amb especial consider ació a les aportaci ons de les dones als diferents camps de les tradici ons cien tífiques

Però cal fer atenció a alguns inconvenients que presenten les actituds anacròniques i d’ incomprensió sobre el valor actual dels sabers històrics Cal evitar el parany de fer una interpretació dels fets històrics que es presenten en les receptes seguint plantejaments actuals Per això és convenient remarcar la discontinuïtat entre les preguntes i els conceptes del passat amb els actuals.

L’ anàlisi del contingut de l’ obra de Cortese permet matisar l’ opinió d’Eamon sobre Cortese, quan remarca que «estava interessada en la fabricació de perfums, cosmètics, perles artificials, i bijuteria, destil lar olis i essències, fer joieria i treballar amb metalls» (1994: 165) Eamon no fa justícia a l’ ampli ventall de tècniques, processos i preparacions que explica i utilitza Isabella Cortese en el seu llibre

DOI: 10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

Finalment, cal esmentar que s’han localitzat altres estudis de llibres de secrets coetanis, on es fa recompte de les edicions castellanes d’ algunes obres de Girolamo Ruscelli (Rey Bueno, 2005), però no s’han trobat estudis que analitzin l’ obra d’ algun autor o autora amb profunditat Tot això fa pensar que l’ estudi dels llibres de secrets es troba en fase incipient i ens permet destacar encara més la singularitat de l’ anàlisi de l’ obra de Cortese, de la qual en una fase posterior farem un estudi comparat amb les primeres edicions de les obres de Marie Fouquet (1739) i de Marie Meurdrac (1666)

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77 DOI: 10 2436/20 2006 01 147

Bibliografia

CORTESE, I (1561), I secreti della signora Isabella

Cor tese: ne quali si contengono cose minerali, medicinali, ar tificiose & alchimiche & molte de l’ar te p ro f u m a t o r i a , a p p a r t e n e n t i a o g n i g r a n S i g n o r a (1999) Napoli, Massa

CORTESE, I (1584), I secreti della signora Isabella

Cor tese: ne quali si contengono cose minerali, medicinali, ar tificiose & alchimiche et molte dell’ar te p ro f u m a t o r i a , a p p a r t e n e n t i a o g n i g r a n S i g n o r a Con altri Bellissimi Secretti aggiunti (1995) Milano, La vita felice

CORTESE, I (1619), I secreti della Signora Isabella Cor tese ne’ quali si contengono cosiminerali, & medicinali, ar tificiose, & alchimiche, & molte dell’ar teprofumatoria, apparentenenti a ogni gran signora Con altre bellecuriosita aggiunte Nuovo ristampat & con somma diligenza corretti Venice: Lucio Spineda w w w s e c o n d l i f e b o o k s c o m / c a t 1 6 9 - w e b p d f (consulta 15 setembre 2009)

EAMON, W (1994), Science and the secrets of nature: books of secrets in Medieval and early Moder n Culture Princeton, Princeton University Press

FERGUSON, J (2005), B ib liog rap hical N otes on Histories of Invention and Bok of Secrets, Boston, Adamant Publisher Corporation

FOUQUET, M (1739), Obras Medico Chirurgicas de Madama Fouquet, (1872) Valencia, Librería de Juan Mariana

IZQUIERDO, M et al (2006), «Relaciones entre la historia y la filosofía de las ciencias II», Alambique, 48, 78-91

MARRA, M «Introduzione a I Secretti di Isabella Cortese», The Alchemy Web Site, 1-8. www.levity.com/ alchemy/isabella html (consulta 22 març 2006)

MEURDRAC, M (1999), La Chymie charitable et facile en faveur des Dames (1666), Paris, CNRS

NIETO-GALÁN, A (2007), «Las ‘historias de la ciencia’ y sus adaptaciones a la enseñanza: un debate abierto» A: QUINTANILLA, M (ed ), Historia de la ciencia y formación docente: aportes para su divulgación y enseñanza, Santiago de Chile, PUC, 8194

PARTINGTON, J R (1945), A Histor y of Chemistr y, London, Macmillan, II, 20

PARDO TOMÁS, J (2003), «Censura inquisitorial y lectura de libros científicos Una propuesta de replanteamiento», Tiempos Modernos, 9 (2003-2004), 1-18 http://www tiemposmoder nos org/tm3/index php/tm/ar ticle/viewPDFInterstitial/27/51 (consulta 7 desembre 2005)

REY BUENO, M (2005), «Primeras ediciones en castellano de los libros secretos de Alejo Piamontese», Pecia complutense, 2, (2), 26-34

RIUS GATELL, R. (1997), D’unes veus no previstes. Pensadores del XIII al XVII, Barcelona, Columna

SOLSONA PAIRÓ, N ; QUINTANILLA GATICA, M (2007), «Reflexions i propostes per al debat educatiu-didàctic entor n a la història de la ciència» A: Actes de la II Jor nada sobre Història de la Ciència i l’Ensenyament, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 129-136

SOLSONA PAIRÓ, N (2009), «El uso didáctico de textos históricos en clase de química» A: QUINTANILLA, M (ed ), Unidades Didácticas en Química y Biología, Santiago de Chile, Conocimiento, 181-206

DOI: 10 2436/20 2006 01 147

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 63-77

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

QUÍMICA EN PROVINCIAS: ANTONIO RIUS MIRÓ EN ZARAGOZA (1922-1930)

ÁNGEL TOCA

D E PA RTA M E N T O D E

UNIVERSIDAD DE CANTABRIA1 angel toca@unican es

Resumen: El trabajo intenta mostrar la situación de la investigación en electroquímica en una universidad española de provincias en los años veinte del siglo pasado

Palabras clave: electroquímica, Rius Miró, España siglo XX

Chemistr y in the Province: Antonio Rius Miró in Zaragoza (1922-1930)

Summar y: This work will tr y to show the situation of electrochemical research in a Spanish provincial university during the second decade of the last centur y

Key words: Electrochemistr y, Rius Miró, Spain XXth centur y

Introducción

El final del siglo XIX coincide con la consolidación de la Química Física como disciplina académica, especialmente en algunos países como Ale-

1 La investigación sobre la Electroquímica en España a comienzos del siglo XX se desarrolla dentro del proyecto Consolider CTM2006-00317/TECNO del Ministerio de Ciencia e Innovación (MICINN) Agradezco igualmente las observaciones y sugerencias realizadas por el referee anónimo, que han ayudado a mejorar este ar tículo

mania o Estados Unidos Si bien hay historiadores que incluyen a la Electroquímica como una de las subdisciplinas de la naciente Química Física, hija directa de las teorías defendidas por el grupo de los ionistas, otros han querido ver en ella unos de los pilares fundamentales de su construcción, especialmente en el trabajo que Walther Nernst y sus discípulos emprendieron desde el punto de vista termodinámico (Kormos Barkan, 1999; Fruton, 2002) Destaca también su vertiente industrial, la cual había alcanzado un notable desarrollo en algunos procesos productivos, como la obtención de cloro, sosa cáustica, carburo de calcio, etc Tal y como señala acertadamente Anders Lundgren, mucha de la labor realizada en Historia de la Ciencia se ha concentrado en el desarrollo de las grandes teorías y de los grandes nombres (Lundgren, 2000: 91). Pero el avance de la ciencia necesita de la labor de oscuros peones que, ni entrarán en los textos por su genial contribución al desarrollo de una disciplina, ni los resultados de sus indagaciones serán señaladas como hitos fundamentales de la misma Sin embargo, tales peones y tales experimentos constituyen una parte importante de la diaria rutina que consolida una disciplina. Dentro del enorme pelotón de estos científicos «rutinarios» podríamos encuadrar a nuestro personaje, Antonio Rius Miró, cuya dilatada carrera científica carece de descubrimientos geniales o teorías elaboradas, pero contiene multitud de esas pequeñas experiencias que configuraron el día a día de la ciencia española de la primera mitad del siglo XX. Por otra parte, la historia de la Química española del primer tercio de siglo XX es un capítulo que aún está por escribir La última recopilación que Sánchez Ron dedicó a la ciencia española de los siglos XIX y XX hace diez años, apenas dedicó una nota al trabajo de Moles Desde entonces algunos intentos por paliar este déficit se vienen produciendo (Nieto-Galán, 2004; Toca, 2007a; Toca, 2007b).2 Este pequeño apunte que aquí presentamos trata de iluminar un poco más este periodo, que en nuestra opinión es extremadamente importante para la consolidación de la Química en España a comienzos del siglo XX

