L'escola moderna

T

E

X

T

O

S

P

E

D

A

G

Ò

G

I

C

S

FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

L’ESCOLA MODERNA

FRANCESC F E R R E R I G UÀ R D I A

L’ESCOLA MODERNA EXPLICACIÓ PÒSTUMA I ABAST DE L’ENSENYAMENT RACIONALISTA Traducció de Lluïsa Carbonell

© Hereus de Francesc Ferrer i Guàrdia © de la traducció: Lluïsa Carbonell © d’aquesta edició: Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic —Eumo és l’editorial de la UVic-UCC— www.eumoeditorial.com – eumoeditorial@eumoeditorial.com Edició en paper: juliol de 1990 Edició digital: octubre de 2019 Disseny de la coberta: Ton Granero ISBN: 978-84-7602-262-7

L'ESCOLA MODERNA EXPLICACIÓ PÒSTUMA

I ABAST

DE L'ENSENYAMENT RACIONALISTA

I.

EXPLICACIÓ PRELIMINAR

les lluites polítiques de finals del segle les meves conviccions.

Revolucionari inspirat en l'ideal de justícia, pensant que la llibertat, la igualtat i la fraternitat eren el corol·lari lògic i positiu de la República, i, dominat pel prejudici generalment admès, no veient altre camí per a la consecució d'aquell ideal que l'acció política, precursora de la transformació del règim governamental, vaig dedicar els meus esforços a la política republicana.

La meva relació amb el senyor Manuel Ruiz Zorrilla,' que podia ser considerat com el centre de l'acció revolucionària, em va posar en contacte amb molts revolucionaris espanyols i amb molts i notables republicans, i el fet de tractar-los em va causar un gran desengany: en molts vaig veure-hi egoismes hipòcritament dissimulats: en d'altres, que em van semblar més sincers, només vaig trobar-hi ideals insuficients, en cap no vaig trobarhi el propòsit de realitzar una transformació radical que, anant fins al més pregon de les causes, fos la garantia d'una perfecta regeneració social.

L'experiència adquirida durant els quinze anys de residència a París, en què vaig presenciar la crisi del boulangisme, del dreyfusisme i del nacionalisme, que van constituir un perill per a la República, em va convèncer que el problema de l'educació popular no estava resolt, i si no ho estava a França, no podia esperar que ho resolgués el republicanisme espanyol, ja que La

meva

participació

en

passat van sotmetre a prova

3

havia demostrat un deplorable desconeixement de la importància cabdal que per a un poble té el sistema d'educació.^ S'hauria d'imaginar allò que hauria pogut ser l'actual generació si el partit republicà espanyol, després del desterrament de Ruiz Zorrilla, s'hagués dedicat a fundar escoles racionalistes al costat de cada comitè, de cada nucli lliurepensador o de cada lògia maçònica; si els presidents, secretaris i vocals dels comitès, en comptes de preocupar-se dels càrrecs que haurien d'ocupar en la futura república, haguessin treballat activament per la instrucció popular, com s'hauria avançat durant trenta anys a les escoles diürnes per a infants i a les nocturnes per a adults! ¿En tindria prou en aquest cas el poble d'enviar al Parlament diputats que accepten una llei d'Associacions presentada per monàrquics?^ ¿Es limitaria el poble a promoure avalots per la puja del preu del pa, sense rebel·lar-se contra les privacions imposades al treballador a causa de l'abundància del que és superflu de què gaudeixen els qui s'han enriquit amb el treball dels altres? ¿Faria el poble avalots esquifits contra qüestions de consum en comptes d'organitzar-se per a la supressió de qualsevol privilegi tirànic?

La meva situació com a professor d'idioma espanyol a l'Associació Filotècnica i al G.O. de França em va posar en contacte amb persones de tota classe, tant en concepte de caràcter propi com en el de posició social, i, examinades amb la idea de veure què prometien sobre el fet d'influir en el gran conjunt de la humanitat, només vaig veure gent disposada a treure el millor profit possible de la vida en sentit individual: uns estudiaven l'idioma espanyol per promocionar-se en la professió, uns altres per poder estudiar la literatura espanyola i perfeccionar-se en la seva carrera, i alguns altres fins i tot per poder fruir més intensament durant els viatges pels països on es parla l'idioma. A ningú no preocupava l'absurd dominant a causa de la incongruència que hi ha entre allò que es creu i allò que se sap, ni amb prou feines ningú no es preocupava de donar una forma racional i justa a la solidaritat humana, que pogués donar a tots els visempre

4

participació corresponent en el patrianteriors.

Vaig veure el progrés lliurat a una mena de fatalitat, independent del coneixement i de la bondat dels homes, i subjecte a vaivens i accidents en què no participa l'acció de la consciència ni de l'energia humanes. L'individu, format en la família amb els seus desenfrenats atavismes, amb els errors tradicionals perpetuáis per la ignorància de les mares, i en l'escola amb allò que encara és pitjor que l'error, que és la mentida sacramental imposada per aquells que dogmatitzen en nom d'una suposada revelació divina, entrava en la societat reformat i degenerat, i no se li podia exigir, per lògica relació de causa a efecte, altra cosa que resultats irracionals i perniciosos.

El tracte amb les persones amb qui em vaig relacionar, inspirat sempre en la idea de proselitisme, s'adreçava a jutjar-ne la utilitat de cada una des del punt de vista del meu ideal, i aviat em vaig convèncer que amb els polítics que envoltaven el senyor Manuel no s'hi podia comptar per a res; a parer meu, i m'haurien de perdonar les sempre honroses excepcions, eren arribistes impenitents. Això va donar pas a una determinada expressió que, en circumstàncies greus i tristes per a mi, va voler explotar en contra meu l'autoritat judicial. El senyor Manuel, home d'altesa de mires i no suficientment previngut contra les misèries humanes, solia qualificar-me d'«anarquista» cada vegada que em veia exposar una solució lògica, i per tant radical sempre, oposada als arbitris oportunistes i als radicalismes d'oripell que presentaven els revolucionaris espanyols que s'assetjaven i fins s'explotaven, de la mateixa manera que els republicans francesos que seguien una política de benefici positiu per a la burgesia i que fugien de tot allò que hauria pogut beneficiar el proletariat desheretat, amb el pretext que així es mantenien a distància de totes les utopies.

Resumint i concretant: durant els primers anys de la restauració van conspirar amb Ruiz Zorrilla homes que després s'han manifestat convençuts monàrquics des del banc blau; i aquell home digne, que mantenia viva la protesta contra el cop d'Estat vents de

cada generació la

moni creat per les generacions

5

del 3 de gener de 1874, càndid per massa honradesa, es va confiar a aquells falsos amics, i en va resultar allò que molt sovint passa entre polítics, que la majoria va abandonar el cap republicà per acceptar una cartera o un càrrec elevat, i només va poder comptar amb l'adhesió d'aquells que per dignitat no es venen,

però var

que a causa de preocupacions manquen de lògica per eleel pensament i no tenen energia per activar l'acció.

Si no hagués estat per Asensio Vega, Cebrián, Mangado, Vi-

llacampa i pocs més, el senyor Manuel hauria estat durant molts anys una joguina en mans d'homes ambiciosos i especuladors disfressats de patriotes."* Com a conseqüència de tot això vaig limitar l'acció als meus alumnes, i vaig escollir per als meus experiments aquells que em van semblar més apropiats i més ben disposats.

Amb la percepció clara de l'objectiu que em proposava i tenint un determinat prestigi que em donava la posició de mestre i el meu caràcter expansiu, un cop acomplerts els meus deures professionals, parlava amb els alumnes de diversos assumptes; de vegades sobre costums espanyols, d'altres sobre política, religió, art, filosofia, i sempre procurava rectificar els judicis emesos si eren exagerats o mal fonamentats, o bé destacava l'inconvenient que hi ha a sotmetre el propi criteri al dogma de secta, d'escola o de partit; això per desgràcia està molt generalitzat i d'aquesta manera aconseguia molt sovint que individus distanciats pel credo particular, després de discutir, s'apropaven i concordaven, passant per damunt de creences abans indiscutides i acceptades per fe, per obediència o per simple acatament servil, i gràcies a això el meus amics i els meus alumnes se sentien feliços d'haver abandonat un error vergonyant i d'haver acceptat una veritat la possessió de la qual eleva i dignifica.

La severitat de la lògica, aplicada sense censura i oportunament, va llimar asprors fanàtiques, va establir concòrdies intellectuals i qui sap fins a quin punt va determinar voluntats en sentit progressiu.

Lliurepensadors oposats a l'Església i que transigien amb les observacions del Gènesi, amb la inadequada moral de l'Evange6

li i fins i tot amb les cerimònies

eclesiàstiques; republicans més oportunistes o radicals que ja en tenien prou amb la minsa igualtat democràtica que conté el títol de ciutadania, sense que això afectés mínimanent la diferència de classes; filòsofs que pretenien haver descobert la causa primordial entre laberints metafísics, fonamentant la veritat sobre una fraseologia inútil; tots pogueren veure els errors propis i aliens i tots, o la major part, es van orientar cap al sentit comú.

Portat per les alternatives de la vida lluny d'aquells amics, alguns em van enviar l'expressió de la seva amistat al fons del calabós, on esperava la llibertat refiat de no ser culpable; de tots espero una bona i eficaç acció progressiva, satisfet d'haver estat o

menys

la

causa

determinant de la

seva

orientació racional.

7

II. LA SENYORETA

MEUNIÉ

Entre els

meus alumnes hi havia la senyoreta Meunié, rica, família, molt amant de viatjar, que estudiava l'espanyol amb la idea de realitzar un viatge a Espanya.

Catòlica convençuda i observant i escrupulosament nimia, per a ella la religió i la moral eren una mateixa cosa, i la incredulitat, o la impietat, com es diu entre creients, era senyal evident d'immoralitat, llibertinatge i crim.

Odiava els revolucionaris, i confonia amb el mateix sentisense

ment

inconscient i irreflexiu totes les manifestacions de la in¬

cultura popular,

perquè a més de les causes d'educació i posició social, recordava rancuniosament que en temps de la Comuna havia estat insultada pels pillets de París quan anava a l'església amb la

mare.

Ingènua i simpàtica i gairebé sense cap consideració per antecedents, accessoris i conseqüències, exposava sempre sense reserves el sentit absolut del seu criteri, i molt sovint vaig tenir ocasió de fer-li observar prudentment els seus judicis erronis.

En les nostres freqüents converses vaig evitar de donar un qualificatiu al meu criteri, i no va veure en mi el partidari ni el sectari d'una creença oposada, sinó un raonador prudent amb qui li agradava de discutir.

Es va formar un judici tan excel·lent de mi, que, mancada d'afectes íntims a causa del seu aïllament, em va atorgar l'amis9

tat

i

els

seus

una

absoluta confiança i em va invitar a acompanyar-la en

viatges.

Vaig aceptar l'oferta i vam viatjar per diversos països, i amb conducta i les nostres converses va tenir un gran desencant, i es va veure obligada a reconèixer que no tot irreligiós és un pervers ni tot ateu és un criminal empedreït, ja que jo, ateu convençut, resultava una demostració vivent contrària a la seva preocupació religiosa.

Aleshores va pensar que la meva bondat era excepcional, tot recordant allò que es diu que l'excepció confirma la regla; però davant la continuïtat i la lògica dels meus raonaments va haver de rendir-se a l'evidència, i si bé pel que fa a la religió li quedala

meva

ren

dubtes,

va

estar d'acord que una educació racional i una

ensenyança científica salvarien la infància de l'error, donarien als homes la bondat necessària i reorganitzarien la societat de

conformitat amb la justícia.

Li va produir una impressió extraordinària la senzilla consideració que ella hauria pogut ser igual que aquells pillets que l'havien insultat, si a la seva edat s'hagués trobat en les mateixes condicions. De tota manera, atès el seu prejudici sobre les idees innates, no va poder resoldre amb satisfacció aquest problema que li vaig plantejar: suposant uns infants educats lluny de qualsevol contacte religiós, quina idea tindrien de la divinitat en entrar a l'edat de la raó?

Va arribar un moment que em va semblar que es perdia el

temps si de les paraules

no es passava a les obres. Estar en una posició privilegiada important, a causa de la imperfecció de l'organització de la Societat i d'un atzar de naixement, concebre idees regeneradores i romandre en la inacció i en la indiferència enmig d'una vida plaent, em semblava que era incórrer en una responsabilitat anàloga a la que contreu l'home que, en veure un semblant en perill i sense possibilitat de salvar-se, no li allarga la mà. De manera que un dia vaig dir a la senyoreta Meunié: —Senyoreta, hem arribat en un punt que cal decidir-nos a buscar una orientació nova. El món ens necessita, reclama el nostre ajut, i en consciència no podem negar-l'hi. Em sembla que es-

10

comoditats i plaers recursos que formen part del patrimoni universal, i que servirien per a fundar una institució útil i reparadora, és cometre un frau, i això ni en concepte de creient ni de lliurepensador no es pot fer. Per tant, li anuncio merçar en

que em

ja no podrà comptar amb mi en els viatges successius. Jo dec a les meves idees i a la humanitat i penso que vostè,

substituït la seva antiga fe per un criteri racional, ha de sentir el mateix deure.

Aquesta decisió la va sorprendre, però en va reconèixer la força, i sense excitació, només amb la seva bondat natural i el seu bon sentit, va concedir els recursos necessaris per a la creació d'una institució d'ensenyament racional: l'Escola Moderna, creada ja en la meva ment, va tenir assegurada la realització gràcies a aquell acte generós.'

Totes les fantasies que ha creat la maledicència sobre aquest assumpte, des que em vaig veure obligat a sotmetre'm a un interrogatori judicial, són absolutament calumnioses.

S'ha suposat que vaig exercir sobre la senyoreta Meunié un poder suggestiu amb una finalitat egoista; i aquesta suposició, que pot ofendre'm, macula també la memòria d'aquella senyoreta digna i respectable i és contrària a la veritat.

Per part meva, no m'haig de justificar. Confio la justificació als meus actes, a la meva vida, al judici sever dels imparcials; però la senyoreta Meunié mereix el respecte de les persones de consciència recta, dels émancipais de la tirania dogmàtica i sectària, dels qui han sabut trencar qualsevol pacte amb l'error, dels qui no sotmeten la llum de la raó a les ombres de la fe, ni la digna altivesa de la llibertat a la vil submissió de l'obediència. sobretot des que ha

Ella creia amb

una

fe honrada: li havien ensenyat que entre

una jerarquia de mijancers a qui misteris, compendiáis en els dogmes imposats per una corporació anomenada Església, instituïda per un déu, i en aquesta creença descansava amb perfecta tranquil·litat.

Va escoltar les meves manifestacions, consideracions i consells, no com a indicacions directes, sinó com a resposta natural

la creatura i el creador hi havia

havia d'obeir, i una sèrie de

11

i

rèplica als seus intents de proselitisme; i després va veure que, falta de lògica, ja que anteposava la fe a la raó, els seus febles

per

fracassaven enfront de la forta lògica dels meus. podia prendre'm per un dimoni temptador, ja que fou ella qui emprengué l'atac a les meves conviccions, sinó que va haver de considerar-se vençuda en la lluita entre la seva fe i la seva raó, despertada per efecte de la imprudència de negar la fe raonaments

No

d'un contrari En la

a

les

seves creences

i voler atraure-se'l.

ingènua senzillesa va arribar a disculpar els pillets comunalistes com a miserables i ineducats, fruits de la perdició, gèrmens del crim i pertorbadors de l'ordre social per culpa del privilegi, el qual, davant de tanta desgràcia, permet que visquin improductius i gaudint de grans riqueses uns altres homes tant 0 més pertorbadors que ells, que exploten la ignorància i la misèria, i pretenen continuar fruint eternament, en una vida ultraterrenal, dels plaers terrenals mitjançant el pagament de seva

cerimònies rituals i obres de caritat.

El

premi

la virtut fàcil i el càstig al pecat impossible de va refredar la religiositat, i, volent trencar aquella cadena atàvica que tant dificulta qualsevol renovació, va voler contribuir a la institució d'una obra redemptora que posaria la infància en contacte amb la naturalesa i en condicions d'utilitzar sense cap desperdici el cabal de coneixements que la humanitat va adquirint amb el treball, l'estudi, l'observació i la metodització de les generacions en tot temps i lloc.

D'aquesta manera, va pensar que, per obra d'una saviesa infinita oculta a la nostra intel·ligència darrera el misteri, o per obra del saber humà, obtingut a través del dolor, de la contradicció i del dubte, el que hagi de ser serà, restant-li com a satisfacció íntima i justificació de consciència la idea d'haver contribuït, amb la cessió d'una part dels seus béns, a una obra refusar li

va

a

sublevar la consciència i li

extraordinàriament transcendental.

12

III. RESPONSABILITAT ACCEPTADA

Un cop en

possessió dels mitjans necessaris al meu objectiu, pensar sense perdre més temps de portar-lo a la pràctica.

Arribat el cas d'haver de sortir de les vaguetats d'una aspiració encara no ben definida, vaig haver de pensar a precisar-la, fer-la viable, i com que reconeixia la meva incompetència en tècniques pedagògiques, però d'altra banda no confiava gaire en les tendències progressives dels pedagogs titulars, perquè els considerava lligats en gran mesura per atavismes professionals o d'altra espècie, em vaig dedicar a buscar la persona competent que, pels coneixements, la pràctica i l'altura de mires, coincidís amb les meves aspiracions i formulés el programa de l'Escola Moderna que jo havia concebut i que havia de ser, no pas el tipus perfecte de la futura escola de la societat raonable, sinó la seva precursora, la possible adaptació racional al medi, és a dir, la negació positiva de l'escola del passat perpetuada en el present, l'orientació veritable cap aquell ensenyament integral en què serà iniciada la infància de les generacions futures en el més perfecte esoterisme científic.

Persuadit que l'infant neix sense idea preconcebuda, i que adquireix en el transcurs de la vida les idees de les primeres persones que l'envolten, modificant-les després per les comparacions que en fa i segons les lectures, les observacions i les relacions que li proporciona l'ambient que l'envolta, és evident que, si s'eduqués l'infant amb nocions positives i veritables de vaig

13

totes les

i se'l

previngués que, per evitar errors, és indiscregui res per fe sinó per experiència i per demostració racional, l'infant es tomaria observador i quedaria preparat per a tota mena d'estudis.

Un cop trobada la persona que buscava, mentre ella traçava les primeres línies del pla per tal de realitzar-lo, es van fer a Barcelona les diligències necessàries per a la creació de l'establiment: designació del local, la seva preparació, compra del material, la seva col·locació, personal, anuncis, prospectes, propaganda, etc., i en menys d'un any, malgrat l'abús de confiança de determinat subjecte que va acceptar el meu encàrrec i em va posar en greu perill de fracassar, tot va quedar a punt, tot i que cal fer notar que al principi vaig haver de lluitar contra moltes dificultats, presentades no pas pels enemics de l'ensenyament racional, sinó per certa classe d'arbitristes que m'oferien com a producte del seu saber i de la seva experiència indicacions i consells que no podien considerar-se altra cosa que la manifestació de les seves preocupacions. Hi va haver, per exemple, qui inspirat en mesquineses de patriotisme regional, em va proposar que l'ensenyament es fes en català, empetitint així la humanitat i el món als escassos milers d'habitants que caben en el racó format per part de l'Ebre i els Pirineus. Ni en espanyol l'establiria jo —vaig contestar al fanàtic catalanista—, si l'idioma universal, reconegut com a tai, ja l'hagués anticipat el progrés. Abans que el català, cent vegades l'esperanto.® Aquest incident em va confirmar més i més en el meu propòsit de no sotmetre la culminació del meu pla al prestigi de persones il·lustrades que, amb tota l'anomenada, no fan cap pas voluntàriament en la via progressiva.

Em sentia sota el pes d'una responsabilitat lliurement acceptada i vaig voler acomplir-la a satisfacció de la meva consciència.

Enemic de la desigualtat social, no em vaig limitar a lamentar-la en els efectes, sinó que vaig voler combatre-la en les causes, segur que d'aquesta manera s'ha d'arribar positivament a la justícia, és a dir, a aquella anhelada igualtat que inspira tot afany revolucionari. pensable

14

coses

que no es

Si la matèria és una, increada i eterna, si vivim en un eos astronòmic secundari, inferior a innombrables mons que po¬

blen l'espai infinit, tal com s'ensenya a la Universitat i poden saber els privilegiats que monopolitzen la ciència universal, no hi ha raó ni pot haver-hi pretext perquè a l'escola de primeres

lletres, a la qual assisteix el poble quan hi pot assistir, s'ensenyi que Déu va fer el món del no res en sis dies, ni tota la col·lecció d'absurditats de la llegenda religiosa.

La veritat és de tots i socialment

es

deu

a

tothom. Posar-hi

reservar-la com a monopoli dels poderosos, deixar en una ignorància els humils i, pitjor encara, donar-los una veritat dogmàtica i oficial en contradicció amb la ciència per tal que n'acceptin sense protestar l'ínfim i deplorable estat, sota un règim polític democràtic, és una indignitat intolerable, i, per part meva, penso que la protesta més eficaç i la més positiva acció revolucionària constisteix a donar als oprimits, als desheretats i a tots aquells que senten impulsos de justícia, aquesta veritat que se'ls estafa, determinant de les energies suficients i necessàries per a la gran obra de la regeneració de la societat. preu,

sistemàtica

na

Vet ací la primera notícia de l'existència de l'Escola Moderllançada al públic:

Programa

La missió de l'Escola Moderna consisteix

a fer que els nens i li són confiats arribin a ser persones instruïdes, verídiques, justes i lliures de qualsevol prejudici.

Amb aquesta finalitat, substituirà l'estudi dogmàtic pel rao¬

les

nenes

nat de les

que

ciències naturals.

Excitarà, desenvoluparà i dirigirà les aptituds pròpies de caalumne, per tal que amb la totalitat de la pròpia vàlua individual, no solament sigui un membre útil a la societat, sinó que, com a conseqüència, enlairi proporcionalment el valor de la colda

lectivitat.

15

la

Ensenyarà els veritables deures socials, de conformitat amb justa màxima: No hi ha deures sense drets; no hi drets sense

deures.

En vistes del bon èxit que

l'ensenyament mixt té a l'estrani, principalment, per realitzar el propòsit de l'Escola Moderna, encaminat a preparar una humanitat vertaderament fraternal, sense categoria de sexes ni classes, s'hi acceptaran ger,

infants de l'un i l'altre

sexe

des de l'edat de cinc anys.

Per completar

l'obra, l'Escola Moderna obrirà el matí dels diuconsagrarà la classe a l'estudi dels sofriments humans curs general de la història i al record dels homes eminents en les ciències, en les arts o en les lluites pel progrés.

En aquestes classes, podran assistir-hi les famílies dels alummenges i durant el

nes.

Desitjant

la tasca intel·lectual de l'Escola Moderna sigui futur, a més de les condicions higièniques que hem procurat donar al local i a les dependències, s'estableix una inspeccció mèdica en el moment de l'ingrés de l'alumne, les observacions de la qual, si es creu necessari, es faran conèixer a la família per als efectes oportuns, i després una altra de periòdica per tal d'evitar la propagació entre els infants de malalties fructífera

en

que

el

infeccioses durant les hores de vida escolar.

La setmana que va precedir la inauguració de l'Escola Moderna, vaig invitar la premsa local a visitar la instal·lació i a anunciar-la al públic, i com a record, fins i tot com a document històric, incloc la ressenya que de l'acte va fer «El Diluvio».

Escola

moderna

Gentilment invitats, vam tenir el gust d'assistir a la inaugunova escola que amb el títol esmentat s'ha instal·lat al

ració de la carrer

de Bailèn.

El futur ha de hrotar de l'escola. Tot el que s'edifiqui sobre una altra base és construir sobre sorra. Però, per desgràcia, l'es16

cola tant pot servir de fonament als bastions de la tirania com a les ciutadelles de la llibertat. D'aquests punt de partida ar¬

la barbàrie com la civilització. És per això que ens congratulem de veure que homes patriotes i humanitaris, comprenent la transcendència d'aquesta funció social, que els nostres governs tenen sistemàticament oblidada i els pobles confiada als seus eterns enemics, s'avancen a omplir aquest buit tan sensible, amb la creació de l'Escola Moderna, la veritable escola, que no pot consistir en la satisfacció d'interessos sectaris i rutines petrificades, tal com ha succeït fins ara, sinó en la creació d'un ambient intel·lectual en què les generacions acabades d'arribar a la vida se saturin de totes les idees, de tots els avenços que aporta sense parar el corrent del progrés.

Però aquesta finalitat no pot aconseguir-se si no és per iniciativa privada. Les institucions històriques, contaminades amb tots els vicis del passat i les petiteses del present, no poden complir aquesta bella funció. A les ànimes nobles, als cors altruistes, està reservat d'obrir la nova sendera per on han de lliscar les noves generacions cap a destins més feliços.

Això han fet, o si més no ho intenten, els fundadors de la modesta Escola Moderna que hem tingut ocasió de visitar, gentilment invitats pels qui han de regir-la i pels qui s'interessen en el seu desenrotllament. No es tracta d'una explotació industrial, com en la major part d'exhibicions d'aquest tipus, sinó d'un assaig pedagògic, de l'estil que només trobaríem en la «Institución Libre de Enseñanza» que existeix a Madrid, si ho haguéssim de buscar a la nostra pàtria.

Brillantment ho va exposar el senyor Salas Anton^ en el discurs-programa que en to familiar va pronunciar davant el petit nucli de periodistes i persones que assistírem a la petita festa de l'exhibició del local on haurà de desenvolupar-se el transcendental pensament d'educar la mainada en tota la veritat i només en la veritat, o en allò que com a tal estigui demostrat. Ens limitarem a recordar, com a idea culminant entre les que oportunament va dir aquest senyor, que no es tracta de crear un renquen tant

17

exemplar més d'allò que fins avui s'ha conegut aquí amb el nom d'Escola laica, amb els seus dogmatismes apassionats, sinó un observatori serè, obert als quatre vents, on cap núvol no tapi l'horitzó ni s'interposi a la llum del coneixement humà.

No caldria dir, doncs, que a l'Escola Moderna tindran representació proporcionada tots els coneixements de caràctec científic, servits pels mètodes més progressius que avui coneix la Pedagogia, així com pels instruments i aparells que són les ales de la ciència i el mitjà conductor més potent per obrar en la intel·ligència dels educands. Com a fórmula més compendiosa es pot dir que les lliçons de coses hi substituiran les lliçons de paraules, que han donat uns fruits tan amargants en l'educació dels nostres compatriotes.

Només cal fer una ullada a les modestes sales d'aquell establiment incipient per adonar-se que ofereixen condicions adequades per acomplir tan valuosa promesa. El material, tan descurat en l'ensenyança del nostre país, tant oficial com privada, es troba representat a la nova Escola per làmines de fisiologia vegetal i animal, col·leccions de mineralogia, botànica i zoologia; gabinet de física i laboratori especial; màquina de projeccions; substàncies alimentàries, industrials, minerals, etc., amb l'ajuda del qual i la direcció esmerada de professors amarats de l'esperit del nostre temps, com entre altres el conegut experiodista senyor Columbién, podem esperar que ha nascut, si més no en germen, l'escola del futur.

Ara només falta que tingui imitadors.

18

IV. PROGRAMA PRIMITIU

Va arribar el moment de pensar en

la inauguració de l'Esco¬

la Moderna.

Algun temps abans vaig invitar un nombre reduït de senyors coneguts com a il·lustres, progressius i d'honorabilíssima reputació, per tal que em guiessin amb els consells i perquè, amb la seva acceptació benèvola, es constituïssin en Junta Consultiva.

Em va ser de gran utilitat la seva ajuda a Barcelona, on jo tenia escasses relacions, i em complau de consignar aquí el meu reconeixement. En aquella junta es va manifestar la idea d'inaugurar amb ostentació l'Escola Moderna, la qual cosa hauria tingut un bon efecte: amb un rètol que cridés l'atenció, un reclamcircular a la premsa, un gran local, una música i un parell d'oradors eloqüents, escollits entre la joventut política dels partits lliberals, tot facilíssim d'aconseguir, amb material de sobres per a reunir alguns centenars d'espectadors que haurien aplaudit amb aquell entusiasme fugaç amb què se solen guarnir els nostres actes públics; però no em seduïen aquestes ostentacions.

Tan positiva com idealista, jo volia començar amb modesta senzillesa una obra destinada a assolir la major transcèndencia revolucionària; qualsevol altre procediment m'hauria semblat una claudicació, una submissió a l'enervant convencionalisme, una concessió al mateix mal que a tota costa volia reparar amb un bé d'efecte i d'èxit seguríssims; la proposició de la Consultiva doncs, fou refusada per la meva consciència i la meva vo,

19

luntat, que en aquell cas i en tot allò que es referia a l'Escola Moderna, representava una mena de poder executiu.

En el primer número del «Butlletí de l'Escola Moderna», publicat el 30 d'oetubre de 1901, vaig exposar en termes generals el fonament de l'Escola Moderna.

Els productes

imaginatius de la intel·ligència, els conceptes a priori, tot el fardam d'elucubracions fantàstiques tingudes per veritats i imposades fins ara com a criteri director de la conducta de l'home, han anat patint, des de fa moltíssim temps, però en cercle reduït, la derrota per part de la raó i el descrèdit de la consciència.

En aquests moments, el sol no solament cobreix els

gairebé

cims,

la llum meridiana que envaeix fins i tot les faldes de les muntanyes. La ciència, afortunadament, ja no és patrimoni d'un reduït grup de privilegiats; els seus raigs benefactors penetren amb més o menys consciència en totes les capes socials. Per tot arreu dissipa els errors tradicionals; amb el procediment segur de l'experiència i de l'observació, capacita els homes per tal que formin exacta doctrina, criteri real, sobre els objectes i les lleis que els regulen, i en els moments presents, amb ferma autoritat, indisputable, per a bé de la humanitat, per tal que acabin per sempre els exclusivismes i els privilegis, es constitueix en directora única de la vida de l'home, procurant amarar-la d'un sentiment universal, humà.

Comptant amb forces modestes, però a la vegada amb una fe racional poderosa i amb una activitat que no defallirà pas, encara que se li oposin circumstàncies adverses de tota mena, s'ha constituït l'Escola Moderna. Té el propòsit de coadjuvar rectament, sense concessions als procediments tradicionals, a l'ensenyança pedagògica basada en les ciències naturals. Aquest mètode nou, però l'únic realment positiu, ha quallat en tots els àmbits del món civilitzat, i té innombrables obrers, superiors en intel·ligència i abnegats de voluntat.

No ignorem els enemics que ens envolten. No ignorem els prejudicis sense fi ni compte de què està impregnada la cons20

som a

ciencia social del país. Són obra d'una pedagogia medieval, sub-

jeetiva, dogmàtica, que presumeix ridículament de tenir un criteri infalible. Tampoc no ignorem que, per llei d'herència, confortada per les suggestions del medi ambient, les tendències passives que ja són connaturals en els nens petits, s'accentuen en els nostres joves amb un relleu extraordinari.

La lluita és dura, la tasca és intensa, però amb el constant i perpetu voler, única providència del món moral, estem segurs que obtindrem el triomf que perseguim, que farem sortir cervells vius capaços de reaccionar; que les intel·ligències dels nostres educands, quan s'emancipin de la racional tutela del nostre Centre, continuaran essent enemigues mortals dels prejudicis; seran intel·ligències substantives, capaces de formar-se conviccions raonades, pròpies, seves, sobre tot allò que sigui objecte del pensament.

Això no vol pas

dir que deixarem que el nen, en els inicis formi els conceptes pel seu propi compte. El procediment socràtic és erroni si s'agafa al peu de la lletra. La pròpia constitució de la ment, en començar el seu desenvolupament, exigeix que l'educació, en les primeres edats de la vida, hagi de ser receptiva. El professor sembra les llavors de les idees. I aquestes, quan amb l'edat s'envigoreix el cervell, aleshores donen la flor i el fruit corresponents, d'acord amb el grau d'iniciativa i amb la fisonomia característica de la intel·ligència de l'educand.

D'altra banda, sentim el goig de manifestar que considerem absurd el concepte tan difós segons el qual l'educació basada en les ciències naturals atrofia l'òrgan de la idealitat. El concebem absurd, diem, perquè estem convençuts del contrari. Allò que fa la ciència és corregir-la, redreçar-la, sanejar-ne la funció donant-li sentit de realitat. El coronament de l'energia cerebral de l'home és produir Videal amb l'art i la filosofia, aquestes altes generaeions conjecturables. Però per tal que l'ideal no degeneri en faula o en vaporoses fantasies, i allò conjecturable no sigui un edifici que s'aguanti sobre un fonament de sorra, és absolutament necessari que tingui per base segura, incommovible, els coneixements exactes i positius de les ciències naturals. educatius,

es

21

A més

més, no s'educa íntegrament l'home disciplinant-li intel·ligència, sense fer cas del cor i relegant la voluntat.

L'home, dins la unitat del funcionalisme cerebral, és un complex; té diverses facetes fonamentals, és una energia que veu, un afecte que refusa o s'adhereix la cosa concebuda i una voa

la

luntat que plasma en actes la cosa percebuda i estimada.

És un

morbós, que pugna contra les lleis de l'organisme de l'home, establir un abisme allà on hauria d'existir una sana i bella continuïtat. I no obstant això, és moneda corrent el divorci entre el pensar i el voler. A causa d'això, quines conseqüències més fatals! No hem de fer altra cosa que fixar-nos en els directors de la política i de tots els ordres de la vida social: estan afectats profundament d'aquest dualisme perniciós. Molts, sens dubte, tindran unes facultats mentals potents; posseiran riquesa d'idees; fins i tot comprendran l'orientació real, i en tots conceptes bonica, que prepara la ciència a la vida d'individus i pobles. Però llurs desorientats egoismes personals, les pròpies conveniències de llurs parents... tot plegat barrejat amb el llevat dels sentiments tradicionals, formaran un impermeable al voltant dels seus cors, perquè no s'hi filtrin les idees progressives que tenen, i no es converteixin en suc del sentiment, que al capdavall és el propulsor, l'immediat determinant de la conducta de l'home. D'aquí ve el retenir el progrés i posar entrebancs a l'eficàcia de les idees; i com a efecte d'aquestes causes, l'escepticisme de les col·lectivitats, la mort dels pobles i la justa desesperació dels oprimits.

Hem de proposar-nos, com a terme de la nostra missió pedagògica, que no es doni en cap individu la dualitat de persones: l'una que veu la veritat i la bondat i les aprova, l'altra que segueix la dolenteria i la imposa. I ja que tenim per guia educativa les ciències naturals, fàcilment es podrà comprendre això que segueix: tractarem que les representacions intel·lectuals que li suggereixi la ciència, l'educand les converteixi en suc de sentiment i que les estimi intensament. Perquè el sentiment, quan és fort, penetra i s'escampa per les parts més pregones de l'organisme de l'home, perfilant i acolorint el caràcter de la persona. estat

22

I

com que

la vida pràctica, la conducta de l'home, ha de girar

dins el cercle del seu caràcter, la conseqüència serà que el jove educat de la manera indicada, quan es governi pel propi sende¬

ri, convertirà la ciència, ca

i benèfica de la La

inauguració

per

mitjà del sentiment, en mestra úni¬

seva

vida.

es va

efectuar el 8 de setembre de 1901 amb

efectiu escolar de 30 alumnes; 12 nenes i 18 nens.

En teníem prou per a un primer assaig; i de moment teníem el propòsit de no augmentar-ne el nombre per tenir més fàcil la un

vigilància, cació de

en

nens

previsió de qualsevol parany quej sobre la coedui nenes, haguessin pogut introduir astutament els

rutinaris enemics de la nova ensenyança.

La concurrència es componia de públie atret per la notícia

publicada a la

premsa,

de famílies dels alumnes i de delegats de

diverses societats obreres, convidades perquè se m'en va pro¬

porcionar l'adreça. A la presidència m'acompanyaven els professors i la Junta Consultiva, dos membres dels quals van exposar el sistema i la finalitat d'aquesta novíssima institució, i així, amb aquesta senzillesa tan sòbria, es va donar l'impuls destinat a no aturar-se mai, va quedar creada aquella Escola Moderna, Científica i Racional, que no va trigar a tenir anomenada europea i americana i que, si amb el temps perdrà el títol de moderna, en canvi envigorirà cada vegada més, en la continuïtat dels segles, els títols de racional i científica}

23

V.

COEDUCACIÓ DELS DOS SEXES

La manifestació més

important de l'ensenyament racional,

atès el retard intel·lectual del país, allò que d'entrada podia xocar més contra les preocupacions i els costums era la coeducació

de

nens

i

nenes.

No és que

fos absolutament nova a Espanya, perquè per imperi de la necessitat i, per dir-ho així, en estat primitiu, hi ha poblets, apartats dels centres i de les vies de comunicació, situats en valls i muntanyes, on un veí bondadós, o el capellà o el sagristà del poble, acullen nens i nenes per tal d'ensenyar-los el catecisme i, de vegades, el sil·labari; és més, es dóna el cas que està autoritzada legalment, o sinó tolerada, per l'Estat mateix, en pobles petits els ajuntaments dels quals no tenen recursos per a pagar un mestre i una mestra; i aleshores una mestra, mai un mestre, ensenya nens i nenes, com jo mateix he tingut ocasió de veure en un poblet no gaire lluny de Barcelona; però en viles i ciutats era desconeguda l'ensenyança mixta, i si potser per la literatura es tenia notícia que en altres països es predicava, ningú no pensava d'adaptar-la a Espanya, on el propòsit d'introduir aquesta importantíssima innovació hauria semblat una utopia sense cap ni peus.

Sabent això, em vaig prou ben guardar de propagar públicament el meu propòsit, i em vaig reservar de fer-ho privadament i individualment. A tota persona que sol·licitava la inscripció d'un alumne li demanava nenes, si en tenia a la família; va ser 25

necessari exposar a cada un les raons que abonen la coeducació, i tot i que era una feina pesada, va resultar fructífera. Anunciat

públicament hauria hagut de discutir a la premsa; els convencionalismes i el temor al "què diran" —que és un terrible obstacle que esterilitza infinitat de hones disposicions— haurien predominat sobre la raó i, si no destruït del tot, el propòsit hauria estat de realització dificilíssima; fent-ho tal com ho vaig fer, vaig aconseguir que es presentessin a l'acte d'inauguració nens i nenes en nombre suficient, que sempre va anar en progressió constant, com ho demostren les xifres consignades en el «Butlletí de l'Escola Moderna» que exposaré després.

La coeducació tenia per a mi una importància capitalíssima; era, no solament una circumstància indispensable per a la realització de l'ideal que considero com a resultat de l'ensenyança racionalista, sinó com l'ideal mateix, que inicia la seva vida a l'Escola Moderna, que es desenvolupa sense cap exclusió i que inspira la seguretat d'arribar a l'objectiu prefixat.

La naturalesa, la filosofia i la història ensenyen, contra totes les preocupacions, contra tots els atavismes, que la dona i l'home completen l'ésser humà, i el desconeixement d'aquesta veriessencial i transcendental ha estat i és víssims.

tat tan

En el segon ment

causa

de mals gra¬

número del «Butlletí» vaig justificar àmplia¬

aquests judicis amb el següent article.

Necessitat

de

l'ensenyament

mixt

L'ensenyament mixt penetra per tots els pobles cultes. En molts, fa temps que es recullen resultats òptims.

El propòsit de l'ensenyament de referència és que els infants de l'un i l'altre sexe tinguin una educació idèntica, que de manera semblant desenvolupin la intel·ligència, purifiquin el cor i temperin les voluntats; que la humanitat femenina i masculina es compenetrin, des de la infantesa, i la dona arribi a ser, no de nom, sinó en realitat de veritat, la companya de l'home.

26

Una institució

secular, mestra de la conseiència del nostre podels actes més transcendentals de la nostra vida, quan l'home i la dona s'uneixen en matrimoni, amb molta faramalla cerimonial, li diu a l'home que la dona és la seva companya.

Són paraules buides, sense sentit, sense transcendència efectiva i racional en la vida, perquè allò que es veu i es palpa a les esglésies cristianes i en l'ortodòxia catòlica és ben bé el contrari de tot allò que es pugui assemblar a la companyonia. Aquest és el cas d'una dona cristiana, de molt bon cor, que, vessant sinceritat, no fa gaire es queixava amargament a la seva església del rebaixament moral que patia el sexe femení dins de la comunitat dels fidels: «Atreviment impiu seria que al temple la dona gosés aspirar a la categoria de l'últim sagristà».

Patiria de ceguesa d'intel·ligència qui no veiés que, sota la inspiració del sentit cristià, les coses estan, pel que fa al problema de la dona, en el mateix ser i estar que ho va deixar la Història Antiga: o potser pitjor, i amb agreujants de molt de pes. Allò que batega, allò que és viu arreu de les nostres societats cristianes com a fruit i terme de l'evolució patriarcal, és la dona que no es pertany a si mateixa i que no és altra cosa que un adjectiu de l'home, lligat contínuament al pal del seu domini absolut, de vegades... amb cadenes d'or. L'home l'ha convertida en una perpètua menor. Un cop mutilada ha seguit envers ella un dels termes de la disjuntiva següent: o l'oprimeix i li imposa silenci, o la tracta com un nen consentit... a gust del capriciós senyor.

Si sembla que traspunta per a ella l'aurora del nou dia, si d'un cert temps ençà accentua el seu albir i recull partícules d'independència, si d'esclava va passant, encara que sigui amb lentitud irritable, a la categoria de pupil·la atesa, ho deu a l'esperit redemptor de la ciència, que s'imposa als costums dels pobles i als propòsits dels governants socials. ble,

en un

* * *

El treball tat

humà, proposant-se la felicitat de l'espècie, ha esara: ha de ser mixt d'ara endavant; ha d'estar

deficient fins

27

encarregat a l'home i a la dona, cada un des del seu punt de vista. Cal tenir en compte que la finalitat de l'home en la vida humana, enfront de la missió de la dona, no és pel que fa a ella, de condició inferior ni tampoc superior, com pretenciosament ens abroguem. Es tracta de qualitats distintes i en les coses heterogènies no hi ha lloc per a la comparació.

Segons que adverteixen un bon nombre de psicòlegs i sociòlegs, la humanitat es bifurca en dues facetes fonamentals: l'ho¬

significa el predomini del pensament i l'esperit progressiu; la dona dóna al seu rostre moral la nota característica del sentiment intensiu i de l'element conservador. me

De tota

de

manera

s'ha de tenir

en

compte que aquesta manera

dóna

pàbul favorable a les idees dels reaccionaris de qualsevol espècie, ni hi té res a veure. Perquè, si bé el predomini de la nota conservadora i de la qualitat afectiva s'encama en la dona per llei natural, no es pot concloure d'això la peregrina legítima conseqüència que a la companya de l'home, per íntima constitució del seu ésser, li ha estat vedat de pensar en coses de molta importància, o en cas contrari, d'exercitar la intel·ligència en direcció contrària a la ciència assimilant supersticions i ser no

falòmies de tota mena. Tenir idiosincràcia conservadora no és tendir a cristal·litzar en un estat de pensament, o patir una obsessió per tot allò que sigui al revés de la realitat.

Conservar vol dir senzillament retenir, guardar allò que se'ns ha produït o allò que produïm nosaltres. L'autor de La

Religión del porvenir, referint-se a la dona en aquest assumpte, diu: «L'esperit conservador pot aplicar-se tant a la veritat com a l'error; tot depèn del que es dóna per tal que sigui conservat. Si s'instrueix la dona en idees filosòfiques i científiques, la seva força conservadora servirà en bé, no en mal de les idees progressives».'

D'altra

banda, ja s'ha dit, la dona és intensament afectiva. ho guarda com a monopolitzadora egoista; les creences, les idees, tot allò de bo i de dolent que formen el seus tresors morals, no ho reté, sinó que amb una profusió generosa ho comunica als éssers que per virtut misteriosa del sentiment Allò que rep no

28

s'identifiquen amb ella. D'aquí ve el que és sabut correntment de tothom: amb un art exquisit, d'inconsciència infal·lible, suggereixen tota la seva fisonomia moral, tota l'ànima d'elles, en l'ànima dels seus predilectes estimats.

Si les capes de les primeres idees són gèrmens de veritat, llavors d'adequats coneixements, sembrats en la consciència del nen pel seu primer pedagog, que respira l'ambient científic del seu temps, aleshores el que es produeix a la llar és una obra íntegrament bona, sana per tots cantons.

Però si a l'home, en les primeres edats de la vida, se l'alliçona amb faules, amb errors de tota mena, amb coses oposades a l'orientació de la ciència, què hem d'esperar del seu futur?

Quan de nen evolucioni a adult serà una nosa per al progrés. La consciència de l'home

en

l'edat infantil és d'idèntica contextura

la naturalesa fisiològica; és tendra, flonja. Acull molt fàcilment el que li ve de fora. Però amb el temps va tenint conat de rigidesa la plasticitat del seu ésser; es converteix en una consistència relativament estàtica la primitiva ductilitat excessiva.

Des d'aquest moment el sediment primer que li va donar la mare tendirà, més que a incrustar-se, a identificar-se amb la consciència del jove.

Un aiguafort d'idees més racionals, suggerides en la relació social 0 com a conseqüència d'uns estudis privats, potser podrà escarbotar de la intel·ligència de l'home els conceptes erronis adquirits en la infantesa. Però ¿quina relació té amb la vida pràctica, amb l'esfera de la conducta, una semblant transformació de la ment? Perquè no hem d'oblidar que, després de tot, la majoria de les vegades, queden amagades en els més pregons racons del cor aquelles potents inclinacions afectives que dimanen de les primitives idees. D'on resulta que en la majoria dels homes, entre el pensament i l'acció, entre la intel·ligència i la voluntat, hi ha una antítesi consumada, profunda, repugnant, d'on deriven la majoria de les vegades els eclipsis d'obrar bé i la paralització del progrés.

