Catalan Historical Review by Institut d'Estudis Catalans

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 12

2019

Foreword

Marta Prevosti

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

Lluís Cifuentes i Comamala

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

Maria Antònia Martí Escayol

The environmental history of the Catalan-speaking lands

Antoni González Moreno-Navarro

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

Gemma Rubí

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

In Memoriam

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

107

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

113

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

2019

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_12.indd 1

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

17/07/2019 16:03:33

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (offline, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. This work is subject, unless the contrary is indicated in the text, the photographs or in other illustrations, to an Attribution − Non Commercial −

Cob-Catalan Historical Review_12.indd 2

Non-Derivative Works 3.0 Creative Commons License, the full text of which can be consulted at http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/. You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein. Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088 Legal Deposit: B-14914-2009

GUIDELINES FOR AUTHORS

E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article. Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to:

Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue. Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/>

A system of double-blind review is to be adopted, which helps editors and the editorial board to make decisions on manuscripts submitted and the same time gives authors an opportunity to improve their work. Format of manuscript Contributions should not exceed 30 printed pages, including tables, maps and figures. Manuscripts (including references, tables, etc.) should be 1½ spaced in standard A4 format. The first page of the manuscript should contain only the following:

1 issue will appear in 2019.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat

General information Authors are requested to register and submit manuscripts to the journal directly through the journal’s web site. The author is asked to upload the item, and provide associated metadata or indexing information to facilitate online searching and for the journal’s own use. The author may also accompany the manuscript with supplementary files in the form of data sets, research instruments, or source texts that will enrich it while contributing to more open and robust forms of research and scholarship. The author can track the article through the editorial process — and participate in the copy-editing and proofreading of articles accepted for publication — by logging in with the username and password provided. Manuscripts should be prepared in accordance with the journal’s accepted practice, form, and content; they should be checked carefully to avoid the need for corrections in proof. The author should mark where figures and tables are to be inserted. The author vouches that the work has not been published elsewhere and that the manuscript has not been submitted to another journal.

Colònia Güell Crypt (Santa Coloma de Cervelló, 1914). Author: Antoni Gaudí (1852-1926). The project and the construction of the crypt in Colònia Güell were a testing laboratory, where Antoni Gaudí experimented with architectural solutions and new structural techniques that he later used in the Sagrada Família. He made bold attempts, using brick and stone that pushed the limits of the construction of architectural structures, such as the parabolic arches and the sloping walls and columns.

1. Title of the article, containing keywords pertaining to the subject matter. No abbreviations should be used in the title. 2. Names (including forenames) of the author and institutional affiliation. 3. An abstract not exceeding 200 words, summarizing the manuscript’s argument and major contribution. 4. Full name and postal address of the author to whom all correspondence is to be sent. Phone, fax, and email address should be included to speed up communication. 5. A list of abbreviations or acronyms used in the article, if they are not explained in the text. 6. A maximum of five keywords. Notes and bibliography Notes in the manuscript should be in the form of footnotes. (Articles published in the Catalan Historical Review appear with endnotes). Footnote

numbers may be placed in the text in superscript after the punctuation marks. References and notes in the footer should match the following models: (a) Books: Eugene Genovese. Roll, Jordan, Roll: The World the Slaves Made. Vintage Books, New York 1976. (b) Articles: Kenneth Ledford. “German Lawyers and the State in the Weimar Republic”. Law and History Review, 13 (1995), pp. 317-349. If the pagination of a periodical is continuous throughout the year, it is not necessary to give the number or season, only the volume and year. Articles that have appeared in electronic journals may be cited, provided access is unrestricted and the URL or DOI is supplied. (c) Chapters in edited books (citation of pages as for articles): Thomas Klug. “Employers’ Strategies in the Detroit Labor Market, 1900-1929” in On the Line: Essays in the History of Auto Work. Ed. Nelson Lichtenstein and Stephen Meyer. University of Illinois Press, Urbana 1989, pp. 41-72. Tables, maps and figures, including photographs Tables, maps and figures must be numbered consecutively in the text with Arabic numerals and submitted separately at the end of the article. Tables may be edited to permit more compact typesetting. The publisher reserves the right to reduce or enlarge figures and tables. The acceptance of colour illustrations is at the publisher’s discretion. Proofs Proofs will be submitted to the author for the correction of printer’s errors. It is essential that author return the corrected proofs as quickly as possible with minimum alterations. Proofreading is the responsibility of the author. Only typesetting errors should be corrected at this stage. The corrected proofs must be returned by the date requested. Biographical details Each author should provide a short biography (maximum 300 words). It should include details of the autor’s affiliation and research activities. Authors are recommended to have the manuscript thoroughly checked and corrected before submission. The editors warmly appreciate the co-operation of authors in preparing papers in a manner that will facilitate the work of editing and publication. For further information, please contact the Editorial Office. Copyright and responsibilities The authors hold the copyright to their articles. When the authors submit their articles to Catalan

Historical Review for possible publication, they accept the following terms: — The authors give Institut d’Estudis Catalans the right to reproduce, publicly communicate and distribute the articles submitted to be published in Catalan Historical Review. — The authors confirm to Institut d’Estudis Catalans their authorship and the originality of the articles submitted. — It is the authors’ responsibility to secure any permits needed to reproduce all of the graphic materials included in their articles. — The Institut d’Estudis Catalans is exempt from any responsibility stemming from the authors’ potential violation of intellectual property rights. — Unless indicated otherwise in the text or graphic material, the contents published in the journal are subjected to an Attribution – NonCommercial – NoDerivatives 3.0 Spain license (by-nc-nd) from Creative Commons, the complete text of which can be viewed at http://creativecommons.org/licenses/by-ncnd/3.0/es/deed.ca. Therefore, the public at large is authorised to reproduce, distribute and share the article as long as they attribute the authorship and the publisher and make no commercial use or derivative work from it. — The Catalan Historical Review accepts no responsibility for the ideas and opinions expressed by the authors of the articles published. Protection of personal data The Institut d’Estudis Catalans (IEC) fulfils the provisions of the General Data Protection Regulation of the European Union (Regulation 2016/679 dated 27 April 2016). In compliance with this regulation, you are hereby informed that by accepting the rules of publication, the authors hereby authorise that their personal data (full name, contact information and affiliation) may be published with the corresponding volume of the Catalan Historical Review. These data will be incorporated into a processing for which the IEC is responsible with the purpose of managing this publication. The authors’ data will only be used to manage the publication of Catalan Historical Review and will not be given to third parties, nor shall transfers be made to third countries or international organisations. Once Catalan Historical Review has been published, these data will be conserved as part of the historical record of authors. The authors may exercise their rights of access, rectification, erasure, objection, restriction of processing and portability by addressing the Institut d’Estudis Catalans in writing (Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, Spain) or by sending an email to the address dades.personals@ iec.cat, stating the name of the publication.

INDEXED IN DIALNET · DOAJ · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX Rebiun · RACO · Redib · Regesta Imperii · Scimago · Scopus

17/07/2019 16:03:35

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

Institut dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Catalans

Catalan Historical Review-12.indb 1

Barcelona â&#x20AC;˘ Catalonia

18/07/2019 12:46:55

Catalan Historical Review Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Catalan Historical Review-12.indb 2

1 issue will appear in 2019. The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue.

Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/>

18/07/2019 12:46:55

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

EDITOR-IN-CHIEF* Albert Balcells, Institut d’Estudis Catalans

ASSOCIATE EDITORS* Francesc Fontbona, Institut d’Estudis Catalans Josep Guitart, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Massot, Institut d’Estudis Catalans Tomàs de Montagut, Universitat Pompeu Fabra Antoni Simon, Universitat Autònoma de Barcelona

ADVISORY BOARD* Josep Amengual, Universidad de Deusto Ferran Arasa, Universitat de València Ignasi J. Baiges, Universitat de Barcelona Jordi Ballester, Societat Catalana de Musicologia Xavier Barral, Institut d’Estudis Catalans Bonaventura Bassegoda, Universitat Autònoma de Barcelona Ernest Belenguer, Universitat de Barcelona Vicenç Beltrán, Institut d’Estudis Catalans Thomas N. Bisson, Harvard University Dolors Bramon, Institut d’Estudis Catalans Pere Casanellas, Societat Catalana d’Estudis Hebràics Jordi Casassas, Universitat de Barcelona Efrem Compte, Institut d’Estudis Catalans Rafael Cornudella, Universitat Autònoma de Barcelona

Dominique de Courcelles, Centre National de la Recherche Scientifique Miquel Crusafont, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics Eulàlia Duran, Institut d’Estudis Catalans Romà Escalas, Institut d’Estudis Catalans Francesca Español, Amics de l’Art Romànic Georges Fabre, Université de Pau Gaspar Feliu, Universitat de Barcelona Paul Freedman, Yale University Roger Friedlein, Ruhr-Universität Bochum Antoni Furió, Universitat de València Carme Gràcia, Universitat de València Josep Maria Gregori, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel Gros, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics Christian Guilleré, Université de Savoie Enric Guinot, Universitat de València Albert G. Hauf, Institut d’Estudis Catalans Jocelyn N. Hillgarth, University of Toronto Nikolas Jaspert, Ruhr-Universität Bochum Manuel Jorba, Universitat Autònoma de Barcelona Miljenko Jurkovic, Sveučilište u Zagrebu Immaculada Lorés, Universitat de Lleida Vicenza Lucherini, Università di Napoli Simon Keay, University of Southampton Henry de Lumley, Musée National d’Histoire Naturelle de Paris Tomàs Martínez, Universitat Jaume I Joan Mas, Universitat de les Illes Balears

Marc Mayer, Universitat de Barcelona Concepció Mir, Universitat de Lleida Olimpio Musso, Università di Firenze Josep Maria Nolla, Universitat de Girona Veronica Orazi, Università di Torino Ramon Pinyol, Universitat de Vic Antoni Pladevall, Institut d’Estudis Catalans Olivier Poisson, Université de Paris Patrici Pojada, Universitat de Perpinyà Damià Pons, Universitat de les Illes Balears Paul Preston, London School of Economics and Political Science Marta Prevosti, Universitat de Barcelona Enric Pujol, Universitat Autònoma de Barcelona Antoni Riera, Universitat de Barcelona Santiago Riera, Universitat de Barcelona Patrizio Rigobon, Università Ca’ Foscari Venècia Albert Rossich, Universitat de Girona Flocel Sabaté, Universitat de Lleida Roser Salicrú, Universitat de Barcelona Josep Maria Salrach, Universitat Pompeu Fabra Joan Sanmartí, Universitat de Barcelona Anna Sawicka, Universitat Jaguellònica de Cracòvia Jaume Sobrequés, Societat Catalana d’Estudis Històrics Paolo Sommella, Università «La Sapienza» di Roma Narcís Soler, Universitat de Girona Eliseu Trenc, Université de Reims Eduard Vallès, Universitat Pompeu Fabra Jill R. Webster, University of Toronto Michel Zimmermann, Université de Versailles-Saint-Quentin-en-Yvelines

* Members of the History and Archeology Section and Presidents of its the Institut d’Estudis Catalan’s Affiliated Societies

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-12.indb 3

18/07/2019 12:46:55

Catalan Historical Review-12.indb 4

18/07/2019 12:46:55

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 12

2019

Albert Balcells

Foreword

Marta Prevosti

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

Lluís Cifuentes i Comamala

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

Maria Antònia Martí Escayol

The environmental history of the Catalan-speaking lands

Antoni González Moreno-Navarro

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

Gemma Rubí

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

In Memoriam

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

107

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

113

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-12.indb 5

18/07/2019 12:46:55

Catalan Historical Review-12.indb 6

18/07/2019 12:46:55

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 7-8 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Foreword

The first major topic covered in this issue of the Catalan Historical Review is the production and population of the Conventus Tarraconensis, a division of the Roman Empire which encompassed what is today Catalonia and the northern part of the modern-day region of Valencia, along with the Balearic and Pityusic Islands. The Roman conquest led to a radical shift in the population structure and the establishment of a network of cities which has lasted until today. The introduction of the Roman villa system was associated with overseas trade in wine and textiles, especially linen and flax. While the study of textiles is more difficult, the archaeology and epigraphy of the remains of amphorae have yielded considerable information on the wine business, which flourished until the 3rd century AD and then waned. However, on the Pityusic Islands, the decline in Mediterranean trade characteristic of the transition to the Late Empire was less pronounced since they had an important material, namely purple dye made of murex shells. Our increasing knowledge of agricultural production and the rural habitat in the last few decades has led to considerable progress in a field that until recently had been explored less than the archaeology of cities in the northeast Iberian Peninsula. The overview in this issue will no doubt be extremely informative for anyone interested in the topic. The four chronicles by Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner and Pere the Ceremonious, known as the four great Catalan chronicles, boast exceptional historiographic value for the 13th and 14th centuries. Written in the vernacular instead of Latin, the first and the last have the particular feature of drawing inspiration directly from the monarchs themselves, leading them to resemble political autobiographies. In the 19th century, these four chronicles were considered a testimony of the Catalan national identity, and they were the object of numerous editions and translations before 1971, when a joint edition of all four chronicles overseen by the historian Ferran Soldevila was issued. This invaluable work was nonetheless exhausted many years ago. Starting in 2007, it underwent a revision and its notes were expanded by the historian Maria Teresa Ferrer i Mallol and the philologist Jordi Bruguera, with the oversight of Josep Massot. Published by the Institut d’Estudis Catalans in five volumes, the institute has thus achieved one of its founding goals. This is a major step forward in that it overcomes the separation between the work of historians and philologists on sources which retain their historiographic value, despite the propagandistic intention that inspired them in their day. The article that this issue of the Catalan Historical Review devotes to this topic contributes to the knowledge and

Catalan Historical Review-12.indb 7

value of this exceptional set of literary and historiographic works. Environmental history is a relatively recent discipline which has already produced such a considerable set of scholarly studies within the Catalan-speaking lands that it deserves an overview of its own; therefore, one article in this issue is devoted to this topic. Even though environmental history began to develop in Catalonia in the last decade of the 20th century, it has a history in numerous fields since the late 19th century, and its closest forerunner is ecological science, which itself took shape in the second half of the 1970s. Environmental history is multidisciplinary, and because of its commitment to the environment, it aspires to update the historiography, a goal that is still pending. Different aspects have been studied to date, ranging chronologically from the Middle Ages until more recently; they include climate history, the environmental history of urbanisation and industrialisation, the history of pollution and agro-ecology. The study of the conflicts stemming from each case is accompanied by an analysis of the discourses developed in each period. Natural, agricultural and wooded landscapes have been reconstructed, particularly after the 19th century, and the relations among the different agrarian, wooded, urban and periurban spaces are examined, along with their influence on land planning and the management of diversity. Historical climatology has started from a consolidated tradition in the Catalan-speaking lands. Antoni Gaudí is the most famous Catalan architect in the world. His genius outstripped any style, and this is why the article on him in this issue of the Catalan Historical Review describes him as the lone wolf of European architecture. It also characterises his work as groundbreaking until he exclusively devoted himself to building the temple of the Sagrada Família and dissociated himself with the evolution of contemporary architecture while the work that has garnered him the most international popularity was being built. This article notes the innovative creativity of Gaudí’s early buildings in the 1880s. The works from this period analysed in this article include the Palau Güell on Barcelona’s Carrer Nou de la Rambla, which hinted at Gaudí’s subsequent functional, spatial and ornamental repertoire. In this article, the church in Colònia Güell in Santa Coloma de Cervelló, in the Baix Llobregat region, which can be admired from the brilliant crypt, closes this overview of the monuments in Gaudí’s oeuvre before his venture with the Sagrada Família. The study of political behaviour in Catalonia in the last few decades of the 19th century and first few decades of the 20th century has generated a historiography that is

18/07/2019 12:46:55

8 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

notable and dense enough to merit an overview of a topic that is as complex as it is unavoidable in understanding contemporary Catalonia. In many places, there was a long transition from oligarchic liberalism to modern mass democracy, a period in which the domination of the local notables, called caciques in Spain, along with electoral adulteration and abstentionism, tended to be perpetuated in the rural districts. This is true even in a country which had a significant degree of industrialisation and urban population concentration, as Catalonia did in the first few decades of the 20th century, with the corresponding political participation of the masses in an era in which Spain as a whole was underdeveloped and subjected to a political centralism which sought compromises with those who controlled local clienteles in an exchange of favours. Given that some Catalan industrialisation took place in rural environments near the Llobregat and Ter Rivers, predemocratic political practices tended to continue even in these economically modern nuclei after 1901, when Barcelona and the main Catalan cities had emancipated themselves from the control of the two Spanish parties that alternated power in the constitutional monarchy, and Catalanists and republicans had brought authenticity to electoral competition in the urban nuclei. Even the new forces, which presented themselves as renovators and the enemies of old-style politics, tended to reach compromises with the local caciques in some rural places. This issue of our journal continues to provide bibliographic information on the historical studies of any topic that have appeared in the publications of the Institut d’Estudis Catalans in 2018.

Catalan Historical Review-12.indb 8

Foreword

The Catalan Historical Review has once again earned the top classification – class A – in the update and revision of Carhus Plus 2018 by the Agència de Gestió dels Ajuts Universitaris i de Recerca of the Generalitat de Catalunya (AGAUR). At the same time, the number of readers of this journal has continued to rise, as shown by the records in the databases where the Catalan Historical Review is indexed. This growth has taken place among both scholars outside the Catalan-speaking lands, who are the majority, and for whom the journal was specifically designed, and readers from the Catalan-speaking lands, which proves the usefulness of the overviews provided in the Catalan Historical Review. In 2018, we have mourned the passing of four highly esteemed colleagues: Josep Maria Font i Rius, Eva Serra, Joaquim Garriga and Alexadre Olivar, prominent members of the Institut d’Estudis Catalans and its affiliated societies. Their memory will live on not only because of the affection that they inspired but also because of the value of their works, which are still crucial, lasting contributions to Catalan historiography. At the end of this issue, we devote an obituary to each of these colleagues who is no longer with us. Along with these losses, we would like to congratulate the entry into our advisory council of eleven new members chosen to be a part of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans. We have published a biographical sketch of each of these researchers at the end of this issue. Albert Balcells Editor

18/07/2019 12:46:55

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 9-26 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.153 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands Marta Prevosti*

Institut Català d’Arqueologia Clàssica Received 19 January 2018 · Accepted 15 April 2018

Abstract This article describes the major evolution in the settlement of the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands with the Roman conquest. It analyses the introduction of the Roman economic system, which was heavily based on the production and commercialisation of wine at the end of the Republic and during the High Roman Empire. The key to the added value brought by the villa system lies in the fabric of market relations that the Romans dominated. Linen production was also important, and the technique used to bleach the fabric can be deduced from Pliny. This article concludes with the evolution of the population, settlement and the economy during the Late Empire. Keywords: Settlement, villa system, wine, linen, bleaching

Introduction1 With Marxism, the main players in history became the forces of production, and individuals gained relevance over their leaders; however historians of the ancient world still bemoan the opposite, top-down perspective that the treatises from this period tend to follow.2 It is difficult to overcome this vision due to the partiality and scarcity of ancient sources, which tend to reference the story of the leaders and ignore that of the common folk. Not only is it difficult to get empirical economic data with figures on production or trade, but the lack of figures on settlement is an even tougher or more basic problem. However, we do have the possibility of using archaeology to approach some of these everyday material aspects that the sources do not report by means of data that are often indirect and difficult to interpret, albeit positive. Even though the classical sources provide very little information on the Roman settlement in the area of the Conventus Tarraconensis,3 archaeology has made a great deal of headway in this field. Methodologically speaking, beyond the traditional excavations and archaeological maps, knowledge of the rural Roman settlement in the Conventus Tarraconensis has benefitted from surveys and landscape studies since the 1980s. Studies of the territory within the framework of the Roman city were the first step in an approach within * Contact address: Marta Prevosti. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Plaça d’en Rovellat, s/n 43003 Tarragona. Tel. +34 977 249 133 (ext. 203). E-mail: mprevosti@icac.cat

Catalan Historical Review-12.indb 9

the tendencies of processual, neo-functionalist and science-based archaeology. Since that decade, an avenue of study of the territory in the Roman era has developed within the scientific Marxism school, in close connection with the Besançon School in France. Soon, through the instruction of French archaeologists, Catalan archaeology was also drawing from the sources of the historical school of Ferdinand Braudel’s Annals, including its theories on landscape archaeology. These theoretical approaches have particularly focused on the evolution of the space within which human settlements are located, and, as a result, the study of the environment, the forms of occupation and exploitation, as well as the settlement dynamics and hierarchisation have become fundamental targets of knowledge. Instead of descriptive studies of the sites, we now value territory-wide studies because of the explanatory power they offer on how the system operated as a whole. The incorporation of information technologies, as well as scientific techniques from biology and geology applied to archaeology, have increased our knowledge of the ecological system in which humans developed. And in recent years, the increasing use of digital technology, the potential of Geographic Information Systems and access to big data have helped digital cartography expand in connection with gazetteers and databases on different archaeological topics. Within this avenue, the Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani (TIR-FOR) programme,4 the vast map of the Roman Empire, is shaping up to be a crucial step forward in settlement studies.

18/07/2019 12:46:55

10 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

The major settlement shift The Roman conquest signalled a radical change in the settlement structure in the region of the Conventus Tarraconensis and the islands, with the exception of Ibiza.5 In the Iberian era, in the northern region as far as the Millars River, the population was grouped into hundreds of small oppida, most of them hillforts, the largest of which are the towns of Ullastret (15 hectares) and Burriac (10 hectares), accompanied by a dispersed rural settlement. It is believed that the major centres may have exercised control over the others.6 South of the Millars River, the Iberian population was more clearly hierarchised, with dispersed rural settlements and small subsidiary villages of four large oppida or cities, which served as the political-administrative core of large territories7 within a structure more similar to those documented in Upper Andalusia.8 They occupied around 10 hectares: Arse-Saguntum, Leiria-Edeta, Carència de Torís and Kelin. This was the situation during the Iberian period, on which the system of the Roman city, the civitas, was superimposed, which included the urban nucleus and territory under the same legal, social and economic system. However, the 2nd century BC was a transitional period, since the first Roman cities were not founded until the end of the 2nd or beginning of the 1st century BC. Once the Second Punic War was over, a series of oppida were closed. There are signs of a change in settlement patterns in the 2nd century BC, with dispersed, dense settlement on the plains around the medium-sized and small oppida, which entered a gradual process of abandonment, fluctuating between sudden depopulation and survival in some form which could last as late as the 1st century BC. The presence of the Romans is clear in some of these nuclei, which they promoted as a kind of proto-civitas to keep watch over the country, such as Sant Julià de Ramis or Burriac, within a network of domination, the epicentre of which was Tarraco. The end of the 2nd and start of the 1st century BC signalled another period of abandonment. The third and last period of Iberian settlements dovetails with the Sertorian Wars. There was a steady increase in farmstead-type settlements or small clusters of houses located on the plain or at the foot of the mountains, in river valleys or along the coastline. Throughout the 2nd century BC, a fortified landscape gradually gave way to an open landscape in the shift towards the Roman settlement model, which prioritised peasants settling on their crop lands on the plains. We can assume that the inhabitants of these new settlements were the same displaced residents from the Iberian settlements.9 However, at the time when the first Roman republican cities were being founded, the changes around the region gained momentum and the dispersed, rural population occupying the plains multiplied. In the Catalan area, this happened in the turn from the 2nd to the 1st century BC,10 with an explosion of small, rural settlements located on the plains.

Catalan Historical Review-12.indb 10

Marta Prevosti

In Valencia, the rural population also expanded11 with the proliferation of new settlements, and with a huge increase in imports and an economic upswing after the second half of the 2nd century BC. In the 1st century BC, too, there was a gradual increase in small settlements located at medium altitudes or on the plains. Járrega12 describes an even higher density in Alt Palància which dates from the end of the 2nd or start of the 1st century BC. In the region of Edeta, Bonet13 detected that even though the number of settlements did not vary significantly, there is proof of the development of a new settlement pattern between the second half of the 2nd century and the 1st century BC which was organised around habitats on plains, most of which lasted until the imperial period. In Kelin,14 however, there was a decrease in rural settlements. For the area of Valentia, the founding of the colony in 138 BC leads us to believe that it could not have been very different to the Catalan area.15 We concur with Járrega16 that there is no empirical data to uphold a later Romanisation of this region. Territory studies in the Catalan region and several regions within Valencia prove a fact that Millett17 has also observed in other Mediterranean regions: there were more small rural settlements and more potsherds in the period after the conquest, with the founding of the first Roman settlements,18 whereas later there is proof of a gradual wane, a sign that the wealth began to be concentrated. Millet believes that this could be interpreted as the economic effect of inclusion within the empire, which would lead to large numbers of merchants and provincials with opportunities to prosper. In the Conventus Tarraconensis, evidence seems to indicate a situation of considerable prosperity among the indigenous peoples, who were freed from Iberian organisational structures and could now easily sell their agricultural surpluses with the opening of new markets. Furthermore, they had little competition in trade thanks to the new situation of power replacement, which was now in Roman hands, at the time the country’s agrarian colonisation was just beginning. Over time, the first cities, the arrival of colonists and the acquisition of properties by the wealthy Roman classes must have centralised land ownership, farming and trade. Between the Pyrenees and the Millars River,19 the majority of Roman cities were newly-founded nuclei located in virgin areas, which created a new population structure. The cities were located on the plains (17 in the current area of Catalonia and 1 in the area of Castelló), the smallest of which occupied around 10 hectares, while the capital of the conventus, Tarraco, covered 80-90 hectares. It is true that some of these cities cropped up next to indigenous settlements, like Iluro near Burriac and Gerunda near Sant Julià de Ramis, or even touching the pre-existing settlement, such as Tarraco and Emporiae. Lesera is the only case of total continuity. However, generally speaking, the Romans did not seem to respect the possible Iberian capitals.

18/07/2019 12:46:55

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

South of the Millars River, the proportion of continuity of cities is greater than in the northern regions, perhaps because the urban structure was more mature. 20 Of the four Iberian cities, Arse-Saguntum and Leiria-Edeta survived as Roman cities. In this area, only one new settlement was founded ex novo: Valentia. On the Balearic Islands, the change was not as dramatic. The population was concentrated into numerous Talayotic settlements. However, even though the Roman conquest led to the founding of new cities, many of these older settlements remained inhabited throughout the entire Roman period.21 Pliny mentions three of them ‒Guium, Tucis and Bocchorvm‒, the latter of which became a federated city. On Menorca Mago and Iamno seemed to survive in the subsequent stage in the guise of castella, although under Vespasian they became municipalities, while Sanisera was newly founded. Palma and Pollentia were colonies founded with 3,000 colonists from among the Romans of Iberia, according to Strabo (Str. III, 5, 1.),22 perhaps some of them originally from Picenum. They left a profound mark on the land in the form of agrarian colonisation with centuriations and an important network of villas. However, many Talayotic settlements remained in-

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 11

habited as rural farming centres within the system ‒some even had new settlers, perhaps contingents from Gaul‒23 while other settlements were abandoned. Conversely, on the Pityusic Islands, the settlement situation showed a great deal of continuity with the Punic settlements. Because of its high development under Carthaginian culture, Ibiza is the island that showed the most continuity both in the urban nucleus, Ebusus, and in the distribution of rural settlements, which clearly followed the Punic tradition. Nonetheless, new rural settlements were also created, even though they all followed pre-Roman patterns and most of them cultivated grapes. Therefore, we can see how the urban nuclei of the Roman cities became veritable political and cultural centres, with the life of urbanitas, while their territories were occupied by rural farming settlements, the true economic foundation of their sustenance and the hallmark of their existence. In fact, the cities in the area under study were essentially communities of farmers, where citizens (cives) had land that was the basis of their wealth, along with norms (legal statutes) for coexisting. They exploited the space over which they held jurisdiction, essentially through crop and livestock farming, although they also

Map 1. Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands, showing the Roman cities

Catalan Historical Review-12.indb 11

18/07/2019 12:46:55

12 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

harvested resources from forests, rivers and the coast, and eventually metals and stones as well. Furthermore, it is worth noting that they were small cities within the empire as a whole, albeit profoundly acculturated ones. The Romans founded the cities in a well-distributed fashion, choosing key points where they could dominate and exploit the land on the best agricultural plains and at the hubs of roadways and seaways, with a considerably higher density along the coast. Most Iberian oppida were abandoned, and the Roman cities concentrated the administration of the people through nuclei that reflected a different organisational pattern. The region went from a settlement system which was governed under quite diverse models ‒if we compare the Iberians in the Ullastret area with those in the Ebro River, those of Kelin or the Talayotic settlements, for example‒ to a fairly uniform system under Roman power, even though it was quite decentralised and every city had its own legal statutes. Therefore, we should understand that the Roman conquest led to the implementation of a social, legal, economic and technological organisational system in the country that was radically new and unified, which entailed a huge step forward for the Iberian and Talayotic world. Thus, it established the basic network of cities that still exists today. The newly-founded cities meant that not only were the urban nuclei structured in the Roman fashion, but so were their territories. The centuriations quite clearly reveal this structural unity, as well as the scope of the cities’ planning and infrastructure. The new system led to the introduction of the Roman concepts of agriculture, which are encapsulated in the system of the Roman villa. The structure of the rural habitat was made up of a large number of small farms and residential agglomerations, in addition to the villas, which were the engines behind the system, within the dynamic of habitat dispersion that characterised the Roman countryside. The agglomerations were small villages or vicus which may have sprung up around a villa, a market at a crossroads or a concentration of small rural property owners.24 Despite the difficulties posed by insufficient archaeology, several agglomerations have also been identified in the area we are studying. This was a region where the wealthy Roman and Italic families invested in lands to produce wine, which also made it the destination of immigrants. Indeed, the clearest sign of the introduction of the villa system was the cultivation of grapes.

Wine and the villas Wine was the main engine of change in Roman agriculture in the area of future Catalan-speaking lands, which arrived with the first foundations of Roman cities. Even though the Iberian world was aware of the cultivation of grapes,25 the Romans introduced more developed production techniques and, more importantly, they inserted

Catalan Historical Review-12.indb 12

Marta Prevosti

the region into their trade circuits. Of the three elements in the Mediterranean triad, wine was and remains the one with the highest yields, although it is also the most delicate one and the one which requires the most technical knowledge and time in order for a vineyard to produce a fine wine. Wine was the prime product of the large Mediterranean villas which were owned by the Roman, Italic and even provincial aristocrats. It was the best investment to earn profits from agriculture. Therefore, when archaeology detects this business on a large scale, it means that it was paving the way for the economic system of the Roman villa, with Roman production techniques and within Roman trade circuits. On Ibiza, wine had been fully introduced and commercialised by the Carthaginians,26 although after a recession in the Roman era, it increased even further and was inserted within a highly developed commercial structure.27 Ibizan wine is paradigmatic because of the significant development of its production and trade. The numerous archaeological traces left by amphorae, production centres and wine troughs in the fields make it easier to study. There is no doubt that since the Punic era it had been produced for commercialisation and found an important market on the coastal areas of Catalonia and Valencia in both the Iberian period28 and the Roman era. In the latter period, it was also exported to southern France and the Tyrrhenian Sea region, until the crisis in the 3rd century halted the massive production and trade of Ibizan wine. The coastal areas of what are today Catalonia and Valencia also came to specialise in this product.29 The region became a coveted place to invest in land, and the Roman and Italic colonists reproduced the practices from their homelands there. In the earliest production of wine amphorae at the end of the 2nd century and in the 1st century BC, the Dressel 1 Citerior amphorae produced in Valls and the Maresme and Vallès regions bear not only seals in Iberian but also some with Italic names which point to landowners from the elites of Rome or Italy.30 The export of this wine can be detected on the Balearic Islands and surely in southern France, albeit in miniscule amounts. Between the second quarter of the 1st century and 30 BC, they are followed by the more abundant Tarraconense 1 amphorae produced on the Costa Brava and the Vallès, Maresme and Baix Penedès regions, along with the coastal areas of Baix Maestrat and La Plana. Their commercialisation has been documented along the route of the Rhône River as far as Bibracte and Brittany, along the route of the Garonne River from Narbonne to Bordeaux, in Hispania Citerior along the Ebro River route as far as Zaragoza and Termantia, in the northern part of Valencia and on the Balearic Islands.31 The seals bear Latin names, probably foreign ones,32 most of which are from the central-Italic area, especially the Oscan and Umbrian regions, possibly resulting from the considerable lands acquired by the powerful individuals from Italy in the turbulent and unstable years of the civil wars, who must have then put freedmen or slaves at the helm of their businesses.33

18/07/2019 12:46:55

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

M. José Pena repeatedly advocates pinpointing the origin of the wine business in the region of Catalonia, as well as the Roman immigration to the republican cities in the Catalan area, as part of Caesar’s colonisation policies. However, the huge upswing in wine production and commercialisation in the coastal area of the Conventus Tarraconensis truly took place in the second half of the 1st century BC. A study of the nomina that appear on the seals of the Pascual 1 and Oberaden 74 amphorae also point to foreigners from Italy, Gallia Narbonensis, Gallia Cisalpina, some equestrians and even some imperial freedmen, who attest to the fact that the agrarian properties in the region were owned by prominent personages and even Augustus.34 They reflect the acquisition of lands as investments meant to produce profits that were often cultivated by underlings. With the new era, a new kind of vessel, the Dressel 2-4 amphora, became dominant. It dovetails with a reorientation in trade, which became much more focused on Italy and Rome, and changes in landowners, at the same time that the production seemed to shift into the hands of the local elites, as detected on the epigraphy of the amphorae.35 The founding of Barcino around the years 1510 BC sheds light on this process.36 The colonists who settled the colony were the new and more direct agents of farming,37 and trade was centralised via the port of Barcino. The advent of epigraphy on amphorae consisting in names (Fulvius, Cornelius, Licinius, Loreius, Porcius, Venuleius, Voltilius), which reappeared on the imperial epigraphy of Narbo, Emporiae, Barcino, Valentia and Carthago Nova, indicates that colonists settled in these cities during the time of the colonisations of Caesar or Augustus.38 Indeed, the mass incorporation of the wine business in the region of Tarraco39 also dates from this period, followed shortly thereafter by the wine from Sagunt40 and Valentia,41 and, to a lesser extent, from inland cities like Ilerda42 and Edeta.43 Therefore, we can see that since the latter years of the republic and during the principality of Augustus, the coastal regions of the future Catalan-speaking lands were devoted to the wine business that participated in the overseas trade circuits. This business was in the hands of families with Italic or Roman roots or the local elites, and we can even witness the presence of properties owned by the emperors but run by imperial freedmen. However, very soon people with servile roots associated with the preeminent families can also be detected in relation to wine production, after they became landowners themselves.44 They are evidence of the efficiency of the social promotion mechanisms in place during the Roman era. The amphorae indicate that after Tiberius, the massive production of wine for commercialisation began to decline in the Maresme region, which had been a pioneer in exports,45 while in many production centres it started to wane after the mid-1st century AD. Nonetheless, we know that the wines in the area of Sagunt, Tarraco and Ibiza remained strong until the early 3rd century. The an-

Catalan Historical Review-12.indb 13

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 13

cient sources contain a series of references to these wines46 and highlight the quality attributed to the wines of Tarraco, Lauro and the Balearic Islands, along with the poor quality of those from Laietania and Sagunt. 47 Precisely these same literary citations dovetail with the second half of the 1st century and the start of the 2nd century, which is when the local elites of Tarraco were present in Rome and attained higher ranks within the administration.48 The closure of numerous production centres in the second half of the 1st century may point to an economic reorganisation within more competitive markets, and perhaps even to vessels other than amphorae, such as dolia, cullei or cupae. On Ibiza, there are no seals on the amphorae, which hinders us from learning details about the families associated with wine production. We should note that the text by Pliny the Elder (Nat.14.8.71) which mentions Balearic wine seems to refer to Ibizan wine, since no traces of wine production and trade, or the manufacture of amphorae, have been found on either Mallorca or Menorca.49 While a decline in the wine production in Laietania and other Catalan areas can be detected, Ibizan wine continued to be exported in the 2nd century. These exports lasted the entire century, and it was not until the crisis in the 3rd century that there are any signs of decline, accompanied by a dramatic reduction in the number of farm units. Nonetheless, Ibizan wine seems to have rallied again in the 4th century.50 With the spread of this productive and commercial system, it is clear that between the 1st century BC and the 3rd century AD the country was fully immersed in the Roman agrarian economy, which we can call the villa system. In the 1st century BC, the settlements detected by archaeology that may have been called villas are quite scarce, although there were some. In Valencia, villas did not appear until the era of Augustus, although the Roman agrarian system seems to have been in operation since the mid-1st century BC.51 However, the villas sprang up everywhere and definitively after Augustus: they were scattered around the territories of the different Roman cities, some of which had fairly luxurious residential areas. The large estates fall perfectly within Roman schemes, as reported by Cicero,52 with owners who had multiple fundi in quite different locations53 to diversify their investments. The manufacture of tegulae stamped with the owner’s names also seems to reflect single individuals owning multiple fundi, such as the famous Lucius Herennius Optatus54 from Barcino. The lineage of Minicii Natalis55 from Barcino is another famous, paradigmatic case of fundi estates in different provinces of the empire.56

Wine trade These owners of different fundi, wine producers and owners of the pottery workshops where the amphorae were manufactured may have also been involved in com-

18/07/2019 12:46:56

14 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

mercialisation, as seems to be the case of Lucius and Marcus Clodius Martialis.57 This wealthy equestrian family from Tarraco owned several fundi and three pottery workshops in the region of what is today Riudoms and Tarragona, in a strip of centuriated land. An irrigation channel documented in medieval times wound its way through them, linking them to each other, which leads us to suspect their Roman origin.58 They manufactured wine amphorae and must have lived in the urban nucleus of Tarraco and the wealthy villa of the Mas d’en Toda estate.59 Marcus Clodius Martialis appears in a lapidary inscription found in Tarraco with the titles of II vir of Tarraco and Praefecto insularum Baliarum. The coastal areas of Tarraco, Valencia and Ibiza kept up the wine business until the 3rd century, with a high level of overseas trade. As discussed above, it was run by large landowners from the wealthy classes. However, it is clear that they carried along a series of smaller producers, small landowners, colonists or tenants who at the time also worked quite actively in the vineyards. There are also reports of people with servile or freeborn roots who were able to become wealthy, actually own fundi and promote themselves socially.60 In contrast, even though archaeology attests to wine production after the turbulent years of the 3rd century, there is no longer any testimony of the manufacture of amphorae or of trade in the Mediterranean market. Its production must have been limited to local consumption. Only Ibiza revived its overseas business in the 4th century, albeit to a lesser extent than in the late empire. It is symptomatic to observe that in the coastal area of what is Catalonia today, wine production did not reemerge as a major international business until the 18th century, a period when vineyards gradually spread around the land once again to produce wines and spirits which were sold in the Atlantic international market, primarily in northern Europe but also in the Americas after 1780. The earnings from the wine and spirit trade allowed some farming families to amass enough capital that they could spearhead the first calico factories in the 18th century, the movement that truly triggered industrialisation in Catalonia.61 There were two essential factors that converged in the economic processes of both the Roman era and the 18th century. First, there was a peasantry with enough capital to invest and the desire to invest in agriculture with the goal of producing surpluses to sell; and secondly, there was an overseas market with a heavy demand. Under these circumstances, the responses were quite similar: the cultivation of grapes overtook the land, and there was wine speculation. The region once again had a deficit of grains, which were purchased elsewhere, as it was more profitable to use the land for vineyards. Even though the economic engines were the large landowners, who were not prominent latifundists, behind them they carried along a series of smaller landowners and tenants who took advantage of the opportunity to work in vineyards as

Catalan Historical Review-12.indb 14

Marta Prevosti

well, and who channelled their yields for sale via the former. Indeed, the principle of selling a lot and buying little must have been broken, although, as Gummerus 62 has noted, this maxim is not exclusive to the ancient world but has always been at the fore in the farming mindset. Farmers’ tendency towards self-sufficiency is only broken when the business is very clear, as we know happened in Catalonia in the Modern Age with wheat, which was bought in North Africa or the Black Sea region. Perhaps something similar happened in the 1st century AD. Finally, in the 18th century, we know that the population almost doubled, especially in the coastal and pre-coastal regions.63 Even Pierre Vilar remarked on the role of wine in the agricultural modernisation of Catalonia. While grains are virtually always a subsistence crop, grapes allow for an annual harvest, do not require much fertiliser ‒for which even the wine shoots can be used‒ and therefore can maintain a higher population than other crops. For this reason, grapes have always been a good crop for trade, one that is capable of generating significant profit as long as it can be placed on the market at a good price. Therefore, vineyards only spread when farmers can insert their crops into a stable or expanding trade network where they can sell their products and purchase the ones they are lacking. This was the case of Catalonia in the 18th century, which created a complex trade network that was increasingly favourable to the Catalan balance of trade. It was also the case of the coastal area of Tarraco at the end of the Republic and the Late Empire. The producers in the region, as discussed above, inserted themselves into the emerging trade network in the western Mediterranean, which was dominated by the Romans, through the new Italic or Roman owners, where wine had a heavy demand among the armies of the limes, the expanding nuclei in Gaul, Rome, North Africa, the islands and the inland regions of the Iberian Peninsula. This trade network was clearly expanding and becoming more active and larger, and the wines were increasingly prized because of their quality. Therefore, the true driving force of the wine business were the wealthy villa owners, such as the Clodii Martialis from Tarraco, whose operation must not have been limited to producing wine; instead they must have also packaged it and at least overseen the first stage in its commercialisation. Perhaps they did not do this directly but via their agents, as was common in businesses stemming from the villa system, which was mercantile. They engaged in a rational, progressive form of agriculture which made them modern for their time. While in the 18th century, with expanding wine production, the region was in a pre-industrial stage, in the High Roman Empire a series of parallel circumstances converged, so perhaps the essential differences are the financial and political distance, although the similarity seems to be the fabric of market relations. Pierre Vilar64 stresses that there was “a change in the principle of the mode of production. Catalonia had gotten used to producing not to consume the products itself but to sell them”, and indeed, this analysis could also be ap-

18/07/2019 12:46:56

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

plied during the Roman period. In Fontana’s opinion,65 in contrast to Spain, “Catalan economic growth was the outcome of a different economic evolution, because industrialisation does not depend solely on factories and machines but arises from a fabric of market relations”. In the Roman era, those who brought a different economic evolution and the habit of producing to sell were the new Italic and Roman farm owners, that is, the villa system, which was not grounded solely on investment to earn profits but also on a fabric of market relations. In the different areas of the Conventus Tarraconensis towards the end of the Republic and during the High Empire, not only did the integration into the villa system and the purchase of lands by members of the wealthy Roman and Italic families bring new production structures to these lands, but these new owners also included them in their trade networks. This new and more dynamic situation pushed the local people to either join or disappear. New local aristocracies and even minor landowners emerged in the provincial cities, whose economy was also grounded on the villa system and the new market relations. Recall that above we saw how immediately after the Roman conquest, an economic expansion could be detected in the area of the Conventus Tarraconensis, along with an explosion of rural farms scattered around the plains and the presence of imported pottery in all the settlements. However, the largest number of rural settlements is detected after the founding of the first cities between the late 2nd and early 1st centuries BC. We have also seen that this expansion ended up crystallising in the villa system, which brought economic dynamism to all the farms that survived, both small and large, until the 2nd or 3rd centuries. In this period, we can detect both creative destruction and technological advancement, social promotion and widespread prosperity, from the lower classes to the aristocrats. However, it is also true that over time, the number of rural settlements diminished in favour of the larger ones, while the smaller ones were closing, although those that did survive became increasingly wealthy. That is, property tended to become more heavily concentrated in the hands of a few, and as this happened, business got weaker. It ended up succumbing at the start of the 3rd century and the crisis that was dawning at that time. Unfortunately, we have no population figures from the Roman era and even less information on its fluctuations. However, we can glean the trends from archaeology. The concentration of cities and rural settlements along the coastal and pre-coastal areas and the strong commercial dynamic are beyond a doubt. As discussed above, settlement studies reveal the maximum number of rural settlements in the era of the first Republican cities in the 1st century BC, although they were still small settlements. With the major expansion in the villa system in the 1st century AD, the number of settlements dropped somewhat. This phenomenon is particularly clear in what is today Catalonia66 and Ibiza.67 Alongside the increasing wealth in the rural settlements, technical improvements

Catalan Historical Review-12.indb 15

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 15

and a larger scale in both construction and agricultural transformation and storage facilities, one can perceive a nuclearization of the settlements, which could be related to the concentration of land ownership. The larger and more complex villas also had smaller rural satellite settlements which depended upon them. In fact, there must have been a considerable population increase because of both the introduction of the villa system revolving around vineyards and immigration, although we are unable to quantitatively evaluate them either.68 Throughout the 1st, 2nd and 3rd centuries, there was an increasing settlement concentration at the same time that the villas were becoming more prominent and luxurious, a sign of their land monopoly.

Oil and wheat Even though wine was the star product for commercialisation, the three basic crops were the Mediterranean triad, of which wheat was the basic foodstuff. The cultivation of grains, especially glume wheat or naked wheat and hulled barley,69 is studied through brief references in the sources, mills, silos and granaries, as well as through palaeobotanical analyses.70 They indicate that grains were produced in all periods, at least for local consumption. Before the conquest, production was quite high. In the first century after the Roman conquest, both the sources and archaeology, via the extensive silo fields,71 continue to reflect considerable grain production, which was used for taxes and trade.72 However, as of the 1st century BC, grapes began to gain ground over grains, and during the reign of Augustus the cultivation of grain seems to have been reduced to local consumption.73 From then on, the tendency studied in the horrea is the same as what Métraux74 observed for the villas in Italy, and the same conveyed by the Latin agronomists, namely that the storage facilities increased in size as time went on, especially after the 2nd century and in the Late Empire, which is interpreted as a tendency towards a concentration of property and population. 75 The Late Empire and Late Antiquity reveal a return to grain production at the expense of grapes, and even the recovery of the ancient storage technique of silos dug into the earth. The olive groves, on the other hand, most likely just supplied the local market. It is harder to trace the cultivation of olives, although we do know that they were grown back in the Iberian period.76 Buxó77 believes that the cultivation of olive trees must not have spread until the 1st century BC. Indications of oil production have been found throughout the entire area under study, though not on a large scale. Pollen studies confirm this crop, which precisely spread during the Roman era.78 A few Roman toponyms also mention it, such as Oleastrum, which is mentioned in the Itinerarium Antonini.79 However, several oil mills have also been excavated, which indicate yields that were most

18/07/2019 12:46:56

16 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

likely meant for the producers’ own local consumption.80 On Ibiza, several fairly important oil mills are known, although no amphorae seem to have been produced to commercialise their output. Nor is there proof of the production of amphorae for oil in the Conventus Tarraconensis, even though there is in southern Valencia, such as in the Oliva workshop. Likewise, imports of oil amphorae from the Baetica are very scarce in the area we are examining.81 All of these facts seem to indicate that olive trees were solely cultivated to produce oil to be consumed locally, but not to be commercialised overseas, thus reflecting the habit of farmers – both ancient and since then – to avoid having to purchase what they can supply themselves.82

Textiles The production of flax, hemp and wool was quite important in the region of the Conventus Tarraconensis. We are aware of this through the ancient sources, which indicate that production was extensive during the High Empire, although it is very difficult to attest to this via archaeology.83 The high quality of the linen carried on the tradition of the Iberians, who had stood out for their manufacture of fine fabrics.84 Within the Roman Empire, even though Egypt excelled for its quality and Italy was rich in linen, the most reputable, wealthy and active regions in its production were Gaul and the territories of Hispaniae. With regard to the region at hand, Strabo (3.4.9) reports that the Emporitans were skilled in linen production. In the 1st century, Pliny the Elder (Nat.19.10) highlighted the linen production in Hispania Citerior, praised the fineness and extraordinary whiteness of the linen from Tarraco and classified the linen produced in Saetabis (today Xàtiva) as the highest quality he knew of (Pliny, Nat. 19.9). The linen of Saetabis was also highlighted by Silius Italicus (Punica, 3. 374-375), who mentioned the waters of the Sucro (Xúquer) River and its high-quality fabrics. The process of bleaching linen fabric was performed in bleaching meadows near water courses. 85 The fabrics were spread on the grass and kept moist by sprinkling them with water. The sun bleached them itself, but if it was done on the grass with water, the process was sped up and intensified, since a chamber was created between the grass and the fabric where hydrogen peroxide was formed, which acted as a bleaching agent. This is the technique used to bleach cotton for calicoes which was common until the introduction of chemical products in the 19th century. It was known since the ancient world and is precisely what Pliny describes: “thanks especially to the waters that bathe Tarraco, in which they bleach it”,86 and perhaps Silius Italicus also makes a reference to the waters of the Sucro (Xúquer) River. Other classical authors such as Grattius (Cynegetica 41) and Catullus (Carmina XII, 11-15; XXV, 5-7) also refer to the linen in this region, from which we can glean that luxurious fabrics like oraria and sudaria were produced

Catalan Historical Review-12.indb 16

Marta Prevosti

there. Alfaro believes that the testimonies from the sources indicate production meant for export. In Tarraco, the RIT 9 inscription from the Late Republican period, which is bilingual in Iberian and Latin, refers to FVLVIA.LINTEARIA, most likely a Romanised indigenous woman who was a weaver or linen merchant, an attribute which must be the source of her name. However, few archaeological indications of flax production, fibre preparation87 or the weaving process88 have been found. The wool produced in the Iberian zone must have also been renowned during the Roman period, as revealed by the famous sagum hispanum.89 There are also indications from the ancient sources, although archaeology has not provided much proof of this either. Archaeozoology has found that the presence of ovicaprids was common in rural settlements, with higher percentages during the Republican and Late Roman periods. Instruments have also been retrieved, such as shears. However, the lack of production figures makes it quite difficult to calibrate to what extent wool production was meant for local consumption or overseas trade. Studies of livestock routes, transhumance and mountainous areas have been more positive. They have provided evidence that the mountain landscapes in the Pyrenees and inland Catalonia were also anthropised in the Roman era, especially via lumbering and shepherding.90 In the late Roman era, shepherding even increased, and with it the human occupation of the mountains, which would again become the site of a renewed expansion in the early Middle Ages. Pollen analyses of the coastal areas indicate that coastal grasslands were regenerated during the late Roman era, which fostered their use by livestock. In this regard, studies have been performed of some livestock routes which were believed to be quite important during the Roman period. On Ibiza and Formentera, significant purple dye production has been studied, with the location of numerous coastal spots with murex shell deposits which date from between the 2nd and 5th centuries. The Notitia Dignitatum (Dig. Oc. I, 64-73) from the late 4th century cites a procurator bafi insularum Balearum, which indicates a state oficina dependent on the comes sacrarum largitiorum, where purple dye was produced.91 It is reasonable to posit that this organisation proves the importance of this product. It is also believed that this prized dye must have been exported as dyed wool and that it must therefore be associated with wool production.92 Indeed, Diodorus (5, 16) refers to the wool from Ibiza, which was known for its softness and beauty, as well as to the quality and ornateness of the fabrics of the Ibizan people.

Infrastructures Infrastructures were the most important definitive advance brought by the Romans compared to the Iberian and Talayotic cultures.93 One must merely consider the

18/07/2019 12:46:56

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

implementation of the Roman land registries, with the complex infrastructure entailed in centuriation, of which we have examples that have been quite thoroughly studied in Camp de Tarragona,94 Horta de València,95 the Barcelona plain, 96 the Mallorcan plain 97 and numerous points in the Conventus Tarraconensis and the islands. The centuriation of Ibiza,98 however, which has been thoroughly studied on the Sant Jordi plain, seems to come from parcellation dating from the Punic era, which makes it the most advanced area in the region. Engineering improvements like drainage or irrigation have left noticeable traces. The aqueducts in Can Roig (Pineda de Mar, Maresme), Els Arcs (Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès), El Collet (Sant Antoni de Calonge, Baix Empordà), Can Ring (Besalú, Garrotxa), Can Terrés (Garriga, Vallès Oriental) and Centcelles (Constantí, Tarragonès)99 are examples of aqueducts which not only carried water to large villas but also irrigated the crops. Lastly, we should mention the network of roads and ports that the Romans built, which proved essential in commercialising the agrarian yields. The Via Augusta was essential, as were the ports of Barcino, Tarraco, Saguntum and Valentia, as well as those of Palma, Pollentia, Mago, Iamno, Sanisera and Ebusus.

The crisis of the 3rd century and the Late Empire Even though many authors believe this crisis had been building up in the 2nd century, the system did not destabilise and a new dynamic was not launched until the 3rd century. In all the areas examined, the number of rural settlements gradually decreased considerably. The end of the crisis and the rally in the 4th century signal the onset of a new period, with far fewer rural settlements than in previous periods, albeit with some much more luxurious villas.100 This century again provided longstanding stability which allowed crop and livestock production to recover, yet under quite a different social order. Apparently, nuclearization became important once again, most likely around the villas. All of this is related to the gradual concentration of landownership, a common phenomenon throughout the entire western Mediterranean. Indeed, in the 4th century, major construction and reforms are documented in the wealthiest villas to equip them with residential areas that were often lavish.101 The most powerful villas set aside large spaces for reception rooms for the owner’s public representation. The large landowners had increasing power over their workers, and in view of the cities’ loss of administrative autonomy, they empowered themselves with increasing attributions. An entire liturgy around the dominus took shape, a clear sign of the increasing distance separating them from their subjects. The reception hall or basilical hall, with a semicircular apse where the owner sat to receive his clientele, tended to be a large space which stood out for its height within

Catalan Historical Review-12.indb 17

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 17

the architectural whole,102 symbolising the owner’s power. The main dining room was often in the shape of a trichora, with three apses to house the semicircular tables with their corresponding beds, the stibadia, to hold banquets with friends and other ranking figures.103 The baths were still an important part of the residential area, but they would become smaller and simpler in the 5th century.104 These large country homes were ornamented with elaborate, costly decorations within the Roman cultivated tradition, with mythological references to the prosperity of the fundus and the virtues of the owner and his wife. The rustic parts were also developed with large storage areas, cellars and presses, as well as rooms for the staff. Alongside the large villas, there were also smaller ones without many luxuries, with associated balnea and necropolises. There are also small farm establishments corresponding to settlers who worked for the large landowners, as well as small landowners who always continued to exist, albeit in smaller numbers. In parallel, since the 4th century, just as in the remaining western provinces, we can witness a process of ruralisation of some villas that had been equipped with residential areas, which became rusticated.105 This reveals the process of the concentration of landownership in the region, because when a villa with its fundus came to be owned by someone who already had a residential villa nearby, the new residential part became superfluous. This ruralisation process did not mean that productivity increased, as some have tried to deduce,106 but rather that the amount of space used decreased and was instead concentrated in the more solid constructions, which were the old residential parts. Hyginius107 and Pliny the Younger108 described this process in the 2nd century within the progressive land-grabbing by the wealthiest, a process that was accentuated in the 5th century. This is why holes were bored into the mosaics in the wealthy rooms to install dolia to hold wine,109 and why baths were turned into pressing rooms and pools into oil or wine presses. Another quite common phenomenon, which also points to a reduction in the space used in the large declining villas, is the appearance of burials from the late era in unused rooms or spaces. This is interpreted as the concentration of life in a small nucleus surrounded by necropolises, which were increasingly close.110 Later on, often in the Visigothic period, came the advent of the phenomenon of “squatters”.111 That is, in some formerly luxurious residences there is proof of a new occupation of the structures by humble peasants, with the compartmentalisation of the spaces via walls that were poorly built112 or without foundations, the installation of metal ovens or other kinds of industries in what used to be noble spaces, and the superimposition of shanties. This is the re-occupancy of buildings which were still worth using because of their structural solidity. The larger villas became veritable power centres in the countryside, where the dominus administered not only the economy but also justice and religion. This is where

18/07/2019 12:46:56

18 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

the first rural Christian churches emerged, which led to the functional reorientation of some places and became the forerunner of the early mediaeval parishes. Christianity soon penetrated this rural world as well after the 4th century,113 as proven by the epigraphy114 and iconography.115 While the 4th century witnessed a recovery in crop and livestock production and some degree of stability, the 5th century was notably more turbulent. This poses fundamental questions about the status of landownership and who the inhabitants of the villas were after the land concessions or appropriations of the newly-arrived barbarian peoples.116 Many Visigoths must have received lands in the Tarraconense. It is quite possible that despite the changes in ownership, the new owners did not live in the rural settlements either and instead merely earned income from them. After the 4th century, the increasing importance of the Church was not only political but also economic. The frequent donations and legacies of land turned the Church into one of the largest landowners. In consequence, it contributed notably to the concentration of wealth and the decline of the residential parts of the villas. After the 6th century, the bishops ended up becoming a key political force within city management. Therefore, the transformations in the structure of land ownership shaped a changing and totally new scene.117 The decrease in the number of rural archaeology sites in the late empire and late antiquity may also reflect a population decline. In some places, this explanation seems to be in line with the data from palynological studies, which reveal major deforestation and the transformation of the predominantly crop-based economy to extensive livestock farming in the 5th to 7th centuries. Perhaps this shift had begun back in the 4th century, with an economy that combined crop farming with widespread livestock husbandry. The new moist coastal meadows resulting from drying and filling marshes and lagoons must have been exploited by alternating them with inland grazing in the pre-coastal mountains and plains, which were reached via the livestock routes used in long-distance transhumance.118 In the area being studied, the mid-6th century signalled a turning point in the development of the villas, in that very few of them survived beyond this date with extensive occupation and sustained wealth. However, the 5th century witnessed a decrease in the construction of luxurious spaces. This scene, which is true of all the Hispanic provinces, contrasts with the situation in the neighbouring provinces of Gaul, where the construction of luxury residences can be detected throughout the entire 5th century, and even into the 6th.119 In fact, there are questions as to where the Hispanic rural elites went to live between the 5th and 8th centuries.120 Very few villas survived as rural centres where prominent figures lived during late antiquity and into the Islamic period121 and even the Middle Ages,122 although they seem to be adaptations by new settlements.123 Generally speaking, the villas were replaced

Catalan Historical Review-12.indb 18

Marta Prevosti

by simple rural settlements which cultivated multiple crops, including grains, vegetables, grapes, olives and fruit trees.124 The Iberian technique of storing grain in silos dug into the earth was revived, and in some cases they reached considerable proportions. 125 Installations of presses and cellars were also common in the larger farming settlements. In some cases, there was a return to the occupation of elevated spots. This was also the time when residential clusters proliferated in the site of the old villas,126 often related to the beginning of parish churches in the western part of the empire,127 although it is too early to consider it a planned network of parishes.128 On the Balearic Islands, as the villa system came to an end between the second half of the 5th century and the 6th century, many small farms started to be created, along with reoccupations of prehistoric sites, and even caves, while ruralised villas continued.129 After the late 5th and 6th centuries, archaeology has uncovered a notable series of rural churches related to residential clusters and communication nodes, which must have provided religious services to the entire population of a large territory. We do not know whether they were built on civil or religious initiative, although they may have been related to a reorganisation of the rural space under the Vandals or Byzantines. The economy moved towards a gradual decline in the massive overseas trade networks, often limited to products for supplying the army and Rome, parallel to the slow disintegration – or perhaps more accurately, the transformation – of the Roman city system and the villa system. The onset of the Late Empire was also characterised by autocracy, a reduction in the cities’ autonomy, an increasingly burdensome and centralised bureaucracy, trade networks with ever-smaller radii, militarisation and the concentration of wealth or landownership in fewer hands. While villas had activated and economic system capable of spurring the entire population during the High Empire, in the Late Empire the new economic systems would increasingly distance the large landowners from the rest of the population, with a notable impoverishment of the lower classes. Nonetheless, we should not consider it a scene of isolation, since the archaeology attests to the fluidity of architectural and artistic contacts around the Mediterranean, especially with Italy, the eastern Mediterranean and North Africa, despite the decreased intensity of overseas trade. Archaeology has detected major imports from North Africa consisting in oil, salted products and wine and to a lesser extent also from the eastern Mediterranean, meant for the dominant classes, which last until the 7th century.130

Conclusions We should highlight two areas of production in which the region under study excelled: wine and textiles. Both are farm products which required subsequent high-level technical processing. The artisanal facilities capable of

18/07/2019 12:46:56

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

completing this processing seem to have been located in the countryside, often in the same site as the rural settlements where the crop fields were located. Wine production, which was characteristic of Roman technology and a symbol of its culture, was implemented parallel to the villa system, and it became a major business in the region until the early 3rd century. It is symptomatic that this timeframe fits within the period when maximum amount of goods circulated in the Mediterranean ‒resulting from the statistics from the archaeologically documented shipwrecks in the Mediterranean 131 which is from the 2nd century BC to the 2nd century AD. As we have seen, Italic families and even the Roman aristocracy participated by introducing farming and crafting techniques and then placing the product within their rich and well-established fabric of market relations. Even though we are aware of the markets where the wine was sold, we do not know the volume of exports. At some sites which have been more extensively studied, we can even ascertain the proportion of wine amphorae from Tarraco. Calculations can also be made of the proportions of shipwrecks with products from there. Studies of this kind only shed light on trends; however, it is clear that wine production was of major importance, and the ancient sources report on the fame garnered by the wines from Tarraco. The second star product which characterised the region was textiles, particularly linen. While wine was a business within the villa system, linen fabrics originated from the local Iberian tradition. As we have seen, the entire process was performed: the growing, the processing of flax, the spinning, the weaving and the bleaching. The output was far-reaching and well-known, although we cannot cite figures or even trends. Archaeology stumbles upon major difficulties finding traces of textiles. There was yet a third star product related to textiles which was characteristic of a small region: the purple dye from the Pityusic Islands. The extraordinarily high price of this dye leads us to believe that it must have been a major source of wealth for these islands. The serious difficulties detecting products that were not commercialised in containers that archaeology is capable of tracing, such as amphorae, should be borne in mind. In consequence, it seems obvious that oil was not commercialised over long distances, as indicated by the absence of oil amphorae. Even though we are unaware of how such an essential product as wheat was obtained, we suspect that it was purchased from the inland regions of the conventus. Despite the early and profound Romanisation, there were always marginal areas, such as the compagani rivi Lavarensis, which were mentioned in a 2nd-century inscription.132 This is an example of a semi-nomadic, indigenous farming community with collective land ownership which entered into conflict with the stable private property ownership that the Romans introduced in the region. Indeed, in the 4th century, Saint Pacian of Barce-

Catalan Historical Review-12.indb 19

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 19

lona reported on mountain people who spoke a strange jargon, which is interpreted as Iberian. Despite this, it seems fairly clear that the coastal area of the Conventus Tarraconensis soon had a high level of romanitas. We have two indicators to uphold this. The first is that the first Roman cities were founded between the late 2nd and the early 1st centuries BC. The second, in line with the first, is the dedication to vineyards, which was characteristic of the villa system and of aristocratic agrarian settlements from the Hellenistic period on. Following Mattingly’s reflection on Roman Africa,133 a series of parameters associated with preindustrial societies can also be found in the region, such as an increase in agrarian production, a rise in the rural population, more exports of primary products, high levels of replacement imports, larger-scale production units,134 and the emergence of a society involved in risk-taking, economic calculation, technological innovation135 and other “rational” economic behaviours. And surely, as happened in Catalonia in the 18th century,136 other factors were the increasing mercantile orientation, complementary lines of specialisation,137 the increase in disposable income, and a relatively extensive income distribution which allowed a broader swath of the population to participate in business, which in turn fostered the spread of economic advancement to a large sector of the population. All of this leads us to conclude that the Roman conquest introduced structures with a considerable capacity for inclusion, as demonstrated by the proven social mobility and remarkable opportunity patterns for many peasants and merchants starting in the 1st century BC. After the Roman conquest, the political rights which the provincial populations gradually achieved were quite broad compared to those of other contemporary and preceding societies. This opened up significant possibilities of growth. Yet somehow, the history of Rome is the history of the triumph of the Empire over the Republic, the triumph of a society with nascent inclusive institutions which ended up being superseded by extractive institutions. Ultimately, the technological advance was slow, occasional and very underappreciated. Society kept showing signs of contradictions by the late 2nd century. In the 3rd century, it became enmeshed in a dire crisis, from which it managed to emerge only via a profound transformation, a far cry from the early Republic. In the Late Empire the areas of what are today Catalonia and Valencia did not recover their large-scale overseas exports. Perhaps the end of wine exports is related to the inclusion of this product in the annona in the 3rd century. All the evidence points to a heavy concentration of land ownership, major stagnation in social mobility, a decline in exports, a drastic reduction in mercantile contacts, which were limited to imports for the elites, and quite possibly a reduction in the population density. In contrast, despite parallel political conditions, the Pityusic Islands were capable of rallying and resuming the wine business and long-distance trade. Their intense wine production for export came from a longstanding Punic

18/07/2019 12:46:56

20 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

tradition. Symptomatically, within the area studied, it was also the region that dealt with the crisis in the 3rd century the most successfully. Its recovery in the 4th century allowed it to continue exporting wine when the areas of modern-day Catalonia and Valencia were no longer capable of doing so, as attested to by the amphorae. The important business of purple dye production, which had been underway there since the High Empire, continued in the late Roman period, perhaps under imperial intervention, for which a state office was established with a procurator bafi insularum Balearum. It would be interesting to analyse what differences led to such divergent evolution under the same political conditions. Perhaps more attention should be paid to the Punic substrate on these islands, just as in Roman Africa.

Notes and references [1]

My thanks to Ferran Arasa for his comments on this article. This article is part of the research project HAR201569655-P of the MINECO (Government of Spain). [2] Genaro Chic. “La historia como propaganda ideológica de un régimen”. In: Alberto Carrillo-Linares (Coord.). La Historia aprendida y enseñada. Editorial Universidad de Sevilla, Seville 2015, pp. 65-80. [3] The limitation of this study to the geographic region of the Conventus Tarraconensis was the editor’s proposal. It examines the area of the Catalan-speaking lands, although the region of Lleida belonged to the Conventus Caesaraugustanus, Northern Catalonia belonged to the province of Narbonne and the southern part of Valencia, south of the Xúquer, belonged to the Conventus Carthaginensis, as did the Balearic and Pityusic Islands. However, with Diocletian’s reform in 298, Valencia joined the Carthaginensis province and thus continued under the Visigothic kingdom. The Balearic Islands, however, remained within the Tarraconensis province until the mid4th century, when the Balearica province was created. [4] The TIR-FOR programme is a project of the Union Académique Internationale. In Catalonia, it is overseen by the IEC and the ICAC, led by Josep Guitart. [5] Marta Prevosti. “L’època romana”. In: Emili Giralt (Dir.), Josep M. Salrach, Josep Guitart (Cord.) Histò ria agrària dels Països Catalans, vol 1. Fundació Catalana per a la Recerca and Universitats del Països Catalans, Barcelona 2005, pp. 293-480. [6] Joan Sanmartí. “From the archaic states to Romanization: A historical and evolutionary perspective on the Iberians”. Catalan Historical Review, 2, 2009, pp. 9-32. [7] FerránArasa. “La romanización de los oppida en el País Valenciano. Evolución del poblamiento en los siglos II-I aC”. Alebus, 13, 2003, pp. 199-219. [8] Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Los iberos: anàlisis arqueológico de un proceso histórico. Ed. Crítica, Barcelona 1993; Arturo Ruiz, Joan Sanmartí. “Models comparats de poblament entre els ibers del nord i del sud”. In: Josep

Catalan Historical Review-12.indb 20

Marta Prevosti

Guitart, Josep M. Palet, Marta Prevosti (Ed.). Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2003, pp. 39-57; Arturo Ruiz. “El poblamiento íbero en el alto Guadalquivir: la construcción del paisaje urbano”. PH Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 78 (2011), pp. 14-67. [9] Olesti and Arrayás suggest that the Iberians were resettled upon orders from the Roman authority. Oriol Olesti. “Integració i transformació de les comunitats ibèriques del Maresme durant el s. II-I aC: un model de romanització per a la Catalunya litoral i prelitoral”. Empúries, 52, 2000, p. 55-86; Isaías Arrayás. Morfología histórica del territorio de Tarraco (ss. III-I a.C.), Instrumenta, 19, Barcelona 2005. [10] Josep Guitart. “Iluro, Baetulo, Iesso, and the establishment of the Roman town model in Catalunya”. In: Lorenzo Abad, Simon Keay, Sebastián Ramallo (Ed.). Early Roman Towns in Hispania Tarraconensis. Journal of Roman Archaeology, SS 62, Portsmouth, Rhode Island 2006, pp. 51-61. [11] Ferrán Arasa. La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. Poblament ibèric i importacions itàliques en els segles II-I aC. Servicio de Investigación Prehistórica, Serie de Trabajos Varios, 100, Diputació de València, Valencia 2001; Ferrán Arasa. La romanización de los oppida…, op, cit. p. 209 and forward; Arturo Oliver. “El periodo iberorromano, la continuidad del mundo ibérico en un nuevo estado”. Millars, XXXVI, 2013, pp. 119-148. [12] Ramon Járrega. El Alto Palancia en la época romana. Castellón 2000; Ramon Járrega. El poblamiento de La Plana en época romana. Diputació de Castelló, Castellón 2011. [13] Helena Bonet. El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La Antigua Edeta y su territorio. Diputació Provincial, Servei d’Investigació Prehistòrica, Valencia 1995; Consuelo Mata, Andrea Moreno, David Quixal. “Hábitat rural y paisaje agrario durante la segunda Edad del Hierro en el este de la Península Ibérica”. Bollettino di Archeologia online 2010, Volume Speciale A/A1/5, pp. 32-46. www. archeologia.beniculturali.it [14] Consuelo Mata et al. “Hábitat rural y paisaje agrario…, op. cit. [15] For Valencia, Gisbert also describes a settlement change in the late 2nd and early 1st centuries BC, with the proliferation of rural settlements on the plains. Josep A. Gisbert. “La organización romana del mundo rural”. In: Francesc A. Martínez, Antonio Laguna (Eds.). La Gran Historia de la Comunitat Valenciana, vol. 2. Editorial Prensa Valenciana, Valencia 2007. [16] Ramon Járrega. El poblamiento de La Plana…, op. cit. pp. 499-500. [17] Martin Millett. “Rural Integration in the Roman West: An introductory essay”. In: Current Research on the Romanisation of the Western Provinces. BAR, International Series, S 575, Oxford 1992, pp. 1-8.

18/07/2019 12:46:56

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

[18] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit. [19] The Millars River may have been the boundary between the territoria of the cities of Dertosa and Saguntum, which may have been the same as the border between the Iberian populi of the Ilercaones and Ilergavones to the north and the Edetans to the south; under Diocletian, it was most likely the boundary between the Tarraconensis and Carthaginensis provinces. [20] Josep Guitart. “Ibers versus romans? Arqueologia de l’origen de les ciutats romanes a Catalunya i al País Valencià”. In: Homenatge als nostres pobles i a la seua gent. Publicacions de la Presidència, 16, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2004, pp. 77-96. [21] Jaume Cardell, Miquel Àngel Cau, Margarida Orfila. “La continuidad de ocupación en época romana de los asentamientos prerromanos de Mallorca”. L’Africa romana. Atti del VII Convegno di studio. Sassari 1990, pp. 703-725. [22] Jordi Amengual, Jaume Cardell, Lluís Moranta. “La conquista romana i la planificació del territori a Mallorca”. Mayurqa, 29, 2003, pp. 11-26. [23] Maria José Pena. “La tribu Velina en Mallorca. Los Caecilii Meteli, el Piceno y las gentes de Sa Carrotja”. In: Maria Luisa Sánchez, Miquel Barceló (Eds.). L’Antiguitat Clàssica i la seva pervivència a les illes Balears. Palma de Mallorca 2005, pp. 261-276. [24] Philippe Leveau. “Introduction: les incertitudes du terme villa et la question du vicus en Gaule Narbonnaise”. Revue Arqheologique the Narbonnaise, 35, 2002, pp. 5-26; Philippe Leveau, Pierre Garmy. “Conclusion: la villa et le vicus. Formes de l’habitat et exploitation domaniale”. Revue Archéologique de Narbonnaise, 35, 2002, pp. 313-317. [25] Guillem Pérez Jordà. “El cultivo de la vid y la producción de vino en la Península Ibérica durante el I milenio ane”. In: Rafael Francia Verde (Cord.) Historia y arqueología en la cultura del vino. Instituto de Estudios Riojanos, Logroño 2015, pp. 47-55. Noteworthy is El Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès), with winemaking structures dating from the 6th century BC: Daniel López, Rafel Jornet, Jordi Morer, David Asensio. “La viticultura prerromana al Penedès: indicadors arqueològics a Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès, Barcelona)”. In: D. Sancho (Ed.). El món de la viticultura, els vins, caves i aiguardents al Penedès i al Camp de Tarragona. Institut d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès 2013, pp. 31-52. [26] Joan Ramon. Las ánforas púnicas de Ibiza. Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Eivissa, 1991; Id. Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental. Universitat de Barcelona, Barcelona 1995; Id. “Les àmfores altimperials d’Ebusus”. In: Alberto López Mullor, Javier Aquilué (Eds.). La producció i el comerç de les àmfores de la “Provincia Hispania Tarraconensis”: homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Monografies, 8, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008, pp. 241-270. Ibiza is the area where archaeology

Catalan Historical Review-12.indb 21

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 21

has documented the most trenches where ancient grapevines were cultivated within the area we are studying. Alejandra Echevarría, Juan Carlos Vera. “Los inicios de la viticultura en la Península Ibérica a partir de las huellas de cultivo”. In: Rafael Francia Verde (Cord.) Historia y arqueologia en la cultura del vino. Instituto de Estudios Riojanos, Logroño 2015, pp. 57-68. [27] Juan José Marí, Glenda Graziani. “La producción de vino en la zona central de Ibiza durante la antigüedad”. In: Mateu Riera, Jaume Cardell (Eds.). V Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears. Consell de Mallorca, Mallorca 2013, pp. 173-179. [28] David Asensio. “La presència de ceràmiques púniques ebusitanes al nord-est peninsular (segles V-III aC): Impacte econòmic i social de les relacions comercials entre l’Eivissa púnica i els ibers del nord”. In: Benjamí Costa, Jordi H. Fernández (Eds.). Yõserim: La producción alfarera fenicio-púnica en occidente. Eivissa 2011, pp. 223260; Ramon Járrega. El poblamiento de La Plana…, op. cit., pp. 423-429. [29] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit., pp. 391-401. [30] Ramon Járrega. “Ánforas vinarias en el este de la Hispania Citerior en época tardorrepublicana (siglo I a.C.): epigrafia anfórica y organización de la producción / Wine amphorae in Eastern Hispania Citerior in late Republican times (1st century BC): Amphorae epigraphy and organization of production”. Spal, 24, pp. 77-98. [31] Albert López, Albert Martín. “Tipologia i datació de les àmfores tarraconenses produïdes a Catalunya”. In: La producció i el comerç de les àmfores de la Provincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008, pp. 33-94. [32] In view of their scant relationship with the local epigraphy: María José Pena, Adela Barreda. “Productores de vino del nordeste de la Tarraconense. Estudio de algunos nomina sobre ánforas Laietana 1 (= Tarraconense 1)”. Faventia, 19/2, 1997, pp. 51-73. [33] María José Pena. “Productores y comerciantes de vino layetano”. In: El Vi a l’antiguitat: economia, producció i comerç al Mediterrani occidental: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. Museu de Badalona, Badalona 1999, pp. 305-318. [34] Ramon Járrega. “Los nomina en las marcas de ánforas de las formas Pascual 1 y Oberaden 74. Contribución al estudio de la producción de ánforas vinarias en el noreste de la Hispania Citerior en época de Augusto”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 26, Lleida 2016, pp. 73-93; Ramon Járrega. “Personajes foráneos en la epigrafía de las ánforas Pascual 1 y Oberaden 74. Aproximación a los cambios en la gestión de la producción vinaria en la Hispania Citerior en época de Augusto”. Dialogues d’histoire ancienne, 42/2-2016, pp. 155-190. [35] Ramon Járrega. “El comercio del vino y los cambios económicos y estructurales en la costa catalana en época de Augusto”. In: Jordi López Vilar (Ed.) Tarraco Biennal. Actes 2on Congrés Internacional d’Arqueologia i Món

18/07/2019 12:46:56

22 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Antic. August i les províncies occidentals. Fundació Privada Mútua Catalana, Tarragona 2015, pp. 225-231. [36] Cèsar Carreras, Albert López, Josep Guitart. Barcino I: marques i terrisseries d’àmfores al pla de Barcelona. Corpus international des timbres amphoriques, 15. IEC, ICAC, Barcelona 2009; Cèsar Carreras, Albert López, Josep Guitart (Eds.). Barcino II: marques i terrisseries d’àmfores al Baix Llobregat. Corpus international des timbres amphoriques, 18. IEC, ICAC, Barcelona 2013. [37] Piero Berni. “Novedades de epigrafia anfórica en el Baix Llobregat”. In: Verónica Martínez Farreras. Difusión Comercial de las Ánforas Vinarias de Hispania CiteriorTarraconensis (s. I a.C. - I. d.C.). Archaeopress Roman Archaeology, 4, Oxford 2015, pp. 55-66; Piero Berni, Cèsar Carreras. “Corpus epigràfic de segells en àmfora, dolia, tegulae i gerres de ceràmica comuna oxidada del Baix Llobregat (Barcelona)”. In: Cèsar Carreras, Albert López, Josep Guitart (Eds.). Barcino II: marques i terrisseries d’àmfores al Baix Llobregat. Corpus international des timbres amphoriques, 18. Institut d’Estudis Catalans, ICAC, Barcelona 2013, pp. 127-285. [38] Ramon Járrega. “La tarraconense 1, un ánfora ovoide de época triunviral”. Ramon Járrega, Piero Berni (Eds.). Amphorae ex Hispania: paisajes de producción y consumo. Monografías ex officina hispana III, ICAC, Tarragona 2016, pp. 55-65; Oriol Olesti. “Propietat i riquesa a l’ager Barcinonensis”. In: César Carreras, Josep Guitart (Eds.). Barcino I. Marques i terrisseries d’àmfores al Pla de Barcelona. IEC, ICAC, Barcelona Tarragona 2009, pp. 141-158. [39] Ramon Járrega, Marta Prevosti. “Figlinae tarraconenses. La producció ceràmica a l’agerTarraconensis”. In: Marta Prevosti, Josep Guitart (Eds.). AgerTarraconensis 2. El poblament / The Population. Documenta 16, ICAC, Tarragona 2011, pp. 455-489; Marta Prevosti. “El sistema econòmic dels establiments de l’ager Tarraconensis”. In: Marta Prevosti, Josep Guitart (Eds.). Ager Tarraconensis 2. El poblament / The Population. Documenta 16, ICAC, Tarragona 2011, pp. 405-454. [40] Carmen Aranegui. “La producción y el comercio de ánforas tarraconenses en el País Valenciano”. In: Albert López, Xavier Aquilué (Eds.). La producció i el comerç de les àmfores de la Provincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch, Barcelona 2008, pp. 227-240; Josep A. Gisbert. “Vi tarraconense al País Valencià. Una mirada des dels forns d’àmfores. Arqueologia de les vil·les i derelictes de la costa de Dianium (Dénia)”. In: Albert López, Xavier Aquilué (Eds.). La producció i el comerç de les àmfores de la Provincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch, Barcelona, 2008, pp.125-150. [41] Esperança Huguet, Albert Ribera, Enrique Ruiz, Juan V. Salavert. “Una zona alfarera del Alto Imperio al norte de Valentia”. SFECAG Actes du Congrès de l’Escala-Empúries. Marseille 2008, pp. 159-168. [42] Víctor Revilla. “Viticultura, territorio y hábitat en el litoral nororiental de Hispania Citerior durante el Alto

Catalan Historical Review-12.indb 22

Marta Prevosti

Imperio”. In: José Miguel Noguera, Juan Antonio Antolinos (Eds.). De vino et oleo Hispaniae. AnMurcia, 2728, 2011, pp. 67-83. [43] Carmen Aranegui. La producción…, op. cit. [44] Oriol Olesti. Propietat i riquesa…, op.cit., pp. 157-158. [45] Verónica Martínez Ferreras. “El estudio arqueométrico en las ánforas vinícolas. Una nueva forma de aproximarnos al conocimiento de la producción y exportación del vino de la Tarraconensis”. In: José Miguel Noguera, Juan Antonio Antolinos (Eds.). De vino et oleo Hispaniae. AnMurcia, 27-28, 2011, pp. 513-525. [46] Marta Prevosti. “L’arqueologia del vi a l’àrea costanera de la Tarraconense. Una reflexió”. Marta Prevosti, Antoni Martín (Eds.). El vi tarraconense i laietà: ahir i avui. Actes del simpòsium. Documenta 7. ICAC, Tarragona 2009, pp. 249-259. [47] Carmen Aranegui. “La producción y el comercio…”, op. cit. It is important to recall that Sagunt also produced quality wines, as shown by a titulus which refers to the very high-quality amineum wine in a Dressel 2-4 amphora from Sagunt with the brand M.P.M., which was found in Narbo. [48] Víctor Revilla. “La producción anfórica en el sector meridional de Cataluña: prácticas artesanales, viticultura y representaciones culturales”. In: Albert López, Xavier Aquilué (Eds.). La producció i el comerç de les àmfores de la Provincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch, Barcelona 2008, pp. 189-226; Antoni Martíni Oliveras, Daniel J. Martín-Arroyo, Víctor Revilla. “The wine economy in Roman Hispania. Archaeological data and modellization”. In: José Remesal (Ed.). Economía romana. Nuevas perspectivas / The Roman Economy. New Perspectives. Instrumenta, 55, Universitat de Barcelona, Barcelona 2017, pp. 189238. [49] Joan Ramon. Les àmfores altimperials…”, op. cit. p. 267. [50] Joan Ramon. “La cerámica ebusitana en la Antigüedad Tardía”. In: Dario Bernal, Albert Ribera (Eds.). Cerámicas Hispanorromanas, Un estado de la cuestión. Universidad de Cádiz, Cádiz 2008, pp. 563–583. [51] Josep A. Gisbert. “La organización romana…”, op. cit. [52] John Bintliff. “Mobility and Proto-Capitalism in the Hellenistic and Early Roman Mediterranean”. In: Eckart Olshausen, Vera Sauer (Eds.) Mobilität in den Kulturen der antiken Mittelmeerwelt. Franz Steiner Verlag, Stuttgart 2014, pp. 49-53. [53] Járrega. Personajes foráneos…, op. cit. [54] Marta Prevosti, Joan F. Clariana. “El taller ceràmic de Torre Llauder (Mataró, El Maresme)”. Pottery workshops and agricultural productions. Studies of the rural world in the Roman period, 2, 2007, pp. 47-68; Isabel Rodà, Hernando Royo. “Lucius Herennius Optatus, fabricante de tegulae”. Antonio Caballos, Enrique Melchor (Eds.). De Roma a las provincias: las elites como instrumento de proyección de Roma. Universidad de Sevilla, Seville 2014, pp. 313-340; Diana Gorostidi, Joan F. Clariana. “Un grafito de L. Herennius procedente de Torre Llauder

18/07/2019 12:46:56

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

(Mataró, Barcelona)”. Ex Officina Hispania, Boletín , 8, 2017, pp. 49-53. [55] Oriol Olesti. Propietat i riquesa…, op.cit. [56] Marc Mayer. “La història de Barcelona segons els escriptors clàssics”. In: Jaume Sobrequés (dir.). Història de Barcelona, I. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, pp. 239-270; Frederic Pau Verrié. “Luci Minici Natal”. In: Roma a Catalunya. Institut Català d’Estudis Mediterranis, Barcelona 1992, pp. 164-167; Oriol Olesti. “Propietat de la terra i elits locals. L’exemple de l’ager Barcinonensis”. Laietania, 16, 2006, pp. 163-75; Marc Mayer. “¿Propiedades de los Minicii Natales de Barcino en África?”. L’Africa romana, 2015, pp. 1511- 1520. [57] Marta Prevosti. “Instalaciones oleícolas y vinícoles estudiadas en el marco del proyecto ager Tarraconensis (PAT)”. José Miguel Noguera, Juan Antonio Antolinos (Eds.). De vino et oleo Hispaniae. AnMurcia, 27-28, 2011, pp. 97-111. [58] Marta Prevosti. “Els estudis de paisatge al territori de la ciutat romana de Tarraco”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXV, 2014, pp. 191-223. [59] Iban Cabrelles, Pere Gebellí. “La terrisseria romana del Mas d’en Corts (Reus)”. In: Marta Prevosti, Josep Guitart (Eds.). Ager Tarraconensis 2. El poblament / The Population. Documenta 16, ICAC, Tarragona, 2011, pp. 496-546. [60] Oriol Olesti. Propietat i riquesa…, op.cit., pp. 157-158. [61] As found by Pierre Vilar (Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments eco nòmics de les estructures nacionals. 4 vols., Ed. 62, Barcelona 1964-68), or as studied by Francesc Valls (Francesc Valls. La Catalunya Atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana. Universitat de Vic, Vic 2004.), Jordi Nadal (Jordi Nadal. “La indústria cotonera”. In: Jordi Nadal, Jordi Maluquer de Motes, Carles Sudrià, Francesc Cabana. Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, vol. 3, p. 13-85. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona1991; Jordi Nadal. Atlas de la industrialización de España 1780-2000, Ed. Crítica, Barcelona 2003) and Jordi Nadal, Josep Maria Benaul, Carles Sudrià (Dirs.). Atles de la industrialització de Catalunya, 1750-2010. Vicens-Vives, Barcelona 2012. Giralt cites the fundamental historiography on this topic based on the contributions of Colomé, Ferrer, Garrabou, Giralt, Iglésies, Moreno, Nieto, Riera, Segarra, Serra, Tossas, Tribó, Valls and Vilar (Emili Giralt. “La vinya i el vi durant l’edat moderna”. In: Emili Giralt (Dir.). Història agrària dels Països Catalans. Vol. III, Ed. Universitats dels Països Catalans and Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona 2008, pp. 297460.). [62] Herman Gregorius Gummerus. Der römische Gutsbetrieb als wirtschaftlicher Organismus nach den Werken des Cato, Varro und Columella. Leipzig 1906. ScientiaVerlag, Aalen, 1979, 2nd reissue. [63] Other factors converged to cause a population increase, although the cultivation of grapes also helped.

Catalan Historical Review-12.indb 23

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 23

[64] Pierre Vilar. “La Catalunya industrial: reflexions sobre una arrencada i sobre un destí”. Recerques, 3, 1974, p. 21. [65] Josep Fontana. La formació d’una identitat. Una histò ria de Catalunya. Ed. Eumo, Vic 2014, p. 250. [66] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit., pp. 408-411. [67] Joan Ramon. Les àmfores altimperials…, op. cit. p. 266. [68] Marta Prevosti. “Els grans canvis del poblament a Catalunya, de la protohistòria a l’antiguitat”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXI, 2010, pp. 45-76. [69] The analyses also attest to millet, rye, oats and emmer (Triticum dicoccum), albeit in smaller amounts. [70] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit., pp. 341-343. [71] Josep Burch. “L’ús de sitges en època republicana al NE de Catalunya”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 6, 1996, pp. 207-216. Josep Burch, Jordi Sagrera. Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 3 Els sitjars. Ajuntament de Sant Julià de Ramis, Universitat de Girona, Girona 2009. [72] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit., pp. 349-350. [73] Josep Burch, Josep Casas, Pere Castanyer, Ana Costa, Josep Maria Nolla, Lluís Palahí, Jordi Sagrera, Josefina Simon, Joaquim Tremoleda, Alba Varenna, David Vivó, Jordi Vivo. L’alt imperi al nord-est del Conventus Tarraconensis. Una visió de conjunt. Universitat de Girona, Girona 2013, pp. 84-86. [74] Guy P.R. Métraux. “Villa rustica alimentaria et annonaria”. In: A. Frazer (Ed.). The Roman Villa. Villa Urbana. University Museum Monograph 101, Symposium Series 9, University of Pennsylvania, Philadelphia 1998, pp. 2-19. [75] Marta Prevosti. El sistema econòmic… op. cit., pp. 405454. [76] Consuelo Mata et al. “Hábitat rural y paisaje agrario…”, op. cit. [77] Ramon Buxó. Arqueología de las Plantas. La explotación económica de las semillas y los frutos en el marco mediterráneo de la Península Ibérica. Crítica, Barcelona 1997. [78] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit., pp. 337343. Santiago Riera, Agustí Esteban. “Vegetation history and human activity during the last 6000 years on the central Catalan coast (northeastern Iberian Peninsula)”. Vegetation History and Archeobotany, 3, 1994, pp. 7-23; Santiago Riera. “Canvis ambientals i modelació antròpica del territori entre l’època ibèrica i l’alt medieval a Catalunya: aportacions de la palinologia”. Cota Zero, 20, 2005, pp. 99-107. [79] This has been identified as L’Hospitalet de l’Infant. [80] Marta Prevosti. “Instalaciones oleícolas y vinícolas…, op. cit.; Joan Ramon. “Les àmfores altimperials d’Ebu sus”. In: Alberto López Mullor, Javier Aquilué (Eds.). La producció i el comerç de les àmfores de la “Provincia Hispania Tarraconensis”: homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Monografies, 8, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008, pp. 241-270. [81] According to Járrega, the presence of Dressel 20 amphorae on the coasts of Castellón reflect the fact that it was on the route between Andalusia and the Germanic limes.

18/07/2019 12:46:56

24 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Ramon Járrega. El poblamiento de La Plana…, op. cit., p. 428-430. [82] Cato. Agr. 2,7: “patrem familias vendacem, non emacem esse oportet”. [83] The fundamental study on this topic is: Carmen Alfaro. “La cité de Saiti/Saetabis et son aire d’influence: économie du territorire et production de tissús à l’èpoque ibéro-romaine”. In: Carmen Alfaro, Jean-Pierre Brun, Philippe Bogard, Raffaella Pierobon Benoit (Eds.). Purpureae Vestes III, Universitat de València, Valencia 2011, pp. 55-68. [84] Polybius Hist. 3.14.4; Livy 22.46.6. [85] Marta Prevosti. Els estudis de paisatge…, op. cit., pp. 207-209. [86] The description by Pliny has commonly been interpreted erroneously as the need for water in the linen production process, which revolves around the maceration and purification of the flax plant. Conversely, we believe that the author is referring to the water needed in the bleaching process of already-manufactured linen fabric. See Marta Prevosti. Els estudis de paisatge…, op. cit., pp. 207-209. [87] Pere Pau Ripollés. “Las balses romanas de Beinifaraig (Alberic-Valencia)”. Estudios de Arqueología ibérica y romana, Homenaje a E. Pla Ballester, Trabajos Varios del S.I.P., 89, 1992, pp. 397-410; Rosa Albiach, José L. de Madaria (Eds.). La Villa de Cornelius. Ministerio de Fomento, Valencia 2006. [88] Marta Prevosti. “A textile workshop from Roman times: The villa dels Antigons”. Datatextil, 28, 2013, pp.10-18. [Website: http://www.cdmt.es/wp-content/ uploads/documents/dtt/DTT28.pdf ]; Marta Prevosti. “Els objectes d’os treballat i la identificació d’un taller tèxtil”. In: Ramon Járrega, Marta Prevosti (Eds.). Els Antigons, una vil·la senyorial del Camp de Tarragona / Els Antigons, a High Status Villa in the Camp de Tarragona. Documenta 16, ICAC, Tarragona 2014. [89] Carmen Alfaro. Tejido y cestería en la Península Ibérica. Historia de su técnica e industrias desde la Prehistoria hasta la Romanización. BPH, XXI, CSIC, Madrid 1984; Carmen Alfaro. “Sagum Hispanum. Morfología de una prenda ibérica”. In: Homenaje a Enrique Plà. Valencia 1992, pp. 373-381; Carmen Alfaro. La cité de Saiti…, op. cit. [90] Josep M. Palet, Arnau Garcia, Hèctor A. Orengo, Tania Polonio. “Els espais altimontans pirenaics orientals a l’antiguitat: 10 anys d’estudis en arqueologia del paisatge del GIAP-ICAC”. Treballs d’Arqueologia, 2017, no. 21, pp. 77-97. [91] Since purple dye production has only been documented on the Pityusic Islands, it is believed that in this case the term “Balearic” was used to refer to Ibiza and Formentera. [92] Carmen Alfaro, John P. Wild, Benjamí Costa. Purpureae Vestes I. Universitat de València, Valencia 2004; Carmen Alfaro, Michael Tellenbach, Jónatan Ortiz. Purpureae Vestes IV. Universitat de València, Valencia 2014. [93] Marta Prevosti. L’època romana…, op. cit., pp. 329-331.

Catalan Historical Review-12.indb 24

Marta Prevosti

[94] Josep M. Palet, Héctor Orengo. “The Roman centuriated landscape: Conception, genesis and development as inferred from the Ager Tarraconensis case”. American Journal of Archaeology, 115, 3, 2011, pp. 383-402. [95] Maria Jesús Ortega, Josep M. Palet and GIAP Landscape Archaeology Research Group. “Más allá de la herencia medieval. Una nueva arqueomorfología para el paisaje histórico de Valencia”. LAC 2014 Proceedings, 2016. [96] Josep M. Palet, Héctor A. Orengo, Santiago Riera. “Centuriación del territorio y modelación del paisaje en los llanos litorales de Barcino (Barcelona) y Tarraco (Tarragona): una investigación interdisciplinar a través de la integración de datos arqueomorfológicos y paleoambientales”. Agri Centuriati, 7, pp. 113-129. [97] Jaume Cardell, Margarita Orfila. “Posible catastro romano en la isla de Mallorca”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología, 16-17, 1991-1992, pp. 415-423. [98] Ricardo González Villaescusa. Las formas de los paisajes mediterráneos. Universidad de Jaén, Jaén 2002; Ricardo González Villaescusa et al. “Ex libris magonis…”, op. cit. [99] https://tir-for.iec.cat/ [100] Víctor Revilla, Joan Ramon Gónzález, Marta Prevosti (Eds.). Actes del Simposi Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació. Monografies, 10, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008. [101] Alejandra Chavarria. “Villas en Hispania durante la Antigüedad Tardía”. Anejos del Archivo Español de Arqueología, XXXIX, 2006, pp. 17-35. [102] One example of this is in the villa of Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona), which has a large room measuring 20 x 12 m, with a pentagonal apse elevated with a step. Albert López Mullor; Xavier Fierro. “Recent work on villas around Ampurias, Gerona, Iluro, and Barcelona: Villa romana de Darró (Vilanova i la Geltrú. Barcelona)”. Journal of Roman Archaeology, 8, 1995, pp. 301-307. Another example is found in the villa of Centcelles (Constantí, Tarragona) with its semicircular apse hall. Marta Prevosti. “Les villae de l’ager Tarraconensis II”. In: Víctor Revilla, Joan Ramon Gónzález, Marta Prevosti (Eds.). Actes del Simposi Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació. Monografies, 10, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008, pp. 161-182. [103] The best example is found in the villa of Centcelles. Marta Prevosti. “Les villae…, op. cit., pp. 172-174. See too: Beate Brühlmann. “Die Zentralräume in der Villa von Centcelles. Zur funktionalen Bedeutung im Kontext der zeitgenössischen Villenarchitektur Hispaniens und Galliens”. Achim Arbeiter, Dieter Korol (Eds.). Der Kuppelbau von Centcelles. Neue Forschungen zu einem enigmatischen Denkmal von Weltrang. Iberia Archaeologica 21, 2015, DAI, Berlin, pp. 49-64. [104] Marta Prevosti, Ramon Coll. “Un balneum du Ve siècle dans le bâtiment octogonal de Can Ferrerons (Barce-

18/07/2019 12:46:56

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

lone)”. Heating Systems in Roman villas. Studies on the Rural World in the Roman Period, 10, 2017, pp. 69-80. [105] Gisela Ripoll, Javier Arce. “Transformación y final de las villae en Occidente (siglos IV-VIII): problemas y perspectivas”. Arqueología y Territorio Medieval, 8, Jaen 2001, pp. 21-55. [106] Alejandra Chavarria. “Transformaciones arquitectónicas de los establecimientos rurales en el nordeste de la Tarraconensis durante la antigüedad tardía”. Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 10, 1996, pp. 165-202 [107] Hyginius, 93. Corpus Agrimensorum Romanorum V. Hygin, L’Œuvre gromatique. O. Behrends et alii (trad.). Luxemburg, 2000. [108] Epistolae 3, 19, 2. [109] One example is Torre Llauder: Joan F. Clariana; Marta Prevosti. “Un exemple de ruralització a l’antiguitat tardana: la vil·la de Torre Llauder”. IV Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica. IEC, Barcelona 1994, pp. 117-150. [110] Tamara Lewit. “‘Vanishing villas’: What happened to élite rural habitation in the West in the 5th-6th c?”. Journal of Roman Archaeology, 16, 2003, pp. 260-274; Annalisa Marzano. Roman Villas in Central Italy. A Social and Economic History. Columbia Studies in the Classical Tradition, 30, Leiden, Boston 2007, pp. 219-222. Alejandra Chavarria. “Villas en Hispania…”, op. cit. [111] Simon P. Ellis. “The End of the Roman House”. American Journal of Archaeology 92, 1988, pp. 565-579; Tamara Lewit. “‘Vanishing villas’…”, op. cit. [112] M. Paz García-Gelabert. “La villa rústica de Catarroja (Valencia). Planteamiento de su funcionalidad”. Quaderns d’Arqueologia i Prehistòria de Castelló, 20, 1999, pp. 253-265. [113] Jorge López Quiroga. “La transformación de las villae en Hispania (siglos IV-VII d.C.)”. L’Africa Romana, XIV, 2002, pp. 2279-2290. This refers to the 5th canon of the 1st Council of Toledo. [114] Diana Gorostidi. Ager Tarraconensis 3. Les inscripcions romanes / The Roman Inscriptions. Documenta, 16, ICAC, Tarragona 2010; Marta Prevosti. “La ciutat de Tarraco, entre nucli urbà i territori / The city of Tarraco, between an urban centre and a territory”. In: Marta Prevosti, Josep Guitart (Eds.). Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural / Historical Aspects and Natural Setting. Documenta 16, ICAC, Tarragona 2010, pp. 25-112. [115] This can be seen in the decoration of the dome in Centcelles. [116] Gisela Ripoll, Javier Arce. “Transformación…”, op. cit. [117] Gisela Ripoll, Javier Arce. “Transformación…”, op. cit; Gisella Cantino Wataghin. “Le fondazioni ecclesiastiche nelle vicende delle aree rurali: spunti di riflessione per l’Occidente tardo antico (IV-V secolo)”. Antiquité Tardive, 21, 2013, pp. 189-204. [118] Marta Prevosti. “Estudi del poblament rural de l’ager Tarraconensis. Una aplicació a la Cossetània oriental”. In: Josep A. Remolà (Ed.). El territori de Tarraco: vil·les ro-

Catalan Historical Review-12.indb 25

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 25

manes del Camp de Tarragona. Forum, 13, 2007, pp. 6593; Josep M. Palet, Santiago Riera. “Modelació antròpica del paisatge i activitats agropecuàries en el territori de la colònia de Barcino: aproximaciò des de l’arqueomorfologia i la palinologia”. In: Josep Guitart, Cèsar Carreras (Eds.). Barcino, I : Marques i terrisseries d’àmfores al pla de Barcelona. IEC, ICAC, Tarragona 2009, pp. 131-140. [119] Catherine Balmelle. Les demeures aristocratiques d’Aqui taine. Société et culture de l’Antiquité tardive dans le SudOuest de la Gaule. Ausonius, Aquitania, supplement 10, Bordeaux-Paris 2001. [120] Enrique Ariño. “El hábitat rural en la Península Ibérica entre finales del siglo IV y principios del VIII: un ensayo interpretativo”. Antiquité Tardive, 21, 2013, pp. 93-123. [121] Such as L’Horta Vella (Bétera), El Sequer (Alzira) and the villa of Paterna (Rio sector). [122] Such as the villas of Can Sentromà (Tiana) and Vilauba (Camós). [123] Joan-Manuel Coll, Jordi Roig. “La fi de les vil·les romanes baiximperials a la Depressió Prelitoral (segles IV-V): contextos estratigràfics i registre material per datar-los”. Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, I. ACRAM, Tarragona 2010, pp. 161-172. [124] Cristian Folch, Jordi Gibert, Ramon Martí. “Les explotacions rurals tardoantigues i altmedievals a la Catalunya Vella: una síntesi arqueològica”. Estudis d’Història Agrària, 27, 2015, pp. 91-113; Chris Wickham. Farming the Early Middle Ages, Europe and the Mediterranean, 400-800. Oxford University Press, Oxford 2005. [125] It is common to find burials of individuals thrown in the unused silos, wells or trenches, along with rubble and waste dating from the 6th, 7th and 8th centuries. The buried individuals have been interpreted as slaves. The profound division within the peasant population seems quite clear. Cristian Folch, Jordi Gibert, Ramon Martí. “Les explotacions rurals…”, op. cit. [126] Joan-Manuel Coll, Jordi Roig. La fi de les vil·les romanes…, op. cit.; Jordi Roig. “Assentamientos Rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. In: Juan A. Quirós (Ed.). The Archaeology of Early Medieval Villages in Europe. Documentos de arqueología e historia, 1, Universidad del País Basco, Vitoria-Gasteiz 2009, pp. 207-251. [127] Kim Bowes, Adam Gutteridge. “Rethinking the later Roman landscape”. Journal of Roman Archaeology, 18, 2005, pp. 405-413 [128] Jordi Gibert. “L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles VI-XI). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXIII, 2012, pp. 353-385; Gisella Cantino Wataghin. Le fondazioni…, op. cit. [129] Miquel Ángel Cau, Catalina Mas. “Tracing settlement patterns in Late Antique Mallorca (Balearic Islands): A field survey in the Eastern territories”. Hortus Artium Mediaevalium, 19, 2013, pp. 247-265; Catalina Mas, Miquel Ángel Cau. “Christians, peasants and shepherds: The transformation of the countryside in late antique

18/07/2019 12:46:56

26 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Mallorca (Balearic Islands, Spain)”. Antiquité Tardive, 21, 2013, pp. 217-232. [130] Ramón Járrega. Poblamiento y economía en la costa este de la Tarraconense en época tardorromana: siglos IV-VI. Doctoral thesis, UAB, 1992; Miguel Ángel González. “Vajillas de importación no africanas en el noreste peninsular (s. V-VII). Distribución y tipocronología”. Archivo Español de Arqueología, 80, 2007, pp. 207-238. [131] Allan John Parker. Ancient Shipwrecks of the Mediterranean and the Roman Provinces. British Archaeological Reports, International Series, 580, Oxford 1992. [132] Jordi Pons. “Conflictes i dualitat sòcio-econòmica a la Catalunya pirinenca durant l’Alt Imperi”, Fonaments, 3. Barcelona, 1982, p. 11-44. [133] David John Mattingly. “Africa: A landscape of opportunity?”, In: D.J. Mattingly (ed.), Dialogues in Roman Imperialism. Journal of Roman Archaeology, SS 23, 1997, pp. 117-39. [134] Not only have large-scale production units been detected in the Conventus Tarraconensis in both pottery work-

Marta Prevosti

shops and presses and winemaking facilities, but systematised working processes have also been detected within production structures boasting extraordinary organisational complexity. Antoni Martín i Oliveras, Daniel J. Martín-Arroyo, Víctor Revilla. “The wine economy…”, op. cit., pp. 202-203. [135] Antoni Martín i Oliveras. “Anàlisi tecnofuncional d’estructures productives i vitivinícoles d’època romana. Identificació i localització a Catalunya de fosses de maniobra de premses de biga amb contrapès tipus arca lapidum”. Pyrenae, 43, no. 2, 2012, pp. 59-98. [136] Francesc Valls-Junyent. “Els debats entorn dels orígens setcentistes de la industrialització catalana”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXVII, 2016, pp. 235-260. [137] The increasing division of labour and specialisation within the Roman economy has been thoroughly studied by Emanuel Mayer. The Ancient Middle Classes. Urban Life and Aesthetics in the Roman Empire, 100 BCE–250 CE. Harvard University Press, Cambridge, Mass. 2012.

Biographical note Marta Prevosti has served as a full professor in Archaeology at the Universitat de Barcelona and is currently a senior researcher at the Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Her research has revolved around the Roman rural world ‒territory, topography, agriculture, Roman villas‒ within the framework of the Roman city. She is the author of the Roman part of the Història agrària dels Països Catalans. She has directed the Ager Tarraconensis project with Josep Guitart. She is currently working on the digital map Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani.

Catalan Historical Review-12.indb 26

18/07/2019 12:46:56

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 27-41 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.154 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe* Lluís Cifuentes i Comamala** Universitat de Barcelona

Received 8 October 2018 · Accepted 14 January 2019

Abstract The chronicles of James I (c. 1270-1276), Bernat Desclot (c. 1280-1288), Ramon Muntaner (1325-1328) and Peter the Ceremonious (c. 1345-1385), known as the four great Catalan chronicles, are one of the best sets of historiographic works from mediaeval Europe. Eminent scholars, historians and philologists have studied and published them, and translations in numerous languages have also been issued. Nonetheless, they are still undeservedly unknown outside the circle of experts in Catalan history and literature. In 1971, Ferran Soldevila published a joint edition of all four chronicles with profuse historical annotations, which was recently revised and expanded by the historian Maria Teresa Ferrer i Mallol and the linguist Jordi Bruguera in an edition which currently provides the best access to these works. This article provides a summary of current knowledge of these works from an interdisciplinary perspective, along with a few new insights. Keywords: historiography, chronicles, James I the Conqueror, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Peter III the Ceremonious

The chronicles of James I (c. 1270-1276), Bernat Desclot (c. 1280-1288), Ramon Muntaner (1325-1328) and Peter the Ceremonious (c. 1345-1385), known as the four great Catalan chronicles, are one of the best sets of historiographic works from mediaeval Europe.1 They are part of a European context in which historiography had already made the shift from chronological lists of events to the narration of deeds, and in the majority of cases from narration in Latin to the vernacular. After all, narrative and the vernacular language were the elements needed to connect with the audience for which they were meant – urban, courtly, secular, outside the university – and therefore the best guarantee of achieving the purpose they sought: to disseminate a certain interpretation of the present and its historical antecedents. In all four cases, the choice of the Catalan language can be explained by the fact that it was the language of the most dynamic and influential regions in the composite Catalan-Aragonese state, which is currently known by the conventional name * This study is part of the funded research project “Narpan II: Vernacular Science in the Medieval and Early Modern Mediterranean West (VerMed)” (PGC2018-095417-B-C64, Spanish Ministry of Science, Innovation and Universities) and of the funded research group “Culture and literature in the low Middle Ages” (2017 SGR 142, AGAUR, Catalan Ministry of Enterprise and Knowledge). ** Contact address: Lluís Cifuentes i Comamala. Departament de Filologia Catalana i Lingüistica General, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. Tel. +34 934020965. E-mail: lluiscifuentes@ub.edu

Catalan Historical Review-12.indb 27

of the Crown of Aragon, and in consequence the dominant vernacular at the court and in the administration. For this same reason, these chronicles are also predominantly Catalan-centric. Despite this, they were not the first Catalan chronicles and the first ones that used Catalan in which the narrative form was adopted. Previously, the House of Barcelona, the dynasty which had governed the Catalan countships since the 9th century and acquired the kingdom of Aragon in 1137 – thereafter known as the “House of Aragon” – sponsored the writing of an official chronicle by anonymous monks in the monastery of Ripoll in successive periods from the reign of Raymond Berengar IV (1131-1162) until the reign of James II (1291-1327). This chronicle, known as the Gesta comitum Barchinonensium et regum Aragonum (“Deeds of the Counts of Barcelona and Kings of Aragon”), was written in Latin, but in the second half of the 13th century, the need was felt for a version in Catalan (Fig. 1). Yet despite adopting the narrative form, the Gesta comitum was a history of the lineage of the count-kings and the transmission of power along this lineage, and even if it was translated into Catalan, it was not suitable for the new propagandistic purposes which are attributed to the historiography after the second half of the 13th century within a more complex society.2 In the Crown of Aragon, the responses to these new needs, with their more collective dimension, were the four great chronicles. These Catalan chronicles differ

18/07/2019 12:46:56

28 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Fig. 1: Catalan translation of the Gesta comitum Barchinonesium et regum Aragonum. Biblioteca de Catalunya, ms. 943, f. 4r (copy from the mid-14th century).

from the other major historiographic projects in Europe from the same period – such as those by Alphonse X of Castile and Louis IX of France – because they are not universal chronicles, meaning that they do not begin with the creation of the world following the biblical story, nor do they date further back than their authors’ lifetime. They recount deeds which are contemporary with or very close to their authors, and in some cases the authors actually participated in them, so they have access to living testimonials and even to official documents. The chronicles of James I and Peter the Ceremonious are the only “autobiographies” of mediaeval monarchs, although this term should not be understood in the current sense, given that they did not personally write the texts of the chronicles but instead recounted them orally or inspired them, and at least the latter oversaw and revised the wording. In the 19th century, at a time when the historical and literary underpinnings of European national identities were being sought, the intellectuals of the Catalan Renaixença rediscovered the great chronicles and viewed them as the foundational texts of their own national identity. This romantic view of the chronicles, which drew from their collective and Catalan-centric dimension and was fostered by the political situation in Catalonia, has im-

Catalan Historical Review-12.indb 28

Lluís Cifuentes i Comamala

bued many historical and philological studies until today, although in recent generations a more objective analysis of these works can be seen. During the first half of the 20th century, swept by the assumption that there must be an epic national poetry in Catalan literature like the kind published – and held up for display – in the neighbouring nations, eminent historians and philologists developed the hypothesis that within the texts of the chronicles were actually prose versions of chansons de geste in Catalan, and this would be the only place where any trace might remain. Currently, however, this hypothesis has been rejected.3 In the new urban society of the 13th century, with more and more powerful cities dominated by a new social group, the bourgeoisie, which demanded access to political and cultural leadership, and with new monarchies which obtained the support of this group to impose themselves on the nobility, the need to disseminate and impose an expedient version of the deeds became increasingly important. Previously, propaganda had served other initiatives. Troubadour poems, especially the serventes genre, had efficiently met this need in a society where oral communication predominated over writing, which was the purview of the few who exclusively wrote in Latin. After the 13th century, the societal dissemination of writing and books, coupled with the yearning to apply them to everyday life, to the trades and entertainment, led to the advent of new sensibilities and new means of transmitting knowledge, culture and information. In this context, a new kind of historiographical work emerged – which we should call “history” more than “chronicle” – that showcased the narration, the story, which turned out to be a much more useful way to reach key social sectors, namely the bourgeoisie and the nobility, especially in the vernacular. In these sectors, the consumption of fictional works was on the rise, although, as they were in the midst of the transition from orality to writing, these works were envisioned to be recited and listened to. For this reason, it should come as no surprise that when choosing to make a new product of this kind, methods and resources from fictional works were unconsciously incorporated with the intention of making the story appealing, or that – setting aside their subsequent transmission – the first “histories” were designed to be read collectively and listened to. This is the backdrop of the mixture of real events and legends, the narrative resources and the literary references and the heroic or chivalric tone which can be detected in the vernacular “histories” from the second half of the 13th century and the first half of the 14th century Just as these chronicles drew from literature – the novelisation of history – to make the story appealing, they also tend to fall short on truthfulness to meet the propagandistic objectives. This is a common feature of all the chronicles from the period. However, the novelisation, manipulations, lies, inventions and silences do not invalidate these works but are instead extraordinarily interest-

18/07/2019 12:46:57

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

ing features in order to make a correct historical and literary criticism of them. Just as in other cases from around the same time, the four great Catalan chronicles clearly intended to serve as the “mirrors of princes”, as exemplary guides to political behaviour. This didactic and moral value connects with a conception of history viewed as a litany of deeds or lives of exemplary persons who should be imitated in order to improve the present. This is expressed in the prologue to the Historia troiana by Guido delle Colonne (13th century), a novelised version of the conquest of Troy “in mediaeval chain mail” (Gabriel Llompart) which delighted both urban and courtly audiences. It is also expressed in the prologue to the Llibre dels fets by James I, which claims to have been written to “give an example to all men of the world who do what we have done”. The chronicles’ presence in the documented private libraries from the 14th and 15th centuries seems to prove that they were indeed perceived in this way. Yet paradoxically, no lavish manuscripts of these chronicles comparable to the French chronicles’ manuscripts, for example, are conserved. The closest one is the famous manuscript of the Llibre dels fets from Poblet, an initiative dating from 1343 at this important monastery which enjoyed royal patronage, to which Peter the Ceremonious donated many books; however, this copy only contains two miniatures and eleven elaborate initial letters (Fig. 2). The Biblioteca de Catalunya’s manuscript of Desclot’s chronicle has to be the most illustrated one, but for reasons unknown the decoration was left undone and only two of the countless miniatures initially planned were actually drawn (Fig. 3). The El Escorial manuscript of Muntaner’s chronicle also has extremely limited illustrations (Fig. 4). The others go no further than the proper application of colour to the hierarchisation of the content (initial letters, headings, paraphs) in the best of cases (Fig. 4). We still lack an explanation of why these chronicles did not attract an audience that valued ostentation, while works like the Grandes chroniques de France and the chronicles of Villani and Froissart did. Despite this, the number of manuscripts conserved and the printed editions from the early modern period reveal widespread dissemination which was not limited to the Catalanspeaking regions, because there are also old translations into other languages of these works. From the 19th century until today, this extraordinary set of historiographic works has been studied and published by countless historians and philologists. Most noteworthy are the contributions by Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Miquel Coll i Alentorn, Ferran Soldevila, Martí de Riquer, Stefano Asperti, Albert G. Hauf, Josep M. Pujol, Stefano M. Cingolani, Josep Antoni Aguilar, Xavier Renedo and Jaume Aurell. Nonetheless, the fact that they are written in Catalan, coupled with the political history of Catalonia, has undeservedly limited their dissemination, despite their recent translations.

Catalan Historical Review-12.indb 29

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 29

Below is a presentation of the state of the art on each of the four great chronicles. The article will conclude with general overview of the study and publication of these chronicles.

The Llibre dels fets del rei En Jaume The first of the great Catalan chronicles is the Llibre dels fets del rei En Jaume (“King James’ Book of Deeds”) (Fig. 2).4 James I the Conqueror (Montpellier 1208-Alzira 1276) had a long, seminal reign (1213-1276). He ascended to the throne as a young boy after the death of his father in the battle of Muret as he defended his Occitan vassals from the cruisade against the Albigensian heresy. Meantime, the Catalan-Aragonese domination and influence over much of the southern part of the kingdom of France waned – along with the English ones over the western part of the kingdom – as a result of the French monarchy’s impetus from that new social group which would definitively shift the socioeconomic and political relations and the physiognomy of Western Europe after the 13th century:

Fig. 2: James I at a dinner in Tarragona in 1228 where the conquest of Mallorca was planned, in a miniature from the Llibre dels fets del rei En Jaume. Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, ms. 1, f. 27r (copy made in Poblet in 1343).