Apunte biográfico

Antonio Rius Miró nació en Reus el 15 de mayo de 1890, en el seno de una familia acomodada Con la idea de que se hiciese cargo de la fábrica de curtidos y de jabón que poseía su padre, se trasladó con catorce años a Vilanova i la Geltrú, para cursar las enseñanzas de perito químico en su Escuela Industrial (Rius Miró, 1945:45-46). Al terminar continuó con sus estudios de bachillerato y convenció a su padre para licenciarse como químico en Madrid, lo cual finalmente consiguió en 1912 con premio extraordinario Tentado de continuar con su vocación científica, Antonio decidió presentarse en 1913 a las oposiciones a cátedras de Química General, Electroquímica y Análisis Químico de la Escuelas de Industria de Cádiz y Béjar Obtenida la plaza de Béjar (Expediente, legajo 6067), la deplorable situación en la que se encontraba la Escuela le obligó a opositar de nuevo un año más tarde, esta

2 Podemos añadir que se encuentra a punto de salir una pequeña historia de la catálisis en España coordinada por Joaquín Pérez Pariente, donde se recogen los trabajos de Giral, Vitoria, Hauser y Madinaveitia en los primeros años del siglo XX

vez a las Escuelas de Industrias de Santander y Alcoy (Expediente, legajo 6066) Obtenida la plaza de Santander comenzó a impartir las materias de Química en octubre de 1914, destinando una parte del programa a la realización de trabajos prácticos de laboratorio Definitivamente instalado realizó su tesis doctoral titulada «Contribución al conocimiento de la electrolisis con corriente alterna», bajo la dirección de Ángel del Campo y en donde Rius Miró estudió la electrolisis de algunos metales como aluminio, cobre o hierro. Tras superar múltiples inconvenientes de tipo material, finalmente la defendió en Madrid el 25 de noviembre de 1916 obteniendo premio extraordinario por unanimidad Esto le animó a solicitar ante la Junta de Ampliación de Estudios (JAE) una pensión « para estudiar prácticas de Electroquímica en Zurich» (Rius Miró, 1923). La pensión fue concedida en octubre de 1917, cambiando posteriormente su destino por el de la Escuela Politécnica de Dresde, en donde estuvo hasta diciembre de 1918 Se incorporó al equipo de trabajo que Max Erich Müller mantenía en la cátedra de Electroquímica y Química Física de la Escuela desde 1912. Discípulo de Foerster, la carrera de Müller estuvo marcada inicialmente por los intereses de su maestro,3 dedicándose posteriormente al estudio de las oxidaciones electrolíticas de diversas sustancias inorgánicas y orgánicas, como alcoholes, cetonas y aldehídos (Poggendorff, 1926: 883-884) Rius Miró realizó en Dresde un minucioso trabajo experimental (Rius Miró, 1945: 36) con la idea de encajar el fenómeno electrolítico dentro del esquema teórico defendido por Müller Según éste esquema las transformaciones eran exclusivamente electroquímicas, bien por la acción directa del electrodo o por la presencia de algún ión intermedio Esto último era difícil de interpretar en el caso de las electrolisis de compuestos orgánicos, donde «…casi ningún compuesto del carbono se ioniza de un modo evidente» (Rius Miró, 1945) El trabajo de Rius dio lugar a una publicación con Müller en los Zeitschrift für Elektrochemie, cuyo resumen fue publicado en Anales de la Sociedad Española de Física y Química (Müller & Rius Miró, 1921 a y b) Durante su estancia en Alemania aprendió a trabajar intensamente y a preferir la experimentación cuidadosa sobre la especulación de tipo teórico, algo común a la mayor parte de químicos que acudieron a Alemania a realizar su formación posdoctoral (Palló, 2000: 369)

En septiembre de 1918 la JAE concedió a Rius Miró una rehabilitación de la pensión, lo cual le permitió ampliar su estancia en el Instituto de Química Inorgánica de Basilea, dirigido por Carl Fritz Rudolf Fichter Este electroquímico suizo se había dedicado a la síntesis y estudio de las propiedades de diversos ácidos orgánicos (Poggendorff, 1926: 362-363) En la época en la que Rius llegó a su laboratorio comenzaba el estudio de la electrosíntesis de perácidos. Fichter representaba una corriente diferente a la de Müller de la escuela electroquímica europea, aquella que defendía que en los procesos electrolíticos se producían cambios químicos Según esta idea, en el electrodo se generaban sustancias que posteriormente

3 Fritz Foerster fue, junto a su discípulo Müller, el gran teórico de la electrolisis de los cloruros alcalinos que tanta importancia tuvo para la primera industria electroquímica de finales del XIX y principios del XX (Caron, 1987: 257)

actuaban sobre otras que se encontraban disueltas, transformándolas en nuevas sustancias El trabajo de Rius Miró durante los trece meses que duró su estancia en Basilea produjo una serie de artículos publicados en solitario (Rius Miró, 1920a) o conjuntamente con Fichter en la revista suiza Helvetica Chimica Acta 4 El primer grupo estuvo relacionado con los productos de la electrolisis (Rius Miró, 1918: 574; Fichter & Rius Miró, 1919), mientras que el segundo versó sobre la constitución del agua oxigenada y sus derivados (Rius Miró, 1919). Terminada su pensión en enero de 1920, Rius se reincorporó a su plaza Con ahínco y esfuerzo consiguió montar en Santander un laboratorio de Electroquímica digno (Rius Miró, 1945: 47), lo cual le permitió ampliar algunos de los trabajos que había comenzado en Dresde y Basilea. En uno de los artículos publicados en ese tiempo Rius Miró mostraba su adhesión a la escuela de Müller, apostando por el carácter electroquímico de los fenómenos producidos en los electrodos (Rius Miró, 1922a: 658) Finalmente las pocas posibilidades que la ciudad le ofrecía para construir una carrera científica le empujaron a abandonar la ciudad en agosto de 1922 y trasladarse a la Escuela de Industria de Zaragoza.

Zaragoza y su relación con la Facultad de Ciencias

Tras incorporarse a la Escuela de Industria, Rius Miró entró en contacto con el Laboratorio de Investigaciones Bioquímicas, sito en la facultad de Ciencias y dirigido por Antonio de Gregorio Rocasolano Desconocemos el motivo que llevó a ambos a colaborar, pero podemos intuirlo a partir de un artículo aparecido en 1920 en la revista Ibérica En él encontramos las últimas investigaciones realizadas en el Laboratorio sobre la actividad catalítica de coloides, en especial la del «…electrosol de platino e hidrosol del paladio» (Conferencia, 1920: 354). Este tipo de determinaciones se enmarcaba dentro del trabajo que Rocasolano venía realizando sobre coloides, derivado de otros relacionados con la química del suelo Para determinar el estado de envejecimiento de un coloide era necesario medir « las variaciones de viscosidad, de carga eléctrica (…) que experimentan los coloides» (De Gregorio Rocasolano, 1921: 120).