Aquest sediment primari donat per les mares és tan tenaç, tan durador, es converteix de tal manera en la medul·la del nosque

29

ésser, que energies fortes, caràcters poderosament reactius han rectificat sincerament de pensament i de voluntat, quan penetren de tant en tant en el recinte del jo per fer inventari de les idees, topen contínuament amb la mortificant substància de jesuïta que els va comunicar la mare. tre

que

* * *

La dona no ha d'estar reclosa a la llar. El radi de la seva acció ha de dilatar-se enfora de les parets de la casa: aquest radi hauria d'arribar fins on arriba i acaba la societat. Però, per tal que la dona exerceixi la

acció benèfica, no ban de convertir-se en els coneixements que se li permetin: haurien de ser en quantitat i qualitat els mateixos que es proporciona l'home. La ciència, penetrant en el cervell de la dona, il·luminaria, dirigint-la amb certesa, la rica mina de sentiment; nota destacada, característica de la seva vida; element inexplotat fins ara; una bona nova en el futur de pau i de felicitat en la socie¬

gairebé

seva

un no res

tat.

S'ha dit amb Secrétan'® que la dona és la continuïtat i l'home és el canvv, l'home és l'individu i la dona és l'espècie. Però el

canvi, la mutació en la vida no s'entendria, seria un parer fugaç, inconsistent, desproveït de realitat, si no es tenia l'obrer femení que afirmés i consolidés allò que l'home produeix. L'individu, representat pel baró, com a tal individu, és flor d'un dia, d'efímera significació en la societat. La dona, que representa l'espècie, és la que posseeix la missió de retenir, en la mateixa espècie, els éléments que en millorin la vida, i aquests elements, per ser ben sabuts, han de tenir coneixements científics.

La humanitat milloraria amb més acceleració, seguiria amb pas més ferm i constant el moviment ascensor del progrés i centuplicarla el benestar, si posava a contribució del fort sentiment impulsiu de la dona les idees conquerides per la ciència.

Diu Ribot que una idea no és més que una idea, un simple fet de coneixement, no produeix res, no pot res, no actua si no és 30

sentit, si no l'acompanya un estat afectiu, si no desperta tendència, és a dir, elements motors."

D'aquí es desprèn que, per al bé del progrés, quan apunta una idea, consagrada com a veritat en el pensament científic, no se la pot deixar ni llargs ni curts espais de temps en estat contemplatiu. Això s'evita penetrant de sentiment la idea, comunicant-li amor, que quan se n'apodera no para, no la deixa fins a convertir-la

en

fet de vida.

Quan succeirà tot això? Quan es realitzi el matrimoni de les idees amb el cor apassionat i vehement de la psiquis de la dona; llavors serà un fet evident, en els pobles civilitzats, el matriarcat moral; llavors la humanitat, d'una banda, contemplada des del cercle de la llar, posseirà el pedagog significat que modeli, en el sentit de l'ideal, les llavors de les noves generacions; i d'altra banda comptarà amb l'apòstol i el propagandista entusiasta que, per sobre de tot ulterior sentiment, sàpiga fer sentir als homes la llibertat, i la solidaritat als pobles.

31

VI.

COEDUCACIÓ

DE LES CLASSES SOCIALS

El mateix que penso

de l'educació en comú per als dos sexes, de la de diferents elasses socials.

Hauria pogut fundar una escola gratuïta; però una escola per a infants pobres no hauria pogut ser una escola racional, perquè si no se'ls ensenyés la credulitat i la submissió com a les escoles antigues, se'ls hauria inclinat forçosament a la revolta, haurien sorgit espontàniament sentiments d'odi.

Perquè el dilema és irreductible; no hi ha terme mitjà per a

ho penso

l'escola exclusiva de la classe desheretada: o l'acatament a l'er¬

i la ignorància sistemàticament sostinguts per un fals ensenyament, o l'odi als qui els subjuguen i exploten.

L'assumpte és delicat i convé deixar-ho clar: la rebel·lia conror

l'opressió és senzillament qüestió d'estàtica, de pur equiliun home i un altre home, perfectament iguals, com ho consigna la famosa Declaració revolucionària en la primera clàusula amb aquestes indestructibles paraules: «els homes neixen i romanen lliures i iguals en dret», no hi pot haver diferències socials; si n'hi ha, mentre uns abusen i tiranitzen, els altres protesten i odien; la rebel·lia és una tendència anivelladora i, per tant, racional, natural, i no vull dir justa per tal com la justícia està desacreditada amb les seves males companyies: la llei i la religió.

Ho diré ben clar: els oprimits, els espoliats, els explotats han de ser rebels, perquè han de reclamar els seus drets fins a acontra

bri: entre

33

seguir una participació completa i perfecta en el patrimoni universal.

Però l'Escola Moderna actua sobre els infants: els prepara

l'educació i la instrucció per a ser homes, i no anticipa ni odis, adhesions ni rebel·lies, que són deures i sentiments propis dels adults; en altres paraules, no vol collir el fruit abans d'haver-lo produït pel seu propi conreu, ni vol atribuir una responsabilitat sense haver dotat la consciència de les condicions que han de constituir-ne el fonament: els nens han d'aprendre a ser homes i quan ho siguin, en el seu moment, que es

per

amors

declarin en rebel·lia.

Una escola per a nens rics no hem d'esforçar-nos gaire per demostrar que, per l'exclusivisme, no pot ser racional. La mateixa força de les coses la inclinarà a ensenyar la conservació del

privilegi i l'aprofitament dels seus avantatges.

La coeducació de pobres i rics, que posa en contacte els uns amb els altres en la innocent igualtat de la infantesa, per mitjà de la igualtat sistemàtica de l'escola racional, aquesta és l'eseola bona, necessària i reparadora.

Tenint com a objectiu aquesta idea vaig aconseguir tenir nens de totes les classes socials per refondre'ls tots en la classe única; adoptant un sistema de retribució acomodat a les circumstàncies dels pares o encarregats dels alumnes; no tenint un tipus únic de matrícula, sinó practicant una mena d'anivellament que anava des de la gratuïtat a les mensualitats mínimes, a les mensualitats mitjanes, fins a les màximes.

Relacionat amb l'assumpte d'aquest capítol, vegeu l'article que vaig publicar a «La Publicidad», de Barcelona el 10 de maig de 1905, i en el «Butlletí».

Pedagogia

moderna

El nostre amic D.R.C. va donar una conferència dissabte passat, al Centre Republicà Instructiu del carrer de l'Estrella (Gràcia), sobre el tema que encapçala aquestes línies, i va expli-

34

car a

la concurrència allò que és l'ensenyament modern

avantatges que la societat pot

i els

treure'n.'^

Considerant l'assumpte d'interès

palpitant, i digne, sobre fixar l'atenció pública, jutjo útil d'exposar a la premsa les meves impressions i reflexions que se'n deriven, desitjós de contribuir a l'aclariment de veritats de major transcendència, i a aquest efecte, dic que ens va semblar encertat el eonferenciant en l'exposició, però no en els mitjans aconsellats per a realitzar-la, ni en els exemples de Bèlgiea i de França, que va presentar com a models dignes d'imitaeió. En efecte, el senyor C. confia només a l'Estat, a les Diputacions o als Municipis, la construcció, la dotació i la direcció dels establiments escolars; a parer nostre, és un gran error, perquè si la pedagogia moderna significa orientació nova cap a una societat raonable, és a dir, justa; si amb la pedagogia moderna ens proposem educar i instruir les noves generacions demostrant a la vegada les causes que van motivar i motiven el desequilibri de la societat; si amb la pedagogia moderna pretenem preparar una humanitat feliç, alliberant-la de tota ficció religiosa i de tota idea de submissió a una necessària desigualtat econòmico-social, no podem confiar-la a l'Estat ni a d'altres organismes oficials, essent com són sostenidors dels privilegis i forçosament conservadors i fomentadors de totes les lleis que consagren l'explotació de l'home per l'home, iniqua base dels abusos més irritants.

Les proves d'això que afirmem són tan abundants que qualsevol se'n pot adonar tot visitant les fàbriques, els tallers i qualsevol lloc on hi hagi gent assalariada; demanant com viuen els de baix i els de dalt, assistint als judicis orals a tots els palaus d'allò que s'anomena justícia arreu del món i demanant als presos, en tota mena d'establiments penals, els motius pels quals són a la presó.

Si amb totes aquestes proves no n'hi hagués prou per a demostrar que l'Estat empara els detentors de la riquesa social i persegueix els qui es revolten contra aquesta injustícia, n'hi haurà prou llavors de saber el que passa a Bèlgica, país afavorit, segons el Sr. C., per la protecció del Govern a l'ensenyança molts altres, de

35

oficial, que és tan eficaç que hi és impossible l'ensenyança particular. A les escoles oficials, deia el senyor C., hi van els nens dels rics i els dels pobres i fa goig de veure sortir un nen riquíssim de bracet d'un company pobre i humil. És veritat, hi afegirem nosaltres, que a les escoles oficials de Bèlgica hi pot anar tothom; però cal advertir que la instrucció que s'hi dóna està basada en la necessitat que sempre hi haurà d'haver-hi pobres i rics i que l'harmonia social consisteix en el compliment

de les lleis.

Per tant,

què més voldrien els amos que aquest ensenyament Perquè ja s'encarregarien prou ells de fer entrar en raó els qui algun dia es poguessin revoltar, fent com recentment han fet a Brussel·les i altres ciutats de Bèlgica, on els fills dels rics, ben armats i organitzats en la milícia nacional, van afusellar els fills dels obrers que es van atrevir a demanar el sufragi universal. D'altra banda, les meves notícies sobre la grandesa de l'ensenyament belga difereixen molt sobre les manifestades pel senyor C. Tinc a la vista uns quants números de «L'Express» de Lieja, que destina a aquest assumpte una secció titulada «La destrucció del nostre ensenyament públic», en la qual es llegeixen dades que, malauradament, tenen molta semblança amb les coses que passen a Espanya, sense comptar que d'un temps ençà ha agafat molta envergadura l'ensenyança congregacionista, que, com tothom sap, és la sistematització de la ignorància. Al capdavall, no és en va que domina a Bèlgica un es

donés

govern

a

tot arreu?

marcadament clerical.

Pel que

fa a l'ensenyament modern que es dóna a la republiFrança, direm: que cap llibre dels que s'utilitzen a les escoles no serveix per a una ensenyança veritablement laica; i afegirem que el mateix dia que el senyor C. parlava a Gràcia, el diari «L'action» de París,publicava amb el títol «Com s'ensenya la moral laica», pres del llibre Recueil de maximes et pensées morales, uns quants pensaments ridículament anacrònics que xocana

el més elemental bon sentit. què farem si no comptem amb el suport de l'Estat, de les Diputacions, o dels Municipis?

quen contra

Ara se'ns demanarà:

36

Doncs, senzillament, demanar-lo als qui han de tenir interès manera de viure; als treballadors en primer lloc, i després als intel·lectuals i privilegiats de bons sentiments que, si bé no són gaires, algun se'n troba. En coneixem alguns.

El mateix senyor C. es queixava de com costa i de com triga l'Ajuntament a concedir les reformes que se li demanen. Estic convençut que no hauria de costar tant de temps fer entendre a la classe obrera que bo ha d'esperar tot d'ella mateixa.

El camp està ben preparat. Visiteu les societats obreres, les Fraternitats Republieanes, els Centres Instructius, els Ateneus Obrers i totes les entitats que tinguin interès en la regeneració de la humanitat, i parleu-hi el llenguatge de la veritat aeonsellant la unió, l'esforç i l'atenció constant al problema de la instrueció, de la instrucció racional i científica, de la instrucció que demostra la injustícia dels privilegis i la possibilitat de fer-los desaparèixer. Si cap a aquest terreny adrecessin els esforços tots els particulars o entitats que desitgen veritablement l'emancipació de la classe que pateix, perquè no solament pateixen els treballadors, estigui segur el senyor C. que el resultat seria positiu, segur i ràpid; mentre que allò que obtingui dels governs serà tard i només servirà per a enlluernar, per a sofisticar els propòsits i perpetuar el domini d'una classe per l'altra. a

canviar la

37

VIL HIGIENE ESCOLAR

Pel que

fa

a

la higiene, la brutícia catòlica domina Espa¬

nya.

Sant Aleix i Sant Benet Josep Labresón, no els únics, ni els més caracteritzats porcs que figuren a la llista dels suposats habitants del regne dels cels, sinó uns dels més populars entre els immunds i

incomptables mestres de la brutícia. tipus de perfecció, enmig d'un ambient d'ignorància, hàbilment i iniquament sostingut pel clergat i la reialesa de temps passats i per la burgesia liberal i fins i tot democràtica dels nostres dies, és clar que els infants que venien a la nostra escola havien de ser molt deficients pel que fa a la netedat: la Amb aquests

brutícia

era

atàvica.

combatre prudentment i sistemàticament; trant als nens la repugnància que inspira tot objecte, tot La

vam

demos¬

animal,

bruta; i al contrari, el goig i la simpatia que se sent s'acosta hom instintivament a la persona neta i s'aparta de la greixosa i pudent, i recíprocament com ens ha d'agradar de fer-nos simpàtics per ser polits i ens ha d'avergonyir de fer fàstic als qui ens veuen.

Després exposàvem la neteja com a cosa de bellesa i la brutícia com a característica de lletjor, i entràvem decididament en el terreny de la higiene, presentant la brutícia com a causa de malaltia, amb el perill d'infecció indefinida que pot causar fins i tot epidèmies, i la netedat com a agent principal de salut, i

tota persona

davant la netedat; com

39

aconseguíem determinar la voluntat dels nens a la netedat i disposar-los la intel·ligència per a la comprensió científica de la higiene.

La influència d'aquest ensenyament penetrava en les famílies per les exigències dels nens, que alteraven la rutina casolana. Un nen demanava amb urgència que li rentessin els peus, un altre volia banyar-se, un altre demanava pólvores i raspall per a les dents, un altre s'avergonyia de portar una taca, un altre demanava que li renovessin la roba i el calçat, i les pobres mares, atrafegades per les obligacions diàries, o potser aclaparades per la duresa de les circumstàncies en què es desenvolupava la vida social, i influïdes, a més, per la brutícia religiosa, procuraven fer callar tantes peticions; però la nova vida introduïda a la llar per la idea del nen triomfava, per fi, com a consolador presagi de la futura regeneració que ha de produir l'ensenyament racional.

Deixo l'exposició de les raons que abonen la higiene escolar a persones perfectament competents, per la qual cosa inserto a continuació els dos articles següents publicats al «Butlletí de l'Escola Moderna».

Protecció higiènica La

seva

de les escoles

implantació pels particulars

El clam és

general. De tot arreu sorgeix la mateixa exclamad'espanyols, 10 són analfabets; als espanyols ens perd la falta d'educació i d'instrucció». L'exclamació està inspirada en la realitat; no pot ser més justa; jo hi afegiria que als espanyols ens perd la rutina i la falta de fe en el treball; per totes dues coses, comarques senceres de la nostra península tenen aquesta crosta gris estèril, on amb prou feines brota una herba pallosa i esclarissada que té molta semblança a les planures del desert; ni l'arada ni el conreu no han romput, de qui sap els anys, ni sacsejat la inèrcia del terreny, i allà s'estan aquells milers d'hectàrees improductives per a misèria dels seus terció: «de 18 milions

40

ratinents i per a oprobi de la celebrada feracitat del nostre sòl. I no ho dic pels catalans, que aquí fa goig de veure en les més atrevides pendents o en les més enlairades crestes, l'olivera, la

vinya, el blat

el garrofer com a senyal d'una tasca i d'una lluita fins al punt d'esprémer les roques.

Ens felicitem que s'advoqui per la instrucció, que es faci obligatòria per als ciutadans indolents. Però imposar una llei, sense protegir-ne el compliment amb certes garanties, no em sembla tan satisfactori; com a metge, he tingut ocasió molt sovint d'apreciar el desempar en què es troben molts nens a les escoles, i m'ha commogut profundament el desconsol d'un pare quan ha perdut un fill a causa d'una malaltia que va agafar a l'escola i que s'hauria pogut evitar. ¿Estan a les nostres escoles els nens suficientment protegits perquè una mare deixi anar-hi cada matí aquell ésser estimat, que mentre va tenir amb ella creixia sa i que en anar al col·legi es o

que no para,

va

tomar malaltís?

Les

epidèmies de les escoles són prova d'aquests riscs; però contagis que es van produint de forma somorta, i que per aquest mateix motiu causen major nombre de víctimes, sense que aquest silenci motivi una intervenció que ho eviti.

Fa uns mesos, per pura coincidència sens dubte, vaig atendre, amb uns dies d'interval, tres infants amb diftèria; tots tres anaven al mateix col·legi; la tos ferina, el xarampió, l'escarlatina i d'altres, troben a les escoles el camp més propici per a una explosió epidèmica, perquè aquells nens que s'hi apleguen, sotmesos al mateix medi, quan arriben a casa contagien els germans grans o petits, i d'aquesta circumstància es deriva que el contagi escolar influeixi fins i tot els nens de pit i els nadons. De vegades arriba fins i tot als pares.

La tuberculosi es transmet d'aquesta manera.

A part d'aquestes malalties tan terribles, la tinya, les malalties dels ulls, la ronya, l'histerisme, les lesions a l'esquena, etc., gairebé sempre surten a l'escola.

L'aglomeració en què viuen els escolars, l'ús d'un mateix got, l'intercanvi de carpetes i de llapis que passen de mà en mà i hi ha altres

41

de boca

en boca, el regal mutu de pa o llaminadures, tot això és promiscuïtat perillosa en la col·lectivitat. Sé de molts pares que, malgrat que no ho volien, han hagut de renunciar a la instrucció dels fills a l'escola, perquè emmalaltien a cada mouna

ment. Si nostres

es

revisessin els edificis i el mobiliari escolars dels

col·legis,

mediocre. Però

pocs

no es

respondrien tracta

a una

organització higiènica

d'això. Siguem pràctics. Encara que

disposés d'un gran capital per a muntar escoles de nova planadequades a les normes d'un higienista, no interompríem la instrucció bruscament mentre s'enderroquessin i es contruïssin

es

ta

els

nous

edificis.

Per tant,

obligats com estem a utilitzar el material existent, millorar sense grans esforços, només estala instrucció higiènica a les escoles. No es necessiten palaus enlluernadors; per difondre la instrucció n'hi ha prou amb sales àmplies, de llum abundant i aire pur; on els escolars estiguin protegits.

En altres països aquesta reforma ha sorgit del Govern; aquí... em sembla que la iniciativa dels particulars pot subsanar aquestes deficiències amb gran profit per als propis interessos.

Els mestres d'escola trobaran metges que els secundin en aquesta campanya higiènica escolar. Els directors de col·legis podran trobar l'ajuda mèdica sense gaire esforç. I encara que n'haguessin de fer algun, han de pensar que aquest acte de previsió seria molt beneficiós. Hi perden quan un nen es posa malalt, deixa d'anar a l'escola i de pagar una mensualitat; però hi perden més quan un nen mor i és un client esborrat per sempre.

Qui sap si el crèdit de l'establiment no se'n ressenteix encara més, amb aquestes baixes? No fa gaire, un col·legi molt acreditat dels nostres voltants, va haver d'enviar a casa nombroses alumnes en haver-se desenvolupat una epidèmia d'escarlatina a començaments de curs. ¿No hauria estat millor evitar amb la protecció higiènica aquella pèrdua d'ingressos i aquells dolors als

que el podem blint la protecció i crec

educands?

Que pensin, doncs, els propietaris de col·legis i els mestres municipals a instaurar aquest servei, prescindint del tot de les 42

previsions dels governants. Pel que fa a això, aquí no anirem bé fins que no es puguin publicar notícies com aquestes: «La inspecció médica de les escoles de Nova York ha exclòs temporalment en una setmana

del

mes

de setembre últim 100 alumnes:

patien granulacions als ulls, 16 conjuntivitis, 15 afeccions de la pell, etc.» D'aquesta manera sí que podrien enviar-se amb tranquil·litat tots els infants a l'escola!

Aquesta protecció de l'escola persegueix una finalitat eminentment social, la condició fonamental i indispensable per tal que l'educació intel·lectual sigui eficaç. L'organització del servei, que hauria d'anar a càrrec d'un metge a cada escola, comprèn els següents punts: 1. Salubritat de l'edifici. Amb aquest propòsit vigilarà la distribució dels locals, la il·luminació, la ventilació, la calefacció, els corrents d'aire, la instal·lació dels lavabos, etc. S'han d'adaptar el màxim possible al progrés pedagògic aquests elements de 35

l'escola.

Projïlaxi de les malalties transmissibles. Una tos lleugera, vòmit, una mica de febre, la vermellor dels ulls, una clapa anormal del cabell, el conduiran a una investigació personal i a determinar, a l'acte, una separació relativa de l'infant afectat.

Pel que fa a això, s'haurà de comptar amb la col·laboració lleial de les famílies, perquè no amaguin un xarampió o una tos ferina, o qualsevol altre afectació que puguin patir els germans dels alumnes. Un aïllament prudent impedirà la transmissió morbosa escolar i, en cas de malaltia, el metge determinarà quan i amb quines precaucions pot tomar l'infant al col·legi, sense perill per 2.

un

als companys.

3. Funció normal dels

òrgans i creixement. Per mitjà de

me-

dicions i pesades periòdiques se sabrà positivament si l'infant es desenrotlla bé i si agafa o no actituds vicioses que poden fer-se permanents com la miopia, l'escoliosi i d'altres. Això serà de gran utilitat a les famílies.

Atenta la

mare a

les tasques domèstiques i absort el pare en

els negocis, no s'adonen de si el fill coixeja, de si se tòrcer la columna vertebral, de si acosta massa el

li comença a libre als ulls 43

llegir; i quan se n'adonen, el mal és tan gran o està tan avançat, que el remei exigeix grans despeses i potser alguns sacrificis. Aquesta vigilància ompliria un buit molt gran en algunes famílies. La missió del metge escolar en aquest cas es limitaper

rà

a

avisar els pares del

perill

per

tal

que

busquin l'ajuda del

metge propi.

4. Educació jïsica i adaptació dels estudis a la capacitat intellectual de cada infant. Això es realitzarà d'acord amb el mestre.

Mitjançant aquesta inspecció s'evitaran als infants els mals de els insomnis, la neuràstenia infantil i els estralls que provoca el seu surmenage. Es graduarà, aleshores, l'exercici físic (gimnàstica) i la feina intel·lectual. cap,

5. Educació i instrucció sanitàries. Es faran als infants conferències d'higiene setmanals o quinzenals, i se'ls habituarà a les

pràctiques higièniques, rentat de mans, boca, banys, natació, neteja d'ungles, etc. Per jovenet que sigui l'escolar, ha de rebre aquesta educació i aquesta instrucció; aquests conceptes no són massa elevats per al seu enteniment, tot es redueix a la forma com se li fa entendre. Convençut de la seva altíssima importància, l'últim Congrés Internacional d'Higiene, celebrat a Brusselles, va decretar aquest ensenyament, i molts metges eminents de l'estranger el practiquen, sense que per aquest motiu es creguin rebaixats de les seves elevades categories. Al nostre país jo he procurat imitar aquesta tan lloable conducta. Quan a l'infant se li ha ensenyat d'estimar la salut, tracta de conservar-la; a casa seva transmet als pares i als amics els consells apresos i es constata

una

irradiació escolar convenient.

Quan arribarà

a

la maduresa, governarà la descendència

amb més bons criteris ; potser aquest sigui un mitjà d'apartar la societat del suïcidi particular i col·lectiu. Per les condicions so¬

cials de la nostra raça, aquesta ensenyança realment serà més fructífera a Espanya que en altres països.

6. Redacció d'un quadern biològic. Consisteix en l'anotació del desenrotllament de l'escolar i de les malalties que ha tingut.

A part

de la transcendència ètnica i antropològica, aquesta història personal té una aplicació pràctica molt important.

44

Exemple: Es desferma a gran veloeitat una gran o petita epidèmia de febre tifoidea, tos ferina, xarampió, etc. La clausura de l'escola que se sol acordar per via de precaució, no resol el problema i, a més, és objecte de serioses censures. Quan es disposi del quadern biològic de cada infant, aquell queja hagi passat la malaltia epidèmica, si n'està ja protegit, pot continuar assistint a l'escola, sense risc per a ell o per als companys, i aquells que no l'hagin passada poden ser objecte de determinades mesures que no interrompin la vida normal de les famílies i de les escoles, i que tampoc no fomenten la mandra i els desitjós de vacances dels escolars.

Aquest és el programa: a primer cop d'ull, tants apartats i atencions deuen semblar una muntanya inabastable, un

tantes

projecte irrealitzable, i això que no parlo de la pedagogia experimental que, fonamentada en la psicologia, mesura la força intellectual de cada individu i n'escruta les aptituds especials... però dediquem-nos a aquesta tasca redemptora dels nostres escolars, i la nostra tasca i la nostra perseverança ens conduiran al cim, en poc temps, amb la mateixa facilitat que pugem al Tibidabo des que tenim el funicular.

Dr. Martínez

Els

Vargas'"'

jocs

El joc és indispensable als infants. Pel que fa a la seva constitució, salut i desenrotllament físic, tothom hi estarà d'acord; però passa que només parem atenció en la quantitat de desenrotllament físic que produeixen els jocs. D'aquí ve que aquests hagin estat substituïts pel gimnàs, com un equivalent excel·lent, tot creient alguns que s'hi ha guanyat amb la substitució.

Aquestes afirmacions han estat negades per la higiene en termes absoluts. Després de la inveterada creença que el que hem d'atendre és el desenrotllament de les nostres forces físiques, ara

domina també

un

altre concepte

en

el

camp

de la 45

consciència científica. En aquest camp, en aquests moments, a cosa jutjada amb autoritat, es reconeix que l'estat de plaer i el lliure desplegament de les tendències innates són factors importants, essencialíssims i predominants en la vigorització i desenvolupament de l'ésser de l'infant.

L'alegria, com afirma Spencer, «constitueix el tònic més poderós; tot accelerant la circulació de la sang, facilita millor l'acompliment de totes les funcions; contribueix a augmentar la salut quan n'hi ha, i a restablir-la quan s'ha perdut. El viu interès i l'alegria que els infants experimenten en els entreteniments són tan importants com l'exercici corporal que els acompanya.

Per això la gimnàstica, que no ofereix aquests estímuls mentals, resulta defectuosa...». Però, hem de dir amb el pensador al·ludit: una mica és millor que res. Si haguéssim d'escollir de quedarnos sense joc i sense gimnàstica, o acceptar el gimnàs, de seguida, amb els ulls tancats, optaríem pel gimnàs.

Els jocs, d'altra banda, mereixen en la pedagogia un altre punt de vista i una major consideració, si es vol.

Hem de deixar que l'infant allà on sigui, manifesti, sincerament els seus desitjós. Aquest és el factor principal del joc que, com adverteix Johonnot, és el desig complagut per la lliure activitat. Per això mateix, no ens priva de dir que és d'absoluta necessitat que es vagi introduint substància del joc a l'interior de les classes. Així ho entenen en països més cultes i en organismes escolars que prescindeixen de ràncies preocupacions, i no desitgen altra cosa que trobar procediments racionals per a realitzar l'amigable composició entre la salut i progrés del nen. Allà no s'ha fet altra eosa, per realitzar aquesta finalitat, que arrencar d'arrel, de les sales de les classes, el mutisme i la quietud insuportables, característiques de la mort, i portar-hi, a canvi, el benestar, la intensa alegria, la joia. La joia, la intensa alegria del nen a la classe, quan comparteix l'ambient amb els col·legues, s'assessora amb els llibres, o està en companyia i intimitat amb els mestres, és el senyal infal·lible de la seva salut interna: de vida física i de vida d'intel·ligència. com

46

Les afirmacions que

fem faran arrufar les celles dels domitenim amb abundància entre enderroquem tot l'organisme educacionista que, com que és vetust, se'ns ha de representar com a venerable i intangible. Com? ¡No agafem, tot rectificant la conducta dels nostres pares, per mesura de la importància de l'estudi el disgust que aquest proporciona als nens! ¡Es deixa pas lliure a les iniciatives de l'infant com el camí que el conduirà de dret a aconseguir la cultura, sense desgastar l'element típic que li individualitza l'ésser, en lloc de sotmetre el cervell de l'educand al motlle dels desitjós de pares i professors!

No hi ha més remei. La veritat té un gust amarg per als seus enemics. Una concepció més veritable i més optimista de la vida de l'home ha obligat els pedagogs a modificar les idees.

En els individus i les col·lectivitats on ha penetrat la cultura moderna, es veu la vida des d'un punt de vista contrari als ensenyaments del sentit cristià. La idea que la vida és una creu, una enutjosa i pesada càrrega, que hem de tolerar fins que la providència s'afarti de veure'ns patir, desapareix radicalment.

La vida, se'ns diu, és per a fruir de la vida, per a viure-la.

Allò que turmenta i produeix dolor s'ha de refusar com a mutilador de la vida. Aquell que pacientment ho accepta mereix que se'l consideri com un atàvic degenerat, o de ser un dissortat immoral, si té coneixement del que fa.

El suprem deure individual que presideix la consciència de l'home és el deure de nodrir-se en tots els aspectes de la nostra vida. El suprem deure col·lectiu és irradiar la vida per tot arreu.

Aquesta bella tendència ha de coallar i d'arrelar en les generacions del futur, i l'únic mitjà diligent consisteix a portar a l'educació el sentit de Fròbel: tot joc ben dirigit es converteix en treball, com tot treball en joc.

D'altra banda, els jocs serveixen per a donar-nos a conèixer el caràcter del nen i a saber potser allò que està cridat a fer en la que, per desgràcia, nosaltres. Com? Per aquest camí

pedagogs

nes

vida.

Els pares

sius

en

i els educadors han de ser fins a un cert punt pasl'obra educadora. Les observacions del pare i les indica47

cions del professor no han de convertir-se en precepte imperatiu a la manera d'ordre mecànica ni militar o de mandat dogmàtic religiós. Uns i altres troben en l'educand una vida particular. se la pot governar amb direcció arbitrària; se l'ba de fer créixer dinàmicament, de dins eap enfora, només procurant

No

que

les

seves

disposicions innates

Per això l'educador

no

es

desenrotllin.

ba de proposar-se a priori, sense la

consulta

prèvia, pacient i detinguda de la naturalesa de l'infant, que aquest estudiï per a mariner, agricultor o metge, etc. ¿Es pot destinar els infants, per mer desig de la voluntat de qui els condiciona, a ser poetes, a estudiar per a filòsofs o a revelar en música extraordinàries disposicions genials? Doncs tant se val.

L'estudi dels jocs dels infants demostra una gran similitud amb les

ocupacions més serioses dels adults. Els infants combiamb un interès i una energia que només pot vèncer el cansament. Treballen per imitar totes les coses que poden concebre que fan els grans. Construeixen cases, fan pastissos de fang, van a ciutat, juguen a escoles, fan balls, fan de metges, vesteixen nines, renten la roba, fan funcions de circ, venen fruites i begudes, formen jardins, treballen en mines de carbó, escriuen cartes, es fan burles, discuteixen, es barallen, nen

i executen els jocs

etc.

El fervor i la vehemència amb

què fan això és una mostra ells, i revela, a més, que els instints en els infants no difereixen gens dels instints a l'edat viril. El joc espontani, que és el preferit del nen, prediu la seva ocupació o les disposicions innates. L'infant juga a ser home, i quan arriba a l'edat viril fa seriosament allò que de nen el dide

com

profundament real és

per a

vertia.

Taylor diu: «S'hauria d'ensenyar els infants a jugar amb la cura que més tard se'ls ensenyarà a treballar...» «Hi ba moltes noies que ban esdevingut excel·lents modistes tallant i cosint vestits per a les nines; i molts xicots aprenen l'üs de les eines més usuals jugant a fusters. Una amigueta meva va arribar a ser una veritable artista després d'haver jugat amb els pinzells mateixa

48

i les

pintures de colors. Un altre nen declamava coses interesjugant a fer comèdia, i alguns anys més tard va fer un examen brillant al col·legi utilitzant els coneixements que havia adquirit en el joc. Així també moltes de les imatges poètiques d'alguns autors denuncien els records dels jocs i aventures de la sants tot

infantesa.»

A més, el joc és apte per a desenvolupar en els infants el sentit altruista. El nen, en general, és egoista, i en aquesta fatal disposició hi intervenen moltes causes, essent la principal de totes la llei de l'herència. De la qualitat indicada es desprèn el natural

despòtic dels infants, que els porta a voler manar arbiamiguets.

En el joc és on hem d'orientar els infants perquè practiquin la llei de la solidaritat. Les prudents observacions, els consells i les reconvencions de pares i professors s'han d'encaminar, en els jocs dels infants, a provar-los que es treu més utilitat si s'és tolerant i condescendent amb l'amiguet que no pas si s'és intransigent: que la llei de la solidaritat beneficia els altres i el qui la produeix. tràriament els altres

R. COLUMBIÉ

49

VIH. EL PROFESSORAT

Una altra dificultat greu se'm va presentar amb el personal.

Per més útil que fos la formació del programa per al plante¬

jament de l'ensenyança i l'educació racional, després venia la necessitat de buscar persones aptes per a executar-lo, i la pràctica em va demostrar que aquestes persones no existien. Que n'és de veritat que la necessitat crea l'òrgan!'^ Hi havia mestres, i tant! En definitiva la pedagogia, encara que no és gaire lucrativa, és una carrera que manté el seu home, i no sempre és veritat la dita vulgar que serveix per a designar un desgraciat amb aquesta frase: «passa més gana que un mestre d'escola!», perquè la veritat és que en molts, moltíssims pobles d'Espanya el mestre forma part de la junta caciquil juntament amb el capellà, el metge, l'apotecari i l'usurer, personatge aquest últim que no sempre és el més bon contribuent encara que sigui el més ric de tots, i en resum el mestre té una paga municipal, conductes amb els veïns i també

una

certa influència que pot

beneficis materials, i a les poblacions importants, si al mestre no li satisfà la paga municipal, sol dedicar-se a la indústria de l'ensenyança en col·legis particulars, on, d'acord amb l'Institut provincial, prepara burgesos joves per al batxillerat, i si no té una posició privilegiada, si més no viu en condicions de defensa com la generalitat dels ciutadans.

traduir-se de vegades en

També hi havia mestres dedicats

a

l'anomenada ensenyança

laica, denominació importada de França,

on

té raó de

ser, per51

què allà la instrucció primària, abans de ser laica, era exclusivament clerical i exercida per congregacions religioses, que no és el mateix que passava a Espanya, on, per cristiana que fos l'ensenyança, sempre era impartida per mestres civils. Però els mestres laics espanyols, inspirats i animats per la propaganda lliurepensadora i el radicalisme polític, es manifestaven més aviat com a anticatòlics i anticlericals que no pas com a autèntics racionalistes.

Els professionals de

l'ensenyança, per tant, per adaptar-se a l'ensenyança científica i racional, havien de passar per una preparació, difícil en tots els casos i no sempre realitzable a causa dels impediments de la rutina, i els que sense prèvies nocions pedagògiques, entusiasmats per la idea, venien a oferir-nos la seva col·laboració, també necessitaven, amb més motiu, preparació.

El cap

problema era de solució difícilíssima perquè no hi havia altre mitjà de preparació i adaptació que l'escola racional

mateixa.

Però, oh meravella de la bondat del sistema! Creada l'Escola individual, amb recursos propis i amb com a criteri fix, les dificultats s'alleugerien, tota imposició dogmàtica era descoberta i refusada, tota incursió o desviació cap el terreny metafísic era immediatament abandonada, i a poc a poc l'experiència anava formant aquesta nova i salvadora ciència pedagògica, i això, no solament pel meu zel i vigilància, sinó pels primers professors, i de vegades fins i tot per dubtes i ingènues manifestacions dels maModerna per inspiració la vista fixada en l'ideal

teixos alumnes.

Ja es pot ben dir que, si la necessitat crea l'òrgan, al final

l'òrgan satisfà la necessitat.

No obstant això, disposat a realitzar la meva obra fins al final, vaig crear una Escola Normal racionalista per a l'ensenyament de mestres, sota la direcció d'un mestre experimentat i amb l'ajuda dels professors de l'Escola Moderna, on es van matricular diversos joves d'ambdós sexes i va començar a funcionar amb bon èxit, fins que l'arbritrarietat autoritària, obeint la 52

instigació de misteriosos i poderosos enemics, es va oposar a la nostra marxa, tot forjant-se l'enganyosa il·lusió d'haver triomfat per sempre.

Com crec

a complement de les idees exposades en aquest capítol, convenient d'incloure les que sobre la pedagogia individual

exposar al «Butlletí» el meu amic Dómela Niewenhuis,'^ en el següent escrit; «Mai no es farà prou a favor dels infants. Qui no s'interessa va

pels infants

no

és digne

que

ningú s'interessi

per

ell, perquè els

infants són el futur. Però les atencions cap als infants han de ser

guiades pel bon sentit; no n'hi a prou de tenir bona voluntat; també cal saber i experiència. »Qui cultiva plantes, flors i fruita sense saber una mica com s'ha de fer?

»Qui cria animals, per exemple gossos, cavalls, gallines, etc., saber què és bo i convenient per a cada espècie? »Però en l'educació dels infants, la cosa més difícil del món, gairebé tothom pensa que hi té competència només pel fet de ser pare de família. »E1 cas és vertaderament estrany: un home i una dona acorden de viure junts, tenen un flll i ja s'han convertit de sobte en educadors, sense prendre's la molèstia d'instruir-se en les coses sense

més elementals de l'art de l'educació. »No som dels que diuen amb Rousseau que és bo tot allò que ve del creador de les coses: que tot degenera en mans de l'home.

»En

podem dir que tot és bo, i en segon lloc creador de les coses, i menys un les quals fa com un hàbil obrer que copia un model. 1, a més, demanem : Per què es diu que tot degenera? Què significa degenerar? Quina idea es té d'un creador la feina del qual pot ser espatllada pels homes que es consideren un producte de les mans del creador? Així doncs, un producte pot espatllar els altres! Si un obrer presentés un producte així al seu patró, aviat seria acomiadat per inhàbil i maldestre. primer lloc

no

declarem que no coneixem un creador que tingui mans amb

53

»Es presenten sempre

dos costats: el positiu i el negatiu; i s'espatlla més generalment pel costat positiu que no pas pel negatiu. »Fer una cosa pot ser útil, però també perjudicial; però si s'impedeix una cosa, la naturalesa sol corregir allò que l'infant fa malament. »E1 cèlebre pedagog Frobel deia: "Visquem per als infants". »La intenció, sens dubte, va ser bona, i no obstant això, no comprenia el secret de l'educació. Ellen Key, qui en el gran llibre El segle de l'Infant ens fa pensar tant, té més raó quan diu: "Deixem que els infants visquin per ells mateixos". »S'ha de començar la instrucció quan el mateix infant la demana. Tot el programa escolar que és el mateix per a totes les regions de França, per exemple, és ridícul. A les nou del matí el ministre d'Instrucció sap que tots els infants llegeixen, escriuen o calculen; però, tenen tots els infants i també els professors el mateix desig a la mateixa hora? Per què no es deixa al professor la iniciativa de fer el que li sembli, ja que ha de conèixer millor els alumnes que el senyor ministre o qualsevol buròcrata, i ha de tenir la llibertat necessària per a organitzar la instrucció al gust d'ell i dels seus deixebles? La mateixa ració per a tots els estómacs, la mateixa ració per a totes les memòries, la mateixa ració per a totes les intel·ligències, els mateixos estudis, les mateixes feines. » Victor Considérant'^, el deixeble de Charles Fourier, va escriure un llibre important, ja oblidat, però que mereix ser ressuscitat. Teoria de l'Educació natural i atractiva, en el qual pregunta: "Quin ensinistrador de gossos sotmet a la mateixa norma els gossos de mostra, els llebrers, els corredors, els petaners i els mastins? Qui exigeix de tan diverses espècies serveis idèntics? Quin jardiner ignora que unes plantes necessiten més ombra, unes altres més sol, altres més aigua, altres més aire, ni que apliqui a totes els mateixos suports i els mateixos lligams, que les podi totes de la mateixa manera i a la mateixa època o que faci el mateix empelt a tots els arbres silvestres? ¿Val menys la naturalesa humana que la vegetal o l'animal, perquè dedi,

54

queu menys

atenció

dels enciams

a

la cria dels infants

que a

la dels espinacs,

dels gossos?" »Solem buscar lluny allò que està al nostre abast, quan volem i podem veure i observar. Les coses solen ser senzilles, però o

nosaltres les fem

complicades i difícils. »Seguim el cicle de la naturalesa i no cometrem tantes faltes.

La Pedagogia oficial ha de cedir el lloc a la individual. Ellen Key desitjava un diluvi que negués tots els pedagogs, i si l'arca salvés únicament Montaigne, Rousseau i Spencer progressaríem molt.

Aleshores els homes no edificarien «escoles», sinó que plantarien vinyes en les quals la tasca dels professors seria aixecar raïms a l'alçada dels llavis dels infants, en lloc de fer que els infants no puguin tastar, com passa avui dia, més que el most de la cultura atenuat cent vegades. »A l'ou hi ha un germen ; s'haurà d'obrir segons la seva naturalesa; però no s'obrirà si no està col·locat a una temperatura convenient. En l'infant hi ha molts gèrmens de facultats industrials, de nombroses vocacions, però aquestes vocacions es

manifestaran si

és en el medi i exteriorització. no

en

no

les circumstàncies favo¬

rables a la seva »Si tenim òrgans, bé cal que es formin i es desenrotllin; cal deixar als infants l'ocasió que expandeixin la seva naturalesa, i la tasca dels pares i dels educadors consisteix a no impedir-ne el

desenvolupament. Passa com amb les plantes: cada cosa té el seu temps; primer els botons i les fulles, després les flors i els fruits; però matareu la planta si la sotmeteu a procediments artificials per obligar-la a invertir l'ordre natural del seu desenvolupament. Preserveu, sosteniu, regueu; vet aquí la tasca dels vertaders educadors. »Els grans iniciadors del socialisme van comprendre que el principi de tot és l'educació. Fourier i Robert Owen van donar idees originals que no han estat compreses o que han estat desateses. En cap manual de pedagogia no es troben aquests noms i,

canvi, mereixen el lloc d'honor, perquè totes les idees d'educació moderna que actualment es propaguen, ja hi són en els seus escrits. en

55

grandesa d'aquells herois del pensament augmenta com endinsem en les seves obres. Admira llur clarividència; però s'explica considerant que han estudiat la naturalesa. »Una vegada més: seguiu la naturalesa i seguireu el millor »La

més

ens

camí».

Ja

en

els

na» es va

primers números del «Butlletí de l'Escola Moderla publicació dels següents anuncis:

començar

A

la joventut

L'Escola Moderna, en vista del bon èxit obtingut amb el seu institut inicial, i desitjant estendre progressivament la seva acció salvadora, invita els joves de l'un i l'altre sexe que vulguin a l'ensenyament científic i racional, i tinguin aptifer-bo, que bo manifestin personalment o per escrit, per tal de preparar l'obertura de sucursals en diversos districtes d'aquesta capital.

dedicar-se tuds per

Al

professorat lliure

professors i joves de l'un i l'altre sexe que desitgin dedil'ensenyament racional i científic i estiguin lliures de preocupacions, supersticions i creences tradicionals absurdes, poden posar-se en comunicació amb el Director de l'Escola Moderna per a la provisió de places vacants en diverses escoles.'® Els

car-se a

56

IX. LA

RENOVACIÓ

DE L'ESCOLA

Dos mitjans d'acció s'ofereixen als qui volen renovar l'educació de la infància: treballar per a la transformació de l'escola

l'estudi del

tal de provar científicament que l'orgal'ensenyança és defectuosa i adoptar millores progressives; o fundar escoles noves on s'apliquin directament principis encaminats a l'ideal que es formen de la societat i dels homes aquells qui reproven els convencionalismes, les crueltats, els artificis i les mentides que serveixen de base a la socieper

nen, per

nització actual de

moderna.

tat

El

primer mitjà presenta grans avantatges, respon a una concepció evolutiva que defensaran tots els homes de ciència i que, segons ells, és l'única capaç d'aconseguir l'ohjectiu.

En teoria tenen raó i estem disposats a reconèixer-ho. És evident que les demostracions de la psicologia i de la fisiologia han de produir canvis importants en els mètodes d'educació; que els professors, en perfectes condicions de comprendre l'infant, podran i sabran adaptar la seva ensenyança a les lleis naturals. Fins i tot concedeixo que aquesta evolució es realitzarà en el sentit de la llibertat, perquè estic convençut

la violència és la raó de la ignorància, i que l'educador digne d'aquest nom ho obtindrà tot de l'espontaneïtat, perquè coneixerà els desitjós de l'infant i sabrà secundar-ne el desenrotllament donant-li la més àmplia satisfacció possible. que

veritablement

57

Però,

en

realitat,

no crec que

els qui lluiten

per

l'emancipa¬

ció humana puguin esperar gaire d'aquest mitjà. Els governs s'han encarregat sempre de dirigir l'educació del poble, i saben

el seu poder està gairebé totalment basat això la monopolitzen cada vegada amb més obstinació. Ja ha passat el temps en què els governs s'oposaven a la difusió de la instrucció i procuraven restringir l'educació de les masses. Aquesta tàctica abans els era possible perquè la vida econòmica de les nacions permetia la ignorància popular, ignorància que facilitava la dominació. Però les circumstàncies han canviat: els progressos de la ciència i els multiplicats descobriments han revolucionat les condicions del treball i de la producció; ja no és possible que el poble continuï ignorant ; se'l necessita instruït perquè la situació econòmica d'un país es conservi i progressi contra la competència universal. Així reconegut, els governs han volgut una organització cada vegada més completa de l'escola, no pas perquè esperin per l'educació la renovació de la societat, sinó perquè necessiten individus, obrers, instruments de treball cada vegada més perfeccionats a fi que fructifiquin les empreses industrials i els capitals que s'hi han dedicat. I s'ha vist els governs més reaccionaris com seguien aquest camí; han comprès perfectament que la tàctica antiga era perillosa per a la vida econòmica de les nacions i que s'havia d'adaptar l'educació popular a les noves necessitats.

Seria un greu error de creure que els directors no han previst els perills que per a ells comporta el desenvolupament intel·lectual dels pobles, i que, per tant, necessitaven canviar de mitjans de dominació; i, en efecte, els seus mètodes s'han adaptat a les noves condicions de vida, i treballen per assumir la direcció de les idees en evolució. Tot esforçant-se per conservar les creences sobre les quals abans es basava la disciplina social, han procurat donar a les concepcions resultants de l'esforç científic una significació que no pogués perjudicar les institucions establertes, i vet aquí el que els ha induït a apoderar-se de l'escola. Els governants, que abans deixaven als capellans la feina de l'educació del poble, perquè la seva ensenyança, al servei de l'autoritat, els millor que

en

58

ningú

l'escola, i

per

que

aleshores útil, han assumit en tots els països la direcció de

era

l'organització escolar.

