Número XXVIII / 2017 BSCEH — XXIV (2013)
Número XXVIII / 2017
Butlletí
DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans
XXVIII, 2017
D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SOCIETAT CATALANA
Butlletí
Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
Institut d’Estudis Catalans
La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El prmer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Seció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públcs i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volumns dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó i Albert Balcells n’han estat els delegats de l’IEC.
Congrés-Homenatge a Ramon d’Abadal i de Vinyals (18881970) La Catalunya carolíngia: cent anys de treball, entrebancs i col· laboracions, per Gaspar Feliu Els darrers volums de la Catalunya carolíngia, per Ignasi J. Baiges La Hispània visigoda vista per Ramon d’Abadal: rellegint l’historiador, per Xavier Barral i Altet L’evolució de la vil·la romana en el període tardoromà a Catalunya, per Marta Prevosti De la vil·la visigoda a la carolíngia a Catalunya (segles VI-X). Les dades arqueològiques, per Cristian Folch La vil·la a la Catalunya carolíngia, per Gaspar Feliu Els monestirs i l’afermament del poder comtal. El cas del Pallars i la Ribargoça (segles IX-X), per Xavier Costa-Badia El nivell cultural de la proto-Catalunya i la primitiva escripturització del català, per Jesús Alturo Ramon d’Abadal i les fonts literàries, per Stefano Cingolani Les arrels dels castells i dels vicaris comtals, per Ramon Martí Les aportacions de Ramon d’Abadal (1888-1970) a la història jurídica: els Usatges de Barcelona, les constitucions de Catalunya i la teoria del Principat, per Tomàs de Montagut Estragués Justícia d’Estat i justícia feudal a Catalunya, per Josep M. Salrach Història i «bones minories»: una mirada pausada i conservadora al país i el seu passat, per Francesc Vilanova i Vila-Abadal Gènesi medieval de Catalunya (segles VIII al XII), per Michel Zimmermann Noticia sobre don Ramon d’Abadal i de Vinyals en la Real Academia de la Historia, per Miguel Ángel Ladero Quesada Mots de cloenda, per Jaume Sobrequés i Callicó Articles La campanya contra l’Exposició del Nu a la Barcelona de 1933, per Albert Balcells Transitant entre les «boires» de l’oblit: l’il·lustrador i dibuixant Lluís Bonnín (1873-1964), per Irene Gras Valero i Juan Carlos Bejarano
Política, cultura i dret en el primer exili a França: la tesi doctoral de Domènec de Bellmunt (1950), per Josep Camps Arbós i Francesc Foguet i Boreu Tesi doctoral Els perills de la mar i la gestió del conflicte marítim a la Corona d’Aragó dels dos primers Trastàmara, (1410-1458), per Victòria A. Burguera Documents històrics Un text inèdit de Ferran Soldevila sobre Ferran de Sagarra i la sigil· lografia catalana medieval, per Xavier Barral i Altet Dues cartes de remença, per Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés i Callicó Recensions Josep Massot i Muntaner (2021): Caçadors de cançons. Les missions de l’Obra del Cançoner popular de Catalunya. 1920-1940, per Josep Maria Figueres Néstor Novell; Josep Sorribes (2021): Notícia del País Valencià. Fer País, 60 anys d’idees, estudis, converses i reflexions, per Xavier Ferré Lluís Costa (2021): Qui més anuncia, més ven. Història de la publicitat a Girona, per Josep Vicenç i Eres Jaume Guillamet Lloveras (2022): El periodisme català contemporani. Diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939, per Josep Maria Figueres Ramon Ordeig i Mata (2022): Diplomatari dels comtes Bernat de Besalú i Guifré II de Cerdanya, germans de l’abat i bisbe Oliba, per Gaspar Feliu Pablo José Alcover Cateura (2021): El mostassaf i els llibres de la mostassaferia a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV), per Daniel PiñolAlabart
Articles Gombau de Besora, el senyor del Vallès. Del servei comtal a la creació de patrimonis nobiliaris a la Catalunya postcarolíngia, per Jaume Vilaginés Segura Resistències paramilitars i culturals del separatisme català durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), per Frederic J. Porta Els últims directors de diaris de la Barcelona republicana, per Gil Toll El primer franquisme contra Pau Casals, per Josep M. Figueres La represa dels estudis universitaris a la ciutat de Lleida: els estudis de Lletres i la seva Facultat 1971-2021, per Manel López Esteve Cultura plebea i capitalisme. El cas dels Xiquets de Valls, per Carlos Terrón Vasco Estudis bíblics, política i antisemitisme. Els papers de Pelegrí Casades (1936-1939), per Jordi Vidal Palomino
Documents històrics El seminari d’Història de Catalunya de Pierre Vilar (1982), per Jaume Sobrequés i Callicó
Recensions Albert Balcells (2022): La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres, per Josep M. Roig i Rosich Amadeu Gallart (2022): Per Déu, per la Pàtria i el Rei. La vida d’un carlista pirinenc (Antoni Martí, 1860-1863), per Josep Pich Mitjana Llúcia Martín Pascual [ed.] (2022): Bestiari medieval, per Pablo José Alcover
Gabriel Ensenyat Pujol (2022): Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, per Pablo José Alcover Ferran Dalmau (2021): Joan Culleré i Ibars (1916-1995). La llibertat per maleta, per Marc Macià Farré Lluís Costa (2021): Premsa comarcal. La memòria de la vida quotidiana de Catalunya, per Adrià Vidal Santorum Ramon Ordeig (2023): Diplomatari del monestir de Sant Martí del Canigó (segles X-XI), per Josep M. Salrach Agustí G. Larios (2023): La facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (19021973). Un gresol d’intel·lectuals, per Xavier Ferré Flocel Sabaté i Curull (2023): Assalt militar en un museu a Catalunya en el segle XXI. Anàlisi dels fets en el seu context, per Josep M. Figueres Àngels Rius i Bou (2023), Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939), per Josep M. Figueres Josep M. Delgado; Josep Pich [eds.] (2023): Josep Fontana. Historiador, mestratge i compromís polític, per Joaquim Nadal
BSCEH — XXXIV (2023)
ÍNDEX Número XXXIV / 2023
ÍNDEX Número XXXIII / 2022
Butlletí
DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans
XXXIV, 2023
D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SOCIETAT CATALANA
Butlletí
Evocacions Francesc Espinet (1937-2022), per Josep Lluís Martín Ramos Pere Pascual i Domènech: passió local i història total (1945-2023), per Jordi Catalan Sebastià Riera i Viader (1950-2023), per Jaume Sobrequés i Callicó Rosa Toran Belver (1947-2023), per Cèlia Canyelles
Evocacions Antoni Dalmau i Ribalta. Notes autobiogràfiques, edició a cura de Pol Dalmau
Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El primer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Secció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públics i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volums dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó, Albert Balcells i Josep Maria Salrach n’han estat els delegats de l’IEC.
Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS
DIRECTOR Jaume Sobrequés i Callicó, Universitat Autònoma de Barcelona EDITORA GENERAL Marta Prevosti i Monclús, Institut Català d’Arqueologia Clàssica CONSELL DE REDACCIÓ Albert Balcells i González, Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Catalan i Vidal, Universitat de Barcelona Antoni Dalmau i Ribalta, Societat Catalana d’Estudis Històrics Gaspar Feliu i Montfort, Universitat de Barcelona Josep Maria Figueres i Artigues, Universitat Autònoma de Barcelona Armand de Fluvià i Escorsa, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica Josep Guitart i Duran, Universitat Autònoma de Barcelona J. Antoni Iglesias Fonseca, Universitat Autònoma de Barcelona Santiago Izquierdo Ballester, Universitat Pompeu Fabra Rosa Lluch i Bramon, Universitat de Barcelona Tünde Mikes Jani, Universitat de Girona Mercè Morales i Montoya, Societat Catalana d’Estudis Històrics Joaquim Nadal i Farreras, Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural - UDG Alfred Pérez-Bastardas, Societat Catalana d’Estudis Històrics Sebastià Riera i Viader, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Roig Rosich, Universitat Rovira i Virgili Josep Maria Salrach Marés, Universitat Pompeu Fabra Montserrat Santmartí i Roset, Universitat Rovira i Virgili Sebastià Serra Busquets, Universitat de les Illes Balears Ricard Soto i Company, Universitat de Barcelona CONSELL CIENTÍFIC Martí Aurell i Cardona, Université de Poitiers, França Dolors Bramon i Planas, Universitat de Barcelona Jordi Casassas i Ymbert, Universitat de Barcelona Aymat Catafau, Universitat de Perpinyà, França Paul Freedman, Yale University, EUA Montserrat Galí Boadella, Universidad Autónoma de Puebla, Mèxic Marc Mayer i Olivé, Universitat de Barcelona Tomàs de Montagut i Estragués, Universitat Pompeu Fabra José María Murià Rouret, Universidad de Guadalajara, Mèxic Patrice Poujade, Universitat de Perpinyà, França Maria Manuela de Bastos Tavares Ribeiro, Universitade de Coimbra, Portugal Antoni Riera i Melis, Universitat de Barcelona Santiago Riera i Tuèbols, Universitat de Barcelona Eva Serra i Puig, Universitat de Barcelona Antoni Simon i Tarrés, Universitat Autònoma de Barcelona Josep M. Solé i Sabaté, Universitat Autònoma de Barcelona Narcís Soler i Masferrer, Universitat de Girona Josep M. Torras i Ribé, Universitat de Barcelona Patricia Vega Jiménez, Universidad de Costa Rica
Butlletí DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans XXVIII, 2017
Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
BARCELONA http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Redacció, subscripcions, administració: Butlletí de la SCEH Societat Catalana d’Estudis Històrics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 933 248 584 sceh@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH Revista indexada a: CAHUS Plus+; ISOC, DIALNET, OAIster, LATINDEX, RACO, ERIH Plus, REBIUN, MIAR El Butlletí de la SCEH ha estat sotmès a la valoració de PI Reviewers. © els autors dels treballs Editat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Disseny de la coberta: Irene Sanz Tiratge: 350 exemplars
Compost per Flor Edicions, SL Carrer de Breda, 7-9. 08029 Barcelona Imprès a Service Point FMI, SA Carrer de Pau Casals, 161-163. 08820 El Prat de Llobregat ISSN: 0213-6791 ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995 Dipòsit Legal: B.3081-2014 Aquesta obra és d’ús lliure, per bé que està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre, i és obligat fer-hi constar els autors. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.
El Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics és una revista científica de periodicitat anual que publica treballs erudits referents a la història de Catalunya des de l’antiguitat fins a l’època contemporània. Dedica una atenció especial a l’anàlisi transversal d’unes mateixes temàtiques al llarg dels segles, amb l’objectiu de constatar-ne la continuïtat o discontinuïtat, així com el possible llegat als temps presents. El Butlletí acull així mateix treballs científics de temàtica universal que tinguin un especial interès metodològic i puguin servir de referent per a treballs específics de l’àmbit dels Països Catalans. És una revista d’accés obert, revisada per especialistes i publicada anualment per l’IEC. The Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics is a scientific journal published once a year with academic articles on the history of Catalonia from antiquity right up to the modern day. It pays particular attention to a diachronic analysis of the same issues throughout the centuries in order to discern their possible continuation or lack thereof, as well as their potential repercussions on today’s society. The Butlletí also contains scientific studies of universal themes that are of particular methodological interest and can serve as a reference for specific works focusing on Catalan-speaking nations and regions. It is an open access, peer-reviewed journal published once a year by the IEC. Le Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics est une revue scientifique de périodicité annuelle qui publie des travaux savants concernant l’histoire de la Catalogne, de l’Antiquité à l’époque contemporaine. Elle prête une attention particulière à l’analyse transversale au long des siècles de thématiques données, afin d’en établir la continuité ou la discontinuité, ainsi que leurs éventuelles retombées à l’époque actuelle. Le Butlletí accueille également des travaux scientifiques de thématique généraliste susceptibles, par leur intérêt méthodologique remarquable, de s’ériger en référence pour des travaux spécifiques ayant pour cadre les pays catalans. C’est une revue de libre accès, revisée par des spécialistes et publiée annuellement par l’IEC.
ÍNDEX
Sessió inaugural «Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic» Biblioteques i guerra. Una correspondència de Jordi Rubió i Balaguer amb Joan Subias i Galter (1927-1938)................................... per Joaquim Nadal i Farreras
19
Els arxius patrimonials catalans Presentació............................................................................................. per Tünde Mikes
91
Els arxius patrimonials catalans, de què estem parlant?................... per Josep Fernández Trabal
93
El Noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial........ 103 per Rosa Lluch Bramon L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)................................... 123 per Daniel Piñol-Alabart
ÍNDEX
Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran............................................... 143 per M. Pau Gómez Ferrer Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna........ 163 per Tünde Mikes La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió .......................................................................... 197 per Pere Gifre Ribas Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur...................... 237 per Ramon Planes Albets Informe sobre els arxius patrimonials a Cervera......................................... 267 per Josep M. Llobet i Portella Articles Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (segles x-xiv)........................................................................................... 281 per Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani La crisi patriota de 1811 i el radicalisme............................................ 313 per Maties Ramisa Verdaguer En els orígens de Codorniu. 1886-1905............................................... 347 per Francesc Valls-Junyent Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana................................................................................................... 401 per Antoni Moliner Prada
ÍNDEX
Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena.................................................................. 441 per Guillem Cañameras Vall Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart .............................................................................................. 471 per Lluís Duran Tesis doctorals La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell................ 529 per José Manuel Garcia Izquierdo Documents històrics Presentació............................................................................................... 559 Decret-llei del general Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya.......................................................................... 561 per Josep M. Batista i Roca Recensions Xavier Díez: El pensament polític de Salvador Seguí.............................. 587 per Xavier Ferré Enric Pujol Casademont: Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Elements per a un cànon historiogràfic català................ 590 per Xavier Ferré
ÍNDEX
Montserrat Duch; Ramon Arnabat i Xavier Ferré (Ed.): Sociabilitats a la Catalunya contemporània. Temps i espais en conflicte....................... 593 per Montserrat Soronellas Masdeu Necrològiques M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record........................... 599 per Carles Vela Mantenir viva la memòria. Evocació de Mercè Aventín i Puig......... 617 per Teresa Vinyoles Vidal En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo Bou (Barcelona, 1958 - Tàrrega, 2017)........................................................... 625 per Josep M. Grau i Pujol
CONTENTS
Opening speech «A light greenish grey, if they get it right, can pretty things up» Libraries and war. Correspondence between Jordi Rubió i Balaguer and Joan Subias i Galter (1927-1938) .......................................................... 19 by Joaquim Nadal i Farreras Archives of Catalan heritage Introduction.......................................................................................... by Tünde Mikes
91
Archives of Catalan heritage. What are we talking about?............. by Josep Fernández Trabal
93
El Noguer de Segueró: a paradigmatic example of a heritage archive ..... 103 by Rosa Lluch Bramon
The Fontcuberta heritage archive (10th-21st century).................. 123 by Daniel Piñol-Alabart
CONTENTS
Family and heritage archives from the Vall d’Aran......................... 143 by M. Pau Gómez Ferrer Historical legislation of the medieval and modern Catalan family. 163 by Tünde Mikes Historical research on Catalan heritage archives. State of the art ....................................................................................... 197 . by Pere Gifre Ribas Catalan family archives associated with a family legacy: experience and future........................................................................... 237 by Ramon Planes Albets Report on heritage archives in Cervera................................................... 267 by Josep M. Llobet i Portella Articles
The origins of the Cartellà family over ten generations (10th-14th century).............................................................................. 281 by Mercè Homs Brugarolas and Stefano M. Cingolani The crisis of the patriots of 1811 and radicalism............................ 313 by Maties Ramisa Verdaguer On the origins of Codorniu. 1886-1905............................................. 347 by Francesc Valls-Junyent Border identities: Emmanuel Brousse and the Catalan nationality............................................................................ 401 by Antoni Moliner Prada
CONTENTS
Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvaging artistic heritage beyond Sijena.......................................................................................... 441 by Guillem Cañameras Vall The Estat Català (1944-1982). A relatively unknown continuation, taken up again by an anti-Franco party, based on the archive of Josep Planchart ..................................................................................... 471 by Lluís Duran Doctoral thesis
The Renaissance of the Catalan right: Francesc Maspons i Anglasell.................................................................. 529 by José Manuel Garcia Izquierdo Historical documents Introduction............................................................................................ 559 Decret-llei del general Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya............................................................................ 561 by Josep M. Batista i Roca Reviews Xavier Díez: El pensament polític de Salvador Seguí................................ 587 by Xavier Ferré Enric Pujol Casademont: Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Elements per a un cànon historiogràfic català................ 590 by Xavier Ferré
CONTENTS
Montserrat Duch; Ramon Arnabat i Xavier Ferré (Ed.): Sociabilitats a la Catalunya contemporània. Temps i espais en conflicte....................... 593 by Montserrat Soronellas Masdeu Obituaries M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record........................... 599 by Carles Vela Mantenir viva la memòria. Evocació de Mercè Aventín i Puig......... 617 by Teresa Vinyoles Vidal En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo Bou (Barcelona, 1958 - Tàrrega, 2017)........................................................... 625 by Josep M. Grau i Pujol
S
E
S
S
I
Ó
I
N
A
U
G
U
R
A
L
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 19-87 DOI: 10.2436/20.1001.01.164
«UN GRIS VERDÓS, CLAR, SI L’ENSOPEGUEN, POT FER BONIC». BIBLIOTEQUES I GUERRA. UNA CORRESPONDÈNCIA DE JORDI RUBIÓ I BALAGUER AMB JOAN SUBIAS I GALTER (1927-1938).1 Joaquim Nadal i Farreras
Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural Universitat de Girona2 Article lliurat el 9 de desembre de 2016. Acceptat el 21 de febrer de 2017
Resum La correspondència que van intercanviar Jordi Rubió i Balaguer i Joan Subias i Galter mostra la força del projecte de les idees de la Mancomunitat primer i de la Generalitat després en el camp de les biblioteques públiques. En plena Guerra Civil, els projectes no es van aturar, malgrat les dificultats, i van esdevenir un model de compromís per construir un sistema d’infraestructures al servei de la cultura. Les biblioteques de Palafrugell, Palamós, Olot, Figueres i Girona se situen a l’eix de la col·laboració entre Rubió i Subias a la demarcació de Girona i esdevenen el model d’una política.
1. Una primera versió d’aquest article va ser la conferència d’inauguració de curs de la Societat Catalana d’Estudis Històrics el dia 23 de novembre de 2016, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest article s’ha elaborat en el marc del Grup de Recerca en Patrimoni Cultural. Grup de recerca emergent. Generalitat de Catalunya (2014. SGR 772). CERCA Programme/Generalitat de Catalunya 2. E-mail: quimnadal@hotmail.com. Orcid.org/0000-0002-8589-7691.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
20
Joaquim Nadal i Farreras Paraules clau Biblioteques, Biblioteca de Catalunya, Biblioteques Populars, Guerra Civil, Jordi Rubió i Balaguer, Joan Subias Galter, Pere Bohigas, Girona, bibliotecàries. «A light greenish grey, if they get it right, can pretty things up» Libraries and war. Correspondence between Jordi Rubió i Balaguer and Joan Subias i Galter (1927-1938) Abstract The correspondence exchanged between Jordi Rubió i Balaguer and Joan Subias i Galter reveals the strength of the public libraries project conceived first by the «Mancomunitat» (joint administration of the four provinces of Catalonia) and then in the 1930s by the Catalan government (Generalitat). Even in the midst of the Spanish Civil War the project did not falter, despite the difficulties, going on to become a model of commitment to building up an infrastructure at the service of culture. The libraries in Palafrugell, Palamós, Olot, Figueres and Girona lie at the heart of Rubió and Subias’ collaboration in the province of Girona and have become a paradigm for such policies. Keywords Libraries, Library of Catalonia, Popular libraries, Civil War, Jordi Rubió i Balaguer, Joan Subias i Galter, Pere Bohigas, Girona, librarians. Proposo amb aquest article un tema de microhistòria, molt conscient que la microhistòria no va tenir bona premsa fa un temps i que ara torna a estar de moda. No es tracta, però, de seguir les modes sinó, sobretot, de mostrar com de les aproximacions en el detall se’n pot desprendre sovint una autèntica lliçó d’història i que és igual l’amplitud del focus si el tema tractat pot tenir una significació més enllà de la seva estricta circumstància. El punt de partida ha estat un conjunt de 34 cartes intercanviades entre Jordi Rubió i Balaguer i Joan Subias i Galter entre 1927 i 1938, sempre amb les biblioteques i la política de biblioteques de la Generalitat com a tema central.
21 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
Les cartes procedeixen de dos fons documentals en els quals intervingué directament Joan Subias Galter. Com és natural, doncs, la majoria de les cartes són de Jordi Rubió i només de forma escadussera i a partir de còpies signades o sense signar disposàvem d’algunes cartes de Subias (5 de les 34). Es tracta, en primer lloc, d’una carpeta guardada a l’Arxiu de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres amb documentació diversa relacionada amb Subias i molt probablement aplegada i seleccionada per ell; i, en segon lloc, de la diversa i fins ara dispersa documentació que custodia l’Arxiu Diocesà de Girona, de la Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona que va funcionar del 22 de juliol de 1936 al 12 de març de 1938, creada pels comitès antifeixistes de Girona, presidida per Miquel Santaló i de la qual Subias formava part.3 Malgrat que del contingut de les cartes de Rubió ja se’n desprèn el corresponent contingut de les de Subias, és evident que una correspondència completa pot donar una visió més àmplia,4 i és així com finalment, després d’haver-les buscat, sense èxit, a l’Arxiu de la Biblioteca de Catalunya i de l’Escola de Bibliotecàries, hem anat a parar a un fons abundant, específicament dedicat a les biblioteques de Girona i amb molta més correspondència entre Jordi Rubió i Joan Subias.5 I així hem pogut completar l’intercanvi de correspondència que 3. Arxiu de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Carpeta de temes de «Cultura» amb la inscripció «Documentación anterior al Movimiento». ADG. Carpeta de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona que aplega esborranys d’actes, correspondència, factures i notes que un cop dissolta la Comissió van romandre al Palau Episcopal, des d’on treballava la Comissió, i a l’Arxiu Capitular de la Catedral. Sobre el funcionament de l’esmentada Comissió i les actes de les seves sessions vegeu Joaquim Nadal i Farreras; Gemma Domènech i Casadevall (2015), Patrimoni i Guerra. Girona 1936-1940, Girona, Ajuntament. Una part d’aquesta documentació la vaig fer servir a l’article següent, Joaquim Nadal Farreras (2016), «La revolució de la màquina d’escriure. Notes sobre la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona (1936-1938)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. XXVII, p. 207-234. 4. En el conjunt de cartes de Jordi Rubió que publiquem en apèndix, Rubió esmenta, comenta i respon a cartes de Joan Subias dels dies: 11-VII-1932; 4-I-1934; 22-I-1937; 31-III-1937; 13-IV-1937; 20-IV-1937; 28-VI-1937; 9-VII-1937; 4-VIII-1937; 24-VIII-1937; 25-VIII-1937; 3-IX-1937; 11-IX-1937; 28-IX-1937; 3-I-1938; 5-I-1938 i 4-II-1938, que hem incorporat en la seva pràctica totalitat després que les haguem localitzat. 5. Arxiu de la Diputació de Barcelona, E 66, Expedient 1. Correspondència, 1931-1937. Assumpte: Biblioteca Popular de Girona. E66, Expedient 2. 1937-1939, «Biblioteca Popular de Girona». El contingut d’aquestes dues carpetes depassa del tot el títol concret i es refereix al sistema de biblioteques de tota la demarcació de Girona. El volum d’aquest fons desborda el marc d’aquest article i dona per a una monografia que reservem per a més endavant.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
22
Joaquim Nadal i Farreras publiquem a l’Apèndix i que inclou les cartes de Rubió a Subias, que aquest havia guardat amb zel, i les de Subias a Rubió que es troben a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona fins a passar de les 34 inicials a un total de 63. Josep Massot i Muntaner s’ha referit a l’«enorme correspondència» i a la «copiosa correspondència»6 de Jordi Rubió i Balaguer, de la qual la que avui publiquem és només una petitíssima mostra, modesta, que té un cert sabor local, procedeix de dipòsits documentals insòlits, però destil·la un contingut apassionat i apassionant ple d’idees i propostes sobre el món de les biblioteques i les infraestructures culturals de Catalunya. Joan Subias Galter i Jordi Rubió i Balaguer D’on venia l’intercanvi de cartes entre aquests dos corresponsals? Qui era Joan Subias Galter? Nascut a Figueres el 1897, va ser amic d’adolescència de Dalí «y autor en la revista coruñesa Alfar, del primer artículo crítico importante sobre su pintura» en paraules de Rafael Santos Torroella.7 Fill del catedràtic de Filosofia de l’Institut de Figueres Antonio Subias Gonzalvo, es va interessar sempre pel món de l’art, en el qual s’acabaria especialitzant. Fou nomenat director dels Serveis de Cultura de la Diputació de Girona el 1926, i incorporat a la Generalitat a partir de 1931 al servei de la Comissaria delegada de Girona. En els anys de la guerra fou membre (22-7-1936/12-3-1938) de la Comissió de Patrimoni Històric i Arqueològic de Girona, des d’on va participar en el salvament del patrimoni artístic de la província i en l’organització dels fons disponibles, i els recollits, en una proposta de museu medieval, Museu del Poble a la Catedral, sales capitulars i Palau Episcopal. Amb els decrets del conseller Carles Pi i Sunyer dels primers mesos de 1938 Joan Subias va deixar, formalment, la seva
6. Josep Massot i Muntaner (2005), Jordi Rubió i Balaguer. Semblança biogràfica. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 5 i 11 respectivament. La publicació recull el text de la conferència pronunciada per Josep Massot a l’IEC el dia 18 d’octubre de 2005. 7. Rafael Santos Torroella (2005), El primer Dalí, 1918-1929, Catálogo razonado, Madrid-València, IVAM i Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, p. 88, on comentant l’obra Oliveres de 1921 apunta que la figura masculina que es veu d’esquena mirant a la badia de Cadaqués podria ser Joan Subias Galter.
23 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
responsabilitat en el camp de les biblioteques i aquesta és la raó per la qual les cartes separades pel mateix Subias en els fons que hem trobat primer s’aturin el mes de febrer de 1938, mentre que en el fons de la Diputació de Barcelona hi hem trobat cartes posteriors almenys fins al juliol. Podem també afegir que fins ben bé el final de la guerra a Catalunya, Subias va seguir en contacte amb Rubió i es va seguir fent càrrec de la direcció, la supervisió i el pagament, com a mínim, de les obres de la Biblioteca Popular de Girona. La darrera mostra la tenim en una petició que s’arrossegava des del mes d’agost de 1938, formulada pel comissari de Biblioteques a Girona, demanant que es fes un lliurament de 10.000 pessetes a Joan Subias per tal de continuar atenent els pagaments dels jornals i de les obres; la resolució final d’aquesta petició és de 28 de desembre de 1938, signada pel conseller de Cultura.8 Cinc setmanes més tard, Subias passaria la frontera camí de l’exili. El 26 de gener de 1938 va ser adscrit com a segon a la Secció de Monuments Històrics sota la direcció de Jeroni Martorell i a partir de l’11 de maig de 1938 va ser adscrit com a cap de la Secció de Museus. En aquesta condició es traslladà a Barcelona i en molt bona mesura va fer el seguiment de l’itinerari del tresor artístic nacional des de Barcelona i Olot a can Descals de Darnius on Subias es va instal·lar amb la seva família per custodiar els fons que des del mes de maig s’hi anaven traslladant (carta 61, de 6-VII-1938 de Rubió a Subias, preguntant on l’ha d’escriure, i 62 també del 6-VII-1938 de Subias a Rubió indicant-li que l’adreça més segura és a Can Descals de Darnius). Es va ocupar d’aquests fons fins al 7 de febrer de 1939 quan passà la frontera amb la seva família, dos dies més tard que ho haguessin fet els presidents Azaña, Companys i Aguirre, i tots els consellers del Govern de la Generalitat així com una bona colla d’escriptors i intel·lectuals catalans, al costat de milers i milers de ciutadans en un èxode que cada cop ens és més i més ben conegut i que com més va més corprenedor es fa. Subias va tornar clandestinament a peu pel poble fronterer nord-català de les Illes el maig de 1939, fou desposseït de tots els seus càrrecs, depurat, expedientat i suspès de feina i sou. Va refer la seva vida amb treballs editorials i donant
8. Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. El cap de Secció Sr. Josep Vila Miravitlles, de la Conselleria de Cultura, trasllada l’ofici amb l’acord del conseller i l’ordre corresponent el dia 30 de desembre de 1938 a Rubió.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
24
Joaquim Nadal i Farreras classe a l’Escola de Llotja i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, de la qual fou catedràtic.9 El punt de contacte amb Jordi Rubió i Balaguer li venia del fet que en el seu nomenament de 1926 hi anava incorporada la competència en matèria de biblioteques que aniria mantenint de forma successiva fins al gener de 1939, i la direcció de la Biblioteca Popular de Figueres de forma excepcional. En el traspàs de la Diputació de Girona a la Generalitat es degué suscitar algun dubte sobre la continuïtat de Subias en el tema de les biblioteques i Jordi Rubió es va afanyar a dissipar qualsevol d’aquests dubtes amb una carta del 16 de novembre de 1931: «Insisteixo, com vaig apressar-me a dir-li de paraula, que’l meu desig és que vostè segueixi exercint d’acord amb el Consell de Cultura i amb mi, l’acció vigilant que amb tant de profit ha vingut portant a terme’ls darrers anys. És a dir que, mentre V. hi vingui bé, em sembla que V. hauria de seguir actuant com a delegat de la Direcció Tècnica, en tot el que convingui en les biblioteques gironines».10 No descobrirem ara l’envergadura descomunal de la trajectòria personal i de l’obra de Jordi Rubió i Balaguer. Disposem d’eines suficients que ens estalvien d’entrar en el detall i a les quals podem remetre per tal d’establir un marc de referència tot posant l’èmfasi en la política de biblioteques. Així, Rosalia Guilleumas i Amadeu Soberanas, directament vinculats amb la Biblioteca de Catalunya, van publicar ja fa temps una cronologia i bibliografia.11 Per altra banda, hi ha una edició de l’obra de Jordi Rubió en tretze volums editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de la qual Núria Mañé n’ha publicat en volum apart uns Índexs,12 d’utilitat indiscutible. Finalment, el perfil biogràfic que en va fer Josep Massot i que ja hem esmentat estableix una densa síntesi de la vida i l’obra d’aquest científic i humanista de cap a peus que va ser Jordi Rubió. 9. Joaquim Nadal Farreras (2016), Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. 10. Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66. Exp. 1, Carta mecanoscrita de 16 de novembre de 1931, adreçada per Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Galter (còpia sense signar). 11. Rosalia Guilleumas; Amadeu Soberanas (1985), Bibliografia i cronologia de Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), Barcelona, Diputació Provincial. 12. Núria Mañé (2004), Índexs de les obres de Jordi Rubió i Balaguer, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat - Institut d’Estudis Catalans - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
25 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
D’aquesta semblança, i de cara a aquesta correspondència que publiquem, ens interessa subratllar sobretot diversos aspectes: en primer lloc, una obvietat familiar; Rubió culmina una nissaga de savis que arrenca de Joaquim Rubió i Ors, continua amb Antoni Rubió i Lluch i culmina amb Jordi Rubió i Balaguer. En segon lloc, cal destacar la seva formació germànica construïda amb mètode, meticulositat, esperit científic i sentit institucional com a bigues mestres. Rubió tenia al cap les estructures culturals del país i la base humana per fer-les rutllar. Podem dir que en el terreny de les biblioteques Rubió va culminar la proposta de la Mancomunitat i la va fer excel·lir fins i tot en unes circumstàncies difícils; i ho féu amb una dedicació exemplar i un sentit de l’obligació i un gust per la devoció que traspuen noucentisme pels quatre costats. Només a tall de recordatori repassem la cronologia bàsica del personatge: el 1910 entra com a professor auxiliar a la Universitat de Barcelona, el curs 1913-1914 esdevé professor dels Estudis Universitaris Catalans, el 1913 Prat de la Riba li proposa la direcció de la Biblioteca de Catalunya que assumiria de 1914 a 1939, el 1915 s’incorpora com a professor de l’Escola de Bibliotecàries, de la qual esdevindria el director el 1930 després d’una etapa en els anys de la Dictadura en què fou separat de l’escola junt amb alguns altres companys.13 El 1926 es va fer càrrec de la direcció de la revista dels Estudis Universitaris Catalans. En els anys de la República va participar del projecte reformista de la Generalitat de Catalunya i va formar part del Consell de Cultura en la Ponència d’Arxius, Biblioteques i Belles Arts. Quan el 2 de juny de 1936 es va restablir la Llei de protecció del patrimoni de 1934, Jordi Rubió fou encomanat de la Secció de Biblioteques al costat d’Agustí Duran i Sanpere (Arxius), Joaquim Folch i Torres (Museus), Jeroni Martorell (Monuments) i Pere Bosch i Gimpera (Excavacions). Aquestes cinc seccions, després de la sublevació militar del 18 de juliol i els dies posteriors, es va reduir a tres grups de salvament amb Martorell al càrrec dels monuments i el patrimoni, Duran a càrrec dels arxius i Rubió a càrrec de les biblioteques. En els anys de la guerra Rubió va contribuir a la creació del Servei de Biblioteques al front (17 de febrer de 1937),14 dels Serveis de Cultura al front (13 13. Assumpció Estivill i Rius (1992), L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939, Barcelona, Diputació de Barcelona - Universitat de Barcelona. 14. Maria C. Cugueró i Conchillo; Maria Teresa Boada i Vilallonga, i Vicenç Allué i Blanch (1995), El Servei de Biblioteques del front 1936-1939, Barcelona, Diputació de Barcelona.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
26
Joaquim Nadal i Farreras de setembre de 1937), va impulsar el Bibliobús que atenia el territori i el front i va mantenir el seu compromís antifeixista col·laborant amb la Institució de les Lletres Catalanes i participant en la gaseta radiada de la ILLC.15 Totes aquestes responsabilitats són les que acrediten la relació epistolar amb Subias encara que sigui una molt petita part de la copiosíssima correspondència que s’ha conservat en diversos fons a la Biblioteca de Catalunya, a la Diputació de Barcelona i a l’arxiu familiar de la família Rubió. Un programa, una idea Darrere la política d’organització del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya definida per la llei de 1934 hi havia una idea bàsica: crear una xarxa de serveis i equipaments, infraestructures, al servei de la cultura i el patrimoni. Rebrotava en un cert sentit el capteniment de la Mancomunitat i quan les cinc seccions es van reduir a tres en els inicis de la guerra és evident que darrere la política d’Arxius, de Biblioteques i de Monuments i Museus hi havia tot un sistema.16 Una institució nacional per començar: Arxiu General de Catalunya, Biblioteca Nacional de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya, i per dessota una xarxa que en el camp dels arxius es definia sobre la base comarcal, en el cas de les biblioteques integrant les públiques provincials al sistema i desplegant la xarxa de biblioteques populars, i en el cas dels museus amb la definició territorialitzada dels anomenats «museus del Poble». Jordi Rubió va 15. Maria Campillo (1994), Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Barcelona, Curial - Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Maria Campillo destaca el programa del 3 de setembre de 1938 dedicat al tema de «Les biblioteques sota les bombes». 16. Disposem d’unes quantes aproximacions generals a la política de la Generalitat sobre el patrimoni històric artístic i científic i sobre la incidència de la Guerra Civil en el desplegament d’aquestes polítiques en un context d’emergència; Miquel Joseph i Mayol (1971), El salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil, Barcelona, Pòrtic; Jaume Massó i Carballido (2004), Patrimoni en perill, Reus, Centre de Lectura; Clara Estrada i Campmany (2007), El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion; Maria Josep Boronat i Trill: «1936-1939. La salvaguarda del tresor artístic català», a Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya, 1907-2007 (2008) Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i Francisco Gracia; Glòria Munilla (2011) Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil, Barcelona, La Magrana. Hem avançat molt, però el tema, que ha començat a desvetllar un gran interès, té encara un llarg recorregut.
27 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
ser un activista pragmàtic en aquest aspecte: amb el trasllat de la Biblioteca de Catalunya del Palau de la Generalitat als vells edificis de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, amb la recerca d’emplaçaments per a les biblioteques públiques generals (que integrarien els béns i llibres confiscats arran de la revolució) i amb el desplegament ambiciós de la xarxa de biblioteques populars. En tenim prou amb dos exemples. El primer, que integra una referència a la Biblioteca de Catalunya i a la Pública de Girona, quan li diu a Subias que cal intentar com sigui un gran equipament a Girona, sense miraments ni escarafalls: «Tampoc no era cap lloc ideal el que ens donaren per a Biblioteca de Catalunya... i miri!» (carta núm. 16, 3-IV-1937) i el segon exemple referit a Olot i ple de sentit institucional quan es parlava de concentrar la popular i la municipal d’Olot en un local del Casino: «De tota manera em fa angúnia que una institució de la Generalitat deixi casa pròpia per anar, com qui diu, de lloguer. Si l’edifici de les cúpoles pogués ésser ampliat com a Figueres, no sé si preferiria continuar-hi vivint. Depèn del que ofereixin al Casino» (carta núm. 31, 21-VIII-1937). La guerra i els llibres. Biblioteques i bibliotecàries Rubió alternava en la seva activitat i en la seva correspondència l’activisme científic, metodològic, doctrinal, en matèria bibliotecària d’una banda i un to de confidència paternal, de tendra dedicació fins al més petit detall als aspectes més quotidians de la vida de les biblioteques, dels llibres i de les bibliotecàries. En tenim mostres concloents publicades. Primer en el que pertoca a la versió més intimista i entranyable a través del testimoni riquíssim i evocador amb l’epistolari que s’ha conservat de Rubió amb el seu fill Manuel Rubió i Lois allistat i al front.17 En aquestes cartes les percepcions generals, i els comentaris sobre la guerra, es combinen amb apunts de caràcter totalment familiar i domèstic, entrant a tractar la salut, la dieta, les condicions de vida al front i la rereguarda; el tabac que el fill separa per fer arribar al pare, i l’admonició del pare demanant-li que no ho faci i que el guardi per a un cas de necessitat o d’intercanvi més peremptori. Després de tot un dia de bregar amb llibres, l’anotació al fill 17. Jordi Rubió i Balaguer; Manuel Rubió i Lois (1996), Cartes de la guerra. Maig 1938 - Gener 1939, edició a cura de Jordi Galofré, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
28
Joaquim Nadal i Farreras explicant que quan ha arribat a Sant Boi de Llobregat, ha anat a collir herba per als conills dona justament el punt, el contrapunt, a la figura de l’intel·lectual i el dota d’un sentit pragmàtic de la vida i d’una profunda humanitat. I disposem també de les anotacions de caràcter bibliotecari que féu Jordi Rubió durant la guerra i que ens permeten un marc de referència per a les cartes que publiquem i per la dedicació vocacionalment obsessiva a les biblioteques.18 Aquestes notes es concentren majoritàriament l’any 1936, pràcticament cap no és de la província de Girona i no coincideixen amb la temàtica cronològicament posterior de l’epistolari que publiquem, però s’ajusten del tot a l’esperit que animava l’acció del Servei de Biblioteques i ens ajuden a donar sentit de continuïtat a l’epistolari. Però més enllà d’aquestes dues mostres concretes trobem en les cartes un destil·lat de doctrina bibliotecària que convé subratllar perquè esmalta la totalitat de la correspondència. Ja el 1927 a la carta núm. 1, Rubió comenta a Subias que malgrat la petició que li fa en nom de la Srta. Justa Balló, no pot atendre aquesta petició i arran del fet que Justa Balló havia renunciat a la seva condició d’estudiant de l’Escola de Bibliotecàries en solidaritat amb el professorat cessat afirma a Subias: «Jo sóc partidari que les bibliotecàries facin de bibliotecàries. El dia que, sigui on sigui, s’obri la mà ens serà molt difícil mantenir la indispensable unitat de mètodes i d’ideals de treball en les biblioteques». Deu anys més tard i ja en plena guerra sosté la indispensable unitat del servei i li diu a Subias (carta núm. 11 de 23 de gener de 1937): «No prengui a boutade si li dic que em refio poc de les biblioteques que no controli el servei». I encara és més clar i contundent en la carta següent (carta núm. 12, de 8 de febrer de 1937) quan formula un autèntic programa de futur: «Cal adaptar les biblioteques a les necessitats del moment, si no volem que perdin relleu i passin a la categoria de les institucions superades». Més enllà d’aquestes qüestions de filosofia general, de concepte, del servei bibliotecari i de política bibliotecària hem de remarcar algunes reflexions que es desprenen d’altres cartes o fins i tot el detall del seguiment del servei. Així a la carta núm. 3 (9-I-1932) comunica a Subias que li fa arribar les instruccions que ha donat a les bibliotecàries després del canvi d’impressions que havien mantingut arran de la novena reunió. A la carta núm. 5 (13-VII-1932) després 18. Anna Gudayol (2007), «El salvament de les biblioteques catalanes durant la Guerra Civil: les notes de Jordi Rubió», Estudis Romànics, 29, p. 213-234.
29 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
de comentar amb Subias que la bibliotecària d’Olot Sra. Font li ha comunicat que ha establert o establirà lots circulants de llibres per a Sant Jaume de Llierca i Sant Feliu de Pallerols, Rubió no es pot estar d’exclamar-se: «Això és de les coses que més il·lusió em fan de la tasca de les biblioteques i que les farà estimar més». Finalment, en aquest terreny del funcionament bibliotecari, quan s’acosta el dia del llibre de 1934 a la carta núm. 8 (7-IV-1934) li comunica a Subias que ha decidit obrir un camí nou en la celebració consistent en l’adquisició, com li suggerien algunes bibliotecàries, dels llibres demanats pels usuaris i lectors i que no posseís la biblioteca i reduir en paral·lel les adquisicions destinades als infants; posa a disposició d’Olot i Figueres 250 pessetes per a cada biblioteca per iniciar aquest procediment i hi afegeix «que les adquisicions de llibres les facin en les llibreries de la localitat o en la forma que V. aconselli». Un ambient enrarit: les presses de Rubió Tota la informació que recullen aquestes cartes dona molt el to de l’esperit que animava els treballadors de la cultura, de l’entusiasme i les energies esmerçades en les polítiques culturals en temps de guerra, i de les dificultats pròpies de les circumstàncies que es vivien a la rereguarda. En el conjunt de correspondència que hem localitzat i en estreta relació amb el Servei que dirigia Jordi Rubió hem trobat una carta de Pere Bohigas,19 que es desplaçava sovint a Girona per encàrrec del Dr. Rubió i que el 26 d’agost de 1937 li deia a Joan Subias: Benvolgut amic: Us escric per ratificar-vos l’encàrrec dels tres rotlles de Leika, de què em vareu parlar. Pel pagament tindreu la bondat d’adreçar-vos al director de la Biblioteca, que penso que lliurarà de pressa la quantitat. Tinc moltes ganes de tornar a Girona on es pot treballar tan bé i voltat de tantes atencions. Creieu-me que ara a Barcelona un no s’hi troba bé. Les botigues tanquen a les sis. A la biblioteca tanquem a les set. Els carrers són foscos com una gola de llop. Les alarmes sovintegen. En suma, és molt desagradable.
19. ADG. Carpeta amb documentació de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona (1936-1938).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
30
Joaquim Nadal i Farreras Espero doncs que ens tornarem a veure aviat per Girona, i que ací podré treballar sense neguit i sense cap limitació com he fet fins ara. En Rubió us està molt agraït de les facilitats que m’heu donat i de la manera que m’heu tractat. Amb molts records per als amics gironins resta el vostre afm. Pere Bohigas.
Conscient de l’ambient de tranquil·litat i de treball que es respirava a Girona, Rubió li diu a Subias quan Pere Bohigas ja ha tornat a Girona (carta núm. 36, de 14 de setembre de 1937): «Saludi molt en Bohigas. De bona gana l’hagués acompanyat. Passo el dia entre expedients i fusters. Si no fossin les nits...». És clar que la mateixa evolució de la guerra alteraria aquesta visió de ciutat reposada i és ben sabut que en els darrers mesos de 1938 i durant el mes de gener de 1939 Girona es va convertir en una ciutat refugi per on anirien passant les onades successives de fugitius que tractaven d’arribar a la frontera i escapar de la repressió franquista. Els testimonis que s’han publicat de la Girona dels darrers mesos de la guerra parlen d’una ciutat caòtica i un autèntic Cafarnaúm dramàtic. Rubió ho veia venir i apressava més i més Subias per tractar de deixar les coses acabades abans que la penúria generalitzada ho deixés tot parat per manca de proveïments i de material. És el que transmeten les cartes 51 i 52 de 17 de gener i 25 de gener de 1938 respectivament i on tot parlant de la Biblioteca Popular de Girona diu: «Una biblioteca tancada em posa neguitós i pertot arreu n’he de tenir al meu voltant»; i a la segona rebla el clau quan ja sap que tenen tota la part administrativa resolta: «Ara que tenim en ordre els papers, encara m’entra més impaciència de saber que les obres progressen normalment». Sense en cap moment esmentar d’una manera explícita les adversitats de la guerra, Rubió no para d’expressar el seu neguit i pressa: «Tinc por que perdrem una ocasió única» (carta núm. 11, 23-I-1937), «Convé posar-s’hi de pressa» (carta núm. 13, 18-II-1937), «De tota manera, no és cosa de destorbar amb petits escrúpols una solució tan urgent» (carta núm. 16, 3-IV-1937), «Se’ns tira al damunt la inauguració i hem de desensopir allò que s’arrossega ja fa tant de temps» (carta núm. 19, 23-IV-1937), «Quan més triguem, majors dificultats trobarem» (carta núm. 26, 31-VII-1937) o «Amb les dificultats actuals els molts detalls de decoració i mobiliari que falten es faran molt més difícils» (carta núm. 38, 5-X-1937).
31 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
Rubió no parava de pensar en els llibres, però pensava en els llibres i les seves circumstàncies i es neguitejava quan veia que el programa que tenia al cap s’anava endarrerint i podia quedar compromès per l’evolució dels esdeveniments. El sentit pràctic i l’estètica de les coses senzilles Jordi Rubió a les seves cartes transmet una gran seguretat en el que fa i en el que vol. Supervisa els projectes, els analitza bibliotecàriament, es fixa en les dependències, les seves mesures i capacitat i si hi ha o no espai per a un dipòsit, es fixa en els mobles, en el taulell, en els despatxos, en el color de les parets, dels mobles i de les cortines. Té clar que les opcions no són neutres i d’una decisió o d’una altra depèn que «a la biblioteca s’hi pugui estudiar o sols passar-hi l’estona» (carta núm. 33, 1-IX-1937). La mostra més clara, més transparent, d’aquestes qüestions es desprèn del contingut d’algunes cartes sobre la nova Biblioteca Popular de Palafrugell, començant per una carta escrita i datada significativament el dia de Sant Jordi de 1937: «La taula amb tres calaixos és massa gran per a la portera i haurà d’anar al despatx. En canvi, ella en necessita una de petita. Al despatx, uns armaris horriblement pintats de verd tampoc ho eren més que per fora. [...]. S’ha de fer un taulell a l’americana, posat de manera que la bibliotecària doni l’esquena a les portes de la sala de conferències. I tot plegat allò queda fred» (carta núm. 19, 23-IV-1937). La taula, la cadira, el taulell, el color... l’ambient. Tot tan simple i tan complex alhora. La carta de 2 de juliol de 1937 (carta núm. 24) ho explicita més encara i m’ha semblat prou entranyable per triar-ne un passatge com a títol de l’article: «Vigili V. la pintura de les parets per entonar-la amb els mobles. Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic». En aquesta mateixa carta precisa al mil·límetre la problemàtica del taulell: «Del taulell voldria saber les dimensions màximes que podrà tenir d’amplada i fondària tenint en compte el joc de la cadira i el pas que ha de quedar lliure entre la porta, que serà tancada d’ordinari i les ales del taulell». Com és natural, aquest sentit del detall és el que Rubió transmetia i ensenyava a l’Escola; no és estrany doncs que Antònia Matosas, quan es féu càrrec de la direcció de la Biblioteca de Palafrugell, mantingués un mateix to detallista i en una carta a Joan Subias de 3 de febrer de 1938 li fa saber que ja té la tela de les cortines,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
32
Joaquim Nadal i Farreras que troba petits els llums i afina fins a preguntar: «I els taps de goma per a les cadires, es poden trobar?».20 Un episodi dolorós Jordi Rubió tractava sempre amb especial predilecció les bibliotecàries. Sabia fins a quin punt podien animar la vida cultural de les biblioteques i de les respectives poblacions. Tractava d’informar-les, aconsellar-les, conduir-les com es desprèn per exemple de la carta núm. 44 (19 de novembre de 1937) que adreça a Subias per informar-lo de l’arribada de les bibliotecàries Antònia Matosas i Carme Portella, les quals ha triat per destinar-les a la posada en servei de la biblioteca de Palafrugell. Pel gener de 1938 a la mateixa biblioteca la policia va anar a detenir Carme Portella Feliu. Jordi Rubió li demana a Subias que investigui i que s’interessi al màxim per la bibliotecària afectada (carta núm. 53, 2 de febrer de 1938). Subias respon primer amb una postal (núm. 54) i amb una carta (55, del 7 de febrer de 1938) on informa Rubió que «Sembla, pel que m’han dit a l’oficina corresponent que ací hi va passar tan sols de camí de Barcelona d’on era reclamada per l’organització que persegueix l’espionatge». Rubió no triga gens a dir-li a Subias que ell tampoc no ha pogut fer res (56, 10-II-1938). Gràcies a un fill, Ramon Monreal Portella, disposem de l’auto de processament de 9 de febrer de 1938, amb segell del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció, Jutjat núm. 1, que acusa les germanes Josefina i Carme Portella Feliu d’haver ofert «a Ester Boixador Servat mandarle por correo unas hojas fascistas con himnos de Falange española, habiendo recibido la Ester por correo una hoja de carácter fascista que es la que obra unida a folio 2 de este sumario, la cual fue mandada según la referida Ester por dicha citada Portella o por otros elementos que estaban en combinación con las mismas». El fet és que Carme Portella va sortir de la presó el mes de juny, que es va reincorporar amb normalitat al seu treball de Palafrugell, que va cobrar els havers endarrerits
20. Joaquim Nadal Farreras (2016), Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, p. 170.
33 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
dels mesos del seu captiveri, i que va participar amb gran alegria als actes de la inauguració de la biblioteca el dia 24 de juliol de 1938.21 Girona, Figueres, Olot i Palafrugell: un estudi de cas De tota la correspondència recollida es desprèn que el tema de Figueres és l’ampliació de la Biblioteca Popular, el d’Olot és la fusió de la Popular i la Municipal en un nou local i en el cas de Palafrugell les obres per acabar la nova Biblioteca Popular, dotar-la i posar-la en servei. En el cas de Palafrugell les cartes 58 (16 de maig de 1938), 59 (25 de juny de 1938) i 60 (2 de juliol de 1938) expressen el neguit per anar acabant i deixar la biblioteca en condicions d’entrar en servei. Tota la preocupació de Jordi Rubió per les bibliotecàries, pels llibres i amb caràcter previ per les obres, destil·la una sensibilitat molt especial, lligada al més petit detall, com hem vist. La biblioteca s’inauguraria el 24 de juliol de 1938 per part del president Companys, i encara no un mes abans, el 25 de juny de 1938 (carta 59), Rubió li demanava a Subias que passés per Palafrugell a fer un darrer cop d’ull, estimular les bibliotecàries, perquè «estic segur que acabarà de fer amables aquelles sales que tan crues semblaven de bon principi». El cas més complex és el de Girona.22 Coincideixen dos problemes d’una naturalesa lleugerament diferent. D’una banda, Rubió, d’acord amb Subias, promou un conveni entre l’Ajuntament i la Generalitat per convertir la Biblioteca Municipal de la Rambla en una nova Biblioteca Popular després de fer-hi les obres corresponents.23 El projecte s’encarrega a Emili Blanch i Jordi 21. Ramon Monreal Portella ens ha facilitat còpia de l’auto de processament, un text biogràfic de la seva mare escrit per ell mateix, el conjunt d’escrits de les companyes de presó per acomiadar-se’n quan es va saber que sortia. Delació i veïnatge d’una banda i una certa ambigüitat de l’altra ens fan agafar aquests fets amb molta cautela. Vegeu també sobre la biblioteca de Palafrugell l’article de Sílvia Marimon «Bibliotecàries al peu del canó», Ara, 11 d’agost de 2013. 22. La carta núm. 21, de 28 de maig de 1937, de Joan Subias a Jordi Rubió planteja sintèticament la problemàtica al voltant de les biblioteques de Girona, la seva ordenació i reorganització i aporta algunes dades significatives dels locals en joc a l’inici de les gestions. 23. La Comissió Permanent de l’Ajuntament de Girona acordà el traspàs de la Municipal de la Rambla a la Generalitat el dia 30 d’abril de 1937; el Govern de la Generalitat per un decret del 18 de maig estableix la Biblioteca Pública de Girona que comprenia els llibres incautats, els llibres de l’exbiblioteca Provincial i la nova Biblioteca Popular; finalment un decret de la Conselleria de Cultura de 18 de juny de 1937 signat pel conseller Carles Martí Feced i pel president
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
34
Joaquim Nadal i Farreras Rubió hi objecta les dificultats per disposar d’un dipòsit i el malbaratament de recursos que significa la construcció d’una galeria de no més enllà d’un metre d’amplada i que amb aquestes mides només podrà servir de llarg passadís per conduir els lectors i usuaris de la biblioteca cap als serveis higiènics. De fet, les obres s’allargarien fins al final de la guerra; tot i que, com hem vist, Subias des de maig de 1938 ha passat a ocupar-se del patrimoni artístic i s’ha acabat instal·lant a Darnius, podem acreditar que en una data tan tardana com el 10 de gener de 1939 Subias encara va rebre una carta de Josep M. Dalmau Massa que s’ocupava del Servei de Monuments des de Girona amb la liquidació de les obres de la Biblioteca Popular; faltava menys d’un mes per a l’arribada de les tropes franquistes a Girona,24 i això corrobora la vigència de la bestreta de 10.000 pessetes acordada pel conseller de Cultura a nom de Joan Subias amb data 28 de desembre de 1938. En realitat, el mateix Rubió ja s’havia afanyat pel maig de 1938 (carta núm. 58, 16 de maig de 1938) de fer-li saber a Subias que ja estava al cas del seu nomenament, si bé li demana que segueixi vetllant per les biblioteques i ocupant-se’n com ho havia fet fins aquell moment, posant un èmfasi especial en la de Girona. Rubió se seguiria escrivint amb Subias fins al 12 de juliol de 1938 en una carta adreçada ja a can Descals (carta núm. 63) i on li diu només d’encetar la lletra: «Li envejo el paper de guardador de tresors». A partir d’aquell moment, i malgrat ser conscient que Subias se seguí ocupant dels temes, Rubió deixà d’escriure-li i ho féu, en substitució, a Carles Rahola, no sense advertir que ho fa per no carregar més de feina Subias.25 D’altra banda, el tema bibliotecari de Girona tenia tot un altre abast: calia triar, ordenar, classificar els llibres del Seminari, calia catalogar els llibres i els manuscrits de la Biblioteca de la Catedral i calia buscar un local adient per a la ubicació de la Biblioteca Pública de Girona que feia anys que s’arrossegava en el soterrani de l’antic convent dels Caputxins i des de 1841-1845 seu de l’Institut de Girona. Es debateren diverses opcions amb alternatives entre el Palau Lluís Companys disposa l’acceptació de la cessió de la Biblioteca Municipal de Girona. DOGC, núm. 172, any V, vol. II, dilluns 21 de juny de 1937, p. 1042. 24. Nadal (2016), p. 173. 25. Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Les cartes creuades entre Rubió i Rahola van pujant de to pessimista a mesura que s’acosta el final de la guerra a Catalunya, però contenen també intercanvis intel·lectuals i bibliogràfics i unes tendríssimes manifestacions d’amor de Rahola pel seu primer nét que acaba de néixer. Deixarem, però, aquestes expansions, i el context duríssim, per a un altre moment.
35 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
Episcopal, la casa Falló en el mateix Palau i el Palau del Vescomtat, ara conegut com a casa Agullana. Entremig calia també pensar en una solució intermèdia perquè calia desallotjar l’Institut, on s’hi volia instal·lar una Escola de Treball. Les dificultats d’aquesta operació bibliotecària van inquietar sempre molt Jordi Rubió, que no ho acabava de veure clar. Primer es pregunta: «No hi ha cap convent bo?» (carta núm. 11, 23-I-1937), el 3 d’abril de 1937 (carta núm. 16) expressa la seva alegria perquè sembla que s’ha trobat una solució: «Es veu que no ens podem escapar dels Palaus Episcopals... La qüestió és que la Biblioteca visqui». Més tard, el 2 de juliol de 1937 Rubió se sent satisfet per l’oportunitat que s’obre al Palau del Vescomtat (carta núm. 24). El 19 de novembre de 1937 (carta núm. 44), Rubió, potser ja desenganyat de les perspectives immediates per a una biblioteca pública a Girona ha decidit concentrar-se en la Biblioteca Popular de la Rambla que vol acabar fent servir de totes dues coses alhora: «El meu pla fóra passar-me dos dies treballant sense parar a Girona amb una bibliotecària seleccionant els llibres de la Rambla que haguessin de quedar-hi. Després triar dels del Seminari i de la Provincial allò més útil que poguéssim dur a la Rambla». Mentre, però, envia diverses vegades Pere Bohigas a Girona a inventariar i descriure els fons de les biblioteques eclesiàstiques de Girona; d’aquesta feina en quedaria un inventari que encara s’utilitza a l’Arxiu Diocesà de Girona. Al costat de les grans qüestions de fons, el model bibliotecari i les seus de les diferents biblioteques, Rubió es va haver de trobar amb algunes interferències, pressions i recomanacions sorgides de l’Ajuntament o de les diferents instàncies de les autoritats republicanes de la Generalitat, o de la mateixa Comissió de Patrimoni, gairebé sempre per col·locar subalterns i vigilants. El novembre de 1936 (carta núm. 46, 23 de novembre de 1937) un d’aquests episodis va aconseguir treure Rubió de polleguera i fulminà dialècticament les pressions amb una contundència que expressava autoritat: He rebut a informe una comunicació del Sr. Comissari delegat al Conseller de Cultura dient que a petició dels Ponents de Biblioteques de la Comissió de Patrimoni de Girona, proposa el nomenament d’un porter per al Palau del Vescomtat (un tal Gelada) i resol que prengui possessió tot seguit, amb caràcter provisional del seu càrrec. Bé. Si a Girona funcionen autònomament uns ponents de Biblioteques i aquests Senyors creuen que ni per atenció, m’han de tenir al corrent dels seus treballs, no cal que jo em preocupi per les Biblioteques de Girona.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
36
Joaquim Nadal i Farreras Ja ho pot comunicar a la Comissió de la qual V. deu formar també part. Aquest procediment és entorpidor i poc cortès. Li prego que em posi al corrent perquè jo em pugui fer càrrec de l’afer i informar al Conseller.
La dificultat objectiva i la magnitud del tema de Girona expressen prou bé l’abast de les reformes proposades i de l’estructura d’un sistema bibliotecari que en plena Guerra Civil s’estava esbossant i que en molts aspectes experimentaria un endarreriment de vint anys arran del desenllaç de la mateixa guerra. Les biblioteques, una religió laica Girona, Figueres, Olot i Palafrugell són com a estudi de cas només una petita mostra que es podria extrapolar al conjunt del territori per acabar de copsar l’envergadura de la tasca duta a terme basada en la voluntat implacable de definir una xarxa de biblioteques de referència, una de biblioteques populars, i les presses per deixar la feina feta i acabada ateses les circumstàncies de la guerra. I encara la selecció, ordenació i preservació de les biblioteques confiscades, l’organització del Servei de Biblioteques del Front i la dotació, organització i definició dels fons i els itineraris del Bibliobús. Aquest repertori incomplet i una mica heterogeni de cartes ja ens dona la dimensió autèntica de la feina empresa per comparació amb la dimensió reduïda del testimoni que aportem. Una feina que va salvar biblioteques, va sistematitzar fonts, va difondre la lectura i va establir com a irreversibles algunes realitats bàsiques, per molt que canviessin de nom en la immediata postguerra, que es van dissenyar i desplegar en aquesta etapa convulsa i fructífera alhora. Les biblioteques amb Jordi Rubió i Balaguer van ser com una religió laica, amb mestre i deixebles, vocacions, i un lliurament a la feina sense límits, com qui va a les missions, conscients de la missió reparadora de la cultura i de la lectura. Epíleg L’any 1940 Jordi Rubió i Balaguer, apartat de totes les seves responsabilitats anteriors, es va incorporar a l’editorial Salvat per dirigir l’Enciclopèdia Salvat i, apartat de tota responsabilitat institucional, es lliurava a la seva tasca científica.
37 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
El mateix any 1940, Joan Subias, expedientat, depurat i suspès de feina i sou, agafaria el tren de Figueres, faria un viatge de cinc hores, s’instal·laria en una dispesa a Barcelona i tractaria de refer la seva vida i la seva subsistència i la de la família mentre l’esposa i els fills l’esperaven a la Casa Subias de la plaça de l’estació de Figueres. Tots dos, cadascun en el seu camp, se’n sortirien, però cap dels dos no tornaria mai als àmbits institucionals en què un i altre havien tingut un paper molt rellevant. Tots dos van mantenir sempre, més enllà de les relacions institucionals, una correspondència de caràcter personal, que es conserva a l’arxiu de la família Rubió, on trobem, pels anys posteriors a la Guerra Civil, especialment el 1952, diverses cartes breus de Subias a Rubió sobre les galerades de la primera edició de la Historia general de las literaturas hispánicas, i els capítols de Rubió per a aquesta obra. Subias treballava per a l’editorial Barna que promovia Albert Puig Palau i Rubió escrivint per a l’editorial. Els seus camins s’havien tornat a trobar. Documents Apèndix
Una correspondència de Jordi Rubió i Balaguer amb Joan Subias Galter (1927-1938) Un primer grup de cartes datades entre 1927 i 1934 procedeixen de l’Arxiu de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Fons personal del professor Joan Subias Galter, 1927-1938. La majoria de les cartes de Jordi Rubió dels anys 1937 i 1938 provenen de l’Arxiu Diocesà de Girona, carpeta de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic (1936-1938). La majoria de les cartes de Joan Subias les hem pogut localitzar a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1 i 2, on també figuren la pràctica totalitat de les còpies de les cartes de Jordi Rubió a Joan Subias, i algunes cartes de Rubió a Subias, en còpia, que no figuren a cap dels altres arxius esmentats. Totes les que provenen de l’arxiu de la Diputació de Barcelona porten la seva corresponent referència.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
38
Joaquim Nadal i Farreras 1 De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Arxiu de l’IRMF. Fons personal del professor Joan Subias Galter, 1927-1938. Barcelona, 27 de setembre de 1927. (Particular) Carta mecanoscrita en català. Encapçalament: Dirección Técnica de Bibliotecas Populares de la Diputación Provincial de Barcelona. Sr. Joan Subias Galter Biblioteca Popular Figueres Benvolgut Sr. i amic: La Srta. Balló26 em demana que jo escrigui a V. dient-li l’opinió que vaig formar d’ella el temps que la vaig tenir com deixeble a l’Escola de Bibliotecàries, abans de la meva destitució. I com que el record que tinc de la seva aplicació, capacitat i vocació és encara ben viu, tinc molt de gust en complaure-la. Tinc entès que la Srta. Balló vol presentar-se al concurs convocat per la Diputació de Girona per a omplir les vacants existents a Figueres i a Olot. Crec per tant obligació meva repetir a V. el que ja vaig dir de paraula a aquella Senyoreta el dia que va comunicar-me les seves esperances. Jo sóc partidari que les bibliotecàries facin de bibliotecàries. El dia que, sigui on sigui, s’obri la mà, ens serà molt difícil mantenir la indispensable unitat de mètodes i d’ideals de treball en les biblioteques. Ara bé: si aquest criteri no és convertit en norma absoluta per a la provisió de places, i s’ha de fer alguna excepció, crec preferible que sigui feta, en tot cas, en favor de qui, no sols té capacitat per a exercir molt bé el càrrec, sinó que ha demostrat vocació per la carrera, i ha fet sacrificis per seguir-la, molt abans de tenir possibilitats de treure’n profit material. Aquest és el cas de la Srta. Balló, la qual demés d’això, pel seu conei26. Justa Balló va renunciar a seguir els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries l’any 1924 per solidaritat amb Ferran Valls i Taberner, Ramon d’Alòs-Moner, Carles Riba, Rafael Campalans i Jordi Rubió (tots ells relacionats amb l’Escola de Bibliotecàries) que havien signat, junt amb altres professors de la Universitat Industrial, una carta contra la intromissió del baró de Viver (conseller de Cultura) en els afers interns de l’Escola Industrial. Més endavant Justa Balló seguiría els seus estudis, l’any 1933 seria bibliotecària de les biblioteques de Figueres i Pineda, l’any 1935 obtindria una beca per a estudiar a Anglaterra les county libraries, aquell mateix any s’encarregaria de la Central de Biblioteques Populars i de l’organització de les biblioteques filials i el 1938 seria l’encarregada del Bibliobús.
39 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
xement de l’anglès pot adquirir sola molts dels coneixements que s’aprenien a la vella Escola. Perdoni aquesta oficiositat meva, filla de l’interès que va inspirar-me sempre la Srta. Balló, a la qual estimant molt tot el que hi havia de generós i noble en la seva decisió de deixar la carrera, no hagués jo aconsellat mai que ho hagués fet. Cregui’m son afm. a. i s. Jordi Rubió 2
De Jordi Rubió Balaguer a Joan Subias Barcelona, 23 de novembre de 1927. Carta mecanoscrita en català. Encapçalament Escut de la Diputació. Diputación Provincial de Barcelona. Bibliotecas Populares. Sr. D. J. Subias Biblioteca Popular Figueres Distingit Senyor i amic: Amb tot i el viu interès que tinc per la Srta. Balló no m’és possible estendre el certificat que V. insinua, ja que ella no va fer mai pràctiques a la Central; les alumnes no les realitzaven fins al tercer any de carrera. Vegi doncs si puc servir-la en altra forma. Encara que aquest fet no fos públic, és evident que en consciència no puc declarar res que vagi més enllà de la realitat. De la Enciclopèdia Espasa, el darrer volum pagat per a Olot fou el 26 amb factura del 18 d’abril de 1925; a l’agost de 1923 fou pagat el 50. Ja sap V. que per aquell temps l’Enciclopèdia publicava simultàniament els volums corresponents a la llacuna ocasionada per la guerra i els de les darreres lletres. Cregui’m sempre son afm. Jordi Rubió 3 De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, 9 de gener de 1932. Carta mecanoscrita en català. Encapçalament Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Diputació Provincial de Barcelona. Amb un segell sobreimprès: Generalitat de Catalunya.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
40
Joaquim Nadal i Farreras Sr. Joan Subies Biblioteca Popular Figueres Benvolgut amic: L’amic Xirau27 va dir-me que ja estava refet de la seva indisposició. La seva carta escrita des del llit, vaig agrair-li molt. Per tal que Vostè en tingui coneixement, li acompanyo còpia de les instruccions que he donat a les bibliotecàries, d’acord amb el canvi d’impressions tingut amb motiu de la Novena reunió de bibliotecàries. El saluda molt afectuosament. Jordi Rubió 4 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Figueres, 11 de juliol de 1932. Carta mecanoscrita. Capçalera: segell de goma, Generalitat de Catalunya. Sr. Jordi Rubió Director Tècnic de Biblioteques Populars. Barcelona Benvolgut Sr. Rubió: He pres bona nota de les seves indicacions referents a dies festius, segons la seva lletra del 9. El seu contingut el trasllado a les senyoretes bibliotecàries. Amb aquesta data m’ha telefonat la senyoreta Font, indicant-me que avui i demà, tindran lloc en aquesta biblioteca28 dues conferències a càrrec del Sr. Martí Aubanell. Indica que ella no ho ha sabut fins al moment de telefonar. Es tracta de les conferències organitzades per els Caputxins. De vostè molt affm. S.sq.e.s.m. Joan Subias.
27. Joaquim Xirau Palau, filòsof, catedràtic de la Universitat de Barcelona, cunyat de Joan Subias Galter. 28. Es tracta de la biblioteca d’Olot.
41 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
5 De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, Palau de la Generalitat, 13 de juliol de 1932. Carta mecanoscrita en català. Encapçalament: Institut d’Estudis Catalans. Biblioteca de Catalunya. Palau de la Generalitat. Barcelona. Benvolgut amic: He rebut la seva carta de l’11. El P. Basili29 va demanar autorització per a les conferències del Sr. Martí Aubanell30 (sobre història local); P. Nolasc31 (sobre català); i Srta. Sala32 (sobre alguna cosa de gimnàstica femenina o cosa així)). Vaig demanar permís al Sr. Gassol dient-li que si no rebia contraordre, concediria en nom seu el permís, i vaig avisar a la Srta. Font.33 Al P. Basili vaig fer-li dir que no demanés les autoritzacions amb tan poca anticipació ja que el tràmit és sempre llarg. La qüestió és que sol·licitin permís per a cada conferència. Sabia res vostè de la de la Srta. Bertrana?34 Ja en vaig dir alguna cosa a la Srta. Font, la qual es pensava que el permís havia estat concedit. 29. Basili de Rubí (1899-1986), caputxí, nom religiós de Francesc de Paula Malet i Vallhonrat. Organitzava conferències a la biblioteca Popular d’Olot en nom de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Així consta, per exemple, a l’anotació del dia 13-IV-1932 del Dietari de la Biblioteca d’Olot (manuscrit), volum de 27-IX-1926 a 10-VII-1933, «El P. Basili de Rubí demana per telefonar a la Generalitat (Barcelona) a fi d’averiguar si podran donar-se unes conferències a la Biblioteca la propera semana. Li contesten que sí», p. 61. 30. Dietaris de la Biblioteca d’Olot, vol. 27-IX-1926/10-VII-1933, p. 71. Conferències de Martí Albanell el dia 12-VII-1932 sobre «Els olotins a la Universitat de Cervera» i el dia 13-VII1932, «Història d’un famós refugi per alpinistes a Suïssa». A totes dues hi va assistir poca gent. 31. Nolasc del Molar (1902-1983), caputxí, nom religiós de Daniel Rebull i Muntanyola: va donar conferències amb el títol «Explicacions de català» els dies 26, 27, 28, 29 i 30 de juliol de 1932. Dietaris de la Biblioteca d’Olot, vol. 27-IX-1926/10-VII-1933, p. 72. 32. Carme Sala, «Educació física de la dona», a Dietaris de la Biblioteca d’Olot, vol. 27-IX1926/10-VII-1933, p. 73. 33. Maria Font, directora de la Biblioteca Popular d’Olot del 29 de juliol de 1927 al 10 de gener de 1939. 34. Aurora Bertrana, Dietaris de la Biblioteca d’Olot, vol 27-IX-1926/10-VII-1933, p. 69: «20-VI-1932. Dóna la seva primera conferència sobre “Geografia etnogràfica de la Polinèsia” la Sra. Aurora Bertrana de 7 a 8 del vespre. El títol d’aquesta primera conferència és “Descripció geogràfica-geològica-antropològica”». 21-VI-1932, «Continuen les conferències de la Srta. Bertrana. Hi ve tanta gent que no hi caben a la sala de conferències. El tema desenrotllat avui és “Arxipèlag de les Marqueses”. 22-VI-1932, “Arxipèlag de la Societat” i 23-VI-1932, “Arxipèlag del Corall”».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
42
Joaquim Nadal i Farreras Per altra banda ja pot pensar que no em dol gens que aquella conferència hagi estat donada. Va tenir un gran èxit. M’escriu la Srta. Font que ha establert lots circulants amb Sant Jaume de Llierca i està en curs el de Sant Feliu de Pallerols. Això és de les coses que més il·lusió em fan de la tasca de les biblioteques i que les farà estimar més. El saluda afectuosament son amic Jordi Rubió 6
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Figueres, 4 de gener de 1934. Carta mecanoscrita. Capçalera, escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Comissaria de Girona. Sr. Jordi Rubió Direcció Tècnica de Biblioteques Populars. Barcelona Benvolgut amic: Fetes les gestions oportunes per l’afer de la calefacció d’Olot, ha sorgit una complicació. Segons opinió de persones tècniques consultades, les pessetes en què el pressupost de la casa Quera superen al de la casa Agustí, unes dos-centes, són conseqüència d’una major quantitat d’elements i a una major dimensió de la caldera. Me diuen també, que, donades les característiques dels radiadors d’aquella biblioteca, l’oferta econòmica de la casa Agustí, no ens donarà resultat. Aixís les coses he considerat indispensable consultar amb vostè a l’efecte de que pugui resoldre amb coneixement de causa. Són indispensables uns 4/5 dies per la instal·lació. Entretant, la Biblioteca està a dos graus. La senyoreta Font, m’ha indicat la impossibilitat de tenir la Biblio oberta a les tardes. Jo li prego vulgui indicar-me el que li sembli que cal fer. Si es tracta de limitació de pressupost, jo podria, possiblement, obtenir la diferència per mitjà de la Comissaria. A l’efecte en parlaré, en principi, amb el Sr. Puig Pujades. Pendent de les seves notícies, sóc affm s.i a. Joan Subias
43 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
7 De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, 5 de gener de 1934. Carta mecanoscrita en català. Encapçalament: Direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Sr. Joan Subias Biblioteca Popular Figueres Benvolgut amic: contesto a l’instant la seva lletra d’ahir. Ja pensava jo que el barato és car i per això vaig pregar a V. que ho mirés de més a prop. Encomani doncs els treballs a la casa Quera i ja mirarem de pagar-ho d’una banda o altra. Això de la pròrroga de pressupost limita, com V. sap, les nostres possibilitats, però el cas no admet demora. Que tanquin la Biblioteca mentre facin les obres. Seu afm. Jordi Rubió 8 De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, 7 d’abril de 1934. Carta mecanoscrita en català. Encapçalament: Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Sr. Joan Subias Biblioteca Popular Figueres Benvolgut amic: en la darrera reunió algunes bibliotecàries exposaren idees molt dignes de tenir-se en compte sobre la manera de celebrar el repartiment de llibres en la Diada del Llibre. Algunes biblioteques (entre elles Figueres i Olot) es manifestaren partidàries d’aprofitar la Diada per a adquirir alguns dels llibres que hagin estat demanats pels lectors i que no posseeixi la Biblioteca i reduir el repartiment als infants. He pensat que és convenient assajar aquesta nova modalitat proposada, en aquelles biblioteques que se n’hagin mostrat partidàries i autoritzar-les amb tal motiu perquè siguin elles mateixes les que facin les adquisicions per a la Diada.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
44
Joaquim Nadal i Farreras He escrit doncs a Figueres i Olot dient que cada biblioteca pot invertir 250 pessetes distribuïdes entre llibres per a la biblioteca, i per als infants en la forma que creguin convenient, i que les adquisicions de llibres les facin en les llibreries de la localitat o en la forma que V. aconselli. Els dono igualment instruccions sobre la manera com han d’ésser facturats els llibres i comunicat llur nom a la Central. Per a les conferències del Dia del Llibre, si creu V. interessant que siguin confiades les d’Olot i Figueres a personalitats gironines, digui’m els noms i la seva opinió amb tota franquesa i tan aviat com pugui. El saluda afectuosament Jordi Rubió 9
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66. Exp. 1. Girona, 13 de gener 1936 [sic], per 1937.35 Carta manuscrita. Capçalera: escut de la Generalitat de Catalunya. Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic. Museus del Poble. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Oportunament he rebut la seva amable lletra. Juguem amb poca sort; l’arquitecte encarregat de l’estudi de l’avantprojecte de la Popular de Figueres, ha estat enfeinat en afers de defensa. Li he pregat que digués, categòricament, si es pot encarregar de l’obra ja inajornable, i espero resposta. No he pogut fer-li detallar la xifra de les 15.000 pessetes que va llençar. Girona: he demorat la resposta fins a rebre l’opinió de la Junta. Es va acordar 1r fer unes gestions per esbrinar si era possible adquirir un gran local (Casino de Girona); 2n que una vegada això aclarit, es veuria amb gust la intervenció de vostè, tan estimable; 3r que me seria notificat el gruix de la gestió.
35. Essent la Comissió creada amb data de juliol de 1936, la carta només pot ser de 1937 i així ho demostra el fet que correspon amb la carta següent. Aquesta errada és molt freqüent en els primers dies posteriors al canvi d’any.
45 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
El tindré al corrent. Les senyoretes bibliotecàries de Figueres estan inquietes per la sort dels considerables lots procedents d’incautacions diverses. Estimen que no hi ha cap garantia de conservació com no sigui entrar tot el lot a la Popular. Voldrien, per això, autorització de vostè, si ho estimés convenient. M’havien encomanat que jo en parlés amb vostè, però com no he tornat a Barcelona, faig la indicació per si creu oportú atendre-la. Ben afectuosament el saluda, Joan Subias 10
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona. E66, Exp. 1 Girona, 22 de gener de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Paper en blanc Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Puc, a la fi, enviar-li l’avantpressupost de les obres de Figueres. Ja veurà les reserves que fa l’arquitecte. Me plauria molt que es pogués realitzar aquesta millora. Ben afectuosament el saluda i és amic i servidor, Joan Subias 11
De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Arxiu Diocesà de Girona. Carpeta de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona. Barcelona, 23 de gener de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissió del Patrimoni Artístic Generalitat de Catalunya Girona
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
46
Joaquim Nadal i Farreras Benvolgut amic: Gràcies de les seves informacions. Tant de bo que resultin bé les gestions per a obtenir un bon local per a la Biblioteca de Girona. Els qui les fan no oblidaran que els llibres pesen i que a Girona hem de tenir lloc per a tenirne 100.000 ben aviat. No hi ha cap convent bo? Tinc por que perdrem una ocasió única. Si l’arquitecte formula raonadament un pressupost gestionaré la concessió d’un crèdit. D’altra manera, és inútil pensar en res. La Sra. Riera36 també m’ha escrit sobre els llibres incautats. Entenc que cal passar a la Biblioteca de la Generalitat tots els que no siguin més escaients per a la Biblioteca de l’escola del Treball i i de l’Institut de Figueres i tots aquells que siguin anteriors al segle xix. En aquest sentit escric a la Biblioteca. No prengui a boutade si li dic que em refio poc de les biblioteques que no controli el servei. El saluda ben afectuosament Jordi Rubió 12 De Jordi Rubió Balaguer a Joan Subias Barcelona, 8 de febrer de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de les Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Vaig rebre la seva lletra del 22 i el pressupost. He fet la proposta al Conseller i penso que ens en sortirem. Cal adaptar les biblioteques a les necessitats del moment, si no volem que perdin relleu i passin a la categoria de les institucions superades. Seu afm. Jordi Rubió 36. Adela Riera, directora de la Biblioteca Popular de Figueres del 16 d’agost de 1927 a 30 de juny de 1952 després d’haver passat com auxiliar per la Popular d’Olot els anys 1926-1927.
47 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
13 De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, 18 de febrer de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: El Conseller per ordre del dia 16 ha aprovat el projecte d’ampliació de la Biblioteca de Figueres. N’estic molt content i agraeixo a V. molt especialment, els estudis fets amb l’arquitecte per tal de possibilitar-ho. Convé posar-s’hi de pressa. Parli’n amb l’arquitecte, i encomani-li que urgeix que a Figueres vegin tot seguit que l’ordre es compleix. Vostè arranjarà el que calgui. Seu afm. Jordi Rubió 14
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 6 de març de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic. Museus del Poble. Girona. Bon amic Sr. Rubió Mil perdons per el retard! No he oblidat res però: tot marxa a Figueres. El Conseller Municipal de Cultura, l’Arquitecte, etc., tot està arranjat! El tindré al corrent. Vinc en aqueix moment de Cerdanya i Ripollès. Ben affm. Joan Subias 15
De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, 29 de març de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
48
Joaquim Nadal i Farreras Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Vaig rebre les seves lletres, però... res més. Què fa l’arquitecte? Ja veu que jo ho vaig remoure tot per aconseguir una solució ràpida del problema de Figueres. No em faci quedar malament... Sempre seu afm. Jordi Rubió 16
De Jordi Rubió i Balaguer a Joan Subias Barcelona, 3 d’abril de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Biblioteca Popular Figueres Benvolgut amic: Gràcies de la seva del 31. He demanat que sigui lliurada a V. la quantitat per a les obres de la Biblioteca. Serà el més senzill i en Vila37 m’ha dit que tot seguit quedaria diligenciada la cosa. La justificació la farà V. Amb el conforme d’aquest Servei. Però no vull retardar el dir-li l’alegria que em donen les esperances de resoldre la qüestió de Girona. Es veu que no ens podem moure dels palaus episcopals. De tota manera, no és cosa de destorbar amb petits escrúpols una solució tan urgent. La qüestió és que la Biblioteca visqui. Tampoc no era cap lloc ideal el que ens donaren per a Biblioteca de Catalunya i... miri!. Saludi les bibliotecàries i cregui’m son afm. Jordi Rubió
37. Josep Vila Miravitlles, funcionari de la Conselleria de Cultura.
49 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
17 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 13 d’abril de 1937. Saluda manuscrit. Text del Saluda: El Cap dels Serveis de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Girona saluda Al seu benvolgut amic el Sr. Jordi Rubió i en correspondre a la seva carta del 3 rebuda el 10, així com el trasllat del negociat de Cultura, queda pendent de la tramesa del gir o transferència que anuncien. Les obres són en plena activitat i tenim, amb l’arquitecte, puntualitzats els extrems pertinents a les liquidacions. A Girona, res de nou, per ara... 18
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 16 d’abril de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Cap dels Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Acabo de rebre la seva del dia 13. El lliurament s’ha de fer a V. i per tant gestioni vostè directament de la Intervenció de Barcelona la transferència a Girona de la quantitat. Tingui’m al corrent de la feina. El saluda afectuosament Jordi Rubió 19
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 23 d’abril de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
50
Joaquim Nadal i Farreras Benvolgut amic: Rebuda ahir la seva del 20, tot seguit vaig fer la gestió demanada prop d’Intervenció. La notícia que ja és en mans de V. l’afer de la Biblioteca de Girona permet tots els optimismes. Crec en l’eficàcia dels papers i dels informes i, a base d’ells, les resolucions del Conseller solen ser fulminants, com V. diu. Portin doncs un paper escrit dient què és el que ofereixen i què és el que demanen. O ara o mai. Això és claríssim. Veig que a Figueres va de debò. Tinc unes ganes d’anar-hi! La Sra. Riera em va dir que haurien de tancar la Biblioteca quan esbotzin la sala de conferències. Jo voldria que seguís funcionant el préstec, i es pot aconseguir traient les taules perquè càpiga a la sala de lectura el material de l’altra i incomunicant les obres amb ella. No li sembla? El préstec es pot fer en un metre quadrat. A Palafrugell m’agradaria molt que V. hi anés. Jo no m’hi puc arribar per ara. Aquells mobles es feren sense vigilància d’arquitecte, perquè el que féu l’edifici no es manifestà propici o pel que fos. La darrera vegada que hi vaig anar vaig encomanar al Secretari que fes arreglar alguna cosa. Per exemple, les escalinates i cremalleres eren sense vernissar; la taula amb tres calaixos és massa gran per a la portera i haurà d’anar al despatx. En canvi, ella en necessita una de petita. Al despatx uns armaris horriblement pintats de verd tampoc ho eren més que per fora. Cal pensar en la instal·lació d’aparells d’il·luminació; això va a càrrec nostre, però llavors la línia elèctrica no era feta, i això va a càrrec de l’Ajuntament. S’ha de fer un taulell a l’americana, posat de manera que la bibliotecària doni l’esquena a les portes de la sala de conferències. I tot plegat, allò queda fred. Miri-ho i digui’m el que faria. Se’ns tira al damunt la inauguració i hem de desensopir allò que s’arrossega ja fa tan de temps. Perdoni tanta molèstia. Sempre seu afm. Jordi Rubió
51 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
20 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 21 de maig de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció tècnica de biblioteques populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Sento haver de parlar de negocis amb V. tan poc temps després del gran cop sofert.38 El Diari Oficial d’avui publica el Decret establint la Biblioteca Pública de Girona.39 És la diguem-ne resposta al paper sobre l’acord del 17 d’abril de Vs que em fou passat a informe. Pocs dies després vaig rebre els altres documents, però em semblà que era millor esperar que fos complimentat el tercer article del Decret esmentat. Ara Vs tenen la paraula i jo estic a la seva disposició per a tot el que calgui. Si V. ho creu convenient, aniré a Girona un dia a veure de prop les coses i parlar amb Vs. El més urgent em sembla que és que la Generalitat contesti l’oferiment del traspàs de la Biblioteca Municipal i l’acord del qual m’envia el trasllat, res no diu de l’aportació econòmica de l’Ajuntament a canvi de l’acceptació del traspàs. Em convé saber a què atenir-me. Aquesta aportació municipal em penso que hauria d’estendre’s a les obres al Palau. L’hi dic per la importància que tindran i perquè el conseller vol que quedin ben concretament expressats els compromisos que cada part contreu. El saluda amb molt afecte. Jordi Rubió
38. Es refereix a la mort d’Antoni Subias Gonzalvo, pare de Joan Subias Galter, que aquest comunicà a Jordi Rubió per carta amb data de 13 de maig de 1937. Arxiu familiar Rubió. 39. Decret del 18 de maig signat pel president de la Generalitat. A l’article tercer es delega en Joan Subias, per la Generalitat, i Josep M. Dalmau Casademont per l’Ajuntament per tal que formulin un pla d’unificació dels serveis bibliotecaris a l’expalau episcopal. Amb data 24 de maig el cap del negociat primer del Departament de Cultura, amb un ofici i un certificat notifica Jordi Rubió. Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
52
Joaquim Nadal i Farreras 21 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Girona, 28 de maig de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic. Museus del Poble. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona Bon amic: quina llàstima que les deficiències telefòniques de dimecres no permetessin que jo confirmés la seva presència a Barcelona. Tant se val perquè la senyoreta Pastor40 haurà pogut completar-li el contingut d’aquesta. Caldrà que principalment parlem de Girona. I aquestes notes complementàries de les de la seva secretària, li podran servir d’antecedent per la seva visita o per la conversa amb mi de nou a Barcelona la setmana propera. Queden ací plantejats 3 problemes: Local: Caldrà que vostè determini, prèvia visita dels mateixos, quin ha de prevaldre: Saló del Palau Bisbal, El Vescomtat, la Casa Gòtica, la casa Camps o la casa Romànica. Vegi quina abundor. De totes, tres són disponibles més o menys immediatament. Divisió en dues o Biblio única? Ací es partia de la base de conservar la Popular amb llibres nous, i les dues sales per lectura a la Rambla. Personal: adjunt va la nota referent al Sr. Palol41 de qui he parlat a vostè reiteradament. Crec que és el moment oportú per adaptar aqueix funcionari 40. Consol Pastor, bibliotecària de la primera promoció, ingrés el 1915 i revàlida el 1918; mestra; professora auxiliar (1918-1924); professora de l’Escuela Superior para la Mujer (19241930). Professora de l’Escola 1930-1939; Directora de la Biblioteca Popular per a la dona. Totes les referències d’Assumpció Estivill i Rius, L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939. Barcelona, Diputació de Barcelona - Universitat de Barcelona, 1992. 41. Carles de Palol Feliu, nebot de Miquel de Palol, fill de Josep de Palol i Felip, director de la revista Víctors de gener a juny de 1936. Membre de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic de juliol de 1936 a març de 1938. Era funcionari de la Comissaria de Girona, Departament d’Hisendes locals, amb categoria d’oficial segon. La nota annexa que Subias anuncia està arxivada, separada d’aquesta carta (Exp. 2) en la qual anava com a adjunt a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1; la nota diu literalment: «Sr. Carles Palol Feliu. 24 anys, funcionari de la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona, amb categoria d’oficial segon i amb serveis des del maig de l’any 1933. La seva adaptació del Servei de Biblioteques significaria
53 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
i subscric la proposta de la Junta que com a Ponent faig meva. Crec que la fórmula proposada d’ocupar una secció no ha d’ésser incompatible amb les disposicions reglamentàries que existien, veritat? Recomano a vostè el cas, com ho he promès a l’interessat. Mercès. Altrament el Sr. Conseller Municipal de Cultura, també demana un lloc subaltern per un seu patrocinat, en Josep M. Dalmau,42 persona recomanable. I amb això fineix aquest aspecte. De Palafrugell i Figueres en parlarem en la propera visita. Tinc els pressupostos, que caldrà verificar amb vostè, de la primera població indicada. Ben affm amic i servidor Joan Subias. 22 De Jordi Rubió a Joan Subias 23 de juny de 1937. Carta manuscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Benvolgut amic: Amb data del 18 es donà l’ordre de fer la gestió prop de la Comissaria, relativa a en Carles Palol.43 Suposo que tindrà resultat i que l’interessat trobarà resolta la seva situació administrativa per poder-se dedicar de ple a la Bibª. Què hi ha de Palafrugell?
un simple traspàs del Departament d’Hisendes locals al de Cultura. Per la seva gestió com a vocal de Biblioteques i Arxius a la Junta del Patrimoni local, nomenada pel Comitè Antifeixista, pels seus estudis i aficions, és proposat per la Ponència per a ocupar la Secció «gironina i de fons de reserva» de la Biblioteca de Girona. En un paper sense signar amb capçalera amb escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic. Museus del Poble. Girona. El 19 de juny de 1937 el funcionari Vila Miravitlles proposava l’adaptació en un escrit a Jordi Rubió. 42. Josep M. Dalmau Massa. Quan Subias va ser traslladat a Barcelona i Darnius, va substituir-lo en les responsabilitats que aquest assumia a Girona. Vegeu Nadal (2016). 43. Vegeu nota 41. Carles de Palol i Feliu.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
54
Joaquim Nadal i Farreras Ja ha vist el decret de Girona. Convé que l’arquitecte faci ràpidament un projecte d’habilitació de la Biblioteca Municipal tal com quedàrem. S’ha ocupat ja del Palau Episcopal? Li agraeixo molt, molt, la seva condolença per la mort del meu pare (a.c.s). Ja sap V. com la veia venir. A desgrat d’això m’ha colpit molt. I cada dia em sento més afligit per dins, de la meva solitud, com desvinculat del passat. Ho coneix V. prou per experiència. Recordi’m a la seva amable senyora i als seus fills i cregui’m seu afm. Jordi Rubió 23 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 2 de juliol de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Per en Serra Ràfols44 vaig saber el triomf del palau del Vescomtat. Va alegrar-me molt, perquè aquell edifici, posat en valor farà quedar bé Girona. Si l’Ajuntament el cedeix per a Biblioteca sols caldrà substituir Vescomtat allà on el Decret diu Episcopal. Les 50.000 pessetes són per a la Popular perquè em semblà que no ens en sobrarien (n’han de sortir obres, mobles i llibres) i que el crèdit per a l’habilitació del Palau no es pot demanar sense un estudi previ de l’arquitecte. El que urgeix doncs molt és el projecte i pressupost de les obres de la Popular per començar-les de seguida. El conserge de la Municipal, no serà el que l’Ajuntament aportarà com personal encarregat de la vigilància de les portes foranes, segons el que parlàrem
44. Elies Serra Ràfols, catedràtic de la Universitat de La Laguna que durant un temps, l’any 1937, estigué a Girona i col·laborà en temes d’arxius i biblioteques; germà de Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Arqueòleg. Vinculat a Girona pels seus treballs sobre la muralla romana de la ciutat que va fer per compte de l’IEC.
55 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
amb el Sr. Dalmau?45 Si l’altre subaltern creu V. que és més indicat per a això Vs. mateixos, però de moment crec que dos subalterns són massa. Encara no he rebut la llista dels llibres de l’Escola de Figueres. El saluda afectuosament. Jordi Rubió 24
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 2 de juliol de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Contesto la seva del 28.46 Gràcies per tot el que ha fet i ha obtingut a Palafrugell. Vigili V. la pintura de les parets, per entonar-la amb els mobles. Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic.47 Quines són les fustes que encara cal que pintem? Demani preus per als aparells d’il·luminació i aconselli’m el que cregui millor. Del taulell voldria saber les dimensions màximes que podrà tenir d’amplada i de fondària tenint en compte el joc de la cadira i el pas que ha de quedar lliure entre la porta, que serà tancada d’ordinari i les ales del taulell. Busqui també la classe de cortines que cregui convenient i doni’m la solució. Excusi la feina que li dono, però jo no la podria fer amb eficàcia d’ací estant. Creu necessari de posar cortines damunt les prestatgeries? No m’ho imagino ara. Jo enviaré ben aviat llibres a Palafrugell i una bibliotecària ja sigui en propietat o interina. El saluda afectuosament Jordi Rubió 45. Josep M. Dalmau i Casademont (1889-1958), alcalde de Girona, 1933-1934 i regidor de Cultura, 1937-1939. 46. Aquesta carta del 28 de juny no apareix als papers de l’arxiu de la Diputació de Barcelona. 47. Aquesta és la frase elemental i entranyable que he triat per a l’encapçalament d’aquest article.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
56
Joaquim Nadal i Farreras 25 De Joan Subias a Jordi Rubió i Balaguer Girona, 9 de juliol de 1937. Carta mecanoscrita (còpia sense signar). Hi ha esborrany manuscrit. Paper en blanc. L’original a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66 Exp. 1, 1931-1937. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Corresponc a les seves dues lletres del dia 2. Vescomtat: No he lograt encara entrar-hi. Convindria molt activar l’habilitació d’unes dependències per traslladar-hi els llibres de la Provincial, ja que demanen el local de l’Institut pel 15 d’agost, car tenen d’instal·lar-hi una escola de Treball. Per les despeses del trasllat podrem comptar amb algun crèdit d’aqueixa direcció? Els 25.000 llibres del Seminari varen costar més de 700 pessetes de camionatge. Ací no tenim possibilitats. Conserges. El de la municipal podria restar on és. Respecte de l’altre el Sr. Dalmau escriurà a Vostè, ja que hi té particular interès. Escola Figueres. Suposo en poder seu la llista d’obres de tècnica. Biblio Figueres. Les obres són molt avançades. Bon punt l’enrajolat i els vidres siguin enllestits es podrà obrir la comunicació amb l’interior. Fem equilibris pressupostaris. Caldrà estudiar algun extrem que restarà pendent de solució com per exemple els tubs de la calefacció per aigua, ja que en aquests moments no queden existències ni a Barcelona. Palafrugell. D’acord respecte la pintura. No cal que es preocupi per les fustes que s’han de pintar: aquell terrible armari verd i la prestatgeria del despatx. Si no ho fan, podria pagar ací la factura. Taulell. Adjunto una planta acotada que suposo li permetrà solucionar les dimensions del moble. Cortines sobre prestatgeries. Era per tapar el verd de la fusta que separa les sales, però podríem veure si entona amb les parets. Llums: espero preus. Cortines: les cercaré. Bibliotecària i llibres: N’estic content car serà la millor senyal de vida. Girona, 9 de juliol de 1937.
57 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
26 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 31 de juliol de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: La Directora de Figueres m’ha comunicat la bona notícia d’haver estat oberta la comunicació de la part nova amb la Sala de Lectura. El felicito i em felicito. Faci pressupost de mobiliari. Quan més triguem majors dificultats trobarem. Què passa amb les biblioteques de Girona? Que l’arquitecte no ha pogut fer el projecte? Lo de la Popular em semblava molt fàcil... Han dut a la pràctica el trasllat dels llibres de la Provincial? Pensava fonamentar-m’hi per a complaure el Sr. Dalmau en la qüestió de l’altre Dalmau. Ja fan el taulell de Palafrugell? D’un moment a l’altre es farà el concurs per a personal. Ha resolt res dels llums? El saluda afectuosament Jordi Rubió. Hi ha un afegit manuscrit: Vaig trametre la carta de V. a la Sta Balanzó.48 Va venir molt obligada de la bondat de V. 27
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1 Girona, 4 d’agost de 1937. Carta mecanoscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Sr. Jordi Rubió Benvolgut amic: Realment, ja és un fet la comunicació interior de la Popular de Figueres. 48. Concepció de Balanzó, bibliotecària (revàlida 1935), autora de Les biblioteques populars de la Generalitat de Catalunya: notes bibliogràfiques per a llur historia (1935). Morí a les darreries de 1938 en un accident del Bibliobús.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
58
Joaquim Nadal i Farreras Tinc ja demanats preus per un pressupost de mobiliari extens, que vostè podrà examinar i reduir com li sembli. Avui ja li avenço el següent per guanyar temps: 19 persianes del tipus de les existents, a 55 ptes metre, 3.000 (és car?) 48 metres de prestatgeria fins a les finestres, total 3.000 ptes. (Cal tenir present que únicament convindran aproximadament la meitat, ja que tenim les de metall). Cortinetes de malla, a sis ptes metre 330 Cretones, a 3,50 ptes m. 182 pt El pressupost d’obres complementàries inclourà, per si es pot fer, la tanca del jardí, desideràtum de tots els guardians, i una escala per pujar al terrat, desideràtum de les senyoretes bibliotecàries. Girona: Reclamo una vegada més el projecte de la Popular. Per contra tenim, encara que provisionalment, una Biblioteca imponent al gran Saló del Tron; amb aprofitalles de prestatgeries havem muntat un magatzem europeu que fotografiaré perquè el vegi. En ell treballa metòdicament la Srta. Rahola.49 Ha estat indispensable el muntatge per no perdre els llibres amuntegats en aquella capella que ara volen enderrocar. El trasllat de la Provincial ha estat entretingut per la nova ocupació de les lleves. Malgrat tot, tinc algunes esperances de que es podrà fer seguidament. Justament en una moció al Comissari, els ponents (el Sr. Dalmau i jo) fonamentem en aqueix trasllat la proposta del Sr. Dalmau. M’agrada molt la notícia del concurs. Jo creia que el taulell de Palafrugell el faria vostè amb aquelles mides del planet. Si no és així, vulgui confirmar-ho enviant les dites mides, però millor fóra que vostè l’encarregués a l’industrial especialitzat. No li sembla? Els llums: me semblen cars els globus i a més es perdria llum, per això he demanat preus d’altres models... que no m’han donat encara. Ben affm Joan Subias
49. Maria Rahola, filla de Carles Rahola.
59 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
28 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 9 d’agost de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Contesto la seva del 4. Parlant del pressupost de mobiliari de Figueres, les xifres que m’avança em fan témer que el complement pujarà quasi com la base. És clar que un no pot demanar miracles cada dia a V. Les persianes les trobo cares i crec millor esperar per si pogués arbitrar-se una solució millor econòmicament parlant. Sobre les prestatgeries, recordi que jo tinc il·lusió de destinar a dipòsit una de les sales, amb armaris al centre. Potser les de metall es prestarien molt a aquesta finalitat, ja que tenen molt poca obra morta. Les de fusta no haurien de tenir tampoc més de 25 cm de fondària. Li seria molt molest fer-me un croquis de la distribució de les prestatgeries? És allò que hauríem d’encarregar més aviat. Els vernissos probablement són pèssims avui i això és fatal per als llibres. Assegurin-se amb el pintor. És una gran cosa que els llibres aquells del Seminari es puguin ara veure bé en prestatges, perquè de segur hi trobarem obres que podríem utilitzar per a la Popular. Em feia basarda aquella muntanya. Vaig escriure al Sr. Dalmau amb tota franquesa. Jo no li he d’entrebancar res, però tampoc no voldria fer res que després es converteixi en precedents d’aquells que lliguen. Un interrogant afegit indegudament en passar a màquina la carta meva, m’ha fet dir tot el contrari del que volia. Fem el taulell de Palafrugell i no trigarem a tenir-lo. El saluda afectuosament Jordi Rubió
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
60
Joaquim Nadal i Farreras 29 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 11 d’agost de 1937. Carta mecanoscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Benvolgut amic: Tinc la seva del 9. Pressupost complementari: Temo el mateix que vostè. Afinarem i concretarem el que es pugui. Persianes: Suspendrem l’obra. A darrera hora l’aparellador municipal me dona una nota, base del pressupost teòric, en la qual fixa en 2.000 ptes el cost: és a dir 1.000 ptes menys que el fuster. Ja veurem què diuen i si es posen d’acord i la xifra és realment millorada, vostè ho sabrà. El que hi ha és la resistència a fer pressupostos que després no es compleixen o es dupliquen. Prestatgeries: Crec encertat convertir en dipòsit, aprofitant les prestatgeries metàl·liques una de les sales noves. Farem el croquis tot seguit. Tindrem present la indicació dels vernissos. Perfectament d’acord amb la resta de la seva carta. Olot: Vinc d’Olot per coses del Museu. He passat un moment per la Biblioteca poc menys que solitària. Com vostè, les bibliotecàries creuen que fóra un encert traslladar-la a dins de la població. Sembla que hi hauria un lloc únic, ben adient: el que fou «Casino» al firal. Edifici modern o poc menys, amb grans finestrals vidrats fins al sòl i ben cèntric sense ésser en lloc excessivament sorollós. Vulgui pensar-hi. Sembla que el Sr. Dot, qui té viu interès per la Biblioteca, podria donar-hi un impuls en l’aspecte del possible trasllat. La suggestió de vostè, crec que es podria convertir en realitat. Ben afm. amic i servidor. Joan Subias 30
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 13 d’agost de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Servei del Patrimoni Artístic. Girona. Bon amic Sr. Rubió Adjunto a la fi el projecte de la Biblio de la Rambla.
61 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
Vegi què li sembla i si li cal algun aclariment estic a la seva disposició. Ja sap que a Olot ens han pres al vol el local previst? Què li sembla si cal fer alguna gestió? Ben affm. Joan Subias No m’oblido dels pressupostos de Figueres. 31
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 21 d’agost de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. J. Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Pot pensar amb quina il·lusió vaig rebre la planta de la Biblioteca Popular de Girona. La primera objecció que se m’ha ocorregut és sobre el projecte de galeria. Tindrà un metre d’ample i per tant no hi podem posar armaris. Per tant no servirà més que de pas per als serveis higiènics. Justifica això la construcció de tants metres de galeria? El pressupost ho ha de dir. Tal vegada V. que haurà parlat amb l’arquitecte vegi diferent la cosa. Per això li demano la seva opinió. El projecte de dipòsit a l’entrada de la banda estreta em sembla molt bé. Serà molt útil. És impossible eixamplar la galeria, oi? Resumint, doncs, li prego que em digui el seu parer i quin cost aproximat tindrà la construcció projectada. D’Olot he sabut la primera negativa del municipi a admetre la Popular al Casino i després el canvi d’actitud de la Corporació. Suposo que les gestions de V. hi ha influït. Ja veurem què passa. El portar a un mateix local les dues biblioteques, té a ulls meus el gran avantatge de poder establir una coordinació eficient entre elles. Això és molt. De tota manera em fa angúnia que una institució de la Generalitat deixi casa pròpia per a anar, com qui diu, de lloguer. Si l’edifici de les cúpules pogués ésser ampliat com a Figueres, no sé si preferiria continuar-hi vivint. Depèn del que ofereixi el Casino.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
62
Joaquim Nadal i Farreras La Popular el que no ha de fer i així ho escrivia ahir a la Sra. Font és declararse vençuda. Si es resolguessin a donar sempre senyals de vida i no temessin ésser desbancades pel préstec rosa de la Municipal, tot s’ho endurien. Ja comprenc com és corrosiva la influència de l’ambient en certes coses... De Figueres resolgui V. mateix quan cregui que ja no es pot guanyar res més. Tenim nomenades les bibliotecàries de Palafrugell. D’aquí quinze dies hi aniran. Com està tot allò? Gràcies de tot. Seu afm. Jordi Rubió Li retorno la planta de la biblioteca, per si la necessita. 32
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 25 d’agost de 1937. Carta mecanoscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Senyor Jordi Rubió, Direcció Tècnica de biblioteques, Barcelona. Benvolgut amic: Corresponc a la seva del 21. Biblioteca Popular de Girona: He parlat amb l’arquitecte: aconsella la galeria, per neutralitzar els greus efectes del fred i de la calor; a manera de cambra d’aire per suavitzar la temperatura interior i a més, com a pas vers els serveis d’higiene (i vers les sales de lectura).50 Diu també que no es pot eixamplar la galeria per motius constructius –carregament del voladís sobre el mur ja construït i per el desgruix del que avui apareix com a balcó o tribuna, que assenyala el màxim d’amplària. Ell aconsella la galeria. Però el pressupost aproximat, puja fins unes 25.000 ptes. Olot. Exactament: Jo creia acceptable el trasllat amb independència i servei únic. El lloguer i la convivència amb altre servei i altres criteris el considero fatal. No crec que fos gaire difícil de ampliar l’edifici actual, ni vivificar la Popular. Figueres: va en carta separada. 50. El parèntesi, text manuscrit al final de la carta a partir d’una crida en el cos del text mecanografiat.
63 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
Palafrugell: He comunicat ja, les bones noves a l’Alcalde. Actualment estan finint les obres, segons m’ha dit de la instal·lació. Ja dirà el que li sembli de les obres de Girona. Ben afm. Joan Subias 33
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona,1 de setembre de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Vaig rebre les seves cartes del 2451 i el 25. Demanaré el crèdit per a Figueres. Quan la seva visita a aqueixa ciutat, va veure el Conseller les obres de la Biblioteca? N’hi parlaren? Ens ajudaria a obtenir el que necessitem. No ho deixo de mà. Parlant de Girona, comprenc les raons que han decidit l’arquitecte a fer la galeria però trobo que la sola finalitat de construir una defensa contra el fred i la calor que no han estat pas obstacle fins ara a la vida de la Biblioteca, no justifica potser que hi gastem la meitat del pressupost concedit. Hem d’aprofitar-lo en coses necessàries perquè, com V. ja haurà observat, cada vegada s’observa major parsimònia en la concessió de crèdits i hem d’evitar el trobar-nos després amb les obres empantanegades. Jo pregaria al Sr. Blanch52 que si no podem utilitzar com a dipòsit la galeria, la redueixi a allò que sigui indispensable per als serveis higiènics i per al despatx de la bibliotecària. Caldrà renunciar al dipòsit? No es podria reduir la sala d’infants? Quants n’hi cabrien? Estem donant voltes a un problema tan important com difícil.
51. La del 24 no figura en els expedients localitzats a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona. 52. Emili Blanch i Roig (1897-1996). Arquitecte de la Diputació primer i de la Comissaria delegada de la Generalitat després. Autor del projecte de les obres d’adaptació de la Biblioteca de la Rambla. Fou també membre de la Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic de Girona. Gemma Domènech i Casadevall (2011), Emili Blanch i Roig (1897-1996). Arquitectura, patrimoni, compromís, Girona, ICRPC.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
64
Joaquim Nadal i Farreras D’ell depèn que a la Biblioteca s’hi pugui estudiar o sols passar-hi l’estona. Tenim sala de treball i sala d’infants, lloc per als catàlegs i per al personal. Falta dipòsit de llibres, perquè a la sala pública no hi pot ni hi ha d’anar tot. Excusi la meva insistència i vegin de pensar-hi un altre cop. De prop estant Vs. trobaran la solució. Però urgeix molt, ja ho sap. El saluda afectuosament. Jordi Rubió 34
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 3 de setembre de 1937. Carta mecanoscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Senyor Jordi Rubió, Direcció Tècnica de biblioteques, Barcelona. Benvolgut amic: Rebo la seva del primer. Figueres: No hi hagué temps per la Biblioteca, però sí per parlar-ne. Girona: Trasllado al senyor Dalmau els comentaris de vostè, que estimo ben encertats. Amb ell, calcularem les possibilitats del magatzem. Jo reduiria la sala d’infants i ampliaria el dipòsit fent una divisòria de prestatgeries altes o amb separació de fusta i vidres com a màxim. El tindré al corrent. Palafrugell: Vàreig ésser-hi fa dos dies; els lampistes ja ho tenen llest, i els pintors poc se’n deu faltar a hores d’ara. Avui rebo el pressupost que adjunto pregant-li vulgui retornar-lo. És caríssim, crec que el menys inacceptable és el primer model que assenyalo. En demanen 50 pessetes i pagament adelantat com veurà per la carta adjunta de «socialització de lampistes». Espero preus nous d’ací, però no tinc gaires fiances. Calen deu llums. Ben affm Joan Subias
65 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
35 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 11 de setembre de 1937.53 Carta mecanoscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Senyor Jordi Rubió, Direcció Tècnica de biblioteques Populars, Barcelona. Benvolgut amic: Confirmo la meva anterior i li adjunto un croquis d’una possible distribució de la Sala Magatzem, de Figueres que els pintors ja estan enllestint. El que no m’han lliurat encara és la liquidació general. Tinc però tots els rebuts parcials. GIRONA: Hem parlat llargament amb el Sr. Dalmau i l’Arquitecte. Aqueix segueix encarinyat amb la galeria i diu que si a vostè li semblés bé, es podria reduir el pressupost a unes 18 o 20 mil pessetes, aportant-hi d’una altra secció, el peonatge. Vostè decidirà. El Sr. Dalmau es contentava amb una solució mixta, és a dir, treure a fora els serveis sanitaris. MAGATZEM: diu també l’Arquitecte que si es prescindeix de les divisions del que avui són petits despatxos, és considerable el que es guanyarà, i llavors no caldria empetitir l’ala d’Infants, cosa en la qual convé amb el Sr. Dalmau. Breu: digui vostè si li plau el nou pressupost o si cal prescindir de la galeria ja que tot el demés són comentaris, veritat? OLOT: He tingut una entrevista amb el Sr. Garganta, Conseller de Cultura, aprofitant el meu pas per Olot. Conseqüència d’ella ha estat una reunió amb l’Alcalde, dos consellers i l’Arquitecte d’aquella població. De moment no hi ha cap trasllat de la Municipal a l’ex-Casino, ja que és ocupat per la força. No hi ha problema per tant i ho celebro, ja que la solució era mixta de cafè i Biblioteca. Descartat això s’ha tractat d’una possible ampliació del local de la nostra. El Sr. Garganta hi té viu interès, i ofereix un sistema econòmic com el de Figueres. A càrrec de la Generalitat tots els materials i a càrrec del Municipi, la mà d’obra. L’Arquitecte m’ha semblat intel·ligent i amb ganes de facilitar la tasca. Lliurarà tot seguit un avenç de pressupost i una 53. A l’Arxiu de la Diputació de Barcelona hi ha una segona còpia de la mateixa carta signada per ordre de Joan Subias per Maria Rahola, i una nota que diu «No signa aquesta lletra el Sr. Subies per haver-se posat malalt». Hi ha també una nota manuscrita a l’encapçalament d’aquesta còpia que diu «Ja rebuda abans i contestada».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
66
Joaquim Nadal i Farreras petita planta del projecte. Crec que l’ampliació hauria de ser diferent de la figuerenca. Hem parlat d’una lluminosa sala del costat de sol ixent, que podria comunicar amb les dues actuals donant-les-hi vida, i no desdiria, malgrat la modernització indispensable, l’aspecte total de l’edifici de les cúpules. Ofereixo a vostè aquestes suggestions i el bon desig de fer els possibles per reanimar la nostra biblioteca. Estic molt satisfet de la bona companyia del Sr. Bohigas. No cal dir que farà tasca excel·lent. Ben affm. a.i.s. Joan Subias 36 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 14 de setembre de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Contesto les seves del 3 i de l’11. Obtindrem els diners per a Figueres. El pla del magatzem el trobo ben aprofitat i les llibreries de ferro hi guanyaran molt. En el dibuix, que retorno, he fet algunes observacions. Excusi si, de lluny estant, semblo despistat. El pagament per endavant no l’aconseguiré ni tampoc m’amoïnaria a demanar-lo. Encomani a Figueres mateix la làmpara que menys li desagradi i acabem d’un cop. Més car que a Palafrugell no ho pagarem pas. Ja tinc el taulell per a Palafrugell i l’hi enviarem amb uns quants paquets de llibres, perquè les bibliotecàries puguin començar a treballar ben aviat. Parlant de la Popular de Girona, ja li deia que no em faig fort en el meu criteri, sobretot després que l’arquitecte insisteix en la necessitat de la galeria i ofereix una tan apreciable rebaixa en el pressupost. Era la necessitat d’un dipòsit de llibres la que em preocupava i veig que el senyor Blanch la comparteix. No recordo com quedava aprofitat en el pla l’espai que abans ocupaven els petits despatxos, que si no m’erro eren tocant a l’entrada d’avall de tot. Resolguin Vs. I no s’impacientin si, de lluny estant, entrebanco de vegades les coses.
67 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
El que em diu d’Olot és la millor notícia que podia donar-me. Posi, per tant, tota la seva diplomàcia a servei de l’obra. Amb el pressupost i l’avantprojecte, confio que aconseguirem els crèdits necessaris. Saludi molt en Bohigas.54 De bona gana l’hagués acompanyat. Passo el dia entre expedients i fusters. Si no fossin les nits... Bons records de son afm. Jordi Rubió 37
De Joan Subias a Jordi Rubió i Balaguer Girona, 28 de setembre de 1937. Carta mecanoscrita (còpia, no signada). Escut. Generalitat de Catalunya. Serveis de cultura. Girona.55 Benvolgut amic: Tinc ja resolta la compra de les làmpares per Figueres i Palafrugell, amb una economia d’onze pessetes per unitat i pagament en forma usual. Espero que no sorgiran dificultats. Girona: Ací estan contents amb la solució. L’arquitecte ha promès iniciar tot seguit les obres. Sembla que es pot començar per l’exterior. Jo crec, però, que seria millor tancar i aprofitar la clausura per atacar la renovació del fons actual. Vostè té la paraula, però jo crec que si es pogués accelerar la vinguda de les bibliotecàries faria molt millor impressió que l’apertura material de les noves sales coincidís amb la total reorganització. Jo ara veig de nits aquesta biblioteca i me fa molta pena. Crec que fóra indispensable tallar en sec la vida actual i no tornar a obrir fins que tot fos renovat. En fi, és el meu criteri. He repassat l’edifici: un sostre mort, es pot aprofitar per magatzem. Els avui despatxos i el pas del migdia poden ésser reserva i despatx, tot d’una nau. En el hall i en les galeries s’hi poden disposar prestatges, ja que considero indispensable l’accés als serveis sanitaris pels caps de cada sala: altrament la Bibliotecària del préstec tindria de presenciar la desfilada continua pel seu clos, dels que en fessin ús.
54. Pere Bohigas i Balaguer (1901-2003). Professor de l’Escola de Bibliotecàries. Per encàrrec de Rubió féu estades a Girona on redactà un inventari dels manuscrits de l’Arxiu Capitular de Girona durant el 1937. 55. A l’Arxiu de la Diputació de Barcelona hi ha l’original signat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
68
Joaquim Nadal i Farreras A Figueres la saleta magatzem ha quedat molt bé. Fàcilment fou salvada la seva objecció filla d’un mancament del projecte. Els d’Olot no han enviat encara res. Tinc el trasllat del suplement (8.500) de Figueres. Com terminava la meva lletra acompanyatòria del pressupost amb un interrogant, vol concretar-me si hi va inclòs o no el preu de l’escala del terrat i si tinc de supeditar-la a l’obtenció de l’economia de la pintura? Afm. 38
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 5 d’octubre de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. J. Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Gràcies per la seva carta del 28. Avui enviem llibres a Palafrugell i el taulell. Com està la qüestió de cortines? Amb les dificultats actuals els molts detalls de decoració i mobiliari que falten es faran molt més difícils. Ja l’avisaré de l’arribada de les bibliotecàries. La Directora encara és a Ulldecona perquè no hi ha pogut anar encara la que ha de substituir-la. D’acord amb V. en el que diu de Girona. Prepari el públic amb vistes a la premsa anunciant les obres a la Biblioteca en virtut de convertir-se en Biblioteca Popular de la Generalitat i quan hagin de començar les obres faci tancar. Llavors en Busquets56 deixarà la Biblioteca i quedarà lliure d’una tasca que no era per a ell. Estic buscant la bibliotecària que pugui reorganitzar el fons de llibres. No ho pot fer tothom. El suplement per a Figueres l’he hagut de treure del nostre ordinari. I és clar vaig posar-hi el més just. Dins de la quantitat, mogui’s V. lliurement i consi-
56. Lluís Busquets Mollera (1900-1938), arxiver municipal, bibliotecari i durant un temps director del Museu de Sant Pere de Galligants.
69 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
deri el pressupost que m’envià només com una orientació que no obliga partida per partida. El saluda afectuosament. Jordi Rubió 39
De Joan Subias a Jordi Rubió i Balaguer Girona, 9 d’octubre de 1937. Carta mecanoscrita (còpia signada).57 Escut. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Tinc rebuda la seva del 5. Bé per la tramesa a Palafrugell. Telefonaré ara mateix. Tot seguit que pugui hi aniré per els detalls decoratius. Alguns caldrà potser deixar-los fins que hi siguin les Bibliotecàries. Popular Girona. Perfectament d’acord. Girona Vescomtat. Tenim ja ocupat l’edifici. És més, es fa ja una planta per encàrrec del Sr. Martorell de la qual enviaré a vostè una còpia. Caldrà per consegüent envestir de dret el problema. De moment dipositem els llibres en unes dependències que si bé no són ideals, són acceptables. Em caldrà tot seguit l’ajut tècnic de què em parla i atacar, com millor li sembli, d’acord amb la Secció de Monuments i amb les col·laboracions que aquí es puguin prestar, l’endegament d’aquell immoble tan extens com adequat, i tan esgavellat com pintoresc i vari. Ja sé que vostè li dedicarà tot l’interès. Queda ben entès el que diu de Figueres. A Olot encara no s’han despertat. Temo que una atzagaiada d’una altra Secció, ens hagi pertorbat aqueix problema. Me sembla però que una gestió de vostè prop del Conseller de Cultura d’aquella població (un germà de Joan de Garganta) prenent per base el que vàreig comunicar-li, podria reanimar la gestió meva, la qual per altra banda, podria ésser que solament fos ralentida per l’arquitecte. Ben afectuosament el saluda. J. Subias
57. L’original signat a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
70
Joaquim Nadal i Farreras 40 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 14 d’octubre de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Vol informar-me sobre l’adjunta petició? On treballa aquest ordenança? Qui el mana? De qui cobra? Seu afm. Jordi Rubió 41
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Girona, 19 d’octubre de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Comissaria de Girona. Bon amic Sr. Rubió: Per el Sr. Bohigas, faig a mans de vostè aquestes ratlles per assabentar-lo de que aqueix matí, ha estat signada l’acta del traspàs de la Biblio Provincial. Com que la formalitat ha tingut un cert aire de Comissaria, me diuen que trametran a vostè una comunicació on es transcriurà la susdita acta. Tot seguit he donat ordre de tancament i de verificació del fons, d’acord amb l’índex fet amb motiu del traspàs, que figura a la Biblio. Endemés s’ha suspès el préstec i per el prof. que feia de cap accidental són reclamats els llibres. Al Vescomtat es treballa de ferm i es prepara una sala per aixopluc dels llegidors-estudiants, a petició del Comissari Santaló. A Torroella de Montgrí existeix un fons de llibres dels quals ens en vàrem apropiar en fer-nos càrrec del Palau Robert. Amb ells hi ha unes prestatgeries i unes taules flamants -propietat de Juventudes Libertarias, que les vendrien a preu de cost de l’any passat. Són, sembla, unes 4.000 pts. d’arquitecte, donades les condicions de les mateixes (noguer aplacat) i el metratge de taules i prestatges, les considera un bon negoci. Diu que les posaria a la sala que estem endegant pels llegidors o en altre indret. No són precisament d’un model ideal, però no deixen
71 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
d’ésser ben treballades. Li estimaré vegi si es poden adquirir, ja que endemés de l’interès de que prestin un servei immediat, hi ha pendent la resposta. El Sr. Bohigas ha fet una gran tasca. Espero que podrem novament tenir-lo ací per complementar-la. Ben afm. a i s. Joan Subias 42 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. 22 d’octubre de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura Girona. Benvolgut amic: Corresponc a la seva lletra del 14 acompanyatòria de la petició de Josep Alegri. Aqueix senyor ha estat fins ara l’única persona que tenia cura de la Biblioteca Provincial. És aixís mateix l’ única que de moment hi ha ocupada en verificar el catàleg i en recollir els llibres de préstec que eren fora de la casa. El manava, naturalment, la direcció del susdit centre. Ha vingut cobrant de l’Estat. És inclòs a la plantilla de Subalterns de Girona ciutat. Per altra banda en tinc més que bones referències; és actiu i mercès al seu zel no ha caigut del tot aqueixa Biblio. Naturalment que en la gestió que ara ha finit ell tenia de omplir totes les funcions, tasca excessiva per ell. Si resta inclòs a la plantilla susdita tard o d’hora tindrà si no el que demana, poc menys, me sembla. Se affm. A i s. Joan Subias 43
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 8 de novembre de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Servei del Patrimoni Artístic. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
72
Joaquim Nadal i Farreras Benvolgut amic: Avui he fet prosperar els afers de les Biblioteques de Girona. S’ha tancat la Biblioteca de la Rambla previ avís de ràdio i premsa local. S’han començat les obres. He posat un auxiliar que verifica l’inventari de Busquets. Tot seguit que enllesteixi signarem l’acta (tràmit també de Comissaria). Al Vescomtat es va treballant. Aquesta setmana sortiran els paletes del clos dels llibres, després d’enderrocar envans, refer enrajolats i altres misèries d’aquella casa. Un dibuixant acreditat en l’ofici ve estudiant la planta de tot l’immoble. Directament o pel Sr. Martorell en tindrà còpies vostè. Han iniciat l’escala per on es puja a una Sala de lectura que haurà de servir, de moment, pels llegidors de la Rambla. A Figueres encarrego tot el que puc i m’admeten de moment. El Comissari m’encomana recomanar-li vetlli per Palafrugell. El saluda amb afecte Joan Subias P.S. Les obres de la Rambla, vol el Comissari que siguin pagades directament del crèdit d’aqueixa Central. Veu vostè manera de fer cosa semblant a lo de Figueres? Val. 44
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 19 de novembre de 1937. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura de la Generalitat Girona Amic Subias: Fa dies que la feina se m’ha embolicat tant que tinc endarrerides diverses coses de V. És clar que V. ja les despatxa excel·lentment. Miraré d’anar per ordre. Aquell dia que ens trobàrem al pati dels Tarongers, ja li vaig dir la poca il·lusió que em feien les taules dels Llibertaris de Torroella. Sense elles veig però que tiren endavant la sala provisional del Vescomtat. Tanmateix rutllarà? Quins llibres hi duran? Jo preferiria concentrar tots els esforços perquè la Biblioteca de la Rambla es transformés ràpidament mentre s’hi feien les obres.
73 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
El meu pla fora: passar-me dos dies treballant sense parar a Girona amb una bibliotecària seleccionant els llibres de la Rambla que haguessin de quedarhi. Després triar dels del Seminari i de la Provincial allò més útil que poguéssim dur a la Rambla. (Per aquest treball necessito que els llibres no siguin apilats sinó en prestatges i amb llum). Fet això, la bibliotecària registraria i catalogaria ràpidament. Ho creu factible V. tot això donada la situació dels llibres? A mi el que m’ho enreda és la biblioteca provisional. Confio però que les obres que ella exigeix s’eternitzaran. Vaig demanar ràpidament que li lliuressin, tal com V. va demanar per telèfon, per mitjà de la Intervenció de Girona, unes pessetes de la consignació. No pot haver-hi inconvenient i vaig insistir molt en la urgència. I de Figueres? Em sembla que hem ralentit. Costa d’acabar. Tal com estan les coses sóc partidari de fer-les de pressa, al preu que sigui. El dilluns surten en el tren del matí les bibliotecàries de Palafrugell Srtes. Matosas i Portella.58 Aniran primer a Girona a entrevistar-se amb V. Voldria també que hi guanyessin una idea del què és la biblioteca ex-municipal i del que ha d’ésser. Guiï-les cap a Palafrugell. Allí hi tenen tot de llibres i el taulell de préstec. Hi falta el fitxer perquè jo pensava utilitzar-hi un que m’havia de sobrar. Interinament arbitraran una altra solució. El que cal és que s’acabin els detalls de decoració i les coses que, ara que serà habitada la biblioteca, trobarem en falta. La Directora pot ajudar-lo i estalviar-li feina; per això he volgut que abans es vegi amb V. a Girona. El saluda afectuosament son amic Jordi Rubió
58. Antònia Matosas, bibliotecària amb revàlida de 1936, directora de la Biblioteca Popular de Palafrugell de finals de 1937 a 1939. Carme Portella (1914-2014), bibliotecària amb revàlida de 1936, ingressà amb Antònia Matosas a la biblioteca de Palafrugell. Carme Portella i la seva germana bessona Josefina, de família benestant de Tremp i potser per aquesta raó, van ser detingudes de gener a juny de 1938, per la denúncia d’una veïna que les acusava de propaganda falangista.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
74
Joaquim Nadal i Farreras 45 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Girona, 22 de novembre de 1937. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Servei del Patrimoni Artístic. Girona. Sr. Jordi Rubió. Direcció Tècnica de Biblioteques. Benvolgut amic: He rebut la seva extensa del 19. Sala de lectura del Vescomtat: Segurament que per manca d’explicació meva o per l’absurda idea, no ha quedat clar. Aquesta Sala és una Sala de lectura sense llibres encara que sembli paradòxic! Per ara es fa l’escala. Després es diu de posar-hi taules i un vigilant: fer un aixopluc per la gent que han quedat al carrer al tancar la Rambla. Perfecte el seu pla. Els llibres al Vescomtat es van ordenant als prestatges. Per fer el lloc indispensable, són relegats a una sala els duplicats de revistes i llibres més que inacceptables. Això és perfectament viable. Sols requereix uns dies... per la manca de personal, però li responc de que es farà i l’avisaré. Puc avençar-li però que per la popular, hi tindrà, me sembla, poca feina al Vescomtat. No així a la Provincial. A la Rambla, pel rebombori de les obres i la revisió, tot està capgirat. Però allí és fàcil tot. A l’efecte he fet endegar un xic aquell fons. Vostè veurà després el que caldrà respectar. Veuré a Intervenció aqueix aspecte financer. Gràcies. A Figueres fan persianes i prestatgeries. Tot plegat ha sofert un embús per la manca d’aquell funcionari que en donà l’administració. Sort però que amb un exemplar dels meus comptes i un nou aparellador que aquesta setmana nomenen, en sortirem. Faré tots els encàrrecs. Aquelles senyoretes demanen una estufa elèctrica per el nou despatx. Crec que amb la deficiència actual de combustible tenen raó i suposo que vostè no hi tindrà inconvenient. He atès com he sabut, a les Stes. Matosas i Portella. No m’ha estat possible acompanyar-les a Palafrugell, però hem convingut ja una visita propera. A Girona han complert el programa. El saluda ben afectuosament el seu amic. Joan Subias.
75 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
46 De Jordi Rubió a Joan Subias Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Barcelona, 23 de novembre de 1937. Carta mecanoscrita. Còpia sense signar i capçalera de paper en blanc. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: He rebut a informe una comunicació del Sr. Comissari delegat al Conseller de Cultura dient que a petició dels Ponents de Biblioteques de la Comissió de Patrimoni de Girona, proposa el nomenament d’un porter per al Palau del Vescomtat (un tal Gelada) i resol que prengui possessió tot seguit, amb caràcter provisional del seu càrrec. Bé. Si a Girona funcionen autònomament uns ponents de Biblioteques i aquests Senyors creuen que ni per atenció m’han de tenir al corrent dels seus treballs, no cal que jo em preocupi per les Biblioteques de Girona. Ja ho pot comunicar a la Comissió de la qual V deu formar també part. Aquest procediment és entorpidor i poc cortès. Li prego que em posi al corrent perquè jo em pugui fer càrrec de l’afer i informar el Conseller. El saluda afectuosament 47 De Joan Subias a Jordi Rubió Balaguer Girona, 26 de novembre de 1937. Carta mecanoscrita (còpia sense signar).59 Escut. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona Bon amic: Tinc la seva carta. No conec al Sr. Gelada, ni l’he vist mai. Sols puc dir-li que me fou demanat que junt amb el Sr. Josep M. Dalmau, Conseller Muni-
59. A l’Arxiu de la Diputació de Barcelona hi ha l’original signat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
76
Joaquim Nadal i Farreras cipal de Cultura, interesséssim del Sr. Comissari el nomenament del dit Sr. Gelada com a porter del Vescomtat. És a dir, sóc cofirmant de la proposta al Comissari, però per servir i complaure a una persona que tampoc conec, però sí el Sr. Dalmau, company meu en la Ponència delegada de la Comissió. Jo tindria un plaer infinit que finís aquest estat de coses: mentre duri, les interferències lamentables sempre, encara que en casos com aquest jo no havia previst, es reprodueixen. Al Vescomtat manca un porter. Per lograr-lo s’ha fet exactament el mateix que es feu per tenir un mosso, el que [i] amb la Srta. Rahola treballen per al dia en què vostè pugui venir. Ara veig que el tràmit no fineix a Comissaria. M’he ocupat de millorar la il·luminació del Vescomtat, dels llums de Figueres i de Palafrugell. Els de Figueres ja hi són, i aqueixos, sembla que en part estan servits. En aquests moments m’entreguen l’autorització per les pessetes de la Biblio de la Rambla. Ben affm. 48 De Jordi Rubió a Joan Subias Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 1. Barcelona, 18 de desembre de 1937. Còpia mecanoscrita sense signar. Paper en blanc a la capçalera. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Molt de greu em va saber no veure’l. Volia tenir amb V. un canvi d’impressions sobre moltes coses. I anar a Girona abans que V. em digui que puc enllestir en poc temps la tria de llibres per a la Provincial, em sembla inútil. Liquidem pressupost i per tant em convé rebre factures, ben aviat, de tot el que V. faci fer a Palafrugell (làmpares, cortines, decoració, etc). Li prego que se’n cuidi i orienti en el que calgui les bibliotecàries. No ho deixi de mà. Pensi que jo des d’ací no puc fer més que impacientar-me.
77 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
Sobre Figueres vaig parlar amb les bibliotecàries els dies de la Reunió. Ja sé que no ha cobrat la nova consignació. No corren perill aquests diners encara que s’acabi la vigència del Pressupost. Vaig informar, d’acord amb la seva explicació, la qüestió del porter del Vescomtat. Ja pot pensar que no m’interessa especialment posar el meu nom en documents d’aquesta classe. Però em semblà que una prèvia notificació de cortesia, no era difícil. Jo trobo molt bé que funcioni la Comissió, perquè Vs. són a tocar els problemes, però cal que funcioni tenint consciència de que com V. diu el tràmit no fineix a la Comissaria i posant-se en contacte amb el Servei de Biblioteques. Perdoni aquesta expansió. No podria enviar-me còpia de l’acta de lliurament de la Biblioteca Municipal a la Generalitat? M’agrada de tenir complets els dossiers. Bons records de son afm. 49
De Joan Subias a Jordi Rubió i Balaguer Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Girona, 3 de gener de 1938. Carta mecanoscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Servei del Patrimoni Artístic. Girona. Bon amic: Tinc moltes coses per comunicar a vostè, però no puc ajornar el que motiva aquesta carta. He visitat a l’Escala una Biblioteca que han format amb molt interès, alguns elements del Municipi, qui la patrocina. Materialment, és l’esforç més reeixit que he vist. El fons és també d’interès. Caldria però, arrodonir-los-hi, ja que naturalment hi ha llacunes. Demanen amb viu interès un lot de llibres. Han demanat a Girona, i aquí hi ha interès en servir-los. Jo crec, però, que el millor seria un lot de llibres triat per vostè. No en podríem disposar, què li sembla? Me faria quedar bé. De l’Escola Nacional de Darnius, formularan també una petició. Crec que val la pena, però això si, en menor importància. No oblido res, tinc entre mans les factures. Aniran tot seguit datades a 31 de desembre de 1937. Ben affm. Joan Subias
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
78
Joaquim Nadal i Farreras PS.60 Adjunt la factura Jubert, per objectes decoració, i la de Morell, pels llums! Tot plegat per Palafrugell. Manca la de Puig Parés, que espero enviar bon punt me la lliurin. Ja veu que els llums són caríssims, però no hi ha altre preu. Tinc també, a la fi, els de Figueres. Espero les persianes i els prestatges. A Palafrugell hi vaig ésser i tot el que he pogut és resolt. Avui escric a la Directora enviant-li nota de les remeses. De Girona, on tot va amb passa lenta (les obres, vull dir), ja li podré dir en breu que al Vescomtat els llibres materialment són col·locats apunt per efectuarne la tria. Hi ha mil problemes. Les obres, però, millor els materials, detenen i ralenteixen lo de la Rambla. Tinc l’acta a la vista però voldria fer-la passar per Comissaria. Ben afm. Joan Subias. 50
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Girona, 10 de gener de 1937 (sic), per 1938.61 Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Ja deu sapiguer per la Sra. Matosas, que he procurat atendre els seus encàrrecs de Palafrugell. Davant les manques de resultat del qui havia de fornir-nos dels rotllos Leika per el Sr. Bohigas, m’he tingut de valdre d’un altre suministre, més o menys condicionat de preu. Ens movem però dins les partides que es detallen a la factura adjunta. Rebrà per Conselleria l’acta demanada, de la Municipal, possiblement el darrer document que signà el nostre bon amic Busquets traspassat aquests dies (e.p.r.) Vetllo per el que resta pendent. Ben affm. Joan Subias
60. És un post-scriptum llarg, i manuscrit. 61. Per 1938, com ja hem trobat en una altra ocasió, per proximitat al canvi d’any.
79 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
51 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 17 de gener de 1938. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de les Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Excusi que no tingués ni l’atenció d’enviar-li una targeta el dia de la seva conferència a l’Escola del Treball. No em fou possible. He rebut les seves lletres del 3 i el 5. Faci que la Comissaria enviï al Servei de Biblioteques les peticions de l’Escala i Darnius i les satisfarem tan bé com puguem. Rebudes les factures. Procuro obtenir els diners per a trametre’ls als interessats. Ja sé que es preocupen de les cortines. Recordi la que ha d’anar darrera el taulell. Quan més triguem pitjor. I de quadres i fotos ja se’n cuida? Cregui que si les comunicacions fossin més fàcils no li donaria tanta feina. Espero que em digui quan puc anar a Girona per a fer la tria. Veuré molt avançada la biblioteca de la Rambla? Voldria poder pensar en el personal que hagi de dur-la. Una biblioteca tancada em posa neguitós i pertot arreu n’he de tenir al meu entorn. Espero rebre l’acta. Però, és que ha resultat una pretensió meva inesperada el demanar-la? No entenc el tràmit que de vegades segueixen les coses. La mort d’en Busquets62 m’ha afectat molt. Ha sigut desgraciat. Li enviaré l’import de les fotografies. Rebi bons records de son afm. Jordi Rubió 52
De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 25 de gener de 1938. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. J. Subias Comissaria de la Generalitat Girona 62. Vegeu la nota 56 sobre Lluís Busquets Mollera. Fou empresonat durant un temps per la seva condició d’home religiós i quan va sortir ja no es va refer i morí a casa seva joveníssim.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
80
Joaquim Nadal i Farreras Benvolgut amic: He rebut de Cultura la còpia de l’acta de lliurament de la Biblioteca Municipal a la Generalitat. L’original resta a l’expedient respectiu. Moltes gràcies. Ara que tenim en ordre els papers, encara m’entra més impaciència de saber que les obres progressen normalment. He rebut la seva del 20 i la factura Puig Parés. La pagarem directament a V. així que cobri el lliurament que tinc demanat. Bons records de son afm. Jordi Rubió 53 De Jordi Rubió a Joan Subias Barcelona, 2 de febrer de 1938. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. J. Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: Em diuen que el dia 31 fou detinguda a Palafrugell l’auxiliar d’aquella biblioteca Carme Portella per ordre de la policia de Girona, a la qual ciutat fou traslladada. Li prego que s’informi dels motius de la detenció i del lloc on es troba l’esmentada bibliotecària, que faci per ella el que pugui i que em posi al corrent de tot el que convingui en interès d’ella. Ignoro què pot haver causat aquest contratemps que m’ha afectat molt.63 El saluda coralment Jordi Rubió
63. Vegeu-ne una breu referència a la nota 58. I amb més detall en el text de la p. 33 i la nota 21.
81 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
54 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Targeta postal, sense data, segellada a correus de Girona el 7 de febrer de 1938. Text manuscrit Bon amic Sr. Rubió: Rebuda la seva del dia 2. La Srta. Portella és ja a Barcelona; ací no es pot fer res. L’ordre fou de la capital i diuen que actualment correspon tota gestió a Fuerzas de Seguridad. Vostè veurà si és possible fer quelcom. Jo lamento no haver pogut reeixir. Res, però, en sabia. Ben afm Joan Subias 55
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Girona, 7 de febrer de 1938. Carta manuscrita. Capçalera: Escut de la Generalitat. Generalitat de Catalunya. Servei del patrimoni Artístic. Girona. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Confirmo la meva anterior (postal) en la que li donava referències del cas de la Srta. Carme Portella. Sembla, pel que m’han dit a l’Oficina corresponent, que ací hi va passar tan sols de camí vers Barcelona d’on era reclamada per l’organització que persegueix l’espionatge. Tota gestió ací ja era inútil. La Direcció del Cos de Seguretat era l’única competent. Jo espero i desitjo que en aclarir-se haurà quedat lliure de molèsties aqueixa senyoreta. Figueres: Ja suposo deu sapiguer que tenim per fi les persianes i algun dels mobles. La veritat és que aquella ciutat té mala sort. Els bombardeigs l’han deixada terriblement tètrica. Malgrat tot no deixo de mà els industrials. Palafrugell: He anat enviant tots els materials de decoració. Tinc en poder meu tres bones ampliacions que no m’atreveixo a confiar al recader. Espero fer-les a mans a la Srta. Matosas.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
82
Joaquim Nadal i Farreras Girona. Ahir va poguer visitar (de passada) el Conseller, amb el Sots-secretari, el Vescomtat. Allí els llibres són col·locats a les prestatgeries, en la totalitat, els que han pogut capiguer-hi. Jo no sé si és moment oportú perquè vostè hi faci les seleccions. Portera del Vescomtat: Per unes indicacions que m’han fet de la Comissaria li prego vulgui dir-me si pensa establir aqueix servei. Ja pot imaginar-se que hi ha candidata. Una noieta modesta de tota garantia. Agraït. Moltes gràcies pels seus mots amables amb ocasió de la meva conferència a Figueres. La Biblio de la Rambla, en quant a les obres, estacionada. Ben afm. Joan Subias 56
De Jordi Rubió a Joan Subias 10 de febrer de 1938. Carta mecanoscrita. Direcció Tècnica de Biblioteques populars de la Generalitat de Catalunya. Apartat 1077. Sr. Joan Subias Serveis de Cultura Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: gràcies per la seva postal del dia 4. Ben poca cosa, igual a res, he pogut fer en aquell desagradable afer. Per tal de donar compliment al Decret de 5 de gener sobre el Patrimoni Històric i Científic i presentar la llista de les biblioteques que té sota el seu control el Servei de la Generalitat li prego m’enviï la relació a què fa referència l’art. 2 del mateix Decret. Va tenir eficàcia per a la Biblioteca la visita a prova del Conseller? El saluda afectuosament Jordi Rubió
83 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
57 De Joan Subias a Jordi Rubió i Balaguer 24 de febrer de 1938. Carta mecanoscrita (còpia sense signar).64 Escut. Generalitat de Catalunya. Serveis de Cultura. Girona. Sr. Jordi Rubió Direcció tècnica de Biblioteques Barcelona Benvolgut amic: He tingut oportunitat de parlar amb el Secretari de l’Institut, qui venia actuant de cap accidental de la Biblioteca fins al traspàs, i m’ha dit que els tenien demanat un inventari (del Ministeri), i que els corria pressa. És la primera notícia que en tinc. com ja els hi he significat. Tot el que hi ha és un «Inventario de la Biblioteca Provincial de Gerona. Octubre de 1933 a Enero de 1934» per Antonia Corrales que fou el que serví de base pel traspàs, tota vegada que es redactà amb motiu de l’encàrrec del Sr. Sbert, quant la Comissió mixta. Queden endemés les fitxes d’un catàleg del darrer bibliotecari. Aquí jo no sabria com ni a qui encarregar les tasques d’un nou inventari que demanen. Vostè dirà el que s’ha de fer. Adjunto una factura de Palafrugell. Ben affm. a. i s. 58
De Jordi Rubió a Joan Subias Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Barcelona, 16 de maig de 1938. Carta mecanoscrita (còpia sense signar) i capçalera de paper en blanc. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Estimat amic: Encara no li he donat les gràcies per l’amable assistència que em prestà a Girona. Excusi’m.
64. L’original, signat a l’Arxiu de la Diputació de Barcelona. E66, Exp. 2, 1937-1939.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
84
Joaquim Nadal i Farreras No sé si les activitats que ara, per fi, té ja específicament delimitades, fan possible que V. s’ocupi en coses de Biblioteques i fan correcte que jo acudeixi a V. per solucionar-les. Però les començades per V. sé que tindrà goig en veure-les acabades i per això escric a V. respecte de la Popular de Figueres. Ja hi és el taulell per al préstec. El bibliobús l’hi dugué. Falta encara alguna cosa de paleta i fusters, com V. ja sap. La Srta. Feixas65 sé que es mobilitza amb activitat, però V. pot aconseguir més que ella. I cregui, quan un veu d’aprop el que, precisament ara, pot rendir aquella biblioteca, es desespera de veure la gent apretada i incòmoda en una sola sala. Vol donar-hi una empenta decisiva? A Palafrugell va ésser bo que ens hi poguéssim aturar unes hores. Ara hi ha rebut quinze o setze paquets més de llibres, per mitjà del bibliobús i podrem inaugurar aviat. Demà em diu la Srta. Casas que li girarà l’import d’aquella factura que V. té entretinguda. Escric avui a l’arquitecte Blanc sobre la Biblioteca de Girona i espero les impressions de V. si l’ha vist, el dia que la Comissió es torni a reunir. Bons records de son afm. 59
De Jordi Rubió a Joan Subias Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Barcelona, 25 de juny de 1938. Carta mecanoscrita (còpia sense signar). Paper en blanc, sense capçalera. Sr. Joan Subias Comissaria de la Generalitat Girona Benvolgut amic: El 17 de maig vaig enviar-li un gir de ptes. 203,20 per a pagar una factura Reixach per a Palafrugell i ahir un altre de ptes. 262,55 per a pagament de l’altra factura de la mateixa casa. Ho ha rebut? Vulgui enviar-nos les factures amb el corresponent rebut, per a justificació meva.
65. Antònia Feixas, bibliotecària que féu la seva revàlida el setembre de 1935.
85 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
La Srta. Matosas ha desenterrat de l’agència els quadres que crèiem perduts. Ha posat cortines, ha perfilat detalls i m’escriu contenta de la Biblioteca. Avui el bibliobús li porta uns paquets més de llibres. Ja s’acosten als tres mil. És cosa doncs d’inaugurar de pressa i m’agradaria que fos dins la primera quinzena de juliol. Si V. pot arribar-se un dia a Palafrugell per donar-li una mirada de coneixedor, estic segur que acabarà de fer amables aquelles sales que tan crues semblaven de bon principi. Vaig escriure, fa molts dies, a l’arquitecte per la Biblioteca de Girona. Cap resposta. Amb en Frontera n’he parlat i em penso que em decidiré a utilitzar el seu dinamisme. Ell em parlava de fer-ho fer, si de cas, a un altre arquitecte, el nom del qual no recordo. Em sembla perillós, però qui sap! És una llàstima. La Srta. Feixas escriu, sempre tan serena i ben col·locada. Es mereix inaugurar les noves sales quasi tant com V. Ens en sortirem ara? Seu bon amic. 60
De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Girona, 2 de juliol de 1938. Carta manuscrita. Capçalera: Junta de Museus de Barcelona. «Poble espanyol de Montjuïc». Telèfon 33083. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic: Passo avui per Girona i me fan a mans la seva lletra de 25 juny. Ara entenc el gir de pts. 203,20, que jo havia suposat per pagar parcialment la factura de les fotografies de l’amic Bohigas. A tal efecte tenia el rebut estès, que detinc en veure l’error. Ara mateix passaré a casa Reixach. El segon gir de 262,55 no l’he rebut. Deixo però una autorització pel cobrament. Tinc lletra de la Srta. Matosas. Ben entès tot plegat i conforme. Girona. Vinc ara de saludar en Blanc. L’he trobat dinàmic. Deixo ací mateix resolta la qüestió econòmica. Passaré per Figueres i faré el que pugui. Ben affm. Joan Subias
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
86
Joaquim Nadal i Farreras 61 De Jordi Rubió a Joan Subias Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Barcelona, 6 de juliol de 1938. Carta mecanoscrita (còpia sense signar). Paper amb capçalera en paper en blanc. Sr. Joan Subias Comissaria General de Museus Girona Benvolgut amic: Rebo la seva del dia 2. Vol dir-me quina és la direcció més segura i ràpida que V. té? Perquè si no interpreto malament la seva carta, si passà per Girona i hi trobà la carta, fou per casualitat. Avui han retornat impagat per absència de V. el segon gir. En vista d’això, faig trametre directament, també per gir, els diners a la casa Reixach. Sobre la Biblioteca de Girona, he fet un report al Conseller amb motiu del solt publicat a L’Autonomista i li demano que posi en activitat l’arquitecte. Es veu, pel que V. em diu, que no caldrà que l’esperoni, però «quod scripsi scripsi». Bons records de son afm. 62 De Joan Subias a Jordi Rubió Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Darnius, 6 de juliol de 1938. Carta manuscrita. Capçalera: Junta de Museus de Barcelona. «Poble espanyol de Montjuïc». Telèfon 33083. Sr. Jordi Rubió Barcelona Benvolgut amic. Espero tindrà ja la meva lletra escrita el passat dissabte a Girona. Ara com ara, la meva adreça més segura es ací Darnius «Casa Descals», ja que a Girona hi sóc de pas i a Figueres no hi paro. Ací, al costat dels dipòsits hi tinc una caseta amb la família. És a casa de vostè. Encara que amb retard les cartes venen a les meves mans. El gir de Girona, de ptes. 262,55 fou retornat malgrat les gestions que vàreig fer. Pot ser fora millor dirigir-lo a la pròpia casa Reixach o al Sr. Josep M. Dalmau Massa, per liquidar-ho. De la primera factura (pts 203,20) no varen
87 Un gris verdós, clar, si l’ensopeguen, pot fer bonic
recordar el càrrec. Calia regirar llibres i vàrem acordar que estendrien la factura i la pagaria el meu encarregat. En tenir jo el rebut li faré a mans. Les dificultats insuperables de locomoció no m’han permès anar encara a Palafrugell. Si el Sr. Frontera, al qui espero en aquests moments, me porta la solució hi aniré demà mateix, portant-hi un quadre més d’acord amb el que demana la Srta. Matosas. De Figueres varen oferir-me garanties el fuster i el paleta, de que el passat dilluns quedaria llest. Avui hi passaré. Me plaurà la inauguració que com vostè considero urgent. Ben afectíssim a i s. Joan Subias 63
De Jordi Rubió a Joan Subias Arxiu de la Diputació de Barcelona, E66, Exp. 2. Barcelona, 12 de juliol del 1938. Carta mecanoscrita (còpia sense signar). Encapçalament en blanc. Sr. Joan Subias Casa Descals Darnius (Girona) Benvolgut amic: Li envejo el paper de guardador de tresors. Gràcies de les seves notícies. He girat els diners a can Reixach amb carta explicativa i nota sobre l’import de la primera factura. De no ésser les dificultats de locomoció, hauria tornat a Palafrugell66 i a Figueres. Però ja sé que les bibliotecàries no paren i procuren no deixar parar els demés. Bons records de son afm.
66. El juny de 1938 Carme Portella va sortir de la presó i es va reincorporar a la seva plaça de Palafrugell. Antònia Matosas i Carme Portella van poder assistir amb satisfacció al costat de Jordi Rubió a la inauguració de la Biblioteca de Palafrugell el dia 24 de juliol de 1938. Presidiren l’acte el president Companys, el conseller de Cultura i l’alcalde de Palafrugell.
E L S A R X I U S PA T R I M O N I A L S C A T A L A N S
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 91-92
PRESENTACIÓ Tünde Mikes
Universitat de Girona
La documentació antiga de les famílies havia despertat sempre i a tot arreu un gran interès no només entre els diversos membres d’aquestes mateixes famílies, sinó també en la comunitat científica: sociòlegs, antropòlegs, juristes, historiadors en general i de diferents disciplines s’han interessat per l’estudi d’aquestes documentacions. En moltes nacions el nom utilitzat per emmarcar aquesta documentació és la d’arxiu familiar, per tal de demostrar que en el seu cas l’accent recau en la família, generalment reial o nobiliària com a propietària de la documentació. A Catalunya, la bibliografia i la historiografia empra la denominació arxius patrimonials per significar que la rellevància recau en el patrimoni d’aquestes famílies. A Catalunya, aquests arxius nascuts a l’època medieval o més sovint moderna –a vegades dipositats en institucions públiques, però en la majoria dels casos encara salvaguardats en les mateixes cases– representen un conjunt de documentació sobre la formació i administració del seu patrimoni de base agrària que es transmetia de generació en generació; i amb el patrimoni també es transmetia el seu arxiu. Aquestes col·leccions catalanes que en ocasions es remunten a períodes força reculats en la història conserven escriptures fundacionals de les famílies i dels seus patrimonis, documents econòmics, judicials i en general jurídics, llibres de memòria, papers d’interès personal, cartes dels diversos membres (i, més tard, sovint fotografies). Aquesta variada tipologia de fonts documentals representa una riquesa excepcional per al coneixement de la família com a societat històrica: riquesa i diversitats en comparació amb el material guardats en altres arxius europeus. Els articles d’aquest dossier es pregunten per les causes internes i externes de la creació d’aquesta gran riquesa documental dels arxius patrimonials catalans: quines famílies van tenir ocasió i necessitat –i en quina època històrica– de constituir aquestes col·leccions d’escriptures? Quina documentació es va
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
92
Tünde Mikes
guardar i per quines raons? Quina utilitat podien tenir aquests documents per custodiar-los? Els autors d’aquestes contribucions són historiadors i arxivers, vinculats a diverses universitats i a la xarxa d’arxius comarcals catalans o be a la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, especialistes dels aspectes dels quals parlen en els seus articles. Alguns d’ells van ser els primers a tractar el tema a partir de finals dels anys 1990. Molts havien començat per l’estudi i anàlisi dels arxius de famílies o han arribat a l’estudi d’aquestes entitats documentals des de l’òptica de la paleografia, de l’arxivística, de la història de la noblesa, de la història econòmica o de la història jurídica. La majoria d’ells han col·laborat des de l’any 2013 en els treballs de la xarxa temàtica internacional Arxius familiars de banda a banda dels Pirineus finançada per la Comunitat de Treball dels Pirineus i des de l’any 2014 en el programa ARCHIFAM de la Casa de Velázquez / EHEHI - École des Hautes Études Hispaniques et Ibériques en forma de participació en les xarxes: amb ponències en les Jornades d’Estudi Internacional a Pamplona el novembre de 2013, a Vitòria a l’abril de 2014, a Lisboa al juny i a Pau per l’octubre del mateix any, pel març del 2015 a Girona i en el taller doctoral de la Casa de Velázquez a Madrid i finalment a Barcelona el mes de novembre de 2016 a la Jornada d’arxius patrimonials catalans de la Societat Catalana d’Estudis Històrics filial de l’Institut d’Estudis Catalans –i amb articles a les publicacions de les respectives xarxes.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 93-101 DOI: 10.2436/20.1001.01.165
ELS ARXIUS PATRIMONIALS CATALANS, DE QUÈ ESTEM PARLANT? Josep Fernández Trabal1 Arxiu Nacional de Catalunya
Lliurat el 21 de desembre de 2016. Acceptat el 27 de febrer de 2017
Resum L’article resumeix el concepte d’Arxius Patrimonials i les seves principals definicions. Els distingeix dels Arxius Senyorials. Finalment fa un resum dels principals continguts documentals d’aquesta classe d’arxius. Paraules clau Història agrària, famílies pageses, arxius privats, fons patrimonials, antic règim. Archives of Catalan heritage. What are we talking about? Abstract The article summarizes the concept of Heritage Archives and their key definitions. They’re differentiated from Aristocratic Archives. Finally, the article explains the main documents contained of this kind of archive. Keywords Agrarian history, peasant families, private archives, heritage collections, old regime. 1. E-mail: jfernandezt@gencat.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
94 Josep Fernández Trabal
Consideracions prèvies Els arxius patrimonials catalans són el tresor més ocult del patrimoni documental català, aquell de més antic, més valuós i en part encara inaccessible, conegut únicament per erudits, estudiosos locals i especialistes. Parlem d’arxius de titularitat privada, conservats encara molts d’ells en cases i residències privades. Són fons molt estimats pels seus propietaris, que demanen una actuació generosa de les administracions públiques per a protegir-los i preservar-los i, també, la concurrència de diferents especialistes per a conservar-los i estudiar-los. Però abans s’han de comprendre: per entendre i valoritzar el seu contingut hem de conèixer el seu origen, el procés de formació i les intervencions que s’han realitzat en la seva ordenació i organització, és a dir, la lògica que els va produir i els ha mantinguts units fins als temps actuals. Els arxius patrimonials només obren els seus secrets als experts i als iniciats. D’entre el ventall d’intervencions que hauria d’oferir l’administració als propietaris dels arxius patrimonials, l’única amb resultat cert, i per tant efectiva i viable, és l’oferiment d’ingrés d’aquests fons privats a un centre d’arxiu públic. Es tracta d’una operació de protecció i de salvament i això és el que fan els arxius catalans i els professionals del sector, encara que aquesta solució pugui no ser grata a aquells propietaris que per diverses raons, molt legítimes, no poden, volen o saben desprendre’s físicament dels documents. Alguns propietaris personalment m’han dit: «L’arxiu és l’únic que em queda de la història dels meus avantpassats». Però és que altres solucions, com serien la col·laboració tècnica puntual, la concessió de subvencions o senzillament les intervencions directes d’ofici en el lloc on es conserven els fons documentals, és molt difícil i complicada per a unes administracions que concentren els esforços en el manteniment dels centres i institucions culturals propis i no poden diversificar la despesa. Tot i que l’ingrés no cal que sigui a títol de donació; existeixen altres formes jurídiques, com el dipòsit i el comodat, que permeten mantenir la titularitat en mans dels propietaris i dels seus hereus, tot i confiant la conservació i l’ús a un centre d’arxiu públic.2
2. Ariadna Mercado Babot (2016), «Aspectes jurídics: què cal tenir en compte en l’ingrés de fons privats en arxius públics», Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 37, p. 30-59.
95 Els arxius patrimonials catalans, de què estem parlant?
Com a arxiver, l’objectiu fonamental, doncs, és la preservació efectiva dels fons documentals d’acord amb els recursos econòmics, humans i materials disponibles i en el marc dels centres especialitzats existents. Únicament en aquestes institucions els fons patrimonials poden ser sotmesos al seguit de tasques tècniques que són prèvies a la seva explotació amb finalitats històriques, culturals, literàries, etnogràfiques, etcètera. Catalunya és un país és molt afortunat perquè la seva història encara continua recollida i recòndita en velles biblioteques, arquimeses, armaris d’arxiu, prestatgeries, magatzems i golfes: una història mil·lenària conservada en cases també mil·lenàries o, sovint, traslladada a residències urbanes molt més anònimes i anodines. I és que Catalunya conserva un patrimoni documental històric dels més rics i importants del món. Tradicionalment, però, fins a temps molt recents, quan s’ha parlat d’aquest tresor hom pensava gairebé sempre en els fons produïts per les institucions i els organismes de dret públic, un fet ben lògic perquè es tracta d’un país que, malgrat les pèrdues ocasionades per les guerres i la repressió, conserva gairebé íntegre els fons documentals de les seves institucions històriques, és a dir, de la monarquia i els seus òrgans, les Corts, la Diputació del General o Generalitat, el Consell de Cent i les altres grans municipalitats, la institució notarial i l’Església. Tanmateix, la societat catalana ha produït un gran nombre d’arxius al marge de l’administració pública, de manera que moltes famílies, persones, col·legis professionals, gremis, empreses, fundacions, associacions, partits i sindicats son titulars d’arxius privats, que també formen part del patrimoni documental i estan reconeguts i protegits per les lleis.3 Els arxius patrimonials són els arxius privats més antics. El seu gran valor rau en què, un a un, són el resultat de trajectòries familiars concretes i diverses: la família i el llinatge com a cèl·lula social bàsica i un determinat model de família configurat per la tradició i el dret. En seu conjunt, a més, els arxius patrimonials testimonien que el nostre és un país d’arrels multiseculars i que els seus habitants han transmès la identitat, la memòria i la tradició de pares a fills a través de moltes generacions. Pel que fa a la seva part escrita, aquesta memòria s’ha conservat en els arxius i biblioteques de les cases pairals. 3. Per a una visió de conjunt i actualitzada del patrimoni documental català, vegeu els articles agrupats a «Reflexions sobre el Sistema d’Arxius de Catalunya» (2013), Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 36, p. 43-124.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
96 Josep Fernández Trabal
De què estem parlant? Els arxius patrimonials els entenem inclosos dins la tipologia més àmplia de fons familiars. S’entén per fons familiar el conjunt de documents, en qualsevol mena de suport, produït per una família o llinatge, que són el resultat de les activitats personals i públiques dels seus membres, de l’administració dels seus béns i de l’exercici de potestats jurisdiccionals. Segons el Diccionario de Terminología Archivística,4 és l’arxiu privat que reuneix els fons documentals d’una o més famílies relacionades i dels seus membres, relatius a afers privats, principalment l’administració dels seus béns, i ocasionalment a les seves activitats públiques. Es tracta de conjunts orgànics de documents que no es produeixen d’acord amb els esquemes tradicionals de les institucions públiques, però tampoc no s’acumulen de manera arbitrària: els arxius familiars no són col·leccions, sinó que són produïts de forma natural per una institució prou bàsica com ha estat la família en la societat occidental romanitzada i cristiana. Vicente Pons remarca que la documentació d’un arxiu familiar està sotmesa, com qualsevol altre arxiu «a una selección personal y consciente y a unas vicisitudes la mayoría de las veces arbitrarias; acumulada en manos de una familia por herencia, compra, cargos ocupados o aficiones». Els fons familiars els podríem classificar en dues categories. La primera són els arxius senyorials, produïts generalment per un llinatge de la noblesa, i que contenen els títols jurídics d’un patrimoni senyorial –d’arrel feudal, els més antics, d’arrel mercantil o per privilegi reial els altres–, la seva transmissió i la seva administració. Exemples d’aquesta categoria serien els fons documentals dels Farners, estudiats per Pere Gifre, i dels Fontcoberta entre molts altres. Quan es parla de noblesa, en la societat de l’antic règim, ens referim a política i poder: poder exercit en els òrgans de la monarquia i de les institucions representatives; i poder quotidià a l’interior de les baronies i els dominis senyorials (la jurisdicció).5 La segona categoria es la dels arxius patrimonials, entesos com els conjunts documentals produïts per una família pagesa, com a resultat de la formació i 4. Diccionario de terminología archivística (1993), Madrid, Ministerio de Cultura. 5. Josep Fernández Trabal (2014), «Els fons patrimonials i nobiliaris conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya», a Nobles i cavallers entre dos monarques. La Guerra de Successió en els fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, Barcelona, Departament de Cultura, p. 17-28.
97 Els arxius patrimonials catalans, de què estem parlant?
administració d’un patrimoni de base agrària. Tot i la importància quantitativa i qualitativa dels arxius de la pagesia, que esdevenen fonamentals per a l’estudi de la societat i l’economia rural de l’antic règim, cal tenir en compte els fons produïts per famílies vilatanes i urbanes de la menestralia, el comerç, les professions liberals i l’empresa, que van mantenir també un important lligam amb la terra.6 Simplificant, parlem d’arxius que neixen del domini directe o alodial (arxius senyorials) i arxius que neixen de l’emfiteusi (arxius patrimonials). Però les dues categories normalment les trobem juntes perquè la realitat arxivística és més complexa. Així, dins d’arxius classificats com a senyorials o nobiliaris, podem trobar gran quantitat de documents referits a l’explotació de patrimonis agraris. Aquest fet és perquè moltes famílies, que en l’etapa final de l’antic règim pertanyien a l’estament noble, van ser abans pagesos i petits propietaris: parlo de la trajectòria molt comuna que convertia emfiteutes en hisendats i finalment en ciutadans o burgesos honrats i cavallers. Aleshores, en els seus arxius, al costat de la documentació feudal, senyorial i nobiliària, es troba la documentació patrimonial que és el gruix principal. Tenint en compte, a més, que els arxius produïts per famílies de la noblesa poden contenir –i de fet així es troba– altra documentació relacionada amb patrimonis d’origen agrari comprats o incorporats per herència. Si els arxius de la noblesa parlen dels estrats privilegiats de la societat jerarquitzada, i contenen privilegis reials, memorials de serveis, documentació relacionada amb càrrecs públics en les diferents institucions, prelatures eclesiàstiques, etcètera, és a dir de grans esdeveniments, els arxius patrimonials ens introdueixen en un altre món, el del terròs, la sociabilitat camperola, l’heroïcitat del dia a dia, la família que a través de generacions forma, administra i transmet una hisenda agrària completa. Els arxius patrimonials més característics són els de les masies, una explotació morfològicament molt visible i predominant a la Catalunya Vella, però també cal comptar amb els arxius dels pagesos i menestrals dels pobles i viles de la Catalunya Nova. Uns i altres són arxius simples, integrats per un o diversos patrimonis agraris acumulats per matrimoni i/o herència; d’arxius ordenats per notaris segons el sistema dels llibres mestres o espèculs. Contenen bàsicament documentació 6. Josep Fernández Trabal (2009) «Els arxius personals i patrimonials», Dovella, 99 p. 19-24.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
98 Josep Fernández Trabal
patrimonial, és a dir, els títols jurídics de les propietats, la seva transmissió i administració, i també documentació professional i d’interès local, com llibres del comú, registres de batllies locals, documentació gremial i parroquial, etcètera. El seu valor rau en la llarga cronologia, que els converteix en un trajecte privilegiat d’observació dels canvis històrics. Conservació i ordenació Els arxius patrimonials conserven generalment un ordre arxivístic semblant. Existeix una pràctica molt arrelada d’ordenació d’aquesta classe de fons familiars que té en el llibre mestre o speculo la seva peça clau.7 La confecció d’un espècul pressuposa un treball d’ordenació i descripció prèvia de l’arxiu familiar i respon a un triple interès de la família que l’ordena redactar. És en primer lloc un relat genealògic i per això comença sovint amb el desplegament i explicació d’un «arbre de genealogia» que, en ocasions, es complementa amb la narració de l’origen i els fets més rellevants de la vida dels avantpassats. L’esquema genealògic guia tot el procés d’ordenació i redacció del llibre mestre. En segon lloc es troba la classificació i el resum dels documents de l’arxiu familiar, atenent a l’ordre lògic de les diferents famílies i els patrimonis, a partir de l’esquema genealògic prèviament traçat. D’aquí ve que tots els espèculs contenen un índex dels documents i les corresponents signatures que permeten identificar-los i localitzar-los. Finalment, els hereus o amos que encarreguen els treballs de classificació i descripció aprofiten els llibres mestres per a deixar escrits diversos consells i recomanacions per als descendents, una finalitat didàctica gens menyspreable. En aquest sentit, una altra tipologia documental complementària serien els dietaris de pagesos o memòries de mas, com ha verificat i publicat Xavier Torres, que també es troben en els arxius patrimonials.8 7. Sobre els espèculs, vegeu Josep Fernández Trabal (2011), «Aproximació al contingut dels arxius nobiliaris i el seu interès per a la investigació històrica», Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, p. 6-7. 8. J. S. Amelang; X. Torres Sans, Dietari d’un any de pesta, Barcelona, 1651 / Miquel Parets, Vic, Eumo, 1989; i X., Torres Sans (2000), Els llibres de família de pagès: segles XVIXVIII: memòries de pagès, memòries de mas, Girona, Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona [etc.].
99 Els arxius patrimonials catalans, de què estem parlant?
El contingut dels arxius patrimonials és generalment previsible.9 Un primer grup de tipologies documentals gira entorn de la propietat de la terra: els títols jurídics de la possessió (establiments emfitèutics, cartes precàries, compravendes, reduccions de càrregues, reconeixement de rendes i de servituds, homenatges feudals, firmes per raó de senyoria); després vénen els documents sobre la transacció del domini útil (subestabliments, compravendes); crèdit (censals, violaris, vendes a carta de gràcia); i qualsevol altra documentació acreditativa del drets de propietat, com els expedients de lluïció de censos desamortitzats i inscripcions en els registres d’hipoteques i de la propietat. Un segon grup, depenent de cada família, reuneix documentació sobre l’exercici d’oficis, professions liberals (medicina, farmàcia) i activitats pròpies de la menestralia i el comerç: comptabilitat del negoci (llibres de data i càrrec), correspondència mercantil, llibretes amb fórmules i receptes, etc. Immediatament en importància sobresurten els títols de la transmissió hereditària del patrimoni: adquisicions per matrimoni (capítols matrimonials, àpoques de dot); i herència (testaments i codicils, heretaments, escriptures d’acceptació d’herència i d’inventari, divisions i concòrdies, llibres de tutoria, administració de fideïcomisos, llegats pietosos). Un gruix considerable de documents dels arxius és constituït per l’administració patrimonial: contractes agraris (arrendaments, parceries i masoveries); control de collites i fruïts; comptes, rebuts i albarans; correspondència amb els administradors; procures; fiscalitat (contribucions, repartiments, cadastre); i obres i millores de les hisendes. L’activitat judicial també té el seu espai en l’arxiu, en forma de plets civils i penals, causes de capbrevació, expedients de memòria, recopilacions de sentències, concòrdies, laudes, al·legacions jurídiques, etc. També cal comptar la documentació d’interès familiar i personal, com els dietaris i llibres de memòria; documents sobre l’ascens social de la família (privilegis de generositat i de burgès i ciutadà honrat, familiars de Sant Ofici, exempcions d’allotjaments, etc.); els epistolaris familiars; documentació acadèmica; receptes mèdiques i de cuina; llibres de devoció i altres documents 9. Existeix una copiosa bibliografia sobre la classificació i descripció dels arxius familiars i patrimonials. Nosaltres hem utilitzat P. Gifre; J. Matas, i S. Soler (2002), Els arxius patrimonials, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines; i Rosario García Aser; Aránzazu Lafuente Urién (2000), Archivos Nobiliarios: Cuadro de Clasificación, Madrid, Ministerio de Cultura.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
100 Josep Fernández Trabal
que reflecteixen la vida quotidiana i la mentalitat. Finalment, els arxius familiars i patrimonials poden incloure documentació pública, ja sigui perquè la família ha invertit en l’arrendament de delmes i rendes senyorials, o bé perquè ha usufructuat batllies reials o senyorials o exercit càrrecs en les universitats rurals i les parròquies. El conjunt d’un fons patrimonial, per tant, reuneix un triple interès genealògic (per a la història de la família), econòmic (història de la formació i gestió del patrimoni i dels diversos negocis familiars) i local (vida de les comunitats agràries i viles), que els converteix en unes important fons per a la història medieval, moderna i contemporània. Bibliografia Adroer Pellicer, M. A.; Gifré Ribas, P. (1988). «Arxius privats i arxius patrimonials a Catalunya». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 1, p. 83-96. Aguinagalde Olaizola, F. de B. (1991). «Archivo de familia. Materiales para un manual». Gaiak, núm. 1. Alberch i Fugueras, Ramon (1994). «Arxius i arxivística a les comarques gironines». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], XXXIV, p. 521601. Andreu Daufí, Jordi; Cruellas i Serra, Rosa M., i Elvira i Silleras, Maria (2003). «La documentació personal com a eina docent: ensenyar i aprendre amb els fons personals». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 21, p. 233-274. Boadas, Joan (1998), Patrimoni cultural i drets d’autor. Instruments per a la seva gestió. Girona: Ajuntament de Girona. Bosch, M.; Gifré, P. (1998). «Els llibres mestres dels arxius patrimonials. Una font per a l’estudi de les estratègies patrimonials». Estudis d’Història Agrària, núm. 12, p. 155-182. Erkoreka Gervasio, J. (1988). «Aproximación al estudio del régimen jurídico del acceso a los archivos públicos y privados». Irargi. Revista de Archivística, núm. 1, p. 249-289. Espinosa Ramírez, A. B. (1995). «Los archivos personales. Metodología para su planificación». A: Ruiz Rodríguez, Ángel (ed.). Manual de Archivística. Madrid: Síntesis, p. 263-280.