Creemos que la habilidad experimental de Rius Miró para medir magnitudes electroquímicas pudieron constituir el nexo de colaboración entre ambos personajes

La creación del Laboratorio de Investigaciones Bioquímicas fue el colofón de la actividad investigadora que Rocasolano había comenzado en 1897, cuando obtuvo el título de doctor. Tras una breve estancia en el Instituto Agronómico de París recaló en Zaragoza, tras su fugaz paso por la cátedra de Química General de la universidad de Barcelona Tras unas modestas investigaciones iniciales sobre la fermentación alcohólica y el aprovechamiento del trigo,5 en

4 Todos ellos fueron traducidos y publicados posterior mente en Anales de la Sociedad Española de Física y Química y en la Revista de la Real Academia de las Ciencias de Madrid

5 Aprovechó los resultados obtenidos para solicitar varias patentes de invención Desde el pan fosfatado o la manera de incorporar el fosfato a los bizcochos, hasta el aprovechamiento del « gas carbónico producido en la fer mentación alcohólica» (Patentes, 1895-1901)

1913 viajó de nuevo, esta vez pensionado por la JAE, al Instituto Agronómico de Paris donde estudió el problema de la fijación del nitrógeno en las plantas. En 1917 la universidad de Zaragoza propuso al gobierno de la nación una provisión de fondos para la creación de un laboratorio (Cebollada, 1988: 204), y una Real Orden de junio de 1918 le reconoció oficialmente, anejo a la cátedra de Química General (Inauguración, 1920: 322) El 9 de octubre de 1920 fue inaugurado en la planta baja y sótanos del edificio que conformaba las facultades de Ciencias y Medicina Las instalaciones, con capacidad para doce alumnos, disponían de material adecuado para determinaciones ópticas y eléctricas necesarias en química coloidal y bioquímica El propio Rocasolano aseguraba en 1923 haber creado con constancia y esfuerzo «…un centro de investigación, que en su especialidad puede considerarse como uno de los mejores de España» (De Gregorio Rocasolano, 1923: 128) Sin embargo apenas pudo mantener investigadores en nómina, limitándose la colaboración a la realización de la tesis doctoral

La llegada a Zaragoza fue providencial para la carrera de Rius Miró. En diciembre de 1922 se publicaba un Real Decreto por el cual se modificaba sustancialmente los estudios de la licenciatura de Química En estos nuevos estudios se incluía el estudio de la Electroquímica, ciñéndose este a « los fundamentos de esta ciencia y su aplicación a los principales casos de obtención de cuerpos simples y compuestos por procedimientos electrolíticos y electrotérmicos» (Real Decreto, 1922: 1180) Ese mismo año Rius publicaba su Introducción a la Electroquímica (Rius Miró, 1922b), un manual en el que resumía sus conocimientos sobre la materia Por entonces consideraba que la Electroquímica se ocupaba de « la producción de electricidad por las reacciones químicas y de las reacciones químicas producidas por la electricidad» (Rius Miró, 1920b: 234) Estas dos circunstancias hicieron de Rius Miró el candidato ideal para impartir la nueva asignatura dentro de la facultad de Ciencias, ocupando el puesto de profesor agregado entre octubre de 1924 y diciembre de 1930 (Expediente, legajo 9136).

Durante este tiempo Rius Miró compaginó su trabajo entre la Escuela de Industria y la facultad de Ciencias, haciendo uso indistinto de ambos laboratorios En su actividad docente defendía la necesidad del trabajo experimental, proponiendo que los alumnos « aprendan… el oficio de químico, lo cual tampoco quiere decir que se hayan despreciado las numerosas ocasiones en las que el oficio y la ciencia van de la mano» (Rius Miró, 1930a: 8) Para él existía una clara distinción entre los conocimientos de índole teórico y los de orden práctico; estos últimos, que configuran el ser de la profesión de químico, sólo pueden ser adquiridos con la práctica diaria. Este trabajo debía cubrir básicamente cuatro objetivos: dos centrados en familiarizar a los alumnos con las sustancias químicas más importantes, desarrollando la habilidad manual que permitía adquirir el oficio de químico, « es decir, el manejo de aparatos, la realización de las operaciones del laboratorio y los cálculos anejos» En tercer lugar era necesario crear en el alumno el hábito de la observación, y por último, desarrollar en ellos el espíritu de iniciativa Renegaba del trabajo entendido como receta a

10 2436/20 2006 01 148

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

seguir al pie de la letra, de manera acrítica, para lo cual era necesario que « los alumnos se vean obligados a buscar los datos necesarios en la literatura original, iniciándose pues en la investigación bibliográfica» (Rius Miró, 1927)

Los discípulos

A lo largo de los ocho años que Rius Miró vivió en Zaragoza dirigió cinco tesis doctorales y otras investigaciones en los laboratorios de la Escuela de Industria con otros cinco discípulos más Teniendo en cuenta los medios de la época y la situación en la que se encontraban las facultades de Ciencias en provincias, Rius Miró consiguió aglutinar en torno suyo un destacado grupo de investigación, capaz de obtener resultados merecedores de aparecer en destacadas revistas de la época Nos centraremos en el trabajo de los cinco doctorandos, todos ellos dedicados a la Electroquímica y relacionados directamente con temas que Rius Miró había desarrollado en Suiza y Alemania Como ya hemos señalado, los resultados alcanzaron difusión a través de revistas españolas y algunas extranjeras como las Transactions of the American Electrochemical Society, Journal of Electrochemical Society o los Zeitschrift für Electrochemie, una prueba más de que en España ya se realizaba investigación química de calidad antes de la Guerra Civil

De entre todos los discípulos destacamos el nombre de José María Albareda, dada la importancia que su figura alcanzó en la organización de la investigación española durante los primeros años del franquismo Tras licenciarse como farmacéutico en Madrid (1922) y como químico en Zaragoza, defendió con éxito su tesis doctoral en 1928 6 Su trabajo con Rius Miró viene descrito en cuatro artículos publicados entre 1927 y 1929, donde resume los resultados obtenidos en la reducción anódica del agua oxigenada La idea era seguir la descomposición desde el punto de vista electroquímico a partir de las curvas de densidad anódica frente al potencial del ánodo, pero al hacerlo encontró» con que el fenómeno se superpone [con] una descomposición catalítica, difícil de seguir» (Albareda Herrera, 1927a: 413) Para poder estudiar la descomposición catalítica Albareda utilizó el efecto que el platino producía en ausencia de corriente, y dado que la descomposición electrolítica era bien conocida y se podía controlar, el aumento de la velocidad de descomposición la achacó al proceso catalítico. Postuló la formación del óxido en la lámina de platino puesta en contacto con el agua oxigenada (Albareda Herrera, 1927b: 806), lo cual suponía admitir la validez de las ideas de Fichter sobre las de Müller Otras conclusiones del trabajo fueron de índole analítica, algo que fue común a muchos de los trabajos realizados por los doctorandos de Rius Miró. Encontró que el electrodo podía ser utilizado como indicador para la realización de volumetrías ácido-base, aprovechándose de la « relación entre la reacción del medio