18/07/2019 12:46:57

30 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

the bourgeoisie. In the history of the Catalan-speaking lands and Aragon, James I presided in the 13th century, which has been called the “peak” of the Middle Ages, although it is the century that opens a new era. This is the century which witnessed the ascent of the bourgeoisie, which forced a redesign of feudal society; the rebirth of urban society, with new concerns and new urban, artistic and literary tastes and a new lifestyle; the bourgeoisie’s access to political control over cities and participation in the monarchy’s governance via the courts and parliaments; the creation of a new educational system, universities, befitting the new urban demand; the emergence of a new religiosity and new religious orders which connected with – and controlled – this new public; the valuation and dissemination of books and writing, and of paper, which made them more affordable than ever and led to a veritable cultural revolution; the emergence of the vernacular languages as tools to transmit and provide access to knowledge and dealings in everyday life; the retreat of the old clerical cultural and political elites and the rise of “secu lar” elites, that is non-clerical and not acculturated in Latin; written pacts and the establishment of a new figure who guaranteed them, the notary; the quest for a new model of physician and medicine which could guarantee a long, healthy life; and the revival of Roman law, which fostered a solid monarchy capable of imposing itself on the nobility and providing stability, when well-oiled with money. All of these extraordinarily important new developments were taking shape also in the kingdoms of James I. The catastrophe in Muret left the young James in the hands of the French enemy, according to the pacts which his father had reached following an old chivalric mindset, which would gradually vanish in the 13th century. Once released, for years he was subjected to regencies and noble circles which vied for control over the kingdom; indeed, this nobility decided to educate him among their own, with the Templars. James reached adulthood imbued with the old mindset, in stark contrast to the new developments of the era that were becoming increasingly evident. He was always an old-style king in a new world, but he was canny enough to see how these new ways could be his best ally in imposing himself in his kingdoms, and he even contributed to promoting them. His personal contradictions, in addition to his steadfast support of the bourgeoisie, became clear in his decisions. While his father had died defeated and defending heretics, he became a champion of Christianity and expanded it by depriving Islam of its domination over the Balearic Islands (1229) and the lands of Valencia (1229-1245) and Murcia (1265-1266). On the other hand, despite condemning his father’s womanising, not only did he inherit this inclination but he also far outstripped his father. The patrimonial conception of the state, a feature of his old mindset, explains the different wills which divided the kingdoms among his legitimate sons, sparking family upheaval and noble factions, to the despair of those who yearned for stability and a strong monarchy as well as

Catalan Historical Review-12.indb 30

Lluís Cifuentes i Comamala

Prince Peter, the son who ended up inheriting most of the kingdoms. Despite its incipient expansion, the Crown of Aragon remained limited to the Iberian Peninsula, especially after the retreat after the expulsion from Occitania. Nonetheless, James managed to weave international alliances which bore fruit in subsequent reigns. The struggle to retain influence over Provence, which ended in failure when it fell to the Anjous, and the rivalry with France fostered the continuation and even deepening of the alliance with the Holy Roman Empire. Examples of this include his marriage to Violant of Hungary, who came from a satellite kingdom of the Empire, and the marriage of their heir, Peter, to Constance of Sicily, who came from an independent kingdom of the imperial dynasty of the Hohenstauffens. Indeed, despite the opposition of France and the papacy, this latter marriage took place with extraordinary ostentation at the most internationally visible place in their kingdoms, Montpellier. James I laid down the guidelines of a Ghibelline orientation that Peter the Great took to its utmost, which encompassed not only international politics but also new forms of culture and governance. All of these contexts, naturally the most complex ones that we can possibly cover here, explain why he had the notion to write a chronicle, along with its form, language used, content and intentionality. The Llibre dels fets, which was written during the last years of the reign of James I, after around 1270, is autobiographical in form. In the voice of the king himself, it recounts the deeds which the monarch experienced, and only those. Despite all the possible nuanced definitions of the genre of autobiography, which was incipient at the time, it is the oldest royal autobiography in the West, and if for that reason alone it vividly contrasts with other historiographic products from the period. The king is the author, but he is clearly a special author, not the same kind that later Peter the Ceremonious or his son-in-law Alphonse X of Castile would be. Like them, James did not personally write the chronicle, but unlike them, he did orally set forth his memories to a group of collaborators, some of whom were familiar with the work of writing and making books, so they must have been clerks in the Chancellery, and less likely clergymen, as previously assumed. James spoke as his collaborators copied what he said and later gave it its definitive form by introducing the royal “we”. The signs of orality in the language reveal this method, with its gruff style and poorlyconstructed and somewhat disorganised sentences; however, these are the characteristics which also make the chronicle such a vivid, spontaneous text. The evidence of this method and the scant information on the king’s education and readings – which have led some to attribute to him the Llibre de doctrina del rei En Jaume, a compilation of excerpts from moral, political and encyclopaedic readings by his grandson James II – have fostered the idea of a monarch who was not familiar with writing, and perhaps even illiterate, which matches

18/07/2019 12:46:58

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

his old-school education. At the same time, the use of the Scriptures in the prologue of the chronicle – whose authenticity has thus been debated – have led some to posit exclusively ecclesiastic collaborators and to view the chronicle itself as the product of an ecclesiastic milieu, which also matches the transition from clerical to secular cultural elites at the time. Currently, these ideas have been discarded or heavily shaded, given that there is no proof of the king’s illiteracy, and the biblical references contain errors which would have been incomprehensible had they been written by clergymen. James I and his milieu were driven to write a chronicle like the Llibre dels fets to fulfil political and personal needs. On the one hand, they had to counter the Kingdom of Castile’s marginal, subsidiary view of the Crown of Aragon which was found in the flourishing Castilian historiography, in particular the Historia de rebus Hispanie, a history of the Iberian Peninsula which insisted on presenting the Castilian kingdom as the sole heir of the Visigoths and therefore as the one that was predestined to dominate – “reconquer” – the entire peninsula. Because of its modernity and breadth, this work by Archbishop of Toledo Rodrigo Jiménez de Rada, also known as “the Toledan”, could not be countered by the Gesta comitum, the old chronicle of the lineage of the Catalan counts, even if it were updated and translated to the vernacular. Nor could this effect be achieved by translating Jiménez de Rada’s work into Catalan, even if the part corresponding to the Crown of Aragon was expanded and fleshed out. On the other hand, James and his milieu felt the need to alter the memory of the deeds in the Crown of Aragon after the disaster of Muret and a father and predecessor who was defeated and morally reprehensible. Therefore, it is no coincidence that James I wanted to present himself as a providential monarch sent by God to reconduct and refound the state and the dynasty and preserve its independence. He was the chosen one to spearhead and guide its rebirth. He believed that the expansive era in which he lived, full of new developments, seemed to justify this perspective. What is more, he saw his personal life as one long example worth imitating, like the exemplary stories in didactic works. This is the deeper meaning of the Llibre dels fets, and it is visible from the very beginning, in the prologue. After that, the story of the king being sired and born, which stresses the portends immediately thereafter, seeks to show how they heralded an exceptional king predestined to do God’s work, like a new Arthur. This comparison with the Arthurian legend becomes evident in the celebrated legend sparked by James’ story, which is also found in the later chronicles of Desclot and Muntaner. The literary referent – heroic, chivalrous, recognisable – worked perfectly to disseminate the message, and not even an author as reluctant to use these referents as Desclot could resist it. The great length of the story of the conquests of Mallorca and Valencia in the book seeks to present the image of a crusader king devoted to expanding the faith, a chosen king whom God therefore protected from injury from the

Catalan Historical Review-12.indb 31

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 31

terrifying crossbows – a passage which, in form, once again shows a recognisable literary reference to the Chanson de Guillaume, a 12th-century French chanson de geste. Generally speaking, James I chose to recount the deeds that show that he is a good king in God’s eyes, yet without neglecting intimate, everyday details which also present him as an accessible, human hero. In short, in his book, the king creates his own literary character, a character with the ideal profile for an exceptional time and circumstances. He created his own myth with resounding success that lasts even until today. Indeed, the mythicised image of James I which intentionally emanates from the Llibre dels fets has become ingrained in popular memory, in the arts, in literature and even in research.5 These objectives required the memory of the deeds to be manipulated, as was common in the historiography of the era. Apart from the fact that in the latter years of his life, when the chronicle was written, his recollection of deeds that occurred long ago might have been somewhat murky, the desire to create his own character led to clear manipulations. Failures are silenced in the chronicle, such as the first attack in Peníscola, as are morally reprehensible deeds, such as his thriving extramarital amorous pursuits. Likewise, the way certain deeds are presented contrasts with other stories, when they exist, such as the account of the conquest of Mallorca.6 The Llibre dels fets del rei En Jaume remained valid for many years, both at home and abroad, and the myth spread, as mentioned above. It is preserved in a dozen manuscripts copied between the 14th and 18th centuries. In the Catalan court, it served an educational purpose during the 14th and 15th centuries. It was printed in Valencia during the 16th century to defend other political interests. James II (1291-1327) also used it for political purposes and promoted its translation into Latin by the Dominican and ambassador of the king, Pere Marsili, which had to contribute to attracting Church resources for the crusade against the kingdom of Granada.7 This Latin translation contains additions and deletions, as well as details which may have been in the original but do not appear in the Catalan manuscripts preserved today.The fact that this Latin translation dates from 1314, long before the oldest manuscript of the Catalan text, which dates from 1343, fuelled doubts about the dating of the Catalan text and speculations that the Latin text might predate it, as the research by Stefano Asperti has debunked.8 More recently, it has been translated into modern Catalan, and the complete version has been translated into Spanish, English, French, Portuguese and Japanese.

The Llibre del rei En Pere by Bernat Desclot The Llibre del rei En Pere d’Aragó i dels seus antecessors passats by Bernat Desclot is the second of the great Catalan chronicles (Fig. 3).9 The subject of this chronicle is the

18/07/2019 12:46:58

32 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Fig. 3: Legend of the good count of Barcelona and the empress of Germany in the Llibre del rei En Pere d’Aragó by Bernat Desclot. Biblioteca de Catalunya, ms. 486, f. 15v (copy from the first half of the 14th century).

life of Peter II the Great (Valencia 1240 – Vilafranca del Penedès 1285), who had a short yet decisive reign in the history of the Crown of Aragon (1276-1285). Peter ascended to the throne after a long period of clashes with his father, James I, because of the latter’s plans to divide his inheritance. Believing Peter to be feeble, a large faction of the nobility tried to take advantage of the transfer of power to impose themselves; however, the new king boldly seized control of the situation. The reign soon focused on the Sicilian question because of both the king’s personal interest and the interests of the mercantile elite in his kingdoms, who were quite concerned about the expansionism of Charles of Anjou, who was cutting off trade routes and markets. The rivalry between Peter and Charles was longstanding. With the powerful assistance of France and the papacy, Charles had managed to wrest the inheritance of the Catalan countships of Provence (1246) and the kingdom of Sicily, in doing so exterminating part of the family of Constance, Peter’s wife (12661268). With the steadfast support of the Catalan mercantile oligarchy, the Sicilian exiles, the people of Sicily, and those who in Italy and in Bizantium feared Charles’ designs, Pe-

Catalan Historical Review-12.indb 32

Lluís Cifuentes i Comamala

ter led a military expedition that took control of the island (1282) assisted by the popular uprising in the Sicilian Vespers. This opened the Sicilian ports to Catalan merchants, kept the French away from the enticing Maghreb and provided new feudal domains to the Catalan-Aragonese nobility; in short, it started the Mediterranean expansion of the Crown of Aragon. However, in parallel, it placed Peter the Great and his states at the heart of the vast European battle between the pro-Pope Guelphs and the pro-imperial Ghibellines, and after the extermination of the Hohenstauffens, turned him into nothing less than the international leader of the Ghibelline faction. The pope excommunicated him, divested him of his kingdoms and, with the assistance of his French allies, summoned a Crusade against the Crown of Aragon to eliminate him. Thanks to the support of the oligarchy, which took advantage of the occasion to secure provisions from the king, the origin of Catalan parliamentarism, coupled with the resistance of Girona, the disease in the French army and the bloody maritime war led by admiral Roger of Lauria, the French-papal Crusade was a glaring failure. Peter died shortly thereafter, not without the pleasure of witnessing Charles of Anjou, the pope and the king of France precede him, but he bequeathed to his successors an open international conflict, the War of the Sicilian Vespers, which did not conclude until 1302. The Crown of Aragon that Peter the Great inherited, which had been consolidated and expanded by James I, was experiencing the expansive juncture common to Western Europe at the time, but it was not strong enough to deal with a conflict of this size solely with weapons. Peter was even more aware than his ancestors of the need for a cultural policy which would bolster his position, both at home and in the international arena. His troubadours played a very prominent role in this cultural policy, as they had in previous reigns. However, now this role was combined with other initiatives like historiography, and it would become even stronger because it was contextualised by the secularisation of government stemming from the process of replacing the old cultural clerical elites with new secular elites. The Ghibellinism which the monarchy embraced connected with this transformation precisely because it sought to govern with this new approach. Bernat Desclot’s chronicle originated in the needs that arose from this context. It was envisioned as the best tool to ideologically deal with the Crown of Aragon’s expansion beyond the strict boundaries of the Iberian Peninsula and its entry into the greater international arena, and to control a changing society. It was meant to disseminate the story that Peter the Great wanted in prose, just as the troubadours spread it in verse. Like Charles of Anjou, there was a newfound awareness of the value of propaganda in that struggle. It is a work of historiography unlike previous ones, a more efficient one, as befit the new times. The author was an individual within the king’s immediate circle who was profoundly familiar with the administration, the use of

18/07/2019 12:46:58

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

writing and courtly literature. Identifying him is tricky because no Bernat Desclot appears in the copious royal documentation conserved. Based on indications from the text, Coll i Alentorn proposed identifying him as Bernat Escrivà, a civil servant from Roussillon who may have had an Occitanian family background and occupied different managerial posts in the royal administration (Escrivà means clerk). The double name can be explained by the custom of the era within the context of the birth of modern surnames. The author obviously had access to all the royal documentation, even the monarch’s most personal documents, and he constantly demonstrated this with the intention of conveying objectivity. He often transcribed or summarised the documents conserved. This was Desclot’s main kind of source, although he also used eyewitnesses, other chronicles and legends. Drawing from his professional experience, he managed to put a distance between himself and the deeds recounted in order to ensure the maximum efficiency of the story, and this is why he refrained from providing his own testimony except in the episodes that are the most intertwined with Peter’s interests, such as the battle of the feast day of the Assumption of Mary in August 1285. For that same reason, he radically limited the use of providentialism, except for when needed, such as in the celebrated episode of the plague of flies that attacked the French army in the siege of Girona and saved a monarch in a very difficult situation. In order to give the story meaning and power, and to ensure that it was properly disseminated, he used narrative mechanisms from courtly literature, since it was quite popular among urban milieus. He drew from the forms and characters of chivalrous literature, in particular chansons de geste and the Arthurian novels, along with troubadour poetry. Desclot created a main character who was always youthful, capable of epic deeds, comparable to Roland – the prototype of epic heroes – and Alexander – the prototype of the good king, conqueror, chivalrous, bold and curious. There is no dearth of devices like dialogues and examples. Furthermore, the ideological framework of courtliness, which identified the best part of the upper social echelon – who lived at court and accepted its set of values – and is found in all the literature created and disseminated from those circles, also appears in this chronicle. Peter and the Catalans, whose courtliness the enemy disputed, following this logic, are presented as the true standard-bearers of those values. The chronicle closes with the typical final formula of planhs, the genre of funeral eulogies of troubadouresque poetry used after the death of illustrious figures. Desclot constructed a painstakingly crafted text whose first draft, written after around 1280, he partly revised after the king’s death in 1285, until he himself passed away in 1288.10 The entire chronicle was designed according to the political interests of Peter the Great and the Catalan oligarchy, the engine driving the Crown of Aragon. Therefore, it should come as no surprise that the work is

Catalan Historical Review-12.indb 33

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 33

radically Catalan-centric and that Peter, similar to other propagandistic literature of the era, is the representative of the “fine lineage of the count of Barcelona”, nicknamed “the Barcelonian”.11 The chronicle contains a prologue and two parts. In the prologue, Desclot reveals his awareness as an author and makes a lengthy exposition of his objectives. The first part starts with the founding of the Crown of Aragon and recounts a selection of deeds prior to the life of Peter the Great, even drawing from legends (Fig. 3), with the twofold intention of presenting his family, political and ideological background – a chivalrous, courtly lineage, Ghibelline in leanings, the legitimate lords of Provence, allies of the Empire – and to counter the image that James I had wanted to give of himself in the Llibre dels fets – Desclot’s James I is deliberately debatable and imperfect; he is chivalrous and courtly, but not the founder of the Crown of Aragon or the one chosen by Providence. Critics have often misunderstood this first part because of the sources from which Desclot drew. The second part outlines the biography of Peter the Great, who is always presented as a knight king, the best and most courtly knight in the world, and a great conqueror – “he was the second Alexander because of his chivalrousness and conquests”, as the prologue claims. The portrait that Desclot sketches of Peter the Great is precisely the most remarkable content and the one that has had the most impact of this chronicle. He constructs his main character with the profile of a literary hero from chivalrous literature, whose devices he used to ensure that it was warmly received. The figure of Peter constructed thus, as a prototype of all the virtues, acts as a narrative and propagandistic tool. This tool is reinforced by presenting counter figures as lacking chivalrous or courtly values, as bad kings, traitors, proud and arrogant: James of Mallorca, Charles of Anjou, Philip III of France and the French in general. The myth of Peter the Great had been created by his main troubadour, Cerverí de Girona, 12 but Desclot pushed it even further thanks to the possibilities of prose. The chronicle by the Guelph Salimbene di Adam attests to the popularity of the myth and the efficiency of the method; it contains a portrait of the king as a “second Alexander” after a symbolic ascent to the mountain of the Canigó, nothing less than propaganda coming from Peter’s court. This is joined by great praise from another Guelph author, Dante (“d’ogni valor portò cinta la corda”, “he possessed all the virtues”); his courtly facet was reported by Boccaccio, another Guelph; it would later appear in Shakespeare; and the chivalrous and courtly facet also reached the Curial. It is a myth that is still alive today in both research and popular literature. Obviously, it is a portrait of the king which has little to do with the real Peter. The negative traits of his character – impulsive, proud, vengeful, authoritarian – are silenced or masterfully turned into positive virtues, such as in the story of the challenge of Bordeaux and the repression of the revolution in Barcelona waged by Berenguer Oller.

18/07/2019 12:46:58

34 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

The same method was used for the secondary characters, such as Roger of Lauria and his cruelty in war. And it was further used to reframe warriors who displayed no chivalrous virtues whatsoever – the Almogavars and crossbowmen – but were extremely useful and the sign of a new time in which such virtues would soon cease to function even as an ideological and narrative resource. The chronicle by Bernat Desclot is conserved today in around twenty manuscripts copied between the 14th and 18th centuries. It was translated into Aragonese and Spanish in the 15th century, and more recently it has been the subject of complete translations into Spanish, Italian and English, and extensive parts of it into French.

The Chronicle by Ramon Muntaner The Chronicle by Ramon Muntaner is the third and most extensive of the great Catalan chronicles (Fig. 4).13 Unlike Desclot, Ramon Muntaner (Peralada 1265-Ibiza 1336) is a well-documented figure. Muntaner was born in the small yet active town of Peralada, in NE Catalonia, at that

Fig. 4: The author writing his work, in a manuscript of the Chronicle by Ramon Muntaner. Biblioteca del Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, ms. K.I.6, f. 1r (copy from the second quarter of the 14th century).

Catalan Historical Review-12.indb 34

Lluís Cifuentes i Comamala

time a feudal domain of the Rocabertí family. Recent documentary data have forced us to correct our previous notions of this chronicler and his family, affecting our understanding of the author and his work.14According to the preconceived romantic image of him, a chronicler like he must have been a nobleman and an active warrior, and he must have been a member of the royal court from a young age. However, it has been confirmed that he was born into a family of merchants who were thoroughly integrated into the local bourgeoisie and town leadership (consuls, bailiffs, jurists). For this reason, his father could afford a home in the main square and, as Muntaner recounts with emotion and intention, host James I and Alphonse X of Castile there when they visited the town (1274-1275). There are still debates as to whether Muntaner’s youthful sojourns in Paris (1276), Montpellier (1281) and perhaps Zaragoza and Bordeaux (1286-1287) were related to his inclusion in court retinues, or more likely whether they were family commercial journeys. Muntaner belonged to a new world in which the cities had become preeminent and powerful poles of attraction, and the bourgeoisie driving them were the most dynamic, expanding social group. All over the land, in larger and smaller cities, trade and the advent of a new economic and cultural elite were becoming clear. However, his family was far from the royal court, which the chronicler, when he was youg, seemed to observe as a spectator, and remote from the large cities and their possibilities. Muntaner’s life would have unfolded in this family milieu were it not from the impact of the War of the Sicilian Vespers and the opportunities provided him by Catalan expansion around the Mediterranean which the conflict had ushered in. The destruction of Peralada during the French Crusade of 1285 must have led to the family’s ruin, and perhaps as well to the death of his father and elder brother – Muntaner was a younger son – pushing the future chronicler into exile southward, in Valencia. An erroneous interpretation of the chronicle, which perfectly matched that romantic image, posited that during those years he had participated in the maritime war led by Roger of Lauria, but there is no evidence of this. With the seizure of the Balearic Islands to James II of Mallorca (1286), Muntaner took advantage by the fact that he had wealthy relatives there to move to Mallorca and make the most of the economic opportunities offered by the conquest of Menorca (1287). Despite the fact that he secured the status of citizen of Mallorca and earned generous compensation for his loans to the Crown, at the end of the seizure (1298) he went to Sicily to participate in the final phase of the war. His participation in this and other wars, which the romantic view had interpreted as direct involvement in combat, should be understood instead in the sphere of organisation, logistics and at most the oversight of operations. As was common, this kind of involvement allowed him to participate in the lucrative business of war and served as his economic and social lever.

18/07/2019 12:46:59

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

On Sicily, he made an important contact: the Germanborn mercenary Roger de Flor, whose administrator he became, and with whom he went to Byzantium in 1303 with the Great Catalan Company which Roger organised – comprised primarily of Almogavars – which had been hired by the Greek emperor to fight against the Turks. 15 Muntaner served as the administrator (“mestre racional”) of the Company, and only occasionally did he oversee war operations – like the defence of Gallipoli, led by the women who accompanied the Almogavars under his orders. After the murder of Roger de Flor, in the maelstrom of the dispute among the Byzantine factions, the antagonism of the Genovese, the ambitions of the Catalan kings and the dire internal dissent which ensued, Muntaner left the Company (1307) and went into the service of Prince Ferdinand of Mallorca, a younger son of the Mallorcan royal house who was in Greece seeking his fortune. After that, he suffered hardships as a captive of the Venetians and Angevins, who subjected him to torture because he was an envoy of the King of Sicily. Once released, the latter entrusted him (1309) to assure Sicilian dominance over Djerba, a strategic position in the Maghreb, and he was finally assigned to govern it (1311-1315). Because of his closeness with Ferdinand of Mallorca, he was assigned to take the prince’s son from Sicily to Perpignan (1315), as he would inherit the Mallorcan crown after his father’s death. He then went to Valencia, where he had both assets and family, and where he had married a woman from the local bourgeois elite. There he became the administrator of an admiral of James II of Aragon and participated in and earned profit from the organization of the conquest of Sardinia (1324-1325). He traded in luxury fabrics, purchased properties and rents, and joined the city’s urban patriciate. Within this framework, he became one of the leaders of the municipality, which he officially represented at the coronation of Alphonse III the Benign (1328) and in the Courts of the kingdom (1329). After participating in the organization of a crusade against Granada, which was never performed, he left for Mallorca (1332), where a son was modestly placed in the court of James III of Mallorca, the prince he had brought over from Sicily as a child. James entrusted him with numerous managerial posts and ultimately with the governance of Ibiza, where Muntaner died. There is no evidence that he was ennobled, as has been assumed, although his descendants were. What stands out in Muntaner’s biography is first that he was an individual who came from the non-privileged estate, from a family of merchants in a small, secluded town, who rose to the bourgeois elite of a large city, driven by his status as a younger son and his family’s financial ruin in the war. Secondly, he made an enormous personal profit from the Catalan political, military and economic expansion around the Mediterranean, which individuals like him needed and spurred; in this sense, he is a “man of empire”, in the celebrated expression coined by Carles Riba. Third, because of all this he managed to engage in contact with all three branches of the Royal House – Cat-

Catalan Historical Review-12.indb 35

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 35

alonia-Aragon, Mallorca and Sicily – and earn profits in the guise of businesses, posts and favours, although the divisions and clashes among them caused him a great deal of anguish. Fourth, he belonged to a social milieu which took writing and books for granted as the tools for dealing with everyday life and social promotion, and he himself was part of the new “secular” cultural elites that were promoting the written use of the vernacular. Muntaner’s profile as a chronicler is quite different to the authors of the other great chronicles, and much more modern. He is not a king who wrote or organised the writing of a chronicle, nor a royal functionary with an education that he put on display, nor a man of the Church writing a chronicle, all clear exponents of the old cultural elites. He is a “secular” man without any further training than the merchant’s training he got from his family, yet he was imbued with the courtly culture and literature which these sectors were adopting. He wrote on his own initiative, not for any king or municipal power, and he did so because he knew that written works – even if, like his, they were meant to be heard – had an impact. He wrote in the vernacular, as befitting the sociocultural milieu in which he operated: Latin would not have fulfilled his objective, and he most likely did not know it. Within Europe, he was not the first “secular” chronicler, but he was one of the first and most interesting and capable. Ramon Muntaner reports precisely on the time and place when he began to write his “book”, as well as on his age when he undertook this project: 15 May 1325, in the farmstead which he owned through his wife in Xirivella, in the hinterland of the city of Valencia, when he was 60 years old. This extraordinarily precise information intends to underscore the importance that the author attached to his personal decision to write the chronicle, as contained in an elaborate prologue that the author wrote to make the work stand out. In it, he justified his decision to write, set forth his objectives and the method he would use and outlined the content. It contains the famous cliché of a supernatural and supposedly holy vision which woke him as he was sleeping and ordered him to start writing. Through this mechanism, Muntaner acknowledged being the eyewitness of deeds during his lifetime which he considered extraordinary – those related to the Mediterranean expansion – which he attributes to God’s will at all times. He attributes his personal success to rectitude in his dispatch of assignments and his treatment of the vanquished; he defended the need to provide a personal account of the deeds that he had experienced; and he expressed the need for the kings of Aragon to take him as an example in order to ensure their success, with the desire for them to reward him and his loved ones. Indeed, the work is constantly presented as a practical “prince’s mirror”, a compilation of advice on how to navigate the right course when taking decisions and governing, meant for the monarchs of the Crown of Aragon. Muntaner had already taken on the role of royal counsellor before writing his Chronicle, in a poem addressed to

18/07/2019 12:46:59

36 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

James II in 1322 – tellingly entitled Sermó (Sermon) – in which he advises on the logistics to be applied in the conquest of Sardinia, which had just been announced. The poem combines two traditions which the author believed were effective in that case: the serventes – it had to be chanted with the tone of the French chanson de geste Gui de Nanteuil – and narrative poetry. Because of the confluence of objectives, Muntaner decided to include it in the Chronicle. In the Chronicle, Muntaner recounts the deeds which he witnessed, and others as well, from the siring of James I (1207) to the coronation of Alphonse III the Benign (1328). Yet despite appearances, it is not an autobiography. In fact, there are few details from his personal life. When methodologically justifying his choice of deeds to recount, he excluded personal ones if they were not related to the “deeds of the lords”, which were the ones chosen. Among these deeds, the ones with the most profound impact on him were related to his journey to the Byzantine Empire with the Almogavars, and the story of it he recounts is extraordinarily important in learning about that historical episode and the way a company of mercenaries worked. He took advantage of this choice and the narration of the deeds to reveal himself to be a capable commander (the defence of Gallipoli), a sound administrator (Catalan Company, governance of Djerba) and a faithful, efficient servant (moving Prince James) at the most delicate junctures, and to show how the qualities of a good manager coupled with the fact of being on the right side who owns the truth are guarantee of success. The chronicler stated which side owned the truth in the prologue: the kings of the Crown of Aragon. And by extension the other branches of the House of Barcelona: the kings of Mallorca and Sicily. He had met them all, had served them and had been rewarded. The exaltation of these kings and the Mediterranean interests they represented, as well as of the Catalans and of the Catalan language – this is once again a radically Catalan-centric chronicle – combine with an extreme providentialism – these kings and their subjects are the chosen ones – with the goal of justifying and promoting the Mediterranean expansion. In his eyes, the “extraordinary deeds”, the first major steps in this expansion which he experienced, confirmed the profits of the latter. However, these profits and their continuation were in danger because there were dissensions and clashes among the three branches of the dynasty, which started to pursue different local interests. Muntaner defends the unity of action in many passages, the most famous of which is the example of the reed shrub, which is so strong that it cannot be uprooted whole, yet a child can destroy it if he pulls out the reeds one by one. The preciousness of the narration of the coronation of the last king he knew, Alphonse the Benign, in 1328, which closes the chronicle, also has this goal in mind: to showcase the brilliance of a powerful, fertile monarchy which inspires its subjects’ fealty, and to caution the new king, who, in Muntaner’s eyes, reached

Catalan Historical Review-12.indb 36

Lluís Cifuentes i Comamala

the throne with the hopes of remedying that situation. He must have finished the Chronicle that year or shortly thereafter. In his book, he uses manipulations, inventions and silences when they served his purposes, as was common in European historiographic works from the period. The distance between his story of the presence of the Catalans in Greece and the reports in the Greek sources is well known: his is full of praise, theirs paints it as infernal. Yet both were manipulated to defend opposing positions. Muntaner also drew from his incredible skill as a storyteller. He has a colloquial, vivid, spontaneous style filled with signs of orality and popular sayings, which combines with his literary culture (the celebrated expression “Què us diré?”, “What shall I tell you?”, used to make the discourse more cohesive, also has this twofold origin, as do his exaggerations). He demonstrates familiarity with other chronicles – he may have attended readings of the chronicles of James I and Desclot – chansons de geste and other chivalrous literature, which would particularly match a plot full of battles and deeds by “lords”. The recourse to novelisation, based on these sources, is still frequent in the chronicles from his era as a way to connect with their audience, particularly in authors like Muntaner who have no access to official documents or lack the authority of a king. His source of authority is his own eyewitness accounts – which, when needed, he emphasises are the “true truth” – and divine providence. Muntaner’s Chronicle was broadly disseminated and extremely influential. It is conserved in eight manuscripts copied in the 14th and 15th centuries; sequels were written; it was partly included in more sweeping chronicles; it was printed twice in the 16th century, in Valencia and Barcelona; it was the subject of partial paraphrasing in Spanish in the 17th century and old translations into Sicilian and Spanish; it inspired the 15th-century novel Tirant lo Blanc as well as recent historical novels; and more recently it has been translated into modern Catalan, and the complete version into Spanish, Italian, French, English and German. The content and characteristics of Muntaner’s work have sparked skewed views which cloud our understanding and assessment of it, from an overly acritical glorification in romantic history, which draws from the Catalan national mythology, to an exaggerated belittlement in some recent works, inspired by a zeal to demythify it.

The Chronicle of Peter III the Ceremonious The fourth and last, and briefest, of the great chronicles is the Chronicle by Peter the Ceremonious (Fig 5).16 Peter III the Ceremonious (Balaguer 1319-Barcelona 1387) had a long reign (1336-1387) that was as fertile as it was tumultuous. Peter ascended to the throne at a young age, with a notion of predestination comparable to what his

18/07/2019 12:46:59

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

Fig. 5: Start of the Chronicle of Peter III the Ceremonious. Biblioteca de Catalunya, ms. 976, f. 1r (copy from the 16th century).

great-great-grandfather, James I, had felt; his father only became king because his uncle gave up the throne, and despite his feeble constitution, he survived an elder brother who would have reigned, along with the intrigues of his stepmother and other relatives. He was convinced that his duty was to conserve and strengthen the inheritance he had received and the memory of the family lineage, that is, to guarantee the continuity of their domain. Despite his authoritarian leanings – which were visible in the coronation, when he threatened the archbishop of Zaragoza if he dared to touch the crown that only he wanted to put on his own head, and in the reforms he planned – the country’s sociopolitical structure and the scarcity of the royal domain prevented him from laying the groundwork of a modern authoritarian monarchy. Paradoxically, this failure, coupled with his meticulous and orderly nature, led him to promote estate-based parliamentarism and the inherited monarchy model, which essentially remained in place following his redesign until the conquest and annexation of the Crown of Aragon to Castile in the early 18th century. As a consequence of this idea of conserving and strengthening his domains, his policy of reintegrating the kingdoms inherited by the dynasty, which in some cases

Catalan Historical Review-12.indb 37

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 37

had been associated with other branches of the House of Barcelona, led him to his first major clash. The target was King James III of Mallorca, whose kingdom he conquered and annexed to his Crown (1343-1349). His authoritarian policy in the first few years of his reign led to a great deal of civil conflict, namely the uprising of the Unions in the kingdoms of Aragon and Valencia (1347-1348), led by his brothers. While the uprising in Aragon was essentially among the nobility, in Valencia the urban echelons staunchly joined in, and therefore it was much more dangerous to the king. He managed to beat them after dire difficulties, and the repression was particularly harsh and bloody in Valencia. These events overlapped with the effects of the major crisis of feudalism in the late Middle Ages, which had exhausted its expansive potential, with constant poor harvests since 1333, along with famines and the scourge of the plague, which acted on weakened bodies to decimate the population of both the country and the entire continent starting in 1348 and in subsequent cyclical, interminable episodes, with the consequent depletion of the coffers. This mediaeval “great depression” visibly affected Catalonia, the engine of the Crown of Aragon. Control over the trade routes in the western Mediterranean, in harsh competition with the Genovese, and especially efforts to keep possession of Sardinia, the centre of the Mediterranean political, military and commercial dominance of the House of Barcelona, consumed enormous amounts of economic and human resources. The wars with Genoa and the judge of Arborea, the leading lord on Sardinia, associated with that strategic objective lasted even beyond the central years of the 14th century. On the other hand, the struggle to maintain a balance on the Iberian Peninsula that was favourable to the Crown of Aragon, continuing the policy of the previous countkings, led to the war of Castile, known as the War of the Two Peters (1356-1375). This war was the most devastating of the conflicts in which the king and his kingdoms became enmeshed because of the combination of the Catalan crisis, the rise of Castile and the fact that it was complicated by Europe’s Hundred Years’ War. Peter favored the enthronement of the Trastámaras in Castile in the futile pursuit of that Iberian balance. He was able to start integrating Sicily into the main branch of the dynasty, which would be completed later, and he wrested control of the Greek lordships which had been occupied by the Almogavars, the duchies of Athens and Neopatria, all aimed at maintaining a strong presence in Mediterranean trade routes. Nonetheless, they were much more competitive and uncertain than in the previous reigns. The family’s internecine dissent, often stemming from the monarch’s decisions or political orientations, were often dangerously mixed with opposition movements, such as during the clashes with the Unions or after his marriage with Sibila of Fortià and the new royal policy in favour of the petty nobility and artisan bourgeoisie. His relations with his brothers, James of Urgell and Ferdinand

18/07/2019 12:46:59

38 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

of Tortosa were not at all easy, nor was his relationship with his firstborn son, John, which was personally more painful. Peter III was one of the members of his dynasty with a more intense relationship with culture and writing. He was keenly aware of the role that they could play in attaining his objectives of conserving and strengthening his kingdoms, as well as persuading and dominating his subjects. Evidence of this include his promotion of works and translations, copies of books and personal writing; the forceful use of his brilliant oratory skills; his predilection for history as the ideal tool to conserve and disseminate a given memory of events, his lineage and his own deeds; the powerful organisation of the Royal Archive; the structure of his administration, court and protocol; and especially an impressive bureaucracy associated with a new model of written language which coupled with his meticulous, insistent and tireless character, despite his resignation to authoritarianism, it allowed him to control a nonetoo-easy composite state, whose survival he assured.17 We have to situate the so-called personal chronicle by Peter the Ceremonious – in order to distinguish it from the general chronicle, known as the chronicle of San Juan de la Peña, which he also had written – within the context of this exceptional monarch’s personality, the duties he imposed upon himself as political objectives and the extraordinarily difficult times in which he was fated to live in, The general chronicle recounts the history of the Iberian Peninsula from the Catalan-Aragonese political stances and is therefore a continuation and update of the Gesta comitum, the official chronicle of the dynasty. Once again, his personal chronicle is an autobiographical chronicle which only discusses the events in which the king directly participated, just like the Llibre dels fets by James I. Peter III admired James I more than any other of his predecessors in the lineage, and he accepted the image of himself and his reign that the Conqueror sought to paint in the Llibre dels fets. This is why Peter decided not only to be buried by his side and found the royal pantheon in Poblet as a symbolic referent of the dynasty, intentionally complemented by a library of history books that would illustrate it, but he also set out to make his own llibre dels fets or “book of deeds”. He took the autobiographical form, and the structure and very conception, from James I’s book. However, not only were the times different, but so were the means available to Peter the Ceremonious. The Royal Chancellery, the core organisation in the administration, had developed enormously, especially under James II (1291-1327) and in particular under Peter himself. This organisation, which was skilled at using the king for its objectives, was charged with writing the chronicle and offered much greater possibilities than what had been available to James I and Bernat Desclot; not only did the Chancellery have many outstanding experts in writing and script, it also had an advanced archive structure and the staff trained to locate information and document sources. Peter literally mobilised the Chancellery to write a chroni-

Catalan Historical Review-12.indb 38

Lluís Cifuentes i Comamala

cle. Extraordinarily important document proof remains with precise instructions from the king to Bernat Descoll and other functionaries, which also vouch for the monarch’s personal involvement. The king’s intervention was intense: he was in charge of the overall design, of revising the material written and most likely of writing the prologue himself, although he also provided memories – even related to the location of the document sources – and added his personal aspirations, feelings and reflections to the work. It was written after 1345 and throughout his entire reign, albeit with several hiatuses due to political and military problems which consumed the king’s time. Two versions remain, one of which, the definitive one, was revised by the monarch in around 1385. The main sources of the work are the official documents from that formidable Chancellery and the royal archives, lawsuits, the king’s personal mementos and those of his allies, and perhaps some previous historiographic texts. In some parts, especially those on James of Mallorca and the uprisings of the Unions, it almost seems like a diary because of the systematic use of documents, especially accounting records. The royal chronicle deliberately imitates the incredible detail of James I’s Llibre dels fets with the new potential afforded by an organised Chancellery and royal archive. On the other hand, it is written according to the forms of its time, using aesthetic, linguistic and literary models which are generally more verbose, and historiographic models which no longer draw from literary fiction. The conception and form of the text make it a much more useful testimony for scholars of the past than the previous chronicles. Peter the Ceremonious was keenly aware of the value of the historiographic genre as a tool for managing his own political memory. Behind the decision to write a chronicle of his reign, and also behind his decision to imitate James I, was the conviction that it was a useful political and ideological instrument for reinforcing and guaranteeing the continuity of the Catalan-Aragonese monarchy at a time of dire crisis, just like other initiatives associated with monarchic ritualism which were not the reflection of a banal obsession with protocol and ceremony, as has often been believed. The royal chronicle consists in a prologue, five long chapters or parts and an appendix. It is highly likely that the king personally wrote the prologue. It imitates the kind of speech he was accustomed to delivering before the Courts and on other occasions, in which he excelled.18 This prologue is full of biblical and classical references, and it is important because in it he sketches his conception of history. The first chapter (Ch. I, 1319-1336) is introductory in nature and was probably also written by the king. Just like in the Llibre dels fets, this initial chapter explains the monarch’s personal background: how he became king because his uncle stepped aside, which paved the way for his father, Alphonse III the Benign, to reign; a description of his father’s reign; and the origin of dynastic rights over Sardinia, the centre of his monarchy’s Medi-

18/07/2019 12:46:59

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

terranean domains. The next chapters deal with the family and internal policy and the failure of authoritarianism: the coronation of the king, the dispossession of James III of Mallorca and the conquest of his kingdom (Ch. II-III, 1336-1345), the uprising of the Unions and the Black Death (Ch. IV, 1345-1352). Then he examines Mediterranean policy, primarily the struggle against the Genovese for Sardinia, the judge of Arborea and the Sardinians (Ch. V, 1351-1355), and Iberian policy, with the War of the Two Peters with Castile (Ch. VI, 1356-1369). The king planned another chapter on the definitive triumph over the Sardinians and the Genovese, but it was never written. Instead, a diverse set of materials was assembled referring particularly to his policy over Sicily from 1370-1385, which managed to bring it back into the dynastic branch of the kings of Aragon. The materials are not elaborated upon and were probably completed after the king’s death, and they make up the chronicle’s Appendix. The chronicle of Peter the Ceremonious has been treated like the Cinderella of the four great chronicles. It has suffered from decades of prejudices that historians and philologists have accumulated against Peter III and what he meant. Without bearing in mind the political, socioeconomic, cultural and ideological context of his time whatsoever, or sometimes even bearing it in mind, he has been blamed for the start of the decline of Catalonia. Likewise, according to the tendentious psychological portraits in vogue, such a flawed king naturally had a morally lacking personality: tortuous, conspiratorial, Machiavellian. And it was therefore logical that he would produce a chronicle with a “lower” literary value. In reality, the atmosphere of deceit and conspiracies which is so clearly reflected in the chronicle is a sign of new times and a new mindset in Europe in that period: it was a time of endless misery, famine, wars and plagues; of profound crisis in the economy, society and values; of relativism and the lack of scruples; and of the definitive end of the ideals of chivalry (now a mere rhetorical claim). In short, it was the society of the “autumn of the Middle Ages”, in the celebrated historiographic label coined by Johan Huizinga. Until recently, those prejudices, often unconsciously conveyed by some recent criticism, have hindered us from seeing that the style of the chronicle of Peter the Ceremonious, which is so different from the epic, chivalrous and fictionalised style of its three predecessors, reflects the profound changes that Catalan culture and prose had undergone during the 14th century, of which it is fascinating testimony. In the new context, the resources provided by literature had ceased to be useful, valuable tools to construct an efficient story. Instead, precision and details were needed, and therefore in the chronicle these qualities do not solely reflect the king’s personality, which in turn can be explained by the character of the era. For this reason, the style is chancery-esque and avoids novelisation. Counter to what has often been claimed, the language is rich, clear and understandable, and the work is not bereft of episodes of considerable literary value.

Catalan Historical Review-12.indb 39

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 39

Among the most literarily valuable episodes are the ones that cover the most difficult events in his reign. They are also the most famous ones, boasting extraordinary cruelty which the king did not conceal, and this has caused misunderstanding and astonishment: the horrifying story of the repression against the Unions in Valencia; in particular the murder of Prince Ferdinand on the king’s orders; and the fall into disgrace, the trial and beheading of Bernat de Cabrera. With just a few exceptions – such as in the catastrophic War of the Two Peters with Castile – the king did not hide his cruelties, failures or dubious successes. And he did so because he wanted an accurate memory of himself as a diligent king when dealing with the affairs of governance and treason, and a righteous one in the administration of justice. For all of these reasons, the chronicle of Peter the Ceremonious is a chronicle of a new time which would provide yet other examples in Catalan historiography, although they would be much less successful. The work is conserved in six manuscripts copied in the 15th and 16th centuries. It was included whole in the Cròniques de Catalunya by Pere Miquel Carbonell printed in Barcelona in 1546-1547, and more recently it was translated in its entirety into Spanish and English.

General considerations on the chronicle’s editions In recent times, the centuries-long breach that has separated historians’ and philologists’ study and understanding of the four great chronicles has begun to close, albeit still not enough. It could be claimed that there have been the historians’ great chronicles and the philologists’ great chronicles, and that the analyses performed by both, full of undeniable contributions, have lacked interconnection. To be fair, perhaps logically it should be noted that this lack of communication has been greater from the sphere of the historians towards the philologists than in the other direction. The former have viewed the chronicles as the origin of their profession and especially as yet another historical source, and they have limited their interest to finding documentary evidence of the stories of the chronicles, while ignoring the contributions from philology because they viewed them as secondary and, indeed, did not understand them. Philologists, in turn, have analysed them solely as literary works, enshrining them as the origin of Catalan narrative and identifying them as the embryo of the chivalrous novel, but they have often downplayed the historical dimension and contextualisation. This unfortunate situation, which is now only tentatively working towards more interdisciplinary approaches, was nothing other than a reflection of the fragmentation and consequent lack of communication among the humanistic disciplines. The editions that have been published (critical, semicritical, standardised, modernised) have inevitably repro-

18/07/2019 12:46:59

40 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

duced this lack of communication. Obviously, this does not mean that there have been no essential contributions from the two disciplinary fields despite this breach. The one that has had the most impact is unquestionably the joint edition of all four chronicles issued by Ferran Soldevila on India paper published posthumously in 1971, but exhausted years ago. Soldevila’s edition reflected the need to make works attributed foundational national importance available to historians and philologists, as well as to a broader educated audience, and to do so in a rigorous way. This is how the decision was made to offer the texts in standardised writing, yet with profuse annotations – exclusively historical notes – which were the outcome of the eminent historian’s lifelong research. This joint edition of the four great chronicles, now once again avalaible with a comprehensive and updated revision, continues to be the benchmark edition of the four texts, given that until now the efforts to produce critical editions have yielded uneven, uncomplete results. The new edition of Soldevila’s work, published in five volumes by the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (2007-2016), was overseen by Josep Massot i Muntaner and enriched with a philological revision by the linguist Jordi Bruguera, previously the author of a critical edition of the Llibre dels fets, and an update and expansion of the historical annotations by the historian Maria Teresa Ferrer i Mallol, the author of numerous historical studies on the entire period encompassed by the chronicles and the possessor of profound knowledge of the documentation conserved. Even though the philological contributions to this monumental edition were limited to linguistic commentary, rendering it still necessary to refer to other publications in order to ascertain the use of literary resources and sources in the construction of the chronicles, it is nonetheless an extremely important step forward in the knowledge and dissemination of these unique works.

Notes and references [1]

See Stefano M. Cingolani. La memòria dels reis: les quatre grans cròniques i la historiografia catalana, des del segle X fins al segle XIV. Base, Barcelona 2007; Josep Antoni Aguilar. Introducció a les quatre grans cròniques. Rafael Dalmau, Barcelona 2011; Jaume Aurell. Authoring the Past: History, Autobiography, and Politics in Medieval Catalonia. University of Chicago, Chicago 2012; and the literature they cite. See too the updated presentations and literature cited by Josep M. Pujol, Xavier Renedo, Stefano M. Cingolani and Josep Antoni Aguilar, in Lola Badia (ed.). Literatura medieval, I (Dels orígens al segle XIV). In: Àlex Broch (dir.). Història de la literatura catalana. Enciclopèdia Catalana – Barcino – Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2013, vol. 1. An extensive state of the art with a long bibliography in Maria Teresa Ferrer i Mallol. “Las crónicas reales catalanas”. In: Esteban Sar-

Catalan Historical Review-12.indb 40

Lluís Cifuentes i Comamala

asa Sánchez (ed.). Monarquía, crónicas, archivos y cancillerías en los reinos hispano-cristianos (siglos XIII-XV). Institución Fernando el Católico, Zaragoza 2014, pp. 77144. Online, readers can check the digital volume Les cròniques catalanes. Biblioteca de Catalunya, Barcelona 2015 <https://tinyurl.com/yamfkmoq> [retrieved: 3/09/2018], which contains complete information on manuscripts, editions and translations. Dissemination online: Ramon Salvo, Elena Vicioso. Les quatre grans cròniques medievals catalanes, XTEC <https://tinyurl.com/ycdjcb7y> [retrieved: 16/09/2018]; see other initiatives of this kind in the notes below. For reasons of space, and given that the essential bibliography can be found in the works cited, the references shall be kept to a minimum. [2] Edited by Stefano M. Cingolani (ed.). Les Gesta Comitum Barchinonensium (versió primitiva), la Brevis Historia i altres textos de Ripoll. Universitat de València, Valencia 2012 (1st edition); Idem (ed.). Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Universitat de València, Valencia 2008 (Catalan translation of the 2nd edition); and Idem (ed.). Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó / Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie. Obrador Edèndum – Universitat Rovira i Virgili, Santa Coloma de Queralt – Tarragona 2012 (3rd and last edition). [3] Stafano Asperti. “La qüestió de les prosificacions en les cròniques medievals catalanes”. In: Rafael Alemany, Antoni Ferrando (eds.). Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1993, vol. 1, pp. 85-137. [4] Reference editions: Jordi Bruguera. Llibre dels fets del rei En Jaume. Barcino (Els Nostres Clàssics, B 10-11), Barcelona 1991 (original writing); Ferran Soldevila, ed. by Josep Massot i Muntaner, rev. by Maria Teresa Ferrer i Mallol and Jordi Bruguera. Llibre dels feits del rei en Jaume. Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 73/Les Quatre Grans Cròniques, 1), Barcelona 2007 (standardised writing). Online dissemination: Xavier Renedo (dir.). El Llibre dels fets digital, Recerca en acció, Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació <https://tinyurl.com/ycx3q68k> [retrieved: 16/09/2018]; Stefano M. Cingolani. “Jaume I”. Visat, no. 6 (Oct. 2008) <https://tinyurl.com/ ydc5wsuj> [retrieved: 16/09/2018]. [5] Ernest Belenguer. Jaume I a través de la història. Universitat de València, Valencia 2009 (2nd revised edition). [6] Muhammad ben Maʿmar, Nicolau Roser Nebot, Guillem Rosselló Bordoy. Ibn ʿAmīra al-Mahzūmī: Kitāb ˘ tārīh Mayūrqa: crònica àrab de la Conquesta de Mallorca. ˘ Presidència de les Illes Balears – Universitat de les Illes Balears, Palma 2008. [7] Antoni Biosca i Bas. Petrus Marsilii: Opera omnia. Chronice illustrissimi regis Aragonum domini Iacobi uictorissimi principis… Brepols (Corpus Christianorum: Continuatio Mediaevalis, 273), Turnhout 2015. [8] Stefano Asperti. “El rei i la història”. Randa, no. 18 (1985), pp. 5-24.

18/07/2019 12:46:59

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

Reference editions: Miquel Coll i Alentorn. Bernat Desclot: Crònica. Barcino (Els Nostres Clàssics, pp. 6264, 66 and 69-70), Barcelona 1949-1950, 5 vols. (original writing); Ferran Soldevila, ed. by Josep Massot i Muntaner, rev. by Maria Teresa Ferrer i Mallol and Jordi Bruguera. Crònica de Bernat Desclot. Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 80/Les Quatre Grans Cròniques, 2), Barcelona 2008 (standardised writing); Stefano M. Cingolani. Bernat Desclot: Llibre del rei En Pere. Barcino (Biblioteca Barcino, 6), Barcelona 2010 (standardised writing). Online dissemination: Josep Miàs. Bernat Desclot. AELC <https://tinyurl.com/y7zq8664> (Catalan, Spanish and English) [retrieved: 16/09/2018]; Stefano M. Cingolani. “Bernat Desclot”. Visat, no. 6 (Oct. 2008) <https://tinyurl.com/y8sbb458> [retrieved: 16/09/2018]. [10] Stefano M. Cingolani. Historiografia, propaganda i comunicació al segle XIII: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva Crònica. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2006. [11] Miriam Cabré. “Politique et courtoisie à l’automne des troubadours”. Cahiers de civilisation médiévale, no. 60 (2017), pp. 113-124. [12] Miriam Cabré. Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran. Universitat de Barcelona – Universitat de les Illes Balears, Barcelona – Palma 2011 [update in Catalan from: Cerverí de Girona and its Poetic Traditions. Tamesis, London 1999]. [13] Reference editions: Josep M. de Casacuberta, Miquel Coll i Alentorn. Ramon Muntaner: Crònica. Barcino (Col·lecció popular Barcino, 19 and 141-148), Barcelona 1927-1952, 9 vols. (original writing); Ferran Soldevila, ed. by Josep Massot i Muntaner, rev. by Maria Teresa Ferrer i Mallol and Jordi Bruguera. Crònica de Ramon Muntaner. Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 88/Les Quatre Grans Cròniques, 3), Barcelona 2011 (standardised writing); Josep Antoni Aguilar Àvila. [9]

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 41

La Crònica de Ramon Muntaner: edició i estudi (pròleg - capítol 146). Institut d’Estudis Catalans (Biblioteca Filològica, 75), Barcelona 2015, 2 vols. (original writing). Online dissemination: Toni Terrades. Ramon Muntaner. AELC <https://tinyurl.com/yb3p5ghu> (Catalan, Spanish and English) [retrieved: 16/09/2018]; Xavier Bonillo Hoyos. “Ramon Muntaner”. Visat, no. 6 (Oct. 2008) <https://tinyurl.com/yamt56s7> [retrieved: 16/09/2018]. [14] Xavier Renedo. “Notes sobre la biografia i la Crònica de Ramon Muntaner”. Butlletí de la Societat Catalana d’Es tudis Històrics, no. 26 (2016), pp. 19-46, and the studies at press which state that they confirm some of the intuitions of Stefano M. Cingolani. Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner. Base, Barcelona 2015. [15] Ernest Marcos Hierro. Almogàvers: la història. L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2005. [16] Reference editions: Amédée Pagès. Chronique catalane de Pierre IV d’Aragon III de Catalogne dit le Cérémonieux ou del Punyalet. É. Privat – H. Didier, Toulouse – Paris 1941 (original writing); Ferran Soldevila, ed. by Josep Massot i Muntaner, rev. by Maria Teresa Ferrer i Mallol and Jordi Bruguera. Crònica de Pere III el Cerimoniós. Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 96/Les Quatre Grans Cròniques, 4), Barcelona 2014 (standardised writing). [17] For many of these questions, see J. N. Hillgarth. “La personalitat política i cultural de Pere III a través de la seva crònica”. Llengua & Literatura, no. 5 (1992-1993), pp. 7-102; and Francisco M. Gimeno Blay. Escribir, reinar: la experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso. Abada, Madrid 2006. [18] Suzanne F. Cawsey. Kingship and Propaganda: Royal Eloquence and the Crown of Aragon, c. 1200-1450. Clarendon Press – Oxford University Press, New York – Oxford 2002 [translation into Catalan: Reialesa i propaganda: l’eloqüència reial i la Corona d’Aragó, c. 1200-1450. Universitat de València, Valencia 2008].

Biographical note Lluís Cifuentes i Comamala has been the “Serra Húnter” Associate Professor at the University of Barcelona since 2007, where he lectures on Catalan medieval literature and research methodology. He was educated in Medieval History at the University of Valencia (1982-1987) and in the History of Science at the Institució Milà i Fontanals-CSIC (Barcelona, 1987-1993 and 1995-1998), at the Autonomous University of Barcelona (MA, 1990; PhD, 1993), and at the École Pratique des Hautes Études (Paris, 1993-1995). He has had several research contracts (I3P CSIC, Marie Curie, Ramón y Cajal). Since 2004, he has been the researcher in charge of several funded research projects that are part of the “Language and Science” Thematic Network, and he is a member of the inter-university Research Group on “Culture and Literature in the Late Middle Ages”. He is a member of the Centre de Documentació Ramon Llull and of the Institut de Recerca en Cultures Medievals, both at the University of Barcelona. He is an expert in the study of the dissemination of medicine, science and technology in Catalan in the Middle Ages and the Early Modern Period, and the dissemination of the model of university medicine and physicians and their interrelation with non-university circles. He directs the virtual forum Sciència. cat (www.sciencia.cat), in which digital humanities and philology are applied to the research by the team of the same name.

Catalan Historical Review-12.indb 41

18/07/2019 12:47:00

Catalan Historical Review-12.indb 42

18/07/2019 12:47:00

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 43-55 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.155 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The environmental history of the Catalan-speaking lands Maria Antònia Martí Escayol*

Universitat Autònoma de Barcelona Received 5 February 2018 · Accepted 3 September 2018

Abstract Environmental history is a discipline with its own paradigms and methodology that is concerned with studying the coevolutionary relations between the environment and the social system. This article offers a historiographic sketch of the environmental history of the Catalan area. Based on a review of the scholarly literature, this article identifies the main themes, avenues of research and analytical keys and evaluates the way that the complexity of socioenvironmental conflicts has been explored. Keywords: historiography, environmental history, environmental humanities, environment, ecology, nature.

Environmental history, ecological history or ecohistory is concerned with studying the coevolutionary relationships between the environment and the social system. It can be viewed as both a perspective that coexists with the traditional historical accounts and as a cross-disciplinary field within the social-environmental sciences derived from critical human ecology, urban ecology, industrial ecology, ethno-ecology, ecological anthropology and the disciplines harboured under the umbrella of the environmental humanities, such as ecocriticism, ecolinguistics and ecosemiotics. According to this meaning, environmental history is a specific field of historical knowledge with its own paradigms and methodology which is influenced by both the different branches of the human and social sciences and by a kind of ecological science that incorporates the historical analysis of concepts like ecosystem, energy flow, metabolism and technology transfer. As an emerging discipline, it coevolved thematically and methodologically apace with the different stages in the social-environmental crises, along with their different, ever-shifting individual, social, political, scientific and chance perceptions. As an outcome of environmental crises, it is critical and has a strong academic commitment, with the goal of achieving a historiographic renovation, as well as a social and political commitment, with the goal of being a public-oriented applied history which provides answers to environmental problems and suggests alternative development models. * Contact address: Maria Antònia Martí Escayol. Department of Modern and Contemporary History. Facultat de Lletres. Edifici B (08193) Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona. Catalonia. Telephone: +34 93 586 8162. Email: mariaantonia.marti@uab.cat

Catalan Historical Review-12.indb 43

The objectives of this article are first to present the genealogy of environmental history within the Catalanspeaking area and to explore the multiplicity of issues it has dealt with; secondly, to outline the main veins of analysis; and third, to examine how they have been used to address the complexity of social-environmental conflicts. To achieve this, we shall briefly examine the historical periods which attended to the formation of the discipline, outline the main elements shared by the different branches that have arisen, and provide a summary of the main avenues of research undertaken based on the environmental history of urbanisation and industrialisation, the history of pollution, historical agro-ecology, the history of the climate and finally, the history of environmental thinking.

Genesis and consolidation of the discipline To include the environmental paradigm within the study of history, it was essential to accept the externalist epistemological theory in the study of science. In the mid-20th century, the progress beyond the debate between internalism and externalism acknowledged that scientific knowledge is affected by external factors, which meant introducing anthropological, phenomenological and ethnomethodological approaches into the discipline of the history of science, while for historical science, it meant consolidating the perspective of “total history” and accepting the concept of coevolution between ecological and social systems. Likewise, for ecological analysis, it meant incorporating notions of gender, ethnicity and

18/07/2019 12:47:00

44 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

class and considering methodological proposals of new scientific approaches, such as complexity theory and the concept of post-normal science. In the 1960s to 1980s, the cohesion and institutionalisation of the scientific community around environmental history began first in the English-speaking world1 and later in Europe, Latin America and Asia. This early period is when there was the strongest social and political commitment, although, according to some interpretations, this gradually vanished as institutionalisation took root.2 By the 2010s, it was possible to recognise different generations of experts and to distinguish three main avenues of research: material, cultural and political environmental history. The convergence of all three avenues facilitated an analysis of the environment viewed as a conglomerate of objectifiable factors and subjective perceptions. The first one studies physical changes, both in themselves and in relation to society and manufacturing technologies; the second examines the definitions, representations, perceptions, ideologies, ethics and myths generated around concepts like environment, nature, pollution and climate; and the third studies the reactions, policies and laws that regulate interactions between individuals, societies and the environment. Regardless of whether or not all three are present simultaneously in a diachronic analysis, they all address problems that cannot be limited to either the classic timelines or a single academic discipline. In the Catalan-speaking lands, the earliest approaches which incorporated the environment into historical study came from ecological economics, geography and the speciality of landscape science. Environmental history coalesced as a self-aware discipline during the 1990s, when Joan Martínez Alier and Anna Monjo founded the journal Ecología Política (1991) and when the fields of history, geography and archaeology set forth methodological proposals and initiatives which kindled the debate with experts on the subject. Examples include the seminar held in Girona in 1991 entitled “Història ecològica i Història de la ecologia” organised by Ramon Garrabou and Joan Martínez Alier, with the presence of Piero Bevilacqua, Christian Pfister, Jean-Paul Deléage and Joachim Radkau, among others;3 the following year, the journal Recerques devoted a monographic issue to the topic;4 in 1994, Joan Martínez Alier described the objectives and main methodologies of ecological economic history in De la economía ecológica al ecologismo popular;5 around the same time, Ramon Garrabou and José Manuel Naredo initiated a series of interdisciplinary seminars which laid the methodological groundwork of research into agroecological history;6 the first thesis on historical climatology was read by Mariano Barriendos;7 and the Archaeomedes project was undertaken with the goal of analysing the anthropic and natural dynamics involved in shaping the Mediterranean environment, with the participation of experts from the Universitat Pompeu Fabra, the Universitat de Girona, the Universitat de Barcelona and the Universitat Autònoma de Barcelona.

Catalan Historical Review-12.indb 44

Maria Antònia Martí Escayol

The discipline became institutionalised in the 2000s, if we consider its inclusion in different university-based research groups and ongoing projects which went on to have significant repercussions on today’s scholarly output. They include the groups and projects led by Ramon Garrabou Segura, Enric Tello Aragay, Rosa Congost Colomer and Armando Alberola Romá, as well as those conducted around the Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques of the Universitat de Barcelona and the Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (IIGJA), a continuation of the research institute founded in 1965 by Lluís Solé Sabarís.8 The acceptance of the ecological paradigm within Catalonian academia is indebted to the longstanding, consolidated historiographic tradition of certain disciplines which had taken an interest in the diachronic analysis of nature, especially geography, natural history and the history of medicine, since the 19th century. Examples include the projects to restore the cultural and natural heritage undertaken by the Renaixença movement, scientific excursionism and botanical and natural history studies (especially the studies by Eduardo Boscà, Barceló i Combis, Odon de Buen y del Cos and Norbert Font i Sagué), as well as the influence of environmental education, scouting, naturalism, anarchism (which is keenly interested in nature), evolutionism and hygienism. Throughout the 1960s to 1980s, several approaches erased the boundaries between history, science and geography following the methodological proposals of the Annals school and the new social history, or the models designed by Pierre Vilar, Pau Vila and Lluís Solé Sabarís. Examples include the historical studies of science and technology by José Maria Lopez Piñero; studies within the speciality of landscape science by Maria de Bolós, Josep M. Panareda and Joan Sabí;9 and those developed within the circle of the journal Geo Crítica (1976), such as the ones by Horacio Capel and Luis Urteaga. Around the same decades, Manuel Sacristan and Joan Martinez Alier10 spearheaded critical theories such as economic ecology and political ecology, which were essential to shaping today’s environmental history; Ramon Margalef, Maria Rosa Miracle, Maria Àngels Cardona Florit and Ramon Folch forged ecological science in the study of ecosystems; and social and political ecological movements arose in the different Catalan-speaking lands in convergence with neighbourhood, feminist and anti-militarist movements. The dialogic relationship among all of them and other events fleshed out the particularities of an environmental history which has deployed the three avenues mentioned above – material, cultural and political environmental history – and coalesced around a considerable variety of field of research. The greatest bulk of studies is in the environmental history of urbanisation and industrialisation, the history of pollution, agro-ecological history and climate history. If we set out to undertake a global examination of the fields developed, we must bear in mind different factors

18/07/2019 12:47:00

The environmental history of the Catalan-speaking lands

which hinder us in this undertaking and force us to be prudent in our assessment. There is quite a bit of dispersion among experts and different research groups; there is no actual association to bring them together; and it has only recently and discreetly been introduced into academic curricula, limited to university Master’s programmes. In this sense, we could highlight the course taught by Agustí Nieto Galan, “Technology and Environment: A Historical Perspective”, in the PhD in Environmental Sciences at the Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (Universitat Autònoma de Barcelona) between 1998 and 2002; and the “Environmental Thought” course in the Joint European Master Programme in Environmental Studies (Technische Universität Hamburg, Aalborg Universitet, Universitat Autònoma de Barcelona, Universidade de Aveiro) between 2009 and 2011. Since 2010, Armando Alberola has taught the course entitled “The Mediterranean World Facing Natural Risk in the Modern World” in the Inter-University Master’s in Hispanic History and Identity in the Western Mediterranean (15th to 19th centuries) (Universitat de Barcelona, Universitat de València, Universitat d’Alacant and Universitat Jaume I de Castelló). And Enric Tello teaches “Environmental History: Energy and Territory” as part of the current curriculum in the Master’s in Economic History (Universitat de Barcelona). Furthermore, during the same years the purposes and methodologies of the discipline itself have shifted. As the definition of the subject of study has become more complex and self-organised, there is an increasing number of frameworks of reference created by ecology, human ecology, social ecology, ecological sociology and political economics which determine the relational variables between society and environment that can be extrapolated to historical analysis.11 However, after more than two decades of scholarly output, it is possible to survey the field from the vantage point of a certain distance. By doing so, we can find numerous areas of common ground and mixture among the different fields. Below we shall outline six of the common elements of the scholarly output produced in the Catalan-speaking lands. First, the influence of ecological economics is unquestionable. This is clear in the fact that essential to the environmentalisation of urban history, economic history, agrarian history or human geography is the acceptance of theories revolving around social metabolism, GeorgescuRoegen’s theory of flows outlined in The Entropy Law and the Economic Process12 and more recently the resumption of multiscale integrated analyses of the metabolism of society and ecosystems undertaken to simulate possible patterns of development.13 Secondly, the prime role of political ecology is also clear, which is concerned with the social and political dimensions of environmental issues, with a particular emphasis on power relations. When the different disciplines “environmentalised”, they sought to detect and describe the entire set of objectifiable factors and subjective per-

Catalan Historical Review-12.indb 45

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 45

ceptions that defined the environment and, as if it were a text, they have read and interpreted its politicised elements, both discursive and material. Third, the influence from the geographic tradition is palpable. Chorological and spatial analyses are part and parcel of ecological and environmental analysis. Space, territory and place are the focal points, and more notably so is the study of the distribution and layout constants which are often interpreted in an economic and political vein, with a clear influence from the theories of location, human ecology and political ecology. The degrees of neutrality of places, locations, distributions and consumptions are evaluated, and to what extent the results reveal the affiliation and reaffiliation of a desired socio-spatial segregation and consequent unequal access which generates social conflicts is also analysed. In this way, there is a shared interest in interpreting the reproduction of the power relations which can be inferred from the spatial distribution of energies, materials, infrastructures and industries and from unequal access to natural resources. Fourth, the influences of constructivism are clear. In all the fields, it is common to analyse the language and attempt to decode the discourses and concepts related to the environment, which are viewed as categories within complex systems subjected to joint processes and multiple dependent scales, such as of space, time, society, identity, gender, individual or chance. Thus, it is taken for granted that concepts like pollution, pollutant, naturalisation, water, air or food quality standards, erosion, natural disaster and environmental risk are shaped and constructed by these spatial, temporal, social or identity-based contexts, which, in turn, shape and build new ones, both discursive and material, contemporary or not. Fifth, a common set of ideas can be detected in many of the studies which examine a current environmental challenge or one that existed when they were written, namely the creation of a practical tool that is capable of evaluating the present and proposing alternative models. Thus, when faced with a challenge, the objective is to identify, define, interpret, evaluate and propose. Finally, the environmental history devoted to the Catalan environment obviously has to deal with conjectures stemming from the socioenvironmental setting itself and must bear in mind its own periodisations and common problems. In terms of the local periodisations, we can stress the climate stages (the warm Mediaeval episode between approximately the 8th and 14th centuries, the Little Ice Age between the 14th and 19th centuries, and anthropic-induced climate change since the 20th century); the specificities generated by the system of land access and property structures; and the major socio-metabolic stages (organic economies before the 18th century, organic economies in the agrarian sector and fossil fuels in industry and transport from the late 18th century until the mid-20th century, and the industrialisation of agriculture and livestock since the second half of the 20th century).

18/07/2019 12:47:00

46 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

The common problems throughout the entire history have included the different climate adversities which have arisen, the scarcity and irregularity of water resources characteristic of the Mediterranean climate, the scarcity of agricultural land, and constraints arising from wars and the movements of armies. And for the more recent eras, they have included the conflicts inherent to urbanisation, waste management, tourism, conservation of biodiversity, natural park management, the introduction of genetically modified crops, production and consumption externalities and pollution arising from human activities (noise, visual, air or water), the use and extraction of minerals and fossil fuels, and the construction of power plants. Specifically from recent history, we should cite longstanding conflicts such as those stemming from the Ercros chemical complex in Flix (since 1897), the air pollution from the cement factory in Montcada i Reixac (since 1917), the salinization of the Llobregat River owing to the potash mines (since 1925) and the risk of pollution posed by the nuclear power plants in Vandellòs (since 1974), Cofrents and Ascó (since 1984). Among the conflicts existing right now,14 apart from those caused by global climate change, we can cite the Son Reus incinerator on Mallorca (since 1992), the expansion of La Punta port in Valencia (since 1993), nitrate pollution in the Ter River (since 2000), the diversion of the Ebro River based on the National Hydrological Plan (since 2001), the construction of the very high-tension line between France and Catalonia (since 2001) and in Llucmajor (since 2010), the earthquakes associated with the Castor project in the Mediterranean Sea (since 2007) and the use of hydraulic fracturing to get hydrocarbons (since 2012).

The environmental history of urbanisation and industrialisation and the history of pollution The environmental history of urbanisation and industrialisation, provided for by both ecological economy and urban political ecology,15 has established four strands of revision and approach: the interpretation of historical environmental discourses related to urban planning; the reconstruction of the social metabolism (of energy and material flows); the identification of the propelling forces and guiding agents that take part in shaping these flows (use of the distributions and locations of energies and materials as reproducers of power relations); and the evaluation of conflicts and the responses generated by politicised distributions and locations. In terms of the discourses, hygiene proposals have been posited in relation to urban planning and green spaces,16 the proposals from anarchism related to natural laws and the urban metabolism17 and the design of landscapes meant for work or play.18 In terms of the reconstruction of the metabolism, maps of gas,19 electricity20 and water21 have been drawn up in which the flows are interpreted as

Catalan Historical Review-12.indb 46

Maria Antònia Martí Escayol

the texts resulting from power representations, and as such, generators of social conflicts. In the historical perspective and for the urban sphere, conflictiveness 22 has recently been studied in the case of potable water fountains in 17th-century Barcelona within a context of water stress during the Little Ice Age;23 in the case of water cycles in the city of Barcelona from the 19th century until today within a context of demographic explosion and the privatisation of water;24 and in current history in the case of territorial conflicts in the Valencia metropolitan area during the 2000s.25 From the vantage point of the territory as a whole, studies have focused on topics like water flows within the Spanish Civil War, 26 along with the geopolitics of the electrical and wind system in Catalonia.27 Finally, also worth noting is the impetus from geography to incorporate environmental history as a tool for urban planning, as Horacio Capel outlined by in the specific case of the design of electrical energy flows at the 4th Symposium on Electrification.28 Likewise, studies of the history of pollution have examined four main points (which have much in common with studies on the environmental history of urbanisation and industrialisation): the interpretation of the discourses and grammars related to pollution; the politicisation of locations; the scope of pollution in terms of its environmental, socioeconomic and especially health impact; the scope of pollution in terms of concepts related to jurisprudence (such as environmental cost, social compensation, environmental responsibility, compensation measures and environmental restitution); and the examination of the conflict and mobilisation generated by pollution, with reference to the intensity of reactions, the groups involved, the forms of mobilisation and the social construction of risk. Discursive analysis has evaluated the process of constructing and deconstructing concepts like the naturalisation, concealment or denial of the hazards of pollutants, quality standards or environmental toxins and food fraud. “Naturalisation”, for example, was revisited in the case of the salinization of the Llobregat River by the potash mines since 1925, where the existence of natural geological salinity has been used to deny or minimise the anthropic pollution.29 The dialectic between experts and individual or collective perceptions, as well as concealment, denial and the use of scepticism when assessing the hazard of pollutants, has been examined in the cases of the medical reports issued in the city of Barcelona in the 18th century which evaluated calico dyes and the use of coal;30 in the case of the broad spectrum of factors involved in constructing environmental toxicity in the 19th and 20th centuries;31 and in the discourses related to the chemical plant in Flix32 and the different nuclear power plants.33 Finally, the studies devoted to toxins and food fraud have led to an increase in the number of cases of adulteration detected since the 18th century, as well as to the definition of food quality standards.34 Currently, the objective of two research projects framed within the 20th

18/07/2019 12:47:00

The environmental history of the Catalan-speaking lands

century are to study the dialectic between experts’ scientific knowledge and the public perception, in particular regarding the perceptions of risk and the deconstruction of concepts related to pollution and toxins.35 The interpretation of spaces in relation to pollution has revealed the politicisation and lack of neutrality of locations, such as the Vandellòs I36 nuclear power plant, as well as the waste storage in Ascó. It has also clearly revealed that location is closely tied to poverty in the region, which has also hindered the development of alternatives to overcome it.37 The evaluation of the health impacts has been closely tied to the history of medicine and particularly to the field of public health in both mediaeval and modern contexts.38 Finally, the study of the determination of responsibilities and the forms of mobilisation have been evaluated in the case of the nitrate pollution from liquid manure in the Ter River since the 1980s,39 the chemical industry in Flix40 and the nuclear power plants in Ascó, Vandellòs and Cofrents. 41 On this point, we should note the importance of evaluations of the impacts of pollution and the determination of responsibilities for environmental justice movements,42 as well as for courts (since the instatement of ecological crimes in Spain in 1983).

Agroecology and the environmental history of landscapes One could claim that agroecological history has been the cornerstone of environmental studies in the Catalanspeaking lands. The specialisation in agrarian history – which gained ground in academia between 1960 and 1970 – revised the interpretation of agrarian growth from an environmental vantage point in the 1980s. The gatherings of experts in history and experts in agronomic engineering, biology, economics and geography organised by Ramon Garrabou and José Manuel Naredo were essential to undertaking this revision. The purpose of these gatherings was to equip historians with the methodological tools they needed to environmentally evaluate issues related to nutrient flows, water resources, technology and the historical dynamics that come into play in the formation of agrarian, wooded or natural landscapes. Since the 1990s, different interdisciplinary and international research groups have undertaken studies of agrarian metabolism and landscapes from this perspective, adapting to the requirements of the theoretical frameworks and the avenues of research that have emerged. Thus, natural, 43 agricultural 44 and forested landscapes have been historically reconstructed – especially for the stages prior to the 19th century, from deforestation until the first third of the 20th century and reforestation from the mid-20th century until today. For prior to this period, the paucity of sources makes it difficult to determine both the surface features and the ways the land was used.45

Catalan Historical Review-12.indb 47

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 47

A common thread of the studies is the determination of the social and metabolic balances of the energy, nutrient and water flows; the evaluation of the changes in land use; and the analysis of social, metabolic and biophysical factors in unequal access to natural resources. Likewise, they have examined the coevolutionary relations among different spaces (agrarian, forest and natural; or urban and periurban)46 and their relationship with land planning and biodiversity management during the periods when the studies were conducted.47 The evaluations focusing on the landscape viewed as a metabolic system have encompassed all of Catalonia.48 Within the sphere of research into agroecological history, we should cite the study conducted around traditional agricultural memory and organic economies. This is the memory that encompasses all the knowledge with the capacity to reproduce agro-systems within an organic, sustainable system which has been shaped both by theoretical texts and rural communities. The recovery and conservation of this traditional agro-memory has primarily been undertaken by the fields of philology and history on the one hand and ethnoecology on the other. Philology and history have transcribed, translated into Catalan if needed, edited and interpreted ancient, mediaeval and modern agricultural treatises,49 texts which describe the traditional techniques that made it possible to get optimal yields from the agroecological flows of energy and materials, maintain the biodiversity of the landscape and allow pests, diseases or episodes of extreme weather to be combatted. In ethnoecology, the recovery of memory has focused on the periods when the studies were conducted and stressed the relationship between the use of traditional techniques and conservation of the biodiversity.50 These works as a whole are particularly tied to ecological agriculture, endowing them with content, while also including research devoted to degrowth, which is extremely important at research centres within the Catalan-speaking area, in particular the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals of the Universitat Autònoma de Barcelona, which advocates a decrease in the use of allergenic chemicals and neurotoxic, immunosuppressive and mutagenic pesticides within the framework of a gradual, democratically-controlled reduction in consumption and economic production.51 Finally, we should cite the projects devoted to reconstructing historical green spaces. These initiatives have a strong communicative aim and the goal of transforming historical theory into practice. One example is the recovery of the agricultural space of the Jardí de l’Amistat d’Isidre Nadal in Sabadell, undertaken as an example of an alternative urban model connected with the anarchic discourses of the first half of the 20th century. 52 We should also cite the reconstructions of green spaces in convents, such as the garden of the Caputxins de Sarrià and the medicinal plant and vegetable garden of the monastery of Pedralbes. These projects seek to construct spaces for environmental education and research, experimen-

18/07/2019 12:47:00

48 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

tation and evaluation of the role that traditional agriculture can play in the development of contemporary ecological agriculture.

Historical climatology from the environmental perspective The Catalan-speaking lands have been solidly reconstructed and their climate described thanks to the longstanding historiographic tradition of historical climatology.53 The environmental perspective injects coevolutionary considerations into the climate data and necessitates an interpretation of the subjectivities involved in the relationships between the individual and the climate. This kind of analysis is particularly unique in the Catalan-speaking lands because of both its richness and the high volume of documentation, which is instrumental after the 18th century, and qualitative or indirect proxy data before the 18th century (revolving around municipal, religious and private administrative sources, as well as account books and personal ledgers). In order to establish the themes and flesh out the sources and methodologies in this field, the work undertaken by Mariano Barriendos for the first thesis read on historical climatology54 in Catalonia was essential, as were the research projects by Armando Alberola (director of the “Grupo de Investigación en Historia y Clima” at the Universitat d’Alacant) and Miquel Grimalt (director of the “Grup de Recerca de Climatologia, Hidrologia, Riscs Naturals i Territori” at the Universitat de les Illes Balears). These studies, which are clearly influenced by considerations coming from systemic ecology and specifically from the social ecology of risk, have focused on precisely defining risk and natural disaster, and more concretely on decoding the concept of the social construction of risk. The definition of natural disaster and the construction of risk have forced researchers to consider a broad gamut of closely interconnected factors, namely the description of the very exceptional nature of the natural phenomenon in terms of its singularity, variability or extreme manifestation;55 the determination of the population’s exposure and vulnerability and to what extent vulnerable places are politicised;56 the interpretation of psychological attitudes and responses when faced with a natural disaster;57 the evaluation of the material and textual responses of the population and the authorities; the study of the tools used to manage risk – such as communication and the exchange of oral or written knowledge;58 the evaluation of the adaptations, responses, the capacity for resilience or collapse;59 and the delimitation of the scope of the impact on factors such as demographics, the economy, agricultural production60 and health.61 The two periods examined in the greatest depth are the Little Ice Age and the climate change caused by the anthropogenic greenhouse effect. Without a doubt, from the standpoint of environmental history, the relations

Catalan Historical Review-12.indb 48

Maria Antònia Martí Escayol

which can be found between the two stages are clear in terms of their practical content. The analysis of the factors, agents and subjectivities which came into play during the Little Ice Age allow us to define and locate the possible contemporary risk zones, assess the degree of ecosystemic risk and consider how anthropic-induced climate change affects the risks that already existed (in relation to sea level, floods, droughts, agricultural and fishing models or the ageing of the population, among others). Furthermore, a historical survey also allows different communities’ responses to climate change to be evaluated, adopted and adapted, if needed. What is more, historical climate series have been and remain fundamental in developing official reports or written laws that seek to design the adaptation to contemporary climate change, as can be seen in the different documents emanating from the bodies and institutions in the Catalanspeaking lands that have addressed this issue. 62 Finally, in terms of the specific study of contemporary climate change, since the emission of greenhouse gases is its cause, it shares methods, topics and objectives with the history of pollution. And thus, the historical interest in examining it, fundamentally through periodical documentation, also entails interpreting the discourses that legislate or describe it.63

Environmental thinking Since it is integrated within the very complex ecosystem where society and environment converge and it participates in the same joint processes, environmental history emerges from certain environmental perceptions; that is, it studies them while also creating them. For example, in the English-speaking world, the origin of the discipline is indebted to the ruminations of Patrick Geddes, Lewis Mumford and Rachel Carson, who drew attention to the need to undertake an ethical shift in the relationship between humans and nature. At the same time, perceptions are an important topic of analysis for environmental history. As mentioned above, it seeks to decode definitions, representations and worldviews on aspects related to pollutants, quality standards and climate disaster. It is also concerned with the notion of environment as a whole. The history of science played a prime role in the global analyses of the concept of the environment because healthcare perspectives were included within the frameworks of environmentalist reasoning common to the Hippocratic tradition from the ancient world until the 19th century, and because of the importance of scientific thinking on the interpretation of nature.64 Here we could cite the pioneering studies by Luis Urteaga, who analyses the environmental ideas of nature in the 18th century, with a particular emphasis on enlightened forestry laws.65 In the same vein, attention must be paid to the discussions on the role of nature in the construction of identities. Studies have examined the concept of nature within

18/07/2019 12:47:00

The environmental history of the Catalan-speaking lands

the context of education in modern states;66 the social creation of landscapes based on Catalan geography in the period from 1870 to 1939;67 the consideration of scientific studies on nature within the framework of the Renaixença;68 the creation of archetypal landscapes in relation to nationalism;69 and perceptions in contemporary contexts in relation to geographic thinking, environmentalism and land planning.70 The research focusing on the context of the construction of the concept of nature during the American conquest and colonisation71 falls within the same vein and links up directly with one of the bodies of literature with the longest-standing tradition in the corpus of environmental history. These include the grievances regarding the status of the American indigenous people aired by Mary Austin and Angie Debo during the first half of the 20th century and the interpretations by Alfred W. Crosby, William Cronon and Richard Grove since the 1970s, who have not only used concepts like Columbian exchange, biological shock, biological conquest and ecological imperialism to rewrite the history of the conquests and colonisations, but also undertaken the study, criticism and struggle against contemporary biological conquests, as embodied in mining policies, which serve as an underpinning for fields like ecological economics, political ecology and environmental justice movements. This connection between past and present is one of the most fascinating aspects of environmental history in that it evinces the ability to create individual or collective consciousnesses. The rewriting of historical events and the updating of the historiography questions traditional views of themes like the Industrial Revolution, social struggles and conquests and colonisations, and by doing so it can create a bank of memory of injustices and unmask those that had been concealed. By avoiding the extreme conceptions of constructivism, environment and environmental history – as an integral part of society – can be regarded as coevolving discursively and materially, constructing concepts and realities. As proclaimed by the theoretical formulations around the concept of post-normal science, in contemporary contexts – which are extraordinarily complex and full of uncertainties and risks – the decisions to be taken when faced with socioenvironmental crises, either local or global, will be imperfect if we rely solely on science and technology. Just as conflicts reflect and depend on multiple causes, dimensions and scales, so analyses and evaluations must also be multiple and bring together different theories – science, history, politics, sociology, economics, ethics and anthropology – and consider the participation of different agents – from social movements to the subjects directly affected by environmental problems. The solutions to the problems must also be tackled from this plural perspective. However, what material solutions do historical considerations allow? The reconstructions of energy and mate-

Catalan Historical Review-12.indb 49

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 49

rial flows and the identification of the forces and agents that construct them enable us to design urban plans that minimise the food, energy and water imprint of urban areas; reconstructions of agrarian flows enable us to find alternatives to the crisis of industrial agricultures and find fairer and more sustainable production and consumption systems; understanding the dynamic of landscapes enables us to ascertain their ability to host biodiversity and can guide land planning programmes or the management of natural spaces; knowing the effects of externalities enables us to design industrial strategies that minimise environmental impacts; knowing the scope of pollution enables us to establish compensation or determine responsibilities, undertake the relevant judicial actions and enforce compliance with the laws; and establishing climate cycles enables us to make data projections and predict climate risks on a centuries-long scale. To make environmental history truly effective, it must be capable of forging a solid, coherent and effective communicative circuit based on tension and interaction which is necessarily not one-way. Expert knowledge should coevolve with the agents involved with environmental problems, with the subjects affected, with citizens, with the political parties and with public institutions. And connectors are needed for this communicative circuit to work. For this reason, it is important for experts to participate not only in scholarly journals but also in activist magazines, and for them to work with social movements, civil-society organisations and public institutions. One theoretical-practical analysis in this vein is the work of Josep Lobera, who uses technoscience, sociology and environmental history to evaluate the ideas of sustainability and environmental conflicts in relation to citizen participation and teaching-learning processes.72 Without a doubt, one task still pending is to evaluate the solidity of the connectors in the communicative circuit which join environmental history with the discipline of history itself – to what extent it brings about a historiographic revision or manages to become inserted within the traditional historical discourse – or which link it with the political debates, territorial policies or environmental laws. To ensure the very survival of environmental history, perhaps we must ascertain its capacity to impact contemporary conflicts and communicate with the agents involved in them. After all, the ultimate goal of environmental history should be to rejoin the metabolic circuit and propose more socially and environmentally sustainable alternatives.

Notes and references [1]

[2]

John R. McNeill. “Observations on the Nature and Culture of Environmental History”. History and Theory, 42.4 (2003), pp. 5-43. Marco Armiero. “Environmental History between Institutionalization and Revolution” In: Ed. Serpil Opper-

18/07/2019 12:47:00

50 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

mann, Serenella Iovino. Environmental Humanities. Voices from the Anthropocene. Rowman & Littlefield, London 2016, pp. 45–59. [3] A review of the gatherings was made in: Enric Saguer; Pere Sala. “Un nuevo campo de estudio: la historia ecològica”. Agricultura y sociedad, 61 (1991) pp. 223-235; Enric Saguer; Pere Sala. “Història i ecologia: Introducció”. Recerques, 26 (1992), pp. 7-13. [4] Recerques, 26 (1992), pp. 1-68. [5] Joan Martínez Alier. De la economía ecológica al ecologismo popular. Icaria Editorial, Barcelona 1994. [6] The following publications emerged from the gatherings: Ramon Garrabou; José Manuel Naredo (eds.). La fertilización en los sistemas agrarios. Una Perspectiva Historica. Fundación Argentaria, Madrid 1996; Ramon Garrabou, José Manuel Naredo (eds.). El agua en los sistemas agrarios. Una perspectiva histórica. Fundacion Argentaria, Madrid 1999; Ramon Garrabou, José Manuel Naredo (eds.). El paisaje en perspectiva histórica: Formación y transformación del paisaje en el mundo mediterráneo. Universidad de Zaragoza, Zaragoza 2008. [7] Mariano Barriendos Vallvé. Climatología histórica de Catalunya. Aproximación a sus características generales (ss. XV-XIX). Doctoral thesis. Universitat de Barcelona, Barcelona 1994. [8] Between 1997 and 2006, Ramon Garrabou oversaw three research projects devoted to agroecological history. The first was: “Factores determinantes del desarrollo agrario en Cataluña: recursos naturales, organización del trabajo y cambio técnico”. From 1997 until today, Enric Tello Aragay has overseen seven. The first was: “Recursos naturales, organización del trabajo agrario y cambio tecnológico”. From 2002 until today, Armando Alberola Romá has overseen five projects devoted to climate and environmental history. The first was: “Clima, economía y sociedad en la España del siglo XVIII”. And the first project overseen by Rosa Congost with an environmental topic was: “Estudio integrado del cambio socioambiental en la Franja costera: paisajes históricos del litoral del Empordà y el Baix Llobregat”. Universitat Pompeu Fabra, 2002-3. On the other hand, in 2002, as part of the Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques, the “Xarxa Temàtica d’Història Ambiental i Paisatges Culturals” was launched, directed by Santiago Riera Mora and Ramón Julià Brugués, which is devoted to the historical study of land uses. It has continued in the projects “TerAmAr”, “Paleo Bàrcino” and “Paleopaisatges nadius d’Arizona: la vall del Río Verde”. [9] Maria de Bolos. “Aproximación al estudio del hombre como elemento y factor del paisaje”. Actas del V Coloquio de Geografia. Universidad de Granada, Granada 1977, pp. 161-168; Josep M. Panareda. L’estructura i la dinà mica del paisatge actual al Montseny: els impactes humans sobre els sistemes naturals. Doctoral thesis. Universitat de Barcelona, Barcelona 1978; Joan Sabí i Bonastre. L’estudi agro-ecològic i l’evolució històrica recent del paisatge: el cas d’un sector occidental de la comar-

Catalan Historical Review-12.indb 50

Maria Antònia Martí Escayol

ca del Bages. Doctoral thesis. Universitat de Barcelona, Barcelona 1982. [10] Joan Martínez Alier. L’ecologisme i l’economia: història d’unes relacions amagades. Edicions 62, Barcelona 1984; Luis Urteaga. “La economía ecológica de Martínez Alier”. Documents d’anàlisi geogràfica, 7 (1985), pp. 193-205. [11] In addition to the proposals from the congress in Girona and the monographic issue of the journal Recerques, the syntheses and methodological proposals that have been made during these years include: Martí Boada. “Història ambiental. Una nova història.” Jornades l’Home i el Medi a la Conca de Barberà i les Muntanyes de Prades. Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà, Montblanc 1996, pp. 1-30; Martí Boada, David Saurí. El cambio global. Editorial Rubes, Barcelona 2002; Agustí NietoGalan. Cultura industrial, historia y medioambiente. Rubes, Barcelona 2004; Enric Tello. La historia cuenta. Del crecimiento económico al desarrollo humano sostenible. Fundació Nous Horitzons-El Viejo Topo, Barcelona 2005. Among the latest methodological proposals, worth noting is the working meeting devoted to the history of science in relation to environmental history entitled “At the Intersection of Disciplines: History of Science and Environmental History”, which was held in June 2017 and organised by the Centre d’Estudis d’Història de la Ciència at the Universitat Autònoma de Barcelona. [12] Georgescu-Roegen. The Entropy Law and the Economic Process. Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts 1971. [13] Mario Giampietro, Kozo Mayumi, Jesús Ramos-Martín. “Anàlisi integrada a gran escala del metabolisme i de l’ecosistema (MuSIASEM)”. Energia, 34.3 (2009), pp. 313-322. [14] For a snapshot of the state of environmental conflicts worldwide, see the interactive resource: Atles de la Justícia ambiental. This is an international project coordinated by the Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental of the Universitat Autònoma de Barcelona and directed by Joan Martínez Alier <http://ejatlas.org/> [Retrieved on 25 January 2018] [15] For a snapshot of the state of urban political ecology, see: Rubén Alejandro Villar Navascués. “La ecología política urbana: veinteaños de crítica, autocrítica y ampliación de fronteras en el estudio del metabolismo urbano”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 63 (2017), pp. 173-204. [16] Gerard Jori. “Salud publica e higiene urbana en la España durante el siglo XVIII. Una perspectiva geográfica”. Doctoral thesis. Universitat de Barcelona, Barcelona 2012; Carles García. “Los parques urbanos del siglo XIX en Montreal y Barcelona”. In: El desarrollo urbano de Montreal y Barcelona en la época contemporánea: un estudio comparativo. Ed. Horacio Capel. Universitat de Barcelona, Barcelona 1998. [17] Eduard Masjuan Bracons. La ecología humana en el anarquismo ibérico: urbanismo” orgánico” o ecológico,

18/07/2019 12:47:01

The environmental history of the Catalan-speaking lands

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

neomalthusianismo y naturismo social. Icaria Editorial, Barcelona 2000. Here we can stress the interconnection of this avenue of research with associationism and anthropology, which can be clearly seen in the debate series held in 2009 by the Col·lectiu per a la Recerca Social i Autònoma COPSAT entitled Ciclo de Debates sobre Nuevos y Viejos Derechos Sociales. Ciclo III – ¿Derecho a la ciudad-campo?. Eduard Masjuan participated in the series with a lecture entitled “Urbanisme ecològic i defensa del territori del passat a l’actualitat: de Cebrià de Montoliu i l’anarquisme ibèric a les alternatives presents”. Jordi Grané Casellas, Pere Casas Trabal. “Els jardins de la industrialització: un exemple de colonització simbòlica del territori”. Revista d’etnologia de Catalunya, 39 (2014): 183-189; Roger Sauquet Llonch. “La ciutat de repòs i vacances del Gatcpac (1931-1938). Un paisatge pel descans.” Doctoral thesis. Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Projectes Arquitectònics Sant Cugat del Vallès, Barcelona 2012. Mercedes Arroyo Huguet. La industria del gas en Barcelona, 1841-1933: innovación tecnológica, territorio urbano y conflicto de intereses. Ediciones del Serbal, Barcelona 1996; Mercedes Arroyo Huguet. “Los cambios en el proceso de producción y de distribución de gas en Barcelona y su hinterland (1930-1969). Entre el gas de hulla y el gas natural.” Scripta Nova: revista electrónica de geografía y ciencias sociales, 218 (2006) http://www.ub.es/ geocrit/sn/sn-218-29.htm [Retrieved on 25 January 2018] Here we highlight all the literature contributed by all four international symposia organised since 2012 by GeoCrítica and devoted to electrification: <http://www. ub.edu/geocrit/actassi.htm>, <http://www.ub.edu/geocrit/IISimp-Eletr-SaoPaulo/IISimp-eletr-portada.htm>, <http://www.ub.edu/geocrit/iii-mexico/iii-simposioportada1.html> and <http://www.ub.edu/geocrit/Electry-territorio/Electr-y-territorio-Portada.htm> [Retrieved on 25 January 2018]. Enric Tello, Joan Ramon Ostos. “Water consumption in Barcelona and its regional environmental imprint: A long-term history (1717–2008)”. Regional Environmental Change, 12.2 (2012), pp. 347-361 (Enric Tello is a member of the “Fundació Nova Cultura de l’Aigua” and has coordinated the technical commission on savings and efficiency of the Agència Catalana de l’Aigua (ACA)); Jordi Galofre. “La problemàtica de l’aigua potable a Banyoles a la primera meitat del segle XX”. Estudis d’història agrària, 23 (2010), pp. 209-218. One of the pioneering works in interpreting territorial conflictiveness for contemporary cases is: Oriol Nel·lo, Aquí no!: Els conflictes territorials a Catalunya. Empúries, Barcelona 2003. Xavier Cazeneuve, Santiago Gorostiza, Maria Antònia Martí Escayol. El llibre de les fonts de Barcelona de Francesc Socies (at press). Eduard Masjuan. “Conflicts and struggles over urban water cycles: The case of Barcelona 1880–2004”. Tijd-

Catalan Historical Review-12.indb 51

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 51

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

schrift voor economische en socialegeografie, 99.4 (2008), pp. 426-439. David Saurí, Hug March, Santiago Gorostiza. “Des ressources conventionnelles aux ressources non conventionnelles: l’approvisionnement moderne en eau de la ville de Barcelone”. Flux, 97-98 (2014), pp. 101-109. Luis Del Romero Renau. “Geografia dels conflictes territorials a València i la seua àrea metropolitana”. Documents d’anàlisi geogràfica, 61.2 (2015), pp. 369-391. Santiago Gorostiza, Hug March, David Sauri. “Servicing customers in revolutionary times: The experience of the collectivized Barcelona Water Company during the Spanish Civil War”. Antipode, 45.4 (2013), pp. 908925. Mercedes Arroyo. “De las ‘Fábricas de luz’ a la creación de un sistema. La organización regional de Fuerzas Hidroeléctricas del Segre, 1920-1952.” In: Simposio Internacional Globalización, innovación y construcción de redes técnicas urbanas en América y Europa. Universitat de Barcelona, Barcelona, Barcelona 2012, pp. 23-26; Sergi Saladié Gil. “Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 71-2 (2011), pp. 201-221; Sergi Saladié Gil. “Geopolítica de la implantación eólica en Catalunya” In: Geografía y desafíos territoriales en el siglo XXI. Ed. Vicente Gozálvez. Asociación de Geógrafos Españoles, Alicante 2011, pp. 425-436. Horacio Capel. “Introducción”. La electrificación y el territorio. Historia y futuro2017 < http://www.ub.edu/ geocrit/Electr-y-territorio/Indice-Electr-y-territorio. htm> [Retrieved on 25 January 2018]. Along the same lines, worth noting is also the efforts of the Grup de Geògrafs per a l’Ecologia Social (2GES) and the Grup d’Anàlisi i Planificació Territorial i Ambiental (Department of Geography, History and Art History, Universitat de Girona). See: M. Àngels Alió Torres, Gerard Jori García. “La recerca universitària sobre la reforma ambiental urbana. Experiències des de l’ecologia social.” Biblio 3w: revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales, 2010 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-887/b3w-887-1. htm> [Retrieved on 25 January 2018]. Santiago Gorostiza.“Potash Extraction and Historical Environmental Conflict in the Bages Region (Spain)”. Investigaciones Geográficas, 61 (2014), pp. 5-16; Santiago Gorostiza, Jordi Honey-Rosés, Roger Lloret. Rius de Sal. Una visió històrica de la salinització dels rius Llobregat i Cardener durant el segle XX. Edicions del Llobregat, Barcelona 2015; Santiago Gorostiza, David Saurí. “Dangerous assemblages: Salts, trihalomethanes and endocrine disruptors in the water palimpsest of the Llobregat River, Catalonia”. Geoforum, 81 (2017), pp. 153-162; Maria Antònia Martí Escayol. “Indústria, medicina i química a la Barcelona de finals del segle XVIII: el tintatge i la introducció del carbó mineral des d’una perspectiva ambiental”. Recerques, 44 (2002), pp. 5-20. José Ramón Bertomeu-Sánchez, Ximo Guillem-Llobat. “Following Poisons in Society and Culture (1800-

18/07/2019 12:47:01

52 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[32]

[33]

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

2000): A Review of Current Literature”. Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 9 (2016), pp. 9-36. Marta Pujadas I Garriga. La creació d’un passiu ambiental a Catalunya. Història de la planta química de Flix al riu Ebre (1897-2013). Doctoral thesis. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2015. Luis Sánchez-Vázquez. La legitimización de la energía nuclear en España: el fórum atómico español (1962-1979). Doctoral thesis. Universitat de Granada, Granada 2010. Evelio Gómez, Sergi Saladié, Xavier Roqué. “Àtoms a la plaça: conflictes ambientals i energia nuclear, 19772017”. Ciència, tecnologia i medicina a les places: governabilitats, apoderaments i resistències, Organisers: Jaume Valentines Álvarez, Jaume Sastre Juan. Institut d’Estudis Catalans. Round table held in Barcelona on 11 January 2017. Judit Vidal Bonavila. “La problemàtica de l’aiguardent a Reus en els segles XVII-XVIII: la contaminació de les aigües i els fraus”. Estudis d’història agrària, 26 (2014), pp. 151-164; Ximo Guillem Llobat. “Losing the global view in the establishment of new limits to food quality. The regulation of the food market in Spain (1880–1936)”. Food and History, 6.1 (2008), pp. 215-46; Esteban Canales Gili, Angeles Carbajal Azcona. “La adulteración de alimentos en Gran Bretaña, 1820-1850”. Trienio: Ilustración y liberalismo, 55 (2010), pp. 131-176; Ximo Guillem-Llobat. “The sugar industry, political authorities, and scientific institutions in the regulation of saccharin: Valencia (1888–1939)”. Annals of Science, 68.3 (2011), pp. 401-424. “España “Tóxica”: Industria, ley, activisme y expertos en el siglo XX” (2015), with Agustí Nieto Galan as the lead researcher; and “Living in a toxic world: Experts, regulations and public controversies in 20th-Century Spain” (2015), with Jose Ramon Bertomeu Sánchez as the lead researcher. Ana Romero de Pablos. “Energía nuclear e industria en la España de mediados del siglo XX. Zorita, Santa María de Garoña y Vandellòs” In: La Física en la Dictadura. Físicos, Cultura y Poder en España 1939–1975. Ed. Néstor Harran, Xavier Roqué. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2012, pp. 45-63. Luis Sánchez-Vázquez, Alfredo Menéndez-Navarro. “Nuclear Energy in the Public Sphere: Anti-Nuclear Movements vs. Industrial Lobbies in Spain (1962–1979)”. Minerva, 53.1 (2015), pp. 69-88. Sara Maestre Andrés. “El problema pendiente de los residuos nucleares: estudio del conflicto del almacén temporal centralizado en Ascó (Catalunya, Estado Español)”. Revibec: revista iberoamericana de economía ecológica, 27 (2017), pp. 17-35. Maria Barceló Crespí. “Alguns aspectes sobre contaminació, neteja i salubritat a la ciutat de Mallorca baixmedieval” In: El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó= Congreso de Historia de la Corona de

Catalan Historical Review-12.indb 52

Maria Antònia Martí Escayol

[39]

[40]

[41]

[42]

[43]

[44]

Aragón: Barcelona. Poblet. Lleida, 7 al 12 de desembre de 2000:[actes]. Universitat de Barcelona, Barcelona 2003. pp. 25-34; Antonio Contreras Mas. “Contaminación por cinabrio en Ciutat de Mallorca (1347)”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’estudis històrics, 67 (2011), pp. 125-136; Josep Lluís Barona. “Política urbanística i higiene de les ciutats. La societat Valenciana en el trànsit al segle XX”. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 38 (2002), pp. 223-238; Emili Huget i Ramia. “Evolució històrica de la contaminació del riu Llobregat”. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 54 (2010), pp. 197-206. David Saurí, Hug March. “Can’t go to the fountain no more. Pigs, nitrates and spring water pollution in Catalonia” In: Political Ecologies of Meat. Ed. Jody Emel and Harvey Neo. Routledge, New York 2015, pp. 109-126. Joaquim Sempere, Mercedes Martínez Iglesias, Ernest Garcia. “Ciencia, movimientos ciudadanos y conflictos socioecológicos”. Cuadernos Bakeaz, 79 (2007), pp. 1-19. Vicente Casals Costa. “Energía nuclear y movimientos sociales en Cataluña durante la Transición política, 19751982”. In: Cuarto Simposio Internacional sobre Historia de la Electrificación. La electrificación y el territorio. Historia y futuro. Ed. Miriam H. Zaar, Magno Vasconcelos P. Junior, Horacio Capel. Universidad de Barcelona, Barcelona 2017; Joaquim Sempere, Mercedes Martínez Iglesias, Ernest García. “La problemática de la energía nuclear en el Valle de Ayora: Los conflictos en torno a la prolongación del funcionamiento de la central de Cofrentes y a la candidatura de Zarra como posible ubicación del almacén temporal centralizado de residuos de alta actividad”. Arxius de sociologia, 25 (2011), pp. 83-102. Joan Martínez Alier. “Ecología política del extractivismo y justícia socioambiental.” INTERdisciplina, 3.7 (2015) <http://dx.doi.org/10.22201/ceiich.24485705e. 2015.7.52384> [Retrieved on 25 January 2018]. Maria Barrachina. “The effects of land use change on landscape: The case of Vall Fosca (Catalan Pyrenees)”. Man in the Landscape Across Frontiers –IGU-LUCC Central Europe Conference, Prague 2007; Judit Gil Farrero. Ciència i medi ambient a Catalunya. La gestació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (1975-1982). Master’s Degree Final Project. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2011. Enric Tello. “La petjada ecològica del metabolisme social: una proposta metodològica per analizar el paisatge com a humanització del territori”. Manuscrits, 22 (2004), pp. 59-82; Enric Tello, Ramon Garrabou. “La evolución histórica de los paisajes mediterráneos: algunos ejemplos y propuestas para su estudio.” Territorios, paisajes y lugares trabajos recientes de pensamiento geográfico. Ed. Valerià Paül i Carril, Joan Tort i Donada. Galerada-Asociación de Geógrafos Españoles, Barcelona 2006, pp. 19-64.

18/07/2019 12:47:01

The environmental history of the Catalan-speaking lands

[45] Jose Ignacio Jiménez Blanco. “El monte: una atalaya de la Historia”. Historia agraria: Revista de agricultura e historia rural, 26 (2002), pp. 141-190; Jordi Bolòs Masclans. Els orígens medievals del paisatge català: l’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Vol. 64. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2004; Teresa CERVERA, Ramon Garrabou, Enric Tello. “Política forestal y evolución de los bosques en Cataluña desde el siglo xix hasta la actualidad”. Investigaciones de Historia Económica-Economic History Research, 11.2 (2015), pp. 116-127. [46] Josep Vila Subirós. “El paper dels espais agraris en la conservació del patrimoni natural” In: Percepcions de l’espai agrari periurbà. Eds. Anna Roca Torrent, Cristina Tous de Sousa. Fundació Agroterritori, Barcelona 2013. <http://www.agroterritori.org/ficha.php?id_nivell3= 95#doc589> [Retrieved on 25 January 2018] [47] Here we can higlight the “Grup de Recerca Conservació, Biodiversitat i Canvi Global, Nycticorax”, directed by Martí Boada, at the Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals of the Universitat Autònoma de Barcelona. [48] In this sense, worth noting is the project concerned with analysing the landscapes of Catalonia and Mallorca: “¿Sistemes agraris sostenibles? Una interpretació històrica de l’agricultura a Espanya des de la perspectiva biofísica”, which is part of the international project: “Sistemes agraris sostenibles: el metabolisme socioecològic de l’agricultura occidental en perspectiva històrica.” Among the latest studies devoted to environmental study of the landscape in Catalonia, we should highlight: Sònia Sànchez Mateo. Anàlisi socioecològica a la vall de Santa Fe (massís del Montseny). La transformació del paisatge a través de la història ambiental. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2010; Rosa Congost; Enric Saguer. “Beyond life cycle and inheritance strategies: The rise of a middling social group in an Ancien Régime society (Catalonia, eighteenth Century)”. Journal of Social History, 49:3 (2015), pp. 617-646; Elena Galán (et al.) “Widening the analysis of Energy Return on Investment (EROI) in agro-ecosystems: Socio-ecological transitions to industrialized farm systems (the Vallès County, Catalonia, c. 1860 and 1999).” Ecological Modelling, 336 (2016), pp. 13-25. For Mallorca, we can highlight: Gabriel Jover; Ricard Soto. “Colonización feudal y organización del territorio. Mallorca, 1230– 1350”. Revista de Historia Economica-Journal of Iberian and Latin American Economic History, 20.3 (2002), pp. 439-477; Gabriel Jover Avellà, Ricard Soto. “De la agricultura andalusí a la feudal: ¿Una ruptura agroecológica? (Mallorca, 1230-1350)” In: La construcción histórica del paisaje agrario en España y Cuba. Los Libros de Catarata, Madrid 2003, pp. 25-52; Joan Marul, Carme Font, Enric Tello, Nofre Fullana, Elena Domene, Manel Pons, Elena Galan. “Towards an energy–landscape integrated analysis? Exploring the links between sociometabolic disturbance and landscape ecology performance (Mallorca, Spain, 1956–2011)”. Landscape

Catalan Historical Review-12.indb 53

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 53

Ecology, 31.2 (2016), pp. 317-336. For Valencia, we can highlight the pioneering work of Thomas F. Glick. Irrigation and Society in Medieval Valencia, Harvard University Press, Cambridge 1970; and the more recent: Antoni Furió. “La domesticación del medio natural: agricultura, ecología y economía en el País Valenciano en la Baja Edad Media” In: El medio natural en la España medieval: actas del I Congreso sobre ecohistoria e historia medieval. Ed. Julián Clemente Ramos. Servicio de Publicaciones Universidad de Extremadura, Cáceres 2001, pp. 57-103; Carles Sanchis Ibor. Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València. Universitat de València, Valencia 2001; Pablo Giménez Font. Las transformaciones del paisaje valenciano en el siglo XVIII. Institució Alfons el Magnànim, Valencia 2007; Josep Rafael Pérez Borredà. Construyendo paisajes mediterráneos: Apropiación de tierras y transformación del paisaje en la Sierra de Enguera (1580-1930). Universitat de València, Valencia 2010. [49] Xavier Luna-Batlle. “Els ‘Secrets d’agricultura’ (1617) de Miquel Agustí en el context dels llibres agronòmics europeus”. Manuscrits. Revista d’història moderna, 33 (2016), pp. 17-32; Thomas M. Capuano. “Medieval Agricultural Lore in the Untitled Miscellany of MS. 6437, Biblioteca Municipal de València (Fons Serrano Morales)”. Catalan Review, 23 (2009), pp. 9-16; Maria Antònia Martí Escayol. “Two Iberian versions of Gottfried of Franconia’s Pelzbuch. Translations and copies in medieval and modern agricultural literature.” Sudhoffs Archiv, 95.2 (2011), pp. 129-157. [50] Montse Parada, Esperança Carrió, Maria Àngels Bonet, Joan Vallès. “Ethnobotany of the Alt Empordà region (Catalonia, Iberian Peninsula): Plants used in human traditional medicine”. Journal of Ethnopharmacology, 124 (2009), pp. 609-618; Laura Calvet-Mir, Maria Calvet-Mir, Victoria Reyes-García. “Traditional ecological knowledge and land races in situ conservation in high mountain home gardens of Vall Fosca, Catalan Pyrenees, Iberian Peninsula” In: Tradiciones y transformaciones en etnobotánica. Ed. María Lelia Pochettino, Ana H. Ladio, Patricia M. Arenas. CYTED - Programa Iberoamericano Ciencia y Tecnología para el Desarrollo, San Salvador de Jujuy 2010, pp. 457-464; Montse Parada, Esperança Carrió, Maria Àngels Bonet, Joan Vallès. “Ethnobotany of the Alt Empordà region (Catalonia, Iberian Peninsula). Plants used for food purposes”. Journal of Applied Botany and Food Quality, 84 (2011) pp. 11-25; Laura Calvet-Mir, Erik Gómez-Baggethun, Victoria Reyes-García. “Beyond food production: Ecosystem services provided by home gardens. A case study in Vall Fosca, Catalan Pyrenees, Northeastern Spain.” Ecological Economics, 74 (2012), pp. 153-160; Carles Riu-Bosoms, Laura Calvet-Mir, Victoria Reyes-García. “Factors enhancing land race in situ conservation in home gardens and fields in Vall de Gósol, Catalan Pyrenees, Iberian Peninsula”. Journal of Ethnobiology, 34.2 (2014), pp. 175–194.

18/07/2019 12:47:01

54 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[51] Giacomo D’Alisa, Federico Demaria, Giorgos Kallis. Degrowth. A Vocabulary for a New Era. Routledge, New York, London 2014. [52] Project by Eduard Masjuan in conjunction with the artistic collective Acció Cultural Metropolitana, Sitesize. Marta Serra Permanyer. Espais latents: pràctiques artístiques contemporànies vers un urbanisme crític. Latent spaces: Contemporary practices in art towards a critical urbanism. Universitat Politècnica de Catalunya, Sant Cugat del Vallès 2013, pp. 263-314. [53] Mariano Barriendos Vallvé. “La climatología histórica en el contexto universitario español”. Pedralbes: revista d’història moderna, 26 (2006), pp. 41-63. [54] The expert in historical climatology Mariano Barriendos is a member of the Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC), promoted by the Institut d’Estudis Catalans and the Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). [55] Mariano Barriendos Vallvé (et. al.) “The variability of European floods since AD 1500”. Climatic Change, 101.1-2 (2010), pp. 235-256; Armando Alberola Romá. Quan la pluja no sap ploure: sequeres i riuades al País Valencià en l’Edat Moderna. Universitat de València, Valencia 2011. [56] Eduardo Bueno Vergara. Clima y medicina en el Alicante del siglo XVIII. Amenazas medioambientales, vulnerabilidad social y estrategias de resistència. Doctoral thesis. Universitat d’Alacant, Alicante 2014. [57] Armando Alberola Romá, Jorge Olcina (eds.). Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Universitat d’Alacant, Alicante 2009; Cayetano Mas Galvañ (et al.) “Devociones, conflictividad y clima. Los santuarios de Nuestra Señora de las Virtudes (Villena) y San Cayetano (Crevillent) durante la Edad Moderna.” Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 35 (2017), pp. 254-307. [58] Maria Antònia Martí Escayol. “Esto advartesch per la espariencia dels qui vindran”. Dietaris, percepció del desastre i gestió del risc natural” In: Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Universitat d’Alacant, Alicante 2009, pp. 77-129 [59] Mar Grau Satorras. “Adaptation before Anthropogenic Climate Change: A Historial Perspective on Adaptation to Droughts in Terrassa”. Doctoral thesis. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2017. [60] Armando Alberola Romá. “Propiedad, control y gestión del agua en regadíos deficitarios del Sureste español: la Huerta de Alicante durante la Edad Moderna”. Minius, 23 (2015), pp. 7-40; Adrián García Torres. Riesgo natural, extremismo climático y desastre en tierras meridionales valencianas durante el siglo XVIII. Doctoral thesis. Universitat d’Alacant, Alicante 2015. [61] Armando Alberola Romá. “De catàstrofes climáticas y plagas: una aproximación a las crisis agrarias valencianas de la segunda mitad del siglo XVIII” In: España y Améri-

Catalan Historical Review-12.indb 54

Maria Antònia Martí Escayol

[62]

[63]

[64]

[65]

[66]

[67]

[68]

[69]

[70]

ca entre la Ilustración y el liberalismo. Casa de Velázquez, Madrid 1993, pp. 109-130; Adrián García Torres. “Extremismo climático y peligro biológico en el sureste español (1780-1800)”. Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 35 (2017) pp. 345-376; Kevin Pometti Pérez, “Tercianas y epizootias en la Barcelona de 17483-1786. Médicos, poder institucional y percepción social en la Barcelona de las postrimerías del siglo XVIII”, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 34 (2014), pp. 433-444. Such as the reports on climate change promoted by the Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), in conjunction with the Servei Meteorològic de Catalunya and the Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC) and with the support of the Institut d’Estudis Catalans. <http://cads.gencat.cat/ca/publicacions/informes-sobre-el-canvi-climatic-a-catalunya/> [Retrieved on 25 January 2018] María Pilar Punter Chiva. Negacionistas del cambioclimático a través de la prensa (1989-2007). Master’s Degree Final Project. Universitat de València, Valencia 2014. Carolyn Merchant, The Death of Nature: Women, Ecology, and the Scientific Revolution. Harper & Row, San Francisco 1980. Luis Urteaga. La tierra esquilmada: las ideas sobre la conservación de la naturaleza en la cultura española del siglo XVIII. Serbal, Barcelona 1987; Luis URTEAGA. Ideas Medioambientales en el siglo XVIII. Ediciones Akal, Madrid 1997. Maria Antònia Martí Escayol. La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2005. Enric Mendizàbal. “Aproximació a la geografia històrica i cultural dels paisatges de Catalunya”. Cercles: revista d’història cultural, 12 (2009), pp. 104-128. Jordi Martí Henneberg. L’excursionisme científic: i la seva contribució a les ciències naturals i a la geografia. Alta Fulla, Barcelona 1994. Joan Nogué i Font. Nacionalismo y territorio. Milenio, Lleida 1998; Santiago Gorostiza, Hug March, David Sauri. “Flows from beyond the Pyrenees. The Rhône River and Catalonia’s search for water independence”. Political Geography, 60 (2017), pp. 132-142. Valerià Paül i Carril, Joan TORT i DONADA. Territorios, paisajes y lugares. Trabajos recientes de pensamiento geográfico. Galerada-Asociación de Geógrafos Españoles, Cabrera de Mar 2006; Joan Tort Donada, Pere Tobaruela Martínez. L’home i el territori. Vint converses geogràfiques. Rafael Dalmau, Barcelona 1999; Joaquim Sempere, Roser Rodríguez, Jordi Torrents. El paper dels experts en els moviments ambientalistes a Catalunya. Fundació Jaume Bofill, Barcelona 2005; Pere Mora Ticó. El moviment ecologista a Catalunya: el seu origen, evolució i inserció. Doctoral thesis. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2012. Judit Gil-farrero. “La percepción del medioambiente en el post-

18/07/2019 12:47:01

The environmental history of the Catalan-speaking lands

franquismo. La emergencia de los Parques Naturales en Cataluña (1975-1990s)”. Arbor, 192 (2017) <doi: http:// dx.doi.org/10.3989/arbor.2016.781n5006> [Retrieved on 25 January 2018]. [71] José Maria López Piñero, José Pardo Tomás. La influencia de Francisco Hernández (1512-1587) en la constitución de la botánica y la materia médica modernas. Universitat de València, Valencia 1996.

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 55

[72] Josep A. Lobera Serrano. Sostenibilitat, participació i educació: les concepcions del món i de la tecnociència en la transformació dels conflictes socioambientals. Una aproximació metodològica per al desenvolupament de capacitats de sostenibilitat activa des de l’aprenentatge de la tecnologia. Doctoral thesis. Universitat Politècnica de Catalunya. Càtedra UNESCO de Sostenibilitat, Barcelona 2010.

Biographical note Maria Antònia Martí Escayol. Professor of Modern History at the Universitat Autònoma de Barcelona. Her main avenue of research is environmental history, in particular the history of environmental thinking, mediaeval and modern agricultural treatises and natural catastrophes in Eastern Asia. She is a member of the Grup de Recerca Manuscrits of the Universitat Autònoma de Barcelona. She is currently participating in the project entitled “Replantació de l’hort medieval del Monestir de Pedralbes”. She has been a guest researcher at Sophia University (Tokyo, Japan) and a guest professor at Truman State University (Kirksville, USA). She is the author of El concepte de la natura a l’època moderna (Bellaterra, 2004) and De Re Rustica (Vilafranca del Penedès, 2012), and of numerous articles in research journals, including “Two Iberian versions of Gottfried of Franconia’s Pelzbuch. Translations and copies in medieval and modern agricultural literature.” Sudhoffs Archiv, 95.2 (2011), pp. 129-57.

Catalan Historical Review-12.indb 55

18/07/2019 12:47:01

Catalan Historical Review-12.indb 56

18/07/2019 12:47:01

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 57-72 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.156 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture Antoni González Moreno-Navarro* Architect

Received 22 January 2018 · Accepted 3 September 2018

Abstract The works of Antoni Gaudí have often been viewed as revolutionary. In the author’s opinion, some of Gaudí’s works from the 19th century can indeed be considered not only revolutionary but also the harbingers of the rupture that took place in European architecture at the turn of the century. However, while his later output enshrined him as a brilliant creator with well-deserved worldwide fame, these works were far from architecture’s evolution towards a new modernity, and Gaudí finally lost any ties he might have once had with this modernity when he enclosed himself in the Sagrada Família towards the end of his life. Keywords: Gaudí, revolutionary, harbinger, modernity, architecture

The writer and journalist Vicente A. Salaverri was born in La Rioja in 1877 and moved to Uruguay when he was an adolescent. One of the times he headed back over the Atlantic, he went to Barcelona. It was 1913. After visiting the city and being intrigued by the work of the architect Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), he decided he wanted to meet Gaudí in person and managed to get an appointment. Once back in Montevideo, he published an article in La Razón (a newspaper where he often wrote under the pseudonym of Antón Martín Saavedra) entitled “Un revolucionador de la arquitectura, el arquitecto Gaudí y sus concepciones geniales en Barcelona” (A revolutioniser of architecture, the architect Gaudí and his brilliant conceptions in Barcelona). I am not sure whether this noun he used for Gaudí is still valid. The fact is that its adjective equivalent, revolutionary, is one of the descriptors used the most often to refer to Gaudí or his oeuvre in architectural criticism or historiography. Another noun which is often used in these documents is harbinger. However, some experts question the validity of these descriptors when referring to the architect from Reus, at least when applied to his oeuvre as a whole. In my opinion, some of Gaudí’s works from the 19th century can indeed be considered both revolutionary and harbingers. They are revolutionary because of their intrinsic quality and because within the sphere of architectural creativity, they entailed a rupture with the common conceptual, constructive and formal parameters of their day. And they are harbingers because better than any oth* Contact address: Antoni González Moreno-Navarro. Email: gmnagmn@ gmail.com

Catalan Historical Review-12.indb 57

er contemporary European work, they herald and embody the consummation of this rupture in the last decade of the century; that is, they anticipated works that until now have been considered the triggers of that architectural revolution in Europe by a decade or more.

Gaudí, revolutionary and harbinger It was in the penultimate decade of the 19th century – one of those decades, in the unfortunate words of the Swiss historian Sigfried Giedion, “when we can find no architectural work of true value”1 – that we can consider some of Gaudí’s works both revolutionary and harbingers. Decades earlier, European architecture had solidified the revival of mediaeval languages, in contrast to the classicist or academic vernaculars that had prevailed in the previous century. In some cases, this phenomenon had produced buildings of indisputable interest, as well as – it is undeniable – a hackneyed eclecticism with motley roots that explains, though does not justify, Giedion’s radical pronouncement. In Catalonia, those changes had attained specific nuances when they dovetailed with the resurgence (at least in the cultural sphere) of the calls for the national rights lost in the early 18th century. The buildings of the Universitat Literària, finished in 1873, the work of Elies Rogent i Amat, and the Castell dels Tres Dragons, finished in 1888, designed by Lluís Domènech i Montaner, both in Barcelona, were more representative of the start and end of a stage in which the common folk associated the rights they sought with the peak of Catalan mediaeval architecture.