101 Els arxius patrimonials catalans, de què estem parlant?
Fernández i Trabal, Josep (1991). «Els arxius familiars i patrimonials. Problemàtica, caracterització i metodologia». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 4, p. 95-113. — (2009) «Els arxius personals i patrimonials». Dovella, núm. 99, p. 19-24. — (2011), «Aproximació al contingut dels arxius nobiliaris i el seu interès per a la investigació històrica». Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, p. 6-7. — (2014), «Els fons patrimonials i nobiliaris conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya». A: Nobles i cavallers entre dos monarques. La Guerra de Successió en els fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura, p. 17-28. Gallego Domínguez, O. (1993). Manual de archivos familiares. Madrid: ANABAD. García Aser, Rosario; Lafuente Urién, Aránzazu (2000). Archivos Nobiliarios: Cuadro de Clasificación. Madrid: Ministerio de Cultura. Gifre, P.; Matas, J., i Soler, S. (2002). Els arxius patrimonials. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. Gille, Geneviève; Gille, Bertrand (1991). «Les archives privées». A: Manuel d’archivistique. París: Archives Nationales, p. 413-417. «Jornada d’estudi i debat: fons privats en arxius públics» (2000). Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 16, p. 299-359. Mercado Babot, Ariadna (2016). «Aspectes jurídics: què cal tenir en compte en l’ingrés de fons privats en arxius públics». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 37, p. 30-59. Pons Alós, V. (1996), «Los archivos familiares: realidad y prospectiva desde la óptica del historiador de los archivos». A: I Simposium. Los archivos familiares en España: estado de la cuestión. Santander: Asociación para la Defensa del Patrimonio Bibliográfico y Documental de Cantabria, p. 45-93. «Reflexions sobre el Sistema d’Arxius de Catalunya» (2013). Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, p. 43-124.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 103-122 DOI: 10.2436/20.1001.01.166
EL NOGUER DE SEGUERÓ: UN CAS PARADIGMÀTIC D’ARXIU PATRIMONIAL1 Rosa Lluch Bramon2 Universitat de Barcelona
Lliurat el 21 de desembre de 2016. Acceptat el 25 de gener de 2017
A la memòria dels Srs. Francesc Vayreda i Trullol i M. Dolors Viola i Llavanera i llurs fills Joaquim i Albert
Resum L’objectiu d’aquest article és presentar l’arxiu patrimonial del Noguer de Segueró. Sens dubte és una de les pairalies més importants de Catalunya, situada a l’actual comarca de la Garrotxa. L’arxiu conté documentació des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. A més s’analitza un llibre sobre la genealogia de la família escrit per un dels hereus del patrimoni al segle xviii. Paraules clau Arxius patrimonials, història rural, patrimoni rural, genealogia, llibre d’hereus.
1. Aquesta recerca s’ha fet en el marc dels projectes HAR2014-54891-P i HAR201565146-P, i en el grup MAHPA de la Universitat de Barcelona. 2. E-mail: rosalluch@ub.edu
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
104 Rosa Lluch Bramon
El Noguer de Segueró: A paradigmatic example of a heritage archive Abstract The aim of this article is to present the heritage of Noguer de Segueró. It’s certainly one of the most important Catalan family seats, located in La Garrotxa. The archive contains documents from the Middle Ages up to the present. We also analyse a book containing the family’s genealogy written by one of its descendants in the eighteenth century. Keywords Heritage archives, rural history, rural dominium, genealogy, book of heirs. Introducció Sovint les expressions populars reflecteixen tant com qualsevol document escrit alguns fets històrics. A Catalunya, sobretot a la Catalunya dels masos, hi ha una dita ben coneguda sobre les cases pairals més importants: Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra: el Noguer de Segueró, el Sobirà de Santa Creu i l’Espona de Saderra.3
Cert és que no sempre hi apareixen aquestes tres cases, a vegades en lloc del Sobirà, hi ha el Vilar de Sant Boi de Lluçanès, d’altres Can Pons d’Osseja. J. Camps i Arboix insinuava que l’Espona de Saderra només hi és esmentat a causa de la rima consonant... En qualsevol cas, sempre hi consta el Noguer de Segueró. No hi ha dubte que és una de les cases pairals, pairalies, cases senyorials, cases de senyors útils i propietaris de mas, grans masos, mansions d’hisendats rurals, cases fortes, palauets rurals, patrimonis agraris, etc., més importants de Catalunya i que ha estat així durant segles. F. Viader, estudiós de la genealogia de moltes d’aquestes famílies pairals, i hisendat ell mateix, la qualifica com «la primera de les nostres grans cases pairals» i afegeix que 3. Hi ha una altra versió menys coneguda que diu: «Són les grans cases de la terra / el Noguer de Segueró, / l’Espona de Saderra, el Vilar de Sant Boi / i Casa Pont d’Osseja».
105 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
«figura amb justa i reputada preeminència» en les comarques catalanes (Viader, 1973: 281-282). Tradicionalment s’ha afirmat que el Noguer de Segueró posseïa més de 300 masoveries i que aquestes eren repartides en un amplíssim territori des de la mateixa Garrotxa fins a Ceret, la costa i Vilademuls.4 Si bé, per un dels seus hereus, Pere Noguer i Llaudes, l’autor del Llibre de la antiquitat, el que destaca del Noguer és «la antiquitat [més que no pas] llur grandessa; aquella y no esta, és la que la fa apreciable». El Noguer ha estat un referent en el seu entorn, realment potser seria millor dir que va ser un punt de referència, un mirall, un exemple a imitar o amb qui relacionar-se per tots aquells que formaven part del seu àmbit. L’article que va dedicar Fernando Viader al llinatge del Noguer, l’any 1973, porta una dedicatòria que ho exemplifica molt bé: «A la memòria del meu sogre, Don Josep de Ribot i Olivas, que tant s’honorava de descendir de la Casa Noguer de Segueró». Per l’altra banda, també era un punt de referència per a tots aquells que, d’una manera o altra s’hi relacionaven o en depenien, és a dir, tots els pagesos i habitants i veïns del seu extens patrimoni. Entre altres coses, perquè l’edifici de la casa és monumental i per la seva situació pot ser vist des de molts llocs. La seva presència física era [i és] un clar recordatori de la seva esplendor i del seu paper significatiu dins el seu món. En aquest sentit, cal recordar que la casa va patir incendis i saquejos per la seva militància carlina (Toledano, 1998: 198) i semblantment va ser atacada durant la Guerra Civil del 36-39 pels pagesos i treballadors del seu entorn. La casa i el patrimoni La importància de la casa i el seu paper preponderant, expliquen, per exemple, les estades que hi va fer Jacint Verdaguer el setembre de 1884. De fet, la font Enrajolada del costat del Noguer s’anomena popularment Font de Mossèn Cinto, en record de les estones que hi va passar, tot i que com a data de construcció, hi consta el 1739. A més, una de les cartes conservades de Verdaguer anava adreçada a Felicià Noguer i de Rocafiguera, sacerdot i oncle de la pubilla 4. No cal dir que seria molt convenient comprovar aquesta afirmació i especificar-ne els noms, les parròquies i la cronologia. Als inventaris dels béns immobles de 1754 i 1811 no hi ha ni tantes propietats ni abasten tant de territori. Garganté (2010), p. 464-466.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
106 Rosa Lluch Bramon
que vivia al Noguer. Mentre s’estava al Noguer, Verdaguer va escriure «el poema El bruel, basat en la llegenda popular de Castelló d’Empúries, i hi dedicà les dues inscripcions per al rellotge de sol».5 Com diu J. Camps i Arboix (1969, p. 154), «cases hi ha que han donat lloc a un copiós llegendari», abans de referir-se a les cinc llegendes conegudes que tenen com a protagonista la família o la casa del Noguer de Segueró. En aquest mateix sentit, una sèrie de dites populars i parèmies mostren la importància d’aquesta pairalia i com era considerada un referent en el seu entorn. En paraules de F. Viader, «la importància d’aquestes cases es traduïa en un merescut renom que les associava a dites [...] que des de remot temps servien d’orientació i de pronòstic a tota una comarca» (Viader, 1973: 290, nota 2). Dites com ara «tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró / i tu sabràs quantes unces caben en un sarró [o mesuró]», «Com a Can Noguer de Segueró, / que d’una escombra en van sortir set bales», «Si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la senyora de Can Noguer de Segueró», «Sarró, sarró, / fes fermança / al Noguer de Segueró», «Sarró, sarró, / respon per en Noguer de Segueró» o, fins i tot, «Ser més ric que en Noguer de Segueró». Gràcies a les notícies extretes de l’arxiu patrimonial de Can Noguer, F. Viader, i a partir d’ell R. Congost i P. Gifre, han pogut aproximar-se a l’evolució del seu patrimoni immoble. Especialment pel que fa a l’adquisició de masos i terres. Durant el segle xv i aprofitant la conjuntura de crisi, els hereus de la casa van poder i saber optar i aconseguir més béns immobles: van comprar dos masos i en van obtenir dos més en establiment emfitèutic a la mateixa parròquia de Segueró, alguns dels quals consta que eren rònecs. Al llarg del xvi, van comprar altres sis masos i en van obtenir un altre en establiment, a més de cases i terres del mateix lloc. Els darrers anys del segle xvi són els anys de la màxima expansió i, a més de propietats a Segueró, compren masos d’altres parròquies com ara Sant Martí Saserra, a banda de terçons i el delme de Segueró. Sens dubte, totes aquestes adquisicions responen a un objectiu clar d’ampliar patrimoni i, al mateix torn, mostren el potencial econòmic i la capacitat de fer front a la crisi de finals del segle xvi. Això explica que al segle xvii, «quan la crisi ja era inexorable i generalitzada, el patrimoni Noguer va poder afrontar-la sense gaires dificultats» i van continuar 5. Pla (2011), p. 172. Per a la intensa i estreta relació dels diferents membres de la família del Noguer de Segueró amb el santuari del Mont, vegeu Gifre; Puig, i Tremoleda (2011), p. 83-131.
107 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
comprant masos «aprofitant les dificultats dels altres» (Gifre; Garcia Orallo, 2004: 21). Cert és que en aquesta conjuntura negativa, van saber aprofitar altres factors, com ara el casament i la unió de patrimonis amb la pubilla Cases de Segueró, que posseïa diversos masos al mateix lloc. Els capítols matrimonials són de 1591; el 1639 amb la pubilla Barceló de Tregurà que també va aportar masos i cases a Salarsa; i encara el 1671, un nou matrimoni amb la pubilla Comellas d’Avinyonet de Puigventós que, a més de masos, va aportar el terçó de Taravaus. Tot plegat fa que al segle xvii aconseguissin incorporar al patrimoni una quinzena de masos amb totes llurs possessions més tres cases a diverses parròquies gironines. Així doncs, en menys de 100 anys tres hereus del Noguer es van casar amb tres pubilles. A l’inventari dels béns de Pere Noguer i Llaudes, fet el 1754, hi consten més de 20 cases i masos, a banda de delmes i terçons, als quals en l’inventari de 1811, arran de la mort de Felicià Noguer i Vila, s’hi ha d’afegir una casa a Besalú i una altra a Camprodon.6 Així es reflecteix amb molta claredat tant l’estratègia d’expansió patrimonial com el potencial que va permetre aquest considerable increment. Entre el segle xv i el segle xvii, el Noguer de Segueró va ampliar el seu patrimoni amb vint-i-sis masos més, als quals caldria sumar-hi terres, cases i rendes provinents de diverses parròquies (Viader, 1973 i Gifre; Garcia Orallo, 2004: 21-22). Al segle xviii, tot i mantenir-se l’expansió patrimonial, sembla que no va assolir els increments anteriors. El creixement patrimonial del Noguer segueix «de ben a prop les etapes de l’evolució del patrimoni d’un altre dels més grans patrimonis gironins», el del Sobirà de Santa Creu. En aquest cas, les incorporacions, per compra, establiment o matrimoni, d’altres masos comencen en els segles medievals, s’incrementen a la fi del segle xvi i s’observa que la crisi del segle xvii tampoc no va ser gaire traumàtica per al Sobirà (Mallorquí, 2005: 94). Pel que fa al Noguer, l’augment de propietats va ser espectacular, sobretot si tenim present que al Llibre de la antiquitat, del qual parlarem més endavant, Pere Noguer afirma que la Casa Noguer va començar posseint «poch més de cent vessanas de terra», a més d’altres tres peces de terra on «hi tindria per sembradura de unas deu quarteras de blat per any y per apacentar de quaranta a sinquanta bèstias entre de llana y de pèl». Els hereus de la segona meitat del 6. Arxiu Comarcal de la Garrotxa (ACGAX), Notarials, Besalú, Manuel Antentes, manual 1754 i ACGAX, Notarials, Besalú, Abdó Julià i Boy, manual 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
108 Rosa Lluch Bramon
segle xx afirmaven que el Noguer va arribar a tenir uns 300 masos més algunes propietats urbanes.7 L’agregació de diversos patrimonis per via matrimonial va acabar quedant reflectida en l’escut de la família, en el qual consten els emblemes del Noguer i Cases de Segueró, el Barceló de Tregurà i el Comelles d’Avinyonet. A l’inventari de Pere Noguer i Llaudes, l’anomenen Pere Noguer Casas Barceló y Comellas, ciutadà honrat de Barcelona, domiciliat al lloc de Segueró. En els segles xvi i xvii, el Noguer de Segueró pagava els delmes corresponents, com la resta de cases pageses, però a diferència de la gran majoria també en cobrava. I això perquè eren delmadors universals del delme de Segueró i posseïen els terçons de Toralles, Vilacolum, Vilavenut que havien comprat al segle xvii, i el terçó de Taravaus que havien obtingut pel matrimoni de l’hereu Pere Noguer amb la pubilla Maria Comellas d’Avinyonet de Puigventós el 1671 (Viader, 1973: 290, 298-299, i Gifre; Garcia Orallo, 2004: 20, nota 52). La casa del Noguer de Segueró és excepcional. I no només ara, sinó que ho ha estat al llarg dels anys. Actualment (o potser seria millor dir que era així fins al darrer segle), s’hi troben elements que la distingien de la resta de les cases; en alguns casos això encara és més destacable si tenim present que és una casa aïllada a la muntanya i allunyada de qualsevol nucli urbà. Ara bé, probablement un dels objectius dels propietaris a l’hora d’adquirir o utilitzar determinats objectes i decoracions seria equiparar-se a les grans cases urbanes, malgrat trobar-se en un entorn rural. L’edifici actual, de grans dimensions, va ser construït al llarg dels segles xvii i xviii. Hi ha diversos elements que el fan destacar per sobre la resta, com ara les figures de l’escultor Ramon Amadeu i encara més les pintures de Joan Carles Panyó, primer director de l’Escola de Belles Arts d’Olot. També destaca per les seves «mampares», és a dir, els llenços pintats que revestien les portes. D’aquests revestiments n’hi havia en qualsevol casa benestant d’època moderna, però per ara, entre els pocs exemples coneguts, hi ha els del Noguer de Segueró que eren d’inspiració neoclàssica i daten de la segona meitat del segle xvii (Creixell, 2005: 351, i 2008: 603). Així mateix, destaca pels quatre rellotges de sol que encara es conserven: a la façana, a la terrassa, al jardí i a la façana de la capella. 7. Entrevista amb Francesc Vayreda i Trullol i M. Dolors Viola i Llavanera mantinguda el 29 de juny de 2002 per al llibre Enric Saguer [coord.] (2005), Els últims hereus: història oral dels propietaris rurals gironins, 1930-2000, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
109 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
L’any 1848, la família del Noguer va aconseguir tenir les relíquies d’un màrtir romà, sant Teòfil, i des de llavors les va custodiar en aquesta capella de la casa fins que van ser cremades durant la Guerra Civil del 36-39. En els Goigs del gloriós noy Sant Teófilo, mártir s’explica que «Fou sepultat est cos sant / en Roma, Via Salara, / y los fills de Noguer ara / l’han portat, ¡oh ditxa gran!». La memòria oral atribueix a Sant Teòfil un miracle durant el primer terç del segle xx: un nen o nena mut d’uns 5, 12 o 14 anys de Can Valent de Maià de Montcal va començar a parlar després que la seva mare el prometés a Sant Teòfil i el portés a visitar-lo. Al cap de poc temps, ja parlava.8 La família L’any 1203 es documenta el primer hereu de la família Noguer, Jaume.9 El seu nom apareix en una compra a carta de gràcia d’un camp a Arnau Cases (família i patrimoni amb els quals acabarien casant-se). Des de principis del segle xiii i fins a mitjans del segle xviii, es van succeir 23 generacions d’hereus masculins i només en un cas hi va haver una pubilla. Es tracta de Barcelona Noguer, que va fer heretament en favor del seu fill Joan de Noguer l’any 1302. Per primera vegada, a més, es coneixen el nombre de fills que va tenir: dos nois i tres noies. El casament entre Felicià Noguer i Creus i Anna Cases de la mateixa parròquia de Segueró, els capítols matrimonials dels quals són de 1591, va implicar la incorporació al Noguer de tot el patrimoni Cases. Poc després, el casament entre Felicià Noguer i Arrufat i Paula Barceló i Cols –els capítols matrimonials són de 1639–, va implicar la incorporació del patrimoni Barceló de la parròquia de Tregurà. Cal destacar que en aquest cas, es va tractar d’un matrimoni doble pare-mare, hereu-pubilla. I el seu hereu, Pere Noguer i Barceló es va casar amb Maria Comelles i Vilar, els capítols matrimonials són de 1671, i així es va incorporar el patrimoni Comelles de la parròquia d’Avinyonet de Puigventós. És a dir, com ja he assenyalat, en menys d’un segle es van produir tres casaments hereu-pubilla, de manera que el patrimoni va augmentar considerablement. 8. Entrevista amb Francesc Vayreda i Trullol i M. Dolors Viola i Llavanera mantinguda el 29 de juny de 2002. Saguer (2005). 9. Vegeu la genealogia completa entre 1203 i 2004, a Gifre; Garcia Orallo (2004).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
110 Rosa Lluch Bramon
La família va mantenir el cognom Noguer fins al segle xix, durant uns 644 anys, quan l’hereva Dolors Noguer i Saleta, morta el 1878, es va casar amb Joaquim Olivas i de Zafont de la parròquia de Lladó. De nou, aquest matrimoni va ser succeït per una pubilla, Josepa Olivas i de Noguer, morta el 1881, que es va casar amb Estanislau Vayreda i Vila d’Olot, el reconegut botànic. Actualment aquest és el cognom que encara porten els hereus del Noguer de Segueró. Un altre dels trets distintius de la família propietària del Noguer és que a diferència d’altres famílies d’hisendats, la família del Noguer mai no va abandonar la seva casa pairal per instal·lar-se enlloc més. Malgrat l’ascens econòmic i social, al llarg dels segles xviii i xix mai no va deixar de viure al seu mas o «més aviat palauet» (Saguer, 2005: 354) ni tampoc no ho va fer durant el segle xx. Una altra característica remarcable és que segons el Llibre de la antiquitat gairebé tots els hereus i pubilles de la família es van casar amb membres d’altres importants patrimonis rurals. La família Noguer des del segle xvii, o potser abans, disposava de llicència per tenir un banc a l’església per oir missa. No cal dir que contribuïen a les despeses de l’església parroquial. A banda que a la casa del Noguer hi havia i hi ha una capella, «un dels signes més externs i visibles i més efectius de representació simbòlica del poder econòmic i social assolit per una família pagesa benestant o hisendada» (Saguer, 2005: 346-347). La capella té una entrada pròpia des de l’exterior i una entrada lateral que, passant per l’anomenada «alcova del bisbe», la comunica amb la resta de l’interior de la casa. Al segle xviii, la família del Noguer, com altres famílies de la seva categoria, feia almoines públiques de pa amb motiu dels funerals dels seus familiars. Amb ocasió dels funerals de Pere Noguer i de Rocafiguera, mort l’any 1854, unes tres mil persones van acudir-hi a buscar la caritat que es va repartir; l’elevat nombre de gent fins i tot va requerir la presència dels mossos d’esquadra. Ara bé, en el cas del Noguer la caritat es feia regularment, tenien un edifici destinar a allotjar els vianants durant la nit i entre Tots Sants i Sant Joan, allà també repartien pa als mendicants que hi anaven tres cops a la setmana (Viader, 1973: 285). Aquesta mena de pràctiques, a banda de «reforçar l’ascendent i poder social», i «estabilitzar una mà d’obra», «cal interpretar-les com a mers gestos i actituds que ajudaven a exterioritzar esporàdicament el seu poder actuant de “lubrificant social”» (Puigvert, 2000: 190-192).
111 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
L’arxiu El Noguer de Segueró té tot allò que caracteritza una gran casa i una gran família amb un important patrimoni rural, com hem anat veient. I això inclou un arxiu on es custodien tots els documents relatius a la família, al patrimoni i també als diferents càrrecs o feines que els seus membres van exercir. Val a dir que, en aquest sentit, no és un cas excepcional, gairebé tots els propietaris de grans patrimonis gironins afirmen conservar un arxiu patrimonial i prop de dues terceres parts asseguren que els documents més antics que tenen són del segle xiii. De fet, aquests arxius a més d’una «llarga memòria històrica familiar» són característics del grup de propietaris gironins d’un important patrimoni agrari. Ho eren i ho segueixen essent, si més no els seus hereus actuals «coneixen l’excepcionalitat dels seus arxius» (Saguer, 2005: 22). En moltes d’aquestes cases, no només s’ha conservat la documentació sinó que s’ha procurat que es mantingués així. Segons P. Gifre i S. Soler (1996: 41), normalment la documentació s’ha conservat en llocs especials de les cases, en habitacions habilitades amb mobles adequats per guardar els títols del patrimoni, és a dir, en estances que únicament compleixen la funció d’arxiu. Així succeeix a Can Noguer de Segueró, hi ha una habitació destinada a l’arxiu patrimonial. Part de la documentació en paper es guarda dins una mena d’arxivadors o caixes de zinc, fets i intitulats expressament, mentre que la resta es guarda en calaixos o en lleixes ordenada per patrimonis. En el cas del Noguer, a més, i com en tants altres casos d’arxius patrimonials, a la casa es conserven documents de tots (o gairebé) els masos o cases que van anar incorporant-se per la via que fos.10 Normalment els actes referents a les diferents propietats que van acabar en mans del Noguer es mantenen junts i sota epígrafs corresponents als masos i parròquies d’origen, si bé per als seus propietaris tots els documents configuren un mateix arxiu. No cal dir que, també en aquest cas, hi ha uns llibres mestres (Gifre; Bosch, 1998: 155-182; Gifre; Matas, i Soler, 2002; Heras de Puig, 2001: 8-15)
10. A l’arxiu patrimonial del Sobirà de Santa Creu a Osor, «una altra de les cases pairals més citades de Catalunya», es conserva un llibre mestre, els apartats del qual recullen separadament tots els actes de cada mas que configurava el patrimoni, tal com són els del Noguer. Al final del llibre hi ha una «Nota de cosas memorables» escrita el 1710, on es deixa constància de les fases de construcció de la casa del Sobirà i de l’evolució del patrimoni immoble que posseïa, entre d’altres qüestions. Vegeu Mallorquí (2005), p. 81-103.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
112 Rosa Lluch Bramon
fets per tal de conèixer amb exactitud el patrimoni i per facilitar la feina dels futurs hereus. Sembla que l’encarregat de fer-los va ser Pere Noguer i Llaudes qui, segons F. Viader, també «ordenà l’important arxiu de la casa» (Viader, 1973: 282). No hi ha dubte que Pere Noguer valorava la importància de la conservació de la documentació escrita. En el llibre dels hereus que escriu i acaba el 1747, i del qual parlarem tot seguit, diverses vegades es refereix a la importància de conservar els escrits i de poder comprovar i fonamentar les seves informacions en els «papers» conservats. Sempre escriu amb claredat d’on ha tret la informació i on es guarda l’acte que ho corrobora, especifica el calaix, el plec i el número del document. Realment, mostra un gran coneixement de la documentació conservada de manera que és ben possible que fos ell qui ordenés l’arxiu. Quan cita documentació pròpia, sempre repeteix que els actes estan «posats en lo arxiu». A causa de la seva mort, l’any 1754 es va fer un inventari dels seus béns. En ell consta que un grup dels llibres de la biblioteca eren guardats en un «armari gran paredat a la paret que anomenan arxiu ab onse calaixos de fusta de pi dins del qual se encontran diferents actes y papers fahents a la dita universal heretat y béns y los llibres següents [...]». Immediatament s’especifica amb claredat de quins llibres es tracta però no es diu res més de la documentació històrica. Aquest armari es trobava a «la cambra dita la Cambra de la Sala» i probablement els seus calaixos eren els esmentats per Pere Noguer com a referència dels documents que havia utilitzat.11 A la mateixa cambra hi havia una taula de fusta de noguer «ab son calaix sens pany ni clau dins del qual se han encontrat diferents papers de la manumissoria del quòndam reverend Isidro Noguer».12 Si bé la documentació històrica no s’especifica, sí que s’inscriuen molts dels llibres que hi havia a la casa. L’inventari de 1811, fet arran de la mort de Felicià Noguer i Vila, és molt menys exhaustiu i especificat. A parer de M. Garganté això es deu deure «al caràcter d’urgència [...] en un moment d’inestabilitat, tot just havent sortit de les vicissituds provocades per la invasió napoleònica» (Garganté, 2010: 451). Pel que fa a la documentació del patrimoni, només consta que «en lo quarto cantoner de la part de l’hort» hi ha «un armari ab alguns papers fahents a la casa».13 Tanmateix enlloc no apareix el concepte «arxiu». 11. ACGAX, Notarials, Besalú, Manuel Antentes, manual 1754, fol. 18. 12. ACGAX, Notarials, Besalú, Manuel Antentes, manual 1754, fol. 13. 13. ACGAX, Notarials, Besalú, Abdó Julià i Boy, manual 1811, fol. 264.
113 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
Pere Noguer en el Llibre de la antiquitat distingeix tres espais diferents en els quals es troba la documentació en la qual es basa: «l’arxivet de las cosas memorables» (que ha de ser el mateix que, a vegades, qualifica de «arxivet patit de las cosas memorables de la Casa de Noguer»), «actes vells del mas Casas» i «lo arxiu», on hi ha la majoria de la documentació que utilitza, aquella que, a parer seu, no destacava per sobre la resta tot i les importants informacions que aportava. Així doncs, la imatge que tenim de l’arxiu del Noguer al segle xviii a través del Llibre de la antiquitat, és que la majoria de la documentació es guardava en «lo arxiu», en calaixos i plecs i que tota estava numerada, potser en els calaixos esmentats a l’inventari de 1754. Aquells documents considerats més importants, com ara algunes àpoques, els privilegis o beneficis rebuts es guardaven com a «cosas memorables» i en ser menors en quantitat, es tractaria d’un «arxivet patit». Pere Noguer especifica que aquí hi havia «els papers de major conseqüència per la Casa de Noguer» i afegeix que el llibre dels hereus que ha escrit també s’hi ha de guardar: «A qual arxivet té de estar també esta sèria». Finalment, tots els documents referents al mas Cases que es va incorporar al patrimoni a través del matrimoni de l’hereu, es conservaven junts i sense barrejar-se amb la resta. Pere Noguer els qualificava «d’actes del mas Casas», mentre que els documents de la resta de patrimonis que van acabar conformant el Noguer, tot i estar junts, es van incorporar a l’arxiu principal. És a dir, els documents dels Barceló i dels Comelles es trobaven en calaixos de l’arxiu però no se’ls anomenava amb un nom propi. Per exemple, quan presenta la línea d’hereus de la casa Barceló de Tregurà explica que la fa «segons se ha pogut averiguar ab las escripturas de dit mas Barceló, posadas en lo arxiu» i, en el cas dels Comelles, «segons se ha pogut investigar ab las escripturas de dita Casa de Comellas (posadas en lo arxiu)». En ambdós casos, no hi ha dubte que els documents també van incorporarse, mentre que no sembla que succeís el mateix amb l’arxiu del Castell de Segueró, les referències a actes que sustenten la sèrie dels seus hereus sempre corresponen al patrimoni Noguer o al Cases, en cap moment s’esmenta cap document originari del castell ni de la seva família. Cal dir que les referències aportades per Pere Noguer al Llibre de la antiquitat sembla que no es corresponen amb la dels llibres mestres ni amb l’ordre de l’arxiu a finals del segle xx. Així doncs, cal pensar que a l’arxiu hi va haver més d’una intervenció i ordenació, potser la darrera es va fer quan es van encarregar els calaixos i les carpetes per a l’habitació definitiva.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
114 Rosa Lluch Bramon
Del Noguer, per altra banda no en destaca només el seu arxiu, tenia fins a la Guerra Civil una important biblioteca que feia segles que la família anava ampliant. El 1754 hi havia 168 volums i el 1790 era qualificada de «nombrosa».14 De fet, en diverses ocasions Pere Noguer i Llaudes, quan escriu el Llibre de la antiquitat, sustenta algunes de les seves afirmacions o hipòtesis basant-se en els llibres de la biblioteca mateixa. Llibre de la antiquitat A l’arxiu del Noguer es conserva el Llibre de la antiquitat y progressos de la casa de Noguer de Segaró y genealogia de tots los hereters de dita casa y llur descendència, junt ab la antiquitat, y sèrie dels hereters de las casas que per rahó de successió són incorporadas en la Isienda de dita casa. En aquest llibre, escrit en català i acabat el 1747,15 es confecciona la genealogia de la Casa i es deixa constància de tots els hereus del patrimoni des dels seus inicis. El pubill Pere Noguer i Llaudes, a qui s’atribueix també l’ordenació de l’arxiu, va ser l’encarregat d’escriure’l mentre encara era fadrí però, com a fill de més edat, es preparava per ser el futur hereu,16 el número 19, de la Casa. L’autor sempre utilitza aquest terme per referir-se al patrimoni: la Casa de Noguer.17 És la Casa la que requereix conèixer la família que la posseïa i la va fer créixer, i per això, sempre que pot Pere Noguer destaca els hereus que van incrementar i millorar el patrimoni. Com diu Pere Gifre, aquesta mena de llibre de família és «per a ús exclusiu de la casa, però sobretot per recordar els orígens i l’ascens» (Gifre, 2008: 198). Era destinat als hereus, perquè coneguessin d’on venien i la trajectòria de la família que els havia permès d’ascendir i perpetuar-se al llarg dels segles, i era un indicatiu del que s’esperava d’ells quan en fossin els hereus. En aquest sentit, hem de valorar la «importància de la “casa pairal” en la conservació de la memòria familiar i l’arrelament a l’esperit de grup» dels grans propietaris gironins (Saguer, 2005: 278 i sq). 14. Gutiérrez (2008), p. 436, i Garganté (2010). Vegeu, també, els dos inventaris citats. 15. «Fonch acabada la present sèria per mi, Pera Noguer, al 9 vuitubre de 1747». 16. «Déu volent serà llur hereter universal». Va morir dies abans que el seu pare. 17. En el cas de la biografia de Miquel Heras de Puig, «l’autèntica protagonista del llibre [...] és la casa [...] que s’ha de perpetuar en el temps per poder reproduir el nivell social dels seus habitants». Heras de Puig (2001), p. 17.
115 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
En aquest Llibre hi ha una reconstrucció de la família, una història de la família que ha posseït el patrimoni i devia anar acompanyada d’un arbre genealògic que, com a mínim durant anys, formava part de la decoració de l’habitació destinada a l’arxiu. Un a un, es va explicant qui van ser els hereus del patrimoni, des del primer documentat l’any 1203 fins al mateix Pere Noguer, setè d’aquest nom. Com diu el seu autor, es tracta d’una història familiar al llarg de «543 anys». Dels primers hereus n’explica només allò que n’ha pogut saber amb precisió. Tot i així, sovint justifica la línia d’herència en base a notícies indirectes i afirmant que succeïen a l’anterior perquè «és molt provable», «és molt verosímil», «se pot congeturar» i expressions similars. Sempre justifica la successió sobre la base dels anys transcorreguts entre les notícies d’un i altre hereu documentat, tot i que en alguns casos, com ara entre el sisè i el setè, havien passat 54 anys o, entre el vuitè i el novè, 41. A mesura que avança la línia d’hereus, la informació que n’aporta va guanyant tant en quantitat com en qualitat. És una feina feta a consciència. Sempre que pot, Pere Noguer escriu la data, el notari, els noms dels protagonistes, la tipologia documental, les parròquies i els masos d’origen, el numerari rebut o pagat, el valor dels dots, el nombre de fills i filles, la destinació dels fills que no són l’hereu, a més d’altres notícies considerades interessants. Algunes d’elles certament poden marcar la diferència entre la Casa Noguer i altres cases catalanes, com ara que un dels fills de l’onzè hereu, Bernat Noguer, anés a les «Índias Occidentals, novament descubertas per Christòfol Colon lo any 1493» i s’instal·lés al Perú, on va originar set famílies Noguer «ab molta prosperitat en dit país»; o el miracle que la Verge de la Mare de Déu del Mont va fer amb el quinzè hereter, Pere Noguer cinquè, l’any 1639. Per altra banda i accentuant el tret diferencial, cada vegada que cal i pot, especifica els privilegis que els diferents membres de la família Noguer, o d’aquelles amb les quals es van unir, van rebre per part de la monarquia. Com ara l’atorgat el 22 de juliol de 1486 pel «Senyor Rey Don Joan de Aragó» a Martirià Noguer, el desè hereter, o el que va rebre un membre de la família Cases per haver protegit l’infant Ferran i la reina Joana Enríquez al setge de la Força de Girona el 1462.18 18. «Est Miquel Oliveras y Casas fonch un dels que voluntàriament anaren a socórrer a la Reyna Dona Juana, muller del Rey Don Joan de Aragó y al Príncep Don Fernando, son fill, del siti que los avian posat en la torre Gironella de Gerona lo exèrcit dels commovedors del Principat de Catalunya en lo any 1462, logrant ab esta diligència lo donar-los entera llibertat y posar llurs
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
116 Rosa Lluch Bramon
Aquest llibre dels hereus mostra molt bé el sistema hereditari que es va anar desenvolupant a Catalunya des de l’època medieval, no només els de les grans famílies. No cal dir que, com en el cas de la biografia feta per Miquel Heras de Puig, la del Noguer «no era neutra» sinó que «recrea el passat» (Heras de Puig, 2001: 73 i 18). Quan s’escriu, els Noguer destaquen entre les grans cases catalanes, han assolit una posició econòmica i social destacable, i amb i des d’aquesta perspectiva, Pere Noguer, futur hereu, volia conèixer i explicar els orígens familiars i els de les cases que es van anar incorporant per diverses vies. La llista de dinou hereus (entre els quals només hi ha una heretera de principis del segle xiv) comença el 1203 amb Jaume Noguer i acaba amb Pere Noguer i Llaudes el 1747. Ara bé, com que el patrimoni Noguer, com ha estat dit, va anar ampliant-se amb les incorporacions d’altres patrimonis a través de matrimonis, també estableix la seva genealogia. Així ho fa amb la «Sèrie dels Hereters del Mas Casas» (1175-1615), la «Sèria dels hereters de la Casa de Barceló de Tragorà» (1321-1634) i amb la «Sèria dels hereters de la Casa de Comellas de Avinyonet» (1322-1660). Així mateix, explica la genealogia dels «Cavallers y Senyors de Segaró», és a dir, la família propietària del Castell de Segueró fins que l’hereu va ser un Noguer. Tot i que en aquesta incorporació no hi ha relació de sang perquè va ser «per via de compra» el 1611, segons Pere Noguer l’antiguitat de la Casa justifica a bastament la confecció de la seva genealogia. Cal destacar que tant en el cas de la família Cases com en la dels senyors del Castell, el primer document on apareixen és «dels 39 anys del regnat de Lluís Jove, Rey de Franssa, que correspon en lo any 1175 de la nativitat del Senyor». En començar el seu escrit, Pere Noguer explica que «molt se han fatigat ab no poch treball alguns escriptors catalans (a qui han seguit alguns dels forasters) en investigar lo principi y origen de las casas més nobles y principals de Catalunya, però per molt que han enpleat fatigas y diligèncias en alcansar-lo, no és estat possible per tenir-lo escondit llur pròpia antiguitat: y en tant veneran més llur noblesa, en quant se·ls fa més dificultós lo alcansar-li principi. En la matexa sort corran no pocas casas de las menos principals que en Catalunya se personas en lloch segur fora dita ciutat de Gerona, per lo que agrahit de tanta finesa dit Infant Don Fernando, a 15 de maig 1503, essent ja Rey de Aragó y trobant-se en Barcelona, concedí privilegi de militar a dit Miquel Oliveras y Casas, ab lo qual expressà tots los sobredits serveys de ell rebuts».
117 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
troban plantadas, quals, aunque en noblesa y sanch illustre, no poden en res comparar-se ab las primeras, però en matèria de antiquitat per no trobar-se-los tampoch principi y origen poden en esta part (de la manera se pot dir) igualarlas». És a dir, explica la feina que comença perquè el Noguer de Segueró és una de les cases «menos principals» de Catalunya, i això vol dir només per darrere de les de la noblesa. Potser per reforçar la importància de la Casa i la família, Pere Noguer aconsegueix, i no només amb els Noguer sinó també amb els propietaris del Castell de Segueró,19 establir l’origen del patrimoni i la família en temps de Carlemany i els carolingis i això malgrat que «a 543 anys que és, y se és conservada Casa de Noguer, no se li descobra tampoch origen y principi cert». Diu textualment: «És pues molt provable y verosímil tingué principi esta Casa en temps de l’Emperador Carlo Magno e de son fill y nét Ludovico Pio y Carlos Calvo, també Emperadors; quant en las entradas que quiscaun de dits prínceps feren en Catalunya des de lo any 783 fins cerca lo any 800 contra los moros que la dominaven. Axís com anaven guanyant los castells y llochs a dits infiels, anavan igualment repartint las terras y possessions als capitans y soldats, que fielment los servian en lo exèrcit, fent-los la gràcia de proporció dels mèrits, premiant antes als que eran naturals de la matexa terra, per alivio y recompensa de las tribulacions passadas, que no als forasters que ab llurs exèrcits venian». A banda de la credibilitat que aquesta notícia pugui tenir, mostra l’alt coneixement de la història que tenia Pere Noguer; a la seva biblioteca hi havia, entre d’altres llibres d’història, una Historia de Carlomagno.20 Sens dubte, l’objectiu era demostrar que les terres i els béns immobles del patrimoni Noguer, i ja des dels seus inicis, eren alodials. De fet Pere Noguer insisteix més d’una vegada que no tenien senyor directe: «Franca y quítia en alodi y no regonèxer domini directe a ningú». Per altra banda, considerar que la família i el patrimoni es van originar en temps de la conquesta carolíngia era un tret distintiu innegable i així, també de retruc, es destacava l’espectacular increment del patrimoni i el bon fer dels seus hereus. Ara bé, jo no puc oblidar, en aquest punt, aquella coneguda llegenda que assegurava que els remences 19. En aquest cas, a més, considera que el primer hereu va participar en la conquesta de les Illes Balears en temps de Ramon Berenguer III i es basa en els Anales de Cataluña de Narcís Feliu, un exemplar del quals era a la biblioteca del Noguer. 20. ACGAX, Notarials, Besalú, Manuel Antentes, manual 1754, fol. 16.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
118 Rosa Lluch Bramon
no tenien llibertat perquè Carlemany els havia castigat per no voler-lo ajudar a deslliurar els cristians del jou musulmà... Pere Noguer fonamenta totes les notícies que dona al Llibre en base als documents que ha localitzat a l’arxiu de la casa i n’ofereix la seva referència i el calaix on es guarden. Tot i que no ho diu clarament, sens dubte devia utilitzar (o fer ell mateix) el llibre mestre de l’arxiu, com ja ha estat dit.21 Altres vegades reconeix que ha obtingut les notícies dels llibres conservats a la rectoria de l’església parroquial de Segueró i d’altres menys de la bibliografia d’on ha extret la informació.22 No hi ha dubte que Pere Noguer valorava la importància de la conservació de la documentació escrita i de fonamentar les seves informacions en els «papers» conservats. Afirma en diverses ocasions que el que explica és «segons títol y memòrias autènticas y verdaderas», mentre que d’altres qüestions no es poden «restrejar ab títols y escripturas». Per això, diu que comença la sèrie dels hereus el 1203, atès que «dels hereters que en aquella primera antiquitat gaudiren y socehiren dita casa y terras, no és fàcil poder-ne donar notícia per aver destruhit los papers y memòrias de ells, la matexa antiquitat». Cal recordar que en l’inventari de béns del mateix Pere Noguer, no es veu reflectida ni la divisió ni l’ordenació de què tant parla en el Llibre, ni tan sols s’esmenta aquell arxiu de les coses memorables. D’aquesta mena de reconstruccions familiars, segons Pere Gifre, és habitual trobar-ne del segle xix, però per als segles anteriors és «més rar». Ell n’esmenta tres, la de Fèlix Domènech, pagès domiciliat a Sant Feliu de Guíxols, a la darreria del segle xvii; la genealogia dels Anglada, apotecaris de Banyoles; i la del Noguer de Segueró que «és un exemple a Catalunya del més semblant al que a Itàlia s’anomena “llibre de família”». Per això, conclou que es tracta de «ben poca cosa si ho comparem amb la proliferació de llibres mestres» (Gifre, 2012: 143-145 i 2008: 201-202). Al seu torn, X. Torres també opina que genealogies i llibretes d’hereus com aquesta, constitueixen «una font més aviat rara» perquè no són «massa nombroses» (Torres, 2000: 9).
21. Miquel Heras de Puig reconeixia que per escriure la biografia ó explicació de l’arbre genealògic de la descendència de casa Heras de Adri, va comptar «amb l’ajut del llibre mestre, i de l’arxiu parroquial».Heras de Puig (2001). 22. A l’inventari dels béns del Noguer fet el 1754 arran de la seva mort, hi consten diversos llibres d’història com ara la Història de Catalunya de Jeroni Pujades, uns Anales de Cataluña o una Història de Girona, entre d’altres, ACGAX, Notarials, Besalú, Manuel Antentes, manual 1754.
119 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
L’existència d’aquest Llibre de la antiquitat havia estat assenyalada per Fernando Viader,23 qui afirmava que «com totes les grans cases [el Noguer] compta amb cronistes propis entre els seus mateixos fills». A més, donava notícia de la continuació d’aquesta feina per part del nét de Pere Noguer i Llaudes, Felicià de Noguer i de Rocafiguera, «reverend doctor». Aquest va escriure la Continuació de la història cronològica dels descendents de la família de Casa Noguer de Sagaró, Bisbat de Gerona, fins al any 1860, seguint l’estela i l’exemple del que havia fet el seu avi. De fet, Pere Noguer acabava el seu Llibre afirmant que «mentres esta Casa dúria se pot també ella continuar per la gran política y molta utilitat que de aquí se pot seguir». La valoració que l’any 1973 va fer Fernando Viader d’aquest Llibre permet copsar molt bé la seva admiració i enyorança: «Es relata planerament la història de la casa i explica de forma emotiva i familiar, fins a quin punt pot superar-se un llinatge en el decurs de les generacions, sota el govern sensat i animós d’uns hereus ben preparats, amants de les tradicions i del seu patrimoni, així com l’estímul d’uns enllaços amb altres nissagues de bona sang i bons cabals que aportaven llurs virtuts i llurs hisendes al tronc cada dia més puixant de la casa». Una opinió semblant traspua de les afirmacions de J. Camps i Arboix (1973: 313-314), quan diu que aquest Llibre «conté la història del bon regiment d’un patrimoni administrat per una seguida d’hereus capaços i previsors; tots ells imbuïts de la funció encomanada i solidaris d’un deure anterior i superior a cadascun d’ells. En una paraula: un cas paradigmàtic del que nosaltres entenem per pairalisme». Per a O. Pi de Cabanyes (1990: 174), aquest memorial «és un cant a la institució de l’hereu, a la continuïtat» d’aquesta institució fonamental de la història de Catalunya. Per concloure Sens dubte, la primera i única conclusió a la qual puc arribar és que el Noguer de Segueró mereix un llarg i aprofundit estudi. Per començar, caldria estudiar i publicar el Llibre de la antiquitat y progressos de la casa de Noguer de Segaró y genealogia de tots los hereters de dita casa y llur descendència, junt ab la 23. Viader (1973), p. 282-283. Vegeu-hi també la transcripció d’alguns paràgrafs de la Continuació de la història...
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
120 Rosa Lluch Bramon
antiquitat, y sèrie dels hereters de las casas que per rahó de successió són incorporadas en la Isienda de dita casa. El seu estudi pot aportar informacions molt diverses i útils a l’hora de singularitzar una de les famílies de propietaris de mas o hisendats més importants de Catalunya. El seu estudi aportarà informació sobre les estratègies de reproducció i de relació d’aquest grup, els dots que rebien, el destí dels cabalers i cabaleres, les famílies amb les quals entroncaven i un llarg etcètera. I millor seria encara complementar la seva publicació amb la de la Continuació de la història cronològica dels descendents de la família de Casa Noguer de Sagaró, Bisbat de Gerona fins al any 1860. Sens dubte també caldria estudiar tot el patrimoni i contextualitzar tota la documentació del seu arxiu de manera no segmentada. Els documents que hi conserva de ben segur permeten un estudi del patrimoni, de la casa, de la família, del paper que tots plegats han tingut en la història de Catalunya. I a més, al llarg d’una àmplia cronologia, des de l’edat mitjana fins a temps molt recents. L’important volum i la qualitat de la documentació medieval conservada en aquest arxiu requeririen un treball centrat en aquesta època, tal com reclama Daniel Piñol (2014: 357-379). Afirmacions semblants poden fer-se de les altres èpoques històriques. Pere Noguer i Llaudes en el seu Llibre de la antiquitat ja va iniciar aquesta tasca en el segle xviii. El seu nét, Felicià Noguer i de Rocafiguera va seguir el seu exemple al segle xix. Ara caldria continuar la feina d’aquests dos membres de la família del Noguer de Segueró. Em sembla oportú, per acabar, esmentar les reflexions de Lluís Desvalls, marquès d’Alfarràs, propietari també d’un important arxiu patrimonial. En referir-s’hi diu: «El conjunt documental conté la memòria del meu llinatge, aquella que els meus avantpassats van escriure en manuscrits molt valuosos, i que s’han transmès de pares a fills a través dels segles». En el pròleg a la publicació de la història de la seva família, feta, en part, gràcies al mateix arxiu, afirma que el llibre li «permet de complir una pregona inquietud, la de no ser el darrer membre de la família que pugui conèixer el devenir del nostre llinatge» (Fernández Trabal, 2013: 11 i 13).
121 El noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d’arxiu patrimonial
Bibliografia Camps i Arboix, Joaquim de (1969). La masia catalana. Barcelona: Aedos. — (1973). Les cases pairals catalanes. Barcelona: Destino. Creixell, Rosa M. (2005). Cases grans. Interiors nobles a Barcelona (17391761). Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. — (2008). «Espais viscuts en la Catalunya moderna. La casa i el mobiliari». Pedralbes, núm. 28. Fernández Trabal, Josep (2013). Els Desvalls i Catalunya. Set-cents anys d’història d’una família noble catalana. Lleida: Pagès editors. Garganté Llanes, Maria (2010). «Aspectes d’una pairalia gironina: el Noguer de Segueró segons els inventaris». A: Família pagesa i economia rural: VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. Gifre, Pere (2008). «Quins títols i on es guarden? Els arxius patrimonials, reflex de la dinàmica dels drets de propietat (segles xvi-xviii)». A: Dels capbreus al registre de la propietat: Drets, títols i usos socials de la informació a Catalunya (segles XIV-XX). Girona: AHR-UdG. — (2012). Els senyors útils i propietaris de mas. La formació històrica d’un grup social pagès (Vegueria de Girona, 1486-1730). Barcelona: Fundació Noguera. Gifre, Pere; Bosch, Mònica (1998). «Els llibres mestres dels arxius patrimonials. Una font per a l’estudi de les estratègies patrimonials». Estudis d’Història Agrària, núm. 12. Gifre, Pere; Garcia Orallo, Ricard [ed.] (2004). 127 genealogies de Fernando Viader. Memòria familiar dels propietaris gironins. Girona: AHR. Gifre, Pere; Soler, Santi (1996). Patrimoni i Arxiu. Inventari del fons patrimonial Caramany de Corçà. Segles XIII-XX. Ajuntament de la Bisbal d’Empordà: la Bisbal d’Empordà. Gifre, Pere; Matas, Josep, i Soler, Santi (2002). Els arxius patrimonials. Girona: AHR-UdG. Gifre, Pere; Puig Pla, Santi, i Tremoleda Trilla, Joaquim (2011). «Memòries del santuari del Mont (final s. xviii-1953)». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 42. Gutiérrez, J. M. [coord.] (2008). Història de la Garrotxa. Girona: Diputació de Girona.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
122 Rosa Lluch Bramon
Heras de Puig, Miquel (2001). Biografia ó explicació del arbre genealògich de la descendencia de casa Heras de Adri (1350-1850). Estudi introductori de Bosch, Mònica i Ferrer, Llorenç. Girona: AHR-UdG. Mallorquí, Elvis (2005). «El Sobirà de Santa Creu d’Horta (Osor): del mas medieval a la masia moderna». Quaderns de la Selva, núm. 17. Pi de Cabanyes, Oriol (1990). Cases senyorials de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. Piñol, Daniel (2014). «Els arxius patrimonials i la història medieval: un diàleg necessari». Imago Temporis, núm. 8. Pla i Planas, Jordi (2011). «Pere Vayreda i Olivas, historiador i divulgador de Lladó i el santuari del Mont». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 42. Puigvert, Joaquim M. (2000). Església, territori i sociabilitat (s. XVII-XIX). Vic: Eumo Editorial. Saguer, Enric [coord.] (2005). Els últims hereus: història oral dels propietaris rurals gironins, 1930-2000. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. To Figueras, Lluís (1997). Família i hereu a la Catalunya nord-oriental, segles X-XII. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Toledano González, Lluís Ferran (1998). «A Dios rogando y con el mazo dando: monopolio de la violencia y conflicto político en la última guerra carlista en Cataluña (1872-1876)». Vasconia, núm. 26. Torres, Xavier (2000). Els llibres de família de pagès. Memòries de pagès, memòries de mas (segles XVI-XVIII). Girona: AHR-UdG. Viader, Fernando (1973). «La Casa Noguer de Segueró i el seu llinatge». A: II Assemblea d’estudis sobre el comtat de Besalú. Olot: Aubert impressor.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 123-141 DOI: 10.2436/20.1001.01.167
L’ARXIU PATRIMONIAL FONTCUBERTA (SEGLES X-XXI) Daniel Piñol-Alabart1 Universitat de Barcelona2
Lliurat el 23 de gener de 2017. Acceptat el 4 d’abril de 2017
Resum Aquest article analitza la importància dels arxius patrimonials catalans, fixant l’atenció en un d’ells: l’arxiu Fontcuberta. Se n’estudien les característiques principals, la seva organització i la seva utilitat per a la recerca històrica. La documentació del mateix arxiu és la que proporciona informació per a conèixerlo amb profunditat. Aquest arxiu, a més, és un complement per a altres arxius patrimonials, en posar de manifest la importància que té l’estudi exhaustiu de la documentació conservada en aquests arxius. Paraules clau Arxius patrimonials catalans; història medieval; Arxiu Fontcuberta. The Fontcuberta heritage archive (10th-21st century) Abstract This article analyses the importance of Catalan heritage archives, looking in more detail at one of them: the Fontcuberta Archive. We study its main characteristics, how it’s organised and its relevance for historical research. The documents contained within this collection offer information that reveals more details about the archive itself. This archive also complements other heritage 1. E-mail: danielpinol@ub.edu 2. IRCVM. Projectes de recerca HAR2012-33755 i HAR2015-65146P.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
124 Daniel Piñol-Alabart
archives, highlighting the importance of an exhaustive study of the documents kept in such archives. Keywords Catalan heritage archives, medieval history, Fontcuberta Archive.
Introducció En aquest article ens endinsem en un arxiu patrimonial català, propietat de la família Fontcuberta. A través de les línies següents veurem la seva formació, les seves característiques, estat de conservació, documents notables que conserva... amb l’objectiu de presentar-lo com una eina per a la recerca històrica. Aquesta idea s’emmarca dins de la importància que tenen els arxius patrimonials a Catalunya i que ja des de fa anys estan essent el centre d’atenció tant d’arxivers com d’historiadors, els quals han vist la necessitat de no deixar de banda aquests fons documentals (Vilar, 1973: 30 i sq). Una reflexió sobre aquesta qüestió ja la vam presentar en un article que conjuga història medieval i arxius patrimonials ja que vèiem la necessitat de fer veure que també en aquests arxius es poden trobar documents d’època medieval. I és que tradicionalment ha estat la historiografia d’època moderna la que ha cercat en les caixes dels masos fonts per a la recerca. Malgrat tot, una lectura atenta de la bibliografia permet localitzar indicis de l’ús dels arxius patrimonials per part de medievalistes (Piñol, 2014). Els arxius patrimonials en si mateixos són, a la vegada, objecte d’estudi i de debat perquè, malgrat els esforços que fa l’administració per a la seva recuperació, inventariat, conservació i difusió, encara són molts n’hi ha molts que resten desconeguts. També la comunitat científica dedica jornades d’estudi, debat, projectes de recerca i publicacions a posar de manifest el paper central dels arxius patrimonials en la recerca. Amb tots aquests elements s’avança i, com apuntaven Pere Gifre, Santi Soler i Josep Matas, amb l’esforç de tots es pot arribar a un coneixement ampli i important d’aquests arxius repartits per tot el territori català (Gifre; Matas i Soler, 2002: 23-25). Per tal de desenvolupar aquest estudi s’ha analitzat de forma exhaustiva la documentació conservada en aquest arxiu, especialment els índexs i els llibres
125 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
mestres que forneixen d’informació suficient per poder entendre i reconstruir aquest conjunt documental. Es segueixen les línies marcades per l’obra citada en el paràgraf anterior, així com s’utilitzen altres treballs de referència que fan estudis similars al present, tot i que de forma molt més complexa i detallada (Roig, 1996a; Roig, 1996b; Gifre; Soler, 1996: 46; Gifre, 1996: 15; Sanmartí, 2006). Història de l’Arxiu Fontcuberta L’Arxiu Fontcuberta és un notable arxiu patrimonial català que és propietat de la família Fontcuberta, en concret, actualment, de Carlos de Fontcuberta y Balaguer, qui és molt conscient de la riquesa i la importància de l’arxiu. És un arxiu que guarda documents des del segle x fins al segle xxi, i està organitzat en tres fons arxivístics independents i que es corresponen amb els tres grans patrimonis que la família Fontcuberta ha acumulat al llarg dels segles. Es tracta del patrimoni Fontcuberta que situem a Osona, principalment a Vic, Santa Eugènia de Berga, Manlleu i Torelló; el patrimoni Perramon a l’Empordà, amb Ventalló com a nucli més important; i el patrimoni Sentmenat al Vallès, amb importants propietats a la ciutat de Terrassa i, sobretot, a Castellar del Vallès amb el castell de Clasquerí. Tant l’ampli arc cronològic que abraça aquest arxiu, tot i que no per igual en els tres fons que conserva, com el seu abast territorial, ens mostren la importància d’aquest conjunt documental. Si bé cada fons ha tingut la seva trajectòria arxivística, amb les seves circumstàncies particulars fruit de l’evolució pròpia de cada un dels patrimonis amb agregacions i disgregacions, matrimonis, vendes, permutes..., cal situar-nos en el moment en què tots tres fons documentals es posen en comú i s’estructuren com els coneixem en l’actualitat. L’any 1897 va ser quan es van organitzar els tres patrimonis, arran dels dos matrimonis que van aportar el patrimoni Perramon primer i Sentmentat després a la branca principal, Fontcuberta. En aquell any es va procedir a la classificació i catalogació dels tres fons assignant una caixa i un número a cada document. Com s’ha apuntat, els documents tenien tots ells la seva numeració pròpia i identificació anterior, tal com es comprova al dors dels documents i en els llibres mestres de tots tres fons. Aquesta intervenció arxivística va incloure l’elaboració d’unes fitxes de cada document que van servir per a la
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
126 Daniel Piñol-Alabart
tasca d’organització i també per a la descripció que va ser inclosa, l’any 1925, en els tres índexs que encara ara són utilitzats com a instrument de descripció de l’arxiu. És evident, doncs, que l’any 1897 hi havia una voluntat de posar ordre i el Sr. Ignacio de Fontcuberta i Sentmenat, en reunir els tres patrimonis familiars, va entendre que era necessari controlar aquests béns a través de la documentació. La branca familiar principal és Fontcuberta, nom que procedeix del mas Fontcuberta, del qual es conserva una caixa a l’arxiu amb 60 documents datats entre 1234 i 2002, tot i que trobem documents relacionats amb aquest mas en altres caixes –per exemple, caixa 1, testaments; caixa 2, capítols matrimonials. A aquesta branca se n’hi sumen d’altres, com ara els Pasqual d’Arenys al segle xvii, família a la qual pertanyia Antoni Pasqual, bisbe de Vic (1684-1704) (Pladevall, 1976: 44-62; Espriu i Malagelada, A., 2010: 178; Pons Guri, 1986). La Casa Pasqual de Vic conservava les relíquies de Santa Amància, que van ser portades pel prelat vigatà des de Roma i havien estat dipositades en principi a la casa familiar d’Arenys. Posteriorment van ser traslladades a la casa Pasqual de Vic i, finalment, a Sala d’heures, on es conserven actualment (Sala d’heures, 2009). Aquest és el nucli principal del patrimoni a Osona, al qual s’hi van anar sumant altres masos, com ara els Coromina, l’Avenc, Mayans, Sant Sixt, la Olmeda... masos que, a la vegada, conserven la seva documentació de forma separada. Actualment, el patrimoni principal se situa a Santa Eugènia de Berga, al lloc anomenat Sala d’heures, del qual es conserva també una caixa amb 85 documents des del segle xiii fins al darrer terç del segle xx. Tot aquest patrimoni, amb la corresponent documentació, és objecte d’una tesi doctoral, per la qual cosa ara no podem ni ens pertoca aprofundirhi. Esperem que els resultats d’aquest estudi en curs d’elaboració aportin llum a la complexitat de tota la formació i composició del patrimoni Fontcuberta a Osona. La branca principal es va unir a la família Perramon per raó del matrimoni entre Miguel de Fontcuberta i Oriola i Josefa de Perramon i Caramany i després, de forma definitiva, quan es casen Dolores de Perramon i Comas de Brugar (Congost; To, 1999: 428), amb José Eugenio de Fontcuberta i de Perramon, cosí seu, l’any 1828. Dolores era hereva d’un important patrimoni familiar situat a l’Empordà, que entroncava amb cognoms notables de la zona, entre els quals destaquen els Caramany. Així es van incorporar les possessions a Ventalló, vila de la qual els Perramon eren senyors (abans, ho havien estat els
127 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
Caramany) i altres poblacions de l’Empordà com Albons, Vilopriu, Camallera o Sant Mori. La incorporació del patrimoni empordanès no es va fer efectiu fins al 1870, moment en què Carlos de Fontcuberta i de Perramon va rebre l’herència materna. Aquest, a la vegada, s’havia casat l’any 1856 amb Dolores de Sentmenat i Despujol, i d’aquesta manera es va produir la tercera incorporació de patrimoni a la família. Es tracta d’una part del patrimoni de la família Sentmenat ubicat a Terrassa i Castellar del Vallès i que va ser unificat pel seu fill Ignacio de Fontcuberta y de Sentmenat a la mort, l’any 1923, de Carlos de Fontcuberta (Garí, 1989: 126-127). Dins de la documentació que correspon al llinatge Sentmenat, hi trobem referències a altres llinatges que havien estat propietaris d’aquests béns al Vallès: Meca, Clasquerí, Terrassa, Montcada o Centelles. La documentació de l’arxiu Fontcuberta permet aportar noves dades sobre aquests llinatges, així com complementar altres fons documentals que s’hi relacionen. Aquesta estructura queda perfectament reflectida en els índexs que es van elaborar el 1925, un per cada patrimoni. Ignacio de Fontcuberta, en una nota incorporada als primers fulls de l’índex corresponent al fons Fontcuberta i datada el 12 d’octubre de 1925, dona diverses indicacions sobre l’organització de l’arxiu, així com de la incorporació de patrimoni. Per exemple, després d’exposar la situació general dels tres patrimonis, explica que «[…] como quiera que al contraer matrimonio el indicado Don Ignacio de Fontcuberta con Doña Carmen de Pascual y Pons, adquirió aquel por donación que le otorgó su señor padre, las fincas denominadas Castillo de Saladeuras y La Noguera que se separaron por completo del núcleo del patrimonio de que procedían, pasando a ser de plena propiedad de Don Ignacio de Fontcuberta, se alteró por tal omito el orden establecido con respecto á las demás fincas del Patrimonio de Fontcuberta, creando una clasificación especial y exclusiva para cuantos documentos hacían referencia á las aludidas fincas Castillo de Saladeuras y La Noguera». Per això es van mantenir separats els documents corresponents a aquestes propietats, tal com s’indica en la citada nota; i d’aquí resulta que hi hagi títols que apareguin duplicats en els índexs, però no en les unitats de conservació. En aquesta heretat de Saladeures, l’any 1921, segueix dient la nota explicativa, es va edificar una masoveria, coneguda amb el nom de la Olmeda. I l’any 1924 es va comprar la Caseta del Gili, que afrontava també amb Saladeures, incorporant més patrimoni immobiliari a aquestes terres.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
128 Daniel Piñol-Alabart
El sistema de descripció de l’Arxiu Fontcuberta Llibres mestres i índexs Per a conèixer amb profunditat aquest arxiu cal entrar, en primer lloc, en els índexs que acabem de citar. Ja s’ha vist que aporten una valuosa informació sobre la formació i estructura de l’arxiu. Però, sobretot, són un excel·lent instrument de descripció dels tres fons documentals. Aquests índexs inclouen una numeració que correspon a la caixa on es guarda el document, el lligall (a vegades hi pot haver diversos lligalls en una caixa) i el número del document. Aquesta numeració la trobem en cada document, a la part del revers en el cas dels pergamins. I no hem detectat mai cap error, la qual cosa indica que la tasca arxivística d’organització i descripció es va fer correctament. Després de la numeració hi ha uns regestos bastant complets que inclouen els noms de les parts contractants, la data i el notari que va validar el contracte. Per elaborar aquests índexs es van utilitzar els llibres mestres de cada un dels fons, així com altres índexs. A partir d’aquests llibres i de la numeració de cada document es van elaborar unes fitxes que es conserven juntament amb els documents. Tots els fons conserven els índexs antics (vegeu la Taula 1). Una anàlisi més acurada d’aquests índexs ens permet aportar dades més afinades que les que vam aportar en un estudi anterior.3 Així, el fons Fontcuberta en conserva sis a la caixa corresponent a índexs antics4 i un setè a la caixa 40.5 Aquest darrer correspon a les heretats que, com diu la nota de l’índex de 1925, es van separar del patrimoni i, per a una major claredat i practicitat, era millor deixar separats els documents. De fet, aquesta documentació es conserva en una caixa diferenciada de la resta de masos i propietats a Vic.6
3. Una primera aproximació a aquest arxiu a Rosa Lluch; Daniel Piñol (2017)[en premsa]. 4. Arxiu Fontcuberta AF, fons Fontcuberta- Sentmenat-Perramon F, S, P, caixa, document AF, F27. 5. AF, F40: Índexs dels documents de Saladeures, la Noguera i la Olmeda. 6. AF, F30: Titulacions de les cases de Saladeures, la Noguera i la Olmeda.
129 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
Taula 1. Índexs de l’Arxiu Fontcuberta Fontcuberta
Sentmenat
Perramon
Índex de 1925 7 índexs
Índex de 1925 21 índexs
Índex de 1925 21 índexs
El primer de tots els índexs de Fontcuberta és de l’any 1771, correspon a la documentació de la casa Fontcuberta situada a Vic i va ser elaborat per Josep Llucià de Fontcuberta.7. Aquest primer índex inclou una anotació al primer full indicant que en el llibre hi ha «[...] un resum de tots los actes que són ab pergamí en la Casa de Fontcuberta de la ciutat de Vich, descendent del Mas Fontcuberta de Vall, vuy a 30 de agost de 1771», juntament amb unes notes que indiquen la distribució de la documentació en el manual. Aquesta documentació de la casa Fontcuberta de Vic segurament va ser destruïda durant la Guerra del Francès a causa de l’ocupació de la ciutat per les tropes franceses. Miquel de Fontcuberta va fer unes declaracions l’any 1810 per exemplificar el que van fer els francesos en dues propietats que tenia a la ciutat de Vic: la casa Fontcuberta i la casa Pasqual. Són dues cases importants amb un notable patrimoni. La primera va ser decorada per Francesc Pla i en l’actualitat ja no pertany a la família; i la segona procedia dels béns de la família Pasqual (Coll Cerdà, 2000-2001). Als índexs de 1925 no hi ha referències a les propietats a la ciutat de Vic. La hipòtesi que es planteja és que aquesta documentació va ser destruïda pels francesos, tal i com es va relatar en el memorial que va redactar el propietari. Només es conserven 16 documents datats entre 1348 i 1915 i es refereixen a horts i terres, però no a les cases,8 juntament amb l’Índex antic o llibre mestre, que és al qual ens referim ara. De Vic es conserven també caixes dels censos i censals que no van ser destruïts perquè, tal vegada, es conservaven en un altre lloc. Miquel de Fontcuberta diu «[...] que los franceses havía alojados y sacaban los papeles del retrete o estudio de dicho don Miguel, quales quemaron sin embargo de las reconvenciones que hizo para que no los quemasen, pero que ignora si 7. AF, F2701002: Llibre mestre. 8. AF F1201 i AF F1202: Horts i terres de Vic.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
130 Daniel Piñol-Alabart
entre aquellos papeles havía o no pliegos del Libro Mayor...» (Piñol, 2013). Si aquest Llibre Major hagués estat entre els papers de la casa Fontcuberta segurament hauria estat destruït, per la qual cosa cal pensar que es conservava en un altre lloc, juntament amb altres llibres mestres. La Casa Pasqual està relacionada amb la família Pasqual d’Arenys de Mar i aporta patrimoni immobiliari situat en aquesta població del Maresme. De fet, la caixa 10 del fons Fontcuberta correspon a aquest patrimoni, amb dates que van de 1411 a 1915 i un total de 52 documents. Del patrimoni immobiliari a Arenys també hi ha el corresponent índex que inclou actes de compravenda de patrimoni en aquesta població.9 No obstant, aquesta documentació no es conserva en l’actualitat a l’Arxiu Fontcuberta ja que, segons consta als marges de l’índex de 1925, la documentació va ser lliurada a la senyora Milagros de Fontcuberta Pascual de Cantarell el mes de maig de 1973, moment en què aquesta va passar a ser-ne la propietària per raó d’herència. De llibres mestres corresponents al fons Foncutberta encara n’hem de citar un que conté una llista de documents del mas Fontcuberta de Munt que comencen el 1586. A més, inclou altres propietats que el llibre anomena Mas Molí i la Trilla, béns immobles als quals s’afegeixen les corresponents valoracions.10 Un índex de la documentació del mas Coromina de Manlleu11 juntament amb un índex12 d’aquest mateix mas completen els llibres mestres més notables d’aquest fons. Aquest darrer –Índex de diferents masos que posseeix lo hereu Fontcuberta–, va ser elaborat per Josep Llucià Fontcuberta i de Pasqual l’any 1784. Aquest llibre inclou un índex de documents als primers fulls i, un cop ha relatat la documentació corresponent al mas Coromina, recull la documentació de la Casa Fontcuberta de Vall, i els masos Mayans, Avench, Rajols, Pujol, Sant Sixt, Talaia i Ferreres. Hi ha, encara, de menys entitat, un plec de fulls amb el resum dels actes en pergamí de la Torre de la Talaia que no constitueix un llibre mestre i té l’inconvenient que està en bastant mal estat.13
9. AF F2701006: Llibre mestre del Patrimoni Pasqual a Arenys. 10. AF F2701005. 11. AF F2701004. 12. AF F2701001. 13. AF F2701003.
131 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
En aquest fons, a més d’aquests llibres mestres i altres índexs que acabem de presentar, es conserva una caixa amb llibres de notes.14 Entre aquests llibres n’hi ha de tot tipus, amb llistes d’arrendaments o amb llistes de notícies del patrimoni. Però volem destacar un llibre de notes amb les afrontacions de la Coromina de Manlleu.15 Segons diu la nota introductòria del llibre, s’hi afegeixen els masos units i aglevats i posseïts per Peronella Coromina i Avench, muller de Francesc Fontcuberta, hereu de la casa i heretat de Fontcuberta de Vall i de Sant Sixt. En aquestes notes es diu que el mas Coromina porta annex el mas Mayans, que li pertany des de 1340 per ocasió del casament de Simona Coromina amb Jaume de Mayans. I també es diu que té aglevat el mas Avench, de la parròquia de Tavertet, per raó del matrimoni entre Jaume Coromina i Antiga Avench. I, com és habitual en els llibres mestres i els llibres de notes, trobem anotacions aclaridores per a qui hagués de menester utilitzar-les com a eina per accedir a la documentació. Una d’aquestes notes diu: «Té unida y aglavada vol dir que forma part del patrimoni, com situació dista tres hores». També hi ha notes de tipus familiar inserides entre les llistes de patrimoni en aquest llibre concret. El fons Sentmenat conserva 21 índexs vells amb les propietats a Castellar del Vallès i Terrassa.16 No obstant, són índexs i llistes que no arriben a la complexitat de llibres mestres. En una d’aquestes llistes corresponent al patrimoni Sentmenat, es diu que la numeració dels pergamins correspon «[...] a los del Llibre Rich del Archivo de la Casa Sentmenat que hoy en día está instalado en el piso bajo de la misma en la Plaza Urquinaona de Barcelona».17 I una notícia similar en un altre llibre es refereix al Llibre Gran, també conservat a Barcelona.18 Això significa que els llibres mestres del patrimoni Sentmenat eren aquests i que els que es conserven actualment a l’arxiu Fontcuberta són altres índexs i llistes. De tots aquests n’hi ha que tenen diversitat de notícies arxivístiques, sobretot en el que es refereix al patrimoni de la ciutat de Terrassa. Per exemple, el primer llibre és un recull dels documents de l’arxiu que van ser redactats a l’escrivania de Terrassa, i el primer document ressenyat és de 1369. En aquest llibre, i 14. AF F30: Llibres de notes. 15. AF F300110. 16. AF S28, lligalls 1, 2 i 3. 17. AF S2803005. 18. AF S2803006.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
132 Daniel Piñol-Alabart
altres, es fa referència a la documentació corresponent al castell de Vallparadís, posteriorment cartoixa.19 En el fons Sentmenat es distingeix molt bé el que correspon a Castellar del Vallès, amb el castell de Clasquerí com a propietat principal, del que forma part del patrimoni de la ciutat de Terrassa. Així, de Castellar hi ha índexs amb diferents datacions i amb diverses característiques,20 uns índexs alfabètics de documents de la baronia de Castellar –així consta en els títols de cada llibre.21 Una llista per al cobrament de delmes22 un índex –de fet, és un full solt– dels documents del castell de Clasquerí,23 una llista de testaments i altres documents del terme de Castellar24 i una altra llista de documents referents als dominis de Castellar «[...] propio de la Sra. Dolores de Sentmenat, esposa de Don Carlos de Fontcuberta y Perramon entregados a Codolà en 18 junio 1910 y devuelta posteriormente».25 La mateixa diversitat i varietat s’observa per al cas del patrimoni terrassenc on, a més de les referències ja citades, cal dir que hi ha llistes de llibres i anotacions,26 llista de documents des de 1218,27 documents de Vallparadís28 i del castell de Terrassa.29 D’aquests darrers, l’índex número 8 conté una nota que indica que, en fer-se un nou índex l’any 1816, aquest ja no serveix. I el número 9 és un índex alfabètic «[...] per los delmes cobra lo Il·lustre Senyor Marquès de Sentmenat en lo terme del Castell de Terrassa», amb documents que van des del segle xi i la darrera referència anotada al llibre és de 1891. Dins de la ciutat de Terrassa, independentment del castell de Terrassa i del de Vallparadís, encara hi ha tres índexs referents a documentació diversa sobre el patrimoni Sentmenat a la ciutat.30 El fons Perramon té 21 unitats entre llibres mestres i índexs, alguns amb més entitat que d’altres.31 En primer lloc citem un llibre mestre en què el 19. AF S2802001. 20. AF S28000: Índex de 1596. 21. AF S2801005 i S2801006. 22. AF S2801002. 23. AF S2801003. 24. AF S2801004. 25. AF S2803004. 26. AF S2802004. 27. AF S2802002. 28. AF S2802003. 29. AF S2802005, S2802006, S2802007, S2802008 i S2802009. 30. AF, S2803001, S28030002 i S28030003. 31. AF, P43 I P46.
133 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
primer document ressenyat és de l’any 1314,32 i la seva autoria correspon a Francesc Comas del Brugar, qui ho indica en primera persona en la diligència d’obertura del llibre: «Memorial y nota del que contenan los actes cartró y demés que se són trobats en lo present any 1712 fet y treballat per mi lo Sr. Francisco Comas del Brugar en dit any. Y si bé ne faltan molts i casi tots los vells, no és de admirar per haver passat la casa infortunis y desgràcies de segons casaments, y tanta còpia de guerra lo país». Dins d’aquest primer índex hi ha un «Calendari de diffarents actes fahents per Casa Comas rebuts en poder de diffarents notaris de La Bisbal», i un «Memorial de actes fan per la jurisdicció de Ventalló». Al costat d’aquest primer llibre destaca un altre llibre mestre de l’any 1826, del patrimoni de Bruguer i Piferrer, situat a Figueres, i el patrimoni dels Comas, Llauró i Berart que estava unit a aquest. La propietària d’aquest patrimoni era Josefa de Perramon Romaguera, Comas del Brugar, Castelló, de Bruguer, de Piferrer, Comas, Llauró i de Berart, esposa de Francesc Xavier de Perramon i de Caramany. En aquest llibre mestre es posa de manifest la complexitat d’aquest patrimoni unit al patrimoni Perramon, que trobem recollit en el corresponent llibre mestre de l’any 1827.33 Aquest conté els títols referents a la casa Perramon i altres patrimonis units a aquesta casa i que eren propietat de Francesc Xavier de Perramon i Caramany. Altres dos llibres mestres són índexs de documents del patrimoni Comas del Brugar situat a Vulpellach (AF P4301003) i el patrimoni de Bruguer i Piferrer a Vilateniu,34 als quals hem d’afegir encara altres índexs de patrimoni situats en diferents poblacions. Però cal destacar que a l’índex de 1925 consten 5 llibres de diferents patrimonis, que no es conserven en la corresponent unitat de conservació. Al marge de l’índex i escrit en llapis consta que manquen aquests llibres i que són un índex del patrimoni Perramon amb referències particulars a documents que no es troben anotats a l’índex general (el llibre mestre de 1827, citat més amunt); un índex del patrimoni de Bruguer; un índex de documents que falten o dels quals només hi havia còpies en l’arxiu; un altre índex del patrimoni de Bruguer en el qual falten les còpies autèntiques; diversos índexs antics (la referència a l’índex de 1925 és única) referents al patrimoni Romaguera de la Bisbal. No obstant, aquest patrimoni té un llibre 32. AF P4301001. 33. AF, P4301002. 34. AF P4301004.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
134 Daniel Piñol-Alabart
mestre format per Josep Anton de Perpinyà l’any 1806 i conservat en un lligall que conté llibres de notes i no pas llibres mestres.35 Entre aquests llibres de notes alguns indiquen que contenen notícies sobre diverses heretats i peces de terra del patrimoni, així com diversos índexs d’escriptures i notes sobre patrimoni.36 Dins del fons Perramon encara hi ha altres índexs de menor entitat que fan referència a patrimonis concrets situats en diverses poblacions: Perramon i Pasqual a les Corts;37 Comas del Brugar a la Bisbal;38 mas Pasqual de les Corts amb els masos units de Vaquer i Sopa.39. I també llibres que únicament recullen censals d’alguns d’aquests patrimonis:40 «Codern o nota ahont se trobaran continuats los censals de què se haurà tingut notícia que directe ó indirectament estan en obligació los béns de Comas y Castelló. Los quals béns se trobaran explicats en lo procés de la causa de compromís que se aportava entre lo Sr. Francisco Comas y Domingo Comas per la cúria de Monells, notari Anthon Parés aquella regint, la qual fou després concordada ab acte rebut en poder de Salvador Vergonyós, notari real de Palafrugell, afegint la nota de Torrens, als 18 octubre 1729». O una llibreta d’establiments «... y demés actes faltan relatius al llibre de censos y censals de notas de altres particulars».41 Aquesta llibreta conté anotacions referents als llevadors de censals, de manera que és un instrument per a localitzar altra documentació, com, de fet, s’observa en el seu interior a través d’anotacions que indiquen si falten documents o no. També algunes anotacions es refereixen al «Llibre de Arxiu», suposadament el llibre mestre del corresponent patrimoni. En tots tres fons de l’Arxiu Fontcuberta, en parlar dels llibres mestres i índexs hem vist llibres de notes o de comptabilitat de censals. Pere Gifre diu que no són habituals els llibres de comptabilitat en els arxius patrimonials, però que són les primeres anotacions comptables (Gifre, 2013: 129-145). I entre elles trobem referències a actes notarials o notícies sobre el patrimoni, de manera que 35. AF P4601022. 36. AF P4601020: Llibre amb notes sobre els béns del patrimoni de la casa de Comas del Brugar. 37. AF P4301009. 38. AFP4301010. 39. AF P4301011. 40. AF P4301017. 41. AF P4301016.
135 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
aquests llibres de notes, juntament amb els llibres de collites (Gifre, 1988: 535548) o els llibres d’entrades i sortides, formarien part de la comptabilitat dels patrimonis. A l’historiador, però, li permeten conèixer la gestió del patrimoni, a més de la gestió de la documentació i l’arxiu. Els documents Pel que fa a l’organització de l’arxiu, els tres fons ho fan de la mateixa manera, amb les sèries de testaments, capítols matrimonials, masos, censos... i, quan cal, en subsèries que corresponen a les notes que van ser utilitzades per a l’elaboració de cada contracte jurídic. Així el més habitual és trobar que una caixa conserva dos lligalls: el lligall 1 corresponent als documents originals –o còpies i trasllats–, i el lligall 2 amb totes les notes i altres documents. Aquestes sèries estan reflectides en les caixes (fons Fontcuberta i Sentmenat) o lligalls (fons Perramon) en què es conserven els documents. Al revers de cada document s’indiquen la caixa, el lligall i el número de document, que correspon a l’índex de 1925 i a la ubicació dins de l’arxiu. I la classificació que se segueix respon a l’ús d’aquest arxiu per a la gestió del patrimoni (Gifre; Matas i Soler, 2002: 31-32). Dins de cada fons les sèries s’ordenen de la mateixa forma: testaments, capítols matrimonials, donacions i heretaments, cartes de pagament, renúncies, inventaris, convenis i concòrdies, sentències, patrimonis (aquí hi ha masos, propietats en diferents poblacions, cases a Barcelona...), arrendaments, censos i censals (pergamins o documents en paper), beneficis i causes pies, cancel·lacions de deute, trasllat de plets, llevadors de censos, llibretes de notes i índexs, genealogies, noblesa i plànols. Si seguíssim la proposta de quadre de classificació presentat per Gifre, Matas i Soler, es podria enquadrar perfectament cada sèrie en les quatre seccions: documentació constitutiva del patrimoni; documentació d’administració del patrimoni, documentació d’interès personal, documentació aliena. És important destacar, no com una excepció, que es mantenen units els documents procedents de masos i propietats que han passat a formar part del patrimoni general. Al fons Fontcuberta la documentació corresponent als masos es conserva a les caixes 10 a 19 (mas Avench, mas Talaia, mas Sant Sixt, mas Coromina...). Alguna documentació pertanyent a aquestes propietats, sobretot censos i censals, la trobem en les caixes dedicades a aquesta tipologia documental,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
136 Daniel Piñol-Alabart
de manera que en les caixes dels masos, cases, etc., es conserven sobretot els documents constitutius del patrimoni (compravendes, vendes a carta de gràcia...). Per la seva banda, els testaments i capítols matrimonials es conserven en les sèries corresponents. Els capítols matrimonials d’època medieval han estat estudiats per Teresa Vinyoles, amb un total de 60 documents esponsalicis datats entre 1127 i 1488 (Vinyoles, 2014). En el fons Fontcuberta, a la documentació corresponent a Saladeures que, com s’ha dit, es va separar del patrimoni general per diversos motius, es localitzen documents datats dels primers anys del segle xxi, i posen de manifest l’abast cronològic d’aquest arxiu. La mateixa estructura es manté per al patrimoni Sentmenat, amb 7 caixes que contenen la documentació procedent del castell de Clasquerí, a Castellar (caixes 9-15; i la 23 també) (Monreal; Riquer, 1969: 16-31; Piquer, 1991: 96, Perich, 1994) amb dates que van de 1060 a 1953. La majoria d’aquests documents estan relacionats, òbviament, amb els Clasquerí, però en trobem d’altres relacionats amb la família Montcada (Garí, 1986-87). Juntament amb les propietats a Castellar del Vallès, destaquen les propietats a Terrassa (caixes 6-12) amb contractes de compravenda que inicien la seva cronologia l’any 949. En aquestes caixes es conserven 6 documents del segle x, i n’hi ha una gran quantitat dels segles xi i xii, que constitueixen un conjunt molt important des del punt de vista diplomàtic i històric datat entre els anys 949 i 1828, amb més de dos-cents pergamins (Baiges Jardí, 2013). Són documents que relaten la història de Terrassa, ja que van ser generats pels llinatges Terrassa, Centelles, Meca (Martínez, 1993) i Sentmenat. Són cognoms que arriben fins la incorporació del patrimoni terrassenc a la família Fontcuberta a mitjan segle xix. D’entre aquests documents destaca el fons relacionat amb la cartoixa de Vallparadís. El castell de Vallparadís, diferent del castell de Terrassa, era propietat dels Centelles i Blanca de Centelles, l’any 1344, el va cedir als cartoixans d’Scaladei perquè hi tinguessin una cartoixa (Piñol, 2016). Es conserva, doncs, el testament pel qual es fa la donació als monjos, l’any 1348, per part de Blanca de Centelles, en el qual nomena marmessor priorem monasterii Vallis Sancti Iacobi de Terracia, ordinis Cartusiensis et priorem monasterii Sancti Pauli de Maritimo. Elegeix sepultura al monestir de Sant Jaume, volendo et ordinando quod ipsa sepultura fiat quanto humilius potuerit (AF S1601125). Però el més important del testament és que nomena hereu universal els monjos cartoixans, de manera que Vallparadís passa a la plena propietat de l’orde. El testament de
137 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
Blanca de Centelles és prou conegut per la historiografia citada, però a l’Arxiu Fontucuberta es conserva el document original. Cal dir que Blanca de Centelles era senyora d’Eramprunyà perquè la seva mare, Saurina de Terrassa, li havia traspassat la propietat. Els cartoixans van romandre a Vallparadís fins al 1414, en què van fundar la cartoixa de Montalegre a Tiana, per la qual cosa trobem documents referents a Vallparadís a l’arxiu de la cartoixa de Montalegre (Pérez, 1988). Després de diverses situacions, algunes d’incòmodes tal com reflecteix la documentació, els cartoixans van vendre la propietat a Jofre de Sentmenat l’any 1423. D’aquesta manera la documentació de Vallparadís, incloent l’anterior als Centelles, va passar a formar part de l’arxiu Sentmenat el qual, a la vegada, va passar als Fontcuberta al segle xix. De fet, el primer document relacionat amb Vallparadís que localitzem en aquesta caixa és la compra d’un terreny per part de Berenguer Sala i la seva esposa Ermessenda a Ramon Berenguer III de Barcelona l’any 1110.42 Alguns d’aquests documents del fons Sentmenat s’han incorporat a l’edició d’un diplomatari de Terrassa (Puig; Ruiz, i Soler Capellades, 2013). El patrimoni Perramon conté documentació corresponent a propietats situades principalment a la comarca de l’Empordà. Entre totes aquestes propietats destaquen cases i masos a Girona, Vilamala, Camallera, Ventalló (casa Perramon i mas Casanova), masos Pasqual de les Corts (l’Escala), Martí (Albons), Berart (Figueres), la Llacuna (Marsà), Cortalet (Castelló d’Empúries) (Negre, 1984), Cases (Sant Martí de Llaneres, la Bisbal), Casa Gran de Piferrer (Vilatenim), Comas i Romaguera (la Bisbal). Aquestes propietats es localitzen als lligalls 8-24, classificats després de la documentació constitutiva del patrimoni com són els testaments i els capítols matrimonials, com s’ha dit. Les dates en aquest fons van des de mitjan segle xii fins al segle xx, tot i que la majoria de documentació és d’època moderna. En el fons Perramon manquen alguns llibres mestres, com es diu en els índexs de 1925, però també s’indica que alguns documents van ser lliurats a M. Dolores de Aguilera y de Fontcuberta. Es tracta dels documents corresponents a diferents propietats que va heretar, entre les que destaquen les de Ventalló i Camallera. En els índexs s’indica amb l’anotació «La entrego a Lola 2 febrero 1968; la tiene Lola, 23 abril 1975». Aquesta documentació va
42. AF S1601019.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
138 Daniel Piñol-Alabart
estar un temps separada de l’Arxiu Fontcuberta però actualment s’ha restituït al lloc on estava des de finals del segle xix, malgrat que el patrimoni de Ventalló i altres ja no pertany a la branca principal dels Fontcuberta. També les caixes corresponents al mas Comas de Brugar a Vulpellach (caixes 22 i 23) estan en mans del seu actual propietari. *** L’Arxiu dels Fontcuberta, amb la documentació que conserva, les condicions excel·lents de conservació, l’existència d’instruments de descripció, l’arc cronològic i l’abast territorial que engloba resulta un paradigma de bones pràctiques d’un arxiu patrimonial. És un arxiu conservat per a la gestió d’un extens patrimoni immobiliari, tant en temps passats com també en l’època actual, tal com ho demostren alguns documents recents que s’hi conserven. L’interès per la bona conservació de l’arxiu no és actual, únicament. La prova és que es conserven documents del segle x, que a més contenen elements que fan pensar en un ús continuat dels mateixos, i també elements que mostren la pertinença a un fons arxivístic ben organitzat. A banda d’aquestes qüestions, veiem que en aquest arxiu es presenten diverses possibilitats per a la recerca. Els tres fons documentals permeten arribar a un extens territori català i a una prolongada cronologia. Llinatges, patrimonis i la gestió d’aquests són els elements principals que es desprenen de l’anàlisi d’aquesta documentació, elements que no són nous en un arxiu patrimonial, utilitzat també com una garantia dels drets (Gifre, 2008: 171207). També la història local en el sentit més estricte. Sobretot, però, és important veure com també aquest arxiu és complement d’altres arxius. Pot ser un complement d’altra documentació conservada en altres arxius patrimonials, perquè els llaços familiars van més enllà dels que es reflecteixen en els tres fons exposats. El fons Sentmenat està estretament relacionat amb la documentació del llinatge Sentmenat conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC, Fons ANC1-167: Llinatge Sentmenat, Marquesos de Castelldosrius) i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA, Sentmenat, ES.08019.ACA/3.40). Aquesta darrera va ser utilitzada per Eva Serra per a la seva tesi doctoral (Serra, 1988). També el Fons Sentmenat conté documentació de Vallparadís en l’època en què era propietat dels Centelles, que posseïen també Eramprunyà. Llavors cal cercar la documentació de la baronia d’Eramprunyà, molt dispersa actualment entre diversos arxius (Capmany, 2005). Fins i tot, com s’ha dit, caldria analitzar
139 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
detingudament el fons documental de la cartoixa de Montalegre, on trobem documents anteriors a la fundació de la cartoixa al 1414 i que no es refereixen a Tiana, sinó a propietats de Terrassa. En un procés a la inversa, Pere Puig43 ha estudiat documents que relacionen el castell de Clasquerí amb el monestir de Sant Llorenç del Munt (Puig, 1988). El fons Perramon té lligams amb l’arxiu Caramany, ja que ambdós llinatges van estar relacionats. Així, l’any 1742 Antoni de Caramany i Ros i el seu pare van vendre als Perramon el senyoriu de Ventalló. Amb ell van passar a la casa Perramon els documents que són els que ara es conserven en aquest arxiu. Pere Gifre i Santi Soler anoten precisament la importància de la complementarietat de l’arxiu Caramany amb el Perramon (Gifre; Soler, 1996: 39-40). Bibliografia (2009). «Sala d’heures, de Santa Eugènia». Butlletí Cooperatiu Plana de Vic, núm. 55, p. 14-15. Baiges Jardí, Ignasi (2013). «Documents del segle x al Fons Sentmenat de l’Arxiu Fontcuberta». A: Mutgé, Josefina; Salicrú, Roser, i Vela, Carles. (ed.). La Corona catalanoaragonesa, l’islam i el món mediterrani, Barcelona: CSIC, p. 13-21. Capmany i Guillot, Josep (2005). «Els papers de la baronia d’Eramprunyà: aproximació a un fons patrimonial dispers en molts arxius». Materials del Baix Llobregat, núm. 21, p. 93-103. Coll Cerdà, Àngel (200-2001). «Francesc Pla, El Vigatà, i la decoració de la casa Fontcoberta de Vic». Locus amoenus, núm. 5, p. 242-252. Congost, Rosa; To, Lluís (1999). Homes, masos, història: la Catalunya del nord-est (segles XI-XX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Espriu i Malagelada, Agustí (2010). Aproximació històrica al mite de Sinera. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Garí, Blanca (1986-1987). «Notas sobre un documento de Ramon de Montcada y Arnau y Bernat de Clasquerí». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 7-8, p. 141-148. 43. Pere Puig (1988). «El castell de Castellar del Vallès al segle xi. Nova lectura d’antics documents del monestir de Sant Llorenç del Munt». Terme, núm.13, p. 24-36.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
140 Daniel Piñol-Alabart
— (1989). El señorío de Ventalló. Historia de las familias Requesens, Caramany y Perramón, que lo poseyeron. Ventalló: Casa Perramón. Gifre, Pere (1988). «Una contribució a l’estudi de l’agricultura en el corregiment de Girona. Conreus i collites durant la segona meitat del segle xviii». Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 8, p. 535-547. — (1996). Els Farners: vassalls de senyors i senyors de pagesos. Catàleg documental de l’Arxiu Farners. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 1996. — (2008). «Quins títols i on es guarden? Els arxius patrimonials, reflex de la dinàmica dels drets de propietat (segles xvi-xviii)». A: Congost, Rosa. Dels capbreus al regisre de la propietat. Drets, títols i susos socials de la informació a Catalunya (segles XIV-XX). Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, p. 171-2007. — (2013). «En els orígens de la comptabilitat de la pagesia de mas (reflexions sobre el cas gironí, s. xvii-xviii)». A: Saguer, Enric; Jover, Gabriel, i Benito, Helena, Comptes de senyor, comptes de pagès. Les comptabilitats en la història rural. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, p. 129-146. Gifre, Pere; Soler, Santi (1996). Patrimoni i Arxiu. Inventari del fons patrimonial Caramany de Corçà, segles XIII-XX. La Bisbal d’Emprodà: Ajuntament. Gifre, Pere; Matas, Josep; Soler, Santi (2002). Els arxius patrimonials. Girona: CCG Edicions. Lluch, Rosa; Piñol, Daniel. Un ejemplo de archivo patrimonial. El archivo Fontcuberta, siglos X-XXI. 2017 (en premsa). Martínez, Miquel Àngel (1993). «Aproximació a l’estudi d’una família catalana als segles xvi-xvii: Els Meca». Pedralbes, Revista d’Història Moderna, núm. 13 (2), p. 255-262. Negre i Pastell, Pelai (1984). «Famílies i cases senyorials de Castelló d’Empúries». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 17, p. 202-245. Pérez, Xavier (1988). Diplomatari de la Cartoixa de Montalegre (s. X-XII), Barcelona: Fundació Noguera. Perich Vidal, Gemma (1994). «Inventari de l’arxiu del castell de Castellar». Plaça Vella: publicació de l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès, núm. 38, p. 5-61. Piñol-Alabart, Daniel (2013). «La destrucció de patrimoni familiar a la Guerra del Francès: les cases Fontcuberta i Pasqual de Vic (1812)». A: Actes
141 L’arxiu patrimonial Fontcuberta (segles x-xxi)
del VII Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Universitat de Barcelona, p. 778-809. — (2014). «Patrimonial Archives and Medieval History, the necessary dialogue». Imago temporis Medium Aevum, núm. 8, p. 357-379. — (2016). «La Cartoixa de Vallparadís: documents per a la seva història». A: La Cartoixa de Montalegre, 1415-2015. La província cartoixana de Catalunya, Ajuntament de Tiana; Analecta Cartusiana (FB Anglistik und Amerikanistik, Universität Salzburg, p. 111-117. Piquer Ferrer, Esperança (1991). «Castell de Castellar». A: Catalunya romànica. Vol. XVIII. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, p. 96. Pladevall, Antoni (1976). «El Bisbat de Vic entre els anys 1685 i 1688». Ausa, núm. 8, 82 i 83, p. 44-62. Pons Guri, Josep M. (1986). «Notícia biogràfica del bisbe Antoni Pasqual i Lleu». A: Festes de Sant Zenon, Arenys de Mar: Impremta Santa Maria. Puig Ustrell, Pere (1988). «El castell de Castellar del Vallès al segle xi. Nova lectura d’antics documents del monestir de Sant Llorenç del Munt». Terme, núm. 13, p. 24-36. Puig Ustrell, Pere; Ruiz i Gómez, Vicenç; Soler i Jiménez, Joan, i Capellades i Riera, Alan (2013). Diplomatari de Sant Pere d’Ègara I Santa Maria de Terrassa, 1203-1291. Barcelona: Fundació Noguera. Roig, Marisa (1996a). «Inventari d’un arxiu patrimonial: els Delhom-Gibert de Castelló d’Empúries». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 29, p. 343-352. — (1996b). «L’Arxiu patrimonial Bosch Aymerich de Castelló d’Empúries». Villa Castilionis Impuriarum: Revista Cultural de Castelló d’Empúries, núm. 2, p. 61-65. Sanmartí, Montserrat (2006). «L’Arxiu patrimonial Martí d’Ardenya». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XVII, p. 85-109. Serra, Eva (1988). Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. Barcelona: Crítica. Vilar, Pierre (1973). Catalunya dins l’Espanya Moderna. Vol. 1, Barcelona: Edicions 62. Vinyoles, Teresa (2014) «Documents esponsalicis medievals de l’arxiu patrimonial Fontcuberta-Sentmenat». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. XXXII, p. 7-78.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 143-161 DOI: 10.2436/20.1001.01.168
ELS ARXIUS FAMILIARS I PATRIMONIALS ARANESOS: DOCUMENTS PER A L’ESTUDI DE LA SOCIETAT DE LA VAL D’ARAN M. Pau Gómez Ferrer1 Archiu Generau d’Aran
Lliurat el 9 de desembre de 2016. Acceptat l’11 de gener de 2017
Resum A l’Archiu Generau d’Aran es troben dipositats quaranta-sis arxius familiars i patrimonials dels pobles aranesos de Bausen, Canejan, Les, Bossòst, Arres de Sus, Arres de Jos, Vilamòs, Arró, Es Bòrdes, Benós, Arròs, Vilac, Vielha, Betren, Garòs, Arties, Salardú, Unha, Tredòs i Bagergue. En tots aquests arxius es troben, en major o menor quantitat, una sèrie de documents que donen una visió de quin és el patrimoni material i immaterial d’aquestes famílies. La documentació familiar va lligada a la mateixa família i als seus negocis jurídics, dels quals destaquen el capítol matrimonial, el testament i el dot. La documentació patrimonial va relacionada amb la propietat particular, que canvia de mans a través de diversos instruments. L’arxiu de çò de Joanchiquet (1509-1971) recull la documentació familiar, patrimonial i personal de la família Aunòs de Vilamòs. En ell es conserven documents sobre les seves aliances familiars, el seu patrimoni, els seus negocis i les relacions dels seus membres en els oficis que regeixen l’administració de la Val d’Aran. Una biblioteca amb més de quatre-cents volums completa aquest arxiu, un dels més importants que es conserven a l’Archiu Generau d’Aran. Paraules clau Arxiu, família, patrimoni, documents, capítol matrimonial, testament, dot, compra, venta, censal, Val d’Aran. 1. E-mail: mpgomezf@gencat.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
144 M. Pau Gómez Ferrer
Family and heritage archives from the Vall d’Aran Abstract The Archiu Generau d’Aran holds forty-six family and heritage archives from the Vall D’Aran towns of Bausen, Canejan, Les, Bossòst, Arres de Sus, Arres de Jos, Vilamòs, Arró, Es Bòrdes, Benós, Arròs, Vilac, Vielha, Betren, Garòs, Arties, Salardú, Unha, Tredòs and Bagergue. To a lesser or greater extent, all these archives contain a series of documents that provide a view of the tangible and intangible assets of these families. The family archives contain documents related to members from same family and their legal affairs, especially marriage contracts, wills and dowries. Heritage archives have documents related to private property, which changed hands using a range of instruments. The Arxiu de çò de Joanchiquet (1509-1971) contains family, heritage and personal documentation for the Aunòs family in Vilamòs. This includes documents on their family alliances, inheritances, businesses and lists of family members in government offices in the Val d’Aran. A library with over four hundred volumes completes this archive, one of the most important conserved at the Archiu Generau d’Aran. Keywords Archive, family, heritage, documents, marriage contract, will, dowry, purchase, sale, census, Val d’Aran. Els arxius familiars i patrimonials de la Val d’Aran dipositats a l’Archiu Generau d’Aran L’Archiu Generau d’Aran forma part de la Xarxa d’Arxius Comarcals. La seva creació va ser acordada per conveni subscrit el 7 de setembre de 1995 entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Conselh Generau d’Aran i l’Ajuntament de Vielha e Mijaran. Les seves instal·lacions van ser inaugurades el 7 de novembre de 1998. L’1 d’abril de 2015, el Conselh Generau va assumir la direcció i gestió de l’Arxiu amb la signatura de l’acord de traspàs de funcions de la Generalitat de Catalunya
145 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
al Conselh en matèria de conservació, gestió i difusió del patrimoni documental. Actualment, a l’Arxiu es custodien cent setanta fons documentals de diversa procedència (administració local, notarial, judicial, registral, comercial i d’empresa, personal, col·leccions), dels quals quaranta-sis són arxius familiars i patrimonials. La major part d’aquests fons han ingressat per contracte de cessió en comodat. La seva procedència és diversa i abraça una gran part dels sis terçons, comunitat definida territorialment, socialment i institucionalment, i de les universitats, marc territorial, econòmic i social en els qual s’organitzen els veïns i nucli bàsic, en l’època moderna, de l’organització comunitària de la Val d’Aran.2 Del terçon de Quate Lòcs han ingressat arxius de la família Amiell Rodés de Bausen; de la família Bacaria Bòrdes Romeva de çò3 de Cap de Juntau de Sant Joan de Toran, Canejan; de la família Boya Ruiz de çò de Mossenpèir, de la família Sanglada Forcada de çò de Miquèla, de la família Carrera Forcada Sarcos Portolés Ribet de çò de Gasconet, de la família Ribet de çò de Satlarí, de la família Sirat Ribet de çò de Germesa, de la família Bòya Sirat de çò de Pèirparent, de la família Ribet de çò de Janeta, de la família Barés i de la família Aventín Albertos, totes elles de Les; de la família Benosa de çò de Lucia, de la família Santafusta de çò de Sarte Guilhèm i de la família Bossòst Berart Benosa de çò de Capdet, totes de Bossòst. Del terçon de Lairissa han ingressat arxius de la família Ladevesa de çò de Campí i de la família Arró Castet de çò de Palhàs, totes dues d’Arres de Sus; de la família Pena de çò deth Brau, de la família Pena Saforcada de çò deth Farrèr; de la família Claveria Abella de çò de Mossu; de la família Aunòs de çò de Benet i de la família Farrèr de çò de Martin, totes elles d’Arres de Jos; de la família Aunòs de çò de Joanchiquet i de la família Monge Castet de çò de Lucia, totes dues de Vilamòs; de la família Casanha de çò de Borièr, de la família Rella Cortada Cabau de çò de Helipa i de la família de çò de Florentina, totes d’Arró; el de la família Aunòs de çò de Baile d’Es Bòrdes i el de la família Ramos de çò de Geroni de Benós. Del terçon de Marcatosa, han ingressat arxius de la família Deò Cabau de çò de Pèirponin i de la família Plet Caubet, les dues d’Arròs; de la família Barrau Demiguel de çò de Sebastian i de la família Aner Sacros de çò de Marionha, totes dues de Vilac. 2. M. Àngels Sanllehy (2007), p. 57 i 69. 3. En aranès, la utilització de la paraula «çò» indica el nom de casa i acompanya el sobrenom de la família.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
146 M. Pau Gómez Ferrer
Del terçon de Castièro, han ingressat arxius de la família Nart de çò de Bernada; de la família Solé de çò de Ròsa i de les famílies Março i Castèth, totes elles de la capital aranesa, Vielha; de la família Rimont de çò d’Augèr de Betren i de la família Sala de çò de Jansú d’Escunhau. Del terçon d’Arties e Garòs, han ingressat arxius de la família Prades Bru Esperò de çò de Mèstre Antòni d’Arties; de la família Cabau Vidòt de çò de Ramon Sans, de la família Solèr Vidòt Vergés de çò de Solèr, de la família Vergés de çò d’Eira i de la famíla Bares de çò deth Barbèr i de la família Calbetò de çò de Bonòme, totes elles de Garòs. Del terçon de Pujòlo, han ingressat arxius de la família Abadia Mòga de çò de Lanhèu, de la família Mòla Castèth de çò de Cardenal, de la família Jaquet de çò de Manescal, de la família Vidal Vilò Pònt Estrada Cortès de çò de Trinchèra i de la família Andreu España Coi de çò de Mossèn Prat, totes elles de Salardú; de la família Mòla de çò de Sarte i de les famílies Sangermés i de la Mòga de çò de Baile, totes tres d’Unha; de la família Amiell de çò de Barrau i Picamon, de la família Abadia de çò de Mèstre i de la família Amiell Daunes de çò deth Guèrcho, totes de Tredòs; de la família Tarrau de çò de Ròsa; de la família Buer de çò de Cojo i de la família Estrada de çò de Cosin, totes de Bagergue. Bona part d’aquestes famílies estan relacionades entre si per matrimoni o relacions familiars. És el cas de les cases de Mossenpèir de Les; Cojo i Ròsa de Bagergue; Joanchiquet de Vilamòs; Lanhèu de Salardú; Miquèla, Germesa, Satlarí, Pèirparent i Gasconet de Les; Sebastian i Marioha de Vilac; Borièr i Helipa d’Arró i Capdet de Bossòst. La gestació de l’arxiu familiar i patrimonial aranès La casa, en una zona rural com és la Val d’Aran, té certs trets identitaris bàsics. Un patrimoni immaterial format pel nom, la marca, la plaça al consell, a l’església i al cementiri. Un patrimoni material format per béns immobles: terres de cultiu i de prat, i edificacions, la casa i la quadra, i per béns mobles: el bestiar, les eines de treball i el parament de la llar. La seva perpetuació era l’objectiu final envers el qual s’organitza des de les aliances matrimonial fins l’herència, des de l’organització de la producció i el consum fins als treballs complementaris.4
4. M. Àngels Sanllehy (2014), p. 213.
147 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
Aquest patrimoni immaterial i material gestarà un arxiu amb una sèrie de documents que es troben en la major part dels arxius familiars i patrimonials aranesos. La documentació familiar va lligada a la família i als seus negocis jurídics, dels quals destaquen el capítol matrimonial, el testament i el dot. La documentació patrimonial va relacionada amb la propietat particular, que canvia de mans per vendes, cartes de gràcia, censals, empenys, transports, permutes, privilegis, contractes, estimacions, permisos, visures, possessions i donacions. Els arxius familiars i patrimonials de la major part de les famílies araneses dipositats a l’Archiu Generau d’Aran comencen en el segle xviii, una bona part comencen en el segle xvii, i uns pocs tenen algun document del segle xvi. Les famílies araneses que conserven documentació amb una datació més antiga solen ser cases fortes, com els Aunòs de çò de Joanchiquet de Vilamòs, els Bòya de çò de Mossenpèir de Les, els Abadia de çò de Lanhèu de Salardú, els Demiguel de çò de Sebastian i els Aner de çò de Marionha, totes dues cases de Vilac. Aquests primers documents, quasi sempre en format pergamí, solen ser capítols matrimonials, testaments i instruments, vendes i censals, que constaten l’intercanvi de la propietat. En els segles xvii, xviii, xix i xx, la documentació d’aquests arxius, majoritàriament en paper, continua registrant el funcionament de la casa. En alguns d’aquests arxius es conserva documentació generada pels negocis de la família o d’algun dels seus membres, així com documents específicament personals i professionals, els quals responen a iniciatives o activitats que no tenen relació amb l’administració del patrimoni familiar, bàsicament agrícola i ramader. Altres acrediten la participació o la pertinença d’un familiar en els oficis de l’administració aranesa, com el Conselh Generau dera Val d’Aran, el Conselh de terçon i el Conselh de vila. El seguiment de la carrera eclesiàstica per un o més membres de la família fa que a l’arxiu es trobi documentació d’algunes de les comunitats eclesiàstiques de la Val, con són les de Vilamòs, Garòs, Arròs, Arres, Les, Vilac, Arties, Salardú, Bagergue i Betren. Alguns d’aquests membres nodriran importants biblioteques dels segles xvii, xviii i xix. És el cas de les biblioteques de les cases Mossenpèir de Les i Joanchiquet de Vilamòs. A través de l’estudi dels llibres es veu com alguns d’aquests pertanyen a l’època d’estudiants d’aquests eclesiàstics, els quals anaven a formar-se, majoritàriament, a les universitats de Saragossa i Osca, tot i que també se’n troba algun en altres universitats, com les de Cervera i València. Altres biblioteques de menor volum són formades per llibres associats a l’ofici –per exemple el de veterinari o advocat– d’un dels membres de la família.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
148 M. Pau Gómez Ferrer
L’arxiu familiar i patrimonial de la família Aunòs de çò de Joanchiquet de Vilamòs La família Aunòs La línea de successió de la família Aunòs de Vilamòs es troba complerta des del segle xvi fins al dia d’avui. Els de Joanchiquet han comptat, des de sempre, amb un membre masculí de la família que ha heretat el patrimoni de la casa i el cognom Aunòs ha pogut perdurar fins a la fi del segle xx, quan l’hereva ha estat una dona. El primer document que anomena un membre de la família Aunòs és un pergamí de 1544, que conté la venda d’una propietat de Sanci Pè de Condò a favor de Joan Aunòs, tots dos de Vilamòs.
Dot de Margalida Bares de casa Portau d’Arres. Archiu Generau d’Aran. Çò de Joanchiquet de Vilamòs, document núm. 2853 (1631). Font: Archiu Generau d’Aran.
149 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
Era costum de la família batejar els seus fills amb el mateix nom, Joan. Durant cinc generacions aquest nom serà el del primogènit, és a dir el de l’hereu. Moltes vegades a dos fills d’un mateix matrimoni se’ls anomenarà amb aquest mateix nom i se’ls distingirà amb el sobrenom de major o menor, o com surt en algun document chiquet. Aquesta diferenciació entre germans, també es donarà quan es parli de pares i fills que porten el mateix nom. Aquesta tradició familiar es trenca a la fi del segle xvii. El matrimoni format per Joan Aunòs Rella i Jaima Demiguel Penalle, batejarà el seu primogènit amb el nom de Joan, però aquest seguirà la carrera eclesiàstica i la família nomenarà hereu un altre fill, Sanci. Posteriorment, tan sols dos hereus més portaran el nom de Joan. Això sí, tots ells seran coneguts com els de Joanchiquet de Vilamòs. La família Aunòs emparenta, a través de diversos pactes matrimonials, amb altres famílies araneses, algunes d’aquestes de gran pes a la Val. En el segle xix, els de Joanchiquet emparenten amb els Bòya de çò de Mossenpèir de Les i amb els Bossòst Berart Benosa de çò de Capdet de Bossòst. L’arxiu familiar d’aquesta família de Bossòst es troba dins l’arxiu dels Aunòs. El motiu, l’herència de tots els béns de çò de Capdet que rep Antonio Aunòs Demiguel l’any 1862. La casa de Çò de Joanchiquet de Vilamòs La casa de la família Aunòs es troba situada a la universitat de Vilamòs, cap del terçon de Lairissa. En 1613, en la descripció que fa Juan Francisco de Gracia i de Tolva de la població escriu que en dita universitat hi ha 30 veïns, encara que en una nota diu que en el moment de la seva visita sols n’hi ha 22.5 En les respostes al qüestionari que envia Francisco de Zamora a la Val en 1789 es diu que té 72 veïns.6 Pascual Madoz, en 1845, recull que hi ha 60 cases amb 280 ànimes.7 En 1906, Juli Soler Santaló escriu que Vilamòs és una vila formada per 58 cases habitades, amb 234 habitants de fet i 267 de dret.8 5. Juan Francisco de Gracia (1793), p. 47-48. 6. Sanllehy (2014), p. 230-233. 7. Pascual Madoz (2001), p. 112-113. 8. Juli Soler Santaló (1906), p. 303-305.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
150 M. Pau Gómez Ferrer
L’edificació de Joanchiquet de Vilamòs correspon a un dels dos grans tipus de cases araneses, l’habitatge i bordes formant un sol conjunt i que s’anomena auviatge. L’estructura bàsica de la casa dels Aunòs consisteix en un pati o corral, tancat per un mur, a l’interior del qual hi ha diversos edificis (casa i bòrdes), i al qual s’accedeix des del carrer a través d’un portal. Dins d’aquest pati trobem les construccions destinades al bestiar per al consum domèstic (garièra i porcingles) i una porció de terreny cultivable per a fer-hi l’hort (uart) i per a tenir arbres fruiters (vergèr). Sembla que la casa pateix un incendi al voltant de l’any 1717 i l’1 de novembre d’aquest any comencen les obres. Sanci Aunòs Demiguel i el seu fill, Miguel, contracten el mestre de cases Pierres Aner, que farà el teulat i la xemeneia nous i renovarà els terres de fusta. Un any més tard, la família no pot fer front al pagament de les obres i Sanci demana diners a familiars i amics. El 5 de juny de 1718, la família acaba de pagar l’obra.
Çò de Joanchiquet de Vilamòs. Font: Maria Pau Gómez Ferrer.
Joanchiquet va ser una important casa forta aranesa, almenys des del segle xvii fins al xx. Va estar present en totes les activitats econòmiques araneses de
151 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
caire mercantil, com són la importació de capes de pastor, el comerç de mules, l’explotació forestal i el préstec de gra. No sols criava bestiar mulatí, sinó també boví i oví. L’activitat econòmica de la família fa que les seves relacions amb marxants i ramaders abastés els territoris francesos més propers fins a les terres aragoneses i catalanes. Els Aunòs acudiran a les fires de Sant Beat, Bossòst, Vielha, Vilaller, Pont de Suert, Salàs i Verdú. Era una de les poques cases araneses que a cada generació tenia un o més membres de la família estudiant fora de la vall. Els membres de casa Joanchiquet exerciren càrrecs polítics a la Val d’Aran com el de cosso del lloc, el de conselhèr de terçon, el de conselhèr de la Val o el de síndic. Ocuparen també càrrecs eclesiàstics, al poble o fora. El cercle d’amistats d’aquesta casa era ampli, incloïa els notables de la Val.9 L’arxiu familiar i patrimonial de Çò de Joanchiquet de Vilamòs En els anys noranta del segle xx, el Conselh Generau d’Aran comença a treballar en l’idea que la casa de la família Aunòs de çò de Joanchiquet de Vilamòs es converteixi en un museu que formi part de la xarxa de Musèus dera Val d’Aran. L’any 1992, l’arxiu familiar i patrimonial que es trobava a la casa va ser traslladat al Museu amb seu a Vielha. Un any més tard, l’arxiu va passar a ser custodiat per l’arxiu històric del Conselh Generau d’Aran. A la primavera de 1998, la documentació va ingressar a l’actual seu de l’Archiu Generau d’Aran a la Casa deth Senhor d’Arròs. El fons documental de la família Aunòs es format per 2.489 documents en paper, 22 pergamins, 74 gravats i 26 positius fotogràfics. Conté una biblioteca de 478 llibres que tracten diversos temes. Amb aquest volum de documentació és conserven cinc segles de la història d’una família des de l’any 1509 fins al 1971. La documentació familiar i personal En 1798, Francisco Aunòs Deò comença un llibre on registra els naixements, defuncions i matrimonis de la família. El seu títol és Llibre de Francisco Aunòs de casa de Juanchiquet de Vilamòs el qual servirà pera donar compte y raho de difrentes coses competents a dita casa, las quals es trobaran
9. Sanllehy (2014), p. 153-156.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
152 M. Pau Gómez Ferrer
notadas en aquest llibre.10 Aquí trobarem escrits els noms dels descendents de la casa des de 1791 fins a l’any 1964. Els drets sobre el patrimoni són transferits a les futures generacions amb la finalitat de ser perpetuats en la família. La transmissió entre generacions d’aquests drets es presenta en dos nivells documentals: els que fan referència al matrimoni, el capítol matrimonial i el dot, i els relatius a l’acte testamentari. A principis del segle xvii la pràctica notarial unifica el capítol matrimonial, on s’especifiquen tota classe de clàusules relatives al contracte de matrimoni. Més endavant actuarà com a testaments preventius, on es regularà la successió mortis causa, pactant la institució de l’hereu. El capítol matrimonial és un negoci jurídic accessori al matrimoni. La seva funció és permetre als cònjuges el pacte del règim econòmic familiar que millor s’adapti a les seves necessitats i obliga els seus membres a unir esforços i aportar els seus ingressos per regular les activitats familiars i establir beneficis. A l’arxiu de la família Aunòs es conserven deu capítols matrimonials (1614-1723). De tots ells destaquem el celebrat el 28 de desembre de 1673. En ell es pacta el matrimoni entre un fill de Joan Aunòs Rella de Vilamòs i una filla de Guillem Monge d’Arres. En aquests moments Aunòs no pot nomenar hereu, ja que bona part dels seus fills, en concret cinc, es troben estudiant i el pare no vol destorbar els que voldran dedicar-se a ser sacerdots.11 A partir d’altres documents se sabrà el nom dels protagonistes d’aquest capítol, en Sanci Aunòs Demiguel, que no és el primogènit però que serà nomenat hereu, i Rufina Monge Sans, filla de la família Monge. El dot és una aportació voluntària als béns que fa la dona a l’home perquè pugui sostenir les càrregues del matrimoni, representa una entrada i una sortida periòdica de capital. En les cases fortes de la Val d’Aran, aquest era quantiós en diners i amb poca presència de terres. Incloïa elements de distinció com una tassa de plata. En les cases mitjanes, juntament a una aportació econòmica no extrema, s’incloïen terres. El pagament de dit dot es feia a terminis no molt 10. Archiu Generau d’Aran. Çò de Joanchiquet de Vilamòs e çò de Capdet de Bossòst. Document núm. 2807. 11. «Joan Aunòs no pot señallar ereu dels sinc fills que abui de present te perquant si tox no la maior partida de ells los a ynclinax y induix a dotrina de estudii dels quals los que boldran dedicarse a esser saserdox ab la ajuda de Deu nols bol destornar, y aixi dit Aunos ofereix matrimoni hu dels dits fills pera una filla de Guillem Monge...» .Archiu Generau d’Aran. Çò de Joanchiquet de Vilamòs e çò de Capdet de Bossòst. Document núm. 829.
153 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
dilatats en el temps. En les cases humils, el valor del dot era molt petit. La manca de capital monetari se suplia amb la inclusió de parcel·les de terra. En aquestes cases, el nombre de terminis de pagament era espaiat en el temps.12 A canvi del dot, l’home feia donació de l’acreishement, una quantitat de diner suplementària del dot que s’incorporava al patrimoni de la dona, però que quedava administrada per aquell, raó per la qual molt poques vegades arribava a ser pagat realment a ella. Els estudis antropològics diuen que aquests diners servien per crear un fons de reserva per a la dona i els fills en cas de ruïna de l’home i mort d’aquest. Alguns autors veuen en l’origen de l’acreishement un pagament simbòlic per la virginitat de la núvia. Altres diuen que constitueix un crèdit o un fons econòmic destinat a compensar el treball femení per la producció i en la reproducció. En el cas de la producció és un pagament per la diferència entre el treball aportat i els béns que es reben a canvi, fonamentalment la casa i el menjar. En el de reproducció, més que un pagament per la virginitat, significa el pas de la núvia a un altre grup, al qual aportarà uns fills que s’inscriuran en la línea de successió de l’home. A la Val d’Aran, aquest joc d’intercanvis no acaba aquí, la dona ofereix a l’home el regensament a canvi de l’acreishement, una altra quantitat econòmica que habitualment era la meitat del valor del que aportava la dona. El regensament és un costum procedent del dret del Bearn i una institució específicament aranesa, que confirma un sistema d’herència en dues línees. D’aquesta forma, en morir l’home, la vídua adquiria l’acreishement, i al revés, el vidu adquiria el regensament. La dona arribava molt poques vegades a gaudir del dot i de l’acreishement, sempre administrat per l’home i que havia de passar, en el moment de la seva mort, als hereus. La restitució no sempre es portava a terme, ja que si l’home moria, quasi sempre la vídua es quedava a viure amb els fills o els sogres i aleshores la restitució no era obligatòria. El regensament i l’acreishement es mantenia per part del vidu o de la vídua en cas de segones núpcies, al contrari de la resta de béns de l’herència. Es conserven vint-i-sis documents sobre el dot (1605-1908) a l’arxiu de Joanchiquet: la major part corresponen a l’aportació que fa la família a les dones que es casen amb l’hereu de la casa i els altres fan referència al pagament que fa la família Aunòs a les filles que es casen i van a viure amb la família del marit.
12. Sanllehy (2014), 213-214.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
154 M. Pau Gómez Ferrer
El testament és un negoci jurídic, formal, unilateral, personal i revocable. La persona que el fa regula la seva successió per causa de mort. S’hi nomena un o més hereus i s’ordena altres disposicions. Hi ha dos tipus de testaments, el tancat, que no es pot obrir, i l’obert, que es fa davant de notaris i testimonis. El testament davant del rector és una modalitat de testament obert. A la Val d’Aran, la major part de les últimes voluntats (testaments i codicils) són autoritzades pel rector, que actua com a notari de la demarcació parroquial on es troba el testador. Dels Aunòs es conserven quinze documents testamentaris (1684-1728) i un codicil (1728). La correspondència familiar és un dels grans blocs de l’arxiu dels Aunòs, amb cent setanta-vuit documents (1670-1969), on es troben cartes entre pares i fills, entre germans, entre altres parents, com oncles i cosins, i entre amics i coneguts. En el mateix arxiu també es troba documentació personal d’un o més membres de la família i col·leccions, com postals, gravats, monedes i segells. La documentació patrimonial La documentació patrimonial va relacionada amb la propietat particular, que representa una mínima part de la superfície territorial de la Val d’Aran. Una bona part d’aquesta documentació té un origen particular, privat, amb o sense la presència d’un fedatari públic, però sempre amb la presència de testimonis. L’arxiu dels Aunòs conserva quatre-cents noranta-tres documents (15441924) sobre l’administració del seu patrimoni. De tots ells destaquem l’acte de vendre, en aquest cas transferir, una propietat a canvi d’una quantitat de diners; la carta de gràcia, un contracte de compravenda en el qual el venedor es reserva el dret de redimir quan transmet la propietat; el censal, l’obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital dat, garantit sobre béns immobles, semblant a la hipoteca; la permuta, un contracte, proper a la compravenda, pel qual els contractants s’obliguen a intercanviar alguna cosa o un complement en diners, sempre que la quantitat de diners sigui inferior al preu de la cosa permutada i la gasalha, un arrendament a canvi d’una part dels productes. La titularitat i l’exercici dels drets patrimonials pot portar i porta conflictes entre els membres d’una mateixa família. Són problemes per la propietat de les terres, per l’herència, pel pagament de deutes i pel pagament del dot. Els Aunòs
155 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
no són aliens a aquest fet, i en totes les generacions es produirà un o més plets al voltant de la titularitat dels bens de la família, en concret cinquanta-tres documents expliquen aquestes diferències familiars (1614-1875). La relació dels Aunòs amb els oficis de l’administració local Els Aunòs formen part d’una nissaga familiar on els membres masculins de la família participaran al llarg del temps de la vida política aranesa i exerciran els oficis, conselhèr i síndic generau, de la màxima institució aranesa, el Conselh Generau dera Val d’Aran. Com a conselhèrs, càrrec d’elecció anual, trobem Joan Chiquet Aunòs Casanha (1613-1614); Joan Aunòs Barés (1645-1646); Joan Aunòs Rella (1681-1682); Sanci Aunòs Demiguel (1709-1710); Miguel Aunòs Monge (1753-1764 i 1757-1758); Francisco Aunòs Pè de Condò (1774-1775); Francisco Aunòs Deò (1814-1816 i 1819-1820) i Antonio Aunòs Ademà (18331834). Com a síndic generau, també càrrec anual, trobem Joan Aunòs Barés (1656-1657) i Sanci Aunòs Demiguel (1710-1711 i 1711-1712). A més a més, els Aunòs no sols ocuparan aquests dos oficis, sinó que també els trobarem exercint altres càrrecs de l’administració local (còsso, prohom, conselhèr de terçon, lloctinent de conselhèr i alcalde) i de l’administració reial (baile i lloctinent de baile). De tots ells destaquem Sanci Aunòs Demiguel. Sanci serà elegit sindic generau de la Val durant els períodes 1710-1711 i 1711-1712; un any abans, en el període 1709-1710, havia ocupat l’ofici de conselhèr. Excepcionalment i segurament a causa del conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió, Aunòs no esperarà un any per a poder optar a un altre ofici, com establien les Ordinacions de 1616, i ocuparà l’ofici de síndic, d’elecció anual, durant dos períodes seguits. A l’arxiu familiar es conserva la llibreta de notes i comptes de les despeses produïdes durant els seus mandats. Aquesta llibreta porta el títol Memorial del diner he amprat per compte de la Vall yo Sanci Aunos sindic general de la Vall.13 La mateixa es trobava plena de documents, concretament trenta-tres, que corresponen als anys dels seus sindicats i a diversos assumptes familiars. Un Aunòs viurà la fi de l’extracció i elecció dels Oficis del Conselh Generau dera Val d’Aran. Antònio Aunòs Ademà serà conselhèr en el període 13. Archiu Generau d’Aran. Çò de Joanchiquet de Vilamòs e çò de Capdet de Bossòst. Document núm. 2283.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
156 M. Pau Gómez Ferrer
1833-1834. El 7 de setembre de 1834,14 durant la regència de la reina Maria Cristina, en el Conselh es fa la darrera extracció i Antònio Aunòs assisteix com a conselhèr vell. La relació dels Aunòs amb els oficis de l’administració eclesiàstica La relació de la família Aunòs amb l’Església aranesa és molt important. A la meitat del segle xvi ja sabem que un membre de la família exerceix com a prest. Durant el segle xviii, aquesta relació és fa més forta vinculada a la persona de Jaime Aunòs Demiguel. Jaime inicia la seva carrera eclesiàstica en l’església de Santa Maria de Vilamòs, on ocuparà diversos càrrecs, destacant el de rector i notari públic des de 1690 fins a 1732. Dos dels seus germans, Joan Miquel i Francesc, el seguiran en els oficis eclesiàstics. Aquests, juntament amb Sanci, adscrit a oficis de l’administració aranesa, i Marcel·lí, són els cinc germans que el 1673 estaven estudiant fora de la vall i el seu pare encara no sabia qui seguiria la carrera eclesiàstica i qui seria l’hereu.
Testament de mossèn Francisco Aunòs Demiguel. Çò de Joanchiquet de Vilamòs, document núm. 832 (1726). Font: Archiu Generau d’Aran. 14. Archiu Generau d’Aran. Conselh Generau dera Val d’Aran. Libre d’actes (1820-1936). Document núm. 3036.
157 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
En anys successius trobarem diversos membres de la família vinculats a l’Església. D’ells sabem que cursen estudis en col·legis, seminaris i universitats de Cervera, Tàrrega, Barbastre, Osca, Saragossa i Sant Gaudens, França. També es conserven les matrícules d’un d’ells que estudia a la universitat de València. Una vegada acabats els seus estudis, tots els eclesiàstics de la família Aunòs retornen a Vilamòs i ocupen algun càrrec (acòlit, prest, porcioner, diaca, vicari i rector) a l’església de Santa Maria. Pocs no tornen, com Manuel Aunòs Pè de Condò. A l’arxiu familiar es conserva una publicació titulada Relación de los méritos, títulos y exercicios literarios de Don Manuel Aunòs, presbítero penitenciario que ha sido del Real y General Hospital de nuestra Señora de Gracia de la Ciudad de Zaragoza, y procurador de dicha Santa Casa. En aquesta publicació es relaten els estudis de Manuel, que s’inicien en les Escoles Pies de Barbastre, on estudia Gramàtica, continua en la Universitat d’Osca, on estudia tres cursos de Filosofia i acaba en el seminari de Sant Gaudens, on estudia dos anys de Teologia Moral i Escolàstica. En 1785, Aunòs és ordenat sacerdot i en 1786, es trasllada a Saragossa. En aquesta ciutat aragonesa entrarà a exercir en la penitenciaria del Reial i General Hospital, on servirà des de juliol de 1786 fins a novembre de 1794.15 La biblioteca de la casa L’arxiu familiar i patrimonial dels Aunòs conté una biblioteca de 478 exemplars, entre llibres manuscrits i impresos, que tracten diversos temes de filosofia, religió, ciències socials, lingüística i filologia, ciències pures i ciències naturals, belles arts, literatura, història i geografia. Recordem que aquesta família, en cada generació, té algun membre estudiant. Els llibres manuscrits de la biblioteca corresponen a aquesta època estudiantil i en ells trobem còpies d’altres llibres, classes magistrals dels professors de la universitat i treballs de curs. Entre els anys 1674 i 1677, Joan Miguel Aunòs Demiguel es trobarà estudiant en la universitat d’Osca, i es conserven diversos manuscrits sobre els seus estudis. Entre 1674 e 1675, escriu Disputas Logicales y Metaphisicas, tenint com a professor el doctor Bartholomeo Calbo, mestre en dita universitat. En 1676 escriu Phisicorum Aristotelis. Disputatione in duos libros Aristaelis de celo et mundo, sota la tutela del mateix professor. Entre 1676 e 1677 escriu Tractatus 15. Archiu Generau d’Aran. Conselh Generau dera Val d’Aran. Libre d’actes (1820-1936). Document núm. 2567.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
158 M. Pau Gómez Ferrer
Theologicus e escholasticus de scientia dei in primam partem Divi Thomae, tenint com a professors al pare carmelita Gutiérrez, el mestre Blanco de l’orde de Sant Bernat, Fr. Fermino de Areisaga i al doctor en Teologia Joan Lain. Entre 1680 e 1684, ja exercint a l’església de Vilamòs, escriu Tractatus Theologicus de Censuris. Manuel Aunòs Deò i Rafael Aunòs Deò, germans, coincidiran al voltant de l’any 1776 en la Universitat d’Osca. Entre 1777 i 1782, Manuel estudiarà durant tres anys Filosofia i Teologia Moral al col·legi de San Agustí i dos cursos de Filosofia i de Moral a la universitat. El 1784 ja es troba com a acòlit en Vilamòs. El 1775 Rafael Aunòs estudia a les Escoles Pies de Barbastre com a deixeble del P. Prudenci. El 1777 escriu una carta, juntament amb el germà Manuel, adreçada al seu pare Francisco Aunòs Pè de Condò, en què comenta que és alumne del catedràtic Manuel Ena, col·legial de Sant Vicenç d’Osca. Entre 1778 i 1780, Rafael escriu diversos manuscrits de filosofia, tots sota la supervisió del doctor Josep Pons del Reial i Imperial Col·legi de Santiago a Osca.
Manuscrit de Rafael Aunòs, estudiant a la Universitat d’Osca els ans 1778 i 1779. Çò de Joanchiquet de Vilamòs, document núm. 1431. Font: Archiu Generau d’Aran.
159 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
Conclusions Els arxius familiars i patrimonials aranesos, independentment del prestigi de la casa, de la seva datació i del seu major o menor volum de documentació, conserven unes tipologies documentals comunes a tots ells que descriuen un patrimoni immaterial i material. En tots ells es troben documents lligats a la família, als seus negocis jurídics i a l’intercanvi de les seves propietats. La documentació personal, les col·leccions i les biblioteques completen i enriqueixen alguns d’aquests arxius. Una família, els Aunòs de Vilamòs, conserva un arxiu que dona a conèixer la història d’una casa forta aranesa. Una casa on sempre hi ha hagut un membre masculí que ha pogut heretar el patrimoni i ha fet perdurar el cognom de la família fins al segle xx; on s’ha procurat emparentar els fills i les filles amb altres cases fortes de la Val; on els seus membres, a més de treballar en el seu patrimoni agrícola i ramader, s’han dedicat a altres activitats econòmiques de caire mercantil; on sempre han tingut un o més estudiants i on alguns dels seus membres han exercit diversos càrrecs civils i eclesiàstics. Tots aquests fets han configurat un volum important de documents que permeten estudiar la formació d’un arxiu familiar i patrimonial des dels primers documents en pergamí fins al tancament de la casa. Bibliografia Bernal Cercós, Àngels; Magrinyà Rull, Anna, i Planes Albets, Ramon [ed.] (2006) Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC) 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Subdirecció General d’Arxius (Arxivística i gestió documental. Eines, 1). Gifre, Pere; Matas, Josep, i Soler, Santi (2002). Els arxius patrimonials. Girona: Ed. CCG edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona (Col·lecció Fonts, 2). Gómez Ferrer, Maria Pau (2008). «Exemples de noviatge a trauèrs dera documentacion depausada en Archiu Generau d’Aran». Terra Aranesa, II època, número 7 [Vielha], Fondacion deth Musèu Etnologic dera Val d’Aran, p. 47-56.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
160 M. Pau Gómez Ferrer
— (2010a). «Era documentacion patrimoniau e familiara aranesa. Es hons depausadi en Archiu Generau d’Aran». Quadèrns der Archiu, núm. 2 [Val d’Aran], Generalitat de Catalunya, Conselh Generau d’Aran, Archiu Generau d’Aran. — (2010b). «Era descripcion archivistica NODAC de dus hons patrimoniaus de Les e Vilac depausats per Melquíades Calzado de Castro en Archiu Generau d’Aran». A: Miscellanèa en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro. Damb eth còr Aranés, Val d’Aran, Institut d’Estudis Aranesi - Pagès Editors, p. 97-106. — (2011). «Es mèrques des cases de Betren, Es Bòrdes, Canejan e Vilac». Terra Aranesa, II època, núm. 10 [Vielha], Fondacion deth Musèu Etnologic dera Val d’Aran, p. 33-40. Gracia de Tola, Juan Francisco (1752). Ordinaciones, pragmática y edictos reales del Valle de Arán, hechos en el año de mil seiscientos diez y seis por el doctor Juan Francisco de Gracia, entonces assessor de Ribagorza y visitador real en el dicho Valle y aora del Consejo del Rey nuestro señor en la Real Chancilleria del Reyno de Mallorca. Con un prologo, para inteligencia de las dichas Ordinaciones, Pragmatica, y Edictos; dirigido a Don Andrés Royg, comendador, y clavero de silla, cavalleria de Montesa, del Consejo del rey nuestro Señor, y su Vicechancillér, y Presidente en el Supremo de la Corona y de los Reynos de Aragoon. Reimpressas a instancia de su governador el brigadier don Pedro de Santamaria, y Rutie, del Prior, Consejeros y Syndico; esto es, de Antonio Moga y Pont, prior del terson de Pujolo; de Ildefonso Portoles, consejero del Terson de Viella; de Luis Sala, Consejero del Terson de Artiés, y Garós; de Joseph Anér de Juanbó, Consejero del Terson de Marcatosa; de Gavino Pena, Consejero del Terson de Yrisa; de Pedro Juan Paba de Campí, Consejero del Terson de Bosssost; y de Jayme Sandarán, Syndico General: Siendo su juez real ordinario el doctor Francisco De Miquel Capdet. Año 1752. Con licencia. Barcelona: En la imprenta de Francisco Surià, Impressor, y Librero, en la calle de la Paja. — (1793). Relación al Rey Don Felipe III. Nuestro Señor. Del nombre, sitio, planta, fertilidad, poblaciones, castillos, iglesias y personas del Valle de Aran, de los Reyes que le han poseído, sus conquistas, costumbres, leyes y gobierno. Por el Doctor Juan Francisco de Gracia de Tolba, Asesor del Condado de Ribagorza, por el Rey nuestro Señor, y Visitador real en el valle de Aran. Nueva edicion. Con licencia. Madrid: Por D. Antonio Espinosa, año de 1793. Se hallará en las Librerías de Escribano, y Millana, y en la de Monge en Zaragoza.
161 Els arxius familiars i patrimonials aranesos: documents per a l’estudi de la societat de la Val d’Aran
Madoz, Pascual (2001). Era Val d’Aran (1845). Val d’Aran: Edicions Araneses. Roigé, Xavier; Estrada, Ferran, i Beltran, Oriol (1997), La casa aranesa. Antropologia de l’arquitectura a la Val d’Aran. Tremp: Garsineu Edicions. Sanllehi Sabi, M. Àngels (2007a). Comunitats de veïns i arrendataris a la Val d’Aran (s. xvii-xviii): dels usos comunals a la dependència econòmica. Vol. 1. El marc institucional. Tremp: Garsineu Edicions. — (2007b). Comunitats de veïns i arrendataris a la Val d’Aran (s. XVII-XVIII): dels usos comunals a la dependència econòmica. Vol. 2. El marc econòmic. Tremp: Garsineu Edicions. — (2014a). «La Val d’Aran els segles xvii-xviii. Una societat de muntanya comunal i dependent». A: Poblament i societat als Pirineus els darrers dos mil anys. Vol. VI. Lleida: Edicions Universitat de Lleida, p. 191-228. — (2014b). «Casa de Sarte d’Unha i Casa Joanchiquet de Vilamòs: el comerç de bestiar a la Val d’Aran (segles xviii-xix)». Recerques, núm. 68 [València]. Associació Recerques, Història, Economia, Cultura. Publicacions Universitat de València, p. 137-164. — (2014c). Es responses dera Val d’Aran as qüestionaris de Francisco de Zamora. Tremp: Ed. Garsineu Edicions. Soler Santaló, Juli (1906), La Vall d’Aran. Guia monogràfica de la comarca. Barcelona: L’Avenç.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 163-196 DOI: 10.2436/20.1001.01.169
LEGISLACIÓ HISTÒRICA DE LA FAMÍLIA CATALANA MEDIEVAL I MODERNA1 Tünde Mikes2
Universitat de Girona Lliurat l’1 de febrer de 2016. Acceptat el 13 de març de 2017
Resum L’objectiu d’aquest article és demostrar la importància jurídica d’alguns documents que constitueixen una part important dels arxius patrimonials, entre aquests els capítols matrimonials, que des de les èpoques medieval i moderna han servit per a justificar uns determinats drets i títols de les cases. Representen el document estel·lar de la història de les cases, la història de molts principis i fórmules jurídiques del dret català familiar i successori –i a través d’aquestes fórmules l’evolució del seu sistema familiar i de la seva societat. L’article ofereix l’evolució històrica de les figures jurídiques més importants dels capítols matrimonials catalans des de l’època alt medieval fins al Decret de la Nova Planta, i busca els moments destacats de la història de la creació del dret civil català. 1. Aquest article s’inscriu en el marc del projecte de recerca Arxius familiars i patrimonials de banda a banda dels Pirineus 2013 CTP 00017 de la Comunitat de Treball dels Pirineus i ARCHIFAM de la Casa de Velázquez; investigadora principal per Catalunya: Tünde Mikes. L’article es una versió ampliada en català de la part del text corresponent a l’autora, publicat en anglès a Tünde Mikes; Tomàs de Montagut, «The Catalan Sagrada Família: Law and Family in Medieval and Modern Catalonia», a M. G. di Renzo Villata (ed.), Family Law and Society in Europe from medieval to contemporary age, Springer Verlag, «Studies in the history of Law and Justice», núm. 5, 2016, p. 21-49. 2. E-mail: tunde.mikes@udg.edu
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
164 Tünde Mikes
Paraules clau Arxius familiars, sistemes familiars i successoris, capítols matrimonials, cap de casa, hereu i exclosos, moments legislatius primordials. Historical legislation of the medieval and modern Catalan family Abstract This article aims to demonstrate the legal importance of some documents that constitute an important part of heritage archives, including marriage contracts which in medieval and modern times have served to justify certain rights and ownership in families. These are the outstanding documents regarding the history of certain families, as well as the history of many legal principles and formulas in Catalan family and inheritance law and, through these formulas, the evolution of its family system and society. The article presents how the most important legal aspects of Catalan marriage contracts evolved from the early Middle Ages to the enactment of the Decret de la Nova Planta, highlighting key moments in the history of the creation of Catalan civil law. Keywords Family archives, family and inheritance systems, marriage contracts, head of the household, heir and exclusions, key legislative moments. Introducció Els arxius patrimonials tenen una cronologia llarga: alguns poden iniciarse ja en els segles x-xi i de vegades tenen la seva utilitat fins a la crisi de la societat rural al segle xx. Alguns encara són operatius avui en dia. La part més important dels documents que s’hi troben són proves jurídiques –documents notarials o provinents d’administracions públiques– de la formació i transmissió del patrimoni familiar; testimonis dels títols de domini dividit que l’integraven, dels matrimonis contrets pels seus posseïdors, de la transmissió dels béns entre les diverses generacions de la casa, de la gestió
165 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
i administració dels béns i drets del patrimoni. Fan referència, entre d’altres, als drets reials; als actes de compravenda, permuta, parceria, emfiteusi; al dret familiar; que regula les conseqüències jurídiques de les relacions de família provinents del matrimoni3 i parentiu; o al dret successori, que regula les conseqüències de la mort d’un individu. Entre tots aquests documents, els capítols matrimonials i els testaments seran aquells que ens facilitaran una interpretació més rica per al nostre tema. En el tema elegit, diverses anàlisis són possibles, des de punts de vista d’història del dret: o bé seguir l’evolució de la legislació pròpia del dret familiar català, és a dir, el contingut principalment dels llibres cinquè i sisè de les Constitutions i altres drets de Catalunya4 o bé seguir la documentació de la pràctica jurídica. En aquest treball ens decantem per la primera opció, considerant que la legislació, si no causa els canvis en els processos històrics, sí que els segueix, va a remolc de realitats socials, els explica i els fa entendre. A més a més, mostra les variacions i peculiaritats pròpies de Catalunya pel que fa a les mateixes o similars figures jurídiques perfilades pel ius commune europeu. El context jurídic dels moments de la formació dels arxius patrimonials: els trets més significatius del dret català medieval i modern A l’època alt medieval el dret català està principalment vinculat a la tradició del Liber Iudiciorum promulgat l’any 654 per a les comunitats tant visigodes com hispanoromanes de la Península. El Liber Iudiciorum, que en els manuscrits alt medievals apareix denominat com a Liber Iudicum, recull la tradició del dret romà que arriba per la via occidental, la qual passava pel Codi Theodosià5 i pel Breviari d’Alaric6 (Montagut 1996: I, 36-37). Els territoris de la futura Catalunya s’havien regit per la versió de Recesvint del codi got que després, sota el domini carolingi, s’adaptarà progressivament a les necessitats de la societat.
151.
3. Sobre el context jurídic europeu del matrimoni, vegeu Vial-Dumas (2015), p. 142-
4. Constitutions i altres drets de Catalunya, compilacions de 1495, 1588-1589 i 1704, 4 volums, Barcelona, Editorial Base, 2004. 5. Promulgat com a llei a l’Imperi oriental el 438 i a l’occidental el 439. 6. Promulgat l’any 506 per Alaric II, vigent al Regne de Toledo.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
166 Tünde Mikes
El Liber va ser la font del dret aplicat a Catalunya durant segles, sobretot en la pràctica judicial dels jutges –no endebades passarà a titular-se Liber Iudicum– però també en l’esfera de dret civil; pactes matrimonials, testaments o donacions igualment demostren la seva rellevància com a codi bàsic del dret català fins i tot a les primeres dècades del segle xii. (Mundó, 1992: 13-21) La legislació dels reis francs i dels primers comtes catalans va estar més concentrada en el dret públic, el dret civil privat mantenia les característiques del període got (Sobrequès, 1978: 5-7). El posterior dret consuetudinari, igual que el dret de la pràctica, modificà en certa manera la tradició goda, modificació que portà a la reducció i transformació del contingut del Liber, moltes normes del qual apareixeran encarnades en els Usatges, ja en el segle xiii. La creació del dret de l’època baix medieval es renovarà i s’enriquirà en múltiples aspectes. El primer, els Usatges –recull de costums i usos aplicats en la Cúria del comte de Barcelona a partir de mitjans del segle xi i formalitzats per escrit a partir de mitjans del segle xii–, que representava la base del dret propi català territorial de la nova societat feudal que neix a partir de les turbulències de mitjan segle xi. Paral·lelament a la formació dels Usatges de Barcelona, es formen els diversos drets locals al Principat. D’altra banda, gràcies a la seva proximitat amb la península Itàlica, arriba a Catalunya la influència del ius commune (Pérez Martín, 1999: 69-93), dret erudit estudiat i ensenyat a les diverses noves universitats italianes com la raó escrita, contraposat al dret consuetudinari summament oral (Tomás y Valiente, 1979: 180-204). El ius commune representa la tradició del dret romà per via oriental, és a dir, la recepció de la compilació del dret civil romà elaborada per l’emperador Justinià en el segon terç del segle vi. Aquest dret s’estendrà progressivament als països del centre i l’oest del continent europeu, i entre aquests darrers, a la Catalunya de finals del segle xii i de començament de la centúria següent. Dret romà justinianenc redescobert a Bolonya, completat amb el dret canònic i feudal i interpretat pels juristes lletrats: glossadors i comentaristes (Grossi, 2007: 39-61) que la societat catalana, dades les característiques polítiques, econòmiques i culturals del segle xiii, rebrà i integrarà en el seu sistema jurídic malgrat l’oposició popular i nobiliària inicial. La recepció global d’aquest dret europeu aportarà noves institucions jurídiques, nova terminologia i una renovació conceptual de la jurisprudència a través de la seva aplicació pràctica pels jutges i la seva interpretació pels jurisconsults catalans del’època baix medieval i moderna. (Font i Rius, 1999: 95-106, Brocà i Amell, 1880: 12-15) De tots
167 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
aquests elements –a vegades contraris entre ells– naixerà un ordenament jurídic caracteritzat per un pluralisme multilateral (Hespanha, 2002: 73-134)7 que progressivament anaven substituint el dret visigot, del qual s’havien conservat algunes figures fins a mitjan segle xiv, entre elles, la del dret successori (Brocà i Amell: 1880,15). Al mateix temps que la recepció del ius commune, neix a Catalunya una nova forma de crear dret, pactada a les Corts entre els estaments i el rei, legislació que emanava de les institucions de poder. Aquesta pràctica del pactisme –primer mitjançant els Usatges de Barcelona de caràcter feudal i després a través de capítols, actes de Cort i les constitucions de Cort– implica una rica tradició parlamentària que, com en el cas anglès del Rule of Law permet parlar de iuscentrisme, és a dir, d’un sistema on regeix el principi de l’imperi del dret i en què es consignen mecanismes per garantir l’observança del dret que gestionen el diàleg polític en termes de justícia8 (Capdeferro, 2014: 22-36). Aquest sistema, entre el segle xiii i el final del xvi va produir una copiosa obra legislativa, en crear les institucions jurídiques d’àmbit civil catalanes més típiques, algunes d’origen consuetudinari (Sobrequés, 1978: 25-49). Legislació que respon, d’alguna manera, sobretot als segles xv i xvi, als interessos de consolidació d’una nova classe dirigent en vies d’ennobliment composta de la noblesa, dels nous ciutadans honrats, homes de dret i de medicina, burgesos i pagesos benestants.9 En els segles xv i xvi, a més a més d’aquesta efervescència legislativa observem un fenomen comparable a d’altres monarquies europees: els intents de no sols renovar el dret, sinó també de sistematitzar-lo (Tomás y Valiente, 1979: 263-281). Les compilacions dels anys (1413-22),10 1485 –les futures Constitutions i altres drets de Catalunya– que de diferent manera i amb diversa eficàcia, recullen el dret territorial general i drets especials, costums i legislació règia –seran renovades al 1588-1589 i actualitzades l’any 1704 com a últim intent d’ordenar les fonts jurídiques catalanes. L’apogeu d’aquest procés és la constitució que de7. Aquest ordenament en diversos aspectes es mantindrà fins als moments anteriors a l’època liberal constitucional i codificador del segle xix, i en el cas del dret civil, fins a la seva compilació del segle xx. 8. Com, per exemple, el Tribunal de Contrafaccions que va existir entre els anys 1702 i 1713, peculiar i únic en el seu gènere dins la cultura jurídica europea 9. Fargas Peñarrocha (2001), p. 93-100. 10. Manuscrits.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
168 Tünde Mikes
termina les fonts del dret utilitzables a Catalunya:11 en primera instància el iura propia, el dret general i especial del Principat i comtats de Rosselló i Cerdanya, i posteriorment, el dret canònic, el dret civil de Justinià i les doctrina dels doctors i finalment, en darrer lloc, l’equitat dels jutges reglada per la communis opinio dels doctors. Al segle xvii, la creació del dret a través de les decisions de les Corts minva; en aquesta centúria la monarquia composta dels Àustries menors convoca tan sols una vegada les Corts. És la gran època de la jurisprudència, quan la labor dels jurisconsults catalans12 esdevé de màxima rellevància: analitzaran, poliran i adaptaran fins al més mínim detall l’instrumental jurídic català acumulat durant segles. Després de la promulgació del Decret de Nova Planta l’any 1716, el monarca castellà es reservarà en exclusiva la potestat legislativa, i suprimirà el dret públic del Principat i les institucions legislatives. En conseqüència, la creació del dret a Catalunya queda bloquejada. Amb la implantació dels principis absolutistes, el monarca Felip de Borbó destruí l’entitat política pròpia de Catalunya i l’annexà a l’Estat absolutista castellà (Ferro, 1987: 15-16). Durant els dos últims segles moderns el dret català sobreviu gràcies a la jurisprudència i a la pràctica notarial (Serrano, 2001: 184-186) La Universitat de Barcelona fou dissolta, i la universitat de nova creació a la ciutat de Cervera no disposava ni de mitjans materials ni de personal per a continuar ensenyant el dret català (Ferro,1987: 1-25, 429-460). Els sistemes familiars i hereditaris de la península Ibèrica i a Catalunya Els sistemes familiars i hereditaris de les diverses regions de la Península presentaven una certa varietat. Al segle xviii, en la major part de la franja septentrional, a Catalunya,13 Aragó, Navarra, País Basc (i amb especial força a les regions muntanyenques dels Pirineus d’aquests territoris), a Cantàbria i a les 11. Constitució 40a de les Corts 1599 de Barcelona, CYADC, 1704, 1,1,30,1. 12. Tant jutges com doctors en dret, alguns coneguts per tot Europa com Joan Pere Fontanella. 13. Menys a la regió de Tortosa.
169 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
regions properes tant al sud com al nord regnava el sistema de successió unipersonal. L’herència era destinada a un hereu únic, mentre que a la resta de la monarquia regida per la legislació castellana dominaria la repartició més o menys igualitària. No obstant, a l’interior d’aquestes últimes àrees existien zones de l’altre sistema (Ferrer Alòs, 2007: 37-70). A les regions castellanes fins al començament del segle xvi dominaven les tradicions visigòtiques sobre la transmissió de béns, basades en el Fuero Real i en les tradicions provinents del ius commune reflectides en Las Siete Partidas.14 A partir de les lleis i de les normes acceptades l’any 1505,15 el sistema castellà quedarà definitivament establert. Les heretats dels testadors es dividiran en cinc parts, de les quals una es destinarà a pagar els deutes i altres despeses, i les restants quatre parts es fraccionaran de nou en tres. D’aquestes porcions, dues terceres parts es tornaran a partir obligatòriament en concepte de llegítima. L’última tercera part –«mejora de tercio»– servirà per a millorar la situació d’algun o d’alguns fills del matrimoni. En la pràctica jurídica i notarial, aquesta legislació permetia estratègies familiars força variades en les quals el quadre establert per les lleis no és determinant (Ferrer Alòs, 2007: 47 i sq). Les lleis de Toro ofereixen una altra solució contra la disseminació de les terres de les famílies i per a evitar la degradació de les seves rendes: el mayorazgo. Tot individu podia fer el que desitgés amb la cinquena part de lliure disposició de les seves possessions i podia crear un majorat del qual els béns vinculats ja no en podien sortir per passar-los de nou en lliure circulació. Seran instruments jurídics que permetran transmetre el patrimoni familiar a una sola persona –el major dels fills–, la qual cosa portarà a la utilització de la primogenitura (Clavero, 1989: 211-287). A Catalunya16 el sistema d’hereu únic i el sistema matrimonial dotal, més comú sobretot a la Catalunya Vella,17 produiran una societat de cases, defini14. Dos corpus legislatius que van ser redactats al segle xiii amb l’objectiu de donar una certa uniformitat jurídica al regne. 15. A les Corts convocades pels Reis Catòlics i celebrades a la ciutat de Toro; vegeu «leyes de Toro». 16. La bibliografia històrica jurídica general concentrada als territoris pirinencs (Serrano, 2004), dona una informació especialment útil en qüestions del dret familiar. 17. A la Catalunya Nova s’empraran sistemes d’associacions com el de compres i millores, l’agermanament i la mitja guadanyeria –el de la separació de béns és una fórmula contemporània o bé arrelada a les àrees industrials del país. Aquestes diferències es veuran en els capítols matrimonials.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
170 Tünde Mikes
da en termes de residència (Augustins, 1989: 315-332), on el patrimoni dona identitat i entitat a les persones a través de les cases. La casa, com a unitat de perpetuació liderada pel cap de casa –pater familias– serà la base de la formació i evolució de la societat (Barrera, 1990: 273 i sq). L’hereu únic, la pràctica de l’emfiteusi, el sistema dotal i el fideïcomís seran unes de les institucions jurídiques més rellevants per consolidar els patrimonis18 i així la societat19 –i que ens permetrà a nosaltres a analitzar els diversos processos socioeconòmics. També són les escriptures que documenten aquells negocis jurídics que omplen la major part dels nombrosos arxius patrimonials. Un document primordial per a la història de les cases: els capítols matrimonials Els documents jurídics primordials del dret familiar i successori de les cases a Catalunya van ésser els capítols matrimonials (Lalinde, 1963: 133266),20 exemples del dret contractual paccionat català, «vertaders codis familiars» (Brocà, 1918/1985: 682 i sq) que ultimaven una llarga sèrie de maniobres d’estratègia matrimonial i d’una infatigable diplomàcia negociadora de les cases. El seu caràcter de pacte demostra el seu origen consuetudinari que no s’avenia fàcilment amb la concepció romana de la successió (Puig Salelles, 1996: 98 i sq). Estaven signats el dia del casament de l’hereu o passat algun temps després de la celebració del matrimoni. Considerats per la bibliografia jurídica com a expressió externa de la llei de la família catalana (Maspons i Anglasell, 1935: 19), dibuixaven una cadena successiva dels que han heretat el patrimoni i han estat cap de casa.Van ser, com a figura jurídica, poc legislats però molt utilitzats per tots els estrats socials. La constitució 26a de les Corts
18. Sobre el dret patrimonial català i la seva evolució i la seva relació amb els processos liberalitzadors de l’Estat liberal del segle xix, vegeu Pérez Collados (2006), p. 249-284. 19. Els Pirineus i els territoris de nord-est de Catalunya seran les zones amb les característiques més marcades. 20. Lalinde va ser un dels primers historiadors del dret a fixar-se en el desenvolupament i la importància dels capítols. En els seus treballs sobre el tema utilitza les col·leccions documentals impreses, ignorant els milers de documents que es troben als arxius públics i privats, testimonis de la rica pràctica notarial catalana.
171 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
de Perpinyà de 135121 promulga la seva irrevocabilitat –tret del cas que els atorgants haguessin reservat la facultat de modificar-los– redundant, d’aquesta manera i encara més, la seva pràctica usança. Comparats amb aquests documents, els testaments en aquest sistema matrimonial tenien una funció marginal de confirmació o de recordatori (Derouet, 1997: 288). A l’època medieval, la documentació dels diversos negocis jurídics nupcials es van fer en contractes separats –juxtaposats– anomenats cartae nuptialiae, que estaven escrits en llatí. Ja a l’època moderna ens trobem amb un únic document extens compost de diversos ítems que integrava els pactes anteriorment presentats per separat. La gran quantitat de documents ja des del segle xiv evidencia el triomf del sistema d’hereu únic i de la família troncal (Donat; Marcó; Ortí, 2010: 19-46), conseqüència directa del model de transmissió adoptat precoçment per la pagesia. L’ús d’un únic document construït de diversos ítems, l’anomenat «capítols matrimonials», s’implantarà finalment a la pràctica jurídica catalana al tombant dels segles xvi-xvii (Gifre, 2010: 55-69). Aquestes escriptures cada vegada més redactades en català22 van donar cobertura jurídica a moltes de les institucions catalanes d’origen consuetudinari, gràcies a diverses obres de l’art notarial com els formularis23 i també gràcies a la proliferació de la jurisprudència doctrinal.24 El més gran representant d’aquesta jurisprudència va ser Joan Pere Fontanella, advocat, jurista i polític de la primera meitat del segle xvii. El seu llibre sobre els capítols matrimonials –obra coneguda i lloada arreu d’Europa en el seu
21. Constitució 26a de Corts de Perpinyà, 1351, Pere III; CYADC - 1704/2004, 1, 5, 2, 1. «A foragitar fraus las quals sobre las cosas dejus scritas se cometen, ordename statuim, que si alguna carta se esdevendra esser feta per Fills a lurs Parents, o per qualsevol altra persona a qualsevol altra, en dimunutio, derogatio, o prejudici del heretament, o donatio feta, o faedora per aquells Parents, e qualsevol altres, a lurs Fills,o qualsevol altres en temps de Noces, aytal carta sie nulla, cassa, e irrita ipso iure, e fe a ella en judici, o fora juy en alguna manera no sie huda, prohibints tots los Notaris de la nostra Terra, que no reeban aytals cartas». 22. Un exemple interessant de la ciutat de Girona al llindar d’aquests dos segles podem llegir-lo en Gifre (2010), p. 65 i sq. 23. Com, per exemple, el de Jeroni Galí a finals del segle xvi, de Josep Comes i de Gibert al segle xviii. 24. Els juristes catalans de totes les èpoques sempre s’han sentit especialment atrets pels temes de dret de família i de successió, sent aquestes dues branques jurídiques que contenien un contingut institucional arrelat en els costums dels diversos territoris del país. Vegeu Camps i Arbòix (1958), p. 234
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
172 Tünde Mikes
temps–25 va fixar el dret consuetudinari familiar de Catalunya (Brocà, 1918/1985: 411-412).26 Comença donant un model fictici / anònim de capítols matrimonials que li servirà per analitzar cada clàusula de les escriptures utilitzant una vasta bibliografia de literatura jurídica, històrica i literària, inserint-hi elements de la praxi mateixa: recull tant la pràctica anterior dels notaris, escrivans i rectors de parròquies, com també decisions judicials coetànies del Reial Consell o de l’Audiència en matèries del patrimoni i de la família (Capdeferro, 2012: 121-141). La proliferació dels capítols matrimonials als segles xvi-xviii omple tant els arxius patrimonials privats (els documents originals) com els prestatges dels arxius notarials públics contemporanis (les còpies registrades): en algunes comarques de l’època moderna era costum notarial confeccionar protocols notarials especials només de capítols matrimonials (Bosom i Isern, Galceran i Vigué, 1983).27 A partir de finals del xviii i començament del xix es produeix una clara disminució de la seva pràctica (Ferrer i Alòs, 2010: 71 i 84 i sq) encara que a partir de les últimes dècades del segle xx es viu un renaixement de la seva institució per raons jurídiques i econòmiques (Puig Ferriol, 1984: 82-83). El casament i les diverses clàusules dels capítols matrimonials El requisit més important per celebrar un casament era que tots hi estiguessin d’acord. Es necessitava el consentiment dels que es casaven i naturalment, en aquesta època, el dels pares. Les primeres disposicions legals en aquest sentit van 25. Emperò, difícilment comprensible per a èpoques contemporànies: de l’obra escrita en llatí només hi ha un intent de síntesi i traducció al català fet per Francesc Maspons i Anglasell l’any 1916. Únicament conté les primeres quatre clàusules dels capítols. 26. De pactis nuptialibus, sive capitulis matrimonialibus tractatus, obra escrita entre els anys 1603 i 1621 i després reiteradament reimpresa al segle xvii en diversos centres editorials europeus. 27. A la vila de Puigcerdà els primers exemples són el Llibre de capítols matrimonials... entre 1561-1590 del notari Rafel Masada, el Liber capitulorum matrimonialim... de 1594-1616 de Jeroni Costa que durant els mateixos anys havia recollit els capítols que va signar Joan Costa a partir de 1577. Algun exemple de la Vall de Ribes: Llibre de capítols matrimonials de Jaume Ponter entre el 7 de setembre 1614 i el 18 d’abril de 1657, Manuale capitulorum... del notari Joan Ponter, 16 setembre 1634 - 16 febrer 1642; Primus liber sive manuale primum omnium capitulorum matrimonialium... del notari Francesc Bernic, 15 novembre 1636 - 15 agost 1640. Llibres semblants tenien els notaris Francesc Pere Ponter entre 1634 i 1642, Ponç Santmiquel entre 1650 i 1662, Joan Bernic entre 1665-1662. Guillem Bonada tenia dos llibres entre 1645 i 1674.
173 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
néixer a l’època de Jaume I,28 en imposar-se l’exigència del consentiment dels pares com a requisit per contraure matrimoni29 –per a poder després heretar el patrimoni i la casa. L’any 1413 Ferran I reitera les exigències i prohibeix sota penes els matrimonis amagats.30 L’heretament Els capítols matrimonials són documents que donen testimoniatge de caràcter paccionat31 (Font Rius, 1969: 83 i sq) del dret familiar català. En aquests documents, una sèrie de donacions i contradonacions acompanyades per pactes contrets entre els membres de les dues cases definiran el règim econòmic de la família. La primera donació –la primera clàusula dels capítols després de la presentació de les persones– és la més important i la que definirà el fonament econòmic del nou matrimoni: l’heretament,32 la institució jurídica més típica de 28. Pragmàtica de Jaume I, de 1244; CYADC - 1704/2004, 2. 9. 3. 1. «[…] Cum plures temerarii, Barchinonae, & Proborum Hominum Filias, raperent, et secundendo eas, secum Matrimonio copularent, volentes seductioni isti medelam imponere, habito Cosilio, statuimus in perpetum, quod de caetero quaecunque Filia cuiusbet Hominis, qiae sine consensu expresso Patris, vel Matris, aut tutorum, vel curatorum, aut istis defficientibus sine proximorum consensu, virum duxerit, aut que sine Matrimonio fe rapi permiserit, vel cum aliquo fugerit ultronea voluntate, in bonis paternis, vel maternis tempore aliquo non succedat, ille vero qui talem Domicellam, vel Filiam alicuius rapuerit, vel cum ea Matrimonium. Sic contraxerit, vel cum ea fugerit, poena perpetui eilij puniatur». 29. Relacionats amb el poder de les senyories feudals. 30. Constitució 35a de Corts de Barcelona, 1413, Ferran I, CYADC - 1704/2004, 1, 5, 1, 3. «Com fer, o contraure Sposalle, o Matrimonis amagats, e seduir, e enganar les Donzellas Fillas de algu per aytal causa […] e consentiment de la Cort prohibim, e reprovam esser fetes Sposalles, o Matrimonis amagats […] sens voluntat del Pare […] o conexera carnalment, o sen manara, o rapara aquella violentment, o de son grat, per esguart […] o contarura amb ella Sposalles […] ipso facto de pena de exili perpetual de tota nostar Senyora deça Mar […] es encara de pena de mort natural si rapte […] si doncs la dita Donzella, o Fadrina, o lo Pare,e Mare […] que volra haver o pendre per Marit aquell, qui violentment la haura corrumpuda... que cessen las penas sobreditas e la dita Donzella […] qui a las ditas Sposalles, o Matrimonis amagats [...] haurà consentit [...] de tots bens a ella pertanyents […] sie ipso facto privada […] si la dita Donzella […] no era constituida en eat de vint y quatre anys complits e no li era donat Marit en lo qual cas no sie privada dels dits bens ni punida de privatio de aquells […]». 31. Ordenación pacticia del régimen matrimonial de bienes. 32. Per a un bon resum del tema, vegeu Egea (1984), p. 119-135.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
174 Tünde Mikes
Catalunya (Brocà, 1918/1985: 238, 699-741). D’origen consuetudinari i provinent de convinences feudals, era una donació inter vivos33 a títol universal per raó del matrimoni que feia el pare de l’hereu o de la pubilla, però amb efectes post mortem: no tenia la seva eficàcia fins a la mort del cap de casa (Vallet de Goytisolo, 1989: 96-107).34 Emperò, aquesta característica hermafrodita35 de l’heretament no era una creació intel·lectual, sinó el reflex d’una fonamentació sociològica del país i la seva conseqüència jurídica real que, de fet, serà efectiva gairebé mil anys. Era una institució complexa tipificada per tres elements: contractual com a acord de voluntats, familiar en tant que s’atorga en contemplació a un matrimoni i successòria en la mesura que comporta la institució de l’hereu. En els arxius patrimonials, la seva seqüència delineava la columna vertebral de les generacions consecutives de les cases (Egea, 1994: 152 i sq). Cap llei no obligava a constituir un únic hereu, però la immensa majoria de les cases ho feien (Ferrer i Alòs, 2010: 71-88). Els heretaments es podien pactar a favor dels que contreien matrimoni, a favor dels fills dels contraents o bé utilitzant la fórmula del fideïcomís.36 Existien diverses classes d’heretaments segons les èpoques, els territoris i naturalment, segons les voluntats dels heretants, tots amb l’objectiu d’evitar la degradació o divisió dels patrimonis o bé de mantenirlos en la família i en la casa (Faus i Condomines 1907/2002: 61-178, 75-77). L’heretament representava diverses relacions de les quals l’hereu es trobava al centre: la seva relació amb els pares heretants i la relació amb els seus germans, exclosos de la part essencial del patrimoni a heretar. Anava acompanyat per diverses reserves: la de l’usdefruit dels pares, la de la convivència de les dues generacions, la dels drets viduals, la de permetre disposar lliurement a l’heretant –i igualment el pacte reversional que organitzava el retorn del patrimoni als 33. És a dir, irrevocable. 34. En els segles moderns en general s’utilitza aquesta fórmula de la promesa d’heretar: la donació no serà definitiva fins a la mort de l’heretant. La donació universal de tot el patrimoni al fill amb reserva d’usdefruit dels pares és més freqüent en zones dels Pirineus, on l’esperit comunitari es fa veure en l’existència d’un consell de família per resoldre les possibles controvèrsies entre les dues generacions. Vegeu Faus i Condomines (1907/2002), p. 80 i sq. 35. Necessitava la supervivència de l’instituït. Els jurisconsults catalans de l’època moderna Jaume Càncer, Joan de Socarrats i sobretot Joan Pere Fontanella han disputat detingudament sobre les diverses característiques jurídiques de l’heretament. 36. Sobre la institució del fideïcomís en el dret català i els seus antecedents en el dret romà clàssic i justinianeu, vegeu, entre d’altres, Iglesias (1952), p. 5-73, i Roca Sastre (1934), p. 101-160.
175 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
ascendents en cas que l’hereu no hagués tingut descendència.37 (Puig Salelles, 1996: 103-110) Altres pactes organitzaven el futur dels germans no hereus.38 Al segle x, i fins al segle xi la societat catalana desconeixia la família troncal i la figura de l’hereu: als territoris dels comtats catalans l’herència passava de generació en generació a través dels testaments, segons els principis visigots que procuraven un repartiment igualitari, amb igualtat entre fills i filles, admetent també la melioratio d’un terç del patrimoni (To, 1993: 63 i sq). A partir del segle xi, entre els diversos elements que confirmen l’evolució i el canvi global de la societat, a partir d’aquells moments amb característiques feudals, apareix la figura de l’hereu, un dels components d’una transformació profunda de la societat: canvien les pràctiques matrimonials, el dret successori, l’estatus de la dona i altres elements d’aquella realitat dominada per la instauració de la senyoria i el desenvolupament de la feudalitat. En aquesta societat la feudalització arribaria entre mitjans del segle xi i mitjans del xii, quan l’hereu asseguraria el control polític dins del sistema senyorial (Terradas, 1980: 78 i sq).39 Els orígens de la seva residència, el mas, que també seria la base de la percepció de les futures rendes, s’entrellaçaran amb la formació del parentiu troncal instituït i de les seves estratègies (Terradas, 1984: 21 i sq). Els gèrmens i les primeres al·lusions a la institució de l’hereu es troben en els Usatges de Barcelona,40 del dret consuetudinari barceloní, i demostren que aquest costum hereditari havia nascut de l’experiència pràctica i no de principis 37. O en el cas de la successió de l’impúber. 38. Aquestes reserves poden ser diferents segons l’època històrica i la zona o el territori on s’han formulat els capítols matrimonials. 39. Terradas és l’investigador que dona per primer cop una explicació històrica i de la família troncal catalana de l’hereu com a fruit de la necessitat d’uns instruments de control de poder delegats. 40. CYADC, 1704/2004, 1, 8, 9, Us. 1 i Us. 2; núm. 76 (Auctoritate ut rogatu): «[...] que tot do estiga ferm, e durablement [...] que to quant donat i haura tenga tots los dies de la sua vida, e apres son obte que romanga a aquell a qui donat ho haura [...] aço es a saber, quel reba per son Home de mans comanant, o li do postat del Castell, o licoman lo Castlan del Castell [...]de aqui avant no puxa mudar sa voluntat, ar drets e Leys atorgan, lo Pare fer be a son fill... e loant constituiren la sobredita teneo, ço es Homenatge, es postat del Castel... no puxa esser subvertida [...]», i núm. 79 (Possunt etiam): «Poden encara los Princeps, els Magnats, los Cavallers donar lurs honors aquis volran [...] mas apres no poden mudar lur voluntat, si lo acaptador era ja lur Home... que sil Senyor negara haver donat a ell aquella honor, bastar li ha averament [...]».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
176 Tünde Mikes
teòrics o legals d’origen alt medieval. Aquests usos aplicats originàriament en la Cúria del comte de Barcelona no canvien gaire el quadre legal visigot, però aporten alguna novetat: les donacions inter vivos seran irrevocables i relacionen els heretaments amb la submissió pel jurament de fidelitat. Els primers casos d’institució de l’hereu documentats s’originen en la població no noble, pagesa, integrada en dominis senyorials en els segles alt medievals: representen l’arrelament d’una societat feudal a través d’un nou tipus de protecció política instituïda a l’entorn de l’explotació agrària com a residència. La necessitat d’arrelar la pagesia a la terra per mitjà del parentiu creava un poder polític de control dins d’elles mateixes i convertien els parents en parents i autoritats alhora. Per diverses raons, és inevitable de veure i tractar separadament les estructures familiars de la noblesa i la pagesia a partir dels canvis fonamentals del segle xi quan apareix un nou model familiar basat en la neolocalitat, el dot de les dones i el dret de la primogenitura en l’heretament (To, 1997: 28). Al segle xiii la utilització de l’heretament ja és rutinària i ja se’ls coneix amb el nom d’hereditamentum. La seva difusió és deguda als canvis de la mateixa societat i també a la pràctica notarial fruit de la recepció del ius commune (To, 1998: 263 i sq), molt precoç al Principat. A mitjan segle xiv, al moment del retrocés definitiu del dret visigot i de la presència emergent del dret romà justinianeu, la institució d’hereu mitjançant els pactes matrimonials ja era general i Pere III a les Corts de Perpinyà de l’any 1351 defensarà la seva irrevocabilitat amb la promulgació de la Constitució 26a, declarant que qualsevol altre instrument atorgat en contra seu serà ipso iure nul.41 El dot Amb la següent clàusula dels capítols matrimonials comença la incorporació de la parella de l’hereu al matrimoni: la núvia o el nuvi en cas de pubilla. El punt de partida és la constitució del dot. La seva aportació representa el punt de confluència de les dues cases, tot seguit per la seva acceptació i el seu augment –una seqüència de donacions i contradonacions on la quantia del dot és la resultant de la grandària de l’heretament. És aquí que comença el tractament
41. «A foragitar fraus...», 1351, Pere III; CYADC - 1704/2004, 1, 5, 2, 1. Cf. Supra 20.