El

perill,

ells, consistia en l'excitació de la intel·ligència nou espectacle de la vida, i que en el fons de les consciències sorgís una voluntat d'emancipació. Hauria estat una bogeria lluitar contra les forces en evolució; calia encarrilar-les i, per això, en lloc d'obstinar-se en antics procediments governamentals, en van adoptar uns altres d'evident eficàcia.

No calia cap geni extraordinari per a trobar aquesta solució; el simple curs dels fets va portar els homes del poder a comprendre allò que s'havia d'oposar als perills presentats; van fundar escoles, van treballar per escampar la instrucció a dojo i, si en un principi hi havia entre ells qui es resistia a aquest impuls —perquè determinades tendències afavorien alguns dels partits polítics antagònics— tots van comprendre aviat que valia més cedir i que la millor tàctica consistia a assegurar per nous mitjans la defensa dels interessos i dels principis. Es van veure, doncs, com es produïen lluites terribles per la conquesta de l'escola; a tots els països continuen aquestes lluites amb acarnissament; aquí triomfa la societat burgesa i republicana, allà venç el clericalisme. Tots els partits coneixen la importància de l'objectiu i no retrocedeixen davant de cap sacrifici per assegurar la victòria. El seu crit comú és: «Per i per a l'escola!» I el bon poble ha d'estar agraït per tanta sol·licitud. Tothom en vol l'elevació per la instrucció, i per toma, la felicitat. En altres temps alguns podien dir-li: «Aquests volen conservar-te en la ignorància per explotar-te millor; nosaltres et volem instruït i lliure.» Avui això ja no és possible; per tot arreu es construeixen escoles, sota per a

humana davant el

tota classe de títols.

En aquest

canvi tan unànime d'idees, operat entre els direcque fa a l'escola, trobo els motius per a desconfiar de la seva bona voluntat, i l'explicació dels fets que ocasionen els meus dubtes sobre l'eficàcia dels mitjans de renovació que intenten practicar certs reformadors. A part d'això, aquests reformadors es preocupen poc, en general, de la significació social de l'educació; són homes que cerquen amb fervor la veritat cientítors

pel

59

fica, però que allunyen dels seus treballs tot allò que és aliè a l'objectiu dels seus estudis. Treballen pacientment per conèixer l'infant i arribaran a dir-nos —la seva ciència encara és jove— quins mètodes d'educació són més convenients per al desenrotllament integral.

Però aquesta indiferència en certa manera professional, a parer meu, és molt perjudicial a la causa que pensen servir.

No els considero de cap manera inconscients de la realitat del medi social, i sé que esperen de la seva tasca els millors resultats per al bé general. «Treballant per revelar els secrets de la vida de l'ésser humà —pensen, buscant el procés del desenrotllament normal físic i psíquic—, imposarem a l'educació un

règim

que ha de ser favorable a l'alliberament de les energies.

No volem ocupar-nos directament de la renovació de l'escola;

savis tampoc no ho aconseguiríem, perquè encara no sabríem definir exactament allò que s'hauria de fer».

«Procedirem per gradacions lentes, eonvençuts que l'escola com a

es

transformarà d'acord amb els nostres descobriments, per la

mateixa

força de les

coses. Si ens demaneu quines són les nosmanifestarem d'acord amb vosaltres en la previsió d'una evolució en el sentit d'una àmplia emancipació de l'infant i de la humanitat per la ciència, però també en aquest cas estem convençuts que la nostra obra prossegueix completament cap a aquest objectiu i que l'assolirà per les vies més ràpitres esperances, ens

des i directes.»

Aquest reonament és evidentment lògic: ningú no pot negarlo, i no obstant això, s'hi barreja una gran part d'il·lusió. Cal reconèixer-ho; si els directors, com a homes, tinguessin les mateixes idees que els reformadors benèvols, si realment els impulsés la cura d'una reorganització contínua de la societat en el sentit de la desaparició progressiva de les servituds, es podria reconèixer que els únics esforços de la ciència millorarien la sort dels pobles; però lluny d'això, és prou manifest que els qui es disputen el poder no miren més que la defensa de llurs interessos, que només es preocupen dels propis avantatges i de la satisfacció dels propis apetits. Fa molt de temps que vam deixar de creure en les parau60

les amb

què disfressen llurs ambicions;

hi ha càndids que sinceritat, i fins i tot imaginen que de vegades els impulsa el desig de la felicitat dels altres; però aquests són cada vegada més rars i el positivisme del segle esdevé massa cruel perquè encara quedin dubtes sobre les veritables intencions dels qui ens governen.

De la mateixa manera que han sabut arreglar-se quan s'ha presentat la necessitat de la instrucció, pel tal que aquesta instrucció no es convertís en un perill, també sabran reorganitzar l'escola de conformitat amb les noves dades de la ciència perquè res no els pugui amenaçar de perdre la supremacia. Aquestes idees són difícils d'acceptar, però cal haver vist de prop el que passa i com s'arreglen les coses en la realitat per no caure en l'engany de les paraules. Ah què no s'ha esperat i s'espera encara de la instrucció! La major part dels homes de progrés ho esperen tot, i fins aquests darrers temps alguns no han començat a comprendre que la instrucció només produeix il·lusions. Hom s'adona de la inutilitat positiva d'aquests coneixements adquirits a l'escola pels sistemes d'educació actualment en pràctica; es comprèn que s'ha esperat debades, perquè l'organització de l'escola, lluny de respondre a l'ideal que sol crear-se, fa de la instrucció en la nostra època el mitjà més poderós de servitud en mans dels directors. Els professors són només instruments conscients 0 inconscients de llurs voluntats, formats, a més, segons llurs principis; des de la més tendra infantesa i amb més força que ningú han sofert la disciplina de llur autoritat; són molt rars els qui s'han escapat de la tirania d'aquesta dominació, i queden generalment impotents contra ella, perquè l'organització escolar els oprimeix amb tanta força que no tenen altre remei que obeir. No he de fer aquí el procés d'aquesta organització, suficientment coneguda perquè pugui ser caracteritzada amb una sola paraula: Violència. L'escola subjecta els infants físicament, intel·lectualment i moralment, per dirigir el desenvolupament de llurs facultats en el sentit que es desitja, i els priva del contacte de la natura per modelar-los a la seva manera. Vet aquí l'explicació de tot el que he indicat: la cura que han tingut els encara

admeten que hi ha en ells una mica de

61

governs a dirigir l'educació dels pobles i el fracàs de les esperances dels homes de llibertat. Educar actualment equival a domar,

ensinistrar, domesticar. No crec que els sistemes utilitzats hagin estat combinats amb un exacte coneixement de causa per obtenir els resultats desitjats, perquè això pressuposaria geni, però les coses passen exactament com si aquesta educació respongués a una vasta concepció de conjunt realment notable: no es podia haver fet millor. Per realitzar-la, s'han inspirat senzillament en els principis de disciplina i d'autoritat que guien els organtizadors socials de tots els temps, els quals només tenen una idea molt clara i una voluntat que és aquesta: que els infants s'habituïn a obeir, a creure i a pensar segons els dogmes socials que ens regeixen. Sabut això, la instrucció no pot ser més del que és avui. No es tracta de secundar el desenrotllament espontani de les facultats de l'infant, de deixar-li buscar lliurement la satisfacció de les seves necessitats físiques, intel·lectuals i morals; es tracta d'imposar-li pensaments fets; d'impedir-li per sempre de pensar d'una manera diferent de la necessària per a la conservació de les institucions d'aquesta societat; de fer-ne, en suma, un individu estrictament adaptat al mecanisme social. ha

d'estranyar, doncs, que una educació així no tingui cap influència sobre l'emanancipació humana. Ho repeteixo, aquesta educació no és res més que un mitjà de dominació en mans dels directors, que mai no han volgut l'elevació de l'individu, sinó la servitud, i és perfectament inútil esperar res de profitós de l'escola d'avui. I això que s'ha produït fins avui continuarà produint-se en el futur; no hi ha cap raó perquè els governs canviïn de sistema: han aconseguit aprofitar-se de la instrucció i, per tant, continuaran aprofitant-se de totes les millores que es presentin. N'hi ha prou que mantinguin l'esperit de l'escola, la disciplina autoritària que hi regna, perquè totes les innovacions els beneficiïn. Vigilaran constantment perquè sigui així; estigueu-ne segurs.

Desitjo centrar l'atenció dels qui em llegeixen sobre aquesta idea: tot el valor de l'educació resideix en el respecte de la voNo

62

ens

luntat física, intel·lectual i moral de l'infant. Així com en ciència no hi ha demostració possible més que pels fets, tampoc no és

autèntica educació sinó la que està exempta de

dogmatismes, la deixa al propi infant la direcció del seu esforç i que no es proposa altra cosa que secundar-lo en la seva manifestació. Però no hi ha res de més fàcil que alterar aquesta significació, i res més difícil que respectar-la. L'educador imposa, obliga, violenta sempre; el veritable educador és el que, contra les pròpies idees i voluntats, pot defensar l'infant, tot apel·lant en major grau a les energies pròpies del mateix infant.

Per aquesta consideració es pot jutjar amb quina facilitat es modela l'educació i com n'és de fàcil la tasca dels qui volen dominar l'individu. Els millors mètodes que se'ls pugin revelar, a les seves mans es converteixen en instruments més poderosos i perfectes de dominació. El nostre ideal és el de la ciència i hi recorrerem en damanda del poder d'educar l'infant afavorintne el desenrotllament per la satisfacció de les seves necessitats a mesura que es manifesten i es desenrotllen.

Estem convençuts que l'educació del futur serà una educació absolutament espontània; és clar que no ens és possible de realitzar-la encara, però l'evolució dels mètodes en el sentit d'una comprensió més àmplia dels fenòmens de la vida, i el fet que tot perfeccionament significa la supressió d'una violència, tot plegat ens indica que estem en el terreny vertader quan esperem

que

de la ciència l'alliberament de l'infant.

¿És aquest l'ideal dels qui detenten l'actual organització escolar, és això el que es proposen realitzar, aspiren també a suprimir les violències? No, sinó que utilitzaran els mitjans nous i més eficaços amb la mateixa finalitat que en el present; és a dir, a la formació d'éssers que acceptin tots els convencionalismes, totes les preocupacions, totes les mentides sobre les quals està fonamentada la societat.

No tenim por de dir-ho: volem homes capaços d'evolucionar incessantment; capaços de destruir, de renovar constant¬

mitjans i de renovar-se ells mateixos; homes la independència intel·lectual dels quals sigui la força suprema, que no ment els

63

subjectin mai a res; disposats sempre a acceptar el millor, feliços pel triomf de les idees noves i que aspirin a viure vides múltiples en una de sola. La societat tem aquests homes; no pot esperar-se, doncs, que mai vulgui una educació capaç de prose

duir-los."

4c :|e ♦

Quina és, doncs, la nostra missió? Quin és, doncs, el mitjà hem d'escollir per contribuir a la renovació de l'escola?

Seguirem atentament els treballs dels savis que estudien l'infant, i ens afanyarem a buscar els mitjans d'aplicar llurs experiències a l'educació que volem fundar, en el sentit d'un alliberament més complet de l'individu. Però, com aconseguirem el nostre objectiu? Posant-nos directament a la feina, afavorint la fundació d'escoles noves allà on sigui possible d'establir aquest esperit de llibertat que pressentim que ha de dominar tota l'oque

bra de l'educació del futur.

S'ha fet una demostració ja, que de moment pot donar resultats excel·lents. Podem destruir tot allò que en l'actual escola respon a

l'organització de la violència, els ambients artificials

els infants es troben lluny de la natura i de la vida, la disciplina intel·lectual i moral de què se serveixen per a imposar-los pensaments fets, creences que depraven i anihilen les voluntats.

Sense por d'enganyar-nos podem posar l'infant en el medi que el sol·licita, el medi natural on es trobarà en contacte amb tot el on

que estima i on les impressions vitals substituiran les enutjoses lliçons de paraules. Encara que només féssim això, ja hauríem preparat en gran mesura l'emancipació de l'infant.

En aquests medis podríem aplicar lliurement les dades de la

ciència i treballar amb profit.

Sé molt bé que així no podríem realitzar totes les nostres esperances; que

sovint ens veuríem obligats,

per

falta de saber,

a

utilitzar mitjans reprovables; però una certesa ens sostindria en la nostra obstinació i és aquesta: que encara que no aconseguíssim completament el nostre objectiu, faríem més i millor, mal64

grat la imperfecció de la nostra obra, que el que realitza l'escola actual. M'estimo més l'espontaneïtat lliure d'un infant que no sap res, que no pas

la instrucció de paraules i la deformació

intel·lectual d'un infant que ha patit l'educació que es dóna actualment.

Això que hem intentat a Barcelona, altres ho han intentat en diversos punts, i tots hem

vist

que

l'obra

era

possible. Crec,

doncs, que cal dedicar-s'hi immediatament. No volem esperar que

acabi l'estudi de l'infant per emprendre la renovació de

l'escola; esperant, mai no es farà res. Aplicarem allò que sabem i successivament allò que anirem aprenent. Un pla de conjunt d'educació racional ja és possible, i, en escoles com les que no¬

desenrotllar-hi, lliures i feliaspiracions. Treballarem per perfeccionar-

saltres concebem, els infants poden ços, segons

les

seves

lo i difondre'l.

Aquests són els nostres projectes: no ignorem la dificultat de realitzar-los; però volem començar convençuts que serem ajudats en la nostra tasca pels qui lluiten a tot arreu per emancipar els humans dels dogmes i dels convencionalismes que asseguren la continuació de la injusta organització social actual.

65

X. NI PREMI NI

CÀSTIG

L'ensenyament racional és, per damunt de tot, un mètode de ignorància. Ignorar veritats i creure absurds és el que predomina en la nostra societat, i a això són deguts la diferència de classes i l'antagonisme dels interessos amb la seva persistència i la seva continuïtat.

Admesa i practicada la coeducació de nens i nenes i de rics i pobres, és a dir, partint de la solidaritat i de la igualtat, no volíem crear una nova desigualtat, i per tant, a l'Escola Moderna no hi havia ni premis ni càstigs, ni exàmens en què hi hagués alumnes ensuperbits amb la nota d'«excel·lent», alumnes mediocres que es conformessin amb la vulgaríssima nota d'«aprovat», ni infeliços que patissin l'oprobi de veure's menystinguts perquè eren incapaços.

Aquestes diferències sostingudes i practicades a les escoles oficials, religioses i industrials existents, en concordança amb el medi ambient i essencialment estacionàries, no podien ser admeses a l'Escola Moderna, per les raons exposades anteriordefensa contra l'error i la

ment.

determinada, no poincapacitat de ningú. Quan s'ensenya una ciència, un art, una indústria, una especialitat qualsevol que necessiti condicions especials, atès que els individus poden sentir una vocació o tenir, per diverses causes, aquestes o aquelles aptituds, podrà ser útil l'examen, i potser un diploma No tenint per

objectiu

una ensenyança

dia decretar-se l'aptitud ni la

67

acadèmic aprovatori, de la mateixa manera que una trista nota negativa pot tenir la seva raó de ser, no ho discuteixo; ni ho nego ni ho afirmo. Però a l'Escola Moderna no hi havia especialitats d'aquest tipus; allà ni tan sols no s'anticipaven aquelles

de conveniència més urgent encaminades a posarcomunicació intel·lectual amb el món; allò culminant d'a¬

ensenyances se en

quella escola, allò que la distingia de totes, fins i tot de les que pretenien passar com a models progressius, era que s'hi desenvolupaven àmpliament les facultats de la infància sense subjecció a cap patró dogmàtic, ni a allò que pogués considerar-se com a resum de la convicció del seu fundador i dels seus professors, i cada alumne en sortia per entrar en l'activitat social amb l'aptitud necessària per a ser el seu propi mestre i guia tot al llarg de la vida.

Naturalment, per la incapacitat racional de donar premis, es la impossibilitat d'imposar càstigs, i en aquella eseola ningú no hi hauria pensat, en unes pràctiques tan nocives, si no hagués vingut la sol·licitud de l'exterior. Allà venien pares que professaven aquest ranci aforisme: «La lletra entra amb sang», i em demanaven per al seu fill un règim de crueltat; uns altres, entusiasmats amb la precocitat dels fills, haurien volgut, a costa de precs i d'obsequis, que el seu fill hagués pogut brillar en un examen i ostentar pomposament títols i medalles; però en aquella escola no es va premiar ni castigar mai els alumnes, ni es va satisfer la pretensió dels pares. Al qui sobresortia per bondat, per aplicació, per indolència o per desordre, se li feia observar la concordança o discordança que hi podria haver amb el bé o amb el mal propi o general, i tot això servia d'assumpte per a una dissertació à propòsit, del professor corresponent, sense més conseqüències; i els pares van anar conformant-se a poc a poc amb el sistema, i de vegades van haver de suportar que fossin els mateixos fills qui els alliberessin dels errors i preocupacions.

No obstant això, la rutina sorgia a cada moment amb una pesada impertinència, i em veia obligat a repetir els meus raonaments, sobretot amb els pares dels alumnes nous que es precreava

68

sentaven, per la qual cosa

vaig publicar en el «Butlletí» el se¬

güent escrit:

Per què l'escola moderna no celebra Els exàmens

l'acabament de

exàmens

clàssics, aquells que estem habituats a veure a l'any escolar i que els nostres pares tenien en

gran predicament, no l'ordre del mal.

donen

cap

resultat; i si en donen és en

Aquests actes, que es revesteixen de solemnitats ridícules, semblen instituïts només per satisfer l'amor propi malaltís dels

la supina vanitat i l'interès egoista de molts mestres i per sengles tortures als infants abans de l'examen, i després les consegüents malalties més o menys prematures.

Cada pare desitja que el seu fill es presenti en públic com un dels que sobresurten del col·legi, fent gala que és un savi en miniatura. No li importa que per a això el seu fíll, per espai de quinze dies o un mes, sigui víctima d'exquisits turments. Com que només jutgem per l'exterior, es considera que aquests turments no són tals perquè no deixen com a senyal cap rascada ni la més insignificant cicatriu a la pell...

La inconsciència en què es viu amb relació a la naturalesa de l'infant i a la injustícia de posar-lo en condicions forçades perquè tregui de la flaquesa psicològica forces intel·lectuals, sobretot en l'esfera de la memòria, impedeix als pares de veure que una estona de satisfacció d'amor propi pot ser la causa, com ha passat moltes vegades, de malaltia, de la mort moral i de la material dels fills.

A la majoria de professors, d'altra banda, esteriotipadors de frases fetes, inoculadors mecànics, més que pares morals de l'educand, allò que els interessa dels exàmens és la pròpia personalitat i l'estat econòmic; el seu objectiu és fer veure als pares i als altres assistents a l'examen que l'alumne, sota la seva égida, sap moltíssim, que els seus coneixements en extensió i qualitat excedeixen allò que es podia esperar dels seus pocs anys i del poc temps que ha estat al col·legi d'un professor tan expertíssim.

pares,

causar

69

A més d'aquesta miserable vanitat, satisfeta a costa de la vida moral i física de l'alumne, s'esforcen, aquests determinats

mestres, a arrencar felicitacions del vulgar, dels pares i d'altres assistents ignorants d'allò que passa en la realitat de les coses, reclam molt

eficaç que els garanteix el crèdit i el prestigi Botiga Escolar.

Dit secament, som uns adversaris impenitents d'aquests exàmens. Al col·legi tot ha de ser efectuat en benefici de l'etudiant. Tot acte que no aconsegueixi aquesta finalitat, ha de ser refusat com a antitètic a la naturalesa d'una ensenyança positiva. Dels exàmens, l'alumne no en treu res de bo i, al contrari, en rep gèrmens de molt de mal. A més de les malalties físiques ja anomenades, sobretot les del sistema nerviós i potser una mort precoç, els elements morals que inicia en la consciència de l'infant aquest acte immoral qualificat d'examen, són: la vanitat enfollidora dels altament premiats; l'enveja rosegadora i la humiliació, obstacle de sanes iniciatives, en els qui han claudicat, i en uns i altres, i en tots, els principis de la majoria dels sentiments que formen els matisos de l'egoisme. com un

de la

Vet aquí el nostre pensament raonat per una escriptora professional en el següent article extret del «Butlletí».

Exàmens

i concursos

En finalitzar l'any escolar hem sentit, com en anys anteriors, parlar de concursos, d'exàmens, de premis. Hem tornat a veure la desfilada de nens carregats de diplomes i de volums vermells, guarnits amb fullatges verds i daurats; hem passat revista a la multitud de mares angoixades per la incertesa, i d'infants terroritzats per les temibles proves de l'examen, on han de comparèixer davant d'un tribunal inflexible a patir un tremend interrogatori, circumstàncies que donen a l'acte una certa desgraciada analogia amb els que se celebren diàriament a l'Au¬

diència territorial.

Aquest és el símbol de tot el sistema actual d'ensenyament.

70

Perquè no s'interromp només el nostre treball per sancionar-lo per marques i classificacions en una època de l'any, ni en una edat de la vida, sinó durant tots els nostres anys d'estudi i moltes

professions durant tota la vida. comença des que fem cinc o sis anys, quan se'ns ensenya de llegir: ja en una edat tan tendra, se'ns obliga a preocupar-nos, no tant de les «històries» que aquest nou exercici ens permet de conèixer, ni del dibuix més o menys interessant de les lletres, com del premi de la lectura que hem de disputar; i el pitjor és que se'ns fa envermellir de vergonya si quedem endarrerits, o se'ns inflama de vanitat si hem vençut els altres, si ens hem atret l'enveja i l'enemistat dels nostres companys.

Mentre estudiàvem gramàtica, càlcul, ciència i llatí, els mestres i els pares no descansaven, com si estiguessin impulsats per un acord tàcit, procurant de persuadir-nos que estàvem envoltats de rivals que calia combatre, de superiors que calia admirar 0 d'inferiors que calia menystenir. Amb quin objectiu treballàvem? —se'ns acudia demanar alguna vegada, i se'ns constestava queja obtindríem el benefici dels nostres esforços o bé hauríem de suportar les conseqüències de la nostra mandra; i totes les excitacions i tots els actes ens inspiraven la convicció que si aconseguíem de ser més que els altres, els nostres pares, parents 1 amics, el professor mateix, ens obsequiarien amb distingides mostres de preferència. Com a conseqüència lògica, els nostres esforços es dirigien exclusivament al premi, a l'èxit. D'aquesta manera no es desenvolupava en el nostre ésser moral res més que la vanitat i l'egoisme.

La gravetat del mal augmenta considerablement en l'època en què s'entra a la vida. El batxillerat és poc perillós; de fet es redueix a una mica més que una formalitat, però obre la porta a gran nombre de carreres en què els concurrents es disputen cruelment el dret a l'existència. Fins llavors el jove no comprèn que treballa per a ell, que necessita assegurar-se tot sol el futur, i es convencerà cada cop més que per a això necessita «vèncer» els altres, ser més fort i més astut. D'aquesta concepció se'n en

La

cosa

ressent tota la vida

social.

71

Hem trobat

en

la societat homes de tota condició i de dife¬

rents edats que no

haurien fet un pas ni haurien fet el més míesforç si no haguessin tingut la convicció íntima que tots els seus mèrits els serien comptabilitzats i pagats íntegrament un

nim dia.

Els homes de govern ho saben perfectament, ja que obtenen ciutadans per les recompenses, avenços, distincions i

tant dels

condecoracions que atorguen. Això són restes encara vives del cristianisme. El dogma de la glòria eterna ha inspirat la Legió d'Honor. A cada pas trobem en la vida premis, concursos, exàmens i oposicions: hi ha res de més trist, més lleig i més fals?

¿Hi ha

res

de més anormal

que

el treball de preparació dels

programes: l'excés de treball moral i físic que té l'efecte de deformar les intel·ligències, tot desenvolupant fins a l'excés certes

facultats

detriment d'altres que queden atrofiades? El menor se'ls pot adreçar consisteix en el fet que són una pèrdua de temps, i sovint arriba fins a malmetre les vides, fins a prohibir tota altra preocupació personal, familiar o social. Els candidats seriosos no han d'acceptar les distraccions artístiques, ni pensar en l'amor, ni interessar-se per la cosa pública, sota pena d'un fracàs.

I què direm de les proves mateixes dels concursos, que no sigui ja universalment conegut? No parlaré de les injustícies intencionals, tot i que se'n podrien citar exemples, n'hi ha prou que la injustícia sigui essencial a la base del sistema. Una nota o una classificació donada en unes condicions determinades, seria diferent si aquestes condicions canviessin; per exemple, si el jurat fos un altre, si l'ànim del jutge, per qualsevol circumstància, hagués variat. En aquest assumpte la casualitat regna com a senyora absoluta, i la casualitat és cega.

Suposant que es reconegués a certs homes, per raó dels seus treballs i de l'edat, el dret molt contestable de jutjar el valor d'altres homes, d'avaluar-lo i sobretot de comparar entre si els valors individuals, aquests jutges necessitarien establir el veredicte sobre bases sòlides. En lloc d'això, es redueixen al mínim els elements d'apreciació: un treball d'algunes hores, una conen

retret que

72

versa

rar

si

d'uns quants minuts, i amb això n'hi un home és més capaç que un altre

ha prou per a declade realitzar aquella

funció, de dedicar-se a aquell estudi, o a aquella feina.

Basant-se en la casualitat i l'arbitrarietat, els concursos i els dictàmens que en resulten gaudeixen d'un prestigi i una autoritat universals, que s'imposen no solament a l'individu, sinó també al seu esforç i al seu treball. La ciència mateixa està diplomada: hi ha una ciència escollida al voltant de la qual no hi ha altra cosa que mediocritats; només la ciència marcada i garantida assegura a l'home que la poseeix el dret a viure.

Denunciem amb plaer els vicis d'aquest sistema, perquè hi una herència del passat tirànic. Sempre la mateixa cen¬

veiem

tralització, la mateixa investidura oficial.

Se'ns ha de permetre d'idear, sense ser qualificats d'utopistes, una societat en què tots els qui vulguin treballar puguin fer-ho, en què la jerarquia no existeixi, i en què es treballi pel treball i pels seus fruits legítims.

Hem de començar introduint des de l'escola aquests costums tan saludables; els pedagogs han de dedicar-se a inspirar l'amor al treball sense sancions arbitràries, ja que hi ha sancions naturals i inevitables que n'hi haurà prou de posar-les en evidència. Sobretot evitem donar als infants la noció de comparamesura entre els individus, perquè per tal que els homes

ció i de

comprenguin i apreciïn la diversitat infinita que hi ha entre els caràcters i les intel·ligències, cal evitar als escolars la concepció immutable de bon alumne a la qual cada un ha de tendir, però a la qual cada un s'aproxima més o menys amb major o menor mèrit. Suprimim, doncs, de les escoles les classificacions, els exàmens, les distribucions de premis i les recompenses de tota mena. Aquest serà el principi pràctic.

Emília

En el número 6, any

sari de

publicar això

Boivin^®

cinquè, del «Butlletí» vaig creure segueix:

neces-.

que

73

Prou

de

càstigs

Rebem comunicacions freqüents de Centres obrers instructius i Fraternitats republicanes, queixant-se d'alguns professors que

castiguen els infants

a

les escoles.

Nosaltres mateixos hem tingut el disgust de presenciar, en les nostres curtes i escasses excursions, proves materials del fet

motiva la queixa, i hem vist infants agenollats o en altres forçades de càstig.

Aquestes pràctiques irracionals i atàviques han de desaparèixer; la Pedagogia moderna les refusa en absolut.

Els professors que s'ofereixen a l'Escola Moderna i li sol·liciten la recomanació per a exercir la professió en escoles similars, han de renunciar a tot càstig material o moral, sota pena de quedar desqualificats per sempre. I^a severitat rondinaire, la impaciència, la ira propera de vegades a la sevicia haurien de desaparèixer amb l'antic dómine. A les escoles lliures tot ha de ser pau, alegria i confraternitat. que

actituds

Creiem que aquest avís serà suficient per a desterrar d'ara endavant aquestes pràctiques, impròpies de persones que han de tenir per únic ideal la formació d'una generació apta per a establir

74

una

societat vertaderament fraternal, solidària i justa.

XI.

LAÏCISME

Tractant-se d'instituir

una

I BIBLIOTECA

escola racional

a

fi de preparar

dignament l'ingrés de la infància en la lliure solidaritat humana, el problema immediat al de la determinació del programa era el de la biblioteca.

Tot el bagatge instructiu de l'antiga pedagogia era una barreja incoherent de ciència i de fe, de raó i d'absurd, de bé i de mal, d'experiència humana i de revelació divina, de veritat i d'error; en una paraula, absolutament inadaptable a la nova necessitat creada per l'intent de la institució de la nova escola.

Si l'escola havia estat en tot temps des de la més remota antiguitat, supeditada, no a l'ensenyament en el sentit ampli de comunicar a la generació que naixia la suma del saber de les generacions anteriors, sinó a l'ensenyament concordat amb l'autoritat i la conveniència de les classes dominadores i, per tant, destinat a fer obedients i submisos, és evident que res del que hi havia escrit no podia ser utilitzable.

Però, així d'entrada, la severitat lògica d'aquesta afirmació no em va convèncer. Em resistia a creure que la democràcia francesa, que treballava tan activament per la separaeió de l'Església i de l'Estat, que de tal manera s'havia guanyat les ires clericals i que havia adoptat l'ensenyança obligatòria i laica, hagués incorregut en l'absurd del semi-ensenyament o de l'ensenyament sofisticat; però vaig haver de rendir-me a l'evidència contra qualsevol resta de preocupació; primer per la lectura de 75

de les obres inscrites en el catàleg del laïcisme francès, què Déu era substituït per l'Estat, la virtut cristiana pel deure cívic, la religió pel patriotisme, la submissió i l'obediència al rei, a l'aristòcrata i al clergat per l'acatament al funcionari, al propietari i a l'amo; després per la consulta que vaig fer a un notable lliurepensador que exercia un càrrec alt al ministeri francès d'instrucció pública, el qual, exposat el meu desig de conèixer els llibres destinats a l'ensenyament i depurats de tot error convencional, després d'una completa exposició dels meus pensaments i dels meus propòsits, em va declarar amb franquesa i amb sentiment que no n'hi havia ni un; pertot, amb un artifici més o menys hàbil i insidiós, s'hi traslluïa l'error, que és el fonament necessari de la desigualtat social. Li vaig preguntar també si, ja que l'ídol diví estava en plena decadència oficial perquè l'havien substituït amb l'ídol de la dominació oligàrquica, hi havia algun llibre destinat a l'ensenyament de l'origen de la religió, i em va contestar que no n'hi havia cap de pedagògic destinat a aquest tema, peró després d'evocar els seus records, em va dir que en coneixia un que em serviria, Science et Religion, de Malvert, la qual cosa em va proporcionar la satisfacció de comunicar-li que ja estava traduït a l'espanyol i destinat a llibre de lectura de l'Escola Moderna, amb el títol Origen del

gran part en

cristianismo}^ Entre la literatura pedagògica espanyola vaig veure alguns tractadets d'un escriptor il·lustrat, versat en ciències, que havia

recorregut a escriure més per al negoci dels editors que per a l'educació i il·lustració dels infants. Alguns d'aquells llibrets van utilitzats

principi a l'Escola Moderna, però, encara poguessin refusar per erronis, els mancava la inspiració en l'ideal emancipador de la raó i del mètode consegüent.

Vaig buscar el citat autor amb el propòsit d'interessar-lo en el meu projecte i d'encarregar-li que escrivís per a la nova biblioteca, però un editor el tenia lligat per un contracte i no em va poder complaure.^^ En resum, es va inaugurar l'Escola Moderna abans que la creada biblioteca hagués produït la primera obra, però aquesser

que no es

76

en

un

ta, que es va publicar al cap de poc, va ser una brillant creació

exercir

influència sobre la institució recent; es Nono, per Juan Grave, que és una mena de poema en què es compara, amb graciosa ingenuïtat i veritat dramàtica, una fase de les delícies futures amb la trista realitat de la societat present, les dolceses del país d'Autonomia amb els horrors del regne d'Argirocràcia. El geni de Grave ha elevat la seva obra fins on no poden arribar les censures dels escèptics antifuturistes, i ha presentat els mals socials amb tota la veritat i sense cap exageració. La seva lectura encisava els infants, i la profunditat dels seus pensaments suggeria als professors múltiples i oportuníssims comentaris. Els infants a les hores d'esbarjo reproduïen les escenes d'Autonomia, i els adults, en els seus afanys i sofriments, veien reflectida la seva causa en la constitució d'aquella Argirocràcia on imperava que va

gran

tracta de Las aventuras de

Monadic.

En el «Butlletí de l'Escola Moderna» i

en diversos periòdics anunciar concursos per a l'adopció i publicació dels llibres per a l'ensenyament racional, però els escriptors es van retreure, i aquí em limito a consignar el fet sense aventurarme a jutjar-lo ni a demanar-ne la causa.

A continuació vaig editar dos llibres dedicats a la lectura escolar. No es van ecriure per a les escoles, però en vaig dedicar la traducció a la Moderna, també amb un èxit brillant: un era el Cuaderno manuscrito, l'altre Patriotismo y Colonización-, tots dos eren un recull de pensaments d'escriptors de tots els països presentant les injustícies del patriotisme, els horrors de la guerra i les injustícies de la conquesta. L'encert de l'elecció d'aquestes obres es comprova amb la benèfica influència que va exercir en la intel·ligència dels infants, manifestada en la recopilació de pensaments infantils publicats en el «Butlletí», i la malvolença amb què van ser denunciats per la premsa reaccionària i pels crancs del Parlament.^^ Molts han considerat que entre l'ensenyament laic i el racionalista no hi ha diferència apreciable, i en molts articles i discursos de propaganda s'ha parlat d'aquests ensenyaments com

polítics

es van

77

si fossin

publicar

perfectament anàlegs. Per desmentir aquest en el «Butlletí» el següent article:

L'ensenyament

error

vaig

laic

La idea ensenyament no

hauria d'anar seguida de eap qualificatiu; respon únicament a la necessitat i al deure que sent la generació que viu en la plenitud de les facultats de preparar la generació naixent, traspassant-li el patrimoni de la saviesa humana.

Això,

que és perfectament racional, es practicarà àmpliaèpoques posteriors, que gaudiran del goig d'haver-se desempallegat de supersticions i privilegis.

Com que encara estem pel camí d'aquest ideal, ens veiem enfrontats a l'ensenyament religiós i a l'ensenyament polític, i és necessari oposar-hi el racional i científic. ment en

Com a tipus de l'ensenyament religiós hi ha el que es dóna a congregacions monàstiques de tots els països, que consisteix en la menor quantitat possible de coneixements útils i recarregada de doctrina cristiana i història sagrada.

Com a ensenyament polític hi ha l'establert a França poc després de la caiguda de l'Imperi, encaminat a exaltar el patriostisme i a presentar l'administració pública actual com un ins¬

les

trument de bon govern.

S'aplica a l'ensenyament en determinades circumstàncies la qualificació de lliure o laica d'una manera abusiva i apassionada, amb la finalitat d'extraviar l'opinió pública: per exemple, els religiosos anomenen escoles lliures les que poden fundar contrariant la tendència veritablement lliure de l'ensenyament modern, i s'anomenen escoles laiques moltes que no són altra cosa que polítiques o essencialment patriòtiques i antihumanitàries.

L'ensenyament racional s'eleva dignament propòsits tan mesquins.

d'uns 78

per

damunt

En

primer lloc, no ha d'assemblar-se a l'ensenyament religiós, perquè la ciència ha demostrat que la creació és una llegenda i que els déus són mites i, per tant, s'abusa de la ignorància dels pares i de la credulitat dels infants, perpetuant la creença en un ésser sobrenatural, creador del món, i a qui es pot acudir amb precs i pregàries per obtenir tota mena de favors.

Aquest engany, malauradament tan generalitzat encara, és causa de mals greus, els efectes dels quals es perllogaran encara relació amb l'existència de la causa.

La missió de l'ensenyament consisteix a demostrar a la infància, en virtut d'un mètode purament científic, que com més en

coneguin els productes de la naturalesa, les seves qualitats i la d'utilitzar-los, més abundaran els productes alimentaris, industrials, científics i artístics útils, convenients i necessaris a la vida, i amb major facilitat i profusió sortiran de les nostres escoles homes i dones disposats a cultivar totes les branques del saber i de l'activitat, guiats per la raó i inspirats per la ciència i l'art, que embelliran la vida i justificaran la societat.

No perdem, doncs, el temps demanant a un déu imaginari allò que únicament ens pot proporcionar el treball humà.

El nostre ensenyament tampoc no ha d'assemblar-se al polític, perquè com que s'han de formar individus en perfecta possessió de totes les facultats, aquest els supedita a altres homes, i així com les religions, exaltant un poder diví, han creat un poder positivament abusiu i han dificultat l'emancipació humana, els sistemes polítics la retarden acostumant els homes a esperarho tot de les voluntats alienes, d'energies de suposat ordre superior, dels que per tradieió o per indústria exerceixen la professió es

manera

de governants.

Demostrar als infants que mentre un home dependrà d'un altre home es cometran abusos i hi haurà tirania i esclavitud,

estudiar les

causes que mantenen la ignorància popular, conèil'origen de totes les pràetiques rutinàries que donen vida a l'actual règim insolidari, fixar la reflexió dels alumnes sobre tot allò que se'ns presenta a la vista, aquest ha de ser el programa de xer

les escoles racionalistes.

79

perdem, doncs, el temps demanant a uns altres allò que i podem obtenir nosaltres mateixos.

Es tracta, en suma, d'inculcar en els cervells infantils la idea que quan seran grans obtindran més benestar en la vida social com més s'instrueixin, com més grans siguin els esforços que facin ells mateixos per aconseguir-lo; i que més a prop estarà el dia de la felicitat general com més aviat s'hauran desprès de totes les supersticions religioses i similars que fins ara han estat No

ens

la

correspon

causa

del nostre malestar moral i material.

raó suprimim de les nostres escoles qualsevol repartiment de premis, regals, almoines, portar medalles, triangles i cintes per ser imitacions patriòtiques i religioses, pròpies només per a mantenir la fe en talismans i no en l'esforç Per aquesta

individual i col·lectiu dels éssers conscients del seu

seu

valor i del

saber.

L'ensenyament racional i científic ha de persuadir els futurs d'esperar res de cap ésser privilegiat (fictici 0 real); i que poden esperar tot allò que és racional d'ells mateixos i de la solidaritat lliurament organitzada i acceptada.

homes i dones que no han

Per tal de donar la necessària extensió

l'Escola Moderna, vaig publicar en local els anuncis següents;

a

la biblioteca de

el «Butlletí» i

en

la

premsa

Als intel·lectuals

L'Escola Moderna fa

una crida vehement, a tots els escripestimin la ciència i s'interessin pel futur de la humanitat, per tal que propaguin obres de text adreçades a emancipar l'esperit de tots els errors dels nostres avantpassats i encaminar la joventut vers el coneixement de la veritat i la pràctica de la justícia, per alliberar el món de dogmes autoritaris, sofismes vergonyosos i convencionalismes ridículs, com els que malaura¬

tors que

dament formen el mecanisme de la societat present.

80

Concurs d'aritmètica

Considerant que l'estudi de l'aritmètica, per la manera com ha estat

comprès fins

dels mitjans més poderosos capitalista, que tan pesadament gravita sobre la societat actual i que per ell s'incita els alumnes a atribuir al diner un valor que no ha de tenir, l'Escola Moderna obre un Concurs per a la renovació de l'estudi de l'aritmètica i invita que hi concorrin els amics de l'ensenyament racional i científic que s'ocupen especiament de matemàtiques a fi de compondre una recopilació de problemes fàcils, veritablement pràctics i en els quals no es tracti de diners, d'estalvi ni de guanys. Els exercicis hauran de versar sobre la producció agrícola i manufacturera, el bon repartiment de les matèries primeres i dels objectes fabricats, els mitjans de comunicació i transport de les mercaderies, el treball humà comparat amb el mecànic i els avantatges de les màquines, els treballs públics, etc. En una paraula, l'Escola Moderna desitja un conjunt de problemes en què l'aritmètica resulti el que ha de ser en realitat: la ciència de l'economia social, prenent la paraula economia en el sentit etimològic de bona distrid'inculcar

en

ara,

és

un

els infants les falses idees del sistema

bució.

Els exercicis es desenvoluparan sobre les quatre operacions fonamentals (nombres enters, decimals i fraccionaris), el sistema

mètric, les proporcions, barreges i aleacions; els quadrats i i cúbi¬

els cubs dels nombres i l'extracció d'arrels quadrades ques.

Considerant que les persones que responguin a aquesta crida han

d'inspirar-se més en el sentiment altruista d'educar i bé a la infància que no pas en una idea de benefici individual, i desitjant separar-nos de la rutina generalment seguida en aquests casos, no volem nomenar jurat qualificador ni prometre premis. L'Escola Moderna editarà l'Aritmètica que respongui més al seu objectiu i s'entendrà amistosament amb ensenyar

l'autor per a la recompensa.

81

Als

senyors professors

qui es dediquen a l'ensenyament amb el noble propòsit d'educar racionalment les noves generacions i d'iniciar-les en la pràctica dels seus deures, per tal d'estimular-les que no abdiquin mai del gaudi dels seus drets, preguem que fixin l'atenció en els anuncis del Compendio de Historia Universal, per Clemencia Jacquinet, i les Aventuras de Nono, per Juan Grave, inserides a la coberta.

Les obres que l'Escola Moderna edita i les que es proposa editar es destinen a institucions lliures d'ensenyança racionalista, cercles d'estudis socials i als pares de família que són enemics de la limitació intel·lectual que el dogma imposa en les diverses manifestacions, religioses, polítiques o socials, per tal que continuï proponderant i victoriós el privilegi a costa de la ignorància dels desheretats.

Tots els enemics del jesuïtisme i de les mentides convencionals, així com dels errors transmesos per la tradició i la rutina, trobaran en les nostres publicacions la veritat sancionada per A tots els

l'evidència.

Com que no inspirem els nostres propòsits en la idea del lucre, les condicions de venda amb prou feines representen el valor intrínsec o el cost material i, si a la llarga quedés algun benefici, aniria en benefici de successives publicacions.

En el número 6 de

l'any segon del «Butlletí», vaig publicar article i la contesta de Reclus a una petició que li vaig fer, que em complau d'inserir a continuació per l'elevació amb que tracta un assumpte interessantíssim relacionat íntimament amb el meu concepte de l'ensenyament racionalista: els següent

L'ensenyament

de la geografia

Tota la història de la ciència moderna, comparada amb l'escolàstica de l'Edat Mitjana, pot resumir-se en una paraula: «re82

la naturalesa». Per

aprendre, mirem abans de comprenés inconcebible, comencem per veure, estudiant i observant el que tenim a la vista, l'abast dels nostres sentits i de la nostra experimentació.

Sobretot en geografia, és a dir, precisament en l'estudi de la naturalesa terrestre, convé procedir per la vista, per l'observació directa d'aquesta Terra que ens ha fet néixer i que ens dóna el pa que ens alimenta; però l'ensenyament de la geografia, com es continua fent a les nostres escoles, porta la marca dels temps escolàstics: el professorat demana a l'alumne un acte de fe, pronunciat, a més, en uns termes el sentit dels quals no domina; recita d'una tirada els noms de «cinc rius de França, de tres caps, de dos golfs i d'un estret», sense referir els noms a cap realitat precisa. ¿Com podria fer-ho, si el mestre mai no li presenta cap de les coses de què parla i que estan, no obstant això, al mateix carrer, davant de la porta de l'escola, en els rierols i bassals d'aigua que formen les pluges? tom

a

dre. En lloc de raciocinar sobre allò que

Tomem, doncs,

a

la naturalesa!

Si tingués el goig de ser professor de geografia per a infants, sense veure'm tancat en un establiment oficial o particular, em prou de començar posant llibres i mapes a les mans infantils companys; potser ni pronunciaria davant d'ells

guardaria ben dels la

meus

paraula passejades

«geografia», però sí que els invitaria a llargues feliç d'aprendre juntament amb ells.

Essent professor, però professor sense títol, vigilaria molt de procedir amb mètode en aquestes passejades i en les converses suscitades per la vista dels objectes i dels paisatges. Es evident que el primer estudi ha de variar en els detalls segons la comarca on

grega

comunes,

s'habita: les nostres xerrades

país pla

no

tindrien el mateix aspecte en

altre de muntanyós, en les regions granítiques que en les calcàrees, en una platja o a la vora d'un riu que en un erm; a Bèlgica no diria el mateix que als Pirineus o als Alps. El nostre llenguatge no seria enlloc absolutament igual, perquè a tot arreu hi ha trets particulars i individuals que s'han d'assenyalar, observacions precioses que s'han de recollir, que ens servirien d'elements de comparació en altres districtes. un

que en un

83

Per monòton i ens

pobre que fos el nostre punt de residència, no faltaria la possibilitat de veure, si no muntanyes o turons,

almenys unes quantes roques que esquincen la vestidura de les terres dipositades més recentment; pertot arreu podríem observar una certa diversitat de terrenys, sorres, argiles, pantans i torbes, probablement també roques sorrenques i calcàrees; podríem seguir el marge d'un rierol o d'un riu, veure un corrent que es perd, un remolí que es forma, un reflex de les aigües, el joc d'arrugues que es forma a la sorra, la marxa de les erosions que despullen part d'una riba i dels al·luvions que es dipositen a les maresmes. Si la nostra comarca fos tan poc afavorida per la naturalesa que no tinguéssim cap rierol proper, si més no hi hauria de tant en tant tempestes que ens subministrarien rierols temporals amb les seves lleres, penyasegats, ràpids, contencions, comportes, circuits, giragonses i afluents; en fi, una varietat infinita de fenòmens hidrològics.