18/07/2019 12:47:01

58 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

That was the context in which the young Gaudí began his architectural production, evincing from the start a desire to break with the established formal codes, not only with classicism but also with the prevailing Neomediaevalism in Catalonia. The groundbreaking nature of Gaudí’s early work could already be glimpsed in some of the projects he undertook the same year he graduated: the glass case at the Comella glove shop, the design of the flower stall and privy commissioned by Enric Girossi, and the urban lampposts in Barcelona’s Plaça Reial and Pla de Palau, commissioned by the Town Hall and crafted in the following year, 1879. All of these works reveal an inspiration unlike the works of his contemporaries. Furthermore, even though it was a minor project, the glass case at the Comella glove shop was essential in the career of the recently-graduated young architect, since it provided the pretext for him to meet Eusebi Güell i Bacigalupi, who would become his client over the span of around 30 years.2 Güell’s first commission for Gaudí was the furniture in the chapel that he was then building in Comillas (Cantabria), which was attached to the Sobrellano palace that the Catalan architect Joan Martorell i Montells was building for Antonio López, the first Marquis of Comillas. Designed by Gaudí in 1881, the furniture was made after the chapel was completed in 1883. Shortly after his first commission, in 1882 Güell asked him to design the hunting pavilion in Garraf (Sitges), which, however, was never built. The bleaching room in the Cooperativa Mataronense also dates from that period; it was built in 1883, and Gaudí resolved it with an ingenious roof structure based on wooden catenary arches. In my opinion, in these early works – and even in those he made immediately thereafter – Gaudí’s rupture with the usual architectural parameters emerged spontaneously, not as the outcome of a conscious, planned stance. Nor do I think that he sought to foretoken the global shift in architecture which seemed destined to happen. Instead it was probably the direct consequence of his exceptional creativity, the fruit of an uncontainable imagination mixed with extensive knowledge of construction. Soon – just five years after he earned his degree as an architect – Gaudí designed the first works which can be considered both revolutionary and harbingers because of their significance in the history of European architecture. In my view, they include the house known as El Capricho in Comillas (Cantabria) and Casa Vicenç in the village of Gràcia, today a district of the same name in Barcelona, both begun in 1883; and the Palau Güell in Barcelona’s Raval district, which was built between 1885 and 1890. As Josep Pijoan said, “since it was the product of a man who at that time lived in isolation from any personal contact with his contemporaries beyond the Pyrenees”,3 it was likely that neither Gaudí’s European colleagues nor his contemporary critics were aware of his earliest works at the time. However, in the case of the Güell family, the dissemination and hence the impact were quite different. For this reason, we have not hesitated to claim that the

Catalan Historical Review-12.indb 58

Antoni González Moreno-Navarro

Palau Güell, “in its day, was a milestone in European architecture”.4 However, international architectural historiography did not begin to realise the historical transcendence of Gaudí’s early works until the mid-20th century with the contributions of Bruno Zevi.5 In any event, the indisputably revolutionary nature of Gaudí’s 19th-century oeuvre does not stem solely from the language he used, in contrast to the typical languages of the day. The architecture – as the architect Nicolau Maria Rubió i Tudurí has mentioned to me personally more than once – should be analysed stripped of the language with which it was materialised, a language which can at times be determined by clients or at least heavily conditioned by the cultural context at the time. The language should be relativised – Rubió told me – in terms of the more essential and permanent values of the architecture.6 In a book that is a must-read in order to gain an understanding of Gaudí’s architecture, the architects González and Casals provide another clue on how to properly judge it. “If, as has been constant and common in the study of Gaudí, the main objective is merely to provide the keys to the hidden meanings of his expressive intentions, significant facts are ignored which can only be understood if we analyse the way the architect solved infinite practical matters that affect the architectural design as a consequence of its everyday use”.7 Analysed from this vantage point, Gaudí’s 19th-century works can also be considered revolutionary and, in some respects, harbingers. Three of these “essential values” which Rubió mentioned are prominently present in the three works mentioned above. The first is his imaginative yet effective response to all the problems and conditions posed: the characteristics of the plots of land and their physical environment or surrounding landscape; the functional programmes and clients’ ambitions or conditions; and the limitations or possibilities of the materials that could be used. The second is a response based on imaginative constructive solutions (from planning general systems to resolving the “practical matters” which González and Casals mentioned) that demonstrate more constructive knowledge than might be common in such a young architect. And the last and most important is the imaginative conception of the spaces, their sequential relationship, the indoor-outdoor interaction and the perfect adaptation of their organisation and layout to the functional requirements. El Capricho (1883-1885) The first work designed by Gaudí which clearly shows his rupture with the languages of the day, indissolubly linked to the brilliant resolution of the essential aspects of architecture, is the summer house that used to be known as El Capricho. He designed it on commission from Máximo Díaz de Quijano – the brother-in-law of Eusebi Güell’s father-in-law’s brother – to be built in Comillas. Construction on it began in 1883 under the supervision of the Catalan architect Cristóbal Cascante Colom, a classmate

18/07/2019 12:47:02

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

and friend of Gaudí, apparently following a scale model made by Gaudí himself and a design that was exquisitely drawn according to a tiny tile-sized module in both elevations and ground plans. To adapt the building to the land chosen by the client – a plot with a slope and orientation which made it virtually inappropriate for building - Gaudí planned a functional programme on three storeys. The lower one, which was meant to house the services, was a half-basement opened to the outside through windows bored in the large stone wall which made up the level difference in the steep slope. The middle floor had the entrance, the master bedroom, the large living room, the dining room and other sundry rooms and quarters. Since the main façade faced north, Gaudí designed this storey in a C-shape wrapped around a small courtyard facing south and looking towards the embankment, which meant that all the parts enjoyed cross-ventilation, light and protection from prying eyes. Apparently, the courtyard was initially supposed to be covered with an iron and glass structure. The upper storey, which was also C-shaped, housed the bedrooms and associated quarters. By 1914, the central courtyard was occupied by new rooms, which seriously altered the building’s original conception. In terms of the language Gaudí used to materialise the work, his desire for it to be groundbreaking can be seen even more clearly in the neighbourhood of the palace of the Marquis of Comillas. One good symbol of this is the contrast between the neogothic tower of the palace’s chapel and the kind of minaret that Gaudí placed over the entrance door, which itself is a manifesto heralding the new architecture to come. Also revealing is the fact that one of the parameters inspiring this early work by Gaudí was closer to Spanish-Muslim architecture than its Central European counterpart, not to the Orientalising languages of the eclecticisms of the day but to the more essential aspects of the architecture: the layout and concatenation of the interior spaces, which forces the viewer to discover them sequentially; the relationship between these spaces and the outdoor gardens; and the refinement of some of the decorative or constructive elements, from the woodworking to the cladding of the walls and ceilings. In the hands of the Güell family, the heirs to the initial owners, the building was shamefully abandoned. In the autumn of 1976, after the Barcelona press aired grievances about this situation,8 the Ministry of Education and Science reminded the owner of his legal obligation to properly maintain the building, which had been declared a monument in 1969. The owner decided to sell it instead. It was bought by an industrialist who tried to oversee its restoration with the intention of repurposing the building as a restaurant, but he soon had to abandon the initiative in the wake of citizen protests. In 1982, the Barcelona press once again reacted,9 but the building remained abandoned. In 1986, more than 1,000 signatures were collected in Comillas asking the government of Cantabria to act immediately to ensure the preservation of the building.

Catalan Historical Review-12.indb 59

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 59

Figure 1. The tower of El Capricho and the belfry of the chapel of Sobrellano. Comillas (Cantabria). Photo: Antoni González (1971). GMN Archive.

The first initiative to save the building came just a few days later, but from Catalonia. The Provincial Council of Barcelona, aware that the government of Cantabria had the option of purchasing the property, proposed that if this transaction were carried out it would oversee the restoration, with the subsequent option of sharing the building for cultural purposes. In order to close the agreement, a delegation from the Provincial Council travelled to Santander and Comillas in August 1986. Just when all the details were just about sewn up, the effort was thwarted as the owner demanded one million pesetas more than what the government of Cantabria had offered. An unforgiveable excuse. The offer from the Provincial Council of Barcelona included the oversight of the jobs by its technicians, following the methodology of its specialised service, which called for archaeological research which would have shed light on the true layout of the building designed by Gaudí. After the owner tried to auction the building in London, deals were made with Japanese investors and the initiative to refurbish the building to house a restaurant was resumed. The restoration was made with budgetary

18/07/2019 12:47:02

60 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Antoni González Moreno-Navarro

restrictions, and especially with the difficulty of not having enough information on the initial state of the building and its subsequent evolution. We trust that history has not yet had the last word on the building which prompted a formal revolution in European architecture. Casa Vicens (1883-1888) It is possible that the commission – and even the design – for this small building predated El Capricho. However, the construction on Casa Vicens apparently began later, and the house in Comillas was completed much earlier. The design of Casa Vicens was commissioned to Gaudí and the tile manufacturer Manuel Vicens Montaner in 1883. It was a single-family summer home to be built on a plot of land measuring a little over 1,000 m2 on a narrow street in one of the urban nuclei in the municipality of Gràcia. On the east side it was bounded by the dividing wall of a convent and on the west by a narrow alleyway without buildings The architect had some freedom as to where he could place the house on the plot. It could have been a freestanding house in the middle of a garden truncated by the bare wall of the convent on one side and the house that might potentially be built one day on the other side of the alley. However, Gaudí chose a very different solution. He designed a small house that was free on three sides but attached to the convent wall on the fourth, to which it clung “like an immense climbing plant”,10 in which plant shapes were replaced by architectural shapes. That was his first good decision. The dividing wall as a disturbing presence disappeared, and the garden area was marshalled to yield a more satisfactory use and impact, and would become the image and force around which the entire design revolved, from the inside layouts to the shapes and colours of the façades. To enclose the garden to the west, Gaudí designed a unique structure resembling a fountain or a waterfall that would become the house’s permanent visual horizon, no matter what happened beyond the edges of the plot itself. And on the street side he installed a beautiful wrought-iron grille designed as a grid whose empty spaces were filled with marigold leaves, also made of wrought iron. The programme of the living spaces was divided into four storeys. The services were installed in the half-basement; the first floor housed the daytime rooms arranged around the dining room (which stretched westward with a covered terrace closed only by graceful wooden blinds); the upper storey housed the family bedrooms, and the attic was the home to the servants’ quarters. No hallways were designed on any floor; instead, there were elementary polygonal halls on the sides of which the doors, which were placed in the corners of the rooms, could be concealed, if desired, allowing connections between them and with the staircase. The interiors of the first and second storeys boast extraordinarily rich decorations and a variety of constructive and formal solutions on the floors, ceilings and walls.

Catalan Historical Review-12.indb 60

Figure 2. Casa Vicens. Gràcia (Barcelona). Photo: author unknown. CEC Archive.

The façades are wholly unique. Gaudí played with several kinds of materials (essentially layers of masonry and glazed tiles in different colours) and a wide array of shapes and volumes. Construction began in October 1883, overseen by Gaudí himself, who was present at the construction site almost every day. It is said that seated in the garden under a parasol, he would give orders and instructions to the bricklayers and artisans, both what they had to do and what they had to undo if he was displeased with the result. The house belonged to the Jover family since 1899. In around 1924, after buying and tearing down the neighbouring convent and purchasing most of the plots of land around his property, Antoni Jover Puig decided to double the size of the building and reorganise the garden. It is said that he asked Gaudí if he wanted to oversee the project, and that Gaudí refused, arguing that once the convent and therefore the dividing wall were torn down, anything done would detract from his design, since it was conceived with only three façades. The oversight of the project was assigned to the architect Joan Baptista Serra de Martínez, who had designed rental houses in Barcelona which are formally classified within Noucentista classicism and had no association with either Gaudí’s architecture or the ensuing Modernisme. Serra designed the new volume by repeating Gaudí’s solutions in the original house on the new façades, as if he had replaced the convent dividing wall by a large mirror that reflected the master’s project. It is a true historical faux which surprisingly no one has con-

18/07/2019 12:47:02

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

demned as such until recently. When Serra showed Gaudí the blueprints, the aged Gaudí did not protest; however, he did proclaim that it was no longer his work.11 Later, the family that owned it gradually divvied up the land into smaller plots and sold the rest of it, where new buildings were constructed at the maximum height allowed, leaving Casa Vicens in an environment totally different to the one in which it was originally built. In 2017, an intervention on the expanded building was completed to make it profitable through tours. All the façades, both the originals and the replicas, as well as the rooms in Gaudí’s plan, were mended. However, the rooms lost their original ambiance and meaning after the physical and conceptual removal of the dividing wall that justified Gaudí’s project, and were left decontextualised around a staircase connecting the different storeys, which gained disproportionate prominence inside the building. I assume that if Gaudí had seen the blueprints of this intervention, he would have repeated the response that he gave Serra back in 1924. Palau Güell (1885-1890) This revolutionary momentum spearheaded by Gaudí culminated with Barcelona’s Palau Güell, yet another commission from Eusebi Güell in 1884. In this project, the architect further explored and developed his contributions from Comillas and Gràcia in both functional, spatial, constructive and decorative terms, and he introduced most of the new contributions which would serve as the foundation of his subsequent repertoire. At that time, Eusebi Güell and his wife Isabel López Bru – the daughter of Antonio López López, first Marquis of Comillas – lived in part of the Palau Fonollar on Carrer de la Portaferrissa next to the Palau Moja on La Rambla, the home of Isabel’s parents. In 1884, because of a series of lawsuits with other tenants, the couple had to vacate that palace with the seven children they had at the time. They temporarily moved to the family home on La Rambla, where Eusebi had lived before he was married. Finally, Güell decided to build his own home from scratch, one that better fit the domestic and social life of a large family with such a high social standing within Catalan society. The new residence would be attached to the family home as opposed to in the Eixample, where most of the wealthy families were moving to get away from the increasingly dense and deteriorated old city, even though the Eixample may have been more coherent with the eminence and social status of his family. With this idea in mind, Eusebi Güell purchased the houses at numbers 3 and 5 Carrer del Conde del Asalto (now known as Nou de la Rambla) with the intention of tearing them down. In 1885, Güell commissioned Gaudí to design the home, and he clearly did so with plans to occupy both plots. He signed the blueprints on the 30th of June 1886. The building permit was granted on the 12th of November, probably after construction had already started, as was common at the time.

Catalan Historical Review-12.indb 61

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 61

When he received the commission from Güell, Gaudí was 33 years old and surely understood that it was an exceptional opportunity. He had already had the chance to experiment with his ideas and solutions in two small homes. But now he had the chance to make a building that was large and socially and urbanistically significant enough to make his break with the historical styles an audible manifesto to be heard far and wide. What is more, he knew his client well: his character, his artistic and intellectual pretensions, his knowledge and of course his resources. The lack of budgetary constraints made it possible for Gaudí to work on the Palau Güell with the top industrialists, technicians and craftsmen, as well as to use the most ideal building systems and materials. Nonetheless, equally or even more important than the economic resources that Güell made available to Gaudí was the creative freedom that he gave his architect (as he had also done in the church in Colònia Güell). And Gaudí was clearly up to the challenge. This response entailed three fundamental aspects, in my view. The first was the intelligent implementation of the client’s programme: the rational, effective organisation of the spaces from the functional and gender standpoint (the male and female spaces which Adolf Loos would speak about many years later) while overcoming the conflicts and conditions stemming from the plot of land chosen by the client, in a neighbourhood which was clearly conflictive at the time. The second was the provocative treatment of the space and light inside, with the unique inclusion of music as an essential feature. And the last was the proposal of an innovative, unique language yet one that was closely related to the domain of traditional building techniques and quite expressive of the functions and social and urban roles of the building, perfectly adapted to its environs. The narrowness of the street and the fact that it was in a hostile environment inspired the general scheme organising the interior space: the entire building faced inwards more than outwards, making the central courtyard in the Roman and Islamic tradition – here turned into a covered salon – the essential space around which the entire programme revolved. It is a centripetal organisation that the sober façades (in which solid space predominated over empty space) faithfully revealed. On the other hand, the relatively small size of the plot of land available, as well as the impossibility of attaining the sizes that some rooms needed to host certain social activities, spurred Gaudí to consider intelligent, imaginative solutions: from the vertical superimposition of all the planned uses, yet without undesired cross-circulations, to the visual concatenation of the spaces in order to visually expand them. Indeed, outside the areas where privacy is essential, there are no visually stagnant places in the palace; from any room you can see the adjacent ones in an extraordinary play of transparencies and spatial fluidity (which would become the hallmarks of the Modernisme which had not yet been

18/07/2019 12:47:02

62 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Antoni González Moreno-Navarro

born, and even of Behrens’ transitional architecture) which in the viewer’s eyes sensorially allowed the building’s limitations imposed by the location to be overcome. This deft layout enabled Gaudí to not only masterfully plan the light but also compensate for his client’s frustrated dreams. Since it was impossible to fit a concert hall into the limited building, Gaudí rose to the challenge in a subtle, innovative way: by making music an essential element of the architecture. The layout of the different parts of the organ in the central salon and the conception of the roof as an oversized canopy made this space, which became the backbone of life in the palace protected from a hostile environment, a musical instrument writ large. 1887-1890. The second design, completion and dissemination Gaudí’s initial design and the finished product are quite different, more than what was common between official blueprints and built realities. In this case, they hint at a critical decision on the future of the building, which had considerable consequences in the construction process as well.12 That was most likely when the decision was taken to use the house on La Rambla and the new building together for the family, freeing up spaces in the new building for social and representative purposes. The scope of the changes forced Gaudí to draw up new blueprints,

Catalan Historical Review-12.indb 62

Figure 3. Façade of the Palau Güell. Barcelona. Photo: Montserrat Baldomà (2013). SPAL Archive (Provincial Council of Barcelona).

most likely at the end of 1887, the year when Güell purchased the new plot of land bordering the palace under construction to the south. In terms of the completion of the project, even though the crown of the main façade states that it was sculpted in 1888, the fact is that construction lasted until well into the next year, and some finishing touches were not resolved until one decade later. I have already said that the dissemination of Gaudí’s 19th-century works – and therefore the knowledge of him that the contemporary cultural and architectural circles may have had – was quite different in his first few houses and in the Güell family palace. In the latter, client himself was keenly interested in disseminating the project, not only for his personal and family prestige or professional publicity but, I would say, more importantly for cultural and civic motivations. It goes without saying that the young Antoni Gaudí was also interested in disseminating the projects he had completed. Before it was finished, by mutual agreement the developer and the architect allowed critics and journalists access to the building, as well as photographers, not only from the local media but also from international publications. One of the first photographic reports of the salons in the palace was made by Adrià Torija Escrig, a Valencian photographer who was living in Barcelona at that time. He published the pictures in the 1891 Sociedad Fotográ-

18/07/2019 12:47:04

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

fica Española exhibition organised at its headquarters in Casa Gibert in Barcelona’s Plaça de Catalunya. In late 1891, the photographer from the prestigious New York magazine The Decorator and Furnisher entered the palace, where he published pictures of the central salon, the musicians’ landing and Mr Güell’s bedroom. In the text that went with the pictures, W. Lodia – who was accompanied on his tour by Gaudí himself – described the palace as the “most noteworthy of the modern buildings meant for private use on the Iberian Peninsula”.13 The New York-based magazine also mentioned it in an article signed by William Morris.14 Other foreign publications which reported on the Palau Güell during those years were American Architect and Building News15 from Boston, and Academy Architecture and Architectural Review16 from London. Before the century was over, several specialised publications in Barcelona, some of which were present in the leading European libraries, had showcased the project.17 The ways that the influence of an architectural work is expressed in subsequent works by other professionals, and the influence exerted by its dissemination in publications, has always been very difficult to pinpoint and remains so even today. Therefore, it is not worthwhile to hypothesise about to what extent or through what channels Gaudí’s architecture in the last decade of the 19th century influenced or was decisive in the revamping of European architecture in the last decade of that century and the first two of the 20th century. What is beyond question is that Gaudí’s architecture predates any expression of the new directions that architectural historiography has detected. When Gaudí completed that first stage of his architecture with the Palau Güell, it was still years before Victor Horta built Hôtel Tassel in Brussels, which was started in 1893 and until today is regarded by the majority of professionals in the history of art and architecture as the first work in the new European architecture which broke with 19th-century academicism and launched the formal renovation which would culminate in the 20th century. All the other principal expressions of this new European architecture were indeed started after the Palau Güell was completed. They include Paul Hankar’s house in Brussels in 1893; the Vienna underground by Otto Wagner and the Glasgow Herald by Mackintosh in Glasgow in 1894; the Hofatelier Elvira by August Endell in Munich in 1896; the Amsterdam Commodities Exchange by Berlage in 1897; the Glasgow School of Art by Mackintosh, the Sezession Building by Joseph Maria Olbrich and the Majolikahaus by Wagner, the latter two in Vienna and all three in 1898; Peterka’s House by Jan Kotera in Prague in 1899; the Paris Métro by Hector Guimard in 1900; Villa Igiea by Ernesto Basile in Palermo, Maison Huot on Quai Claude-le-Lorrain by Emili André in Nancy, the house on Elizabetes Street by Mikhail Eisenstein in Riga, and the Grand Hotel Europa by Alois Dryák and Bedrich Bendelmayer in Prague, all in 1903.

Catalan Historical Review-12.indb 63

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 63

Gaudí’s other 19th-century works Throughout the last two decades of the 19th century, in parallel to his work on the projects discussed above, Gaudí was also involved in other projects that are worthy of attention. The first is a series of small or occasional actions in the estate of the Güell family, which are contemporary with and creatively closely related to the houses Gaudí made in Comillas and Gràcia. The Güell estate coalesced with the amalgamation of different farmsteads scattered around the towns of Les Corts and Sarrià, which are today part of Barcelona. They were purchased by the Güell family between 1859 and 1889. In 1883, Eusebi Güell commissioned Gaudí to design a series of buildings and furnishings for the gardens, which had been built between 1884 and 1887. The buildings and elements that still stand today include two pavilions meant respectively for the porter and the stables – joined by the famous gate with the metal dragon sculpture – and the gate that was moved in front of the Faculty of Pharmacy in 1957. Worth noting among the works that no longer stand are the beautiful staircase-lookout point and the fireplace on the terrace of the home, the former Can Feliu country estate, both made of exposed brick inlaid with white tile, as well as the La Glorieta lookout point, “resting on the outside wall via a structure of pillars which opened up like a mushroom on the top with a series of struts made with rows of brick”.18 No less important was the building that was supposed to house Father Ossó’s motherhouse and school for Teresian nuns, which was commissioned to Gaudí while he was working on the Palau Güell. It was built in the town of Sant Gervasi de Cassoles between 1889 and 1890. It had a very ambitious design on a shoestring budget, which revealed that Gaudí’s creativity was not necessarily dependent upon the client’s wealth or prominence. Before he finished the Palau Güell, Gaudí also received the commission from his fellow countryman, the bishop of Astorga Joan Grau Vallespinós, to design the new episcopal palace. Gaudí signed the definitive project in 1889 after travelling to Astorga and soaking in the atmosphere and circumstances of the site and its environs. Construction got underway in 1889 but was interrupted upon the bishop’s death in 1893 and Gaudí’s refusal to remain at the helm of the project because of a contretemps with the canons. The most interesting part of the design, the roof, was never built. In fact, the building’s roof was not constructed until 1909 under the supervision of the architect Ricardo García Guereta. To anyone who equates Gaudí’s architecture with his works in Barcelona in the 20th century, the Episcopal Palace of Astorga seems strange, not very “Gaudí-esque”. And the same could be said of another project from around the same time, the Casa de los Botines, which was designed for the textile merchants Simón Fernández and Mariano Andrés. The building was erected within a ten-month span in 1892. When judging these buildings, it is important not to disregard the observations of Rubió i Tudurí

18/07/2019 12:47:04

64 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Antoni González Moreno-Navarro

Figure 4. Casa Botines, Palacio de los Guzmanes and the cathedral in the background. León. Photo: Antoni González (1971). N Archive.

regarding the architectural languages I mentioned above. In these cases, the language was not imposed or suggested by the clients but instead decided upon by the architect, who took special care to bear in mind their urban environs. As the century came to a close, two more works by Gaudí were completed, the Celler de Garraf in the township of Sitges (1895-1900) – another commission from Eusebi Güell – and Casa Calvet in Barcelona (18981900). The Celler de Garraf is not a minor work, even though it is one of the least-known and visited today. This is no doubt influenced by the fact that it has been attributed to Gaudí’s partner, Francesc Berenguer. Bassegoda19 reports extensively on this longstanding controversy. In my opinion, all one has to do is stroll around the building and enter it to deduce that the design could only be Gaudí’s. Berenguer’s participation was most likely limited to draughting and to overseeing and monitoring construction. Casa Calvet – Gaudí’s most “Moderniste” (Art Nouveau) project in the more popular and common sense of the word – is paradigmatic of his architectural passion to perfectly resolve all the details (both those that are seen and those that remain invisible, according to one of his principles, as he is reported to have said). One good example in the house on Carrer Casp is the design of the dividing wall – the wall of the light shaft that it shares with the neighbouring property, the crowning of the weatherproof exterior walls – which, in theory, no one would ever see. To Gaudí, all Construction was Architecture. Finally, it would not be right to omit from the list of Gaudí’s 19thcentury works his participation in the construction of the temple of the Sagrada Família, whose history he joined in 1884. However, since this is a chronological overview, I shall leave this reference for below.

Catalan Historical Review-12.indb 64

Gaudí, a revolutionary without a revolution Gaudí’s status as a trailblazer (breaking with not only the past but also the present) is even more obvious in his subsequent output, which includes most of the works that have garnered the architect worldwide fame (Casa Batlló and Casa Milà, Parc Güell, the unfinished church at Colònia Güell and the Nativity façade of the Sagrada Família). In this sense, he did indeed remain revolutionary. However, describing him as a harbinger is less justified. The European architectural context had evolved swiftly. As discussed above, after the Palau Güell was finished but still in the 19th century, other European creators had begun to cultivate new languages, and shortly thereafter, at the start of the 20th century, the definitive break with academicism was gaining momentum along with the popular spread of the phenomenon of Modernisme or Art Nouveau, whose name varied by cultural region. And soon signs would come of a rupture that would be even more radical, virtually without any continuity. Continental architecture, with its rear-view mirror trained on North America, high expectations of the advent and success of new building materials and watchful of the societal changes, began to embark upon new pathways which over the years would lead to the Modern Movement. In Catalonia, we have tended to believe that these pathways were not new but instead a mere continuation of the previous ones. In the chapter of his book Historia del Arte devoted to the genesis of contemporary architecture,20 Josep Pijoan says that “the architecture of Modernism, since before 1890, brought to the modern era the now somewhat forgotten concept that at the time seemed new: constructive sincerity. For this reason – as well as because of

18/07/2019 12:47:05

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 65

Figure 5. Dividing wall of Casa Calvet. Barcelona. Photo: Antoni González (1979). GMN Archive

the inventiveness they displayed – some of the great ‘individualists’ of that style must be mentioned: first, Antoni Gaudí.” Pijoan goes on to the Palau Güell and then Gaudí’s main works from the 20th century to support his claim that “they contribute fundamental factors” to the genesis of modern architecture. And in the sequence of illustrations accompanying the text, he does not hesitate to situate Casa Milà amidst the Chrysler Building and Empire State Building skyscrapers in New York on the one hand, and Perret’s Rue Franklin apartments in Paris and F. Lloyd Wright’s Robie House in Chicago on the other. I seriously doubt that this version of events is still valid today. I believe that at least in the case of Gaudí, it is not. I think that Gaudí explicitly refused to travel along, to adopt, those new pathways in that second European Revolution, and that in the first Revolution which he had led, at least chronologically, he soon became a “revolutionary” without a Revolution. Recognising that Gaudí’s works in the 20th century followed their own byways different to the ones that other architects embarked upon does not detract from his importance within universal art history as a whole. Many of these Gaudí works are indisputable masterpieces, even if they were not harbingers of the future to come but instead the final apotheosis of an impending, inevitable closure of a glorious era in that universal history.

Catalan Historical Review-12.indb 65

Gaudí, among the different pathways of the 20th century In 1901, Lluís Domènech i Montaner signed off on the design for Barcelona’s new Hospital de la Sant Creu i Sant Pau, the first major strictly Moderniste expression in Catalonia and one of the seminal works in Europe at the turn of the century. On the other side of the ocean, in New York, the singular Flatiron Building, the triangular-shaped skyscraper on Fifth Avenue, was nearing completion. It had 22 storeys and was 87 metres tall with a structure made of steel clad with the stone and ceramic characteristic of the Beaux Arts language. It was designed by Daniel H. Burnham, one of the leading representatives of the Chicago School. In Barcelona, Gaudí commenced the new century with the design of the fence for a private estate – which was built in 1902 and still remains standing – called Finca Miralles, and was poised to start construction on Casa Bellesguard and Parc Güell, both in Barcelona. Casa Bellesguard got its name from the estate that King Martin the Humane purchased in 1408, which the monarch himself christened with this name. When Gaudí took over the project, little remained but a few ruins of the house which was ordered restored by the king born in Perpignan. However, his design was heavily determined by these pre-existing conditions, as was his wont. The feel of the mediaeval fortified house is still palpable. Inside,

18/07/2019 12:47:05

66 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Gaudí left testimony to how he believed that the surfaces of vertical walls and ceilings must have been finished: clad in plaster and painted. Gaudí never left inside walls unclad with the exception of those in the basement of Palau Güell, which had been planned as a hygienic insulation area but was instead turned into the stable. All his other interiors with bare walls (those in the crypt at Colònia Güell, the attic in Casa Milà and the upper storey of Casa Bellesguard) have exposed brick simply because Gaudí had to abandon them before they were finished. Parc Güell, Eusebi Güell’s frustrated venture into urbanisation which was then felicitously turned into a city park, is indisputably the masterpiece of 20th-century European architecture, no matter whether it is considered as falling within the final apotheosis of an architecture that was about to slip away into history or whether it is understood – regardless of languages – as a forerunner of modern architecture. The project was not finished until 1914, shortly after the wonderful bench that wraps around the main square was completed, clad with exclusive designs by Gaudí himself, with a few scattered contributions by his associates. Until relatively recently, the park was a wonderful place to stroll and play, especially for the residents of Gràcia, until the exponential increase in tourists adulterated its essence and paradoxically rendered it extremely difficult to visit. The praiseworthy municipal initiative to regulate visitor access has not yet managed to prevent the monument’s denaturation (if this will indeed be possible one day). When the famous dragon on the stairs – next to or above which tourists love to snap photos of themselves – was installed in 1903, the different pathways of the present and future of architecture in Europe were intersecting. In Amsterdam (Holland), construction on the Commodities Exchange was being completed; in Nancy (France), Emile André, one of the founders of the Nancy School, was building Huot House on Quai Claude-le-Lorrain; in Riga, Mikhaïl Eisenstein was finishing the most distinguished of the 19 Art Nouveau buildings which he constructed on and near Elizabetes Street in Latvia’s capital; and in Paris, Auguste Perret was beginning to build his timeless reinforced-concrete poetry on Rue Franklin. In 1903 as well, Gaudí began the definitive design of his intervention in the cathedral of Mallorca, a work of extraordinary interest from the standpoint of monument restoration. At a time when Europe was witnessing passionate debates about how monuments should be restored, with clashing theories – properly interpreted or not – inherited from the previous century along with criticism of the practices generated, Gaudí was once again marching to the beat of his own drummer. He defined critical restoration in practice (since he continued to write not a word about what he did or created); he even switched the concept of restoration for intervention, common parlance today. After carefully analysing the building – and particularly the space – he proposed a series of measures which were supported by the liturgy yet

Catalan Historical Review-12.indb 66

Antoni González Moreno-Navarro

are essentially architectural: the shift of the choir and altarpieces, which had hindered an understanding of the Gothic space; the opening of the chapel in the presbytery and the covered Gothic windows; and the installation of light fixtures on the pillars of the nave at the precise height to visually balance their slenderness and compartmentalise the space, delimiting the part that corresponds to the human scale. The symbolism added to each element, or to its form or justification, is secondary, although fortunately the requirements of the remit (it was a working cathedral, not just a monument), a personal obsession of the architect, did not affect his purely architectural creativity at the time. As Gaudí was preparing the documentation for his intervention in the cathedral of Mallorca, the painter from Gràcia, Lluís Graner (for whom Gaudí had designed a home that was never built), asked him to design an event venue in a property he had rented on Barcelona’s La Rambla, today number 122. It opened on the 4th of November 1904 and was called the Sala Mercè. It operated for three years with shows that today we would call multimedia: screenings of silent films with live sound added, both words and music. This venue is mentioned in all the literature on Gaudí, yet nary an image of the interior had been seen until four postcards were made public.21 Years later, I had the opportunity to virtually reconstruct it, which enabled us to confirm that the Sala Mercè was one of Gaudí’s “minor masterpieces”.22 Barcelona’s Casa Batlló and Casa Milà The year 1905 was unquestionably pivotal in the revamping of European architecture. With the new Grand Hotel Europa just opened in Prague after being remodelled following the design by Alois Dryák and Bedrich Bendelmayer, in Copenhagen the City Hall designed by Martí Nyrop was being finished, the last great gasp of historicism. At the same time, in Vienna, Otto Wagner – who was overseeing the construction of the Austrian Postal Savings Bank, an extraordinary building at that time – was beginning the impressive Saint Leopold church in the Hospital Steinhof; in Brussels, Paul Cauchie was building his home, whose façade is the quintessence of Art Nouveau; in Paris, Frantz Jourdain was finishing the spectacular La Samaritaine department store; and in Prague, work on what is now the Svatopluk Cech Bridge had started following a design by Jan Koula and Jirí Soukup. In Barcelona, Domènech i Montaner had started the Palau de la Música Catalana, and Gaudí was working on refurbishing the house at number 43 Passeig de Gràcia, which would henceforth be known as Casa Batlló, one of the architect’s most successful masterpieces. Gaudí demonstrated such formal and constructive prowess in this building that just a brief reference to all of his feats would take up the length of this entire article. Nonetheless, those who have seen Casa Batlló – even architecture students – are more likely to have been told more about the presumed symbolism of the forms than

18/07/2019 12:47:05

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 67

Figure 6. Interior of the Sala Mercè. Barcelona. Photo: author unknown (1910-1912). GMN Archive.

their architectural significance. One example is the building’s crown. There is a debate as to whether it represents a dragon, either awake or sleeping, but there is no discussion of the reason for its lines. “Both neighbouring houses were already built when Gaudí refurbished what would become Casa Batlló. On the left was Puig i Cadafalch’s Casa Amatller, with its peculiar stepped peak, more common in Central European buildings. On the right was a classicist house which at that time was two storeys lower than it is today. Gaudí did not seek discord. Quite the contrary, he sought to harmonise the tops of the three houses, despite their differences in height and shape. To resolve the junction with Casa Amatller, Gaudí designed the cylindrical tower topped by the cross, which enabled him to recess its dividing wall which would have otherwise stood four or five metres taller than the peak of the neighbouring home. On the other hand, the line of the impost on the last balcony of Casa Batlló runs along the dividing wall along the top of the peak of Puig i Cadafalch’s house until it dies out in a shared corbel. On the opposite side, a stone rope collects the moulded imposts on the neighbouring house. At the end of the large classical cornice on the top of this building, which used to be two storeys lower, Gaudí installed a stone flag; however, now that the neighbouring building is taller, it seems to have lost its meaning. There is very little symbolism and esoterism on this façade, very little from literature and a great deal from architecture, outstanding architecture.23

Catalan Historical Review-12.indb 67

The brutal addition of two more storeys on the neighbouring building (after Casa Batlló had already been declared a national monument) is still a calumny which the city, via the Town Hall, has never set out to resolve. Another blight on the building today is its abusive use (with too many visitors) and the occasional alterations in the façade via advertising. One year later, in 1906, Gaudí began work on Casa Milà, which is so close to Casa Batlló in space and time yet so distant in concept and language. This house, which is known as La Pedrera (The Quarry), was built from scratch and reflects the modern structural concept of a building with a load-bearing structure holding up the façades or outside walls. According to Françoise Choay, this archetype originated in the Home Insurance Building built in Chicago in 1883 by William Le Baron Jenney, and he considers it “one of the prototypes of 20th-century architecture”.24 Just like Jenney 20 years earlier, in Casa Milà Gaudí used a steel structure and stone walls. However, when discussing the 20th century, this French professor was citing not Gaudí but Mies van der Rohe and his disciples and followers all over the world who, to greater or lesser success, filled our cities with buildings constructed of load-bearing structures and lightweight curtain walls. Obviously, Gaudí’s choice could not be compared to this architecture, as it has been so often. Indeed, it is difficult to think of a curtain wall being made from such heavy stones (regardless of whether they represent the waves of

18/07/2019 12:47:06

68 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Antoni González Moreno-Navarro

During this time, while some intellectuals in Barcelona were proclaiming in their circles and gatherings that Noucentisme had been born, the streets and squares of much of Catalonia and its capital were being filled with Art Nouveau buildings. They were designed by architects, contractors or builders, most of them uninvolved in the major events in the history of architecture that were happening elsewhere in the world:, Auguste Perret built the garage on Rue Ponthieu in Paris; in Darmstadt, Joseph Maria Olbrich was building the Wedding Tower; in 1908, Peter Behrens began the Turbine Factory in Berlin and Adolf Loos was making the Kärtner Bar in Vienna; and in 1909, Wright built Robie House in Chicago.

Figure 7. Crown of Casa Batlló and Casa Amatller. Barcelona. GMN Archive.

the sea or the flounces of the mantle of the Virgin Mary which were supposed to crown the building). The fact is that Gaudi’s solution does not exactly fit what Pijoan said with regard to the “constructive sincerity” which modern architecture and Modernisme shared. On the other hand, today it is proving to be a serious challenge to guaranteeing the building’s survival, that is, the survival of a building which is full of formal feats on the façades (with the agitated movement of the stones and the wrought-iron of the balconies, designed by Gaudí himself), the roof (with incredibly suggestive passages), the colourful light shafts and the appealing plaster ceilings in some rooms, all designed by Gaudí as well. As he was making these two houses, Gaudí was not only overseeing the restoration of the cathedral of Mallorca and construction of Parc Güell, and checking in with the construction on the Sagrada Família, he was also engaged in other initiatives. The most important one was his partnership with the sculptor Josep Llimona on the monument to Doctor Robert, which was unveiled in 1910 at the Plaça de la Universitat de Barcelona; it is currently installed in Plaça de Tetuan and was reconstructed in 1981. Doubt has been cast on Gaudí’s clear influence on the project because of a lack of written proof. However, all one has to do is view the architecture of the monument and compare it to the lower part of its contemporary Casa Milà to understand that César Martinell, the architect’s main biographer, is right in endorsing his authorship.

Catalan Historical Review-12.indb 68

Gaudí ventures abroad Gaudí was not unknown in Europe. His works had been showcased in numerous specialised publications, and his fame was on the upswing thanks to the testimonials of foreign visitors who were particularly attracted by the Sagrada Família under construction. However, there is no news about any exhibition devoted to his output prior to the one held in Paris in 1910. The initiative sprang from a small group of French professionals led by a reputable historian, Gabriel Hanotaux, the Minister of Foreign Affairs between 1894 and 1898 and a professed admirer of Gaudí’s work, who had had the chance to visit Barcelona. The architect listened to his idea sceptically, perhaps because he was afraid of failing or not inspiring interest, since he thought that the French did not grasp his works. However, unlike Gaudí, says Martinell, Eusebi Güell expressed his enthusiasm for the idea and offered to sponsor the exhibition.25 The exhibition was held in the gallery of the Societé Nationale des Beaux Arts in Paris’ Grand Palais between the 15th of April and the 30th of June 1910. Enlarged photographs, scale models and blueprints were exhibited, and a catalogue was published to go with the show. Güell invited Gaudí to travel to the French capital to present the exhibition, but the architect refused. Therefore, by mutual agreement, they entrusted the delicate mission to the young architect Jeroni Martorell i Terrats, with whom Gaudí had a “friendship and professional relationship which”, say Raquel Lacuesta and David Galí, “came from the entities and associations [such as the Centre Excursionista de Catalunya] where they met while pursuing similar interests”.26 Before Martorell left for Paris, Gaudí gave him concise advice on how to react to the lack of understanding, and even the potential protests, that he might encounter there. The exhibition was reported on widely in the French press, as Martorell himself explained in the chronicle he sent to La Veu de Catalunya published on the 23rd of June 1910, which he took advantage of to express his admiration for Gaudí and his works. Gaudí is, said Martorell, “a crucial figure in modernity in today’s architecture”. In hindsight, perhaps reality was not quite the way Martorell presented it. Gaudí’s works may have reached Paris a bit

18/07/2019 12:47:06

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

late, at least if analysed from the standpoint of the modernity that Martorell mentioned. That same year, 1910, an exhibition of the works of Frank Lloyd Wright was held in Berlin. For whomever had the chance to see or learn about the two exhibitions, the contrast may have been striking, even incontrovertible. If we accept that they were the oeuvres of two masters of architecture, it would not be overly risky to bet on which of the two represented the future. In 1910 in Vienna as well, Loos finished Steiner House and the house on Michaelerplatz, and in Brussels, Josef Hoffmann completed the Stoclet Palace. Likewise, the Central Station by Eliel Saarinen in Helsinki, the City Hall by Ragnar Östberg in Stockholm and Centennial Hall by Max Berg in Munich were all under construction. The church at Colònia Güell In addition to running the businesses and industries that he had inherited from his father and fulfilling his duties in his father-in-law’s shipbuilding, banking, railway, mining and tobacco businesses, Eusebi Güell also promoted agricultural and industrial businesses. The latter included the textile factory at the Colònia Güell which had been built in 1890 on his farm estate called Can Soler de la Torre in the town of Sant Boi de Llobregat, which was later annexed to the neighbouring town of Santa Coloma de Cervelló. Even though there is no documentary proof, it is quite likely that Güell gave Gaudí the commission of the overall urban development of the Colònia (the series of factories and the workers’ village). This project included plans for a privileged position for the future church which was to preside over the village. The village houses were designed by Gaudí’s assistants – Francesc Brenguer and Joan Rubió – under the master’s supervision. However, the design of the church was reserved for Gaudí; therefore, I do not believe that he was specifically commissioned to make this design. The date of 1898 mentioned by Ràfols in Gaudí’s first biography must refer to when the client and architect began to discuss the need to move the project forward because the chapel at the Can Soler estate, used by the increasing numbers of residents of the Colònia, had become too small. Just as in his house in Barcelona, Güell gave the architect total creative freedom. Gaudí took years to get the project moving, and the first stone in the church was not laid until the 4th of October 1908. However, the construction overseen by Gaudí did not actually begin until well into 1909, at the same time that the ingenious model funicular structure meant to oversee work was started. That same year, 1909, as a test to be applied to the construction of the church at the Colònia, Gaudí designed and constructed the building meant to house the schools on the premises of the Sagrada Família, the architect’s last masterpiece which today has been remade for the third time and moved from its original location. In the ensuing years, especially between 1912 and 1914, Gaudí worked virtually full-time on the church in the Colònia Güell. Gaudí lived in Barcelona, in a house in

Catalan Historical Review-12.indb 69

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 69

Parc Güell, and had to commute 20 kilometres to the church, first on foot, then with the streetcar, then the train, and finally a cart. Nonetheless, he visited the site more than 600 times; some months, he went there more than 20 times, and some weeks, he visited it six days in a row. A diehard bachelor living in voluntary isolation from social relations, Gaudí could allow himself this degree of passionate dedication to architecture, and in particular to this project, which may have been his most important one. Around that time, he barely visited the Sagrada Família, on which construction had virtually ground to a halt because of a major budgetary crisis. Construction on the church designed by Gaudí halted in November 1914. The decision was taken by the sons of Eusebi Güell, who were frightened of the cost of the construction, the start of World War I and especially what it meant to make a church like that one in a place and time in which social and labour relations were turbulent (as witnessed in 1909 during the Tragic Week). Gaudí’s last visit to the site was on the 3rd of October 1914. On that date, not even the lower nave of the church – known erroneously as the crypt – had been completed, and it still stands today with the inside of the walls and ceiling unclad, counter to the architect’s plans. Almost 90 years after Gaudí left, once in-depth historical and material research had been con-

Figure 8. Church at Colònia Güell. Chapel of the Holy Christ. Photo: Montserrat Baldomà (2003). SPAL Archive (Provincial Council of Barcelona).

18/07/2019 12:47:07

70 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

ducted, the reform of the interior was designed and even started in order to bring it closer to the image that Gaudí had designed.27 However, it was never finished either.

THE SAGRADA FAMÍLIA As I write these lines, the Sagrada Família temple, the building in Barcelona that has garnered the most worldwide fame, is an immense mass in the middle of the Eixample district, a hulking mass of stone – with different colours, textures and patinas – surrounded by huge, bustling cranes and herds of people queuing, taking photos or yawning as someone recites its history. Most of these stories (those recounted inside the hulk as well) are inexact or conceal important nuances of the truth. The most common inaccuracy heard is that the unfinished temple was designed by Antoni Gaudí. Other omissions or tall tales refer to the historical process of its construction, the social significance of the building or the date of its expected completion. It is a known fact that the driving force and mastermind behind what the temple should be was a devout bookseller, Josep María Bocabella, who was poised to fiercely counter any revolution in his time. In 1881, he purchased land in the Poblet neighbourhood of Sant Martí de Provençals (in a presumably speculative transac-

Antoni González Moreno-Navarro

tion, which has not yet been disproven).28 At the same time, he commissioned the design to the diocesan architect, Francesc de Paula del Villar, who came up with a Neogothic design. The first stone was laid on the 19th of March 1882, and the next year, Villar resigned to avoid further battles with the bookseller. This is when Gaudí appeared, barely 30 years old, not too tall, with blue eyes and not much of a reputation in architecture yet. He earned the approval of Bocabella, who would remain at the helm. According to Casanelles, Gaudí’s presence at the site was almost anonymous until 1900.29 From the outset, Gaudí chose to carry on with the original project without making a new set of blueprints of the temple. And he never did. He limited himself to improving certain aspects of Villar’s project and to designing the eastern façade. The first pencil sketch by Gaudí showing a possible image of the temple as a whole was made in 1905. Shortly thereafter, on the request of the poet Joan Maragall, Gaudí strove to come up with a more specific design for the temple which he was building sans blueprints. According to Casanelles, “he responded to the vagueness upheld until then with future vagueness. Even though he didn’t do it personally. He left it in the hands of a devout admirer”. He is referring to the drawing published in La Veu de Catalunya on the 20th of January 1906, which was quite similar to the one that Joan Rubió i Bellver made to

Catalan Historical Review-12.indb 70

Figure 9. Gaudí’s Sagrada Família (18841926). Photo: author unknown (1926). GMN Archive (Nebreda Collection).

18/07/2019 12:47:08

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

publish in the magazine Ilustració Catalana on the 10th of March of that same year. There are no more drawings or blueprints made by Gaudí – or even by his disciples during his lifetime – with the exception of the sketch that Gaudí himself made in 1917 showing what the lower part of the western façade should be like, scrawled on a scrap of paper which the architect was carrying in his pocket when he was mortally injured. According to Martinell, the overall plan of the Sagrada Família “was only a virtual image in the architect’s mind which was externalised when his orders made it almost visible”. After three years of seldom visiting the Sagrada Família since he had thrown himself fully in the construction of the Colònia Güell, suddenly without any other private commission, Gaudí finally took refuge in the temple under construction. Enclosed in its premises, determined to resolve a challenge that no longer made any sense in that century, namely “overcoming the Gothic”, and a slave to his own fetishes and obsessions, Gaudí broke off any ties with the evolution of modern architecture. It was a shame, because a genius like him could have contributed a great deal, at least to the debate on what the now-unstoppable revolution entailed. The lone wolf that he had always been shut himself up all alone, meekly, in those premises still permeated with the memory of the devout Bocabella. “The master’s architectural work [at the Sagrada Família]”, says Martinell, “finished with the terminal cross of the Saint Barnabas tower [1925], or perhaps with the finishing touches on the façade that [the architects] Sugrañes and Quintana completed following his instructions. Everything else”, claims the best disciple and biographer that Gaudí has had, “is a continuation of a new stage which he had planned with a new rejuvenating spirit that would benefit his work”. This spirit unfortunately was never unleashed. After 1952, other architects continued construction, remaking models and interpreting photographs of those handful of little sketches by Gaudi (not even the originals, which were lost in 1936). Attributing to Gaudi everything that has been done since his time (no matter how interesting it is or could be) has a whiff of tourist marketing and disparagement of the successive architects, from Domènec Sugrañes i Gras to Jordi Faulí i Oller, who have overseen the construction since the summer of 1926. On the 7th of June 1926, Gaudí was run over by a streetcar on line 30 when he was crossing Gran Via de les Corts Catalanes near Carrer de Bailén. Transferred to the old Santa Creu hospital in the Raval district, he died there three days later. The social, religious and political mythmaking of the son of the boilermaker from Riudoms began with his massive burial. But that is a different story.

Notes and references [1]

Sigfried Giedion. Space, Time & Architecture: The growth of a new tradition. Harvard University Press, Cambridge 1941.

Catalan Historical Review-12.indb 71

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 71

[2]

Antoni González, Raquel Lacuesta, Montserrat Baldomà. Palau Güell. Itinerari de visita. Diputació de Barcelona, Barcelona 2013, p. 8. [3] Josep Pijoan. Historia del Arte, vol. 4,. Salvat Editores S.A., Barcelona 1963. [4] Antoni González, Raquel Lacuesta, Montserrat Baldomà. El palau Güell. Una obra mestra d’Antoni Gaudí. Diputació de Barcelona, Barcelona 2013. [5] Bruno Zevi. Storia dell’Architettura moderna. Einaudi Editore, Turin (Italy) 1950. [6] Compiled in Antoni González Moreno-Navarro. “El Noucentisme (1919-1959)” in Carme Farré Sanpera (ed.). L’Arquitectura en la Història de Catalunya. Caixa de Catalunya, Barcelona 1987. [7] José Luis González Moreno-Navarro, Albert Casals Balagué. Gaudí y la razón constructiva. Ediciones Akal S.A., Madrid 2002. [8] Jaume Castell. “El Capricho, en Comillas, una obra de Gaudí abandonada”. La Vanguardia Española. Barcelona, 1976. [9] Antoni González, Isabel Ordieres, Isabel. “Una casa santanderina de Gaudí, precursora del modernismo, corre peligro de derrumbamiento”. El Correo Catalán. Barcelona 1982. [10] Interpretation attributed to Gaudí and conveyed by family tradition of the owners, and contained in César Martinell. Gaudí. Su teoria. Su vida. Su obra. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Barcelona 1967. [11] Juan Bassegoda Nonell. El gran Gaudí. Editorial Ausa, Sabadell 1989. [12] José Luis González , Albert Casals. Op. cit. [13] W. Lodia. “Interior Views from the House of Senor Güell. Barcelona”. The Decorator and Furnisher, vol. 19, no. 4, New York, 1892. [14] William Morris. “Dyeing as an art”. The Decorator and Furnisher, vol. 19, no. 6, New York 1892. [15] L’A. “A Modern House in Barcelona”. American Architect and Building News. Boston, 1892. [16] Academy Architecture and Architectural Review, VIII, vol. 9. London, 1896. [17] F. Rogent Pedrosa. Arquitectura moderna de Barcelona. Parera y Cía., Barcelona 1897. Panorama Nacional. Escogidísima colección de láminas. Reproducción fiel de esmeradas fotografías, Vol. II. Hermenegildo Miralles, Barcelona 1898. “Casa Propiedad de Don Eusebio Güell y Bacigalupi, calle Conde del Asalto nº 5. Antonio Gaudí (1888)”. Arquitectura Moderna de Barcelona. Juan Bautista Pons, Barcelona 1900. [18] Raquel Lacuesta Contreras, Xavier González Toran. El modernisme perdut. Sants, Les Corts. Editorial Base, Barcelona 2017. [19] Juan Bassegoda Nonell. Op. cit., pp. 346-355. [20] Josep Pijoan, Op. cit. Volum 4, p. 329. [21] Antoni González Moreno-Navarro. “La Sala Mercè, el hasta ahora oculto cine de Antoni Gaudí”. Loggia. Arquitectura & Restauración. no. 9. Valencia, 2000 pp. 1621.

18/07/2019 12:47:09

72 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[22] Antoni González Moreno-Navarro. “La restauración póstuma de la Sala Mercè, el desaparecido cinematógrafo diseñado por Antoni Gaudí”. Quaderns científics i tècnics de restauració monumental. no. 14. Diputació de Barcelona, Barcelona 2004. pp. 31-44. [23] Antoni González. “Gaudi, ni mític ni místic: arquitec te”. Nexus, no. 16 (monograph Gaudí-La Pedrera). Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona 1996. [24] François Choay. “Jenney William Le Baron”. Robert Maillard (ed.). Dictionnaire Universal de l’Art et des Artistes. Fernand Hazan, Paris 1967. [25] Cèsar Martinell, Op. cit. p. 94. [26] David Galí, Raquel Lacuesta. “Antoni Gaudí i Jeroni Martorell”, in Quaderns Científics i Tècnics de Restaura-

Antoni González Moreno-Navarro

ció Monumental, no. 14, Gaudí i l’Spal, Diputació de Barcelona, Barcelona 2004. [27] Antoni González Moreno-Navarro. “Restauración de la iglesia de la Colònia Güell. La prevista actuación en el interior”. Informes de la Construcción, no. 481-482, Gaudí, restaurado. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2002. [28] Antoni González Moreno-Navarro, Raquel Lacuesta Contreras. “Resumen histórico de la evolución del entorno urbano de la Sagrada Familia”. CAU, no. 40, Monogràfic La Sagrada Familia Para qué y para quién? Barcelona 1976, pp. 22-23. [29] E. Casanelles. Nueva visión de Gaudí. Ediciones La Polígrafa, Barcelona 1965. pp. 77-79.

Biographical note Antoni González Moreno-Navarro (Barcelona, 1943). Architect (1970). Monument restorer (9th to 20th centuries). Winner of the 1980 FAD award. Public servant (1981-2013). Head of the Monument Service (SPAL) of the Provincial Council of Barcelona (19812008). Director of the restorations of the Palau Güell and the church at the Colònia Güell, and of the virtual reconstruction of the Sala Mercè. Founder and president of the Academia del Partal. Publicist and lecturer. Author of La restauració objectiva. Mètode SCCM de restauració monumental and a dozen books on history and architecture.

Catalan Historical Review-12.indb 72

18/07/2019 12:47:09

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 73-86 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.157 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case Gemma Rubí*

Universitat Autònoma de Barcelona Received 13 August 2018 · Accepted 3 September 2018

Abstract This article seeks to contribute to explaining how caciquism operated in Catalonia during the Bourbon Restoration and how it evolved within the context of the emergence of mass politics and society during the early decades of the 20th century from a comparative Spanish and European perspective. Specifically, it analyses how some regional power caciquates were formed in the Catalan districts in order to further explore the development and evolution of these relationships. It then spotlights the early process through which the dynastic rotation in Catalonia was destroyed through the campaigns to condemn caciquism, and to what extent this process entailed true progress for democracy within the transition from political liberalism to democracy in Europe at the turn of the 20th century. Keywords: Catalonia, Political clientelism, Spain in the Bourbon Restoration, Political behaviour, Path to Democracy in Europe

Introduction Generally speaking, historiography has not extensively analysed caciquism in Catalonia during the Bourbon Restoration. This is largely because it has been difficult and complex to explain the existence of this particular sociopolitical phenomenon in an industrialised and/or agroindustrial society, as Catalonia was at the time. In fact, in theory the most natural and logical thing would be to assume the full compatibility between political liberalism and capitalist development, along with the automatic relationship between caciquism and economic backwardness. Fortunately, today this debate – which was quite vivid during the 1980s – no longer makes sense because comparative and transnational studies have verified that caciquism – meant as a kind of political corruption that primarily takes shape in election fraud, although by other means as well – inherently accompanied the modernisation process of Western societies since the beginning of the contemporary era. Consequently, this phenomenon is concomitant with favouritism, political clientelism and patronage.1 And it is at the core of one of the hypotheses guiding the leading European studies on the history of political corruption: the criticism of favouritism or political clientelism would have transformed power tech* Contact address: Gemma Rubí. Grup d’Estudis i Recerca “Política, Institucions i Corrupció a l’època contemporània” (PICEC). Department of Modern and Contemporary History, Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Tel. +34 935811186. E-mail: MariaGemma.Rubi@uab.cat

Catalan Historical Review-12.indb 73

niques, which renders it essential to analyse micro-politics and their modernisation in contemporary societies.2 Within this modernisation process, what were common and in no way exceptional were the constant tensions and contradictions between the new liberal regulatory frameworks governed by the values of freedom and equality and their practical application, which was subjected to the erratic dynamic of the interests of the new ruling elites on the state and local scale, along with a constant redefinition of these same values according to partisan convenience and the social mobility stemming from capitalist development. Therefore, these new perspectives refute the exceptionalism of the phenomena of caciquism, clientelism or the patronage system and instead integrate them into more inclusive explanations of the transition from liberalism to democracy. Within a political perspective, the 19th century is thus viewed from alterity itself instead of as a necessary, required step in the transition towards liberal democracy. Since the 1840s in Spain, the word caciquism has referred to a negative conception of politics and the exercise of power. The most generic meaning of this word and its derivates in the same semantic field was the abuse of power. For this reason, it was readily equated with corruption. A quick survey of the different local Catalan newspapers from the 1880s reveals the different discursive contents of the word caciquism as a synonym of privilege, favouritism, arbitrariness, despotism, irregularity and tyranny, among others. Likewise, time and time again caciquism was labelled calamitous, oppressive, unbridled, denigrat-

18/07/2019 12:47:09

74 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

ing, immoral and despicable. It was viewed as a symptom of malaise, “a plague against which all parties and all independent people protest”.3 In short, it embodied the worst of politics, dirty dealing, politicking and political jockeying, which was opposed to an honest government and a sound administration, which are neither irregular nor arbitrary. This vision was broadly shared by the Catholicregionalist sectors, Catalanism, Carlism, integrism and obviously the different republican families, anarchists and socialists. Despite being the leading beneficiaries of caciquism, even the parties of the regime criticised it. The dictionary of the Royal Spanish Academy added the word “cacique” a bit late, in 1884, defining it as a figure who exercises excess power in towns. Since the start of Spanish constitutionalism, this negative image had been attributed to a presumed selfishness in the territories and towns, which were more concerned with local finagling and power struggles than the general interest of the nation.4 In short, the infamy of caciquism was taken to the territories, election districts, local administration and their elites. However, in the last few decades of the 19th century, caciquist behaviour continued to be reserved for the local elites, while “oligarchy” became the universal, disparaging word used to describe the state-wide ruling class whose malfeasance had denatured the liberal regime from the beginning and would have brought the nation to decline. The convergence between caciquism and oligarchy was the epicentre of the diagnosis performed by the regenerationist politician Joaquín Corta based on the results of the famous survey which he conducted in the Athenaeum of Madrid in 1901, a story which has long been told among intellectuals and historiographers even until today.5 In this article, we shall seek to contribute to explaining how caciquism worked in Catalonia during the Restoration and how it evolved within the context of the emergence of mass politics and society during the early decades of the 20th century. Specifically, we shall analyse how some regional power caciquates formed in the Catalan districts in order to further explore the development of caciquist relations; likewise, we shall explain the process through which the dynastic rotation in Catalonia was destroyed through the condemnation of caciquism, and to what extent this entailed true progress in democracy.6

Oligarchic liberalism, executivism and government fraud Since the beginning of constitutionalism, the Spanish political system traditionally tended to place more weight on governability than on representativeness, even with the current regime designed by the 1978 Constitution in which the reinforcement of governability was once again chosen to counter the political instability of the Second Republic. This characteristic was quite pronounced in 19th-century Spain, when governability was guaranteed

Catalan Historical Review-12.indb 74

Gemma Rubí

at the same time that citizen representativeness was being neutralised in the parliaments, a characteristic that is not exclusive to this country but instead can be found in other liberal regimes from that period.7 This had a great deal to do with the model of liberal state which was being forged, which was quite similar to the uniform, centralised model in France that was supposed to oversee society as the sole legitimate representative of collective interests. However, it was also because of the importance of Catholicism in political practices. In Spain during the Bourbon Restoration, just as in Portugal during the Regeneraçao, France during Napoleon III and Prussia under Bismarck, as well as the Romanian constitutional monarchy defined in its 1866 constitution, the struggle for political power centred around the executive power. Specifically, in France, Spain, Portugal and Romania, the division of powers was barely articulated and quite limited, as it relied primarily on the pre-eminence of the executive power, with a public administration that was heavily hierarchised and centralised.8 What is more, in Spain during the Restoration, as the 1876 constitution had stipulated, the Crown was in charge of divvying up power among the political elites, such that the liberal consensus that Isabelline Spain had been incapable of reaching was finally achieved. Despite this, the regime could only be stable if government fraud was systematically committed, as it was necessary to control the election processes from the official estates. Spanish liberalism would have fulfilled its aims with this mechanism, albeit at the expense of a notable deficit in political citizenship.9 And its most scandalous consequence would have been the denaturalisation of the principle of representative government and the consequent contempt for the will of the electorate. This contempt would retain its impunity with the natural acceptance of what was considered its main benefit, namely the moral influence of the government. This guiding principle in the exercise of power allowed the citizens’ electoral preferences to be guided at the discretion of the government, which was regarded as the guarantor and interpreter of collective interests.10 Along with the Basque Country, Navarra and the large cities like Madrid, Valencia and Bilbao, Catalonia was one of the places where the dynastic systems of the Restoration broke down the earliest and the most robustly. In consequence, we must identify not only the reasons why the dynastic parties in Catalonia were discredited at such an early date but also how the different political forces realigned and adapted to the new electoral scene which was characterised by plurality and competitiveness, and what kinds of mechanisms they used to obtain and later control their respective power shares, including the practices of mobilising clientele. At a time when the entrenched dynastic rotation and encasellat (ballot manipulation by the Ministry of Governance arranging the seats in advance) was more difficult to reproduce and impose, especially after the early 20th century, government inter-

18/07/2019 12:47:09

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

ference was gradually disputed and replaced within the electoral districts through mobilisation and electoral competitiveness, although they, too, coexisted alongside corrupt habits.11 Attention has essentially been focused on the mechanisms of the oligarchic maintenance of political power, which can basically be explained by the intra-elitist consensus among the professional politicians from the centre in Madrid and the regional elites on the periphery.12 In Spain and Portugal, the governments were able to modulate the pace of elitist succession with the moderating concurrence of the Crown, through dynastic shift in the former and rotation in the latter. This also held true in the liberal regime instated in Romania just after it gained independence from the Ottoman Empire; indeed, until World War I, no government lost the elections it had organised.13 The process of adapting this elitist pact to the social transformations and the consolidation of a civil society arranged around interest groups, given that the pact was guaranteed by government fraud and a social patronage system, is one of the major gaps that has not yet been fully explained. Nor do we know whether the dynastic parties adapted to competitive politics, or to what extent caciquist policies coexisted with a logic of vertical and horizontal clientele-based control of the vote exercised by dynastic and anti-dynastic candidates, conducted by partisan elites willing to compete for citizens’ votes. That is, we need to discover to what extent elections were no longer just another way to legitimise the social hierarchies at the turn of the 20th century, as they had been in the course of the previous century and as perfectly explained by the patrimonial concept of power, or conversely to what extent the competitive logic forced a confrontation among power groups.14 These elites no longer relied on the natural order of society and/or on massive governmental fraud but instead on more or less rudimentary party machines and on the dialectic between the political centre and the regional peripheries, between Madrid and the local elites. The old debate posed by Salvador de Madariaga – later cited by Raymond Carr – focused on ascertaining whether a brand-new system had died with the pronouncement of General Primo de Rivera, or whether a moribund old system – the oligarchic regime – had been finished off at the end of the Restoration is still undecided.15 This debate has vacillated between weighing the vitality of the dynastic forces and the opposition parties, stressing their weaknesses and limitations, and highlighting the oligarchic, elitist and patrimonial behaviour of the parties in power which would have held onto it until the very end, thus impeding the democratisation of a regime that would conserve its liberal and oligarchic nature. We could further this debate with contributions around the origins of the Primo de Rivera dictatorship that pinpoint the political collapse of the system as the main cause for its authoritarian and praetorian leanings.

Catalan Historical Review-12.indb 75

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 75

“Buffet” politics: Caciquism and caciquates in Catalonia during the Restoration16 Compared to the enormous vitality of studies of caciquism in Spain, primarily from the 1990s, in Catalonia this sociopolitical phenomenon has garnered considerably less attention by contemporary historiography. Without a doubt, it was a core component that served to identify, describe and characterise the political-electoral life of the Restoration and is therefore inseparable from analyses of the evolution of electoral sociology, yet historiography has not striven to explain its significance and functionality. As a whole, it has tended to be viewed a bit folklorically in the accounts of the trickery committed to falsify election results. Alternatively, it has been associated with local power relations, often missing plausible argumentation on the functioning or transformation of clientele-based mechanisms. For example, there has been considerably less interest in explaining the content of the electoral protests and their legal-political vicissitudes. Generally speaking, with the exception of a few notable monographs, caciquism has often been naturalised, thus rendering it invisible within the political scene of the Restoration in Catalonia. Perhaps this scant attention is related to the survival of the interpretative thesis posited by Jaume Vicens Vives, which states that caciquism must have been somehow beneficial in Catalonia during the Bourbon Restoration, and therefore to some extent it must have been indulgent with the anti-dynastic oppositions. Generally speaking, this caciquism would have relied not so much on violence as on the neutralisation or attraction of the political adversary, and essentially, as Vicens states, “by exhausting and disillusioning the electors”.17 According to this interpretation, Catalonia as a whole was not a land of foreign or carpetbagging governmentplaced candidates, as the Catalanists insist; instead, the ruling Catalan elite somewhat willingly subjugated itself to the designs of the government, despite the fact that they only felt like “minsters of Catalan affairs”. The turn of the century, the state’s financial and political crisis and its inability to assimilate the claims of the workers and regions, along with the push-back against government caciquism, led the workers to embrace anarcho-syndicalism and the middle classes to feel represented by political Catalanism. And generally speaking, this thesis has remained pretty much intact and readily embraced by Catalan historiography. However, it does not consider either the unique features of Catalan caciquism, if it existed as such, or how it adapted to a new scenario of political-electoral competitiveness – which had previously been non-existent, at least steadily over time – which was ushered in at differing paces in 1901-3 and 1907.18 Vicens Vives’ interpretation was the subject of a profound discussion by the Italian historian Gabriele Ranzato in a pioneering study on the city of Sabadell, known as

18/07/2019 12:47:09

76 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

the “Catalan Manchester” because of its specialisation in the wool textile industry.19 This historian’s hypothesis suggested that the bourgeoisie, in Catalonia as well, did not necessarily adopt liberal political attitudes, that is, that economic liberalism did not necessarily need to be accompanied by the values and practices of political liberalism. This non-automatic relation seems quite obvious today, but within the context of historians’ intense debates on the bourgeois revolution in the 1980s, it was not at all so. Ranzato claimed that the wool manufacturers in Sabadell preferred to become hosts of the State, mere subjects, in exchange for the protection of their textile businesses, for fear of the risks inherent in the free market. It is true that Borja de Riquer replicated this thesis, in an attempt to spark a debate, when he claimed that despite feeling removed from the professional politicians of the Restoration, the Catalan politicians engaged in ballot manipulation when it suited them. What is more, he argues that caciquism was a phenomenon of everyday life, neither a specific manifestation of the bloc holding political power, in allusion to Manuel Tuñón de Lara, nor simply an epiphenomenon of political life.20 After this debate, in the wake of the rise in local history, the tendency was to monographically analyse caciquism, albeit always in association with the dynamic of electoral processes and political representation in the districts. Studies of caciquism have only exceptionally been conducted within the framework of the social history of politics, situating them in the transition from the politics of notables to the politics of masses. There are very few monographs that examine Catalonia as a whole or the electoral districts; indeed, they only exist for Lleida and Tarragona, while in both Barcelona and Girona there are only a handful of analyses and reflections on the local level.21 What is more, some studies seek to explain how local power worked as a specific methodology to analyse caciquism. A parallel approach that does indeed seek to be comparative is the one I have spearheaded on the political modernisation of Catalan cities during the reign of Alphonse XIII, which has allowed me to define a model of political change that had some common patterns, as well as few unique ones, spanning the shifting correlations of political forces in the struggles for local power. 22 The common features are the decline in dynastic forces, the hegemony of the oppositions (republican and especially Catalanist in the Lliga Regionalista), the re-adaptation of political clientelism to serve the inter-partisan struggle, the plurality and competitiveness of elections, electoral mobilisation, and the politicisation of the street as a public space of ongoing political-ideological confrontation between opposing political cultures. Manuel Marin took this one step further in a radically different paradigm, the paradigm of the cultural and symbolic history of politics and therefore of caciquism.23 It focuses on a case study of urban and industrial caciquism which was fuelled by the figure of the wool manufacturer

Catalan Historical Review-12.indb 76

Gemma Rubí

Figure 1. La Campana de Gràcia, 2 November 1901 - Satirical allusion to the electoral fraud consisting in providing false credentials bearing the name of deceased persons who were not removed from the census.

Pau Turull i Comadran. With this study – which was based on exhaustive research conducted in the extensive correspondence conserved in the Turull family’s private archive – Marin introduced some of the keys that allow us to analyse caciquism as a natural, normal phenomenon adapted to urban and industrial settings in Catalan society during the Restoration. Pau Turull was a prominent man who exerted a great deal of authority over the local community and acted as the banker of other prominent men of the City of Sabadell thanks to his immense fortune. This privileged position within the “natural” hierarchy of society led him to monopolise parliamentary representation through his ability to coalesce opposing complicities and interests, even from the very federal republicans whose political silence he managed to buy, when needed. However, when the time came for him to professionalise and take responsibility for the electoral machine – what was called the electoral “crank” or the “manubrio” in the terminology of the era – then his obstinacy worked against him and he did not manage to stop the mobilisation of the workers’ movement, not because of his incapacity but because of his failure to adapt. The last dynastic MP elected in the Sabadell district was indeed his brother, Enric Turull,

18/07/2019 12:47:10

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

who won the 1914 general elections thanks to fraud and the votes of the “pobles rabassaires” in the district.24 The regime needed professional politicians who could feed the ambitions of the governmental parties, not their own personal ambitions. The disparaging way that the civil governor of Lleida called the tactics pursued by the prominent men who did not want to bend to his will “buffet politics” in 1905 alludes precisely to prominent men’s obstinate determination to conserve or expand their spheres of regional power at the expense of the political objectives of the parties they served, which were basically the government parties that had to organise the elections. Ultimately, two of these eminences, Miquel Agelet and Emili Riu, debated the political control of the province of Lleida after Sagasta’s death and were faced with the threat of the republicans’ ascent. They were both aligned within the liberal party yet were thenceforth in opposing factions, the former a follower of Eugenio Montero Ríos and the latter of Segismundo Moret.25 Until 1919, the longstanding MP for Sort, Emili Riu, did not attain provincial leadership. The ministers of governance were forced to constantly struggle with personal demands, with the intentions of the opposition candidates, with those of other candidates not sponsored by the current government and willing to spend money to get elected, and with the claims and demands of the districts, such that government ballot manipulation particularly in Catalonia since the turn of the century was increasingly laborious to deal with until it became impossible. In 1914, the government considered Catalonia electorally emancipated. The limitation expressed by the manufacturer and MP for Sabadell, Pau Turull, reveals how the “natural” caciquates transformed into machines serving the recruitment of clientele votes, through which the political regime of the Restoration sought stability and the most important undergirding of its survival. Sometimes these caciquates disintegrated as economic diversification increased, leading to the appearance of new elites willing to dispute the hegemony of the traditional prominent citizens. This is the story that Joaquim Capdevila recounted for the city of Tarragona, which revolved around the figure of the landowner Enric de Càrcer, a faithful follower of Canovism, who was capable of weaving and forging stable bonds with the provincial council and with other MPs in the Courts from the districts on the Lleida plain in a way that was totally alien to the political activism of the leaders of these institutions, despite the hegemony of the conservative party in the province during the first few decades of the Restoration.26 Following the conflict over irregularities related to the supply of electrical fluid and water, which was monopolised by a company owned by Enric de Càrcer, an extensive, heterogeneous coalition was formed which included liberals, Catholics, Catalanists and republicans, later joined by a faction from the conservative party that was at odds with that prominent man who had exercised political, social and symbolic caciquism for years. Ultimately, a

Catalan Historical Review-12.indb 77

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 77

political change was being hatched, one that was directly associated with the dispersion of new socioeconomic classes represented by the industrialists and merchants, who were not willing to remain tolerant of the power hegemony that the petty nobility had traditionally exercised since the 18th century. This small regional capital fully entered the era of the politics of mass mobilisation and competition for the vote alongside a dynamism in its social and cultural life, yet another expression of the burgeoning modern society. Thus, we can see two phenomena shaping the caciquates in Catalonia during the Restoration. Two paradigmatic examples of the first one, the old guard, are the cases described above, which were either rural, such as Enric de Càrcer in Tárrega, or urban and industrial, such as the manufacturer Pau Turull in Sabadell. And the second was the caciquates which emerged later, partly in response to the need to stabilise the parliamentary representation of the electoral districts, a tendency which is comparable to what happened in the rest of Spain, albeit later, after 1914. One example of this in the Terrassa district is Salisme, named after the liberal Alfons Sala Argemí, who was ennobled by King Alphonse XIII with the title of Count of Egara. The early caciquates were more closely tied to homogeneous rural or industrial economic interests monopolised by patricians, and they were the political translation of social relations determined by patronage, paternalism and bonds of dependency more common and specific to traditional societies, with strong roots in local interests or with an impetus from industrialisation, yet with a mindset and imaginaries still anchored in the society still heavily dominated by communitarian values. Yet on the one hand, the new caciquates obeyed the requirement of professionalisation of parliamentary representation, such that their ultimate purpose was not only to win legislative elections but also – and more importantly – to retain the seat, while on the other, they most likely also reflected a way to counter the masses’ access to electoral life by neutralising partisan pluralism and electoral competition to the extent possible, consolidating a stable representation by the hegemony exercised by one party or by a cross-cutting power oligarchy, such as the Salista movement developed in the city of Terrassa. Salisme illustrated the consolidation of an oligarchic political movement that cut across party lines yet at the same time was able to offer individual and collective responses. It revolved around the manufacturer Alfons Sala i Argemí, who monopolised the parliamentary representation of the district of Terrassa virtually nonstop between 1891 and 1923, first as an MP and later as a senator. He began his political career in the provincial council of Barcelona in 1883, and later he won the seat for Terrassa, which he gave up when he abstained from submitting his candidacy in the 1907 elections, which were easily won by the Solidaritat Catalana platform. Salisme, with its right-

18/07/2019 12:47:10

78 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Gemma Rubí

Figure 2. La Campana de Gràcia, 14 March 1903 - Caricature referring to the republican electoral victory in Barcelona against the rightist forces.

hand men perfectly ensconced in the local, political, cultural and economic institutions of the city of Terrassa, was able to appease the workers’ movement and deeplyentrenched conservative Catalanism, keeping them at a remove from Courts.27 The discussion over Salista dominance was gradual, as the powerful republicanism condemned the existing election machinations which usually took place in the rural towns within the district. One of the most irregular practices which sparked the most widespread rejection in public opinion in this district occurred in the village of Rellinars in the 1920 elections, where the voting resulted in Sala’s victory over the Catalanist republican candidate, Domènec Palet i Barba. At that time, a huge snowstorm was cited as the reason why the report on election results was released with a completely unjustified delay. However, the reality of the situation was otherwise. As the chant goes – one of the many that circulates about Sala and his followers: “Sala said: Let all the dead of the village vote./ If you find a paralysed person / make him go vote, too / if he can’t do it by himself / he will roll there with the snow”.28 We could also shed light on other forms of regional political hegemony which sought to keep office through another example, namely the Marquis of Camps, his im-

Catalan Historical Review-12.indb 78

mense assets and the influence he exerted in different counties of Girona. The first Marquis of Camps, Pelagi de Camps, was the eighth largest taxpayer in Catalonia in the mid-19th century. His son, Carles de Camps i Olzinelles, who was affiliated with the Lliga Regionalista, could not shed the accusations levelled by the republicans at different times in his political career. During the voting in the 1916 elections, Camps met with the owners and manufacturers against the electoral college his village, Salt. In this town, according to the newspaper L’Autonomista, the Marquis persisted in his efforts to buy votes and provided ballots to his tenants and factory workers, “who were later watched over from the stairs of the electoral college to make sure that they did not change them to reflect their own way of thinking”.29 Finally, we should also mention the kind of caciquist domination exercised by the Godó family in the district of Igualada, which had amplifying effects through the control they exerted over Catalan public opinion from La Vanguardia newspaper, which they owned. Pol Dalmau recounted this story quite skilfully in his doctoral thesis which was just published in book form. This historian seizes on the virtues of the social history of politics to shed light on the transition from the politics of nota-

18/07/2019 12:47:11

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

bles to the politics of the masses in Catalonia, yet at the same time he stresses the symbolic components and cultural representativeness of this manufacturing family over a local community in the county of Anoia, as well as showcasing the readership of their newspaper, a rising source of power during the emergence of mass society in Catalonia.30 Despite the fact that the founders of the newspaper, Bartomeu and Carles Godó, fled from the industrial crisis that was besieging this region in the mid-19th century and moved to Bilbao, where they launched a new business line, they nonetheless kept up their family ties at all times (business and family were the flip sides of the same coin), as well as their ties with the region. The support of their kin and political friends in the district served as the foundation of their political influence and won them parliamentary representation. The family members held onto the seat until the 1914 elections. However, in the Solidaritat Catalana elections in April 1907, the second-generation newspaper owner, Joan Godó Lallana, suffered from a serious upset when he lost those elections to a broad anti-cacique coalition made up of Carlists, republicans and Catalanists. Joan Godó detested caciquism, but at the same time he was in favour of “good caciques” like himself, as he regarded himself as the “natural” MP from the district. This symbolic capital contributed to enhancing his authority and public image as a “good” notable, thanks to the social support he had in the district, as well as his newspaper. Intense politicisation was unleashed after the end of the Godó family caciquate, just as in other districts, sparked by the crisis in the wine industry and channelled via associations which grouped together the interests of the landowning farmers and the smallholders, the sharecroppers who cultivated the vineyards. This politicisation has been studied in the town of Hostalets de Pierola in the comarca of Anoia.31 The class interests were politically expressed via the Lliga Regionalista and republicanism in a scenario of electoral competition. In short, in Catalonia during the Restoration, the existence of caciquates viewed as spaces of regional political domination by prominent families was a common thread, although it did not last over time. The caciquates or networks of regional power were characterised by a cluster of clienteles and loyalties woven around the economic preeminence of a prominent man, family or family line, which was sustained on the social influence they exerted over the local community, which then had a logical translation in the sphere of parliamentary representation. We cannot find more or less stable provincial pyramids of political leaders beyond the existence of politicians professionalised and engaged in government ballot manipulation. To the contrary, under the control of the electoral influence that these professional politicians exerted, we can find a transformation of the networks of regional power as new economic interests emerged around the turn of the century, and as the middle classes organised themselves independently of the traditional elites, rendering

Catalan Historical Review-12.indb 79

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 79

the political representation of the districts and towns more plural. We could mention the appearance of republican movements with regional bases, such as most notably Marcel·linisme in the districts of Tortosa and Roquetes, as wonderfully studied by Josep Sancho, and the political control exercised by the lawyer from Manresa, Maurici Fius i Palà, over the industrial villages in the district of Manresa.32 Republicans and Catalanists were the major beneficiaries of the breakdown of the dynastic rotation in Catalonia at the expense of the parties of the regime, which were not acquiescent but instead tried to readjust to the new situation, albeit to no avail.

Electoral protests, denunciations and the fight against caciquism: Political mobilisation in an emerging mass society Despite the scourge brought about by accusations of corruption and the lodging of protests, the capacity to commit acts of corruption was paradoxically synonymous with the possession of power resources. So was the possibility of swaying a court ruling on the validity of the elections. Thus, the legal appeals of election fraud analysed by Josep Noguera in the district of Berga (Barcelona) reveal the drive not only to restore the offended honour caused by coercion, intimidation and even physical aggression, but also to publicly gain legitimacy.33 A veritable symbolic battle for power was waged in the elections, and corrupt practices were yet another power technique consented to by the hegemonic cultural conception of the political liberalism of the Restoration. Over time, the electoral protests shifted tactics, and were also most likely better grounded, although they often happened after the fact, not at the time of the votecounting, and were even replicated by the protested can-

Figure 3. L’Esquella de la Torratxa, 1 September 1905 - Caricature referring to voting manipulated by the cacique in favour of the ministerial candidates.

18/07/2019 12:47:11

80 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Figure 4. Demonstration called by Solidaritat Catalana in front of Barcelona’s Arc de Triomf on the 20th of May 1906. First large Catalanist mobilisation.

didates. The analysis of the electoral jurisprudence of the Supreme Court conducted by the lawyer Francisco Aguado in 1920 – which covers the period 1910-1916 – stresses first the high court’s limitations on accepting the protests (it did when it found huge disparities in the distribution of the votes) and secondly how they diversified in terms of kind and intensity.34 For the district of Barcelona, Jaume Muñoz has clearly demonstrated the lower frequency of physical violence and coercion from public servants, primarily in favour of the practice of buying votes, which was gaining purchase.35 In some towns, even the mayors themselves bought votes. Likewise, fraud persisted in different guises: breaking the urns, adulterating the lists of voters or filling out the election reports in an arbitrary fashion. According to one protest from the 1916 elections, more voters voted than the number that appeared on the list in the towns of Sant Llorenç de Mo runys, La Coma i La Pedra, Guixers and Navès in the district of La Seu d’Urgell. The main problem inherent to studying electoral protests is their reliability, since they are often lodged after the elections were held. And they also increasingly came with counter-protests which sought to neutralise the possible effects of the protest. One example is the district of Puigcerdà in the 1916 elections, when the dynastic officeholder Joan Degàs was pitted against the candidate from the Lliga Regionalista, Eusebi Bertrand. Faced with an

Catalan Historical Review-12.indb 80

Gemma Rubí

avalanche of protests lodged by Degàs, who requested that the elections be nullified, he attached a list of voters who claimed to agree with his ideas and the services provided in the district. However, the high court confirmed the validity of the elections. Public opinion’s gradual awareness of election fraud, the extremely powerful regenerationist diatribes after the crisis of 1898 and the strength of the anti-dynastic options in Catalonia led to a scenario in which intolerance of the abuse of power and administrative irregularities became an implacable engine of polarisation and electoral competition. In the Barcelona district, Manuel Planas i Casals, who oversaw the conservative dynastic interests in that province, considered this party’s influence shattered after its failure in the May 1903 elections.36 Indeed, the conservatives had lost the districts of Mataró, Berga, Sabadell, Vilafranca and Vilanova despite having organised the elections. All told, only four conservative candidates were elected, along with two liberals, four from the Lliga Regionalista, nine republicans and one independent. The big winners were the republicans, who presented a united front and became the leading force in the Barcelona district, while the major losers were the dynastic candidates and the Lliga Regionalista. Planas argued that one of the causes of the disaster was “the noticeable weakening of the power of the conservatives, tenaciously combated by Catalanists and republicans and not effectively supported by the Government”, which had remained neutral given the civil governor’s refusal to intercede. They had to learn this lesson if they were going to continue having some kind of power in Catalan politics.37 The condemnatory or protesting tone shifted according to the diversification and plurality of interests and demands, and the desire for representativeness channelled by the anti-dynastic parties. The Lliga Regionalista constructed a corpus of thinking primarily through the writings of Enric Prat de la Riba, who legitimised its political action, whose epicentre was the destruction of what he called the “citadel of caciquism”.38 Thus, a new politics was constructed, true politics, politics that served the interests of civil society. And thus it became representative at the same time as a battle was being waged between the dynastic candidates and the Catalanists for the monopoly of Catalan political life. The condemnatory campaigns against caciquism became particularly visible in the Solidaritat Catalana elections held on the 21st of April 1907. Caciquism was equated with the dirty politics practised by the dynastic candidates, which led to a landslide victory for the candidates in the Solidaritat Catalana coalition, made up of all the parties except the dynastic candidates and the Lerrouxian republicans, who earned 41 of the 44 seats up for grabs.39 However, one thing was the discursive sphere and another was political practice. This tension was brutally reflected in the protest and revolt which is known as the Avalot dels Burots (revolt of the tax-collectors) in the village of Artés (Bages) on the 2nd of January 1917. In this case,

18/07/2019 12:47:11

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

the caciquism it was combatting was not dynastic but came from the Lliga Regionalista in the Castellterçol district, where a fief owned by Francesc Cambó that did not have a district of its own was part of the village, which was also the bargaining chip in the negotiations with the government ballot manipulation. 40 In this case, the terms were inverted: the carpetbagging or hand-picked MP was an anti-dynastic politician, while the local authorities leaned towards the Lliga, as well as the landowner and provincial MP Antoni Abadal. Furthermore, in the village of Artés, the Berenguer family were manufacturers who were essentially the owners and lords of the village, since they employed 30% of the villagers (800 workers were employed in their factory) and drove the local economy to such an extent that the village merged with the factory and the factory with the village, and the chaplain, the doctor and the town hall were dominated by the same family and their clientele. Even though the Canalejas government had eliminated the tax on consumer goods in 1912, it was still charged because many small towns were financially asphyxiated. In 1917, the purchasing power of the workers of Artés had dropped because of the increased cost of living during World War I, and because the monopoly led them to earn subsistence salaries. In this context, the increase in this tax in order to pay off the debt caused by the failed attempt to channel largely unpotable water to the village, which also benefited the estate of the aforementioned provincial MP Antoni Abadal, was the spark that kindled the villagers’ ire.41 Ultimately, this protest was just the tip of the iceberg of a more structural problem: on the one hand, the end of the Berenguer family’s textile monopoly and paternalistic politics, and on the other the condemnation of the lack of political representation channelled by the republicans through the mobilisation of workers and shopkeepers, who were the worst hit by the increase in fiscal pressure. The revolt ended with the resignation of the local corporation, the creation of an union (Associació Obrera d’Artés) and the establishment of an industrial cooperative which was later privatised (Tèxtil d’Artés), despite the six-month lockout decreed by the Berenguers. The consumer goods tax was reinstated, but it was now collected via local distribution, which was much less onerous to the local economy. The Lliga lost political control over the village forevermore. Quite a different case was the rice conflict, also known as the rice war of the Baix Empordà (Girona), and its politicisation.42 Here we can see the efforts of a dynastic candidate to keep his seat in the most mobilised and participative elections in Catalonia during the Restoration, specifically the April 1907 elections. The conflict was sparked by a new outbreak of malaria and its impact on public health. The Count of Serra and Sant Iscle, Robert de Robert, the conservative candidate, who had had the district of Torroella de Montgrí enfeoffed for years and who oversaw conservative politics in the province of Gi-

Catalan Historical Review-12.indb 81

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 81

rona, sought to become the standard-bearer of anti-rice interests. Given the Girona political class’s increasing distance from the state, it was essential for the government to keep hold of the fiefdom of Torroella.43 If the seat were lost, conservative politics would be totally expelled from that district. For this reason, all the candidate’s efforts were funnelled towards spreading the word among electors about the government’s utmost zeal to care for public health. However, internally the government was not clear about the total ban on rice cultivation to stop the cases of malaria; nor was the rival, the candidate from Solidaritat Catalana, the nationalist republican notary Josep Torras i Sampol, channelling the rice-growers’ interests, as Robert claimed. It is curious how the anti-caciquist struggle ran a dynastic candidate who was purportedly against the ricegrowers, that is, against an imposition of caciquism, when in reality Robert only aspired to satisfy the conservative government led by Antonio Maura and to secure a lifetime senate seat accompanied by a noble title as a Spanish grandee. The person who was actually valiantly defending the anti-rice struggle was his rival, who in a side election won the seat for the district of Torroella, a vacancy which had to be covered after Robert’s sudden and apparently incomprehensible resignation. For the conservative politician, playing the anti-rice card had only been a pretext, although he had played it to the hilt, mobilising propaganda resources and undertaking a campaign to wear down his rival, who was at the helm of a powerful Solidaritat Catalana coalition. However, Torras only provisionally controlled this electoral district because he immediately returned to dynastic obedience.

Rotating coalitions, non-dynastic ministerial candidates, horizontal clientelism and fragmented oppositions During the period 1876-1899, the hegemony of the dynastic parties was virtually absolute, and liberals and conservatives earned a shocking percentage of the disputed election returns, more than 86%. Between 1876 and 1886, they controlled more than 90% of the returns; between 1891 and 1905, 75%; and after that date only 28%, such that the hegemony shifted to the anti-dynastic oppositions, primarily the Lliga Regionalista, the different republican parties and the Carlists.44 After 1901, in the electoral districts where it was impossible to build or maintain permanent caciquates, the electoral dynamics matched the capacity and strength of the anti-dynastic oppositions. In the districts where they were strong, either the mandates of the Lliga and republicans were revived, such as the city of Barcelona, or – more likely – coalitions were established between opposing parties or their factions and the residues of the governing parties willing to continue the struggle. To the contrary, where the dynastic ruling parties or their clientele had the capacity to

18/07/2019 12:47:11

82 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

lead coalitions, then the opposition parties buckled down and sought to garner whatever power shares they could. These oppositions were heterogeneous, so it was difficult for them to join forces, except for the great experiment of the unique and exceptional Solidaritat Catalana, motivated by the famous events of Cu-Cut which led to the approval of the 1906 Law on Jurisdictions that so irritated both Catalanists and republicans because it eroded and limited freedom of expression and entrusted the supposed crimes committed against the state and its symbols to military jurisdiction. 45 Thus, Catalanism was fragmented into a large conservative party, which largely replaced conservative liberal dynasticism, the Lliga Regio nalista, and leftist options represented by republican nationalism through different party platforms.46 However, we should also note that the progress of the anti-dynastic oppositions was far-reaching and widespread in Catalonia, albeit not as uniform as in the rest of Spain, so this internal strength automatically translated into political weakness within Spain as a whole. Secondly, some opposition parties were equally capable of adapting, being versatile and taking advantage of the breaches in the political system without disputing its underpinnings and the rules of play it afforded them. This would largely explain the diversified coalitionist dynamic around the existing power correlations in the districts, as well as the ability to impose a regional politics of alliances in Catalonia developed essentially by the Lliga Regionalista, which was always willing to negotiate “districts” with the government, the ministerial candidates and any other candidates with social and monetary power, regardless of whether they were Carlist, dynastic or even republican. What is more, despite the recognition of universal suffrage for men over the age of 25 in 1891, in practice parliamentary representation was off-limits to a significant swath of the population because they did not feel motivated and expressed an intelligent indifference, or because they felt marginalised in practice as the political system revealed itself to be pusillanimous when politically integrating citizens because it actually did not believe in the true worthiness of suffrage. In short, after the profound political crisis which was triggered by the loss of the last overseas colonies in 1898, the Catalan elite began to envision their own strategy, which entailed placing the Catalan question on the Spanish agenda. In order to do so, they had to gain legitimacy at the urns, that is, neutralise the mechanisms by which voting was adulterated. Catalonia was one of the sites where dynastic power disintegrated the most clearly and the earliest, where it was the most evident that the caciquist electoral machines stopped collecting the revenues meant for the party that governed. The fact that administrative fraud was gradually receding did not invalidate the pursuit of irregular means of getting votes at quite late dates, and both the dynastic and the opposition parties used these means to increase corrupt electoral practices.

Catalan Historical Review-12.indb 82

Gemma Rubí

Simultaneously, the status of ministerial candidate was devalued to the point that any candidate, not necessarily dynastic ones, could earn it if it was in the government’s interest. For this reason, as the dynastic formations fragmented and the traditional dynastic rule was dismantled, another system developed which we call “coalitionist rotation” or “rotating coalitions”, in which Carlists, Repu blicans and regionalists were involved alongside the dynastic factions.47 This new rotation emerged in a scenario of increasing electoral competition, where alliances and oppositions could be multiform, not just limited to the rotation which arose in the Barcelona district between the Lliga Regionalista and the radical republicans. In consequence, voting authentication was both the cause and consequence of an increase in political mobilisation, although this phenomenon was in no way free of persistent fraud and corruption. Despite the differences in criteria which separated the dynastic Catalan parties with respect to the state directions, they were grosso modo accommodated to the rules of game of the political regime ideated by Cánovas del Castillo. Today, nothing seems to deny the existence of caciquism in Catalonia, even though it had different characteristics and rhythms more befitting a much more urbanised, certainly more secular and also notably more autonomous and articulated society. These elements which made Catalonia unique within Spanish politics include the irregular presence of regional caciquates in space and in time; a much less notable presence of carpetbaggers installed by the government, which was also more nuanced since many of the carpetbaggers from other regions had kinship ties or had purchased properties in Catalan districts and immediately became residents there; 48 what is called Catalan-style “ministerialism”, which entailed the Catalan dynastic parties having some degree of autonomy with regard to the national directions dictated by the state and a reproduction of the peculiar dynastic rotation in the sense that Catalonia was not a priority in the development of ballot manipulation and that the major politicians of the Restoration did not have any districts there; the breakdown of the dynastic rotation at quite an early date, between 1901 and 1907; the existence of powerful anti-dynastic, Catalanist, republican and traditionalist oppositions with which the cabinets had to negotiate ballot manipulation; and finally, a negligible presence of article 29 of the 1907 electoral law which allowed candidates without rivals to be declared the victors immediately, a practice that was rather widespread in the regions of Galicia, the two Castiles and Andalusia. And we could add yet another difference compared to Spain as a whole: the suspensions of town halls, mayors and city councillors agreed to by the civil governors, a recurring practice which the cabinets used on the eve of elections in order to influence the electoral results, was also negligible. Thus, between 1915 and 1923, only 102 city councillors (1.4% of the total in Spain), 11 mayors

18/07/2019 12:47:12

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

(2.1%, and none in the Barcelona district) and 7 town halls (1.7% and none in Tarragona) were suspended. 49 The number of suspensions determined by the Minister of Governance was slightly higher, although equally negligible: 23 out of the 544 in Spain as a whole (4.2%), and they all took place in the last general elections held just before the Primo de Rivera dictatorship seized power.

Notes and references [1]

[2]

[3]

The scholarly literature on these sociopolitical phenomena is quite extensive. I shall choose just a few from the many that exist: the classic book by Samuel N. Eisenstadt and Luis Roniger, Patrons, Clients and Friends: Interpersonal Relations and the Structure of Trust in Society, Cambridge, Cambridge University Press 1984; Walter Little and Eduardo Posada-Carbó (ed.), Political Corruption in Europe and Latin America, London, Macmillan Press, 1996; Jean-Louis Briquet and Frédéric Sawicki (directors), Le clientélisme politique dans les sociétés contemporaines, Paris, PUF, 1998; Simona Piattoni (ed.), Clientelism, Interests and Democratic Representation. The European Experience in Historical and Comparative Perspective, Cambridge, Cambridge University Press, 2001; Frédéric Monier, La politique des plaintes. Clientélisme et demandes sociales dans le Vaucluse d’Édouard Daladier (1890-1940), Paris, La Boutique de l’Histoire, 2007, and the books by Jean-Louis Briquet which focus on clientelism in Corsica. For Spain, I would highlight Antonio Robles (ed.), Politica en penumbra. patronazgo y clientelismos políticos en la España contemporánea, Madrid, Siglo XXI, 1996. Xose Veiga Alonso, “Anatomía del clientelismo político en la España liberal decimonónica: una realidad estructu ral” in Hispania, LIX/2, no. 202, 2000, pp. 637-661. Javier Moreno, “Political Clientelism, Elites, and Caciquismo in Restoration Spain (1875-1923)”, European History Quarterly , vol. 37 (3), 2007, pp. 417-441. Recently, a comparative book on Spain and Portugal was published by Fernando Tavares and Javier Moreno (eds.), De las urnas al hemiciclo. Elecciones y parlamentarismo en la Península Ibérica (1875-1926), Madrid, Marcial Pons, 2015. An attempt to link caciquism with the concept of political representation can be found in Gonzalo Cape llan, “A Long and Hard Process of Democratization: Political Representation, Elections and Democracy in Contemporary Spain” in Kari Palonen, Tuija Pulkk and José M. Rosales (eds.), The Ashgate Research Companion to the Politics of Democratization in Europe. Concepts and Histories, Farnham, Ashgate Publishing Limited, 2008, pp. 317-335. For example, Frédéric Monier “La corruption, fille de la modernité politique?” in Révue Internationale et stratégique, no. 101, 2016, pp. 65-73. La Verdad. Diario político de noticias e intereses genera les, 29-IV-1883, a weekly from Tortosa.

Catalan Historical Review-12.indb 83

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 83

[4]

Gemma Rubi and Ferran Toledano, “Representación política y modernidades múltiples. Los diputados catalanes en las Cortes de Cádiz (1810-1814)” in Revista de Historia constitucional, no. 19, 2018, pp. 159-176. [5] Joaquín Costa, Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno en España: urgencia y modo de cambiarla, Madrid, Los Hijos de M. G. Hernández, 1903. [6] This work is part of the project entitled “La corrupción política en la España contemporánea en perspectiva comparada. Bases de datos, cartografía y análisis histórico (1810-2016)” financed by the Ministry of the Economy, Industry and Competitiveness (HAR2017-86545-P). It is also part of the research group “Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània” (PICEC) (2017 SGR 818), financed by AGAUR, Generalitat de Catalunya. Along with seven European and Canadian universities, our research team cofounded the international thematic network GDRI/CNRS-824 “Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine” coordinated by professor Frédéric Monier. [7] Some of the issues which we examine in this article come from the reflections contained in my article “Coaliciones de turno. Corrupción electoral y política competitiva en la Cataluña de la Restauración (1900-1923)” in Mélanges de la Casa de Velázquez, 2013, vol. 43, no. 1, pp. 273-293. [8] José Varela Ortega, “De los orígenes de la democracia en España, 1845-1923” in Salvador Forner, Democracia, elecciones y modernización en Europa : siglos XIX y XX, Madrid, Cátedra, 1997, pp. 129-202. The book overseen by this author: El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España (1875-1923), Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2001. For the case of Romania, see, among others, Alexandra Iancu, “Le pouvoir à l’abri des sanctions. Les débuts de contrôle parlementaire en Roumania” in Silvia Marton, Frédéric Monier and Olivier Dard (dir.), Moralité du pouvoir et corruption en France et en Roumanie, XVIII-XXe siècle, Paris, Presses de l’université Paris-Sorbonne, 2017, pp. 137-150. [9] Jesús Millan “La doble cara del liberalismo en España. El cambio social y el subdesarrollo de la ciudadanía” in Mélanges de l’école française de Rome. Italie et Médite rranée, Vol. 114, 2002, pp. 695-710. [10] Gemma Rubi “La représentation de la corruption. L’Espagne dans la construction du libéralisme politique (1840-1868)” in Olivier DARD et al. (coords.): Scandales et corruption à l’époque contemporaine, Paris, Armand Colin, 2014, pp. 165-180. [11] Gemma Rubi, “The Fight against Corruption and the New Politics in Urban Spain (1890-1923)” in Jens Ivo Engels; Frédéric Monier; Cesare Mattina; Andreas Fahrmeir (eds.), Stadt-Macht-Korruption: Praktiken, Debatten und Wahrnehmungen staädstischer Korruption im 19 un 20 Jahrhundert, Stuttgart, Steiner Verlag, 2017, pp. 99-108. [12] Jesús Millan “La doble cara del liberalismo en España…”, op. cit.

18/07/2019 12:47:12

84 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[13] Silvia Marton, “Patronage, représentation et élections en Roumanie de 1875 à 1914”, in Frédéric Monier, Oli vier Dard and Jens Ivo Engels (coords.), Patronage et corruption politiques dans l’Europe contemporaine, Paris, Armand Colin, 2014, pp. 141-166. [14] We have one possible example in the work of Antonio Annino, (coord.), Historia de las elecciones en Iberoamérica, siglo XIX. De la formación del espacio político nacional, Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica, 1995. Also paradigmatic are the works on Argentina by Alberto Lettieri and Hilda Sábato. [15] Salvador de Madariaga, España. Ensayo de historia contemporánea, Madrid, Ed. Aguilar, 1931. [16] Buffet politics is the name used by the civil governor of Lleida in his correspondence with the Ministry of Governance in preparation for the 1905 elections in the province of Lleida (Archivo Histórico Nacional, Fondos contemporáneos, 22 A-1, 1905). [17] Jaume Vicens Vives, Industrials i polítics del segle XIX, Barcelona, Vicens Vives, 1980, pp. 286-290. [18] Josep Armengol and Gemma Rubí, Vots, electors i corrupció. Una reflexió sobre l’apatia a Catalunya (1869-1923), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012. [19] Gabriele Ranzato, La aventura de una ciudad indus trial. Sabadell entre el antiguo régimen y la modernidad, Barcelona, Ed. Península, 1986. Also by the same author, “El caciquisme a Catalunya: una hipòtesi interpretativa” a Debats, no. 19, 1987, pp. 17-20. [20] Borja de Riquer, “Burgesos, polítics i cacics a la Catalunya de la Restauració” in L’Avenç, no. 85, 1985. Manuel Tuñon de Lara, Estudios sobre el siglo XIX español, Madrid, Siglo XXI, 1972. [21] Albert Balcells, Joan B. Culla, Conxita Mir, Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923, Barcelona, Fundació Jaume Bofill, 1982. The most complete study on political and electoral life during the Restoration in Catalonia is the one by Josep Armengol and Gemma Rubí, Vots, electors i corrupció. Una reflexió sobre l’apatia a Catalunya (1869-1923), op. cit. In addition to this general work, also worth citing are monographic studies broken down by districts and collective publications: Conxita Mir, Caciquisme polític i lluita electoral, Lleida 1890-1936, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985; Joaquim Molins, Elecciones y partidos en la provincia de Tarragona, 1890-1936, Tarragona, Publicacions de la Diputació de Tarragona, 1985. Àngels Gustems, Les eleccions provincials a Girona, 1901-1923, Unpublished Bachelor’s degree thesis, Universitat Autònoma de Barcelona, 1983; Conxita Mir (coord.), Actituds socials i control polític a la Catalunya de la Restauració, (1875-1923), Lleida, Estudi General de Lleida/Ed. Virgili i Pagès, 1989. We could also highlight monographs on different cities which either directly or tangentially attempt to analyse caciquism: Cèlia Cañellas and Rosa Toran, “La representación pòlítica de Barcelona bajo el signo caciquil” in Historia social, no. 11, 1991, pp. 97-122; Manuel Marin, “El cacique protector” in Histo-

Catalan Historical Review-12.indb 84

Gemma Rubí

[22]

[23]

[24]

[25]

ria Social, no. 36, 1/2000, pp. 21-34; Antonio F. Canales, Passatgers de la mateixa barca. La dreta de Vilanova i la Geltrú, 1903-1979, Lleida, Ajuntament de l’Alguaire, 1993; Maria Jesús Muiños, Ideologia i societat durant la Restauració: la precària configuració d’un ventall polític a Tarragona (1890-1914), doctoral thesis, Universitat de Barcelona, 1991, and Les actituds de l’elit civil tarragonina durant la Restauració (1890-1914). Cohesió interna, dependència externa, Tarragona, Arola Editors, 2003; Xavier Tornafoch, Catalanisme, carlisme i republica nisme a Vic (1899-1909): modernització política i lluites socials, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montse rrat, 2002, and Del caciquisme a la democràcia. Política i eleccions a Vic (1900-1931), Vic, Eumo Editorial, 2006; Joan Garriga, Granollers, caciquisme i fractura demo cràtica (1848-1939), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003; Joaquim Capdevila, Tàrrega (1898-1923): Societat, política i imaginari, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008; Josep Noguera, Industrialització i caciquisme al Berguedà 1868-1907, Unpublished doctoral thesis, Universitat de Barcelona 2013; Jordi Soldevila, Aigua, burgesia i catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (18741936), Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2015; Josep Sancho, El marcel·linisme a les terres de l’Ebre (1914-1939), Benicarló, Onada Edicions, 2016 . Gemma Rubi: “Modernizando desde abajo. La reconversión del caciquismo y la política de masas en las ciudades catalanas (1901-1923)”, Cuadernos de Historia Contemporánea, vol. 33, 2011, pp. 187-202; and “Caciquisme et changement politique dans les villes catalanes: le cas de Manresa sous la Restauration (1875-1923)” in Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, no. 45, 2011, pp. 43-66. Manuel Marin, Clientelisme et domination politique en Espagne: Catalogne, fin du XIXe siècle, Paris, L’Harmat tan, 2006. A review of the book in Gemma Rubi, “¿Exis tían caciques y cacicatos en Cataluña a finales del siglo XIX? Unas reflexiones a propósito del libro de Manuel Marin, Clientélisme et domination politique en Espagne. Catalogne à la fin du XIXème siècle, Paris, L’Harmattan, 2006”, Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, 3, autumn, 2008. Pere Font, “Bustillo, monàrquics i industrials: entorn de la crisi dels partits dinàstics, 1893-1903” in Arrahona, 3, III period, autumn 1988, pp. 61-74; and “Correspondència referida a Sabadell a l’arxiu Maura, 1903-1918” in Arrahona, 6, 1990, pp. 99-107. The civil governor of Lleida at that time was Luciano Clemente Guerra. Correspondence between the governor and the Minister of Governance to prepare the ballot manipulation of the 1905 general elections, Archivo Histórico Nacional, Fondos contemporáneos, 22 A-1, Telegram dated 17 August 1905. The controversy between Agelet and Riu in La Veu de la Muntanya de Tremp (19041905). I would like to thank Josep Armengol for contributing this information.

18/07/2019 12:47:12

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

[26] Joaquim Capdevila, Tàrrega (1898-1923): “Societat, política i imaginari …”, op. cit. [27] Xavier Marcet, “El salisme. Moviment polític i bloc de poder”, Terme. Revista d’història, no. 5, 1990, pp. 15-34. [28] The original in Catalan says: “En Sala deia: Que votin tots els morts queal poble hi tinc. / Si trobeu cap paralític / També el feu anà avotar / Isisol ell no pot valdre’s / Jaamb la neu rodolarà”. Josep Puy, Sàtires, cuplets i acudits en temps d’eleccions. Política i caciquisme a Terrassa (19171923), Terrassa, Fundació Torre del Palau, 2010. [29] Jordi Pons; M. Àngels Adroer, “Salt i el marquès de Camps: un cas de caciquisme” in Revista de Girona, no. 129, 1988, pp. 82 – 87. [30] Pol Dalmau, Press, Politics and National Identities in Catalonia. The Transformation of ‘La Vanguardia’, 18811931. Brighton, Sussex Academic Press / Cañada Blanch Centre at the London School of Economics, 2017. [31] Jordi Planas and Francesc Valls, Cacics i rabassaires. Dinàmica associativa i conflictivitat social. Els Hostalets de Pierola (1890-1939), Vic, Eumo Editorial, 2011. [32] Josep Sancho, El marcel·linisme …, op. cit. Gemma Rubí, Entre el vot i la recomanació. Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa, 1899-1923, Manresa, Angle Editorial, 1995. [33] Josep Noguera, Industrialització i caciquisme al Berguedà, 1868-1907, Unpublished doctoral thesis (Universitat de Barcelona, December 2013). [34] After the 1907 Election Law, the Supreme Court was the body charged with hearing the lawsuits stemming from electoral crimes. Francisco Aguado, Jurisprudencia electoral del Tribunal Supremo, 1910-1916, Bilbao, Zubiri and Zarza Hermanos Impresores, 1920. Only one of the 70 protests filed with the Supreme Court in the province of Barcelona was accepted. [35] Jaume Muñoz “Vicis de mal treure. La corrupció electoral a la província de Barcelona durant els últims compassos de la Restauració”. Paper presented at the “Primer Congrés d’Història de la corrupció política a L’espanya contemporània” held in Barcelona from 14 to 17 December 2017. [36] Letter from Manuel Planas i Casals to Antonio Maura dated 5 May 1903 (Archivo Fundación Antonio Maura, Bundle 85). [37] Ibid. [38] This aspect has been examined in “Une révolution par le bas? La dénonciation par les nationalistes conservateurs catalans des pratiques de corruption dans l’Espagne de la Restauration (1893-1916)” in Cesare Mattina, Frédéric Monier, Olivier Dard and Jens Ivo Engels (dirs.), Dénoncer la corruption: Chevaliers blancs, pamphlétaires et promoteurs de la transparence à l’époque contemporaine, Paris, Demopolis, 2018, pp. 301-321. [39] Gemma Rubí, “El turno en entredicho: las elecciones de Solidaridad Catalana” in Fernando Martinez (ed.), El Republicanismo de ayer y hoy : culturas políticas y retos de futuro, Madrid, Biblioteca Nueva, 2012, pp. 117-136.

Catalan Historical Review-12.indb 85

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 85

[40] In the 1914 general elections, the government aspired to insert a ministerial candidate if it reached an agreement with the Lliga Regionalista. [41] For a record of the revolt, see Gerard Girbau, La revolta dels burots (1917). Episodi singular de la història d’Artés, Artés, Ajuntament d’Artés/Centre d’Estudis del Bages, 2006. More recently, Adrià Cases, Dos de Janer de 1917: la revolta dels burots d’Artés, Artés, Ajuntament d’Artés/ Centre d’Estudis del Bages, 2017. [42] A good book which analyses this conflict: Pere Bosch, La guerra de l’arròs. Conflictivitat agrària i lluita política al Baix Empordà (1899-1909). Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2013. [43] In a letter sent to Antonio Maura, president of the government, Robert Robert claims that “la lucha que he sostenido con Solidaridad es de las que forman época, habiéndose acumulado allí todas las fuerzas solidarias de la provincia para hundirme y destruir el último y más firme baluarte de las fuerzas monárquicas de la provincia de Gerona y aún de toda Cataluña, quedando en mis manos el último girón de su bandera” (the struggle I have had with Solidaritat is the kind that marks an era, as all the united forces of the province had coalesced there to ruin me and destroy the last and most steadfast bulwark of the monarchic forces in the province of Girona and even all of Catalonia, and what is left in my hands is the last shred of their flag) (Archivo Fundación Antonio Maura). Letter dated 27 April 1907, cited by Pere Bosch, La guerra de l’arròs…, op. cit., p. 174. [44] Josep Armengol and Gemma Rubí, Vots, electors i corrupció. Una reflexió sobre l’apatia a Catalunya (18691923), op. cit. [45] Francesc Espinet and Gemma Rubí (eds.), Solidaritat Catalana i Espanya, Barcelona, Ed. Base, 2008. [46] Santi Izquierdo and Gemma Rubí (dirs.), Els orígens del republicanisme nacionalista. El Centre Nacionalista Republicà a Catalunya (1906-1909), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009. [47] Gemma Rubí, Coaliciones de turno…, op. cit. [48] In his doctoral thesis, Joan Palomas states that between 1876 and 1886, 21% of the representatives of Catalonia in the Congress of Deputies and 24% in the Senate were carpetbaggers. The district with the most carpetbaggers was Lleida, with 53% of its MPs, and the district with the fewest was Barcelona, with just 6% (El rerefons econòmic de l’activitat dels parlamentaris catalans, 1876-1886), Unpublished doctoral thesis (UAB, May 2002), pp. 389 and forward. [49] “Nombramientos y suspensiones de los Ayuntamientos (1915-1923) en Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria”, Anuario estadístico de España, 1924-1925, Madrid, Establecimiento Tipográfico “Sucesores de Rivadeneyra”, 1926, pp. 304-307. In Spain as a whole, 7,092 city councillors, 513 mayors and 400 town halls were suspended.

18/07/2019 12:47:12

86 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Gemma Rubí

Biographical note Gemma Rubí is a tenured professor of Contemporary History with advanced research credentials from AQU at the Universitat Autònoma de Barcelona and academic coordinator of research group 2017 SGR-818 “Política, institucions i corrupció a l’època contemporània” (PICEC). She has initiated studies in Spain on the history of corruption during the contemporary era in conjunction with colleagues from France, Germany, Holland and Romania as part of the GDRI/CNRS-824 network “Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine” coordinated by professor Frédéric Monier.

Catalan Historical Review-12.indb 86

18/07/2019 12:47:13

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 87-93 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

In Memoriam

Josep Maria Font i Rius (Barcelona 19152018)* Josep Maria Font i Rius, who passed away in Barcelona on the 5th of April 2018, was successively a full professor at the universities of Laguna, Murcia, Valencia and Barcelona. At the Universitat de Barcelona, he taught as a chair from 1954 until his retirement in 1985. As Tomàs de Montagut wrote, “many cohorts of Catalan jurists have gone through his classroom, and we recall him for his wisdom, but more importantly for his passion for the history of law and institutions and for his teaching, which always sought to develop a critical spirit in his first-year students, whom he wanted to inculcate with a legal culture that could serve us our entire lives as people and as future law professionals.” This teacher, devoted to his job and attentive to the needs of his disciples, was also a great researcher into the origins of the municipal system and rights and the local institutions in mediaeval Catalonia. His studies in this field have been and still today are a required reference for all mediaevalists. His masterpiece is Las cartas de población y franquicia de Cataluña, three voluminous tomes (1969-1983) where he published the charters granted to Catalan towns in order to stimulate their population and development and organise their collective life. This publication was accompanied by a monographic study on each town and a legal study of the regulations developed in these population charters. In 1985, upon Josep Maria Font i Rius’ retirement from academia, the Universitat de Barcelona published a compilation of his far-reaching studies at the request of the Faculty of Law. Dr Jesús Lalinde, who admits to being his disciple, was in charge of choosing the studies, and he wrote a valuable human and scholarly biographical note as the introduction. The compilation is a book almost 800 pages long entitled Estudis sobre drets i institucions locals en la Catalunya medieval (1985), and it reissues 24 studies, all of them still highly relevant, including: La recon* Text prepared by Josep M. Salrach (Universitat Pompeu Fabra and Institut d’Estudis Catalans). Photograph: Photographic Archive Collection of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical Review-12.indb 87

quista de Lleida y su proyección en el orden jurídico; La comarca de Tortosa a raíz de la Reconquista cristiana; Entorn de la restauració cristiana de Tarragona. Esquema de la seva ordenació jurídica inicial; Jaume I i la municipalitat de Barcelona; La universidad de prohombres de la Ribera de Barcelona y sus ordenanzas marítimas; and most importantly, Orígenes del régimen municipal de Cataluña, a 500-page study from 1940 which is still a required reference today. Despite his modesty, which led him to shun all kinds of honours, professor Font i Rius did not lack in recognition of his merits as both a citizen and a scholar. He was a member of the Institut d’Estudis Catalans as well as the Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona and the Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, and he was awarded a doctor honoris causa from the universities of Bordeaux and Montpellier. He also earned the Monturiol Medal, the Creu de Sant Jordi and the City of Barcelona Gold Medal for Scientific Merit. He was the president, and later the honorary president until his death, of the technical committee for the publication of the volumes in the “Textos Jurídics Catalans” collection, which depended on the Department of Justice of the Generalitat de Catalunya. The purpose of this collection is to share the sources of the Catalan legal, common-law and jurisprudential tradition, which are the outcome of extraordinarily fertile legal experience and must be restored from the past so we can better understand and evaluate the present. Precisely the publication of the Constitucions de Catalunya (1988) within this collection is an invaluable study by Dr Font on these fundamental rules of Catalan law. Equally important is his contribution to Catalunya carolíngia. Back in the early 1950s, Ramon d’Abadal, who foresaw that he would be unable to finish this project by himself, enlisted different colleagues to help, including Dr Font, whom he put in charge of the publication and the study of documents from the countship of Barcelona. With this purpose in mind, he gave Font the materials he had collected on this countship, in addition to notes and texts which were to be used to write volume I on the general history of the period. Years later, after Abadal had passed away, the History-Archaeology Section of the IEC, disturbed by the difficulties that the execution of the project had come upon, especially financial problems and the dispersion of contributors, took it over and appointed Josep Maria Font i Rius and Anscari Manuel Mundó as the project directors. Under their joint leadership, volume IV was published, which focused on the countships of Osona

18/07/2019 12:47:13

88 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

In Memoriam

and Manresa (1999); volume V, on the countships of Girona, Besalú, Empúries and Peralada (2003); and volume VI, on the countships of Rosselló, Conflent, Vallespir and Fenollet (2006). They both also oversaw volume VII on the countship of Barcelona, assisted lately by Gaspar Feliu and Josep Maria Salrach. Despite being almost 100 years old, Dr Font participated in the Catalunya carolíngia meetings, and he never ceased contributing his invaluable knowledge when needed. Focusing on another assignment that Ramon d’Abadal had given him, Dr Font and

Manuel Riu worked together to write volume VII** of the Historia de España Menéndez Pidal on the Pyrenean nuclei between AD 718 and 1035, a project which Xavier Barral, Gaspar Feliu and Josep Maria Salrach joined. Josep Maria Font i Rius viewed teaching and research as a single strand where culture is created and transmitted, and as a way to develop a critical spirit. He thought that the history of law could be used to study and show the way people in the past had used law to resolve their conflicts and try to build a better world.