177 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
que les cases dediquen als exclosos del sistema: el dot de la núvia i la llegítima dels fadristerns. El dot, estipulat en capítols, és el senyal del tractament diferencial entre els fills de la casa: el preu de l’exclusió de la núvia de la part essencial del patrimoni de la seva casa originària. La donació de la núvia en general conté una suma estipulada en diners – el dot estimat– i una altra part composta de robes i altres béns mobles –el dot inestimat. Si rebia algun immoble, aquell sempre seria de la part més perifèrica del patrimoni. Cap norma no regia la seva quantitat, aquesta era convinguda segons «la possibilitat» de la casa, amb diferències entre les diverses comarques. En general, equivalia grosso modo a la seva llegítima part de l’herència. El dot de les núvies sempre era una mica més alt que la llegítima dels fills cabalers, perquè era la base monetària d’establir relacions familiars i econòmiques entre les diverses cases. Tanmateix, la inflació dotal és una constant de la documentació notarial en l’època moderna que arribarà a les seves màximes quotes a finals del segle xvii i al segle xviii (Congost, 1992). Era una decisió arbitrària, política i en el sistema dotal representava un instrument eficaç d’exclusió familiar i social dels fills i filles no hereus. Havia de servir per a establir relacions familiars i econòmiques entre les cases: el dot que portava la núvia servia per a pagar el dot i la llegítima dels exclosos de la casa on aquesta entrava. A partir de la seva formulació en capítols matrimonials s’havia iniciat el tractament diferencial entre els fills del cap de casa (Mikes, 2009: 291-309): l’elecció de la parella de l’hereu o de la pubilla era un instrument jurídic primordial en la realització de les estratègies de les aliances matrimonials. A Catalunya fins al segle xiii es conserva el dot visigot marital anterior, la decima, una desena part dels béns marit aportat a la núvia. Al segle xiii, amb la difusió del ius commune es generalitza el dot romà, ofert per la núvia. A partir d’aquesta època la seva estipulació esdevindrà obligatòria. Als segles xiv i xv, paral·lelament al creixement de la legislació sobre el matrimoni en general, s’observa una tendència d’enfortir el dret de la dona.42 Serem testimonis d’un important creixement –paral·lel a la cristal·lització de la família troncal–, també de la legislació en el tema de les aportacions dotals, sobretot pel
42. En la bibliografia catalana existeix una controvèrsia important pel que fa la consideració de la dona i la seva situació en la família en les èpoques medieval i moderna. Aquest article no pretén prendre part en el debat ni analitzar-lo.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
178 Tünde Mikes
que fa a la seva reversió i l’opció dotal.43 La base del concepte és la pragmàtica de Jaume I de 1241 segons la qual incumbeix a la dona casada cobrar el dot i l’esponsalici: per al cobrament s’hauran d’avaluar els béns mobles i immobles del marit.44 Primer es limita aquest dret a certes quantitats,45 després s’estableix l’obligació de la dona de presentar justificacions per a cobrar el seu dot i donatio proter nuptias, si mor el marit.46 Més tard asseguren que la dona no pot ser perjudicada en el cobrament d’aquests dos conceptes si no havia donat el seu consentiment en el moment de contraure el seu marit els deutes47 (Brocà, 1918/1985: 361-363). Amb l’aportació del dot per la núvia, aquest s’incorporava en la seva integritat al patrimoni de la casa del nuvi. En aquests moments el nuvi asseguraria la recepció dels béns i els béns mateixos,48 i podia fer contradonacions a la seva muller, augmentant la suma i el valor dels immobles aportats per ella. Hi havia diversos instruments jurídics per realitzar aquest increment: l’escreix o l’esponsalici i la donació propter nuptias. Aquesta donació de vegades es considerava com a «preu de la virginitat»; de totes maneres, servia per a pagar la funció reproductora de la dona i la seva contribució als treballs de la casa. Aquests dos augments eren diferents en els seus conceptes. L’escreix el marit i la muller el posseïen junts i mort el marit era de la dona –i després, morta aquesta, seria dels fills– per bé que al moment de la seva constitució podia reservar-se la meitat com a lliure disposició. La donatio propter nuptias –el tantundem de la diòcesi de Girona,49 el cent per cent del dot aportat
43. l’opció dotal va ser una institució per la qual en cas d’embargament dels béns del marit la dona podia separar entre aquests tots aquells que considerava convenients o d’un valor proporcional al dot aportat per ella i a l’esponsalici ofert pel marit, amb dret de posseir-los. 44. Pragmàtica de Jaume I, Barcelona, 1241, CYADC - 1704/2004, 2.5, 2. 1. «Intelleximus, quod cum quidam sunt obligati in debitis [...]». 45. Pragmàtica de Jaume I, Barcelona, 1241, CYADC - 1704/2004, 2.5, 2. 1. «Mandamus vobis, quatenus per aliquam querimoniam quam aliquis judaeus proponat de aliquo Christiano, de decem solidis inferius, non sustineatis quod uxor illius Christiani firmet inde jus ratione sponsalitii, nec ipsam super hoc audiatis, quoniam nolumus quod pro tam minima quantitate, per vxorem solutiones, in quibus viri earum tenentur, valeant impediri». 46. Pragmàtica de Jaume II, Barcelona, 1322, CYADC - 1704/2004, 2.5.2.3. 47. Constitució 10a d’Alfons IV, 1432, CYADC - 1704/2004, 1. 7. 11. 7. 48. Com, per exemple, la hipoteca dotal que és donada sota fe notarial a les dones casades com a garantia, sobre el béns de llurs marits. 49. Institució consuetudinària que segons Fontanella era l’únic vestigi d’aquesta donació en el sentit de dret romà. Vegeu Capdeferro (2012), p. 63.
179 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
ofert pel marit era de la dona durant el matrimoni. Al moment de dissoldre el matrimoni la suma tornava a ser del marit, i un cop mort ell, havia de ser dels fills (Maspons, 1916: 106-110). Aquest pacte comportava la inexistència de l’escreix; les dues donacions conjuntament només es pagaven en matrimonis de la classe alta (Puig i Salellas, 1996: 116).50 Com a resultat d’aquestes dues aportacions al matrimoni –heretament i dot–, es perfilava la relació en general desequilibrada entre les dues cases: a la de família del nuvi entrava un capital fresc, que possibilitava realitzar futurs enllaços pagant d’aquest capital els dots de les filles pròpies. Per a la família de la núvia l’objectiu era reduir el nombre dels seus membres, col·locar una filla: aquesta, subjecte passiu, va ser la veritable exclosa del sistema. En el moment de definir els drets entre la núvia i la seva casa d’origen en una clàusula posterior, quan ella renuncia a favor del seu pare a la seva llegítima, als suplements d’aquelles i a qualsevol part de la herència, és el punt on el sistema es complementa (Puig i Salellas, 1996: 122): l’hereu únic, la llegítima curta i les renúncies amb jurament de la núvia cristal·litzen i solidifiquen el sistema de la família troncal. Els altres exclosos: els cabalers Les cases, després d’haver instituït el seu hereu o pubilla, havien de preocupar-se d’establir els altres fills o filles, els exclosos: casar les filles o almenys casar-ne una, amb el seu dot, i procurar llegítima als altres per establir-se.51 Institucions jurídiques determinaven també el present i el futur dels que no havien estat escollits com a hereus. L’exclusió dels fills cabalers del patrimoni de la casa era més radical en algunes regions de la part septentrional de la Península (les regions occidentals dels Pirineus) –a Catalunya aquesta exclusió és menys extrema. A través de la socialització dels membres exclosos (Barrera, 1990: 343 i sq), la casa aconseguirà una acceptació més fàcil dels germans de l’hereu. Així com en cada família els pares intenten vetllar per la sort de tots els seus fills, en els sistemes de casa també passa el mateix. Encara que allò que tocarà als germans de l’hereu de la herència familiar només els podrà oferir un 50. Capdeferro citat per Fontanella, 1612, clàusula 4, glossa 1, capítols 6-8; Maspons cita clàusula 7, glossa 1, part 3, capítols 10 i sq. 51. Sobre les noves regles de l’herència en l’antiguitat tardana i l’època alt medieval, vegeu Vial-Dumas (2011-2014), p. 322-330.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
180 Tünde Mikes
nivell d’existència econòmica i social inferior, els ordenaments jurídics, tant legals com consuetudinaris, ofereixen alternatives per millorar la seva col·locació. La seva evolució demostrarà l’evolució del paper prominent de les cases en la construcció de la societat. Una d’aquestes alternatives és la llegítima, la part que toca per llei també als fills no hereus: valor que té dret a reclamar el legitimari; un dret de crèdit contra l’hereu. Aquesta institució jurídica d’origen romà ja s’havia transformat en l’època antiga. Al principi hi havia una llibertat absoluta de testar del pater familias recollida a les lleis de les XII Taules que no hi posaven traves de cap mena. A l’època de la República, el costum d’atorgar llegats arribava a extrems greus, fins i tot posant en perill la integritat del patrimoni familiar. La legislació tractava de posar-hi remei. La lex Furia52 limita la quantitat de la llegítima a una suma concreta de diners, i la lex Voconia53 prohibia que el legatari rebés una quantitat superior a l’adquirida per l’hereu. La lex Falcidia de l’any 40 aC reglamenta definitivament la matèria, ponderant tres quartes parts del patrimoni per a testar lliurament i almenys una quarta part que l’hereu havia de rebre (Iglesias, 1958: 644-648). A l’època de Constantí queda determinat el conjunt de legitimaris i serà finalment l’emperador Justinià qui reformarà el sistema de les llegítimes romanes: la Novela 18 de l’any 537 modifica la quantia en promulgar que aquesta sigui una tercera part en el cas que el matrimoni tingui fins a quatre fills. Si en tenia més, la llegítima arribarà a la meitat del patrimoni de l’heretant (Pérez Collados, 2005: 343). La Novela 115 estipulava que era il·lícit preterir o desheretar en el testament els descendents excepte en el cas que se’ls hagi donat la llegítima (portio debita) d’alguna forma (Iglesias, 1958: 632). La institució de la llegítima romana patirà canvis importants sota els visigots. Segons la tendència del Liber Iudiciorum serà estipulat un percentatge més elevat com a llegítima dels no hereus –llegítima goda o llarga–, gairebé el doble: els pares podran utilitzar la 7/15 part del seu patrimoni a la llegítima, dedicar 5/15 part per a la «millora» de l’hereu o hereus i guardar-se 3/15 part de lliure disposició.54 52. Primera meitat del segle ii abans de Crist. 53. 69 abans de Crist. 54. El Libro de los juicios (2015), p. 355-359. «Que los hijos no pueden ser desheredados [...] por la cual los padres o los abuelos no tengan completa licencia para disponer sobre sus bi-
181 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
A la Catalunya medieval fins a l’any 1333 coexisteixen dos grans costums: el costum segons la llei goda, majoritàriament a la Catalunya Vella, i el costum segons la llei romana a la Catalunya Nova: el primer consistirà en les variacions de la llei goda, i el segon considerarà el nombre de fills seguint les normes de Justinià.55 És a partir del segle xiv que el sistema jurídic català –amb una evolució paral·lela de la formació i territorialització del dret general català– unifica el percentatge que tocarà per llegítima. Alfons el Benigne a les Corts de Montblanc l’any 1333, tot abolint la llei gòtica, unificarà els dos costums i estipula el dot romà com a general per a tot el territori.56 Deu anys més tard Pere III deroga en una pragmàtica57 el costum escrit de Barcelona58 i estableix la llegítima curta,
enes, ni [...] pueda excluir absolutamente a los hijos y a los nietos de la herencia [...] no podrán invertir más que la tercera parte de todos sus bienes para favorecer a los hijos o a las hijas [...] si [...] quieren otorgar algo [...] a aquellos que ellos elijan […] podrán separar también una quinta parte [estos conceptos] [...] se detraerá de los bienes propios [...]». 55. Constitució d’Alfons III, Corts de Montblanc, 1333. CYADC - 1704/2004, 3. 6. 1. 1. cap. 17. 1. Consuetud (inclosa després de la constitució): «Es costum a Cathalunya segons lley romana que si son quatre fills, o tres, o dos, o hu deuen haver entre tots la terça part dels bens del Pare, e mare per legittama de aquells, e aquella terça part es divisa entre tots los dits fills per eguals parts [...] E si noy ha sino un fill, aquell haurala la terça part devant dita». Consuetud (inclosa després de la constitució): «Segons Ley Gotica de tota la heretat del Pare, o Mare, o Avi, o Avia, se fa quinze parts, e de aquellas los fills se servan encara en nombre de fins a mil entre tots vuyt parts per la legittima dells [...] i de set parts romanents de quinze lo Pare, o Mare pot millorar hu de sos fills [...] de sinc parts [...] E si per ventura Pare, o Mare quant mor, neguna cosa haura ordenat de aquellas sinc parts [...] romangan a tots los fills per eguals [...] mas duas parts romanents [...] pot donar lo Pare, o Mare aqui volra, e fer segons voluntat sua». 56. Constitució Alfons III, Corts de Montblanc, 1333. CYADC - 1704/2004, 3.6.1.1., cap. 17. «Fem edicte e ordenam, que en aquells Locs en los quals en comptar la legittima la Ley Gotica fins ara es observada, aquella foragitada, sie observada de aqui avant la Ley Romana. E aquestas cosas volem esser servadas en las successions de aquellas personas qui de aqui avant morran». 57. Pragmàtica de Pere III, Barcelona, març 1343, CYADC - 1704/2004, 2.6.3.1. «[...] dignaremur eandem modificare, ac etiam temperare. Nos vero huiusmodi supplicationi favorabiliter annuentes, annullantes, & tollentes quo ad hec dictam consuetudinem, de expresso tamen consensu, & voluntate dictorum consiliariorum, Proborum Hominum, Civitatis & Universitatis Barchinone [...] concedimus, statuimus, ac etiam ordinamus perpetuis temporibus observandum [...] quod Loco Legittimae dictarum octo partium, sit Ligettima de caetero Quarta pars dumtaxat haereditatis ipsius [...]». 58. D’origen got, capítol 8 de Recognoverunt proceres, 1283.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
182 Tünde Mikes
romana, de la quarta part de la herència per a aquesta ciutat (Brocà; Amell, 1880: 23). Finalment, haurà de passar gairebé un segle i mig fins a la creació, a les Corts de Monsó de l’any 1585, de les disposicions jurídiques més importants en el dret familiar i successori català de l’època moderna: les Corts fixen la regla general per a tot el país, la llegítima serà la curta, és a dir representarà la quarta part del cabal hereditari, de manera independent del nombre de fills i del sexe dels legitimaris. L’hereu ha de satisfer d’aquesta part les llegítimes dels seus germans, en diners o en béns de l’herència –podent evitar d’aquesta manera la polvorització del patrimoni. Especificava, a més a més, la impossibilitat d’executar-la en vida del pare o de la mare usufructuària.59 La viuda del cap de casa Descriure la situació de la viuda del cap de casa a l’època medieval té diverses dificultats, sobretot en el moments de la seva valoració i anàlisi. La base d’aquesta valoració és tenir en compte que les dones, des del seu naixement, quedaven supeditades al seu pare, i que en el moment del seu matrimoni entraven a una nova casa com a excloses dels béns de la seva casa d’origen –fet que les obligava a continuar en aquesta situació d’inferioritat. Amb anterioritat, en la tradició visigòtica, la dona durant la seva viduïtat tenia dret a l’usdefruit de la mateixa part dels béns del marit que cadascun dels fills, durant tota la seva vida. Podia donar aquest dret a algun dels fills o filles. Si tenia béns adquirits a través de l’usdefruit podria fer-ne el que volgués, i si havia malversat els béns en usdefruit, la seva part seria restituïda als fills dels béns de 59. Constitució 94a de Corts de Monsó, Felip II, 1585; CYADC - 1704/2004, 1.6.5.2. «Zelant la conservatio de las Casas principals, statuim, y ordenam ab consentiment de la present Cort, que la Legitima pera tots los fills, y Fillas, encara que sien major numero que quatre, ni sie sino la quarta part dels bens del Deffunct, de la succcessio del qual se tractara en respecte de las Legitimas, y que aço sie servat en tot lo Principat de Cathalunya, y Comtats de Rossello, y Cerdanya, encara que fins aci sols per Privilegi, o Ley Local se servas en Barcelona solament y que aço haja loc tant en la Legitima dels descendents, com dels ascendents, revocant qualsevol Ley, o consuetut, y observança que en contrari fins aci en qualsevol parts de dits Principaat, y Comtats hi haja haguda, y observada: declarant, que aquesta disposició fora Barcelona sols comprenga los casos esdevenidors, y que estiga en optio del hereu, pagar la ab diners, estimada la valor dels bens del Deffunct, o ab propietat immoble, y quant sobre la propietat ques consignara hi hagues discordia, sie a arbitre del Jutge».
183 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
la mare viuda. Si la viuda es casava en segones núpcies, perdia l’usdefruit dels béns del marit prèviament mort, que passarà als fills com a part de la herència paterna (El Libro de los juicios, 2015: 329). Com que les disposicions recollides en el codi visigot perduraran fins més tard del segle xiii, convivien amb altres elements de l’ordenament jurídic. L’Usatge Viuda,60 atribuït a Jaume I però eminentment consuetudinari, assegurava la possessió dels béns del marit mentre ella es mantenia viuda i alimentava degudament els seus fills. Aquests seran els dos principis que d’alguna manera seguiran sent la base de la legislació catalana sobre les viudes. Aquesta legislació serà llarga i densa, provinent de les Corts reunides amb el rei com de la del monarca mateix (Comas; Via, 2015: 23-43). El privilegi reial Recognoverunt proceres de Pere II concedit a les Corts de Barcelona a aquesta ciutat l’any 1284 consagra tres capítols a les viudes.61 Entre aquests, limitarà l’usdefruit al primer any de viduïtat –l’anomenat «any de plor»–, més tot aquell temps que la viuda no recobri el seu dot i el seu esponsalici. Aquest any de plor esdevindrà llei general per a tot Catalunya a través de la constitució Hac nostra aprovada a les Corts de Perpinyà l’any 1351.62 Després de fer al·lusió al privilegi anterior, la constitució representarà un endarreriment en l’usdefruit vidual: per a 60. Usatge Vidua (147), CYADC - 1704/2004, 1.5.3.1.Us1. «Vidua si honestament, e casta viura apres la mort de son marit en sa honor, nodrint be sos Fills, haja la sabstantia de son Marit, aytant com estara sens Marit. Si cometra adulteri, e lo lit de son Marit violara, perda sa honor, e tot lo haver de son Marit, e la honor venga en poder dels Fills, si en edat ne seran, o de altres propinques de aquells, axi empero que no perda son haver si en present appara, ne perda lo sponsalici mentre viura, e puys retorn als Fills, o als propinqües». 61. Privilegi de Recognoverunt proceres, Barcelona 1284, CYADC - 1704/2004, 2.1.13.4, 5 i 6. 62. Constitució 32a «Hac nostra» de les Corts de Perpinyà, 1351, Pere III, CYADC 1704/2004, 1.5.3.1. «Ab aquesta nostra Constitució per tots temps valedora sanccim, que la Muller, mort lo Marit, encontinent apres la mort de aquell sie cista tots los bens de son Marit posseir, e dins lo Any de plor de aquells bens en totes cosas a la sua vida necessarias sie proveida: apres lo dis Any empero de plor los fruyts de aquells bens faça seus, fins a tant que ella en lo dot, e sponsalici seus sie integrament satisfet: exceptadas empero las Mullers a las quals lurs Marits [...] altres [...] rendas annuals puxan proveir, per seguretat de lur dot, o sponsalici seran assignats. [...] y los fruytseus faça de aquells [...] Ajustant que la Muller en lo primer cas, ço es a saber quant tots los bens del Marit seu posseir sie vista, inventari començar, dins un mes apres que la mort de son Marit sabra comptador, e ditns altre seguent complir, de tot en tot sie tinguda, en altra manera, de la provisio del Any de plor, e del profit de fer los fruyts seus fretur ipsofacto: Perço empero no entenem los estrets a fer inventari de fer aquell en ninguna manera deslliurats».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
184 Tünde Mikes
poder gaudir de l’any de plor, la viuda haurà de presentar inventari dels béns del marit. Igualment aquesta constitució representarà l’origen de la tenuta, institució peculiar del dret familiar català que atribuïa a la viuda i als seus hereus posseir i administrar l’usdefruit dels béns del marit. La viuda podia mantenir i aportar aquests drets i els seus fruits a les segones núpcies. Al segle xv, diverses lleis faran referència a l’opció dotal de les dones, les quals apareixeran com a creditores preferents63 en una constitució d’Alfons el Magnànim, i més tard, en cas de la confiscació dels béns del marit,64 amb el dret a posseir els béns i ser alimentades d’aquests. En el cas de venda, la dona té ordre de prioritat i preferència per causa del seu dot i escreix.65 Aquesta opció dotal combinada amb la tenuta dona dret a la viuda a elegir els béns que cregui convenients per satisfer els seus drets dotals, que podia reclamar en qualsevol moment: si aquests no eren restituïts en la seva totalitat, podia continuar gaudint de la tenuta.66 La millora més significativa en els estatus de la viuda es produeix a partir de l’any 1564, quan Felip I67 li assigna la possessió civilíssima68 dels béns del seu marit, que designa amb la paraula tenuta i declara al mateix temps el dret preferent dels fills de la primera esposa / primer llit a heretar el seu patrimoni. La clàusula de l’usdefruit vidual, integrat entre les reserves de l’heretament, s’utilitza cada vegada amb més freqüència en els capítols matrimonials com a avanç a l’època moderna. Tal com el cap de casa, en retenir-se l’usdefruit i altres 63. Constitució 10a de les Cort de Barcelona 1432, Alfons IV, CYADC - 1704/2004, 1.7.11.7. 64. Constitució 9a de les primeres Corts de Barcelona 1481, Ferran II, CYADC 1704/2004, 1.9.33.3. 65. Brocà (1918/1985), p. 363-365. 66. Comas-Via (2015), p. 35. 67. Constitució 32a de les Corts de Barcelona 1564, Felip I, CYADC - 1704/2004, 1.5.3.2. «Declarant la Constitutio del Rey en Pere Terç [...] Ab aquesta nostra Constitutio [...] ab consentiment, y aprobatio de la present Cort statuim, y ordenam, que la Muller mort son marit [...] sie vista posseir los bens de aquell [...] la possessio dels dits bens immediatament, y sens ministeri de persona alguna sie vista esser transferisa en favor de la dita dona. [...] per levar tot dubte que poria occorrer sobre la hipotheca, y tenuta dels bens del Marit, havent hi Fills del primer Matrimoni, y sobrevivint segona Muller, o Fills de aquella [...] estatuim, y ordenam, que en tal cas, los Fills que sien hereus de la primera Muller, hajan de ser preferits, quant als Privilegis, y benefici de dita Constitutio, a la segona Muller, o Fills y hereus de aquella, fins sien integrament satisfets de la dot, y sponsalici de lur Mare». 68. Possessió que s’adquireix, per ministeri de la llei, sense necessitat d’aprehensió material dels béns hereditaris. Sobre les qüestions de la viduïtat, vegeu Serrano (2001), p. 265-266.
185 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
reserves per a conservar el domini dels seus béns i per a assegurar-se una posició jurídica sòlida, anomenant-se «senyor, major, poderós i usufructuari», la seva muller «senyora, majora, poderosa i usufructuària» tindrà la plenitud de l’usdefruit sobre tots els béns i la consideració de propietària temporal dels mateixos. D’aquesta manera, pot amb ells contractar i redimir censos, etc. En el cas que l’hereu sigui un estrany, la viuda usufructuària té l’usdefruit complet sobre els esmentats béns.69 Veiem que amb la constitució «Hac nostra» («Ab aquesta constitució») s’havia desplaçat el centre de gravetat de la situació jurídica de l’esposa. L’usdefruit vidual de l’Usatge Viuda ha quedat substituït per l’any de plor i la tenuta: els drets dotals de la viuda, amb les seves diverses garanties, li podia procurar una situació social favorable (Puig i Salellas, 1996: 125) com a real substitut del cap de casa. La successió al rol de cap de casa La successió al rol de cap de casa, en els diversos sistemes familiars i matrimonials, es podia fer en dos moments diferents: o al moment, per raó del casament de l’hereu únic en els sistemes dotals de la successió inigualitària, o bé al moment de la mort dels pares, en els sistemes de successió igualitària. Eren dues decisions radicalment oposades en el seu objectiu i en els seus resultats. A Catalunya, on el sistema dotal va ser majoritari o general com en altres sistemes de cases, la transmissió dels béns i la successió als diversos rols familiars es feia amb la institució de l’hereu, encara que aquesta successió fos de fet retardada fins a la mort dels pares. El mecanisme principal de la successió era a través de contracte, als capítols matrimonials, al moment del casament de l’hereu: era una successió pactada i reglava el futur de la part essencial del patrimoni. Podem considerar que el mecanisme era eficaç contra la fragmentació del patrimoni, emperò no garantia el mateix estatus social per a tots els membres de la família. En els mateixos capítols podem trobar dos actes de successió: l’heretament pròpiament dit, que és la primera clàusula dels capítols, i la promesa d’heretar virtual en el penúltim ítem dels capítols. Aquests últims, uns «heretaments virtuals», expressen el desig dels nous esposos de deixar prevista la successió d’aquesta tercera generació per
69. Maspons (1956), p. 133-135.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
186 Tünde Mikes
evitar complicacions de la possible falta de testaments en el futur. Aquest ítem d’heretar pot deixar decidides les prelacions que la nova parella vol que actuïn en el futur, tan si és una prelació de nupcialitat com de gènere o de primogenitura. L’evolució d’aquestes prelacions és una mostra interessant dels canvis i processos en el sistema familiar i successori (Mikes; Montagut, 2016: 43-44). La successió testada es realitzava amb la documentació escrita de les darreres voluntats dels causants pel que fa a la disposició dels seus béns i drets per després de la seva mort. Els testaments alt medievals –un tipus d’aquests documents– es redactaven seguint el formalisme d’acord amb les lleis godes, i fins al començament del segle xiii en aquests escrits no era freqüent la institució de l’hereu. Les primeres institucions d’hereu explícites en els testaments a Catalunya daten de la primera dècada del segle xiii, encara que el concepte ha estat anterior al nom (To, 1997: 17 i sq). Per testament, els pares llegaven generalment allò que quedava després de la constitució de l’hereu, del pagament dels diversos deutes acumulats durant tota la vida i de les llegítimes dels fills no hereus (Serrano, 2001: 240). La tercera forma de successió, la ab intestato a l’època medieval es vinculava amb els drets dels senyors en el cas que els seus vassalls i pagesos es morissin sense haver fet testament. Per això, alguns Usatges hi feien referència com a mals usos (núm. 117: Rusticus vero, núm. 110: Similiter de rebus, núm. 138: De intestatis) com la intestia, on es referien al dret de gratificació que tenia el senyor per adjudicar l’heretat a un dels fills del vassall mort. Per a contemplar les possibilitats i els requisits a la successió al rol de cap de casa, és a dir, de la continuació de la casa o llinatge, podem considerar diversos aspectes: l’enfortiment de l’autoritat paterna, i després, cada vegada més, la legislació per a aconseguir la troncalitat: que tots els béns vagin a l’hereu o al seu substitut o bé tornin al tronc d’on havien pervingut. Algunes pragmàtiques i constitucions de Jaume I70 i de Ferran I71 donen més força jurídica a la figura del cap de casa: condicionen la successió dels fills o filles al fet de tenir el consentiment dels pares per a casar-se –i també per a entrar en religió.
70. Constitució de les Corts de Valencia, 1219, Jaume I, CYADC - 1704/2004, 1.5.1.2.; pragmàtica de 1244, CYADC - 1704/2004, 2.9.3.1. 71. Constitució 35a de les Corts de Barcelona, 1413, Ferran I, CYADC - 1704/2004, 1.5.1.3.
187 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
Des de mitjan segle xiii tenim documents legislatius que reforcen la successió troncal. Ressaltarem tres constitucions del llibre VI del primer volum de les Constitutions i altres drets de Catalunya sobre la successió dels impúbers. Les tres formen una sèrie de documents que, encara que siguin d’èpoques ben diferents, ens deixaran testimoniar l’evolució de la voluntat de les Corts, representants de la societat estamental catalana. En el primer document72, de Jaume I de l’any 1260, s’estableixen les primeres al·lusions als criteris de la troncalitat. Referent a una constitució anterior,73 en els casos de successió dels impúbers, tot reconeixent el dret de retorn dels béns ascendents al tronc paternal, defensa la mare –i el tronc maternal– i exposa, com a novetat, que els béns adquirits han de passar a la mare i al tronc maternal. Aquests retorn, en el cas dels dos tipus de béns –ascendents i adquirits–, només s’estipula fins al quart grau de parentiu. També reforça la defensa de la muller en el cas de la donació per noces i de l’escreix, dues donacions provinents del seu marit que ella, en cas de successió d’impúbers, no pot perdre. Igualment se li han de reconèixer aquestes dues donacions si figuren en els pactes nupcials i també ha de ser observada la substitució pupil·lar establerta en favor de la mare en el testament del marit. En el sentit del principi de paterna paternis materna maternis es resolen les discòrdies establint equitat entre el tronc paternal i maternal. El següent document, cent anys més tard,74 durant el regnat de Pere el Cerimoniós, fonamenta la troncalitat completa, en ampliar l’àmbit de la successió 72. Constitució de les Corts de Tarragona, 1260, Jaume I, CYADC - 1704/2004, 1.6.2.1. «Com al offici Reyal [...] mas volem, e manam, que la Mare succeesca al Fill en aquests bens que lo Pare de ell per artifici, o negotiatio, o per qualque altre titol aura adquirits, var basta als parents del Diffunct, que hajan los bens del llinatge dells son pervinguts [...] E si defalliran parents entro al quart gra, a la Mare dels Fill, o Fill del Deffunct retornen tots los bens del Deffunct. Item declaram [...] que en donatio per noces, o per screix [...] la Mare no ho perda, ne en alguna cosa sie defraudada, en tant quant per raho de pacte apposat per lo Marit la Mare deu guanyar, o encara obtenir, o si lo Marit en son testament haura manat, que lo Fill, o Filla dins edat legittima sens infants morint, los bens seus a la Muller tornen. Deym encara, e Statuim, que totas cosas segons la voluntat de aquell Testador, o pacte aposat dejan esser observadas. E aquestas cosas que ditas son en la Constitutio de sus dita de Marits, axi mateix en las Mullers per tot volem esser observadas [...]». 73. De la qual no tenim altra notícia. La nova constitució corregeix i millora les «interpretacions ‘praves» que s’havien fet de la constitució desconeguda. Vegeu Brocà (1918/1985), p. 366. 74. Constitució 1a de les Corts de Monsó, 1363, Pere III, CYADC - 1704/2004, 1.6.2.2. «Los impubers morints ab intestat, los bens que aquells del Pare, o del Avi, o de altres de linea Paternal, per qualsevol causa, occasió, o títol guanyats, seran pervinguts, no a la Mare, o als qui seran de
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
188 Tünde Mikes
a tots els béns que s’hereten per troncalitat, tant els ascendents com els adquirits. Promulga que si els impúbers moren sense haver fet testament, els béns que haguessin heretat del pare tornin al tronc paternal, només reservant a la mare la part de la llegítima. Això mateix reclama per als béns que s’originen al tronc maternal, seguint, tal vegada, en aquest punt, una tendència iniciada en la constitució de Jaume I de l’any 1260 quan diu: «[...] E aquestes cosas que ditas són en la Constitutio de sus dita de Marits, axi mateix en las Mullers per tot volem esser observadas [...]». L’any 1585, un dels moments més àlgids de la legislació pactada a Catalunya, les Corts75 estableixen, tot ampliant la constitució anterior feta per Pere III, que els béns heretats de la mare han d’anar als parents de la mare, i el pare només podrà disposar d’aquests béns per substitució pupil·lar entre aquests parents de la línea maternal, fins al quart grau. Durant el segle xvi diverses disposicions de les constitucions de les Corts celebrades fan referència a la successió per fideïcomís. Aquesta institució tenia com a objectiu principal preservar i perpetuar el patrimoni contra algunes adversitats que podien presentar-se en el si de la mateixa família. En les successions per fideïcomís, la freqüència de la qual és molt elevada a Catalunya, tres constitucions del segle actuen a favor d’evitar possibles fraus entre l’hereu fiduciari i l’hereu definitiu o fideïcomissari. La primera76 obliga l’hereu gravat a fer part de la Mare [...] mas als dits Pares, e altres de aquella part pus proismes fins al quart grau (servat entre aquells ordre de dret Roma) pervingan, sola legitima reservada a aquella Mare, o als ascendents altres de la linea Maternal [...] i aço mateix sie observat en los bens, que a aquells impubers de la Mare, o de la linea Maternal seran pervinguts [...]». 75. Constitució 95a de les Corts de Monsó, 1585, Felip I, CYADC - 1704/2004, 1.6.2.3. «Per quant apa gran iniquitat, que tenint una persona Germans, o Germanes, o altres parents de part de Mare fins en quart grau segons ordre de dret Roma, y havent apres adquirits qualsevol bens per successió de Mare, que apres, morint la tal persona ans de venir a pubertat, ab substitutio pupillar feta per lo Pare, los bens, y heretat de la Mare, per substitutio pupillar aguessen de anar a altres Fills, o parents del mateix Pare y no de la Mare, o altres parents de part de la dita Mare; perço statuim, y ordenam ab approbatio de la present Cort, que en dit cas, los bens de la mare hajan de tornar als Germans, o Germanas, o altres parents fins a quart grau, com esta dit de part de Mare sin tindra, y que entre ells lo Pare puga disposar per dita substitutio pupilar, y no en altras personas, declarant, y apliant la constitutio feta per lo Rey en Pere Terç, en las Corts de Montso Capítol 1, començant Los impubers». 76. Constitució 55a de les Corts de Monsó, 1547, Felip príncep i lloctinent, CYADC 1704/2004, 1.6.8.1. «Per levar tot dubte, si lo hereu gravat [...] statuim, y ordenam, que en lo dit Principat, e Comtats sie obsrvar, que lo dit hereu haja, e sie tingut en la acceptatio de la heretat
189 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
inventari, la segona77 prescriu que els inventaris estiguin revisats per un notari. El caràcter sever d’aquesta prevenció arribava fins al punt78 d’amenaçar fins i tot els hereus gravats de primer grau amb la pèrdua de la seva herència si l’inventari no es preparava en el temps establert. Tot amb tot, aquí observem, no només la protecció del fideïcomissari i de l’hereu gravat que tindrà una quarta part de l’herència, la quarta trebel·liànica i la quarta falcídia, sinó també la tecnificació del dret com a disciplina. Conclusions. Els moments legislatius més importants en el dret familiar i successori Resseguint el procés històric dels aspectes més rellevants de la legislació medieval i moderna en temes del dret familiar i successori, podem constatar diversos fets. En aquests gairebé set-cents anys d’història podem observar moments destacats, quan el naixement i la creació del dret va conèixer una efervescència especial. Així, va ser als segles xi i xii quan els Usatges de Barcelona modifiquen alguns principis del dret visigot i testifiquen els primers canvis feudals, tots els quals representen la transformació d’un dret consuetudinari oral o poques vegades escrit a costums escrits i redactats. Al segle xiii, sota el regnat de Jaume I, tant amb la legislació unilateral com amb la nova forma pactada de la creació del dret, s’enforteix el paper del cap de casa i es fonamenten les primeres referències legislatives a la troncalitat en les substitucions pupil·lars. En els segles posteriors una bona part de la legislació civil s’ocupa de qüestions referents als exclosos del sistema troncal: el dot de les núvies, la llegítima dels cabalers, els drets viduals, les obligacions dels hereus gravats... El regnat de Pere el Cerimoniós és un altre moment clau: les constitucions sobre la irrevo-
[...] fer inventari de tots, y sengles ens de dita heretat, cridant, y citant specialment a Fideicommissari [...] e si lo dit hereu gravat no observara la sobrescrita forma, que de ací avant no puga detraure quarta Trebellianica [...]». 77. Constitució de les segones Corts de Monsó, 1553, Felip príncep i lloctinent, CYADC - 1704/2004, 1.6.8.2. 78. Constitució 28a les Corts de Monsó, 1599, Felip II, CYADC - 1704/2004, 1.6.8.3.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
190 Tünde Mikes
cabilitat de l’heretament i la donació per noces, els drets de les viudes, són les qüestions més rellevants que estan al centre d’aquest procés històric. La llegítima i els testaments enforteixen i puntualitzen el dret successori, moltes vegades d’acord amb els principis del ius commune o modificant aquests: creixerà la importància donada a la institució de l’hereu i es delimitarà el dret de la viuda. L’època més fructífera de la legislació familiar seran els segles xv i xvi,79 quan la societat demana una millor i més gran seguretat jurídica: les primeres compilacions impreses, com ara la constitució 40a de les Corts de 1599, que estableix definitivament per segles l’ordre de prevalença de les fonts de dret aplicables, obren en la mateixa direcció. El dret familiar i successori queda profundament articulat: defensa les cases i els seus patrimonis delimitant l’espai organitzatiu del cap de casa. Defensa la troncalitat, però no sols de la casa paterna, també de la materna. Afavoreix l’exclusió donant preferència als fills del primer matrimoni. A finals del segle, les constitucions de les Corts de 1585 representen la cristal·lització del sistema: el triomf de la lògica de l’acumulació ens mans de l’hereu futur cap de casa, que serà l’única persona que podrà decidir pagar la llegítima en diners o en immobles. Igualment reflecteixen l’èxit del principi de la troncalitat quan en el cas de les substitucions pupil·lars la successió de l’impúber representa la troncalitat completa: els béns de la línia paterna tornen a aquest tronc i els de la mare al seu llinatge respectiu. El segle xvii portarà poques novetats en la legislació civil catalana. No tenint convocatòries de Corts o tenint-ne poques, seran els jurisconsults i l’activitat notarial que ocuparan el seu lloc –igual que al segle xviii, quan el Decret de la Nova Planta elimina tota possibilitat de creació del dret.
79. Fargas Peñarrocha (2001), p. 93-100.
191 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
Bibliografia Augustins, Georges (1989). Comment se perpétuer? Devenir des lignées et destins des patrimoines dans les paysanneries européennes. Société d’ethnologie (Nanterre), núm. 11. Barrera González, Andrés (1990). Casa, herencia y familia en la Cataluña rural. Lógica de la razón doméstica. Madrid: Alianza Editorial. Bastardas, Joan (1984). Usatges de Barcelona. El Codi a mitjan segle XII. Barcelona: Fundació Noguera. Bosch, Andreu (1628) [1974, edició facsímil]. Summari, index o Epitome dels admirables y nobilissims titols de honor de Cathalunya, Rossello y Cerdanya y de les gracies, privilegis, perrogatiues, preheminencies, llibertats e immunitats gosan segons les propies y naturals lleys... Perpinyà: Pere Lacavalleria; Barcelona-Sueca: Edicions Curial, p. 413-414. Bosch, Mònica; Gifre, Pere (1998). «Els llibres mestres dels arxius patrimonials. Una font per a l’estudi de les estratègies patrimonials». Estudis d’Història Agrària, núm. 12, p. 155-182. Bosom i Isern, Sebastià; Galceran i Vigué, Salvador (1983). Catàleg de protocols de Puigcerdà. Barcelona: Fundació Noguera - Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya. Bringué i Portella, Josep M.; Mikes, Tünde, i Sanllehi i Sabi, M. Àngels (2011). «Evolució histórica». A: La casa al Pirineu. Figueres: Brau Edicions, p. 13-41. Brocà, Guillem M. (1918) [19852]. Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil, y exposición de las instituciones del derecho civil del mismo territorio, en relación con el Código Civil de España y la jurisprudencia. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia. Brocà, Guillem M.; Amell, Juan (1880). Instituciones del derecho civil catalán vigente... Barcelona, Imprenta Barcelonesa. Camps y Arbòix, Joaquín de (1958). Historia del derecho catalán moderno. Barcelona: Bosch. Capdeferro, Josep (2012). Ciència i experiència. El jurista Fontanella (1575– 1649) i les seves cartes. Barcelona: Fundació Noguera. Capdeferro, Josep; Serra, Eva (2014). La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
192 Tünde Mikes
Clavero, Bartolomé (19892). Mayorazgo: propiedad feudal en Castilla 13691836. Madrid: Siglo XIX, p. 211-287. Comas-Via, Mireia (2015). Entre la solitud i la llibertat. Viudes barcelonines a finals de l’edat mitjana. IRCUM Medieval Culture, 4 - Universitat de Barcelona, Roma: Viella, 2015. Congost Colomer, Rosa (1992). Notes de societat: la Selva, 1768-1862. Santa Coloma de Farners: Consell Comarcal de La Selva, Centre d’Estudis Selvatans. — (1998). «El pairalisme. Reflexions sobre una paraula, un concepte i dues conjuntures». Estudis d’Història Agrària, núm. 12, p. 7-16. Derouet, Bernard (1997). «Dot et héritage: les enjeux de la chronologie de la transmission». A: Goy, Joseph; Tits-Dieuaide, Marie-Jeanne, i Burguière, André (ed.). L’histoire grande ouverte: hommages à Emmanuel Le Roy Ladurie. París: Fayard, p. 284-292. Donat Pérez, Lídia; Marcó Masferrer, Xavier, i Ortí Gost, Père (2010). «Els contractes matrimonials a la Catalunya medieval». A: Els capítols matrimonials, una font per a la història social. Girona: Biblioteca d’Història Rural, col·lecció Fonts, 6; CCCG Edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, p. 19-46. Egea Fernández, Joan. «Els heretaments a Catalunya». A: Temes de dret civil català. Quaderns de Ciències Socials núm. 6, p. 119-135. Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut de Ciències Socials, — (1994). «Els heretaments». A: El nou dret successori a Catalunya. Setenes jornades de dret català de Tossa. Barcelona. El Libro de los Juicios (Liber Iudiciorum) (2015). Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado. Fargas Peñarrocha, M. Adela (2001). «Legislación familiar-patrimonial y ordenación del poder institucional en la Cataluña del siglo xvi». Cuadernos de Historia Moderna. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, Departamento de Historia Moderna, Servicio de Publicaciones, p. 89–114. Faus i Condomines, Josep (1907) [20022]. Els capítols matrimonials a la comarca de Guissona». A: Centenari naixement de l’il·lustre notari Ramon Faus Esteve: 1902-2002. Guissona: p. 61-178. Ferrer Alòs, Llorenç (1998). «Sistema hereditario y reproducción social en Cataluña». A: Nécessités économiques et pratiques juridiques: problèmes de la
193 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
transmission des exploitations agricoles (XVIIIe -XXe siècles). Roma: Mélanges de l’École Française de Rome-Italie et Méditerranée, p. 53-57. — (2007). «Systèmes successoraux et transmission héréditaires dans l’Espagne du xviiie siècle». Histoire et sociétés rurales, núm. 27, p. 37-70. — (2010). «Les clàusules dels capítols matrimonials». A: Els capítols matrimonials, una font per a la història social. Girona: Biblioteca d’Història Rural, col·lecció Fonts, 6; CCCG Edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, p. 71-88. Ferro, Víctor (1987). El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo. Font i Rius, Josep M. (1969). «Pactos comunitarios en el régimen económicofamiliar de la Catalunya medieval». Revista Portuguesa de Historia, núm. XII, p. 77-94. — (1999). «La recepció del dret comú a la península Ibèrica». A: Montagut, Tomàs de: Història del pensament jurídic, Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 95-106. Fontanella, Joannes Petrus (1612/1719). De pactis nuptialibus sive de capitulis matrimonialibus tractatus. Vol. 1. Ginebra: Cramer, Perachon & socii. — (1622/1719). De pactis nuptialibus sive de capitulis matrimonialibus tractatus. Vol. 2. Ginebra: Cramer, Perachon & socii. Gifre, Pere (2010). El procés final d’implantació dels capítols matrimonials (finals de segle XVI-començament de segle XVII». A: Els capítols matrimonials, una font per a la història social, Girona: Biblioteca d’Història Rural, col·lecció Fonts, 6; CCCG Edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, p. 55-69. Gifre, Pere; Matas, Josep, i Soler, Santi (2002). Els arxius patrimonials. Girona: Biblioteca d’Història Rural, col·lecció Fonts, 2; CCCG Edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona. Grossi, Paolo (2007). Europa y el derecho. Barcelona: Crítica. Hespanha, Antonio Manuel (2002). Cultura jurídica europea. Síntesis de un milenio. Madrid: Tecnos. Iglesias, Juan (1952). En torno al fideicomiso familiar catalán. Barcelona: Ariel. — (1958). Derecho romano. Instituciones de derecho privado. Barcelona: Ariel.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
194 Tünde Mikes
Lalinde Abadía, Jesús (1963). «Los pactos matrimoniales catalanes». Anuario de historia del derecho, núm. 33, p. 133-266. Lamaison, Pierre (1987). «La notion de la maison. Entretien avec Claude LéviStrauss». Terrain, núm. 9, p. 34-39. Maspons i Anglasell, Francesc (1916). Tractat dels pactes nupcials o capítols matrimonials, que escrigué Joan Pere Fontanella. Barcelona: Editorial Ibérica. — (1935). La llei de la família catalana. Barcelona: Barcino. — (1956). Derecho catalán familiar según los autores clásicos y las sentencias del antiguo Tribunal Supremo de Cataluña. Barcelona: Bosch editor. Mikes, Tünde. 2003. «Comunitats i ‘cases’ a la vall de Ribes en els segles xvii-xviii». Pedralbes: Revista d’Història Moderna, núm. 23.1, p. 567578. — (2009). «Una societat de muntanya a l’època moderna: poblament, població i la seva reproducció (el cas de la Vall de Ribes al segle xvii)». A: Barraqué, Jean-Pierre; Sénac, Philippe (ed.). Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne, p. 291-309. CNRS - Université de Toulouse-Le Mirail, col·lecció Méridiennes. Mikes, Tünde; Montagut, Tomàs de (2016). «The Catalan Sagrada Família: Law and Family in Medieval and Modern Catalonia». A: Di Renzo Villata, M. G. (ed.) Family Law and Society in Europe from medieval to contemporary age. Springer Verlag, Studies in the History of Law and Justice 5, p. 21-49. Montagut, Tomàs de (1996). Història del dret español. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Mundó, Anscari M. (1992). «El Liber Iudiciorum a Catalunya». A: Documents jurídics de la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, p. 13-22. Pérez Collados, José María (2005). «El derecho catalán de sucesiones en vísperas de la codificación». Anuario de historia del derecho español, núm. 75, p. 331-367. — (2006). «El derecho patrimonial catalán en vísperas de la codificación». Anuario de historia del derecho español, núm. 76, p. 249-284. Pérez Martín, Antonio (1999). «El ius commune: artificio de juristas». A: Montagut, Tomàs de. Història del pensament jurídic. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 69-93.
195 Legislació històrica de la família catalana medieval i moderna
Puig Ferriol, Lluís (1984). «Los capítulos matrimoniales». A: Temes de dret civil català. Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut de Ciències Socials, Quaderns de Ciències Socials, núm. 6, p. 77-101. Puig i Salellas, Josep Maria (1996). De remences a rendistes: els Salellas (13221935). Barcelona: Fundació Noguera, Estudis, 9. Roca Sastre, Ramon Maria (1934). «L’heretament fiduciari al Pallars Sobirà». A: Conferències sobre varietats comarcals del dret civil català. Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, p. 101-160. Serrano Daura, Josep (2001). «Història del dret privat català». A: Montagut Estragués, Tomàs (coord.) Història del dret català. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, p. 183-323. Sobrequés i Vidal, Santiago (1978). Història de la producció del dret català fins al Decret de Nova Planta. Girona: Universitat Autònoma de Barcelona Col·legi Universitari de Girona. Terradas Saborit, Ignasi (1980). «Els orígens de la institució d’hereu a Catalunya: vers una interpretació contextual». A: Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia, núm. 20, p. 66-97. — (2001). La casa mítica i la casa jurídica: reflexions sobre un contrast entre el país Basc i Catalunya». A: Ferrer i Mallol, Teresa; Mitgé i Vives, Josefina, i Riu i Riu, Manuel (ed.). El mas català durant l’edat mitjana i la moderna (segles IX-XVIII) Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, p. 49-64. To Figueras, Lluís (1993). «Señorío y familia: los orígenes del ‘hereu’ catalán (siglos x-xii)». Studia Historica - Historia medieval. Vol. xi, p. 57-79. — (1996). «Anthroponymie et pratiques successorales (à propos de la Catalogne, xe-xiie siècle)». A: L’anthroponymie document de l’histoire sociale des mondes méditerranéens médiévaux. Roma : École Française de Rome, p. 421 - 433. — (1997). Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles X-XII). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (1998). «Droit et succession dans la noblesse féodale à propos des Usages de Barcelone (xie-xiie siècle)». A: Beaucamp, Joëlle, i Dagran, Gilbert (ed.). La transmission du patrimoine. Byzance et l’aire méditerranée, p. 247269. París: De Boccard. Tomás y Valiente, Francisco (1979). Manual de Historia del Derecho español. Madrid: Tecnos, p. 571-591.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
196 Tünde Mikes
Vallet de Goytisolo, Juan Berchmans (1989). Reflexiones sobre Cataluña. (Religación, interacción y dialéctica en su historia y en su derecho). Barcelona: Fundación Caja Barcelona. Vial-Dumas, Manuel (2011-2014). «La revolución de la herencia en la antigüedad tardía». Ius Fugit núm. 17, p. 313-331. — (2015). «Notas sobre el matrimonio en el oriente y occidente cristiano durante la antigüedad tardía y el alto medioevo». Ius Fugit núm. 18, p. 141165.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 197-236 DOI: 10.2436/20.1001.01.170
LA RECERCA HISTÒRICA EN ARXIUS PATRIMONIALS DE CATALUNYA. UN ESTAT DE LA QÜESTIÓ Pere Gifre Ribas1 Universitat de Girona
Lliurat el 31 de desembre de 2016. Acceptat el 2 d’abril de 2017
«Un cas no pot ser representatiu d’un tipus d’estructura amb una validesa àmplia […] Una micro-observació ben portada pot, al contrari, constituir un testimoni sobre el mecanisme essencial que caracteritza una estructura global» (Vilar, 1980: 76).
Resum Es fa un repàs als treballs historiogràfics que, en els darrers cinquanta anys, a Catalunya han usat documentació dels patrimonis agraris per a la seva recerca. En primer lloc, es fa referència a la necessitat d’estudiar les raons per les quals els pagesos han guardat a casa seva la documentació familiar i patrimonial. De l’arxivística es passa a l’anàlisi dels usos que s’han fet d’aquesta documentació: estudi de la formació de patrimonis, de la gestió i la producció agrària, així com la comptabilitat, que permet analitzar els diferents mercats en què es troba immersa la unitat d’explotació pagesa: de la producció, del crèdit i del treball. La cultura escrita i l’alfabetització, i els llibres de memòries, configuren un darrer bloc. Paraules clau Arxius patrimonials, recerca històrica, família, patrimoni, comptabilitat.
1. E-mail: pgifre@xtec.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
198 Pere Gifre Ribas
Historical research on Catalan heritage archives. State of the art Abstract This article reviews the historiographic works that have made use of agricultural heritage documents for research in the last fifty years in Catalonia. The first section emphasises the need to examine the reasons why peasants kept family and heritage documents in their households. An analysis of the uses of these documents then follows; namely a study of how assets have been created, of the agricultural management and production and also of the accounts, which helps us to study the different markets farms dealt with: namely production, credit and labour. Written culture and literacy, together with memoirs, form the last block of the article. Keywords Heritage archive, historical research, family, heritage, accounting.
Els arxius patrimonials han estat incorporats, progressivament, a la recerca històrica, ja sigui com a font única o com a acompanyament per a anàlisis determinades. L’estudi de situacions concretes, a un nivell local i localitzat, sobretot per a la història agrària, troba en els fons patrimonials la documentació apropiada. Els debats metodològics entorn la representativitat de la història local o la microhistòria són presents entre els estudiosos dels fons patrimonials. A poc a poc, el treball en els fons de famílies i patrimonis pagesos s’ha anat incorporant en recerques que parteixen d’un problema general i que busquen respostes en fons concrets i localitzats. És aquesta manera de fer, plantejada ja en els anys seixanta per Emili Giralt i Pierre Vilar, amb les prevencions oportunes que ells mateixos mostraven, però que també marcaven per a futurs estudis, que mostrarem fins on han arribat. Apuntar, que no ressenyar, més de cinquanta anys de recerca a partir de fons patrimonials no és una tasca fàcil. Hem pres la determinació d’apuntar els principals treballs de referència, i alhora també referir les limitacions que tenen aquests fons per a l’estudi històric.
199 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
Arxius patrimonials i recerca històrica En els darrers cinquanta anys, Emili Giralt ha estat el primer a cridar l’atenció sobre les possibilitats dels arxius patrimonials per a l’estudi de la història agrària. En el marc d’un balanç historiogràfic important i modèlic sobre els estudis d’història agrària, tot i constatar el poc interès que havia despertat fins al 1962, feia aquesta afirmació: «El estudioso de patrimonios rústicos –única forma de penetrar en lo más hondo de la realidad agraria– cuenta con raras contribuciones, insignificantes si se tiene en cuenta las extraordinarias posibilidades que ofrecen los archivos públicos y privados» i després de fer referència a diferents estudis, fa menció especial a «cierta clase de documentos autobiográficos» usats per Ramon d’Abadal, al llibre de Joan Guàrdia de Corcó, per estudiar la climatologia del segle xvii, i, als presentats per Josep M. Pons Guri en les Circulars de l’arxiu Fidel Fita: les memòries de Francisco Gelat i de Bellsolell de la Torre d’Arenys de Munt (Giralt, 1959: LIV i LV). Gairebé vint anys més tard, en un treball historiogràfic de referència per a l’estudi de la producció i la productivitat agrària en època moderna, es constata que fins aquell moment les comptabilitats agràries i senyorials han estat «poc explotades probablement pel fet de no ésser sempre accessibles» (Serra, 1978: 120). I poc més d’un decenni després, un arxiver, després de coincidir en el problema de la inaccessibilitat als arxius patrimonials, hi afegeix una altra mancança: la «insuficiència dels instruments de descripció d’aquells fons que estan dipositats en un centre públic» (Fernández Trabal, 1991: 95). L’organització del sistema arxivístic català, amb dues lleis, de 1985 i de 2001, que no han entrat de ple en els arxius privats, ni en els patrimonials, però amb una conscienciació que la documentació privada forma part del patrimoni cultural del país, ha fet que a hores d’ara el panorama hagi canviat. Seguim sense tenir un cens dels arxius patrimonials, seguim sense poder accedir a tots els arxius coneguts, però hem de constatar una feina important per part dels arxivers catalans en matèria d’arxius patrimonials. De 1978, de quan data la referència a les dificultats d’accés, a 2016 n’hem conegut més, i s’estan posant a l’abast de l’investigador eines de descripció dels fons, i el grau d’accessibilitat, sobretot per la incorporació en arxius públics, resultat de donacions, dipòsits o comodats, s’ha ampliat. El 2014 se’n comptaven 1.103 (Comasòlivas, 2014: 63). No tenim un resultat òptim, però la situació ha millorat substancialment els darrers anys. En aquest treball mirarem si ho ha fet al mateix ritme la recerca
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
200 Pere Gifre Ribas
històrica dels «patrimonios rústicos», o potser és que la diagnosi d’Emili Giralt de focalitzar l’estudi en els patrimonis agraris no era l’«única forma de penetrar en lo más hondo de la realidad agraria». El procés d’arxivació dels arxius patrimonials. Una necessària recerca pendent de fer De la mateixa manera que, encara a final del segle xviii, s’incloïa un anunci al Diario de Barcelona, adreçat als «señores alodiales, decimadores...», per part d’un «mozo hábil e instruido en el ramo de cabrevaciones», per, sense plet, regirar l’arxiu i cercar els drets probatoris per actualitzar el capbreu (P. Vilar: III, 503), els senyors útils i propietaris de terres feia temps, segles, que contrarestaven aquesta pràctica amb l’arxivació dels seus pergamins i papers. Mentre el «mozo hábil e instruido» prometia confeccionar el capbreu i el llevador de rendes, els senyors útils encarregaven la confecció de llibres mestres o llibres d’arxivació per defensar els drets del domini útil. S’han assenyalat alguns aspectes del procés general d’arxivació que porten a terme els senyors útils i propietaris de terres (Gifre; Matas, i Soler: 2002), almenys des del segle xvi, i també les raons per les quals els titulars del domini útil, sobretot per no veure reduïts o erosionats els seus drets, han de guardar la documentació probatòria, els títols de dret (Gifre, 2008: 191-205). Ara caldria estendre la mostra dels arxius estudiats, tant en la geografia com en la cronologia.2 I, sobretot, i més important, caldria comprovar les hipòtesis. El patrimoni acumulat per Pius Andreu i Fontdevila (1714-1779)3 era, sens dubte, un dels més grans, si no el més gran, del corregiment de Girona en la seva època: acumula cases a la plaça de l’Oli i a la de les Cols de Girona, té casa a la Boqueria de Barcelona, disset masos situats entre l’Empordà, el pla de Girona i la Vall de Cornellà, i delmes, o terçons de delme a Torroella, Rupià,
2. Per la toscana, en un altre tipus d’arxius, de les grans cases nobles, s’ha apuntat que el gran moment de l’arxivació, en clara relació amb el fideïcomís, es produeix en el segle xviii (Insabato, 1997). Pel que sabem, un bon nombre dels llibres mestres dels arxius patrimonials també daten del segle xviii. Vegeu Bosch; Gifre (1998). 3. BC. Ms. 2867. És consultable a http:ddd.uab.cat/record/8003, donem la data de mort de 1779 tal com figura en el f. 2v, encara que en el 3v es doni la data de 1777.
201 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
Madremanya, a més del domini directe de Torroella de Montgrí comprat a la batllia reial el 1702, a banda, és clar, de molts censals. Disposava d’un patrimoni extens, en bona mesura forjat pel seu pare, el mercader Esteve Tomàs Andreu i Benages (1686-1754) i amb anterioritat pel seu avi, Esteve Andreu, també mercader de Girona. La necessitat de tenir a mà els títols d’un patrimoni format per la via de la compra porta a redactar un llibre modèlic pel que fa a l’arxivació de la documentació patrimonial. Cada element patrimonial té un número assignat, que correspon al lloc que ocupa a l’arxiu: «És tret dit acte, se troba en mon arxiu en lo tercer llibre», «lo acte se troba tret y en lo arxiu de dit Andreu en lo llibre 4», «dit acte és tret y se troba en mon arxiu en lo lloch de número 1». Després d’aquests encapçalaments, a sota, figuren els diferents documents relatius als drets sobre el patrimoni, també numerats.4 D’altra banda, sabem, per altres entrades, que les compres anaven acompanyades de la documentació probatòria de drets sobre el bé adquirit. En un cas, però, hi ha una transferència en l’altra direcció, potser perquè es tractava d’una compra a carta de gràcia, com a resultat d’una concòrdia. De la compra del terçó de Rupià i del mas Furgell, de 23 d’octubre de 1722, comprada a carta de gràcia al marquès de Benavent, s’assenyala l’àpoca de la recepció de la documentació: «En poder de dit Francisco Busquets, notari, als 6 desembre 1724, àpocha firmada per dit il·lustre sr. marquès de Benavent, a favor de dit Andreu de tots los papers que li entrega dit sr. Andreu que, ab la dita concòrdia, li havia promès de entregar. És dita àpocha en lo arxiu de dit Andreu, tras la mateixa concòrdia y en número 1». I encara una altra àpoca dos anys més tard, el 6 de desembre de 1724, a fi de deixar constància de la transferència documental, que fa al marquès de Benavent, «de diferents actes y escriptures privades li entregà, consta de dita àpocha al arxiu signada de número 6». 5 Aquestes dues àpoques demostren la importància que per als Andreu tenia la documentació, i, sobretot, que calia anar al
4. Ibidem, f. 27r, 31r, 34r. 5. Ibidem, 59r. La compra del dret de lluir i quitar la fa Pius Ramon Andreu el 15 de juliol de 1774 per 7.000 lliures. Com és habitual, no en trobem referència a l’arxiu del marquès de Benavent; si més no, allò que ocupa el marquès és la compra de la casa al carrer Escudellers, potser els diners percebuts d’aquesta venda van servir per portar a terme les obres que necessitava. Riquer (1979), p. 282-284.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
202 Pere Gifre Ribas
notari per fer-ho constar i anotar-ho al llibre d’arxivació. L’habitual, però, és el que s’esdevé en el mas Arbonès de la Tallada. Va ser comprat l’1 de març de 1720. En referir-se a la documentació, s’escriu: «En los papers de dit mas hi ha un plech de actes que han servit per la defensa de la causa que aportava Salvador y Francisco Carreras y Arbonès contra don Pio Andreu sobre lo mas Arbonès de la Tallada, quals papers són en lo arxiu signats de número 16».6 Val la pena retenir diferents elements d’aquests llibres d’arxivació: primer, l’aspecte funcional de l’arxivació serveix per defensar drets, una arxivació sistemàtica, numerada, que, ho aventurem, correspondria a calaixos o armaris diferents. Per aquesta documentació sabem que hi havia dos dipòsits documentals, quan es fa referència a «l’arxiu patit en número 1», on són guardats els papers de les cases de la plaça de les Cols de Girona.7 Al costat d’aquesta documentació d’asseguració de drets patrimonials, sobre delmes i parts de delmes, dominis directes i dominis útils, figura una altra documentació relativa a la gestió, que no es transfereix encara que es vengui, a menys que s’encarregui el deute al comprador: són els llibres i llibrets de censals, en tant que creditor censalista, però també com a deutor, ordenats per mesos de pagament. I el llibre d’albarans on, bàsicament, per patrimonis o per senyors directes, també figuren els censos i les prestacions degudes.8 La situació en un altre important patrimoni del corregiment de Girona, en fase d’expansió i creixement (M. Bosch, 1993), permet il·lustrar-ho. El 3 d’agost de 1759 mor Martí de Carles i Teixidor. El seu fill Martí de Carles i Quintana pren possessió dels béns el mateix dia, fet poc habitual, i reclama l’herència de l’avi, el qual havia posat fideïcomís i, per tant, invalida el darrer testament del seu pare en què deixava usufructuària la seva mare i designava hereu el seu germà Josep i, en la línia successòria tots els altres germans, ell quedava el darrer. La vídua, Teresa de Quintana, reclama els seus drets en qualitat d’usufructuària, segons que figura en el testament del seu marit, obert, també amb molta rapidesa, el 4 d’agost.9 6. Ibidem, 61r. 7. Ibidem, 131r. 8. Ibidem, Llibret de Esteve Thomàs Andreu de Gerona y per notas, comensant en lo primer die del mes de jener del any mil set-cents trenta y sinch, dich a 1 de jener de 1735, a sota: «Serveix també per lo any mil set-cents trenta y quatre, dich 1734», f. 218r. O el Llibret de albarans de tot lo que tocarà a pagar a mi Esteve Thomàs Andreu, comensant al primer de janer de 1716, f. 290r. 9. AHG. Torroella de Montgrí 393 (1759): f. 507r-521v, i següents.
203 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
Mare i fill prenen possessió dels béns amb testimonis i presència notarial. El conflicte passa a l’Audiència, i el 17 de novembre de 1759 nomena el batlle de Torroella de Montgrí segrestador dels béns del patrimoni Carles.10 Gairebé al cap de quatre anys, el 3 de juliol de 1763, Martí de Carles signa àpoca, en qualitat d’administrador nomenat per l’Audiència el 23 de març de 1763, a Joan Fuster, pagès i actuant com a batlle, que fou administrador del patrimoni dels béns que van ser inventariats, a la notaria de Torroella el 29 i 30 de gener de 1760, dels grans, la vacada de 35 caps, l’euguassada de 29; 17 bous d’arada, 341 caps de bestiar de llana…, i el que ens interessa destacar: Nono, llibretas y papers de arrendaments dels masovers. Lo llevador o llibreta dels censals que cobra casa Carles. Lo llevador del delme de la comanda de Ayguaviva de Palafrugell. Los papers que tenia firmats de arrendament don Martí Carles y Teixidor als masovers de las heretats de la Vila, Ral y mas Carles, junt ab lo del majordom de la Closa Pagesa y euguasser.11
Per a la gestió del patrimoni, és a dir, per al dia a dia, al segrestador només li calien els contractes d’arrendament dels masos i el llevador dels censals. Aquesta és la documentació necessària per gestionar el patrimoni en mans del segrestador judicial. No en necessitava d’altra. El 14 de febrer de 1767, després d’haver posat fi, amb una concòrdia, al plet que mantenia amb la seva mare i el seu germà, Martí de Carles signa àpoca dels béns rebuts, entre els quals la documentació: Item, quatre caixas dolentas dins de ellas se encontran los actes y papers fahents per la casa de Carles, Teixidor y Marquès. Ítem, un llibre de baqueta de mascòbia ab son pany y clau, en lo qual se troban continuats alguns actes de casa Carles. Ítem, tres llibres, lo un de notas per saber únicament las diadas y anys y en poder de quin notari se troban las escrituras de las casas de Carles y Marquès y alguns actes fahents per dita casa de Carles y altres dos de notas. […] Ítem, dos arquillas de fusta dolentas, dins de una hi ha alguns papers. […] Ítem, los actes de censals 10. La data del nomenament de segrestador dels béns del patrimoni Carles figura en un requeriment de Narcís Planas, botiguer, familiar del Sant Ofici, al batlle de Torroella de Montgrí, AHG. Notaria de Torroella de Montgrí: 338 (1760), f. 157r. 11. AHG. Notaria de Torroella de Montgrí: 395 (1763), f. 489v.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
204 Pere Gifre Ribas
de la servitud laical. Ítem, los privilegis de la casa de Texidor de ciutadà y caballer. […] Ítem, tres plechs de papers volants y actes fahents per las casas de Carles, Marquès y Teixidor, entregats per don Joseph de Carles. Ítem, un plech de differents trasllats de las causas que se seguian per la casa de Carles, a excepció del de la causa que seguia Martí Fina contra Sufficiència y Mariano Pagès com a tudors de don Martí de Carles y Texidor. […] Offerint-se dit senyor otorgant en cas de tenir en son poder alguns actes fahents per dit don Joseph de Carles, entregar-los, y que en cas est en tinga de fahents per ells dit don Martí de Carles, se reserva lo dret de demanarlos, segons tot està estipulat ab dita concòrdia.12
Aquestes dues situacions, la dels Andreu i els Carles, posen de manifest la importància documental per a la defensa i la gestió dels patrimonis agraris. Són dues situacions de la segona meitat del segle xviii, són dos grans patrimonis. El plet plana sovint darrere moltes actuacions personals i patrimonials. L’arxivació dels títols de propietat és la salvaguarda del patrimoni, en el cas dels Andreu; per a la gestió de les rendes patrimonials calen altres documents que no són ressenyats en els llibres d’arxivació, però que són imprescindibles per percebre les rendes. Hi ha, però, en el cas de l’arxiu patrimonial Carles, un fet significatiu que fa reflexionar sobre la representativitat de la documentació patrimonial. La diferència familiar sobre l’herència de 1759 a 1766, acabada en conflicte obert, registrada en els protocols notarials, no ha deixat rastres documentals en el fons patrimonial o almenys no ha arribat als nostres dies. Amb la qual cosa hem de preguntar-nos si tot el que apareix als fons patrimonials era objecte de custòdia, o ¿allò que sortia de la normalitat era eliminat? Els fons de casa Carles, la segona família, segons la contribució territorial de Girona de 1875 (Congost, 1981: 217) i més tard, ha estat depurat i no ha conservat la documentació relativa al conflicte familiar. Caldria saber si aquesta ocultació es deu als mateixos hereus de la família o ha estat obra dels seus successors, el bisbat de Girona que en va rebre les propietats i l’arxiu en extingir-se la família Carles i Ferrer el 1918, amb l’objectiu d’eliminar el conflicte familiar i hereditari. I també ens hem de preguntar si aquesta pràctica es pot generalitzar.
12. AHG. Notaria de Torroella de Montgrí, 399 (1767), f. 116r i v.
205 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
Trajectòries familiars i patrimonials Des de fa un temps, abunden entre els usuaris d’arxius, sobretot en els diocesans i notarials, els genealogistes. Establir la genealogia ha estat una pràctica primerenca i habitual entre els que han fet recerca en els arxius patrimonials. Conèixer la genealogia permet entendre la successió patrimonial, és una veritable brúixola per navegar entre els documents patrimonials. L’estudi del patrimoni explica la successió i les decisions preses pels hereus. Sovint, massa sovint, la recerca genealògica ha divergit de l’estudi de l’evolució dels patrimonis: eren recerques diferents. Finalment, l’antropologia (Roigé, 2010: 32-33), la demografia històrica i la història agrària han tendit a convergir.13 Això que ha costat tant a la recerca acadèmica, amb les limitacions, però tenint molt clar l’objectiu, queda plasmat en el llibre que sobre la trajectòria de la casa Heras d’Adri escriu Miquel Heras de Puig el 1857 (Heras, 1857; Bosch; Ferrer, 2000). Valdria la pena aprofitar molt més aquesta feina dels genealogistes (Viader, 2004; De Puig, 2016), sobretot per la informació que aporten a la història demogràfica i social (Congost; Gifre, 2004; Ferrer, 2007: 87-91, 189-240). Els medievalistes recorden que les normes de funcionament del matrimoni, la successió i l’herència, no sempre han estat com les hem conegut. Que el dret familiar és suficientment versàtil, fins i tot quan encara no estava establert, com a resultat de diferents consensos socials, familiars i comunitaris. Lluís To (To, 2010) ho posa de manifest amb una mostra de 415 contractes matrimonials escripturats a Amer entorn de 1300, quan no sempre l’heretament del primogènit baró es complia, sinó que hi havia altres elements que podien alterar aquesta norma. Estem en els orígens de la institució de l’hereu, les reflexions d’aquest treball posen en relació, una vegada més, la formació del dret i la realitat social. Un dret, que es concretarà en les corts cinc-centistes, es posa al servei de les cases principals: «Zelant la conservatió de las casas principals» comença la constitució de 1585 que estableix la llegítima en la quarta part dels béns del patrimoni (Mikes; Montagut, 2016).
13. «No és per simple curiositat genealogista que val la pena d’estudiar el desenvolupament biogràfic i familiar dels Bruna, sinó pel que aquest pugui tenir de valor típic i representatiu de l’evolució d’una part de la pagesia catalana durant aquell temps». E. Giralt (2001), p. 262. No sabem quants francesos arribats abans de 1640 passaren de mossos a masovers i a propietaris de mas; la trajectòria familiar del segle xviii, en canvi, sí que es deu acostar a «una part de la pagesia catalana».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
206 Pere Gifre Ribas
Un pas més el configuren aquells treballs que han fet de l’estudi de l’evolució de la família i el patrimoni familiar no sols un estudi de cas, sinó una il·lustració relativa a un sector social. És l’estudi, per exemple, de l’evolució dels Padró d’Igualada entre 1642 i 1862: un cas d’ascens social durant l’antic règim que passa pel comerç i el préstec a censal, l’exercici del dret i la notorietat en forma de privilegi nobiliari. L’autor destaca entre les motivacions del seu treball el fet que «el protagonisme de la família s’ha difuminat per donar pas a una perspectiva col·lectiva» (J. M. Torras, 1976: 14). I tot això a partir de documentació notarial i parroquial. Els estudis que han disposat d’un fons patrimonial poden completar la visió amb l’accés a fons notarials, municipals o parroquials, i ho han de fer, però parteixen d’un avantatge comparatiu decisiu: tenen la documentació aplegada, sovint ordenada i classificada en llibres mestres o d’arxivació, espèculs en els fons de la noblesa, que faciliten enormement la recerca. Per a l’investigador, la documentació patrimonial suposa un gran estalvi de temps.14 Haurà de tenir en compte, però, que només resta la documentació relativa al patrimoni final i que no sempre hi ha tota la documentació que la família i el patrimoni han generat. D’altra banda, tot historiant la família Vigo, s’estableix una història de la Cerdanya dels segles xviii i xix, on els fonaments de la «casa» i el sistema d’hereu fan possible l’existència d’uns notables rurals. El curs de la família, i les aliances familiars, a banda i banda de la frontera cerdana, així com els seus negocis, porten l’autor a exposar, una altra vegada, que la trajectòria familiar de la família Vigo és representativa de la història de les «cases» cerdanes (A. Balent, 2003). La història d’època moderna d’Andorra traçada per Oliver Codina (O. Codina, 2004) deu molt a la consulta de l’arxiu patrimonial de la família Areny d’Ordino, en menor mesura el de la casa Rossell.15 L’estudi, especialment dels llibres de comptes,16 permet traçar la conjuntura econòmica de la vall. De com el ferro del primer 14. Un historiador italià, estudiós d’una documentació particular, diu d’haver-se estalviat de consultar els arxius notarials en tenir accés a aquests fons: «Il ricorso agli archivi notarili si è rivelato invece superflo, in quanto existe nel fondo Sullam copia di tutti i documenti riguardante adquisizione e trasferimenti di proprietà». Lazzarini (1990), nota 28, p. 16-17. 15. El buidatge dels llibres de companyia proporciona més de 40.000 transaccions. Vegeu O. Codina (2004) p. 156, nota 165. 16. Que tot i no recollir tota la comptabilitat de la casa, només els creditors i els deutors, ofereix una imatge suficient del negoci. «Les libres n’avaient pas pour finalité d’établir une balance comptable totale de l’activité de la maison. Il s’agissait de suivre les créanciers et les débiteurs au cas par cas, cela excluait les ventes acquittées rubís sur l’ongle». Codina (2004) p. 221.
207 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
quart del segle xvii facilita l’entrada en circuits comercials al nord (Tolosa) i al sud (Lleida) de la vall, al creixent pes del bestiar de llana a mitjan segle xvii. Andorra esdevé un important centre de redistribució comercial, també en els mesos d’hivern. I tot plegat és possible amb l’estudi de l’important fons Areny d’Ordino. Trajectòries nobiliàries La història de la noblesa catalana compta amb treballs de referència. Quinze generacions d’una família catalana de Martí de Riquer (1979) és una bona mostra del que els erudits escrivien per donar a conèixer el passat als hereus de títols nobiliaris. Una veritable obra literària centrada, sobretot, en aquells aspectes qualitatius que el fons d’arxiu li permet i li agrada mostrar a l’autor. Traça l’evolució del patrimoni i les famílies, des d’una visió cultural, però on la materialitat, poc evident en el llibre, és darrere de les decisions. Tota una altra línia de recerca ve marcada pels estudis de la noblesa catalana on el patrimoni i la família van de bracet. El títol importa en la mesura que el patrimoni i les gestes personals hi han portat. En bona mesura, el treball sobre la família dels Sentmenat (Serra, 1975) marca el punt de partida d’una altra mena de treballs: sobre els Llupià i les famílies que hi entroncaren (Fernández Trabal (dir.), 2006) o els Desvalls (Fernández Trabal, 2013). Tots tres treballs tenen molts elements en comú, bàsicament que han estat el resultat del buidatge dels arxius específics de les famílies: el Sentmenat és dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó; el del marquès d’Alfarràs que conté el dels Desvalls-Llupià, en canvi, resta en mans dels descendents a Viladellops, tot i que els pergamins han estat dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, en el que és un interessant cas de col·laboració privat-arxiu. L’anàlisi d’aquestes documentacions i la història dels arxius que el van generar explica molt de la noblesa i de la història de Catalunya. Del negoci a la terra La documentació patrimonial ha facilitat recerques que han permès seguir generacions familiars durant segles (Gifre, 1998; Del Campo, 2000). Per a la baixa edat mitjana, alguns historiadors han utilitzat documentació nobiliària, altres de la pagesia i altres de famílies que han evolucionat en les activitats productives.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
208 Pere Gifre Ribas
La trajectòria dels Bell·lloc de Girona durant la baixa edat mitjana, dels Andreu en el xviii també a Girona, la dels Padró d’Igualada i tants d’altres patrimonis coincideix en el trànsit efectuat: de l’ofici, pellissers són els Bell·lloc del segle xiii, el mercadeig, la botiga i el crèdit (violaris en el xiv, censals: sempre) acaben per consolidar un important patrimoni agrari (els Bell·lloc ja en la segona meitat del xiv, els Andreu des del començament del segle xviii), diversificat pel que fa a les rendes: tant participen en delmes, compren senyories i dominis directes com disposen de masos i terres que cedeixen a parceria o en establiment a rabassa morta en zona de vinya. Hi ha rendisme en el segle xiv en el cas de la família Bell·lloc; en cap cas, però, «no es pot prendre en absolut com l’absència d’activitat productiva» (Fernández Trabal, 1995: 415). Afirmació que es pot generalitzar a altres patrimonis i famílies. El mateix llibre d’arxivació de Pius Andreu n’és un exemple significatiu. La trajectòria de la família Torelló d’Igualada és especialment significativa.17 En una primera etapa de 1691 a 1794, els orígens paraires i la draperia igualadina de la primera generació, amb treball domèstic inclòs, uns fabricants sense fàbrica18 a mitjan segle xviii, portaran a comprar llana d’Aragó i la vendran manufacturada a Castella i Madrid, en el marc de la diàspora comercial catalana (J. Torras, 2007). La segona part d’aquesta història és explicada per Pere Pascual. De 1820 a 1930, els quatre hereus es desentendran plenament del passat industrial. Dues importants herències, rebudes el 1840 i el 1914, porten la família Torelló a convertir-se en rendistes. La gestió d’un patrimoni de 755 hectàrees, entre la Segarra i el Solsonès, eminentment cerealícola, juntament amb l’exercici de l’advocacia, posen de manifest que en l’era daurada de la indústria, hi havia qui li donava l’esquena, no sense deixar de formar part de l’elit igualadina (P. Pascual, 2000). Altres trajectòries, de les quals s’ha pogut seguir diferents generacions, han mantingut la relació amb la terra. A la història dels Salellas, del veïnat de Salelles a Cruïlles de 1322 a 1935, explicada pel notari Puig Salellas, s’exposa el trànsit d’una família i un patrimoni, que veurà incorporacions importants, fins a set masos, en els més de sis segles que permet estudiar el seu arxiu patrimonial. I 17. L’arxiu patrimonial va ser adquirit per la Universitat Pompeu Fabra el 1998. Inventariat en bona part per Pere Pascual, es troba dipositat a l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives de la mateixa universitat. 18. «En la documentació utilitzada, el terme “fàbrica” designa fonamentalment un procés. No implica, doncs, ni exclou tampoc la integració de feines en un local, de fet, en aquesta època, a la “fàbrica” dels Torelló corresponia un procés de treball molt dispers: pròpiament no hi havia fàbrica, en l’accepció del mot que després ha predominat». J. Torras (1987), p. 155.
209 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
com, finalment, encara que mantingui el contacte amb la terra, de la qual en rep la renda, es trasllada a Girona el 1897, arran del casament entre l’hereu, Melitón Salellas, i Mercè de Llobet i de Pastors. L’autor exposa una evolució marcada per l’estabilitat i l’ampliació patrimonial derivada d’herències, per via de substitució fideïcomissària, i la transmissió en bloc pel sistema d’herència.19 A remarcar el paper que juguen els capítols matrimonials, «negoci jurídic complex», per assegurar la continuïtat i els censals, «negoci jurídic decisiu», per fer front a les contingències més diverses. Quant a la gestió, els pactes de masoveria són l’opció presa (J. M. Puig Salellas, 1996). Trajectòries pageses i mercat de terres El mercat de terres ha estat central en la historiografia agrària europea. A Catalunya, malauradament, les recerques s’han centrat, sobretot, en la baixa edat mitjana. Lluís To hi ha dedicat sengles estudis (To, 2005b, 2008) i n’ha traçat l’evolució bibliogràfica (To, 2005a). Sobretot, ha mostrat, metodològicament, la importància que tenen els capbreus per a l’estudi del mercat de terres. Als senyors directes els interessa saber en tot moment qui són els possessors del domini útil i, des de la notaria, si pot ser de destret millor, controlar els moviments que es produeixen en tant que perceptors de lluïsmes. Seguint l’estela de G. Bois, M. Aventín (1996) dedica una bona part del seu estudi als diferents mercats: mercat de terres, mercat de rendes, on diferencia censos i censals, per exemplificar amb el procés de desmembrament del mas Mir de Llinars culminat el 1595, en el que és la resultant d’una suma de contingències familiars i problemes derivats de l’endeutament. La seva conclusió no pot ser més evident: les conjuntures familiars juguen un paper tant o més important que les conjuntures econòmiques desfavorables per entendre l’evolució dels patrimonis agraris. L’anàlisi dels fons patrimonials de senyors útils i propietaris de terres aporta moltes dades, algunes de la conjuntura agrària, però sobretot, com ha mostrat Aventín, permet posar en relació tots els elements que influeixen en el mercat, tam19. El final del patrimoni Areny Plandolit és l’altra cara, a la darreria del segle xix, fou dividit en nou parts desiguals com a resultat del plet successori. Vegeu Codina (2004) p. 92. Sobre els canvis en el sistema d’herència en el segle xix, vegeu L. Ferrer (2006).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
210 Pere Gifre Ribas
bé els familiars. El buidatge dels llibres mestres o llibres d’arxivació permet establir la incidència del mercat de terres en la formació/disgregació de patrimonis agraris (Gifre, 1999, 2014). És una visió concreta, de la qual es fa difícil extreure generalitzacions sobre conjuntures; ni més ni menys, però, que altres indicadors utilitzats. Sobre diferenciació pagesa i elits rurals Els arxius patrimonials són, majoritàriament, de senyors útils i propietaris de masos. Els quals, ja en els segles xiii i xiv, es diferencien de la resta dels veïns de la universitat o parròquia per l’accés al domini útil de la terra (C. Cuadrada, 1994). Un fet que els comporta, de manera molt majoritària a la Catalunya vella, tenir en conseqüència la condició de remences. No oblidem, però, que només es podia redimir qui tenia el domini útil de terres i masos (R. Lluch, 2014). Aquí rau, en origen, bona part de la diferenciació pagesa: l’accés al domini útil (P. Ortí; L. To, 2014), que comportarà, abans i després de 1348, la càrrega d’alguns mals usos (R. Lluch, 2009). La servitud, en una societat rural majoritària, no serà obstacle per al progrés i la millora de les condicions materials d’existència, ni tampoc per accedir a la notorietat dins la comunitat. En les guerres pageses del segle xv, l’opció per les institucions de la terra o el rei comportarà una fractura de l’elit pagesa, remença: n’hi haurà al costat de la monarquia, com els que es trobaran a la força de Girona el 1462, si bé no tots tindran ni la trajectòria, ni la mateixa opció, i n’hi haurà que consideraran que el temps de la servitud havia de quedar enrere (E. Serra, 2010). La sentència arbitral de Guadalupe, més redefinició feudal que arbitral, deixarà pas a una etapa marcada per l’adaptació al nou sistema senyorial i feudal: el delme i els censos quedaran on eren, l’emfiteusi al seu lloc, la jurisdicció inqüestionada, i el domini útil en condicions d’aprofitar el marc polític i legal per créixer (P. Gifre, 2011). D’aquests senyors útils i propietaris de masos (P. Gifre, 2012), que n’aglevaran d’altres, masos rònecs, per matrimoni o herència, o com a resultat del mercat de terres, en una societat que ho és tot menys immòbil, uns acumularan mentre que altres s’arruïnaran; i s’acabarà per donar lloc a una elit pagesa, rural, que mantindrà, o no, la residència al lloc on figurarà la propietat (R. Congost; P. Gifre, 2002). I que optarà per cedir la terra a masoveria, almenys des del segle xvi, o abans, i percebre la renda en espècie,
211 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
sense optar pel que ha estat la norma en les societats agràries atlàntiques, cosa que li permetrà d’acudir al mercat segons les seves convinences. Un grup social pagès que aprofitarà les oportunitats de negocis (la inversió en censals, o també en arrendaments de drets feudals) i les adversitats que la biologia li presentarà per mantenir-se, ampliar el patrimoni o quedar engolit per altres pagesos que hauran pogut afrontar les adversitats de la conjuntura en millor posició (A. Furió, 2007). Aquests mateixos pagesos s’integraran també en les institucions comunitàries i en seran, sovint, els representants més significatius, i això tant en valls de muntanya (la Vall d’Aran, Andorra, el Pallars, la Cerdanya o la Vall de Ribes) com en terres de la plana, on els béns comunals seran un element de cohesió, però també de conflicte. La diferenciació pagesa, derivada de l’accés al domini útil, no és obstacle perquè aquests senyors útils i propietaris de masos vulguin significar-se davant la comunitat: són designats per als oficis de la universitat i l’obreria parroquial. Són part activa de la comunitat abans que l’obtenció de privilegis de ciutadans honrats o de nobles no els situï en un nivell superior. La gestió i l’administració del patrimoni Si hi ha una documentació que ha estat treballada amb precisió i detall és la que fa referència a la gestió i l’administració dels patrimonis agraris. Des dels anys seixanta i fins a la crisi econòmica de 1973, els estudis dedicats al creixement econòmic, i també l’agrari, van dedicar molts esforços a quantificar la producció i la productivitat. A Catalunya, com que no hi havia dades generals, calia anar a comptabilitats particulars. Al mateix temps, sobretot en estudis de medievalistes, la producció per al mercat i el desmentiment de l’autarquia del sistema de mas, relaciona producció agrària i mercat. I, en bona mesura com a resultat de debats internacionals, s’apunten altres mercats: a banda de la producció agrària, el del crèdit i el del treball. Més endavant, sobretot per indicacions ensenyades per Ramon Garrabou, i la discussió sobre el capitalisme agrari, la gestió patrimonial, primer a partir de comptabilitats nobiliàries, però també pageses, apunta elements de discussió que qüestionen el suposat caràcter feudal, i per tant retardatari, de la parceria o de l’emfiteusi com a formes de gestió de patrimonis agraris. La gestió directa, però també la parceria o la masoveria, comptava amb treball assalariat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
212 Pere Gifre Ribas
La comptabilitat, reflex de la conjuntura agrària i dels mercats En un llibre que aplega diferents contribucions sobre les comptabilitats de senyors i pagesos (E. Saguer; G. Jover, i H. Benito, 2013), Jordi Planas i Enric Saguer apunten que tenen un gran potencial com a font documental per a la història agrària, i assenyalen tres àmbits en els quals han aportat dades rellevants: la producció i la productivitat, el mercat de treball i l’evolució dels salaris i les formes de gestió de les explotacions (J. Planas; E. Saguer, 2013: 277). Ells ho centren en els segles xix i xx; aquí mirarem d’anar una mica més enrere, no pas gaire, ja que poques aportacions podrem referir en aquest àmbit per a la baixa edat mitjana i el segle xvi. Hi ha encara altres aspectes que, des de les comptabilitats, permeten concretar apreciacions que fonts generals han apuntat, posem per cas, i només d’exemple, el pes de la fiscalitat on s’usen, entre d’altres, alguns treballs que més avall seran ressenyats (R. Vallejo, 2008; P. Pascual, 2008). Producció El primer número d’Estudis d’Història Agrària portava un dossier sobre «Producció, rendiments i productivitat agrícoles a Catalunya (segles xvii a xix)». A la introducció que presentava el dossier es reclamava l’estudi de les fonts de tipus privat per estudiar la productivitat agrària. Es defensava el seu ús perquè no es reduïa a les grans explotacions. Tot i que es feien evidents les limitacions de caràcter geogràfic i cronològic, es proposava «procurar de revalorar la informació que aporta aquest tipus de documentació (comptabilitats pageses i documents d’arxius familiars) en relació amb els fenòmens de producció i productivitat» (1978: 119). No és estrany que en aquest primer número hi hagués un article de B. H. Slicher van Bath (1978: 11-21). El mateix any, en un estat de la qüestió dels estudis d’història agrària a Catalunya centrat en les relacions socials i l’evolució econòmica, en diferents moments de l’escrit es reclama la necessitat d’estudis puntuals de comptabilitats pageses per, entre altres aspectes, «reconstruir les fluctuacions de la producció», determinar «en quin moment l’esquema productiu català d’origen medieval apuntaria fenòmens de canvi vers un nou model productiu», després de constatar, el 1978, que «els estudis relatius a la producció i als rendiments al camp català als segles xvi i xvii són encara molt escassos», per lamentar-se que «la
213 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
documentació s’ha mostrat parca –sobretot per abans del segle xviii– en sèries llargues de comptabilitats pageses»; i per al segle xix: «Al marge de les dades procedents dels organismes estatals, una altra via per abordar el problema de les fluctuacions i nivell de la producció i del rendiment és la utilització de les comptabilitats privades. Aquest tipus de documentació planteja tota una sèrie de problemes, com els de la representativitat, però en canvi ofereix moltes més garanties d’exactitud... Pensem que són un reflex ben fidedigne de les fluctuacions conjunturals de la producció i que quan informen sobre la llavor sembrada possibiliten conèixer amb molta exactitud els rendiments» (Garrabou; Serra, 1978: 53, 65, 71, 76, 77). Els dos treballs abunden en el mateix: la necessitat de disposar de dades concretes de producció i de productivitat per avançar en les conjuntures i fluctuacions de les collites. També feien evident el seu caràcter únic, el problema de la representativitat, i la impossibilitat de generalitzar (Giralt, 1978: 26).20 Però és a nivell local que es poden concretar aspectes d’abast molt més general. L’estudi de la finca de cal Bruna, al Penedès, s’ha convertit en un referent de primer nivell de l’expansió de la vinya en el segle xviii;21 de fet, de les condicions tècniques (ro20. Aquestes reflexions venen a tomb amb l’enquesta portada a terme a França per E. Le Roy Ladurie i J. Goy, bàsicament a partir de l’evolució dels delmes. A Catalunya, majoritàriament, el cobrament del delme era arrendat en subhasta per períodes de dos o tres anys, fet que matisa l’estudi de les fluctuacions de collites. A Itàlia, en els mateixos moments, el número 39 de la revista Quaderni Storici, corresponent als mesos de setembre/desembre de 1978, publicava un dossier sobre «Azienda agraria e microhistoria». Carlo Poni redacta la introducció on posa de manifest la vàlua de les fonts «patrimonials»: «Tuttavia quello che le fonti aziendali perdono in lunghezza guadagnano o possono guadagnare in senso orizzontale. Un anno in una serie decimale non è che un numero e riflete solo la produzione del grano, l’unico prodotto decimabile. Le nostre fonti permetono di costruire, in alcuni casi e si apure per periodi troppo brevi, una congiuntura più complessa. Più ampio è il ventaglio dei prodotti registrati». Vegeu C. Poni (1978), p. 803. El 1980, el dossier del número 43, va en una línia semblant: «Azienda e produzzione agraria nel Mezzogiorno», on Aurelio Lepre constata, però, la dificultat per trobar documentació pagesa: «Se esiste una documentaciones di una certa ampiezza sulle aziende agrarie appartenenti a patrimoni feudali o ecclesiastici, essa è invece molto scarsa per le aziende contadine piccole e medie». A. Lepre (1980), p. 27. El mateix es constata per a Mallorca, sobretot pel que fa a comptabilitats, on no abunden les d’origen pagès. G. Jover; J. Pons (2012), p. 187-191. 21. «L’estímul dels preus alts va condicionar la persistència i encara l’increment de la producció de cereals registrada a la finca de 1758 a 1790. Observació important, perquè explica alhora com la colossal expansió vitícola de l’època s’orientà cap a una revalorització de noves terres –en molts casos, de qualitat inferior– sense detriment de la producció de gra, que s’havia
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
214 Pere Gifre Ribas
tació biennal, formiguers), econòmiques (la producció de vi per al mercat), socials i jurídiques (masoveria, rabassa morta) de la transformació (Giralt, 1960, 2002).22 El mateix Vilar s’havia valgut dels llibres de les torres de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona per comprovar l’abast de les transformacions agrícoles del segle xviii, i posar en relació la producció i els preus, alhora que establir l’evolució dels salaris. I, és clar, també començava per deixar apuntada la riquesa informativa i les seves limitacions: «Aquests llibres de comptes, malgrat llurs desordres i llurs llacunes, són prou complets, prou detallats i prou continus [...], per a ésser molt instructius. El gran defecte d’aquesta documentació és el d’ésser geogràficament restringida. Econòmicament, no podem garantir que un exemple vàlid per a la zona suburbana barcelonina ens informi sobre tot el territori del Principat» (Vilar, 1966, III: 582-583). Hi tornaria uns anys després quan en recopilar un seguit de treballs escrivia: «[…] no hi ha res més necessari que recórrer al fet concret per copsar un procés» (Vilar, 1979: 5-6) i afirmar que els llibres de comptes eren el «prototipus de document objectiu en el qual es pot basar el coneixement concret de les realitats agràries passades» (Vilar, 1967: 761). En el fons, però, del que es tracta no és d’acumular comptabilitats, sinó d’estudiar-ne el funcionament en tant que part d’unes estructures generals. Així ho fa Eva Serra per al segle xvii quan utilitza una comptabilitat de la Portella a la Noguera (1666-1681), i una font precisa i que caldria tenir molt més present, una liquidació de minoritat de Sant Martí de Maldà a l’Urgell (1642-1653), els comptes de Joan Guàrdia de Santa Maria de Corcó a Osona (1634-1687) i la comptabilitat senyorial del castell de Sentmenat al Vallès Occidental; tot plegat serveix per apuntar l’evolució de la producció i la productivitat en el segle xvii i concretar la crisi anterior a 1640 (Serra, 1978). Per la seva part, tot i que només pot treballar amb la part de producció que rep del masover, Esteban Canales (1978) demostra que hi poden haver dades de collites, si bé discontínues, de fins a tres segles (xvii-xix). Encara que no són comptabilitats pageses, el fons de Monacals de l’ACA ofereix diverses compta-
fet indispensable –els preus ho demostren– per la pressió que exercia una població creixent. Heus ací com uns fets de la microhistòria, arrelats en l’estructura agroeconòmica del segle xviii, aclareixen la significació i el perquè d’unes mutacions agrícoles que per llur amplitud i profunditat pertanyen a la gran història». E. Giralt (2002), p. 239-240. 22. Cal utilitzar la versió de 2002, si bé va ser redactada abans de 1964. Giralt (2002), p. 229.
215 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
bilitats que permeten comparar amb els comptes de les torres de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, amb la particularitat que es poden obtenir rendiments per unitat de superfície (Badosa, 1978: 197-198). Unes comptabilitats semblants, de procedència eclesiàstica, permeten estudiar l’evolució de la renda i la producció a la plana de Vic (Sudrià, 1979). Per al segle xix, els estudis són més abundants. Assumpció Sopeña ha pogut estudiar la producció de dues finques agrícoles del baró d’Esponellà a la Baixa Noguera, entre 1832-1864 (Sopeña, 1978). Ramon Garrabou disposa d’una documentació més agraïda23 que, a banda dels conreus i les collites, dona dades de rendiments24 de tres explotacions de Tomàs Coll a Guissona, Sant Martí i Castellfollit de Riubregós per als anys centrals del segle xix. És important la conclusió a què arriba sobre les possibilitats de la documentació: «En aquest aspecte el resultat ha estat molt positiu i crec que després de les proves a què he sotmès aquestes fonts queden avalades com un dels mitjans més idonis per abordar els problemes de la producció i la productivitat agrícola en les etapes pre-estadístiques» (Garrabou, 1978: 280). I com veurem tot seguit, també per avaluar el mercat de treball. D’altra banda, mentre hi ha estudis que no passen de la descripció de la font, sense buscar la lògica de funcionament del sistema de mas (Terrades, 1984: 115-116), altres fan un pas més i assenyalen, en els anys anteriors i posteriors a la revolució liberal, que el sistema de mas és pluricultural, que el mercat és present sempre i tothora,25 i que s’hi porten els romanents una vegada s’ha assegurat la reproducció de l’explotació; aquest ingrés metàl·lic és un fons d’amortització a què està sotmesa tota unitat productiva si vol perdurar: pagaments de dots i llegítimes, despeses relacionades amb la mort o les que
23. A banda de la comptabilitat, la correspondència de l’administrador és molt il·lustradora del seguiment que en feia el propietari. 24. Malauradament, però, no pot comparar els rendiments amb altres treballs. I fa aquesta constatació: «Els estudis peoners d’Emili Giralt i Pierre Vilar han tingut ben pocs continuadors fins ara». Garrabou (1978), p. 278. 25. En aquesta línia, Enric Saguer reclama l’edició de comptabilitats, «en paper o en qualsevol altre suport [...] perquè poguessin ser utilitzades per respondre preguntes diverses i amb enfocaments diversos», per concloure que «L’estudi de les comptabilitats tant des d’una perspectiva quantitativa com qualitativa té molt camí a fer i és probable que, quan se’n pugui fer un tractament sistemàtic i no només casuístic, aporti indicis molt interessants sobre la relació de les economies familiars pageses amb els mercats». Saguer (2010), p. 477, 480.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
216 Pere Gifre Ribas
poden provenir d’un litigi judicial (Pascual, 1990: 44-45). Aquest darrer estudi és un exemple del que proposa P. Vilar: del cas, si és ben analitzat, és passa a la categoria (Vilar, 1980). Mercat laboral Si bé un bon nombre d’explotacions petites i mitjanes comptaven de manera habitual amb l’aportació de la mà d’obra familiar per fer front a les necessitats de treball, en els pics de treball, o en feines suplementàries, es contractava treball assalariat: permanent o temporal. En el mas Martí de Cassà de Pelràs (Baix Empordà) entre 1643 i 1656 hem trobat anotada la presència de trentatres mossos i onze criades (Gifre, 2013: 137). Mentre el salari dels mossos és objecte de debat a Terrades i Pascual (Pascual, 1990: 65), Garrabou va més enllà i planteja el treball assalariat com una aportació imprescindible a la unitat de producció. Les aportacions del treball jornaler són imprescindibles per a les explotacions, ja siguin regentades per pagesos o masovers, en un sistema agrari on el mercat de treball no queda al marge de les relacions de producció capitalistes. És un altre mercat. La presència dels mossos i jornalers ha estat estudiada a la Catalunya Central (Sanmartí, 1992, 1994),26 on es troba per al mas Sanmartí una mitjana de quatre mossos i una estada general de dos anys (Sanmartí, 1992: 234, 240), i també al Vallès, on, a partir d’una comptabilitat de mas, a mitjan segle xix, la manutenció representava encara el 64% de la remuneració dels mossos (P. Roca, 2005: 81). El treball dels jornalers ha centrat l’atenció de diversos estudiosos, en què es combina documentació patrimonial amb estadístiques generals, a fi de determinar el seu pes en l’empresa agrària en el segle xix. D’una banda, a partir de l’estudi de diferents comptabilitats, s’estableix l’evolució dels salaris monetaris a Catalunya de 1818 a 1936 (Garrabou; Pujol, i Colomé, 1991).27 Entès el salari com un cost de producció, no pas el més important, però també com un component més dels ingressos que permeten la reproducció de la força de treball (Tello; Garrabou, 2002), tot posant de manifest que hi pot 26. A partir del Llibra de soldadas i conductas del mas Santmartí (1835-1872). 27. S’utilitzen diferents comptabilitats: de Tomàs Coll, d’Ivorra, dipositada a l’Arxiu Històric de Cervera, del marquès de Sentmenat, dipositada a l’ACA, d’un diari particular de Viladoms i dels arxius patrimonials Reventós i Codorniu, nota 3, p. 26-27.
217 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
haver capitalisme agrari sense proletarització (Garrabou; Saguer, 1996).28 En un estudi de cas modèlic (Garrabou; Ramon, i Tello, 2015) a la Segarra de la darreria del segle xix, a partir d’unes llibretes de treballs de 1884-1895,29 es posa de manifest el funcionament del mercat laboral agrari, on mossos i jornalers aportaven el 90% de la força de treball d’una finca de 90 hectàrees. L’anàlisi de la contractació i dels salaris porta els autors a concloure que hi ha una forta integració del mercat de treball agrari a la Catalunya interior (no comparable amb els salaris del Penedès (Tello; Garrabou, 2002), si bé és un mercat molt segmentat, tant per l’edat dels assalariats com per la qualitat de les feines assignades. Així mateix es constata que els salaris percebuts amb prou feines aportaven la subsistència del mateix jornaler, amb la qual cosa era impossible cobrir la despesa d’una unitat familiar. Això posa de manifest, a banda d’obtenir d’altres ingressos que l’abocaven a la pluriactivitat (J. Colomé, 1999; Saguer, 2010: 480-486), que aquests jornalers eren també alhora petits propietaris que complementaven els ingressos amb els jornals que obtenien. De la qual cosa també se’n beneficiava el propietari que els contractava per sota del salari que els permetia la reproducció de la unitat familiar assalariada.
28. S’utilitzen llibretes de treball de Timor (Segarra) de 1884 a 1896 i la comptabilitat del mas Pinell de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) de 1878 a 1885. 29. Són les llibretes de Josep Jové, propietari de Timor, Ribera d’Ondara (Segarra), dipositades a l’Arxiu Comarcal de la Segarra. D’entrada, els autors avisen dels «problemes de representativitat», «tanmateix, les “llibretes” del propietari de l’explotació analitzada aporten informacions molt precises i valuoses sobre el funcionament d’uns mercats del treball agrícola sobre els quals sabem ben poc, potser justament per tractar-se d’una font documental que fins al moment ha estat insuficientment utilitzada per la historiografia agrarista. El nostre propietari anotava sistemàticament als seus dietaris totes les tasques dutes a terme a l’explotació al llarg de l’any. Ens dona, per tant, un registre de tots els jornals fets pels mossos, jornalers i treballadors familiars durant el període 1884-1895. En la major part dels casos, la font esmenta el tipus d’activitat realitzada, la procedència dels treballadors contractats i sovint, però no sempre, les remuneracions que percebien. També permet conèixer la dinàmica de les relacions contractuals i detectar el nivell de conflictivitat laboral existent. Per tant, malgrat la limitació de tractar-se d’una sola explotació agrària, l’abundant i rica informació disponible ens permet conèixer millor la complexa dinàmica de l’organització del treball agrícola a la fi del segle xix, un període especialment interessant atès que a la comarca de la Segarra foren anys de creixement i crisi econòmica vinculats a la pròpia dinàmica del sector agrari». R. Garrabou; E. Tello (2015), p. 89-90.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
218 Pere Gifre Ribas
Formes de gestió de l’explotació La gestió directa dels patrimonis agraris és habitual quan hi ha coincidència entre propietat i explotació. A mesura que s’acumulen propietats, que manca l’hereu o que el propietari deixa de viure a la casa principal, la gestió indirecta és la principal forma de seguiment del patrimoni agrari. En el benentès que ni absentisme ni rendisme no suposen, necessàriament, que el propietari es desentengui de l’explotació. En un primer estadi, el dels senyors útils i propietaris de mas, tenim pocs rastres documentals de la gestió i l’explotació. A tot estirar, trobem la documentació notarial constitutiva de drets de propietat. Poques vegades hi ha documentació relativa a la gestió directa i l’explotació, al marge de llibres o llibretes on s’anoten els pagaments de censos, o canalars de censals, on apareix la diada en la qual s’han de pagar les pensions caigudes. A vegades, en el que sol ser un llibreta miscel·lània, o llibreta de notes (Gifre, 2013: 132-135), poden aparèixer anotacions comptades «per memòria»: de l’entrada d’un mosso, d’un préstec graciós o d’una venda no cobrada de la qual s’anota la diada, l’objecte de la venda i el preu pactat, sovint amb presència de testimonis. En casos de tutoria de l’hereu menor, les anotacions són més concretes i explícites. Un cas a part són les anotacions deixades pel pagès penedesenc Pere Bruna per a la segona meitat del segle xviii, del qual Emili Giralt ha traçat un retrat significatiu: «Pagès mig comerciant, previngut i arriscat, atent a les oscil·lacions del mercat, i amb intel·ligència i capacitat econòmica per a poder beneficiar-se d’aquelles variacions –així se’ns presenta l’hisendat Miquel Bruna–, és un tipus humà que va fer la seva aparició durant el segle xviii i que moltes comarques de Catalunya deuen a la viticultura» (E. Giralt, 2002: 261). Només a la viticultura? I aporta més dades al retrat. «Una faceta important de la personalitat de Miquel Bruna és l’econòmica. No perquè en les seves notes hi hagués abocat res de teoria o de pensament econòmics, sinó pel seu comportament diari, per la gestió dels seus afers i pel sentit que poden tenir les prolixes dades xifrades contingudes en els seus papers. D’antuvi, l’abundor de dades no constitueix una comptabilitat que permeti conèixer el pas de l’economia de la finca o formular-ne una mena de balanç al cap de l’any. El seu concepte de benefici –sense incloure entre les despeses la soldada i el manteniment de la persona que feia aquella feina– faria somriure un tenidor de llibres. Les dades sobre collites, jornals, preus, impostos, etc., hi són
219 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
consignades com a recordatori, mirant el passat, i no com a factors orientats al futur» (E. Giralt, 2002: 297). Finalment, una conclusió, «quina mena de pagès era Miquel Bruna? No era l’agricultor de saló que el Renaixement va crear i la Fisiocràcia va posar de moda: ell portava l’olor de terra enganxada a les espardenyes. Pel seu nivell de formació era un pagès mitjanament instruït, però amb un bagatge de coneixements força per damunt de la pagesia del seu temps. Bruna era un pagès que coneixia molt bé el seu ofici i l’exercia segons el tradicional ús i costum, que no vol dir rutina» (E. Giralt, 2002: 299). Tota una lliçó de com s’ha de llegir la documentació patrimonial. Quan s’acumulen les propietats, cal disposar de persones de confiança al capdavant de l’explotació. Aquestes persones tenen dues funcions principals: cobrar les rendes i controlar la força de treball (Garrabou; Planas, i Saguer, 2001: 55-57). Ja siguin familiars capellans, com passarà al mas Santamaria de Serrateix, en fer-se càrrec del regiment del patrimoni entre 1809 i 1830 per una minoritat (Terrades, 1984), o en el patrimoni Salellas de 1854-1864 per substituir l’hereu incapacitat per regir el patrimoni (Puig Salellas, 1996: 409-412), l’habitual és que siguin persones amb ascendència en el territori, pagesos de mas,30 persones lletrades o juristes. Sens dubte, és en els grans patrimonis nobiliaris, com en el Sentmenat (Sala; Saguer, i Garrabou, 1993; Planas; Saguer, i Garrabou, 2002) on s’ha estudiat amb detall la gestió patrimonial, la qual no difereix de l’opció majoritàriament presa pels propietaris de masos. La cessió de les explotacions a masoveria, amb cessió del terç de la producció de grans d’aresta s’imposa com a principal fórmula de gestió patrimonial (Pascual, 2000; Garrabou; Planas, i Saguer, 2001). Només excepcionalment, pel que coneixem, la gestió directa amb treball assalariat es manté a can Codorniu, quan tot i davallar el preu del
30. La gestió directa de les rendes a l’Empordà, a mitjan segle xviii, Bonaventura de Barutell l’encomana a Fèlix Martorell, adroguer de Torroella de Montgrí, després a Ramon Vidal i Ferrer de Verges, propietari del mas Vidal de Verges i masover d’un mas de Bonaventura de Barutell a la Tallada entre 1744 i 1747, després entra en l’administració Emanuel Cahís, clergue, entre 1748 i 1749, el qual proposa que el succeeixi Anton Quintana, pagès propietari de Colomers; el 1752 ho és Jaume Albert, pagès de Sant Mori. BC. Fons Saudín. Per al segle xix, «Els administradors i els procuradors dels patrimonis més grans generalment es reclutaven entre els notables locals. No és estrany trobar propietaris rendistes que exercien d’agents de propietaris més importants. […] En algunes ocasions era l’exercici professional de l’advocacia el que convertia alguns hisendats en agents, puntuals o continuats, d’altres grans propietaris». Garrabou; Planas, i Saguer (2001), p. 53.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
220 Pere Gifre Ribas
vi, el seu propietari manté l’opció perquè no és de la verema que obté els seus beneficis, sinó de la transformació del vi en vins escumosos (J. Pujol, 1999). Un darrer aspecte a estudiar és la confrontació entre el que prediquen alguns dels prohoms del canvi agrari i la necessària adaptació a les regles del mercat i les decisions que prenen al capdavant de la seva explotació, fet que permet l’anàlisi del fons patrimonial. Jaume Maspons i Camarasa és un dels prohoms de l’agrarisme del començament del segle xx, i publicista destacat (J. Planas, 1994a). De l’anàlisi de la seva gestió patrimonial, però, se’n dedueix que cedia l’explotació a masoveria, que no participava directament de la modernització agrícola que preconitzava, però que gestionava directament l’explotació forestal, una veritable reserva per quan necessitava diners (J. Planas, 1994b; 1996). La confrontació entre l’actuació de Pelayo Negre Pastell, hisendat gironí, dirigent d’Acció Social, i la defensa dels interessos agraris, paternalistes si cal, des del catolicisme social, constaten el mateix: una gestió molt conservadora, de veritable inèrcia, en la cessió de les terres a masoveria, però en canvi manté, en un moment de davallada de la renda, una inversió alta en les cases dels masos i les dependències per al bestiar, fet que podria obeir més a la ideologia del propietari que no pas a una raó econòmica (E. Saguer, 2007). L’escriptura personal D’un temps ençà, s’ha donat més importància a aquells escrits singulars, autobiogràfics, als quals es referia Emili Giralt a Índice Histórico Español de 1959. Hi ha aproximacions diferents a l’estudi d’aquests «egodocuments», escrits del jo, o escrits en primera persona. Una primera fase, en la qual estem immersos, rau en la detecció i transcripció d’aquests escrits de pagesos, sovint, però, poc contextualitzats en la mesura que han estat desenganxats del cos general del qual formen part, del seu arxiu patrimonial. És clar que també tenen valor, però s’entendrien millor com a part que són del patrimoni familiar. El context immediat és el patrimoni i la comunitat, fet que no és obstacle perquè vegin i vagin més enllà. En diferents països s’han fet crides per recopilar els escrits personals (Tricard, 2002), i la revista Annales. Histoire, Sciences Sociales es fa ressò del conjunt i hi dedica un monogràfic en el número de juliol-agost de 2004 amb el títol «Les livres de famille». El seu estudi ha esdevingut objecte de seminaris i troba-
221 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
des (Mouysset, 2007; Jané; Poujade, 2015). A Catalunya disposem del projecte «memòria personal» que, a hores d’ara, disposa de 163 textos diferents: del xvi, 23; del xvii, 67; del xviii: 73. En aquesta iniciativa de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya caldria implicar-hi la xarxa d’arxius i de manera especial els arxius municipals i comarcals, a banda dels centres d’estudis. Quan el nom fa la cosa A Itàlia han estat temps per definir el nom dels escrits generats per la burgesia florentina que, des del segle xiii, posen per escrit la memòria i l’ascendència de la família per ser admesos a les magistratures de la ciutat. En un primer moment rebien el nom de ricordi o ricordanze, però després dels posicionaments d’historiadors de la literatura medieval i medievalistes, especialment de Cichetti i Mordenti, s’ha acordat d’identificar-los amb el nom de llibres de família (Cichetti; Mordenti, 1985, 2001). A Catalunya, ara per ara, no hi ha comparació: els llibres de família no tenen aquesta finalitat, ni són escrits de la burgesia, ni tan reculats en el temps. Que hi hagi genealogies que entronquin amb Carlemany és una cosa, però de llibres memorialístics de pagès, el que Xavier Torres ha convingut a identificar amb el nom de «llibres de família de pagès», és tota una altra cosa (Torres, 2000).31 Convé, sobretot, després de veure que el projecte «memòria personal» inclou textos molt diversos, etiquetar-los convenientment (Jané; Poujade, 2015). El que són llibres mestres o llibres d’arxivació, més o menys definits, com el que hem vist de Pius Andreu, no ha de figurar en la memòria personal: en tot cas és un llibre que reflecteix la memòria de l’arxiu, és un «llibre d’arxivació». Ajuda en aquesta confusió la terminologia francesa: els «écrits du for privé» acaben per ser 31. «Aquests “llibres” o “llibretes” sospitem que són nombrosos a les velles masies de Catalunya. […] En aquest tipus de documentació, hi trobarem: notes relatives al procés de producció, inversions o “millores” efectuades en les terres i en el mas; no hi manquen interpretacions, de caràcter molt personal, dels esdeveniments polítics de l’època; també hi són reflectides les incidències de la vida familiar i local, que trenquen la monotonia quotidiana; i no és estrany de trobar-hi, en aquests “calaixos de sastre”, versets, modèliques lletres d’amor, receptes de tota mena, miraculoses pregàries i models d’instàncies per a ser adreçades a les més diverses autoritats, amb les més peregrines intencions». P. Pascual (1978), p. 52, nota 3. De fet, hi ha tanta varietat, com escrivents i famílies.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
222 Pere Gifre Ribas
un calaix de sastre en el qual incloem des de la correspondència, personal i privada, fins als «livres de raison», concepte sota el qual podem incloure tant llibres de comptes, com el llibre de memòries del capellà Ciuró (Ph. Torreilles, 1902). La memorialística de pagès: una font per a l’estudi de la història Aquests textos tenen finalitats diverses. La majoria, allunyades de les preguntes que podem fer des de la recerca històrica. No obstant això, que un pagès, lletrat (R. Expòsito, 2015a: 132-140), i llegit (X. Torres, 2002; R. Expósito, 2015b), posi per escrit els seus pensaments, sempre ajuda a entendre la societat en la qual va viure. S’han fet estudis per interpretar les posicions de la pagesia en relació amb els grans esdeveniments de l’època moderna i contemporània i com han interpretat el concepte de pàtria i de pertinença (X. Torres, 2008; O. Jané, 2014); també, com han interpretat episodis històrics, com la Guerra dels Segadors (Peitaví, 2010a) o la Guerra dels Set Anys (P. Pascual, 1978), i situacions transcendentals per al devenir familiar i patrimonial com és la contractació del matrimoni de l’hereu o la pubilla (Peitaví, 2010b); i també quina és la seva geografia, el seu medi (Font Garolera, 2013) i l’enumeració dels desastres naturals (M. A. Martí Escayol, 2009). És a través d’aquests escrits on, d’altra banda, també apareix directament la relació amb la comunitat: la parròquia i la universitat hi són ben presents, no en va molts d’ells van exercir oficis a la universitat o a l’obreria parroquial i en deixen constància per a memòria.32 Textos que comencen per ser anotacions del mas i acaben en cròniques del seu temps, i fins poden abocar sentiments personals (Marfany, 1987). La correspondència. Del jo a l’altre Si hi ha uns escrits personals, aquests són els epistolars. Hi ha unes línies de recerca traçades. La revista Manuscrits hi va dedicar el dossier del seu número 21 (2011) amb el títol «Les pràctiques epistolars». Javier Antón ha dedicat dos 32. Mentre uns es limiten a deixar constància que van ser-hi, o almenys quan van entrar a desenvolupar l’ofici, altres donen lliçons als seus descendents perquè no s’hi impliquin. Torres (2000), p. 87, 91-92, 96, 98-99, i altres, com Amer Massó, un pagès de Sant Esteve de Guialbes, que és regidor en el moment de la revisió del cadastre, fa una crítica despietada dels seus veïns. Massó (2014).
223 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
llibres a les cartes de la família Burgués de Girona (J. Antón, 2005; 2013). De la mateixa manera que sovint, i molt sovint, analitzem, perquè no en tenim d’altre, la correspondència rebuda i escrita, d’aquí els copiadors de cartes, pels hereus dels patrimonis, hi ha també les cartes escrites pels masovers (LunaBatlle, Luna, 2014). Una altra manera d’escriure, una altra manera d’entendre les relacions propietari-masover, amb importants dosis de paternalisme en les maneres d’adreçar-se, però importants per estudiar la quotidianitat. Una darrera línia historiogràfica, de la qual Carme Sanmartí n’és un clar exponent, consisteix a estudiar, des de la cultura de gènere, la correspondència femenina (Sanmartí, 2012). Sobre nivells d’alfabetització Darrerament, R. Expósito ha engegat una línia de recerca sobre l’alfabetització a pagès a partir de les llibretes de censals, comptes i albarans, en els quals consta la signatura de qui feia el pagament o, si no sabia escriure, delegava la signatura. Una manera d’apropar-se al coneixement quantitatiu i qualitatiu de qui sabia escriure a l’època moderna (R. Expósito, 2015a, 2016: 93-116). És clar que els hereus sabien llegir, escriure i comptar,33 el que no ho semblava tant és que també en sabessin pagesos, menestrals i fins jornalers, segons els dos quaderns del mas Soler de les Encies del segle xvii i xviii (R. Expósito, 2016: 95-100). 33. «Miquel Bruna [1730-1810] era un home que sabia llegir i escriure, com en saberen els seus pares, els seus oncles i el seu avi; deixaren, però, de saber-ne els fills dels fadristerns, que van ser pagesos de llocs d’aquella rodalia. Saber llegir i escriure, doncs, anava lligat a un determinat nivell econòmic i familiar que un fill cabaler no podia sostenir per la seva quitxalla. Miquel Bruna era una persona especialment preocupada per l’educació dels seus fills; abans d’enviar-los a l’escola els havia ensenyat les primeres lletres i ja sabien sumar. A l’escola, els seus dos nois van aprendre les “quatre regles” i “la regla de drogues”, que avui se’n diu regla d’al·ligació; pel que fa a les dues filles, no hi ha cap indici que les haguessin dut a “costura” en algun lloc veí i, per tant, tot el que sabien devia ser après a casa, al costat dels pares». E. Giralt (2002), p. 298. En els patrimonis grossos, sovint disposaven de capellà particular. Felicià Puig i Padrola de Vilaür anota que, el 6 de novembre de 1793, va contractar un capellà per dir missa al seu oratori particular, donant-li de «caritat» cada dia 7 sous i 6 diners, fent-li la vida a casa seva, i entre les obligacions hi havia «que passaria tots los dies un noy petit y lo adocaria lo que ceberia, y ensenyaria tots los dies la doctrina a·n·al servey en lo oratori» («Llibre de comptes de Felicià Puig y Padrola de totas las heretats y demés comptes», 1772. ADG. 5.6. Altres arxius incorporats. Puig de Vilaür).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
224 Pere Gifre Ribas
Conclusió La previsió que feia Emili Giralt sobre el paper que els estudis sobre els patrimonis agraris havien de tenir en la recerca històrica s’ha vist acompanyada per una major facilitat d’accés als arxius patrimonials. Hi ha encara molta feina a fer, el cens és important, i aquí els arxivers no ho han de fer sols, però sobretot calen mesures per incentivar que els propietaris obrin les portes dels arxius i, si és el cas, que els dipositin en arxius públics. La perseverança és l’únic camí. La documentació patrimonial ha esdevingut un element més a tenir en compte en les recerques històriques. El cas i la representativitat no ha estat, a Catalunya, objecte de debat com en altres historiografies. Bona part dels estudis que n’han fet ús han posat en relleu la seva importància per aclarir problemàtiques generals. L’estudi de cas, en paraules de Pierre Vilar, permet analitzar fins al mínim detall l’evolució i el funcionament d’estructures que, d’altra banda, són difícils d’estudiar. Ja sigui sobre les pautes de funcionament de la família i el patrimoni, de les possibilitats de gestió patrimonial o de la representació pública. Pocs han estat els estudis dedicats a la formació dels patrimonis agraris, sobre el joc que han tingut les estratègies familiars i quines les que han vingut derivades del mercat de terres. Sovint, massa sovint, en els treballs generals abunden les generalitzacions gratuïtes. Més de banda, encara, semblen haver quedat els estudis sobre conreus i collites, de producció i de conjuntures agràries, que havien marcat la historiografia agrària dels anys setanta. La documentació derivada de la gestió patrimonial, amb el domini de la cessió de la terra en arrendament o subestabliment, no facilita avançar en l’estudi dels rendiments, ni la productivitat, però sí que ofereix possibilitats per a l’estudi de la introducció de nous conreus. En els darrers anys, en canvi, han proliferat anàlisis sobre els sectors socials que no han deixat empremta escrita dilatada en el temps, bracers, mossos, criades i jornalers, que troben en aquests fons, especialment en les comptabilitats, les traces que permeten avançar en la recerca, posem per cas, del debat sobre el retard agrari o de l’aplicació a Catalunya de l’anomenada revolució industriosa. Ja es tracti de salaris, de cicle de vida o de nivells d’alfabetització, la documentació específicament patrimonial, la derivada de la gestió del patrimoni agrari, ofereix documents per poder detallar processos d’enriquiment/empobriment. Com també ofereix tot un altre ventall de possibilitats l’escriptura personal, convenientment situada en el marc del patrimoni i la família on ha estat generada, per avançar en la construcció/invenció de la ideologia pairalista, en l’estudi
225 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
de la recepció/transmissió de notícies en l’àmbit rural i la configuració d’unes determinades actituds polítiques. Bibliografia Anton Pelayo, Javier (2005). La sociabilitat epistolar de la família Burguès de Girona (1799-1803). Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials. — (2013). La correspondència epistolar de la família Burguès (1750-1850). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona (Monografies Manuscrits, 9). Aventín, Mercè (1996). La societat rural a Catalunya en temps feudals. Vallès oriental, segles XIII-XVI. Barcelona: Columna. Badosa, Elisa (1978). «El desenvolupament de tres explotacions agrícoles en el segle xviii (1715-1769)». Estudis d’Història Agrària, núm. 1, p. 179-207. Balent, André (2003). La Cerdagne du XVII au XIXe siècle. La famille Vigo. Casa, frontières, pouvoirs. Canet: Trabucaire. Barris, Jordi (1999). La masia Miravall. La vida quotidiana en el medi rural el 1895. Ajuntament de Bellpuig: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bosch, Mònica (1993). Casa Carles. Evolució socioeconòmica d’una família d’hisendats gironins a la primera meitat del segle XIX. Treball de recerca presentat al programa de doctorat Catalunya i Europa als temps moderns (1653-1898). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. — «La formació d’una classe dirigent: els hisendats de la regió de Girona. L’exemple del patrimoni Carles (1750-1850)». A: Congost, R.; To, L. (curadors). Homes, masos, història. La Catalunya del Nord-Est (segles XIXX). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 365-408. Bosch, Mònica; Gifre, Pere (1998). «Els llibres mestres dels arxius patrimonials. Una font per a l’estudi de les estratègies patrimonials». Estudis d’Història Agrària, núm. 12, p. 155-182. Campo Jordà, Ferran del (2000). Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins. Figueres: Brau. Canales, Esteban (1978). «Sobre la producció a la comarca de la Selva: les torres de Cartellà, 1616-1859». Estudis d’Història Agrària, núm. 1, p. 154-178. Cicchetti, Angelo; Mordenti, Raul (1985). I libri di famiglia in Italia. I. Filologia e storiografia letteraria. Roma: Edizioni di storia e literatura.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
226 Pere Gifre Ribas
— (2001). I libri di famiglia in Italia. II. Geografia e storia. Roma: Edizioni di storia e literatura. Codina, Olivier (2004). De fer et de laine. Les vallées andorranes du XVIe au XIXe siècle. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan. Colomé, Josep (1999). «Mercado de trabajo y pluriactividad en la Cataluña vitícola del ochocientos». A: Carreras, A.; Pascual, P.; Reher, D., i Sudrià, C. (ed.). Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 461-478. Comasòlivas, Joan (2014). «Fons privats en arxius públics». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 37, p. 62-77. — [ed.] (2003). Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera, 18411904. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Congost, Rosa (1981). «Notes sobre la propietat de la terra a les comarques gironines durant la segona meitat del segle xix». Estudi General, núm. 1, p. 211-221. Congost, Rosa; Gifre, Pere (2002). «Des paisans remences aux propriétaires rentiers. Les transformations agraires de la Catalogne Moderne». Domitia, núm. 3 (desembre), p. 27-47. — «127 genealogies de Fernando Viader. La memòria familiar dels propietaris gironins. Estudi introductori». A: Viader, Fernando (2004). 127 genealogies de Fernando Viader. La memòria familiar dels propietaris gironins. Edició a cura de Garcia, Ricard; Gifre, Pere. Girona: Girona, CCG edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC - Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona i Consell Comarcal del Pla de l’Estany, p. 7-31. Cuadrada, Coral (1994). «La pagesia medieval, una classe homogènia? (Anàlisi de la condició social dels camperols del Maresme. Segles xiii-xiv)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. V, p. 67-80. Expòsito, Ricard (2015a). «Nivells d’alfabetització i pràctiques de cultura escrita a la Catalunya moderna urbana i rural. Aprendre i saber de llegir, escriure, comptar i altres arts». Revista de Llengua i Dret, núm. 63, p. 113-143. — (2015b). «En un rincón del mundo: lectores y oidores de prensa en la Cataluña rural de la época moderna (siglos xvi-xviii)». A: Jorge García López; Boadas, Sònia. Las relaciones de sucesos en los cambios políticos y
227 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
sociales de la Europa Moderna. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions (Studia Aurea Monogràfica, 6, p. 382-395). — (2016). Nivells d’alfabetització i pràctiques culturals en la Catalunya moderna: aprendre de llegir, escriure i comptar. Maçanet de la Selva: Gregal. Fernández Trabal, Josep (1991). «Els arxius familiars i patrimonials. Problemàtica, caracterització i metodologia». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 4, p. 95-114. — (1995). Una família catalana medieval. Els Bell-lloc de Girona, 1267-1533. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (2006). Història dels Llupià (1088-1771) i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca. Perpinyà: Trabucaire. — (2013). Els Desvalls i Catalunya. Set-cents anys d’història d’una família noble catalana. Lleida: Pagès. Ferrer Alòs, Llorenç (2006). «Els canvis en els sistemes d’herència». A: Giralt, Emili (dir.), Salrach, Josep M. (coord.). Història agrària dels Països Catalans. IV. Segles XIX-XX. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació et alii, p. 91-109. — (2007). Hereus, pubilles i cabalers. El sistema d’hereu a Catalunya. CatarrojaBarcelona: Afers. Font Garolera, Jaume (2013). «Territori, paisatge i guerra a través de la mirada d’un pagès del segle xvii. Una relectura geogràfica del diari d’en Joan de la Guàrdia». Ausa, núm. 172, p. 329-353. Furió, Antoni (2007). «Las élites rurales en la Europa medieval y moderna. Una aproximación de conjunto». A: Rodrígues, Ana (ed.). El lugar del campesino. En torno a la obra de Reyna Pastor. València: Universitat de València Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 391-421. Garrabou, Ramon (1978). «Cultius, collites i rendiments a la Segarra i Alt Anoia: els comptes d’unes finques de Guissona, Sant Martí i Castellfollit de Riubregós (1847-1869)». Estudis d’Història Agrària, núm. 1, p. 241-280. — (2006). «Mercats de treball». A: Giralt, Emili (dir.). Salrach, Josep M. (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. IV. Segles XIX-XX. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació et alii, p. 305-324. Garrabou, Ramon; Serra, Eva (1983). «Els estudis d’història agrària a Catalunya». I Col·loqui d’Història Agrària. Barcelona, 13-15 d’octubre, 1978. València: Institució Alfons el Magnànim - Diputació provincial de València, p. 41-78.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
228 Pere Gifre Ribas
Garrabou, Ramon; Pujol, Josep, i Colomé, Josep (1991). «Salaris, ús i explotació de la força de treball agrícola (Catalunya, 1818-1936)». Recerques, núm. 24, p. 23-51. Garrabou, Ramon; Saguer, Enric (1996). «Capitalisme agraire sans proletarisation. Les salariés agricoles en Catalogne (xixe-xxe siècles». A: Hubscher, R.; Farcy, J.C. (dir.). La moisson des autres. Les salariés agricoles aux XIXe et XXe siècles. Actes du colloque International de Royaumont, 13-14 novembre 1992, Rencontres à Royaumont. París: Creaphis, p. 57-74. Garrabou, Ramon; Planas, Jordi, i Saguer, Enric (2001). Un capitalisme impossible? La gestió de la gran propietat agrària a la Catalunya contemporània. Vic: Eumo. Garrabou, Ramon; Ramon Muñoz, Josep Maria, i Tello, Enric (2015). «Organització social del treball, salaris i mercat laboral a Catalunya: el cas d’una explotació agrària de la comarca de la Segarra a la darreria del segle xix». Recerques, núm. 70, p. 83-123. Gifre, Pere (1998). «Vindicació dels arxius patrimonials». Revista d’Història Medieval, núm. 9, p. 219-226. — (1999). «Mercat de la terra i formació de patrimonis agraris (1486-1720). Una primera aproximació». A: Congost, R.; To, L. (ed.). Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX). Barcelona: ILLCC de la Universitat de Girona - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 185238. — (2008). «Quins títols i on es guarden? Els arxius patrimonials, reflex de la dinàmica dels drets de propietat (segles xvi-xviii)». A: Congost, Rosa (ed.). Dels capbreus al registre de la propietat. Drets, títols i usos socials de la informació a Catalunya (segles XIV-XX). Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària, p. 171-207. — (2011). Delmes, censos i lluïsmes. El feudalisme tardà a la Catalunya vella (vegueria de Girona, s. XVI-XVII). Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària. — (2012). Els senyors útils i propietaris de mas. La formació històrica d’un grup social pagès (vegueria de Girona, 1486-1730). Barcelona: Fundació Noguera.
229 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
— (2013). «En els orígens de la comptabilitat de la pagesia de mas (reflexions sobre el cas gironí, s. xvii-xviii)». A: Saguer, Enric; Jover, Gabriel, i Benito, Helena (ed.). Comptes de senyor, comptes de pagès. Les comptabilitats en la història rural. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària. — (2014). «Un mercat de drets de propietat sobre la terra. El cas de Llagostera, s. xvi i xvii». A: Albà, M.; Mallorquí, E. (coord.). Homes i terres. L’ordenació del paisatge agrari de Llagostera, segles XIII-XX. Ajuntament de Llagostera: Gràfiques Palahí, p. 100-123. Gifre, Pere; Matas, Josep, i Soler, Santi (2002). Els arxius patrimonials. Girona: CCG edicions - Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona. Giralt, Emili (1959). «Los estudios de historia agraria en España desde 1940 hasta 1961. Orientaciones bibliográficas». Índice Histórico Español, núm. 24, p. IX-LXXIX. [El número va ser publicat el 1962]. — (1960). «Técnicas, rendimientos y mutacions agrícoles en una finca catalana del siglo xviii». Première Conférence internationale d’Histoire Économique. París: Mouton, p. 569-575. — (1978). «Técnicas, cultivos y producción». A: Anes, Gonzalo. La economía agraria en la historia de España. Madrid: Alfaguara - Fundación March, p. 19-26. — (2002). «Tècniques, rendiments, mutacions agrícoles i aspectes agrosocials del segle xviii. L’exemple d’una finca del Penedès». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. XX, p. 229-321. Heras de Puig, Miguel (1857). Biografia o explicació del arbre genològich de la descendència de casa Heras de Adri, desde lo any 1350 hasta 1850. Girona: M. Suñer, 1857. Reeditat, en edició facsímil, per Bosch, Mònica; Ferrer, Llorenç (2000), dins la col·lecció «Biblioteca d’Història Rural». Girona: CCG edicions - Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona. Insabato, Elisabetta (1997). «Un momento fondamentale nell’organizzazione degli archivi di famiglia in Italia: il Settecento». A: Il futuro della memoria. Atti del convegno internazionale di studi sugli archivi di famiglie e di persone. Capri, 9-13 settembre 1991, vol. I. Roma: Ministero per i beni culturali e ambientali, Ufficio Centrale per i beni archivistici, p. 289-310.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
230 Pere Gifre Ribas
Jané, Òscar (2014). «Identitat personal i identitats col·lectives en els escrits personals catalans d‘època moderna (segles xvi-xvii)». Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 77, p. 87-108. Jané, Òscar; Poujade, Patrice [ed.] (2015). Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna. Madrid: Casa de Velázquez. Jover, Gabriel; Pons, Jerònima (2012). Possessions, renda de la terra i treball assalariat. L’illa de Mallorca, 1400-1660. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària. Lazzarini, Antonio (1990). Fra terra e aqua. L’azienda risicola di una familia veneziana nel delta del Po. Roma: Edizioni di Storia e Letteratura. Lepre, Aurelio (1980). «Azienda feudale e azienda agraria nel Mezzogiorno continentale fra ‘500 e ‘800». Quaderni Storici, núm. 43 (abril), p. 21-38. Lluch, Rosa (2009). Els remences. La senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC - Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària. — (2014). «Remences pauvres, remences riches: les innégalités économiques (Vieille Catalogne, xiv- xv)». A: Cavacocchi, Simonetta (ed.). Schiavitù e servaggio nell’economia europea secc. XI-XVIII. Serfdom and slavery in the european economy 11th-18th centuries, Atti della «Quarantacinquesima Settimana di Studi» F. Datini, Prato, 14-18 aprile 2013. Florència: Firenze University Press, p. 175-184. Luna-Batlle, Xavier; Luna, Joan (2014). Llibreta de notes i cartes (1836-1848) de Narcís Batlle, masover de Montiró. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Marfany, Joan-Lluís (1987). «El diari de Joan Guàrdia, pagès del segle xvii. Notes de lectura». Els Marges, núm. 37, p. 3-17. Martí Escayol, Maria Antònia (2009). «“Esto advertesch per la espariència dels que vindran”. Dietaris, percepció de desastre i gestió de risc natural». A: Alberola, Armand; Olcina, Jorge (ed.). Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant, p. 77-129. Massó, Amer (2014). Memòries d’un pagès antiborbònic (1691-1774). Edició a cura de Jordi Curbet. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura (Arxius i societat: Quaderns de divulgació històrica, 8).
231 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
Mikes, Tünde; Montagut, Tomàs de (2016). «The Catalan Sagrada Familia: Law and Family in Medieval and Modern Catalonia». A: Di Renzo Villata, Maria Gigliola (ed.). Family Law and Society in Europe from the Middle Age of the Contemporary Era. Spinger International Publishing Switzerland, p. 21-46. Mouysset, Sylvie (2007). Papiers de famille. Introduction à l’étude des livres de raison (France, XVe-XIXe siècle). Rennes: Presses Universitaires de Rennes. Ortí, Pere; To, Lluís (2014). «Serfdom and Standards of Living of the Catalan Peasantry before and after the Black Death of 1348». A: Cavacocchi, Simonetta (ed.). Schiavitù e servaggio nell’economia europea secc. XI-XVIII. Serfdom and slavery in the european economy 11th-18th centuries, Atti della «Quarantacinquesima Settimana di Studi» F. Datini, Prato, 14-18 aprile 2013. Florència: Firenze University Press, p. 155-172. Pascual, Pere (1978). «Carlisme i societat rural, la Guerra dels Set Anys a la Conca d’Òdena. (La visió d’un pagès: Martí Vidal de Gallardes)». Recerques, núm. 8, p. 51-91. — (1990). «L’agricultura de finals de l’antic règim (1833-1847). Una aproximació de tipus microeconòmic». A: Agricultura i industrialització a la Catalunya del segle XIX. Formació i desestructuració d’un sistema econòmic. Barcelona: Crítica, p. 21-81. — (2000). Els Torelló. Una família igualadina d’advocats i propietaris. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana. — (2008). «Entradas y salidas». Sobre contabilidades agrarias en Cataluña (1815-1930)». A: Vallejo, R., Furió, A. (coord.). Los tributos de la tierra: fiscalidad y agricultura en España (siglos XII-XX). València: PUV, p. 457-488. Peytaví, Joan (2010a). «La quotidianitat i la percepció del Tractat dels Pirineus a la lectura dels dietaris catalans». A: Jané, Ò. Actes del Congrés del Tractat dels Pirineus (1659) a l’Europa del segle XX: un model en construcció. Col·loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya - Direcció General del Patrimoni Cultural. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, p. 315-323. — (2010b). «Fonts dietarístiques i estratègies matrimonials al camp català modern». A: Bolós, Jordi; Jarne, Antonieta, i Vicedo, Enric (ed.). Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida: Diputació de Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 357-381.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
232 Pere Gifre Ribas
Planas, Jordi (1994a). Catalanisme i agrarisme. Jaume Maspons i Camarasa (1872-1934): escrits polítics. Vic: Eumo. — (1994b). «Agrarisme i gestió de la propietat al primer terç del segle xx. Un exemple significatiu: Jaume Maspons i Camarasa (1872-1934)». Estudis d’Història Agrària, núm. 10, p. 57-83. — (1996). «La contabilidad del patrimonio Maspons (Vallès Oriental, 1913-1945): usos del suelo, formas de tenencia y evolución de la renta». A: Fernández Prieto, L.; Balboa, X. (ed.). La sociedad rural de la España contemporánea. Mercado y patrimonio. A Corunya: Edicios do Castro, p. 183-200. Planas, Jordi; Saguer, Enric, i Garrabou, Ramon (2002). «Administradores, procuradores y apoderados: una aproximación a las formas de gestión de la gran propiedad agraria en la Cataluña contemporánea». A: Robledo, R.; Casado, H. (coord.). Fortuna y negocios: formación y gestión de los grandes patrimonios (siglos XVI-XX). Valladolid: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Valladolid, p. 301-322. Planas, Jordi; Saguer, Enric (2013).«La producció agrària a través de les comptabilitats». A: Saguer, Enric; Jover, Gabriel, i Benito, Helena (ed.). Comptes de senyor, comptes de pagès. Les comptabilitats en la història rural. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària, p. 277-299. Poni, Carlo (1978). «Azienda agraria e microhistoria». Quaderni Storici, núm. 39, p. 801-805. Puig Salellas, Josep M. (1996). De remences a rendistes: els Salellas (13221935). Barcelona: Fundació Noguera. Pujol, Josep (1999). «Trabajo asalariado y actividad agraria en Can Codorniu: un caso excepcional en la explotación del viñedo catalán durante el primer tercio del siglo xx». A: Carreras, A.; Pascual, P.; Reher, D., i Sudrià, C. (ed.). Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya. Vol. 1. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 479-504. Riquer, Martí de (1979). Quinze generacions d’una família catalana. Barcelona: Planeta. Roca, Pere (2005). «Quién trabajaba las masías? Criados y criadas en la agricultura catalana (1670-1870)». Historia Agraria, núm. 35, p. 49-92.
233 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
Roigé, Xavier (2010). «La família en el món rural: algunes reflexions sobre els mètodes i les perspectives d’estudi». A: Bolós, Jordi; Jarne, Antonieta, i Vicedo, Enric (ed.). Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida: Diputació de Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 15-44. Saguer, Enric, coord. (2005). Els últims hereus. Història oral del propietaris rurals gironins, 1930-2000. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. — (2007). «La Acción Social en casa. Gestión patrimonial de un dirigente sindical (Pelayo Negre y Pastell, 1924-1936)». A: Robledo; R., López, S. (ed.). ¿Interés particular, bienestar público? Grandes patrimonios y reformas agrarias. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 281-304. — (2010). «Família pagesa i economia rural a la Catalunya contemporània». A: Bolós, Jordi; Jarne, Antonieta, i Vicedo, Enric (ed.). Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida: Diputació de Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 469-486. — [coord.] (2011). Forçats a foc i llum. Una història oral dels últims masovers de la regió de Girona, 1930-2000. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Saguer, Enric; Jover, Gabriel, i Benito, Helena [ed.] (2013). Comptes de senyor, comptes de pagès. Les comptabilitats en la història rural. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària. Sala, Pere; Saguer, Enric, i Garrabou, Ramon (1993). «Formas de gestión y evolución de la renta a partir de análisis de contabilidades agrarias: los patrimonios del marqués de Sentmenat en el Vallés y Urgell (1820-1917)». Noticiario de Historia Agraria. Boletín Informativo del Seminario de Historia Agraria, núm. 5, p. 97-125. Sanmartí, Carme (1992). La pagesia benestant a la Catalunya Central. L’exemple del mas Sanmartí. Tesi doctoral: Universitat de Barcelona - Departament d’Història Contemporània.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
234 Pere Gifre Ribas
— (1994). «El treball assalariat en els masos de la Catalunya interior al segle xix. L’exemple del mas Sanmartí (Bages)». Estudis d’Història Agrària, núm. 10, p. 143-155. — (2012). «Cartes en família. La correspondència d’Assumpció Baldrich Arandes (1770-1848)». Anuari Verdaguer, núm. 20, p. 81-100. Serra, Eva (1975). «L’evolució d’un patrimoni nobiliari català durant els segles xvii i xviii. El patrimoni nobiliari dels Sentmenat». Recerques, núm. 5, p. 33-71. — (1978). «Consideracions entorn de la producció i la productivitat agràries de la Catalunya del segle xviii». Estudis d’Història Agrària, núm. 1, p. 120-153. — (1988). Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat, 1590-1729. Barcelona: Crítica. — (2010). «Vicens Vives i els remences. Tornar-hi a pensar». Pedralbes, núm. 30, p. 107-119. Slicher van Bath, B. H. (1978) «El desenvolupament de la productivitat agrícola». Estudis d’Història Agrària, núm. 1, p. 11-21. Simon, Antoni (1988). «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna». Historia Social, núm. 2, p. 119-134. Sopeña, Assumpció (1978). «Unes reflexions sobre la producció i els rendiments de dues finques agrícoles de la Baixa Noguera al segon terç del segle xix». Estudis d’Història Agrària, núm. 1, p. 208-240. Sudrià, Carles (1979). «L’ingrés agrícola a la plana de Vic al segle xviii. Les rendes d’origen agrari». Recerques, núm. 9, p. 77-101. Tello, Enric; Garrabou, Ramon (2002). «Salario como coste, salario como ingreso: el precio de los jornales agrícolas en la Cataluña contemporánea. 1727-1930». A: Martínez Carrión, J. M. (coord.). El nivel de vida en la España rural, siglos XVIII-XX. Alacant: Universidad de Alicante, p. 113-182. Terrades, Ignasi (1984). El món històric de les masies. Conjectures generals i casos particulars. Barcelona: Curial. — (1987). El cavaller de Vidrà. De l’ordre i el desordre conservadors a la muntanya catalana, Barcelona: Publicacions de l’abadia de Montserrat. To, Lluís (2005a). «L’historiographie du marché de la terre en Catalogne». A: Feller, Laurent; Wickham, Chris (dir.). Le marché de la terre au moyen âge. Roma: École française de Rome, p. 161-180. — (2005b). «Le marché de la terre et la seigneurie dans la Catalogne médiévale». A: Feller, Laurent; Wickham, Chris (dir.). Le marché de la terre au moyen âge. Roma: École française de Rome, p. 479-542.
235 La recerca històrica en arxius patrimonials de Catalunya. Un estat de la qüestió
— (2008). «Posar al dia un capbreu: el control de les transaccions de terres del capítol de la Seu de Girona (Vall d’Aro, segles xiv- xv)». A: Congost, Rosa (ed.). Dels capbreus al registre de la propietat. Drets, títols i usos socials de la informació a Catalunya (segles XIV-XX). Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines - Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària, p. 33-80. — (2010). «Cicle de vida i matrimoni a la Catalunya medieval. L’exemple de la notaria d’Amer vers 1300». A: Bolós, Jordi; Jarne, Antonieta, i Vicedo, Enric (ed.). Família pagesa i economia rural. VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Lleida: Diputació de Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 47-72. Torras, Jaume (1987). «Fabricants sense fàbrica. Estudi d’una empresa llanera d’Igualada (1726-1765)». Recerques, núm. 19, p. 145-160. — (2007). Fabricants sense fàbrica. Els Torelló d’Igualada (1691-1794). Vic: Eumo. Torras, Josep M. (1976). Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’antic règim. Els Padró d’Igualada (1642-1862). Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana. Torreilles, Philippe (1902). «Le livre de raison d’une famille de paysans roussillonnais au xviie siècle». Société Agricole Scientifique et Littéraire des Pyrénées- Orientales, p. 193-250. Torres, Xavier (2000). Els llibres de família de pagès. Memòries de pagès, memòries de mas. Girona: CCG edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona. — (2002). «Pagesos que han vist el mar... La pagesia i la política (o “control social i vida quotidiana”) en la societat rural catalana de l’època moderna». A: Mir, C.; Vicedo, E. (ed.). Control social i quotidianitat. Terceres jornades sobre sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans. Lleida: Diputació de Lleida - Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 39-76. — (2008a). Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la monarquía hispánica (siglos XVI-XVII). València: PUV. — (2008b). «Memòries de pagès, memòries de mas». A: Giralt, Emili (dir.); Salrach, Josep M. (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. III. Edat Moderna. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació et alii, p. 615-630.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
236 Pere Gifre Ribas
Tricard, Jean (2002). «Les livres de raison français au miroir des livres de famille italians: pour relancer une enquête». Revue històrique, any CCCVII, núm. 4, p. 993-1011. Vallejo, Rafael (2008). «Fiscalidad y renta agraria durante el siglo xix». XII Congreso de Historia Agraria, Córdoba, 13, 14 y 15 marzo de 2008. Viader, Fernando (2004). 127 genealogies de Fernando Viader. La memòria familiar dels propietaris gironins. Edició a cura de Garcia, Ricard; Gifre, Pere. Girona: CCG edicions, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural (ILCC – Secció Vicens Vives) de la Universitat de Girona i Consell Comarcal del Pla de l’Estany. — (2016). 383 genealogies de famílies gironines. Edició a cura de Puig, Narcís de. 2 volums. Girona: Impremta Pagès d’Anglès. Vilar, Pierre (1966 [19863]). Catalunya dins l’Espanya Moderna. III. Les transformacions agràries del segle XVIII català. Barcelona: Edicions 62. — (1967 [1979]). «L’explotació agrícola d’una propietat a l’horta de Tàrrega». A: Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII. Barcelona: Curial, p. 11-42. — (1980). Iniciación al vocabulario del análisis histórico. Barcelona: Crítica.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 237-265 DOI: 10.2436/20.1001.01.171
ELS ARXIUS PATRIMONIALS CATALANS: EXPERIÈNCIES I FUTUR Ramon Planes Albets1
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Lliurat el 21 de desembre de 2016. Acceptat el 30 de març de 2017
Resum L’article aporta una visió de conjunt dels arxius o fons patrimonials catalans, centrant-se en els aspectes del seu emmarcament dins el Sistema d’Arxius de Catalunya, en les figures legals i els instruments públics actuals per al seu coneixement quantitatiu, protecció i difusió, i en la seva inserció en el mercat de béns antiquaris. La quantificació dels fons patrimonials avui coneguts permet constatar una encara escassa efectivitat de les polítiques patrimonials públiques en aquest àmbit, la qual cosa porta a haver de ser avaluats aspectes importants del marc normatiu i d’àmbits concrets del seu desplegament. Paraules clau Arxius patrimonials, Catalunya, polítiques patrimonials públiques. Catalan family archives associated with a family legacy: experience and future Abstract An overview of Catalan private archives associated with a family legacy. Frame of reference, legal system, current public instruments for quantitative 1. E-mail: rplanes@gencat.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
238 Ramon Planes Albets
information, protection and promotion and antiques market are the focal points of study. The quantification of private archives has revealed shortcomings in public heritage policies in this area, requiring a review of the important aspects of the regulatory framework and specific areas of implementation. Keywords Private and family archives, Catalonia, public heritage policies. Parlar dels arxius patrimonials al final de tota una jornada monogràfica sobre aquest tipus de fons té l’inconvenient o el risc de reiterar o reprendre coses que ja hi han estat exposades. Com a investigador m’he dedicat i em dedico a la història agrària, de manera que podria dir alguna cosa sobre la meva experiència de recerca en els fons pagesos, que al nostre país en són una part fonamental. Però no tinc cap dubte que els que m’han precedit han tractat a bastament, amb molt de coneixement i detall, les interioritats d’aquesta mena de fons. Jo hi incidiré a partir del que ha estat i és la meva experiència de treball quotidià, és a dir, apuntant alguns aspectes que afecten generalment els arxius històrics catalans; o bé en aspectes que afecten singularment els arxius privats, entre els quals ocupen, evidentment, un lloc important els fons documentals que anomenem patrimonials. Són aspectes dels fons patrimonials catalans que deriven d’una visualització feta des d’una perspectiva de treball en el conjunt del nostre patrimoni documental a l’àrea d’Arxius del Departament de Cultura des del final dels anys vuitanta del segle passat. El valor que voldria que tingués la meva aportació, per tant, és el de contribuir poc o molt a contextualitzar la realitat del patrimoni documental patrimonial. Al començament dels anys noranta del segle xx, els arxius de dependència directa de la Generalitat (els arxius comarcals i l’ANC) havien acumulat un bon nombre de fons documentals d’una remarcable diversitat tipològica, de manera que això va fer necessari dotar-los d’una presentació ordenada, distribuint-los en grups homogenis. Ho demanava tant el bon ordre del treball intern de cada arxiu com la comunicació del seu contingut patrimonial als investigadors. Fins aleshores cada arxiu organitzava i presentava els seus fons segons criteris propis, més o menys encertats en cada cas. El Quadre de fons elaborat l’any 1992 i
239 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
publicat el 1994 fou fonamentat en la naturalesa jurídica dels productors dels fons.2 La globalitat dels fons documentals presents als arxius del país foren distribuïts en catorze grups, el dotzè dels quals fou assignat als fons Patrimonials, que aleshores foren sumàriament identificats de la manera següent: Fons patrimonials. Aquest grup inclou els fons documentals generats arran de la formació i administració d’un patrimoni. En la majoria dels casos farà referència a una família o entroncament de famílies que ha anat configurant i transmetent-se un patrimoni. L’exemple arquetípic al nostre país el constitueixen els arxius de masos, bé que també podem trobar arxius patrimonials urbans o referents a un patrimoni molt diversificat. En alguns casos pot haver-hi dubtes entre encabir un fons a aquest grup, a l’onzè (fons comercials i d’empreses) o bé al tretzè (fons personals). Podem trobar-nos davant un fons patrimonial que inclogui la documentació de l’administració d’una empresa o bé els documents personals d’un membre de la família. Generalment aquest caràcter «híbrid» o ambivalent, des d’un punt de vista tipològic, és el que més freqüentment podem trobar. La decisió de situar el fons en qüestió en l’un o l’altre grup estarà en funció d’escatir-ne el caràcter predominant.
A més de plantejar aquesta darrera qüestió, de l’assignació tipològica dels fons, que a vegades és certament discutible, el Quadre de fons també apuntà l’aspecte important de l’atorgament de la condició de fons a un determinat conjunt o grup de documents d’una mateixa provinença. És una qüestió que afecta, de fet, la totalitat dels fons documentals, perquè tota mena de fons s’han vist afectats per dispersions i destruccions, tot arribant-ne als arxius històrics una part major o menor dels seus documents o bé, tot sovint, només algun o alguns documents testimonials. Ara bé, és cosa molt més freqüent en els fons de caràcter privat i patrimonial. En aquests casos de documents testimonials o molt comptats d’alguns fons, el Quadre de fons arbitrà el criteri d’incorporar-los no pas dins el seu grup dotzè sinó al catorzè, reservat a les col·leccions, tot remarcant-ho:
2. «El Quadre de fons dels arxius», Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, núm. 2, Barcelona, maig 1994, p. 1-4; número 3, setembre 1994, p. 1-3.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
240 Ramon Planes Albets
També s’hi inclouran aquells documents solts pertanyents a un fons més ampli, ingressats aïlladament a l’arxiu. Un volum d’actes, de comptes o qualsevol altra tipologia, un document o uns documents solts, un lligall, etc., que constitueixin una ínfima part d’un fons més ampli que s’ha perdut o bé que no es troba al nostre arxiu, aniran a aquest apartat. Es descarta, així, l’opció d’obrir a l’arxiu un fons específic amb l’únic o els únics documents escadussers que en tenim, perquè seria enganyós.
Aquell Quadre de fons elaborat al començament dels anys noranta articula avui l’organització i la presentació de la immensa majoria dels arxius públics catalans, més enllà i tot dels arxius comarcals i de l’ANC, sense la necessitat d’una norma que hi obligués, d’altra banda, la qual cosa és prova de la seva eficàcia. D’aquesta manera, els fons patrimonials amb què compten hi compareixen agrupats tal com he apuntat, amb el benentès de la necessitat d’haver de recórrer sempre al grup catorzè, el de les col·leccions, perquè és ben generalitzat que continguin documents escadussers d’antics fons patrimonials que ens han arribat fragmentaris. El Quadre de fons organitza els fons d’aquests arxius i també instruments més amplis de descripció i coneixement del conjunt del patrimoni documental català als quals faré alguna referència, de manera que la identificació dels fons patrimonials és força acceptablement definida. En aquesta meva aportació sobre els arxius patrimonials catalans em cenyiré a tres aspectes que em semblen importants: 1) el del seu emmarcament dins l’actual sistematització dels arxius catalans; 2) el de les figures legals o instruments públics ara disponibles pel que fa al seu coneixement genèric, a la seva protecció i difusió, i 3) el de la seva inserció en el mercat de béns antiquaris o del patrimoni històric moble. Són aspectes d’una notable amplitud, cadascun dels quals mereixeria un tractament monogràfic que ara no escau, però apuntar-los entenc que pot contribuir a enriquir la reflexió personal dels assistents a aquesta jornada d’estudi. La coexistència conflictiva de dos sistemes d’arxius diferents Al començament dels anys noranta del segle xx, la legislació patrimonial catalana introduí el concepte de Sistema en els seus diversos àmbits. El terme ‘sistema’, aplicat a arxius, biblioteques i museus, s’havia fet present pocs anys
241 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
abans en la Llei del patrimoni històric espanyol de l’any 1985. La Llei de museus de 1990 ja fa referència al sistema museístic de Catalunya i el 1993 entrà en vigor la Llei del sistema bibliotecari de Catalunya. La segona llei catalana d’arxius (la Llei d’arxius i documents), de l’any 2001, que substituí la inicial del 1985, incorporà d’una manera preferent l’anomenat Sistema d’Arxius de Catalunya, definint-lo com «el conjunt d’òrgans de l’Administració i d’arxius que, amb normes i procediments, garanteixen, d’acord amb els seus valors, la gestió, la conservació, la protecció, la difusió correctes de la documentació de Catalunya, i l’accés a aquesta documentació».3 Seria erroni de pensar que, abans d’aquesta incorporació terminològica de Sistema, no existissin sistemes d’arxius i també de creure que aquesta novetat terminològica incorporada pel marc legal hagi implicat l’efectiva o completa configuració de sistemes. L’organització dels arxius d’un país és del tot associada a la seva organització políticoadministrativa, de manera que no és possible de plantejar-la eficientment al marge de l’administració pública. És per això que l’Institut d’Estudis Catalans, al seu Informe de l’any 1908, només veia possible una actuació general en els arxius catalans «si encara existís la Generalitat catalana»4. La implantació d’un sistema arxivístic espanyol, adaptat a l’Estat liberal contemporani, ja començà al segle xix.5 A nivell territorial, la disposició en aquest sentit més important fou la que es derivà de la Llei del notariat de 1862 i de la creació dels arxius generals de protocols dels diversos districtes notarials (1869),6 que s’adaptaven al judicials. Aquesta disposició legal, cenyida als registres notarials i molt beneficiosa, havent passat més de mig segle, fou augmentada i corregida amb la creació dels arxius provincials arreu de l’Estat, 3. Legislació sobre patrimoni cultural, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2004, 2a. ed.; Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents, Barcelona, Parlament de Catalunya, 2002. 4. G. M. de Brocà; Pere Corominas, i J. Miret y Sans (1908), «Informe respecte la propietat del Palau Major y instalació de l’arxiu de la Batllia del Reial Patrimoni, llegit en la sessió del 20 de juny de 1908», a Institut d’Estudis Catalans. Anuari MCMVIII, Barcelona, p. 32-35. 5. Laureà Pagarolas i Sabaté; Ramon Planes i Albets (2009), «Fonaments teòrics», a Manual d’arxivística i gestió documental, Barcelona, Associació d’Arxivers de Catalunya, p. 29-92 (72-74). 6. Laureà Pagarolas i Sabaté (coord.); Lluïsa Cases i Loscos, Albert Curto i Homedes; Antoni Mayans i Plujà; Laureà Pagarolas i Sabaté, i Ramon Planes i Albets (2005), Els fons de protocols de Catalunya. Estat actual i proposta de sistematització, Barcelona, Associació d’Arxivers de Catalunya.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
242 Ramon Planes Albets
l’any 1931. Aleshores fou dissenyat legalment un sistema arxivístic estatal adaptat a l’organització provincial, segons el qual cada província comptaria amb un arxiu provincial on havien de ser concentrats els llibres notarials i altres documents també de titularitat estatal. Molt lentament, a partir de la creació dels arxius provincials, l’Estat anà construint un sistema que s’hi fonamentava, segons la lògica del qual cada arxiu provincial havia de vetllar pel patrimoni documental públic però també privat del seu territori. A partir de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, la Generalitat projectà un model o sistema d’arxius públics per al conjunt del país fonamentat en la comarca, no pas en les províncies. Un sistema, per tant, més adaptat a la realitat territorial i nacional pròpia. L’Estat encara no havia creat cap arxiu provincial a Catalunya. Els traspassos obtinguts per la Generalitat, l’any 1934, afectaren substancialment l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó (els «fons propis de Catalunya») i la documentació estatal, inclosos els fons monàstics catalans desamortitzats.7 Més enllà de projectar una xarxa d’arxius comarcals i de fer efectiu el de la Segarra, la Generalitat no pogué executar aquell sistema comarcal d’arxius arran de l’esclat de la guerra, perquè el conflicte exigí la concentració dels seus esforços a evitar la destrucció del patrimoni documental català.8 Sota la dictadura, l’Estat creà els arxius provincials de Girona, Lleida i Tarragona, i assignà les funcions de provincial de Barcelona a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquests arxius van fer efectiva la concentració provincial de fons històrics, sobretot per a fons notarials, encara que d’una manera desigual. Aquesta concentració provincial, que trobà algunes resistències, hauria d’haver afectat molts altres fons públics i privats, però l’escassetat de recursos d’aquests centres i la tradicional lentitud i poca eficàcia de l’administració estatal determinà que fos més aviat minsa. La restauració de la Generalitat, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 i l’entrada en vigor de la Llei d’arxius de Catalunya de l’any 1985, 7. Ramon Planes i Albets (1996), «L’Arxiu de la Corona d’Aragó i els altres traspassos d’arxius a la Generalitat de Catalunya durant la II República», Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius [Barcelona], núm. 10, estiu, p. 1-2. 8. Jaume Enric Zamora i Escala (2000), «El salvament dels arxius catalans durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939)», Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 16, p. 85-151; Clara Estrada i Campmany (2007), El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion Editors.
243 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
permeteren tornar a dreçar una política catalana d’arxius. Fou novament possible de construir des de Catalunya un sistema propi, que no fou altre que el que ja havia estat apuntat als anys trenta, és a dir, la creació d’una xarxa d’arxius d’àmbit territorial comarcal que cobrís tot el país, a més, també, d’una institució nacional d’arxius. Els tres arxius provincials, de Girona, Lleida i Tarragona, només foren traspassats «a mitges» per l’Estat a la Generalitat, que en va rebre la gestió, tot conservant-ne l’Estat la titularitat. En aplicació de la Llei d’arxius de 1985, la Generalitat de Catalunya va estendre la xarxa d’arxius comarcals arreu del territori. Els tres arxius provincials, dins d’aquest sistema, foren assimilats a arxius comarcals de les comarques respectives. La Generalitat limità o minvà la jurisdicció d’aquests arxius en el patrimoni documental de la província, amb la manifesta voluntat d’evitar les concentracions provincials i, també, de portar a terme la redistribució i el retorn dels fons que hi havien estat concentrats durant la dictadura, assenyaladament els notarials. L’any 2003 es va fer efectiu aquest retorn per als districtes notarials de Montblanc i Tortosa, però l’Estat ho va portar als tribunals. Durant la legislatura següent (2003-2006), una sentència judicial, que el Govern català del moment no va recórrer, vetà aquesta redistribució dels fons notarials als seus districtes d’origen. La sentència judicial contra la redistribució dels protocols als seus districtes d’origen marca una inflexió efectiva. Fins aleshores l’Estat havia deixat fer, encara que només fos per deixadesa, però a partir d’aquells anys ha anat guanyant força, d’una manera evident, una lectura recentralitzadora en matèria d’arxius, en el context de la qual s’entén que els arxius provincials han de ser objecte d’un marcatge intens com a derivació de la titularitat que en conserva l’Estat,9 un marcatge, de fet, estès a tota la documentació de titularitat estatal (ACA inclòs). Des de la fi dels anys noranta, un sector d’arxivers actius políticament demanava al Ministeri de Cultura legislació i reglamentació estatal d’arxius. La definitiva concreció d’aquest procés es va fer efectiva amb la creació del Sistema 9. Pedro López Gómez (2007), «75 aniversario de la creación de los Archivos Históricos Provinciales. Pasado, presente y futuro (1931-2006). Origen y evolución de los Archivos Históricos Provinciales», Boletín de la Federación Española de Asociaciones de Archiveros, Bibliotecarios, Arqueólogos, Museólogos y Documentalistas [Madrid], LVII, núm. 1, gener-març, p. 11-83.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
244 Ramon Planes Albets
Español de Archivos, que es va fer realitat legalment l’any 2011 (BOE de 25 de novembre de 2011). L’any 2001 entrà en vigor una nova llei catalana d’arxius, la Llei d’arxius i documents, un text legal en la construcció del qual tingué una participació molt àmplia el col·lectiu professional dels arxivers. Aquesta llei recollí la sistematització comarcal del patrimoni mitjançant els arxius comarcals, però alhora introduí, amb bona lògica, altres arxius dins el sistema (els principals municipals i eclesiàstics, entre d’altres). Alhora, la llei bastí tota una arquitectura organitzativa (el Consell Nacional d’Arxius, el Registre d’Arxius, etc.) que hauria de ser desplegada els anys vinents. Durant el primer decenni del nou mil·lenni l’àmbit dels arxius gaudí de les dues legislatures econòmicament més expansives que mai no havia tingut ni ha tornat a tenir. Una molt bona part d’aquell esforç econòmic fou dedicat a la nova construcció arquitectònica d’arxius comarcals, mentre el conjunt dels arxius del Sistema continuaren bàsicament com estaven abans de la llei. La nova llei, de fet, fou desplegada substancialment en aspectes que ja eren presents en la de l’any 1985, molt més que no pas en la construcció organitzativa efectiva del sistema projectat el 2001. D’altra banda, l’arquitectura institucional dels arxius comarcals, com és ara la disposició d’un reglament que els dotés d’un funcionament homogeni, restà ajornada. Amb l’arribada de la crisi econòmica i d’uns pressupostos molt més migrats, afrontar el desplegament material de la Llei d’arxius i documents ha esdevingut, ben comprensiblement, molt més dificultós. Podem dir, d’alguna manera, que tenim ara una llei d’arxius tan vella d’anys com ho era la de l’any 1985 quan fou substituïda per l’actual de 2001. És una llei que ha estat sempre qualificada de modèlica pel col·lectiu professional, però una llei que després de tants anys i de governs diferents, resta bàsicament inaplicada, és ben discutible que sigui una llei positiva. Una reflexió autocrítica, dins del món dels arxius, per tant, seria saludable.10 Ara mateix, sintetitzant, els arxius catalans i, al capdavall, també el patrimoni documental en el seu conjunt, es troben immersos en una situació en la qual es combina, d’una banda, l’empenta recentralitzadora de l’Estat i, d’una altra, l’aflorament d’un debat sobre la viabilitat del model actual dels 10. Àngels Bernal i Cercós [coord.] (2013), «Reflexions sobre el Sistema d’Arxius de Catalunya», Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 36, Barcelona, p. 11-124.
245 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
arxius comarcals, un debat que és associat a la crisi econòmica però també a les dificultats per desplegar el marc legal propi. Instruments de coneixement, protecció i difusió del patrimoni documental Per al coneixement, la protecció i l’ús informatiu i científic del patrimoni documental és necessari poder disposar d’instruments que l’enregistrin, el descriguin i el difonguin. No faré referència aquí a la descripció arxivística més estricta, de caràcter tècnic, més enllà de remarcar que els darrers decennis ha avançat molt pel que fa a la seva normalització. L’any 1993 el Consell Nacional d’Arxius publicà una Norma Internacional de Descripció Arxivística, que havia de ser el fonament per a l’elaboració de normes adaptades a les diverses realitats nacionals. La Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC), que avui és el fonament de tot el treball de descripció als arxius catalans, fou publicada l’any 2006,11 no pas sense ròssec amb la paral·lela i molt més lenta elaboració d’una Norma Espanyola, en un capítol més de la conflictiva convivència de sistemes d’arxius a la qual he fet al·lusió. Aquí faré referència a les figures legals d’identificació, enregistrament i difusió del patrimoni documental català, definides en principi a la Llei del patrimoni cultural català de 1993 i a la Llei d’arxius i gestió de documents del 2001. A la Llei del PCC de 1993, molt pautada per la Llei del patrimoni històric Espanyol de 1985, podem trobar la definició del que legalment s’entén per patrimoni documental, un concepte que fou seguit i un xic ampliat per la Llei d’arxius i gestió de documents de 2001. D’aquesta definició legal, el que més interessa de recordar és que, pel que fa a les persones jurídiques privades, àmbit del qual formen part els fons patrimonials i familiars, s’hi estableix que s’ha de tractar de documents de més de 40 anys d’antiguitat (són 100 anys si es tracta de persones físiques).
11. Àngels Bernal Cercós; Anna Magrinyà Rull, i Ramon Planes Albets [ed.] (2006), Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC) 2007, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
246 Ramon Planes Albets
A partir d’aquesta conceptualització legal de patrimoni documental, la Llei del PCC crea la figura de l’Inventari del Patrimoni Cultural Català, integrat, en la seva part referent als arxius i documents, per la totalitat d’aquells béns documentals que es troben al territori de Catalunya i tenen la condició de patrimoni documental. La mateixa Llei del PCC, en paral·lel amb la seva homònima estatal, crea la figura dels béns «catalogats» (integrats dins el Catàleg del Patrimoni Cultural Català) i els «registrats» (integrats dins el Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional). Aquestes dues darreres figures només afecten aquells béns culturals més rellevants o bé molt i molt rellevants. Són dues categories de protecció legal amb molta tradició pel que fa als béns immobles, però molt escassa pel que fa als mobles, més encara els documentals i bibliogràfics. Els documents o fons que actualment hi són inclosos són testimonials i poc serveixen o ben poc reflecteixen la realitat del patrimoni documental (i bibliogràfic) del país. Molt més determinant és la figura de l’Inventari, a nivell pràctic, perquè, com ha estat dit, ha de contenir la descripció de tot el patrimoni documental català. La forma i el contingut descriptiu d’aquest Inventari mai no ha estat definit. És una de les moltes formulacions genèriques que conté la legislació, que mai no han tingut una norma reglamentària que el concreti de debò. Ara bé, malgrat aquesta inexistència de reglamentació, el treball d’inventariació ha estat una constant des d’abans i tot de l’aprovació d’aquesta Llei que el recull nominalment. Aplicat al patrimoni documental, l’Inventari ha de ser assimilat al portal Arxius en línia del Departament de Cultura. Actualment hi són inclosos 46 arxius, la major part dels quals corresponen als arxius de la Generalitat que tenen la funció d’arxiu històric (Xarxa d’Arxius Comarcals i ANC). La informació que conté pot arribar a ser força detallada, seguint l’esglaonament descriptiu normatiu avui vigent. Pel cap baix, la identificació bàsica dels fons mitjançant el quadre de fons de cada arxiu i, a partir d’aquí, la descripció a nivell de fons, que en molts casos és ampliada fins a la d’unitats documentals. Ara mateix (31 octubre 2016), Arxius en línia conté 6.999 fons, que corresponen als 46 arxius que hi són presents. El 5 % d’aquests fons identificats i descrits a Arxius en línia són de tipologia patrimonial. El Quadre 1 annex conté el detall quantitatiu per comarques dels fons patrimonials avui conservats als arxius comarcals i també a l’ANC. En total, es tracta de 360 fons, 58 dels
247 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
quals són a l’ANC. Aquesta dada del 5 % és ben interessant. Permet constatar que es tracta d’un grup de fons insuficientment representat als arxius. Arxius en línia temps a venir hauria de contenir la totalitat dels arxius integrants del Sistema d’Arxius de Catalunya, en compliment dels principis formulats per la Llei d’arxius i gestió de documents del 2001. Ara bé, es tracta d’un projecte d’unes dimensions molt grans, des del punt de vista dels recursos materials i també del grau d’institucionalització i de normalització de tots els arxius del Sistema, per la qual cosa, tocant de peus a terra, caldrà voluntat, recursos i temps. Però és l’horitzó al qual s’ha d’aspirar. El Cens d’Arxius és una altra figura legal d’enregistrament i coneixement del patrimoni documental del país, que cal conèixer per obtenir alguna informació genèrica sobre fons patrimonials catalans. La figura del Cens prové de la legislació espanyola d’arxius. El cos d’arxivers de l’Estat la incorporà a la seva legislació i la portà a terme ja durant la darrera dictadura. Es tractava d’un instrument metodològicament poc primmirat que fou publicat l’any 1972 sota la denominació de Censo-Guía de los archivos españoles.12 Una matèria tan immensa com la hipotètica identificació de tots els arxius espanyols fou recollida en 1.062 pàgines. La informació de cada arxiu era molt genèrica, amb una notable dissemblança entre les descripcions d’uns i altres. Aquesta figura poc definida del Cens d’arxius fou incorporada a la legislació catalana per la Llei d’arxius i gestió de documents de l’any 2001, que, com he apuntat, fou una llei amb molta petjada del col·lectiu professional dels arxivers. Com que a la llei no fou concretat realment de què es tractava, més enllà de fer ús del terme cens, el legislador es va veure forçat a posar-lo en relació amb l’Inventari de la Llei del PCCC, del qual ja he parlat, tot puntualitzant que «l’inventari regular per l’article 9/1993, del patrimoni cultural català, ha d’incloure el cens dels arxius que conserven béns integrants del patrimoni documental» (art. 24). La materialització de la figura del Cens d’Arxius de Catalunya començà l’any 2008. Per definir-ne el seu contingut, durant l’any 200713 es va partir 12. Ministerio de Educación y Ciencia, Dirección General de Archivos y Bibliotecas, Inspección General de Archivos (1972), Censo-guía de los archivos españoles, 2 vol. Madrid. 13. «El cens d’arxius de Catalunya», Arxius. Butlletí de la Subdirecció General d’Arxius, núm. 51, Barcelona, tardor-hivern 2007, p. 1-4.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
248 Ramon Planes Albets
d’experiències espanyoles, com és ara el Censo de Archivos del Sistema Andaluz de Archivos (1997),14 i d’actuacions poc o molt semblants endegades pels arxivers dels Censos de Archivos del Cono Sur, les quals, de fet, com passa amb bona part de l’arxivística sud-americana, estan molt inspirades en l’arxivística espanyola del cos d’arxivers estatals; en lloc de mirar cap a Europa. Els «arxius» o unitats censals del Cens d’arxius de Catalunya són tota mena de dipòsits de patrimoni documental, indistintament de la seva forma d’instal·lació i de la seva titularitat. A més dels arxius institucionalment organitzats, hi tenen cabuda arxius conservats per empreses, persones físiques, famílies, entitats, etc. La informació aplegada de cada unitat censal és molt bàsica: la seva localització, titularitat, volum i tipologia i quantitat dels fons que pugui contenir. No contempla cap mena de descripció dels documents més enllà d’aquestes dades genèriques. El Quadre 2 annex detalla les unitats fins ara censades per comarques, que pugen a un total de 4.052 fitxes o unitats. El Quadre 3 annex detalla a quins grups de fons pertanyen els 10.790 fons documentals continguts en aquestes 4.052 unitats censades. El nombre de fons patrimonials és de 485, la qual cosa representa un 4,49 % del total de fons. És un percentatge ben acostat al 5 % que representen els fons patrimonials dels arxius comarcals i l’ANC dins el portal Arxius en línia. La major part del cens és portat a terme per personal d’empreses contractades, que actua al territori sota la coordinació de l’arxiu comarcal corresponent. Ara com ara, el Cens d’Arxius portat a terme afecta majoritàriament arxius o unitats censals de titularitat pública, especialment de la Generalitat i l’administració local. Les unitats de titularitat privada que afecten fons patrimonials, personals o col·leccions, són escasses. És un instrument costós econòmicament, el profit pràctic del qual, mentre continuï afectant sobretot l’àmbit públic, encara s’ha de considerar escàs. Des dels anys noranta del segle passat el Departament de Cultura elabora i publica, cada dos anys, l’Estadística d’Arxius de Catalunya. Es tracta d’una enquesta tramesa als arxius de Catalunya que consten dins el Directori d’Arxius de Catalunya, és a dir, els arxius que compten amb instal·lacions, personal tècnic i un horari regular d’atenció al públic. El contingut de l’enquesta és molt 14. Antonia Heredia Herrera [coord.] (1997), Censo del Sistema Andaluz de Archivos, Sevilla, Entidad Pública de Gestión de Programas Culturales, Junta de Andalucía, Consejería de Cultura.