I al cel? Hi podem estudiar la sèrie infinita dels moviments de la Terra i dels Astres: el matí, el migdia, el crepuscle i l'obscuritat on es descobreixen les estrelles; les neus i els núvols que substitueixen el cel blau, i després els grans i estranys espectacles de les tempestes, el llamp, l'arc de Sant Martí i potser l'aurora boreal. Tots aquests moviments celests començaran a precisar-se en el nostre enteniment per una matemàtica inicial, ja que tots els astres segueixen un camí traçat per endavant i els veiem passar successivament pel meridià, i per tant, ens donen ocasió de precisar els punts cardinals i de reconèixer els diversos punts de l'espai.

A aquestes passejades al voltant de la nostra residència habitual hi podríem afegir, segons les circumstàncies de la vida, excursions llargues, veritables viatges, dirigits amb mètode, perquè no es tracta d'anar a l'atzar, com aquells americans que fan la seva «volta al Món Antic», i que solen tornar-se més ignorants a força d'amuntegar desordenadament llocs i persones als seus cervells, i ho confonen tot en els records: els balls de París, la revista de la guàrdia de Postdam, les visites al papa i al soldà, la pujada a les piràmides i l'adoració al Sant Sepulcre.

84

Aquests viatges són la cosa més funesta que es pugui imaginar, perquè maten la potència d'admiració que ha de créixer en l'individu al mateix temps que el seu coneixement, i acaben per esgotar-lo de tal manera que arriba a menysprear tota la bellesa.

Recordo, a propòsit, la sensació d'borror que vaig experimentar sentint un jove ben plantat, molt instruït, molt desdenyós, i tan neci com savi, dir mandrosament del Mont Blanc; «Ab sí, i jo baig de veure aquesta enredada!».

Per evitar aquestes aberracions, és important de procedir pel que fa a excursions i viatges amb la mateixa cura del mètode que si es tractés d'un estudi ordinari de l'ensenyança; però és necessari també evitar qualsevol pedantisme en la direcció dels viatges, perquè per damunt de tot l'infant bi ba de trobar alegria; l'estudi ba de presentar-se únicament en el moment psicològic, en el precís instant en què la vista i la descripció entrin de ple al cervell per gravar-s'bi per sempre. Preparat d'aquesta manera l'infant es troba ja molt avançat, encara que no bagi seguit el que anomenem un curs; l'enteniment està obert i té ganes de saber. ^ ^

^

Tard

o d'bora, sempre de fet massa aviat, arriba el temps la presó de l'escola tanca el nen entre les seves quatre parets; i dic presó perquè l'establiment d'educació bo és gairebé sempre, ja que la paraula escola va perdre fa temps la primera significació grega de festa o esbarjo. Apareixen els llibres i amb ells la primera lliçó oficial de geografia que pronuncia el professor davant els alumnes; ba arribat el moment de sotmetre's a la rutina i de posar en mans dels infants un atlas segellat pel Con¬

que

sell d'Instrucció Pública.

Per la meva banda no el tocaré; per damunt de tot desitjo ser perfectament lògic en les meves explicacions; després d'baver dit que la Terra és rodona, que és una bola que roda per l'espai com el Sol i la Lluna, no be de presentar-ne la imatge en forma d'un full de paper quadrangular amb figures acolorides que re85

presenten Europa, Àsia, Àfrica, Austràlia, les dues meitats del Nou Món!

Com sortir d'aquesta flagrant contradicció? Hauré d'imitar els antics mags

demanant que se'm cregui sota la fe de la meva paraula, o em veuré obligat a intentar que els infants comprenguin que l'esfera s'ha transformat en plansiferi; és a dir, a veure si comprenc bé l'associació d'aquestes dues paraules esfera plana-, però l'explicació quedarà forçosament coixa; perquè només és possible per mitjà de les altes matemàtiques, no accessibles encara als infants. Es necessari que el professor, al llindar de la classe, no atempti contra la perfecta companyonia d'intel·ligència que ha d'existir entre ell i els alumnes per a la compresió de les

coses.

A

més, sé per experiència que aquests mapes, d'escales i de projeccions desiguals, farien tant de mal als meus alumnes com me'n van fer a mi mateix, i el que sens dubte hauran causat al lector; perquè ningú no aconsegueix d'esborrar completament les impressions contradictòries que va rebre per aquests diversos mapes, ja que segons les projeccions que hem vist successivament, les formes geogràfiques han pres un aspecte flotant i indecís, i les proporcions entre les diferents comarques no es presenten amb nitidesa a la nostra consideració, perquè les hem percebut en els atlas de tota mena amb múltiples deformacions, inflades o enflaquides, estirades, prolongades o truncades en diversos sentits, i com a conseqüència, la nostra força de prensió intel·lectual queda esmussada: segurs ja per endavant que no obtindrem la precisió de vista, ni tan sols no intentem d'aconseguir-la.

Per evitar la indiferència que impedeix la sinceritat i el fervor en l'estudi, és, doncs, necessari, indispensable, procedir a la fixació de les formes i dels punts majors de la geografia amb la utilització dels globus escolars. En això el professor ha d'observar una intransigència absoluta, perquè li és impossible de fer servir mapes sense trair la causa mateixa de l'ensenyament que se

li ha confiat.

Quin és el millor globus com a objecte escolar? A parer meu, senzilla bola sostinguda sobre un aparell de fusta al costat

una

86

l'agafa, la mou i la confia als alumnes. Les línies hi traci han de ser senzilles: dos apfataments indiquen els pols, una línia negra sobre el ventre marca l'equador; després, quan arriba el cas de parlar del vaivé de les estacions, s'hi afegeix el traçat de l'eclíptica d'una part i de l'altra de l'equador; res de meridians ni paral·lels de latitud, això ja vindrà després; n'hi ha prou indicant el punt on es troba l'escola, ja sigui a Brussel·les o qualsevol altra població de la superfície de la Terra; a més, es pot traçar de pol a pol sobre aquest primer punt el meridià inicial. Així ha de ser el primer globus, que estarà impregnat de vernís greixós, que es pugui dibuixar i esborrar, la qual cosa permetrà al mestre de fer les demostracions i marcar els viatges teòrics sobre la rodonesa planetària.

Després els alumnes ja utilitzaran altres globus amb avantatge, sobretot si els han manipulats ells mateixos i si han traçat els continents, els mars i tot allò que se'ls va ensenyar a l'escola. En això consisteix l'autèntic mètode: veure, crear de nou, i no repedel mestre, que que

tir de memòria.

No se'n pot dubtar: per la vista directa del globus, reproducció proporcional i exacta de la Terra mateixa, s'ha de procedir a

primera educació geogràfica de l'infant; però aquesta ensenyança aviat quedarà aturada per l'exigüitat de l'instrument.

Un globus a la 40 millonésima, d'un metre de circumferència, no deixa de ser una màquina pesada, difícil de manipular, sobretot per infants, i la dificultat creix en proporció geomètrica amb les dimensions de l'objecte, perquè si el globus es construeix a l'escala de la 20 millonésima, amb dos metres de circumferència, caldrà penjar-lo al sostre per moure-la amb el dit, segons les necessitats de l'ensenyança. Per últim, un instrument esfèric de majors dimensions, en la forma ordinària, es fa de tal manera incòmode que no se sap on guardar-lo i acaba per ser arraconat al dipòsit de les andròmines. Així van acabar els grans globus d'Olearius i de Coronelli, que, d'altra banda, avui no tindrien cap valor geogràfic.

Però si les esferes d'aquestes dimensions considerables destorben massa per ser col·locades a les sales de les nostres escoles i la

87

biblioteques i a Ies naus dels nostres instituts, no per això han de ser menystingudes en l'ensenyament; al contrari, convé establir-les com a monuments diferents, amb la seva arquitectura especial i original, constituint una nova branca de l'art modern, com sembla que ja es comença a comprendre, tot i que sembla que els resultats obtinguts fins ara no passen de mediocres. Els grans globus construïts, especialment el de 40 metres de circumferència (escala a la millonésima) que es va veure a l'exposició de París de 1889, no tenien absolutament cap significació des del punt de vista de la geografia precisa, i el seu únic mèrit, que no era de menystenir, consistia a mostrar als admiradors l'enormitat dels mars, comparats amb els nostres petits territoris polítics, i el valor relatiu en extensió de les diverses comarques.

L'obra del futur imposarà a cada ciutat la construcció d'un globus de grans dimensions a la millonésima, a la 500.000®, a la 100.000®, o més encara: reproduint la veritable forma de l'escorça terrestre amb el relleu exacte. Projectes detallats d'aquestes construccions futures ja han estat presentats al públic, i estem en una època en què la seva execució es pOt començar amb tota seguretat. Els astrònoms, anticipant-se als geògrafs moderns, han comprès la conveniència de la construcció del relleu lunar en grans proporcions. És indubtable que aquests monuments científics seran imprescindibles per a l'ensenyament del públic adult; però aquí parlem de les lliçons dedicades als alumnes de les nostres escoles, on no caben els globus de gran diàmetre. Tant se val: si hi ha dificultat d'exhibir el globus, qui ens impedeix de mostrarne fragments? Si un globus és massa gros, se'n poden fer talls de qualsevol mida. Aquí tenim un segment a la 10 millonésima! Aquí un altre a la 5 millonésima! Fins la 100 mil·lèsima, la Suïssa de Person, parteix d'un globus de 400 metres de circumferència!

Ara queja s'han trobat els mitjans industrials, es podran fer discos de totes les escales en la proporció convenient, i fixemnos-hi bé, no es tracta només de geografia; sinó també d'astro¬

nomia, i vosaltres escrutadors del 88

que anomenem

esfera celest.

tindreu avantatges a servir-vos de discos globulars en buit com nosaltres els hem tingut servint-nos dels discos convexos. Els errors dels mapes plans són els mateixos per a vosaltres que per puc, doncs, comptar amb vosaltres, amb tota conformar part del moviment pacíficament revolucionari que intentem de fer a les escoles i mapateques.

Parlem de progrés, però considerat des d'un cert punt de vista, som en un període, si no de retrocés, de canvis desagradables, i bem de fer molt de camí per abastar un període corresponent en grandesa al de les edats babilòniques. Els records més llunyans de l'antiguitat ens presenten la Caldea, aquell país on, a cada població, sobresortia una «Torre d'Estrelles». Sobre les habitacions baixes s'elevava sempre l'observatori; els preciosos jardins aeris de la llegendària Semíramis poetitzaven amb la seva espessa vegetació i amb el cant dels ocells l'alta torre superior des d'on els astrònoms interrogaven els espais celests. No bi havia ciutat completa si no es posseïa un d'aquests temples de la ciència consagrats a l'estudi de la Terra i a

nosaltres;

fiança,

per

del Cel.

llegenda molt coneguda explica que els homes, units en i treballant en l'erecció d'un d'aquests edificis del saber, la torre de Babel, es van trobar de sobte afectats d'ignorància mútua, els uns dels altres, i com que no es comprenien, van partir cadascú pel seu cantó i van quedar convertits en estrangers i enemics. Actualment parlem novament una llengua comuna, la de l'estudi científic; res no ens impedeix d'unir-nos encara més estretament que mai; ja bem arribat al temps en què sense por podem renovar la construcció començada. Cal esperar que en un futur proper cada població construirà la seva nova «Torre d'Estrelles», on els ciutadans acudiran a observar còmoUna

un

sol poble

dament els fenòmens del Cel i la Terra, el planeta

a

instruir-se

en

les meravelles de

natal.

Elisée Reclus

Després d'haver llegit l'article precedent, vaig escriure a l'Institut Geogràfic de Brussel·les per

demanar

que em recoma89

nés

un

llibre de text per a

que va ser

contestada

l'ensenyament de la geografía, petició l'insigne Reclus amb la carta se¬

per

güent: Senyor Ferrer Guardia, Estimat amic; En el

meu concepte no hi ha text per a l'ensenyament de la geografía a les escoles primàries. No en conec cap que no estigui infectat del verí religiós, del patriòtic, o pitjor

la rutina administrativa. banda, quan els infants tenen la sort, que segurament tindran a l'Escola Moderna, d'estar sota la direcció de professors intelligents i amants de la professió, hi guanyen no tenint llibres.

L'ensenyament oral, suggestiu, donat per qui sap als qui comprenen, és la millor. Després d'haver recollit la llavor, donen la collita per la redacció de notes i la construcció de mapes. No obstant això, pot admetre's que, fíns i tot per als professors, la literatura geogràfica s'enriqueix amb un manual que serveixi de guia i de consell en l'ensenyament d'aquesta ciència. ¿Vol vostè que m'adreci per a això a N... persona que em sembla capaç d'escriure aquesta obra perfectament en el criteri encara, de D'altra

indicat?

El saluda cordialment el

seu

amic. Élisée

Reclus

Brussel·les, 26 de febrer de 1903.

En el número 7 del «Butlletí» vaig publicar el següent prefaci al segon llibre de lectura titulat

Origen

del cristianisme

L'antiga pedagogia, la que tenia per objecte positiu, encara declarat, ensenyar al poble la inutilitat del saber, per tal

que no

90

que,

acomodant-se

niés compensacions

les privacions materials en la vida, somcelestials de felicitat immortal o temés càs¬

a

tigs eterns, acostumava d'omplir els llibres de primera lectura de la infància amb contes, anècdotes, relats de viatges, trossos de literatura clàssica, etc.

Amb aquesta barreja del bonic i de l'útil hi anava l'error; s'acomplia una finalitat social iniqua, vist que l'única cosa que arrelava en la intel·ligència era la idea mística, la que estableix relacions entre un poder sobrenatural i els homes per mitjà dels sacerdots, base fonamental de l'existència de privilegiats i desheretats en la societat, culpable de totes les injustícies que, segons llur posició, sofreixen i practiquen els homes.

Entre molts llibres de la classe indicada, afectats tots del mateix mal, en recordem un que insereix un discurs acadèmic, maravella d'eloqüència espanyola, destinat a exalçar la Bíblia, la síntesi del qual, entre guarniments insuperables de llenguatge, és la bàrbara sentència d'Omar condemnant al foc la Biblioteca d'Alexandria; «en el llibre sant hi ha la veritat única i absoluta: si tots aquests llibres són veritables, sobren; si no ho són, mereixen el foc».

L'Escola Moderna, que aspira a

formar intel·ligències lliures, responsables, aptes per a viure en el desenvolupament total de les facultats humanes, sense exclusió de la vida, necessàriament havia d'adoptar per al cas concret de la formació del llibre de

lectura una composició diferent, d'acord amb el tode d'ensenyança, i amb aquesta finalitat, ensenyant segona

seu

mè¬

veritats comprovades, sense desinteressar-se de la lluita establerta entre ha cregut necessari presentar un treball amb dades positives i irrefutables, il·lumini la intel·ligència de l'alumne, si no en el període de la infància, després, home ja, quan intervingui en el mecanisme social, i hi ensopegui amb els errors, els convencionalismes, la hipocresia i les infàmies que s'amaguen sota el mantell del misticisme.

Abona aquesta composició la circumstància important que els nostres llibres no s'adrecen exclusivament a la infància, sinó que serveixen també per a les escoles d'adults que es creen perla llum i les tenebres,

crític que,

91

iniciativa de multitud de societats obreres, lliurepensadores, cooperatives, recreatives, cercles d'estudis socials i totes les agrupacions progressives i il·lustrades que existeixen i es formen, deleroses de combatre aquest analfabetisme que sosté la tradició i és per naturalesa refractari al progrés.

A aquest efecte creiem perfectament adequat el present extracte que, amb el títol d'«Origen del Cristianisme», hem forrnat del llibre Ciència i Religió de Malvert, on els mites, els dogmes i les cerimònies es presenten en la senzillesa primitiva, tot arreu per

vegades

símbol exotèric que amaga una veritat per a l'ignorant una impostura, i altres com una adaptació de creences anteriors, imposades per obtusa rutina i conservada per la malícia utilitària.

Ferms en la nostra convicció, tenint la prova de l'evidència que el nostre propòsit i el nostre treball és racional i útil, l'exposem al públic, desitjant que doni tot el fruit que ens n'hem promès, i només ens falta indicar que algunes supressions necessàries per a la infància, indicades amb punts suspensius, les podran trobar els homes en l'edició completa. unes

com a

l'iniciat i deixa

92

a

XII.

CONFERÈNCIES DOMINICALS

L'Escola Moderna se

oblidar mai el

primordial, nitzant

una

seu

limitar a l'acció pedagògica. Sencaràcter predominant i el seu objectiu

no es va

dedicar també a la instrucció popular, orgasèrie de conferències dominicals públiques, a les

es va

quals acudien els alumnes, llurs famílies i un gran nombre de treballadors desitjosos d'aprendre.

Les primeres conferències no van tenir mètode ni la continuïtat necessària, perquè es va haver de recórrer a conferenciants —competents en determinats assumptes— que exposaven la temàtica en una sola conferència sense cap relació ni amb l'anterior ni amb la següent. Altres vegades, per falta de conferenciants es feien lectures interessants que suplien, sense desavantatge, les conferències orals.

El públic hi acudia amb assiduïtat, i els anuncis, prèviament publicats a la premsa liberal de la localitat, eren perfectament atesos.

En vista d'aquests resultats i desitjant aprofitar aquestes disposicions populars tan bones, vaig celebrar un conyeni amb els doctors Andrés Martínez Vargas i Odón de Buen, catedràtic de la Universitat de Barcelona, per crear a l'Escola Moderna una Universitat popular, en la qual aquella ciència que a l'establiment de l'Estat dóna, o més ben dit, es ven a la joventut privilegiada, és donés gratuïtament al poble, com una mena de restitució, ja que tot ésser humà té dret a saber, i la ciència no ha de

93

vincular-se a una classe i ha de savis i treballadors de totes les

ser producte dels observadors, èpoques i de tots els països.

En efecte, aleshores les conferències van adquirir continuïtat i una veritable regularitat, d'acord amb l'especialitat dels coneixements d'aquests dos conferenciants. El doctor Martínez Vargas va explicar fisiologia i higiene i el doctor De Buen geografia i ciències naturals, i van alternar des d'aleshores els diumenges, fins que es va iniciar la persecució, i les seves explica¬

cions eren recollides àvidament pels alumnes de l'Escola Moderna i pels assidus concurrents, i aquell auditori d'infants i adults formava un bellíssim conjunt, que en una de les resse¬

publicaven a la premsa liberal de Barcelona va ser periodista de «missa de la ciència».

Els eterns apagallums, els qui fonamenten sobre les tenebres de la ignorància popular el sosteniment dels seus privilegis, van patir molt en veure aquell focus d'il·lustració que lluïa amb tanta intensitat, i no va ser poca la complaença que van sentir en veure com l'autoritat, posada al seu servei, l'extingia brutalnyes que es

qualificat

per un

ment.

Dedicant aquest record a aquells grandiosos fets m'anima el propòsit de renovar-los sobre bases més fermes, que poden arribar

a ser

indestructibles.

Recordo amb sensació plaent aquella hora setmanal dedicada a la confratemitat per la cultura.

Va

inaugurar les conferències el 15 de desembre de 1901, el Vendrell, presentant Hipatia com a màrtir de les idees generals de Ciència i de Bellesa, víctima del famós fanatisme del bisbe Ciril.^'· Els diumenges successius van seguir diferents conferenciants, com queda indicat, fins que el 5 d'octubre senyor Ernest

de 1902 sos

es van

normalitzar les conferències constituint dos

cur¬

científics.

Aquell dia el doctor Andrés Martínez Vargas, catedràtic de malalties de la infància a la facultat de Medicina de Barcelona, va fer la primera lliçó sobre la higiene escolar, exposant en ter¬

senzills, a l'abast de la intel·ligència dels infants, les principals nocions higièniques, i el doctor Odón de Buen, catedràtic mes

94

de la Facultat de Ciències, va exposar la utilitat de l'estudi de la Història Natural.

La premsa en general va manifestar simpatia per l'Escola

Moderna; però, quan va aparèixer el programa del tercer any escolar, van desentonar dos diaris locals: «El Noticiero Universal» i el «Diario de Barcelona». Va dir aquest i aquell va reproduir això que segueix i que val la pena de recordar com a mane¬

típica com la progressius: ra

premsa

conservadora tracta els assumptes

«Hem vist el prospecte

d'un centre d'ensenyament establert prescindeix de «dogmes i sistemes», ja que es proposa alliberar el món de «dogmes autoritaris, sofismes vergonyosos i convencionalismes ridículs». Ens sembla que tot això vol dir que el primer que s'ensenyarà als alumnes i les alumnes, ja que l'escola és mixta, serà negar l'existència de Déu, amb la qual cosa es formaran bons fills, i en particular joves destinades a ser bones esposes i mares de família a la seva manera...» Continuant amb l'estil irònic argumenta com millor li sembla i acaba amb aquesta insidiosa indicació: «Aquesta escola compta amb el concurs de dos doctors, l'un catedràtic de Ciències Naturals (el senyor Odón de Buen), i l'altre de la Facultat de Medicina. Aquest no l'anomenem per si de cas s'hagués produït algun error en incloure el seu nom entre els qui presten el seu suport a una obra d'aquest tipus».

Afortunadament els mals que causa la premsa s'arreglen amb la premsa mateixa, i a la insídia clerical va respondre «El Diluvio» amb amplitud i energia. a

la nostra ciutat, en el qual es

Els

clericals despitats

El «Brusi»

com autor i «El Noticiero» per retallar-lo, han comès el més ridícul disbarat amb la publicació d'un article

contra una escola

laica que funciona a Barcelona amb lloança són majoria en aquesta demo¬

de tots els ciutadans lliberals, que

cràtica ciutat; ens referim a l'Escola Moderna, la qual, amb mo95

tiu de la inauguració del proper curs, ha encartai circulars en tots els periòdics locals, excepte, suposem, en el «Brusi» i el seu

apèndix «El Noticiero», rer

que

han escomès l'entitat laica del

car¬

de Bailèn.

No

ens

proposem

nostres lectors

defensar l'Escola Moderna, perquè els

necessiten eap reclam, per a assabentar-se de la seva bondat, que d'altra banda no cal a l'Escola; aquestes invectives només han demostrat que el «Brusi», amb tota la seva religiositat, no està exempt d'odis ni de despit, ni s'està de mentir de manera ben descoberta com fa en aquell article que no

transpua mala fe per tots cantons. Diu aquest ranci periòdic que a l'Escola expressada s'ensenya a no creure en Déu, a fer escami de la religió i no sabem quants horrors més que el «Diario» vetust ha vist espantat en les paraules «Ni dogmes ni sistemes» amb què l'entitat de referència revela l'organització, totalment

independent. No, ranci periòdic, no; va vostè molt desconcertat i falta a la veritat dient que en aquell centre d'ensenyament es nega Déu i s'inculca aquesta creença en els infants; això no ho ha llegit en cap paràgraf del prospecte de referència. Allò que ha escollit el «Bmsi», fent-hi vessar tot el despit i la mala fe impropis d'un cristià de veritat, és aquest paràgraf: «Ni dogmes ni sistemes, motlles que redueixen la vitalitat a l'estretor de les exigències d'una societat transitòria que aspira a definitiva; solucions comprovades pels fets, teories acceptades per la raó, veritats confirmades per l'evidència, això és el que constitueix el nostre ensenyament, encaminat a fer que cada cervell sigui el motor d'una voluntat i que les veritats brillin per elles mateixes en abstracte, arrelin en tot enteniment i, aplicades a la pràctica, beneficiïn la humanitat sense exclusions indignes ni exclusivismes répugnants».^' Això li ha arribat a les entranyes, al «Diario de Barcelona», que no pot resignar-se que l'ensenyament laic escombri el clerical, que el rés de les escoles conventuals es converteixi en càntic a la Llibertat i a la Ciència pura; que el capellà ignorant i el religiós astut, lladre d'intel·ligències i tirà de cervells cohibits, siguin substituïts pel professor independent que deixa de banda 96

la

religió per infondre coneixements totalment laics basats en la Naturalesa i la Ciència. El «Brusi» sap amb tota certesa que en aquestes escoles laiques, l'avenç de les quals ja l'esglaia, no s'ensenya res contra la religió ni el dogma; allà no els preocupen aquestes qüestions perquè creuen que els sentiments religiosos han de néixer i s'han d'infondre als petits al si de la llar familiar; en aquests centres d'ensenyança hi ha la sana convicció que s'hi ha de formar l'home de ciència i amb coneixements humans, alhora que la família, i la societat després, han de formar l'home

de

creences

ara

que no

religioses, si aquestes són les seves inclinacions. I vingui el ranci periòdic amb afirmacions que en aquestes ensenyances (en les atees) s'han format els anticlericals, perquè tenim els Voltaire, Yolney, Darwin, Víctor Hugo, Zola, Combes, i la pléiade restant d'homes insignes i esperits independents que, educats tots per jesuïtes, frares o capellans, i coneixedors profunds del mal disfressat de bé en què es van criar, se'ls han girat en contra i han enderrocat l'edifici clerical amb la força del seu talent, amb les armes del seu saber i les energies de la seva voluntat. Ni ens vingui, per tant, el «Brusi» amb alarmes i raons infundades que poden fer forat en famílies apocades o en cervells minvats; que reconegui amb noblesa que l'educació clerical perd força a mesura que l'escola liberal envaeix el terreny de l'ensenyament; i si més no, que calli i es resigni davant la propaganda lícita que fan els ciutadans liberals a favor de l'ensenyament laic enfront de l'altre, el monàstic, retrògrade i medieval, en pugna amb les societats i coneixements progressius actuals. Que ens cregui el vetust «Diario»: si continua la seva línia insensata, el buit que fa temps que l'envolta el deixarà sol i aïllat, fins i tot per part d'aquells que, seguint-lo per tradició, no porten tan lluny la hipocresia ni creuen prudent ensenyar tant tros d'orella.

97

XIII. RESULTATS POSITIUS

En començar el segon any circular el següent programa:

escolar vaig publicar i vaig fer

anterior: provat per l'èxit, criteri que des d'un principi va informar el nostre propòsit i que presideix la vida de l'Escola Moderna, queda ferm i invariable.

La ciència és la mestra exclusiva de la vida i, inspirada en aquest lema, l'Escola Moderna es proposa donar als infants sotmesos a la seva atenció vitalitat cerebral pròpia, per tal que quan s'emancipin de la seva racional tutoria, continuïn essent en el món social enemics mortals de prejudicis de tota mena, i que tendeixin a formar-se conviccions raonades, pròpies, sobre tot allò que sigui objecte del pensament.

A més, com que no s'educa disciplinant només la intel·ligència, sinó que s'ha de comptar també amb el sentiment i la voluntat, en l'educació de l'alumne tenim especial cura perquè les representacions intel·lectuals suggerides a l'educand es transformin en substància de sentiment; perquè aquest, quan adquireix un cert grau d'intensitat, s'escampa de manera inefable per tot l'ésser, i acoloreix i perfila el caràcter de la persona. I com que la vida pràctica, o sigui la conducta de l'home, gira indefectiblement dins el cercle del caràcter, el jove educat d'aquesta manera ha de convertir la Confirmem el nostre programa

sancionada la teoria per la pràctica, el

ciència

en

mestra única

i benèfica de la vida.

completar el nostre criteri cal indicar que som entusiastes partidaris de l'ensenyament mixt, que consisteix en el fet Per

a

99

que nens manera es

i

nenes

obtinguin

una

educació idèntica. D'aquesta

compenetraran profundament la humanitat femeni¬

i la

masculina, i la dona arribarà a ser, en la vida privada i social, la companya de l'home en el treball humà, que té per finalitat la millora i la felicitat de l'espècie.

El treball indicat, limitat quasi exclusivament a l'home, ha estat incomplet fins avui, i per tant, ineficaç; d'ara endavant ha de ser encarregat a l'home i a la dona. Per a això cal que la dona no es quedi reclosa a la llar; que s'estengui el radi de la seva acció fins allà on arriba la societat. Però per tal que la companya de l'home, amb la seva influència moral, produeixi fruits intensos i benèfics, se li han de donar els mateixos coneixements que es donen a l'home, en quantitat i en qualitat.

La ciència, penetrant en el cervell de la dona, il·luminarà, dirigint-lo amb certesa, aquell tresor de sentiment que és la nota característica i destacada de la seva vida; aquest element, separat de la seva natural aplicació amb mires antiprogressives, ha de convertir-se en bona nova de pau i de felicitat en el futur per na

al món moral.

Sabent com n'és de convenient, al nostre país sobretot, la difusió dels coneixements de Ciències Naturals i d'Higiene, en

particular dels infants, l'Escola Moderna es proposa contribuir a la consecució d'aquesta finalitat. Per això compta amb el concurs de dos catedràtics peritíssims. El senyor De Buen, catedràtic de Ciències Naturals, i el senyor Martínez Vargas, catedràtic de Malalties dels Nens, els quals donaran conferències alternativament, sobre les respectives matèries científiques, al local d'aquest centre d'ensenyament.

En el «Butlletí» del 30 de juny de 1903 vaig poder publicar la següent declaració:

Un

any

més

Tenim ja dos anys de vida, d'exposició dels nostres propòsits, de justificació amb la nostra pràctica, de crèdit i de prestigi 100

aquelles persones que ens han afavorit amb la seva cooperació. No és solament una garantia de triomf, sinó un triomf positiu, el fet de poder afirmar amb seguretat i fermesa allò que deixem consignat.

Posats en aquesta via, esvanits els obstacles que al nostre pas oposaven l'interès i la preocupació, animats amb la idea que qui ha fet la part difícil ha de perseverar en la fàcil, i comptant sempre amb aquella solidaritat intel·lectual progressiva que dissipa amb la seva llum potent les negres obscuritats de la ignorància, continuarem la nostra obra el setembre vinent, després entre totes

d'estiu. complau enormement de poder repetir allò que en idèntica circumstància i lloc vam dir l'any passat.

L'Escola Moderna i el seu «Butlletí» desborden de vida, perdel descans de les

vacances

Ens

què a una necessitat profundament sentida han correspost amb un mitjà de satisfer-la perfectament: no necessitàvem tant per a perseverar, de la mateixa manera que sense formular promeses ni programes, perseverarem

fins al límit del possible.

La redacció

aparèixer la següent classificació per sexes i nombre d'alumnes presents a l'Escola Moderna durant els dos primers anys escolars: En el mateix número

va

Nenes

Nens

Totals

1901-2

1901-2

1902-3

1902-3

Any Ir Any 2n

Mesos

18

30

Dia d'obertura

12

Setembre Octubre Novembre Desembre Gener

16

23

23

40

39

63

18

28

25

40

43

68

21

31

29

40

50

71

22

31

30

40

52

71

22

31

32

44

54

75

—

—

—

101

Mesos

Nenes

Nens

Totals

1901-2 1902-3

1901-2

Any Ir Any 2n

1902-3

Febrer

23

31

32

48

55

79

Març

25

33

34

47

59

80

Abril

26

32

37

48

63

80

Maig Juny

30

33 34

38 38

48

68

81

48

70

82

32

Amb especial complaença, en prova de l'avenç triomfal de l'Escola Moderna, insereixo els dos articles següents, que vaig

publicar

en

el «Butlletí» any 3, nüm. 1 :

Inauguració El dia 9

d'aquest

de

mes es va

l'any escolar

celebrer la inauguració del

pre¬

sent curs.

Gran concurrència d'alumnes, llurs famílies i aquest públic a la nostra institució que assisteix amb assiduïtat a les conferències públiques, omplien els recentment ampliats sa¬

simpàtic

lons, i abans de l'hora assenyalada contemplaven les col·leccions que els donen aspecte de museu científic.

L'acte va començar amb un breu discurs del director que declarava obert el tercer curs escolar, el qual, amb la facilitat que dóna la pràctica i l'experiència i amb la força de l'èxit, continuarà amb energia i convicció el propòsit que anima l'Escola Moderna.

El senyor De Buen es va felicitar per les millores materials introduïdes a l'Escola, i va ratificar l'ideal que l'ensenyament

reflecteixi fidelment la naturalesa, ja que el coneixement no pot ser altra cosa que la percepció que d'allò que existeix adquireix la nostra intel·ligència. Va exposar, per encàrrec especial dels seus

102

fills, alumnes d'aquesta Escola i residents

encara

al lloc de

les manifestacions de fraternal companyonia per als condeixebles, per als qui desitgen aconseguir la possibilitat de viure en plena naturalesa, a la vora del mar, endinsant-se pel bosc, corrent per les planes, escalant la muntanya escarpada i vacances,

observant i estudiant

sense

fi les meravelles naturals.

Va dir que

fins i tot en l'ensenyament oficial, o més ben dit en una part del professorat que s'hi dedica, malgrat el que té d'arcaica com a representació de les antigues classes socials, hi ha tendències similars a les mantingudes per l'Escola Moderna, com ho prova l'assistència del mateix orador, la del doctor Martínez Vargas i també la d'alguns mestres presents a l'acte.

Va anunciar que l'Escola Moderna en té ja una d'anàloga a Guadalajara, on s'obrirà aviat una escola adreçada a la mateixa finalitat, producte del llegat d'un altruista que en morir va voler contribuir a la redempció de la infància, alliberant-la de la ignorància i de la superstició, i va manifestar l'esperança i el desig vivíssim que els rics a l'hora de morir comprendran finalment que, millor que el foll egoisme de dedicar les riqueses a la fundació d'una felicitat il·lusòria d'ultratomba, han de restituir-les a la societat en benefici dels desheretats.

El doctor Martínez Vargas va afirmar, contra els el contrari, que l'ensenyança purament científica i

qui creguin racional de l'Escola Moderna és la base positiva d'una bona educació, immillorable per a la relació dels infants amb llurs famílies i amb la societat, i única per a la formació moral i intel·lectual de l'home futur.

la higiene escolar, practicada ja a anteriors per mitjà de l'examen periòdic dels alumnes, per evitar les malalties infeccioses, i exposada teòricament en les conferències públiques, hagi tingut una sanció solemne en el congrés higiènic recentment ceEs

va

congratular

l'Escola Moderna

lebrat

a

en

que

anys

Brussel·les.

resum de les seves conferències i amb el propòsit d'auxiliar l'explicació oral amb la percepció visual, va recórrer

En fer el

a

les

projeccions lluminoses, i va presentar una sèrie de figures exercicis higiènics, tipus característics de di-

que representen

103

malalties, òrgans malalts, etc. que el conferenciant expliamb detall. Un incident ocorregut a l'aparell projector, subsanable fàcilment per a conferències posteriors, va interverses

cava

rompre

la projecció de figures, però

no

l'explicació,

que va con¬

tinuar versant sobre la malèfica influència de la cotilla, la propensió a la infecció microbiana a causa de la pols produïda per

l'arrossegament del vestit, l'inconvenient que els infants juguin amb terra pel perill de la dita infecció, les habitacions i tallers insalubres, etc., i va acabar amb la promesa de continuar durant el curs que s'inaugura la sèrie de les explicacions higièniques.

La concurrència va manifestar la seva complaença en acabar l'acte, i els alumnes, radiants d'alegria, oferien un quadre animadíssim, que era com un consol per a les penes de la trista realitat present i l'esperança d'una humanitat millor per al futur.

Una excursió

escolar al

país

de la

indústria

Que n'és de gran, de bonic, d'útil, el treball!

Aquestes exclamacions brollaven espontànies de llavis de nens i nenes, alumnes de l'Escola Moderna, al camp de Sabadell, el dia 30 de juliol passat, després d'haver visitat diverses fàbriques, on es van relacionar afectuosament amb obrers i obreres, que van acollir els visitants infantils amb amor i respecte, i per últim, quan després d'un dinar de germans al camp, ens vam reunir tots al voltant de l'encarregat de fer el resum de la instructiva excursió, van poder admirar les consideracions a què es prestava.

L'home primitiu, format després d'una llarguíssima i progressiva evolució, es trobava al principi de la humanitat inexpert, sense recursos i amb necessitats peremptòries. Enmig d'una naturalesa abundant i fecunda, encara que poc disposada a concedir gratuïtament els seus tresors, vegetava més que no pas vivia a les costes, als boscos, a les muntanyes, refugiat a les cavernes on procurava arrecerar-se de les inclemències atmosfèriques i de la voracitat de les feres.

104

Quan, relacionant idees que insensiblement es classificala seva memòria, va poder formar el primer pensament, promogut per la necessitat, principal si no l'única impulsora de l'activitat intel·lectual, el va oferir a la naturalesa, la qual es va mostrar satisfeta i disposada a atorgar-li els seus dons, i a canvi d'un pensament que va produir el parany o un arma que es llançava li va donar la caça, i per un altre adequat a l'objecte, li va donar la pesca, i perquè havia pensat d'enterrar la llavor, li va donar el fruit. Amb tot això, no solament ja no es moriria de fam, sinó que aprendria a refusar l'agressió d'animals ferotges, i començaria a concebre els primers esbossos de ven a

sociabilitat.

Necessitava vestir-se, i potser la utilització de les fibres de les plantes tèxtils, després d'haver utilitzat les pells dels animals

devorats, brutes, informes i aviat inútils, mancades del convenient adobat, li va inspirar el pensament d'utilitzar les fibres de llana, teixir-les en aquell teler embrionari, on els fils s'estiraven entre dos pals, i la trama s'entreteixia a mà, perquè encara no es coneixien els lliços, que obren la cala, ni la sita el fil que forma el lligam del teixit.

llançadora, que dipo¬

Va

sorgir la filadora, que suposa un gran avenç social: perquè amb ella tenim convertida en sedentària la tribu nòmada que sortia d'un territori esgotat per buscar-ne un altre de verge i abundant, i no sempre el trobava, sinó que més aviat sofria grans penalitats en el camí, o bé el trobava ocupat per una altra tribu, que havia de desallotjar en una guerra cruel o bé moria en l'intent.

filadora, doncs, suposa la família, la llar, el camp conreat, el vestit, l'aliment regular del pa; llegums, hortalisses, fruites, llet, formatge i carn; suposa, a més, el ferro, la forja, l'eina, el treball, la moralitat i la pau.

Si en aquestes alçades del progrés no haguessin sorgit, com a malalties capaces d'aviciar l'organisme, el sacerdot, el mandan, i el guerrer, els progressos s'haurien anat succeint en escala regularment ascendent, i aquells ideals que avui intuïm com a aspiració llunyana tindrien ja segles de pràctica.

La

el ramat,

105

Coneixem el tipus de la filadora per representació artística, i fins i tot visual, perquè encara hi ha filadores en aquells apartats del territori on amb prou feines arriba la influència civilitzadora: asseguda, dreta la filosa que conté borralló rentat i racons

cardat, agafa el fil que retorça i consolida per mitjà del fus que llisca ràpid i suau entre els seus dits, i és de vegades una vella decrèpita, d'altres una bella matrona o una tímida donzella.

Amb aquesta representació en la ment comparaven i apreciaven els infants les meravelles mecàniques que se'ls oferien a la ingènua admiració, i en la dificultat d'apreciar les explicacions i els detalls tècnics que amb claredat i amabilitat exposaven el cicerone de l'exposició i els obrers de les diferents seccions, els semblava obra de fades bones aquella transformació de la llana basta, bruta, acabada de tondre, en finíssims teixits d'elegants mostres i vistosos colors que van veure en tan breu espai de temps, passant pels diferents artefactes sense deixar amb prou feines la idea de la dificultat de les operacions ni de les penalitats del treball.

Va ser necessari retomar-los a la realitat i fer-los fixar en el mecanisme que agafa la llana en brut, que la renta tot passant-la

mecànicament per una sèrie de piles, en cada una de les quals progressa la netedat fins a aconseguir la nívia blancor; després ve la carda, on el simple borralló que tots coneixem es dissol en les infinites unitats

perfectament individualitzades de les tèfibretes; segueix la filada amb els carros que van i vénen plens de fusos, i fent en un minut una gran quantitat de treball que costaria mesos a la filadora tradicional; a continuació el retort, que dóna al fil solidesa i igualtat; després l'ordit, preparació per al teler: després aquest, coronat per l'enginyós mecanisme de Jacquard, que, com si fos un cervell impulsor d'una voluntat, com si fos un artista que manipula pinzells i colors, mou agulles i cartons i amb ells produeix els dibuixos acolorits que embelleixen les teles que usem com a vestits i ornaments de nues

diverses classes.

Completava aquell laboriós quadre l'aprofitament de rebuigs, deixalles i retalls que, sotmesos a les operacions primiti106

ves, renovaven en

teles barates, per

fibra usada, per dedicar-la a dir, com a recompensa per als

certa manera la

als pobres, és

a

productors. progrés, a la civilització, al treball, es formulaespontani en les exaltades imaginacions dels exursionistes escolars, i es manifestava en les exclamacions d'admiració en què esclataven a cada pas, amb notes argentines modulades per les seves fresques i infantils veuetes. Va ser necessari aferrar-los a la realitat una segona vegada. Un incident en va proporcionar l'ocasió: diversos nenes i nens, molestos per la calor i l'olor desagradable de materials i ingredients, no van voler entrar al darrer departament visitat, i això va donar ocasió a una consiUn himne al

va

deració final.

Les obreres i els obrers que treballen en aquestes

fabriques van

començar l'aprenentatge quan eren encara uns infants, molt abans d'haver consolidat i haver enfortit l'organisme i abans d'haver

completat la seva educació i instrucció; també els devia molestar la calor i la pudor dels materials, però per damunt de la molèstia s'imposava la necessitat, i allà s'han d'estar fins que es morin, trist final que arriba sempre abans de l'època generalment fixada per les condicions essencials de l'organisme humà. És cert i admirable que la ciència i la indústria, unides, han realitzat meravelles com les que s'efectuen per mitjà d'aquestes màquines, però malauradament hi hem de posar un però terrible: els beneficis no es reparteixen equitativament; és evident: aquests obrers que han de suportar contínuament aquestes condicions que resulten insuportables per a alguns infants, que passen moltes penalitats i que acaben, per norma general, amb una mort prematura, tenen un jornal ben minso; mentre que els amos legals de les màquines, dels productes i de les utilitats, quan el negoci no fracassa, s'enriqueixen i gaudeixen, ells i els seus, dels avantatges consegüents, la qual cosa indica que per tal que la justícia social s'elevi, si més no a l'alçada de l'avenç científic industrial, hem de treballar tots els qui tinguem interès a elevar l'espècie humana a l'alçada de la dignitat i de la positiva

felicitat.

107

Aquestes van ser les consideracions sumàriament exposades, que van impressionar els nostres alumnes en aquesta agradable excursió, que va constituir un dels diversos complements instructius utilitzats

108

en

aquesta escola.

XIV. EN

Vet

LEGÍTIMA DEFENSA

escolar 1903-1904; la infància evitant els rèmores que oposa el passat

aquí el programa del tercer any Fomentar l'evolució progressiva de

atavismes regressius, que són com als avenços francs i decidits cap al futur, és, en síntesi, el propòsit culminant de l'Escola Moderna.

Ni dogmes ni sistemes, motlles que redueixen la vitalitat a

exigències d'una societat transitòria que aspira a definitiva; solucions comprovades pels fets, teories acceptades per la raó, veritats confirmades per l'evidència, això és el que constitueix el nostre ensenyament, encaminat a fer que cada cervell sigui el motor d'una voluntat, i que le veritats lluïn per elles mateixes en abstracte, arrelin en tot enteniment i, aplicades a la pràctica, beneficiïn la humanitat sense exclusions indignes ni exlusivismes répugnants.

Dos anys d'èxit ens serveixen de testimoni de garantia, i destaca en primer lloc la bondat de l'ensenyament mixt, un brillant resultat, un triomf, podríem dir, aconseguit pel més elemental sentit comú sobre la preocupació i la rutina.

Com que considerem convenient, sobretot perquè l'alumne es formi un concepte cabal de tot el que l'envolta, la difusió dels coneixements de les Ciències Físiques i Naturals i d'Higiene, l'Escola Moderna compta, com en cursos anteriors, amb el concurs dels doctors senyor De Buen, catedràtic de Ciències Naturals, i el senyor Martínez Vargas, catedràtic de la facultat de l'estretot de les ser

109

Medicina de la Universitat, els quals donaran alternativament, sobre les respectives matèries científiques, conferències dominiclas d'onze a dotze al local de l'Escola, que serviran d'ampliació i complement a les lliçons que sobre aquestes Ciències rebran els alumnes durant el curs.

Ens falta manifestar que, atents sempre al bon èxit de la nostra obra de regeneració intel·lectual i volitiva, hem enriquit el nostre material d'ensenyament amb l'adquisició de noves colleccions que, a la vegada que faciliten la comprensió, facin agradables els coneixements científics, i que, com que ens resultava insuficient el local gràcies al nombre creixent d'alumnes, hem habilitat més sales per eixamplar les classes i acollir favorablement les demandes d'inscripció rebudes.

La

publicació d'aquest

programa, com

atreure l'atenció de la premsa

reaccionària i

queda indicat,

va

contestada per la liberal. Però per donar una mostra patent de la fortalesa racional de l'Escola Moderna, vaig inserir en el «Butlletí» el següent article: va ser

Antagonisme pedagògic^' La moderna

pedagogia, despullada de tradicions i convencionalismes, ha de posar-se a l'alçada del concepte racional de l'home, dels coneixements científics actuals i del consegüent ideal humà.

Si per qualsevol tipus d'influències es donés un altre sentit

l'ensenyament i

a

l'educació, i el mestre no complís el seu deure, caldria denunciar-lo per entabanador, i declarar que la pedagogia no passa de ser un artifici per a domar homes a benefici dels a

dominadors.

Per

desgràcia això últim és el que sobretot passa: la societat organitzada i se sosté, més que com a dirigida cap a la satisfacció d'una necessitat general i a l'acompliment d'un ideal, com a entitat que té especial interès a conservar les forestà

110

primitives, defensant-se tenaçment contra tota reforma, racional i urgent que sigui.

Aquest afany d'immobilitat dóna als antics errors el caràcter de creences sagrades, els envolta del més gran prestigi, els dóna autoritat dogmàtica, i passa que després de crear pertorbacions i conflictes, les veritats científiques queden sense aplicació, o la tenen escassa, i en lloc d'escampar-se il·luminant totes les intelligències i traduint-se en institucions i costums d'utilitat comuns, s'encallen abusivament en l'esfera del privilegi, de manera que en els nostres dies, com en temps de la teocràcia egípcia, hi ha una doctrina esotèrica per als superiors i una altra d'exotèrica per a les classes baixes, les destinades al treball, a la defensa i a la misèria més degradant.