Joaquim Garriga i Riera (1945-2018)*

this July from the hospital. He had been a member of the Institut d’Estudis Catalans since 2002. Dr Garriga has been the art historian of Catalonia, of his generation and of subsequent generations, the person with the most exhaustive knowledge of Italian art, and particularly the art of the Renaissance. This, along with Greco-Roman art, is unquestionably the historical period of the arts that has been the subject of the most international studies and therefore has a vast trove of literature. He was enamoured of these topics and a true connoisseur of them. I wish to highlight two of his early works. The first is the volume Renacimiento en Europa from the Fuentes y Documentos para la Historia del Arte collection published by Gustau Gili in 1983. Even though the book and the collection seem to be products written for a mass audience, as an annotated anthology with theoretical and practical treatises on the arts and other document sources, this book had a major influence on the profession at the time it was issued, since it served to reveal the complexity of the discipline itself while also providing a new didactic for art history. With this material, which was easily available in Spanish for the first time, it became clear that a proper analysis of past works of art necessitated familiarity with the rich literature in diverse formats which art has generated throughout history. His second major early work was also part of a broader project, the famous Història de l’art català by Edicions 62, and specifically his volume L’època del Renaixement, which was published in 1986, in conjunction with Marià Carbonell for the decorative arts. This history of Catalan art, which was widely disseminated and was a huge publishing success, signalled the enshrinement of a new generation of historians, including Dalmases, Pitarch, Garriga, Triadó, Fontbona and Miralles, who offered a deferred, critical synthesis of our artistic past for the first time. The volume by Garriga was one of the most successful, and perhaps the one that was the most difficult to write because of the limitations and dispersion of previous works; after all, while the mediaeval periods, the 19th and 20th centuries, and even the Baroque era with the figure of the architect Cèsar Martinell had been the subjects of curiosity, the 16th century lacked a characterisation as a whole,

Joaquim Garriga attended the last meeting of the History-Archaeology Section on the 7th of June, as was his wont. One week later, he was still living his life as usual, although already suffering from symptoms of his illness, and just one month later he had departed this world. It was a very sudden blow from which we are still reeling. I shall try to briefly explain why Dr Joaquim Garriga and his work as an art historian deserve singular recognition, since it is a key link in the renovation and consolidation of our historiography of art. We should first recall that Dr Garriga stood out for having unusual and solid training in the humanities and classical languages, thanks to his stay at the Seminary of Girona since his adolescence, where he was touched by the intellectual personality and later the friendship of several of his instructors, including the philologist and language historian Modest Prats. He furthered his classical training in Rome with a diploma in Christian archaeology from the Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana in 1969, and with a Bachelor’s degree in Theology from the Pontificia Università Gregoriana in 1970. That sojourn in Rome definitively consolidated his interest in studying the arts, which led him to earn a Bachelor’s in Art History from the Universitat de Barcelona (UB) in 1975 and later a doctorate from the same university in 1990, both with an Extraordinary Prize. He became an associate professor at the UAB in 1992 and a chair at the Universitat de Girona (UG) in 1996. He was a professor at the UB for twenty years, from 1976 until 1996, and for another twentysome years at the UG. As an emeritus professor since he retired in 2015, he signed the last qualification reports

* Text prepared by Bonaventura Bassegoda (Universitat Autònoma de Barcelona and Institut d’Estudis Catalans). Photograph by Jordi Pareto. Photographic Archive Collection of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical Review-12.indb 88

18/07/2019 12:47:13

In Memoriam

and the detailed information on it was extraordinarily dispersed. His book managed to explain the peculiarities and pluralities of the Renaissance in Catalonia, which was strongly influenced by the continuity of Gothic building models and numerous foreign artists living in Catalonia and working in the figurative arts, who slowly, with twists and turns, introduced the artistic models of the new Italianate culture. Despite the time that has elapsed since its publication, this book is still thoroughly valid within the interpretative framework of the Catalan Renaissance, and frankly I believe that it will remain an insuperable milestone for many years to come. The most original part of Joaquim Garriga’s research are the veins mined from his doctoral thesis, which was entitled Qüestions de perspectiva en la pintura hispànica del segle XVI. Criteris d’anàlisi i aplicació al cas de Catalunya. In it, and in a broad range of subsequent publications, he researched the genesis of the modern procedures of depicting perspective and their dissemination in the ateliers of the 15th- and 16th-century painters, especially in milieus with an artisan tradition. After an in-depth study of the Italian treatises, and especially the one by Leon Battista Alberti, whose first book in his De Pictura (1435) Garriga translated into Catalan, he made notable contributions to the systems of representing perspective of 15th- and 16th-century painters such as the 15th-century artists Lluís Borrassà, Jaume Ferrer II and Jaume Huguet, and the Castilian painter Pedro Berruguete and artists from other Spanish ateliers from the same period, as well as the artist known as the Master of Castelsardo, who worked in Sardinia and Catalonia, and other Catalan painters from the 16th century, such as Joan and Perot Gascó and Pere Mates. This is a field of research in which he had to prove his critical sense when reading the ancient Italian treatises on perspective. Furthermore, he had to be intensely familiar with the mathematical conventions of descriptive geometry, in addition to having all the erudition needed by a historian of Renaissance art. Logically, the bulk of his contributions are about the Renaissance in Catalonia, and they are found in collectively-authored books, such as L’arquitectura en la història de Catalunya (1987) and Història de la cultura catalana (1997), and in exhibition catalogues, such as Thesaurus (1986), L’època dels genis (1988), Millenum (1989), Pallium (1992), Jaume Huguet 500 anys (1993), Moble català (1994), Cathalonia (1997), El Renacimiento mediterráneo (2001), Cervera Tresors secrets (2001), Pedralbes. Els tresors del monestir (2005), Alba daurada (2006) and Obras maestras del Museu de Montserrat (2008), among others. These works have taken many strides towards revealing the specific artistic personality of names that were theretofore barely known, such as

Catalan Historical Review-12.indb 89

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 89

Ayne Bru, Joan de Burgunya, els Gascó, Pietro Paolo de Montalbergo, Benet Sanxes Galindo and Antoni Toreno. Particularly noteworthy in this sense was his curatorship (along with J. Bosch) of the exhibition and catalogue De Flandes a Itàlia (Girona, 1998), which contained a great deal of hitherto unpublished biographical information. Also worth recalling is his co-supervision of the catalogue of Modern Age pieces in the collection of the Museu Marés (1996), and his constant contributions to cataloguing and studying the works in the collections of several museums, such as the ones in Solsona, Mataró, Vic, Montserrat, Granollers and Tarragona. One extremely interesting aspect is his study of the art collections assembled in Catalonia in the 16th century: the classical antique collection of the vice-chancellor of the emperor Miquel Mai, whose portrait he identified in bas-relief, and the collection of the archdeacon of Barcelona, Lluís Desplà, along with the history of the two most important sets of Flemish tapestries which still partially survive, the collection owned by the Generalitat and assembled between 1557 and 1583, and the one from the chapterhouse of the Seu Vella or old cathedral of Lleida reported in an inventory from 1588. The Lleida collection was the subject of two exhibitions: one in Lleida in 1992 (curated with J. Bosch) and another in Lleida in 2010 (curated with C. Berlabé), which gave rise to a specific congress on tapestries in 2012. Dr Garriga left us an enormous oeuvre which was methodologically groundbreaking while written in a rich, elegant, sober language and narrative and argumentative structure. He was also a masterful writer. Dr Joaquim Garriga, Quim to those of us lucky enough to be his friend, was not only a scholar and wise role model, he was more importantly a passionate lover of the arts and heritage of his admired Italy and especially of his beloved Catalonia. He was perennially willing to travel to learn about the buildings and works of art that aroused his curiosity and fed his scholarship, and he always tried to catch the major international exhibitions in his specialisation. The memory of some of these journeys which we took over the 40 years we knew each other are some of the happiest and most intensely emotional moments in my professional and personal career. Quim viewed knowledge as a task that could and should be shared, hence the fecundity of his natural teaching not only in the classroom but also outside it, the art of informal conversation, the long discussions after meals, and especially his personal example of exigency, rigorous work, intellectual generosity and incredible bonhomie. We have lost a towering personality among Catalonia’s art historians and will miss him sorely. We shall try to remain faithful to his example.

18/07/2019 12:47:14

90 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Alexandre Olivar (1919-2018)* On the 1st of October 2018, Father Alexandre Oliver i Daydí passed away on Montserrat. He was a corresponding member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans since 1973 and the founder and president of the Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, an affiliate of the institute, since 1978. Born on the 1st of February 1919, he had just turned 99 years old and was looking forward to his 100th birthday. However, a fall led him to break his femur, which was followed by an operation from which he was unable to recover, depriving him of the chance to celebrate this centennial by just four months. Fortunately, however, he was in time to receive a doctorate honoris causa from the Ateneu Universitari Sant Pacià on Montserrat on the 18th of November 2017, an honour which culminated his lifelong study, research and teaching. He had entered the monastery of Montserrat at a very young age, in July 1934, and there he took his temporary vows in August 1935, at which time the abbot Antoni M. Marcet changed his baptismal name, Lluís, to Alexandre, as was customary at the time. He kept this name his entire life and always used it to sign his extensive body of work, which he wrote in the fields of bibliology, the history of the liturgy and patristics. Between 1936 and 1939, he had to further his studies abroad because the Civil War prevented him from continuing his monastic life on Montserrat. He had the great fortune to live successively in Maria Laach Abbey in Germany and Maredsous Abbey in Belgium, where he not only did he have outstanding professors, but he also furthered his knowledge of German and French, two languages which opened up a world that he never abandoned, alongside the Latin he had studied on Montserrat. As soon as the Civil War was over, he was able to return to his monastery, where he took his official vows in August 1940, was ordained a priest in August 1942 and received his theology license from the Universidad de Salamanca in 1945. From 1948 to 1953, he was the director of the Library of Montserrat, where he would later serve as the conservator of the manuscript section for many years. An enthusiast of all kinds of books and an avid reader, he also dove into studying the incunables conserved on Montserrat, two complementary catalogues of which he published (1955 and 1990), and he catalogued the Western manuscripts under his stewardship in four batches (1969, 1977, 1991

* Text prepared by Josep Massot (Institut d’Estudis Catalans). Photograph: Photographic Archive Collection of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical Review-12.indb 90

In Memoriam

and 2008), which were joined by a good number of monographic works. In this same field, he published the catalogue of the incunables of the Episcopal Library of Vic (2000) in conjunction with another monk from Montserrat, F. Xavier Altés. A professor of Latin, methodology, Church history, liturgy and patristics at the theological study centre of Montserrat, he had many disciples – including myself – who enjoyed his classes, which were always permeated with humour and bonhomie, and occasionally stanched by exams which were sometimes excessively demanding or even arbitrary, and learned a great deal from the example he set and his extensive knowledge. His teaching was accompanied by constant work in the same fields. His liturgical knowledge took him to Rome during Vatican II, where he spent a time as the secretary of the Cardinal from Montserrat, Anselm M. Albareda. In Barcelona, he was the vice-president of the inter-diocesan commission for the version of the liturgical texts, a job which had been preceded by his role as the secretary general of the 2nd Liturgical Congress of Montserrat in 1965. During that time, I was able to help him in countless ways with the organisation and especially in the publication of four large volumes of the minutes, which were a kind of preparation for the job he soon took at the monastery’s press, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. In the field of the history of the liturgy, he prepared important editions of the Sacramentary books of Vic (1953) and Ripoll (1964), and since 1994 he was a member of the drafting committee of the Literaturbericht of the Archiv für Liturgiewissenschaft at Maria Laach Abbey, a journal in which for years he published long reviews of publications on liturgical topics written in Spain. As mentioned above, he, Miquel dels S. Gros and José Janini founded the Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, of which he was the honorary president at the time. Within this society, he spearheaded the creation of the journal Miscel·lània litúrgica catalana and the “Biblioteca litúrgica catalana”, which have garnered a great deal of prestige because of the multiple contributions they have made to his area of expertise. Since 1954, he had also been a corresponding member of the Herwegen-Institut. Finally, in the field of patristics, in addition to being a founding member of the Association Internationale des Études Patristiques (1967), he also spent countless hours on two very specific topics: the history of ancient Christian preaching, about which he published a thick tome in 1991, and the critical edition of the sermons of Saint Peter Chrysologus, in three volumes of the Series latina of the “Corpus Christianorum” (1975, 1981 and 1982). He made this latter work available to the Catalan public in conjunction with Father Jaume Fábregas i Baqué in six volumes published by the Fundació Bernat Metge (1985-2003). Previously, he had laid the groundwork for this publication in the seminal work Los sermones de San Pedro Crisólogo. Estudio crítico (1962), which was issued, just

18/07/2019 12:47:14

In Memoriam

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 91

like the majority of his books, in the “Scripta et Documenta” collection issued by Montserrat. For all of this incredible work, truly the “labora of the Benedictines”, he earned entry into the Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, where in April 1983 he delivered the speech entitled Els auditoris cristians antics, with Dr Frederic Udina i Martorell responding on behalf of the Academy. Thereafter, he regularly attended the Academy sessions and often delivered speeches, contributed to the Academy’s newsletter and responded to the admission speeches of several new scholars.

Despite a long, full life largely devoted to study and research, health problems had led him to languish in recent years. Nonetheless, until quite recently he still enjoyed writing reviews for the journal Studia Monastica, and despite his eyesight problems, he still closely tracked the new books that entered the monastery’s library on a daily basis. Furthermore, his good humour contributed to creating a positive atmosphere in the house’s infirmary, where we had lived together almost a year and where he will be sorely missed for so many reasons.

Eva Serra i Puig (Barcelona 1942-2018)*

that behind her physically frail appearance was a historian and political activist of extraordinary fortitude. In 1960, she began studying Philosophy and Humanities at the Universidad de la Laguna, where her uncle Elies Serra i Ràfols (Mahon 1898-Santa Cruz de Tenerife 1972) was a professor of the History of Spain. Later, after two academic years there, she transferred to the Universitat de Barcelona, which she would always consider her alma mater, and where she finished her specialisation in history. In addition to the influence and teachings of her uncle, who had written his doctoral thesis on Ferdinand the Catholic and the issue of the serfs, in the 1960s Eva and her sister Blanca attended underground classes held by “Estudis Universitaris Catalans”. There, they were trained in history and methodology by personalities like Ferran Soldevila, Miquel Coll i Alentorn, Jordi Rubió i Balaguer and Joaquim Molas. In 1966, Eva Serra published her first book, La Guerra dels Segadors, which addressed a historical topic that would set the course of her subsequent career as a researcher. This text was written when Eva Serra was scarcely twenty years old and had not yet finished her degree in Philosophy and Humanities, yet it shows glimpses of her mettle as a historian. Thus, ignoring the interpretations of renowned scholarly authorities like Jaume Vicens Vives and John H. Elliott, who saw the Catalan institutional system prior to 1714 as a throwback in the midst of the modernity of the newly-minted great monarchies, a young Eva Serra claimed that “the Catalan constitutions were oligarchic privileges, true, but they were also the only weapon that the country had to deal with absolutism, which was tantamount to castilianisation”. The young Eva Serra’s interest in the War of the Reapers, or Catalan Revolt, sprang from a twofold motivation. First, in the mid-1960s, the deeds of 1640 were a historical referent for the Front Nacional de Catalunya, the pro-independence movement in which she was involved, since they both conjoined political struggle with grassroots mobilisation. Yet her interest in the War of the Reapers also reflected her own lived experience. Eva and her siblings had been raised in the neighbourhood of Guinardó, yet they always maintained close ties to Sant Andreu del Pal-

Eva Serra i Puig, one of the major touchstones in Catalan historiography in the past four decades, passed away on the 3rd of July 2018. Born in Barcelona in 1942, Eva was the eldest daughter of Josep de Calasanç Serra i Ràfols (Mahon 1900Barcelona 1971) and Isabel Puig i Pardellà (Vilanova i la Geltrú 1920-Barcelona 1991), her mother the descendant of a humble fishing family from the coastal village of El Garraf. She first studied in the municipal school in the Guinardó neighbourhood along with the children of the civil servants working in the Barcelona Provincial Council. Popularly known as “Font del cuento”, this school was coed unusual at the time. Afterward, Eva and her sister Blanca studied for their baccalaureates at the Institut Verdaguer in Barcelona. Her childhood and early adulthood were marked by the atmosphere of moral and material repression and penury in the post-war years. Her own family experienced this repression and domestic exile because of the purging and professional eschewment of her father, one of the most prominent disciples of Pere Bosch i Gimpera. In those harsh years experienced within a family with republican and Catalanist values, Eva Serra also learned about the tenacious struggle of the group of intellectuals and activists in her father’s circle to instigate the cultural and national restoration of Catalonia. These experiences forged a personality which was always guided by convictions of utter commitment to scholarly work and to the country. Anyone who has interacted with Eva Serra is keenly aware * Text prepared by Antoni Simon (Universitat Autònoma de Barcelona and Institut d’Estudis Catalans). The initial version of this text was published in “Eva Serra i Puig. Trajectòria d’una gran historiadora”, Serra d’Or 706 (October 2018), pp. 20-23. Photograph by Jordi Pareto. Photographic Archive Collection of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical Review-12.indb 91

18/07/2019 12:47:14

92 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

omar. The remains of what was known as the chapel of the Reapers in the church in Plaça de l’Orfila had captured the young Eva Serra’s attention because the peasants had gathered there on the 22nd of May 1640, sparking the grassroots uprising which entered Barcelona for the first time and secured deputy Francesc Tamarit’s release from the royal prisons. As is well-documented today, this episode was crucial in the political rupture between the Court of Madrid and the Catalan institutions. After working on several publishing projects, including the Gran Enciclopèdia Catalana, for which she wrote a series of extraordinarily high-quality entries, in 1970 she began her scholarly career at the recently-created Universitat Autònoma de Barcelona. There she shared a department and a zeal to update the university and historiography with an enthusiastic group of young professors, including Josep Termes, Josep Fontana, Albert Balcells and Borja de Riquer. In 1975, she moved to the Universitat de Barcelona and later taught at the Universitat Pompeu Fabra (between 1992 and 1997) before returning to the Universitat de Barcelona, where she had been an emeritus professor since 2012. The work undertaken by Eva Serra over these decades has been crucial to the burgeoning of modernist Catalan historiography. She first wanted to direct her research towards the social and economic side of the War of the Reapers in order to shed light on the origins of the peasant uprising. However, since she found no sources similar to the ones which had enabled authors like Boris Porchnev to analyse the great peasant uprisings of the 17th century, she chose instead to further delve into the more general context of the productive relations in the Catalan countryside during that century, connecting the study of the agrarian economy with the study of legal and social relations. The outcome of this work undertaken in the 1970s was her doctoral thesis supervised by Emili Giralt, which was presented at the Universitat de Barcelona in 1978 and published ten years later by the Crítica publishing house with the title of Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729. In this work, which is still the most solid monograph on the agrarian history of modern Catalonia to date, Eva Serra made original contributions which are essential to understanding the history of the rural Catalan economy and society in the early centuries of the Modern Age. First, she outlined the redefinition imposed upon the Catalan seigneurial system after the serf wars in the 15th century and the Sentencia Arbitral de Guadalupe of 1486 by examining the strategies the peasants used to erode the feudal revenues in the subsequent period. Secondly, despite the serious dearth of sources available in this area of research, Eva Serra reconstructed the evolution in agrarian techniques, production and prices during those centuries, establishing the main phases or stages in the productive forces related to the rural economy. Finally, she explained the social diversification process which occurred in Catalan agrarian society, particularly after the

Catalan Historical Review-12.indb 92

In Memoriam

second half of the 17th century, a process of social diversification and stratification which is fundamental to understanding the changes in the modes of production that Vilar detected in the 18th century, which would later conduct the Catalan economy towards the road of capitalist development. In addition to devoting several studies to further examining different aspects addressed in her doctoral thesis, Eva Serra made contributions, always analytically rich and substantiated with ample documentation, to topics like the repression after the War of the Reapers, the nature of the constitutional status in the period 1652-1705, the role of cities and villages when the Courts were called, the trajectories of certain families from the Catalan ruling class in the 16th and 17th centuries, the organisation of taxation by the Diputació del General, the nature of the War of the Reapers and the War of the Spanish Succession in Catalonia, and the development of modernist Catalan historiography. These studies were published in journals like Afers, Pedralbes, Recerques, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Manuscrits, Catalan Historical Review, Estudis d’Història Agrària, etc., along with a solid number of contributions to collectively-authored volumes. I believe that it is worth noting that in her research into both agrarian and political-institutional history, Eva Serra was always mindful of including and critically examining theoretical and methodological contributions that were evolving in European historiography. Yet at the same time, she always drew from and appreciated the rich historiographic tradition of scholars of the history of law, Church history and local history which had been undertaken in Catalonia since the late 19th century, often outside academia, which were therefore often undervalued. The impressive work of personalities like Joan Serra Vilaró, Josep M. Pons i Guri, Antoni Pladevall, Jaume Codina and Eduard Junyent is contained and vindicated in the texts of Eva Serra. In 1640. Una revolució política. La implicació de les institucions, issued by Crítica publishing house in 1991, Eva Serra undertook yet another overarching assessment of the meaning of the War of the Reapers in the trajectory of Catalonia’s historical formation. By defining the events of 1640-1641 as a political revolution which drew from and updated the institutional and legislative legacy inherited from the mediaeval centuries in a bid to defend the Catalan community from the fiscal and military onslaught from the monarchic absolutism of Philip IV and Olivares, Eva Serra highlighted that the “the ‘aristocratic’ constitutions and the ‘oligarchic’ institutions saved the country from such havoc and wickedness”. Even though, as we have seen, her subsequent research took extraordinarily rich and varied pathways in terms of the topics she studied, the main bulk of her efforts in the last three decades undoubtedly sought to analyse the institutional and legislative structures of Catalan constitutionalism prior to 1714. These studies were organised

18/07/2019 12:47:14

In Memoriam

around two main strands. The first sought to provide a document foundation for her analysis based on the publication of texts that are crucial to understanding the Courts, the Diputació del General and the Consell de Cent in the early centuries of the Modern Age. Accompanied by a team of competent disciples, in the “Textos Jurídics Catalans” collection Eva Serra published several proceedings from the Courts of 1585 and 1705-1706, and from the Junta General de Braços of 1713-1714. Likewise, within the IEC’s “Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica” collection, she published the llibres de l’ànima of the Diputació del General and the Consell de Cent (the latter currently in the process of publication), that is, the list of people with the rights to political representation in the country’s two main institutions. The second major strand in this avenue of research on the institutional and legislative structures of modern Catalonia took shape in a series of articles and monographs which examined the theoretical underpinnings and political practice of “old Catalan constitutionalism”. In these works, Eva Serra highlighted the values of representativeness, political participation, control and regulation of the executive power based on criteria of collective interest and the Catalan institutions’ and legal regimes’ ability to evolve prior to 1714. Lately, in conjunction with Josep Capdeferro, Eva Serra devoted her research efforts to studying the Tribunal de Contrafaccions created in the Courts of Barcelona of 1701-1702. This court, which had three judges appointed by the king and three by the Braços, became the supreme legal arena to rule on violations of Catalan legal system. The Tribunal de Contrafaccions can be considered an essential milestone in European constitutional history, and it is worth noting that it was the outcome of the Catalan institutions’ lengthy struggle lasting more than two decades to overcome the lack of equanimity shown by the Reial Audiència of Catalonia in its resolution of these cases of legal infractions or violations.

Catalan Historical Review-12.indb 93

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 93

This series of works based on documents and historical analysis rested on solid empirical foundations in an effort to break down the old trope that the Catalan constitutional institutions and regime were a mediaeval political model that was obsolete, oligarchic and corrupt, and which therefore inevitably had to be marginalised by the modern centralising, unitary model of the matrix of the Castilian court. Eva Serra, who received the “Justícia” prize of Catalonia in 2008 for her extraordinary efforts in this area of the institutional and legislative history of modern Catalonia, used official ceremonies to divulge these ideas. Thus, in her welcome speech as a full member of the History-Archaeology Section of the IEC read in November 2003 with the title Les Corts catalanes, una bona font d’informació històrica, she stated that the Catalan historical institutions “were the representation of more horizontal interests than a monarchy with a clearly aristocratic base, as well as the guarantor of the defence of the secular political identity of a specific social formation”. In the lecture she delivered in 2015 in the Barcelona Town Hall’s Saló de Cent to commemorate the emblematic Onze de Setembre of 1714, which bore the telling title of La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica, Eva Serra upheld the thesis that on that date Catalans were not celebrating a defeat but instead rallying behind an advanced, modern political and social model since, in the early 18th century, Catalonia “was a very politically mature society which was becoming contemporary following the British and Dutch model by revamping the old instruments”. This research legacy, extraordinarily generous in both quantity and quality, would be more than enough to make Eva Serra a crucial referent in Catalan historiography; yet she is for another reason that is equally if not more important: Eva Serra always lived in accordance with the values and ideas she upheld, combining honesty and scholarly rigour, the two main foundations which make a historian’s intellectual work credible.

18/07/2019 12:47:14

Catalan Historical Review-12.indb 94

18/07/2019 12:47:14

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 95-106 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section Roger Friedlein (Frankfurt, 1967) studied Romance Philology (Spanish and French) and Arabic Philology at the universities of Frankfurt and Barcelona (1990 and 1992) and at the Freie Universität Berlin (Bachelor’s degree in 1994). He has studied for briefer periods in Brazil, Portugal, Spain, Romania and Syria. His first specialisation was in mediaeval studies, specifically Catalan literature from the Middle Ages. He was a lecturer in Catalan at Martin-Luther-Universität Halle-Wittenberg (1995-98). He earned his doctorate in 2001 with a thesis on literary dialogue in the works of Ramon Llull (published in Catalan in 2011). From 1999 to 2009, he was an assistant professor at the Institute of Romance Philology within the Cultures of Performativity research network at the Freie Universität Berlin. He was promoted to chair with a study on the staging of cosmography in epic Renaissance literature in France, Spain and Portugal (2009). Since 2009, he has been a chair in Romance Philology and works particularly in Ibero-Roman literatures and cultures at the RuhrUniversität Bochum. He translates literary works from Catalan to German, usually short stories, poems and brief essays in journals and collectively-authored books. The following list is a somewhat comprehensive compilation: PÀMIES, Sergi. “Der Geldautomat”. [Caixa oberta], die horen 179 (1995), pp. 238-241; COMADIRA, Narcís. “Das Erschaudern”. die horen 179 (1995), p. 15. [from: En quarentena, Barcelona: Empùries 1990.]; GIMFERRER, Pere. “Sinnbild”. die horen 179 (1995), p. 107. [from: La llum, Barcelona: Edicions 62 1990]; VINYOLI, Joan. “Vogelschar”. die horen 179 (1995), p. 108. [from: Cercles, Barcelona: Edicions 62 1980]; BROSSA, Joan. “Steine gibt es”. die horen 179 (1995). [from: Suite Trampol o el compte enrera]; PARCERISAS, Francesc. “Sommerfrische” and “Rasur”. die horen 179 (1995), pp. 109 and 244. [from: Triomf del present, Barcelona: Columna 1991]; PÀMIES, Sergi. Du solltest dich in Grund und Boden schämen. Frankfurt: Frankfurter verlagsanstalt, 1996. [T’hauria de caure la cara de vergonya, Barcelona: Quaderns Crema 1986]; MONCADA, Jesús. “Fußball am Fluß”. In: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (eds.), Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munich: Babel, 1998, pp. 1622. [“Futbol de ribera”, El Cafè de la Granota, Barcelona:

Catalan Historical Review-12.indb 95

La Magrana 1988, pp. 30-36.] [ Repr. of the translation in: Subirana, Jaume (ed.). Willkommen in Katalonien, Munich: DTV, 2007]; GALMÉS, Gabriel. “Rückwärtsgang”. In: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (eds.), Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munich: Babel, 1998, pp. 66-71. [“Marxa enrera”, Parfait amour, Barcelona: Quaderns Crema 1986, pp. 99-105]; FONALLERAS, Josep Maria. “Immer still”. In: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (eds.), Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munich: Babel, 1998, pp. 7284. [“Immer still”, Botxenski i companyia, Barcelona: Empúries 1988, pp. 97-108]; LLOVERAS, Xavier. “Zypresse”. In: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (eds.), Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. München: Babel, 1998, pp. 109-110. [“Xiprer”, Les illes obstinades, Barcelona: Proa 1987, p. 41]; MARÍ, Antoni. “Belehrung für den, der ihrer bedarf”. In: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (eds.), Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munich: Babel, 1998, pp. 116-121. [“Donar bon consell a qui l’ha de menester”, El vas de plata i altres obres de misericòrdia, Barcelona: Edicions 62, 1991, pp. 73-90]; ESCOFFET, Eduard. “Holz im Herz.1”. EDIT. Papier für neue Texte 40 (2006), pp. 39– 49. [Fusta al cor.1; introduction and translation of a selection of poems]; PLA, Josep. “Der Genius loci für mich persönlich und in meinem literarischen Werk”; “Die Grenzmark und das Empordà”. In: Subirana, Jaume (ed.), Willkommen in Katalonien, Múnic: DTV, 2007, pp. 49– 53 and 96–107. [“El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària” and “La marca” d’Obra completa, vol. VII, El meu país, Barcelona: Destino 1968.]. In book format, worth mention is Bernat Metge, Der Traum [Lo somni] (Barcino, 2013). He is the editor of several works, including Vestigia fabularum. La mitologia antiga a les literatures catalana i castellana (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004) and an anthology of contemporary Catalan literature translated into German (Die Spezialität des Hauses, 1998), and the co-editor of Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017), which compiles the proceedings from the 24th GermanoCatalan Colloquium held at the Ruhr-Universität-Bochum in September 2014. He is a corresponding member of the Societat Verdaguer; his Catalan studies revolve around Llull and the Middle Ages, but also around and the Catalan Renaixença and the 19th century. His current avenues of research focus on the areas of mediaeval and modern consolatory literature, the processes of establishing knowledge in the

18/07/2019 12:47:15

96 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Renaissance epic, and literary innovation between Romanticism and Modernism in Spain and Latin America. His work as the co-editor of the Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans (since 2006), the journal of the Deutscher Katalanistenverband-Associació Germanocatalana (DKV), his teaching of Catalan language and literature, his studies of all things Catalan and his activity within the DKV have contributed and continue to contribute remarkably to the dissemination of Catalan culture in the German-speaking lands, and therefore

to the maintenance of German Catalan studies, which had recently experienced a decline, unlike traditional German studies of Catalan culture. For all of these activities and his output summarised in the previous paragraphs, we believe Dr Roger Friedlein’s corresponding membership in the History-Archaeology Section of the IEC is of great interest.

Miljenko Jurković. He was born in Croatia in 1958. He was educated at the University of Zagreb, where he earned his PhD in 1990 and where he has worked as a professor of Mediaeval Art History since 1997 and as a chair since 2002. He has been the head of the Art History department (19911997) and the dean of the Faculty of Humanities and Social Sciences at the University of Zagreb (2004-2009), and among his institutional activities he has been a member of the Croatian Committee for Cooperation with the UN for Education, Science and Culture (1998-2000); a member of the Executive Board of the Museum of Arts and Crafts in Zagreb (1998-2000); a member of the Council for Humanities of the Croatian National Board for Science, Ministry of Science, Technology and Sport (2005-2009); the president of the board of directors of the Institute for History of Art in Zagreb (1994-2002); a member of the board of directors of the Prague Network of Deans of Faculties of Humanities (2007-2010); and a member of the board of directors of the president of the University of Zagreb. Since 1993, he has been the founder, director and president of the board of the International Research Center for Late Antiquity and Middle Ages (Motovun, University of Zagreb); since 1995, he has been the president of the editorial board for the international scholarly journal Hortus artium medievalium. Journal of the International Research Center for Late Antiquity and Middle Ages; since 2010, he has been a member of the editorial board for the scholarly journal “Arte in Friuli Arte a Trieste”; since 2015, he has been a board member of the Association pour l’Antiquité Tardive; since 2016, he has been a member of the editorial board for the scholarly journal Past (Quasar Publisher); and since 2018, he has been a member of the scientific board of the series “Quaderni napoletani di storia dell’arte medievale”. He has often been a guest professor in Germany, France and Italy. He is an expert in art from the early Middle Ages and the Romanesque period and has a dense curriculum of

scholarly activities and publications. He has directed and continues to direct major international projects such as Transformation of the Historical Landscape of the Island of Rab and of the Quarnero Islands (University of Zagreb grant, 2014-2016); Croatian Medieval Heritage in European Context: Mobility of Artists and Transfer of Forms, Functions and Ideas (Cromart), funded by the Croatian Science Foundation (2014-2018); Nacional PI: Transfers et circulations artistiques en Europe à l‘époque gothique (XIIe-XVIe siècles), financed by Institut National d’Histoire de l’Art / INHA, France (2010-2012); and Croatian Artistic Heritage to the “Style 1200” in European Context (2007-2013). He has overseen many archaeological excavations in Croatia financed with national and international funds. Since 2002, he has been the coordinator of the European project “Corpus of European Architecture of the first millennium/ Corpus architecturae religiosae europeae (IV-X. saec.)”. He has been the author and curator of many exhibitions, including “French Renaissance” (Zagreb, 2005), “Croatian Renaissance” (Zagreb and Écouen, 2004) and “Croats and Carolingians” (SplitBrescia, 1999-2000), and he was a member of the scientific board of the exhibition “Canossa 1077 – Erschütterung der Welt. Geschichte, Kunst und Kultur am Aufgang der Romanik” (Paderborn, 2001). He has organised 24 international colloquia whose proceedings have been published in 25 volumes of the scholarly journal Hortus artium medievalium since 1995. He has published more than 100 texts, including articles, book chapters and books, on early mediaeval architecture and sculpture and the connections between Croatia and mediaeval Europe, especially Carolingian Europe, within which he has examined the relations between Croatia and Catalonia. His relationship with Catalonia consists not only in direct publications but also joint activities with Catalan researchers in his field of expertise in both Catalonia and Croatia through the annual colloquia which he organises, in which numerous Catalan university professors have participated and continue to participate. He co-directed the European project on Charlemagne with the exhibition presented at the Museu Nacional d’Art de Catalunya in Barcelona in 1999, and he is currently overseeing the aforementioned European project Corpus architectu-

Catalan Historical Review-12.indb 96

Albert Rossich

18/07/2019 12:47:15

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 97

rae religiosae Europeae (s. IV-X)/ Care, in which Catalonia is participating with a team from the Universitat de Barcelona. More recently, professor Jurković has been a member of several scientific councils in Catalan projects, and as part of Puig i Cadafalch Year he partici-

pated in the international section on the architect with a lecture in Mataró on Puig i Cadafalch, Byzantium and the Balkans.

Immaculada Lorés i Otzet was born in Barcelona in 1961 and earned her Bachelor’s in Art History from the Universitat de Barcelona in 1984. She then earned her PhD from the same university in 1991 with a thesis entitled L’escultura dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat del Vallès. In 1988, she started teaching in the Faculty of Humanities at the Estudi General de Lleida, at that time part of the Universitat de Barcelona, until it became the Universitat de Lleida in 1992. Still teaching at the Universitat de Lleida, she became an associate professor in 1997 and a full professor in December 2017. Her true calling as a teacher and her commitment to improving teaching quality has led her to take on a host of responsibilities within the university’s academic administration: vice-dean and head of studies in the Faculty of Humanities (1995-1997), assistant to the rector to revamp the curricula in the Faculty of Humanities (1997-1998), chair of the Art History and Social History Department (1998-2001), vice-dean of the Faculty of Humanities (2001-2006) and dean of the Faculty of Humanities (2007-2010). Since 1996, Imma Lorés has been a founding member of the research team led by Milagros Guàrdia, which is known for the scope and excellence of its scholarly output, namely Ars Picta, an acronym of Anàlisis i Recerques Sobre Pintura i Iconografia Tardocantiga i Altmedieval. This research group is housed at the Universitat de Barcelona and has continuously secured competitive projects from both the Spanish ministry and the Generalitat, which recognised it as a Consolidated Group in 2005. This same group was renamed 3DPatrimoni. Estudi, Digitalització, Documentació i Divulgació del Patrimoni artístic i arqueològic: recerca i transferència in 2017, when it merged with another team working on the archaeological heritage,. Within these avenues of research, Imma Lorés has published a vast number of studies – books, articles, book chapters, talks at conferences – in both Catalonia and internationally, which confirm her academic rigour and incredibly broad range of interests. They are essential contributions to the history of mediaeval Catalonia art, especially from the Romanesque period, although there is no dearth of studies focusing on earlier episodes of late ancient and early mediaeval art. One of the topics which

has occupied her the most persistently from her doctoral thesis until now has unquestionably been Romanesque sculpture and its interpretation within its architectural context and in relation to the spaces and their liturgical uses and meanings, an intelligent response to a fertile vein in mediaevalist historiography which, as is common knowledge, has taken a liturgical and functional “shift”, emphasising aspects like the topoliturgical approach and the study of the images’ ecosystem within their topography. This is what she has particularly applied in her study of the sculpture in the cloisters of the cathedral of Girona and in Sant Cugat del Vallès, with studies published in the Butlletí del MNAC (2003) and international publications like Cahhiers de Saint-Michel de Cuxa (2015) and Medioevo, arte e storia (Parma, 2008). However, this perspective has not led her to lose sight of other approaches which are still fundamental in our discipline, such as stylistic analysis, attribution problems and the criticism of authenticity, the issue of the circulation and transmission of models, the respective roles and relationships between promoters and artists, etc. In short, it is impossible to overstate the rigour with which Imma Lorés has managed to combine, alternate and especially integrate a broad range of topics and methodological strategies. Numerous monuments from Catalan architecture and art from the early mediaeval and Romanesque eras have captured Imma Lorés’ attention, and she has devoted many publications to them, sometimes viewing the monument as a whole, while other times examining more partial aspects of particular interest. At a minimum, we should recall her studies on the monasteries of Sant Pere de Rodes (with a book that is the first complete monograph on the site), Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà, Sant Andreu de Sureda and Sant Cugat del Vallès, along with the Romanesque cathedrals of Girona, Barcelona and Roda d’Isàvena (in this case, with recent international publications, such as her contribution to a book published by Picard and articles in Hortus Artium Medievalium), the late Romanesque cathedral in Lleida, La Seu Vella, and finally Sant Climent de Taüll. It is worth noting that Lorés has not limited herself to valuable contributions to studies of 12th-centry sculpture, the classical focus of Romanesque historiography in Catalonia, but that by paying deserved attention to the textual testimonies that mention works that have vanished, she has also focused on the origins of monumental sculpture in the 11th century, especially in the first half of that century at the dawn of the Romanesque. On the other hand, she has also suggested new

Catalan Historical Review-12.indb 97

Xavier Barral

18/07/2019 12:47:15

98 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

interpretations and often corrected the dates assigned to some of the key sites from the early Catalan Romanesque, such as Sant Pere de Rodes, Ripoll and Cuixà. Another unquestionable hallmark of Lorés’ research has been the emphasis that she has always, and increasingly, placed on considering the secular “biographies” of Catalan Romanesque sites, namely the transformation of the monuments over time, including the time when they were recovered and restored since the late 19th century and especially throughout the 20th century. Historical vicissitudes and interventions have changed the perceptions and interpretations we have today, often radically, and in this sense they must always be borne in mind. However, Lorés has never neglected the inherent interest of the interventions and retrospective interpretations of the monuments of mediaeval architecture and art, and in this vein she has shown a somewhat unusual interest – at least because of its intensity – in the contemporary interpretations of these monuments, from the first urgings of the conservationist spirit and historicism in the 19th century; through the contributions by the pioneers of historiography in the 20th century, such as Puig i Cadafalch and Mons. Josep Gudiol i Cunill; to the major prospecting, discovery and rescue campaigns of Catalan mediaeval painting; and even to the latest policies, projects and debates on the conservation, interpretation and dissemination of our artistic heritage. For example, she found a manuscript by Mons. Gudiol from an unpublished report on the IEC’s expedition to the Vall d’Aran and Ribagorça in 1907 and published it in 2013 in a book co-authored by Milagros Guàrdia entitled El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia. In short, this is a realm where not only has Imma Lorés allowed her authoritative voice to be heard, but she has

also participated in a host of projects, some of which she led, while consulting on others. Without the space to mention all of them, I shall only recall her participation in writing the Pla Director de la Seu Vella de Lleida (1992) and developing the Pla de Museus de Lleida on commission from the Lleida Town Hall (1993). Imma Lorés worked for a time in the Museu Nacional d’Art de Catalunya as a Romanesque art conservator (1991-1993), where she curated a pioneering exhibition on the discovery and first studies of Romanesque murals. Later she continued to curate, advise and undertake scholarly research with other heritage institutions; for example, she was the curator of the exhibition Proemium for the Museu de Lleida Diocesà i Comarcal (1997), she worked on the inventory of the mediaeval lapidary collection at the Museu d’Història de Barcelona (2002), she developed the museological and museographic projects of the Museu de Sant Cugat del Vallès (2012-2013) and she curated the exhibition Sub tuum presidium: La imatge de la Mare de Déu al bisbat de Solsona (2016). In short, this interest and commitment to managing and conserving the historical-artistic heritage has also been shifted to and been harnessed via her teaching, in a process of “transfer”, if I may, of back-and-forth, of synergies and dialogue among research, management, dissemination and higher education. Ultimately, this threefold commitment to research, safekeeping of the heritage and teaching, along with her outstanding results, not to mention her commitment to Catalonia and its language, are what led us to propose professor Imma Lorés’ candidacy to become a member of the History-Archaeology Section of the IEC.

Vinni Lucherini. Educated at the University of Naples Federico II, she earned her PhD at the same university in 1999 with a thesis on the painting series in Bominaco church in Italy’s Abruzzo. After her postdoctoral, in 2002 she joined the same university as a researcher, and there she has been an associate professor in Mediaeval Art History with the rank of chair since 2011. Her institutional activities include being a member of the editorial board of the scholarly journal Hortus artium medievalium and the scientific council of the series “Regna. Studi e testi su istituzioni, cultura e memoria del Mezzogiorno medievale”. She has been a fellow at the Institut National d’Histoire de l’Art in Paris (2010) and the Institute for Advanced Study at Central European

University in Budapest (2011-2012). She is affiliated with the Institute of Mediaeval Studies in Lisbon. She has been and still is an evaluator for EURIAS (European Institutes for Advanced Study), the Deutsche Forschungsgemeinschaft and the European Research Council. She has delivered classes, seminars and lectures in countless universities and cultural institutions, such as Alba Julia, Barcelona, Brno, Brussels, Budapest, Freiburg (Switzerland), Ghent, Girona, Issoire, Lausanne, Lyon, Nice, Olomouc, Paris, Poitiers, Rijeka, Sant Miquel de Cuixà, Viviers, Zagreb, the Kunsthistorisches Institut in Florence and the Bibliotheca Hertziana – Max Planck Institut für Kunstgeschichte in Rome. She is an expert in art from the late Middle Ages and the Gothic period, with a dense list of publications. Using an interdisciplinary research method based on interlinking a specifically historical-artistic analysis with a critical interpretation of different kinds of text sources (documents and narratives, both mediaeval and modern), she

Catalan Historical Review-12.indb 98

Rafael Cornudella

18/07/2019 12:47:15

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 99

has published studies in four major areas of research, in which she still works actively: 1. Mediaeval painting and sculpture from central-southern Italy, with a broad use of mediaeval antiquarian texts, documentation, archives and historiography from the early modern period. 2. Royal ceremonial rituals and the political function of artistic patronage between the 13th and 14th centuries through an examination of paintings, miniatures, sculptures and architectures, especially those related to the coronations, funerals and tombs of King Louis IX of France, Robert of Naples and Charles of Hungary, via the analysis of contemporary or later texts which refer to works of art, their integration into civic or religious spaces, and their communicative, symbolic and political functions. 3. The use of text sources to feed art history: Church and city chronicles (as in the cathedral of Naples from the beginning to the late Middle Ages); monastic chronicles and acts of consecration (as in Montecassino); descriptions of places and images of worship (the basilicas of Saint Peter, Saint John Lateran and the Sancta Sanctorum in Rome); the Liber Pontificalis of Rome (to reconstruct papal patronage in the 9th century); and canonisation processes and their effects on mediaeval artistic production (such as Dunstan of Canterbury, Saint Louis of France and Saint Louis of Anjou). 4. Her special attention to the historiography of mediaeval art history has led her to branch out from these three main avenues with a fourth one focused particularly on several European art historians in the 19th century, such as the German Wilhelm Schulz. She is currently studying a mid-14th century Hungarian royal illuminated manuscript from a textual and artistic vantage point. She has published internationally on these topics in several books (Leone Marsicano, Cronaca di Montecassino (III 26-33), Milan, Jaca Book, 2001; La Cattedrale di Napoli. Storia, architettura, storiografia di un monumento medievale, Rome, École Française de Rome, 2009; L’abbazia di Bominaco in Abruzzo. Organizzazione architettonica e progetto decorativo, XI-XIII secolo, Rome, Campisano Editore, 2016), along with numerous articles in indexed journals and book chapters. She has also been

the editor of collectively-authored volumes such as Le plaisir de l’art du Moyen Age. Commande, production et réception de l’oeuvre d’art, Paris, Éditions Picard, 2012; Performing Power through Visual Narrative in Late Medieval Europe: An Interdisciplinary Approach, Zagreb 2015; The Art of Medieval Hungary, Rome, Viella, 2018; Immagini medievali di culto dopo il Medioevo, Rome, Viella, 2018; and Reliquie in processione nell’Europa medievale, Rome, Viella, 2018. She coordinates the Erasmus programme in her discipline at the University of Naples, within which she promotes constant exchanges with the universities of Barcelona, Girona, Tarragona and Palma de Mallorca. She speaks fluent Catalan, and her relationship with Catalonia comes from both publications and joint activities with Catalan researchers in her field of expertise, in both Catalonia and Italy via annual colloquia which she organises, along with the publication of the series “Quaderni napoletani di storia dell’arte medievale”, which she created, and in which numerous Catalan university professors have participated and continue to participate. She works with different Catalan universities, primarily those in Barcelona, Girona and Tarragona; she participates in Catalan research programmes such as the programme at the Universitat de Girona supervised by Gerardo Boto with financing from CaixaBank, Obra Social Caixa entitled “Landscape and Identitarian Heritage of Europe: Cathedral Cities as Living Memories” (Euritage, RecerCaixa, 2016-2018), and with working research groups such as Templa/Taller d’Estudis Medievals, Programes, Litúrgia, Arquitectura, of the Institut de Recerca Històrica at the Universitat de Girona. More recently, as part of Puig i Cadafalch Year, she participated in the international section on the architect with a lecture in Mataró on Puig i Cadafalch and Italy. Within this same historiographic context, she has recently published Quelques lettres inédites sur l’accueil de Josep Puig i Cadafalch en France en 1936, in De la passion à la création. Hommage à Alain Erlande-Brandenburg, Zagreb, Irclama, 2018, pp. 173-183.

Veronica Orazi (Florence, 1966), a faculty member of the Dipartimento di Lingue e Letterature Straniere e Culture Moderne at the Università di Torino since 2017. She is a member of the Quality Commission at her institution and serves as a research and internationalisation delegate. Previously, she had been an associate professor at the same

university (2002-2017) as well as at the universities of Siena (2002-2005), Venice Ca’ Foscari (2000-2002) and Bologna (1999-2002). She is currently also a member of the Center for Catalan Studies – Department of Spanish and Portuguese at the University of California Santa Barbara. She has taught courses as a visiting professor at the Universitat de Barcelona and the Universidad de Alicante. She has also been a member of doctoral thesis committees at the Universitat de Girona, the Universitat de Barcelona, the Univer sitat Autònoma de Barcelona and the Universitat de Va lència.

Catalan Historical Review-12.indb 99

Xavier Barral

18/07/2019 12:47:15

100 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Her specialisation is the study of mediaeval Catalan and Spanish literature, split virtually fifty-fifty, although she has also turned to other related activities on the side of Catalan studies, as we shall discuss below. She has participated in numerous Italian and international projects and is currently the lead researcher in the international research group Rappresentare l’identità: intersemioticità e transmedialità nella cultura ispanica (2017-2019). Between 1997 and 1998, she was a researcher at the IEC, where she developed the project entitled “La tradizione manoscritta della Crònica de Ramon Muntaner” with J. Massot i Muntaner as her supervisor. She has also done research stays at different universities in Italy and abroad. As a researcher, she is the author of 11 books and 96 articles and book chapters, in addition to numerous reviews in journals on Hispanic, Romance and Catalan studies, and she has delivered 65 papers and lectures at congresses in Italy and abroad. She has been or is a member of numerous organising and/or scientific committees for congresses. She has been the coordinator of events like Voci al femminile: scrittura, traduzione, autotraduzione. Giornata di Studi Catalani (Turin, 8.V.2014, Università degli Studi di Torino), Geografia linguistica del catalano. Giornata di Studi Catalani (Turin, 9.V.2014, Università degli Studi di Torino) and Linguaggi del metareale nella cultura catalana: arte, cinema, folclore, letteratura, storia (XI Congresso Internazionale dell’AISC, Turin, 1518.09.2015, Università degli Studi di Torino). Since 2014, she has been the co-director of the Bibliotheca Iberica collection (Alessandria, Edizioni dell’Orso). Since 2013, she has been an editor of the Cuadernos AISPI. Estudios de lenguas y literaturas hispánicas and the

editorial director of the Rivista Italiana di Studi Catalani (CARHUS+ A), and between 1995-2008 she was an editor of Medioevo Latino. Bollettino bibliografico della cultura europea da Boezio a Erasmo (secoli VI – XV) (Società Italiana per lo Studio del Medioevo Latino). She works as a reviewer for publications such as Llengua & Literatura (CARHUS+ A), Quaderns d’Italià (CARHUS+ A), Rassegna Iberistica (CARHUS+ A) [Universitat Ca’ Foscari of Venice] and Carte Romanze, Haidé. Estudis Maragallians, just to cite those most closely related to Catalan studies. She was a member of the board of the AISC (Associazione Italiana di Studi Catalani) between 2008 and 2012, and the president of the association between 2012 and 2015. In 2000, she won the “Serra d’Or” Critic’s Prize on Catalan Studies for her book “Història de la filla del rei d’Hungria” e altri racconti catalani tardomedievali. Studio folclorico ed edizione critica (Viareggio-Lucca, Mauro Baroni Editore, 1999, 167 pp). In 2011, she won the Ramon Llull International Prize for “Best International Catalan Studies Association” as the director of the AISC, and in 2015 she won the Honourable Mention from the Generalitat de Catalunya Delegation in Italy as the editorial director of the Rivista Italiana di Studi Catalani, awarded for this journal’s “activity of dissemination and scientific promotion of Catalan culture in academia in Italy”. This award perfectly summarises the career of Dr Veronica Orazi and the reasons why her accomplishments make her deserving to become a corresponding member of the History-Archaeology Section of the IEC.

Patrici Pojada was born in Pàmies, in the commune of Foix, on the 5th of November 1965 and is currently a chair of Modern History at the Université de Perpignan. In 1996, he earned his doctorate from the Université de Toulouse II with a thesis on the history of the Vall d’Aran in the 17th century overseen by Jean-Pierre Amalric. This thesis was published two years later with the title of Une vallée frontière dans le Gran Siècle. Le Val d’Aran entre deux monarchies in the “Universatim” collection overseen by Jean-Michel Minovez. The historical research that Patrici Poujade has undertaken for three decades has revolved around the human, economic, political-military and cultural-linguistic relations on either side of the Pyrenees in the early centuries of modernity. This is a territorial and historical realm which Patrici Poujade has always defined as an “Occitan-

Catalan community”. This major research theme has led him to study population migrations and mobility, the activity and networks of small and medium-sized merchants, the local power relations in the Pyrenees with the central governments of the French and Spanish monarchies, and the forms of sociability and conflictiveness in this mountainous borderland. In addition to his aforementioned doctoral thesis, his research has also been reflected in a substantial number of monographs published in both French and Catalan, including: Une societé marchande. Le commerce et ses acteurs dans les Pyrénées modernes (haut Pays de Foix, vers 1550-1700) (2008), Le Voisin et le Migrant. Hommes et circulations dans les Pyrénées modernes (XVIe-XIXe siècle) (2011) and Viure com a bons veïns. Identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX) (2017). Likewise, Patrici Poujade has also disseminated his research in specialised journals such as the Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, Afers. Fulls de Recerca i Pensament, Recerques, Annales du Midi, Histoire et societés rurales, Diasporas, Histoire des Alpes, Pedralbes and Manuscrits.

Catalan Historical Review-12.indb 100

Ramon Pinyol

18/07/2019 12:47:16

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 101

These books and articles are joined by a considerable number of contributions to collectively-authored works, talks at congresses, participation in exhibition catalogues and texts for lay audiences. All of these contributions are characterised by patient, rigorous work in municipal, parish, private, diocesan or departmental archives in the Pyrenees region, as well as in the large document repositories of Madrid, Simancas, Paris and Barcelona. However, his research is also conducted based on direct, profound, lived knowledge of the current reality of the Occitan-Catalan community. As he has publicly stated more than once, Patrici Poujade’s family language has been and still is Occitanian. After all, it is worth noting that at the Université de Toulouse, where he was educated, Patrici Poujade studied not only history but also Romance linguistics. And, in fact, he is simultaneously a historian and a linguist, with extraordinarily important works on the history of the Occitan language such as L’occitan parlé en Ariège (1992), the Diccionari occitan-catalan/català-occità (2005) in conjunction with Claudi Balaguer, and the Repertoire toponymique des communes de la region Midi-Pyrénées (2009). This twofold combination of dedication and vocation, both historical and linguistic, is also reflected in the recognition he has earned and the intense institutional work that Patrici Poujade has undertaken in favour of OccitanCatalan culture for three decades. He is a member of the Acadèmia Aranesa dera lengua occitana, has been president of the Grup de Linguística occitana of the Generalitat de Catalunya, is a member of the administrative council of the association of Journées Internationales d’Histoire de Flaran, a member of the administrative council of the Federation Historique de Midi-Pyrénées, the vice-president of the Midi-Pyrénées regional chapter of the Institut d’Estudis Occitans, the assistant director of the Centre de Recherches Historiques de les Societés Mediterranées, and a

member of the editorial board of specialised journals like Annals du Midi, Recerques, Manuscrits, Drassana and Ripacurtia. Finally, I wanted to note that Patrici Poujade has worked with the Institut d’Estudis Catalans several times. For example, he and Oscar Jané coordinated the publication of the proceedings of the congress on “Construcció i projecció de la memòria personal a l’època moderna” held at the IEC in 2011, which were published three years later by Casa de Velázquez. Likewise, he also delivered the keynote address at the congress organised by the HistoryArchaeology Section in 2014 on the War of the Spanish Succession in the Catalan-speaking Lands. The organisers of the congress, then-president of the Section, the late, great Maria Teresa Ferrer, and the undersigned, witnessed an offensive by some elements in the Spanish State to discourage the participation of international speakers. The congress was held shortly after another one promoted by the Societat Catalana d’Estudis Històrics which ruffled many feathers because of the title given to the scholarly gathering. Some speakers bowed to the pressure and the atmosphere of coercion. However, Patrici Poujade presented an incredible text entitled “Unes Catalunyes sense Noves Plantes? La Guerra de Successió d’Espanya i les seves conseqüències”, which is published in the volume entitled “1714” of the “Sèrie major” collection of Publicacions de la Presidència. Because of this history of scholarly merits, the desire of the History-Archaeology Section to encourage closer ties with the research underway in Northern Catalonia and foster Occitan-Catalan studies, and the commitment to our institution he has shown, we believe that Patrici Poujade is an outstanding candidate to join the Institut d’Estudis Catalans as a full member.

Marta Prevosti i Monclús was born in Barcelona on the 9th of November 1952. She studied for her Bachelor’s in Ancient History in the Faculty of Philosophy and Humanities at the Universitat de Barcelona (1970-1975), and that same year she started as an interim adjunct in Archaeology, Epigraphy and Numismatics under the oversight of professor Miquel Tarradell i Mateu. The following year (1976), she earned her Bachelor’s with a project entitled Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo, which somehow set her on her future course by defining a path that had not yet been traversed in Catalonia but has become extraordi-

nary important in recent years. She earned her doctorate from the Universitat de Barcelona in 1980 with a thesis entitled Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, which continued and expanded upon her previous research. This contribution won the 1980 Iluro Historical Monograph Prize awarded by the Caixa d’Estalvis Laietana (Mataró). This is worth recalling because it is significant that both her Bachelor’s project and thesis were published in two monographs issued simultaneously in 1981. The following year, she sat for the civil service tests for a full assistantship in Archaeology at the Universitat de Barcelona, which she won, and then, as a consequence of the Law on University Reform, she became an associate professor, a position she held until 1987, when she left the university. However, she did not abandon her research around several excavations (primarily the Torre Llauders villa in Mataró), primarily in the region of El Maresme,

Catalan Historical Review-12.indb 101

Antoni Simon

18/07/2019 12:47:16

102 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

which were the subject of numerous scholarly articles, lectures and papers at congresses, workshops and symposia. What is noteworthy from that period is that between 1991 and 1995, she was an advisor to the company ACESA in its relations with the Archaeology Service of the Generalitat de Catalunya, an important job during the construction of the Maresme motorway beyond Mataró and its on- and off-ramps. This enabled an extraordinary number of sites to be documented which were not only excavated properly but also published, thus giving scholars access to data that often remain unpublished. In 2002, she was appointed managing director of the Museu de l’Estampació in Premià de Mar, an institution which is a member of the Sistema del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. She remained in this job until 2005, and once again serviced as the director from 2010 to 2013, this time on a part-time basis. During this period, she developed the museographic and museological projects of the museum’s permanent exhibition, along with those of the Museu de la Fàbrica del Gas in Premià de Mar, while also curating several exhibitions in Premià and other towns in El Maresme. In 2005, with the Generalitat de Catalunya’s creation of the Institut Català d’Arqueologia Clàssica, she was hired as a senior researcher and continues to work there today. Since then, her professional activity has expanded with a series of studies outside her familiar territory of El Maresme centring on a part of the territorium of Tarraco, as well as other areas. From September 2008 until late 2014, she oversaw the archaeological work related to the expansion of the third lane of the AP-7 motorway from La Jonquera to Salou, which ACESA assigned to the Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Of the numerous research projects she has led either alone or with others, the study of the extraordinary late villa of Can Ferrerons (Premià de Mar) particularly stands out because of its significance, and even more so the Estudi del paisatge arqueològic antic de l’Ager Tarraconensis (a la dreta del riu Francolí) (PAT), which was financed by the ICAC and ACESA, a project which was started in 2005 and is currently coming to an end. The ambitious scope of this research, never before seen in our country, entailed an exhaustive survey of the territory, the occasional excavation of certain sites, the collection of all the data published, and a painstaking review of the materials conserved in local museum collections. The result was the publication of 5 monographs (the ICAC’s Documenta series), whose thematic volumes contain the results of this

Catalan Historical Review-12.indb 102

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

research, in which a host of experts, doctoral candidates, students and technicians have participated. The data obtained will shift our perceptions of the process of Romanisation in the countryside of what is today Catalonia. With regard to her countless outstanding scholarly publications, including monographs, articles, contributions to collectively-authored works, talks and contributions to congresses and symposia, we should highlight Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo, Ager Tarraconensis 4. Els Antigons, una vil·la senyorial del Camp de Tarragona / Els Antigons, a High Status Villa in the Camp de Tarragona, Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural / Historical aspects and natural setting, Actes del Simposi: Les vil·les romanes a la Tarraconense, Homenatge a Miquel Tarradell, L’època romana a Història Agrària dels Països Catalans, Using archaeomagnetism to improve the dating of three sites in Catalonia (NE Spain), Un balneum du Ve siècle dans le bâtiment octogonal de Can Ferrerons (Barcelone) and La diversité de l’habitat rural dans l’ager Tarraconensis à l’époque républicaine. Worth noting is the commission she received from the curators of the Història Agrària dels Països Catalans to write the chapter on the Roman era, which demonstrates her recognition as the top expert in this field among her fellow archaeologists. Dr Marta Prevosti i Monclús has devoted her professional life to classical archaeology, a field in which she is known and recognised. She combines solid academic training, acute intelligence and clear ideas, which have proven decisive in her academic life. She was a professor at the Universitat de Barcelona and is now a researcher at the ICAC, from which she has led (and continues to lead) important projects whose ambitiousness is rarely seen in this country, and which have yielded outstanding results and have been the subject of several utterly exemplary publications. As a researcher, she has always been committed to her language and her country. Finally, we should recall that as a member of the Societat Catalana d’Estudis Històrics, an affiliate of the Institut d’Estudis Catalans, she was responsible for reviving the figure and work of Josep de C. Serra-Ràfols, the great archaeologist and full member of the IEC who passed away in 1970, and the man who laid the groundwork for modern Catalan archaeology but suffered the consequences of a lost war and a long post-war period. Josep Maria Nolla

18/07/2019 12:47:16

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 103

Patrizio Rigobon (Mogliano Veneto, 1959) is a researcher, a university professor and a translator. He earned his Bachelor’s in Foreign Languages and Literatures with a specialisation in Hispanic, Catalan and English Philology at the Università Ca’ Foscari in Venice in 1984; he studied at the Faculty of Political Science at the Università di Padova in 1986-1988; he worked as an interpreter and translator in the Ministry of the Interior in Rome in 1987-1988; and he earned his doctorate in Iberian Studies at the Università di Bologna in 1991 with a thesis on Cultura i ideologia en Enric Prat de la Riba. In 1991-2001, he focused on teaching courses on Spanish literature at the Università di Bologna, where he introduced a course on Catalan literature in 1996; in academic year 1998-1999, he dedicated a history of Spain course at the Università di Trieste to Catalan themes. In 2000, he joined the faculty at the Università Ca’ Foscari, where he currently works as a “professore aggregato” of Catalan and Spanish literature. Over the years, he has been a guest lecturer at numerous congresses in Frankfurt (1994), Paris (1995), London (1999), Budapest (2006), Naples (2005), Palma (2008), Barcelona (2011 and 2016) and Girona (2017). In 2011, he founded the Rivista Italiana di Studi Catalani (which he currently co-edits with Veronica Orazio). He contributes to Rassegna iberistica and other scholarly publications, such as Spagna contemporanea, Journal of Spanish Cultural Studies and Limes. Rivista Italiana di Geopolitica, with studies on and Lullyism; he also writes on a range of contemporary writers and historians, including Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Josep M. de Sagarra, Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Miquel Batllori, Joan Sales and Maria Barbal; and he explores topics like Noucentisme, the teaching of Catalan and social aspects of the Catalan language, and

the translations of the Fundació Bernat Metge and other translation-related topics. In addition to a translation of Ramon Llull’s Consolatio Venetorum from the Latin original into Italian, he has also spent a great deal of effort translating works by contemporary Catalan authors. They include Salvador Espriu (Tres sorores, translation and introduction, 1993), Joan Perucho (Il libro dei cavalieri, 1995; reissue, 2001), Montserrat Roig (La voce melodiosa, 1997), Albert Sánchez Piñol (La pelle freda, 2005, and Pagliacci e mostri, 2009), Jordi Puntí (Animali tristi: campionario umano sentimentale (2006), LluísAnton Baulenas (Un sacco d’ossa, 2009), Miquel de Palol (Un uomo qualunque, 2009), Helena Alvarado (Calce e memoria, 2009), Montse Banegas (Una donna scomoda, 2010), Manuel de Pedrolo (Seconda origine, 2011), Manuel Baixauli (L’uomo manoscritto, 2012, with Silvana Cupiccia) and Isabel-Clara Simó (Io e mio fratello, 2014). He has been the vice-president and president (20082012) of the Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC), and he has organised or co-organised the congresses “La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni” (2008) and “Le Citta’ inconfessabili. Dalla Catalogna a l’Europa, passando per l’America” (2009) in Venice. He also organised an academic event on the occasion of Ramon Llull Year devoted to the crusade and the Mediterranean policy, entrusted to the historian Franco Cardini (2016); the symposium entitled “Mediterraneità” (2018); and every year on International Book Day since 2014, the cultural festival “Primavera en català” with the participation of Italian and Catalan writers and critics. During his presidency, the AISC won the Ramon Llull Prize, and he has personally been awarded the Pompeu Fabra Prize (2009) for the projection and dissemination of the Catalan language, and the Batista i Roca Prize (2011) awarded by the Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana in recognition of his efforts to maintain the presence of Catalan and promote studies of the culture of the Catalan-speaking lands in Italy.

Anna Sawicka (Krakow, 1957) is a professor of Catalan and Spanish language and literature at Jagiellonian University in Krakow. She earned a Bachelor’s in Spanish Philology followed by a doctorate in Humanities from the same institution where she works. In 1994, she arrived in Barcelona for a threeyear lectureship, which she ended up extending two more years

and which provided her with direct contact with the Catalan language. Since then, she has come to Catalonia for both research and teaching (including one quarter at the Universitat de Vic as part of the Erasmus programme). Even though her scholarly field is Hispanism, as is common in Europe, she particularly oversees the courses in Catalan language and literature. Furthermore, she works tirelessly to disseminate Catalan literature and culture, often in conjunction with the Institut Ramon Llull, and previously with the Instituto Cervantes until it eliminated its subsidies for Catalan topics. Indeed, she is the reference for all matters Catalan in Poland.

Catalan Historical Review-12.indb 103

Manuel Jorba

18/07/2019 12:47:16

104 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

In recognition of her contribution to promoting Catalan literature abroad, in 2011 she was awarded the Josep M. Batista i Roca Prize. In 2015, she was given the Literary Translation Prize from the Fundació Ramon Llull for her version of Les veus del Pamano by Jaume Cabré [Glosy Pamano, Warsaw, Marginesy, 2014], a novel which became a bestseller in Poland. In 2013, she translated another book by the same author, Jo confesso [Wyznaje, Warsaw, Marginesy], which became a huge success among the public and critics alike, in 2015 she translated Senyoria [Jaśnie pan, Warsaw, Marginesy]; and in 2016 she translated L’ombra de l’eunuc [Cień Eunucha, Warsaw, Marginesy]. Furthermore, she has also translated other authors, such as Albert Sánhez Piñol, La pell freda [Chlodny dotyk, Warsaw, Oficyna Literacka Noir sur Blanc, 2006], Sergi Belbel Tàlem [Loze, Krakow / Ksiegarnia Akademicka, 2001], Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz [Skrzypce z Auschwitz, Warsaw, Muza, 2010] and Lluís-Anton Baulenas, Per un sac d’ossos [Za worek kości, Krakow / Wydawnictwo Literackie, 2008]. Apart from her translations of Catalan novels, Dr Anna Sawicka also researches, particularly the Polish reception

of Catalan authors including Llull, Verdaguer, Rusiñol and Calders (her translation of Llibre d’Amit e Amat [Ksiega Przyjaciela i Umilowanego, Krakow, Ksiegarnia Akademicka, 2003] falls within this avenue of work). She is an author in the “Studia iberystyczne” collection at Jagiellonian University in Krakow (miscellaneous works with many studies of Catalan themes) and serves as a director of the Institute of Romance Philology at the same university. She has also published in journals like Estudios Hispánicos, Quaderns. Revista de traducció (UAB), Serra d’Or, Anuari de Filologia (UB) and Anuari Verdaguer (UVic-UCC). The quality of her Polish translations, due in part, she claims, to her direct, continued knowledge of Catalan, along with her teaching and constant research to keep the Catalan language and literature prominent in the academic programmes in Krakow and her activity as a constant disseminator of Catalan culture in Poland, made her deserving of a corresponding membership in the HistoryArchaeology Section of the IEC.

Paolo Sommella is a professor emeritus of ancient topography at the Università di Roma, “La Sapienza”, where he has had an intense teaching career since 1964, and an eminent archaeologist who has devoted much of his scholarly work to studying Italian protohistory and ancient Rome from the field of archaeological topography and cartography of the ancient world. He has also taught at the Scuola de Specializzacione in Archeologia in Rome (1980-2010) and the Scuola Italiana di Perfezionamento in Archeologia in Athens (1992-1998). In the sphere of academic activity, he has been a member of the Accademia Nazionale dei Lincei of Rome since 1992, an active member of the Pontificia Accademia Romana di Archeologia and an ordinary member of the Società di Studi della Magna Grecia. He is also a corresponding member of the Deutsches Archäologisches Institut, the Istituto di Studi Etruschi e Italici, the Société des Antiquaires de France and the Real Academia de la Historia of Madrid. From 2008 to 2017, he was the president of the Istituto Nazionale di Studi Romani. Since 2002, he was the delegate for Italy and Vatican City to the Union Academique Internationale (UAI) and was part of this international organisation’s Bureau from 2009 to 2012. As part of the inter-academic cooperation promoted by the UAI in the field of research in the humanities and

social sciences, from 1992 to 2013 he served as the president of the International Committee for the Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani project sponsored by the UAI. During his presidency, this project developed considerably and its computerisation got underway. Since 2013, he has been the honorary president of this International Committee, which is currently presided over by the IEC. He was also the Italian representative to the Council of Europe in the organisation of the congress on Archéologie et Aménagément held in Strasbourg and Florence in 1984. In his career as a researcher, he has worked intensely in the field of archaeological research. He has overseen archaeological excavations in numerous sites on the Italian peninsula, including in the archaic temple of Sant’Omobono at the base of Capitoline Hill in Rome; in the ancient Lavinium, today Pratica di Mare, which the Romans considered a sacred city related to the myth of Aeneas; in Sibaris, an ancient Greek colony on the coast of the Gulf of Taranto; and in the city of Teramo in the ancient Peltuinum, near Aquila. He has made a decisive contribution to promoting several of these places where he has worked as heritage sites. For example, in Venosa, the former Latin colony of Venusia, in addition to extensive excavation campaigns carried out, he has also organised a national archaeological museum in the mediaeval castle in conjunction with Sopraintendenza archeologica. In Atri, another ancient Latin colony called Adria, he set up a municipal museum based on the results of the four excavation campaigns carried out there. He has also

Catalan Historical Review-12.indb 104

Ramon Pinyol

18/07/2019 12:47:16

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 105

played a decisive role in establishing archaeology parks in Teramo, Venosa and Peltuinum. He has helped organise and write the catalogues of numerous temporary exhibitions in Italian museums, including Scavi di Sibari at the Museo Nazionale Archeologico di Taranto (1969), Roma Mediorepubblicana at the Musei Capitolini in Rome (1973), Civiltà del Lazio Primitivo at the Palazzo delle Esposizioni in Rome (1976), Enea nel Lazio. Archeologia e Mito also at the Musei Capitolini (1980), and more recently Roma e le Genti del Po in Brescia on the occasion of the recent Milan International Expo in 2015-2016. Among the countless books he has published, we should mention Antichi campi di bataglia in Italia (1967), Scavi di Sibari (1969), Pozzuoli. Forma e urbanistica (1980), Italia antica. L’urbanística romana (1988), Urbanistica pompeiana. Nuovi momenti di studio (1990), Tabula Imperii Romani, Full K-32 Firenze (2006) and Atlante archeologico del Lazio (2010). In his publications, he has examined diverse themes, including his attention to Italian historical centres, with a special reference to those that have survived over time; his innovative contributions

on Latium and Campagna before Rome’s expansion; his archaeological research articles in the field of cartography and computer methodology applied to studying ancient territory and urban planning; and his series of studies on the ancient Lavinium, with the heroon of Aeneas and the spectacular repository of votive statuary in the sanctuary of Minerva in that city. Finally, also worth noting is his partnership with the IEC in recent years, particularly as part of the projects of the Union Academique Internationale, such as the aforementioned Tabula Imperii Romani, and the Mediterranean Cities project led by the IEC, which he actively participated in, first by organising the international conference entitled “Ciutats mediterrànies: civilització i desenvolupament” held at the IEC in 2011 under the auspices of the UAI. He has also contributed to other Catalan institutions and is a member of the Scientific Advisory Council of the Institut Català d’Arqueologia Clàssica. He was elected to be a corresponding member of the History-Archaeology Section of the IEC in 2018.

Eduard Vallès Pallarès was born in Horta de Sant Joan (Terra Alta) on the 20th of November 1971. He is the greatgrandson of the painter Manuel Pallarès, a close friend of Picasso from childhood, and his formation was heavily influenced by this family history. We should recall that Picasso always said that everything he knew in life he had learned in Horta, his friend’s village, where he spent nine months of his childhood. Vallès earned a doctorate in art history from the Universitat de Barcelona with his thesis La influència de l’art català sobre Picasso a través de dues generacions: Santiago Rusiñol i Isidre Nonell com a paradigmes (1897-1904), which he read in January 2016. He also holds a Master’s degree in Advanced Studies in Art History from the same university, a post-graduate degree in Management of Cultural Institutions, Platforms and Facilities from the Universitat Pompeu Fabra, and a Master’s in Local and Regional Development from the Universitat de Barcelona with a final project on the Ecomuseum of the Ports. He was trained alongside Josep Palau i Fabre, who asked Vallès to lead his foundation in Caldes d’Estrac, where he was the first director, in 2002. He is the modern and contemporary art conservator at the Museu Nacional d’Art de Catalunya and a member of the managerial team of the Centre Picasso in Horta de Sant Joan, and he had

previously been a conservator at Barcelona’s Museu Picasso. In the field of teaching, he is the coordinator of the conservation and restoration module in the post-graduate degree in Museology (Universitat Pompeu Fabra) and has been a professor in the Master’s in Advanced Studies in Art History at the Universitat de Barcelona. He has specialised in the work of Picasso and Catalan art from the late 19th and early 20th centuries. He was in charge of the Catalan network of Picasso-related entities. He is the author of several books on Picasso, such as Picasso i Rusiñol. La cruïlla de la modernitat (Consorci del Patrimoni de Sitges, 2008), which revealed his impressive research skills, and Picasso. Obra catalana i Picasso i el món literari català (Enciclopèdia Catalana, 2015). This latter was the outcome of longstanding research started in 2006, after he received a research grant from the Department of Culture of the Generalitat de Catalunya. This book contains an in-depth study of Picasso’s relationship with the Catalan literati and publications during the years when he lived in Barcelona. He has served with Malén Gual as the scientific director of the Guia del Museu Picasso de Barcelona (Museu Picasso de Barcelona, 2015), which is published in several languages. He has been the curator of several exhibitions on Picasso and has written background texts for the corresponding catalogues, such as “Picasso. Amics catalans de joventut” (Centre Picasso d’Horta, 2009), “Picasso versus Rusiñol” (Museu Picasso de Barcelona, 2010) with Isabel Cendoya, “Yo Picasso. Autoretrats” (Museu Picasso de Barcelona, 2013) and “Picasso-Perpinyà. El cercle íntim, 1953-1955” (Museu Jacint Rigau, Perpinyà, 2017).

Catalan Historical Review-12.indb 105

Josep Guitart

18/07/2019 12:47:17

106 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

He has also contributed texts on Picasso to exhibition catalogues such as Paisatges del sud (Caixa de Tarragona, 2008), Picasso 1936. Empremtes d’una exposició (Museu Picasso de Barcelona, 2012), El primer Picasso. A Coruña 2015 (Museo de Belas Artes da Coruña, 2015), Picasso et les arts et traditions populaires (Musée de Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée, Marseille 2016) and El taller compartit: Picasso, Fin, Vilató i Xavier (Museu Picasso de Barcelona, 2017). He has written prologues for books such as Picasso-Cataluña. 1896-1973. Guía de exposiciones (by Rafael Inglada, 2012) and Antoni Tàpies. Picasso el héroe (Fundación Picasso Museo Casa Natal, Málaga 2015). He has been the director of several university courses on Picasso, such as “Picasso i Catalunya” (with Núria Gil Duran; Universitat Rovira i Virgili, 2007); “Picasso i Barcelona” (with Mireia Freixa; Universitat de Barcelona, 2008); and “Picasso. Amics i paisatges” (with Núria Gil Duran; Universitat Rovira i Virgili, 2009). He was the scientific advisor of the documentary film On tot va començar… Picasso i Barcelona (2011), as well as a member of the scientific committee of the aforementioned exhibition “El primer Picasso. A Coruña 2015”, and the exhibition “Picasso. Bleu et rose”, which will be held at the Musée d’Orsay in 2018, co-produced by the Picasso Museum of Paris. As the director of the Fundació Palau, he alternated conservation of Palau i Fabre’s literary and art collections, where in addition to Picasso, works by artists like Joaquim Torres Garcia, Pau Gargallo, Josep Mompou, Joan Rebull, Antoni Clavé, Antoni Tàpies and Miquel Barceló are also conserved. He has worked with Elias Gastón on Manuel Pallarès’ oeuvre through the catalogue Manuel PallarèsPablo Picasso. 78 anys d’amistat (Centre Picasso d’Horta de Sant Joan, 2001), as well as on Carles Casagemas’ oeuvre with the exhibition “Carles Casagemas. L’artista sota el mite” (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2014) and the exhibition “Torné Esquius. Poètica quotidiana” (MNAC 2017). These shows resulted in biographies and inventories of works that are quite revealing of all three artists. He has served as the scientific advisor and coordinator of exhibitions on other artists, such as “Perejaume. Can

Catalan Historical Review-12.indb 106

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Riera de Fuirosos, Ca l’Oller de la Cortada” (Fundació Palau, Caldes d’Estrac, 2003) and “Ismael Smith, reivindicat” (Fundació Palau, Caldes d’Estrac, 2005). He has written articles in exhibition catalogues about Perejaume (Fundació Palau, 2004) and Josep Mompou (Fundació Caixa de Catalunya, 2009), among others. He has penned catalogue texts for institutions like the Fundació Francisco Godia, the Museu de Montserrat and Museu Cau Ferrat in Sitges. He has contributed articles to collectively-authored volumes like Història de les Terres de l’Ebre (Ilercavònia, 2010), the Culturcat portal (Barcelona, Department of Culture and Media of the Generalitat de Catalunya, 2009), Pintura modernista (Enciclopèdia Catalana, 2016) and the Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear, which the IEC publishes online. On another front, he has researched art collecting, such as collections of Picasso’s art in Catalonia (“Memoria Artium”, Universitat Autònoma de Barcelona, 2014), and has researched and written a biography of the Barcelonabased art patron Lluís Garriga Roig, accompanied by the history of his artistic legacy and a virtual reconstruction of his collection (with Isabel Cendoya; “Memoria Artium”, Universitat Autònoma de Barcelona, at press). In addition to Dr Vallès’ profound competence in Catalan and international art from the 19th and 20th centuries, his knowledge of Picasso and his works is spectacular, an achievement which has garnered him international recognition. He is unquestionably one of the top experts in the world on this topic, which has resulted in prominent contributions to the biography and oeuvre of the great artist, information that is now consolidated but was previously unknown, strengthening the bonds with Picasso’s work made in Catalonia. Likewise, even though he has a residence in Barcelona, Vallès has never severed his ties with Terra Alta, where he still has a house and cultural interests, a circumstance which will serve to accentuate the IEC’s presence in that region of the country. Francesc Fontbona

18/07/2019 12:47:17

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 107-111 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018 Publicacions de temàtica històrica editades durant l’any 2018 per l’Institut d’Estudis Catalans

Published by the History and Archeology Section and its Affiliated Societies Publicats per la Secció Històrico-Arqueològica i les seves societats filials

Books Llibres Barral i Altet, Xavier. Els Banys “Àrabs” de Girona. Un estudi sobre els banys públics i privats a les ciutats medievals. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2018. – 378 p. : il. Boada Salom, Jaume. Les medalles de proclamació de les terres de parla catalana. Catalunya, València i Balears (1724-1843). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2018. – 278 p. ; il. Ferran II i la Corona d’Aragó / Edició a cura d’Ernest Belenguer i Cebrià. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2018. – 478 p. I. Belenguer i Cebrià, Ernest «Prefaci»; II. Furió, Antoni «Les dues corones del Rei Catòlic. Ferran II, Castella i la Corona d’Aragó»; III. Jover-Avellà, Gabriel «Les bifurcacions de les estructures agràries durant el regnat de Ferran II (1452-1516): Mallorca i Catalunya»; IV. Deyà Bauzà, Miquel J. «Mallorca, Catalunya i Corona a principis del regnat de Ferran II (1479-1485)»; V. Dantí i Riu, Jaume «Producció agrària i manufactura a Catalunya. Entre el redreç i l’estancament»; VI. Igual Luis, David «En un temps de transició: el comerç de la Corona d’Aragó a la Mediterrània»; VII. Sarasa Sánchez, Esteban «La nobleza laica en la Corona de Aragón durante el siglo xv. El ejemplo aragonés: de Igualada (1416) a Madrigalejo (1516)»; VIII. Lluch Bramon, Rosa «Ferran II i els remences»; IX. Gual Vilà, Valentí «Justícia en terres de senyors en temps de Ferran II»; X. Cruselles Gómez, Enrique «Hombres de negocios y ciudadanos honrados en Barcelona y Valencia en las postrimerías del siglo XV»; XI. Fernández Terricabras, Ignasi «Prereforma o Reforma espanyola? El món religiós al voltant de Ferran II»; XII. Colom Palmer, Mateu «El Tribunal de la Inquisició a Mallorca durant el regnat de Ferran II»; XIII. Narbona

Catalan Historical Review-12.indb 107

Vizcaíno, Rafael «Dels conversos a l’expulsió dels jueus: la pastoral apostòlica»; XIV. Aparici Martí, Joaquín «Manufactures rurals mudèjars en terres de l’interior del nord de València»; XV. Ruzafa García, Manuel «De mudéjares a moriscos en Valencia bajo el reinado de Fernando el Católico. Más allá de una anécdota: el adulterio»; XVI. Pérez Samper, Maria Àngels «Ferran, Isabel, Germana: la construcció d’una cort per als temps moderns»; XVII. Buyreu, Jordi «Algunes puntualitzacions sobre les conseqüències de l’absentisme reial a la Catalunya de Ferran el Catòlic»; XVIII. Serra i Puig, Eva «Les Corts dels regnes. La legislació de Corts dels anys de Ferran II: una aproximació comparativa dels regnes de la Corona catalanoaragonesa»; XIX. Montagut Estragués, Tomàs de «La monarquia i les institucions dels territoris. Les diputacions del General»; XX. Casals, Àngel «Una visió de llarg recorregut: Ferran II. Dels Trastàmara als Habsburg»; XXI. Alcoberro i Pericay, Agustí «La cultura en el segle dels Trastàmares de la Corona d’Aragó (1412-1416): humanisme, impremta i llengües»; XXII. Cruselles Gómez, José María «Fernando II de Aragón y el papa Alejandro VI. Relaciones eclesiásticas y diplomáticas en el comienzo de las guerras de Italia»; XXIII. Valseria ti, Enrico «Los últimos años de la política internacional del reinado de Fernando II (1504-1516)»; XXIV. Belenguer i Cebrià, Ernest «La imatge historiográfica del rei Ferran II i les seves actuacions» Ferrer i Mallol, Maria Teresa. El llibre de comptes de Nicolau de Mediona / amb la col·laboració i la revisió de Carles Vela Aulesa. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2018. – 198 p. Nolla i Brufau, Josep Maria. Carlemany i Girona / Discurs de recepció de Josep Maria Nolla i Brufau com a membre numerari de la Secció HistòricoArqueològica, llegit el dia 27 de setembre de 2018. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2018. – 55 p. : il.

18/07/2019 12:47:17

108 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Salrach i Marès, Josep Maria. L’assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya / Discurs de recepció de Josep Maria Salrach i Marès com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 30 de maig de 2018. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2018. – 27 p. Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa a l’edat mitjana. Volum: 1.2. Tractats i negociacions diplomàtiques amb els regnes peninsulars i l’Àndalus (segle xi1213) Direcció: M. Teresa Ferrer i Mallol, Manuel Riu i Riu ; Maria Teresa Ferrer i Mallol, Nikolas Jaspert, Manuel Riu i Riu i Carles Vela Aulesa ; Corpus documental a cura de Carles Vela Aulesa ; amb la col·laboració de Pere Benito Monclús, Rafael Ginebra i Molins, Teresa Huguet-Termes, Roberto Pili i Pilar Sendra i Beltran. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2018. – 526 p. Journals Revistes Acta Numismàtica. Volum: 48. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2018. - 305 p. : il. I. Boada Salom, Jaume «Miquel de Crusafont i Sabater, Creu de Sant Jordi 2017»; II. Fortea i Marzà, Vicent Josep «El compromís de Miquel de Crusafont»; III. Crusafont i Sabater, Miquel «Un guardó a la numismàtica»; IV. Sanahuja i Anguera, Xavier «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2017»; V. Sanahuja i Anguera, Xavier «Model geogràfic-polític de catalogació numismàtica. El cas de la Col·lecció Vilaret de Sant Feliu de Guíxols»; VI. Villaronga, Gabriel «Tipus inèdit de dracma ibèrica amb símbol àguila»; VII. Giral Royo, Francesc «Redescrobrint el tresor de Camarasa (la Noguera, Lleida)»; VIII. Vi llaronga, Gabriel «Tipus inèdit de divisor ibèric atribuïble a Iltirta»; IX. Richard Ralite, JeanClaude ; Rancoule, Guy ; Gentric, Gisèle «L’oppidum du Mayné à Bélesta (Ariège) : découvertes et circulations monétaires»; X. Amela Valverde, Luis «Dos tresors de bronze catalans: Balsareny i Cànoves. Una breu nota»; XI. Amela Valverde, Luis «Beterra»; XII. Francès Vañó, David «Contribució a la numismàtica de les taifes andalusines: Toledo, Dènia i València»; XIII. Pont, Joaquim «Dirhams quadrats almohades de la seca de València»; XIV. Vall-llosera i Tarrés, Jordi «Novetats al numerari carolingi. Carlemany, di ners de Girona i Roses. Lluís el Piadós, 3 diners de Barcelona»; XV. Crusafont i Sabater, Miquel

Catalan Historical Review-12.indb 108

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

«Els diners de Folc I de Cardona (c. 1030-1040)»; XVI. Vall-llosera i Tarrés, Jordi «Contribució al corpus dels segells catalans, I. Matriu del segell de lacre inèdit de Sibil·la d’Anglesola»; XVII. Crusafont i Sabater, Miquel «Noves dades sobre les marques dels florins catalans del temps de Pere III»; XVIII. Perfetto, Simonluca «Per una cronologia ‘estrema’ del Robertino: Gli ultimi momenti Angioini nel regno di Napolia (1485-1486)»; XIX. Sanahuja i Anguera, Xavier «Monedes ca talanes locals inèdites»; XX. Aguiló, Bernat «El bust de perfil a la moneda de Mallorca (I): de Ferran II a Felip I»; XXI. Fortea i Marzà, Vicent Josep ; Sendra i Ibáñez, Joan Antoni «Caracterització dels escuts d’or valencians de Carles II»; XXII. Llobet i Portella, Josep Maria «Un encuny de pellofes de Verdú»; XXIII. Boada Salom, Jaume «Els vals de la Comissió d’Abastiments d’Eivissa emesos el 1936 durant la Guerra contra el Fei xisme»; XXIV. Llobet i Portella, Josep Maria «Documentación sobre la medalla de la defensa de Cervera de l’any 1875»; XXV. Crusafont i Saba ter, Miquel «Documentació de medalles (VIII): Les medalles gracienques 1854-1950, segons Joan Cullell»; XXVI. Casanova, Rossend «Les dues medalles de la Ciutat de Barcelona»; XXVII. Crusafont i Sabater, Miquel «Documentació de medalles (IX): les medalles de Gorina S. A. de Sabadell»; XXVIII. Crusafont i Sabater, Miquel «Troballa prop de Figueres (carolingi) / Troballa Alt Empordà/Gironès, inclusa inèdita»; XXIX. Crusafont i Sabater, Miquel «Troballa Alt Empordà/Gironès, inclusa inèdita»; XXX. Crusafont i Sabater, Miquel ; Perfetto, Simonluca ; Sanahuja i Anguera, Xavier ; Boada Salom, Jaume «Vària»; XXXI. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics «Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (pròpies o editades en conveni amb altres entitats)» Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Volum 29. Institut d’Estudis Catalans. Societat Ca talana d’Estudis Històrics, Barcelona 2017. – 556 p. : il. I. Sobrequés i Callicó, Jaume «La història de Catalunya, una història universal»; II. Villarroya Font, Joan «Hilari Raguer, trajectòria d’un historiador»; III. Figueres i Artigues, Josep M. «El diari La Publicitat. Presentació»; IV. Guillamet i Lloveras, Jaume «Significació de La Publicitat en els grans canvis del periodisme català»; V. Capdevila i Herrero, Jaume «Apa, caricatura a la portada de La Publicitat»; VI. Gómez i Inglada, Pere «J. V. Foix, publicista»; VII. Murgades, Josep «Fabra o el filòleg divulgatiu via La Publicitat: les “Converses filològiques”»; VIII. Casals i Martorell, Daniel ; Faura i Pujol, Neus «L’aplicació

18/07/2019 12:47:17

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

de les Normes ortogràfiques fabrianes a La Publicitat»; IX. Figueres i Artigues, Josep M. «La Pu blicitat durant la Guerra Civil (1936-1939). Periodisme entre dos focs»; X. Ferré Panisello, Teresa «El diari La Publicitat des d’una perspectiva fotoperiodística. Una aportació en el context de l’exposició universal i la Guerra Civil espanyola »; XI. Serra Busquets, Sebastià «Recepció de La Publicitat a Mallorca»; XII. Gascón i Chopo, Carles «Guerra i encastellament a la plana de l’Urgellet (segles xii-xiii)»; XIII. Ferrer i Alòs, Llorenç «L’evolució demogràfica d’una comarca de muntanya a Catalunya: el Ripollès (segles xvii-xix) a través dels registres parroquials»; XIV. Nadal i Farreras, Joaquim «Art i Guerra Civil. Un informe d’urgència de Pere Pujol Casademont sobre el patrimoni gironí (5 d’agost de 1936)»; XV. Armengol Ferrer, Ferran «Francesc Maspons i Anglasell, un jurista a la Societat de Nacions»; XVI. Villagrasa i Hernàndez, Fèlix «Jordi Ventura i Subirats. Mestre d’heterodòxia»; XVII. Ballbé Sans, Neus «El dret a Catalunya en el tombant del segle XVIII: Francisco Solanes i El emperador político»; XVIII. «Documents històrics»; XIX. «Recensions»; XX. «Evocacions»; XXI. «Normes per a la presentació d’originals»; XXII. «Memòria d’activitats de la SCEH al 2016»; XXIII. «Junta i llista dels socis de la SCEH» Lambard. Estudis d’art medieval. Volum 26. Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic, Barcelona 2018. – 369 p. : il. I. Valero i Molina, Joan «El Concili de Constança i el seu paisatge humà segons la crònica d’Ulrich Richental»; II. Escandell i Proust, Isabel «Benet XIII bibliòfil i el ressò dels llibres d’Avinyó a la Corona d’Aragó»; III. García Marsilla, Juan Vicente «Art, pacte i legitimació. Ferran d’Antequera, els Trastàmara i l’evolució de les propostes estètiques a la ciutat de València»; IV. Velasco Gonzàlez, Alberto ; Fité Llevot, Francesc «El comte Pere II d’Urgell i les arts»; V. Criado Mai nar, Jesús «Arte y cultura en Aragón en tiempos de los primeros Trastámaras (1412-1458)»; VI. Pérez Monzón, Olga «Memoria histórica e imagen regia en la Castilla Trastámara»; VII. Valero i Molina, Joan «Fast i creació artística a l’entorn de Ferran d’Antequera»; VIII. Graupera i Graupera, Joaquim «Lligats pel contracte. Límits i condicio nants creatius de l’artista medieval»; IX. Mota Montserrat, Jordi «Els periples de dos conjunts medievals procedents del monestir de Sant Miquel de Fluvià: els tres capitells romànics del MNAC i els canelobres floronats del Cau Ferrat»; X. «Memòria del curs 2014-2015»; XI. «Memòria del curs 20152016»

Catalan Historical Review-12.indb 109

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 109

Miscel·lània litúrgica catalana. Volum 26. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2018. – 359 p. : il. I. «Membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics»; II. Garrigosa i Massana, Joaquim «In Memoriam. Francesc Bonastre i Bertran (Montblanc, 1944-Barcelona, 2017)»; III. González Padrós, Jaume «In Memoriam. Pere Farnés (1925-2017), passió per la litúrgia»; IV. Sanjosé i Llongueras, Lourdes de «L’ara portàtil de Sant Pere de Rodes. Hipòtesi de filiació longobarda»; V. Méhu, Didier «L’ordination de l’évêque au debut du xie siècle à partir des pontificaux de Roda et de Vic»; VI. Gros i Pujol, Miquel dels Sants «Fragments de passioner i de leccionari del santoral de la Biblioteca Episcopal de Vic dels segles ix-xiii»; VII. Pagès i Paretas, Montserrat «Les pintures murals romàniques de Sant Miquel de Cruïlles»; VIII. Carlin, Michael S. «The rite of matrimony (“ordo qualiter agant illi qui nubere volunt”) in the ritual of San Isidoro, León (León, Archivo de la Real Colegiata de Sant Isidoro, cod. 12)»; IX. Ruiz Torres, Santiago ; Rubio Sadia, Juan Pablo «Los fragmentos de códices litúrgicos del Archivo de la Colegiata de Alquézar: catálogo y análisis comparado»; X. Courcelles, Dominique de «La Bibliothèque du chapitre de la Cathédrale Saint-Just de Narbonne: culture litúrgique et relations artistiques»; XI. Fité Llevot, Francesc «Les constitucions sinodals medievals de Sant Pere d’Àger»; XII. Torras Cortina, Miquel «Un catàleg de manuscrits del segle xviii de la bi blioteca de la catedral de Vic redactat pel P. Jaume Pasqual per als Sacrae antiquitatis cataloniae monumenta» Revista catalana de musicologia. Volum 11 (2018). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Musi cologia, Barcelona 2018. – 320 p. : il. I. Escalas i Llimona, Romà «Beata Cecilia: un manuscrit musical del Mas Rossinyol»; II. Gregori i Cifré, Josep Maria «Pere Vila (ca. 1465-1538), organista de les catedrals de Vic i València, probable autor del magnificat A 4 (BC: M 1167, OLIM E: TarazC 2/3)»; III. Oranias i Orga, Ramon «Els orgues grans de Montserrat (I): des del segle xvi fins al 1811»; IV. Rifé i Santaló, Jordi «Relació entre la música i el text en la música religiosa del Barroc hispànic: de la retòrica a la música»; V. Salisi i Clos, Josep M. «Aspectes al voltant de la mort de Miquel Selma, mestre de capella a la Catedral de Barcelona a mitjan del segle XVII»; VI. Pujol i Coll, Josep «Vilancets “De negre” catalans del segle XVII»; VII. González i Ruiz, Miquel «L’excepcional orgue (1756-1835) d’Antoni Boscà per al convent de Sant Agustí nou de Barcelona»; IX. Freitas de Torres, Leslie «Una aproximación a la biografía del músico gallego Gerardo Gómez

18/07/2019 12:47:17

110 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Veiga, Curros (1866-1921)»; X. Sánchez Ro dríguez, Virginia «De su puño y letra: la dualidad de María Barrientos en los albores del siglo xx»; XI. Corbera Jaume, Amadeu «Baltasar Samper, compositor: el redescobriment d’un músic català a l’exili»; XII. Badal Pérez-Alarcón, Carles «La col·lecció de música Baldelló: inventari, catalogació i estudi»; XIII. Reche Antón, Pepe «La preocupació per les trompes de l’Orquestra Pau Casals»; XIV. Anglada i Mas, Anna Maria «De Palamós al Teatre Tívoli de Barcelona: Retorn (1921), de Josep Sancho Marraco i Miquel Roger Crosa»; XV. Soler Campo, Sandra «Maria Vallès Sostres: cent anys del naixement d’una nena prodigi» Tamid. Volum 13 (2018). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Hebraics, Barcelona 2018. – 219 p. : il. I. Casanellas i Bassols, Pere «A propòsit del nou Premi Josep Ribera i Florit: obra i bibliografia del doctor Ribera»; II. Elwolde, John Francis «A textcritical study of the Nova Vulgata of Sirach 41. Part 2: Text-critical evaluation»; III. Roig Font, Laura ; López Onaindia, Diego ; Subirà i de Galdàcano, M. Eulàlia ; Maese Fidalgo, Xavier «La comunitat jueva de la Barcelona medieval: una primera aproximació antropològica dels resultats de la campanya de 2001 de la necròpolis jueva de Montjuïc (Barcelona)»; IV. Rivera Sentís, F. Xavier «Nous avenços en la localització dels calls de Cervera»; V. Llobet i Portella, Josep Maria «Notícies de jueus i conversos de Perpinyà a la documentació notarial de Cervera (1361-1484)»; VI. Jáuregui, Clara «El heqdeix a Barcelona: assistència i caritat jueva als segles xiii-xiv»; VII. «Recensions»; IX. «Llista d’avaluadors externs 2016-2018»; X. «Instruccions resumides per als autors»

Historical publications of the other Sections of the Institut d’Estudis Catalans Publicacions de la resta de l’Institut de temàtica històrica

Books Llibres Gibert Rebull, Jordi. La fi del món antic i els inicis de l’edat mitjana a la Catalunya Central: economia, societat i territori entre els segles v i viii. Institut d’Estudis Catalans. Publicacions vinculades ; Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Barcelona 2018. – 130 p. : il. Petita història de Ferran Sunyer / Text: Manuel Castellet ; il·lustració: Pilarín Bayés. Institut d’Estudis Catalans. Publicacions vinculades ; Editorial Mediterrània, Barcelona 2018. – 16 p. : il.

Catalan Historical Review-12.indb 110

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

Petita història de Rafael Patxot i Jubert / Text: M. Àngels Suquet i Fontana ; il·lustració: Pilarín Bayés. Institut d’Estudis Catalans. Publicacions vinculades ; Editorial Mediterrània, Barcelona 2018. – 18 p. : il. Pujol i Hamelink, Marcel. La marina catalana a la Baixa Edat Mitjana: Sant Feliu de Guíxols, un port excepcional en la construcció i carenat de coques, naus i naus grosses. Institut d’Estudis Catalans. Publicacions vinculades ; Diputació de Barcelona, Barcelona 2018. – 203 p. : il. Raguer, Hilari. Escrits dispersos d’història. Institut d’Estudis Catalans. Publicacions generals ; Diputació de Barcelona, Barcelona 2018. – 574 p. Ramon Llull, els trobadors i la cultura del segle xiii / a cura de Vicenç Beltran Pepió, Tomàs Martínez Romero i Irene Capdevila Arrizabalaga. Institut d’Estudis Catalans. Edizioni del Galluzzo, Firenze 2018. – 269 p. : il. I. Beltran i Pepió, Vicenç ; Martínez Romero, Tomàs ; Capdevila Arrizabalaga, Irene «Introducció»; II. Riera i Melis, Antoni «El Regne de Mallorca al segon terç del segle xiii: les conseqüències demogràfiques, econòmiques, socials i polítiques de la conquesta feudal catalanoaragonesa»; III. Cabré, Miriam ; Tous i Prieto, Francesc «Els proverbis rimats de Ramon Llull, i la poesia gnòmica occitanocatalana»; IV. Rubio i Albarracín, Josep Enric «Ramon Llull front a la joglaria: de la crítica moral a l’aprofitament estratègic»; V. Santanach i Suñol, Joan «La circulació de la “Doctrina pueril” a Occitània: de nou sobre l’aportació de Ramon Llull a la literatura en llengua d’Oc»; VI. Sari, Simone «La poesia come espressione lettera ria lulliana»; VII. Capdevila Arrizabalaga, Irene «L’enciclopedisme a Occitània en temps de Ramon Llull»; VIII. Spaggiari, Barbara «La poesia religiosa anonima, qualche decennio dopo»; IX. Vatteroni, Sergio «Osservazioni sul discorso morale nei trovatori»; X. «Bibliografia»; XI. «Imatges» Serra i Puig, Eva. La formació de la Catalunya moderna (1640-1714). Institut d’Estudis Catalans. Publicacions generals ; Eumo Editorial, Barcelona 2018. – 294 p. Journals Revistes Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 31 (gener-juny 2018). Institut d’Estudis Ca talans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2018. – 206 p. : il. I. Casanovas Prat, Josep ; Padrós Tuneu, Núria «Presentació. La història de l’educació a través dels

18/07/2019 12:47:17

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

films: una mirada des de la contemporaneïtat pe dagògica»; II. Grosvenor, Ian «“Since it permits seeing the past directly, it will eliminate at least at certain important points, the need for investigation and study”: documentary film and history of education»; III. Prat Viñolas, Pilar ; Gómez Mundó, Anna ; Casanovas Prat, Josep ; Carrillo Flores, Isabel ; Padrós Tuneu, Núria ; Collelldemont Pujadas, Eulàlia «L’educació representada als documentals de propaganda a Espanya (19141939)»; IV. Durán Manso, Valeriano ; Álvarez Domínguez, Pablo «La imagen de la escuela en la primera etapa del cine español del franquismo: autarquía, patriotismo y nacionalismo (1939-1950)»; V. Polenghi, Simonetta «Film as a source for historical enquiry in education. Research methods and a case of study: film adaptations of Pinocchio and theri reception in Italy»; VI. Bruch, Anne «Educational Cinema in the Weimar Republic»; VII. Ferrús Peris, Wilson ; Ramírez Simó, Olaya «La Residència de Senyoretes en temps de guerra (19371939). Una experiència d’extensió cultural i educació popular»; VIII. Bernat Vistarini, Antonio ; López Martínez, José Damián ; Martínez Cañavate, Laura «Antonia Suau Mercadal (1908-2004), catedrática de Lengua y Literatura de enseñanza media: modelo para la formación del futuro profesorado de secundaria»; IX. «Informació sobre els autors dels articles»; X. « Normes de presentació d’originals per a l’edició» Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 32 (juliol-desembre 2018). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2018. – 342 p. : il. I. Fernández Soria, Juan Manuel «Presentación. Historia política de la educación»; II. Fernández Soria, Juan Manuel «De la política a lo político. Nuevo enfoque para la historia de la educación»; III. Grana Gil, Isabel ; Trigueros Gordillo, Guadalupe «Las ideas sobre el Estado en la configuración de los sistemas educativos. España, 18571931»; IV. González Bertolín, Aurelio ; Sanz Ponce, Roberto «“Excluyentes” y “comprensivos”. Joaquín Ruiz-Giménez y los orígenes de la extensión de la Enseñanza Media en España»; V. Alzina i Seguí, Pere «Repensant l’obra de Joan Mir i Mir

Catalan Historical Review-12.indb 111

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 111

(illa de Menorca, 1871-1930)»; VI. Bascuñán Cortés, Javier «A dalt i a baix. La construcció política dels discursos educatius i socialitzadors des de les elits i les classes populars en la transició a l’època contemporània»; VII. González Gómez, Sara ; Hernández Huerta, José Luis «La libertad de enseñanza en la opinión pública durante la transición a la democracia en España»; VIII. Colmenar Orzaes, Carmen ; Rabazas Romero, Teresa ; Ramos Zamora, Sara «La representación social de la educación en las escuelas madrileñas de Patronato en el franquismo (1950-1970)»; IX. Laudo Castillo, Xavier ; Payà Rico, Andrés «La idea d’universitat educadora en els discursos de Giner de los Ríos i Manuel García Morente»; X. Verstraete, Pieter «Remastering independence: The re-education of Belgian blinded soldiers of the Great Waar, 19141940»; XI. Blat Gimeno, Amparo «Un itinerari pedagògic: trajectòria professional de José Blat Gimeno (1914-2003)»; XII. Brugarolas Bonet, Oriol ; Aviñoa Pérez, Xosé «L’ensenyament musical civil privat a Catalunya entre 1792 i 1838. Noves aportacions al seu estudi»; XIII. «Informació sobre els autors dels articles»; XIV. «Normes de presen tació d’originals per a l’edició = Presentation regulations of originals for publishing» Revista de dret històric català. Volum 17 (2018). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Barcelona 2018. – 237 p. I. Palomo Reina, Cristian «A propòsit de les teo ries de la creació de la corona d’Aragó mitjançant el casamiento en casa i l’extinció del llinatge barceloní el 1137»; II. Sans i Travé, Josep M. «Els béns de l’orde del Temple durant el procés i després de la seva supressió»; III. Tostes, Rogerio R. «Els artificis i la tècnica del dret dins dels arguments de la representativitat en el regnat de Pere el Cerimoniós»; IV. Serrano Daura, Josep «Carlos I y la Corona de Aragón»; V. Tormo i Camallonga, Carles «Les corporacions lletrades: una complexa adaptació al nou ordre liberal»; VI. Forcadell i Esteller, Xavier «La Mancomunitat de Catalunya i el municipalisme»; VII. Solé i Cot, Sebastià «Llibres, correspondència i altres documents de les famílies Alòs i Deu. Més sobre els juristes catalans i l’Estat espanyol»; VIII. «Recencions»

18/07/2019 12:47:17

Catalan Historical Review-12.indb 112

18/07/2019 12:47:17

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

Catalan Version

Institut dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Catalans

Catalan Historical Review-12.indb 113

Barcelona â&#x20AC;˘ Catalonia

18/07/2019 12:47:17

Catalan Historical Review-12.indb 114

18/07/2019 12:47:17

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Sumari

2019

Número 12

Albert Balcells

117

Introducció

Marta Prevosti

119

Poblament i economia agrària al Conventus Tarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Lluís Cifuentes i Comamala

137

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

Maria Antònia Martí Escayol

151

La història ambiental als països de parla catalana

Antoni González Moreno-Navarro

165

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea

Gemma Rubí

177

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català.

189

In memoriam

197

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-arqueològica

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-12.indb 115

18/07/2019 12:47:17

Catalan Historical Review-12.indb 116

18/07/2019 12:47:17

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 117-118 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Introducció

El primer gran tema que es tracta en aquest número de Catalan Historical Review és el de la producció i la població al Conventus Tarraconensis, una divisió de l’Imperi romà que comprenia l’actual Catalunya i la part septentrional de l’actual País Valencià, i també es fa referència aquí a les illes Balears i Pitiüses. La conquesta romana comportà un canvi radical de l’estructura del poblament i la constitució d’una xarxa de ciutats que ha perdurat fins avui. La introducció del sistema de la vil·la romana va anar associada al comerç ultramarí del vi i dels tèxtils, especialment dels de lli. Si l’estudi dels teixits resulta més problemàtic, l’arqueologia i l’epigrafia de les restes de les àmfores han permès un coneixement considerable del negoci del vi, que es mantingué florent fins al segle iii dC, abans de reduir-se, encara que en el cas de les illes Pitiüses el descens del comerç mediterrani que marca el pas al baix Imperi fou menor gràcies al fet de disposar d’una matèria tintòria tan valuosa com la porpra. El progrés del coneixement de la producció agrícola i de l’hàbitat rural en els darrers decennis ha permès avançar considerablement en un àmbit fins fa poc menys explorat que l’arqueologia de les ciutats en el nord-est de la península Ibèrica. El balanç que aquí s’ofereix serà de notable utilitat per a tots els interessats en el tema. Les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, conegudes com les quatre grans cròniques catalanes, constitueixen un conjunt d’un valor historiogràfic excepcional dels segles xiii i xiv. Escrites en llengua popular i no en llatí, presenten alhora la particularitat, la primera i la darrera, d’haver estat inspirades directament pels monarques mateixos, com si es tractés d’autobiografies polítiques. Aquestes quatre cròniques van ser considerades en el segle xix un testimoni de la identitat nacional catalana. Historiadors i filòlegs han tendit a estudiar-les amb poca comunicació interdisciplinària fins fa poc. Objecte de nombroses edicions i traduccions abans del 1971, van conèixer aquest any una edició conjunta a càrrec de l’historiador Ferran Soldevila. Aquesta valuosa obra restava exhaurida fa molts anys. A partir de 2007, aquesta edició ha estat revisada i ampliada pel que fa a les seves notes per la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol i pel filòleg Jordi Bruguera amb la supervisió de Josep Massot i Muntaner. Editades en cinc volums per l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha executat així un dels seus principals projectes fundacionals. Es tracta d’un pas important en el sentit de superar la separació entre la feina dels historiadors i la dels filòlegs pel que fa a unes fonts que fins avui no han perdut valor historiogràfic, malgrat la intenció propagandística que les inspirà en el seu moment.

Catalan Historical Review-12.indb 117

L’article que aquest número de Catalan Historical Review dedica a aquest gran tema és una contribució al coneixement i al valor d’aquest conjunt literari i historiogràfic excepcional. La història ambiental és una disciplina relativament recent que ja disposa d’un conjunt d’estudis acadèmics prou considerable dins de l’àmbit de parla catalana per a merèixer ser objecte d’un balanç i per això en aquest número se li dedica un article. Si bé la història ambiental es començà a desenvolupar aquí en el darrer decenni del segle xx, disposa d’antecedents en diversos àmbits de coneixement des de finals del segle xix i té la seva base pròxima en la ciència ecològica, constituïda com a tal a la segona meitat dels anys setanta del segle xx. La història ambiental és pluridisciplinària i pel seu compromís social aspira a una renovació historiogràfica, encara pendent. Diversos aspectes han estat estudiats fins ara i van cronològicament des dels temps medievals fins als recents: la història del clima, la història ambiental de la urbanització i la industrialització, la història de la contaminació i l’agroecològica. L’estudi dels conflictes que se n’han derivat en cada cas ha anat acompanyat de l’anàlisi dels discursos desenvolupats en cada moment. S’han reconstruït històricament els paisatges naturals, agrícoles i forestals, especialment amb posterioritat al segle xix, i s’han tractat les relacions entre els diferents espais agraris, forestals, urbans i periurbans i la seva incidència en la planificació territorial i la gestió de la diversitat. La climatologia històrica ha partit d’una tradició consolidada als Països Catalans. Antoni Gaudí és l’arquitecte català més conegut mundialment. El seu geni desborda qualsevol estil i per això l’article que se li dedica en aquest número de Catalan Historical Review el qualifica de llop solitari de l’arquitectura europea, alhora que el caracteritza com a rupturista en l’obra anterior a la seva consagració exclusiva a la construcció del temple de la Sagrada Família i a la seva desvinculació de l’evolució de l’arquitectura coetània quan aixecava l’obra que més popularitat li havia de guanyar a escala internacional. Aquí es remarca la creativitat innovadora dels primers edificis de Gaudí als anys vuitanta del segle xix. Entre altres obres d’aquesta època, s’analitza el palau Güell, al carrer Nou de la Rambla a Barcelona, on ja es va manifestar el repertori posterior de Gaudí en els àmbits funcionals, espacials i ornamentals. A l’article que aquí es publica, l’església de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, de la qual es pot admirar la genial cripta, tanca la visió del conjunt monumental de la trajectòria gaudiniana abans de l’aventura de la Sagrada Família.

18/07/2019 12:47:17

118 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

L’estudi del comportament polític a la Catalunya dels darrers decennis del segle xix i els primers del segle xx ha generat una historiografia prou notable i densa per a incloure en el present número un balanç sobre un tema tan complex com ineludible per comprendre la Catalunya contemporània. Arreu hi hagué un llarg procés de transició entre el liberalisme oligàrquic i la democràcia moderna de masses, un període durant el qual el domini dels notables locals, denominats «cacics» a Espanya, juntament amb l’adulteració i l’abstencionisme electoral tendiren a perpetuar-se en els districtes rurals fins i tot en un país que presentava un grau notable d’industrialització i de concentració urbana de la població com era el cas de la Catalunya dels primers decennis del segle xx, amb el corresponent accés de les masses a la participació política en una època durant la qual Espanya globalment continuava essent subdesenvolupada i estava sotmesa a un centralisme polític que cercava compromisos amb els qui controlaven clienteles locals en un intercanvi de favors. Atès que una part de la industrialització catalana tingué lloc en el medi rural al llarg dels rius Llobregat i Ter, les pràctiques polítiques predemocràtiques tendiren a perpetuar-se fins i tot en aquests nuclis econòmicament moderns en uns anys en què Barcelona i les principals ciutats catalanes, a partir de 1901, s’havien emancipat del control dels dos partits espanyols que s’alternaven en el poder de la monarquia constitucional, i catalanistes i republicans havien donat autenticitat a la competició electoral en els nuclis urbans. Fins i tot les forces noves, que es presentaven com a renovadores i enemigues de l’antiga política, tendiren en alguns medis rurals a compromisos amb els cacics locals. Aquest número de la nostra revista continua oferint la informació bibliogràfica sobre els estudis històrics de

Catalan Historical Review-12.indb 118

Introducció

qualsevol aspecte apareguts a les Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans durant l’any 2018. Catalan Historical Review ha tornat a assolir la màxima qualificació —‌classe A— en portar-se a terme l’actualització i revisió del Carhus Plus 2018 per part de l’Agència de Gestió dels Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya (AGAUR). Al mateix temps ha continuat l’increment de lectors de la revista, segons mostren els registres de les bases de dades en les quals Catalan Historical Review està indexada, i aquest creixement s’ha produït tant pel que fa als estudiosos de fora de l’àrea de llengua catalana, que són la majoria i per als quals fou concebuda especialment la revista, com entre els lectors de l’àmbit lingüístic català, que comproven la utilitat dels estats de la qüestió que s’hi ofereixen. Hem patit, l’any 2018, la desaparició de quatre companys molt estimats: Josep Maria Font i Rius, Eva Serra, Joaquim Garriga i Alexadre Olivar, membres destacats de l’Institut d’Estudis Catalans i de les seves societats filials. El seu record romandrà no sols per l’afecte que desvetllen les seves persones, sinó pel valor de les seves obres que continuaran constituint una aportació cabdal i perenne a la historiografia catalana. Al final d’aquest número dediquem una nota necrològica a cadascun d’aquests col· legues que ens han deixat. Al costat d’aquestes pèrdues ens podem felicitar de l’ingrés en els rengles del nostre consell assessor d’onze nous membres elegits per a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans en la seva Secció Històrico-Arqueològica. De cadascun d’aquests investigadors publiquem una semblança al final del present número. Albert Balcells Editor

18/07/2019 12:47:17

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 119-135 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.158 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses Marta Prevosti*

Institut Català d’Arqueologia Clàssica Rebut 19 gener 2018 · Acceptat 15 abril 2018

Resum Es descriu la forta evolució del poblament al Conventus Tarraconensis, les illes Balears i les Pitiüses amb la conquesta romana. S’analitza la introducció del sistema econòmic romà, amb una forta base en la producció i comercialització de vi a la fi de la República i durant l’alt Imperi. La clau del valor afegit que aporta el sistema de la vil·la rau en el teixit de relacions de mercat que dominaven els romans. La producció de lli també va ser important i es dedueix de Plini quina era la tècnica de blanqueig. Es conclou amb l’evolució del poblament i l’economia a l’Imperi tardà. Paraules clau: poblament, sistema de la vil·la, vi, lli, blanqueig

Introducció1 Si amb el marxisme els protagonistes de la història van passar a ser les forces de producció i els individus, més que no pas els dirigents, en canvi els historiadors de l’antiguitat encara es lamenten de la perspectiva inversa, de dalt cap a baix, que solen seguir els tractats d’aquest període.2 Es fa difícil capgirar aquesta visió per la parcialitat i l’escassetat de les fonts antigues, que tendeixen a referenciar el relat dels dirigents i a obviar el de la població. No solament és complicat obtenir dades econòmiques empíriques, amb xifres de producció o de comerç, sinó que, encara pitjor i més bàsic, estem mancats de les xifres del poblament. Però justament tenim la possibilitat d’aproximar-nos per mitjà de l’arqueologia a alguns d’aquests aspectes materials i quotidians de què no informen les fonts, amb dades sovint indirectes i de difícil interpretació, per bé que positives. Els estudis del poblament d’època romana a l’àrea del Conventus Tarraconensis,3 especialment mancats d’informació de les fonts clàssiques, han avançat força gràcies a l’arqueologia. Metodològicament, més enllà de les tradicionals excavacions i de les cartes arqueològiques, el coneixement del poblament rural romà del Conventus Tarraconensis s’ha beneficiat, a partir dels anys vuitanta del segle xx, dels estudis de territori, de les campanyes de prospeccions sistemàtiques i dels estudis de paisatge. Els estudis de territori, * Adreça de contacte: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, plaça d’en Rovellat, s/n, 43003 Tarragona. Telèfon: + 34 977 249 133 (ext. 203). E-mail: mprevosti@icac.cat

Catalan Historical Review-12.indb 119

dins el marc de la ciutat romana, van representar un primer pas d’una aproximació d’acord amb les tendències de l’arqueologia processual, neofuncionalista i cientifista. A partir d’aquella mateixa dècada, es va anar desenvolupant una línia d’estudis de territori d’època romana dins de l’escola marxista científica, en estreta relació amb l’escola de Besançon (França). Aviat, l’arqueologia catalana, a través del mestratge d’arqueòlegs francesos, va beure també de les fonts de l’escola històrica dels Annales de Ferdinand Braudel, fet que permet incorporar-ne les teories en l’arqueologia del paisatge. Aquests enfocaments teòrics han valorat molt especialment l’evolució dins l’espai en què s’insereixen els assentaments humans, de manera que l’estudi de l’entorn, de les seves formes d’ocupació i d’explotació, així com de la dinàmica del poblament i la seva jerarquització, esdevenen objectius fonamentals de coneixement. Dels estudis descriptius dels jaciments s’ha passat a valorar els estudis d’àmbit territorial, per les possibilitats explicatives que ofereixen del funcionament del sistema global. La incorporació de tecnologies de la informació i de tècniques científiques de la biologia i la geologia aplicades a l’arqueologia ha permès incrementar el coneixement del sistema ecològic en què es desenvolupa l’home. I encara, en els darrers anys, la progressiva utilització de la tecnologia digital, les potencialitats dels sistemes d’informació geogràfica i l’accés a les big data han facilitat l’enriquiment de la cartografia digital, en connexió amb gazetteers i bases de dades de diferents temes arqueològics. Dins d’aquesta línia, el programa Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani (TIR-FOR),4 el gran mapa de l’Im-

18/07/2019 12:47:18

120 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

peri romà, ha representat un avenç fonamental per als estudis de poblament.

El gran canvi del poblament La conquesta romana va comportar un canvi radical de l’estructura del poblament de la zona del Conventus Tarraconensis i les illes, excepció feta d’Eivissa5 (vegeu el mapa a la p. 11 en la versió en anglès d’aquest mateix número). En època ibèrica, a l’àrea nord, fins al riu Millars, el poblament s’agrupava en centenars d’oppida de petites dimensions, majoritàriament encastellats, els més grans dels quals són Ullastret (15 ha) i Burriac (10 ha), acompanyats d’un poblament rural dispers, on els centres majors podrien haver exercit un control sobre la resta.6 Al sud del riu Millars, el poblament ibèric era més clarament jerarquitzat, amb un poblament rural dispers i petits poblats subsidiaris de quatre grans oppida o ciutats que feien de nucli politicoadministratiu de grans territoris,7 dins d’estructures més properes a allò que s’ha documentat a l’alta Andalusia.8 Ocupen al voltant de 10 ha: Arse-Saguntum, Leiria-Edeta, la Carència de Torís i Kelin. D’aquesta situació del poblament ibèric es va passar al sistema de la ciutat romana, la civitas, que integra nucli urbà i territori sota un mateix ordenament jurídic, social i econòmic. Ara bé, el segle ii aC va ser un període de transició, ja que les primeres ciutats romanes no es van fundar fins a la fi del segle ii o l’inici de l’i. Un cop acabada la Segona Guerra Púnica, es clausuren un seguit d’oppida. Al segle ii aC, hom constata el canvi de patró d’assentament, amb un poblament dispers, de plana, dens, al voltant d’una xarxa d’oppida mitjans i petits que entren en un procés gradual d’abandó, tot oscil· lant entre el despoblament sobtat i una certa pervivència que pot arribar fins al segle i aC. La presència dels romans es fa evident en alguns d’aquests nuclis, que ells potencien per controlar el país, a manera de protocivitas, com a Sant Julià de Ramis o a Burriac, dins d’una xarxa de domini que tenia l’epicentre a Tarraco. La fi del segle ii i l’inici de l’i aC és un altre moment d’abandó. Un tercer moment final de poblats ibèrics coincideix amb les guerres sertorianes. Els establiments tipus granja o petites agrupacions de cases, ubicats a la plana o al peu de la muntanya, a les valls dels rius o a la franja costanera, es van multiplicant progressivament. Al llarg del segle ii aC, d’un paisatge fortificat es passa a un paisatge obert, en un progrés cap al model romà de poblament que prioritza l’assentament dels camperols a la plana damunt llurs terres de cultiu. Hem de suposar que els habitants d’aquests nous establiments eren els mateixos pobladors desplaçats dels poblats ibèrics.9 Ara bé, en el moment de les primeres fundacions de ciutats romanes republicanes, els canvis s’acceleren al territori i es multiplica el poblament rural dispers, que ocupa les planes. A l’àrea catalana, això té lloc cap al tomb del segle ii a l’i aC,10 amb una eclosió de petits assentaments rurals de plana.