249 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
ampli, i afecta les instal·lacions, el personal i tota mena de dades sobre els fons i les consultes fetes pels usuaris. Tant el percentatge de respostes que s’obté, gràcies a un seguiment molt atent del procés (a l’entorn del 80 %), com el detall de les informacions demanades, fan de l’Enquesta un instrument molt útil per conèixer aspectes generals importants dels arxius catalans. Al final del 2016 seran publicats els resultats de l’enquesta del 2015. Ara mateix, per tant, encara hem de recórrer a l’Estadística d’Arxius 2013. Les seves dades més significatives, pel que fa als fons patrimonials, són presentades als quadres 4, 5 i 6. El Quadre 4 quantifica els fons patrimonials i la seva evolució durant els anys 2004-2013. És una evolució que denota creixement i que, alhora, ens dona la dada d’un 4,9 % de fons patrimonials dins el conjunt dels arxius. Novament, per tant, ens movem a l’entorn del 5 % detectat tant a Arxius en línia com al Cens d’Arxius de Catalunya. L’Estadística té el valor afegit de dimensionar-nos materialment molt millor què representa aquest percentatge, perquè aporta dades de metres lineals. Aquest 4,9 % de fons dels arxius, traspassat a metres lineals, representa un 0,3 %. A banda d’altres aspectes que també caldria tenir en compte (els pergamins, per exemple, no es mesuren en metres lineals, llevat que no continuïn plegats dins de lligalls), aquest contrast denota que una gran quantitat de fons patrimonials dels arxius són d’un volum petit. El Quadre 6 quantifica en metres lineals l’evolució dels ingressos de fons patrimonials durant els anys 2004-2013. El comerç de patrimoni documental La compravenda de documents històrics és cosa molt antiga, no pas de fa quatre dies, a semblança, poc o molt, del que succeeix amb altres béns culturals mobles. Sempre ha estat, però, un mercat més minoritari i reduït que no pas el de les antiguitats en general.15 La naturalesa privada dels fons patrimonials i, per tant, la lliure opció de vendre que tenen el seus titulars determina que aquest sigui un aspecte ben important a l’hora de tractar aquest tipus de fons. 15. Per a una visió de conjunt, Ramon Planes i Albets (1999), «El comerç de béns del patrimoni documental», Ítem. Revista de Biblioteconomia i Documentació [Barcelona], núm. 25, juliol-desembre, p. 82-106.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
250 Ramon Planes Albets
Dins el món dels arxius encara és freqüent d’escoltar el parer que «no s’ha de participar en la compravenda de documents històrics, perquè és una manera de fomentar-la». És un parer inexistent des de l’àmbit dels museus o les biblioteques. Els professionals d’aquests altres centres culturals veuen l’existència d’un mercat amb molta més naturalitat i entenen que és completament necessari que s’hi participi per tal d’ampliar els fons bibliogràfics i museístics públics. Aquesta visió negativa del mercat de patrimoni documental és massa simple i fins i tot pueril. Deriva força del retard de la normalització del patrimoni documental en relació amb altres àmbits. Els arxius i els arxivers, molt més que no pas amb compres, contribueixen a la valoració progressiva dels documents històrics amb el seu treball de conscienciació del valor cultural del patrimoni documental, amb el seu tractament i també amb la tan sovint volguda difusió mediàtica. És la més gran conscienciació social del valor cultural dels documents històrics el que n’afavoreix de debò la conservació i també la demanda, i els arxius i els arxivers hi contribueixen moltíssim amb el seu treball. És un cercle inevitable, en el context de l’economia de mercat en què som posats. Pensar que els documents privats de caràcter històric poden escapar del mercat és una completa ingenuïtat. És ben clar que cal contribuir a fomentar les donacions i també els dipòsits de fons privats als arxius; ara bé, sempre hi ha hagut i hi haurà una part d’aquest patrimoni que acabi al mercat. En darrer terme, si ho cenyim als fons patrimonials, es tracta de béns privats, de manera que la seva compravenda és un dret inherent als seus titulars, com ho és poder vendre un pis o un mas. I si entren al mercat, renunciar a obtenir-los per al patrimoni públic tindria uns efectes molt negatius, perquè el mercat és receptor de molts i importants fons i documents històrics privats, entre els quals els de caràcter patrimonial ocupen un lloc rellevant. El mercat del patrimoni documental, com el de les antiguitats en general, és força complex i, sobretot, divers. Es tracta d’un mercat de béns ocasionals. Podem observar-lo breument des de l’àmbit de l’oferta (els venedors), de la demanda (els compradors) i dels mateixos béns que són comercialitzats. Els venedors Tradicionalment, el comerç de documents històrics ha anat associat amb el de la llibreria antiquària, configurant el que a vegades és anomenat «sector del paper». És als llibreters antiquaris o de vell, per tant, que cal adreçar-se. Més enllà, però, dels llibreters antiquaris, també podem trobar documents històrics a la venda
251 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
entremig de tot el mercat d’antiguitats en general, és a dir, també en establiments dedicats a mobiliari, art antic o popular i de tota mena d’objectes. Comerciants que estiguin especialitzats només en documents històrics, al nostre país no n’hi ha i són més aviat rars a l’estranger, però hi ha llibreters antiquaris que s’hi dediquen força. Aquesta gran disparitat dels venedors genera un tractament molt desigual dels fons i documents, pel que fa a la seva descripció o bé al seu preu. El caràcter singular o únic dels documents històrics i els coneixements que la seva valoració històrica demanen fa que siguin pocs els llibreters que sàpiguen filar prim a l’hora d’establir-ne el valor. Solen pesar molt factors formals o la seva simple antiguitat, més que no pas el contingut del document. Els darrers anys, de tota manera, alguns llibreters catalans contracten puntualment historiadors perquè facin descripcions i valoracions dels documents que volen posar a la venda. El sistema de comerç més arrelat i tradicional ha estat sempre el de la botiga, a la qual el client va, examina què hi ha i si és del seu interès compra. Juntament amb la venda directa a la botiga, des de les acaballes del segle xix la llibreria antiquària catalana ha recorregut als catàlegs impresos tramesos als potencials clients. Compra allò que és descrit al catàleg qui primer fa l’encàrrec al llibreter. Els darrers anys s’ha introduït també, a Barcelona, la subhasta de documents, juntament amb béns bibliogràfics. És un canal de comercialització important, que ha afavorit la sortida al mercat de molts documents i fons d’interès. La Generalitat ha de rebre els catàlegs de les subhastes per part de l’empresa i hi pot exercir el dret de tempteig, tant a favor seu com d’una altra institució pública que ho demani. Les subhastes forcen l’administració a agilitzar els tràmits, la qual cosa no és sempre fàcil. A aquests sistemes s’hi ha acabat afegint també la compravenda en línia, a Internet, on és possible de trobar força documents històrics. La compravenda a través d’Internet comporta força més problemes d’intervenció i control per part de l’administració. Els compradors Tradicionalment, la immensa majoria de compradors de documents o fons històrics han estat els col·leccionistes. Rarament es tracta de col·leccionistes exclusivament de documents. El col·leccionista més freqüent és el de cosa local que, juntament amb llibre imprès, en un moment determinat també por comprar documents referents a la localitat o zona del seu interès. El perfil del
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
252 Ramon Planes Albets
col·leccionista és molt i molt diversificat. Contràriament al que a vegades se sol dir, l’existència de col·leccionisme al país, també de documents, ha estat un fet positiu. Ha afavorit la conservació de documents que altrament s’haurien fet malbé o bé haurien estat exportats. Catalunya és país d’un col·leccionisme molt i molt arrelat, gràcies al qual disposem de col·leccions públiques molt remarcables, perquè si més no una part de les col·leccions acaba dins el patrimoni públic. Els darrers anys s’han format algunes col·leccions privades de documents catalans molt remarcables, per part de persones que hi han fet inversions significatives. Durant el darrer quart de segle s’ha accentuat el paper de l’administració pública com a compradora de documents i fons històrics. El Departament de Cultura de la Generalitat és qui hi actua més sistemàticament, com li correspon, d’altra banda, però cada vegada han tendit a ser menys esporàdiques les compres portades a terme per ajuntaments. La participació de les institucions públiques en el mercat havia estat anteriorment molt escassa. Aquest canvi d’actitud ha vingut provocat per la creixent normalització del patrimoni documental i l’augment del nombre d’institucions d’arxius. De tant en tant, també és la mateixa iniciativa ciutadana, a través de sol·licituds d’estudiosos i d’associacions culturals, la que demana que s’hi intervingui. Aquesta participació pública en el mercat és beneficiosa des de dos punts de vista: 1) primer, perquè com he apuntat, capta béns que altrament retornarien a la foscor de l’àmbit privat, i 2) perquè ha contribuït molt a educar l’oferta, és a dir, el tractament comercial donat pels venedors als fons, sobretot des del punt de vista del manteniment de la seva unitat. Ha estat corrent i de fet encara es dona, que els fons documentals, a l’hora de posar-los a la venda, fossin o siguin fragmentats mitjançant la venda d’unitats soltes. De fet, sempre fou rar que la comercialització no impliqués la dispersió dels fons. Les compres portades a terme per l’administració pública han fomentat molt que els comerciants tendeixin cada vegada més a mantenirne la unitat, perquè des de l’administració es posa molt d’èmfasi en la necessitat de fer-ho. L’administració compra documents solts, però prima sobretot d’adquisició de fons. El col·leccionisme privat, en canvi, continua tendint a la compra de documents solts, però al comerciant li resulta més beneficiosa la venda de fons, en la majoria dels casos. Pel que fa a la tipologia de fons patrimonials presents al mercat, hi podem trobar una mica de tot. Ara bé, els més abundants o repetits sempre han estat els rurals o de cases de pagès. Una gran part dels milers de pergamins solts que han
253 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
circulat i circulen pel mercat provenen de fons de masies que foren dispersats o bé que encara ho són actualment.16 Molt més infreqüent, en canvi, és de trobar-hi fons nobiliaris, sobretot per una simple qüestió d’ordre quantitatiu, és clar. De tota manera, hi ha fons nobiliaris importants (com el dels comtes de Santa Coloma) que foren dispersats fa molts anys, de manera que encara ara no és infreqüent de trobar documents significatius seus dins el mercat. Juntament amb els fons de masos, també són freqüents els de famílies burgeses o bé d’hisendats urbans, dins els quals, d’altra banda, no és rar de trobar també fons de masos que els van pertànyer. El tractament comercial que acabi tenint el patrimoni documental privat, la conservació de la seva unitat i també la seva valoració econòmica depenen molt de la forma en què els fons i documents passen dels seus titulars al mercat. Les vies solen ser diverses. L’òptima és quan un fons és adquirit per un llibreter antiquari professional o, encara més, quan el titular ven directament a una administració pública, un fet que es dona cada vegada més. Les trajectòries més accidentades es donen quan els fons documentals, barrejats amb tota altra mena de béns mobles (mobiliari, quadres, estris, etc.) són adquirits a l’engròs per un antiquari o un comprador especialitzat a «buidar cases i pisos». Això sol obrir les portes a la dispersió completa i també a la desaparició de parts de fons considerades d’un nul valor comercial. Aquest procés és el que sol anar associat al conegut mercat dels Encants de Barcelona, on és freqüent de trobar fons esgarriats juntament amb tota mena d’elements del parament de les cases. Una part, si més no, dels documents que hi van a parar és canalitzada cap a les subhastes i les botigues de llibreters, però gairebé sempre fragmentàriament. El cas del fons Ràfols Casamada Girona, que fa pocs mesos esdevingué mediàtic arran de l’aparició al terra dels Encants d’un conjunt significatiu de llibres i documents del pintor i la seva família, pot servir per il·lustrar una mica aquesta diversitat de processos i el resultat desigual que se’n deriva.
16. La crisi de la ruralia catalana ha tingut un clar reflex en la dispersió d’una bona part del seu patrimoni documental secular. Hi ha exemples colpidors com el d’un cabaler de la Garrotxa que, l’any 1984, comprà a un antiquari olotí els «papers antics» de «la casa on jo havia nascut i de la qual és propietari actualment el meu germà gran». Vegeu Àngel Grabulosa i Corcoy (1987), «Documents antics del mas Aulina de Capsec», a Jornada d’estudis sobre les terres de Bianya. Comunicacions. 12 octubre 1984, Besalú, Amics de la Vall de Bianya, Amics de Besalú, p. 35.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
254 Ramon Planes Albets
El que anà a parar als Encants, fruit de «buidar» un pis barceloní arran de la seva venda pels descendents, acabà dispers. Alguns anys abans, el pintor havia intentat crear una fundació a Capellades que havia d’aplegar tot el seu llegat artístic, bibliogràfic i documental. Aquella hipotètica fundació s’havia d’establir en un casal de Capellades que fou comprat per l’Ajuntament. El fons documental d’aquella casa pairal, dels segles xiii al xx i molt remarcable, en canvi, fou comprat sencer pel Departament de Cultura a un llibreter antiquari que l’havia comprat als amos de la casa i avui és conservat a l’ANC. L’enrenou immobiliari que ha viscut el país els darrers anys i també els canvis de mentalitat de les famílies pel que fa a la conservació de biblioteques, papers i altres elements mobles pervinguts, han determinat que aquesta mena de processos hagin estat molt freqüents. Els exemples possibles que es podrien posar serien moltíssims i afecten casos que d’entrada poden sobtar força. Acabà també estès als Encants, per exemple, l’arxiu dels Benach de Vilafranca del Penedès, important per al Penedès però també per a força aspectes de la història cultural catalana del segle xix. També hi acabà estès el fons dels Bonet i Espriu i de Lluïsa Espriu, la germana del poeta, que conservava munió de correspondència de Salvador Espriu. Es va poder salvar parcialment per al patrimoni públic a través de compres a llibreters antiquaris que se n’havien assortit als Encants. En la mateixa mesura en què s’afermi i es redreci el patrimoni documental català, entenc que aquesta atenció i participació pública en el mercat també s’hauria de consolidar i potenciar. Comptant amb un pressupost anual ordinari destinat a aquesta finalitat molt mòdic, si deixem a part algunes comptades adquisicions extraordinàries d’un cost alt, des dels anys noranta ençà el Departament de Cultura, sense estridències, ha fet un gran nombre d’adquisicions, avui repartides arreu del territori català, entre les quals els fons o documents de provinença patrimonial ocupen un lloc rellevant. El detall d’aquestes adquisicions es pot trobar a les memòries anuals del Departament de Cultura dins l’àmbit d’Arxius. Cloenda Acabo aquestes consideracions sobre aspectes significatius del que entenc que és el context general dels arxius patrimonials catalans, recuperant el que
255 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
he apuntat sobre el sistema o sistemes d’arxius. Hi ha fons o grups de fons documentals en els quals s’ha portat a terme un treball força intens durant els darrers trenta anys. Es tracta, sobretot, dels fons de l’administració pública. En l’àmbit privat és remarcable el que s’ha fet en els fons d’associacions, d’empreses o bé, dins els patrimonials, en fons de nissagues nobiliàries. Molt més escassa i dificultosa, en canvi, ha estat l’actuació en fons patrimonials rurals. De tota manera, s’ha avançat i l’explicació d’aquest avenç rau en la progressiva ampliació de la teranyina d’arxius poc o molt institucionalitzats amb què compta el país. L’any 2000 una colla de gent férem una mena de balanç sobre els arxius privats catalans presents als nostres arxius.17 Si ara se’ns repeteix aquest 5 % de fons a les diverses fonts que us he fet avinents, aleshores no s’arribava a l’u per cent ni en nombre de fons ni en metres lineals. Mirant endavant, és ben clar que els fons familiars i també els de caràcter personal demanen una actuació sistemàtica però pacient per part dels arxius públics, un treball amb visió de llarga durada. Pensar que una acció tallant, un pla de treball d’alguns mesos, ho pot solucionar, en el millor dels casos és una estricta il·lusió. El camí que s’acabi fent seguir al Sistema d’Arxius de Catalunya i, sobretot, el manteniment i la potenciació dels arxius comarcals, és un factor determinant per al coneixement i la conservació d’aquests fons. L’any 2006 la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans demanà al Departament de Cultura un pla general d’actuació en els fons dels masos catalans, un pla que mai no s’ha portat a terme. Els masos i les famílies pageses és ben clar que conformen una realitat històrica estructural a Catalunya, però avui, enmig de la quasi desaparició de la població pagesa, no tenen la requesta o el reclam de la fotografia, dels esports o de les empreses editorials, àmbits que sí que han merescut un tractament governamental monogràfic. Actuar en el futur d’una manera sistemàtica en aquests fons pagesos, al conjunt del país, o bé en els de les parròquies, també històricament estructurals i fins ara ben poc o gens atesos per la cosa pública, demana el manteniment d’aquesta xarxa institucional d’arxius dependents del Govern català perquè és l’únic instrument que pot permetre una actuació general. Altrament, caldria només esperar iniciatives locals, desvinculades les unes de les altres, sense una visió 17. Joan Boadas; Josep Fernández; Josep M. Masachs; Ramon Planes, i Manuel Rovira (2000), «Conceptes generals i tipologies de fons privats», Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 16, Barcelona, p. 299-314.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
256 Ramon Planes Albets
nacional, que és una experiència els resultats de la qual, meritoris però molt insuficients, ja coneixem. Quadres 1. Nombre de fons patrimonials dels arxius de la Generalitat de Catalunya (2016) Alt Camp Alt Empordà Alt Penedès Alt Urgell Anoia Bages Baix Camp Baix Ebre Baix Empordà Baix Llobregat Baix Penedès Berguedà Cerdanya Conca de Barberà Garraf Garrotxa Gironès Maresme Montsià Arxiu Nacional de Catalunya: 58 fons. Total: 360 fons.
8 16 6 0 11 12 4 2 24 6 5 4 8 7 0 13 12 2 0
Noguera Osona Pallars Jussà Pallars Sobirà Pla d’Urgell Pla de l’Estany Priorat Ribera d’Ebre Ripollès Segarra Segrià Selva Solsonès Tarragonès Terra Alta Urgell Vall d’Aran Vallès Occidental Vallès Oriental
8 6 13 9 0 3 8 4 5 1 1 11 3 2 0 4 44 31 9
257 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
2. Cens d’Arxius de Catalunya: unitats censades per comarques 2009-2015 Comarca 2009 Alt Camp 0 Alt Empordà 280 Alt Penedès 0 Alt Urgell 0 Alta Ribagorça 0 Anoia 0 Bages 197 Baix Camp 0 Baix Ebre 0 Baix Empordà 0 Baix Llobregat 0 Baix Penedès 0 Barcelonès 0 Berguedà 57 Cerdanya 0 Conca de Barberà 0 Garraf 0 Garrigues 0 Garrotxa 0 Gironès 0 Maresme 0 Montsià 0 Noguera 177 Osona 0 Pallars Jussà 4 Pallars Sobirà 1 Pla d’Urgell 0 Pla de l’Estany 10 Priorat 80 Ribera d’Ebre 77 Ripollès 55 Segarra 12 Segrià 0 Selva 0 Solsonès 0 Tarragonès 0 Terra Alta 0 Urgell 17 Vallès Occidental 0 Vallès Oriental 358 Vall Aran 15 TOTAL 1.340
2010 9 42 0 0 0 0 0 0 0 0 0 7 0 37 0 0 0 0 0 38 0 0 0 0 6 9 0 0 0 0 0 0 9 0 0 57 0 7 0 0 0 221
2011 0 15 0 0 0 85 0 1 65 0 127 110 0 98 13 0 63 0 0 142 0 3 0 52 6 0 2 8 0 0 40 0 43 0 0 215 0 0 0 0 1 1.089
2012 0 0 1 10 0 29 8 129 1 1 0 0 0 1 1 1 15 0 1 148 2 58 0 2 1 2 1 3 0 1 1 3 0 1 1 170 0 1 0 0 3 596
2013 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 6 0 0 0 0 0 0 0 0 0 18 7 0 0 0 0 0 0 0 0 0 11 0 0 0 1 43
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Informe del Cens d’Arxius de Catalunya, Barcelona, gener 2016.
2014 131 0 113 56 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 36 0 0 0 10 0 0 0 0 0 2 10 0 0 0 0 0 60 0 0 0 3 0 0 0 1 422
2015 TOTAL 0 131 0 337 0 113 6 62 65 65 0 114 0 205 0 130 0 66 56 57 0 127 0 117 0 0 0 193 0 14 10 53 0 78 0 0 3 3 0 338 0 2 0 61 1 178 0 54 0 17 124 124 0 20 0 21 0 80 0 78 1 97 1 16 27 139 0 1 90 91 0 442 4 18 0 25 0 0 0 358 6 27 394 4.052
9
31
5
5
6
6
5
17
40
7
11
12
0
Alt Empordà
Alt Penedès
Alt Urgell
Alta Ribagorça
Anoia
Bages
Baix Camp
Baix Ebre
Baix Empordà
Baix Llobregat
Baix Penedès
Barcelonès
Generalitat
Alt Camp
Comarques
0
31
48
54
14
36
5
44
10
47
35
115
16
Local
0
2
0
7
1
0
0
0
2
0
0
24
1
Estat
0
0
2
3
0
1
4
2
0
1
11
6
1
Reial i senyorial
0
2
4
3
0
1
2
4
1
3
16
5
2
Notarials
0
36
41
27
20
60
11
38
7
35
42
138
10
Judicials
0
3
20
1
0
0
2
6
0
2
2
0
1
Registrals
0
59
73
54
43
33
125
65
13
16
54
199
52
0
1
2
2
2
0
5
7
1
20
1
5
1
0
42
112
70
3
44
17
88
20
21
73
128
89
0
11
26
72
1
40
19
50
21
4
15
28
6
0
10
49
70
0
7
9
12
7
0
23
28
9
Associ- ComerInstituacions i cials i PatriEsglésia cions Funda- d’em- monials cions presa
0
11
96
107
0
19
29
50
0
7
19
15
9
Personals
0
50
154
48
0
2
12
24
0
11
39
106
20
Col· leccions
3. Cens d’Arxius de Catalunya 2008-2015: Nombre de fons per grups de fons (4.052 unitats censals, que contenen 10.790 fons)
0
270
638
525
124
260
245
396
88
172
335
828
226
Total
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
258
Ramon Planes Albets
42
2
6
2
0
0
52
3
5
56
13
4
19
1
3
30
Berguedà
Cerdanya
Conca de Barberà
Garraf
Garrigues
Garrotxa
Gironès
Maresme
Montsià
Noguera
Osona
Pallars Jussà
Pallars Sobirà
Pla d’Urgell
Pla de l’Estany
Priorat
26
22
17
60
33
11
64
16
3
66
8
0
11
40
24
85
0
0
9
2
2
1
2
0
0
54
0
0
1
2
5
1
1
0
0
5
2
0
2
0
1
2
2
0
2
6
11
1
0
0
0
1
2
0
3
0
1
90
2
0
1
11
1
2
20
27
14
47
29
8
75
7
3
139
8
0
10
36
18
49
1
0
0
3
7
0
3
1
1
8
3
0
1
1
1
1
16
1
4
29
19
93
56
46
10
196
6
0
58
31
26
55
0
2
1
10
0
0
12
0
0
41
1
0
1
0
6
3
10
5
3
71
14
6
33
3
6
114
35
0
34
17
18
158
22
2
1
22
4
16
23
1
8
139
22
0
7
3
7
22
1
8
0
17
13
3
4
0
15
39
13
0
1
5
3
8
0
3
0
8
3
16
16
3
7
101
32
0
55
3
10
42
0
6
5
11
13
10
16
0
21
55
13
0
11
34
12
27
127
79
55
305
145
177
365
82
79
1.096
145
0
195
195
144
496
259
Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
9
6
3
7
57
5
3
4
0
44
572
Segarra
Segrià
Selva
Solsonès
Tarragonès
Terra Alta
Urgell
Val d’Aran
Vallès Occidental
Vallès Oriental
Total
1.270
50
1
35
20
18
34
22
10
65
22
35
17
161
0
0
1
2
0
25
3
3
1
3
6
1
0,73 %
79
3
0
1
0
0
3
0
1
0
3
2
0
1.315
94
0
18
16
5
31
21
9
71
21
58
16
133
6
0
3
16
0
19
1
1
15
3
1
0
1.994
204
0
6
0
0
144
71
31
19
32
50
5
215
4
0
36
0
1
10
4
4
6
15
11
0
1.769
98
0
0
4
4
190
61
34
66
22
49
7
847
21
0
4
0
0
122
33
15
34
0
10
16
1,69 % 12,18 % 1,23 % 18,48 % 1,99 % 16,39 % 7,84 %
183
3
0
3
0
0
8
2
1
1
3
5
0
Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Informe del Cens d’Arxius de Catalunya 2015, Barcelona, gener 2016.
5,30 % 11,77 % 1,49 %
14
Ripollès
%
28
Ribera d’Ebre
4,49 %
485
24
0
39
1
0
21
5
29
1
1
8
2
8,20 %
885
26
0
16
3
0
32
16
41
52
2
34
2
8,17 %
882
29
0
23
1
0
47
16
36
3
16
11
0
10.790
606
1
189
66
33
743
262
218
340
152
294
94
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
260
Ramon Planes Albets
261 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
4. Estadística d’arxius de Catalunya Nombre de fons documentals dels arxius de Catalunya per grups de fons. 20042013 2004
2006
2008
Generalitat
181
201
205
Local
628
691
735
Perifèric de l’Estat
180
182
164
Reial i senyorial
93
101
110
Notarials
213
236
219
Judicials
671
887
1.491
Registrals
78
62
63
Institucions
898
957
1.033
Religiosos
783
667
965
Associacions i fundacions
1.991
2.145
2.246
Comercials i d’empresa
867
949
1.045
Patrimonials
540
564
588
Personals
1.431
1.609
2.190
Col·leccions
829
970
1.224
9.383
10.221
12.275
Total
Font: Estadística d’Arxius de Catalunya 2013.
2010
2013
%
230
258
1,1
651
790
3,5
140
138
0,6
111
296
1,3
198
200
0,9
1.388
1.488
6,6
58
89
0,4
1.286
2.383
10,6
1.414
1.497
6,7
1.935
2.830
12,6
1.231
1.630
7,3
682
1.103
4,9
2.479
7.910
35,2
1.238
1.867
8,3
13.041
22.479
100,0
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
262 Ramon Planes Albets
V. Estadística d’arxius de Catalunya Metres lineals per grups de fons dels arxius de Catalunya. 2004-2013 2004
2006
2008
2010
2013
%
Generalitat
100.785
121.042
135.880
189.021
252.209
30,0
Local
147.893
172.022
193.708
208.176
238.560
29,0
Perifèric de l’Estat
31.778
32.513
33.599
26.602
23.388
2,8
Reial i senyorial
1.397
1.524
1.225
1.223
1.112
0,1
Notarials
19.749
22.047
23.749
25.098
25.941
3,1
Judicials
69.262
85.756
96.794
132.798
185.769
22,0
Registrals
1.070
1.060
944
883
1.835
0,2
Institucions
19.332
28.621
31.377
35.100
34.820
4,2
Religiosos
15.409
15.891
12.781
15.997
14.809
1,8
Associacions i fundacions
7.856
8.993
8.094
9.517
11.072
1,3
Comercials i d’empresa
11.330
17.940
20.051
21.477
24.245
2,9
Patrimonials
1.660
1.905
2.266
4.841
2.906
0,3
Personals
7.645
7.612
9.636
8.192
12.523
1,5
Col·leccions Total
5.129
5.771
7.076
6.837
7.394
0,9
440.293
522.697
577.179
685.762
836.583
100,0
Font: Estadística d’Arxius de Catalunya 2013.
263 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
VI. Estadística d’arxius de Catalunya Metres lineals de documents ingressats als arxius de Catalunya per grups de fons. 2004-2013 2004
2006
2008
2010
2013
%
Generalitat
18.605
10.571
17.954
13.553
18.984
36,4
Local
11.303
9.934
42.435
12.586
10.585
20,3
Perifèric de l’Estat
3.258
547
887
384
272
0,5
-
-
17
-
-
Notarials
411
1.823
518
1.177
260
0,5
Judicials
5.689
8.799
27.761
9.157
19.024
36,5
Registrals
1
5
1
25
59
0,1
Institucions
1.942
1.931
1.977
3.619
1.061
2,1
Religiosos
315
619
100
215
123
0,2
Associacions i fundacions
521
440
539
296
357
0,7
Comercials i d’empresa
485
616
1.224
861
855
1,6
Patrimonials
49
47
235
211
99
0,2
Personals
465
169
53.379
532
311
0,6
Reial i senyorial
Col·leccions Total
129
95
160
76
141
0,3
43.172
35.596
147.172
42.699
52.131
100,0
Font: Estadística d’Arxius de Catalunya 2013.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
264 Ramon Planes Albets
Bibliografia Bernal i cercós, Àngels [coord.] (2013). «Reflexions sobre el Sistema d’Arxius de Catalunya». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 36, p. 11-124. Boadas, Joan; Fernández, Josep; Masachs, Josep M.; Planes, Ramon, i Rovira, Manuel (2000). «Conceptes generals i tipologies de fons privats». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 16, p. 299-314. Comasòlivas i Font, Joan (2014). «Fons privats en arxius públics». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 37, Barcelona, p. 62-77. Delmas, Bruno (2006). La société sans mémoire. Propos dissidents sur la politique d’archives en France. París: Bourin Éditeur, 201 p. Gifre, Pere; Matas, Josep, i Soler, Santi (2002). Els arxius patrimonials. Girona: CCG, Biblioteca d’història rural, Fonts; 2, 127 p. Gómez Ferrer, Maria Pau (2010). Era documentacion patrimoniau e familiara aranesa. Es hons depausadi en Archiu Generau d’Aran, S. l.: Conselh Generau d’Aran, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Archiu Generau d’Aran, Quadèrns der Archiu; 2, 157 p. Hildesheimer, Françoise (1990). Les archives privées. Le traitement des archives personnelles, familiales, associatives. Paris: Éditions Christian, 94 p. Hone, Nathaniel J. (1912). The Manor and Manorial Records. Londres: Methuen & Co. Ltd., 2ª. ed. revisada. XIV, 411 p. Núñez Espallargas, José Mª. (2015). Arqueología en los Encantes. Guía del buscador de maravillas. Barcelona: Laertes. 266 p. Philips, Faye (1984). «Developing Collecting Policies for Manuscript Collections». The American Archivist [Chicago], 47, núm. 1, hivern, p. 40-42. «Pergamins de can Juliana» per un grup d’estudiants de la UAB, Plaça Vella. Publicació de l’Arxiu d’Història de Castellar, núm. 45, Castellar del Vallès: desembre 1999, 83 p.; Marc Comadran Orpi i altres: «Visió històrica dels Juliana a través de la documentació escrita: 1500-1700», Plaça Vella. Publicació de l’Arxiu d’Història de Castellar, núm. 51, Castellar del Vallès: 2006. 169 p. Planes i Albets, Ramon (1999). «El comerç de béns del patrimoni documental». Ítem. Revista de Biblioteconomia i Documentació [Barcelona], núm. 25, juliol-desembre, p. 82-106.
265 Els arxius patrimonials catalans: experiències i futur
Torras i Serra, Marc (2003). Els pergamins del mas Salipota de Súria, S. l.: Ajuntament de Súria, Centre d’Estudis del Bages, Temes de Súria; 3. 258 p. Troche y Zúñiga, Froilán (1835). El Archivo cronológico-topográfico. Arte de Archiveros. Método fácil, sencillo y poco costoso para el arreglo de los Archivos particulares, útil á los Hacendados y poseedores de bienes que tienen documentos para conservar sus intereses. Arreglo interior y económico de las casas, dirección y manejo de los intereses de ellas. Segunda edición corregida y aumentada por su autor en el año de 1830. Coruña: Imprenta de Iguereta, XII, 235 p. [5] f. plegats.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 267-277 DOI: 10.2436/20.1001.01.172
INFORME SOBRE ELS ARXIUS PATRIMONIALS A CERVERA Report on heritage archives in Cervera Josep M. Llobet i Portella1 UNED-Cervera
Introducció Un arxiu familiar i patrimonial pot ser definit com «el conjunt de documents, sigui quin sigui el seu suport material, produïts i conservats per una família o llinatge, i que són el resultat de la seva vida de relació, de l’actuació dels seus membres en els diversos moments històrics i de les activitats relacionades amb la formació i gestió del patrimoni. Ambdós elements, família i patrimoni, són indestriables i no tenen existència històrica per separat. La família no es pot mantenir ni reproduir sense l’existència del patrimoni, el qual, al seu torn, va necessàriament lligat a l’existència de la família» (Fernández, 1991: 96). És fa difícil, doncs, triar el nom d’arxiu familiar –que contindria una part referida estrictament al patrimoni– o d’arxiu patrimonial, on forçosament hi ha d’haver informació sobre la família propietària del patrimoni. Per això alguns investigadors prefereixen parlar d’arxius familiars i patrimonials. Amb tot, a Catalunya, generalment, són denominats arxius patrimonials. Pel que fa als arxius patrimonials que es conserven a la ciutat de Cervera, els podem dividir en dos grans grups: els públics i els privats. Els públics es guarden a l’Arxiu Comarcal de la Segarra, ubicat a l’esmentada població,2 i la major part dels privats són en diverses cases de la ciutat pertanyents a antigues famílies, moltes de les quals, en el passat, van tenir membres que van ocupar càrrecs rellevants en el govern de la població. Com és obvi, la diferència principal entre uns i altres és que els arxius públics són de lliure accés, amb possibilitat 1. E-mail: jllobet@cervera.uned.es 2. Està situat a l’antic edifici universitari, al passeig Balmes.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
268 Josep M. Llobet i Portella
d’obtenir de forma immediata reproduccions de la documentació, mentre que per accedir als privats és necessària l’autorització del propietari, cosa que dificulta generalment una consulta ràpida. A més, no és fàcil l’obtenció de còpies dels documents. L’Arxiu Comarcal de la Segarra L’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG) té l’origen en una actuació realitzada l’any 1918, quan es retirà una part del fons municipal de l’Ajuntament de Cervera i es diposità als baixos d’una casa propietat d’Agustí Duran i Sanpere, en espera de poder disposar d’un local més adient. Durant aquella instal·lació eventual va ser augmentat el nombre de documents, fins que l’any 1932 l’Ajuntament destinà l’edifici de l’antiga Fundació Martínez com a dipòsit de tots els elements relacionats amb la història de la ciutat. S’hi traslladà l’esmentat fons municipal i, posteriorment, part de l’eclesiàstic i del notarial.3 Des d’aquella data fins als nostres dies, la recepció de nova documentació ha estat contínua. L’any 1923, l’Ajuntament nomenà arxivers honoraris Agustí Duran i el prevere Ramon Pinós, el qual morí aquell mateix any. Fou succeït en el càrrec per Frederic Gómez, que l’exercí fins a la seva mort. A partir de la mort d’aquest últim arxiver i, sobretot, després de la desaparició d’Agustí Duran, l’Arxiu romangué sense una persona que atengués el públic d’una forma regular, la qual cosa significà una etapa de perill per a la integritat dels fons custodiats en no haver-hi un control de les consultes. Amb el nomenament, l’any 1980, d’un nou arxiver per part de l’Ajuntament, es va normalitzar la funció de l’Arxiu pel que feia al control dels fons i a la facilitat de les consultes. Finalment, l’any 1982, fou firmat un conveni entre la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Cervera, pel qual l’Arxiu cerverí s’integrava dins la xarxa d’Arxius Històrics d’aquella institució (Llobet, 1982: 38-39). Normalitzades definitivament les funcions pròpies de l’Arxiu, sorgí una nova dificultat: el reduït espai de què es disposava. Calgué arribar a l’any 1988 per trobar-hi una solució: el trasllat de l’Arxiu al lloc que actualment ocupa, 3. Aquest trasllat d’una part de la documentació eclesiàstica va ser un encert, ja que l’any 1936 van ser cremats gairebé tots els llibres parroquials i molts documents eclesiàstics que es trobaven a l’Arxiu Parroquial.
269 Informe sobre els arxius patrimonials a Cervera
un gran espai situat a la part posterior de l’edifici de l’antiga Universitat.4 Les diverses sales que el formen permeten una distribució racional dels diversos fons i una còmoda consulta als usuaris. Les fonts d’informació Els documents que habitualment constitueixen els arxius patrimonials cerverins són escriptures notarials, certificacions, llibres de comptes, cartes, rebuts i factures. Pel que fa a les escriptures notarials, són molt útils per a l’investigador les compravendes, els capítols matrimonials, els testaments i els inventaris post mortem. Les escriptures notarials que no trobem en els arxius patrimonials les podem localitzar, moltes vegades, a l’extraordinari fons notarial de l’esmentat Arxiu Comarcal de la Segarra. Aquest fons notarial està format per 6.442 protocols que ocupen 5.616 volums. Cronològicament, van des de l’any 1325 fins a cent anys abans de l’any actual. Al començament de cada any, hi són afegits els protocols de l’any que segueix a l’últim de l’Arxiu.5 Tota aquesta documentació està autoritzada per 345 notaris de 27 poblacions, algunes de les quals són Cervera, Tàrrega, Guissona i Bellpuig. Les sèries en què es troben classificats els protocols són les següents: manuals i esborranys, llibres, capbreus, capítols matrimonials, censals, contractes, inventaris i encants, marmessories, procuracions, protestos, testaments, bosses i varis (Canela, 1985: 20 i 21). Per precisar els béns que puguin correspondre a una determinada família gairebé resulta imprescindible confeccionar un arbre genealògic. El podem fer a partir de la documentació que anteriorment hem esmentat i dels llibres de ba4. Les noves instal·lacions foren inaugurades pel president de la Generalitat el mes de febrer d’aquell any 1988. Més informació a Segarra, núm. 1.025, 16 de febrer de 1988, p. 3. 5. Perquè l’investigador pugui consultar els protocols notarials lliurement, cal que tinguin més de cent anys d’antiguitat, d’acord amb l’article 303 del Decreto de 2 de junio de 1944, por el que se aprueban con carácter definitivo el Reglamento de la organización y régimen del Notariado, que diu així: «Dentro de los límites establecidos en el artículo 32 de la Ley del Notariado, los Archiveros de protocolos, en los días y horas hábiles que tengan señalados, deberán facilitar a las personas de notoria competencia en los estudios de investigación histórica la consulta de documentos que cuenten más de cien años de antigüedad y ofrezcan indudable valor para dichos estudios, adoptando en todo caso las medidas necesarias para la conservación de los documentos que estén bajo su custodia» (BOE núm. 189, de 7 de juliol de 1944, p. 89 del text consolidat).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
270 Josep M. Llobet i Portella
teigs, matrimonis i defuncions. Alguns d’aquest llibres es guarden al fons de la Comunitat de Preveres del susdit Arxiu Comarcal de la Segarra i altres a l’Arxiu Interparroquial de Cervera.6 Altra informació que no s’acostuma a trobar en els arxius patrimonials esmentats, però que pot ser fàcil d’obtenir, és la continguda en els llibres del Manifest, que són 84 volums on consta les declaració dels béns, valorats, dels veïns de Cervera segons la divisió administrativa de la població en quarters: Mont-serè, Framenors, Plaça i Capcorral. Aquesta sèrie de llibres va de, l’any 1340 al 1803 (Llobet, 1982: 41). Un bon complement de la sèrie susdita és el conjunt dels llibres del Cadastre. Són 97 volums. El primer és de l’any 1732 i l’últim, del 1825 (Llobet, 1982: 42). I, encara, ens poden ser força útils, amb informació a partir de l’any 1845, els llibres de Contribució industrial i de comerç, els de Contribució rústica i urbana i altres volums d’un contingut similar. Tots es guarden a l’Arxiu Comarcal de la Segarra. Els arxius públics Els dos antics arxius familiars amb més contingut patrimonial cedits a l’Arxiu Comarcal de la Segarra són els de les famílies Massot-Dalmases i Duran. Pel que fa a l’arxiu Massot-Dalmases, el fons reuneix la documentació històrica d’aquests dos llinatges produïda des del final del segle xiv i conservada en època moderna per la família Dalmases a la seva casa situada al carrer Major de Cervera. Aquest fons, amb el pas del temps patí pèrdues importants, fins que el seu propietari, el senyor Faust Serra de Dalmases, el va traslladar al seu domicili de Vallvidrera (Barcelona). Abans, diversos documents municipals i notarials cerverins ja havien estat portats a l’Arxiu Comarcal de la ciutat, on formen el fons Dalmases. Els documents traslladats a Vallvidrera van ser donats, l’any 2001, pel senyor Serra de Dalmases al Departament de Cultura de la Genera-
6. Està situat a la plaça dels Màrtirs d’aquesta població. Durant molts anys, en aquest Arxiu Interparroquial hi havia hagut la documentació procedent dels pobles propers a Cervera generada al llarg dels segles i que s’havia pogut salvar de la destrucció de l’any 1936, documentació que constituïa un bon complement d’aquella dipositada a l’Arxiu Comarcal, especialment pel que feia als volums que contenien els actes autoritzats pels notaris eclesiàstics. Tota aquesta documentació, fa uns anys, va ser traslladada a Solsona, actuació que l’allunyà dels seus llocs de producció.
271 Informe sobre els arxius patrimonials a Cervera
litat de Catalunya, amb la finalitat que es conservessin a l’Arxiu cerverí un cop s’haguessin realitzat els treballs de neteja, desinfecció, consolidació, restauració, classificació i descripció del fons, donació que fou acceptada pel Departament l’any 2003.7 Fou pactat que la restauració i el tractament arxivístic havien de ser realitzats per l’Arxiu Nacional de Catalunya, entitat que també ha gestionat la seva digitalització (Pérez, 2002: 6-7). Aquest fons ingressà a l’Arxiu Comarcal cerverí l’any 2002. L’arxiu Massot-Dalmases està format per 1.004 unitats documentals, unes 500 de les quals, pertanyents als segles xviii, xix i xx, corresponen a la documentació estrictament patrimonial. Aquesta secció patrimonial està dividida en les sèries següents: propietats, drets i rendes, memòries i relacions de béns, senyories jurisdiccionals, hisendes i béns immobles, patrimonis, crèdit, valors, béns mobles, beneficis, capellanies i causes pies, administracions, comptabilitat i activitats professionals, mercantils i empresarials. El fet que alguns dels seus membres fossin senyors jurisdiccionals i tinguessin béns a Barcelona, Cervera, Claret i Oliola, Corró d’Avall, Juneda, Lleida, Madrid i Saragossa, Montornès del Vallès, Rocamartí, Tàrrega i Agramunt, entre altres poblacions, explica aquesta abundància documental. Amb tot, aquest conjunt documental encara es podria ampliar considerablement. Una ràpida recerca als llibres notarials dels segles xviii, xix i xx dipositats a l’Arxiu Comarcal de la Segarra ens ha permès localitzar més d’un centenar de textos corresponents a compravendes (especialment de cases, corrals, peces de terra i censals), capítols matrimonials, testaments i inventaris post mortem que no es troben entre els documents de l’antic arxiu familiar i que contenen abundant informació sobre el patrimoni de la família. En aquest sentit, són especialment útils els susdits inventaris, ja que acostumen a descriure molt minuciosament tots els béns del difunt. Respecte a l’antic arxiu de la família Duran conservat a l’Arxiu Comarcal de la Segarra, prové de la documentació que aquesta família, establerta a Cervera almenys des del segle xvii, conservà a la casa que posseïa al carrer Major, convertida, avui, en Museu Comarcal. Aquesta documentació familiar fou dipositada a l’esmentat Arxiu cerverí l’any 1998.8 El nombre d’unitats documentals és de 2.513, 33 de les quals fan referència concreta al patrimoni familiar, però aquesta quantitat de documents es podria augmentar de forma fàcil. Una 7. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 3.986, 2 de juny de 2003, p. 11427. 8. Segarra Actualitat, 16 d’abril de 1988, p. 36-37.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
272 Josep M. Llobet i Portella
recerca al mateix Arxiu Comarcal ha tingut com a conseqüència la localització de més de 150 documents d’aquesta família datats durant els segles xviii, xix i xx, també corresponents a compravendes, capítols matrimonials, testaments i inventaris post mortem, tots els quals no són dins l’antic arxiu familiar. En aquest cas, veient que alguns d’aquests documents ofereixen una informació rellevant que complementa la història oficial de la família, especialment pel que fa a les relacions comercials d’alguns dels seus membres amb altres membres domiciliats a San Juan de Puerto Rico, hem optat per iniciar una tasca de reproducció i transcripció dels textos recentment localitzats. Coneixíem que Marià Duran i Massó «va emigrar a Puerto Rico cap al 1838, on instal·là una indústria de producció de tabac amb més de sis-cents treballadors, molts d’ells esclaus, comerciant amb els seus germans de Cervera» (Duran, 2014: 28). Amb la documentació notarial recentment localitzada sabem, a més, que Marià Duran, a mitjan segle xix, tenia el domicili a la ciutat de San Juan de Puerto Rico, que era factor de la societat mercantil titulada Marcos Durán y Compañía i que, junt amb el seu germà Marc, el qual era gestor de l’esmentada societat, intervenia activament en els negocis familiars. Marià i Marc Duran eren membres, doncs, de la família cerverina dels Duran i els documents notarials ens descriuen aquestes profitoses relacions comercials amb els seus parents de Cervera, amb la tramesa, mitjançant el port de Barcelona, de diversos productes agrícoles. Marià Duran estava casat amb Serafina de Cottes i Chavert, pertanyent a una família també domiciliada a San Juan de Puerto Rico. Posteriorment, tornà a Cervera, on el trobem empadronat l’any 1871, però l’any 1874 consta com a veí de Saragossa i l’any 1886 estava empadronat al carrer de San Bernardo de Madrid. Quant a Marc Duran, es va posar malat i va haver de tornar a Cervera abans que ho fes el seu germà Marià. Els arxius privats És ben sabut que la ciutat de Cervera va tenir una importància cabdal en la Catalunya dels segles xviii i xix, amb la vinguda de membres de la baixa noblesa rural i persones que destacaven en el camp de la cultura, les famílies dels quals s’establiren en la població, especialment al carrer Major i a la plaça del mateix nom. La major part d’aquestes famílies posseïa importants patrimonis que van
273 Informe sobre els arxius patrimonials a Cervera
generar abundant documentació. Dues d’aquestes famílies són els Nuix,9 antics barons de Perpinyà, i els Razquin,10 successors dels Segarra, Alió, Solé i Jené, aquests últims una família de comerciants.11 L’arxiu de la família Nuix no està inventariat, per la qual cosa no coneixem el nombre total d’unitats documentals que posseeix. La part corresponent al patrimoni familiar fa referència, bàsicament, als béns urbans i rurals que tenien en diversos llocs, formats, generalment, per cases, peces de terra i molins. Considerant que aquesta família apareix als documents notarials cerverins domiciliada a la població des del segle xvi –els seus membres, en aquell temps, eren menestrals, posteriorment es dedicaren a la jurisprudència i, en el segle xviii, aconseguiren formar part de la baixa noblesa i ocupar càrrecs municipals–, una recerca documental permetria ampliar considerablement aquest arxiu. Només amb la consulta d’un inventari que hem localitzat, manat redactar l’any 1910 per l’hereu d’Antoni de Nuix i d’Espona, mort aquell any, sabem que aquesta família, en aquell temps, posseïa 55 béns immobles, els quals estaven situats als termes de Cervera, Massoteres, Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Pujalt i Torà. L’arxiu de la família Razquin està inventariat parcialment. Quant a la part patrimonial, aquesta ens proporciona informació des del segle xvi, principalment sobre les possessions que tenien, també urbanes i rurals, ubicades als termes de Cervera, Sant Pere dels Arquells, Preixana i Santa Coloma de Queralt. Alguns documents fan referència a l’extracció, el processament i la venda de ciment. També són abundants els textos notarials cerverins relacionats amb aquesta família, per la qual cosa fàcilment es podrien fer noves aportacions documentals a l’arxiu familiar. Nous arxius patrimonials Si bé hem comentat l’existència a Cervera de diversos arxius de contingut patrimonial, en concret dos de públics, els de les famílies Massot-Dalmases i Duran, i dos de privats, els de les famílies Nuix i Razquin, també podem dir 9. Domicili familiar: C. Santa Maria, 21, Cervera. 10. Domicili familiar: C. Major, 61, Cervera. 11. L’any 1898, Miquel Jené i Congost i la seva esposa Anna Solé i Lamich van comprar la casa que Joaquim de Pedrolo i de Nuix posseïa al carrer Major de Cervera.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
274 Josep M. Llobet i Portella
que no seria difícil la formació d’altres grans arxius patrimonials. Ho hem començat a fer pel que fa a la documentació d’algunes famílies. Una d’elles és la família Companys del Tarròs, d’on era originari l’antic president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, i una altra la família Martí que, procedent de l’entorn rural, s’establí a la ciutat. També anem recollint informació documental sobre les famílies Pedrolo, senyors de l’Aranyó, Vega, senyors de l’Oluja Alta, la Ràpita, la Torre de Fluvià i el Castell de Santa Maria, i moltes altres relacionades amb els estudis universitaris que van tenir lloc a Cervera durant els segles xviii i xix. En el cas dels senyors jurisdiccionals, els capbreus ens són útils per ampliar la informació sobre les rendes que percebien. Molts dels senyors jurisdiccionals domiciliats a Cervera i una bona part dels professors de la Universitat cerverina posseïen extenses biblioteques. Atès que els llibres eren un bé valuós que formava part del patrimoni familiar i es deixaven en herència, en els inventaris generalment eren detallats d’un a un. Així, coneixem, entre d’altres, el contingut de la biblioteca de Manuel d’Alòs i de Rius, que fou canceller de la Universitat de Cervera (Llobet, 2010: 227241) i el de la de Josep Antoni de Gomar i de Navés, que va ser catedràtic de lleis de la mateixa Universitat (Llobet, 2000: 637-648). El primer inventari fou confeccionat l’any 1752 i el segon, l’any 1788. Un altre inventari interessant és el d’una llibreria cerverina, redactat l’any 1760. Considerant que el valor dels llibres estava relacionat amb la satisfacció d’un dot, en l’inventari es fa constar el preu de cada llibre. El total de la valoració fou de 412 lliures, 2 sous i 11 diners (Llobet, 2014: 623-635). El fet que els hereus de la família Companys fossin grans terratinents va originar abundant documentació sobre el patrimoni familiar. Com ja hem esmentat, els documents notarials més explícits sobre el béns familiars són els de les escriptures de compravenda, els capítols matrimonials, els testaments i els inventaris post mortem. Entre els més de 200 documents de la família Companys que tenim localitzats, els quals van des de l’any 1631 al 1915, hi ha un text notarial rellevant, ja que ens permet saber de forma molt minuciosa els ingressos i les despeses familiars des de l’any 1740 al 1750, període del qual, a causa de la mort prematura del cap de família, els tutors i curadors dels fills i els béns van haver de retre comptes. A continuació del detall de les entrades i de les sortides de diners de cada any, hi ha l’import total de cada una d’aquestes parts i el saldo resultant. De la documentació de l’esmentat període es desprèn que la família Companys posseïa béns als termes del Tarròs, Montcortès, la Cardosa, la Guàrdia d’Urgell i Altet.
275 Informe sobre els arxius patrimonials a Cervera
En el cas de la família Companys, considerada la seva rellevància i les poques notícies conegudes, hem reproduït i transcrit tots els documents localitzats per tal de formar un nou arxiu familiar, eminentment patrimonial, que pugui ser consultat pels investigadors que hi tinguin interès. Amb la família Martí tenim un exemple dels molts grups familiars que durant els primers decennis del segle xviii, atrets pel desenvolupament econòmic que experimentà la població, es van traslladar a la ciutat de Cervera provinents de les petites poblacions rurals de l’entorn i van iniciar un procés de formació d’un patrimoni familiar que permetés una mínima consolidació econòmica dels membres de la família. Aquest nou arxiu familiar està format per 123 documents, tots ells reproduïts i transcrits, que van des de l’any 1679 al 1917. La creació de l’arxiu familiar propi Davant la inexistència d’un arxiu familiar, hi ha la possibilitat de crearne un. Fins i tot, paradoxalment, pot contenir més documents que molts dels arxius existents. És una tasca que només necessita temps i la capacitat de lectura i comprensió de la documentació que es vagi localitzant, la qual es troba escrita, generalment, en llatí, català o castellà. El nostre treball en aquest àmbit ens ha permès la creació d’un arxiu familiar en sentit ampli que, en la part corresponent al patrimoni, fins a l’any 1915, està formada bàsicament per documentació notarial. Aquesta porció de la documentació localitzada conté 512 documents, el quals hem reproduït i transcrit.12 Distribuïts per branques familiars, són els següents: –– Llobet, de Palou de Sanaüja (1504-1612): 28 documents. –– Llobet, de Florejacs (1603-1902): 201 documents. –– Pont, de Tordera (1727-1910): 101 documents. –– Portella, de Cervera (1617-1909): 116 documents. –– Torné, de Gàver (1855-1915): 14 documents. –– Cardona, de Vilagrasseta (1747-1901): 38 documents. –– Colom, de Cervera (1845-1910): 14 documents.
12. Pròximament, els textos transcrits d’aquest documents i els arbres genealògics corresponents els posarem en línia a Internet, on podran ser consultats.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
276 Josep M. Llobet i Portella
Conclusions De tot el que hem dit, hom pot deduir les conclusions següents: – Si els arxius familiars o patrimonials privats cerverins passessin a ser públics, dipositant-los a l’Arxiu Comarcal de la Segarra, la consulta de la documentació que contenen seria molt més fàcil, ja que es trobarien inventariats, seria possible la reproducció dels textos i existirien un calendari i un horari concrets de consulta. – Caldria una recerca sistemàtica, especialment dins el fons notarial i el municipal, per ampliar els arxius familiars existents a l’Arxiu Comarcal de la Segarra. D’aquesta manera, la documentació que contenen seria molt més nombrosa. – Caldria també la creació de nous arxius familiars, almenys d’aquelles famílies cerverines més rellevants. La principal font d’informació podria ser igualment la documentació notarial i la municipal. – Seria convenient que la documentació localitzada fos reproduïda i transcrita i, si fos possible, publicada. Bibliografia Canela i Garayoa, Montserrat; Garrabou i Peres, Montse (1985). Catàleg dels protocols de Cervera. Barcelona: Fundació Noguera. Duran, Eulàlia (2014). «Les famílies Duran i Sanpere». A: Bergés, Carme (dir.). La casa Duran i Sanpere: espais interiors, representació i vida quotidiana a la Cervera de finals del segle xix. Cervera: Museu Comarcal, p. 26-35. Fernández i Trabal, Josep (1991). «Els arxius familiars i patrimonials. Problemàtica, caracterització i metodologia». Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, núm. 4, p. 95-114. Llobet i Portella, Josep M. (1982). «Arxiu Històric Comarcal de Cervera». A: Guia dels arxius històrics de Catalunya. Vol. 1. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 35-49. — (2000). «Un inventari de la biblioteca de Josep Antoni de Gomar i de Navés, catedràtic de lleis de la Universitat de Cervera (1788)». Arxiu de Textos Catalans Antics, núm. 19, p. 637-648.
277 Informe sobre els arxius patrimonials a Cervera
— (2010). «Un inventari de la biblioteca de Manuel d’Alòs i de Rius, canceller de la Universitat de Cervera (1752)». Miscel·lània Cerverina, 20, p. 227-241. — (2014). «Un inventari de llibres d’una llibreria de Cervera (1760)». A: Després de les Noves Plantes: canvis i continuïtats a les terres de parla catalana: Actes del ix Congrés de la CCEPC (Cervera 21 i 22 de febrer de 2014). [Sense lloc]: Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana, Institut Ramon Muntaner, Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs i Cossetània Edicions, p. 623-635. Pérez Latre, Miquel (2002). «La descripció del fons documental Massot-Dalmases (s. xiii-xx)». Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, 35, p. 6-7.
A
R
T
I
C
L
E
S
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 281-311 DOI: 10.2436/20.1001.01.173
ELS ORÍGENS FAMILIARS DELS CARTELLÀ AL LLARG DE DEU GENERACIONS (S. X-XIV) Mercè Homs Brugarolas Stefano M. Cingolani1 Investigadors independents
Lliurat el 30 de desembre de 2016. Acceptat el 8 de març de 2017
Resum L’estudi pretén investigar els ascendents familiars de Guillem Galceran de Cartellà i de la seva esposa Blanca de Creixell, detallant els arbres genealògics de les tres famílies principals que els componen: els Hostoles, a més dels Cartellà i dels Creixell. L’anàlisi detallada i la recopilació de tota la documentació disponible, molta de la qual inèdita, és aquí presentada de forma abreujada, permet aclarir molts punts fins ara dubtosos d’aquestes genealogies i proporciona materials de notable interès per a la construcció d’un relat històric als comtats de Besalú i de Barcelona, especialment per als segles xi-xii, a més de les estratègies matrimonials i del paper de les tres nissagues en la història local i general de Catalunya, així com l’origen de la figura del senescal. Paraules clau Cartellà, Hostoles, Creixell, noblesa, senescals, comtat de Besalú, comtat de Barcelona, Catalunya medieval.
1. E-mail: smcingolani@yahoo.com
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
282 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
The origins of the Cartellà family over ten generations (10th-14th century) Abstract The aim of this paper is to study the ancestors of Guillem Galceran de Cartellà and his wife Blanca d’Hostoles with a detailed examination of the genealogical trees of the three main families: Hostoles, Cartellà and Creixell. This detailed analysis, and the compilation of all available documents, many of them previously unpublished, presented as a summary, helps to clarify many of the doubts regarding these genealogies, as well as providing useful material to construct the historical narrative of the counties of Besalú and Barcelona, especially for the 11th and 12th centuries, in addition to the matrimonial strategies employed and the role played by these three families in the local and general history of Catalonia, as well as the origins of the position of «seneschal» (steward). Keywords Cartellà, Hostoles, Creixell, aristocracy, seneschals (stewards), county of Besalú, county of Barcelona, medieval Catalonia. Aquest treball és un avanç d’una extensa recerca centrada en Guillem Galceran de Cartellà (...1258-1307) i la seva esposa Blanca de Creixell (...1267-1299), els quals van ser senyors de la vall d’Hostoles, abans d’unirhi el senyoriu de Cartellà a la mort d’Arnau Guillem IV l’any 1293. Donat que amb aquesta unió matrimonial conflueixen diferents i notables casals nobiliaris del sector oriental de l’antic comtat de Besalú, fronterers amb els comtats d’Empúries i de Girona, hem considerat pertinent de resseguir-los sistemàticament. Aquests dos llinatges troncals, els Hostoles, al segle xi, i els Creixell, al final del segle xii i el començament del xiii, ja havien assolit posicions de certa rellevància i poder entre els grups de nobles fidels al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i als comtes-reis Alfons I i Pere I. Cal destacar, en concret i en aquesta direcció, la rellevant importància que Guillem Galceran de Cartellà arribà a adquirir, tant a Catalunya com al nord d’Àfrica i a Sicília,
283 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
durant els regnats de Jaume I, Pere II, Jaume II i Frederic III, principalment a l’època de les guerres de les conegudes com a Vespres Sicilianes. En procedir a la recerca dels ascendents dels senyors d’Hostoles al segle xiii, Guillem Galceran de Cartellà i Blanca de Creixell, constatem les importants llacunes, imprecisions, confusions i errors que emboiraven els seus respectius arbres genealògics.2 Partint d’aquest fet, hem procedit a realitzar un buidatge al més complet possible, amb la continuada comprovació de les fonts ja publicades, i la cerca de noves i inèdites, assajant de reconstruir el complex desplegament genealògic de les famílies implicades. D’aquesta feina en presentem ara només un breu resum, que serveix bé per il·lustrar la seva qualitat, i bé per anticipar alguns dels seus resultats més importants. Per tal que la nostra feina sigui comprovable en cada moment, i que futurs estudiosos la puguin millorar i integrar amb nova documentació, hem optat per allunyar-nos de l’esquematisme sintètic de la simple presentació dels arbres genealògics, seguint l’exemple, entre altres, de Martí Aurell,3 i presentar detalladament tota la documentació que ens ha fet arribar a les conclusions que aquí exposem. Cada personatge del phylium conductor genealògic està numèricament referenciat i es pot localitzar tant en l’arbre de pertinència com en les fitxes prosopogràfiques detallades que presentarem en un ulterior treball. Un dels motius per oferir aquest avanç, manifestament incomplet, rau en l’oportunitat que significa poder anar més enllà del reduït àmbit d’un auster estudi genealògic i proporcionar material útil per a recerques de caràcter més àmpliament històric. La importància que alguns d’aquests nobles tenen per a la història de Catalunya, especialment al llarg dels segles xi-xii, en terrenys encara relativament poc explorats, és un al·licient prou prometedor. En l’estat actual de la qüestió, la recerca genealògica ascendent de les diferents famílies considerades no arriba més enllà dels darrers anys del segle x. 2. Vegeu, per exemple, els arbres presents a la Catalunya romànica dels Hostoles (vol. IV, p. 295), dels Cartellà (vol. V, p. 196-197), dels Creixell (vol. VIII, p. 82) i dels Milany (vol. X, p. 450), tots firmats per AFE; Rafael Torrent (1953), Genealogía y gestas de los nobles de Crexell, Olot, Biblioteca Olotina, o Jaume Marquès i Casanova; Lluís Constans i Serrat (1985), Navata, Amics de Navata. 3. Martí Aurell (1991), «Jalons pour une enquête sur les stratégies matrimoniales des comtes catalans (ixe-xie s.)», Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIIIXI), Barcelona, Generalitat de Catalunya, vol. I, p. 291-364.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
284 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
285 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
En el cas dels Hostoles, la seva primera individuació ens deixa entreveure que en aquesta data ja havien assolit certa importància, tant patrimonial com política; en altres, com és el cas dels Cartellà, sovint s’atura en èpoques encara més recents. Això té almenys un parell d’explicacions. Una, de molt pràctica, consisteix en la desigual documentació disponible que hem estat capaços d’identificar, tenint en compte que, a més de la publicada, segurament, n’hi ha molta encara d’inèdita i que no hem localitzat. Això és especialment paradoxal pel que fa als Cartellà, centre del nostre estudi, sobretot si pensem que l’activitat dels genealogistes de la família ja havia començat cap a finals del segle xvi, i finalment fou publicada a primers del segle xx per José M.ª de Alós y de Dou.4 De fet, un control exhaustiu de la seva informació ens mostra que és absolutament impossible refiar-se d’ella fins ben entrat el segle xii, i, a falta de documentació que permeti comprovar-la per a èpoques anteriors, és més que insegur fer-la servir, cosa que, tot el contrari, sovint s’ha fet.5 Un problema afegit, per altra part habitual, és que el patrimoni onomàstic d’aquestes famílies és estereotipadament repetitiu. De pares a fills, generació rere generació, els noms es transmeten idèntics, provocant freqüents confusions a l’hora de situar-los en el seu concret graó genealògic. En alguns casos, tots els fills porten el mateix nom: el de Guillem, per als pares i fills Creixell, i el de Guillem Galceran per als Cartellà, n’és un exemple. Una altra font de dificultats és de caràcter històric. Afecta, en general, els orígens remots de la major part de les famílies d’aquesta noblesa anomenada, precisament, immemorial. La foscor impregna especialment aquelles nissagues que no tenen un punt d’arrencada vescomtal, quan els ancestres no estan del tot establerts ni els patronímics són ben definits. Són famílies de les quals deia Pere III el Cerimoniós, en una carta a l’infant Joan del 24 de gener de 1368, «qui foren axí tost en la terra en lurs heretats, con nostre linatge és en la senyoria de les dites terres».
4. En tenim localitzats diferents exemplars a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, mentre que a l’Arxiu Nacional de Catalunya hi ha nombrosos fragments en paper que semblen esborranys o redaccions precedents «en brut»; tot el llibre mereix un estudi en profunditat. Vegeu José M.ª de Alós y de Dou (1919), La Casa de Cartellá. Su historia y genealogía, Madrid, Tip. Sucesores de Rivadeneyra. 5. Un exemple eloqüent, i se’n podrien citar molts altres, és el de Lluís G. Constans (19851993), Diplomatari de Banyoles, 6 vol., Banyoles, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
286 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
Un exemple ens podrà aclarir de manera eloqüent tal problemàtica. A la publicació del testament sagramental del comte Bernat Tallaferro, el 13 d’octubre de 1020, és present, entre altres laico[s] i bono[s] homin[es] un Miró que bé podria ser Miró I d’Hostoles; així mateix, en el moment de deixar l’heretat al seu fill, el comte de Besalú esmenta entre altres kastellos els de Finestres, Colltort, Hostoles i Puig Alder, juntament amb la castlania d’Hostoles; tots ells tradicionalment formaren part del senyoriu d’Hostoles, si bé no es fa menció de qui n’eren els eventuals castlans.6 I això malgrat que ja coneixem un senyor d’Hostoles, Miró I, i que a les acaballes del segle ix tenim esment d’un o més individus d’Hostoles. Al mall públic tingut al vilar de Purtos, possiblement a l’Empordà (17 de maig de 881) és present un Hostalese, i l’acta de Consagració de l’església de Sant Andreu del castell de Tona (13 de gener de 888) signa un Ostolense. Si es tracta de la mateixa persona, atesa la seva mobilitat, denotaria certa importància social. Finalment, a un diploma del rei Carles III a l’església d’Elna, del 6 de juny de 899, es parla de homines hostolenses vel Ispani.7 A part el fet que a la documentació del segle x és dificilíssim que els noms vinguin acompanyats de la indicació de la terra o castell regit per la persona citada, és possible que moltes d’aquests famílies nobles emergeixin justament en el transcurs dels segles x i xi, quan la possessió de la castlania passa a ser hereditària. A falta d’altres indicacions, que vagin més enllà del simple esment de la possessió de les terres que es van transmetent a l’interior de la família, es fa molt difícil poder remuntar-nos més enrere. Aquest és, d’altra banda, un problema historiogràfic comú a l’origen de gairebé totes les famílies de la noblesa, especialment la mitjana i la petita, i, tal vegada, només
6. Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I (1990), estudi i edició a cura de Josep Gaspar Feliu; M. Salrach (dir.); M. Josepa Arnall; Ignasi-J. Bages (coord.); Pere Benito; Rafael Comte; Victor Farías, i Lluís To, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 150 (d’ara endavant PAC I). 7. Respectivament Catalunya carolíngia V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada (2003), a cura de Santiago Sobrequés i Vidal; Sebastià Riera i Viader, i Manuel Rovira i Solà, 2 vol. Barcelona, IEC, doc. 53, Catalunya carolíngia IV. Els comtats d’Osona i Manresa (1999), a cura de Ramon Ordeig i Mata, 3 vol. Barcelona, IEC, doc. 9 i Catalunya carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya (1955), a cura de Ramon d’Abadal, 2 vol. Barcelona, IEC, Elna IV; sobre els ispani, vegeu Josep M. Salrach (2009), «Els hispani: emigrats hispanogots a Europa (segles viii-x)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 20, p. 31-50.
287 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
una extensiva i intensiva investigació prosopogràfica podria ajudar-nos a donar-li certa llum. Afegim, com a hipòtesi, la possibilitat que la família noble adquireixi un gentilici més tardà, a causa d’una nova definició del patrimoni, com és dona en el cas de l’origen dels Creixell, i com ho podria ser en el cas dels mateixos Cartellà. 1. Els Hostoles El llinatge dels Hostoles és cronològicament més antic que els dels Cartellà. Cal recordar, a més, com ja s’ha dit, que Guillem Galceran de Cartellà fins a la mort del seu pare, l’any 1293, fou exclusivament senyor de la vall d’Hostoles i no pas de Cartellà. 1.1 L’ancestre més remot identificat dels Hostoles és Miró I d’Hostoles (1). El tenim testimoniat entre 995 i el 1040, i estava casat amb Emma (3). Un empenyorament de terra, al terme de Sentmenat, ens permet identificar-lo. Tot i que en el document no es fa explícit el seu gentilici, més endavant –en fer noves adquisicions de terres els anys 1012 i 1013–8 trobem clarament arrelada la família en aquesta zona, sobretot amb Ramon Miró (6), fill de Miró, fet que ens permet estar raonablement segurs de la identificació.9 El primer document que ens permet identificar-lo, amb tota seguretat, com a Miró d’Hostoles és del 3 de juliol de 1002, quan presencia un judici sobre el castell de Queralt.10 La situació dels seus dominis a la vall d’Hostoles, part dels quals s’endinsen en el comtat de Besalú i part en el de Barcelona, justifica la seva presència i la dels seus fills (Enees Miró, Ramon Miró i Miró Foguet) prop del comte de Barcelona. També ens ho confirmen dos altres judicis posteriors: un de l’any 1011, en favor de l’abat Guitart de Sant Cugat del Vallès, on figura com a Mirone Ostulensis;11 l’altre, del 19 de juny de 8. PAC I, doc. 104, 106. 9. El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa, Diplomatari (1995), edició i estudi de Pere Puig i Ustrell, 3 vol. Barcelona, Fundació Noguera, doc. 82. 10. Ordeig i Mata, Ramon (2000-2010), Diplomatari de la Catedral de Vic, segle XI, Vic. Publicacions del patronat d’Estudis Osonencs, Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal, doc. 668. 11. Cartulario de «Sant Cugat» del Vallés (1945-47), edició Josep Rius i Serra, 3 vol. Barcelona, CSIC, Barcelona, doc. 438.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
288 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
1015, aquesta vegada en relació amb la Seu de Girona, on queda ratificat el nom de Miró Ostalensis o Miró Hostolensis.12 El document citat en precedència (1020), referent a l’escripturació del testament sagramental de Bernat Tallaferro, és l’única peça documental que coneixem que vincula Miró al seu senyor natural, el comte de Besalú, almenys de part dels seus dominis. Mentre el continuem trobant actiu (talment com els seus successors) a la zona d’influència del comte de Barcelona, en concret al Vallès, àrea que permetia certa millor facilitat d’expansió territorial (en comparació a la major dificultat d’ampliació patrimonial pel que fa a les terres del comte de Besalú).13 L’últim document localitzat referent a Miró I d’Hostoles és de 1040, a partir d’aquesta data no en trobem cap altre que hi faci referència i, per tant, hem de suposar que va morir.14 1.2 Serà el seu fill, Enees Miró (4), amb tota probabilitat el primogènit, qui continuarà la nissaga dels Hostoles. Els altres fills de Miró I són Ramon Miró (6), possiblement el secundogènit, Miró Foguet (5), una noia, de nom Adelaida, casada amb Amat Eldric d’Oris. Trobem també un Miró Luponi signant un document, de moment poc consistent, on és possible inferir que és germà d’Enees Miró.15 Miró Foguet ens fa saber que té un nebot de nom 12. Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (1993), edició i estudi de Josep M. Marquès, 2 vol. Barcelona, Fundació Noguera, doc. 75; Francesc Vila i Alsina (2010), El bisbe de Girona Pere Roger (segle X-1051), Girona, Institut d’Estudis Gironins, doc. 45. 13. La presència d’almenys dos vescomtes de Besalú al segle xi que es deien Miró, de filiació desconeguda segons Armand de Fluvià (1989), Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 136, deixaria oberta la possibilitat d’identificar-los amb algun Miró d’Hostoles; així mateix el fet que no tenim constància de propietats de la família a la vall d’en Bas aconsellaria no seguir aquesta possibilitat, que de totes maneres queda oberta a ulteriors investigacions. 14. Biblioteca de Catalunya (d’ara endavant BC), perg. 80, reg. 5652. 15. Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, segle XI (2006), edició i estudi a cura de Josep Baucells i Reig; Àngel Fàbrega i Grau, Manuel Riu i Riu; Josep Hernando i Delgado, i Carme Batlle i Gallart, 5 vol., Barcelona, Fundació Noguera, doc. 645; Liber Feudorum Maior (1945), edició de Francisco Miquel Rossell, 2 vol. Barcelona, CSIC, doc. 482 (d’ara endavant LFM), doc. 257; PAC I, doc. 257; Diplomatari de Santa Maria de Poblet, vol. I, anys 960-1177 (1993), edició d’Agustí Altisent, Barcelona, Abadia de Poblet.Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, doc. 286 i 287; PAC I, doc. 257-276.
289 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
Bernat Llop, probablement fill d’aquest Miró Llop, casat amb Maiassenda. Més recentment hem identificat un altre germà de nom Guillem Ramon d’Hostoles (59).16 Enees Miró (4) estava casat amb Sança,17 en primeres núpcies, i amb Guilla (70), en segones, ja abans de 1057. De la documentació exhumada, sobretot de caràcter judicial, podem treure la conclusió que Enees Miró, igual que el seu pare, es movia pels ambients de l’alta jerarquia eclesiàstica i comtal. La primera notícia que ens testimonia la seva existència és de 1029, en un document relacionat amb el comte Guillem de Besalú i que Enees Miró signa com a testimoni.18 Tots els altres documents datats posteriorment tenen relació amb el comtat de Barcelona o el de Girona, trobant-se Enees Miró en el grup de magnats propers a la comtessa vídua Ermessenda. La seva posició, en tant que senyor de la vall d’Hostoles, sembla la d’un actor de certa importància en el marc de les difícils relacions, a la meitat del segle xi, entre els comtes de Besalú i de Barcelona.19 Ho evidencien un grup de documents, el primer i el segon del 4 d’octubre de 1057, més un tercer que ha de ser de data semblant, en què es firmen pactes entre Guillem II, comte de Besalú, i Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. El comte de Besalú posa com a garantia dels pactes el castell de Colltort, «cum Eneas Miro de Ostales, sive cum filio vel filiis eius vel cum matre illorum si predictus Eneas mortuus fuerit».20 Entre els testimonis de part del comte de Barcelona hi ha Miró Foguet, germà d’Enees Miró. Les darreres noticies relatives a Enees Miró corresponen al 10 de juny del 1066. Es tracta d’un conveni entre el comte Ramon Berenguer I i Guillem Bernat de Queralt, que Enees Miró firma com a testimoni; darrer acte, de molts altres, que ens el presenten repetidament entre el grup de notables propers al comte de Barcelona.21 16. Ordeig i Mata (2000-2010), doc. 1074 i 1075. 17. LFM, doc. 482. 18. Vila i Alsina (2010), doc. 52. 19. Salrach, Josep M (1966), «Les difícils relacions dels comtes de Besalú i de Barcelona els anys 1054-1057», Amics del comtat de Besalú, VIII assemblea d’estudis del seu comtat, Girona, Patronat Francesc Eiximenis, p. 299-308, i més en general, Santiago Sobrequés i Vidal (1961), Els barons de Catalunya, Barcelona, Vicens-Vives (hi ha una nova edició corregida, Barcelona, Editorial Base, 2011). 20. PAC I, doc. 497, 498, 499. 21. PAC I, doc. 671.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
290 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
1.3 Ramon Miró d’Hostoles/Sentmenat (6), molt possiblement el secundogènit de Miró I, estava casat amb Adelaida i li són coneguts quatre fills: Guillem Ramon, Arbert Ramon, Bernat Ramon i Arnau Ramon. La primera notícia és de 1017. El document permet identificar-lo sense cap mena de dubte, atès que especifica clarament que és fill de Miró I (Raimundus, filius Mironi), i és relatiu a l’adquisició de cases i terres situades a la vila de Sentmenat i Palau Solità, demarcació on el seu pare, l’any 1012, ja hi tenia propietats.22 La documentació ens mostra com també, atès que el seu centre territorial és al Vallès, es mou en proximitat de la casa comtal, i en uns nivells encara superiors respecte al seu pare i germans. Diferents documents ens ho confirmen, en ser identificat com a Ramon Miró de Sentmenat, fill de Miró d’Hostoles, però mai com d’Hostoles. Una anotació important, respecte a la bibliografia precedent, és la possibilitat d’establir la identitat de persona entre l’anomenat Ramon Miró d’Hostoles/Sentmenat i Ramon Miró d’Aguda o de les Agudes, segon senescal, fins ara reputats com dues persones diferents.23 Un primer argument a considerar són els dubtes o sospites que plantejava la versió tradicional, és a dir, el fet que a Ramon Miró d’Aguda, tot i la importància del càrrec de segon senescal, no li coneixem cap relació familiar, ni predecessors ni hereus, a part de ser cunyat d’Amat Eldric, primer senescal. La nostra proposta d’una única identitat entre els dos Ramon Miró, per bé que no passa de ser encara una hipòtesi, a l’espera d’una inqüestionable troballa documental que la confirmi, se sosté sobre una sèrie de proves indiciàries que la fan altament probable; entre les quals hi ha el fet, que també ens sembla significatiu, que mai no apareixen junts. Esmentats unes vegades com a Ramon Miró de Sentmenat, altres com a Ramon Miró d’Aguda, i encara, senzillament, com a Ramon Miró a seques, tots ells són actius pels mateixos anys. Amb el gentilici d’Aguda el trobem testimoniat entre 1057 i 1067, més dos documents de datació àmplia: 1066-76 i 1058-1071.24 Abans i després d’aquestes dates no
22. PAC I, doc. 124. 23. Vegeu Antoni Pladevall i Font (1966), «Els senescals dels comtes de Barcelona durant el segle xi», Anuario de Estudios Medievales, núm. 3, p. 111-121. 24. PAC I doc. 503, 557, 589, 693 i 825.
291 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
coneixem cap altre personatge anomenat d’Aguda. Els dos Ramon Miró, el de Sentmenat i el d’Aguda, es mouen en l’entorn comtal els mateixos anys; el d’Aguda apareix en documents relatius a l’Urgell (106225 i 1066-107626), però també el trobem actuant als comtats de Besalú i de Girona, zona dels Hostoles; i, element que també sembla important, actua o és present en concomitància amb Enees Miró i Miró Foguet, germans de Ramon Miró d’Hostoles/Sentmenat. D’altra banda, són els documents relatius a la senescalia, i en general la seqüència dels pertanyents als anys que segueixen al 1050, els que ens permeten reforçar la hipòtesi de la identitat, i treure’n unes conclusions de certa rellevància. A primers de setembre de 1055, Ramon Miró, sense més especificacions, rep la concessió de la senescalia. Els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Almodis, li concedeixen el càrrec que abans posseïa Amat Eldric (mort pocs dies abans del 14 d’abril de 1060).27 Un any més tard, el 12 de novembre de 1056, Ramon Miró de Sentmenat participa en la cerimònia i acta d’esponsalici de la comtessa Almodis.28 El 17 de desembre de 1057 els comtes Ramon Berenguer I i Almodis encomanen a Ramon Miró d’Aguda la senescalia, entenent que li renoven (quando primo dederint ei predicta senescalia), ja que dos anys abans l’havien concedida a Ramon Miró.29 Per les mateixes dates, Ramon Miró testifica davant del tribunal presidit per Berenguer, bisbe d’Elna, el pacte entre Ermessenda, vescomtessa de Girona, d’una part, i Ramon Berenguer I i la seva esposa, de l’altra.30 Ens sembla significatiu, per precisar els ambients i els nuclis nobiliaris en què es mouen, que Enees Miró i Amat Eldric jurin fidelitat per uns feus que tenien per la vescomtessa àvia, i que Ramon Miró i Guillem Ramon, que podria ser el seu fill, ho facin per la part dels comtes. El canvi de senescal es deuria al
25. PAC I, doc. 589. 26. Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona des de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV (2010), estudi i edició a cura de Gaspar Feliu; Josep M. Salrach (dir.), 4 vol. Barcelona, Fundació Noguera, doc. 66 (d’ara endavant PAC II). 27. LFM, doc. 418; PAC I, doc. 556-558, al doc. 556, sense data apareix com a viu, als altres dos (el 557 del 14 d’abril) ja sembla mort. 28. PAC I, doc. 479. 29. PAC I, doc. 503. 30. PAC I, doc. 505.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
292 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
fet que el comte Ramon Berenguer ha guanyat finalment la pugna amb la seva àvia. Tot i que no s’expressi ni el càrrec ni el gentilici de Ramon Miró, la seva posició destacada com a testimoni podria fer-nos pensar, també, que ho fos en gràcia del seu càrrec de senescal, i, al mateix temps, mostra com aquest es trobava prop de la vescomtessa Ermessenda; si no fos així li hauria estat molt difícil, gairebé impossible, haver estat present al jurament que Ermessenda havia fet al seu nét, el comte Ramon Berenguer. Veiem doncs Enees Miró, germà de Ramon Miró, i Amat Eldric, primer senescal, moure’s en els ambients més pròxims a l’anciana vescomtessa.31 Dos anys més tard (1059), Ramon Miró encara actua com a senescal dels comtes.32 Per l’abril de 1060, però, a causa d’uns enfrontaments amb el comte, Ramon Miró d’Aguda perd la senescalia, que és ara assignada al seu nebot, Pere Amat de Manlleu o d’Oris, fill d’Amat Eldric i de la seva germana Adelaida. Al seu torn, Ramon Berenguer i Almodis pacten amb Ramon Miró d’Aguda la custòdia del seu nebot Pere Amat, de la seva mare Adelaida, esposa d’Amat Eldric d’Oris i germana seva, i la custòdia del Castell Nou de Barcelona, entre altres fortaleses.33 Anys més tard, a la dècada dels seixanta, un seguit de documents ens donen les darreres notícies de Ramon Miró d’Aguda. En un d’ells (1062) fa de garant, per part de Ramon Berenguer, del pacte d’aquest amb Ermengol III, comte d’Urgell.34 El 1067 signa com a testimoni en un altre pacte entre els comtes Ramon Berenguer i Almodis i Ramon Guifré de Vilamur.35 En data més àmplia [1066-1076], en una convinença entre Ramon Berenguer I i Ermengol IV, comte d’Urgell, entre altres castells, ens fa saber que el castell d’Ivorra el té Ramon Miró pel comte d’Urgell, com també el d’Aguda, el
31. Vegeu Santiago Sobrequés i Vidal (1961), Els grans comtes de Barcelona, Barcelona, Vicens-Vives (hi ha una nova edició revisada, Barcelona, Editorial Base, 2011); Pierre Bonnassie (1979-81), Catalunya mil anys enrere (segles X-XI), 2 vol. Barcelona, Edicions 62 (ed. or. en francès, Tolosa, 1975-76) i Francisco Javier Gil Román (2004), Ermesèn, vida y obra de la condesa. Estudio histórico de la documentación (c. 977 - † 1 marzo 1058), tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. 32. LFM, doc. 387; PAC I doc. 685. 33. Sobrequés (1961); PAC I, doc. 556-558. 34. PAC I, doc. 589. 35. LFM, doc. 282; PAC I, doc. 693.
293 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
de Vicfred i altres. Per tant, aquest Ramon Miró d’Aguda actua al comtat d’Urgell sense deixar de fer-ho al comtat de Besalú, territori dels Hostoles, i sempre a l’interior del cercle més estret dels magnats propers al comte de Barcelona.36 El 1068, Ramon Miró i Guillem Ramon, el seu fill, establiren un conveni amb Arnau Guillem de Tudela (9) pel castell de Tudela i aquest féu la promesa d’anar personalment en expedició a Spania amb cinc cavallers.37 En data més àmplia [entre 1058 i 1071], Ramon Miró d’Aguda i Miró Foguet signen la convinença entre els comtes Ramon Berenguer i Almodis amb Ramon Bernat de Saportella.38 És a dir: en un primer moment, veiem que el càrrec de senescal es mou a l’interior d’un nucli familiar allargat: Amat Eldric d’Oris, el seu cunyat Ramon Miró d’Aguda, Pere Amat, fill del primer i nebot del segon. Si considerem la presència continuada al llarg d’aquests anys 1055-1060 de Ramon Miró, sense gentilici o alternativament amb el de Sentmenat o el d’Aguda, a l’interior dels mateixos ambients, relacionats amb qüestions importants de política comtal i en conjunció amb els germans de Ramon Miró de Sentmenat, Enees Miró i Miró Foguet, i, finalment, atès que després de l’efímera etapa de Pere Amat el següent senescal és Guillem Ramon I (11), fill de Ramon Miró d’Hostoles/Sentmenat, adquireix cada vegada més versemblança que aquest Ramon Miró sigui el mateix que el d’Aguda. Ramon Miró, ja que, tot i que amb entrebancs –i encara més el seu fill Guillem Ramon I–, porten al màxim nivell la importància de la nissaga dels Hostoles en el cercle dels barons més importants i més influents prop dels comtes de Barcelona. Les darreres notícies relatives a Ramon Miró són de 1085. A partir d’aquest moment desapareix de la documentació. 1.4 Miró Foguet (5), un dels fills mascles supervivents de Miró I, atès que els dominis familiars van a Enees Miró, mentre les noves adquisicions al Vallès van destinades a l’altre germà, Ramon Miró. Probablement estigué
36. PAC II, doc. 66. 37. PAC I, doc. 722. 38. PAC I, doc. 825.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
294 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
destinat al servei eclesiàstic. Ens ho permet suposar el fet que no li coneguem ni esposes ni descendència. Tal vegada ens trobem davant dels atzars de la conservació de documents, o tal vegada no. De fet, aquest comportament de deixar solter un germà mentre els de major edat tinguin fills, per tal de no dificultar la transmissió de l’heretat, el podem comprovar en més d’un cas (un d’evident és, un parell de generacions enrere, el de l’abat Oliba).39 La majoria dels documents localitzats que esmenten Miró Foguet fan referència a actes oficials, en els quals dona fe i signa com a testimoni. Ell, igual que la resta de la família, està relacionat amb l’alta jerarquia, on té un paper rellevant encara per precisar amb exactitud o detalladament. Diferents documents, però, ens ho confirmen inequívocament, ja que el trobem com a testimoni de convinences o en actes judicials, on actua sovint amb els seus germans, Enees Miró i Ramon Miró, o amb el seu nebot Guillem Ramon I, fill de Ramon Miró. És possible que tingués, també, funcions vicarials, com testimoniaria la possessió del castell de Besora, passat a mans de Mir Geribert després de la mort del seu sogre Gombau, del qual n’encomana la batllia a Guadall Sanç i a Bernat Gombau, germà i fill del difunt.40 També va participar en la mateixa expedició militar, l’any 1059, que va ocasionar la destitució del seu germà Ramon Miró del càrrec de senescal. En aquesta ocasió, el 25 d’octubre, «Ego Mironi Foguet volo pergere ad Ispanie par[tes]» va dictar testament. No s’hi esmenten ni esposa ni fills, i totes les deixes van a Santa Maria d’Amer, o en remei de l’ànima dels seus pares.41 1.5. Pel que fa a la generació següent, no és aquest el lloc on detallar la trajectòria del senescal Guillem Ramon I (11), prou conegut malgrat certes imprecisions, sobretot arran de la demostració del fet que era fill de Ramon Miró.42
39. Stefano M. Cingolani (2011-2013), «L’abat Oliba, el poder i la paraula», Acta Historica et Archælogica Mediævalia, núm. 31, p. 115-162. 40. Ordeig i Mata (2000-2010), doc. 1456, i PAC II, doc. 208. 41. Ordeig i Mata (2000-2010), doc. 1187. 42. Vegeu John C. Schideler (1987), Els Montcada: Una família de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), Barcelona, Edicions 62, p. 29-49 (ed. or. anglesa Berkeley, University of California Press, 1983, p. 20-33) i Esteve Canyameres (1991), «Els orígens familiars del senescal de Barcelona, Guillem Ramon (I)», Paratge, núm. 2, p. 7-18.
295 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
1.6. Centrats en la línia genealògica principal dels Hostoles, hem de referirnos ara als problemes, de no fàcil solució, que planteja la successió d’Enees Miró. No li coneixem fills mascles, ni del matrimoni amb Sança ni del que contragué amb Guilla. Sabem d’una filla del primer matrimoni, ella també de nom Guilla (8). A la mort d’Enees Miró, ocorreguda no gaire més enllà de 1066, no és el seu germà Miró Foguet qui el succeeix, sinó la seva filla Guilla (8), atès que és ella qui jura fidelitat a Ramon Berenguer, comte de Barcelona, i a la comtessa Almodis pels castells d’Hostoles, Puig Alder i de la torre Gironella, que, evidentment, també havia heretat.43 No sabem res de la mare, Sança, llevat que havia de provenir d’una família que tenia el nom Galceran en el seu patrimoni onomàstic. Tampoc no sabem res del marit de Guilla. És possible que es tracti d’Arnau Guillem de Tudela (9); però, a falta de més proves, és una hipòtesi molt feble, ja que els gentilicis (Hostoles i Tudela) mai no apareixen junts, i bona part de les parelles ArnauGuilla/Guisla que tenim localitzades són dubtoses o cronològicament no compatibles per coincidir amb aquesta. 1.7. El principal suport de la hipòtesi, gairebé l’únic, seria el nom múltiple del fill Arnau/Galceran/Enees (10), ja que Arnau no formava part, pel que sabem fins ara, del patrimoni onomàstic dels Hostoles, i el fet que aquest, l’any 1148, jurés fidelitat a Guillem Ramon II (13) per les fortaleses de Tudela i de Bescanó; al mateix temps, de ser certa aquesta hipòtesi, Ramon Miró de Tudela podria ser un altre fill de Guilla. En aquesta suposició seria el primer dels dos germans, Arnau/Galceran/Enees, el que heretaria les possessions maternes, ja que ella és l’hereva dels dominis dels Hostoles; mentre l’altre germà, Ramon Miró, rebria Tudela, heretat paterna, aparentment de menor valor, i sota el domini del primer, que és qui jura fidelitat pel castell.44 Datat entre 1068 i 1088 (creiem, però, que dins del mateix 1068), trobem un document en què «Arnaldus, que vocant Gaucerandus Enee», fill de Guilla, i que havia de ser encara prou jove, jura fidelitat a Guillem Ramon, senescal, i al seu germà Arbert Ramon, cosins de la mare. En un altre document, que pot datar-se més tard de 1070, nombrosos nobles, inclòs
43. LFM, doc. 481 i PAC I, doc. 835. 44. PAC II, doc. 862.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
296 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
Galceran, fill de Guilla, juren fidelitat al comte Bernat de Besalú pels castells que tenen en nom seu.45 El mes de maig de 1091 trobem que el nom d’Arnau ha estat substituït definitivament pel de Galceran Enees, possiblement perquè, un cop morts l’avi, la mare, el pare i els oncles, assumeix d’aquesta manera un nom més a to amb la tradició familiar.46 La seva vida va ser prou llarga, ja que el darrer document localitzat és de 1148. Potser també pel que va succeir als dominis de la família des de molt jove, el veiem allunyat de la cúria comtal, limitant el seu radi d’acció. Per això els pocs documents arribats fins a nosaltres ens permeten localitzar-lo en afers del comtat de Girona. El document de maig de 1091, acabat de citar, esmenta Arnau, fill de Guilla (tornant a utilitzar el primer nom, ja que el jurament està relacionat amb l’heretat paterna), que promet fidelitat al senescal Guillem Ramon II (13), fill d’Agnès, i al seu germà Ot/Odó. Promet, també, que donarà als seus senyors la potestat dels castells de Tudela i de Bescanó, i que no els impedirà entrar a guerrejar des del castell de Cartellà o del seu terme, en què els germans Guillem Ramon i Ot/Odó en tenen el domini directe (possessió que queda documentada en la notícia del 21 d’octubre de 1129, en què Galceran I de Cartellà (24) jura fidelitat pel castell de Cartellà al germans esmentats i els dona com a garantia el castell de Tudela que té en feu per ells; a més, Galceran de Cartellà es compromet d’acompanyar els seus senyors a host i cavalcada per terres d’Hispania).47 1.8. Miró II d’Hostoles (15), fill d’Arnau, dit Galceran Enees, germà de (Guillem) Ramon d’Hostoles (16) i d’Escolina, està casat amb una Dolça i és el pare de Miró III, de Galceran i d’Ermessenda. Molt poca cosa sabem d’ell; la documentació és confusa i en la bibliografia constatem errades a l’hora d’identificar el personatge. Pare i fill porten el mateix nom i les esposes respectives repeteixen el seu, fet que ha induït a confusions. L’escassíssima informació que tenim d’ell sembla confirmar l’allunyament dels centres de poder dels comtes, que ja s’havia pogut detectar amb el seu predecessor.
45. PAC II, doc. 204; LFM, doc. 500. 46. Diplomatari de Santa Maria d’Amer (1995), edició i estudi d’Esteve Pruenca i Bayona, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 24. 47. PAC II, respectivament doc. 862 i 626.
297 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
1.9. El seu fill, Miró III d’Hostoles (17), el trobem casat, en primeres núpcies, amb Dolça (19) i, en segones, amb Beatriu, abans de 1208; els seus fills són Eliarda (57), Guillem Galceran (72), casat amb Ermessenda de Peratallada, que mor abans que el pare, Guilleume (56), Ermessenda (58) i Dolça (55). La documentació relativa a Miró III d’Hostoles és prou abundant, però no sempre del tot clara. El primer document que l’esmenta és la carta d’adquisició i donació del castell de Rocacorba (juliol de 1168) a Miró III.48 (Guillem) Ramon d’Hostoles (16) havia mort i Miró, nebot de (Guillem) Ramon, dona al rei Alfons i als seus successors, per franc alou, el castell de Rocacorba que posseïa la seva cosina-germana Sibil·la (18), casada amb Berenguer de Rocacorba. Feta la donació, el rei li retorna el castell i Miró l’accepta en feu. El mes de novembre d’aquest mateix any 1168, es redacta un nou document de donació del castell. Alfons cedeix en feu el castell de Rocacorba a Berenguer, casat amb Sibil·la, la qual morí abans de 1180. La cessió del castell provocà greus enfrontaments entre Miró III i el mateix Berenguer de Rocacorba.49 Entremig, el 4 de maig de 1171, Miro de Astolis és un dels garants oferts pel rei Alfons en la capitulació de crèdits que tenia amb Guillem de Montpeller.50 Fins a l’any 1212, en què dicta el seu testament, veiem Miró III lluny de qualsevol relació amb la cúria reial, sobretot ocupat en qüestions administratives de la seva zona. Els documents evidencien relacions amb algunes famílies, que perduraran encara al segle xiii, com ara els Rocacorba, els Colltort, el Port, els Palafolls, els Llers, els Foixà i els Cervera (aquesta s’hauria de aprofundir) i amb el monestir de Santa Maria d’Amer. Probablement malalt, el 2 d’agost de 1212 Miró III d’Hostoles es prestà a fer testament.51 Elegeix sepultura a Santa Maria d’Amer, veritable panteó familiar. Distribueix amb detall totes les seves pertinences, sense oblidar-se de l’orde del Temple. Al llarg de tot aquest testament no menciona en cap
48. LFM, doc. 483. 49. LFM, doc. 484 i Arxiu Nacional de Catalunya 989 T-6. 50. Ana Isabel Sánchez Casabón (1995), Alfonso II Rei d’Aragó, Comte de Barcelona i Marquès de Provenza. Documentos (1162-1196), Saragossa, Institución Fernando el Católico, doc. 107. 51. Diplomatari Santa Maria d’Amer (1995), doc. 66.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
298 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
moment el seu fill Guillem Galceran, per la qual cosa es pot inferir que ja havia finat pels entorns de 1195. De Miró III d’Hostoles en sobreviuen quatre noies: Eliarda (57), casada amb Guillem de Palafolls, Guilleume (56), casada amb Artal de Foixà, Ermessenda (58), documentada entre 1180 i 1219, i Dolça d’Hostoles (55), l’heretera segons el testament patern. Referent a Dolça, des de 1212 no s’ha trobat cap document que l’esmenti, probablement perquè devia haver mort poc després d’aquesta data. 1.10. La nissaga dels Hostoles la continua Guilleume d’Hostoles (56). Així que assistim a un nou passatge per línia femenina de la titularitat de la senyoria d’Hostoles. El fill de Guilleume, Galceran [de Foixà], havia mort quasi el mateix temps que el seu avi Miró III (poc després de 1212). El patrimoni familiar passarà, doncs, a la seva filla Ermessenda de FoixàHostoles (34), que es casarà amb Galceran II de Cartellà (28), i s’uniran així les nissagues dels Hostoles i els Cartellà. 2. Els Creixell 2.1. Arribar a desentrellar el complex llinatge dels Creixell, que presenta notables imprecisions a les genealogies tradicionals, atès l’alt nombre d’homonímies, ha estat laboriós. Abans s’ha hagut de fer un complicat i llarg recorregut per la nissaga dels Milany, passant per la família d’Adalbert Gausbert de Navata (44) i desembocant finalment en Gausbert Adalbert (46), castlà de Creixell, a partir del qual en produir-se el casament de la seva filla Beatriu de Navata i Creixell amb Guillem Ramon de Milany, s’inicia el llinatge dels Creixell. 2.2. La recerca de l’ascendència dels senyors de Navata permet remuntarnos fins a l’any 1020, amb el primer personatge que tenim testimoniat: (Arnau) Sunifred (73), germà (o pare) de Gausbert Sunifred (43).52 El fill 52. És completament equivocada l’afirmació de Maria Golobardes Martí (1959), «Els Navata i els Rocabertí senyors de Peralada en el segle xiii», Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 1, p. 33-46, i especialment p. 34, quan diu que els Navata «eren del llinatge dels comtes de Besalú», sufragada per un document de 964 (de fet de 963, Catalunya
299 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
d’aquest, Adalbert Gausbert (44), conegut entre 1051 i 1092, i la seva esposa Alamburga, deixa el rastre de més notícies. 2.3. El determinant per a la individuació de la família Creixell és Gausbert Adalbert (46), testimoniat entre 1084 i 1111, casat amb Sicarda, i castlà de Creixell. El 19 de gener de 1110 Gausbert Adalbert i la seva esposa Sicarda donen les seves filles Beatriu (49) i Saura (61) en matrimoni als germans Guillem Ramon de Milany (48) i Dalmau Ramon de Milany (62). El contracte d’esponsalici estipula que cedeixen tots els seus béns a la parella formada per Beatriu i Guillem Ramon, és a dir, el castell de Creixell amb tots el seus alous, a excepció, però, dels alous prèviament donats a l’església de Santa Maria de Lladó, de l’esponsalici de Sicarda (de Creixell) i de l’alou que aquesta havia rebut dels seus pares.53 La parella formada per Beatriu i Guillem Ramon va tenir tres fills, els primers que van utilitzar el gentilici de Creixell: Guillem (Ramon) I (50), possiblement el primogènit, Dalmau I (14), Pere I de Creixell, i una noia, Agnès (74), casada amb Bernat de Soler. 2.4. Guillem (Ramon) I de Creixell el tenim testimoniat des de 1151 i pensem que va morir a la primera meitat de 1168 (darrer document en què el trobem); després ja actua el seu fill Guillem Roaix (51). Estava casat amb Adelaida i va ser pare de tres fills que igualment es deien Guillem. 2.5. Al tercer d’aquests fills, Guillem II, se li dona en els documents el sobrenom de Roaix. És probable que fos molt jove en el moment de la mort del seu pare, perquè pel gener de 1165, Guillem I, acompanyat per Adelaida, l’esposa, els tres fills Guillem, Guillem i Guillem Roaix, la mare de Guillem I, Beatriu, i l’oncle Pere de Milany, donen a Dalmau I (14), germà de Guillem I, testimoniat entre 1153 i 1194/98, la meitat de l’honor de Milany i de Creixell, del qual Guillem Ramon, pare seu, li havia donat
carolíngia V (2003), doc. 355, en què el comte Sunifred de Besalú «fa donació al seu germà Fredel i a la seva muller Gerberga, de totes les cases i terres que posseeix en el terme de Navata, en franc alou»; també si fóra possible que les cases i terres en un futur signifiquessin el castell, hauríem de pensar que encara no existia, no existeix cap Fredol a les genealogies dels descendents de Guifré I el Pilós; a més, el document diu fideli, i no pas fratri. 53. PAC II, doc. 397.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
300 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
les dues terceres parts;54 concessió que tres anys més tard, el 31 de juliol de 1168, li confirmarà «Guilelmus de Crexel qui vocor Roaix».55 Pel maig de 1212, Guillem II de Creixell dicta testament, on constatem clarament que no té fills mascles legítims.56 Abans de 1214 ja havia mort. 2.6. La cessió que Guillem II fa a Dalmau I de Creixell planteja el problema de les relacions entre nebot i oncle, i de com s’estructura el domini sobre les possessions familiars. Malgrat que Guillem II, nebot, segueix retenint el patronímic Creixell, el domini passa a mans de Dalmau I, l’oncle. A Dalmau I (14), ja almenys des de 1179, el trobem movent-se en l’àmbit de la cúria reial, on apareix signant documents oficials.57 També, en algun moment, va entrar a formar part de la cúria reial, ja que pel desembre de 1194 actua de testimoni en el testament del rei Alfons.58 I encara el trobarem de nou al costat del rei Pere I.59 La data de la seva mort no és segura, tot i que la podem situar, amb algun dubte, a l’entorn de 1198. El nom de Dalmau apareix en documents que són posteriors a l’any 1190, no estem del tot segurs que es tracti d’ell o del seu fill Dalmau II, ja que, quan apareix juntament amb el pare, és definit a vegades com a Dalmau minoris. 2.7. El primer document que fa referència a aquest Dalmau II petit (52) és de l’any 1168, fill de Dalmau I i de Berenguera; casat en primeres núpcies amb Anglèsia i, en segones, amb Blanca. Va tenir una nombrosa prole: Berenguera, Guilleume (60), casada amb Ramon Arnau de Cartellà (31), Sibil·la, casada amb Arnau de Vilademany, i Guillem III de Creixell (53). És, possiblement, el
54. Arxiu de la Corona d’Aragó (d’ara endavant ACA), Cancelleria, Pergamins d’Alfons I, carp. 42, perg. 22. 55. ACA, Cancelleria, Pergamins d’Alfons I, carp. 46, perg. 244. 56. ACA, Cancelleria, Pergamins de Pere I, carp. 65, perg. 422; ed. parcial a Martín Alvira Cabrer (2010), Pedro el Católico, rei d’Aragó i comte de Barcelona (1196-1213). Documentos, Testimonios y Memoria Histórica, 6 vol., Saragossa, Institución Fernando el Católico, doc. 1301. 57. Com ara, per exemple, el pacte de fidelitat del rei Alfons II per Carcassona amb Roger Trencavel, vescomte de Besiers i Carcassona, ed. de Sánchez Casabón (1995), doc. 289. 58. Sánchez Casabón (1995), doc. 628. 59. Llibre verd de la ciutat de Girona (1144-1533) (2000), edició i estudi de Christian Guilleré, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 3 i 4.
301 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
més famós de la nissaga dels Creixell, i el que més problemes d’identificació ha plantejat i planteja. Fa testament el 27 de novembre de 1220 i morí el 1235.60 La historiografia tradicional el fa fill de Pere I de Creixell (que de fet és el seu oncle), i el fa morir a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) –en la qual va ser considerat un heroi i un dels principals artífexs de la victòria, tot i que no consta citat per cap dels cronistes contemporanis–, bé el fa participar a la batalla de Muret –on tenim constància que hi era present– i en altres operacions de la «croada», almenys fins a 1218. Hi ha qui el fa morir l’any 1219.61 La notícia de la seva mort a Las Navas –a part de la versió que en dona la historiografia del segle xv (Tomic, Puigpardines...)– prové d’una notícia recollida en el Llibre antic d’òbits de Santa Maria de Vilabertran, noticia respecte a la qual comenta Martín Alvira que ha de provenir d’un testimoni tardà. A l’estudi de Rafael Torrent62 s’ha intentat solucionar el problema dient que qui va morir a la batalla va ser Dalmau I, i no Dalmau II, que és fet fill de Guillem II. La presència, però, d’un Guillem de Creixell a la batalla de Las Navas és prou segura, talment ens ho fa saber el testament dictat en 121263 per Guillem II, citat més amunt, quan es dirigeix «ad defendendum populum sanctum Dei», com també és segura la presència de Dalmau II, quan ja Dalmau I havia mort anys enrere. Sigui com sigui, Dalmau II, el 3 de juny de 1212, és testimoni en el testament de Jofre de Rocabertí, que també es dirigia cap a Toledo, punt de recollida dels exèrcits cristians que
60. Albert Riera i Pairó (2003), La senyoria episcopal de Bàscara i l’organització de l’espai (1055-1302), Figueres - Girona, Institut d’Estudis Empordanesos - Patronat Francesc Eiximenis, doc. 32, i ACA, Cancelleria, Pergamins de Jaume I, carp. 78, perg. 633; Anglèsia mor un 4 de juny, segons el necrologi de Santa Maria de Lladó, vegeu Miquel S. Gros i Pujol (2003), «Notícia de tres manuscrits litúrgics antics de la canònica de Santa Maria de Lladó», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 44, p. 133-144, p. 138. 61. Un resum de la qüestió a Martín Alvira Cabrer (2012), Las Navas de Tolosa 1212. idea, liturgia y memoria de la batalla, Madrid, Sílex, p. 456-460 i Martín Alvira Cabrer (2008), Muret 1213. La batalla decisiva de la cruzada contra los cátaros, Barcelona, Ariel, p. 222-223, amb unes hipòtesis d’identificació no del tot per compartir, atès que es basa en la bibliografia a disposició; la notícia del llibre d’òbits a Francesc Montsalvatge i Fossas (1904), Los monasterios de la diócesis gerundense, Olot, impremta y llibreria de Juan Bonet (Noticias Históricas, vol. XIV), p. 83-84. 62. Torrent (1953). 63. ACA pergamí Pere I, carp. 65, pergamí 422.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
302 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
anirien a Las Navas.64 Atesa la confusió, que no sols ve de lluny sinó que s’ha vist incrementada en temps moderns, hauríem d’arribar a la conclusió que, si algun membre de la nissaga dels Creixell va morir a la batalla de Las Navas, es tractaria de Guillem II (Roaix), juntament amb Jofre de Rocabertí, dels quals ja no se’n tenen notícies posteriors, i no pas Dalmau II. És evident que s’havia de revisar tota aquesta zona de l’arbre genealògic dels Creixell, cosa que hem intentat de fer. 2.8. Arribem així al darrer exponent de la família que pren el nom del castell que detenen: Guillem III de Creixell (53). Es casà, sembla, almenys tres vegades: amb Huga d’Ordis †1246 (?),65 amb Cerdana de Saga-Berga (54) –amb la qual tingué a Blanca (39)– i amb Brunissenda de Cornellà (59) – matrimoni del qual procedeixen Dalmau i de Pere de Creixell, aquest darrer canonge de Girona. Els documents relatius a Guillem III no són pocs. Ens el mostren, al contrari dels seus parents, allunyat de l’alta política. Desgraciadament no disposem del seu testament, però tot indica que hagués deixat com a hereva Blanca, en detriment dels fills haguts del seu tercer matrimoni. És per això, que Blanca pogué vendre els castells de Creixell i Pontós a l’infant Pere, quan aquest cercava guanyar posicions estratègiques al comtat d’Empúries, tal com mostra també la fundació de Figueres. D’altra banda, alguna clàusula del testament havia de poder ser impugnada, o no ens justificaríem la llarguíssima causa que Brunissenda, abans, i després el germanastre Dalmau van instar als reis i als hereus de Guillem Galceran de Cartellà, marit de Blanca, per la recuperació de les propietats del seu pare. L’abundant documentació sobre aquest llarg conflicte només en testimonia les formes del procés, però no els continguts. Tot i així, sembla que, al tercer recurs presentat, finalment el va guanyar Dalmau III de Creixell.
64. Golobardes Martí (1959), doc. 1 i parcial a Alvira Cabrer (2010), doc. 1311. 65. Aquest matrimoni és dubtós, no se n’ha localitzat cap documentació, i no l’hem incorporat a l’arbre.
303 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
3. Els Cartellà No deixa de ser paradoxal que dels Cartellà, objecte central de la nostra investigació, no podem remuntar-nos més enllà de finals del segle xi, i això malgrat l’abundància de fons patrimonials dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i, fins i tot, de l’existència d’un extens recull arxivístic familiar, que ja hem esmentat al començament. Tal vegada es tractava d’una família de petits cavallers que només en aquesta època van assolir prou importància per sobreviure als atzars de la conservació de documents, o bé, podem hipotetitzar, sense tenir-ne proves al moment present, que també els Cartellà, talment els Creixell, deriven d’una altra família que encara no hem pogut individuar. 3.1. El primer membre individuat històricament de la família és un Adalbert de Cartellà (20), que Arnau (Guillem) I (21) cita el 30 d’agost de 1124, sense especificar el grau de parentiu, en una definició en favor del bisbe Berenguer de Girona d’unes possessions que tenia de manera arbitrària.66 3.2. La primera notícia segura que tenim d’Arnau (Guillem) I de Cartellà (21) és del 19 de juliol de 1110, quan juntament amb els seus fills Berenguer (22) –futur abat de Sant Feliu de Girona–, Ramon (Arnau) (23) i Galceran (24) retornen a Santa Maria de Vilabertran uns alous que havia obtingut fraudulentament.67 Havia d’haver mort entre 1124 i 1129. 3.3. El 21 d’octubre de 1129 és Galceran I de Cartellà (24) qui jura fidelitat pel castell homònim a Guillem Ramon II, el Gran Senescal, i al seu germà Ot/Odó, donant com a garantia el castell de Tudela.68 Tal vegada podria permetre’ns profunditzar en les relacions familiars un document del 5 de març de 1148, ja citat amb anterioritat, en què Arnau (Galceran Enees) (10) d’Hostoles jura fidelitat als mateixos Guillem Ramon i Ot/Odó, i promet que els donarà la potestat del castell de Tudela i de Bescanó, i que no els impedirà
66. Cartoral, dit de Carlemany (1993), doc. 234, segons la història familiar seria el seu pare; De Alós y de Dou (1919), p. 9, el posa al s. ix i el seu fill, Arnau Guillem, al s. x. 67. BC, perg. 440, reg. 9744. 68. PAC II, doc. 626.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
304 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
entrar a guerrejar des del castell de Cartellà o del seu terme.69 Galceran I, mor, aparentment, sense fills, el 1133. 3.4. El succeeix en els dominis familiars Arnau (Ramon) I (25), fill de Ramon (Arnau) (23), respecte del qual tampoc no tenim gaire notícies. Un dels seus fills, possiblement el secundogènit, Ramon Arnau, miles (31), ja el trobem casat el 28 de juny de 1177 amb Guilleume de Creixell (60), primer enllaç que entronca les dues famílies.70 Tot condueix a creure que tingué el castell de Falgons. 3.5. El primogènit, Arnau (Guillem) II de Cartellà (26), és qui hereta els dominis familiars i els ampliarà, gràcies al seu matrimoni amb Ermessenda (27), filla de Berenguer de Maçanet i de Dolça de Blanes. La seva mort succeí entre juliol de 1201 i 1204. Ermessenda, la seva esposa, fa testament el 19 de desembre de 1213.71 La documentació relativa a Arnau (Guillem), no pas escassa, ens testimonia bàsicament la seva activitat local. Els documents més interessants fan referència al litigi establert entre els Cartellà i els Cabrera. Finalment, Guerau de Cabrera, vescomte, dona llicència a Arnau Guillem per edificar una fortalesa a Maçanet, amb murs, parets, fossats i defenses necessàries. A canvi de la cessió de la llicència, Arnau Guillem jura fidelitat al vescomte de Cabrera.72 El permís rebut per construir la fortalesa a Maçanet implica la possibilitat de repartir el patrimoni de la nissaga Cartellà-Maçanet en dues branques ben diferenciades entre els fills successors. 3.6. Amb la mort del pare, el fill gran, Arnau Guillem III (69), continua la nissaga heretant Cartellà fins a la seva mort, succeïda abans de 1214.73 69. Amb posterioritat, com mostra un document datable entre 1120 i 1167, el castell de Tudela el tenia Ramon de Ponts, nebot de l’abat Berenguer, PAC II, doc. 1105. 70. BC, perg. 160, reg. 8983. 71. AHH Fons Cabrera. Col·lecció diplomàtica dels Cartellà, cavallers de Maçanet de la Selva (1106-1301) (2015), edició a cura d’Elvis Mallorquí, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 68. Cartoral Rúbriques Vermelles, doc. 4 (128); ACA, ORM, Santa Maria de Montalegre, carp. 5, pergamí 217. 72. Col·lecció diplomàtica dels Cartellà, cavallers de Maçanet de la Selva (1106-1301) (2015), edició a cura d’Elvis Mallorquí, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 57-58. 73. BC perg. 278, reg. 12098.
305 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
3.7. Mort el germà gran, Arnau Guillem III, el patrimoni Cartellà recaigué en el seu germà Galceran II de Cartellà (28), mentre Maçanet passà, pel seu torn, a Bernat (29), conegut com a Bernat de Pineda.74 Galceran II estava casat en primeres núpcies amb Ermessenda de Foixà (34), filla d’Artal de Foixà i de Guilleume d’Hostoles (56), i en segones (almenys ja el juny de 1238) amb Agnès de Sales i Bestracà (35). És així com, amb el primer matrimoni, les propietats dels Hostoles passen als Cartellà, que d’aquesta manera certifiquen un cert ascens social i patrimonial, que sembla traduir-se prou aviat en una aproximació, tot i que momentània, a la monarquia. Efectivament, el 13 de setembre de 1245 trobem Galceran II signant diferents actes del rei, juntament amb membres destacats de la noblesa.75 Morirà pels entorns de la segona meitat del 1247. 3.8. El succeeix el seu fill Arnau Guillem IV (30). La major part de la historiografia publicada sobre aquest personatge el presenta maridat tres o quatre vegades i, evidentment, amb nombrosa prole. La documentació per nosaltres localitzada ens permet confirmar, almenys, l’existència de dues esposes: Orpai i Ermessenda (36). De la primera només sabem que Jaume I, el 6 de juny de 1260, la pren sota la seva protecció;76 mentre que d’Ermessenda sabem que hi estava casat de d’abans de 1249, tot i que a partir del darrer mes d’aquest any desapareix de la documentació disponible fins al moment actual. La vida d’Arnau Guillem sembla desenvolupar-se prou allunyat de les altes esferes de poder. La documentació relativa a ell no és excessivament abundosa i està tota recollida a l’estudi que tenim en preparació sobre el seu fill, Guillem Galceran (37). Podem destacar-ne aquí alguns moments importants. En primer lloc, que es reservà el patrimoni dels Cartellà, mentre el senyoriu dels Hostoles passarà al seu fill Guillem Galceran, fill d’Ermessenda, que ja trobem actiu cap a 1258. Les despeses inherents a un cavaller i una manca d’ingressos suficients,
74. ACA, ORM, Santa Maria de Montalegre, carp. 5, pergamí 217. 75. Huici Miranda, Ambrosio (†); María Desamparados Cabanes Pecourt (19761988), Documents de Jaume I d’Aragó, 5 vol. València-Saragossa, Anubar, doc. 412. 76. ACA Cancelleria, reg. 11, f. 189v.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
306 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
tal volta justifiquen accions com la venda del castell de Montnegre a l’infant Pere, el 7 de febrer de 1268, per la suma de 22.000 sous de Barcelona.77 És possible, tot i que no en tenim proves directes, que participés a la revolta nobiliària de 1278 contra el rei Pere, però no a la de 1280. Finalment, el 7 de febrer de 1279, Arnau Guillem de Cartella, juntament amb Ponç Huc, comte d’Empúries, Dalmau de Rocabertí, Ramon d’Urtx, Gilabert de Cruïlles, Guerau de Cervià, Galceran de Sales i Arnau de Foixà, per manament del rei Pere, es compromet amb el rei Jaume II de Mallorca que observaran i faran observar els acords establerts entre ells.78 3.9. El punt final d’aquest recorregut genealògic es focalitza en Guillem Galceran de Cartellà (37), senyor de la vall d’Hostoles fins a la mort del seu pare, l’any 1293, i després també senyor de Cartellà. Casat amb Blanca de Creixell (39), coneguda com a senyora d’Hostoles. A la seva complexa vida hi dediquem un extens estudi monogràfic, de propera publicació, amb un recull documental d’aproximadament 500 documents. En retindrem aquí només algunes dades essencials. A Guillem Galceran el tenim testimoniat des de 1258. Ignorem la data del seu naixement. Tingué una existència llarga i plena d’aventures (que el van dur a llocs com Tlemcen i Sicília), ocupant càrrecs d’importància i amb poder, inimaginables per cap dels seus avantpassats. Va morir entre març i maig de 1307. Abans de l’any 1271 (probablement entorn de l’any 1267) es casà amb Blanca de Creixell (dita també, a partir d’aquest moment, Blanca d’Hostoles), filla de Guillem III de Creixell (53) i hereva presumptiva dels dominis familiars. La tenim testimoniada entre 1267 i 1299. Administrà els dominis familiars durant els llargs anys d’absència del marit a Sicília.79 Del matrimoni nasqueren tres filles: Ermessenda (41), heretera dels dominis familiars –casada amb Bernat Hug de Serrallonga, senyor de Cabrenys–, Sibil·la
77. ACA Cancelleria, reg. 28, f. 30v. 78. Diplomatari de Pere el Gran. 1. Pergamins i cartes (1258-1285) (2011), edició i estudi de Stefano M. Cingolani, Barcelona, Fundació Noguera, doc. 169. 79. La venda dels castells de Creixell i Pontós pel maig de 1276 a l’infant Pere (Diplomatari de Pere el Gran (2011), doc. 42-45, 47-48, 51 i 53) va significar un llarguíssim plet amb la madrastra i el germà de pare de Blanca, Dalmau, que no es va solucionar fins a l’any 1323.
307 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
(65) –casada amb Francesc de Requesens– i Cília (64) –monja del monestir de Cadins, abadessa de Valldaura (1315-1335) i abadessa de Santa Maria de Montbenet (1338-1340). 3.10. Del matrimoni d’Ermessenda (...1306-1319) –heretera de Cartellà i d’Hostoles– amb Bernat Hug de Serrallonga i de Cabrenys80, neix una filla, Beatriu, única supervivent dels altres germans haguts en el matrimoni (Galceran, mort el 1312, i Guillem Hug, mort el 1307). 3.11. Beatriu de Serrallonga/Cabrenys (42) (...1319-1344...), a la mort de la mare, heretà Hostoles, Puig Alder i potser Rocacorba. Casà amb Dalmau VII de Rocabertí (mort el 1324); entre els seus fills, possiblement el secundogènit rep el nom de Guillem Galceran i hereta els dominis dels Cartellà i dona origen a la nova branca dels Cartellà/Rocabertí.
80. Evidentment, és un error quant és present a Fluvià (1989), p. 195, ja que Dalmau s’hauria casat amb la mare i la filla.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
308 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
309 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
310 Mercè Homs Brugarolas i Stefano M. Cingolani
311 Els orígens familiars dels Cartellà al llarg de deu generacions (s. x-xiv)
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 313-345 DOI: 10.2436/20.1001.01.174
LA CRISI PATRIOTA DE 1811 I EL RADICALISME Maties Ramisa Verdaguer1
Universitat Autònoma de Barcelona Lliurat el 26 de febrer de 2016. Acceptat el 22 de desembre de 2016
Resum L’article se situa en l’etapa central de la Guerra del Francès a Catalunya i fa referència a l’evolució política del Principat des de l’ascens del marquès de Campoverde a la Capitania General pel gener de 1811 fins a les acaballes d’aquest any. S’hi reflecteixen entre altres temes l’empenta dels sectors polítics radicals –que ja havien situat Campoverde al poder– i el seu intent d’influir en el govern de Catalunya a partir de l’interior mateix de la Junta Superior, la confrontació ideològica entre partides patriòtiques i exèrcit regular, el desordre existent al país després de la pèrdua de Tarragona, i la por a una revolució per part dels sectors moderats. Paraules clau Guerra del Francès, Guerra de la Independència, Junta Superior de Catalunya, Campoverde, Luis Lacy. The crisis of the patriots of 1811 and radicalism Abstract This article covers the central period of the Peninsular War in Catalonia and refers to the political evolution of the Principality from the rise of the Marquis de Campoverde to the Captaincy General in January 1811 and up to 1. E-mail: mramisa@yahoo.com
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
314 Maties Ramisa Verdaguer
the end of this year. The following are covered, among other things: the drive of radical political groups (which had already put Campoverde in power) and their attempt to influence the Catalan government from within the Superior Board, the ideological confrontation between the regular army and armed patriotic groups, the disorder in the country after the loss of Tarragona, and the fear of a revolution by moderate sectors. Keywords Peninsular War, War of Independence, Superior Board of Catalonia, Campoverde, Luis Lacy. El radicalisme més o menys revolucionari va aparèixer des de l’inici de la Guerra del Francès a molts pobles i ciutats de Catalunya. Sovint ho féu de forma poc articulada i no aconseguí l’objectiu de prendre el poder local, que romangué en mans dels moderats. Però la persistència dels seus intents va ser notable almenys fins a les acaballes de 1811. Fou precisament aquest any quan algunes personalitats de l’àmbit radical van accedir a les més altes institucions del bàndol patriota del Principat, o hi van impulsar els seus candidats. Va ser arran de la forta crisi militar i política començada amb la pèrdua de Tortosa el 2 de gener de 1811 i culminada amb l’assalt napoleònic de Tarragona el dia 28 de juny. La intensa sotragada va esquerdar el domini que havien mantingut les elits conservadores. El present article vol exposar alguns fets i trajectòries poc coneguts en relació amb l’intent d’assalt al poder per part d’alguns elements extremistes en aquesta etapa crítica. La ideologia dels personatges que podem qualificar genèricament de radicals era encara poc estructurada en sentit modern i poc homogènia. Es definien per un difús sentiment d’encapçalar el poble autèntic, d’oposar-se als rics i als poders constituïts, i de representar el patriotisme antifrancès més extrem. Llevat d’alguns, no han deixat un rastre doctrinal per a la posteritat que ens permeti analitzar el seu pensament.2 2. El tema del radicalisme durant la Guerra del Francès a Catalunya ha estat esmentat entre d’altres per Antoni Moliner Prada (1989), La Catalunya resistent a la dominació francesa (18081812), Barcelona, Edicions 62, p. 41-62, i pel mateix Antoni Moliner Prada (2007), Catalunya contra Napoleó, Lleida, Pagès Editors, p. 92 i 111 i sq; Josep Fontana (2008), La Guerra del
315 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
El radicalisme revolucionari durant la Guerra de la Independència el personificaven individus de la classe baixa o mitjana, però tenia connexions amb alts nivells de l’administració, de la judicatura, de l’exèrcit i de l’Església. Per exemple, el magistrat Vicente Ocampo s’encarregà de defensar Antoni Giralt –que acompanyat d’una dotzena d’homes havia assassinat el governador de Manresa i diversos presos a principis de juliol de 1808–, tot comparant la seva actuació amb la sagrada insurrecció de Daoiz i Velarde a Madrid, i amb els incidents de Cadis contra el marquès de Villel. També, el gener de 1809, el capità Ramón Gómez dirigí un moviment subversiu a Lleida que pretenia apoderar-se de la ciutat, canviar-hi les autoritats i assassinar en massa els presoners francesos; el moviment es va estendre a alguns pobles de les rodalies, i en foren víctimes cinc persones acusades abans de traïció. D’altra banda, dins l’administració municipal de les localitats hi havia sovint personatges que xocaven impetuosament amb la majoria moderada, com l’alcalde major d’Igualada Agustí Alberch –que va acabar marginat del consistori– o els escrivans de l’Ajuntament de Tortosa –Sebastià Caparrós– i de Tarragona –Ramon Fàbregas. L’estament religiós no escapà del radicalisme, com ho demostren un bon grapat de casos entre els frares i el baix clergat, però també algun en nivells superiors, com el canonge de la catedral de Tortosa Josef Roset, el qual l’any 1810 fou empresonat per O’Donnell i després enviat a Mallorca. El pare felipó Antoni Coris,3 de l’oratori barceloní de Sant Felip Neri, es convertí en un autèntic líder moral revolucionari i aconseguí promoure els aldarulls a Reus i a Tarragona que a principis de 1811 portaren el general Luis González Torres, marquès de Campoverde, a la Capitania General del Principat. La historiografia ha catalogat el pare Coris d’home apassionat i turbulent, un autèntic conspirador i activista romàntic, molt apreciat pel poble per la seva dedicació als malalts i pobres. Havia presentat diversos plans per alliberar Barcelona i Montjuïc dels francesos, que van ser desestimats. Ell va justificar sempre Francès (1808-1814), Barcelona, Pòrtic, p. 10-11 i 20-21; Ronald Fraser (2006), La maldita guerra de España, Barcelona, Crítica, p. 228 i altres; Maties Ramisa (2008), Polítics i militars a la Guerra del Francès (1808-1814), Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 60-78. 3. Sobre el pare Antoni Coris, natural d’Arenys de Mar, prevere de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, tresorer i director general interí de la Dirección de Hospitales, vegeu les referències que apareixen a Antonio Moliner (2011), Tarragona (mayo-junio de 1811), una ciudad sitiada durante la Guerra del Francés, Madrid, CSIC, p. 111 i sq.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
316 Maties Ramisa Verdaguer
la seva actuació pel desig d’obeir la voluntat del poble. L’historiador José Gómez de Arteche escriví sobre Coris: «Mejor que sacerdote [era] campeón y corifeo de toda empresa revolucionaria con traeres y elocuencia de un guerrillero feroz, ejercía allí de orador patriota y desatinado proyectista [...]».4 Com s’ha vist, les intervencions de personatges revolucionaris o radicals van ser constants a Catalunya durant la primera etapa de la guerra fins al 1811, època en la qual hi havia un cert buit de poder i el règim polític encara estava per definir. A partir de la publicació de la Constitució de 1812 les coses van canviar; en aparença, el futur del país es va aclarir i disminuí l’anarquia legal i institucional, per bé que no la crisi econòmica ni la militar. En aquestes condicions, l’actuació dels revolucionaris contra el sistema establert era més difícil i de fet innecessària, donat que eren els liberals els qui detenien el poder. Més aviat s’hi va produir una contraofensiva conservadora. Una cosa similar va ocórrer a la resta d’Espanya. La insurrecció popular inicial va causar molts assassinats de presoners i d’autoritats, com a València, a Granada, a Màlaga i a Cadis. A Sevilla també es desencadenaren diverses revoltes, i els avalots sovintejaren a Cadis, a València, a Granada i en altres ciutats al llarg de la primera etapa de la guerra.5 Els grups radicals compartien les idees de reforma de les elits catalanes. De fet, era probablement una fracció d’aquestes elits la que els dirigia. Però volien portar els canvis més enllà. El seu capteniment no responia només a una mera desconfiança envers les autoritats constituïdes, o tan sols al desig d’organitzar un exèrcit basat en les partides irregulars i no en una disciplina rígida.6 Al meu parer, aquests grups es distingien per dues qüestions essencials: la constant apel·
4. José Gómez de Arteche (1868), Guerra de la Independencia, tom X, p. 186-187. Citat per Antoni Moliner (2011), p. 111. 5. Vegeu Emilio de Diego [dir.] (2009), El comienzo de la Guerra de la Independencia, Ed. Actas, Madrid, p. 478-481, i el relat detallat dels avalots i conspiracions que escriu el comte de Toreno en la seva famosa obra; vegeu José María Queipo de Llano y Ruiz de Sarabia (2008), Historia del levantamiento, guerra y revolución de España, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid. 6. Com a detall no menor, cal esmentar el fet que el comandant de l’esquadró de la flota britànica a les costes catalanes, el capità Edward Codrington, simpatitzava amb les idees dels extremistes i va trencar sorollosament amb el capità general Luis Lacy quan aquest va negar-se a un «armament general del poble» i va obligar les partides guerrilleres que operaven a Catalunya a integrar-se a l’exèrcit regular.
317 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
lació a una suposada voluntat popular trencadora amb l’ordre establert, i l’ambició de prendre el poder. De tota manera, l’ocupació del poder hauria d’esperar. Els revolucionaris no comptaven amb el suficient suport social per aconseguir-ho. En les crítiques circumstàncies dels primers anys de la guerra, la prioritat de la gent era resistir el francès; no convenien les divisions internes. Per això els radicals havien estat apartats dels òrgans de poder local i ho serien de la Junta Superior de Catalunya. Sí que aconseguien puntualment mobilitzar grups nombrosos al carrer –de vegades fent córrer el diner i els favors, com era pràctica habitual de tothom–, però això no era suficient. Es pot dir que el seu major èxit fou l’enlairament de Campoverde. L’amotinament a favor de Campoverde Els amotinaments a favor del general Campoverde, dirigits per Coris i protagonitzats per un nombrós grup d’extracció popular, han estat descrits amb profusió per la historiografia i constituïren un veritable cop d’estat. Val la pena resseguir el canvi d’actitud dels dirigents catalans a través de les actes del Congrés de Tarragona, aleshores encara reunit. Conegut el primer avalot del dia 3 de gener a Reus, el congrés reaccionà defensant l’ordre establert i blasmant la insurrecció. Va nomenar una comissió perquè es dirigís a aquesta ciutat, on «se había amotinado en el día de ayer un crecido numero de gentes, profiriendo expresiones bastantes para perturbar el orden público, y causar así males considerables á todo el Principado y al Exercito que le defiende». També envià una altra comissió a Iranzo, general en cap provisional de Catalunya,7 «á manifestarle el sumo desagrado que le ha cabido con un suceso de tal naturaleza; que el Congreso sostendrá su Autoridad por ser la legítima, y que ha pensado dar á entender por medio de una comisión al Sr. Campoverde, que él mismo procure á manifestar al Pueblo de Reus su sumo desagrado». El 6 de gener es produí un nou motí a Reus, que tornà a proclamar Campoverde i es dirigí en manifestació cap a Tarragona. Aleshores el capteniment 7. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Actes Congrés Tarragona, vol. 40, 3 de gener de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
318 Maties Ramisa Verdaguer
del Congrés va canviar radicalment. Coneguda la consistència del moviment revolucionari i el suport que tenia del mateix Campoverde, la resistència dels congressistes es desinflà. En efecte, ara ja acceptaven que el comandament militar recaigués en Campoverde «por parecer que el Pueblo lo quiere». Espantat, el Congrés envià una comissió al comandant general Iranzo per manifestar-li «la necesidad que hay de que quando antes recayga el mando en dicho Marqués, pues de este modo se conseguiría la tranquilidad pública...». Van trobar Iranzo al llit, i aquest els digué que el comandament ja era en poder de Campoverde. El congrés va anar més enllà. «Luego se ha tratado de la disolución del Congreso, ya por lo desconceptuados que están sus individuos, y ya por la desconfianza que injustamente tiene el Pueblo en él...». Ja que havia canviat el comandament militar per acontentar la gent, calia que també canviés la direcció política, i tothom hi va estar d’acord. Però calia dissoldre’s «por los medios legítimos, por no convenir hacerlo de otro modo en las circunstancias del día». El Congrés demanà a Campoverde que el vingués a presidir per tractar de la seva dissolució, i aquest digué que ja l’avisaria.8 La gentada va irrompre al palau de l’arquebisbe de Tarragona, on la Junta Superior feia les sessions, i exigí la proclamació del marquès aquell mateix dia, mentre el palau era ocupat. La Junta –i Campoverde formalment– s’hi va resistir una mica, però al final va accedir i es va publicar el nomenament per escrit.9 A més, el poble va reclamar que les sessions de la Junta fossin a porta oberta, perquè la gent pogués dir-hi la seva. Investit d’una aura popular, el marquès va actuar amb prepotència. Per mitjà d’un simple ofici va ordenar la desaparició del Congrés català, i féu arribar una nota a un dels seus principals dirigents, Andreu Oller, perquè abandonés Tarragona ipso facto. Va proclamar altivament:10 Las nuevas ocurrencias exigen un nuevo orden, mas expedición, mas actividad, menos dependencia en los Gefes, menos confusión de Autorida8. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Actes Congrés Tarragona, vol. 40, 6 de gener de 1811. 9. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 85, informe de 21 febrer de 1811. 10. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Actes Congrés Tarragona, vol. 40, 8 de gener de 1811. Citat també per Moliner (1989), p. 80.
319 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
des, y fuera todo lo que pueda entorpecer ó retardar las providencias utiles. La confianza del Público, despues de la divina Providencia [...] me ha trasladado el mando de la Provincia, pues el Público será mi Juez, y solamente á mí se dirigirán sus miras.
Quan va arribar a Tarragona Carlos O’Donnell, el capità general designat per la Regència del regne, es va reunir al port un «gentío inmenso» de partidaris de Campoverde que l’impediren desembarcar. La Junta Superior de Catalunya va dimitir, i se n’escollí una de nova pel febrer; però el marquès va constituir una altra junta en qualitat d’assessora, aparentment amb les mateixes atribucions que la Superior, la qual la denuncià per il·legítima. La Junta del Principat informava a les Corts a mitjan febrer de 1811 que la situació a Catalunya era pitjor que mai per «las fermentaciones que se experimentan de algunos días á esta parte en muchos Pueblos del Principado, y que amenazan aun mayores males que los mismos enemigos».11 Segons ella, el Principat passava per uns «apuros tan tremendos y que no se habían experimentado iguales en esta Provincia en todo el tiempo de la guerra». A finals de febrer de 1811, la Superior valorava l’experiència de les sessions obertes:12 Las sesiones públicas y la Tribuna que esta Junta Superior tuvo que otorgar al pueblo el 17 del corriente, siguen todavía. En ellas continúa el pueblo desahogando sus sentimientos y proponiendo los planes de defensa, y proyectos de contribución dictados más bien por su ardor patriótico que por el conocimiento.
A l’agitació popular i la tensió entre el poder polític i el militar s’hi sumaven ara obertament les dissensions abans latents entre els militars de l’exèrcit patriota de Catalunya. Una facció dirigida pel brigadier Sarsfield donava suport al marquès, mentre que uns quants caps catalans –el baró d’Eroles, Joan Clarós i Francesc Milans– li negaven l’obediència i també es creaven partidaris entre el poble. La tibantor va arribar al punt que Campoverde destituí Milans pel març 11. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 85, informe de la Junta de 16 de febrer de 1811. Moliner (2007), p. 111 i sq. 12. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 85, carta de 25 de febrer de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
320 Maties Ramisa Verdaguer
de 1811 i posteriorment l’arrestà. Aquesta situació de desintegració de l’aparell resistent facilitava l’avenç militar dels napoleònics. El 2 de març es va iniciar un nou Congrés Provincial amb un diputat per Corregiment i un suplent, que va debatre durant un mes si s’havia d’acceptar o no la renúncia feta per la Junta Superior del Principat. L’esmentada dimissió era promoguda pels sectors radicals i desitjada pels mateixos vocals de la institució, que sospiraven per abandonar un càrrec extraordinàriament incòmode. Per fi, el dia 30 de març el Congrés acceptà la renúncia de la Junta, però amb qualificades veus discrepants. Així, José Mariano de Cabanes, diputat del congrés per Cervera, no acceptava la dimissió de la Superior ja que no creia que la voluntat expressada per una «porción de ciudadanos» que van exigir sessions públiques representés la voluntat general del Principat. Cabanes afegia que en les instruccions que li havien donat els electors del seu corregiment, no hi havia res semblant a la renovació de la Junta Superior. Joaquín Rey, diputat per Talarn, donava arguments legals per oposar-se a la dimissió en bloc de la Superior, donat que havia estat nomenada en base a una legislació i uns procediments que calia complir. Però a més «sería mucha importunidad la de entregar el timón á un piloto nuevo é inexperto, quando amenaza la más desecha borrasca». No són bons els canvis quan es necessita molta activitat, com en les circumstàncies actuals. A més, el diputat de Talarn13 «no confundirá jamás el grito de una porción de ciudadanos, con la voz majestuosa de la Provincia». El dia següent, 31 de març, el Congrés Provincial va elegir els nous membres de la Junta Superior. Abans hi havia tretze vocals, un per a cada corregiment, però ara, atenent a la legislació estatal, només serien nou.14 Van sortir escollits Valentí Segura, comerciant de Copons; Esteve Pagès, notari de Granollers, que actuaria de secretari; Josef Amigant, comte de Fonollar; Bonaventura Marés, canonge doctoral de Tarragona; Francesc Sabartés, advocat natural de Conques; Marià Alegre i Aparici, baró de Castellet, que faria de vicepresident; Josep Batlle, propietari agrícola de la Selva del Camp; Pedro Alexandro de Larrard, i Baudili Brunells. Tres dels vocals nomenats eren suplents dels diputats a Corts. Per això 13. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Actes Congrés Tarragona (Actes secretes), vol. 41, 2 i 30 de març de 1811. Moliner (1989), p. 226. 14. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Actes Congrés Tarragona (Actes secretes), vol. 41, 31 de març de 1811. Moliner (1989), p. 226.
321 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
s’elegiren també tres suplents a la Junta Superior per a ells. Però dels nou membres, només se’n presentaren tres inicialment.15 Ningú volia el càrrec. Dels vocals electes, almenys dos –Pagès i Batlle– pertanyien al sector radical. El notari Esteve Pagès i Simon, resident a l’Ametlla del Vallès, fou un home d’acció que s’immergí de ple en la lluita contra el francès. Fou membre de la junta corregimental de Granollers i participà en les disputes amb la de Mataró sobre la capitalitat del corregiment; a més, es va incorporar a l’exèrcit i arribà aviat a la graduació de tinent coronel. Formà part del congrés provincial de Catalunya. Com veurem, el seu pas per la Junta Superior fou relativament turbulent. Després de la seva destitució de la Junta, passà a servir directament el general en cap Luis Lacy i es convertí en el director dels espies i emmetzinadors que terroritzaren els bonapartistes durant l’any 1812, en la dinàmica de guerra bruta empresa per Lacy. Formalment, però, detenia la direcció de les companyies de reserva o de preferència. A principis de gener de 1813 un petit escamot imperial raptà Pagès al seu domicili de l’Ametlla i el va portar a Barcelona. Segons fonts bonapartistes, aquí Pagès s’avingué aviat a col·laborar: va donar els noms dels seus agents i fins i tot ideà un pla per fer detenir els patriotes més influents.16 Va ser condemnat a mort, però després la pena capital li va ser commutada per la de presó. Josep Batlle i Jover (1774-1847) provenia d’una antiga família de propietaris rurals benestants del Camp de Tarragona.17 S’havia doctorat en dret a la universitat de Cervera, es va casar i va tenir dotze fills, la majoria dels quals moriren en vida del pare. De personalitat inquieta i curiosa, va ser regidor de la Selva del Camp durant un any i va conèixer les novetats de la Revolució Francesa. Però la seva mentalitat va estar sempre impregnada per la condició de propietari rural. Amb l’inici de la Guerra del Francès el 1808, Batlle s’implicà probablement en la resistència. Desitjós de deixar rastre, va viatjar a València per presentar un document que titulava Remedio para la Europa en la crisis en que la ha puesto
15. G. Desdevises Du Dézert, «La Junte Supérieure de Catalogne», Revue Hispanique, tom XXII, Nova York - París, 1910. 16. Ramisa (2008), p. 115-117. 17. Per a un estudi exhaustiu de la figura de Josep Batlle, vegeu Lluís Maria de Puig (2007), La Constitució de Batlle i Jover, un projecte català a les Corts de Cadis, Vic, Eumo Editorial - Centre de Lectura de Reus. En aquests paràgrafs seguim fonamentalment l’esmentada obra.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
322 Maties Ramisa Verdaguer
Francia. L’any 1809, davant l’avenç napoleònic per terres tarragonines, hagué d’abandonar la casa i les propietats. Va decidir respondre a la crida de la Junta Central, que havia demanat a notables i corporacions que li trametessin informes i propostes polítiques amb vista a les futures Corts convocades pel maig de 1809, i envià a Cadis la seva opinió en forma de projecte de constitució a finals d’aquest any. Sembla que la comissió constitucional la va llegir. A l’esmentada proposta de Constitució, Batlle feia una crítica radical –gairebé revolucionària– del sistema polític i social vigent, i demanava una nova llei fonamental a partir de la Nació. Considerava que les desgràcies del país havien estat provocades per la manca de representació del poble i l’excés de nobles, militars i eclesiàstics en les instàncies de poder. Censurava el sistema judicial, atorgava la sobirania a les Corts i no al rei, establia eleccions censatàries i estamentals amb una forta presència de propietaris rurals i instituïa un Estat de confessió plenament catòlica, amb Inquisició però amb els clergues pagats pel govern. La constitució de Batlle reconeixia Ferran VII i instituïa una monarquia hereditària però de poders limitats. Dividia Espanya en catorze províncies, i Amèrica en set districtes. La meitat dels gairebé set-cents diputats que preveia, haurien de ser terratinents. Cada sis anys s’elegirien dos governants anomenats gran justícia que vetllarien perquè s’acomplissin les lleis aprovades per les Corts, i que en cas de guerra comandarien l’exèrcit juntament amb el rei. El poder militar estaria supeditat al poder civil. Regulava minuciosament la hisenda, el funcionariat, el comerç i les contribucions, i fins i tot la loteria i el correu. I mantenia la societat estamental: estats eclesiàstic i secular, aquest darrer subdividit en nobles i plebeus. Batlle formà part de la nova Junta Superior escollida pel Congrés Provincial el 31 de març de 1811, i hi va tenir un paper rellevant al costat d’Esteve Pagès fins a finals d’any. Després de la Guerra de la Independència, no va tornar a participar més en la vida pública. La crisi de l’estiu de 1811 Renovats el Congrés Provincial i la Junta del Principat, integrades algunes personalitats radicals en les institucions, no per això va canviar gaire el tarannà general dels organismes del poder civil de Catalunya, que continuaren molt
323 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
preocupats per l’anarquia creixent i es van distanciar aviat del poder militar de Campoverde. La lluita de faccions dins l’exèrcit s’aguditzà. El Congrés es va dissoldre a finals d’abril a fi de no multiplicar els organismes de govern. Però abans de desaparèixer havia constatat la caòtica situació. Avisava Campoverde: «La multitud de anónimos atrevidos y aun amenazantes, y la desmedida licencia con que se imprimen y publican varios papeles revolucionarios, con otros síntomas que se observan de algún tiempo á esta parte, todo indica una fermentación, que si no se contiene de un modo muy eficaz, podrá sumergirnos en la más horrorosa anarquía». Feia palesa la divisió entre els militars: criticava l’actuació de Sarsfield i demanava al general en cap que «de un modo político» el separés de la divisió que comandava; al mateix temps denunciava que a Martorell i rodalies «el brigadier Milans y sus sequaces están sublevando los Pueblos, y excitándolos á una contrarrevolución». El vocal Esteve Pagès afegia llenya al foc contra Sarsfield; el 2 de maig escrivia:18 «Desde Manresa á esta ciudad –Vic– he notado un descontento general por haberse dado al brigadier Don Pedro Sarsfield el mando de una división». Pel seu costat, la flamant Junta Superior de Catalunya maniobrava des de les altures per aconseguir la substitució de Campoverde, que a aquestes altures havia donat proves sobrades d’incompetència. S’havia demanat que vingués a Catalunya un general de graduació superior que reunís en ell totes les forces de les províncies de l’Ebre per contrarestar l’enemic. Es pensava en el duc d’Infantado, que efectivament va ser nomenat. La Junta trameté a Cadis el comissionat Guillem Oliver19 amb els objectius de recaptar auxilis per a Tarragona –ja assetjada– i Catalunya, i aconseguir «que el duque del Infantado pasase á tomar el mando que el Gobierno le había confiado». Oliver va marxar de Tarragona el 24 de maig, però no va poder arribar a Cadis fins al 8 de juny. Segons ell, a la capital andalusa es va trobar amb 18. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Actes Congrés Tarragona, vol. 41, 9 i 12 d’abril 1811; Actes reservades del Congrés de Tarragona, 9 abril 1811; Junta Superior, Caixa 18, Papers varis, document de 2 de maig de 1811. El 13 d’abril Campoverde destituí el redactor de la Gazeta del Principado, el religiós Domingo Comerma, i hi posà l’anterior redactor Pablo Franch, al·legant que Comerma havia faltat a la veritat en un article. La Junta no va veure cap irregularitat en els escrits citats pel general en cap (ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 85, document de 13 d’abril de 1811). 19. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 16, informes de Guillem Oliver de 30 de juliol de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
324 Maties Ramisa Verdaguer
un ambient poc propici. A Cadis es va entrevistar ràpidament amb les Corts, els diputats catalans, la Regència, el duc d’Infantado, el ministre d’Hisenda i l’ambaixador d’Anglaterra, als quals va entregar els missatges que portava. Manifestà el patriotisme que encara embargava els catalans i els desigs de renovar les heroiques escenes «de los primeros días de nuestra libertad», però que havia faltat sempre «una mano diestra para dirigir este impulso desperdiciado por la misma fatalidad». Guillem Oliver va rebre el suport dels diputats catalans Aner, Creus i Vinyals, i dels comissionats Arxer i Rovira Formosa. Però un altre delegat enviat per la Junta catalana, el canonge tortosí Josef Roset, s’havia passat al bàndol de Campoverde, el qual tenia a Cadis també a tres ajudants. S’havien escampat per la ciutat rumors que avisaven que el duc d’Infantado seria mal rebut a Catalunya, «y hasta el Pueblo mismo de Cádiz imbuido por voces, escritos y retratos, tenia muy á mal que se enviase á Cataluña General en Gefe...». Aquest ambient, el precedent de Carlos O’Donnell i el fet que el duc ja tingués el càrrec d’ambaixador plenipotenciari davant d’Anglaterra el van dissuadir d’acceptar la proposta. Malgrat que la Regència volia complaure la província catalana, l’operació va fracassar. La Junta Superior va fugir de la Tarragona assetjada per Suchet i s’instal·là a Montserrat el 26 de maig de 1811. Però havia quedat reduïda a tres vocals, a més dels altres tres que s’havien mantingut dins Tarragona. Per això va decidir convocar els representants dels corregiments per tal de constituir una nova junta, que es formalitzaria pel juliol.20 Mentrestant, desatesa per Campoverde i havent-ne escapat abans Sarsfield, Tarragona va caure el 28 de juny. L’exèrcit patriota es desintegrà i, en un consell de guerra celebrat a Cervera, els contingents forans decidiren abandonar el Principat. Restaren aquí escassament quatre mil efectius regulars. Feia temps que els dirigents polítics de Catalunya reclamaven a la Regència un nou general en cap més capacitat. Per fi, aquesta va designar Luis Lacy, que va arribar al Principat a la primeria de juliol de 1811. Ben aviat la Junta Superior li va voler indicar quines eren les seves preocupacions i inclinacions. Va encomanar als vocals Batlle i Pagès que es presentessin a Lacy per transmetre-li el disgust de la Junta en relació amb l’exèrcit21 «y la sensación que ha causado 20. Moliner (1989), p. 227. 21. ACA. Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 89 («Guerra»), Comisión de la Costa, agost de 1811, document de 6 de juliol de 1811.
325 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
en los naturales del país sus procedimientos últimos»; també li suggerien els primers passos que havia de fer: Sería tal vez lo más prudente en las criticas circunstancias del día, el que dicho Señor General nombrase por segundo al Sor. Barón de Eroles encargándole el mando del Exercito, ínterin que dicho General venía á esta Junta, á tratar lo mas conveniente á la salud del Principado. Llevada la cosa asi, se aquietaría el espíritu de fermentación que se observa en el Pueblo, viendo en el mando á Eroles: y que el nuevo General distingue á la Junta con su comparecencia.
Els actius vocals Josep Batlle i Esteve Pagès van recórrer el territori català durant el juliol de 1811. Descrivien un país lliurat a l’anarquia, ple de dispersos i desertors que vivien de l’extorsió i del bandolerisme, amb molt poques restes de l’exèrcit regular i amb manca de diner, queviures i esperit combatiu. Aquest marc els afermava en la petició de remeis radicals, i per allà on transitaven prenien disposicions segons el seu albir. Van parlar amb el baró d’Eroles, «con quien hemos hallado mucha conformidad con nuestras ideas», i prometien conferenciar amb els seus companys de la Superior22 «para acordar con VE (si ya no lo están) las providencias prontas, enérgicas y grandes, que exige de sus Representantes la Provincia en sus extremados apuros». Des de Montserrat –el dia abans que fos ocupada pels napoleònics, cosa que els obligaria a una precipitada fugida–, els dos vocals denunciaven la desorganització i la passivitat de la gent, alhora que criticaven les autoritats i els rics. Advocaven pel retorn a l’ànim resistent i revolucionari:23 Cataluña parece [perece] sin remedio no avivándose el entusiasmo que movió la Santa insurrección que sostenemos, y no electrizando los ánimos
22. ACA. Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 89 («Guerra»), Comisión de la Costa, agost de 1811, document de 9 de juliol de 1811; Caixa 16 («Gobierno»), document de 12 de juliol de 1811; Caixa 89 («Guerra»), Comisión de la Costa, agosto de 1811, document de 21 de juliol de 1811. 23. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 85, document de 24 de juliol de 1811. Tres dies després Esteve Pagès reblava: «El espíritu público se halla en un decaimiento inconcebible, que se aumenta espantosamente á cada desgracia, que nos sucede, y como son tan frequentes, la mayor dificultad que se presenta es de reanimarlo».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
326 Maties Ramisa Verdaguer
de estos numerosos habitantes que yacen miserablemente en una extrema apatía. No es ponderable ni jamás se figurará V. Ex. lo que pasa en los Pueblos del Principado. La llama del patriotismo se mantiene solamente en el Populacho, pero sufocada por los procedimientos de las autoridades que sin acordar providencia alguna huyen despavoridas a la primera voz de acercarse el enemigo y de las persones acaudaladas y de muchos hacendados que á la misma conducta añaden la criminal de persuadir á la gente incauta mil ventajas sujetándose. [...] Es menester que aquellas personas acaloradas que empezaron la revolución que nosotros debemos ahora conservar se autoricen para empezarla de nuevo, pues en ellos reside exclusivamente la habilidad y el genio necesario. A ellas se reunirá la gente.
La Comissió de la Costa El 18 de juliol de 1811 va quedar constituïda la nova Superior que havia de rellevar l’agònica Junta elegida el darrer dia de març. La integraven M. de Rocabruna, abat de Besalú, que seria al principi el vicepresident; Joaquín de Peralta, intendent; C. Puig, secretari; Joan Vila de Llaers, hisendat de Vidrà, que més endavant actuaria de secretari i seria un dels puntals de la institució; A. de Puig i C. R. de Moner.24 Als esmentats s’hi sumarien tres homes procedents de la Junta anterior i que farien vida apart en una delegació creada en aquest moment dita Comissió de la Costa: Esteve Pagès, Josep Batlle i Valentí Segura. La Comissió de la Costa tenia l’objectiu prioritari de mantenir el contacte amb el capità general Luis Lacy –que actuava aleshores a la zona costanera del Principat–, proveir les seves tropes i organitzar la governació del litoral d’acord amb la resta de la Junta Superior. Però a la pràctica es convertí en una espècie de virregnat semiindependent en el qual els vocals que hi eren destacats –de pensament radical– van procedir força per lliure. Per camins i en moments diferents, Batlle, Pagès25 i Segura van partir cap a la costa a finals del mes de juliol. Des d’aleshores, operarien sobretot des de 24. Moliner (1989), p. 227. 25. Esteve Pagès va marxar de Terrassa el dia 28 de juliol cap a Mataró amb les credencials de la Junta Superior. Deia que buscaria Batlle per la costa. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 89 («Guerra»), Comissió de la Costa, agost de 1811, document de 27 de juliol de 1811.
327 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
Mataró i Arenys de Mar. A partir de l’octubre de 1811, Batlle es dirigiria cap el litoral tarragoní per tal d’organitzar-hi partides armades patriòtiques. Perquè aquesta va ser una idea central de Pagès i Batlle –Segura es dedicà més a tasques de proveïment prop del capità general–: per aixecar un nou exèrcit resistent al Principat calia fer-ho a partir de les partides voluntàries i dels dispersos, no s’estava aconseguint res a través de la coacció i de la violència sobre els desertors. S’havia d’atreure els homes amb mètodes suaus i bandejant la rígida disciplina militar. Una vegada congregada aquesta milícia guerrillera popular i havent-ne convençut els efectius, es podria pensar a convertir-la en un veritable exèrcit. I es van posar immediatament a la feina. El 5 d’agost, des d’Arenys de Mar, els dos vocals de la Comissió de la Costa autoritzaven la creació de dues partides patriòtiques i en nomenaven els capitans. Les partides es finançarien amb tots els recursos de les localitats on actuessin: cases delmeres, novens decimals, meitat dels delmes, cadastre i capitació. L’endemà explicaven el seu pensament en un llarg informe.26 Es proposaven «salvar» la pàtria, que es trobava en circumstàncies extremes, tot reunint els dispersos i formant partides i companyies de reserva. Referint-se a Catalunya, afirmaven que «son menester pasos de Gigante al que se propone salvarla, y por poco, poco que se duerma el Gobierno legitimo, mantendrá el Intruso levantada su altiva Cabeza, y á todos nos sujetará al infame yugo». «El sumo desarreglo en todos los ramos, la quasi Anarquía completa en el estado y las siniestras ideas dominantes en los Pueblos» obligaven els dos vocals a parlar clar i directament. «Cataluña se pierde sin remedio si no variamos de máximas». Els caps militars que quedaven –Eroles, Milans, Manso– feia un mes que s’esforçaven sense èxit a reunir els dispersos, ni tan sols ho aconseguien aplicant el «terror», que els imperials exercien millor. Molts dispersos havien marxat a territori enemic, i molts altres declaraven que ho farien abans de subjectar-se a la disciplina de què havien sortit. Cap afalac ni promesa no era capaç de convèncer-los. Als dos vocals els semblava indispensable autoritzar qualsevol persona que volgués la formació de partides, sense limitacions. «Después de tenerlos reunidos podrá inculcárseles la necesi-
26. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 89 («Guerra»), Comissió de la Costa, agost de 1811, documents de 5, 6 i 18 agost 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
328 Maties Ramisa Verdaguer
dad de formar Exercito, y como cada comandante les hablará en el tono que les capta la atención, no dudamos del feliz éxito». Batlle i Pagès criticaven l’organització i el capteniment de l’exèrcit regular, en aquells moments molt disminuït. «Las pocas fuerzas reunidas lo están baxo el anterior defectuoso pie, muchos oficiales, muchísimos asistentes, ningún movimiento contra el enemigo, y solo pasan el tiempo atropellando á los Pueblos y consumiendo víveres y caudales. Que la Provincia no vea matar franceses nunca se animará, ni la reunión de Dispersos se conseguirá». A Catalunya no es formaria un exèrcit si no era «quitando todos los estorbos y prescindiendo de etiquetas, rutinas y fórmulas». De la seva banda, també en Valentí Segura prenia disposicions sobre armament i nomenaments. Molt diferent era el pensament i l’estil del magistrat Antoni Ubach, alcalde major de Manresa, que el 31 de juliol havia arribat a aquesta població i hi volia posar ordre.27 He llegado ayer á esta ciudad en la que no he encontrado sino bajo Pueblo, gente desconocida, y mucho pícaro. Mandarines despilfarrados querían levantarse contra el gobierno, y arrojar á las autoridades constituidas. Gavillas de malhechores infestaban la comarca, y muchos de ellos osaban presentarse en la Plaza. Desde luego he comprendido que para asegurar el orden era necesario un golpe fuerte é imprevisto que aterrase á los malvados.
Així que va processar sumàriament dos malfactors detinguts per delictes capitals i els féu afusellar immediatament, amb «aplauso general de buenos y malos». N’estava buscant altres tres per fer el mateix quan els capturés. Ubach deia a Lacy: Si he obrado contra las leyes, las leyes callan quando la Patria les impone silencio para atender á su salvación. Por fin el celo por el bien público, y la responsabilidad que me impone mi Ministerio delante de Dios y de los hombres me han hecho obrar de esta manera.
27. ACA. Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 17 («Gobierno»), document d’1 d’agost de 1811.
329 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
Quinze dies més tard i sense pèls a la llengua, Ubach era dels primers a criticar la creació de la Comissió de la Costa amb un rang similar al de la Junta Superior. Dirigint-se a aquesta,28 titllava la Comissió de «ilegal, subversiva del orden público, y por todos lados impolítica. La juzgo ilegal porque no permiten las leyes a alguna autoridad la delegación general del poder; subversiva del orden público, porque teniendo todas las facultades de VE tiene sin duda la de derogar, abrogar y anular todas las providencias de VE; y por fin impolítica porque lo es sin contradicción el establecimiento de dos Potestades superiores y en el día quasi soberanas con igualdad de facultades en un mismo territorio, por los funestos accidentes que de su contraposición o diversidad de ideas podrían derivarse». L’alcalde de Manresa, amb estil rigorós, explicava que la contraposició ja s’havia començat a donar en el tema de la recollida dels dispersos i desertors. Mentre se’ls anava agrupant a tot Catalunya per formar un nou exèrcit, a la costa no se’n veia ni un, perquè s’integraven a les partides autoritzades pels comissionats de la Superior. El hombre naturalmente ama la independencia, y el que no conoce sino las pasiones naturales [...] no se sujeta al orden y severidad de la disciplina militar, quando se le ofrece alternativamente otro destino que le presenta los alicientes de la insubordinación y de la licencia. Sin exército no podemos hacer la guerra.
La unió i la força conduirien al poder i a l’autoritat, però sense elles l’autoritat de la Superior seria un «fantasma», concloïa Ubach. Mentrestant, una comissió de les Corts de Cadis estudiava la dramàtica situació de Catalunya i arribava a diverses conclusions, plasmades en un informe titulat Reflexiones sobre el estado actual de Cataluña y medidas que convendría adoptar para su defensa, y para promover la guerra que por la localidad del país y aversión de los naturales á las tropas francesas puede ser tan útil a la causa en general.29 L’escrit indicava que la important plaça de Figueres era a punt de caure a 28. ACA. Documentació de la Junta Superior de Catalunya. Caixa 89 («Guerra»), Comissió de la Costa, agost de 1811, document de 18 d’agost de 1811. 29. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 17 («Gobierno»), document de 13 d’agost de 1811. L’esmentada comissió de les Corts estava formada presumiblement per diputats catalans.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
330 Maties Ramisa Verdaguer
les mans dels francesos; calia trametre-hi immediatament un nombrós exèrcit de bones tropes per fer aixecar el setge i fomentar la guerra a Catalunya. També era imprescindible proveir la regió d’armes, municions i queviures. Això obligaria a Suchet a quedar-s’hi i no podria amenaçar València. L’escrit afegia: «Por una razón inconcebible no se ha creído que Cataluña, auxiliada poderosamente desde el principio de la insurrección habría hecho inútiles todos los esfuerzos de la Francia dirigidos á su conquista». Una tropa nombrosa i ben dirigida hauria impedit la caiguda de les places fortes catalanes i la pèrdua en elles de quaranta mil homes. Els diputats de la comissió s’apuntaven a la idea de jugar-s’ho tot a una carta i clavar un cop fort que fes vacil· lar l’enemic, en lloc d’afrontar els napoleònics amb forces escasses i disperses. Aquest pensament havia estat sempre el de la Junta Superior de Catalunya. Les derrotes continuades, clamaven els diputats de la comissió, podrien comportar el perill que els catalans es desanimessin i s’acabessin sotmetent al francès. L’informe repetia l’argument usat amb profusió pels setges de Girona i de Tarragona: «Si lográsemos levantar el sitio de Figueras habría cambiado el teatro de la guerra». Però ja era massa tard: Figueres va caure el 19 d’agost. De la seva banda, els tres vocals de la Comissió de la Costa –Batlle, Pagès i Segura– continuaven actuant. Procuraven fer-ho de forma expeditiva, demostrant autoritat, ja que consideraven que s’havia d’acabar amb l’anarquia regnant, però es queixaven que la Superior no els havia donat prou atribucions per a fer-se obeir dels poders subalterns. De fet, la Superior els volia controlar. El general en cap Luis Lacy estava d’acord amb la Junta30 «que la comisión de V. E. en esta costa continúe en el exercicio de sus funciones siempre que las providencias que adopte en nada se contradigan á las expedidas por V. E. á fin de que sea uniforme el mando en todo el Principado». Un punt important de fricció el va constituir el sistema contributiu i duaner de la costa, centrat a Mataró. Quan Esteve Pagès va arribar a l’esmentada ciutat el va voler fiscalitzar i canviar, la qual cosa va aixecar l’oposició de l’intendent Peralta, que d’altra banda formava part de la Junta Superior. Ja el dia 22 d’agost Joaquín de Peralta denunciava una alteració de la pràctica reglamentària per «haberse mezclado la Comisión de VE en la Costa, en el conocimiento
30. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 88, document de 23 d’agost de 1811.
331 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
privativo de la Contribución de Catastro del expresado mi subdelegado»31 (el governador de Mataró). En efecte, el propòsit d’Esteve Pagès era fer un canvi radical del sistema duaner per tornar-lo més eficient i menys costós. A primers d’octubre va presentar el seu pla de duanes,32 que pretenia simplificar el sistema de recaptació i disminuir el nombre d’empleats, rebaixar determinats aranzels per a Catalunya –amb la qual cosa el sistema es diferenciaria de la resta d’Espanya– i liberalitzar el comerç del tabac, sostraient-lo de l’estanc estatal. Amb aquesta darrera mesura volia eliminar el contraban de tabac, disminuir el nombre d’empleats i alliberar molts braços d’aquest servei que es podrien destinar a l’exèrcit. L’intendent Andrés de Ibáñez –que havia substituït Peralta–va emetre el 21 d’octubre un informe negatiu.33 Considerava globalment el pla de Pagès «defectuoso, perjudicial y de difícil execución». Posant exemples concrets, Ibáñez adduïa que el pla no aconseguiria simplificar el sistema de recaptació ni disminuir el nombre d’empleats. A més, no es podria concertar amb les lleis estatals. Las Reales Instrucciones son formadas para todo el Reyno y con proporción á cada Provincia, de lo que no dudo se seguiría perjuicios de consideración si se segregase de la masa común la de Cataluña, dándole un nuevo método con el arancel propuesto.
Ibáñez considerava dubtós que es poguessin estalviar costos de recaptació emprant persones sense sou, donat que aquestes dirigirien el procés però donarien la feina material a assalariats; d’altra banda, l’intendent insinuava que això podria augmentar la corrupció del sistema: «Á más de que miro difícil el 31. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 124 («Hacienda»), document de 22 d’agost de 1811. 32. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 124 («Hacienda»), document de 8 d’octubre de 1811. 33. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 124 («Hacienda»), document de 21 d’octubre de1811. Però pocs dies abans, l’intendent Ibáñez havia emprès una reorganització de les duanes de la costa, necessària després de la pèrdua de Tarragona, de resultats aparentment poc favorables per a les finances públiques: si abans de l’ocupació francesa de Tarragona hi havia 22 empleats de duanes que cobraven anualment uns salaris de 68.752 rals en total, ara hi hauria 39 empleats que cobrarien 144.729 rals. Els punts de duana eren Torredembarra, Vilanova, Sitges, Mataró, Arenys de Mar, Blanes, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. Mataró era el punt amb més personal.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
332 Maties Ramisa Verdaguer
dar con una porción de sujetos de tanta virtud que sin interés alguno llenasen las obligaciones continuas que les impondría el despacho de los referidos encargos». Finalment, Ibáñez també veia molt difícil aconseguir el desestanc del tabac –«empresa grande que intentada varias veces, siempre ha finalizado en dejar esta regalía de la Corona en el estado en que se halla en razón á estanco»– i encara més obtenir els beneficis que segons Pagès se n’haurien de derivar. A primers de novembre de 1811 la Junta Superior va haver de renovar completament els agents de duana i de resguard de la costa catalana, a causa de l’excessiu contraban de fruites i efectes colonials que circulava per la província i del qual aquells feien els ulls grossos. La mesura estava probablement vinculada amb la reorganització duanera projectada per Andrés de Ibáñez un mes abans. L’intendent ordenà als nous agents que extremessin la vigilància a favor dels interessos de l’Estat per evitar el frau, i que inspeccionessin regularment a fons els magatzems dels comerciants. Calia evitar sobretot els «desembarcos clandestinos» que es produïen.34 Més seriosa i de majors conseqüències fou la topada entre la Comissió de la Costa de la Superior i la comissió corregimental de Girona establerta a Arenys de Mar, que va ocórrer el 27 de setembre de 1811. Amb l’estil expeditiu acostumat, Batlle i Pagès van exigir de la corregimental de Girona dades fiscals i demogràfiques del districte, però van obtenir respostes evasives i poc concretes. Els comissionats van deduir que hi havia un gran descontrol en els comptes de la corregimental; van reclamar resultats immediats, però no van obtenir res. Aleshores van ordenar que el president, el secretari i un vocal de la corregimental de Girona es presentessin al seu despatx; tots tres ho van refusar al·legant que Batlle i Pagès no tenien les competències necessàries per fer aquestes actuacions.35 34. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 124 («Hacienda»), document de 6 de novembre de 1811. Encara el 16 de novembre Ibáñez tornava a refusar davant la Superior un pla d’Esteve Pagès destinat a eliminar les embrolles i el contraban. Pagès deia que el contraban era esgarrifós i es feia amb la connivència dels empleats duaners; ell mateix havia vist com desembarcaven tabac i altres gèneres a Vilassar, i es donaven soborns. Ibáñez recriminava a Pagès que no hagués denunciat directament els infractors, i demanava a la Superior que «podría hacer entender á su Comisión que dexase la formación de los planes de la Real Hacienda para los que han estudiado por principios esta carrera» (Caixa 124 –«Hacienda»–, document de 16 novembre 1811). 35. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de los Comisionados de esta Junta Superior Dn. Esteban Pages y Dn. Joseph Batlle con la Comisión corregimental de Gerona», documents de 28 de setembre i 15 d’octubre de 1811. La
333 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
Els dos comissionats es van sentir menystinguts en la pròpia potestat. «Apurada la Comisión de V. E. de tanto enredo [...] Ya no pudo llegar á mas el sufrimiento en los que tienen toda la autoridad de V. E., la vieron ajada y en ella á los representantes del Principado». Van demanar una força militar d’infanteria i van fer detenir el president, el secretari i un vocal de la corregimental. L’arrest es produí «entre la multitud del pueblo» i «con la mayor publicidad». Segons l’informe de la comissió corregimental de Girona, fou especialment sorollosa l’aprehensió del president de la corregimental i alcalde major del partit de Girona Francisco Cabanyes, que no reconeixia l’autoritat superior de Batlle i Pagès: «¡Escándalo inaudito! Y que á no ser la moderación de que usó dicho Señor podía muy fácilmente excitar una conmoción en el Pueblo». L’alcalde major es queixà que els soldats el van portar «conducido entre bayonetas, y de orden de una autoridad incompetente, á la Prevención para colocarle entre una gavilla de facinerosos, brivallas y desertores que allí existen en gran número envueltos en la inmundicia, y dentro el limitado recinto de unas seis varas en quadro». Després el van portar davant els dos comissionats, «que fluctuando entre las dudas o arrepentidos de haberse empeñado en un lance sin medir sus facultades, y las resultas». Van actuar tan sols per mantenir el «amor propio» i el temor a fer el ridícul. L’entrevista entre Cabanyes i els dos comissionats fou tempestuosa. Aquests es van apartar un quart d’hora per deliberar i després li van demanar si reconeixia l’autoritat superior de la Comissió de la Costa, «á que les contestó que la reconocía en aquellos ramos en que la superioridad mandaba obedecerla, y no en otra cosa». Segons la corregimental, Batlle i Pagès tenien «una representación ambulante y precaria»; només podien actuar per facilitar l’accés a la Junta Superior i al govern suprem, per prendre decisions en casos de força major, i per recollir dispersos i desertors. Finalment, els dos comissionats van deixar en llibertat els detinguts. Havien perdut el pols d’autoritat amb la corregimental de Girona i se’n van lamentar amargament davant la Junta Superior. «Choques de esta naturaleza incomodan sobremanera, pero deben sostenerse ó consentir á la degradación de la única Autoridad que respeta el Principado que es la de V. E.». Escrivien llargues recomissió corregimental de Girona va reaccionar amb molta contundència contra el que consideraren un «atropello» de la Comissió de la Costa, i reclamaren al capità general «que su desagravio sea tan público, como lo fue su ofensa».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
334 Maties Ramisa Verdaguer
flexions a la Superior sobre com frenar la degradació de l’autoritat que s’estava produint: «Las Autoridades chocándose y no entendiéndose acabarán de precipitarla». Acabaven fent una insinuació de dimissió per causa de la seva manca de competències, tot suggerint ser rellevats per persones «que mereciendo toda su confianza las autorice V. E. con la amplitud de poderes capaz de hacerse respetar, y obedecer». Qui sí que va dimitir en ferm el 15 d’octubre degut a les topades amb la corregimental de Girona fou el tercer membre de la Comissió de la Costa, Valentí Segura, destacat prop del capità general Luis Lacy. També es queixava de la manca de suport de la Superior.36 La Corregimental de Gerona sin duda ha sido la que ha dado más que hacer á la Junta Superior de Cataluña en todos tiempos [...] Mi presencia es nula é irrisoria en la Costa y todo el mundo creerá que obraba sin autoridad alguna para hacer cumplir las providencias de V. E. [...] El amparo del Ciudadano ultrajado y un cúmulo de disparates cometidos por esta Corregimental que me admira no haya llegado á manos de V. E. [...] mi honor exige que haga un manifiesto á la Provincia y me retire á mi casa dexando vivir los desórdenes que mi presencia jamás sufrirá.
Francisco Cabanyes i els seus vocals van arribar a denunciar a l’autoritat judicial l’incident amb la Comissió de la Costa.37 Manuel de Marchamalo, des de Vic, com a representant del Real Acuerdo, amonestà a la Superior pel greuge comés per Esteve Pagès i Josep Batlle contra l’alcalde major del partit de Girona. Segons el magistrat, eren «procedimientos reprensibles» que no es podien repetir «por ser prohibidos por la ley, siendo como es el Alcalde Mayor el primer magistrado del corregimiento». La Junta Superior demanà a Josep Puiggarí que examinés el voluminós expedient del xoc entre la Comissió de la Costa i la corregimental de Girona. 36. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente sobre la dimisión hecha por D. Valentín Segura de su Comisión, y su aceptación por la Junta Superior», document de 15 d’octubre de 1811. 37. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de los Comisionados de esta Junta Superior Dn. Esteban Pagés y Dn. Joseph Batlle con la Comisión corregimental de Gerona», document de 9 de novembre de 1811. Marchamalo ordenava a la Superior donar satisfacció a l’agreujat.