Per això tenim que la doctrina mística i mítica, la dominació i extensió de les quals només són comprensibles i explicables en els primers temps de la humanitat, continuen fruint de tots els respectes, alhora que la doctrina científica, malgrat l'evidència, queda reduïda a la limitada esfera en què viuen els intel·lectulas, i com a màxim, és reconeguda en secret per certs hipòcrites que, per no patir perjudicis en la seva posició, han de fer pública mes

per

ostentació de la contrària.

patentitzar aquest antagonisme absurd, no hi ha res més propòsit que la següent comparació, en què l'ampulositat imaginativa del crèdul ignorant contrasta amb la senzillesa racional Per

a

del savi.

La Bíblia A la Bíblia hi ha escrits els annals

L'Antropisme L'enderrerida filosofia dels dogtradicionals extreu la força prin¬

del cicle, de la terra i del gènere humà; com en la divinitat mateixa s'hi conté

cipal de l'antropisme

allò que va ser, allò que és i allò que serà; a la primera pàgina es conta el

fisme. Amb aquesta paraula entenc «el poderós i gran conjunt de nocions

principi dels temps i el de les coses, i a la darrera pàgina el final de les coses i dels temps. Comença amb el Gènesi,

errònies que tendeixen a posar l'organisme humà, considerat com l'essèn¬

mes

cia divina, en

o

antropomor-

oposició amb tota la

res-

111

és un idil·li, i acaba amb l'Apocalipsi de Sant Joan, que és un himne fúnebre. El Gènesi és bell com la primera brisa que va refrescar els mens; com la primera aurora que es va aixecar en el cel; com la primera flor que va brotar als camps; com la primera paraula amorosa que van pronunciar els homes; com el primer sol que va aparèixer a l'Orient. L'Apocalipsi de Sant Joan és trista com l'última palpitació de la Naturalesa; com l'últim raig de llum; com l'última mirada d'un moribund. 1 entre aquest himne fúnebre i aquell idil·li es veuen passar

que

darrere l'altra

una

a

la vista de Déu

totes les

generacions i uns darrere els altres tots els pobles. Les tribus van amb els patriarques; les repúbliques amb els magistrats; les monarquies amb els reis, i els imperis amb els emperadors, Babilònia passa amb l'abominació, Nínive amb la pompa, Menfis amb el sacerdoci, Jerusalem amb els profetes i el temple, Atenes amb les arts i amb els herois. Roma amb la diadema i amb les despulles del món.

Res no està ferm, sinó Déu; tota la resta passa i mor, com passa i mor l'escuma que va desfent l'ona.

ta de la

naturalesa, fent-ne el fi prèassignat a la creació orgànide la qual és radicalment dife¬

viament ca,

rent».

Una crítica profunda d'aquest conjunt de nocions demostra que

aquestes es fonamenten sobre tres

dogmes que denomino antropocèníric, antropomòrfic i antropolàtric.^ 1. El dogma antropocèntric afirma que l'home és el centre, l'objecte final prèviament assignat a tota la vida terrestre, i, eixamplant aquesta concepció, a tot l'Univers. Com que aquest error satisfà l'egoisme humà i com que està íntimament lligat als mites de les tres grans religions mediterrànies, mosaica, cristiana i mahometana, domina encara la major part del món civilitzat.

2. El

dogma antropomòrfic

com¬

la creació de l'Univers i el govern del món per Déu a les creacions artístiques d'un tècnic hàbil o d'un enginyer mecànic i a l'administració d'un prudent cap d'Estat. Déu, el Senyor, creador, conservador i administrador de l'Univers, està concebut en absoluta conformitat, en la seva manera de pensar i d'obrar, sopara

bre el model humà. D'on resulta

Llibre

re¬

prodigiós aquell en què el gènere humà va començar a llegir fa trenta-tres segles, i tot i llegir-hi cada

cíprocament que l'home és semblant a Déu, i per això afirma el dogma:

dia, cada nit i cada hora,

ge».

encara no

n'ha acabat la lectura. Llibre

giós aquell

en

què

es

prodicalcula tot abans

«Déu

seus carn

culs;

ca

què sense estudis lingüístics es dóna notícia de l'origen de les lien1.

tre,

l'home

a

la

seva

imat¬

déus la forma humana i els dóna

i sang. La recent teosofía místiadora el déu personal com a «invi¬

d'haver-se inventat la ciència dels càlen

va crear

La càndida mitologia primitiva és un pur homoteisme i confereix als

sible»

—en

realitat

en

forma gaso-

Anthropos (home), paraula radical combinada amb les derivades de morfo (forma) i latria (adoració).

112

cen¬

gües; mics

en es

què

sense

estudis astronò¬

computen les revolucions dels

sa—

i al mateix temps el fa pensar,

parlar i obrar

la manera humana, l'absurd del «vertebrat

a

astres; en què sense documents històrics es conta la història; en què sense estudis físics es revelen les lleis del

gasós».

món. Llibre

prodigiós aquell que tot ho veu i tot ho sap; que sap els pensaments que s'eleven en el cor de l'home

naturalment de la

i els que estan presents en

en

Déu;

del qual resulta la creença en la personal de l'ànima, igual que el dogma dualista de la doble natura de l'home, l'ànima immortal del qual només resideix temporal¬

la ment de als abismes del mar i el que succeeix als abismes de la terra; que conta o prediu totes les catastròfes de la gent, i on s'amaguen i que veu

el

atresoren tots

que passa

els tresors de la mise¬

ricòrdia, tots els tresors de la justícia i tots en

els tresors de la

fi,

que quan

venjança. Llibre, els cels es repleguin

sobre ells mateixos

gantí, i

com un

ventall ge¬

la terra pateixi desmais i reculli la seva llum i s'apaguin

el sol

quan

les estrelles, romandrà ell tot sol amb

Déu, perquè és la

seva eterna

ressonant eternament

a

paraula,

les altures.

anant a parar a

3. El

dogma aníropolàtric resulta comparació de les activitats humana i divina, i acaba en el culte religiós de l'organisme humà, el deliri antropista de les grande¬

ses,

immortalitat

ment

en

el

cos.

Aquests dogmes antropistes, desenvolupats de diferent manera i adaptats, segons circumstàncies de temps i lloc, a les formes variables de les diferents religions, han agafat en el curs dels anys una extraordinària importància i han estat i són font dels errors més perillosos.

Donoso Cortés

Discurs de recepció acadèmica, en un volum titulat La Elocuen¬

inclòs

Ernest Haeckel

De Los

d'on s'ha

Enigmas del Universo, agafat l'extracte inserit al fiCartilla, primer llibre de lec¬

cia, recopilació d'escrits notables des¬

nal de la

tinat

tura de l'Escola Moderna.

a

la lectura escolar.

d'aquest antagonisme, sostingut tant per ignorància interès, la pedagogia positiva, la que es proposa ensenyar veritats perquè resulti justícia pràctica, ha de metoditzar i sistematitzar els coneixements positius de la naturalesa, inculcar-los en la infància i preparar així elements per a la societat equitativa; per a aquella que, com a expressió exacta de la sociologia, ha de funcionar en benefici individual i recíproc de tots Davant

com

per

els associats.

És necessari que Moisès o qui fos l'autor del Gènesi i amb ell dogmatitzants, amb els dies de la creació treta del no-res per la potència d'un creador que havia passat abans eternitats tots els

113

d'inacció absoluta, cedeixi el lloc a Copèrnic, que va demostrar el doble moviment dels

planetes sobre ells mateixos i al proclamar que el Sol i no la Terra és el centre del món planetari; a Colom i amb ell a tots els qui partint de l'esfericitat de la terra es van llançar a recórrer-la en tots sentits per fomar-ne l'inventari i donar fonament pràctic a la fraternitat humana; a Cuvier i a Linneu, fundadors de la història natural; a Laplace, inventor del no desmentit i subsistent sistema cosmogònic; a Darwin, autor de la doctrina transformista que explica la formació de les espècies per selecció natural, i a tots els qui per l'observació i l'estudi desmenteixen la suposada revelació i exposen amb veritat demostrable allò que són l'univers, els mons, la terra i voltant del

Sol;

a

Galileu,

que va

la vida.

Contra els mals produïts per les

generacions submergides en superstició, dels quals si molts individus s'alliberen és per caure en un escepticisme antisocial, és un remei molt eficaç; sense refusar-ne d'altres no menys eficaços, educar i instruir la generació naixent en els principis purament humanistes i en el coneixement positiu i racional d'aquesta naturalesa de què forma part. l'error i la

Dones així educades

ral i

social,

seran mares en

el veritable sentit natu¬

no transmissores de supersticions tradicionals, i als fills la integritat de la vida, la dignitat de la llibertat, la solidaritat social, no l'acatament a doctrines anihilades i esterilitzades per esgotament i la submissió a jerarquies absolutament il·legítimes.

Els homes émancipais del misteri, del miracle, de la desconfiança d'ells mateixos i de la dels seus iguals i en perfecta possessió del concepte que han nascut, no per morir, segons la nefasta síntesi del misticisme, sinó per viure, arribaran a facilitar les condicions socials per donar a la vida tota la seva amplíssima extensió.

D'aquesta manera, conservant el record d'altres generacions i d'altres estats intel·lectuals com a ensenyança i fins i tot com a escarment, tancarem d'una vegada i per sempre el període reli-

ensenyaran

114

giós per entrar de

definitiva en el purament natural i ra¬

manera

cional.

Malgrat totes les dificultats, en el «Butlletí» de 30 de juny de vaig publicar la següent declaració:

1904

El

Tres anys

de pràctica

tercer any

esponerosa

i progressiva, amb ten¬

dència a veure espontàniament generalitzat el nostre mètode, donen a l'Escola Moderna de Barcelona, no solament el caràcter d'institució perfectament consolidada, sinó el de suscitadora d'energies poderoses i d'iniciatives salvadores, capade transformar la nova generació, despullant-la d'atavismes, i disposant-la perquè, en arribar a la plenitud de la vida, se sobreposi als errors dominants i obri camí a la ciència, a la raó, a la justícia, i obtingui com a recompensa la pau i la felicitat.

Acabat aquest tercer any de la nostra existència, i en entrar en el període natural de descans, el «Butlletí de l'Escola Moderna» consigna amb satisfacció un resultat tan brillant, manifesta la gratitud a tots els qui hi han cooperat i repeteix el propòsit de perseverar fins al final en l'acompliment de ces

l'obra empresa.

La redacció

En el mateix número

vaig presentar el següent

resum:

115

Classificació per sexes

i nombre d'alumnes presents

l'Escola Moderna

a

durant els tres primers anys escolars.

Nenes Mesos

1901

1902

Nens

en

1903

1901

1902

Totals

en

1903

a

a

a

a

a

a

Any

Any

Any

1902

1903

1904

1902

1903

1904

1

2

3

Dia d'obertura

12

Setembre

16

23

24

Octubre

18

28

Novembre

21

Desembre

22

Gener

18

—

—

—

40

40

43

23 25

40

31

44

29

31

45

30

22

31

47

Febrer

23

41

Març

25

Abril

Maig Juny

30

—

—

63

64

59

39 43

68

102

40

59

50

71

103

40

59

52

71

104

32

44

60

54

75

107

47

32

48

61

59

79

108

33

49

34

47

61

80

110

26

32

50

37

48

61

59 63

80

111

30

33

51

38

48

62

68

81

113

32

34

51

38

48

63

70

82

114

Poblacions i nombre d'escoles que tenen per llibre de text els llibres de l'Escola Moderna.

Vilanova i la Geltrú

Tarragona

Societat Cooperativa Escola laica «La Educación»

Sevilla

Escola laica

Sestao

Escola laica

Reus

Centre Instructiu Obrer

Portbou

Escola laica

Palamós

Escola laica

Montgat

Escola lliure

«Progreso»

Masarrón

Escola laica. Societat d'Oficis diversos

Mataró

Ateneu Obrer

Màlaga

Escola laica de Julián Vargas Federació Obrera

Maó La Unión

Societats Obreres

Gaucln

Societat d'Obrers «La Verdad»

Granada

Escola laica

Esplugues

Associació Obrera «La Obra»

116

escola

Granollers

Acadèmia lliure «La Nueva Humanidad»

1

"

Córdoba

Societats Obreres

I

"

Casares

Centre Instructiu Obrer

1

"

Cartagena

Federació Obrera. Escola laica del Llano 2

"

9

"

del Real

Barcelona

Escola lliure d'Hostafrancs

Col·legi «Germinal» Societat de Paletes Societat de Paletes de Gràcia

Ensenyança mútua Escola lliure del Poblet Fraternitat

Republicana Sansense

Escola col·lectiva de Sant Martí Ateneu

Aznalcóllar

Republicà del Fort Pienc

Centre Instructiu Obrer

1

Total

32 escoles^'

117

XV.

INGENUÏTAT INFANTIL

En el «Butlletí» de 30 de setembre de 1903 s'hi

van

inserir

els treballs dels alumnes de les diferents seccions de l'Escola

Moderna, llegits a la sessió de cloenda del segon curs escolar.

Cal tenir en compte que en aquests escrits, en què els autors infantils es veien obligats a buscar un assumpte al qual poguessin aplicar el seu criteri naixent, s'imposava l'esforç intel·lec¬

tual, predominant el raonament inexpert, ingenu i inspirat en el sentiment d'allò que és just, sobre l'aplicació de les regles de forma; i en resulta que si els judicis no assoleixen el perfeccionament racional es deu únicament a falta de dades, a manca de coneixements indispensables per a formar un raonament perfecte; ben al contrari del que passa en les opinions dominants, que no tenen altra base que la preocupació fonamentada en tradicions, interessos i dogmes.

Així, un nen de 12 anys estableix un criteri per jutjar les nacions, en les següents paraules: Una Nació

o

Estat,

per ser

civilitzat, és necessari

que

estigui mancat del

se¬

güent:

aquí l'enunciat per observar que l'autor dóna a la paraula civilitzat la significació de just, i sobretot que, lliure de preocupacions, veu mals evitables, que assenyala, i en consideParem

119

ra la desaparició com justícia, i que són:

a

condició essencial perquè

en

resulti la

1. La coexistència de

pobres i rics, i com a conseqüència l'explotació. militarisme, mitjà de destrucció utilitzat per unes nacions contra unes altres, a causa de la mala organització de la societat.

3. La desigualtat, que permet als uns governar i manar i obliga els altres a 2. El

humiliar-se i obeir.

4. Els

diners,

És clar

que

fan rics els

que aquest

uns

i sotmeten els pobres.

criteri és primordial i senzill,

com cor¬

respon a una intel·ligència escassament documentada, i no pot resoldre un problema complex de sociologia; però té l'avantatge

deixa lliure accés a totes les observacions racionals que es presentin: és com si se li preguntés: Què necessita un malalt per a recuperar la salut? —i contestés: —Que desaparegui el dolor. Càndida i natural resposta que no donaria segurament un infant influït per la metafísica espiritualista, que necessita per damunt de tot comptar amb la voluntat arbitrària de suposats éssers extranaturals. És evident que una manera tan senzilla de plantejar el problema de la vida social no exclou en definitiva una solució raonable, més aviat una cosa reclama lògicament l'altra, com ho demostra el mateix escrit que comentem amb aquesta conclusió: que

—

No s'ha d'entendre que pel fet que no hi hagi rics, ni militars, ni governs, ni diners, la gent s'hagi de barallar i abusar de la llibertat i del benestar, sinó que gaudint tots d'un alt grau de civilització, regnaria la cordialitat, tots serien amics, i segurament la ciència avançaria moltíssim més, perquè no hi hauria guerres ni entorpiments polítics.

Una que

nena

de 9 anys presenta aquesta sensata observació,

seleccionem de l'explicable incorrecció del

Al criminal se'l comdemna

120

llenguatge:

a mort: si l'homicidi mereix aquesta pena, el qui qui mata el criminal també són homicides; lògicament també morir, i així s'acabaria la humanitat.

comdemna i el haurien de

seu

castigar el criminal cometent un altre crim, tal que no ho tomés a fer. Sense comptar que si tots fóssim iguals no hi hauria lladres, ni assassins, ni rics, ni pobres, sinó tots iguals, amants del treball i de la llibertat.

Seria millor que en comptes de

se

li donessin bons consells per

senzillesa, la claredat i la transcendència d'aquest pensapemeten eomentari; així s'explica l'admiració que va

La

ment no causar

sentir-ho de llavis d'una tendra i bellíssima

més que realitat vivent, semblava una de la veritat i de la justícia.

Un

Qui sincer,

nen

no

de dotze anys tracta de la

nena que,

simbòlica representació sinceritat i diu:

és sincer no viu tranquil: sempre tem ser descobert; mentre que si és hagi fet alguna malifeta, la declaració sincera li descarrega la

encara que

consciència.

Si

es

comença a

mentir des de la infantesa, s'arribarà

a gran

dient

grans

mentides que poden causar mals enormes. casos en què no s'ha de ser sincer. Per exemple: un home arriba a casa fugint de la policia. Si després se'ns pregunta si hem vist aquell home, hem de negar-ho; fer el contrari seria una traïció i una covardia.

Hi ha

nostra

És trist veritat

intel·ligència que neix, que considera bé inapreciable «sense el qual no es pot viure»,

que, a una

com un

gravetat dels abusos autoritaris l'hagin induït a certs casos la mentida com una virtut.

Una

nena

de tretze anys tracta

considerar

la la en

del fanatisme, i després de

considerar-lo com a mal característic d'un país endarrerit, busca i en troba la causa, i diu: El fanatisme és

produït

per

l'estat d'ignorància i endarreriment en què es volen que la dona s'instrueixi, ja que la

troba la dona; per això els catòlics no dona és el seu principal suport.

Aquesta és una observació profunda que busca la causa del fanatisme, i troba la causa de la causa, i considera que si la ignorància produeix el fanatisme, la ignorància de la dona perpetua la ignorància general.

121

Contra un mal tan greu assenyala un remei eficaç una altra de 13 anys amb aquest pensament que inserim íntegra¬

nena

ment:

L'escola

mixta

L'escola mixta o d'ambdós sexes és summament necessàría. El nen que s'educa, treballa i juga en companyia de la nena, aprèn insensiblement a respectarla i a ajudar-la, i recíprocament la nena; mentre que, educats per separat, com que s'indica al nen que és dolenta la companyia de la nena i a aquesta que és pitjor la d'ell, passarà que el nen, home ja, no respectarà la dona i la considerarà con una joguina o com una esclava, que és allò a què està reduïda la dona en l'actualitat. Així, doncs, contribuïm tots a la fundació d'escoles mixtes a tot arreu on sigui possible, i allà on no ho sigui, eliminem les dificultats que s'hi oposin.

A un pensament tan ben raonat i condensat amb aquesta sobrietat res no hi podem afegir, sinó que pensem que ha de ser atesa l'exhortació amb què acaba l'escrit aquesta pensadora de 13 anys.

Un

nen

de 12 anys

considera l'escola digna de tot respecte, llegir, escriure i pensar i serveix de base a la la ciència, i afegeix:

perquè s'hi

aprèn a

moralitat i

a

Si

no

herbes i

fos per l'escola,

cam

crua,

i

ens

viuríem al bosc, caminaríem despullats, mejaríem aixoplugaríem en coves i arbres; és a dir, portaríem una

vida brutal. i

Amb el temps, i com a conseqüència de l'escola, tothom serà més intel·ligent, hi haurà guerres, ni poblacions incendiades, i la gent recordarà amb horror

no

el guerrer, perquè el

considerarà l'obrer de la mort i de la destmcció. desgràcia que s'hauria d'evitar que hi hagi nens que juguin pel carrer sense anar a l'escola, i quan arriben a homes són molt desgraciats. Així, doncs, agraïm als nostres professors la paciència que tenen a ensenyar-nos i mirem amb respecte l'escola. És

una

Raonament

just i sentiment ben aplicat, que indiquen un equilibri. Si aquest nen conserva i desenvolupa les facultats que descobreix, harmonitzarà adequadament l'eestat

122

psíquic

en

goisme i l'altmisme en bé propi i de la societat. Una nena d'11 anys lamenta que les nacions es destrueixin mútuament amb les guerres; lamenta igualment que hi hagi diferència de classes socials i que els rics sotmetin els pobres al treball i a la privació, i acaba: Per

què els homes

en

comptes de matar-se a les guerres, i odiar-se per la

alegria al treball i a descobrir coses benefici de la humanitat? Els homes han d'unir-se i estimar-se per viure

diferència de classes, no es dediquen amb per a

fratemalment.

aquí un retret infantil que hauria de fer avergonyir tots qui persisteixen en el sosteniment de les causes del mal que tan dolorosament afecta el tendre cor d'aquesta nena.

Un nen de 10 anys, en un escrit gairebé correcte que es podria inserir íntegrament, i que no ho fem per no donar excessives dimensions al treball i perquè coincideix amb pensaments de condeixebles ja exposats, parla de l'escola i de l'alumne, i Vet

els

diu: desitjosos d'aprendre allò que ignorem, sense guiats per una mateixa finalitat... L'ignorant és una nul·litat; poc o res no se'n pot esperar. Ens ha de servir això d'estímul, i no perdem el temps, al contrari, aprofitem-lo, i en el seu moment ens proporcionarà la merescuda recompensa...No oblidem mai els fruits d'una bona escola i, honrant els nostres mestres, la família i la societat, viurem satisfets.

Reunits sota

un

mateix sostre,

distinció de classes, som germans

Bella sensatesa, que als 10 anys s'harmonitza amb l'alegria infantil. Una nena de 10 anys filosofa sobre les faltes del gènere

humà, evitables,

a parer seu,

amb la instrucció i la voluntat, i

diu: gènere humà hi ha la mentida, la hipocresia i l'egoisme. Si principalment les dones, totalment iguals a l'home, aquestes faltes desapareixerien. Els pares no portarien els filis a escoles religioses, que inculquen idees falses, sinó que els portarien a les escoles racionals on no s'ensenya allò que és sobrenatural i allò que no existeix, ni tampoc no s'ensenya a fer la guerra, sinó a solidaritzar-se tots i a practicar el treball en comú.

Entre les faltes del

els homes fossin més instruïts i

123

Sobre

principi de crítica de la societat, s'endevina en aquest pensament l'ideal que serveix de guia al progrés humà. un

Acabem aquesta recopilació amb el següent escrit d'una senyoreta de 16 anys, que per la correcció i pel contingut pot inserir-se sense cap mutilació.

La societat

present

Quina desigualtat hi ha en aquesta societat! Els uns treballen de sol a sol, cap més descans que el necessari per menjar aliments deficients; els altres reben el producte dels treballadors per recrear-se amb el que és superflu.

I per què això ha de ser així? No som tots iguals? Indubtablement que ho som, encara que la societat no ho reconegui, ja que els uns semblen destinats al treball i al sofriment, i els altres a l'ociositat i al gaudi. Si algun treballador es revolta en veure l'explotació a què està subjecte, és menyspreat i castigat cruelment, mentre d'altres sofreixen amb resignació la desigualtat.

L'obrer necessita instruir-se; i per conseguir-ho és necessari fundar escoles gratuïtes, sostingudes pels diners que malgasten els rics.

D'aquesta manera s'aconseguiria que l'obrer avancés cada vegada més fins a aconseguir de veure's considerat com mereix, perquè en definitiva és ell qui desenvolupa la missió més útil en la societat. sense

Sigui quin sigui el valor racional d'aquests pensaments, red'aquesta col·lecció allò que l'Escola Moderna es proposava com a objecte predominant, és a dir; que la intel·ligència de l'alumne, influïda per allò que veu i documentada pels coneixements positius que vagi adquirint, discorri lliurement, sense prejudicis ni subjecció sectària de cap mena, amb autonomia perfecta i sense cap més trava que la raó, igual per a tothom, sancionada en liltim extrem, quan assoleix la veritat, per la bella brillantor de l'evidència, davant de la qual desapareixen les negrors del sofisma i de la imposició dogmàtica. sulta patent

El Congrés Obrer Ferroviari, celebrat el desembre de 1903, anunciar que formava part del seu programa una visita a l'Escola Modema.^^ va

124

La idea va ser acollida amb alegria per tots els alumnes, i per treure'n una utilitat, se'ls va convidar a formular, els qui se sentissin inspirats, un pensament adequat a la circumstància,

quals serien llegits per l'autor durant la visita.

Per causes imprevistes no es va realitzar la visita anunciada, però com que s'havia fet una bona collita de pensaments infantils que destil·len el delicat perfum de la sinceritat del judici despreocupat, matisat, a més, per la gràcia de la ingenuïtat intuïtiva, es van publicar en el «Butlletí». S'ha d'observar que es partia del tema obligat de la salutació a obrers congressistes reunits per tractar de millorar les seves condicions de treball i d'existència, i va resultar que els alumnes, malgrat que no hi havia cap indici de suggestió i sense prèvia consulta mútua, com si s'inspiressin en un criteri únic, van manifestar una gran conformitat en les afirmacions, i es van diferenciar una mica, no gaire, en l'argumentació, i per això se'ls van extractar els escrits i s'hi van fer les supressions necessàries per evitar la repetició, encara que conservant la ingenuïtat i gairebé sempre la incorrecció original. els

Una

nena

de 9 anys va

escriure:

saludo, estimats obrers, pel treball que feu en bé de la societat. A vosalobrers s'ha d'agrair el treball amb què es fa tot el que és necessari per a la vida, i no als rics, que us paguen un jornal miserable, i no us el paguen perquè visqueu, sinó perquè si no treballéssiu vosaltres ho haurien de fer Us

tres

i

a

tots els

ells.

Un

nen

de 9 anys, després d'una

afectuosa salutació, diu:

La terra ha de pertànyer als obrers igual que als altres. La naturalesa no ha homes perquè es quedin amb tot. La terra hauria de conrear-se sense que

creat

treballa fos explotat i uns altres en mengessin els fruits. L'obrer habita en petita i fosca, menja poc i malament i no va amb cotxe com el burgès.

Si l'obrer volgués tot seria seu: sinó, que es comptin els obrers i els burgesos, de quins n'hi ha més? Doncs com que els obrers són més, aviat, o més ben dit, de seguida obtindrien el seu desig. el que

una casa

125

Aquests nens de 9 anys, en aquesta càndida explosió del demostren que podrien ser mestres de molts economistes caducs que s'inspiren per entendre les coses en el respecte d'allò que existeix només perquè existeix, sense considerar si amb raó i en justícia tenen dret a existir. seny,

Nena d' 11 anys: Vindrà dia que serà més repartit el treball, dominarà la raó, prevaldrà la desapareixeran les classes socials...El deure de l'home és fer tot el bé

ciència i

possible, per mitjans manuals o intellectuals, amb la qual cosa en surt beneficiat, i el qui fa el contrari és inhumà... La instrucció és la base de la humanitat i la redemptora de l'home, perquè ella el reintegrarà en tots els drets.

Nen d' 11 anys:

Salut, representants del treball...Vosaltres, com obrers ferroviaris, guieu màquines potents com si fossin animalets inofensius. Aquestes màquines, com a producte de la civilització humana i que haurien de pertànyer a la humanitat, són propietat d'uns quants potentats a qui res no ha costat la seva possessió, que ha estat adquirida amb l'explotació dels treballadors...Mentre vosaltres sofriu el sol, la pluja i la neu complint el vostre treball, els satisfets burgesos, queixant-se de la poca velocitat del tren, s'estiren al seu vagó-llit.

Nena d'l 1 anys: Celebro que us dediqueu als treballs ferroviaris per tal que avanci la indúshagi trens que transportin viatgers, productes i moltes coses d'un poble

tria i hi

l'altre. Els

qui es dediquen a aquests treballs i als descobriments sí que fan bé a humanitat, i no obstant això, hi ha qui considera millor un general que ha guanyat una batalla. a

la

Nen d' 11 anys: El treballador, que hauria de ser l'admiració del món,

és el més menyspreat la nostra societat. Ell ens proporciona vestit, casa i mobles; pastura el bestiar que ens subministra llana i carn; amb trens o vaixells ens porta d'un lloc a l'altre, i ens presta molts altres serveis. Li devem la vida. per

126

Nen d' 11 anys que,

coincidint amb alguns pensaments expo¬

sats, diu: Els paràsits que consumeixen i no produeixen, pensant sempre

en l'explotatreballador, que guanya un jornal molt reduït treballant gairebé sense poder mantenir la família. Si la societat estigués organitzada d'una altra manera, no hi hauria qui es moris de fàstic, mentre els rics s'ho passen bé.

ció,

menyspreen el moltes hores diàries

En aquest grup

d'intel·lectuals d' 11 anys hi ha elements per a desenvolupar un tractat de sociologia. S'hi troba el més important: exposició de fets, crítica i censura consegüents, i acaben amb

una

bella i senzilla afirmació de l'ideal.

Nen de 12 anys:

Qui són els qui gaudeixen del treball produït pels obrers? Els rics. Per què improductius, per la qual cosa se'ls pot comparar amb les abelles, però les abelles tenen més coneixement, perquè maten els paràsits. serveixen els rics? Aquests homes són

Nena de 12 anys: El treballador és esclau del

burgès...Mentre els rics es recreen per jardins i qui els fills demanen pa i no en tenen per donaraixò? Perquè els rics ho acaparen tot.

passeigs, hi ha treballadors los-en. Per què passa

a

Nen de 12 anys: L'obrer,

més de treballar, ha d'anar a la guerra, que és un gran mal, i els seus pares es queden sense ajut, i pot passar que en tomi inútil per al treball. El dia que es modifiqui la societat de manera que cadascú, complint els deures socials, tingui assegurada la satisfacció de les necessitats, llavors no hi haurà pobres ni rics i tothom serà feliç. a

mentre és a la guerra

Nena de 12 anys: Obrers que

fèrries, i

que

amb el vostre treball

escurceu

le distàncies

per

mitjà de les vies

potser arribarà el dia que podreu fer que desapareguin les fronteres

127

nació d'una altra, benvinguts sigueu, perquè amb els ferrocarmolta indústria i molt avenç, i poden també comunicar-se els pensaments els absents fins als països més llunyans.

que separen una

rils hi pot haver

Nen de 12 anys: La mala organització social marca entre els homes una separació injusta, perquè hi ha dues classes d'homes, els qui treballen i els qui no treballen...Quan hi ha una vaga no es veuen més que civils a les portes de les fàbriques disposats a fer ús del mauser. No valdria més que en comptes de treballar en això es dediquessin a un ofici útil?

Nena de 12 anys: Per tal que

guin els

seus

l'obrer sigui respectat com ho ha de ser qualsevol home i prevaldrets sense ser insultat ni menyspreat, ha d'instruir-se.

Nen de 12 anys: Els fills dels burgesos

Doncs,

què

per

i els dels treballadors, no són tots de earn i ossos? la societat els uns han de ser diferents dels altres?

en

Sense faltar ha

i

una

en

en

aquest grup res d'allò exposat en l'anterior,

hi energia i més intensitat de sentiment, pensament que té profunditat, veritat i una

certa nota de gran

sobresurt

concisió

un

correcta

i bellíssima.

Nena de 13 anys:

L'explotació de l'home per l'home és despietada, inhumana i cruel...ha d'artreballdors s'uneixin per exigir de la burgesia que eessi per sempre una explotació tan iniqua. ribar el dia que els

Nena de 14 anys: El deure de tot home és buscar i descobrir tot el que per

als

les

seves

128

pugui ser útil per a ell i semblants, ajundant-los en el que sigui possible i consolant-los en afliccions. El qui no obra així no mereix el nom d'ésser humà. La

seus

solidaritat, la fraternitat i la igualtat són les màximes aspiracions de la societat futura.

Nena de 17 anys: Saludo i felicito els obrers ferroviaris

com a representants del treball i com a concorden malament amb aquesta societat egoista, hipòcrita i vana. Desitjo que l'obra empresa en el seu congrés tingui èxit total i que aconsegueixin la disminuació de les hores de treball i l'augment del jornal, que tant necessiten per a les seves necessitats i per atendre la seva ins¬

amants de la

igualtat,

coses que

trucció.

En la en

manera com les intel·ligències naixents desenrotllades l'Escola Moderna responien a l'excitació que se'ls havia

adreçat perquè

es manifestessin lliurement sobre la representació d'una de les més importants branques laborals, no s'ha de veure res més que una demostració de saber positiu, mai una

demostració d'orientació

en determinat sentit de l'opinió, sinó genial espontaneïtat amb què els alumnes exterioritzaven la seva manera peculiar de sentir, lliures de preocupacions i con¬

la

vencionalismes.

L'ensenyament racionalista

progressava.

Vet aquí

una

bella

manifestació del progrés, presa del «Butlletí»:

CONFRATERNITAT

ESCOLAR

Els alumnes de la Classe elemental de l'Ateneu Obrer de

Badalona han

adreçat als de l'Escola Moderna la següent

car¬

ta:

Als

nens

de l'Escola Moderna-Barcelona

Estimats companys; Desitjant posar-nos en relació amb nens d'altres escoles

fer amistats i instruir-nos mútuament, ens adrecem a vosaltres per iniciar propòsits.

Fa pocs dies vam començar a llegir Las Aventuras de Nana, que ens agraden moltíssim, i com que el nostre professor ens ha dit que vosaltres fa temps per

els nostres

129

que

les llegiu, desitgem

que ens

indiqueu alguna

cosa

de les que heu tret de la

lectura.

Aprofitem aquesta ocasió per a oferir-nos com a bons amics vostres, i sapitenim ganes de conèixer-vos, i que el nostre professor ens ha promès portar-nos a Barcelona a veure la Col·lecció Zoològica del Parc; allà ens podrem

gueu que veure.

Ja

us

ho anunciarem.

Rebeu d'aquests,

ja els vostres amics que esperen delerosos les vostres contestacions, moltes abraçades per a tots.

Us desitgen Salut i Amor, els nens de la Classe Elemental de l'Ateneu Obrer de Badalona, En

nom seu

Francisco Rodríguez

Badalona, 16 de febrer de 1904.

La lectura

d'aquesta carta feta a classe pel professor badalovivíssima impressió en els nostres alumnes; tots, des dels pàrvuls als de superior, van sentir una intensa simpatia per aquells nens que els oferien confratemitat, i es van quedar esperant el moment de demostrar-ho pràcticament.

Convidats pels professors a contestar la feliç iniciativa dels infants badalonins, com correspon a pensaments i sentiments tan humanament bells, cadascú va agafar la ploma i tots van fer ní

va causar una

la

seva

resposta.

Per donar

una

idea col·lectiva que formi una resposta comu¬

amb l'element fonamental de cada

individu, com ha de pascomunista, en què, com en aritmètica, tota quantitat és la reunió de les unitats integres que la formen, tenim 56 cartes, 16 de nenes i 11 de nens de la classe elemental, i 10 de nenes i 19 de nens de la classe superior: l'alegria amb què es rep la salutació d'amor i la idea de reciproca presentació en un dia d'esbarjo és unànime; la resposta sobre «el que han tret els nostres alumnes de Las Aventuras de Nono», potser no és gaire categòrica, perquè la major part s'acontenta dient que el llibre els agrada molt i expliquen les escenes que els agraden més; no obstant això, n'hi ha uns quants, nens i nenes, no exlusivament els grans, que aprofundeixen fins a formar judicis parcials i algun de general sobre l'obra. na

sar en

130

cada acte humà

en aquesta recopilació de contestes és que no hi de contradictori, cada alumne exposa la seva impressió; i

Allò notable ha

res

el que abasta poc, encara que no sàpiga expressar-ho, sent el mateix que el que abasta més; els pensaments es podrien expres¬

escala ascendent amb una direcció única. N'hi ha s'encanten amb l'idil·li d'Autonomia, i n'hi ha que s'entristeixen amb la tirania i la insolidaritat d'Argirocràcia, un es fixa en la descripció de la llar de la família Nono, un altre en la bellesa de la pràctica de la solidaritat que expressa magistralment l'escarabat amb aquestes paraules: «sense adonar-te'n has posat en pràctica la gran llei de la solidaritat universal que vol que tots els homes s'ajudin mútuament». Tot és tingut en compte i per a cada nota hi ha l'intèrpret: la llibertat del treball, la igualtat social, l'inconvenient i les conseqüències del vici i de la falta de recíproca sinceritat, la gran conseqüència de la felicitat general i harmònica, l'heroisme dels solidaris, la grata sensació de la bellesa natural i de la poesia, fins i tot hi ha apuntada la nota còmica: no falta a qui li ha fet gràcia el cop que Nono dóna sar

per una

que

al

nas

de Monadio.

elements i amb frases textuals lleument corregides de la major part, i no de tots per evitar repeticons, es va compondre la carta següent, que si no podien firmar tots per la integritat de la forma, sí que podien fer-ho pel fons de pensaAmb aquests

ment

i de sentiment.

Als

nens

de la Classe Elemental de l'Ateneu Obrer de Badalona

Estimats companys: Com vosaltres, desitgem posar-nos en contacte amb nens ben educats per practicar l'amistat i la solidaritat.

Acceptem amb alegria la vostra proposta i esperem impacients el moment de conèixer-vos, de jugar amb vosaltres, de comunicar-nos els nostres conèixements i de parlar d'aquest bell llibre Las Aventuras de Nono que tant us agrada ara que comenceu a llegir-lo, i que tant estimem nosaltres que ja l'hem llegit.

Considereu que hem d'esforçar les nostres intel·ligències per portar aquesta societat més a prop dels propòsits que tenien els nostres pares i que no han pogut aconseguir; a això estem cridats.

131

Que n'és de bell el país d'Autonomia! Allà s'hi està molt bé; s'hi treballa, s'hi juga quan es vol, cadascú fa el que desitja, com s'hauria de fer entre els homes; no hi ha diners, ni sentinelles, ni guàrdies rurals, ni soldats que tinguin cara de fagina o de hiena, ni rics que visquin en palaus i es passegin amb cotxe al costat de pobres que viuen en males habitacions i es moren de fam després de treballar molt; no hi ha lladres perquè tot és de tots i no es practica l'explotació de l'home per l'home. En un país tan deliciós hi voldríem viure tots.

Aquest país el somnia Nono, avui no és possible, però vindrà un dia que ho serà, i per tal que ho sigui aviat hem de treballar tots perquè Autonomia és un exemple de la societat futura. Hem deduït que és d'aquella manera com s'ha de viure, no de la manera com vivim actualment, tan lluny de la veritable i completa cividescansa i s'hi

lització.

Argirocràcia és una repetició d'allò que passa en la societat actual; tots els països, uns més que els altres, tots imiten Argirocràcia, país fatal on hi ha l'explotació, on hi ha qui treballa i qui s'ho passa bé, on uns serveixen els altres i es tanca a la presó els qui parlen de la felicitat amb què es viu a Autonomia.

En resum: Las Aventuras de Nono és un llibre instructiu que s'ha de llegir amb molt de compte, i que gairebé tot vol dir que un país on tots treballen per a un i un per a tots,i no hi ha diners, ni lladres, ni qui imposi les lleis que

plaguin, ni

armes,

i

on es

fomenta la ciència i l'art, és

com

hauria de

ser

li

tot el

món.

Esperant el moment de conèixer-vos, repetim el vostre comiat: Salut i

amor.

Nenes

i nens de

l'Escola Moderna Barcelona.

132

XVI.

BUTLLETÍ DE L'ESCOLA MODERNA

va necessitar i va tenir el seu òrgan en la La premsa política o la d'informació, tant quan ens afavoria com quan va començar a assenyalar la nostra institució com a perillosa, no solia mantenir-se en la recta imparcialitat, perquè portava les lloances per la via de l'exageració o de la falsa interpretació, o revestia les censures amb els caràcters de la calúmnia. Contra aquests mals no hi havia altre remei que la sinceritat i la claredat de les nostres pròpies manifestacions, ja que deixar-los sense rectificació era una causa perenne de desprestigi, i el «Butlletí de l'Escola Moderna» va acomplir perfec¬

L'Escola Moderna

premsa.

tament la seva

missió.

de l'escola, notícies inestudis pedagògics originals dels professors, notícies del progrés de l'ensenyament racional al propi país o en diferents països, traduccions d'articles notables de revistes i periòdics estrangers concordants amb el caràcter predominant de la publicació, ressenyes de les conferències dominicals, i en darrer terme els avisos dels Concursos públics per a completar el nostre professorat i els anuncis de la nostra BiLa Direcció hi inseria els programes

teressants, dades estadístiques,

blioteca.

Una de les seccions del «Butlletí» que va ser

la destinada

Més que una

cepte mai

no

a

tenir més èxit va alumnes.

la publicació de pensaments dels

exposició dels seus avenços, que per aquest cons'haurien publicat, era la manifestació espontània 133

del sentit comú. Nens i nenes, sense

diferència apreciable

en

concepte intel·lectual per causa de sexe, en el xoc amb la realitat de la vida que els oferien les explicacions dels professors i les lectures, consignaven llurs impressions en senzilles notes que si de

vegades eren judicis simplistes i incomplets, moltes altres vegades resultaven d'una lògica incontrastable quan tractaven assumptes filosòfics, polítics o socials d'importància.

Al principi es distribuïa gratuïtament als alumnes i servia també d'intercanvi amb diverses publicacions, i més tard va començar a soUicitar-se'n l'adquisició, per la qual cosa va ser necessari obrir una subscripció pública.

Arribat aquest moment, el «Butlletí», alhora que òrgan de l'Escola Moderna, va adquirir el caràcter de revista filosòfica, en què va perseverar amb regular acceptació, fins que va arribar el moment de la persecució i tancament de l'Escola.

Com a prova de la important missió del «Butlletí», a més de la seva utilitat ja demostrada per les dades i articles preinserits, vegeu el que vaig publicar en el n.5 de l'any 4, per aplicar un cert correctiu a certs professors laics que van iniciar inconscientment

una

desviació:

L'estalvi

escolar

A l'escola d'un Ateneu Obrer s'ha introduït la novetat de la fundació d'una caixa d'estalvis administrada pels infants.

La

notícia, difosa per la premsa en to laudatori i com demaimitació, ens indueix a manifestar la nostra opinió sobre l'assumpte, pensant que si els uns tenen dret a fer i a dir, el mateix dret tenim nosaltres a jutjar, i contribuïm així a donar consistència racional a l'opinió pública.

Primer que res hem d'observar que la idea econòmica és molt diferent, per no dir antitètica, de la idea estalvi, i si es tracta d'inspirar als infants els coneixements i la pràctica de l'economia, no s'aconseguirà pas ensenyant-los a estalviar. nant admiració i

134

Economia

significa ús prudent, metòdic i previsor dels béns, d'aquests béns. Economitzant s'evita la dilapidació; estalviant, el qui no disposa de res superflu, es priva sempre d'allò que és necessari. ¿Posseeixen alguna cosa supèrflua aquests infants a qui es vol ensenyar la pràctica de l'estalvi? El títol de la corporació que auspicia aquesta escola ens dóna una resposta negativa. Els obrers socis d'aquest Ateneu que envien els fills en aquesta escola, viuen del salari, és a dir, d'aquella quantitat mínima que, determinada per l'oferta i la demanda, els paguen els capitalistes pel treball, i amb el salari no solament no s'arriba mai a tenir coses supèrflues, sinó que estant com està monopolitzada pels privilegiats la riquesa social, estan molt lluny els treballadors d'aconseguir el que necessiten per a gaudir d'una vida regular en concordança amb els beneficis aportats a la generació present per la civilització i el progrés.

Ja que aquests infants, fills d'obrers, futurs obrers, a qui s'ensenya l'estalvi, que és privació voluntària amb aparença d'interès, se'ls prepara, amb aquesta ensenyança, a sotmetre's al privilegi, i, volent iniciar-los en el coneixement de l'economia, allò que es fa veritablement és convertir-los en víctimes i còmplices del desgavell econòmic de la societat capitalista.

L'infant obrer és un infant home, i com a tal té el dret al desenvolupament de totes les seves aptituds i facultats, a la satisfacció de totes les seves necessitats morals i físiques, perquè per a això està instituïda la societat, la qual cosa no ha de comprimir ni subjectar l'individu a la seva manera de ser, com per irracional egoisme intenten els privilegiats, els estacionaris, els que viuen gaudint d'allò que els altres produeixen, sinó que ha de representar l'agulla de la balança de la reciprocitat entre els i estalvi és reducció i limitació de l'ús

drets i els deures de tots els associats.

Sí, perquè es demana a l'individu que faci ofrena dels drets, de les necessitats i dels plaers a la societat, perquè aquest desordre

es

vol que

tot per un

sigui l'ordre

per

la paciència, pel sofriment i fins i

fals raciocini, enaltim l'economia i censurem l'estal135

vi, i

s'ha d'ensenyar als infants que han de ser on el terme mitjà de la mortalitat dels pohres que viuen sense llibertat, sense instrucció, sense alegria, té xifres espantoses, comparat amb el dels paràsits que viuen i triomfen a pier.

Els qui per sociolatria vulguin menysaeabar, per poc que sigui, el dret de l'home, que llegeixin aquest enèrgic i bell apostrofe de Pi i Maragall: Qui ets tu per impedir-me l'ús dels meus drets d'home? Societat pèrfida i tirànica, t'he creat perquè els defensis, i no perquè els coartis; vés i toma als abismes del teu origen, als abismes del no-res».

Partint d'aquestes consideracions i aplicant-les a la pedagogia, creiem necessari que els infants comprenguin que dilapidar tota classe de materials i objectes és contrari al benestar general; que si el nen malgasta paper, perd plomes o estripa llibres, impedeix treure'n més utilitat i causa un perjudici als pares o a l'escola. Fins i tot se'ls pot inculcar la previsió pel que fa a l'abstenir-se d'adquirir coses fútils, sobretot pensant en la falta de treball, en la malaltia o en la vellesa; però ningú no pot dir, i menys un mestre, que amb el salari, que no és suficient per a satisfer les necessitats de la vida, pot assegurar-se la vida, perquè això és aritmètica falsa.

Els treballadors estan privats de la ciència universitària, no freqüenten ni el teatre ni els concerts, ni viatgen, ni s'extasien davant les meravelles de l'art, de la indústria i de la naturalesa escampades pel món; ni saturen els pulmons durant una temporada d'oxigen reparador, ni tenen al seu abast el llibre i la revista que estableixen la comuna elevació de l'enteniment, ans al contrari, sofreixen tot tipus de privacions i fins i tot poden sofrir una terrible crisi per excés de producció, i no han de ser els mestres els qui amaguin aquestes tristes veritats als infants i, a sobre, els ensenyin que una quantitat menor en pot igualar i fins i tot superar-ne una altra de major.