6 Según Sánchez Ron, para realizar la tesis Albareda estuvo pensionado por la JAE en el Laboratorio de Investigaciones Bioquímicas que regentaba Rocasolano (Sánchez Ron, 1999: 342) Sin embargo en la ficha que puede consultarse en el Archivo de la JAE (http://archivojae edaddeplata org: Consultado 2009/09/12), no hay constancia de tal hecho

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

[ácido o básico] y el potencial, » Con las ideas de Albareda y utilizando antiguas conclusiones, Rius Miró preparó dos artículos para las revistas Journal of Electrochemical Society y Zeitschrift für Electrochemie (Rius Miró, 1928 y 1930b)

Vicenta Arnal Yarza fue una de las dos discípulas que Rius Miró tuvo en Zaragoza Su trabajo doctoral dio lugar a un artículo publicado en 1928 en los Transactions of the Electrochemical Society, a dos extensos artículos publicados en 1930 en la revista Universidad y a otros dos publicados junto a su director en Anales Al igual que había sucedido con Albareda y con su compañera Ángela García de la Puerta, Vicenta obtuvo por oposición una plaza de catedrática de Física y Química en un Instituto de Segunda Enseñanza 7 Al finalizar su tesis disfrutó de una pensión de la JAE para ampliar su formación electroquímica en Suiza (Formentín & Villegas, 1988: 60; López, 1999: 490) Su tesis «Sobre el electrodo de cloro» trataba de dilucidar una cuestión experimental: la neutralización del agua de cloro con hidróxido de sodio Siguió el desarrollo de la reacción a partir de los valores del potencial de un electrodo de cloro enfrentado a otro que actuaba como patrón. Sus resultados alcanzaron una coincidencia notable con los obtenidos por Müller años antes, difiriendo de la interpretación electroquímica del proceso, ya que Vicenta presuponía la oxidación del cloruro en cloro Como consecuencia del método electroquímico utilizado, Vicenta puso a punto un procedimiento rápido y fiable para analizar lejías comerciales, sin necesitar aparatos de gran precisión (Rius Miró & Arnal Yarza, 1933: 338) 8 La determinación del pH y su relación con el potencial del electrodo de cloro permitió la determinación de la constante de acidez del ácido hipocloroso, lo cual implicaba « calcular una constante físico-química y, por consiguiente, es necesario que en la determinación de las magnitudes…se alcance la precisión que podemos esperar de nuestros aparatos» (Arnal Yarza, 1930b: 640)

Ángela García de la Puerta, al igual que sucedió con su compañera Vicenta, trabajó como auxiliar temporal de la facultad de Ciencias durante el tiempo que duró su tesis doctoral (Relación, 1927: 1146). El título de la tesis de Ángela fue «Electrodos oxidantes», y como en otras ocasiones disponemos de dos detallados artículos publicados entre 1930 y 1931 en la revista Universidad Encuadrado en el desarrollo del análisis potenciométrico, el trabajo de Ángela se centró en la determinación de variaciones del pH en el curso de una valoración ácido-base. El objetivo era salvar las limitaciones que presentaban los electrodos habituales para la medida del pH, para lo cual era necesario poder « expresar cuantitativamente las diferencias en el poder de oxidación, según que el oxidante se halle en disolución ácida o alcalina» (García de la Puerta, 1930: 1154) Encontró un método que le permitía simpli-

7 A diferencia de lo que ocurrió con Albareda, Ángela y Vicenta desarrollaron el resto de su vida profesional en distintos Institutos de Segunda Enseñanza

8 En uno de los ar tículos señalaba que « la operación no dura más de un cuar to de hora; la lejía puede emplearse a la concentración en la que se expende en el comercio y el material necesario está al alcance de cualquier laboratorio» (Ar nal Yarza, 1930a: 377-379)

10 2436/20 2006 01 148

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

ficar el procedimiento de medida, basado en las determinaciones que Müller realizaba con electrodos de platino. El electrodo utilizado mantenía el principio de economía propio de los trabajos de Rius Miró En un segundo artículo expuso los presupuestos teóricos manejados, destacando la importancia que concedió al electrón en los procesos de oxidación reducción, lo cual no había sucedido con otros doctorandos (García de la Puerta, 1931: 159) Definía la reacción electroquímica como «…aquella en que intervengan electrones, es decir, a las que resulten de considerar al electrón como un elemento más» Estas transformaciones « únicamente podrán tener lugar en los electrodos durante la electrolisis» (García de la Puerta, 1931: 210) Se declaraba seguidora de la doctrina de Leonor Michaelis, según la cual los potenciales de redoxidación eran aquellos que aparecen en «…un electrodo inatacable cuando se halla sumergido en una disolución del reductor en presencia del producto de su oxidación» Esto suponía rechazar la idea de Walther Nernst según la cual el potencial de un oxidante era debido a que « estos producían oxígeno a una presión parcial distinta en cada oxidante».9

Los otros dos discípulos que realizaron la tesis doctoral con Rius Miró en Zaragoza fueron Nicanor Gálvez Morales y José María Gallart Sanz El primero continuó en su tesis algunas ideas que Albareda dejó esbozadas, en especial la de si en la descomposición del agua oxigenada por una lámina de platino se producía la aparición o no de óxidos de platino (Gálvez Morales, 1927: 1063) Trataba de dilucidar si la teoría de formación de óxidos intermedios en el proceso de catálisis era cierta o no (Rius Miró & Gálvez Morales, 1933) Consiguió determinar el poder catalítico a partir de los potenciales de reducción de una lámina de platino sumergida en disoluciones de agua oxigenada, lo cual le permitió obtener la constante de velocidad de la reacción de descomposición Los resultados de esta constante no fueron concluyentes, toda vez que sus valores quedaron» siempre dentro de los límites de los errores experimentales»

La tesis de José María Gallart Sanz versó sobre la «Formación anódica de oxo-peróxidos».

Al igual que otros discípulos publicó un extracto de su tesis en sendos artículos publicados por la revista Universidad En el preámbulo descubrimos una nueva ampliación del trabajo que Rius desarrolló con Müller en Dresde, el que correspondía a la electrolisis de algunos compuestos orgánicos. En el eslabón de reacciones de oxidación sucesivas que se iban dando, Gallart destacaba la formación de derivados del peróxido de hidrógeno, y tal y como la bibliografía suponía « además de los per y monoxoperoxoácidos intervienen otros cuerpos de potencial elevado» (Gallart Sanz, 1933a: 173) El objetivo era detectar la formación de esos otros cuerpos en el ánodo durante el desarrollo de la electrolisis, para lo cual electrolizó fosfato de potasio, los ácidos fosfórico, nítrico, perclórico, nitroso y sulfúrico, además de carbonatos y bicarbonatos En sus conclusiones dice haber obtenido percuerpos

9 Ángela calculaba que el supuesto de Ner nst implicaba utilizar presiones parciales de 10+22 atmósferas para el electrodo de cloro utilizado por su compañera Vicenta Ar nal, lo cual resultaba a todas luces absurdo

derivados de los ácidos electrolizados, a los que da una denominación genérica «OI» y que son «…análogos a los que F. Fichter obtiene con fluor y denomina VO» (Gallart Sanz, 1933b: 654)

El predominio de la experimentación

El trabajo experimental realizado en las tesis muestra los medios disponibles y el ingenio que tuvieron que desarrollar discípulos y maestro La pretendida carencia material, que tantas veces ha sido invocada de manera injusta para explicar la ausencia de investigación en la universidad española, no fue obstáculo para que maestro y discípulos sacasen adelante un trabajo riguroso, y como hemos visto, digno de ser publicado en prestigiosas revistas de la disciplina Rius rechazaba el hecho de que el español se limitaba a « almacenar en su cerebro la ciencia que otros creaban, sin preocuparse de añadir, con su trabajo experimental, ni una sola línea» (Rius Miró, 1920b: 233) Esta ausencia de trabajo no era, en su opinión, por falta de medios sino que constituía una forma de entender la vida cultural, dando igual « que el gobierno se afanase en crear laboratorios en los centros de enseñanza,10 porque los profesores preferirán dedicar las largas horas libres al cotilleo o a la política, en lugar de embrutecerse manejando los elementos que casi todos disponen en su cátedras» Para él existía una clara distinción entre los conocimientos de índole teórico y los de orden práctico; estos últimos, que configuran el ser de la profesión de químico, sólo pueden ser aprendidos con la práctica diaria dentro del laboratorio Esto demuestra una vez más la importancia que en la formación del químico ha tenido el denominado conocimiento tácito (Holmes, 2004: xix).