335 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
Puiggarí també s’inclinà a favor de Cabanyes i els seus vocals; opinà que els comissionats tenien competències limitades donades per la Junta Superior, i no podien compel·lir al compliment de les seves decisions per autoritat pròpia. Els arrestos van ser «una solemnísima extravagancia, sin más objeto que el de hacer alarde y ostentación de una autoridad que no tienen». El to dels comissionats era «demasiadamente imperioso».38 Recomanava a la Superior que censurés els dos comissionats pels excessos del 27 de setembre, i que no els atorgués els poders il·limitats que reclamaven, ja que aquesta mesura significaria partir en dues la màxima autoritat de la província. La convocatòria il·legal de Sant Feliu de Codines L’intent del capità general i de la Junta Superior de dreçar un nou exèrcit regular a Catalunya, pràcticament desaparegut el juny de 1811 després de la desfeta de Tarragona, va comportar una nova ordre de reclutament general publicada pel setembre. La resistència dels joves a integrar-se a les tropes de línia s’havia fet palesa des de l’inici de la guerra, però ara s’agreujaria, entre d’altres, per dos factors nous: en primer lloc, a causa de l’existència d’un partit que preferia forjar un nou exèrcit en base a les partides de voluntaris armats, que operarien sobre un terreny conegut amb comandaments de la seva confiança i sense la pressió de la rígida disciplina militar –d’aquesta idea eren els vocals Pagès i Batlle; i en segon lloc per l’abast general i la duresa de la providència de la quinta. En efecte, l’ordre de mobilització manava per primera vegada que tots els solters i vidus sense fills de 17 a 40 anys marxessin immediatament cap a Berga, tinguessin o no presentades al·legacions d’exempció, i no deslliurava del servei els empleats públics, que haurien de complir al cos de reserva. Els reclutes s’haurien d’incorporar a les unitats, i només després els mateixos oficials examinarien les reclamacions que presentessin. La voluntat declarada era reduir el nombre d’exempts, dels quals es considerava que les autoritats municipals en permetien massa. El general en cap Lacy ordenà a finals de setembre reunir els exonerats per verificar si ho eren correctament, i dos mesos més tard decidí que les inutilitats es revisarien a Berga. 38. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 16 («Gobierno»), document de 16 de novembre de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
336 Maties Ramisa Verdaguer
La quinta va ocasionar un considerable enrenou al Principat, que fou aprofitat pels favorables a un exèrcit format per l’agregació de partides voluntàries. Va ser en va que el baró d’Eroles prometés en una proclama que «todos los de un Corregimiento servirán en un mismo Cuerpo y capitaneados por Gefes de vuestra confianza». Des de la publicació de l’edicte, molts joves fugien –fins i tot a territori enemic– per evadir-se del reclutament. I segurament no fou casualitat que tres membres de la comissió corregimental de Mataró, on residia el vocal de la Junta Superior Esteve Pagès, remetessin una convocatòria il·legal a quatre altres corregimentals per tal de parlar de l’afer de la quinta a la rectoria de Sant Feliu de Codines. En efecte, el 13 d’octubre de 1811 els vocals de Mataró Narcís Sans, Josep Salvany i Joan Francesc Grases van invitar les comissions corregimentals de Girona, Vic, Manresa i Barcelona a una reunió a Sant Feliu per tractar dels «gravísimos inconvenientes que por ser tan general y demás» presentava l’ordre de reclutament. El mateix dia el secretari de la comissió de Mataró comunicava la trobada al vocal mataroní que l’havia de presidir, Josef Mariano Llobet y Ros, que ja es trobava a Sant Quirze de Safaja per «medicinarse». Llobet va rebre plens poders de Mataró i una raó més detallada del tema a debatre:39 «Los malos resultados son patentes de ser general a todos, no teniendo armas ni dineros para tanto, de no quererse oír exenciones hasta ser incorporados, en cuyo caso será á arbitrio de los Gefes militares y á mas de los gastos que importarán a la Provincia tantas gentes que se incorporarán, y después se declararán exentos; con muchas más reflexiones que son obvias». La intenció era fer una representació col·lectiva contra la quinta. A l’hora de la veritat, la reunió no es va celebrar perquè només hi va acudir un representant de la comissió de Girona establerta a Arenys. Manresa es declarà resolta a obeir l’ordre de la quinta, Vic es va excusar al·legant manca de temps, i la comissió de Barcelona, des de Terrassa, va dir que ja havien fet una representació directament a la Superior. La reacció de les autoritats polítiques i militars del Principat va ser contundent. Es va qualificar l’intent de reunió d’il·legal, «subrepticio» i «revolucionario», i els vocals de Mataró foren suspesos dels càrrecs. La mateixa comissió mataronina feu marxa enrere d’immediat, i el 39. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, documents de 13 i 15 d’octubre de 1811.
337 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
dia 14 d’octubre exigia urgentíssimament la quinta a les comissions parroquials del districte.40 Quinze dies més tard el comandant militar del cantó, Francisco Milans del Bosch, va informar Lacy del complot, féu detenir els vocals de la comissió de Mataró i els envià a peu cap a Cardona. La Junta Superior va intervenir per suavitzar la repressió: ordenà a Milans que deixés en els seus càrrecs els vocals mataronins que no s’havien implicat en la convocatòria, entre ells l’alcalde major Francesc Estalella, i que els altres es presentessin a Berga –on residia la Superior– sense escorta per justificar-se. Un darrere l’altre, els membres de la corregimental implicats en el suposat complot es van excusar amb arguments poc creïbles. Josep Salvany va dir que sabia molt poca cosa de la convocatòria; Llobet es va manifestar com un ferm partidari de la quinta, i declarà que la reunió41 «no tenía otro objeto que el de simplificar el cumplimiento de la orden». El més sincer i creïble fou sens dubte Narcís Sans i de Rius. Mentre esperava a Berga ser rebut per la Junta Superior –va haver de romandre-hi onze dies, amb les consegüents despeses i desatenció dels seus negocis–, va redactar una extensa nota exculpadora.42 No considerava que la convocatòria fos subreptícia ni revolucionària, ja que altres vegades s’havien fet reunions similars en casos d’urgència; a més, es va fer amb coneixement de la superioritat, ja que es va comunicar a Esteve Pagès, representant de la Superior a la Marina. A l’escrit de convocatòria no s’hi podia veure «la menor sombra de revolución», i tampoc la hi van veure les altres quatre corregimentals convocades. Narcís Sans qualificava de «vil» qui els va delatar; demanava que se’l castigués si resultava culpable, però que es restituís el seu honor en cas de ser innocent. Esteve Pagès –vocal de la Superior i resident aleshores a Mataró com a membre de la Comissió de la Costa–, que probablement era un dels impulsors del complot a l’ombra, va justificar el capteniment dels vocals mataronins i va 40. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, documents de 13 i 14 d’octubre de 1811. 41. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, documents de 26 i 27 d’octubre, i de 2 de novembre de 1811. 42. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, document de 4 de novembre de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
338 Maties Ramisa Verdaguer
treure importància a l’afer.43 Demanava a la Junta de Catalunya que no s’apliquessin sancions. Deia que tot ho van fer de bona fe, donada la importància de la quinta; volien conèixer l’opinió dels corregiments veïns com s’havia fet altres vegades, i si no van avisar la Superior no va ser per mala fe. Al final, la Junta Superior fou benèvola. Va reintegrar als càrrecs els vocals de Mataró i es va limitar a amonestar-los que «no intente[n] otra vez convocatorias ó sesiones iguales o semejantes...».44 De tota manera, arran de certes notícies s’havia pres seriosament la qüestió del perill revolucionari i ordenà fer més indagacions. En el fons estava convençuda que hi havia «una mano oculta en la Corregimental de Mataró, ó fuera de ella». La fi de la Comissió de la Costa La sensació que grups i personalitats radicals s’estaven movent per Catalunya era evident, especialment des dels fets de Tarragona de principis de 1811. L’alcalde major de Manresa Antoni Ubach ja havia alertat a l’agost de la situació de desordre existent, i havia criticat la creació de la Comissió de la Costa de la Junta Superior. El 21 d’octubre el governador militar de la mateixa ciutat, Ventura Vallgornera, havia previngut la Junta Superior sobre el perill d’una revolució a Catalunya. Vallgornera era un militar respectat, i les seves insinuacions van alarmar la Junta, que li va demanar tots els detalls sobre l’hipotètic risc, tot prometent-li «la más sagrada reserva» per no comprometre’l.45 Les dades concretes les podia remetre a la Superior en un paper sense firma.
43. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, documents de 28 d’octubre de 1811. El dia 28 d’octubre els vocals de la comissió corregimental de Mataró no implicats en l’afer van sol·licitar a la Junta Superior la readmissió als seus càrrecs. 44. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, document de 8 de novembre de 1811. 45. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, document de 18 de novembre de 1811. Ventura Vallgornera era un militar veterà procedent de la noblesa. Era germà del marquès de Vallgornera, fou nomenat governador militar de Manresa i després de Vic, i era cavaller de l’orde de Sant Hermenegild.
339 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
El governador militar no es féu esperar. El 22 de novembre, només quatre dies després de rebre la petició, va enviar l’informe confidencial a la Superior.46 Assegurava que l’actuació dels revolucionaris pretenia dividir les autoritats i desacreditar-les, separant el general en cap de la Junta Superior, dient que el primer només ho era de nom perquè no exercia de tal. Creia que la reunió clandestina de Sant Feliu de Codines tenia aquests objectius, i entre els que hi havien d’assistir hi havia un tal Venuy, partidari del pare Coris. Volien utilitzar la quinta per enfrontar el país amb les autoritats. Vallgornera demanava a la Superior, a més, que reflexionés sobre «si sus delegados, ó Comisionados en vez de apoyar, é ir conformes con sus disposiciones, han procurado por todos medios el éxito de las suyas», fent una velada referència a Pagès i a Batlle. Segons el governador militar, els comissionats havien procurat també tenir addictes en els corregiments entre els individus més revolucionaris, com Ignacio Amorós, Augurio Perera i altres; el primer presumia de tenir ordres del mateix pare Coris. Arran de la pèrdua de Montserrat, s’havia intentat a Manresa canviar el govern, tot reemplaçant la corregimental i traient l’alcalde major i el mateix Vallgornera. En una ocasió, sembla que hi havia a casa d’Augurio Perera «sujetos pagados para que saliesen al Público, y diesen voces y vivas á favor de Don Estevan Pagés», tot i que era difícil de provar. Vallgornera també veia indicis revolucionaris en el fet d’haver desarmat els reclutes a Montserrat i lliurat les armes als paisans, així com l’interès a formar companyies patriòtiques deslligades de l’exèrcit, en les quals s’oferien major prest i avantatges. Un altre indici eren els convits que estava donant el pare Coris per fer-se partidaris, que evidentment ell no podia pas sufragar. L’informe vinculava directament els dos comissionats de la Costa de la Junta Superior amb els revolucionaris del pare Coris. Aquests detalls, units a les evidències de certes actuacions unilaterals dels comissionats i a les sospites de comportaments foscos amb els diners públics per part de Segura i de Pagès, van decidir finalment la Junta Superior a suprimir la Comissió de la Costa en els darrers dies de novembre de 1811. El radicalisme polític mai va ser esmentat com una de les causes de la destitució dels comissionats, però sens dubte 46. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de la Comisión corregimental de Mataró sobre cierta convocatoria», Reservat, any 1811, document de 22 de novembre de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
340 Maties Ramisa Verdaguer
hi va pesar molt. Els arguments fonamentals de la Superior foren el caire semiindependent que observaven els comissionats en llurs actuacions, i la gestió inconvenient de les finances públiques. Ja s’han exposat les denúncies de la corregimental de Girona i dels intendents contra ells. El 7 de novembre de 1811 la comissió d’armament de la Superior s’havia queixat que no tenia cap notícia oficial del que es feia a la Marina i a Mataró pel que fa a l’organització del cos de reserva. Sis dies més tard l’intendent Ibáñez notificava que hi havia hagut molt desordre en el ram d’hisenda a la costa:47 la Comissió de Mataró s’havia apoderat violentament del producte de les duanes, els caps militars havien invertit com els havia semblat els recursos obtinguts directament, i els comissionats de la Junta Superior havien deixat fer i no havien informat l’intendent. Al desordre hi havien contribuït diversos funcionaris subalterns de la hisenda, que Ibáñez ordenava que tornessin als seus destins. El mateix 13 de novembre Andrés de Ibáñez envià a la costa el funcionari Josef Longuet perquè es fes càrrec de tots els aspectes de la recaptació i inversió dels cabals públics. Amb això la Comissió de la Costa quedava rellevada d’aquests afers. Per aquestes mateixes dates la Superior volia destituir el comissionat Valentí Segura, encarregat de proveir les illes Medes, contra el qual hi havia indicis de malversació de cabals. Però el general en cap Luis Lacy va demanar un ajornament de la mesura per no perjudicar el proveïment de les tropes, que sempre fou durant la guerra la prioritat dels militars. Lacy va concloure, com a justificació,48 que «no sería el primer objeto este en que advirtiendo el Gobierno vicios dignos de reprimirse se ha reservado conocer de ellos en circunstancias mas favorables, por el recelo que no atrajese el remedio resultados más desagradables del mal que se trata de corregir». Mentrestant, Josep Batlle recorria la costa tarragonina des de l’octubre per posar dempeus partides patriòtiques i tropes de reserva, amb resultats segons ell 47. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 124 («Hacienda»), document de 13 novembre 1811; Caixa 89 («Guerra»), Comissió de la Costa, agost de 1811, document de 7 de novembre de 1811. El 27 de novembre Ibáñez tornava a queixar-se a la Junta Superior que els comissionats de la Costa havien autoritzat una batuda per diverses poblacions a la recerca de productes colonials prohibits, auxiliats per la divisió del brigadier Pedro Sarsfield, i després havien fet conduir les mercaderies a un magatzem de Mataró sense donar-ne compte a l’administració. 48. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 87, document d’11 de novembre de 1811.
341 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
espectaculars, encara que difícils de creure. Així, el dia 27 escrivia des de Sitges que ja hi havia formades quinze divisions per al cos de reserva, amb 7.400 homes. Volia concentrar les partides a Sant Pere de Ribes, i també volia organitzar el cos de reserva del corregiment de Vilafranca del Penedès. El 18 de novembre informava que gràcies a «mis desvelos» s’havia format a les comarques tarragonines una divisió d’uns 2.500 homes integrada per dispersos, posada sota les ordres del coronel O’Ryan.49 Finalment, el 25 de novembre de 1811 la Junta Superior de Catalunya es va decidir a desposseir del càrrec als tres vocals de la Comissió de la Costa. Ho féu amb una llarga missiva al capità general Luis Lacy.50 En ella, la Junta combinava els arguments polítics amb els econòmics sense estalviar detalls, tot carregant fort contra els comissionats. A la carta es pot trobar algun rastre del contingut del recent informe del governador de Manresa Ventura Vallgornera sobre el perill revolucionari. Escrivia la Superior a Lacy: «Si algunas ocurrencias anteriores habían hecho sospechar á la Junta, que hay una mano empeñada en desacreditar sus operaciones y poner la discordia entre ella y su Presidente, el Gefe General de la Provincia; se ha confirmado en su sospecha en vista de los tres oficios de V. E. del 19 del corriente, y acaba de ver que son sus propios [...] comisionados en la costa los que se han arrojado á semejante empresa. Por varios modos habían manifestado sus ambiciosos deseos de cargar con un gobierno independiente en la costa...» en els rams de duanes i altres, recaptació i distribució de cabals. Però en variar-los la Junta el sistema –continuava l’escrit– i donar el control a Josef Longuet, segons el pla format per l’intendent, s’havien arrencat els cabals de les seves mans; els comissionats havien començat aleshores les intrigues i atribuïen el desabastament de les forces de Sarsfield i Milans a la vinguda de Longuet, si bé aquest no hi havia pogut tenir cap intervenció, ja que els problemes venien d’abans. Els comissionats de la costa havien manejat els cabals «sin cuenta ni razón», i havien provocat el desabastament. 49. («Guerra»), Comissió de la Costa, agost de 1811, documents de 27 d’octubre, 4 i 18 de novembre de 1811. Eufemià Fort i Cogul va ressenyar el contingut d’una seixantena de cartes de Josep Batlle, rebudes per aquest mentre era membre de la Junta Superior de Catalunya. Vegeu Eufemià Fort i Cogul (1960), Josep Batlle i Jover. Notícies d’un selvatà vocal de la Junta Superior de Catalunya, la Selva del Camp, Imp. Successors de Torres & Virgili, p. 37-47. 50. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 88, document de 25 de novembre de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
342 Maties Ramisa Verdaguer
Segons la Junta, la duana de Mataró amb el nou administrador Longuet havia rendit 93.600 rals en els onze primers dies, si bé els comissionats deien que no podia donar més de 120.000 rals mensuals. La Superior acusava els comissionats de «haber barrido las arcas públicas». La Junta estava disposada a escoltar tothom, des dels comissionats «al más ínfimo de la plebe», però en els afers que li pertocaven «no permitirá nuevas juntas, ni convocatorias extraordinarias». Seguiria fil per randa el reglament, vetllant pels proveïments i cabals, sense permetre intromissions en les seves competències. Todavía se estremece la Junta con la memoria de otra que se creó en Tarragona a últimos de enero de este año: También fue levantada por la intriga y ambición, también se pretextó con el objeto de proveer a la subsistencia del Exército; también se aplicó las atribuciones de proponer, determinar y executar; y ¿quáles fueron sus resultados? Los llora amargamente la Provincia.
Ara les necessitats eren superiors als recursos, però aquest mal no es podia remeiar amb «multiplicidad de juntas». Per afavorir el principal objectiu que tenia la Superior –finalitzava la carta–, que era la subsistència de l’exèrcit, la Junta aniria a residir al costat del capità general, a Vic, a fi de millorar l’eficàcia. Eren encara moments de sintonia de la Superior amb l’autoritat militar. L’amenaça d’un poder paral·lel i la malversació dels cabals foren, per tant, les raons principals de l’eliminació de la Comissió de la Costa. L’al·lusió a la junta tarragonina creada al costat de Campoverde a la primeria de 1811 feia referència sens dubte al perill revolucionari. En conèixer indirectament la seva destitució, Esteve Pagès reaccionà amb certa ironia i deixà els afers que portava entre mans:51 «No he recibido todavía la orden, que habrá pasado V. E. á la que antes era su Comisión, pero dándome por relevado de ella, no puedo menos que tributar las mas rendidas gracias á V.E. por un favor que tantas veces había solicitado». Pagès disposava dels ingressos de les duanes de Mataró «para cubrir atenciones muy interesantes, que me tenía encargadas Su Ex. el General en Gefe, a quien digo en esta fecha que por mi parte quedan todas suspendidas». 51. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente de los Comisionados de esta Junta Superior Dn. Esteban Pagés y Dn. Joseph Batlle con la Comisión corregimental de Gerona», document de 29 de novembre de 1811.
343 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
Pel que fa a Valentí Segura, a qui la Superior ja havia admès la dimissió el 15 d’octubre però que continuava proveint l’exèrcit, va demanar a Lacy què havia de fer i a qui havia de passar els assumptes que gestionava. El capità general li va ordenar que continués fins que ell hagués parlat amb la Junta de Catalunya. Així que Segura va seguir amb les seves activitats, ara a l’ombra del general en cap. Encara els primers dies de desembre l’intendent Ibáñez desqualificava un pla d’aquest antic comissionat, consistent a portar sal d’Eivissa i repartir-la cobrant entre diversos pobles de la costa; segons Segura, així es farien diners i es combatria el contraban. Ibáñez concloïa:52 «Desengañémonos Exmo. Señor todo son planes, consejos, errores, malas inteligencias y pocos efectos. Restablézcase el orden en todos los ramos [...]. Con esto tendríamos dinero para atender á las obligaciones de la Guerra». A poc a poc s’anava assentant la nova organització militar endegada per Lacy l’estiu de 1811 i basada en la creació d’un nou exèrcit regular. Pel novembre el capità general ordenà la militarització de les partides guerrilleres, que s’haurien d’integrar a les unitats regulars. Els favorables a aquesta forma de lluita havien perdut de moment la contesa, però alguns s’incorporarien l’any següent a l’ofensiva política que s’endegaria contra Luis Lacy. L’ordre de militarització de les partides va agafar Josep Batlle a les comarques tarragonines, on havia estat treballant des de feia dos mesos, precisament en la formació de cossos irregulars. El 26 de novembre Lacy va decretar l’extinció del Batalló d’Urgell i del Batalló de l’Ebre, i que la seva gent passés al Regiment d’Infanteria Fernando VII i al Regiment d’Infanteria de Barcelona. Un agent de Batlle, alarmat, el va avisar quatre dies després que hi anés immediatament, «pues de lo contrario habrá un tal desorden que quizás sería muy perjudicial al Principado entero; por Dios véngase Vd. luego luego». El dia 1 desembre Batlle escrivia a la Superior:53 «A mi parecer si aquella providencia del General en Gefe 52. ACA, Documentació de la Junta Superior de Catalunya, Caixa 18 («Gobierno»), «Expediente sobre la dimisión hecha por D. Valentín Segura de su Comisión, y su aceptación por la Junta Superior», documents de 30 de novembre i 7 de desembre de 1811; Caixa 124 («Hacienda»), document de 4 de desembre de 1811. La Junta Superior va insistir a Lacy que fes plegar definitivament Valentí Segura, el qual hauria de lliurar a Josef Longuet tots els afers que portava i donar comptes detallats de la seva actuació a la costa. 53. ACA. Documentació de la Junta Superior de Catalunya. Caixa 89 («Guerra»), Comissió de la Costa, agost de 1811, documents de documents de 26 i 30 de novembre, i d’1 de desembre de 1811.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
344 Maties Ramisa Verdaguer
se lleva á debido efecto cerca de 800 hombres que están reunidos con el Rector de la Palma y Miralles van á dispersarse, y su dispersión no podrá dexar de ser muy nociva á este Corregimiento y trastornar las ideas de esta Comisión». La resolució d’eliminar els cossos paramilitars va causar neguit a molts sectors del Principat i pel que sembla no va pas contribuir a augmentar de forma substancial els efectius de l’exèrcit regular, que s’incrementaren lentament per mitjà de la quinta fins a un màxim d’uns vint mil homes. De tota manera, Josep Batlle ja no va participar més en l’agitada vida política de la Catalunya de l’època, la propera etapa de la qual serien les fortes tensions entre Lacy i la Junta Superior que s’esdevindrien el 1812. Anul·lada la seva Comissió, es retirà a la vida privada, de la qual ja no va sortir fins a la mort. Conclusions L’actuació dels sectors radicals per influir en les principals institucions polítiques de Catalunya va fracassar. El pla –si és que mai va existir– passava per enfrontar el poder polític de la Junta Superior amb el poder militar del capità general, per així debilitar-los; crear un conflicte important amb la contestació contra la quinta del setembre de 1811, i forjar una espècie d’exèrcit popular per mitjà de les partides patriòtiques. Esteve Pagès i Josep Batlle, els dos vocals de la Junta Superior d’inspiració revolucionària, van intentar bastir un poder paral·lel a través de la Comissió de la Costa. Però les seves iniciatives van xocar aviat amb la realitat, amb els sectors moderats i amb alguns organismes governamentals, que s’anaven reconstituint després de la desfeta del juny de 1811. Pagès, Segura i Batlle van ser denunciats perquè no informaven de la formació de les partides paramilitars en l’àrea de la seva influència, i perquè gestionaven la fiscalitat, els proveïments i les duanes segons el seu lliure albir, sense donar-ne comptes. La intendència, dirigida pel competent Andrés de Ibáñez, va anar recuperant el terreny perdut a les zones costaneres. I l’estil expeditiu que empraven els comissionats els comportà sovint enfrontaments amb les autoritats locals, dels quals va destacar la topada amb la comissió corregimental de Girona. Algunes personalitats de l’àmbit moderat van criticar la mateixa creació de la Comissió de la Costa i van avisar del perill revolucionari que es covava al Principat. És probable que les prevencions del governador Ventura Vallgor-
345 La crisi patriota de 1811 i el radicalisme
nera fossin exagerades, però demostraven que existia a Catalunya una espècie de xarxa extremista que cercava la subversió de l’ordre establert, liderada pel pare felipó Antoni Coris. Esteve Pagès n’era un element important, sens dubte el més polític i ambiciós dels membres de la Comissió. Valentí Segura ens apareix com a discret i pragmàtic, i Josep Batlle com un intel·lectual sense especials aptituds per a la vida pública. Convençuda pels oficis i informes que rebia, la resta de la Junta Superior va anar virant contra els comissionats fins a destituir-los a finals de novembre de 1811. En aquest sentit, foren segurament determinants les indicacions de l’intendent Ibáñez i del governador Vallgornera. Les relacions de la Superior amb el capità general Luis Lacy passaven aleshores per un moment dolç, i la Junta estava convençuda de poder comptar amb l’assentiment de l’autoritat militar per a les mesures que prenia. Però el paper de Lacy era ambivalent. Mantenia bones relacions amb la Junta catalana i al mateix temps consentia sense cap reacció les activitats i les presumptes malversacions dels comissionats de la Costa. Fins i tot va perllongar l’actuació de Valentí Segura després que aquest fos apartat del càrrec per la Superior; més endavant, també aprofitaria la iniciativa i l’activisme d’Esteve Pagès en el camp militar i de l’espionatge. I és que Lacy, intel·ligent i de formes pulcres però ambiciós i amb pocs escrúpols, estava consolidant la seva autoritat a Catalunya. Aviat arribaria el moment que intentaria desbancar del poder una Junta Superior delmada d’efectius, que seguia en mans dels moderats però que era cada cop més dèbil, mancada de personalitats de prestigi, i més propensa al lament que a l’acció.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 347-399 DOI: 10.2436/20.1001.01.175
EN ELS ORÍGENS DE CODORNIU. 1886-1905 1 Francesc Valls-Junyent2 Universitat de Barcelona Lliurat el 22 de febrer de 2017. Acceptat l’11 de març de 2017
Resum Manuel Raventós Domènech es va encarregar de convertir la finca de can Codorniu en una gran empresa elaboradora de cava per mitjà del procediment champenoise. Per fer-ho possible va haver de viatjar a Reims i Épernay per assabentar-se dels procediments i les tècniques més convenients. En el seu primer viatge, quan només tenia 23 anys, va acudir-hi acompanyat d’un exportador de vins tarragoní, originari de la Champagne i que només tenia un any més que Raventós. Es tracta de Josep de Muller, el pare del qual era natural de Reims i de molt jove havia vingut a Tarragona. Va fundar una casa pròpia. La seva tia, Lucie de Muller, es va casar a Reims amb un Abelé. El seu fill, Henri Abelé, esdevingué un dels més significatius consellers de Raventós. A partir d’aquest contacte i també dels tapers catalans instal·lats a la Champagne, Raventós va poder seguir totes les grans cases franceses elaboradores de vi escumós utilitzant el sistema xampanyès. A partir d’elles va poder anar creant una empresa dedi1. Aquest treball forma part dels projectes de recerca dirigits pel Dr. Jordi Catalan, «Crisi industrial i recuperació productiva en la Història d’Espanya, 1680-2018» (Ministerio de Economía y Competitividad, HAR2015-64769-P) i pel Dr. Enric Tello «¿Sistemes agraris sostenibles? Una interpretació històrica de l’agricultura a Espanya des de la perspectiva biofísica» finançat pel mateix ministeri (HAR2015-69620-C2-1-P). Noteu que les transcripcions en francès de fragments de documents s’han fet amb la millor intenció possible, encara que no necessàriament de la manera més correcta. Vull fer constar el meu agraïment als dos avaluadors que s’han llegit el text i agrair-los els comentaris que m’han fet arribar. També vull fer constar el meu agraïment a les altres persones que han tingut a bé mirar aquest article com ara Raimon Soler i Pere Pascual. 2. E-mail: fvalls@ub.edu
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
348 Francesc Valls-Junyent
cada a aquest objectiu amb la incorporació del know how i de la transferència tecnològica. Paraules clau Vins escumosos, Sant Sadurní d’Anoia, mercats, protecció, transferència tecnològica. On the origins of Codorniu. 1886-1905 Abstract Manuel Raventós Domènech was responsible for transforming the farm of Can Codorniu into a large company making sparkling wine using the champenoise method. To make this possible, he had to travel to Reims and Épernay to learn about the procedures and techniques required. On his first trip, when he was only 23 years old, he was accompanied by a wine exporter from Tarragona, originally from the Champagne region, who was just one year older than Raventós. This was Joseph de Muller, whose father came from Reims but had moved to Tarragona when he was very young. He founded his own company. His aunt, Lucie de Muller, married Abelé in Reims. Their son, Henri Abelé, became one of Raventós’s most important advisors. From this contact, and also because of the Catalan cork producers in the Champagne region, Raventós was able to follow all the major French champagne producers using the champenoise method of a second fermentation in the bottle. Thanks to them, he was able to create a company devoted to this goal, taking advantage of their know-how and the transfer of technology. Keywords Sparkling wine, Sant Sadurní d’Anoia, markets, protection, transfer of technology. L’any 2015 es va publicar un llibre en què es mostrava com la història de la vinya i el vi a Catalunya havia passat per tres grans etapes: un cicle de l’aiguardent (segle xviii i primeres dècades del xix), un cicle del vi comú (mitjan
349 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
segle xix) i un cicle del vi de qualitat i del cava (segle xx).3 La nostra intenció és tornar sobre aquest mateix esquema, però mirant-nos-ho des del final. Es tracta d’agafar l’evolució dels primers passos de Codorniu per fixar-se en la trajectòria anterior, entenent que Codorniu és una de les empreses pioneres que millor simbolitza el pas del cicle del vi comú cap al cicle del vi de qualitat o, millor dit, al cava. L’objectiu d’aquestes planes és ben simple. Es pretén mostrar que la trajectòria de les activitats d’uns xampanyesos establerts a Tarragona cap a mitjan segle xix, per raons que després explicarem, van poder ser determinants per aconseguir que Manuel Raventós Domènech (1862-1930), de Sant Sadurní d’Anoia, esdevingués un dels representants més emblemàtics en la indústria del cava. Fou precisament aquest vincle entre els tarragonins De Muller (així és com s’anomenaven) i Raventós Domènech el que va poder estar en l’origen d’aquesta voluntat inequívoca de Raventós de tirar endavant el negoci del «xampany». El fet és molt senzill. Es tracta de mostrar que l’entesa entre els Raventós (de can Codorniu) i els De Muller va poder significar l’obertura d’una relació entre Catalunya i la Champagne que va ajudar a desenvolupar la indústria del vi escumós en el nostre país. La multitud d’anades de Catalunya a Reims, a Épernay i a Ay (entre d’altres punts) que va fer possible el contacte de Raventós amb un cavista de Reims, Henri Abelé, cosí germà de De Muller, és darrere de la presa de decisions de Manuel Raventós de transformar la seva finca en una heretat elaboradora de xampany. Aquest treball es divideix en diversos apartats. En primer lloc, s’analitza la vinguda de la família De Muller a Tarragona a mitjan segle xix. Són els protagonistes de la construcció dels amplis cellers que amb aquest nom han estat en funcionament en aquella ciutat des d’aleshores i fins a dates ben recents. El se3. J. Colomé; J. Planas, i F. Valls-Junyent [ed.] (2015), Vinyes, vins i cooperativisme vitivinícola a Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 5-49. En la «Introducció: els tres cicles de l’economia vitivinícola catalana (segles xvii-xx)», trobareu una extensa bibliografia sobre les darreres aportacions fetes al tema. Sobre aquest mateix tema, vegeu Juan Pan Montojo (1994), La bodega del mundo. La vid y el vino en España (1800-1936), Madrid, Alianza Editorial, i el llibre més genèric de James Simpson (2011), Creating Wine: The Emergence of a World Industry, 1840-1914, Princeton, Princeton U.P. (vegeu especialment el capítol 6 dedicat al «Champagne», p. 132-153). Específicament sobre el Penedès vegeu J. Colomé (2003), De l’aiguardent al cava: el procés d’especialització vitivinícola a les comarques del Penedès-Garraf, Vilafranca del Penedès, el 3 de vuit.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
350 Francesc Valls-Junyent
gon De Muller, Josep, va ser l’acompanyant d’un Manuel Raventós a la Champagne, país que Raventós desconeixia, igual que la capital de França, París. Va servir per a Raventós per posar-se en contacte amb Henri Abelé, qui a partir d’aleshores es convertí en un gran assessor de l’empresa Codorniu, la qual estava iniciant la producció de cava.4 En segon lloc, volem aprofitar per fer un ràpid repàs als principals viatges realitzats per Manuel Raventós a la França d’aquesta època. Gràcies a la documentació de primera mà obtinguda en l’arxiu de Raventós i Blanc ha estat possible refer la xarxa dels 26 viatges que entre 1882 i 1905 va fer Manuel Raventós. En total, trobem fins a nou viatges a zones productores de vins escumosos. De fet, set a la Champagne, més un a la zona de Torí i un altre encarregat a Casimir Brugués a la zona de Törley (Hongria).5 Mentre Raventós anava fent aquests viatges tenia molts dubtes respecte del que pretenia construir: una casa dedicada a la producció, deixant la comercialització a altres negociants? O bé calia construir una xarxa comercial en paral·lel a la construcció d’una empresa elaboradora de vins d’alta qualitat? Davant del dubte, ben aviat va prendre una doble decisió: construir una xarxa comercial a la resta de la Península i, a la vegada, iniciar l’operació de construcció d’una xarxa de comercialització a l’estranger. Vet ací els principals apartats següents. El primer està dedicat a mostrar les dificultats per aconseguir un obrer de qualitat (d’origen xampanyès) que els ajudés en algunes de les operacions més complexes per a l’elaboració dels escumosos. Hi havia operacions com les realitzades per un degorgeur o, per dirne alguna altra, el remuage, que sense l’ajuda d’algú de la Champagne es feien molt difícils per a uns desavesats com els treballadors d’ací. En segon lloc, hi ha el tema de la conquesta del mercat interior espanyol. Es tracta d’una operació per a la qual es va haver de recórrer a viatjants i representants en determinades 4. De fet, molt més tard, més de cent anys després, l’any 1985, les caves Abelé van decidir agafar un altre soci a l’Estat espanyol. Ens referim als Ferrer de Freixenet, que van optar per adquirir una bona participació de la casa Abelé. La compra per part de Josep Ferrer va convertir el seu nebot Pere Bonet Ferrer en president de la companyia. «1985: el grupo familiar español Freixenet compra la bodega Henri Abelé a la Compagnie Française des Grands Vins» (www. Freixenet.com). 5. Sobre Casimir Brugués Escuder, vegeu J. Planas (2006), Els propietaris i l’associacionisme agrari a Catalunya (1890-1936), Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines.
351 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
poblacions. I finalment, en darrer lloc, hi ha la conquesta del mercat internacional, que no es per ser dit precisament a les primeres pàgines, però per a la qual es van fer unes inversions extraordinàries, més de temps que de diners. Darrerament, hi ha la decisió presa per Manuel Raventós Domènech de constituir un sindicat de fabricants de vins escumosos que aplegués el conjunt de persones dedicades a aquesta especialitat. Era una fórmula per mirar de tenir més força davant del govern de cara a exigir un increment dels aranzels i, sobretot, davant dels xampanyesos, responent sempre en nom del sindicat a les acusacions que aquests podien fer-los. No és que no es vulgui fer referència a altres qüestions ja sobradament estudiades, com, per exemple, el desenvolupament d’una publicitat per al sector, camp en el qual Raventós va mostrar un gran dinamisme.6 Ni tampoc al desenvolupament de les seves capacitats polítiques per mirar de convèncer el govern d’una puja de l’aranzel.7 Però ens ha semblat més pertinent concentrar-nos en aquests altres aspectes molt més desconeguts. La vinguda dels xampanyesos De Muller Ruinart a Tarragona a mitjan segle xix El 1833 va començar aquesta remota història. En almenys quatre escriptures diferents, diverses persones van procedir a alienar tota una colla de terrenys que passaren a mans de la societat Tupper, Le Quesne i Cia. Va ser just vint anys després, el 1853, que aquesta societat va vendre la casa i els terrenys que tenia a Tarragona. Ho feren Ferdinand Brock Tupper (de l’illa de Guernsey) i Charles le Quesne (de l’illa veïna de Jersey).8 Eren tots dos hereus de l’esmentada so6. Vegeu, per exemple, Ll. Eroles Benabarre (1994), «Cartells i publicitat del cava, 18981936», Miscel·lània Penedesenca, vol. XIX, p. 69-130. 7. Sobre el paper dels aranzels, vegeu els diversos llibres de Ha-Joon Chang (2015), Economía para el 99 % de la población, Madrid, Debate, p. 66-76 i, encara més, Retirar la escalera. La estrategia del desarrollo en perspectiva histórica, Madrid, Catarata, 2004. Vegeu també el llibre de Paul Krugman (1992), Geografía y comercio, Barcelona, Antoni Bosch Ed. 8. Sobre F. B. Tupper podeu veure els seus diversos treballs de caràcter historiogràfic publicats a Londres i Guernsey entre 1837 i 1854 a A. G. Jamieson (1986), «Shipbuilding in the Channel Islands», a A. G. Jamieson, A people of the sea. The Maritime History of the Channel Islands, Londres, Methuen, p. 295-296. També dona una descripció interessant de l’activitat de
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
352 Francesc Valls-Junyent
cietat. El mateix 1853, els propietaris van vendre el que tenien a Tarragona a favor de Josep Alfons Loubat, propietari de París, representat per Fco. Hebrard Foulquié. En aquests moments, August de Muller ja coneixia i estava vinculat amb Fco. Hebrard «qui est établi à Tarragone depuis trente ans».9 Val a dir que segons les nostres informacions, August de Muller havia nascut el 1829. D’aquesta manera, tenia una edat molt propera als 24 anys quan es va procedir a la compra dels terrenys de Tupper i Le Quesne. De fet, a mitjan desembre de 1849 August de Muller ja havia escrit una carta al comte de Campuzano en què explicava que a través, ni més, ni menys, que d’un «bouchonnier de la Catalogne» havia après «que vous vos occupez de la fabrication des vins mousseux en Espagne». I no s’estava d’explicar-li que el seu pare, Antoine de Muller, «est négociant en vins de champagne. J’ai été élevé à Reims, où, pour faire de l’apprentissage, j’ai travaillé dans les caves avec les ouvriers de mon père [...]. La maison de commerce de mon père, étant en liquidation par suite de la crise commerciale causé par la révolution de l’année 1848, je désire passer quelque temps en Espagne, pour apprendre la langue [...]». I era ben concloent quan deia que «je suis persuadé que la fabrication des vins mousseux faite avec soin peut offrir des grands avantages en Espagne non seulement par la vente faite dans le pays, mais aussi par l’exportation dans les colonies espagnoles et toute l’Amérique ou les vins mousseux sont très estimés. Pendant un séjour de dix huit mois que j’ai fait a Bordeaux, j’ai fabriqué avec le vin de cette contrée huit cents douzaines de vins mousseux qui ont été vendues très avantageusement pour l’exportation à la Havane et aux États-Unis». Li ofereix «j’ai un frère à New York qui pourra vous être très utile pour la vente des vins». I acaba dient que «je termine, Monsieur le Comte, en vous faisant connaitre les conditions
Tupper G. S. Cox (2009), The Guernsey Merchants and their World, Guernsey, Toucan Press, p. 12-14. Sobre Le Quesne, en els llibres disponibles sobre la història de l’illa de Jersey no apareix cap nom com a Charles. Només en algun capítol s’esmenta un tal Nicholas, el qual hauria augmentat la seva capacitat de transport en un vaixell (de 2 a 3) entre 1816 i 1842. Vegeu A. G. Jamieson (1986), «Channel Island and Seamen, 1700-1900». A: Jamieson (1986), p. 325 i 327. 9. Arxiu Històric de Tarragona (AHT), Fons De Muller, reg. 1155, p. 250. August de Muller comenta aquesta notícia en una carta adreçada a Tardieu en què li explica que el seu pare l’ha associat «pour la continuation de son commerce des vins de champagne». Per la nostra part ens consta que Hebrard ja era membre del comerç de Tarragona en una data tan significativa com la de 1829. Vegeu Guía mercantil de España. Año 1829, Madrid, Imp. de I. Sancha, 1829, vol. I, p. 457.
353 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
auxquelles il me sera possible d’aller en Espagne pour m’occuper de vos vins mousseux. Savoir: le remboursement des frais de voyage et 1500 f[rancs] par an».10 No cal dir que Campuzano va acceptar la proposta malgrat que el tema dels vins espumosos no acabava de funcionar. Els primers dies de 1853, el comte Campuzano, de Villaviciosa de Odón (Madrid), escrivia a De Muller, dient-li que sentint-ho molt, la seva especulació en vi de champagne «est allé fort mal, surtout durant mon absence». La raó ens l’explica l’elaborador en la pròpia carta: «Vous savez que j’ai fait venir un jeune home d’Épernay pour travailler mes vins, m[ai]s il se conduit si négligentment que tout est allé d’une année à l’autre de male en pire».11 Atenció: Campuzano es va trobar, fent venir aquest jove d’Épernay, amb un problema tal com també li va passar a Manuel Raventós Domènech en diverses ocasions més endavant. Els primers dies de setembre de 1852 August de Muller, des de Bordeus, li parla a Damià Tardieu (també de Bordeus) de Fco. Hebrard, un francès de St. Jean du Bruel (molt proper a Montpeller) però establert a Tarragona.12 Hebrard, que té entre 60 i 63 anys, era cònsol de França a Tarragona. Li diu que Hebrard estava casat amb una catalana i era considerat al país com a català. Quan De Muller va arribar a Tarragona, un país amb lleis diferents i on la gelosia «sont à l’ordre du jour» va considerar prudent recolzar-se en un home com Hebrard. Aquest ha dirigit durant vint anys la casa Gil, «l’une des plus riches et honorables de la Catalogne». Era l’home de confiança de Gil. Ha tingut sovint tres i quatre vaixells a la càrrega per compte d’aquesta casa. Està retirat, modestament, tot i que podria ser tan ric com el seu amo. Aquesta és la millor referència d’ell i de la seva bona fe que es pot donar. Continua, però, fent per compte seu algunes operacions i també rep consignacions d’Ortembach i Cia., una casa de Barcelona. Hebrard, tot i que no te gaire salut, continua actiu. Muller va conèixer Hebrard a través del cònsol general de França a Espanya. També explica «par suite de notre commerce des vins de Champagne j’ai des relations dans tous les principaux parts du Nord qu’il me sera possible d’utiliser pour les affaires d’Espagne».13 Cal tenir present que Hebrard ja havia fet d’apoderat d’una altra nissaga establerta a Barcelona-Tarragona des del segle xviii: 10. AHT, Fons De Muller, reg. 8538, p. 231. 11. AHT, Fons De Muller, reg. 881 (núm. 2, 2 de gener de 1853). 12. AHT, Fons De Muller, reg. 7121. 13. AHT, Fons De Muller, reg. 604, p. 107.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
354 Francesc Valls-Junyent
els fills de Joan Guille, que eren Claudi i Robert.14 Els Guille eren originaris de Guernsey, tal com també ho era F. B. Tupper. Havien participat activament en el comerç d’importació de bacallà a l’inici del segle xix.15 Al cap de mig any, August de Muller exposava des de Brussel·les al seu (segurament) germà Louis (que molt probablement es trobava als Estats Units) quin era el seu objectiu de manera molt clara: «Mon but est de former une maison de commerce pour l’exportation des vins rouges semblables aux Bordeaux de très bonne qualité et des vins mousseux a la façon de nos bons champagnes».16 El maig de 1853, August de Muller deia a un negociant de Rotterdam: «Maintenant je suis à même de donner a mes affaires une grande extension parce que j’ai acheté à Tarragona l’un des plus vastes maisons de commerce du port avec tout le matériel nécessaire pour parfaitement soigner les opérations qui me seront confiées par mes correspondants».17 Desconeixem quina va ser la nova adquisició, però tot fa pensar que la casa Muller va aconseguir complir amb l’objectiu de fer-se amb el control d’una de les grans cases mercantils tarragonines. A partir d’aquesta iniciativa no li va costar gaire tirar endavant la nova casa de comerç tarragonina amb el seu propi nom: «August de Muller». Malauradament, desconeixem les causes de tres fets significatius. El primer fa referència a les raons que van portar De Muller a convertir la companyia, constituïda en escriptura privada els primers dies d’octubre de 1854, en una societat escripturada davant notari, al principi d’abril de 1856: «Muller, Hebrard i Cia».18 Aquesta societat es va mantenir sense gaires canvis fins al 1859. En 14. Documentació particular dels Guille. El pare, Joan Guille va decidir, el 1831, crear una societat a Tarragona que s’anomenava Juan Guille e Hijos, en la qual a Fco. Hebrard se li reconeixia la firma «dado que ha llenado los encargos con el mayor esmero». Sobre els antecedents del segle xviii, vegeu Cox (2009). 15. F. Valls-Junyent (2016), «El comerç atlàntic i el proveïment de bacallà», a Mercè Renom (ed.), Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, Barcelona, MUHBA, p. 173-186. Vegeu també Cox (2009). 16. AHT, Fons De Muller, reg. 605, p. 123-125, 10.6.1850. 17. AHT, Fons De Muller, reg. 603, p. 6. 18. La participació era per l’import següent: August de Muller, tenia en la societat 30.000 francs, Fco. Hebrard Foulquié, 20.000 francs, Josep Alfons Loubat i Damien Clement Tardieu (de París i de Bordeus, respectivament) aporten entre tots dos 100.000 francs en metàl·lic i 27.117 francs en una destil·ladora que pensen traslladar de Cette a Tarragona. En total, 177.117 francs francesos. AHT, Protocols Notarials, Not. Antonio Soler i Soler (Tarragona), Constitució de Societat, 12.4.1856, Muller, Hebrard i Cia. La Cia. es va constituir per escriptura privada l’1 d’octubre de 1854.
355 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
aquesta data, dos dels socis, Hebrard i Loubat, van abandonar-la i foren substituïts per Ernest Cazet i Lluís Josep Maria de Muller. Es va tornar a reconstituir el 1862 (amb la desaparició d’un dels associats, Lluís Josep Maria de Muller, que s’havia fet capellà) i, encara una altra vegada, el 1872.19 En aquesta darrera data, Tardieu havia aportat fins a 100.000 pessetes, que és el mateix import que diposita l’altre gran accionista: Pedro Domecq Loustau, propietari d’una de les grans cases de Jerez dedicades a la fabricació/imitació de conyac.20 Els altres dos accionistes són el mateix August de Muller i Estanislau Darthez Puel, amb 75.000 pessetes cadascun.21 El segon, però, té a veure amb un fet molt significatiu: la retirada de l’empresa de la distribució de vins espumosos de la Champagne. El cert és que, des de molt aviat, aquesta companyia va optar per retirar-se de la distribució de vins de Champagne. De fet, el mateix pare d’August de Muller va morir el 1859 i no sabem si fou arran d’aquesta circumstància que els De Muller abandonaren la producció i distribució d’aquells vins. Podem suposar que De Muller havia renunciat a un dels seus principals objectius, un dels que s’havia proposat en arribar a Tarragona. Finalment, en tercer lloc, hi ha un darrer element que esdevé fonamental per establir el lligam dels Muller amb Catalunya: el matrimoni amb una catalana ben significativa. August de Muller es va casar el 1857 amb Cristina Patxot Llagostera, nascuda a Sant Feliu de Guíxols, filla de Rafael Patxot Ferrer i Teresa Llagostera Baquer.22 Rafael Patxot era un dels socis de Patxot i Cibils, una de les més grans companyies catalanes de comerç en aquella època.23 A partir de l’any 19. El 1872, Estanislao Darthez es va incorporar a la societat, en considerar la casa sota una nova raó social, Muller, Darthez & Co. Es va acordar establir una sucursal a Anglaterra, a Londres. Amb la fil·loxera a França, August de Muller va aconseguir exportar als anglesos fins a 80.000 hl de vi. Vegeu (1926) Sociedad Exportadora Tarraconense. Sucesora de J. de Muller, Tarragona, Imp. Oliva de Vilanova, s.p. 20. Segons J. Maldonado, Pedro Domecq entre 1823 i 1844 va ser el principal exportador de Jerez amb una quota propera al 10 %. Javier Maldonado Rosso (1999), La formación del capitalismo en el marco del Jerez. De la vitivinicultura tradicional a la agroindustria vinatera moderna (siglos XVIII-XIX), Madrid, Huerga & Ferro Editores, p. 209-219. 21. AHT, protocols notarials, anys diversos en funció de la data de les escriptures. 22. AHT, not. Fco. Albiñana Borràs, prot. 1858, f. 8 i ss. Va ser a l’inici del protocol de 1858 (recordeu que els protocols comencen abans que l’any) que es va recollir aquesta escriptura amb data 30 de desembre de 1858 (en realitat, 1857). 23. Vegeu C. Yáñez Gallardo (1996), Saltar con red: la temprana emigración catalana a América, ca. 1830-1870, Madrid, Alianza.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
356 Francesc Valls-Junyent
següent, l’exportador de taps de suro, Patxot, comença a vendre a la Champagne. Primer només hi destinava una tercera part de les vendes, però ben aviat quasi el 100 %. Què ha passat? La reorientació va venir donada per part de la seva filla? És molt possible que fos així.24
Genealogia de la família Abelé i De Muller Fonts: dades diverses extretes de geneanet.com.
En morir August de Muller, l’any 1894, el va succeir el seu fill Josep de Muller Patxot. Al cap de 10 anys, el 1904, Josep de Muller va transformar la societat en una societat anònima: «Societat Exportadora Tarraconense, successora de la J. de Muller, SA». La Companyia esdevenia una de les més significatives
24. Arxiu Municipal Sant Feliu de Guíxols, Fons Patxot, Llibre Major 1850-59. A partir de juny de 1858 les vendes a Reims seran majoritàries. Vegeu també Ros Massana, R. (2003), «La comercialización de productos corcheros a inicios del siglo xix. El ejemplo de la empresa Rafael Arxer, Hijo y Compañía (1817-1820)», Revista de Historia Industrial, núm. 24, p. 163-189.
357 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
del sector vitivinícola català en convertir-se en l’exportadora d’una de les partides més voluminoses de vi de missa.25 Un paper destacat en l’esposori d’August de Muller i Cristina Patxot va correspondre a Lucie, germana d’August de Muller. Resident a Reims bona part de la seva vida, i casada amb François Abelé, eren tots dos pares d’Henri Abelé, un personatge amb un paper molt destacat en aquesta història. Però tant Lucie de Muller com el seu fill, Henri Abelé de Muller van esdevenir elements fonamentals del decantament de Manuel Raventós Domènech cap a la producció massiva de cava uns anys després. Així, en el seu testament de 1875, August de Muller Ruinart de Brimont reconeixia que a la seva germana Lucie no li podia deixar res de res: «Atendiendo á que se halla en una posición mucho mejor que la mía, no le dejo más que un recuerdo de mi cariño a la elección de mi esposa».26 Es refereix, òbviament, al fet que estava casat amb Cristina Patxot Llagostera. La seva germana, casada amb François Abelé, era molt pròxima a la propietat de les caves Henri Abelé de Reims. A més, August de Muller, implícitament reconeixia que havia estat ella, Lucie, qui l’havia aconsellat de casar-se amb Cristina Patxot. Cal recordar que fou precisament la mateixa Lucie de Muller la que després va posar el joveníssim Manuel Raventós Domènech en contacte amb el mon del xampany, a més de fer-li aprendre la llengua francesa. Per quina raó ens interessa tant Josep de Muller Patxot? Ben simple. Va ser ell qui va acompanyar a la Champagne Manuel Raventós Domènech de can Codorniu. El va acompanyar i el va posar en contacte amb una persona que Raventós desconeixia però que li va ser de gran ajuda. Ens referim a Henri Abelé, un home que es va mostrar ben disposat a ajudar-lo en la posada en marxa de l’activitat dels vins escumosos. La realització d’aquest viatge per part de Manuel Raventós Domènech i Josep de Muller i Patxot, ambdós d’edat similar (24 i 23 anys respectivament), es va produir (com ara veurem) el 1886. Tots dos, sense que haguem pogut saber el perquè de la seva relació, van embolicar-se en aquest periple, primer cap a la Chartreuse (de la qual De Muller era representant a Tarragona), i després cap a la Champagne. Josep de Muller, sense dir-l’hi, quan a París va deixar Manuel Raventós Domènech al peu del tren de Reims, va fer-li un servei fenomenal: 25. Sociedad Exportadora Tarraconense..., s.p. 26. AHT, not. Antonio Soler, 1875, 3r vol., núm. 310.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
358 Francesc Valls-Junyent
encomanar-lo a la seva família de Reims. Més concretament, al seu cosí, Henri Abelé, i els seus familiars. En definitiva, la vinguda d’aquest clan de xampanyesos a Tarragona vers mitjan segle xix va contribuir de manera decisiva a impulsar la realització d’un gran projecte empresarial com el de les caves Codorniu a finals del segle. Abelé es va convertir en un dels principals assessors de les caves Codorniu governades per un diligent Manuel Raventós Domènech. Va esdevenir un important element comunicador del know-how necessari per poder tirar endavant el projecte de les caves. Un projecte com el de les caves Codorniu, tot un emblema d’un celler modern, que produeix vi d’alta qualitat, es realitza a partir d’aquesta relació d’amistat amb els De Muller de Tarragona, uns vigorosos exportadors de vi d’alta qualitat, però sobretot en barrils. És el lligam entre dues empreses. Una ben característica del segon dels cicles del vi i, una altra, ben típica del tercer: les que comercialitzaven la seva producció en ampolla perfectament etiquetada. Va ser l’empresa Codorniu, a través de la casa De Muller, que va aprendre com tirar endavant un procés de transferència tecnològica des de la Champagne. El primer Viatge d’estudi a la Champagne (1886) El primer viatge que ens narra Manuel Raventós Domènech en els seus llibres titulats Viatge d’estudi, comença el 1882, quan conjuntament amb Rovira de la Foradada (de Sant Sadurní d’Anoia) inicien un viatge a Bordeus, del qual sembla que, Raventós, més aviat en va treure poca cosa.27 Durant el 1885, any en què va morir el seu pare, Josep Raventós Fatjó, als 60 anys,28 Manuel Raventós Domènech sembla que va optar per dedicar-se a la fabricació de xampany tot i que, al principi, en cap moment va renunciar al «negoci de la mistela», que era el que havia fet ric el pare.29 27. Arxiu Raventós i Blanch (ARB), Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 1-6. Desconeixem si aquest Rovira de la Foradada és el mateix que va escriure en el memoràndum de Josep Raventós Fatjó (1824-1885). Vegeu Rovira de la Foradada (1885), «Necrológica a Josep Raventós Fatjó», Institut Agrícola Català de Sant Isidre, XXXIV. 28. Joana Uribe i Carpena (2000), Codorniu. La obra de una família, s.l., p. 15. Segons Uribe, Josep Raventós Fatjó havia nascut el 1824 i va morir el 1885. 29. M. Raventós (1911), La verema, Vilanova i la Geltrú, Llibreria Àlvar Verdaguer, p. 79. «Lo 1885, se vengueren 213 caixes y l’actual propietari se encarregà del negoci per haver perdut
359 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
En conseqüència, no serà fins al segon viatge narrat en aquestes cròniques, datat el 1886, que acompanyat de Josep de Muller va fer una visita extraordinària al país veí. Van començar a la Chartreuse (entre Grenoble, Lió i Chambéry) per després continuar cap al nord. Van passar per Paris i allà es van separar amb Muller.30 Per Raventós, a aquestes altures, «m’havia caigut el negoci de la mistela, que fou el del meu pare. Volia fer xampany, i ho volia estudiar fondament, a consciència; no me’n volia distreure amb res».31 Evidentment, l’única manera de fer-ho era acudint a la principal regió productora, la Champagne francesa. Ara se li oferia a Raventós una oportunitat fonamental. Podia acudir a la Champagne, ell sol i a la vegada també acompanyat d’un personatge que en descendia i que hi tenia bona part de la família: Josep de Muller. Desgraciadament, desconeixem la raó que va portar Josep de Muller a posar en contacte els seus parents i familiars de Reims amb en Raventós. Allò indubtable és que la relació entre Raventós, un jove que no coneixia l’idioma, i la tia de De Muller esdevingué molt afectuosa. Tot es degué, segons els records del català, perquè la «tia d’en Muller, germana del seu pare, que en Muller li havia telegrafiat, que al veure’m sol, als 23 anys, es sentís mare, i es proposà fer-me’n, de mare».32 A partir d’aleshores, Manuel Raventós Domènech esdevingué, efectivament, «fill» de la senyora De Muller. «Un parell de dies cada setmana venia a Reims Mr. Henri Abelé (cosí germà d’en Muller a qui aquest em presentà). Dinàvem i sopàvem plegats al cafè de la Place Royale amb qui ens férem íntims amics. Ell tenia llavors uns 35 anys i jo 23. Jo li preparava qüestionaris i quan ell venia a Reims m’ho responia tot, i del seu puny i lletra m’apuntava les adreces. Fou per mi un gran amic, un exemplar catòlic, i li haig d’agrair molt de ço que vaig treure de mon viatge».33 La penetració a Reims i Épernay es va produir de la mà d’Henri Abelé i del seu compromís amb en Raventós. A partir d’ell, Manuel Raventós Domènech va poder disposar
lo seu pare». Vegeu també F. Valls-Junyent (2011), «El cava catalán: ¿éxito de la empresa o del distrito», a J. Catalán; J. A. Miranda. i R. Ramón-Muñoz (ed.), Distritos y clústers en la Europa del sur, Madrid, LID, p. 101-121. 30. Arxiu Codorniu (AC), Copiador de cartes (núm. 1, 29 de juliol de 1886, f. 427). Carta adreçada a August de Muller. 31. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 9. 32. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 10. 33. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 12.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
360 Francesc Valls-Junyent
d’un empresari que el guiés i l’orientés. Amb Abelé a Reims va poder tenir una connexió absolutament determinant a la Champagne. Juntament amb Abelé, Raventós va poder comptar amb un altre suport important a la Champagne: els surotapers. Com ell mateix explica en el seu llibre, «gràcies als tapers catalans, que tenen totes les grans cases, podia repetir-hi totes les visites i enterar-me de molts detalls. Passava el dia dins la cava Pommery, o a Épernay, dins la cava Moët (a aquesta m’hi donaren molta entrada Mr. Barris (català) que els proveïa de taps; Mr. Collard que els venia les màquines de tapar i Mr. Robinet que era el consultor de la casa)».34 Aquest element forma part de la seva altra fórmula adoptada per introduir-se a les grans caves franceses. Amb la penetració en caves com les Pommery o Moët va poder veure tots els ets i uts aplicables a casa seva, a Catalunya, a Sant Sadurní. En definitiva, tot plegat va servir al jove Manuel Raventós Domènech per iniciar un procés de transferència tecnològica des de la Champagne a casa seva, can Codorniu. Amb aquest procés va aconseguir millorar de manera ostentosa les tècniques de fabricació del cava introduint tot un seguit de novetats «copiades» de les grans caves de la Champagne.35 Els Viatges de Manuel Raventós Domènech a partir de 1886 Entre 1882 i 1905 Manuel Raventós Domènech va recollir en el seu primer llibre de viatges les cròniques de fins a vint-i-sis estades fora de Sant Sadurní d’Anoia. En aquests vint-i-sis viatges n’hi ha un total de nou a les zones vitícoles de referència com ara la Champagne o altres d’anomenada com les regions del nord d’Itàlia al voltant de Torí (un viatge) o de visita a les caves Törley de Budapest (un viatge en aquest cas a través de Casimir Brugués). En termes globals podem deduir que la distribució cronològica
34. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 11-12. 35. Sobre el concepte de «transferència tecnològica» podeu veure un llibre antic però encara interessant com és el de A. G. Kenwood; A. L. Lougheed (1982), Technological Diffusion and Industrialisation Before 1914, Londres, St. Martin’s Press. Més recent tenim la recopilació d’articles de Landes, Mokyr o Berg, encara que per a un període cronològic anterior al que ens ocupa en aquest article. Vegeu M. Berg; K. Bruland (1998), Technological Revolutions in Europe. Historical Perspectives, Londres, Edward Elgar.
361 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
entre 1882 i 1905 dels viatges que Manuel Raventós Domènech va fer a la Champagne o a altres àrees dedicades a la fabricació de vins escumosos va ser la següent. El primer data de 1886, acompanyat, en part, de J. de Muller Patxot, tal com hem narrat en l’apartat anterior. El segon correspon a l’estiu de 1891, quan acompanyat del seu germà Jaume Raventós Domènech, van acudir al nord d’Itàlia a la recerca del procediment conegut com a «Reihlen». Després de cercar i buscar per tota l’àrea del nord d’Itàlia productora de vins escumosos (Alessandria, Asti, Torí) acudiren a Suïssa (Zuric). Finalment va poder aconseguir la patent Reihlen, sense, això sí, que en pogués treure cap profit.36 El tercer viatge va produir-se a les darreries de 1893, acompanyat de dos dels grans exportadors catalans de l’època: el germans Deu de les Corts. Van acudir a Alemanya per després traslladar-se a la Champagne, on finalment Raventós va quedar sol perquè els Deu van decidir marxar quan a un dels dos germans «li repugnà tant la fonda» on vivien. Més endavant Raventós els va recollir a París i van emprendre el viatge junts de tornada cap a Catalunya.37 En aquest viatge Raventós va poder visitar diverses caves a la zona de Reims i Épernay i transformar-se en un «espia industrial», que «comptava escales» per veure la profunditat i calculava l’amplada i alçada de les mines. És també el moment en què decideix abandonar la mistela i dedicar tots els seus esforços al cava, construint les que havien de ser les caves més grans (i amb diferència) d’Espanya.38 El quart viatge data de l’abril de 1897. El van fer junts amb la seva dona, que també sabem que es dedicava a mesurar locals i a «comptar escales» per mesurar la profunditat a què es trobaven les caves. Van passar-lo
36. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 49: «Més tard poguí obtenir el Brevet Reihlen que tant em captivava. El Brevet alemany consistent en dipòsits de fusta per contenir el vi, ficats dins dipòsits de ferro que aguanten la pressió. En Bosch de Badalona comprà més tard el Brevet Reihlen per Espanya, em digué que n’havia pagat 30.000 pessetes que foren llençades». 37. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 73. 38. AC, Copiador de cartes, núm. 14 (1894), p. 396. 9.7.1894, carta adreçada a Fco. Pallarés de Gandia dient-li «dos años hace que está cortada la correspondencia por haber abandonado yo la destilación que se nos ha hecho imposible con las leyes actuales».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
362 Francesc Valls-Junyent
fonamentalment a la Champagne encara que també van dedicar un parell de dies a Alemanya i a la tornada es van deixar caure a Saumur (població situada al sud de París). Saumur, una ciutat travessada pel Loira, era un força important centre productor de vins escumosos i un dels grans proveïdors catalans.39 L’any 1898 torna a la Champagne tot just «acabada la collita al Penedès». És el viatge cinquè. A la primavera de 1900, hi torna. És el viatge sisè. El viatge setè correspon a l’informe que li va enviar a Sant Sadurní un antic treballador de les caves Pommery.40 El 1901, Casimir Brugués, des de Budapest, emet un altre informe molt extens sobre les caves Törley (Hongria). Es correspon amb el viatge vuitè. Ja només queda el darrer a la Champagne en aquest període de Raventós que correspon a l’hivern de 1905. Si suposem que Raventós no va fer més viatges que els narrats en aquest llibre, podem concloure que en conjunt va fer entre el 1886 i 1905 tots aquests nou viatges ja sigui directament a la Champagne, o bé al nord d’Itàlia o, indirectament, a la regió productora de Törley. En una nota, primer, va fer posar que en començar a escriure aquestes planes, Manuel Raventós Domènech comptava 45 anys. Això ens situaria, si havia nascut vers 1862, cap a l’any 1907. Cada un dels viatges tenia uns objectius ben concrets. Raventós sempre buscava aprendre alguna cosa. En aquest sentit hi ha en algun dels viatges una llista de fins a vint-i-tres tipus de feines que calia aprendre com les fan a la Champagne.41 Com de vegades hi ha una llista de coses que cal mirar per tal de treure conclusions, o bé cercar solucions i respostes. En aquest ordre de coses és ben significativa la recerca de buscar algú que ajudi a la casa (Can Codorniu) a fer el cava. Cal dir que Codorniu va arribar a incorporar, com a mínim, fins a sis francesos diferents.
39. Vegeu F. Valls-Junyent (2004), «Les trifulgues amb el xampany dels fabricants de l’Anís del Mono», Estudis d’Història Agrària, 17, p. 939-956. 40. Aquest informe el signa Victor Lambert. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 193-194. 41. Ens estem referint al viatge a la Champagne plantejat l’any 1900. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, s.f.
363 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
Taula 1. «Viatges d’estudi» de Manuel Raventós Domènech (1882-1905) Núm.
Data de partida
Direcció
Viatge
Motiu
1
1882 (nov. o des.)
Viatge a Bordeus
2
19/7/1886 – 15/8/1886
Perpinyà, Chartreuse, París, Reims
Viatge d’estudi a la Champagne
- Manuel Raventós tenia 24 anys i viatja juntament amb J. de Muller Patxot. Caves visitades: - Caves Henri Abelé - Caves Pommery - Caves Moët
3
20/8/ 1888 – 21/8/1888 (?)
Perpinyà, Besiers
Viatge d’estudi per la fil·loxera
«[...] terminàrem nostre viatge, ple el cor d’optimisme i esperances. Tant entusiasmats tornàrem que determinarem fer una “Revista de Agricultura” que aparegué el 1r de gener de 1889».
4
1889
París
Viatge d’estudi a l’Exposició
5
Setembre 1889
Aude
Viatge d’Estu- Publicat al Resumen de Agridi a l’Aude cultura
6
Juliol-agost 1890 Puigcerdà
Viatge d’Estudi a Puigcerdà
7
3/8/1891 9/8/1891
Itàlia [Nord d’Itàlia, Alesandria, Asti, Torí, Zuric]
Viatge d’estudi a Itàlia
- Viatja acompanyat del seu germà Jaume Raventós. - Caves visitades: - Moriondo e Liprandi (degorjador d’Épernay; venen a Amèrica del Nord) - Fca. de xampany Stella (directors, 2 alemanys) - G. Parrico & Co. (Asti)
8
28/1/1892 febrer 1892
València [València, Dénia, Xàtiva, Ondarra]
Viatge d’estudi a València
«Torno a casa amb els remordiments del viatge fet a segona classe pels exigits a la Montserrat. [...] i ella en els vagons de 2a, tal com estava no hi podia dormir. Nostra posició no ens permetia gaires luxes».
Només hi van ser alguns dies.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
364 Francesc Valls-Junyent
9
23/11/1893 7/12/1893 [1.12.1893 (havíem arribat a Épernay i els Deu van decidir marxar perquè «li repugnà tant la fonda»)]
Alemanya-França- Viatge d’estu- - Acompanyat dels germans Champagne di a Alemanya Josep i Vicens Deu. i França - Alemanya: - Neuvebert & Co. (Halle), procediment per fer xampany. - França: - Moët - Mercier - Arriba a 3 conclusions: 1) «Qualsevulla negoci ben portat y ben cuidat val més que tocar-ne dos o tres i més». 2) «Que em convindria fer societat per emprendre i cuidar bé el negoci del xampany. Jo soc capaç de fer-lo bo i cuidar bé lo de S. Sadurní, més no sabré cuidar la venda, ni podré. Per tant, he de associar-me a una casa comercial, sia als Deu o en Bosch de Badalona». 3) «Molta por en tenir seccions mal cuidades».
10
17/11/1894 25/11/1894
Madrid
Viatge d’estudi a Madrid
Fa el viatge amb la seva esposa Montserrat Fatjó.
11
24/7/1895 2/8/1895
Bordeus
Viatge d’estudi per l’Exposició (1895)
Sánchez Calzadilla, que era vicepresident de la Cambra, pel fet de trobar-se allà en nom de Valdespino, va actuar de cicerone. «Me feren ensenyar l’etiqueta i feren constatar la honradesa d’ella, que no posava xampany i posava ben clara el lloc de procedència. Tot els agradà i resultà medalla d’or. Lo que jo tant ambicionava».
12
Octubre 1896
La Rioja
Viatge d’estudi a la Rioja
Publicat a Resumen de Agricultura.
365 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
13
4/4/1897 17/4/1897 [13/4/1897, data de sortida en cotxe cap a Alemanya; van ser-hi fins al 15/4/1897]
14
Setembre 1897
Lió, Champagne, Alemanya, París, Saumur
Viatge d’estudi a la Champagne
- Viatge assistit per Montserrat Fatjó Tintorer.1 - És un viatge molt dedicat a les premses. - Caves visitades: - Mamonier Fils (Lió). Fabricant de premses. -Cassella & Co. (Weisbaden). Fàbrica de vins mosseux. - Kupferberg (Mayence). Fàbrica de Xampany. - Lluís Robert (Reims). Escriptor de Fabricació de vins mosseux. - Cama (català). Venedor de taps de suro. - Georges Goulet (Reims). Cavista. - Visita a Mr. Tricot (Reims?). Ampoller (?). - Charboneaux (Reims). Ampolles. - Planta de la casa de J. H. Mumm. - Caves Pomery (Reims). - Instal·lació Cliqcquot (Bouzy). - Mrs. Saizelet Lenique (Magenta). Fàbrica de pupitres. - Moët (Épernay). Cavista. - Eickmeyer (Adler). Cavista. - Matheus Muller (Eltville). Cavista. - Bouvet-Landuray (Saumur). Cavista. - Akermann (Saumur). Cavista.
Colònia Rosal (Avià)
Viatge d’estudi a la Colònia Rosal
- El resum del viatge es publica a Resumen de Agricultura.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
366 Francesc Valls-Junyent
15
19/10/1898 30/10/1898
Champagne
Viatge d’estudi a la Champagne
«Surto sol de casa, el dimecres 19 d’oct. de 1898 tot just acabada la collita en el Penedès i vaig cap a Épernay, passant per Bordeus i París».
16
30/4/1900 15/5/1900
Champagne
Viatge d’estudi a la Champagne
- No consta que aquest fabricant vagi sol o acompanyat. - Es proposa una llista de 23 temes per aclarir en aquest viatge de la Champagne. - Visita una infinitat de caves i especialistes: Pommery, Jules Mumm, Moët, Ruinart Père et Fils, Theophile Roederer, etc.
17
19/7/1900
Reus
Viatge d’estudi a Reus
- Román Perpiñá: «M’ha ofert vendrem tot lo que té de xampany i plegar aquest rengló». - Miró i Tarragó (abans Román Sardà Montseny i abans Fco. Gil).
18
Oct. 1900
Informe del cap de Casa Pomla casa Pommery mery (Víctor Lambert)
Informe sobre el xampany, que li va demanar Raventós.
19
24/7/1901
Informe de Casimir Brugués des de Budapest
Casa Törley de Budapest
- Dóna informacions transcendents. Una d’elles té a veure amb els fabricants de taps andalusos. - «La fàbrica de Promotor dels Srs. Törley fa unes quatre-centes mil ampolles cada any. És molt diferenta de casa teva, per al sistema del fret, per les caves amples i perquè no han de ferse el vi. La forsa motor es l’electricitat».
20
27/11/1901 16/12/1901
Espanya (MadridLinares-Jaén-Granada-Màlaga)
Viatge de publicitat
Visites moltíssimes persones per comercialitzar xampany.
367 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
21
27/4/1902 30/4/1902
València-AlacantMúrcia-Cartagena-Madrid
Viatge de publicitat
Visita moltes persones que es comprometen a promocionar el seu xampany. Viatge amb Genestar.
22
15/11/1902 24/11/1902
Madrid-Calataiud-Saragossa
Viatge de publicitat
23
29/4/1904 12/5/1904
Andalusia (Valdepeñas-Còrdova-Màlaga-Sevilla-Jerez-CadisSevilla-Madrid)
Viatge de Publicitat
Viatge amb la seva muller, Montserrat Fatjó, a Andalusia.
24
19/2/1905 21/4/1905
València
Viatge de publicitat
-«En els dos mesos d’aquest any ja casi s’ha venut lo del any passat».
25
12/1/1905 23/1/1905
Cette-ÉpernayReims
Viatge d’estudi a la Champagne
- Acompanyat de Josep (fill) i Montserrat (esposa). - Visites: - Mercier. - Moët. - Abelé. - Pommery. - Georges Goulet (900.000 l, sempre per Anglaterra). - Gallice & Co. i Perrier Jouet & Co (a Épernay). - Theophile Roederer (fan 400.000 l). - Charles Heidsieck «M’ha acompanyat lo chef de cava; es molt simpàtic, casat amb una catalana de St. Feliu de Guíxols. Li he promès enviar-li fotografies de casa. Me donarà quantes explicacions demani. [...] Treballen drets i mouen gran escàndol. Això serà molt bo per nosaltres». - Paul Couvreur & Fils (Ay). - Ruinart Pere et Fils («Diu que venen 900.000 l/l»).
26
21/1/1905
Viatge a Cette
Viatge al migdia de França.
Font: ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
368 Francesc Valls-Junyent
Bodegues De Muller a Tarragona (vers 1926). Les bótes de la fotografia superior contenien cadascuna 50.000 l de vi; la imatge de sota mostra l’embarcament de vins De Muller al port de Tarragona en petits barrils. Extret del fullet Sociedad Exportadora Tarraconense. Sucesora de J. de Muller, Vilanova i la Geltrú, Imp. Oliva, 1926, s.p.
369 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
Fotografia de l’any 1933 de les caves Codorniu. Les ampolles, convenientment encapsades, eren embarcades cap al seu punt de destinació. El canvi en el tipus de producte comercialitzat va ser substancial a partir de la introducció de Codorniu. En aquestes fotos es mostra una tramesa de caixes de Codorniu al seu agent nord-americà, Victori, quan s’anul·là la llei seca l’any 1933. La Vanguardia, 4 d’octubre de 1933.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
370 Francesc Valls-Junyent
Més enllà de les visites a la Champagne també va aprofitar per visitar en diverses ocasions Madrid, on va anar per primera vegada l’any ben significatiu de 1894 (tenia 32 anys).42 Després hi va tornar en diverses ocasions. El 1901, en una ocasió, el 1902, en dues ocasions, i el 1904 en una ocasió acompanyat de la seva esposa. Sempre hi torna dins d’un viatge col·lectiu a diversos punts geogràfics espanyols. La visita a Madrid va ser de gran transcendència en la mesura que va servir-li per començar a obrir mercat a l’Estat espanyol. A partir de la seva situació a Madrid va poder enviar per tot l’Estat diferents «viatjants» que s’encarregaven d’anar oferint a les ciutats més diverses els seus gèneres. Madrid a banda, va fer una anada a Reus, on residien diferents competidors com ara Romà Perpiñà, que el 1900 «m’ha ofert vendrem tot lo que té de xampany y plegar aquest rengló» i Miró i Tarragó (abans Román Sardà Montseny i, encara abans, Fco. Gil): «No puc visitar aquesta casa sens recordar amb simpatia i agraïment a D. Francisco Gil. En ella mon pare hi aprengué sa primera lliçó. No volia vendre a Tarragona ni per aquí, per no molestar a en Gil. Després de la mort de mon pare i estant moribund el Sr. Gil el vaig visitar junt amb son metge [...] i mon cunyat i’m digué: “Lo seu pare era boníssima persona i molt delicat en sos negocis. Perquè un diari publicà una gasetilla dient que’l seu xampany era el mellor d’Espanya ó millor que’l de Reus. M’escrigué dient que n’havia tingut un disgust i que ell no tenia art ni part en la gacetilla”. Que Deu’ls tingui en al cel».43 Finalment, de tota la tanda de viatges plantejats per Manuel Raventós cal destacar els dedicats a diversos indrets de l’Estat. La majoria són viatges que passen per Madrid. Es tracta de viatges fets amb una clara vocació comercial observant el comportament de cada un dels mercats i plantejant estratègies d’aproximació. A la recerca d’un remueur i un dégorgeur francès De les zones visitades a França per Raventós les primeres a destacar són les que tenen unes ben significatives àrees vitícoles. I de manera molt especial 42. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 75-76. 43. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, f. 189-192.
371 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
amb zones àmplies dedicades a la producció de vins escumosos. Per exemple, la Champagne, on va arribar a conèixer amb un gran detall els principals fabricants de xampany, els grans teòrics com Edouard Robinet i els grans fabricants d’àgrafes i sobretot bouchons (taps).44 En aquest sentit val la pena destacar-ne dos: Barris i M. Cama, espanyols, fabricants i venedors de taps.45 A Robinet, el va conèixer el 1886.46 Li va escriure de nou una carta els darrers dies de 1889 en què li demanava dues qüestions. En primer lloc, li reclamava que «desearía solamente por ocho o quince días un “maître de cave” que fuese sobre todo buen “dégorgeur”, pues la operación de dégorger nos ofrece alguna dificultad». A més li demanava que busqués la manera de fer-li arribar a Sant Sadurní «sarmientos de las dos o tres mejores clases de cepas de Champagne, como son el Pineau, el Vert doré y el Plant gris. Si algún propietario pudiese mandarme un centenar de sarmientos facturados como ferretería ya que el tráfico de sarmientos es prohibido, lo agradecería y pagaría al precio que fuese».47 No s’ha d’oblidar que estem en el moment en què els ceps s’estan deteriorant molt ràpidament per culpa de la fil·loxera i, pot ser aquesta una bona manera per a Raventós de cara a replantar la seva finca. De totes maneres, desconeixem si Robinet va enviar res de res i com s’ho va fer Raventós per plantar a la seva finca determinades varietats (com les esmentades). 44. Vegeu E. Giralt Raventós (1993), «L’elaboració dels vins escumosos catalans abans de 1900», a Vinyes i vins: mil anys d’història, Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. 1, p. 37-82. 45. No tenim referències de Barris. Sí que, en canvi, n’hem trobat de Martí Cama Prats, nascut a Palafrugell el 1864 i amb fàbrica a Palafrugell mateix i a Reims (heretada del seu oncle, Antoni Prats). Va ser l’inventor d’un dels prototipus de tap de suro més genuïns per al cava: el «Geminus», vers 1890. Es caracteritza per una doble composició: un parell de talls de suro a l’extrem, més un conglomerat de serradures a la resta del tap. Vegeu l’article corresponent a (1986), Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, Edicions de l’Enciclopèdia catalana, vol. 6, p. 63 i la nota biogràfica a la web www.pratsetbonany.fr. 46. D’Edouard Robinet, Manuel Raventós diu que viu a Épernay i «m’hi he fet molt amic com a llegidor que sóc dels seus llibres sobre la fabricació de Vins Mousseux que ja foren on estudià mon estimat pare i l’oncle Camilo» (ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer, p. 21). E. Robinet (1877), Manual general des vins. Fabrication des vins mousseux, París, Librerie Centrale des Arts et Manufactures. 47. AC, Copiador de cartes, núm. 6 (1889-1890), p. 113. Aquesta carta comença fent una referència al setembre d’aquell any, en què Manuel Raventós havia cercat E. Robinet a casa seva, cal suposar que a París (tot i que ell mateix, Robinet, explica que viu a Épernay). Aquell any Raventós va visitar París amb motiu de l’Exposició Universal (ARB, Copia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer, p. 33).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
372 Francesc Valls-Junyent
En tot cas, Manuel Raventós Domènech ben aviat va tornar a acudir als seus suports a la Champagne per tal que li recomanessin algun degollador o removedor. Era a l’inici de 1890.48 I el 1892 encara en cercava un de nou per culpa de la mort d’un que en tenia a casa. Buscava un «dégorgeur bon, parce que est mort celui que j’avais». A qui va acudir Raventós? Evidentment al seu bon amic Henri Abelé, qui li oferí un dégorgeur anomenat Eugène Laurent.49 Malauradament aquest treballador li va durar poquíssim a Raventós: només hi va ser sis dies, i provocà un desfalc important de 324,10 pessetes que va córrer a reclamar al Consolat francès de Barcelona.50 Evidentment, aquest nou fracàs va portar Manuel Raventós a haver de renunciar a algunes vendes de cava.51 Davant del desastre, Manuel Raventós Domènech va tornar a acudir a Henri Abelé per tal que li enviés «un ouvrier remueur, dégorgeur». Era el 27 d’octubre de 1892. I li fa l’advertiment que si considera que ell mateix (Manuel Raventós) el pot trobar directament «avec moins de difficulté en venant moi même à Reims, je vous prie de l’écrire et immédiatement je me métrais en voyage». Raventós hi afegeix un post-scriptum: «Si en payant le voyage d’aller et retour et dix francs par jour vous pouvez trouver un ouvrier pour un o deux mois j’en serai content, parce que je désire seulement apprendre un peu le rennuage».52 Amb aquesta intervenció d’Henri Abelé va fer cap a Sant Sadurní un operari anomenat Émile Delogne. A aquest obrer s’adreçava directament Manuel Raventós assenyalant-li que li digués si podria venir a Sant Sadurní per a la següent campanya, la de 189394. També li demanava que si fos el cas li recomanés algú de «votre âge et de vos conditions, connaisseur du pressurage».53 En carta de 12 d’agost de 1893, Delogne comunicava que s’havia decidit a retornar ell mateix a Sant Sadurní.54 48. AC, Copiador de cartes, 1889-1890, p. 254 (24 de febrer de 1890). 49. AC, Copiador de cartes, 1892, p. 74 (27 de febrer de 1892), p. 228 (28 d’abril de 1892), p. 306 (22.5.1892) i p. 480 (27.7.1892). 50. AC, Copiador de cartes, 1892-1893, p. 3 (2 d’agost de 1892), p. 11 (6 d’agost de 1892), p. 12 (8 d’agost de 1892). 51. Aquest seria el cas de la petició que li arribà d’Ignasi Ventura (AC, Copiador de cartes, 1892-93 (2 d’agost de 1892), p. 3). 52. AC, Copiador de cartes, 1892-1893, p. 170. La cursiva és nostra. 53. AC, Copiador de cartes, 1893 (1 d’agost de 1893), p. 453. 54. AC, Cartes Rebudes, 1893, p. 500.
373 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
De totes maneres, el pes d’aquest personatge en la plantilla de Codorniu no va tenir gaire continuïtat. La següent campanya va estar estretament relacionada amb un nou obrer francès: Alfred Delapierre. Es tracta d’un dels més significatius «maîtres de cave» de Raventós en aquests primers moments de les seves caves. El 1894, Manuel Raventós va escriure almenys tres cartes a Alfred Delapierre, queixant-se de la manca d’assistència al seu lloc. N’hi ha una del 6 d’abril de 1894, sobre les condicions de treball.55 El 5 de maig exigia a A. Delapierre d’explicar quan pensava tornar a Sant Sadurní, dient-li que «vous savez pendant combien je vous préfère et que je serais bien content de vous revoir bientôt».56 Al cap de ben poc, el 22 de maig, tornava a escriure a Delapierre: «Je ne puis pas comprendre qu’un home comme vous, de votre réputation qui est économique [...] ne peux trouver cent francs dans son pays et il ne pense à ça qu’au dernier moment. Cependant je vous attendrai encore une semaine et je m’offre d’envoyer á votre famille cent francs le même jour de votre arrivée ici [...] J’ai besoin de vous au présent [...] si dans une semaine ou si la réception de cette lettre vous ne vous mettez pas en voyage je serai obligé de demander immédiatement un Monsieur d’Épernay».57 Malauradament, no coneixem les raons que van portar Delapierre a acceptar l’oferta de Codorniu. Alfred Delapierre, malgrat aquests problemes, va acabar amb la concessió d’una marca de segona («Delapierre»), sense que haguem pogut conèixer les raons que van portar Manuel Raventós a concedir-l’hi. Delapierre va rebre la quantitat de 242,20 pessetes el mes d’octubre de 1893. I, de fet, va continuar cobrant de Raventós fins al maig de 1895. Un cop va plegar Alfred Delapierre, Raventós va contractar Albert Thomasin. Hi va ser des de l’abril de 1895 fins a l’abril de 1896.
55. AC, Copiador de cartes, 1893-1894, p. 495. 56. AC, Copiador de cartes, núm. 14, 1894, p. 106. 57. AC, Copiador de cartes, núm. 14, 1894, p. 205.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
374 Francesc Valls-Junyent
Taula 2. Tècnics francesos que treballen per a Manuel Raventós Domènech (1889-1907) (pessetes) Eugène Laurent 1892 1893
Émile Delogne (1)
Alfred Delapierre
Lucien Jobin
Emilio Pecheux
324,10
T OT A L 324,10
(?)
538,10
1894
3.854,03
1895
725,15
1896
Albert Thomasin
538,10 3.854,03 2.272,33 586,53
2.997,48 1.228,06
882,00
2.696,59
1897
3.328,00
3.328,00
1898
4.201,64
4.201,64
1899
4.430,38
4.430,38
1900
4.072,35
4.072.35
1901
4.606,15
4.606.15
1902
4.267,00
4.267,00
1903
5.087,60
5.087,60
1904
4.547,54
4.547,54
1905
5.423,68
5.423,68
1906
4.380,21
4.380,21
1907
2.225,98
2.225,98
Notes: (1)-El 28.8.1896 E. Delogne va enviar una nova carta oferint-se per treballar per a Raventós. Font: Deure dels respectius comptes corrents. AC. Llibres de comptes corrents.
El dia 5 de febrer de 1895, Manuel Raventós va demanar al taper català establert a Reims M. Cama, «un favor. No tengo ya el francés –cal suposar que es refereix a Delapierre– y necesitaría otro. Si le fuese fácil procurarme un simple operario (francés o catalán) remueur-dégorgeur se lo agradecería. Su principal trabajo ha de ser el remuage, si bien deberá ocuparse en diversas
375 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
manutenciones [...] Deseo sea de buena conducta y no un aficionado al vino, defecto que creo es común en ese país».58 Malauradament, Cama no va contestar de manera immediata i Raventós es va veure obligat a cercar, durant el mes de febrer, un altre operari a través de Víctor Lemaire (Épernay). En la carta de 16 de febrer, Raventós anunciava a Lemaire que «je vous prie de m’envoyer le plutôt possible en bon remueur. Je le payerai le voyage d’Épernay ici et le retour en faisant ici une charge de pupitres. [...] J’ai beaucoup de demandes et je suis sans remueur».59 Amb aquesta referència es posa en contacte amb Cama, de la Champagne, i li diu que «escribí a un amigo mío que me mandase un remueur enseguida y a cualquier precio pues me iba a quedar sin vino». I com que l’altre, Thomasin, segons Raventós, «me parece que no servirá, pues creo tiene un carácter algo dado a la suya», afegia que «estoy muy escamado con esos señores franceses [...] cumplen sólo lo que les da la gana y yo he de cumplir exactamente lo que prometo».60 En realitat, Albert Thomasin va restar a can Codorniu durant una temporada i, tal com s’esperava Raventós, va portar un conflicte amb un altre dels que pretenien avençar-lo en la fabricació de vins espumosos: la societat Bosch i Fuster. Josep i Vicenç Bosch eren dos germans de Badalona. Es dedicaven a la fabricació de l’Anís del Mono. Es van ajuntar amb un tercer soci, Mariano Fuster, per promoure una activitat a la qual només es dedicaven com a importadors: la compra i distribució de xampany. La seva idea era dedicar-se a la producció d’un vi escumós a Badalona per tal de poder-lo vendre als seus clients. Veien a venir que els podien perdre si els apujaven els aranzels a un import tan substanciós com es va produir el 1891.61 Ben curiosament, a Manuel Raventós no li va agradar gaire el personatge que la societat Bosch i Fuster de Badalona havia agafat com a dégorgeur, Albert Thomasin. En realitat, Thomasin no era gens de fiar. Estava treballant a la vegada per als dos xampanyistes. Uns, els Bosch i Fuster de Badalona, i, l’altre, el mateix Manuel Raventós de Sant Sadurní d’Anoia. Però ben aviat
58. AC, Copiador de cartes, núm. 17, 1895, p. 15. 59. AC, Copiador de cartes, núm. 17, 1895, p. 98. 60. AC, Copiador de cartes, núm. 14, 1895, p. 239. 61. Vegeu Valls-Junyent (2004), p. 939-956. Vegeu també J. M. Serrano Sanz (1987), El viraje proteccionista de la Restauración. La política comercial española, 1875-1895, Madrid, Siglo XXI.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
376 Francesc Valls-Junyent
Manuel Raventós va veure quin era l’objectiu de Thomasin. El dia 2 d’agost de 1895, des d’un «viatge d’estudi» a l’Exposició de Bordeus, Raventós no s’estava de dir-li ben clar a Thomasin: «Je suis au courant de vos affaires. Il faut travailler pour une maison ou pour une autre. Si pendant que je suis à Bordeaux vous manquez une seule heure au travail, vous aurez fini chez moi et j’ai donné ordre de ne plus vous admettre».62 Malgrat les dues cartes que Manuel Raventós va enviar a Thomasin, una sobre l’invent per tapar i dosar que acabava de posar al mercat la casa Lemaire (Épernay) i que ja estava assajant la casa Pommery de la Champagne (10 de setembre de 1895), o la segona (7 d’octubre de 1895) en què segons sembla Thomasin havia pràcticament desaparegut, li diu que té la intenció d’esperar-lo fins al 15 d’octubre de 1895: «J’ai beaucoup de demandes de bouteilles; sont partis deux voyageurs de la maison que vendront beaucoup ces mois avant Noël [...] Je vous attendrai donc jusqu’au 15 du courant octobre mais pas plus, parce que je ne puis pas».63 Tot sembla indicar que Thomasin no va renunciar, ni a un lloc, ni a l’altre. Segons sembla, Albert Thomasin va mantenir l’ocupació a casa dels Bosch i Fuster sense renunciar a dedicar-se a can Codorniu de Sant Sadurní. Va continuar treballant per tots dos alhora fins pel març de l’any següent (1896).64 De fet sabem que va continuar treballant per Raventós fins al febrer de 1896 i, tot i que el març no va cobrar res, a l’abril encara va percebre alguna cosa de Raventós (li devia 17 pessetes).65 És la darrera aportació de Manuel Raventós des de can Codorniu. A partir d’aleshores desconeixem què se’n va fer, de Thomasin. Al final, Manuel Raventós Domènech va aconseguir que li subministressin un dels seus millors operaris: Émile Pecheux. Abans, però, un altre operari va passar per can Codorniu durant algun temps, del qual, malauradament, no en podem dir gran cosa. Ens referim a Lucien Jobin, que va estar a can Codorniu
62. AC, Copiador de cartes, núm. 19, 1895, p. 270. 63. AC, Copiador de cartes, núm. 19, 1895, p. 488, i núm. 20, 1895, p. 236. El dia 1 d’octubre de 1895 ja li havia enviat una carta demanant que tornés a can Codorniu com més aviat millor (AC, Copiador de cartes, núm. 20, p. 183). 64. Arxiu Anís del Mono, correspondència «Bosch i Fuster», carta d’A. Thomassin, 9 de març de 1896. 65. Deure dels respectius comptes corrents. AC. Llibres de Comptes Corrents.
377 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
dels mesos d’abril a agost de 1896. De Jobin, no en sabem pràcticament res, excepte que va decidir marxar ell mateix.66 En canvi, de Pecheux sabem que va arribar a través de la intermediació del president del Sindicat de Tonelers i Obrers de Caves de Reims, intervenció que havia demanat el mateix Raventós per carta.67 Pecheux va escriure a Raventós i li va dir que sabia «que vous demandez un Remueur. [...] Je m’offre a votre service comme Remueur et Dégorgeur quand aux renseignements, voici 18 ans que j’ai travaillé dans les caves. Dont 12 ans a la Maison V. Pommery ou j’ai né pendant 10 ans. En el moment suis au service de la maison Louis Roederer depuis 2 ans».68 Manuel Raventós, davant dels dubtes, acudia a M. Cama de Reims i li explicava la situació. Li deia que fes «lo que mejor le parezca, yo lo aceptaré como V. lo haga». I com sempre afegia: «Lo que sí le ruego que me mande el que quiera ya sea interino ya fijo pero lo necesito con bastante urgencia puesto que con este tiempo el Trabajo nos agobia».69 Raventós suplica a M. Cama que «me mandase un remueur muy bueno, pues al aproximarse las fiestas de Todos los Santos y Navidad no nos entendemos de Trabajo». Aprofita també l’ocasió per donar definitivament per descartat el tema la contractació d’un altre remenador, M. Quennelon que se suposa que li havien ofert a la Champagne, per una raó ben simple: «Estábamos conforme de precio y en todo menos que él quería ser chef de cave y yo no pude ofrecérselo pues tengo un catalán al frente».70 De totes maneres, el mateix dia, va poder oferir-li a Quennelon de Reims la possibilitat que vingués fins al gener o febrer «pour me faire des apprentis».71 No sabem quina va ser la decisió de Quennelon, però tot sembla indicar que va desestimar l’oferiment de Manuel Raventós. Finalment M. Cama va optar per Pecheux, «que era uno de los obreros que yo pensaba mandarle, joven, muy formal, de aspecto simpático con referencia de primer orden tanto por sus capacidades en el oficio, pues no solamente de 66. Només ens consta en una carta rebuda a can Codorniu que Jobin va explicar a la data del seu retorn a Reims que Raventós cercava algú per fer el treball dels vins espumosos a les seves caves. AC, Cartes Rebudes, llig. 48, f. 184 (14 d’octubre de 1896). Al final, la persona que va fer aquesta funció va ser E. Pecheux. 67. AC, Copiador de cartes, núm. 28, 1896, p. 142 (13 de setembre de 1896). 68. AC, Cartes Rebudes, 13. d’octubre de 1896, fol. 183. 69. AC, Copiador de cartes, 19.10.1896, núm. 29, p. 65 (19 d’octubre de 1896). 70. AC, Copiador de cartes, 13.9.1896, núm. 28, p. 143 (13 de setembre de 1896). 71. AC, Copiador de cartes, 13.9.1896, núm. 28, p. 144 (13 de setembre de 1896).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
378 Francesc Valls-Junyent
buen remueur, sinó de dégorge touche et fait tous les autres travaux des caves a la perfection».72 Encara en una darrera carta sobre el tema, M. Cama li anuncia a Raventós que Pecheux tenia pensat arribar a Barcelona el dilluns a les 10 del matí i acabava dient «creo que ha hecho V. buena adquisición con este obrero».73 Émile Pecheux sí que és cert que hi va estar un llarg període de temps. La durada del seu contracte amb Raventós es va prolongar des del novembre de 1896 fins al gener de 1907. De totes maneres, també van tenir els seus problemes. Si Raventós cercava a la Champagne, amb tant d’interès, un obrer especialitzat, era degut a la dimensió que estava donant a les caves. Durant aquests anys de 1890, les caves Codorniu estaven agafant una empenta descomunal.74 I a la vegada que es necessitava personal especialitzat, coneixedor del know how, que només podia sortir de la Champagne calia fer un esforç per a la importació de la maquinària adient, especialment després de 1893-1894 quan Raventós pren la decisió d’instal·lar unes grans caves a casa seva. Va caldre un esforç notable per a la importació de la maquinària necessària per tirar endavant un negoci tan nou. Es tracta d’una indústria nova i, per tant, com en el cas del remenador i degollador calia anar a cercar la maquinària a poder ser a la Champagne mateix. El 2 de novembre de 1886 escriu a Lemaire demanant una «nouvelle machine brevetée SGDG pour appliquer les Réseaux à bouteilles ou Muselets avec Calottes métalliques estampées». A més li afegia que, si volia, podia demanar referència d’ell a Henri Abelé de Reims.75 La relació amb Lemaire va continuar. L’any 1895 li encarregava 50.000 muselets. Amenaçava que degut a la situació del tipus de canvi i els preus elevats, una casa de Barcelona (que evidentment no diu) s’està pensant de posar-se a fer muselets.76 El 24 de febrer de 1890 acusa rebut de la maquinària per marcar caixes que li ha enviat Colard (Bouzy, Champagne) i aprofita per demanar-li «si vous savez quelques fabriques de capsules métalliques pour bouteilles de champagne».77 I 72. AC, Cartes Rebudes, 22 d’octubre de 1896, fol. 183. 73. AC, Cartes Rebudes, 31 d’octubre de 1896, fol. 219. 74. Entre 1890 i 1895 Raventós va construir el nucli fonamental de les caves de Sant Sadurní. Vegeu Uribe (2000), p. 135. 75. AC, Copiador de cartes, núm. 2 (1886-1887), p. 81. 76. AC, Copiador de cartes, núm. 2 (1886-1887), p. 81. Sobre el tipus de canvi de la pesseta en els anys del canvi de segle vegeu M. Sabaté (1993), «Tipo de cambio y protección en la economía española de principios de siglo», Revista de Economía Aplicada, vol. I, núm. 1, p. 67-86. 77. AC, Copiador de cartes, núm. 6 (1889-1890), p. 253.
379 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
això sense comptar les nombrosíssimes cartes dedicades a comandes d’ampolles a França i a Alemanya que van arribar a enviar durant aquests anys.78 En general es tracta de tota una munió de proveïments que amb la pujada del franc durant la guerra de Cuba es van encarir i van obligar Raventós a apujar els preus del seu xampany.79 Visites de dos viatjants a diferents ciutats espanyoles (1895) Desconeixem qui va portar Manuel Raventós Domènech a acudir als «viatjants» de cara a construir una xarxa de mercantilització de l’escumós d’una certa significació. De totes maneres, en una carta adreçada al capellà de Tortosa, Jaime Cararach, Raventós li escriu en una data com l’11 de setembre de 1895, que «hasta hoy no he mandado viajante alguno y por tanto no soy conocido de los establecimientos de las poblaciones». També exposava amb claredat que «los dos viajantes que hoy mandaré es condición indispensable que tengan ya relación con los establecimientos y que, siendo conocidos suyos, les hagan ensayar nuestros champagnes». Encara en la mateixa carta, Raventós li diu al capellà tortosí que davant hipotètics nous compradors «es muy difícil venderles la primera vez […] El comprador que la 1ª vez se negó a comprar lo hace siempre y no puede volverse a visitar hasta que la necesidad de nuestro artículo le obliga y lo pide sin visitarle». Tot això, porta a Raventós a una conclusió contundent: «La vida del viajante es muy disipada y he de confesarle que no conozco ninguno de buena conducta, creo que el hacer viajar a un joven bueno es echarle a perder casi con seguridad».80 Malgrat aquestes pèssimes consideracions sobre la vida «dissipada» dels «viatjants», el cert és que Raventós va dedicar-se a les darreries de 1895 a enviar-ne (tal com ell mateix deia) dos: un a la part nord d’Espanya i un altre a la part sud. El seu recorregut va consistir en els trajectes que hem representat en el mapa següent.
78. Vegeu, per exemple, les nombrosíssimes cartes adreçades a Charbonneaux et Cie. (Reims), Denys & Cie. (Marne). 79. AC, Copiador de cartes, núm. 13 (1893), p. 84. 80. AC, Copiador de cartes, núm. 19, fol. 495, carta adreçada a Jaume Cararach (Tortosa).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
380 Francesc Valls-Junyent
Trajectes dels viatges de Faust Genestar i Ramon Caballol a les darreries de 1895
Font: AC, cartes emeses a can Codorniu, núm. 20, 21 i 22. Nota: la línia discontínua assenyala el recorregut de Ramon Caballol, la contínua correspon al viatge de Genestar.
Un d’ells era en Faust Genestar. Malgrat la pèssima consideració que Raventós tenia pels viatjants, sembla que s’hi va posar en contacte en aquesta època. Curiosament, malgrat l’advertiment fet en la carta a Tortosa, amb Faust Genestar va acabar tenint una relació força llarga i intensa.81 Especialment això 81. Això malgrat la propaganda en contra que representava a vegades haver d’acceptar les obligacions derivades d’aquest viatjant. Vegeu, per exemple, les condicions que li imposa a Raventós, Faust Genestar pel Nadal de 1896, en el qual li diu que «fíjese V. en los perjuicios que me resultan de las dificultades de entendernos o sea del estado en que nos hallamos siempre a punto de romper». (AC, Copiador de cartes, 1896-1897, p. 79).
381 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
és cert a partir de 1902, en què Raventós i Genestar van compartir un viatge pel sud d’Espanya entre el 27 i el 30 d’abril en què anaven a València, Alacant, Múrcia, Cartagena i, com de costum, Madrid.82 I, encara més, a partir de 1908 i fins a 1915 en què Faust Genestar va adquirir la representació de la firma a Madrid.83 Cap a 1895, a Faust Genestar li va encarregar un viatge pel sud d’Espanya que passava per tot un seguit d’indrets ben significatius i que podeu veure en el mapa: Linares, Jaén, Cadis, Sevilla, Badajoz, Còrdova, Màlaga, Ciudad Real, València i Castelló, ja de tornada a Barcelona. Només van deixar de visitar-se tot un seguit de poblacions en les quals Raventós ja tenia força avançat l’establiment d’un representant: Granada, Almeria, Múrcia i Albacete. L’altre «viatjant» que va enviar Raventós per les Espanyes va ser Ramon Caballol. Com en el cas de Genestar, ens són desconeguts els antecedents d’aquest personatge. Amb Caballol va pactar un viatge per la part nord de la Península. El seu recorregut va ser l’assenyalat en el mapa, on hi ha indicats també els principals punts de destinació que deduïm a partir de les cartes que li anava enviant Manuel Raventós. De totes maneres, cal dir que la tramesa d’aquests «viatjants» per la Península no li va treure a Codorniu ni les ganes de continuar contractant altres viatjants que es dirigissin als establiments petits de cada poble, ni tampoc les ganes de seguir ell mateix el territori i cercar directament els possibles compradors. Amb el temps la seva prevenció respecte dels viatjants es va anar esvaint. El 1901, 1902, 1904 i 1905 Raventós emprendrà diversos viatges amb una clara finalitat comercial per la resta de la Península. De vegades, hi va ell sol. En una ocasió l’acompanya Faust Genestar. En alguna altra ocasió, l’acompanya la seva esposa Montserrat Fatjó.84 Genestar i Caballol només van ser els dos primers viatjants. A partir d’aquest moment Raventós va continuar contractant-ne d’altres que s’encarregaven de fer present el seu escumós a les tendes minoristes de la península. Un d’aquests va ser el seu germà mateix Jaume.
82. ARB, Copia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer, s.p. 83. AC, Resumen de ventas por años 1896-1931, fulls inicials. 84. Vegeu la taula en què s’han recollit els viatges realitzats en aquesta època (ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer, vegeu els viatges de 27.11.1901 a 16.12.1901, el de 27.4.1902 a 30.4.1902, el de 15.11.1902 a 24.11.1902, el viatge del 29.4.1904 al 12.5.1904 i el de 19.2.1905 al 21.4.1905).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
382 Francesc Valls-Junyent
Més enllà d’aquests viatges, sens dubte l’esforç més significatiu abocat de cara a la conquesta del mercat interior espanyol es va fer entorn a Madrid. Convertir Madrid en un gran consumidor de xampany català va ser una autèntica obsessió per Manuel Raventós en aquests primers anys. Quan hi va viatjar el novembre de 1894 no es podia estar de dir «jo no he estat mai a Madrid. [...] Jo segueixo establiments tot el dia, sense poder vendre res en tot el dia». I no es podia estar d’explicar una anècdota ben significativa: «L’últim dia al Sr. Agustín Ibarra, l’amo de l’Hotel Inglés, me diu que només pot tenir primeres marques. [...] Fem la prova en el seu despatx li servim una de Moët y una altra de meva i prefereix la meva. [...] Me demanà li fes una marca expressa Hotel Inglés».85 Això era el 1894, quan Raventós comptava a Madrid amb un representant des de l’any anterior, el 1893, i que va romandre en el lloc fins a 1895. Aquesta dada és ben significativa. Tenir un representant a Madrid el 1893 és realment significatiu. En aquests moments Raventós només en tenia a Sant Sadurní d’Anoia i a Sabadell-Terrassa. Ni tan sols Barcelona no comptava amb representant de Raventós. Ens referim a Juan Roncero. Les cartes entre Raventós i Roncero són ben expressives de les dificultats d’aquesta plaça. En una carta de 16 de maig de 1893 Raventós li explica que la casa a què li feia referència Roncero era una casa que embotellava, malauradament, amb el sistema Reihlen i que «nadie como nosotros posee en España las grandes cavas y el antiguo personal y la larga práctica en este ramo». A més, «nosotros comenzamos por hacer las plantaciones de cepas de la Champagne ex profeso para el objeto».86 El 1894 les cartes van agafant un altre to. Li escriu Manuel Raventós a l’inici de març dient el nombre de caixes venudes cada un dels mesos des de l’octubre de l’any anterior: octubre, 30 caixes, novembre 44 caixes, desembre 75 caixes, gener, 4 caixes i febrer 17. Raventós conclou: «Cuyos datos para la 85. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer, p. 75-77. 86. AC, Copiador de cartes (1893), núm. 11, p. 251. Sobre aquesta qüestió hi tornava Raventós a partir del mes següent, quan deia: «Respecto a la clase del género será inmejorable cual por su precio. Hoy por hoy la marca francesa no responde todavía a mis deseos pero se mejora. La española es buena pero irá mejorando a medida que nos lleguen las plantaciones de cepas de Champagne que tenemos hechas y que son las mismas clases en Champagne tienen. [...] Como somos agricultores y fabricantes a la vez nos hallamos con que la filoxera acaba con las cepas antiguas y van llegando las nuevas cepas americanas injertadas de cepas de champagne». (AC (1893), Copiador de cartes, núm. 11, s.p.).
383 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
capital de España son desconsoladores por su progresión descendente».87 Cap a finals d’abril Manuel Raventós li deia a Roncero: «Mucho desearía se activase en Madrid la venta y la propaganda pues a pesar de la multitud de etiquetes se vende poco».88 Tot plegat començava a ser l’origen del final de Roncero com a representant de Codorniu a Madrid. Finalment el 13 de gener de 1895, Manuel Raventós es deixava d’embolics i parlava clar: «Si quiero retirarle mi representación en esa es porque en Madrid vendo poco y cobro mal».89 Al final Manuel Raventós va optar per canviar-lo. El 1896 el substituí per F. Pecastaing, que només va aguantar un any, i el 1897 per Andreu Brassís. És a partir de finals de 1897 que Raventós comença a plantejar-se les coses d’una altra manera. Comença a pensar d’enviar algú a Madrid, de la màxima confiança, per mirar de desvetllar aquell mercat. Ens referim al seu germà Jaume Raventós. La trajectòria de Jaume Raventós venia avalada per les vendes que havia fet al nord d’Espanya. A Jaume Raventós li semblava poca cosa, però el seu germà Manuel havia hagut de posar-hi tota la seva bona voluntat per fer-li veure que era el que més havia aconseguit vendre per poblacions com ara Bilbao, Santander, Vitòria, Palència, Burgos o, entre d’altres, Saragossa. El 1897 Manuel li enviava una carta a Santander en què deia al seu germà: «Ningún viajante había vendido tanto como tú en las poblaciones que has tocado por lo tanto no te desanimes pero si te añoras ven cuando quieras».90 Jaume Raventós va arribar a Madrid a finals de gener de 1898 i es va haver de dedicar a muntar el pis. A partir de primers de febrer ja es va poder posar a la feina. Una de les primeres tasques va ser la de llogar un soterrani per a dipòsit de xampany.91 Jaume Raventós va intentar innovar en la comercialització de l’escumós a Madrid. Però la història del germà com a representant de Codorniu a Madrid va acabar essent un dels fracassos més estrepitosos. Jaume Raventós va fer tot el que va poder per intentar promocionar l’escumós de Codorniu a Madrid com ara obertura de tendes específiques i campanyes publicitàries pensades per Madrid, però no va aconseguir res de res. Les vendes costaven molt d’incrementar 87. AC, Copiador de cartes, núm. 13 (1893-1894), p. 360. 88. AC, Copiador de cartes, núm. 14 (1894), p. 80. 89. AC, Copiador de cartes, núm. 16 (1894-1895), p. 379. 90. AC, Copiador de cartes, núm. 35, p. 133. 91. AC, Copiador de cartes, núm. 38, p. 54.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
384 Francesc Valls-Junyent
i tot plegat va acabar en un seguit de fracassos força contundents. De botigues específiques a Madrid només va aconseguir obrir-ne dues de les dotze que havien planificat a can Codorniu. Al final, com que només aconseguien vendre xampanys imitació dels francesos amb marca falsa francesa van decidir també tancar-les.92 Ell, Jaume Raventós, donava les culpes dels seus fracassos al rebuig que tenia qualsevol producte quan es descobria que era català. Al final, havent aconseguit una feina a Barcelona, Jaume Raventós va emprendre el retorn cap a la ciutat comtal.93 I el lloc de Madrid el va ocupar, Laso de la Vega fins a 1907. Com ja s’ha dit, després de Laso de la Vega, Manuel Raventós va decidir confiar com a representant en Faust Genestar entre 1908 i 1915.94 En conjunt, el fet és que quan mirem el detall de les vendes de Codorniu en aquests primers anys d’existència, el que queda clar és el gran salt endavant que va fer l’empresa a partir precisament d’aquests anys 1895 i 1896 (vegeu la taula 3). Fixeu-vos que en aquests anys i fins a 1902 la dinàmica del mercat interior espanyol resulta força significativa: de les 3.798 ampolles venudes el 1894, que significaren un 10 % de les vendes, es va passar el 1899 a 23.435, que significaven un percentatge del 21 %. A partir d’aquí es va aconseguir mantenir aquesta dinàmica durant uns anys, fins que el 1902 es van superar, per darrera vegada, les 21.000 ampolles. A partir d’aleshores les vendes a la resta d’Espanya prenen una orientació més aviat depressiva. Malgrat tots els esforços invertits en el mercat espanyol, massa sovint de manera poc útil, és, sense cap mena de dubte, l’augment de les vendes en el mercat català mateix el moviment més realment significatiu (de les poc més de 30.000 ampolles el 1894 a les més de 217.000 de 1910). (Vegeu la Taula 3).
92. Uribe (2000), p. 150-153. 93. J. Miracle (1975), Jaume Raventós. L’home del seny, Barcelona, Balmes, p. 42-44. Jaume Raventós, casat aquests mateixos anys, se li va oferir treballar a can Codorniu. Per exemple, ell mateix contesta la correspondència a partir del dia 3 i fins al 21 d’abril de 1897 (AC, Copiador de cartes, núm. 32 (1897), p. 302). Més endavant se li ofereix fer de viatjant de Codorniu al nord d’Espanya amb un èxit notable en diverses ciutats espanyoles (AC, Copiador de cartes, núm. 34 (1897), p. 469, carta de Jaume Raventós de 14.8.1897). Després, Manuel Raventós va optar per demanar-li si es volia fer càrrec de Madrid. La seva renúncia a la representació de Codorniu a Madrid va anar lligada a l’aparició de feina en una de les grans empreses elèctriques barcelonines d’aquell moment. Penseu que Jaume Raventós era, de fet, enginyer. Vegeu Miracle (1975), p. 31-38. 94. AC, Resumen de ventas por años 1896-1931. Llista inicial de representants.
385 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
Taula 3. Vendes de Manuel Raventós Domènech (1896-1910) Catalunya (ampolles)
Resta de TOTAL Exportació l’Estat (ampo(ampolles) (ampolles) lles)
Catalunya %
Resta de ExporTOTAL l’Estat tació % % %
1879
758
36
72
866
87,5
4,2
8,3
100,0
1880
2.166
12
0
2.178
99,4
0,6
0,0
100,0
1881
2.760
36
0
2.796
98,7
1,3
0,0
100,0
1882
2.469
0
0
2.469
100,0
0,0
0,0
100,0
1883
2.622
0
0
2.622
100,0
0,0
0,0
100,0
1884
3.312
36
0
3.348
98,9
1,1
0,0
100,0
1885
2.502
96
0
2.598
96,3
3,7
0,0
100,0
1886
2.688
84
0
2.772
97,0
3,0
0,0
100,0
1887
3.330
132
0
3.462
96,2
3,8
0,0
100,0
1888
2.400
312
0
2.712
88,5
11,5
0,0
100,0
1889
2.718
240
0
2.958
91,9
8,1
0,0
100,0
1890
2.682
588
0
3.270
82,0
18,0
0,0
100,0
1891
1.584
204
12
1.800
88,0
11,3
0,7
100,0
1892
972
12
0
984
98,8
1,2
0,0
100,0
1893
8.604
1.908
0
10.512
81,8
18,2
0,0
100,0
1894
30.750
3.798
1.908
36.456
84,3
10,4
5,2
100,0
1895
33.888
8.757
1.644
44.289
76,5
19,8
3,7
100,0
1896
41.307
16.161
2.112
59.580
69,3
27,1
3,5
100,0
1897
44.544
14.664
6.828
66.036
67,5
22,2
10,3
100,0
1898
64.534
19.342
2.412
86.288
74,8
22,4
2,8
100,0
1899
85.015
23.435
3.180
111.630
76,2
21,0
2,8
100,0
1900
94.740
21.480
2.676
118.896
79,7
18,1
2,3
100,0
1901
106.414
20.430
1.368
128.212
83,0
15,9
1,1
100,0
1902
114.522
21.167
3.864
139.553
82,1
15,2
2,8
100,0
1903
116.957
15.505
2.520
134.982
86,6
11,5
1,9
100,0
1904
134.617
14.763
2.739
152.119
88,5
9,7
1,8
100,0
1905
148.426
15.994
5.400
169.820
87,4
9,4
3,2
100,0
1906
160.544
12.652
3.468
176.664
90,9
7,2
2,0
100,0
1907
177.075
13.040
3.306
193.421
91,5
6,7
1,7
100,0
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
386 Francesc Valls-Junyent
1908
178.725
13.031
4.392
196.148
91,1
6,6
2,2
100,0
1909
181.907
15.489
5.241
202.637
89,8
7,6
2,6
100,0
1910
217.517
13.909
11.172
242.598
89,7
5,7
4,6
100,0
Font: AC, Carpeta Resumen ventas por años 1896-1931.
Arribats en aquest punt, cal subratllar un fet important: la venda en el mercat peninsular no va significar reduir les vendes en el mercat català. Ben al contrari. El mercat català va aconseguir un dinamisme que no es va veure en cap moment afectat per la dinàmica obtinguda en la resta del mercat espanyol a través de les vendes fetes per mitjà de representants i viatjants. Va ser l’autèntica clau del dinamisme de les vendes del mercat de cava de Codorniu. Cada any venien més que l’any anterior i feien, d’aquesta manera, més gran la seva posició estratègica. En conjunt, al llarg dels anys van aconseguir ocupar una part molt significativa del mercat català que absorbia fins a un 85,7 % de les vendes al llarg dels anys 1896-1910. Mentre que la resta de l’Estat va quedar en un percentatge clarament inferior, 11,5 %. De totes maneres, malgrat aquest percentatge relativament baix, els esforços de Manuel Raventós i els membres de la seva família per aconseguir una bona posició en el mercat espanyol van acabar, molt a llarg termini, donant a la firma una posició estratègica dins d’aquest mercat. Els primers intents en l’exportació Pel que fa a l’exportació, cal assenyalar que Codorniu també va voler –i saber– exportar des del principi. Aquesta és una dada ben significativa. En aquests primers anys va aconseguir tenir una presència important en determinats indrets com ara Buenos Aires, l’Havana (ciutat colonial espanyola fins al 1898), Uruguai, Mèxic, etc. També trobem països europeus entre els compradors (com ara Holanda i Anglaterra). En una carta enviada per Raventós a Carbonell i Cia. els darrers dies de 1894 (de Gibara [Cuba]) els expliquen que «hasta ahora mis ventas han sido en España, pero por los ensayos hechos en Buenos Aires, Montevideo, Habana, Puerto Cabello y otros puntos, que la exportación me ha de producir mucho más el año próximo
387 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
que la venta aquí».95 En realitat, aquesta no és la primera de les cartes dedicades a l’exportació, però sí que serveix per posar-nos sobre avís de l’inici d’aquest tipus d’operacions. En conjunt, tots aquests territoris extrapeninsulars van adquirir fins a 60.678 ampolles, equivalents al 2,8 % de totes les vendes de Codorniu durant el període 1896-1910. Tot i la importància de les vendes regionals, cal subratllar la importància de les vendes a l’exterior més les vendes a la resta de l’Estat espanyol, que sumades donen un percentatge equivalent al 14,3 % de totes les vendes per al conjunt del període 1896-1910. Taula 4. Exportacions de Manuel Raventós Domènech (1896-1910) (en ampolles) Indret Ampolles % Argentina (Buenos Aires) 21.612 35,6 * Cuba (l’Havana) 17.208 28,4 Uruguai 6.876 11,3 Mèxic 3.756 6,2 Brasil 1.332 2,2 Holanda 1.332 2,2 Anglaterra 1.176 1,9 ** Altres 7.386 12,2 Total 60.678 100,0 * Fins al 1898 colònia espanyola, va comprar un total de 3.744 ampolles equivalents al 24,9 %. Si el càlcul el fem sobre el total exportat durant aquest anys fins a 1910, tenim que aquestes ampolles solament valen un 6,2 %. ** Entre els «Altres» hi ha Filipines, que també va ser colònia espanyola fins al 1898. Va comprar fins a 798 ampolles equivalents a un 5,3 % fins aquesta data. Si el càlcul el fem sobre el total exportat fins al 1910 tenim que aquest percentatge cau fins al 1 %. Font: AC, Resumen de ventas por años 1896-1931.
La ciutat que va rebre de manera més sistemàtica escumós de Codorniu va ser Buenos Aires. Es diferencia del cas de l’Havana perquè va haver de passar 95. AC, Copiador de cartes, núm. 16 (1894-95), p. 238.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
388 Francesc Valls-Junyent
una pila de temps sense rebre escumosos en perdre la consideració de colònia espanyola el 1898. Les vendes a l’Havana no es van reprendre fins entrat el segle xx. Després de tres anys de petites compres entre 1905 i 1907, a partir de 1908 nicien la compra d’una quantitat important: 2.688 ampolles.96 Molt per darrere queden la resta de destinacions: destaca Uruguai amb 6.876 ampolles durant tots aquells anys, i les cinc trameses a Mèxic, que pugen fins 3.756 ampolles. Totes les altres es queden molt per darrere. Dit això, cal destacar algunes qüestions. En primer lloc, Manuel Raventós va mirar d’estendre el consum del seu escumós per un ampli espectre de ciutats. Diverses ciutats llatinoamericanes (Rio de Janeiro, Valparaíso, Caracas), altres d’Escandinàvia (Cristiania i Estocolm) i altres indrets (com Canadà o el Tirol).97 L’esforç fet en aquesta direcció va ser realment important per part de Manuel Raventós, si bé sempre que li fou possible va acabar agafant un corresponsal d’origen català en cadascuna de les ciutats. Excepte en el cas d’Anglaterra, en què ja en una data molt avançada va agafar un representant anglès (Shirtliff & Co.) o els primers anys a l’Havana (Brugal Sno. & Co.), al Perú (Gallo Hermanos) o a l’Uruguai (José Morante), tota la resta de destinacions estaven cobertes per comerciants d’origen català (vegeu la taula de l’Annex). Fins i tot el gran dinamitzador de les vendes en el mercat cubà, Josep Victori, va acabar traslladant-se als Estats Units el 1911 per deixar la representació cubana a mans de J. Balcells & Cia. S. en C. una casa genuïnament catalana.98 96. Concretament el 1902, 240 ampolles, el 1905, 144 ampolles, el 1906, 24 ampolles, el 1907, 720. AC, Resumen de ventas por años 1896-1931. Segons M. Gutiérrez-Poch, Tradición, conocimiento y modernidad. Las claves del éxito de Miquel y Costas & Miquel, S.A.: siglos XVIII-XXI, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016, p. 89, ja el 1896 i el 1907 Miquel y Costas & Miquel van arribar a difondre publicitat de Codorniu a l’Havana. 97. Vegeu, per exemple, les cartes trameses a Ramon & Geppert de Pernambuco (AC, Copiador de cartes, núm. 18 (1895), f. 407), a Hermann Schenk del Tirol (AC, Copiador de cartes, núm. 18 (1895), p. 454), a Marcial Sanz de Eloy de Rio de Janeiro (AC, Copiador de cartes, núm. 18 (1895), p. 469), a Lorenzo Delande de Lima (AC, Copiador de cartes, núm. 18 (1895), p. 479). O les cartes dirigides a Guatemala, Valparaíso i Caraques (AC, Copiador de cartes, núm. 19 (1895), p. 30, 32 i 33), les dirigides a Cristiania i Estocolm (AC, Copiador de cartes, núm. 19 (1895), p. 135), les dirigides a la Haia (AC, Copiador de cartes, núm. 14, p. 399, 68, 126, 448 i 474), les dirigides a Hamburg (AC, Copiador de cartes, núm. 14, p. 475), per no dir les dirigides a Londres (AC, Copiador de cartes, núm. 14, p. 397). 98. AC, Resumen de ventas por años 1896-1931. Gutiérrez-Poch (2016), p. 108-109, constata que Josep Victori feia de distribuïdor de vins i licors a Cuba i Puerto Rico fins al 1910 i després va passar a fer el mateix als Estats Units. A Cuba va treballar també per a empreses
389 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
La segona qüestió a destacar té a veure amb un intent fallit de penetrar en el mercat de les Filipines. Es tracta d’una proposta molt seriosa plantejada per un dels seus grans amics: Josep de Muller Patxot. La proposta se li va fer a Raventós en un moment poc convenient: el de la guerra de Filipines. Josep de Muller va escriure a Raventós el 14 d’abril de 1896 dient-li que atenent que Filipines havia de ser l’única colònia que li quedaria a Espanya (!), li proposa d’organitzar una societat per vendre els tres productes que comercialitzen: vi De Muller, Grande Chartreuse i, evidentment, escumós de Codorniu. De Muller explica que aquest seria un negoci important que no hauria de portar gaires problemes, però que les exigències de capital el fan acudir a un amic com Raventós per mirar de tirar-lo endavant. De Muller és molt clar: el vi no dona ni la meitat de beneficis que el xampany, però tot i així ell s’ofereix a doblar el capital que Raventós posés en la societat.99 Raventós no s’ho ha de pensar gaire. L’endemà de rebuda la carta escriu a De Muller per proposar-li una reunió per tractar el tema de l’obertura d’una sucursal a Filipines.100 De fet, d’aquest tema ja no se’n torna a parlar i possiblement tot tingui a veure amb el caire que van anar agafant els esdeveniments politicoadministratius.101 Finalment, en tercer lloc, és important destacar que Codorniu sempre va fer l’esforç per a l’exportació. Des de l’inici es va caracteritzar per cercar la fórmula per exportar i guanyar mercats a l’exterior. Això trenca amb la idea que els industrials catalans es limitaven a tancar-se en el mercat interior espanyol i deixaven l’exportació per a aquells que els pogués interessar.102 En conjunt, les vendes a l’exterior van productores de llibrets de paper de fumar, operacions que van acabar en el corresponent fracàs comercial. 99. AC, Cartes rebudes, llig. 43, p. 178. 100. AC, Copiador de cartes, núm. 25 (1896), p. 39. 101. Ens referim a l’esclat d’una guerra entre Filipines i la seva metròpoli, que auspiciada pels Estats Units va acabar incorporant l’arxipèlag als Estats Units. 102. Vegeu el llibre recent de Gabriel Tortella; José Luis García Ruiz; Clara Eugenia Núñez, i Gloria Quiroga (2016), Cataluña en España. Historia y mito, Madrid, Gadir, amb una visió força esbiaixada sobre aquesta relació. Són molt més encertats els enfocaments adoptats per Jordi Maluquer de Motes (2001), «Cataluña, avanzada de la industrialización», a Luis Germán; Enrique Llopis; Jordi Maluquer i Santiago Zapata (ed.), Historia económica regional de España, siglos XIX y XX, Barcelona, Crítica, p. 357-389 o el treball clàssic de J. Nadal; C. Sudrià (1993), «La controversia en torno al atraso económico español en la segunda mitad del siglo xix, 1860-1913», Revista de Historia Industrial, 3, p. 192-227. Un treball també de referència centrat en la indústria cotonera és el de Carles Sudrià (1983), «La exportación en
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
390 Francesc Valls-Junyent
tendir a augmentar mentre que les vendes a la resta de l’Estat van quedar, a partir de 1902, cada cop més en qüestió, tal com ho mostra el gràfic que presentem a continuació. De fet, és normal que això passés d’aquesta manera. Els vins eren un producte bàsicament per a l’exportació i calia tenir-la ben organitzada per no haver de quedar-se tancat en un mercat interior que arrossegava tot un seguit de rèmores. Vendes (ampolles) de Codorniu en total i a Catalunya (1879-1910)
Font: AC, Resumen ventas por años 1896-1931. Vendes (ampolles) de Codorniu a la resta de l’Estat i a la resta del món (1879-1910)
Font: AC, Resumen ventas por años 1896-1931.
el desarrollo de la industria algodonera española, 1875-1920», Revista de Historia Económica, any 1, núm. 2, p. 369-386.
391 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
En conjunt, totes aquestes mostres no fan sinó reafirmar la intenció de Manuel Raventós de can Codorniu de dedicar-se a l’exportació. I d’alguna manera desmenteixen els germans Deu de les Corts (Barcelona) quan l’advertien el 25 de gener de 1894: «Por aquí se suele decir “No vayas tan a prisa que está nublado”. Pues bien esto lo decimos a Vd. en confianza, refiriéndonos a sus proposiciones sobre mandar su champagne a América».103 Es tracta de la confiança que s’havien guanyat els Deu en aquell viatge que van fer a Alemanya i a França en el qual els va acompanyar Manuel Raventós a les darreries de 1893.104 El Sindicat de fabricants de vins espumosos a Espanya (1896) Finalment, hi ha una darrera qüestió relacionada amb la radicalitat de la dinàmica expansiva que Raventós va donar en només tres o quatre anys a la seva empresa, entre 1893 i 1896. Ens referim a la constitució d’un organisme que ajuntés a tots els fabricants de vins escumosos i servís per donar-los força davant del govern i dels consorcis similars estrangers (entengui’s francesos). El dia 26 de març de 1896, quan Manuel Raventós Domènech ja havia fet tres viatges a la Champagne i altres àrees productores estrangeres, va rebre a can Codorniu una carta del president del Sindicat dels Viticultors dels Vins de la Champagne demanant-li que no fes servir el nom de «champagne» per referir-se als seus vins. Això, recordeu-ho, era a l’inici de 1896. L’any anterior, el 1895, havia venut fins a 44.289 ampolles a tots tres mercats: el català, el peninsular i l’internacional. Aquest advertiment va provocar una doble resposta de Manuel Raventós. En primer lloc, es justificava que el fet d’haver dit «champagne a mon vin mousseux. Jamais j’ai pensé d’user comme fausse indication de provenance, puisque il est accompagné du nom de mon village, de mon nom et des autres parts espagnoles». Per la mateixa carta sabem que Raventós posava també a l’etiqueta «vinos espumosos». El problema era que els vins espumosos, els compradors els identificaven perfectament com a «champagne» si es tractava de vins espumosos naturals. En canvi, els vins espumosos s’identificaven efectivament com 103. AC, Copiador de cartes, núm. 13 (1893-94), p. 120. 104. ARB, Còpia de viatges d’estudi del 1882 a 31 Desembre 1905, llibre primer, p. 58-75. El viatge va tenir lloc entre el 23 de novembre de 1893 i el 7 de desembre de 1893.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
392 Francesc Valls-Junyent
a vins espumosos si eren fabricats «a màquina». En el fons, estem davant d’un problema com el del cognac «si vendu pour les maisons de Xeres».105 Tot plegat venia de dos fets. En primer lloc, tenim la familiaritat que havia agafat Raventós a la Champagne a partir dels seus contactes amb Henri Abelé i amb les caves Moët, Pommery o Mercier (per dir-ne algunes). I en segon terme, de la familiaritat que el «champagne» Codorniu estava adquirint en alguns dels principals mercats internacionals, fet que devia començar a preocupar els grans fabricants francesos. Ara bé, la segona part de la reacció de Raventós va consistir en l’intent d’impulsar la creació d’un «sindicato de fabricantes o criadores de vinos espumosos» espanyol. Manuel Raventós va fer una llista de possibles interessats en aquest nou organisme. Es tracta de fabricants com ara les empreses següents, les quals consten en una de les cartes que va enviar Raventós demanant-los la opinió: Enrique Gironella (Sant Martí de Provençals), Domingo Soberano (Reus), Fco. Perpiñà (Reus), R. Sardà y Monseny (Reus), Vda. Pomés (Bilbao), Luis Veriterra (fabricant de sidra, Oviedo), N. Sima (fabricant de sidra, Oviedo), Jaime J. Sagrado (Oviedo), Valle, Ballina i Fernández (fabricant de sidra, Villaviciosa), Sans i Capdevila (Barcelona), Peter Domecq (Jerez), Ramon Vallés (Pla del Penedès), José Deu (les Corts), C. del Pino y Cia. (Màlaga), Bosch i Fuster (Badalona), Rafael Barrio (Haro), J. J. Vergara (Puerto de Santa María), Hijos de B. Vergara (Jerez)106 i Douence y Cía (Bilbao).107 Les respostes no es van fer esperar gaire. El 17 de juny de 1896 escrivia Ramon Vallès, amb resposta afirmativa. L’endemà arribaren diverses cartes de Reus. En una d’elles, Domingo Soberano, era del tot explícit: «[...] para prestar fuerza moral a las gestiones que practiquen a fin de conseguir un aumento del arancel». I continuava dient «Creo a Vd. muy indicado para que ejerza de su digno Presidente». I acaba assenyalant «mi edad avanzada y el menguado resultado que han obtenido los incesantes desvelos y sacrificios empleados en una industria nueva y desconocida en nuestro país y que con tan múltiples dificultades tiene que luchar me dejan muy inclinado a mirar con alguna indiferencia ese asunto, 105. AC, Copiador de cartes, núm. 24, p. 287. 106. Vegeu aquesta bodega al llibre de Sophie Lignon-Darmaillac (2004), Les grandes maisons du vignoble de Jerez: (1834-1992), Madrid, Casa Velázquez, p. 130. 107. AC, Copiador de cartes, núm. 26 (1896), p. 233. Es tracta de la carta adreçada a Douence y Cía (15 de juny de 1896).
393 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
y solo para ayudar a los demás interesados con el apoyo de mi insignificante personalidad accedo a ser continuado como uno de ellos».108 També el 23 de juny responia afirmativament la Vda. de Pablo Pomés des de Bilbao (fàbrica i dipòsit de xarops i aiguardents).109 L’única carta que va mostrar-se recelosa va ser la de José Deu y Cía. amb data 19 de juny de 1896: «Sentimos no poder complacerle asociándonos a él ya por no ser nosotros fabricantes de Vinos Espumosos para la venta pues solamente lo somos para nuestro particular consumo, ya porque creemos improcedente para nosotros formar parte de dos Sindicatos que puedan algún día llegar a defender ideas e intereses muy opuestos». Es refereix al sindicat que presideix Manuel Raventós i a l’altre que ells mateixos van impulsar, el Sindicato de Exportadores de Vinos de Barcelona.110 Desconeixem com va anar evolucionant aquest sindicat i tan sols si es va arribar a constituir. Però el que sí que és cert és que aquesta és la primera activitat de la qual tenim constància sobre un intent de creació d’un sindicat d’aquestes característiques. Posteriorment, als anys de 1920, tindrem nous intents de creació d’organitzacions d’aquest tipus: un el 1920 i, un altre, el 1926. En el primer, el de 1920, els senyors Jaime Esteve Almirall (president), Jaime Esteve Bertran (secretari) i en Noyet (tresorer), sol·liciten l’aprovació del Govern Civil per a l’Asociación de Fabricantes de Vinos Espumosos de Cataluña.111 En el segon, el de 1926, el Sindicato de Fabricantes de Vinos Espumosos de España és autoritzat davant una sol·licitud presentada per Manuel Raventós Domènech, Agustín Roig Domingo, Pedro Baqués Rafecas, Joaquín Esteve, Joaquín Altamira Roca, José Brillas Socias, Bodegas Bilbaínas, Canals y Nubiola, José Muntaner Oller, Modesto Rigol Tobella, Jaime Raventós Poch, Pedro Ferrer Bosch, José Garcia Cunill, Salvador Mata Figueras, José Mora Xaus, José Oliana Mauri, Salvador Oliver Santacana, Emilio Benezet, Jaime Esteve i Fortuny SA. El 1934 Pere Ferrer Bosch (com a president) comunica que ell mateix i Pere Baqués (com a vicepresident), Salvador 108. AC, Cartes rebudes, núm. 45, p. 72. 109. AC, Cartes rebudes, núm. 45, p. 138. 110. AC, Cartes rebudes, núm. 45, p. 84. 111. Arxiu del Govern Civil de Barcelona, AD 451. He d’agrair aquesta nota i la següent al Dr. Jordi Planas.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
394 Francesc Valls-Junyent
Oliver Santacana (com a vocal) i Salvador Mata (com a secretari) van prendre possessió de la Junta Directiva.112 Tots aquests sindicats pretenien actuar com a grup de pressió davant del govern a l’hora de mirar de forçar decisions solidàries amb els productors, especialment en la revisió dels aranzels. En una carta enviada per Raventós el 1894 a Antonio Ferratges de Mesa (marquès de Montroig) a Madrid, deia que «esa industria naciente ocupa muchos brazos de salida a los vinos para el interior, para las colonias y para diversos puntos de América y no puede tener un solo contrario en España. [...] Cuando se habla de Aranceles y de Industria en España parece que se trata de Hilados y Tejidos por ser estas las más importantes».113 Es tractava, com deia reiteradament Manuel Raventós en la seva correspondència de fer pujar l’aranzel a 4 pta/l.114 A la vegada pretenien actuar com a grup de pressió dels productors davant del mateix govern o altres organismes i institucions. La seva realització va ser una idea de Manuel Raventós Domènech, que va optar per moure’s en aquesta direcció quan va veure a finals del segle xix que els elaboradors de la Champagne també ho feien. Conclusions Aquesta història comença el 1833 quan Tupper i De Quesne van adquirir uns espais importants a Tarragona per realitzar la seves activitats d’emmagatzematge i preparació de vins i licors (aiguardents) per a l’exportació. Eren uns comerciants dels de la vella escola. Es dedicaven a comprar aiguardent i vi i a reexportar-lo cap a les illes del Canal (Guernsey i Jersey) o cap a Amèrica. Mentre havien tingut un estatus logístic especial van controlar una part força significativa d’aquest trànsit. El 1833, però, ja era una data molt tardana i ja feia temps que les illes del Canal havien perdut aquesta singularitat de formar part del Regne Unit, ja estaven fora de les seves fronteres. Els comerciants d’aquelles
112. Arxiu del Govern Civil de Barcelona, AD 507. Pere Ferrer Bosch era el president de Freixenet. 113. AC, Copiador de cartes, núm. 16 (1894-1895), p. 345. 114. Vegeu, per exemple, AC, Copiador de Cartes, núm. 26, p. 98 (carta a Vicente Roset de Madrid), p. 186 (carta a Santiago López) o bé AC, Copiador de Cartes, núm. 29, p. 422 (carta a Joan Sellarés).
395 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
illes que havien quedat a Catalunya es dedicaven a un altre tipus d’activitats. El 1853, Tupper i de Quesne van optar per vendre el que tenien encara a Tarragona als associats d’August de Muller, aleshores força jove. Els compradors són Josep Alfons Loubat, propietari de París, representat per Fco. Hebrard Foulquié, un francès de St. Jean du Bruel, afincat i plenament establert a Tarragona. Els terrenys adquirits per Tupper i de Quesne passaven ara a mans del grup inversor d’August de Muller. Serà precisament el fill d’August de Muller el que acompanyarà Manuel Raventós Domènech a la Champagne a prendre vistes per primera vegada quan tots dos tenien 23 i 24 anys. Tornem a tenir a través d’aquest cas una trajectòria que enllaça els tres cicles de l’economia vitivinícola catalana, des del cicle de l’aiguardent fins al cicle del vi de qualitat i del cava. L’anada a la Champagne de Manuel Raventós Domènech li va servir per prendre contacte amb tot un seguit de persones significatives. El primer, un dels principals, fou Henri Abelé. Abelé era cosí germà de De Muller i amb ell Raventós va establir una profunda amistat. Es va convertir en un dels seus homes de referència a Reims. Quan en un negoci com aquest es pretén començar, res millor que tenir un contacte a la Champagne, si el que es vol és imitar el que fan allà. És a través d’aquesta trajectòria que Manuel Raventós Domènech es va encomanar d’un know how i de la transferència tecnològica necessària per a la fabricació de vins escumosos naturals tal com els feien a la Champagne. A partir d’aquí (1886) Manuel Raventós comença a pensar si li seria útil establir una empresa dedicada exclusivament a la fabricació de vins escumosos. Al final, després del daltabaix de la fil·loxera pren la decisió afirmativa. Millor dedicar-se als vins escumosos que a diversos negocis sense poder-ne esprémer cap. Això era a finals de 1893. Però vet ací un nou dilema: com s’havia de construir una xarxa comercial prou eficient a Catalunya, a la resta de l’Estat i al món? Raventós va estar dubtant respecte a què s’havia de dedicar, si a la producció i vendre-la a algun comerciant, o bé a ambdues coses, producciócomercialització. Al final va decidir construir la seva pròpia xarxa comercial amb viatjants i representants. Era l’any 1895. A la tardor d’aquell any va decidir enviar dos viatjants a visitar la part nord d’Espanya, un, i la part sud, l’altre. Els resultats van ser força minsos. Tampoc els representants de Raventós a Madrid, peça absolutament central de l’entramat comercial de la Península, van saber treure’n partit. Primer, Roncero (un negociant de Madrid mateix) i després Jaume Raventós van fracassar estrepitosament. Al final, quan Jaume Raventós va tenir una oferta de feina
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
396 Francesc Valls-Junyent
a Barcelona en una empresa elèctrica, la plaça de Madrid va quedar en mans de Faust Genestar, el qual el 1908 se’n va fer càrrec. Una altra de les informacions rellevants d’aquest treball té a veure amb la presència aconseguida en l’exportació des d’aquests primers moments. Malgrat la decidida orientació al mercat regional català i la voluntat de conquesta del mercat espanyol, l’exportació va fer-se present des de molt aviat i es van fer esforços ben significatius per aconseguir-la i fiançar-la. En diverses ciutats del món van conquerir representants que en general tenien una característica: eren gent d’origen català. Buenos Aires, l’Havana, Mèxic, Brasil, Holanda, Gran Bretanya són indrets cap als qual es va tendir a enviar una quantitat cada cop més significativa d’ampolles. Aquest és un fet rellevant en un període com aquest, atès que es pretenia vendre cada cop més en el mercat internacional. En conjunt tots aquests esforços van fonamentar la posada en marxa d’un nou tipus de negoci a imitació del de les cases de la Champagne. Es pretenia fer el mateix que elles amb unes condicions molt més precàries, tant procedimentals com per la disponibilitat de mitjans. Les tirades eren molt més curtes (almenys a l’inici), les tècniques d’elaboració requerien d’obrers i maquinària especialitzada que a Espanya no es coneixia, el muntatge d’una xarxa comercialitzadora tenia certs problemes en el context d’un país poc avesat als vins escumosos. Per tot plegat, només es podia aconseguir tirar endavant emparant-se en un aranzel. I la receptivitat del govern espanyol tampoc no era la més convenient. Davant d’aquestes limitacions només quedava una solució quan a can Codorniu van començar a arribar cartes de les grans organitzacions franceses que protegien el sector: constituir una associació de fabricants de vins escumosos. I així es va intentar el juny de 1896. Va ser el precedent de les dues organitzacions que es constituirien posteriorment, durant els anys 1920. L’esforç de Codorniu en aquests terrenys va ser de molta significació, fins al punt de portar-lo a afirmar en una de les seves cartes que «yo solo sueño champagne, y a fe que tengo envidia a tu negocio pues hay más agricultura y menos industria y proyectos».115
115. AC, Copiador de cartes, núm. 23, 1896, 19 de febrer de 1896, carta adreçada de Luis Fatjó, al Rancho San Luis (Califòrnia), f. 376.
397 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
Annex Representants de Codorniu a les principals ciutats espanyoles i estrangeres (1893-1925) a) Catalunya Barcelona
1894-1925
Antoni Oliver
Lleida
1922-1925
Adolf Benet
Manresa
1895-1911
Emili Sañes
1912-1916
Jaume Vilaseca
1893-1898
Ildefonso Solà
Sant Sadurní
Sabadell-Terrassa 1893-1925
Vda. R. Llonch Roca
Tarragona
Josep M. Nogués
1894-1903
b) Resta d’Espanya Andalusia
Aragó
Astúries Canàries
Almeria
1896-1907
Fco. Losana
Còrdova
1897-1925
Manuel Lorenzo
Granada
1897-1925
Miquel Varo
Jaén
1901-1909
Miguel Díaz de la Higuera
Màlaga
1896-1925
Fco. Biote
Sevilla
1897-1901
J. Ricca
1902-1925
Miquel Izquierdo
Osca
1899-1925
Vda. & Suc. de Amador de la Peña
Saragossa
1895-1922
Eduard Gastardi
1923-1925
Gregorio Villalba
1901-1913
F. Corominas & Hno.
1914-1916
Sarerdirre & González
1900-1902
Josep Ortoll
1915-1917
Manuel Rivera Atienza
1895-1899
Fco. García
Oviedo Canàries
Cantàbria
Santander
1900-1925
Agustí Aguilera
Castella la Vella
Burgos
1905-1911
M. Quiñones & Cia.
Lleó
1922-1925
José Fernández
Valladolid
1908-1910
R. Guerrero
Albacete
1896-1925
Manuel Gil
Guadalajara
1925
Manuel Valls Borrell
Castella la Nova
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
398 Francesc Valls-Junyent
Galícia
Illes Balears
La Corunya
1900-1914
Juli Barallobas
1915-1919
Josep Klan García-Bajo
1924-1925
Josep Suciras
Lugo
1896
Gómez Quintero
Pontevedra
1900-1925
Antoni Agustí
Balears
1901-1903
Miquel Bestard
1922
Artur Morey
1897-1901
Bartolomé Velasco
1902-1925
Estanislao Guerrero
1893-1895
Juan Roncero
1896
F. Pecastaing
1897
Andreu Brassis
1898-1903
Jaume Raventós
1904-1907
Rafael Laso de la Vega
1908-1915
Faust Genestar
1916-1925
Enric Mas
Múrcia
1897-1903
Ferrer & Cia.
Cartagena
1907-1908
A. Pérez Rodríguez
1924-1925
A. García Arebalo
Lleó
Salamanca
Madrid
Madrid
Múrcia
Navarra
Pamplona
1902-1907
Eduard López
País Basc
Bilbao
1895-1901
Manuel Bilbao
1902
Vilasau & Galán
1903-1917
Lluís Vilasau
1918-1925
Centre de Contractació Comercial
1898-1903
Gerard Maeso
1907-1911
Ricard Caperochpi
Vitòria
1895-1903
Manuel Pérez y Cía.
Alacant
1899-1903
R. Sánchez
1907
Àngel Redondo
Castelló
1924-1925
Antonio Fossas
València
1894-1896
Casimir Prats
1897-1925
Josep Báguena
1910
M. Mugaluru
Sant Sebastià
País Valencià
La Rioja
Logronyo
399 En els orígens de Codorniu. 1886-1905
c) Exterior Anglaterra
1921-1925
Shirtliff & Co.
Buenos Aires
1897-1922
Felip Millet & Cia.
1923-1925
Casa Oms
1894-1897
Brugal Sno. & Co.
1907-1910
Josep Victori
1911-1925
J. Balcells & Cia. S. en C.
Mèxic
1896-1897
Gaietà Feliu
Nova York
1911-1921
Josep Victori & Cia.
Paraguai
1908-1925
Rius & Jorba
Perú
1915-1925
Gallo gernans
Suïssa
1914
Antoni Neri
1924-1925
Mateu Hortoneda
Uruguai
1905-1908
Josep Morante
Xile
1913-1920
Confiterias Palet
L’Havana
Font: AC, Resumen de ventas por años 1896-1931. Només s’han inclòs els representants que acaben com a molt tard el 1925.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 401-439 DOI: 10.2436/20.1001.01.176
IDENTITATS COMPARTIDES: EMMANUEL BROUSSE I LA NACIONALITAT CATALANA1 Antoni Moliner Prada2
Universitat Autònoma de Barcelona Lliurat el 30 de setembre de 2016. Acceptat el 17de gener de 2017
Resum L’article mostra la identitat compartida, francocatalana, del diputat republicà francès Emmanuel Brousse a través de la seva actuació política i periodística. Els seus freqüents viatges a Barcelona, en el context de la Primera Guerra Mundial, i la seva relació amb els principals líders polítics catalans va despertar la il·lusió dels nacionalistes radicals d’aconseguir el suport de França per al reconeixement de la nacionalitat catalana. El Govern d’Espanya, a través del Ministeri d’Estat i el d’Afers Estrangers, va realitzar un seguiment de totes les seves activitats, considerades negatives per interferir en els assumptes interns de Catalunya. L’afer E. Brousse va esclatar quan el Govern li va denegar el visat al maig de 1923 per entrar a Espanya. Paraules clau Identitats compartides, frontera, Catalunya, Pirineus Orientals, Emmanuel Brousse.
1. Aquest article s’inscriu en els projectes d’investigació HAR2013-40470-P i HAR201567173-P del Ministeri d’Economia i Competivitat d’Espanya. Agraeixo al Doctor i amic Francesc Espinet Boronat les observacions i correccions que m’ha fet per millorar el text. 2. E-mail: Antoni.Moliner@uab.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
402 Antoni Moliner Prada
Border identities: Emmanuel Brousse and the Catalan nationality Abstract This article presents the dual Franco-Catalan identity of the French Republican Congressman Emmanuel Brousse in his political and journalistic work. His frequent trips to Barcelona in the context of the First World War and his relationship with the main Catalan political leaders encouraged radical nationalists to gain France’s support for the recognition of Catalan nationality. The government of Spain, through the Ministry of State and Foreign Affairs, monitored his activities, considered negative as he was deemed to be interfering in the internal affairs of Catalonia. The E. Brousse affair erupted when, in May 1923, the government denied him a visa to enter Spain. Keywords Dual identities, border, Catalonia, Eastern Pyrenees, Emmanuel Brousse. Introducció En el marc actual del debat sobre les identitats nacionals és oportú tenir en compte les diverses orientacions historiogràfiques. Com a punt de partida cal distingir entre el concepte d’identitats col·lectives, que sempre han existit, i identitats nacionals construïdes sobre la sobirania d’un territori. Encara que les nacions són construccions històriques o comunitats imaginades, producte de múltiples esdeveniments contingents i factors diversos, al mateix temps són –seguint A. D. Smith– «comunitats immemorials i evolutives que enfonsen les seves arrels en una llarga història de vincles i cultura compartits».3 La nació4 es concep com una construcció cultural, d’aquí ve la naturalesa imaginada de les nacions, que té importants conseqüències polítiques. Però al 3. Anthony D. Smith (2000), Nacionalismo y modernidad, Madrid, Itsmo, p. 38. 4. Antonio Morales Moya (2013), «La nación española preconstitucional», a A. Morales; J. P. Fusi, i A. de Blas (dir.), Historia de la nación y del nacionalismo español. Barcelona, Galaxia Gutenberg, p. 130.
403 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
mateix temps les nacions existeixen en la consciència social i genealògica que les comunitats tenen de si mateixes en cada moment. Davant la tesi perennialista, naturalista o essencialista de la nació, molts historiadors defensen la tesi modernista o historicista del seu origen, recolzant-se principalment en els treballs d’Ernest Gellner, Benedict Anderson i Eric Hobsbawm, encara que amb matisos diversos.5 Certament, la modernitat va introduir la consciència nacional, la ideologia nacionalista i els drets polítics derivats de la nació.6 Va ser al segle xix quan va triomfar la idea de nació com a subjecte de sobirania, sobre qualsevol identitat col·lectiva. A Europa, a més de la unificació d’Alemanya i Itàlia, completada entorn de 1870, amb anterioritat a la Primera Guerra Mundial es va produir l’annexió a Grècia de les illes jòniques el 1863 i la separació de Noruega de Suècia el 1905. Correspon als tractats de pau de 1919 i 1920, sota la inspiració del president Woodrow Wilson, l’establiment del principi de les nacionalitats, que comporta l’autodeterminació dels pobles, que bàsicament afirma que la legitimitat política es fonamenta en la voluntat de les nacions, és a dir, que a cada poble o nació ha de correspondre un Estat.7 Les seves conseqüències més importants van ser la independència de Txecoslovàquia, Finlàndia i els països bàltics, el reconeixement de Polònia, el sorgiment d’Àustria com a república i de la Gran Iugoslàvia, i l’expansió d’altres països (Romania, Grècia i França). Semblava llavors que Catalunya aconseguiria del Govern espanyol una autonomia regional. A París es va formar un comitè nacional català que va voler imitar l’exemple txec per obtenir el suport dels aliats, però no va tenir cap influència. La qüestió catalana no va ser admesa a tràmit pels aliats vencedors en l’ordre del dia de la Conferència de Pau. I el projecte de l’Estatut d’Autonomia elaborat pels parlamentaris catalans i la Mancomunitat de Catalunya a Barcelona el gener de 1919 va ser rebutjat pel Parlament espanyol malgrat la moderació del text.8 5. Ernest Gellner (1988), Naciones y nacionalismo, Madrid, Alianza; Benedict Anderson (1993), Comunidades imaginadas, México, F.C.E.; Eric Hobsbawm (1991), Naciones y nacionalismo desde 1780, Barcelona, Crítica. 6. José Álvarez Junco (2016), Dioses útiles. Naciones y nacionalismos, Barcelona, Galaxia Gutemberg, p. 1. 7. Andrés de Blas Guerrero (1994), «A vueltas con el principio de las nacionalidades y el derecho de autodeterminación», Revista Internacional de Filosofía Política, núm. 3, p. 60-80. 8. Albert Balcells (2013), «El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa entre 1885 i 1939», Catalan Historical Review, p. 195. Idem (2010), El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric, Barcelona, Parlament de Catalunya.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
404 Antoni Moliner Prada
L’opció annexionista de Catalunya a França s’havia suscitat anteriorment l’any 1898. L’opuscle anònim La Question catalane. L’Espagne et la Catalogne. Note adressé à la presse Européenne par le Comité Nationaliste Catalan de Paris, que va escriure Enric Prat de la Riba, distribuït en les llibreries franceses gràcies a l’ajuda de Louis Guérin, membre de la Ligue Antisémite, contemplava les diferents solucions per resoldre el plet catalanoespanyol: l’autonomia federal o foral, la independència o l’annexió a França.9 Els ambaixadors francesos a Espanya en general van manifestar la seva hostilitat reiterada a les reivindicacions catalanistes, encara que els cònsols francesos a Barcelona i Tarragona van ser més comprensius amb la identitat catalana, però sempre concebuda com un fenomen regionalista i no nacionalista. I davant els episodis de simpatia a França mostrats en diverses ocasions, per damunt de tot l’ordre del Govern francès era mantenir la reserva i no incomodar el Govern espanyol. El consolat espanyol de Perpinyà i l’ambaixada espanyola de París també van estar molt atents a qualsevol mostra de catalanisme polític en territori francès.10 Malgrat aquesta situació, algunes personalitats del Rosselló mantingueren la seva doble identitat catalana i francesa. Per exemple, el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont, en el seu viatge a Barcelona pel gener de 1901 per assistir a l’enterrament del bisbe Morgades, en una reunió amb l’Orfeó Català va pronunciar unes frases de suport a favor de la reunió de la Catalunya del nord amb la del sud en una pàtria lliure. La qual cosa va provocar una dura reacció en El Diluvio i en el consolat francès de Barcelona.11 Un altre exemple és el polític Emmanuel Brouse, objecte d’aquest estudi relatiu a les identitats compartides, entrecreuades o de frontera, en el context de la Primera Guerra Mundial i els anys vint del segle passat. L’article s’estructura en dos apartats. El primer està dedicat a conèixer la seva figura com a periodista i polític que va recolzar sempre les reivindicacions Sobre les minories nacionals cal tenir present l’estudi de Xosé Manoel Núñez Seixas (2010), Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936), Catarroja, Editorial Afers - Universitat de València. 9. Jordi Pons Pujol, Imatge oficial i política francesa respecte la Catalunya espanyola, 18951914. Tesis doctoral dirigida pel professor Borja de Riquer, UAB, 2015 (inèdita), p. 25-26. 10. Ibidem, p. 50-51. 11. Eugène Cortade (1994), Juli de Carsalade du Pont. Bisbe de Pepinyà i defensor de Catalunya, Barcelona, Curial.
405 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
nacionalistes de Catalunya. El segon analitza amb deteniment l’actuació del Ministeri d’Estat d’Espanya contra la seva persona pel seu suport al catalanisme polític. Emmanuel Brousse, periodista i polític republicà Emmanuel Brousse va néixer a Perpinyà l’any 1866 i va morir a París el 1926. Enginyer de formació, l’any 1899 va contreure matrimoni amb Marguerite Chamorin amb la qual va tenir quatre fills, que es van dedicar com ell al periodisme. Al llarg de la seva vida va desenvolupar una intensa activitat en aquest camp, com a gerent i periodista del diari degà de la premsa francesa, L’Indépendant des Pyrénées Orientales de Perpinyà, i com a polític va ser diputat de l’Assemblea francesa entre 1906 i 1924. Va escriure diverses obres per exalçar les comarques i territoris de la Cerdanya i dels Pirineus (Pyrénées inconnues. La Cerdagne française (1896); Pyrénées inconnues: excursions dans les hautes vallées de la Têt, de l’Aude et du Segre: Haute Conflent, Capcir, Cerdagne (1897). De jove va treballar com a tipògraf a l’empresa familiar, seguint els passos del seu pare, i va escriure diversos articles al citat diari relatius a Perpinyà, Pirineus Orientals, Aude i el Rosselló. Aquest periòdic, nascut l’any 1846, era de tendència republicana, oposat a la monarquia de Lluís Felip; entre 1853 i 1869 va deixar de publicar-se, i entre 1893 i 1898 va ser dirigit per Jules Escarguel, fill de Lazare Escarguel, que fou el primer alcalde republicà de Perpinyà. Durant la Tercera República Francesa, el periòdic es va posicionar contra el general Boulanger, i amb Emmanuel Brousse i Eugenie Sauvy al capdavant va ser considerat l’òrgan portaveu del Partit Oportunista. La seva història final va ser incòmoda, ja que després de la Segona Guerra Mundial fou prohibit per afavorir la França de Vichy, i va reaparèixer després el 1950. Emmanuel Brousse va ser un polític important en aquesta regió, compromès amb els viticultors del Midi i els problemes generals del país. En la seva carrera política va ocupar primer càrrecs com a conseller municipal de Perpinyà (1892-1896), administrador dels hospicis d’aquesta ciutat, conseller del districte de Sallagosa (1895), conseller general del mateix districte entre 1898 i 1926 i diputat pel districte de Prada de Conflent (Pirineus Orientals)
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
406 Antoni Moliner Prada
tre 1906 i 1924, amb Esquerra Democràtica, convertida després en Esquerra Republicana Democràtica.12 La seva activitat parlamentària va ser molt intensa en les quatre legislatures i en el període de la guerra de 1914-1918 desenvolupà un paper important dins de les comissions parlamentàries relatives a l’obtenció d’ajuda per a la defensa nacional. La seva preocupació prioritària fou resoldre els problemes de la viticultura del sud de França, les qüestions socials i econòmiques, i el desenvolupament dels ferrocarrils a l’Alta Cerdanya. Participà en les lleis relatives a l’aprofitament de les aigües i els boscos (1907) i es va preocupar perquè l’administració legislés sobre la denominació d’origen del vi de la Champagne i per combatre el frau en els vins en introduir sucre en el seu contingut (1907). Cal tenir present que el 1907 la fil·loxera va fer estralls en moltes regions de França, la qual cosa provocà un aixecament dels viticultors del Llenguadoc, acabdillat pel socialista Ernest Ferroul i pel taverner Marcelin Albert. Nombrosos alcaldes van dimitir dels seus càrrecs i les manifestacions s’estengueren per totes les ciutats. Destacà la de Montpeller, realitzada el 19 de juny d’aquest any, que aplegà més de mig milió de viticultors. El Govern de Clemenceau no va dubtar d’utilitzar la força militar i en els enfrontaments amb la població civil es produïren cinc morts i desenes de ferits.13 L’actuació de Brousse en aquest conflicte va ser decisiva, interpel·là el Govern pels arrestats en la repressió militar i demanà que s’exonerés dels impostos obligatoris la població de les regions vitícoles que havien sofert l’epidèmia de la fil·loxera. De nou el 1912 va proposar una interpel·lació al Govern per tal de prendre mesures i conciliar els interessos dels viticultors dels territoris colonitzats al nord d’Àfrica amb els metropolitans. També va participar aquell any en les discussions i la proposició de llei per garantir la denominació d’origen dels vins de la Champagne. Després de la dimissió del gabinet Leygues (12 de gener de 1921), proposà noves lleis per afavorir la producció de vins dolços naturals, i el 1922 demanà al Govern que prengués mesures en les negociacions francoespanyoles per salvaguardar els interessos dels viticultors francesos, davant dels fraus i les campanyes empreses contra ells. En els últims anys de la seva activitat com a diputat, destaquem la seva intervenció el 1923 relativa a la qüestió d’ordre 12. Caroline Raunier (1994), Emmanuel Brousse un home du XXème siècle, Perpinyà, Université de Perpignan (tesina). 13. Jean Garrigues (1997), La France de 1848 a 1914, París, Seuil, p. 47-58.
407 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
públic i l’increment constant dels preus dels productes de consum i encariment de la vida. Els electors dels Pirineus Orientals no li van donar suport en les eleccions generals de maig de 1924 i per això es va veure obligat a abandonar la vida política activa. S’imposà en el Departament la llista del cartell d’esquerres promogut pel ministre Victor Dalbies. En la seva dilatada vida política, el càrrec més important que va obtenir va ser el de sotssecretari d’Estat de Finances (de gener de 1920 a gener de 1921) als governs d’Alexandre Millerand i de Georges Leygues. En relació amb el seu ideari polític, ell mateix es presenta com un home moderat i tolerant, ferm en les seves actuacions però respectuós amb les creences religioses individuals. Home reformista, va inspirar diverses lleis en el camp de les finances, de l’administració, la justícia i en el social. En l’Assemblea francesa intervingué en diverses comissions de comptes, economia, pressupost, navegació aèria, marina i crisi vitícola. Fou promotor d’infraestructures i equipaments, com el tren groc, que encara avui funciona, entre Vilafranca del Conflent i la Tor de Querol, el Gran Hotel de Font-Romeu i la xarxa de carreteres de la Cerdanya francesa. En record de la seva memòria, la seva família i els amics van aixecar a l’entrada de Mont Lluís, en l’encreuament de rutes del Capcir, la Cerdanya i el Conflent, un monument en què es llegeix aquesta inscripció: «Emmanuel Brousse. Á l’apôtre des économies, au ministre mort pauvre. Au bienfaiteur de la Cerdagne, au défenseur de la viticulture».14 El seu sentiment catalanista Des dels primers temps de la seva vida política com a diputat pel Departament dels Pirineus Orientals, E. Brousse desenvolupà una gran activitat de caràcter catalanista i de defensa de la identitat particular de Catalunya. Una actuació que va intensificar encara més des del començament de la Gran Guerra.15 De forma molt simplista va definir Catalunya d’aliadòfila i el conjunt 14. A. Verguet (26 novembre 2014), «Emmanuel Brousse: ministre mort pauvre», Personalité. 15. Sobre la Primera Guerra Mundial remeto als estudis de Margaret Macmillan (2014), 1914. De la paz a la guerra, Madrid, Turner; Max Hastings (2014), 1914. El año de la catástrofe,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
408 Antoni Moliner Prada
d’Espanya de germanòfil, qualificacions que no es corresponen amb la realitat, que és molt més complexa. Sectors catalans de l’aristocràcia, l’Església i la burgesia eren propers als imperis centrals, i les simpaties als aliats, especialment francesos, es troben entre alguns nacionalistes i intel·lectuals.16 L’actitud d’E. Brousse creà una profunda preocupació en els governs d’Espanya, com ho prova l’expedient que va obrir el Ministeri d’Estat el 1916, titulat Informe Brousse i referit a «cuestiones de separatismo».17 Les relacions entre França i Espanya durant la Primera Guerra Mundial van ser intenses i molt estretes des del punt de vista cultural a Barcelona a través de les escoles, obres de teatre, concerts i conferències.18 En el context bèl·lic d’aquests anys, i la neutralitat practicada per Espanya, les activitats culturals individuals van aconseguir un significat col·lectiu i polític, i sovint polèmic. La simpatia del nacionalisme català pels francesos va servir perquè aquests intentessin frenar la penetració alemanya a Espanya. D’altra banda, els nacionalistes radicals, interlocutors privilegiats de França, van intentar que en l’escenari internacional es reconegués la particularitat de Catalunya. Des del punt de vista de la propaganda cal assenyalar en aquests anys el manifest de març de 1915 d’intel·lectuals catalans a favor dels aliats, el «Glosari» de Rusiñol en L’Esquella de la Torratxa, els Jocs Florals de Barcelona del 2 de maig 1915, el president dels quals, Josep Pin i Soler, va evocar en el seu discurs les relacions fraternals amb França i els seus desitjos de victòria, i l’expedició a Barcelona, Crítica, i Francisco Morente; Javier Rodrigo [ed.] (2014), Tierras de nadie. La Primera Guerra Mundial y sus consecuencias, Granada, Comares Història. Sobre les repercussions a Espanya destaca l’estudi de Maximiliano Fuentes Codera (2014), España en la Primera Guerra Mundial. Una movilización cultural, Madrid, Akal Edicions, i Eduardo González Calleja; Pau Auber (2013), Nidos de espías, España y Françia. La Primera Guerra Mundial 1914-1919, Madrid, Akal Ediciones. Sobre les relacions francoespanyoles cal tenir present l’estudi de JeanMarc Delaunay (2010), Méfiance cordiale: els rélations franc-espagnoles de la fi du XIX siècle a la Premirè Guerre mondiale, París, L’Harmattan. 16. J. Victor Gay (2004), «Els gironins de la Gran Guerra (1914-1918)», Revista de Girona, núm. 322, p. 28-35. 17. Expediente Emmanuel Brousse (1916-1923). Conducta seguida desde el año 1916 por el Gobierno de S.M. ante las continuas e inadmisibles intromisiones de Monsieur Brousse en la política catalana. Arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors de Madrid, H.2824. 18. Elisée Trenc; Edmond Raillard (1986), «Les relations franco-espagnoles pendant la Guerre. La question catalane vue a travers les activités culturelles françaises a Barcelone» a Españoles y franceses en la primera mitad del siglo XX, Madrid, CSIC, Centro de Estudios Históricos. Departamento de Historia contemporánea, p. 129-159.
409 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
Perpinyà de febrer de 1916. També s’ha d’assenyalar l’Exposition de la Science Française de 1916 a l’Institut d’Estudis Catalans i l’Exposition d’Art Français de 1917. A la base de tot, cal remarcar l’existència en tots dos costats de la frontera d’un cert nombre d’agents actius o carismàtics, el biaix comú dels quals era la catalanitat i la cerca de la unió entre els territoris catalans.19 L’expedició a Perpinyà de la delegació catalana, realitzada entre el 12 i 14 de febrer de 1916, la integraven distingides personalitats de la vida política i de la cultura: Albert Bastardas, antic alcalde de Barcelona i vicepresident de la Mancomunitat; Joan Garriga Massó, diputat conservador independent; Pere Rahola, diputat de la Lliga Regionalista; Frederic Rahola, senador de la Lliga Regionalista; Pere Corominas, diputat de la Unió Federal Nacionalista Republicana; i entre els intel·lectuals Santiago Rusiñol, Pompeu Fabra, Ignasi Iglesias, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Josep Maria Roca (president de l’Ateneu), Lluís Millet (president de l’Orfeó Català), Josep Maria Sert, Apel·les Mestres i Miquel Utrillo. Les manifestacions d’afecte, festes i banquets, van deixar aflorar un sentiment compartit de formar una «unió sagrada» que afavorís els interessos catalans en la convicció que França donaria suport als interessos de les nacionalitats oprimides. Desig que aviat es va frustrar per l’acció del Govern de França. Jules Cambon, secretari general del Ministeri d’Afers Estrangers i antic ambaixador a Madrid, va posar en guàrdia el president del Consell Aristide Briand respecte a la simpatia demostrada envers Catalunya, que indisposava Madrid.20 No compartien aquesta opinió els polítics francesos que se sentien propers als catalans, com Jules Pams, senador i ministre de l’Interior (1917), i Emmanuel Brousse, diputat dels Pirineus Orientals. Tots dos pensaven que calia aprofitar la simpatia de Catalunya cap als francesos per desenvolupar una propaganda activa. Briand va confiar a Brousse una missió per organitzar la propaganda a Catalunya a la fi de 1915 i el principi de 1916. No era la primera vegada que rebia aquest encàrrec, anteriorment ho havia fet M. Delcassé. En el seu informe de febrer de 1916, Brousse proposa una reforma total de la propaganda per reactivar-la: el pagament d’articles en la premsa diària, A més, suggereix organitzar exposicions artístiques a Barcelona, l’actuació de la Comèdia Francesa, la projecció de films sobre els exèrcits aliats, i la concessió 19. Ibidem, p. 130. 20. Ibidem, p. 132.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
410 Antoni Moliner Prada
de la Legió d’Honor a artistes, literats i industrials catalans. Reafirma la seva amistat amb Alfons Sala, fabricant i diputat conservador per Terrassa, que era un dels principals subministradors de teixits i mantes a l’exèrcit francès.21 Emmanuel Brousse, en els seus viatges a Barcelona acompanyant Jules Pams, per tal d’adquirir aquests articles, va crear vincles estrets amb els polítics catalanistes i establí un corrent de simpatia amb els aliats.22 Arran del lliurament de llibres donats per l’Institut de France a les biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya, va venir a Barcelona pel maig de 1916 Lucien Poincaré juntament amb Emmanuel Brousse. A les festes que va organitzar l’Institut d’Estudis Catalans van ser exclosos d’una manera manifesta el governador civil de Barcelona, Félix Suárez Inclán, i els altres representants del Govern central. Durant una de les celebracions realitzades al Palau de la Generalitat, Brousse va condecorar diversos polítics catalans amb insígnies franceses sense l’autorització prèvia del Govern de Madrid. Per les mateixes dates, Suárez Inclán va prohibir la distribució de pel·lícules franceses relatives a la guerra, sense sotmetre’s a la censura prèvia, que podien anar en contra de la neutralitat espanyola. En aquesta ocasió, Monsieur Brousse va dirigir un telegrama a l’Agència Havas relatant les festes celebrades i atribuint la conducta del governador a una petició formulada pel consolat general alemany de Barcelona.23 En tenir coneixement el Govern espanyol del succeït, el ministre d’Estat, Amalio Gimeno, es va posar en contacte amb l’ambaixador a París, per exigir al Govern francès la seva intervenció davant Brousse i evitar que es relacionés amb els polítics catalanistes, alhora que desmentia la petició del consolat alemany.24 El conflicte amb Emmanuel Brousse es visualitzà de nou amb motiu de la col·locació de la primera pedra de l’Hospital Francès de Barcelona el 23 de maig de 1916. L’ambaixador espanyol a París, Fernando León y Castillo (marquès del Muni), va manifestar les seves protestes a Jules Cambon perquè en aquest acte Brousse havia pronunciat un «Visca Catalunya» sense cap referència a Espanya. Per això el Govern espanyol considerava la seva persona indesitjable. Brousse abandonà la capital catalana el 31 de maig i en una nota enviada a Miguel 21. Ibidem, p. 132-133. 22. Expediente Emmanuel Brousse, 1916. 23. Ibidem. 24. Ibidem, 28 de maig de 1916.
411 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
Utrillo li deia que el Govern espanyol era «imbècil» perquè impedia parlar en català, conscient de la seva oposició als seus continus viatges a Barcelona25. Les opinions dels diplomàtics parisencs i dels polítics del Rosselló, que se sentien francesos i catalans al mateix temps, eren oposades respecte a la seva actuació a Barcelona. A principis de 1916 el president francès Aristide Briand confiava en Emmanuel Brousse i en el seu pla d’organitzar aquell any una exposició sobre les ciències franceses. Probablement també va partir d’ell la idea de l’exposició d’art francès de 1917. La veritat és que el diputat dels Pirineus Orientals va cometre diverses imprudències que motivaren els advertiments del ministère des Affaires extérieures al Govern de Briand, que va adoptar per fi una actitud més prudent amb el Govern espanyol. L’exposició de ciències franceses a Barcelona (maig-juny de 1916) va ser objecte de polèmica. La seva inauguració per part del ministre de l’Interior Jules Pams i el director d’ensenyament superior i ministre d’Instrucció Pública Lucien Poincaré, germà del president de la República, deixant de costat les autoritats espanyoles, va ser mal vista pel Govern del comte de Romanones. L’ambaixador a París Fernando León y Castillo, complint l’ordenat, va parlar amb el president del Consell de Ministres Briand i amb Cambon (ministre d’Afers Estrangers). Tots dos li van assegurar que s’havien posat en relació amb el cònsol general de França a Barcelona per cridar l’atenció a Monsieur Brousse i exigir-li la no-realització d’actes i manifestacions contraris a la política del Govern francès en relació amb Espanya.26 Per l’agost i el setembre de 1916 de nou van refermar les protestes contra Brousse i Pams per la seva presència a Barcelona. La publicació en el diari L’Indépendant des Pyrénées Orientales (8 de setembre de 1916), propietat de Brousse, d’una petita nota «Pour les volontaires catalans», del ministre de la Guerra, general Pierre Auguste Roques, relativa al socors que devia prestar França a les famílies dels voluntaris catalans morts o ferits en la guerra, provocà una reacció del Govern espanyol demanant que se li negués el passaport a Emmanuel Brousse per la seva ingerència en els assumptes catalans.27 Brousse no va cessar en la seva activitat procatalanista, fins i tot va propiciar l’enviament de cartes escrites en català al Govern francès, que el prefecte dels 25. Trenc; Raillard (1986), p. 134. 26. Expediente Emmanuel Brousse, París, 30 de maig de 1916. 27. Ibidem, Ministeri d’Estat, 14 de setembre de 1916.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
412 Antoni Moliner Prada
Pirineus Orientals, Monsieur Pierre Emery, va considerar excessiu i incòmode per al Govern d’Espanya. Al final va triomfar la política d’extrema prudència de l’ambaixador francès a Madrid, Geoffray, i del secretari general del Ministeri d’Afers Estrangers, Jules Cambon, d’abstenir-se de manifestacions culturals a Catalunya susceptibles d’incomodar Madrid. Aquestes activitats no es van reprendre fins a l’exposició d’art francès l’abril de 1917, que va tenir molt d’èxit.28 Els barcelonins van poder contemplar les obres més importants dels grans artistes de la segona meitat del segle xix (Cézanne, Coubert, Daumier, Degas, Gauguin, Manet, Pissarro, Renoir, Rodin, Toulouse-Lautrec, entre d’altres). Brousse va intervenir molt eficaçment en la seva preparació i el Govern francès va concedir la Creu de la Legió d’Honor a diferents personalitats espanyoles que havien intervingut en aquesta exposició. I el Govern espanyol va atorgar la Gran Creu d’Isabel la Catòlica a Monsieur Dalimier, sotssecretari de Belles Arts de França. Com a mostra del suport a Brousse de les elits polítiques i industrials catalanes, amb data 21 de desembre de 1917 van sol·licitar del Govern de S. M. Alfons XIII, a través del ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, la concessió de la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, o una altra condecoració pertinent. Ho justificaven com un acte de justícia i de reparació de les desconsideracions fetes cap a la seva persona, «tan amiga de España», que havia prestat grans serveis des del principi de la guerra, amb desinterès i abnegació als industrials espanyols i les autoritats franceses. La petició, que no va ser acceptada pel Govern espanyol, la van avalar Josep Rocha (alcalde de Barcelona), els comtes de Caralt (Josep de Caralt i Sala, president del Foment del Treball Nacional) i de Sert (Francesc Sert i Badia), Amadeu Hurtado, Santiago Rusiñol, Gonzalo Arnús, Alfons Sala i els presidents de la Cambra de Comerç i de l’Institut Industrial de Terrassa, senyors Albiñana i Sugralles respectivament.29 A partir de maig de 1917 la situació política espanyola es va degradar amb la dimissió del comte de Romanones. Pel juliol es van produir enfrontaments a Catalunya entre l’exèrcit i diversos grups autonomistes i republicans. La posició del Govern de Madrid era nítida enfront de la qüestió catalana, i considerava el nacionalisme català com un dels principals problemes de la política espanyola. En el seu discurs al Senat de 16 de juny de 1916, el comte de Romanones ja
28. Trenc; Raillard (1986), p. 137-138. 29. Expediente Emmanuel Brousse, Ministeri d’Estat, 21 de desembre de 1917.
413 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
havia afirmat que mai no consentiria que Catalunya es convertís en una colònia humiliada de l’estranger, en referència a França.30 D’aquesta manera va triomfar la política del Govern francès de moderació, enfront del grup rossellonès partidari d’una acceptació del nacionalisme català i de les seves reivindicacions. Com va assenyalar el cònsol francès Édouard Gaussen a Barcelona, convenia mantenir una actitud prudent a l’hora de manifestar «nuestros sentimientos» cap als catalans, els quals es posarien sempre del costat de França per poder pressionar el Govern de Madrid i així defensar els seus privilegis polítics i econòmics. Els catalans pensaven, com els assistents a l’expedició a Perpinyà el 1916, que la guerra conduiria al triomf de les petites nacionalitats, entre elles la catalana.31 L’actuació del Govern espanyol i la negació del visat En el període de 1918 a 1923 el Ministeri d’Estat espanyol va dur a terme un seguiment particular de les actuacions de Monsieur Brousse a França i a Catalunya en particular, a través de l’ambaixada espanyola a París i el consolat de Perpinyà. El 8 de març de 1918 el conseller de l’ambaixada espanyola a París, José María Quiñones de León, es va sorprendre que Mr. Brousse sol·licités el visat del seu passaport que el cònsol d’Espanya a Perpinyà li havia denegat seguint les instruccions del ministre d’Estat, Eduardo Dato, marquès d’Espígols, amb motiu de la invitació realitzada per l’Assemblea anual de Comerç francesa que s’anava a realitzar a Barcelona sota la presidència de Mr. Thierry, ambaixador de França a Madrid. Mr. Pams i el prefecte del Departament dels Pirineus Orientals, per la seva banda, li van insistir que concedís el visat del seu passaport. El 8 de març va rebre el Ministeri d’Estat un telegrama dels senyors Albert Rusiñol i Pere Rahola, demanant-li també que es permetés a Mr. Brousse entrar a Espanya, en no existir motiu justificat per impedir el seu viatge. El ministre els va contestar i va comunicar a l’ambaixada espanyola que per les circumstàncies especials i la situació política li havia facilitat la seva entrada a Espanya. Aquest incident va transcendir a la premsa perquè Mr. Brousse, juntament amb el seu fill de 17 anys, van ser retinguts per les autoritats policials espanyoles 30. Ibidem, p. 146. 31. Ibidem, p. 148.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
414 Antoni Moliner Prada
a l’estació de Portbou. La Publicidad de Barcelona de 13 de març refereix que aquest fet era un error en tractar-se d’un diputat francès amic d’Espanya, per la qual cosa el Govern rectificaria. Per la seva banda El Diluvio, d’aquesta data, insistia en els mateixos termes: l’acció era fruit de maniobres calumnioses contra la seva persona i gràcies a les pressions de personalitats de Barcelona s’havia solucionat el problema. L’arribada de Brousse a aquesta ciutat el 10 de març va ser apoteòsica segons L’Indépendant des Pyrénées Orientales. Va ser rebut pels senyors August Pi i Suñer (diputat per Figueres) i Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, el comte de Sert i els seus fills, els artistes Ramon Casas i Ricard Canals, Romà Jori, director de La Publicidad i nombrosos francesos residents a la ciutat. Mr. Brousse també va visitar Tarragona i va mantenir una entrevista amb el seu arquebisbe Antolín López Peláez.32 Mr. Brousse va presentar un escrit de protesta a l’ambaixador d’Espanya a París pel succeït, datat el 19 de març. En ell també es refereix a les mesures que van prendre les autoritats espanyoles contra la seva persona a l’agost de 1917 quan va anar a visitar el seu amic Joan Ventosa i Calvell a Puigcerdà, que no podia ser persona perillosa en haver estat ministre de Finances del Govern espanyol. Tampoc era cert que el seu fill Emmanuel de 17 anys hagués visitat en cinc ocasions Puigcerdà per portar unes cartes seves dirigides a polítics espanyols. No entenia l’oposició del cònsol espanyol a Perpinyà al fet que es negués a visar el seu passaport, i li recriminava a l’ambaixador el no haver-li contestat als telegrames que li va enviar el 7 de març de 1918. De la mateixa manera li confirmava que pensava tornar a Barcelona el 15 d’abril per recollir el seu fill Jean, que pensava fer el viatge de nuvis a aquesta ciutat.33 Per la correspondència mantinguda amb l’ambaixador espanyol a París, es dedueix que van ser les pressions dels seus amics catalans, entre ells Martí Inglés, diputat republicà federal per Figueres, membre de la Mancomunitat de Catalunya, i no l’inspector de policia Sr. Trincado com deia la premsa, qui va aconseguir el permís perquè Mr. Brousse creués la frontera i pogués arribar a Barcelona. Tampoc sabia si la policia espanyola deixaria passar els seus tres fills a Espanya, en tenir-ho prohibit per les autoritats. El ministre d’Estat Eduardo Dato va donar al final les ordres oportunes perquè els seus fills poguessin entrar a Espanya. El mateix Francesc Cambó, ministre de Foment, va dirigir una 32. Expediente Emmanuel Brousse, núm. 32, París, 25 de març de 1918. 33. Ibidem, núm. 21, París, 21 de març de 1918.
415 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
carta a Eduardo Dato, demanant-li que no se li dificultés al Sr. Brousse els seus viatges a Barcelona.34 La resolució no es va fer efectiva fins a mitjan abril. Entre la documentació es troben diversos telegrames i cartes creuades entre el cònsol espanyol a Perpinyà, l’ambaixada espanyola a París, el ministre d’Estat Eduardo Dato i el d’Afers Estrangers francès M. Stephen Pichon.35 Després de la visita de Brousse a Barcelona en el mes d’abril, va realitzar el 28 de maig una excursió a Puigcerdà, acompanyat pel prefecte dels Pirineus Orientals i el senador Mr. Vilar.36 El 15 de desembre de 1918 Mr. Brousse va dirigir una carta a l’ambaixada espanyola a París per informar-se de si es mantenia l’ordre d’expulsió o detenció que pesava sobre ell o si havia estat derogada, perquè pensava realitzar un viatge a Espanya i no volia veure’s amenaçat de tal perill. L’endemà, el comte de Romanones, ministre d’Estat, transmeté per telègraf a París que no existia cap ordre de detenció o expulsió ni propòsit del Govern espanyol de dictar-la. La situació de Catalunya era preocupant per l’agitació social i política existent. Mr. Brousse va arribar a Barcelona el 27 de desembre i es va reunir de forma secreta amb Francesc Cambó el 31 a la casa de Consol Miret de Martel al carrer Balmes. El governador de Barcelona va ordenar una vigilància estreta dels seus moviments i de la Sra. Miret. A París s’esperava l’arribada de Francesc Cambó per seguir les converses que havia iniciat Joan Ventosa i Calvell, que havia estat ministre de Finances i era el seu braç dret. Al llarg de gener de 1919 Mr. Brouse va realitzar de nou dos viatges a Barcelona. A primers d’aquest mes, amb l’objecte d’entrevistar-se amb enginyers espanyols en relació amb la construcció de la carretera entre Portbou i Cerbère i fixar el punt d’enllaç de les carreteres de Llançà a Portbou i d’aquí a Portvendres.37 El problema polític català s’havia exacerbat segons L’Indépendant en reclamar l’Assemblea de parlamentaris catalans i la Mancomunitat un estatut d’autonomia. Aviat van sorgir divergències entre els parlamentaris regionalistes, republicans i sindicalistes, encara que el Govern espanyol pensava mantenir l’ordre per damunt de tot i canalitzar la solució autonòmica per vies legals, 34. Ibidem, núm. 26, 29 de març de 1918. 35. Ibidem, núm. 28, 30, 31, 33, 34, 35, 36, 1-15 d’abril de 1918. 36. Ibidem, núm. 37, telegrama 27 de maig de 1918. 37. Ibidem, núm. 38 i 39, 15 i 16 de desembre de 1918. Telegrames xifrats, París, Madrid, 9 i 10 de gener de 1919 (núm. 43 i 44).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
416 Antoni Moliner Prada
d’harmonia i concòrdia. Francesc Cambó havia assegurat al Govern de Madrid que la solució de l’estatut no se sostrauria a les Corts.38 L’Indépendant des Pyrénées Orientales del 22 de desembre de 1918 es refereix a l’actuació a París de Joan Ventosa i Calvell per aconseguir el suport del seu Govern als plantejaments polítics de la Lliga. La seva presència a la capital gal·la va motivar l’arribada precipitada del comte de Romanones, llavors president del Govern, que va ser rebut pel Consell municipal de París i pel president de la República. A l’àpat celebrat en el palau de l’Elisi, Romanones va parlar amb Clemenceau i amb el ministre d’Afers Estrangers Mr. Pichon, assegurant-li aquests que França no recolzaria el moviment catalanista i intentarien influir en l’ànim de quants simpatitzaven amb els catalanistes. Una altra cosa més difícil era influir en la premsa del Departament dels Pirineus Orientals. Per la seva banda, l’ambaixador espanyol a París va fer diverses gestions sobre aquest tema: es va entrevistar amb Mr. Pichon, qui li va confirmar que evitaria la presència del mariscal Joffre a la festa prevista pel Centre Català al gener. També va veure Mr. White, antic ambaixador dels Estats Units a París, que va formar part de la delegació de la Conferència de Pau. Aquest li va garantir que plantejaria al president Wilson la posició d’Espanya front a la reivindicació catalana.39 La propaganda catalanista a París Cal tenir en compte que la propaganda catalanista a París va ser molt activa aquests mesos a través de manifestacions i escrits a la premsa, dirigits especialment al president americà Wilson en referència al tema de les nacionalitats. Entre els periòdics destaca el Butlletí del Comitè de fraternitat amb els voluntaris catalans, la secretaria del qual es trobava a Barcelona, Passeig de Gràcia núm. 41, i la impremta al carrer València núm. 210. El ministre d’Estat va encarregar a l’ambaixador espanyol a París que fes saber al president Wilson, per conducte del coronel Hausse, que no rebés a la comissió enviada des de Barcelona, que demanava l’anul·lació del Tractat d’Utrecht. La seva petició la justificava per tractar-se d’una maniobra política interior de la qual havien d’inhibir-se els governs amics estrangers. També havia de fer gestions davant el Govern francès perquè prohibís als voluntaris catalans que concorreguessin a festes i banquets 38. Ibidem, Ministeri d’Estat, telegrames xifrats, 15 i 16 de desembre de 1918. 39. Ibidem, telegrama xifrat, París 1 de gener de 1919.
417 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
amb motiu de la victòria aliada, perquè podien manifestar sentiments polítics catalanistes i antiespanyols.40 A la festa, prevista el dia 26 de gener al Centre Català de París, a la qual estava convidat el mariscal Joffre, els voluntaris catalans pensaven portar una bandera catalana per rememorar la batalla de Verdun.41 De fet es va ajornar la data perquè poguessin venir comissions de Barcelona i al final van acudir dos-cents voluntaris espanyols. A la seva arribada, el 31 de gener, va caldre improvisar un menjar al Centre Català, presidit pel president de la Cambra de Comerç d’Espanya, en la qual es van pronunciar visques al rei. Quan el president del Centre Català va pronunciar un «Visqui Catalunya!» es van produir protestes i gairebé un xivarri. L’ambaixador espanyol José Quiñones de León no va donar publicitat de l’ocorregut a la premsa francesa, per evitar establir diferències entre els voluntaris catalans i els de la resta d’Espanya.42 Dos mesos després, a primers de març, van ser condecorats amb la medalla d’honor concedida per la Mancomunitat de Catalunya el Comitè de voluntaris catalans de Barcelona, diverses autoritats de Perpinyà, els senyors E. Brousse (diputat), 40. La xifra de dotze mil voluntaris catalans que assenyalen els documents és exagerada, tan sols serien uns mil d’un total de cinc mil espanyols. Sobre aquesta qüestió remeto als treballs de David Martínez Fiol (1991), Els «voluntaris catalans» a la gran guerra (1914-1918), Abadia de Montserrat; «Identidades cruzadas, Identidades compartidas: españolidad y catalanidad en los voluntarios españoles de la Gran Guerra», Rúbrica contemporánea, vol. 4, núm. 7, 2015, p. 7799; també el realitzat per Joan Esculles; David Martínez Fiol (2014), 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Barcelona, Ara Llibres. Crida l’atenció que Georges Brousse, fill d’E. Brousse, portat per la seva exaltació nacionalista, assenyala quinze mil voluntaris i afirma que l’organització del contraespionatge francès a Catalunya durant la guerra va recaure exclusivament en catalans. Vegeu La question Catalane, Perpinyà, 1928, Impr. L’Indépéndant, p. 44-45. 41. Expediente Emmanuel Brousse, telegrames xifrats, Madrid, 28 i 30 de desembre de 1918. El Centre Català estava situat al carrer Valois núm. 9 i el presidia Pere Balmaña. Segons els informes de la Direcció General d’Ordre Públic, es tractava de Pedro José Beito, nascut a Barcelona el 23 de setembre de 1869, casat, amb dues filles. Vivia al carrer Roquepine núm. 9, i treballava a la sastreria de Kriegck. Afiliat a la maçoneria, l’any 1901 havia fundat el Centre Català de París, societat recreativa i de socors mutus, del qual n’era el president. Balmaña tenia relació amb bastants parlamentaris francesos de l’esquerra, principalment amb Emmanuel Brousse. Amb ells havia realitzat diversos viatges de propaganda per Espanya, amb la finalitat de crear un corrent de simpatia a favor dels aliats. El 7 de juliol de 1916 va organitzar un banquet al restaurant Weber del carrer Royal de París, amb trenta socis del Centre Català, entre ells E. Brousse, per canviar impressions sobre la marxa de la guerra i del que podia fer el Centre per afavorir la causa de França. 42. Ibidem, telegrama xifrat, París, 31 de gener de 1919.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
418 Antoni Moliner Prada
Denis (alcalde), De Lavenne de Choulot (coronel), dos periodistes i diversos membres de la Societat d’Estudis Catalans.43 El 5 de juliol de 1919 els socis del Centre Català es van reunir al carrer Valois per celebrar la signatura de la pau. Balmaña va pronunciar un discurs donant les gràcies a tots aquells que havien contribuït al seu assoliment. Es va acordar enviar una carta d’agraïment al president del Govern francès, M. Clemenceau, per la labor que havia realitzat i per haver aconseguit la signatura de la pau, imposada als alemanys. Els articles de Brousse incomoden el Govern espanyol Al llarg de gener de 1919, Mr. Brousse va publicar diversos articles a la premsa francesa que van incomodar el Govern espanyol. El periòdic L’Intransigent de l’11 de gener recull un llarg article sobre el problema català. En tornar del seu viatge a Barcelona, on va contactar amb diverses personalitats catalanes, assegura que l’opinió pública, contra el que diuen els periòdics madrilenys, és unànime en favor de l’autonomia, i la ciutat està confiada, treballant febrilment enmig d’una ostensible alegria. Si es va produir algun incident, el fet es va deure als excessos de la policia, que està mal dirigida. Insisteix que no hi ha divisió entre els catalans respecte a les reivindicacions: regionalistes (Cambó, Ventosa, Rahola), socialistes (Besteiro i Caballero), republicans (Marcel·lí Domingo i els federals Rodès, Moles i Pi i Sunyer), el liberal Alfons Sala, el conservador Fournier i els carlistes Batlle i Trias. Tots estan d’acord en la solució que s’ha de donar al problema català. Fa notar l’entusiasme dels joves, especialment els escolars, i el suport dels artistes, intel·lectuals i obrers, que reivindiquen l’autonomia completa i un Parlament sobirà. Afegeix que tot s’efectuarà en el major ordre i sense violències, i si es produeixen esdeveniments greus seran provocats per Madrid. Sosté que els catalans són tenaços i freds. Comparant-los amb els bretons, no dubta per això que arribaran fins al final. També es refereix a la censura que exerceix el Govern contra l’Agència Havas, representada a Barcelona per un ardent francòfil, Claudi Ametlla. Finalitza l’article manifestant que els francesos no han de barrejar-se als debats d’ordre interior que afecten Espanya, però no han d’oblidar mai que Catalunya ha estat des del principi de
43. Ibidem, despatx núm. 345, París, 24 de març de 1919.
419 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
la guerra l’amiga fidel de França, que ha treballat per aprovisionar-la i que dotze mil dels seus fills han vessat la seva sang sobre els fronts de batalla.44 El periòdic L’Indépendance des Pyrénées Orientales del 15 de gener de 1919 inclou un telegrama amb el títol El terror rojo en el qual afirma que l’any anterior havien estat assassinats més de 60 patrons de fàbriques, contramestres i esquirols, entre els quals un cap de cuina francès, que havien estat al servei dels aliats. No s’havia arrestat ningú, la policia –dirigida per Bravo Portillo– deixava fer i els alemanys no eren aliens a aquest moviment terrorista. En el mateix periòdic es diu que Mr. Brouse havia exigit del ministre d’Afers Estrangers que l’ambaixador francès a Madrid intervingués davant el Govern espanyol. Si no es prenien tals mesures, estava disposat com a diputat a fer una interpel·lació al Govern per salvar els interessos francesos a Barcelona.45 Le Télégramme de Tolosa de Llenguadoc de 17 de gener de 1919 recull la mateixa informació amb el títol Des nuits rouges a Barcelone, en relació als atemptats ocorreguts a la ciutat contra francesos o francòfils i la petició d’E. Brousse perquè el ministre francès d’Afers Estrangers intervingués davant el Govern espanyol per a la seva seguretat.46 Les dades, no contrastades, segons el vicecònsol d’Espanya a Tolosa de Llenguadoc, no eren certes i provocaven l’animadversió contra els espanyols.47 El Govern espanyol no va acceptar els comentaris i l’actitud de Mr. Brousse per la falsedat de la informació i va presentar les seves queixes a través de la via diplomàtica: Enterado de dichas comunicaciones encarezco a V. E. (embajador) que se sirva llamar la atención del Gobierno francés sobre el espíritu que produ44. L’Intransigent, 11 de gener de 1919. 45. Expediente Emmanuel Brousse, núm. 955, París, 24 de desembre de 1918. 46. Le Telegramme, 17/01/1919. Expediente Emmanuel Brousse, ambaixada d’Espanya a París, despatx núm. 101. 47. Certament aquestes xifres són exagerades. L’estudi d’Albert Balcells confirma que entre el 1918 i el 1923 nou-centes cinquanta persones patiren atemptats o els efectes, i resultaren morts dos-cents seixanta-un. L’espiral de violència va anar en ascens: vint víctimes (entre morts, ferits i il·lesos) en el mes de novembre de 1918; vint-i-set el mes de juliol de 1920; quaranta-nou l’octubre del mateix any; vuitanta el juliol de 1921 i quaranta-vuit el març de 1923. Vegeu Albert Balcells (2004), Catalunya contemporània, Barcelona, L’esfera dels llibres, p. 733. Maria Amàlia Pradas Baena assenyala en el seu estudi un total de 351 morts entre 1918 i 1923. Vegeu Maria Amalia Pradas Baena (2003), L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: la repressió obrera i la violència, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
420 Antoni Moliner Prada
cen esas falsas informaciones de prensa así como la actitud que toma constantemente el diputado M. Brousse, debiendo V. E. confirmar á ese Ministerio de Negocios Extranjeros las manifestaciones que este Departamento ha hecho al Embajador de Francia en Madrid contestando á una Nota en que N. Alapetie llamó la atención del Gobierno de S.M. sobre la situación de Barcelona.48
L’Heure de París recull el 17 de gener un llarg article d’E. Brousse, titulat «L’Heure de la Catalogne», sobre la situació de Barcelona i la qüestió catalana. En un to dramàtic exposa la situació de violència que s’observa a la ciutat en aquest mes en aparèixer elements de la Liga Patriótica Española que enfervoreixen els ànims amb crits de «¡Viva España!». Uns cinquanta individus d’ells, alguns oficials de l’exèrcit, van provocar incidents en el teatre de les Novetats. A la Universitat també s’havien produït enfrontaments amb els estudiants, mentre la policia protegia els pertorbadors. Eren majoria els catalans partidaris de l’aprovació del projecte d’autonomia afavorit per la Mancomunitat. Brousse afirma que un senador, que no era catalanista, havia afirmat que es reproduïa de forma exacta l’aixecament del segle xvii, la dita «Guerra dels segadors». En tot cas, si el Govern prohibia l’Assemblea de parlamentaris i suspenia les garanties constitucionals, els parlamentaris catalanistes es reunirien a Madrid a les Corts per resoldre al problema català, i si no es donava una solució el Govern hauria d’utilitzar la violència. Romanones devia dimitir i el rei solament tenia dues solucions: donar satisfacció als catalans o una dictadura militar germanòfila que hauria de governar Catalunya com un país conquistat.49 L’actitud de Mr. Brousse va provocar una dura reacció del Govern espanyol, després de conèixer el telegrama que li va enviar l’ambaixador Quiñones des de París, el text del qual diu així: El diputado M. Brousse, que no ceja en su activa y resuelta propaganda catalanista, empleando para ella y para intervenir por consecuencia en la política interior de España cuantos medios están a su alcance, continúa publicando en los periódicos violentos artículos contra el Gob. de S.M. en los que hay ataques a nuestro ejército. En el último de ayer […] pide a Francia 48. Expediente Emmanuel Brousse, despatx núm. 48, Madrid, 3 de febrer de 1919. 49. L’Heure, 27 de gener de 1919. Expediente Emmanuel Brousse, ambaixada d’Espanya a París, despatx núm. 107.
421 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
que no se desinterese de Cataluña afirmando que ha sido en España el único sostén de los aliados. Traza con notoria exageración el cuadro de los sucesos de Barcelona, cita casos de verdadera barbarie que atribuye a la policía y a los oficiales del ejército, se dice insultan a Francia en forma odiosa; añade que esos hechos no pueden darlos a conocer la prensa española por estar amordazada por la censura. Anuncia la huelga de todos los Ayuntamientos catalanes si no se le da a Cataluña, la región más próspera y culta de España la autonomía más completa y sostiene que negarlo que se gobierne así misma sería colocarla fuera del derecho moderno y desconocer el principio fundamental de la sociedad de las naciones y del programa de Wilson en virtud del cual ningún pueblo grande o pequeño, debe vivir un régimen unánimemente repudiado.50
L’ambaixador Quiñones va continuar enviant al ministre d’Estat informes dels articles que publicava Mr. Brousse en diaris francesos, incidint en els temes referits no només a Catalunya i a Espanya, sinó també al Marroc. Tals documents periodístics, en la seva opinió, «ponen de manifiesto la perseverancia y la violencia con que el señor Brousse continúa su campaña con relación a cuestiones que afectan á España, tanto a su política internacional como á su política interior». Estava persuadit que, tractant-se d’un diputat, no era possible una intervenció eficaç per posar terme a aquesta propaganda.51 Entre altres articles cal destacar l’entrevista que va realitzar I. Santiago a E. Brousse al periòdic El Obrero Español (8 de febrer de 1919) de la Confederació General del Treball, sobre l’opinió que tenia dels espanyols emigrats a França. Segons ell, eren veritablement indispensables pels treballs que realitzaven en la recol·lecció de collites en el Midi i en la Cerdanya. Enfront d’altres opinions contràries als emigrants espanyols difoses en el periòdic La Seconde Patrie, Brousse ressalta que «el obrero español es laborioso, económico, consciente de sus deberes, sobrio y honrado». El que més va incomodar de l’entrevista l’ambaixador i les autoritats espanyoles era el que deia respecte al maltractament que rebien els emigrants a la frontera, per les formalitats que havien de fer, retardant la seva entrada, i pels diners que havien de pagar a la policia.52 Quant 50. Expediente Emmanuel Brousse, telegrama xifrat núm. 49, París, 9 de febrer de 1919. 51. Ibidem, despatx núm. 50, París, 11 de febrer de 1919. 52. El periòdic L’Indépendant des Pyrénées Oritentales de 7 de febrer de 1919 recull diversos escàndols, referits als emigrants espanyols a la frontera. En el trajecte de Figueres a Portbou, la
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
422 Antoni Moliner Prada
al futur estatut del Marroc, que la Conferència de Pau havia de resoldre, manifestava la seva opinió que Espanya havia d’abandonar el seu territori per la seva incapacitat de colonitzar-ho i solament establir certs privilegis econòmics per als espanyols allí establerts.53 En el periòdic L’Heure va publicar diversos articles. El de 8 de febrer de 1919 es refereix als greus esdeveniments de Catalunya. Reitera la seva idea que el que succeïa Catalunya importava molt a França, per haver sostingut la causa de l’Entesa, i perquè era la província «más industrializada y más inteligente de España». Es refereix també a l’Assemblea de representants dels municipis de Catalunya reunits el 26 de gener, recolzats per diputats i senadors de tots els partits polítics d’esquerres i dretes. Tots ells recolzaven l’autonomia catalana i si el Govern central no acordava una solució, ipso facto els municipis es declararien en vaga. L’adhesió i l’entusiasme de la població es podia veure als carrers de Barcelona, malgrat les activitats de la Liga Patriótica ja referides. Finalment denuncia fets violents, com la mort d’un obrer catalanista per un cop al clatell; el cop de puny que un policia va donar a una dona al pit per portar una bandera catalana; i la càrrega policial el 24 de gener al capvespre a les Rambles contra els pacífics vianants. En qualsevol cas, els periòdics espanyols no informaven d’aquests successos per la censura existent.54 En l’article «L’agitation en Espagne. Les grèves de Barcelone», publicat el 9 d’abril, denuncia la brutalitat del militarisme exacerbat en les intervencions contra els catalans en els disturbis de gener i febrer, i afirma que el seu objectiu era impedir el progrés de l’autonomia de Catalunya. En tancar el Parlament el comte de Romanones, es va declarar la vaga general a Catalunya. En menys d’un any van ser assassinats a Barcelona un centenar d’empresaris, contramestres i obrers, alguns d’ells francesos. Els instigadors d’aquests fets violents van ser els
policia pujava als vagons del tren i els requisava els documents dels contractes que portaven els obrers i no els els retornava fins que no pagaven la propina, entre 35 i 50 francs. El 21 de gener els policies van exigir 35 francs per retornar-los els papers a tres obrers d’Albacete i Múrcia. L’escàndol era tan gran que el mateix Govern espanyol havia enviat a Portbou un alt funcionari per obrir un expedient per aquest assumpte. 53. El Obrero Español, 8 de febrer de 1919. 54. L’Heure, 8 de febrer de 1918. La bandera catalana que portaven els manifestants era la quadribarrada amb un estel enmig d’un triangle blau, inspirada en la de Cuba.
423 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
alemanys residents a la ciutat. Espanya devia vetllar pels interessos francesos i dels aliats en la gran guerra.55 «Choses d’Espagne», article d’E. Brousse publicat en el periòdic Le Petit Marseillais (2 d’abril de 1919) i en L’Indépendant des Pyrénées Orientales (16 d’abril de 1919), és la prova fefaent segons l’ambaixador Quiñones de la mala fe del seu autor. La seva tesi és que després de cada elecció, o moviment favorable als catalans, al moment es declara una vaga general. A l’agost de 1917, per impedir l’autonomia de Catalunya, l’agitació obrera va declarar una vaga general. A l’any següent les indústries i fàbriques de Barcelona, principalment de francesos o d’aliats, es van veure sumides en un règim de terror: vuitanta assassinats entre patrons, contramestres i esquirols en una setmana. Enmig del terror, avança la propaganda anarquista i bolxevic entre la massa d’obrers analfabets. Barcelona s’ha convertit en la ciutat de les bombes. La vaga de la companyia elèctrica la Canadenca, de primers de març, va acabar amb la capitulació del Govern davant els sindicalistes. Darrere de tot, com en l’època de la guerra, s’amaguen els alemanys, veritables instigadors de les vagues i dels assassinats. I finalitza l’article amb una trucada d’atenció davant el perill bolxevic que és a les portes.56 Les mateixes idees apareixen en l’article «En Espagne. Autour d’une démission», que va ser censurat per a la seva publicació als periòdics de Barcelona La Publicidad i El Diluvio, i es va difondre a través de L’Indépendant des Pyrénées Orientales el 15 d’abril. Uns tres-cents exemplars es van distribuir clandestinament a Barcelona, Girona i Figueres.57 Enfront de les opinions del diputat E. Brousse, el corresponsal de la Gazette de Laussanne a Madrid, Albert Mousset, en el seu article de 3 de gener titulat «L’agitation séparatiste et républicaine en Espagne», fa una anàlisi de la història del moviment catalanista, assenyalant que van començar per demanar l’autonomia administrativa i, aprofitant les circumstàncies, amb motiu de la guerra europea i les declaracions del president Wilson, reclamen ara l’autonomia política. Insinua que la majoria del país és contrària a fer concessions als catalanistes, i reconeix que fins i tot a les províncies catalanes solament és una minoria la que agita aquesta postura, com al País Basc, però que és tanta la
55. L’Heure, 9 d’abril de 1918. 56. Expediente Emmanuel Brousse, despatxos núm. 401 i 421, París, 8 i 11 d’abril de 1919. 57. Ibidem, annex al despatx núm. 474 del cònsol d’Espanya a Perpinyà.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
424 Antoni Moliner Prada
passivitat del públic que el Govern trobarà en l’opinió una aprovació platònica, però no un segur suport.58 La negació del visat (abril de 1919) Davant l’actitud reiterada d’E. Brousse, el Govern espanyol va donar ordres el 10 d’abril de 1919 perquè l’ambaixada a París i el consolat de Perpinyà s’abstinguessin de visar el seu passaport quan ho sol·licités per entrar a Espanya. I va encarregar al representant diplomàtic a París que manifestés al Govern francès que no s’estranyés que considerés desagradable i inoportuna la seva presència en territori espanyol.59 Al mateix temps el Govern va prendre les mesures oportunes per evitar que Mr. Brousse utilitzés un passaport col·lectiu o intentés passar pel pas fronterer del Pertús, on la policia era poc exigent en matèria de passaport.60 Tals mesures, i el decidit criteri del Govern espanyol, van exacerbar les ires de Mr. Brousse, que va amenaçar d’ocupar-se sense parar al Parlament francès d’aquest assumpte, així com també de l’actitud que atribuïa al Govern espanyol pel que fa a la premsa germanòfila i els desertors francesos. El ministre d’Estat, Manuel González Hontoria, va creure convenient no derogar les mesures adoptades fins que els fets demostressin que el diputat francès no publiqués en la premsa articles amb intenció clara de desacreditar a Espanya. La veritat és que Brousse va demanar autorització al consolat de Perpinyà per traslladar-se a Figueres el diumenge 4 de maig i assistir a una reunió entre autoritats espanyoles i franceses i les forces vives de la comarca, en relació amb la construcció del ferrocarril elèctric de Perpinyà a aquella ciutat.61 L’activitat diplomàtica va ser intensa en els dies previs. Les notes creuades entre el consolat de Perpinyà, l’ambaixada de París, el Ministeri d’Estat i el de la Governació ratifiquen la prohibició de la seva entrada a Espanya, enfront de les pressions rebudes de polítics catalans, entre ells el senador Carles Cusi i el diputat August Pi i Sunyer. L’actitud del Govern va ser inamovible: no procedia la derogació de 58. Gazette de Lausanne, 3 de gener de 1919. 59. Expediente Emmanuel Brousse, telegrames xifrats (núm. 52, 56, 57, 58 i 59) de 18 de febrer i 10, 11, 13 i 14 d’abril de 1919. 60. Ibidem, Ministeri d’Estat, «Minutas», Madrid 5, 6 i 8 de maig de 1919. 61. Ibidem, annex al despatx núm. 480, Perpinyà, 26 d’abril de 1919.
425 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
les mesures preses a l’abril i el viatge a Figueres no el podia realitzar el diputat francès.62 Sí que consta que el mateix dia 3 de maig, el cònsol de Perpinyà va concedir al seu fill Jean Brousse el visat per poder desplaçar-se a Figueres.63 Enmig d’aquesta polèmica, Mr. Brouse va publicar un article en els periòdics Le Journal (5 de maig) i L’Indépendant des Pyrénées Orientales (10 de maig) referent als vaixells francesos torpedinats durant la guerra pels alemanys a les costes espanyoles; afirmava que el Govern d’Espanya devia indemnitzar França per les pèrdues que aquests incidents li havien ocasionat.64 E. Brousse va prosseguir a la fi de maig amb la seva ofensiva davant Mr. Pichon i l’ambaixador gal a Madrid perquè aquest fes gestions davant el ministre d’Estat espanyol Manuel González Hontoria i canviés la seva actitud. Diversos articles publicats en el periòdic La Hora, declaradament germanòfil, ofenien França i als aliats. L’ambaixador francès s’entrevistà amb el comte de Romanones per analitzar les conseqüències negatives que podien sorgir per a tots dos països davant l’afer Brousse i les seves intervencions apassionades en la premsa i en la cambra francesa.65 Gràcies a la insistència de Mr. Pichon, i com a testimoniatge de personal consideració, el marquès de Lema va autoritzar el 7 d’agost l’ambaixador a París perquè permetés l’entrada a Brousse a Espanya, per assistir a la inauguració oficial del primer tram de ferrocarril transpirinenc de Ripoll a Ribas. Al mateix temps es va encarregar a l’ambaixador a París, José María Quiñones de León, que fes saber a Mr. Pichon que el Govern de S. M. tindria veritable satisfacció, si canviava la conducta el diputat francès, de permetre-li una autorització general d’entrada. La visita del mariscal Joffre a Barcelona el maig de 1920 La visita del mariscal Joffre, heroi de la batalla del Marne, es va iniciar a la fi d’abril a Madrid, on va ser rebut pel rei Alfons XIII, i l’1 de maig es va traslladar a Barcelona. El mariscal, natural de Ribesaltes, al Rosselló, era molt
62. Ibidem, telegrames núm. 52, 60, 65, 123, 134 i 421, de 2 i 3 de maig de 1919. 63. Ibidem, telegrama núm. 469 de 4 de maig de 1919. 64. «A propos des torpillages sur les côtes espagnoles. Qui doit payer?», L’Indépendant des Pyrénées Orientales, 10 de maig de 1919. 65. Expediente Emmanuel Brousse, telegrames xifrats núm. 558, 563, 606 i 610, de 29 de maig de 1919.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
426 Antoni Moliner Prada
benvolgut pels catalans, sobretot pels cercles nacionalistes radicals i republicans. A l’estació del passeig de Gràcia va ser rebut per les autoritats; la banda del regiment Vergara va interpretar La Marsellesa i es van pronunciar visques al mariscal. En passar pels carrers de Barcelona, va ser aplaudit per una multitud de persones, amb banderes catalanes, espanyoles i franceses. A la Rambla, a l’altura de la plaça del Teatre, es van sentir crits de «Visca Catalunya lliure!», es cantà l’himne Els Segadors, i es va produir una càrrega de la policia. En arribar al passeig de Colom, la comitiva es dirigí a Capitania General, on l’esperava un grup de mutilats de guerra. Després va visitar el Govern Militar, l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat. En el seu discurs, l’ambaixador francès es va referir a les gestes dels voluntaris catalans a la guerra. A la sortida a la plaça de Sant Jaume, de nou es van produir disturbis i una càrrega policial. Després d’assistir i presidir la festa dels Jocs Florals, el mariscal va abandonar la ciutat el 6 de maig.66 Mr. Brousse va pretendre situar-se a l’ombra de Jofre, formant part de la comitiva del mariscal, per ressaltar d’aquesta manera la seva presència a Barcelona. El marquès de Lema (ministre d’Estat) va adoptar el criteri sustentat per l’ambaixador Quiñones de León, que no volia crear dificultats. Mr. Brousse havia d’anar a Barcelona sense semblar que el seu viatge havia estat imposat, i allí es trobaria amb Joffre com a resultat d’una coincidència.67 Per això li va atorgar el visat del seu passaport. No obstant, l’ambaixador va negar el visat a Mr. Francis Ayrol, al·legant que –com a redactor de L’Indépendant des Pyrénées Orientales– seguia la consigna de no publicar res que pogués ser d’alguna manera favorable a Espanya, i en canvi incloïa amb freqüència articles contraris o ofensius a aquest país, a la corona i al seu Govern.68 Tampoc no li va facilitar el passaport al súbdit espanyol i periodista Roberto Subirós, que l’havia sol·licitat per raons semblants.69 66. Joan Safont (2013), «La visita del mariscal Joffre a Barcelona», L’Avenç, núm. 392, p. 50. 67. Expediente Emmanuel Brousse, núm. 92 bis, carta de l’ambaixador Quiñones de León al marquès de Lema, París, 17 d’abril de 1920. 68. Entre els articles publicats destaquen «Lettre ouverte à Sa majesté Alphonse XIII de Habsbourg» i «Visca Catalunya». El primer provocà la protesta de l’ambaixada espanyola davant el Ministeri d’Afers Estrangers de França. Expediente Emmanuel Brousse, núm. 93 bis, Solicitud instrucciones acerca de visado pasaportes, París, 19 d’abril de 1920. 69. Subirós havia publicat un altre article titulat «Conflit de Races» que fou considerat contrari als interessos d’Espanya.
427 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
Davant tal negativa, els periodistes francesos Mr. Albert Bausil i Jules Escarguel van publicar diversos articles, considerats injuriosos contra Espanya i el monarca Alfons XIII, a L’Indépendant des Pyrénées Orientales (30 d’abril i 1 de maig de 1920), Le Coq Catalan (1 de maig et 1920) i La Renaissance Catalane (30 d’abril de 1920). Bausil va titular el seu article a Le Coq Catalan «Pourquoi je ne vais pas à Barcelone», en el qual reconeix que la festa en honor del mariscal Joffre no s’havia d’explotar en benefici de reivindicacions polítiques, encara que entenia que els separatistes catalans tenien sobrats motius per avorrir al seu Govern i els seus manejos germanòfils.70 El cònsol espanyol a Perpinyà, Juan M. Bel, sabia que Bausil volia traslladar-se a Figueres a les festes que s’iniciaven el 3 de maig, i va rebre al seu despatx al professor Jean Amade, de la Facultat de Lletres de la Universitat de Montpeller, que va intercedir per Bausil, oferint-li el seu suport perquè les relacions entre Espanya i França no es deterioressin.71 L’ambaixador Quiñones de León, davant aquesta situació tan complicada, demanà instruccions al Govern per elevar una protesta davant el Ministeri d’Afers Estrangers pels «intolerables trabajos periodísticos» publicats. Però el marquès de Lema va preferir no fer cap reclamació, sinó que l’ambaixador al·ludís a això en les converses amb el Ministeri d’Afers Estrangers, tenint-ho present per a una altra ocasió davant alguna manifestació contrària a França de la premsa espanyola. La defensa dels interessos francesos El diputat Sr. Nougués va presentar una interpel·lació al Parlament espanyol al Govern el mes de març de 1921, relativa a si encara persistia la mesura d’expulsió de que fou objecte Mr. Brousse l’abril de 1917. El marquès de Lema, ministre d’Estat, va fer unes declaracions, que aquell diputat va considerar dubtoses i insuficients. Uns dies després, Mr. Brousse va sol·licitar personalment al consolat general de París el visat del seu passaport per venir a Espanya i li va ser concedit. Això no va fer canviar la seva posició combativa i crítica amb Espanya, tant en assumptes polítics com econòmics i comercials. 70. Expediente Emmanuel Brousse, núm. 94 bis (telegrama xifrat, París, 27 d’abril de 1920) i 334 (document, 4 de maig de 1920). 71. Ibidem, despatx núm. 334, París, 4 de maig de 1920.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
428 Antoni Moliner Prada
Al començament del mes de juny de 1921 el jove enginyer francès M. François Lefebvre, de 28 anys, director d’una empresa metal·lúrgica de Barcelona, va concedir una ocupació a un jove de 20 anys d’edat, que es deia Poch. Vuit dies després, cap a les 11 hores del matí, el dit individu el va assassinar al seu despatx d’un tret de revòlver. A la fi d’aquell mes, l’assassí encara no havia estat arrestat. Idèntic final havien sofert anteriorment quatre industrials francesos a Barcelona i Sabadell. Altres dotze industrials francesos residents a Catalunya havien rebut amenaces. Són els anys del pistolerisme a Barcelona.72 E. Brousse va exigir que es prenguessin les mesures necessàries per garantir la seguretat de la colònia francesa resident en aquesta capital. Amb aquest objectiu va presentar una pregunta per escrit al ministre d’Afers Estrangers per veure què pensava fer el Govern francès sobre aquest tema. El mateix van exigir el cònsol francès a la ciutat i la Cambra de Comerç. La pregunta que llavors es va fer Mr. Brousse era per què assassinaven industrials francesos i no alemanys.73 En el comunicat, publicat en diversos periòdics, entre ells L’Indépendant des Pyrénées Orientales, Brousse insinua que el Govern espanyol no podia assegurar la seguretat dels ciutadans francesos a Catalunya. El diputat francès va abordar també els assumptes comercials entre França i Espanya, que eren difícils aquells mesos. En l’article «Relacions comercials francoespanyoles» publicat a L’Indépedant des Pyrénées Orientales, acusava Quiñones de León d’haver transmès informacions radicalment falses sobre la qüestió duanera, quan en realitat es va limitar a cursar les manifestacions que li van fer en els departaments oficials francesos. Altres articles del mateix diari critiquen les intrigues alemanyes, els disturbis de Barcelona i assumptes de Melilla, entre altres. Per a les autoritats espanyoles tot això era una continuació de la campanya antiespanyola empresa per E. Brousse des de feia uns anys. Al mes de setembre Brousse va anunciar a Aristide Briand, president del Consell, que anava a presentar una interpel·lació al Govern sobre els perills que presentava per a França i els súbdits francesos establerts a Espanya
72. Entre altres estudis destaquem el de Maria Amalia Pradas Baena (2003), L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: la repressió obrera i la violència, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i el d’Albert Balcells (2009), El pistolerisme: Barcelona (1917-1923), Barcelona, Pòrtic. 73. Expediente Emmanuel Brousse, núm. 553, comunicat de l’ambaixador a París al ministre d’Estat, París, 29 de juny de 1921.
429 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
i al Marroc la campanya empresa pel partit germanòfil espanyol, la última demostració de la qual era la greu declaració del general Berenguer, que ni havia estat desmentida ni havia donat lloc a cap sanció per part del Govern de Maura.74 Per contrarestar el suport germanòfil de la premsa espanyola, Brousse va publicar un article a Le Journal de 28 de setembre de 1921, titulat «Les intrigues allemandes en Espagne». En la qüestió del Marroc i en el desastre de Annual, molts periòdics espanyols acusaven França de donar suport militar a Ab-el-Krim. En la seva opinió, es tractava d’una campanya antifrancesa pagada pels alemanys.75 Les relacions comercials entre França i Espanya després de la guerra van ser més complexes. L’increment de les taxes sobre els vins espanyols introduïts a França va provocar una critica de la premsa hispana, que feia responsable E. Brousse, defensor ardent de la viticultura francesa des del seu càrrec de sotssecretari d’Estat en els governs de Millerand i Leigues. El 2 de desembre de 1920 Brousse va presentar una protesta davant la Cambra de Diputats oposant-se a les demandes del Govern espanyol de rebaixar els aranzels. Finalment, per decisió del ministre de Finances M. François-Marsal, es va introduir a partir del 5 de desembre de 1920 un aranzel de 21 francs per hectolitre sobre tots els vins importats d’Espanya, Itàlia, i Portugal.76 Quant a les relacions comercials, Brousse pensava que Espanya no estava preparada per assegurar el tràfic del ferrocarril transpirinenc de Aix-les-Thermes a Ripoll, i proposava que s’encarregués la Companyia francesa del Midi del servei fins a Barcelona. La seva expulsió (abril de 1923) i el conflicte diplomàtic Al llarg de 1922 E. Brousse va escriure diversos articles en la premsa per mostrar les intrigues alemanyes a Espanya i els socors que arribaven de França als obrers espanyols en vaga. En un article titulat «Soyons vigilants», contrari a les idees mantingudes a la regió de Bordeus sobre l’elevació dels graus per
74. Ibidem, telegrama xifrat. París 11 de setembre de 1921. 75. Ibidem, núm. 779, comunicat de l’ambaixador a París al ministre d’Estat, París, 28 de setembre de 1921. 76. La crisi comercial l’analitza E. Brouse en dos articles: «La crise commerciale francoespagnole», Le Petit Journal, 30 de desembre de 1921, i «Le conflict commercial franco-espagnol. La rupture», L’Exportateur Français, 19 de desembre de 1921.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
430 Antoni Moliner Prada
a l’admissió dels vins espanyols, va defensar sense embuts els interessos dels productors del Rosselló. A primers d’abril es va produir un greu incident. Mr. Brousse, acompanyat d’un diputat català, va passar a Portbou sense tenir visat el seu passaport pel consolat de Perpinyà.77 Immediatament des del Ministeri de la Governació es van fer les investigacions oportunes, i a final d’aquell mes el van obligar a retornar a França al·legant que no duia el passaport. Dos funcionaris del servei de vigilància el van conduir a l’estació de Cerbère. Era una expulsió en tota regla, la qual cosa va ocasionar un conflicte diplomàtic d’envergadura en tractar-se d’un diputat francès. La maquinària de l’Estat va actuar amb celeritat per la repercussió que va tenir la seva expulsió. El 29 d’abril l’ambaixador Quiñones de León va enviar un telegrama al ministre d’Estat notificant-li que la premsa d’aquella capital feia referència a l’expulsió d’Espanya dels diputats francesos Mrs. Brousse i Manaut, i sol·licitava la confirmació per evitar interpretacions errònies. En successius despatxos telegràfics, Quiñones de León va informar del desig del president del Govern francès Mr. Poincaré de conèixer la versió espanyola sobre els fets; i de l’anunci de la interpel·lació parlamentària prevista de Monsieur Brousse. Pensava l’ambaixador que tant Mr. Brousse com Mr. Manaut havien de procurar explotar l’incident, per la qual cosa trobava convenient que les agències espanyoles enviessin telegrames des de Madrid mostrant l’estranyesa produïda per les protestes dels interessats, explicant els fets de manera que es veiés que l’actuació estava plenament justificada. Al mateix temps, el conseller de l’ambaixada de França a Madrid Mr. de Vienne es va entrevistar amb el sotssecretari del Ministeri d’Estat Sr. Palacios amb l’objecte d’informar-lo de la versió francesa d’aquests fets a través dels informes del cònsol francès de Barcelona. Mr. Brousse havia arribat a la ciutat el 25 o 26 d’abril amb el propòsit de tornar a França el 28 i no va tenir contacte amb cap personalitat política espanyola. El 27 a la nit la policia va ser a casa del seu fill, on ell s’allotjava, i en no trobar-hi cap dels dos va tornar el 28 al matí notificant-li a l’interessat que hauria de partir al primer tren. El cònsol francès protestà davant el governador civil de Barcelona per aquest fet i aquest li contestà que complia ordres rebudes.
77. Expediente Emmanuel Brousse, carta del ministre d’Estat, Madrid, 2 de maig de 1922.
431 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
Mr. de Vienne va fer unes observacions al Sr. de Palacios explicant-li que el 1921 es va concedir un visat a Mr. Brousse i que el gener de 1922 va tornar de nou a Barcelona, sense que s’hagués produït cap incident. Donada la importància de Mr. Brousse com a diputat, considerava que el governador civil hauria d’haver tingut més consideració amb ell abans d’expulsar-lo, tractant-lo com si fos un estranger qualsevol. Per altra banda, Mr. de Vienne va transmetre el desig del Govern francès de conèixer els motius de la seva expulsió, i va donar a entendre de forma confidencial que el Govern espanyol havia de donar una explicació, per així poder tallar la campanya empresa en la premsa francesa i en el Parlament. L’única resposta del sotssecretari de Ministeri d’Estat va ser la promesa d’assabentar-se amb tota urgència de tot això.78 El dia 12 de maig de 1923, i com a contestació als telegrames rebuts, es va informar a l’ambaixador espanyol a París de les raons que aconsellaven la mesura presa contra Mr. Brousse, per la seva presència a Barcelona en vespres de les eleccions de diputats, quan més s’agitaven els catalanistes exaltats amb els quals mantenia relació i amb qui no havia vacil·lat d’associar-se en actes polítics dels quals havia d’haver-se allunyat. En tenir coneixement les autoritats locals que Mr. Brousse intentava aprofitar-se d’aquests actes polítics per a fer propaganda, com l’havia fet a París amb motiu de l’arribada d’alguns coneguts catalanistes «separatistas», el ministre de la Governació va determinar que Mr. Brousse devia abandonar la ciutat de Barcelona. Actuació que hagués pres qualsevol govern en similars circumstàncies davant intromissions en la política interna d’un país. Encara el Govern espanyol tingué certa consideració en permetre-li passar uns dies a Barcelona amb la seva família abans de la seva expulsió.79 En la mateixa data de l’1 de maig, el Sr. de Palacios (sotssecretari d’Estat) va remetre una carta particular amb les referències del dia anterior, explicant al conseller de l’ambaixada de França a Madrid les raons que van motivar l’expulsió de Mr. Brousse.80 El 2 de maig, Mr. Defrance, ambaixador de França, va escriure al sotssecretari una carta particular en la qual donava referència de la conversa tinguda entre aquest últim i el conseller de l’ambaixada, i de la carta esmentada anteriorment del Sr. Palacios. En la seva opinió, el Govern 78. Ibidem, núm. 132 bis, Madrid, 30 d’abril de 1923. 79. Ibidem, núm. 133, telegrama del ministre d’Estat Santiago Alba a l’ambaixador d’Espanya a París, Madrid, 1 de maig de 1923. 80. Ibidem, núm. 133a, Madrid, 1 de maig de 1923.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
432 Antoni Moliner Prada
espanyol podia haver emprat amb Mr. Brousse un procediment més amistós per tal de suavitzar l’incident, que tenia repercussió internacional. Al contrari, va actuar com si es tractés d’un expulsat de dret comú ser conduït fins a la frontera per la força pública. Finalment, deia que si aquest incident no s’arreglava amb satisfacció per a ambdues parts podia tenir conseqüències que ell volia evitar per damunt de tot.81 El 3 de maig es va assabentar el president del Consell de ministres, marquès d’Espígols, de la conversa i cartes creuades, al·ludides anteriorment.82 El Govern de França va considerar insuficients les explicacions donades pel sotssecretari en la seva carta del primer de maig. Mr. Poincaré no podia creure que les autoritats locals haguessin procedit amb Mr. Brousse sense comptar amb el Ministeri d’Estat. Mr. Defrance, en conversa amb el sotssecretari, va insistir que li comuniqués els motius de l’expulsió, i que, de no existir, presentés excuses davant les autoritats franceses. També li va exposar que en realitat les autoritats no van aconsellar a Mr. Brousse que sortís de Barcelona, sinó que el van intimidar dues vegades perquè agafés el primer tren. El Sr. Palacios va reiterar a l’ambaixador francès que el decret d’expulsió estava vigent, que la presència de Mr. Brousse a Barcelona no era oportuna, que les autoritats espanyoles havien tingut la consideració de deixar-lo tot el dia 27 en aquella ciutat i que no tenia notícia de cap cas en què el Govern francès hagués donat explicacions respecte als motius de les expulsions que realitzava. A això va replicar Mr. Defrance que no discutia el dret del Govern de S. M. a expulsar a Mr. Brousse, i que, sense immiscir-se en l’organització interior d’Espanya, estava convençut que si hagués sabut els desitjos de les autoritats, el Ministeri de Relacions Estrangers o ell mateix, l’ambaixada hagués fet les oportunes indicacions al seu compatriota. El desig de Mr. Defrance era satisfer Mr. Poincaré i així poder contestar a l’anunciada interpel·lació de Mr. Brousse al Parlament, fent-se ressò de les explicacions del Govern espanyol o declarant que s’havia negat a donar-les. El sotssecretari va prometre comunicar això al Govern d’Espanya i va transmetre al president del Consell de Ministres la petició d’audiència que li feia 81. Ibidem, núm. 133b, ambaixada de la República Francesa a Espanya, Madrid, 2 de maig de 1923. 82. Ibidem, núm. 133c, minuta d’E. de Palacios a l’Excm. Sr. marquès d’Alhucemas, Madrid, 3 de maig de 1923.
433 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
Mr. Defrance per tractar d’aquest mateix assumpte. En telegrama de 4 de maig, el Sr. de Palacios va informar d’aquesta conversa amb el president de Govern Santiago Alba, que es trobava a Brussel·les amb els reis, havent-li enviat per la valisa el dia anterior còpia de les cartes creuades amb l’ambaixada de França a Madrid.83 De les investigacions realitzades, el Ministeri d’Estat va elaborar l’informe oficial de l’incident, que diu així: Las autoridades de Barcelona, teniendo noticias del propósito de los elementos catalanistas más exaltados de celebrar el triunfo, que consideraban seguro, de su candidato a las elecciones para diputados a Cortes que iban a verificarse, con una manifestación que preparaban para ese día y que parece pretendían efectuarla pasando por el domicilio del Mr. Brousse con el objeto de asociar su nombre a la misma, estimaron prudente evitar los inconvenientes que la realización de tales propósitos y de manifestaciones contrarias podría ocasionar; para lo cual el Gobernador civil de Barcelona envió un Comisario de Policía para que invitase a Mr. Brousse a ausentarse de la población, dándole el encargo de que si dicho señor oponía algún reparo se limitase a participarlo a su jefe para que este hablase con el Cónsul de Francia sobre el asunto. No hallándose el interesado en su casa al tratar de hacer la invitación indicada, al día siguiente por la mañana tampoco pudo verle la persona enviada y hubo de hablar con un hijo de Mr. Brousse. Entre tanto este se había dirigido al Cónsul de Francia, quien, a su vez, rogó al Gobernador que diera facilidades a su compatriota de deseaba asistir a un banquete señalado para aquel día; a lo cual accedió el Gobernador saliendo Mr. Brousse de Barcelona el mismo día 28 a las 7 de la tarde.84
El document va ser lliurat immediatament a l’ambaixador a París, juntament amb una Reial Ordre del 5 de maig.85 El dia 7 de maig, en notificar Mr. Defrance al Sr. marquès d’Espígols que si no es trobava una fórmula satisfactòria seria retirat pel seu Govern, es va acordar la següent: 83. Ibidem, núm. 133d, telegrama, Madrid, 4 de maig de 1923. 84. Ibidem, Expediente Brousse del Ministeri d’Estat. 85. Ibidem, núm. 134 bis, telegrama del sotssecretari d’Estat a l’ambaixador d’Espanya a París, Madrid, 5 de maig de 1923.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
434 Antoni Moliner Prada
Existiendo divergencias en las informaciones dadas por el cónsul de la Embajada y por el Gobernador civil al Gobierno, este no tiene inconveniente en procurar que se esclarezca la verdad de lo sucedido, hallándose dispuesto, en el caso de que los agentes no se hubiesen atenido a las instrucciones del Gobierno –lo que este deploraría– a imponerles las debidas sanciones, pues, desde luego, lamenta un incidente debido a mala inteligencia de las órdenes recibidas.86
La versió que va transmetre la premsa, com a L’Indépendant des Pyrénées Orientales, difereix bastant de les notícies oficials. L’ordre donada per la policia a les nou de la nit del dia 27, al domicili del fill de Mr. Brousse, va ser rebuda per la senyora de Mr. Brousse, i era en el sentit que sortiria d’Espanya en el primer tren. El diputat no va canviar gens el programa d’aquell dia. A dos quarts de set del matí següent es va presentar de nou la policia, que va ser rebuda pel seu fill i va manifestar la seva sorpresa per la conducta del governador, que no havia correspost a la visita de cortesia feta el vespre pel seu pare en companyia de Mr. Manaut. Després es refereix a la visita de Brousse i el seu fill al governador, al qual van indicar que presentarien una enèrgica protesta per l’inqualificable procediment de què havia estat víctima un exministre francès. El governador els va assegurar que Mr. Brousse no seria molestat per la policia durant tot el dia; però els va demanar que en el banquet que anaven a celebrar els francesos no es pronunciessin paraules subversives. Després d’assistir-hi, van fer un recorregut pels voltants de Barcelona i a les set del vespre van prendre el tren cap a França. El dia 8 de maig, a l’entrevista que el Sr. Quiñones de León va tenir amb Mr. Peretti, li van mostrar els telegrames creuats, entre ells la declaració feta pel senyor marquès d’Espígols abans d’haver-se arribat a la fórmula assenyalada anteriorment. El director de policia del Ministeri d’Afers Estrangers de França va declarar al Sr. Quiñones de León que la principal preocupació de Mr. Poincaré era que es presentés l’incident com una ofensa a la dignitat dels diputats, la qual cosa podia produir un debat de grans proporcions, en el qual intervindrien altres membres de la Cambra al·legant greuges semblants. Mr. Peretti va suggerir a l’ambaixador espanyol que un expedient tramitat amb rapidesa possibilitaria al Govern de S. M. expressar el sentiment que els agents de l’autoritat no havien 86. Ibidem.
435 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
interpretat correctament l’ordre donada i la seva execució, havent de manifestar una lleugera censura per la seva falta. Quiñones de León pensava que Poincaré obrava per les seves preocupacions de política interior i d’ordre parlamentari, i que desitjava una ràpida solució de l’assumpte, sense entrar en el fons del mateix. Una manifestació de l’ambaixador de França, en el sentit expressat, aplanava el camí i evitava la confrontació entre tots dos països. D’aquesta manera es va resoldre l’assumpte. Diversos periòdics espanyols van fer referència a un suposat telegrama de París que afirmava que Mr. Poincaré no rebria l’ambaixador espanyol mentre no es resolgués aquest incident. Quiñones de León, per la seva banda, va enviar per correu diversos retalls de premsa sobre el particular, entre ells dues notes de Le Petit Meridional de Montpeller censurant la conducta de Mr. Brousse. Aquest va arribar a saludar el cònsol de França a Barcelona, durant el banquet celebrat abans de la seva expulsió, com a futur ministre del seu país a Catalunya.87 Conclusions A través d’aquestes pàgines s’ha pogut comprovar com les fronteres establertes en la història entre pobles amb una mateixa llengua, cultura i història, malgrat la seva separació, no ha impedit que molts dels seus ciutadans més actius i conscients conservin una identitat compartida. L’activitat del diputat francès Emmanuel Brousse, en la complexa conjuntura de la Primera Guerra Mundial, va mostrar sempre el sentiment català i francès del Rosselló en les seves activitats polítiques i periodístiques. La neutralitat mantinguda durant el conflicte va assegurar uns anys de prosperitat a la indústria catalana. Els freqüents viatges de Brousse a Barcelona, per tal d’aconseguir la importació de productes tèxtils tan necessaris per a l’exèrcit francès, i la seva relació amb els principals líders polítics catalans, va despertar la il·lusió d’alguns nacionalistes d’aconseguir el suport de França i el reconeixement de la nacionalitat catalana. El Govern d’Espanya va impedir en tot moment l’acostament catalanofrancés i que els representants catalans poguessin presentar les seves reivindicacions en la Conferència de Pau. La maquinària de l’Estat i tots els mitjans necessaris, 87. Ibidem, telegrama xifrat 464, l’ambaixador d’Espanya al ministre d’Estat, París, 17 de maig de 1923.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
436 Antoni Moliner Prada
policials i diplomàtics, van ser utilitzats per a aquest fi. A través del Ministeri d’Estat i d’Afers Estrangers es va realitzar un seguiment de totes les activitats de Brousse, considerades negatives, per immiscir-se en els assumptes interns de Catalunya. Al maig de 1923 se li va denegar el visat per a entrar a Espanya, la qual cosa va provocar, com s’ha indicat, un greu conflicte diplomàtic. Fonts Arxivístiques Arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors de Madrid Expediente Emmanuel Brousse (1916-1923). Conducta seguida desde el año 1916 por el Gobierno de S.M. ante las continuas e inadmisibles intromisiones de Monsieur Brousse en la política catalana. H.2824. Premsa El Obrero Español (08/02/1919) Gazette de Lausanne (03/02/1919) La Renaissance Catalane (01/05/1920) Le Coq Catalan (01/05/1920) Le Petit Marseillais (02/04/1919) L’Exportateur Français (19/12/1921) L’Heure (08/02/1918; 09/04/1018; 27/01/1919) L’Indépendant des Pyrénées Orientales (15/01/1919; 07/02/1919; 10 /05/1919; 16/04/1919; 30/04/1920/; 01/05/1920) L’Intransigeant. (11/01/1919) Le Journal (28/09/1921) Le Petit Journal (30/12/1921) Le Télégramme. (17/01/1919)
437 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
Bibliografia Álvarez Junco, José (2016). Dioses útiles. Naciones y nacionalismos, Barcelona: Galaxia Gutemberg. Anderson, Benedict (1993). Comunidades imaginadas. Mèxic: FCE. Balcells, Albert (2004). Catalunya contemporània, Barcelona: L’esfera dels llibres. — (2009). El pistolerisme: Barcelona (1917-1923). Barcelona: Pòrtic. — (2010). El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2010. — (2013). «El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa entre 1885 i 1939». Catalan Historical Review. Blas Guerrer, Andrés de (1994). «A vueltas con el principio de las nacionalidades y el derecho de autodeterminación». Revista Internacional de Filosofía Política, núm. 3, p. 60-80. Bonet, Gérard (2004). L’Indépendant des Pyrénées-Orientales, un siècle d’histoire d’un quotidien 1846-950: l’entreprise, le Journal i la politique. Perpinyà: Publications de l’Olivier. Brousse, George (1928). La question Catalane. Perpinyà: Imp. de l’Indépendant. Colomines i Companys, Agustí (1993). El catalanisme i l’Estat. La lluita parlamentària per l’autonomia (1898-1917). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cortade, Eugène (1994). Juli de Carsalade du Pont. Bisbe de Perpinyà i defensor de Catalunya. Barcelona: Curial. Delaunay, Jean-Marc (2010). Méfiance cordiale: les relations franco-espagnoles de la fin du XIX siècle à la Première Guerre mondiale. París: L’Harmattan. Gay, J. Víctor (2004). «Els gironins de la Gran Guerra (1914-1918)». Revista de Girona, núm. 322, p. 28-35. González Calleja, Eduardo; Auber, Pau (2013). Nidos de espías, España y Francia. La Primera Guerra Mundial 1914-1919. Madrid: Akal Ediciones. Esculies, Joan; Martínez Fiol, David (2014). 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial. Barcelona: Ara Llibres. Fontana, Josep (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Vic: Eumo Editorial.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
438 Antoni Moliner Prada
Fuentes Codera, Maximiliano (2014). España en la Primera Guerra Mundial. Una movilización cultural. Madrid: Akal Ediciones. Garrigues, Jean (1997). La France de 1848 a 1914. París: Seuil. Gellner, Ernest (1988). Naciones y nacionalismo. Madrid: Alianza. Hastings, Max (2014). 1914. El año de la catástrofe. Barcelona: Crítica. Hobsbawm, Eric (1991). Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona: Crítica. Macmillan, Margaret (2014). 1914. De la paz a la guerra. Madrid: Turner. Martínez Fiol, David (1991). Els «voluntaris catalans» a la gran guerra (19141918). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — «Identidades cruzadas, Identidades compartidas: españolidad y catalanidad en los voluntarios españoles de la Gran Guerra». Rúbrica Contemporánea. Vol. 4, núm. 7, 2015, p. 77-99. Morales Moya, Antonio (2013). «La nación española preconstitucional». A: Morales, Antonio; Fusi, Juan Pablo; De Blas, Andrés (dir.). Historia de la nación y del nacionalismo español. Barcelona: Galaxia Gutenberg. Morente, Francisco; Rodrigo, Javier [ed.] (2014). Tierras de nadie. La Primera Guerra Mundial y sus consecuencias. Granada: Comares Historia. Núñez Seixas, Xosé Manoel (2010). Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (19141936). Catarroja: Editorial Afers - Universitat de València. Pons Pujol, Jordi (2015). Imatge oficial i política francesa respecte la Catalunya espanyola,1895-1914. Tesi doctoral dirigida pel professor Borja de Riquer, UAB (inèdita). Pradas Baena, Maria Amalia (2003). L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: la repressió obrera i la violència. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Raunier, Caroline (1994). Emmanuel Brousse, un home du XXème siècle. Perpinyà: Université de Perpignan. Riquer, Borja de (2013). Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político. Barcelona: RBA. Safont, Joan (2013) «La visita del mariscal Joffre a Barcelona». L’Avenc, núm. 392. Smith, Anthony D. (2000). Nacionalismo y modernidad. Madrid: Itsmo. Trenc, Elisée; Raillard, Edmond (1986). «Les relations franco-espagnoles pendant la Guerre. La question catalane vue a travers les activités culturelles françaises a Barcelone». A: Españoles y franceses en la primera
439 Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana
mitad del siglo XX. Madrid: CSIC, Centro de Estudios Históricos. Departamento de Historia Contemporánea, p. 129-159. Verguet, A. (26 de novembre de 2014). «Emmanuel Brousse: ministre mort pauvre». Personnalité.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 441-470 DOI: 10.2436/20.1001.01.177
JOSEP GUDIOL I RICART (1904-1985). SALVAMENT DE PATRIMONI ARTÍSTIC MÉS ENLLÀ DE SIXENA1 Guillem Cañameras Vall2 Universitat de Barcelona
Lliurat el 31 de gener de 2017. Acceptat el 14 de març de 2017
Resum Davant la controvèrsia generada els últims mesos a l’entorn de l’arrencament de les pintures murals de la sala capitular del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, cal posar en coneixement i valor l’activitat de salvaguarda del patrimoni portada a terme per Josep Gudiol i Ricart. La seva actuació va ser àmplia i diversa i va anar molt més enllà de les intervencions que es coneixen. Començar a definir i enumerar el corpus d’activitats en les quals va estar implicat permetrà posar les bases per poder realitzar una valoració integral i justa de la seva figura i activitat en pro del patrimoni artístic.
Paraules clau Josep Gudiol Ricart, Salvament de Patrimoni Artístic, Historiografia de l’art, Sixena, Guerra Civil espanyola.
1. Les reflexions del present article formen part de la investigació doctoral que està realitzant l’autor sobre l’activitat i la figura de Josep Gudiol i Ricart dirigida pel Dr. Joan Domenge i Mesquida dins del programa de doctorat Societat i Cultura: Història, Antropologia, Arts, Patrimoni i Gestió Cultural en el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. 2. E-mail: gcanameras@gmail.com
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
442 Guillem Cañameras Vall
Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvaging artistic heritage beyond Sijena Abstract The controversy lately arisen over the removal of the chapterhouse mural paintings from the Royal Monastery of Santa Maria de Sijena make it necessary to explain and assess the salvaging actions undertaken by Josep Gudiol i Ricart in order to protect cultural heritage. He carried out a large number of very different actions, going far beyond the ones generally known. An initial attempt to define and itemise the whole corpus of activities he was involved in forms the basis for a balanced and comprehensive appraisal of the man and his work to support artistic heritage. Keywords Josep Gudiol Ricart, Salvage of Artistic Heritage, Historiography of Art, Sijena, Spanish Civil War. Introducció Josep Gudiol i Ricart (1904-1985) va ser un historiador de l’art de rellevància internacional. Nascut a Vic com a segon fill d’una família de industrials de la pell, tant ell com els seus germans van rebre l’educació regular que el seu estatus social permetia i obligava. No obstant, el fet que el seu oncle patern fos mossèn Josep Gudiol i Cunill (1872-1931) els va permetre, especialment als dos germans més grans, Antoni i Josep, gaudir d’uns valuosos coneixements addicionals en matèria artística que els van marcar la resta de la seva vida. Prou conegut com el segon conservador del Museu Episcopal de Vic,3 Josep Gudiol i Cunill va obtenir fama acadèmica gràcies a la seva tasca organitzati-
3. Importantíssima institució museística catalana endegada pel bisbe Josep Morgades i Gili (1826-1901) i materialitzada pel canonge de la catedral de Vic Jaume Collell i Bancells (18461932) que es va inaugurar l’any 1891 essent el seu primer conservador Antoni d’Espona i Nuix (1849-1917).
443 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
va dins del museu,4 a la realització del primer catàleg de la institució i, sobretot, a la publicació de la seva obra Nocions d’arqueologia sagrada (1902), àmpliament valorada a nivell internacional.5 Fou, també, un excel·lent oncle implicat en l’educació dels fills del seu germà Ramon, que aportà a l’educació general regular coneixements en matèria humanística, religiosa i artística. No cal dir que l’enfocament educatiu de què gaudiren els germans Gudiol Ricart era deutor del pensament noucentista que es desenvolupà durant aquells anys a Catalunya, del corpus de pensadors del qual podem considerar mossèn Gudiol una peça rellevant. En tot cas, l’oportunitat de posar en contacte directe els infants del seu germà amb les obres del Museu Episcopal, amb textos i llibres erudits, i el fet de complementar aquestes experiències amb les explicacions i interpretacions del savi mossèn, van penetrar en el pensament dels germans, encara que de manera diversa en cada cas. No hi ha dubte que qui més profit en va treure va ser Josep Gudiol i Ricart, però no és menys cert que és possible trobar la sensibilitat i l’amor per les arts i la història en les activitats dels altres dos germans, Antoni i Ramon. De les germanes de tots tres, degut en bona part al moment que els tocà viure, n’han quedat molts menys registres que ens permetin reconstruir la seva trajectòria professional, que en tot cas, es va veure marcada per la consideració de la dona vigent a l’època.6 La personalitat inquieta i infatigable de Josep Gudiol i Ricart el va portar a metabolitzar tot el bagatge formatiu que va rebre i a transformar-lo en multitud de projectes i iniciatives, sempre vinculat a l’art i a la creació artística. Val la pena destacar que fruit de la seva manera de ser, fins i tot un esdeveniment tant disruptor en la seva vida i el seu desenvolupament professional com la Guerra Civil (1936-1939) va esdevenir un motor de creació, tal com veurem més endavant. El tarannà d’Antoni Gudiol i Ricart (1902-1987), més pausat i assossegat que el de Josep, obliga a una anàlisi més profunda a l’hora de trobar el rastre de 4. Per ampliar i valorar en tota la seva dimensió l’activitat que mossèn Gudiol va dur a terme en relació amb la història de l’art a Catalunya al llarg de la seva vida, vegeu el número que se li dedica monogràficament a Quaderns del Museu Episcopal de Vic, VII, 2014. 5. Gràcies al reconeixement d’aquesta obra, el cognom Gudiol va començar a ser conegut en diversos centres culturals europeus i dels Estats Units, element clau per comprendre els esdeveniments al voltant de la família. 6. Existeixen alguns documents relatius a la seva vida però posen molta menys atenció al seu desenvolupament professional –una d’elles va ser infermera– que en el cas dels germans.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
444 Guillem Cañameras Vall
l’ensenyament rebut. El seu paper de germà gran i hereu en la direcció de l’empresa familiar implicava unes necessitats formatives i una manera d’enfrontar-se al món ben diferent de les dels seus germans petits. No obstant, l’activitat reflexiva que va desenvolupar al llarg de tota la seva vida no es pot entendre desvinculada del substrat en el qual es va formar i que el va dur a realitzar un dietari exhaustiu durant quasi vuitanta anys amb una fidelitat, sensibilitat i constància més que admirables, actualment conservat a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.7 En darrer lloc, Ramon Gudiol i Ricart (1915-1994), el més jove i qui menys oportunitat d’interactuar amb l’oncle Gudiol va tenir, acusa l’allunyament generacional dels fecunds plantejaments noucentistes primigenis. En el seu cas, és més probable que el mestratge el desenvolupés el seu germà Josep però, fos com fos, no hi ha dubte que l’activitat de restauració que va dur a terme durant bona part de la seva vida professional estava impregnada del substrat familiar, ric en termes de coneixements humanístics. Més enllà del reconeixement degut a la cabdal figura de mossèn Josep Gudiol i Cunill com a iniciador de la saga, cal considerar Josep Gudiol i Ricart la figura central del desenvolupament familiar. Ell fou qui va donar més profunditat als seus coneixements i també fou l’esperit més inquiet de tots. El seu do de gents, la seva intuïció professional i acadèmica, sumats a una envejable capacitat de treball i al seu enginy i actitud positiva vers els sotracs, li van permetre bastir una xarxa de contactes, de treball i de col·legues molt important a partir de la qual edificar institucions, estudis i empreses on va incloure, en primer lloc, la seva família però també els col·laboradors més antics i íntims i, finalment, tot aquell que li demanava ajuda o consell.8 7. El dietari d’Antoni Gudiol és un rellevant exemple de literatura del jo –tipus de literatura també anomenada egodocuments– realitzat entre 1908 i 1987 i estructurat en 5 volums dins dels quals consten 5.057 entrades de molt diversa extensió. El document original que conservem data de l’any 1949, moment en què l’autor reescriu les entrades precedents a partir dels apunts manuscrits presos en el mateix moment en què succeïen els fets. Es pot localitzar informació detallada del document en qüestió a Guillem Cañameras Vall (2016), «Memorias y correspondencia de Antoni Gudiol Ricart (1902-1987): episodios personales de la Historia de España entre Vic y Barcelona a lo largo del siglo xx», a Robert Coale (dir.), Historias en primera persona: egodocumentos del siglo XX español. Travaux et Documents Hispaniques, TDH, núm. 7. Disponible a: <http://eriac.univ-rouen.fr/memorias-y-correspondencia-de-antoni-gudiol-ricart-1902-1987episodios-personales-de-la-historia-de-espana-entre-vic-y-barcelona-a-lo-largo-del-siglo-xx/> [última consulta: 15/09/2017]. 8. Punt en què coincideixen tots els testimonis orals que el van conèixer amb qui l’autor ha parlat.
445 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
Per tot plegat es fa estranya la quasi ingratitud amb la qual ha estat considerat al llarg dels anys, tant per alguns dels seus contemporanis com per les generacions posteriors d’historiadors i membres de la comunitat acadèmica.9 No s’hauria d’oblidar la gran quantitat d’activitats a les quals es va dedicar i la multitud d’iniciatives que va emprendre, elements que caldria tenir molt en compte davant les acusacions que sempre se li han fet i que han estat centrades en la seva vinculació al món del comerç de l’art. La valoració que es fa del mercat de l’art ha estat, és –i probablement serà– un tema molt complex de tractar.10 Pensem, però, que abans de jutjar una personalitat com la de Josep Gudiol i Ricart per una part de les accions que va dur a terme (aquelles que per diversos motius han estat més conegudes com Sixena, Manresa o Puigcerdà), és imprescindible tenir coneixement d’altres activitats, de diferent naturalesa, que també va emprendre. A partir del corpus, si no complert, ben desenvolupat, de les seves activitats en conjunt, estarem realment en disposició de començar a dibuixar i a jutjar amb equanimitat les seves accions i la seva figura. La relació de Josep Gudiol i Ricart amb el patrimoni artístic: vocació, coneixement, comerç i salvament Com ja hem dit, l’activitat de Josep Gudiol i Ricart vers l’art es desenvolupa en diversos fronts i disciplines. En línies generals, podríem considerar cinc grans àmbits d’actuació: historiografia, comerç d’art, fotografia, restauració (i/o salvament) i pedagogia. A tots cinc va dedicar esforços al llarg de tota la seva vida però, tot i que cal considerar la historiografia i el comerç d’art com els dos als quals es va consagrar durant més temps i de manera més constant, la seva
9. Deixant de banda els reconeixements de Santiago Alcolea, Antoni José Pitarch o Mn. Miquel dels Sants Gros i Pujol, ens referim a campanyes de difamació que es van emprendre en el temps de la primera postguerra que detallarem més endavant i a un cert oblit per part de la comunitat acadèmica del país vers la seva figura fins poc abans de la seva mort, com a mínim pel que fa al reconeixement en obres textuals. 10. El tema és central pel que fa al text i a la figura que treballem, però l’extensió de l’article no permeten aprofundir-hi. Per tal de prendre el pols a les darreres aportacions sobre mercat i comerç de l’art en relació amb Gudiol és convenient consultar Socias (2016) i Socias (2013).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
446 Guillem Cañameras Vall
tasca en relació amb el salvament de patrimoni artístic constitueix un apartat molt rellevant i destacat de la seva acció en pro de l’art i la cultura. De les seves aportacions historiogràfiques –importants, abundants i essencialment dedicades als períodes medieval i modern de la història de l’art hispànic–, en surt el moderat reconeixement que la comunitat acadèmica li ha concedit al llarg dels anys, potser més en vida que pòstumament. Per contra, de la seva relació amb el col·leccionisme i el comerç de l’art n’ha sortit tota una llegenda de desprestigi i acusacions, algunes demostrades, altres encara per confirmar. És ben cert que cap a 1926-1927 un joveníssim Josep Gudiol va començar la seva activitat professional en relació amb l’art col·laborant a la botiga d’antiguitats anomenada La Sagristia, fundada a mitges a partir del capital de Teresa Amatller i Cros (1873-1960) i Ròmul Bosch i Caterineu (1894-1936). En aquells anys, emulant la relació que el seu oncle havia establert amb el pare de Teresa Amatller, Antoni Amatller i Costa (1851-1910), Gudiol Ricart esdevé una mena d’assessor d’ambdós col·leccionistes. La naturalesa de la seva col·laboració en el negoci de La Sagristia no ha estat aclarida amb detall però, tenint en compte la relació que l’unia als dos patrons, és més que probable que la seva fos una tasca d’expertissatge i assessorament. Malgrat la seva joventut i aparent manca d’experiència, no ha de sorprendre que desenvolupés una activitat d’assessorament. Tal com s’ha dit, en ell va fructificar més que en ningú el mestratge de mossèn Gudiol11 i, a més a més, aquella activitat era especialment adequada a la seva personalitat viva i cordial. La documentació localitzada fins al moment no permet establir amb exactitud fins quan va prestar els seus serveis en aquell negoci però en cap cas va anar més enllà de l’esclat de la Guerra Civil i probablement es va fer més esporàdica a partir de 1934.12 Els anys vint i trenta del segle xx foren anys de descoberta i expansió de la seva personalitat professional, fet que li va permetre conèixer bona part de les col·leccions particulars del país i que el va fer conscient d’un dels vessants pels quals és rellevant l’art per a la societat: el seu valor, no sols estètic, sinó sovint 11. Ja de molt petit va donar unes mostres de gran perspicàcia que van sorprendre fins i tot el seu oncle, tal i com s’explica detalladament a Gudiol (1997). 12. Any en què obté el títol d’arquitecte i comença a destinar temps i esforços a altres activitats.
447 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
econòmic i objectual. La marca que va deixar aquesta primera aproximació a l’art13 en la manera com va entendre la seva activitat posterior és ben evident i molt probablement és a la base de les crítiques que ben sovint se li han dirigit. A partir de la seva activitat, es fa palès que Josep Gudiol vivia amb naturalitat la convivència del respecte per l’Art i la Història, en majúscules, amb el comerç i el mercadeig d’objectes artístics. És evident i lògica la controvèrsia que aquest tema genera però massa sovint s’evita considerar la complexitat que té i, en moltes ocasions, es tendeix a fer plantejaments simplistes que no ajuden a realitzar valoracions ponderades del nostre passat històric, deure que contreu qualsevol historiador que es vulgui fer respectar. És, doncs, imprescindible parlar clarament i obertament de la participació de Josep Gudiol i Ricart en l’extracció i posterior venda als Estats Units dels frescos del monestir burgalès de San Pedro de Arlanza.14 Arran de les informacions aportades recentment no hi ha dubte de la seva implicació en l’operació i es confirma, doncs, una de les activitats reprovables per les quals ha estat vilipendiat al llarg del temps. Malgrat que les circumstàncies en les quals es va produir matisarien una mica el judici, posicionant-nos en el simplisme de moda podríem afirmar que Josep Gudiol i Ricart, fent societat amb Josep Colominas i Roca (1883-1958), va procedir a una extracció poc legal d’un conjunt pictòric medieval protegit per, tot seguit, exportar-lo a un país estranger on es va realitzar la seva venda. Per a més delicte, degut als avatars de la venda, finalment el conjunt es va fragmentar i anà a parar a diversos museus. Aportacions al cas de l’arrencament de les pintures murals de la sala capitular del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena Un altre cas de la llista de greuges que se li imputen correspon al de l’arrencament de les pintures murals del monestir de Sixena. És un cas molt diferent de l’anterior. Ho és perquè en aquella ocasió allò que va motivar la seva acció
13. Ben mirat, podria no ser la primera si tenim en compte la concepció (gens estranya en aquell moment) segons la qual es va bastir una part important dels fons del Museu Episcopal de Vic, en la qual va participar àmpliament mossèn Gudiol. És plausible que l’oncle també li pogués transferir aquest nivell de coneixement. 14. Per a una informació exhaustiva sobre el tema, vegeu Martínez Ruiz (2013) i Socias (2016).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
448 Guillem Cañameras Vall
no era el lucre econòmic, sinó la salvaguarda de les restes del que havia estat un dels millors conjunts de pintura mural medieval hispànic. La seva intervenció en el conjunt, després que el foc arrasés una gran part del monestir, va consistir a extreure les pintures de la sala capitular mitjançant la tècnica de l’strappo i emportar-se-les a Barcelona, allunyant-les del front de guerra i salvant-les de les inclemències del temps que les hagués fet desaparèixer de manera definitiva ben ràpidament. Tot i l’indubtable voluntat de salvament de patrimoni que l’operació va tenir i malgrat fer possible que avui en dia les restes «arqueològiques» d’allò que havia estat es puguin contemplar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), recentment s’ha endegat una campanya des del govern d’Aragó per reclamar la propietat i el retorn de les restes del conjunt monumental al seu lloc d’origen15. Dins d’aquesta campanya amb fortes arrels de caire polític, les resolucions judicials, a despit de les opinions dels pèrits i d’importants personalitats de la comunitat científica, menystenen l’acció de Gudiol i fins i tot arriben a insinuar acusacions d’espoli.16 Novament ens trobem davant d’una problemàtica molt complexa l’anàlisi de la qual depassa l’abast d’aquest text però, a banda de lícites discussions sobre titularitats de l’obra i ubicacions, cal insistir en el fet que, de no haver intervingut Gudiol, actualment no conservaríem la major i més interessant part del conjunt. Davant de la confusió i la desinformació que hi ha hagut i encara hi ha en relació amb la intervenció de Josep Gudiol en l’arrencament de les pintures de Sixena, considerem necessari aclarir quines són les dades que la documentació primària consultada –Fons Gudiol Ricart i dietari d’Antoni Gudiol Ricart– permeten afirmar. El pes de la relació de fets i dates que aportem a continu15. Amb posterioritat a l’entrega d’aquest text ha aparegut un llibre monogràfic sobre el tema, Marisancho Menjón Ruiz (2017). Salvamento y expolio: las pinturas murales del Monasterio de Sijena en el siglo xx. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza: Institución «Fernando el Católico»: Gobierno de Aragón; Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses. És una publicació exhaustiva que mobilitza gran quantitat de documentació -alguna inèdita- que fa la seva lectura imprescindible pel tema que ens ocupa. Malgrat tot, el text també inclou múltiples errors, entre els quals està presentar com a inèdit el text original de defensa pel judici de depuració que va patir Josep Gudiol. Aquest document es pot consultar íntegrament als annexos de Cañameras (2013) i es troba a la base de diverses de les conclusions i aportacions que fa l’autor, un text que la mateixa autora diu conèixer i utilitzar com a base per una part de les seves aportacions. 16. Tal com es pot comprovar a la sentència núm. 51/2016 del Juzgado de 1a Instancia e Instrucción nº 2 d’Osca.
449 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
ació està centrat en el material primari existent i que ens ha estat possible consultar deixant en un segon terme les fonts bibliogràfiques precedents17 o alguns documents d’arxiu perquè, o no són precisos en la datació i l’ordre cronològic dels esdeveniments, o perquè directament presenten incongruències.18 No cal dir que la cronologia que presentem és una proposta a partir d’una documentació concreta i que haurà de ser ampliada i corregida davant de noves aportacions. D’aquesta documentació que tenim actualment a disposició, el primer que cal afirmar és que les cartes que es conserven a l’arxiu Gudiol Ricart19 aporten poques dades concretes. Per sort, la font primària que sí que ho fa és el dietari d’Antoni Gudiol al qual ens hem referit anteriorment. Segons aquesta darrera i més completa font es pot concloure que: – A finals de febrer i principis de març de 1936 es duu a terme una campanya fotogràfica al monestir de Sixena per part de l’Arxiu d’Arqueologia Catalana (ADAC),20 encarregada per l’historiador de l’art nord-americà Walter S. Cook (1888-1962). Juntament amb el fotògraf Antoni Robert (1903-1976), el mateix Gudiol, director de l’empresa, és un dels que realitza les fotografies i té l’oportunitat de veure el conjunt amb la seva esplendor encara intacta.
17. Sobretot ens referim a Gudiol (1987) i a Gudiol (1997). 18. És el cas de les informacions que aporta l’informe de la instal·lació definitiva al MAC de 1949 a 1951 que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya amb el número d’inventari ANC1-715-T-3216, el qual dona poca informació cronològica i no coincideix amb la resta. Segons aquest document, l’arrencament es produiria entre els mesos de setembre i octubre. Així mateix, explicita la participació en l’operació d’arrencament de Ramon Gudiol, que no apareix en cap altre lloc. Al nostre entendre, totes dues dades són imprecisions. No és possible assegurar-ho completament però la participació de Ramon en les activitats del seu germà Josep en una data tan primerenca del conflicte és molt dubtosa. 19. Fons que a Cañameras (2013) era anomenat Arxiu Gudiol Corominas i que, a petició dels hereus, ha canviat la seva denominació per l’actual Fons Gudiol Ricart. 20. Empresa dedicada a la venda de clixés i fotografies de monuments i obres d’art hispànic fundada per Josep Gudiol. No és possible, degut a l’extensió del text, aprofundir en aquest interessantíssim aspecte de l’activitat de Gudiol. Per a una explicació detallada i comprensible tant de l’activitat com de la relació que van tenir Gudiol i Cook i el paper que va jugar l’Arxiu d’Arqueologia Catalana (ADAC) vegeu Cañameras (2013), Cañameras (2015) i Cañameras (2017) [en premsa].
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
450 Guillem Cañameras Vall
– El 28 d’agost de 1936 una nota del dietari d’Antoni Gudiol comenta que «algunes setmanes després» Josep Gudiol Ricart, Antoni Robert i Antoni Llopart arrencaran les pintures a Sixena, sense més precisions.21 – El 15 d’octubre de 1936 s’indica l’inici del viatge de Josep Gudiol pels pobles de l’Aragó22 passant per Sixena. Aquest viatge és el que es relata força detalladament en el text de defensa per al judici de depuració,23 però la seva lectura no especifica dates de cap mena. On sí que es consignen clarament les dates és en el dietari, on s’explica que la ruta ocupa tres dies, el 15, 16 i 17 d’octubre de 1936, i es remarca que el dia 18 ja tornaven a estar a Barcelona. És en aquesta mateixa entrada on s’explicita que és en aquest viatge quan Josep Gudiol veu la necessitat de procedir a l’arrencament de les pintures. – Entre el 18 i el 23 d’octubre el dietari no aporta informacions concretes al respecte però, a partir de les dades detallades que el mateix Gudiol dona en el seu text de defensa, podem concloure que seria la setmana en la qual es produeix tot l’episodi de recerca de finançament per procedir a l’arrencament.24 – El dia 23 d’octubre el dietari explica que Josep Gudiol, Antoni Robert i Antoni Llopart van cap a Sixena i inicien l’arrencament de les pintures però que l’endemà, 24 d’octubre, Josep Gudiol ja és a Barcelona a la nit. Durant els dies posteriors hi ha poques referències a Sixena més enllà d’un parell de visites puntuals i ràpides que realitza Josep Gudiol des de Barcelona, presumptament per supervisar les feines d’arrencament. – El 7 de novembre tornen a aparèixer comentaris sobre Sixena quan Antoni diu que Josep Gudiol viatja de nou a Sixena per tal de recollir Antoni Robert, Antoni Llopart i les pintures. Concretament, diu que l’arrencament havia 21. Aquest comentari es pot explicar pel buit temporal que hi ha entre els esdeveniments i la redacció definitiva del dietari. 22. És una ruta molt desenvolupada, realitzada amb el mateix ànim que les que es feien a Catalunya des del Servei de Monuments, que procura passar per les localitats de l’Aragó on es tenia coneixement de l’existència de monuments i obres d’art de gran importància per tal de comprovar-ne el seu estat. 23. Gudiol (1987). 24. Ens referim a l’obtenció de les 4.000 pessetes que la Generalitat de Catalunya, per via del secretari del conseller de Cultura, li va proporcionar a Josep Gudiol. Més endavant donarem alguns detalls més.
451 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
finalitzat el dia abans, el 6 de novembre, i afegeix el comentari de «acabaren ben oportunament, puix aquell mateix dia començà a ploure». – El 8 de novembre de 1936 les pintures queden dipositades al taller de restauració improvisat per compte del Servei de Monuments que estava ubicat a la Casa Amatller de Barcelona.25 A banda d’aquestes informacions, gràcies a una carta del 5 d’agost de 1939 enviada per Josep Gudiol a Walter Cook,26 es confirma que en algun moment anterior a aquesta data les pintures de Sixena han sortit de la casa Amatller i han estat dipositades al Palau Nacional de Barcelona.27 En resum i segons les fonts consultades, l’arrencament es faria entre el 24 d’octubre i el 6 de novembre de 1936 i, per tant, ocuparia 14 dies de feina. Gudiol vs Martorell al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) Per altra banda, el cas de salvaguarda de Sixena també ens permet fer referència a un fet, o circumstància, que podria tenir molt a veure amb la valoració negativa que ha patit la seva figura. Josep Gudiol, en una data indefinida però al voltat de l’any 1934, quan ja és un arquitecte titulat, comença a involucrarse i a prestar serveis en el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) creat per la Diputació de Barcelona i dirigit per Jeroni Martorell i Terrats (1877-1951). No s’han localitzat dades concretes de la seva participació en el servei abans de l’esclat de la Guerra Civil però pocs dies després de l’alçament i formant part de la colla de voluntaris que maldaven per mitigar les destruccions de la revolució social que va contrarestar l’alçament de Franco, Josep Gudiol es troba molt implicat organitzant i dirigint les accions d’incautació i
25. Abans de marxar a l’exili, Teresa Amatller confia l’edifici de passeig de Gràcia, 41 a Josep Gudiol per tal que en tingui cura. Una de les accions que Gudiol emprèn de cara a la protecció de l’edifici és instal·lar-hi un taller de restauració del Servei de Monuments de la Generalitat, evitant d’aquesta manera que comitès revolucionaris poguessin instal·lar-s’hi, pràctica molt comuna durant el primer any de guerra. 26. Document conservat a l’arxiu Gudiol Ricart. 27. Aleshores seu del Museu d’Art de Catalunya (MAC).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
452 Guillem Cañameras Vall
salvaguarda de col·leccions particulars, patrimoni religiós i edificis monumentals que la Generalitat de Catalunya realitza. A finals de juliol i principis d’agost de 1936 es procedeix a fer una reestructuració del SCCM i se subdivideix en tres seccions estanques. Una d’elles, anomenada Secció de Monuments, segueix dirigida per Jeroni Martorell i dins de la seva organització es nomena oficialment Josep Gudiol i Ricart com a arquitecte adscrit a la secció. Treballant en aquest càrrec oficial, Gudiol hi passa el primer any de guerra fins que és mobilitzat la tardor de 1937 com a capità del cos d’enginyers de l’Exèrcit de l’Est. Durant quinze mesos es dedica íntegrament a les seves funcions dins de la secció a les ordres de Martorell. No obstant, el tracte entre tots dos mai no va ser del tot fluid i cal entendre’l com una relació conflictiva de caire laboral. Lluny de jutjar animadversions personals ocorregudes en temps tan convulsos com els de guerra, la documentació28 ens permet aventurar alguns dels episodis que va gestar el conflicte. Durant els dies immediatament posteriors a l’alçament, i quan Josep Gudiol ja s’havia posat a disposició del conseller de Cultura Ventura Gassol (1893-1980), es va trobar a faltar la ràpida incorporació de Jeroni Martorell al front del servei que dirigia. En el text de defensa del judici de depuració, Gudiol acusava Martorell d’haver estat amagat degut a la deriva que anaren prenent els esdeveniments,29 però el cert és que Martorell no podia reincorporar-se al servei ja que estava incapacitat a la clínica Corachan de Barcelona degut a un accident d’automòbil que havia patit juntament amb Agustí Duran i Sanpere (1887-1975).30 En tot cas, el que és innegable és que Gudiol va carregar amb la responsabilitat del servei el temps que Martorell va ser fora.31 Una responsabilitat per a la qual estava tan preparat com Martorell i que va dur a terme perfectament. 28. La base documental d’aquest apartat correspon a un dels esborranys que Gudiol va escriure a màquina preparant la seva defensa pel judici de depuració que va patir l’any 1942 un cop retornat de l’exili. Tal com ja hem dit, aquest document consta en els annexos de Cañameras (2013) on es fa un primer anàlisi del seu contingut. 29. Es referia al fracàs que la rebel·lió militar havia tingut i a la força que prengueren les milícies antifeixistes durant els primers compassos del conflicte a Catalunya. 30. Vegeu Lacuesta (2000). 31. Existeixen relacions de factures i despeses de viatge firmades per poders per part de Gudiol a l’arxiu del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), institució hereva del Servei de Monuments.
453 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
Una vegada reincorporat Martorell com a cap de la Secció, Gudiol va continuar la seva tasca de gestió com un dels experts en matèria artística i arquitectònica però, lògicament, sota les ordres de la direcció, una situació que probablement tensava totes dues parts. Al llarg dels mesos que van entre setembre de 1936 i octubre de 1937 consten altres episodis de crisi entre ells. Un d’aquests episodis té relació amb el salvament de les pintures de Sixena. Segons Gudiol, i tal com destaca en el text del judici de depuració, quan va intentar obtenir finançament de Martorell per realitzar l’acció d’arrencament, aquest s’hi va negar. La reacció podria semblar un pèl estranya venint d’algú que havia demostrat la seva implicació en la protecció del patrimoni artístic posant-se al capdavant de la primera institució destinada a tal efecte a l’Estat espanyol però, al marge del conflicte d’interessos entre els dos personatges, es fa més fàcil d’entendre si tenim en compte un desafortunat incident ocorregut en terres aragoneses en els primers compassos de la guerra. Tal com recollia el testimoni oral d’Isidre Clopas i Batlle (1913-2001), també col·laborador del Servei de Monuments, ben al principi del conflicte dos joves col· laboradors del Servei de Monuments havien estat assassinats per les milícies mentre es dedicaven a realitzar tasques de salvaguarda a la zona de l’Aragó.32 Segons Clopas, l’esdeveniment va comportar la decisió de Martorell com a cap del Servei de trencar el contacte amb Aragó i dedicar-se exclusivament a Catalunya.33 Com és ben sabut, Gudiol va obtenir el finançament necessari directament del secretari de Ventura Gassol, Melcior Font i Marsà (1905-1959). 34 Com ja hem indicat, entre la documentació personal de Gudiol que ens ha arribat, hi ha un esborrany del document que va preparar com a defensa per al seu judici de depuració.35 El text definitiu, publicat pòstumament en el llibre Tres escritos de Josep Maria Gudiol i Ricart,36 deixava de banda alguns fragments presents a l’esborrany. Essencialment els fragments eliminats corresponien a 32. Pot desconcertar una mica l’existència de missions oficials de salvaguarda en terres aragoneses enviades per Martorell des del Servei de Monuments però cal tenir present que Martorell, a banda de director del servei a Catalunya, des de 1929 era Arquitecto Conservador de Zona per compte del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes dins del Servicio de Monumentos Històricos, concretament de la Tercera Zona que incloïa Catalunya, Balears, les províncies de València i Castelló, i l’aragonesa de Terol. 33. Lacuesta (2000). 34. Gudiol (1987). 35. Conservat a l’arxiu Gudiol Ricart FGR_2:34.1. 36. Gudiol (1987).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
454 Guillem Cañameras Vall
queixes relatives a la gestió duta a terme per part del Cap del Servei de Monuments, Jeroni Martorell. En transcrivim un fragment especialment eloqüent: El arquitecto Sr. Martorell no demostró nunca ni el más mínimo interés por el salvamento de patrimonio artístico. Su labor fue simplemente la de poner dificultades y entorpecer la marcha de la recolección de objetos que todavía quedaban abandonados en los pueblos. Su único celo era evitar que las cantidades incluidas en el presupuesto ordinario de la Generalidad, que eran los únicos recursos con que contaba la sección del salvamento del patrimonio artístico, fueran destinadas a sufragar gastos ocasionados por este [?] salvamento. Gastó la mayor parte del presupuesto en restaurar las murallas de Tarragona, El Arco de Bará, las antiguar ruinas de Roda y otras restauraciones que no corrían ninguna prisa. En cambio dejó que se perdiera la Capilla de la Sangre, de Alcover y otros monumentos que se hubieran salvado con un poco de buena voluntad por parte del Sr. Martorell.
El cert és que, a nivell oficial, aquestes acusacions no es van realitzar mai però la seva lectura deixa ben clar el conflicte soterrat que existia entre tots dos. Val a dir que no resten només proves del conflicte segons el parer de Gudiol; en una carta que Pere Bosch i Gimpera (1891-1974) adreça a Gudiol el 20 de novembre de 194037 es fa referència a la suposada filiació feixista de Martorell i a la poca simpatia que tenia per Gudiol. Amb la perspectiva de la distància, la filiació feixista de Jeroni Martorell sembla infundada, més aviat estaríem davant d’un funcionari altament eficient, si de cas de plantejaments tradicionals, molt lligat i compromès amb la seva feina dins la institució pública. Fos com fos, un cop es produeix la caiguda de Barcelona i l’administració franquista pren les regnes del govern, Jeroni Martorell, com a cap del Servei de Monuments i una vegada ha superat el seu propi judici de depuració, avala les accions de tots els seus subordinats dins del servei durant els anys de guerra, de tots tret de Josep Gudiol i de Josep Bardolet i Soler38 (1891-1982), i ho fa utilitzant les següents paraules: Estamos complacidos de la actuación del personal a nuestras órdenes. Alguna observación debemos con todo exponer, respecto de dos miembros de la Sección, los cuales precisamente se han ausentado de Barcelona, 37. Carta conservada a l’arxiu Gudiol Ricart. 38. Vegeu Gracia i Munilla (2011).
455 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
al ser ocupada por el Generalísimo Franco la ciudad. Uno y otro obraron en diversas ocasiones por su cuenta, sin consultarnos […]: José Gudiol, que colaboró en la Comisaría de Propaganda de la Generalidad […] y José Bardolet, que puso singular esfuerzo en la realización de la selección y traslado de obras de arte […].39
En lògica franquista, l’absència davant l’arribada de les tropes faccioses a Barcelona es va interpretar com una confirmació de la culpabilitat de Josep Gudiol en les accions realitzades sota la República entre 1936 i 1939. Potser per això i per la seva moderada significació pública es van afegir tot una sèrie de càrrecs addicionals al preceptiu judici de depuració, a la vegada que s’orquestrava una campanya de difamació pública del seu nom. Més enllà del dubtós honor que se li concedia fent-lo aparèixer entre els «Fantasmones Rojos» apareguts a Solidaridad Nacional escrits, entre altres, de la mà de Miguel Utrillo Vidal (1915-1990),40 tenint en compte la naturalesa de les acusacions que se li feren –espoli, mala praxi en les tasques de restauració i fins i tot robatori–, és plausible considerar la taca que aquestes acusacions van provocar en el seu nom i, malgrat que en va ser exonerat en el judici, no es fa difícil pensar que durant els anys de la postguerra l’ombra d’aquesta difamació es va projectar sobre la seva personalitat. Altres aportacions de Gudiol a la salvaguarda del patrimoni Una vegada fet el resum d’alguns del inputs que, al nostre entendre, basteixen la valoració negativa que s’ha fet de la trajectòria de Josep Gudiol i Ricart, és moment de plantejar altres accions, en aquest cas en relació amb el salvament de patrimoni, a les quals va estar vinculat malgrat que potser no són tan conegudes. Considerem necessari tenir-les en compte de cara a la realització d’una anàlisi global sobre la seva carrera professional una vegada s’hagin pogut relacionar totes les seves activitats detalladament.41 Serà aquest coneixement, del qual 39. Jeroni Martorell, Memoria del Servicio de Monumentos Históricos y de Protección del Patrimonio Artístico Nacional, 4 de febrer de 1939. Citat a Lacuesta (2000). 40. Una sèrie d’articles extremament virulents plantejats per desacreditar algunes de les persones culturalment destacades durant els anys de guerra. Ideats pel fill del famós pintor i escrits entre diversos periodistes, un estudi molt detallat i interessant es pot consultar a Pérez (2009). 41. Acció que durem a terme dins dels estudis doctorals que tenim en curs.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
456 Guillem Cañameras Vall
ara n’aportem una petita però representativa mostra, el que ens permetrà fer una valoració ponderada de la seva aportació a l’art i a la cultura catalana. L’activitat de Josep Gudiol relativa a salvaguarda i protecció de patrimoni es pot dividir en dos períodes. Un primer període (1934-1939) que correspon als anys durant els quals va estar vinculat al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) –posteriorment Servei de Monuments–. I un segon període (1941-1985), iniciat en retornar del seu exili l’any 1941, directament lligat a l’activitat de l’Institut Amatller d’Art Hispànic42 molt més centrat en la restauració i la conservació. Gràcies al text de defensa per al seu judici de depuració del qual ja hem parlat sobradament, són conegudes una part important, però no exhaustiva, de les accions de salvaguarda que va dur a terme durant els anys de guerra. Pel que fa a les accions que considerem del segon període, la documentació encara està en curs d’anàlisi i no permet aventurar conclusions definitives. En conseqüència, tancarem les aportacions presents procurant fer un tast d’altres accions que va desenvolupar mentre va durar la seva vinculació al Servei de Monuments.43 Home pràctic i sintètic, al llarg de tota la guerra va procurar unificar les activitats que li exigia el negoci de còpies fotogràfiques de l’Arxiu d’Arqueologia Catalana (ADAC) amb els viatges que requeria la seva participació en el salvament de patrimoni per compte del Servei de Monuments. Com a arquitecte tècnic molt sovint era l’encarregat de viatjar a les localitats des de les quals s’havia enviat algun avís per tal de realitzar dictàmens que havien de decidir les accions a emprendre referents a algun edifici singular (esglésies, monestirs, ajuntaments...)44 i aprofitava el viatge per a realitzar, sol o acompanyat d’Antoni Robert, fotografies que incrementessin els fons de l’Arxiu d’Arqueologia Catalana (ADAC). De la mateixa manera, gràcies als seus enormes coneixements artístics era un dels tècnics més autoritzats per tal de discriminar quines obres d’art eren su42. Institució fundada l’any 1942 gràcies al finançament de Teresa Amatller i del qual en va ser l’ideòleg i primer director el mateix Josep Gudiol, empresa de gran recorregut i importància que no podem atendre en aquesta ocasió. 43. A partir d’aquí i per facilitar les referències, utilitzarem el nom de Servei de Monuments tant per referir-nos al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) com al mateix Servei de Monuments, independentment de si per cronologia era anomenat d’una manera o altra. 44. S’ha pogut consultar documentació d’aquest tipus a l’arxiu de l’SPAL.
457 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
Taula 1. Actuacions de l’Arxiu d’Arqueologia Catalana (ADAC) 1936-1939* Barcelona
Girona
Lleida
Tarragona
Altres províncies
Artés Berga Calaf Cardona Casa Amatller Catedral de Barcelona Col. Bertran y Musitu Col. Cividini Col. comte de Montseny Col. Espona Col. marquès de Robert Col. Mateu Col. Muntades Col. Roviralta Collbató Convent Santa Clara Cornellà Granollers Igualada Manlleu Manresa Moià Museu d’Art de Catalunya Museu de Montjuïc Monestir de Pedralbes Prats de Lluçanès El Raurell Roda de Ter Sant Benet de Bages Sant Felip Neri Sant Feliu Sasserra Sant Just Desvern Sant Pere de Vilamajor Sant Quirze de Pedret Sant Sadurní d’Osormort Terrassa Vic Viladecans
Banyoles La Bisbal de l’Empordà Blanes Canapost Castelló d’Empúries Empúries L’Esquirol Figueres Girona Olot La Pera Peralada Puigcerdà Ripoll Sant Miquel de Cruïlles Vilabertran
Abella de la Conca Bellpuig Lleida Olius Roda de Berà Sant Guim de Freixenet Sant Llorenç de Morunys La Seu d’Urgell Solsona Vall d’Aran Vall de Boí Vallbona de les Monges
Cabra del camp Catedral de Tarragona Paret Delgada Pobleda Poblet Pont d’Armentera Pratdip Reus Santa Coloma de Queralt Santes Creus Tamarit Torre dels Escipions Vallmoll Vilella Alta
Alcanyís (Terol) Alquezar (Osca) Barbastre (Osca) Benabarre (Osca) Casp (Saragossa) Liesa (Osca) Montsó (Osca) Sixena (Osca) València (València) Saragossa (Saragossa)
*S’indiquen en cursiva tots els conjunts que no corresponen a una localitat.
Altres països Angoustrine (França) Bourgmadam (França) Perpinyà (França)
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
458 Guillem Cañameras Vall
ficientment valuoses per salvaguardar-les i quines no mereixien tal consideració en les incautacions i revisions que es feren en col·leccions particulars, edificis religiosos o conventuals. Armat d’un equip fotogràfic, quan feia aquestes visites de valoració també va procedir a la realització de gran quantitat de clixés per a l’ADAC. Per fortuna, en els anys de guerra, la relació entre els dos germans, Josep i Antoni, era molt estreta i el dietari recull molt sovint i amb detall els indrets i les col·leccions que Josep Gudiol visitava, de tal manera que és possible resseguir una part45 dels llocs i conjunts que va visitar i on va poder procedir a la realització de fotografies i a la incautació i el trasllat d’obres d’art existents a les dependències del Servei de Monuments. Lamentablement, les anotacions del dietari no diuen concretament quines van ser les accions dutes a terme en cada cas i s’ignora, per tant, quins objectes concrets va intervenir.46 Analitzant les referències que ens aporta el dietari s’ha pogut realitzar una taula (Taula 1) amb les actuacions d’aquesta naturalesa que, com a mínim, Gudiol va realitzar durant la guerra. Les seves no van ser les úniques accions de salvament que es van fer aquells anys, hi hagué nombroses persones implicades en la protecció del patrimoni,47 però tenint en compte les referències de la taula i la documentació que s’ha pogut consultar en l’arxiu Gudiol Ricart i en l’arxiu de l’SPAL, no hi ha dubte que la seva tasca és digna de menció i consideració.48 Tal com ens mostra la taula, a banda de les actuacions ja conegudes de Sixena, Sant Quirze de Pedret, Manresa o Puigcerdà, també va participar en les actuacions a llocs tan rellevants com Cardona, Santa Coloma de Queralt, Sant Llorenç de Morunys, Sant Benet de Bages o Castelló d’Empúries. Això a banda d’actuacions realitzades sobre el que eren importants col·leccions privades, 45. És molt probable que es fessin visites a localitats que no quedessin registrades en el dietari. 46. Tal com relata Antoni Gudiol en el seu dietari, el document que aportava aquesta informació existia però va ser destruït per motius de seguretat política en el tram final de la guerra. 47. En aquest sentit volem sumar-nos a la demanda cada vegada més general per la qual és hora de fer visibles les valuoses aportacions a la salvaguarda de patrimoni que persones menys significades també van realitzar i, d’aquesta manera, corregir injustícies històriques. 48. Aquesta pot ser una informació important ja que detalla concretament les localitats que va visitar i en les quals va estar en disposició d’actuar. Tot i que algunes de les localitats ja eren conegudes gràcies a Gudiol (1987) i Gudiol (1997), disposar d’una llista més completa ajuda a dimensionar correctament el seu esforç en la salvaguarda i permet superar el coneixement difús i abstracte que fins ara es tenia de la seva actuació.
459 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
entre les que es poden destacar la col·lecció Muntades, la col·lecció Bertran y Musitu o la col·lecció Espona, a més d’altres que ja eren conegudes. Finalment, però encara en relació amb la tasca de salvaguarda del patrimoni, és moment de treure a la llum un document realitzat per Josep Gudiol i Ricart dintre del Servei de Monuments com a arquitecte adscrit a la secció i presentat poc abans de la seva mobilització. El mes de juny de 1937 la Secció de Monuments Històrics49 de la Generalitat de Catalunya presenta la Memòria sobre l’estat actual dels museus i concentracions comarcals d’obres d’art a Catalunya. Preceptivament signat per l’arquitecte adscrit al servei, Josep Gudiol, i pel cap del Servei, Jeroni Martorell, tal com ell mateix diu en l’esborrany del text de defensa es tractaria d’un document compilat i redactat per Gudiol. Davant del dubte de la seva autoria, la relació de llocs visitats a tot Catalunya que acabem de presentar fa encara més creïble l’autoria que ell mateix reclamava. Assumint que realment fou l’autor del document, tant la visita a les localitats com l’abundant informació que proporciona detallant les peces, les persones i els emplaçaments implicats són una nova prova a favor de la seva actuació en pro de l’art i el patrimoni. El document es realitza quan les institucions consideren que la revolució social posterior a l’alçament militar ha entrat en un període de relativa calma i quan les accions més urgents de protecció vers les obres més importants han estat, generalment, dutes a terme. Principalment, destaca les localitats on hi ha les concentracions d’art més importants del país i es planteja com un pas previ a la realització d’un pla general de museus.50 Estableix, així mateix, una classificació dels tipus de concentració d’objectes artístics que s’han realitzat en tres categories: I. Objectes recollits pel grup central del Servei de Patrimoni Artístic i per elements de les milícies i la policia procedents de col·leccions particulars, esglésies i convents de Barcelona i de les expedicions realitzades arreu de Catalunya 49. La denominació del servei encarregat de la protecció del patrimoni passa per diverses denominacions durant els convulsos anys de la guerra; una d’elles, quan es troba sota la supervisió de la Comissaria de Museus, és la de Secció de Monuments Històrics. 50. El projecte d’establir tota una xarxa de museus que podríem considerar locals va ser una de les idees que van sorgir a partir del procés de protecció i recollida d’obres d’art. Tot i que va quedar estroncat per la desfeta republicana, algunes de les localitats amb el temps van acabar posseint equipaments museogràfics.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
460 Guillem Cañameras Vall
Taula 2. Memòria sobre l’estat actual dels museus i concentracions comarcals d’obres d’art a Catalunya Localitat BADALONA BALAGUER
BANYOLES
BERGA
BLANES
Emplaçament de la concentració Torre Marsans
Elements concentrats
Peces ibèriques, romanes, medievals i renaixentistes. Altell de l’Ajunta- Retaules de finals del s. xv ment procedents de l’església. Verge tallada en pedra del s. xv. Casa consistorial Famosa arca de plata gòtica Retaule del s. xv de gran qualitat procedent d’una de les esglésies. Diverses escultures i pintures de menor importància. Casa consistorial Tres importants retaules gòtics procedents de Sant Llorenç de Morunys. Dues grans teles de Viladomat procedents del convent dels franciscans. Gran quantitat de peces de valor decoratiu procedents de diverses col·leccions particulars.
Comentaris Sense inventari. Sense inventari. Sense delegat de la Comissaria de Museus. Sense inventari. Sense delegat de la Comissaria de Museus.
Sense inventari. Sense delegat de la Comissaria de Museus.
Sense concentració d’obres d’art. Un veí delegat de la Comissaria de Museus.
461 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
D’EMPÚRIES
Edifici del poble incautat
CERVERA
Museu-Arxiu
FIGUERES
Casa particular incautada Edifici de la Caixa d’Estalvis
GRANOLLERS
Antiga presó de l’Ajuntament
CASTELLÓ
Corona de plata del s. xv regalada pel conestable de Portugal. Sèrie de reliquiaris del s. xv.
Els retaules del s. xv i el retaule d’alabastre gòtic segueixen a l’església parroquial. Sense inventari. Sense delegat de la Comissaria de Museus. El Museu-Arxiu, existent abans de la guerra i depenent directament de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, no ha interromput el seu funcionament. Objectes de valor decoratiu. Sense inventari. Retaule de Canapost. Sense delegat de la Escultures romàniques i ca- Comissaria de Mupitells provinents de Llaco. seus. Gran quantitat de peces de plata i part del tresor de Sant Pere de Rodes. Obres procedents de col· L’espai no és adequat leccions particulars, sobre- per a la conservació tot de la Casa Mateu de d’obres d’art. Campins(?). Sota control d’un Verge d’alabastre del moempleat municipal. nestir de l’Estany. Sense inventari. Retaule gòtic de la Garriga. Sense delegat de la Comissaria de Museus.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
462 Guillem Cañameras Vall
Retaule gòtic de Sant Feliu. Obres procedents de tota la comarca. Tresor de la catedral. Retaule gòtic de Púbol. Retaule de Cruïlles. Retaule de Corsa. Retaule de Torroella. Majestat romànica de Sant Joan les Fonts . Còdex del s. xiv del convent de Bernardes. IGUALADA Centre ExcursioRetaule gòtic d’una ermita nista propera. Imatge gòtica de Boixadors. Elements escultòrics de l’altar major de l’església parroquial. La gran creu de plata del s. xv de l’església parroquial. LA BISBAL DE Residència episRetaules i Majestat romàniL’EMPORDÀ copal ca de Cruïlles. Seu del Comitè de Objectes d’interès arqueola FAI lògic de la comarca. Objectes de plata i una pintura atribuïda al Greco procedents d’una col·lecció particular. GIRONA
LA GARRIGA
Catedral i palau episcopal Sant Pere de Galligants
Casa de Lluís Plandiura
Obres d’art de la capella de la masia Tarres.
Delegat de la comissaria existent, però no identificat. Inventari en procés.
Sense inventari. Sense delegat de la Comissaria de Museus.
Delegat el Sr. Casadevall. Inventari complet l’agost de 1936. Davant la inseguretat de la concentració, el conseller de Cultura ordena el trasllat de les peces de Cruïlles a Girona. Delegat de la comissaria existent però no identificat. Sense inventari.
463 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena LA SEU
Catedral
D’URGELL L’ESCALA
Ara de marbre del s. xi. Dues arques del s. xiv de fusta policromada.
Museu de les excavacions d’Empúries
LLAVANERES
LLEIDA
Museu Municipal
Obres d’art de la catedral. Obres d’art del seminari. Gran quantitat d’obres de tota la província. El tresor de Roda d’Isabena. Retaules de Castelladans. Retaules de Cubells. Retaules de Castelló de Farfanya. Retaules de la Vall d’Aran. Retaules d’Aspa. Escultures romàniques de Mitjaran i Viella.
MANLLEU
Casa incautada
Petites col·leccions particulars de la ciutat i la comarca. Elements de l’església parroquial. Elements de l’església de Rupit. Dues taules del s. xv de Martín Bernat. Capitells del s. xi
Control del Museu d’Arqueologia de Barcelona. Delegat de la comissaria existent però no identificat. Delegat de la comissaria existent, però no identificat. Inventari parcial.
Inventari complet. Sense delegat de la Comissaria de Museus.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
464 Guillem Cañameras Vall
MANRESA
Monestir de la Cova
Retaules i elements de la col·legiata.
MARTORELL
Casa Enrajolada Casa del s. xvi
Col·lecció Santacana. Retaules de Santa Maria. Pintures de Viladomat. Retaules de Cabrera. Diverses pintures, ceràmiques i mobiliari.
MOIÀ
Casa natal de Rafael Casanova
Arxius del poble. Nombroses pintures de l’església parroquial. Obres de diversa procedència. Verge gòtica d’alabastre del convent dels jesuïtes. Sepulcre de pedra del s. xiv. Pintura de Jaume Serra descoberta a l’interior de l’orgue de la parroquial.
OLOT
Església parroquial Objectes del Museu de Barcelona.
PALAMÓS
Museu local
POBLET
Museu
MATARÓ
Objectes de l’església parroquial. Objectes artístics procedents de la comarca.
Control de la Secció de Monuments. Control del Museu d’Arqueologia de Barcelona. Sense inventari. Delegat de la comissaria existent, però no identificat. Sense inventari.
Sense delegat de la Comissaria de Museus. Sense inventari.
Delegat de la comissaria existent, però no identificat. Sense inventari. Direcció d’Eduard Toda.
465 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena PUIGCERDÀ
RIPOLL
Museu folklòric
RUBÍ
Museu parroquial
SABADELL
Museu Municipal a l’Escola Industrial Museu Municipal Museu parroquial Museu Residència d’estudiants Museu Cau-Ferrat Museu Maricel Museu Diocesà Palau episcopal
SANT FELIU DE GUÍXOLS SANTES CREUS SITGES SOLSONA
TARRAGONA
Catedral Museus de Tarragona Excavacions de la fàbrica de Tabacs
Objectes artístics procedents de la comarca.
Obres de la catedral. Objectes artístics procedents de la comarca. Objectes artístics procedents de la comarca. Retaule gòtic descobert a Cabacés. Retaule de Paret Delgada. Retaules d’Alcover.
Sense delegat de la Comissaria de Museus després que l’últim renunciés al càrrec. Director del museu folklòric delegat de la Comissaria de Museus. Sense inventari. Sense delegat de la Comissaria de Museus.
Sense delegat de la Comissaria de Museus. Sense inventari. Control de la Comissaria de Monuments. Control del Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
466 Guillem Cañameras Vall
Delegat de la comissaria existent, però no identificat.
TÀRREGA
TERRASSA
Conjunt d’esglésies romàniques Casa rectoral de Sant Pere
TORTOSA
Catedral Palau episcopal Museu Municipal
TOSSA
Museu local
VALLS
VIC
Museu Episcopal
VILANOVA i
Museu Balaguer
Objectes de caràcter decoratiu procedents de diverses col·leccions particulars. Còdex miniat del s. xi. Grup d’escultures d’alabastre procedents de la parroquial. Pocs objectes de la comarca Delegat de la comisrecollits. saria existent, però no identificat. Inventari incomplet Control del Museu d’Arqueologia de Barcelona. Recollits objectes dels edifi- Delegat de la comiscis religiosos de la ciutat. saria existent, però no identificat. Col·leccions medievals. Delegat de la comissaria existent, però no identificat. Inventari complet
LA GELTRÚ VILAFRANCA
Capella gòtica de l’antic hospital
Retaule de Lluís Borrassà.
Delegat de la comissaria existent, però no identificat. Control de la Secció de Monuments.
467 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
i d’Aragó. Correspon al grup més nombrós i es troba concentrat al Museu d’Art de Catalunya, al Museu d’Arqueologia i al Guardamobles de la Secció de Monuments. D’aquest grup consta un inventari detallat amb la procedència dels objectes quan ha estat possible esbrinar-lo. II. Objectes recollits per grups comarcals coordinadament amb el Servei Central de Salvament de Patrimoni Artístic, fent servir, quan existeix, algun museu de la zona. I en cas d’absència de museus, escollint el poble que més garanties de conservació proporciona. III. Petites concentracions formades de manera espontània al voltant d’alguna obra important en una localitat. Concentracions que, quan ha estat possible, s’han procurat integrar a concentracions més grans de la zona. Per tot plegat i prèviament a la relació detallada de concentracions (taula 2), aporta les conclusions de l’estudi segons les quals es posa de manifest la falta de cohesió entre concentracions i la manca de control per part de la Comissaria de Museus de la Generalitat de Catalunya. També queda palesa la necessitat de redactar inventari de la majoria de concentracions i la de nomenar delegats que esdevinguin responsables. Finalment, destaca que la gran majoria dels locals on s’han concentrat les obres no són adequats per a estances de llarga durada de les obres d’art, tant pel perill de robatori com pel de deteriorament de les peces. D’altra banda, si bé indica que en algunes localitats com Tarragona, Solsona, Lleida, Reus, Girona i Badalona s’ha iniciat l’adaptació d’edificis per establir-hi museus de caràcter definitiu, també alerta d’importants monuments que continuen fora del control de les autoritats: Sant Benet de Bages, la casa Salvans de Matadepera i el castell de Peralada.51 Conclusions A partir de tot el que hem exposat, es posa de manifest que l’activitat de Josep Gudiol i Ricart no es pot restringir a l’arrencament de les pintures murals del monestir de Sixena ni a les del monestir de San Pedro de Arlanza. Amb les informacions aportades, es fa palesa la pluridisciplinarietat dels àmbits d’actua-
51. Per a una informació més rica en detalls i expressions es pot consultar la transcripció completa que s’adjunta com a annex a Cañameras (2013).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
468 Guillem Cañameras Vall
ció de Josep Gudiol i la multitud d’intervencions que va dur a terme en relació amb la salvaguarda del patrimoni artístic català i aragonès. De la mateixa manera, queda clar que la seva activitat no estava només motivada pels seus compromisos laborals, sinó que també estava animada per un gust i un respecte vers l’art i el patrimoni que tindria els seus orígens en les ensenyances de mossèn Gudiol i la concepció de l’ensenyament i la cultura pròpies del Noucentisme. Considerem que la nova informació inèdita que aportem permet dibuixar una imatge més clara de la situació del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil i ajuda a perfilar, encara més, el panorama i el funcionament de les institucions catalanes destinades a la protecció i a la salvaguarda d’aquest patrimoni. De cara a la valoració i consideració de la figura de Josep Gudiol i Ricart, cal sumar a les afirmacions que han desprestigiat el seu nom al llarg dels anys allò que hem exposat en aquest article. Sense que això justifiqui algunes de les seves accions en relació amb el comerç d’art, tenir present els importants esforços de salvaguarda que també va realitzar ens permetrà valorar ponderadament la seva figura, que no es pot restringir a una sola actuació. Ni tan sols el fet d’haver estat protagonista d’accions qüestionables ha d’invalidar la gran quantitat d’intervencions i iniciatives d’indubtable valor que el van portar a esdevenir una figura cabdal de la història de l’art. Bibliografia Bassegoda i Nonell, Joan (1990). La arquitectura profanada: la destrucción sistemática del patrimonio arquitectónico catalán (1936-1939). Barcelona: Mare Nostrum. Boronat i Trill, Maria-Josep (2008). «1936-1939. La salvaguarda del tresor artístic català». A: A. D. Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 135171. Bosch i Gimpera, Pere (1980). Memòries. Barcelona: Edicions 62. Cañameras Vall, Guillem (2013). La trajectòria de Josep Gudiol Ricart entre 1930 i 1940. Contribucions i aportacions al seu estudi. Treball final del Màster Oficial en Estudis Avançats en Història de l’Art. Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
469 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985). Salvament de patrimoni artístic més enllà de Sixena
— (2015). «Josep Gudiol Ricart (1904-1985)». Revista de Catalunya, núm. 291 (juliol-agost-setembre), p. 141-159. — (2017). «El Arxiu d’Arqueologia Catalana (1931-1941) y las campañas fotográficas “norteamericanas”». A: Casar Pinazo, José Ignacio (ed.) Papeles del Partal, núm. 9 [en premsa]. Estrada i Campmany, Clara (2008). Contra els «hombres de la horda». La depuració franquista dels caps del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat republicana. Barcelona: Ploion. Folch i Torres, Joaquim (1936). «La Generalidad de Cataluña defiende el Patrimonio Artístico». La Vanguardia (7 d’agost), p. 8. — (1936). «La revolució de juliol i els nostres Museus d’Art». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Vol. VI, núm. 65 (octubre), p. 301-318. Fontbona de Vallescar, Francesc (1985). «Josep M. Gudiol i Ricart, tractadista d’art». Ausa, núm. 114-115 (novembre), p. 457-460. Fort i Cogul, Eufemià (1979). Ventura Gassol. Un home de cor al servei de Catalunya. Barcelona: Edhasa. González Moreno-Navarro, Antoni (1993). A propòsit de Jeroni Martorell, Puig i Cadafalch i Torres Balbás. Barcelona: Diputació de Barcelona. González Moreno-Navarro, Antoni; Lacuesta Contreras, Raquel (1984). Memòria 1983. Diputació de Barcelona. Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. 1380-1980, sis segles de protecció del Patrimoni arquitectònic de Catalunya. Barcelona: Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Gracia Alonso, Francisco; Munilla i Cabrillana, Glòria (2011). Salvem l’art! La protecció del Patrimoni Cultural Català durant la Guerra Civil. Barcelona: La Magrana. Gros i Pujol, Miquel dels Sants (1985). «Josep Maria Gudiol i Ricart, in memoriam». Ausa, núm. 114-115 (novembre), p. 449-456. Guàrdia i Pon, Milagros (1993). «El patrimoni artístic català durant la Guerra Civil: un informe inèdit de J. Folch i Torres». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Vol. I, p. 303-322. Gudiol i Corominas, Eulàlia (1997). Josep Gudiol Ricart. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs. Gudiol i Ricart, Josep (1987). Tres escritos de Josep Maria Gudiol i Ricart. Barcelona: Arturo Ramón i Manuel Barbié. Joseph i Mayol, Miquel (1971). El salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
470 Guillem Cañameras Vall
Kenyon, Frederic (1937). «La protection du patrimoine artistique en Espagne». Mouseion. Vol. 37-38, p. 183-192. Lacuesta Contreras, Raquel (2000). Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX): les aportacions de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona. Àrea de Cooperació. Servei de Patrimoni Arquitectònic. Martínez Ruiz, María José (2013). «La venta y el expolio del patrimonio románico de Castilla y León: el caso de las pinturas murales». A: Huerta Huerta, Pedro Luis (coord.). La diáspora del románico hispano. De la protección al expolio. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real, p. 11-57. Martorell i Terrats, Jeroni (1937). «La protección del patrimonio artístico nacional». Nova Ibéria, núm. 3-4 (març-abril), p. 19-23. Massó i Carballido, Jaume (2004). Patrimoni en perill. Notes sobre salvaguarda dels béns culturals durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1948). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Monreal y Tejada, Luis (1999). Arte y Guerra Civil. Angüés: La Val de Onsera. Pérez i Vallverdú, Eulàlia (2009). Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940). Barcelona: A Contra Vent. Pi i Sunyer, Carles (1986). La guerra. 1936-1939. Memòries. Barcelona: Pòrtic. Socias i Batet, Immaculada (2013). «L’etapa americana de Josep Gudiol Ricart i la seva relació amb Walter William Spencer Cook». A: Domènech, Ignasi; Bassegoda, Bonaventura (coord.). Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus: el comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 205-224. — (2016). «Les pintures murals de San Pedro de Arlanza al Museu dels Cloisters de Nova York». A: Pérez Carrasco, Yolanda (ed.). Agents i comerç d’art. Noves fronteres. Gijón: Trea, p. 157-188. Sureda i Jubany, Marc [dir.] (2014). Quaderns del Museu Episcopal de Vic, VII. Utrillo Vidal, Miguel (1939). «Fantasmones rojos. Un falso gotiesta: “Josep” Gudiol». Solidaridad Nacional. Diario de la Revolución nacional-sindicalista (8 de novembre), p. 2. Zervos, Christian (1937). L’art de la Catalogne. De la seconde moitié du neuvième siècle a la fin du quinzième siècle. París: Cahiers d’Art.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 471-526 DOI: 10.2436/20.1001.01.178
ESTAT CATALÀ (1944-1982), CONTINUÏTAT PROU DESCONEGUDA I REPRESA D’UN PARTIT ANTIFRANQUISTA A PARTIR DE L’ARXIU DE JOSEP PLANCHART Lluís Duran1
Centre d’Història Contemporània de Catalunya Lliurat el 28 de febrer de 2017. Acceptat el 22 de març de 2017
Resum Estat Català va ser la primera organització independentista, fundada per Francesc Macià. El règim franquista va ser especialment agressiu amb ella. A partir de la documentació de Josep Planchart, l’inici d’aquest període va veure com es produïa el trencament en l’independentisme entre EC i el Front Nacional de Catalunya. En aquest període va mantenir una política de suport a la Generalitat i de no trencament amb l’exili català republicà. Quan es va veure que la Dictadura es mantindria, membres d’EC es van dedicar a l’acció cultural catalana. En restaurar-se el sistema de partits, EC va tornar a actuar buscant la unió dels catalanistes, garantir la democràcia i l’autonomia, tot i la seva oposició a la Constitució espanyola que no garantia el dret d’autodeterminació. Paraules clau Antifranquisme, independentisme català, Transició, clandestinitat, Guerra Civil espanyola, Estat Català, Front Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya.
1. E-mail: lluisg.duran@gencat.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
472 Lluís Duran
The Estat Català (1944-1982). A relatively unknown continuation, taken up again by an anti-Franco party, based on the archive of Josep Planchart
Abstract Estat Català was the first pro-independence organisation, founded by Francesc Macià, and Franco’s regime was particularly aggressive towards it. Based on the documentation of Josep Planchart, the start of this period saw a split in pro-independence movements between the EC and the Front Nacional de Catalunya. During this period, the EC’s policy was to support the Catalan government and not break from the Catalan Republican exiles. Once they realised that Franco’s dictatorship would last, EC members devoted themselves to actions related to Catalan culture. When the party system was restored, the EC again tried to unite pro-Catalan supporters and ensure democracy and autonomy, in spite of its opposition to the Spanish Constitution which did not guarantee the right to self-government. Keywords Anti-Franco movement, Catalan independence movement, transition, secrecy, Spanish Civil War, Estat Català, Front Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya.
Un arxiu a l’origen Consultar l’arxiu de Josep Planchart, dipositat al Centre d’Història Contemporània de Catalunya en procés de classificació, constituït al llarg dels anys que va acumular informació sobre l’acció política d’Estat Català (EC), ens permet tenir en compte una força política que, durant el franquisme, no ha estat prou tinguda en compte en la lluita contra el règim. Josep Planchart (1918-2015) va començar a militar a les Joventuts d’Estat Català a Gràcia abans de l’esclat de la Guerra Civil. Soldat de l’exèrcit republicà, va treballar els primers anys quaranta a l’administració local, a la comarca
473 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
d’Osona, on va tenir una acció destacada per socórrer els afectats per una inundació. Donà suport inicialment al Front Nacional de Catalunya, però des de la reconstrucció del partit d’Estat Català, s’hi vinculà. La repressió del règim franquista pel seu compromís independentista es concretà el 1943, el 1966 i el 1972, mentre mantenia una activitat professional vinculada a l’editorial Juris, de suport a l’administració. Al llarg de la seva vida va tenir diferents càrrecs a EC i en va ser la personalitat més coneguda des de 1976. Estat Català és un sigla històrica del catalanisme polític. Va néixer com a conseqüència de la crisi de la Lliga Regionalista, quan el seu predomini es veia qüestionat entre l’intervencionisme ministerial a Madrid i l’acció governamental des de la Mancomunitat a Catalunya. La crítica constant d’una força catalanista que estintolava el règim monàrquic, va produir la configuració de noves forces: Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya i Estat Català. Sota el lideratge de Francesc Macià que el fundà el 18 de juliol de 1922, Estat Català, eixit del magma del catalanisme integral que havia alimentat la ja decrèpita Unió Catalanista, va ser perseguit durant la Dictadura de Primo de Rivera, on, ultra cops d’efecte d’una forta opositora, va organitzar el complot de Prats de Molló i va internacionalitzar el plet català arreu del món. Canvià, així, radicalment la percepció del catalanisme: d’una força majoritàriament d’ordre i burgesa, es va començar a percebre un sector creixent rebel i obert a la confluència amb sectors populars, especialment obrers i especialment radical en la concepció del plet nacional: la constitució d’una República catalana, independent o vinculada amb lligams laxes als altres pobles ibèrics. Durant els anys de l’autonomia republicana, Estat Català va dispersar el seu llegat en múltiples formulacions: els fidels a un nacionalisme estricte i insurreccional seguint la via irlandesa van constituir Nosaltres Sols; els partidaris d’un partit independentista van crear el Partit Nacionalista Català; els qui creien en la construcció d’una alternativa política majoritària i governamental van configurar els casals i les joventuts d’ERC Estat Català i, finalment, els qui consideraven la idoneïtat d’una força obrerista i independentista varen constituir el Partit Català Proletari. Per influència, els sectors d’EC que van integrar-se a ERC, assenyaladament les seves joventuts i els escamots que hi pertanyien, van viure una vida convulsa en la doblement tensa Europa d’entreguerres amb l’intent de constituir un règim democràtic a l’Estat. Dins d’ERC es van produir moltes tensions, a les quals s’afegien les actituds poc respectuoses, a voltes, amb les formes
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
474 Lluís Duran
democràtiques, dins del marc d’una confrontació oberta amb els corrents més insurreccionals del moviment llibertari. El terme Estat Català, més enllà de totes les formulacions i derivacions que abastà al llarg del temps (exèrcit d’alliberament, front catalanista, govern rebel, partit, organització juvenil, nom del casal d’un partit...) es percebia com un instrument dins el corrent general del catalanisme; el seu independentisme no el segregava, ans l’afirmava: «Estat Català va néixer com a culminació darrera i definitiva del catalanisme renaixent». Com a colofó: «És amb la coincidència d’En Macià i d’En Cardona que el catalanisme polític assoleix la seva maduresa i planteja a Espanya i al món la punyent veritat de la secular opressió de Catalunya», sense oblidar que «el problema de Catalunya ningú no accepta de resoldre’l amb justícia».2 Quins han estat els motius per què en la lluita contra el franquisme no se’l tingui prou en compte? En primer lloc, les circumstàncies que EC havia hagut d’afrontar durant la Guerra Civil. Malgrat formar part del bloc antifeixista, no s’integrà en els organismes de govern iniciats des del 19 de juliol de 1936. Un partit que generà una forta animadversió de sectors de la CNT-FAI, que tingué una vida atzarosa, amenaçat permanentment per altres. Donant suport al govern de la Generalitat, en aquest període va ser una crossa sovint d’ERC al govern, i mantingué la seva autonomia com a organització, malgrat la pressió i el creixement del PSUC, que recollí l’adhesió de molts joves catalanistes. La seva aportació amb homes a les columnes i a l’organització de l’Exèrcit Popular es manifestà com en tota organització antifeixista, però el juliol de 1936 Estat Català no deixa de ser un reagrupament independentista que tot just havia de solidificar les organitzacions que s’hi havien aixoplugat de bell nou, amb un congrés de refundació recent: Nosaltres Sols, Partit Nacionalista Català i bona part de les Joventuts d’Esquerra Republicana «Estat Català», de Palestra i del Bloc Escolar Nacionalista. Una estructura tendra en una circumstància política tensa i molt dura. Anteriorment, des d’Estat Català afí a ERC, la prepotència política i els excessos en l’ús de la força, en una Catalunya convulsa però encara democràtica, seran motiu de crítica des de dins i fora del partit. L’inici de l’exili i la victòria franquista en territori català no era pas l’única dificultat amb què es trobà Estat Català en començar la Dictadura, a més de
2. Estat Català, núm. 16, agost de 1956.
475 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
suportar les condicions de la fèrria clandestinitat, els primers anys de la represa, especialment des de 1944, els hereus del nacionalisme radical competiran per un sentiment i un espai polític amb dos instruments, el partit que fundà Macià el 1922 i l’organització que crearen diferents sectors catalanistes, molts d’ells provinents d’Estat Català i de Nosaltres Sols, l’anomenat Front Nacional de Catalunya (FNC). Competència entre companys d’idees, de lluita, entre patriotes, amb una opinió diferent (i l’estratègia que se’n derivava) sobre els canvis polítics que s’havien produït des de 1939: com actuar-hi, com posicionar-s’hi, no deixant d’analitzar i tenir ben presents els fets viscuts durant la Guerra Civil. Posicionament, el d’Estat Català, crític amb el passat, però partidari de mantenir-ne els instruments polítics que l’han ajudat a configurar, mentre que l’FNC, crític amb el passat, serà partidari de renovar-ne i canviar-ne tots els instruments: d’aquí la voluntat de «superar» el període i obrir uns nous temps. Les històries de les organitzacions de l’antifranquisme continuen sent un relat fet sovint per antics militants. No és aquest el cas. Certament, això ofereix un coneixement previ important pels qui encaren el repte de familiaritat prèvia amb l’objecte d’estudi, de contactes, de documentació pròpia, però en el cas de l’independentisme li ha provocat algunes llacunes. Llacunes que no volem creure que siguin provocades per algun apriorisme ideològic, sinó per les dificultats inherents a un moviment clandestí contínuament desarticulat que pot «anar fent» sota terra. Estat Català, al llarg de la seva història, pren un posicionament que volem anar explicant, diferent del comú en l’independentisme posterior, en tres aspectes: posicionament històric, reivindica la figura de Francesc Macià com a fundador i referent; posicionament institucional, Estat Català volia constituir l’Estat de Catalunya i els instruments de la política partidista i institucional seran els que caldrà emprar, sempre que es pugui; posicionament moderat, producte d’aquest sentit institucional, un sentit que l’allunyà dels extrems polítics, de dretes i d’esquerres. En definitiva: radicalitat nacional, democràcia i posicionament contra els extremismes. Certament, les conseqüències de la victòria militar franquista sobre l’existència nacional catalana, com a expressió cultural, humana, social i política de persones que, des de la seva diversitat, consideraven Catalunya com el seu país, no van ser les pròpies d’un règim autoritari, entès com un règim transitori que restableix, amb l’ús de la força, unes condicions polítiques, econòmiques i
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
476 Lluís Duran
socials esbarriades a criteri dels qui el promouen; en aquest cas, el catalanisme com a moviment en pateix directament les conseqüències. El franquisme, com a realitat totalitària, va perdurar molt i això li va permetre modificar, al seu plaer, la realitat. El totalitarisme aplicat pel règim franquista a la realitat catalana, liquidant, empresonant o exiliant els qui s’oposaven a la seva fèrria voluntat espanyolitzadora tenia com a objectiu construir una «Nueva España» on la realitat catalana no existia o existia com «una peculiaridad regional», residual. Reduir, contra la voluntat majoritària de la població catalana una Catalunya qualificada sovint de «renaixent» o la percepció d’una societat dinàmica, necessàriament lliure, al precepte franquista (no gaire llunyà, però, dels designis majoritaris d’altres forces polítiques espanyoles amb instruments molt diferents, certament) va generar un alt grau de violència i de repressió política constants. Per això és molt el que desapareix entre 1936-1939 i molt més encara el que desapareix des de 1939: diaris, organismes culturals de tota mena, editorials, produccions culturals i associatives, com a expressió de la «voluntat de ser», no gaire identitària, perquè aquesta voluntat no venia d’un conflicte, sinó de la normalitat d’una societat que, amb els instruments propis d’una estructura social amb llibertats garantides, desenvolupava amb plenitud la cultura catalana. Tot i viure els reptes de la realitat d’entreguerres, la catalanitat es desenvolupava sense traumes. Com a organització separatista, Estat Català es percep com la principal defensora d’aquesta societat pressionada i amb una voluntat adversa que la vol anorrear. És el cap de la «hidra separatista». O el cap de tot un conjunt abominable per al Règim. Segurament calen més perspectives per entendre l’acció poc coneguda d’Estat Català, altres materials arxivístics, com el de Joan Masot i Jaume Ros, però per a una determinada promoció d’historiadors, els qui érem adolescents a l’inici de la Transició, Estat Català era Josep Planchart, una percepció personal però producte de la lectura cada dia de premsa diària i de la flaire que copsàvem dels fets i de les circumstàncies. Però em semblem importants dos motius per explicar allò que aporta Estat Català a la vida política catalana del període que va dels quaranta al principi dels vuitanta, del període que va de la represa dificilíssima d’activitats a la constatació de la represa molt dificultosa de les activitats en la Catalunya autonòmica. Un de primer és la necessitat d’explicar la diversitat de l’independentisme. Estat Català presenta una proposta específica, diferent de la que hem percebut majoritàriament. L’independentisme seria diferent si Estat Català hagués agrupat històricament el gruix del moviment. No m’atreveixo a dir que sigui el perdedor
477 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
de l’independentisme, però sí que la seva proposta s’esvaeix, més enllà dels que fan indispensable una visió més completa de l’antifranquisme, tant en organitzacions com en iniciatives. Un de segon és ajudar a completar la història d’una organització important en la història del catalanisme. Important perquè, com destaquen els seus dirigents, és la més antiga, i això en un moviment que té molt arrelat l’estigma de la resistència i la persecució, cal destacar-ho, i per complementar la història del catalanisme és bo que seguim les vicissituds d’aquesta emblemàtica sigla que representa «la voluntat de tot un poble». Una sigla-organització que s’ha transformat en moltes formulacions, canviant per abastar l’objectiu. L’arxiu de Josep Planchart no és simplement l’arxiu d’Estat Català; és també el de la seva actuació política, atzarosa per a una organització que, als antípodes del franquisme, hi representa un dels objectius a batre pel Règim, sense dilació de cap mena. Aquesta circumstància fa que l’allau de repressió, com un torrent desbocat, deixi una història fragmentària, i l’objectiu nacional prioritari, unit a la reeixida repressió, l’adaptació a tota mena d’acció, sigui sota les sigles d’Estat Català o no, el fan necessàriament esqueixat. Esperem, doncs, que aquesta aportació a la història del catalanisme en general, i de l’independentisme en concret, amb altres futures aportacions, pugui ajudar a recuperar la tasca dels homes d’Estat Català. La documentació inclosa dins de l’arxiu, respectant les normes de la clandestinitat, amb data, però sense encapçalament oficial (llevat d’alguns casos), amb pocs noms dels emissors o els receptors, si no són amb pseudònim, ofereix, vista sintèticament, una perspectiva de la clandestinitat catalanista, tant com a organització i, progressivament, com a perspectiva sobre el país: un element important de la història de la Catalunya dels anys vint i trenta que malda per sobreviure des de 1939. Una visió de la Guerra Civil L’exili no era l’oblit del passat, rere els límits de la Catalunya sota ocupació franquista quedava, però influïa molt, el passat immediat de la Guerra Civil. Com veia el conflicte i la seva actuació Estat Català? Creia que podia reivindicar la seva trajectòria? El partit no comença a fer una anàlisi crítica fins que les condicions del retorn van tornant-se impossibles. En una conferència de març de 1947 es declarà oposat a Franco i al retorn de la legalitat republicana, però recorda que la monarquia no va ser l’únic obstacle, també calia tenir en compte l’acció de les forces polítiques catalanistes governamentals (ERC, Lliga
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
478 Lluís Duran
Regionalista i Acció Catalana Republicana). L’imperatiu nacional i la crítica destacaven, en primer lloc.3 Però la crítica no era aliena, no hi havia confiança en els governants exiliats: «Si uns senyors [que] ens portaren a la desfeta culminada amb el desgavell del 36 al 39, que podríem esperar si del 39 al 47 ells mateixos hem seguit i escoltat?».4 Uns governants que no van saber superar una situació en què «el nostre poble caigué entre dos focs: la guerra i la revolució, i en definitiva el poble català s’ha recordat amb esfereïment d’aquell lamentable assaig de pseudorevolució amb molta passió i repugnància que de la guerra contra el franquisme».5 Hom no podia oblidar que «el desgavell governatiu subleva [sic] l’esperit emprenedor i recte que té el català menys patriota».6 La guerra, considerada «repugnant» i no pas cap esdeveniment èpic, ni revolucionari, ni nacional, és considerada «un fet espanyol»,7 «al servei de l’afany imperialista de Castella».8 I com a fet aliè, és una «guerra que Catalunya no volia ni havia provocat. Una guerra on Catalunya podia perdre-ho tot i per contra no guanyar res [...] És el trist cas d’aquells pobles que no saben escriure la pròpia història».9 Tret de la impressió més immediata, Planchart, que la va viure i amb el temps en deuria conèixer més detalls, era concloent en la percepció gens triomfalista de la Guerra Civil: «Allò va ser un veritable desastre. El fet que uns fessin moltes barbaritats no vol dir que per part de la República també se’n fessin».10 La guerra hauria pogut ser una oportunitat, quan per l’autonomia s’hauria pogut bastir un «Estat nostre» o crear una «unió nacional catalana contra la sublevació militar» i, en canvi: «La discòrdia per interessos materials i prejudicis partidistes ens desuní», i «s’anà enfondint l’abís entre catalans, perquè a l’hora donada no van saber posar-se tots, no a una banda o a l’altra, sinó al servei de Catalunya», i concloïa: «Els odis i els ressentiments que neixen sovint per mo-
3. Arxiu Josep Planchart: Notes per a una possible conferència d’1 de març de 1947. 4. Arxiu Josep Planchart: Carta de Hielo a Domingo (Narbona), de maig de 1947. 5. Arxiu Josep Planchart: Del Secretariat General d’EC a Carles Pi i Sunyer, 15 de juliol de 1947. 6. Butlletí del Partit d’Estat Català, març de 1950. 7. Butlletí del Partit d’Estat Català, octubre de 1949. 8. Butlletí del Partit d’Estat Català, març de 1950. 9. Estel Blanc, juliol de 1982, i Avui, 14 d’abril de 1981. 10. Entrevista a Josep Planchart al banc audiovisual del Memorial Democràtic http://bancmemorial.gencat.cat/web/search_advanced/index.php?page=1&informant=Josep+Planchart&filtro=y&lang=spa (febrer de 2017).
479 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
tius menyspreables tarden anys a esvanir-se».11 Pel militant històric Joan Bertran i Deu, el «tràgic espai» tenia uns altres responsables: «L’actuació d’aquella gent forastera infiltrada en tots els pobles. Actuacions, fets, salvatjades que anaven a pleret per a la propaganda feixista».12 Estat Català, sense explicar situacions concretes, reconegué els seus errors durant la guerra: «Perquè ens en considerem responsables, uns per haver-los comès i els altres per haver-los consentit». Entre ells, la denúncia i posterior fugida a Euskadi del catalanista catòlic Manuel Carrasco i Formiguera,13 des dels mitjans de comunicació d’EC, tot i que també, conjuntament a això, la salvació per persones perseguides pels «incontrolats». Represa la democràcia, no abans, dins de l’opinió recollida d’Estat Català, per tant de la ploma que no han conegut directament els esdeveniments, es concreten les mesures per canviar la situació de desordre i anarquia en benefici dels interessos catalans. Sobre aquest aspecte podem apuntar dues possibilitats: o bé no se’n volia parlar per no escardar la col·laboració entre antifranquistes o bé no se’n coneixien els topants, o sigui, el grau de secretisme de l’actuació féu que fos conegut per pocs i els fracassos reiterats n’augmentaven el desconeixement. En aquest sentit, afirmava: «El nostre Partit tingué una gran falla durant la guerra: no saber reunir un nombre suficient de combatents i proclamar la República Catalana a alguna comarca del Pirineu [...] Que no l’hauríem pogut mantenir, és cosa certa, però és igualment cert que ens hauríem apuntat un “tanto” [sic] [...]». Però l’intent tenia una altra intencionalitat també: «El novembre de 1936, quan Catalunya estava sotmesa al desgavell dels assassinats, ningú més que nosaltres intentà acabar-ho».14 En la situació de descontrol general, en un butlletí públic apareixen totes les intencions d’EC per canviar la situació durant la Guerra Civil, en primer lloc: «EC mitjançant la seva premsa era l’única organització que manifestava el seu desacord amb tot el que estava succeint», però la crítica política es concretà en tres mesures. El 28 de juliol de 1936 Joan Casanovas demanà des de la rà-
11. Butlletí del Partit d’Estat Català, març de 1950. 12. Estel Blanc, 15 de febrer de 1982. 13. Benet, Josep (2009), Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat, Barcelona, Edicions 62, p. 24-26. 14. Arxiu Josep Planchart: Discurs amb motiu de la inauguració local social al carrer Bruc, 55 (1977 o 1978).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
480 Lluís Duran
dio que «l’ordre democràtic sigui imposat a tothom amb inexorable energia». Objectiu que es concretà en tres actuacions entre 1936 i 1939. El primer intent significava col·locar forces des del Pirineu, «en voler netejar Catalunya», que «anirien baixant tot reconduint el país cap a un sistema d’ordre i democràcia». Per a aquest intent es va anar a buscar el suport de Francesc Cambó. Amb posterioritat, es produí el «complot Revertés-Casanovas». Finalment, «el tercer intent fou obra totalment realitzada des de l’exterior». Joan Casanovas tenia molta relació amb la política francesa. «L’Estat major francès va proposar al govern del seu país, la intervenció en la guerra d’Espanya». EC havia de col· laborar en aquesta operació.15 Inici d’Estat Català en la foscor de Franco Segons les pròpies informacions, les primeres activitats d’EC en la lluita contra el nazi-feixisme li van comportar la mort de 57 militants en camps d’extermini i la col·laboració amb les forces aliades, especialment amb la Resistència francesa. A l’interior: «Ja a l’endemà de l’entrada de les forces franquistes a Barcelona, un grup de militants d’EC, i en nom del Partit començaren espontàniament els treballs de reagrupament dels nostres militants i portaren a terme les primeres actuacions polítiques i altres en nom d’EC». Un any després, «el Secretariat General del Partit enviava a Catalunya un company, el qual com a delegat del Partit, portava també a terme els corresponents treballs de localització, reagrupament i organització». Diferents membres d’EC que arribaven de França van ser detinguts. Per exemple, el 1944 se n’enviaven 4. Finalment, «el 15 de juliol del 1944 arribava a Catalunya-Barcelona el Secretariat General d’EC». Però no eren els únics membres procedents d’EC, anteriorment, des de 1940: «Sense sincronització, ni de comú acord, als finals de 1940 i durant els anys següents vingueren a Catalunya els companys JC [segurament Joan Cornudella] i altres».16 Quina era la base d’aquesta doble entrada? 15. Estel Blanc, juliol de 1982. Referent a aquestes actuacions, vegeu la reconeguda i complexa novel·la de Joan Sales (1983), Incerta glòria, Barcelona, Club Editor, p. 432-433, percepció que em sembla a tenir en compte per la relació que tingué l’autor amb l’Escola Popular de Guerra i l’Exèrcit de Catalunya i el Popular. 16. Arxiu Josep Planchart: Acta del Consell Executiu d’EC celebrat el 21 de maig de 1945.
481 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
Com recull Fermí Rubiralta, durant els Fets de Maig EC s’arrenglerà amb el bloc format per PSUC-ERC. Arran de la creixent influència comunista amb la voluntat del Govern central d’emmagrir l’autonomia, el lema d’EC dirigit per Cornudella fou «Democràcia, Catalunya»; per això la reivindicació democràtica cercarà, a més, el suport de les democràcies, diferenciar-se del feixisme, de l’anarquisme i del comunisme. Mentre els seus efectius joves s’han d’anar incorporant a l’Exèrcit Popular, la qual cosa l’anirà esmorteint, EC subratllà el suport a les institucions catalanes, en un procés de centralització creixent de la República espanyola en guerra, la qual l’anirà enfrontant al PSUC. Es tracta, en paraules de l’estudiós de l’independentisme, d’una «política nacionalista d’aprofundiment democràtic independent dels grans corrents obreristes». Sense voler diferenciar-se del tot amb un component obrerista, es definirà en el congrés d’octubre de 1937 com un «partit de treballadors manuals, intel·lectuals i tècnics que lluiten per la independència nacional de Catalunya». En aquest període, Cornudella, mobilitzat, és substituït a la Secretaria General per Marcel·lí Perelló, que, amb posterioritat, ho serà per Vicenç Borrell. Fins a la fi de la Guerra Civil, la divergència entre cornudellistes i borrellistes es manté. La situació de misèria econòmica en el primer exili també es concretarà en els subsidis entre els afins d’un sector i un altre. S’envien, de fet, subsidis a dos Estat Català. En aquest ambient de divisió personalista, on a voltes canvien els plantejaments inicials d’un o altre, el president del Parlament Joan Casanovas formula «un programa independentista en el marc de les democràcies occidentals, proposa la formació d’una Unió de Patriotes». Aquesta proposta va rebre el suport de Daniel Cardona i els borrellistes d’EC. En un ambient esqueixat polític i territorialment, al qual s’afegí la invasió nazi de França i posteriorment les relacions clandestines amb resistents, combatents, governs i serveis d’intel·ligència, es configuren dues direccions d’EC. Cardona es queixà de la inactivitat de Casanovas i Borrell, del fet que els fidels a Cornudella haguessin pogut establir un nucli a l’interior i la seva millor relació amb la Generalitat. Els intents de crear una organització resistent, prèvia a l’FNC, també arribaren als fidels a Borrell i Casanovas, que volien establir a Catalunya un efímer Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA).17 17. Fermí Rubiralta (2004), Una història de l’independentisme polític català: de Francesc Macià a Josep-Lluís Carod-Rovira, Lleida, Pagès, p. 106-121. Segons Jaume Ros, EC operava des
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
482 Lluís Duran
Cardona i Casanovas no van viure prou per veure la victòria dels aliats. Dos dels principals protagonistes d’aquesta redefinició no hi podrien intervenir. Sobre el territori ocupat, començava la competència de dues organitzacions per un mateix espai polític. Estat Català i el Front Nacional de Catalunya, l’evolució d’unes relacions segons els primers Els esforços principals d’Estat Català, quan França començava a ser alliberada, no foren, com a objectiu central, començar a defensar el país ocupat i la catalanitat exiliada allà on n’hi hagués (amb les eines que fos) sinó delimitar i defensar el seu espai polític: prioritzaven els interessos particulars, de partit. Les conseqüències de la guerra eren massa recents per alliberar-se’n i dins de la sensació de desgavell generalitzat en la fi de la República espanyola i de la Catalunya republicana considera que si hi ha hagut qui ha fet quelcom per salvar Catalunya és Estat Català. La delimitació i recuperació del seu espai polític afecta els qui es consideraven els més fidels servidors del país, els separatistes. Per tant, en el moment d’inici del franquisme, quan no es coneix com actuarà el Règim a «las cuatro provincias» les dues forces principals del catalanisme radical, Estat Català i el novell Front Nacional de Catalunya, començaven una competència d’efectes neutralitzadors. Mantenint postulats polítics semblants que, en condicions normals, no haurien justificat una separació, van obrar separadament. Per aquells separatistes que van romandre dins dels rengles d’EC que, certament, només eren una part (fins ara poc tinguda en compte) es produeix també una lluita per la direcció d’Estat Català, per la seva secretaria general, en aquest cas dels partidaris de mantenir la sigla: «Tota vegada que en Joan Cornudella no havia pogut assumir la secretaria general d’EC, s’inicià entre els seus amics i simpatitzants, reunions, converses i contactes per determinar quina havia de ser la seva actuació [...]». Conjuntament a això, «l’esperit de resistència dominava tots els refugiats catalans i també la seva necessitat d’una acció unitàde Figueres i per Andorra, via Porté, a més d’ajudar fugitius, «també portava un control del port de Barcelona amb vistes a la producció militar que la indústria catalana podia fabricar i exportar»; Robert Surroca (2006), Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l’estel, Barcelona, Arrel Editors, p. 37.
483 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
ria i solidària». Per tant, més enllà del passat, qui treballés en aquesta línia tenia molt de guanyat. Aquesta situació es congriava des de la passada Guerra Civil des del punt de vista dels successors de Borrell: «L’afer Revertés amb el seu assassinat oficial i la detenció d’en Marcel·lí Perelló, Secretari General d’Estat Català, havia deixat el partit en una situació crítica i compromesa». En aquesta avinentesa, Cornudella va ocupar la cadira de secretari general, «fet que fou acceptat per tots els presents» però s’hagué d’incorporar a files i va ser substituït per Vicenç Borrell. Cornudella va creure que, en acabar la guerra, podria recuperar la secretaria general, però la militància (o una part) va considerar que «Cornudella havia estat imposat per la CNT, per tal de liquidar l’afer Revertés». Considerava que «si Joan Cornudella hagués pogut continuar essent secretari general d’EC a França, no s’hauria constituït el FNC». Malgrat l’opinió que mereixia Cornudella, en l’aflorament de tensions que la guerra havia covat i que l’exili feia esclatar –un procés prou general, altrament, que afectà EC, el PSUC, el POUM i també ERC–, EC a França acordà l’adhesió al Front, però la direcció frontista «cada dia actuava més com una organització política, que no pas solidària».18 Més enllà de la idoneïtat de la proposta política, l’FNC «era l’obra personalíssima d’uns quants».19 Així, pels homes d’EC, l’FNC encobria un projecte personal sota la capa de renovació. En plans paral·lels, hi ha també un període de col·laboració entre EC i FNC, en unes condicions concretes, com també un procés de distanciament, mantenint la sigla i, per tant, conservant-ne la personalitat.20 Tot això en un període que, no hem d’oblidar-ho, les comunicacions entre direcció i militants estaven subjectes a condicions de clandestinitat molt estrictes, i els posicionaments i el desconeixement de situacions havien de condicionar la realitat i la seva percepció. En aquesta etapa, Planchart rebé la visita d’Octavi Viladrosa, antic company d’EC, que li comunicà que s’havien integrat a l’FNC. En aquell moment «fem el que podem, fem passos d’aquí, fem passos allà».21 L’heroïcitat 18. Arxiu Josep Planchart: Entenem que «solidària» equival a dir unitària. «La fundació i creació del “Front Nacional de Catalunya”», document sense data. 19. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general d’Estat Català a la Delegació de França, 7 de gener de 1945. 20. Arxiu Josep Planchart: Carta de 26 de setembre de 1944. L’adhesió és el novembre de 1944. 21. Entrevista a Josep Planchart al banc audiovisual del Memorial Democràtic http://bancmemorial.gencat.cat/web/search_advanced/index.php?page=1&informant=Josep+Planchart&filtro=y&lang=spa (febrer de 2017).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
484 Lluís Duran
dels primers temps es convertia en la possibilitat anònima de l’activisme per aconseguir la victòria dels aliats i fornir els serveis i les accions que requerien, que, per Planchart, es concreta a lliurar salconduits als frontistes, com a secretari d’Ajuntament que era, i vals de benzina que permetien finançar l’organització. Posteriorment, el 25 de setembre de 1944, el secretari general d’EC puntualitzava en quines condicions s’havia de produir l’adhesió: «Com a indicacions a fer als d’EC cal donar-los-hi la consigna d’integració en el Front Nacional que es formi a França», tenint en compte que «en cap moment s’indicà que hi adheríssiu el Partit d’EC en el Front Nacional».22 Des d’aquest punt de vista, EC atribuïa al Front un caràcter d’organització territorial, existent a França, i no pas l’adhesió individual a un organisme de caràcter general. EC considerava que era presoner d’aquest acord per evitar escissions. Aquest període exigia determinades condicions. Certament, s’havia organitzat l’FNC el 1943;23 per tant, calia reorganitzar EC, sabent que el partit majoritari, ERC, no es dissoldria dins de l’FNC. Per això, en una segona fase, calia reorganitzar EC i treballar dins de l’FNC i esperar esdeveniments.24 Però amb quin objectiu es podia produir aquesta fet? Amb una doble possibilitat, o bé esdevenia l’FNC «front de partits catalans» o bé, amb l’acord d’aquests, «un organisme de resistència». També es podia produir una altra possibilitat. Atès que molts del dirigents de l’FNC procedien d’EC, fer que fos «la bandera de combat d’EC en la clandestinitat», semblantment com feien altres partits polítics del moment, com el PSUC amb l’Aliança Catalana o el Front de la Llibertat amb els hereus del POUM. Si aquestes tres formulacions no s’aconseguien, l’FNC s’havia de dissoldre i deixar el pas franc a EC.25 Estat Català volgué llançar una proposta final que permetés refondre els interessos de les dues organitzacions, alhora que limitava el camp d’acció de l’FNC: «EC propugnarà perquè aquest front o unitat de partits que es constituirà a Catalunya, prengui per base l’FNC, en la part de nom i cotitzant l’actuació del FN en tot allò que representi superació de les velles formacions». EC propugnà que 22. Arxiu Josep Planchart: Comunicació del secretari general d’EC a la Delegació de França (7 de gener de 1945), debat sobre una nota del Consell Executiu a França. 23. Arxiu Josep Planchart: Segons l’acta del Consell Executiu d’EC celebrat el 21 de maig de 1945: «Vers els començaments del 1943 culminaren i plasmaren la seva acció i actuació en la idea i realització d’un organisme anomenat FN de C». 24. Arxiu Josep Planchart: Carta de 19 de novembre de 1944. 25. Arxiu Josep Planchart: Carta de 29 de maig de 1945.
485 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
la part d’acció de la Unitat Catalana «i sempre per acord dels partits que constitueixen la Unitat, sigui feta damunt la base i el nom del Front Nacional de la Resistència Catalana». Planchart tenia, sobre el Front, un plantejament pragmàtic quan afirmava: «Quan el Front Nacional es fa partit polític, nosaltres ens separem, perquè diem que s’ha trencat la finalitat del Front, que era un front nacional».26 Dins d’Estat Català a França, a mesura que s’hi restablia la vida política, hi havia una simpatia per l’FNC, fet que podria derivar en una doble militància o indefinició o dubte, i aquestes propostes d’apropament en són una mostra, com també hi havia una profunda malfiança per les propostes que vinguessin de Joan Cornudella en determinats ambients d’EC. Pel que fa a aquestes darreres, l’octubre de 1944 documents interns d’EC declaraven que l’FNC no representava res, que hi havia un perill seriós de predomini comunista mitjançant l’Aliança Catalana, que calia vigilar. El secretari general des de Catalunya declarava que el superatisme no havia quallat des del moment que ERC no s’integrava a FNC, i volia un Front d’Esquerres, amb EC, ACR i els rabassaires.27 El terme superatisme (de superar) era l’expressió que donava EC a la voluntat del Front de fer foc nou de la política catalana que considerava vella i inadequada als nous temps, que expressava així Joan Triadú: Cal afegir que fou molt important el fet del desprestigi en el qual havien caigut les institucions republicanes i els seus governants i en part també, entre nosaltres, el règim d’autonomia de Catalunya, de manera que enfront dels qui, per la força, no volien canviar res, nosaltres consideràvem que s’havia de canviar tot i començar de cap i de nou.28
Per aquestes dates, des de Catalunya es detallava que cap militant no podia declarar la desaparició del partit Estat Català i es demanava el reingrés als militants dispersos o sense contactar. En la documentació que guardava Josep Planchart, documents que s’orientaven a definir una línia política, en no reeixir la proposta que volia fer l’FNC, calia definir una «política decidida, independent i peculiar d’EC de la política del tocar de peus a terra», que volia dir portar EC cap al Front d’Esquerres, on s’integrà el desembre de 1944, que volia resta26. Entrevista a Josep Planchart al banc audiovisual del Memorial Democràtic.http://bancmemorial.gencat.cat/web/search_advanced/index.php?page=1&informant=Josep+Planchart&filtro=y&lang=spa 27. Arxiu Josep Planchart: Carta de 22 d’octubre de 1944. 28. Surroca (2006), p. 55.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
486 Lluís Duran
blir la «legalitat catalana», també la republicana, amb una àmplia acció d’entesa que es podia concretar també amb la signatura de Solidaritat Catalana.29 Si els partits polítics no eren superats i, per tant, restablerts en les seves funcions, la unitat en un sol organisme era impossible, com volia l’FNC.30 Així, doncs, EC reclamava la unitat catalana amb la inclusió de totes les forces polítiques i socials, l’adhesió a Josep Irla, com a president de la Generalitat, amb la creació d’un Consell Nacional de Catalunya amb representacions polítiques sense exclusió.31 El gruix de la proposta unitària passava d’un front nacional a un consell nacional. Es reclamava des del secretariat general d’EC la total reorganització del partit i aquest mateix convocava una reunió amb ERC, ACR, UDC i Unió de Rabassaires per fer efectiva la unitat catalana.32 Aquesta no era l’única posició, com hem dit, dins d’EC. El posicionament francès dins d’EC s’expressà el desembre de 1944, quan es demanà que Borrell33 donés suport a l’FNC, organisme dirigit per membres d’EC i abandonés l’apropament a ERC i li deien: «Deixa els Blocs i les Solis que són “tinglados” muntats per uns senyors que necessiten un trampolí per presentar-se altre cop davant del poble. El que menys els preocupa és la llibertat de Catalunya».34 Per destacar qui dirigí el partit, es deia a la Delegació de França: «El SG es troba [sic] a Catalunya».35 Des de l’assemblea de militants d’EC a França36 feta a Montauban, s’acordava quelcom de diferent: els militants d’EC col·laboraran en la tasca de l’FNC, que es dissoldria en posar-se fi a l’ocupació franquista, volia ampliar i millorar el pacte de Solidaritat Catalana i manifestava la seva disposició a entrar al Govern de la Generalitat, com semblantment s’acordava en una altra reunió
29. Arxiu Josep Planchart: Manifest de la Federació d’Esquerres Catalanes, desembre de 1944. Carta de 4 de febrer de 1945. 30. Arxiu Josep Planchart: Cartes de 15 de novembre i 2 de desembre de 1944. 31. Arxiu Josep Planchart: Manifest de 4 de desembre de 1944. 32. Arxiu Josep Planchart: Cartes de 14 de febrer de 1945 i 2 de febrer de 1945. 33. Segons Manent, Borrell «era partidari de l’ortodòxia a l’antiga». Albert Manent (1993), Retorn a abans d’ahir. Retrats d’escriptors i de polítics, Barcelona, Destino, p. 176. 34. Arxiu Josep Planchart: Cartes de 26 de setembre de 1944 i 9 de desembre de 1944. 35. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general d’EC a la Delegació de França (7 de gener de 1945). 36. El 1946 declarava que hi havia nuclis de militants a Besiers, Montauban, Narbona, Marsella, Seta, Tolosa, Charente, Bordeus, Rouen, Perpinyà i Marsella, a més d’Amèrica i Anglaterra. Comunicació de 7 de novembre de 1946.
487 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
de militants.37 Era una posició temperada, de fet, que no qüestionava l’FNC ni la Generalitat, institució objecte a superar pels frontistes. Dins d’aquells temps que s’han considerat plens de «contradiccions i suggestions», les dues posicions, la que expressa Borrell i la d’EC a França provoquen que militants d’EC cessin Borrell, a qui acusen de no haver promogut la unitat nacionalista, ni la unitat del partit, haver fomentat la col·laboració amb altres partits (ERC) i defensar interessos personals. Es constitueix un Comitè Provisional de Reorganització a Catalunya i França pel qual EC no renuncia a l’acció política i reconeix que l’FNC és «el nexe dels diversos nacionalistes de la Catalunya combatent». Al seu torn, Borrell desacredita el CPR. Creu que volen convertir EC en una eina de l’FNC. Vol constituir una junta de partits republicans (ERC, EC, ACR, UDC i Unió de Rabassaires). I defineix EC com un «partit nacionalista d’esquerres» que necessita un nou Comitè Executiu.38 Sense possibilitat d’acord, fins a 1948 en l’arxiu de Josep Planchart es troba una constant oposició cap a l’FNC, la qual cosa ens fa pensar que qui controla la situació torna a ser Borrell, perquè signa documents el gener de 1947,39 encara que sigui amb un cost intern important. Un any abans, en una assemblea de delegats d’EC hi ha presència del partit en 19 poblacions catalanes (hi són presencialment o delegant) i en 9 barris o districtes barcelonins,40 no hi ha presència de l’exili i s’acorda que el secretariat general residirà a Catalunya i no pas a França. A partir de la documentació conservada, podem veure que, a mesura que s’estabilitza l’estructura d’EC a Catalunya i es diferencia definitivament del Front, la comunicació amb representants d’EC a França va desapareixent. Com si aquests o bé, davant de la lluita interna EC-FNC que ho és també de companys de partit fins feia ben poc, anessin abandonant el projecte o bé ingressessin a l’organització dirigida per Joan Cornudella. L’opinió contrària a FNC dins d’Estat Català s’imposa i s’estabilitza, defineix el futur i s’ha fonamentat en el fracàs que consideren que és l’FNC: «La integració de tots els partits catalanistes d’esquerra no s’ha realitzat, ni es realitzarà en el FN» i aquesta era la condició de l’entrada «oficial i col·lectiva [d’EC] en el 37. Arxiu Josep Planchart: Assemblea de delegats a Montauban, 14 i 15 de juliol de 1945 i 28 d’octubre de 1946. 38. Arxiu Josep Planchart: Cartes de 25 d’agost de 1945 i 15 d’octubre de 1945. 39. Arxiu Josep Planchart: Carta a Jaume Torres de gener de 1947. 40. Arxiu Josep Planchart: Assemblea de delegats d’EC de 1946.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
488 Lluís Duran
mateix».41 La malfiança de les propostes que vinguessin de Cornudella i els seus afins es concretava en la crítica al superatisme: amb «la superació de les velles formacions polítiques s’hauria arribat a la desaparició del nostre Partit i de tots els altres [...] Amb quin objectiu? El monopoli en mans d’uns quants de tota la política catalana i sobre tot el govern?». Com ja hem assenyalat, la superació només seria possible si tots els partits hi estaven d’acord, perquè «a fi de comptes resultaria que el FN i la resistència, la superació i tot el demés [sic] només li foren necessaris a EC»; la resta de les forces, ERC, CNT i PSUC, continuarien igual. Malgrat tot, EC i FNC, des de l’experiència de la lluita clandestina i del coneixement dels protagonistes, «tots dos continuaven col·laborant», segons afirma Albert Manent.42 Amb un capteniment prou inaudit en organitzacions polítiques que s’havien escindit recentment, Jaume Ros recordava que «les nostres relacions amb el Front Nacional eren amistoses però deslligades».43 L’allau de la repressió feia oblidar, així, velles rancúnies. Vicenç Borrell exposava a Carles Pi i Sunyer els inconvenients si es produïa una dissolució d’EC dins de l’FNC. EC no podia desaparèixer si no ho volien els seus militants i havia de retre comptes de la seva actuació passada, tenint en compte que l’existència de l’FNC li creava problemes d’unitat interna. La superació dels partits l’havien de decidir ells, no per organisme aliè. Amb l’alliberament, la major part dels exiliats «resten fidels a les seves disciplines polítiques», unes disciplines que «a l’estranger la seva presència i efectivitat és molt real i palpable».44 I EC volia iniciar un projecte que no volia atreure tots els nacionalistes, com volia, el Front, sinó apropar-se a l’obrerisme.45 Si fins aquí hem recollit consideracions d’ordre intern, no podem oblidar el referent dels moviments de resistència que havien culminat l’alliberament arreu d’Europa i la valoració de la idoneïtat que en feia EC: «No compreneu que la història del moviment francès no és factible calcar-lo a Catalunya [...] On és l’exèrcit de l’interior?», un moviment que, segons EC, s’iniciava amb una im41. Arxiu Josep Planchart: Comunicació del secretari general d’EC a la delegació de França, 7 de gener de 1945. 42. Manent (1993), p. 176. 43. Surroca (2006), p. 37. 44. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general d’EC a Carles Pi i Sunyer de 12 d’agost de 1945. Acta del Consell Executiu de 21 de maig de 1945. 45. Arxiu Josep Planchart: Comunicació del SG d’EC a la Delegació de França, 7 de gener de 1945.
489 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
postura, un ús tàctic del superatisme: ERC s’articulà amb l’FNC, i més endavant trencà aquestes relacions amb l’antic partit de govern: «Fou aleshores que la idea de superació dels antics partits passà a ésser l’eix central i oficial [...] del FNC». Amb posterioritat a l’anorreat intent d’apropament ERC-FNC: «Hi ha un nou intent de conversió de l’FNC en front de partits».46 El procés de decantament i separació de les dues formacions nacionalistes no deuria ser fàcil. Després del procés de coincidència i posterior separació de 1944-1946, l’any 1947, tres anys després d’iniciat el procés, Borrell proclamava la separació total d’EC de l’FNC i aclaria a Joan Layret, delegat a França d’EC: «Hem declarat la incompatibilitat del reconeixement d’altra disciplina que no sigui la d’EC. Vosaltres heu de fer altre tant [sic]».47 Però els esdeveniments aclaririen la situació, EC considerava l’FNC un organisme fracassat, però aviat l’organització encapçalada per Cornudella definia un espai definitiu, declarar-se «moviment polític», abandonava l’espai de col·lisió que havia significat declarar-se front de partits o organització de la resistència catalana.48 Per Pere Carbonell, la I Conferència Nacional del Front de 1946 «havia de fornir a Catalunya de l’instrument idoni per realitzar una política que acollís el desig de renovació latent en tots els àmbits del país, i el propòsit fonamental de fusionar la democràcia catalana en una sola disciplina política».49 Moviment patriòtic o organització (dit moviment en aquest cas) política: aquí hi hagué la divergència. Estat Català, partit Establert l’FNC com a moviment polític, EC iniciava la darrera iniciativa per criticar-lo i soscavar-ne les bases per proclamar-ne el fracàs de l’intent superador i restaurar l’equilibri perdut, que no es produiria. En data 8 de maig de 1947, un document confidencial i intern oferia als dirigents de l’FNC la reintegració a EC i recordava als seus militants que no podien acceptar cap altra disciplina; tot seguit, en demanava la dissolució per quatre arguments: primer: «FN de C organisme que havia d’ésser aglutinador de voluntats, era 46. Arxiu Josep Planchart: Acta del Consell Executiu de 21 de maig de 1945. 47. Arxiu Josep Planchart: Cartes de 12 i 23 de febrer de 1947. 48. Arxiu Josep Planchart: Cartes de 12 de febrer de 1947 i 9 de març de 1947. 49. Pere Carbonell (2005), Obrint camins a l’esperança, Barcelona, Mediterrània, p. 49.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
490 Lluís Duran
l’organisme de voluntats d’escissió i de dispersió»; segon: no es va convertir quan li ho demanaren militants d’EC «en veritable front dels partits catalans» i es va integrar (com feien els partits) en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana; tercer, després del no nat front de partits «resulta, però que ací només hem calcat nom [de la Resistència Francesa], i amb el nom ens hem quedat», tenint en compte, però, que els moviments de resistència eren vistos amb reserves per la direcció d’EC: «Les forces de resistència espontànies i que degeneren en factors de pertorbació després de l’alliberació [sic]»;50 quart, «que no es donin vergonya de dir-se nacionalistes integrals i d’actuar com a tals, que NO ELS ESPANTI LA BANDERA ESTEL·LADA [sic] que representin la voluntat de sacrifici i d’afirmació nacionalista fins a l’assoliment de la independència catalana».51 La separació definitiva de les dues organitzacions coincidia de fet amb la consolidació d’un nounat Estat Català, amb allò que Agustí Barrera considera com «una fase d’hibernació» del Front, iniciada des de 1947.52 En aquest moment de definitiu (i llarg) trencament, EC aprovava el juny de 1948 uns estatuts. Estatuts d’una definició de partit, ideològica, que establí una forma regular de presa de decisions i d’executar-les, com si oblidessin que la possibilitat d’aplicar-les era nul·la, però sí que servia per llimar tensions internes dels militants, permanentment vigilats per les forces de seguretat. Estat Català era una força existent i no calia fer una declaració de principis i d’anàlisi de la realitat com feia l’FNC, anàlisi de la nova realitat que justificava la seva existència, per altra banda. EC en el seu punt primer d’Estatuts afirmava: «El partit d’Estat Català té per objecte la independència de Catalunya», «l’Estat Català que reivindica comprendrà tots els països de llengua catalana». Aspecte que cal tenir en compte, atès que, amb aquesta reivindicació, EC es convertia en una de les primeres organitzacions que reivindicava, en els seus estatuts, els Països Catalans, paral·lelament a com ho havia fet Quaderns de l’Exili, però des de Mèxic.53
50. Arxiu Josep Planchart: Comunicació d’11 de juny de 1945. 51. Arxiu Josep Planchart: Intern i confidencial Secretariat General del partit d’EC, 8 de maig de 1947. Els carnets de l’FNC d’aquest període, a diferència d’EC, incorporaven un escut barrat, sense cap estel. 52. Surroca (2006), p. 18. 53. Arxiu Josep Planchart: Estatuts d’EC (1948). Manent (1993), p. 177.
491 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
Entre els principis fonamentals que destacava com a partit hi havia la defensa de la democràcia, la llibertat, la República, la separació de l’Església i l’Estat, l’autonomia interior i l’existència d’unes forces armades apolítiques (ben allunyades del model franquista i soviètic de clar creixement aleshores). Copsant també el sentit dels plans Beveridge a la Gran Bretanya i cercant les eines per les quals els obrers tinguessin un benestar garantit per justícia social i per evitar l’esclat de 1936 (1942 i 1944), plantejava una seguretat social i garantia un benestar mínim a tots els ciutadans.54 És en aquest període de configuració dels clandestins Front Universitari de Catalunya, dels Grups Nacionals de Resistència i de la plataforma cultural per a joves de Miramar que EC pot incorporar joves universitaris com Jordi Renom, Xavier Balagueró i Àngel Cortès (i suposem també que Antoni Ribera).55 Separats els camps amb l’FNC, EC presenta una alternativa política diferenciada. Després de l’intent fracassat de la Federació d’Esquerres, Borrell el 1945 defensava la institució de la Generalitat, i per això proposava restablir la legalitat, continuar la renovació política, recollir les noves tendències socials i aprofundir en la consciència nacional i el confederalisme.56 Dos fets cal tenir en compte, tots dos interrelacionats. A la tardor de 1945 havien començat contactes (no reeixits) entre UDC, FNC (de la mà d’Antoni Andreu i Abelló) i el Front Universitari de Catalunya per constituir una Federació Nacional Democràtica.57 La Federació Nacionalista Republicana de Catalunya va ser l’alternativa d’EC a aquesta nova situació? Però, conjuntament a això, EC havia manifestat la seva divergència amb el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. El CNDC, amb ERC, Acció Catalana Republicana, UDC, EC i rabassaires, a la qual s’afegiren FNC i Moviment Socialista de Catalunya, creia que calia incrementar les «superacions i renovacions» i per EC especialment «vàrem sentir a parlar de dues polítiques de Catalunya: la de la transició [...] i la de la legalitat a ultrança», però EC discrepava amb més motius: «L’intent de competència al Govern de Catalunya a l’exili» i «quan es parla i es concretà l’anomenada política hispànica del Consell». El seu nacionalisme 54. Arxiu Josep Planchart: Estatuts, d’EC (1948). 55. Manent (1993), p. 178. 56. Arxiu Josep Planchart: Del secretari general d’EC a Pi i Sunyer, 12 d’agost de 1945. 57. Maurici Serrahima (2003), Del passat quan era present (1940-1947), Barcelona, Edicions 62, p. 289 i sq.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
492 Lluís Duran
li impedia «proclamar que Espanya era una unitat geogràfica i econòmica». Per tant, oposat EC a l’apropament del CNDC a l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, opta per «una posició conjunta d’esquerres nacionalistes»,58 atesa la poca efectivitat que preveien al CNDC i el context internacional advers,59 per això se separava del Consell el juny del 1947.60 Amb la FNRC, arribaven a un acord EC, ERC i ACR, sabent, però, que ERC volia restablir l’Estatut i «impedir el passatge a un altre estadi d’acció».61 El programa del FNRC establia quatre eixos principals: democràcia, nacionalisme, organització institucional i política immediata. Pel que fa al primer aspecte, demanava la garantia de les llibertats fonamentals i l’establiment d’un règim que assegurés la defensa contra els abusos del poder i les dictadures de partit (tan fos, doncs, FET y de las JONS com el partit comunista). Pel que fa al programa nacionalista, proclamava la independència de Catalunya i dels països de llengua catalana però també la voluntat de col·laboració entre els governs català i espanyol. L’organització institucional catalana futura preveia un règim descentralitzat, un sistema presidencialista, demarcacions electorals reduïdes i el respecte a la divisió de poders. Quant a política immediata, proposava l’enllaç amb tota l’oposició (també amb la monàrquica), una tasca intensa de recatalanització, un règim provisional que promogués un referèndum per si els PPCC havien de federar-se a Espanya o no, demanar responsabilitats polítiques del període de guerra i revisar la immigració arribada a Catalunya des d’aquesta data,62 sense concretar quina mena, si la creada per l’administració franquista del «Nuevo Estado» o la de caràcter econòmic. La FNRC va editar un full volander demanant l’abstenció en el referèndum de 1947, però no sembla que hi hagués una sola versió dels seus objectius, perquè, en un altre document, ultra el reconeixement del president Irla i el seu govern, esmenta «la lliure compenetració entre tots els pobles d’Espanya».63 58. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general a Francesc Paniello, maig de 1947. 59. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello, delegat d’EC a Mèxic, 27 de maig de 1949. 60. Arxiu Josep Planchart: Carta de 22 de juny de 1947 a MSC, FNC, ACR i UDC. Carta del secretari general d’EC a Francesc Paniello, maig de 1947. 61. Arxiu Josep Planchart: Comunicació de 7 de novembre de 1946. 62. Arxiu Josep Planchart: Federació Nacionalista Republicana de Catalunya (1947), full. Era anunciat al Butlletí del Partit d’Estat Català, novembre de 1947. 63. Arxiu Josep Planchart: Versió de juny de 1947 (ERC).
493 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
Les bases de la FNRC no van ser aprovades fins al 1949; per tant, les dues abans esmentades no han de ser més que esborranys.64 Amb dos objectius principals: «Lograr [sic] que torni al nostre poble la confiança en els partits catalans per constituir la força capaç d’aguantar el comunisme».65 L’anticomunisme tenia el vessant reivindicador també de pèrdua de sobirania dels estats de darrere del Teló d’Acer sota el domini soviètic, amb evidents proves aquells anys. Es plantejava com una plataforma, tot i la prevenció que això provocava dins del partit per l’experiència passada amb ERC a la Generalitat, que «havia d’emprendre una nova manera de tractar la política per donar cabuda al desig d’un cert revisionisme de les passades posicions», sense arribar a postures disgregadores, amb la necessitat de crear sindicats catalans, en el que es definia com una orientació «nacionalista pancatalanista, republicana, liberal i progressista».66 Si Estat Català, com hem vist, es malfiava d’ERC, podríem entendre’n el capteniment si considerem el següent: Nosaltres intentem amb la Federació una ampliació de la idea nacionalista; estem convençuts que el nostre partit és poc nombrós per intervenir plenament en política nacional, perquè el poble català demana una unió de les nostres organitzacions, a la vegada que tampoc hem pogut comprovar, per dissort, una preparació ideològica i una combativitat moral i física (especialment deguda a la terrible repressió de què fórem objecte i que obliga a una represa de forces).67
I més enllà del programa, la Federació es presentava com un «organisme de propaganda patriòtica i política, també de relacions polítiques».68 La FNRC no es va deixar de reclamar fins ben entrats els cinquanta però les diferents veus d’EC sempre en destaquen el mal funcionament o la paràlisi, en algun cas pel desinterès d’ERC en el seu funcionament.69
1948. 1948.
64. Arxiu Josep Planchart: Comissió Permanent d’EC, 9 d’abril de 1949. 65. Arxiu Josep Planchart: Reunió FNRC, 17 de novembre de 1948. 66. Arxiu Josep Planchart: Informe de la Comissió Política sobre la FNRC, desembre de 67. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1949). 68. Arxiu Josep Planchart: Informe de la Comissió Política sobre FNRC, desembre de
69. Arxiu Josep Planchart: Comissió Política d’EC (6 d’octubre de 1949), Comissió Permanent (26 de març de 1950) i Comunicació del secretari general d’EC (2 de setembre de 1949). Comissió Política d’EC (26 de març de 1950).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
494 Lluís Duran
Borrell, havent superat el període de contestació interna, tornava a dirigir EC, com ho feia a França Joan Layret.70 Un posicionament que havia de reforçar el partit que havia d’aplegar «tots els nacionalistes d’esquerres, per tant és necessari enfortir-lo per tots els mitjans i deixar de banda organismes que ja han fracassat com és el FNC».71 L’aposta d’EC pel FNR permetia, al seu torn, que l’FNC pressionés els seus militants per incrementar-ne la dissidència.72 La posició d’EC sobre el govern de la Generalitat era com concretava el secretari general al president Irla: «Creiem una qüestió d’honor l’existència i sosteniment de les institucions legals, però també necessària la formació de noves institucions sobre una més àmplia base nacional», amb dos aspectes importants: l’objectiu de «foragitar Franco» i la consideració del president Irla com a «símbol vivent dels catalans». Al seu torn, el CNDC afirmava, segons el màxim dirigent d’EC a Layret: «Entesa amb Irla per fer un govern amb partits que agrupi tots els sectors catalans i llibertat per crear un govern de transició, d’acord interior i exterior».73 Per tant, hi havia una divergència important amb les altres forces sobre la idoneïtat de formar govern i la circumstància de ser Estat Català, una força que a l’interior sostenia les institucions de l’exili, diferenciant-se d’UDC, MSC i FNC, més favorables a una política no pendent de l’exili. L’«institucionalisme» d’EC fa reclamar al Govern que «es decidís a una tasca de govern autèntica».74 En aquest sentit, instava el Govern a fer «quelcom, i no per tapar l’expedient sinó per refer Catalunya, per fer sentir la idea de Catalunya a tota la joventut catalana que ha tingut la dissort d’obrir els ulls i de donar els primers passos a la vida en plena anul·lació nacional de Catalunya, per fer renéixer la confiança a aquells que hagin pogut dubtar en un moment de feblesa i de vacil·lació, per orientar el nostre poble en la lluita per la llibertat [... ] i aquesta acció del Govern ha d’ésser nacional, en nom de tots els catalans i per a tots els catalans».75 Per això demanava de participar en el govern de l’exili perquè «la nostra actuació nacionalista serà molt més eficaç si en lloc de renun70. Arxiu Josep Planchart: Carta de gener de 1947 adreçada a Jaume Torres. Layret rebia el nomenament de secretari general del Consell Executiu d’EC a França. 71. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general d’EC a Layret (12 de febrer de 1947). 72. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1949). 73. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general al president Irla (14 de febrer de 1947) i comunicació a Layret de 9 de març de 1947. 74. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (maig de 1947). 75. Arxiu Josep Planchart: Del secretari general d’EC a Pi i Sunyer (15 de juliol de 1947).
495 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
ciar a intervenir en la vida política catalana ens aboquem en ferm a obtenir totes aquelles posicions que avui i demà podrem tenir en Parlaments, Governs...».76 Des d’EC semblava la seva participació un revulsiu al govern, perquè els membres d’EC desconfiaven del catalanisme d’ERC i «les desavinences persisteixen, la passivitat del “govern” segueix també el seu ritme suïcida, els prohoms per poder seguir medrant [sic] obstaculitzen tota iniciativa aliena per temor al perjudici personal o a l’autoritat dicticia [sic] que tan indignament ostenten [...]», els mateixos «que ens portaren a la desfeta culminada amb els desgavells del 36 al 39, què podríem esperar si del 39 al 47 a ells mateixos hem seguit i escoltat?»;77 aquests mateixos eren els qui «en lloc d’enarborar avui la bandera del sacrifici i de la lluita, treballen afanosament [sic] per a guanyar el màxim de posicions en un demà que pugui satisfer el màxim d’ambicions i de situacions no sempre confessables».78 La represa del partit havia comportat la constitució el 1946 de les Joventuts d’Estat Català, que establien el caràcter combatiu del nou grup, gairebé de lluita: «Organització disciplinada de l’element combatiu d’una Nació oprimida i subjugada per un Estat estrany a ella mateixa», que esdevenen «l’Exèrcit de redempció de la Pàtria».79 En clau interna, la direcció endegava una enquesta per conèixer l’estat d’opinió dels militants, sobre si l’Estat havia de ser exclusiu de Catalunya o de tots els PPCC, sobre les relacions Església-Estat, sobre el règim de la República (presidencialista o parlamentari), sobre el servei militar (voluntari o no), si calia avançar cap a la socialització, sobre una entesa amb ERC i MSC, sobre si calia demanar responsabilitats polítiques després d’haver recuperat la llibertat i si calia dur a terme una federació amb altres entitats històriques. Estat Català esbossava elements per entendre la nova situació, de resistència de llarga durada, sota el criteri que «s’adigui al moment actual que vivim».80 Per això «no podem encara ésser separatistes. Som únicament catalans» i «el partit del poble català», com una eina política, fins a cert punt neutra, per l’objectiu nacional, davant de la nul·la possibilitat d’aplicar una proposta en aquest sen-
76. Arxiu Josep Planchart: De V. a Francesc Paniello (16 de juliol de 1947). 77. Arxiu Josep Planchart: De Hielo a Domingo (Narbona) (maig de 1947). 78. Arxiu Josep Planchart: Carta a Pi i Sunyer (15 de juliol de 1947). 79. Arxiu Josep Planchart: Reglament interior de les JEC. 80. Butlletí del Partit d’Estat Català, 20 de juny de 1947.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
496 Lluís Duran
tit.81 Posicionament, el de l’oblit del separatisme, que avançava la col·laboració de membres d’EC en l’activitat cultural catalana clandestina o semiclandestina, que veurem tot seguit, no per renúncia de cap mena, sinó per possibilitats de fer. L’orientació del partit Estat Català i la valoració de la immigració van ser dos motius de reflexió al llarg del període, establert ja el règim constitucional i en la Transició. La immigració era un fenomen vist amb prevenció, tant per l’afluència de nous contingents de població que es produïa com pel record de la Guerra Civil: «Tothom sap que els causants en part de l’agitació social de tipus anarquitzant que ha sofert Catalunya en els darrers decennis es troben en els rengles dels immigrants alacantins i murcians», si bé es considerava necessària l’arribada de població forana pel baix índex de natalitat català. En una Europa, post Segona Guerra Mundial, amb desplaçaments forçats de població, com per exemple els sudets a Txecoslovàquia o jueus a la Palestina britànica, creia que en el futur no es podien produir «expulsions massives». La immigració produïa «un fet comprovat i conegut, el procés d’assimilació que s’acompleix en molts d’aquests forasters», en un país que tenia uns contingents d’immigració reduïts, atès que no s’havia produït la immigració del sud peninsular dels cinquanta i seixanta, hom pensava en termes d’assimilació i no, com fou més corrent després, d’integració. Els homes d’Estat Català pensaven aleshores en una catalanitat cívica i cultural: «Per damunt de la raça [...] hi ha la cultura i la llengua»; per això es confiava en una catalanitat en què «es poden aplegar pobles absolutament heterogenis». No sabem si per preservar l’ordre públic o per garantir una millor integració, o per totes dues coses a l’hora, proposava distribuir la immigració a tot el territori, quan des de juliol de 1936 determinades poblacions del país es consideraven especialment afins a la FAI: «Cal limitar-la, cal garbellar-la», conèixer els motius de la gent de venir a Barcelona. Plantejava la possibilitat (sense cap mitjà possible) de tornar a la situació d’abans de 1936, quan, segons Vandellós, la població forastera a Barcelona era del 37,2%. Davant de la immigració, seguint els paràmetres d’abans de la guerra (els únics que tenien) proposaven «l’obra d’enfortiment de la nostra personalitat, de ple assoliment d’una consciència nacional», que havia de tenir en la «catalanització de l’escola, catalanització de la vida familiar [...] el millor remei que podem oposar».82 No podia fer-se res quant a la immigració, 81. Arxiu Josep Planchart: Conferència d’1 de març de 1947. 82. Butlletí del Partit d’Estat Català, 12 de maig de 1947.
497 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
però, davant del franquisme, totes les «amenaces» (constatables amb molts fets) semblaven poques, i la comunitat feble atemorida per l’ocupació persistent, prou homogènia d’abans del 1936, es temia que es podia esquerdar. Estat Català, o els seus dirigents en les comunicacions amb militants, van detectar les desfavorables condicions internacionals per al restabliment d’un règim democràtic. Tot i que mirava d’establir una coordinació amb ERC i ACR amb la Federació Nacionalista Republicana i donar suport al Govern a l’exili: «Cada dia que passa va esvaint-se, una a una, una rere l’altra, aquelles il·lusions populars forjades i bastides en el voler creure en l’existència d’uns principis i d’uns valors morals i espirituals en el si de la política internacional». Es produïa una desil·lusió provocada per una esperança esvanida: «Vàrem sentir parlar –i ens ho vàrem creure– d’unes quantes llibertats que havien de regir en el món de demà, consubstancials i inherents amb l’existència individual i col·lectiva de la Humanitat que els exèrcits de la llibertat i de la justícia havien d’implantar arreu del món».83 Fredament analitzava la situació estratègica del Regne Unit i dels EUA, per als quals la Península tenia un alt valor estratègic, en una circumstància en què «la nostra oposició al règim franquista no pugui presentar una substitució del grat dels anglosaxons, el règim franquista podrà seguir desgovernant el país i atribuint-se èxits diplomàtics que mai no ha tingut»84 i permetia que arrelés el franquisme: «La por al comunisme massa viva aquesta posició negativa dels homes occidentals desfà tot intent positiu de millora».85 Un panorama eixorc Catalunya endins, les comunicacions d’EC, fossin públiques o internes, no amagaven la profunda situació de crisi i enfonsament, a més de la dimissió com a secretari general de Vicenç Borrell.86 Sense rastre de propaganda, la descripció de la situació és freda i prou ajustada a la realitat. No hi havia, doncs, crides irreals i manipulades a la resistència o a una victòria impossible: «La desmoralització ha estat forta», «El desencís col·lectiu és innegable», «en 83. Butlletí del Partit d’Estat Català, 20 de juny de 1947. 84. Butlletí del Partit d’Estat Català, novembre de 1947. 85. Butlletí del Partit d’Estat Català, juny de 1950. 86. Arxiu Josep Planchart: Carta de 3 de juny de 1948.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
498 Lluís Duran
uns moments en què l’escepticisme i el desengany sembla que intentin apoderar-se de tothom» i els recursos econòmics per a l’organització escassegen.87 Els escadussers mitjans de comunicació d’Estat Català sorprenen, aleshores, per la qualitat de la informació internacional.88 La perspectiva afectava els militants: «La repressió franquista ha donat també una reacció col·lectiva i no pas precisament de combativitat: el poble àdhuc una part de la massa militant dels nostres partits i organitzacions, ha tendit a la inhibició i al desencís, els uns us diran francament que tenen por, altres insinuant preteses informacions de bona font us manifestaran que tot ens vindrà fet de fora, també hi haurà qui us explicarà que ja ha perdut la fe [...] El clima general de Catalunya és d’amargor i d’inhibició».89 Perquè la situació provocada per la guerra ha deixat una ferida molt profunda: «Ens ha deixat un rastre, un clima i una situació que caldrà afrontar decididament de cara si realment pretenem i volem refer nacionalment Catalunya».90 S’escau una situació en què «la combativitat ha desaparegut d’entre les masses, quedant tot reduït a la preocupació molt humana, molt apremiant [sic], però també molt poc patriòtica de pensar i reaccionar segons els dicta els interessos»;91 i per agreujar la situació hi ha desconfiança en els rengles nacionalistes: «A França [...] són molt poca gent [FNC i EC] i ho han fet molt malament, s’han desprestigiats molt amb “afers”, contraban, etc.».92 Fins ben entrats els cinquanta, les expressions d’EC aniran creixent en desànim: la Comissió Política d’EC defineix la situació com «d’aclaparament total»,93 «punt mort de la política catalana»,94 «situació tràgica de la Pàtria».95 Davant de la situació, Estat Català fa autocrítica: «En aquests anys també degut als errors de tots no hem sabut retornar al nostre poble la consciència 87. Butlletí del Partit d’Estat Català, 20 de juny de 1947. Circular del Secretari General (1947). 88. Butlletí del Partit d’Estat Català, octubre de 1947, i Butlletí del Partit d’Estat Català, novembre de 1947, articles de la política exterior soviètica, sobre les eleccions nord-americanes o sobre el general De Gaulle. 89. Arxiu Josep Planchart: Carta a Pi i Sunyer, 15 de juliol de 1947. 90. Arxiu Josep Planchart: Carta a Pi i Sunyer, 15 de juliol de 1947. 91. Arxiu Josep Planchart: De Hielo a Domingo (Narbona) (maig de 1947). 92. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1947). 93. Comissió Política d’EC (26 de març de 1950). 94. Butlletí del Partit d’Estat Català, juny de 1950. 95. Arxiu Josep Planchart: Convenció d’EC (18 de gener de 1953).
499 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
de la dignitat nacional. En som culpables els de fora i els de dintre, dretes i esquerres».96 La situació de crisi i «aclaparament» es produeix en altres àmbits que són analitzats fredament. La desconnexió entre els grups nacionalistes d’Amèrica, en un exili que no «és un espectacle gaire edificant, com si onze anys d’infortuni no fossin prou lliçó», uns governants de la Generalitat a l’exili que «s’han desinteressat del nostre poble, i han ajudat que l’exili es convertís en una espècie de món a part» i, a l’interior, «la immigració forastera massiva que amenaça la nostra caracterització nacional», a més de sous de misèria i el problema de l’habitatge.97 Sense institucions ni «solucions transitòries», «Catalunya sembla sola i a mercè de l’enemic», dins «d’un ambient d’abandó i de pessimisme».98 Dins d’aquest panorama, quines eren les sortides que proposava Estat Català? Una sortida de llarg abast, de terminis indefinits, atesa la caòtica situació en què es vivia, provocada per la repressió franquista, però també per la ineptitud dels antifranquistes. Després de l’esqueixament de la Guerra Civil caldria actuar com fos perquè no es podia aturar el servei a Catalunya:99 «Refer el camí, caldrà però una acció que faci reviure el sentiment nacional, serà necessari recomençar» o «refer nacionalment que voldrà dir reconciliar, retrobament, sanejament de la nostra vida política, enfortiment de la nostra consciència nacional».100 Una actuació per «tornar a la llum la veritable fesomia de Catalunya i els catalans», a «trobar-se ella mateixa».101 D’antuvi, sembla que només es pugui confiar en els seus migrats recursos, que no vindran de solucions imposades per exèrcits estrangers: «Cerquem i trobem en els principis immutables i permanents el nacionalisme, la confiança i la fe en nosaltres mateixos, la confiança i la fe en Catalunya i la seva llibertat».102 La circumstància particular d’EC, sense suport d’una potència o Internacio96. Butlletí del Partit d’Estat Català, març de 1950. 97. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1949). Butlletí del Partit d’Estat Català, juny de 1950. 98. Butlletí del Partit d’Estat Català, juny de 1950. 99. Butlletí del Partit d’Estat Català, juny de 1950. 100. Arxiu Josep Planchart: Carta a C. Pi i Sunyer (1947) i Butlletí del Partit d’Estat Català, 20 de juny de 1947. 101. Butlletí del Partit d’Estat Català, octubre de 1949. 102. Butlletí del Partit d’Estat Català, 20 de juny de 1947.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
500 Lluís Duran
nal estrangera, incrementà el corrent general de lassitud provocat perquè «la majoria de nosaltres tenim la preocupació constant de viure cada dia».103 A diferència d’altres partits, amb lligams internacionals, no podia disposar de militants professionalitzats, immersos en la clandestinitat, amb la por a quedar sense feina, contactes professionals o família i casa estable. La voluntat de servir el país, amb les dificultats constants provocades per la pressió policial, anava generant nous àmbits d’actuació més amplis, però menys polítics, incorporats al terme genèric i pluriforme de la «resistència cultural». Per això els seus militants col·laborarien en la difusió d’intents de revistes en català en ple franquisme com Aplec (on tingué una actuació directa Planchart), Occident o Antologia.104 Amb Maria Dolors Orriols, Aplec volia ser una «revista camuflada», a partir del Club de Divulgación Literaria, «que venia llibres a terminis i en el fons era una plataforma política dissimulada». Per la informació que acumula l’arxiu de Planchart, podia actuar també en la campanya pel Diccionari Alcover-Moll i en les iniciatives de Joan Ballester. Sense oblidar, segons explica Manent, «la sèrie de novel·la curta “col·lecció Lletres” [...] fou iniciada per Antoni Ribera i Vicenç Borrell el 1953, però ben aviat la cediren a Planchart, que la traspassà a Santiago Albertí». L’editorial d’Albertí «era un dels punts d’intercanvi de notícies i de papers clandestins dels cenacles de la resistència». Planchart, en aquest tasca de resistència cultural, s’incorporava a la més reconeguda que s’inicià els anys seixanta amb les primeres revistes, discogràfiques i editorials d’àmplia distribució; també col·laborà en l’edició de mil exemplars de Justificació de Catalunya, de Mn. Josep Armengou, i tenia també altres contactes, com ara Pere Figuera.105 Es tractava de dur a terme allò que explicitava, no hi ha «altra solució que tornar a emprendre la feina de propaganda, de catalanització, d’entesa entre tots els catalans de totes les tendències per salvar el país»106 per formar «tots els catalans un sol cos».107 Per això a la Convenció d’EC de 1953 proposava l’«acostament entre totes les entitats i persones de caràcter català» i 103. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1949). 104. Estel Blanc, juliol de 1982. 105. Manent (1993), p. 179-181. 106. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1949). 107. Butlletí del Partit d’Estat Català, març de 1950.
501 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
«fer sentir sempre la posició ortodoxa en la nostra vida nacional».108 Havent acabat el règim franquista, EC feia una valoració d’allò que havia aportat en aquest camp tan prolífic i dinàmic de l’activitat cultural catalana, una tasca que «malauradament, no es podia traduir en fruits vistosos i tangibles, però que, tenim la seguretat, ha estat una ben positiva contribució al manteniment de la consciència nacional».109 Amb aquest plantejament quedava lluny el que feia Estat Català per un futur incert, com si fos un partit laborista català: «Nosaltres volem crear aquest gran agrupament nacional apoiat [sic] per sindicats catalans que ha de ser un bloc estabilitzador enmig de la lluita de classes que es prepara», però també «l’agrupament de tots els ciutadans per al redreçament moral i material de Catalunya».110 A l’interès i la bona informació internacional dels butlletins i documents d’EC començaven a ser-hi freqüent també les informacions per l’avenç del moviment europeista, com es veu el 1950 en comentar notícies de l’avenç de la «unió europea», i concretament, el Moviment Europeu i el Consell d’Europa.111 Després de la crítica situació i de la integració a les diverses formes de resistència cultural, propugnava una iniciativa que ja deuria conèixer el 1953: «La creació d’un Consell de persones no polítiques representatives de diferents estaments i activitats, que per la seva anomenada mundial puguin tenir veu en representació dels interessos, sentir i voler de Catalunya». Un consell, el futur Consell Nacional Català, del qual formaria part EC, amb personalitats com Pau Casals, el Comte de Güell, Carles Cardó, Josep Carner, Josep Trueta i Josep M. Batista i Roca.112 El Consell seria una constant dins de l’estratègia del partit, que ja s’intuïa el 1942 i es proclamava el 1944,113 des de la proposta de Lluís Companys el 1940.
108. Arxiu Josep Planchart: Convenció d’EC (18 de gener de 1953). 109. Arxiu Josep Planchart: Repàs històric (1976?). 110. Arxiu Josep Planchart: Carta a F. Paniello (1949). A la Convenció de 1953 es declarava el caràcter democràtic del partit i l’apropament a l’obrerisme. 111. Butlletí del Partit d’Estat Català, juny de 1950. En Ple de delegacions de 1953 s’informava dels contactes amb grups europeistes. 112. Arxiu Josep Planchart: Convenció d’EC (18 de gener de 1953). 113. Estat Català. Butlletí de Mèxic, octubre de 1942, i el Manifest de 4 de desembre de 1944.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
502 Lluís Duran
Alçament de llum en la tenebra? L’edició a França el 1955 del butlletí Estat Català, amb el lema «Pàtria, Llibertat, Justícia», permetia estabilitzar la presència del partit: feia acte de presència, amb una quantitat gens menyspreable de 49 exemplars apareguts.114 Una bona quantitat de números per les condicions imperants. Però l’aparició del butlletí a l’exterior no deixà de ser la constatació que l’aparell policial i repressiu del Règim funcionava amb eficàcia i, com pretenia, assolia els seus objectius.115 En aquest període, després d’entendre que el franquisme s’estava consolidant, i no se’n veia la fi, la definició de partit quedava curta per a EC. És aleshores que es defineix com «la consciència nacional de la Pàtria, la seva esperança i la seva fe, alhora que el seu instrument revolucionari deslliurança».116 Davant de l’allau espanyolitzador, pretén que els seus exemplars arribin a Catalunya, amb la finalitat poc partidista de «revigoritzar el sentit nacional català, mantenir-lo viu i dreçar-lo de totes les manifestacions opressives de l’Estat espanyol».117 Internament, l’existència del butlletí Estat Català era qualificada de «bàsica», calia suprimir totes les altres despeses «però no aquesta que dona fe d’existència i de combat». Hi fa presents articles de reivindicació nacional i efemèrides, debats i documents d’un exili català i espanyol autoreferencial, aïllat. Tenia dos objectius prioritaris: catalanitzar la joventut i alliberar Catalunya.118 Tot seguit de l’aparició d’Estat Català, es produí el nomenament del veterà catalanista Joan Masot com a secretari delegat a l’Exterior d’EC.119 Traslladar l’activitat d’Estat Català a França i fer-ho des del mitjà d’una revista deuria ser l’únic mitjà viable si es considerava que a Catalunya hi ha «molta poca activitat. La gent està cansada i costa fer-la moure», és general l’«estat d’enfonsament», «molta inactivitat oficial» i el secretari general es considera que «està totalment mancat d’informació i sense contactes directes», persona que dimití poc després.120 La 114. Estel Blanc, juliol de 1982. 115. Estat Català, desembre de 1956. 116. Estat Català, setembre de 1957. 117. Estat Català, desembre de 1956. 118. Arxiu Josep Planchart: Comunicació de 20 de maig de 1958. Estat Català, novembre de 1955, desembre de 1955, abril de 1956 i desembre de 11957 i gener de 1958. 119. Arxiu Josep Planchart: Comunicació de 26 de setembre de 1956. 120. Arxiu Josep Planchart: Comunicació de 20 de maig de 1958 i 28 de gener de 1958. Ple de Delegacions (24 de març de 1957).
503 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
reorganització a França permetia llançar 5.000 exemplars, amb la voluntat progressiva d’arribar als 10.000 i la intenció d’emetre setmanalment des de Ràdio Catalunya Lliure. Emissora d’Estat Català. Les dificultats econòmiques s’esvaïen perquè «la continuïtat de la seva publicació [la d’Estat Català] està assegurada». Si hem de fer cas a les seves pàgines el finançament podia venir «amb l’ajut dels nostres amics d’arreu del món».121 Dels antics posicionaments, hi ha una constant, l’animadversió per l’FNC. La separació i consolidació de les dues estructures no ha generat cap forma de coincidència entre les dues formacions que representen el catalanisme radical, més enllà de la col·laboració en les instàncies unitàries, amb altres partits. L’animadversió es trasllada a llocs que haurien de ser punts de trobada neutrals, com el CNC. Tots dos hi col·laboren, però també s’hi enfronten. EC creu que FNC n’opina que «fer reviure antigues organitzacions [referint-se a EC] és tasca antipatriòtica».122 Clau força indicativa i que haurem de tenir, des d’ara, en compte: arrela la idea que EC és un independentisme o separatisme històric, superat, poc connectat amb la realitat. La consideració de la Generalitat, malgrat la voluntat demostrada inicialment, i la crítica posterior, s’encamina cap a la superació de la institució. Per això el secretari general explica a Masot que «la Generalitat de Catalunya no té cap valor legal i que cal buscar altres òrgans que siguin autènticament representatius» o bé «no existeix com a institució en les actuals circumstàncies».123 La proposta per superar l’òrgan establert per l’Estatut quan «les institucions del 31 es poden considerar definitivament mortes» havia de venir d’una Assemblea Nacional Consultiva124 i d’un Comitè d’Acció Nacional (o bé una pretesa renascuda Unió Catalanista) que havia de ser el govern provisional de Catalunya i que havia de preparar «la lluita nacional». Tot plegat amb possibilitats remotíssimes de ser realitat.125 En una vida política catalana a l’exili, encarada al passat, i sense sortides a curt termini, Tarradellas podia canviar de valoració, signe de 121. Arxiu Josep Planchart: Informe al secretari general (19 de setembre de 1956). Informe d’Indòmit (24 de gener de 1957). Estat Català, setembre de 1957. 122. Arxiu Josep Planchart: Informe d’Indòmit (19 de setembre de 1956). 123. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general d’EC a Masot (26 de setembre de 1956) i Estat Català, setembre de 1956. 124. Nom emprat el 1976 per iniciativa de Josep Tarradellas. Estat Català, juliol de 1956 i Estat Català, agost de 1956. 125. Arxiu Josep Planchart: Informe Indòmit (30 de març de 1957).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
504 Lluís Duran
la desesperació amb què es treballa. En un moment determinat, sobre T. [Tarradellas] hom considera que «és molt ambiciós i és capaç d’acceptar el que sigui mentre pugui figurar a d’alt [sic] de tot. Jo crec que com a símbol i com a persona no val la pena i està molt gastat i mai serviria com a bandera d’unificació».126 Dos anys després, arran de la signatura del Pacte de París (com veurem), que no aprovà Tarradellas, li proposà que trenqui amb les institucions espanyoles i estableixi un govern de la República Catalana a l’exili, cosa que, certament, no féu.127 Estat Català mirava de ser on pogués: ultra la seva adhesió i feina dins del CNC, també formà part del Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (Comitè Ametlla). A l’exili, EC participà en la creació de Treva Catalana (com hem dit) que, segons informació interna, havia de ser formada per CNT, UGT, MSC, FNC, POUM i EC, però a la fi va ser constituïda per EC, CNC (a França) i MSC, i les territorials catalanes del POUM i de la CNT. ERC no hi participa perquè volia que es reconeguessin les institucions autònomes; tampoc no en formà part el PSUC «per no ésser permeses activitats de partits comunistes estrangers a França».128 EC reconeixia que, amb la seva aportació, oferia un caràcter nacionalista a la instància, però volia que s’hi incorporés UDC per defugir un caràcter «tan extremista”».129 Treva Catalana proposava coordinar l’acció per a la mobilització i «un pla d’acció nacional i social per promoure un redreçament popular contra la Dictadura» des de la defensa de la personalitat nacional de Catalunya, de la democràcia, la pau i la convivència entre els ciutadans i aplegar els esforços amb les forces peninsulars que acceptessin aquests principis.130 Treva Catalana permetia així concretar l’aspiració d’EC d’apropar-se i catalanitzar els sindicats exiliats. EC es desvinculà, però, de Treva Catalana, quan forces que hi participaven havien negociat amb forces espanyoles (en concret l’MSC i ERC) una solució per al futur de l’Estat que no té en compte el que calia a Catalunya, des «d’unes proposicions vingudes d’Espanya», en l’anomenat Pacte de París. El PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partit Federal, ERC, MSC, Acció 126. Arxiu Josep Planchart: Comunicació d’1 de desembre de 1957. 127. Estat Català, 1 de febrer de 1959. 128. Estat Català, juny-agost de 1958. 129. Arxiu Josep Planchart: Informe del secretari general (19 de setembre de 1956). 130. Endavant, març-abril de 1955.
505 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
Nacionalista Basca, Partit Nacionalista Basc, UGT, CNT i ELA-Solidaritat de Treballadors Bascos, volien endegar una política «favorable a crear, després de la desaparició del règim actual, una situació transitòria –sense signe institucional definit– la qual, després de retornar les llibertats cíviques al poble espanyol, prepari una consulta al país perquè els ciutadans lliurement i amb les màximes garanties, decideixin sobre la forma de govern definida de l’Estat espanyol».131 El que calia en aquests casos, per a EC, era que «de cara a instaurar un règim confederal, reconeguin la personalitat nacional de Catalunya i el seu dret a l’exercici de la plena sobirania». El míting de París, producte de l’esmentat pacte, era contestat en termes clars: «Assenyala a tots els catalans, els de l’interior i els de l’exili, el deure i l’obligació de defensar Catalunya per damunt de miserables problemes d’oportunisme superficial que no tenen en compte la realitat profunda, la necessitat que la pàtria esclava recobri la seva sobirania».132 Les relacions amb altres forces polítiques ens indiquen un Estat Català aïllat, des del seu allunyament de Treva Catalana a l’exili, partint del principi que «EC ha de seguir la línia recta, sense desviacions de cap mena, la trajectòria que ens assenyalà el nostre plorat cap, En Francesc Macià».133 Comunament a la majoria de les forces de l’exili, EC manifestà el seu anticomunisme. Un motiu per fer-ho era la condemna que emeté Treva Catalana amb motiu de la invasió d’Hongria (1956) per part de l’exèrcit soviètic.134 Però la crítica als partits comunistes tenia un sentit més ampli, no era només la crítica als seus objectius polítics, ja que destacava els seus plantejaments nacionals i l’ús que en farien. Es tractava d’una crítica antitotalitària, però també retreia l’argumentari usual de tota l’esquerra catalana d’arrel marxista, que començava aleshores el camí de la seva hegemonia. Estat Català considerava que mai no havia entrebancat la lluita obrera, i per això «no pot admetre que la lluita per donar a Catalunya la seva independència sigui retardada per la subordinació a la lluita pel triomf del socialisme» i posava com a exemple que molts estats in131. Endavant, març de 1957. 132. Estat Català, abril de 1957 i Estat Català, uny de 1957. 133. Estat Català, febrer de 1957. Sense poder-se’n deduir una línia política concreta, des del seu òrgan de difusió, creia que en èpoques convulses (Guerra Freda, fi dels imperis colonials francès i britànic i conflictes bèl·lics a l’Àfrica i Àsia) la humanitat recuperava «la mateixa essència de l’esperit humà: la idea de pàtria, la idea de llibertat, la idea de justícia, la idea de Déu»; Estat Català, agost de 1957. 134. Estat Català, octubre de 1956.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
506 Lluís Duran
dependents recents ho havien estat sense accedir a aquest règim socioeconòmic. En canvi, «pobles que gaudien de llur independència nacional, com Txecoslovàquia, Rumania [sic] i Bulgària, per exemple, en passar a ésser països dits socialistes [...] perdien de fet llur independència nacional» i des d’aleshores «quedaven sotmesos sota la dominació d’un tipus d’imperialisme a la vegada econòmic i ideològic». Un nou imperialisme que «substituïa les formes d’opressió anteriors, per una violència molt més accentuada encara, esforçant-se per mitjans coercitius indignes, a destruir les tradicions, falsificar la història, anihilar la cultura, etc.».135 El model de societat a què aspirava Estat Català, manifestat a bastament, ultra mantenir la continuïtat de la nació, es manifesta també en «el goig del treballar, el sentit de la dignitat de l’home i les ganes de prosperar».136 Sense constància gaire explícita, es continuava donant suport a les activitats culturals a l’interior.137 Actiu a França i disminuït a l’interior, les referències a contactes europeistes eren freqüents al butlletí.138 Un anònim informant interior indicava: «Avui ens sentim tots europeus. Aquest moviment és el de millors possibilitats» i la joventut s’hi identificava especialment, però hi havia altres motius per demostrar l’europeisme: «Catalunya necessita incorporar-se a Europa per no perdre la seva personalitat».139 La comunicació, amb alguna alta representació estatal, aparegué en una carta que trameté Joan Masot al primer ministre d’Israel David Ben Gurion.140 Però la projecció exterior també es palesava en la notícia sobre una resolució de la UNESCO a favor de les llengües no oficials i en un article atribuïble a Josep Maria Batista i Roca sobre l’acció catalana vers la UNESCO.141 L’horitzó nacional de Catalunya és inexistent els anys cinquanta o seixanta, un brindis al sol, un debat sense cap incidència possible sobre el país; per això cal considerar un debat intern l’advertiment a Masot quan proposa la solució
135. Estat Català, juliol de 1957. 136. Estat Català, setembre de 1957. 137. Arxiu Josep Planchart: Informe del secretari general. 138. Estat Català, agost de 1950. Ple de delegacions (24 de març de 1957). 139. Arxiu Josep Planchart: Informe Indòmit (7 de setembre de 1958). Informe Indòmit (7 de desembre de 1958); vegeu en aquest sentit l’informe sobre els reptes de l’europeisme català a Estat Català, agost de 1957. 140. Arxiu Josep Planchart: Comunicació de 25 de febrer de 1957. 141. Estat Català, desembre de 1956, i Estat Català, novembre-desembre de 1958.
507 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
confederal «perquè és contrari a l’actual programa del partit»,142 que havia de tenir a veure amb una declaració dels vells delegats del Consell Central i de les delegacions exteriors d’EC que afirmava que els objectius d’EC eren «o confederació o independència», no pas exclusivament la independència, per donar llibertat d’acció als joves d’EC i aprofundir els contactes amb sectors confederalistes castellans.143 En un terreny neutre, sota l’encapçalament i el trilema d’Estat Català que ja hem esmentat, apareixia un subtítol que deia: «Article 1 dels Estatuts de l’organització: El Partit d’Estat Català té per objectiu la constitució de Catalunya en Estat»,144 principi que tant podia acollir un principi confederal com independentista. A mitjan 1958 la Comissió Política d’EC feia una Declaració que situava el partit en els grans debats del moment, i amb un final interessant. Començava reclamant l’enfortiment dels lligams entre els Països Catalans, reclamava una justícia independent i mesures contra les arbitrarietats dels governs, la igualtat d’oportunitats i la dignitat obrera i, assenyaladament, uns sindicats catalans independents, un objectiu permanent producte de l’experiència de la Guerra Civil. Sindicats que havien d’aconseguir la dignificació de «la massa immigrada» i la catalanització. Els contactes amb les forces polítiques espanyoles només es realitzarien amb les que reconeguessin el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Feien seu l’ideal europeista, però blasmaven l’orientació que hi tenien el gran capital i el militarisme. Manifestant-se com a partit democràtic i defensor de la llibertat, demanava la coexistència pacífica entre els blocs (Pacte de Varsòvia i OTAN), però criticant el sistema soviètic destacava «el respecte absolut a la persona humana, a les diferències de raça, religió i de pensament polític, l’encoratjament a la iniciativa, l’ideal d’una veritable justícia social, són les millors defenses contra els principis totalitaris». Estat Català manifestava la seva voluntat de ser partit i encara recordava la idoneïtat de procedir d’aquesta manera. El nacionalisme català havia aconseguit la majoria d’edat, havia rebutjat la influència dels patriotes apolítics que havien generat confusió. El nacionalisme era un moviment divers políticament, per això es plantejaven fer-lo créixer des de la seva organització, però també influint 142. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general a Masot (15 de novembre de 1956), també a Estat Català, desembre de 1955 es feia una aportació sobre la Confederació hispànica. 143. Estat Català, juny de 1956. 144. Estat Català, agost de 1956.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
508 Lluís Duran
en les altres. I afirmava, entenent la competència amb l’FNC: «No som exclusivistes, veiem amb satisfacció que altres organitzacions polítiques tinguin com nosaltres per objectiu la independència de Catalunya». Aportava, però, una iniciativa futura, molt complexa: «Encara que l’hora de la independència pugui no ésser pròxima, ens cal anar prenent un conjunt de mesures per a preparar-nos per quan Catalunya sigui Estat. La moderna vida pública necessita equips de persones enteses en les diverses branques d’activitat pública i administrativa». Comesa que s’havia configurar amb la creació d’una Escola d’Estudis Polítics, Socials i Econòmics. Proposta d’un partit que es volia presentar com una força no extremista, representativa de les classes mitjanes i la menestralia. Ben diferent de l’altra proposta contigua, però que es podia concretar, anys més tard, en l’anomenat EPOCA, una organització armada (que no volia ser terrorista, tot i que no va poder) que es volia desenvolupar des de l’independentisme: Recordem als ciutadans que tenen coneixements militars i als que serviren a la Pàtria en la nostra guerra contra el totalitarisme espanyol, que llur col·laboració serà del més gran valor. La tasca que té el nostre país de crear el nucli de les futures forces armades catalanes és ineludible, és un deure que exigeix la nostra dignitat nacional. És una missió que no pot portar a terme un partit, i que requereix la unió de tots els catalans [...] ens cal una organització militar.145
La intencionalitat, com destacava el secretari general a Joan Masot, era «una actuació de força que fagi [sic] sentir violentament la nostra reacció enfront de l’opressió»,146 però les condicions per fer accions d’aquesta mena havien de tenir una bona preparació i comptar amb el suport de la població.147 Circumstància que no s’escaigué. Recordant circumstàncies passades, el butlletí de París considerava que «cal tocar de peus a terra. Que ens fem càrrec que l’única solució catalana o democràtica que ens escau és la de separar-nos de l’Estat espanyol i de crear el nostre règim republicà [...] Tenim en compte que una tal
145. Estat Català, juliol-agost de 958. En aquest sentit, Estat Català, setembre de 1957, i Estat Català, octubre de 1956. 146. Arxiu Josep Planchart: Carta del secretari general a Masot (14 de novembre de 1956). 147. Estat Català, desembre de 1957 i gener de 1958.
509 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
solució comportarà lluita i sacrificis, però no n’hi ha d’altre».148 Per això als butlletins Estat Català es fan referències a una Resistència Catalana i se’n manifesta l’adhesió com a partit i recollia les formes de procedir del militant.149 Estat Català, seguint els paràmetres que havia mirat de dur a terme –suport a les iniciatives culturals, record dels fets passats, acció com a partit (la més eixorca i arriscada) feia que es definís des d’un doble paràmetre: «Instrument de consciència nacional, esperança d’alliberament».150 A banda de les proclames enfora, internament, anava adoptant cada cop més accions, com a grup, que el distanciava de l’acció de partit: «No cal dir que les organitzacions polítiques han fracassat».151 L’editorial del butlletí del partit d’abril de 1957 assenyalava un canvi d’orientació que s’aniria desenvolupant. Apareix un nou actor polític, els joves, que renovaran la política: «Els noms dels dirigents seran noms joves, noms que pesaran, no pel que havien fet fa vint-i-cinc anys, sinó pel que han fet suara». Amb un exili diluït que ja no serà considerat com a significatiu: «El futur s’assolirà secundant noblement, decididament, colze contra colze, l’empenta de la joventut».152 Com hem vist pàgines enrere, amb el neguit per trobar un instrument adient a la lluita nacional, constatat que es considera acabat un període, hom cercava nous instruments: Els partits de l’antiga escola pràcticament han desaparegut. Tot moviment nou que es llenci al carrer té possibilitats d’èxit [...] la gent espera, desitja tenir oportunitats, però no es mou ni es mourà ni per l’Esquerra, ni per l’Unió Democràtica [sic], ni per nosaltres, mentre no demostrem que sabem fer quelcom més que discutir.
Per tant, calia un canvi profund: «Encara no ha arribat el moment [...] s’ha de renovar totalment tot. Això és el que molta gent no comprèn».153 Un plantejament de cercar l’instrument idoni per la unitat catalana antifranquista l’any 1962 fa llançar un clam un bon punt desesperat en allò que nou anys després serà l’Assemblea de Catalunya: «Tota activitat partidista resulta antipatriò148. Estat Català, setembre-octubre de 1958. 149. Estat Català, febrer de 1958 i setembre-octubre de 1958. 150. Estat Català, setembre de 1957. 151. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (4 de novembre de 1957). 152. Estat Català, abril de 1957. 153. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (7 de juny de 1959 i 7 de setembre de 1958).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
510 Lluís Duran
tica, cal lluitar per tots els mitjans per la unitat de tots els elements antifranquistes [...] Després de 25 anys encara no és possible una acció conjunta?».154 Dos instruments encara podia emprar per superar aquest bloqueig polític que no sabia superar el passat de la Guerra Civil ni trobar el desllorigador d’una tasca nacional efectiva i unitària. El primer era la proposta de crear una nova força política (amb denominació ben curiosa): «Cal possibilitar el gran partit de la Democràcia Catalana, i nosaltres hem de ser-hi [...]. Al dir nosaltres em refereixo concretament a tots els nacionalistes, militin o no en el nostre partit».155 Després d’aquest partit de la democràcia catalana apareix una formulació que recorda allò que va ser catorze anys després CDC: «És necessari un moviment amplíssim, sense tendències determinades però radicalment nacionalista, amb visió clara de la fita, sense importar-li el camí».156 Un segon instrument va ser l’Agència Catalana. Denominació que recorda l’organització sionista Agència Jueva, que va ajudar a construir l’Estat d’Israel i l’arribada de població jueva adesiara. Una nota breu, l’any 1958, indicava l’existència d’un projecte, «l’Agència», que s’anava covant de feia temps: «Crec que és l’hora oportuna per portar-ho a terme».157 L’Agència (projecte que demanaria per la seva originalitat un estudi més aprofundit, a partir de la continuïtat del projecte) enllaçava amb l’evolució d’EC per assolir l’acció mancomunada que cercava per servir el país: «L’Agència Catalana s’ha constituït com a òrgan d’enquadrament de tots els qui treballen i lluiten per la definitiva lliberació [sic] de Catalunya». L’Agència volia actuar per damunt dels partits, a fi i efecte de no entrar en la dinàmica empetitida que havia marcat bona part de la lluita antifranquista: una lluita entre formigues, en aquest sentit, anant a cercar resultats: «L’Agència Catalana no s’interferirà en el va-i-ve [sic] de les institucions, dels partits i dels moviments que a l’interior i a l’Exterior malden amb finalitats pariones o convergents. El seu propòsit és ajudar-los i encoratjar-los tots en relació i proporció al grau d’eficàcia de cadascú». Fent una tasca de suport en segon terme: «L’Agència Catalana precipita la mobilització de tots els qui estan disposats d’acabar d’una vegada amb el procés d’enviliment i depauperació que la persistència del règim franquista comporta», 154. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (24 d’abril de 1962). 155. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (7 de juny de 1959). 156. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (17 de setembre de 1960). 157. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (20 de maig de 1958).
511 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
però més enllà de la tasca general, concretava un aspecte: «Prepara els equips de la futura Catalunya lliure», per promoure la prosperitat del país, però també la modernització i el sanejament de l’administració pública. No debades, Planchart coneixia especialment l’àmbit de l’administració pública, com sigui que, des de 1945, havia creat l’editorial Juris, especialitzada en documentació, textos municipals i judicials. Però per dur a terme una tasca eficient, l’Agència destacava que treballava des de l’anonimat i donava suport al Consell de Forces Democràtiques de Catalunya. L’Agència ajudava a trencar les estructures de partit: «S’imposa el treball d’equip, i aquest equip ha d’ésser amplíssim [...] per una tasca determinada hem de trobar l’equip determinat».158 Més enllà de les iniciatives comunes, EC continua sent un nom i una estructura que no vol deixar d’existir, que, malgrat l’entorn un xic més favorable del butlletí Estat Català, Treva Catalana, l’Agència, l’afer Galinsoga i els fets del Palau amb l’aparició d’una nova generació sense lligam amb la Guerra Civil, no pot aprofitar la situació: «Desgraciadament nosaltres no donem senyals de vida en cap sentit aquí i, naturalment, ja no es parla de nosaltres»; i més endavant afegia: «Hem anat perdent les poques possibilitats que ens quedaven».159 Finalment, també tancava el butlletí Estat Català: «El butlletí no podia fer-ho tot per si sol».160 El record del trauma del desastre nacional de la Guerra Civil, i la insignificança dels partits del període, excepte el creixent PSUC, i la vinculació del seu projecte polític amb aquest període, quan apareixien noves generacions en escena, era un conjunt gens esperançador per a EC i la seva gent. Apareixia aleshores una posició amb Indòmit161 el 1960 i que, com a mínim, arriba fins avui: el trencament d’una generació amb el passat, amb tot el passat viscut generacionalment, excepte aquell que fos tan llunyà que no generava patiment ni neguit. EC havia tingut molt d’interès (i en tingué més endavant) a destacar que no compartia allò que havia passat des de juliol de 1936, però no hi hagué ex-
158. Arxiu Josep Planchart: Cartes d’Indòmit (11 de setembre de 1960 i 9 d’octubre de 1960). 159. Arxiu Josep Planchart: Cartes d’Indòmit (7 de juny de 1959 i 11 de gener de 1960). 160. Arxiu Josep Planchart: Carta d’Indòmit (9 d’octubre de 1960). 161. Informant de Catalunya cap a França, que acumula un seguit d’informes polítics durant prop de cinc anys, des de 1957.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
512 Lluís Duran
cepcions i tampoc no podia explicar-ho. Entre la percepció complexa i tensa de la Guerra Civil i la voluntat del franquisme d’esborrar tot el passat que no fos «español e imperial» s’esborraven els antecedents: «Les promocions que pujen [sic] i que són les que treballen, no volen sentir a parlar de les coses caduques» o bé, amb més incisió: sobre els joves, «cap d’ells es sent interessat per organitzacions passades, hi ha l’ambient de donar la culpa de tot al passat».162 Indòmit retratava la Catalunya de final dels cinquanta i principi dels seixanta, amb un Estat Català cada cop més oblidat, però un nou activisme antifranquista creixent. La represa Estat Català reprengué l’activitat pública el 1976, com havia intentat actuar després de la fi de la Segona Guerra Mundial: partit institucionalista, fidel a la Generalitat de Catalunya i a la recerca d’una entesa amb altres forces polítiques nacionalistes, en primer lloc, amb ERC. Amb un independentisme aleshores situat a l’esquerra amb tres noms principals, FNC, PSAN i PSAN-Provisional, Estat Català cercaria la col·laboració amb els partits de centre i centreesquerra, i, en concret, destacaria la seva llarga història i la seva herència macianista. La seva proposta seria democràtica, independentista i socialment no marxista. EC publicà un manifest el 14 d’abril de 1976 i al diari Avui Planchart signà un article el 17 d’agost de 1976. La represa d’Estat Català, amb Josep Planchart al capdavant, amb els noms, entre d’altres, d’Artur Costa, Ferran Machado, Trino Balaguer, Ramon Rius o Àngel Cortès, no és una represa impulsiva. En un context en què predominen «tots els colors» del roig, on la diversitat atomitzada dels partits d’esquerra i d’extrema esquerra domina i hegemonitza l’activitat política catalana, Estat Català es presenta a la ciutadania amb un deure: mantenir la continuïtat de les sigles fundades per Francesc Macià, amb dues dificultats, situar-se fora de l’esquerra predominant i plantejar que l’independentisme era, abans que res, una causa nacional, amb la dificultat afegida que el gruix minoritari de l’independentisme mirava cap a l’esquerra, i així quedava minoritzat
162. Arxiu Josep Planchart: Cartes d’Indòmit (11 de gener de 1960 i 17 de setembre de 1960).
513 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
com a partit doblement, per independentista i no esquerrista. L’esquerra independentista, aleshores, prioritzava l’apropament a intel·lectuals i obrers. Els temps no acompanyaven per a la represa d’EC, no sols pel context partidista, que va voler –i de fet va aconseguir– monopolitzar totes les formes de representació pública i, per tant, centrava la seva atenció en els que estaven predestinats al govern, abans de les eleccions, segurament producte de la manca de capteniment democràtic, producte reeixit de la destrucció franquista, però també per l’efectivitat provada franquista d’haver aconseguit esborrar el passat i la memòria de la ciutadania catalana, sense oblidar la basarda pel separatisme provocada pels programes educatius esbiaixats durant anys absolutament en favor de l’«España una, grande y libre» i el record de la desgràcia de la Guerra Civil, que deien que havia esclatat també pel separatisme. I cal convenir que EC en el passat hi tenia el seu principal atot. És per això que Planchart recordava la impressió de Batista i Roca en tornar de l’exili: «Planchart, això està més malament del que jo em pensava».163 La impressió de quelcom desconegut pel que és i representa EC es percep en el fragment d’una entrevista a Planchart al Brusi: «La organización política que fundara Francesc Macià. Junto a una “senyera” encabezada por un “estel de cinc puntes”».164 Si Macià podia començar a ser conegut com a personatge històric, la identificació del partit era una imatge desconeguda, encara no existia, en el llenguatge popular, el terme estelada, i com s’explicitava en l’acte d’inauguració del seu local, al carrer del Bruc, 55 (ben a prop del de l’FNC), el discurs d’EC tenia dificultats d’expandir-se perquè «els independentistes no som majoria dins l’electorat» amb «la quantitat d’habitants que estan mal integrats». Unes notes anteriors a 1977 (deduïble pel context) ens donen la perspectiva d’una força que reneix en un context advers i judicat amb fredor i neutralitat, lluny d’una anàlisi esguerrada militant: «El protagonisme dels nacionalistes-independentistes tindria molt poc joc» i, en canvi, «una opció tova i autonomista i pusil·lànime, representa majorment el país»; per això creia que «no podem d’entrada fer una política directa, però hem de preparar-nos per poguer [sic] fer-la». Amb recan163. Entrevista a Josep Planchart al banc audiovisual del Memorial Democràtic http:// bancmemorial.gencat.cat/web/search_advanced/index.php?page=1&informant=Josep+Planchart&filtro=y&lang=spa (febrer de 2017). 164. Diario de Barcelona, 4 d’agost de 1976; també a la crònica a Avui, 13 de setembre de 1977, sobre l’acte del Fossar de les Moreres.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
514 Lluís Duran
ça, veu que l’esforç fet durant el franquisme no ha donat resultat: «Semblava ser, que després d’haver estat els nacionalistes els primers resistents [...], també en les successives dècades dels 50 i dels 60, afegint-hi a això, el genocidi cultural sofert, la repressió suportada i tots els demés [sic] atropells [sic] aguantats, avui el moviment nacionalista deuria avassallar-ho [sic]». Certament Planchart ja constatava que l’actitud dels nacionalistes en la primera oposició antifranquista i l’acció de l’activisme cultural català no seria ni una eina electoral ni un trumfo per al futur, ni tan sols un cert reconeixement de l’obra feta. També calia considerar que EC era el partit «que ha patit la més violenta repressió franquista» i el que era, aleshores, el partit més antic dels actuants dins del catalanisme, aspecte que no era beneficiós, de fet, per la voluntat de la Transició de superar el passat. Aquesta era una qüestió que també anava en contra del renascut EC, però no podia renunciar (i no volia) a la seva història.165 Però també hi havia una voluntat del catalanisme majoritari de malfiança cap al nostre passat polític, fos per desconeixement encara, per efectivitat de l’acció franquista, o per sensació o experiència de desori passat o per interès de forces polítiques noves no marcades per l’estigma de la Guerra Civil o que el volien dissimular. L’aposta d’Estat Català era, de fet, tornar a ser, sabent que el context general, amb la reserva que generava un programa independentista, no li seria fàcil: «Les característiques de la nostra organització són encara avui, i potser per molt temps, tabú, molt més que un partit comunista».166 Estat Català dins de les noves forces que apareixien en la Transició democràtica tenia una circumstància que la feia, ultra la seva ideologia, especial: «Per a nosaltres, però, resulta que el nom de l’organització i la finalitat és coincident. Som l’Estat Català i lluitem per l’Estat Català».167 Capteniment oposat al llenguatge matisat i consensuat de les primeres passes de la Transició. Però una darrera dificultat per a EC era la manca de suports externs a la seva organització, cap suport internacional, cap suport empresarial, financer o de l’aparell de l’Estat. Independentisme o separatisme, quan aquest terme provocava neguit; 165. Estat Català, agost de 1976. Descomptat el Partit Carlí, ERC va ser fundada, com a UDC, el 1931 i el PSUC el 1936. 166. Notes per la inauguració del local social (arxivador 4.5.1.), notes sense data anteriors a 1977 (arxivador 4.5.1). 167. Arxiu Josep Planchart: Arxivador 4.5.1.
515 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
recurs a la història, quan costava mirar enrere; defensa dels valors occidentals, quan majoritàriament hom somniava amb models del Tercer Món. Malgrat totes les previsibles dificultats, calia afegir un nou factor que també afectà un partit amb el qual tingué una relació estreta en aquest període, ERC. EC era, aleshores, un partit dels joves dels anys trenta, un partit que calia rejovenir, com ERC.168 Tot i amb això, el 14 d’abril de 1976, en record evident de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, plantejava una plataforma política centrada en la defensa dels Països Catalans, «la lluita per la independència de la nostra comunitat nacional», per la democràcia, que «és l’única forma de govern que pot garantir l’efectiu exercici dels drets humans i dels drets socials», però també una consideració sobre el predomini excessiu d’algunes forces, d’esquerra, en el panorama existent: «EC defuig tot dogmatisme programàtic, la lluita per la llibertat no pot ser exclusiva de ningú», tot i que reconeix la inquietud social que «reclama profundes transformacions». Recordava el seu europeisme contrastat pel temps i la continuïtat en la reivindicació del pensament de Francesc Macià.169 Més enllà de les dificultats polítiques internes, Estat Català havia estat un dels objectius a abatre pel Règim, i, malgrat l’inici de la Reforma política, els repressors ocupaven encara l’aparell de l’Estat. Aparell que es podria tornar a activar (aleshores no se sabia del cert) en cas que la pressió terrorista propiciés l’esperat cop d’estat militar de sectors ultres i deixés totalment desemparada l’activitat política que havia eixit lliurement. Aquesta sortida a la llum d’EC tenia aquesta rèmora, però també la rèmora dels partits que no es legalitzaven d’antuvi com era el cas, a més, d’ERC, FNC o el Partit Carlí; per això, si la sigla era prou clara sobre els objectius del partit, en canvi, en els estatuts oficials aquests eren, de fet, atenuats. Per aquest motiu els aprovats l’any 1977 afirmaven que «el partit propugnarà una estructura federativa de l’Estat»; o, en una altra versió: «L’organització propugnarà una estructura confederal de l’Estat, determinada lliurement per les nacionalitats». Les circumstàncies no permetien publicar els estatuts de juny de 1948, quan afirmava que «el partit d’Estat Català té per objectiu la independència de Catalunya». 168. Entrevista a Josep Planchart al banc audiovisual del Memorial Democràtic http:// bancmemorial.gencat.cat/web/search_advanced/index.php?page=1&informant=Josep+Planchart&filtro=y&lang=spa (febrer de 2017). 169. Arxiu Josep Planchart: Arxivador 4.5.2.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
516 Lluís Duran
Com es posicionava Estat Català en el nou panorama polític? Mantenia una divergència clara vers l’organisme unitari que vehiculava la lluita antifranquista, l’Assemblea de Catalunya: «Molta atenció a parlar en nom d’una representació que no es té»; un altre motiu de discòrdia amb l’Assemblea era «una mena de frontpopulisme en el qual hi marcava la tònica política el PSUC amb els seus satèl·lits».170 Conjuntament amb ERC, FNC i PSC-Reagrupament, Estat Català era el benjamí (per dimensió, no edat) de les organitzacions tarradellistes, com es concretava (com veurem suara) en les bases per a una federació ERC-EC on es manifestava l’adhesió a l’Assemblea Nacional Provisional, propiciada per Josep Tarradellas.171 Fruit d’aquest posicionament eren la simpatia i col·laboració que oferí a ERC, dirigida per Heribert Barrera, amb una mena de reedició trenta anys després de la FNRC,172 perquè el considerava «el partit més afí i més idoni», amb l’objectiu de crear un «gran partit nacionalista i popular» o bé en el sentit d’un partit d’esquerra no dogmàtica.173 L’eina principal per aconseguir aquesta orientació va ser la declaració del Front d’Esquerres, que havien de constituir ERC, FNC, PSC-R i EC, definides com a forces polítiques de l’esquerra democràtica i socialista, però que la mort de Pallach i l’aposta del PSC-R per aproparse a CDC i Esquerra Democràtica en el Pacte Democràtic va escapçar.174 En aquest moment inicial d’un règim preconstitucional al Ple de delegacions considerava que calia bastir una organització: «Es procedí a fer una recollida de militants i s’intentà crear l’estructura de partit».175 A les primeres eleccions a Corts, EC va considerar inicialment inacceptables les condicions que li posava ERC per concórrer-hi. Tot i així, va concórrer al Senat amb l’Entesa dels Catalans176 i finalment va concórrer en la candidatura d’Esquerra de Catalunya, amb ERC i el Partit del Treball, de la qual Josep Planchart va ser-ne candidat. 170. Avui, 17 de setembre de 1976, i Estat Català, agost de 1976. EC va ser legalitzat el 16 de setembre de 1977, segons discurs mecanografiat pronunciat per Planchart amb motiu del 58è aniversari de la fundació del partit. 171. Bases de la federació ERC-EC (programa), estiu de 1976. Avui, 14 de gener de 1977. 172. Estat Català, agost de 1976. 173. Arxiu Josep Planchart: Capsa 4.5.1. «Articles de Josep Planchart». 174. Arxiu Josep Planchart: Declaració del Front d’Esquerres. 175. Arxiu Josep Planchart: Informe al Ple de Delegacions (arxiu 4.5.6). 176. Avui, 20 de setembre de 1978.
517 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
Aconseguit un únic escó per la candidatura d’EdeC, en la persona d’Heribert Barrera, EC participa en la poc reeixida Conferència Independentista, amb la constel·lació de grups del moment: Partit Socialista d’Alliberament Nacional, PSAN-P, Moviment d’Unificació Marxista, Esquerra Nacional i FNC, entre d’altres.177 L’any 1978 l’esforç d’EC s’adreçà cap a aconseguir el reagrupament de les forces nacionalistes. Ateses les dificultats amb ERC i amb la voluntat de consolidar l’autonomia i per garantir l’estabilitat participa en una proposta per una federació de partits nacionalistes178 que se sobreposa a la creació d’un Partit Nacionalista de Catalunya, projecte que utilitzà en algun moment de la seva història CDC, i al qual s’adherí Estat Català.179 El 1979 va voler participar al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, però el veto del PSAN li ho impedí.180 Un pensament assenyat i independentista El pensament de Planchart des d’Estat Català era catalanista sense escletxes, ben argumentat, democràtic, amb coneixement de la història viscuda, sense extremismes ni estirabots, conscient de les dificultats. Amb la vocació d’influir els grans partits per decantar-los cap a posicions més independentistes, semblantment als nuclis d’esquerra radical britànics que s’integraven al majoritari (i a voltes governamental) Partit Laborista. El desenvolupament constitucional de l’Espanya de la Transició i la percepció de l’Estat espanyol l’obliguen a definir la percepció que en té, una percepció que no repetirà gaire sovint: «Des de 1714 vivim integrats a un poder castellà», però una opinió que envia cap la ciutadania catalana quan afirma que també som responsables de la subjecció pròpia.181 És des d’aquest punt de vista, que, a l’únic mitjà de comunicació que donava veu als catalanistes radicals, el diari Avui, Planchart, coneixedor del passat nacional i amb experiència històrica, afirmava que la nova política de les «instàncies unitàries» repetirà el planteja-
177. Avui, 23 d’agost de 1977. 178. Avui, 31 de maig de 1978, projecte que havia d’incorporar CDC, UDC, ERC i EC (arxivador 6.1). 179. Avui, 25 de maig de 1978. 180. Arxiu Josep Planchart: Informe al Ple de Delegacions de 16 de setembre de 1976. 181. Articles de Josep Planchart i Martori.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
518 Lluís Duran
ment que, malgrat tot, predominà amb el Pacte de Sant Sebastià (1931): «Que unes Corts Constituents podran fer i desfer», i com sempre recordava Heribert Barrera, els partits catalans a les Constituents hi serien «en clara minoria». Atesa la circumstància, la política per als catalans era «l’art de claudicar, en lloc d’ésser l’habilitat d’assolir allò que es pretén».182 L’espera d’un canvi per part de l’Estat era debades: «No està mentalitzat per un diàleg obert». Calia confiar que els canvis provinguessin d’Europa.183 EC era crític amb la República espanyola: «És evident que el concepte de sobirania espanyola fou l’obstacle insalvable per a arribar a un pacte o acord polític».184 És per això que no confiava en la forma d’Estat que es donin els espanyols, si «la Constitució republicana de 1931, fou unitària; i la Constitució monàrquica de 1978, continuarà essent-ho».185 A l’unitarisme espanyol constant, Planchart hi afegí una consideració que afectava el futur nacional català en relació amb el franquisme, quan indicava que les seves estructures es mantenien: «La dictadura va desaparèixer per la mort del dictador, i no pas una altra cosa, i això no cal oblidar-ho, o sigui que estem dins un continuisme evolutiu».186 Per tot plegat, el posicionament més crític en el conjunt català sobre la Constitució espanyola es concretarà en l’abstenció, tot i que altres nuclis independentistes aplegats al voltant del Comitè Català contra la Constitució Espanyola demanaven el no.187 El seu argumentari, com no podia ser altrament, no debatia sobre la pervivència del Règim, sinó sobre l’origen del domini espanyol: «Votar sí al referèndum [sobre la Constitució espanyola] és votar sí al Decret de Nova Planta, és votar sí a un continuisme decretat per Franco, és votar sí a la submissió de Catalunya al centralisme de Madrid», una submissió també en l’àmbit lingüístic i una Constitució que negava el dret d’autodeterminació al poble català. Era, en resum, «la Constitució de la por».188 182. Avui, 17 de setembre de 1976. 183. Arxiu Josep Planchart: Manifest de 18 de juliol de 1980. Avui (9 de juliol de 1980). 184. Avui, 5 de novembre de 1976. 185. Avant, agost-octubre de 1978. 186. Arxiu Josep Planchart: Discurs al Ple de delegacions comarcals (5 de novembre de 1980). Informe al ple de delegacions comarcals (arxiu 4.5.6). 187. Avui, 25 de novembre de 1978. 188. Manifest publicat al diari Avui, 3 de desembre de 1978. En aquest període condemnava l’atemptat contra Joaquim Viola Sauret, sota l’autoria del grup independentista EPOCA, Avui, 27 de gener de 1978, Avui, 24 de juny de 1978.
519 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
Derivat de la Constitució de fet, calia discutir i aprovar l’Estatut d’Autonomia. El posicionament d’EC sobre l’Estatut d’Autonomia havia de palesar el seu compromís nacionalista, per tant, la defensa de la capacitat de lliure determinació dels catalans, tot i saber que aquest plantejament en el catalanisme majoritari era poc freqüent: «Essent demòcrates per sentiment i per convicció, anhelem que el poble català, en ús dels seus drets naturals, pugui disposar lliurement del seu destí», diguessin el que diguessin les constitucions.189 Seguint els paràmetres del que va passar amb l’Estatut de Núria, «mai no podrà ésser un Estatut obtingut en virtut dels nostres drets, sinó en virtut de la sobirania dels altres».190 Per això, en un manifest, el considera com una concessió, com una «descentralització administrativa», atès que, desmentint el discurs imperant, no considerava que fos un pacte: «Els catalans no hem estat en condicions de pactar lliurement i el nostre poble i els seus representants han actuat moralment coaccionats».191 Tot i així, considerava que calia fer de l’Estatut ús en allò que serveixi a la reconstrucció nacional.192 Paral·lelament a la normalització constitucional i autonòmica, i a mesura que el seu competidor polític principal, l’FNC, s’anava esfilagarsant, entre l’apropament a ERC, a CDC, al PSC o a un independentisme esqueixat, EC es presentava públicament com «el partit dels catalans», subtítol que posava a la sigla històrica des de 1978. Volia configurar un pensament nacionalista que tingués com a objectiu la independència, sense prendre altres referents que els històrics: cap referència estrangera, ni d’última moda, la que fos, sinó un pensament entenedor per a tothom que servís per convertir la idea en realitat. Un pensament, altrament, amb alguna semblança amb allò que proposa avui el moviment independentista català, quan esdevé l’expressió del pensament comú de la ciutadania sense intervencions ideològiques que sí que aporten els partits polítics i els seus altaveus i que creu que «essent el poble sobirà, res ni ningú no pot limitar els seus drets».193 Un pensament que vol partir d’una realitat present, en la situació en què els «fets històrics són tergiversats, quan l’interès nacional queda subordinat a 189. Avui, 25 de febrer de 1978, Avant, data mal impresa. 190. Avui, 20 de setembre de 1978. 191. Arxiu Josep Planchart: Manifest de 18 d’agost de 1980. 192. Avui, 29 de desembre de 1979. 193. Avui, 14 d’abril de 1977.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
520 Lluís Duran
l’interès del grup [...] quan molts es diuen demòcrates sense ser-ne, quan pocs responen a les crides d’unitat». Amb manca de consciència nacional, calia començar la tasca, anar-la recuperant.194 Sobre què calia fonamentar-la? Seguint els paràmetres del nacionalisme clàssic, pel qual a cada nació li cal un Estat,195 expressat de la següent manera: «Una nació sense estat, mai no tindrà garantida la seva continuïtat ni la seva supervivència».196 L’intent de liquidació de la catalanitat recent del franquisme encara feia més dèbil la nació: «És dèbil, davant les poderoses del món: necessita una protecció: un estat». La debilitat nacional comportava una altra conseqüència, com sia que «no tenim garantida la nostra supervivència nacional. No es tracta d’alliberar un determinat estament social, es tracta d’alliberar tota la comunitat catalana».197 Atesa aquesta circumstància, tant per l’objectiu genèric com per la situació històrica, d’una col·lectivitat que havia patit un procés intens, per part de l’Estat, d’espanyolització, seran freqüents les afirmacions de Josep Planchart: «Nosaltres diem primer Catalunya i després totes les altres coses», en una lluita que no volia ideologies o règims, perquè «els drets naturals són irrenunciables i imprescriptibles» i un dret natural era l’autodeterminació.198 Plantejament de prioritat nacional que es desenvolupa en diferents sentits, el de l’acció immediata i el de futur com a país: «Ja no es tracta de si governarà la dreta, el centre o l’esquerra. Es tracta que siguem els catalans els que ens governem». És, des de la independència, que el poble català podrà triar el futur que més li plagui,199 per poder organitzar tots els àmbits de la vida catalana.200 Per això EC es presentava com un partit nacionalista «sense etiquetes».201 Però, altres cops, Planchart, anteposant la llibertat de la pàtria, des de la percepció que la llibertat de Catalunya vol també la justícia social, considerava 194. Avui, 5 de novembre de 1976, Manifest de 18 d’agost de 1980. 195. Avui, 18 de juliol de 1982. 196. Estel Blanc, desembre de 1982. 197. Articles de Josep Planchart i Martori: Avui, 3 de desembre de 1978, i Avui, 18 de juliol de 1982. 198. Entrevista a Josep Planchart, Avui, 25 de febrer de 1979, Diari de Barcelona, 18 de juliol de 1982, i Avui, 11 de setembre de 1976. 199. Articles de Josep Planchart: Avui, 8 de març de 1980, i Avui, 25 de febrer de 1979. 200. Estel Blanc, juliol de 1982. 201. Avui, 25 de febrer de 1979.
521 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
que «si la llibertat de Catalunya no hagués de garantir el benestar dels seus ciutadans, seria malaguanyat tot l’esforç que féssim».202 En un període que combinava reclamació d’autonomia però també de minorització de les estratègies nacionalistes, com la d’Estat Català, calia explicar els benifets de la independència però no deslligats de les reclamacions presents: «Mai els seus treballadors veuran aconseguides les seves justes reivindicacions, ja que aquestes quedaran condicionades al desenvolupament del conjunt de l’Estat espanyol».203 En aquesta curiosa semblança (o no tant) entre les propostes de Planchart i l’independentisme majoritari, com ha destacat sovint l’ANC, EC, un cop constituït el nostre Estat, «no té raó d’existir».204 La no-independència era, per Planchart, un cau d’inestabilitat; sense assolir-la, el país fóra «un niu de conflictes i d’insatisfaccions» i els treballadors no veurien les seves reivindicacions ateses,205 però la Catalunya lliure que podrà assolir les reivindicacion obreres, demana, també, un moviment de «catalanitat obrera», cosa aleshores força inexistent (no pas abans de 1936, com documentà Josep Termes), que, així, assolirà la plenitud del moviment catalanista.206 La voluntat d’endegar una política independentista per Estat Català passa per unes actituds i uns valors, un sentiment, més que no pas per un programa polític concret; per això EC, com a organització, es considera un mitjà, mai una finalitat.207 Seguint l’origen d’Estat Català, quan proposava una alternativa diferent a la Lliga Regionalista, Acció Catalana pensava en un bon govern i un procés constant de desenvolupament cultural o catalanització. En canvi, l’organització que fundà Francesc Macià volia accelerar el procés, posar-li unes fites i una dinàmica, no esperant, però no renunciant, a la catalanització com a pas previ. Segurament per això Planchart, hereu d’aquesta dinàmica, creu que al «buf vivificant» de la nació li calen dues coses: «La consciència i la voluntat».208 Com es crea una voluntat? El clos familiar és un element important de transmissió 202. Arxiu Josep Planchart: Discurs amb motiu del 59 aniversari d’Estat Català, Avui,14 d’abril de 1978. 203. Estat Català, agost de 1976. 204. Avui, 25 de febrer de 1979. 205. Avui, 28 d’octubre de 1978. 206. Avui, 28 d’octubre de 1978. 207. Avui, 23 de juny de 1977, Manifest 18 d’agost de 1980. 208. Avui, 24 de gener de 1977).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
522 Lluís Duran
de la proposta d’EC, com també el coneixement històric, la tasca de difusió i d’homenatge dels seus homes i esdeveniments històrics de sentit patriòtic que com a partit emprèn.209 Entre aquests valors cal destacar tots els màrtirs de Catalunya des de 1714,210 en un nacionalisme que es qualifica «d’immutable», un nacionalisme que sigui fidel a si mateix211 i que, des d’aquests valors, producte de la posició capdavantera en què se situa EC en el nacionalisme català, volia «assenyalar el camí de les realitzacions» i perquè quan calgui «orientar l’opinió pública catalana per tal que en el moment oportú pugui exercir l’acció cívica necessària, amb plena consciència i amb decisió increbantable [sic]».212 Però producte de la seva atziaga història, plena de repressió, exili i terror, s’atorga un capteniment que no era l’usual en l’època: «Els catalans hem de fer-nos càrrec que únicament podem tenir en compte les nostres pròpies forces. Ningú no ens vindrà a resoldre els nostres problemes»,213 el camí cap a la independència nacional seria feixuc i ple d’entrebancs.214 L’exigència sobre l’objectiu propi fa que valorés l’estat de l’independentisme d’una manera crítica, no tant perquè se situés a l’esquerra o l’extrema esquerra, si no «perquè l’independentisme sembla que es vulgui marginar a si mateix».215 L’esforç per aplicar el seny a l’acció política i que l’independentisme fos un element més en l’acció política de Catalunya (cosa que en aquell moment no era), el porta a considerar que «mentre lluitem separadament, som vençuts col· lectivament», però també a creure que «per no caure en errors passats, necessitem la unió de tots»; atès que el subjecte a alliberar era «la comunitat catalana», calia garantir la unitat de tots els catalans.216 Unitat que es concretava, com ja havia estat durant la clandestinitat més fosca, a partir dels partits, amb objectius
209. Articles de Josep Planchart, Avui, 17 de setembre de 1976. En concret, sobre Francesc Macià, els germans Badia, la proclamació de la República Catalana, el 6 d’Octubre i la fundació d’Estat Català, 18 de juliol de 1922. 210. Avui, 8 de setembre de 1978. 211. Avui, 20 de setembre de 1978 i Avui, 14 d’abril de 1978. 212. Manifest, 18 d’agost de 1980. 213. Estel Blanc, febrer de 1982. 214. Estel Blanc, 15 de febrer de 1982. 215. Avui, 27 de març de 1980. 216. Avui, 25 de maig de 1978, Avui, 8 de setembre de 1978 i Avui, 25 de febrer de 1979.
523 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
comuns i precisos, no pas de plataformes diverses.217 I mantenint-se fidels a les institucions catalanes que s’havia palesat amb la presidència d’Irla, de Tarradellas, des de 1977, i de Pujol, amb la Generalitat estatutària, votat per les Corts Generals l’Estatut d’Autonomia, el Consell Polític d’EC manifestava que calia aprofitar al màxim les facultats concedides per l’Estatut, i per això es necessitava garantir una majoria nacionalista al Parlament, amb l’objectiu estrictament catalanista de propiciar «l’enfortiment interior» i «desvetllar la consciència nacional de tots els catalans i preparar l’opinió pública cap a l’assoliment de la plena sobirania».218 Aquest no era el seu estatut, que havia de reconèixer una Estat confederal i el dret d’autodeterminació,219 però, tot i amb això, palesà la seva adhesió i esperança per la recuperació de les institucions catalanes i la confiança que, amb aquestes recuperades, es produiria el triomf de Catalunya.220 L’autonomia a l’Estat espanyol patia, en anar-se normalitzant, de dos perills, arran del 23-F i la consegüent LOAPA: «Els reduïts espais de llibertat assolits després de tants anys de lluita i sacrificis estan en perill de veure’s limitats i disminuïts» i en aprovar-se l’Estatut del País Valencià, afirmava EC, que «el camí de desnacionalització d’un dels Països Catalans s’haurà iniciat».221 La unitat de país no deixava de ser també una garantia per a l’estabilitat des de l’experiència històrica de la passada Guerra Civil i dels patiments que va passar Estat Català, amenaçat per tots cantons i amb una aposta política sense complexos: «El que ens desagradaria és que arribéssim a un bipolarisme, que faria afrontar novament uns catalans contra uns altres, fent joc als interessos forasters amb el conseqüent perjudici nacional», tal com havia esdevingut durant la Guerra Civil i base de la consolidació del franquisme: «Les conseqüències de la qual hem pagat molt cares».222 Planchart demanava una reflexió col·lectiva al país per pensar el que s’havia fet i, també, el que «hem d’evitar».223 217. Avui, 8 de març de 1980 i per les eleccions al Parlament de Catalunya demanava la unitat de totes les candidatures nacionalistes, se suposa que CiU i ERC, i possiblement BEAN i Nacionalistes d’Esquerra, Avui, 26 de febrer de 1980. 218. Estel Blanc, gener de 1980, i Estel Blanc, octubre de 1981. 219. Estel Blanc, març de 1980. 220. Estel Blanc, juny de 1982, i Avui, 18 de juliol de 1982. 221. Estel Blanc, juliol de 1982, i Estel Blanc, maig de 1982. 222. Estat Català, agost de 1976, Avant, núm. 0, 1977, Estel Blanc, juny de 1982, i Avui, 5 d’octubre de 1980. 223. Avui, 2 de maig de 1978.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
524 Lluís Duran
En un document atribuïble a Josep Planchart, presenta EC com una força assenyada: «Estem convençuts que Catalunya necessita una estabilitat política i social, que faci viable la democràcia i la llibertat» i afirma que creu en la iniciativa de les persones i de les empreses per fer el seu futur.224 Determinats posicionaments d’Estat Català no deurien plaure el general tarannà esquerranós del país, quan, a més, eren explicitats sense embuts: «Pensem que Catalunya és part del món occidental i no podem aplicar solucions tercermundistes» i calia garantir la llibertat de «la nostra fecunda iniciativa privada».225 Producte de la temença de la Guerra Civil226 i de la complexa atribució de determinades malvestats a la immigració i de la continuïtat de la comunitat catalana en ple franquisme i de les amenaces que havia rebut durant la Dictadura, Estat Català tenia una proposta ja destacada durant els anys més foscos del franquisme sobre la immigració a Catalunya. Percepció d’un temps i d’un país determinat, encara sense els instruments de l’educació, les infraestructures i de l’Estat del benestar per fer de Catalunya cada cop més un sol poble. Planchart considerà tres canvis socioeconòmics importants en l’evolució de Catalunya: la immigració, l’arribada de les multinacionals, amb l’afegitó d’un autonomisme «poc reivindicatiu» «que s’ha autolimitat ell mateix dins d’un marc constitucional insuficient».227 Contradient la definició pujoliana de «és català qui viu i treballa a Catalunya», Planchart considerava que calia demostrar una voluntat de ser-ne: «Seran catalans tot aquells immigrats que vulguin ser-ne» i una voluntat de resoldre-ho nosaltres i no des de fora, la qual cosa, amb el canemàs d’un Estat, seria plausible aconseguir-ho.228 Tenint en compte que la subsistència del país era deguda al fet que ha «pogut integrar gent d’altres terres» i que «Catalunya ha obert sempre els seus braços sense discriminacions, a tots aquells nouvinguts, que l’han compresa i estimada».229 Partint de la igualtat de drets per a tots els habitants de Catalunya, corresponia als catalans de principi dels vuitanta «donar al màxim de facilitats i possibilitats per aquesta integració, usant de tots els 224. Arxiu Josep Planchart: Arxivador 4.5.1, Avui, 28 d’octubre de 1978. 225. Arxiu Josep Planchart: Arxivador 4.5.1. Avui, 25 de febrer de 1979, Carpeta «Articles Josep Planchart i Martori». 226. Arxiu Josep Planchart: Discurs amb motiu de 58è aniversari de fundació d’EC. 227. Arxiu Josep Planchart: Arxivador 4.5.1. 228. Arxiu Josep Planchart: Carpeta «Articles Josep Planchart i Martori». 229. Arxiu Josep Planchart: Arxivador 4.5.1.Carpeta «Articles Josep Planchart i Martori».
525 Estat Català (1944-1982), continuïtat prou desconeguda i represa d’un partit antifranquista a partir de l’arxiu de Josep Planchart
mitjans al nostre abast».230 Planchart, contestant Paco Candel, recordant els qui s’han integrat a la comunitat catalana, blasmava els catalans d’origen botifler, i pensava en un futur en què «en aquesta lluita no ens mancarà l’ajut de milers i milers de catalans d’adopció, ja que la llibertat ens ha de beneficiar a tots».231 Estat Català, sota els seus paràmetres d’exigència nacionalista, no va estar exempta de tensions internes, però no va poder consolidar un futur normal com a partit polític, ni aliant-se amb ERC, amb la unitat de l’independentisme, ni amb la futura CiU ni amb el pretès PNC. Si altres forces van passar a millor vida o foren reduïdes a la residualitat, com el Partit Carlí o l’FNC, ella va mantenir tossudament el record d’unes sigles i Josep Planchart, guardant un passat digne, el mantingué. Amb el predomini independentista de l’FNC i les seves escissions, l’inicial superatisme va marcar una tendència, com no centrar l’acció en la restauració del passat, sinó en la renovació de formes polítiques i estratègiques, però la continuïtat històrica del moviment se’n ressentí. Gràcies als esforços com el de Planchart no es va oblidar la bandera estelada i l’objectiu que defensava, la República Catalana. Als anys setanta i els vuitanta, avançant-se als temps, va defensar un independentisme, com a formulació catalanista, per a les classes mitjanes, de conceptes entenedors i planers i defensor de la sobirania del poble, base de la democràcia; de la unitat dels catalanistes; sense cap esperança per les propostes que vinguessin de qualsevol mena d’Estat espanyol; de la independència com a eina per al benestar dels catalans (no com a únic justificant) i la necessitat de situar la independència, com a causa nacional, davant de qualsevol altre condicionant. Bibliografia 60 anys de premsa d’Estat Català. Barcelona: Estat Català. Benet, Josep (2009). Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Barcelona: Edicions 62. Carbonell, Pere (2005). Obrint camins a l’esperança. Barcelona: Mediterrània.
230. Arxiu Josep Planchart: Carpeta «Articles Josep Planchart i Martori». 231. Arxiu Josep Planchart: Caixa 4.5.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
526 Lluís Duran
Manent, Albert (1983). Retorn a abans d’ahir. Retrats d’escriptors i de polítics. Barcelona: Destino, Rubiralta, Fermí (2003). Joan Cornudella i Barberà 1904-1985, biografia política, 50 anys d’independentisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — (2004). Una història de l’independentisme polític català: de Francesc Macià a Josep-Lluís Carod-Rovira. Lleida: Pagès. Sales, Joan (1983). Incerta glòria. Barcelona: Club Editor. Serrahima, Maurici (2003). Del passat quan era present (1940-1947). Barcelona: Edicions 62. Surroca, Robert (2006). Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l’estel. Barcelona: Arrel Editors. Publicacions consultades Avui Butlletí del Partit d’Estat Català Estat Català Estel Blanc
T
E
S
I
S
D
O
C
T
O
R
A
L
S
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 529-556 DOI: 10.2436/20.1001.01.179
LA RENAIXENÇA DEL DRET CATALÀ: FRANCESC MASPONS I ANGLASELL José Manuel Garcia Izquierdo1 Universitat Autònoma de Barcelona
Lliurat el 3 de juny de 2016. Acceptat el 6 de març de 2017
Resum Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966) va ser un jurista de gran prestigi a Catalunya i arreu d’Europa. Fill de la Renaixença, ben aviat es va especialitzar en l’estudi del dret català i en les seves arrels, i es va caracteritzar per la seva reivindicació a favor que Catalunya es regís segons la seva tradició jurídica. Maspons va reclamar una catalanització del dret aplicable a Catalunya i, per assolir-ho, va utilitzar diverses eines com l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana i l’Associació Internacional per l’Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia. Paraules clau Dret civil, Renaixença, jurisprudència, catalanització, reivindicació, institució. The Renaissance of the Catalan right: Francesc Maspons i Anglasell Abstract Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966) was a highly renowned jurist in Catalonia and all over Europe. A son of the Catalan Renaissance, he very soon specialised in the study of Catalan law and its origins, and became known 1. E-mail: cubellenc@hotmail.com
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
530 José Manuel Garcia Izquierdo
for his demand for Catalonia to be allowed to govern according to its own legal tradition. Maspons demanded the applicable right be «Catalanised» in Catalonia and, to achieve this, he used several tools, such as the Office of Legal Studies of the Mancomunitat of Catalonia, the Academy of Jurisprudence and Legislation, the Catalan Legal Union and the International Association for the Study of the Rights of the Minorities of the Hague. Keywords Civil law, Renaissance, jurisprudence, Catalanisation, claims, institution. Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 - Bigues i Riells, 1966) fou un jurista de reconeguda trajectòria professional. Especialista en dret català, va ser director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va destacar per ser un precursor i un ferm defensor de la unió dels estats i de les nacions europees, motiu pel qual encara és objecte d’estudi per les noves generacions d’advocats, fins al punt que el Patronat Català Pro Europa va establir una beca que duia el seu nom i que premiava tesis doctorals sobre les relacions entre Catalunya i Europa (1987-2006). La seva tasca, a més, ha estat estudiada, difosa i reivindicada els darrers anys per importants juristes i investigadors, entre els quals destaca la figura del Dr. Ferran Armengol, i s’arribà a organitzar, el mes de novembre de 2016, un seminari amb motiu del cinquantenari del seu traspàs a càrrec de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, juntament amb l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència, la Comissió Jurídica Assessora i la Diputació de Barcelona. Maspons va destacar com una personalitat polièdrica implicada en nombroses qüestions com ara la internacionalització del plet català durant la Dictadura de Primo de Rivera, la reivindicació d’una renaixença catalanista dins del món jurídic, la defensa del dret civil català, la creació de la Mancomunitat de Catalunya com una incipient –i molt limitada, cal dir-ho– estructura d’autogovern, la unitat d’acció entre les terres de parla catalana i el conjunt de nacionalismes de l’Estat, l’excursionisme com a deu del catalanisme d’arrel romàntica i la resistència cultural durant el franquisme, entre d’altres. Influït pels principis de la Renaixença, Francesc Maspons fa gravitar el seu mecanisme argumentador a partir d’una sèrie d’idees força. La primera té l’arrel en la mateixa història del país a partir de la derrota de Barcelona el 1714 durant
531 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
la Guerra de Successió a mans de les tropes de Felip V, quan Catalunya encara disposava d’unes institucions pròpies conservades fins a l’aplicació del Decret de Nova Planta.2 Maspons i Anglasell entén que la plena autonomia jurídica i política de Catalunya va ser arrabassada il·legalment per la força de les armes –atès que la violència no ha estat reconeguda mai com un argument jurídic vàlid– i que la seva llibertat, en conseqüència, ha de ser restituïda.3 Davant dels defensors de la idea que Catalunya es va adherir lliurament al regne de Castella amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’advocat i periodista defensarà que aquesta unió mai no va ser beneïda ni consultada a la població i que, en tot cas, imperava el concepte «d’una corona, dos regnes»,4 atès que, al seu entendre, la unitat política mai no havia estat una realitat. D’altra banda, cal posar en relleu el seu lideratge en la demanda de catalanització del món jurídic a començaments del segle xx. Dintre del global de la seva extensa i intensa activitat dins del camp jurídic al llarg de tota la seva trajectòria, que mereixeria d’un treball específic, Maspons i Anglasell destacarà durant el primer terç de la nova centúria per les seves demandes d’una revalorització del tradicional dret català a l’altura del reviscolament que experimenten el món de la llengua, la cultura i, fins i tot, de la política, a banda de denunciar la intromissió dels poders espanyols mitjançant la imposició d’una sèrie de normes i principis que el jurisconsult català titllarà de contrària a l’interès social i, fins i tot, al dret natural dels catalans. El paper de Maspons just en aquest àmbit no es limitarà al d’afegitó de campanyes ja existents sinó que, justament, la seva actuació serà la que durà juristes contemporanis i polítics de l’època a prendre’n consciència i a reivindicar una Renaixença, també, en el món de les lleis. Francesc Maspons, fill del prestigiós notari Francesc Maspons i Labrós, segueix la tradició familiar i obté la llicenciatura de dret el 27 de juny de 1895 després de superar amb nota d’excel·lent la prova final exposada davant d’un jurat, amb un treball sobre els drets forals de Navarra. El títol s’expedeix el 12 de maig de 1896, quan Maspons ja és a Madrid fent el doctorat a la Universitat Central,5 2. Joaquim Albareda; Joan Esculies (2008), 1714. La Guerra de Successió, Barcelona, Pòrtic, p. 100-110. 3. Claris. Comentari a la vida nacional catalana, núm. 2, 24 de maig de 1932, p. 3. 4. Idem. 5. Francesc Maspons completa el doctorat amb la tesi La reforma de los trece primeros artículos del vigente Código Penal, aprovada amb una nota d’excel·lent. L’aprovació de la seva tesi per part del tribunal té lloc el 10 d’octubre de 1896, mentre que el títol serà expedit el 20 de maig de 1897.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
532 José Manuel Garcia Izquierdo
on teixirà una sèrie d’amistats amb personalitats de renom com el marquès de Valdeiglesias, Modesto Hernández Villaescusa, Javier Gómez de la Serna i Ángel Ossorio y Gallardo, entre d’altres, que perviuran al llarg de tota la seva vida. Dos mesos abans, amb la carrera ja finalitzada, Maspons és admès a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya el 18 de març de 1896, sota la presidència de Joan Permanyer i Ayats, iniciant-se així una relació que s’estendrà al llarg de tota la seva vida i que el portarà, fins i tot, a presidir l’entitat. A finals d’any, pel novembre, és nomenat catedràtic de dret civil a la Universitat d’Oñate (Guipúscoa). Maspons i Anglasell accepta la proposta després de parlar amb els seus pares i la circumscriu a un període màxim de dos anys. L’experiència, que finalment només durarà un any, serà transcendental atès que allà descobreix, a la planta baixa de l’edifici universitari, una biblioteca amb obres d’autors clàssics del dret català com Jaume Càncer, Joan Pere Fontanella, Lluís de Peguera i Joan de Socarrats que el faran, a partir d’aleshores, dedicar-se a compilar informació al voltant del dret romà i el català.6 La seva dedicació serà tal que ben aviat bescanviarà l’exercici de l’advocacia per l’estudi de les fonts i l’origen del dret català. Amb el canvi de segle, Maspons i Anglasell es posiciona ferm en la defensa de l’ús de la llengua a la justícia. Maspons és un dels 150 advocats signants d’un document adreçat al degà del Col·legi d’Advocats, Joaquim Almeda i Roig, sol·licitant que es pugui fer ús del català als tribunals. L’objectiu dels impulsors és que la proposta, signada amb data 9 de maig de 1900, es discuteixi a la junta general de l’organisme i que, en cas que sigui aprovada, es demani la derogació de les lleis i ordres ministerials que així ho prohibeixen. Més endavant, en virtut de la seva aferrissada defensa de les lleis catalanes, Maspons respon a una enquesta elaborada a finals de 1912 sobre la influència que pot tenir en la conservació del dret català la qüestió de les notaries i els efectes del Reial Decret de 1903 sobre la Llei orgànica del notariat.7 L’advocat i periodista considera que la llei sotraga el dret català en entendre que s’ha aprovat sense tenir en compte la seva naturalesa i el seu caràcter. Francesc Maspons entén que en les lleis catalanes, el notari esdevé un conseller que ocupa un paper fins i tot més íntim que el del mateix advocat, mentre que per a l’Estat el seu paper és més administratiu. En conseqüència, l’advocat i periodista –fill de notari– 6. Josep Iglésies, «Els noranta anys de Francesc Maspons i Anglasell», Serra d’Or, 7 de juny de 1962. 7. La Cataluña, núm. 269, 30 de novembre de 1912, p. 750.
533 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
reclama que l’organització notarial a Catalunya vagi a càrrec de professionals coneixedors del dret català i les seves peculiaritats. Maspons, per tant, considera vergonyós que les oposicions al cos se centralitzin des de Madrid i esdevé un exemple més del desconeixement de la realitat catalana. El jurisconsult advoca per derogar les disposicions i que només s’introdueixin variacions que siguin desenvolupades per coneixedors de les lleis catalanes. Maspons es revela en aquell moment8 preocupat malgrat el vast patrimoni jurídic de Catalunya que hauria d’esdevenir un dels principals elements de la seva prosperitat o decadència. El jurisconsult considera, a més, que les fonts d’inspiració del dret castellà busquen «la més implacable negació de l’esperit nostre, perquè va directament a destruir la nostra llibertat civil». Per a Maspons, la Renaixença no ha arribat al dret a causa, sospita, precisament del profund convenciment que té el poble de la fortalesa del seu règim. És a dir, Maspons i Anglasell entén que, atès que el dret català sempre ha estat molt arrelat entre la ciutadania, s’ha desentès del problema sense adonar-se que la intromissió castellana, al seu entendre, ha minat les lleis i institucions catalanes gairebé fins a la seva desaparició. A parer de l’advocat i periodista, precisament aquest estat general de claudicació ha portat un seguit d’elements jurídics de Valls, entre ells Ignasi Ferrés, a presentar una moció en què es demana a la Mancomunitat que actuï en defensa del dret català a partir de la reobertura de les seves fonts primigènies. La petició és per a Maspons de gran valor atès que prové de tècnics especialistes en la matèria i representa un «batec de l’esperit de Catalunya». Maspons i Anglasell conclou el seu article ressaltant que la llengua i el dret esdevenen els dos fonaments primordials de la nacionalitat. L’advocat i periodista tanca recordant que la Renaixença s’ha ocupat de la llengua mentre 8. Això no obstant, sempre defensarà la fortalesa i vigoria del dret català i en reivindicarà la seva pervivència i adhesió entre la major part de la població, tot i les actuacions contràries de les institucions de l’Estat. Una bona mostra serà, per exemple, l’article que publicarà sis anys més tard, el 16 de març de 1918 a La Revista sota el títol «La reivindicació jurídica de Catalunya». Maspons, tot i no negar les dificultats del moment, hi afirma: «Ben gràfic és l’exemple de la història de la nostra actuació com a codificadors; han passat prop de divuit anys des que el que tan enamorat de la seva terra, Don Manuel Duran i Bas, aprofitava el seu pas pel ministeri per a concedir-nos la facultat de formular el projecte de compilació del Dret català; i durant el temps que ha transcorregut des d’aquell dia, amb tot i haver portat a l’obra les seves energies, els seus coneixements i els seus entusiasmes, homes que els tenim ben públicament i indiscutiblement reconeguts, i amb tot i veure’s fins gràficament el fruit dels treballs llurs en diversos volums, dels quals és inqüestionable que com més els dies passin més se’n reconeixeran els mèrits, el fet és que l’obra no s’ha dut a terme».
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
534 José Manuel Garcia Izquierdo
que la llibertat civil pot morir per una «vergonyosa asfíxia de negacions i mancaments». «De si hem o no d’interessar-nos en la lluita, no cal parlar-ne; fóra com discutir els avantatges d’un aniquilament». Maspons segueix reflexionant sobre la inquietud jurídica i ho fa preguntantse per què la Renaixença ha abastat tots els àmbits de la societat catalana, excepte la reivindicació desacomplexada del dret català. Malgrat que el seu esquarterament fou una de les primeres empreses dutes a terme per la Corona borbònica a partir de 1714, per a Maspons mai no s’ha pogut fecundar un moviment que reclami la instauració del codi tradicional català per la instauració d’un sistema jurídic contrari a l’esperit català però que, segons el jurista, ja s’ha infiltrat entre els encarregats d’aplicar justícia a Catalunya. Maspons i Anglasell, això no obstant, entén que el poble continua aferrat a la tradició jurídica catalana i que cal seguir aquesta línia per fermar la resolució del problema.9
10 de maig de 1945. El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) lliura la seva insígnia d’or als socis que compleixen 50 anys d’antiguitat a l’entitat. Amb Maspons, hi surten, d’esquerra a dreta asseguts, Pelegrí Casades i Gramatxes i Joaquim Cabot i Rovira. A dalt, en el mateix ordre, Manuel M. Balaguer i Casas, Josep Puig i Cadafalch, Lluís de Quadras (president del CEC), Joaquim Carreras i Nolla i Pere Anglada i Santaeulària. Font: CEC
9. «La inquietud jurídica. Els tècnics», Catalunya, núm. 323, 10 de gener de 1914, p. 29.
535 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
Presidència de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació La relació de Maspons i Anglasell amb l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació serà força estreta al llarg de tota la seva vida i estarà molt marcada pel moviment estatutari de 1919. Abans, a finals de 1917, el jurisconsult ja exerceix de president accidental de a causa dels problemes de salut del titular del càrrec, Narcís Verdaguer i Callís. De fet, el 27 de novembre llegeix el discurs inaugural del curs 1917-1918 on reivindica, una vegada més, la personalitat jurídica pròpia de Catalunya i la necessitat que les seves institucions siguin regides a partir del seu propi dret. El jurisconsult reforça el seu argumentari recollint un enfilall d’exemples similars de regions d’arreu d’Europa que se sotmeten a la seva tradició jurídica al marge de la predominant a la resta de l’Estat i reclama un mateix tracte per als territoris històrics de la Corona d’Aragó i Navarra. En aquell moment, la junta la completaven Joaquim Dualde i Gómez, com a vicepresident 2n; Jaume Bofill i Mates, com a censor; Joan Garriga i Massó, com a bibliotecari; Josep Casajoana i Oliver, com a tresorer; Josep Maria Trias de Bes, com a comptador; Josep Maria Bassols i Iglesias, com a secretari 1r, i Damàs Servià i Barnes, com a secretari 2n. Només una setmana més tard, el 3 de desembre, Maspons anuncia la convocatòria d’una assemblea extraordinària de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació per tal de tractar la necessitat d’una reorganització jurídica a l’Estat que garanteixi els trets diferencials de les seves nacionalitats històriques. La conferència interregional, amb assistència de juristes de València, Mallorca, Biscaia i l’Aragó, té lloc a finals d’any al mateix saló on es reuneix la Mancomunitat sota el nom d’Assemblea d’Organització Jurídica. Maspons i Anglasell critica la uniformitat jurídica que es vol imposar arreu de l’Estat en considerar-la un entrebanc per al progrés del dret dels pobles. Per tot plegat, el jurisconsult reclama una acció mancomunada de totes les regions amb dret foral propi respectant, això sí, que, posteriorment, cada una es regeixi per les seves pròpies normes. Com a president de facto de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació participa, també, en el ple de la Mancomunitat del diumenge 7 d’abril per tal d’exposar les seves conclusions, peça bàsica en les feines de compilació de l’apèndix del dret català. Maspons ressalta la necessitat de reorganitzar la vida jurídica espanyola a partir de les peculiaritats pròpies de cada territori.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
536 José Manuel Garcia Izquierdo
En definitiva, insisteix en la necessitat que Catalunya es regeixi pel seu propi dret, aliè a l’espanyol. Les seves conclusions són aprovades per unanimitat.10 Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya Atès el seu marcat caràcter catalanista, no hi ha dubte que la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d’abril de 1914 va esdevenir un motiu de satisfacció per al jurisconsult, defensor de la màxima autonomia del país en tots els ordres possibles, principalment el polític, el jurídic i el cultural. El seu interès el va portar, malgrat no tenir-hi una relació íntima, a visitar Enric Prat de la Riba quan aquest fou nomenat president de la institució. Maspons explica que van congeniar de seguida animats pels lligams que tots dos tenien amb la vila de Bigues, d’on provenien les seves respectives famílies.11 De fet, Francesc Maspons el va obsequiar amb un escrit elaborat per ell mateix on compilava la història i detalls diversos del mas pairal d’Enric Prat de la Riba, ubicat a Bigues i Riells. Ràpidament, atesa la bona connexió que s’estableix entre ambdós, Prat li proposa de crear i dirigir l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat. El Consell Permanent de la institució aprova la creació oficial de l’ens el 28 de maig de 1918, segons acord unànime de la seva assemblea en sessió presidida per Romà Sol, diputat per Lleida.12 La constitució efectiva per part de l’assemblea de la Mancomunitat es produirà el 18 de juliol i queda inicialment integrada pel conseller Joan Vallès i Pujals; Jaume Bofill i Mates, en representació de l’Institut d’Estudis Catalans; Ramon d’Abadal; Ferran Valls i Taberner; Ramon Coll i Rodés, i Francesc Maspons. La Mancomunitat li atorga una partida de 5.000 pessetes per al manteniment del seu primer any de vida.13 L’objectiu primigeni de Prat de la Riba –reconegut jurisconsult– de normalitzar la vida jurídica
10. La Veu de Catalunya, núm. 6.791, 8 d’abril de 1918, edició vespre, p. 7. 11. Francesc Maspons i Anglasell (c. 1965) [Relació de fets]. Autobiografia inèdita i inacabada. 12. Carles Obiols i Taberner, «L’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya», Revista Jurídica, núm. 3, juliol-setembre de 1980, p. 213-217. 13. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona. Llibre d’actes del Consell Permanent (gener-desembre de 1918). Acta de la sessió del Consell Permanent del 17 de juliol de 1918, p. 252.
537 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
catalana i codificar el dret civil català per tal de fixar les seves institucions i ordenar les lleis pròpies del país, comença, doncs, a prendre forma. Amb aquesta finalitat, i ara sota la presidència de Puig i Cadafalch, s’instal·la l’oficina als baixos de la plaça Sant Jaume i rep el rang d’organisme oficial, malgrat no disposar inicialment de pressupost propi. De fet, Maspons esdevé l’equivalent a un funcionari interí amb un sou que el mateix jurisconsult descriu com a similar «al que l’oficina gastava cada mes en paper i plomes». Pel que fa al pressupost global, segons les memòries econòmiques dels exercicis 1920-21 i 1922-23, l’oficina comptava amb una consignació d’unes 16.000 pessetes anuals que provenien, principalment, de l’aportació de la mateixa Mancomunitat. La seva principal despesa eren els honoraris dels juristes encarregats de la compilació del dret civil català.14 Aquestes quantitats disten de les dades aportades per la Liga Patriótica Española que, en plena ofensiva contra la Mancomunitat, xifra en 25.000 pessetes, sous a banda, el pressupost de l’ens.15 La tasca de Francesc Maspons consistia a redactar projectes de contractes que eren enviats a propietaris, usufructuaris, parcers, mitgers, productors agrícoles i similars per tal que hi afegissin suggeriments i, un cop esmenats, es posessin a la venda perquè els utilitzessin notaris, advocats i jutges. Primer, doncs, es redactava provisionalment el text en qüestió i, després, s’obria un període de consultes i propostes que podia allargar-se fins a un any. 14. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona. Expedient 2894 EXP. 13. Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1920-21 i 1922-23). La memòria econòmica de l’1 d’abril de 1920 a 31 de març de 1921 es va saldar amb balanç positiu. Ingressos totals de 16.304,95 pessetes, dels quals 16.200 pessetes provenen de la consignació de la Mancomunitat i 104,95 pessetes de la venda de les publicacions. Quant a les despeses, la xifra s’eleva a les 15.124,15 pessetes. 195,65 pessetes corresponen al pagament d’impostos, 12.300 pessetes per a honoraris, 15 pessetes per a la compra de llibres, 1.584,50 pessetes per a impressions i 500 pessetes de contribució a l’Institut d’Estudis Catalans. El següent exercici, les xifres seran similars. Els ingressos pugen a 16.454,80 pessetes. 960,60 pessetes procedeixen de l’excedent del darrer exercici, 2.000 pessetes de la consignació de l’any 1921-1922, 12.150 pessetes de la consignació del pressupost de la Mancomunitat i 1.344,20 pessetes de la venda de publicacions. Quant a les despeses, la xifra s’eleva a les 16.585,85 pessetes. 192,30 pessetes en concepte d’impostos, 14.675 pessetes per honoraris, 373 pessetes de material i despeses petites, 488,80 pessetes de còpies a màquina, 625 pessetes d’assignació a l’Institut d’Estudis Catalans, 15 pessetes per la compra de llibres i 216,75 pessetes d’anuncis de les publicacions elaborades. 15. La Correspondencia de España, 26 de gener de 1919, p. 4. El president de la Liga a Catalunya, Jaume Bordas, ho assegura en una conferència al Teatro del Centro de Madrid.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
538 José Manuel Garcia Izquierdo
En els seus inicis, però, es generaria un cert debat intern sobre el funcionament de l’oficina. En una carta del 14 de setembre de 1918, Abadal diu a Valls i Taberner que pensa preocupar-se seriosament de l’oficina atès que, segons els seu criteri, requeria organitzar-se millor per tal que esdevingués el centre de referència de tot allò relacionat amb el dret català. Per a Abadal, l’organisme tenia un caràcter un xic dispers i ambigu en els seus objectius, malgrat que no deixava de ser una bona plataforma per als seus treballs i els del seu bon amic Valls i Taberner.16 Fruit de la seva tasca compiladora i d’estudi, el novembre de 1919 es presenta al consell permanent de la Mancomunitat el treball El dret català i la codificació,17 en el qual s’analitza en profunditat la situació jurídica de Catalunya i s’aposta fermament per la creació d’un codi català més que no pas un simple apèndix al codi civil espanyol.18 La publicació de la memòria havia estat un manament de l’assemblea del mes de maig de 1918, quan es crea l’oficina, i el seu objectiu no és altre que iniciar els treballs de codificació del dret català.19 La redacció de l’informe, elaborat per Maspons, Valls i Abadal, tenia també un rerefons polític evident vinculat al projecte d’Estatut d’Autonomia que Cambó havia començat a negociar a Madrid. El text pretenia ser un dictamen sobre el paper que havia de tenir el dret civil català en la nova legislació autonòmica, malgrat que el fracàs de l’Estatut arran de l’agitació del moment va bandejar de tota transcendència pràctica i política el document. La tasca de l’organisme en aquests primers mesos de vida mereix, tanmateix, l’atenció de l’historiador Ferran Soldevila, qui publica a la premsa un extens article sobre el paper de l’Oficina d’Estudis Jurídics. Després de lamentar el poc ressò que obtenen entitats i associacions de gran compromís amb el país, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual Maspons és membre reconegut, Soldevila assenyala que l’objectiu de l’Oficina d’Estudis Jurídics passa per confegir les regles de dret que integren el règim jurídic de Catalunya. Per assolir-ho, el primer pas és fixar l’estat actual del dret català a 16. Francesc Vilanova i Vila-Abadal (1996), Ramon d’Abadal: entre la història i la política (1888-1970), Lleida, Pagès editors, p. 108-109. 17. A. D. (1919), El dret català i la codificació: report presentat al Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya, Barcelona, Mancomunitat de Catalunya, Oficina d’Estudis Jurídics. 18. Albert Balcells; Enric Pujol, i Jordi Sabater (1996), La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Barcelona, Proa i IEC. 19. Messidor, 22-23-24, novembre-desembre 1919 i gener-març de 1920, pàgina 396.
539 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
partir de monografies i de treballs elaborats per l’oficina i enriquits i esmenats per entitats, corporacions i particulars experts en la matèria mitjançant un període de consulta. L’historiador afegeix que l’organisme ha incorporat com a assessors alguns experts que, sota l’empara de la Diputació de Barcelona, havien publicat diversos textos sobre dret català, en referència a Abadal i Valls i Taberner. D’aquesta manera, s’apleguen dins d’una mateixa institució les publicacions destinades a recollir la tradició jurídica catalana des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. Per a Soldevila, es tracta de la base jurídica per a un futur «expandiment» de Catalunya, si algun dia «arribem a ser prou gosats o prou seriosos».20 Fidel a aquest esperit, l’oficina elabora una compilació de costums catalans que havia de desembocar en una redacció seriada d’un costumari jurídic català allunyat d’influències externes i dedicant una especial atenció a les formes comarcals. El primer volum fou Usos i costums de bon pagès sobre boscos i arbredes, publicat l’agost de 1920 i que comportà un recorregut exhaustiu per totes les comarques del Principat per tal de conèixer de primera mà els tractes entre les parts implicades. La publicació inicial tingué lloc el juliol de 1919, just un any després de l’aprovació de la Llei de defensa de boscos, la qual promulgava que les operacions forestals s’acomodessin en cada cas als usos de la terra. El text provisional es publicà a una única columna i deixant un espai en blanc en un costat, per tal de facilitar que cada lector pogués fer les seves anotacions de cara a l’edició definitiva.21 L’any següent apareix el segon volum, Costums sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès.22 La redacció inicial apareix el gener de 1921 i, novament, l’oficina obre un període de revisió a partir de les aportacions fetes per experts i persones interessades abans de tancar la versió definitiva. La Mancomunitat envia exemplars a entitats i associacions notòriament afectades per la qüestió, alhora que posa a la disposició de qualsevol interessat còpies gratuïtes del treball perquè l’estudiïn i l’esmenin si ho creuen convenient. L’èxit de vendes del volum
20. Ferran Soldevila, «Preàmbul: L’Oficina d’Estudis Jurídics: Textos de Dret Català», La Publicidad, 16 de novembre de 1919, p. 1. 21. La Montanya, núm. 136, 20 de juliol de 1919, p. 3. La revista de Camprodon ressalta l’encert de l’Oficina d’Estudis Jurídics sobretot arran de l’aprovació el 28 de juliol de 1918 de la Llei de defensa de boscos. 22. Els dos volums foren publicats per la Impremta de la Casa de la Caritat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
540 José Manuel Garcia Izquierdo
anterior anima els responsables de l’oficina a seguir el mateix patró de treball23 i donen de marge per fer arribar les esmenes fins al 15 d’abril. La versió definitiva del segon volum del costumari jurídic català veu la llum el gener de 1922, un any després de la redacció inicial. En el moment de la seva publicació, Maspons i Anglasell visita el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, per lliurar-li un exemplar.24 La tasca de Maspons i els seus col·laboradors quedaria interrompuda arran de l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. El cop d’estat frustraria l’aparició del tercer volum del costumari, centrat en l’edificació urbana, tot just quan es trobava en procés d’elaboració. Entremig, l’abril de 1921, l’oficina elabora també un tractat sobre els Parafernals –els béns que aporta la dona al matrimoni, al marge del dot– amb l’objectiu, no de formular una regulació jurídica, sinó d’establir una metodologia de treball futura que serveixi per acoblar a la modernitat del moment les antigues lleis autòctones catalanes. La tasca, doncs, de l’Oficina d’Estudis Jurídics és prou valorada, si més no des de certs sectors de les zones més rurals de Catalunya. De fet, el setmanari El Baix Penedès critica que entre les aportacions i esmenes trameses a l’organisme relatives a la publicació inicial del projecte de regulació de censos, rabassa morta, tractes de masoveria i conreu no n’hi hagués cap provinent ni del Vendrell ni de la comarca. La publicació anima la ciutadania a implicar-s’hi, atesa la importància de la temàtica.25 Qui sí que fan arribar el seu parer són els propietaris. Ignasi Fages – per la temàtica i l’època en què escriu, podria tractar-se del pare de Carles Fages de Climent– publica un article recollint la unanimitat existent entre propietaris, Institut Agrícola Català de Sant Isidre i Oficina d’Estudis Jurídics, en la impossibilitat que els rabassaires puguin esdevenir propietaris de les terres que treballen en virtut d’un dret de redempció forçosa equivalent a un acte d’expropiació. De fet, l’oficina estableix que la mateixa naturalesa del contracte impedeix que la rabassa pugui ser redimible, justament pel caràcter temporal de la institució de l’acord. El que sí que defensa, tanmateix, és la possibilitat que s’estableixin certes indemnitzacions a la fi dels contractes, en funció, això sí, de 23. La Publicidad, 23 de gener de 1921, p. 6. 24. La Vanguardia, 27 de gener de 1922, p. 6. 25. El Baix Penedès, 893, 28 de abril de 1923, p. 4.
541 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
cada cas. Un dels motius, en un moment en què ja es parla de «revolució agrària», és que així s’apaivagui la força de certs moviments fortament reivindicatius. Ignasi Fages assegura que ha fet arribar a l’Oficina d’Estudis Jurídics la seva petició perquè la versió definitiva del projecte de regulació de censos i rabassa morta no inclogui una indemnització automàtica al pagès en cas que la vinya hagi quedat mig replantada per la mort dels ceps just en el moment de finalitzar el contracte, atès que tradicionalment els pactes entre propietaris i rabassaires ja eren força llargs precisament per compensar aquesta possible inversió del cultivador. Més enllà de les adhesions que puguin despertar aquests arguments, l’escrit demostra el pes que anaven adquirint els treballs de l’oficina i la seva transcendència en un terreny, el de la regulació de les relacions al camp entre propietaris i rabassaires, que tanta importància adoptarà durant la República.26 El projecte final veuria la llum el mateix 1923, coincidint amb el cop d’estat de Primo de Rivera. L’ens també va continuar una col·lecció de textos legals endegada inicialment sota el segell del Patronat de la Diputació de Barcelona i dirigida per Ramon d’Abadal titulada Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques. Després de l’aparició dels dos primers volums dedicats a la Vall d’Aran (1915) i a la Vall d’Àneu, Vallferrera i Vall de Querol (1917),27 l’Oficina d’Estudis Jurídics també en va publicar un de tercer centrat en la Vall d’Andorra (1920) i en va deixar en preparació un altre sobre les valls de Ribes i Àger. Així mateix, l’ens encapçalat per Maspons també va donar a llum els cinc volums de l’obra Dret civil vigent a Catalunya, d’Antoni Maria Borrell i Soler, i va mostrar el seu ferm compromís en defensa dels drets de la llengua catalana en el Missatge al Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya. A banda de la publicació d’aquests costumaris i tractats, l’oficina seguirà amb la seva tasca de codificació del dret català. Malgrat que els treballs quedarien interromputs per la Dictadura, la feina seria constant durant els anys de funcionament de l’organisme. Així ho corrobora l’intercanvi epistolar entre Raimon d’Abadal i Ferran Valls, que confirma que els membres de l’oficina presentaven periòdicament informes als integrants de la comissió permanent de la Mancomunitat.28 26. La Vanguardia, 17 d’agost de 1923, p. 14. 27. Aquest segon amb edició i prefaci a cura de Valls i Taberner. 28. Jaume Sobrequés i Callicó; Manuel J. Peláez i Albendea; Francesc Vilanova i Vila-Abadal, i Manuel Tomàs i Belenguer (1992). Epistolari de Raimon d’Abadal i Calderó amb
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
542 José Manuel Garcia Izquierdo
Des de la seva posició de director de l’ens, Maspons també viu en primera persona els intents de la Mancomunitat de dotar Catalunya d’un text estatutari que regeixi el seu incipient autogovern. Després d’unes primeres bases redactades el novembre de 1918, el gener de l’any següent la institució impulsa un projecte d’Estatut que, finalment, no reeixiria per l’oposició del govern de l’Estat. Maspons hi reflexionaria uns anys després en una sèrie d’articles apareguts a les planes del diari catòlic El Matí, tot just abans de la proclamació de la República.29 El jurisconsult nega entitat autonòmica al projecte redactat per la Mancomunitat i defensat a Madrid per una comissió de diputats catalans en considerar-lo una concessió descentralitzadora de l’administració espanyola més que no pas el reconeixement del principi de dret d’autonomia de Catalunya. Tot amb tot, Maspons i Anglasell ho considera un avenç respecte a la llei provincial previ a la Dictadura de Primo de Rivera i que, malgrat les seves restriccions, Prat de la Riba utilitzaria per impulsar la Mancomunitat mateixa. El nacionalisme exigent de Maspons es combina, doncs, amb unes dosis de possibilisme pragmàtic no gens habitual en el seu tarannà. La seva tasca al capdavant de l’Oficina d’Estudis Jurídics el porta, també, a col·laborar estretament amb les principals institucions del país. De fet, els membres de l’Institut d’Estudis Catalans Joaquim Miret i Sans, Jaume Massó i Torrents, Guillem Maria de Brocà i de Montagut, Antoni Rubió i Lluch i Francesc Martorell i Trabal donen compte d’una comunicació de Maspons i Anglasell on demana, en nom de l’organisme, que se li mantingui el sou de 450 pessetes que rep en concepte dels treballs encarregats per la comissió especial de codificació del dret català.30 Maspons, que havia rellevat Prat de la Riba en aquesta missió després de la seva mort, també sol·licita que es respecti el sou Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: (1909-1940), Barcelona, Promocions Publicacions Universitàries, p. 92. Carta de Raimon d’Abadal i Calderó a Ferran Valls i Taberner. 15 de febrer de 1922. «Amic Valls: en absència del Sr. Maspons, que era qui cuidava de fer treure les corresponents còpies del projecte de llei catalana per a la discussió de la Comissió, per mitjà de l’Oficina d’Estudis Jurídics que em fou oferta a aquest fi, li prego que vulgui vostè encarregar-se de donar allí aquesta cèdula pel que toca als quaderns que adjunts li envio. Les còpies han de ser set, és a dir: sis i la que li envio, ja que eren set –fora de mi, que ja tinc l’original– els individus de la Comissió que concorren a les reunions». 29. Francesc Maspons i Anglasell, «L’Estatut d’Autonomia de la Comissió Extraparlamentària», El Matí, 22, 24, 26 i 28 de febrer de 1931. 30. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica (Palau de la Diputació). Acta de 15 d’abril de 1918.
543 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
de 50 pessetes del secretari de l’oficina, Martí Esteve,31 així com la quantitat –sense especificar– que Daniel Danés percep per la seva tasca de mecanògraf. La comunicació conclou pregant que es destinin 3.000 pessetes per a despeses d’impressió i imprevistos. Tot plegat, però, quedaria suspès de cop arran de les vicissituds polítiques del moment. L’Oficina d’Estudis Jurídics, igual que bona part de l’obra de la Mancomunitat, desapareix el juliol de 1924 a causa de l’acció repressiva de la Dictadura en contra de la institució. Pel que fa a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, l’altre gran focus d’atenció de Maspons i Anglasell durant aquest període, després de la mort de Narcís Verdaguer i Callís la junta havia quedat presidida interinament per Josep Casajoana i Oliver, malgrat que és Maspons qui n’exerceix de facto la direcció en virtut de la seva condició de vicepresident. Per tal d’acabar amb aquesta situació d’excepcionalitat, el seu nomenament formal es produeix el 31 de maig, només tres dies després de la creació oficial de l’Oficina d’Estudis Jurídics. A la nova junta l’acompanyen Josep Maria Borrell de Zulueta com a vicepresident 1r; Josep Roig i Bergadà, vicepresident 2n; Pere Rahola i Molinas, comptador; Joan Garriga Massó, censor; Joan Moles Ormella, bibliotecari; Lluís Argemí de Martí, tresorer; Miquel Junyent, secretari 1r, i Josep Maria Trias de Bes, secretari 2n. Com a declaració d’intencions de cap on aniria la seva gestió, ja en plena possessió del càrrec de president, Francesc Maspons organitza, amb motiu de la inauguració del seu primer curs presidencial, una mena de plebiscit contra el Decret de Nova Planta. Això no obstant, Maspons mira de rebaixar la tensió amb l’Estat tot proposant el nomenament d’Antonio Maura, president de la Real Academia de Legislación y Jurisprudencia de Madrid, com a acadèmic honorari de l’associació. La petició, de la qual és informat puntualment el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, a través del mateix Maspons, tenia el vistiplau dels jurisconsults Joan Garriga i Massó, Magí Morera i Galícia i Pere Rahola i Molinas. Uns dies més tard, Maura acceptaria la distinció d’acadèmic honorari com a signe de voluntat de resoldre el que ell anomena «problema jurídic de Catalunya».32 31. Justament durant aquests anys, Esteve publicaria la monografia El règim jurídic de Catalunya (Barcelona, Editorial Catalana, 1919), en uns moments en què l’Oficina d’Estudis Jurídics estava elaborant la codificació del dret català. 32. Arxiu Francesc Maspons (AFM).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
544 José Manuel Garcia Izquierdo
A més, Francesc Maspons es desplaça fins a la capital de l’Estat per oferir una conferència organitzada per la Real Academia de Legislación y Jurisprudencia de Madrid. En la seva exposició, Maspons analitza els projectes de reforma de les lleis orgànica i d’enjudiciament pendents d’aprovació pel Congrés espanyol i que, segons el jurisconsult, obvia els règims jurídics compilats al codi civil català. La seva dissertació seria publicada per la mateixa acadèmia de Madrid que, a més, nomena Maspons membre acadèmic honorari de l’entitat pels seus treballs sobre dret català. Tot i la distensió del moment, les maniobres per assolir la plena autonomia jurídica segueixen el seu camí. Així, les diferents entitats participants a l’Assemblea d’Organització Jurídica endeguen, passat l’estiu, les primeres accions per tal d’actuar de manera conjuntada contra la reforma de la llei orgànica del poder judicial que el govern estatal es planteja aprovar. La bona connexió entre els assistents porta el diputat provincial per Tolosa, Pedro de Lasquibar, a notificar a Maspons i Anglasell la decisió del Congrés d’Estudis Bascos celebrat a Oñate –on Maspons havia exercit la docència– d’aprovar una resolució similar a les conclusions adoptades a l’assemblea. De manera insistent, Maspons segueix teoritzant sobre la tradició jurídica catalana, també a les Balears i el País Valencià. En una conferència oferta al local del Centre Excursionista de Catalunya el dimarts 28 de gener de 1919 sota el títol La unitat espiritual de les terres de llengua catalana i organitzada per l’associació Nostra Pàtria, Maspons exposa la dificultat d’elaborar un estudi de llarg abast sobre aquesta qüestió des d’un punt de vista jurídic a causa de l’absorció centralista de l’Estat. Maspons i Anglasell també contraposa la tradició jurídica catalana basada fonamentalment en l’esperit de la llei enfront la concepció castellana, de caire més formalista, és a dir, centrat en la literalitat del text. El jurisconsult entén que per als catalans la llei és fruit de l’experiència mentre que per a les autoritats castellanes la seva concepció és gairebé sagrada, dues visions que comporten una aplicació diferent de la legislació. Maspons apunta que tant a València com, sobretot, a Mallorca –que era representada a les Corts catalanes–, la concepció de la llei és idèntica a la catalana. Malgrat els matisos que puguin presentar els tres territoris, l’advocat i periodista afirma que mostren una unitat inequívoca estroncada per l’absolutisme castellà.33
33. La Veu de Catalunya, 2 de febrer de 1919, p. 9.
545 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
La seva evolució ideològica, progressiva com hem vist i cada cop més inflexible pel que fa a les demandes d’autogovern de Catalunya, viurà un capítol fonamental a finals de 1919, arran d’un nou episodi de tensió amb l’Estat. El 10 de desembre, el Tribunal Suprem declarava aplicable a Catalunya el codi civil espanyol per a la successió d’impúbers i la derogava de les constitucions catalanes, que establien que, en aquests casos, calia tornar els béns de l’impúber a la seva procedència.34 Davant la gravetat pel que considerava un atac al dret civil català, més enllà de la qüestió estricta de la successió d’impúbers, Maspons i Anglasell fa arribar un telegrama de protesta al nou ministre de Gràcia i Justícia, Pablo Garnica, i adreça diverses notificacions a tots els degans dels col·legis d’advocats, a més d’endegar una campanya de defensa del dret català. Després de participar la nit del 20 de març de 1920 a l’hotel Ritz en un sopar homenatge a Utrillo i Cortinas en companyia de Cambó, Bofill i Mates i Puig i Cadafalch, el jurisconsult es desplaça a la capital espanyola i dos dies després fa una conferència a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Madrid on critica la intenció del Govern estatal de voler imposar el nou codi civil espanyol a Catalunya, alhora que acusa el Tribunal Suprem de voler aniquilar els fonaments de la convivència social catalana. De tornada a Barcelona, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació es reuneix amb diverses entitats i critiquen la sentència del Tribunal Suprem que conclou que «la invocació de les lleis que constitueixen el dret català és contrària a l’interès social i a l’ordre públic i fins alguns dels seus principis bàsics contraris al dret natural». Maspons convoca representants de diverses associacions com el Col·legi d’Advocats, Catalunya Agrària, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, les quals consideren, en conseqüència, trencat el pacte en virtut del qual conviuen el codi civil espanyol i el dret català.35 Maspons no afluixa i crida a la unitat i a restar amatents davant qualsevol operació anticatalana. Així mateix, el jurisconsult acusa l’Estat espanyol de trencar el pacte de respecte del dret català. Els reunits, finalment, aproven un document de quatre punts en què es commina a involucrar la població en la lluita per la defensa del codi català, s’acorda comunicarho a la Mancomunitat, les quatre diputacions catalanes i els principals 34. Amadeu Hurtado (1964), Quaranta anys d’advocat, vol. II, Barcelona, Ariel, p. 102. 35. La Veu de Catalunya, 11 d’abril de 1920, p. 9.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
546 José Manuel Garcia Izquierdo
ajuntaments del país; reclamar que se sostregui Catalunya de la jurisdicció del Tribunal Suprem atès que, al seu parer, ni l’empara ni la respecta, i, a l’últim, posar-ho en coneixement de la representació parlamentària catalana. Després de l’aprovació del document, es constitueix una comissió executiva integrada per Joan Maluquer, degà del Col·legi d’Advocats; Vergés, degà del Col·legi de Procuradors; Albert Bastardas, membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; Tomàs Fontova, per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País; Josep Marí, representant de Catalunya Agrària, i Maspons i Anglasell. Així mateix, també s’hi adhereix Trias de Bes, en la seva condició de parlamentari. Immediatament, la Federació Agrícola Catalana Balear decideix afegirse a les accions liderades per Maspons i Anglasell en defensa del dret català i que totes les associacions federades adrecin una instància al Govern estatal reclamant el respecte al dret civil propi de Catalunya. El Casal Nacionalista de la Barceloneta també aprova una resolució similar. Així mateix, Maspons i Anglasell; Joan Maluquer; Albert Bastardas; Josep Marí; Tomàs Fontova; Joan Puigmarcó, per la Cambra de la Indústria; Bisbal, de l’Ateneu Barcelonès; Ignasi Fages, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; Francesc Xavier Casals, del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), i Rafael Closas, per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, es reuneixen el 14 d’abril amb els presidents de la Mancomunitat i de la Diputació de Barcelona per demanar-los que les qüestions que afectin el dret català es resolguin fent cas omís de la jurisdicció del Tribunal Suprem. En el que pretén ser una prova de força, els reunits amb Puig i Cadafalch també li demanen que s’adhereixi a la campanya i que se sostragui el territori català de la jurisdicció del Suprem. Puig i Cadafalch dona suport a la iniciativa tot mostrant, però, el seu pessimisme en entendre que Catalunya sempre ha estat tractada amb rancúnia i com a territori vençut. La comitiva aprofita l’avinentesa per reunir-se breument amb el president de la Diputació de Girona, Riera i Pau, de visita a la ciutat. La Diputació de Tarragona i l’Ajuntament de Barcelona també aproven adherir-se a la campanya. Tots els parlamentaris catalans nomenen una comissió transversal encarregada de coordinar les actuacions en contra de la sentència del Suprem.36
36. La Veu de Catalunya, 14 i 15 d’abril de 1920, p. 9 en tots dos casos.
547 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
L’endemà, Francesc Maspons envia com a comunicat de l’Acadèmia de Jurisprudència de Barcelona una declaració adreçada al president del Consell de Ministres, Eduardo Dato, on denuncia els excessos que, al seu entendre, comet la sentència del 10 de desembre de 1919 i dues més del 13 de desembre, alhora que fila una ferma defensa del codi civil català com a font jurídica pròpia del territori. A banda de la carta, Maspons s’entrevistarà amb Dato per demanarli personalment que respecti el dret català. Durant una conferència posterior a Barcelona, el president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació ensenyarà la carta de resposta del mandatari espanyol assegurant, tot brandant-la, que el Govern estatal havia incomplert la seva paraula. La manca d’un acord satisfactori portarà l’acadèmia a prosseguir la seva campanya reivindicativa. El principal acte es produeix el 22 d’abril de 1920 al CADCI de la rambla de Santa Mònica, amb un míting de marcat tarannà unitari on parlamenten Lluís Massot (vinculat a la Lliga Regionalista), Albert Bastardas (Unió Federal Nacionalista Republicana), Manuel Carrasco i Formiguera (futur fundador de la UDC), Pere Rahola (Lliga Regionalista), Josep Puig i Cadafalch (fundador de la Lliga Regionalista) i Maspons i Anglasell.37 A la sortida de l’acte es produeixen manifestacions i topades amb la policia, que acaba detenint 23 persones. Els aldarulls es traslladen a la Rambla, amb el cant d’Els Segadors per part dels concentrats. Davant d’aquesta situació, el govern decideix suspendre la resta d’actes organitzats en defensa del codi civil català. Tot i així, les iniciatives de suport al dret català s’estenen per diferents indrets del territori. En només deu dies intervé en dos actes reivindicatius a Reus i Figueres. A l’Alt Empordà participa d’un míting a favor del dret català i de l’ensenyament en català al costat de figures representatives del teixit polític i social del país com Jaume Maurici, Lluís Massot i Balaguer, Antoni Sansalvador, August Pi i Sunyer i Manuel Folguera i Duran.38 En la seva intervenció, Maspons disserta sobre la importància que tenen per al règim jurídic de Catalunya les sentències del Tribunal Suprem que, al seu parer,
37. Albert Pérez-Bastardas (1987), Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític: Albert Bastardas i Sampere (1871-1944), vol. II, Barcelona, Edicions 62, p. 383-389. 38. Alt Empordà, Figueres, 8 de maig de 1920, p. 2.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
548 José Manuel Garcia Izquierdo
han alterat el règim legal català. L’advocat i periodista considera que les resolucions han capgirat tota l’organització jurídica catalana, és a dir, la successió, la família i el patrimoni. Per a Maspons, aquesta situació denota una incompatibilitat entre la manera de ser catalana i la d’Espanya i suposa una divisió entre ambdues. El jurisconsult estableix un paral·lelisme entre el Decret de Nova Planta i les sentències del Suprem, atès que en tots dos casos s’intenta, al seu parer, destruir la personalitat catalana i es provoca un problema de convivència que només pot comportar una solució: «Quan dos homes o dues famílies són incompatibles, no els feu viure junts. Si dos pobles són incompatibles, no els poseu plegats», afirma durant la seva intervenció. Maspons entén que Felip V va trencar el pacte d’unitat espanyola des del moment en què va negar l’ús de la llengua i les lleis catalanes, substituint unitat per uniformisme. Arribats a aquest punt, el president de l’Acadèmia de Jurisprudència demana una acció individual i col·lectiva per tal que els tribunals retornin el dret català i la seva llengua. Paral·lelament, Maspons multiplica les seves estades a Madrid a la recerca de la complicitat dels representants d’altres regions. Els seus esforços, però, queden un cop més en no-res i s’imposa la incomprensió envers les reivindicacions catalanes. En reunió mantinguda a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació el 17 de juny, Maspons i Anglasell dona compte de les darreres gestions efectuades a Madrid i els assistents coincideixen a valorar de manera negativa les disposicions dels centres governamentals. El litigi, doncs, està servit. Tot i que la problemàtica pròpia de la successió dels impúbers, com ja s’ha vist anteriorment, no despertava un especial interès entre els juristes, la campanya fou un èxit atès que s’entenia que darrere de tot plegat s’erigia la substància de les reivindicacions catalanes, el dret de Catalunya a fer-se la seva pròpia llei. Posteriorment, el debat va saltar al Parlament i durant dos dies nombrosos juristes de tota filiació van desfilar per la cambra per expressar els seus punts de vista. Finalment, no es va prendre cap decisió malgrat que l’autoritat del Tribunal Suprem en aquesta matèria va quedar força malmesa.
549 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
Berna, 6 de setembre de 1934. Francesc Maspons, president de la delegació catalana del Congrés de Minories Nacionals de la Societat de Nacions; J. M. Izaureta, president de la delegació basca; Dr. R. Delaporte, observador bretó, i J. A. Schmid, director de Der Berner, de Berna. Font: Arxiu Maspons i Anglasell
La Unió Jurídica Catalana El compromís de Maspons en defensa de l’aplicació a Catalunya del seu tradicional dret jurídic sense ingerències externes viurà un nou capítol punyent i decisiu en l’evolució del seu pensament. Amb el canvi d’any, Maspons, en la seva condició de director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, presideix el 19 de gener de 1922 una reunió d’entitats i corporacions contràries al nou reglament notarial, aprovat el 7 de novembre de 1921 pel Govern Maura i que no exigia el coneixement
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
550 José Manuel Garcia Izquierdo
del dret civil català als membres dels tribunals d’oposicions a notaria ni als notaris que fossin destinats a Catalunya. L’oficina havia recomanat que se suspengués i s’adaptés el nou reglament a la realitat jurídica i lingüística de Catalunya però, davant la negativa del govern espanyol, la reunió arriba a dos acords: demanar a les institucions oficials catalanes que no atorguin les seves escriptures davant de notaris desconeixedors de la llengua i el dret catalans i constituir un organisme permanent de defensa del dret català. Una setmana més tard, les entitats envien a les diputacions provincials i als ajuntaments dels caps de partit un missatge convidant-los a no fer els atorgaments als notaris «estrangers».39 Una de les conseqüències del seu viratge ideològic i de la seva oposició frontal a les ingerències de l’Estat en l’organització interna de Catalunya serà el seu distanciament irreversible amb la Lliga Regionalista. Justament a finals de la dècada de 1910 i començaments de 1920, molts joves advocats addictes a la Lliga es consideren postergats pels seus dirigents i comencen a sovintejar actes catalanistes radicals allunyats dels dogmes de la formació de Cambó. Així, aquest grup d’advocats centra els seus esforços a conquerir el govern del Col·legi d’Advocats i a crear la Unió Jurídica Catalana (UJC), presidida de forma honorària pel president de la Mancomunitat i de facto per Maspons i Anglasell. L’estament professional català pretén que la nova entitat s’encarregui de la defensa del dret civil català i la seva adaptació als nous temps. Per aquest motiu, representants dels col·legi d’advocats, procuradors i notaris funden, a petició de l’Acadèmia de Jurisprudència de Barcelona, la UJC.40 L’esmentada entitat no deixava passar cap acte oficial que considerés contrari a les essències del catalanisme, tant si es tractava d’un jutge com d’un ministre o un bisbe. La constitució es produeix el 23 de març de 1922 a Barcelona i el seu consell directiu està presidit per Francesc Maspons, amb Ramon Noguer i Oriol Anguera de Sojo com a vocals; Lluís Jover i Nonell, tresorer, i Francesc Masferrer, secretari. El consell plenari l’integren Serrahima Camín, Jaume Trabal, Amadeu Hurtado, Jaume Carner, Josep Vilaseca, Albert Bastardas, Raimon Abadal, Magí Sandiumenge, Romà Sol, Antoni Maria Borrell, Josep Ventosa, Ramon Vidiella, Antoni Martínez Domingo, Emili Saguer i Antoni Par. 39. Josep Grau (2006), La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 376 i 380. 40. Pérez-Bastardas (1987), p. 397.
551 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
En aquest context, ja sense el govern de Maura que havia finit a començaments de mes, i coincidint amb el breu ministeri de Josep Bertran i Musitu a la cartera de Gràcia i Justícia, Maspons i Anglasell li envia un telegrama el 28 de març protestant per l’aprovació del nou reglament notarial feta pel seu predecessor, José Francos Rodríguez. Malgrat que el nou text permetia l’atorgament d’escriptures en català, la comunicació reclama el reconeixement per a Catalunya de les seves necessitats i dels seus drets com a nació. Així mateix, exigeix l’ús del català en documents judicials i que el notari que exerceixi a Catalunya parli català, tal com recollia l’anterior reglament de 1874. El missatge també l’exhorta a reconèixer d’immediat les facultats legislatives de la Mancomunitat en matèria de dret civil i la creació d’un Tribunal de Cassació a Catalunya.41 Per als ponents de la UJC, l’ús d’un reglament aliè a les demandes dels catalans provoca un divorci entre el dret i els tribunals que han d’aplicarlo. Com a conclusió, el telegrama demana que es delegui a la Mancomunitat la facultat d’interpretar les lleis civils i la formulació de noves, la llibertat d’utilitzar el català en qualsevol acte jurídic i judicial, la reforma de les lleis de procediment i d’organització de la magistratura a Catalunya i la promulgació immediata d’un cos jurídic que respongui a les especificitats de cada poble. Així mateix, Maspons també envia un telegrama a Mateo Azpeitia, president d’una assemblea notarial constituïda per notaris madrilenys, convidant-lo perquè una delegació de l’entitat es traslladi a Catalunya per demostrar, tal com havien afirmat, que posseïen un coneixement adequat de la llengua i del dret català. La resposta d’Azpeitia titlla Maspons de «separatista i enemic de la gloriosa Espanya indivisible», missatge al qual Maspons respon amb un telegrama adreçat al president del Govern estatal, José Sánchez Guerra, en què l’alerta de com havia estat tractat d’estranger només per haver defensat la llengua i el dret catalans.42 Més endavant, en el seu afany per lligar la defensa del dret català amb les institucions, la UJC es desplaça fins al Palau de la Generalitat per oferir la presidència d’honor de l’entitat al president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. En el seu parlament, Maspons ressalta que, de dos segles ençà, Catalunya ha estat privada de la facultat de determinar el dret propi i de poder aplicar-lo. 41. Hurtado (1964), Quaranta anys d’advocat, vol. II, p. 125. 42. Catalunya Gràfica, núm. 8-9, 2a i 3a desena del mes de març de 1922, p. 38.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
552 José Manuel Garcia Izquierdo
Pel que fa a la seva activitat més pedagògica, la UJC reclama la publicació d’un índex de textos legals catalans que faciliti la seva consulta.43 La junta del Col·legi d’Advocats encarrega l’estudi a la seva comissió de cultura i, finalment, apareix publicat a la Revista Jurídica de Catalunya, corresponent als mesos de juliol i agost de 1922. Però on la UJC es farà sentir més serà en la seva denúncia implacable de tot allò que els seus membres consideraven un atac contra l’autoritat jurídica de Catalunya i la llengua. Un dels episodis més apassionats es viurà arran d’unes paraules injurioses contra el català pronunciades pel jutge de la Bisbal de l’Empordà, Benito García Gómez, durant un ofici religiós. Maspons visita el president de l’Audiència Territorial de Catalunya per expressar el seu rebuig però, davant el que considerava una actitud còmplice del president de l’Audiència, la UJC inicia un plet que esdevindrà l’origen de la polèmica per la publicació de la Guia judicial que el Col·legi d’Advocats va mantenir amb el govern. Els membres de la UJC enceten una campanya en què sol·liciten el trasllat del jutge de la Bisbal a un indret fora de Catalunya. La pressió que exerceixen els porta a organitzar una manifestació a la mateixa població, finalment, però, prohibida. L’acte estava programat per al diumenge 15 d’octubre a les quatre de la tarda. Els oradors, entre els quals el mateix Maspons, Francesc Masferrer, Anguera de Sojo, Duran i Reynals i diversos representants de la Mancomunitat, la Diputació i de diverses entitats civils, comencen a fer acte de presència cap a la una. Durant el dinar de germanor organitzat prèviament, arriba de mans de l’alcalde, Isidre Carull, l’ordre del governador de Girona de prohibir el míting. La comitiva, amb Francesc Maspons al capdavant, decideix enviar una sèrie de telegrames de protesta a les autoritats i, seguidament, es presenta a l’Ajuntament per mostrar en persona la seva disconformitat a l’alcalde.44 Davant la negativa del batlle a rebre’ls, els organitzadors de la manifestació improvisen uns parlaments a la mateixa sala de plens del consistori. Després d’unes abrandades crides a la desobediència, els presents entonen Els Segadors. L’entitat no afluixa i acorda interposar una querella criminal contra el magistrat promoguda per un particular basant-se en la Llei de jurisdiccions, que penalitzava les injúries produïdes contra els idiomes i els emblemes regionals.
43. Pérez-Bastardas (1987), p. 407-418. 44. La Publicitat, 15.506, 17 d’octubre de 1922, p. 3.
553 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
Tot i que la querella és desestimada, el Govern estatal decideix traslladar el jutge a Sogorb (Alt Palància). Sobre la qüestió del reglament notarial, encara ben present, la UJC insisteix públicament en la importància que, al seu parer, havia de despertar l’assumpte entre el conjunt de la ciutadania i fa arribar un nou telegrama al comte de Romanones en què li demanen que, abans d’aprovar-lo, tingui en consideració escoltar prèviament la Mancomunitat, l’Acadèmia de Jurisprudència de Barcelona, el Col·legi d’Advocats i altres institucions similars. La resposta fou força cordial i encoratjadora per als interessos de l’entitat. Mentrestant, la seva activitat no cessa i Francesc Maspons, juntament amb altres representants de la UJC com Raimon Abadal, Maluquer i Viladot, Anguera de Sojo, Noguer i Comet i Francesc Masferrer, es reuneix amb el governador civil de Catalunya, el general Julio Ardanaz, per protestar per la seva decisió de rebutjar un ofici del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, pel fet d’estar escrit en català.45 Malgrat les queixes de Maspons, el militar remarca que totes les comunicacions adreçades a la seva figura, vinguin d’on vinguin, han d’estar redactades en castellà, motiu pel qual des de l’entitat es decideix elevar un escrit de protesta al govern estatal reivindicant el dret de les autoritats catalanes a utilitzar el català en les seves relacions amb l’Estat. L’activitat de la UJC, de caire netament catalanista i d’una fermesa pròpia de moviments independentistes, serà tallada d’arrel amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. La seva prohibició definitiva serà decretada pel dictador el mateix 1923, un any i mig després de la seva fundació. Entre les activitats més destacades protagonitzades per l’estament cal ressaltar l’oferiment de la presidència d’honor de la Unió Jurídica al president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch; la carta adreçada al nou ministre de Gràcia i Justícia en què se sol·licitava la modificació del Reglament del Notariat; la reivindicació de l’ús de la llengua en l’àmbit de la justícia, al costat del president del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Amadeu Hurtado, i la petició al bisbe de Tortosa, Pere Rocamora Garcia, de permetre l’ús del català en els actes religiosos de la seva diòcesi. Com a curiositat, ressenyar que abans de la seva prohibició, Francesc Maspons encara tindria temps d’assistir a la recepció oficial que l’Ajuntament de Barcelona oferiria al científic Albert Einstein el 27 de febrer de 1923. En la seva
45. La Publicitat, 15.552, 7 de desembre de 1922, p. 4.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
554 José Manuel Garcia Izquierdo
condició de president de la UJC, ocuparia un dels escons del saló del Consell de Cent, juntament a les principals autoritats polítiques i socials del moment.46
26 de novembre de 1951. Sessió del 75è aniversari del Centre Excursionista de Catalunya. Font: CEC
Dictadura de Primo de Rivera L’inici de la Dictadura de Primo de Rivera serà ben mogut per a Maspons. Lluny de cohibir-se o d’alentir la seva activitat, el jurisconsult se significarà durant aquests anys de dificultats per al nacionalisme català tant exteriorment, des dels congressos de Minories Nacionals, com interiorment, assumint la presidència del Centre Excursionista de Catalunya. Pel que fa a la l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, la tasca de Maspons al seu capdavant quedaria suprimida, com ja ha quedat escrit, amb l’adveniment de la dictadura. Tanmateix, la Mancomunitat encara sobreviuria 46. Quark, núm. 36, maig-agost de 2005, p. 67.
555 La Renaixença del dret català: Francesc Maspons i Anglasell
subordinada a l’ordre un parell d’anys. En un moment determinat d’aquest període, un diputat troba el nom de Maspons i Anglasell a les plantilles i el crida per oferir-li una indemnització. Maspons rebutja els diners però demana a canvi que li donin el romanent de fascicles que l’oficina guardava per utilitzar-los en el futur.47 Amb el cop militar, la UJC, un altre dels projectes liderats per Maspons, deixa d’existir, raó per la qual molts dels seus integrants decideixen ingressar a Acció Catalana i altres col·lectius similars. Alguns també havien entrat a la junta del Col·legi d’Advocats, de manera que foren desterrats per la Dictadura a poblets de l’Aragó i el País Valencià. El motiu fou la polèmica generada a finals de gener de 1924 per la intenció del Col·legi d’Advocats de publicar en català, com s’havia fet fins aleshores, la seva Guia judicial. Davant d’aquest propòsit, el general Carlos de Losada, governador civil de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera, va ordenar que s’emprés únicament el castellà. L’assemblea general del Col·legi es va reunir el 10 de maig i va decidir negar-se a les exigències del dictador. Maspons i Anglasell va ser un dels 192 col·legiats que va votar a favor d’editar-la en català, mentre que s’hi van oposar 32.48 El general Losada, membre del directori civil que governava a Barcelona, havia emès un decret contra el separatisme que pretenia combatre el catalanisme i totes les manifestacions enteses com a antiespanyoles.49 El governador s’oposava a l’edició en català de la Guia judicial del Col·legi d’Advocats i va ordenar que es publiqués en 15 dies en castellà, alhora que multava amb 500 pessetes tots els membres del Col·legi que havien signat la protesta en entendre que el governador no tenia competències per imposar aquesta obligació. Alguns no van cedir i, mesos més tard, el jutjat de les Drassanes de Barcelona va establir el 15 d’octubre com el dia assenyalat per a la subhasta de béns dels lletrats Maspons i Anglasell, Josep Bertran i Musitu i Joaquim Joanola, advocat i futur membre d’Estat Català, en relació amb la seva oposició a editar en castellà
47. Maspons i Anglasell (c. 1965). 48. Pérez-Bastardas (1987), p. 153. 49. Josep Maria Figueres i Artigues (2003), Història contemporània de Catalunya, Barcelona, Editorial UOC, p. 137.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
556 José Manuel Garcia Izquierdo
la Guia judicial. Els tres es van negar a fer efectiva la multa, de manera que es va ordenar el seu embargament. La tasca de Maspons, doncs, serà fonamental en la reivindicació del sorgiment d’una renaixença en el camp del dret. No integrarà només totes les comissions creades al llarg del segle xx per compilar el dret català, sinó que posarà en el primer plànol de la discussió política qüestions com el pretès canvi del reglament del notariat català, l’ús i el coneixement de la llengua catalana per part de jutges i lletrats i l’apèndix del codi civil català. La seva tasca transcendirà fronteres i arribarà a ser president de l’Associació Internacional per a l’Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia. Producte del seu prestigi, a més, durant la Generalitat republicana serà requerit per formar part del consell consultor encarregat d’assessorar el govern a l’hora de redactar projectes de llei, constituït amb el nom de Comissió Jurídica Assessora, malgrat les gens dissimulades discrepàncies ideològiques que mantenia amb ERC.
D
O
C
U
M
E
N
T
S
H
I
S
T
Ò
R
I
C
S
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 559-560
EL DECRET DEL GENERAL FRANCO CONTRA L’ESTATUT DE CATALUNYA ÉS NUL I SENSE VALOR EN DRET Josep M. Batista i Roca
Presentació
Mercè Morales – Jaume Sobrequés i Callicó1 Centre d’Història Contemporània de Catalunya
El Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics enceten una nova col·laboració amb la inclusió d’una secció promoguda pel CHCC al Butlletí de la SCEH destinada a la publicació de documents històrics poc coneguts, alguns provinents de la clandestinitat. En aquesta primera edició hem triat un document del 5 de juny de 1976, en el qual el polític Josep Maria Batista i Roca defensà que la derogació de l’Estatut de Catalunya de 1932 pel general Francisco Franco l’abril del 1938 mai no va ser jurídicament vàlida. La defensa per Batista i Roca d’aquest argument, compartit per altres polítics i juristes catalans, es fonamentà, d’una banda, en què l’Estatut de 1932 havia estat aprovat per referèndum i, per tant, la seva derogació constituïa una clara vulneració de la llei i dels principis democràtics. I d’altra banda, en què el règim autonòmic català va ser aprovat per les Corts, màxima representació de l’Estat espanyol. Al llarg del document, Batista posà de manifest, fent ús de diversos testimonis de l’època, com Catalunya havia patit l’animadversió explícita de sectors de la política espanyola i com aquesta tensió esclatà amb força durant la Guerra Civil. El polític català era de l’opinió que el decret-llei que va derogar l’Estatut era, el 1976, anacrònic. Les relacions Catalunya-Espanya havien canviat a favor d’una millor entesa i denuncià la contradicció existent entre l’acceptació per 1. E-mails: mercedesmorales11@yahoo.es i jsobreques@editorialbase.com
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
560 Presentació
l’Espanya franquista el 1966 a l’ONU del dret a l’autodeterminació dels pobles i la seva pertinaç negativa a reconèixer aquest dret a Catalunya. Després d’una anàlisi detallada del decret-llei de l’abril de 1938, Batista concloïa que l’Estatut de 1932 havia de ser restablert per dret, atès que la seva derogació va ser fruit d’un decret de guerra sense cap base legal. D’aquesta manera, Catalunya tornaria de manera automàtica al règim autonòmic i no seria necessari cap altre tipus d’actuació ni pacte entre les organitzacions polítiques per restablir l’autonomia. Durant el franquisme, Batista i Roca, que havia estat delegat del govern de la Generalitat de Lluís Companys a Londres durant la Guerra Civil, va manifestar-se molt actiu en els contactes amb les autoritats britàniques per a la defensa dels drets nacionals de Catalunya i la intervenció de Gran Bretanya per posar fi a la dictadura franquista. Durant la Segona Guerra Mundial va formar part del Consell Nacional de Catalunya, liderat per Carles Pi i Sunyer a Londres. El Consell de Londres, com era conegut, defensà el dret a l’autodeterminació i una estructura confederal peninsular. La política de no-intervenció de les democràcies occidentals a Espanya culminà l’octubre del 1947, quan el conegut com a «cas espanyol» sortí de l’agenda de l’ONU. La política d’oposició al franquisme encetà un nou període, en el qual les forces polítiques de l’interior assumirien un més gran protagonisme. Tanmateix, l’exili continuà sent una font de reivindicació nacional i d’oposició a la dictadura. En el cas de Batista i Roca, la seva activitat va continuar, entre d’altres, dins el Consell Nacional Català, organisme des del qual el juny del 1976 va reivindicar el restabliment automàtic de l’Estatut de 1932, per mitjà del document que reproduïm a continuació. En aquells dies, l’acord de les forces polítiques catalanes al voltant de la defensa d’un estatut autonòmic per a Catalunya era gairebé unànime. Un any després, el setembre del 1977, un altre decret-llei, el del president Adolfo Suárez, va obrir les portes al retorn de la Generalitat i del seu president a l’exili, Josep Tarradellas i, amb el restabliment de la institució, a un nou estatut d’autonomia per al país.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 561-584 DOI: 10.2436/20.1001.01.180
DECRET-LLEI DEL GENERAL FRANCO DE 5 D’ABRIL DE 1938 ABOLINT L’ESTATUT DE CATALUNYA El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día 17 de Julio de 1936. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido. Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España. En consecuencia, a propuesta del Ministerio del Interior y previa deliberación del Consejo de Ministros. DISPONGO Art. 1.- La Administración del Estado, la provincial y la municipal de las provincias de Lérida, Tarragona, Barcelona y Gerona, se regirán por las normas generales aplicables a las demás provincias. Art. 2.- Sin perjuicio de la liquidación del régimen establecido por el Estatuto de Cataluña, se consideran revertidos al Estado la competencia de legislación y ejecución que le corresponde en los territorios de derecho común y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de 15 de Setiembre de 1932. Así lo dispongo por la presente Ley, dada en Burgos a 5 de Abril de 1938, II AÑO TRIUNFAL FRANCISCO FRANCO El Ministro del Interior Ramón Serrano Suñer
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
562 Josep M. Batista i Roca
EL DECRET CONTRA L’ESTATUT NUL I SENSE VALOR EN DRET El Sr. Josep M. Pi i Sunyer en unes declaracions seves publicades a La Vanguardia del 13 de maig proppassat té unes frases molt assenyades referents a l’abrogació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya pel decret del general Franco i del Sr. Serrano Suñer del 5 d’abril de 1938. Val la pena de reproduir-les ací com a començament d’aquest comentari: «La forma más sencilla de volver a la situación legal del Estatuto Catalán sería dictar un precepto derogatorio del Decreto que lo suprimió». El punt de vista del Sr. Pi i Sunyer, home de lleis, és jurídic i no polític, i, dintre de l’imperi del Dret, irrefutable. El problema creat pel dit decret en derogar l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble català d’una banda i per les Corts de la República d’una altra, està ple de gravíssimes repercussions jurídiques i polítiques per a avui i fins històriques per al futur sobre les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. El major tacte i prudència són, doncs, aconsellables en aquest afer per a no complicar encara més les coses i restablir al dret. Fa anys que mantinc la mateixa posició jurídica del Sr. Pi i Sunyer i estic, doncs, plenament identificat amb ell en aquest punt. Al meu entendre el decret és nul i sense valor en dret i, per consegüent, no caldria més que un senzill precepte reconeixent aquesta carència jurídica del decret per a donar aquest per derogat i retornar automàticament a la situació legal anterior, o sigui a la vigència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Caldrà ara raonar la meva conclusió I. L’Estatut aprovat en referèndum és patrimoni del Poble Català L’Estatut fou aprovat per un referèndum del poble català el dia 2 d’agost de 1931 per 592.961 vots a favor, o sigui el 80% dels inscrits en el cens electoral i el 99,4% dels votants, més 382.111 signatures de dones que no tenint llavors dret a votar expressaren així llur adhesió a l’Estatut. Cal afegir-hi encara 102.073 altres signatures d’espanyols immigrats que arribats recentment a Catalunya no
563 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
havien encara estat inscrits al cens electoral. En contra foren registrats 3.276 vots, o sigui el 0,6% dels votants. Reforçat per aquest referèndum del poble català, l’Estatut passà a esser expressió de la seva voluntat. L’Estatut devenia així part del patrimoni del Poble Català com institució de dret públic, imprescriptible e inalienable tal com aquest té altres institucions del dret privat pròpies, com la constitució de la família, l’hereu, contractes d’explotació agrícola, etc. La seva base jurídica és el dret a l’autodeterminació. Posteriorment a l’Estatut aquest dret ha estat reconegut a tots els pobles per la Declaració de l’Assemblea General de les Nacions Unides del 14 de desembre de 1961. L’exercici del dret d’autodeterminació pel poble català el 1931 no prejutja en res qualsevol altre exercici d’aquest dret en el futur. Igual que reclamar avui la devolució de l’Estatut d’Autonomia, que ara molts consideren insuficient, no vol dir que ell fixi la darrera etapa de l’alliberament de Catalunya. Fou en virtut d’aquesta Declaració de l’ONU que el ministre d’Afers Exteriors del Govern del general Franco, Fernando María Castiella, va reconèixer el 1965 el dret d’autodeterminació de la Guinea i d’altres antigues colònies espanyoles de l’Àfrica. No hi ha cap raó per a una discriminació de l’Estat espanyol, membre de l’Organització de les Nacions Unides, contra el poble català, un poble europeu, negant-li un dret reconegut per aquest mateix Estat a pobles africans. L’Estatut aprovat per les Corts espanyoles és un pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol D’altra banda, el fet que les Corts de la República discutissin aquest text, expressió de la voluntat del poble català i l’aprovessin amb modificacions, constituí una negociació, un donar i prendre amb concessions mútues. Fou una negociació entre els diputats catalans de tots els partits, mandataris de les institucions del Govern de Catalunya i els altres membres de les Corts, la majoria dels quals seguien les instruccions del Govern de la República. Aquestes discussions i negociacions acabaren finalment amb l’aprovació de l’Estatut, amb modificacions, per les Corts amb 318 vots a favor i 19 en contra. Per fi, el 15 de setembre de 1932 l’Estatut era promulgat pel president de la República, que posà la seva signatura tant al text de l’Estatut com al decret pel qual era promulgat.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
564 Josep M. Batista i Roca
Les discussions i negociacions esmentades, l’aprovació de l’Estatut per les Corts i la seva promulgació pel president de la República constitueixen un pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol. Remarquem que en dir República Espanyola no ens referim a la forma de règim de l’Estat espanyol sinó a l’Estat mateix, de la mateixa manera que en dir República Francesa o Reialme Unit de la Gran Bretanya no ens referim a la forma de règim d’aquests països sinó a l’Estat francès o l’Estat britànic. Establert aquest pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol, és evident que reporta greus conseqüències trencar-lo unilateralment i definitivament per la força. Si així fos, en el constant teixir i desteixir constitucional, característic de l’Estat espanyol des de fa 176 anys, quines garanties d’estabilitat podien oferir-se al poble català per al futur? Seria fatal adoptar, decisions definitives que portessin els catalans a la conclusió que no poden confiar en negociacions ni pactes amb l’Estat espanyol. El pacte és fonamental en la vida jurídica catalana, tant en el dret públic com el dret privat. Els republicans federals catalans del segle xix basaven llur tesi de la federació en el pacte entre els pobles. En fer-ho no sols definien l’essència del federalisme, sinó que seguien la tradició de la nostra monarquia medieval fonamentada en el pacte entre el sobirà i el poble. Tant en les relacions constitucionals com en les privades i en les mercantils res no és més fort ni més sagrat que el pacte entre els catalans. En resum, els catalans considerem que l’Estatut té una doble valor: és expressió, de la voluntat del poble català i és un pacte entre aquest i l’Estat espanyol. II. Catalunya aliena a l’origen de la IV Guerra Civil espanyola Comencem per recordar, una vegada més, que la gestació de la IV Guerra Civil espanyola no va tenir lloc a Catalunya. És clar que hi havia diferències entre els partits polítics catalans, entre l’Esquerra i la Lliga, com n’hi ha en tot país amb règim democràtic pluralista i en el qual l’oposició té una funció en el govern del poble. Però mai aquestes diferències no haurien arribat a provocar una guerra entre catalans. Això era i és impensable. Al contrari, el contrast amb
565 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
l’ambient que regnava a Espanya era tan gran que Catalunya era anomenada l’«oasi» en els mesos anteriors a l’esclat de la guerra. Com a testimoni presencial dels fets d’aquell temps puc donar fe d’aquesta situació de tranquil·litat en la nostra terra per a edificació dels joves d’avui que sovint han rebut informacions oficials contràries. Millor encara serà reproduir uns paràgrafs d’un editorial de La Vanguardia publicat durant l’estiu de 1936, abans de la guerra, pel director del dit diari Agustí Calvet (Gaziel) on apareix clarament el contrast entre la situació a Catalunya i a Espanya: «Toda España, con excepción de Catalunya, vive políticamente en una atmósfera propiciadora de guerra civil. Y Madrid es el horno principal, donde esta atmósfera es irrespirable. El país está dividido en dos bandos que quieren aniquilarse mutuamente porque creen que les es imposible convivir. Es el mismo fenómeno castizo que viene repitiéndose a través de los siglos, cuando los habitantes de España no pelean contra los extranjeros, se pelean entre sí. Sin embargo aquí –en Catalunya– triunfaron últimamente las izquierdas, y con más peso, tal vez, que en parte alguna de España. Pero a nadie se le ha ocurrido entre los vencedores de la Esquerra que encima de su victoria legal hay que aniquilar materialmente a los partidarios de la Lliga. Aquí la resignación de los derrotados se equilibra con la templanza de la satisfacción de los victoriosos». A Catalunya existia un esperit de respecte i de col·laboració no sols entre nosaltres mateixos sinó en relació als altres pobles de l’Estat espanyol, sense excloure els castellans. Quant a aquests, Ortega i Gasset havia definit, potser no sense un to d’amarga resignació, amb el nom de conllevancia l’esperit de convivència i col·laboració que existia entre els catalans i els grups d’esperit més obert que hi havia entre els castellans. Malauradament, aquest esperit no era general a Espanya com tràgicament mostraren els tristos fets que anaven a esdevenir. La violència contra Catalunya Ja en el grup de joves del qual hauria d’originar-se la Falange i les doctrines que més tard haurien d’inspirar aquest partit i el Movimiento Nacional del general Franco trobem les llavors d’aquesta política de violència contra Catalunya. En el periòdic La Conquista del Estado (Madrid, 4 de juliol de 1931) hi ha un article reproduït més tard en JONS. Antología y Prólogo de Juan Aparicio (Barcelona, Editora Nacional, 1939, p. 215-216). Llegim: «Ante el deplorable
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
566 Josep M. Batista i Roca
episodio de Cataluña, España procurará el hallazgo de remedios eficaces. Sin detenerse ante nada... Todo puede hacerse. Y se hará. Si el clamor separatista de Catalunya fuere unánime... debería contestarlo España con lenguaje de cañón... Habrá de convertir esta tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos, del norte de África». Frases profètiques: les tropes marroquines arribaven a Barcelona vuit anys després. Ramiro Ledesma Ramos escrivia (La Conquista del Estado, Madrid, 10 d’octubre de 1931): «La trayectoria que siguen las fuerzas disgregadoras no puede ser detenida sino a través de una guerra». Aquestes idees no foren exclusives d’un grup de joves exaltats. Són les mateixes que inspiraren la famosa frase de Calvo Sotelo, «España, antes roja que rota» en un discurs al frontó d’Urumea vuit mesos abans de començar la Guerra Civil. És la tragèdia celtibèrica de la violència, malaltia congènita d’una família de pobles que s’estén de l’Espanya castellana a les seves filles d’Amèrica Llatina, malaltia que sortosament no produeix crisis tan greus en el modern poble català. El marc psicològic circumstancial del decret contra l’Estatut Si aquestes foren algunes de les idees en relació amb Catalunya que inspiraren la gestació de la guerra, enfoquem ara amb major detall el marc de violència circumstancial i psicològic dins el qual el decret contra l’Estatut fou preparat i promulgat. El dia 3 d’abril de 1938 les tropes del general Franco ocupaven la ciutat de Lleida. El dia 5 era promulgat el decret abolint l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb les signatures del general Franco i del seu ministre de l’Interior Sr. Ramón Serrano Suñer. L’endemà, el general Franco donava personalment l’ordre d’afusellar el Sr. Manuel Carrasco Formiguera, cristià demòcrata, leader de la Unió Democràtica de Catalunya. Un consell de guerra l’havia condemnat a mort ja feia vuit mesos, però l’execució de la sentència s’havia anat ajornant. El general Franco i el seu Govern no havien volgut atendre les repetides peticions d’indult d’organitzacions internacionals catòliques i d’altres, de la Companyia de Jesús i àdhuc del mateix Vaticà. Tres dies desprès, el 9 d’abril, Dissabte de Passió, Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos. Avui sabem per les memòries del cardenal Antoniutti, nunci del Papa prop del general Franco, un extracte de les quals ha estat recentment publicat a La
567 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
Vanguardia (14 de maig de 1976) com el ministre d’Afers Exteriors del general Franco, general comte de Jordana, es planyia amb el nunci del dit afusellament, que ambdós consideraven que «portaria enutjoses conseqüències». Tal com l’afusellament de Carrasco i Formiguera, el decret d’Abolició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya està inspirat per la mateixa frenètica exaltació anticatalana d’aquella època de guerra i de violència i ha tingut i tindrà «enutjoses conseqüències». Sense tenir en compte l’esperit del moment, l’atmosfera psicològica que l’envoltava no podem interpretar el sentit del decret. Interessa, per consegüent, precisar aquest estat psicològic anticatalà per a comprendre més justament com aquest ambient influencià greument l’esperit dels autors del decret. Aquests actuaren més aviat sota la pressió d’un estat d’excitació passional que afebleix la valor jurídica i política del decret aliè a l’equanimitat, al seny que ha d’inspirar les mesures del veritable home d’estat. El mateix general Franco en unes declaracions fetes a un grup de periodistes estrangers el més de febrer de 1937 havia dit: «En cuanto a la suerte futura de Cataluña hemos de decir que esta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento». (Declaracions reproduïdes per José Emilio Díez, Colección de Proclamas y Arengas del Excmo. Sr. General Don Francisco Franco, Jefe del Estado, Sevilla 1937, p. 112). L’animadversió anticatalana Dionisio Ridruejo, que durant la guerra havia estat director general de Propaganda en la zona franquista, recorda en el seu llibre Escrito en España (Buenos Aires, 1964, 2a edició, p. 176) que «cualquiera que haya vivido la Guerra Civil sabe que, junto a la cuestión religiosa, la cuestión del regionalismo –del anti-regionalismo, para ser más precisos– fue elemento de inmensa eficacia para anexionar voluntades a la causa». Aquesta orientació fou confirmada posteriorment pel primer governador franquista de Barcelona, Dr. Wenceslao González Oliveros, que havia estat catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de Salamanca, en unes declaracions sobre la «nueva era» que anava a implantar a Catalunya: «Plantear ahora el problema regionalista es carecer del más elemental sentido de la realidad. España se alzó con tanta o mayor fuerza contra los Estatutos desmembradores que contra el comunismo» (Destino, 5 d’agost de 1939).
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
568 Josep M. Batista i Roca
Poden aportar-se altres testimoniatges de primera mà sobre l’estat d’ànim que regnava darrere el front franquista en relació amb Catalunya. L’historiador falangista Maximiano García Venero, autor de les històries dels nacionalismes català i basc, en la seva obra Falange en la guerra de España (París, Ruedo Ibérico, 1967, p. 299) estableix una distinció entre l’actitud de la Falange, segons ell, especialment el grup d’Hedilla, i la dels altres grups en relació amb Catalunya: «En Catalunya, como en todas partes, hay españoles buenos y malos. A nadie se le ocurrirá propagar odios contra los madrileños porque Madrid sea rojo en estos momentos». [...] Estas palabras de Hedilla constituían una orden a los falangistas para que no cayesen en la ciega, insensata campaña anti-catalana y anti-vasca. Podía oírse, con frecuencia, en ciertos medios que no eran falangistas, la afirmación de que Cataluña «debería ser sembrada de sal» [...] El hecho del separatismo no podía justificar que se tratara a unas regiones y a todos sus habitantes como legalmente podría tratarse a un criminal individual.
Altres testimoniatges confirmen aquestes idees que corrien contra Catalunya en el territori franquista. José Antonio Giménez Arnau, conseller nacional de Falange i cap del Servei Nacional de Propaganda, en una concentració de falangistes presidida pel general Franco, aplegada a Saragossa el 21 d’abril de 1938, o sigui tretze dies després de la publicació del decret contra l’Estatut de Catalunya, deia referint-se als catalans: «Dejadles que ladren, y nosotros sigamos adelante por el camino de la unidad que nos da las tierras de la periferia, traidoras un día a los destinos de España... Pero una advertencia: nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España. (Aplausos)» (Heraldo de Aragón, Saragossa, 22 d’abril de 1938, p. 3). Un vell i experimentat periodista que signava amb el pseudònim àrab Tebib el Arrumí, potser el periodista de guerra de major relleu de la zona franquista, escrivia a la primera pàgina del diari Heraldo de Aragón (4 de febrer de 1939): «Yo he oído a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico para purificar la ciudad roja (Barcelona) y como único remedio, señalar el termocauterio destructor implacable». (Incendiar-la?).
569 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
Conquerida ja Barcelona, Don Ramón Serrano Suñer, ministre de l’Interior, consignatari del decret contra l’Estatut, junt amb el general Franco, de qui era cunyat, declarava al periodista Don Manuel Aznar, tan il·lustre en la zona franquista, més tard ambaixador espanyol; «Tenemos hoy a Catalunya en la punta de nuestras bayonetas» (El Noticiero Universal, Barcelona, 24 de febrer de 1939). Era el mateix concepte que ja havia estat enunciat a l’Heraldo de Aragón (Saragossa, 4 de maig de 1938) en comentar aquest diari una concentració falangista a Almacelles el dia abans per a celebrar la presa de Lleida, tres setmanes després de la publicació de l’esmentat decret: «[...] Este acto, primera expresión de la incorporación de Cataluña a España realizada […] a la sombra de las bayonetas del Ejército de Aragón». Així mateix el ja esmentat professor de Filosofia del Dret de la Universitat de Salamanca Dr. González Oliveros, el primer governador enviat a Barcelona després de l’ocupació, declarava a La Vanguardia Española (5 d’agost de 1939) parafrasejant el joc de paraules de la famosa frase d’Unamuno: «Nuestro formidable Ejército vino en marcha triunfal a vencer, pero no a convencer, a los enemigos de España». Amb tot, un home de tanta experiència política com el periodista Tebib el Arrumí, ja esmentat, havia escrit en l’article que ja hem citat més amunt en exposar les seves reflexions des de Saragossa després de la caiguda de Barcelona i referint-se als catalans: «No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo, pero ¿convencidos? ¡Ah!, eso ya es más difícil. Quizá imposible». L’ambaixador venecià, al final de la Guerra de Separació (1640-1652) en circumstàncies semblants havia expressat el mateix judici en informar la seva República: «Els exèrcits del Rei han ocupat ja quasi totes les ciutats, però no han reeixit a conquerir el cor de cap català». Fa pena llegir les coses que en aquella època els espanyols arribaren a escriure contra els catalans. Sortosament per a nosaltres, els catalans mai no han escrit en semblants termes, referint-se als castellans. Cap poeta català no ha escrit mai res comparable als versos de Machado sobre Castella. Ni mai no he llegit ni he sentit dir a cap català, responsable o irresponsable, en temps de pau ni en temps de guerra, que els camps de Castella haguessin d’ésser sembrats de sal, ni polvoritzats, ni que damunt d’ells hi hauria de caure un càstig bíblic, un termocauteri destructor implacable. Els catalans mai no hem usat de la violència per a penetrar dins l’Estat espanyol, mai no hem irromput per la força a través de les fronteres per a entrar-hi. Si els catalans pertanyem a l’Estat espanyol és perquè els castellans en 1640 i en 1714 i en 1939 han usat de la força per a fer-nos entrar a llur Estat. Un cop hem estat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
570 Josep M. Batista i Roca
dintre, com ens han tractat? Si tanta animadversió ens tenen perquè s’entesten a voler-nos tenir dins llur Estat, sota llur govern? El decret contra l’Estatut, més que precepte jurídic, és fruit d’aquest esperit de pugna contra Catalunya Hem aportat les citacions anteriors àdhuc a risc d’ésser excessivament extensos tan sols per a descriure l’estat d’ànim que regnava contra Catalunya, àdhuc en les esferes dirigents, en aquella banda de la IV Guerra Civil espanyola. El decret de 1938 és fruit d’aquest esperit d’animositat i de violència contra Catalunya. Com gràficament diu el Sr. J. M. Pi Sunyer, «fou dictat amb la boca agra». Aquesta frenètica ofuscació dels autors del decret contra Catalunya disminueix notablement llur capacitat com a legisladors serens i, doncs, la valor jurídica del decret. En realitat el decret no és més que una crua explosió d’aquesta violència anticatalana i de la voluntat de llurs autors d’imposar-lo per la força de les armes a un poble vençut en el terreny militar, encara que no per causa d’això hagués perdut la seva personalitat, com ja tornem a veure avui. És la mateixa animositat que apareix en els textos damunt citats. Deia el general Franco: «La suerte futura de Cataluña es una de las causas fundamentales de nuestro Alzamiento». Deia Serrano Suñer: «Tenemos hoy a Cataluña en la punta de nuestras bayonetas». És la mateixa animositat que apareixerà posteriorment, a partir de 1939, en aquell conjunt d’ordres contra la personalitat nacional de Catalunya, la seva cultura, la seva llengua, el seu esperit, i que en llur conjunt constitueixen un veritable intent de genocidi contra la Nació Catalana. D’entre tots els actes d’aquesta política anticatalana hi ha en primer terme l’afusellament del president de Catalunya, Sr. Lluís Companys i Jover, al castell de Montjuïc el dia 15 d’octubre de 1939, condemnat a mort per un consell de guerra de generals de l’exèrcit espanyol del general Franco. Hi ha un detall en la redacció de la sentència que, interpretat psicològicament, aporta una gran llum sobre quin era el pensament real d’aquells generals espanyols: «Debemos condenar y condenamos al Presidente de la Generalidad, Luis Companys Jover [...] a la pena de muerte». No diu a «Luis Companys i Jover, Presidente de la Generalidad». La sentència de mort no és contra la persona humana de Companys, és contra la Presidència de la Generalitat.
571 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
En resum, el decret contra L’Estatut és un text mancat de la serenitat i maduresa pròpies d’una assenyada mesura de govern i d’una seriosa i constructiva base jurídica i constitucional. Fou un exabrupte dictat apassionadament en l’eufòria d’una victòria que els vencedors imaginaven definitiva en el camp de batalla, sense preveure les conseqüències per al futur que aquesta disposició fatalment havia de portar. Si Hitler s’imaginà haver creat un imperi que duraria mil anys, Franco es creia haver vençut i dominat Catalunya per sempre. Avui Catalunya torna a estar dempeus. El decret és anacrònic en relació amb la realitat d’avui Afortunadament no és aquest l’esperit que avui regna a Madrid. Les circumstàncies han canviat i han obligat a canviar aquest esperit. El decret ja no correspon de cap manera ni a l’esperit ni a la conjuntura política actual, ni a l’interior de l’Estat espanyol ni molt menys en les organitzacions europees que desitjarien poder admetre l’Estat espanyol si aquest realment reconegués els drets dels ciutadans i dels pobles. Podria dir-se àdhuc que els canvis actuals ja han fet perdre a aquest decret la seva valor i la seva validesa. El decret contra l’Estatut és avui anacrònic i impossible de mantenir a l’haver canviat les circumstàncies i haver passat Catalunya i Espanya d’una situació de guerra a una situació de pau, o almenys de pacificació i d’evolució, encara que sigui lenta, vers un Estat de dret. El decret és ja un precepte fora del nostre temps. I més ho serà encara com més temps passi i la realitat i la serenitat vagin imposant-se. L’actitud més senzilla i assenyada és deixar-lo de banda i derogar-lo. El dret violat tornaria així a restablir-se.
III. Les contradiccions del decret. El decret no deroga l’Estatut Passem ara a analitzar més detalladament el text del decret contra l’Estatut. Allò que salta als ulls és l’enorme contrast en la categoria jurídica dels dos textos. L’Estatut està basat en l’expressió de la voluntat de tot un poble
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
572 Josep M. Batista i Roca
manifestada en el referèndum del 2 d’agost de 1931 i en la seva aprovació per les Corts espanyoles, òrgan legislatiu del poder legítim en aquell moment, després d’una llarga i detallada discussió i negociació entre ambdues parts. El decret és una mesura de guerra, inspirada més que en un esperit jurídic en un esperit de lluita i violència contra Catalunya, inspiració que redueix la seva valor com a mesura de dret. En contrast amb l’Estatut, el decret no emana més que del cap d’un exèrcit en lluita contra el poder legítim, la República. Remarquem que en aquell moment el general Franco només havia estat internacionalment reconegut com a cap de l’Estat espanyol pels governs estrangers que l’ajudaven en la guerra. Cap convalidació posterior vingué a reforçar el seu aspecte jurídic i constitucional, ni tan sols la seva presentació a les Corts del general Franco. Cal reconèixer, és clar, que es tractava d’una disposició del cap d’un Estat totalitari que segons les seves doctrines no era responsable més que davant de la Història. És que un decret d’aquesta naturalesa pot continuar anul·lant una institució com l’autonomia de Catalunya de sòlids fonaments jurídics i constitucionals com els reunits a l’entorn de l’Estatut, en el moment en què hom vol allunyar-se d’un règim totalitari per a retornar a un de democràtic de tipus occidental? L’aspecte més extraordinari d’aquest decret és que, en realitat, no és una derogació expressa i formal de l’Estatut de Catalunya. El preàmbul del decret, una exposició de motius que pretén esser una justificació dels seus dos articles dispositius i que és el seu fonament ideològic, ja que no jurídic, estableix una curiosa doctrina. Es essencial fixar-nos en aquest preàmbul. Segons ell l’Estatut ja hauria perdut la seva validesa jurídica molt abans de la publicació del decret. Heus ací el text: El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar […]. El Estatuto de Catalunya […] dejó de tener validez en el orden jurídico español desde el día 17 de Julio de 1936. No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.
Així, doncs, el mer alçament de l’exèrcit espanyol al Marroc abolí l’Estatut de Catalunya. Així la sublevació tingué més força jurídica que el refe-
573 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
rèndum del poble català i l’aprovació per les Corts. I això malgrat que les forces d’ordre públic del Govern Català sufocaren l’alçament a Catalunya i que l’exèrcit del general Franco trigà encara més de dos anys i maig a ocupar Catalunya. El decret del 5 d’abril de 1938 no deroga l’Estatut de Catalunya. El dona ja per derogat. Parteix del supòsit que havia ja perdut la seva validesa jurídica des del moment de l’alçament de l’exèrcit el dia 17 de juliol de 1936. Es més, el decret esquiva entrar més a fons en aquesta matèria en afegir: «No sería preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido». Però hi ha una circumstància ocasional del decret: «La entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación». Així, doncs, segons el decret contra l’Estatut, els aspectes polítics i constitucionals de l’abrogació de l’Estatut restaven resolts i anul·lats per l’Alçament de l’exèrcit. Resolts aquests, resta solament l’aspecte administratiu, és a dir, treure les conseqüències pràctiques d’aquella abrogació. Aquesta és la finalitat del decret. Ens trobem, doncs, davant de dos problemes que el decret distingeix netament: l) La derogació de l’Estatut causada per l’alçament de l’exèrcit al Marroc el 17 de juliol de 1936, matèria política, la fonamental, sobre la qual el decret considera que ja no cal fer cap altra declaració. Es ja res judicata. 2) El problema estrictament administratiu, no polític, de deduir les conseqüències pràctiques d’aquella abrogació, plantejat per l’entrada de les tropes del general Franco en territori català, és a dir des de la presa de Lleida el 3 d’abril de 1938. L’objecte del decret, doncs, repetim, és solament treure les conseqüències pràctiques d’una abrogació que ja havia tingut lloc anteriorment, per bé que no existeixi cap disposició legal escrita en aquest sentit. La conseqüència pràctica que el decret dedueix és «devolver a las provincias catalanas el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España». Això és el que prescriu l’Art. 1 del decret. Pel seu Art. 2 «se consideran revertidas al Estado las competencias de legislación y ejecución [...] y los servicios que fueron cedidos a la región catalana». L’Estatut era molt més complex i contenia altres aspectes a més dels esmentats en aquest article. La reversió que l’article prescriu no representa una
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
574 Josep M. Batista i Roca
abrogació total i radical de l’autonomia de Catalunya si el legislador hagués volgut tenir alguna benvolença envers la nostra terra. Es difícil trobar un sòlid pensament jurídic en el preàmbul del decret, preàmbul que pretén ésser una exposició de motius. El decret es fonamenta solament en la força: la rebel·lió militar, interpretada com abolició de l’Estatut, i l’entrada de les glorioses tropes del general Franco en territori català com a causa circumstancial de la promulgació del decret. La primera afecta, suposadament, l’aspecte polític i constitucional, la segona l’aspecte estrictament administratiu de treure les conseqüències de l’anterior. L’Estatut fou, doncs, abrogat manu militari, no per cap causa vàlida en Dret. Una tesi revolucionària: la subversió, més legítima que un estat de dret El preàmbul, a més de fonamentar-se en fets militars, és certament una declaració d’una tesi revolucionària, que el fet d’una subversió violenta pot enderrocar tota una estructura jurídica basada en un estat de dret. Però aquesta declaració no representa de cap manera una raó jurídica vàlida per a la part dispositiva del decret. Si la valor jurídica de la motivació del decret és nul·la, en el terreny polític la doctrina establerta en el preàmbul és molt greu i perillosa. Partint d’ella hom pot arribar en la pràctica a la inestabilitat i l’anarquia. En una terra on les revolucions, guerres civils, cops d’estat, pronunciamientos, canvis de règim, destronaments, instauracions i restauracions, etc., són endèmics fa segle i mig, tota creació política o constitucional resta a mercè d’una qualsevulla d’aquestes crisis. Partint d’aquesta doctrina, no sols l’Estatut de 1932 sinó qualsevol mesura futura d’autonomia de Catalunya seria sempre a precari, mancada de tota garantia jurídica d’estabilitat, de permanència i de respecte per la part espanyola. Tot restaria a mercè de qualsevol acte subversiu. El decret, d’estil cru i combatiu, i àdhuc sarcàstic quant a l’honor feta a les províncies catalanes, no és més que un malaurat intent de convalidar un acte de rebel·lió militar i elevar-lo a font de dret. En un text realment jurídic la prudència i la previsió del legislador li hauria donat un altre caràcter i un altre abast. Àdhuc acceptant la hipòtesi que un acte revolucionari hagués tingut valor per a tallar d’un cop d’espasa el corpus legislatiu de la República, si els autors del decret no s’haguessin deixat emportar per l’apassionament i haguessin considerat
575 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
i previst les conseqüències de llur acte haurien anat amb més compte en tractar de Catalunya. La mesura derogatòria de l’Estatut és un decret-llei que només porta les signatures del general Franco i del seu cunyat i ministre de l’Interior Ramón Serrano Suñer. El decret ni tan sols fou posteriorment convalidat per les Corts franquistes. Podria demanar-se, doncs, si el decret no representa més que el pensament i la voluntat d’aquests dos homes. No pot atribuir-se, doncs, a aquest decret la valor jurídica suficient per a derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb tota la força que li dona d’haver estat aprovat per una votació massiva pel referèndum del poble català, aprovat seguidament per les Corts i promulgat pel president de la República Espanyola. El règim republicà a l’Estat espanyol i l’autonòmic a Catalunya continuaven essent els règims legítims en el moment de publicar-se el decret. La quasi totalitat de Catalunya, amb la seva capital Barcelona, continuaven sota aquests règims legítims i les tropes de Franco no n’ocupaven més que una mínima part. Podria acceptar-se que el decret, nascut de la força, havia creat un Estat de fet mantingut per la força sota la dictadura franquista. Desaparegut aquest règim desapareix l’Estat de fet que ell creà a Catalunya. Però no pot acceptar-se que aquest Estat de fet devingui un Estat de dret en un règim democràtic com el que avui Barcelona i Madrid desitgen. El decret no pot continuar essent mantingut i vigent en el nou règim democràtic. Ni és possible voler derivar-ne conseqüències legals com l’anomenat «règim especial per a Catalunya», de Fraga Iribarne, que neix ja invalidat per un vici d’origen. Aquest decret, mesura de guerra, nul·la i sense valor en dret, inspirada per l’excitada i aguda animadversió contra Catalunya d’aquell moment de les hostilitats és impossible de continuar mantenint-la en un nou règim democràtic. Cal tenir-la com si mai no hagués estat promulgada. El retorn a la normalitat en el dret públic imposa el retorn a l’Estat de dret normal anterior, al règim de l’Estatut i de la Generalitat. El dret de conquesta militar La circumstància ocasional del decret és terminant: «La entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán». En altres termes, és la proclamació del dret de conquesta militar damunt de Catalunya. És remarcable la coin-
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
576 Josep M. Batista i Roca
cidència entre aquest decret del general Franco i el Decret de la Nova Planta de Felip V (1716). En el preàmbul d’aquest darrer el dret de conquesta és declarat «habiendo pacificado mis armas el Principado de Cataluña». En el del general Franco és encara més cru: «La entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán». No parla de pacificación, puix sobradament sabien que aquesta seria una tasca posterior i difícil. En el Decret de la Nova Planta Felip V proclama que «pacificada Cataluña», «tocaba a mi soberanía establecer nuevo gobierno en ella». En el seu decret el general Franco proclama que l’entrada del seu exèrcit a Catalunya planteja el problema administratiu que en resum és «restablecer un régimen de derecho público que devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas» com les altres de l’Estat espanyol. En ambdós cassos al règim anterior és abolit, les antigues constitucions de Catalunya i el règim d’autonomia segons l’Estatut. El nou règim establert és sotmetre Catalunya a «las comunes leyes de Castilla» com el comte-duc d’Olivares reclamava. Invocar el dret de conquesta militar («la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán») no reforça la valor jurídica del decret. Invocar el dret de conquesta militar d’un poble damunt d’un altre és una decisió molt poc assenyada, puix que aquesta conquesta porta inevitablement al refús, un dia o altre, del poble conquerit a resignar-se a la seva condició de dominat. Li cal tan sols esperar el moment oportú. Posteriorment a la promulgació del decret, la Comissió de Dret Internacional de l’ONU aprovà, com és lògic i just, una resolució en la seva sessió del mes de gener de 1966 declarant que és nul tot tractat imposat per la força militar a un poble en violació dels principis de les Nacions Unides, entre els quals hi ha el dret a l’autodeterminació fonament del nostre Estatut. El decret de 1938 no és cap tractat. És la anul·lació d’un pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol reconeixent l’autonomia de Catalunya, i imposant unilateralment per la força militar un règim de centralització i de dominació dictatorial. Caldria encara recordar ací alguns punts de la Declaració sobre la Independència de tots els pobles aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, entre les quals l’Estat espanyol s’hi compta, el 14 de desembre de 1961. Cal posar aquests punts en relació amb el decret contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Heus ací els punts que major relació hi tenen:
577 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
I.- La submissió dels pobles a una subjugació, dominació i explotació aliena constitueix una negació dels drets humans fonamentals, és contrària a la Carta de les Nacions Unides i és un impediment per a promoure la pau i la cooperació mundial. II.- Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret ells determinen lliurement llur situació política i lliurement prossegueixen llur desenvolupament econòmic, social i cultural. IV.- Tota acció armada o les mesures de repressió de qualsevol mena dirigides contra pobles no independents han de cessar per tal de permetre que els dits pobles exerceixin pacíficament i lliurement llur dret a la completa independència, i la integritat de llur territori nacional ha d’ésser respectada. VII.- Tots els estats hauran d’observar fidelment i estrictament les prescripcions de la Carta, de la Declaració dels Drets de l’Home i de la present Declaració en una base d’igualtat, de no-intervenció en els afers interiors de tots els altres estats i de respecte als drets sobirans de tots els pobles i a llur integritat nacional. El decret de 1938 –com tampoc el decret de la Nova Planta– no fa cap cas de l’existència de la personalitat del poble català, de la seva voluntat. Com ja hem dit, els catalans estàvem satisfets amb el nostre Estatut, el nostre règim autonòmic funcionava bé, existia un acord entre els partits catalans, Catalunya, en contrast amb Espanya, era anomenada un oasi. A cap català no se li va mai ocórrer de provocar una guerra civil, i en efecte, cap català no va intervenir en els complots preparats per a provocar-la. Si a principis de juliol de 1936 hom hagués fet un nou plebiscit sobre l’autonomia de Catalunya, la immensa majoria dels catalans haurien tornat a votar-hi a favor. Dintre Espanya, la majoria republicana que llavors existia no hauria pas repudiat l’obra de la República, reconeixent l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, majoria que pot contraposar-se a la minoria de dreta enemiga de Catalunya i de l’Estatut. Llavors, quina raó, política o jurídica, existia per a abolir l’Estatut si els catalans i la majoria dels espanyols estaven d’acord per a mantenir-lo com a mitjà per a posar el difícil problema de Catalunya en via de solució? Com, l’alçament de l’exèrcit al Marroc, podia esser raó suficient per a abrogar l’Estatut i tornar a plantejar, més agreujat encara, el problema de Catalunya?
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
578 Josep M. Batista i Roca
L’Estatut no fou derogat el 18 de juliol. La Proclama del general Franco Però la més greu de les contradiccions d’aquest decret és que les seves afirmacions no es corresponen amb els fets. L’afirmació en el preàmbul del decret que l’Estatut havia ja perdut la seva validesa des del mateix moment de l’Alçament el 17 de juliol de 1936 no és recolzada per cap text ni per cap fet. La idea que l’Alçament significava la ruptura amb totes les institucions de la República que impliquessin una negació de les valors que l’Alçament intentava restaurar i que, per consegüent, l’Estatut va perdre la seva validesa jurídica el mateix dia de l’Alçament, 17 de juliol de 1936, fou probablement una idea que va anar elaborant-se en la imaginació dels governants de la zona franquista durant la guerra fins a arribar ells mateixos a prendre-la com un fet a causa de l’excitació anticatalana que ja hem vist que regnava en aquells cercles dirigents. És un exemple típic de com la embriaguesa de la victòria pot pujar al cap i fer perdre la noció de la realitat als vencedors. En el nostre cas, però, la realitat és que res no esdevingué el 17 de juliol específicament contra l’Estatut ni res declarant que les institucions republicanes havien perdut llur validesa en l’ordre jurídic. Ni tampoc des del 18 de juliol de 1936 fins a la publicació del decret del 5 d’abril de 1938. En prova d’aquesta afirmació nostra és d’importància definitiva recordar la Proclama que el 18 de juliol al matí pronuncià el general Franco des de Radio Canarias i que fou, com si diguéssim, la declaració o programa oficial de l’exèrcit que se sollevava. No hi ha en aquesta Declaració o Proclamació oficial res referent a que «el Alzamiento significase en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar». No hi ha cap referència específica concernent a l’Estatut ni es diu enlloc que aquest hagués deixat de tenir validesa jurídica. Es de summa importància, doncs, reproduir alguns paràgrafs d’aquesta crida o Proclamació del general Franco per a explicar als espanyols els objectius de l’Alçament. En ella el general fa una crítica de la situació en què es trobava el país, i no parla en contra de la Constitució de la República sinó que solament es plany que hagués estat vulnerada. La proclama continua:
579 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
La situación en España es cada día más crítica. La Constitución por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total. Ni igualdad ante la Ley; ni libertad, aherrojada por la tiranía; ni fraternidad, cuando el odio y el crimen han sustituido el mutuo respeto [...] Justicia e igualdad ante la Ley os ofrecemos. Paz y amor entre los españoles. Libertad y fraternidad exentas de libertinaje y de tiranía.
Si aquestes són afirmacions de caràcter general, en segueixen d’altres més precises que cal considerar com a referides a la política i les lleis de la República i, per consegüent, a institucions con el règim autònom de Catalunya: Como la pureza de nuestras intenciones nos impide yugular aquellas conquistas que representan un avance en el mejoramiento político-social, y el espíritu de odio no tiene albergue en nuestros pechos, del forzoso naufragio que sufrirán algunos ensayos legislativos sabremos salvar cuanto sea compatible con la paz interior de España y su anhelada grandeza, haciendo reales en nuestra Patria, por primera vez, la trilogía fraternidad, libertad, igualdad.
Si bé hi ha un incís en aquesta Proclamació segons el qual «el regionalismo destruye la unidad de la Patria», no hi ha res en ella que permeti afirmar, com fa el decret de 1938, que l’Estatut de Catalunya havia ja perdut la seva validesa en l’ordre jurídic espanyol a partir d’aquest moment, el dia 17 de juliol de 1936. El text anterior, especialment les frases referents a «la pureza de nuestras intenciones» i a «el odio y la venganza no tienen albergue en nuestros pechos», més que fer témer una abrogació radical de l’Estatut allò que lògicament podien fer esperar era, al contrari, salvar del naufragi almenys tot allò que fos compatible amb la pau interior i la grandesa d’Espanya, quelcom així com una posició reformista, com la que recentment proposava el Sr. Josep M. de Porcioles. Aquest home de lleis català, antic alcalde de Barcelona, a qui ningú no podrà titllar de manca de lleialtat i d’acatament al règim del general Franco va dir en una conferència al Club Siglo XXI de Madrid (El Noticiero Universal, Barcelona, 24 de desembre de 1975): No hubo diferencia en el proceso de la guerra entre Madrid, Valencia o Catalunya. Mas, pese a esta igualdad, terminada la contienda, se hirieron
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
580 Josep M. Batista i Roca
innecesariamente los sentimientos de Catalunya, y su propia estructura jurídica fue suprimida sin matización alguna. No había razón para que Catalunya se considerase vencida. Pero el más grave error fue que se la hiciera sentir, en algunos aspectos, ocupada. […] Dolieron mucho a Catalunya las innecesarias medidas que se adoptaron contra sus íntimas y queridas manifestaciones. La supresión del Estatuto en forma radical, sin matizaciones, fue otro error. Nada impedía mantenerlo en forma debida, con las correcciones necesarias. Hoy no se partiría de cero y sería un punto de apoyo en la creación de la institución regional anunciada por el Gobierno. […] El problema de Catalunya va a plantearse ineludiblemente. Mejor dicho, ya está planteado.
La confusió creada pel decret El decret, d’estil cru i combatiu, no és més que un desafortunat intent de convalidar un acte de rebel·lió militar i elevar-lo a font de dret. En un text realment jurídic la prudència i la previsió del legislador li hauria donat un altre caràcter i un altre abast –com hem dit abans. Àdhuc acceptant la hipòtesi que un acte revolucionari i subversiu hagués tingut valor per a tallar de soca-rel d’un cop d’espasa el corpus legislatiu de la República, si el legislador no s’hagués deixat arrossegar per l’apassionament i hagués considerat i previst les conseqüències del seu acte envers Espanya hauria anat amb més compte en tractar de Catalunya. El decret del 5 d’abril de 1938 crea, doncs, una situació extremament confusa i contradictòria. El decret no deroga l’Estatut, al·legant que ja havia perdut la seva validesa jurídica el dia 1r de juliol de 1936. Però ni en el text de la Proclama del general Franco d’aquesta data ni en cap altre text posterior hom no troba res per a sostenir l’afirmació de que l’Estatut ja havia perdut la seva validesa jurídica. Dintre d’aquestes contradiccions allò que el general signà el 5 d’abril de 1938 no correspon a les promeses fetes el 18 de juliol de 1936, a menys que hom suposi que sempre va mantenir una reserva mental, secretament, contra l’Estatut de Catalunya no revelada en esclatar la guerra però que fou manifestada al final d’ella.
581 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
Recapitulació Abans d’arribar a la seva conclusió final aclarirà l’argumentació d’aquest estudi fer una recapitulació dels seus temes principals. A. 1. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, democràticament aprovat per referèndum del poble català, és part imprescriptible i inalienable del seu patrimoni jurídic. 2. L’Estatut, en ésser aprovat per les Corts espanyoles després de llargues discussions i negociacions entre els diputats catalans que seguien les instruccions del Govern de la República, i en ésser promulgat després per la Presidència de la República Espanyola, únic règim legítim en aquell moment històric, constitueix un pacte entre Catalunya i l’Estat espanyol i, com tots els pactes entre pobles, ha d’ésser respectat. 3. En dir República Espanyola no ens referim a la forma de règim, sinó a l’Estat espanyol. 4. La base jurídica de l’Estatut és el dret a l’autodeterminació del poble català, dret igual al de tots els altres pobles, solemnement reconegut posteriorment a tots ells per l’ONU en la Declaració de la seva Assemblea General del dia 14 de desembre de 1966. 5. L’Estat espanyol sota el règim de Franco, membre de les Nacions Unides, per consegüent, va reconèixer el dret a l’autodeterminació i les conseqüències del seu exercici fins a arribar a la independència i separació, a la Guinea i altres antigues colònies espanyoles a l’Àfrica. Jurídicament no pot establir-se cap discriminació contra el poble català i el seu dret a l’autodeterminació. La igualtat de drets és un principi que ha d’aplicar-se a tots els pobles per igual. B. 1. Catalunya fou aliena a la preparació de la IV Guerra Civil espanyola. El 1936 no hi havia cap raó ni en la societat ni en la política catalana per a arribar a una guerra civil. L’Origen de la IV Guerra Civil es troba en la política espanyola,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
582 Josep M. Batista i Roca
o millor dit, castellana, i en l’oposició violenta entre bàndols, en la política madrilenya i castellana. La sublevació de la guarnició espanyola a Barcelona el 18 de juliol de 1936 fou una agressió contra la comunitat catalana, la seva autonomia i el seu govern. 2. Ja de temps, junt amb els complots vers a preparar la guerra, hom preparava també l’ambient a Espanya amb una campanya d’animadversió contra Catalunya. Aquest esperit anticatalà predominà en l’ambient de la zona franquista durant la guerra, com una multitud de citacions confirmen. 3. El decret contra l’Estatut fou producte d’aquest ambient i d’aquesta exaltació anticatalana. La seqüència dels esdeveniments ho confirma tràgicament: el dia 3 d’abril de 1938 les tropes del general Franco ocupen Lleida. El dia 5 Franco signa el decret contra l’Estatut i l’endemà ell mateix donava personalment l’ordre d’afusellar Carrasco i Formiguera. 4. El decret, per consegüent reflecteix l’esperit d’animositat i de violència i d’exaltació frenètica anticatalana dels seus autors, esperit que afebleix greument llur equanimitat i, com a conseqüència, la valor jurídica del decret. 5. El decret, lluny d’acabar amb el problema de Catalunya, l’ha agreujat encara més. 6. El decret no correspon ni a l’estat d’ànim ni a la realitat d’avui. És anacrònic i impossible de mantenir i més ho serà com més temps passi. C. 1. Una anàlisi del text del decret ens porta a una inesperada i contradictòria conclusió. El text no abroga l’Estatut, al·legant que aquest havia ja perdut la seva validesa jurídica des del mateix moment de l’Alçament Nacional el dia 17 de juliol de 1936, 2. Però ni en el text de la Proclama del general Franco del 18 de juliol, en començar la rebel·lió de l’exèrcit, ni en cap altra proclamació ni text posterior no apareix cap referència a l’Estatut, ni a la seva validesa ni a la seva derogació, fins a arribar al decret tan sovint repetit. 3. L’afirmació del decret sobre la pèrdua de validesa jurídica de l’Estatut és arbitrària i gratuïta, sense cap fonament ni en la realitat ni en el Dret.
583 Decret-llei del General Franco de 5 d’abril de 1938 abolint l’Estatut de Catalunya
IV. El decret és nul i sense valor en dret Totes aquestes consideracions invaliden greument la valor jurídica del decret contra l’Estatut fins al punt de constituir una base per a declarar-ne la nul· litat. La conclusió final que de tot l’exposat es deriva és forta en aquest sentit i permet afirmar que el decret ha d’esser declarat nul i sense valor en dret. Segons la doctrina del dret, una llei o disposició nul·la i sense valor jurídica és com si mai no hagués estat promulgada. Cal llavors retrotraure la situació a l’estat jurídic anterior, al status quo ante. El retorn a la situació jurídica anterior, l’Estatut Per aquestes raons em sembla molt encertat el judici del Sr. Josep M. Pi Sunyer: «La forma més senzilla de retornar a la situació legal de l’Estatut de Catalunya seria dictar un precepte derogatori del decret que el suprimí». Encara més senzill és declarar aquest decret nul i com no publicat. Nul et non avenu, és la fórmula del dret francès. Aquesta fou la fórmula que els juristes francesos aconsellaren al general de Gaulle referent a les mesures promulgades per l’anomenat Govern de Vichy durant l’ocupació nazi de França. I així fou fet. Així mateix, essent el decret del 5 d’abril de 1938 nul i sense valor jurídica la situació a Catalunya s’ha de retrotreure a l’estat jurídic anterior, o sigui a la vigència de l’Estatut d’Autonomia referendat pel poble català, aprovat per les Corts espanyoles i promulgat pel cap de l’Estat espanyol d’aquell temps i mai no derogat per cap disposició jurídicament vàlida. Resta encara un altre aspecte. La declaració que una mesura és nul·la i sense valor dona dret a la part a qui ella perjudiqui a reclamar danys i perjudicis. Catalunya, doncs, podria fer-ho. Podria reclamar, per exemple, el retorn dels recursos financers que l’Estatut atorgava a Catalunya i dels quals des de 1939 l’Estat espanyol ha confiscat. Però preferim no entrar ací en aquest camp.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
584 Josep M. Batista i Roca
Una orientació per a la política pràctica De l’exposat es deriva una orientació per a la política catalana en la pràctica. Més que agitar per a demanar la restauració de l’Estatut i de la Generalitat caldria concentrar tots els esforços a declarar resoltament que el decret de 1938 és nul i sense valor en Dret, que els catalans no el reconeixem i el tenim per no publicat. Així tornem automàticament a la situació jurídica anterior que ens fou il· legalment arrabassada per la força. Així retornem a l’Estatut de Catalunya, patrimoni del nostre poble i únic règim jurídic que els catalans reconeixem. Cambridge, 5 de juny de 1976. J. M. Batista i Roca
R
E
C
E
N
S
I
O
N
S
587 Recensions
Díez, Xavier (2016). El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: Virus editorial, 267 p. La síntesi sobre la trajectòria i les idees de l’anarcosindicalista Salvador Seguí (1887-1923) elaborada per l’historiador Xavier Díez aporta fonamentalment el bagatge historiogràfic d’aquest revolucionari, el marc sociohistòric que explica el seu àmbit referencial –les xarxes de sociabilitat: els cafès, l’ateneu, el cercles de debat i de reunió, que són el que defineix la hipotètica autobiografia escrita per Seguí a Escola de rebel·lia (Edicions El Jonc, 2007)– i les bases ideològiques que en palesen el pensament polític. De l’exposició de Díez es desprèn que entorn dels anys seixanta i setanta del segle passat es produí la reivindicació més notòria del posicionament polític del tornabouenc, fonamentat en l’eixamplament social revolucionari. Aquesta reivindicació –que comptà amb el precursor retrat del sindicalista fet per Pere Foix a Apòstols i mercaders–, resta vinculada a concepcions intel·lectuals en clau política, cosa que es traduí en les biografies de Josep Viadiu (coetani de Seguí), Manuel Cruells i Josep Huertas Claveria. L’interès de la reflexió de Díez rau a relacionar els tres objectius a fi
de donar autenticitat a una època, la dels anys vint, que fou elèctrica per la complexitat dels esdeveniments –intel·lectuals, polítics, sindicals, militars, corporatius– que s’hi esdevingueren. Els contextos que condicionaren el posicionament polític de Seguí –i d’un conjunt d’anarcosindicalistes– es produïren en conjuntures de crisi de l’Estat espanyol, la més destacada de les quals –19181923, amb un determinat protagonisme terrorista de la Unión Monárquica Nacional, fet a analitzar– és la que centra el protagonisme cultural i polític de Seguí. L’estudi que comentem emfasitza moments definitoris del context històric que expliquen les reflexions sindicalistes del líder anarquista assassinat, aspecte que ajuda a comprendre’n l’abast i el sentit. Des dels processos de Montjuïc, quan Seguí encara era un infant, fins a la davallada de l’Espanya postcolonial –tot passant per la vaga general de 1902, la situació revolucionària de juliol de 1909 i la vaga de la Canadenca de febrer de 1919–, l’assaig recorre amb detall l’evolució ideològica del cenetista. Però –i ací rau l’interès de l’estudi que comentem–, de quin tipus d’evolució es tracta? Sovint hom equipara l’anarquisme –i la Confederació Nacional del Treball– amb un tipus únic de
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
588 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
pensament: antipoliticisme i antiestatisme. Però tot plegat és més complex. Un fet que resta clar del fil conductor del llibre de Díez és que existeix un projecte anarquista conscient d’una transició política a efectuar al si del capitalisme a fi de definir una nova situació sense explotació social. Aquest objectiu és pensat tenint en compte les característiques de l’estructura social del país (com no podia ser d’una altra manera). Seguí malda per eixamplar –i això és fonamental– l’espai anarcosindicalista als intel·lectuals i al bloc social menestral, espais conformadors d’una hegemonia política. Ambdues fites –la de la substitució del mode de producció i del model polític– eren a la base de la concepció del sindicat com a intel·lectual col· lectiu i com a organització matriu educadora. La consideració «pedagògica» de Seguí depassa un tipus de sindicat «tècnic» –corporatiu–, i el situa com a matriu revolucionària que escomet les funcions orgàniques del partit polític (convencional). Aquesta característica fonamental –que pot esdevenir referent crític respecte de les escoles tècniques (gestores) dels sindicats hegemònics actuals– és aprofundida del tot per Díez i esdevé fonamental per a comprendre perquè Seguí no era «apolític» en el sentit d’elaborar una estratègia orgànica:
el sindicat –enllà de l’estricta defensa d’interessos econòmics–, les bases conceptuals i estratègiques del qual concretaren en el Congrés de Sants un salt qualitatiu definitiu (p. 91- 97). Aquest apartat de l’assaig, doncs, és el que permet definir majoritàriament la part dedicada a l’anàlisi del pensament polític de Seguí, l’esperit del qual resta perfectament sintetitzat pels mots introductoris –superadors de tot economicisme i infantilisme ideològic– de Salvador Quemades i de Manuel Cruells (p. 9). En aquest sentit, subratllar la concepció del sindicalista davant el fet nacional és una aportació substancial de la recerca que ens ocupa. Xavier Díez en focalitza la consideració en el discurs a l’Ateneu de Madrid del 4 d’octubre de 1919, del qual es dedueix que el posicionament de Seguí denuncia l’actitud de la Lliga contrària als interessos nacionals de la classe subalterna, però en cap cas no era contrari –ho contemplava com a possibilitat factible a la qual no s’oposaria el proletariat– a l’objectiu de la independència nacional. Aquesta consideració –que cal subratllar– pot explicar perquè la clausura del Congrés de Sants es produí al local del CADCI, sindicat sobiranista de professionals i d’oficis. El fet que Seguí denunciés la cúpula dirigent de la Lliga Regionalista
589 Recensions
no significava que no maldés per establir aliances amb sectors patriòtics que avui en diríem «nacional-populars» a partir de l’assumpció federal alliberadora –no pas estatalista– de Pi i Margall, una interpretació del federalisme –des de cada nació– també realitzada per Rovira i Virgili. Aquest apartat (p. 247-253) permet d’establir –tot seguint els mots de Manuel Cruells que s’hi reprodueixen– hipotètiques coincidències –si hom vol conjunturals– amb el nou independentisme macianista aleshores acabat d’articular a través d’Estat Català (1922). El conjunt d’aquestes idees –proclius a les bases republicanes– cercava la formació d’un bloc social de poder socialista que, en principi, havia mostrat el seu suport a la revolució dels soviets de 1917. Aquest, però, és un aspecte que, per bé que ha estat analitzat en el volum, necessita d’una monografia autònoma. La crítica de Seguí, i fonamentalment de Pestaña, al procés revolucionari rus, rau en la denúncia de la seva burocratització, fet que en seria l’antinòmia. Amb tot, les crítiques majoritàries reproduïdes al volum se situen en el període 1918-1921, tot just en la conjuntura del comunisme de guerra i de la «guerra civil» que actuava conjuntament amb el «cinturó sanitari» con-
trabolxevic, és a dir, quan els revolucionaris optaren per controlar la deriva dels fets tot tenint en compte la pressió occidental i interior. Però quin era el posicionament de Seguí quan s’endegà la Nova Política Econòmica? Per bé que el dirigent obrer fos assassinat el 1923 segur que tingué coneixement dels orígens de la nova conjuntura. Aquesta apreciació, però, no desmereix en absolut el meritori treball de síntesi de Díez, que palesa l’existència d’una via política d’ampli abast en el si d’un sector de l’anarcosindicalisme, aquella estratègia que anava més enllà de la «propaganda pel fet», criticada com a insuficient pels «apòstols» revolucionaris que, sens dubte, foren referent per a l’opció dels trentistes deu anys després de la trajectòria truncada de l’amic de Lluís Companys i de Francesc Layret. El que ens digué Seguí –conclusió que pot derivar-se de la recerca de Díez– és que cada estratègia anarcosindicalista s’havia de bastir des de les característiques culturals i socials de cada país. Aquella CNT era talment una nina russa. Xavier Ferré Universitat Rovira i Virgili xavier.ferre@urv.cat
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
590 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
Pujol Casademont, Enric (2015). Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar. Elements per a un cànon historiogràfic català. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 134 p. La historiografia –pel seu component de filosofia de la història– és una forma de memòria col·lectiva, la socialització de models de la qual acaba per establir un imaginari de país en forma de relat. Encara, però, entre nosaltres, no té el lloc acadèmic que li correspon; lloc que hauria de ser fonamental per a constituir una disciplina primordial on la transdisciplinarietat és un fet. Els tres referents comparats –potser per primera vegada– en aquest assaig de síntesi esdevenen representatius d’això dit a partir d’un principi bàsic: tota recerca històrica esdevé un reflex del pensament polític. L’orientació de l’estudi empíric comporta una disposició de rellevància explicativa de les variables que hi prenen part de tal manera que una conjuntura, o un període mitjà o llarg, siguin analitzats i interpretats segons uns condicionants sociopolítics fonamentals. La socialització acadèmica d’un model –o altre– esdevé hegemònica segons el bagatge de la «generació historiogràfica» que se’n
fa portaveu. Aquest principi roman obert i és susceptible de ser aplicat fins a la coetaneïtat més recent. L’oportuna anàlisi dels tres historiadors reportats per Enric Pujol –estudiós consolidat pel que fa a la interpretació dels contextos que determinen el «quadre historiogràfic» dels Països Catalans– comporta definir la relació entre pensament historiogràfic i concepció nacional. Des d’aquest vessant cada «retrat intel· lectual» aportat a Tres imprescindibles familiaritza el lector amb els elements configuradors de la lògica explicativa de l’obra de Soldevila, Vicens i Vilar; lògica que ben sovint no ha estat contemplada a l’hora d’estigmatitzar –o eternitzar– plantejaments concebuts respectivament com a romàntics (Soldevila: 1894-1971) o científics (Vicens: 1910-1960). De fet, aquest eixorc reduccionisme –empeltat de l’implícit bagatge ideològic (sovint ocultat)– ha esdevingut un cercle viciós que només ha estat beneficiós per a una concepció sincrètica que, a la fi, roman en la reproducció d’una història (falsament) objectivista a mans del quantitativisme o del fragmentarisme com a enfocaments que prenen la part pel tot. El biògraf de Soldevila vol eixir d’aquest laberint i estableix la coordenada primordial del context metodològic comprès en el context
591 Recensions
intel·lectual i ideològic de cada autor estudiat. Del creuament de les tres trajectòries n’ha extret un cànon, una brúixola orientativa pel que fa al resultat d’enfocaments historiogràfics: la història de la història, que no és altra cosa que l’aprofundiment en el discurs del passat des del present viscut. El «present viscut» per Soldevila és exposat ens els epígrafs 3.2.1 («Un projecte normalitzador») i 3.2.2 («Una formació ben personal»). I, més específicament, en el motiu determinant «Fer de Catalunya un poble normal» (3.4.3). Si hom fa taula rasa del projecte soldevilià –en el seu context– se’n desfigura el sentit a posteriori. D’altra banda, la formació i pràctica culturals soldevilianes, deutores del republicanisme autodeterminista –entre Acció Catalana i Esquerra Republicana–, explica per què l’intel·lectual féu una síntesi del que foren i eren els connacionals. El teixit associatiu, la necessitat de bastir una opinió pública no satel·litzada i la cultura hegemònica catalanista d’esquerres explicaven externament l’escriptura de la Història de Catalunya. Aquest rerefons definia el fet que elaborés també un altre model –plurinacional– de relat historiogràfic espanyol. L’ambient cultural i polític extern torna a explicar una part subs-
tancial de la concepció historiogràfica de Vicens definida des de 1935 (crítica a Soldevila) fins a l’assistència al IX Congrés de Ciències Històriques de París de 1950. L’epígraf 4.2 –«Una trajectòria intel·lectual marcada pel moment històric»– és adreçat a comprendre la part fonamental del capítol «Notícia de Catalunya i el projecte polític vicensià». D’aquest emmarcament, Pujol –deutor de la primera biografia sistemàtica sobre Vicens elaborada per Josep Maria Muñoz Lloret– n’extreu un plantejament que atorgava protagonisme a l’estructura econòmica i als grups socials, però que romania confrontat al materialisme històric. Heus ací l’influx de la història econòmica adreçada, com a espill, a la biografia del que havia estat la burgesia –no pas política– del país. Soldevila i Vicens antitètics? Del que explica Pujol, les relacions entre ambdós historiadors –Vicens, però, des de la tribuna de la Universitat a la qual no accedí Soldevila, fet que no deixa de ser determinant– foren col· laboratives –participació de Soldevila en la col·lecció «Biografies catalanes» dirigida per l’historiador gironí– per bé que, com a rerefons, el projecte polític vicensià fos aconduït pel conèixer-nos a fi de bastir una concepció regeneradora –no uniformista– d’Espanya. Les elits econòmiques, com palesa l’historiògraf figuerenc (p. 89-
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
592 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
92), eren un receptor fonamental del missatge reformista vicensià. Aquest aspecte és fonamental per a delimitar el sentit del treball historiogràfic de Soldevila i Vicens, un aspecte que reprendrà Pierre Vilar (1907-2003) a l’hora de valorar el model historiogràfic de Soldevila. Vilar supera metodològicament Vicens. L’aportació marxista –és a dir, no economicista per totalitzadora dels factors explicatiu materials (els blocs socials de poder), polítics i ideològics (conflicte entre estat i nació)– especificada per l’historiador occità comportà la legitimació d’una nació sense Estat com a unitat d’anàlisi en la recerca històrica en un context –els anys seixanta– on es palesava un relleu ideològic generacional entre nous estudiants – futurs historiadors–, que políticament impulsaven una lluita d’alliberament nacional. Ambdós pols de reflexió es complementaven. Aquest factor indirecte és un dels definidors del fet que Vicens fos una condició necessària, però no suficient. I també, que Soldevila i Vilar definissin certa complementarietat segons el fet d’especificar un plantejament que aprofundís una concepció nacional integradora de diversos nivells d’anàlisi, que en el cas soldevilià es conceptuava com a «interclassista» (p. 119). Cànon historiogràfic? Més que elaborar un rànquing (mecànic per
mercantilitzat) d’historiadors, que no explica gens la relació entre trajectòria, context i model historiogràfic, cal, com palesa Pujol, desenvolupar la historiografia com a àmbit de coneixement. L’escriptura de la història, la circumstància de l’historiador –les influències i relacions que teixeix amb intel·lectuals dedicats a altres àrees de treball– és fonamental per a capir el codi cultural i polític que orienta tota recerca històrica. Per aquest motiu –i d’on prové l’interès de la biografia intel·lectual de Pierre Vilar, de la qual manca una tesi doctoral–1 podem concloure que el treball d’historiador és deutor de relacions entre pensadors (polítics), que expliquen les motivacions de reflexió sobre conjuntures, cicles, marcs sociopolítics i dinàmiques nacionals que posseeixen caracterització autònoma davant la història dels estats. Els tres referents aportats per Enric Pujol són fonamentals per a elaborar un arbre de la historiografia nacional que remarqui arrels, soques i branques que brosten a partir de l’equivalent entre pensar històricament i pensar nacionalment. Per això, l’assaig, com a establiment de síntesis i 1. Vegeu-ne l’essencial estudi biogràfic dels anys de formació i de l’anada a Barcelona a càrrec de Rosa Congost, Les lliçons d’història. El jove Pierre Vilar (1924-1939), Barcelona, L’Avenç, 2016.
593 Recensions
d’hipòtesis de treball d’un grup humà pertanyent a una societat nacional, reflecteix, en conseqüència, una forma de pensament historiogràfic. Heus ací, perquè Pujol remet continuadament a Joan Fuster com a «metàfora» de la nova història –Nosaltres, els valencians (1962)– establerta pels professors i estudiants valencianistes a la dècada dels anys seixanta, i cinc anys després publicada com a projecte a les Illes amb Els mallorquins, de Josep Melià [1963 (1967)].2 Hi ha tants relats historitzats com combats intel·lectuals (i polítics).
Xavier Ferré Universitat Rovira i Virgili xavier.ferre@urv.cat
Duch, Montserrat; Arnabat, Ramon i Ferré, Xavier [ed.] (2015). Sociabilitats a la Catalunya contemporània. Temps i espais en conflicte. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 574 p. Aquest llibre compila els resultats de diverses investigacions sobre associacionisme i sociabilitat dutes a terme pel Grup de Recerca de la Universitat Rovira i Virgili: Ideologies i 2. Damià Pons i Pons, «Els mallorquins, de Josep Melià. Contra la indiferència de la societat illenca», L’Avenç, núm. 305, setembre de 2005, p. 41-45.
Societat a la Catalunya Contemporània. Els autors recuperen la historia de les sociabilitats a la Catalunya del segle xx, amb l’argument que cal estudiar-les per entendre els moviments socials. La sociabilitat configura l’espai de relacions socials on arrelen els moviments associatius, canalitza els corrents de pensament i expandeix les cultures polítiques de tal manera que, afirmen, és a la base dels moviments culturals i polítics que han tingut lloc en els darrers cent anys de la història del nostre país. L’objectiu del volum és, en paraules d’un dels autors, «reescriure la història política com a història social des dels sociabilismes». L’associacionisme esdevé, des de la segona meitat del segle xix, una forma d’expressió política perquè les persones prenen posició des de les associacions on cultiven les sociabilitats i on es formen les seves idees polítiques. El llibre revisa diferents «pràctiques sociabilístiques» i ens les presenta com un mecanisme de presa de consciència i de vertebració de la societat: l’associacionisme obrer, que amb un fort vessant cultural i educatiu reivindica drets laborals i socials per a la classe treballadora; l’associacionisme cultural català, que s’estén a cada poble en forma de casinos, ateneus, centres de lectura o agrupacions musicals que contribueixen d’una manera essencial a la formació de consciències de clas-
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
594 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
se, cultures polítiques i a la construcció nacional; el cooperativisme agrari, que configura identitats de classe entre els treballadors del camp i els pagesos benestants; finalment, els espais associatius on les dones prenen consciència de les cultures de gènere i de la necessitat de transformar-les. Fins aquí les sociabilitats ens apareixen com a agents integradors, transformadors i d’adquisició d’identitat i com a recurs d’expressió de les llibertats que van esclatar a Catalunya en els anys de la República i durant la Transició democràtica. Tanmateix, la sociabilitat i l’associacionisme també són eines de control i de repressió política que van ser profusament utilitzades pel franquisme quan l’any 1939 va espoliar els béns de les associacions que va considerar desafectes al règim i, el més important, va reprimir de manera brutal les sociabilitats de la població derrotada. Sobre aquestes cendres, el règim va construir les seves pròpies sociabilitats franquistes per vertebrar el model de societat que volia. El volum està dividit en tres parts. A la primera, Ramon Arnabat, Montserrat Duch, Xavier Ferré i Pere Gabriel revisen els conceptes i models que enquadren les recerques que s’hi compilen. La revisió de l’estat de la qüestió, que és molt completa i va més enllà dels estudis històrics, s’acosta a altres disciplines com la sociologia
i l’antropologia. El punt de partida és el trànsit a la contemporaneïtat que teoritzen clàssics de la sociologia com Durkheim o Tönnies, amb l’argument que la modernitat és el pas de societats organitzades en comunitats estàtiques a un model social basat en l’existència d’un teixit d’associacions dinàmiques i participades. Les aportacions de l’escola social anglesa, de la història de les mentalitats, o de l’Escola de Frankfurt són també reivindicades en l’enquadrament teòric perquè situen la recerca històrica en l’espai de la vida quotidiana, en les classes populars i en les idees i en el seu paper rellevant com a conformadores de les estructures socials i les bases materials de l’existència. El llibre aporta també una rigorosa ressenya bibliogràfica de la recerca publicada sobre el moviment associatiu i la sociabilitat catalana, fent èmfasi en les aportacions d’historiadors però també amb una mirada interdisciplinària que és d’agrair. Alexandre Galí, Pere Solà o Pere Anguera, entre d’altres, des de la història, però també Llorenç Prats o Josepa Cucó des de l’antropologia. Seguint el sociòleg francès Maurice Agulhon, distingeixen entre la sociabilitat formal, la de les associacions pròpiament dites, i la informal, configurada per les xarxes de relacions socials. Ambdues sociabilitats estan intrínsicament connectades, són es-
595 Recensions
pais d’interacció social on es consoliden relacions d’amistat que perduren més enllà de l’associació. L’estudi de la sociabilitat informal té implicacions metodològiques perquè no queda enregistrada i aboca els investigadors a plantejar-se l’ús de metodologies de recerca oral que complementin la documental; algunes de les recerques fan bon ús de l’entrevista com a font d’informació, tot i que, a mans d’historiadors, segueix sent una tècnica encara poc utilitzada. A la segona part, el volum dedica tres capítols a l’estudi de la manera com l’arribada de canvis polítics (la Segona República, el franquisme o la democràcia) impacten en les sociabilitats i les transformen i de com els sociabilismes són agents de transformació social. En el primer, Josep M. Pons explora la sociabilitat com a espai de difusió de les cultures polítiques a partir de l’estudi de cas de la Joventut Republicana de Lleida, una afiliació política que va ser àmpliament reprimida per les lleis de responsabilitats polítiques i de confiscacions de 1939. Al segon capítol, s’examinen les sociabilitats a la Catalunya pagesa des de l’estudi de les diferents sensibilitats polítiques al voltant de les col· lectivitzacions agràries que van tenir lloc en els anys de la guerra civil. La transformació franquista es recolza en la formació de las Hermandades de
Labradores y Ganaderos, veritables instruments de control econòmic i polític de les societats rurals. En darrer lloc, Meritxell Ferré ens acosta a la presa de consciència de la identitat de gènere amb l’estudi dels espais de sociabilitat femenina: les associacions de dones burgeses del primer terç del segle xx; la sociabilitat de les dones dins i fora de les presons durant els anys del franquisme; el sorgiment d’espais de trobada de dones en els anys de la transició democràtica, moment de sociabilitats feministes. La darrera part del volum està dedicada a presentar l’evolució històrica de la implantació dels teixits associatius arreu de Catalunya des de finals del segle xix fins al desmantellament franquista i la recuperació de la transició democràtica, amb obligada referència a la proliferació de sociabilitats diverses, però especialment polítiques, durant l’etapa republicana. Jordi Roca i Xavier Ferré ens situen en el context de la ciutat, el primer des del barri de Sants ens planteja la resistència de les administracions a recuperar la memòria dels espais de la sociabilitat popular espoliats pel franquisme. Xavier Ferré, analitza la transformació dels espais de sociabilitat de la ciutat de Reus des del segle xix fins a la recuperació democràtica. La resta dels capítols adopten una perspectiva comarcal. Mercè Renom, a la comarca
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
596 Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics
del Baix Llobregat, ressegueix les continuïtats i discontinuïtats del moviment associatiu des del darrer terç del segle xix fins a la transició democràtica. Arnabat reivindica la rellevància política i social i la riquesa de les sociabilitats fora de les àrees urbanes i, en concret, als pobles de la comarca del Baix Penedès d’on aporta dades molt rellevants de l’expansió, la repressió i la recuperació dels teixits associatius fins la dècada de 1970. Antonieta Jarné revisa la transformació del moviment associatiu a les terres de Lleida: l’expansió d’una sociabilitat inspirada en el catalanisme polític a finals del segle xix i inicis del xx; les entitats de resistència cultural del franquisme; i els nous espais lúdics i de participació política a partir de la transició. Els espais de sociabilitat a les comarques de Girona són presentats per Rosa M. Gil, qui aporta dades d’una recerca coral sobre 334 centres, entre casinos, ateneus i societats que han estat estudiats en un període també comprès entre finals del segle xix i l’arribada de la democràcia. Cada un d’aquests estudis ens facilita un recull de dades precises sobre nombre i tipus d’associacions i sobre dinàmiques associatives locals i comarcals de la Catalunya del segle xx, que constitueixen en si mateixes un valor molt significatiu del llibre i conviden altres investigadors a interessar-s’hi.
L’estudi de la sociabilitat del segle xx i de la seva capacitat de promoure i expandir les cultures polítiques ens pot ser de molta utilitat per entendre processos polítics contemporanis, tant l’anomenada desafecció com el sorgiment de moviments socials –noves sociabilitats– dels quals emergeix la demanda de noves cultures polítiques. Aquesta és, doncs, una aportació valuosa a la història social i a la comprensió de la realitat política del país. Montserrat Soronellas Masdeu Universitat Rovira i Virgili mariamontserrat.soronellas@urv.cat
NECROLÒGIQUES
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 599-615
MARIA TERESA FERRER I MALLOL (1940-2017) EN EL RECORD Carles Vela1
Universitat de Girona
El 4 de març passat ens deixava la Dra. Maria Teresa Ferrer i Mallol, després d’una llarga vida dedicada íntegrament i plena a la història medieval en tots els seus aspectes. Vaig tenir la sort de poder-me’n acomiadar el dia abans, mentre acabàvem d’enllestir la donació del seu arxiu i de la seva biblioteca a l’Institut d’Estudis Catalans, que ella mateixa havia decidit fer en vida. Ho féu així no perquè no confiés que aquells a qui ens havia encarregat la cura del seu llegat intel·lectual no ho féssim bé, sinó perquè deixar enllestides les coses formava part intrínseca del seu caràcter. Enllestir la feina, treballar, treballar incansablement... segurament aquesta és una de les primeres característiques de la seva personalitat que ens ve al cap a aquells que la vam conèixer. En recordo una anècdota que il·lustra perfectament aquest tret del seu caràcter. Una vegada, acomiadant-nos a punt de començar les vacances d’estiu, va acabar la conversa amb un «Treballa molt!». La frase em va deixar astorat, jo que em delia per desconnectar del dia a dia, però és que per a la Maria Teresa l’agost a Llançà era l’època perfecta per treballar. Alliberada de les obligacions administratives i acadèmiques del quefer diari, podia dedicar-se de ple a la seva passió: estudiar la història medieval del nostre país. Fins i tot aquests darrers anys, quan la malaltia li impedia mantenir el ritme de treball frenètic que l’havia caracteritzat, va anar ultimant, ajudada pels seus col·laboradors més propers, aquelles publicacions que havien quedat pendents, va seguir repensant temes que havia deixat mig oberts –com ara la identificació de l’autor del Curial i Güelfa, que tant d’enrenou havia d’aixecar poc després del seu 1. E-mail: carlesvelaaulesa@gmail.com
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
600 Carles Vela
traspàs–, va escriure els seus darrers textos i va continuar preocupant-se, com sempre, pels seus deixebles i col·laboradors. Treball, país i deixebles i col·laboradors. Tres constants a la seva vida professional. Treball Nascuda a Barcelona el 25 d’agost de 1940, es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona el 1963, amb premi extraordinari de llicenciatura. Abans d’acabar la carrera ja es va vincular, de la mà del seu mestre, el Professor Dr. Emilio Sáez, al Departament d’Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals (IMF) del Consell Superior d’Investigacions Científiques a Barcelona. Simultàniament va estar vinculada a la Universitat de Barcelona, on va impartir classes fins al 1975, al mateix temps que obtenia diverses beques. En aquests anys de formació també va realitzar diverses estades a Itàlia –Gènova, Càller, Palerm, Spoleto, Roma i Prato–, que estarien a l’origen de l’estreta relació que sempre va mantenir amb els investigadors medievalistes italians, així com dels profunds coneixements sobre història medieval italiana i els fons documentals d’aquest país. Finalment, durant aquest període col·laborà també amb l’Arxiu de Protocols de Barcelona. Aquesta etapa formativa es va cloure amb la definitiva incorporació, com a col·laboradora científica, a la Institució Milà i Fontanals, a la qual sempre més estaria vinculada professionalment i a la qual consagraria gran part dels seus esforços. El doctorat, aconseguit el 1984 amb una imponent tesi titulada Moros i cristians, almogàvers i collerats a la frontera d’Oriola, li va permetre promocionar a investigadora científica el 1989 i implicar-se encara més en aquesta institució, exercint primer de cap de la UEI d’Estudis Medievals (1980-1984) i després de directora de la Institució Milà i Fontanals (1985-1994). En 2002 ascendí a professora d’investigació, la màxima categoria professional de recerca al CSIC. Paral·lelament, en 1992 fou escollida membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, implicant-se immediatament en les activitats de la Secció Històrico-Arqueològica. De 1995 a 2001 en fou secretària, seguidament vicepresidenta (2001-2006) i finalment presidenta (2006-2014). Havent col·laborat, primer, en el projecte d’edició del diplomatari del Cardenal Albornoz dirigit pel professor Sáez, el 1982 va obtenir, de la CAICYT, el seu
601 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
primer projecte de recerca finançat, «Relaciones entre cristianos y mudéjares en los estados de la Corona catalano-aragonesa en el siglo xiv», vinculat al tema de la seva tesi. A aquest projecte el succeïren, sense solució de continuïtat fins al 2004, «La frontera terrestre y marítima con el Islam», «Cristianos y musulmanes en el Mediterráneo occidental (siglos xiv-xv)», «La Corona de Aragón, frontera con el Islam: instituciones y sociedad (siglos xiv-xv)», «La Corona de Aragón y los países islámicos en la Baja Edad Media: el marco político-militar y los intercambios económicos y culturales», «El Mediterráneo medieval desde el observatorio de la Corona de Aragón. Conflictividad e intercambios económicos» i «La Corona de Aragón, potencia mediterránea: expansión territorial y económica en la Baja Edad Media». Els projectes es complementaren, en 1996, amb la constitució del Grup de Recerca Consolidat per la Generalitat de Catalunya «La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani», que dirigí fins a 2008. Dins de l’IEC i en col·laboració amb el Dr. Manuel Riu i Riu, va dirigir el projecte «Corpus documental de les relacions internacionals de la Corona d’Aragó», des de 1996 i encara vigent. Conscient de la importància d’establir lligams amb la recerca que es feia fora del país, així com de la necessitat que els seus col·laboradors i deixebles coneguessin els fons documentals d’altres països, també obtingué diversos projectes de recerca amb Itàlia (Consiglio Nazionale delle Ricerche, Càller), els Estats Units (Comitè Conjunt Hispano-Nordamericà per a la Cooperació Cultural i Educativa, Yale University) i el Marroc (Centre National pour la Recherche Scientifique et Technique, Université de Martil-Tétouan). Publicadora infatigable, Maria Teresa Ferrer va ser conscient de la importància de disposar de revistes de qualitat. Implicada en la revista Anuario de Estudios Medievales des de la seva creació en 1964 –cosecretària de redacció primer (1964), membre de la redacció després (1965-1982)–, en 1983 en va assumir la codirecció i des de 1987 la direcció en solitari fins a 2010, convertint aquesta publicació en un referent del medievalisme hispànic. També dugué les regnes de les altres publicacions de la IMF: la col· lecció «Anejos del Anuario de Estudios Medievales» (1983-2007), la revista Miscel·lània de Textos Medievals, des de 1983, i el Repertorio de Medievalismo Hispánico, fins al 2010, en col·laboració amb la International Medieval Bibliography de la University of Leeds. A més, quan se l’hi demanà, no dubtà a participar en els consells assessors i d’edició d’altres revistes, publicacions i projectes editorials nacionals i internacionals. Conscient que sovint no n’hi ha prou de ser present, sinó que cal actuar, s’implicà en primera persona en
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
602 Carles Vela
gairebé totes les iniciatives en què prengué part. Membre de la Sociedad Española de Estudios Medievales, en va ser vocal de la junta des de 1993 i vicepresidenta entre 2001 i 2007. La gestió de projectes i la cura de publicacions no li va impedir participar activament en desenes de congressos i reunions científiques amb comunicacions, ponències, presidències de sessions i participació en comitès científics, així com també organitzar i encoratjar la realització d’activitats acadèmiques de tota mena. La seva primera comunicació, encara en la seva etapa de formació, en 1962, fou en el marc del VII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Des d’aleshores la seva presència va esdevenir quasi obligada en aquests congressos internacionals, i arribà a formar part, l’any 2000, del Comitè Permanent dels Congressos Internacionals de la Corona d’Aragó. Tant des de la Institució Milà i Fontanals del CSIC com des de l’Institut d’Estudis Catalans va coordinar tot de congressos nacionals i internacionals que han acabat plasmant-se en monografies que s’han convertit en obres de referència indefugibles: «La part des enjeux économiques dans l’expansion catalane en Méditerranée au Bas Moyen Âge» (1998), «De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts a l’edat mitjana» i «El mas català durant l’edat mitjana i la moderna (segles ix-xviii). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics» (1999), «Els catalans a la Mediterrània oriental a l’edat mitjana» (2000), «El camí de Sant Jaume i Catalunya» i «La Corona catalano-aragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana» (2003), «Negociar en la Edad Media» (2004), «Conflictivitat i vies de solució a la Mediterrània medieval» (2007), cinc congressos internacionals commemoratius de l’any Jaume I en commemoració del vuitè centenari del seu naixement (2008, publicats sota el títol «Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I», en dos volums); i «Martí l’Humà, el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’interregne i el Compromís de Casp» (2010). Tot i que ben aviat optà per centrar la seva carrera en la recerca, fou conscient de la importància de la formació de noves promocions de medievalistes en la tradició historiogràfica de sòlida recerca documental que caracteritzava la IMF. En aquest sentit, entre 1983 i 1998 va organitzar, en col·laboració amb l’Institut de Cultura Medieval de la Universitat de Barcelona, uns emblemàtics cursos anuals d’arqueologia i d’història medieval que contribuïren significativament a formar les actuals generacions de medievalistes catalans. Així mateix, quan li fou requerit, mai no dubtà a impartir cursos de doctorat
603 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
o lliçons magistrals tant a la Universitat de Barcelona on s’havia format com en altres centres d’arreu. Tot l’exposat fins ara forma part d’allò visible de l’obra de la Dra. Ferrer i Mallol, però per a aquells que la vam conèixer de prop sabem que hi havia un altre aspecte en el qual la seva immensa capacitat de treball hi quedava completament palesa, el seu arxiu i la seva biblioteca. Especialment durant els anys de preparació de la tesi doctoral, tota notícia que li despertava la mínima atenció va quedar reflectida en una fitxa que engrandia el seu arxiu particular. Després de buidar desenes de registres de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de consultar desenes de protocols de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, de recerques a tants d’arxius dels Països Catalans però també d’Itàlia arran de les seves estades en aquest país, de la consulta de tota la bibliografia que tenia a l’abast o que es feia fotocopiar, els seus fitxers contenen milers de fitxes amb dades que permetrien escriure una dotzena de tesis i desenes d’articles. A més, quan encara molts col·legues ni hi pensaven, la Dra. Ferrer i Mallol va dur una intensa tasca de reproducció de fons sencers d’arxius d’arreu que li podien ser d’interès. Aquests arxiu i biblioteca feien que, a vegades, quan li plantejaves un dubte, l’endemà et vingués amb un feix de fitxes que desinteressadament et cedia. De fet, sovint, el plec de fitxes, per la seva exhaustivitat, no et permetia només resoldre el dubte o contextualitzar-lo, sinó fins i tot publicar-ne un petit article. I tot això amb una generositat com poc sovint es troba en el gremi. Per sort, tots aquests materials, juntament amb una important biblioteca rica no sols en llibres, sinó sobretot en separates i fotocòpies d’articles, els va llegar a l’Institut d’Estudis Catalans, que és el curador intel·lectual del seu llegat, de forma que ara en podran gaudir els seus col·laboradors i deixebles, i tota la comunitat científica. Finalment, on millor es va plasmar la seva tenacitat en el treball fou en la seva extensa bibliografia, composta per una quarantena de monografies, un centenar d’articles en revistes, un centenar i mig de capítols de llibres i vora tres-centes ressenyes, a més de desenes de capítols introductoris i d’articles enciclopèdics. En aquesta semblança s’ofereix només una selecció d’aquells treballs que més impacte han tingut, però el lector curiós en podrà trobar una llista exhaustiva fins al 2011 en l’homenatge que els companys i deixebles li vam dedicar en 2012, «La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’Història Medieval en homenatge a la doctora Maria Teresa
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
604 Carles Vela
Ferrer i Mallol», arran de la seva jubilació, així com una bibliografia completa en el proper número de l’Anuario de Estudios Medievales (47/1, 2017). País Les publicacions de la Dra. Ferrer i Mallol ens permeten copsar l’altre element que caracteritzà la seva vida professional: el país. Per a ella, l’historiador medievalista treballava en un marc geogràfic que no podia defugir; un entorn que, en el seu cas, era un país que havia patit una duríssima dictadura que havia provat de fer-lo desaparèixer i al qual calia tornar-li la seva història. No sé si la Dra. Ferrer i Mallol coneixia aquesta cita de Carles Riba, extreta d’una carta al seu mestre Karl Vossler de 1925, en què li deia que «en països en formació, com el nostre, tothom ha de treure el màxim rendiment de totes les seves possibilitats», però el cert és que en va compartir l’esperit durant tota la seva vida. Aquesta forma de pensar explica que s’impliqués completament en projectes com la Gran Enciclopèdia Catalana, per a la qual va escriure desenes d’articles. Tanmateix, aquest deure envers el país no implicava cedir ni un mil·límetre en el rigor científic del seu treball i per això els seus articles no resumien només allò que se sabia, sinó que hi aportaven investigació inèdita, basada en els seus profunds coneixements de la història baix medieval de la Corona d’Aragó i en les notícies recollides en els seus buidatges exhaustius de fons documentals. Aquest sentiment de país explica també que mai no dubtés a col·laborar amb tot aquell ajuntament, institució o associació que pretenia valoritzar alguna part del seu passat medieval, sovint a remolc d’efemèrides. Però això, de nou, no suposà pas cedir en l’excel·lència del treball. Els seus estudis sobre el carreratge de Barcelona, sobre els privilegis de Teià o sobre la gènesi de la Generalitat, per exemple, vinculats a centenaris i homenatges, esdevingueren immediatament referents i comparteixen la mateixa solidesa de tota la seva obra. El deure envers el país, acompanyat de la seva admirable capacitat de treball, ajuden a entendre també que assumís tasques que molts historiadors sovint menystenen, com ara la redacció de bibliografies, d’estats de la qüestió, de reculls de fonts o de biografies de medievalistes. Aquest sentiment sens dubte també es troba darrere de la tasca de reedició de clàssics de la historiografia catalana que centrà molts dels seus esforços durant els darrers anys. Les seves reedicions de Pere el Gran i de Les quatre grans cròniques –en col·laboració amb
605 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
Joan Bruguera– de Ferran Soldevila, de l’Itinerari de Jaume I el Conqueridor de Joaquim Miret i Sans o del Diplomatari de l’Orient Català d’Antoni Rubió, enriquides amb notes que n’actualitzen el contingut, esdevindran model per a futures reedicions. Les biografies foren un altre dels gèneres que practicà profusament, inspirada per la necessitat de tornar al país els protagonistes de la seva història: els Marquet, ciutadans de Barcelona i almiralls, els nobles Ramon de Perellós i Ramon de Cardona, els corsaris Pero Niño i Pere Fuster, l’aragonès Francesc d’Aranda, els primers «presidents» de la Generalitat, el mercader i banquer italià Luchino Scarampi, etc. Mentre redactava el capítol introductori per al primer tom dels Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa a l’edat mitjana, on s’havia entretingut a identificar els personatges catalans i italians que havien participat en els primers contactes diplomàtics entre el comtat de Barcelona i les ciutats catalanes, recordo que em va preguntar si creia que valia la pena l’esforç que havia fet i abans que no li pogués dir que evidentment que sí, va afegir ella mateixa «i tant, calia ferho, per deixar-ho clar». En aquesta semblança m’he centrat més en les formes que no en els temes, perquè la seva obra abraça tants aspectes que la seva simple enumeració allargaria excessivament aquestes pàgines de record. Tot i així, intentaré fer-ne una petita enumeració, a partir de les línies d’investigació que ella mateixa declarava als seus darrers currículums: baixa edat mitjana, Corona d’Aragó, Mediterrani, comerç, esclavitud, Islam, minories islàmiques, navegació, pirateria i cors. El marc cronològic general és inqüestionable, però hi ha períodes que queden especialment reflectits als seus treballs. Els regnats de Pere el Cerimoniós i els seus dos fills, Joan i Martí, així com el regnat de Jaume I acoten molts dels seus treballs. També és clar l’espai geogràfic, la Corona d’Aragó, però dins del seu entorn, el Mediterrani; de fet, les relacions entre la Corona d’Aragó i els seus veïns mediterranis, especialment el regne de Castella i les repúbliques italianes, centraren molts dels seus treballs, tot i que no exclusivament. Així mateix, amb una admirable agilitat, sabia passar de la part al tot, d’Abanilla a la Governació d’Oriola, d’Alessandria a la Itàlia del Nord, de Flix al Principat. I en relació amb els temes que estudià, la simple enumeració no permet copsar la diversitat d’aspectes que tractà en cadascun d’ells. Podem exemplificar-ho amb el comerç; aquest fou un dels seus grans temes de recerca, plasmat en excel·lents treballs tan diversos com la premiada monografia sobre les assegurances redactada amb Arcadi Garcia, o els articles sobre
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
606 Carles Vela
els productes del comerç o els treballs sobre els mercaders italians. I en la llista de línies generals encara n’hi podríem afegir d’altres en què destacà, com les relacions internacionals, la història política i institucional, la història militar... De fet, la Dra. Ferrer i Mallol sovint va tenir una extraordinària intuïció per acostar-se a aquells nous temes que poc després «es posarien de moda» i als quals ella aportava el rigor de la recerca ben fonamentada documentalment. Companys i deixebles Temes i formats molt diversos, però sempre amb la solidesa documental que la caracteritzava, metodologia que compartia amb les seves col·laboradores immediates i que va transmetre als seus deixebles. Perquè la Dra. Ferrer i Mallol, malgrat estar allunyada de la docència, va esdevenir mestra d’historiadors i referent d’una manera de fer història que encara ara singularitza la Institució Milà i Fontanals. Malgrat la llunyania ideològica amb el seu mestre, el professor Emilio Sáez, la Dra. Ferrer i Mallol en va recollir la llavor sembrada al CSIC de Barcelona i la va protegir en una època en què tot semblava anar en contra de l’existència d’una institució com la Milà i Fontanals. En aquells moments i gairebé fins al final de la seva carrera professional comptà sobretot amb la col·laboració i l’amistat de la Dra. Josefina Mutgé. Tot i tenir caràcters molt diferents, potser fins i tot oposats, ambdues es van complementar perfectament i això els va permetre tirar endavant empreses com l’Anuario de Estudios Medievales o tots els projectes de recerca comuns. A la Milà i Fontanals també va compartir recerques i vivències amb la malaguanyada Dra. Regina Sáinz de la Maza, amb l’Ana Pérez, amb la Luisa Jimeno i darrerament amb la Dra. Roser Salicrú, la seva deixebla i hereva dels seus projectes i grup de recerca. També hi va compartir el quefer diari amb els altres medievalistes de la casa, els doctors Manuel Sánchez Martínez, Pere Verdés i Ana Gómez, i amb tot el personal, investigador i administratiu, que al llarg d’una carrera tan llarga a la institució van coincidir amb ella, en especial amb el personal de la Biblioteca, per la qual sentia una estimació especial. Fou una dona amb un fort caràcter, vehement, a vegades potser massa, però això era perquè es deixava endur per la consideració que sentia per la feina que feia. Orgullosa de la Institució Milà i Fontanals, la defensà tant com va poder i va saber, així com després va dur al cor l’Institut d’Estudis Catalans i
607 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
especialment la Secció Històrico-Arqueològica. Potser a voltes l’apassionament la feia ser massa directa, impulsiva, i no facilitava el diàleg serè, però en tornar les aigües a port, hom descobria que només la movia la voluntat de defensar la IMF, la seva biblioteca, l’Anuario, la col·lecció dels «Anejos», el seu equip... Però aquesta força que en alguns col·legues potser va deixar la imatge d’una persona dura, mai no va ser incompatible amb el fet de ser una persona generosa. I n’hi ha molts, d’indicis d’aquesta prodigalitat, però jo, com a deixeble seu, en voldria destacar un, el seu mestratge. Que jo sàpiga, sempre que algun col·lega se li va acostar per demanar que acollís un estudiant o un doctorand, local o foraster, ho feia i ajudava el jove investigador en tot allò que aquest li demanés. Potser sí que anava una mica a contracorrent, perquè a voltes les recerques dels becaris i investigadors tutelats s’allunyaven de la seva recerca més immediata, però defensava la idea que d’acollir gent nova només en podien sortir coses bones, i crec que en general així va ser. Espero no deixar-me ningú, però crec que és de justícia recordar tots aquells becaris i investigadors, estrangers i nacionals, als quals va orientar científicament durant la seva estada a Barcelona. El gruix de becaris forasters el formen medievalistes italians –nova mostra de l’apreci que la medievalística italiana li tenia–: de Càller van venir Pinuccia Simbula, Maria Eugenia Caddedu, Luciano Gallinari, Roberto Pili i Maria Bonaria Urban; de Pisa, Laura Galoppini i Ignazio dal Punta; de Gènova, Silvana Fossati Raiteri; de Torí, Anna La Ferla; de Nàpols, Gemma Colesanti, i de Palerm, Fabrizio Titone. A aquests segueixen en nombre els francesos: de París, Cécile Crabot i Clarisse Le Men; d’Estrasburg, Damien Coulon, i de Chambery, Sandrine Victor. Però les portes del seu despatx també es van obrir a Maria Isabel da Silva Costa, de Coimbra, a Marc Meyerson i David Nirenberg, de Princeton, a Linda Jones, de Berkeley, a Brian Catlos i Natalie Oeltjen, de Toronto, i a Hiroaki Sakurai, de Tòquio. A aquests podem afegir aquells que vam redactar la tesi doctoral sota la seva direcció, María Dolores López Pérez, Anna Domingo Grabiel, Roser Salicrú i Lluch, Daniel Duran i Duelt i jo mateix. Li agradaven els formalismes i jo, com a deixeble, la vaig tractar sempre amb el respecte degut al mestre, però això no va impedir que establíssim una relació d’amistat profunda i mútua. Quan, a causa de les limitacions que li provocava la malaltia, va encomanar-me que li revisés alguns treballs i n’acabés d’altres, confiant plenament i cega en el meu criteri, he de confessar que em vaig sentir profundament honorat. La Maria Teresa ens ha deixat, però en perdurarà el llegat. Molts dels seus treballs són i seguiran sent de lectura obligada per a alguns dels grans temes del
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
608 Carles Vela
passat medieval de la Corona d’Aragó. L’IEC en preservarà el llegat intel·lectual tal com ella mateixa desitjava quan li va cedir els seus arxiu i biblioteca. Els seus col·laboradors i deixebles no n’oblidarem el mestratge. I jo, personalment, sempre em sentiré orgullós d’haver-ne estat un deixeble i amic. Bibliografia selecta per ordre cronològic Ferrer i Mallol, M.T. (1968). «Els corsaris castellans i la campanya de Pero Niño al Mediterrani. Documents sobre El Victorial». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 5, p. 265-338. — (1969). «Lluites de bàndols a Barcelona en temps del rei Martí l’Humà». Estudis d’Història Medieval. Vol. 1: I. Estudis dedicats a Ferran Soldevila. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Històrics, p. 75-94. — (1970-1971 [1973]). «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle xiv». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 7, p. 351-491. — (1974). «La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibres i cartes». A: Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos. Vol. IV, p. 29-192. Ferrer i Mallol, M.T.; Riera i Sans, J. (1974). «La successió notarial i el traspàs de protocols en terres catalanes a la Baixa Edat Mitjana». A: Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos. Vol. IV, p. 395-428. Sáez, E.; Trenchs, J.; Ferrer, M.T.; Coll, N.; Cuella, O.; Hernando, J.; Rovira. M., i Sáinz de la Maza, R. (1976-1995). Diplomatario del cardenal Gil de Albornoz. Cancillería Pontificia (1351-1353). Vol. 1: 1351-1353. Vol. 2: 1354-1356. Vol. 3: 1357-1359. Barcelona: CSIC, Departamento de Estudios Medievales - Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T. (1980). «Els Italians a terres catalanes (segles xii-xv)». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 10, p. 393-467. — (1981). «La ruptura comercial amb Castella i les seves repercussions a València (1403-1409)». A: I Congreso de Historia del País Valenciano (Valencia, l971). Vol. II. València: Universitat de Vàlencia, pp. 671-682. Garcia i Sanz, A.; Ferrer i Mallol, M.T. (1983). Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
609 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
Ferrer i Mallol, M.T. (1984). Moros i cristians, almogàvers i collerats a la frontera d’Oriola. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984, 39 p. (resum de la tesi doctoral). — (1984). «Els primers diputats de la Generalitat de Catalunya (1359-1412)». A: Miquel Coll i Alentorn. Miscel·lània d’homenatge en el seu vuitantè aniversari. Barcelona: Fundació Jaume I, p. 221-269. — (1985). «La redempció de captius a la Corona catalano-aragonesa (segle xiv)». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 15, p. 237-297. — (1987). Els sarraïns de la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregació i discriminació. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. — (1987). «Causes i antecedents de la guerra dels dos Peres». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Vol. 63, núm. 4, p. 445-508. — (1988). La frontera amb l’Islam en el segle XIV. Cristians i sarraïns al País Valencià. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. — (1988). Les aljames sarraïnes de la governació d’Oriola (segle XIV). Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. — (1989). «La frontera meridional valenciana durant la guerra amb Castella dita dels dos Peres». A: Pere el Cerimoniós i la seva època. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, p. 245-357. — (1990). Organització i defensa d’un territori fronterer. La governació d’Oriola en el segle XIV. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. — (1990). «Els redemptors de captius: mostolafs, eixees o alfaquecs (segles xii-xiii)». Medievalia. Vol. 9, p. 85-106. — (1990). «Boscos i deveses a la Corona catalano-aragonesa (segles xiv-xv)». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 20, p. 485-537. — (1994). «La navegació de conserva a l’Edat Mitjana». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 24, p. 453-464. — (1994). «Irregularitats i falsificacions notarials». A: Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català (1993). Barcelona: Fundació Noguera, p. 463-478. Soldevila, F. (1995). Pere el Gran. Vol. 1: I. L’infant. Vol. 2: II. El regnat fins a l’any 1282 [amb dos capítols inèdits i índexs], ed. a cura de M.T. Ferrer. Barcelona: IEC. Ferrer i Mallol, M.T. (1996). «Catalans i genovesos durant el segle xiii. El declivi d’una amistat». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 26, núm. 2, p. 783-823.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
610 Carles Vela
— (1996). «Emprius i béns comunals a l’edat mitjana». A: Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània. Sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans (Primeres Jornades, Alguaire, 30 març-1 abril 1995). Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 33-65. — (1998). «I mercanti italiani in terre catalane nei secoli xii-xiv». Archivio Storico del Sannio. Vol. III, p. 41-101. — (1998). «Evolution du statut de la minorité islamique dans les pays de la Couronne catalano-aragonaise au xiv siècle». A: Le partage du monde. Échanges et Colonisation dans la Méditerranée médiévale. Colloque international de Toulouse-Conques (26-30 abril 1995). París: U. Sorbonne, p. 439-452. — (1999). L’associació de municipis a l’Edat Mitjana. El carreratge de Barcelona, Conferència. Saló de Cent, 10 de febrer de 1999. 750 aniversari dels privilegis atorgats per Jaume I a la ciutat de Barcelona, 1249-1999. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Ferrer i Mallol, M.T.; Coulon, D. [ed.] (1999). L’expansió catalana a la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana. Actes del Séminaire/Seminari organitzat per la Casa de Velázquez (Madrid) i la Institució Milà i Fontanals (CSIC, Barcelona). Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T.; Mutgé i Vives, J. (2000). De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts al Mediterrani medieval. Col·loqui internacional (Barcelona, 27-29 maig 1999). Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T. (2000). Corsarios castellanos y vascos en el Mediterráneo medieval. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. — (2000). «Esclaus i lliberts orientals a Barcelona, s. xiv-xv». A: De l’esclavitud a la llibertat. Esclaus i lliberts al Mediterrani medieval. Col·loqui internacional (Barcelona, 27-29 maig 1999). Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, p. 167-212. — (2000). «L’instrument notarial (segles xi-xv)». A: Actes del II Congrés d’Història del Notariat Català (Barcelona, nov. 1998). Barcelona: Fundació Noguera, p. 29-88. Ferrer i Mallol, M.T.; Mutgé i Vives, J.; Riu i Riu, M. (2001). El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles ix-xviii). Aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Actes del Col·loqui celebrat a Barcelona del 3 al 5 de novembre de 1999. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Rubió i Lluch, A. (2001). Diplomatari de l’Orient Català (1301-1409). Col· lecció de documents per a la història de l’expedició catalana a Orient i dels
611 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
ducats d’Atenes i Neopàtria, edició facsímil a cura de M.T. Ferrer i Mallol. Barcelona: IEC. Ferrer i Mallol, M.T. (2001). «La organización militar en Cataluña. Siglos xii-xv». Revista de Historia Militar. Vol. XLV, p. 119-222. — (2001). «Fruita seca i fruita assecada, una especialitat de l’àrea econòmica catalana-valenciana-balear». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 31, núm. 2, p. 883-943. — (2002). «La Corona catalano-aragonesa i Castella (segles xii-xiv). Elements de coincidència i de divergència». A: El comtat d’Urgell a la península Ibèrica, Reunió Científica. II Curs d’Estiu Comtat d’Urgell (Balaguer 7-9 juliol 1997). Lleida: Pagès, p. 55-102. — (2002). «Las comunidades mudéjares de la Corona de Aragón en el siglo xv: la población». A: VIII Simposio Internacional de Mudejarismo. De mudéjares a moriscos: una conversión forzada (Teruel, 15-17 de septiembre de 1999). Terol: Centro de Estudios Mudéjares. Instituto de Estudios Turolenses, p. 27-153. — [coord.] (2003). Els catalans a la Mediterrània oriental a l’Edat Mitjana. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 16-17 de novembre de 2000). Barcelona: IEC. — (2003). «La gènesi de la Generalitat de Catalunya: de la Cort de Cervera a Ferran II 1359-1518», «Una institució en constant evolució: les primeres diputacions», «1359-1362. Berenguer de Cruïlles», «1363-1365. Romeu Sescomes», «1365. Bernat Vallès», «1365-1367. Bernat Vallès», «1367-1375. La Diputació de Catalunya governada per un regent», «1375-1376. Romeu Sescomes», «1377-1378. Galceran de Besora», «1379-1380. Ramon Gener», «1380-1383. Felip d’Anglesola», «13841389. Arnau Descolomer», «1389-1413. Miquel de Santjoan-Alfons de Tous». A: Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. Vol. I: 1359-1518. Barcelona: Generalitat de Catalunya - Enciclopèdia Catalana, p. 19-104. — (2003). «La Corona catalano-aragonese, l’Islam e il mondo mediterraneo. Vent’anni di ricerche». Medioevo. Saggi e Rassegne. Vol. 25, p. 35-78. — (2003). «L’aljama islàmica de Tortosa a la Baixa Edat Mitjana». Recerca. Vol. 7, p. 179-230. — (2003). «Viles i llocs associats a Barcelona a l’Edat Mitjana. El carreratge». A: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó: El món urbà a la Corona
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
612 Carles Vela
d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta (Barcelona-Lleida, 7-12 de setembre de 2000). Actes. Vol. 3. Barcelona: Miracle, p. 293-314. — (2003). «Incidència del cors a les relacions amb Orient a l’Edat Mitjana». A: Els catalans a la Mediterrània oriental a l’edat mitjana. Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 16-17 de novembre de 2000). Barcelona: IEC, p. 259-307. — (2004). «Les Corts de Catalunya i la creació de la Diputació del General o Generalitat en el marc de la guerra amb Castella (1359-1369)». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 34, núm. 2, p. 875-938. Ferrer i Mallol, M.T.; Mutgé i Vives, J.; Sánchez Martínez, M. [ed.] (2005). La Corona catalano-aragonesa i el seu entorn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana. Seminari del Projecte Conjunt Departament d’Estudis Medievals. Institució Milà i Fontanals. CSIC - Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea. CNR (Barcelona, 27-28 de novembre de 2003). Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T. (2005). Entre la paz y la guerra. La Corona catalanoaragonesa y Castilla en la Baja Edad Media. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T.; Moeglin, J.M.; Péquignot, S., i Sánchez Martínez, M. [ed.] (2005). Negociar en la Edad Media. Actas del Coloquio internacional organizado por Institució Milà i Fontanals. CSIC (Barcelona) - Casa de Velázquez (Madrid), CREPHE (Université París XII - Val de Marne) (Barcelona, 14-16 de octubre 2004). Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T. (2005). «Els diputats del braç de les ciutats i viles reials de 1359 a 1413. Perfils biogràfics». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia. Vol. 26, p. 515-549. — (2005). «The Southern Valencian Frontier during the War of the two Pedros». A: The Hundred Years War. A Wider Focus. Leiden: Brill, p. 75-116. — (2005). «Negociacions per a una conquesta i rituals per a un canvi de sobirania. La conquesta del regne de Múrcia per Jaume II». A: Negociar en la Edad Media. Coloquio internacional organizado por Institució Milà i Fontanals. CSIC (Barcelona), Casa de Velázquez (Madrid), CREPHE (Université París XII-Val de Marne), Barcelona, 14-16 de octubre 2004. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, p. 87-121. — (2006). «Corso y piratería entre Mediterráneo y Atlántico en la Baja Edad Media». A: La península Ibérica entre el Mediterráneo y el Atlántico. Siglos
613 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
XIII-XV, V Jornadas Hispano-Portuguesas de Historia Medieval (Cádiz 1-4 abril 2003). Sevilla - Cadis: Diputación de Cádiz, Servicio de Publicaciones - Sociedad Española de Estudios Medievales, p. 255-322. — (2006 [2007]). «Els problemes financers dels reis catalans i una solució: l’empenyorament de llocs i viles. El cas de Teià». Revista de Dret Històric Català. Vol. 6, p. 88-119. Soldevila, F. (2007-2016). Les quatre grans cròniques. Vol. 1: I. Llibre dels feits del rei En Jaume. Vol. 2: II. Crònica de Bernat Desclot. Vol. 3: III. Crònica de Ramon Muntaner. Vol. 4: IV. Crònica de Pere III el Cerimoniós. Vol. 5: V. Apèndix i índex, revisió filològica de J. Bruguera, revisió històrica de M.T. Ferrer i Mallol. Barcelona: IEC. Batlle i Gallart, C.; Ferrer i Mallol, M.T.; Mañé i Mas, M.C.; Mutgé i Vives, J.; Riera i Viader, S., i Rovira i Solà, M. (2007). El “Llibre del Consell” de la ciutat de Barcelona, segle XIV: les eleccions municipals. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals. Ferrer i Mallol, M.T. «Una família de navegants: els Marquet». A: Batlle i Gallart, C.; Ferrer i Mallol, M.T.; Mañé i Mas, M.C.; Mutgé i Vives, J.; Riera i Viader, S., i Rovira i Solà, M. (2007). El “Llibre del Consell” de la ciutat de Barcelona, segle XIV: les eleccions municipals. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, p. 135-267. — (2008). «La guerra en cors amb els països musulmans occidentals en els primers anys del regnat de Jaume II (1291-1309)». Anuario de Estudios Medievales. Vol. 38, núm. 2, p. 831-865. — (2008). «Navegació, ports i comerç a la Mediterrània de la Baixa Edat Mitjana». A: Actas V Jornadas internacionales de Arqueología subacuática. Comercio, redistribución y fondeaderos. La navegación a vela en el Mediterráneo (Gandía, 8-10 noviembre 2006). València: Universitat de València, p. 113-166. — (2009). Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359-1413), Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Ferrer i Mallol, M.T.; Riu i Riu, M. [dir.] (2009-2017). Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa a l’edat mitjana. Vol. 1/1: I.1. Tractats i negociacions diplomàtiques amb Occitània, França i els estats italians, 1067-1213. Vol. 1/2: Tractats i negociacions diplomàtiques amb els regnes peninsulars i l’Àndalus (s. XI-1213), estudis de P. Benito i Monclús, M.T. Ferrer i Mallol, N. Jaspert i C. Vela Aulesa,
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
614 Carles Vela
corpus documental a cura de P. Benito i Monclús, P. Sendra i Beltran i C. Vela Aulesa. Barcelona: IEC. Ferrer i Mallol, M.T. (2009). «Les relacions del comtat de Barcelona i de la Corona catalanoaragonesa amb els estats italians en els segles xi-xii». A: Ferrer i Mallol, M.T.; Riu i Riu, M. [dir.] (2009). Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa a l’edat mitjana. Vol. I.1. Tractats i negociacions diplomàtiques amb Occitània, França i els Estats italians 1067-1213. Barcelona: IEC, p. 151-239. — [coord.] (2011-2013). Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I. Vol. 1: El poder reial i les institucions - La política internacional - La família reial i la política successòria - La figura de Jaume I - El món cultural i artístic. Vol. 2: L’economia rural - L’articulació urbana - Les institucions eclesiàstiques - L’expansió territorial - El comerç. Barcelona: IEC. Trenchs Òdena, J. (2011). Documents de Cancelleria i de Mestre Racional sobre la cultura catalana medieval, a cura d’Ignasi J. Baiges, D. Duran, M.T. Ferrer i Mallol, T. Huguet, M. Raufast i E. Redondo, coordinació de M.T. Ferrer i Mallol. Barcelona: IEC. Ferrer i Mallol, M.T. (dir.); Roig Rosich, J.M. [coord.] (2011). Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat. 650 anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya, IEC. — (2011). «Fou Lluís Sescases l’autor de “Curial e Güelfa”? El nord d’Àfrica en la narrativa del segle xv». A: La novel·la de Joanot Martorell i l’Europa del segle XV. València: Institució Alfons el Magnànim, p. 59-142. — (2011). «El naixement de la Generalitat de Catalunya (1359-1413)». A: La Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, p. 19-42. — (2012). «Catalan commerce in the late Middle Ages / El comerç català a la baixa edat mitjana». Catalan Historical Review. Vol. 5, p. 29-65 / 159-193. — (2013). «Genoese Merchants in Catalan Lands». A: Congdom, E. (ed.). Latin expansion in the Medieval Western Mediterranean. Ashgate, p. 69-88. — (2013). «L’ocupació francesa de la Vall d’Aran el 1283 i la devolució de 1313 al Tractat de Poissy». A: La Reintegració de la Vall d’Aran a Catalunya. Recull de les intervencions de la jornada commemorativa organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans el dia 4 de juny de 2013. Barcelona: IEC, p. 27-37.
615 M. Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017) en el record
— «Las crónicas reales catalanas». A: Sarasa, E. [coord.] (2014). Monarquía, crónicas, archivos y cancillerías en los reinos hispano-cristianos: siglos XIII-XV. Actas de las ponencias presentadas en el curso celebrado en Zaragoza en octubre de 2011. Saragossa: IFC, p. 77-144. Ferrer i Mallol, M.T.; Vela Aulesa, C. (2014-2015). «Un mercader italià a la Cort catalanoaragonesa: Luchino Scarampi». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia. Vol. 32, p. 301-478. Ferrer i Mallol, M.T. «La guerra marítima contra l’Islam a la Corona catalanoaragonesa en el segle XIV. Els armaments no reials». A: Baloup. D.; Sánchez Martínez, M. (2015). Partir en croisade à la fin du Moyen Âge. Financement et logistique. Tolosa de Llenguadoc: Presses universitaires du Midi, p. 117-152. — [ed.] (2015). Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (13961410). L’Interregne i el Compromís de Casp. Barcelona: IEC. — «Les Corts i la Generalitat de Catalunya durant el regnat de Martí l’Humà». A: Ferrer i Mallol, M.T. [ed.] (2015). Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp. Barcelona: IEC, p. 121-197. — [ed.] (2015). «La projecció exterior de la Corona catalanoaragonesa a la segona meitat del segle xiv». A: Riera i Melis, A. (coord.), Francesc Eiximenis (c. 1330-1409). El context i l’obra d’un gran pensador català medieval. Barcelona: IEC, p. 38-78. — [ed.] (en premsa). El llibre de comptes de Nicolau de Mediona, amb la col· laboració i la revisió de C. Vela Aulesa. Barcelona: IEC.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 617-623
MANTENIR VIVA LA MEMÒRIA. EVOCACIÓ DE MERCÈ AVENTÍN I PUIG Teresa Vinyoles Vidal1 Universitat de Barcelona
Es fa difícil escriure unes pàgines sobre algú que ens ha deixat. No és fàcil parlar de la Mercè que ens va anar deixant a poc a poc al llarg d’una dura malaltia. Les historiadores, els historiadors, no sé si som del tot conscients que ens passem la vida dialogant amb els qui van viure en altre temps i que fa anys que van finir la vida. És perquè perduri la seva memòria, la nostra memòria col·lectiva, que fem recerca històrica. Ens hauria de ser fàcil, doncs, parlar de la mort, dels difunts, encara que siguin persones que hem conegut plenes de vida i de les quals ens queda el record; però no és fàcil. Hem de recordar avui la Mercè Aventín i Puig professora, historiadora, companya; pensem també en la dona, esposa, mare, àvia, no voldria oblidar el seu especial interès per la història de la família, amb títols explícits com ara Família i unitat d’explotació,2 o bé amb referències que podrien quedar amagades darrere de títols com La societat rural a Catalunya en temps feudal.3 En el seu pensament sempre hi havia la família, la seva família, recordo com parlava abans dels seus pares, després dels seus néts, feia treballs en comú amb el seu marit. Penso que l’interès pels nexes familiars traspuen sovint les seves obres. La Mercè, historiadora incansable, va beure de les fonts medievals, que va estudiar amb rigor per apropar-se a diversos temes, però jo voldria destacar especialment el seu arrelament a la terra: els pobles del Vallès, especialment 1. E-mail: teresavivi42@gmail.com 2. A Història agrària dels Països Catalans, vol. 2 (edat mitjana) (2004), Ed. Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació - Edicions Universitat de Barcelona, p. 147-504. 3. Barcelona, Columna, 1996.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
618 Teresa Vinyoles Vidal
Vilamajor, motiu de les seves primeres recerques; a ella es deuen les obres de referència sobre la historia d’aquesta vila.4 No va deixar mai d’estudiar la pagesia, la societat rural, des de diversos aspectes, en definitiva el feudalisme, sobre el qual va teoritzar. I més enllà de la societat i l’economia camperola, hi ha la historia del país, la història de Catalunya, a la qual se sentia lligada, compartint la seva tasca de recerca científica amb obres de divulgació històrica sobre els orígens de Catalunya,5 tasca difusora que sovint no fem els medievalistes, ni les medievalistes, i a la qual ella es va dedicar amb el mateix rigor que en les recerques de microhistòria i les formulacions teòriques. En aquest sentit voldria recordat una frase extreta d’una obra que va publicar la Mercè Aventín, conjuntament amb Josep Maria Salrach, ja fa anys, sobre els orígens de Catalunya. Deia: «En la història dels pobles hi ha quelcom que lliga el present amb el passat, el fet de saber-se, sentir-se, o simplement ser hereus o, si voleu, producte d’una trajectòria històrica determinada».6 És aquest lligam del present amb el passat que dona sentit a la memòria històrica. Vaig conèixer la Mercè els anys vuitanta del segle passat, quan essent jo professora ajudant al Departament d’Història Medieval Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona ella es va incorporar com a becària, i durant algunes hores ens férem càrrec de la biblioteca del departament. Ambdues érem deixebles del doctor Manuel Riu. Ambdues vàrem deixar temporalment el departament, ella es va incorporar a l’Escola Universitària de Formació del Professorat, per retornar al Departament després d’una estada a París. Companyes de nou en la tasca de docència a la facultat des de 1992, davant els símptomes de la seva malaltia vaig assumir algunes de les seves classes, i conservo una carpeta a l’ordinador que diu «classes de la Mercè». Recordo la Mercè, la seva alegria, la seva veu. Recordo la professora dedicada als seus alumnes, la dona forta que tenia cura dels seus, que feia recerca i ensenyava història a la universitat. Per acabar voldria que féssim una ullada a la darrera obra que va publicar, un recull de set articles que ella mateixa va triar entre les seves obres, per al seu comiat. Ens pot sorprendre el títol amb el qual va voler encapçalar el llibre 4. Vilamajor 872-1299, de la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme, Sabadell, Ausa, 1990. 5. Història medieval de Catalunya (1998), Barcelona, Proa, entre d’altres. 6. Josep Maria Salrach; Mercè Aventín (1977), Conèixer Catalunya. Els orígens històrics, Barcelona, Dopesa, p. 7.
619 Mantenir viva la memòria. Evocació de Mercè Aventín i Puig
Vivències i sentiments de la mort: microanàlisi de famílies i comunitats rurals en temps feudals;7 també ens pot sorprendre la tria i fins i tot l’ordre en què va situar els textos, però coneixent la Mercè res no és sorprenent, tot té el seu sentit. Ens pot meravellar que aquesta medievalista comenci amb un estudi sobre el castell de Llinàs al segle xvi, però és ben coherent, com diu ella mateixa, la societat que reflecteixen els documents que estudia resta encara sota la forta empremta del sistema feudal. Sense moure’s del Vallès torna enrere en el temps par parlar de Vilamajor als segles xii i xiii. També la resta d’articles, com no podia ser d’altra manera, ens ofereixen recerques sobre història de la pagesia; considero de gran interès la Contribució a una teoria de la pagesia, on analitza la família pagesa, l’economia, la comunitat rural, la societat englobant l’autoabastiment, la sostracció, el mercat, tant el mercat de productes agraris com el de diner, de terres i de rendes. Dos dels articles ens apropen al tema de la mort que per exprés desig de la Mercè dona títol a l’obra: «Mercat de rendes, mercat de salvació», on estudia el que ella anomena censos per l’eternitat, per mitjà de la documentació de diverses parròquies vallesanes. Aprofundeix encara més en el tema en l’article «La familia ante la muerte; el culto a la memoria», article del qual m’arrisco a traduir aquesta frase: «La memòria va representar i representa el darrer lligam que unia i uneix els difunts amb els éssers vius [...] la memòria dels morts formava i forma part de tots els instants de la vida de la família rural o urbana, sense distincions de classe o estrat social». Però la Mercè, que va voler començar parlant de la mort, no va voler acabar el llibre amb aquest article, hi va afegir encara un estudi que parla de les ordinacions de les viles-mercat catalanes sobre el comerç i consum del vi, entrant en un tema de recerca que li interessava sobre els mercats rurals, i en certa manera desdramatitzant l’obra. Recordem les teves recerques i també el teu somriure.
7. Es tracta del volum d’homenatge que li va dedicar el Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, Universitat de Barcelona, 2014.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
620 Teresa Vinyoles Vidal
Bibliografia de Mercè Aventín (1977) (amb J. M. Salrach). Orígens històrics. Barcelona: Dopesa. (1978). «Ferran d’Antequera: el pactisme i la continuïtat de la política mediterrània». A: Salrach, J. M. (coord.), Història de Catalunya. Vol. III. Barcelona: Salvat Editores. (1978). «Dificultats materials i revolució al camp entre 1350 i el 1500». A: Salrach, J. M. (coord.), Història de Catalunya. Vol. III. Barcelona: Salvat Editores. (1978). «Del domini carolingi a la independència». A: Riu, M. (coord.), Història de Catalunya. Vol. II. Barcelona: Salvat Editores. (1978). «Les relacions amb els sobirans hispano-cristians». A: Riu, M. (coord.), Història de Catalunya. Vol. II. Barcelona: Salvat Editores. (1978). «El papat i el principat de Catalunya». A: Riu, M. (coord.), Història de Catalunya. Vol. II. Barcelona:Salvat Editores. (1980). «Sant Pere de Vilamajor, 1000 anys enrera». Butlletí del Centre d’Espali de l’Arciprestat de Sant Celoni, núm. 21, Sant Celoni. (1981). Sant Benet d’Espiells i la Catalunya de l’època romànica. Sant Sadurní d’Anoia: Conselleria d’Ensenyament i Cultura de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia. (1981). Història de Catalunya. Dels orígens al segle XX. Barcelona: Gremi de Filatèlia de Barcelona - BARNAFIL. (1984). «Oceanía: de la etnología a la historia. Pobladores y descubridores». A: Historia Universal. Vol. 21. Barcelona: Salvat Editores, 1984. (1984). «Oceanía contemporánea. La colonización y los imperialismos». A: Historia Universal. Vol. 30. Barcelona:: Salvat Editores. (1985). Jofre de Rocabertí i Montcada. Senyor feudal i cabdill militar. Barcelona: Graó. (1985) (amb J. M. Salrach). Conèixer la història de Catalunya. Dels orígens al segle XII. Barcelona:Vicens Vives. (1987). Estado y ciudad en la Europa carolingia. Madrid: Historia 16. (1989) (amb J. M. Salrach). «Le rôle de la monarchie dans les révoltes paysannes de la péninsule ibérique (xiii-xv siècles)». A: Révolte et société. Colloque International, I. París. (1990). Documents per a la Història de Llinars del Vallès. Llinars del Vallès: Ajuntament. (1990). El Castell Nou de Llinars del Vallès (1548). Llinars del Vallès: Ajuntament.
621 Mantenir viva la memòria. Evocació de Mercè Aventín i Puig
(1990). Vilamajor, 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Sabadell: Ausa. (1991). Llinars i la seva història. Llinars del Vallès: Ajuntament. (1991). «La Vilanova de Vilamajor. Poblament i heretament en els segles xii i xiii». Miscel·lània en homenatge al P. Agustí Altisent. Tarragona: Diputació de Tarragona. (1993). «Mercat de rendes, mercat de la salvació». A: Sánchez, M. (comp.). Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajo medieval. Barcelona: CSIC. (1993). «El crèdit a pagès als segles xiv-xvi. Sobre la lògica econòmica del mercat de rendes». Pedralbes, 13-II. Barcelona: Universitat de Barcelona. (1994). «Propietat i possessió a la vila i al terrer. Unes notícies de la societat vallesana». Lauro. Granollers: Museu de Granollers. (1994). «Terra i societat al Vallès Oriental (segles xiii-xvi). Investigació sobre els mecanismes de comportament econòmic de la pagesia tradicional». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, V. (1994). «La mutació feudal o el debat sobre el canvi social». El Contemporani. Barcelona. (1995). «La vila-mercat de Sant Celoni. Dels temps medievals al segle xvi». L’Avenç, 188, Barcelona. (1996). «Estructures familiars i successió al món rural i urbà. Segles xiv i xv». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1996). «La família Solà de Sanata. Llinars del Vallès». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1996). «L’evolució de la masia a la baixa edat mitjana». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1996). «El calendari agrícola». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
622 Teresa Vinyoles Vidal
(1996). «Del dot als capítols matrimonials». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1996). «Les dimensions de les famílies. Nombre de fills i esperança de vida». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1996). «La comunitat domèstica». A: Belenguer, E.; Cuadrada, C. (coord.). La forja dels Països Catalans. Segles XIII a XV. Vol. III. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1998). «El políptic de béns i censos de Sant Pere de Vilamajor. A: Salrach, Josep M. (coord.). La formació de la societat feudal, segles VI-XII. Vol. II. De Riquer, B. (dir.). Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (1996). «Relacions catalano-occitanes i expansió ultrapirenaica (s. xii)». Nadala de la Fundació Jaume I, XXX. Barcelona. (1996). «Les Croades i l’Islam del Proper Orient», dins del dossier «Les Croades ara fa 900 anys». L’Avenç, 208. Barcelona. (1996). «La societat rural a Catalunya en temps feudals. Barcelona: Columna. (1998). «El crèdit a les comunitats rurals: interès o solidaritat?». A: Barrull, J.; Busqueta, J. J., i Vicedo, E. (ed.). Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. (1998) (amb J. M. Salrach). Història Medieval de Catalunya. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya - Proa. (1998). «Els masos a la baixa edat mitjana. Família pagesa, petita explotació i mercat». Quaderns, 19. Banyoles. (2000). La familia ante la muerte: el culto a la memoria». A: La familia en la Edad Media. XI Semana de Estudios Medievales. Nájera. (2000) (amb J. M. Salrach). «La explotación de la viña y el mercado de la tierra vitícola en la Cataluña medieval». A: Da Passano; M.; Mattone, A.; Mele, F., i Simbula, P. F. (ed.). La vite e ilvino. Storia e diritto (secoli XI-XIX). 2 vol. Roma: Carocci editore. (2001) (amb J. M. Salrach). «Documents d’història medieval de Gualba i el Baix Montseny». Monografies del Montseny, núm. 16, Barcelona.
623 Mantenir viva la memòria. Evocació de Mercè Aventín i Puig
(2003). «Le leggisuntuarie in Spagna: stato della questione». A: Disciplinar e illusso. La legislazione suntuaria in Italia e in Europa tra Medioevo ed Età moderna. Roma: Carocci editore. (2004). «Mercat i comunitat: dinamisme econòmic a la vila de Terrassa i la seva àrea d’influència (segle XIII)». A: Acta historica et archaeologica Medievalia, 25. Barcelona. (2004). «Família i unitat d’explotació». A: Giralt, E. (dir.) i Salrach, J. M. (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. Vol. II. Edat mitjana. Barcelona: Universitats Públiques dels Països Catalans. (2004). «Ordinacions medievals de viles-mercat catalanes sobre el comerç i consum del vi». Estudis d’Història Agrària, núm. 17, Barcelona. (2005). «Uns petits nobles del Vallès: els Tagamanent». Lauro. Granollers: Museu de Granollers. Aventín Mercè, M.; Risques, M. [dir.] (2007). Història de l’Ajuntament de Barcelona. Dels orígens al 1808. Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Ajuntament de Barcelona. (2008). Ressenya de Rosa Lluch, Els remenses: la senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona, 2005. Hispania, LXVIII, núm. 229. Madrid. (2008). «Notaries i mercats del Montnegre a l’època medieval i moderna».L’Aulet, Sant Celoni. (2009). «La Catalunya feudal i la formació de la Corona d’Àragó. Segles xi-xii». A: Catalunya i Hongria. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2009. (2013). «Jaume I: una política mercantil?». A: Ferrer. M. T. (ed.). Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I. Vol. II. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ISSN: 0213-6791. ISSN de l’edició electrònica: 2013-3995. http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/index
Núm. XXVIII (2017), p. 625-634
EN LA MORT DE L’HISTORIADOR I ARXIVER GENER GONZALVO BOU (BARCELONA, 1958 - TÀRREGA, 2017) Josep M. Grau i Pujol1
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
El 24 de març de 2017 ens deixava Gener Gonzalvo Bou, als 58 anys, després d’una llarga malaltia. Havia cursat els estudis de Filosofia i Lletres, Secció d’Història a la UAB (1976-1981), especialitzant-se en el període medieval. El 1984 llegia la seva tesi de llicenciatura amb el títol La pau i treva a Catalunya. Orígens i descabdellament fins a Jaume I, dirigida pel Dr. Frederic Udina i Martorell, obtenint la qualificació d’excel·lent per unanimitat. El membre del tribunal Dr. Jaume Sobrequés i Callicó va afirmar que el volum mereixeria publicar-se, com així fou el 1986, dins la col·lecció «Curs d’Història de Catalunya». El mateix any rebé el Premi Josep Sanabre de recerca històrica eclesiàstica, convocat per l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Realitzà els cursos de doctorat (1984-1986) i durant uns mesos de 1984 s’incorporà com a investigador a la Institució Milà i Fontanals, del CSIC, sota la direcció de la Dra. M. Teresa Ferrer i Mallol, tasca que portaria a terme a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on aprofundí el regnat de Jaume II. L’entrada en pràctiques en el món laboral dels arxius la inicià entre 1983-1984 a Lleida, per culminar el 1986, quan ocuparia interinament la direcció de l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, plaça que aconseguiria per oposicions el 1990 i a partir de 2004 seria destinat a diversos centres de Lleida, Reus i Tarragona, fins que el 2013 es jubilaria definitivament de l’administració, per motius de salut. En l’àmbit acadèmic, des de l’any 1985 fou col·laborador de l’obra del primer i segon volum del Diplomatari del monestir de Santa Maria de Poblet, sota la direcció d’Agustí Altisent. El primer fou editat el 1993 i el darrer encara resta inèdit. Des del mateix 1985 també col·labora amb la Fundació Noguera de Barcelona, encarregada de l’edició de textos i estudis dedicats a la documentació 1. E-mail: fgraupuig@telefonica.net
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
626 Josep M. Grau i Pujol
notarial de Catalunya; aquell any s’integrà a la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, d’on des de 1993 fou vocal de la seva junta i entre 19942000, sots-president. Precisament entre 1990-1998 en el seu Butlletí publicaria diversos articles (1997 i 2004). Vocal del Patronat del Museu Comarcal de l’Urgell i també del Consell Municipal de Cultura de Tàrrega. Col·laborador des de 1993, del Departament de Geografia i Història de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), que dirigeix el professor Prim Bertran i Roigé. Reelegit novament, en el mateix càrrec, el 1994. Participà en l’equip d’edició de la col·lecció «Catalunya romànica», que dirigia el Dr. Antoni Pladevall, en l’àmbit de l’Urgell; a més del volum d’aquesta comarca, de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, que edità Enciclopèdia Catalana (núm. X, 1994). Coordinador, conjuntament amb els doctors Prim Bertran i Francesc Fité, del cicle de conferències «El comtat d’Urgell», organitzat pel Departament de Geografia i Història de l’IEI, també en la mateixa funció, juntament amb Joan Farré i el Dr. Flocel Sabaté, del I Curs d’Estiu de la Càtedra d’Estudis Medievals Comtat d’Urgell, a Balaguer, organitzat pel Consell Comarcal de la Noguera el 1996. En aquest àmbit ha compartit la direcció de la col·lecció «Comtat d’Urgell», el primer volum de la qual es publicà el 1995 per la Universitat de Lleida i l’IEI. Des de 1999 va coordinar per les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell i les Garrigues, la col·lecció d’història local «La Creu de Terme», d’Edicions Cossetània, de Valls. Entre 1999-2004 tingué cura de la col·lecció «Ardèvol», de l’Arxiu Comarcal de Tàrrega. Ha estat membre de la Societat Verdaguer de Vic, de la junta de govern del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (des de 2004) i del consell de redacció de la revista Aplec de Treballs; també s’ha integrat al Centre d’Estudis Locals de l’Espluga de Francolí (2005). Assessor de la revista digital montblanquina Podall (2011-2016). En l’àmbit arxivístic, a partir de 1988 ha estat membre numerari de l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC): en aquesta entitat, des de 1990 ha format part del consell de redacció de la seva capçalera (Lligall. Revista Catalana d’Arxivística). També ha impartit classes en el Curs d’Arxivística a l’Administració Local, organitzat per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (Lleida, 1991). S’integrà en la Comissió de l’AAC, per a la redacció de la Llei d’arxius i documents, 10/2001, de 13 de juliol de 2001. La seva direcció de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell ha estat tot un exemple de treball, obertura a la societat urgellenca, captació de fons, tant públics com privats, descripció dels mateixos a través d’inventaris i catàlegs, amb bones campanyes de difusió, mitjançant
627 En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo Bou (Barcelona, 1958-Tàrrega, 2017)
exposicions i conferències. A més, com a arxiver s’ha compromés amb la cultura local i comarcal, especialment amb la fundació d’Urtx, Revista Cultural de l’Urgell, en estreta col·laboració amb el Museu de Tàrrega, una capçalera que des de 1989 ha esdevingut un referent per a totes les Terres de Ponent. Les seves àrees d’investigació han estat diverses: dins la història medieval, cal destacar les seves imprescindibles aportacions a la Pau i Treva a Catalunya i l’origen de les Corts Catalanes, la primera el 1986 amb la publicació del llibre que resumia la seva tesi de llicenciatura i més endavant el 1994, amb el volum: Les Constitucions de Pau i Treva a Catalunya (segles XI-XIII), que han esdevingut uns clàssics de referència, continuant amb nombrosos articles apareguts en revistes científiques catalanes com Medievalia, Ilerda, Revista Dret Històric Català, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics o en miscel·lànies com El comtat d’Urgell (1992 i 1995), Documents jurídics de la història de Catalunya (1992) i actes de congressos, especialment el d’Història Institucional (1991). En aquesta mateixa temàtica, ha impartit múltiples conferències arreu (Barcelona, Lleida i Catalunya Nord), destacant la que el 2013 realitzà al Parlament de Catalunya, dins el Simpòsium per la Pau. També s’ha interessat pel paper de l’Església catalana medieval, amb estudis sobre sant Oleguer, l’abat Oliba i Gerbert d’Orlhac, però sobretot pels monestirs cistercencs de Poblet, Vallbona de les Monges i Vallsanta. Del primer, el 1999 va publicar un volum sobre la vida quotidiana, el 2001 un altre amb el títol Poblet, panteó reial, a més d’articles diversos, com per exemple «Les posessions a l’Urgell» (2005), «La salut dels monjos» (2014), notes a la biografia de Guillem IV de Cervera (1998) o del llinatge dels Anglesola (2009), cartes del príncep de Viana a l’abat Miquel Delgado (2007), l’origen del topònim Poblet (2012); de Vallbona sobresurt una breu història del monestir (2003), una guia per la Vall del Corb (en col·laboració amb Joan Duch i Lluís Foix), una guia divulgativa del monestir en castellà (amb Josep M. Sans Travé) i un estudi sobre la historiografia del cenobi femení (1997); de Vallsanta, diferents articles. La història de l’art ha estat una altra de les seves dedicacions, amb un ampli ventall de treballs que han gaudit d’un gran impacte; així, cal remarcar les entrades al volum XXIV de la Catalunya romànica (1997), on apareix l’estudi monogràfic del monestir de Santa Maria de Vallbona i la resta d’esglésies de l’Urgell i els textos urgellencs al tom III de la col·lecció «L’art gòtic a Catalunya» (2003). També s’ha interessat pels sepulcres d’Alfons el Cast a Poblet (2000) i els dels comtes d’Urgell, a Bellpuig de les Avellanes (2007), els castells de
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
628 Josep M. Grau i Pujol
Verdú i Santa Coloma de Queralt (1996). Una atenció important en la recerca ha estat recuperar i dignificar la memòria del prohom reusenc Eduard Toda Güell, sobretot com a restaurador de Poblet. La seva primera acció fou el 1997 amb l’edició anotada del llibre inèdit La davallada de Poblet (Poblet als segles XVIIXVIII), de forma conjunta amb el monjo Alexandre Masoliver; el 2000 el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, gràcies a la intervenció del seu director (Albert Manent Segimón), li atorgà una beca per a l’estudi d’Eduard Toda. La gran aportació de Gonzalvo a la historiografia todiana seria la publicació del seu vast epistolari (2001, 2005 i 2012), especialment la correspondència amb Agustí Duran Sanpere i Jaume Barrera. L’admiració vers el diplomàtic reusenc creixerà amb la reedició dels seus articles el 2005, a càrrec del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. També recorrerà a la Revista de Catalunya, l’Informatiu Museus de Reus, les revistes Poblet i Aplec de Treballs, per difondre la figura i obra de Toda. Menció a banda mereixen els estudis que Gonzalvo ha dedicat a Tàrrega, la ciutat que l’ha acollit durant bona part de la seva vida laboral com a director de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell (1986-2003), on ha exercit les seves funcions amb excel·lència. De forma individual o en equip, ha rescatat i editat manuscrits i facsímils de tota mena: el 1988 el de Josep Mestres, d’Anglesola; el 1990 el de Sanç Capdevila, sobre el castell de Guimerà; el 1991 el del pare Jaume Pasqual, sobre Bellpuig de les Avellanes: el 1994 el nobiliari targarí de Mn. Lluís Sarret, el 1996 la memòria de l’aiguat de 1874, de Josep Salvadó i finalment, i el 2005, ja a la Conca de Barberà, la guia turística de Poblet, d’Andreu Bofarull. A Tàrrega ha biografiat, sol o en col·laboració, nombroses personalitats, com l’esmentat prevere Sarret, el músic Ramon Carnicer (1989), l’historiador Joan Tous Sanabra (1993), diferents homes del catalanisme (1995), Magí Serés Roca (1996), els fotògrafs Miquel Martí Florensa (1998) i Timoteu Pomès (2002), l’impressor Joan Oliba (1999), l’hisendat Ignasi Girona (2000) o la nissaga de notaris Terés (1994). La producció arxivística ha estat prolífica, ha treballat en l’inventari de l’arxiu monàstic de Vallbona de les Monges (1992), en la Història gràfica de l’Urgell (1993), en la transcripció d’un manual notarial medieval (1996), en l’arxiu i biblioteca patrimonials dels Pedrolo (1999, 2000). A la comarca de l’Urgell ha confeccionat monografies sobre Anglesola (1988), Guimerà (1995 i 1999) i la Granadella (2006), i també ha reivindicat l’heràldica de l’escut de Tàrrega. Gonzalvo encara tenia diversos projectes en premsa, com el Manual de paleografia i diplomàtica, juntament amb Joan-Josep Busqueta, professor de la Universitat de Lleida, que esperem que vegi la llum properament.
629 En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo Bou (Barcelona, 1958-Tàrrega, 2017)
Personalment voldria recordar d’ell la seva professionalitat, erudició, capacitat de treball i fidelitat a Catalunya, descansi en pau. Selecció de bibliografia de Gener Gonzalvo i Bou Pau i Treva a Catalunya (1986). La Pau i Treva a Catalunya. Origen de les Corts Catalanes. Barcelona: Edicions de la Magrana - Ajuntament de Barcelona, 153 p. (Col·lecció «Curs d’Història de Catalunya», 12). Pròleg del Dr. Frederic Udina Martorell. (1990). «Cànons del Concili de Lleida de 1173 al·lusius a la Pau i Treva». A: Medievalia, Miscel·lània d’estudis dedicats al Dr. Frederic Udina i Martorell. Vol. III. Bellaterra, 9, p. 153-160. (1990). «La Pau i Treva de l’any 1187 per al comtat d’Urgell i vescomtat d’Àger». A: Ilerda [Lleida], 48, p. 157-173. (1991). «La Pau i Treva i l’origen de la Cort General de Catalunya». A: Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 71-78. (1992). «Les Constitucions de Pau i Treva». A: Documents Jurídics de la Història de Catalunya. Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, p. 31-42. (1992). «Les Assemblees comtals: una aproximació historiogràfica». A: Symposium Internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XI). Barcelona: Comissió del Mil·lenari de Catalunya - Generalitat de Catalunya, p. 9-17. (1992). «El comtat d’Urgell i la pau i treva». A: El Comtat d’Urgell. Lleida: Universitat de Lleida, IEI, p. 39-41. (1992). «La Memòria dels comtes de Ribagorça». A: Miscel·lània d’Homenatge a Josep Lladonosa. Lleida: IEI, p. 77-88. (1994). Les Constitucions de Pau i Treva de Catalunya (Segles XI-XIII). Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, LXXII + 220 p. (Col·lecció «Textos Jurídics Catalans», núm. 9 [Lleis i Costums, II/3]) (1a edició: juny de 1994). Pròleg de Josep M. Font i Rius. (1995). «El comtat d’Urgell i la Pau i Treva». A: El Comtat d’Urgell. Lleida: Universitat de Lleida, IEI, p. 71-88.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
630 Josep M. Grau i Pujol
(1995). «Versions en català de Constitucions de Pau i Treva». Medievalia [Bellaterra], núm. 12, p. 33-40. (2004). «La pau i treva del Rosselló de l’any 1217». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics [Barcelona], XV, p. 67-77. (2010). «Les assemblees de Pau i Treva». Revista de Dret Històric Català [Barcelona], 10, p. 95-103. Monestir de Poblet — Edició anotada i estudi introductori, conjuntament amb Alexandre Masoliver, del llibre inèdit d’Eduard Toda i Güell: La davallada de Poblet (Poblet als segles XVII i XVIII). Poblet: Abadia de Poblet, 1997. (Col·lecció «Scriptorium Populeti», núm. 16, 473 p.). — «Guillem IV de Cervera, cavaller i monjo de Poblet». Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], 28 (1998), p. 405-418, conjuntament amb Manel Salas i Flotats. — La vida privada de la comunitat de Poblet a l’edat mitjana i moderna. Poblet: Publicacions de l’Abadia de Poblet, 1999, 125 p. (Col·lecció «Quaderns d’art, història i vida de Poblet», núm. 4.). — «El sepulcre d’Alfons el Cast a Poblet». Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], 30/2 (2000), p. 957-962. — Poblet, panteó reial. Barcelona: Rafael Dalmau editors, 2001, 95 p. (Col·lecció «Episodis de la Història», núm. 328.). — «La muralla de Poblet». L’art gòtic a Catalunya. Vol. III. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2003. — «Estudi introductori» i edició crítica del llibre d’Andreu de Bofarull i de Brocà: Guia Turística de Poblet (1848). Valls, 2005, 63 p. — «Els dominis del monestir de Poblet a la Plana d’Urgell». Urtx. Revista Cultural de l’Urgell [Tàrrega], 18 ( 2005), p. 93-102. — «Josep Porter i el mític volum V de la “Història de Poblet del P. Jaume Finestres”». A: Antoni Palau i Dulcet i Josep Porter i Rovira: dos montblanquins apassionats pels llibres. Montblanc: 2007, p. 65-71. — «Lletres inèdites de Carles, Príncep de Viana, primogènit legítim dels catalans, a l’abat de Poblet Miquel Delgado (1460-1461)». Aplec de Treballs [Montblanc], núm. 25 (2007), p. 49-59.
631 En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo Bou (Barcelona, 1958-Tàrrega, 2017)
Monestirs de Vallbona de les Monges i Vallsanta — «Vallbona de les Monges», conjuntament amb Joan Duch i Mas i Josep-Joan Piquer, dins la 2a. edició de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994. Vol. 10 (Noguera, Urgell i Segarra), p. 224-230. — «Notes sobre l’evolució de la historiografia generada al voltant del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona». Urtx. Revista Cultural de l’Urgell [Tàrrega], núm. 10 (1997), p. 15-26, conjuntament amb Xavier Baró i Queralt. — Vallbona. Guía histórico-artística: Lleida: Editorial Milenio, 1998, 124 p. conjuntament amb Josep M. Sans i Travé. — «El monestir de Santa Maria de Vallbona». A: La Ruta del Cister vista pels artistes catalans. Lleida: 1999, p. 146-180, conjuntament amb Joan Duch i Mas. — «El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallsanta». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [Barcelona], XIV (2000), p. 113-134, conjuntament amb Joan Duch Mas. — «El monestir de Santa Maria de Vallbona». A: L’art gòtic a Catalunya. Vol. I. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2002. — «Els monestirs de Vallsanta, la Bovera i el Pedregal». A: L’art gòtic a Catalunya. Vol II. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2003. — Breu història del monestir de Vallbona. Barcelona: Rafael Dalmau ed., 2003, 91 p., col·lecció «Episodis de la Història», núm. 339. Eduard Toda i Güell — «Eduard Toda, historiador de Poblet». Aplec de Treballs [Montblanc], núm. 5 (1997), p. 103-127. — Eduard Toda. La passió per Poblet. Tàrrega, 1998, 26 p. — Cartes d’Escornalbou i Poblet. Un epistolari d’Eduard Toda a Agustí Duran i Sanpere (1922-1940). Poblet-Tàrrega, 2001, 108 p. — «Eduard Toda. La passió per Poblet». Revista de Catalunya [Barcelona], núm. 163 (juny de 2001), p. 50-60. — «Arxiu de Poblet. Arxiu Eduard Toda i Güell». Aplec de Treballs [Montblanc], núm. 22 (2004), p. 125-134.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
632 Josep M. Grau i Pujol
— «El diplomàtic, mecenes i escriptor Eduard Toda i Güell». Revista de Catalunya [Barcelona], núm. 202 (2005), p. 3-9. — Edició anotada i estudi introductori del llibre d’Eduard Toda i Güell: El monestir de Poblet (Selecció d’articles, 1883-1936). Montblanc, 2005, reimprès el 2006, 147 p. — Eduard Toda i Güell (1855-1941) i el salvament del monestir de Poblet, a través del seu epistolari. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005, amb pròleg de Jaume Massó Carballido (p. 7-9). (Col·lecció «Textos i Estudis de Cultura Catalana», núm. 104, 161 p.). — «Eduard Toda: prosa i poesia romàntica (1870-1883)», Pensament i literatura a Reus al segle xix. Reus: Edicions del Centre de Cultura, 2006, p. 83-97. — «El mecenatge del reusenc Eduard Toda (Reus, 1855- Poblet, 1941)». Revista de Catalunya [Barcelona], núm. 262 (2010), p. 22-30. — Correspondència entre Eduard Toda i Güell i Jaume Barrera i Escudero (1925-1941). Reus: Associació d’Estudis Reusencs (volum núm. 131), 2012, 125 p. Inclou un extens estudi introductori de Joaquim Capdevila Capdevila (p. 11-30). — «La gran passió d’Eduard Toda: el monestir de Poblet», capítol del catàleg de l’exposició Eduard Toda i Güell (1855-1941). De Reus al món. Reus, 2016, p.108-123. Comarca de l’Urgell — El castell de Guimerà. Facsímil de l’obra de Sanç Capdevila, en col·laboració amb Joan Duch i Mas, i Miquel-Àngel Farré i Targa. Lleida: Diputació, 1990, 229 p. (Col·lecció «Viles i Ciutats», núm. 9.). — Història gràfica de l’Urgell, conjuntament amb Jaume Espinagosa i Marsà, Jordi Serés i Aguilar, i Glòria Coma i Torres. Tàrrega: Consell Comarcal de l’Urgell - Columna, 1993, 389 p. — «Una nissaga de notaris de Tàrrega: els Terés (segles xviii-xix)», conjuntament amb Miquel-Àngel Farré i Targa. A: Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català. Barcelona: Fundació Noguera, 1994, p. 361-372. — «Una obra de l’abat de Poblet, Joan de Guimerà, al castell de Verdú». Urtx. Revista Cultural de l’Urgell [Tàrrega], núm. 9 (1996), p. 141-149, conjuntament amb Miquel-Àngel Farré Targa.
633 En la mort de l’historiador i arxiver Gener Gonzalvo Bou (Barcelona, 1958-Tàrrega, 2017)
— La Vall del Corb, conjuntament amb Lluís Foix i Joan Duch. Vallbona de les Monges: March editor, 2003, 95 p. — «La torre i el castell de Guimerà. Ahir i avui». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [Barcelona], XVIII (2005), p. 15-33, conjuntament amb Joan Duch. — Història del panteó dels comtes d’Urgell. Els sepulcres del monestir de Bellpuig de les Avellanes. Lleida: UdL i IEI 2007. (Col·lecció «Comtat d’Urgell», núm. 5, 100 p.). — «Entre el bàcul i l’espasa: els sofriments del feudalisme». Urtx. Revista d’Humanitats de l’Urgell [Tàrrega], núm. 25 (2011), p. 270-274. — El privilegi més desitjat per Tàrrega: l’emperador Carles I i l’escut de la vila. Tàrrega: Arxiu Comarcal de l’Urgell, 2014, 8 p. Arxivística — Inventari de l’Arxiu del monestir de Santa Maria de Vallbona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992, conjuntament amb Isabel Navascués i Carme Bello, 421 p. — «La inventariació dels arxius municipals de les comarques de la Noguera, la Segarra i l’Urgell», conjuntament amb Joan Farré i Viladrich, i Dolors Montagut i Balcells. Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 5 (1992), p. 55-81. — «El patrimoni documental a la Catalunya interior: l’exemple dels arxius municipals de la comarca de l’Urgell». A: Actes de I Congrés Internacional d’Històric Local de Catalunya. Barcelona: L’Avenç, 1993, p. 123-133. — «Formes de col·laboració cultural entre un museu i un arxiu. L’experiència del Museu Comarcal de l’Urgell i l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega», conjuntament amb Jaume Espinagosa i Marsà i Oriol Saula i Briansó. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell [Tàrrega], núm. 8 (1995), p. 137-145. — El protocol del notari Pere de Folgueres (1338), conjuntament amb Maria Carme Coll i Oliva Samprón, Barcelona, Fundació Noguera, 1996, 499 p. (Col·leció «Acta Notariorum Cataloniae», núm. 5, 505 p.). — Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, 1986-1996. Tàrrega: Arxiu Històric Comarcal, 1996, 62 p. — «Desamortització i arxius: l’exemple del monestir de Poblet», Lligall. Revista Catalana d’Arxivística [Barcelona], núm. 11 (1997), p. 11-29.
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
634 Josep M. Grau i Pujol
— «El patrimoni documental de l’Urgell», Urtx. Revista Cultural de l’Urgell [Tàrrega], núm. 10 (1997), p. 71-76. — Els llibres de privilegis de Tàrrega (1058-1473). Barcelona: Fundació Noguera, 1997 (Col·lecció «Llibres de Privilegis», núm. 6), conjuntament amb Josep Hernando Delgado, Flocel Sabaté i Curull, Max Turull i Rubinat i Pere Verdés i Pijuan. — «The dissolution of catalan monasteries and the fate of their archives: the example of Poblet». Mediterranean Studies [Kansas, EUA], núm. 9 (2000), p. 183-201. — L’Arxiu Patrimonial del llinatge Pedrolo (1056-1941), conjuntament amb Manel Salas Flotats: Tàrrega: Arxiu Històric Comarcal, 2000, 57 p. (Col·lecció «Ardèvol», núm. 2).
N O R M E S P E R A L A P R E S E N TA C I Ó D ’ O R I G I N A L S
637 Normes per a la presentació d’originals
1. Descripció. El Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics és una revista científica, que es publica des de 1952, dirigida als historiadors interessats en els estudis des de la Prehistòria fins a l’actualitat. Publica treballs d’història referents a Catalunya o de temàtica universal que puguin tenir un especial interès metodològic i servir de referent per a treballs específics dels Països Catalans. En conseqüència, s’acceptaran solament treballs que facin aportacions científiques i que es presentin en el format adequat, amb aparell crític i bibliografia. Els treballs seran revisats pel sistema de revisió externa cega. S’accepten articles, articles de resum de tesis doctorals i recensions. Es valora l’interès i l’originalitat de l’obra, així com el rigor científic i lingüístic. Els articles enviats a la revista no han d’haver estat publicats anteriorment i no s’han de trobar en procés de revisió en cap altra publicació. Es recomana una extensió màxima d’entre 15 i 20 pàgines, excloses les taules i referències. 2. Sistemes d’indexació. Inclòs a CAHUS Plus+; ISOC, DIALNET, OAIster, LATINDEX, RACO, ERIH Plus, REBIUN, MIAR. 3. Difusió. Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals als dos portals de l’IEC, per mitjà de les URL http://revistes.iec.cat/index. php/BSCEH/index; http://publicacions.iec.cat 4. Procés editorial. a) Recepció dels articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. b) Revisió interna. El Consell Editorial considerarà el treball per a la publicació després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: 1) l’adequació a l’àmbit temàtic i l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista; 2) el compliment dels requisits de presentació formal, exigits per la revista. c) Revisió externa. Un cop l’article s’hagi considerat apte per a la publicació, serà enviat a avaluar per part de dos revisors experts, externs o del Consell Científic, de manera confidencial i anònima (cec), que indicaran si té la categoria científica requerida, si fa aportacions d’interès i originals, i si es presenta amb el rigor científic i en el format adequat. En el cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador. d) Criteris de selecció de revisors. La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tenen en compte els seus mèrits acadèmics, científics i l’experiència professional, incloent-hi especialistes tant d’origen nacional com internacional. Entre els revisors poden figurar
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
638 Normes per a la presentació d’originals
ocasionalment membres del Consell Científic. e) Criteris de política editorial. El Consell Editorial de la revista es reserva el dret d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir modificacions d’estil o retallar els textos que sobrepassin l’extensió permesa, amb el compromís de respectar-ne el contingut original. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o el rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: 1) originalitat: text totalment original, informació valuosa, repetició de resultats coneguts; 2) actualitat i novetat; 3) rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes concrets; 4) significació per a l’avenç del coneixement científic; 5) fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada; 6) presentació: bona redacció, organització (coherència lògica i presentació material). f ) Procés de publicació. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. 5. Responsabilitats ètiques. Els editors de la revista implicats en la publicació de la revista no es fan responsables ni garants de la informació continguda en els articles publicats, fins al màxim permès per la llei. Qualsevol punt de vista expressat en aquesta publicació correspon únicament al punt de vista dels autors, i no és atribuïble, en cap cas, als editors ni a les institucions i les universitats implicades 6. Tramesa de manuscrits. Els treballs s’han de trametre per via electrònica a la Societat Catalana d’Estudis Històrics (sceh@iec.cat) en arxiu word, amb lletra Times New Roman cos 12, l’espai interlineat del text a 1,5 i justificat. Les pàgines han d’estar numerades al peu. Cal adjuntar una carta de l’autor de sol·licitud d’avaluació del seu treball amb vista a una possible publicació, que ha de contenir: nom complet de l’autor, la seva adreça electrònica i postal, telèfon; títol de l’article; declaració sobre l’adequació del treball presentat a la revista i descripció de les novetats que el treball aporta; eventualment l’agraïment a algun projecte o a alguna institució que hagin donat suport a l’article. Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a la revisió del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no intervinguessin en la revisió del seu article. Per això, cal indicar el nom, la institució, el telèfon i el correu electrònic dels revisors proposats per avaluar la seva feina (els àrbitres suggerits no poden pertànyer a la mateixa institució que els autors dels manuscrits). 7. Declaracions. L’enviament d’un manuscrit per ser publicat a la revista exigeix i implica el compromís per part dels autors de: a) Originalitat: que el treball enviat no s’ha presentat a cap altra revista per a la seva publicació, que ha estat únicament enviat a la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics per
639 Normes per a la presentació d’originals
a la seva avaluació i publicació (excepció feta de l’eventual publicació d’un resum o com a part d’una conferència publicada o tesis acadèmica o en format preprint acadèmic). b) Autoria (declaració que tots els autors han llegit i aprovat el manuscrit i que els requisits per a l’autoria s’han complert). Cadascuna de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en el disseny i el desenvolupament de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. Així, en general, per figurar com a autor s’han de complir els requisits següents: haver contribuït substancialment a la concepció i disseny de l’article, a l’adquisició de dades o a l’anàlisi i la interpretació posterior; haver escrit l’esborrany de l’article o haver-ne revisat de manera crítica el contingut intel·lectual, i haver aprovat la versió que finalment es remet). c) Drets d’autor. La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. Amb les declaracions que els autors fan en el lliurament dels articles en cedeixen els drets d’edició a la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Així mateix, per a la versió de la revista en línia, donen el seu consentiment a la difusió a través de la llicència Creative Commons, amb la qual s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. «L’obra és subjecta —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència “Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya” de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Per tant, quan l’autor envia la seva col·laboració accepta explícitament aquesta cessió de drets d’edició i publicació. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’autorització damunt dita». d) Si l’article és acceptat per ser publicat a la revista, no es tornarà a publicar en cap altre lloc de la mateixa forma, ni en català ni en cap altra llengua, sense el consentiment per escrit de l’editor i de qui en tingui els drets d’autor. f ) Introducció de canvis. S’accepta la introducció de canvis en el contingut, si s’escau, després de la revisió, i de canvis en l’estil del manuscrit, per part del consell editorial de la revista. 8. Encapçalament. L’article ha d’anar encapçalat pel títol del treball, al davall, el nom de l’autor o autora seguit de la seva adreça electrònica en nota a peu de pàgina, i al davall, la institució a la qual pertany; al davall, com a segon bloc, hi ha d’anar un resum i unes paraules clau en l’idioma de l’article, el títol en anglès i el resum i les paraules clau en anglès, segons l’esquema que segueix:
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
640 Normes per a la presentació d’originals
TÍTOL DE L’ARTICLE (El títol ha de fer referència al contingut del text i ha d’aportar el màxim d’informació del tema de què tracta) Nom i cognoms autor (adreça electrònica en nota a peu de pàgina. Si és més d’un, es posen un sota l’altre, cadascun amb la seva institució al davall) Institució acadèmica o de recerca Lliurat el xx de xx de xxxx. Acceptat el xx de xx de xxxx (a omplir pels editors) Resum (El resum, en l’idioma de l’article, ha d’incloure l’objectiu del treball, la metodologia emprada i una síntesi dels resultats i les conclusions del treball) Text del resum. Paraules clau Quatre a deu paraules clau separades per comes. Títol en anglès Abstract Traducció del text del resum, en anglès. Keywords Traducció de les paraules clau, separades per comes, en anglès. 9. Estructura de l’article. El treball ha d’anar subdividit en seccions, que continguin els elements essencials, com introducció, metodologia i materials, resultats i discussió, conclusions, agraïments i bibliografia. Cal dividir l’article en seccions clarament definides i numerades. Les subseccions s’han de numerar: 1.1 (1.1.1, 1.1.2...), 1.2, etc. Es recomana un màxim de tres nivells de titulació. Convé usar aquesta numeració per fer-hi referències. Es poden introduir breus encapçalaments en algunes seccions. Si hi ha apèndixs, s’han d’anomenar A, B, etc. 10. Text. Dins del text general del treball, el subratllat no s’ha d’utilitzar per a res; la cursiva s’ha de fer servir per a paraules d’altres llengües (incloent-hi el llatí) i per a paraules o frases que es vulguin remarcar. Tampoc no s’hi han d’utilitzar la partició de mots ni les instruccions sobre ratlles «vídues» o «òrfenes». 11. Citacions. Les citacions textuals s’han de reduir al mínim i se n’especificarà la procedència amb la cita corresponent. Si van després de dos punts i el fragment acaba en punt, és preferible d’escriure-les en un paràgraf a part i entrades (sagnades) respecte al text general. Les citacions textuals dins el text general han d’anar entre cometes baixes i en lletra rodona (sigui quina sigui la llengua de la citació); les citacions compostes a part han d’anar en lletra rodona petita i no s’han d’emmarcar entre cometes. 12. Bibliografia. La bibliografia s’ha de consignar al final del treball, ordenada alfabèticament pel cognom del primer autor (és indispensable que hi hagi sempre un
641 Normes per a la presentació d’originals
autor, un curador, un director, etc., a fi de poder referir-s’hi dins el text com s’indica més avall). Les referències bibliogràfiques dels llibres s’han de fer de la manera següent: cognom o cognoms de l’autor en versaletes, separat amb una coma del nom en minúscula (amb la inicial en majúscula) o només de la inicial—si hi ha més d’un autor, cal separar-los amb un punt i coma—, l’any d’edició entre parèntesis (si més d’una obra coincideix en l’autor i l’any, cal ordenar-les alfabèticament pel títol i afegir a l’any una lletra minúscula en cursiva («1990a», «1990b», etc.), i tot això seguit de punt. Títol en cursiva, seguit de punt. Lloc d’edició, separat per dos punts del nom de l’editor, i tota la referència ha d’acabar en punt. Exemple: Sales, Núria (1991). Mules, ramblers i fires. Reus: Edicions del Centre de Cultura. Les referències bibliogràfiques d’articles de revista han de portar els cognoms i el nom com els llibres i l’any d’edició també entre parèntesis i seguit de punt; el títol de l’article s’ha d’escriure en lletra rodona i ha d’anar entre cometes baixes, seguit de punt. El títol de la revista, en cursiva; les xifres corresponents al volum i al número, si escau, el dia i el mes de publicació, entre parèntesis. Si escau, després d’una coma, es poden indicar les pàgines corresponents a l’article, precedides de l’abreviatura p. (tant en singular com en plural). Exemple: Ashtor, Elihayu (1978). «Aspetti della espansione italiana nel Basso Medioevo». Rivista Storica Italiana, vol. XC, núm. 1. Les participacions en obres col·lectives (congressos, homenatges, llibres amb capítols de diferents autors) han de portar l’autor i el títol de la part com les revistes, seguits de punt. A continuació, la preposició A, seguida de dos punts. La resta s’ha de tractar com un llibre. Exemple: Pujades Rúbies, Isabel. «L’expansió demogràfica de 1857 a 1980: de la ciutat industrial a la ciutat metropolitana». A: Adroher, Anna Maria (cur.) (1989-1990). Història urbana del Pla de Barcelona: Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Vol. I. Barcelona: Ajuntament, p. 193204. Si es tracta d’obres col·lectives, però formades per volums independents que tenen autors diversos, s’han de tractar totes dues informacions com si fossin llibres i s’ha de posar A entre l’una i l’altra. Exemple: Fontana, Josep (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització: 1787-1868. A: Vilar, Pierre (dir.). Història de Catalunya. Vol. V. Barcelona: Edicions 62. Les notes han d’anar a peu de pàgina, numerades correlativament i separades amb un punt i una distància d’un quadratí del text que segueix («1.», «2.», etc.); les crides s’han de compondre volades («1» «2», etc.) i han d’anar immediatament
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
642 Normes per a la presentació d’originals
darrere dels signes de puntuació, si n’hi ha. El text de les notes s’ha de compondre en lletra petita, ha de ser curt i ha d’evitar digressions sobre el tema o ampliacions d’aquest. Es recomana de no fer les referències a les obres de la bibliografia en nota, sinó dins el text general posant entre parèntesis el cognom de l’autor en lletra minúscula (llevat de la inicial), una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p. Exemple: (Bensch, 1989, p. 324-325). En el cas que la bibliografia s’esmenti a les notes —i, doncs, no hi hagi una llista bibliogràfica a la fi de l’article—, la primera vegada s’ha d’escriure la referència bibliogràfica completa com hem explicat més amunt, però amb dues diferències: sense invertir els cognoms i el nom, i amb tota la informació separada per comes. Exemple: Stephen Bensch (1989), «La primera crisis bancaria de Barcelona», Anuario de Estudios Medievales, núm. 19, p. 324-325. En cas que es faci més d’una menció de la mateixa obra, es pot posar només el cognom en versaleta (amb la inicial en majúscula), l’any entre parèntesis, una coma i les pàgines. Exemple de primera menció: Núria Sales (1991), Mules, ramblers i fires, Reus, Edicions del Centre de Lectura, p. 25-32. Exemple de les altres mencions: Sales(1991), p. 25-32. 13. Il·lustració. Les imatges s’han de lliurar en format JPEG, TIFF o PDF. Resolució: mínim 300 ppi. Les imatges es reproduiran en blanc i negre i s’han de lliurar en blanc i negre. Aniran numerades i citades correlativament al text (Fig. 1. Fig. 2....). Els peus de figura han d’anar en un arxiu Word a part. També s’hi ha de fer constar els autors. Els gràfics o taules elaborats amb Excel s’han de lliurar en el format original. Preguem que els treballs tramesos s’ajustin a aquestes normes, ja que així podrem estalviar molta feina de composició. An English version available on http://revistes.iec.cat/index.php/BSCEH/about
J U N TA I L L I S TA D E S O C I S D E L A S C E H
645 Junta i llista dels socis de la SCEH
Junta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics President: Jaume Sobrequés i Callicó Vicepresident i tresorer: Alfred PérezBastardas Secretari: Santiago Izquierdo i Ballester Responsable del Butlletí: Marta Prevosti i Monclús Vocals: Antoni Dalmau i Ribalta Josep Maria Figueres i Artigues Antoni Iglesias Fonseca Tünde Mikes Jani Mercè Morales i Montoya Joaquim Nadal i Farreras Josep Maria Roig i Rosich Socis de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Josep Abela Montoya Anna Maria Adroer i Tasis Antoni Albacete i Gascón Francesc Albardaner Llorens Joaquim Albareda Florenci Albarracín i Pérez Jordi Albertí i Oriol Agustí Alcoberro Pericay Anca Alexandru-Stefan Xavier Alfaras i Panareda Jesús Alturo i Perucho Francesc Amorós i Capdevila Miquel Armengual Bibiloni Ramon Arnabat i Mata Fernando Arnó García de la Barrera Joan Bada i Elias Ignasi Joaquim Baiges i Jardí Albert Balcells i González Vicent-Raimon Baldaquí Escandell Santi Barjau Rico Núria Bartual Carandell
Jaume Bassegoda Gelabert Carme Batlle i Gallart Manuel Becerra Hormigo Josep M. Benaul i Berenguer Pere Benito i Monclús Manuel Bergada Salvador Jordi Bolòs i Masclans Angelina Borràs i Planas Miquel Borrell i Sabater Jordi Bou Ros Dolors Bramon i Planas Jesús Brufal Sucarrat Joan Josep Busqueta i Riu Carles Busquets i Calopa Jordi Buyreu Juan Emili Cabarrocas i Illa Montserrat Cabré i Pairet Juan José Cáceres Nevot Mireia Campabadal i Bertran Carme Camps i Vives Gerard Capdevila i Vilallonga Josep Capdevila Soldevila Fermin Carreño i Ruiz Àngel Casals Martínez Jordi Casassas Ymbert Lluís Castañeda i Peiron Josep Catà i Tur Brian Catlos Giovanni-Conrad Cattini Mateu Chalmeta i Torredemer Alexandre Checci Lang Gaspar Coll i Rosell Roser Company Rosa Congost Xavier Costa Badia Lluís Costa i Fernández M. Mercè Costa i Paretas Joan Creixell i Ferrer Coral Cuadrada i Majó Gabriela Dalla-Corte Caballero Antoni Dalmau i Ribalta
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
646 Butlletí de la societat catalana d’estudis històrics
Jaume Dantí i Riu Vicenç del Hoyo i Julià Carles Díaz Martí Montserrat Duch Plana Montserrat Duran i Pujol Lluís Duran i Solà Jaume Espinagosa i Marsà Francesc Espinet i Burunat Pere A. Fàbregas i Vidal Marcel A. Farinelli Joan Farrés i Serra Gaspar Feliu i Montfort Magda Fernández i Cervantes Jordi Fernández-Cuadrench Llorenç Ferrer i Alòs Josep M. Figueres i Artigues Núria Florensa i Soler Armand de Fluvià i Escorsa Josep M. Font i Rius Santiago Francesch Borràs Joan Fuster i Sobrepere Encarnació Gálvez Medina Isaac García-Oses Blanca Garí de Aguilera Xavier Garí de Barberà Lluís Gassiot i Matas Isaac Gimeno i Rodríguez Pere Pau Gómez Rovira Josep Grabuleda i Sitjà Mercè Gracia Sánchez Ramon Graells Cisteré Carme Grandas Sagarra Jordi Guixé i Coromines Jacinto Heredia Robles José Miguel Hernández Josep Hernando Delgado J. Antoni Iglesias Fonseca Jordi Indiana Navarrete Santiago Izquierdo Ballester Eberhard Jentgen Luciano José Vianna
Gabriel Jover Avellà Joan Latorre i Solé Jaume Lladó i Font Jordi Llimargas i Marsal Miquel Llobet i Llambrich Eladí Llop i Anelo Rosa Lluch Bramon Joaquim Enric López Camps M. Dolors López i Pérez Joan Luque i Aigües Marc Macià Farré Vicente Maestre Abad Jordi Maluquer de Motes Pere Maneja Martínez Manuel Manonelles i Tarragó Josep Lluís Martín Berbois M. Rosa Martín i Fàbrega Gabriel Martínez i Ferrà Miguel Ángel Martínez Rodríguez Pilar Martínez-Carner Ascaso Enric Mauri i Brancolini Marc Mayer i Olivé Jordi Mayol Calvet Jacint Merino Sánchez Tünde Mikes Jani Júlia Miquel i López Marina Miquel i Vives Antoni Moliner i Prada Carme Molinero i Ruiz Josep Maria Molist Codina Tomàs de Montagut i Estragués Jordi Montlló Bolart Mercè Morales Montoya Rosario Moya Guerrero Florentí Moyano Jiménez María del Puerto Muñoz Ferreiro José M.ª Murià Rouret Joaquim Nadal i Farreras Gustau Navarro i Barba Francesc Nicolàs i Montia Teresa Núñez i Luque
647 Junta i llista dels socis de la SCEH
Benet Oliva i Ricós Fèlix Olivé i Guilera Immaculada Ollich Castanyer Edgar Oto Hormigo Jaume Padrós i Enamorado Laureà Pagarolas i Sabaté Manuel Pastor i Madalena Àngels Pérez i Samper Alfred Pérez-Bastardas Jesús Pich Griñó Daniel Piñol-Alabart Joan Pons i Alzina Xavier Pons i Guillamon Begoña Pons-Seguó Marta Prevosti i Monclús Immaculada Puig Aleu Josep Puig i Pla Carles Puigferrat i Oliva Joaquim M. Puigvert i Solà Enric Pujol i Casademont Maria Pujol i Herrera Maria Teresa Renom i Ferrer Mercè Renom i Pulit Juan A. Resina Navas Santiago Riera i Tuèbols Sebastià Riera i Viader Andrea Roche Francisco José Rodríguez Bernal Josep M. Roig Rosich Núria Romaní Sala Lluís Roura i Aulinas Maria M. Roura i Fajardo Manuel Rovira i Solà Daniel Rubio i Manuel Flocel Sabaté i Curull Margarida Sala i Albareda Roser Salicrú i Lluch Josep M. Salrach i Marés Josep Maria Sanmartí Roset Montserrat Sanmartí Roset Joan Sardanyons Castells
Venanci Sebares Arronte Antoni Segura i Mas Maria Cristina Senpau Crusells Sebastià Serra Busquets Eva Serra i Puig Joan Serrallonga i Urquidi Pere Simon i Abellàn Antoni Simon i Tarrés Jaume Sobrequés i Callicó Sebastià Solé i Cot Josep Maria Solé i Sabaté Ricard Soto i Company Carles Sudrià i Triay Jaume Terol Garcia Joan Maria Thomàs i Andreu Lluís Ferran Toledano Gómez Ricard Torra i Prat Miquel Torras i Cortina Jaume Torras i Elias Josep M. Torras i Ribé Mercè Torres Morcillo Pau Tutusaus i Canals Antoni Udina i Abelló Daniel Vallès Muñío Josep M. Vallès Vallès Francesc Valls i Junyent Elisa Varela i Rodríguez Josep Varela Serra Antoni Ventura i Ribal M. Teresa Vernet Munté Enric Vicedo i Rius Jordi Vidal Palomino Mariona Vigués i Julià Dolors Vila i Llivina Borja Vilallonga Roser Vilardell i Tarruella Joan Vilaseca Corbera Pere Vilella i Cuesta Pau Vinyes i Roig Pere Ysàs i Solanes
649 Memòria d’activitats de la SCEH el 2016
25/02/2016 Conferència Els envelats catalans de festa major: una aportació catalana a l’arquitectura mundial, a càrrec de Francesc Albardaner i Llorens
Sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalans Organitza: Societat Catalana d’Estudis Històrics v
10, 17, 24 i 31/05/2016 Cicle de conferències Catalunya i la Societat de Nacions, amb la intervenció de Jordi Solé, Joandomènec Ros, Jaume Sobrequés i Callicó, Manuel Manonelles, Joaquim Torra, Ferran Armengol, Borja de Riquer, Arnau González
Sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalans Organitzen: Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya) i Societat Catalana d’Estudis Històrics Amb la col·laboració de: Biblioteca de Catalunya i Associació per a les Nacions Unides Catalunya
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
650 Memòria d’activitats de la SCEH el 2016
8/06/2016 Conferències Noves mirades a l’exili de 1936, amb la intervenció de Jaume Sobrequés i Callicó, Aleix Villatoro i Oliver, Jordi Rubió i Coromina, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Borja de Riquer,
Sala Nicolau d’Olwer, Institut d’Estudis Catalans Organitzen: Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya) i Societat Catalana d’Estudis Històrics v
22/06/2016 Assemblea General Ordinària de socis i sòcies
Conferència La projecció internacional de Pau Casals: Música, pau i justícia, a càrrec de Josep Maria Figueres i Artigues
Sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalans Organitza: Societat Catalana d’Estudis Històrics v
3/10/2016 Jornada Catalunya i les noves tendències en cartografia històrica, amb la intervenció de Josep Guitart i Duran, Johan Åhlfeldt, Leif Isaksen, Jordi de Bolós i Masclans, Víctor Hurtado, Rafael Roset, Ada Cortés, Pau de Soto, Núria Romaní, Núria Padrós, Marta Prevosti
Sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalan
651 Memòria d’activitats de la SCEH el 2016
Organitzen: Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya), Institut Català d’Arqueologia Clàssica i Societat Catalana d’Estudis Històrics v
5/10/2016 Conferència L’auge dels Cartellà al segle xiii: Política i genealogia, a càrrec de Mercè Homs i Stefano Cingolani
Sala Nicolau d’Olwer, Institut d’Estudis Catalans Organitzen: Institució Catalana de Genealogia Heràldica i Societat Catalana d’Estudis Històrics v
3/11/2016 Jornada
Els arxius patrimonials catalans, amb la intervenció de Jaume Sobrequés i Callicó, Joaquim Nadal i Farreras, Tünde Mikes, Josep Fernández Trabal, Lluís To Figueras, Pere Ortí Gost, Rosa Lluch Bramon, Daniel Piñol-Alabart, Maria Pau Gómez Ferrer, Pere Gifre, Ramon Planes Albets, Josep M. Llobet i Portella, Gabriel Jover Avellà
Sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalans Organitzen: Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya), Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Grup de recerca Arxius Familiars i Patrimonials de Banda a Banda dels Pirineus, i Societat Catalana d’Estudis Històrics
Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVIII, 2017
652 Memòria d’activitats de la SCEH el 2016
23/11/2016 Sessió inaugural «Un gris verdós, clar, si l’ensopeguem, pot fer bonic». Jordi Rubió i Balaguer i les biblioteques: una correspondència amb Joan Subias Galter (27/9/1927-24/11/1938), a càrrec de Joaquim Nadal i Farreras
Sala Pi i Sunyer, Institut d’Estudis Catalans Organitza: Societat Catalana d’Estudis Històrics v
1-3/12/2016 Simposi
A 80 anys del cop d’estat de Franco, amb la intervenció de Raül Romeva, Jaume Sobrequés i Callicó, Joandomènec Ros, Hilari Raguer, Just Casas, José Luis Martín Ramos, Josep Antoni Pozo, Josep Lluís Martín i Berbois, Antoni Dalmau, Ferran Aisa, Federico Vázquez, Carles Hervàs , Joaquim Nadal i Farreras, Montserrat Duch, Queralt Solé, Joan Villarroya, Josep Sànchez Cervelló, Pelai Pagès, Josep M. Solé i Sabaté, Alfred Pérez-Bastardas, Mary Nash, Oriol Dueñas, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Ramon Batalla, Josep Maria Roig i Rosich, Mercè Morales, Jordi Oliva, Francesc Vilanova.
Sala Pere Coromines, Institut d’Estudis Catalans Organitzen: Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència i Societat Catalana d’Estudis Històrics
Número XXVIII / 2017 BSCEH — XXIV (2013)
Número XXVIII / 2017
Butlletí
DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans
XXVIII, 2017
D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SOCIETAT CATALANA
Butlletí
Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
Institut d’Estudis Catalans
La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El prmer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Seció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públcs i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volumns dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó i Albert Balcells n’han estat els delegats de l’IEC.
Número XXVIII / 2017 BSCEH — XXIV (2013)
Número XXVIII / 2017
Butlletí
DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans
XXVIII, 2017
D’ESTUDIS HISTÒRICS DE LA SOCIETAT CATALANA
Butlletí
Societat Catalana d’Estudis Històrics FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
Institut d’Estudis Catalans
La Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH) va ser fundada com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1946. El 1942, però, ja s’havia constituït la Comissió Gestora, integrada per Ramon Aramon i Serra, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn, de la Societat d’Estudis Històrics, Literaris i Lingüístics, que ha de ser considerada com el precedent de l’actual SCEH. Des dels seus orígens va restar vinculada als Estudis Universitaris Catalans, represos després de la Guerra Civil, el 1942. El prmer president de la SCEH va ser Ramon Aramon i en van ser vicepresidents Ferran Soldevila (Seció d’Història), Pere Bohigas (Secció de Llengua i Literatura) i Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Secció d’Art i Arqueologia). Malgrat les dificultats derivades de la censura franquista, la SCEH es va anar reunint en sessions científiques a diversos llocs, públcs i privats, de Barcelona. El 1952 la SCEH va donar vida al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que va publicar tres números del 1952 al 1963. Entre el 1969 i el 1972, en un període de creixents dificultats, va publicar cinc volumns dels Estudis d’Història Medieval, dirigits per Ramon Aramon, amb la col·laboració de Maria Teresa Ferrer i Jaume Sobrequés. A partir del 1985 la SCEH va començar a remuntar. El 1994 va reprendre la publicació del Butlletí, que ha anat apareixent cada any des d’aquell moment. A partir del 2000 publica la col·lecció «D’Ahir per Avui». En aquesta nova etapa, la SCEH ha estat presidida per Josep M. Salrach, Montserrat Duran, Santiago Riera, Gaspar Feliu i Jaume Sobrequés. Emili Giralt, Manuel Mundó i Albert Balcells n’han estat els delegats de l’IEC.