Avui que pel poder de la ciència i de la indústria és patent que n'hi ha de sobres per a tothom en el banquet de la vida, no s'ha d'ensenyar a l'escola, per a servei del privilegi, que els popensem que no

treballadors

136

en una

societat

bres han

d'organitzar servilment l'aprofitament de les

engrunes

i de les deixalles.

No

prostituïm l'ensenyament.^'

Amb el

propòsit d'evitar desviacions en l'ensenyament popular, em vaig creure en el deure d'adreçar des del «Butlletí» la següent censura: A PROPÒSIT Ens

DE

SUBVENCIONS^®

tristesa i indignació llegir la llista de subvenl'Ajuntment de Barcelona va votar per a certes socie¬

va causar

cions que

fomenten l'ensenyament. quantitats destinades a Fraternitats Republicanes i altres Centres similars, i no solament aquestes corporacions no han refusat la subvenció, sinó que han votat missatges d'agraïment al regidor del districte o a l'Ajuntament en ple.

Que això passi entre gent ultraconservadora i catòlica es comprèn, ja que el predomini de l'església i de la societat capitalista només pot mantemir-se gràcies al sistema de caritat i protecció ben enteses amb què aquestes entitats saben contenir el poble desheretat, sempre conformat i sempre confiat en la bondat dels amos. Però que els republicans es transformin de revolucionaris que han de ser en pidolaires, com uns cristians humilíssims, això sí que no ho podem veure sense donar la veu d'alerta a aquells que de bona fe militen en el camp republicà.

Alerta! els diem: alerta! que eduqueu malament els fills i seguiu un mal camí en pretendre regenerar-vos rebent almoines. Alerta! que no us emancipareu ni emancipareu els fills confiant en forces alienes i en proteccions oficials o particulars.

Passi que per la ignoràcia de la realitat de les coses en les quals vegeten els catòlics ho esperin tot d'un déu, d'un sant Josep, o de qualsevol altre mite semblant, ja que si bé no poden assegurar-se de l'eficàcia de les seves pregràries en aquesta vida, es consolen en la creença de ser correspostos després de tats

populars

Vam

que

veure

morts.

137

Passi també que els jugadors de loteria desconeguin l'engany de

què són víctimes moralment i materialment de part dels goja que cobren alguna cosa del molt que en conjunt perden, i es pot dispensar a la gent ignorant o jugadora que esperin el benestar de la sort i no de l'energia.

Però que parin la mà pidolaire els homes que en to de protesta revolucionaria s'uneixen per canviar de règim, que admetin i agraeixin donatius humiliants i no sàpiguen confiar en l'energia que ha de donar la convicció de la seva raó i de la seva força, ho repetim, entristeix i indigna.

Alerta, doncs, els homes de bona fe! Amb aquests procediments no es va a l'ensenyament veritable, sinó a la domesticació verns,

de la infància.

Després d'un any de suspensió, després de la clausura de l'Escola Moderna i durant el meu procés i presó a Madrid, va

reaparèixer el «Butlletí», inserint en el primer número de la segona època, 1 de maig de 1908, la següent declaració:

A

TOTHOM

Dèiem ahir...

Mai tan oportunament com en

l'ocasió present, en sortir a la primer número de la segona època del nostre «Butlletí», podríem utilitzar aquesta històrica frase: L'Escola Moderna continua la marxa, sense rectificar procediments, mètodes, orientacions ni propòsits; continua la marxa ascendent cap a l'ideal, perquè té l'evidència que la seva missió és redemptora i contribueix a preparar, per mitjà de l'educació racional i científica, una humanitat més bona, més perfecta, més justa que la humanitat present. Aquesta es debat entre odis i misèries, aquella serà el resultat de la tasca realitzada durant segles per a la conquesta de la pau universal. llum el

No hem de rectificar ni

una coma

de la nostra obra fins al

present; és la nostra convicció íntima, cada cop més intensa.

138

reforma absoluta del mitjans educadors no serà possible orientar la humanitat cap al futur. Cap a això anem, per mitjà d'escoles, allà on puguin erear-se'n; per mitjà dels nostres llibres, amb una Biblioteca que augmenta cada dia intensificant la difusió de les veritats demostrades per la ciència; per mitjà de la paraula, en conferències que portin als cervells la llum de la veritat contra els errors tradieionals; per mitjà d'aquest «Butlletí», en què adquireixen vida les nostres aspiracions, perquè la serenitat de l'estudi pugui influir pel vehicle de la paraula escrita.

Els nostres amics, els qui durant cinc anys ens han acompanyat en la nostra estimada Escola Moderna i es van solidaritzar amb els homes progressius de tot el món per impedir la injustícia que la reacció ha volgut pretendre realitzar en la persona del fundador, no han de girar la vista enrere: al contrari, amb el cap alt, amb la mirada fixa en un demà de justícia i d'amor, ens ajudaran amb majors energies a realitzar aquesta obra de vertadera i fecunda redempció. que sense una

A la premsa, l'expressió'de la nostra i la nostra afectuosa salutació.

Als bons, els

fem

una

solidaritat professional

estreta de mà efusiva en senyal de

pau.

Salut.

Com a mostra de la tasca del «Butlletí», insereixo a continuació el següent article, traduït, que uneix a la competència

pedagògica la clara visió de l'ideal de la ensenyament.

L'educació

del

futur"

La idea fonamental de la reforma que introduirà el futur en l'educació dels infants consistirà a substituir, en totes les formes

d'activitat, la imposició artificial d'una disciplina de convenció per la imposició natural dels fets.

139

Considereu el que es fa en el present: al marge de les necessitats de l'infant, s'ha elaborat un programa dels coneixe¬

necessaris a la seva cultura, i, de grat o força, sense tenir en compte els mitjans, és necessari que els aprengui.

Però només els professors comprenen aquest programa i en coneixen l'objectiu i l'abast; l'infant, no. D'aquí és d'on procedeixen tots els vicis de l'educació moderna. En efecte, traient a les voluntats i als actes la seva raó natural, és a dir, la imposició de la necessitat o del desig; pretenent substituir-la per una raó artificial, un deure abstracte, inexistent per a qui no els pot concebre, s'ha d'instituir un sistema de disciplina que necessàriament ha de produir els pitjors resultats: constant rehel·lia de l'infant contra l'autoritat arbitrària dels mestres, distracció i mandra perpètues, mala voluntat evident. I a quines maniobres han de recórrer els mestres per dominar la irreductible dificultat! Per tots els mitjans, alguns indecorosos, procuren captar l'atenció de l'infant, la seva activitat i la seva voluntat, i els que són més enginyosos en aquestes pràctiques són considerats els ments que es creuen

per

millors educadors.

Es tenen per feliços quan han aconseguit una aparença d'èxit,

però

no es va

mai més enllà de les

aparences,

allà

on

l'objectiu

artifical substitueix la raó única i superior de l'acció, la necessitat que imposa la necessitat. Tothom ha pogut sentir que només el treball que determina el desig és realment vàlid. Quan desapareix aquesta raó sobrevé la negligència, la pena i la lletjor.

En les nostres societats la raó artifical del treball tendeix

a

substituir pertot la imposició lògica i saludable de la necessitat, del desig natural d'aconseguir un resultat, de realitzar; la conquesta dels diners apareix als ulls dels homes de la nostra època com el veritable objectiu de l'esforç.

Però la veritat és que l'educació moderna no fa res per reaccionar contra aquesta concepció perniciosa, sinó tot el contrari. Per això augmenta dia per dia la caça única dels diners en substitució del bell instint del compliment que trobem en els únics homes les volicions dels quals no han estat falsejades, a qui ha quedat la raó normal de 140

l'acte i que treballen per realitzar allò que han concebut, en un noble menyspreu dels diners. ¿Com podria exigir-se que uns

individus que ban estat habituats des de la infantesa a obrar per la voluntat aliena, sota l'opressió de la llei exterior, a la vista d'un resultat la importància del qual no comprenen —ja que la

significació del treball es defineix senzillament pel càstig i la recompensa— fossin capaços d'interessar-se en allò que constitueix la bellesa, la noblesa de l'esforç humà, la lluita eterna contra les forces cegues de la Naturalesa?

La mala concepció de l'educació ha causat la malaltia orgànica de les nostres societats: la necessitat d'arribar a ser alguna cosa, de gaudir; el menyspreu, l'odi al treball; el desig de la vida, que no sap com satisfer-se; l'hostilitat espantosa dels éssers que s'odien i tracten de destruir-se mútuament. S'ha oblidat que el que cal defensar i conservar a tota costa en l'home és el joc natural de les seves activitats, les quals, totes, han d'adressar-se

desplegar-se cap a l'exterior en el sentit de tot l'esforç social. l'existència! Com s'ha abusat d'aquesta frase, i que bé que ha anat per a excusar tantes infàmies! I també, que malament que ha estat compresa! S'entén d'una manera que és fins i tot la negació dels principis naturals de la societat: enlloc de la Naturalesa no es troba cap exemple de l'aberració que se li vol fer expressar. No hi ha cap organisme, no hi ha cap colònia i

La lluita per

animal

on

els elements individuals tractin de destruir-se mútua¬

ment; al contrari, tots junts lluiten contra les influències hostils del medi, i les transformacions funcionals que es compleixen entre ells són diferenciacions necessàries, canvis saludables en

l'organització general,

no destruccions.

Per damunt de tot, cal que la vida sigui ser de tal manera, que l'home treballi i

de tal manera, arribi lluiti per ser útil als seus semblants, i per a això es necessita senzillament que guardi i fortifiqui en ell mateix l'instint de defensa contra les forces hostils de la Naturalesa, que hagi après d'estimar el treball pel goig que li procuren els compliments volguts, proposats i que hagi treballat llargament i obstinadament per aconseguir-los; que comprengui l'extensió immensa i la bellesa sublim de l'esa

141

forç humà. Els nostres

grans homes, els nostres inventors, els savis, els nostres artistes, ho són perquè han conservat l'excel·lent qualitat de voler, no contra els seus semblants, sinó per a ells. Als ulls dels seus contemporanis, passen per uns éssers estranys, i tot i ser els qui més en concordança estan amb el conjunt harmònic de les lleis de l'existència, abans d'aconseguir l'èxit, són tinguts per visionaris.

Una educació racional serà, doncs, la que conservi en l'home la facultat de voler, de pensar, d'idealitzar, d'esperar, la que estigui basada únicament en les necessitats naturals de la vida; la que permeti que aquestes necessitats es manifestin lliurement, la que faciliti al màxim el desenvolupament i l'efectivitat de les forces de l'organisme per tal que totes es concentrin en un mateix objectiu exterior: la lluita pel treball en el compliment que reclama el pensament.

Es renovaran, doncs, totalment, les bases de l'educació actual: en comptes de fonamentar-ho tot sobre la instrucció teòrica, sobre l'adquisició de coneixements que no tenen significació per a l'infant, es partirà de la instrucció pràctica, aquella l'objectiu de la qual se li mostri clarament, és a dir, es començarà per l'ensenyament del treball manual.

La raó d'això és lògica. La instrucció, per ella mateixa, no té cap utilitat per a l'infant. No comprèn per què se li ensenya de llegir, d'escriure, i se li omple el cap de física, de geografia o d'història. Tot això li sembla completament inútil, i ho demostra resistint-s'hi amb totes les forces. S'omple de ciència, i ho refusa de seguida que pot, i s'ha de fer notar bé que a tot arreu, tant en l'educació moral i física com en l'educació intel·lectual, la raó natural absent és substituïda per la raó artificial. nostres

Es tracta de fonamentar-ho tot sobre la raó natural. Per això n'hi ha prou de recordar que l'home primitiu ha començat l'evolució cap a la civilització pel treball determinat per la necessitat d'allò que és necessari; el sofriment li ha fet crear mitjans de defensa i de lluita, d'on han nascut a poc a poc els oficis. L'infant té en ell mateix una necessitat atàvica de treball suficient per a 142

substituir les circumstàncies inicials, i n'hi ha prou, senzi-

llament, de secundar-lo. S'ha d'organitzar el treball al seu voltant, s'ha de mantenir en ell la disciplina lògica i legítima del seu compliment, i s'arribarà fàcilment a una educació completa, fàcil i saludable.

No haurem de fer altra cosa que esperar que l'infant vingui a nosaltres. Es suficient d'haver viscut

una

mica la vida de l'in¬

fant per saber que un irresistible

desig l'impulsa al treball. I quantes coses es fan per eliminar d'ell aquesta bona disposició!

Qui gosarà després parlar de vici i de mandra? Un home i un infant sans tenen necessitat de treballar; ho prova la història sencera

de la humanitat.

L'infant abandona a poc a poc el joc; que en realitat no és més que una forma de treball, una manifestació innata d'aquest

desig d'activitat

ha trobat direcció, o fonamenta atàvic de la lluita subsistent des dels períodes primitius de la vida humana; abandona el joc sota l'impuls de la necessitat que neix lentament i de l'atractiu de l'exemple; es treballa a prop d'ell i aspira amb totes les forces al la raó de

que encara no

ser en

el gust

treball.

Aleshores

s'interposa la influència de l'educador; influència indirecta; la seva ciència de la vida li ajuda a comprendre allò que succeeix en l'infant, a distingir els seus desitjós, a suplir la incertesa i la inconsciència de les seves voluntats; sap oferir-li allò que demana; en té prou d'estudiar la vida primitiva dels salvatges per saber què vol fer.

I després tot serà fàcil, natural, senzill. L'ofici té la lògica inflexible: guia el treball millor que no ho podria fer l'alta ciència; serà suficient que els professors no permetin que l'infant es desviï cap a les imperfeccions del treball primitiu, cap a un esforç d'ignorant, sinó que imposaran aquesta lògica tal com ha arribat a través dels progressos dels pobles avançats fins a la voluntat de l'infant, i se li ha d'exigir l'esforç d'una realització en la qual s'entrellaçaran tots els coneixements humans necesoculta i

saris.

Fàcilment tres

dies,

es

per ser

pot comprendre que qualsevol ofici en els nosconvenientment conegut i exercit, va acompan143

yat d'un treball intel·lectual que necessita els coneixements que constitueixen precisament el conjunt d'aquesta instrucció que avui s'inculca només teòricament. A mesura que l'infant avanci

l'aprenentatge, se li presentarà la necessitat de saber, d'instruir-se, i aleshores s'haurà de vigilar de no ofegar aquesta necessitat, ans al contrari, una vegada sentida i manifestada, se li facilitaran els mitjans de satisfer-la, i aleshores s'instruirà lògicament, en virtut de les necessitats mateixes del seu treball, tenint sempre a la vista la causa determinant de la seva volunen

tat.

És inútil d'insistir sobre la qualitat d'un treball així i els excel·lents resultats que necessàriament ha de produir. Per la combinació dels oficis, podran adquirir-se els coneixements ne¬

cessaris a una educació molt més forta i sana que la composta només d'aparences, com es dóna ara. On queda la imposició en tot això? L'educador demanarà senzillament ajuda a la Natura¬

lesa, i allà on trobi dificultats indagarà en què pot haver-la contrariat; li confiarà la cura de la seva disciplina i li serà admirablement conservada.

Treballant així

en

l'educació dels homes és

com

infal·lible¬

pot esperar-se una humanitat millor, compromesa en la tasca; conservant tot el vigor de la seva voluntat, tota la salut moral; marxant sempre cap a nous ideals; una huma¬

ment seva seva

nitat

lluita estúpida, no subjecta a l'afartaapetències, miserablement lliurada als seus vicis i a les seves mentides, trista, rancuniosa, depravada, sinó sempre amant, bella i alegre. no

dedicada

ment de les seves

144

a una

XVII. CLAUSURA DE L'ESCOLA MODERNA

He arribat al punt

culminant de la

meva

vida i de la

meva

obra.

Els

enemics, que són tots els reaccionaris del món, representats pels estacionaris i els regressius de Barcelona en primer lloc i després de tot Espanya, es van creure triomfants per haver-me inclòs en un procés amb amenaça de mort i de memòria infamada i haver tancat l'Escola Moderna; però el seu triomf no va passar de ser un episodi de la lluita empresa meus

pel racionalisme pràctic contra la gran rèmora atàvica i tradicionalista. La malapta gosadia amb què van arribar a demanar contra meu la pena de mort, esvanida, no tant per la rectitud del tribunal com per la meva resplendent innocència, em va atreure la simpatia de tots els liberals, més ben dit, de tots els veritables progressistes del món, i va fixar l'atenció sobre la significació i l'ideal de l'Escola Moderna, i va produir un moviment universal de protesta i d'admiració no interromput durant un any, de maig de 1906 a maig i juny de 1907, que reflecteix la premsa de tots els idiomes de la civilització moderna d'aquell període, amb articles editorials o de distingida col·la¬

boració,

o

amb la ressenya de mítings, conferències

o

manifes¬

tacions populars.

En resum, els acarnissats enemics de l'obra i de l'obrer van esdevenir els més eficaços cooperadors en facilitar la creació del racionalisme internacional.

145

petitesa davant de tanta grandesa. inextingible de l'ideal, vaig concela creació de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, en les seccions de la qual, esteses ja per tot el món, s'agrupen els homes que representen la flor del pensament i l'energia regeneradora de la societat, i els òrgans de la qual són «L'École Rénovée» de Brussel·les, secundat pel «Boletín de la Escuela Moderna» de Barcelona i «La Scuola Laica» de Roma, que exposen, discuteixen i difonen totes les novetats pedagògiques encaminades a depurar la ciència de tot contacte impur amb l'error, a fer desaparèixer tota credulitat; a aconseguir la perfecta concòrdia entre el que es creu i el que se sap i destruir el privilegi d'aquell esoterisme que des dels temps més remots deixava l'exoterisme per als miserables.'^ D'aquesta recopilació del saber, efectuada per aquesta gran reunió del voler, ha de brotar la gran determinant d'una acció poderosa, conscient i combinada, que doni a la revolució futura el caràcter de manifestació pràctica d'aplicació sociològica, sense apassionaments ni revenges, sense tragèdies terrorífiques ni sacrificis heroics, sense tempteigs estèrils, sense defalliments d'il·lusos i apassionats, sense traïcions comprades per la reacció, perquè l'ensenyament científic i racional haurà dissolt la massa popular per fer de cada dona i de cada home un ésser conscient, responsable i actiu, que determinarà la seva voluntat pel propi judici, assessorat pel propi coneixement, lliures ja per sempre de la passió suggerida pels explotadors del respecte a la tradició Vaig reconèixer la

meva

Il·luminat sempre per la llum bre i vaig portar a la pràctica

i lliures de la

xerrameca

dels moderns forjadors de programes

polítics.

Allò que per la via progressiva la revolució perdi de la seva característica dramàtica ho guanyarà l'evolució en fermesa, estabilitat i continuïtat, i la visió de la societat raonable, que van entreveure els revolucionaris de tots els temps i que prometen amb certesa els sociòlegs, s'oferirà a la vista dels nostres succes¬

somni d'il·lusoris utopistes, sinó com un triomf positiu i merescut degut a l'eficàcia altament revolucionària de sors, no com un

la raó i de la ciència.

146

L'anomenada que va adquirir la novetat educativa i instructiva de l'Escola Moderna va fixar l'atenció de tots els qui concedien importància especial a l'ensenyament, i tots van voler conèixer el nou sistema.

Hi havia escoles laiques particulars i altres de sostingudes

societats, i llurs directors i impulsors van voler apreciar la existir entre les seves pràctiques i les novetats racionalistes, i constantment venien individus i comis¬

per

diferència que pogués sions

a

visitar l'Escola i

a

consultar-me. Jo els satisfeia

com¬

plaent les consultes, els esvania els dubtes i els excitava per tal que entressin en la nova via, i aviat es van iniciar els propòsits de reformar les escoles creades i de crear-ne altres de noves

prenent com a model l'Escola Moderna.

L'entusiasme va ser gran, hi va haver força impulsiva capaç de realitzar grans empreses, però va sorgir una dificultat greu

d'esperar: faltaven mestres, i, el que és pitjor, no hi d'improvisar-los. Els professors titulars, essent ja escassos els excedents, tenien dos tipus d'inconvenients, la rutina pedagògica i la por a les contingències del futur, i van ser molt pocs, constituint honroses excepcions, els qui per altruisme i per amor a l'ideal es van llançar a l'aventura progressiva.

Els joves instruïts de tots dos sexes que es poguessin dedicar a l'ensenyament, constituïen el recurs a què s'havia de recórrer per salvar una deficiència tan greu; però qui els havia d'iniciar en el professorat? On havien de practicar l'aprenentatge? De vegades se'm presentaven comissions de societats obreres i polítiques anunciant-me que havien acordat la implantació d'una escola; disposaven d'un bon local, podien adquirir el material necessari, comptaven amb la Biblioteca de l'Escola Moderna.

—Teniu professor?— els preguntava jo, i em responien negativament confiats que això era una cosa fàcil d'arreglar. —Doncs, és com si no tinguéssiu res— els replicava.

En efecte, constituït, per efecte de les circumstàncies, en director de l'ensenyament racionalista, per les constants consultes i les demandes dels aspirants al professorat, vaig constatar palpablement aquella gran mancança, que vaig procurar subsanar

que

ja

havia

era

manera

147

amb les

meves

explicacions particulars i amb l'admissió de jo¬

auxiliars a les classes de l'Escola Moderna. Pel que fa als resultats hi ha hagut de tot: hi ha actualment professors dignes ves

que van començar

allà la

carrera

i continuen

com a

ferms

su¬

ports de l'ensenyament racional; i altres que van fracassar per la incapacitat intel·lectual o moral.

No volent esperar que els alumnes de la mateixa Escola Moderna que s'haguessin de dedicar al professorat arribessin al moment indicat per a l'exercici, vaig instituir l'Escola Normal, de la

qual es parla en un altre lloc, convençut per l'experiència si en l'Escola científica i racional hi ha la clau del problema social, per trobar aquesta clau es necessita, abans que res, preparar un professorat apte i capaç per a un destí tan grandiós.

Com a resultat pràctic i positiu de tot el que queda exposat, puc assegurar que l'Escola Moderna de Barcelona va ser un felicíssim assaig que es va distingir per aquests dos caràcters: que

1. Va donar la norma, tot i ser

susceptible de posteriors perfeccionaments, d'allò que ha de ser l'ensenyament en una societat regenerada.

2. En va donar l'impuls creador.

Abans

hi havia ensenyament en

el veritable sentit de la paraula: hi havia tradició d'errors i de preocupacions dogmàtiques, de caràcter autoritari, barrejats amb veritats descobertes pels excepcionals del geni, que s'imposaven per la brillantor enlluernadora, per als privilegiats de la Universitat; i per al poble hi havia la instrucció primària, que era i és, per desgràcia, una mena de domesticació; l'escola era una cosa així com un picador on es domaven les energies naturals per tal que els desheretats sofrissin, resignats, l'ínfima condició a què se'ls reduïa.

El veritable ensenyament, el que prescindeix de la fe, el que il·lumina amb els resplendors de l'evidència, perquè és contrastat i comprovat a cada instant per l'experiència, que posseeix la infal·libilitat falsament atribuïda al mite creador, el que no pot enganyar-se ni enganyar-nos, és l'iniciat amb l'Escola Moderna.

148

no

En la

sims: el

seva

nen

efímera existència va produir resultats notabilísa l'escola i en contacte amb els companys,

admès

ràpida modificació en els costums, com ja he obsernet, deixava de ser baralladís, no empaitava els animals pel carrer, no imitava en els jocs el bàrbar espectacle anomenat festa nacional, i, elevant la mentalitat i purificant els sentiments, es dolia de les injustícies socials que d'una manera tan sensible, com nafres que per la seva abundància i gravetat no poden amagar-se, es posen de manifest a cada instant. De la mateixa manera detestava la guerra, i no podia admetre que la glòria nacional, en lloc de tenir per fonament la major suma de bondat i felicitat d'un poble, es fonamentés en la conquesta, en la dominació i en la més injusta violència. patia

una

vat: començava per ser

La influència de l'Escola Moderna, estesa per les altres escoles que a manera de sucursals es van anar creant per l'adopció del seu sistema, sostingudes per centres i societats obreres, es van

introduir

en

les famílies per mitjà dels infants, els quals,

il·luminats per l'esclat de la raó i de la ciència, es van convertir inconscientment en mestres dels mateixos pares, i aquests, por¬

aquesta influència al cercle de les seves relacions, van exercerta difusió saludable.

Per l'extensió manifesta d'aquesta influència es va atreure l'odi d'aquell jesuïtisme d'hàbit curt i llarg, que com escurçons tant

cir

una

seu cau, s'arrecera als palaus, als temples i als convents de Barcelona, i aquest odi va inspirar el pla que va tancar l'Escola Moderna, encara tancada, però que avui reconcentra forces, defineix i perfecciona el seu pla i adquireix el vigor necessari per a aconseguir el lloc i la consideració de vertadera obra indispensable del progrés.

Vet aquí el que va ser, el que és i el que ha de ser l'Escola Mo¬

al

derna.

149

MANIFESTACIÓ EDITORIAL

Heus aquí l'obra de Ferrer exposada per ell mateix amb una ingènua franquesa.

Les pàgines que precedeixen, manifestació clara d'un judici recte, d'una voluntat ferma i d'un sentiment altruista, representen la paraula inextingible que guia pel camí progressiu de la perfecció.

Debades se'n se'l

va

voler destruir l'obra amb l'arbritrarietat i

voler fer callar amb el martiri: Ferrer,

sacrificat a Montjuïc i enterrat al departament dels impenitents del cementiri de Barcelona, parla al món, destrueix l'imperi de la tradició, espanta i esglaia explotadors i tirans, obre via lliure al futur, emancipa la infància i anuncia la pròxima existència d'aquelles generacions d'homes lliures que per ells mateixos han de reorganitzar la societat de manera que ompli perfectament les seves funcions, sense privilegis ni deficiències, sense autoritarismes ni submissions, amb la satisfacció, amb el beneplàcit, amb l'alegria de tots, amb l'harmonia de la Naturalesa, de la Ciència i de l'Art, que donarà a la humanitat el goig de la vida intensa corresponent a la normalitat del tipus humà.

Els qui van voler impedir la implantació i desenvolupament de l'ensenyament racionalista, iniciat per l'Escola Moderna, implicant primer Ferrer en un crim, del procés del qual va sortir absolt, i atribuint-li després la responsabilitat d'un moviment revolucionari fracassat, no van poder, no podran mai aconseva

151

guir el seu objectiu, perquè en ei nostre estat actual de civilització, per endarrerit que estigui per als qui senten impaciència per un futur justicier i reparador, tenim els continents creuats en totes direccions per una immensa xarxa de ferrocarrils, i els mars solcats per milers de ràpids vaixells que transporten de prop i de lluny viatgers, mercaderies, llibres i diaris, junt amb una xarxa, també molt extensa de telègrafs i telèfons, que estenen les idees per tot el món d'una manera semblant a la circulació de la sang, que no deixa cap òrgan ni cap cèl·lula diminuta sense

la

seva

influència vivificadora.

poder immens, producte natural i resultat científic, les legislacions i els tribunals arcaics són només lleus entorpiments. Malgrat la Junta de Salamanca, Colom va descobrir Amèrica; contra la sagrada escriptura i malgrat el veredicte d'un tribunal inquisitorial. Galileu va demostrar el moviment de la terra. ¿Qui dubta que el tancament de l'Escola Moderna i el sacrifici de Ferrer no impediran, en un futur pròxim, la participació dels actuals desheretats en el tresor científic de la humanitat, després d'un abandonament dels privilegis universitaris?

Una vegada més s'ha pronunciat en el món el simbòlic e pur si muove. Amb la diferència, en honor de Ferrer, que el seu equivalent Visca l'Escola Moderna! va ser pronunciat, no com un remordiment després d'una feblesa, sinó per un home enèrgic, davant de l'escamot d'execució, en la plenitud de la vida, amb la ferma seguretat de qui ha acomplert una missió lliurement acceptada i ha realitzat un propòsit, ple de força i consciència, per no agenollar-se per rebre la mort, desobeint en el Contra aquest

darrer moment el tètric i tirànic ritual.

glòria de Ferrer, en el seu procés consten les següents paraules del defensor, el capità Galceran, que tant com a defensa, valen com a acusació contra els enemics: Per

a

«Aquesta campanya s'adreça principalment contra la persona de Ferrer per odi i per temor a l'educació donada a la classe obrera,

sigui

a

tancar,

152

l'Escola Moderna, que temps enrere van aconseguir de en la sèrie de llibres publicats per la casa editorial

sigui

ell va fundar, per temor, repeteixo, que amb la il·lustració els desesperats s'ennobleixin i desfacin els jous indignes de la raça que

humana.

ne

En el mateix procés es llegeixen aquestes paraules de l'insigprocessat, responent a una pregunta del tribunal:

«Seria injust que se'm retregués l'obra educadora de l'Escola Moderna, o de les seves publicacions. I no és que defugi parlarne, al contrari, amb molt de gust acudiré davant de qualsevol tribunal encarregat de jutjar els llibres de l'Escola Moderna, segur de no merèixer cap càstig pel fet d'haver-los editat...Les persones que critiquen les obres de l'Escola Moderna, o no les han llegides, o bé estan incapacitats de llegir-les a causa dels atàvics prejudicis que desgraciadament patim gairebé tots.»

Creiem que cloem dignament aquesta publicació incloent carta escrita a la Presó Model de Madrid, que potser l'autor va oblidar en perfilar les memòries i que, no obstant això, pot servir com a resum substancial de la seva obra. una

Quan

ara fa

sis anys vam tenir l'immens goig d'obrir l'Escola

Moderna de Barcelona, vam destacar molt que tindria un sistema

d'ensenyament racional i científic.

Primer que res vam advertir al públic que, com que ciència són l'antítesi de qualsevol dogma, a la nostra

la raó i la escola no s'ensenyaria cap religió. Sabíem que aquesta declaració provocaria l'odi de la casta sacerdotal, i que ens veuríem combatuts amb les armes que solen utilitzar els qui només viuen d'engany i hipocresia, abusant de la infiuència que els donen la ignorància dels fidels i el poder dels governs. Però com més se'ns parlava de la temeritat que cometíem en posar-nos tan francament en contra de l'església imperant, més encoratjats ens sentíem a perseverar en els nostres propòsits, convençuts que, com més gran és un mal i com més poderosa és una tirania, més vigor s'hi ha de posar per a combatre-la i més energia cal per a destruir-la.

153

general elevat per la premsa clerical contra l'Escola Moderna, al qual podrem deure un any de presó, ens demostra que vam encertar en l'elecció del mètode d'ensenyament, i ens ha de donar a tots els racionalistes nous ànims per a continuar l'obra amb més tenacitat que mai i engrandir-la, propagant-lafins allà on arribi el nostre poder.

S'ha d'advertir, no obstant això, que la missió de l'Escola Moderna no es limita a fer que desaparegui dels cervells el prejuEl clam

dici religiós, perquè, tot i que aquest és un

dels que s'oposen més a

l'emancipació intel·lectual dels individus, només amb això no aconseguiríem pas preparar la humanitat lliure i feliç, ja que es concep un poble sense religió, però també sense llibertat.

Si la classe treballadora s'alliberés del'prejudici religiós i conservés el de la propietat, tal com existeix avui; si els obrers creguessin certa la profecia que afirma que sempre hi haurà pobres i rics; si l'ensenyament racionalista es limités a difondre coneixements higiènics i científics i a preparar només bons aprenents, bons dependents, bons empleats i bons treballadors de tots els oficis, podríem molt bé viure entre ateus més o menys sans i robustos, segons l'escàs aliment que solen permetre els minvats salaris, però no deixaríem de trobar-nos entre esclaus del capital.

L'Escola Moderna pretén combatre tots els prejudicis que di¬

ficulten l'emancipació total de l'individu, i per a això adopta el racionalisme humanitari, que consisteix a inculcar en la infància l'anhel de conèixer l'origen de totes les injustícies socials per tal que, reconeixent-les, després pugui combatre-les i oposar-s'hi.

L'ensenyament racionalista i científic de l'Escola Moderna ha d'abastar, com queda demostrat, l'estudi de tot el que sigui favorable a la llibertat de l'individu i a l'harmonia de la col·lectivitat, mitjançant un règim de pau, d'amor i de benestar per a tothom

sense

distinció de classes ni de

sexe.

F. Ferrer Guàrdia

Presó Model de

154

Madrid, í-5-1907

APÈNDIXS

APÈNDIX I

Després de la senzilla exposició del pensament i de la iniciaconvenient comprovar-ne la bondat i necessitat, i hem recorregut a les idees dels grans pensadors sobre l'ensenyament i l'educació. Per a això i agafant fragments del «Boletín de la Escuela Moderna», s'ha format aquest Apèndix, en el qual el lector veurà demostrat que l'educació racional de la infància és, no solament la base de la futura societat regenerada, sinó un avenç d'aquesta generació; és allò diametralment oposat a aquestes desviacions o falsificacions dels principis de llibertat i d'igualtat que practiquen els privilegiats per perpetuar indefinidament la usurpació que cometen i de què gaudeixen; és la llavor que germina, arrela i creix en dura roca, aparentment estèril, i que al final esdevé un arbre frondós que causa admiració per la bellesa i el vigor.

Un cop completat així el pla d'aquest llibre, pot servir de justificació a la gran obra del Màrtir de Montjuïc i d'estímul als racionalistes que han de continuar-la." tiva de Ferrer, traçada per ell mateix, s'ha cregut

157

REFLEXIONS SOBRE LA INSTRUCCIÓ

Dictamen presentat per Lavoisier a la Convenció

PÚBLICA

pel juliol de 1793^*

L'home neix amb sentits i facultats; però no aporta, en néixer, cap idea: el cervell és una taula rasa que no ha rebut cap impressió, però que està preparada per a rebre-les.

Aquestes impressions li són comunicades pels sentits i hom les anomena seu

«sensacions».

Però si totes les nostres idees

no ens

arriben si

no

és

a

través dels sentits; si

només per l'exercici de les nostres facultats aprenem a conèixer les

propietats envolten, resulta que l'infant que neix està obligat a aprendre-ho tot i a fer, per mitjà dels sentits, un veritable curs de coneixements físics.

Es una cosa veritablement digna de la meditació dels filòsofs aquesta formació de les idees primeres de la infància. Una observació atenta no permet de dubtar que l'infant procedeix al coneixement de les propietats dels cossos tot passant del conegut al desconegut, seguint un mètode successiu i molt aproximat al que segueixen els geòmetres: per fer experiments no es necessiten màquines cares; tots els cossos que l'envolten li serveixen d'instruments.

Poc temps després del naixement comença un curs d'òptica i perspectiva.

Tots els objectes li semblen al principi col·locats sobre un mateix pla; aviat aprèn a apreciar les mesures i les distàncies, a rectificar a través del tacte els errors de l'ull, a conèixer la figura dels cossos per la projecció de les ombres i pels efeetes dels

cossos

que ens

del clar-obscur.

Estudia gairebé al mateix temps els efectes del pes, els del xoc dels cossos: no

els físies, que tots els cossos s'atreuen en raó directa de la massa i en quadrat de la distàneia; que llur acció, quan estan en moviment, es mesura per la massa multiplicada per la velocitat, però aquesta precisió no li és necessària. La naturalesa, que vetlla per la seva conservació, que ho refereix tot a les seves necessitats, s'acontenta d'ensenyar-li que la caiguda d'un cos és més temible com de més amunt cau; que una pedra fa més mal al qui en rep un cop com més gran és, com més dura és i si ha estat llançada amb més o menys sap, com

raó inversa del

força.

158

Una mica més avançat en

edat, el desenvolupament de les

seves

forces li

permet de fer un curs de mecànica. El pal que li cau entre les mans és per a ell la més forta de totes les màquines, la palanca. La pilota que li retorna la paret o

bota sobre el terra, li dóna nocions elementals del xoc dels cossos i de les llarg d'un bassal li fa conèixer els principis de les lleis de l'equilibri dels fluids; li ensenya aquesta propietat tan notable, tan fèrtil en aplicacions, en virtut de la qual es col·loquen sempre totes les parts de la superfície en un pla rigorós de nivell.

Aquestes són les primeres lliçons de la naturalesa, que les dóna en forma de jocs i, així, per als infants, jugar és estudiar, i qui no s'hagi dedicat a jugar els primers anys de la seva infància no arribarà mai a ser home. Feliç infància! en aquesta primera educació adquireixes idees justes, perquè les reps de les coses, i els homes no hi barregen les preocupacions ni els errors. S'acosta el moment que vindran a arrencar-te de les mans de la teva sobirana institutriu i que, després d'haver fet un curs de veritats físiques, començaran un curs d'errors morals.

Aquesta era, si més no fins al moment present, la sort que t'estava reservada, i per reclamar contra aquesta violació dels teus drets, contra aquesta infracció de les lleis de la naturalesa, et deixem avui el nostre òrgan. que

lleis del moviment reflexiu. El regueró que fa al

La naturalesa ha donat

màxim dels

seus

a

l'infant

una certa

dosi de forces i de facultats; el

esforços és limitat; però afegint als

seus òrgans, als seus instrufa capaç de produir nous efectes, en aquest punt comença l'educació de l'home. Tractem de demostrar com pot concórrer amb la de la naturalesa, com n'ha de ser la continuació.

Un infant no pot, per la sola força dels braços, pel sol pes del cos, introduir a terra l'estaca destinada a formar una tanca; però les arts li ofereixen la maça, la massa de la qual, multiplicada per la velocitat que hi imprimeix el braç, produeix de seguida l'efecte desitjat. El qual no pot introduir-se a la fusta per la sola força de les mans ni per la pressió, fora que utilitzi un cos excessivament pesat, cedeix al xoc del martell que l'empeny, i aquí també trobem l'instrument de l'art afegit al braç i a la mà, és a dir, als instruments de la naturalesa.

El martell produeix més efecte com més pesat és i la seva massa s'aplica a l'extrem d'una palanca més gran, o dit d'una altra manera, com més llarg és el mànec; cal introduir el clau sense malmetre'l, sense trencar-lo, sense aixafar-lo, d'aquí ve la necessitat d'utilitzar martells de diferents masses i mànecs, segons l'efecte que es vol produir; d'aquí vénen les regles relatives a la utilització del martell en les arts, des del del rellotger al del ferrer o la politja del constmctor.

Un ganivet llesca el pa amb molta facilitat; però si els dos plans que formen la fulla, en lloc de formar un angle de deu a dotze graus, en formessin un de trenta, l'esforç de l'home més fort no seria prou per a fer-lo penetrar en el pa, d'aquí ve tota la teoria de la construcció del ganivet, tot el que s'ha de conèixer per als usos de la societat, de les propietats del tascó i del pla inclinat.

Està destinat l'instrument que talla a dividir cossos més durs? ¿Se'l vol fer servir per a separar les fibres de la fusta en el sentit de la longitud? Caldrà que el ments

naturals, els instruments de l'art,

es

159

tingui força suficient per a suportar els esforços de la massa que i d'aquí vénen els dos costats del pla inclinat que se separen, el cap de l'instrument que augmenta, el tascó que es forma.

Es volen tallar oblíquament aquestes mateixes fibres de la fusta? El ganivet no seria prou fort; cal donar-hi més força, més massa, i es presenta la podadora, l'esforç de la qual és augmentat per la velocitat que s'hi imprimeix. Aquest instrument no és encara prou fort per a les obres de més força, no té prou cop; se'l substitueix, doncs, per la destral, que és més pesada i que té un efecte augmentat per la disposició del mànec.

Si es volen tallar les fibres de la fusta per un pla que li sigui perpendicular: ni la podadora ni la destral són adequades per a aquest cas; cal la serra.

Aquests són els principis elementals de l'art de treballar la fusta: gairebé no hi ha estat en la societat en què no s'hagin de fer servir; sobretot són indispensables per als qui han de treballar al camp.

Les nocions elementals de l'art de treballar els metalls no són gaire més difícils de reunir en tractats curts i elementals; estan a l'abast dels infants, i és fàcil, en forma de diversions, armar-los de tots els instruments del ferrer i del instrument

nou se

li ha d'oposar,

serraller.

desenvolupament dels principis que serveixen de base a l'agricultura no idees gaire més complexes: l'objectiu d'aquest art consisteix a obtenir, amb les mínimes despeses, la major quantitat de produccions possibles. En algunes plantes, com en les patates, l'arrel és l'objectiu del conreu; en altres, com en molts llegums i verdures, és tota la planta; en el blat i l'ordi, és el El

presenta pas unes

gra

en l'espiga; en el safrà és el pistil de les flors, etc. Aquestes primeobservacions condueixen naturalment a la distinció de les diferents parts

contingut

res

de les tiges, de les fulles, l'ús d'aquestes diferents parts; aquests objectes estan contínuament a la vista dels infants en els camps; només cal que concentrin l'atenció sobre tot el que veuen normalment cada

que constitueixen els vegetals, a l'examen de les arrels, de les flors i dels fruits, amb curtes explicacions sobre

dia.

produeix la naturalesa no es troben indistintament humits; unes altres a les ribes, a les muntanyes, als llocs àrids. D'aquí vénen totes les observacions relatives a l'exposició, a la qualitat de les terres; als mitjans de corregir-les amb les barreges i d'afegir-los artificialment el principi de producció que els falti i tota la teoria dels adobs. Aquestes són le bases principals d'un curs d'agricultura; ¿on s'ensenyarà aquest art benefactor de la humanitat si no és als camps i a qui sinó als qui Les diferents

a

tot

arreu: unes

plantes

que

són a les valls, als prats, als llocs

de la terra? gaire més difícil d'inclinar els infants a concepcions d'un ordre més elevat, fins i tot a la geometria pràctica. La idea de longitud, d'amplada i de profunditat els és familiar des dels primers dies de la seva existència: només es tracta de dirigir-los l'atenció i d'obligar-los a reflexions sobre allò queja han de dedicar l'existència al conreu No és

saben.

160

Tota la teoria de

['agrimensura es deriva de Ies nocions més senzilles sobre la superfícies: la ciència de la cubicació procedeix de la definició del sòlid. No hi ha peó ni jornaler que no concebi mètodes per cubicar una rasa o una altra excavació qualsevol, per avaluar una obra; ¿per què el mateix individu no ha d'aprendre per principi allò que aprèn fàcilment per rutina?

La física experimental subministra a totes les arts i a tots els homes, en qualsevol circumstància en què es trobin, els instruments necessaris; aquesta branca de les ciències ha d'entrar en el pla d'una educació primària.

Tots els cossos augmenten en totes les dimensions quan se'ls escalfa; disminueixen en la mateixa proporció quan se'ls refreda; fem sensible aquest efecte, de qualsevol manera, i tindrem un termòmetre. Vivim en un fluid elàstic i estrany, l'aire, gairebé com els peixos en un fluid més dens, l'aigua. Una propietat dels fluids continguts en tubs que comuniquen junts per la part inferior consisteix a conservar-se en equilibri a una altura que està exactament en raó inversa del pes específic. Trenta-dos peus d'aigua fan equilibri amb una columna d'aire igual a l'altura de l'atmosfera; d'aquí surt la teoria de les bombes.

Vint-i-vuit polzades de mercuri fan equilibri amb aquesta mateixa columna; d'aquí surt el baròmetre i tots els fenòmens que n'acompanyen les variacions.

La botànica i la història natural són també estudis que convenen a la infància. No hi ha cap infant que no reculli flors, insectes i petxines: tocar, examinar, dissecar, tot és una necessitat de la infància; evitem de contrariar-la i podrem dirigir-la d'una manera útil.

La lectura i l'escriptura són un instrument de les arts, i cal que l'home de tots els estats sàpiga utilitzar-lo. Aquest instrument estableix una relació entre els homes de totes les edats i de tots els països i conserva l'equilibri entre tots els coneixements escampats sobre la superfície del globus; és un preservatiu contra la superstició, contra l'abús de poder; és el primer garant de la llibertat. Hi ha diferents gèneres de coneixements que és summament difícil d'ensenyar als infants quan no saben d'escriure; per exemple, les regles del càlcul, que formen una de les parts més essencials de l'educació primària.

Però en posar aquest instmment a les mans de l'home, vigilem de no fer-li un present funest: vigilem de no introduir en el seu esperit la idea de la paraula traçada sobre el paper, en lloc de la idea de la cosa que aquesta paraula ha de recordar. Que a tot arreu, en els llibres que es donen a l'infant, la idea principal que s'intenti gravar-li a l'enteniment es faci sensible per gravats i per imatges: que la llengua escrita sigui per a ell, en la mesura que sigui possible, la llengua dels jeroglífics, de manera que la idea no se separi mai de la paraula. Adreçant així cap a objectes sensibles totes les parts de l'educació primària, subjectantnos a seguir el mètode de la naturalesa, no solament es formaran homes, sinó que s'operarà una perfectibilitat gradual en les qualitats intel·lectuals de ['espècie humana: en vint anys, les mateixes obres que avui creiem que estan fora de l'abast dels infants, semblaran molt més senzilles, perquè contindran coneixements familiars a tots. Caldrà doncs, renovar-los, i així, de generació en generanaturalesa de les

161

ció, de manera que la col·lecció de les obres clàssiques, redactades en diferents èpoques, serà la mesura dels progressos de la humanitat.

Acabem de recórrer els dos primers períodes de la vida humana: hem examinat quina és l'educació que la naturalesa dóna als infants; allò que els homes reunits en societat poden agregar. Aquest primer grau d'instrucció social, que ha de ser comú a tots els homes, ha de posar-se a l'abast de tothom, és un deure que la societat compleix amb la infància, i ha de ser, doncs, gratuït.

Com

a

aplicació dels principis exposats,Lavoisier va redactar un Projecte de imprès l'agost de 1793. Aquesta és la part

decret per a la instrucció nacional, relativa a les escoles primàries:

L'educació nacional, dividida per èpoques,

comprèn:

1. Les escoles primàries, comunes a tots els infants, sense distinció ni excepció, des de l'edat de sis anys, a raó d'una escola per mil individus...

primàries, o escoles comunes, estan dividides en als nens, una altra per a les nenes. Les escoles per als nens mestre, les que són per a les nenes a una mestra.

I. Les escoles nacionals dues seccions: es

confien

una

a un

per

II. Aquestes escoles es distribuiran de manera que els infants no visquin gaire lluny, i el nombre es fixarà en la proporció d'una per mil habitants. Als llocs on la població estigui dispersa, hi pot haver un mestre adjunt...Als llocs on la població estigui aglomerada, s'establirà una segona escola en el cas que la població s'elevi a més de mil individus; una tercera quan arribi a més de dos mil, i així successivament.

III. En l'educació d'aquesta primera edat, la marxa de la instrucció ha de ser proporcionada al desenvolupament successiu dels òrgans i de les facultats dels infants; i s'haurà de tenir en compte de no presentar-los altra cosa que no siguin objectes sensibles i evitar de cansar-los ocupant-los massa temps en el mateix tipus d'estudi.

En conseqüència, la lectura, l'escriptura i l'ensenyament de les primeres regles d'aritmètica han de barrejar-se amb les primeres lliçons alementals sobre la història natural, sobre l'estructura dels vegetals i dels animals; de relats històrics, d'aspectes de patriotisme i de beneficiència; de passejades relatives als treballs del camp i de les arts econòmiques. Tota aquesta part de la instrucció, se'ls donarà principalment en forma d'esbarjo i de jocs.

IV. quan

els infants han adquirit així,

per

l'exercici dels sentits, una suma elementals de la quin objectiu es

suficient d'idees i de coneixements, se'ls ensenya els principis moral: se'ls explica quins són els drets i els deures de l'home;

162

societat; com s'estableixen les propietats, com es transmeten. Se'ls dóna, en la mesura del possible, algunes nocions sobre el comerç, sobre l'ordre que ha d'establir-se en una empresa i en una explotació; sobre la tenidoria de llibres; sobre l'art de servir-se d'un diccionari, d'un índex; de seguir una descripció sobre un dibuix i sobre una figura; per últim, se'ls exercita en el cant per a les proposa en

festes

públiques.

Aquesta primera part de l'educaeió, mateixa per a nens i nenes.

encara que es

doni

per separat,

és la

S'ensenya particularment als infants a servir-se del regle i del compàs, les superfícies i els sòlids, a cubicar un camp. Se'ls dóna una noció de totes les arts que tenen a l'abast i se'ls condueix als estudis o tallers on els professen; se'ls fa conèixer els principals instruments que usen i la manera de fer-los servir; s'insisteix principalment en allò que afecta l'economia rural, el conreu de les terres, dels horts, dels jardins i la poda dels arbres; l'ateneió i la cria de bous i cavalls; l'art del ferrer, la construcció i la conducció de earros.

Se'ls exercita de tant en tant en el maneig de les armes; se'ls ensenya a neV.

a mesurar

dar.

VI. Es dóna na

el

seu

particularment a les nenes nocions sobre les arts a què les destiel filat, la costura, la cuina, la cura de la casa, l'economia,

sexe, com

l'atenció als animals domèstics.

VII. Per servir de

guia al mestre i a la mestra, es redactarà immediatament complet de tot el que s'ha d'ensenyar als infants a les escoles comunes.

Els objectius d'història natural i de física, les operacions de les arts, i tot allò que els hagin explicat els mestres.

Aquests llibres seran redactats segons el millor mètode d'ensenyament que indiqui clarament l'estat actual dels coneixements, i segons els principis de llibertat, d'igualtat, de justícia distributiva, d'humanitat, de beneficiència, de puresa de costums i d'adhesió a la causa pública, consagrats per la Constitució i que formen la base de la moral universal. Aquests llibres es dividiran en quaderns, de manera que puguin renovar-se amb pocs diners quan s'espatllin o es perdin. un curs

VIII. Hi haurà

alguna diferència entre els llibres clàssics

per a

escoles al camp i a les ciutats; s'insistirà més en les primeres sobre tot relaciona amb l'agricultura, s'insistirà més en les segones sobre els ments relatius a les arts i al negoci.

IX. Per familiaritzar aviat els infants amb le idees

de l'ordre i de la

han de formar la base de tota institució social, els alumnes d'una i secció de les escoles nacionals comunes estan organitzats separadament en

justícia i altra

sanes

ús de les el que es coneixe¬

que

163

societats, modelades aproximadament sobre el pla de la gran societat política i republicana; i les faltes són en conseqüència, castigades segons el judici d'un jurat nomenat entre els infants. Aquest jurat sentencia sobre el fet; els mestres es limiten a fer l'aplicació de l'article del reglament. ,

164

L'EDUCACIÓ DELS PARES

A les desenes dels milers que moren, afegiu-hi els centenars dels milers que sobreviuen amb constitucions febles i els milions que creixen amb constitucions

són tan fortes com caldria, i us fareu una bona idea de la maledicció que ignorants de les lleis de la vida llancen sobre els fills. Considereu ni que sigui un moment que el règim a què estan sotmesos els infants els afecta sempre per a una felicitat o misèria de tota la vida, i que hi ha vint maneres de fer-ho malament per cada una de fer-ho bé, i us fareu una mica d'idea de l'enorme mal infligit gairebé a tot arreu pel sistema atzarós i irreflexiu actualment en ús. ¿Es decideix que un noi ha de portar un vestit curt i prim i se l'ha de deixar sortir a jugar amb els membres enrogits pel fred? La decisió afectarà tota la seva existència posterior: malalties, o creixement atrofiat, o energia deficient, o una maduresa no tan vigorosa com hauria d'haver estat, i amb els impediments consegüents per a l'èxit i la felicitat. Els infants són condemnats a una dieta monòtona o de nutrició deficient? La seva força física definitiva i la seva capacitat com a homes o dones se'n veurà inevitablement minvada en major o menor grau. ¿Se'ls prohibeixen els jocs sorollosos, o (perquè van poc vestits per suportar les temperatures) se'ls fa quedar a casa quan fa mal temps? És ben segur que quedaran per sota del nivell de salut i força que altrament haurien assolit. Quan els fills i filles creixen malaltissos i febles, els pares s'ho prenen de costum com una desventura —una prova de la Providència. Tot pensant d'acord amb la moda caòtica que predomina, donen per fet que aquests mals vénen sense causes; o que les causes són sobrenaturals. Res d'això. En alguns casos les causes són indubtablement heretades, però en la majoria de casos les causes són les normes absurdes. Molt generalment, els pares són els responsables de tot aquest sofriment, d'aquesta feblesa, d'aquesta depressió, d'aquesta misèria. Són ells els encarregats d'examinar les vides dels fills hora per hora; amb cruel lleugeresa s'han desentès d'aprendre res sobre uns processos vitals que estan afectant constantment amb les seves ordres i prohibicions; amb una ignorància profunda de les lleis més bàsiques de la fisiologia, han anat any rere any deteriorant les constitucions dels fills; i d'aquesta manera els han imposat malalties i una mort prematura, no solament a ells sinó també als seus descendents. que no

els pares

165

de la jove i en els seus criteris per tenir cura dels infants. Fa uns pocs anys encara era a l'escola, on li van farcir la memòria de paraules i noms i dates, i on les facultats de reflexió van ser exercitades en un grau mínim; on no se li va donar eap idea respecte dels mètodes de traetar una ment infantil que es desclou; i on la disciplina no la va equipar gens per a desenvolupar-ne de propis. Els anys intermedis els va passar practicant música, brodant, llegint novel·les i anant a festes: ni un sol pensament ha dedicat encara a les greus responsabilitats de la maternitat; ni ha adquirit pràcticament res d'aquella sòlida cultura intellectual que podria suposar una eerta preparació per a aquestes responsabilitats. I ara vegeu-la encarregada d'una personalitat humana en expansió, vegeu la profunda ignorància que té dels fenòmens amb què s'ha d'enfrontar, encarregada de fer allò que no es pot fer més que imperfeetament fins i tot amb l'ajut del més profund dels coneixements. No sap res de la naturalesa de les emocions, del seu curs evolutiu, de les seves funcions, o d'on acaba l'ús i comença l'abús. Viu sota la impressió que alguns sentiments són completament dolents, cosa que no és veritat en cap cas; i que d'altres són sempre bons, encara que se'ls porti fins a extrems exagerats, cosa que tampoc no és veritat en cap cas. I aleshores, ignorant com és de l'estmctura que ha de tractar, és igualment ignorant dels efectes que produeix aquest o aquell altre tractament. Què pot ser més inevitable que els desastrosos resultats que veiem aparèixer a cada moment? Desconeixent els fenòmens mentals, amb les causes i conseqüències, la seva interferència és sovint més perniciosa que no ho hauria estat una passivitat absoluta. Obstrueix constantment aquesta o aquella altra mena d'activitat, que són força normals i beneficioses, i amb això minva la felicitat i el profit de l'infant, li malmet el temperament i es malmet el seu, i provoca el distanciament. Els actes que troba que s'han d'estimular, els fa realitzar a còpia d'amenaces i suborns, o bé excitant el desig d'aplaudiment: sense considerar gaire quina podria ser la motivació interna sempre que la conducta externa sigui adequada; i d'aquesta manera fomenta la hipocresia, la por i l'egoisme en eomptes dels bons sentiments. Insisteix en la veritat i mentrestant dóna un exemple constant de mentida, tot amenaçant amb càstigs que mai no infligeix. Intenta inculcar l'autocontrol, però a cada segon escridassa els petits tota exaltada per actes que no s'ho mereixen. No té ni la més remota idea que a casa, com a tot el món, l'única disciplina veritablement saludable és la que imposen sobre tota conducta, bona o dolenta, les conseqüències naturals: les conseqüències, plaents o doloroses, que en la naturalesa de les coses una conducta d'aquesta mena sol portar. Es troba, doncs, sense cap mena d'orientació teòrica, i totalment incapaç d'orientar-se tota sola amb l'observació dels processos mentals dels fills; per això la seva manera d'educar és impulsiva, incoherent i perniciosa; i en general seria certament ruïnosa, si no fos perquè la impressionant tendència de la ment que creix a assumir la pauta moral de la raça normalment subordina totes les influències secundàries.

La

ignorància i el dany consegüent són igualment

formació física

166

a

la formació moral. Penseu

grans quan passem

en una mare

I llavors,

el

conreu

de l'enteniment

no

és malmenat, també, d'una

manera

similar? Si acceptem que els fenòmens de la intel·ligència estan sotmesos a lleis, si acceptem que l'evolució de la intel·ligència d'un infant també està sotmesa a

lleis, ma

ens

trobarem inevitablement

correcta sense

un

que l'educació no es pot orientar d'una forconeixement d'aquestes lleis. Suposar que es pot dirigir

adequadament aquest procés de formació i acumulació d'idees sense entendre la naturalesa del procés, és absurd. Quina diferència hi ha d'haver, doncs, entre l'ensenyament tal com és i l'ensenyament tal com hauria de ser, quan gairebé cap pare i només uns pocs instructors saben res de psicologia. Com era d'esperar, el sistema establert té greus defectes en el fons i en la forma. Mentre la bona informació és refusada, la dolenta és administrada per la força, de mala manera, i en mal ordre. Sota la idea comuna i limitada que confina l'educació al coneixement adquirit en els llibres, els pares endossen les beceroles als menuts alguns anys abans del que caldria i això és un gran perjudici. Sense reconèixer la veritat que la funció dels llibres és complementària, que constitueixen un mitjà indirecte de coneixement quan fallen els mitjans directes, un mitjà per veure a través d'altres persones el que no pots veure per si mateix, els mestres estan sempre desitjosos de donar fets de segona mà en comptes de fets de primera mà.

Sense percebre l'enorme valor que té l'educació espontània que transcorre durant els primers anys —sense adonar-se que l'observació incessant d'un infant, en comptes de ser ignorada o destorbada, hauria de ser atesa diligentment, i se l'hauria de fer tan acurada i completa com fos possible— insisteixen a ocuparlos els ulls i els pensaments amb coses que resulten, en aquest estadi, incomprensibles i repel·lents. Posseïts d'una superstició que venera els símbols del coneixement en comptes del coneixement mateix, no veuen que és només quan la seva familiaritat amb els objectes i processos de la vida domèstica, els carrers i els camps, ha arribat a ser força exhaustiva, només aleshores s'hauria d'introduir el nen a les noves fonts d'informació que proporcionen els llibres: i això no solament perquè el coneixement directe té moltíssim més valor que el coneixement mediatitzat, sinó també perquè les paraules contingudes en un llibre només es poden girar correctament en idees en funció de l'experiència prèvia de les coses. Observeu a continuació que aquesta instrucció formal, iniciada massa aviat, es fa amb molt poca referència a les lleis del desenvolupament mental. El progrés intel·lectual va necessàriament del concret a l'abstracte. Però sense fer eas d'això, estudis molt abstractes, com ara la gramàtica, que s'haurien de començar molt tard, es comencen molt aviat. La geografia política, morta i avorrida per a un nen, i que hauria de ser un apèndix dels estudis sociològics, es comença molt d'hora, mentre es passa per alt una gran part de la geografia física, que és comprensible i relativament atractiva per a un infant. Gairebé totes les matèries que es toquen són organitzades en un ordre anormal: les definicions, les regles i els principis es posen a primer terme, en comptes d'anarlos descobrint, tal com són en l'ordre natural, per l'estudi de easos. I a més, invadint-ho tot, existeix el perniciós sistema d'aprendre de memòria, un siste167

que sacrifica l'esperit a la lletra. Vegeu-ne els resultats. Ara per afeblir les percepcions d'una forma antinatural amb el primer entrebanc, i forçar l'atenció cap als llibres; ara per crear la confusió mental de l'ensenyament d'unes assignatures que encara no poden ser enteses, i fer-hi les generalitzacions abans que els fets les permetin; ara per fer de l'alumne un mer recipient passiu de les idees dels altres, sense fomentar gens la curiositat activa o l'autcensenyament— i ara per carregar les facultats fins a l'excés, hi ha molt poques ments que arribin a ser tan eficients com podrien ser-ho. Un cop han passat els exàmens, els llibres es deixen a un costat; la major part del que s'ha après, com que no és organitzat, aviat s'oblida; el que queda és generalment inert —perquè l'art d'aplicar el coneixement no s'ha cultivat; i resta només una petita capacitat per a l'observació acurada o per al pensament independent. A tot això cal afegir-hi que, mentre molta de la informació adquirida té un valor relativament escàs, s'ha deixat totalment al marge una immensa quantitat ma

d'informació de valor transcendental.

els fets s'ajusten a les conclusions que podíem priori. La formació dels infants —física, moral i intellectual—

Així doncs, ens trobem que haver formulat

a

és terriblement defectuosa. I ho és en gran mesura

perquè als

pares

els manca

coneixement, l'única cosa que pot orientar adequadament aquesta formació. ¿Què es pot esperar quan s'apliquen a resoldre un dels problemes més intricats persones que a penes han concedit mai un pensament als principis de què depèn la solució? Per fer sabates o construir cases, per dirigir un vaixell o un vehicle locomotor, cal un llarg aprenentatge. ¿Que potser, doncs, el desenrotllament del cos i la ment d'un ésser humà és un procés comparativament tan senzill que qualsevol el pot supervisar i dirigir sense cap tipus de preparació? Si no —si el procés és, amb una sola excepció, més complex que cap altre en la Natura, i tenir-ne cura és una tasca de desmesurada dificultat— no és una bogeria no fer cap tipus de previsió per a aquesta tasca? Val més sacrificar l'adquisició d'alguns coneixements que no pas ometre aquesta instruccció del tot essencial. Si un pare actua a partir de dogmes falsos adoptats sense reflexió, aliena els fills, els incita a la rebel·lió amb el seu tracte arbitrari, els malmet i elabora la pròpia infelicitat; llavors potser reflexionarà que hauria valgut la pena d'estudiar etologia, encara que fos a costa de nos saber res d'Èsquil. Quan una mare es plany per un primer fill que ha sucumbit a les seqüeles de l'escarlatina —quan potser un metge sincer li ha confirmat la sospita que el seu fill es podia haver recuperat si el seu organisme no hagués estat afeblit per l'excés d'estudi—, quan se sent prostrada per les punxades del dolor i el remordiment, és un consol ben petit que pugui llegir Dante en la versió original.

Així veiem que, per a governar la tercera gran divisió de les activitats humanes, cal algun coneixement de les lleis de la vida. Per a la bona formació dels fills, és indispensable un cert coneixement dels principis bàsics de la fisiologia i de les veritats elementals de la psicologia. No dubtem que molts llegiran aquesta afirmació amb un somriure. Que s'esperi que els pares, en general, adquireixin

168

un

coneixement de matèries tan difícils els semblarà

una

absurditat. I si propo¬

séssim que tots els pares i mares haurien d'adquirir un coneixement exhaustiu de totes aquestes matèries, l'absurditat seria certament força notòria. Però no ho proposem.

N'hi hauria

prou

amb els principis generals, acompanyats de les

il·lustracions que fessin falta per entendre'ls bé. I aquests es podrien ensenyar fàcilment —si no de manera racional, almenys de manera dogmàtica. Però sigui

sigui, aquests són els fets indiscutibles: que el desenvolupament de la ment infantils segueix unes lleis; que si els pares no s'ajusten d'alguna manera a aquestes normes, la mort és inevitable; que si no s'hi ajusten amb força exactitud, els resultats poden ser defectes mentals i físics greus; i que només quan s'hi ajusten completament es pot arribar a assolir una maduresa perfecta. Jutgeu, doncs, si tots aquells que un dia seran pares no s'haurien d'afanyar amb una com

i el

cos

certa

inquietud

a

aprendre aquestes lleis.

Herbert Spencer

(De L'educació)^^

169

ALLÒ QUE HA DE SER

L'EDUCACIÓ^®

Essent l'home un animal, perfeccionat, és veritat, i incontestablement raonable, encara que amb moderació, la ciència de l'educació, o, d'un altre punt de vista, l'art de criar l'home, ha d'agafar les principals dades de l'antropologia, ja que en el fons i en darrera anàlisi, la pedagogia no és altra cosa que una branca de la història natural de l'home.

de la cria del toro o del cavall, es considera natural i senzill pare i la mare estiguin sans, ben constituïts i que reuneixin els caràcters de la raça o varietat que es desitja; no es deixa res a l'atzar per tal que una alimentació apropiada, una higiene especial, unes atencions dictades per observacions continuades i per experiments repetits afavoreixin en els vedells o en els poltres el desenvolupament cada vegada millor dels atributs, facultats i qualitats desitjats.

Quan

es tracta

assegurar-se que

el

Pel que fa a l'home s'han obstant això, la tasca és més La cria del gos,

seguit generalment fàcil.

uns

altres procediments; i,

no

del xai o d'altres no té per objectiu el perfeccionafelicitat particular. No se li ha de contrariar la naturalesa, se li ha de fer adquirir o exagerar hàbits, instints, aptituds que li serien perjudicials en estat lliure, que l'incapacitarien per a buscar-se la vida; se li ha d'atrofiar o hipertrofiar aquest o aquell òrgan; cal mutilar, deformar, transformar; en una paraula, s'ha de confeccionar un ésser anormal, un mostré, com es diu en història natural, inútil per ell mateix, encara que sigui molt útil per a l'home, qu en treu utilitat i plaer. ment

La

del

porc,

de l'individu per a la seva

cria, dispenseu aquesta irreverència, l'educació de l'ésser humà,

per con¬

tra, té per principal objectiu el benestar de l'individu, la satisfacció de les seves necessitats naturals i essencials, i, per tant, l'adquisició, el desenvolupament i el

perfeccionament de tots els òrgans, de totes les facultats que li poden millorar la situació, assegurar-li i augmentar-li la felicitat. No hem de fer, doncs, altra cosa que seguir les lleis de la pròpia naturalesa, les lleis fisiològiques, les lleis sociològiques que determinen els mitjans i les condicions més favorables a l'evolució harmònica i progressiva de la seva organització, de les seves facultats físiques.

170

intel·lectuals i morals, a la

realització,

no ens cansarem

mai de repetir-ho, de la

suma de benestar possible.

Però què s'ha fet? Un cop hagué passat

major

aquell temps que l'home es criava multitud d'entitats; Déu, el present més funest que es podia fer, una vida futura, ànimes, manes i altres quimeres que feien de la persona humana una espècie de monstruositat, un compost de dues substàncies contràries, inconciliables, una de les quals diu sí quan l'altra diu no. Aquestes entitats, malgrat el progrés de les arts, de les ciències i de la indústria, han extraviat sempre el pedagog sobre l'art de criar els com un

simple mamífer, hom

va crear a poc a poc una

infants.

Alguns filòsofs havien negat la realitat d'aquests fantasmes, l'home estava a recular a la seva vida normal, quan Malherbe, no, el Crist va venir i va ensenyar l'abnegació, la humiliació, el sofriment, l'enviliment, l'anihilament en aquest món per guanyar l'altre. Des de llavors la naturalesa humana va ser considerada com totalment pervertida, i aquest ésser doble va arribar a ser més incomprensible encara: va ser a la vegada àngel i animal, lliure i predestinat, definit i indefinit, és a dir, un ésser que només la teologia sabia crear, procrear, tomar a crear, ensenyar, disciplinar, regentar, aconsellar, confessar i sobretot fuetejar de totes les maneres. D'aquestes dues substàncies, l'una, la material, la substància estesa de Belise, el parrac estimat de Chrysale, nascuda per al mal, sempre culpable, no podent fer una passa sense pecar, havia de ser castigada, dominada, mortificada, martiritzada per conservar innocent, per fortificar, glorificar i santificar la substància espiritual que podia així, segons certs casuistes lògics, delectar-se, casta i pura, en un cel immaculat, mentre que la seva germana, la corporal, es lliurava a la satisfacció grollera dels «desitjós bruts».

Així va ser com la teoria va fer a l'home allò que aquest havia fet al bou, el va castrar i en va fer una presa fàcil per al sacerdot i per al tirà.

Aquesta concepció d'un ésser en qui la religiositat era la característica, en qui la religió era el principi i la fi, que havia estat condemnat a una vida d'expiació pel treball, per les misèries, pels turments i per la submissió més absoluta a l'amo; aquesta concepció estranya i impertinent necessàriament havia de fer que es considerés la privació, l'aflicció, el dolor, el suplici i el turment com els millors mitjans de perfeccionament. D'aquesta manera l'educació va arribar a ser sinònim de càstig, la disciplina va ser el nom comú de la direcció moral i de l'instrument dels xalets que menava Tartuf. Les regles de la gramàtica, com les de la conducta, s'aprenien a cops de corretja. Un sol mètode d'ensenyament, la palmeta; un sol mitjà de correcció, la vara.

Heus aquí el fons i el subfons de l'edúcació cristiana.

Una mica de catecisme, uns quants exercicis religiosos i unes oracions completaven l'ensenyança.

Pel que fa a la intel·ligència, quant a les ciències profanes, van ser declarades atributs i obres del diable i, per tant, proscrites. Després se'ls ha concedit algun lloc en l'educació per imposició de les «exigències del segle». Encara avui el

punt de

171

cristià només toca aquestes coses amb pinces, amb l'acompanyament d'aquest correctiu i purgant, la religió. Encara es crida contra «L'escola sense Déu».

Com que «la substància estesa» és també la substància sensible, ha acabat

revoltar-se contra la vara, i en els nostres dies s'ha penetrat a les escoles de frares per trobar infants amb les orelles esquinçades, amb les cuixes escaldades, per

o, com a

Tivoli, escolars

que

han rebut la persecució de la

vara

i

que es vanten

d'haver-la demanada. No parlaré de la pedagogia anglesa que abans elogiava «l'estomacada en pèl» i que declarava «que la millor manera de fer una esposa

completa consistia a assotar les noies des dels cinc als divuit anys».

Tampoc no diré res dels anglesos que volen conservar aquells usos, ni de certs pedants alemanys que encara disserten sobre els mèrits d'una pallissa.

També s'ha revoltat la intel·ligència contra aquesta educació «espiritual», que espatllava l'esperit, segons l'expressió de Guy-Patin, i que consistia essencialment en l'art de sobrecarregar la memòria, de comentar els autors per fer dir allò que mai no habien pensat, d'argumentar sense ñ sobre necessitats i absurds.

És

dir,

gràcies al progrés de le idees, a les modificacions i reformes l'educació, que sofreix les mateixes fluctuacions i passa per les mateixes fases que la civilització, de la qual és un dels factors principals, ja no queda rastre d'aquella pedagogia bàrbara, antinatural i inhumana, que feia Gargantua «tan fatu, neci i ignorant», que «es feia fort amb la vergonya i el càstig», com diu Montaigne, i que la Revolució va ficar en un mateix sac; si bé la religió en va sortir una mica desplomada, però encara vigorosa i sobretot més astuta, i l'antiga pedagogia, que va galvanitzar la Universitat imperial, em sembla que encara ensenya una mica la punta de l'orella o de la cua.

Admeto que ja no es pot dir de l'ensenyament públic: «Valdria més no aprendre res que aprendre tals llibres sota la direcció de tals preceptors». No obstant això, sentint filosofar certs doctors de la Sorbona, repassant els programes en què es concedeix tant espai i tanta importància als estudis inútils o secundaris, en què l'ordre dels coneixements no concorda sempre amb el de les idees o el de la utilitat, com volia Diderot, i sobretot quan es pensa en els mètodes i en l'esperit de l'ensenyament oficial, ve el dubte de si encara són vives l'escolàstica, la metafísica i la vella rutina universitària. Quan es veu de quina manera governen, legislen i administren <des classes directores», sortides de la Universitat, hi ha motius per a pensar que els ha estat falsejada la mentalitat, o si més no, no ha estat dirigida com recomanaven pedagogs com Rabelais, Condillac, Diderot, Lakanal, etc.

I no parlo dels alumnes nodrits i atapeïts de Syllabus i que certament no dipositen aquest vademécum a la porta quan entren al col·legi militar, ni quan a

introduïdes

que

en

se'ls confia el comandament dels exèrcits

o

la direcció de les administracions.

Quan encara ens deixem guiar tan fàcilment per les paraules; quan acceptem com a arguments irrefutables i fets demostrats les idees admeses, els llocs comuns, les velles fórmules, les entitats; quan el govern personal ens troba tan 172

mansois; idea

quan

nova ens

quedem descoberts davant l'autoritat abusiva; quan qualsevol encara tan tímids... ¿no és permès de creure que l'educació

troba

pública no ha repudiat del tot encara la successió de la seva vella germana sobre la submissió servil, el respecte cec, la repressió de tota iniciativa i gosadia, la importància del mot i del mite, la negligència del fet i de la realitat?

S'ha donat lleugerament un gran pas declarant la instrucció primària gratuïta, obligatòria i laica, tancant la porta de l'escola al capellà, creant col·legis i liceus de

nenes

i senyoretes...

ningú no ignora que es poden ensenyar molts errors i bajanades d'una manera gratuïta, obligatòria i laica. Els programes, fins i tot els més carregats, no són una garantia suficient. Es pot ser instruït i tenir una mentalitat falsa, i així s'han vist assemblees compostes de batxillers i doctors que adoraven un bandit coronat i causaven la desgràcia del país. L'error és pitjor que la ignorància, i aquesta és invencible quan ha costat molt de temps i moltes penes arribar a confirmar-s'hi. Hi ha, doncs, una instrucció bona i una instrucció falsa. És evident que l'infant té dret a la instrucció, que aquest dret imposa un deure públic; d'aquí bé la gratuïtat i l'obligació; però l'obligació té conseqüències que han d'acceptar-se. Les semiresolucions votades són insuficients, no arreglen res.

Si el pare no pot alimentar, allotjar, ni vestir el fill, on trobarà menjar, casa i vestit? Perquè no hi ha terme mitjà: o dieu com Rabaud Saint-Étienne que els fills, des d'abans de néixer pertanyen a la pàtria —no rigueu, vosaltres penseu com ell, ja que castigueu l'avortament voluntari—, i llavors demanareu com Lepelletier Saint-Fargeau, que tots els infants, sense distinció ni excepció, siguin criats en comú, alimentats, allotjats, etc., a compte de la República; o bé organitzareu un estat social que permeti a tot home guanyar-se la vida i la de la seva família de manera que no necessiti el treball dels fills. A part d'això, no veig altra cosa que contradicció i injustícia.

Pel que fa a la laïcitat, no consisteix solament en l'exclusió del «sant hàbit» o en la prohibició d'un catecisme confessional. La instrucció serà religiosa mentre parli de l'Ésser Suprem, del Creador, de la Providència, de la vida futura, de les causes finals, de la consciència innata, del lliure albir, dels càstigs i dels premis d'ultratomba i d'altres abstraccions quintaessenciades de la suposada religió natural. Podrà caure en aquest vague sentimentalisme, en aquesta sensibleria ploranera de Rousseau, de Basedow, de Pestalozzi i de Frobel, que és més tenaç que la fe en la Mare de Déu de Lorda, peró no serà ni científica ni laica.

«Respectar la consciència de l'infant», abans que sigui feta, és una frase buida de sentit, i si està feta, «no pertorbar-la» és una utopia, fora que només s'ensenyi a dansar, com M. de la Jeannotière, i ni tampoc així. «L'escola neutra» és un somni: la moral s'hi invoca i s'hi aplica contínuament. ¿Existeix, potser, una moral neutra, que convingui alhora a Voltaire i a Sant Ignasi?

L'escola laica és l'escola materialista. No pot ser cap altra.

Avui, que l'estudi de l'home és més profund i més científic, la prehistòria i l'etnografia ens donen coneixement exacte de la infantesa de la humanitat que Però

173

aclareix la de l'individu; la

història, més ben eompresa, que permet traçar un quadre extens i metòdic dels progressos de la intel·ligència, revelador del veritable sistema d'ensenyament; la fisiologia cerebral, que destrona i substitueix la psicologia anomenada ciència de l'anima; l'antropologia, que precisa d'una manera rigorosa el lloc de l'home en la naturalesa, i la seva evolució física, intel·lectual i moral a través del temps i de l'espai, segons els medis i les races, tota ciència, en una paraula, els descobriments de la qual confirmen cada vegada més la teoria transformista i materialista, exigeix que la pedagogia nova es desprengui completament de la fraseologia sentimental de què cada vegada s'abusa més a l'escola i rebutgi els compromisos amb les preocupacions religioses, morals o d'un altre gènere, i es fonamenti, del tot, com ja hem dit, sobre la història natural de l'home.

G.

de

Mortillet

(Diccionario de las ciencias antropológicas)

174

L'EDUCACIÓ

El

PER L'AMBIENT^'

primer esforç de l'escola s'hauria d'adreçar únicament a

ensenyar a

viure.

L'educació per l'ambient (nature study) té per objectiu desenvolupar en l'infant l'interès innat que sent per ell mateix i per tot allò que I'envolta. El millor mètode d'educació per als infants consisteix, primer que res, a guiar-los els sentiments personals, virtualitats i tendències. No s'anihila impunement l'a¬

daptació de l'home de demà. Sense direcció ni brúixola, la seva petita personalies desenvoluparà en energies salvatges, desordenades i estèrils. L'escapatòria, o falta d'assistència a l'escola, és el fruit dels nostres diligents esforços per reprimir l'entusiasme innat de l'infant. En l'acte de revolta contra r«escola— presó», l'infant procura aprendre la lliçó que el mestre inconscient no ha sabut donar-li. Per muntanyes i valls, boscos i planures o recorrent carrers i places públiques, es posarà en contacte amb el món, sense elecció, amb una avidesa comprensible. El marrec vol viure la seva vida, perseguir les papallones, rondar les abelles, freqüentar-se amb veïns i veïnes, mentre a l'interior de l'establimnet els seus companys s'esllangueixen amb els braços plegats, momificats, sense moure's ni parlar, o es formen fileres per ordre d'alçada al trist pati d'arbres malaltissos, o són condemnats a copiar deu vegades un verb.

L'educació per l'ambient ha de començar amb coses i fenòmens que tinguin un caràcter general i comú. Abans de l'hora necessària per a definir i classificar, deixem a l'infant tot el temps i tota la latitud necessaris per a conèixer i observar. Definir i classificar resultarà naturalment d'una experiència llargament acumulada; no ha de ser un mitjà, un mètode d'educació primària. En les nostres pedagogies actuals es dóna la ciència en píndoles. S'atapeeix l'infant amb drogues en comptes de nodrir-lo. L'educació racional és, abans que res, la vida, no les definicions ni les classificacions, que són coses seques i mortes. Amb el temps segurament, quan l'enteniment del jove humà s'hagi obert suficientment sobre el món, la definició podrà ser un corol·lari útil de l'experiència adquirida, una fórmula còmoda que cadascú podrà retocar al seu gust, segons la seva personal manera de veure.

L'objectiu dc l'educació per l'ambient consisteix a desenvolupar la simpatia natural de l'home per aquest mateix ambient, a donar-li'n una comprensió tat

175

àmplia i positiva, que és una cosa que amb prou feines es fa en el nostre segle en què regna el Velló d'Or. Avui es comença dividint la fauna i la flora en animals i plantes útils o perjudicials a r«homo sapiens»; com si tot això hagués estat creat i posat al món per a ús nostre. En la nostra era de mercantilisme, només el immens egoisme s'interessa per la naturalesa, i la considerem com una explotable o de vegades com un espectacle a propòsit per suscitar-nos sensacions agradables. «Després de mi, la fi del món», pensen el nostres amos moderns, productes dignes d'una educació per a ús dels capitalistes.

L'objectiu de l'educació per l'ambient, al contrari, és desenvolupar la simpatia natural de l'bome pel medi, provocar el coneixement d'aquest mateix medi, d'una manera semblant a la forma càndida com el primitiu mira allò que l'envolta. Es clar que el lliure examen i la meditació exercida per un coneixement madur o en vies de maduresa no ban de ser refusats; però, per què bem de córrer? No té l'bome de demà tota la vida per a especular sobre el medi? A Orient, l'bàbit de la meditació refermat pels costums, és potser més precoç que a Europa; però nosaltres som occidentals, indígenes de la zona temperada, i com a tais, predisposats a viure una vida activa al si de l'ambient universal.

L'educaeió per l'ambient serà, doncs, una relació saludable contra el mètode i el formalisme de les nostres pedagogies; serà una eficaç revolució contra l'ús prematur dels procediments de laboratori, una feliç revolta contra la tendència a aplicar l'ensenyament dels savis ja formats a obres d'edueaeió elemental. Pel respecte a la completa individualitat de l'infant; per l'exeitaeió de la seva espontaneïtat natural, despertant-li l'entusiasme juvenil, impedirà que els nostres escolars es transformin en efígies foses en el mateix motlle, en tantes mitjanies reproduïdes a milers d'exemplars. L'educació per l'ambient és eminentment adequada per a desenvolupar en l'infant les múltiples formes d'expressió de què podrà disposar en el futur: paraula i gest, escriptura, dibuix i color, cant i música. Tota la seva petita humanitat s'expansiona, s'obre al món, i sobretot germina en ell la flor bellíssima del sentiment poètic.

Amb aquest sistema l'escola deixa de ser una reunió de classes discordants, per simplificar-se i barmonitzar-se, tot tendint cap a la unitat del programa, i tot donant-li així la raó de ser de què fins ara semblava mancada.

Davant de l'infant es desenvolupa tot el panorama del món com unitat immensa amb una varietat multiforme: l'aire lliure li dóna la salut; l'astre del dia escampa l'alegria al seu voltant, i, trencant amb la monotonia i el formulisme seculars, l'escola deixa de ser aquella instrucció il·lògica i bàrbara que coneixem, i es converteix en la primera cèl·lula d'un organisme social racional, basat sobre l'estudi científic, sobre l'evolució normal de la raça.

Així l'educació per l'ambient s'ocuparà del visible i de l'actual, del tangible i del concret. Definir, classificar, donar un estudi profund sobre un tema no són coses que raonablement es puguin exigir a un infant que encara no coneix res del món i de la vida; deixem-li adquirir l'adequada experiència, i la prudència necessària se li presentarà indispensablement quan haurà temptejat i tastat allò nostre

mina

176

l'envolta. Després veurem: si un dia té avidesa d'instruir-se, sempre tindrà li calmaran el desig de saber. Hem d'afegir que aquest mètode és preferible a l'aparició d'un canvi en l'escola actual. L'infant, fet ja l'home renovat, el portarà amb ell per la vida i sabrà aplicar-lo en totes les situacions possibles; mirarà el panorama del món amb la candidesa de la infància i es barrejarà en l'activitat social en el sentit que convingui millor a les seves faculque a

mà llibres que

innates.

L'educació per l'ambient ve a ser en certa manera el vincle d'unió entre

tats

l'escola, d'una banda, i la vida real i l'activitat social, de l'altra; prepara naturalment l'alumne per a tot tipus de treballs, escolars o no ecolars, rurals o urbans, terrestres o marítims, fíns i tot es pot dir que serà la base de la mateixa ciència, perquè permetrà d'ara endavant unir-ne cada una de les parts més ínfimes a la vida universal. Si tots els meravellosos descobriments recents en el camp científic metamorfosen profundament mostres declaradament estretes i concepcions indeterminades sobre la constitució del món, si les especulacions que ens podem permetre pel que fa a la naturalesa íntima del substratum material són ja molt suficients per a satisfer la nostra necessitat de saber, la transformació de l'escola en un organisme viu, en què l'ésser adquireixi una noció concreta de la naturalesa, és evidentment la primera etapa que s'ha de seguir per caminar cap a aquest coneixement integral del món i de la vida. ¿No és ja un curiós i ben simptomàtic espectacle de la nostra època transitòria aquesta soldadura inesperada de dues pedagogies tan diferents aparentment? Sobre programes i exàmens, escoles, casernes i presons, l'educació racional de la primera infància s'unirà a la ciència més alta i transcendent que es pugui adquirir.

Que incomparablement més savis que nosaltres seran els nostres fills! Sempre joves, a qualsevol moment de la vida, sabran fratemitzar amb plantes i animals, pedres i elements, estimar els paisatges, estimar tots els homes, unitats diverses d'una mateixa humanitat de germans. Llavors la ciència formarà veritablement cos amb la vida social metamorfosada; en serà una part integrant, i cap a horitzons sempre més extensos i elevats s'adreçaran les mirades conscients de l'ésser humà normalment desenvolupat pel contacte amb les realitats terrestres.

A. Pratelle

177

L'EDUCACIÓ^s

L'escola veritablement emancipada i lliure de l'antiga servitud només pot tenir un

franc desenvolupament

en

la naturale¬

sa.

és d'invenció prehumana. En i ha seguit una tal com es comprèn pels nostres «germans inferiors», ha conservat el caràcter normal, eficaç, mentre que entre els humans ha degenerat sovint en pura rutina i de vegades ha obrat en sentit invers del seu objectiu: no és rar que es converteixi en veritable embrutiment. Lfn ocellet ensenya graciosament als seus novells l'art d'evitar l'enemic i de buscar-se l'aliment; després, tot refilant, li recita allò que podríem anomenar «aires nacionals», li ensenya a aguantar-se en el buit aparent, li fa remuntar el vol a distàncies cada vegada més grans del niu, i quan la seva progenitura ja no pot ensenyar-li res més i la igualtat és completa en força, en destresa i en inteHigència, es retira i abdica de la funció d'educadora. Els animals que tenen contacte amb l'home, com la guineu, el gos i el gat, dirigeixen les cries exercitantles en salts i jocs de força i agilitat en els moments que els tendres animalets tenen a disposició un excedent d'energia que han de gastar.

Però aquesta excedència enèrgica sempre es fa servir de la manera més seriosa, encara que sigui amb demostracions d'alegria, perquè tots els jocs tenen per objectiu, conscient entre els pares, encara que inconscient entre els fills, acomodar-los a totes les obres i a la conducta de la vida que aviat començarà amb tot el seguici de tràgics perills. Segons la classificació de Groos, els jocs consisteixen en l'examen de les coses, l'observació dels moviments que diferencien les diverses espècies, la caça a la presa viva, morta o imaginària, la lluita, la construcció de les cabanes, la investigació de les actituds i de les accions dels adults, que, per a l'espècie humana es reflecteix principalment en les atencions que s'apliquen a la nina com a símbol del futur fill: tot de lliçons que són per als petits un assaig L'art de l'educació, com totes les altres arts,

conquestes de l'enginy, l'home ha estat precedit pels animals, via falsa sempre que s'ha separat de l'exemple rebut. L'educació,

totes les

de la vida.

178

Així és l'educació entre els

primitius. Els infants romanen al costat dels de qui imiten el llenguatge, els gests i les accions, i es fan homes sobre el model del pare, dones sobre el de la mare, però sempre en plena naturalesa, en el mateix cercle de treball que hauran d'ocupar quan els vells ja no existeixin.

Tot progrés depèn de llur geni, del més estricte talent d'adaptació a l'ambient que han d'utilitzar per a la conquesta del benestar. L'escola és per a ells allò que va ser per als grecs lliures, l'hora de l'esbarjo i del repòs per als pares, el descans de la tasca diària, i, per extensió, el període de les converses agradables, de l'amistat que reconforta, del passeig en què es fa exposició de les idees.

Però en aquella època de la civilització les exigències trencaven ja la unitat primitiva de les famílies i obligaven a posar els fills sota la direcció d'educadors especials. Així va néixer l'escola. En tot cas, el contrast que presentava el tractament dels escolars en els diferents països indica quines nacions es trobaven en un període de progrés i quines altres en una via regressiva. Les escultures i els càntics representen els infants grecs jugant, ballant, coronant-se de flors, mirant greument les dones i els vells, mentre que els documents egipcis mostren amb insistència el bastó que el mestre feia ressonar sobre les costelles de l'alumne. També usava molt la vara l'educador hebreu, i d'ell, a través dels llibres «sants», ens ve la dita tan funesta per a tantes generacions d'infants: «Qui estima bé castiga bé».

Durant el període històric actual, tan notable per l'amplitud del teatre en què es debaten els problemes vitals de la humanitat, es fan servir tots els mètodes d'educació a la vegada. La major part ha admès per punt de partida que el mestre substitueix els pares, especialment el pare, el qual li delega tots els poders com a director, mestre i propietari del fill. Però el pare no és l'únic posseïdor del fill: la societat, representada segons la lluita dels partits per l'Església o per l'Estat laic, es considera també propietària de l'alumne i mana que se li ensenyi segons l'ús a què estigui destinat en el curs de la seva vida posterior. Al final, recolzada en les reivindicacions espontànies dels mateixos infants, comença a endevinar-se la idea que són éssers iguals en drets a les persones grans i que la seva educació ha de correspondre, no a la voluntat del pare, ni a les exigències de l'Església o de l'Estat, sinó a les necessitats i conveniències del seu desenvolupament personal. Febles i petits, el infants són per això mateix sagrats per als grans que els estimen i protegeixen. Les escoles, escasses encara, en què aquest principi de la pedagogia es practica estrictament, són llocs d'alegre i fructífer estudi, gràcies a aquesta «reverència extrema» a què l'infant té dret i que li professen els mestres.

A cada fase de la societat correspon una concepció particular de l'educació, segons els interessos de la classe dominant. Les civilitzacions antigues van ser monàrquiques o teocràtiques i llur supervivència es va perllongar a les escoles, perquè, mentre que en la vida activa de l'exterior els homes es desprenen de les opressions antigues, els infants, relativament sacrificats, com les dones, en raó de la feblesa, han de patir més temps la rutina de les pràctiques antigues. El pares,

179

tipus dels nostres manuals d'educació existeix des de fa milers d'anys, i es repeteixen gairebé en els mateixos termes els preceptes «moralitzadors» que s'hi troben. «ObeÍD>!, aquesta és, en el fons, l'única moral predicada en un llibre del príncep Ptah-Hotep, redactat, potser només reproduït, al final de la cinquena dinastia, és a dir, fa més de cinquanta segles, conservat a la Biblioteca Nacional de París. A obeir, per ser recompensat amb una llarga vida i per la benevolença dels qui manen, consisteix tota la saviesa, de la qual cosa el mateix príncep autor s'ofereix com a exemple: «Així he arribat a vell sobre la Terra; he recorregut cent deu anys de vida amb el favor del rei i l'aprovació dels vells, complint un deure amb el rei en el llaç de la seva gràcia», que és exactament la mateixa moral reproduïda després en el manament posat per Moisès en boca de Déu: «Honra el pare i la mare, perquè tinguis llarga vida sobre la terra que l'Etern el teu Déu et dóna».

La duració tenaç

de les preocupacions,

que

indueix a confondre les relacions

afectuoses de la família amb els suposats deures de la severitat d'una banda i d'estricta obediència de l'altra, pertorba la claredat de judici en relació a la direcció de les escoles. Si la llibertat ha de

ser total i completa per a cada home particular, sembla que vulgui afirmar-se que els pares són perfectament lliures de donar als fills l'educació tradicional de castració i submissió, la qual cosa no és exacta, perquè el pare no pot atemptar contra la llibertat del fill.

En les relacions socials amb els semblants, els homes lliures no poden admetre en el pare un propietari legítim del fill i de la filla tal com, des d'Aristòtil a sant Pau i des dels pares de l'Església als Pares de la Constitució americana, es considerava l'amor com a posseïdor natural de l'esclau. Els confessors de la moral nova han de reconèixer l'individu lliure ja en el nadó, i el defensen en els seus drets contra tots i en primer lloc contra el pare. No hi ha dubte que aquesta solidaritat col·lectiva de l'home de justícia amb l'infant oprimit és una cosa molt delicada, però no per això deixa de ser un deure social, perquè no hi ha terme mitjà: o s'és campió del dret o còmplice del crim. En aquesta matèria, com en tots els assumptes morals, es planteja el problema de la resistència o de la no resistència al mal, i si no es resisteix, es lliuren d'entrada els humils i els pobres als opressors i als rics.

Alguns educadors comprenen ja que el seu objectiu consisteix a ajudar l'infant a desenvolupar-se segons la lògica de la seva naturalesa, a fer que floreixi en la jove intel·ligència allò que ja posseeix en forma inconscient i a secundar estrictament el treball interior, sense precipitació, sense conclusions prematures. No s'ha d'obrir la flor per la força ni s'ha d'engreixar l'animal o la planta donant-los abans de temps un aliment massa substancial. L'infant ha de ser sostingut en l'estudi per la passió, i ni la gramàtica, ni la literatura, ni la història universal, ni l'art no poden encara interessar-lo; només pot comprendre aquestes coses sota una forma concreta: la feliç elecció de les formes i les paraules, les relacions i les descripcions, els contes, les imatges. A poc a poc allò vist i allò sentit li suscitarà el desig d'una comprensió de conjunt, d'una classificáció lògien

180

i aleshores serà el moment de fer-li estudiar la llengua, de mostrar-li l'encafets, de les obres literàries i artístiques; aleshores s'apoderarà de les ciències d'una manera diferent a la de la memòria i la mateixa naturalesa sol·licitarà l'ensenyament eomparat. Com els pobles novells, la infàneia ha de reeórrer la carrera normal representada per la gimnàstica, els oficis, l'observa¬

ca,

denament dels

vénen després. Si no és així, malmeti la imaginació dels infants, que es gastin abans de temps les seves facultats mentals, i que se'ls faci escèptics i corromputs, que és el més gran dels mals.

L'amor i el respecte que ha de sentir el mestre per l'infant li han de prohibir en la seva feina de tutela i d'ensenyament de fer servir el procediment sumari dels antics dèspotes, l'amenaça i el terror; no té a disposició altra força que la superioritat natural assegurada a l'educador per l'ascendent de l'alçada i la força, l'edat, la inteUigéncia i les adquisicions cientíñques, la dignitat moral i el coneixement de la vida. Ja és molt, sempre que l'infant conservi el ple domini de les facultats, i no es disminueixi per l'excés de treball. ció, els primers experiments. Les generalitzacions és de témer que es

Élisée Reclus

(El Hombre y la Tierra, t. VI, c. XL)

181

L'ENSENYAMENT

En matèria

d'ensenyament,

-

LLIBERTAT O MONOPOLP'

quan es

parla de llibertat, de quina llibertat

es

tracta? De la del pare de família, de la de l'Estat o de la de l'infant? Quins interessos hem de salvar; els de qui fan l'ensenyament o els de qui el reben? En

quins drets cal inspirar-se sinó en els del destinat a ser el beneficiari o la víctima de l'ensenyament?

Es plantegi com es plantegi l'assumpte, la resposta ha de ser sempre la mateixa: s'ha d'assegurar la Uibertat, salvar els interessos i garantir el dret de l'infant.

La figura de l'infant domina el problema, i en aquest punt de partida, ferm i lògic, no hi pot haver ni equívoc ni confusió.

A qui pertany l'infant? —A la família, segons els uns; a l'Estat, segons els altres.

Els primers reserven exclusivament als pares el dret de donar-li els educadors i

l'ensenyament

que

hagin triat.

Els segons proclamen que l'infant, futur ciutadà, pertany a l'Estat i que només aquest té la facultat d'educar i instruir.

Els que es

partidaris del dret paternal, tot anomenat-se lliberals, volen una llibertat converteix en tirania paternal i en confiscació de la llibertat de l'in¬

fant.

Els

partidaris del dret de l'Estat

mental i

la domesticació de les

van

al monopoli, al despotisme governa¬

intel·ligències infantils.

Així doncs, a la pregunta: a qui pertany l'infant? responc decididament: ni a la família ni a l'Estat, sinó a ell mateix. 1 al suposat dret de la Família i de l'Estat, que són entitats que no tenen respecte per l'infant feble, ignorant i desarmat, sinó deures, hi oposo el dret de l'Infant.

L'infant té dret al pa del cos, desenvolupament físic; al pa de la intel·ligència, desenvolupament intel·lectual; i al pa del cor, desenvolupament del seu ésser afectiu; en conseqüència, l'educació té per finalitat: físicament, formar cossos sans, robustos i bells; intel·lectualment, constituir intel·ligències cultivades, i moralment, desenvolupar cors bons, generosos i fraternals.

Pel que fa a l'Ensenyament, és a dir, a la constitució d'intel·ligències cultivades, què cal fer?

182

a

el deure és doble: Negatiu. Allunyar la intel·ligència de l'infant de l'error, de la preocupació i

En aquest punt 1.

de la mentida.

2. Positiu. Fer que l'infant

Però

on

és la Veritat?

conegui i estimi la Veritat.

Qui la poseeix? Qui pot considerar-se'n

com

el deteni-

dor?

A aquesta

capitalíssima pregunta

responc:

La veritat

no

existeix,

es crea; no

és darrere de nosaltres, sinó al davant; és com la ciutat que es va edificant i que cada dia s'embelleix i s'iHumina.

Només els dogmàtics i els metafísics poden enorgullir-se vanament amb la possessió de la veritat i creure's amb dret d'imposar-la als altres. Portin o no portin sotana, ensenyin en nom de la Religió o de l'Estat, aquests dogmàtics són sempre perillosos i han de ser refusals.

Com que la veritat és dins de nosaltres mateixos, cal deixar que l'infant busqui per ell mateix aquesta veritat cada vagada més gran i lluminosa cap a la qual anem.

Si no posseïm la veritat, posseïm unes veritats.

Aquestes veritats són les nocions de les ciències ja certes, demostrables i evidents; són els coneixements adquirits, les realitats positives, les proposions comprovades i comprovables.

Aquestes veritats, en una paraula, formen el conjunt de coneixements certs que constitueixen en el present el capital intellectual de la humanitat.

Posar aquest capital-saber (comunisme cerebral) a disposició de tots els infants és allò que ens exigeix el dret d'aquest petit ésser intel·ligent en període de formació i de desenvolupament.

Sébastien Faure

183

UNA CARTA DE KROPOTKIN""

Senyor Francesc Ferrer Estimat company

i amic: Veig amb goig que llança vostè a la publicitat «L'École Rénovée», i sento de no poder dedicar a aquesta publicació tot el suport que desitjo donar-li.

Tot està per fer en l'escola actual. Primer que tot Y educació pròpiament dita: és a dir, la formació de l'ésser moral, o sigui l'individu actiu, ple d'iniciativa, emprenedor, valent, lliure d'aquesta timidesa del pensament que caracteritza l'home educat en la nostra època —i al mateix temps sociable, igualitari, d'instint comunista, i capaç de sentir la unitat amb tots els homes de l'univers sencer, i per tant, alliberat de les preocupacions religioses, estrictament individualistes, autoritàries, etc., que ens inculca l'escola.

En tot això, no hi ha dubte que l'obra de l'escola més perfecta serà dificultada sempre, mentre la família i la societat obrin en direccions oposades, però l'escola ha de reaccionar contra aquests factors. I pot fer-ho, per la influència personal dels qui ensenyen i per la manera d'ensenyar.

Per això cal evidentment crear a poc a poc noves exposicions de totes les ciències: concretes, en comptes dels tractats metafísics actuals, societaris —«associacionistes», permeti'm la paraula— en comptes d'individualistes; i dels tractats «populistes», fets des del punt de vista del poble, en lloc del punt de vista de les classes acomodades, que domina en tota la ciència actual i sobretot als llibres d'ensenyament.

Pel que fa a la història i a l'economia social, és evident, ningú no en dubta.

Però passa el mateix amb totes les ciències: la biologia, la fisiologia dels éssers vivents en general, la psicologia i fins i tot les ciències físiques i matemàtiques.

Agafem, per exemple, l'astronomia: quina diferència quan s'ensenya des del punt de vista geocèntric, de la que resulta concebuda i ensenyada des de l'heliocèntric, i del que serà, ensenyada des del punt de vist dels cossos infinitament petits que recorren els espais, les topades dels quals en nombre infinit produeixen a la llarga les harmonies celestials. O bé agafem les matemàtiques quan s'ensenyen com a simples deduccions lògiques de signes que han perdut el sentit 184

original i no són més que signes tractats com a entitats, i quan s'ensenyen com a expressions simplifícades de fets que són la vida infinita i infinitament variada de la mateixa naturalesa. Mai

no

oblidaré la

manera com

el nostre gran mate¬

màtic

Tchebychev ens ensenyava a la Universitat de Sant Petersburg el càlcul integral. Les seves integrals, quan en escriure els signes convencionals deia: «Si agafem, en tals límits, la suma de les variacions infinitament petites que poden sofrir les tres dimensions de tal cos físic, sota la influència de tals forces», quan parlava així les seves integrals eren signes vius de coses vives en la naturalesa, mentre que per a altres professors eren, aquests mateixos signes, matèria morta, metafísica sense cap sentit real.

Ara bé, l'ensenyament de totes les ciències, de les més abstraetes a les sociològiques i econòmiques i a la psicologia fisiològica de l'individu i de les multituds, ha de ser reconstruït per posar-se al nivell d'allò que ja imposa la mateixa ciència actual.

Les ciències han progressat d'una manera immensa durant l'últim mig segle, però l'ensenyament de les ciències no ha seguit el mateix camí.

Ha d'anar al mateix pas, i això, d'una banda perquè la instrucció no sigui una nosa al desenvolupament de l'individu, i també perquè el cicle de la instrucció necessària en aquest moment s'ha eixamplat de tal manera que amb l'esforç de tots és necessari elaborar els mètodes que permetin l'economia de les forces i del temps necessaris per aconseguir-la en l'actualitat. En altres temps, els qui es dedicaven a una carrera de capellà, de savi o de governant, eren els qui estudiaven, i no els amoïnava de dedicar deu o quinze anys als estudis. Ara tothom vol estudiar, desitja saber, i el productor de les riqueses, l'obrer, és el primer que ho exigeix per a ell. Doncs sí: pot estudiar, ha de saber.

No ha de quedar ni un sol ésser humà a qui el saber —no el semisaber superficial, sinó l'autèntic saber— li sigui negat per falta de temps.

Avui, gràcies als progresos inaudits del segle XIX, ho podem produir tot, tot allò necessari per a assegurar el benestar a tothom. I al mateix temps podem donar a tothom el goig del veritable saber.

Però per a això han de reformar-se els mètodes d'ensenyament.

A la nostra escola actual, formada per fer l'aristocràcia del saber, i dirigida fins al moment present per aquesta aristocràcia sota la vigilància dels clergues, el desaprofitament del temps és colossal, absurd. A les escoles secundàries angleses, al temps reservat per a l'ensenyament de les matemàtiques se li carreguen dos anys per als exercicis sobre la transformació de les yards, perches, poles, miles, bushels i altres mesures angleses. A tot arreu la història a l'escola és temps absolutament perdut per aprendre noms, lleis incomprensibles per als infants, guerres, mentides convencionals... I en cada branca, la pèdua de temps adquireix proporcions vergonyants.

En darrer terme s'haurà de recórrer a l'ensenyament integral, a l'ensenyament que, per l'exercici de la mà sobre la fusta, la pedra i els metalls, parla al cervell i l'ajuda a desenvolupar-se. S'arribarà a ensenyar a tothom el fonament

185

de tots els oficis, com de totes les màquines, treballant (segons certs sistemes ja elaborats) sobre el banc i el tom, modelant la matèria primera, fent per si mateix les parts fonamentals de totes les coses i màquines, igual que les màquines senzilles i les transmissions de la força a què es redueixen totes les màquines.

S'haurà d'arribar

a la integració del treball manual amb el treball cerebral predicaven ja l'obrer i la Internacional, i que es realitza ja a totes les escoles, sobretot als Estats Units, i llavors es veurà l'immens estalvi de temps que es realitzarà amb els cervells joves, desenvolupats a la vegada pel treball de la mà i el del pensament. D'aquesta manera, quan s'hi vulgui pensar seriosament, es trobarà el mitjà d'economitzar el temps en tot l'ensenyament.

El camp de conreu en l'ensenyament és tan extens, que es necessita l'ajuda de totes le intel·ligències lliures de les boires del passat i inclinades cap al futur,

que

tots

hi trobaran

Els

meus

una

immensa tasca

més vehements

Una salutació

a

fer.

desitjós d'èxit

a

«L'École Rénovée».

fraternal, plotr Kropotkin

186

APÈNDIX II

ALS AMICS I ADMIRADORS DE FERRER

d'un solemne compromís d'honon en compliment màrtir disposat al sacrifici, i sentint sobre meu la mirada de tots els que en el món es van agitar per constituir la gran solidaritat internacional del pensament lliure a favor de Ferrer i de l'ensenyament racionalista, surto de la modesta obscuritat, prenc el lloc que se m'ha designat i m'hi proproso continuar aquella obra redemptora iniciada per Francesc Ferrer.

Tot allò que en ell va ser propòsit espontani, producte d'una intel·ligència i d'una energia perfectament equilibrades, en mi és adopció i adaptació per acatament, per respecte, per admiració i per honra, i hi poso tot l'esforç de la meva voluntat.

En pendre possessió de la casa editorial «Publicaciones de la Escuela Moderna», en virtut de la providència dictada pel Tribunal Suprem de Guerra i Marina de 29 de desembre de 1911, he pensat que la millor manera de reprendre l'obra, tràgicament interrompuda al fossar de Muntjuïc el 13 d'Octubre de 1909, era presentar al poble espanyol, a tot el món, la idea culminant de l'insigne màrtir, el pensament suprem de la seva vida, la causa de l'heroisme de la seva admirable i universalment admiSota el pes

de l'última voluntat d'un

rada mort: l'Escola Moderna.

El suposat

demnat

a

fill d'un dels molts déus creats per l'home és conlleis del seu país, acusat de

mort, d'acord amb les

187

voler

proclamar-se rei. Morirà. Engendrat, com tots els déus, la por i la ignorància, davant la força i la realitat de la mort defalleix, tremola, perd la fe, renega de la seva confiança en aquell que el va enviar per redimir la humanitat i, ple d'esglai, exclama: «Pare, pare, per què m'heu abandonat?».

El fill del llirepensament, de la moral sense sanció, és conper

demnat ten al

a

mort acusat

d'haver-se revoltat contra

Gòlgota, al Castell Maleït, i el

posen

un

rei. El por¬

davant l'escamot

d'execució. Morirà.

Defallirà aquest fill d'home? ¿Perdrà la fe en aquell que el va enviar, en el lliure examen, per dir a la humanitat: sigues lliure?

Serè, tranquil, dret, amb els ulls obligatòriament embenats, però amb la mirada en el futur, afirma la seva obra, defensa les seves raons, s'aixeca davant de la mort i llança un crit de lluita i de victòria: Visca l'Escola Moderna!

I el ressò d'aquest crit, explosió de

fe i d'entusiasme

per

la

humanitat exempta de déus i tirans, repercuteix més fort i poderós que el terratrèmol de la llegenda cristiana en tot l'univers.

París, Roma, Londres, Brussel·les, Nova York, Buenos Aires, tot el món conscient va patir la commoció causada per les darreres paraules d'aquest fill de l'home.

Però ¿quina força, quin prodigi o quin crim van fer vibrar en un mateix moment i en llocs tan llunyans, milions d'éssers humans? Una idea, un sentiment de solidaritat conscient que saludava l'albada dels temps nous d'una banda i de justa protesta de l'altra contra allò que simbolitza els crims i les injustícies de vint segles d'opressió.

«Això matarà allò».

Però, què és això? Què és l'Escola Moderna? És la continuació de l'etema lluita de la llum contra les tenebres, de l'evolució contra l'estancament, dels esclaus contra els senyors, dels serfs contra el feudalisme, del proletariat contra la burgesia, de la llibertat contra el privilegi, de la raó contra el dogma, de la veritat contra la superstició, d'allò que no és i hauria de ser contra allò que és i no hauria d'existir, de la vida contra la mort, de l'home-realitat contra el déu-ficció.

188

Llegiu detingudament les pàgines escrites pel fundador de un cop va haver-se escapolit dels primers paranys dels enemics; estudieu aquests pensaments dictats i segellats per una sinceritat i un coratge que el feren morir com el millor dels herois antics: mediteu fredament i imparcialment el

l'Escola Moderna

concepte que ens

dóna de l'escola racionalista; deduïu les

conse¬

qüències lògiques que es deriven d'aquest ensenyament, i odiareu la mentida, menyspreareu totes les supersticions, combatreu tota tirania, i lluitareu per establir la llibertat i la justícia socials.

Haureu après a ser homes, i ho sereu.

El meu judici i l'apreciació del llibre, la publicació del qual es pot considerar com un homenatge de respecte al meu admirat amic i company, han de ser, necessàriament, sospitosos de parcialitat.

Sigui'm permès, però, de dir que tothom, tant els partidaris i els defensors com els enemics i els detractors de l'obra de Ferrer, han de llegir aquest llibre; els uns per defensar-la amb més vigor i convicció, els altres perquè no puguin ser acusats, com acostuma

d'atacar-la indignament sense conèixer-la. manifestant la meva confiança que tots aquells que van encoratjar Ferrer durant els seus treballs i que en la seva desgràcia van protestar contra els enemics, em faran costat i m'ajudaran a continuar una obra la importància i la transcendència de la qual es poden mesurar per l'odi mortal amb què la persegueixen els obstinats i impotents obscurantistes que abominen del progrés. a

passar,

I acabo

L. PORTET""

189

PRÒLEG

A

L'EDICIÓ ORIGINAL^

Associat a l'obra de Ferrer des d'alguns mesos abans de la creació de l'Escola Moderna, a títol de traductor per a la biblioteca, vaig estar en feliç disposició de conèixer la grandesa del pensament d'aquell home singular, que em va distingir i em va honrar amh l'amistat i la confiança.

En una festa dels professors racionalistes de Barcelona, a honor de Ferrer, per tal de celebrar l'absolució en la causa de

l'atemptat regi del maig a Madrid, vaig expressar el meu concepte sobre l'ensenyament científic i racional, que aquí reprodueixo, en els següents termes: Amb aquest acte celebrem un triomf del progrés humà i una caiguda del poder del privilegi.

Convé que ens n'adonem bé per precisar la força que ens dóna suport, la raó que tenim i la influència que personalment i col·lectivament podem tenir en les futures caigudes de l'enemic i en la sèrie infinita de triomfs que en la vida de la perfecció, en el coneixement de la veritat i en la pràctica de la justícia ens

esperen.

En una nació de

masses

analfabetes,

en

què el percentatge

d'illetrats és dels més grans d'Europa i d'Amèrica, s'ha plantejat

l'ensenyament racional, que té un objectiu que s'expressa clarament en aquestes paraules del programa de l'Escola Moderna: «Ni dogmes ni sistemes, motlles que redueixen la vitalitat a l'estretor de les exigències d'una societat transitòria que aspira 190

definitiva; solucions comprovades pels fets, teories acceptaraó, veritats confirmades per l'evidència, això és el que constitueix el nostre ensenyament, que s'encamina a fer que cada cervell sigui el motor d'una voluntat, a fer que les veritats brillin per elles mateixes en abstracte, arrelin en tot enteniment i, aplicades a la pràctica, beneficiïn la humanitat sense exclusions indignes ni exclusivismes répugnants».

Aquest ensenyament no existia a Espanya, ni existeix oficialment a les altres nacions, per avançades que semblin, per grans que siguin les quantitats que els pressupostos dediquen a l'ensenyament. Més encara: aquest ensenyament no el donarà mai l'Estat, ni aquí, ni en cap altre nació del món, perquè difícilment tendirà a fer que cada cervell sigui el motor d'una voluntat aquesta entitat que concreta en lleis, i vol etemitzar-les com a expressió de la veritat i de la justícia, els errors de cada època i els interessos de les castes o de les classes superiors, i que, com a conseqüència, forja els cervells en la uniformitat d'una creença i en la injusta acceptació d'una despulla; és a dir, en la fe i en l'oa

des per la

bediència.

Però allò que l'Estat no pot fer, perquè és una cosa contrària a la base fonamental de la seva existència, pot fer-ho la Societat, i

aquí he de fer observar que l'Estat i la Societat són entitats molts pensin que són sinòmins, en realitat són antitètiques. L'Estat, en teoria, representa la suma de negacions de les llibertats individuals, o el sacrifici que tots els seus membres fan renunciant a una part de la seva llibertat en benefici del bé comú, i en la pràctica resulta aquesta definició de Bastiat: «L'Estat és la gran ficció per mitjà de la qual tothom s'esforça a viure a costa de tothom»; o aquesta altra de Renan: «L'Estat és un autócrata incomparable que té drets contra tothom i ningú no en té contra ell». La Societat, contràriament, és la forma natural d'existència de la humanitat; es regeix pels costums o per hàbits tradicionals, però no per lleis escrites imposades anteriorment; progressa lentament gràcies a l'impuls que li donen les iniciatives individuals, no pel pensament ni per la voluntat dels legisladors. Les lleis a les quals se sotmet són les lleis natuque, encara que

191

rals, inherents tant al cos social com als cossos físics, que la ciència descobreix i que el legislador i el governant desconeixen o contrarien per sistema.

progressiva en què ens trobem, allò Societat, a causa dels entrefer encara, ba de fer-bo la iniciativa individual, i aquest és el nostre cas. Sense negar allò que en altres nacions es fa per a l'ensenyament racional, supeditat en gran manera a aquest laïcisme que, si emancipa l'ensenyament de la tirania de l'Església, el deixa sotmès a l'Estat, que, si bé expulsa de l'escola el fetitxe religiós, a canvi bi posa el símbol patriòtic, bem de reconèixer que l'ensenyança pura, la típica, la que pot servir de model, és la plantejada a l'Escola En la situació d'evolució

que l'Estat no vol fer i allò que la bancs oposats per l'Estat, no pot

Moderna de Barcelona

a

iniciativa de Francesc Ferrer. I

no

vull

manifestació de vanaglòria patriòtica, ni menys més lluny; pretenc exposar, bo aconsegueixi o no, l'abast social, revolucionari, bumà, de l'ensenyament racional. De moment, recullo aquesta dada: en la recent campanya «Pro Ferren>, mantinguda per la premsa internacional, s'ba pogut llegir constantment, afirmat per notables personalitats europees i americanes, que l'Escola Moderna de Barcelona representa una iniciativa original.

I aquí recullo la idea del triomf representat per aquest acte, del qual ja be parlat al principi.

Els privilegiats en general, no pas només els caracteritzats pel dogma, sinó aquells que representen la usurpació de la riquesa social, es van concertar contra l'Escola Moderna i contra el seu fundador, i a la primera oportunitat escometeren contra l'una i l'altre amb tot el seu poder, i aquest poder s'ba estavellat contra aquesta força que, encara que sembli incoherent, sense traves ni cap combinació orgànica, sense cap altra manifestació que l'article o la informació periodística, el míting i la conferència, producte gairebé sempre d'una activitat personal, i tot això expressat en francès, en alemany, en anglès, en italià, en portuguès, en espanyol, un dia i un altre, amb constància admirable, ba estat suficient per a esclafar i anihilar el poder de Loyola, fer

aquí

cap

d'adulació personal; vull anar

192

sabeu, és

immens

estén els Ilefíscosos i dir, allò que era reconegudament feble, reforçat per la raó, ha triomfat per damunt d'allò que era tingut per fort i que volia consumar una iniquitat.

S'han canviat, doncs, els papers: ja som forts per la raó i per la justícia; són febles per la injustícia i pel sofisma.

Amb l'absolució de Ferrer adquireix major esplendor l'ensenyament racional, que avui des de Barcelona irradia el món i no pot ser sinó universalment adoptat; amb la negativa a la petició de Becerra del Toro s'inicia la separació completa de la infància de la creença en el dogma, de la submissió a tota tirania, de l'hipòcrita convencionalisme que posa la ficció per damunt de la realitat, i es creen aquestes generacions despreocupades i conscients que han d'enaltir la humanitat."*^ Aquella absolució i aquella negativa signifiquen el final d'una evolució i el principi d'una nova era. Arribo, fins i tot, a considerar-les més transcendentals que alguns esdeveniments històrics als quals s'ha donat el nom de revolucions. Per elles passa l'ensenyament a ser una funció eminentment social. Fins aquí l'ensenyament, supeditat a l'Església, que, en feliç expressió de Bakunin, volia fer de l'home un sant, o de l'Estat, que en volia fer un ciutadà, modelant-lo tant l'una com l'altre al seu llit de Procust, serà el fet natural de donar a la infància, que com a continuadora de les generacions passades o que van passant, formarà la humanitat futura, la seva participació en el tresor de la saviesa humana. És la ruptura de l'esoterisme, o creença per als ignorants, per a aquells de qui es va dir que es necessitava un déu per a la gentalla, i la iniciació de tothom en l'exoterisme, o doctrina fins aquí secreta per a satisfacció dels poderosos.

Vosaltres, professors racionalistes, sou els cridats a fer real el principi d'una justificació a la Societat, que no pararà fins que posarà a disposició de tothom el patrimoni universal, format pels béns naturals i pels adquirits per tots aquells que, sense distinció de països i a través de totes les èpoques, han observat, estudiat, pensat i treballat per tal de constituir aquesta riquesa que, com

un pop

que

absorbents tentacles per tot el món. Es

a

193

amb la qual podria viure amb satisfacció i benestar una humanitat de triple nombre d'habitants.

Heu d'emancipar i generalitzar l'ensenyament, que no ha de ser, com

fins

ara, un

planter d'estúpids creients,

o un

picador

per domesticar energies rebels, o un negoci industrial per obtenir rendes a costa de la mixtificació de les intel·ligències; esteu

fundar el veritable equilibre entre el que es creu

i el i amb aquesta laudabilíssima tasca donareu a la Societat aquell fonament sòlid que debades ha buscat fins destinats

a

que se sap, ara.

La vostra és una bella missió; no n'hi ha cap altra al món que superi. Mentre les restes del privilegi formen tractats internacionals per reforçar-se contra els innovadors, enforteixen la legislació amb lleis excepcionals per perseguir els revolucionaris, doten els seus exèrcits amb nous i més poderosos instruments de destrucció, inventen nous sofismes per justificar-se, aquí esteu vosaltres per destruir atavismes, ensenyar veritats, formar caràcters, impedir la formació de masses sectàries i incoscients i per fer de cada home i de cada dona un ésser pensant i actiu, de positiu i d'idèntic valor, sobre el qual no pugui sostenir-se cap fals prestigi ni cap autoritat indeguda, de manera que la justícia entre les relacions humanes sigui un resultat senzill i pràctic

la

dels costums.

Per tirar endavant la vostra obra

poderosos, els vostres

gireu la vista cap als tais poderosos, perquè essencialment seran enemics, sense negar, però, que sempre podeu trobar no

com a

ens ho demostra el cas de la iniciatidel fundador de l'Escola Moderna. Procureu que s'hi interessi el proletariat, que és avui dia la classe social eminentment

auxiliars individuals: això va

progressiva, perquè a diferència de la burgesia usurpadora de la riquesa social, tot vivint en l'opressió i en la misèria, té els béns en el futur, i vosaltres sou els principals dispensadors d'aquests béns.

Si enteneu la vostra missió d'aquesta manera i si per ella

desenvolupeu les vostres energies, animades per un entusiasme vivificador ajudat per la poderosa virtut de la constància, a 194

vosaltres serà encomanada la tasca d'aquest sublim ideal formulat per la poderosa intel·ligència de Pi i Maragall: «L'home no està condemnat a sofrir eternament els mals que

l'afligeixen. La

seva

intel·ligència dissipa dia

rere

dia les

boires que l'enfosqueixen i confonen, la seva voluntat està més ben determinada, la seva llibertat s'educa. Vindrà un temps, no en

dubteu,

que,

coneguda ja la llei de la Humanitat, les

seves

relacions aniran perfectament d'acord amb el destí de la raça.

La llibertat i la fatalitat seran aleshores idèntiques, no hi haurà motius de lluita, i una aurèola inestingible de pau circumdaràja el front del nadó Pel juny

en

sortir de les entranyes de la mare».

de 1908 Ferrer

reposava

als Banys d'Arles, i

em va

convidar que hi anés, a la qual cosa vaig accedir molt gustós, i en la tranquil·litat d'aquell bellíssim racó dels Pirineus, en el descans merescut després de molts anys d'activitat incessant i d'un de privació de llibertat i terrible perill, va recordar els

donats en la vida progressista i vam acordar propòsits continuadors tot aprofitant les lliçons de l'experiència. passos

s'havia especulat amics i adversaris sobre el significat de l'Escola Moderna durant la campanya per al seu alliberament, es va fixar el propòsit d'escriure una Memòria explicativa del seu significat, que es publicaria a la premsa espanyola i francesa i fixaria clarament i terminantment el concepte, l'aplicació i l'extensió de l'ensenyament racionalista.

Per tal de realitzar aquest propòsit em va demanar col·laboració, i en aquell meravellós oasi i fruint d'una breu treva en la lluita pel progrés, pel bé, per la justícia, en la calma d'un paisatge esplèndid, gaudint d'aromàtiques brises i de l'harmònic murmuri d'ocells i d'insectes a la vora d'un rierol, va escriure aquesta explicació que, per ser seva i per haver estat ratificada i confirmada en una hora tràgica i solemne a Montjuïc davant l'escamot d'execució, rectifica errors, ratifica veritats i pot servir de guia als continuadors d'una iniciativa salvadora, emancipadora i llibertadora de la humanitat.

Allà Ferrer, en consideració a tot allò que

per

195

En aquell ambient, en presència de Ferrer i sentint la seva paraula inspirada pel més generós altruisme, vaig sentir aquelles emocions que exalten el sentiment i el pensament, i mentre ell esbossava la seva Memòria jo vaig escriure les següents ratlles, que no podia ni imaginar que s'inclourien en el prefaci de l'obra pòstuma de Ferrer.

l'escola

moderna

Existeix un tresor natural, en la formació del qual no han intervingut els homes, i un altre d'artificial, construït amb l'ajuda dels observadors, dels pensadors i dels treballadors de tots els temps i de tots els països.

Per l'existència d'aquest tresor natural viuen els homes, per l'aglomeració d'aquest tresor artificial viu la humanitat; perquè és evident que, sense condicions de vitalitat necessària i fins i tot excedent, les espècies inferiors no haurien evolucionat fins a formar l'organisme humà, ni l'aprofitament de l'excedent no hauria creat la ciència, l'art i la indústria tot reunint el saber, el voler i el poder de tothom de manera que es fundés la humanitat per l'adopció de la solidaritat.

Si aquests tresors no tenen creador en la nostra espècie ni en la generació vivent, és clar que l'apropiació individual, la transmissió hereditària i el gaudi de tots els avantatges consegüents que té un cert nombre de privilegiats, amb l'exclusió d'un altre nombre infinitament més gran que romanen mísers i ignorants desheretats, no tenen raó de ser, són un absurd, constitueixen una usurpació.

Això és així: no hi busquem culpables ni responsables; no donem satisfacció inútil al sentiment buscant l'enemic a qui voldríem atabalar amb les queixes o destruir amb la ira, però reconeguem el fet en tota la senzillesa: la gran riquesa natural i la no menys gran riquesa social, que juntes formen el patrimoni d'aquesta gran aglomeració solidària anomenada humanitat, el reté en el món un nombre relativament curt de privilegiats, des 196

del braman al burgès, en perjudici de tots els explotats i oprimits del món, des del pària al jornaler, prenent la denominació

d'aquestes classes històriques com a representació de totes les desigualtats més o menys conegudes que han existit entre els homes.

Obra humana és el dualisme que tant de mal ens fa, obra ser el monisme reparador que ha d'afavorir-nos.

humana ha de

els legisladors codifiquessin la injustícia legade les classes ínfimes, els sacerdots havien santificat la ignorància amb l'esoterisme; reservant-se amb l'esoterisme el privilegi del saber, i així va quedar creat l'absurd antisolidari que representa el dualisme que ens divideix; causant, també, de l'antagonisme d'interessos que corca la Societat.

La ciència, precursora sempre, així com el pensament preAbans que

litzant la usurpació propietària i el desposseïment

a títol de determinant de la voluntat, va superar pel seu propi poder les reserves i els secrets de la iniciació, passant del temple, on la usurpaven els sacerdots, a la universitat, on la usurpen els burgesos; però interpretat el símbol, esvanit el mite i enderrocat l'ídol, l'últim refugi de la injustícia esotèrica, ni a la universitat no s'atura i passa a l'escola racional, veritable i positiva universitat on s'ensenya a totes i a tots la ciència de la vida, convertint en aula infantil la naturalesa en tota la immensa amplitud, i té com a objectiu de l'ensenyament totes les manifestacions del saber i del poder

cedeix necessàriament l'acció

dels homes.

punt inicial la nova via lliure la humanitat va sorgir l'Escola Moderna.

Per tal de condensar empresa per

en un

Anselmo Lorenzo

197

NOTES

1. Manuel Ruiz de Zorrilla

(Burgo de Osma 1833, Burgos 1895), polític,

contribuí a la revolució de 1866. Durant l'etapa d'Amadeu 1 va ser cap del partit

progressista. L'any 1880 va fundar el partit republicà progressista i desde 1883 va inspirar (o va coHaborar-hi) una sèrie d'aixecaments militars republicans.

Fracassada l'activitat conspirativa —que havia culminat en l'aixecament de Villacampa, 1886—, continuà com a líder carismàtic del republicanisme progressista espanyol (Manifest de Londres el 1886 i de Brussel·les el 1892).

2. El

«boulangisme» és el moviment polític francès entorn del general GeorBoulanger (Rennes 1837, Ixelles, Bèlgica 1891). Com a polític va practicar un populisme perillós. Ministre de la guerra (1996-1887), la seva figura va inquietar el govern, que temia un cop d'Estat. Li feien costat radicals dissidents, com Naquet, Déroulède i la Lliga dels Patriotes, bonapartistes i monàrquics i molts dels obrers en atur decepcionats pel govern radical. Després de la seva victòria a les eleccions parcials de 1886-1889 no va gosar donar l'ordre de marxa sobre l'Eliseu i va ser acusat pel govern de complot contra l'Estat. ges

3. Ferrer

es refereix, evidentment, a la importantíssima Llei d'Associacions juny de 1887, el debat parlamentari de la qual va tenir lloc de l'I al 16 de març de 1887. Aquesta llei era un dels punts centrals del programa de Práxedes Mateo Sagasta (1825-1903), eap del Partit Liberal i cap de govern en dife¬

de 17 de

rents moments de

4. Manuel

la Restauració.

Villacampa (1827-1887), militar republicà espanyol,

va ser

detin¬

gut arran del fracàs del cop del 19 de setembre de 1886. Després d'aquest intent, el partit republicà progressista de Ruiz Zorrilla va acceptar la lliça legal, es va acostar a Salmerón i va ser un dels grups d'Unió Republicana (1893), fins que, mort

Ruiz Zorrilla (1895), es va escindir per la dreta (Sol i

Ortega) i

per

l'esquerra (Lerroux).

199

Vegeu en la segona edició del llibre de Francesc Ferrer «L'Espagnol Prati(París, 1897) el text d'Angeles López de Ayala amb una clara premonició d'aquest «acte generós». Això indicaria que la idea de crear una institueió eseolar socialment reformadora dataria almenys de 1897.

5.

que»

6. Sobre l'ambient de començaments

de segle

en

què s'emmarquen els

con¬

Ferrer (via el seu futur gendre l'escriptor Jaume Brossa) amb ambients catalanistes de tendència avantguardista, progressista o republicana, són llumitactes de

noses les apreciacions d'Amadeu Hurtado {Quaranta anys d'advocat, Ariel, Barcelona, 1969, pp. 88-98). Hurtado hi explica perquè no va voler recolzar un projecte escolar que li semblava d'un dogmatisme «extremista», tal com li presentava la primera directora de l'Eseola Clémence Jacquinet. Vegeu també Le véritable Francisco Ferrer de Sol Ferrer (París, 1948, p. 168).

7. Joan B. Salas Anton

(1854-1931), polític republicà sabadallenc i advocat posició econòmica. Va ser un important animador del moviment cooperativista del país. de sòlida

8. Vegeu més amunt, pp. 16-18, la ressenya de l'acte inaugural. Pel que fa a la ràpida anomenada «americana», el que diu Ferrer és rigorosament cert. Cal pensar sobretot en l'impaete editorial dels llibres de l'Escola en llocs com Buenos

Aires.

Religión del Porvenir és molt possiblement una errada d'imLa Irreligión del Porvenir, «L'Irréligion de l'Avenir» (1887). Jean Marie Guyau (1854-1888) va ser un filòsof francès, molt influent, que plantejà, en un sentit semblant a Nietzsche, la superació de la moral habitual mitjançant una eonsideració del paper que desenvolupen en l'acció moral la vida espontània i la motivació inconscient. L'Editorial de Ferrer havia de publicar el llibre de Guyau «L'Irréligion de l'Avenir», després d'una obra d'l.

9. El títol La

premta, present ja a la primera edició del text, per traducció castellana de 1904 de l'obra de Guyau

Nergal.

10. L'obra de Charles Secrétan, filòsof suís (Lausanne, 1815-1895), deixeble Schelling, és un esforç per conciliar els dogmes cristians i la filosofia, i la seva reflexió volta entorn de temes com raó i cristianisme, el principi i la creença, de

etc.

11. Théodule Ribot, filòsof i psicòleg francès ( 1839-1916), dirigí la «Revue philosphique». Treballà especialment en el terreny de la psicologia experimental i positiva. Va estudiar sobretot els problemes de l'afectivitat, les malalties de la personalitat i el tema de l'atenció.

200

12. D.R.C.:

Rogeli Columbié,

Barcelona la dècada dels setanta, Moderna.

13. Benoît-Joseph Labre

un cubà emigrat a la metròpoli, establert a i maçó com altres col·laboradors de l'Escola

(Artois 1748, Roma 1783, canonitzat el 1881) imi(segle IV) fent de captaire.

tà la vida miserable de Sant Aleix 14. Andrés Martínez Vargas

Pediatria

(Barbastre 1861, Barcelona 1948) catedràtic de

la Universitat de Barcelona, de la qual seria rector (1923-1928), va

a

orientar les seves activitats mèdico-socials cap a la higiene de l'Escola Moderna li publicà amb luxe textos preciosos.

infantil. L'editorial

a la regla del naturalista francès Jean-Baptiste de (1744-1829), coneguda com a regla de r«ús i el no ús»: la necessitat crea l'òrgan necessari i l'ús la reforça o desenvolupa. L'altra regla d'or de Lamarck fou, recordem-ho, la de l'herència dels caràcters adquirits.

refereix, és clar,

15. Es

Monet Lamarck

16. Dómela Nieuwenhuis fou

un

dels principals capdavanters obreristes

fou publicat al primer núBrussel·les, versió castella«BEM» (2a. època, núm. 1, Barcelona, 1 de maig).

holandesos del segle passat. L'article esmentat aquí mero de «L'École Rénovée» (15 d'abril de 1908) de na, a

17.Victor Considérant (Jura 1808, París 1893),

filòsof i economista fran¬

cès.

18. Que aquestes crides van trobar eco en una munió de joves ho testimocom el d'Alban Rossell (P. Solà, Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Es¬

nien records

cola Moderna, Barcelona, 1978, p. 44 i ss. i

Barcelona,

Educació i moviment llibertari,

60 i ss.).

p.

19. Aquest

llarg article

va ser

publjcat

per

Francesc Ferrer el primer de maig

de 1908 amb el títol La Renovación de la Escuela al Butlletí de l'Escola Moderna, segona

època,

20. Vegeu

any

I,

pp.

6-10.

«Boletín de la Escuela Moderna» (BEM) 1,

any

111, 30-IX-1903.

va ser recomanat per l'inspector maçó francès MiAnys abans el Gran Orient francès l'havia recomanat a les

21. El llibre de Malvert chel Petit seves

de

Va

a

Ferrer.

seccions.

22. Podria tractar-se de Cels Gomis (Reus 1841, Barcelona 1915), enginyer camins, internacionalista i posteriorment membre de societats catalanistes. ser

membre de la Junta Directiva de la Biblioteca Arús. Autor entre altres

201

Zoologia popular catalana ( 1915) i del volum corresponent a la «provínGeografia General de Catalunya de Carreras Candi.

Ferrer havia tractat Cels Gomis, el nom del qual figura en una agenda personal del pedagog d'Alella.

d'una

cia de Barcelona» de la

23. Per una visió de conjunt de les publicacions de l'Escola Moderna: P. Solà, Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna, Curial, Barcelona, 1978, pp. 48 i ss. L'obra Patriotisme-Colonisation, amb prefaci d'Élisée Reclus, figura a la biblioteca de Francesc Ferrer (ed. «Les Temps Nouveaux», Paris, 1903, Bibliothèque Documentaire, 384 p.).

A. Hurtado, op. cit., nota 6, pp. 90-96. amb Amadeu Hurtado i Ramon Sempau. Hurqualifica Vendrell de «valor positiu que Catalunya havia de perdre per la

24. Sobre Ernest Vendrell, vegeu

Formà part del grup «Foc Nou» tado

crueltat d'una mort prematura».

el «Brusi» —periòdic del sector més modeburgesia catalana, tant de temps dirigit per Mañé i Flaquer— d'actuar contra l'esperit veritablement cristià. En un discurs d'homenatge a l'afusellat de Montjuïc, anys després, Kropotkin dirà que Ferrer en feia un gra massa de la 25. Fixem-nos que Ferrer acusa

rat de

la

defensa dels heterodoxos cristians...

26. «BEM» t,

31-1-1904, pòrtic.

27. Es tracta d'escoles que utilitzen llibres de text de l'Escola Moderna. És a dir, escoles que es comprometen en una línia, però no pas necessàriament que adoptin la totalitat de les premisses ideològiques o pedagògiques del moviment racionalista.

Congrés Ferroviari esmentat per Ferrer va inaugurar-se el diumenge 6 Proven^alenc de Sant Marti. En efecte, el V Congrés Regional de Ferrocarrils iniciava en aquesta data la seva tasca, sota la presidència de Zurdo Olivares, futur regidor republicà. Zurdo, que tenia fills a l'Escola Moderna, era secretari internacional del Sindicat General dels Ferrocarrils d'Espanya. Vegeu: «El Diluvio», Barcelona, núm. 340, 7-XI1-1903, p.

28. El

de desembre de 1903 al Casino

10.

29. Del «BEM», 5, any

4, 31-1-1905.

30. Del «BEM», 5, any

4, 31-1-1905.

31. Text publicat al «EM», núm.

202

2, 31-X-1904, de J. Delaunaie.

32. «La Scuola Laica»

(Fabbri) 109.

33. L'argument és una mica coix: es vol comparar la bondat d'una pedagogia partir de fragments pre-seleccionats per aquesta mateixa pedagogia. La nota, segurament, és d'Anselmo Lorenzo.

a

químic francès (París, 1743-1794). Dipumembre del cos de recaptadors d'impostos des de 1771. Arrestat per la Convenció el 1793, fou guillotinat el 1794. És considerat el creador de la Química com a ciència.

34. Antoine Laurent de Lavoisier,

tat

el 1789 i secretari del Tresor el 1791, va ser

35. Herbert Spencer, filòsof i pedagog anglès, autor de l'obra L'educació intellectual, moral i fisica. Hem adaptat per a aquesta citació la versió catalana directa publicada a Textos Pedagògics n. 21 (EUMO Editorial, Vic, 1989, pp. 28-34).

36. Gabriel de Mortillet (Meylan, Isère, 1821-Saint Germain en Laye, 1898), arqueòleg i prehistoriador. Va escriure sobre l'antiguitat de l'home i sobre la seva «història positiva i filosòfica». Cartailhac va continuar la seva tasca. Aquest article de Mortillet va sortir al «BEM», 2a època, núm. 7, novembre de 1908.

article va ser publicat al «BEM» corresponent a la segona època, 5, setembre de 1908. Pratelle va col·laborar a aquest periòdie racionalista almenys un altre cop (art. Eliseo Reclus educador, del núm. 7, corresponent a novembre de 1908).

37. Aquest

núm.

Élisée Reclus (1830-1905) geògraf francès. Internacionalista, participà a qual va ser deportat. Posteriorment s'establí a Bèlgica, des d'on exercí un prolongat magisteri científic i ideològic. Autor d'una monumental i renovadora «Geografia Universal» (1875-1895) i de «L'Home i la Terra» (1905-1908). Influí fortament en els medis anarquistes ibèrics.

38.

la famosa Commune, raó per la

(1858-1942), llibertari francès amic de Malato i seguiConegut de Francesc Ferrer, el qual en tenia l'adreça en la agenda. De 1904 a 1917 va portar l'orfelinat de «La Ruche» (el Rusc), molt

39. Sébastien Faure dor de Malatesta. seva

basat

en

el model de Paul Robin.

40. Piotr Alexei vitx

Kropotkin (Moscou 1842, Dimitrov 1921 ) va ser un aristòmilità a la I Internacional. Es va establir a la Gran Bretanya i va desenvolupar de forma puixant la teoria anarco-comunista. Amic de Ferrer.

crata ms que

Llorenç Portet era un vell amic de Ferrer i de Tàrrida del Mármol. Havia a Londres. En el seu testament. Ferrer el responsabilitzà de l'Editorial, però, havent mort aviat, la seva família va vendre els drets a l'editor Maucci.

41.

estat

exiliat

203

42. Anselmo

Lorenzo, obrer tipògraf, nat

a Toledo el 1841 imortl'any 1914 Regional Espanyola de la Primera Internacional, delegat a la conferència de Londres de 1871, on va conèixer K. Marx.

Es va establir a Catalunya i va fer de pont entre la vella guàrdia llibertària de la 1 Internacional i l'anarco-sindicalisme d'aquest segle. Maçó, com Ferrer, magnificà el poder de l'educació en el canvi individual i social. Lorenzo va participar en el setmanari anarquista de Ferrer «La Huelga Generab> i, gran amic del d'Alella, col·laborà repetidament en l'editorial de l'Escola Moderna. a

Barcelona. Fundador de la Federació

43. El 10 de no va

fiscal del

204

juny de 1907 Ferrer

va ser

absolt

a

Madrid

per un

tribunal

que

acceptar l'acusació de complicitat directa o indirecta en l'afer Morral. El cas

havia estat Becerra del Toro.

ÍNDEX

L'ESCOLA MODERNA I

1

Explicació preliminar

II La senyoreta Meunié III Responsabilitat acceptada IV

Programa primitiu

V Coeducació dels dos

sexes

VI Coeducació de les classes socials VII

Higiene escolar professorat

VIII El

IX La renovació de l'escola X Ni

premi ni càstig

XI Laïcisme i biblioteca XII Conferències dominicals XIII Resultats

positius legítima defensa Ingenuïtat infantil

XIV En XV

XVI Butlletí de l'Escola Moderna XVII Clausura de l'Escola Moderna

Manifestació editorial

APÈNDIX APÈNDIX Notes

I II

3

9 13 19 25 33

39 51 57

67 75 93

99 109 119 133 145 151 157 187 199 205

L’Escola Moderna pretén combatre tots els prejudicis que dificulten l’emancipació total de l’individu, i per a això adopta el racionalisme humanitari, que consisteix a inculcar en la infància l’anhel de conèixer l’origen de totes les injus-tícies socials per tal que, reconeixent-les, després pugui combatre-les i oposar-s’hi.

L’ensenyament racionalista i científic de l’Escola Moderna ha d’abastar, com queda demostrat, l’estudi de tot el que sigui favorable a la llibertat de l’individu i a l’harmonia de la col·lectivitat, mitjançant un règim de pau, d’amor i de benestar per a tothom sense distinció de classes ni de sexe.