Rius Miró trasladó a Zaragoza los métodos aprendidos y utilizados durante sus estancias en Dresde y Basilea Su estancia en Dresde se vio marcada por la precariedad de medios que sufrió Alemania al final de la Primera Guerra Mundial Este hecho agudizó su ingenio para preparar montajes experimentales que le permitiesen obtener resultados fiables y reproducibles Para las principales determinaciones electroquímicas de la época era necesario disponer de galvanómetros y amperímetros precisos, lo cual no siempre era posible La determinación de la intensidad, a falta de amperímetro, había que realizarla mediante el uso de voltametros de gases o de plata, o mediante cubas electrolíticas. Cuando esto no era posible, se hacía indispensable medir la diferencia de potencial a los bordes de una resistencia variable cuyo valor era perfectamente conocido Para la determinación de la fuerza electromotriz (o la diferencia de potencial de una pila o montaje), a falta de voltímetros se hacía necesario un elaborado procedimiento experimental que incluía la utilización de pilas patrón,

10

Del esfuerzo realizado en España para dotar a laboratorios de Universidades e Institutos de Segunda Enseñanza de un material adecuado para el trabajo en el laboratorio, se puede encontrar una muestra en el catálogo que la Comissió d’Instruments Cientifícs (COMIC) desarrolla desde la Universidad de Valencia (http://webonet no-ip com/comic/?q=es/node/22 , consultado 2009/11/8)

DOI: 10 2436/20 2006 01 148

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

reóstatos o cajas de resistencias y electrómetros de Lippmann Todo este tipo de determinaciones y métodos de medida las encontramos en las tesis realizadas por los discípulos de su etapa zaragozana, como cuando Albareda explica el método seguido para la medida de las densidades anódicas Utilizó « seis acumuladores, en serie, cuya corriente pasa por una resistencia tomada como potenciómetro para obtener voltajes distintos» (Albareda Herrera, 1929: 4). El circuito estaba formado por «…una resistencia conocida, la cuba electrolítica y un amperímetro para indicar aproximadamente la intensidad» Al carecer de un miliamperímetro preciso, « mediremos la intensidad determinando las diferencias de potencial entre los extremos de una resistencia conocida Mediremos su resistencia con el puente de Wheaston,… Los potenciales se miden por el método de Poggendorf, con un acumulador, la caja de las décadas de Ostwald y el electrómetro capilar de Lippmann» Por último, el cálculo del potencial implicaba realizar « una medida con la pila patrón, que es la pila normal de Weston de 1,0183 Voltios de fem, y la densidad anódica, dividiendo el potencial respectivo por 3,37 [resistencia patrón de níquel descrita] y por la superficie del ánodo». Esto hacía que la obtención de datos experimentales fuese un trabajo laborioso y complejo

Conclusiones

A través del trabajo realizado por Rius Miró en los ocho años que permaneció en Zaragoza, hemos podido contemplar la investigación química desarrollada en una facultad de provincias de la tercera década del siglo XX En contra de los tópicos que niegan la existencia de una investigación de calidad, la labor de maestro y discípulos muestra un trabajo experimental riguroso, que exprime al máximo los escasos medios materiales disponibles y suple con dedicación e ingenio las carencias En algunos casos pudieron obtenerse resultados de indudable valor, merecedores de su publicación en revistas de referencia; en otros la falta de la debida precisión no permitió alcanzar una conclusión definitiva sobre el objetivo del estudio. Los temas, acorde con lo que se realizaba en Europa en esos momentos, fueron la continuación lógica de los comenzados por Rius Miró en su pensión Al mismo tiempo transfirió a sus discípulos no sólo sus conocimientos teóricos o prácticos sobre la disciplina, sino también una predilección por el trabajo experimental sobre las disquisiciones de orden teórico, utilizando indistintamente las ideas de las dos principales escuelas de la época En su búsqueda por promocionar social e industrialmente la disciplina, Rius Miró se preocupó por que encontrasen aplicaciones analíticas en todos sus estudios, como el que Vicenta Ar nal encontró para la determinación de hipoclorito en lejías comerciales o el que Ángela de la Puerta puso a punto para la determinación del pH en medios oxidantes fuertes Desconocemos si estos u otros métodos fueron aplicados finalmente en la industria zaragozana

Bibliografía

ALBAREDA HERRERA, J M (1927a), «Estudios sobre la descomposición del agua oxigenada Rendimiento de la reducción anódica», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, IV, (2), 413-427

ALBAREDA HERRERA, J. M. (1927b), «Estudios sobre la descomposición del H2O2 Naturaleza de algunos catalizadores», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, IV, (3), 791-808

ALBAREDA HERRERA, J. M. (1929), «La reducción anódica del agua oxigenada y sus derivados», Revista de la Real Academia de Ciencias de Madrid, 24, 1-99

ARNAL YARZA, G V (1930a), «Estudio potenciométrico del ácido hipocloroso y de sus sales», Universidad Revista de vida y cultura universitaria, 7, 361-408

ARNAL YARZA, G V (1930b), «Estudio potenciométrico del ácido hipocloroso y de sus sales (Conclusión)», Universidad Revista de vida y cultura universitaria, 7, 625-666

CARON, M (1987), Les bases scientifiques de la naissance des industries électrochimiques, Thése de doctorat, Ecole Hautes Estudies des Sciences Sociales

CEBOLLADA, J.L (1988), «Antonio de Gregorio Rocasolano y la Escuela Química de Zaragoza», Llull, 11, 189-216

CONFERENCIA (1920), «Conferencia del doctor Rocasolano», Ibérica, VII, 354

DE GREGORIO ROCASOLANO, A (1921), «El problema de la vejez», Ibérica, VIII, 120-122

DE GREGORIO ROCASOLANO, A (1923), «Conseqüències fisiològiques i econòmiques que es dedueixen d’alguns de postres errors d’alimentació», Revista del Centre de Lectura, 4, 127-132

EXPEDIENTE de las oposiciones a las plazas de Química General, Electroquímica y Análisis Químico de las Escuelas Industriales de Santander y Alcoy, sección Educación, legajo 6066, AGA

EXPEDIENTE de las oposiciones a las cátedras de Química General, Electroquímica y Análisis Quími-

co de las Escuelas de Industrias de Cádiz y Béjar, sección Educación, legajo 6067, AGA

EXPEDIENTE de la oposición a las cátedras de Química Técnica de las universidades Central de Madrid y Oviedo (1934-1936), sección Educación, legajo 9136, AGA