Catalan Historical Review-12.indb 120

Marta Prevosti

Al País Valencià també es dona una expansió del poblament rural,11 amb proliferació de nous assentaments a partir de la segona meitat del segle ii aC, massificació de les importacions i auge econòmic. Al segle i aC es registra un augment progressiu dels petits assentaments situats en altura mitjana o plana. Járrega12 descriu una densitat encara major a l’Alt Palància que data a partir de la fi del segle ii o l’inici del segle i aC. Al territori d’Edeta, Bonet13 detecta que, si bé el nombre d’establiments no varia gaire, en canvi es comprova, entre la segona meitat del segle ii i l’inici del segle i aC, la implantació d’un patró d’assentaments nou que s’estructura a partir dels hàbitats de plana, la majoria amb perduració imperial. A Kelin,14 per contra, hi ha un descens del poblament rural. Per a l’àrea de Valentia, la fundació de la colònia el 138 aC fa pensar que no pot ser gaire diferent de l’àrea catalana.15 Coincidim amb Járrega16 que no tenim dades empíriques per a defensar una romanització més tardana d’aquest territori. En els estudis de territori de l’àrea catalana i alguna àrea del País Valencià, es comprova un fet que Millett17 també ha observat en altres àrees del Mediterrani: el nombre més alt de petits jaciments rurals així com el major nombre de fragments ceràmics es compten en l’etapa posterior a la conquesta, amb les primeres fundacions romanes,18 mentre que més tard es constata una disminució gradual, signe que la riquesa s’anava concentrant. Aquest autor considera que es podria interpretar com l’efecte econòmic de la incorporació a l’Imperi, que proporcionà oportunitats de prosperar a un gran nombre de comerciants i provincials. Al Conventus Tarraconensis sembla indicar una situació de prosperitat considerable per part de la població indígena, alliberada de les estructures organitzatives ibèriques, amb facilitat per a vendre els seus excedents agrícoles, amb l’obertura de nous mercats i poca competència comercial propiciada per la nova situació de substitució del poder, ara en mans romanes, que, no obstant això, tot just inicia la colonització agrària del país. Les primeres ciutats, l’arribada de colons i les adquisicions de propietats per part de les classes adinerades de Roma, amb el pas del temps, devien anar centralitzant la propietat, l’explotació de la terra i el comerç. Entre els Pirineus i el riu Millars,19 la majoria de ciutats romanes són nuclis de nova fundació, ubicats en espais verges, que van crear una estructura de poblament nova, amb les ciutats ubicades a la plana (disset a l’àrea de l’actual Catalunya i una a l’àrea de Castelló), les més petites de les quals ocupen al voltant de 10 ha, mentre que la capital del Conventus, Tarraco, arriba a les 80-90 ha. És veritat que algunes apareixen a la vora de poblacions indígenes, com Iluro a la vora de Burriac o Gerunda a la vora de Sant Julià de Ramis, o fins a tocar d’un nucli preexistent, com Tarraco i Emporiae. També hi ha Lesera, l’únic cas de neta continuïtat. Ara bé, en general no sembla que els romans respectessin les possibles capitalitats ibèriques. Al sud del riu Millars, la proporció de continuïtat de les ciutats és superior a la de l’àrea nord, potser perquè l’estructuració urbana era ja més madura.20 De les quatre ciu-

18/07/2019 12:47:18

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 121

tats ibèriques, Arse-Saguntum i Leiria-Edeta perviuen com a ciutats romanes. En aquesta àrea, solament hi va haver una fundació ex novo: Valentia. A les illes Balears, el canvi no és tan radical. El poblament es concentrava en els nombrosos poblats talaiòtics. Ara bé, tot i que la conquesta romana va comportar la fundació de ciutats de nova planta, molts d’aquests poblats van continuar habitats durant tot el període romà.21 Plini n’esmenta tres, Guium, Tucis i Bocchorvm, que va esdevenir ciutat federada. Mago i Iamno, a Menorca, semblen tenir continuïtat de l’etapa anterior, en forma de castella, per bé que sota Vespasià van esdevenir municipis, mentre que Sanisera seria una fundació de nova planta. Palma i Pollentia van ser colònies, fundades amb tres mil colons d’entre els romans d’Ibèria, segons Estrabó (Str. iii, 5, 1),22 potser alguns originaris del Picè. Van deixar una petja profunda sobre el territori, amb una colonització agrària amb centuriacions i una xarxa de vil·les prou important. Però força poblats talaiòtics van continuar habitats com a centres camperols integrats al sistema, alguns fins i tot amb població nouvinguda —‌potser alguns contingents de la Gàl·lia—,23 mentre que d’altres poblats van ser abandonats. A les Pitiüses, en canvi, la situació del poblament és d’una forta continuïtat respecte del poblament púnic. Eivissa, pel seu alt desenvolupament sota la cultura cartaginesa, és la que mostra més continuïtat tant en el nucli urbà, Ebusus, com en la distribució del poblament rural, de clara tradició púnica. Amb tot, també es van crear establiments rurals nous, per bé que tots segueixen pautes preromanes i una dedicació preeminent a la vinya. Veiem, doncs, com els nuclis urbans de les ciutats romanes es converteixen en veritables centres polítics i culturals, amb vida d’urbanitas, mentre que els seus territoris queden ocupats pel poblament rural, de vocació agropecuària, veritable base econòmica per al seu manteniment i carta de naturalesa de la seva existència. De fet, les ciutats de la zona d’estudi eren essencialment comunitats d’agricultors en què els ciutadans (cives) disposaven d’un territori, que era la base de llur riquesa, i es dotaven d’unes normes (estatuts jurídics) per viure en comú. Treien profit de l’espai sobre el qual tenien jurisdicció, que era fonamentalment agrícola i ramader, per bé que també explotaven els boscos, els rius i la costa i eventualment els metalls i les pedres. I val a dir que foren ciutats petites en el conjunt de l’Imperi, per bé que profundament aculturades. Els romans van fundar les ciutats d’una manera ben distribuïda, triant els punts clau per al domini i l’explotació del territori, sobre les millors planes agràries i en els punts nodals de comunicacions, amb una densitat considerablement major a la franja costanera. La major part d’oppida ibèrics van quedar abandonats i les ciutats romanes van concentrar l’administració de la població a partir de nuclis que responen a un concepte diferent d’articulació del territori. D’un sistema de poblament que es governava sota models força diversos (comparem els

ibers de l’àrea d’Ullastret amb els de l’Ebre, amb els de Kelin o amb els talaiòtics, per exemple) es va passar a un sistema força uniforme, sota el poder de Roma, per bé que considerablement descentralitzat, amb estatuts jurídics propis per a cada ciutat. Hem d’entendre, doncs, que la conquesta romana va implantar al país un sistema d’organització social, jurídic, econòmic i tecnològic radicalment nou i unitari, que va representar un avenç gegantí per al món ibèric i talaiòtic. Així es va establir la xarxa bàsica de ciutats que ha perdurat fins avui. Les noves fundacions van significar l’estructuració no sols del nucli urbà, sinó també de llurs territoris, a la romana. Les centuriacions mostren ben clarament aquesta unitat estructural, així com l’envergadura de la planificació i les infraestructures de les ciutats. El nou sistema va comportar la introducció dels conceptes de l’agricultura romana, que es resumeixen en el sistema de la vil·la romana. L’estructura d’hàbitat rural, a més de les vil·les, motor de tot el sistema, es compon també d’un gran nombre de petits establiments tipus granja i d’aglomeracions, que eren petits pobles, o vicus, que podien néixer al voltant d’una vil·la, a partir d’un mercat en una cruïlla de camins o en una concentració de petits propietaris rurals, dins de la dinàmica de dispersió de l’hàbitat que caracteritza el camp romà.24 A l’àrea que estudiem, tot i les dificultats d’una arqueologia insuficient, es van identificant també algunes aglomeracions. Aquesta va ser una terra en la qual les famílies acabalades romanes i itàliques van invertir en terres per a fer vi, fet que també les va convertir en destinació d’immigrants. L’exponent més clar de la introducció del sistema de la vil· la serà el cultiu de la vinya.

Catalan Historical Review-12.indb 121

El vi i les vil·les El vi va ser un gran motor de canvi de l’agricultura romana dels Països Catalans i va arribar de la mà de les primeres fundacions de ciutats romanes. Per bé que el món ibèric ja coneixia el cultiu de la vinya,25 els romans van introduir al país tècniques de producció més desenvolupades i especialment el van inserir en els seus circuits comercials. Dels tres elements de la tríada mediterrània, el vi era i continua sent el que proporciona un major rendiment, per bé que també és el més delicat, el que necessita més coneixements tècnics i més temps perquè una vinya sigui productiva d’un bon vi. El vi va ser la producció per excel·lència de les grans vil·les mediterrànies, que estaven en mans de les aristocràcies romanes, itàliques i també provincials. Va ser la millor manera d’invertir per obtenir rendiments en agricultura. Per tant, quan l’arqueologia detecta aquest negoci a gran escala, significa que s’està obrint pas el sistema econòmic de la vil·la romana, amb les tècniques romanes de producció i dins dels circuits romans de comercialització. A Eivissa, el vi ja estava plenament introduït i comercialitzat pels cartaginesos,26 per bé que en època romana,

18/07/2019 12:47:18

122 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

després d’una etapa de recessió, encara es va incrementar, tot inserint-se en una estructura comercial altament desenvolupada.27 El vi ebusità resulta paradigmàtic, per l’important desenvolupament que van tenir la seva producció i el seu comerç. Les nombroses traces arqueològiques que han deixat les àmfores, els centres de producció i les trinxeres de vinya sobre els camps en faciliten l’estudi. Va constituir, sens dubte, des de l’època púnica, un producte encaminat a la comercialització, que va trobar un important mercat a l’àrea costanera catalana i valenciana tant en època ibèrica28 com en l’etapa romana. En aquest darrer període, també s’exportava al sud de França i al Tirrè, fins que la crisi del segle iii va estroncar la dinàmica massiva de producció i comerç del vi eivissenc. Les àrees costaneres de l’actual Catalunya i del País Valencià també van anar-se especialitzant en aquest producte.29 La regió es va convertir en una zona cobejada per a la inversió en terres, i els colons romans i itàlics hi van reproduir allò que ells practicaven al seu país d’origen. Ja en la primera producció d’àmfores per envasar vi de la fi del segle ii i la primera meitat de l’i aC, les Dressel 1 Citerior, produïdes a Valls, al Maresme i al Vallès, es troben, a més de segells en ibèric, alguns segells amb noms itàlics que apunten a propietaris de terres de l’elit de Roma o d’Itàlia.30 L’exportació d’aquest vi es detecta a les illes Balears i segurament al sud de França en quantitats minses. Entre el segon quart del segle i i l’any 30 aC, segueixen les àmfores Tarraconense 1, ja més abundants, produïdes a la Costa Brava, al Vallès, al Maresme, al Baix Penedès i a les àrees costaneres del Baix Maestrat i de la Plana. Se’n documenta la comercialització per la ruta del Roine fins a Bibracte i la Bretanya, per la ruta de la Garona des de Narbona fins a Bordeus, a la Hispania Citerior per la ruta de l’Ebre fins a Saragossa i Termantia, al nord del País Valencià i a les illes Balears.31 Els segells presenten noms llatins molt probablement forans,32 procedents majorment de l’àrea centreitàlica, sobretot osca i úmbrica, possiblement fruit de l’acaparament de terres per part de poderosos, des d’Itàlia, en l’època agitada i inestable de les guerres civils, que haurien posat lliberts o esclaus al capdavant dels seus negocis.33 M. José Pena advoca repetidament per veure l’origen del negoci del vi a la zona catalana, així com la immigració romana a les ciutats republicanes de l’àrea catalana, en la política de colonització de Cèsar. Però el gran esclat de la producció i la comercialització del vi a l’àrea costanera del Conventus Tarraconensis es va esdevenir a la segona meitat del segle i aC. L’estudi dels nomina que apareixen als segells de les àmfores Pascual 1 i Oberaden 74 apunta també a personatges forans: d’Itàlia, de la Gallia Narbonensis, de la Gallia Cisalpina, alguns de condició eqüestre o lliberts imperials, que donarien fe de propietats agràries d’alts personatges, i fins d’August, a la regió.34 Reflecteixen l’adquisició de terres com a inversions destinades a donar beneficis, cultivades sovint per personal subaltern. Amb el canvi d’era domina un nou tipus d’envàs, l’àmfora Dressel 2-4. Coincideix amb una reorientació del co-

Catalan Historical Review-12.indb 122

Marta Prevosti

merç, ara molt més dirigit cap a Itàlia i Roma, amb canvis de propietaris, al mateix temps que la producció sembla passar a mans de les elits locals, com es detecta a partir de l’epigrafia amfòrica.35 La fundació de Barcino als anys 1510 aC aboca llum a aquest procés,36 amb els colons assentats a la colònia com a nous protagonistes més directes de l’explotació agrària37 i una centralització de la comercialització a través del port de Barcino. L’aparició a l’epigrafia amfòrica de noms (Fulvius, Cornelius, Licinius, Loreius, Porcius, Venuleius, Voltilius) que reapareixen a l’epigrafia imperial de Narbo, Emporiae, Barcino, Valentia i Carthago Nova indica colons establerts en aquestes ciutats en època de les colonitzacions de Cèsar i d’August.38 Efectivament, en aquesta època es data també la incorporació massiva al negoci del vi del territori de Tarraco,39 i poc més tard també dels de Sagunt40 i Valentia,41 i fins i tot, en menor mesura, d’algunes ciutats de l’interior com Ilerda42 o Edeta.43 Veiem, doncs, que, a partir dels darrers temps de la República i del principat d’August, la franja costanera dels futurs Països Catalans està dedicada al negoci del vi, dins de circuïts comercials d’ultramar, i tot plegat en mans de famílies d’origen itàlic, romà o de les elits locals, i fins i tot amb presència de propietats dels emperadors conduïdes per lliberts imperials. Però també es detecten des de molt aviat personatges d’origen servil, lligats a alguna de les famílies preeminents, que van accedir a la possessió de la terra, en relació amb la producció de vi.44 Són testimonis de l’eficiència dels mecanismes de promoció social que funcionaven a l’època romana. Les àmfores indiquen que la producció massiva de vi per a comercialitzar va començar a anar en declivi al Maresme, zona que havia estat pionera en les exportacions,45 a partir de Tiberi, mentre que a molts centres productors va de baixa a partir de mitjan segle i dC. Amb tot, sabem que els vins de l’àrea de Sagunt, els de Tarraco o els d’Eivissa es mantenen amb força fins al començament del segle iii. A les fonts antigues es troba tot un seguit de referències a aquests vins,46 entre les quals destaca la qualitat que s’atribueix als de Tarraco, als de Lauro o als baleàrics, o la mala consideració que reben els laietans o els de Sagunt.47 Justament aquestes citacions literàries coincideixen amb la segona meitat del segle i i l’inici del ii, que és el moment en què les elits locals tarraconenses són presents a Roma, on assoleixen càrrecs del rang més alt de l’Administració.48 La clausura de nombrosos centres productors a la segona meitat del segle i fa pensar en una reorientació econòmica, dins d’uns mercats més competitius, i fins potser en envasos diferents a les àmfores, com les dolia, els cullei o les cupae. A Eivissa, topem amb la manca de segells a les àmfores, fet que impedeix conèixer detalls sobre les famílies lligades a la producció. També cal remarcar que el text de Plini el Vell (Nat. 14.8.71) que esmenta el vi balear sembla que ha de fer referència al vi eivissenc, ja que ni a Mallorca ni a Menorca s’han trobat testimonis de producció i comerç de vi, ni menys de fabricació d’àmfores.49 Així com es de-

18/07/2019 12:47:18

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 123

tecta una davallada de la producció de vi laietà i d’altres àrees catalanes, el vi eivissenc, en canvi, manté, al segle ii, l’impuls d’exportació, que es perllonga durant tota la centúria, i no és fins a la crisi del segle iii que es constata una davallada, acompanyada de la reducció dràstica de les unitats d’explotació agràries. Amb tot, ja al segle iv es recuperarà.50 Amb l’extensió d’aquest sistema productiu i comercial, queda clar que, entre els segles i aC i iii dC, el país es troba plenament dins de l’economia agrària romana, a la qual ens podem referir com el sistema de la vil·la. És cert que al segle i aC els establiments que detecta l’arqueologia que poden rebre aquesta denominació són molt escadussers, per bé que n’hi ha alguns. Al País Valencià, no apareixen les vil·les fins a l’època d’August, tot i que el sistema agrari romà sembla funcionar ja des de mitjan segle i aC.51 Ara bé, és a partir d’August que les vil·les apareixen arreu i de manera definitiva: es troben disseminades pels territoris de les diverses ciutats romanes, algunes amb una part residencial força luxosa. La gran propietat fundiària s’identifica dins d’esquemes perfectament romans, com insta Ciceró,52 amb propietaris que tenen múltiples fundi ubicats en llocs ben diferents53 per diversificar les inversions. La fabricació de tègules, segellades amb el nom del propietari, també sembla reflectir la propietat de múltiples fundi en mans d’un mateix personatge, com és el cas ben conegut de Lucius Herennius Optatus,54 de Barcino. El llinatge dels Minicii Natalis,55 de Barcino, és un altre cas paradigmàtic i conegut de propietats fundiàries en diverses províncies de l’Imperi.56

bar a posseir fundi i promocionar-se socialment.60 En canvi, a partir de l’època convulsa del segle iii, tot i que l’arqueologia atesta la producció de vi, ja no hi ha ni testimonis de fabricació d’àmfores per a envasar-lo ni del comerç en el mercat mediterrani. La producció devia quedar limitada al consum local. Solament Eivissa recupera el negoci d’ultramar al segle iv, tot i que en quantitats inferiors a les altimperials. Resulta simptomàtic observar que a l’àrea costanera de l’actual Catalunya no va ressorgir la producció de vi com a gran negoci d’àmbit internacional fins al segle xviii, època en què les vinyes es van anar estenent de nou per tot el país, per produir els vins i els aiguardents que es venien en el mercat internacional atlàntic, principalment del nord d’Europa, i també a Amèrica a partir de 1780. Els guanys del comerç del vi i dels aiguardents van permetre acumular capital a algunes famílies pageses per poder estar a l’inici de les indianeries del segle xviii, les fàbriques de teles de cotó estampades, veritable moviment d’arrencada de la industrialització de Catalunya.61 Existeixen dos factors primordials que conflueixen tant en el procés econòmic d’època romana com en el segle xviii. D’una banda, hi havia una pagesia amb prou capital per a poder invertir i amb ganes de fer-ho en una agricultura encaminada a produir excedents per comercialitzar, i de l’altra, hi havia un mercat d’ultramar en clímax de demanda. I en aquesta situació, la resposta va ser similar: es va imposar el cultiu de la vinya i es va especular amb el vi. La zona es va tornar deficitària de cereals, que es van comprar a fora, car resultava més rendible dedicar la terra a la vinya. Tot i que el motor econòmic són els grans propietaris de terres, que tampoc no són grans latifundistes, darrere seu arrosseguen un seguit de propietaris menors i arrendataris que aprofiten l’oportunitat per a dedicar-se també a la vinya, i canalitzen el producte a través dels primers. Fins es deu arribar a trencar el principi de vendre molt i comprar poc que, com ja va observar Gummerus,62 no és exclusiu de l’antiguitat, sinó que ha prevalgut sempre en la mentalitat camperola. La tendència a l’autosuficiència dels pagesos solament es trenca quan el negoci és molt clar, com sabem que passa a l’època moderna amb el blat, que s’adquiria al nord d’Àfrica o al mar Negre. Potser al segle i dC va passar una cosa semblant. Finalment, sabem que al segle xviii la població va augmentar fins a pràcticament duplicar-se, especialment a les comarques litorals i prelitorals.63 Ja Pierre Vilar observava el paper de la vinya en la modernització agrària de Catalunya. Així com els cereals són un cultiu gairebé de subsistència, la vinya permet obtenir una collita anual, no requereix gaires adobs, que fins i tot poden ser els sarments i, per tant, permet mantenir una població superior a la d’altres cultius. Per això, la vinya sempre ha estat un cultiu apte per al comerç, capaç de generar beneficis importants, sempre que el vi es pugui col·locar en el mercat a bon preu. Per tant, el progrés de la vinya solament es dona quan l’agricultor es pot inserir en un circuit comercial estable o en expansió en el qual pot col·locar els productes i

El comerç del vi Aquests propietaris de fundi, productors de vi i amos de les terrisseries on es fabricaven les àmfores, també poden estar implicats en la comercialització, com sembla ser el cas de Lucius i de Marcus Clodius Martialis.57 Aquesta rica família eqüestre tarraconense fou propietària de diversos fundi i de tres terrisseries a la zona de l’actual Riudoms i de Tarragona, en una franja de territori centuriat. Entre ells corre una antiga séquia que els enllaça i que fa sospitar el seu origen romà.58 Fabricaven àmfores per a envasar vi i devien residir entre el nucli urbà de Tarraco i la rica vil·la del mas d’en Toda.59 Marcus Clodius Martialis apareix en una inscripció lapidària trobada a Tarraco, amb els títols de II vir de Tarraco i Praefecto insularum Baliarum. Les àrees costaneres de Tarraco, el País Valencià i Eivissa van mantenir el negoci del vi fins al segle iii amb un alt nivell de comerç d’ultramar. Com hem vist, estava en mans de les classes poderoses, de grans propietaris de terres. Però resulta evident que ells arrossegaven una sèrie de petits productors, petits propietaris, colons o arrendataris que en aquesta època mantenen també una activitat important entorn de la vinya. Fins es coneixen persones d’origen servil o ingenu que van poder-se enriquir, arri-

Catalan Historical Review-12.indb 123

18/07/2019 12:47:18

124 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

adquirir els que li manquen. Aquest és el cas de la Catalunya del segle xviii, que va anar creant un complex circuit comercial cada cop més favorable a la balança comercial catalana. També va ser el cas de la Tarraconense litoral de la fi de la República i de l’alt Imperi. Els productors de la zona, com hem vist més amunt, es van inserir en el circuit comercial emergent en el Mediterrani occidental, dominat pels romans, de la mà dels nous propietaris itàlics o romans, on el vi tenia una forta demanda entre els exèrcits del limes, els nuclis en expansió de la Gàl·lia, Roma, el nord d’Àfrica, les illes i l’interior peninsular. Aquest circuit comercial va estar clarament en expansió, es va anar fent més actiu i més ampli, i els vins es van anar valorant cada vegada més per la seva qualitat. El veritable motor del negoci del vi eren, doncs, els rics propietaris de les vil· les, com els Clodii Martialis de Tarraco, que no es devien limitar a produir el vi, sinó que també es cuidaven d’envasar-lo i com a mínim del primer estadi de la seva comercialització. Potser no ho feien d’una manera directa, sinó a través dels seus agents, com és habitual en els negocis derivats del sistema de la vil·la, de caire mercantil. Practicaven una agricultura racional i progressista, que situa els seus protagonistes en un escenari de modernitat relativa en el seu temps. Si al segle xviii, amb una producció de vins en expansió, la zona es trobava en un estadi preindustrial, a l’alt Imperi romà hem de pensar que conflueixen una sèrie de circumstàncies paral·leles, en què potser les diferències fonamentals són la distància financera i la política, per bé que la confluència sembla que és el teixit de relacions de mercat. Si Pierre Vilar64 subratllava que hi havia hagut «un canvi en el principi del mode de producció. Catalunya s’havia acostumat a produir no per consumir, sinó per vendre», aquesta anàlisi es podria aplicar també, de fet, a l’època romana. Per a Fontana,65 en contrast amb Espanya, «el creixement econòmic català era fruit d’una evolució econòmica distinta. Perquè la industrialització no depèn solament de fàbriques i màquines, sinó que neix d’un teixit de relacions de mercat». En època romana, els qui aportaren una evolució econòmica distinta i el costum de produir per vendre van ser els nous propietaris agraris itàlics i romans, o, dit d’una altra manera, el sistema de la vil·la, que es basa no sols en la inversió per obtenir-ne rendes sinó també en un teixit de relacions de mercat. A les diferents àrees del Conventus Tarraconensis cap a la fi de la República i en l’alt Imperi, la integració en el sistema de la vil·la i l’adquisició de terres per part de membres de les famílies adinerades romanes i itàliques no solament van estendre a aquestes terres estructures de producció noves, sinó que aquests nous propietaris les van incloure en les seves xarxes comercials. La nova situació, més dinàmica, va abocar la població del país a integrar-s’hi o desaparèixer. Van sorgir les noves aristocràcies locals de les ciutats provincials, i fins propietaris menors l’economia dels quals també es va fonamentar en el sistema de la vil·la i en les noves relacions de mercat.

Catalan Historical Review-12.indb 124

Marta Prevosti

Recordem que més amunt hem vist com immediatament després de la conquesta romana, a l’àrea dels Països Catalans es detecta una època d’expansió econòmica en l’eclosió d’establiments rurals disseminats per les planes i la presència de ceràmiques d’importació generalitzades en tots. Ara bé, és a partir de la fundació de les primeres ciutats, entre la darreria del segle ii aC i el començament del segle i aC, quan es detecta el major nombre d’assentaments rurals. També hem vist que aquesta expansió acaba cristal·litzant en el sistema de la vil·la que dinamitza tots els establiments agrícoles que subsisteixen, petits i grans, fins al segle ii o iii. En aquesta etapa es detecta destrucció creativa i avenç tecnològic, promoció social i una prosperitat generalitzada, des de les classes populars fins a les aristocràcies. Però també és cert que, a través del temps, el nombre d’establiments rurals es va reduint a favor dels més grans, mentre que els petits van plegant, per bé que els que queden s’enriqueixen progressivament. És a dir, la propietat es va concentrant i, a mesura que això passa, el negoci es va afeblint. Finalment, acaba sucumbint amb l’inici del segle iii i la crisi que s’obre en aquest moment. Dissortadament, desconeixem les xifres de la població d’època romana i encara més les seves oscil·lacions. Ara bé, allò que sí que es desprèn de l’arqueologia són les tendències. La concentració de ciutats i de poblament rural a l’àrea litoral i prelitoral és fora de qualsevol dubte, com també ho és la seva forta dinàmica comercial. Els estudis de poblament donen, com hem vist més amunt, els màxims nombres d’establiments rurals en època de les primeres ciutats republicanes, al segle i aC, tot i que es tracta encara d’establiments de poca envergadura. Amb la gran expansió del sistema de la vil·la, al segle i dC, se’n redueix una mica el nombre. Aquest fenomen és especialment clar a l’àrea catalana66 i a Eivissa.67 Al costat d’un enriquiment notable en els establiments rurals, millores tècniques i majors dimensions tant en la construcció com en les instal·lacions de transformació agrícola i els magatzems, hom percep una nuclearització del poblament que hem de posar en relació amb la concentració de la propietat de la terra. Les vil·les més grans i complexes tenien també petits establiments rurals satèl·lits que en depenien. De fet, hi devia haver un augment de població notable propiciat tant per la introducció del sistema de la vil·la centrat en el cultiu de la vinya com per la immigració, que tampoc no podem valorar quantitativament.68 Al llarg dels segles i, ii i iii s’aprecia una progressiva concentració del poblament, al mateix temps que les vil·les es van fent cada cop més importants i luxoses, signe de l’acaparament de terres.

L’oli i el blat Tot i que el vi va ser el producte estrella per a la comercialització, els tres cultius bàsics eren la tríada mediterrània, dels quals el blat era la base fonamental de l’alimentació.

18/07/2019 12:47:18

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 125

El cultiu dels cereals, bàsicament blat dur comú o nu i ordi vestit,69 que s’estudien a partir d’algunes breus referències de les fonts, dels molins, de les sitges i els graners i de les anàlisis paleobotàniques,70 indica que es produïen en totes les etapes, com a mínim per al consum local. Abans de la conquesta, la producció era molt important. En el primer segle després de la conquesta romana, tant les fonts com l’arqueologia, amb els extensos camps de sitges,71 continuen reflectint una producció notable de cereals, amb els quals es pagaven els tributs i també es comerciava.72 Ara bé, a partir del segle i aC, la vinya va començar a prendre espai al cereal, i en època d’August sembla que devia quedar reduït al consum local.73 Des d’aquest moment, la tendència estudiada en els horrea és la mateixa que observa Métraux74 per a les vil·les d’Itàlia, o la mateixa que transmeten els agrònoms llatins: que els magatzems augmenten de dimensions a mesura que avança el temps, especialment a partir del segle ii i en època tardana, evolució que s’interpreta en el sentit d’una tendència a la concentració de la propietat i del poblament.75 L’Imperi tardà i la tardoantiguitat representen un retorn a la producció de cereals, en detriment de la vinya, i fins i tot la recuperació de l’antiga tècnica d’emmagatzemament en sitges excavades a terra. L’olivera, per la seva banda, segurament sols abastia el mercat local. Planteja més problemes de cara a rastrejar-ne el cultiu, per bé que sabem que ja es cultivava en el període ibèric.76 Buxó77 opina que el cultiu de l’olivera no es devia estendre fins als volts del segle i aC. A tota l’àrea en estudi s’han anat trobant indicis de la producció d’oli, tot i que no pas massiva. Els estudis pol· línics certifiquen aquest cultiu, que justament s’estén en època romana.78 També algun topònim romà hi fa referència, com és el cas d’Oleastrum, esmentat a l’Itinerari d’Antoní.79 Ara bé, també s’han anat excavant alguns trulls d’oli que indiquen una producció que segurament tenia un destí local i per al consum propi.80 A Eivissa se’n coneixen de prou importants, per bé que no s’hi detecta fabricació d’àmfores per a comercialitzar-lo. Tampoc no es documenta la producció d’àmfores oliàries al Conventus Tarraconensis, tot i que sí al sud de València, al taller d’Oliva, per exemple. En canvi, la importació d’àmfores oliàries de la Bètica és certament escadussera a l’àrea que tractem.81 Tot plegat sembla indicar que l’olivera es cultivava solament per a produir l’oli del consum local, però no pas per a comercialitzar-lo en el comerç d’ultramar, dins dels hàbits de la pagesia, de l’antiguitat i de sempre, d’evitar d’haver de comprar allò de què un mateix es pot abastir.82

altimperial la producció va ser de primera magnitud, mentre que resulta molt difícil d’atestar a través de l’arqueologia.83 L’alta qualitat del lli entroncava amb la tradició dels ibers, que ja s’havien distingit per la producció de bons teixits.84 Dins de l’Imperi romà, tot i que l’egipci destacava per la qualitat i que Itàlia també era rica en lli, els territoris més ben reputats, rics i actius en la seva producció van ser les Gàl·lies i les Hispaniae. Amb referència a la zona que tractem, Estrabó (3.4.9) informa que els emporitans són hàbils en la fabricació del lli. Al segle i, Plini el Vell (Nat. 19.10) destaca la producció de lli de la Hispania Citerior, alaba la finor i l’extraordinària blancor del de Tarraco i classifica el lli produït a Saetabis (l’actual Xàtiva) com el de més qualitat que coneix (Plini, Nat. 19.9). El lli de Saetabis també és destacat per Sili Itàlic (Punica, 3, 374-375), que esmenta les aigües del riu Sucro i els teixits d’una gran qualitat. El procés de blanqueig de la tela de lli es feia als prats de blanqueig, a la vora d’un curs d’aigua.85 S’estenien les teles sobre l’herba i es mantenien humides, ruixant-les amb aigua. El sol per ell mateix blanqueja, però si es fa sobre l’herba i amb aigua, el procés s’accelera i s’intensifica, ja que entre l’herba i la tela es forma una cambra en la qual es produeix peròxid d’hidrogen, que actua de blanquejador. Es tracta de la tècnica emprada en l’elaboració de les indianes per a blanquejar el cotó, usual fins a la introducció dels productes químics al segle xix. Es coneixia des de l’antiguitat i és justament el que descriu Plini: «gràcies sobretot a les aigües del torrent que banya Tarraco, en les quals el blanquegen»,86 i potser també Sili Itàlic en referir-se a les aigües del Sucro (riu Xúquer). Altres autors clàssics fan referència al lli d’aquesta zona, com Graci (Cynegetica 41) o Catul (Carmina xii, 11-15; xxv, 5-7), d’on es desprèn la producció d’objectes tèxtils de luxe com les oraria o sudaria. Alfaro considera que els testimonis de les fonts indiquen una producció destinada a l’exportació. A Tarraco, la inscripció rit 9, d’època republicana tardana, bilingüe, ibèrica i llatina, fa referència a fvlvia.lintearia, segurament una indígena romanitzada, d’ofici teixidora o comerciant de lli, atribut que també deu ser el seu gentilici. Però s’han trobat pocs indicis arqueològics de la producció i elaboració del lli87 o del seu procés de teixit.88 La llana produïda a la zona ibèrica també va tenir renom en època romana. Solament cal recordar el famós sagum hispanum.89 En tenim les indicacions de les fonts, per bé que l’arqueologia tampoc no ha estat gaire prolixa en proves. L’arqueozoologia ha determinat que la presència d’ovicaprins és freqüent als establiments rurals, amb percentatges més alts en època republicana i en època tardoromana. També s’ha recuperat instrumental, com ara tisores de xollar. Però la manca de xifres de producció fa molt difícil calibrar fins a quin punt la producció de llana s’encaminava al consum local o al comerç d’ultramar. Estudis més positius han estat els de les carrerades, la transhumància i els espais de muntanya. Han posat en

Els teixits La producció de lli, cànem i llana va ser molt important a la zona del Conventus Tarraconensis. N’estem informats a través de les fonts antigues, que indiquen que en època

Catalan Historical Review-12.indb 125

18/07/2019 12:47:18

126 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

evidència que els paisatges de muntanya dels Pirineus i de l’interior de Catalunya també estaven antropitzats en època romana, especialment per l’explotació dels boscos i el pastoralisme.90 Encara, en època tardoromana, aquest darrer s’incrementa i amb ell l’ocupació humana de la muntanya, que tornarà a ser escenari d’una nova expansió en època altmedieval. Les anàlisis pol·líniques de les àrees costaneres indiquen que en època romana tardana hi va haver una regeneració dels herbassars litorals que va propiciar-ne l’ús ramader. En relació amb això, s’han estudiat algunes carrerades que es creu que ja tenien força importància en el període romà. A Eivissa i Formentera, s’ha estudiat una important producció de porpra, amb la localització de nombrosos punts costaners de conquillers de múrex, que es daten entre els segles ii i v. La Notitia Dignitatum (Dig. Oc. i, 64-73), de la fi del segle iv, cita un procurator bafi insularum Balearum, que indica una oficina estatal, dependent del comes sacrarum largitiorum, de producció de porpra.91 Hom pensa que aquesta organització demostra la importància de la producció. També s’ha pensat que aquest tint tan preuat es devia exportar en forma de llana tenyida i que, per tant, devia anar lligat a una producció de llana.92 Efectivament, Diodor (5, 16) fa referència a les llanes eivissenques, reconegudes per la seva suavitat i bellesa, així com a la qualitat i vistositat de les teles dels eivissencs.

Les infraestructures Les infraestructures van representar l’avenç romà definitiu respecte de les cultures dels ibers i dels talaiòtics.93 Només cal pensar en la implantació dels cadastres romans, amb la complexa infraestructura que comportava una centuriació, dels quals tenim exemples molt ben estudiats al Camp de Tarragona,94 a l’Horta de València,95 al pla de Barcelona,96 al pla de Mallorca97 i en nombrosos punts del Conventus Tarraconensis i de les illes. La centuriació d’Eivissa,98 en canvi, ben estudiada a la plana de Sant Jordi, sembla derivar d’una parcel·lació d’època púnica, cosa que la converteix en l’àrea més avançada de la zona. Les millores d’enginyeria, com els drenatges o les irrigacions, han deixat traces notables. Els aqüeductes de Can Roig (Pineda de Mar, el Maresme), els Arcs (Sant Jaume dels Domenys, el Baix Penedès), el Collet (Sant Antoni de Calonge, el Baix Empordà), de Can Ring (Besalú, la Garrotxa), de Can Terrés (la Garriga, el Vallès Oriental), i de Centcelles (Constantí, el Tarragonès) 99 són mostres d’aqüeductes que, a més de dur aigua a una gran vil·la, també en servien a cultius de reg. Finalment, cal fer referència a la xarxa de carreteres i ports que van construir els romans, que van resultar fonamentals per a la comercialització del producte agrari. La Via Augusta va ser decisiva, com també els ports de Barcino, Tarraco, Saguntum i Valentia, així com els de Palma, Pollentia, Mago, Iamno, Sanisera i Ebusus.

Catalan Historical Review-12.indb 126

Marta Prevosti

La crisi del segle iii i l’Imperi tardà Tot i que molts autors situen en el segle ii la gestació d’aquesta crisi, no és fins al segle iii que el sistema es desestabilitza i s’entra en una dinàmica nova. A totes les àrees que tractem, el nombre d’establiments rurals decreix progressivament, d’una manera notable. La fi de la crisi i la represa del segle iv marca l’entrada en una altra època, amb un nombre d’establiments rurals certament inferior al dels períodes anteriors, per bé que amb algunes vil·les força més luxoses.100 Aquest segle encara va proporcionar una llarga estabilitat que va permetre una represa de la producció agropecuària, tot i que sota un ordre social molt diferent. Sembla que la nuclearització torna a ser important, segurament al voltant de les vil·les. Tot plegat es relaciona amb la progressiva concentració de la propietat, un fenomen comú a tot el Mediterrani occidental. Efectivament, al segle iv es documenten construccions i reformes importants a les vil·les més riques, que les doten de parts residencials sovint fastuoses.101 Les més potents dediquen amplis espais a les sales de rebre, per a la representació pública del propietari. Els grans latifundistes van tenint cada cop més poder sobre els seus treballadors i, davant la pèrdua d’autonomia administrativa de les ciutats, van assumint atribucions. Es desenvolupa tota una litúrgia al voltant del dominus, clar exponent de la distància creixent que el separa dels seus súbdits. La sala de recepció o aula basilical, amb l’absis semicircular on seia per rebre la seva clientela, acostuma a ser un espai de grans dimensions, que destaca en el conjunt arquitectònic per la seva alçada,102 com un símbol del poder. El menjador principal, sovint té forma trichora, amb els tres absis per encabir-hi les taules semicirculars amb els corresponents llits, els stibadia, per fer banquets amb els amics i personatges del seu rang.103 Els banys encara són una part important de l’àrea residencial que al segle v, però, tendirà a ser més petita i humil.104 Aquestes grans cases de camp s’enriqueixen amb programes decoratius elaborats i costosos, dins de la tradició culta romana, amb evocacions mitològiques a la prosperitat del fundus i a les virtuts del propietari i la seva esposa. Les parts rústiques també es desenvolupen amb grans magatzems, cellers i premses, així com les habitacions per al personal. Al costat de les grans vil·les, també n’existeixen de més petites, sense grans luxes, amb balnea i necròpolis associades. Tampoc no manquen els petits establiments camperols, corresponents a colons que treballaven per als grans propietaris, ni la petita propietat que, tot i que minvada, sempre va continuar existint. Paral·lelament, ja des del segle iv, igual que a la resta de les províncies occidentals, s’observa un fenomen de ruralització d’algunes vil·les que havien estat dotades d’àrees residencials i que es converteixen en espais rústics.105 Es tracta d’un exponent del procés de concentració de la propietat territorial, car en passar una vil·la amb el seu fundus a mans d’un propietari que ja té una vil·la residen-

18/07/2019 12:47:18

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 127

cial a la zona, la nova part residencial esdevé sobrera. Això no significa que la seva productivitat augmenti, com hom ha volgut deduir,106 sinó que es redueix el seu espai d’ús, que es concentra en les construccions més sòlides, que són les antigues parts residencials. Higini 107 o Plini el Jove108 ja descriuen aquest procés al segle ii, dins del progressiu acaparament de terres per part dels més rics. El procés s’accentua al segle v. És així com es foraden els mosaics de les estances riques per encastar-hi dolia per a contenir vi,109 o les instal·lacions termals es converteixen en sales de premsa i les piscines en cups per a recollir l’oli o el vi. Un altre fenomen força comú, que també indica la reducció de l’espai d’ús de les grans vil·les en decadència, és l’aparició d’enterraments d’època tardana dins d’estances o espais en desús. S’interpreten com la concentració de la vida en un petit nucli envoltat de les necròpolis, cada cop més properes.110 Més tardanament, sovint ja en època visigoda, s’esdevé el fenomen que s’ha anomenat «dels squatters».111 És a dir, en algunes antigues residències luxoses es documenta una nova ocupació de les estructures per part de camperols molt senzills, amb compartimentació dels espais amb murs de poca qualitat112 o sense fonaments, la instal·lació de forns metal·lúrgics o altres tipus d’indústries en antics espais nobles o la superposició de cabanes. Es tracta de la reocupació d’edificis que per llur solidesa constructiva encara eren bons d’aprofitar. Les vil·les més grans es van convertint en veritables centres de poder al camp, on el dominus administra no solament l’economia, sinó també la justícia i la religió. En el seu si sorgeixen les primeres esglésies cristianes rurals, fet que condueix a la reorientació funcional d’alguns llocs i que representarà un precedent de les parròquies altmedievals. El cristianisme va anar penetrant aviat també al món rural de l’àrea en estudi, a partir del segle iv,113 com demostra l’epigrafia114 o la iconografia.115 Si el segle iv representa una recuperació de la producció agropecuària i una certa estabilitat, el segle v va ser notablement convuls. Això obre qüestions fonamentals sobre com va quedar la propietat de les terres i qui van ser els habitants de les vil·les després de les concessions o apropiacions de terres pels pobles bàrbars nouvinguts.116 Molts visigots degueren rebre terres a la Tarraconense. És ben possible que, tot i els canvis de propietat, els nous amos no habitessin els establiments camperols i es limitessin a cobrar-ne les rendes. A partir del segle iv, la importància creixent de l’Església no és solament política, sinó també econòmica. Les freqüents donacions i herències de terres la van convertir en un propietari fundiari de primer ordre. En conseqüència, va contribuir notablement a la concentració de la riquesa i a la decadència de les parts residencials de les vil·les. A partir del segle vi, els bisbes van acabar sent un poder polític de primer ordre dins la gestió de la ciutat. Així doncs, les transformacions en l’estructura de la propietat van configurar un panorama canviant i completament nou.117

La davallada del nombre de jaciments rurals en època baiximperial i tardoantiga podria correspondre també a una certa disminució de la població. En alguns llocs, aquesta explicació sembla estar d’acord amb les dades dels estudis palinològics, que indiquen una important desforestació i la transformació de l’economia predominantment agrícola cap a una dedicació extensiva a la ramaderia, en els segles v-vii. És possible que aquest procés de canvi ja s’iniciés al segle iv, amb una economia que compaginaria l’agricultura amb una pràctica ramadera important. Les noves prades humides litorals, resultants de la dessecació i el rebliment de marenys i llacunes, es devien explotar tot alternant-les amb les pastures de l’interior, de les serralades i de les planes prelitorals, a les quals s’accedia per les carrerades de la gran transhumància.118 A la zona en estudi, la meitat del segle vi marca un límit per al desenvolupament de les vil·les, en el sentit que són molt poques les que superen aquesta data amb ocupació extensiva i riquesa sostinguda. Ara bé, el segle v és ja una etapa de fre en la construcció d’espais de luxe. Aquest panorama, generalitzable a les províncies hispàniques, contrasta amb el de les províncies veïnes de les Gàl·lies, on es detecta una pervivència, durant tot el segle v, de construcció d’espais de residència de luxe, encara sostinguda al segle vi.119 De fet, hom es planteja on van viure les elits rurals hispàniques entre els segles v i viii.120 Molt poques vil·les persisteixen com a centres rurals amb residència de personatges preeminents durant l’antiguitat tardana i fins al període islàmic121 i medieval,122 per bé que sembla que es tracta d’adaptacions per part d’assentaments nous.123 En general, les vil·les són substituïdes per establiments rurals senzills, dedicats a un policultiu de cereals, lleguminoses, vinya, olivera i arbres fruiters.124 Es recupera el costum ibèric de guardar el gra en sitges excavades a terra, que en alguns casos es tradueix en sitjars extensos.125 Les instal·lacions de premses i cellers també són comunes en els establiments camperols de més envergadura. En alguns casos, hi ha un retorn a l’ocupació de llocs en altura. És també en aquest moment que se situa la proliferació d’aglomeracions,126 en el lloc de les antigues vil·les, en relació freqüent amb l’inici de les parròquies, a la part occidental de l’Imperi,127 sense que puguem parlar encara d’una xarxa parroquial programada.128 A les illes Balears, en finir el sistema de la vil·la entre la segona meitat del segle v i el segle vi, comença la creació de molts petits establiments, reocupacions d’espais prehistòrics, fins i tot de coves, o la continuïtat de vil·les ruralitzades.129 A partir del segle v avançat i del vi, l’arqueologia ha recuperat una notable sèrie d’esglésies rurals, en relació amb aglomeracions i amb punts nodals de comunicacions, que devien donar servei religiós a la població d’un ampli territori. No sabem si van ser construïdes per iniciativa civil o religiosa, per bé que podrien estar relacionades amb una reorganització de l’espai rural sota el domini vàndal o bizantí. L’economia avança cap al progressiu declivi dels circuits comercials massius d’ultramar, amb freqüència limitats a l’aprovisionament de l’exèrcit i de Roma, paral·

Catalan Historical Review-12.indb 127

18/07/2019 12:47:18

128 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

lelament a la lenta desintegració —‌o transformació, si es prefereix— del sistema de la ciutat romana i del sistema de la vil·la. L’entrada a l’Imperi tardà és marcada també per l’autocràcia, la reducció de l’autonomia de les ciutats, una burocratització cada cop més feixuga i centralitzada, circuits comercials de radi cada vegada més curt, la militarització, la concentració de la riquesa, és a dir, de la propietat de la terra, cada cop en més poques mans. Si a l’alt Imperi les vil·les havien activat un sistema econòmic capaç de dinamitzar tota la població, en època tardoromana el nou sistema econòmic distanciarà cada vegada més els grans propietaris de la resta de la població, amb un empobriment notable de les classes populars. Amb tot, tampoc no hem de pensar en un escenari d’aïllament, ja que l’arqueologia atesta una fluïdesa de contactes arquitectònics i artístics circummediterranis, especialment amb Itàlia, el Mediterrani oriental o el nord d’Àfrica, més enllà d’un comerç d’ultramar d’intensitat reduïda. L’arqueologia detecta importacions procedents d’aquesta regió —‌consistents en oli, salaons i vi— destinades a les classes dominants, i en menor intensitat també del Mediterrani oriental, que arriben fins al segle vii.130

Conclusions Hem de destacar dos camps de producció en els quals va excel·lir la zona que estudiem: el vi i els tèxtils. En tots dos casos, es tracta de productes del camp que necessitaven un processament posterior d’alt nivell tècnic. Les instal· lacions artesanals capaces de completar la producció semblen haver estat presents també al camp, sovint coincidint amb els establiments rurals on es trobaven les plantacions. L’agricultura del vi, característica de la tecnologia romana i símbol de cultura, es va implantar d’una manera paral· lela al sistema de la vil·la, i va ser un negoci important a la zona fins a l’inici del segle iii. Resulta simptomàtic que la cronologia encaixi dins del període de màxima circulació de mercaderies del Mediterrani romà,131 entre el segle ii aC i el segle ii dC, com demostra l’estadística dels vaixells enfonsats al Mediterrani, documentats arqueològicament. Com hem vist, hi van participar famílies d’itàlics i fins i tot de l’aristocràcia romana, que van introduir les tècniques de cultiu i elaboració i van situar el producte en un teixit de relacions de mercat ric i ben establert. Si bé coneixem els mercats en els quals es venia el vi, ignorem els volums de les exportacions. En algun jaciment més ben estudiat, podem arribar a saber en quina proporció es donen les àmfores vinàries de procedència tarraconense. O bé es poden fer càlculs de proporcions de vaixells enfonsats amb productes d’aquest origen. Ara bé, els estudis en aquest sentit solament permeten arribar a indicar les tendències. Amb tot, queda clar que la dedicació al vi va ser molt important i les fonts es fan ressò del renom que van tenir els vins tarraconenses. El segon producte estrella, que va caracteritzar la zona, van ser els tèxtils, especialment el lli. Si el vi va ser un ne-

Catalan Historical Review-12.indb 128

Marta Prevosti

goci dins del marc del sistema de la vil·la, els teixits de lli, en canvi, entronquen amb la tradició local, ibèrica. Com hem vist, es feia tot el procés: el cultiu, l’obtenció de la floca, el filat, el teixit i el blanqueig. La producció va ser important i d’anomenada, per bé que no hi podem posar ni xifres ni tan sols tendències. L’arqueologia té greus dificultats per a rastrejar els teixits. Encara hi ha un tercer producte estrella, en relació amb els tèxtils, que caracteritza una zona petita: la porpra de les Pitiüses. El preu elevadíssim d’aquest tint fa pensar que devia ser una font de riquesa important per a aquestes illes. Cal tenir presents les greus dificultats per a detectar els productes que no es comercialitzaven amb contenidors que l’arqueologia és capaç de rastrejar, com les àmfores. En conseqüència, sembla prou evident que no es comercialitzava oli a llargues distàncies, com indica l’absència d’àmfores oliàries. Per bé que desconeixem força com s’aconseguia un producte tan essencial com el blat, sospitem que s’adquiria a les terres interiors del Conventus. Tot i la romanització primerenca i profunda, sempre van quedar zones marginals, com és el cas dels compagani rivi Lavarensis que esmenta una inscripció del segle ii.132 Es tracta d’un exemple de comunitat camperola, indígena, de propietat col·lectiva i seminòmada, que entrà en conflicte amb la propietat privada estable introduïda pels romans a la zona. Al segle iv, encara sant Pacià dona testimoni d’una gent de les muntanyes que parla un argot estrany, que hom ha interpretat que devia ser l’ibèric. Això no obstant, sembla prou clar que l’àrea costanera del Conventus Tarraconensis va tenir molt aviat un elevat nivell de romanitas. Tenim dos indicadors per a afirmar-ho. En primer lloc, la fundació de les primeres ciutats romanes es va esdevenir entre la darreria del segle ii aC i l’inici del segle i. En segon lloc, i de la mà del primer, la dedicació a l’agricultura del vi, característica del sistema de la vil·la i de les explotacions agràries aristocràtiques des de l’hel·lenisme. Emulant Mattingly133 en la seva reflexió sobre l’Àfrica romana, també a la zona que tractem s’identifiquen un seguit de paràmetres associats a les societats preindustrials, com són l’increment de la producció agrària, l’increment de la població rural, l’increment de les exportacions de productes primaris, elevats nivells de les importacions de substitució, unitats de producció d’escala major,134 emergència d’una societat involucrada en la presa de riscos, càlcul econòmic, innovació tecnològica135 i altres comportaments econòmics «racionals». I segurament, com passa en el cas de Catalunya al segle xviii,136 són també la creixent orientació mercantil, les línies d’especialització complementàries,137 l’increment de la renda disponible, una distribució relativament estesa de la renda que permet participar del negoci a un nombre ampli de la població, allò que va propiciar que s’estengués l’avenç econòmic a un ampli sector de la població. Tot plegat fa concloure que la conquesta romana va introduir al país unes estructures amb una capacitat inclusiva notable, com demostra la provada mobilitat social i els patrons

18/07/2019 12:47:18

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 129

d’oportunitat remarcable per a una àmplia quantitat de camperols i mercaders des del segle i aC. A partir de la conquesta romana, els drets polítics als quals a poc a poc van anar accedint les poblacions provincials van ser molt amplis, comparats amb els d’altres societats contemporànies i amb les precedents. Això va obrir possibilitats de creixement molt notables. Però, d’alguna manera, la història de Roma és la del triomf de l’Imperi sobre la República, la d’una societat amb institucions inclusives naixents a la qual s’acaben imposant les institucions extractives. L’avenç tecnològic, a la llarga, va ser lent, puntual i excessivament poc apreciat. La societat va anar donant símptomes de contradiccions ja al segle ii. Al segle iii va caure en una crisi molt greu, de la qual va aixecar-se amb una transformació profunda, molt lluny dels principis de la República. L’àrea catalana i del País Valencià ja no va recuperar les grans exportacions d’ultramar. Potser la seva fi té a veure amb la inclusió del vi a l’annona en el segle iii. Tots els testimonis apunten a una forta concentració de la propietat fundiària, un important estancament de la mobilitat social, un estancament de les exportacions, una dràstica reducció dels contactes mercantils, que queden limitats a importacions per a les elits, i una molt possible reducció de la densitat de població. En canvi, les illes Pitiüses, dins de condicions polítiques paral·leles, van ser capaces de remuntar i reprendre el negoci del vi i el comerç de llargues distàncies. La seva intensa activitat en la producció de vi per a l’exportació venia d’una llarga tradició púnica. Simptomàticament, dins de l’espai en estudi, també va ser la zona que va afrontar la crisi del segle iii amb més èxit. La recuperació al segle iv li va permetre continuar exportant vins quan les àrees catalanes i valencianes ja no n’eren capaces, segons testimoni de les àmfores. L’important negoci de producció de porpra, que s’hi desenvolupava des de l’alt Imperi, va continuar en explotació en la tardoromanitat, potser en aquesta època sota la intervenció imperial, i per al qual es va habilitar una oficina estatal amb un procurator bafi insularum Balearum. Convindria analitzar quines diferències van fer que, sota les mateixes condicions polítiques, l’evolució fos tan divergent. Potser s’hauria de prestar més atenció al substrat púnic d’aquestes illes, com també és el cas de l’Àfrica romana.

lleidatana pertanyia al Conventus Caesaraugustanus, la Catalunya del Nord era a la província Narbonense i la part meridional del País Valencià, al sud del Xúquer, pertanyia al Conventus Carthaginensis, com també les illes Balears i les Pitiüses. Ara bé, amb la reforma de Dioclecià, a partir del 298, València va quedar integrada a la província Carthaginensis, i així va continuar sota el regne visigòtic. Les illes Balears, en canvi, es van mantenir dins de la província Tarraconensis fins a mitjan segle iv, en què es va crear la província Balearica. [4] La TIR-FOR és un projecte de la Union Académique Internationale. A Catalunya és impulsat per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, liderat per Josep Guitart. [5] Marta Prevosti. «L’època romana». A: Emili Giralt (dir.), Josep M. Salrach, Josep Guitart (coord.). Història agrària dels Països Catalans. Vol 1. Fundació Catalana per a la Recerca i Universitats dels Països Catalans, Barcelona 2005, p. 293-480. [6] Joan Sanmartí. «From the archaic states to romanization: a historical and evolutionary perspective on the Iberians». Catalan Historical Review, núm. 2 (2009), p. 9-32. [7] Ferran Arasa. «La romanización de los oppida en el País Valenciano. Evolución del poblamiento en los siglos ii-i aC». Alebus, núm. 13 (2003), p. 199-219. [8] Arturo Ruiz, Manuel Molinos. Los iberos: análisis arqueológico de un proceso histórico. Crítica, Barcelona 1993; Arturo Ruiz, Joan Sanmartí. «Models comparats de poblament entre els ibers del nord i del sud». A: Josep Guitart, Josep M. Palet, Marta Prevosti (ed.). Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2003, p. 39-57; Arturo Ruiz. «El poblamiento ibero en el alto Guadalquivir: la construcción del paisaje urbano». PH: Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, núm. 78 (2011), p. 14-67. [9] Olesti i Arrayás proposen un reassentament dels ibers ordenat per l’autoritat romana. Oriol Olesti. «Integració i transformació de les comunitats ibèriques del Maresme durant el s. ii-i aC: un model de romanització per a la Catalunya litoral i prelitoral». Empúries, núm. 52 (2000), p. 55-86; Isaías Arrayás. «Morfología histórica del territorio de Tarraco (ss. iii-i aC)». Instrumenta, núm. 19 (2005). [10] Josep Guitart. «Iluro, Baetulo, Iesso, and the establishment of the Roman town model in Catalunya». A: Lorenzo Abad, Simon Keay, Sebastián Ramallo (ed.). «Early Roman towns in Hispania Tarraconensis». Journal of Roman Archaeology [Portsmouth, Rhode Island], núm. 62 (2006), p. 51-61. [11] Ferran Arasa. La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. Poblament ibèric i importacions itàliques en els segles ii-i aC. Diputació de València. Servei d’Investigació Prehistòrica, València 2001 (Trabajos Varios; 100); Ferran Arasa. «La romanización de los oppida...», op. cit., p. 209 i s.; Arturo Oliver. «El periodo iberorromano, la continuidad del mundo ibérico en un nuevo estado». Millars, núm. xxxvi (2013), p. 119-148.

Notes i referències [1]

Agraeixo a Ferran Arasa els comentaris a aquest article. Aquest article forma part del projecte HAR2015-69655-P del MINECO (Govern d’Espanya). [2] Genaro Chic. «La historia como propaganda ideológica de un régimen». A: Alberto Carrillo-Linares (coord.). La historia aprendida y enseñada. Universidad de Sevilla, Sevilla 2015, p. 65-80. [3] La limitació d’aquest treball al marc geogràfic del Conventus Tarraconensis resulta de la proposta de l’editor. S’aproxima a l’àrea dels Països Catalans, per bé que l’àrea

Catalan Historical Review-12.indb 129

18/07/2019 12:47:18

130 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[12] Ramon Járrega. El Alto Palancia en la época romana. Diputació de Castelló. Servei de Publicacions, Castelló de la Plana 2000; Ramon Járrega. El poblamiento en la Plana en la época romana. Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2011. [13] Helena Bonet. El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta y su territorio. Diputació de València. Servei d’Investigació Prehistòrica, València 1995; Consuelo Mata, Andrea Moreno, David Quixal. «Hábitat rural y paisaje agrario durante la segunda Edad del Hierro en el este de la Península Ibérica». Bollettino di Archeologia online, 2010, volum especial A/A1/5, p. 32-46 [en línia]. <www.archeologia.beniculturali.it> [Consulta: 15 octubre 2018] [14] Consuelo Mata et al. «Hábitat rural y paisaje agrario...», op. cit. [15] Gisbert també descriu, per al País Valencià, un canvi de poblament a finals del segle ii aC i inici de l’i aC, amb la proliferació d’establiments rurals de plana. Josep A. Gisbert. «La organización romana del mundo rural». A: Francesc A. Martínez, Antonio Laguna (ed.). La gran historia de la Comunitat Valenciana. Vol. 2. Prensa Valenciana, València 2007. [16] Ramon Járrega. El poblamiento de la Plana..., op. cit., p. 499-500. [17] Martin Millett. «Rural Integration in the Roman West: an introductory essay». A: Current Research on the Romanisation of the Western Provinces. BAR, International Series, S 575, Oxford 1992, p. 1-8. [18] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit. [19] El riu Millars podria haver estat el límit entre els territoria de les ciutats de Dertosa i Saguntum, que podria reproduir la frontera entre els pobles ibèrics dels ilercaons i ilergavons al nord i els edetans al sud; sota Dioclecià, segurament també fou el límit entre les províncies Tarraconensis i Carthaginensis. [20] Josep Guitart. «Ibers versus romans? Arqueologia de l’origen de les ciutats romanes a Catalunya i al País Valencià». A: Homenatge als nostres pobles i a la seua gent. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2004, p. 77-96. (Publicacions de la Presidència; 16) [21] Jaume Cardell, Miquel Àngel Cau, Margarida Orfila. «La continuidad de ocupación en época romana de los asentamientos prerromanos de Mallorca». A: L’Africa romana. Atti del VII Convegno di studio. Sassari, 15-17 dicembre 1989. Gallizzi, Sàsser 1990, p. 703-725. [22] Jordi Amengual, Jaume Cardell, Lluís Moranta. «La conquesta romana i la planificació del territori a Mallorca». Mayurqa, núm. 29 (2003), p. 11-26. [23] Maria José Pena. «La tribu Velina en Mallorca. Los Caecilii Meteli, el Piceno y las gentes de Sa Carrotja». A: María Luisa Sánchez, Miquel Barceló (ed.). L’antiguitat clàssica i la seva pervivència a les illes Balears. Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2005, p. 261-276. [24] Philippe Leveau. «Introduction: les incertitudes du terme villa et la question du vicus en Gaule Narbonnaise». Revue Archéologique de Narbonnaise, núm. 35 (2002),

Catalan Historical Review-12.indb 130

Marta Prevosti

p. 5-26; Philippe Leveau, Pierre Garmy. «Conclusion: la villa et le vicus. Formes de l’habitat et exploitation domaniale». Revue Archéologique de Narbonnaise, núm. 35 (2002), p. 313-317. [25] Guillem Pérez Jordà. «El cultivo de la vid y la producción de vino en la Península Ibérica durante el i milenio ane». A: Rafael Francia Verde (coord.). Historia y arqueología en la cultura del vino. Instituto de Estudios Riojanos, Logronyo 2015, p. 47-55. Destaca el turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) amb estructures de vinificació del segle vi aC: Daniel López, Rafel Jornet, Jordi Morer, David Asensio. «La viticultura preromana al Penedès: indicadors arqueològics a Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès, Barcelona)». A: D. Sancho (ed.). El món de la viticultura: els vins, caves i aiguardents al Penedès i al Camp de Tarragona. Institut d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès 2013, p. 31-52. [26] Joan Ramon. Las ánforas púnicas de Ibiza. Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Eivissa 1991; Joan Ramon. Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental. Universitat de Barcelona, Barcelona 1995; Joan Ramon. «Les àmfores altimperials d’Ebusus». A: Albert López Mullor, Xavier Aquilué (ed.). La producció i el comerç de les àmfores de la ‘Provincia Hispania Tarraconensis’: Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008, p. 241-270 (Monografies; 8). Eivissa és l’àrea on l’arqueologia ha documentat més rases de cultiu de vinya antigues, dins de la zona que estudiem. Alejandra Echevarría, Juan Carlos Vera. «Los inicios de la viticultura en la Península Ibérica a partir de las huellas de cultivo». A: Rafael Francia Verde (coord.). Historia y arqueología en la cultura del vino. Instituto de Estudios Riojanos, Logronyo 2015, p. 57-68. [27] Juan José Marí, Glenda Graziani. «La producción de vino en la zona central de Ibiza durante la antigüedad». A: Mateu Riera, Jaume Cardell (ed.). V Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears. Consell de Mallorca, Palma 2013, p. 173-179. [28] David Asensio. «La presència de ceràmiques púniques ebusitanes al nord-est peninsular (segles v-iii aC): Impacte econòmic i social de les relacions comercials entre l’Eivissa púnica i els ibers del nord». A: Benjamí Costa, Jordi H. Fernández (ed.). Yõserim: La producción alfarera fenicio-púnica en Occidente. Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, Eivissa 2011, p. 223-260; Ramon Járrega. El poblamiento de la Plana..., op. cit., p. 423429. [29] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit., p. 391-401. [30] Ramón Járrega. «Ánforas vinarias en el este de la Hispania Citerior en época tardorrepublicana (siglo i aC): epigrafía anfórica y organización de la producción = Wineamphorae in Eastern Hispania Citerior in late Republican times (1st century BC): Amphorae epigraphy and organization of production». Spal, núm. 24 (2015), p. 7798.

18/07/2019 12:47:18

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 131

[31] Albert López, Albert Martín. «Tipologia i datació de les àmfores tarraconenses produïdes a Catalunya». A: La producció i el comerç de les àmfores..., op. cit., p. 33-94. [32] Donada la seva poca relació amb l’epigrafia local: María José Pena, Adela Barreda. «Productores de vino del nordeste de la Tarraconense. Estudio de algunos nomina sobre ánforas Laietana 1 (= Tarraconense 1)». Faventia, núm. 19-2 (1997), p. 51-73. [33] María José Pena. «Productores y comerciantes de vino layetano». A: El vi a l’antiguitat: economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. Museu de Badalona, Badalona 1999, p. 305-318. [34] Ramon Járrega. «Los nomina en las marcas de ánforas de las formas Pascual 1 y Oberaden 74. Contribución al estudio de la producción de ánforas vinarias en el noreste de la Hispania Citerior en época de Augusto». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 26 (2016), p. 73-93; Ramon Járrega. «Personajes foráneos en la epigrafía de las ánforas Pascual 1 y Oberaden 74. Aproximación a los cambios en la gestión de la producción vinaria en la Hispania Citerior en época de Augusto». Dialogues d’Histoire Ancienne, núm. 42-2 (2016), p. 155-190. [35] Ramon Járrega. «El comercio del vino y los cambios económicos y estructurales en la costa catalana en época de Augusto». A: Jordi López Vilar (ed.). Tarraco Biennal. Actes del 2n Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic. August i les províncies occidentals. Fundació Privada Mútua Catalana, Tarragona 2015, p. 225-231. [36] Cèsar Carreras, Albert López, Josep Guitart. Barcino I: Marques i terrisseries d’àmfores al Pla de Barcelona. Institut d’Estudis Catalans i Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Barcelona 2009 (Corpus International des Timbres Amphoriques; 15); Cèsar Carreras, Albert López, Josep Guitart (ed.). Barcino II: Marques i terrisseries d’àmfores al Baix Llobregat. Institut d’Estudis Catalans i Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Barcelona 2013 (Corpus International des Timbres Amphoriques; 18). [37] Piero Berni. «Novedades de epigrafía anfórica en el Baix Llobregat». A: Verónica Martínez Farreras. Difusión comercial de las ánforas vinarias de Hispania Citerior Tarraconensis (s. i aC - i dC). Archaeopress Roman Ar chaeology, núm. 4, Oxford 2015, p. 55-66; Piero Berni, Cèsar Carreras. «Corpus epigràfic de segells en àmfora, dolia, tegulae i gerres de ceràmica comuna oxidada del Baix Llobregat (Barcelona)». A: Cèsar Carreras, Albert López, Josep Guitart (ed.). Barcino II: Marques i terrisseries d’àmfores al Baix Llobregat, op. cit., p. 127-285. [38] Ramon Járrega. «La Tarraconense 1, un ánfora ovoide de época triunviral». A: Ramon Járrega, Piero Berni (ed.). Amphorae ex Hispania: paisajes de producción y consumo. Ex Officina Hispana, núm. 3 (2016), p. 55-65; Oriol Olesti. «Propietat i riquesa a l’ager Barcinonensis». A: Cèsar Carreras, Josep Guitart (ed.). Barcino I: Marques i terrisseries d’àmfores al Pla de Barcelona, op. cit., p. 141-158.

[39] Ramon Járrega, Marta Prevosti. «Figlinae Tarraconenses. La producció ceràmica a l’ager Tarraconensis». A: Marta Prevosti, Josep Guitart (ed.). Ager Tarraconensis 2: El poblament = The population. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona 2011, p. 455-489 (Documenta; 16); Marta Prevosti. «El sistema econòmic dels establiments de l’ager Tarraconensis». A: Marta Prevosti, Josep Guitart (ed.). Ager Tarraconensis 2..., op. cit., p. 405-454. [40] Carmen Aranegui. «La producción y el comercio de ánforas tarraconenses en el País Valenciano». A: Albert López, Xavier Aquilué (ed.). La producció i el comerç de les àmfores..., op. cit., p. 227-240; Josep A. Gisbert. «Vi tarraconense al País Valencià. Una mirada des dels forns d’àmfores. Arqueologia de les vil·les i derelictes de la costa de Dianium (Dénia)». A: Albert López, Xavier Aquilué (ed.). La producció i el comerç..., op. cit., p. 125-150. [41] Esperança Huguet, Albert Ribera, Enrique Ruiz, Juan V. Salavert. «Una zona alfarera del Alto Imperio al norte de Valentia». A: Actes du Congrès de l’Escala-Empúries. Société Française d’Étude de la Céramique Antique en Gaule. Marsella 2008, p. 159-168. [42] Víctor Revilla. «Viticultura, territorio y hábitat en el litoral nororiental de Hispania Citerior durante el Alto Imperio». A: José Miguel Noguera, Juan Antonio Antolinos (ed.). De vino et oleo Hispaniae. An Murcia, núm. 27-28 (2011), p. 67-83. [43] Carmen Aranegui. «La producción...», op. cit. [44] Oriol Olesti. «Propietat i riquesa...», op. cit., p. 157-158. [45] Verónica Martínez Ferreras. «El estudio arqueométrico en las ánforas vinícolas. Una nueva forma de aproximarnos al conocimiento de la producción y exportación del vino de la Tarraconensis». A: José Miguel Noguera, Juan Antonio Antolinos (ed.). De vino et oleo Hispaniae, op. cit., p. 513-525. [46] Marta Prevosti. «L’arqueologia del vi a l’àrea costanera de la Tarraconense. Una reflexió». A: Marta Prevosti, Antoni Martín (ed.). El vi tarraconense i laietà: ahir i avui. Actes del simpòsium. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona 2009, p. 249-259 (Documenta; 7). [47] Carmen Aranegui. «La producción y el comercio...», op. cit. Cal recordar que Sagunt també produïa vins de qualitat, com demostra un titulus que fa referència al vi amineum, de gran qualitat, en una àmfora Dressel 2-4 saguntina, amb marca M. P. M., trobada a Narbo. [48] Víctor Revilla. «La producción anfórica en el sector meridional de Cataluña: prácticas artesanales, viticultura y representaciones culturales». A: Albert López, Xavier Aquilué (ed.). La producció i el comerç de les àmfores..., op. cit., p. 189-226; Antoni Martín i Oliveras, Daniel J. Martín-Arroyo, Víctor Revilla. «The wine economy in Roman Hispania. Archaeological data and modellization». A: José Remesal (ed.). Economía romana. Nuevas perspectivas = The Roman economy. New perspectives. Universitat de Barcelona, Barcelona 2017, p. 189-238 (Instrumenta; 55). [49] Joan Ramon. «Les àmfores altimperials...», op. cit., p. 267.

Catalan Historical Review-12.indb 131

18/07/2019 12:47:19

132 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[50] Joan Ramon. «La cerámica ebusitana en la Antigüedad Tardía». A: Darío Bernal, Albert Ribera (ed.). Cerámicas hispanorromanas, un estado de la cuestión. Universidad de Cádiz, Cadis 2008, p. 563-583. [51] Josep A. Gisbert. «La organización romana…», op. cit. [52] John Bintliff. «Mobility and proto-capitalism in the Hellenistic and Early Roman Mediterranean». A: Eckart Olshausen, Vera Sauer (ed.). Mobilität in den Kulturen der antiken Mittelmeerwelt. Franz Steiner Verlag, Stuttgart 2014, p. 49-53. [53] Ramon Járrega. «Personajes foráneos...», op. cit. [54] Marta Prevosti, Joan F. Clariana. «El taller ceràmic de Torre Llauder (Mataró, Maresme)». Pottery workshops and agricultural productions: Studies of the rural world in the Roman period, núm. 2 (2007), p. 47-68; Isabel Rodà, Hernando Royo. «Lucius Herennius Optatus, fabricante de tegulae». A: Antonio Caballos, Enrique Melchor (ed.). De Roma a las provincias: las elites como instrumento de proyección de Roma. Universidad de Sevilla, Sevilla 2014, p. 313-340; Diana Gorostidi, Joan F. Clariana. «Un grafito de L. Herennius procedente de Torre Llauder (Mataró, Barcelona)». Ex Officina Hispana, núm. 8 (2017), p. 49-53. [55] Oriol Olesti. «Propietat i riquesa...», op. cit. [56] Marc Mayer. «La història de Barcelona segons els escriptors clàssics». A: Jaume Sobrequés (dir.). Història de Barcelona. Volum i. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, p. 239-270; Frederic Pau Verrié. «Luci Minici Natal». A: Roma a Catalunya. Institut Català d’Estudis Mediterranis, Barcelona 1992, p. 164-167; Oriol Olesti. «Propietat de la terra i elits locals. L’exemple de l’ager Barcinonensis». Laietania, núm. 16 (2006), p. 163-175; Marc Mayer. «¿Propiedades de los Minicii Natales de Barcino en África?». A: P. Ruggeri (ed.). L’Africa romana. Roma 2015, p. 1511-1520. [57] Marta Prevosti. «Instalaciones oleícolas y vinícolas estudiadas en el marco del proyecto ager Tarraconensis (PAT)»; José Miguel Noguera, Juan Antonio Antolinos (ed.). De vino et oleo Hispaniae, op. cit., p. 97-111. [58] Marta Prevosti. «Els estudis de paisatge al territori de la ciutat romana de Tarraco». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xxv (2014), p. 191-223. [59] Iban Cabrelles, Pere Gebellí. «La terrisseria romana del Mas d’en Corts (Reus)». A: Marta Prevosti, Josep Guitart (ed.). Ager Tarraconensis 2. El poblament = The population. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona 2011, p. 496-546 (Documenta; 16). [60] Oriol Olesti. Propietat i riquesa..., op. cit., p. 157-158. [61] Com ja va veure Pierre Vilar (Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Edicions 62, Barcelona 1964-1968, 4 v.), o com han estudiat Francesc Valls (Francesc Valls. La Catalunya atlàntica. Aiguardent i teixits a l’arrencada industrial catalana. Universitat de Vic, Vic 2004) i Jordi Nadal (Jordi Nadal. «La indústria cotonera». A: Jordi Nadal, Jordi Maluquer de Motes, Carles Sudrià, Francesc Cabana. Història eco-

Catalan Historical Review-12.indb 132

Marta Prevosti

nòmica de la Catalunya contemporània. Vol. 3, p. 13-85. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991; Jordi Nadal. Atlas de la industrialización de España 1780-2000, Crítica, Barcelona 2003); Jordi Nadal, Josep Maria Benaul, Carles Sudrià (dir.). Atles de la industrialització de Catalunya, 1750-2010. Vicens-Vives, Barcelona 2012). Giralt cita la historiografia fonamental sobre aquest tema a partir de les aportacions de Colomé, Ferrer, Garrabou, Giralt, Iglésies, Moreno, Nieto, Riera, Segarra, Serra, Tossas, Tribó, Valls i Vilar (Emili Giralt. «La vinya i el vi durant l’edat moderna». A: Emili Giralt (dir.). Història agrària dels Països Catalans. Vol. III. Universitats dels Països Catalans i Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona 2008, p. 297-460). [62] Herman Gregorius Gummerus. Der römische Gutsbetrieb als wirtschaftlicher Organismus nach den Werken des Cato, Varro und Columella. Leipzig 1906. 2a reed.: Scientia Verlag, Aalen 1979. [63] Van confluir altres factors a provocar l’augment de la població, per bé que el cultiu de la vinya també hi va ajudar. [64] Pierre Vilar. «La Catalunya industrial: reflexions sobre una arrencada i sobre un destí». Recerques, núm. 3 (1974), p. 21. [65] Josep Fontana. La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Eumo, Vic 2014, p. 250. [66] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit., p. 408-411. [67] Joan Ramon. «Les àmfores altimperials...», op. cit., p. 266. [68] Marta Prevosti. «Els grans canvis del poblament a Catalunya, de la protohistòria a l’antiguitat». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xxi (2010), p. 45-76. [69] Tot i que en menors proporcions, les anàlisis també atesten mill, sègol, civada i espelta bessona. [70] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit., p. 341-343. [71] Josep Burch. «L’ús de sitges en època republicana al NE de Catalunya». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 6 (1996), p. 207-216; Josep Burch, Jordi Sagrera. Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 3. Els sitjars. Ajuntament de Sant Julià de Ramis i Universitat de Girona, Girona 2009. [72] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit., p. 349-350. [73] Josep Burch, Josep Casas, Pere Castanyer, Anna Costa, Josep Maria Nolla, Lluís Palahí, Jordi Sagrera, Josefina Simon, Joaquim Tremoleda, Alba Varenna, David Vivó, Jordi Vivó. L’alt Imperi al nord-est del ‘Conventus Tarraconensis’. Una visió de conjunt. Universitat de Girona, Girona 2013, p. 84-86. [74] Guy P. R. Métraux. «Villa rustica alimentaria et annonaria». A: A. Frazer (ed.). The Roman Villa. Villa Urbana. University of Pennsylvania, Filadèlfia 1998, p. 2-19 (University Museum Monograph; 101. Symposium Series; 9). [75] Marta Prevosti. «El sistema econòmic...», op. cit., p. 405-454. [76] Consuelo Mata et al. «Hábitat rural y paisaje agrario...», op. cit.

18/07/2019 12:47:19

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 133

[77] Ramon Buxó. Arqueología de las plantas. La explotación económica de las semillas y los frutos en el marco mediterráneo de la Península Ibérica. Crítica, Barcelona 1997. [78] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit., p. 337-343; Santiago Riera, Agustí Esteban. «Vegetation history and human activity during the last 6000 years on the central Catalan coast (northeastern Iberian Peninsula)». Vegetation History and Archeobotany, núm. 3 (1994), p. 7-23; Santiago Riera. «Canvis ambientals i modelació antròpica del territori entre l’època ibèrica i l’altmedieval a Catalunya: aportacions de la palinologia». Cota Zero, núm. 20 (2005), p. 99-107. [79] S’identifica amb l’Hospitalet de l’Infant. [80] Marta Prevosti. «Instalaciones oleícolas y vinícolas...», op. cit.; Joan Ramon. «Les àmfores altimperials d’Ebusus». A: Alberto López Mullor, Javier Aquilué (ed.). La producció i el comerç de les àmfores..., op. cit., p. 241-270. [81] Segons Járrega, la presència d’àmfores Dressel 20 a les costes de Castelló respon al fet de trobar-se en la ruta entre Andalusia i el limes germànic. Ramon Járrega. El poblamiento de la Plana..., op. cit., p. 428-430. [82] Cató. Agr. 2,7: «patrem familias vendacem, non emacem esse oportet». [83] L’estudi fonamental del tema és: Carmen Alfaro. «La cité de Saiti/Saetabis et son aire d’influence: économie du territorire et production de tissus à l’époque ibéro-romaine». A: Carmen Alfaro, Jean-Pierre Brun, Philippe Bogard, Raffaella Pierobon Benoit (ed.). Purpureae Vestes III. Universitat de València, València 2011, p. 55-68. [84] Polibi. Hist. 3.14.4; Livi 22.46.6. [85] Marta Prevosti. «Els estudis de paisatge...», op. cit., p. 207-209. [86] La descripció de Plini s’ha interpretat habitualment, d’una manera incorrecta, com la necessitat d’aigua en el procés de producció del lli, centrat en la maceració i la putrefacció de la planta. En canvi, creiem que l’autor es refereix a la que es necessita en el procés de blanqueig de les teles ja elaborades. Vegeu Marta Prevosti. «Els estudis de paisatge...», op. cit., p. 207-209. [87] Pere Pau Ripollès. «Las balsas romanas de Beinifaraig (Alberic-Valencia)». A: Estudios de arqueología ibérica y romana: Homenaje a Enrique Pla Ballester. Diputació de València, València 1992, p. 397-410 (Trabajos Varios; 89); Rosa Albiach, José L. de Madaria (ed.). La Villa de Cornelius. Ministerio de Fomento, València 2006. [88] Marta Prevosti. «A textile workshop from Roman times: the villa dels Antigons». Datatextil, núm. 28 (2013), p. 10-18. [Adreça web: http://www.cdmt.es/wp-content/ uploads/documents/dtt/DTT28.pdf]; Marta Prevosti. «Els objectes d’os treballat i la identificació d’un taller tèxtil». A: Ramon Járrega, Marta Prevosti (ed.). Els Antigons, una vil·la senyorial del Camp de Tarragona = Els Antigons, a High Status Villa in the Camp de Tarragona. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona 2014. (Documenta; 16). [89] Carmen Alfaro. Tejido y cestería en la Península Ibérica. Historia de su técnica e industrias desde la Prehistoria

hasta la Romanización. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1984 (Bibliotheca Praehistorica Hispana; xxi); Carmen Alfaro. «Sagum Hispanum. Morfología de una prenda ibérica». A: Estudios de arqueología ibérica y romana…, p. 373-381; Carmen Alfaro. «La cité de Saiti...», op. cit. [90] Josep M. Palet, Arnau Garcia, Hèctor A. Orengo, Tania Polonio. «Els espais altimontans pirenaics orientals a l’antiguitat: 10 anys d’estudis en arqueologia del paisatge del GIAP-ICAC». Treballs d’Arqueologia, núm. 21 (2017), p. 77-97. [91] Com que solament s’ha documentat la producció de porpra a les Pitiüses, hom pensa que en aquest cas es va emprar el terme «balear» amb referència a Eivissa i Formentera. [92] Carmen Alfaro, John P. Wild, Benjamí Costa. Purpureae Vestes I. Universitat de València, València 2004; Carmen Alfaro, Michael Tellenbach, Jónatan Ortiz. Purpureae Vestes IV. Universitat de València, València 2014. [93] Marta Prevosti. «L’època romana», op. cit., p. 329-331. [94] Josep M. Palet, Héctor Orengo. «The Roman centuriated landscape: conception, genesis and development as inferred from the Ager Tarraconensis case». American Journal of Archaeology, núm. 115-3 (2011), p. 383-402. [95] Maria Jesús Ortega, Josep M. Palet, GIAP Landscape Archaeology Research Group. «Más allá de la herencia medieval. Una nueva arqueomorfología para el paisaje histórico de Valencia». LAC 2014 Proceedings, 2016. [96] Josep M. Palet, Héctor A. Orengo, Santiago Riera. «Centuriación del territorio y modelación del paisaje en los llanos litorales de Barcino (Barcelona) y Tarraco (Tarragona): una investigación interdisciplinar a través de la integración de datos arqueomorfológicos y paleoambientales». Agri Centuriati, núm. 7 (2010), p. 113-129. [97] Jaume Cardell, Margarita Orfila. «Posible catastro romano en la isla de Mallorca». Cuadernos de Prehistoria y Arqueología, núm. 16-17 (1991-1992), p. 415-423. [98] Ricardo González Villaescusa. Las formas de los paisajes mediterráneos. Universidad de Jaén, Jaén 2002; Ricardo González Villaescusa et al. «Ex libris magonis...», op. cit. [99] https://tir-for.iec.cat/ [100] Víctor Revilla, Joan Ramon Gónzález, Marta Prevosti (ed.). Actes del simposi «Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació». Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2008 (Monografies; 10). [101] Alejandra Chavarría. «Villas en Hispania durante la Antigüedad Tardía». Anejos del Archivo Español de Arqueología, núm. xxxix (2006), p. 17-35. [102] En tenim un exemple a la vil·la de Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona), amb una gran aula de 20 × 12 m, amb absis pentagonal elevat amb un graó. Albert López Mullor, Xavier Fierro. «Recent work on villas around Ampurias, Gerona, Iluro, and Barcelona: Villa romana de Darró (Vilanova i la Geltrú. Barcelona)». Journal of Roman Archaeology, núm. 8 (1995), p. 301-307. En tro-

Catalan Historical Review-12.indb 133

18/07/2019 12:47:19

134 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

bem un altre exemple a la vil·la de Centcelles (Constantí, Tarragona), en la sala amb absis semicircular. Marta Prevosti. «Les villae de l’ager Tarraconensis II». A: Víctor Revilla, Joan Ramon Gónzález, Marta Prevosti (ed.). Actes del simposi..., op. cit., p. 161-182. [103] El millor exemple es troba a la vil·la de Centcelles. Marta Prevosti. «Les villae...», op. cit., p. 172-174. Vegeu també: Beate Brühlmann. «Die Zentralräume in der Villa von Centcelles. Zur funktionalen Bedeutung im Kontext der zeitgenössischen Villenarchitektur Hispaniens und Galliens». A: Achim Arbeiter, Dieter Korol (ed.). Der Kuppelbau von Centcelles. Neue Forschungen zu einem enigmatischen Denkmal von Weltrang. DAI, Berlín, 2015, p. 49-64 (Iberia Archaeologica; 21). [104] Marta Prevosti, Ramon Coll. «Un balneum du ve siècle dans le bâtiment octogonal de Can Ferrerons (Barcelone)». Heating systems in Roman villas. Studies on the Rural World in the Roman Period, núm. 10 (2017), p. 69-80. [105] Gisela Ripoll, Javier Arce. «Transformación y final de las villae en Occidente (siglos iv-viii): problemas y perspectivas». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], núm. 8 (2001), p. 21-55. [106] Alejandra Chavarría. «Transformaciones arquitectónicas de los establecimientos rurales en el nordeste de la Tarraconensis durante la antigüedad tardía». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. 10 (1996), p. 165-202. [107] Higini, 93. Corpus Agrimensorum Romanorum V. Hygin, L’Œuvre gromatique. O. Behrends et al. (trad.). Luxemburg 2000. [108] Epistolae 3, 19, 2. [109] És el cas de Torre Llauder: Joan F. Clariana, Marta Prevosti. «Un exemple de ruralització a l’antiguitat tardana: la vil·la de Torre Llauder». IV Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1994, p. 117-150. [110] Tamara Lewit. «“Vanishing villas”: what happened to elite rural habitation in the West in the 5th-6th c?». Journal of Roman Archaeology, núm. 16 (2003), p. 260-274; Annalisa Marzano. Roman Villas in Central Italy. A Social and Economic History. Leiden, Boston 2007, p. 219222 (Columbia Studies in the Classical Tradition; 30); Alejandra Chavarría. «Villas en Hispania...», op. cit. [111] Simon P. Ellis. «The end of the Roman House». American Journal of Archaeology, núm. 92 (1988), p. 565-579; Tamara Lewit. «“Vanishing villas”...», op. cit. [112] M. Paz García-Gelabert. «La villa rústica de Catarroja (Valencia). Planteamiento de su funcionalidad». Quaderns d’Arqueologia i Prehistòria de Castelló, núm. 20 (1999), p. 253-265. [113] Jorge López Quiroga. «La transformación de las villae en Hispania (siglos iv-vii dC)». L’Africa Romana, núm. xiv (2002), p. 2279-2290. Al·ludeix al cànon cinquè de l’I Concili de Toledo. [114] Diana Gorostidi. Ager Tarraconensis 3. Les inscripcions romanes = The Roman Inscriptions. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona 2010 (Documenta; 16);

Catalan Historical Review-12.indb 134

Marta Prevosti

Marta Prevosti. «La ciutat de Tarraco, entre nucli urbà i territori = The city of Tarraco, between an urban centre and a territory». A: Marta Prevosti, Josep Guitart (ed.). Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural = Historical aspects and natural setting. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona 2010, p. 25-112 (Documenta; 16). [115] Com es veu a la decoració de la cúpula de Centcelles. [116] Gisela Ripoll, Javier Arce. «Transformación…», op. cit. [117] Gisela Ripoll, Javier Arce. «Transformación…», op. cit.; Gisella Cantino Wataghin. «Le fondazioni ecclesiastiche nelle vicende delle aree rurali: spunti di riflessione per l’Occidente tardo antico (iv-v secolo)». Antiquité Tardive, núm. 21 (2013), p. 189-204. [118] Marta Prevosti. «Estudi del poblament rural de l’ager Tarraconensis. Una aplicació a la Cossetània oriental». A: Josep A. Remolà (ed.). El territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona. Forum, núm. 13 (2007), p. 65-93; Josep M. Palet, Santiago Riera. «Modelació antròpica del paisatge i activitats agropecuàries en el territori de la colònia de Barcino: aproximació des de l’arqueomorfologia i la palinologia». A: Josep Guitart, Cèsar Carreras (ed.). Barcino I: Marques i terrisseries d’àmfores al Pla de Barcelona, op. cit., p. 131-140. [119] Catherine Balmelle. Les demeures aristocratiques d’Aquitaine. Société et culture de l’Antiquité tardive dans le SudOuest de la Gaule. Aquitania, supl. 10, Bordeus i París 2001. [120] Enrique Ariño. «El hábitat rural en la Península Ibérica entre finales del siglo iv y principios del viii: un ensayo interpretativo». Antiquité Tardive, núm. 21 (2013), p. 93123. [121] Per exemple, l’Horta Vella (Bétera), el Sequer (Alzira), la vil·la de Paterna (Sector Riu). [122] Com és el cas de la vil·la de Can Sent-romà (Tiana) o la de Vilauba (Camós). [123] Joan-Manuel Coll, Jordi Roig. «La fi de les vil·les romanes baiximperials a la Depressió Prelitoral (segles iv-v): contextos estratigràfics i registre material per datar-los». Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Vol. I. ACRAM, Tarragona 2010, p. 161-172. [124] Cristian Folch, Jordi Gibert, Ramon Martí. «Les explotacions rurals tardoantigues i altmedievals a la Catalunya Vella: una síntesi arqueològica». Estudis d’Història Agrària, núm. 27 (2015), p. 91-113; Chris Wickham. Farming the Early Middle Ages, Europe and the Mediterranean, 400-800. Oxford University Press, Oxford 2005. [125] En els segles vi, vii i viii sovintegen els enterraments d’individus llençats dins de les sitges inutilitzades, pous o fosses, juntament amb runa i deixalles. S’han interpretat com a esclaus. Sembla clara la profunda divisió dins de la població camperola. Cristian Folch, Jordi Gibert, Ramon Martí. «Les explotacions rurals...», op. cit. [126] Joan-Manuel Coll, Jordi Roig. «La fi de les vil·les romanes...», op. cit.; Jordi Roig. «Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos vi al x)». A: Juan A. Quirós (ed.). The archaeology

18/07/2019 12:47:19

Poblament i economia agrària al ConventusTarraconensis, les Illes Balears i les Pitiüses

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 135

of early medieval villages in Europe. Universidad del País Vasco, Vitoria-Gasteiz 2009, p. 207-251 (Documentos de arqueología e historia; 1). [127] Kim Bowes, Adam Gutteridge. «Rethinking the later Roman landscape». Journal of Roman Archaeology, núm. 18 (2005), p. 405-413. [128] Jordi Gibert. «L’alta edat mitjana a la Catalunya central (segles vi-xi). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xxiii (2012), p. 353-385; Gisella Cantino Wataghin. «Le fondazioni...», op. cit. [129] Miquel Àngel Cau, Catalina Mas. «Tracing settlement patterns in Late Antique Mallorca (Balearic Islands): a field survey in the Eastern territories». Hortus Artium Mediaevalium, núm. 19 (2013), p. 247-265; Catalina Mas, Miquel Àngel Cau. «Christians, peasants and shepherds: the transformation of the countryside in late antique Mallorca (Balearic Islands, Spain)». Antiquité Tardive, núm. 21 (2013), p. 217-232. [130] Ramon Járrega. Poblamiento y economía en la costa este de la Tarraconense en época tardorromana: siglos iv-vi. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1992; Miguel Ángel González. «Vajillas de importación no africanas en el noreste peninsular (s. v-vii). Distribución y tipocronología». Archivo Español de Arqueología, núm. 80 (2007), p. 207-238. [131] Allan John Parker. Ancient Ship wrecks of the Mediterranean and the Roman Provinces. Oxford 1992 (British Archaeological Reports. International Series; 580).

[132] Jordi Pons. «Conflictes i dualitat socioeconòmica a la Catalunya pirinenca durant l’alt Imperi». Fonaments, núm. 3 (1982), p. 11-44. [133] David John Mattingly. «Africa: a landscape of opportunity?». A: D. J. Mattingly (ed.). Dialogues in Roman Imperialism. Journal of Roman Archaeology, núm. 23 (1997), p. 117-39. [134] Al Conventus Tarraconensis no solament es detecten unitats de producció de gran escala, tant en les terrisseries com en les instal·lacions de premsa i vinificació, sinó també processos de treball sistematitzats dins d’estructures de producció d’una gran complexitat organitzativa. Antoni Martín i Oliveras, Daniel J. Martín-Arroyo, Víctor Revilla. «The wine economy...», op. cit., p. 202203. [135] Antoni Martín i Oliveras. «Anàlisi tecnofuncional d’estructures productives i vitivinícoles d’època romana. Identificació i localització a Catalunya de fosses de maniobra de premses de biga amb contrapès tipus arca lapidum». Pyrenae, núm. 43-2 (2012), p. 59-98. [136] Francesc Valls-Junyent. «Els debats entorn dels orígens setcentistes de la industrialització catalana». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xxvii (2016), p. 235-260. [137] La creixent divisió del treball i l’especialització dins de l’economia romana estan ben estudiades a Emanuel Mayer. The Ancient Middle Classes. Urban Life and Aesthetics in the Roman Empire, 100 BCE-250 CE. Harvard University Press, Cambridge, Mass. 2012.

Nota biogràfica Marta Prevosti ha estat professora titular d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i actualment és investigadora sènior de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Ha centrat la seva activitat de recerca en el món rural romà (territori, topografia, agricultura, vil·les romanes), dins del marc de la ciutat romana. És autora de la part romana de la Història agrària dels Països Catalans. Ha dirigit amb Josep Guitart el projecte Ager Tarraconensis. Actualment treballa en el mapa digital Tabula Imperii Romani - Forma Orbis Romani.

Catalan Historical Review-12.indb 135

18/07/2019 12:47:19

Catalan Historical Review-12.indb 136

18/07/2019 12:47:19

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 137-149 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.159 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval* Lluís Cifuentes i Comamala** Universitat de Barcelona

Rebut 8 octubre 2018 · Acceptat 14 gener 2019

Resum Les cròniques de Jaume I (c. 1270-1276), Bernat Desclot (c. 1280-1288), Ramon Muntaner (1325-1328) i Pere el Cerimoniós (c. 13451385), conegudes com les quatre grans cròniques catalanes, constitueixen un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval. Eminents estudiosos, historiadors i filòlegs les han estudiat i editat i també se n’han publicat traduccions a diverses llengües, però encara són immerescudament poc conegudes més enllà dels especialistes en la història i la literatura catalanes. L’any 1971, Ferran Soldevila va publicar-ne una edició conjunta amb una profusa anotació històrica, que recentment ha estat revisada i ampliada per la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol i el lingüista Jordi Bruguera en una edició que, a dia d’avui, és la que permet un millor accés a aquestes obres. En aquest treball es presenta una síntesi del coneixement que actualment se’n té des d’una perspectiva interdisciplinària, i s’hi fan també algunes aportacions inèdites. Paraules clau: historiografia, cròniques, Jaume I el Conqueridor, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III el Cerimoniós

Les cròniques de Jaume I (c. 1270-1276), Bernat Desclot (c. 1280-1288), Ramon Muntaner (1325-1328) i Pere el Cerimoniós (c. 1345-1385), conegudes com les quatre grans cròniques catalanes, constitueixen un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval. 1 Formen part d’un context europeu en què la historiografia ja ha fet el tomb de les llistes cronològiques de fets a la narració de fets i, en la majoria dels casos, de la narració en llatí a la narració en llengua vulgar, perquè la narrativa i la llengua vulgar eren elements imprescindibles per a connectar amb el públic al qual anaven destinades —‌urbà, cortesà, laic, extrauniversitari— i, per tant, la millor garantia per a aconseguir el propòsit que cercaven: difondre una determinada interpretació del present i dels seus antecedents històrics. L’opció per la llengua catalana en tots els casos s’explica perquè aquesta era la llengua dels territoris més dinàmics i influents de l’estat compost catalanoaragonès * Aquest treball forma part del projecte de recerca consolidat «Narpan II: Ciència vernacla a l’Occident mediterrani medieval i modern (VerMed)» (PGC2018-095417-B-C64, Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats) i del grup de recerca consolidat «Cultura i literatura a la baixa edat mitjana» (2017 SGR 142, AGAUR, Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya). Vegeu les figures citades en aquest article en la versió en anglès d’aquest mateix número. ** Adreça de contacte: Lluís Cifuentes i Comamala. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 585, 08007 Barcelona. Telèfon: +34 934020965. Correu-e: lluiscifuentes@ub.edu

Catalan Historical Review-12.indb 137

que actualment es coneix convencionalment com a Corona d’Aragó i, en conseqüència, la llengua vernacla dominant a la cort i a l’Administració. Per això, també, són cròniques predominantment catalanocèntriques. No obstant això, no van ser les primeres cròniques catalanes i utilitzadores del català en les quals es va adoptar la forma narrativa. Prèviament, la Casa de Barcelona, la dinastia que governava els comtats catalans des del segle ix i que l’any 1137 va adquirir el regne d’Aragó —‌des de llavors Casa d’Aragó—, va patrocinar la redacció d’una crònica oficial, elaborada per monjos anònims del monestir de Ripoll en etapes successives des del regnat de Ramon Berenguer IV (1131-1162) fins al de Jaume II (12911327). Aquesta crònica, coneguda amb el títol de Gesta comitum Barchinonensium et regum Aragonum («Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó»), es va escriure en llatí, però a la segona meitat del segle xiii es va sentir la necessitat de fer-ne una versió en català (fig. 1). Tanmateix, tot i adoptar la forma narrativa, les Gesta comitum eren una història del llinatge dels comtes-reis —‌de la transmissió del poder en aquest llinatge— i, per molt que l’obra es traslladés al català, no era una crònica apta per a les noves funcions propagandístiques que s’atribuïa a la historiografia a partir de la segona meitat del segle xiii en el si d’una societat més complexa.2 A la Corona d’Aragó, la resposta a aquestes noves necessitats, amb una dimensió més col·lectiva, van ser les quatre grans cròniques. Aquestes cròniques catalanes es

18/07/2019 12:47:19

138 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

diferencien d’altres grans projectes historiogràfics europeus coetanis —‌per exemple, els d’Alfons X de Castella o Lluís IX de França— pel fet de no ser cròniques universals —‌és a dir, que comencin amb la creació del món, segons el relat bíblic— ni tampoc per remuntar-se gaire enrere del temps dels seus autors. S’hi narren fets que són contemporanis o molt pròxims als seus autors i aquests, en alguns casos, en són protagonistes, de manera que tenen accés a testimonis vivents i, fins i tot, a documents oficials. Les de Jaume I i Pere el Cerimoniós són les úniques «autobiografies» de monarques medievals, tot i que aquest terme no s’ha d’entendre en el sentit actual, atès que ells no van escriure personalment el text de la crònica, sinó que el van exposar oralment o inspirar i, almenys en el darrer cas, en van dirigir i revisar la redacció. Al segle xix, en una època en què es buscaven els fonaments històrics i literaris de les identitats nacionals europees, els intel·lectuals de la Renaixença catalana van redescobrir les grans cròniques i hi van veure uns textos fundacionals de la pròpia identitat nacional. Aquesta visió romàntica de les cròniques, que bevia d’aquella dimensió col·lectiva i catalanocèntrica que tenen i era afavorida per la situació política de Catalunya, ha marcat molts estudis històrics i filològics fins al dia d’avui, si bé en les últimes generacions s’ha evidenciat una anàlisi més ponderada d’aquestes obres. Durant la primera meitat del segle xx, duts per l’apriorisme que en la literatura catalana havia d’haver existit una poesia èpica nacional com la que s’editava —‌i s’exhibia— a les nacions veïnes, eminents historiadors i filòlegs van bastir la hipòtesi de l’existència de prosificacions de cançons de gesta en català en el text de les cròniques, que seria l’únic lloc on n’havia quedat rastre. Actualment, aquesta hipòtesi es descarta.3 En la nova societat urbana del segle xiii, amb unes ciutats més i més potents, dominades pel nou grup social de la burgesia que reclamava tenir un accés a la direcció política i cultural, i amb unes noves monarquies que n’obtenien el suport per a dominar la noblesa, la necessitat de difondre i imposar una versió convenient dels fets pren una nova volada. Anteriorment, la propaganda ja havia estat al darrere d’altres iniciatives. La poesia trobadoresca, especialment el gènere sirventès, havia satisfet amb eficiència aquesta necessitat en una societat en la qual l’oralitat predominava sobre l’escriptura, patrimoni d’uns pocs que l’empraven exclusivament en llatí. A partir del segle xiii, la difusió social de l’escriptura i del llibre, i l’anhel d’aplicar-los a la vida quotidiana, als oficis i a l’entreteniment, fan aparèixer noves sensibilitats i noves vies de transmissió del saber, de la cultura i de la informació. En aquest context neix un nou tipus d’obra historiogràfica —‌que caldria anomenar «història» més que no pas «crònica»— que posa l’accent en la narració, en el relat, que es demostra molt més útil, sobretot si és en vulgar, per a arribar als sectors socials decisius —‌burgesia i noblesa. En aquests sectors, el consum d’obres de ficció era creixent, si bé, immersos com estaven en un context de tran sició entre l’oralitat i l’escriptura, aquestes obres estaven

Catalan Historical Review-12.indb 138

Lluís Cifuentes i Comamala

concebudes per a ser recitades i escoltades. Per això no ha de sorprendre que quan s’opta per fer un producte nou d’aquestes característiques s’hi incorporin inconscientment mètodes i recursos de les obres de ficció amb la intenció de fer atractiu el relat, ni tampoc que —‌deixant de banda la transmissió posterior— les primeres «històries» estiguin pensades per a fer-ne una lectura col·lectiva i ser escoltades. La barreja de fets reals i de llegendes, els recursos narratius i els referents literaris o el to heroic i cavalleresc que es detecten en les «històries» en vulgar de la segona meitat del segle xiii i de la primera meitat del xiv tenen aquest rerefons. De la mateixa manera que s’opta pel recurs a la literatura —‌a la novel·lització de la història— per a fer atractiu el relat, es tendeix a faltar a la veritat per a satisfer els objectius propagandístics. És un tret comú de totes les cròniques de l’època. Tanmateix, la novel·lització, les manipulacions, les mentides, les invencions, els silencis, no desqualifiquen aquestes obres, sinó que són elements de gran interès per a una correcta crítica històrica i literària. Com en altres casos coetanis, les quatre grans cròniques catalanes tenen una marcada intenció de fer la funció d’«espills de prínceps», de manuals exemplars de comportament polític. Aquest valor didàctic i moral connecta amb una concepció de la història entesa com la relació de fets o de vides de personatges exemplars que cal imitar per a millorar el present. Així és expressat al pròleg de la Historia troiana de Guido delle Colonne (s. xiii), un relat novel·lat de la conquesta de Troia «en cota de malla medieval» (Gabriel Llompart) que feia les delícies d’aquells públics urbans i cortesans. I així s’expressa també al pròleg del Llibre dels fets de Jaume I, que es diu escrit «per dar exempli a tots los altres hòmens del món, que facen ço que Nós havem feit». La presència de les cròniques a les biblioteques particulars documentades dels segles xiv i xv sembla provar que així eren percebudes. Però, paradoxalment, no es conserven manuscrits fastuosos d’aquestes cròniques, comparables als de les cròniques franceses, per exemple. El que més s’hi aproxima és el famós manuscrit de Poblet del Llibre dels fets, una iniciativa de 1343 d’aquest important monestir de patronatge reial al qual Pere el Cerimoniós donà molts llibres, que tanmateix conté només dues miniatures i onze elaborades caplletres (fig. 2). Més il·lustrat havia de ser el manuscrit de la Biblioteca de Catalunya de la crònica de Desclot, però, per raons desconegudes, la decoració es va quedar per fer i només es va arribar a traçar el dibuix de dues de les nombrosíssimes miniatures previstes (fig. 3). També té una il·lustració molt limitada el manuscrit d’El Escorial de la crònica de Muntaner (fig. 4). La resta, no passen d’una aplicació correcta del color a la jerarquització del contingut (caplletres, rúbriques, calderons) en el millor dels casos (fig. 4). Resta per explicar per què aquestes cròniques no van atreure un públic que valorés l’ostentació i les Grandes chroniques de France i les de Villani o Froissart, per exemple, sí. No obstant això, la quantitat de manuscrits conservats i les edicions impreses de l’època mo-

18/07/2019 12:47:19

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

derna en proven una difusió important, que no es va limitar a l’àmbit catalanoparlant, perquè també se n’han conservat traduccions antigues a altres llengües. Des del segle xix fins a l’actualitat, aquest extraordinari conjunt historiogràfic ha estat estudiat i editat per nombrosos historiadors i filòlegs. Destaquen les aportacions de Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Miquel Coll i Alentorn, Ferran Soldevila, Martí de Riquer, Stefano Asperti, Albert G. Hauf, Josep M. Pujol, Stefano M. Cingolani, Josep Antoni Aguilar, Xavier Renedo i Jaume Aurell. Amb tot, el fet de ser escrites en català, però també la mateixa història política de Catalunya, n’ha limitat immerescudament la difusió, i això malgrat les traduccions que se n’han fet en època recent. A continuació es presenta un estat de la qüestió de cadascuna de les quatre grans cròniques i s’acabarà amb unes consideracions generals sobre el seu estudi i la seva edició.

El Llibre dels fets del rei En Jaume La primera de les quatre grans cròniques catalanes és el Llibre dels fets del rei En Jaume (fig. 2).4 Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 - Alzira, 1276) va tenir un llarg i fonamental regnat (1213-1276). Va arribar al tron en la més tendra infància, arran de la mort del seu pare a la batalla de Muret defensant els seus vassalls occitans de la croada contra l’heretgia albigesa. Mentrestant, s’enfonsaven el domini i la influència catalanoaragonesos sobre bona part del sud del regne de França —‌i el que els anglesos tenien sobre l’oest del regne— com a conseqüència de l’impuls que la monarquia francesa rebia d’aquell nou grup social que a partir del segle xiii canviaria definitivament les relacions socioeconòmiques i polítiques i la fesomia de l’Europa occidental, la burgesia. Jaume I presideix, en la història dels Països Catalans i Aragó, aquell segle xiii, que és el que s’ha anomenat de «plenitud» de l’edat mitjana, però que és el que, de fet, obre uns nous temps: és el segle de l’ascens de la burgesia, que obliga a un redisseny de la societat feudal; el del renaixement de la societat urbana —‌amb noves inquietuds i nous gustos urbans, artístics, literaris, d’estil de vida—; el de l’accés de la burgesia al control polític de les ciutats i a la participació en el govern de la monarquia —‌corts, parlaments—; el de la creació d’un nou sistema de formació —‌universitats— adequat a la nova demanda urbana; el d’una nova religiositat i uns nous ordes religiosos que connecten amb aquest nou públic —‌i el controlen—; el de la valoració i difusió del llibre i de l’escriptura, i el del paper, que els fa assequibles com mai i facilita una autèntica revolució cultural; el de l’emergència de les llengües vernacles com a eines de transmissió i accés al saber i de gestió de la quotidianitat; el del retrocés de les velles elits culturals i polítiques clericals i l’ascens d’unes noves elits «laiques» —‌és a dir, no clericals i no aculturades en el llatí—; el dels pactes escrits i de l’establiment de la nova figura que els garantia,

Catalan Historical Review-12.indb 139

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 139

el notari; el de la cerca d’un nou model de metge i de medicina que garantís una vida llarga i sana; el de la recuperació del dret dels romans, que afavoria una monarquia sòlida que, ben greixada de diners, fos capaç d’imposar-se a la noblesa i d’oferir estabilitat. Tot de novetats transcendentals que també es van anar fent realitat en els regnes de Jaume I. La catàstrofe de Muret va deixar l’infant Jaume en mans de l’enemic francès, d’acord amb els pactes que el seu pare hi havia establert seguint una mentalitat cavalleresca antiga que el segle xiii a poc a poc esvairia. Alliberat, va estar anys sotmès a regències i a un entorn nobiliari que es disputava el control del regne; un entorn que va decidir educar-lo entre els seus, a mans dels templers. Jaume arriba a la majoria d’edat imbuït de la vella mentalitat, que contrasta vivament amb les novetats de l’època, cada vegada més evidents. Serà sempre un rei a l’antiga en un món nou, però va ser prou intel·ligent per a veure que aquelles novetats podien ser el seu millor aliat per a imposar-se en els seus regnes, i va contribuir a impulsar-les. Les contradiccions personals —‌a més del decidit suport de la burgesia— van comptar en les seves decisions. Si el seu pare havia mort derrotat i defensant heretges, ell es convertiria en un campió del cristianisme i l’expandiria privant l’islam del domini de les illes Balears (1229) i de les terres de València (1229-1245) i Múrcia (1265-1266). D’altra banda, tot i doldre’s del caràcter femeller del seu pare, no tan sols va heretar aquesta inclinació, sinó que hi va superar el pare amb escreix. La concepció patrimonial de l’estat, pròpia de la seva mentalitat antiga, explica els diversos testaments pels quals dividia els regnes entre els fills legítims, propiciant convulsions familiars i bàndols nobiliaris, per a desesperació dels qui anhelaven estabilitat i una monarquia forta i també de l’infant Pere, el fill que acabaria heretant el gruix dels regnes. Malgrat la incipient expansió, la Corona d’Aragó continuava limitada al context ibèric, i més després del replegament que va comportar l’expulsió d’Occitània. No obstant això, Jaume va saber teixir unes aliances internacionals que donarien grans fruits en els regnats posteriors. La pugna per conservar la influència sobre la Provença —‌acabada en fracàs en quedar en mans dels Anjou— i la rivalitat amb França van afavorir el manteniment i l’aprofundiment de l’aliança amb l’Imperi romanogermànic. En són mostres el casament amb Violant d’Hongria —‌procedent d’un regne satèl·lit de l’Imperi— i el de l’hereu, Pere, amb Constança de Sicília —‌procedent d’un regne privatiu de la dinastia imperial dels Hohenstauffen—, el darrer celebrat, tot i l’oposició de França i el papat, amb gran fastuositat i en el punt dels seus regnes que podia tenir més ressò internacional, Montpeller. Jaume I va posar les línies mestres d’una orientació gibel·lina que Pere el Gran duria al zenit, i que no era només política internacional, sinó també unes noves formes culturals i de governança. Tots aquests contexts, per descomptat més complexos del que aquí és possible exposar, expliquen per què es va

18/07/2019 12:47:19

140 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

tenir la pensada d’escriure una crònica, la forma, la llengua emprada, el contingut i la intencionalitat que té. El Llibre dels fets, redactat en els últims anys del regnat de Jaume I, a partir de cap a 1270, té forma autobiogràfica: exposa, en boca del rei mateix, els fets que el monarca va viure —‌i només aquests. Malgrat totes les matisacions que es vulguin fer sobre el gènere autobiogràfic —‌d’altra banda, incipient—, és l’autobiografia reial més antiga d’Occident i, ja només per això, contrasta vivament amb els altres productes historiogràfics de l’època. El rei n’és l’autor, però certament un autor especial, i no del mateix tipus que més endavant ho serà Pere el Cerimoniós o que ho era, en les seves cròniques, el seu gendre Alfons X de Castella. Com aquests, Jaume no va escriure personalment la crònica, però, a diferència d’aquests, va exposar oralment les seves memòries a un grup de col·laboradors, alguns dels quals estaven familiaritzats amb la feina d’escriure i de fer llibres, que devien ser escrivans de la Cancelleria —‌menys probablement clergues, com sovint s’ha suposat. Jaume parlava mentre els col·laboradors copiaven el que deia i posteriorment li donaven la forma definitiva, introduint-hi el plural majestàtic. Les marques d’oralitat en el llenguatge evidencien aquest mètode, amb un estil aspre i frases mal construïdes i no prou ben reorganitzades, però són aquestes característiques les que fan de la crònica un text viu i espontani. L’evidència d’aquest mètode i la migradesa de notícies sobre la cultura i les lectures del rei —‌que han conduït a voler-li atribuir el Llibre de doctrina del rei En Jaume, un recull d’extrets de lectures morals, polítiques i enciclopèdiques del seu net Jaume II— han afavorit la idea d’un monarca que no tenia familiaritat amb l’escriptura, fins i tot analfabet, cosa que casava bé amb la seva formació a l’antiga. Alhora, l’ús que es fa de les Escriptures al pròleg de la crònica —‌l’autenticitat del qual, en conseqüència, s’ha volgut discutir— ha fet pensar en uns col·laboradors exclusivament eclesiàstics i en la crònica mateixa com a fruit d’un ambient eclesiàstic, que també casava amb la transició, a l’època, de les elits culturals clericals a les laiques. Actualment, aquestes idees es descarten o es matisen molt, atès que no hi ha proves de l’analfabetisme del rei i que les referències bíbliques tenen errors incomprensibles en un eclesiàstic. Jaume I i el seu entorn es van veure impulsats a escriure una crònica com el Llibre dels fets per a fer front a necessitats polítiques i personals. D’una banda, calia contrarestar la visió marginal i subsidiària del regne de Castella que es donava de la Corona d’Aragó en la puixant historiografia castellana, en particular en la Historia de rebus Hispanie, una història de la península Ibèrica que insistia a presentar el regne castellà com a únic hereu dels visigots i com a predestinat, per tant, a dominar —‌«reconquerir»— tota la Península. Aquesta obra de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada, conegut també per «el Toledà», per la seva modernitat i amplitud no podia ser contrarestada per les Gesta comitum, l’antiga crònica del llinatge comtal, per molt que s’actualitzés i es traduís al català. I tampoc

Catalan Historical Review-12.indb 140

Lluís Cifuentes i Comamala

no es va poder aconseguir aquest efecte amb la traducció al català de l’obra del Toledà, per molt que s’ampliés i es matisés la part corresponent a la Corona d’Aragó. D’altra banda, Jaume i els seus senten la necessitat d’alterar la memòria dels fets a la Corona d’Aragó després del desastre de Muret i d’un pare i predecessor derrotat i moralment reprensible. No és casualitat, doncs, que Jaume I es vulgui presentar com un monarca providencial, enviat per Déu per a reconduir i refundar l’Estat i la dinastia, i per a mantenir-ne la independència. Ell és l’elegit per a protagonitzar i pilotar aquest renaixement. L’època expansiva que viu, tan plena de novetats, li sembla que justifica aquest punt de vista. Més encara: veu la seva vida personal com un llarg exemple, digne d’imitar, a la manera de les històries exemplars de les obres didàctiques. Aquest és el sentit profund del Llibre dels fets, i és visible ja des del començament, en el pròleg. A continuació, el relat de l’engendrament i naixement del rei, que insisteix en els presagis que hi va haver tot seguit, cerca mostrar com anunciaven un rei excepcional predestinat a mantenir l’obra de Déu, talment un nou Artús. Aquesta comparació amb el mite artúric serà evident en la cèlebre llegenda que va originar el relat jaumí, que és recollida en les cròniques de Desclot i de Muntaner. El referent literari —‌heroic, cavalleresc, recognoscible— funcionarà bé per a donar difusió al missatge, i no s’hi podrà resistir ni tan sols un autor que hi és tan poc procliu com Desclot. La gran extensió que es dona en l’obra al relat de les conquestes de Mallorca i València vol presentar la imatge d’un rei croat, lliurat a l’expansió de la fe. Un rei elegit i a qui per això Déu protegeix de les ferides de les terribles ballestes —‌passatge que, en la forma, torna a tenir un referent literari que hom podia reconèixer, la Chanson de Guillaume, una cançó de gesta francesa del segle xii. En general, Jaume I selecciona fets a narrar que demostren que ell és un bon rei als ulls de Déu, i això sense callar detalls íntims i quotidians que el presenten com un heroi proper, humà. En definitiva, el rei crea, al seu llibre, el seu propi personatge literari. Un personatge que té aquell perfil idoni per a uns temps i unes circumstàncies excepcionals. Crea, amb un gran èxit que arriba fins a l’actualitat, el propi mite. En efecte, la imatge mitificada de Jaume I que intencionadament emana del Llibre dels fets ha tingut una profunda recepció en la memòria popular, en les arts, en la literatura i en la recerca.5 Aquests objectius obliguen —‌com era habitual en la historiografia de l’època— a manipular la memòria dels fets. A banda que en els últims anys de la seva vida, en què es creu elaborada la crònica, el record de fets llunyans en el temps no devia ser tan clar, la voluntat de crear el propi personatge va portar a manipulacions evidents. A la crònica se silencien fracassos, com el primer atac a Peníscola, i fets moralment reprensibles, com la seva esponerosa vida amorosa extraconjugal. O la presentació de determinats fets que contrasta amb la d’altres relats, quan existeixen, com és el cas de la conquesta de Mallorca.6

18/07/2019 12:47:19

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

El Llibre dels fets de Jaume I va tenir una llarga vigència, fronteres endins i fronteres enfora, a la qual s’ha de sumar la recepció del mite, ja esmentada. Es conserva en una dotzena de manuscrits copiats entre els segles xiv i xviii. A la cort catalana va tenir una funció educativa durant els segles xiv i xv. Es va imprimir a València durant el segle xvi per a defensar altres interessos polítics. Jaume II (1291-1327) també en va preveure una funció política i en va impulsar una traducció al llatí, feta pel dominicà i ambaixador del rei Pere Marsili, que havia de contribuir a la captació de recursos de l’Església per a la croada contra el regne de Granada.7 Aquesta traducció llatina conté addicions i supressions, i també detalls que podrien haver estat a l’original i que no apareixen als manuscrits catalans conservats. El fet que aquesta traducció llatina estigui datada l’any 1314, força abans que el manuscrit més antic del text català, datat l’any 1343, va alimentar dubtes sobre la datació del text català i sobre una possible precedència del text llatí, que els treballs de Stefano Asperti esbandeixen.8 Modernament, s’ha traduït al català actual i, complet, a l’espanyol, a l’anglès, al francès, al portuguès i al japonès.

El Llibre del rei En Pere de Bernat Desclot El Llibre del rei En Pere d’Aragó i dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot, és la segona de les grans cròniques catalanes (fig. 3).9 Aquesta crònica té com a objectiu la vida de Pere II el Gran (València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 1285), que va tenir un curt, però molt determinant regnat per a la història de la Corona d’Aragó (12761285). Pere arribà al tron després d’un llarg període d’enfrontaments amb el seu pare, Jaume I, a causa dels repartiments de l’herència que aquest va planejar. Creient-lo feble, una important facció de la noblesa va intentar aprofitar el traspàs de poders per a imposar-se, però el nou rei va dominar la situació amb severitat. El regnat aviat es va focalitzar en la qüestió siciliana, tant per la motivació personal del rei com pels interessos de l’elit mercantil dels seus regnes, la qual veia amb una gran preocupació l’expansionisme de Carles d’Anjou, que li tallava rutes i mercats. La rivalitat de Pere i Carles venia de lluny. Carles, amb el poderós auxili de França i del papat, havia aconseguit fer-se amb l’herència dels comtes catalans de Provença (1246) i amb el regne de Sicília, exterminant aquí part de la família de Constança, l’esposa de Pere (1266-1268). Amb el suport decidit de l’oligarquia mercantil catalana, dels exiliats sicilians, de la població de Sicília i dels qui, a Itàlia i a Bizanci, temien els plans de Carles, Pere conduí una expedició militar que, ajudada per l’alçament de la població a les Vespres Sicilianes, va prendre el control de l’illa (1282). Aquest fet obria els ports sicilians als mercaders catalans, allunyava els francesos del suculent Magrib i proporcionava nous dominis feudals a la noblesa catalanoaragonesa; en definitiva, iniciava l’expansió mediterrà-

Catalan Historical Review-12.indb 141

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 141

nia de la Corona d’Aragó. Però, paral·lelament, col·locava Pere el Gran i els seus estats al centre de la gran pugna europea entre els güelfs propapals i els gibel·lins proimperials i, arran de l’extermini dels Hohenstauffen, el convertia a ell ni més ni menys que en el cap internacional del partit gibel·lí. El papa el va excomunicar, el va desposseir dels seus regnes i, amb l’auxili dels seus aliats francesos, va convocar una croada contra la Corona d’Aragó per a eliminar-lo. Gràcies al suport de l’oligarquia, que va aprofitar l’ocasió per a arrencar del rei les disposicions que donaven origen al parlamentarisme català, i amb la resistència de Girona, les malalties a l’exèrcit francès i la despietada guerra marítima menada per l’almirall Roger de Llúria, la croada francopapal va acabar en un fracàs estrepitós. Pere va morir al cap de poc, després d’haver tingut el goig de veure com el precedien cap al més enllà Carles d’Anjou, el papa i el rei de França, però va deixar als seus successors un conflicte obert de dimensions internacionals —‌la guerra de les Vespres Sicilianes— que no es tancaria fins a 1302. La Corona d’Aragó que havia heretat Pere el Gran, consolidada i ampliada per Jaume I, experimentava la conjuntura expansiva comuna a l’Occident europeu de l’època, però no tenia la fortalesa necessària per a fer front a un conflicte com aquest únicament amb les armes. Pere va ser encara més conscient que els seus antecessors de la necessitat d’una política cultural que apuntalés la seva posició, tant a l’interior com en l’esfera internacional. En aquesta política cultural, els seus trobadors, com havia estat la norma en regnats anteriors, van tenir-hi un paper molt destacat. Però aquest paper es combinava ara amb altres iniciatives com la historiografia, i tindria encara més força perquè s’inscrivia en la laïcització del govern derivada del procés de substitució de les velles elits culturals clericals per unes noves elits laiques. El gibel·linisme al qual s’acollia la monarquia connectava amb aquesta transformació perquè justament plantejava la governança amb aquest nou enfocament. La crònica de Bernat Desclot té l’origen en les necessitats generades per aquest context. Es va concebre com l’eina més adequada per a afrontar ideològicament la sortida de la Corona d’Aragó del marc ibèric estricte i la seva entrada en la gran escena internacional, i per a controlar una societat canviant. Per a difondre en prosa el relat que convenia al govern de Pere el Gran, igual com els trobadors el difonien en vers. De la mateixa manera que ho feia Carles d’Anjou, es va prendre consciència del valor de la propaganda en aquella lluita. Es tracta d’una obra historiogràfica diferent de les anteriors i més eficient, apropiada per a uns nous temps. L’autor és un individu del cercle immediat del rei que està profundament familiaritzat amb l’Administració, amb l’ús de l’escriptura i amb la literatura cortesana. La seva identificació és problemàtica, perquè no apareix cap Bernat Desclot en la copiosa documentació reial conservada. Coll i Alentorn, a partir d’indicis del text, proposà identificar-lo

18/07/2019 12:47:19

142 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

amb Bernat Escrivà, un funcionari rossellonès de possibles orígens familiars occitans que ocupà diversos càrrecs de gestió a l’Administració reial. El doble nom s’explicaria pel costum de l’època, en el context del naixement dels cognoms moderns. L’autor té evidentment accés a tota la documentació reial, inclosa la més personal del monarca, i ho demostra a cada moment amb la intenció de transmetre objectivitat. Sovint transcriu o glossa documents que es conserven. És el principal tipus de font de Desclot, tot i que també empra testimonis orals, altres cròniques i llegendes. Servint-se de la seva experiència professional, sap posar distància dels fets narrats per a garantir la màxima eficiència del relat, i per això s’absté d’aportar el propi testimoni si no és en els episodis més compromesos per als interessos de Pere, com a la batalla de Santa Maria d’agost de 1285. Per la mateixa raó, limita radicalment l’ús del providencialisme, llevat de quan cal, com en el cèlebre episodi de la plaga de mosques que ataca l’exèrcit francès al setge de Girona i salva un monarca en una molt difícil situació. Per a donar sentit i força al relat, i per a assegurar-ne la difusió que convenia, hi empra els mecanismes narratius de la literatura cortesana, que ja tenia una recepció important en els contextos urbans. Hi ressonen les formes i els personatges de la literatura cavalleresca, en particular les cançons de gesta i les novel·les artúriques, i també els de la poesia trobadoresca. Desclot hi construeix un protagonista que sempre és jove, capaç de gestes èpiques, comparable a Rotllan —‌el prototip dels herois èpics— i a Alexandre —‌el prototip del bon rei, conqueridor, cavalleresc, ardit i curiós. Recursos com els diàlegs i els exemples no hi manquen. A més, la marca ideològica de la cortesia, que identifica la millor part de l’estament superior —‌la que viu a la cort i assumeix el sistema de valors que hi és propi— i que és present en tota la literatura creada i difosa des d’aquests cercles, també compareix a la crònica. Pere i els catalans, la cortesia dels quals, en aquesta lògica, l’enemic discutia, hi són presentats com autèntics emblemes d’aquests valors. La crònica es clou amb la típica fórmula final dels planhs, el gènere de l’elogi fúnebre de la poesia trobadoresca emprat arran de la desaparició dels grans personatges. Desclot va construir un text treballat al detall, la primera redacció del qual, elaborada a partir de cap a 1280, va revisar parcialment després de la mort del rei l’any 1285, fins que ell mateix morí l’any 1288.10 Tota la crònica és pensada en funció dels interessos polítics de Pere el Gran i de l’oligarquia catalana, locomotora de la Corona d’Aragó. Per això no és estrany que l’obra sigui radicalment catalanocèntrica i que Pere, com en altra literatura de propaganda del moment, sigui el representant de l’«alt llinatge del comte de Barcelona», «el barcelonès». 11 La crònica consta d’un pròleg i de dues parts. Al pròleg, Desclot demostra la seva consciència d’autor i fa una diàfana exposició dels seus objectius. La primera part s’inicia amb la fundació de la Corona d’Aragó i relata una selecció de fets anteriors a la vida de Pere el Gran, emprant llegendes

Catalan Historical Review-12.indb 142

Lluís Cifuentes i Comamala

i tot (fig. 3), amb la doble intenció de presentar-ne els antecedents familiars, polítics i ideològics —‌un llinatge cavalleresc i cortès, gibel·lí per naturalesa, legítim senyor de Provença, aliat de l’Imperi—, i de contrarestar la imatge que Jaume I havia volgut donar de si mateix en el Llibre dels fets —‌el Jaume I de Desclot és volgudament discutible i imperfecte; és cavalleresc i cortès, però no és el fundador de la Corona d’Aragó ni l’elegit de la Providència. La crítica sovint ha entès malament aquesta primera part a causa de les fonts que Desclot hi fa servir. La segona part exposa la biografia de Pere el Gran, que en tot moment és presentat com un rei cavaller, el millor cavaller del món i el més cortès, i un gran conqueridor —‌«fo lo segon Alexandri per cavalleria e per conquesta», se n’afirma al pròleg. El retrat que Desclot fa de Pere el Gran és, precisament, el contingut més notable i el que més impacte ha tingut d’aquesta crònica. Construeix el seu protagonista amb el perfil d’un heroi literari, d’aquella literatura cavalleresca amb els recursos de la qual cerca assegurar-se una bona recepció. La figura de Pere així construïda, com a prototip de totes les virtuts, actua com a eina narrativa i propagandística. Més encara en presentar-ne contrafigures, sense valors cavallerescos ni cortesos, mals reis, traïdors, orgullosos i superbiosos: Jaume de Mallorca, Carles d’Anjou, Felip III de França i els francesos en general. El mite de Pere el Gran havia estat creat pel seu principal trobador, Cerverí de Girona,12 però Desclot el va propulsar encara més enllà gràcies a les possibilitats que oferia la prosa. De la recepció del mite i de l’eficiència del mètode en donen fe la crònica güelfa de Salimbene de Adam —‌amb un retrat del rei com a «segon Alexandre», a partir d’un ascens simbòlic al Canigó, res més que propaganda emanada de la cort de Pere—; la gran lloança d’un altre autor güelf, Dant —‌«d’ogni valor portò cinta la corda», ‘posseïa en si totes les virtuts’—; la faceta cortesa que en va recollir Boccaccio, un altre güelf, que després passaria a Shakespeare, o la faceta cavalleresca i cortesa que n’arriba al Curial. Un mite que palpita encara en l’època actual, tant en la recerca com en la divulgació. Es tracta, és clar, d’un retrat del rei que té poc a veure amb el Pere real. Els trets negatius del seu caràcter —‌impulsiu, orgullós, venjatiu, autoritari— són silenciats o bé magistralment convertits en virtuts positives, com ara en el relat del desafiament de Bordeus o en el de la repressió de la revolució barcelonina de Berenguer Oller. El mateix mètode serveix per als personatges secundaris, com Roger de Llúria i la seva crueltat en la guerra. I també per a maquillar uns guerrers que no tenien res a veure amb les virtuts cavalleresques —‌almogàvers (mercenaris d’infanteria) i ballesters—, però que eren extremament útils i signe d’uns nous temps en què aquelles virtuts aviat deixarien de funcionar fins i tot com a recurs ideològic i narratiu. La crònica de Bernat Desclot es conserva en una vintena de manuscrits copiats entre els segles xiv i xviii, es va traduir a l’aragonès i a l’espanyol durant el segle xv i modernament ha estat objecte de traduccions completes a l’espanyol, a l’italià i a l’anglès i, de parts extenses, al francès.

18/07/2019 12:47:20

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

La Crònica de Ramon Muntaner La Crònica de Ramon Muntaner és la tercera i la més extensa de les grans cròniques catalanes (fig. 4).13 Contràriament a Desclot, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336) és un personatge ben documentat. Muntaner va néixer a la petita, però activa vila de Peralada, al NE de Catalunya, llavors domini feudal dels Rocabertí. Noves dades documentals obliguen a corregir la idea que es tenia del cronista i de la seva família fins fa ben poc, que ha afectat la comprensió de l’autor i de la seva obra.14 Segons la imatge romàntica preconcebuda que se’n tenia, un cronista així havia de ser noble i un actiu guerrer i havia de formar part de la cort reial des de menut. Per contra, s’ha pogut confirmar que va néixer en una família de mercaders ben integrada en l’elit burgesa local i en la direcció del municipi (cònsols, batlles, juristes). Per això el pare podia permetre’s tenir un casal a la plaça principal i, segons narra Muntaner amb emoció i amb intenció, hostatjar-hi Jaume I i Alfons X de Castella quan van visitar la població (1274-1275). Es discuteix encara si les estades del jove Muntaner a París (1276), a Montpeller (1281) i potser a Saragossa i a Bordeus (1286-1287) van estar relacionades amb la seva incorporació en seguicis cortesans o, més probablement, amb viatges comercials de la família. Muntaner pertany a un món nou, en el qual les ciutats ja són preeminents i han esdevingut un poderós pol d’atracció, i la burgesia que les impulsa és el grup social més dinàmic i expansiu. Per tot el territori, en ciutats grans i més petites, el comerç i el naixement d’una nova elit econòmica i cultural és evident. Tanmateix, la família vivia lluny de la cort reial, que el cronista de jove sembla que observa com a espectador, i lluny de les ciutats grans i de les seves possibilitats. La vida de Muntaner s’hauria desenvolupat en aquest context familiar si no hagués estat per l’impacte de la guerra de les Vespres Sicilianes i per les oportunitats que oferia l’expansió catalana per la Mediterrània que aquell conflicte tot just iniciava. La destrucció de Peralada durant la croada francesa de 1285 devia comportar la ruïna de la família, potser també la mort del pare i del germà gran —‌Muntaner era el fadristern— i l’exili del futur cronista cap al sud, a València. Una lectura errònia de la crònica, que casava bé amb aquella imatge romàntica, va fer creure que en aquests anys havia participat en la guerra marítima que menava Roger de Llúria, però no n’hi ha cap evidència. Amb la confiscació de les illes Balears a Jaume II de Mallorca (1286), aprofitant que hi tenia parents ben situats, s’hi va traslladar per a participar de les oportunitats econòmiques que oferia la conquesta de Menorca (1287). Tot i que va adquirir la posició de ciutadà de Mallorca i que va obtenir sucoses compensacions per préstecs efectuats a la Corona, després de la confiscació (1298) va anar a Sicília a participar en la fase final de la guerra. Aquesta intervenció guerrera i d’altres que la visió romàntica havia interpretat com una implicació directa en el combat, s’han d’entendre en l’àmbit de l’organització, la logística i,

Catalan Historical Review-12.indb 143

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 143

com a molt, en la direcció d’operacions. Una mena d’implicació que, com era habitual, permetia participar del lucratiu negoci de la guerra i servir-se’n com a palanca econòmica i social. A Sicília va fer un contacte important, el mercenari d’origen alemany Roger de Flor, del qual va ser administrador i amb qui l’any 1303 va anar a Bizanci amb la Gran Companyia Catalana que aquest va organitzar —‌formada sobretot per almogàvers—, que havia estat contractada per l’emperador grec per a lluitar contra els turcs.15 A la Companyia, Muntaner hi va exercir d’administrador («mestre racional») i només puntualment va dirigir operacions guerreres —‌com en la defensa de Gal·lípoli, menada per les dones que acompanyaven els almogàvers sota les seves ordres. Després de l’assassinat de Roger de Flor, enmig de la pugna entre faccions bizantines, l’antagonisme dels genovesos i les ambicions dels reis catalans, i de les greus dissensions internes que van seguir, Muntaner va abandonar la Companyia (1307) i va passar al servei de l’infant Ferran de Mallorca, un fadristern de la casa reial mallorquina que era a Grècia en cerca de fortuna. A continuació, va patir durs captiveris a mans de venecians i angevins, que el van sotmetre a turment per ser un enviat del rei de Sicília. Un cop alliberat, aquest darrer li va encomanar (1309) que assegurés el domini sicilià sobre Gerba, una posició estratègica al Magrib, i finalment li’n va atorgar la governació (1311-1315). Per la proximitat a Ferran de Mallorca, va rebre l’encàrrec de traslladar de Sicília a Perpinyà el fill de l’infant (1315), que amb la mort d’aquest esdevindria hereu de la corona mallorquina. Tot seguit es va traslladar a València, on tenia béns i parents, i on s’havia casat amb una dona de l’elit burgesa local. Hi va fer d’administrador d’un almirall de Jaume II d’Aragó i va participar i treure profit de l’organització de la conquesta de Sardenya (1324-1325). Es va dedicar al comerç de draps de luxe, va adquirir propietats i rendes i es va integrar en el patriciat urbà de la ciutat. En aquest marc, va escalar fins a la direcció del municipi, que va representar oficialment en la coronació d’Alfons III el Benigne (1328) i en les corts del regne (1329). Després de participar en l’organització d’una croada contra Granada, que mai no va tenir efecte, va marxar a Mallorca (1332), on un fill seu tenia una modesta col·locació a la cort de Jaume III de Mallorca, aquell infant que ell havia traslladat des de Sicília. Jaume li va confiar diversos càrrecs de gestió i, finalment, la governació d’Eivissa, on va morir. No hi ha evidències que arribés a la noblesa, com s’ha suposat, però els seus descendents sí que ho aconseguiren. De la biografia de Muntaner destaca, primer, que es tracta d’un individu que té l’origen en l’estament no privilegiat, que des d’una família de mercaders d’un nucli molt menor i apartat escala fins a l’elit de la burgesia d’una gran ciutat, empès pel fet de ser un fadristern i per la ruïna familiar en la guerra. Segon, que treu un gran profit personal de l’expansió catalana —‌política, militar i econòmica— per la Mediterrània, que individus com ell necessiten

18/07/2019 12:47:20

144 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

i esperonen; és en aquest sentit que és un «home d’imperi», en la cèlebre expressió de Carles Riba. Tercer, que gràcies a tot plegat va aconseguir aproximar-se a les tres branques de la casa reial —‌Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília— i en va obtenir beneficis en forma de negocis, càrrecs i favors, si bé va viure amb una gran angoixa les divisions i els enfrontaments entre elles. Quart, que pertany a un ambient social que assumeix l’escriptura i el llibre com a eines de gestió de la vida quotidiana i de promoció social, i ell mateix forma part de les noves elits culturals «laiques» que impulsen l’ús escrit de la llengua vulgar. Muntaner té un perfil de cronista ben diferent del dels altres autors de les grans cròniques, i molt modern. No és un rei que escriu o organitza la redacció d’una crònica, ni un funcionari reial dotat d’una formació que exhibeix, ni un eclesiàstic que fa una crònica, aquest darrer un clar exponent de les velles elits culturals. És un «laic» sense més formació que l’aprenentatge mercantil en el si de la família, però imbuït, això sí, de la cultura i la literatura cortesanes que aquests sectors estaven assumint. Escriu per iniciativa pròpia, no pas per compte de cap rei o poder municipal, i ho fa perquè sap que les obres escrites —‌per molt que, com la seva, estiguin destinades a ser escoltades— tenen impacte. Ho fa en la llengua vulgar, com és propi de l’ambient sociocultural en què es mou: el llatí no acompliria el seu objectiu i segurament no en sabria. En el context europeu, no és el primer cronista «laic», però n’és dels primers i un dels més interessants i capaços. Ramon Muntaner informa amb precisió del moment i el lloc en què va començar a escriure el seu «llibre», i també de l’edat que tenia quan va emprendre aquesta iniciativa: el 15 de maig de 1325, a l’alqueria que per via de la seva esposa posseïa a Xirivella, a l’hinterland de la ciutat de València, quan tenia seixanta anys. Aquestes dades tan exactes tenen la intenció de subratllar la importància que l’autor dona a la decisió personal d’escriure la crònica. Es troben en un elaborat pròleg que l’autor redacta per a singularitzar l’obra, en el qual justifica la decisió d’escriure, exposa els objectius i el mètode que hi seguirà i n’indica el contingut. Recorre al conegut tòpic de la visió sobrenatural d’un personatge, suposadament sagrat, que el desperta mentre dorm i li ordena posar-se a escriure. Per aquesta via, Muntaner es reconeix testimoni de fets que considera extraordinaris durant la seva vida —‌els relacionats amb l’expansió mediterrània—, que en tot moment imputa a la voluntat de Déu; atribueix l’èxit personal a la rectitud en la gestió de càrrecs i en el tracte als vençuts; reclama la necessitat de donar testimoni d’aquells fets viscuts per ell, i expressa la necessitat que els reis d’Aragó en prenguin exemple per a assegurar-se l’èxit, amb el desig que el recompensin a ell i als seus. En efecte, l’obra es presenta contínuament com un «espill de prínceps» de caràcter pràctic, un recull de consells sobre com procedir encertadament a l’hora de prendre decisions i governar, adreçat als monarques de la Corona d’Aragó. Muntaner ja havia adoptat el paper de conseller

Catalan Historical Review-12.indb 144

Lluís Cifuentes i Comamala

reial abans de la redacció de la Crònica, en un poema adreçat a Jaume II l’any 1322 —‌que significativament va titular Sermó— en el qual aconsella sobre la logística a aplicar en la conquesta de Sardenya tot just anunciada. El poema combina dues tradicions que l’autor creu efectives per al cas: la del sirventès —‌s’havia de cantar amb la tonada de la cançó de gesta francesa Gui de Nanteuil— i la de la poesia narrativa. Per la consonància d’objectius, Muntaner va decidir incloure’l a la Crònica. A la Crònica, Muntaner exposa els fets dels quals va ser testimoni —‌i altres de complementaris—, des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1328). Malgrat l’aparença, no és una autobiografia. De fet, dona pocs detalls de la seva vida personal. En justificar metodològicament la tria de fets a narrar, els exclou, els personals, si no és que estan relacionats amb els «fets de senyors», que són els escollits. D’aquests, els que un impacte més profund li van causar van ser els relacionats amb el viatge a l’Imperi Bizantí amb els almogàvers, i el relat que en fa és d’una importància extraordinària per a conèixer aquell episodi històric i el mateix funcionament d’una companyia de mercenaris. Aprofita la tria i la narració dels fets per a mostrar-se com un comandant capaç (defensa de Gal·lípoli), com un bon administrador (Companyia Catalana, govern de Gerba) o com un servidor fidel i eficient (trasllat de l’infant Jaume) en els moments més compromesos, i per a fer veure com les qualitats d’un bon gestor sumades al fet de militar al costat que té la veritat són garantia d’èxit. El cronista ha indicat al pròleg quin és el costat que té la veritat: els reis de la Corona d’Aragó. Aquests i, per extensió, els de les altres branques de la Casa de Barcelona: els reis de Mallorca i els de Sicília. Els ha conegut tots, els ha servit i n’ha obtingut recompenses. L’exaltació d’aquests reis i dels interessos mediterranis que representen, i la dels catalans i de la llengua catalana —‌torna a ser una crònica radicalment catalanocèntrica—, es combinen amb un providencialisme extrem —‌aquests reis i els seus súbdits són els elegits—, amb l’objectiu de justificar i impulsar l’expansió mediterrània. Als seus ulls, els «fets extraordinaris», les primeres grans passes d’aquesta expansió, que ell ha viscut, en confirmen els beneficis. Però aquests beneficis i la seva continuïtat estan en perill perquè es donen dissensions i enfrontaments entre les tres branques de la dinastia, que comencen a assumir uns interessos locals diferents. Muntaner defensa la unitat d’acció en molts passatges, el més conegut dels quals és l’exemple de la mata de jonc, que és tan forta que no es pot arrencar sencera, però un infant la pot destruir si estira de jonc en jonc. El preciosisme en la narració de la coronació de l’últim rei que va conèixer, Alfons el Benigne, l’any 1328, que clou la crònica, també té aquest objectiu: mostrar el lluïment d’una monarquia poderosa i fecunda que suscita l’adhesió dels seus súbdits i comunicar l’amonestació a un nou rei que, per a Muntaner, arriba carregat d’esperances de redreç d’aquella situació. Devia acabar la Crònica aquest any o poc després.

18/07/2019 12:47:20

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

En el seu llibre se serveix, sempre que convé a l’objectiu, de les manipulacions, les invencions i els silencis ha bituals en les obres historiogràfiques europees de l’època. És coneguda la distància que hi ha entre el seu relat de la presència dels catalans a Grècia i el que en fan les fonts gregues: el seu, elogiós; l’altre, infernal. Però l’un i l’altre manipulats, duts per la defensa d’unes posicions antagòniques. Muntaner se serveix també de la seva gran habilitat com a narrador. Té un estil col·loquial, viu i espontani, farcit de marques d’oralitat i dites populars, que es combina amb la seva cultura literària (la cèlebre expressió «Què us diré?», emprada per a cohesionar el discurs, té aquest doble origen, i les exageracions també). Demostra conèixer altres cròniques —‌potser va assistir a lectures de les de Jaume I i de Desclot—, cançons de gesta i altra literatura cavalleresca, lectures que casen especialment bé amb un argument ple de batalles i gestes de «senyors». El recurs a la novel·lització, a partir d’aquestes fonts, és encara freqüent en les cròniques de la seva època per a connectar amb el seu públic, més encara en autors com ell, que no tenen accés a documents oficials o no tenen l’autoritat d’un rei. La seva font d’autoritat és el propi testimoni visual —‌que, quan cal, recalca que és «vera veritat»— i la Providència divina. La Crònica de Muntaner va tenir una difusió i una influència importants. Es conserva en vuit manuscrits copiats en els segles xiv i xv, se’n van redactar continuacions, va ser parcialment incorporada a cròniques més àmplies, es va imprimir dues vegades en el segle xvi, a València i a Barcelona, va ser objecte d’una paràfrasi parcial en espanyol en el segle xvii i de traduccions antigues al sicilià i a l’espanyol, va inspirar la novel·la quatrecentista Tirant lo Blanc i també novel·les històriques recents, i modernament s’ha traduït al català actual i, completa, a l’espanyol, a l’italià, al francès, a l’anglès i a l’alemany. El contingut i les característiques de l’obra de Muntaner n’han propiciat visions esbiaixades que n’enterboleixen la comprensió i la valoració, des d’una glorificació massa acrítica en la història romàntica, que beu en la mitologia nacional catalana, fins a un rebaixament extravagant, dut per l’afany desmitificador, en algunes aproximacions recents.

La Crònica de Pere III el Cerimoniós La quarta i darrera, i la més breu, de les grans cròniques és la Crònica de Pere el Cerimoniós (fig. 5).16 Pere III el Cerimoniós (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387) va protagonitzar un llarg regnat (1336-1387), tan fecund com convuls. Pere va arribar al tron de ben jove, amb una certa idea de predestinació comparable a la que havia sentit el seu rebesavi Jaume I —‌el seu pare només va ser rei per la renúncia del seu oncle i ell, tot i ser de constitució feble, va sobreviure a un germà gran que hauria regnat i a les intrigues de la madrastra i d’altres familiars. Tenia el convenciment

Catalan Historical Review-12.indb 145

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 145

que el seu deure era conservar i enfortir l’herència rebuda i la memòria del llinatge, és a dir, garantir-ne la continuïtat de domini. Tot i el seu tarannà autoritari —‌visible en l’acte de coronació, en què va amenaçar l’arquebisbe de Saragossa si gosava tocar la corona que només ell volia posar-se sobre el cap, i en les reformes que va planificar—, l’estructura sociopolítica del país i la migradesa del domini reial li van impedir posar els fonaments d’una monarquia autoritària moderna. Paradoxalment, aquest fracàs el va conduir, pel seu caràcter meticulós i organitzador, a impulsar el parlamentarisme estamental i el model de monarquia heretats, que van funcionar essencialment amb el seu redisseny fins a la conquesta i annexió de la Corona d’Aragó a Castella a l’inici del segle xviii. Conseqüència d’aquella idea de conservar i enfortir, la política de reintegració dels regnes adquirits per la dinastia, que en alguns casos havien quedat vinculats a altres branques de la Casa de Barcelona, el va portar al primer gran enfrontament. L’objectiu va ser el rei Jaume III de Mallorca, el regne del qual va conquerir i annexionar a la seva Corona (1343-1349). La política autoritària dels primers anys va conduir a un gran conflicte civil, la revolta de les Unions als regnes d’Aragó i de València (13471348), capitanejades pels seus germans. Si la revolta aragonesa va ser essencialment nobiliària, a la valenciana s’hi van sumar decididament les capes urbanes i, per tant, era molt més perillosa per al rei. Les va aconseguir vèncer entre greus dificultats, i la repressió va ser especialment dura i sagnant a València. Aquests fets s’encavallaven amb els efectes de la gran crisi del feudalisme baixmedieval, que havia exhaurit les seves possibilitats expansives, amb les males collites continuades des de 1333, les fams i el flagell de la pesta, que, actuant sobre uns cossos afeblits, delmaria la població del país i del continent sencer des de 1348 i en cíclics i interminables retorns, i amb la consegüent ruïna de les finances. Aquesta «gran depressió» medieval va afectar visiblement Catalunya, el motor de la Corona d’Aragó. El control de les rutes comercials del Mediterrani occidental, en dura competència amb els genovesos, i sobretot el manteniment de la possessió de Sardenya, centre del domini politicomilitar i comercial mediterrani de la dinastia barcelonina, va consumir una quantitat ingent de recursos econòmics i humans. Les guerres amb Gènova i amb el jutge d’Arborea, el principal senyor sard, vinculades a aquell objectiu estratègic, es van allargar més enllà dels anys centrals del segle xiv. D’altra banda, la pugna pel manteniment d’un equilibri ibèric favorable a la Corona d’Aragó, continuant la política dels comtes-reis anteriors, va desembocar en la guerra de Castella, dita dels Dos Peres (1356-1375). Aquest va ser el més devastador dels conflictes en els quals es van veure immersos el rei i els seus regnes, per la combinació de la crisi catalana, la puixança castellana i el fet de complicar-se amb la guerra europea dels Cent Anys. Pere va impulsar l’entronització dels Trastàmara a Castella, perseguint inútilment aquell equilibri ibèric. Va poder posar

18/07/2019 12:47:20

146 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Sicília en la via de la reintegració a la branca principal de la dinastia, que es consumaria més tard, i va assumir el control —‌difícil— de les senyories gregues que havien estat ocupades pels almogàvers, els ducats d’Atenes i Neopàtria, tot orientat a mantenir una presència important en unes rutes comercials mediterrànies que, tanmateix, eren molt més competitives i incertes que en els regnats anteriors. Les dissensions familiars, moltes vegades originades per les decisions o les orientacions polítiques del monarca, sovint es barrejaven perillosament amb moviments opositors, com es va veure durant les Unions o arran del seu matrimoni amb Sibil·la de Fortià i la nova política reial favorable a la baixa noblesa i a la burgesia menestral. Les relacions amb els germans, Jaume d’Urgell i Ferran de Tortosa, i —‌personalment més dolorós encara— amb el fill primogènit, Joan, no van ser gens fàcils. Pere III va ser un dels membres de la seva dinastia que va tenir una relació més intensa amb la cultura i l’escriptura. Era perfectament conscient del paper que podien tenir en els seus objectius de conservar i enfortir els seus regnes, i també de persuadir i dominar els seus súbdits. Comptem-hi aquí la promoció d’obres i de traduccions, la còpia de llibres i l’escriptura personal, l’ús abassegador dels seus brillants dots per a l’oratòria, la predilecció per la història com a eina ideal per a la conservació i difusió d’una determinada memòria dels fets, els del llinatge i els seus propis, la potent organització de l’Arxiu Reial, la de l’estructura administrativa, cortesana i protocol·lària i, sobretot, la d’una burocràcia impressionant, associada a un nou model de llengua escrita que, tot i la renúncia obligada a l’autoritarisme i sumada al seu caràcter meticulós, insistent i incansable, li va permetre el control d’un estat compost gens fàcil, la supervivència del qual va assegurar.17 En el context de la personalitat d’aquest monarca excepcional, dels deures que es va imposar com a objectius polítics i dels dificilíssims temps que li va tocar viure cal situar l’anomenada crònica personal de Pere el Cerimoniós —‌per a distingir-la de la crònica general, dita de Sant Joan de la Penya, que també va fer escriure, en la qual es narra la història de la península Ibèrica des dels posicionaments polítics catalanoaragonesos i és una continuació i actualització de les Gesta comitum, la crònica oficial de la dinastia. Es tracta, novament, d’una crònica autobiogràfica que, com en el cas del Llibre dels fets de Jaume I, només comenta els esdeveniments en els quals participa directament el rei. Pere III admirava Jaume I més que no cap altre dels seus predecessors en el llinatge, assumint la imatge que el Conqueridor va voler donar de si mateix i del seu regnat al Llibre dels fets. Per això va decidir no tan sols enterrar-se al seu costat i fundar el panteó reial de Poblet com a referent simbòlic de la dinastia —‌intencionadament complementat amb una biblioteca de llibres d’història que l’il·lustressin—, sinó també elaborar un «llibre dels fets» propi. Del model jaumí va prendre, a més de la forma autobiogràfica, l’estructura i la mateixa concepció de l’obra.

Catalan Historical Review-12.indb 146

Lluís Cifuentes i Comamala

Però no tan sols els temps eren ben diferents, sinó també els mitjans amb què comptava Pere el Cerimoniós. La Cancelleria Reial, organisme central de l’Administració, havia experimentat un gran desenvolupament, sobretot sota Jaume II (1291-1327) i, en particular, sota ell mateix. Aquest organisme, que tan bé va saber utilitzar el rei per als seus objectius, va ser l’encarregat d’elaborar la crònica i oferia unes possibilitats molt més grans que les que van tenir a l’abast Jaume I i Bernat Desclot: no tan sols disposava de molts i bons especialistes per a l’escriptura i la redacció, sinó que també posseïa una estructura arxivística avançada i el personal capacitat per a localitzar informació i fonts documentals. Pere va posar literalment la Cancelleria a fer una crònica. Se n’han conservat proves documentals d’una gran importància, amb instruccions precises del rei a Bernat Descoll i a altres funcionaris, que, d’altra banda, també donen testimoni de la implicació personal del monarca. La intervenció del rei va ser intensa: ell va ser el responsable del disseny general, de revisar el material redactat i molt probablement d’elaborar el pròleg, però també d’aportar records —‌fins i tot els relatius a la localització de les fonts documentals— i d’introduir-hi les aspiracions, els sentiments i les reflexions personals. L’obra es va elaborar a partir de cap a 1345 i durant tot el regnat, si bé amb algunes interrupcions provocades pels problemes polítics i militars que acaparaven el temps del rei. Se’n conserven dues versions, una de les quals, la definitiva, revisada pel monarca cap a 1385. Les fonts de l’obra són sobretot els documents oficials d’aquella formidable Cancelleria i de l’Arxiu reials, els processos judicials, els records personals del rei i dels seus col·laboradors, i potser també algun text historiogràfic anterior. En algunes parts, sobretot en les relatives a Jaume de Mallorca i a la guerra de les Unions, pren gairebé la forma d’un dietari gràcies a aquell ús sistemàtic dels documents, en particular els comptables. La crònica reial imita volgudament el detallisme del Llibre dels fets jaumí amb les noves possibilitats d’una cancelleria i un arxiu reials organitzats. D’altra banda, és escrita segons les formes del seu temps: uns models estètics, lingüístics i literaris, en general molt més prolixos; i uns models historiogràfics que ja no se servien de la ficció literària. Concepció i forma del text que fan de l’obra un testimoni molt més útil per als estudiosos del passat que no pas les cròniques anteriors. Pere el Cerimoniós era molt conscient del valor del gènere historiogràfic com a eina per a gestionar la pròpia memòria política. Rere la decisió d’escriure una crònica del seu regnat i també rere l’opció d’imitar Jaume I hi ha el convenciment que és un instrument polític i ideològic útil; útil per a afermar i garantir la continuïtat de la monarquia catalanoaragonesa en un moment de gran crisi, igual com altres iniciatives vinculades al ritualisme monàrquic, que no eren fruit de cap obsessió banal pel protocol i la cerimònia, com sovint s’ha pensat. La crònica reial consta d’un pròleg, cinc llargs capítols o parts i un apèndix. És molt probable que el rei en perso-

18/07/2019 12:47:20

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

na escrivís el pròleg. Imita un discurs dels que estava habituat a fer davant les Corts i en altres ocasions, i en els quals excel·lia,18 ple de referències bíbliques i de clàssics, i important per l’exposició que hi fa de la seva concepció de la història. El primer capítol (cap. i, anys 1319-1336) té caràcter introductori i probablement també va ser redactat pel rei. Com al Llibre dels fets, aquest capítol introductori exposa els precedents personals del monarca: com va arribar a ser rei, gràcies a la renúncia del seu oncle que va possibilitar el regnat del seu pare, Alfons III el Benigne, que descriu; i també quin és l’origen dels drets de la dinastia sobre Sardenya, el centre dels dominis mediterranis de la seva monarquia. Els següents capítols tracten de la política familiar i interior i del fracàs de l’autoritarisme: la coronació del rei, la despossessió de Jaume III de Mallorca i la conquesta del seu regne (cap. ii-iii, anys 1336-1345), les Unions i la Pesta Negra (cap. iv, anys 1345-1352). A continuació es tracta la política mediterrània, principalment la lluita per Sardenya contra els genovesos, el jutge d’Arborea i els sards (cap. v, anys 1351-1355), i la política ibèrica, amb la guerra de Castella (cap. vi, anys 1356-1369). El rei preveia un altre capítol relatiu al triomf definitiu sobre els sards i els genovesos, però no es va escriure. En lloc d’això, es van reunir materials diversos, en particular referents a la seva política sobre Sicília dels anys 13701385, tendent a aconseguir-ne la reincorporació a la branca dinàstica dels reis d’Aragó. Són materials sense elaborar, probablement completats després de la mort del rei, que conformen l’anomenat Apèndix de la crònica. La crònica de Pere el Cerimoniós ha estat tractada com la Ventafocs de les quatre grans cròniques. Es ressent dels grans prejudicis que historiadors i filòlegs han acumulat durant dècades contra Pere III i la seva significació. Sense tenir en compte per a res el context polític, socioeconòmic, cultural i ideològic del seu temps, o fins i tot tenint-lo en compte, se l’ha fet responsable dels inicis de la decadència de Catalunya; i a un rei tan imperfecte corresponia, d’acord amb els tendenciosos retrats psicològics a l’ús, una personalitat moralment mancada: tortuós, conspirador, maquiavèl·lic. I era ben lògic, per tant, que produís una crònica d’un valor literari «menor». En realitat, l’atmosfera d’engany i de conjures que tan bé es reflecteix a la crònica és el signe d’uns nous temps i d’una nova mentalitat a l’Europa del moment; uns temps de misèria, fams, guerres i pestes inacabables, de profunda crisi econòmica, social i de valors, de relativisme i de manca d’escrúpols, del final definitiu dels ideals de la cavalleria (convertits només en una reivindicació retòrica). La societat de la «tardor de l’edat mitjana», en la cèlebre etiqueta historiogràfica de Johan Huizinga. Aquells prejudicis, sovint inconscientment arrossegats per una part de la crítica recent, han impedit veure fins fa poc que l’estil de la crònica del Cerimoniós, tan diferent de l’estil èpic, cavalleresc i ficcionalitzat de les tres anteriors, respon als profunds canvis que havien experimentat la cultura i la prosa catalanes durant el segle xiv, dels quals és un interessant testimoni. En el nou context, els

Catalan Historical Review-12.indb 147

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 147

recursos que proporcionava la literatura havien deixat de ser útils i valorats per a construir un relat eficient. En el seu lloc es requeria precisió i detallisme, que a la crònica no responen, per tant, només a la personalitat del rei —‌que, d’altra banda, s’explica pel caràcter de l’època. Per això l’estil és cancelleresc i defuig la novel·lització. Contra el que s’ha dit sovint, la llengua és rica, clara i entenedora, i l’obra no està mancada d’episodis de considerable valor literari. Entre els episodis literàriament més valuosos hi ha els que exposen els fets més difícils del regnat. També són els més famosos, d’una enorme crueltat que —‌i això causava incomprensió i sorpresa— el rei no amaga: el terrible relat de la repressió contra els unionistes valencians, molt particularment l’assassinat de l’infant Ferran per ordre del rei, o la caiguda en desgràcia, el judici i l’escapçament de Bernat de Cabrera. Llevat d’excepcions —‌com en la catastròfica guerra de Castella—, el rei no amaga les crueltats, els fracassos o els èxits dubtosos. I no ho fa perquè vol que n’hi hagi la memòria que li convé: la d’un rei diligent a l’hora de fer front als afers de govern i a les traïcions, i recte en l’aplicació de la justícia. Per tot això, la crònica de Pere el Cerimoniós és una crònica d’uns nous temps, que en la historiografia catalana proporcionaran encara altres exemples tot i que —‌aquests sí— molt menys reeixits. L’obra es conserva en sis manuscrits copiats en els segles xv i xvi, va ser incorporada sencera a les Cròniques de Catalunya de Pere Miquel Carbonell, impreses a Barcelona en els anys 1546 i 1547, i modernament ha estat traduïda completa a l’espanyol i a l’anglès.

Consideracions generals sobre les edicions de les cròniques En els últims temps s’ha començat a cloure, tot i que d’una manera encara insuficient, la clivella que durant generacions ha separat historiadors i filòlegs a l’hora d’estudiar i entendre les quatre grans cròniques. Pot dir-se que hi ha hagut unes grans cròniques dels historiadors i unes grans cròniques dels filòlegs, i que les anàlisis dels uns i dels altres, plenes d’aportacions indefugibles, han mancat d’intercomunicació. Per a ser justos, potser lògicament, s’ha de precisar que aquesta incomunicació ha estat més gran des de l’àmbit dels historiadors cap al dels filòlegs que a la inversa. Els primers hi han vist l’origen de la professió i sobretot una font històrica més, i han limitat l’interès a verificar documentalment el relat dels cronistes, prescindint de les aportacions que es feien des de la filologia perquè els semblaven secundàries i de fet no les comprenien. Els segons les han analitzat només com a obres literàries, situant-les a l’origen de la narrativa catalana i identificant-hi l’embrió de la novel·la cavalleresca, però sovint n’han minimitzat la dimensió i la contextualització històriques. Aquesta lamentable situació, que ha anat avançant massa tímidament cap a enfocaments interdisciplinaris,

18/07/2019 12:47:20

148 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

no era més que un reflex de la fragmentació i la consegüent incomunicació entre les disciplines humanístiques. Les edicions que s’han anat publicant (crítiques, semicrítiques, regularitzades, actualitzades) han reproduït inevitablement aquesta incomunicació. Això no significa, és clar, que, malgrat l’esmentada clivella, no s’hagin donat aportacions fonamentals des de tots dos àmbits disciplinaris. La de més impacte de totes ha estat, sens dubte, l’edició conjunta de les quatre cròniques efectuada per Ferran Soldevila en un volum de paper bíblia publicat pòstumament el 1971 i exhaurit des de fa molts anys. L’edició de Soldevila responia a la necessitat de posar a l’abast d’historiadors i filòlegs, però també d’un públic il· lustrat ampli, unes obres a les quals s’atribuïa una importància nacional gairebé fundacional, i fer-ho d’una manera solvent. Per això es va optar per oferir el text en ortografia regularitzada, però amb una profusa anotació —‌exclusivament històrica— que era fruit de la recerca de tota la vida de l’eminent historiador. Aquesta edició conjunta de les quatre grans cròniques, ara novament a l’abast amb una revisió i actualització completes, continua sent l’edició de referència dels quatre textos, atès que fins ara els esforços que s’han fet per a produir-ne edicions crítiques han donat fruits desiguals i incomplets. La nova edició de l’obra de Soldevila, publicada en cinc volums per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (2007-2016), ha estat dirigida per Josep Massot i Muntaner i enriquida amb una revisió filològica del lingüista Jordi Bruguera —‌precedentment autor d’una edició crítica del Llibre dels fets— i amb una actualització i ampliació de l’anotació històrica a càrrec de la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol —‌autora de nombrosos estudis històrics relatius a tot el període que abasten les cròniques i posseïdora d’un profund coneixement de la documentació conservada. Tot i que en aquesta monumental edició l’aportació filològica s’ha limitat a la lingüística, i que per a conèixer l’ús de recursos i fonts literàries en la construcció de les cròniques encara cal consultar altres publicacions, constitueix un pas endavant d’una gran importància per al coneixement i la difusió d’unes obres úniques.

Notes i referències [1]

Vegeu Stefano M. Cingolani. La memòria dels reis: les quatre grans cròniques i la historiografia catalana, des del segle x fins al segle xiv. Base, Barcelona 2007; Josep Antoni Aguilar. Introducció a les quatre grans cròniques. Rafael Dalmau, Barcelona 2011; Jaume Aurell. Authoring the Past: History, Autobiography, and Politics in Medieval Catalonia. University of Chicago, Chicago 2012. Vegeu també les presentacions actualitzades, amb bibliografia, de Josep M. Pujol, Xavier Renedo, Stefano M. Cingolani i Josep Antoni Aguilar, a Lola Badia (ed.). Literatura medieval, i (Dels orígens al segle xiv). A: Àlex Broch (dir.). Història de la literatura catalana. Enciclopèdia Catalana,

Catalan Historical Review-12.indb 148

Lluís Cifuentes i Comamala

Barcino i Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2013. Un estat de la qüestió general, amb copiosa bibliografia, a Maria Teresa Ferrer i Mallol. «Las crónicas reales catalanas». A: Esteban Sarasa Sánchez (ed.). Monarquía, crónicas, archivos y cancillerías en los reinos hispano-cristianos (siglos xiii-xv). Institución Fernando el Católico, Saragossa 2014, p. 77-144. A la xarxa es pot consultar el volum digital Les cròniques catalanes [en línia]. Biblioteca de Catalunya, Barcelona 2015 <https://tinyurl.com/ yamfkmoq> [Consulta: 3 setembre 2018], que conté informació completa sobre manuscrits, edicions i traduccions. Divulgació a la xarxa: Ramon Salvo, Elena Vicioso. Les quatre grans cròniques medievals catalanes [en línia]. XTEC <https://tinyurl.com/ycdjcb7y> [Consulta: 16 setembre 2018]. Vegeu altres iniciatives d’aquest tipus a les notes següents. Per raons d’espai, i atès que la bibliografia fonamental es pot localitzar en les obres citades, les referències es limitaran al mínim. [2] Editada per Stefano M. Cingolani (ed.). Les ‘Gesta Comitum Barchinonensium’ (versió primitiva), la Brevis Historia i altres textos de Ripoll. Universitat de València, València 2012 (1a redacció); Stefano M. Cingolani (ed.). Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Universitat de València, València 2008 (traducció catalana de la 2a redacció); Stefano M. Cingolani (ed.). Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó / Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie. Obrador Edèndum i Universitat Rovira i Virgili, Santa Coloma de Queralt i Tarragona 2012 (3a i última redacció). [3] Stafano Asperti. «La qüestió de les prosificacions en les cròniques medievals catalanes». A: Rafael Alemany, Antoni Ferrando (ed.). Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991). Publicacions de Abadia de Montserrat, Barcelona 1993, vol. 1, p. 85-137. [4] Edicions de referència: Jordi Bruguera. Llibre dels fets del rei En Jaume. Barcino, Barcelona 1991 (Els Nostres Clàssics, B, 10-11) (grafia original); Ferran Soldevila, ed. de Josep Massot i Muntaner, rev. per Maria Teresa Ferrer i Mallol i Jordi Bruguera. Llibre dels feits del rei en Jaume. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2007, col·l. «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica», 73 / «Les Quatre Grans Cròniques», 1 (grafia modernitzada). Divulgació a la xarxa: Xavier Renedo (dir.). El Llibre dels fets digital [en línia]. Recerca en acció, Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació <https://tinyurl. com/ycx3q68k> [Consulta: 16 setembre 2018]; Stefano M. Cingolani. «Jaume I» [en línia]. Visat, núm. 6 (octubre 2008) <https://tinyurl.com/ydc5wsuj> [Consulta: 16 setembre 2018]. [5] Ernest Belenguer. Jaume I a través de la història. Universitat de València, València 2009 (2a ed. rev.). [6] Muhammad ben Maʿmar, Nicolau Roser Nebot, Guillem Rosselló Bordoy. Ibn ʿAmīra al-Mahzūmī: Kitāb ˘ tārīh Mayūrqa: crònica àrab de la Conquesta de Mallorca. ˘ Presidència de les Illes Balears i Universitat de les Illes Balears, Palma 2008.

18/07/2019 12:47:20

Les quatre grans cròniques catalanes, un dels millors conjunts historiogràfics de l’Europa medieval

[7] Antoni Biosca i Bas. Petrus Marsilii: Opera omnia. Chronice illustrissimi regis Aragonum domini Iacobi uictorissimi principis… Brepols, Turnhout 2015, col·l. «Corpus Christianorum: Continuatio Mediaevalis», 273. [8] Stefano Asperti. «El rei i la història». Randa, núm. 18 (1985), p. 5-24. [9] Edicions de referència: Miquel Coll i Alentorn. Bernat Desclot: Crònica. Barcino, Barcelona 1949-1950, 5 v., col·l. «Els Nostres Clàssics», 62-64, 66 i 69-70 (grafia original); Ferran Soldevila, ed. de Josep Massot i Muntaner, rev. per Maria Teresa Ferrer i Mallol i Jordi Bruguera. Crònica de Bernat Desclot. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2008, col·l. «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica», 80 / «Les Quatre Grans Cròniques», 2 (grafia modernitzada); Stefano M. Cingolani. Bernat Desclot: Llibre del rei En Pere. Barcino, Barcelona 2010, col·l. «Biblioteca Barcino», 6 (grafia modernitzada). Divulgació a la xarxa: Josep Miàs. Bernat Desclot [en línia]. AELC <https://tinyurl.com/y7zq8664> (català, espanyol i anglès) [Consulta: 16 setembre 2018]; Stefano M. Cingolani. «Bernat Desclot» [en línia]. Visat, núm. 6 (octubre 2008) <https://tinyurl.com/y8sbb458> [Consulta: 16 setembre 2018]. [10] Stefano M. Cingolani. Historiografia, propaganda i comunicació al segle xiii: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva Crònica. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2006. [11] Miriam Cabré. «Politique et courtoisie à l’automne des troubadours». Cahiers de civilisation médiévale, núm. 60 (2017), p. 113-124. [12] Miriam Cabré. Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran. Universitat de Barcelona i Universitat de les Illes Balears, Barcelona i Palma 2011 [actualització en català de: Cerverí de Girona and its Poetic Traditions. Tamesis, Londres 1999]. [13] Edicions de referència: Josep M. de Casacuberta, Miquel Coll i Alentorn. Ramon Muntaner: Crònica. Barcino, Barcelona 1927-1952, 9 v., «Col·lecció popular Barcino», 19 i 141-148 (grafia original); Ferran Soldevila, ed. de Josep Massot i Muntaner, rev. per Maria Teresa Ferrer i Mallol i Jordi Bruguera. Crònica de Ramon Muntaner. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2011,

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 149

col·l. «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica», 88 / «Les Quatre Grans Cròniques», 3 (grafia modernitzada); Josep Antoni Aguilar Àvila. La Crònica de Ramon Muntaner: edició i estudi (pròleg-capítol 146). Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2015, 2 v., col·l. «Biblioteca Filològica», 75 (grafia original). Divulgació a la xarxa: Toni Terrades. Ramon Muntaner [en línia]. AELC <https://tinyurl.com/yb3p5ghu> (català, espanyol i anglès) [Consulta: 16 setembre 2018]; Xavier Bonillo Hoyos. «Ramon Muntaner» [en línia]. Visat, núm. 6 (octubre 2008) <https://tinyurl.com/yamt56s7> [Consulta: 16 setembre 2018]. [14] Xavier Renedo. «Notes sobre la biografia i la Crònica de Ramon Muntaner». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 26 (2016), p. 19-46, i els treballs en curs de publicació que anuncia confirmen algunes intuïcions de Stefano M. Cingolani. Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner. Base, Barcelona 2015. [15] Ernest Marcos Hierro. Almogàvers: la història. L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2005. [16] Edicions de referència: Amédée Pagès. Chronique catalane de Pierre IV d’Aragon III de Catalogne dit le Cérémonieux ou del Punyalet. É. Privat i H. Didier, Tolosa de Llenguadoc i París 1941 (grafia original); Ferran Soldevila, ed. de Josep Massot i Muntaner, rev. per Maria Teresa Ferrer i Mallol i Jordi Bruguera. Crònica de Pere III el Cerimoniós. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2014, col·l. «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica», 96 / «Les Quatre Grans Cròniques», 4 (grafia modernitzada). [17] Per a moltes d’aquestes qüestions, vegeu J. N. Hillgarth. «La personalitat política i cultural de Pere III a través de la seva crònica». Llengua & Literatura, núm. 5 (1992-1993), p. 7-102; Francisco M. Gimeno Blay. Escribir, reinar: La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso. Abada, Madrid 2006. [18] Suzanne F. Cawsey. Kingship and Propaganda: Royal Eloquence and the Crown of Aragon, c. 1200-1450. Clarendon Press i Oxford University Press, Nova York i Oxford 2002. Trad. cat.: Reialesa i propaganda: L’eloqüència reial i la Corona d’Aragó, c. 1200-1450. Universitat de València, València 2008.

Nota biogràfica Lluís Cifuentes i Comamala és des del 2007 Professor Agregat “Serra Húnter” a la Universitat de Barcelona, on imparteix docència de literatura catalana medieval i de metodologia de la recerca. Es va formar en història medieval a la Universitat de València (1982-1987) i en història de la ciència a la Institució Milà i Fontanals del CSIC (Barcelona, 1987-1993 i 1995-1998), a la Universitat Autònoma de Barcelona (MA 1990, PhD 1993) i a l’École Pratique des Hautes Études (París, 1993-1995). Ha tingut diversos contractes de recerca (I3P CSIC, Marie Curie, Ramón y Cajal). Dirigeix projectes de recerca finançats des de 2004, integrats a la xarxa temàtica «Lengua y ciencia», i forma part del grup de recerca interuniversitari «Cultura i literatura a la baixa edat mitjana». És membre del Centre de Documentació Ramon Llull i de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona. És especialista en l’estudi de la difusió de la medicina, la ciència i la tècnica en català a l’edat mitjana i a l’inici de l’edat moderna, i en el de la difusió del model de medicina i de metge universitaris i la seva interrelació amb l’àmbit extrauniversitari. Dirigeix l’espai virtual Sciència.cat (www.sciencia.cat), en el qual s’apliquen les humanitats i la filologia digitals a la recerca de l’equip homònim.

Catalan Historical Review-12.indb 149

18/07/2019 12:47:20

Catalan Historical Review-12.indb 150

18/07/2019 12:47:20

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 151-163 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.160 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

La història ambiental als països de parla catalana Maria Antònia Martí Escayol*

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 5 febrer 2018 · Acceptat 3 setembre 2018

Resum La història ambiental és una disciplina amb paradigmes particulars i una metodologia pròpia que s’ocupa de l’estudi de les relacions coevolutives entre l’entorn ambiental i el sistema social. L’article en traça una panoràmica historiogràfica en el context de l’àrea catalana. A partir d’una revisió bibliogràfica de la producció científica se n’identifiquen les principals temàtiques, línies de recerca i claus analítiques i s’avalua com s’ha explorat la complexitat dels conflictes socioambientals. Paraules clau: historiografia, història ambiental, humanitats ambientals, medi ambient, ecologia, natura

La història ambiental, història ecològica o ecohistòria s’ocupa de l’estudi de les relacions coevolutives entre l’entorn ambiental i el sistema social. Pot ser entesa com una perspectiva que s’afegeix al relat històric tradicional o com una disciplina de caràcter transdisciplinari inserida dins de les ciències socioambientals derivades de l’ecologia humana crítica, com també en deriven l’economia ecològica, l’ecologia política, l’agroecologia, l’ecologia urbana, l’ecologia industrial, l’etnoecologia, l’antropologia ecològica i les disciplines aixoplugades sota el paraigua de les humanitats ambientals, com l’ecocrítica, l’ecolingüística o l’ecosemiòtica. Segons aquesta accepció, la història ambiental constitueix un camp específic del coneixement històric amb paradigmes particulars i una metodologia pròpia influenciada tant per les diferents branques de les ciències humanes i socials com per una ciència ecològica que incorpora a l’anàlisi històrica conceptes com ecosistema, flux energètic, metabolisme o transferència tecnològica. Com a disciplina sorgeix i coevoluciona temàticament i metodològica al ritme dels diversos estadis de les crisis socioambientals i també a partir de les diferents i canviants percepcions individuals, socials, polítiques, científiques i atzaroses d’aquestes crisis. Com a fruit de les crisis ambientals és crítica i té un fort compromís acadèmic —‌amb voluntat d’assolir una renovació historiogràfica—, social i polític —‌amb voluntat de ser una història aplicada i amb orientació pública que aporti resposta a les * Adreça de contacte: Maria Antònia Martí Escayol. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Lletres. Edifici B (08193). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona, Catalunya, EU. Telèfon: +34 93 586 8162. Email: mariaantonia.marti@uab.cat

Catalan Historical Review-12.indb 151

problemàtiques ambientals i proposi models de desenvolupament alternatius. Els objectius d’aquest article són, primer, presentar la genealogia de la història ambiental a l’àrea catalana i explorar la multiplicitat de temes que ha tractat; segon, exposar-ne les principals claus analítiques, i tercer, examinar com s’han emprat per abordar la complexitat dels conflictes socioambientals. Per dur-ho a terme es farà una breu aproximació a les conjuntures històriques que acullen la formació de la disciplina, s’exposaran els principals elements compartits per les diferents branques que n’han nascut i s’aportaran de forma sumària les principals línies de recerca treballades des de la història ambiental de la urbanització i la industrialització, la història de la contaminació, l’agroecologia històrica, la història del clima i, per concloure, la història del pensament ambiental.

Gènesi i consolidació de la disciplina Per a la inclusió del paradigma ambiental dins de l’estudi de la història va ser cabdal l’assumpció de la teoria epistemològica externalista en l’estudi de la ciència. A mitjan segle xx, la superació del debat entre internalisme i externalisme va admetre que el coneixement científic és afectat per factors externs, cosa que ha suposat, per a la disciplina de la història de la ciència, introduir enfocaments antropològics, fenomenològics i etnometodològics; per a la ciència històrica, consolidar la perspectiva de la «història total» i acceptar el concepte de coevolució entre sistemes ecològics i sistemes socials, i per a l’anàlisi ecològica, incorporar nocions de gènere, ètnia o classe i considerar

18/07/2019 12:47:20

152 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

propostes metodològiques que suposen nous enfocaments científics, com són la teoria de la complexitat o el concepte de ciència postnormal. Durant les dècades de 1960 i 1980 s’inicia —‌primer en l’àmbit anglosaxó1 i més tard a Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia— la cohesió i institucionalització de la comunitat científica al voltant de la història ambiental. És durant el primer període quan mostra un major compromís social i polític que, segons algunes interpretacions, va esvaint-se al compàs de la institucionalització.2 A finals de la dècada de 2010 del segle xxi ja es pot parlar de diverses generacions d’especialistes i es poden distingir tres línies de recerca principals: una història ambiental material, una de cultural i una de política. La conjunció de les tres línies permet abordar l’anàlisi d’un medi ambient entès com un conglomerat de factors objectivables i percepcions subjectives. La primera estudia els canvis físics per si mateixos i en relació amb la societat i les tecnologies de producció; la segona atén les definicions, representacions, percepcions, ideologies, ètiques i mites generats al voltant de conceptes com medi ambient, natura, contaminació o clima, i la tercera estudia les reaccions, les polítiques i les legislacions que regulen les relacions entre els individus, les societats i el medi ambient. Totes tres, siguin presents simultàniament o no en l’anàlisi diacrònica, aborden problemes que no poden limitar-se ni a la periodització clàssica ni a una única disciplina acadèmica. A l’àrea catalana, les primeres aproximacions que incorporen el medi ambient en l’estudi històric provenen de l’economia ecològica, la geografia i l’especialitat de la ciència del paisatge. La història ambiental, com a disciplina conscient de si mateixa, es configura al llarg de la dècada de 1990. És quan Joan Martínez Alier i Anna Monjo funden la revista Ecología Política (1991) i quan des de la història, la geografia i l’arqueologia s’endeguen propostes metodològiques i iniciatives que impulsen el debat amb experts en la matèria. És el cas del seminari celebrat a Girona l’any 1991 «Història ecològica i història de l’ecologia», organitzat per Ramon Garrabou i Joan Martínez Alier, que aplega, entre altres especialistes, Piero Bevilacqua, Christian Pfister, Jean-Paul Deléage i Joachim Radkau.3 L’any següent, la revista Recerques dedica un monogràfic al tema;4 l’any 1994, Joan Martínez Alier descriu els objectius i les metodologies principals de la història econòmica ecològica a De la economía ecológica al ecologismo popular, 5 i als mateixos anys s’inicien, per iniciativa de Ramon Garrabou i José Manuel Naredo, un seguit de seminaris interdisciplinaris que establiran les bases metodològiques de la recerca en història agroecològica,6 es presenta la primera tesi de climatologia històrica, de Mariano Barriendos,7 i també és quan s’emprèn el projecte Archaeomedes, dedicat a l’anàlisi de les dinàmiques antròpiques i naturals implicades en la configuració del medi mediterrani, en el qual participen especialistes de la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Catalan Historical Review-12.indb 152

Maria Antònia Martí Escayol

A la dècada del 2000 ja es pot parlar d’institucionalització de la disciplina, si se’n considera la inclusió en diversos grups i projectes de recerca universitària que han gaudit de continuïtat i d’una decisiva repercussió en la producció científica actual. Ens referim, per exemple, als encapçalats per Ramon Garrabou Segura, Enric Tello Aragay, Rosa Congost Colomer o Armand Alberola Romà, i també als desenvolupats al voltant del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (IIGJA), continuador de l’institut de recerca fundat el 1965 per Lluís Solé Sabarís.8 L’assumpció del paradigma ecològic dins de l’acadèmia catalana és deutora de la llarga i consolidada tradició historiogràfica d’algunes disciplines que des del segle xix s’han interessat per l’anàlisi diacrònica de la natura, en particular la geografia, la història natural i la medicina. En aquest sentit, han estat especialment rellevants els projectes de recuperació del patrimoni cultural i natural empresos pel moviment de la Renaixença, l’excursionisme científic i els estudis de botànica i història natural (en particular, els treballs d’Eduard Boscà, Francesc Barceló i Combis, Odón de Buen y del Cos i Norbert Font i Sagué), així com la influència de l’educació ambiental, l’escoltisme, el naturisme, l’anarquisme —‌marcadament interessat per la natura—, l’evolucionisme i l’higienisme. Al llarg de les dècades de 1960 i 1980, algunes aproximacions eliminen fronteres entre història, ciència i geografia seguint les propostes metodològiques de l’escola dels Annals i de la nova història social o els models dissenyats per Pierre Vilar, Pau Vila i Lluís Solé Sabarís. És el cas dels treballs d’història de la ciència i la tècnica de José María López Piñero; els de l’especialitat de la ciència del paisatge de Maria de Bolòs, Josep M. Panareda i Joan Sabí,9 i els elaborats en l’òrbita de la revista Geo Crítica (1976), com són els d’Horacio Capel i Luis Urteaga. És durant les mateixes dècades que Manuel Sacristán i Joan Martínez Alier10 impulsen teories crítiques com l’ecologia econòmica o l’ecologia política, fonamentals per a la configuració de la història ambiental actual; quan Ramon Margalef, Maria Rosa Miracle, Maria Àngels Cardona Florit o Ramon Folch forgen la ciència ecològica en l’estudi dels ecosistemes, i quan —‌en confluència amb moviments veïnals, feministes i antimilitaristes— neixen, als diferents territoris de parla catalana, moviments ecologistes de caràcter social i polític. La relació dialògica entre tots aquests i altres viaranys dibuixa les particularitats d’una història ambiental que ha desplegat les tres línies citades més amunt —‌la història ambiental material, la cultural i la política— i s’ha configurat al voltant d’una varietat considerable de camps de recerca. Allà on s’acumula un major embalum d’estudis és en la història ambiental de la urbanització i la industrialització, la història de la contaminació, la història agroecològica i la història del clima. Si ens proposem elaborar una consideració global dels diferents camps desenvolupats, cal tenir presents diversos

18/07/2019 12:47:21

La història ambiental als països de parla catalana

factors que en dificulten la tasca i exigeixen ser prudents en la valoració. Així, existeix força dispersió entre els especialistes i entre els diferents grups de recerca, no s’ha constituït una associació específica que cohesioni la disciplina i té una recent i discreta incursió en els plans docents acadèmics, limitant-se a l’àmbit dels programes de màsters universitaris. Destaquem en aquest sentit les assignatures impartides per Agustí Nieto-Galan: «Tecnologia i medi ambient: una perspectiva històrica» al Doctorat de Ciències Ambientals de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (Universitat Autònoma de Barcelona), entre els anys 1998 i 2002, i «Environmental Thought» al Joint European Master Programme in Environmental Studies (Technische Universität Hamburg, Aalborg Universitet, Universitat Autònoma de Barcelona, Universidade de Aveiro), entre els anys 2009 i 2011. Armand Alberola ha impartit des de l’any 2010 l’assignatura «El Món Mediterrani davant del risc natural en l’època moderna» al Màster Interuniversitari en Història i Identitats Hispàniques en el Mediterrani Occidental (s. xv-xix) (Universitat de Barcelona, Universitat de València, Universitat d’Alacant i Universitat Jaume I de Castelló). I Enric Tello imparteix «Història ambiental: energia i territori», que forma part de l’actual pla docent del Màster en Història Econòmica (Universitat de Barcelona). A més a més, durant aquests anys, la mateixa disciplina ha variat quant a propòsits i metodologies. A mesura que la definició de l’objecte d’estudi ha augmentat en complexitat i autoorganització, també ho han fet els marcs de referència creats des de l’ecologia, l’ecologia humana, l’ecologia social, la sociologia ecològica o l’economia política, que són els que determinen les variables relacionals entre societat i medi i que poden ser extrapolables a l’anàlisi històrica.11 Tanmateix, després de més de dues dècades de producció científica, és possible fer-ne una revisió des de la perspectiva d’una distància adient. Fent un escandall, es poden trobar diversos terrenys comuns i zones de barreja entre els diferents camps. A continuació exposem sis dels elements compartits per la producció científica produïda a l’àrea catalana. Primer. És inqüestionable la influència rebuda per part de l’econòmica ecològica. Així ho palesa el fet que, per a l’ambientalització de la història urbana, la història econòmica, la història agrària o la geografia humana, ha estat cardinal l’assumpció de les teories configurades entorn del metabolisme social; la teoria dels fluxos de GeorgescuRoegen exposada a The Entropy Law and the Economic Process,12 o, més recentment, la renovació que suposa l’anàlisi integrada multiescala del metabolisme de la societat i els ecosistemes, emprada per a simular possibles patrons de desenvolupament.13 Segon. És també palès el protagonisme de l’ecologia política, que s’ocupa de les dimensions socials i polítiques de les qüestions ambientals, considerant especialment les relacions de poder. Quan les diferents disciplines s’han «ambientalitzat» han volgut detectar i descriure el conglomerat de factors objectivables i percepcions subjecti-

Catalan Historical Review-12.indb 153

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 153

ves definitòries del medi ambient i, com si aquest fos un text, l’han llegit i n’han interpretat els elements polititzats, tant discursius com materials. Tercer. Hi és palpable l’eix que suposa la tradició geogràfica. L’anàlisi corològica i espacial és inherent a l’ecològica i ambiental. L’espai, el territori i el lloc són un focus d’interès, i especialment ho és l’estudi de les constants de distribució i disposició que són sovint interpretades en clau econòmica i política i amb una evident influència de les teories de la localització, l’ecologia humana i l’ecologia política. S’avaluen els graus de neutralitat de les localitzacions, dels emplaçaments, de les distribucions i dels consums i s’examina fins a quin punt els resultats revelen la inscripció i reinscripció d’una volguda segregació socioespacial i d’un consegüent accés desigual que és generador de conflictes socials. D’aquesta manera, existeix un interès compartit per interpretar la reproducció de les relacions de poder que es pot inferir de la distribució espacial d’energies, materials, infraestructures i indústries o de la desigualtat en l’accés als recursos naturals. Quart. Hi són patents les influències del constructivisme. En tots els camps és preponderant analitzar el llenguatge i aconseguir la descodificació dels discursos i conceptes relatius al medi ambient, que són observats com a categories integrants de sistemes complexos, subjectes a processos acoblats i a múltiples escales dependents, per exemple, de l’espai, el temps, la societat, la identitat, el gènere, els individus o l’atzar. Així, s’entén que conceptes com contaminació, contaminant, naturalització, estàndard de qualitat de l’aigua, de l’aire i dels aliments, erosió, desastre natural o risc ambiental es configurin i es construeixin en aquests contextos espacials, temporals, socials o identitaris i, al seu torn, en configurin i en construeixin de nous, discursius i materials, contemporanis o no. Cinquè. En bona part dels treballs en què es tracta un repte ambiental vigent o coetani a qui l’observa es pot detectar un ideari comú, el de compondre una eina pràctica, capaç d’avaluar el present i proposar models alternatius. Així, davant d’un desafiament, l’objectiu és identificar, definir, interpretar, avaluar i proposar. Sisè. Finalment, la història ambiental dedicada al medi ambient català s’enfronta, òbviament, a unes conjuntures derivades d’un mateix context socioambiental i ha de tenir en compte perioditzacions pròpies i problemes comuns. Quant a les perioditzacions pròpies destaquem: les etapes climàtiques (l’episodi càlid medieval, aproximadament entre els segles viii i xiv; la Petita Edat del Gel, entre els segles xiv i xix, i el canvi climàtic d’origen antròpic, a partir del segle xx), les especificitats generades per les formes d’accés a la terra i les estructures de propietat, i les grans etapes sociometabòliques (les economies orgàniques d’abans del segle xviii, les economies orgàniques en el sector agrari i les fòssils en la indústria i el transport des de finals del xviii fins a mitjan segle xx, i la industrialització de l’agricultura i la ramaderia a partir de la segona meitat del segle xx).

18/07/2019 12:47:21

154 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Els problemes comuns al llarg de tota la història han estat: les diferents adversitats climàtiques sobrevingudes, l’escassetat i la irregularitat del recurs hídric, característiques del clima mediterrani, l’escassetat de sòl agrícola i les constriccions derivades dels conflictes bèl·lics i dels moviments dels exèrcits. I per a èpoques més recents: els conflictes inherents a la urbanització, la gestió de residus, el turisme, la conservació de la biodiversitat, la gestió dels parcs naturals, la introducció de cultius modificats genèticament, les externalitats de la producció i el consum i la contaminació derivada de les activitats humanes (acústica, visual, de l’aire o l’aigua, l’ús i extracció de minerals i combustibles fòssils i la construcció de plantes d’energia). En concret, de la història contemporània cal citar conflictes de llarg recorregut com els derivats del complex químic d’Ercros a Flix (des de 1897), la contaminació atmosfèrica de la cimentera de Montcada i Reixac (des de 1917), la salinització del riu Llobregat per les mines de potassa (des de 1925) o el risc de contaminació que suposen les centrals nuclears de Vandellòs (des de 1974), Cofrents i Ascó (des de 1984). Entre els conflictes de la història actual,14 a banda dels derivats del canvi climàtic global, podem citar els de la incineradora de Son Reus a Mallorca (des de 1992), l’expansió del port de la Punta a València (des de 1993), la contaminació per nitrats al Ter (des de 2000), el transvasament de l’Ebre del Pla Hidrològic Nacional (des de 2001), la construcció de les línies de molt alta tensió entre França i Catalunya (des de 2001) i a Llucmajor (des de 2010), els terratrèmols associats al projecte Castor al mar Mediterrani (des de 2007) i l’ús de la fractura hidràulica per a l’obtenció d’hidrocarburs (des de 2012).

La història ambiental de la urbanització i la industrialització i la història de la contaminació La història ambiental de la urbanització i la industrialització, fornida tant per l’economia ecològica com per l’ecologia política urbana,15 ha establert quatre eixos de revisió i aproximació: la interpretació dels discursos ambientals històrics relatius a la planificació urbanística, la reconstrucció del metabolisme social (dels fluxos d’energies i materials), la identificació de les forces propulsores i dels agents rectors que intervenen en la configuració d’aquests fluxos —‌ús de les distribucions i localitzacions d’energies i materials com a reproductors de relacions de poder— i l’avaluació dels conflictes i les respostes generades per les distribucions i localitzacions polititzades. Pel que fa als discursos, s’han treballat les propostes de l’higienisme en relació amb la planificació urbana i els espais verds,16 les de l’anarquisme referents a les lleis naturals i el metabolisme urbà,17 i també el disseny de paisatges destinats al treball o a l’oci.18 Quant a la reconstrucció del metabolisme, s’han elaborat, per exemple, mapes del gas,19 de l’electricitat20 i de l’aigua21 en els quals els fluxos

Catalan Historical Review-12.indb 154

Maria Antònia Martí Escayol

són interpretats com els textos resultants de les representacions de poder i, com a tals, generadors de conflictes socials. La conflictivitat,22 en perspectiva històrica i per a l’àmbit urbà, s’ha treballat recentment entorn del cas de les fonts d’aigua potable de la Barcelona del segle xvii, en un context d’estrès hídric durant la Petita Edat del Gel;23 en relació amb els cicles de l’aigua de la ciutat de Barcelona des del segle xix fins a l’actualitat, en un context d’explosió demogràfica i privatització de l’aigua,24 o, en la història actual, pel que fa als conflictes territorials a l’àrea metropolitana de València durant la dècada del 2000.25 Des d’un punt de vista del conjunt del territori, s’han abordat, per exemple, els fluxos hídrics en el context de la Guerra Civil espanyola26 i la geopolítica del sistema elèctric i eòlic a Catalunya.27 Cal destacar finalment l’impuls que des de la geografia es vol donar a la incorporació de la història ambiental com a eina per a la planificació urbana, com explicità Horacio Capel, pel que fa al cas concret del disseny de fluxos energètics elèctrics, en el IV Simposi d’Electrificació.28 Per la seva banda, els estudis d’història de la contaminació s’han referit a quatre qüestions principals (i que tenen molts punts de contacte amb els de la història ambiental de la urbanització i la industrialització): la interpretació dels discursos i les gramàtiques relatives a la contaminació; la politització de les localitzacions; l’abast de la contaminació pel que fa a impactes ambientals, socioeconòmics i sobre la salut; l’abast de la contaminació quant a conceptes relacionats amb la jurisprudència —‌com ara cost ambiental, compensació social, responsabilitat ambiental, mesures de compensació o restitució ambiental—, i l’examen del conflicte i de la mobilització generada per la contaminació, amb referència a la intensitat de la reacció, els grups implicats, les formes de mobilització i la construcció social del risc. Des de l’anàlisi discursiva, s’ha avaluat el procés de construcció i desconstrucció de conceptes com naturalització, ocultació o negació de la perillositat del contaminant, estàndard de qualitat o tòxic ambiental i frau alimentari. La «naturalització» s’ha revisat, per exemple, en el cas de la salinització del riu Llobregat des de l’any 1925 per les mines de potassa, en què l’existència d’una salinitat geològica natural s’ha emprat per a negar o minimitzar la contaminació d’origen antròpic.29 La dialèctica entre experts i percepcions individuals o col·lectives així com les ocultacions, les negacions i l’ús de l’escepticisme a l’hora de valorar la perillositat dels contaminants s’ha tractat, per exemple, en el cas dels informes mèdics emesos durant el segle xviii a la ciutat de Barcelona avaluant els tints de les indianes o l’ús del carbó mineral,30 en el cas de l’ampli espectre de factors involucrats en la construcció de la toxicitat ambiental durant els segles xix i xx31 i en els casos dels discursos relatius a la química de Flix32 i a les diverses plantes d’energia nuclear.33 Finalment, els estudis dedicats als tòxics i al frau alimentari han incidit en l’increment dels casos d’adulteracions detectats arreu a partir del segle xviii, així com en la definició d’estàndard

18/07/2019 12:47:21

La història ambiental als països de parla catalana

de qualitat alimentària.34 Actualment, dos projectes de recerca emmarcats en el context del segle xx tenen com a objecte d’estudi la dialèctica entre el coneixement científic dels experts i la percepció del públic, en particular pel que fa a les percepcions del risc i la desconstrucció dels conceptes relatius a la contaminació i els tòxics.35 La interpretació de l’espai en relació amb la contaminació ha mostrat la politització i la no neutralitat dels emplaçaments, per exemple en el cas de la planta de Vandellòs I36 i també del magatzem de residus d’Ascó, on s’ha palesat com la ubicació està estretament relacionada amb la pobresa de la zona i, alhora, com ha s’impedit el desenvolupament d’alternatives per a superar-la.37 L’avaluació dels impactes sobre la salut ha tingut una estreta vinculació amb la història de la medicina i, d’una manera especial, amb l’àmbit de la salut pública pel que fa als contextos medievals i moderns.38 Finalment, l’estudi de la determinació de responsabilitats i de les formes de mobilització s’han avaluat, entre d’altres, en els casos de la contaminació pels nitrats dels purins al Ter a partir de la dècada de 1980,39 la indústria química de Flix40 i les centrals nuclears d’Ascó, Vandellòs i Cofrents.41 Cal destacar en aquest punt la rellevància que tenen per als moviments de justícia ambiental42 i també per a l’àmbit judicial (a partir de la instauració del delicte ecològic a l’Estat espanyol l’any 1983) les avaluacions referides als impactes de la contaminació i a la determinació de responsabilitats.

L’agroecologia i la història ambiental dels paisatges Es pot afirmar que la història agroecològica ha estat la pedra angular dels estudis ambientals a l’àrea catalana. L’especialització en història agrària —‌consolidada en el món acadèmic durant la dècada de 1960— revisa, a partir de la dècada de 1980, la interpretació del creixement agrari des d’un enfocament ambiental. Per emprendre aquesta revisió foren fonamentals les trobades entre especialistes en història i en enginyeria agrònoma, biologia, economia i geografia, impulsades per Ramon Garrabou i José Manuel Naredo, que tingueren com a objectiu donar als historiadors les eines metodològiques necessàries per a avaluar ambientalment temes relatius als fluxos de nutrients, recursos hídrics, tecnologia o les dinàmiques històriques que intervenen en la formació dels paisatges agraris, forestals o naturals. Des de la mateixa dècada de 1990, diversos grups de recerca interdisciplinaris i internacionals han emprès l’estudi del metabolisme agrari i dels paisatges des d’aquesta perspectiva, adaptant-se a les exigències dels marcs teòrics i a les línies que han anat emergint. Així, s’han reconstruït històricament els paisatges naturals,43 agrícoles44 i forestals —‌especialment per a les etapes posteriors al segle xix—, de desforestació fins al primer terç del segle xx i reforestació des de mitjan xx fins a l’actualitat; per a

Catalan Historical Review-12.indb 155

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 155

períodes anteriors, l’escassetat de fonts en dificulta la determinació, tant de la superfície com de les formes d’ús.45 Alguns elements comuns als treballs han estat: la determinació dels balanços socials i metabòlics dels fluxos d’energia, nutrients i aigua; l’avaluació dels canvis d’usos del sòl, i l’anàlisi dels factors socials, metabòlics i biofísics de la desigualtat en l’accés als recursos naturals. De la mateixa manera, s’han tractat les relacions coevolutives entre diferents espais (agraris, forestals i naturals; o urbans i periurbans)46 i la seva relació amb la planificació territorial i amb la gestió de la biodiversitat per a les èpoques coetànies als treballs.47 Les avaluacions dedicades al paisatge entès com un sistema metabòlic han cobert la totalitat del territori català.48 Dins de l’àmbit de la recerca en història agroecològica, cal citar l’efectuada al voltant de la memòria agrícola tradicional o de les economies orgàniques. És a dir, la memòria que agrupa el conjunt de coneixements amb capacitat per a mantenir la reproducció dels agrosistemes dins d’un sistema orgànic i sostenible i que ha estat configurada tant per textos teòrics com per les comunitats camperoles. La recuperació i conservació d’aquesta agromemòria tradicional s’ha emprès principalment des de la filologia i la història, d’una banda, i des de l’etnoecologia, de l’altra. Des de la història i la filologia s’han transcrit, traduït al català, si calia, editat i interpretat tractats agrícoles antics, medievals i moderns,49 els textos en què es descriuen les tècniques tradicionals que possibiliten un rendiment optimitzat dels fluxos agroecològics d’energia i materials, mantenen la biodiversitat del paisatge i permeten lluitar contra plagues, malalties o episodis de climatologia extrema. Des de l’etnoecologia, la recuperació de la memòria s’ha focalitzat en èpoques coetànies als estudis i s’ha posat èmfasi en la relació entre l’ús de tècniques tradicionals i la conservació de la biodiversitat.50 El conjunt d’aquests treballs té una vinculació especial amb l’agricultura ecològica, ja que la dota de contingut, i al seu torn també s’incardina a la recerca dedicada al decreixement, d’una gran rellevància als centres de recerca de l’àrea catalana, en particular a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona, i que advoca per una disminució en l’ús de pesticides químics al·lèrgens, neurotòxics, immunodepressors o mutagènics, dins el marc d’una reducció progressiva i democràticament controlada del consum i de la producció econòmica.51 Finalment, cal citar els projectes dedicats a la reconstrucció d’espais verds històrics. Són iniciatives que tenen una forta voluntat comunicativa i l’objectiu de transformar en pràctica la teoria històrica. Ens referim, per exemple, a la recuperació de l’espai agrícola Jardí de l’Amistat d’Isidre Nadal a Sabadell, emprès com a exemple de model urbà alternatiu connectat amb els discursos anarquistes de la primera meitat del segle xx.52 També cal esmentar les reconstruccions d’espais verds conventuals, com el jardí dels Caputxins de Sarrià o el jardí medicinal i l’hort medieval del monestir de Pedralbes. Són projectes que

18/07/2019 12:47:21

156 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

volen construir espais per a l’educació ambiental i la recerca, l’experimentació i l’avaluació del paper que pot tenir l’agricultura tradicional en el desenvolupament de l’agricultura ecològica contemporània.

La climatologia històrica des de la perspectiva ambiental L’àrea catalana disposa d’una sòlida reconstrucció i caracterització climàtica mercès a la consolidada tradició historiogràfica de la climatologia històrica.53 La perspectiva ambiental insereix al conjunt de dades climàtiques consideracions coevolutives i obliga a la interpretació de les subjectivitats involucrades en les relacions entre individus i clima. Aquest tipus d’anàlisi, als Països Catalans, és particularment singular, tant per la seva riquesa com per l’elevat volum de la documentació, instrumental a partir del segle xviii i qualitativa o indirecta, proxy-data, abans d’aquell segle (concentrada en fonts administratives municipals, religioses i privades, com ara els llibres de comptes i els dietaris personals). Per a l’establiment dels temes i la concreció de fonts i metodologies en aquest camp ha estat primordial la tasca desencadenada arran de la presentació de la primera tesi a Catalunya dedicada a la climatologia històrica, de Mariano Barriendos,54 i dels projectes de recerca d’Armand Alberola (director del Grupo de Investigación en Historia y Clima, de la Universitat d’Alacant) i Miquel Grimalt (director del Grup de Recerca de Climatologia, Hidrologia, Riscs Naturals i Territori, de la Universitat de les Illes Balears). Els treballs, clarament marcats per les consideracions provinents de l’ecologia sistèmica i en concret de l’ecologia social del risc, s’han focalitzat en la definició precisa de risc i de desastre natural i, en concret, en la descodificació del concepte de construcció social del risc. La definició de desastre natural i construcció del risc ha obligat a considerar una ampla gamma de factors estretament interconnectats, com són: la descripció del mateix caràcter excepcional del fenomen natural quant a singularitat, variabilitat o manifestació extrema;55 la determinació de l’exposició i la vulnerabilitat de la població i de fins a quin punt els llocs vulnerables estan polititzats;56 la interpretació de les actituds i respostes psicològiques davant d’un desastre natural;57 l’avaluació de les respostes materials i textuals de la població i de les autoritats; l’estudi de les eines emprades per a gestionar el risc —‌com la comunicació i l’intercanvi de coneixements orals o escrits—;58 l’avaluació de les adaptacions, de les respostes, de la capacitat de resiliència o del col·lapse,59 i la delimitació de l’abast dels impactes, per exemple, sobre la demografia, l’economia, la producció agrícola60 i la salut.61 Els dos períodes més tractats han estat el de la Petita Edat del Gel i el canvi climàtic induït per l’efecte hivernacle antropogènic. Sens dubte, des d’un punt de vista de la història ambiental, les relacions que es poden establir entre les dues etapes són clau quant a contingut pràctic.

Catalan Historical Review-12.indb 156

Maria Antònia Martí Escayol

L’anàlisi dels factors, agents i subjectivitats que actuen durant la Petita Edat del Gel permet, per exemple, definir i localitzar les possibles zones de risc contemporànies, valorar el grau de risc ecosistèmic i ponderar com el canvi climàtic d’origen antròpic afecta els riscos que ja existien (en relació amb el nivell del mar, les riuades, els episodis de sequera, els models agrícoles i pesquers o l’envelliment de la població, entre d’altres), i una revisió històrica també permet avaluar, adoptar i adaptar, si és pertinent, les respostes davant els reptes climàtics donades per les diferents comunitats. A més a més, les sèries climàtiques històriques han estat i són fonamentals per a l’elaboració dels informes oficials o lleis escrites que volen dissenyar l’adaptació al canvi climàtic contemporani, tal com es pot constatar en els documents d’organismes i institucions dels països de parla catalana que han tractat el tema.62 Finalment, pel que fa a l’estudi específic del canvi climàtic contemporani, en ser-ne la causa l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, comparteix mètodes, temes i objectius amb la història de la contaminació. I, així, l’interès històric per endinsar-s’hi, fonamentalment a través de la documentació d’hemeroteca, també rau en la interpretació dels discursos que no el descriuen.63

El pensament ambiental La història ambiental, pel fet d’estar integrada dins del mateix ecosistema complex on conviuen societat i medi i participar en els mateixos processos acoblats, sorgeix d’unes percepcions ambientals determinades, les estudia i, alhora, n’és creadora. Per exemple, en l’àmbit anglosaxó, l’origen de la disciplina és deutor de les consideracions de Patrick Geddes, Lewis Mumford o Rachel Carson, que constaten la necessitat d’endegar un canvi ètic en la relació entre humans i natura. Alhora, per a la història ambiental, les percepcions són un tema d’anàlisi important. Com hem assenyalat, s’ocupa de descodificar definicions, representacions i cosmovisions d’aspectes referits als contaminants, els estàndards de qualitat o el desastre climàtic. I també s’ocupa de la noció de medi ambient en el seu conjunt. En les anàlisis globals del concepte de medi ambient, la història de la ciència té un paper capdavanter, pel fet que des de l’antiguitat i fins al segle xix s’incorporen a les perspectives sanitàries els marcs de raonament ambientalista propis de la tradició hipocràtica i per la transcendència que té el pensament científic sobre la interpretació de la natura.64 Cal citar aquí els treballs pioners de Luis Urteaga, que analitza les idees ambientals de la natura durant el segle xviii, fent una incidència especial en les legislacions forestals il·lustrades. 65 I, en la mateixa línia, cal prestar atenció a les discussions sobre el rol de la natura en la construcció de les identitats. S’ha treballat, per exemple, el concepte de natura en el context de la formació dels estats moderns,66 la creació social dels paisatges a partir de la geografia catalana en el període entre 1870 i

18/07/2019 12:47:21

La història ambiental als països de parla catalana

1939,67 les consideracions dels estudis científics sobre la natura dins el marc de la Renaixença,68 la creació de paisatges arquetípics en relació amb el nacionalisme 69 o les percepcions en els contextos contemporanis, en relació amb el pensament geogràfic, amb l’ambientalisme o l’ordenació territorial.70 En la mateixa línia emplacem la recerca centrada en el context de la construcció del concepte de natura durant la conquesta i la colonització americana,71 i que enllaça directament amb una de les literatures amb més tradició del corpus que forma la història ambiental. Ens referim a les denúncies de la situació de la població indígena americana emeses per Mary Austin o Angie Debo durant la primera meitat del segle xx i a les interpretacions d’Alfred W. Crosby, William Cronon o Richard Grove, a partir de la dècada de 1970, i que amb conceptes com intercanvi colombí, xoc biològic, conquesta biològica o imperialisme ecològic no solament han reescrit la història de les conquestes i colonitzacions, sinó que també han empès l’estudi, la crítica i la lluita contra les conquestes biològiques contemporànies, encarnades en les polítiques extractives, i que són un fonament per a àrees com l’economia ecològica, l’ecologia política o els moviments de justícia ambiental. Aquesta connexió entre el passat i el present és un dels elements de més interès de la història ambiental, en la mesura que n’evidencia la capacitat de crear consciències individuals o col·lectives. La reescriptura dels esdeveniments històrics i la renovació de la historiografia qüestionen visions tradicionals de temes com la revolució industrial, les lluites socials o les conquestes i colonitzacions i, en fer-ho, es construeix, per exemple, un banc de memòria de les injustícies i es desemmascaren les que restaven ocultes. Evitant les concepcions extremes del constructivisme, es pot considerar que medi i història ambiental —‌com a part integrant de la societat— coevolucionen discursivament i material, construint conceptes i realitats. Com es proclama des de les formulacions teòriques fetes al voltant del concepte de ciència postnormal, en els contextos contemporanis —‌d’una gran complexitat i pluralitat i plens d’incerteses i riscs— les decisions a prendre davant les crisis socioambientals —‌locals o globals— serien imperfectes si depenguessin només de la ciència i la tecnologia. De la mateixa manera que els conflictes responen i depenen de múltiples causes, dimensions i escales, les anàlisis i les avaluacions també han de ser múltiples i conjugar diverses teories —‌c iència, història, política, sociologia, economia, ètica o antropologia— tot considerant la participació de diversos agents —‌des dels moviments socials fins als subjectes directament afectats per les problemàtiques ambientals—. També les solucions als problemes s’han d’abordar des d’aquesta perspectiva plural. Però, quines solucions materials permeten les consideracions històriques?72 Les reconstruccions dels fluxos d’energia i materials i la identificació de les forces i agents

Catalan Historical Review-12.indb 157

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 157

que els construeixen permeten dissenyar planificacions urbanes que minimitzin l’empremta alimentària, energètica i hídrica de les àrees urbanes; les reconstruccions dels fluxos agraris permeten trobar alternatives a les crisis de les agricultures industrials i sistemes de producció i consum més justos i sostenibles; entendre la dinàmica dels paisatges permet determinar la capacitat d’allotjar biodiversitat i guiar programes d’ordenació del territori o de gestió dels espais naturals; conèixer els efectes de les externalitats permet dissenyar estratègies industrials que minimitzin els impactes ambientals; conèixer l’abast de la contaminació permet establir compensacions o responsabilitats, emprendre les accions judicials pertinents i forçar el compliment de la legalitat, i establir els cicles climàtics permet fer projeccions de les dades i preveure els riscs climàtics a una escala plurisecular. Per aconseguir que la història ambiental realment sigui efectiva, cal que ho sigui la seva capacitat de forjar un circuit comunicatiu sòlid, coherent i efectiu basat en la tensió i en la interacció i forçosament no unidireccional. El coneixement expert ha de coevolucionar amb els agents implicats en les problemàtiques ambientals, amb els subjectes afectats, amb la ciutadania, amb els partits polítics i les institucions públiques. I per al funcionament del circuit comunicatiu calen connectors. Per això és rellevant que els experts no tan sols participin en revistes acadèmiques, sinó que també ho facin en revistes activistes, i que col·laborin amb els moviments socials, les associacions i les institucions públiques. Una anàlisi i proposta teoricopràctica en aquest sentit és el treball de Josep Lobera, que des de la tecnociència, la sociologia i la història ambiental ha avaluat les idees de sostenibilitat i de conflictes ambientals en relació amb la participació ciutadana i els processos d’ensenyament-aprenentatge.73 Sens dubte, una tasca que resta per fer és avaluar el grau de solidesa dels connectors del circuit comunicatiu que uneixen la història ambiental amb la mateixa disciplina de la història —‌fins a quin punt suposa una revisió historiogràfica o aconsegueix inserir-se en el discurs històric tradicional—, o que la uneixen amb els debats públics, les polítiques territorials o les legislacions ambientals. Per a la mateixa supervivència de la història ambiental, potser caldria conèixer-ne la capacitat d’incidir en els conflictes contemporanis i de comunicar-se amb els agents que hi estan involucrats. Perquè, en definitiva, l’objectiu últim de la història ambiental ha de ser reingressar al circuit metabòlic i proposar-hi alternatives més sostenibles en termes socials i ambientals.

Notes i referències [1]

[2]

John R. McNeill. «Observations on the Nature and Culture of Environmental History». History and Theory, núm. 42/4 (2003), p. 5-43. Marco Armiero. «Environmental History between Institutionalization and Revolution». A: Serpil Opper-

18/07/2019 12:47:21

158 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

mann; Serenella Iovino (ed.). Environmental Humanities: Voices from the Anthropocene. Rowman & Littlefield, Londres 2016, p. 45-59. [3] Es va fer una ressenya de les trobades a: Enric Saguer, Pere Sala. «Un nuevo campo de estudio: la historia ecològica». Agricultura y Sociedad, núm. 61 (1991), p. 223235; Enric Saguer, Pere Sala. «Història i ecologia: Introducció». Recerques, núm. 26 (1992), p. 7-13. [4] Recerques, núm. 26 (1992), p. 1-68. [5] Joan Martínez Alier. De la economía ecológica al ecologismo popular. Icaria, Barcelona 1994. [6] De les trobades, en deriven les publicacions següents: Ramon Garrabou, José Manuel Naredo (ed.). La fertilización en los sistemas agrarios: Una perspectiva histórica. Fundación Argentaria, Madrid 1996; Ramon Garrabou, José Manuel Naredo (ed.). El agua en los sistemas agrarios: Una perspectiva histórica. Fundación Argentaria, Madrid 1999; Ramon Garrabou, José Manuel Naredo (ed.). El paisaje en perspectiva histórica: Formación y transformación del paisaje en el mundo mediterráneo. Universidad de Zaragoza, Saragossa 2008. [7] Mariano Barriendos Vallvé. Climatología histórica de Catalunya: Aproximación a sus características generales (ss. xv-xix). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 1994. [8] Entre els anys 1997 i 2006, Ramon Garrabou dirigí tres projectes de recerca dedicats a la història agroecològica, el primer dels quals va ser «Factores determinantes del desarrollo agrario en Cataluña: recursos naturales, organización del trabajo y cambio técnico». Des de 1997 fins avui, Enric Tello Aragay n’ha dirigit set, el primer dels quals va ser «Recursos naturales, organización del trabajo agrario y cambio tecnológico». Des de 2002 fins avui, Armand Alberola Romà ha dirigit cinc projectes dedicats al clima i la història ambiental, el primer dels quals va ser «Clima, economía y sociedad en la España del siglo xviii». I el primer projecte dirigit per Rosa Congost amb temàtica ambiental va ser «Estudio integrado del cambio socioambiental en la Franja costera: paisajes históricos del litoral del Empordà y el Baix Llobregat». Universitat Pompeu Fabra, Barcelona 2002-2003. D’altra banda, l’any 2002, al Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques s’inaugura la «Xarxa Temàtica d’Història Ambiental i Paisatges Culturals» dirigida per Santiago Riera Mora i Ramon Julià Brugués, dedicada a l’estudi històric dels usos del sòl i que ha tingut continuïtat en els projectes «TerAmAr», «Paleo Bàrcino» i «Paleopaisatges nadius d’Arizona: la vall del Río Verde». [9] Maria de Bolòs. «Aproximación al estudio del hombre como elemento y factor del paisaje». A: Actas del V Coloquio de Geografía. Universidad de Granada, Granada 1977, p. 161-168; Josep M. Panareda. L’estructura i la dinàmica del paisatge actual al Montseny: els impactes humans sobre els sistemes naturals. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 1978; Joan Sabí i Bonastre. L’estudi agroecològic i l’evolució històrica recent del paisatge: el cas d’un sector occidental de la comarca del

Catalan Historical Review-12.indb 158

Maria Antònia Martí Escayol

Bages. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 1982. [10] Joan Martínez Alier. L’ecologisme i l’economia: història d’unes relacions amagades. Edicions 62, Barcelona 1984; Luis Urteaga. «La economía ecológica de Martínez Alier». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 7 (1985), p. 193-205. [11] A banda de les propostes del congrés de Girona i del monogràfic a la revista Recerques, entre les síntesis i propostes metodològiques que s’han fet durant aquests anys destaquem: Martí Boada. «Història ambiental. Una nova història». A: Jornades «L’Home i el medi a la Conca de Barberà i les muntanyes de Prades. Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà, Montblanc 1996, p. 1-30; Martí Boada, David Saurí. El cambio global. Rubes, Barcelona 2002; Agustí Nieto-Galán. Cultura industrial, historia y medioambiente. Rubes, Barcelona 2004; Enric Tello. La historia cuenta: Del crecimiento económico al desarrollo humano sostenible. Fundació Nous Horitzons - El Viejo Topo, Barcelona 2005. Entre les darreres propostes metodològiques, cal fer esment de la reunió de treball dedicada a la història de la ciència en relació amb la història ambiental «At the intersection of disciplines: History of Science and Environmental History», celebrada el juny de 2017 i organitzada pel Centre d’Estudis d’Història de la Ciència a la Universitat Autònoma de Barcelona. [12] Nicholas Georgescu-Roegen. The Entropy Law and the Economic Process. Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts 1971. [13] Mario Giampietro, Kozo Mayumi, Jesús Ramos-Martín. «Anàlisi integrada a gran escala del metabolisme i de l’ecosistema (MuSIASEM)». Energia, núm. 34/3 (2009), p. 313-322. [14] Per a un estat de la qüestió dels conflictes ambientals a tot el món, vegeu el recurs interactiu Atles de la justícia ambiental. És un projecte internacional coordinat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigit per Joan Martínez Alier <http://ejatlas.org/> [Consulta: 25 gener 2018] [15] Per a un darrer estat de la qüestió de l’ecologia política urbana, vegeu: Rubén Alejandro Villar Navascués. «La ecología política urbana: veinte años de crítica, autocrítica y ampliación de fronteras en el estudio del metabolismo urbano». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 63 (2017), p. 173-204. [16] Gerard Jori. «Salud pública e higiene urbana en España durante el siglo xviii. Una perspectiva geográfica». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 2012; Carles Garcia. «Los parques urbanos del siglo xix en Montreal y Barcelona». A: El desarrollo urbano de Montreal y Barcelona en la época contemporánea: un estudio comparativo. Horacio Capel i Universitat de Barcelona, Barcelona 1998. [17] Eduard Masjuan Bracons. La ecología humana en el anarquismo ibérico: urbanismo «orgánico» o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social. Icaria, Barcelona

18/07/2019 12:47:22

La història ambiental als països de parla catalana

2000. Destaquem aquí la interconnexió d’aquesta línia de recerca amb l’associacionisme i l’antropologia, palesa en el cicle de debats organitzats l’any 2009 pel Col·lectiu per a la Recerca Social i Autònoma COPSAT: Ciclo de Debates sobre Nuevos y Viejos Derechos Sociales. Ciclo III – ¿Derecho a la ciudad-campo? Eduard Masjuan va participar-hi amb la conferència «Urbanisme ecològic i defensa del territori del passat a l’actualitat: de Cebrià de Montoliu i l’anarquisme ibèric a les alternatives presents». [18] Jordi Grané Casellas, Pere Casas Trabal. «Els jardins de la industrialització: un exemple de colonització simbòlica del territori». Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 39 (2014), p. 183-189; Roger Sauquet Llonch. «La ciutat de repòs i vacances del Gatcpac (1931-1938). Un paisatge per al descans». Tesi doctoral. Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Projectes Arquitectònics, Sant Cugat del Vallès, Barcelona 2012. [19] Mercedes Arroyo Huguet. La industria del gas en Barcelona, 1841-1933: innovación tecnológica, territorio urbano y conflicto de intereses. Del Serbal, Barcelona 1996; Mercedes Arroyo Huguet. «Los cambios en el proceso de producción y de distribución de gas en Barcelona y su hinterland (1930-1969). Entre el gas de hulla y el gas natural». Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 218 (2006) <http://www.ub.es/ geocrit/sn/sn-218-29.htm>[Consulta: 25 gener 2018] [20] Destaquem aquí tota la literatura aportada pels quatre simposis internacionals organitzats des de l’any 2012 per GeoCrítica i dedicats a l’electrificació: <http://www.ub. edu/geocrit/actassi.htm>, <http://www.ub.edu/geocrit/ IISimp-Eletr-SaoPaulo/IISimp-eletr-portada.htm>, <http://www.ub.edu/geocrit/iii-mexico/iii-simposioportada1.html>, <http://www.ub.edu/geocrit/Electr-yterritorio/Electr-y-territorio-Portada.htm> [Consulta: 25 gener 2018] [21] Enric Tello, Joan Ramon Ostos. «Water consumption in Barcelona and its regional environmental imprint: a long-term history (1717-2008)». Regional Environmental Change, núm. 12/2 (2012), p. 347-361. Enric Tello és membre de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua i ha coordinat la comissió tècnica sobre estalvi i eficiència de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA); Jordi Galofré. «La problemàtica de l’aigua potable a Banyoles a la primera meitat del segle xx». Estudis d’Història Agrària, núm. 23 (2010), p. 209-218. [22] Un dels treballs pioners en la interpretació de la conflictivitat territorial per a casos contemporanis és: Oriol Nel· lo. Aquí no!: Els conflictes territorials a Catalunya. Empúries, Barcelona 2003. [23] Xavier Cazeneuve, Santiago Gorostiza, Maria Antònia Martí Escayol. El llibre de les fonts de Barcelona de Francesc Socies. (En premsa). [24] Eduard Masjuan. «Conflicts and struggles over urban water cycles: the case of Barcelona 1880-2004». Tijdschrift Voor Economische en Sociale Geografie, núm. 99.4 (2008),

Catalan Historical Review-12.indb 159

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 159

p. 426-439; David Saurí, Hug March, Santiago Gorostiza. «Des ressources conventionnelles aux ressources non conventionnelles: l’approvisionnement moderne en eau de la ville de Barcelone». Flux, núm. 97-98 (2014), p. 101-109. [25] Luis del Romero Renau. «Geografia dels conflictes territorials a València i la seua àrea metropolitana». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 61.2 (2015), p. 369-391. [26] Santiago Gorostiza, Hug March, David Saurí. «Servicing customers in revolutionary times: the experience of the collectivized Barcelona Water Company during the Spanish Civil War». Antipode, núm. 45/4 (2013), p. 908925. [27] Mercedes Arroyo Huguet. «De las “fábricas de luz” a la creación de un sistema. La organización regional de Fuerzas Hidroeléctricas del Segre, 1920-1952». A: Simposio internacional Globalización, innovación y construcción de redes técnicas urbanas en América y Europa. Universitat de Barcelona, Barcelona 2012, p. 23-26; Sergi Saladié Gil. «Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 71/2 (2011), p. 201-221; Sergi Saladié Gil. «Geopolítica de la implantación eólica en Catalunya». A: Geografía y desafíos territoriales en el siglo xxi. Asociación de Geógrafos Españoles, Alacant 2011, p. 425-436. [28] Horacio Capel. «Introducción». A: La electrificación y el territorio: Historia y futuro, 2017 <http://www.ub.edu/ geocrit/Electr-y-territorio/Indice-Electr-y-territorio. htm> [Consulta: 25 gener 2018]. En el mateix sentit, també cal destacar els treballs del Grup de Geògrafs per a l’Ecologia Social (2GES) i el Grup d’Anàlisi i Planificació Territorial i Ambiental (Departament de Geografia, Història i Història de l’Art, Universitat de Girona). Vegeu: M. Àngels Alió Torres i Gerard Jori Garcia. «La recerca universitària sobre la reforma ambiental urbana. Experiències des de l’ecologia social». Biblio 3w: Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 2010 <http://www.ub.es/geocrit/b3w-887/b3w-887-1.htm> [Consulta: 25 gener 2018] [29] Santiago Gorostiza. «Potash Extraction and Historical Environmental Conflict in the Bages Region (Spain)». Investigaciones Geográficas, núm. 61 (2014), p. 5-16; Santiago Gorostiza, Jordi Honey-Rosés, Roger Lloret. Rius de sal. Una visió històrica de la salinització dels rius Llobregat i Cardener durant el segle xx. Edicions del Llobregat, Barcelona 2015; Santiago Gorostiza, David Saurí. «Dangerous assemblages: Salts, trihalomethanes and endocrine disruptors in the water palimpsest of the Llobregat River, Catalonia». Geoforum, núm. 81 (2017), p. 153-162. [30] Maria Antònia Martí Escayol. «Indústria, medicina i química a la Barcelona de finals del segle xviii: el tintatge i la introducció del carbó mineral des d’una perspectiva ambiental». Recerques, núm. 44 (2002), p. 5-20. [31] José Ramón Bertomeu-Sánchez, Ximo Guillem-Llobat. «Following Poisons in Society and Culture (1800-

18/07/2019 12:47:22

160 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

2000): A Review of Current Literature». Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, núm. 9 (2016), p. 9-36. [32] Marta Pujadas i Garriga. La creació d’un passiu ambiental a Catalunya: Història de la planta química de Flix al riu Ebre (1897-2013). Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2015. [33] Luis Sánchez-Vázquez. La legitimización de la energía nuclear en España: el fórum atómico español (1962-1979). Tesi doctoral. Universitat de Granada, Granada 2010; Evelio Gómez, Sergi Saladié, Xavier Roqué. «Àtoms a la plaça: conflictes ambientals i energia nuclear, 19772017». A: Ciència, tecnologia i medicina a les places: governabilitats, apoderaments i resistències. Institut d’Estudis Catalans. Taula rodona celebrada a Barcelona l’11 de gener de 2017 i organitzada per Jaume Valentines Álvarez i Jaume Sastre Juan. [34] Judit Vidal Bonavila. «La problemàtica de l’aiguardent a Reus en els segles xvii-xviii: la contaminació de les aigües i els fraus». Estudis d’Història Agrària, núm. 26 (2014), p. 151-164; Ximo Guillem-Llobat. «Losing the global view in the establishment of new limits to food quality. The regulation of the foodmarket in Spain (18801936)». Food and History, núm. 6/1 (2008), p. 215-246; Esteban Canales Gili, Ángeles Carbajal Azcona. «La adulteración de alimentos en Gran Bretaña, 1820-1850». Trienio: Ilustración y Liberalismo, núm. 55 (2010), p. 131-176; Ximo Guillem-Llobat. «The sugar industry, political authorities, and scientific institutions in the regulation of saccharin: Valencia (1888-1939)». Annals of Science, núm. 68/3 (2011), p. 401-424. [35] «España “tóxica”: Industria, ley, activismo y expertos en el siglo xx» (2015), amb Agustí Nieto Galan com a investigador principal, i «Living in a toxic world: experts, regulations and públic controversies in 20th-Century Spain» (2015), amb José Ramón Bertomeu-Sánchez com a investigador principal. [36] Ana Romero de Pablos. «Energía nuclear e industria en la España de mediados del siglo xx. Zorita, Santa María de Garoña y Vandellós». A: Néstor Harrán, Xavier Roqué. La física en la dictadura: Físicos, cultura y poder en España 1939-1975. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2012, p. 45-63; Luis Sánchez-Vázquez, Alfredo Menéndez-Navarro. «Nuclear Energy in the Public Sphere: Anti-Nuclear Movements vs. Industrial Lobbies in Spain (1962-1979)». Minerva, núm. 53/1 (2015), p. 69-88. [37] Sara maestre andrés. «El problema pendiente de los residuos nucleares: estudio del conflicto del almacén temporal centralizado en Ascó (Catalunya, Estado Español)». Revibec: Revista Iberoamericana de Economía Ecológica, núm. 27 (2017), p. 17-35. [38] Maria Barceló Crespí. «Alguns aspectes sobre contaminació, neteja i salubritat a la ciutat de Mallorca baixmedieval». A: El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó = XVII Congreso de Historia de la Corona de Aragón: Barcelona. Poblet. Lleida, 7 al 12 de

Catalan Historical Review-12.indb 160

Maria Antònia Martí Escayol

desembre de 2000: [actes]. Universitat de Barcelona, Barcelona 2003, p. 25-34; Antonio Contreras Mas. «Contaminación por cinabrio en Ciutat de Mallorca (1347)». Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’Estudis Històrics, núm. 67 (2011), p. 125-136; Josep Lluís Barona. «Política urbanística i higiene de les ciutats. La societat valenciana en el trànsit al segle xx». Gimbernat: Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència, núm. 38 (2002), p. 223-238; Emili Huguet i Ramia. «Evolució històrica de la contaminació del riu Llobregat». Gimbernat: Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència, núm. 54 (2010), p. 197-206. [39] David Saurí, Hug March. «Can’t go to the fountain no more. Pigs, nitrates and spring water pollution in Catalonia». A: Jody Emel, Harvey Neo (ed). Political Ecologies of Meat. Routledge, Nova York 2015, p. 109-126. [40] Joaquim Sempere, Mercedes Martínez Iglesias, Ernest Garcia. «Ciencia, movimientos ciudadanos y conflictos socioecológicos». Cuadernos Bakeaz, núm. 79 (2007), p. 1-19. [41] Vicenç Casals Costa. «Energía nuclear y movimientos sociales en Cataluña durante la Transición política, 19751982». A: Miriam H. Zaar, Magno Vasconcelos P. Junior, Horacio Capel (ed). Cuarto simposio internacional sobre historia de la electrificación: La electrificación y el territorio: Historia y futuro. Universitat de Barcelona, Barcelona 2017; Joaquim Sempere, Mercedes Martínez Iglesias, Ernest Garcia. «La problemática de la energía nuclear en el Valle de Ayora: Los conflictos en torno a la prolongación del funcionamiento de la central de Cofrentes y a la candidatura de Zarra como posible ubicación del almacén temporal centralizado de residuos de alta actividad». Arxius de Sociologia, núm. 25 (2011), p. 83-102. [42] Joan Martínez Alier. «Ecología política del extractivismo y justicia socioambiental». INTERdisciplina, 3.7 (2015) [en línia]. <http://dx.doi.org/10.22201/ceiich.244 85705e.2015.7.52384> [Consulta: 25 gener 2018]. [43] Maria Barrachina. «The effects of landuse change on landscape: the case of Vall Fosca (Catalan Pyrenees)». Man in the Landscape Across Frontiers –IGU-LUCC Central Europe Conference, Praga 2007; Judit Gil Farrero. Ciència i medi ambient a Catalunya: la gestació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (19751982). Treball de fi de màster. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2011. [44] Enric Tello. «La petjada ecològica del metabolisme social: una proposta metodològica per analizar el paisatge com a humanització del territori». Manuscrits, núm. 22 (2004), p. 59-82; Enric Tello, Ramon Garrabou. «La evolución histórica de los paisajes mediterráneos: algunos ejemplos y propuestas para su estudio». A: Valerià Paül i Carril, Joan Tort i Donada (ed.). Territorios, paisajes y lugares: trabajos recientes de pensamiento geográfico. Galerada ‑ Asociación de Geógrafos Españoles, Barcelona 2006, p. 19-64. [45] José Ignacio Jiménez Blanco. «El monte: una atalaya de la historia». Historia Agraria: Revista de Agricultura e

18/07/2019 12:47:22

La història ambiental als països de parla catalana

Historia Rural, núm. 26 (2002), p. 141-190; Jordi Bolòs Masclans. Els orígens medievals del paisatge català: l’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Vol. 64. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2004; Teresa Cervera, Ramon Garrabou, Enric Tello. «Política forestal y evolución de los bosques en Cataluña desde el siglo xix hasta la actualidad». Investigaciones de Historia Económica ‑ Economic History Research, núm. 11/2 (2015), p. 116-127. [46] Josep Vila Subirós. «El paper dels espais agraris en la conservació del patrimoni natural». A: Anna Roca Torrent, Cristina Tous de Sousa (ed.). Percepcions de l’espai agrari periurbà. Fundació Agroterritori, Barcelona 2013. <http://www.agroterritori.org/ficha.php?id_nivell3= 95#doc589> [Consulta: 25 gener 2018] [47] Destaquem aquí el «Grup de Recerca Conservació, Biodiversitat i Canvi Global, Nycticorax», dirigit per Martí Boada, a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. [48] En aquest sentit, cal destacar el projecte que s’ocupa de l’anàlisi dels paisatges de Catalunya i Mallorca: «Sistemes agraris sostenibles? Una interpretació històrica de l’agricultura a Espanya des de la perspectiva biofísica», inclòs dins del projecte internacional «Sistemes agraris sostenibles: el metabolisme socioecològic de l’agricultura occidental en perspectiva històrica». Entre els darrers treballs dedicats a l’estudi ambiental del paisatge de Catalunya, destaquem: Sònia Sànchez Mateo. Anàlisi socioecològica a la vall de Santa Fe (massís del Montseny): La transformació del paisatge a través de la història ambiental. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2010; Rosa Congost, Enric Saguer. «Beyond life cycle and inheritance strategies: The rise of a middling social group in an Ancien Régime society (Catalonia, eighteenth Century)». Journal of Social History, núm. 49/3 (2015), p. 617-646; Elena Galán et al. «Widening the analysis of Energy Return on Investment (EROI) in agroecosystems: Socio-ecological transitions to industrialized farm systems (the Vallès County, Catalonia, c. 1860 and 1999)». Ecological Modelling, núm. 336 (2016), p. 1325. Per a Mallorca destaquem: Gabriel Jover, Ricard Soto. «Colonización feudal y organización del territorio. Mallorca, 1230-1350». Revista de Historia Económica ‑ Journal of Iberian and Latin American Economic History, núm. 20/3 (2002), p. 439-477; Gabriel Jover, Ricard Soto. «De la agricultura andalusí a la feudal: ¿Una ruptura agroecológica? (Mallorca, 1230-1350)». A: La construcción histórica del paisaje agrario en España y Cuba. Los Libros de la Catarata, Madrid 2003, p. 25-52; Joan Marul, Carme Font, Enric Tello, Nofre Fullana, Elena Domene, Manel Pons, Elena Galan. «Towards an energy–landscape integrated analysis? Exploring the links between socio-metabolic disturbance and land scapeecology performance (Mallorca, Spain, 1956-2011)». Landscape Ecology, núm. 31/2 (2016), p. 317-336. Per a València, destaquem el treball pioner de Glick: Thomas F. Glick. Irrigation and society in medieval Valencia.

Catalan Historical Review-12.indb 161

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 161

Harvard University Press, Cambridge 1970, i els més recents: Antoni Furió. «La domesticación del medio natural: agricultura, ecología y economía en el País Valenciano en la Baja Edad Media». A: Julián Clemente Ramos (ed.). El medio natural en la España medieval: Actas del I Congreso sobre ecohistoria e historia medieval. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Extremadura, Càceres 2001, p. 57-103; Carles Sanchis Ibor. Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València. Universitat de València, València 2001; Pablo Giménez Font. Las transformaciones del paisaje valenciano en el siglo xviii. Institució Alfons el Magnànim, València 2007; Josep Rafael Pérez Borredà. Construyendo paisajes mediterráneos: Apropiación de tierras y transformación del paisaje en la Sierra de Enguera (1580-1930). Universitat de València, València 2010. [49] Xavier Luna-Batlle. «Els “Secrets d’agricultura” (1617) de Miquel Agustí en el context dels llibres agronòmics europeus». Manuscrits: Revista d’Història Moderna, núm. 33 (2016), p. 17-32; Thomas M. Capuano. «Medieval Agricultural Lore in the Untitled Miscellany of MS. 6437, Biblioteca Municipal de València (Fons Serrano Morales)». Catalan Review, núm. 23 (2009), p. 9-16; Maria Antònia Martí Escayol. «TwoIberian versions of Gottfried of Franconia’s Pelzbuch. Translations and copies in medieval and modern agricultural literature». Sudhoffs Archiv, núm. 95/2 (2011), p. 129-157. [50] Montse Parada, Esperança Carrió, Maria Àngels Bonet, Joan Vallès. «Ethnobotany of the Alt Empordà region (Catalonia, Iberian Peninsula): Plants used in human traditional medicine». Journal of Ethnopharmacology, núm. 124 (2009), p. 609-618; Laura Calvet-Mir, Maria Calvet-Mir, Victoria Reyes-García. «Traditional ecological knowledge and land races in situ conservation in high mountain home gardens of Vall Fosca, Catalan Pyrenees, Iberian Peninsula». A: María Leila Pochettino; Ana H. Ladio, Patricia M. Arenas (ed.). Tradiciones y transformaciones en etnobotánica. CYTED ‑ Programa Iberoamericano Ciencia y Tecnología para el Desarrollo, San Salvador de Jujuy 2010, p. 457-464; Montse Parada, Esperança Carrió, Maria Àngels Bonet, Joan Vallès. «Ethnobotany of the Alt Empordà region (Catalonia, Iberian Peninsula). Plants used for food purposes». Journal of Applied Botany and Food Quality, núm. 84 (2011), p. 11-25; Laura Calvet-Mir, Erik Gómez-Baggethun, Victoria Reyes-García. «Beyond food production: Ecosystem services provided by home gardens. A cas estudy in Vall Fosca, Catalan Pyrenees, Northeastern Spain». Ecological Economics, núm. 74 (2012), p. 153-160; Carles Riu-Bosoms, Laura CalvetMir, Victoria Reyes-García. «Factors enhancing land race in situ conservation in home gardens and fields in Vall de Gósol, Catalan Pyrenees, Iberian Peninsula». Journal of Ethnobiology, núm. 34/2 (2014), p. 175-194. [51] Giacomo D’Alisa, Federico Demaria, Giorgos Kallis. Degrowth. A vocabulary for a new era. Routledge, Nova York, Londres 2014.

18/07/2019 12:47:22

162 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[52] Projecte d’Eduard Masjuan en col·laboració amb el col· lectiu artístic Acció Cultural Metropolitana, Sitesize. Marta Serra Permanyer. Espais latents: pràctiques artístiques contemporànies vers un urbanisme crític. Latent spaces: contemporary practices in art towards a critical urbanism. Universitat Politècnica de Catalunya, Sant Cugat del Vallès 2013, p. 263-314. [53] Mariano Barriendos Vallvé. «La climatología histórica en el contexto universitario español». Pedralbes: Revista d’història moderna, núm. 26 (2006), p. 41-63. [54] L’especialista en climatologia històrica Mariano Barriendos és membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC), promogut per l’Institut d’Estudis Catalans i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). [55] Mariano Barriendos Vallvé et al. «The variability of European floods since AD 1500». Climatic Change, núm. 101/1-2 (2010), p. 235-256; Armand Alberola Romà. Quan la pluja no sap ploure: sequeres i riuades al País Valencià en l’edat moderna. Universitat de València, València 2011. [56] Eduardo Bueno Vergara. Clima y medicina en el Alicante del siglo xviii. Amenazas medioambientales, vulnerabilidad social y estrategias de resistencia. Tesi doctoral. Universitat d’Alacant, Alacant 2014. [57] Armand Alberola Romà, Jordi Olcina (ed.). Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Universitat d’Alacant, Alacant 2009; Cayetano Mas Galvañ et al. «Devociones, conflictividad y clima. Los santuarios de Nuestra Señora de las Virtudes (Villena) y San Cayetano (Crevillent) durante la edad moderna». Revista de Historia Moderna: Anales de la Universidad de Alicante, núm. 35 (2017), p. 254-307. [58] Maria Antònia Martí Escayol. «“Esto advartesch per la espariencia dels qui vindran”. Dietaris, percepció del desastre i gestió del risc natural». A: Armand Alberola Romà, Jordi Olcina (ed.). Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Universitat d’Alacant, Alacant 2009, p. 77-129 [59] Mar Grau Satorras. «Adaptation before Anthropogenic Climate Change. A Historial Perspective on Adaptation to Droughts in Terrassa». Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2017. [60] Armand Alberola Romà. «Propiedad, control y gestión del agua en regadíos deficitarios del Sureste español: la Huerta de Alicante durante la Edad Moderna». Minius, núm. 23 (2015), p. 7-40; Adrián García Torres. Riesgo natural, extremismo climático y desastre en tierras meridionales valencianas durante el siglo xviii. Tesi doctoral. Universitat d’Alacant, Alacant 2015. [61] Armand Alberola Romà. «De catástrofes climáticas y plagas: una aproximación a las crisis agrarias valencianas de la segunda mitad del siglo xviii». A: España y América entre la Ilustración y el liberalismo. Casa de Velázquez, Madrid 1993, p. 109-130; Adrián García Torres. «Extremismo climático y peligro biológico en el sureste es-

Catalan Historical Review-12.indb 162

Maria Antònia Martí Escayol

pañol (1780-1800)». Revista de Historia Moderna: Anales de la Universidad de Alicante, núm. 35 (2017), p. 345376; Kevin Pometti Pérez. «Tercianas y epizootias en la Barcelona de 1783-1786. Médicos, poder institucional y percepción social en la Barcelona de las postrimerías del siglo xviii». Pedralbes: Revista d’Història Moderna, núm. 34 (2014), p. 433-444. [62] Com en els informes sobre canvi climàtic promoguts pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), en col·laboració amb el Servei Meteorològic de Catalunya i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC) i amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans. [en línia]. <http://cads.gencat.cat/ca/publicacions/informes-sobre-el-canvi-climatic-a-catalunya/> [Consulta 25 gener 2018] [63] María Pilar Punter Chiva. Negacionistas del cambio climático a través de la prensa (1989-2007). Treball de fi de màster. Universitat de València, València 2014. [64] Carolyn Merchant. The Death of Nature: Women, Ecology, and the Scientific Revolution. Haper & Rou, San Francisco 1980. [65] Luis Urteaga. La tierra esquilmada: las ideas sobre la conservación de la naturaleza en la cultura española del siglo xviii. Serbal, Barcelona 1987; Luis Urteaga. Ideas medioambientales en el siglo xviii. Akal, Madrid 1997. [66] Maria Antònia Martí Escayol. La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2005. [67] Enric Mendizàbal. «Aproximació a la geografia històrica i cultural dels paisatges de Catalunya». Cercles: Revista d’Història Cultural, núm. 12 (2009), p. 104-128. [68] Jordi Martí Henneberg. L’excursionisme científic i la seva contribució a les ciències naturals i a la geografia. Alta Fulla, Barcelona 1994. [69] Joan Nogué i Font. Nacionalismo y territorio. Milenio, Lleida 1998; Santiago Gorostiza, Hug March, David Saurí. «Flows from beyond thePyrenees. The Rhône River and Catalonia’s search for water independence». Political Geography, núm. 60 (2017), p. 132-142. [70] Valerià Paül i Carril, Joan Tort i Donada (ed.). Territorios, paisajes..., op. cit.; Joan Tort i Donada, Pere Tobaruela Martínez. L’home i el territori. Vint converses geogràfiques. Rafael Dalmau, Barcelona 1999; Joaquim Sempere, Roser Rodríguez, Jordi Torrents. El paper dels experts en els moviments ambientalistes a Catalunya. Fundació Jaume Bofill, Barcelona 2005; Pere Mora Ticó. El moviment ecologista a Catalunya: el seu origen, evolució i inserció. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2012; Judit Gil-Farrero. «La percepción del medio ambiente en el post-franquismo. La emergencia de los Parques Naturales en Cataluña (1975-1990s)». Arbor, núm. 192 (2017) [en línia]. <doi: http://dx.doi. org/10.3989/arbor.2016.781n5006> [Consulta: 25 gener 2018] [71] José Maria López Piñero, José Pardo Tomás. La influencia de Francisco Hernández (1512-1587) en la cons-

18/07/2019 12:47:22

La història ambiental als països de parla catalana

titución de la botánica y la materia médica modernas. Universitat de València, València 1996. [72] Per als temes de la utilitat, el compromís i l’activisme de la història ambiental en relació amb la neutralitat, l’objectivitat i el rigor científic, vegeu: Marco Armiero. «Environmental History between…», p. 45-59; Marco Armiero. «Confessions of a Enthusiastic Chair». A: Environment and History. The White Horse Press, Cambridgeshire 2017, p. vii-xi.

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 163

[73] Josep A. Lobera Serrano. Sostenibilitat, participació i educació: les concepcions del món i de la tecnociència en la transformació dels conflictes socioambientals: Una aproximació metodològica per al desenvolupament de capa citats de sostenibilitat activa des de l’aprenentatge de la tecnologia. Tesi doctoral. Universitat Politècnica de Catalunya. Càtedra UNESCO de Sostenibilitat, Barcelona 2010.

Nota biogràfica Maria Antònia Martí Escayol és professora d’història moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva principal línia de recerca és la historia ambiental; de manera particular, la història del pensament ambiental, dels tractats agrícoles medievals i moderns i de les catàstrofes naturals a l’Àsia Oriental. És membre del Grup de Recerca de Manuscrits de la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment forma part del projecte «Replantació de l’hort medieval del monestir de Pedralbes». Ha estat investigadora convidada a la Sophia University (Tòquio, Japó) i professora convidada a la Truman State University (Kirksville, EUA). És autora d’El concepte de la natura a l’època moderna (Bellaterra, 2004), de De re rustica (Vilafranca del Penedès, 2012) i de diversos articles en revistes de recerca, entre d’altres «Two Iberian versions of Gottfried of Franconia’s Pelzbuch. Translations and copies in medieval and modern agricultural literature», Sudhoffs Archiv, núm. 95.2 (2011), p. 129-157.

Catalan Historical Review-12.indb 163

18/07/2019 12:47:22

Catalan Historical Review-12.indb 164

18/07/2019 12:47:22

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 165-176 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.161 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea Antoni González Moreno-Navarro* Arquitecte

Rebut 22 gener 2018 · Acceptat 3 setembre 2018

Resum Sovint l’obra d’Antoni Gaudí ha estat considerada revolucionària. A parer de l’autor, algunes de les obres de l’etapa vuitcentista de Gaudí sí que poden tenir aquesta consideració, i també la de precursores del trencament que tindrà lloc a final de segle en l’arquitectura europea. La seva producció posterior, si bé el consagra com un creador genial de merescuda fama mundial, es distancia de l’evolució de l’arquitectura cap a una nova modernitat amb la qual Gaudí perdrà qualsevol lligam en tancar-se finalment a la Sagrada Família. Paraules clau: Gaudí, revolucionari, precursor, modernitat, arquitectura

L’escriptor i periodista Vicente A. Salaverri, nascut a la Rioja el 1877 i desplaçat a l’Uruguai quan era adolescent, una de les vegades que va tornar a creuar la bassa gran en sentit contrari va fer cap a Barcelona. Era l’any 1913. Després de visitar la ciutat, encuriosit per l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), el va voler conèixer i va aconseguir una entrevista. De tornada a Montevideo va publicar a La Razón (diari en el qual col·laborava habitualment amb el pseudònim Antón Martín Saavedra) un article titulat «Un revolucionador de la arquitectura, el arquitecto Gaudí y sus concepciones geniales en Barcelona». No sé si aquest mot amb què Salaverri va adjectivar Gaudí és encara vigent. El fet és que el seu equivalent, revolucionario o revolucionari, ha estat un dels adjectius més habituals en la crítica i la historiografia arquitectòniques per referir-se a Gaudí o a la seva producció. Un altre adjectiu d’ús freqüent en aquests papers ha estat el de precursor. Hi ha, però, qui qüestiona la validesa d’aquests qualificatius amb referència a l’arquitecte de Reus; si més no, quan s’adjunten al conjunt de la seva obra. Al meu parer, algunes de les obres de l’etapa vuitcentista de Gaudí sí que poden ser considerades alhora revolucionàries i precursores. Revolucionàries per la seva qualitat intrínseca i per haver suposat, en l’àmbit de la creativitat arquitectònica, un trencament amb els paràmetres conceptuals, constructius i formals habituals en aquells moments. I precursores perquè anuncien i encarnen millor que cap altra obra contemporània europea la consumació d’aquest trencament a la dècada final del se-

* Adreça de contacte: Antoni González Moreno-Navarro. E-mail: gmnagmn@gmail.com

Catalan Historical Review-12.indb 165

gle. És a dir, perquè s’avancen una dècada o més a les obres que fins ara s’han considerat iniciadores d’aquella revisió de l’arquitectura europea.

Gaudí, revolucionari i precursor Va ser a la penúltima dècada del segle xix —‌una d’aquelles dècades, en paraules infortunades de l’historiador suís Sigfried Giedion, «en què no podem trobar cap treball arquitectònic de veritable vàlua»— 1 quan Gaudí va crear unes obres que podem considerar alhora revolucionàries i precursores. Feia uns anys que en l’arquitectura europea s’havia consolidat la recuperació dels llenguatges medievals en contraposició als classicistes o acadèmics que imperaven des del segle anterior. Un fenomen que en alguns casos havia produït edificis d’un interès indiscutible i també, és cert, d’un avorridor eclecticisme de variades arrels que explica, encara que no justifica, la radical sentència de Giedion. A Catalunya, aquells canvis havien assolit uns matisos específics en coincidir amb la revifalla, si més no en l’àmbit cultural, de la reivindicació dels drets nacionals perduts en començar el segle xviii. Els edificis de la Universitat Literària, acabat el 1873, obra d’Elies Rogent i Amat, i del Castell dels Tres Dragons, acabat el 1888, obra de Lluís Domènech i Montaner, tots dos a Barcelona, serien els més representatius de l’inici i el final d’una etapa en la qual el comú va associar els drets reivindicats amb els temps de l’esplendor de l’arquitectura medieval catalana. Va ser en aquell context que el jove Gaudí començà la seva producció arquitectònica, evidenciant d’antuvi una voluntat de ruptura amb els codis formals establerts, no

18/07/2019 12:47:23

166 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

tan sols amb el classicisme, sinó també amb el neomedievalisme triomfant a Catalunya. Aquesta condició rupturista de l’obra primerenca de Gaudí es va poder intuir ja en alguns dels treballs que va realitzar el mateix any que va graduar-se: la vitrina de la guanteria Comella, el projecte de quiosc de flors i urinari encarregat per Enric Girossi o els fanals urbans de la plaça Reial i del Pla de Palau de Barcelona, encarregats per l’Ajuntament i realitzats l’any següent, el 1879. En tots tres treballs batega una inspiració diferent de la que presideix els dels seus col·legues contemporanis. La vitrina Comella, a més, tot i tractar-se d’un treball menor, va ser fonamental en la trajectòria del jove arquitecte acabat de graduar, ja que va propiciar que es coneguessin l’arquitecte i Eusebi Güell i Bacigalupi, que seria client seu durant una trentena d’anys.2 El primer encàrrec de Güell a Gaudí va ser el mobiliari de la capella que llavors es construïa a Comillas (Cantàbria), annexa al palau de Sobrellano que l’arquitecte català Joan Martorell i Montells aixecava per a Antonio López, primer marquès de Comillas. Projectat per Gaudí el 1881, el mobiliari es realitzà en acabar-se la capella el 1883. Poc després del primer encàrrec, el 1882, Güell li encomanà el projecte de pavelló de caça a Garraf (Sitges), que no va ser construït. D’aquella època és la sala de blanqueig de la Cooperativa Mataronense, construïda el 1883, que Gaudí resolgué amb una enginyosa estructura de coberta a base d’arcs catenaris de fusta. Al meu entendre, en aquestes primeres obres —‌fins i tot en les que faria immediatament després—, la ruptura de Gaudí amb els paràmetres arquitectònics usuals sorgí d’una manera espontània, no com a fruit d’una actitud conscient i programada. Tampoc no crec que pretengués anunciar el canvi global de l’arquitectura que ja semblava imprescindible; més aviat va ser conseqüència directa d’una creativitat excepcional, fruit d’una imaginació incontenible barrejada amb uns amplis coneixements constructius. Ben aviat —‌tan sols cinc anys després de titular-se arquitecte— Gaudí projectà les primeres obres, que, per la seva significació en la història de l’arquitectura europea, poden ser considerades alhora revolucionàries i precursores. Són, al meu parer, la casa coneguda com El Capricho, a Comillas, i la Casa Vicens, a la vila de Gràcia, avui barri del districte homònim de Barcelona, començades les dues el 1883, i el Palau Güell, al barri del Raval de la capital catalana, edifici bastit entre el 1885 i el 1890. És probable, com va dir Josep Pijoan, que «tractant-se de l’obra d’un home que vivia llavors aïllat de qualsevol contacte personal amb els seus contemporanis d’allèn dels Pirineus»,3 ni els col·legues europeus de Gaudí ni els historiadors o crítics contemporanis tinguessin llavors coneixement de les dues primeres obres. En el cas de la casa de la família Güell, però, la difusió i, per tant, l’impacte van ser molt diferents. Per això no hem dubtat a considerar que el Palau Güell «en el seu moment, va ser una fita de l’arquitectura europea».4 Una altra cosa és que no fos fins a mitjan

Catalan Historical Review-12.indb 166

Antoni González Moreno-Navarro

segle xx que la historiografia arquitectònica internacional —‌a partir de l’aportació de Bruno Zevi—5 comencés a adonar-se de la transcendència històrica d’aquelles obres de Gaudí. En qualsevol cas, la indiscutible condició revolucionària de l’obra vuitcentista de Gaudí no va raure únicament en el llenguatge emprat, contraposat als llenguatges llavors habituals. L’arquitectura —‌em va comentar personalment més d’una vegada l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí— ha de poder ser analizada prescindint del llenguatge amb què està materialitzada, llenguatge que pot arribar a ser «cosa de clients» o, en tot cas, estar molt condicionat pel context cultural de cada moment. S’ha de relativitzar el llenguatge —‌em deia Rubió— en benefici de valors més essencials i permanents de l’arquitectura.6 Els arquitectes González i Casals, en un llibre de lectura imprescindible per entendre l’arquitectura de Gaudí, proporcionen una altra clau per a jutjar-la adequadament: «Si, com ha estat i continua sent habitual en l’estudi de Gaudí, l’objectiu prioritari només és abastar les claus dels significats ocults de les seves intencions expressives, es deixen de banda fets significatius que només es comprenen si s’analitza de quina manera l’arquitecte va solucionar la infinitat de raons pràctiques que incideixen en el disseny arquitectònic com a conseqüència del seu ús quotidià.»7 Analitzada des d’aquestes òptiques, l’obra vuitcentista de Gaudí també pot ser considerada revolucionària i, en alguns aspectes, precursora. En el cas de les tres obres esmentades hi són presents d’una manera destacada tres d’aquests «valors essencials» als quals es referia Rubió. D’una banda, la resposta imaginativa i eficaç a tots els problemes i condicionants plantejats: les característiques dels solars i el seu entorn físic o paisatgístic; els programes funcionals i les ambicions o disponibilitats dels clients, o les limitacions o possibilitats dels materials a l’abast. En segon lloc, una resposta basada en solucions constructives imaginatives (des del plantejament dels sistemes generals fins a la resolució de les «raons pràctiques» a què fan referència González i Casals); solucions que demostren un coneixement constructiu impropi d’un arquitecte tan jove. I finalment, i molt especialment, la imaginativa concepció dels espais, la seva interrelació seqüencial, la relació entre interior i exterior i la perfecta adaptació de la seva organització i distribució als requisits funcionals. El Capricho (1883-1885) La primera obra projectada per Gaudí que manifesta d’una manera rotunda la ruptura quant als llenguatges vigents, indissolublement parella a la brillant resolució dels aspectes essencials de l’arquitectura, és la casa d’estiueig coneguda d’antuvi com El Capricho. La va projectar per encàrrec de Máximo Díaz de Quijano —‌cunyat del germà del sogre d’Eusebi Güell— per ser construïda a Comillas. Va ser començada a bastir el 1883 sota la direcció de l’arquitecte català Cristóbal Cascante Colom, company d’estudis i amic de Gaudí, segons que es diu d’acord amb una ma-

18/07/2019 12:47:23

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea

queta feta per Gaudí mateix i un projecte exquisidament dibuixat —‌tant en planta com en alçat— a partir d’un mòdul de dimensions tan mínimes com les d’una rajola. Per adaptar l’edifici al terreny triat pel client —‌amb un pendent i una orientació que el feien gairebé inadequat com a solar edificable—, Gaudí va plantejar el programa funcional en tres plantes. La inferior, destinada a serveis, semisubterrània, s’obre a l’exterior a través de finestres practicades en el gran mur de pedra que salva la diferència de cota del fort pendent. A la intermèdia, on se situa l’accés, hi ha el dormitori principal, el gran saló, el menjador i altres sales i dependències. En estar la façana principal orientada al nord, Gaudí va disposar aquesta planta en forma de C, al voltant d’un pati orientat a migdia i al talús, cosa que permet que totes les peces gaudeixin de ventilació creuada i assolellada i de protecció de vistes alienes. Sembla ser que el pati va poder ser cobert inicialment amb una estructura de ferro i vidre. A la planta superior, també en forma de C, es van situar dormitoris i dependències annexes. Abans de 1914, el pati central va ser ocupat per noves dependències, cosa que va alterar greument la concepció original de l’edifici. Quant al llenguatge emprat per Gaudí en la materialització de l’obra, la voluntat de ruptura va quedar encara més evidenciada pel veïnatge del palau del marquès de Comillas. N’és un bon símbol la contraposició de la torre neogòtica de la capella del palau i la mena de minaret que Gaudí va situar sobre el pòrtic d’accés, que en si mateix constitueix un manifest anunciador de la nova arquitectura que està per arribar. És també revelador del fet que un dels paràmetres inspiradors d’aquella obra primerenca de Gaudí estaria més pròxim a l’arquitectura hispanomusulmana que a la centreeuropea. No em refereixo als llenguatges orientalitzants dels eclecticismes de l’època, sinó, una vegada més, als aspectes essencials de l’arquitectura: la distribució i concatenació dels espais interiors que obliga l’espectador a descobrir-los seqüencialment, la relació d’aquests espais amb els jardins exteriors o el refinament d’alguns dels elements decoratius o constructius, des de la fusteria fins als revestiments de murs i sostres. En mans de la família Güell, hereva dels propietaris inicials, l’edifici va patir un abandó vergonyós. La tardor de 1976, després que la premsa barcelonina denunciés la situació,8 el Ministeri d’Educació i Ciència va recordar a la propietat l’obligació legal de mantenir en bon estat l’edifici, declarat monument el 1969. La propietat va optar per vendre-se’l. El va comprar un industrial que va intentar fer-se càrrec de la restauració amb la intenció de reutilitzar l’edifici com a restaurant, però aviat va haver d’abandonar la iniciativa davant les protestes ciutadanes. El 1982, la premsa de Barcelona va reaccionar de nou,9 però l’edifici continuà abandonat. El 1986 es van recollir a Comillas més de mil signatures exigint al Govern de Cantàbria una immediata actuació que n’assegurés la preservació. La primera iniciativa per salvar l’edifici vindria pocs dies després, però des de Catalunya. La Diputació de Barcelona, assabentada que el Govern de Cantàbria tenia una

Catalan Historical Review-12.indb 167

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 167

opció de compra sobre l’immoble, li va proposar que si tancava l’operació es faria càrrec de la restauració, amb posterior opció d’ús cultural compartit. Per tancar el conveni, una delegació de la Diputació es va desplaçar a Santander i a Comillas l’agost de 1986. Quan tot estava pràcticament lligat, es va frustrar perquè el propietari demanava un milió de pessetes més dels que oferia el Govern de Cantàbria. Una excusa imperdonable. L’oferta de la Diputació de Barcelona incloïa la direcció dels treballs pels seus tècnics, d’acord amb la metodologia del seu servei especialitzat, que preveia la recerca arqueològica que hauria permès conèixer la veritable planta de l’edifici projectada per Gaudí. La propietat, després d’intentar subhastar l’edifici a Londres, va fer tractes amb uns inversors japonesos i es va reactivar la iniciativa d’adequar la construcció per ubicar-hi un restaurant. La restauració es va fer amb limitacions pressupostàries i, sobretot, amb la dificultat de disposar d’informació suficient sobre l’estat inicial de la casa i la seva evolució posterior. Confiem que la història no hagi dit encara la darrera paraula sobre l’edifici que va iniciar la revolució formal de l’arquitectura europea. La Casa Vicens (1883-1888) És possible que l’encàrrec d’aquest petit edifici —‌fins i tot el projecte— hagués estat anterior al d’El Capricho. Sembla, però, que l’obra de la Casa Vicens va començar més tard i que la casa de Comillas s’acabà molt abans. El projecte de la Casa Vicens el va encarregar a Gaudí el fabricant de rajoles Manuel Vicens Montaner el 1883. Es referia a un habitatge unifamiliar d’estiueig a edificar en un solar de poc més de 1.000 m2 en un carrer estret d’un dels nuclis urbans del municipi de Gràcia, delimitat lateralment, cap a llevant, per la paret mitgera d’un convent, i cap a ponent, per un carreró encara sense edificacions. L’arquitecte disposava d’una certa llibertat per ubicar la casa en el solar. Podia haver estat una caseta a quatre vents al mig d’un jardí trossejat amb la nua mitgera del convent per un costat i, per l’altre, amb la casa que es pogués aixecar algun dia a l’altra banda del carreró. Gaudí va optar per una solució ben diferent. Va projectar una caseta a tres vents adossada a la mitgera conventual a la qual s’arrapés «com una immensa planta enfiladissa»10 en la qual les formes vegetals serien substituïdes per unes altres d’arquitectòniques. Va ser el primer encert. Desapareixia la presència pertorbadora de la mitgera i la superfície del jardí s’aplegaria permetent un ús i un impacte més satisfactoris. D’altra banda, constituiria la imatge força al voltant de la qual giraria tot el projecte, des de les distribucions interiors fins a les formes i els colors de les façanes. Per tancar el jardí a ponent, Gaudí va dissenyar una singular construcció a manera de font o cascada que constituiria l’horitzó visual permanent des de la casa, passés el que passés més enllà dels límits de la parcel·la. I en el costat del carrer, una bella reixa a base d’una retícula de ferro forjat amb els buits tancats per unes fulles de margalló fetes amb ferro fos.

18/07/2019 12:47:23

168 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

El programa de l’habitatge es va distribuir en quatre plantes. Els serveis es van instal·lar en un semisoterrani; a la planta primera, les estances diürnes al voltant del menjador (ampliat cap a ponent amb una terrassa coberta i tancada només per unes gràcils persianes de fusta); a la planta superior, els dormitoris familiars, i a les golfes, els dormitoris del servei. No es van preveure passadissos a cap planta. Uns elementals distribuïdors poligonals en els costats dels quals es poden escamotejar les fulles de les portes si convé, situats en els racons de les estances, permeten les comunicacions entre aquestes o amb l’escala. Els interiors de les plantes primera i segona són d’una extraordinària riquesa decorativa, amb varietat de solucions constructives i formals, tant als paviments com als sostres o als paraments verticals. Les façanes són d’una singularitat absoluta. Gaudí va jugar amb pocs tipus de materials (essencialment, paredat amb verdugades, maó vist i rajoles vidriades de diferents colors) i amb força diversitat de formes i volums. Les obres van començar el mes d’octubre de 1883, dirigides per Gaudí mateix, amb la seva presència quasi diària. Diuen que, assegut al jardí, sota un para-sol, anava donant ordres i instruccions als paletes i als artesans, tant del que havien de fer com del que havien de desfer si no li havia complagut el resultat. La casa va pertànyer a la família Jover des de 1899. Cap a 1924, Antoni Jover Puig, després de comprar i enderrocar el convent veí i adquirir bona part dels solars limítrofs amb el seu, va decidir duplicar el volum de l’edifici i reorganitzar el jardí. Diuen que va demanar a Gaudí si volia tenir cura dels treballs i que ell s’hi va negar, argumentant que, un cop enderrocat el convent, i per tant la mitgera, qualsevol cosa que es fes desvirtuaria la seva obra, ja que estava concebuda només amb tres façanes. Es va fer càrrec del projecte l’arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez, autor de cases de renda a Barcelona formalment classificables en el classicisme noucentista, sense cap relació amb l’arquitectura de Gaudí ni amb el Modernisme subsegüent. Serra va projectar el nou volum afegit repetint en les façanes noves les solucions de Gaudí a la casa original, és a dir, com si hagués substituït la mitgera del convent per un gran mirall que reflectís l’obra del mestre. Un autèntic falso històric que sorprenentment fins ara mai ningú no ha denunciat com a tal. Quan Serra va mostrar els plànols a Gaudí, aquest, ja d’edat avançada, no va protestar; però va sentenciar que aquella ja no era una obra seva.11 Posteriorment, la família propietària va anar parcel·lant i venent la resta del solar, en el qual s’aixecaren noves construccions a la màxima altura possible, de manera que l’edifici restà en un entorn completament diferent de l’original. L’any 2017 va finalitzar una intervenció sobre l’edifici ampliat per tal de donar-li un ús rendible mitjançant la visita. Totes les façanes, les originals i les rèpliques, així com les estances del projecte de Gaudí, van ser adobades. Van perdre, però, l’ambient i la significació originals en haver-se consumat l’eliminació física i conceptual de la mitgera que justificava el projecte de Gaudí i haver restat,

Catalan Historical Review-12.indb 168

Antoni González Moreno-Navarro

descontextualitzades, al voltant d’una escala de comunicació de les diverses plantes, que va adquirir un desmesurat protagonisme a l’interior de la casa. Cal suposar que si Gaudí hagués vist els plànols d’aquesta intervenció, hauria repetit la resposta que el 1924 va donar a l’arquitecte Serra. El Palau Güell (1885-1890) Aquest brot revolucionari protagonitzat per Gaudí culminaria amb el Palau Güell de Barcelona, un nou encàrrec d’Eusebi Güell, del 1884. En aquesta obra, l’arquitecte aprofundeix i desenvolupa les aportacions fetes a Comillas i a Gràcia, tant en els aspectes funcionals, espacials i constructius com en els ornamentals, i introdueix la major part de les noves aportacions que constituiran la base del seu repertori posterior. Eusebi Güell i la seva esposa Isabel López Bru —‌filla d’Antonio López López, primer marquès de Comillas— residien llavors en una part del palau de Fonollar, al carrer de la Portaferrissa, veí del palau Moja de la Rambla, domicili dels pares d’Isabel. El 1884, a causa d’una sèrie de plets amb els altres inquilins, el matrimoni, amb els set fills nascuts fins llavors, va haver d’abandonar aquell palau. De moment es van traslladar a la casa familiar de la Rambla, on Eusebi havia viscut abans de casar-se. Finalment, Güell va decidir aixecar una residència de nova planta que s’adaptés millor a la vida domèstica i social d’una família tan nombrosa i tan significada dins de la societat catalana. La nova residència es faria a tocar de la casa familiar i no a l’Eixample, on s’acomodaven la major part de les famílies benestants que abandonaven la cada dia més densa i degradada ciutat vella, i que possiblement hauria estat un lloc més coherent amb la significació i l’estatus social de la família. Amb aquesta idea, Eusebi Güell va adquirir les cases 3 i 5 del carrer del Conde del Asalto (ara, Nou de la Rambla) per tal d’enderrocar-les. El 1885, Güell va encarregar a Gaudí el projecte i aquest el va redactar, és clar, amb la previsió d’ocupar els dos solars. Va signar els plànols el 30 de juny de 1886. El permís d’edificació es va concedir el 12 de novembre, probablement, com era habitual llavors, amb l’obra iniciada. Quan va rebre l’encàrrec de Güell, Gaudí tenia trentatres anys i de ben segur que es va adonar que tenia al davant una oportunitat excepcional. Ja havia tingut l’ocasió d’experimentar les seves idees i solucions en dues petites cases. Ara, però, se li obria la possibilitat de fer un edifici prou gran i socialment i urbanament prou significatiu per a poder fer de la ruptura amb els estils històrics un manifest audible arreu i per tothom. A més, coneixia prou bé el seu client: el seu tarannà, les seves inquietuds artístiques i intel·lectuals, els seus coneixements i, naturalment, els seus recursos. L’absència de límits pressupostaris feia possible que Gaudí treballés en el Palau Güell amb els millors industrials, operaris i artesans, i també que fes servir els sistemes constructius i els materials idonis. Amb tot, tant o més important que els recursos econòmics que Güell va posar a

18/07/2019 12:47:23

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea

disposició de Gaudí va ser (com més tard ho seria en el cas de l’església de la Colònia Güell) la llibertat de creació que li va donar. I l’arquitecte va saber respondre-hi. Aquesta resposta va tenir, a parer meu, tres aspectes fonamentals. En primer lloc, la intel·ligent implementació del programa del client: l’organització racional i eficaç dels espais des del punt de vista funcional i de gènere (els espais masculins i femenins dels quals molts anys després parlaría Adolf Loos) i la superació dels conflictes i condicionants derivats del solar triat pel client, en un barri llavors certament conflictiu. En segon lloc, el suggestiu tractament de l’espai i la llum a l’interior, amb la singular incorporació de la música com a element essencial. I, finalment, la proposta d’un llenguatge innovador, únic, però estretament relacionat amb el domini de les tècniques constructives tradicionals, ben expressiu de les funcions i els rols social i urbà de l’immoble i perfectament adaptat a l’entorn. De l’estretor del carrer i la seva condició d’entorn hostil, naixeria l’esquema general de l’organització de l’espai interior: tot l’edifici s’abocaria cap endins més que cap enfora, fent del pati central de tradició romana i islàmica —‌convertit aquí en saló cobert— l’espai essencial al voltant del qual giraria tot el programa. Una organització centrípeta que les sòbries façanes (en les quals domina el ple sobre el buit) acusarien fidelment. D’altra banda, la petitesa relativa de la superfície del solar en relació amb el programa previst, així com la impossibilitat d’assolir les dimensions que requerien algunes estances per a acollir determinades activitats socials, va esperonar Gaudí a plantejar solucions intel·ligents i imaginatives: des de la superposició en alçada de tots els usos previstos, però sense encreuaments circulatoris no desitjats, fins a la concatenació visual dels espais per ampliar-los virtualment. Efectivament, fora dels llocs on la intimitat és imprescindible, no hi ha al palau espais visualment estancs; des de cadascun es veuen els contigus, en un extraordinari joc de transparències i una fluïdesa espacial (que serien característiques del Modernisme que encara no havia nascut i fins i tot de l’arquitectura de transició de Behrens) que permetria superar sensorialment als ulls de l’espectador les limitacions de l’edifici derivades del solar. Aquesta hàbil disposició dels espais va permetre a Gaudí, a més del domini magistral de la llum, compensar un somni frustrat del client. Essent impossible encabir en el limitat edifici una sala de concerts, l’arquitecte va respondre al repte d’un manera subtil, innovadora, fent de la música un element essencial de l’arquitectura. La distribució de les diferents parts de l’orgue al saló central i la concepció de la coberta com un gran tornaveu van fer d’aquell espai, nascut com a element vertebrador de la vida a palau protegida d’un entorn hostil, un grandiós instrument musical. 1887-1890. El segon projecte, l’acabament i la difusió El projecte inicial de Gaudí i l’obra finalment feta tenen unes notables diferències, molt més importants de les que

Catalan Historical Review-12.indb 169

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 169

són habituals entre els plànols mínims per demanar llicència d’obra a l’Ajuntament i la realitat construïda. En aquest cas, apunten a una decisió transcendental sobre el futur de l’edifici, que tindria notables conseqüències també en el procés de l’obra.12 Amb quasi total seguretat va ser llavors quan es va decidir l’ús familiar conjunt de la casa de la Rambla i el nou edifici, alliberant espais d’aquest per a funcions socials o representatives. La importància dels canvis obligaria Gaudí a fer un nou projecte, molt probablement a finals de 1887, any en què Güell va adquirir un nou solar, veí per migdia del solar del palau en construcció. Pel que fa a l’acabament total de l’obra, malgrat que al coronament de la façana principal consta esculpida la data de 1888, la realitat és que la construcció es va allargar fins ben entrat l’any següent i que alguns detalls finals no es resoldrien fins a finals de la dècada. Ja he dit que la difusió de les obres vuitcentistes de Gaudí —‌i, per tant, el coneixement que se’n va poder tenir en els cercles culturals i arquitectònics contemporanis— va ser molt diferent quant a les primeres cases que quant al palau dels Güell. En aquest cas, el primer interessat en la difusió va ser el client, no tan sols per una qüestió de prestigi personal i familiar o de publicitat professional, sinó —‌jo diria que sobretot— per motivacions culturals i cíviques. No cal dir que el jove Antoni Gaudí també va manifestar el seu interès per la difusió de l’obra feta. Ja abans de l’acabament, de mutu acord, promotor i arquitecte van facilitar l’accés a l’edifici de crítics i periodistes, així com de fotògrafs, no solament de mitjans locals, també d’internacionals. Un dels primers reportatges fotogràfics dels salons del palau el va fer Adrià Torija Escrig, fotògraf valencià domiciliat llavors a Barcelona. Les imatges les faria públiques a l’exposició organitzada el 1891 per la Sociedad Fotográfica Española a la seva seu, la Casa Gibert de la plaça de Catalunya de Barcelona. A finals de 1891 entrà al palau el fotògraf de la reputada revista de Nova York The Decorator and Furnisher, on publicaria imatges del saló central, el replà dels músics i el dormitori de Güell. En el text que les adjuntava, Wr. Lodia —‌que va ser acompanyat en la visita per Gaudí mateix— va qualificar el palau com «el més destacat dels edificis moderns d’ús privat de la península Ibèrica».13 En la mateixa revista novaiorquesa es va fer referència a l’obra en un article signat per William Morris.14 Altres publicacions estrangeres que es van fer ressò aquells anys del Palau Güell van ser American Architect and Building News,15 de Boston, i Academy Architecture and Architectural Review,16 de Londres. Abans d’acabar el segle, a la ciutat de Barcelona es va fer referència a l’obra en diverses publicacions especialitzades, algunes amb presència en les principals biblioteques europees.17 Els camins pels quals arriba a plasmar-se la influència d’una obra arquitectònica en obres posteriors d’altres professionals, i el pes que hi pugui tenir la difusió a través de les publicacions, han estat sempre, fins i tot ara, molt difícils de precisar. No paga la pena, per tant, fer hipòtesis sobre fins a quin punt i a través de quins canals l’arquitec-

18/07/2019 12:47:23

170 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

tura de Gaudí de la penúltima dècada del segle xix va influir o va ser decisiva en la renovació de l’arquitectura europea a la darrera dècada d’aquell segle i les dues primeres del següent. El que és indiscutible és que aquella arquitectura gaudiniana és anterior a qualsevol manifestació d’aquella renovació que hagi detectat la historiografia arquitectònica. Quan Gaudí va cloure amb el Palau Güell aquesta primera etapa de la seva arquitectura faltaven encara uns anys perquè Victor Horta aixequés a Brussel·les la Casa Tassel, iniciada el 1893, considerada fins ara per la major part dels professionals de la historia de l’art i l’arquitectura la primera obra de la nova arquitectura europea que trencava amb l’academicisme del segle xix i obria la renovació formal que culminaria al segle xx. Totes les altres manifestacions cabdals d’aquesta nova arquitectura europea van ser iniciades, efectivament, en dates posteriors a l’acabament del Palau Güell. El 1893, la casa pròpia de Paul Hankar a Brussel·les; el 1894, el Metro de Viena d’Otto Wagner i la Glasgow Herald de Mackintosh a Glasgow; el 1896, la Casa Elvira d’August Endell a Munic; el 1897, la Borsa d’Amsterdam de Berlage; el 1898, l’School of Art de Glasgow de Mackintosh, el palau de la Sezession de Joseph Maria Olbrich i la Majolika Haus de Wagner, totes dues a Viena; el 1899, la Casa Peterka de Jan Kotera a Praga; el 1900, el Metro de París d’Hector Guimard; el 1903, la Vil·la Igea d’Ernesto Basile a Palerm, la Casa Claude-le-Lorrain d’Emili André a Nancy, la Casa del carrer Elizabetes i la de Mikhail Eisenstein a Riga i l’Hotel Europa d’Alois Dryák i Bedrich Bendelmayer a Praga. Les altres obres vuitcentistes de Gaudí Al llarg de les dues darreres dècades del segle xix, en paral· lel a la dedicació a les obres fins ara esmentades, Gaudí va realitzar altres projectes que mereixen també atenció. En primer lloc, el conjunt de petites o puntuals actuacions a la finca de la família Güell, contemporànies i estretament vinculades des del punt de vista creatiu amb les cases fetes per Gaudí a Comillas i a Gràcia. La finca Güell es va constituir com a resultat de la suma de diversos masos escampats pels antics municipis de les Corts i de Sarrià, terrenys que avui corresponen al municipi de Barcelona. Van ser adquirits per la família Güell entre el 1859 i el 1889. El 1883, Eusebi Güell encarregaria a Gaudí una sèrie d’edificis i elements de mobiliari per als jardins, edificats entre el 1884 i el 1887. Entre els edificis i elements conservats hi ha els dos pavellons destinats respectivament a porteria i cavallerisses —‌units per la famosa porta que conté l’escultura metàl·lica del dragó— i la porta traslladada el 1957 davant de la Facultat de Farmàcia. Quant a l’obra desapareguda, són de destacar el bellíssim badalot-mirador i la xemeneia del terrat de la casa senyorial, l’antiga masia de Can Feliu, fets de maó vist amb incrustacions de rajoles blanques, i el mirador La Glorieta, «recolzat sobre el mur de tanca per mitjà d’una estructura de pilars que, al capdamunt, s’obria com un bolet amb una sèrie de tornapuntes fets amb filades de maó».18

Catalan Historical Review-12.indb 170

Antoni González Moreno-Navarro

No menys important va ser l’edifici que havia d’allotjar la casa mare i el col·legi de les monges teresianes del pare Ossó, que va ser encarregat a Gaudí quan dirigia l’obra del Palau Güell. Es va aixecar al municipi de Sant Gervasi de Cassoles entre 1889 i 1890. Es tracta d’una obra de gran ambició i pressupost escàs en la qual es constata que la creativitat de Gaudí no estava necessàriament relacionada amb la riquesa o la magnificència del client. També abans d’acabar el Palau Güell, Gaudí va rebre del seu paisà, el bisbe d’Astorga Joan Grau Vallespinós, l’encàrrec del projecte del nou palau episcopal. El projecte definitiu, l’arquitecte el va signar el 1889, després de viatjar a Astorga i fer-se càrrec de l’ambient i les circumstàncies del lloc i de l’entorn. Els treballs, iniciats el 1889, es van interrompre arran de la mort del bisbe el 1893 i la renúncia de Gaudí a prosseguir la direcció a causa de les desavinences amb els canonges. Va restar sense fer-se la part més interessant del projecte, les cobertes. Fins al 1909 l’edifici no seria cobert d’aigües sota la direcció de l’arquitecte Ricardo García Guereta. Per a qui identifica l’arquitectura de Gaudí amb les seves obres barcelonines del segle xx, el palau episcopal d’Astorga li resulta estrany, «poc gaudinià». La mateixa sensació pot produir una obra contemporània, la casa de Los Botines, que va projectar per als comerciants de teixits Simón Fernández i Mariano Andrés. L’edifici es va aixecar en deu mesos de l’any 1892. Per jutjar aquests edificis convé no oblidar les observacions de Rubió i Tudurí sobre els llenguatges arquitectònics a les quals he fet referència abans. En aquests casos, el llenguatge no va ser imposat o suggerit pels clients, sinó decidit per l’arquitecte, que va tenir una cura especial a tenir present l’entorn urbà dels respectius solars. Alhora que finia el segle, es van acabar dues obres més de Gaudí, el Celler de Garraf, al terme de Sitges (18951900) —‌un altre encàrrec d’Eusebi Güell—, i la Casa Calvet de Barcelona (1898-1900). El celler garrafenc no és una obra menor, tot i ser de les menys conegudes i visitades avui. Sens dubte hi ha influït el fet que la construcció hagi estat atribuïda al col·laborador de Gaudí Francesc Berenguer. Bassegoda19 dona una àmplia notícia de la llarga polèmica. A parer meu, només cal passejar al voltant de l’edifici i accedir a l’interior per deduir que el projecte només pot ser de Gaudí. Probablement, la participació de Berenguer es va limitar al dibuix i a la direcció o el seguiment de l’obra. La Casa Calvet —‌l’obra més «modernista» de Gaudí, en l’accepció més popular i difosa del terme— és paradigmàtica de la passió de l’arquitecte per deixar perfectament resolts tots els detalls, tant els que es veuen com els que no es veuen, d’acord amb un dels seus principis, segons diuen que va dir. N’és una bona prova a la casa del carrer de Casp el disseny de la paret mitgera —‌el tancament del pati de llums compartit amb el predi veí, la coronació dels envans pluvials— que, en principi, ningú no havia de veure mai. Per a Gaudí tota la construcció era arquitectura. Finalment, no seria correcte oblidar com a obra del període vuitcentista de Gaudí la seva participació en la cons-

18/07/2019 12:47:24

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea

trucció del temple de la Sagrada Família, a la història del qual es va sumar el 1884. Tractant-se, però, d’una actuació cronològicament transversal, deixo la referència per a més endavant.

Revolucionari sense Revolució En la producció posterior de Gaudí, en la qual s’inclouen la major part de les obres que han proporcionat fama mundial a l’arquitecte —‌les cases Batlló i Milà, el Park Güell, l’església inacabada de la Colònia Güell o la façana del Naixement de la Sagrada Família—, és encara òbvia la condició rupturista —‌amb el passat i fins i tot amb el present—; en aquest sentit, va continuar sent revolucionària. Però resulta ja més injustificat qualificar-la de precursora. El context arquitectònic europeu havia evolucionat ràpidament. Com hem vist, després de la data d’acabament del Palau Güell, però encara dins el segle xix, altres creadors europeus havien començat a conrear uns llenguatges nous i poc després, en iniciar-se el segle xx, es consolidà a tot Europa el trencament definitiu amb els academicismes i l’eclosió popular del fenomen del Modernisme o Art Nouveau, conegut amb diversos noms segons la regió cultural. I quasi sense solució de continuïtat, aviat se sentirien els primers batecs d’un trencament que hauria de ser encara molt més radical. L’arquitectura del continent, amb el mirall retrovisor dirigit cap a Amèrica del Nord, expectant quant a l’aparició i el reeiximent de nous materials constructius, i atenta als canvis socials, començava a recórrer uns camins nous que, amb el pas dels anys, conduirien al Moviment Modern. A Catalunya hem tingut tendència a opinar que aquests camins no eren nous, sinó simplement continuació dels anteriors. Josep Pijoan, en el capítol de la seva Historia del Arte dedicat a la gènesi de l’arquitectura contemporània,20 diu que «l’arquitectura del Modernisme, des d’abans de 1890 va aportar a l’època moderna un concepte que, de tan oblidat, va semblar nou: la sinceritat constructiva. Per aquest motiu —‌i també per la inventiva que van demostrar— alguns dels grans “individualistes” d’aquell estil han de ser esmentats; en primer lloc, Antoni Gaudí». A continuació, Pijoan cita el Palau Güell i les principals obres de Gaudí del segle xx per afirmar que des del punt de vista de la gènesi de l’arquitectura moderna «ofereixen aspectes fonamentals». I en la seqüència d’il·lustracions que acompanya el text no dubta a situar la Casa Milà entre els gratacels Chrysler i l’Empire State de Nova York, d’una banda, i de l’altra, la casa dels Perret al carrer Franklin de París i la Robie House de F. Lloyd Wright a Chicago. Dubto seriosament que encara avui es pugui considerar vàlida aquesta versió dels fets. Soc de l’opinió que, almenys en el cas de Gaudí, no va ser així. Crec que Gaudí va renunciar explícitament a caminar, a fer-se’ls seus, aquells nous camins, aquella segona Revolució europea. I que, amortitzada com estava la primera Revolució que ell havia capitanejat, si més no cronològicament, es converti-

Catalan Historical Review-12.indb 171

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 171

ria aviat en un «revolucionador» sense Revolució. Reconèixer que les obres de Gaudí en el Nou-cents van seguir pels seus propis camins, diferents dels que van iniciar altres arquitectes, no els treu transcendència dins del conjunt de la història universal de l’arquitectura. Moltes d’aquestes obres de Gaudí van ser indiscutibles obres mestres, encara que ja no fossin l’anunci del futur que venia, sinó l’apoteosi final d’una imminent i inevitable clausura d’una època gloriosa d’aquella història universal. Entre els diversos camins del segle xx L’any 1901, Lluís Domènech i Montaner va signar el projecte del nou Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona, el primer gran manifest estrictament modernista a Catalunya i una de les obres cabdals a Europa a l’inici del nou segle. A l’altra banda de l’oceà, a Nova York, estava a punt d’acabar-se el singular Flatiron Building, el gratacel de planta triangular, a la Cinquena Avinguda, de 22 plantes i 87 metres d’altura, d’estructura d’acer i pell de pedra i ceràmica de llenguatge Beaux Arts, dissenyat per Daniel H. Burnham, un dels principals representants de l’Escola de Chicago. A Barcelona, Gaudí iniciava el nou segle tenint entre mans el disseny de la tanca d’una finca privada —‌construïda el 1902 i encara conservada—, la finca Miralles, i dedicat a posar en marxa les obres de la Casa Bellesguard i el Park Güell, les dues a Barcelona. La Casa Bellesguard rep el nom de la finca que va adquirir el 1408 el rei Martí l’Humà i que el mateix monarca va batejar així. Quan Gaudí es va fer càrrec del projecte no restaven al paratge més que unes poques ruïnes de la casa feta restaurar pel rei nascut a Perpinyà. El seu projecte, però —‌com tenia per norma—, va estar molt condicionat per aquestes preexistències. L’aire de casa fortificada medieval hi és evident. A l’interior, Gaudí va deixar testimoni de com entenia que havien d’acabar-se les superfícies dels paraments verticals i els sostres: revestits de guix i pintats. Gaudí mai no va deixar superficies interiors sense pell, llevat de les del soterrani del Palau Güell, concebut inicialment com a espai higiènic d’aïllament, reconvertit en cavallerisses. Tots els altres interiors gaudinians que apareixen espellotats (els de l’anomenada cripta de la Colònia Güell, les golfes de la Casa Milà o la planta superior de Bellesguard mateix) tenen els maons a la vista simplement perquè Gaudí va haver de plegar abans d’acabar-se l’obra. El Park Güell, la frustrada aventura urbanitzadora d’Eusebi Güell, feliçment reconvertit en parc urbà, és una indiscutible obra mestra de l’arquitectura europea del segle xx. Tant se val que es consideri dins de l’apoteosi final d’una arquitectura que estava propera a esmunyir-se de la història com si es vol entendre —‌llenguatges a part— com a precursora de l’arquitectura moderna. L’obra no s’enllestí fins al 1914, poc després de completar-se el meravellós banc que envolta la plaça, revestit amb dissenys exclusius del mateix Gaudí, amb algunes aportacions anecdòtiques d’algun col·laborador. Fins fa relativament pocs anys, el parc era un esplèndid lloc de passeig i joc, en especial per

18/07/2019 12:47:24

172 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

al veïnat de Gràcia, fins que l’increment exponencial de la visita turística en va adulterar l’essència i, paradoxalment, va fer molt difícil la visita. La lloable iniciativa municipal de regular l’accés de visitants no ha aconseguit encara evitar la desnaturalització del monument (si és que això serà algun dia possible). Quan el 1903 s’acabava la instal·lació del famós drac de l’escala —‌al costat, o a sobre, del qual tant els agrada als turistes fotografiar-se—, a Europa s’entrecreuaven els diversos camins del present i el futur de l’arquitectura. A Amsterdam finalitzaven els treballs de la Borsa. A Nancy, Émile André, un dels iniciadors de l’École de Nancy, aixecava la Casa Huot al moll Claude le Lorrain; a Riga, Mikhaïl Eisenstein acabava el més destacat dels dinou edificis Art Nouveau que aixecaria al carrer Elizabetes i el seu entorn de la capital letona; i a París, al carrer Franklin, Auguste Perret començava a construir poesia intemporal a base de formigó armat. L’any 1903 mateix, Gaudí va començar el projecte definitiu de la seva actuació a la catedral de Mallorca, una obra d’un interès extraordinari des del punt de vista de la restauració de monuments. Quan a Europa es debatia apassionadament com cal restaurar els monuments, enfrontades les teories —‌ben interpretades o no— heretades del segle anterior amb les crítiques a les praxis que van generar, Gaudí s’avança de nou al seu temps. En la praxi (ja que ell va continuar sense escriure ni una línia sobre el que feia o creia) defineix la restauració crítica; fins i tot, substitueix el concepte de restauració pel d’intervenció, tan arrelat ara. Després d’analitzar perfectament l’edifici —‌i de manera molt especial l’espai— proposa la sèrie de mesures que si bé tenen un suport litúrgic, són essencialment de caràcter arquitectònic: el desplaçament del cor i els retaules que entorpien la comprensió de l’espai gòtic; l’obertura de la capella del presbiteri i dels finestrals gòtics tapiats; la col·locació d’unes lluminàries en els pilars de la nau, a l’alçada exacta per equilibrar visualment la seva esveltesa i compartimentar l’espai, delimitant el que correspon a l’escala humana. La simbologia afegida a cada element, o a la seva forma o justificació, és un aspecte secundari; bé una exigència del guió (es tractava d’una catedral en actiu, no tan sols d’un monument), bé una obsessió personal de l’arquitecte, que per fortuna no afectava, de moment, la seva creativitat estrictament arquitectònica. Mentre Gaudí preparava la documentació per intervenir a la catedral de Mallorca, el pintor gracienc Lluís Graner (per a qui Gaudí estava dissenyant un xalet que mai no es faria) li va demanar que projectés una sala d’espectacles en un local que havia llogat a la Rambla de Barcelona, en el número 122 actual. Es va inaugurar el 4 de novembre de 1904 amb el nom de Sala Mercè. Va funcionar durant tres anys, amb espectacles que ara en diríem multimèdia, amb projecció de films muts, sonoritzats en directe, tant de paraula com musicalment. D’aquest local se’n dona notícia a tota la bibliografia gaudiniana, però no s’havia vist mai cap imatge de l’interior fins que es van fer públiques quatre postals. 21 Anys més tard, vaig tenir

Catalan Historical Review-12.indb 172

Antoni González Moreno-Navarro

l’oportunitat de fer la reconstrucció virtual que ens va permetre confirmar que la Sala Mercè va ser una «petita obra mestra» de Gaudí.22 Les cases Batlló i Milà El 1905 va ser sens dubte un any clau de la renovació de l’arquitectura europea. Acabat d’inaugurar a Praga el nou Grand Hotel Europa, reformat amb projecte d’Alois Dryák i Bedrich Bendelmayer, a Copenhaguen s’enllesteix l’Ajuntament, el darrer gran manifest historicista, projectat per Martin Nyrop. Al mateix temps, a Viena, Otto Wagner —‌que dirigia en aquell moment la construcció de l’extraordinari edifici de la Caixa d’Estalvis— comença la impressionant església de Sant Leopold de l’Hospital Steinhof; a Brussel·les, Paul Cauchie construeix el seu habitatge, la façana del qual és la quinta essència de l’Art Nouveau; a París, Frantz Jourdain acaba els espectaculars magatzems La Samaritaine; a Praga s’inicien les obres del pont dedicat ara a Svatopluk Čech, obra de Jan Koula i Jirí Soukup. I a Barcelona, Domènech i Montaner inicia el Palau de la Música Catalana i Gaudí treballa en la reforma de la casa del passeig de Gràcia 43, que en endavant serà coneguda com la Casa Batlló, una de les obres mestres més reeixides de l’arquitecte. Són tants els encerts formals i constructius assolits per Gaudí en aquesta obra que només una breu referència de tots necessitaria tot l’espai d’aquest article. Amb tot, als qui visiten l’obra —‌fins i tot a l’alumnat de les escoles d’arquitectura— se’ls explica més la presumpta simbologia de les formes que la seva significació arquitectònica. És el cas de la coronació de l’edifici. Es fa referència a si representa o no un drac, despert o adormit; però es calla el perquè del seu traçat. «Les dues cases veïnes ja estaven construïdes quan Gaudí va reformar la que seria Casa Batlló. A l’esquerra hi havia la Casa Amatller de Puig i Cadafalch, amb el seu peculiar pinyó esglaonat més propi d’arquitectures centreeuropees. A la dreta, una casa classicista que en aquella època era dues plantes més baixa que avui. Gaudí no va voler cap discòrdia. Ans al contrari, va intentar harmonitzar el coronament de les tres cases, malgrat les diferències d’alçada i de formes. Per resoldre l’entrega amb la Casa Amatller, Gaudí va projectar la torre cilíndrica coronada per la creu, cosa que li permet endarrerir la seva mitgera que, en cas contrari, hauria pujat quatre o cinc metres més que el pinyó veí. D’altra banda, la línia d’imposta de l’últim balcó de la Casa Batlló llisca al llarg de la mitgera en companyia de la coronació del pinyó de Puig i Cadafalch fins a morir en una mènsula compartida. Al costat contrari, un cordó de pedra va recollint les impostes motllurades de la casa veïna. On s’entregava la gran cornisa clàssica de coronació d’aquest edifici, que era dues plantes més baix, Gaudí va disposar una bandera de pedra que ara, en haver-se enlairat l’edifici veí, sembla haver perdut sentit. Hi ha molt poc de simbologia i d’esoterisme en aquesta façana. Molt poc de literatura i molt d’arquitectura, d’excel·lent arquitectura.»23 La brutal remunta de dues plantes de l’edifici veí (feta quan la Casa Batlló ja ha-

18/07/2019 12:47:24

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea

via estat declarada monument nacional) continua sent un oprobi que mai la ciutat, a través de l’Ajuntament, s’ha decidit a solucionar. Un altre punt fosc del present de l’edifici és l’ús abusiu (amb un accés massiu de visitants) i les puntuals alteracions publicitàries de la façana. Un any després, el 1906, Gaudí va començar les obres de la Casa Milà, tan a prop en l’espai i en el temps de la Casa Batlló i tan llunyana en el concepte i el llenguatge. La casa, coneguda com La Pedrera, feta de nova planta, respon al concepte estructural modern d’edifici amb carcassa sustentant independent de les façanes o tancaments exteriors. Segons Françoise Choay, aquest tipus té l’origen en el Home Insurance Building edificat a Chicago el 1883 per William Le Baron Jenney, i el considera «un dels prototipus de l’arquitectura del segle xx».24 Gaudí, com Jenney una vintena d’anys abans, va utilitzar en la Casa Milà estructura d’acer i tancaments de pedra. La professora francesa, però, en parlar del segle xx no es referia a Gaudí, sinó a Mies van der Rohe i els seus deixebles i seguidors d’arreu del món que amb més o menys fortuna van omplir les nostres ciutats d’edificis d’estructura sustentant i tancaments amb lleugers murs cortina. L’opció de Gaudí, evidentment, no es pot emparentar amb aquesta arquitectura, com de vegades s’ha fet. I és que és difícil pensar que un mur cortina sigui fet de pesadíssimes pedres (tant si representen les ones del mar com els volants del mantell d’una marededeu que havia de coronar l’edifici). El fet és que la solució constructiva donada per Gaudí no s’avé gaire, a parer meu, amb allò que va dir Pijoan respecte de la «sinceritat constructiva» que van compartir l’arquitectura moderna i el Modernisme. D’altra banda, constitueix avui un seriós problema per a garantir la pervivència de l’edifici. Un edifici, això sí, ple d’encerts formals, tant a les façanes (amb l’agitat moviment de les pedres i els treballs de forja dels balcons, dissenyats per Gaudí mateix) com a les cobertes (amb increïbles paisatges suggestius), els acolorits patis de llum i els atractius sostres de guix d’algunes estances, també tots dissenyats per Gaudí. Mentre feia aquestes dues cases, Gaudí, a més de dirigir la restauració de la catedral de Mallorca i les obres del Park Güell i de visitar de tant en tant les obres de la Sagrada Família, va participar en altres iniciatives. La més important, la col·laboració amb l’escultor Josep Llimona en el monument al doctor Robert, inaugurat el 1910 a la plaça de la Universitat de Barcelona i actualment a la plaça de Tetuan, on es va reconstruir a partir de 1981. La paternitat gaudiniana del projecte ha estat posada en dubte per persones que neguen aquesta evidència per manca de proves documentals. No s’ha de fer més que contemplar la part arquitectònica del monument i comparar-la amb la part inferior de la contemporània Casa Milà per comprendre que Cèsar Martinell, principal biògraf de l’arquitecte, té raó quan avala l’autoria de Gaudí. Durant aquest temps, mentre a Barcelona uns quants intel·lectuals, en els seus cenacles i tertúlies, deien que havia nascut el Noucentisme, els carrers i les places de gran

Catalan Historical Review-12.indb 173

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 173

part de Catalunya i de la seva capital s’omplien d’edificis modernistes. Eren dissenyats per arquitectes, mestres d’obra o paletes, la major part aliens als fets de gran transcendència en la història de l’arquitectura que succeïen a d’altres racons del món: el 1906, Auguste Perret construeix a París el Garatge Ponthieu; el 1907, a Darmstadt, Joseph Maria Olbrich aixeca la Torre dels Matrimonis; el 1908, Peter Behrens comença la Fàbrica de Turbines a Berlín i Adolf Loos fa a Viena el Kärtner Bar, i el 1909, a Chicago, Wright construeix la Robie House. Gaudí s’aboca a l’exterior Gaudí no era un desconegut a Europa. Les seves obres havien estat presentades a diverses publicacions especialitzades i la seva fama augmentava gràcies als testimonis dels visitants estrangers, especialment atrets per la Sagrada Família en construcció. Però no es té notícia de cap exposició dedicada a la seva producció celebrada amb anterioritat a la que es va organitzar a París el 1910. La iniciativa va partir d’un petit grup de professionals francesos encapçalat per un reputat historiador, Gabriel Hanotaux, ministre d’Afers Estrangers entre 1894 i 1898, confés admirador de l’obra de Gaudí, a qui havia pogut visitar a Barcelona. L’arquitecte va acollir la idea amb escepticisme, possiblement relacionat amb una certa por del fracàs o el desinterès, ja que creia que els francesos no comprenien la seva obra. Ben al contrari, diu Martinell, Eusebi Güell es va manifestar entusiasmat amb la idea i es va oferir a patrocinar-la.25 L’exposició se celebrà al saló de la Société Nationale des Beaux Arts del Grand Palais de París entre el 15 d’abril i el 30 de juny de 1910. Es van exhibir ampliacions fotogràfiques, maquetes i plànols i es va fer el corresponent catàleg. Güell va convidar Gaudí a anar a la capital francesa a presentar l’exposició, però ell s’hi va negar. Va ser llavors quan, de mutu acord, van confiar la delicada missió al jove arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, amb qui Gaudí mantenia una relació d’amistat i professional que —‌diuen Raquel Lacuesta i David Galí— «cal cercar en el si d’entitats o associacions [com ara el Centre Excursionista de Catalunya], on van coincidir moguts per inquietuds comunes».26 Abans de marxar Martorell cap a París, Gaudí li va donar consells ben concisos de com havia de reaccionar davant de la incomprensió, fins i tot davant les presumibles protestes. L’exposició va tenir força repercussió a la premsa francesa, segons va explicar Martorell mateix en la crònica que va enviar a La Veu de Catalunya, publicada el 23 de juny de 1910, en la qual aprofitava per a manifestar la seva admiració per Gaudí i la seva obra. Gaudí és —‌va dir Martorell— «una figura cabdal de la modernitat en I’arquitectura del moment». Vista amb perspectiva històrica, la realitat va ser, potser, una mica diferent de com la presenta Martorell. L’obra de Gaudí havia arribat a París tal vegada una mica tard; si més no, si s’analitzava des del punt de vista de la modernitat de què parla Martorell. Aquell mateix any 1910 es va organitzar a Berlín una ex-

18/07/2019 12:47:24

174 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

posició de l’obra de Frank Lloyd Wright. Per a qui tingués l’oportunitat de veure o conèixer les dues exposicions, el contrast potser va ser rotund, concloent. Acceptant que es tractava de l’obra de dos mestres de l’arquitectura, no devia ser gaire arriscat apostar per quina de les dues representava el futur. El mateix 1910, a Viena, Loos acabava la Casa Steiner i la casa a Michaelerplatz; a Brussel·les, Josef Hoffmann enllestia el Palau Stoclet. I estaven en construcció, a Hèlsinki, l’Estació Central d’Eiel Saarinen; a Estocolm, el Palau Municipal de Ragnar Östberg, i a Munic, el Pavelló del Centenari de Max Berg. L’església de la Colònia Güell Eusebi Güell, a més de tirar endavant els negocis i les indústries que havia heretat del seu pare i exercir els càrrecs que tenia en els negocis naviliers, bancaris, ferroviaris, miners i tabaquers del seu sogre, va promoure negocis agrícoles i industrials. Entre aquests darrers, la fàbrica de panes de la Colònia Güell, edificada a partir de 1890 a la seva finca agrícola de Can Soler de la Torre del municipi de Sant Boi de Llobregat, més tard annexionada al municipi veí de Santa Coloma de Cervelló. Encara que mai no s’ha pogut documentar, és molt probable que Gaudí rebés de Güell l’encàrrec del projecte urbanístic global de la Colònia (el conjunt de les instal· lacions fabrils i el poblat per als treballadors). En aquest projecte ja es devia preveure la situació privilegiada de la futura església que havia de presidir el poblat. Les cases les van projectar els ajudants de Gaudí —‌Francesc Berenguer i Joan Rubió— amb la supervisió del mestre. El projecte de l’església se’l va reservar Gaudí. No crec, per tant, que hi hagués un encàrrec específic de Güell d’aquest projecte. La data de 1898 que esmenta Ràfols en la primera biografia de Gaudí deu referir-se a quan client i arquitecte comencen a parlar de la necessitat de tirar endavant el projecte en haver-se quedat petita la capella de la masia de Can Soler que utilitzava el veïnat de la Colònia, cada cop més nombrós. Com en el cas de la seva casa de Barcelona, Güell va donar a l’arquitecte total llibertat de creació. Gaudí va trigar anys a posar fil a l’agulla i la primera pedra del temple no es va col·locar fins al 4 d’octubre de 1908. Les obres dirigides per Gaudí, de fet, no van començar, però, fins ben entrat el 1909, al mateix temps que s’iniciava l’enginyosa maqueta funicular que havia de servir per a fer el seguiment dels treballs. (No té sentit parlar de la maqueta de cordills i saquets de perdigons com a eina de projecte, ja que per poder-la fer era imprescindible disposar d’un projecte.) El mateix any 1909, com a provatura per a aplicar a la construcció de l’església de la Colònia, Gaudí projectà i construí al recinte de la Sagrada Família l’edicle dedicat a escoles, la darrera obra mestra de l’arquitecte, ara refet per tercer cop i remogut del lloc original. Durant els anys següents, sobretot entre el 1912 i el 1914, la dedicació de Gaudí a l’obra de l’església de la colònia obrera va ser gairebé absoluta. Gaudí vivia a Barcelona, en una casa del Park Güell, i havia de fer el trajecte

Catalan Historical Review-12.indb 174

Antoni González Moreno-Navarro

d’uns vint quilòmetres que distava de l’església successivament a peu, amb tramvia, tren i tartana. Tot i així, va fer més de sis-centes visites d’obra; alguns mesos, més de vint vegades, i algunes setmanes, sis dies seguits. L’empedreïda solteria de Gaudí i el seu voluntari allunyament de les relacions socials li van permetre aquesta dedicació apassionada a l’arquitectura i, en particular, a aquesta obra, la que podia haver estat la més important. En aquells anys no visitava la Sagrada Família, pràcticament aturada per una forta crisi de disponibilitat econòmica. Les obres del temple projectades per Gaudí s’aturaren el mes de novembre de 1914. La decisió la van prendre els fills d’Eusebi Güell, espantats pel cost dels treballs, l’inici de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, pel que significava fer una església com aquella en un lloc i en una època en què les relacions socials i laborals estaven agitades (com s’havia vist el 1909 durant la Setmana Tràgica). La darrera visita d’obra de Gaudí a l’església va ser el 3 d’octubre de 1914. En aquella data no s’havia acabat ni tan sols la nau inferior del temple, la coneguda impròpiament com a cripta, la qual encara roman avui amb l’interior dels murs i del sostre sense revestir, contràriament al que havia previst l’arquitecte. Poc menys de noranta anys després de marxar Gaudí, i un cop feta una profunda recerca històrica i material, es va projectar i es va arribar a iniciar l’obra de reforma de l’interior per tal d’acostar més la seva imatge a la projectada per Gaudí.27 No va ser possible acabar-la.

La Sagrada Família Quan escric aquestes línies el temple de la Sagrada Família, l’edifici de Barcelona més conegut arreu del món, és una mola immensa al mig de l’Eixampe, feta de pedra —‌de diverses coloracions, textures i pàtines—, vorejada d’altes grues inquietes, i una munió de persones que fan fila disparen fotos o baden mentre algú els recita una història. La major part d’aquestes histories (també les que s’expliquen dins de la mola) pequen d’inexactes o amaguen matisos importants de la veritat. La inexactitud més freqüent que se sent és dir que aquell temple inacabat el va projectar Antoni Gaudí. D’altres omissions o badomeries fan referència al procés històric de la construcció, la significació social de l’edifici o la data prevista per al seu acabament. És sabut que l’impulsor i guionista d’allò que havia de ser el temple va ser un llibreter beat, Josep María Bocabella, disposat a contrarestar qualsevol revolució del seu temps. El 1881 va comprar el solar al barri de Poblet de Sant Martí de Provençals (en una operació presumptament especulativa que encara no ha estat desmentida).28 Alhora va encarregar el projecte a l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar, que el va resoldre en estil neogòtic. El 19 de març de 1882 es va col·locar la primera pedra i l’any següent Villar va renunciar a seguir barallant-se amb el llibreter. És quan apareix Gaudí, un jove

18/07/2019 12:47:24

Antoni Gaudí, un llop solitari de l’arquitectura europea

de poc més de trenta anys, no gaire alt, amb ulls blaus i poc conegut encara com a arquitecte, que rep el vistiplau de Bocabella, que serà qui continuarà tallant el bacallà. Segons Casanelles, la presència de Gaudí a l’obra serà quasi anònima fins al 1900.29 Gaudí va optar des del primer moment per continuar l’obra sense fer un nou projecte global del temple. I mai no el faria. Es limitaria a millorar alguns aspectes del projecte de Villar i projectar la façana de Llevant. El primer croquis a llapis de Gaudí referit a una possible imatge del conjunt del temple el va fer cap a 1905. Poc després, a petició del poeta Joan Maragall, Gaudí s’esforçaria a concretar una mica més el temple que estava fent sense plànols. I a la «vaguetat mantinguda fins al present», diu Casanelles, «va respondre amb una vaguetat de futur. Encara que no la va realizar personalment. La va deixar en mans d’un devot admirador». Es refereix al dibuix que es publicaria a La Veu de Catalunya el 20 de gener de 1906, molt similar al que va fer Joan Rubió i Bellver per a publicar a la revista Ilustració Catalana el 10 de març del mateix any. No hi ha més dibuixos ni plànols dibuixats per Gaudí —‌ni pels seus deixebles en vida seva—, llevat del que va fer Gaudí mateix el 1917 referent a com podia ser la part inferior de la façana de ponent, fet en un paperet que l’arquitecte duia a la butxaca quan va ser ferit de mort. Segons Martinell, el projecte global de la Sagrada Família «va ser només una imatge virtual en la ment de l’arquitecte que s’exterioritzava quan la seva càlida paraula el feia gairebé visible». Després de tres anys de no anar gairebé mai a la Sagrada Família, en ser foragitat de l’obra de la Colònia Güell i sense cap encàrrec particular més, Gaudí es va refugiar en el temple en construcció. Tancat en aquell recinte, entestat a resoldre un repte que ja no tenia cap sentit en aquell segle, com era «la superació del gòtic», i esclau de les seves dèries i obsessions, Gaudí va trencar qualsevol lligam amb l’evolució de l’arquitectura moderna. Va ser una llàstima, perquè un geni com ell hi podia haver aportat molt, si més no al debat sobre el que suposava aquella revolució ja imparable. El llop solitari que havia estat sempre es va encorralar tot sol, mansament, en aquell recinte que encara presidia el record del beat Bocabella. «L’obra arquitectònica del mestre [a la Sagrada Família]», diu Martinell, «va finalitzar amb la creu terminal de la torre de Sant Bernabé [1925], o si es vol amb els darrers detalls de la façana que [els arquitectes] Sugrañes i Quintana van acabar segons les seves instruccions. Tot l’altre», afirma el millor deixeble i biògraf que ha tingut Gaudí, «és continuació d’una nova etapa que ell tenia prevista amb noves aures rejovenidores que beneficiarien la seva obra.» Unes aures que, malauradament, no han arribat a bufar mai. A partir de 1952, altres arquitectes, refent maquetes i interpretant fotografies d’aquells escassos dibuixets de Gaudí (ni tan sols dels originals, perduts el 1936), van continuar les obres. Adjudicar a Gaudí tot el que s’ha fet després (per interessant que sigui o que pugui ser) té molt de màrqueting turístic i de menyspreu als successius arqui-

Catalan Historical Review-12.indb 175

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 175

tectes, des de Domènec Sugrañes i Gras fins a Jordi Faulí i Oller, que han dirigit les obres d’ençà de l’estiu de 1926. El 7 de juny de 1926, Gaudí va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 quan travessava la Gran Via de les Corts Catalanes a l’altura del carrer de Bailèn. Traslladat al vell hospital de la Santa Creu, al Raval, hi va morir tres dies més tard. Amb el seu multitudinari enterrament va començar la mitificació social, religiosa i política del fill del calderer de Riudoms. Però això ja és una altra història.

Notes i referències Sigfried Giedion. Space, Time & Architecture: the growth of a new tradition. Harvard University Press, Cambridge 1941. [2] Antoni González, Raquel Lacuesta, Montserrat Baldomà. Palau Güell. Itinerari de visita. Diputació de Barcelona, Barcelona 2013, p. 8. [3] Josep Pijoan. Historia del Arte, vol. 4. Salvat, Barcelona 1963. [4] Antoni González, Raquel Lacuesta, Montserrat Baldomà. El Palau Güell. Una obra mestra d’Antoni Gaudí. Diputació de Barcelona, Barcelona 2013. [5] Bruno Zevi. Storia dell’Architettura moderna. Einaudi, Torí 1950. [6] Recollit a Antoni González Moreno-Navarro. «El Noucentisme (1919-1959)». A: Carme Farré Sanpera (ed.). L’arquitectura en la història de Catalunya. Caixa de Catalunya, Barcelona 1987. [7] José Luis González Moreno-Navarro, Albert Casals Balagué. Gaudí y la razón constructiva. Akal, Madrid 2002. [8] Jaume Castell. «El Capricho, en Comillas, una obra de Gaudí abandonada». La Vanguardia Española [Barcelona], 9 de juny de 1976, p. 49. [9] Antoni González, Isabel Ordieres. «Una casa santanderina de Gaudí, precursora del Modernismo, corre peligro de derrumbamiento». El Correo Catalán [Barcelona], 18 de març de 1982. [10] Interpretació atribuïda a Gaudí i transmesa per tradició familiar dels propietaris, recollida a Cèsar Martinell. Gaudí. Su teoría. Su vida. Su obra. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Barcelona 1967. [11] Joan Bassegoda Nonell. El gran Gaudí. Ausa, Sabadell 1989. [12] José Luis González, Albert Casals. Gaudí y la razón constructiva, op. cit. [13] W. Lodia. «Interior Views from the House of Senor Güell. Barcelona». The Decorator and Furnisher [Nova York], vol. 19, n. 4 (1892). [14] William Morris. «Dyeing as an art». The Decorator and Furnisher [Nova York], vol. 19, n. 6 (1892). [15] L’A. «A Modern House in Barcelona». American Architect and Building News [Boston], 1892. [16] Academy Architecture and Architectural Review [Londres], viii, vol. 9 (1896). [1]

18/07/2019 12:47:24

176 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

[17] F. Rogent Pedrosa. Arquitectura moderna de Barcelona. Parera y Cía., Barcelona 1897; Panorama Nacional. Escogidísima colección de láminas. Reproducción fiel de esmeradas fotografías. Vol. II. Hermenegildo Miralles, Barcelona 1898; «Casa propiedad de Don Eusebio Güell y Bacigalupi, calle Conde del Asalto n.º 5. Antonio Gaudí (1888)». A: Arquitectura moderna de Barcelona. Juan Bautista Pons, Barcelona 1900. [18] Raquel Lacuesta Contreras, Xavier González Toran. El modernisme perdut. Sants, Les Corts. Base, Barcelona 2017. [19] Joan Bassegoda Nonell. El gran Gaudí, op. cit., p. 346355. [20] Josep Pijoan. Historia del Arte, vol. 4, op. cit., p. 329. [21] Antoni González Moreno-Navarro. «La Sala Mercè, el hasta ahora oculto cine de Antoni Gaudí». Loggia. Arquitectura & Restauración [València], núm. 9 (2000), p 16-21. [22] Antoni González Moreno-Navarro. «La restauración póstuma de la Sala Mercè, el desaparecido cinematógrafo diseñado por Antoni Gaudí». Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental [Barcelona: Diputació de Barcelona], núm. 14 (2004), p 31-44.

Antoni González Moreno-Navarro

[23] Antoni González. «Gaudí, ni mític ni místic: arquitecte». Nexus [Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya], núm. 16 (1996). Monogràfic Gaudí-La Pedrera. [24] Françoise Choay. «Jenney William Le Baron». A: Robert Maillard (ed.). Dictionnaire universel de l’art et des artistes. Fernand Hazan, París 1967. [25] Cèsar Martinell. Gaudí. Su teoria. Su vida. Su obra, op. cit., p. 94. [26] David Galí, Raquel Lacuesta. «Antoni Gaudí i Jeroni Martorell». Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental [Barcelona: Diputació de Barcelona], núm. 14 (2004). [27] Antoni González Moreno-Navarro. «Restauración de la iglesia de la Colonia Güell. La prevista actuación en el interior». A: Gaudí, restaurado. Informes de la Construcción [Madrid: CSIC], núm. 481-482 (2002). [28] Antoni González Moreno-Navarro, Raquel Lacuesta Contreras. «Resumen histórico de la evolución del entorno urbano de la Sagrada Familia». CAU [Barcelona], núm. 40. Monogràfic La Sagrada Familia ¿para qué y para quién? (1976), p. 22-23. [29] E. Casanelles. Nueva visión de Gaudí. La Polígrafa, Barcelona 1965, p. 77-79.

Nota biogràfica Antoni González Moreno-Navarro (Barcelona, 1943). Arquitecte (1970). Restaurador de monuments (s. ix al xx). Premi FAD 1980. Funcionari públic (1981-2013). Cap del Servei de Monuments (SPAL) de la Diputació de Barcelona (1981-2008). Director de les restauracions del Palau Güell i l’església de la Colònia Güell i de la reconstrucció virtual de la Sala Mercè. Fundador i president de l’Academia del Partal. Publicista i conferenciant. Autor de La restauració objectiva. Mètode SCCM de restauració monumental i d’una dotzena de llibres d’història i arquitectura.

Catalan Historical Review-12.indb 176

18/07/2019 12:47:25

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 177-188 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.162 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català Gemma Rubí*

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 13 agost 2018 · Acceptat 3 setembre 2018

Resum Aquest article pretén contribuir a explicar com funcionava el caciquisme a la Catalunya de la Restauració borbònica i com evolucionà en el context del sorgiment de la política i la societat de masses durant les primeres dècades del segle xx des d’una perspectiva comparada espanyola i europea. En concret, analitza la formació d’alguns cacicats territorials de poder en els districtes catalans, amb la finalitat d’aprofundir en el desenvolupament i l’evolució de les relacions caciquistes. A més, es posa en relleu el precoç procés de destrucció del torn dinàstic a Catalunya a partir de les campanyes de denúncia del caciquisme, i en quina mesura aquest procés comportà un autèntic avenç democràtic dins el llarg trànsit del liberalisme polític a la democràcia a l’Europa del tombant dels segles xix i xx. Paraules clau: Catalunya, clientelisme polític, Espanya de la Restauració borbónica, comportament polític, Path to Democracy in Europe

Introducció En general, la historiografia no s’ha prodigat gaire a l’hora d’analitzar el caciquisme a la Catalunya de la Restauració. En bona part perquè ha estat difícil i complex explicar l’existència d’aquest fenomen sociopolític en una societat industrialitzada i/o agroindustrial com la catalana d’aleshores. De fet, en principi, el més natural i lògic seria donar per feta la plena compatibilitat entre el liberalisme polític i el desenvolupament capitalista, i alhora la relació automàtica entre caciquisme i retard econòmic. Avui, afortunadament, aquest debat —‌que havia estat prou viu durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat— ja no té sentit perquè s’ha pogut verificar amb els estudis d’història comparada i transnacional que el caciquisme —‌entès com una modalitat de corrupció política concretada especialment en el frau electoral, però no solament això— va acompanyar de manera inherent el procés de modernització de les societats occidentals des de l’inici de la contemporaneïtat. En conseqüència, aquest fenomen seria concomitant amb el de favoritisme, el de clientelisme polític o el de patronatge,1 i element central en una de

* Adreça de contacte: Gemma Rubí. Grup d’Estudis i Recerca «Política, Institucions i Corrupció a l’època contemporània» (PICEC). Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Lletres. Edifici B (08193). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona, Catalunya. EU. Telèfon: +34 93 581 11 86. E-mail: MariaGemma.Rubi@uab.cat

Catalan Historical Review-12.indb 177

les hipòtesis que guien les principals recerques europees sobre la història de la corrupció política: la crítica del favoritisme o del clientelisme polític hauria transformat les tècniques de poder, cosa que fa imprescindible analitzar la micropolítica i la seva modernització en les societats contemporànies.2 En aquest procés de modernització, van ser habituals, i no pas excepcionals, les continuades tensions i contradiccions que es generaven entre els nous marcs normatius liberals presidits pels valors de llibertat i d’igualtat, i la seva aplicació pràctica, sotmesa a l’erràtica dinàmica dels interessos de les noves elits dirigents a escala estatal i local i a una constant redefinició d’aquests mateixos valors en funció de les conveniències partidistes i de la mobilitat social fruit del desenvolupament capitalista. Per tant, aquestes noves mirades fugen de l’excepcionalitat del fenomen caciquista, clientelar, o del sistema de patronatge (patronage system), i l’integren en explicacions més inclusives sobre el trànsit del liberalisme a la democràcia. Dins el marc d’una perspectiva política, el segle xix es mira des de l’alteritat, en si mateix, no pas com un esglaó necessari i obligat de la transició cap a la democràcia liberal. Des dels anys quaranta del segle xix, a Espanya, el mot caciquisme al·ludia a una concepció negativa de la política i de l’exercici del poder. El significat més genèric d’aquest mot i dels seus derivats en el mateix camp semàntic fou el d’abús de poder. Per això fàcilment se’l va identificar amb la corrupció. Un ràpid repàs a diferents rotatius locals catalans dels anys vuitanta del segle xix ens permet consta-

18/07/2019 12:47:25

178 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

tar els diferents continguts discursius del mot caciquisme en tant que sinònim de privilegi, favoritisme, arbitrarietat, despotisme, irregularitat i tirania, entre d’altres, alhora que al caciquisme se l’etiquetava una vegada i una altra de funest, opressor, desenfrenat, denigrant, immoral, menyspreable. Un símptoma de malaltia, «una plaga contra la que protestan todos los partidos y todas las personas independientes».3 En suma, condensava el pitjor de la política, els cops baixos, el politiqueig o la politicaillerie, a la qual s’oposaven un govern honest i una bona administració, ni irregular ni arbitrària. Una visió compartida amplament pels sectors catolicoregionalistes, el catalanisme, el carlisme, l’integrisme i, naturalment, per les diverses famílies republicanes, l’anarquisme i el socialisme. Fins i tot els partits del règim, malgrat ser els principals beneficiaris del caciquisme, el criticaven. El diccionari de la Real Academia Española va incorporar de manera força tardana, el 1884, el mot cacique per a referir-se a aquell personatge que exercia un poder excessiu a les ciutats i als pobles. Des del constitucionalisme gadità, aquesta imatge negativa ja s’atribuïa a un presumpte egoisme dels territoris i de les poblacions, més pendents de les trifulgues i les lluites pel poder local que no pas de l’interès general de la nació.4 En resum, la mala fama del caciquisme se la van endur els territoris, els districtes electorals, l’Administració local i les seves elits. A les dècades finals del segle xix, tanmateix, el comportament caciquista continuà reservat a les elits locals, mentre que oligarquia esdevingué el mot universal i despectiu per a qualificar la classe dirigent estatal que amb les seves males praxis hauria desnaturalitzat el règim liberal des del principi i hauria dut la nació a la decadència. La convergència entre caciquisme i oligarquia fou l’epicentre de la diagnosi duta a terme pel polític regeneracionista Joaquín Costa a partir dels resultats de la famosa enquesta que elaborà a l’Ateneu de Madrid el 1901, un relat que ha gaudit d’un llarg recorregut intel·lectual i historiogràfic fins a arribar als nostres dies.5 En les línies que segueixen pretenem contribuir a explicar com funcionava el caciquisme a la Catalunya de la Restauració i com evolucionà en el context del sorgiment de la política i la societat de masses durant les primeres dècades del segle xx. En concret, analitzarem com es formaren alguns cacicats territorials de poder en els districtes catalans, amb la finalitat d’aprofundir en el desenvolupament de les relacions caciquistes. A més, explicarem el procés de destrucció del torn dinàstic a Catalunya a partir de la denúncia del caciquisme, i en quina mesura això comportà un autèntic avenç democràtic.6

Liberalisme oligàrquic, executivisme i frau governamental D’ençà de l’inici del constitucionalisme, tradicionalment el sistema polític espanyol va tendir a dipositar més pes en el factor de la governabilitat que no pas en el de la re-

Catalan Historical Review-12.indb 178

Gemma Rubí

presentativitat, fins a arribar al règim actual dissenyat per la Constitució de 1978, en el qual, per contrarestar la inestabilitat política de la Segona República, hom va tornar a optar per reforçar la governabilitat. Aquesta característica estigué molt marcada en l’Espanya del segle xix, quan es garantia la governabilitat al mateix temps que gairebé es neutralitzava la representativitat de la ciutadania en els parlaments, un element no pas exclusiu, sinó també present en d’altres règims liberals coetanis.7 Hi tingué força a veure el model d’estat liberal que es bastí, força similar al francès, uniforme i centralitzat, que havia d’exercir una tutela sobre la societat en tant que únic representant legítim dels interessos col·lectius, però també pel pes de la moral catòlica, molt present en les pràctiques polítiques. A l’Espanya de la Restauració borbònica, igual que al Portugal de la Regeneraçao, a la França de Napoleó III i a la Prússia de Bismarck, així com a la monarquia constitucional romanesa definida a la Constitució de 1866, la lluita pel poder polític s’entaulava en el poder executiu. Específicament, a França, Espanya, Portugal i també a Romania, la distribució dels poders estava escassament articulada i era reduïda, reposava sobre la preeminència del poder executiu, i l’Administració pública estava fortament jerarquitzada i centralitzada.8 A més, a l’Espanya de la Restauració, tal com establia la Constitució de 1876, qui s’encarregava de repartir el poder entre les elits polítiques era la Corona, de manera que finalment es va poder garantir el consens liberal que l’Espanya isabelina havia estat incapaç d’aconseguir. No obstant això, el règim només podia ser estable si es cometia d’una manera sistemàtica frau governamental, necessari per a controlar els processos electorals des dels estaments oficials. Amb aquest mecanisme, el liberalisme espanyol hauria completat el seu projecte, si bé en detriment d’un dèficit notable de ciutadania política.9 I com a conseqüència més escandalosa, la desnaturalització del principi de govern representatiu i el menyspreu consegüent de la voluntat de l’electorat. Un menyspreu que romania impune, car s’acceptava amb força naturalitat el que es considerava un gran benefici, és a dir, la influència moral del Govern, un principi rector a l’hora d’exercir el poder que permetia orientar al seu arbitri les preferències electorals dels ciutadans en tant que es considerava garant i intèrpret dels interessos col·lectius.10 Catalunya va ser un dels indrets, al costat del País Basc i Navarra i de grans ciutats com Madrid o València, en què el sistema del torn dinàstic de la Restauració es va descompondre amb més precocitat i amb notable fermesa. Cal, en conseqüència, no solament identificar les causes que van conduir al desprestigi dels partits dinàstics a Catalunya i que ho van fer d’una manera tan primerenca, sinó també com les diferents forces polítiques es van realinear i es van adaptar al nou escenari electoral presidit per la pluralitat i la competitivitat, i quin tipus de mecanismes van emprar per obtenir i controlar les respectives quotes de poder, incloses les pràctiques de mobilització de clienteles. En el moment en què el torn dinàstic i l’encasellat (la

18/07/2019 12:47:25

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català

distribució a priori dels escons per part del Ministeri de la Governació) van ser més difícils de reproduir i d’imposar, sobretot a partir del començament del segle xx, la ingerència governamental va ser progressivament discutida i substituïda en el si dels districtes electorals per la mobilització i la competitivitat electoral, si bé haurien continuat essent acompanyades d’hàbits corruptes.11 L’atenció s’ha focalitzat essencialment en els mecanismes de detenció oligàrquica del poder polític, explicats bàsicament mitjançant el consens intraelitista entre els polítics professionals del centre madrileny i les elits territorials de la perifèria.12. A Espanya i Portugal, mitjançant el torn dinàstic en el primer cas i del rotativisme en el segon, els governs, amb el concurs moderador de la Corona, van poder modular el ritme del relleu elitista. També seria el cas del règim liberal instaurat a Romania just després de la seva independència respecte de l’Imperi otomà per tal com fins a la Primera Guerra Mundial cap govern va perdre les eleccions que havia organitzat.13 El procés d’adaptació d’aquest pacte elitista a les transformacions socials i a la consolidació d’una societat civil articulada per grups d’interès, i d’un pacte garantit pel frau governamental i per un sistema social de patronatge, a una societat de masses, fragmentada en múltiples interessos i nuclis d’afinitat grupals, és un dels grans buits que encara no tenim del tot coberts. Tampoc no acabem de saber si va haver-hi adaptació a la política competitiva per part dels partits dinàstics, o en quina mesura van cohabitar les pràctiques caciquistes dutes a terme per elits partidistes disposades a competir pel vot dels ciutadans amb una lògica de control clientelar del vot, tant de tipus vertical com horitzontal, exercit per dinàstics i per antidinàstics. És a dir, descobrir en quina mesura a l’albada del segle xx les eleccions ja no van ser exclusivament una manera més de legitimar les jerarquies socials, tal com ho havien estat en el transcurs del segle anterior i perfectament explicables pel concepte patrimonial del poder, sinó que la lògica competitiva forçà una confrontació entre grups de poder.14 Unes elits que ja no es recolzarien en l’ordre natural de la societat i/o en el massiu frau governamental, sinó en les maquinàries dels partits, més o menys rudimentàries, i en la dialèctica entre el centre polític i les perifèries territorials, entre Madrid i les elits locals. El vell debat plantejat per Salvador de Madariaga —‌que posteriorment recollí Raymond Carr— centrat a esbrinar si amb el pronunciament del general Primo de Rivera havia mort un nadó, la democràcia, o bé s’havia rematat un vell moribund, el règim oligàrquic, a la fi del règim de la Restauració, encara roman ben obert.15 Aquest debat ha basculat entre sospesar la vitalitat de les forces dinàstiques i dels partits de l’oposició, posant l’accent en les seves febleses i limitacions, per un cantó; i a emfasitzar, per l’altre, el comportament oligàrquic, elitista i patrimonial dels partits del torn que l’haurien conservat fins al final, impedint així la democratització d’un règim que conservaria el seu caràcter liberal i oligàrquic. Podríem enriquir aquest debat amb algunes aportacions fetes entorn dels orígens

Catalan Historical Review-12.indb 179

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 179

de la dictadura primoriverista que situen el col·lapse polític del sistema com la principal causa de la seva deriva autoritària i pretoriana.

La política de «bufet»: caciquisme i cacicats en la Catalunya de la Restauració16 En comparació amb la gran vitalitat que l’estudi del caciquisme ha experimentat a Espanya en el decurs fonamentalment de la dècada dels anys noranta del segle passat, a Catalunya aquest fenomen sociopolític ha gaudit de força menys atenció per part de la historiografia contemporània. Sens dubte, ha estat un component central que ha servit per a identificar, descriure i caracteritzar la vida politicoelectoral de la Restauració, element, per tant, inseparable de les anàlisis de l’evolució de la sociologia electoral, però sense anar més enllà i explicar-ne el significat i la funcionalitat. En conjunt, hom l’ha tendit a mirar d’una manera un xic folklòrica quan s’han descrit les trampes comeses per a falsificar els resultats electorals, o bé se l’ha vinculat amb les relacions de poder local, sovint mancant-hi una argumentació plausible del funcionament dels mecanismes clientelars i de la seva transformació. Per exemple, ha interessat molt menys explicar el contingut de les protestes electorals i el seu recorregut juridicopolític. En general, llevat d’algunes escasses monografies notables, sovint el caciquisme s’ha naturalitzat invisibilitzant-lo dins de l’escena política de la Restauració a Catalunya. Tal vegada, aquesta escassa atenció estaria relacionada amb la pervivència de la tesi interpretativa de Jaume Vicens Vives segons la qual el caciquisme s’hauria manifestat d’una manera beneficiosa en la Catalunya de la Restauració borbònica, i àdhuc fins a un cert punt indulgent amb les oposicions antidinàstiques. En general, aquest caciquisme recolzaria no tant en la violència com en la neutralització o atracció de l’adversari polític, i fonamentalment, especifica Vicens, «cansant i desil·lusionant els electors».17 Segons aquesta interpretació, Catalunya no va ser en el seu conjunt una terra de candidats forans o cuneros, com insistien els catalanistes, sinó que l’elit dirigent catalana es va subjectar sense gaires problemes als designis de la voluntat governamental, malgrat que només se sentissin «ministerials a la catalana». El canvi de segle, la crisi financera i política de l’Estat, així com la seva incapacitat per assimilar les reivindicacions obreristes i autonomistes i el combat contra el caciquisme governamental portarien els obrers a abraçar l’anarcosindicalisme i les classes mitjanes a sentir-se representades pel catalanisme polític. En línies generals, aquesta tesi ha romàs bastant intacta i còmodament abraçada per la historiografia catalana. No obstant això, no té en compte ni la singularitat del caciquisme català, si és que existí com a tal, ni com es va adaptar al nou escenari de competitivitat politicoelectoral

18/07/2019 12:47:25

180 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

—‌abans inexistent, almenys d’una manera sostinguda en el temps— que es va inaugurar amb ritmes diferents entre 1901/1903 i 1907.18 La interpretació de Vicens Vives va ser objecte d’una profunda discussió per part de l’historiador italià Gabriele Ranzato en un estudi pioner sobre la ciutat de Sabadell, coneguda, per la seva especialització en la indústria textil llanera, com la «Manchester catalana»19 La hipòtesi que aquest historiador va plantejar fou que una burgesia com la catalana no havia d’adoptar necessàriament actituds polítiques liberals; en definitiva, que el liberalisme econòmic no havia d’anar acompanyat obligatòriament dels valors i les pràctiques del liberalisme polític. Aquesta relació no automàtica ens sembla ara força evident, però en el context dels intensos debats sobre la revolució burgesa que van sostenir els historiadors dels anys vuitanta del segle passat no ho era tant, ni de lluny. Ranzato assegurava que els fabricants llaners sabadellencs van preferir convertir-se en hostes de l’Estat, en mers súbdits, a canvi de la protecció dels seus negocis tèxtils, per por de córrer els riscos inherents al mercat lliure. És veritat que Borja de Riquer va replicar aquesta tesi, intentant obrir un debat, quan va sostenir que els polítics catalans, malgrat sentir-se allunyats dels polítics professionals de la Restauració, sí que es van prestar a l’encasellat quan els va convenir; a més a més, argumentà que el caciquisme era un fenomen de la vida quotidiana: ni una manifestació específica del bloc de poder oligàrquic, en al· lusió a Manuel Tuñón de Lara, ni tampoc, sense més, un epifenomen de la vida política.20 Després d’aquest debat, a remolc de l’auge de la història local, la tendència fou la d’analitzar el caciquisme d’una manera monogràfica, per bé que sempre vinculada a la dinàmica dels processos electorals i de la representació política dels districtes. Excepcionalment, els estudis del caciquisme s’han desenvolupat dins el marc de la història social de la política situant-los en el trànsit de la política de notables a la política de masses. Són ben escasses les monografies que tracten el conjunt de Catalunya o els districtes electorals de les demarcacions provincials, solament per a Lleida i Tarragona, mentre que tant a Barcelona com a Girona només trobem algunes anàlisis i reflexions situades en l’àmbit local.21 A més a més, en alguns treballs s’intenta explicar el funcionament del poder local com a metodologia específica d’anàlisi del caciquisme. Un enfocament paral·lel, si bé amarat d’una ambició comparativa, és el que he impulsat sobre la modernització política de les ciutats catalanes durant el regnat d’Alfons XIII, que m’ha permès definir un model de canvi polític que tindria algunes pautes comunes i d’altres de singulars a cavall de les correlacions canviants de forces polítiques en les lluites pel poder local.22 Les característiques comunes serien el declivi de les forces dinàstiques, l’hegemonia de les oposicions (republicans i sobretot catalanistes de la Lliga Regionalista), la readaptació del clientelisme polític al servei de la lluita interpartidista, la pluralitat i la competitivitat electorals, la mobilització electoral i la politit-

Catalan Historical Review-12.indb 180

Gemma Rubí

zació del carrer en tant que espai públic de confrontació politicoideològica permanent entre cultures polítiques oposades. Un pas més enllà el va fer el professor Manuel Marín en un paradigma radicalment diferent, el de la història cultural i simbòlica de la política i, per tant, del caciquisme.23 Se centrà en un estudi de cas, de caciquisme urbà i industrial, el que va alimentar la figura del fabricant llaner Pau Turull i Comadran. Amb aquest treball —‌basat en una recerca exhaustiva feta a partir de la rica correspondència conservada a l’arxiu privat de la família Turull—, Marín va introduir algunes de les claus que permeten analitzar el caciquisme com un fenomen natural, normal, adaptat a mitjans urbans i industrials de la societat catalana de la Restauració. Pau Turull va ser un notable que exercia un gran ascendent sobre la comunitat local i que actuava com a banquer dels altres notables de Sabadell gràcies a la seva immensa fortuna. Aquesta posició privilegiada en la jerarquia «natural» de la societat el va encaminar a monopolitzar la representació parlamentària mitjançant la seva capacitat d’aglutinar complicitats i interessos contraposats, fins i tot dels mateixos republicans federals, amb els quals va arribar a pactar, quan li va fer falta, i dels quals fins i tot va comprar el silenci polític. No obstant això, quan se li va presentar el moment de professionalitzar-se i de responsabilitzar-se de la maquinària electoral —‌de l’anomenada «manovella» electoral, «manubrio» en la terminologia de l’època—, llavors va fracassar en la seva obstinació i no va aconseguir frenar la mobilització del moviment obrer, més que no pas per incapacitat, per inadaptació. L’últim diputat dinàstic escollit al districte de Sabadell fou precisament el seu germà, Enric Turull, elegit en els comicis generals de 1914 gràcies a les tupinades i als vots dels pobles rabassaires del districte.24 El règim necessitava polítics professionals que alimentessin les ambicions dels partits governamentals, no pas les seves ambicions personals. La despectiva manera com el governador civil de Lleida, el 1905, anomenà la «política de bufet» que seguien els prohoms que no es volien tòrcer a la seva voluntat al·ludeix precisamernt a l’obstinació d’alguns notables a conservar o ampliar les seves esferes de poder territorial en detriment dels objectius polítics dels partits als quals servien, que eren bàsicament els del Govern que havia organitzat les eleccions. En el fons, es debatien dos notables pel control polític de la província de Lleida després de la mort de Sagasta i davant l’amenaça de l’ascens dels republicans: Miquel Agelet i Emili Riu, ambdós alineats dins del partit liberal, però a partir d’aleshores en faccions oposades, el primer seguidor d’Eugenio Montero Ríos i el segon de Segismundo Moret.25 Fins al 1919, el sempitern diputat per Sort Emili Riu no assolí el lideratge provincial. Els ministres de la Governació es veien obligats a barallar-se constantment amb els personalismes, amb les intencions dels candidats de l’oposició, amb les d’altres candidats no apadrinats pel govern de torn disposats a gastar diners per aconseguir la seva elec-

18/07/2019 12:47:26

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català

ció i amb les reivindicacions dels districtes, de manera que l’encasellat governamental, especialment a Catalunya des del tombant de segle, va ser progressivament més laboriós de tramar fins que va esdevenir impossible. El 1914, el Govern considerà Catalunya electoralment emancipada. La limitació manifestada pel fabricant i diputat per Sabadell Pau Turull ens duu a descobrir com es van transformar els cacicats «naturals» en màquines al servei del reclutament clientelar del vot, la base sobre la qual el règim polític de la Restauració buscava l’estabilitat i el fonament més important de la seva permanència. Algunes vegades, aquests cacicats es desintegraven a mesura que es produïa una diversificació econòmica que comportava l’aparició de noves elits disposades a discutir l’hegemonia del notable tradicional. Aquesta seria la història que ens ha explicat Joaquim Capdevila per a la ciutat de Tàrrega, centrada en la figura de l’hisendat Enric de Càrcer, fidel adepte del canovisme, que va ser capaç d’entreteixir i lligar vincles estables amb la Diputació provincial i amb altres diputats a Corts dels districtes del pla lleidatà, d’una manera totalment aliena a la militància política dels dirigents d’aquestes institucions, malgrat l’hegemonia del partit conservador a la província durant els primers decennis de la Restauració.26 Arran d’un conflicte d’irregularitats relacionat amb el subministrament del fluid elèctric i de l’aigua, monopolitzat per una companyia propietària de Càrcer, es va formar una àmplia i heterogènia coalició en la qual es van integrar els liberals, els catòlics, els catalanistes i els republicans, i més tard s’hi afegiria una facció del partit conservador enfrontada a aquell patrici que havia exercit durant anys un caciquisme polític, social i simbòlic. En el fons s’esdevenia un canvi polític directament vinculat a l’aparició d’unes noves classes socioeconòmiques representades per industrials i comerciants que no estaven disposades a seguir tolerant l’hegemonia del poder que la petita noblesa tradicional havia exercit des del segle xviii. Aquesta petita ciutat capital comarcal entrava de ple en l’era de la política de la mobilització de les masses, i la competitivitat pel vot, al costat del dinamisme de la vida social i cultural, constituïa una manifestació més de la moderna societat que s’albirava. Per tant, podrem observar dos fenòmens de configuració de cacicats en la Catalunya de la Restauració: els de vella factura, representats pels casos exposats —‌un de naturalesa rural, com el d’Enric de Càrcer a Tàrrega, i un altre d’urbà i industrial, com el del fabricant Pau Turull a Sabadell, com dos exemples paradigmàtics—, i els cacicats que van sorgir posteriorment, en resposta en part a la necessitat d’estabilització de la representació parlamentària dels districtes electorals, una tendència equiparable a la de la resta d’Espanya, però situada més tardanament, a partir de 1914, com seria el salisme en el districte de Terrassa en mans del liberal Alfons Sala Argemí, ennoblit pel rei Alfons XIII amb el títol de comte d’Egara. Els primers cacicats estaven més íntimament vinculats a interessos

Catalan Historical Review-12.indb 181

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 181

econòmics homogenis, de naturalesa rural o industrial, monopolitzats per patricis, i eren la traducció política d’unes relacions socials presidides pel patronatge, el paternalisme i els vincles de dependència, més propis i específics de societats tradicionals, amb un fort arrelament als interessos de la terra o bé amb una embranzida de la industrialització, però amb una mentalitat i uns imaginaris ancorats en la societat encara fortament presidida per valors comunitaris. Els nous cacicats, però, obeïen a les exigències de professionalització de la representació parlamentària, d’una banda, de manera que la seva fi última era no solament guanyar les eleccions legislatives, sinó sobretot conservar l’escó; de l’altra, responien molt probablement a una via per contrarestar l’accés de les masses a la vida electoral, neutralitzant en la mesura possible el pluralisme partidista i la competència electoral, consolidant una representació estable mitjançant l’hegemonia exercida per un partit o bé per una oligarquia de poder amb projecció transversal, com va ser el moviment salista desenvolupat a la ciutat de Terrassa. El salisme va expressar la consolidació d’un moviment polític transversal, de naturalesa oligàrquica, però al mateix temps va ser capaç d’oferir respostes individuals i col· lectives, articulat entorn del fabricant Alfons Sala i Argemí, que, d’una manera gairebé ininterrompuda, va monopolitzar la representació parlamentària del districte de Terrassa entre 1891 i 1923, primer com a diputat i més tard com a senador. Va començar la seva carrera política a la Diputació provincial de Barcelona el 1883, i més tard va obtenir l’escó de Terrassa, al qual va renunciar quan es va abstenir de presentar candidatura a les eleccions de 1907, àmpliament guanyades per la plataforma de Solidaritat Catalana. El salisme, amb els seus homes de confiança ben instal·lats a les institucions locals, polítiques, culturals i econòmiques de la ciutat de Terrassa, va poder contemporitzar amb el moviment obrer i el catalanisme conservador, que estava molt afermat, mantenint-lo al marge de la representació a Corts.27 La discussió del predomini salista va ser gradual a mesura que el potent republicanisme denunciava les maquinacions existents en els comicis electorals que normalment es produïen en els municipis rurals del districte. Una de les pràctiques més irregulars i que va generar un rebuig més gran en l’opinió pública d’aquest districte va ser la que va tenir lloc al poble de Rellinars en ocasió de les eleccions de 1920, els vots de les quals van decantar la victòria de Sala enfront del candidat republicà catalanista, Domènec Palet i Barba. En aquella ocasió es va atribuir a una gran nevada el motiu pel qual l’acta electoral es va lliurar amb un retard totalment infonamentat. La realitat se situava en una altra instància. Com resava el cuplet —‌un dels molts que van circular sobre Sala i els seus seguidors—, «En Sala deia: / Que votin tots els morts que al poble hi tinc. / Si trobeu cap paralític, / també el feu anar a votar / I si sol ell no pot valdre’s, / ja amb la neu rodolarà!»28

18/07/2019 12:47:26

182 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Podríem també fer-nos ressò d’altres formes d’hegemonia política territorial amb vocació de permanència a partir d’un altre exemple, el que ens proporciona el marquès de Camps, el seu immens patrimoni i la influència exercida en diferents comarques gironines. El primer marquès de Camps, Pelagi de Camps, era el vuitè major contribuent de Catalunya a mitjan segle xix. El seu fill, Carles de Camps i Olzinelles, afiliat a la Lliga Regionalista, no es va salvar de les acusacions dels republicans en diferents moments de la seva carrera política. Durant la votació en les eleccions de 1916, Camps es va reunir al seu poble, Salt, amb els propietaris i els fabricants davant del col·legi electoral. En aquest local, segons el periòdic L’Autonomista, el marquès es va obstinar en la tasca de comprar vots i de proporcionar paperetes als seus arrendataris i als obrers de la fàbrica, «que després eren vigilats des de l’escala del col·legi electoral perquè no poguessin canviar-les d’acord amb la seva manera de pensar».29 Finalment, caldria esmentar el tipus de domini caciquista exercit per la família Godó sobre el districte d’Igualada i que va tenir efectes amplificadors mitjançant el control que des del diari La Vanguardia exerciren sobre l’opinió pública catalana. Aquesta història l’ha explicat molt bé Pol Dalmau en la seva tesi doctoral que acaba de prendre forma de llibre. Aquest historiador conjuga les virtuts de la història social de la política aportant llum sobre la transició de la política de notables a la de masses a Catalunya, si bé al mateix temps incideix en els components simbòlics i de representació cultural d’aquesta família de fabricants sobre una comunitat local, la de la comarca de l’Anoia, però també en atenció a la comunitat de lectors del seu diari, un recurs de poder en alça durant el sorgiment de la societat de masses a Catalunya.30 Malgrat que els fundadors de La Vanguardia, Bartomeu i Carles, van fugir de la crisi industrial que va assotar aquesta comarca a mitjan segle xix i es van instal·lar a Bilbao, on van desplegar una nova línia de negoci, van conservar en tot moment els seus vincles familiars (negoci i família eren dues cares d’una mateixa realitat) i territorials. El suport de la parentela i de les amistats polítiques al districte els va servir per a basar la seva influència política i aconseguir la representació parlamentària. Els membres de la família van conservar l’escó fins a les eleccions de 1914. Però en les eleccions de Solidaritat Catalana d’abril de 1907 el propietari del diari pertanyent a la segona generació, Joan Godó Lallana, va patir una seriosa ensulsiada en perdre aquests comicis davant d’una àmplia coalició anticaciquista formada per carlins, republicans i catalanistes. Joan Godó detestava el caciquisme, però estava al mateix temps a favor dels «bons cacics» com ell mateix, que es considerava el diputat «natural» del districte. Un capital simbòlic que va contribuir a revestir la seva autoritat i la seva imatge pública de bon notable gràcies als suports socials que tenia al districte i també gràcies al seu diari. Després de la fi del cacicat dels Godó, com en d’altres districtes, es desfermà una intensa politització, animada

Catalan Historical Review-12.indb 182

Gemma Rubí

per la crisi vitivinícola, canalitzada a través de l’associacionisme i que agrupava els interessos dels agricultors propietaris i dels rabassaires, els parcers que conreaven les vinyes. Aquesta politització ha estat estudiada al municipi dels Hostalets de Pierola, a la comarca de l’Anoia.31 Els interessos de classe es van expressar políticament en un escenari de competició electoral a través de la Lliga Regionalista i del republicanisme. En definitiva, en la Catalunya de la Restauració, l’existència de cacicats entesos com a espais de dominació política territorial per part de famílies de notables fou una nota comuna, però no pas continuada en el temps. Els cacicats o xarxes de poder territorial es caracteritzaven per ser un eixam de clienteles i de fidelitats teixides entorn de la preeminència econòmica d’un prohom, d’una família o d’una nissaga, que se sustentaven en l’ascendent social que exercien sobre la comunitat local i que tenien una traducció lògica en l’esfera de la representació parlamentària. No observem piràmides provincials més o menys estables de caps polítics més enllà de l’existència de polítics professionalitzats en la confecció de l’encasellat governamental. Al contrari, per sota del control de la influència electoral que exercien aquests polítics professionals, sí que constatem una transformació de les xarxes de poder territorial a mesura que des del tombant de segle emergien nous interessos econòmics i les classes mitjanes s’organitzaven de manera autònoma de les elits tradicionals fent més plural la representació política dels districtes i les localitats. Podríem esmentar l’aparició de moviments republicans amb base territorial com fou sobretot el marcel· linisme als districtes de Tortosa i de Roquetes, magníficament estudiat per Josep Sancho, o el control polític que exercí l’advocat manresà Maurici Fius i Palà sobre els pobles industrials del districte de Manresa.32 Republicans i catalanistes foren els grans beneficiats de la descomposició del torn dinàstic a Catalunya en detriment dels partits del règim que no restaren impassibles, sinó que intentaren reacomodar-se a la nova situació sense tanmateix reeixir-hi.

Protestes electorals, denúncies i lluita contra el caciquisme: mobilització política en una societat de masses emergent Tot i la xacra que suposaven les acusacions de corrupció i la presentació de protestes, la capacitat de cometre actes de corrupció era, paradoxalment, sinònim de possessió de recursos de poder. També ho era la possibilitat de fer decantar una sentència judicial sobre la validesa dels comicis. Així, les denúncies judicials analitzades per Josep Noguera al districte de Berga (Barcelona), sobre els litigis de frau electoral, revelen la voluntat no solament de reparar l’honor ultratjat provocat per coaccions, intimidacions i fins i tot agressions físiques, sinó també de guanyar legitimitat públicament.33 En les eleccions es mantenia una au-

18/07/2019 12:47:26

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català

tèntica lluita simbòlica pel poder, i les pràctiques corruptes eren una tècnica de poder com una altra, consentida en la seva justa mesura per la concepció cultural hegemònica del liberalisme polític de la Restauració. Amb el temps, les protestes electorals anaren canviant de modalitat; segurament estigueren també més ben fonamentades, per bé que sovint es presentaven a posteriori, no pas en el moment de l’escrutini, i fins i tot eren replicades pels candidats protestats. L’anàlisi de la jurisprudència electoral del Tribunal Suprem efectuada per l’advocat Francisco Aguado el 1920 —‌que cobreix el període 19101916— posa en relleu, d’una banda, les limitacions de l’alt tribunal per acceptar les protestes (ho feia quan constatava grans desproporcions en la distribució del vot), i de l’altra, com es van diversificar quant a modalitat i intensitat.34 Per a la demarcació de Barcelona, Jaume Muñoz ha demostrat clarament la pèrdua d’importància de la violència física o de la coacció exercida per càrrecs públics, en benefici sobretot de la pràctica creixent de compra de vots.35 Fins i tot en algunes poblacions foren els mateixos alcaldes els compradors dels sufragis. Per la seva banda, les tupinades continuaren fent acte de presència de maneres diverses: trencadissa d’urnes, adulteració del cens o bé omplint les actes electorals de manera arbitrària. Als municipis de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i la Pedra, Guixers i Navès, del districte de la Seu d’Urgell, en els comicis de 1916, segons una protesta, haurien votat més electors que no pas els continguts en el cens. El gran problema inherent a l’estudi de les protestes electorals és el de la seva fiabilitat, per tal com sovint es presentaven després d’haver-se celebrat les eleccions. I de manera també creixent incorporaven contraprotestes que intentaven neutralitzar el possible recorregut de la protesta. Aquest seria el cas del districte de Puigcerdà en els comicis de 1916, en què lluitaven un dinàstic, Joan Dagas, i el candidat de la Lliga Regionalista, Eusebi Bertrand. Enfront de l’allau de protestes presentada per Dagas, que demanava la nul·litat dels comicis, adjuntà llistes d’electors que afirmaven haver-lo votat per estar d’acord amb les seves idees i amb els serveis prestats al districte. L’alt tribunal revalidà el resultat de les eleccions. La progressiva sensibilització de l’opinió pública en contra del frau electoral, les prèdiques regeneracionistes molt potents a partir de la crisi de 1898 i la fortalesa de les opcions antidinàstiques a Catalunya menaren a un escenari en què la intolerància envers l’abús de poder i les irregularitats administratives esdevingueren un implacable motor de politització i de competència electoral. En la demarcació barcelonina, Manuel Planas i Casals, que vetllava pels interessos dinàstics conservadors en aquesta provincia, donà per desarticulada la influència del partit conservador arran del fracàs experimentat en els comicis de maig de 1903.36 En efecte, els conservadors havien perdut els districtes de Mataró, Berga, Sabadell, Vilafranca i Vilanova malgrat haver-ne organitzat les eleccions. En total, foren elegits tan sols quatre candidats conservadors, dos de liberals,

Catalan Historical Review-12.indb 183

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 183

quatre de la Lliga Regionalista, nou de republicans i un d’independent. Els grans guanyadors foren els republicans, que es presentaven units i que se situaren com la primera força a la circumscripció de Barcelona, i els grans derrotats, els dinàstics i la Lliga. Planas argumentava que una de les causes del desastre havia estat «el sensible quebrantamiento del partido conservador, tenazmente combatido por catalanistas y republicanos y no amparado eficazmente por el Gobierno», que s’havia mantingut neutral per la no intercessió del governador civil, una lliçó que van haver d’aprendre si volien continuar tenint algun ascendent en la política catalana.37 El caràcter de la denúncia o de la protesta canvià en funció de la diversificació dels interessos i de les demandes, de la seva pluralitat i de l’afany de representatitivitat canalitzat pels partits antidinàstics. La Lliga Regionalista bastí un corpus de pensament, gràcies fonamentalment a la ploma d’Enric Prat de la Riba, que legitimà la seva acció política tenint com a epicentre la destrucció del que anomenava la «ciutadella del caciquisme».38 Així es construïa la nova política, la veritable política, la política al servei dels interessos de la societat civil. I així esdevenia representativa mentre que, al mateix temps, s’obria una lluita entre dinàstics i catalanistes pel monopoli de la vida política catalana. Les campanyes de denúncia contra el caciquisme es van visibilitzar particularment en ocasió de les eleccions de Solidaritat Catalana celebrades el 21 d’abril de 1907. S’identificà el caciquisme amb la mala política que practicaven els dinàstics, cosa que comportà un èxit esclatant per als candidats de la coalició solidària, formada per tots els partits llevat dels dinàstics i dels republicans lerrouxistes i que obtingué quaranta-un dels quaranta-quatre escons en disputa.39 Tanmateix, una cosa era el pla discursiu i una altra la praxi política. Aquesta tensió es reflectí amb cruesa en la protesta i aldarull que es coneix com «l’avalot dels burots», esdevingut a la vila d’Artés (Bages) el 2 de gener del 1917. En aquest cas, el caciquisme a combatre no era el dinàstic, sinó el de la Lliga Regionalista, que tenia al districte de Castellterçol, del qual formava part el poble, un feu en mans de Francesc Cambó, que no disposava d’un districte propi i que, a més a més, era moneda de canvi en les negociacions de l’encasellat governamental.40 Aquí s’invertiren els termes: el diputat cunero, és a dir, assignat a dit, era un polític antidinàstic, alhora que les autoritats locals eren proclius a la Lliga, com també l’hisendat i diputat provincial Antoni Abadal. Al poble d’Artés, a més, els fabricants Berenguer eren gairebé els amos i senyors de la població, ja que donaven feina a un 30 % de la gent (hi treballaven uns 800 obrers), tot dinamitzant l’economia local, fins al punt que la vila es confonia amb la fàbrica i la fàbrica amb el poble, i el capellà, el metge i l’Ajuntament eren dominats per la mateixa família i la seva clientela. Malgrat que el govern Canalejas havia suprimit l’impost dels consums el 1912, aquesta contribució es continuava cobrant a causa de l’asfíxia financera de molts municipis petits. El 1917, la capacitat

18/07/2019 12:47:26

184 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

adquisitiva dels treballadors artesencs havia minvat per culpa de l’encariment de la vida en plena Primera Guerra Mundial i perquè el monopoli els abocava a rebre salaris de subsistència. En aquest context, la puja del referit impost per tal d’eixugar el deute provocat per la canalització equivocada d’una aigua poc potable, que a més a més beneficiava la finca del diputat provincial Antoni Abadal, fou l’espurna que va encendre els ànims.41 En el fons, aquesta protesta fou la punta de llança d’una problemàtica més estructural: d’una banda, la fi del monopoli tèxtil practicat pels Berenguer així com de la política paternalista, i de l’altra, la denúncia del dèficit de representació política canalitzada pels republicans mitjançant la mobilització dels obrers i dels botiguers, els grans perjudicats per l’ascens de la pressió fiscal. L’avalot finalitzà amb la dimissió de la corporació local, la creació d’un sindicat (Associació Obrera d’Artés) i l’aixecament d’una cooperativa industrial que més tard es privatitzà (la Tèxtil d’Artés), tot i el locaut de sis mesos decretat pels fabricants Berenguer. Es reintroduí l’impost de consums, però seria recaptat per la via del repartiment veïnal, molt menys greujós per a l’economia local. Per sempre més, la Lliga perdé el control polític del poble. Un cas ben diferent fou el conflicte de l’arròs, conegut també com la «guerra de l’arròs» al Baix Empordà (Girona), i la seva politització.42 Aquí podrem observar quins foren els esforços per part d’un candidat dinàstic per a conservar l’escó en els comicis més mobilitzats i participatius de la Catalunya de la Restaruació, els d’abril de 1907. El conflicte es generà per la presència novament de paludisme i el seu impacte sobre la salut pública. El comte de Serra i de Sant Iscle, Robert de Robert, candidat conservador, que tenia enfeudat des de feia temps el districte de Torroella de Montgrí i dirigia la política conservadora a la província de Girona, maldà per esdevenir el portaestendard dels interessos dels antiarrossaires. En un escenari de progressiva llunyania de la classe política gironina envers l’Estat, per al Govern conservar el feu de Torroella era una necessitat vital.43 Si es perdia l’escó, es defenestrava del tot la política conservadora en aquella demarcació. Per aquesta raó, tots els esforços del candidat anaren encaminats a difondre entre els electors el màxim zel que posava el Govern en la cura de la salut pública. No obstant això, ni el Govern internament tenia clara la prohibició total del conreu de l’arròs per a frenar els casos de paludisme, ni tampoc el rival, el candidat solidari, el notari republicà nacionalista Josep Torras i Sampol, canalitzava els interessos dels arrossaires tal com pregonava Robert. És curiós com la lluita anticaciquista l’enarborà un candidat dinàstic, suposadament contra els productors d’arròs, és a dir, contra una imposició del caciquisme, mentre que en realitat Robert només aspirava a satisfer el Govern conservador liderat per Antonio Maura i obtenir una senadoria vitalícia acompanyada del títol nobiliari de gran d’Espanya. Qui en realitat entomà de valent la lluita antiarrossaire fou el seu contrincant, que en una elecció

Catalan Historical Review-12.indb 184

Gemma Rubí

complementària es feu amb l’escó del districte de Torroella, una vacant que calia cobrir arran de la sobtada i aparentment incomprensible dimissió de Robert. Per al polític conservador, jugar la carta antiarrossaire havia estat tan sols un pretext, tot i haver-la jugat a fons, mobilitzant els recursos propagandístics i endegant una campanya de desgast del rival, enfront d’una potent coalició solidària. Ara bé, Torras controlà provisionalment aquest districte electoral perquè de seguida retornà a l’obediència dinàstica.

Coalicions del torn, candidats ministerials no dinàstics, clientelisme horitzontal i oposicions fragmentades Durant el període 1876-1899, l’hegemonia dels partits dinàstics va ser quasi absoluta, i liberals i conservadors van obtenir un percentatge aclaparador de les actes en disputa, més del 86 %. Entre 1876 i 1886, controlaren més del 90 % de les actes; entre 1891 i 1905, el 75 %, i, a partir d’aquesta data, solament el 28 %, de manera que l’hegemonia va correspondre a les oposicions antidinàstiques, fonamentalment la Lliga Regionalista, les diferents sigles republicanes i els carlins.44 A partir de 1901, en aquells districtes electorals en què no va ser possible construir ni mantenir cacicats permanents, les dinàmiques electorals es van acomodar a la capacitat i la fortalesa de les oposicions antidinàstiques. En els districtes en què eren fortes, o bé es van reproduir els torns entre els regionalistes i els republicans, com a la ciutat de Barcelona, o bé, el més probable, les coalicions del torn s’establien entre partits opositors o fraccions d’aquests i els residus dels partits governamentals disposats a prosseguir la batalla. Per contra, on els partits del torn dinàstic o les seves clienteles tenien capacitat per liderar les coalicions, llavors els partits opositors s’hi replegaven amb l’ànim d’obtenir quotes de poder en la mesura possible. Aquestes oposicions eren heterogènies entre si, amb què difícilment podien unir les seves forces, si n’exceptuem la gran experiència de Solidaritat Catalana, única i excepcional, motivada pels coneguts esdeveniments del Cu-Cut!, que van originar l’aprovació de la Llei de jurisdiccions el 1906, que tant va irritar catalanistes i republicans, perquè erosionava i limitava la llibertat d’expressió, i confiava els suposats delictes comesos contra l’Estat i els seus símbols a la jurisdicció militar.45 Així, el catalanisme estava fragmentat en un gran partit conservador, que en bona mesura va suplantar el dinastisme liberal conservador, la Lliga Regionalista, i en opcions d’esquerres pel nacionalisme republicà, a través de diferents plataformes partidistes.46 Encara que també caldria constatar que el progrés de les oposicions antidinàstiques era ampli i estès a Catalunya, però no tan uniforme a la resta d’Espanya, amb la qual cosa aquesta fortalesa interna es convertia automàticament en feblesa política dins el conjunt espanyol.

18/07/2019 12:47:27

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català

En segon lloc, alguns partits opositors van ser igualment capaços d’adaptar-se, de ser versàtils i d’aprofitar, sense discutir-ne els fonaments, les escletxes que el sistema polític i les seves regles de joc els oferia. Això explicaria en bona mesura la dinàmica coalicionista de tan diversa tessitura en funció de les correlacions del poder local existents en els districtes, però també la capacitat d’imposar una política d’aliances a escala territorial catalana desenvolupada fonamentalment per la Lliga Regionalista, sempre disposada a negociar «districtes» amb el Govern, els candidats ministerials i aquells altres candidats amb poder social i crematístic, fossin carlistes, dinàstics i fins i tot republicans. A més a més, la representació parlamentària, malgrat el reconeixement del sufragi universal als homes majors de 25 anys des de 1891, estava vedada a la pràctica a una part significativa de la població, perquè no se sentia motivada i manifestava una intel·ligent indiferència, o perquè se sentia marginada, ja que el sistema polític es mostrava pusil· lànime a l’hora d’integrar políticament els ciutadans atès que en realitat no confiava en les autèntiques bondats del sufragi. En definitiva, arran de la profunda crisi política que es va obrir amb la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar el 1898, l’elit catalana va començar a concebre una estratègia pròpia que passava per situar la qüestió catalana en l’agenda espanyola. Per fer-ho efectiu, calia guanyar legitimitat a les urnes, és a dir, neutralitzar els mecanismes d’adulteració del sufragi. Catalunya va ser un dels escenaris en què d’una manera més clara i primerenca es va desintegrar el torn dinàstic i d’una manera més evident les maquinàries electorals caciquistes van deixar de recollir rèdits destinats al partit que governava; va ser el lloc on d’una manera gradual va retrocedir el frau administratiu que consistía a utilitzar vies irregulars d’obtenció de vots que tant els partits dinàstics com els de l’oposició havien utilitzat a còpia d’incrementar pràctiques electorals corruptes. Simultàniament, la condició de candidat ministerial es va devaluar fins al punt que qualsevol candidat, no necessàriament dinàstic, podia rebre aquesta consideració, si així convenia als interessos del Govern. Per aquesta raó, a mesura que es van fragmentar les formacions dinàstiques i es va desmantellar el torn dinàstic tradicional, se’n va desenvolupar un altre que denominem «torn coalicionista» o «coalicions del torn», en el qual es van veure involucrats carlins, republicans i regionalistes, al costat de les faccions dinàstiques.47 Aquest nou torn es va emmotllar en un escenari de competició electoral creixent en què les aliances i les oposicions podien ser multiformes, reduït no solament al torn que es va dibuixar en la circumscripció de Barcelona entre la Lliga Regionalista i els republicans radicals. En conseqüència, l’autenticació del sufragi va ser causa i conseqüència d’un augment de la mobilització política, un fenomen que no podem desvincular ni de lluny de la persistència de frau i corrupció. El règim canovista, malgrat les diferències de criteri que separaven els partits dinàstics catalans respecte de les

Catalan Historical Review-12.indb 185

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 185

direccions estatals, va trobar la seva acomodació a Catalunya. A hores d’ara, ningú no sembla negar l’existència de caciquisme a Catalunya, encara que revestia unes característiques i uns ritmes diferents com corresponia a una societat molt més urbanitzada, segurament més laica i també notablement més autònoma i articulada. Entre aquests elements diferenciadors respecte del conjunt de la dinàmica política espanyola, destacaria una presència irregular de cacicats territorials en l’espai i en el temps; un cunerisme menys notable i alhora matisat, car bona part dels diputats cuneros, vinguts d’altres territoris, tenien vincles de parentiu o havien comprat propietats als districtes catalans, i que de seguida es van naturalitzar;48 l’anomenat «ministerialisme» a la catalana que comportava una certa autonomia dels partits dinàstics respecte de les direccions estatals i una reproducció del torn dinàstic peculiar en el sentit que Catalunya no era una prioritat en la confecció de l’encasellat ni els grans polítics de la Restauració hi tenien cap districte; una marcada precocitat en la descomposició del torn dinàstic situada entre 1901 i 1907; l’existència de potents oposicions antidinàstiques formades per catalanistes, republicans i tradicionalistes amb les quals els gabinets havien de negociar l’encasellat, i, finalment, una escassa presència de l’article 29 de la Llei electoral de 1907 que permetia la proclamació immediata de candidats sense rivals, pràctica més aviat estesa a les regions de Galícia, les dues Castelles i Andalusia. Encara hi podríem afegir una darrera diferència en relació amb el conjunt estatal: les suspensions d’ajuntaments, alcaldes i regidors acordades pels governadors civils fou irrisòria, una pràctica recurrent que els gabinets empraven la vigília de la celebració dels comicis per tal d’incidir en els resultats electorals. Així, entre 1915 i 1923, a Catalunya foren suspesos tan sols cent dos regidors (l’1,4 % del total espanyol), onze alcaldes (un 2,1 % i cap a la demarcació de Barcelona) i set ajuntaments (1,7 % i cap a la demarcació de Tarragona).49 El nombre de les suspensions decidides pel ministre de la Governació fou un xic superior, si bé igualment poc rellevant: 23 sobre les 544 practicades a tot Espanya (un 4,2 %), i totes van tenir lloc en les darreres eleccions generals celebrades just abans de l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera.

Notes i referències [1]

La literatura acadèmica sobre aquests fenòmens sociopolítics és força extensa. Escolliria, entre moltes altres obres: el clàssic llibre de Samuel N. Eisenstadt, Luis Roniger. Patrons, Clients and Friends: Interpersonal relations and the structure of trust in society. Cambridge University Press, Cambridge 1984; Walter Little, Eduardo Posada-Carbó (ed.). Political corruption in Europe and Latin Amerique. Macmillan Press, Londres 1996; Jean-Louis Briquet, Frédéric Sawicki (dir.). Le clientélisme politique dans les sociétés contemporaines. PUF, París 1998; Simona Piattoni (ed.). Clientelism, In-

18/07/2019 12:47:27

186 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

terests and Democratic Representation: The European Experience in Historical and Comparative Perspective. Cambridge University Press, Cambridge 2001; Frédéric Monier. La politique des plaintes: Clientélisme et demandes sociales dans le Vaucluse d’Édouard Daladier (18901940). La Boutique de l’Histoire, París 2007, o els llibres de Jean-Louis Briquet centrats en el clientelisme cors. Per al cas espanyol destacaria: Antonio Robles (ed.). Política en penumbra: Patronazgo y clientelismos políticos en la España contemporánea. Siglo XXI, Madrid 1996; Xose Veiga Alonso. «Anatomía del clientelismo político en la España liberal decimonónica: una realidad estructural». Hispania, núm. 202 (2000), p. 637-661; Javier Moreno. «Political Clientelism, Elites, and Caciquismo in Restoration Spain (1875-1923)». European History Quaterly, vol. 37/3 (2007), p. 417-441. D’aparició recent, destaquem un llibre comparatiu entre Espanya i Portugal: Fernando Tavares, Javier Moreno (ed.). De las urnas al hemiciclo: Elecciones y parlamentarismo en la Península Ibérica (1875-1926). Marcial Pons, Madrid 2015. Vegeu un intent de vincular el caciquisme al concepte de representació política a: Gonzalo Capellán. «A Long and Hard Process of Democratization: Political Representation, Elections and Democracy in Contemporary Spain». A: Kari Palonen, Tuija Pulkk, José M. Rosales (ed.). The Ashgate Research Companion to the Politics of Democratization in Europe: Concepts and Histories. Ashgate Publishing Limited, Farnham 2008, p. 317-335. [2] A tall d’exemple, Frédéric Monier. «La corruption, fille de la modernité politique?». Revue Internationale et Stratégique, núm. 101 (2016), p. 65-73. [3] La Verdad. Diario Político de Noticias e Intereses Generales, setmanari de Tortosa, 29 d’abril de 1883. [4] Gemma Rubí, Ferran Toledano. «Representación política y modernidades múltiples. Los diputados catalanes en las Cortes de Cádiz (1810-1814)». Revista de Historia Constitucional, núm. 19 (2018), p. 159-176. [5] Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno en España: urgencia y modo de cambiarla. Los Hijos de M. G. Hernández, Madrid 1903. [6] Aquest treball s’inscriu en el projecte «La corrupción política en la España contemporánea en perspectiva comparada. Bases de datos, cartografía y análisis histórico (1810-2016)» finançat pel Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat (HAR2017-86545-P). També s’insereix en el SGR «Política, institucions i corrupció a l’època contemporània» (PICEC) (2017, SGR 818), finançat per l’AGAUR, Generalitat de Catalunya. El nostre equip de recerca és cofundador, juntament amb set universitats europees i canadenques, de la xarxa temàtica internacional GDRI/CNRS-824 «Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine» coordinada pel professor Frédéric Monier. [7] Algunes de les qüestions que tractem en aquest article deriven de les reflexions contingudes en el meu article «Coaliciones de turno. Corrupción electoral y política competitiva en la Cataluña de la Restauración (1900-1923)».

Catalan Historical Review-12.indb 186

Gemma Rubí

Mélanges de la Casa de Velázquez, vol. 43, núm. 1 (2013), p. 273-293. [8] José Varela Ortega. «De los orígenes de la democracia en España, 1845-1923». A: Salvador Forner. Democracia, elecciones y modernización en Europa: siglos xix y xx. Cátedra, Madrid 1997, p. 129-202. Vegeu l’obra dirigida per aquest autor: El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España (1875-1923). Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid 2001. Per al cas romanès, vegeu, entre d’altres: Alexandra Iancu. «Le pouvoir à l’abri des sanctions. Les débuts de contrôle parlementaire en Roumanie». A: Silvia Marton, Frédéric Monier, Olivier Dard (dir.). Moralité du pouvoir et corruption en France et en Roumanie, xviiie-xxe siècle. Presses de l’Université Paris-Sorbonne, París 2017, p. 137150. [9] Jesús Millán. «La doble cara del liberalismo en España. El cambio social y el subdesarrollo de la ciudadanía». Mélanges de l’École Française de Rome. Italie et Méditerranée, vol. 114 (2002), p. 695-710. [10] Gemma Rubí. «La représentation de la corruption. L’Espagne dans la construction du libéralisme politique (1840-1868)». A: Olivier Dard et al. (coord.). Scandales et corruption à l’époque contemporaine. Armand Colin, París, 2014, p. 165-180. [11] Gemma Rubí. «The Fight against Corruption and the new Politics in Urban Spain (1890-1923)». A: Jens Ivo Engels, Frédéric Monier, Cesare Mattina, Andreas Fahrmeir (ed.) Stadt-Macht-Korruption: Praktiken, Debatten und Wahrnehmungen staädstischer Korruption im 19 un 20 Jahrhunder. Steiner Verlagg, Stuttgart 2017, p. 99-108. [12] Jesús Millán. «La doble cara del liberalismo...», op. cit. [13] Silvia Marton. «Patronage, représentation et élections en Roumanie de 1875 à 1914». A: Frédéric Monier, Olivier Dard, Jens Ivo Engels (coord.). Patronage et corruption politiques dans l’Europe contemporaine. Armand Colin, París 2014, p. 141-166. [14] Un possible exemple el tenim en: Antonio Annino (coord.). Historia de las elecciones en Iberoamérica, siglo xix: De la formación del espacio político nacional. Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires 1995. També en són paradigmàtiques les obres d’Alberto Lettieri i de Hilda Sábato per al cas argentí. [15] Salvador de Madariaga. España. Ensayo de historia contemporánea. Aguilar, Madrid 1931. [16] La política de bufet és la denominació que utilitzà el governador civil de Lleida en la correspondència que mantingué amb el ministre de la Governació en la preparació de les eleccions de 1905 a la província de Lleida. Archivo Histórico Nacional, Fondos contemporáneos, 22 A-1, 1905. [17] Jaume Vicens Vives. Industrials i polítics del segle xix. Vicens-Vives, Barcelona 1980, p. 286-290. [18] Josep Armengol, Gemma Rubí. Vots, electors i corrupció. Una reflexió sobre l’apatia a Catalunya (1869-1923). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2012.

18/07/2019 12:47:27

Liberalisme oligàrquic, caciquisme i democratització política entre 1876 i 1923. El cas català

[19] Gabriele Ranzato. La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el antiguo régimen y la modernidad. Península, Barcelona 1986; Gabriele Ranzato. «El caciquisme a Catalunya: una hipòtesi interpretativa». Debats, núm. 19 (1987), p. 17-20. [20] Borja de Riquer. «Burgesos, polítics i cacics a la Catalunya de la Restauració». L’Avenç, núm. 85 (1985), p. 1633; Manuel Tuñón de Lara. Estudios sobre el siglo xix español. Siglo XXI, Madrid 1972. [21] Albert Balcells, Joan B. Culla, Conxita Mir. Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Fundació Jaume Bofill, Barcelona 1982. L’estudi més acabat sobre la vida politicoelectoral de la Restauració a Catalunya és el de Josep Armengol, Gemma Rubí. Vots, electors..., op. cit. A més d’aquesta obra general, cal esmentar els estudis monogràfics per demarcacions i obres col·lectives: Conxita Mir. Caciquisme polític i lluita electoral: Lleida, 18901936. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985; Joaquim Molins. Elecciones y partidos en la provincia de Tarragona, 1890-1936. Publicacions de la Diputació de Tarragona, Tarragona 1985; Àngels Gustems. Les eleccions provincials a Girona, 1901-1923. Tesi de llicenciatura inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1983; Conxita Mir (coord.). Actituds socials i control polític a la Catalunya de la Restauració (1875-1923). Estudi General de Lleida i Virgili i Pagès, Lleida 1989. Podem destacar monografies per a ciutats que directament o tangencialment intenten analitzar el caciquisme: Cèlia Cañellas i Rosa Toran. «La representación política de Barcelona bajo el signo caciquil». Historia Social, núm. 11 (1991), p. 97-122; Manuel Marín. «El cacique protector». Historia Social, núm. 36 (1/2000), p. 21-34; Antonio F. Canales. Passatgers de la mateixa barca. La dreta de Vilanova i la Geltrú, 1903-1979. Ajuntament d’Alguaire, Lleida 1993; Maria Jesús Muiños. Ideologia i societat durant la Restauració: la precària configuració d’un ventall polític a Tarragona (1890-1914). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 1991; Maria Jesús Muiños. Les actituds de l’elit civil tarragonina durant la Restauració (1890-1914): cohesió interna, dependència externa. Arola, Tarragona 2003; Xavier Tornafoch. Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic (1899-1909): Modernització política i lluites socials. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002; Xavier Tornafoch. Del caciquisme a la democràcia: Política i eleccions a Vic (1900-1931). Eumo, Vic 2006; Joan Garriga. Granollers: caciquisme i fractura democràtica (1848-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2003; Joaquim Capdevila. Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2008; Josep Noguera. Industrialització i caciquisme al Berguedà, 1868-1907. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, Barcelona 2013; Jordi Soldevila. Aigua, burgesia i catalanisme: Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida 2015; Josep Sancho. El marcel·linisme a les terres de l’Ebre (1914-1939). Onada, Benicarló 2016.

Catalan Historical Review-12.indb 187

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 187

[22] Gemma Rubí. «Modernizando desde abajo. La reconversión del caciquismo y la política de masas en las ciudades catalanas (1901-1923)». Cuadernos de Historia Contemporánea, vol. 33 (2011), p. 187-202; Gemma Rubí. «Caciquisme et changement politique dans les villes catalanes: le cas de Manresa sous la Restauration (1875-1923)». Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, núm. 45 (2011), p. 43-66. [23] Manuel Marín. Clientélisme et domination politique en Espagne: Catalogne, fin du xixe siècle. L’Harmattan, París 2006. Una ressenya del llibre a Gemma Rubí. «¿Existían caciques y cacicatos en Cataluña a finales del siglo xix? Unas reflexiones a propósito del libro de Manuel Marín, Clientélisme et domination politique en Espagne: Catalogne à la fin du xixe siècle. París, L’Harmattan, 2006». Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, núm. 3 (tardor 2008). [24] Pere Font. «Bustillo, monàrquics i industrials: entorn de la crisi dels partits dinàstics, 1893-1903». Arrahona, núm. 3 (1988), p. 61-74; Pere Font. «Correspondència referida a Sabadell a l’Arxiu Maura, 1903-1918». Arrahona, núm. 6 (1990), p. 99-107. [25] El governador civil de Lleida era en aquest moment Luciano Clemente Guerra. Correspondència entre el governador i el ministre de la Governació en la qual es prepara l’encasellat de les eleccions generals de 1905. Archivo Histórico Nacional, Fondos contemporáneos, 22 A-1, telegrama del 17 d’agost de 1905. La polèmica entre Agelet i Riu, a La Veu de la Muntanya de Tremp (1904-1905). Voldria agrair la col·laboració de Josep Armengol per facilitar-nos aquesta dada. [26] Joaquim Capdevila. Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari..., op. cit. [27] Xavier Marcet. «El salisme. Moviment polític i bloc de poder». Terme. Revista d’Història, núm. 5 (1990), p. 15-34. [28] Josep Puy. Sàtires, cuplets i acudits en temps d’eleccions. Política i caciquisme a Terrassa (1917-1923). Fundació Torre del Palau, Terrassa 2010. [29] Jordi Pons, M. Àngels Adroer. «Salt i el marquès de Camps: un cas de caciquisme». Revista de Girona, núm. 129 (1988), p. 82-87. [30] Pol Dalmau. Press, Politics, and National Identities in Catalonia. The Transformation of ‘La Vanguardia’, 18811931. Sussex Academic Press i Cañada Blanch Centre at the London School of Economics, Brighton 2017. [31] Jordi Planas, Francesc Valls. Cacics i rabassaires: Dinàmica associativa i conflictivitat social. Els Hostalets de Pierola (1890-1939). Eumo, Vic 2011. [32] Josep Sancho. El marcel·linisme..., op. cit.; Gemma Rubí. Entre el vot i la recomanació: Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa, 1899-1923. Angle, Manresa 1995. [33] Josep Noguera. Industrialització i caciquisme al Berguedà, 1868-1907. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, Barcelona 2013. [34] A partir de la Llei electoral de 1907, el Tribunal Suprem era l’òrgan encarregat de conèixer de les causes judicials

18/07/2019 12:47:27

188 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

originades per delictes electorals. Francisco Aguado. Jurisprudencia electoral del Tribunal Supremo, 19101916. Zubiri y Zarza Hermanos Impresores, Bilbao 1920. Només una de les setanta protestes presentades al Tribunal Suprem a la província de Barcelona va ser acceptada. [35] Jaume Muñoz. «Vicis de mal treure. La corrupció electoral a la província de Barcelona durant els últims compassos de la Restauració». Comunicació presentada al Primer Congrés d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, celebrat a Barcelona del 14 al 17 de desembre de 2017. [36] Carta de Manuel Planas i Casals a Antonio Maura del 5 de maig de 1903. Archivo Fundación Antonio Maura, lligall 85. [37] Ibídem. [38] Aquest aspecte l’he treballat a: Gemma Rubí. «Une révolution par le bas? La dénonciation par les nationalistes conservateurs catalans des pratiques de corruption dans l’Espagne de la Restauration (1893-1916)». A: Cesare Mattina, Frédéric Monier, Olivier Dard, Jens Ivo Engels (dir.). Dénoncer la corruption: Chevaliers blancs, pamphlétaires et promoteurs de la transparence à l’époque contemporaine. Demopolis, París 2018, p. 301-321. [39] Gemma Rubí. «El turno en entredicho: las elecciones de Solidaridad Catalana». A: Fernando Martínez (ed.). El republicanismo de ayer y hoy: culturas políticas y retos de futuro. Biblioteca Nueva, Madrid 2012, p. 117-136. [40] En les eleccions generals de 1914, el Govern aspirava a col·locar-hi un candidat ministerial si arribava a un acord amb la Lliga Regionalista. [41] Per a un seguiment de la revolta, vegeu Gerard Girbau. La revolta dels burots (1917): Episodi singular de la història d’Artés. Ajuntament d’Artés i Centre d’Estudis del Bages, Artés 2006. Més recentment: Adrià Cases. Dos de Janer de 1917: la revolta dels burots d’Artés. Ajuntament d’Artés i Centre d’Estudis del Bages, Artés 2017.

Gemma Rubí

[42] Un bon llibre que fa l’anàlisi d’aquest conflicte: Pere Bosch. La guerra de l’arròs. Conflictivitat agrària i lluita política al Baix Empordà (1899-1909). Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida 2013. [43] Robert Robert afirmà en una carta adreçada a Antonio Maura, president del Govern espanyol, que «la lucha que he sostenido con Solidaridad es de las que forman época, habiéndose acumulado allí todas las fuerzas solidarias de la provincia para hundirme y destruir el último y más firme baluarte de las fuerzas monárquicas de la provincia de Gerona y aún de toda Cataluña, quedando en mis manos el último girón de su bandera». Archivo Fundación Antonio Maura. Carta del 27 d’abril de 1907, citada per Pere Bosch. La guerra de l’arròs..., op. cit., p. 174. [44] Josep Armengol, Gemma Rubí. Vots, electors..., op. cit. [45] Francesc Espinet, Gemma Rubí (ed.). Solidaritat Catalana i Espanya. Base, Barcelona 2008. [46] Santi Izquierdo i Gemma Rubí (dir.). Els orígens del republicanisme nacionalista: El Centre Nacionalista Republicà a Catalunya (1906-1909). Generalitat de Catalunya, 2009. [47] Gemma Rubí. «Coaliciones de turno...», op. cit. [48] Joan Palomas, en la seva tesi doctoral, assenyala que entre 1876 i 1886 Catalunya estava representada al Congrés dels Diputats amb un 21 % de cuneros, i amb un 24 % al Senat. La demarcació més cunera era la de Lleida, que en tenia un 53 %, i la que ho era menys era Barcelona, amb un 6 %. Joan Palomas. El rerefons econòmic de l’activitat dels parlamentaris catalans, 1876-1886. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2002, p. 389 i s. [49] «Nombramientos y suspensiones de los Ayuntamientos», 1915-1923. A: Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria. Anuario estadístico de España, 1924-1925. Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra, Madrid 1926, p. 304-307. En el conjunt espanyol foren suspesos 7.092 regidors, 513 alcaldes i 400 ajuntaments.

Nota biogràfica Gemma Rubí és professora agregada d’història contemporània amb acreditació de recerca avançada de l’AQU a la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora acadèmica del grup de recerca 2017 SGR-818 «Política, institucions i corrupció a l’època contemporània» (PICEC). Ha llançat les investigacions a Espanya sobre la història de la corrupció a l’època contemporània conjuntament amb col·legues francesos, alemanys, holandesos i romanesos dins el marc de la xarxa GDRI/CNRS-824 «Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine» coordinada pel professor Frédéric Monier.

Catalan Historical Review-12.indb 188

18/07/2019 12:47:28

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 189-195 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

In memoriam

Josep Maria Font i Rius (Barcelona 19152018)* Josep Maria Font i Rius, mort a Barcelona el 5 d’abril del 2018, va ser successivament catedràtic de les universitats de La Laguna, Múrcia, València i Barcelona. A la Universitat de Barcelona, va exercir la docència com a catedràtic des del 1954 fins a la seva jubilació el 1985. «Per la seva aula vam passar», ha escrit Tomàs de Montagut, «moltes cohorts de juristes catalans que el recordem per la seva saviesa, però, especialment, per la seva passió per la història del dret i de les institucions i pel seu ensenyament, sempre dirigit a la formació d’un esperit crític a qui érem els seus alumnes de primer curs, als quals volia inculcar una cultura jurídica que ens servís al llarg de la vida com a persones i futurs professionals del dret.» Aquest mestre il·lusionat per la seva feina i atent a les necessitats dels seus deixebles ha estat també el gran investigador dels orígens del règim municipal i dels drets i les institucions locals de la Catalunya medieval. Els seus treballs en aquest camp han estat i són encara avui referència obligada per a tots els medievalistes. La seva obra magna és Las cartas de población y franquicia de Cataluña, en tres voluminosos toms (1969-1983), en què edita els diplomes atorgats a les localitats catalanes amb la finalitat d’estimular-ne el poblament, el desenvolupament i l’organització de la vida col·lectiva, edició que acompanya de l’estudi monogràfic de cada localitat i de l’estudi jurídic dels ordenaments configurats per aquestes cartes. L’any 1985, amb motiu de la seva jubilació acadèmica i a petició de la Facultat de Dret, la Universitat de Barcelona va editar un recull de treballs dispersos del doctor Font i Rius. El doctor Jesús Lalinde, que li reconeixia el mestratge, s’encarregà de la selecció dels treballs i hi va escriure com a introducció una valuosa semblança humana i científica. El recull és un llibre de quasi vuit-centes pàgines titulat Estudis sobre drets i institucions locals en la Catalunya medieval (1985) i que conté la reedició de vint-iquatre treballs, tots molt rellevants, entre els quals La reconquista de Lleida y su proyección en el orden jurídico; La comarca de Tortosa a raíz de la Reconquista cristiana; Entorn de la restauració cristiana de Tarragona. Esquema de la seva ordenació jurídica inicial; Jaume I i la municipalitat de Barcelona; La universidad de prohombres de la Ribera de Barcelona y sus ordenanzas marítimas, i sobretot * Text preparat per Josep M. Salrach (Universitat Pompeu Fabra i Institut d’Estudis Catalans).

Catalan Historical Review-12.indb 189

Orígenes del régimen municipal de Cataluña, un treball de l’any 1940, de cinc-centes pàgines, que avui continua essent una obra de referència. Al professor Font i Rius, malgrat la seva modèstia, que el portava a defugir tota mena d’honors, no li ha faltat el reconeixement ciutadà i científic pels seus mèrits. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans i també de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i doctor honoris causa per les universitats de Bordeus i de Montpeller. Tenia també la Medalla Monturiol, la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or al Mèrit Científic de la Ciutat de Barcelona. Va ser president, i més tard i fins a la seva mort, president honorari del comitè tècnic per a l’edició dels volums de la col·lecció «Textos Jurídics Catalans», dependent del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu d’aquesta col·lecció és donar a conèixer les fonts de la tradició legal, consuetudinària i jurisprudencial catalana, que són fruit d’una fecundíssima experiència jurídica i que cal recuperar del passat per comprendre i valorar millor el present. Precisament, dins de l’edició de les Constitucions de Catalunya (1988), a la dita col·lecció hi ha un valuós estudi del doctor Font sobre aquestes normes fonamentals del dret català. És important també la seva contribució a la Catalunya carolíngia. Ja a principis dels anys cinquanta del segle passat, Ramon d’Abadal, que preveia que no podria acabar tot sol aquest projecte, va demanar l’ajut de diferents col· laboradors, entre els quals el doctor Font, a qui encarregà l’edició i estudi dels documents del comtat de Barcelona. Amb aquesta finalitat li va passar els materials que tenia recollits sobre aquest comtat, a més de notes i escrits que, arribat el moment, haurien de servir per a confeccionar el primer volum, dedicat a la història general del període. Anys després, ja mort Abadal, la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut, inquieta per les dificultats amb què topava l’execució del projecte, sobretot pels problemes de finançament i de dispersió dels col·laboradors, es va fer càrrec de la seva continuació i en va nomenar directors Josep Maria Font i Rius i Anscari M. Mundó. Sota el seu comandament conjunt es van publicar el volum iv, dedicat als comtats d’Osona i Manresa (1999); el volum v, referit als comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada (2003), i el volum vi, centrat en els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet (2006). Tots dos van dirigir encara el volum vii, dedicat al comtat de Barcelona, ajudats als darrers temps per Gaspar Feliu i Josep Maria Salrach. Ja quasi centenari, el doctor Font participava a les reunions de la Catalunya carolíngia i no deixava d’apor-

18/07/2019 12:47:28

190 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

In memoriam

tar, quan esqueia, els seus valuosos coneixements. Atenent un altre encàrrec que li havia transmès Ramon d’Abadal, el doctor Font i Manuel Riu van treballar conjuntament en la confecció del volum vii** de la Historia de España Menéndez Pidal, relatiu als nuclis pirinencs entre 718 i 1035, projecte al qual van incorporar Xavier Barral, Gaspar Feliu i Josep Maria Salrach.

Josep Maria Font i Rius concebia la docència i la recerca com una cadena solidària de creació i transmissió de cultura i un camí de desvetllament de l’esperit crític. I pensava que la història del dret servia per a estudiar i mostrar l’ús que els homes del passat havien fet del dret per a resoldre els seus conflictes i intentar construir un món millor.

Joaquim Garriga i Riera (1945-2018)*

disposa, per tant, d’una bibliografia gairebé oceànica. Ell n’era un enamorat i un fi coneixedor. Dels seus primers treballs, en vull destacar dos. En primer lloc, el volum Renacimiento en Europa, de la col·lecció «Fuentes y Documentos para la Historia del Arte», publicat per Gustau Gili el 1983. Encara que el llibre i la col· lecció de la qual forma part semblin un producte de voluntat divulgativa, és una antologia comentada dels tractats teòrics i pràctics de les arts i d’altres fonts documentals. Aquest treball va tenir aleshores una gran influència en la professió, ja que va servir per a fer evident la complexitat de la disciplina i alhora facilitar una nova didàctica de la història de l’art. Es feia evident amb aquest material, ara per primer cop fàcilment disponible en castellà, que la correcta anàlisi de les obres d’art del passat comportava també la familiaritat amb la rica literatura de formats diversos que el fet artístic havia generat al llarg de la història. El seu segon treball també formava part d’un projecte més ampli, la famosa Història de l’art català d’Edicions 62; el seu volum L’època del Renaixement, escrit pel doctor Garriga amb la col·laboració per a les arts decoratives de Marià Carbonell, es va publicar el 1986. Aquesta Història de l’art català, que va tenir una àmplia difusió i va ser un gran èxit editorial, va suposar la consagració d’una nova generació d’historiadors: Dalmases, Pitarch, Garriga, Triadó, Fontbona i Miralles, que oferiren per primer cop una síntesi ajornada i crítica del nostre passat artístic. El volum de Garriga fou un dels més reeixits i potser també el de més difícil resolució, per les limitacions i la dispersió dels treballs anteriors, ja que mentre les èpoques medievals, del segle xix i xx, i fins i tot l’època barroca amb la figura de l’arquitecte Cèsar Martinell, havien estat objecte de curiositat, el segle xvi estava mancat d’una caracterització de conjunt i les informacions de detall eren molt i molt disperses. El seu llibre va aconseguir explicar les peculiaritats i les pluralitats del nostre Renaixement, molt marcat per les continuïtats dels models constructius gòtics i per la influència de nombrosos artistes forans establerts a casa nostra en el camp de les arts figuratives, que lentament i amb ziga-zagues introduïren els models plàstics de la nova cultura italianitzant. Malgrat el temps transcorregut, el llibre conserva la plena vigència del marc interpretatiu del nostre Renaixement, i francament crec que romandrà per molt de temps com una fita difícilment superable.

En Joaquim Garriga va assistir —‌com feia habitualment— a la darrera reunió de la Secció Històrico-Arqueològica del 7 de juny. Una setmana més tard encara feia vida normal, però ja patint símptomes de la seva malaltia, i tan sols un mes després ja ens havia deixat. Ha estat un cop molt sobtat i fort que encara ens manté trasbalsats. Intentaré ara explicar breument per què el doctor Joaquim Garriga i la seva obra com a historiador de l’art mereixen un reconeixement singular, ja que és una baula clau en la renovació i la consolidació de la nostra historiografia artística. En primer lloc, cal recordar que el doctor Garriga va destacar pel fet de tenir una inusual i sòlida formació en les humanitats i les llengües clàssiques, gràcies a la seva estada des de l’adolescència al Seminari de Girona, on el van marcar la personalitat intel·lectual i després l’amistat de diversos mestres, com ara el filòleg i historiador de la llengua Modest Prats. Aquesta formació clàssica, la va completar a Roma amb una diplomatura en arqueologia cristiana el 1969 al Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana i amb una llicenciatura en Teologia el 1970 a la Pontificia Università Gregoriana. L’estada aquests anys a Roma li va permetre consolidar definitivament el seu interès envers l’estudi de les arts que el dugué a llicenciar-se en història de l’art el 1975 a la Universitat de Barcelona i després a doctorar-se a la mateixa universitat el 1990, en ambdós casos amb premi extraordinari. Va esdevenir professor titular a la UB el 1992 i catedràtic a la Universitat de Girona el 1996. Ha estat vint anys professor de la Universitat de Barcelona, del 1976 al 1996, i uns altres vint i escaig a la de Girona, ja que per la seva condició de professor emèrit, després de la seva jubilació el 2015, les darreres actes de qualificació les va signar aquest juliol a l’hospital estant. Des del 2002 era membre de l’IEC. El doctor Garriga ha estat l’historiador de l’art del país, de la seva generació i de les posteriors que ha tingut un coneixement més exhaustiu de l’art italià, i de manera especial de l’art del Renaixement, sens dubte el període històric de les arts que, juntament amb l’art grecoromà, és objecte d’un major nombre d’estudis internacionals i que

* Text preparat per Bonaventura Bassegoda (Universitat Autònoma de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans)

Catalan Historical Review-12.indb 190

18/07/2019 12:47:28

In memoriam

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 191

La part més original de la recerca de Joaquim Garriga són les derivades de la seva tesi doctoral, que tenia per títol Qüestions de perspectiva en la pintura hispànica del segle xvi. Criteris d’anàlisi i aplicació al cas de Catalunya. En la tesi i en un ampli conjunt de treballs posteriors ha investigat la gènesi dels procediments moderns de representació perspectiva i la seva difusió als tallers de pintors dels segles xv i xvi, sobretot en ambients de tradició artesana. A partir d’un estudi aprofundit dels tractats italians i especialment del de Leon Battista Alberti, de qui va traduir el llibre primer del seu De Pictura (1435) al català, ha fet notables aportacions als sistemes de representació perspectiva de pintors dels segles xv i xvi com ara els quatrecentistes Lluís Borrassà, Jaume Ferrer II, Jaume Huguet, o del pintor castellà Pedro Berruguete i d’altres tallers hispans coetanis, o del dit Mestre de Castelsardo, que va treballar a Sardenya i a Catalunya, i d’altres pintors catalans del segle xvi, com ara Joan i Perot Gascó i Pere Mates, entre d’altres. Un camp de recerca en què li va caldre demostrar el seu sentit crític en la lectura dels antics tractats italians de perspectiva i una intensa familiaritat amb les convencions matemàtiques de la geometria descriptiva, a més de tota l’erudició pròpia d’un historiador de l’art del Renaixement. El gruix de les seves aportacions s’ocupa lògicament de les arts del Renaixement a Catalunya i les trobem en obres col·lectives com ara L’arquitectura en la història de Catalunya (1987), Història de la cultura catalana (1997), i en nombrosos catàlegs d’exposicions, com ara Thesaurus (1986), L’època dels genis (1988), Millenum (1989), Pallium (1992), Jaume Huguet 500 anys (1993), Moble català (1994), Cathalonia (1997), El Renacimiento mediterráneo (2001), Cervera. Tresors secrets (2001), Pedralbes. Els tresors del monestir (2005), Alba daurada (2006) i Obras maestras del Museo de Montserrat (2008), entre d’altres. En aquests treballs han estat molt nombroses les aportacions que desvetllaven la personalitat artística concreta de noms fins aleshores molt poc coneguts: Ayne Bru, Joan de Borgonya, els Gascó, Pietro Paolo de Montalbergo, Benet Sanxes Galindo, Antoni Toreno, etc. Especialment destacable en aquest sentit va ser el comissariat (amb J. Bosch) de l’exposició i el catàleg De Flandes a Itàlia (Girona, 1998), amb nombroses notícies biogràfiques inèdites. També cal recordar la seva codirecció del catàleg de les

peces d’època moderna de la col·lecció del Museu Marès (1996) i les seves constants aportacions a la catalogació i estudi de les obres dels fons de diferents museus, com ara els de Solsona, Mataró, Vic, Montserrat, Granollers, Tarragona, etc. Un aspecte d’un gran interès ha estat l’estudi de les col· leccions d’art fetes a Catalunya al segle xvi: la d’antiguitats clàssiques del vicecanceller de l’emperador Miquel Mai, de qui va identificar el seu retrat en baix relleu, i la de l’ardiaca de Barcelona Lluís Desplà. També la història dels dos conjunts de tapisseries flamenques més importants que ens han arribat parcialment: la de la Generalitat, formada entre 1557 i 1583, i la del capítol de la Seu Vella de Lleida, coneguda per un inventari de 1588. La col·lecció lleidatana va ser objecte de dues exposicions: una a Lleida el 1992 (comissariada amb J. Bosch) i una altra també a Lleida el 2010 (comissariada amb C. Berlabé) i que va donar peu a un congrés específic sobre tapissos el 2012. Ens ha deixat una obra enorme, trencadora metodològicament i alhora escrita amb una llengua i una estructura narrativa i argumental rica, elegant i sòbria. Fou també un mestre de l’escriptura. El doctor Joaquim Garriga, en Quim per als qui vam tenir la sort de ser els seus amics, no era només un estudiós i un savi exemplar. Fou, sobretot, un apassionat de les arts i del patrimoni, el de la seva admirada Itàlia i sobretot el de la seva estimada Catalunya. Sempre estava disposat a viatjar per conèixer els edificis i les obres d’art objecte de la seva curiositat i estudi, i procurava no faltar a les grans exposicions internacionals de la seva especialitat. El record d’alguns d’aquests viatges que vam fer al llarg de quaranta anys de relació forma part dels moments de més felicitat i intensitat emocional de la meva trajectòria professional i personal. En Quim entenia el coneixement com una tasca que es podia i s’havia de compartir; d’aquí la fecunditat del seu mestratge exercit naturalment a l’aula, però també fora, en l’art de la conversa informal, en les llargues sobretaules i sobretot gràcies al seu exemple personal d’exigència, de treball rigorós, per la seva generositat intel·lectual i per la seva enorme bonhomia. Hem perdut una personalitat cabdal entre els historiadors de l’art del país. El trobarem molt a faltar. Intentarem ser fidels al seu exemple.

Alexandre Olivar (1919-2018)*

Catalana d’Estudis Litúrgics, filial de l’Institut, des del 1978. Nascut a Barcelona l’1 de febrer de 1919, havia complert no feia gaire noranta-nou anys i esperava amb il·lusió poder-ne complir aviat cent. Una caiguda que li va produir el trencament del fèmur, seguida d’una operació que no va poder superar, han impedit, per quatre mesos, la celebració d’aquest centenari. Va ésser a temps, de tota manera, el 18 de novembre de 2017, de rebre, a Montserrat mateix, en un solemne acte, el doctorat honoris causa

El dia 1 d’octubre de 2018 va morir a Montserrat el pare Alexandre Oliver i Daydí, membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1973 i fundador i president de la Societat * Text preparat per Josep Massot i Muntaner (Institut d’Estudis Catalans).

Catalan Historical Review-12.indb 191

18/07/2019 12:47:28

192 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, que coronava una llarga vida dedicada a l’estudi, a la recerca i a l’ensenyament. Havia entrat molt jove al monestir de Montserrat, el juliol de 1934, on feu la professió temporal l’agost de 1935, no sense que —‌com era costum en aquell moment— l’abat Antoni M. Marcet li canviés el nom de baptisme, Lluís, pel d’Alexandre, que conservà tota la vida i amb el qual va signar sempre l’extensa producció que va redactar en els camps de la bibliologia, de la història de la litúrgia i de la patrística. Entre el 1936 i el 1939 va haver de continuar els seus estudis a l’estranger, a causa de la Guerra Civil que va impedir la continuïtat de la vida monàstica a Montserrat. Tingué la gran sort de poder residir successivament als monestirs de Maria Laach, a Alemanya, i de Maredsous, a Bèlgica, on va tenir professors excel·lents i on va aprofundir en els coneixements que ja tenia d’alemany i de francès, dues llengües que li obriren un món que no abandonaria mai, al costat del llatí que ja havia estudiat a Montserrat. Tot just acabada la Guerra Civil, pogué retornar al seu monestir, on feu la professió solemne l’agost de 1940, fou ordenat sacerdot l’agost de 1942 i enllestí la seva llicència en teologia a la Universitat de Salamanca el 1945. Del 1948 al 1953 fou director de la Biblioteca de Montserrat, de la qual més endavant esdevindria, durant molts anys, conservador de la secció de manuscrits. Amic dels llibres de tota mena i gran lector, es dedicà amb afany a l’estudi dels incunables conservats a Montserrat, dels quals publicà dos catàlegs complementaris (1955 i 1990), i en quatre tongades va catalogar els manuscrits occidentals que tenia sota la seva cura (1969, 1977, 1991 i 2008), als quals va afegir igualment un bon nombre de treballs monogràfics. En aquest mateix terreny va publicar, en col· laboració amb un altre monjo de Montserrat, F. Xavier Altés, el catàleg dels incunables de la Biblioteca Episcopal de Vic (2000). Professor de llatí, de metodologia, d’història de l’Església, de litúrgia i de patrologia al centre d’estudis teològics de Montserrat, va tenir molts deixebles —‌entre els quals em compto— que fruïren amb les seves classes, sempre impregnades d’humor i de bonhomia —‌algun cop estroncada a l’hora dels exàmens, a vegades excessivament exigents o fins i tot arbitraris—, i aprengueren molt del seu exemple i dels seus múltiples coneixements. Aquesta tasca docent anà acompanyada d’una feina constant en els mateixos camps. D’una banda, els seus coneixements litúrgics el dugueren a Roma —‌on va fer, durant una temporada, de secretari del cardenal montserratí Anselm M. Albareda—, durant el Concili Vaticà II, i, a Barcelona, fou vicepresident de la Comissió interdiocesana per a la versió dels textos litúrgics, un càrrec que havia tingut un preludi en la secretaria general del II Congrés Litúrgic de Montserrat el 1965, durant el qual vaig poder ajudar-lo de moltes maneres en els aspectes organitzatius

Catalan Historical Review-12.indb 192

In memoriam

i sobretot en l’edició dels quatre grans volums de les actes, que pràcticament van ésser el preludi de la feina que aviat duria a terme des de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En el camp de la història de la litúrgia va preparar importants edicions del Sacramentari de Vic (1953) i del de Ripoll (1964) i des del 1994 formava part de la comissió redactora del Literaturbericht de l’Archiv für Liturgiewissenschaft, de Maria Laach, revista en la qual durant molts anys va publicar llargues ressenyes sobre les publicacions de temes litúrgics fetes a l’Estat espanyol. Com ja hem assenyalat, va fundar, juntament amb Miquel dels S. Gros i amb José Janini, la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, de la qual era en aquests moments president honorari. Dins aquesta societat va impulsar la creació de la revista Miscel·lània Litúrgica Catalana i de la col·lecció «Biblioteca litúrgica catalana», que han aconseguit un gran prestigi per les múltiples aportacions que han anat fent a la seva especialitat. Des del 1954 era també membre corresponent del Herwegen-Institut. Finalment, en el camp dels estudis patrístics, a banda d’ésser membre fundador de l’Association Internationale des Études Patristiques (1967), va dedicar moltes hores a dos temes molt concrets: la història de la predicació cristiana antiga, sobre la qual va publicar un gruixut volum el 1991, i l’edició crítica dels sermons de sant Pere Crisòleg en tres volums de la Series latina del «Corpus Christianorum»(1975, 1981 i 1982), que posà a l’abast del públic català, en col·laboració amb mossèn Jaume Fábregas i Baqué, en sis volums de la Fundació Bernat Metge (1985-2003). Ja abans, havia posat els fonaments per a aquesta edició en l’obra fonamental Los sermones de San Pedro Crisólogo. Estudio crítico (1962), apareguda, com la majoria dels seus llibres, a la col·lecció «Scripta et Documenta» de Montserrat. Per tota aquesta immensa tasca, autèntica «obra de benedictins», va merèixer l’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on l’abril de 1983 va llegir el discurs Els auditoris cristians antics, contestat en nom de la corporació pel doctor Frederic Udina i Martorell. D’aleshores ençà va assistir amb assiduïtat a les sessions de l’Acadèmia i hi va col·laborar de grat, amb intervencions diverses, amb col·laboracions al butlletí de l’Acadèmia i amb respostes als discursos d’ingrés d’alguns nous acadèmics. Tota una vida llarga i plena, dedicada en bona part a l’estudi i a la recerca, que aquests darrers anys s’havia anat esllanguint a causa dels problemes de salut. Així i tot, fins no fa gaire li agradava encara de redactar ressenyes per a la revista «Studia Monastica» i, malgrat la dificultat de visió que tenia, seguia amb atenció cada setmana els llibres nous que entraven a la biblioteca del monestir i amb el seu bon humor contribuïa a crear un bon ambient a la infermeria de la casa, on havíem conviscut gairebé un any i des d’on l’enyorarem per molts motius.

18/07/2019 12:47:28

In memoriam

Eva Serra i Puig (Barcelona 1942-2018)* El 3 de juliol del 2018 es va esdevenir el traspàs d’Eva Serra i Puig, un dels grans referents de la historiografia catalana de les darreres quatre dècades. Nascuda a Barcelona l’any 1942, Eva fou la filla gran del matrimoni entre Josep de Calassanç Serra i Ràfols (Maó, 1900 - Barcelona, 1971) i Isabel Puig i Pardellà (Vilanova i la Geltrú, 1920 - Barcelona, 1991), descendent d’una humil família de pescadors de la marinera vila del Garraf. Els seus primers estudis els cursà a l’escola municipal del barri del Guinardó on concorrien els fills dels funcionaris de la Diputació de Barcelona, un centre que, conegut popularment com el «col·legi de la Font del Cuento», funcionava, excepcionalment per a l’època, com a escola mixta. Després, Eva i la seva germana Blanca cursaren el batxillerat a l’institut Verdaguer de la capital catalana. La seva infantesa i primera joventut estigueren marcades per l’ambient de repressió i de penúries morals i materials de la postguerra. Una repressió i exili interior que va viure en el mateix cercle familiar per la depuració i relegació professional del seu pare, un dels deixebles més destacats de Pere Bosch i Gimpera. En aquells anys durs, viscuts en el si d’una família de valors republicans i catalanistes, Eva Serra també va conèixer la lluita tenaç del grup d’intel·lectuals i activistes amb els quals es relacionava el seu pare per tal d’endegar la represa cultural i nacional de Catalunya. Unes vivències que forjaren una personalitat que sempre va ser guiada per conviccions de compromís absolut amb el treball científic i amb el país. Qualsevol qui l’hagi tractada sap perfectament que, darrere l’aparença de la seva fragilitat física, hi havia una historiadora i una activista política d’una fortalesa extraordinària. L’any 1960 inicià els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de La Laguna, de la qual era catedràtic d’història d’Espanya el seu oncle Elies Serra i Ràfols (Maó, 1898 - Santa Cruz de Tenerife, 1972), i després, al cap de dos cursos, es traslladà i acabà la seva especialització en història a la Universitat Barcelona, la qual considerà sempre la seva alma mater. A més de la influència i el mestratge del seu oncle —‌que havia dedicat la seva tesi doctoral a l’estudi de Ferran el Catòlic i la qüestió remença—, durant aquells anys seixanta, Eva i la seva germana Blanca assistiren a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans. Allí reberen una formació històrica i metodològica de mans de personalitats com Ferran Soldevila, Miquel Coll i Alentorn, Jordi Rubió i Balaguer o Joaquim Molas. L’any 1966, Eva Serra va publicar el seu primer llibre, La Guerra dels Segadors, en el qual abordava una temàtica

* Text preparat per Antoni Simon Tarrés (Universitat Autònoma de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans). Una primera versió fou publicada, amb el títol «Eva Serra i Puig. Trajectòria d’una gran historiadora», a Serra d’Or, núm. 706 (octubre de 2018), p. 20-23.

Catalan Historical Review-12.indb 193

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 193

històrica que havia de marcar la seva trajectòria investigadora posterior. Aquest va ser un text confegit quan ella tenia poc més de vint anys i quan encara no havia acabat els estudis de Filosofia i Lletres, però ja s’hi entrelluca el seu tremp d’historiadora. Així, apartant-se de les interpretacions d’autoritats acadèmiques reconegudes com Jaume Vicens Vives o John H. Elliott que veien el règim institucional català anterior al 1714 com una rampoina enmig de la modernitat de les grans monarquies de nou encuny, una jove Eva Serra asseverava que «les constitucions catalanes eren privilegis oligàrquics, és cert, però també eren l’única arma de què disposava el país per fer front a l’absolutisme, que és el mateix que dir a la castellanització». L’interès de la jove Eva Serra per la Guerra dels Segadors provenia d’una motivació doble. D’una banda, a mitjan dècada dels seixanta, els fets de 1640 constituïen un referent històric per al Front Nacional de Catalunya, el moviment independentista en què ella militava, ja que entrellaçaven lluita política i mobilització popular. Però, d’altra part, l’interès per la Guerra dels Segadors obeïa també a unes experiències vivencials. Eva i els seus germans s’havien criat al barri del Guinardó, però sempre mantingueren una relació molt intensa amb el de Sant Andreu de Palomar. Les restes de l’anomenada capella dels Segadors de l’església de la plaça d’Orfila havien captivat l’atenció de la jove Eva Serra perquè allà, la jornada del 22 de maig del 1640, s’hi havien reunit els pagesos i el sometent popular que entrà a Barcelona per primera vegada i alliberà el diputat Francesc Tamarit de les presons reials. I, com avui tenim ben documentat, aquest episodi fou clau en el procés de la ruptura política entre la Cort de Madrid i les institucions catalanes. Després de treballar en diversos projectes editorials, entre els quals la Gran Enciclopèdia Catalana —‌on es pot trobar un feix d’articles de la seva autoria d’una alta qualitat—, l’any 1970 inicià la carrera acadèmica a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona, compartint departament i afanys de renovació universitària i historiogràfica amb un il·lusionat grup de joves professors, entre els quals Josep Termes, Josep Fontana, Albert Balcells i Borja de Riquer. L’any 1975 es traslladà a la Universitat de Barcelona i posteriorment impartí docència a la Universitat Pompeu Fabra (entre 1991 i 1997) i un altre cop a la Universitat de Barcelona, de la qual, d’ençà del 2012, seria professora emèrita. La tasca desenvolupada per Eva Serra durant aquestes dècades ha resultat cabdal per a l’embranzida de la historiografia modernista catalana. Primerament volgué encaminar les seves recerques cap a l’estudi de la vessant social i econòmica de la Guerra dels Segadors per esclarir els orígens de la revolta pagesa. Tanmateix, en no trobar unes fonts similars a les que havien permès a altres autors, com Boris Porchnev, analitzar els grans aixecaments camperols del Sis-cents, optà per aprofundir en el context general de les relacions de producció del camp català durant aquella centúria, tot incardinant l’estudi de l’economia

18/07/2019 12:47:28

194 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

agrària amb el de les relacions jurídiques i socials. Fruit d’aquest treball desenvolupat durant els anys setanta fou la seva tesi doctoral, que, dirigida per Emili Giralt, va ser presentada a la Universitat de Barcelona el 1978 i va ser publicada deu anys després a l’editorial Crítica amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle xvii. Baronia de Sentmenat 1590-1729. En aquesta obra, que continua sent la monografia més sòlida fins ara escrita sobre la història agrària de la Catalunya moderna, Eva Serra va fer aportacions fonamentals per a la comprensió de la història de l’economia i la societat rurals catalanes durant els segles de la primera modernitat. En primer lloc, va precisar la redefinició de què fou objecte el règim senyorial català després de les guerres remences del segle xv i de la Sentència Arbitral de Guadalupe del 1486, tot examinant les estratègies seguides per la pagesia per tal d’erosionar la renda feudal en l’etapa posterior. En segon lloc, tot i les importants mancances de les fonts disponibles en aquest àmbit de la recerca, va reconstruir l’evolució de les tècniques, la producció i els preus agraris d’aquestes centúries, establint les principals fases o etapes de les forces productives relacionades amb l’economia rural. Finalment, explicà el procés de diversificació social que, especialment a partir de la segona meitat del segle xvii, es donà en la societat agrària catalana; un procés de diversificació i estratificació socials que resulta bàsic per entendre els canvis en el mode de producció que Vilar detectà en el segle xviii i que orientaren l’economia catalana cap a una via de desenvolupament capitalista. A banda de dedicar diversos treballs a aprofundir aspectes abordats en la seva tesi doctoral, Eva Serra va fer aportacions, sempre substancioses documentalment i riques analíticament, en temàtiques com la repressió posterior a la Guerra dels Segadors, la naturalesa de l’estatus constitucional del període 1652-1705, el paper de les ciutats i les viles en les convocatòries de Corts, les trajectòries d’algunes nissagues de la classe dirigent catalana durant els segles xvi i xvii, l’organització de la fiscalitat de la Diputació del General, la naturalesa de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió a Catalunya o també sobre el desenvolupament de la historiografia modernista catalana; treballs que foren publicats en revistes com Afers, Pedralbes, Recerques, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Manuscrits, Catalan Historical Review, Estudis d’Història Agrària, etc., així com en un bon nombre de col·laboracions en obres col·lectives. Crec que paga la pena remarcar que en les seves recerques, fossin en el camp de la història agrària o de la història politicoinstitucional, Eva Serra sempre va estar atenta a incorporar-hi amb un sentit crític les aportacions teòriques i metodològiques derivades de l’evolució de la historiografia europea. Al mateix temps, però, també sempre va usar i apreuar la rica tradició historiogràfica d’estudiosos d’història del dret, d’història de l’Església i d’història local que, des de finals del Vuit-cents i sovint al marge del món acadèmic, han portat a terme a Catalunya una tasca sovint menysvalorada. El treball imponent de personali-

Catalan Historical Review-12.indb 194

In memoriam

tats com Joan Serra Vilaró, Josep M. Pons i Guri, Antoni Pladevall, Jaume Codina o Eduard Junyent queda recollit i vindicat en els textos d’Eva Serra. L’any 1991, a 1640.Una revolució política. La implicació de les institucions, publicat a l’editorial Crítica, Eva Serra va presentar una nova valoració sintètica del significat de la Guerra dels Segadors en la trajectòria de la formació històrica catalana. En definir els esdeveniments de 16401641 com una revolució política que va emprar i actualitzar el patrimoni institucional i legislatiu heretat dels segles medievals per defensar la comunitat catalana de l’envestida fiscal i militar de l’absolutisme monàrquic de Felip IV i d’Olivares, Eva Serra remarcava que «les “aristocràtiques” constitucions i les “oligàrquiques” institucions salvaren el país de tants estralls i malvestats». Encara que, tal com hem vist, la producció investigadora posterior hagi seguit camins prou rics i variats quant a les temàtiques d’estudi, indubtablement el gruix principal dels seus esforços durant les tres darreres dècades s’ha encaminat a l’anàlisi de les estructures institucionals i legislatives del constitucionalisme català anterior al 1714; unes recerques que s’han vertebrat a partir de dos grans eixos. El primer seria proporcionar una base documental per a la seva anàlisi a partir de l’edició de textos cabdals per al coneixement de les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent en els segles de la primera modernitat. Acompanyada d’un equip de qualificats deixebles, Eva Serra ha abordat la publicació, en la col·lecció «Textos Jurídics Catalans», de diversos processos de les Corts de 1585 i 1705-1706 i de la Junta General de Braços de 17131714. Així mateix, dins la col·lecció «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica» de l’IEC, ha editat els llibres de l’ànima de la Diputació del General i del Consell de Cent (aquest darrer en curs de publicació), és a dir, la relació de les persones amb drets de representació política en les dues principals institucions del país. El segon gran eix d’aquesta línia de recerca sobre les estructures institucionals i legislatives de la Catalunya moderna s’ha concretat en un seguit d’articles i monografies que han examinat els fonaments teòrics i la pràctica política del «constitucionalisme antic» català. En aquestes obres, Eva Serra ha remarcat els valors de representativitat, participació política, control i regulació del poder executiu sobre la base d’uns criteris d’interès col·lectiu, com també la capacitat d’evolució que tenia el règim institucional i legal català anterior al 1714. Darrerament, i en col·laboració amb Josep Capdeferro, Eva Serra va dedicar els seus esforços investigadors a l’estudi del Tribunal de Contrafaccions creat a les Corts de Barcelona de 1701-1702. Un tribunal que, amb tres jutges nomenats pel rei i tres pels braços, es convertí en la instància judicial suprema que resolia les vulneracions del sistema legal català. El Tribunal de Contrafaccions pot ser considerat una fita molt rellevant en la història constitucional europea, i del qual cal remarcar que era el resultat d’una llarga lluita de més de dos segles de les institucions catalanes per superar les mancances d’equanimitat de-

18/07/2019 12:47:28

In memoriam

mostrades per la Reial Audiència de Catalunya en la resolució d’aquests casos de contrafaccions o vulneracions del dret. Aquest feix de treballs de base documental i d’anàlisi històrica ha desarmat amb bases empíriques incontestables la vella cantarella segons la qual les institucions i el règim constitucional català eren un model polític medieval, retardat, oligàrquic i corrupte que inevitablement havia de ser arraconat pel model modern centralitzador i unitarista de matriu castellanocortesana. Eva Serra, que l’any 2008 va rebre el premi «Justícia» de Catalunya per l’enorme tasca realitzada en aquest camp de la història institucional i legislativa de la Catalunya moderna, va emprar les solemnitats acadèmiques per a divulgar aquestes idees. Així, en el discurs de recepció com a membre numerària de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, llegit el novembre del 2003 amb el títol Les Corts catalanes, una bona font d’informació històrica, afirmava que les institucions històriques catalanes «eren la representació d’uns interessos més horitzontals que la monarquia de base clarament aristocràtica i també la garantia de la de-

Catalan Historical Review-12.indb 195

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 195

fensa de la identitat política secular d’una formació social concreta». També, en la conferència de l’any 2015 pronunciada al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona per commemorar l’emblemàtica jornada de l’Onze de Setembre de 1714, que portava el significatiu títol La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica, Eva Serra va defensar la tesi que en aquesta data els catalans no celebren cap derrota, sinó que reivindiquen un model polític i social avançat i modern, ja que, al començament del segle xviii, Catalunya «era una societat políticament molt madura, que estava encarant una contemporaneïtat segons el model britànic i holandès tot reactualitzant els vells instruments». Aquest llegat investigador, ben generós en quantitat i en qualitat, seria més que suficient per a fer d’Eva Serra un referent cabdal de la historiografia catalana, però també ho és per un altre motiu tant o més important: Eva Serra sempre va viure d’acord amb els valors i les idees que va defensar, tot conjuminant honestedat i rigor científic, les dues bases principals que atorguen credibilitat al treball intel·lectual de l’historiador.

18/07/2019 12:47:28

Catalan Historical Review-12.indb 196

18/07/2019 12:47:28

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 12: 197-207 (2019) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Roger Friedlein (Frankfurt, 1967) va estudiar filologia romànica (castellà i francès) i filologia àrab a les universitats de Frankfurt i de Barcelona (1990 i 1992) i a la Freie Universität Berlin (llicenciatura el 1994). Ha fet estades d’estudis més breus al Brasil, Portugal, Espanya, Romania i Síria. La seva primera especialització va ser en els estudis medievals, concretament en la literatura catalana de l’edat mitjana. Va ser lector de català a la Martin-Luther-Universität Halle-Wittenberg (19951998). Doctorat el 2001 amb una beca de la Fundació d’Estudis alemanya (Deutsche Studienstiftung) amb una tesi sobre el diàleg literari a l’obra de Ramon Llull (publicada en català el 2011). De 1999 a 2009 fou professor assistent a l’Institut de Filologia Romànica i a la xarxa d’investigació Cultures de la Performativitat de la Freie Universität Berlin. La seva habilitació de càtedra la realitzà amb un treball sobre l’escenificació de la cosmografia en la literatura èpica renaixentista a França, Espanya i Portugal (2009). Des de 2009 és professor catedràtic de filologia romànica i es dedica especialment a les literatures i cultures iberoromàniques a la Ruhr-Universität Bochum. Porta a terme traduccions literàries del català a l’alemany, normalment de relats curts, poemes i assaigs breus en revistes i llibres col·lectius. La llista següent n’és una compilació força completa: Pàmies, Sergi. «Der Geldautomat» [Caixa oberta]. die horen, núm. 179 (1995), p. 238-241. Comadira, Narcís. «Das Erschaudern». die horen, núm. 179 (1995), p. 15. [De: En quarantena. Barcelona: Empúries, 1990] Gimferrer, Pere. «Sinnbild». die horen, núm. 179 (1995), p. 107. [De: La llum. Barcelona: Edicions 62, 1990] Vinyoli, Joan. «Vogelschar». die horen, núm. 179 (1995), p. 108. [De: Cercles. Barcelona: Edicions 62, 1980] Brossa, Joan. «Steine gibt es». die horen, núm. 179 (1995). [De: Suite tràmpol o el compte enrera] Parcerisas, Francesc. «Sommerfrische» i «Rasur». die horen, núm. 179 (1995), p. 109 i 244. [De: Triomf del present. Barcelona: Columna, 1991] Pàmies, Sergi. Du solltest dich in Grund und Boden schämen. Frankfurt: Frankfurter verlagsanstalt, 1996. [T’hauria de caure la cara de vergonya. Barcelona: Quaderns Crema, 1986] Moncada, Jesús. «Fußball am Fluß». A: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (ed.). Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munic: Babel, 1998, p. 16-22. [«Futbol de ribera», El Cafè de la Granota. Barcelona: La Magrana, 1988, p. 30-36] [Repr. de la traducció a: Subi-

Catalan Historical Review-12.indb 197

rana, Jaume (ed.). Willkommen in Katalonien, Munic: DTV, 2007] Galmés, Gabriel. «Rückwärtsgang». A: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (ed.). Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munic: Babel, 1998, p. 66-71. [«Marxa enrera», Parfait amour. Barcelona: Quaderns Crema, 1986, p. 99-105] Fonalleras, Josep Maria. «Immer still». A: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (ed.), Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munic: Babel, 1998, p. 72-84. [«Immer still», Botxenski i companyia. Barcelona: Empúries 1988, p. 97-108] Lloveras, Xavier. «Zypresse». A: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (ed.). Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munic: Babel, 1998, p. 109-110. [«Xiprer», Les illes obstinades. Barcelona: Proa, 1987, p. 41] Marí, Antoni. «Belehrung für den, der ihrer bedarf». A: Friedlein, Roger; Richter, Barbara (ed.). Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur. Munic: Babel, 1998, p. 116-121. [«Donar bon consell a qui l’ha de menester», El vas de plata i altres obres de misericordia. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 73-90] Escofet, Eduard. «Holz im Herz.1». EDIT. Papier für neue Texte, núm. 40 (2006), p. 39-49. [Fusta al cor. 1; introducció i traducció d’una selecció de poemes] Pla, Josep. «Der Genius loci für mich persönlich und in meinem literarischen Werk»; «Die Grenzmark und das Empordà». A: Subirana, Jaume (ed.). Willkommen in Katalonien. Munic: DTV, 2007, p. 49-53 i 96-107. [«El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària» i «La marca», Obra completa, vol. vii, El meu país. Barcelona: Destino, 1968] En format de llibre, cal destacar de manera singular Bernat Metge, Der Traum [Lo somni] (Barcino, 2013). És també editor de diverses obres, entre els quals Vestigia fabularum: La mitologia antiga a les literatures catalana i castellana (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), una antologia de literatura catalana contemporània traduïda a l’alemany (Die Spezialität des Hauses, 1998), i coeditor d’Els catalans i Llatinoamèrica (s. xix i xx): Viatges, exilis i teories (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017), que recull les aportacions fetes dins el marc del 24è Col·loqui Germanocatalà celebrat a la RuhrUniversität-Bochum el setembre de 2014. Membre corresponent de la Societat Verdaguer, els seus estudis catalans se centren en Llull i l’edat mitjana, però també en Verdaguer i l’èpica renaixentista i vuitcentista catalanes. Actualment, les seves línies d’investigació

18/07/2019 12:47:28

198 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

segueixen les àrees de la literatura consolatòria medieval i moderna, els processos de constitució del saber en l’èpica renaixentista i la innovació literària entre Romanticisme i Modernisme a Espanya, Hispanoamèrica i el Brasil. Coeditor des de 2006 de la Zeitschrift für Katalanisti / Revista d’Estudis Catalans, la revista de la Deutscher Katalanistenverband - Associació Germanocatalana (DKV), la seva tasca de docència de llengua i literatura catalanes, els seus estudis de catalanística i l’activitat dins la DKV han contribuït i contribueixen de manera remarcable a la difusió de la cultura catalana en els països de llengua ale-

manya i, doncs, al manteniment de la catalanística germànica, que en els darrers temps ha sofert una reculada que no es correspon amb el que històricament han estat els estudis alemanys sobre la cultura catalana. És per tota aquesta activitat i aquesta producció que s’ha resumit en els paràgrafs anteriors, que considerem de notable interès la integració del doctor Roger Friedlein com a membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.

Miljenko Jurković va néixer a Croàcia el 1958. Es va formar a la Universitat de Zagreb, on va obtenir el doctorat l’any 1990 i on és professor d’història de l’art medieval des del 1997 i catedràtic des del 2002. Cap del departament d’història de l’art (1991-1997) i degà de la Facultat d’Humanitats i Ciències Socials de la Universitat de Zagreb (2004-2009), entre altres activitats institucionals ha estat membre del Croatian Committee for cooperation with the UN for education, science and culture (1998-2000); membre de l’Executive Board of the Museum of Arts and Crafts in Zagreb (1998-2000); membre del Council for Humanities by the Croatian National Board for Science; Ministry of Science, Technology and Sport (2005-2009); president de la junta directiva de l’Institute for History of Art in Zagreb (1994-2002); membre de la junta directiva del Prague Network of Dean’s of Faculties of Humanities (2007-2010), i membre de la junta directiva del President de la Universitat de Zagreb. Des del 1993 és fundador, director i president del consell de l’International Research Center for Late Antiquity and Middle Ages (Motovun, University of Zagreb); des del 1995 és president de la junta editorial de la revista científica internacional Hortus Artium Medievalium. Journal of the International Research Center for Late Antiquitiy and Middle Ages; des del 2010 és membre de la junta editorial de la revista científica Arte in Friuli, Arte a Trieste; des del 2015 és membre del consell de l’Association pour l’Antiquité Tardive; des del 2016 és membre de la junta editorial de la revista científica PAST (Quasar Publisher), i des del 2018 és membre del consell científic de la sèrie «Quaderni napoletani di storia dell’arte medievale». Ha estat molt sovint professor invitat a Alemanya, França i Itàlia. Miljenko Jurković és especialista en art de l’alta edat mitjana i del període romànic, amb un dens currículum d’activitats acadèmiques i de publicacions. Ha dirigit i dirigeix importants projectes internacionals com «Transformation of the historical landscape of the island of Rab and of the Quarnero islands» (University of Zagreb grant, 2014-2016); «Croatian medieval heritage in European context: mobility of artists and transfer of forms, functions and ideas» (CROMART), consolidat per la Croatian Science Foundation (2014-2018); Nacional PI: «Trans-

ferts et circulations artistiques en Europe à l’époque gothique (xiie-xvie siècles)», finançat per l’Institut National d’Histoire de l’Art / INHA, de França (2010-2012), i «Croatian Artistic Heritage to the “Style 1200” in European Context» (2007-2013). Ha dirigit moltes excavacions arqueològiques a Croàcia finançades amb fons nacionals i internacionals. Des del 2002 és el coordinador del projecte europeu «Corpus of European Architecture of the first millennium / Corpus architecturae religiosae europeae (iv-x saec.)». Ha estat autor i comissari de moltes exposicions, com «French Renaissance» (Zagreb, 2005); «Croatian Renaissance» (Zagreb i Écouen, 2004) i «Croats and Carolingians» (Split-Brescia, 1999-2000), i membre del consell científic de l’exposició «Canossa 1077 - Erschütterung der Welt. Geschichte, Kunst und Kultur am Aufgang der Romanik» (Paderborn, 2001). Ha organitzat vint-i-quatre col·loquis internacionals les actes dels quals han estat publicades en vint-i-cinc volums de la revista científica Hortus Artium Medievalium des del 1995. Ha publicat més de cent escrits entre articles, capítols de llibres i llibres sobre l’arquitectura i l’escultura altmedievals i les connexions entre Croàcia i l’Europa medieval, especialment carolíngia, en el context dels quals ha tractat les relacions entre Croàcia i Catalunya. La seva relació amb Catalunya està feta, a més de publicacions directes, d’activitats conjuntes amb investigadors catalans del seu camp d’especialització tant a Catalunya com a Croàcia a través dels col·loquis anuals que ell organitza i als quals han participat i participen nombrosos universitaris catalans. Va codirigir el projecte europeu sobre Carlemany amb l’exposició presentada el 1999 a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i actualment dirigeix el projecte europeu ja esmentat «Corpus architecturae religiosae europeae (iv-x saec.)» (CARE), en el qual Catalunya participa amb un equip de la Universitat de Barcelona. Més recentment, el professor Jurković, que és membre de diversos consells científics de projectes catalans, ha participat, dins el marc de l’any Puig i Cadafalch, en la secció internacional sobre l’arquitecte, amb una ponència a Mataró sobre Puig i Cadafalch, Bizanci i els Balcans.

Catalan Historical Review-12.indb 198

Albert Rossich i Estragó

Xavier Barral

18/07/2019 12:47:28

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Immaculada Lorés i Otzet, nascuda a Barcelona l’any 1961, es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Barcelona l’any 1984 i es va doctorar a la mateixa universitat el 1991 amb una tesi sobre L’escultura dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat del Vallès. Va iniciar la tasca docent el 1988 a la Facultat de Lletres de l’Estudi General de Lleida, aleshores integrat a la Universitat de Barcelona, fins que va esdevenir Universitat de Lleida l’any 1992. Sempre com a docent de la Universitat de Lleida, va esdevenir-ne professora titular el 1997 i catedràtica el desembre de 2017. La seva autèntica vocació com a ensenyant i el seu compromís amb la millora de la qualitat de la docència l’han portat a assumir no poques responsabilitats en l’àmbit de la gestió acadèmica a la universitat: vicedegana i cap d’estudis de la Facultat de Lletres (1995-1997), adjunta al rector per a la reforma dels plans d’estudis de la Facultat de Lletres (1997-1998), directora del Departament d’Història de l’Art i Història Social (1998-2001), vicedegana de la Facultat de Lletres (2001-2006) i degana de la Facultat de Lletres (2007-2010). Des de l’any 1996, Imma Lorés és membre fundadora d’un equip de recerca, dirigit per Milagros Guàrdia, que és reconegut per l’abast i l’excel·lència de la seva producció científica. Em refereixo a Ars Picta, acrònim d’«Anàlisis i recerques sobre pintura i iconografia tardoantiga i altmedieval», residenciat a la Universitat de Barcelona, que ha obtingut projectes competitius de manera continuada, tant del Ministerio com de la Generalitat, que el va reconèixer i finançar com a grup consolidat des del 2005. A partir del 2017, però, en fusionar-se amb un altre equip que treballa sobre patrimoni arqueològic, ha pres el nom de «3DPatrimoni. Estudi, digitalització, documentació i divulgació del patrimoni artístic i arqueològic: recerca i transferència». Dins el marc d’aquestes línies de recerca, Imma Lorés ha publicat una gran quantitat de treballs —‌llibres, articles, capítols de llibres, contribucions a congressos—, tant en publicacions catalanes com internacionals, que acrediten un rigor acadèmic i una amplitud d’interessos notabilíssims i que constitueixen aportacions imprescindibles a la història de l’art català medieval, especialment del període romànic, per bé que no hi falten treballs dedicats a altres episodis precedents de l’art tardoantic i altmedieval. Un dels temes que l’ha ocupat d’una manera més persistent d’ençà de la tesi doctoral i fins avui ha estat sens dubte l’escultura romànica i la seva lectura dins del context arquitectònic i en relació amb els espais i els seus usos i qualificació litúrgics, responent d’una manera intel·ligent a un fecund corrent actual de la historiografia medievalista, que, com és sabut, ha experimentat un gir litúrgic i funcional, tot insistint en aspectes com l’enfocament topolitúrgic i l’estudi de l’ecosistema de les imatges en la seva topografia. És el que ha aplicat de manera particular a l’estudi de l’escultura dels claustres de la catedral de Girona i de Sant Cugat del Vallès, amb treballs publicats al Butlletí del MNAC (2003) i en publicacions internacionals

Catalan Historical Review-12.indb 199

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 199

com Les Cahhiers de Saint-Michel de Cuxa (2015) i Medioevo, Arte e Storia (Parma, 2008). Aquesta perspectiva no li ha fet oblidar, tanmateix, altres enfocaments que continuen essent fonamentals en la nostra disciplina, com l’anàlisi estilística, els problemes atributius i la crítica d’autenticitat, la qüestió de la circulació i la transmissió dels models, el paper respectiu i les relacions entre promotors i artistes, etcètera. No podem deixar de subratllar, en definitiva, el rigor amb què Imma Lorés ha sabut combinar, alternar i sobretot integrar una àmplia gamma de temàtiques i d’estratègies metodològiques. Són nombrosos els monuments de l’arquitectura i de l’art catalans d’època altmedieval i romànica que han centrat l’atenció d’Imma Lorés, i als quals ha dedicat un gran nombre de publicacions, que de vegades contemplen el conjunt del monument i altres vegades aspectes més parcials i d’especial interès: recordem com a mínim els seus treballs sobre els monestirs de Sant Pere de Rodes (amb un llibre que és la primera monografia sencera sobre el conjunt), Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà, Sant Andreu de Sureda i Sant Cugat del Vallès, sobre les catedrals romàniques de Girona, Barcelona i Roda d’Isàvena (en aquest cas, amb publicacions internacionals recents, com la contribució a un llibre editat per Picard, o amb articles a Hortus Artium Medievalium), o la catedral tardoromànica de Lleida, la Seu Vella, i, finalment, Sant Climent de Taüll. Val a dir que Lorés no s’ha limitat a fer aportacions valuoses a l’estudi de l’escultura del segle xii, el focus clàssic de la historiografia romànica a Catalunya, sinó que, prestant l’atenció que mereixen els testimonis textuals referits a obres desaparegudes, ha insistit també en els orígens de l’escultura monumental al segle xi, especialment en la primera meitat d’aquesta centúria, el moment inicial del romànic. D’altra banda, ha proposat també noves lectures i ha corregit sovint les cronologies que s’havien adjudicat a alguns dels conjunts clau del nostre primer romànic, com Sant Pere de Rodes, Ripoll o Cuixà. Un altre tret caracteritzador en la recerca de Lorés ha estat sens dubte l’accent que sempre, i d’una manera progressivament creixent, ha posat en la consideració de les «biografies» seculars dels conjunts del romànic català, la transformació del monument al llarg del temps, incloent el moment de la recuperació i la restauració des de finals del segle xix i sobretot al llarg del xx. Les vicissituds històriques i les intervencions han modificat, de vegades d’una manera radical, la percepció i la lectura que avui en podem fer, i en aquest sentit cal tenir-les sempre presents, però Lorés no ha perdut mai de vista l’interès que tenen també per se les intervencions i les lectures retrospectives dels monuments de l’arquitectura i l’art medievals, i en aquesta línia ha dedicat un interès poc freqüent —‌si més no, poc habitual per la seva intensitat— a les lectures contemporànies d’aquests monuments, des del primer impuls de l’esperit conservacionista i l’historicisme vuitcentistes, passant per les aportacions dels pioners de la historiografia del segle xx com Puig i Cadafalch o mossèn Josep Gudiol i Cunill i per les grans campanyes de pros-

18/07/2019 12:47:28

200 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

pecció, descoberta i salvament de la nostra pintura mural romànica, fins a les polítiques, és a dir, els projectes i els debats més actuals sobre la conservació, la interpretació i la difusió del nostre patrimoni artístic. De mossèn Gudiol, per exemple, en va trobar el manuscrit de la memòria inèdita de l’expedició de l’IEC a la Vall d’Aran i la Ribagorça del 1907 i l’ha publicada el 2013 en un llibre signat conjuntament amb Milagros Guàrdia, El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia. Un terreny, en definitiva, en el qual Imma Lorés no solament ha fet sentir la seva veu autoritzada, sinó que ha col·laborat en diversos projectes, n’ha liderat alguns i ha prestat el seu assessorament en d’altres. Sense espai per a esmentar totes aquestes aportacions, recordaré almenys la seva participació en la redacció del Pla Director de la Seu Vella de Lleida (1992), o l’elaboració del Pla de Museus de Lleida, per encàrrec de l’Ajuntament d’aquesta ciutat (1993). Imma Lorés va treballar durant un temps al Museu Nacional d’Art de Catalunya com a conservadora d’art romànic (1991-1993), comissariant en aquell moment una exposició pionera sobre la descoberta i els primers estudis de la pintura mural romànica. I posteriorment ha continuat col·laborant amb altres institucions

patrimonials en tasques de comissariat, assessorament i recerca científica: comissariant l’exposició «Proemium» per al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal (1997), treballant en l’inventari del fons lapidari medieval del Museu d’Història de Barcelona (2002), elaborant el projecte museològic i museogràfic del Museu de Sant Cugat del Vallès (2012-2013), comissariant l’exposició «Sub tuum presidium: La imatge de la Mare de Déu al bisbat de Solsona» (2016), etcètera. En fi, aquest interès i aquest compromís amb la gestió i la conservació del patrimoni historicoartístic també s’ha traslladat i s’ha vehiculat a través de la seva tasca docent, en un procés de «transferència» —‌p er dir-ho així—, d’anades i vingudes, de sinergies i de diàleg entre la recerca, la gestió, la difusió i l’ensenyament superior. És, finalment, aquest triple compromís amb la recerca, la cura del patrimoni i la docència, junt amb l’excel·lència dels resultats, sense oblidar el seu compromís amb el país i la seva llengua, allò que ens porta a proposar la candidatura de la professora Imma Lorés per a la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.

Vinni Lucherini es va formar a la Universitat de Nàpols Federico II i es va doctorar a la mateixa universitat el 1999 amb una tesi sobre el cicle pictòric de l’església de Bominaco, als Abruços italians. Després del postdoctorat, el 2002 es va incorporar com a investigadora a la mateixa Universitat de Nàpols, on des del 2011 és professora associada d’història de l’art medieval, habilitada com a catedràtica. Entre altres activitats institucionals, és membre de la junta editorial de la revista científica Hortus Artium Medievalium i del consell científic de la sèrie «Regna. Studi e testi su istituzioni, cultura e memoria del Mezzogiorno medievale». Ha estat fellow de l’Institut National d’Histoire de l’Art a París (2010) i de l’Institute for Advanced Study de la Central European University a Budapest (2011-2012). És investigadora afiliada a l’Institut d’Estudis Medievals de Lisboa. Ha estat i és avaluadora de l’EURIAS (European Institutes for Advanced Study), del Deutsche Forschungsgemeinschaft i de l’European Research Council. Ha impartit classes, seminaris i conferències en nombroses universitats i instituts culturals, com Alba Julia, Barcelona, Brno, Brussel·les, Budapest, Friburg (Suïssa), Gant, Girona, Issoire, Lausana, Lió, Niça, Olomouc, París, Poitiers, Rijeka, Sant Miquel de Cuixà, Viviers, Zagreb, i també al Kunsthistorisches Institut de Florència i a la Bibliotheca Hertziana - Max-Planck Institut für Kunstgeschichte de Roma. És especialista en l’art de la baixa edat mitjana i del període gòtic, amb un dens currículum de publicacions. Utilitzant un mètode d’investigació interdisciplinari, basat en l’entrellaçament d’una anàlisi específicament histo-

ricoartística i en la interpretació crítica de diversos tipus de fonts textuals (documentals i narratives, medievals i modernes), ha publicat estudis relatius a quatre grans àmbits d’investigació sobre els quals encara treballa: 1. La pintura i l’escultura medievals de la Itàlia centremeridional, amb un ampli ús de textos medievals, de documentació arxivística i de la historiografia de caràcter antiquaria de la primera època moderna. 2. Els rituals cerimonials reials i la funció política del mecenatge artístic entre els segles xiii i xiv, a través de l’examen de pintures, miniatures, escultures i arquitectures relacionades, en particular, amb els coronaments, funerals i tombes dels reis Lluís IX de França, Robert de Nàpols i Carles d’Hongria, mitjançant l’anàlisi de textos contemporanis o posteriors, que es refereixen a obres d’art, la seva interacció en espais cívics o religiosos i les seves funcions comunicatives, simbòliques i polítiques. 3. L’ús de les fonts textuals al servei de la història de l’art: cròniques episcopals i de ciutats (el cas de la catedral de Nàpols des de principi fins a finals de l’edat mitjana); cròniques monàstiques i actes de consagració (el cas de Montecassino); descripcions de llocs de culte i imatges (el cas de les basíliques de Sant Pere, San Giovanni in Laterano i del Sancta Sanctorum a Roma); el Liber Pontificalis de Roma (per a la reconstrucció del mecenatge papal del segle iv); els processos de canonització i els seus efectes sobre la producció artística medieval (els casos de Dunstan de Canterbury, de sant Lluís de França i de sant Lluís d’Anjou). 4. La seva especial atenció a la historiografia de la història de l’art medieval l’ha dut a ampliar aquestes tres línies principals amb una de quarta,

Catalan Historical Review-12.indb 200

Rafael Cornudella

18/07/2019 12:47:28

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 201

centrada de manera especial en algunes personalitats d’historiadors d’art europeus del segle xix, com l’alemany Heinrich Wilhelm Schulz. Actualment està estudiant des del punt de vista textual i artístic un manuscrit il·luminat reial d’Hongria de mitjan segle xiv. Sobre aquests temes, ha publicat a escala internacional diversos llibres: Leone Marsicano, Cronaca di Montecassino (III 26-33), Milà, Jaca Book, 2001; La Cattedrale di Napoli. Storia, architettura, storiografia di un monumento medievale, Roma, École française de Rome, 2009; L’abbazia di Bominaco in Abruzzo. Organizzazione architettonica e progetto decorativo, xi-xiii secolo, Roma, Campisano Editore, 2016, i nombrosos articles en revistes indexades i capítols de llibres. Ha estat editora de llibres col·lectius com Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et réception de l’oeuvre d’art, París, Picard, 2012; Performing Power through Visual Narrative in Late Medieval Europe: An Interdisciplinary Approach, Zagreb, 2015; The Art of Medieval Hungary, Roma, Viella, 2018; Immagini medievali di culto dopo il Medioevo, Roma, Viella, 2018, o Reliquie in processione nell’Europa medievale, Roma, Viella, 2018. Coordina el programa Erasmus de la Universitat de Nàpols en el seu camp disciplinari, dins el marc del qual promou intercanvis constants amb les universitats de Barcelona, Girona, Tarragona i Palma. Parla fluidament el català i la seva relació amb Catalunya és feta tant de pu-

blicacions com d’activitats conjuntes amb investigadors catalans del seu camp d’especialització, tant a Catalunya com a Itàlia, a través dels col·loquis anuals que organitza i que publica a la sèrie «Quaderni napoletani di storia dell’arte medievale», que ella mateixa ha creat, i en els quals han participat i participen nombrosos universitaris catalans. Col·labora amb diverses universitats catalanes, principalment les de Barcelona, Girona i Tarragona, i participa en programes d’investigació catalans, com el projecte de la Universitat de Girona dirigit per Gerardo Boto, amb finançament de CaixaBank (Obra Social La Caixa), «Landscape and Identitarian Heritage of Europe: Cathedral Cities as Living Memories» (EURITAGE, RecerCaixa, 2016-2018), o els treballs del grup de recerca «Templa / Taller d’Estudis Medievals, Programes, Litúrgia, Arquitectura» de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona. Més recentment ha participat, dins el marc de l’any Puig i Cadafalch, en la secció internacional sobre l’arquitecte, amb una ponència a Mataró sobre Puig i Cadafalch i Itàlia. Dins d’aquest mateix context historiogràfic ha publicat «Quelques lettres inédites sur l’accueil de Josep Puig i Cadafalch en France en 1936», a De la passion à la création. Hommage à Alain Erlande-Brandenburg, Zagreb, IRCLAMA, 2018.

Veronica Orazi (Florència, 1966) és professora titular des de 2017 del Dipartimento di Lingue e Letterature Straniere e Culture Moderne de la Universitat de Torí i membre de la Comissió de Qualitat de la seva institució com a delegada per a la recerca i la internacionalització. Abans havia estat professora associada de la mateixa universitat (2002-2017) i havia exercit també a les universitats de Siena (2002-2005), Venècia Ca’ Foscari (2000-2002) i també a Bolonya (1999-2002). Actualment, també és membre del Center for Catalan Studies - Department of Spanish and Portuguese, de la University of California Santa Barbara. Ha impartit cursos com a professora visitant a les universitats de Barcelona i d’Alacant. Ha estat també vocal de tribunals de tesis doctorals a les universitats de Girona, Barcelona, Autònoma de Barcelona i València. La seva especialitat, repartida gairebé al cinquanta per cent, és l’estudi de les literatures catalana i castellana medievals, per bé que en altres activitats relacionades s’ha decantat, com veurem a continuació, pel vessant de la catalanística. Ha format part de diversos projectes italians i internacionals i actualment és investigadora principal del grup de recerca internacional «Rappresentare l’identità: intersemioticità e transmedialità nella cultura ispanica» (2017-2019). Entre 1997 i 1998 va ser investigadora a l’IEC i elaborà el projecte «La tradizione manoscritta della Crònica de

Ramon Muntaner», amb Josep Massot i Muntaner com a tutor. També ha fet estades d’investigació a diverses universitats italianes i no italianes. Com a recercadora, és autora d’onze libres, de seixanta-cinc comunicacions i ponències a congressos italians i internacionals, i ha publicat noranta-sis articles i capítols de llibre, a banda de nombroses ressenyes en revistes d’hispanística, romanística i catalanística. Ha estat i és membre de diversos comitès organitzadors i/o científics d’activitats congressuals. Ha tingut paper de coordinació, entre d’altres, a: «Voci al femminile: scrittura, traduzione, autotraduzione. Giornata di Studi Catalani» (Torí, 8 de maig de 2014, Università degli Studi di Torino); «Geografia linguistica del catalano. Giornata di Studi Catalani» (Torí, 9 de maig de 2014, Università degli Studi di Torino); «Linguaggi del metareale nella cultura catalana: arte, cinema, folclore, letteratura, storia» (XI Congresso Internazionale dell’AISC, Torí, 15-18 de setembre de 2015, Università degli Studi di Torino). Des de 2014 és codirectora la col·lecció «Bibliotheca Iberica» (Alessandria, Edizioni dell’Orso). Des de 2013 és redactora dels Cuadernos AISPI. Estudios de lenguas y literaturas hispánicas i directora editorial de la Rivista Italiana di Studi Catalani (CARHUS+ A), i entre 1995 i 2008, redactora de Medioevo Latino. Bollettino bibliografico della cultura europea da Boezio a Erasmo (secoli vixv) (Società Italiana per lo Studio del Medioevo Latino).

Catalan Historical Review-12.indb 201

Xavier Barral

18/07/2019 12:47:28

202 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Està vinculada, com a revisora, a publicacions, entre d’altres —‌p er citar les més lligades a la catalanística— Llengua&Literatura (CARHUS+ A), Quaderns d’Italià (CARHUS+ A), Rassegna Iberistica (CARHUS+ A) (Universitat Ca’ Foscari de Venècia), Carte Romanze i Haidé. Estudis Maragallians. Ha estat membre de la Junta de l’AISC (Associazione Italiana di Studi Catalani) entre 2008 i 2012, i entre aquest any i el 2015, presidenta de l’associació. L’any 2000 va rebre el Premi Crítica «Serra d’Or» de Catalanística pel llibre «Història de la filla del rei d’Hongria» e altri racconti catalani tardomedievali: Studio folclorico ed edizione critica (Viareggio-Lucca, Mauro Baroni Editore, 1999, 167

p.). El 2011 li va ser atorgat el Premi Internacional Ramon Llull, com a directiva de l’AISC, a «la millor associació internacional de catalanística», i el 2015 la Menció de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a Itàlia com a directora editorial de la Rivista Italiana di Studi Catalani, per «l’activitat de difusió i promoció científica en l’àmbit acadèmic de la cultura catalana a Itàlia» d’aquesta revista, una qualificació que resumeix perfectament la trajectòria de la doctora Veronica Orazi i els seus mèrits per integrar-se com a membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.

Patrici Pojada va néixer a Pàmies, País de Foix, el 5 de novembre de 1965 i actualment és catedràtic d’història moderna de la Universitat de Perpinyà. L’any 1996 es va doctorar a la Universitat de Tolosa II, amb una tesi sobre la història de la Vall d’Aran al segle xvii dirigida per JeanPierre Amalric, la qual va ser publicada dos anys més tard amb el títol Une vallée frontière dans le Gran Siècle: Le Val d’Aran entre deux monarchies a la col·lecció «Universatim» dirigida per Jean-Michel Minovez. La recerca històrica duta a terme per Patrici Pojada durant tres dècades s’ha centrat en les relacions humanes, econòmiques, politicomilitars i lingüisticoculturals que es donaren a banda i banda dels Pirineus en els segles de la primera modernitat; un àmbit territorial i històric que Patrici Pojada sempre ha definit com el propi d’una «comunitat occitanocatalana». Aquest gran eix de recerca l’ha portat a estudiar les migracions i la mobilitat de les poblacions, l’activitat i les xarxes dels petits i mitjans comerciants, les relacions dels poders locals pirinencs amb els governs centrals de les monarquies francesa i espanyola, així com les formes de sociabilitat, i també de conflictivitat, en aquesta zona de frontera muntanyenca. A banda de la tesi doctoral, les seves recerques han quedat reflectides en un bon grapat de monografies publicades tant en llengua francesa com en llengua catalana, entre les quals destaquem: Une société marchande: Le commerce et ses acteurs dans les Pyrénées modernes (haut Pays de Foix, vers 1550-1700) (2008), Le Voisin et le Migrant: Hommes et circulations dans les Pyrénées modernes (xvie-xixe siècle) (2011) i Viure com a bons veïns: Identitats i solidaritats als Pirineus (segles xvi-xix) (2017). Així mateix, ha divulgat les seves investigacions en revistes especialitzades com la Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, Afers. Fulls de Recerca i Pensament, Recerques, Annales du Midi, Histoire et sociétés rurales, Diasporas, Histoire des Alpes, Pedralbes, Manuscrits, etc. Llibres i articles als quals cal afegir un nombre molt considerable de contribucions a obres col·lectives, ponències a congressos, participació en catàlegs d’exposicions i textos de divulgació.

Totes aquestes aportacions es caracteritzen per un treball pacient i rigorós efectuat tant en els arxius municipals, parroquials, privats, diocesans o departamentals de la zona pirinenca com en els grans dipòsits documentals de Madrid, Simancas, París i Barcelona; però també aquestes són unes recerques fetes a partir del coneixement directe, profund i sentit de la realitat actual de la comunitat occitanocatalana. Tal com ha manifestat públicament en més d’una ocasió, la llengua familiar de Patrici Pojada ha estat i continua sent la llengua occitana. Perquè paga la pena destacar que a la Universitat de Tolosa, on es va formar, Patrici Pojada no tan solament estudià història, sinó també lingüística romànica. I, de fet, ens trobem davant un historiador doblat de lingüista amb obres d’una gran rellevància per a la història de la llengua occitana com L’occitan parlé en Ariège (1992), el Diccionari occitan-catalan / català-occità (2005), fet en col· laboració amb Claudi Balaguer, o el Repertoire toponymique des communes de la région Midi-Pyrénées (2009). Un doble vessant de dedicació i de vocació, històric i lingüístic, que també resta reflectit en els reconeixements i en la intensa tasca institucional desplegada per Patrici Pojada en favor de la cultura occitanocatalana durant tres dècades. És membre de l’Acadèmia Aranesa dera lengua occitana, ha estat president del Grup de Lingüística occitana de la Generalitat de Catalunya, membre del consell d’administració de l’associació de Journées Internationales d’Histoire de Flaran, membre del consell d’administració de la Fédération Historique de Midi-Pyrénées, vicepresident de la secció regional de Midi-Pirineus de l’Institut d’Estudis Occitans, director adjunt del Centre de Recherches Historiques sur les Sociétés Mediterranées i membre del consell editorial i de redacció de revistes especialitzades com Annales du Midi, Recerques, Manuscrits, Drassana, Ripacurtia i altres. Finalment, voldria remarcar que Patrici Pojada ha col· laborat amb l’Institut d’Estudis Catalans en diverses ocasions. Així, va coordinar, juntament amb Òscar Jané, l’edició de les actes del congrés «Construcció i projecció de la memòria personal a l’època moderna» celebrat a IEC

Catalan Historical Review-12.indb 202

Ramon Pinyol

18/07/2019 12:47:28

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 203

l’any 2011 i publicat tres anys més tard a la Casa de Velázquez. També pronuncià la conferència inaugural del congrés organitzat per la Secció Històrico-Arqueològica l’any 2014 sobre la Guerra de Successió als Països Catalans. La llavors presidenta de la secció, la malaguanyada doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, i el qui subscriu aquests mots van ser testimonis, com a organitzadors del congrés, d’una ofensiva per part d’alguns estaments de l’Estat espanyol per desencoratjar els ponents internacionals a participar-hi. El congrés es va fer poc després d’un altre que, promogut per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, va aixecar una notable polseguera pel títol posat a la trobada científica. Algun ponent va cedir a les pressions i a l’ambient de coacció que es va crear. Patrici

Pojada va presentar un preciós text titulat «Unes Catalunyes sense Noves Plantes? La Guerra de Successió d’Espanya i les seves conseqüències», el qual es troba publicat al volum 1714 de la «Sèrie Major» de les Publicacions de la Presidència. Per aquest bagatge de mèrits científics, per la voluntat de la Secció Històrico-Arqueològica d’estrènyer els lligams amb les institucions de recerca de la Catalunya del Nord i potenciar els estudis occitanocatalans, així com pel compromís mostrat amb la nostra institució, creiem que Patrici Pojada es un magnífic candidat per ingressar com a membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Marta Prevosti i Monclús va néixer a Barcelona el dia 9 de novembre de 1952. Va cursar la carrera d’Història Antiga a la Facultat de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1970-1975) i aquell mateix any entrà a treballar d’adjunta interina d’Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica a les ordres del professor Miquel Tarradell i Mateu. L’any següent (1976) assolí el grau amb el treball Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo que, d’alguna manera va marcar el seu futur en definir, a casa nostra, un camí fins aleshores inèdit i que ha esdevingut d’una importància cabdal en aquests darrers anys. Obtingué el doctorat a la Universitat de Barcelona l’any 1980 amb la tesi Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, que continuava, ampliant-la, la recerca iniciada. Aquesta contribució fou guardonada amb el Premi Iluro de Monografia Històrica 1980 concedit per la Caixa d’Estalvis Laietana (Mataró). Convé recordar, perquè és significatiu, que tant el treball final de grau com la tesi foren publicades en dues monografies que van veure la llum simultàniament l’any 1981. L’any següent guanyà per oposició l’ajudantia numerària d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona, on de seguida, com a conseqüència de la LRU, esdevingué professora titular, càrrec que ocupà fins al 1987, en què deixà la universitat, però no pas la recerca en diverses excavacions (vil·la de Torre Llauders, a Mataró, principalment), que se centraren especialment en la comarca el Maresme i que foren objecte de diversos articles científics, ponències i comunicacions a congressos, jornades i simposis. D’aquesta etapa cal destacar que entre l’any 1991 i el 1995 va ser assessora de l’empresa ACESA en les relacions de l’empresa amb el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, una tasca important atesa la construcció de l’autopista del Maresme més enllà de Mataró i dels seus accessos i que va permetre documentar un nombre extraordinari de jaciments que foren no tan sols convenientment excavats, sinó també publicats posant, d’aquesta manera, a l’abast dels estudiosos unes dades que la major part de les vegades resten inèdites.

L’any 2002 fou nomenada directora gerent del Museu de l’Estampació de Premià de Mar, institució integrada en el Sistema del Museus de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Conservà aquest càrrec fins al 2005. De 2010 a 2013 va tornar a exercir de directora, a temps parcial. Durant aquesta etapa va elaborar el projecte museogràfic i museològic de l’exposició permanent del museu que dirigia i el del Museu de la Fàbrica del Gas de Premià de Mar. També comissarià diverses exposicions a Premià i en altres localitats del Maresme. L’any 2005, amb la creació per part de la Generalitat de Catalunya de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), fou contractada com a investigadora sènior, tasca en la qual continua treballant en l’actualitat. D’ençà d’aleshores, la seva activitat professional s’ha ampliat amb una sèrie de treballs de recerca sense abandonar la comarca del Maresme que tan bé coneix, i que s’han centrat en una part del territorium de Tarraco, però també en altres àmbits. Des del setembre de 2008 fins a la fi de 2014 ha gestionat els treballs d’arqueologia relacionats amb l’ampliació del tercer carril de l’autopista AP-7, des de la Jonquera fins a Salou, encàrrec fet per ACESA a l’ICAC. Dels nombrosos projectes de recerca que ha dirigit en solitari o en col·laboració destacaríem pel seu significat i per la seva importància l’estudi de l’extraordinària vil·la tardana de Can Ferrerons (Premià de Mar) i, sobretot, l’Estudi del paisatge arqueològic antic de l’Ager Tarraconensis (a la dreta del riu Francolí) (Projecte Ager Tarraconensis), que, finançat per l’ICAC i ACESA, va començar l’any 2005 i es troba ja a les acaballes. L’ambició d’aquesta recerca, inèdita al nostre país, ha significat una prospecció exhaustiva del territori definit, l’excavació puntual d’uns jaciments determinats, la recollida de totes les dades publicades i una revisió acurada del material conservat en els fons dels museus del territori. El resultat ha estat la publicació de cinc monografies (sèrie Documenta de l’ICAC) que apleguen en volums temàtics el resultat d’aquesta recerca en la qual han participat una munió d’experts, doc-

Catalan Historical Review-12.indb 203

Antoni Simon

18/07/2019 12:47:28

204 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

torands, estudiants i tècnics. Les dades obtingudes serviran per a canviar les nostres percepcions sobre el procés de romanització del camp a l’actual Catalunya. Pel que fa a les publicacions científiques, molt nombroses i d’alt nivell, entre les quals cal assenyalar monografies, articles, col·laboracions en obres col·lectives, ponències i contribucions a congressos i simposis, destaquen Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, Cronologia i poblament a l’àrea rural de Baetulo, Ager Tarraconensis 4. Els Antigons, una vil·la senyorial del Camp de Tarragona / Els Antigons, a High Status Villa in the Camp de Tarragona, Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural / Historical aspects and natural setting, Actes del simposi «Les vil·les romanes a la Tarraconense», Homenatge a Miquel Tarradell, «L’època romana» a Història agrària dels Països Catalans, Using archaeomagnetism to improve the dating of three sites in Catalonia (NE Spain), Un balneum du ve siècle dans le bâtiment octogonal de Can Ferrerons (Barcelone) o La diversité de l’habitat rural dans l’ager Tarraconensis à l’époque républicaine, entre d’altres. Convé remarcar l’encàrrec rebut per part dels curadors de la Història agrària dels Països Catalans per escriure el capítol corresponent a l’època romana, amb la qual cosa

s’escenificava el reconeixement com a màxima experta en aquest camp entre els arqueòlegs del país. La doctora Marta Prevosti i Monclús ha dedicat la seva vida professional a l’arqueologia clàssica, disciplina en la qual és coneguda i reconeguda. A una sòlida formació hi afegeix una gran intel·ligència i unes idees molt clares que han estat decisives en la seva vida acadèmica. Fou professora de la Universitat de Barcelona i, ara mateix, investigadora de l’ICAC, des d’on ha dirigit (i dirigeix) importants projectes d’una ambició poques vegades vista en aquest país que han donat uns resultats excel·lents i que han estat objecte de diverses publicacions absolutament modèliques. En tot moment ha estat una investigadora compromesa amb la seva llengua i el seu país. Recordem que com a vocal de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat responsable de la recuperació de la figura i l’obra de Josep de C. Serra i Ràfols, el gran arqueòleg i membre numerari de l’IEC, traspassat l’any 1970, que posà les bases de l’arqueologia catalana moderna, però que patí les conseqüències d’una guerra perduda i d’una llarga postguerra.

Patrizio Rigobon (Mogliano, Vèneto, 1959) és investigador i docent universitari i traductor. Es va llicenciar en llengües i literatures estrangeres, en l’especialitat de filologia hispànica, catalana i anglesa, a la Universitat Ca’ Foscari, de Venècia, l’any 1984; en 1986-1988 feu estudis a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Pàdua; en 1987-1988 en feu d’intèrpret i traductor del Ministeri de l’Interior, a Roma, i el 1991 es doctorà en estudis ibèrics a la Universitat de Bolonya, amb una tesi sobre Cultura i ideologia en Enric Prat de la Riba. En 1991-2001 va centrar la docència en matèries de literatura espanyola a la Universitat de Bolonya, en la qual va introduir, el 1996, l’assignatura de literatura catalana, i el curs 1998-1999 va dedicar a temes catalans un curs sobre història d’Espanya a la Universitat de Trieste. A partir de l’any 2000 forma part del cos docent de la Universitat Ca’ Foscari, actualment com a professore aggregato de literatura catalana i literatura espanyola. Al llarg dels anys ha estat ponent invitat en nombrosos congressos, a Frankfurt (1994), París (1995), Londres (1999), Budapest (2006), Nàpols (2005), Palma (2008), Barcelona (2011 i 2016) i Girona (2017). Fundador, el 2011, de la Rivista Italiana di Studi Catalani (de la qual és codirector amb Veronica Orazio), col· labora a Rassegna Iberistica i altres publicacions científiques com Spagna Contemporanea, Journal of Spanish Cultural Studies i Limes. Rivista Italiana di Geopolitica, amb estudis sobre Ramon Llull i el lul·lisme, sobre diversos escriptors i historiadors contemporanis, entre els quals, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors,

Josep M. de Sagarra, Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives, Miquel Batllori, Joan Sales i Maria Barbal, i sobre temes com el Noucentisme, l’ensenyament del català i aspectes socials de la llengua catalana, les traduccions de la Fundació Bernat Metge i altres de relatius a la traducció. Als autors contemporanis, a més d’una traducció de l’original llatí a l’italià de Consolatio Venetorum de Ramon Llull, hi ha dedicat la seva rellevant tasca de traductor d’obres catalanes: Salvador Espriu (Tres sorores, traducció i introducció, 1993); Joan Perucho (Il libro dei cavalieri, 1995; reed. 2001); Montserrat Roig (La voce melodiosa, 1997); Albert Sánchez Piñol (La pelle freda, 2005, i Pagliacci e mostri, 2009); Jordi Puntí (Animali tristi: campionario umano sentimentale (2006); Lluís-Anton Baulenas (Un sacco d’ossa, 2009); Miquel de Palol (Un uomo qualunque, 2009); Helena Alvarado (Calce e memoria, 2009); Montse Banegas (Una donna scomoda, 2010); Manuel de Pedrolo (Seconda origine, 2011); Manuel Baixauli (L’uomo manoscritto, 2012, amb Silvana Cupiccia) i Isabel-Clara Simó (Io e mio fratello, 2014). Des de l’Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC), de què ha estat vicepresident i president (2008-2012), ha organitzat o coorganitzat, a Venècia, els congressos «La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni» (2008) i «Le città inconfessabili. Dalla Catalogna a l’Europa, passando per l’America» (2009), un acte acadèmic amb motiu de l’Any Llull, dedicat la croada i a la política mediterrània i encomanat a l’historiador Franco Cardini (2016), el simposi «Mediterraneità» (2018) i, anualment, d’ençà del 2014 i amb motiu de la diada del lli-

Catalan Historical Review-12.indb 204

Josep Maria Nolla

18/07/2019 12:47:28

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 205

bre, el festival cultural «Primavera en català», amb la participació d’escriptors i crítics literaris italians i catalans. L’AISC, durant la seva presidència, va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull, i a títol personal li han estat atorgats el premi Pompeu Fabra (2009) a la projecció i difusió de la llengua catalana i el premi Batista i Roca (2011),

atorgat per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, com a reconeixement de la seva tasca per mantenir la presència catalana i augmentar l’estudi de la cultura dels Països Catalans a Itàlia.

Anna Sawicka (Cracòvia, 1957) és professora de llengua i literatura catalanes i espanyoles a la Universitat Jagellònica de Cracòvia. Llicenciada en filologia hispànica, després es va doctorar en humanitats a la mateixa institució on treballa. L’any 1994 va arribar a Barcelona per a un lectorat de tres anys, que va acabar allargant dos anys més i que li va permetre gaudir d’un contacte directe amb la llengua catalana. Després ha fet estades de recerca a Catalunya i de docència (un trimestre a la Universitat de Vic dins el programa Erasmus). Tot i dedicar-se, com és habitual a Europa, a l’hispanisme, s’encarrega especialment dels cursos de llengua i literatura catalanes i col·labora activament en les tasques de difusió de la literatura i la cultura catalanes, sovint conjuntament amb l’Institut Ramon Llull i fins que van suprimir les subvencions per als temes catalans també amb l’Instituto Cervantes. De fet, és la persona de referència de la catalanística polonesa. En reconeixement a la seva contribució a la promoció de la literatura catalana a l’estranger, l’any 2011 va rebre el XXIII Premi Josep M. Batista i Roca. El 2015 va obtenir el Premi de la Fundació Ramon Llull a la Traducció Literària, per la seva versió de Les veus del Pamano de Jaume Cabré (Glosy Pamano, Varsòvia, Marginesy, 2014), novel· la convertida en un veritable best-seller a Polònia. L’any 2013 va traduir del mateix autor Jo confesso (Wyznaje, Varsòvia, Marginesy), que ja havia estat un gran èxit de públic i de crítica; el 2015, Senyoria (Jaśnie pan, Varsòvia, Marginesy), i el 2016, L’ombra de l’eunuc (Cień Eunucha, Varsòvia, Marginesy). A més, ha estat la traductora d’altres autors com ara Al-

bert Sánchez Piñol, La pell freda (Chlodny dotyk, Varsòvia, Oficyna Literacka Noir sur Blanc, 2006); Sergi Belbel, Tàlem (Loze, Cracòvia / Ksiegarnia Akademicka, 2001); Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz (Skrzypce z Auschwitz, Varsòvia, Muza, 2010), o Lluís-Anton Baulenas, Per un sac d’ossos (Za worek kości, Cracòvia / Wydawnictwo Literackie, 2008). A banda de les traduccions de narrativa catalana, la doctora Anna Sawicka es dedica a la investigació, de manera especial a la recepció polonesa d’autors catalans (Llull, Verdaguer, Rusiñol o Calders). En aquesta línia s’ha d’inscriure la traducció del Llibre d’Amic e Amat (Ksiega Przyjaciela i Umilowanego, Cracòvia, Ksiegarnia Akademicka, 2003), la tasca de redactora de la col·lecció «Studia iberystyczne» de la Universitat Jagellònica de Cracòvia (obres miscel·lànies amb molts estudis de catalanística) i l’activitat directiva a l’Institut de Filologia Romànica d’aquesta institució. Ha publicat també en revistes com Estudios Hispánicos, Quaderns. Revista de Traducció (UAB), Serra d’Or, Anuari de Filologia (UB) o Anuari Verdaguer (UVic-UCC). La qualitat de les seves traduccions poloneses, deguda en part, segons l’autora, al seu coneixement directe i continuat del català, el treball docent i investigador constant de mantenir ben present la llengua i la literatura catalanes en els programes acadèmics de Cracòvia i l’activitat com a divulgadora permanent de la cultura catalana a Polònia la fan mereixedora de pertànyer com a membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.

Paolo Sommella és professor emèrit de topografia antiga de la Universitat de Roma La Sapienza, en la qual ha exercit una intensa tasca docent des del 1964, i eminent arqueòleg que ha dedicat bona part de la seva activitat científica a l’estudi de la protohistòria italiana i de l’antiguitat romana des del camp de la topografia arqueològica i de la cartografia del mon antic. Ha impartit també docència a la Scuola di Specializzacione in Archeologia (1980-2010) a Roma i a la Scuola Italiana di Perfezionamento in Archeologia d’Atenes (1992-1998). En el camp de l’activitat acadèmica, és membre, des del 1992, de l’Accademia Nazionale dei Lincei a Roma, mem-

bre efectiu de la Pontificia Accademia Romana di Archeologia i membre ordinari de la Società di Studi della Magna Grecia. És també membre corresponent de l’Institut Arqueològic Alemany, de l’Istituto di Studi Etruschi e Italici, de la Société des Antiquaires de France i de la Real Academia de la Historia de Madrid. Del 2008 al 2017, ha presidit l’Istituto Nazionale di Studi Romani Des del 2002 ha estat delegat per Itàlia i per la Ciutat del Vaticà a la Unió Acadèmica Internacional (UAI), i va formar part del Bureau d’aquest organisme internacional des del 2009 fins al 2012. Dins el marc de la col·laboració interacadèmica promo-

Catalan Historical Review-12.indb 205

Manuel Jorba

Ramon Pinyol

18/07/2019 12:47:29

206 Cat. Hist. Rev. 12, 2019

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

guda per la UAI en el camp de la recerca en humanitats i ciències socials ha presidit des del 1992 fins al 2013 la Comissió Internacional per al projecte Tabula Imperii Romani - Forma Orbis Romani, patrocinat per la UAI. Durant la seva presidència, aquest projecte va tenir un desenvolupament considerable i va iniciar el procés d’informatització. Des del 2013 és president honorari d’aquesta comissió internacional, actualment presidida per l’IEC. Va ser també representant d’Itàlia al Consell d’Europa per a l’organització del congrés sobre «Archéologie et Aménagement» celebrat a Estrasburg i a Florència el 1984. En la seva trajectòria com a investigador ha desenvolupat una intensa activitat en el camp de la recerca arqueològica. Ha dirigit excavacions en nombrosos jaciments de la península italiana, entre els quals podem destacar, a Roma, el temple arcaic de Sant’Omobono, als peus del Capitoli, a l’antiga Lavinium, avui Pratica di Mare, ciutat sagrada dels romans relacionada amb el mite d’Enees; a Sibaris, antiga colònia grega a la costa del golf de Tàrent, a la ciutat de Teramo, i a l’antiga Peltuinum, a prop de l’Aquila. En alguns dels jaciments en què ha intervingut ha col·laborat decisivament també a la seva potenciació patrimonial; així, a Venosa, l’antiga colònia llatina de Venusia, a més de les extenses campanyes d’excavació portades a terme, ha organitzat, en col·laboració amb la Sopraintendenza Archeologica, un museu arqueològic nacional en el castell medieval, i a Atri, la també antiga colònia llatina d’Adria, ha constituït un museu municipal a partir del resultat de les quatre campanyes d’excavació portades a terme. Així mateix, ha tingut un paper decisiu en la constitució de parcs arqueològics a Teramo, a Venosa i a Peltuinum. Ha col·laborat a l’organització i elaboració del catàleg en diverses exposicions temporals en museus italians, entre les quals destaquen: «Scavi di Sibari», al Museu Nacional de Tàrent (1969); «Roma Mediorepubblicana», als Museus Capitolins de Roma (1973); «Civiltà del Lazio

Primitivo», al Palau d’Exposicions de Roma (1976); «Enea nel Lazio. Archeologia e mito», també als Museus Capitolins (1980), i recentment «Roma e le Genti del Po», a Brescia, amb motiu de la recent Exposició Internacional de Milà el 2015-2016. Entre els nombrosos llibres que ha publicat cal mencionar Antichi campi di bataglia in Italia (1967), Scavi di Sibari (1969), Pozzuoli. Forma e urbanistica (1980), Italia antica: L’urbanística romana (1988), Urbanistica pompeiana: Nuovi momenti di studio (1990), Tabula Imperii Romani, Full K-32 Firenze (2006) o Atlante archeologico del Lazio (2010). En les seves publicacions ha tractat nombrosos i diversos temes entre els quals destaquen la seva atenció als centres històrics italians amb especial referència als que presenten una continuïtat en el temps, les seves contribucions innovadores sobre el Laci i la Campània abans de l’expansió de Roma, els seus articles de recerca arqueològica en el camp de la cartografia i la metodologia informàtica aplicada a l’estudi del territori i de l’urbanisme antic i la seva sèrie d’estudis sobre l’antiga Lavinium, amb l’heroon d’Enees i l’espectacular dipòsit d’estatuària votiva del santuari de Minerva d’aquella ciutat. Cal fer finalment referència a la seva col·laboració amb l’IEC en els darrers anys, especialment dins el marc dels projectes de la Unió Acadèmica Internacional, com el ja esmentat de la Tabula Imperii Romani o el projecte de Ciutats Mediterrànies liderat per l’IEC, en el moment inicial del qual va participar activament en l’organització de la conferència internacional «Ciutats mediterrànies: civilització i desenvolupament» celebrada a l’IEC el 2011 sota els auspicis de la UAI. Ha col·laborat també amb altres institucions catalanes i és membre del Consell Científic Assessor de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. El 2018 va ser elegit membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.

Eduard Vallès Pallarès va néixer a Horta de Sant Joan (Terra Alta) el 20 de novembre de 1971. Besnebot del pintor Manuel Pallarès, íntim amic de Picasso des de la infantesa, es formà influït fortament per aquests antecedents familiars. Recordem que Picasso deia sempre que tot el que ell coneixia de la vida ho havia après a Horta, el poble del seu amic, on passà nou mesos de la seva infantesa. Vallès és doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona amb la tesi La influència de l’art català sobre Picasso a través de dues generacions: Santiago Rusiñol i Isidre Nonell com a paradigmes (1897-1904), llegida el gener del 2016. També és màster en estudis avançats en història de l’art per la mateixa universitat, postgraduat en direcció d’institucions, plataformes i equipaments culturals per la Universitat Pompeu Fabra i màster en desenvolupament

local i regional amb un treball final sobre l’Ecomuseu dels Ports (Universitat de Barcelona). Es va formar al costat de Josep Palau i Fabre, que li va encarregar l’any 2002 la direcció de la seva fundació a Caldes d’Estrac, de la qual va ser el primer director. És conservador d’art modern i contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya i també és membre de l’equip de direcció del Centre Picasso d’Horta de Sant Joan. Anteriorment, havia estat conservador del Museu Picasso de Barcelona. En l’àmbit docent, és coordinador del mòdul de conservació i restauració del Postgrau de Museologia de la Universitat Pompeu Fabra i ha estat professor del Màster d’Estudis Avançats en Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en l’obra de Picasso i en l’art català del final del segle xix i principi del xx. Va ser responsable de

Catalan Historical Review-12.indb 206

Josep Guitart

18/07/2019 12:47:29

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

la xarxa catalana d’entitats picassianes. És autor de diversos llibres sobre Picasso, com ara Picasso i Rusiñol. La cruïlla de la modernitat (Consorci del Patrimoni de Sitges, 2008), que el va revelar com un gran investigador, i Picasso. Obra catalana i Picasso i el món literari català (Enciclopèdia Catalana, 2015). Aquest darrer treball va ser el resultat d’una llarga recerca iniciada l’any 2006, després d’haver obtingut un ajut per a la recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En aquest llibre s’estudia en profunditat la relació de Picasso amb els literats i les publicacions catalanes durant els anys que va viure a Barcelona. Ha estat director científic, amb Malén Gual, de la Guia del Museu Picasso de Barcelona (Museu Picasso de Barcelona, 2015), publicada en diversos idiomes. Ha estat comissari de diverses exposicions sobre Picasso i ha redactat textos de fons per als catàlegs corresponents, com ara Picasso. Amics catalans de joventut (Centre Picasso d’Horta, 2009), Picasso versus Rusiñol (Museu Picasso de Barcelona, 2010), Yo Picasso. Autoretrats (amb Isabel Cendoya) (Museu Picasso de Barcelona, 2013) i Picasso-Perpinyà. El cercle íntim, 1953-1955 (Museu Jacint Rigau, Perpinyà, 2017). També ha participat amb textos sobre Picasso en catàlegs d’exposicions com Paisatges del sud (Caixa de Tarragona, 2008), Picasso 1936. Empremtes d’una exposició (Museu Picasso de Barcelona, 2012), El primer Picasso. A Coruña 2015 (Museo de Belas Artes da Coruña, 2015), Picasso et les arts et traditions populaires (Musée des Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée, Marsella, 2016) i El taller compartit: Picasso, Fin, Vilató i Xavier (Museu Picasso de Barcelona, 2017). També ha escrit pròlegs per a llibres, com ara Picasso-Cataluña. 1896-1973. Guía de exposiciones (de Rafael Inglada, 2012) i Picasso el héroe (d’Antoni Tàpies, Fundación Picasso Museo Casa Natal, Màlaga, 2015). Ha estat director de diversos cursos universitaris sobre Picasso, com ara «Picasso i Catalunya» (amb Núria Gil Duran; Universitat Rovira i Virgili, 2007); «Picasso i Barcelona» (amb Mireia Freixa; Universitat de Barcelona, 2008) i «Picasso. Amics i paisatges» (amb Núria Gil Duran; Universitat Rovira i Virgili, 2009). Ha estat assessor científic del documental On tot va començar… Picasso i Barcelona (2011) i membre del comitè científic de l’esmentada exposició «El primer Picasso. A Coruña 2015», i també de l’exposició «Picasso. Bleu et rose», que va tenir lloc al Museu d’Orsay l’any 2018, en coproducció amb el Museu Picasso de París. Com a director de la Fundació Palau va alternar la conservació del fons literari de Palau i Fabre amb la de la seva col·lecció artística on, a més de Picasso, es conserven obres de Joaquim Torres Garcia, Pau Gargallo, Josep Mompou,

Catalan Historical Review-12.indb 207

Cat. Hist. Rev. 12, 2019 207

Joan Rebull, Antoni Clavé, Antoni Tàpies i Miquel Barceló, entre d’altres. Ha treballat, amb Elias Gastón, sobre l’obra de Manuel Pallarès a partir del catàleg Manuel Pallarès - Pablo Picasso. 78 anys d’amistat (Centre Picasso d’Horta de Sant Joan, 2001), així com la de Carles Casagemas, amb l’exposició «Carles Casagemas. L’artista sota el mite» (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2014) i la de «Torné Esquius. Poètica quotidiana» (MNAC 2017). Aquestes mostres van donar com a resultat biografies i inventaris d’obres molt reveladors dels tres artistes. També ha assessorat científicament i ha coordinat exposicions d’altres artistes, com ara «Perejaume. Can Riera de Fuirosos, Ca l’Oller de la Cortada» (Fundació Palau, Caldes d’Estrac, 2003) i «Ismael Smith, reivindicat» (Fundació Palau, Caldes d’Estrac, 2005). Ha escrit articles en catàlegs d’exposicions sobre Perejaume (Fundació Palau, 2004) o Josep Mompou (Fundació Caixa de Catalunya, 2009), entre d’altres. Ha redactat fitxes per a catàlegs d’institucions com la Fundació Francisco Godia, el Museu de Montserrat o el museu del Cau Ferrat de Sitges. Ha col·laborat amb articles en volums col· lectius com ara Història de les Terres de l’Ebre (Ilercavònia, 2010), el portal Culturcat (Barcelona, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, 2009), Pintura modernista (Enciclopèdia Catalana, 2016) o el Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear que edita online el nostre IEC. En un altre registre, ha dut a terme recerques sobre col· leccionisme artístic, com ara el col·leccionisme de l’obra de Picasso a Catalunya («Memoria Artium», Universitat Autònoma de Barcelona, 2014), així com una biografia del mecenes barceloní Lluís Garriga Roig, acompanyada de la història del seu llegat artístic i la reconstrucció virtual de la seva col·lecció (amb Isabel Cendoya; «Memoria Artium», Universitat Autònoma de Barcelona, pendent de publicació). A més de la competència profunda que el doctor Vallès té sobre l’art català i internacional dels segles xix i xx, el seu nivell de coneixements sobre Picasso i la seva obra és espectacular, virtut que li és reconeguda internacionalment. És, sens dubte, un dels millors especialistes mundials del tema, cosa que ha tingut com a conseqüència destacades aportacions ja consolidades, abans desconegudes, a la biografia i l’obra del gran artista, que solen enfortir els lligams que tenia la seva obra amb orígens catalans. D’altra banda, tot i tenir residència a Barcelona, Vallès mai no s’ha desvinculat de la Terra Alta, on continua tenint casa i interessos culturals, circumstància que accentuarà la presència de l’IEC en aquella regió del país. Francesc Fontbona

18/07/2019 12:47:29

Catalan Historical Review-12.indb 208

18/07/2019 12:47:29

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/

Cob-Catalan Historical Review_12.indd 2

GUIDELINES FOR AUTHORS

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to:

1 issue will appear in 2019.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat

INDEXED IN DIALNET · DOAJ · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX Rebiun · RACO · Redib · Regesta Imperii · Scimago · Scopus

17/07/2019 16:03:35

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 12

2019

Foreword

Marta Prevosti

Settlement and agrarian economy in the Conventus Tarraconensis, the Balearic Islands and the Pityusic Islands

Lluís Cifuentes i Comamala

The four great Catalan chronicles, one of the best historiographic series in mediaeval Europe

Maria Antònia Martí Escayol

The environmental history of the Catalan-speaking lands

Antoni González Moreno-Navarro

Antoni Gaudí, a lone wolf in European architecture

Gemma Rubí

Oligarchic liberalism, caciquism and political democratisation between 1876 and 1923. The Catalan case

In Memoriam

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

107

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2018

113

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 12 / 2019

2019

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_12.indd 1

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

17/07/2019 16:03:33