FICHTER, F ; RIUS MIRÓ, A (1919) «Die elektroc h e m i s c h e D a r s t e l l u n g v o n S a l z e n d e r p e r p h o sphorsaüre un der Phosphomonopersaüre». Helvetica Chimica Acta, II, 3-26

FORMENTÍN, J ; VILLEGAS, M J (1988), «Aport a c i ó n d e a l g u n o s p e n s i o n a d o s y c i e n t í f i c o s d e l a J u n t a p a r a l a A m p l i a c i ó n d e E s t u d i o s » E n :

SÁNCHEZ RON, J M (ed ), 1907-1987 La Junta p a r a A m p l i a c i ó n d e E s t u d i o s e I n v e s t i g a c i o n e s C i e n t í f i c a s 8 0 a ñ o s d e s p u é s ( v o l I I ) , M a d r i d , CSIC, 47-80

FRUTON, J S (2002), Methods and Styles in the Development of Chemistr y, Philadelphia, American Philosophical Society

GALLART SANZ, J M (1933a), «For mación anódica de oxoperóxidos», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, 10, 169-211.

GALLART SANZ, J M (1933b), «For mación anódica de oxoperóxidos (Conclusión)», Universidad R e v is ta d e c u ltu ra y v id a u n iv e rs ita ria , 10, 609656

GÁLVEZ MORALES, N (1927), «Descomposición catalítica del agua oxigenada provocada por una lámina de platino y estudio de algunas sustancias que actúan como venenos en dicha descomposición», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, 4, 1063-1112

GARCÍA DE LA PUERTA, Á (1930), «Contribución al estudio de los potenciales de oxidación (I)», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, 7, 1153-1203.

GARCÍA DE LA PUERTA, Á (1931), «Contribución al estudio de los potenciales de oxidación (II)», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, 8, 157-226

DOI: 10 2436/20 2006 01 148

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

HOLMES, F L (2004), Investigative Pathways Patter ns and Stages in the Careers of Experimental Scientist, New Haven, Yale University Press

INAUGURACIÓN (1920), «Inauguración del Laboratorio de Investigaciones Bioquímicas de Zaragoza», Ibérica, 7, (2), 322

KORMOS BARKAN, D (1999), Walther Ner nst and the Transition to Moder n Physical Science, New York, Cambridge University Press

LÓPEZ MARTÍNEZ, J D (1999), La enseñanza de la Física y Química en la educación secundaria en el primer tercio del siglo XX en España, Tesis doctoral, Universidad de Murcia

LUNDGREN, A (2000), «Theor y and Practice in S w e d i s h C h e m i c a l Te x t b o o k s d u r i n g t h e N i n eteenth Centur y Some Thoughts for m a Bibliographical Survey» In: LUNDGREN, A ; BENSAUDEV I N C E N T, B ( e d s ) , C o m m u n i c a t i n g C h e m i s t r y Textbooks and Their Audiences, 1789-1939, Canton, Science Histor y Publications, 91-118

MÜLLER, E ; RIUS, A (1921 a), «Elektrolytische oxydation von methyl- und äthylalkohol in alkalischer lösung elektrolytische methanbildung», Zeitschrift für Elektrochemie, 27, 54-57

MÜLLER, E ; RIUS MIRÓ, A (1921 b), «Dehidroxidación electrolítica de los alcoholes metílico y etílico», Anales de la Sociedad Española de Física y Química, 19, 220-228

NIETO-GALÁN, A (2004), «Free Radicals in the European Peripher y: ‘Translating’ Organic Chemistr y from Zurich to Barcelona in the Early Twentieth Centur y», British Jour nal of Histor y of Science, 37, (2),167-191

PALLÓ, G (2000), «Roles and Goales of Chemical Textbooks on the Peripher y The Hungarian case»

E N : L U N D G R E N , A ; B E N S A U D E - V I N C E N T, B (eds ), Communicating Chemistr y Textbooks and Their Audiences, 1789-1939, Canton, Science Histor y Publications, 367-395

PATENTES (1895-1901), Patentes número 18035, 18491, 25103, 25281, 28173 y 28204, Oficina Española de Patentes y Marcas, Archivo Histórico, ( h t t p : / / h i s t o r i c o o e p m e s / a r c h i v o h i s t o r i c o / d efault asp; Consultada 10 de octubre de 2008)

P O G G E N D O R F, J C ( 1 9 2 6 ) , B i o g r a p h i s c h - L i -

t e r a r i s c h e s H a n d w ö r t e r b u c h f ü r M a t h e m a t i k ,

A s t r o n o m i e , P h y s i k , C h e m i e u n d v e r w a n d t e

W i s s e n s c h a f t s g e b i e t e , v o l V , L e i p z i g , Ve r l a g Chemie

REAL DECRETO del 20 de diciembre de 1922 por el que se establecen los estudios de Licenciatura de Ciencias, Gaceta de Madrid, 1178-1181

RELACIÓN (1927), «Relación de personal en 30 de septiembre de 1927», Universidad Revista de cultura y vida universitaria, 4, 1143-1147

RIUS MIRÓ, A (1918), «Electrolisis del fosfato potásico», Anales de la Sociedad Española de Física y Química, 16, 573-610

RIUS MIRÓ, A (1919), «Estudio histórico, crítico y experimental sobre la constitución del agua oxigenada y sus derivados», Revista de la Real Academia de las Ciencias de Madrid, 18, 1-65

RIUS, A (1920a), «Sur la constitution de l’eau oxygénée», Helvetica Chimica Acta, III, 347-365

RIUS MIRÓ, A (1920b), «L’electroquímica», Revista del Centre de Lectura, I, (13), 233-236

RIUS MIRÓ, A (1922a), «Sobre la influencia del fluor en las oxidaciones electrolíticas», Anales de l a S o c i e d a d E s p a ñ o l a d e F í s i c a y Q u í m i c a , 20 , 644-661

RIUS MIRÓ, A (1922b), Introducción a la Electroquímica, Madrid, Editorial Calpe

RIUS MIRÓ, A (1923), Hoja de servicio presentada al concurso-oposición a la cátedra de Química Inorgánica de la Universidad Central de Madrid (19231927), sección Educación, legajo 6975, AGA

RIUS MIRÓ, A (1927), «Memoria sobre el contenido, carácter y límites de la asignatura de Química Inorgánica, presentada al concurso-oposición de la plaza de Química Inorgánica de la Universidad C e n t r a l d e M a d r i d » , s e c c i ó n E d u c a c i ó n , l e g a j o 6975, AGA.

RIUS MIRÓ, A (1928), «The electrometric deter min a t i o n o f p e ro x i d e s o f h y d ro g e n a n d a s o c i a t e d peracids», Jour nal of Electrochemical Society, 54, 347

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I

ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

RIUS MIRÓ, A (1930a), C u r s o E x p e r i m e n t a l d e Química, Reus, Imprenta de M Roca

RIUS MIRÓ, A (1930b), «Über das Potencial des P l a t i n b l e c h e s u n d s e i t e K a t a l y t i s c h e W i r k u n g » , Zeitschrift für Electrochemie, 36

RIUS MIRÓ, A ; ARNAL YARZA, V (1933), «Estudio del potencial del electrodo de cloro y sus aplicaciones al análisis», Anales de la Sociedad Española de Física y Química, 31, 325-347

R I U S M I R Ó , A ; G Á LV E Z M O R A L E S , N ( 1 9 3 3 ) , «Actividad catalítica y potencial del catalizador», Anales de la Sociedad Española de Física y Química, 31, 103-114

RIUS MIRÓ, A (1945), Estado actual de la Electroquímica como ciencia Discurso leído en el acto de su recepción en la Real Academia de las Ciencias, el 21 de noviembre de 1945, Madrid, s e

SÁNCHEZ RON, J M (1999), Cincel, mar tillo y piedra Historia de la Ciencia en España (siglos XIX y XX), Madrid, Taurus

TOCA, A (2007a), «Ingeniería Química en España: los orígenes (1850-1936) (I)», Anales de Química, 103, (2), 47-53

TOCA, A (2007b), «Ingeniería Química en España: los orígenes (1850-1936) (II)», Anales de Química, 103, (3), 59-66

DOI: 10 2436/20 2006 01 148 NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 79-91

RESSENYES

NOVA ÈPOCA / VOLUM 3 (1) / 2010, p 95-97

GALILEU GALILEI. SIDEREUS NUNCIUS. O MENSAGEIRO DAS ESTRELAS

TRADUÇÃO, ESTÚDIO E NOTAS POR HENRIQUE LEITÃO

Lisboa, Fundação Calouste Gulbenkian

Serviço de Educação e Bolsas

Deposito Legal n 306317/10

ISBN 978-972-31-1317-4

Março de 2010

Acaba d’ aparèixer març de 2010 de la mà d’Henrique Leitão, la primera traducció realitzada a Portugal del Sidereus Nuncius. O Mensageiro das Estrelas, de Galileo Galilei, editat per la Fundació Calouste Gulbenkian, en la seva col lecció de clàssics

El volum és molt més que una traducció: en tapa dura amb sobrecoberta però lleuger i manejable, conté una nota d’ obertura de Sven Dupré; un prefaci, estudi introductori, breu cronologia, traducció i notes, tot a càrrec d’Henrique Leitão; i, a més, el facsímil de l’ edició original, publicada a Venècia, per Tommaso Baglioni, el 1610

El llibre va ser presentat el passat 17 de març a Lisboa, amb gran afluència de públic, a la seu de la Fundació Gulbenkian, en ocasió de la cerimònia de clausura de l’Any Mundial de l’Astronomia, just quatre segles després de l’ aparició de la primera edició

Qualsevol no expert en el tema que hagi intentat endinsar-se en la copiosíssima bibliografia galileana entendrà la dificultat d’ emprendre’n un estat de la qüestió que n ’ abasti fins a les publicacions més recents

Com indica l’ autor, els tres aspectes fonamentals que distingeixen aquest volum d’ altres edicions en circulació són: en primer lloc, el por-

tar a coneixement dels lectors els estudis més actuals sobre el tema; en segon lloc, el fet que el treball ha estat compost amb la convicció que en 2010 no és possible redactar un estudi sobre Galilei sense tenir en compte que moltes de les fonts d’ interès estan disponibles en xarxa, en obert, i són per tant consultables pel públic lector, i finalment l’ apartat sobre el telescopi i la divulgació dels descobriments telescòpics de Galilei a Portugal

L’ estudi introductori, de més d’ un centenar de pàgines (us en faig un resum volgudament esquelètic), recull els diversos corrents i propostes historiogràfiques S’hi comenta la problemàtica relacionada amb l’ invent del telescopi «permanentemente envolvida em dúvidas e atormentada por inúmeras questiões de prioridade» no hi falta la referència als estudis sobre Roget i el possible origen català de l’ aparell ; el paper que Galilei fa jugar al telescopi en el seu llibre, i naturalment les observacions telescòpiques recollides al Sidereus Nuncius D’ una banda, les rugositats observades a la superfície de la Lluna i representades en els gravats de la mà del mateix Galilei que tenen un gran poder de convicció, més enllà de qualsevol descripció, a favor del sistema copernicà; d’ altra banda, el gran nombre d’ estrelles fixes, moltes d’ elles invisibles en una observació a simple vista i altres de dimensions sorprenentment inferiors observades amb el telescopi; ens assabentem de les coses que hi apareixen desvelades com ara la naturalesa real de les «nebuloses», constituïdes per multitud d’ estrelles molt pròximes les unes de les altres, però també de les que no hi apareixen, com ara els intents de Galilei d’ utilitzar el telescopi per mesurar la paral laxi (la impossibilitat de mesurar-la era un dels principals arguments dels detractors del sistema copernicà) L’ argument princeps és l’ observació totalment inesperada dels satèl lits de Júpiter la possibilitat de planetes menors en rotació al voltant d’ altres de coneguts no havia estat mai suggerida per cap teoria del passat «por mais exotica que fosse» i la seva representació diu Leitão gairebé cinematogràfica L’ autor explica com es va dur a terme l’ escriptura de l’ obra i què va representar la seva publicació en la construcció del Galilei cortesà matemàtic i filòsof i els seus lligams amb els Mèdici. També s’hi comenten les observacions realitzades per Galilei amb posterioritat a la publicació del Sidereus Nuncius, com ara el «Saturn tricorpori» o les fases de Venus i la seva importància en la legitimació del sistema cosmològic copernicà en relació al ptolemaic o amb el proposat per Tycho Brahe Leitão discuteix també l’ impacte del Sidereus Nuncius: la relació amb Kepler, amb Federico Cesi i l’Accademia dei Lincei, així com la posició adoptada per la Companyia de Jesús Destaca, al nostre entendre, l’ apartat dedicat a les novetats telescòpiques de Galilei a Portugal El treball es clou amb alguns comentaris sobre la present edició en relació a les anteriors

La introducció està anotada amb gran rigor i riquesa de detalls i ens permet endinsar-nos ulteriorment i a voluntat en els temes d’ interès més específic Les acurades anotacions permeten enriquir el text posant-lo en relació amb les polèmiques, els personatges i l’ esperit del seu temps L’ amplíssima bibliografia recull referències en almenys set idiomes diferents (ho destaquem en oposició a algunes publicacions de la dominant esfera anglòfona que tendeixen cap a un desesperant empobriment monolingüe)

L’ estudi ofereix, per tant, molts nivells de lectura, fruïbles per un espectre ampli de públic «culto e informado, mas desconhecedor dos meandros da erudiçao galileana».

La breu cronologia que segueix l’ estudi i descriu amb tot detall els dies que transcorren entre maig de 1609 i març de 1610, lluny de l’ aridesa a vegades característica, conté entrades tan sorprenents com: «Jan 9 Grande desejo de obser var Júpiter é impedido pelas nuvens».

La traducció és de molt agradable lectura Se li poden aplicar els qualificatius que Leitão reserva al llenguatge escollit per Galilei per al seu Nuncius: «não há qualquer monotonia no texto, que se apresenta sempre incisivo e tenso em cada pàgina» Tensió/atenció que es manté al llarg de tot el llibre de principi a final a través de les diferents seccions. La traducció també conté un aparat crític amb notes que ajuden a clarificar alguns termes escollits, així com certes paraules clau tant de contingut com relatives a certs personatges

Trobem molt encertada la decisió d’ incloure el text llatí que ens permet en cada moment confrontar traducció i original i dóna als experts que com diu l’ autor mai no consultarien una edició que no fos original la possibilitat de fer-ho

Un suggeriment final, encara que pot semblar una mica esbiaixat: si voleu saber-ne més sobre perquè són els Discorsi (1638) de Galilei i no el seu Sidereus Nuncius (1610) el llibre que «marca l’ inici» de l’època daurada del llibre científic a l’ anomenada República de les Lletres, podeu llegir el deliciós llibret publicat pel CSIC en ocasió del dia del llibre El libro científico en la República de las Letras que recull el text de la conferència de José Pardo Tomás a la Residència d’Investigadors de Barcelona del 22 d’ abril d’ enguany

En fi, divulgació científica d’ altíssima qualitat més que recomanable: indispensable!

Emma Sallent Del Colombo

NORMES D’EDICIÓ

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA

I DE LA TÈCNICA

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica és la revista de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present, i publica ar ticles, notes de recerca, i revisions bibliogràfiques en qualsevol de les llengües de la Unió Europea. La seva periodicitat és de dos números l’any

Hi ha disponible gratuïtament una versió en línia en la següent adreça:

http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?mod u l e N a m e = re v i s t e s c i e n t i f i q u e s & s u b M o d u l e -

Name=&idColleccio=3170

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

1 Els treballs s’han de presentar en supor t infor màtic, en for mats “doc” o “opd” compatibles per a PC preferentment S’enviaran via e-mail c o m a f i t x e r s a d j u n t s a l a s e g ü e n t a d re ç a (schct@ice.cat) escrivint “Actes d’història de la ciència i de la tècnica” en el tema del missatge

2 L’enviament d’un original implica el compromís que el contingut no ha estat publicat prèviament en for ma o en contingut, i que el manuscrit mateix no està pendent de consideració per cap altra publicació

3 L a l o n g i t u d m à x i m a d e l s a r t i c l e s s e r à d e 15 000 paraules, incloses imatges, notes al peu i bibliografia Els ar ticles es presentaran a doble espai en for mat DIN A4

ORGANITZACIÓ DE L’ARTICLE

1. A la primera pàgina s’haurà d’incloure el títol de l’article escrit en majúscules, i el nom i cog-

noms de l’autor o autors, així com la seva filiació institucional Si us plau, assegureu-vos de treure qualsevol autoreferència a les notes No obstant això, si les autoreferències són rellevants, aquestes han de ser incloses com si fossin de tercers autors Si la vostra identitat resulta òbvia en la lectura del manuscrit, aquest no pot ser enviat a revisió

Els ar ticles inclouran també un resum d’unes 10 línies i les paraules clau, ambdós en anglès

2 S i e s v o l e n i n c l o u re i l l u s t r a c i o n s , h a u r a n d’enviar-se en fitxers separats Es lliuraran en escala de grisos d’alta resolució o blanc i negre, i en qualsevol d’aquests for mats: JPG, GIF, TIF o BMP. Les imatges no s’inclouran en el text, però la seva localització en el text haurà d’estar clarament indicada

3. Les notes al peu aniran numerades consec u t i v a m e n t , a m b u n s u p e r í n d e x s i t u a t d e sprés de la puntuació, per exemple: « d’acord amb Polanyi 7» No obstant això, es recomana que s’utilitzin notes al peu només quan sigui necessari

4 Les citacions d’altres treballs s’han d’incloure dins del text i s’adequaran al model següent:

• Un autor: (Collins, 1992: 129-130)

• Dos autors: (Scheidecker & Lapor te: 1999)

• Més de dos autors: (Usselman et al , 2005: 1-55)

5 Al final de l’ar ticle s’inclourà una bibliografia Les referències bibliogràfiques seguiran els models següents:

Articles de revistes:

SALAVERT FABIANI, V L et al (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302.

Llibres:

COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press

Capítols de llibres, actes de congressos o llibres miscel·lanis:

PRINCIPE, L (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy» In: HOLMES, Frederic L ; LEVERE, Trevor H (ed ) Instruments and experimentation in the histor y of chemistr y, Cambridge, Mas , London: The MIT Press, 55-74

Pàgines web

WILLIAMS, J D 21st Centur y Science: http://www 21firstcentur yscience org [Data del darrer accés]

GUIDELINES FOR SUBMITTING A PAPER TO

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

Actes d’història de la ciència i de la tècnica is the Jour nal of the Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica It is devoted to the h i s t o r y o f s c i e n c e , m e d i c i n e a n d t e c h n o l o g y from earliest times to the present day in any of the European Union Languages It publishes articles, research notes and book reviews There are two issues each year

A free full-text electronic edition is online at: http://publicacions iec cat/PopulaFitxa do?mod u l e N a m e = re v i s t e s c i e n t i f i q u e s & s u b M o d u l eName=null&idColleccio=3170

PREPARATION OF MANUSCRIPTS

1 Ar ticles have to be composed with a wordprocessor for PC in a “doc” or “opd” file extensions preferably Ar ticles have to be submitted v i a e - m a i l a s a t t a c h e d f i l e s t o t h e f o l l o w i n g address (schct@iec cat) writing “Actes d’història de la ciència i de la tècnica” in the subject box.

2 Submission of a manuscript implies your assurance that the content has not previously been published in for m or in substance, and that the manuscript itself is not under consideration elsewhere

3 Ar ticles should not exceed 15,000 words, inc l u d i n g p i c t u re s , f o o t n o t e s a n d b i b l i o g r a p hy Roughly eight double spaced DIN A4 sheets

ORGANIZATION OF ARTICLES

1 T h e t i t l e p a g e s h o u l d b e a r t h e t i t l e o f t h e a rt i c l e w r i t t e n i n c a p i t a l s , a n d n a m e , s u r n a m e ,

a n d t h e p ro f e s s i o n a l s e t t i n g o f t h e a u t h o r / s

P l e a s e , b e s u re t o re m o v e a n y s e l f - re f e re n c i n g

f o o t n o t e s a s w e l l H o w e v e r, i f re l e v a n t s e l f - re f-

e re n c e s s h o u l d b e i n c l u d e d a s i f t h e y w e re

f ro m t h i rd a u t h o r ( s ) I f y o u r i d e n t i t y i s o b v i o u s

f ro m t h e m a n u s c r i p t , i t c a n n o t b e s e n t o u t f o r re v i e w

Ar ticles always include an abstract in about ten lines and the key words both in English

2 I f y o u r m a n u s c r i p t c o n t a i n s i l l u s t r a t i o n s , they must be sent in separate files They must b e h i g h re s o l u t i o n g re y s c a l e o r b l a c k - a n dwhite, JPG, GIF, TIF or BMP for mat Do not submit images embedded in text. Location of images or figures must be clearly indicated in the text

3. Footnotes are to be numbered consecutively, with superscript numerals placed outside the punctuation, thus: « according to Polanyi 7» However you are required to use footnotes only when necessar y

4 Quotations have to be inser ted in the text according to the following models:

• One author: (Collins, 1992: 129-130)

• Two authors: (Scheidecker & Lapor te: 1999)

• More than two authors: (Usselman et al , 2005: 1-55)

5 An organized bibliography should be added at the end of the ar ticle. References in this bibliography are to be cited as follows:

Ar ticles in journals:

SALAVERT FABIANI, V L et al (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302

Books:

COLLINS, H M (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press

Chapters of books:

PRINCIPE, L (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy» In: HOLMES, Frederic L ; LEVERE, Trevor H (ed ) Instruments and experimentation in the histor y of chemistr y, Cambridge, Mas , London: The MIT Press, 55-74

Webpages:

WILLIAMS, J D 21st Centur y Science: http://www 21firstcentur yscience org [Date of the last access]

Monografies

Col·loquis

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (primera època) 1993-2006

Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (nova època). Des del 2008

d’Astronomia i Meteorologia

de la Ciència i l’Ensenyament

Jornada

Història

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA