Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

93 juny 2022

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la Geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la Geografia, així com ressenyes de llibres geogràfics publicats darrerament.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC, REDIB i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor en cap Valerià Paül (SCG; Universidade de Santiago de Compostela, Galícia)

Editor adjunt Joan Alberich (SCG; Universitat Rovira i Virgili) Consell Editor Enric Bertran (SCG) Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Carolina Martí (SCG; Universitat de Girona) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Alejandro Armas Díaz (Universität Leipzig, Alemanya) Margherita Azzari (Università degli Studi di Firenze, Itàlia)

João Carlos Garcia (Universidade do Porto, Portugal) Maria Dolors Garcia Ramon (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Fiona Haslam McKenzie (University of Western Australia, Austràlia)

Joan Mateu (Universitat de València) Johan Milian (Université de Vincennes-Saint-Denis - Paris 8, França)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (SCG; Universitat de Girona) Jorge Olcina (SCG; Universitat d’Alacant) Josep Oliveras (SCG; Universitat Rovira i Virgili) Xavier Oliveras González (El Colegio de la Frontera Norte, Mèxic)

Pilar Paneque (Universidad Pablo de Olavide, Espanya) Paulo Alexandre da Silva Pereira (Mykolas Romeris University, Lituània)

Paula Soto Villagrán (Universidad Autónoma Metropolitana, Mèxic)

Holly Barcus (Macalester College, Estats Units) Benedetta Castiglioni (Università degli Studi di

Katsuyuki Takenaka (Aichi Prefectural University,

Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona

Padova, Itàlia) Jordi Cortès (SCG)

A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Japó)

Joan Tort (Universitat de Barcelona) Ana Zazo (Universidad del Bío-Bío, Xile)

AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 93 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX Més enllà del 92: una nota dels editors Valerià Paül; Joan Alberich ............................................................................ 5

ARTICLES La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020) Hugo Capellà i Miternique......................................................................... 11 Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies Salah Abd El-Gaber Eisa.............................................................................. 33 Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods Scott William Hoefle.................................................................................. 53 La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales Jordi Martín i Oriol..................................................................................... 85 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals Joan Carles Membrado-Tena....................................................................... 117 Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes Albert Santasusagna Riu; Joaquim Farguell Pérez; Xavier Villalba Cotado........................................................................................................ 141 La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global Perla Zusman............................................................................................... 155

RESSENYES La nova identitat de la Geografia rural catalana. Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.]

(2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat Valerià Paül.................................................................................................. 179

Informació per als autors i autores ................................................................... 195

SUMMARY Beyond 92: An Editors’ Note Valerià Paül; Joan Alberich ............................................................................ 5

ARTICLES Decolonising Insularity: The Stigmatisation of Ibiza’s Image in Cinema (1960-2020) Hugo Capellà i Miternique......................................................................... 11 Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies Salah Abd El-Gaber Eisa.............................................................................. 33 Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods Scott William Hoefle.................................................................................. 53 Personal Mobility in Barcelona During the COVID-19 Health Crisis: Analysis at Three Scales Jordi Martín i Oriol..................................................................................... 85 The Landscape of the Past in Contemporary Valencian Urban Placenames Joan Carles Membrado-Tena....................................................................... 117 Conflicts, Water Management and Environmental Mediation: The SiuranaRiudecanyes System Albert Santasusagna Riu; Joaquim Farguell Pérez; Xavier Villalba Cotado........................................................................................................ 141 The Construction of Iguazú Falls as Argentine Landscape and Its Induction into the Global Tourist Market Perla Zusman............................................................................................... 155

BOOK REVIEWS The New Identity of Catalan Rural Geography. Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.]

(2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat [=The Other Rural World. Reflections and Experiences of the New Rurality] Valerià Paül.................................................................................................. 187

Information to authors...................................................................................... 195

Més enllà del 92: una nota dels editors Valerià Paül, editor en cap

Departamento de Xeografía Universidade de Santiago de Compostela v.paul.carril@usc.gal

Joan Alberich, editor adjunt Departament de Geografia Universitat Rovira i Virgili joan.alberich@urv.cat

Tenim la sort de comptar ja amb una història de la Societat Catalana de Geografia (SCG), coordinada per Bertran (2021), que es fa ressò de l’inici de la revista Treballs de la SCG, el número 93 de la qual obrim amb aquesta nota. Aquest llibre esmenta un text que d’una altra manera ens hauria passat desapercebut, a càrrec de Casassas (1989), que feia una síntesi de les raons esgrimides per al naixement de la nostra revista, a saber: satisfer “la necessitat de [comptar amb una] [...] publicació periòdica”, “d’aplegar [...] tot un conjunt d’estudiosos interessats per les qüestions que afecten l’home i les ciències de la [T]erra”, de generar “una tribuna pública on debatre els temes més diversos” i que la SCG “tingués un òrgan d’expressió” (Casassas, 1989, p. 5-6). Ni més ni menys, hom es va proposar de desenvolupar una publicació periòdica com les habituals, però alhora de dotar la SCG d’un mecanisme per reflectir la seva feina institucional i el seu debat intern. De forma similar ho explicava Llobet (1984, p. 3) al primer dels números de Treballs: “[c]alia [...] l’aparició d’uns nous quaderns, plenament geogràfics, on figuressin treballs entre els autors dels quals fossin primordials i tinguessin preferència els nostres socis mateixos i els conferenciants i col·laboradors de la Societat i on apareguessin, a més, les memòries de la institució.”

Amb el pas del temps, aquests propòsits seminals han anat tenint el seu reflex a les pàgines de Treballs. Així, les seccions consolidades els anys noranta, però sobretot a la primera dècada del segle xxi, han estat les següents: articles, conferències, notes, ressenyes i crònica. Mentre que els articles i les ressenyes formen part del que hom espera d’una revista científica en voga, les seccions de conferències i crònica tenen més a veure amb el funcionament ordinari de la SCG. Al seu torn, les notes han mantingut un caràcter híbrid, a mig camí d’ambdós blocs, ja que han recollit tant resums de treballs de recerca premiats per la SCG, posem per cas, com articles no publicats, pel motiu que fos, a la secció homònima. No són pocs, d’altra banda, els números “especials” dels darrers anys que han estat protagonitzats per aportacions d’esdeveniments de naturalesa diversa (jornades, seminaris, etc.), no sempre avaluades.

En aquest context, observem amb preocupació que la secció d’articles ha anat minvant, fins al punt que els darrers cinc números n’han congregat 2 (número 87), 2 (88), 9 (89), 2 (90) i 3 (91-92). Aquest darrer, de fet, va haver de ser doble perquè al llarg de l’any 2021 es van rebre molt poques contribucions. Ometent l’excepció del 89 –un monogràfic sobre el temporal Glòria–, els articles avaluats anònimament –5–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 5-8 Nota dels editors

que apareixen a Treballs són massa pocs per al sosteniment científic i acadèmic de la revista. Alhora, el volum de les altres seccions, en termes absoluts i proporcionals, s’ha incrementat de forma notable, de manera que Treballs ha passat a reproduir sobretot la vida de la SCG, en la seva diversitat, però s’ha allunyat de les publicacions assimilables.

En aquest atzucac ens vam trobar a finals del 2021, 37 anys després que Treballs nasqués. Alhora, es va produir el relleu de Jesús Burgueño, editor en cap des del número 70 (2010), a qui hem d’agrair la seva tasca incommensurable durant una dotzena anys. El Consell Editor va debatre aleshores sobre la continuïtat de Treballs, afer que es va traslladar a la Junta de Govern de la SCG atesa la transcendència de la revista per al conjunt de la comunitat geogràfica catalana. Aquesta nota intenta recollir-ne les coordenades imprescindibles. Que la direcció fos assumida, per un període marcat com a breu, de forma col·legiada per Valerià Paül, editor en cap, i Joan Alberich, editor adjunt, és potser l’aspecte més visible del canvi, però allò que és rellevant és la redefinició del model que es va transaccionar.

No és una anècdota que els qui escrivim aquesta nota tinguéssim, respectivament, cinc i sis anys en el moment de l’aparició de Treballs. La nostra dedicació acadèmica a la Geografia no s’iniciaria, de fet, fins més de quinze anys després. Sense voler entrar en un balanç de com ha canviat el món (la geografia) o la disciplina (la Geografia) en aquestes gairebé quatre dècades, ens sembla una evidència que, ara per ara, una publicació periòdica només resulta útil per a la comunitat científica si és validada pels mecanismes corresponents d’avaluació curricular, és a dir, si s’adequa als requeriments de les temudes acreditacions que es poden estendre prou al llarg de les actuals carreres acadèmiques, als concursos successius motivats per la precarietat estructural i l’anèmia de places que s’han apoderat del sistema o als sexennis –quan s’hi arriba, és clar–, entre d’altres contingències que no toca aquí sistematitzar. En definitiva, per a les generacions per sota dels 45-50 anys, resulta impossible progressar acadèmicament si no es publica en les revistes “que valen” d’acord amb els organismes decisors situats a diferents escales.

L’edat dels editors, com dèiem, no és anecdòtica, perquè les persones que hem estat directament afectades per la crisi global iniciada el 15 de setembre de 2008, amb què es trenca el miratge de la “dècada prodigiosa” –en encertada expressió de Burriel de Orueta (2008)–, ens hem hagut de moure en unes coordenades molt diferents a les anteriors. Per això, n’estem convençuts, no s’estan rebent treballs a Treballs. En fi, sense una indexació preclara que l’homologui a revistes assimilables, Treballs no sobreviurà com a revista amb el degut prestigi científic. Podrà fer-ho com a expressió interna de la SCG, però poca cosa més. Aquest era, per cert, un model possible, malgrat que ens va semblar que no l’assenyat i, en aquest sentit, la Junta de Govern de la SCG ha estudiat com seguir vehiculant d’una altra manera la producció dels continguts més de consum intern (com a annex al número de desembre de Treballs en paper i a la pàgina web de la SCG, tot complint els requeriments, en principi contradictoris, de la indexació i de l’Assemblea de la SCG del 14 de juny de 2022, on hom va demanar la continuïtat de la publicació de la crònica).

Així, a inicis del 2022, vam fer una crida a l’aportació d’articles, amb el compromís de passar per la corresponent avaluació científica i produir aquest número dins del termini establert –juny del 2022. Aquesta data esdevé base per a una nova avaluació –6–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 5-8 Nota dels editors

en vistes a una indexació bibliomètrica de la revista mitjançant sistemes reconeguts de forma àmplia. La feina ha estat molt exigent i convé agrair-la tant als autors i autores que hi han respost, com també als avaluadors i avaluadores que s’hi han esmerçat de valent; els noms d’aquests darrers apareixeran al proper número. Hem rebut nou articles, dels quals en aquest número se’n publiquen set: quatre en català, dos en anglès i un en espanyol. D’entrada, aquesta distribució és coherent amb una de les nostres premisses: que la revista sigui, per sobre de tot, un vehicle de la comunitat geogràfica catalanoparlant. Alhora, i seguint les especificacions per a les indexacions, l’anglès esdevé imprescindible per al reconeixement global de la revista, de manera que les contribucions en aquesta llengua hi són incentivades i n’hem treballat a fons la forma lingüística –com també, és clar, en les altres dues llengües aquí reflectides. La xifra d’articles assolida (set en un semestre) també reflecteix la necessària homologació als estàndards de bones pràctiques de revistes internacionals.

Ana Zazo, editora en cap d’Urbano (Universidad del Bío-Bío, Xile), que ha aconseguit un èxit innegable en el rellançament d’aquesta revista des del 2017, i Pilar Paneque, editora en cap del Boletín de la Asociación Española de Geografía al quadrienni 2018-2021 –que ha passat el 2021, increïblement, d’estar al furgó de cua de l’arxiconegut JCR SSCI de Geografia, és a dir, sempre a les darreres cinc situades (d’un total de 80 i escaig), a saltar al Q3–, ens han guiat molt bé en tot plegat, freqüents preguntes formulades a hores intempestives incloses. Per cert, tot llegint Llobet (1984, p. 3), hi reconeixem irònicament que el nom Treballs fou triat “per no haver d’ésser esclaus d’una periodicitat exclusiva”, com també es menciona a Bertran (2021, p. 172). Es tracta, precisament, d’un dels nostres anatemes: les dates de publicació resten ara fixades amb sang al calendari per les exigències de la indexació.

En efecte, aquest número apareix, i aquí estem en deute amb Enkeleda Xhelo Çomo i Montserrat Torras (Servei Editorial de l’Institut d’Estudis Catalans), el 30 de juny de 2022, per complir plenament amb la periodicitat. De fet, esperem i desitgem que el proper número estigui disponible força abans del dia de menjar el raïm.

Quant als treballs aquí aplegats, dos fan referència a temes d’actualitat, que ens semblen escaients per mostrar com la Geografia està aportant en directe respostes als reptes del nostre món, com són la crisi de la covid-19 a l’àrea metropolitana de Barcelona (de Jordi Martín i Oriol) i la polèmica gestió de l’aigua al transvasament Siurana-Riudecanyes (d’Albert Santasusagna, Joaquim Farguell i Xavier Villalba).

Dos treballs més també aborden el nostre món contemporani, però d’alguna manera en van més enrere –la “Geografia històrica actual” de Mendizàbal (2013)– i, curiosament, graviten al voltant del turisme a dos extrems de la Mediterrània: una aportació inserible en la Geografia cultural, sobre la filmografia d’Eivissa, d’Hugo Capellà; i una altra, que encaixa tant en la Geografia del turisme com en la rural, sobre el desenvolupament del turisme rural a Egipte, de Salah Abd El-Gaber Eisa.

En darrer lloc, n’hi ha tres que analitzen esdeveniments succeïts, o treballs efectuats, el segle xix, àdhuc més enrere: sobre els mètodes de recerca en Geografia (d’Scott William Hoefle), sobre els topònims urbans valencians (de Joan Carles Membrado-Tena) i sobre la construcció nacional argentina i la reconfiguració global del paisatge de l’Iguaçú (de Perla Zusman).

Per cert, a Bertran (2021, p. 174) se sosté que Treballs presenta un biaix cap a la Geografia humana, amb una minsa representació de la Geografia física. Ara bé, –7–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 5-8 Nota dels editors

al si de la defensa recent de “per què la Geografia importa” de Murphy (2018), s’explicita la necessitat de superar aquestes categories enteses de forma dicotòmica, àdhuc maniquea, i en aquest número pensem que les consideracions de gairebé tots els treballs van en aquesta direcció: la toponímia fa referència a elements culturals i naturals, l’Iguaçú són unes cascades (físiques) però també llur construcció social, els problemes de l’espai rural egipci inclouen el precari estat ambiental de les riberes i les zones humides generades pel Nil, etc. Finalment, emparem en aquest número 93 una ressenya que respon a la voluntat que li volem conferir d’ara en endavant a aquesta secció de la revista: revisar les obres que es produeixen en la Geografia catalana perquè puguin ser conegudes a nivell internacional, d’aquí que la publiquem en versió bilingüe.

En un dels capítols de la Geografia col·lectiva que ha concebut fa poc la SCG, Benach (2021) analitza de forma brillant el relat desenvolupat al voltant de l’any 1992, sempre abreujat com “el 92”. En breu, el 92 ha estat la metàfora que ha generat més adhesions a Barcelona, i segurament a Catalunya, al llarg de les darreres dècades, fins al punt que la ciutat, i el país tal vegada, s’hi han vist atrapats durant molt de temps. En un intent de convèncer que al 92 no s’acabava res, hàbilment l’Ajuntament de Barcelona (1990, p. 7) va parlar del 93: “Cal entendre que aquesta és una data simbòlica [poseu-hi un número simbòlic]”. La continuïtat entre les metàfores del 92 i del 93 resulta evident, però també –la Geografia ens n’ha parlat prou sovint (per exemple, la mateixa Benach, 2021)–, les esquerdes entre ambdues xifres. Tal com no es pot concebre el 93 sense el 92, aquest número 93 de Treballs tampoc es pot plantejar sense el precedent, bo i acceptant que les permanències mai són absolutes perquè res és perdurable. En aquest punt, ens sembla escaient tornar per darrera vegada als mots de Casassas (1989, p. 6) en referir-se als propòsits de la revista: comptar amb un espai “on els joves geògrafs puguin trobar un mitjà per rompre la barrera social que confina els seus treballs a una mena de ghetto [sic] de recel i de suspicàcia”. Esperem que comprengueu els arguments plantejats en aquesta nota i que us plagui el contingut del present número, i els que vindran.

Referències Ajuntament de Barcelona (1990). La Barcelona del 93. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Benach, Núria (2021). “Barcelona, té molt poder?”, dins: Jesús Burgueño [coord.]. La nova Geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 339-348.

Bertran, Enric [coord.] (2021). L’esguard de la Societat Catalana de Geografia (1935-2020).

Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

Burriel de Orueta, Eugenio (2008). “La «década prodigiosa» del urbanismo español (1997-2006)”. Scripta Nova, núm. 383. http://www.ub.edu/geocrit/-xcol/383.htm (consultat 28/06/2022).

Casassas, Lluís (1989). “Pòrtic”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 19, p. 5-7.

Llobet, Salvador (1985). “Presentació”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm.

1, p. 3-4.

Mendizàbal, Enric (2013). “¿Hay alguna geografía humana que no sea geografía histórica?”.

Revista de Geografía Norte Grande, núm. 54, p. 31-49. DOI: https://doi.org/10.4067/ S0718-34022013000100003 Murphy, Alexander B. (2018). Geography: Why It Matters. Cambridge/Medford: Polity Press.

–8–

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 11-32 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 20/04/2022 ‒ Data d’acceptació: 10/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.217

La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020) Hugo Capellà i Miternique

Universitat de les Illes Balears hugo.capella@uib.eu https://orcid.org/0000-0003-2945-6741

Resum La construcció territorial del concepte d’insularitat fou una de les primeres formes de dominació abans de l’arribada del revisionisme postcolonial centrat en la introducció del concepte complex d’arxipèlag. Malgrat tot, les insularitats encara avui segueixen en bona part sotmeses a imatges externes imposades. El present article analitza, a partir de la rica filmografia disponible els darrers 60 anys a l’illa d’Eivissa, la imposició progressiva d’una estigmatització territorial externa damunt d’una insularitat pròpia negada. La construcció de la imatge d’Eivissa des del cinema ha tingut una projecció sobre la seva identitat col·lectiva, basada en la negació transversal de la seva insularitat sota l’estigmatització de diferents estereotips i un discurs exemplificatiu moralitzador. La mateixa consideració metodològica de la filmografia com a instrument d’anàlisi acadèmica per demostrar l’estigmatització insular respon alhora a la visió postcolonial creada des de l’arxipèlag insular.

Paraules clau: insularitat, estigmatització, cinema, postcolonial, Eivissa.

Resumen: La insularidad descolonizada: la estigmatización de la imagen de Ibiza desde el cine (1960-2020) La construcción territorial del concepto de insularidad fue una de las primeras formas de dominación antes de la llegada del revisionismo poscolonial centrado en la introducción del concepto complejo de archipiélago. A pesar de todo, las insularidades todavía hoy siguen en buena parte sometidas a imágenes externas impuestas. El presente artículo analiza, a partir de la rica filmografía disponible en los últimos 60 años en la isla de Ibiza, la imposición progresiva de una estigmatización territorial externa por encima de una insularidad propia negada. La construcción de la imagen de Ibiza desde el cine ha tenido una proyección sobre su identidad colectiva, basada en la negación transversal de su insularidad bajo la estigmatización de diferentes estereotipos y un discurso ejemplificador moralizador. La misma consideración metodológica de la filmografía como instrumento de análisis académico para demostrar la estigmatización insular responde a la vez a la visión postcolonial creada desde el archipiélago insular.

Palabras clave: insularidad, estigmatización, cine, postcolonial, Ibiza.

–11–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Abstract: Decolonising Insularity: The Stigmatisation of Ibiza’s Image in Cinema (1960-2020) The territorial construction of the concept of insularity was one of the first forms of domination before the arrival of postcolonial revisionism based on the complex concept of archipelagos. Despite all the insularities, they are still largely subject to imposed external images. Drawing from the rich filmography available from the last 60 years on the island of Ibiza, this paper will analyse the progressive imposition of external territorial stigmatisation over a negated island identity. The construction of the image of Ibiza in the cinema has had an impact on its collective identity that is based on a cross-sectional repudiation of its insularity through the stigmatisation of different stereotypes and a moralising discourse. This methodological consideration of filmography as an instrument of academic analysis to demonstrate island stigmatisation also considers the postcolonial vision created from within the island archipelago.

Keywords: insularity, stigmatisation, movie, postcolonial, Ibiza.

* * *

1. A mode d’introducció: i si les illes no existissin (com les coneixem)?

L’objectiu de la present recerca consisteix, en primer lloc, a demostrar l’estret vincle de dependència (colonial) associada al concepte d’insularitat. Aquest objectiu permetrà, en segon lloc, establir una nova aproximació contemporània descolonitzada, al voltant d’un referent propi basat en l’element marítim i de comunicació, com es veu recollit al concepte d’arxipèlag. Per dur a terme aquests propòsits, ens hem centrat en la revisió dels debats postcolonials postmoderns contemporanis a les ciències socials i, en particular, la construcció de les nocions d’insularitat i, més en particular, d’illeïtat. Aquest darrer mot defineix les territorialitats específiques de les illes i va aparèixer a partir dels anys 1980 al si de l’anomenada nissonologia (Moles, 1982). Amb tot, respon a un llarg debat dins la disciplina geogràfica que es remunta a l’interès determinista de finals del segle xix de Ratzel (1902) per aquests territoris específics, entesos gairebé com endemismes naturals primigenis sota l’ombra de la influència darwiniana, així com també a la reacció possibilista més tardana de determinats geògrafs (Brunhes, 1913; Anfossi, 1918; Marinelli, 1919; Blache, 1936) i historiadors (Febvre, 1922) italians i francesos ulteriors que maldaren per demostrar la pluralitat d’aquests territoris. Les teoritzacions quantitatives i simplistes tropicalistes posteriors envers les illes (Brunet, 1980), sota la influència estigmatitzant de l’ombra del colonialisme, silenciaren els debats anteriors que no es replantejaran fins a l’arribada del revisionisme postcolonial contemporani. Aquesta nova –12–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

perspectiva permet la recuperació del ric llegat dels geògrafs d’inicis del segle xx centrat en una visió plural i complexa de les illes, molt útil en la redefinició dels debats sobre els imaginaris contemporanis (Zusman, 2013).

Des d’una perspectiva més general, aquest debat se situa a l’ombra dels estudis sociològics d’inicis del segle xx de Durkheim dedicats a l’origen de les representacions i del seu paper social –que van arribar a desenvolupar el concepte de memòria col·lectiva (Habwachs, 1950). Alhora, el debat també beu del món de les arts, en la discussió al voltant de l’impacte de les imatges, enteses com a simbolisme visual i com una forma de llenguatge figuratiu. En el camp específic de la geografia des dels anys 1980, Dematteis ja va parar atenció a la construcció de les representacions territorials (Guarrasi, 2009; Giubilaro, 2021) i aquesta temàtica seguirà amb un lloc central dins dels debats de la geografia cultural (Crang, 2013), així com en relació amb els imaginaris dins la geografia contemporània (Zusman, 2013).

Per assolir l’objectiu referit a la dependència implícita en el concepte d’insularitat ens hem centrat a l’anàlisi del cas d’Eivissa; en particular, ens hem dedicat a l’estudi de la rica filmografia establerta sobre l’illa en els darrers 60 anys (53 pel·lícules1 sense comptar també amb la inclusió de nombrosos videoclips) per demostrar-ne la construcció d’una imatge estigmatitzada. En efecte, l’anàlisi qualitativa de la filmografia a partir de la classificació temàtica per gèneres i arguments ha ajudat a demostrar les imposicions que han operat aquest sentit.

Aquesta visió no és exclusiva del cinema i també s’escenifica en d’altres arts, com la literatura o bé la pintura, però a Eivissa la riquesa del nombre de pel·lícules internacionals (de diferents països) ens ha dut a triar aquesta variable d’anàlisi.

En síntesi, la present recerca s’emmarca tant dins dels debats contemporanis al voltant del referent i de la imatge d’illeïtat (afer ontològic) com, alhora, en la tria de la variable específica cultural del cinema (afer fenomenològic) des de l’aproximació de la geografia cultural i metodologies etnogràfiques. Això condiciona tant les metodologies qualitatives d’anàlisi emprades com l’estructura general del present article, que segueix una dialèctica d’investigació científica en tres parts. La primera és una revisió bibliogràfica conceptual des del coneixement teòric que duu deductivament a la segona part més pràctica, és a dir, l’anàlisi de la filmografia al cas d’estudi d’Eivissa. La tercera part proposa una teorització inductiva, en una síntesi cap a una conceptualització on es plantegen les conclusions de la nova visió d’una construcció d’una noció d’insularitat pròpia i descolonitzada.

L’originalitat de la present recerca es pot trobar en tres aspectes. Genèricament, es plantegen els discursos postcolonials sorgits a les illes del Carib i aquí es projecten a una illa mediterrània. Això ens permet una desconstrucció de les visions existents i l’aparició d’una nova perspectiva del món, més plural i al 1. Voldria aprofitar l’avinentesa per agrair la valuosa tasca i ajuts rebuts per part de l’Institut d’Estudis Eivissencs (https://ibizafilmoffice.com/), així com les entrevistes mantingudes amb alguns dels directors de pel·lícules. Sense tot plegat, no hagués pogut realitzar la present recerca.

–13–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

marge de normes, des de la mar i els arxipèlags, que havia quedada oblidada.

En segon lloc, la recerca ha permès la categorització de les etapes en l’evolució del concepte d’illa en les arts (i, en particular, en el cinema) en un estret vincle amb les teories del postcolonialisme. En darrer terme, l’originalitat de la recerca rau també en la demostració de l’establiment d’una participació de la filmografia en el procés d’estigmatització de la imatge d’Eivissa. En resum, la innovació d’aquesta contribució parteix del caràcter de recerca transdisciplinària, amb una consideració activa de les teories postcolonials il·lustrades des de la geografia cultural i, a més a més, llur demostració pràctica concreta mitjançant el cas d’Eivissa a través d’un dels llenguatges artístics: el cinema.

2. Discussió teòrica: la insularitat descolonitzada segons el referent La insularitat descolonitzada es presenta com un predicat fals o bé com una veritat, segons el referent de base. Així, per a un insular, el precepte seria una falsa pregunta basada en una mentida, mentre que, per a un continental, la frase representa una veritat. Darrere d’aquesta paradoxa descrita ja en la famosa frase insular Tόλοιοι Κρητικοίείναι ψεύτες, “tots els cretencs són mentiders”, s’amaga en el fons una de les primeres manifestacions d’imposició territorial, de la consegüent negació de la insularitat i del referent marítim del qual encara no se n’ha sortit.

No és d’estranyar que les illes fossin els primers espais colonitzats i que en l’actualitat encara bona part dels darrers dominis segueixin essent insulars, principalment al Carib i al Pacífic (Mountz, 2015). Amb tot també és cert que des del món dominat insular sorgiren alguns dels primers moviments de descolonització, com és el cas d’Haití (independent el 1804), que representarien l’inici d’una revisió postcolonial de totes les formes de dominació. Tot i això, encara no s’ha assolit el reconeixement de les insularitats pròpies, sinó només de les seves construccions externes o dependents.

La representació de les insularitats des d’aquesta perspectiva és encara ben sovint no només negada políticament sinó també ignorada per les arts. Així, tant a la literatura com a la pintura molt sovint ha primat la visió territorial externa (exotisme), que ha acabat per forjar moltes de les representacions insulars (nesologies), de retruc també les dels mateixos insulars (Trabelsi, 2005).

Dins d’aquest context, ens trobem amb el curiós cas d’anàlisi del present estudi, que serveix per il·lustrar com la rica filmografia ha valgut a Eivissa per bastir una representació insular, basada en les visions estereotipades territorials externes comunes a les illes.

–14–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

2.1. La construcció de la imatge insular i el cinema Per entendre l’evolució de les representacions insulars hem de tenir en consideració, a diferència d’altres espais, la importància de la forta ingerència i dependència des de la mirada externa continental. La representació de la insularitat (Smith, 2003) pot resultar de dos plantejaments diversos (Royle, 2001). Per una banda, es tracta d’unes representacions sobre l’altre que són el fruit de les interpretacions des dels continentals. Aquestes imatges van des de la fascinació i exotisme fins a la projecció d’utopies, tot passant pel recel a allò desconegut i perillós. Les illes han estat un mirall dels mateixos observadors en definir allò diferenciat per la seva particularitat física i acabar en certa mesura per definir-se inconscientment en el reflex. En conseqüència les illes són concebudes des de la continentalitat. Per altra banda, la marginació del referent propi dels insulars, sota la pressió externa (normativitats), ha servit de refugi per a totes les visions i representacions alternatives, que han trobat en l’escenari multicultural i postmodern actual una reconsideració per replantejar els models establerts des d’unes mirades enteses com a crítiques (Royle, 2010).

Les illes són la concreció de la construcció de l’altre i del descobriment per contrast del referent propi. Són un espai físic real que ha servit per a les construccions d’utopies, distòpies i les actuals heterotopies representades en la filosofia, la pintura, la literatura i alhora també en el cinema (Savory, 2011).

Tot i que totes elles coexisteixen, es pot trobar una certa evolució comuna en el desenvolupament de les representacions insulars des de les diferents perspectives.

En el cas específic i més recent del cinema, es pot analitzar com l’espai insular ha anat evolucionant al llarg del temps, reprenent les principals etapes de la resta de les arts, atesa l’estreta vinculació de molta filmografia amb obres literàries. Les representacions del cinema en el cas d’Eivissa són un excel·lent exemple per posar de relleu tant l’evolució general del concepte insular al llarg del temps com la seva estigmatització.

2.2. De les nesologies a l’arxipèlag El mateix concepte de nesologia (representació insular) (Balasopoulos, 2008), tal com ja van remarcar Lucien Febvre i Jules Blache (Vilatte, 1989), ens duu a l’etimologia grega de nesiotes (insular), que sorgeix de νῆσος (nẽsos), νήχω(nékho, ‘nedar’). Una altra possibilitat d’acord amb Pokorny (2016) guardaria relació amb ἔναλος (énalos, ‘marítim’ o bé ‘a la mar’), que ens ha dut a la definició de “terra a la mar”, en oposició als epeirotes (‘continentals’, en al·lusió als territoris “de muntanya” o “de damunt”, Ήπειρος, de la regió balcànica d’Epir). L’oposició insular/continental es troba a l’origen mateix de la definició d’ambdós, però alhora apunta a la dependència d’un sobre l’altre. Així, la continentalitat serà el motor de la construcció no només de les seves “territorialitats” sinó que també definirà les “territorialitats insulars”, és a dir, les “insularitats”. D’aquesta –15–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

manera, priva la referència pròpia d’uns insulars colonitzats que es veuran abocats a haver d’adoptar les nesologies d’origen inicialment extern. La visió marítima del món quedarà llavors supeditada a la norma continental, fins i tot a les illes més remotes com ara les Pitcairns (on el seu mite fundador es vincula a l’amotinament del Bounty i la seva colonització externa).

El món insular, fàcilment colonitzable per la seva condició d’espai limitat i controlable, esdevindrà un cau de marginats des del model central (esclaus, presoners, pirates, pàries i aventurers) i un refugi accidental, arran de noves mirades fruit del mestissatge (criollització/cosmopolitanisme) (Percopo, 2011).

Aquestes perspectives esdevindran, amb el temps, l’origen d’una crítica alternativa davant la crisi dels models imperants actuals (Céry, 2015).

La paradoxa de les illes es pot il·lustrar amb el cas de la més gran, com és Austràlia. Tot i poder ser considerada com a continent per les seves dimensions, respon conceptualment com a insularitat. Així, en el cas australià, les visions insulars dels aborígens van ser marginades durant segles i es troben en l’actualitat en procés de reconeixement. Alhora, la insularitat australiana, construïda des de la marginalitat de la continentalitat colonitzadora del Regne Unit, ha acabat per sublimar una mirada pròpia mixta que replanteja avui els ciments mateixos del model britànic, arran de la seva diversitat.

L’illa (taula 1) és un concepte variable que va més enllà de la seva materialitat física (geogràfica i quantitativa) i esdevé una insularitat entesa com a referent social col·lectiu (Anderson, 1991). Aquest segon concepte s’ha bastit des dels mites i representacions com una forma de consciència cultural comunitària, el que ha donat lloc a què certs autors parlin també en termes d’illeïtat o bé “la saviesa de les illes” (Bonnemaison, 1990). Així, la illeïtat seria la construcció pròpia simbòlica versus una insularitat més associada amb la mirada externa i vinculada en bon nombre de casos a una construcció fruit del colonialisme.

“S’ha de considerar una hipòtesi, la consciència de la insularitat copsada com un fet però alhora com un valor que permet reforçar el vincle social. L’illeïtat seria susceptible d’una veritable anàlisi per posar en valor la seva significació essencialista que involucraria una explicació per una banda de la singular natura reticulada i criollitzada i per altra banda alhora no tan mestissa i més arrelada a un passat immemorial.” (Gombaud, 2007, p. 635; traducció personal)

La diferenciació conceptual entre insularitat/illeïtat es pot retrobar en altres conceptes espacials com ara territori/territorialitat, urbs/urbanitat o bé dins l’àmbit anglòfon en relació amb el debat conceptual entre space/place (Pocock, 1981). S’adapta així millor a la realitat postcolonial contemporània en ésser definit com a concepte de transició (Violier, 2001).

En el nou escenari actual el binarisme insular/continental queda superat amb la recuperació dels pensaments en plural aportada des de la geopoètica (Riquet, 2019), que es concreta en la idea de l’arxipèlag (Ette, 2012). Tot i semblar antic, el concepte d’arxipèlag va ser incorporat a les llengües llatines al Renaixement per influència de l’italià arcipelago, al seu torn derivat del grec –16–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Aigaion Pelagos (Αἰγαῖον Πέλαγος). Es tracta d’un mot que designava la mar Egea, caracteritzada pels seus nombrosos arxipèlags, com ara les Cíclades o Espòrades (Maltezou, 1998).

Taula 1. Esquema de la construcció del concepte d’illa Concepte

Illa

Insularitat

Illeïtat

Arxipèlag

Geografia

Geografia determinista

Geografia social

Geografia cultural

Geopoètica Geofilosofia

Aproximació

Quantitativa

Qualitativa

Etnogràfica

Literatura/arts Criollització

Cronològic

Modern

Postmodern

Font: Elaboració pròpia

Tot i el perill de caure en una generalització i ús retòric de la metàfora (pindarisme) en la geopoètica – és a dir, fer creure que l’ésser humà viu poèticament, i no semiòtica, damunt la terra (Meschonnic, 1990)–, s’ha de reconèixer el paper cabdal que es pot desenvolupar des del marge insular com a reacció davant la imposició dels models colonials. Així, la literatura del Carib, principalment anglòfona i francòfona, per mitjà de la geopoètica, ha permès la revisió postcolonial contemporània dels models establerts des de mirades diverses, fins ara menystingudes. També ha possibilitat arribar fins i tot a popularitzar conceptes en llengua anglesa com ara el de serendipity (‘casualitats’), derivat del neologisme del segle xviii per al nom d’un personatge literari que en persa significava Ceilan.

La geopoètica dels arxipèlags aporta plantejaments flexibles complexos i plurals que permeten una aproximació diversa davant les societats contemporànies multiculturals i postmodernes (Müller, 2012). Als arxipèlags del Carib, ens trobem amb testimonis com el de l’obra d’Édouard Glissant (Glissant, 1997), o bé la de Léon-Gontran Damas (Gyssels, 2009), que permetran considerar l’espai-arxipèlag com a resposta local als fenòmens globalitzats (Voisset, 2003).

En aquest context mestís, la identitat perd la norma per esdevenir més fluïda i convertir-se en una relació flexible de relació amb l’altre (Wiedorn, 2018). En paraules d’Édouard Glissant recollides per Radford (1982): “La idea de la identitat com arrel única mostra la mesura en nom de la qual aquestes comunitats foren asservides per d’altres, i en nom de la qual es dugueren nombroses lluites. Però a l’arrel única, que mata al voltant, no li gosarem proposar una ampliació de l’arrel rizoma, que permet obrir la relació? No està desarrelada: però no usurpa el voltant. Sobre l’imaginari de la identitat-arrel, llancem-nos vers la identitat-rizoma. A l’ésser que es manifesta, mostrem-li l’estar que s’hi recolza. Defugim alhora els retorns de l’exaltat nacionalista, així com l’estèril pau universalista dels totpoderosos. En un món on tantes comunitats veuen renegar mortalment el seu dret a qualsevol identitat, és paradoxa el proposar l’imaginari d’una identitat-relació, d’una identitat-rizoma. Amb –17–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

tot reconec aquí una de les passions d’aquestes comunitats oprimides, en suposar aquesta superació, tot i dur en el seu propi patiment.” (Radford, 1982, p. 7; traducció personal).

El canvi de plantejaments obeeix segons Glissant (1997, p. 18) al fet que “[o] n els sistemes i les ideologies han caigut i sense renunciar a la lluita que has de dur en el teu lloc particular, allarguem l’imaginari, vers un infinit esclat i una repetició a l’infinit sobre les temàtiques del mestissatge, del multilingüisme i de la criollització” (traducció personal). Així, Glissant (1997) troba en alguns dels conceptes bastits, com a formes de resistència o bé resiliència de les minories, una resposta davant la complexitat actual. Glissant (1997) entén així la criollització com un mecanisme lliure d’improvisació que ha permès la diversitat del mestissatge en els mons insulars i avui possibilita una nova mirada de pensar des del tot-món. La relació històrica d’imposició dominant de models (colonització) sobre les illes ha acabat per revertir-se i convertir les visions plurals dels arxipèlags com a alternativa que ajuda a la comprensió del món globalitzat contemporani (Norquay, 2002).

2.3. El paper del cinema en les representacions territorials L’anàlisi de l’impacte social de la imatge generada pel cinema (Sesonke, 1973) des de la perspectiva de la geografia (geocinema) ha estat incorporada recentment (Aitken, 1994; Lefebvre, 2006). La geografia cultural ha posat en valor recentment el paper de certs objectes d’estudi com ara la literatura, la pintura i el cinema (Lukinbeal, 2005) que no havien estat considerats dignes d’estudi des dels models acadèmics més rígids (Kennedy, 1997). En el cas de la geografia espanyola (Nogué, 1982) cal destacar la tasca de Gámir i Valdés (2007, 2009) i Gámir (2012), o bé encara dels treballs d’Ainsa (2010), en la recerca i difusió de l’estreta relació de la geografia amb les arts visuals i la comunicació més en general (Burgess, 1990, 2015).

Les primeres anàlisis sobre la consideració de l’espai en el cinema han vingut més des l’anàlisi crítica del cinema o bé per part d’historiadors (Ramírez, 1993). Tanmateix, des de la geografia han esdevingut un objecte d’estudi per se. Les temàtiques tractades van des de les consideracions del paper de la imatge (Mottet, 1999; Bernardi, 2002) i de la seva autenticitat fins a l’impacte social de les representacions difoses pel cinema (Capellà, 2002; López Silvestre, 2004).

En aquest darrer punt és interessant analitzar l’estudi concret sobre l’impacte i l’evolució de la construcció de l’imaginari de les illes per part del cinema de Gámir i Valdés (2013). Alhora també hem de fer menció de certes recerques centrades en el cas de Mallorca, més des d’una òptica històrica i focalitzada en la imatge turística (Brotons et al., 2016).

A partir de l’anàlisi exhaustiva de la filmografia de temàtica insular, Gámir i Valdés (2013) desglossen una evolució amb quatre grans etapes que parteixen de la consideració de l’aïllament fins a la visió quasi com espai temàtic turístic, passant per una perspectiva utòpica i de terror (taula 2). Aquestes etapes cronològiques –18–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

en l’evolució del concepte d’illa han tingut un impacte social en l’imaginari col·lectiu. La incorporació de temàtiques vinculades amb la imatge insular ha fixat el marges en els quals se situen gran part dels escenaris insulars actuals.

Taula 2. Taula esquemàtica del geocinema Eivissa Cinema

Etapa 1

Etapa 2

Etapa 3

Etapa 4

Temàtica

Aïllament

Paradís

Terror

Temàtic

Temporal

1930-1980

1960-1980

1980-2000

2000-2020

Font: Elaboració pròpia

Amb tot, les etapes fixades en l’evolució cinematogràfica del concepte insular guarden un estret paral·lelisme amb la variació de les nesologies en general (taula 3) (Westphal, 2001). Les primeres representacions cinematogràfiques insulars se centraren més en els aspectes geogràfics i físics de l’aïllament, amb un èmfasi en el caràcter carcerari o penal de l’illa, o bé en relació amb el seu aïllament gairebé claustrofòbic. Aquestes temàtiques deixaren pas cap la visió més evasiva de les insularitats, centrada en una representació de societats exòtiques i natures quasi verges en entorns paradisíacs i idealitzats. Com a contrapunt, el cinema va començar a desenvolupar una visió insular més negativa i vinculada amb el desenvolupament del gènere del terror, a mode de huit-clos, amb l’aparició de societats tribals perilloses, on emergeix per primer cop una referència a les illeïtats enteses com a nocives, per exemple, exguerrillers i perillosos endemismes que atempten contra la integritat del visitant. Aquest gènere derivarà cap a la vinculació cada cop més estreta entre les illes i les vacances, de manera que els turistes esdevenen un dels elements centrals en les trames i les illes, els decorats d’un món turístic temàtic (Connel, 2012). Dins aquesta categoria s’inclouen bon nombre de comèdies i sàtires dels turistes en destinacions insulars de sol i platja. Els diferents sotsgèneres del cinema han ajudat a generalitzar bona dels estereotips col·lectius contemporanis associats a les illes, alhora que han servit per difondre l’evolució conceptual de l’illa de la literatura a les pantalles.

Taula 3. Taula sintètica de pel·lícules sobre Eivissa Illa/cine

Etapa 1

Illa

Aïllament

Insularitat Illeïtat Arxipèlag

Etapa 2

Etapa 3

Etapa 4

Paradís Terror Temàtic

Font: Elaboració pròpia –19–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

El cas d’estudi de l’illa d’Eivissa és interessant per dues raons. Per una banda, es tracta d’una illa amb una filmografia abundant que ha permès reflectir la varietat de temàtiques enunciades en general. Per altra banda, il·lustra la imposició d’uns discursos i representacions per sobre de les illeïtats eivissenques pròpies.

Així, gran part de la filmografia sobre Eivissa segueix els patrons de temàtiques afins a altres destinacions turístiques de sol i platja, com ara les comèdies de turistes desenfrenats que apareixen des dels anys 1960 i arriben fins a l’actualitat.

També Eivissa s’associa els anys 1970 a pel·lícules dins del gènere més genèric del terror, incloent assassins en sèrie com a Shockers: Ibiza - £99 Return (David Blair, 1999) i, fins i tot, zombis a Ibiza Undead (Andy Edwards, 2016). En tot cas, els directors de cine se centraren en destacar les particularitats úniques d’Eivissa, tot participant, així, al reforçament del seu imaginari.

3. El cas pràctic: l’estigmatització d’Eivissa per mitjà del cinema La literatura i el cinema han participat en la construcció col·lectiva d’un imaginari insular marginal i negatiu, a diferència d’unes propostes alternatives que avui esdevenen centrals per entendre les societats contemporànies. En el cas d’Eivissa, les illeïtats derivades de la influència del moviment hippy, però alhora de manera més recent del reconeixement de les visions alternatives assentades, indiquen bona part de les temàtiques centrades: en el lleure, la música (Capellà, 2021), les drogues, etc. Així mateix, també s’evidencien en la multiculturalitat i el gènere, en un primer moment en sentit negatiu i avui més d’acord amb els postulats postmoderns. En el següent apartat hem analitzat com la filmografia sobre Eivissa ha participat en l’estigmatització de la seva illeïtat, així com en l’ulterior inici del reconeixement de la seva diversitat d’arxipèlag, associada a la constel·lació pitiüsa. Amb tot, voldríem mencionar els estudis de nissolonogies a les Illes Balears ja aportats pel professor Barceló als anys 1980 (Barceló, 1985, 1997), molt inspirats per l’obra de Moles (1982); tot i les diferències d’aquests treballs amb els debats postmoderns plantejats en el present article, poden considerar-se com a antecedents.

3.1. Anàlisi de la construcció de la imatge d’Eivissa des del cinema El cinema (pel·lícules, documentals i videoclips) ha participat a la construcció (Aitken, 2006) de la seva representació. La seva imatge plasma uns paisatges i localitzacions autèntiques/fictícies i també permet il·lustrar moments temporals diversos (Sharp, 2015).

Si considerem les dimensions de l’illa, sorprèn en primer lloc veure la gran quantitat de pel·lícules, documentals i videoclips que s’han realitzat a Eivissa i que han participat a la construcció i difusió de la seva imatge. En segon lloc, en fer un recompte de la principal filmografia (53 pel·lícules de la filmoteca –20–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

d’Eivissa incloses a la taula 4), ens hem centrat només en aquelles pel·lícules que representen Eivissa i hem deixat de banda aquelles rodades a Eivissa, però que representaven altres escenaris, atès que no han participat en la construcció de la seva imatge. En aquest cas ens trobem amb situacions de pel·lícules que queden fora com a F for Fake d’Orson Welles (1974); va ser en part rodada a Eivissa, però no s’hi identifica l’illa en particular. En canvi, al contrari, hem considerat pel·lícules que, malgrat no haver estat filmades a Eivissa sinó en escenaris ficticis, se centren en la imatge de l’illa encara que fos només en aparença, com ara en el cas d’Ibiza (Alex Richanbach, 2018); de fet, aquesta pel·lícula va aixecar polèmica a escala local per haver-se filmat a Croàcia (fig. 2).

Les temàtiques específiques desenvolupades dins la filmografia sobre Eivissa s’han desglossat en cinc grans grups que reprenen l’evolució conceptual general de la insularitat (natura, terror). Alhora, amb una especial insistència en el cas eivissenc, hi reconeixem la construcció d’una imatge crítica i satírica negativa, al voltant de la festa en sentit ampli (festa, música, sexe, drogues).

Taula 4. Temàtiques específiques a Eivissa Temàtiques

Nombre de films

Música DJ

13

Marishka (1983), Salvatores (2002), Delgado (2003), Dowse (2004), Jennings (2012), Sanderson (2015), Temple (2019)

Festa

11

Grañena (1966), Pécas (1979), Pröttel (1984), Winters (2003), Onteniente (2004), Nijenhuis (2013), Richanbach (2018), Lemort (2019)

Sexual

7

Mann (1967), Monnet (1971), Rothemund (1978), Bye (2000), Roll (2004)

Drogues

4

Kerbosch (1969), Schroeder (1969), Blair (1999), Turner (2016)

Natura

3

Huda (2001), Kanot (2015), Taihuttu (2016)

Resta (policíaca/ terror)

16

Barbet (1969), Welles (1973), Schwaiger (2011), Deymier (2013)

Exemples (Director i any)

Font: Elaboració pròpia

En el cas d’Eivissa, d’una banda, gran part de la filmografia segueix els patrons de temàtiques afins a altres destinacions turístiques de sol i platja, com ara les comèdies de turistes desenfrenats que apareixen des dels anys 1960 fins a l’actualitat. D’altra banda, també s’associen pel·lícules d’Eivissa dins del gènere més genèric del terror, en espais insulars amb assassins en sèrie com Shockers: Ibiza - £99 Return (David Blair, 1999) o bé fins a zombis a Ibiza Undead (Andy –21–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Edwards, 2016) més desenvolupades en els anys 1970. Tot i així, els directors de cine se centraren en les particularitats úniques d’Eivissa, tot participant, alhora, del reforçament del seu imaginari.

Així, per exemple, l’interès pel món hippy va iniciar-se en pel·lícules i documentals des dels 1960 que intentaven explicar i mostrar el contrast amb les formes de vida més tradicionals eivissenques com a Idilio en Ibiza (José López Clemente, 1961), o bé centrar-se en la curiositat de les formes alternatives d’aquestes comunitats com a More (fig. 1) (Barbet Schroeder, 1969). Aquest interès arriba fins a projectes més recents com Cala Nova-The Other Ibiza (GinoTaihuttui Israel Rojo, 2016), on es presenta el tema hippy de forma més asèptica i gairebé etnogràfica. Amb tot, molts directors aportaran des d’una perspectiva moralista una visió contra pràctiques realitzades desafiant les normes establertes, com és el cas de trames de pel·lícules vinculades amb sectes –per exemple, Bluu: Lastdays in Ibiza (Deymier, 2013)–, sexe –Hallucination Generation (Ed. Mann, 1967), Kevin & Perry: Avui Mullem! (Ed. Bye, 2000) o encara People (Fabien Ontinyent, 2004)– o el consum descontrolat de drogues com a Ibiza, zon en zonde (Roeland Kerbosch, 1969). Aquest és l’apartat que més pel·lícules recull i que ha participat a forjar la imatge estigmatitzada d’una Eivissa salvatge.

Arran de la filmografia, es planteja saber el grau d’influència del cinema en el procés d’estigmatització d’Eivissa. Alternativament, la filmografia podria no haver fet més que reflectir i amplificar una imatge d’imposició externa prèvia a aquesta illa. De ben segur que es tracta d’un procés recíproc que es retroalimenta, on l’únic resultat col·lateral ha estat l’enfortiment de la imatge d’Eivissa al món. Amb tot, el fet que les pel·lícules, documentals i videoclips incloguin cada vegada més el mateix topònim Ibiza en el seu títol deixaria entendre que la imatge Eivissa té ja un nom i representació pròpies.

Dins la perspectiva revisionista més recent de recuperació de la imatge d’Eivissa, trobem pel·lícules i documentals com l’esmentada Cala Nova-The Other Ibiza (Gino Taihuttu i Israel Rojo, 2016) o la sèrie de reportatges sobre testimoniatges que IB3 (2017-2018) ha fet sobre l’Eivissa actual. Aquesta sèrie, que s’anomena People from Ibiza, pretén endinsar-se en els testimonis personals per trencar amb la imatge estigmatitzada prèvia construïda, com és el cas d’Ibiza Occident (Gunter Schwaiger, 2011). Tot i això, bona part de les temàtiques específiques a Eivissa giren al voltant de la festa i dels DJ, com, per exemple, a Hey DJ (Migel Delgado, 2003) o bé al documental Fatboy Slim Live at Ibiza 123 Rocktronic Festival (Phil Jennings, 2012); una altra mostra en aquest sentit és Charts the History of the Island Ibiza, Leading to Its Current Status as the Clubbing Capital of the World (Julien Temple, 2019).

Tampoc hem de descuidar en aquest apartat les intervencions en números temàtics sobre Eivissa en sèries espanyoles. És el cas de Cuéntame... (temporada 4, capítol 65, Paraísos y purgatorios) o del capítol sobre Eivissa i Formentera de la sèrie España, entre el cielo y la tierra. Ambdues presenten l’escenari d’Eivissa de forma més general, tot i seguir amb la imatge establerta.

–22–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Font: Beltrán (2019) i Formidable Mag (s. d.)

Figura 1. Cartells de pel·lícules sobre Eivissa

–23–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Una de les qüestions que pot cridar més l’atenció en un primer repàs de la cinematografia sobre Eivissa és el caràcter internacional dels seus directors, des dels inicis fins a l’actualitat: espanyols, però també francesos, alemanys, anglesos, estatunidencs, canadencs, holandesos i italians, entre altres. Aquesta nòmina denota l’interès de tots aquells que s’han acostat a l’illa, i alhora n’han participat en la projecció global. Més enllà dels subgèneres i temàtiques específiques, les diferents pel·lícules revisades narren d’una forma o altra com l’experiència de l’illa (illeïtat), tot i ser estigmatitzada, és capaç de transformar la vida dels protagonistes, com un arxipèlag projectat en el tot-món.

3.2. Les tres etapes en el reconeixement de la illeïtat eivissenca Una anàlisi més acurada de l’evolució de la filmografia sobre Eivissa permet considerar, d’entrada, una etapa dels anys 1960 als 1990 on el principal objectiu era reproduir la superficialitat de l’estereotip estigmatitzant per anar contra la norma establerta. En canvi, més recentment, els anys 1990 i 2000 la filmografia ha estat cada cop més centrada en documentals, que s’han endinsat a desmuntar l’imaginari estigmatitzat de festa i descontrol (Capellà, 2018).

Ara, s’intenta entendre la contradicció de la supervivència d’Eivissa dins d’un món creixentment més normat i gris. La illeïtat d’Eivissa passa a convertir-se en aquesta filmografia més recent en un clam de resistència i llibertat que serveix com a vàlvula de fuita per repensar el món, des de perspectives plurals postmodernes, davant d’un món presoner immers en el seu quotidià (fig. 2).

Les illeïtats serveixen per replantejar els límits i normes establertes i esdevenen un aprenentatge per a tots. Les visions abans menystingudes són cercades avui en dia com a resposta davant la crisi social de valors establerts. Així, en el cas concret d’Eivissa, fins i tot darrera la superficialitat de la comèdia de pel·lícules més comercials com Ibiza (Richanbach, 2018), s’empra l’illa com a element per replantejar les normes establertes. L’experimentació hi esdevé clau per bastir noves perspectives més obertes, tolerants i plurals sobre la vida.

Eivissa aporta una illeïtat reconeguda després d’una llarga estigmatització, dins d’un arxipèlag universal. La seva supervivència i resistència a les visions homogeneïtzadores és reconeguda, amb la universalització del seu nom, tot esdevenint una mirada alternativa oberta i flexible per a tothom.

4. A mode de síntesi: la descolonització insular El cinema ha participat en la representació col·lectiva de la marginació d’Eivissa, però en l’actualitat ha ajudat al seu reconeixement universal dins del procés de descolonització conceptual insular. Les nesologies són el fruit de les conseqüències de les marginacions externes dins models unívocs i serveixen avui per replantejar modes de supervivència plurals basats en la convivència i –24–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Font: Film Affinity (s. d.)

Figura 2. Les illeïtats de referència dins les societats contemporànies

el diàleg. Amb tot, encara moltes illeïtats no han trobat el seu reconeixement dins d’aquesta constel·lació insular; això atany, fins i tot, bona part dels seus mateixos habitants, que han vist negats aquest dret i han acabat per adoptar mirades alienes com a pròpies (assimilació).

En aquest cas d’estudi insular concret, l’arxipèlag pitiús espera per poder expressar la seva diversitat, fruit d’una rica història de superacions i sacrificis, –25–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

per exemple, la gairebé anul·lació de la illeïtat formenterenca, en quedar deshabitada per diferents períodes i motius entre els segles xiii i finals del xvii; tampoc encara no s’ha vist reconeguda l’estreta relació marítima (nesiota en arxipèlag) entre una part d’Eivissa i de Formentera en es Freus, per imposició de la visió unívoca epeirota centrada en Eivissa.

4.1. Descolonització conceptual d’Eivissa En homenatge a la visió del filòsof, recentment traspassat, Antonio Escohotado (1941-2021), resident a l’illa, podem fer una síntesi de les aportacions de les visions perifèriques plurals de les illes, a diferència de la mirada unívoca continental, en paral·lel a la dicotomia llibertat/autoritarisme. Les illes han esdevingut refugi per a pensaments alternatius, des dels centres d’imposició continentals autoritaris (Offe et al., 1990). En aquest sentit, s’han transformat en laboratoris d’execució d’utopies, com, per exemple, amb les comunes hippies dels anys 1960, o bé encara en la plasmació de l’hedonisme des de l’experimentació personal dels turistes, en alguns dels grans clubs de l’illa blanca. Un exemple seria el cas d’Amnesia que fou creació justament del mateix filòsof com a “taller de l’oblit” als anys 1970, per desconstruir i repensar el món des d’altres vies. En l’actualitat també la tematització de l’illa, com a mitificació conceptual del turisme, podria considerar-se com una nova forma de projecció de les utopies externes (Allemand, 2010). En aquest sentit, les illes esdevindrien les projeccions dels anhels i pors dels continentals i, alhora, un perill per al model imposat. D’aquí emergeix l’origen de la seva estigmatització sota una persecució moralitzadora.

Les illes han aportat visions plurals, al marge de les normes i han esdevingut l’argumentari de molta de la filmografia existent, en un procés molt sovint moralitzador contra el perill que representen davant l’ordre establert. Amb tot, no hem d’oblidar que les illeïtats són el fruit del mestissatge i adaptació dels insulars respecte de la mirada d’uns externs nouvinguts que han projectat en aquests espais insulars els anhels que no trobaven. Les illes han esdevingut per als nouvinguts un espai de creació plural però alhora els han mostrat el valor de l’adaptació com a via de supervivència davant l’altre.

Els autòctons han sabut incloure la riquesa d’aquests nouvinguts però, en certa mesura, no han tingut l’opció de poder establir el seu propi referent des d’una descolonització conceptual del continent. La mirada marítima es reconeix com una parcialitat dins les visions mestisses plurals, però encara està subjecta a un ple reconeixement, sense dependència de les visions continentals imposades. Eivissa en aquest sentit és el fruit de l’arribada de pobles, però el reconeixement de l’adaptació plural, com a part del referent propi insular marítim de l’arxipèlag pitiús, segueix pendent. Així, els referents insulars segueixen les visions dependents encara dels territoris continentals. Manca, per tant, poder establir-se un referent real marítim d’arxipèlag, per exemple, a nivell pitiús, o –26–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

bé encara gimnèsic o balear (Carranza, 2021). Això es deu a la imposició de certs models de dominació “territorials”, com ara des de Palma sobre la resta d’illes, o bé encara des de Ciutat d’Eivissa sobre Formentera.

4.2. Tonada a l’arxipèlag Les illes després de la seva marginació replantegen els conceptes continentals unívocs establerts, com s’ha vist respecte de l’evolució general de la seva imatge en el cinema, així com en el cas concret d’Eivissa. Tot i això, l’actual imposició d’una imatge gairebé temàtica de l’illa com a escenari idíl·lic i reclam turístic (fig. 3) segueix com una nova forma d’imposició, en replicar la dependència subscrita tant per part dels externs com per una bona part dels mateixos insulars, en veure-s’hi abocats com a forma de vida. En aquest escenari queda encara poc marge per a la construcció d’un referent desvinculat.

Font: Reproducció amb permís exprés de la pintora

Figura 3. Un arxipèlag per evitar caure en un parc turístic temàtic: Podenco bronzejat, de Marina Penhos (2014); acrílic sobre tela, 110 × 80 cm.

–27–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Costen encara trobar els referents diversos de l’arxipèlag pitiús, més enllà de les insularitats específiques d’Eivissa i, en part, de Formentera. Potser darrere la geologia (en no ser poblades) de les vora més de 60 illes menors de l’arxipèlag com es Vedrà, Tagomago o Espalmador, entre d’altres,2 trobem els espais i temps de reflexió d’uns imaginaris marítims plurals autònoms. La seva intranscendència inicial els converteix en els topoi transcendentals per a la descoberta d’uns imaginaris infinits al marge d’imposicions i on s’obren davant els nostres ulls una constel·lació de referents possibles més enllà dels imposats.

La pintora argentina i eivissenca d’esperit Marina Penhos (fig. 3) sap expressar en el seu quadre Podenco-bronzejat, aquesta illa temàtica del turisme “bronzejat” que segueix a l’espera de la mirada de l’arxipèlag, amb la vista d’es Vedrà al fons, per retrobar el seu caràcter genuí, com és en el cas del ca eivissenc.

Tot i les barreges i adaptacions, l’arxipèlag – en aquest cas concret el pitiús– ha sabut conservar els seus referents ètnics, no només en les espècies, sinó fins i tot en les particularitats genètiques. El cas de les recents recerques d’antropologia física sobre el cromosoma Y, i més en particular al voltant del llinatge minoritari patern T1a1-L162(xL208), han permès demostrar, el manteniment dels vincles entre descendents com el cas dels Ribes (Rodríguez et al., 2009) que demostrarien l’existència d’un referent directe marítim mediterrani comú de fa 2600 entre Eivissa, Sardenya i Sinope. Aquest argument s’ha vist reforçat en d’altres estudis, amb la troballa d’una ancestre genètic que es remuntaria al neolític, a més de 8800 anys (Alkan et al., 2014). La illeïtat física hauria romàs latent, darrere l’aparent imposició cultural externa posterior i a l’espera de trobar el seu moment per establir-se en un referent propi que revolucioni els ciments de les normes establertes.

Les illeïtats en les societats postmodernes han aportat noves mirades que permeten reconsiderar les normes imposades, però alhora esperen encara per ser descolonitzades conceptualment i poder lluir la constel·lació dels seus arxipèlags i enriquir els nostres imaginaris i referents amb filmografies pròpies. El cas d’Eivissa ens ha permès il·lustrar un debat més general, el de la recuperació de les mirades des de les illes en el marc d’un món global, que permet el seu enteniment com a gran arxipèlag que interioritza la seva varietat i diversitat.

Aquesta visió postcolonial, tot i aparèixer en la revisió postmoderna del món contemporani, guarda un origen ben antic.

Estrabó ja en la seva Geografia fa 2000 anys rescatava el llegat immemorial d’Homer dins l’Odissea. La seva mirada plural sobre l’altre s’establia com un 2. L’univers de l’arxipèlag pitiús: es Vedrà, es Vedranell, Illots de Porroig, Espartar, Bosc, na Bosc, Bleda Plana, sa Conillera, Illa de ses Rates, Farellons, Illot de Cala Salada, ses Margalides, Entrepenyes, sa Galera, Formigues, Punta Grossa, sa Corbeta, Illot de s’Hort, Tagomago, Illa d’es Canar, Illa de Santa Eulària, illa Redona, Lladó, es Malvins (Malví Gros, Malví Petit, es Malví Pla), l’Esponja, Sal Rossa, s’Escullet, Escull d’es Pas, Escull de Tramuntana, Escull Vermell, Esculls de ses Punxes, Escull de s’Espartar, s’Escull de Cala d’Hort (es Daus: Dau Gros, Dau Petit), es Freus, Illa des Penjat, en Caragoler, en Caragoler Petit, Illes Negres (Illa Negra Grossa, Illa Negra Petita), s’Espalmador, Illa des Porcs, Esculls des Pas, Illa de sa Torreta, Casteví, Illa de s’Alga, s’Espardell (ses Illetes: Escull d’en Palla, Illa Redona, Illa d’en Forn, Illa de Tramuntana), Escull des Cossaris, Illa des Fonoll Marí, Illa Plana, Illa de s’Aigua Dolça), Espardelló, Escullet des Pujols (Illa des Pujols, Escull des Polp), Escull Pla, Illa de la Savina i es Pont de s’Ase.

–28–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

periple per un arxipèlag d’illes misterioses i diverses. Sacerdotesses, sirenes i ciclops mostraven uns universos diferents, seductors i perillosos als ulls d’aquests navegants intrèpids. Així doncs, la geografia, després d’un llarg periple, retorna al seu arxipèlag d’origen i recupera el lloc central dels imaginaris que responen a la diversitat cultural existent.

Bibliografia Ainsa, Fernando (2010). “Las ínsulas de «tierra firme» de la narrativa hispanoamericana: entre la memoria y la esperanza”, dins: Carmen Alemany; Remedios Mataix; José Carlos Rovira [ed.]. La isla possible. https://biblioteca.org.ar/libros/155324.pdf (consultat 19/04/2022).

Aitken, Stuart C.; Deborah P. Dixon (2006). “Imagining Geographies of Film”. Erdkunde, vol. 60, núm. 4, p. 326-336. DOI: https://doi.org/10.3112/erdkunde.2006.04.03 Aitken, Stuart C.; Leo E. Zonn (1994). Place, Power, Situation and Spectacle. A Geography of Film. Londres: Rowmanand Littelfield.

Alkan, Can; Pinar Kavak; Mehmet Somel; Omer Gokcumen; Serkan Ugurlu; Ceren Saygi; Elif Dal; Kuyas Bugra; Tunga Güngör; S. Cenk Sahinalp; Nesrin Özören; Cemalettin Bekpen (2014). “Whole Genome Sequencing of Turkish Genomes Reveals Functional Private Alleles and Impact of Genetic Interactions with Europe, Asia and Africa”. BMC Genomics, vol. 15, núm. 1, p. 1-12. DOI: https://doi.org/10.1186/1471-2164-15-963 Allemand, Rémi (2010). “De la mystification des pratiques à la négation du réel ? Ethnographie de discothèques montpelliéraines”. Déviance et Société, vol. 34, núm. 1, p. 29-48.

DOI: https://doi.org/10.3917/ds.341.0029 Anderson, Benedict R. (1991). Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism. Londres: Verso.

Anfossi, Giovanni (1918). “Recherches sur la distribution de la population en Corse”. Revue de Géographie Alpine, vol. 6, núm. 1, p. 71-135.

Balasopoulos, Antonis (2008). “Nesologies: Island Form and Postcolonial Geopoetics”. Postcolonial Studies, vol. 11, núm. 1, p. 9-26. DOI: https://doi.org/10.1080/13688790801971555 Barceló, Bartomeu (1985). “Introducció a la nisologia”, dins: I Conferència Econòmica de la Mediterrrània Nord-Occidental. Barcelona: Fundació del Congrés de Cultura Catalana, p. 2071.

– (1997). “Illes, illeïtat i insularitat: Les Illes Balears, per exemple”, dins: Comunicacions dels membres de la Secció de Filosofia i Ciències Socials XXII. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 111-127.

Beltrán, Rebeca (2019). “50 años de ‘More’: la película que cambió Ibiza para siempre”. Nou Diari. https://www.noudiari.es/noticias-ibiza-formentera-sidebar/50-anos-de-more-la-peliculaque-cambio-ibiza-para-siempre/ (consultat 19/04/2022).

Bernardí, Sandro (2002). Il paesaggio nel cinema italiano. Venècia: Marsilio.

Blache, Jules (1936). “L’homme et les îles”. Revue de Géographie Alpine, vol. 24, núm. 3, p.

717-723.

Bonnemaison, Joël (1990). “Vivre dans l’île: une approche de l’ïléité océanienne”. L’Espace géographique, vol. 19-20, núm. 2, p. 119-125.

Brotons, M. Magdalena; Macià Blázquez; Ivan Murray (2016). “Viaje de ida y vuelta, al mito. La contribución del cine a la formación de la iconografía turística de Mallorca”.

Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 36, núm. 2, p. 203-236. DOI: https://doi.org/10.5209/AGUC.53583 –29–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Brunet, Roger (1980). “La composition des modèles dans l’analyse spatiale”. L’Espace géographique, vol. 9, núm. 4, p. 253-265.

Brunhes, Jean (1913). “Du caractère propre et du caractère complexe des faits de géographie humaine”. Annales de Géographie, vol. 22, núm. 121, p. 1-40.

Burgess, Jacquelin (1990). “The Production and Consumption of Environment Meanings in the Mass Media: A Research Agenda for the 1990s”. Transactions of the Institute of British Geographers, vol. 15, núm. 2, p. 139­161. DOI: https://doi.org/10.2307/622861 Burgess, Jacquelin; John R. Gold [ed.] (2015). Geography, the Media and Popular Culture.

Londres: Routledge.

Capellà, Hugo (2002). “A Tale Right out of Hollywood-Set in the Desert of Almeria, in Spain?”, dins: Heikki Jussila; Roser Majoral [ed.]. Sustainable Development and Geographical Space: Issues of Population, Environment, Globalization and Education in Marginal Regions. Aldershot: Ashgate, p. 270-283.

– (2018). “The Ibiza’s Night Life as a Bend from Marginalization to Tourism Centrality”, dins: Stanko Pelc; Miha Koderman [ed.]. Nature, Tourism and Ethnicity as Drivers of (De)Marginalization. Amsterdam: Springer, p. 109-118.

– (2021). “La música de ball electrònica com a vector de la imatge global d’Eivissa”, Via. Tourism Review, núm. 19. DOI: https://doi.org/10.4000/viatourism.7105 Carranza, Miguel (2021). La identidad insular, elemento particular de les Illes Balears. El caso de Eivissa. Palma: Universitat de les Illes Balears. [Tesi doctoral] Céry, Loïc (2015). Mémoires des esclavages. http://www.lesmemoiresdesesclavages.com/mooc6. html (consultat 09/06/2022).

Connel, John (2012). “Film Tourism – Evolution, Progress and Prospects”. Progress in Tourism Management, vol. 33, núm. 5, p. 1007-1029. DOI: https://doi.org/10.1016/j. tourman.2012.02.008 Crang, Mike (2013). Cultural Geography. Londres: Routledge.

Ette, Ottmar; Gesine Müller (2012). Worldwide: archipels de la mondialisation: archipiélagos de la globalización. Madrid: Iberoamericana Editorial/Vervuert.

Febvre, Lucien; Lionel Bataillon (1922). La terre et l’évolution humaine: introduction géographique à l’histoire. París: Renaissance du livre.

Film Affinity (s. d.). Ibiza. https://www.filmaffinity.com/es/film835721.html (consultat 09/06/2022).

Formidable Mag (s. d.). More 1969. https://www.formidablemag.com/more-1969/ (consultat 09/06/2022).

Gámir, Agustín (2012). “La consideración del espacio geográfico y el paisaje en el cine”. Scripta Nova, vol. 16, núm. 403. http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-403.htm (consultat 09/06/2022).

Gámir, Agustín; Carlos Manuel Valdés (2007). “Cine y geografía: espacio geográfico, paisaje y territorio en las producciones cinematográficas”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 45, p. 157-190.

– (2009). Cinema and Geography: Geographic Space, Landscape and Territory in the Film Industry. http://hdl.handle.net/10016/3608 (consultat: 06/06/2022).

– (2013). “La representación de las islas en el cine”, dins: Asociación de Geógrafos Españoles [ed.]. XXIII Congreso de Geógrafos Españoles. Espacios insulares y de frontera, una visión geográfica. Palma: Asociación de Geógrafos Españoles, p. 91-102.

Giubilaro, Chiara (2021). “Un’altra geografia è possible. Annotazioni sparse a partire da Geografia come immaginazione di Giuseppe Dematteis”. Rivista Geografica Italiana, vol.

128, núm. 4, p. 161-165.

Glissant, Édouard (1997). Traité du tout-monde. París: Gallimard.

Gombaud, Stéphane (2007). Iles, insularité et îléité. Le relativisme dans l’étude des espaces archipélagiques. Saint-Denis: Université de la Réunion. [Tesi doctoral]

–30–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Guarrasi, Vincenzo (2009). “La geografia metaforica e l’oscurità naturale delle cose”, dins: Le frontiere della geografia. Novara: Utet Università, p. 13-28.

Gyssels, Kathleen (2009). “Léon-Gontran Damas et le mythe de l’Amérindien”. Dalhousie French Studies, núm. 86, p. 45-56.

Halbwachs, Maurice (1950). La mémoire collective. París: Presses Universitaires de France.

Kennedy, Christina; Christopher Lukinbeal (1997). “Towards a Holistic Approach to Geographic Research on Film”, Progress in Human Geography, vol. 21, núm. 1, p. 33­50.

Lefebvre, Martin [ed.] (2006). Landscape and Film. Nova York/Londres: Routledge.

López Silvestre, Federico (2004). El paisaje virtual: el cine de Hollywood y el neobarroco digital.

Madrid: Biblioteca Nueva.

Lukinbeal, Christopher (2005). “Cinematic Landscapes”. Journal of Cultural Geography, vol.

23, núm. 1, p. 3-22. DOI: https://doi.org/10.1080/08873630509478229 Maltezou, Christine (1998). “De la mer Égée à l’archipel : quelques remarques sur l’histoire insulaire égéenne”, dins: ΕΥΨΥΧΙΑ. Mélanges offerts à Hélène Ahrweiler. París: Éditions de la Sorbonne, p. 459-467. DOI: https://doi.org/10.4000/books.psorbonne.4293 Marinelli, Olinto (1919). “The Regions of Mixed Populations in Northern Italy”. Geographical Review, vol. 7, núm. 3, p. 129-148. DOI: https://doi.org/10.2307/207822 Meschonnic, Henri (1990). Le langage Heidegger. París: FeniXX. Moles, Abraham A. (1982). “Nissonologie ou science des îles”. L’Espace géographique, vol. 11, núm. 4, p. 281-289. DOI: https://doi.org/10.3406/spgeo.1982.3782 Mottet, Jean [dir.] (1999). Les paysages du cinema. París: Seyssel.

Mountz, Alison (2015). “Political Geography II: Islands and Archipelagos”. Progress in Human Geography, vol. 39, núm. 5, p. 636-646. DOI: https://doi.org/10.1177/0309132514560958 Müller, Gesine (2012). “Pensée archipélique versus francophonie. La mise en scène littéraire de l’inclusion et de l’exclusion”, dins: Ottmar Ette; Gesine Müller [ed.]. Worldwide: archipels de la mondialisation: archipiélagos de la globalización. Madrid: Iberoamericana Editorial/Vervuert, p. 113-128. DOI: https://doi.org/10.31819/9783954870127-006 Nogué, Joan (1982). “Paisatge i cinema”. L’Olotí, núm. 162, p. 15­16.

Norquay, Glenda; Gerry Smyth [ed.] (2002). Across the Margins: Cultural Identity and Change in the Atlantic Archipelago. Manchester: Manchester University Press.

Offe, Klaus; John Keane; Antonio Escohotado (1990). Contradicciones en el Estado del Bienestar. Madrid: Alianza.

Percopo, Luisa (2011). “On the Trail of the Post-Colonial: Transcultural Spaces, Cosmopolitanism, and the Islands of the Mediterranean”. New Literatures Review, núm. 47-48, p. 91-110.

Pocock, Douglas (1981). Humanistic Geography and Literature: Essays on the Experience of Place. Londres/Nova Jersey: Croom Helm/Barnes & Noble Books.

Pokorny, B. Zdenek (2016). L’âme et l’animisme dans les romans martiniquais de Patrick Chamoiseau et Édouard Glissant. Brno: Universitat Masaryk. [Tesi de màster] Radford, Daniel (1982). Édouard Glissant. París: Seghers.

Ramírez, Juan A. (1993). La arquitectura en el cine. Hollywood, la Edad de Oro. Madrid: Alianza.

Ratzel, Friedrich (1902). Die Erde und das Leben: eine vergleichende Erdkunde. Leipzig: Bibliographisches Institut.

Riquet, Johannes (2019). The Aesthetics of Island Space – Perception – Ideology – Geopoetics.

Oxford: Oxford University Press.

Rodríguez, Virginia; Carmen Tomàs; Juan J. Sánchez; José Aurelio Castro; Misericordia Ramon; Anna Barbaro; Niels Morling; Antònia Picornell (2009). “Genetic Sub-Structure in Western Mediterranean Populations Revealed by 12 Y-Chromosome STR Loci”.

International Journal of Legal Medicine, vol. 123, núm. 2, p. 137-141. DOI: https://doi. org/10.1007/s00414-008-0302-y

–31–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 11-32 Hugo Capellà i Miternique La insularitat descolonitzada: l’estigmatització de la imatge d’Eivissa al cinema (1960-2020)

Royle, Stephen A. (2001). A Geography of Islands: Small Island and Insularity. Londres: Routledge.

– (2010). “Postcolonial Culture on Dependent Islands”. Space and Culture, vol. 13, núm. 2, p. 203-215. DOI: https://doi.org/10.1177/1206331209358230 Savory, Elaine (2011). “Utopia, Dystopia, and Caribbean Heterotopia: Writing/Reading the Small Island”. New Literatures Review, núm. 47-48, p. 35-56.

Sesonke, Alexander (1973). “Cinema and Space”, dins: David Carr; Edward Casey [ed.].

Explorations in Phenomenology. Amsterdam: Springer, p. 399-409.

Sharp, Laura; Chris Lukinbeal (2015). “Film Geography: A Review and Prospectus”, dins: Susan P. Mains; Julie Cupples; Chris Lukinbeal [ed.]. Mediated Geographies and Geographies of Media. Amsterdam: Springer, p. 21-35.

Smith, Rod; Vanessa Edmond [ed.] (2003). Islands in History and Representation. Londres: Routledge.

Trabelsi, Mustapha [ed.] (2005). L’insularité. Aubière: Universitat Blaise Pascal.

Vilatte, Sylvie (1989). “L’insularité dans la pensée grecque : au carrefour de la Géographie, de l’Ethnographie, de l’Histoire”. Revue historique, vol. 281, núm. 569, p. 3-13.

Violier, Philippe (2001). “Le tourisme local, une culture de l’exotisme”. Annales de Géographie, vol. 110, núm. 620, p. 457.

Voisset, Georges [ed.] (2003). L’imaginaire de l’archipel. París: Karthala.

Westphal, Bertrand (2001). “Parallèles, mondes parallèles, archipels”. Revue de littérature comparée, vol. 2001/2, núm. 298, p. 235-241. DOI: https://doi.org/10.3917/rlc.298.0235 Wiedorn, Michael (2018). Think Like an Archipelago: Paradox in the Work of Édouard Glissant.

Nova York: State University of New York Press.

Zusman, Perla (2013). “La geografía histórica, la imaginación y los imaginarios geográficos”.

Revista de Geografía Norte Grande, núm. 54, p. 51-66. DOI: http://dx.doi.org/10.4067/ S0718-34022013000100004

–32–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 33-51 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 19/03/2022 ‒ Data d’acceptació: 23/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.218

Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies Salah Abd El-Gaber Eisa Menoufia University d.salah.eisa@gmail.com

Abstract This paper explores the readiness for rural tourism in Egypt. After introducing the concept of rural tourism, the paper will outline the necessary methodology involved in the measurement of rural tourism readiness and its application in Egypt. The central part of the article explains the results obtained in two sections: an overall quantitative assessment applied to the governorates of the country; and three specific case-studies contrasted and qualitatively analysed through fieldwork. The conclusion is that there is territorial unevenness in the readiness for rural tourism. The research also shows that while there are relevant possibilities and opportunities, at the same time there are also disadvantages due to political instability and insecurity. The paper focuses on the discussion of the concepts of ‘rural areas’ and ‘rural tourism’ specifically in case of Egypt.

Keywords: rural tourism, rural areas, sustainable development, Egypt.

Resum: La disposició per desenvolupar turisme rural a Egipte: una avaluació general i tres casos d’estudi Aquest article explora la disposició per al desenvolupament del turisme rural a Egipte.

Després de conceptualitzar el turisme rural, s’ofereixen les consideracions metodològiques necessàries relatives al mesurament de la disposició per al desenvolupament turístic rural i la seva aplicació a Egipte. La part central de l’article exposa els resultats obtinguts en dos apartats: una valoració quantitativa global aplicada a les governacions del país i tres estudis de cas específics diferents, analitzats qualitativament mitjançant treball de camp.

Es conclou que la disposició per al desenvolupament turístic rural és territorialment desigual. La recerca també mostra que existeixen potencialitats i oportunitats rellevants, però, alhora, debilitats com ara els cicles d’inestabilitat política i inseguretat. L’article permet debatre els mateixos conceptes d’‘espais rurals’ i ‘turisme rural’ aplicats al cas específic d’Egipte.

Paraules clau: turisme rural, espais rurals, desenvolupament sostenible, Egipte.

–33–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Resumen: La disposición para desarrollar turismo rural en Egipto: una evaluación general y tres casos de estudio Este artículo explora la disposición para el desarrollo del turismo rural en Egipto.

Después de conceptualizar el turismo rural, se ofrecen las consideraciones metodológicas necesarias relativas a la medición de la disposición para el desarrollo turístico rural y su aplicación en Egipto. La parte central del artículo expone los resultados obtenidos en dos apartados: una valoración cuantitativa global aplicada a las gobernaciones del país y tres estudios de casos específicos distintos, analizados cualitativamente mediante trabajo de campo. Se concluye que la disposición para el desarrollo turístico rural es territorialmente desigual. La investigación también muestra que existen potencialidades y oportunidades relevantes, pero, al mismo tiempo, debilidades tales como los ciclos de inestabilidad política e inseguridad. El artículo permite debatir los propios conceptos de ‘espacios rurales’ y ‘turismo rural’ aplicados al caso específico de Egipto.

Palabras clave: turismo rural, espacios rurales, desarrollo sostenible, Egipto.

***

1. Introduction Egypt has a strong reputation on the world tourism map, benefiting from its rich archaeological and cultural heritage as well as its attractive coastal landscapes. According to Ibrahim and Ibrahim (2003), until the 1970s the immense majority of the international tourism flux was directed toward the iconic pharaonic monuments located in Cairo, Luxor and Aswan, conveniently linked by means of the famous Nile river cruises. Arguably, the pyramids located on the plateau of Giza, nowadays part of the Greater Cairo metropolitan area, are one of the oldest, if not the oldest, tourist hotspots of the planet. In Hellenistic times visitors labelled them as one of the seven wonders of the world, and indeed it is the only site which still remains intact from classical antiquity (Lew et al., 2008; Shetawy and El Khateeb, 2009). The pyramids were also at the centre of the Egyptomania that blossomed in Europe after Napoleon’s invasion in 1798-1801, when elite scholars ‘discovered’ the sumptuous pharaonic past while the French army was occupying the territory. These scholars provided a detailed record of them by means of literature that became widely disseminated (Ibrahim and Ibrahim, 2003), leading to the development of ideas that Said (1978), would eventually describe as Orientalism. Be that as it may, since the 1980s coastal tourism, mainly in the Red Sea and Sinai, has also expanded (Ibrahim and Ibrahim, 2003). Thus, by making use of the widely known Hall and Page’s (2006, p. 39) typology of contexts with a “distinctive nature of tourist and recreational activities”, tourism developments in Egypt have affected urban and coastal/ocean areas, while rural and wilderness (in –34–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

the case of Egypt, deserts) have been less developed, or are undeveloped, in terms of tourism.

Despite the fact that the Egyptian countryside takes up the vast majority of the land and shelters more than half of population (according to the United Nations Statistics Division website https://unstats.un.org/, the Egyptian population was 100.6 million inhabitants in 2020: 57.5 % rural and 43.1 % urban), there is limited interest in the development of rural tourism in the country.

This paper explores the readiness of rural tourism in Egypt hypothesising that the Egyptian countryside includes plenty of unused tourist potential.

The remainder of this paper is organised as follows. After a section devoted to introduce the concept of rural tourism, the paper will outline the necessary methodology involved in the measurement of rural tourism readiness and its application in Egypt. The central part of the article explains the results obtained in two sections: an overall quantitative assessment applied to the governorates of the country and three specific case-studies qualitatively analysed. The last concluding section briefly discusses the results obtained in relation to the theoretical foundations.

2. Conceptualising Rural Tourism According to Hall and Page (2006), the first point to address when defining rural tourism is what is understood by ‘rural’. However, this is a highly-contentious and elusive discussion (Halfacree, 1993; Woods, 2005; Shucksmith and Brown, 2016), with inconclusive results. From the perspective of rural geography, at least since Clout (1972), tourism is seen as one of the economic activities present in rural areas. Interestingly, Clout (1972, p. 76) defined rural tourism as a specific mechanism of “urbanization of the countryside” given that visitors to rural areas are urban-based. Although Clout (1972) and Woods (2011) have noted that rural tourism can be traced back to centuries ago, even to Roman and Renaissance times, in reality they acknowledge it is basically a mid-20th century development, facilitated by factors such as the rise of paid holidays and the private cars in the general population. Arguably, this rural tourism development affected the advanced economies first but currently “in […] significant parts of the global south […] the consumption economy is now at least as important as the production economy in sustaining rural livelihoods” (Woods, 2011, p. 93).

Hall and Page (2006, p. 283) expound that there is a wide variety of terms to refer to rural tourism beyond the term itself: ‘farm tourism’, ‘agritourism’, ‘alternative tourism’, etc., with different nuances varying from country to country. This makes the definition of rural tourism inherently difficult. For instance, many of the definitions of rural tourism in Western countries are based on the assumption that rural tourism develops in low-density inhabited areas –35–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

(Halfacree, 1993; Woods, 2005; Shucksmith and Brown, 2016). Furthermore, rural tourism is quite often defined as a way of “contact[ing] with nature and the natural world” (Hall and Page, 2006, p. 283) but the already mentioned Hall and Page’s (2006, p. 39) typology of geographical tourism contexts distinguishes between rural tourism and nature-based tourism, making the latter contradictory with the former in the sense that nature-based tourism can be both considered a part of rural tourism and an independent type of tourism.

In any case, rural tourism tends to be associated with what is understood as being a rural area in every country, with a focus given to tradition and rural economy, history, landscape, etc., and it is implemented on a small scale in the sense that it does not include massive developments (Roberts and Hall, 2001; Hall and Page, 2006). This is consistent with the official definition given by the United Nations World Tourism Organization (2019, p. 34): “Rural tourism is a type of tourism activity in which the visitor’s experience is related to a wide range of products generally linked to nature-based activities, agriculture, rural lifestyle/culture, angling and sightseeing. Rural tourism activities take place in non-urban (rural) areas with the following characteristics: 1. Low population density; 2. Landscape and land-use dominated by agriculture and forestry; and 3. Traditional social structure and lifestyle.”

Again, this definition overlaps with what is defined by the World Tourism Organization (2019) itself as “ecotourism” (p. 32) and “mountain tourism” (p.

50), amongst others. In any case, these definitions imply that rural tourism comprises a wide range of possible activities, including gastronomy, visits to natural and cultural heritage hotspots, practising sports, acquiring handicraft, etc.

Typically, farm tourism (also known as agritourism) is understood as a core activity of rural tourism (Hall and Page, 2006). Phillip et al. (2010) have reviewed the scholars who have defined farm tourism and they conclude again that there is no consensual definition. Obviously, what is essential for farm tourism is the very existence of a farm with agricultural activities. However, tourists can merely visit a given farm just for accommodation and/or hospitality, undergoing a limited interaction with the working environment of the farm. In this sense, Phillip et al. (2010, p. 756) label tourist participation in farm tasks as “authentic agritourism”, given that there is direct contact between visitors and agricultural activities taking place in an actual working farm.

Rural tourism is widely seen as an important factor in the development of local economies (Roberts and Hall, 2001; Cànoves et al., 2006; Hall and Page, 2006; Saxena et al., 2007; Galdeano-Gómez et al., 2011). In this sense, the impacts of rural tourism are commonly regarded in the literature as positive in terms of local and endogenous development. This includes the reversal of migration from rural to urban areas given that rural tourism allegedly implies the creation of employment opportunities in rural areas, thus the retention of workforce. For this reason, public policies of different countries across the globe have earmarked tourism as a way to develop rural areas, in particular –36–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

the institutionalised rural development policy of the European Union (Cànoves et al., 2006; Saxena et al., 2007; Paül, 2013; Paül et al., 2016). As a widespread aspiration, rural tourism is supposed to be implemented within the framework of sustainable development (Cànoves et al., 2006; Hall and Page, 2006; Saxena et al., 2007). However, while the “pros” of rural tourism have been highlighted, the research has also shown how rural tourism may benefit only a small group in the local community, or even only outsiders (who might be the owners of the properties), generate inflation, and can lead towards environmental degradation and artificialisation of the local culture, as well as other undesirable consequences (Cànoves et al., 2006; Hall and Page, 2006).

3. Methodological Considerations From a tourism research perspective, two methods are used to analyse the readiness of rural tourism in Egypt. On the one hand, a quantitative survey is undertaken by means of a specially developed indicator, the results being shown in section 4. On the other, qualitative research is developed for three particular case-studies, which are expounded in section 5. All these research developments are based on the epistemological considerations contained by Eisa (2017).

Regarding the quantitative indicator, data were collected from official national sources such as: the Central Agency for Public Mobilisation and Statistics (CAPMAS), the Egyptian Ministry of Tourism and the Egyptian General Authority for Tourism Development. The small number of previous studies concerning rural tourism in Egypt have also been reviewed: in particular, El-Barmelgy’s (2004) analysis of “pros” and “cons” of rural tourism in Egypt; Eraqi’s (2007) assessment of local communities’ attitudes towards impacts of tourism development in Egypt; and El-Habaa’s (2017) survey of eight districts in three governorates (Giza, Ismailia and Sharkia) aiming to identify rural places that attract tourists.

For each one of the 27 Egyptian governorates, a rural tourism readiness index has been calculated following the next steps: – Available attractions are surveyed and enumerated for every governorate.

The typology of these attractions is as follows: Nile course and main canals, Nile isles, irrigation barrages, agricultural land, religious events, museums and culture monuments and handicrafts.

– For every governorate, an effectiveness factor expressing the influence of rural tourism available attractions is estimated, ranging from 0 % (null influence) to 100 % (maximum influence).

–37–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

– The readiness value for every governorate is calculated by the ratio of the available attractions and the maximum total number of attractions and multiplied by the effectiveness factor. The final index is estimated mathematically as percentage, ranging from 0 % (no possibility of accommodating rural tourism) to 100 % (total tourism development).

A second methodological procedure has been developed by means of systematic fieldwork visits in June 2019 to three case study areas: Tunis (Faiyum governorate), Dahshour (Giza governorate) and Kotameya reservoirs (Menoufia governorate). All three are located in north-eastern Egypt: the first one is in the Faiyum oasis, adjacent to the Nile Valley to the West and irrigated by means of a channel (Bahr Yussef) from the Nile, but a tectonic depression in the middle of the desert, and the last two are in the Nile Valley. Tunis and Dahshour are located South of Cairo, while Kotameya is located halfway between the Egyptian capital and the Mediterranean Sea, in the Nile Delta.

These case-study areas have been selected because of the different situations of rural tourism, as will be shown in section 5: in Tunis a spontaneous rural tourism has taken place; in Dahshour rural tourism has been implemented by national and international institutions; and in Kotameya a decade ago the author proposed an intervention that has not yet materialised (Eisa, 2011).

Also, section 4 will go into more detail about the choice of these particular three case-studies for a different reason.

4. Rural Tourism Readiness Index per Governorates Applying the adopted methodology explained in the previous section, a readiness value of rural tourism has been obtained for every governorate. Potentially, there are seven types of rural tourism attractions, but some governorates have been ranked twice if there is more than one attraction of the same sort: the maximum score obtained by one governorate being 8 (table 2).

It is out of remit of this paper to show in detail the calculations carried out for each particular type of existing or potential rural tourism attraction.

However, table 1 shows the research that has been carried to evaluate one particular asset: farmlands, expressed in feddans (1 feddan equals to 0.42 hectares). Depending on the relevance of farmland, they have been rated accordingly. Importantly, the Red Sea governorate scores 0, implying that it is the only governorate with a final readiness value of 0 (see below). In the case of agricultural lands, there is potential for farm tourism, given that farm tourism is absent in Egyptian rural culture: rural dwellers can host visitors in their own houses, considering them guests, thus not charging conventionally for the service and expecting only a voluntary courtesy. The area of arable land in Egypt ranges from 8.5 to 9 million feddans, some 2 million of which –38–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

have been reclaimed from the desert during recent years. Unfortunately, in the wake of the 2011 revolution in Egypt, some 50,000 feddans of agricultural land have been lost to unregulated urban encroachment in only three years (Adly et al., 2015).

Table 1. Agricultural lands per governorates (2018) Governorate

Farmland (in feddans)

Governorate

Farmland (in feddans)

Alexandria

171,000

Matruh

308,000

Aswan

188,000

Menoufia

377,000

Asyut Beheira Beni Suef Cairo Dakahlia

Minya

497,000

1,594,000

351,000

New Valley

145,000

291,000

North Sinai

120,000

17,000

Port Said

51,000

668,000

Qalyubia

231,000 351,000

Damietta

111,000

Qena

Faiyum

437,000

Red Sea

0

Gharbia

394,000

Sharqia

822,000

Giza

214,000

Sohag

325,000

Ismailia

240,000

South Sinai

Kafr El Sheikh

625,000

Suez

Luxor

8,500 25,000

53,000

Source: Author’s elaboration derived from CAPMAS

The main results of this section are shown in table 2 and mapped in fig. 1.

There is no governorate ranking with high rural tourism readiness (above the threshold 75 %). The top score is obtained by Giza (68 %), followed by Menoufia (63 %) and Faiyum (56 %). These three are the governorates with most successful existing rural tourism activities and are even promoted globally, implying that international tourists come to these destinations. This is another reason for choosing the particular case-study areas of these three governorates, as explained in section 5.

The remaining governorates can be classified in three different situations: – Semi-specialised governorates in rural tourism are those eight scoring between 25 and 50 %. They contain particular rural villages with artistic heritage, but rural tourism attractions are under-used.

– Those 15 governorates ranging less 25 % but excluding the only one with an index of 0 % are considered as having minimum rural tourism readiness.

–39–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

These governorates tend to depend on other economic bases and include some of the main urban areas of Egypt such as Cairo and Alexandria.

– The only governorate scoring 0 % is Red Sea, even without farmlands (table 1).

In general terms, cultural and religious heritage located in rural areas tends to be important for tourism, for instance related to Islamic and Christian holy places. Also, the Nile is very relevant, including the riparian vegetation, course banks, barrages, irrigation channels, orchards and palm groves, etc.

Table 2. Rural tourism readiness by governorates Governorate Alexandria Aswan Asyut Beheira Beni Suef Cairo Dakahlia Damietta Faiyum Gharbia Giza Ismailia Kafr El Sheikh Luxor Matruh Menoufia Minya New Valley North Sinai Port Said Qalyubia Qena Red Sea Sharqia Sohag South Sinai Suez

Available Attractions 1 4 5 4 5 3 5 3 8 6 8 3 4 6 2 8 4 2 1 1 5 3 0 5 6 1 1

Effectiveness Factor (%) 30,0 40,0 42,0 40,0 42,0 30,0 42,0 43,0 49,0 47,0 60,0 43,0 40,0 46,0 50,0 55,0 35,0 50,0 30,0 30,0 46,0 30,0 0,0 54,0 38,0 30,0 30,0

Readiness Value (%) 4,3 22,9 30,0 22,9 30,0 12,9 30,0 18,4 56,0 40,3 68,6 18,4 22,9 39,4 14,3 62,9 20,0 14,3 4,3 4,3 32,9 12,9 0,0 38,6 32,6 4,3 4,3 Source: Author’s calculation

–40–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Figure 1. Rural tourism readiness by governorates

Source: Author’s elaboration

4. Three Case-Studies 4.1. Tunis The village of Tunis is a personal initiative that has become a global tourist attraction. The village is located on an elevated site adjacent the southern west bank of Lake Qaroon, an endorheic basin below sea-level lake which is currently mainly filled from the drainage of agriculture in the Faiyum oasis, which has received water from the Nile river since pharaonic times. Traditionally, this is a very fertile farmland area, as the pre-eminence of the Temple of Qaroon, located near the village of Tunis, makes evident. With an area of 600 feddans and 4,000 inhabitants (according to the CAPMAS), the presence of foreigners who decided to settle in this place attracted visitors to the village, which has become a tourist hotspot.

–41–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

The story of tourism in the village of Tunis began in the mid-1960s, when the Swiss artist Evelyn Bouré (fig. 2), a graduate of Fine Arts in Switzerland, decided to live in the place with her then husband, the Egyptian poet Sayed Hijab. The village consisted of dozens of simple houses, but the artist opened a ceramics and pottery school in a part of her house, teaching neighbours an art form that gradually spread to other workshops. Evelyn later separated from Hijab and married Frenchman Michel Pastorly, but she decided to stay in the village with her family. Speaking fluent Arabic, she is known by the locals as ‘the Mayor of Tunis’. Her house is still open to villagers who learn from her, even nowadays. The existence of dozens of pottery, ceramic and porcelain shops has attracted tourism attention to the village (fig. 2).

The creation of this particular atmosphere in recent decades has also implied that a number of Egyptian and foreign writers and artists stay in the village of Tunis, seeking calmness and natural beauty. Gradually, a new community model developed by foreigners in cooperation with the villagers has taken place. One of the most famous foreigners who has lived there is the British translator Dennis Johnson Davis, who declared his wish to be buried in this village he loved.

After his death in May 2017, people of the village carried out his last request.

Consequently, the village currently has a buoyant tourism industry based on the aforementioned shops, but that now includes other craft workshops (for instance, leather goods). In addition, a caricature museum also has been created. Some of these buildings follow the style of the well-known Egyptian architect Hassan Fathy (1900-1989), who devoted his life to housing the poor by using the traditional materials present in Egypt as opposed to Western building systems: indeed, one of the houses in the vicinity of Tunis was built following his plans (Serageldin, 2007). There are several restaurants and more than 20 places offering accommodation, including a resort with a spa (classified with 5 stars) which are reported to be quite successful.

4.2. Dahshour Dahshour is a tourism development planned by national and international institutions. Dahshour contains the Southern section of the famous UNESCO World Heritage Site Memphis and its Necropolis – the Pyramid Fields from Giza to Dahshur, given the outstanding relevance of the archaeological area of the three Dahshour pyramids: the Red Pyramid (north); the Curved Bent Pyramid (the two built by King Sneferu); and the Black Pyramid built by Amenemhat III (UNESCO, s. d.). However, unlike the well-known pyramids of the plateau of Giza (Shetawy and El Khateeb, 2009), Dahshour is not part of the metropolitan area of Cairo: it is located 35 km south of the city. It must be reached by travelling an hour by car, or by train or by sailing on the “Nile Pharaon” steamer to the neighbouring towns of Al-Badrashin and Mazghona, and finally taking a tuk-tuk, reducing its tourist appeal. For this reason, there –42–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Source: Author’s pictures in 24/06/2019 and Valerià Paül’s picture in 04/03/2022

Figure 2. Evelyn Bouré’s original workshop and one of the potteries developed around in the village of Tunis

was a governmental effort to promote rural tourism as a means of developing the area during the 2010s. Most of the inhabitants practice low-income farming and there are no other job opportunities rather than agriculture. The area consists of five villages (Dahshour itself, Zawyet Dahshour, Manshiyet Dahshour, Kaseb and Mazghona), with a population of 40,000 inhabitants (according to the CAPMAS).

Importantly, the Dahshour area contains the Birket (pond) of Dahshour, on the outskirts of the desert, a shallow seasonal natural lowland where papyrus plants grow, and migrant birds reach in early spring and late autumn. These wetlands are one of the only remaining wild ecosystems in Middle Egypt. Unfortunately, the Egyptian government issued a decision to dry Dahshour pond for fear of the –43–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

spread of bird flu virus in 2017 (fig. 3). Consequently, migratory birds cannot rest in the migration season and ornitho-tourist numbers have declined.

A project aiming to develop tourism in the Dahshour area commenced in 2009, called Mobilization of the Dahshour World Heritage Site for Community Development (World Tourism Organization, 2012). Implemented by the relevant Egyptian authorities with a contribution from the Spanish Government and five United Nations agencies (UNESCO, UNDP, UNIDO, ILO and UNWTO), the project envisaged sustainable tourism developed as means of reducing human development disparities, with special reference to addressing the gender gap and implementing environmental goals. Two aspects were targeted: reducing poverty in the local communities in Dahshour; and enhancing the national institutional capacities to attain a better protection and management of the archaeological and natural resources present in the area. From the perspective of social capital, the training of skills valuable to the tourism sector was developed. Regarding investments, infrastructure for tourism was improved in Dahshour including the setting up of a visitors’ centre and the paving of roads and highways. Furthermore, two tourism experiences were promoted: – A walking tour to experience historical and cultural landscapes between the rural villages of Dahshour and Kaseb. The tour consists of stops in several attractions, tasting local food, experiencing the cafés located in palm groves (fig. 3) and visiting handicraft workshops.

– A bicycle tour in the desert departing from and returning to the villages surrounded by palm groves (fig. 3). The bicycle trip, which typically takes two to three hours, follows a path across the desert, palm fields and villages by making use of local roads, including the roads parallel to the water canals derived from the Nile.

The plan did not include the development of lodges and accommodation in the area, which still needs to be done in urban areas (Cairo and Giza cities).

The plan is considered a global benchmark by the World Tourism Organization (2018) of systematic good practice in sustainable tourism development, especially in terms of creating an atmosphere of trust in tourism within the local community. However, the conflicting political developments in the early 2010s in Egypt and the raising security concerns for tourists have particularly affected this rural area.

4.3. Kotameya reservoirs Kotameya reservoirs is a proposed project for environmental rural tourism that has not taken place. It was submitted to the Menoufia Governorate and the executive authority responsible for tourist development by Eisa (2011) as an unfunded research project. The Kotameya reservoirs are located in the agricultural lands of the village of Kotameya, with an area of 2.8 km2, and –44–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Source: Author’s pictures in 25/06/2019

Figure 3. The dried wetlands of the Birket of Dahshour, with the pyramids in the background, and the landscape of a café located in a palm field in Dahshour

a population of 6,000 inhabitants (according to the CAPMAS). The reservoirs are situated on the west bank of the Damietta branch, the main eastern distributary of the Nile River, in the middle of the fertile farmlands of the Nile Delta.

Kotameya reservoirs include four oxbow lakes, or cutoff lakes, which began as curves in the Damietta branch but then developed into oxbow water lakes rich with wildlife habitats on the west side of the branch. These four lakes are the ancient outlets of the pharaonic canal from Damietta branch crossing the mid-delta westward to the Rosetta branch (the main western distributary of –45–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

the Nile River). The actual length of these reservoirs is about 5.8 km, and the average width of the reservoir is about 200 m, which means that there is a water surface of more than 1 km2.

Eisa (2011) proposed a comprehensive development for the reservoir region for rural tourism purposes by means of eco-tourism activities as follows: boating (North lake), fishing (West lake), water birds hunting (South lake) and water games (Middle lake) (fig. 4). These varieties allowed the implementation of a myriad of recreational and tourism programmes, for at least a day or more, including the required tourist accommodation and the establishment of facilities for services. The idea was that tourists could experience more than one of each activity, spending a day in each reservoir. The project was intended to benefit the rural community of the village of Kotameya by making use of the agricultural crafts being produced and guaranteeing the provision of local food for visitor consumption as an essential element of rural tourism development.

Figure 4. The draft of the proposed rural tourism development in the Kotameya reservoirs

Source: Eisa (2011) –46–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Eisa (2011) also proposed the construction of some facilities such as a sewage network, a Nile marina adjacent to the village, artificial water links between reservoir segments supplied from the Damietta branch, reception, management and service facilities near the entrance of the area, a museum of the Nile Delta rural life, a central restaurant in the reception area, a handicraft exhibition, parking areas, tourism accommodation and other facilities.

Management and financing of the project was to be provided by both public and private institutions.

Unfortunately, the fieldwork carried out in 2019 shows the disappearance of the southern reservoir and the shrinking of areas in the north, middle and west reservoirs by nearly one third their size, because of the uncontrolled, human-made illegal soil dumping by some aggressive farmers during the unstable political situation in the years following the 2011 revolution. In the village of Kotameya, the early 2010s have witnessed the use of water reservoirs for cultivation, implying a loss of environmental assets that would be valuable for sustainable tourism development. To sum up, this is a wasted opportunity for diversifying the economy of the Egyptian countryside.

5. Discussion and Conclusion This paper attempts to contribute to the gap of rural tourism research in Egypt, although some previous researchers have explored this topic (e.g., El-Barmelgy, 2004; Eraqi, 2007; El-Habaa, 2017). This article shows that rural tourism development readiness is noticeable in overall terms, implying that there are opportunities and potential for the progress in this industry. In parallel, this research has highlighted that there are obstacles, not only in terms of lack of infrastructure development in some governorates and in the specific case-study of the Kotameya reservoirs, but also that political instability and terrorism impact tourism developments in Egypt, especially in rural areas, which are perceived as more unsafe than their urban counterparts. This confirms previous research about tourism in Egypt, highlighting the volatile cycles experienced because of different sources of insecurity (e.g., Ibrahim and Ibrahim, 2003; Cirer-Costa, 2017; World Tourism Organization, 2018). Accordingly, from a theoretical perspective, the current situation of Egyptian tourism still echoes Said’s (1978) analysis of the Western over-imposed perspective of several countries considered ‘oriental’ (Egypt being included), as fascinating, but at the same time, dangerous destinations. Also, Adly et al. (2015) warns that in this unstable context, farmlands have massively lost out to urban expansion.

Additionally, the research reported in the main section of this paper was carried out prior to 2020 when the COVID-19 began to fiercely impact the Egyptian tourism sector (Salem et al., 2021): this would imply that the current data for rural tourism may be worse.

–47–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

In any case, the very definition of rural tourism according to the theoretical and conceptual background is contested in Egypt because of four reasons that are derived from the results section of this paper. First of all, the assumption that rural areas have low-density populations (Halfacree, 1993; Woods, 2005; Shucksmith and Brown, 2016), shaping the very definition of rural tourism (World Tourism Organization, 2019), is inapplicable to Egypt. The country has approximate rural densities of more than 1,500, 500 and 2,100 inhabitants/km2, respectively for the case-study villages of Tunis, Dahshour area and Kotameya.

Rural tourism in Egypt has to take place in a very different countryside to the Western counterparts, so the theoretical models developed in regional contexts of Europe (e.g., Cànoves et al., 2006; Saxena et al., 2007; Paül, 2013; Paül et al., 2016), which specifically attempt to combat rural depopulation, might be meaningless and inapplicable here.

Secondly, the relatively low density of the case of the Dahshour area is caused by the presence of the desert included in this area. This once again brings up the question of what is understood by the countryside in an Egyptian context – the desert? Additionally, the wilderness and the rural are contexts that are somewhat interwoven in Egypt, but assumed as being vastly different by Hall and Page (2006). Moreover, analysis of the Dahshour area and, especially, for the village of Kotameya, shows that the environment is still under pressure.

This is in contrast to the situation of the Global North, and makes the desired sustainability of the involved regions particularly challenging – especially in the case of tourism (e.g., Cànoves et al., 2006; Hall and Page, 2006; Saxena et al., 2007). With regard to desert environments, it must be acknowledged that in Egypt a particular form of tourism, not considered in this paper, has been developed by Bedouins (Lew et al., 2008, p. 152).

Thirdly, the case of the Dahshour area shows how rural tourism under development (World Tourism Organization, 2012, 2018) is based not only on obvious potential rural attractions (palm groves, rural villages, etc.) but also on the pyramids, proving that in Egypt, monuments and cultural heritage can be central to rural tourism, while internationally they might be arguably considered more typical elements of cultural tourism (World Tourism Organization, 2018, p. 30). Furthermore, it becomes evident that not all the pyramid complexes receive equal tourism numbers: in the UNESCO World Heritage Site Memphis and its Necropolis – the Pyramid Fields from Giza to Dahshur, a distinction can be made between the globally iconic pyramids of the plateau of Giza located in the Greater Cairo metropolitan area (Ibrahim and Ibrahim, 2003; Shetawy and El Khateeb, 2009), and those of the Dahshour area. It must also be said that the conservation of the Dahshour pyramids is challenging for many reasons, including the extension of a neighbouring military zone (see the reports accessible at UNESCO, s. d.), a precarious situation for antiquities that is quite often the case across Egypt (Timothy and Daher, 2009, p. 158).

–48–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Fourthly, the overall ranking of rural tourism readiness of the Egyptian governorates reviewed in this paper has shown that the Red Sea governorate scores null because, amongst other factors, it does not include farmlands; however, this governorate is particularly well developed for sun-and-beach tourism (Ibrahim and Ibrahim, 2003), which is not clearly distinguishable from rural tourism in some of the specific coastal locations that experience this type of tourism. In fact, this governorate has very low human densities.

The analysis of the results of the Red Sea governorate undermine the validity of assessment methods of tourism resources based merely on the researchers’ perspectives, in line with the inferences of Paül et al. (2016).

The factors and the elements that are considered in the assessment model of tourism readiness may be different to those explained in the methodological section, as comprehensive models of tourism destination development include (e.g., Buhalis, 2000; Hall and Page, 2006). In fact, El-Barmelgy (2004) considered a particular set of criteria which is different to those in this paper. However, the important point to retain for future rural tourism planning development is the need to promote the real involvement of local communities by means of open participation processes (Paül et al., 2016).

The experience of the Dahshour area is a global benchmark in this respect according to the World Tourism Organization (2018), but it must be highlighted that it this has project was internationally funded and limited to a particular place. Conversely, the spontaneous tourism development in the village of Tunis is consistent with the endogenous development model (Galdeano-Gómez et al., 2011; Paül, 2013), but, significantly, it was originally stimulated by outsiders and has kept an exogenous implication across the decades since its beginnings in the 1960s.

A particular absence which can be highlighted in the case of Egypt is farm tourism, despite the theoretical anticipation regarding this type of tourism (e.g., Hall and Page, 2006; Phillip et al., 2010; World Tourism Organization, 2019). This paper contributes to understand this non-existence by proposing two reasons. Firstly, the fact that the farming sector remains strongly focused on agricultural production and seems to be scarcely linked to the tourism sector, as the cases of the Dahshour area and the village of Kotameya make evident.

Secondly, the uniqueness of Egyptian culture remains important, given that traditionally rural dwellers do not charge for their hospitality. In this sense, theories on the commodification of rural areas (Woods, 2005, 2011) have a limited application on the Egyptian countryside. Therefore, in the case of Egypt, there is no substantiation that this consumption and tourism-oriented economy dominates the rural landscape, as stated by Woods (2011, p. 93) when referring to “significant parts of the global south”.

–49–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

References Adly, Mariam; Claire Sidqy; Injy Samy; Amira Ezzat (2015). Dilemma of the Egyptian Village. https://en.wataninet.com/features/environment/dilemma-of-the-egyptian-village/14675/ (accessed 29/05/2022).

Buhalis, Dimitrios (2000). “Marketing the Competitive Destination of the Future”. Tourism Management, Vol. 21, pp. 97-116. DOI: https://doi.org/10.1016/S0261-5177(99)00095-3 Cànoves, Gemma; Montserrat Villarino; Luis Herrera (2006). “Políticas públicas, turismo rural y sostenibilidad: difícil equilibrio”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, No. 41, pp. 199-217.

Cirer-Costa, Joan Carles (2017). “Turbulence in Mediterranean Tourism”. Tourism Management Perspectives, Vol. 22, pp. 27-33. DOI: http://dx.doi.org/10.1016/j.tmp.2017.01.004 Clout, Hugh D. (1972). Rural Geography: An Introductory Survey. Oxford: Pergamon Press.

Eisa, Salah Abd El-Gaber (2011). Environmental Tourism Development for Al-Kotameya Reservoir Area in Menoufia Governorate – A Proposed Scheme in the Pharaonic Canal Development Project. Shebin El-Kom: Menoufia University Press. [In Arabic] – (2017). Methodologies and Research Techniques in Geography. Shebin El-Kom/Cairo: Menoufia University Press/The Anglo-Egyptian Bookshop. [In Arabic] El-Barmelgy, Hesham M. M. (2007). “‘Pros’ and ‘Cons’ of Rural Tourism and the Sustainable Development of Rural Communities”. Engineering Research Journal, No. 114, pp. 13-31.

El-Habaa, Laila M. D. (2017). Exploratory Study of Rural Areas Attractive to Tourists Aiming to Raising Rural Tourism in Some Governorates of Egypt. Giza: Agricultural and Rural Development Research Institute. [In Arabic] Eraqi, Mohammed I. (2007): “Local Communities’ Attitudes Towards Impacts of Tourism Development in Egypt”. Tourism Analysis, Vol. 12, No. 3, pp. 191-200. DOI: https://doi. org/10.3727/108354207781626848 Galdeano-Gómez, Emilio; José A. Aznar-Sánchez; Juan C. Pérez-Mesa (2011). “The Complexity of Theories on Rural Development in Europe: An Analysis of the Paradigmatic Case of Almería (South-East Spain)”. Sociologia Ruralis, Vol. 51, No. 1, pp. 54-78. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1467-9523.2010.00524.x Halfacree, Keith (1993). “Locality and Social Representation: Space, Discourse and Alternative Definitions of the Rural”. Journal of Rural Studies, Vol. 9, No. 1, pp. 23-37. DOI: https://doi.org/10.1016/0743-0167(93)90003-3 Hall, C. Michael; Stephen J. Page (2006). The Geography of Tourism and Recreation. Environment, Place and Space. London/New York: Routledge.

Ibrahim, Fouad N.; Barbara Ibrahim (2003). Egypt. An Economic Geography. London/New York: I.B. Tauris.

Lew, Alan; C. Michael Hall; Dallen J. Timothy (2008). World Geography of Travel and Tourism. A Regional Approach. Amsterdam: Elsevier.

Paül, Valerià (2013). “Hopes for the Countryside’s Future. An Analysis of Two Endogenous Development Experiences in South-Eastern Galicia”. Journal of Urban and Regional Analysis, Vol. V, No. 2, pp. 169-192. DOI: https://doi.org/10.37043/JURA.2013.5.2.5 Paül, Valerià; Juan Manuel Trillo-Santamaría; Paula Pérez-Costas (2016). “Action Research for Tourism Planning in Rural Areas? Examining an Experience from the Couto Mixto (Galicia, Spain)”. Geographical Research, Vol. 54, No. 2, pp. 153-164. DOI: https://doi. org/10.1111/1745-5871.12108 Phillip, Sharon; Colin Hunter; Kirsty Blackstock (2010). “A Typology for Defining Agritourism”. Tourism Management, Vol. 31, pp. 754-758. DOI: https://doi.org/10.1016/j. tourman.2009.08.001 Roberts, Lesley; Derek Hall (2001). Rural Tourism and Recreation: Principles to Practice.

Wallingford: CABI Publishing.

–50–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 33-51 Salah Abd El-Gaber Eisa Readiness for Developing Rural Tourism in Egypt: An Overall Assessment and Three Case-Studies

Said, Edward W. (1978). Orientalism. New York: Pantheon Books.

Salem, Islam Elbayoumi; Ahmed Mohamed Elbaz; Zakaria Elkhwesky; Karam Mansour Ghazi (2021). “The COVID-19 Pandemic: The Mitigating Role of Government and Hotel Support of Hotel Employees in Egypt”. Tourism Management, Vol. 85, No. 104305. DOI: https://doi.org/10.1016/j.tourman.2021.104305 Saxena, Gunjan; Gordon Clark; Tove Oliver; Brian Ilbery (2007). “Conceptualizing Integrated Rural Tourism”. Tourism Geographies, Vol. 9, No. 4, pp. 347-370. DOI: https://doi. org/10.1080/14616680701647527 Schucksmith, Mark; David L. Brown (2016): “Framing Rural Studies in the Global North”, in: Mark Schucksmith; David L. Brown [eds.]. Routledge International Handbook of Rural Studies. London/New York: Routledge, pp. 1-26.

Serageldin, Ismail (2007). Hassan Fathy. Alexandria: Bibliotheca Alexandrina.

Shetawy, Ahmed A. A.; Samah Mohamed El Kateeb (2009). “The Pyramids Plateau: A Dream Searching for Survival”. Tourism Management, Vol. 30, pp. 819-827. DOI: https:// doi.org/10.1016/j.tourman.2008.12.014 Timothy, Dallen J.; Rami F. Daher (2009). “Heritage Tourism in Southwest Asia and North Africa: Contested Pasts and Veiled Realities”, in: Dallen J. Timothy; Gyan P. Nyaupane [eds.]. Cultural Heritage and Tourism in the Developing World. A Regional Perspective. London/New York: Routledge, pp. 146-164.

UNESCO (s. d.). Memphis and its Necropolis – the Pyramid Fields from Giza to Dahshur. https://whc.unesco.org/en/list/86/ (accessed 14/06/2022).

Woods, Michael (2005). Rural Geography: Processes, Responses and Experiences in Rural Restructuring. London/Thousand Oaks/New Delhi/Singapore: SAGE. – (2011). Rural. London/New York: Routledge.

World Tourism Organization (2012). Dahshour, a New Tourism Destination in Egypt. https://www.unwto.org/archive/global/news/2012-10-11/dahshour-new-tourism-destination-egypt (accessed 14/06/2022).

– (2018). “Dahshour World Heritage Site for Community Development, Egypt”, in: Tourism for Development. Madrid: World Tourism Organization, Vol. II, pp. 13-17. DOI: https:// doi.org/10.18111/9789284419746 – (2019). UNWTO Tourism Definitions. Madrid: World Tourism Organization. DOI: https:// doi.org/10.18111/9789284420858

–51–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 53-84 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 11/05/2022 ‒ Data d’acceptació: 19/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.219

Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods Scott William Hoefle

Universidade Federal do Rio de Janeiro scotthoefle@acd.ufrj.br https://orcid.org/0000-0001-5454-0377

Abstract Epistemological and ontological issues are intertwined in the broad philosophical inquiry into research methods. First, different theoretical perspectives concerning objectivity and subjectivity in research methods are shown to be part and partial to three grand national traditions in Western philosophy. Then, a sequence of debates in the social sciences is presented tying epistemology and methods to competing scientific paradigms and syntagms from the late 19th Century onward. After this, specific criticism of ethnographical and rural research is discussed as extreme cases of cultural dissonance existing between researcher and researched. Finally, a general model of characterizing the researcher self is offered which makes possible biases explicit so that one can adopt strategies for controlling them. This model is then illustrated in issues of subjectivity which arose in the author’s own research in coastal areas of Rio de Janeiro state since the mid-1980s, during a period of considerable epistemological metamorphosis in the political ecology perspective which guided investigations there.

Key words: objectivity, subjectivity, epistemology, ontology, geographical research methods.

Resum: Objectivitats i subjectivitats en la recerca geogràfica: una investigació filosòfica sobre mètodes Les qüestions epistemològiques i ontològiques estan interrelacionades en l’àmplia investigació filosòfica sobre mètodes d’investigació. En primer lloc, es mostra que les diferents perspectives teòriques sobre l’objectivitat i la subjectivitat en els mètodes de recerca són part de (i són parcials a) tres grans tradicions nacionals en la filosofia occidental. Tot seguit, es presenta una seqüència de debats en les ciències socials lligant l’epistemologia i els mètodes amb paradigmes i sintagmes científics en discòrdia d’ençà finals del segle xix.

Posteriorment, es debat la crítica específicament dirigida a la recerca etnogràfica i rural com a cas extrem de la dissonància existent entre l’investigador i la recerca. Finalment, s’ofereix un model general de caracterització del jo investigador que explicita possibles biaixos perquè es puguin adoptar estratègies per gestionar-los. En darrer lloc, aquest model –53–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

és debatut en relació amb aspectes de subjectivitat que han sorgit en la mateixa recerca de l’autor en zones costaneres de l’estat de Rio de Janeiro d’ençà mitjan de la dècada de 1980, durant un període de considerable metamorfosi epistemològica en la perspectiva de l’ecologia política que ha guiat les seves recerques en aquesta zona.

Paraules clau: objectivitat, subjectivitat, epistemologia, ontologia, mètodes de recerca geogràfica.

Resumen: Objetividades y subjetividades en la investigación geográfica: una investigación filosófica sobre métodos Las cuestiones epistemológicas y ontológicas están entrelazadas en la amplia indagación filosófica sobre métodos de investigación. En primer lugar, se muestra que las diferentes perspectivas teóricas sobre la objetividad y la subjetividad en los métodos de investigación son parte de (y son parciales en) tres grandes tradiciones nacionales de la filosofía occidental. A continuación, se presenta una secuencia de debates en las ciencias sociales vinculando la epistemología y los métodos con paradigmas y sintagmas científicos en discordia desde finales del siglo xix en adelante. Posteriormente, se debate la crítica específicamente dirigida a la investigación etnográfica y rural como caso extremo de la desavenencia existente entre investigador e investigado. Finalmente, se ofrece un modelo general de caracterización del yo investigador que explicita posibles sesgos con la finalidad de adoptar estrategias para gestionarlos. En último lugar, este modelo es debatido en relación con aspectos de subjetividad que han surgido en la propia investigación del autor desarrollada en áreas costeras del estado de Río de Janeiro desde mediados de la década de 1980, durante un período de considerable metamorfosis epistemológica en la perspectiva de la ecología política que ha guiado sus investigaciones en esa zona.

Palabras clave: objetividad, subjetividad, epistemología, ontología, métodos de investigación geográfica.

*** “[T]he more eyes, different eyes, we can use to observe one thing, the more complete will our ‘concept’ of this thing, our ‘objectivity’, be.”

(Nietzsche, 1968,1 p. 555; original emphasis).

1. Introduction The motives for the philosophical discussion of methods used in the social sciences stem from both research and didactic concerns. Issues of subjectivity arose in long-term field work undertaken in a part of coastal Brazil where I was both the political ecologist subject doing the research and a veteran tourist who 1. In the text, the dates of publication are those of the edition cited, not necessarily those of the first edition. When differing, the dates of the original publication are provided in the references list.

–54–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

was one of the social-actor objects of this research. We will see that the latter status permitted “being there” for a period of decades and so afforded numerous opportunities for observing interesting situations which otherwise would not have been witnessed in the two formal periods of anthropological-geographical research undertaken respectively in 1985-1987 and 2011. However, as the area in question became increasingly incorporated into the outer metropolitan area of Rio de Janeiro my personal biases held against mass tourism progressively raised issues concerning researcher “subjectivity”.

With regard to teaching, discussing methods is a constant problem that postgraduate students face in their theses. The way that methods are treated is often woefully inadequate in terms of theoretical density as well as naïve with regard to epistemological issues. Particularly worrying are certain critical stances in which engaged research borders on being empirically blind and politically gullible, a point emphasized by Latour in Reassemblying the Social (2005) and An Inquiry into Modes of Existence (2013).

One point needs to be made clear from the beginning of this inquiry into methods: even if I often speak in the first person, many of the issues raised are also encountered by fellow academics who have similar class backgrounds and outlooks on the world as my own so that this narrative strategy in the first person does not mean that existential subjectivity is endorsed here. By criticizing my own research using the concepts of “dialectical practice” and “participant objectivation” of Bourdieu (1977, 2003) and “quasi-subjects” and “quasi-objects” of Latour (2013), methods that steer a middle course between objectivity and subjectivity are concretely illustrated in such a way that researcher hypocrisy and self-righteous, empirically-blind political advocacy can be avoided.

With the aim of placing discussions of methods used in geographical research on a philosophical footing the following text is organized in four parts. First, a review of key debates concerning objectivity and subjectivity in the human sciences including Geography is presented. Then, a general model of researcher sensitivity and subjectivity based on these theories is offered. After that, the general model is illustrated in a concrete case. Finally, the concluding remarks move from the particular case back to issues concerning contemporary political ecology and relational perspectives.

2. Theoretical Perspectives on Objectivity and Subjectivity in the Human Sciences First, the emphasis on objectivity, subjectivity or something in between is traced to classic philosophical debates defined by different European national epistemological traditions. These are illustrated in a late-19th Century triangular debate between Tylor, Ratzel and Durkheim. Then, the debate between Sauer –55–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

and Hartshorne over science, objectivity and subjectivity with regard to the epistemological legacy of late-19th Century and early-20th Century German geography is treated. After that, the debate between Sartre and Lévi-Strauss is shown to be partially mediated by Bourdieu. Finally, Latour’s 21st Century relational field of quasi-objects and quasi-subjects is used to philosophically enrich Bourdieu’s concepts of dialectical practice and participant objectivation.

2.1. Rival European National Philosophies Three basic epistemologies are recognized in modern Philosophy: Anglo-American Empiricism, Continental Rationalism and German Phenomenology (Russell, 1945; Kant, 1952; Copleston, 1960-1967). In an ambitious history of world philosophy using actor-network theory, Collins (1998) traces vertical generational networks through time for these European traditions (as well as for most other great philosophical traditions in the world).

With regard to epistemology (scientific objective; phenomenal, spatial and temporal scope; scientific method and analytical procedure) and ontology (perceptive model of reality and perceptive agent) Empiricism and Rationalism often occupy opposite poles but in fact are interdependent because the former usually prepares the way for a Rationalist turn. Rationalist generalization is well done when it has a solid empirical base provided by prior empiricist research.

Phenomenology in turn appears as a holistic alternative to Empiricism and Rationalism when world events contradict their explanations and policy prescriptions because overarching social conditions have radically changed (table 1).

Issues related to perception affecting objectivity and subjectivity in research is a rare area of agreement between Phenomenology and Rationalism. For different reasons both criticize the simplistic treatment of scientific objectivity in Empiricism, whereby human subjects supposedly perceive worldly objects as they actually are, unfiltered by our mental and sensory pre-dispositions. In empiricist realism the object researched is thought to impress itself unproblematically on the researcher subject (table 2). Ontology is thus the overriding concern for most empiricists in contrast to phenomenologists and rationalists who give great attention to how epistemology affects subjectivity, evident in Sartre’s ironic comment about “ontological proof” at the beginning of Being and Nothingness (1971, p. lx).

In Phenomenology since Kant the best human knowledge can do is construct a synthesis between the subject (the thesis) and the object (the antithesis) but we can never know actually what are things-in-themselves (Kant, 1952, pp.

132-151). More sophisticated Neo-Marxist views like that of Harvey (1973, pp.

288-298) used what later became Post-structuralist and Postmodernist constructivist models of reality when he stated that ontology (what exists) cannot be separated from epistemology (theories of knowledge) because the subject (humans) structures the object (the world) at the same time that the world –56–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Table 1. Cyclical epistemologies through time Empiricism (Bacon, Berkeley, Hume)

Rationalism (Descartes, Leibniz, Spinoza)

Phenomenology (Kant, Nietzsche, Heidegger)

Scientific Objective

probabilistic associations

determinist & reductionist laws

particularist juxtapositions

PhenomenalCultural Scope

selective integration

systematic specialization

inter-relational holism

universe, world

contextualized localities

universal evolution

historicism

Philosophy of Science Epistemological Spheres

case studies region world

Spatial Scope Temporal Scope Scientific Method

synchronism

experimental demonstrative inductive observation deductive introspection

Analytical Procedure

existential narrative, participant observation

quantitative description

logical mathematical explanation

intuitive qualitative interpretation

naturalism realism

idealism structuralism

transcendentalism constructivism

Ontological Spheres Perceptive Model Agent

object

subject

subject

object

subject

object

Source: Hoefle (1999, 2006)

structures human knowledge. In Rationalism, the human subject searches for the stable essence (termed structure in 20th Century philosophy) in the flux of worldly objects presented by undependable human senses which can cause shadows to be confused for reality −as in Plato’s example of a person who grows up in a cave and has never seen the outside world (Copleston, 1960-1967; Feibleman, 1960; Hookway, 1992; Pettit, 1992; Scruton, 1995; Wood, 1960).

Table 2. Variation in ontological perceptive model and agency Naturalist realism

Critical realism

Perspectivism

Transcendental idealism

Idealism

object-driven

quasi-objects

quasi-objects & quasi-subjects

quasi-subjects

subject-driven

Source: Author’s elaboration –57–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

The three great epistemologies alternate over time in a cyclical way. If Kuhn’s (1970) model of scientific paradigms, Hassan’s (1985) counter-model of postmodernist syntagms and Simmon and Cox’s (1985) theoretical contrast between reductionist-determinist positions versus holistic-interrelationalist positions are combined with the cyclical long wave approach of Hobsbawm (1967, 1975, 1988, 1994), Stöhr (1981) and Taylor (1985), change in scientific thought over time can be seen to pass through repetitive sequences in which an inductive-empiricist paradigm is followed by a deductive-determinist paradigm, which in turn is contested by a number of critical-phenomenological syntagms.

Hobsbawm (1994) contrasts English and French evolutionary models emphasizing universal evolution and modernist scientific objectivity during periods of capitalist development to German Naturphilosophie historicist models emphasizing cultural particularism and perceptional subjectivity during periodic crises.

The first view reflects the heady progress of periods of expansion and the second the prevailing mood of gloom during times of economic depression and global conflict. German holistic Phenomenology represents a long line of alternative philosophies stretching from Kant to Fichte, Hegel and Goethe, to Nietzsche, to Husserl, Heidegger and Spengler and finally up to Feyerabend and Habermas (see Collins, 1998, pp. 624, 740). French Existentialist, Post-Structuralist and Postmodernist philosophers of the mid- to late-20th Century, as exemplified respectively by Merleau-Ponty, Sartre, Foucault, Baudrillard, Derrida and Lyotard, can be added to this list of alternative philosophy because, in the words of Bourdieu and Passeron (1967), after World War II France ceased “making history” so that French intellectuals turned away from determinist evolutionary thought. This notwithstanding, despite the loss of French geopolitical importance, Parisian intellectuals such as Descola, Lévi-Strauss, Latour and Sperber were quite important for empiricist and rationalist scientific thought which predominated during more prosperous times (1945-1973, 1992-2019) so that the general philosophical approach to scientific thought emanating from France is still quite influential.

With regard to Geography, Cosgrove (1989, pp. 29-31) and Gregory (1978, p. 113) have observed that geographers, like most other social scientists, usually have a strong empiricist bent to their work. This is true even for rationalist-leaning geographers like Bunge who admitted that his mathematical analyses had an empirical referent and were not exercises in pure Cartesian Mathematics. Much the same can be said of the anthropologist Lévi-Strauss.

Geographers and anthropologists like Sauer, Boas, Kroeber and Lowie of the early 20th Century or Postmodernist and Post-structuralist social scientists of the late 20th Century for all of their phenomenal particularism still advocated mediating centered-universalist science and decentered-historicist humanism.

Consequently, few social scientists are purely Cartesian or purely Nietzschean but rather at any given moment fall between rationalist-inclined and phenomenological-inclined Empiricism. Descola (2013, p. 91) sums this up –58–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

as an eternal swinging back and forth from structural factors hypothesized as essences executed by automata lacking initiative or affects to the creative agency of social actors, historical contingency, resistance to hegemonies and spontaneity of practice.

2.2. Tylor, Ratzel and Durkheim Rationalist Anglo-American evolutionary thought of the latter 19th Century was better documented empirically in the case of Darwin’s theory biological evolution but poorly documented in the case of social evolution. This is directly related to methodological and ideological problems with reports on native peoples present in the colonies provided by missionaries, colonial officials and upper-class explorers and big-game hunters. This information was then interpreted according imperial and social prejudices of the emergent social scientists of the period. Amateur armchair ethnologists, such as Bachofen, Maine, McLennan, Morgan and Tylor, tore curious customs out of their local context and allotted them along an evolutionary sequence from savage to barbarian to civilized European (Harris, 1968; Stocking, 1968, 1996).

Tylor’s (1970) Primitive Culture was the most influential work of British social evolutionism and he later assumed the first chair of Anthropology at Oxford.

He also produced one of the first statistical studies in the human sciences (Tylor, 1889) in which he correlated different kinship and marriage practices in the world independently of the rest of the culture in which they were imbedded.

Morgan’s (1971) Ancient Society was the most important evolutionist work in the United States and his sequence of technical evolution inspired Marx and Engels (Marx, 1972; Engels, 1972).

The alternative views of Ratzel represented a distinctive German imperial outlook on the world. In this view, cultural diffusion across geographically continuous climatic regions such as Eurasia was thought to be the principal mechanism for social change and not racial evolution. With the publication of Volkenkunden in various volumes between 1885 to 1888 Ratzel founded Ethnology in Germany just like he had founded Geography there with his Anthropogeographie I and II. In Volkenkunden Ratzel descriptively catalogued and beautifully illustrated non-Western European cultures throughout the world. In the first part of Volume I Ratzel criticized evolutionists for making premature assumptions whereby they (deductively) knew beforehand what they were going to find and so made hasty conclusions concerning race and civilization which were not thoroughly tested. Using the standard of their own civilization, savages were judged by what they lacked and “behind” was converted into “below”. Heterogenous uncivilized races were lumped together by evolutionists and placed at the foot of the human family tree, considered to be survivors of a distant past which represented the childhood of humanity (Ratzel, 1896, pp. 15-20).

–59–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Ratzel had his own imperial biases especially with regard to German expansionism but he had the merit of pointing out rationalist evolutionary subjectivity on a colossal scale. Posterior anthropological counter currents stressed the need for long, direct fieldwork with native peoples through which participant observation would (hopefully) generate more reliable accounts (Harris, 1968; Stocking, 1968, 1996). Curiously, Tylor was asked to forward the English translation of Volkenkunden, which had the title of The History of Mankind. Tylor praised the empirical content of Ratzel’s work but politely disagreed with Ratzel concerning his criticism of evolutionary theory and the role of diffusion in cultural development.

The late 1890s debate between Ratzel and Durkheim in the pages of the Année sociologique was more acrimonious. By this time Durkheim had already produced classic foundational texts in Sociology such as the Division of Labor in Society, The Rules of Sociological Method and Suicide. In these Durkheim staked out the intellectual terrain of Sociology and presented the empirically-informed rationalist methods to be used for studying social phenomena. Laws were not to be instituted only after having reviewed all of the facts but rather at the onset when the most essential characteristics of a social type are established on the principle of species. It is not necessary to observe all societies of a species just a few well-done studies for each so that generalization would not be postponed to some distant future (Durkheim, 1964a, pp. 78-80). Extensive statistical data are presented in Suicide (Durkheim, 1966), which is considered to be the first quantitative study in Sociology.

Later in his career Durkheim in collaboration with his nephew Marcel Mauss produced ambitious cross-cultural studies of “simple/elementary/archaic societies” and so founded Ethnology in France (Durkheim, 1965; Durkheim and Mauss, 1963; Mauss, 1967). Mauss in turn was highly influential on LéviStrauss so creating what would become the intellectual lineage from French Functionalism to Structuralism treated below.

In the first issues of the Année sociologique Durkheim negatively reviewed a number of books published by Ratzel (Durkheim, 1896-1897, 1897-1898, 18981899, 1900). The books on the different branches of Geography were criticized for lacking methodological precision and for only presenting description without any explanation and for treating too many subjects together for any one science to handle by itself. In particular Durkheim was skeptical of Ratzel’s concept of the Boden of a State, which included a spiritual dimension involving the attachment of a people to its land. Durkheim did not consider the latter to be scientific so that Boden could never constitute the necessary geographical fact for building a separate scientific discipline (1896-1897, p. 533). Durkheim also did not consider the soil or territory on which a society undertakes its activities to be important for explaining development but rather the work and the force of its collective social life (1896-1897, p. 538; 1898-1899, p. 14). It is interesting to note that he used the word sol (soil) in French and not terroir which actually –60–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

has a spiritual dimension akin to Boden. Consequently, as Durkheim held the view that the determining cause of one social fact objectively explained another social fact (1964b, pp. 111, 113), he could never accept the relevance of a subjective psychological factor like a sentimental relationship with the land.

Ratzel responded by accusing sociologists of building theories in the air without any regard to the complex relationship between the soil, society and the State. He argued that the relations of society with the soil affect the nature of the State at any level of development and then described these relations for different kinds of society with regard to demography, economic activity, political system, military capacity, territorial integration and degree of social equality present (1898-1899, pp. 10-14). The difference in scientific objective and scope could not be starker: rationalist disciplinary specialization for Durkheim and phenomenological holism for Ratzel.

It should be remembered that this debate between a German geographer and a French sociologist of German descent took place in the context of French-Germany geopolitical rivalry after the humiliating defeat of France in 1870 by an ascendant unified Germany and the violent repression of the Paris Commune in 1871. This date coincided with the beginning of prolonged economic depression, social strife and of course flourishing Marxist thought, which are barely mentioned by Durkheim and Ratzel. Durkheim in The Division hardly treated the division of labor in society in the economic sense and he considered conflict to be an abnormal state of society (1964a, pp. 65-66, 353-354) even if industrial society spends half of its time in different degrees of depression (cf. Taylor, 1985, pp. 19-21). The great social inequality of the times is swept under the rug by Durkheim when he justifies the phenomenon in organic terms, i.e. the central coordinating organ gets its fill first as well as the choosiest morsels (1964a, p. 185). At least Ratzel treated the issue directly in his rejoinder to Durkheim (1898-1899).

Unfortunately for Geography, Semple (1911) and Huntington (1915) later turned Ratzel’s complex ideas into a simplistic rationalist kind of environmental determinism which explained the superiority of Western Europeans and their descendants in the world. Livingston called this approach a “moral economy of climate” whereby the energy of the latter explained European superiority in medicine, intellectual production and technical advance, a position against which most later geographers reacted to (Livingston, 1992, 1994). However, this view of the relationship between climate, race and colonialism of course was not limited to US geography and was a pervasive worldview in all major powers at the turn of the 20th Century (cf. Godlewska and Smith, 1994). One extreme case of this is a map, entitled “Colonizability of Africa”, of the perspective of colonization of Africa according to climatic suitability and healthiness for Europeans produced by the British geographer Johnston (1905, p. vii).

–61–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

2.3. Sauer Versus Hartshorne The debate between Sauer and Harthshorne over the legacy of German Geography expressed two kinds of reaction against environmental determinism.

Sauer took a more phenomenological interpretation of the legacy of German Geography while his rival Hartshorne adopted an empiricist stance with nascent rationalist inclinations which would later give rise to Spatial Science.

In the opening pages of the essay Morphology of Landscape Sauer describes his view of science and cites the work Prolongemena zur Naturphilosophie published by the German phenomenologist Keyserling. Science is held to be an organized process of acquiring knowledge (and not so much a unified body of physical laws applied deductively to the world) in which predetermined modes of inquiry and a preconceived system of interrelationships between phenomena direct research (which is hardly an inductive-empiricist epistemology). In the latter part of the paper (and in papers published in the 1950s) Sauer returned to this theme when he declares that geographical research must go beyond Science and capture the colorful reality of life. Citing the work of holistic German geographers like Humboldt, Banse, Gradmann and Volz this means including aesthetic and subjective qualities which lie beyond scientific regimentation. By going beyond objective science and a priori Rationalism (but not to the other extreme of subjectivism), a quality of understanding is reached at a higher plane (Sauer, 1963a, pp. 344-345, 349-350, 1963b, pp. 380-381, 1963c, p. 403).

In fact, the positivist-empiricist picture of Sauer and the Berkeley School painted by later postmodern cultural theorists like Cosgrove and Duncan (1993) and Jackson (1993) fits Hartshorne (1939) better. Hartshorne’s epistemology was squarely within an empiricist mold just like that of other contemporary Structural Functionalists, such as Parsons in Sociology and Radcliffe-Brown in Anthropology. The Nature of Geography is a long, sustained critique of Sauerian landscape subjectivity. Indeed, for Hartshorne (1939, pp. 132-133, 452-453), unlike the “subjective-promiscuous” impressions of a landscape or region registered by an artist or traveler, geographical description must be photographically objective and personal reactions of the observer must be reduced to a minimum, as if how the picture is framed is unproblematic.

Like Sauer, Hartshorne (1939, pp. 432-437) also criticized environmental determinism but in terms of probabilistic associations instead of anti-rationalist particularism. Both saw the need for an inductive approach which moved from areal differentiation detected in case studies to regional generalizations but Sauer had long-term, in-depth case studies in mind which never could be extended to a continental scale (Hartshorne, 1939, pp. 66-67, 395; Sauer 1963a, pp. 326-327, 1963d, p. 362).

While it is true that Hartshorne emphasized phenomenal holism at the areal and regional level (see Figure 1, 1939, p. 147), he also thought that it was not practical to include all the physical and cultural elements imaginable so that in –62–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

the end he engaged in the selective integration of phenomena as conditioned by economic forces and locational factors (1939, pp. xii, 335), the analysis of which he was a pioneer in Anglo-American Geography (Martin, 1994, p. 483).

Hartshorne thus undertook fundamental epistemological groundwork which prepared the way for the deductive-economic determinist turn in the 1950s and 1960s (cf. Berry, 1964; Haggett, 1965; Abler, Adams and Gould, 1971).

In fact, it was Hartshorne (1959) who coined the term Spatial Science even if he was later victimized by that which he helped create (Gregory, 1978, p. 105).

In 1941 Sauer (1963d, p. 352) complained that physical-human relations were progressively reduced from control (environmental determinism) to influence (of the physical landscape) to adaptations to adjustment to responses and finally to only treating the human content of areas as chorography. For example, by 1970 Gregor in Geography of Agriculture sustains a Durkheimian and agronomist view of the soil as a passive medium which can be manipulated by greater or lesser capital inputs.

2.4. The Sartre-Lévi-Strauss Debate Mediated by Bourdieu In the late 1950s and early 1960s a classically French academic debate arose between Lévi-Strauss representing Structuralism and Sartre Humanist Marxism.

The debate culminated in the streets of Paris during the 1968 student-worker revolts with Sartre marching with the protestors while Lévi-Strauss remained cloistered in his office at the Sorbonne. Sartre’s approach was full of active subjects, including himself, while Lévi-Strauss’ approach involved a sociology without subjects (cf. Bourdieu and Passeron, 1967).

Sartre is best known for his prolific literary productions and contributions to phenomenological philosophy which focused on existential and psychological issues facing individuals. His pioneer existential novel Nausea treated how one’s feelings toward other people and sense of self can give rise to a growing sensation of repulsion (Sartre, 1964). The plays No Exit and Kean, respectively showed that Hell is other people and that stage actors may never know where their professional identity ends and private selves begins (Sartre, 1955).

In his major philosophical work expounding on existentialism Being and Nothingness Sartre (1971) explored being-in-self as the ultimate subjectivity with regard to the possibility of knowing how others existed and concrete relations with them. “Ontological proof” for this was derived from the pre-reflective being of the percipions and not Descartes’s reflective cogito. Human consciousness is a real subjectivity as are our impressions of the world so that this subjectivity cannot go out of itself to posit a transcendental object that can be objectified into qualities of a thing-in-itself like in Husserl’s “scientific phenomenology”.

Consciousness may be the revealed revelation of existents which appear before us on the foundation of their being, but these never reveal themselves completely to our consciousness (Sartre, 1971, pp. lx-lxii).

–63–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Sartre (1968) did focus specifically on methods in the little book Search for a Method in which he tried to conciliate Existentialism with Marxism through the use of a progressive-regressive and analytic-synthetic method. This method involves continuous cross-referencing the progressive examination of a personal biography according to the historical period in which the person lived with the regressive examination of a historical period by studying the biographies of people who lived it (Sartre, 1968, p. 135). The object of study contains the whole period as hierarchized significations and the period contains the object in its totalization. When the object is rediscovered in its profundity and in its particularity, it no longer remains external to the totalization but in proper Marxist manner is integrated into history and becomes living conflict (Sartre, 1968, pp. 148-149). The method is illustrated in two fascinating cases of de Sade’s consciousness of his role in the French Revolution and whether biographical material on Flaubert was projected into Madame Bovary.

In Search for a Method Sartre had two epistemological and ontological axes to grind concerning: 1) contemporary rationalist Marxists who merely parroted the party-line and 2) allegedly objective structuralist anthropologists and sociologists in the Durkheimian tradition. Sartre criticized fellow Marxists for employing a priori idealism whereby the facts are forced to conform to ideas, usually in the form of inhuman factors totally controlling history (Sartre, 1968, pp. 37, 87), whereby an event merely symbolizes an a priori Platonic Idea and concrete persons are dissolved into synthetic objects, Stalinist statistical fetishes and social collectives (Sartre, 1968, pp. 125, 161-62). Sartre criticized this kind of Marxism for eliminating the questioner-subject from the investigation and for making the questioned the object of an idealized absolute Knowledge (Sartre, 1968, p. 175), in other words, for practicing a mindless form of rationalism without subjects.

Structuralist Anthropology (and by extension Structuralism in the other human sciences) is philosophically criticized by Sartre for turning the questioner, the questions and the questioned into timeless objects and things (social facts).

However, Anthropology is an ambiguous discipline in which the questioner, the questions and the questioned are the same, i.e. human subjects and their concerns. Instead of ignoring itself, an existentialist Marxist Anthropology would understand itself, the other, existence and action through the study of the various processes of becoming-an-object. Anthropology would make itself the questioned and make the questions the questioner, so that the questioner and the questioned become one and the same (human subjects). However, this does not involve setting the irrational singularity of the individual against universal Knowledge like Hegel and Kierkegaard did but rather reintroduces the unsurpassable singularity of the human adventure into the latter (Sartre, 1968, pp. 174-77).

Lévi-Strauss was one of the most important proponents of Structuralism in the human sciences. In 1958 he published Structural Anthropology which was –64–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

the object of Sartre’s criticism above. In this work Lévi-Strauss thought that the human sciences were inherently subjective because at the societal level our intervention to observe results in distorting modifications unlike what happens to an astrophysicist whose object of study is so vast that he has no impact on it or to an atomic physicist whose object is so small that he is only interested in average mass effects (fig. 1). The solution is to apply a linguistic model of unconscious laws of social groups which reaches a level deep enough to cross over from one to the other and so express the specific structure of each in terms of a general language (Lévi-Strauss, 1967, pp. 54-61).

In The Savage Mind Lévi-Strauss (1969) returns to these issues and further develops his scalar reductionism. Scientific objectivity is defended and Sartre criticized for particularist historicism. Chapter 1 is riddled with rationalist concepts which are the antithesis of phenomenological thinking. Here LéviStrauss defends the rationality of the “savage mind” (usually involving hunters and gatherers and low-intensity agriculturalists who possess “elementary structures” of social organization) as a pre-scientific mode of thinking about nature and society which possesses the same classificatory and logical rigor of science. Scientific explanation is based on the discovery of true-existing empirical connections and structural arrangements which reflect concealed properties (the essence) of objective reality and this is what makes Western Science more successful in practical and theoretical terms than savage non-science. However, the latter also involves the same exhaustive observation, systematic cataloguing of relations and connections and theories involving determinism and causation as well as the pursuit of knowledge for its own sake. This too introduces order into chaos which is a step toward rational ordering and can also hit upon true

Source: the author

Figure 1. Objective natural sciences and subjective human sciences?

–65–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

arrangements of reality so that it involves similar mental capacities which are just historically prior, not primitive in an evolutionary sense. An engineer addresses an objective universe using concepts that separate nature from culture while a savage thinker interposes human culture into reality through subjective signs that address people rather than structures thought to exist in Nature (Lévi-Strauss, 1969, pp. 9-15, 20).

Chapter 9 on History and Dialectic deals with reductionism and objectivity.

Here Lévi-Strauss takes Sartre’s method to task for being hopelessly mired in the subjectivity of individuals and incapable of generalizing to what humanity has in common. Unlike Structural Anthropology, History deals with contingency not continuity. Historians choose events, individuals and periods abstractly carved out of a possible infinite regress downward from psychic movements and unconscious developments to cerebral, hormonal or nervous phenomena and finally to the physical or chemical order. Consequently, Lévi-Strauss considered Sartre’s biographical and anecdotal histories to be unintelligible by themselves.

If one moves to a higher power phenomenal scale comprehension is gained but information is lost. Consequently, getting outside of History by below ends up in Psychology and Physiology, while constructing a general evolution of organized beings by the top ends up in Biology, Geology and Cosmology (Lévi-Strauss, 1969, pp. 257-262).

Against Sartre’s project, Lévi-Strauss proposes a Science of the Concrete in which Structuralism permits overcoming the inherent subjectivity of the social sciences and humanities which involves human beings studying other human beings (subject = object). His solution for this problem is even murkier: with Structuralist methods an anthropologist or sociologist is able to detect the social structures which regulate specific social phenomena observed at the empirical level.

Social structures in turn reflect a third level of neurological structures further down which constitute a basic grammar of all humans (see Figure 6 in Gregory, 1978, p. 100). Objectivity is obtained by going below to lower phenomenal scales much in the way that an astronomer achieves objectivity by going above to macro scales or a molecular biologist by going below to micro genetic scales.

Lévi-Strauss held these views until the end of his career. In the conclusion of one of his last works L’ homme nu he stated that the conscious mind is deceiving so one must go to structural objects situated at the subconscious level below the interfering forces of society. Existentialism by contrast was sterile because it reintroduced the subject (Lévi-Strauss, 1971, pp. 563, 571).

In Outline of a Theory of Practice Bourdieu (1977) offers a third way out of this quarry through dialectical practice in social research which mediates Structuralist objectivity and Phenomenological subjective particularism. For Bourdieu, phenomenological knowledge merely seeks to make explicit the truth of primary experience of the social world and Mauss is erroneously cited as an example of this kind of approach when he probably had Sartre in mind (Bourdieu, 1977, pp. 2, 4-5).

–66–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

The objectivist structural hermeneutics of Lévi-Strauss in turn breaks with primary knowledge of native experience and representations of that experience because it gives great importance to social and linguistic object relations which allegedly structure practice and representations of practice. In other words, the observer often introduces the principles of his relation to the object of study and obtains a mere static repertoire of idealized rules determining how the people in a specific society ought to behave. Structuralist knowledge is thus synchronic, produces culture as a map for outsiders and makes a virtue of a foreign anthropologist’s lack of practical mastery in the subtilties of another culture (Bourdieu, 1977, pp. 2-3).

Dialectical knowledge in turn deals with practice involving social strategies and spontaneous semiology in which the observer gains a mastery of the symbolism of social interaction (tact, dexterity, know how) in everyday games of sociability. This kind of knowledge relates objective structures to the structured dispositions which update and reproduce the rules over time.

The result is a second break with primary experience, which Bourdieu considers to be a third-order of knowledge, a theory of theory, an inquiry into the limits of structuralist objectifying which only grasps practices from the outside instead of being situated within the movement of their accomplishment. Bourdieu is emphatic that this approach in no way validates a return to the subjectivism of naïve humanism and does not cancel the gains of objectivist knowledge but rather conserves and transcends them (Bourdieu, 1977, pp. 2-4, 10) Cultural virtuosity is only gained through long-term ethnographic research, which goes beyond merely learning the rules. By observing day-to-day life over at least one annual cycle of seasons and focusing on how individuals bend and break rules in their pursuit of material and symbolic capital, a researcher witnesses practice, including the influence of his or her presence on this. As my old thesis supervisor used to say: “after a month in the field you think that you know everything but after six months you realize that you know nothing” (Peter Rivière, personal communication).

At the same time that Bourdieu published the French version of the Outline, the post-structuralist anthropologist Geertz offered a similar model of degrees of remove from what is observed. The social constructions/generalizations of a participant ethnographer in the form of field notes are one degree removed from the day-to-day behavior observed as are the ideals/rules offered by the people studied. The text produced in the ethnographer’s own language for consumption in academic production are twice removed. Ethnological comparison between cultures is thrice removed and those made by Lévi-Strauss are four times removed and are so general as to be useless. Indeed, Geertz was dubious about the possibility of cross-cultural comparison at all. In his view ethnography is like clinical inference: it does not generalize across cases through description and explanation but delves ever deeper into cases in order –67–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

to produce inscription (thick description) and specification (diagnosis) (Geertz, 2000, pp. 11, 24-27).

Ironically, the Outline itself suffers from many of these problems. The book was written twenty years after Bourdieu’s original “fieldwork” and the theoretical chapters are the result of the reflections of an experienced academic.

Bourdieu went to Algeria in 1955 as a young French conscript during the war for independence and as such worked there as an ethnologist whose job was to describe Berber society for use by the French military, i.e. cultural maps for imperial outsiders. The ethnography produced describes Berber culture as it was supposed to have existed before Algeria became a French colony more than a century before. This was an impossible and questionable task, much like that of Boasian anthropologists in the United States who in the early 20th Century tried to preserve Amerindian culture for posterity by interviewing elderly informants who had lived in reservations for decades if not their whole lives. The Algerian experience was so disagreeable that Bourdieu stayed on as a critical lecturer of Philosophy at the University of Algiers until death threats made by conservative French occupiers forced him to leave the country (Grémion, 2005). Because of this, his translator Nice (1977, p. vii) thought that the contradictions faced by a French ethnologist during the Algerian war of independence helped induce a move of Bourdieu to (critical) Sociology.

Of interest for this inquiry into methods is how Bourdieu summed up his career in the Huxley Memorial Lecture given at the Royal Anthropological Institute in 2002 which was published post humorously in its flagship journal.

In the lecture great importance was given to how personal and professional biases deeply influence the kind of investigation undertaken, which varies according to gender, age, religion, national educational system, theoretical lineage and specific institution of the researcher. Bourdieu felt that if human scientists mobilized their past experience through self socio-analysis they could compensate for bias and steer a middle course of “transcendent participant objectivation” between naïve objectivity and partisan subjectivity (Bourdieu, 2003, pp. 181-185). In other words, know thyself in order to better understand others.

2.5. Relational Quasi-Subjects and Quasi-Objects Bourdieu’s ideas concerning research interests and biases as influenced by the career lifepath of specific researchers can now be more systemically envisioned philosophically by relating them to Latour’s relational fields of intertangled quasi-subjects and quasi-objects. Much like what Latour does with other dubious dualistic relationships present in Western thought, such as nature-society, matter-supernatural and individual-society, he rearranges subject-object relations with four groups of modes of existence which locate –68–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

researchers ontologically within their investigations and not objectively outside them. Due to an erroneous mode of existence present in Western science which Latour (2013) calls “double click” [DC], researchers are forever tempted to jump directly from subject to object or from the beginning of a process to the final outcome, without exploring the intermediate paths/ passes/interactions in a relational chain. He holds that this is not only a problem for rationalism but also for phenomenology when for example critical sociologists do “targeted research” that focuses on one specific social group and not the entire social network/assemblage. This kind of research generates only partial results that are often premature and conclusions that are biased (Latour, 2005), which echoes a point that Ratzel made against 19th Century evolutionary theory.

To avoid this, Latour proposes a radical empiricist research agenda which starts with exploring networks of association between heterogenous animate and inanimate elements [NET] guided by interpretative keys of preposition [PRE] which qualify the type of connections to look for. Then, a first group of three associated modes of existence deals with neither objects nor subjects.

Reproduction [REP] explores continuities in the form of lines of force, lineages and societies. Metamorphosis [MET] explores mutation and transformation expressing difference. Habits [HAB] involve uninterrupted courses of action expressing essence which can turn into [DC] if one is inattentive to occulted passes and loses sight of the research preposition defined by the interpretative keys. A second triad of quasi-objects are composed of inventive technology [TEC], artistic works of fiction [FIC] and reference works [REF] which through inscription access remote entities. A third triad of modes deals with quasi-subjects which embrace familiar phenomena studied by the human sciences. Assemblies are circumscribed and regrouped by politics [POL]. Specific cases are linked and extended by law [LAW] in order to ensure the continuity of actors and actions. Persons are saved through final alternity provided by religion [REL] and so gain access to one’s neighbors here on this world and not in the other world. Finally, the fourth triad of modes unites quasi-objects and quasi-subjects. Passionate interests and value judgements are created through attachment [ATT], the scope of framings is extended with organization [ORG] and scruples linking ends and means are defined by morality [MOR] (Latour, 2013, pp. 30, 61, 275, 283-284, 289-296, 312-313, 323, 488-489).

This is obviously a tall and perhaps impossibly abstract order for research but a number of correspondences with Bourdieu’s personal experience approach to objectivity and subjectivity permit making this research agenda more concrete and are discussed below in the section on how to avoid bias in research.

–69–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

3. Anticipating and Controlling Bias through Relational Research 3.1. Cultural Dissonance in Ethnography and “Rural” Research The potential for cognitive dissonance between researcher and researched is greatest in non-urban settings, particularly in foreign countries and in remote areas where lifestyles can be significantly different from those practiced in the global metropoles where most scientific knowledge is produced. Anthropologists have long encountered this problem in ethnological research. During my postgraduate studies at the Institute of Social Anthropology of the University of Oxford, the ideas of Evans-Pritchard were still quite influential (“E-P had said this and E-P had said that and his recommendation of three years doing research was taken seriously”). Ideally, after one year in the field, another year would be spent back at Oxford consulting relevant literature and reflecting on what was encountered in the first fieldwork. Then the D.Phil. student would spend another year in the field doing research that was empirically and theoretically better informed. Granted, part of the long time in the field reflected the necessity to learn a foreign language, which can take years to achieve.

Few anthropologists actually accomplished this ideal, especially from the 1970s onward when they started studying social realities in their own countries where they thought that they knew the language. However, at the same time that anthropologists started studying “home”, socio-linguists were showing that considerable class and regional variation existed within countries which could make communication difficult between different social groups which had different varieties of spoken and body language (Hall, 1969; Fishmann, 1972; Gumperz and Hymes, 1972).

Outside of Anthropology, the rural sociologist Robert Chambers made one of the first systematic critiques of rural research. He is based at the Institute of Development Studies (University of Sussex) which advocates alternative forms of development less centered on industry concentrated in large urban areas, hence the title of his 1983 book Rural Development: Putting the Last First. Chambers was a contemporary of Michael Lipton at the IDS whose 1979 book Why Poor People Stay Poor attributing rural poverty to urban bias in development policy generated a lively debate with Neo-Marxists of the time (see Moore, 1984, for this debate).

Chambers (1983) specifically criticized a number of biases of urban-based academics: 1) spatial (studying people located along asphalt and roadside), 2) use of quick surveys (due to lag of time for research because they were stuck at an urban desk, had domestic obligations and hence did not have the time for prolonged ethnography which only students do but do not well due to their inexperience), 3) involvement in projects (which are atypical, show-piece –70–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

experiments), 4) personal (research of elites who are male, active, present and living, i.e. have a social background similar to their own), 5) research is done during the dry season (in order to avoid travel difficulty, when the harvest is in and when celebrations take place), 6) diplomatic (due to issues of politeness and timidity of the poor, researchers are not shown shameful and polluting poverty) and 7) professional (research emphasis on innovators and academic specialization precludes seeing the whole picture researched) (Chambers, 1983, pp. 13-23). The cumulative effect of all of these biases was glorified academic tourism so that findings only reflected preconceived ideas about what to look for. Against this, Chambers (1983) suggested that researchers pass a whole annual cycle in the field in order to experience local reality in good times and bad, i.e. something akin to what anthropologists used to do (Chambers, 1983, pp. 10-12).

In the specific case of rural geographers, the post-structuralist Chris Philo once complained about the distorted research done by older generations of rural geographers who were predominately white, male, middle-aged, married, middle-class individuals who were sound of mind and body and lived in cities.

So, for many of the same reasons cited by Chambers (1983), rural geographers often studied successful farmers with the same social background as theirs (Philo cited in Philips, 1998, p. 43).

This was corrected during the 1990s with new lines of cultural research on gender relations, unsuccessful farmers who could become homeless and relationships with animals and other non-human actors (Cloke and Little, 1997; Philips, 1998; Whatmore 1998, 2002). However, certain urban biases persisted with regard to personal environmental and recreational tastes present in subsequent counter-urbanization, multi-functional and relational actor-network research which emphasized ex-urbanites who migrated into the countryside or pursued leisure activities there and quite literally took it over politically (Boyle and Halfacree, 1998; Murdoch, 2006; Woods, 2011). Fielding (1990, pp. 234238) was quite critical of this process and listed only eight opportunities for local rural people introduced by the new actors against 28 threats which could cancel out the few opportunities created for them.

3.2. A General Model of Objectivity and Subjectivity in Research With these arguments in mind, if we combine Bourdieu’s and Latour’s philosophical prepositions and apply them to social research a general model of possible bias can be offered with which to anticipate and compensate researcher biases before, during and after undertaking research in the field or in the laboratory (fig. 2). In the reformed Western worldview involving fourteen modes of existence proposed by Latour (2013), a relational scientist tries to dialogue with modes of existence possessed by other peoples of the world and Descola (2013) shows ethnologically how this can be done. Overcoming the –71–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

crude nature-society amalgamation with more modes of existence obviously results in more sensitive research but the same fourteen modes of existence can also be sources of bias that a scientist brings to her research.

Figure 2. Avoiding bias before, during and after undertaking research

Source: Author’s elaboration, following Latour (2013)

A simple example demonstrates how complex biases may exist even when the researcher and the researched are from the same country and speak regional varieties of the same language. Imagine the difficulties that a young male Jewish researcher from an elite academic institution located in metro New York, Chicago or Los Angeles would have trying to understand what an elderly female poor black devout Baptist from rural Mississippi says let alone her livelihood. The dissonance involved would almost the same as those which vexed classical Anthropology.

These social biases apply to both biophysical and human scientific researchers. In fact, the diamond shape of fig. 1 exaggerates objectivity achieved in the biophysical sciences which operate above or below the human scale of phenomena. It has long been recognized that investigative instruments such as electron microscopes shine light on micro-phenomena and so distort their appearance. Radical environmentalists like Pepper (1996) and Merchant (2005) pointed out that the biophysical sciences have an anthropocentric worldview in which other beings are judged according to their likeness and usefulness to humans. Ever since religious topics were expelled from the purview of Science and spiritual beings such as gods, angels and saints removed from the top of the medieval Great Chain of Being, mankind was freed to rule supreme.

Latour’s relational approach would correct these biases by not separating physical and metaphysical phenomena and would roll over phenomenal scales to create a level-playing field between other beings and humans and so overcome this dualism as well as that separating nature from human society. Western science would use fourteen modes of existence, four of them in common with other beings, with which to better dialog with non-scientific worldviews of other peoples of the world as well as with other beings and in the process overcome –72–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Eurocentric and anthropocentric bias (Latour, 2013, pp. 291-292). Seemingly in agreement with Bourdieu, Latour (2013, p. 278) states that “readers and investigators along with the author are going to have to specify their pedigree while agreeing to speak in the first person”. Unlike Lévi-Strauss who tried to protect rational Science by demonstrating that other peoples of the world were also rational, Latour and Descola seek to reform Science by making it more inclusive.

4. Illustrating the General Model in Coastal Rio de Janeiro Now let’s illustrate the general model in less abstract terms by exposing possible subjectivity in longitudinal research undertaken in coastal Rio de Janeiro since the mid-1980s. This is a tricky business because if I emphasize subjectivity too much my work can be questioned for lack of objectivity or this article criticized for being narcistic. If we fill in the possible sources of subjectivity from fig. 2 with my personal and professional experience a number of possible conflicts of interest become apparent (fig. 3). To help generalize from this specific example the reader might put yourself in my shoes and do the same, i.e. substitute my “I” with your “I”.

Figure 3. Sources of sensitivity and subjectivity in long-term research undertaken by the author

Source: Author’s elaboration

A number of issues immediately pop up in my case. How did growing up in a multicultural city like Miami make me more curious about different kinds of behavior? The same could be asked about my original academic training as an anthropologist first in the United States then in the United Kingdom. Having immigrated to Brazil more than forty years ago and therefore being bilingual also could have made me more understanding and capable of translating the reality studied to Brazilian and foreign academics. Being married to a Brazilian who is a female rural geographer also helped me to better understand gender –73–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

relations and socio-spatial complexity in the country, particularly when we have done joint research together in different regions of Brazil.

However, on the negative side, being an American immigrant made my acceptance by Brazilians easier than if I had been a Bolivian and this could have made my general outlook on life less critical. Furthermore, I could still harbor hypocritical notions of cultural superiority, though socio-political conflict in 21st Century America throws cold water on any such notion. If I were British, French, German or Japanese it might have been easier to regard Brazil as a half-civilized country and I have on occasion heard such comments made by persons of these nationalities. What Brazilians and non-Brazilians alike to do not understand at all is my life decision of what anthropologists call “going bush”, i.e. identifying and becoming part of the original object of study. Indeed, during the Cold War some work colleagues even suspected me of being an American spy.

In intellectual terms, academic training in the United States and the United Kingdom places me squarely within Anglo-American empiricism but with a phenomenological inclination due to the kind of Anthropology studied, particularly at the New School for Social Research. At that institution I was influenced by the renowned philosophical anthropologist, Bob Scholte, who introduced me to the Lévi-Strauss-Sartre debate as well as to the Althusser-Foucault debated (not treated here). The overall economic and political milieu promoting social protests at that time and the budding environmental movement made my scientific outlook highly critical, typical of what Lash (1990, p. 2) called “sixty-eighter” academics. This intellectual baggage added another layer of hostility toward mass tourism to that which already existed due having grown up in a world-class tourist city like Miami. I have hated tourists since childhood so we are talking about subjectivity of biblical proportions.

A long-time theoretical interest in anthropological, sociological and geographical variants of Political Ecology would explain studying the theme of socio-environmental conflict during most of my career in different regions of Brazil and how my research methods changed over time. However, the place of study has to do with having been a weekend tourist in Sepetiba Bay well before deciding to do research there and this caused a number of subjectivities typical of a “68er academic”. This research was taken up opportunistically. I was unemployed after finishing my doctorate and had a meagre post-doctorate grant with which to do research somewhere and the cheapest place to do it was based in my father-in-law’s weekend house on Jaguanum Island located in the middle of Sepetiba Bay at a distance of only sixty kilometers west of Rio de Janeiro. With house, board, transport and a prior acquaintance of the fishers and tourists, ethnographic research was viable given the limited funding. All of this sounds too good if we keep in mind the biases pointed out by Chambers (1983) above.

If on one hand, the ethnography no doubt gained from “being there” as a tourist since 1976, on the other, as Smith (1977) long ago pointed out: veteran –74–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

tourists with environmental inclinations can be quite resentful of the changes in the landscape and behavior caused by the rise of mass tourism (table 3).

Indeed, this is perhaps the greatest source of subjectivity in my research over time as bay fishing progressively succumbed to urban-industrial pollution and there was an influx of elite and then mass tourists. This is evident in a number of slides used in a presentation in an International Geographical Union commission meeting held in Ireland in 2011 which are taken apart below in figs. 4, 5, 6 and 7.

Table 3. Type of tourist, volume and expectations Tourist Type Explorer

Volume of Tourists Very limited

Off-beat and Veteran Uncommon but seen

Adaptation to Local Norms Accepts fully local conditions Adapts well to local conditions

Elite

Rarely seen or ostentatiously seen

Creates enclave of urban amenities

Incipient mass

Steady flow

Seeks provision of urban amenities

Mass

Continuous flow

Expects provision of urban amenities

Charter

Massive arrivals

Demands provision of urban amenities

After: Smith (1977, p. 12)

Fig. 4 presents the shift from pioneer-veteran weekend tourists like myself to new elite weekend tourists in the 1980s. The latter wanted greater comfort in their houses which provoked keeping-up-with-the Jones renovating and construction of more buildings. Manicured landscaping domesticated the landscape and involved removing native vegetation. One channeling of a little river involved dynamiting a waterfall for rock and gravel resulting in the river drying up and the loss of the main source of fresh water on this part of Jaguanum Island. The new tourists closed off their properties with seawalls and fences and displayed keep-out signs in multiple languages. Subjectivity in this slide was indirect by showing changes in the land away from a “wilder” landscape to a domesticated one. Up to here most academics would probably agree with the “critical” arguments presented because we share a common intellectual worldview hostile to mass tourism.

The slide treating changes after 1990 was more blatantly class-biased (fig.

5). Only someone with the same Brazilian social background would consider the derogatory class terms for mass tourists used by older tourists and fishers to be amusing. Great rivalry has existed between Brazil and Argentina over time. In response to the racist slur that Argentinians use to demean Brazilians by calling them little monkeys, i.e. having less European ancestry, Brazilians called them cucarachas (the Spanish word for coach roaches). Similarly, farofa is a Brazilian derogatory term for lower class tourists who have very different –75–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Figure 4. Tourism bias slide 1

Source: Hoefle (2011)

aesthetics concerning food, drink, trash, noise and musical taste than the researcher or even some of the fishers. Farofa refers to a manioc-meal side dish to a roasted chicken taken to the beach by poor people in the past. The word is thus used as shorthand for poor people who come from distant suburbs to pass the day on beaches located in rich neighborhoods of Rio de Janeiro.

Day trippers may not be chic like the wealthy European tourists of the past but more respect should have been given to their visual, sonorous and aromatic aesthetics. Today these tourists arrive in their own motor boats, jetskies or in taxi boats and pass the day on the beach. They are only considered to be visual pollution for older people and not necessary for younger people.

The latter can consider the beach to be dead during the week when no one is around. For them, silence is not golden, it is boring. Each boat may blast out a different kind of music but that is part of the social agitation of the weekend.

Day trippers may slowly barbeque fatty meat and drink enormous amounts of cheap beer over a period of up to eight hours spent on the beach which can indeed represent a risk to their health. However, increasing obesity is also sign that prior to the COVID crisis Brazilians were eating more than in the past, which is a problem best dealt with by doctors and nutritionists and not by a cranky old anthropologist.

Much the same can be said of the weekend tourists who have built up the beaches, particularly after mains electricity became available in 2010. Houses –76–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Source: Hoefle (2011)

Figure 5. Tourism bias slide 2 (biases in red)

may seem to be jumbled together for the older tourists who own houses on large rural-like lots. The new owners recreate their living space from the suburbs so that their second homes do not represent a respite from the city or involve some illusionary countryside ideal. Quite the contrary, music blasts out from the houses from early morning to late in the evening. Lights blare all night long for alleged security problems or just plain fear of darkness. In 2010 the environmental protection agencies only approved installing electricity on the islands of Sepetiba Bay if it were the rural kind which forbids the use of street lights. The new house owners were undeterred and put up their own lighting in front and around their houses. Again, whose lighting aesthetics rule: lit up like the city or dark like the countryside? (fig. 6). No doubt the wildlife does not like the excessive lighting and it is harder to see the stars today but most city folk never see the stars anyway.

The last slide of the 2011 presentation neatly sums up the subjectivities of the researcher. It was originally meant to be an artistic photograph of the study area to end the presentation. The picture was taken just before sunset during the winter in the off season for tourism (fig. 7). The moment indeed existed but it only presents what Clifford (1986, pp. 6-7) called “half of the truth”, i.e. there were only a couple of fisher boats and two distant ships in –77–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Figure 6. Opposing lighting aesthetics for fishers and new tourists versus old tourists

Source: Hoefle (2011)

the photograph. The other “half of the truth” would be the agitated days of summer, such as the long weekend of Carnival when the beach is full of different kinds of people. Why should a landscape with fewer people and human artifacts present be more aesthetically pleasing? Why cannot both situations be considered beautiful? In fact, a personal preference for more “pristine” tourist destinations expresses an unsatisfactory nature-society amalgamation in the same way that sublime nature landscape paintings and full conservation areas without the presence of (native and rural) people do (cf. Descola, 2013; Latour, 2013).

Figure 7. Artistic half-truths: winter and/or summer?

Source: Hoefle (2011, 2019)

5. Discussion and Conclusions To paraphrase Nietzsche’s quote cited at the beginning of this article: “the more ‘Is’ the better will our objectivity be”. This involves Bourdieu’s knowing thyself in order to better understand others as well as Relational Ontology’s engaging the human and non-human quasi-subjects and quasi-objects in the –78–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

process of building knowledge. I have tried to show how plurality also extends to Epistemology, each of which represents a different “eye” on a study topic.

This is not a mere philosophical issue because epistemological differences between the biophysical and human sciences lie at the fracture of Geography into physical and human specialties in which never the twine shall meet. In Geographical Thought Cresswell (2013) characterizes this rift well in the first paragraph of the two chapters devoted to relational approaches in which he sums up the lack of mutual understanding between members of the same department when they encounter one another: they are reduced to exchanging social pleasantries concerning their respective families (Cresswell, 2013, p. 239).

Simmons and Cox (1985) long ago showed how reductionism could be replaced by interdisciplinary scalar holism so that physical and human geographers could dialog again. Then, Latour (2013) and Descola (2013) completed the task by demolishing the intellectual separation between natural and human phenomena and replaced it with relational fields of entangled human and non-human phenomena so uniting all scientific endeavor.

After an admittedly long philosophical discussion of methods a concrete model for avoiding researcher bias was presented and in illustration I offered myself up as a scapegoat and by doing so have hopefully avoided hypocritically criticizing fellow academics. The model in turn can be generalized by readers if they put themselves in my place. For readers who have previous fieldwork experience, this exercise applied to research which has already been done permits reflecting on possible subjectivities that may have occurred and so compensate for them when writing texts for publication. For young academics who are about to do fieldwork for the first time, the exercise can proactively avoid subjectivity. The exercise can also be helpful for improving the general discussion of methods in a thesis which is often a weak point that is frequently criticized by examiners at the time of the defense/viva. In addition to the philosophical issues raised here, of course, excellent books on specific geographical methods, such as Cloke et al.

(2004) and Gomez and Jones (2010), have to be included in the discussion.

Finally, the example cited here concerning fishing, tourism and urban-industrial development in what is now the outer metro area of Rio de Janeiro also shows how Political Ecology has changed over time. Political Ecology first developed at the UC-Berkeley as an heir to Cultural Ecology and Sauerian Cultural Geography. Cosgrove and Duncan (1993) once complained that the Berkeley school engaged in “hairy-chested fieldwork” in which mostly male researchers did first-hand field research in remote rural places.

By the turn of the century Political Ecology had changed considerably by incorporating methods that investigate power, knowledge, contexts and scale through discourse analysis of policy texts and legislation, archival research, sociological analysis of complex institutions and multi-scalar/locale analysis (Peet and Watts, 2004; Paulson, Gezon and Watts, 2003). Then in the 2010s political ecologist took part in critiques of neo-liberal climatic mitigation policy –79–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

which provoked nature enclosures against tribal peoples and poor peasants (Peet, Robbins and Watts, 2011; Büscher and Fletcher, 2014, 2018; Taylor, 2015). To do this, concepts from Urban Sociology such as “environmental and racial injustice” were added (Holifield, 2015) as well as relational research methods, though not always in a consistent way (cf. Lave, 2015). Finally, by the late 2010s there were calls for urbanizing and industrializing Political Ecology (Huber, 2017).

Over the years all of these issues have appeared in longitudinal research undertaken in coastal Rio de Janeiro (Hoefle, 1992, 2014) as well as in other regions of Brazil (Bicalho and Hoefle, 2015; Hoefle, 2013, 2016, 2019, 2020; Hoefle and Bicalho, 2016). The veteran tourist may have been sickened by “environmental degradation” and “sonorous, luminous and visual pollution” which grew worse over time in coastal Rio de Janeiro but the researcher subject was fascinated by how the transformations reflect larger global issues.

References Abler, Ronald; John Adams; Peter Gould (1971). Spatial Organization. Englewood Cliffs: Prentice-Hall.

Berry, Brian (1964). “Approaches to Regional Analysis: A Synthesis”. Annals of the Association of American Geographers, Vol. LIV, No. 1, pp. 2-11.

Bicalho, Ana Maria; Scott William Hoefle (2016). “Conservation Units, Environmental Services and Frontier Peasants in the Central Amazon?”, in: Donald C. Wood [ed.]. Climate Change, Culture, and Economics: Anthropological Investigations. Bingley: Esmerald, pp. 67-105. DOI: https://doi.org/10.1108/S0190-128120150000035004 Bourdieu, Pierre (1977). Outline of a Theory of Practice. Cambridge: Cambridge University Press. [First edition: 1972] – (2003). “Participant Objectivation”. Journal of the Royal Anthropological Institute, Vol. IX, No. 2, pp. 281-294.

Bourdieu, Pierre; Jean-Claude Passeron (1967). “Sociology and Philosophy in France Since 1945”. Social Research, Vol. XII, No. 3, pp. 162-211.

Boyle, Paul; Keith Halfacree [eds.] (1998). Migration into Rural Areas. London: John Wiley & Sons.

Büscher, Brad; Robert Fletcher (2014). “Accumulation by Conservation”. New Political Economy, Vol. XX, No. 2, pp. 273-298. DOI: https://doi.org/10.1080/13563467.2014.923824 – (2018). “Under Pressure: Conceptualising Political Ecologies of Green Wars”. Conservation and Society, Vol. XVI, No. 2, pp. 105-113. DOI: https://doi.org/10.4103/cs.cs_18_1 Chambers, Robert (1983). Rural Development. Putting the Last First. London: Routledge.

Clifford, James (1986). “Introduction: Partial Truths”, in: James Clifford; George Marcus [eds.]. Writing Culture. Berkeley: University of California Press, pp. 1-26.

Cloke, Paul; Ian Cook; Philip Crang; Mark Goodwin; Joe Painter; Chris Philo (2004).

Practising Human Geography. London: SAGE. Cloke, Paul; Jo Little [eds.] (1997). Contested Countryside Cultures. London: Routledge.

Collins, Randall (1998). The Sociology of Philosophies: A Global Theory of Intellectual Change.

Cambridge: Harvard University Press.

Copleston, Frederick (1960-1967). A History of Philosophy: Modern Philosophy. Garden City: Image, vol. 4-8.

–80–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Cosgrove, Denis (1989). “Geography Is Everywhere”, in: Derek Gregory; Rex Walford [eds.]. Horizons in Human Geography. London: Macmillan, pp. 118-135.

Cosgrove, Denis; James S. Duncan (1993). “On ‘The Reinvention of Cultural Geography’

by Price and Lewis”. Annals of the American Association of Geographers, Vol. LXXXIII, No. 3, pp. 515-519.

Cresswell, Tim (2013). Geographical Thought. A Critical Introduction. Chichester: John Wiley & Sons.

Descola, Philippe (2013). Beyond Nature and Culture. Chicago: Chicago University Press.

[First edition: 2004] Durkheim, Émile (1896-1897). “Der Staat und sein Boden geographisch beobachter”. L’année sociologique, Vol. I, pp. 533-539.

– (1897-1898). “Politische Geographie”. L’année sociologique, Vol. II, pp. 522-32.

– (1898-1899). “Antropogeographie II”. L’année sociologique, Vol. III, pp. 550-58.

– (1900). “Das Meer als Quelle der Voelkergroesse”; “Der Ursprung und die Wanderugen der Voelker geographisch betrachtet”. L’année sociologique, Vol. IV, pp. 565-68.

– (1964a). The Division of Labor in Society. New York: Free Press. [First edition: 1893] – (1964b). The Rules of Sociological Method. New York: Free Press. [First edition: 1895] – (1965). The Elementary Forms of the Religious Life. New York: Free Press. [First edition: 1912] – (1966). Suicide. New York: Free Press. [First edition: 1897] Durkheim, Émile; Marcel Mauss (1963). Primitive Classification. London: Cohen & West.

[First edition: 1903] Engels, Friedrich (1972). The Origin of the Family, Private Property and the State, in Light of Researches of L. H. Morgan. New York: International Press. [First edition: 1884] Feibleman, James (1960). “Ontology”, in: Dagobert Runes [ed.]. Dictionary of Philosophy.

Towowa: Littlefield & Adams, p. 219.

Fielding, Anthony (1990). “Counterurbanisation”, in: David Pinder [ed.]. Western Europe.

London: John Wiley & Sons, pp. 226-239.

Fishmann, Joshua (1972). The Sociology of Language. Rowley: Newbury House.

Geertz, Clifford (2000). The Interpretation of Cultures. New York: Basic Books. [First edition: 1973] Godlewska, Anne; Neil Smith [eds.] (1994). Geography and Empire. Oxford: Blackwell.

Gomez, Basil; John Paul Jones III (2010). Research Methods in Geography. Oxford: Blackwell.

Gregor, Howard F. (1970). Geography of Agriculture. Englewood Cliffs: Prentice-Hall.

Gregory, Derek (1978). Ideology, Science and Human Geography. London: Hutchinson.

Grémion, Pierre (2005). “From Pierre Bourdieu to Bourdieu”. Études, Vol. 402, No. 1, pp. 3953. https://www.cairn-int.info/journal-etudes-2005-1-page-39.htm (Accessed on 10/05/2022).

Gumperz, John; Dell Hymes [eds.] (1972). Direction in Sociolinguistics. New York: Holt, Rinehart and Winston.

Haggett, Peter (1965). Locational Analysis in Human Geography. London: Edward Arnold.

Hall, Edward (1969). The Hidden Dimension. New York: Doubleday/Anchor. [First edition: 1966] Harris, Marvin (1968). The Rise of Anthropological Theory. New York: Crowell.

Hartshorne, Richard (1939). “The Nature of Geography”. Annals of the American Association of Geographers, Vol. XXIX, No. 3, pp. 173-412. DOI: https://doi.org/10.2307/2561063 Harvey, David (1973). Social Justice and the City. London: Arnold.

Hassan, Ihab (1985). “The Culture of Postmodernism”. Theory, Culture and Society, Vol. II, No. 3, pp. 119-132. DOI: https://doi.org/10.1177/0263276485002003010 Hobsbawm, Eric (1967). The Age of Capital 1848-1875. London: Weidenfeld & Nicolson.

– (1975). The Age of Empire 1875-1914. New York: Scribner’s.

– (1988). The Age of Revolution 1789-1848. London: Cardinal. [First edition: 1962] – (1994). The Age of Extremes 1914-1991. London: Michael Joseph.

–81–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Hoefle, Scott William (1992). “Fishing, Tourism and Industrial Development in Southeast Brazil”, in: Max Agüero [ed.]. Contribuciones al estudio de la pesca en América Latina.

Manila: International Center for Living Aquatic Resources Management, pp. 70-91.

– (1999). “Débats épistémologiques dans la géographie culturelle anglo-américaine. Une appréciation anthropologique et philosophique”. Géographie et cultures, Vol. 31, pp. 25-47.

DOI: https://doi.org/10.4000/gc.10282 – (2006). “Eliminating Scale and Killing the Goose That Laid the Golden Egg?”. Transactions of the Institute of British Geographers, Vol. 31, No. 2, pp. 238-243.

– (2011). “Tourism in Fishing Communities of Southern Rio de Janeiro State, Brazil”. [Presentation at the 19th Annual Colloquium of the IGU Commission on the Sustainability of Rural Systems held at the National University of Ireland, Galway] – (2013). “Beyond Carbon Colonialism: Frontier Peasant Livelihoods, Spatial Mobility and Deforestation in the Brazilian Amazon”. Critique of Anthropology, Vol. 33, No. 2, pp. 193213. DOI: https://doi.org/10.1177/0308275X13478224 – (2014). “Fishing Livelihoods, Seashore Tourism, and Industrial Development in Coastal Rio de Janeiro: Conflict, Multi-Functionality, and Juxtaposition”. Geographical Research, Vol. 52, No. 2, pp. 198-211. DOI: https://doi.org/10.1111/1745-5871.12061 – (2016). “Multi-Functionality, Juxtaposition and Conflict in the Central Amazon: Will Tourism Contribute to Rural Livelihoods and Save the Rainforest?”. Journal of Rural Studies, Vol. 44, pp. 24-36. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jrurstud.2015.12.009 – (2019). “Ghosts in the Forest: The Moral Ecology of Environmental Governance Toward Poor Farmers in the Brazilian and US Atlantic Forests”, in: Carl J. Griffin; Roy Jones; Iain J. M. Robertson [eds.]. Moral Ecologies Histories of Conservation, Dispossession and Resistance.

Cham: Palgrave Macmillan, pp. 99-125. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-030-06112-8_5 – (2020). “Conservation Refugees and Environmental Dispossession in 21st Century Critical Geography”. Boletín de la Asociación Española de Geografía, núm. 84. DOI: https://doi. org/10.21138/bage.2895 Hoefle, Scott William; Ana Maria Bicalho (2016). “Nature Enclosures: Historic Peasants Versus Public and Private Conservation Units of the Paraguay River in the Pantanal Wetlands of Western Brazil”. Belgeo, Vol. 2016, No. 4. https://journals.openedition.org/belgeo/19677 (Accessed on 10/05/2022). DOI: https://doi.org/10.4000/belgeo.19677 Holifield, Ryan (2015). “Environmental Justice and Political Ecology”, in: Tom Perreault; Bridge Gavin; James McCarthy [eds.]. Routledge Handbook of Political Ecology. Abingdon: Routledge, pp. 585-597.

Hookway, Christopher (1992). “Ontology”, in: Jonathan Dancy; Ernest Sosa [eds.]. A Companion to Epistemology. Oxford: Blackwell, pp. 314-315.

Huber, Matthew T. (2017). “Hidden Abodes: Industrializing Political Ecology”. Annals of the American Association of Geographers, Vol. 107, No. 1, pp. 151-166. DOI: https://doi.org/1 0.1080/24694452.2016.1219249 Huntington, Ellsworth (1915). Civilization and Climate. New Haven: Yale University Press.

Jackson, Peter (1993). “Berkeley and Beyond: Broadening the Horizons of Cultural Geography”. Annals of the American Association of Geographers, vol. LXXXIII, No. 3, pp. 519-520.

Johnston, Harry (1905). A History of the Colonization of Africa by Alien Races. Cambridge: Cambridge University Press.

Kant, Immanuel (1952). The Critique of Pure Reason. Chicago: Great Books. [First edition: 1781] Kuhn, Thomas (1970). The Structure of Scientific Revolutions. Chicago: University of Chicago Press. [First edition: 1966] Lash, Scott (1990). Sociology of Postmodernism. London: Routledge.

Latour, Bruno (2005). Reassemblying the Social. Oxford: Oxford University Press.

– (2013). An Inquiry into Modes of Existence. Cambridge: Harvard University Press. [First edition: 2012] –82–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

Lave, Rebecca (2015). “Reassemblying the Structural”, in: Tom Perreault; Bridge Gavin; James McCarthy [eds.]. Routledge Handbook of Political Ecology. Abingdon: Routledge, pp. 213-223.

Lévi-Strauss, Claude (1967). Structural Anthropology. New York: Doubleday Anchor. [First edition: 1958] – (1969). The Savage Mind. Chicago: University of Chicago Press. [First edition: 1962] – (1971). L’homme nu. Paris: Plon.

Lipton, Michael (1979). Why Poor People Stay Poor. London: Temple Smith.

Livingston, David (1992). The Geographical Tradition. Oxford: Blackwell.

– (1994). “Climate’s Moral Economy”, in: Anne Godlewska; Neil Smith [eds.]. Geography and Empire. Oxford: Blackwell, pp. 132-154.

Martin, Geoffrey (1994). “In Memoriam of Richard Hartshorne, 1899-1992”. Annals of the Association of American Geographers, vol. LXXXIV, No. 3, pp. 480-492. DOI: https://doi. org/10.1111/j.1467-8306.1994.tb01871.x Marx, Karl (1972). Ethnographic Notebooks. Assen: van Gorcum. [First edition: 1880-1882] Mauss, Marcel (1967). The Gift. New York: Norton. [First edition: 1923-1924] Merchant, Carolyn (2005). Radical Ecology. The Search for a Livable World. London: Routledge. [First edition: 1994] Moore, Michael (1984). “Political Economy and the Rural‐Urban Divide, 17671981”. Journal of Development Studies, Vol. XX, No. 3, pp. 5-27. DOI: https://doi. org/10.1080/00220388408421904 Morgan, Louis (1971). Ancient Society. New York: New York Labor News. [First edition: 1877] Murdoch, Jon (2006). “Networking Rurality”, in: Paul Cloke; Terry Marsden; Patrick Mooney [eds.]. Handbook of Rural Studies. London: SAGE, pp. 171-184.

Nice, Richard (1977). “Translator’s Foreword”, in: Pierre Bourdieu. Outline of a Theory of Practice. Cambridge: Cambridge University Press, pp. vii-viii.

Nietzsche, Friedrich (1968). “On the Genealogy of Morals”, in: Kaufmann, Walter [ed.].

Basic Writings of Nietzsche. New York: Modern Library, pp. 439-599. [First edition: 1887] Paulson, Susan; Lisa Gezon; Michael Watts (2003). “Locating the Political in Political Ecology”. Human Organization, Vol. LXII, pp. 205-217.

Peet, Richard; Michael Watts (2004). “Liberation Ecology”, in: Richard Peet; Michael Watts [eds.]. Liberation Ecology. London: Routledge, pp. 1-45. [First edition: 1996] Peet, Richard; Paul Robbins; Michael Watts [eds.] (2011). Global Political Ecology. London: Routledge.

Pepper, David (1996). Modern Environmentalism. London: Routledge.

Pettit, Philip (1992). “Realism”, in: Jonathan Dancy; Ernest Sosa [eds.]. A Companion to Epistemology. Oxford: Blackwell, pp. 420-424.

Phillips, Martin (1998). “Social Perspectives”, in: Brian Ilbery [ed.]. The Geography of Rural Change. Harlow: Pearson, pp. 31-54.

Ratzel, Friedrich (1896). The History of Mankind. London: MacMillan. [First edition: 1885-1888] Russell, Bertrand (1945). A History of Western Philosophy. New York: Clarion.

Sartre, Jean-Paul (1964). Nausea. New York: New Directions Press. [First edition: 1938] – (1971). Being and Nothingness. New York: Citadel Press. [First edition: 1943] – (1955). No Exit and Three Other Plays. New York: Vintage Random House. [First edition: 1944-1948] – (1968). Search for a Method. New York: Vintage Random House. [First edition: 1960] Sauer, Carl (1963a). “Morphology of Landscape”, in: John Leighly [ed.]. Land and Life.

Berkeley: University of California Press, pp. 315-350. [First edition: 1925] – (1963b). “Folkways of Social Science”, in: John Leighly [ed.]. Land and Life. Berkeley: University of California Press, pp. 380-392. [First edition: 1952] –83–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 53-84 Scott William Hoefle Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods

– (1963c). “Education of a Geographer”, in: John Leighly [ed.]. Land and Life. Berkeley: University of California Press, pp. 393-403. [First edition: 1956] – (1963d). “Forward to Historical Geography”, in: John Leighly [ed.]. Land and Life. Berkeley: University of California Press, pp. 350-379. [First edition: 1941] Scruton, Roger (1995). A Short History of Modern Philosophy. London: Routledge.

Semple, Ellen (1911). Influences of Geographical Environment and the Basis of Ratzel’s System of Anthropo-Geography. New York: Henry Holt.

Simmons, Ian; Neal Cox (1985). “Holistic and Reductionist Approaches to Geography”, in: Ron Johnston [ed.]. The Future of Geography. London: Metheun, pp. 43-58.

Smith, Valerie (1977). “Introduction”, in: Valerie Smith [ed.]. Hosts and Guests. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, pp. 1-20.

Stocking, George (1968). Race, Culture and Evolution. Boston: Free Press.

– (1996). After Tylor. London: Athlone Press.

Stöhr, Walter (1981). “Development from Below”, in: Walter Stöhr; Fraser Taylor [eds.].

Development from Above or Below? Chichester: John Wiley & Sons, pp. 39-72.

Taylor, Mark (2015). The Political Ecology of Climatic Change Adaptation. London: Routledge/ Earthscan.

Taylor, Peter (1985). Political Geography. London: Longman.

Tylor, Edward (1889). “On a Method of Investigating the Development of Institutions; Applied to Laws of Marriage and Descent”. Journal of the Royal Anthropological Institute, Vol. XVIII, pp. 245-69. DOI: https://doi.org/10.2307/2842423 – (1970). Primitive Culture. New York: Cooper Square. [First edition: 1871] Whatmore, Sarah (1998). “Front Matter”. Transactions of the Institute of British Geographers, Vol. XXIII, No. 4, pp. 419-22.

– (2002). Hybrid Geographies. London: SAGE. Wood, Ledger (1960). “Epistemology”, in: Dagobert Runes [ed.]. Dictionary of Philosophy.

Towowa: Littlefield & Adams, pp. 94-96.

Woods, Michael (2011). Rural. London/New York: Routledge.

–84–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 85-116 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 28/03/2022 ‒ Data d’acceptació: 15/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.220

La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales1 Jordi Martín i Oriol

Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat Universitat Autònoma de Barcelona jordi.martin@uab.cat https://orcid.org/0000-0001-9993-8207

Resum A través de la monitorització de la telefonia mòbil de febrer a setembre de 2020, s’analitzen els efectes en la mobilitat personal de la pandèmia produïda per la covid-19 a Barcelona a tres escales: l’àmbit del sistema integrat de mobilitat metropolitana, l’àrea metropolitana definida administrativament i el municipi de la capital. Des d’un punt de vista temporal, es diferencia entre quatre períodes: els dies previs a l’estat d’alarma, l’estat d’alarma, el desconfinament i l’anomenada “nova normalitat”. D’una banda, s’analitzen les dades relatives als viatges (nombre total i distàncies recorregudes); de l’altra, a les persones, en concret nombre de viatges per persona i dia. Els resultats demostren que la mobilitat s’ha reduït de forma general amb l’estat d’alarma, per tornar-se a recuperar després. Tanmateix, s’evidencia que aquesta reducció no ha estat igual arreu, en funció de factors com ara els nivells de renda o l’extensió del teletreball.

Paraules clau: mobilitat, covid-19, dades de telefonia mòbil, Barcelona.

Resumen: La movilidad personal en Barcelona durante la crisis sanitaria del covid-19: análisis a tres escalas A través de la monitorización de la telefonía móvil de febrero a setiembre de 2020, se analizan los efectos en la movilidad personal de la pandemia producida por el covid-19 en Barcelona a tres escalas: el ámbito del sistema integrado de movilidad metropolitana, el área metropolitana definida administrativamente y el municipio de la capital. Desde un punto de vista temporal, se diferencia entre cuatro períodos: los días previos al estado de alarma, el estado de alarma, el desconfinamiento y la llamada “nueva normalidad”. Por un lado, se analizan los datos relativos a los viajes (número total y distancias recorridas); por otro, 1. Aquest article presenta alguns dels resultats de la plataforma desenvolupada per l’autor sobre indicadors per al seguiment de la mobilitat a través de dades de telefonia mòbil, a instàncies de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM). L’autor vol agrair el suport que ha rebut de tots els membre de l’Àrea de Mobilitat de l’ATM per a la construcció de la plataforma d’indicadors, especialment a Maria José Gaete Cerdà.

–85–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

a las personas, en concreto número de viajes por persona y día. Los resultados demuestran que la movilidad se ha reducido de forma general con el estado de alarma, para volverse a recuperar después. Sin embargo, se evidencia que esta reducción no ha sido igual en todas partes, en función de factores como los niveles de renta o la extensión del teletrabajo.

Palabras clave: movilidad, covid-19, datos de telefonía móvil, Barcelona.

Abstract: Personal Mobility in Barcelona During the COVID-19 Health Crisis: Analysis at Three Scales The effects on personal mobility by the pandemic caused by COVID-19 are analysed through the monitoring of mobile phones from February to September 2020 at three scales: the integrated metropolitan mobility system, the administratively defined metropolitan area and city municipality. From a temporal perspective, a difference is made between four periods: the days before the state of emergency, during the state of emergency, the lifting of lockdown measures and the so-called “new normality”. Data is analysed in two facets: firstly, in relation to the total number and distances travelled in each journey; and, secondly, with regard to the daily number of journeys undertaken per person. The results show that mobility was generally reduced during the state of emergency, and recovered again afterwards. However, the paper demonstrates that this reduction was spatially heterogeneous and depended on factors such as income levels or the extent of teleworking.

Keywords: mobility, COVID-19, mobile phones data, Barcelona.

***

1. Antecedents i propòsit L’esclat produït per la pandèmia que ha generat la malaltia de la covid-19 ha intensificat la discussió sobre quin paper pot jugar la telefonia mòbil per a l’estudi de la mobilitat (Benítez, 2019; Grantz et al., 2020; Kishore et al., 2020).

Des de diversos sectors de la recerca −principalment des del sanitari, el de la mobilitat i el de les telecomunicacions− s’ha proposat utilitzar dades provinents de la telefonia mòbil per tal de controlar l’eficàcia en les anomenades intervencions no farmacèutiques i, d’aquesta manera, poder avaluar els possibles motors de propagació en el temps i l’espai, així com també donar suport als esforços de rastreig de contactes (Chu et al., 2020; Chang et al., 2021). Òbviament de les dades de la telefonia mòbil no es desxifrarà tot l’entrellat que pot ajudar a mitigar els efectes de la pandèmia. Tanmateix, aquestes dades poden esdevenir una resposta important de cara a analitzar quins són els comportaments de la població en relació amb els seus hàbits de mobilitat i llurs efectes en la propagació de la malaltia.

Estudiar els canvis en els patrons de la mobilitat de les persones és clau per poder analitzar les conseqüències que està tenint la pandèmia produïda per –86–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

l’impacte de la covid-19 arreu del territori. Disposar de dades homogènies, fiables i tan actualitzades com sigui possible és fonamental per aplicar mesures eficaces en l’àmbit de la mobilitat centrada en les restriccions imposades a la ciutadania, així com per gestionar i planificar de la millor manera possible la sortida a aquesta crisi.

En aquest sentit, el present article empra la informació en forma de registres anònims procedents de les xarxes de telefonia mòbil. En particular, parteix de dos estudis previs, realitzats pel ministeri espanyol competent en matèria de transports (Secretaría de Estado de Infraestructuras, Transporte y Vivienda, 2019; Secretaría de Estado de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana, 2020), les solucions tecnològiques i la metodologia dels quals s’han posat al servei de la construcció del desenvolupament d’una plataforma ad hoc que inclou un conjunt d’indicadors de mobilitat. L’àmbit d’estudi és el del sistema integrat de mobilitat metropolitana de Barcelona (en endavant, SIMMB), que, gestionat per l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona, coincideix força amb el de la província de Barcelona.2 Més enllà d’aquest àmbit, aquí s’aporta també l’anàlisi de resultats corresponents a l’àrea metropolitana3 i a la ciutat de Barcelona.

Dit això, aquest treball permet evidenciar el paper que poden jugar les dades que aporta la telefonia mòbil a l’hora d’interpretar els patrons en la mobilitat de les persones. Amb independència de la situació produïda per la pandèmia de la covid-19, l’ús de dades de telefonia mòbil genera un nou paradigma en termes d’anàlisi de la mobilitat tot anant més enllà de com s’obtenien dades fins ara, sobretot a partir d’enquestes i a partir de models de simulació i modelització.

Malgrat la complexitat que representa adquirir dades que investiguin l’efecte de la covid-19 en un entorn de canvi continu, l’autor ha pogut comparar la metodologia utilitzada en altres àmbits territorials per tal de contrastar el mètode i validar-ne els resultats de manera efectiva. Així, de la mateixa manera que a Barcelona s’ha pogut analitzar l’efecte de la mobilitat durant el primer any de pandèmia, hi ha estudis similars a la comunitat autònoma de Madrid i a l’àrea metropolitana de Granada (Asociación Española de Transporte, 2021). Al seu torn, Aparicio (2020) du a terme una revisió sobre els canvis en la mobilitat del transport durant la pandèmia de la covid-19 per a tot Espanya. També es poden esmentar Brinchi et al. (2020), que analitzen l’impacte dels efectes de bloqueig en la mobilitat a la ciutat de Roma i Casa Nova et al. (2021), amb un treball que es planteja la possible correlació entre mobilitat i patrons de 2. A la comarca del Berguedà, el municipi de Gósol pertany a la província de Lleida però forma part del SIMMB. A la comarca d’Osona, els municipis d’Espinelves, Vidrà i Viladrau pertanyen a la província de Girona però formen part del SIMMB. A la comarca de la Selva, els municipis de Blanes, Breda, Hostalric, Massanes, Maçanet de la Selva i Riells i Viabrea pertanyen a la província de Girona però formen part del SIMMB. A la comarca del Baix Penedès, els municipis de l’Arboç, Bellvei, Calafell, Cunit, Santa Oliva i el Vendrell pertanyen a la província de Tarragona però formen part del SIMMB. Un enclavament del municipi de Pinós de la comarca del Solsonès i província de Lleida forma part del SIMMB. 3. D’acord amb la delimitació establerta amb la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

–87–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

propagació de la covid-19 per a tot Portugal. Més enllà del context europeu, l’American Public Transportation Association (2020) va avaluar i comparar la seguretat dels sistemes de transport públic durant la pandèmia de la covid-19, en un dels estudis més sòlids en defensa de l’ús del transport públic en lloc del privat durant la pandèmia de la covid-19. Finalment, Chan et al. (2020) van elaborar un estudi a Hong Kong on es mostren els efectes d’aplicar mesures de bloqueig de la mobilitat menys estrictes que a la resta de la Xina continental, el resultat en termes de control de taxa d’infeccions de les quals, en canvi, resultà més reeixit.

El propòsit d’aquest article consisteix a poder posar de manifest com de rellevants poden ser les dades obtingudes a través de la telefonia mòbil. En una perspectiva prospectiva, i més enllà de la pandèmia de la covid-19, estan cridats a esdevenir molt útils de cara a poder analitzar la mobilitat personal en forma de desplaçaments de manera eficient, efectiva i oportuna.

En els apartats successius, s’aportarà d’entrada quina metodologia s’ha emprat per a l’extracció i explotació de les dades de telefonia mòbil. Tot seguit, se sistematitzaran els resultats obtinguts a tres escales de treball diferents, ja enumerades. Finalment, s’ofereix una discussió dels resultats que s’acompanya de les conclusions que se’n deriven. D’aquesta manera, es pretén donar resposta a la pregunta de recerca que l’autor del text es planteja.

2. Especificacions metodològiques Les dades facilitades pel ministeri espanyol competent en matèria de transports4 han estat processades en un entorn genèric en forma de base de dades relacional que permet analitzar la mobilitat de manera global per a tot Catalunya i, de manera específica, tal com ja s’ha avançat, l’àmbit territorial del SIMMB. La zonificació que s’ha dut a terme permet l’agregació de les dades per províncies, regions sanitàries, comarques, municipis i districtes censals.

Tanmateix, és rellevant assenyalar que no es poden considerar la totalitat dels municipis i dels districtes censals perquè les dades de telefonia mòbil tenen una cobertura, en termes generals, de les unitats territorials de més de 5.000 habitants i en cap cas permeten arribar a unitats territorials de menys de 1.000 habitants. De l’addició de districtes censals es pot arribar a obtenir dades per municipis. En aquells casos on l’agrupació de districtes censals inclou més d’un terme municipal, la codificació permet extreure la dada del municipi més important en termes de població. En aquests casos, tant si es tracta d’agrupacions de districtes censals com d’agrupacions de municipis, les dades faran referència al municipi capçalera tot i representar un àmbit territorial més gran. Un cop 4. A principis de 2020 l’aleshores Ministerio de Fomento passà a denominar-se Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana (MITMA).

–88–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

es disposa de la dada per municipi, de manera jeràrquica, les agrupacions de municipis esdevenen comarques, regions sanitàries i/o províncies. Les dades de la mobilitat a partir de la telefonia mòbil, malgrat l’esmentada limitació pel que fa als municipis de menys de 1.000 habitants, permeten disposar d’una radiografia de com es mou la gent a partir dels telèfons mòbils. Es tracta d’un mètode innovador i tecnològicament disruptiu.

Les dades analitzades s’estructuren en dos conjunts d’indicadors per a cada escala considerada. D’una banda, la matriu de viatges mostra per a cada unitat territorial el nombre total de viatges amb el seu origen i la seva destinació.

Permet, a més a més, diferenciar entre el tipus d’activitat a l’origen (casa, feina i altres) i el tipus d’activitat a la destinació (casa, feina i altres), així com la distància ortodròmica5 recorreguda entre ambdós, tot diferenciant fins a sis rangs de distància (de 500 m a 2 km, de 2 km a 5 km, de 5 km a 10 km, de 10 km a 50 km, de 50 km a 100 km i distàncies superiors als 100 km). D’altra banda, la matriu de persones mostra per a cada unitat territorial el nombre total de persones que no ha generat cap viatge (telèfons mòbils que no s’han mogut), que n’ha realitzat un6, que n’ha realitzat dos (un d’anada i un de tornada amb un espai-temps diferent) o que n’ha realitzat més de dos (es concatenen més de dos desplaçaments separats a l’espai i al temps).

Des del punt de vista temporal, distingim entre quatre períodes: – Els dies previs a la declaració de l’estat d’alarma. La mostra de dades disponibles s’inicia el 14 de febrer del 2020. Fins a la declaració de l’estat d’alarma, el 14 de març del 2020, aquest lapse de gairebé un mes permet tenir una radiografia més o menys encertada de com era la mobilitat de les persones en situació de relativa normalitat. Així, disposem de les dades de mobilitat per dispositius mòbils de fins a 29 dies naturals d’abans de la declaració de l’estat d’alarma (21 dies feiners de dilluns a divendres i 8 dies festius entre dissabtes i diumenges).

– L’estat d’alarma, declarat el 14 de març de 2020 pel govern espanyol (Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, 2020). Arran d’aquestes disposicions, la mobilitat de la ciutadania fora dels seus domicilis quedà severament limitada. Després de la declaració de l’estat d’alarma, i tenint en compte que l’activitat laboral i professional és la causa que explica la majoria dels desplaçaments que es produeixen al llarg de tot el territori, es posà de manifest la necessitat d’adoptar mesures encara més restrictives en l’àmbit laboral per articular la limitació dels moviments fins 5. A diferència de la distància loxodròmica o de la distància azimutal, la distància ortodròmica defineix la distància més curta entre dos punts de la superfície terrestre a través de l’arc del cercle màxim que els uneix menor de 180º (vegeu Gómez Martínez, s. d.).

6. Es considera un viatge quan el desplaçament és inferior a 500 m on origen i destinació són coincidents i dins d’un curt espai de temps. L’exemple més clar d’aquest tipus de desplaçament seria anar a comprar al costat de casa o treure una mascota a passejar.

–89–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

reduir-los als nivells que permetessin aconseguir l’efecte desitjat: aturar la dispersió de la pandèmia i la saturació dels serveis hospitalaris. Mitjançant un reial decret-llei (Jefatura del Estado, 2020), s’augmentà el rigor del confinament, amb la restricció de la mobilitat laboral a totes les persones no ocupades en serveis essencials.

– Les diferents fases de desescalada, iniciades a partir del 3 de maig, amb l’anomenat desconfinament progressiu de la població desenvolupat en funció de les especificitats i les necessitats pròpies de cada territori en base a les regions sanitàries (Burgueño, 2021; Trillo-Santamaría, Vila-Lage i Paül, 2022).

– El període anomenat de “nova normalitat” iniciat amb la declaració de la fi de l’estat d’alarma, el 21 de juny del 2020. Les dades analitzades s’acaben la darrera setmana de setembre del mateix any 2020.

Tot i que la font nativa de dades facilitada pel MITMA disposa d’informació desagregada per franges horàries d’una hora i per a tots els dies de la setmana del 14 de febrer al 16 de setembre (Secretaría de Estado de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana, 2020), aquest article només pren en consideració la suma dels totals diaris de totes les franges horàries (24 h) i per a un dia setmanal tipus, establert el dimecres. D’aquesta manera s’exclou de l’estudi l’anàlisi de les variacions temporals diàries en la mobilitat per telefonia mòbil, així com la mobilitat per telefonia mòbil durant el cap de setmana (dissabte i diumenge) i els dos dies anteriors i posteriors (dilluns i divendres). Per ubicació en el centre de la setmana s’exclouen el dimarts i el dijous i s’estableix el dimecres com a dia tipus.

Finalment, cal assenyalar que la utilització dels indicadors de mobilitat tant de viatges com de persones es construeix a partir de la generació de processos que parteixen de registres anonimitzats de telefonia mòbil. Després de fer anònimes les dades per impedir qualsevol identificació personal, té lloc un procés de neteja de dades, la construcció de la mostra, la identificació del lloc de residència habitual i el lloc de pernoctació, l’extracció d’activitats i viatges i l’elevació de la mostra fins, finalment, poder generar els indicadors que representen les dades de mobilitat a través de la telefonia mòbil amb la resolució espacial i temporal desitjada. Aquests indicadors són territorialitzables a nivell de districtes censals i en certs casos a agrupació de districtes censals. Aquesta és la resolució espacial mínima amb un espai temporal per franges horàries d’una hora per un període continu de 24 h des de l’inici a la finalització de la mostra.

Hom accepta l’existència d’un error de la mostra raonablement assumible, sobretot quan es prenen en consideració les dades més desagregades possible.

Cal tenir present que, tal com es mostra a la fig. 1, els propietaris i usuaris de telèfons mòbils representen un subconjunt de la població amb un perfil d’edat específic, en concret els que utilitzen un telèfon intel·ligent o fins i tot una aplicació específica instal·lada al seu dispositiu.

–90–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 1. Distribució en l’ús de la telefonia mòbil per franges de població

Font: Elaboració pròpia a partir de Grantz et al. (2020)

Així, del total de població estimada, gairebé la totalitat disposa d’un telèfon mòbil. Quedarien excloses les franges d’edat inferiors i superiors de la piràmide de població: els infants i la part més envellida. Aquests terminals reben cobertura a partir de les anomenades Base Transceiver Station o BTS i registren la seva activitat en forma de trucades i missatges a les anomenades Call Detail Records o CDR. Els registres d’activitat d’aquests CDR poden georeferenciar-se per a la triangulació de les BTS i emmagatzemar-ne la latitud i longitud. Aquesta metodologia permet identificar un usuari en l’espai i el temps. Malauradament l’activitat se centra en la interacció entre el propietari d’un telèfon i la producció d’una trucada o un missatge entrant o sortint. Gràcies a l’aparició de telèfons intel·ligents, de manera progressiva i gairebé generalitzada, la majoria de propietaris de telèfon mòbil ja disposen d’aquest tipus de terminals (d’adolescents a gairebé tota la gent gran). La informació captada en els BTS és molt més precisa, ja que monitoritza l’activitat cada cop que el terminal es connecta a internet.

Finalment, una part més petita de la població i relativament més avesada a l’ús de les noves tecnologies no només utilitza telèfons intel·ligents sinó que, a més, disposa d’aplicacions que en faciliten l’ús i el seguiment gairebé en temps real. Amb tota aquesta informació, juntament amb l’obligada expansió de la mostra, es poden obtenir i visualitzar estadístiques de mobilitat com les que s’obtenen en el capítol de resultats.

3. Resultats 3.1. L’àmbit territorial del Sistema Integrat de Mobilitat Metropolitana de Barcelona Tal com s’ha exposat al primer apartat, l’àmbit del SIMMB es correspon amb la totalitat de la província de Barcelona més alguns municipis adjacents. Conforma el territori en què s’aplica el sistema tarifari integrat i es representa a la fig. 2.

–91–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 2. Àmbit territorial del SIMMB (verd) i província de Barcelona (línia negra)

Font: Elaboració pròpia

3.1.1. Viatges Les dades per viatges dins de l’àmbit territorial del SIMMB reflecteixen, tal com es pot observar a la fig. 3, l’impacte que ha tingut en la mobilitat de les persones l’efecte de la pandèmia de la covid-19. Durant les setmanes prèvies a la declaració de l’estat d’alarma la mitjana de desplaçaments obtinguts a través de la telefonia mòbil i que tenien com a origen l’àmbit territorial del SIMMB oscil·lava en torn als 22,3 milions de viatges (la seva població, d’acord amb la revisió del Padró municipal a 1 de gener del 2020, és de 5.710.903 habitants).

Durant les set setmanes que va estar vigent l’estat d’alarma, el nombre de viatges va oscil·lar al voltant dels 11,5 milions, és a dir, una caiguda del 48,36 % en relació amb la situació pre-COVID-19. Val a dir que, tot i les excepcionals mesures que durant aquelles setmanes van limitar la mobilitat, es produïren més de 10 milions de viatges diaris de mitjana. En efecte, les feines essencials i la cadena de subministrament van estar sempre garantides, de manera que la mobilitat fou reduïda però no eliminada. A partir de principis de maig, i de manera desigual al llarg del territori, el nombre de viatges diaris s’incrementà fins als 16,5 milions, cinc milions més que a les setmanes de l’estat d’alarma, atesa la progressiva supressió de les diferents mesures per a la contenció de la mobilitat de les persones. Tot i aquest progressiu retorn a una certa normalitat, –92–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

la situació no era encara comparable a l’anterior a la pandèmia. Finalment, a la nova normalitat les xifres de mobilitat no retornen al punt d’inici. Així, de mitjana, des de la fi de l’estat d’alarma, la nova normalitat representa un nombre de viatges diaris al voltant dels 18,7 milions, 3,6 milions menys dels que hi havia al febrer i les primeres setmanes de març del 2020. En termes percentuals, el nombre de viatges és encara un 16,03 % inferior en relació amb la situació pre-covid-19. Tot analitzant la temporalitat de les dades durant aquest retorn a la nova normalitat, cal també assenyalar la incidència que generen les setmanes centrals del mes d’agost, on l’efecte de l’estiu i les vacances ajuden a contenir la mobilitat a uns valors semblants als obtinguts durant el període de desconfinament.

Figura 3. Distribució setmanal mitjana del nombre de viatges diaris i la seva variació percentual acumulada a l’àmbit territorial del SIMMB

Font: Elaboració pròpia

Tot analitzant les dades de manera segregada (classificació dels viatges en funció de la distància recorreguda), no s’aprecien comportaments dispars.

Tanmateix, les magnituds pel que fa al nombre de viatges de cada categoria són sensiblement diferents. La fig. 4 les mostra. En primer terme, els viatges inclosos dins de la franja dels desplaçaments superiors a 500 m i inferiors a 2 km són els més nombrosos tant en xifres absolutes com a cadascun dels quatre períodes analitzats. És rellevant assenyalar que aquest llindar de dades que inclou els desplaçaments inferiors a 2 km és, segurament, el que inclourà un percentatge més gran de desplaçaments a peu o en modes no motoritzats –93–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

(bicicleta i/o patinet). Malauradament, les dades que ofereix la telefonia mòbil no permeten captar el mode de transport del viatge i, per tant, aquesta hipòtesi caldria explicar-la amb altres fonts d’informació com ara enquestes de mobilitat.

Sigui com vulgui, del total de 22,3 milions de viatges diaris registrats abans de la declaració de l’estat d’alarma, 8,2 milions de viatges tenen lloc a menys de 2 km, és a dir, un 37,01 % del total. Durant la vigència de l’estat d’alarma se’n comptabilitzen 4,9 milions, és a dir, una reducció del 40,27 %. Durant el desconfinament, el gruix dels viatges inferiors als 2 km es va anar recuperant progressivament i de mitjana arriba als 6,5 milions de viatges diaris, un 20,62 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Finalment, a partir de la declaració de la fi de l’estat d’alarma i la progressiva nova normalitat, la xifra mitjana de viatges diaris ascendeix als 6,8 milions, només un 16,36 % menys que durant l’escenari pre-covid-19.

Pel que fa als viatges entre 2 i 5 km de distància, les dades mostren uns resultats molt similars als de la franja anterior, tot i que el nombre total de viatges per dia de mitjana resulta sensiblement inferior i la reducció a causa del confinament va ser més gran. Si en situació pre-covid-19, n’hi havia 6,1 milions, durant la declaració de l’estat d’alarma, aquesta xifra cau fins als 3,1 milions, un 48,93 % menys. Durant el desconfinament, el gruix dels viatges es va anar recuperant progressivament i de mitjana arriba als 4,4 milions de viatges diaris, un 26,53 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Finalment, a partir de la declaració de la fi de l’estat d’alarma, la xifra mitjana de viatges diaris ascendeix als 5,1 milions, només un 16,87 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Tot sembla indicar que, a mesura que s’incrementa la distància recorreguda de cada viatge, l’impacte de la declaració de l’estat d’alarma és més ostensible i, per tant, la reducció de la mobilitat és superior però alhora la recuperació també és més notòria.

La franja de desplaçaments entre 5 i 10 km confirma aquesta correlació entre distància recorreguda i efectes de les decisions preses durant la pandèmia en la mobilitat. Així, abans de la declaració de l’estat d’alarma, el nombre de desplaçaments entre 5 i 10 km era de 3,8 milions de viatges/dia de mitjana.

Durant la declaració de l’estat d’alarma, aquesta xifra cau fins als 1,8 milions de viatges/dia de mitjana, un 51,87 % menys. Durant el desconfinament, el gruix dels viatges entre 5 i 10 km es va anar recuperant progressivament i de mitjana arriba als 2,8 milions de viatges/dia, un 27,98 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Finalment, a partir de la nova normalitat, la xifra mitjana de viatges diaris ascendeix als 3,2 milions de viatges/dia de mitjana, només un 16,85 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Si les dues forquilles anteriors (menys de 2 km i entre 2 i 5 km) poden formar part del gruix més important de la mobilitat no motoritzada, a partir d’aquesta franja entre 5 i 10 km la mobilitat incorpora l’efecte de la motorització ja sigui en transport públic o en vehicle privat. Així doncs, es pot afirmar que a partir de les dades de telefonia mòbil, l’estat d’alarma va provocar directament una reducció a –94–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

més de la meitat del nombre de desplaçaments en transport públic o en vehicle privat dins l’àmbit territorial del SIMMB La franja de desplaçaments entre 10 i 50 km segueix confirmant la tendència ja anotada anteriorment. En efecte, abans de la declaració de l’estat d’alarma, el nombre d’aquests desplaçaments era de 3,7 milions de viatges/dia de mitjana.

Durant la declaració de l’estat d’alarma, aquesta xifra cau fins als 1,4 milions de viatges/dia de mitjana, un 60,54 % menys. Durant el desconfinament, es va anar recuperant progressivament i de mitjana arriba als 2,4 milions de viatges/ dia, un 34,07 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Finalment, a partir de la declaració de la fi de l’estat d’alarma i el progressiu retorn a la nova normalitat, la xifra mitjana de viatges diaris ascendeix als 3,1 milions de viatges/ dia de mitjana, només un 15,90 % menys que durant l’escenari pre-covid-19.

La franja de desplaçaments entre 50 i 100 km també participa de la tendència que estem resseguint. De fet, tant per aquesta distància com per a la següent (més de 100 km) el nombre de desplaçaments diaris estan fins i tot per sobre de la mitjana. Així, abans de la declaració de l’estat d’alarma, el nombre de desplaçaments entre 50 i 100 km era de 0,23 milions de viatges/dia de mitjana.

Durant la declaració de l’estat d’alarma, aquesta xifra cau fins als 0,09 milions de viatges/dia de mitjana, un 62,11 % menys. Durant el desconfinament, el gruix dels viatges entre 50 i 100 km es va anar recuperant progressivament i de mitjana arriba als 0,16 milions de viatges/dia, un 29,25 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Finalment, a partir de la declaració de la fi de l’estat d’alarma, la xifra mitjana de viatges diaris ascendeix als 0,27 milions de viatges/dia de mitjana, un 17,76 % més que durant l’escenari pre-covid-19. Aquest canvi en la tendència molt probablement s’explica per dues raons. En primer lloc, el període coincideix amb les vacances d’estiu, les quals han pogut generar un cert increment dels desplaçaments estacionals per lleure. En segon lloc, el caràcter excepcional dels mesos viscuts ha pogut generar canvis en relació amb l’habitatge principal i l’habitatge ocasional de certes unitats familiars, la qual cosa ha fet que segones residències allunyades de l’habitatge principal, a l’espai rural, esdevinguin temporalment habitatge principal amb els costos inherents que representa per a la mobilitat, en aquest cas ocupacional. Aquest patró implicaria una combinació de teletreball amb una mobilitat de desplaçaments més llargs però no tan habituals. Aquesta tendència, tanmateix, s’ha de correlacionar amb el padró, que ha de confirmar aquesta mena de dinàmica oposada a l’èxode rural tradicional, potencialment vinculada a la cerca de nous entorns més saludables de vida.

I, finalment, la franja de desplaçaments de més de 100 km no només confirma la tendència general observada sinó que la consolida de manera fefaent.

Així, abans de la declaració de l’estat d’alarma, el nombre de desplaçaments de més de 100 km era de 54.414 viatges/dia de mitjana. Durant la declaració de l’estat d’alarma, aquesta xifra cau fins als 20.038, un 63,17 % menys.

Durant el desconfinament, el gruix dels viatges diaris es va anar recuperant –95–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

progressivament i de mitjana arriba als 34.752 viatges/dia, un 36,13 % menys que durant l’escenari pre-covid-19. Finalment, amb la nova normalitat, la xifra mitjana de viatges diaris ascendeix fins als 72.435, un 33,12 % més que durant l’escenari pre-covid-19. De la mateixa manera que en els desplaçaments entre 50 i 100 km, l’increment d’aquesta mobilitat superior als 100 km a partir de la nova normalitat respon molt probablement a les mateixes causes.

Figura 4. Distribució setmanal mitjana del nombre de viatges diaris i la seva variació percentual acumulada per distàncies recorregudes a l’àmbit territorial del SIMMB

–96–

De 500 m a 2 km

De 2 km a 5 km

De 5 km a 10 km

De 10 km a 50 km

De 50 km a 100 km

Més de 100 km

Font: Elaboració pròpia

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

En resum, en relació amb els viatges detectats a partir de la telefonia mòbil és evident que l’autocontenció de la mobilitat durant l’esclat de la pandèmia ha estat significativament rellevant. Les primeres set setmanes corresponents a la declaració de l’estat d’alarma, de 22,3 milions de desplaçaments diaris es va caure a poc més d’11,5, un 50 % menys. Durant les set setmanes de desconfinament van incrementar-se els desplaçaments a l’entorn dels 16,5 milions diaris de mitjana (un 25 % menys que en situació pre-covid-19) fins arribar al voltant dels 18,7 milions en la nova normalitat (un 16 % menys que en situació pre-covid-19).

3.1.2. Persones Les dades per persones aglutinen el conjunt de desplaçaments associats a un individu en funció del nombre de viatges que realitza per dia dins l’àmbit territorial del SIMMB. Les xifres absolutes del nombre de persones que es mouen i són monitoritzades a partir de la telefonia mòbil són sempre molt similars, ja que inclouen les que no fan un viatge en el sentit que s’ha explicat a l’apartat metodològic. Així, la fig. 5 mostra la distribució acumulada del nombre total de persones que es desplacen cada dia i s’hi veu que la variabilitat de les dades és gairebé nul·la. Només s’hi registra una lleugera disminució dels valors totals absoluts i relatius durant les quatre setmanes del mes d’agost en recollir la reducció de persones residents dins de l’àmbit territorial del SIMMB que, per raons associades al període d’estiu, generen els seus patrons de mobilitat fora d’aquest àmbit. En cap cas, el patró no es veu alterat per la presència de població d’altres indrets, atesa la desaparició del flux turístic l’estiu de 2020 (Paül i López Palomeque, 2021). Així, en termes generals, durant les quatre setmanes prèvies a la declaració de l’estat d’alarma, la xifra mitjana del nombre de persones susceptibles de moure’s és de 5.564.189 individus, xifra aquesta, molt propera als 5,7 milions d’habitants de l’àmbit territorial del SIMMB. És, per tant, obvi que l’estimació de la mostra de dades de telefonia mòbil s’ajusta a la mostra del total de població de l’àmbit territorial del SIMMB. Durant la declaració de l’estat d’alarma aquesta xifra baixa lleugerament fins als 5.533.077 individus, un 0,56 % menys dels comptabilitzats abans de la declaració de l’estat d’alarma. Durant el període de desconfinament pràcticament no hi ha variació, amb 5.533.854 individus, un 0,55 % menys respecte als comptats abans de la declaració de l’estat d’alarma. És només a partir de l’inici de la nova normalitat quan la xifra cau fins als 5.291.544 individus, un 4,90 % menys respecte als individus comptats abans de la declaració de l’estat d’alarma.

Si analitzem les dades de manera segregada, tot diferenciant el nombre de desplaçaments per persona, aquí sí que les dades mostren un comportament diferencial (fig. 6). De mitjana, el nombre de persones que no van fer cap desplaçament i, per tant, el seu mòbil no va moure’s de la mateixa antena que li donava cobertura era, abans de la declaració de l’estat d’alarma, 1.483.088, un 26,65 % del total. Això vol dir que, en termes generals, abans de la irrupció de –97–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 5. Distribució setmanal mitjana del nombre de viatges diaris per persona i la seva variació percentual acumulada a l’àmbit territorial del SIMMB

Font: Elaboració pròpia

la pandèmia de la covid-19, un de cada quatre habitants de l’àmbit territorial del SIMMB no es movia de casa mentre que els altres tres ho feien un o més cops al dia. A partir de la declaració de l’estat d’alarma i el consegüent confinament de la població aquesta tendència es va veure alterada de manera immediata. Durant les set setmanes que va perllongar-se l’estat d’alarma, de mitjana, el nombre de persones que no va fer cap desplaçament ascendeix a 3.102.683, un 56,06 % del total. Per tant, durant aquest període més de la meitat de la població no va moure’s de casa. A partir de l’inici del desconfinament, de mitjana, el nombre de persones que no va fer cap desplaçament es fixa al voltant dels 2.244.928, un 40,57 % del total. I, finalment, a partir de l’inici de la nova normalitat, de mitjana, el nombre de persones que no va fer cap desplaçament retorna als 1.687.208, un 31,88 % del total, cinc punts percentuals més que abans de la declaració de l’estat d’alarma. Pel que fa a l’evolució, durant la declaració de l’estat d’alarma, el nombre de persones que no es desplaçava cap dia (zero viatges) va incrementar-se un 109,20 %, més del que ho feia durant l’escenari pre-covid-19. Durant les setmanes de desconfinament l’increment mitjà diari fou del 51,37 % i amb la nova normalitat, del 13,76 %.

En relació amb les persones que van desplaçar-se com a màxim un cop, les xifres absolutes són sensiblement més baixes. De mitjana, i abans de la declaració de l’estat d’alarma, en nombre de persones que només feien un desplaçament al dia era de 167.491, un 3,01 % del total de la població. Durant la declaració de l’estat d’alarma aquesta xifra puja fins als 250.790, un 4,53 % del total de la població. Durant el desconfinament la xifra de població que només realitza –98–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

un viatge és de 239.267, un 4,32 % del total de la població. Amb la nova normalitat es manté la xifra gairebé idèntica (233.471), un 4,41 % del total de la població. Així com el nombre de persones que no va realitzar cap desplaçament va créixer notablement, en el cas d’aquests desplaçaments de curt recorregut i produït en poc temps, les variacions absolutes respecte a la situació abans de la pandèmia són poc significatives, atès que afecten menys del 5 % de la població i amb uns creixements absoluts significativament baixos, de poc més d’un punt percentual. Si ens fixem en la tendència, i en base a la situació pre-covid-19, durant l’estat d’alarma s’incrementa aquest tipus de desplaçaments un 49,73 %, durant el desconfinament baixa fins al 42,85 % i a partir de la nova normalitat se situa en el 39,39 %.

Quant a les persones que van desplaçar-se dos cops al dia, convé dir d’entrada que, en termes generals, aquesta casuística inclou tots els viatges del tipus feina-feina o estudi-estudi i no inclou cap més etapa en la seva mobilitat quotidiana. Abans de la declaració de l’estat d’alarma el nombre de persones que feien aquesta mena de desplaçaments diaris era 962.753, un 17,30 % de la població. Durant l’estat d’alarma aquesta xifra baixa als 830.898, un 15,02 % de la població. Durant el període de desconfinament aquesta xifra puja fins als 1.036.034 habitants, un 18,72 % de la població. I, finalment, durant la nova normalitat aquesta xifra es manté al voltant dels 1.008.772 habitants, un 19,06 % de la població. Cal assenyalar, per tant, que la caiguda d’aquest tipus de desplaçaments no és tan gran com en principi s’hauria esperat. En efecte, entre la situació pre-covid-19 i la declaració de l’estat d’alarma, hi ha un retrocés mitjà del 13,70 % de la població que es desplaça només dos cops al dia. Durant el període de desconfinament, no només es recuperen els desplaçaments sinó que fins i tot estan per sobre dels que hi havia abans de la covid-19, de manera que creixen un 7,61 % de mitjana diària. La nova normalitat confirma la tendència i, tot i les setmanes d’estiu, aquests desplaçaments augmenten un 4,78 % respecte a la situació pre-covid-19. La lectura que pot extreure’s d’aquestes dades és que per al conjunt de l’àmbit territorial del SIMMB el teletreball resulta limitat.

Malgrat les set setmanes més restrictives de confinament (estat d’alarma), el nombre de persones que cada dia es veuen obligades a desplaçar-se dos cops al dia és pràcticament idèntic sinó superior des del progressiu desconfinament i el retorn a la nova normalitat.

I, finalment, el gruix de persones que de manera habitual es desplacen dos o més cops al dia és el numèricament més predominant i, alhora, el que presenta uns canvis notables entre la situació anterior i la posterior a la incidència de la covid-19. Dins d’aquest darrer grup, s’inclouen tots aquells desplaçaments del tipus domicili-feina-domicili o domicili-estudi-domicili que afegeixen abans, després o entremig qualsevol altre desplaçament o desplaçaments addicionals: anar a comprar, visitar familiars, activitats de lleure, gestions personals i un llarg etcètera. Abans de la declaració de l’estat d’alarma, del total de població quantificada dins de la mostra per telefonia mòbil, fins a 2.950.857 habitants cada –99–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

dia feien de mitjana dos o més desplaçaments diaris, la qual cosa representava un 53,03 % de la població. Dels poc més de 5,5 milions d’habitants, gairebé 3 milions seguien el patró més nombrós de mobilitat. Així, una de cada dues persones duia a terme dos o més desplaçaments al llarg del dia de manera habitual.

Amb la declaració de l’estat d’alarma aquesta xifra va caure fins als 1.348.706 habitants, el 24,38 % de la població, és a dir, un de cada quatre habitants. A partir del progressiu desconfinament de la població aquesta xifra se situa en els 2.013.625 habitants de mitjana diària, el 36,39 % del total. Finalment, a partir de la nova normalitat aquesta xifra ascendeix fins a les 2.362.094 persones, un 44,64 % de la població. És, al capdavall, molt rellevant que el tipus de mobilitat més representativa −la de més de dos desplaçaments al dia− fos la que va patir una caiguda més forta. En efecte, entre la situació de pre-covid-19 i l’estat d’alarma, la disminució de la mobilitat fou del 54,29 %. Més de la meitat d’aquests més de dos desplaçaments diaris va desaparèixer de manera sobtada i perllongada durant les set setmanes de l’estat d’alarma. A partir del desconfinament la reducció fou del 31,76 %, això és, una tercera part dels desplaçaments d’aquest tipus seguien sense realitzar-se. Finalment, a partir del retorn a la nova normalitat, la caiguda respecte a la situació pre-covid-19 fou del 19,95 %.

Figura 6. Distribució setmanal mitjana del nombre de viatges diaris per persona i la seva variació percentual acumulada per nombre de viatges a l’àmbit territorial del SIMMB

–100–

Zero viatges

Un viatge

Dos viatges

Més de dos viatges

Font: Elaboració pròpia

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Més enllà d’aquesta anàlisi, podem realitzar una altra agrupació de dades en dues categories: totes les persones que no s’han desplaçat o només ho han fet un sol cop al dia (baixa mobilitat) i totes aquelles que s’han desplaçat dos o més cops al dia (alta mobilitat) (fig. 7). Els resultats obtinguts expliquen de manera molt clara el paper que ha jugat la declaració de l’estat d’alarma i com ha afectat la nova normalitat. Dels 5.564.189 habitants monitoritzats abans de la declaració de l’estat d’alarma, un 30 % només realitzava un o cap desplaçament al dia, mentre que el 70 % restant en realitzava dos o més. Amb la declaració de l’estat d’alarma aquesta tendència s’inverteix i durant les set setmanes que durà l’estat d’alarma el 60 % de la població realitzà un o cap desplaçament al dia, mentre que el 40 % restant, dos o més. De forma progressiva, durant les set setmanes que durà el desconfinament les xifres tendiren a igualar-se i un 45 % de la població només feia un o cap desplaçament mentre que el 55 % restant en feia dos o més. En darrer lloc, la nova normalitat sembla retornar a la situació pre-covid-19, tot i quedar encara una mica lluny. El 36 % de la població no es mou o només ho fa un cop al dia, mentre que el 64 % restant ho fa dos o més cops al dia. L’estat d’alarma va provocar un creixement del 103 % en la contenció de la mobilitat personal mentre que la gent obligada a desplaçar-se dos o més cops al dia va reduir-se un 44 %.

Figura 7. Distribució setmanal mitjana del nombre de viatges diaris per persona i la seva variació percentual acumulada per nombre de viatges, agrupada en baixa i alta mobilitat, a l’àmbit territorial del SIMMB Baixa mobilitat

Alta mobilitat

Font: Elaboració pròpia

3.2. Àrea metropolitana de Barcelona L’àrea metropolitana de Barcelona presenta una alta incidència de la mobilitat tant de viatges com de persones monitoritzada a través de la telefonia mòbil.

Constituïda per 36 municipis (fig. 8), si bé representa poc més del 8 % del total del territori del SIMMB, els seus 3,2 milions d’habitants aporten gairebé un 60 % del total de la seva població.

–101–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 8. Municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona segons la Llei 31/2010

Font: Elaboració pròpia

3.2.1. Viatges En termes generals, abans de la declaració de l’estat d’alarma, dins de l’àrea metropolitana de Barcelona es produïen 10.565.686 desplaçaments diaris a partir del seguiment de la telefonia mòbil. Amb la declaració de l’estat d’alarma, i durant aquell període, la xifra de desplaçaments va caure un 58,75 % i es va situar als 4.358.627. El desconfinament progressiu comportà una generalitzada recuperació de la mobilitat i, en relació amb la situació pre-covid-19, la caiguda fou del 32,40 %, amb una xifra mitjana de 7.141.966 desplaçaments diaris. La recuperació lligada a la nova normalitat fou lenta i, en relació amb la situació pre-covid-19, la caiguda implicà el 24,50 %, amb una xifra mitjana de 7.997.010 desplaçaments diaris. Així doncs, en general, l’àrea metropolitana de Barcelona va perdre una quarta part de la seva mobilitat diària en relació amb la situació prèvia a la pandèmia, és a dir, poc més de dos milions i mig de desplaçaments que no es realitzaren.

–102–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 9. Distribució percentual mitjana del nombre de desplaçaments diaris per distàncies recorregudes per municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona Escenari pre-covid-19

Escenari d’estat d’alarma

–103–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Escenari de desconfinament

Escenari de nova normalitat

Font: Elaboració pròpia –104–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Si analitzem el comportament de les dades segons les distàncies dels desplaçaments mitjançant la segmentació emprada més amunt, ara per a l’àrea metropolitana de Barcelona, i prenem com a punt de partida la situació prèvia a la declaració de l’estat d’alarma, tal com s’observa a la fig. 10, tots els desplaçaments cauen però a ritmes diferents. Així, durant la declaració de l’estat d’alarma, les distàncies recorregudes més curtes (de 500 m a 2 km i de 2 a 5 km) són les que, en termes percentuals, tenen una menor caiguda, de manera que se situen, respectivament, al 45 % i al 66 %. Per contra, la resta de distàncies (de 5 a 10 km, de 10 a 50 km, de 50 a 100 km i de més de 100 km) veuen reduïda la seva incidència per sobre del 75 %. A partir del desconfinament i del progressiu retorn a una major mobilitat, les diferències es redueixen progressivament i comencen a aproximar-se a la situació pre-covid-19, tot i que totes les dades tenen uns valors percentuals inferiors entre un 20 % i un 40 % en relació amb febrer del 2020. Finalment, és rellevant assenyalar que, amb la nova normalitat, totes les distàncies analitzades estan entre un 20 % i un 30 % per sota en relació amb febrer del 2020, llevat els desplaçaments més llargs (de 50 a 100 km i de més de 100 km), on no només s’ha retornat als valors mitjans del febrer del 2020, sinó que s’ha incrementat un 6 % en la mobilitat entre 50 i 100 km i un 31 % en la de més de 100 km. Tenint en compte l’extensió de l’àrea metropolitana de Barcelona i els efectes de la pandèmia, tal com ja s’ha sostingut més amunt, aquest increment de la mobilitat en aquestes distàncies pot estar relacionat amb noves pautes de residència en forma de trasllat a una segona residència ocasional que esdevé primera residència.

Figura 10. Evolució mitjana dels desplaçaments per distàncies recorregudes a l’àrea metropolitana de Barcelona

Font: Elaboració pròpia –105–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

3.2.2. Persones A partir del monitoratge a través de la telefonia mòbil, els resultats pel que fa al nombre de viatges que realitza la població de l’àrea metropolitana de Barcelona són altament explicatius de les variacions entre els quatre períodes estudiats. Tal com es pot apreciar de manera global als diferents gràfics de la fig. 11, abans de l’aparició de la covid-19, cadascun dels municipis metropolitans tenia més del 70 % de la seva població que cada dia realitzava dos o més viatges, mentre que el 30 % restant només en feia un o cap. Amb la declaració de l’estat d’alarma i l’aplicació de mesures de contenció de la mobilitat, aquesta tendència canvia de manera sobtada i només el 34 % de la població realitza dos o més viatges al dia, mentre que el 66 % restant només en realitza un o cap. El progressiu desconfinament de la població comporta un cert retorn als patrons de mobilitat anteriors. Durant les setmanes que s’aplicaren les diferents fases de desconfinament, a l’àrea metropolitana de Barcelona el 55 % de la població va tornar a fer dos o més viatges al dia, mentre que el 45 % restant només en feia un o cap. Finalment, amb la desaparició de les restriccions a la mobilitat, la nova normalitat va provocar que la xifra ascendís al 63 % entre els que fan dos o més viatges al dia i al 37 % entre els que només en fan un o cap. Aquestes xifres disten poc de la situació anterior a la declaració de l’estat d’alarma i la tendència sembla clara pel que fa a la recuperació dels valors inicials tot i els set punts percentuals que encara separen la nova normalitat de la situació pre-covid-19. És rellevant assenyalar les diferències en aquest sentit entre els municipis metropolitans. Tot i no disposar d’altra informació que la de la mobilitat per telefonia mòbil, hi ha dos aspectes que ajuden a entendre les asimetries detectades: la renda familiar disponible per municipi i la població ocupada resident en relació amb el sòl industrial municipal. En efecte, disposar de sòl industrial genera, a priori, una major dependència a desplaçaments entre el lloc de residència i el lloc de treball en tant que en la majoria dels casos la indústria requereix d’una major presencialitat laboral. D’altra banda, el nivell de renda és una variable suficientment significativa a l’hora de cartografiar la mobilitat.

Així, en termes generals, el nivell de renda està directament relacionat amb el grau de formació, de manera que, a més formació, més renda. Tot sembla indicar que les professions més formades poden compaginar millor el teletreball i de manera directa incidir en una reducció de la mobilitat per motius de feina.

Abans de la declaració de l’estat d’alarma, els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona en què feien més desplaçaments els seus habitants eren Castellbisbal, Gavà, Montcada i Reixac, el Papiol, el Prat del Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló i Santa Coloma de Gramenet.

En tots ells el conjunt de la població que cada dia realitzava dos o més viatges és superior al 75 % del total de desplaçaments municipals. Per contra, abans de la declaració de l’estat d’alarma, els municipis en què feien menys desplaçaments els seus habitants eren Barcelona, Begues, Cerdanyola del Vallès, Cervelló i Sant –106–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Cugat del Vallès. En aquests cinc més del 30 % dels desplaçaments diaris de la seva població són de cap o un viatge com a màxim. Aquests comportaments extrems es deuen als efectes de la morfologia urbana en la mobilitat municipal. Així, on hi ha una major concentració de teixit industrial i/o teixit urbà residencial de baixa densitat (edificacions aïllades) el nombre de desplaçaments diaris dels seus habitants serà més gran que en aquells municipis on hi ha una major concentració d’heterogeneïtat d’usos del sòl (complexitat) i una major densitat de població (compacitat). No és estrany que Castellbisbal i bona part dels següents municipis esmentats al primer llistat tinguin un caràcter marcadament industrial o importants bosses d’edificacions aïllades.

L’estat d’alarma manté una correlació forta amb aquests factors. En efecte, tot i la forta reducció generalitzada de la mobilitat arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona, els municipis que mantingueren valors superiors al 50 % de desplaçaments diaris de dos o més viatges foren Castellbisbal, Pallejà, el Papiol i Ripollet. Aquests quatre municipis presenten un paper rellevant en la indústria i la logística de distribució de mercaderies essencials per mantenir la cadena de subministrament, de manera que l’estat d’alarma els va afectar significativament poc. En canvi, a l’extrem diametralment oposat se situen municipis com ara Barcelona, Begues o Cervelló, que durant l’estat d’alarma mantingueren percentatges superiors al 70 % per a un o cap viatge diari.

De manera global, per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, abans de la declaració de la pandèmia, el 30 % dels viatges per persona i dia eren d’un o cap viatge, mentre que el 70 % restant en feien dos o més. Durant l’estat d’alarma el 66 % dels viatges per persona i dia eren d’un o cap viatge, mentre que el 34 % restant en feien dos o més. Durant el desconfinament es comença a constatar l’augment progressiu pel que fa al nombre de desplaçaments. El 45 % dels viatges per persona i dia eren d’un o cap, mentre que el 55 % restant en feien dos o més. Finalment, amb la nova normalitat el 37 % dels viatges per persona i dia eren d’un o cap, mentre que el 63 % restant en feien dos o més.

Així, entre la situació pre-covid-19 i l’escenari de nova normalitat, la diferència ja només és de 7 punts percentuals, cosa que confirma un retorn cap al període previ, tot i que amb l’aparició de nous fenòmens com ara el teletreball amb capacitat per contenir el nombre de viatges per persona i dia.

3.3. Ciutat de Barcelona Aquest darrer apartat de resultats se centra en el municipi de Barcelona. Tant les dades del MITMA com les de l’Ajuntament de Barcelona es desagreguen en deu districtes, la qual cosa permet una millor interpretació dels resultats a nivell inframunicipal. D’entrada, resulta rellevant assenyalar que, gràcies a aquest grau de detall, es poden extreure unes anàlisis molt més afinades en contraposició a territoris més extensos com els revisats fins ara, on la interpretació de les dades per telefonia mòbil és més complexa en tant que s’ha de fer –107–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 11. Distribució percentual mitjana del nombre de viatges per persona diaris per municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona Escenari pre-covid-19

Escenari d’estat d’alarma

–108–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Escenari de desconfinament

Escenari de nova normalitat

Font: Elaboració pròpia

–109–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

mitjançant resultats més homogenis que no permeten copsar diferències dins d’un mateix municipi. D’acord amb les dades padronals del 2021, el volum demogràfic actual de la ciutat de Barcelona supera els 1,6 milions d’habitants, llindar que va assolir en el període recent el 2006 i del qual només ha baixat un any (el 2007).

3.3.1. Viatges Abans de la declaració de la pandèmia produïda per la covid-19, dins de la ciutat de Barcelona es realitzaven al voltant de 5,7 milions de viatges al dia.

Durant la declaració de l’estat d’alarma, ateses les restriccions de mobilitat que va comportar, la xifra de desplaçaments cau fins als 1,9 milions de viatges, un 65 % menys de l’habitual. Setmanes després, amb l’inici del desconfinament, a la ciutat de Barcelona es generen 3,3 milions de viatges, un 42 % menys de l’habitual. Finalment, a partir de l’anomenada nova normalitat, la xifra de viatges diaris inicia una lenta recuperació fins arribar als 3,9 milions de viatges diaris, una xifra de desplaçaments encara un 32 % inferior als nivells habituals d’abans de la covid-19. Els mapes tridimensionals de la fig. 12 mostren com era la mobilitat abans de l’inici de la pandèmia i com va caure durant el període de màximes restriccions durant l’estat d’alarma.

Figura 12. Distribució del nombre de desplaçaments abans de la covid-19 i durant l’estat d’alarma per districtes de la ciutat de Barcelona Escenari pre-covid-19

Escenari d’estat d’alarma

Font: Elaboració pròpia –110–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Tal com s’ha pogut constatar al llarg dels apartats de resultats anteriors, el retrocés de la mobilitat a partir de la declaració de l’estat d’alarma és notable a tots els territoris analitzats. La ciutat de Barcelona no n’és una excepció. El rellevant a assenyalar és la diferència en la intensitat de la caiguda de la mobilitat segons el districte. Les fig. 12 i 13 evidencien que no tots els districtes de la ciutat de Barcelona responen de la mateixa manera a uns canvis tan sobtats com els produïts per la pandèmia de la covid-19. En efecte, els districtes vertebrats per l’avinguda Diagonal tenen capacitat per reduir substancialment la seva mobilitat. En canvi, a ambdues perifèries −nord i sud− la capacitat per contreure la mobilitat en forma de viatges/dia és molt més baixa. Així, mentre que Ciutat Vella, les Corts, l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi van arribar a reduir al seva mobilitat diària més del 70 %, Horta-Guinardó i Nou Barris només van contreure la seva mobilitat al voltant d’un 45 %. Diversos factors poden explicar aquests divergències: – L’Eixample i Ciutat Vella són els districtes que acumulen un major percentatge de sòl terciari i de serveis. Aquest tipus de sòl, en forma d’oficines, hotels i altres serveis com ara la restauració, respon als sectors que es van veure més afectats durant l’estat d’alarma en tant que aturaren la seva activitat i, per tant, la mobilitat que genera.

– Sarrià-Sant Gervasi i les Corts són els districtes amb un nivell de renda familiar disponible més elevada de la ciutat. El nivell de renda, directament relacionat amb el nivell de formació i a l’accés a llocs de feina amb més capacitat per adaptar-se al teletreball, fan d’aquests dos districtes els de més capacitat d’autocontenció de la mobilitat durant l’estat d’alarma.

– Nou Barris i Horta-Guinardó són els districtes amb un nivell de renda familiar disponible més baix de la ciutat. Per la mateixa raó que al punt anterior, nivells de renda baixos generen l’accés a llocs de feina amb menys capacitat per adaptar-se al teletreball en tant que molt sovint es tracta de treballadors essencials del sector industria, logística i serveis.

– Finalment, la resta de districtes mostren un resultat de perfil mig, allunyant-se tant de la forquilla dels districtes que redueixen molt la seva mobilitat com dels que la redueixen poc. En termes de cohesió social, aquests quatre districtes presenten un teixit més heterogeni, la qual cosa fa reduir substancialment les diferències en termes globals.

3.3.2. Persones Pel que fa al nombre de viatges que realitza la població de Barcelona, és realment significatiu l’efecte immediat i substancial de la pandèmia en el nombre de persones que no es desplacen cap cop al dia (durant les 24 h del dia el telèfon mòbil rep la senyal del mateix BTS), les que ho fan només un cop al dia (desplaçament de molt curta distància), les que ho fan dos cops al dia i les que ho fan més de dos cops. Les xifres totals de les persones que es mouen són pràcticament les mateixes, –111–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Figura 13. Variació de la mobilitat diària durant l’estat d’alarma per districtes de la ciutat de Barcelona

Font: Elaboració pròpia

però els quatre grups es modifiquen ostensiblement. Així, abans de la declaració de la pandèmia produïda per la covid-19, 455.758 persones no realitzaven cap desplaçament al dia (28 % de la població no es movia de casa), 48.586 persones només en feien un (3 %), 274.887 persones en feien dos (17 %) i 832.867 persones en feien més de dos (52 %). Amb la declaració de l’estat d’alarma i l’obligatorietat del confinament de la població, les xifres es van capgirar de sobte: 1.028.806 persones passen a no realitzar cap desplaçament al dia (66 %), 65.800 només en fan un (4 %), 181.452 en fan dos (12 %) i 283.105 en fan més de dos (18 %).

Si abans de la declaració de la pandèmia, el 32 % de la població de Barcelona no sortia de casa o només ho feia un cop i el 68 % restant en sortia dues o més vegades, l’estat d’alarma provoca que el 71 % es tanqui a casa o només surti un cop i que el 29 % restant segueixi desplaçant-se dues o més vegades diàriament.

Novament, la variació per districtes és reveladora. La fig. 14 evidencia com alguns districtes contenen molt els desplaçaments dels seus habitants, mentre que d’altres presenten una reducció molt menor a la mitjana en tant que la necessitat de desplaçar-se (bàsicament a treballar) és significativament més elevada i amb poc marge per aplicar el teletreball. Així, els habitants d’Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc van tenir un increment per sobre de la mitjana de la ciutat pel que fa al nombre de desplaçaments –112–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Font: Elaboració pròpia

Figura 14. Variació dels viatges per persona i dia durant l’estat d’alarma per districtes de la ciutat de Barcelona

per persones i dia durant la pandèmia de la covid-19. Per contra, la població de Ciutat Vella, les Corts, l’Eixample, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, va poder reduir molt per sota de la mitjana de la ciutat el nombre de desplaçaments per persona i dia durant la pandèmia de la covid-19.

4. Discussió i conclusions A les tres escales estudiades es constata una reducció global de la mobilitat amb l’estat d’alarma d’acord amb les dades de telefonia mòbil. En el cas de l’àmbit territorial del SIMMB, la contracció és de gairebé la meitat, ja que es passa de 22,3 milions de desplaçaments diaris a 11,5; a l’àrea metropolitana, la reducció és de gairebé el 60 %, mentre que a la ciutat és d’un 65 %. Alhora, globalment als tres nivells estudiats es registra un canvi en les proporcions de la baixa mobilitat (un o cap viatge al dia) i de l’alta mobilitat (dos o més viatges al dia). Així, a la ciutat de Barcelona es capgiren les proporcions: la baixa mobilitat representava poc més del 30 % i l’alta mobilitat gairebé el 70 % abans de la covid-19 i la irrupció de la pandèmia provoca passar al 71 % i 29 %, respectivament. A l’àrea metropolitana i a l’àmbit territorial de la SIMMB aquest –113–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

capgirament no és total, tot i que també s’inverteixen els termes, respectivament, d’un 30/70 % a un 66/44 % en el primer cas i d’un 30/70 % a un 60/40 % en el segon cas. Per tot plegat, es pot sostenir que les tendències generals són les mateixes, però les xifres difereixen lleugerament en funció de l’escala. En tot cas, molts altres territoris arreu del món han patit variacions similars, tal com autors com ara Aparicio (2020), Brinchi et al. (2020), Chan et al. (2020) o Casa Nova et al. (2021), entre d’altres, també han fet palès en llurs recerques.

En el cas de l’àmbit del SIMMB, s’ha demostrat que, a mesura que s’incrementa la distància dels desplaçaments, la nova normalitat ha implicat un ràpid retorn a la situació pre-covid-19, que no s’observa tant en els desplaçaments curts. Això podria estar correlacionat amb persones que s’han desplaçat a municipis rurals, però que alguns dies segueixen havent d’acudir al seu lloc de treball, mentre que la resta de la setmana poden teletreballar. Aquesta mena de dinàmica estaria oposada a l’èxode rural tradicional i es vincularia a la cerca de nous entorns més saludables de vida, en la línia de la contra urbanització (Berry, 1976). Es podria correlacionar amb l’estadística de variacions residencials del padró, tot i que tampoc és segur que les persones que s’han desplaçat hagin canviat la seva adscripció padronal. En tot cas, es tracta d’una dinàmica de la qual s’ha parlat força a Catalunya recentment (Paül i Giménez-Capdevila, 2022).

Al nivell dels municipis pertanyents a l’àrea metropolitana de Barcelona i dels districtes de la capital, s’han evidenciat les diferències de mobilitat detectades per telefonia mòbil que tenen a veure amb la renda, però també amb el tipus d’activitat econòmica predominant a cada unitat territorial. El diferencial territorial en els efectes de la covid-19 en la mobilitat ja s’havia evidenciat per part de Checa et al. (2020) i Nel·lo (2021) a Barcelona fent ús de les validacions dels títols de transport públic. Aquesta recerca confirma aquest comportament amb una font diferent.

En aquest punt, aquest article demostra que els grups més vulnerables no han pogut participar en la flexibilitat laboral (teletreball) que s’ha tendit a implantar en temps pandèmics (Alberich, 2021). En aquest sentit, es pot sostenir que l’extensió del teletreball és un nou mecanisme de segregació socioeconòmica.

Com a valoració final, convé subratllar que la divisió territorial per districtes és valuosíssima en territoris densament poblats, com en el cas de Barcelona. A mesura que ens allunyem d’aquesta dimensió urbana, qualsevol anàlisi només es pot fer a escala municipal, atès que municipi i districte censal són gairebé sempre coincidents i la monitorització dels desplaçaments per telefonia mòbil no s’ha realitzat en base a seccions censals. En el cas de la ciutat de Barcelona, el fet de disposar de fins a deu districtes censals que són, a més, coincidents amb els districtes administratius de la ciutat, ha permès realitzar correlacions espacials significatives.

En definitiva, la mobilitat no ha estat una excepció en la incidència social general que ha tingut la pandèmia de la covid-19 en la vida de les persones.

En aquest sentit, aquest article ha explotat per primera vegada les dades del –114–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

MITMA de monitorització dels desplaçaments a partir dels telèfons mòbils. Tant és així que no només resulten significatius els resultats obtinguts, sinó també el desenvolupament d’una nova metodologia per avaluar la mobilitat: les dades derivades de l’ús de la telefonia mòbil. Això és coherent amb les recerques prèvies d’autors com ara Benítez (2019), Grantz et al. (2020) i Kishore et al. (2020).

Si bé aquest treball és un primer punt de partida, el potencial d’anàlisi d’aquestes dades deixa obertes diverses línies de recerca futures. Per exemple, es poden correlacionar amb d’altres variables que no s’han tingut en compte en aquest estudi, com ara el repartiment modal entre transport públic i vehicle privat, una possible mesura del turisme a través d’una monitorització específica de telèfons mòbils en mode d’itinerància (roaming), etc. Alhora, s’han apuntat algunes correlacions amb les morfologies urbanes, però sens dubte es podria anar encara molt més enllà.

Bibliografia Alberich, Joan (2021). “Tendències en l’ocupació. Teletreball”, dins: Jesús Burgueño [ed.]. La nova Geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 113-125.

American Public Transportation Association (2020). Public Transit Safety During the COVID-19 Pandemic. https://www.apta.com/wp-content/uploads/APTA-Brief-Safety-DuringPandemic-July-2020.pdf (consultat 27/03/2022).

Aparicio, Ángel (2020). “Lecciones del COVID-19 para futuras soluciones de movilidad”.

Revista de Obras Públicas, núm. 3621, p. 34-39.

Asociación Española del Transporte (2021). Impacto del COVID-19 en la movilidad urbana en España. Lecciones aprendidas. Madrid: Asociación Española del Transporte.

Benítez, Carolina [ed.] (2019). Cómo aplicar Big Data en la planificación del transporte urbano. El uso de datos de telefonía móvil en el análisis de la movilidad. Washington: Banco Interamericano de Desarrollo. https://publications.iadb.org/es/como-aplicar-big-data-en-laplanificacion-del-transporte-urbano-el-uso-de-datos-de-telefonia-movil (consultat 27/03/2022).

DOI: http://dx.doi.org/10.18235/0002009 Berry, Brian J. L. (1976). Urbanization and Counter-Urbanization. Beverly Hills: SAGE. Brinchi, Stefano; Stefano Carrese; Ernesto Cipriani; Chiara Colombaroni; Umberto Crisalli; Gaetano Fusco; Andrea Gemma; Natalia Isaenko; Livia Mannini; Sergio Maria Patella; Marco Petrelli (2020). “On Transport Monitoring and Forecasting During Covid-19 Pandemic in Rome”. Transport and Telecommunication Journal, vol. 21, núm.

4, p. 275-284. DOI: https://doi.org/10.2478/ttj-2020-0022 Burgueño, Jesús (2021). “El territori de Catalunya s’organitza en... regions sanitàries?”, dins: Jesús Burgueño [ed.]. La nova Geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 51-65.

Casa Nova, António; Paulo Ferreira; Dora Almeida; Andreia Dionísio; Derick Quintino (2021). “Are Mobility and COVID-19 Related? A Dynamic Analysis for Portuguese Districts”. Entropy, vol. 23, núm. 6. DOI: https://doi.org/10.3390/e23060786 Chan, Ho-Yin; Anthony Chen; Wei Ma; Nang-Ngai Sze; Xintao Liu (2020). “COVID-19, Community Response, Public Policy, and Travel Patterns: A Tale of Hong Kong”. Transport Policy, vol. 106, p. 173-184. DOI: https://doi.org/10.1016/j.tranpol.2021.04.002 Chang, Serina; Emma Pierson; Pang Wei Koh; Jaline Gerardin; Beth Redbird; David Grusky; Jure Leskovec (2021). “Mobility Network Models of COVID-19 Explain –115–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 85-116 Jordi Martín i Oriol La mobilitat personal a Barcelona durant la crisi sanitària de la covid-19: anàlisi a tres escales

Inequities and Inform Reopening”. Nature, núm. 589, p. 82-87. DOI: https://doi. org/10.1038/s41586-020-2923-3 Checa, Joan; Jordi Martín; Joan López; Oriol Nel·lo (2020). “Los que no pueden quedarse en casa: movilidad urbana y vulnerabilidad territorial en el área metropolitana de Barcelona durante la pandemia COVID-19”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm.

87. DOI: https://doi.org/10.21138/bage.2999 Chu, Derek K.; Elie A. Akl; Stephanie Duda; Karla Solo; Sally Yaacoub; Holger J. Schünemann (2020). “Physical Distancing, Face Masks, and Eye Protection to Prevent Person-to-Person Transmission of SARS-CoV-2 and COVID-19: A Systematic Review and Meta-Analysis”. The Lancet, vol. 395, núm. 10242, p. 1973-1987. DOI: https://doi. org/10.1016/S0140-6736(20)31142-9 Gómez Martínez, Fernando (s. d.). Loxodromía y ortodromía, dos trayectorias possibles. https://www.geografiainfinita.com/2018/04/loxodromia-y-ortodromia/ (consultat 27/03/2022).

Grantz, Kyra H.; Hannah R. Meredith; Derek A. T. Cummings; C. Jessica E. Metcalf; Bryan T. Grenfell; John R. Giles; Shruti Mehta; Sunil Solomon; Alain Labrique; Nishant Kishore; Caroline O. Buckee; Amy Wesolowski (2020). “The Use of Mobile Phone Data to Inform Analysis of COVID-19 Pandemic Epidemiology”. Nature Communications, vol. 11, núm. 4961. DOI: https://doi.org/10.1038/s41467-020-18190-5 Jefatura del Estado (2020). “Real Decreto-ley 10/2020, de 29 de marzo, por el que se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras por cuenta ajena que no presten servicios esenciales, con el fin de reducir la movilidad de la población en el contexto de la lucha contra el COVID-19”. Boletín Oficial del Estado, núm. 87, p. 27629-27636.

Kishore, Nishant; Mathew V. Kiang; Kenth Engø-Monsen; Navin Vembar; Andrew Schroeder; Satchit Balsari; Caroline O. Buckee (2020). “Measuring Mobility to Monitor Travel and Physical Distancing Interventions: A Common Framework for Mobile Phone Data Analysis”. The Lancet Digital Health, vol. 2, núm. 11. DOI: https://doi.org/10.1016/ S2589-7500(20)30193-X Ministerio de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática (2020). “Real Decreto 463/2020, de 14 de marzo, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19”. Boletín Oficial del Estado, núm. 67, p. 25390-25400.

Nel·lo, Oriol (2021). “Epíleg. Cinc reptes territorials per a la Catalunya postcovid”, dins: Jesús Burgueño [ed.]. La nova Geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 421-434.

Paül, Daniel; Francisco López Palomeque (2021). “El turisme, recuperació o canvi de model”, dins: Jesús Burgueño [ed.]. La nova Geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 189-202.

Paül, Valerià; Rafael Giménez-Capdevila (2022). “Una Geografia catalana en temps de crisis”, dins: La Geografía española actual: estado de la cuestión. Madrid: Asociación Española de Geografía, p. 385-411.

Secretaría de Estado de Infraestructuras, Transporte y Vivienda (2019). Estudio de la movilidad interprovincial de viajeros aplicando la tecnología Big Data. Madrid: Secretaría de Estado de Infraestructuras, Transporte y Vivienda.

Secretaría de Estado de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana (2020). Análisis de la movilidad en España con tecnología Big Data durante el estado de alarma para la gestión de la crisis del COVID-19. Madrid: Secretaría de Estado de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana.

Trillo-Santamaría, Juan Manuel; Roberto Vila-Lage; Valerià Paül (2022). “Are Internal Borders Gaining Momentum? A Territorial Reading of Spain’s Covid-19 Crisis Management”, dins: Veronique Molinari; Pierre-Alexandre Beylier [ed.]. COVID-19 in Europe and North America: Policy Responses and Multi-Level Governance. Berlin: De Gruyter Oldenbourg, p.

123-150. DOI: https://doi.org/10.1515/9783110745085-006 –116–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 117-140 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 09/02/2022 ‒ Data d’acceptació: 02/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.221

El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals Joan Carles Membrado-Tena

Departament de Geografia Universitat de València joan.membrado@uv.es https://orcid.org/0000-0001-6961-1449

Resum En aquest article s’analitzen topònims de ciutats actuals (de més de 20.000 habitants) del País Valencià. Per a l’anàlisi toponímica la lingüística és ben necessària, però aquesta ha de ser complementada per l’observació dels trets del paisatge, que és crucial a l’hora de trobar o triar l’origen més plausible d’un topònim, especialment si és opac. Els topònims del passat s’interpreten en aquest article des de dues perspectives: l’observació dels trets del paisatge, d’una banda, i la filologia, de l’altra. Aquesta anàlisi multimètode proporciona resultats més fiables. Els principals resultats revelen que els noms prellatins de ciutats valencianes actuals deriven de trets naturals del paisatge, mentre que els noms llatins i posteriors es refereixen principalment a trets culturals del paisatge. Els topònims són una de les fonts més valuoses per a explicar les preocupacions de la societat del passat.

Paraules clau: toponímia, paisatge natural, paisatge cultural, llengua, Pais Valencià.

Resumen: El paisaje del pasado a través de topónimos urbanos valencianos actuales En este artículo se analizan topónimos de ciudades actuales (de más de 20.000 habitantes) del País Valenciano. Para el análisis toponímico la lingüística es necesaria, pero esta tiene que ser complementada por la observación de los rasgos del paisaje, que es crucial a la hora de encontrar o elegir el origen más plausible de un topónimo, especialmente si es opaco. Los topónimos del pasado se interpretan en este artículo desde dos perspectivas: la observación de los rasgos del paisaje, por un lado, y la filología, por otro. Este análisis multimétodo produce resultados más fiables. Los principales resultados revelan que los nombres prelatinos de ciudades valencianas actuales derivan de rasgos naturales del paisaje, mientras que los nombres latinos y posteriores se refieren principalmente a rasgos culturales del paisaje. Los topónimos son una de las fuentes más valiosas para explicar las preocupaciones de la sociedad del pasado.

Palabras clave: toponimia, paisaje natural, paisaje cultural, lengua, País Valenciano.

–117–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Abstract: The Landscape of the Past in Contemporary Valencian Urban Placenames This paper analyses placenames of present-day towns (bigger than 20,000 inhabitants) in the Valencian Country. In order to carry out the aforementioned toponymical analysis, the linguistic approach must necessarily be complemented by observation of landscape features, which is crucial when finding or choosing the most plausible origin of a placename, especially if it is an obscure one. Placenames from the past are here examined by using a two-fold perspective: on the one hand, observation of landscape features and, on the other, close attention to the linguistic features of placenames. This multi-methodological analysis produces more reliable results: these unearth that pre-Latin names of Valencian towns derive from natural features of the landscape, whereas Latin placenames and later nomenclatures mainly refer to cultural features of the landscape, thus unveiling the extent to which placenames are to be regarded as one of the most valuable sources for explaining past social concerns.

Keywords: natural landscape, cultural landscape, language, Valencian Country.

* * *

1. Introducció La toponímia és una disciplina de síntesi en la qual convergeixen la geografia –­el paisatge– amb la història i la lingüística (Zelinsky, 1997; Tort, 2001). Quant al lligam geogràfic de la toponímia, la designació dels llocs és una de les primeres activitats que fa l’ésser humà en poblar qualsevol entorn natural (Tilley, 1994). Per a una millor gestió, la majoria dels trets significatius d’un paisatge natural han sigut etiquetats amb noms pels colons des de ben antic. D’altra banda, l’anàlisi del paisatge posa de manifest com l’ésser humà transforma els llocs naturals en llocs culturals, i quan un paisatge natural esdevé cultural, designar-lo –posar-li nom– és també una de les primeres activitats humanes.

Diversos autors han investigat la interrelació entre els topònims i els trets del paisatge, com ara Sousa i García-Murillo (2001) o Penko Seidl i Golobič (2018).

Un topònim és sempre un nom propi referencial, és a dir, un nom propi que es refereix a un lloc: una referència geogràfica. Però més enllà d’aquest sentit referencial, tot topònim deriva d’un nom comú i, per tant, té un valor semàntic, que sol descriure una característica natural o cultural del paisatge.

Els topònims tendeixen a perdurar en el temps, fins i tot quan el paisatge que descriuen ha canviat i la llengua en la qual es va crear el nom ja no s’hi parla.

Són molts els estudis que analitzen i discuteixen les dimensions geogràfiques o paisatgístiques dels topònims, com ara els de Tuan (1961, 1991), Gelling (1993), Zelinsky (2002), Rosselló (2004, 2009), Conedera et al. (2007), Sousa et al. (2010), Jordan (2012), Tort i Sancho (2014), Penko Seidl et al. (2015), –118–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Membrado-Tena i Iranzo (2017, 2018), Membrado-Tena i Fansa (2020) o Membrado-Tena (2015, 2021).

Una de les virtuts de la perdurabilitat de la toponímia és que permet la reconstitució virtual dels paisatges naturals o culturals. La toponímia és, per tant, una font documental històrica de gran valor, ja que revela la transformació dels paisatges. Sauer (1956) considera que els topònims són la quarta dimensió de la geografia (l’expressió del temps), perquè el seu estudi contribueix a la reconstrucció dels paisatges històrics. Litton (1968) va ser un dels primers estudiosos a utilitzar la toponímia com a eina per a estudiar i comprendre els canvis en el paisatge. Per a Riesco (2010), l’anàlisi diacrònica dels topònims és la forma d’entendre l’evolució d’un paisatge secular que ja no existeix. Altres estudiosos han escrit sobre la longevitat dels topònims i la resistència d’aquests als canvis lingüístics, com ara Thornton (1997) o Kadmon (2000).

Els topònims actuals poden ser transparents (intel·ligibles en la llengua actual del lloc) o opacs (inintel·ligibles a causa d’un canvi cultural i lingüístic).

Quasi tots els topònims tradicionals són opacs, per la qual cosa cal una anàlisi etimològica adequada per a descobrir-ne el contingut semàntic. Per a tal fi, la toponímia s’ajuda d’altres ciències, generalment la lingüística, per a estudiar els prefixos, sufixos i arrels que componen el topònim. A més, per a esbrinar la semàntica de topònims opacs, cal fer servir fonts històriques i, sobretot, cal observar el paisatge des d’una perspectiva geogràfica.

Alguns topònims funcionen com a importants –a voltes únics– documents històrics sobre la dinàmica del paisatge, però també sobre qualsevol estructura econòmica, social, política i cultural d’un territori (Penko Seidl, 2019). Com ja s’ha dit, un topònim sol sobreviure als canvis paisatgístics o culturals (inclosa la llengua), i continua sent útil a escala referencial, encara que perda el seu valor semàntic. La durabilitat del topònim és convenient per als residents locals, ja que ajuda a evitar que accidents geogràfics pròxims però similars es diguen de la mateixa manera. També es podrien utilitzar sinònims per a anomenar trets similars d’un paisatge que són veïns entre si, però una llengua no sempre té tantes paraules per a designar el mateix o similar significat d’un tret del paisatge i, per això, és útil conservar els topònims antics encara que siguen inintel·ligibles (només com a referències). Això permet crear sinònims opacs (a partir d’altres llengües) i evita ambigüitat i malentesos. La perdurabilitat de la toponímia no solament és útil perquè els colons evitaren l’homonímia, sinó també perquè els estudiosos moderns poden analitzar aquests noms antics i recuperar-ne la geografia física i humana dels paisatges que designaven.

Moltes persones estudioses han intentat desentranyar el significat dels topònims opacs amb la sola ajuda de la lingüística, i han plantejat teories que poden estar o no relacionades amb l’entorn geogràfic del lloc estudiat. Per a desentranyar la semàntica dels topònims opacs cal fer servir un mètode en el qual els trets lingüístics siguen validats pels geogràfics (i per les fonts històriques si n’hi ha).

L’objectiu principal d’aquest article és fer palès el paper fonamental del paisatge –119–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

–juntament amb la lingüística (i la història)– per als estudis de toponímia quan es tracta de topònims no transparents. Si una persona estudiosa té dos o més teories diferents sobre l’origen d’un topònim opac, cal tenir en compte els trets del paisatge per a triar-ne la interpretació més plausible.

A més de tractar els topònims corresponents a les poblacions valencianes actuals (amb més de 20.000 habitants), el segon objectiu del nostre estudi de cas és aprofundir en la seua anàlisi toponímica. Encara que alguns treballs individuals i generals s’han ocupat dels topònims valencians en general i, particularment, dels topònims urbans, cal revisar o plantejar noves propostes sobre aquests, ja que les teories etimològiques clàssiques –en alguns casos– poden ser discutibles i solen ser discutides.

Quant a l’estructura de l’article, després d’explicar la metodologia (anàlisi toponímica basada en la lingüística i en l’observació del paisatge) i l’estudi de cas (ciutats valencianes actuals amb el llindar demogràfic indicat), passem a mostrar els resultats, que són posteriorment discutits i que ens revelen certs patrons de prevalença quant a l’origen toponímic (tret natural o tret cultural del paisatge) que difereixen entre ciutats d’origen prellatí i postllatí.

2. Mètode i estudi de cas En aquest treball utilitzem un mètode d’anàlisi en el qual l’enfocament lingüístic ha de ser validat pels trets naturals (físics) o culturals (arqueològics) del paisatge. Cap topònim s’estudia ací des d’una única perspectiva: l’observació dels trets del paisatge es recolza en una interpretació filològica plausible i viceversa. Aquest mètode complementari permet obtenir resultats més fiables des de qualsevol perspectiva. Per tant, la metodologia es basa, en primer lloc, en els estudis lingüístics dels erudits; en segon lloc, en l’observació i interpretació del paisatge; i en tercer lloc, en una síntesi de tots dos per a acceptar les hipòtesis etimològiques ja propostes o per a crear-ne de més plausibles. El grau d’opacitat lingüística dels topònims depén de dos factors principals per al nostre cas d’estudi. D’una banda, de l’antiguitat: els topònims prellatins –que poden ser d’origen ibèric o indoeuropeu prellatí– són els més opacs; de l’altra, de l’afinitat amb les llengües llatines: la toponímia àrab –tot i ser més recent que la llatina– és més difícil de capir per la distància lingüística i pel fet que menys persones estudioses l’han tractada.

El nostre cas d’estudi es refereix al País Valencià. En aquest treball s’ha analitzat una mostra toponímica que replega tots els topònims de municipis de més de 20.000 habitants, d’acord amb les dades de l’INE (2021). S’ha triat la figura administrativa de municipi perquè aquests solen estar millor documentats toponímicament (Tort, 2000). S’han escollit aquells municipis que tinguen més de 20.000 habitants perquè les persones estudioses solen prioritzar-ne l’anàlisi –120–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Font: Elaboració pròpia

Figura 1. Ubicació dels 65 topònims analitzats

dels més grans pel seu valor d’identificació per a més persones. No hem triat la barrera dels 10.000 habitants –que se sol prendre com a llindar entre poble i ciutat– perquè ciutats valencians (de més de 10.000 habitants) n’hi ha un –121–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

centenar i de més de 20.000 habitants n’hi ha 65, que ja ens sembla una mostra bastant significativa.

El territori valencià comptava, per tant, amb 65 municipis de més de 20.000 habitants el 2020 (fig 1). A partir d’estudis toponímics anteriors –com ara els de Coromines (1989-1997), Barceló (2010), Membrado (2012, 2015, 2018, 2021), Membrado i Iranzo (2017, 2018) o Membrado i Fansa (2020)– s’ha creat una taxonomia en funció de l’origen historicolingüístic de cada topònim, que pot ser de quatre tipus: prellatí, llatí (clàssic o tardà), àrab i català/ valencià. Per a entendre la divisió en aquests quatre grups lingüístics cal comprendre la història lingüística del País Valencià, a la qual ens referirem tot seguit breument.

Durant el segon mil·lenni a. de C. i fins al segle vi a. de C., pobladors probablement indoeuropeus (si tenim en compte alguns topònims antiquíssims valencians actuals que són d’origen indoeuropeu) van desenvolupar la metal·lúrgia i l’agricultura en tot el territori actual de València. Cap al segle vi a. de C., la cultura i la llengua ibèriques (si tenim en compte alguns topònims antics valencians actuals que són d’origen ibèric) es van estendre per la zona costanera mediterrània entre Llenguadoc i Andalusia, incloent-hi les actuals ciutats valencianes com Sagunt (Saguntum, Arse), Llíria (Edeta, *Iliria), Xàtiva (Saitabis) o Elx (Ilici).

La Segona Guerra Púnica (218-201 a. de C.) es va iniciar després de l’atac del cartaginés Hanníbal a Saguntum, ciutat aliada dels romans, i va suposar un punt d’inflexió en el domini ibèric i l’inici de la llatinització a les terres de l’actual València. S’hi van fundar colònies romanes noves de trinca, com ara Valentia (València) el 138 a. de C. (Baydal, 2018). Valentia seria el primer topònim conegut pròpiament llatí, ja que fins a aquell moment els topònims eren bé indoeuropeus prellatins o bé ibèrics.

Com a conseqüència de la dominació romana, els habitants de l’actual País Valencià van anar abandonant la llengua ibèrica i adoptant el llatí, però quan els àrabs van conquistar la Península Ibèrica (711-714) i es van ensenyorir de la major part del territori anomenat al-Àndalus (dit així per la confusió entre els vàndalus (àndalus) nord-africans i els visigots hispans, pobles tots dos germànics amb la mateixa fesomia per als àrabs i per als seus aliats amazics). Això va produir un nou canvi cultural que va suposar el pas gradual del llatí a l’àrab anomenat andalusí. Durant alguns segles convisqué el llatí tardà amb l’àrab i es crearen topònims de tots dos tipus, però progressivament l’àrab esdevingué la llengua dominant.

Uns segles més tard, el rei cristià d’Aragó Jaume I va conquistar les terres valencianes (1232-1245) i va fundar el Regne de València. El predomini numèric inicial dels colons catalans sobre els aragonesos explica que el català –conegut també com a valencià a partir del segle xv– es convertira en la llengua oficial de València (Furió, 1995). Després de més de quatre segles i mig de Regne de València, el 1707 la dinastia dels Borbons va imposar les lleis castellanes i la –122–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

llengua castellana com a única llengua oficial de València. Malgrat segles de prohibició, el català/valencià continuava viu en aquest territori quan el Regne d’Espanya va esdevenir un estat democràtic el 1977. Hui totes dues llengües –valencià i castellà– són oficials i el valencià, a més, és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

Els resultats de la nostra investigació es mostren a les taules 1 (noms prellatins), 2 (llatins), 3 (àrabs) i 4 (catalans) on s’assenyala el topònim analitzat, el tipus de paisatge (natural o cultural) i els trets generals i específics de cada paisatge.

Entre els trets generals de paisatges naturals trobem l’aigua, el relleu i la flora, i entre els trets generals de paisatges culturals els assentaments de població, els edificis defensius, les infraestructures, els noms de persona i de personatges de la religió i els noms agrícoles.

3. Resultats En aquesta secció descrivim l’origen historicolingüístic i el contingut semàntic d’aquests 65 topònims, segons el mètode descrit anteriorment. Els resultats es mostren a les taules 1, 2, 3 i 4, organitzades segons l’origen historicolingüístic (prellatí, llatí, àrab i català/valencià). Els resultats també es mostren cartogràficament a les fig. 2, 3, 4 i 5, organitzades de nou segons l’origen historicolingüístic.

Per a ordenar aquesta anàlisi hem dividit els paisatges que descriuen els topònims en naturals i culturals. Al seu torn, els paisatges naturals els hem dividit en aquosos, orogràfics i vegetals, i els culturals en defensius, poblacionals, infraestructures, antropònims (noms de persona i noms de personatges de la religió) i agrícoles. Val a dir que els antropònims, quasi sempre, fan referència en el seu origen a assentaments poblacionals de caràcter agrícola.

Seguint la literatura principalment d’autors com ara Coromines (19891997), Barceló (2010), Membrado-Tena (2012, 2015, 2018, 2021), Membrado i Iranzo (2017, 2018) i Membrado i Fansa (2020), s’ha dut a terme una anàlisi dels antecedents semàntics i lingüístics dels 65 noms de poblacions valencianes de més de 20.000 anys. Trobem que hi ha 19 noms prellatins, 22 llatins, 16 àrabs i 8 catalans. Es pot observar que durant el període prellatí la majoria dels topònims es referien a trets naturals (aigua, relleu), ja que, per a colonitzar millor el territori, els colons necessiten etiquetar cada tret natural important del medi físic; no obstant això, durant l’època romana i posteriors, a causa dels avanços tècnics i de les societats cada volta més jerarquitzades, predominen els topònims vinculats a trets dels paisatges culturals. Aquests trets del paisatge cultural deriven d’assentaments (pobles), fortaleses (castells, torres), agricultura (cultius), infraestructures (camins, assuts, ponts, pedreres, hostals), persones (normalment terratinents) o personatges religiosos.

–123–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Taula 1. Noms prellatins analitzats Nom Alacant Ibi Mutxamel Onda Oriola Xàbia Xàtiva Alcoi Altea Asp Benidorm Calp Gandia Uixó Benicarló Sagunt Elda Elx Llíria

Paisatge natural natural natural natural natural natural natural natural natural natural natural natural natural natural cultural cultural cultural cultural cultural

Tret general aigua aigua aigua aigua aigua aigua aigua relleu relleu relleu relleu relleu relleu relleu fortalesa fortalesa assentament assentament assentament

Específic llac font marjal riu riu riu font muntanya muntanya muntanya muntanya muntanya muntanya muntanya castell castell poblat poblat poblat

Figura 2. Noms prellatins analitzats

Font: Elaboració pròpia

–124–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Taula 2. Noms llatins analitzats Nom Bétera Borriana Catarroja Torrent Raspeig Xirivella Castelló València Novelda Carcaixent Crevillent Ontinyent Paterna Picassent Villena Dénia Santa Pola Mislata Quart Petrer Campello Paiporta

Paisatge natural natural natural natural natural natural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural

Tret general relleu relleu relleu aigua flora flora fortalesa fortalesa assentament persones persones persones persones persones persones religió religió infraestructura infraestructura infraestructura agricultura agricultura

Específic rocam color punta riu espart bosc castell ciutat poblat vil·la vil·la vil·la vil·la vil·la vil·la paganisme cristianisme assut camí pedrera parcel·la horta

Font: Elaboració pròpia

Figura 3. Noms prellatins analitzats

–125–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Taula 3. Noms àrabs analitzats Nom Alfafar Alzira Cullera Requena Alboraia Almassora Burjassot Aldaia Algemesí Oliva Vinaròs Almoradí Sueca Alaquàs Manises Alfàs

Paisatge natural natural natural natural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural cultural

Tret general aigua aigua relleu relleu fortalesa fortalesa fortalesa assentament persones persones persones religió infraestructura infraestructura infraestructura agricultura

Específic font, ullal riu muntanya racó torre castell torre alqueria ofici alqueria alqueria islam mercat séquia, pont hostal camp

Figura 4. Noms àrabs analitzats

Font: Elaboració pròpia

–126–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Taula 4. Noms catalans analitzats Nom

Paisatge

Tret general

Específic

Riba-roja

natural

relleu

riba

Torrevella

cultural

fortalesa

torre

La Pobla de Vallbona

cultural

assentament

poble

Vila Joiosa

cultural

assentament

poble

Vila-real

cultural

assentament

poble

Montcada

cultural

persones

antrotopònim

Pilar

cultural

religió

cristianisme

Sant Joan

cultural

religió

cristianisme

Font: Elaboració pròpia

Figura 5. Noms catalans analitzats

–127–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Descrivim tot seguit individualment cadascun dels 65 topònims classificats segons si el paisatge és natural (aigua, relleu, flora) o cultural (fortalesa, assentament, nom de persones o antrotopònim, hagiotopònim, infraestructura, agricultura). Val a dir que hi posem un especial èmfasi en la descripció dels noms prellatins, ja que són els més opacs, per bé que els topònims d’altres orígens etimològics també són explicats.

3.1. Elements naturals del paisatge: aigua L’aigua és un element imprescindible per a la vida i més encara en entorns semiàrids com el mediterrani, on escasseja i limita l’assentament humà. Per això els topònims derivats de l’aigua són abundants dins la mostra de 65 noms d’aquest article i, en general, dins la toponímia valenciana.

Entre els topònims prellatins Alacant està relacionat amb l’arrel indoeuropea *lak(u) ‘llac, llacuna, estany’ (Pokorny, 1959, p. 653). Quant al sufix -nt, sol formar el participi present d’un verb en les llengües indoeuropees (Petrov, 2013).

D’aquesta manera, *laka-nt significaria ‘llacunós, albuferenc’, en referència a una antiga badia o caleta (d’aigua marina estancada) esdevinguda –per agents erosius– llacuna costanera i, finalment, durant l’època medieval, aiguamoll, amb el nom d’Albufereta. Quant a la /a/ inicial, es deuria a una aglutinació de l’article àrab al, que donaria Al·lacant (forma present –Allacant– als mapes de la família de cartògrafs mallorquins Cresques). El nom d’Alacant fa referència originalment a l’actual jaciment arqueològic –al costat de l’Albufereta– de Lucentum (adaptació llatina de *Lakant) (Membrado-Tena, 2018, p. 40).

La gran ciutat valenciana al sud del sud és la històrica Oriola, topònim que es divideix en dos lexemes amb la mateixa arrel i semàntica. Aquesta arrel és *ur ‘aigua, riu’, una forma ibèrica coincident amb l’actual paraula basca ur(a) ‘(l’) aigua’, i molt similar a l’arrel protoindoeuropea *uhr i *udder (d’on procedeix l’arrel grega hydro ‘aigua’) (Watkins, 2000, p. 100). Les arrels *uri + *ura donen lloc a *Uriura i, per dissimilació, a *Uriula (que és la forma àrab del topònim Oriola). Per obertura vocàlica, el nom degué passar d’Uriula a Oriola (i després a Orihuela, en castellà, per diftongació). Segons la gramàtica basca actual, la duplicació d’una paraula implica una forma augmentativa i emfàtica, per la qual cosa *uri + *ura podria significar ‘el gran riu’, en referència al riu Segura, que passa per Oriola i dóna vida a les seues àrides terres. L’arrel *ur(i) apareix en alguns altres noms de rius, com ara Oria (País Basc) o Uria (Romania). Sovint és precedida d’un article definit (/s/ /t/ /d/): Súria (pel riu Cardener), Sòria (pel riu castellà Duero), Túria (riu valencià) o Duria (forma llatina del Duero).

La històrica ciutat de Xàtiva té un origen complex que deriva de la forma romana *Saitabi(s) i la ibèrica *Saiti. Aquest topònim es compon de dues arrels indoeuropees: *sait ‘set’ (cf. arrel protoindoeuropea *septm; llatí septem; francès sept; català set; italià sette; romanès șapte; hindi saat) (Blažek, 1997); i *ab(i) ‘aigua(es), riu(s)’ (Pokorny, 1959, p. 23). Les arrels *sait + *abi significarien ‘set –128–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

aigües’ o ‘abundància d’aigua’, ja que el set es considera el número de l’abundància i la plenitud: set són els dies de cada fase lunar i, per tant, cada setmana dura set dies. Gràcies als seus rius i brolladors, Xàtiva està excepcionalment ben proveïda d’aigua durant tot l’any, la qual cosa va ser un factor clau en el seu entorn sec. No gaire lluny de Xàtiva hi ha un poble anomenat Setaigües (Siete Aguas) ja que té molta aigua i brolladors. L’evolució de Saitabi a Xàtiva està influïda per la fonètica àrab, que sovint converteix la /s/ inicial en /x/ (Coromines, 1989-1997, vol. viii, p. 120).

Segons Barceló (2001, p. 83), el topònim Sueca deriva de *suwayqa ‘mercadet’, de l’àrab suq ‘soc’ + diminutiu ayqa. Coromines (1989-1997, vol. vii, p. 181-183) planteja una atractiva hipòtesi que diu que l’origen últim de Sueca podria ser Sucro (nom clàssic del riu Xúquer), evolucionant –per fonètica àrab– a *suqra > *suwqra > *suwqa i després –per semàntica àrab– a *suwayqa.

Coromines (1989-1997, vol. viii, p. 106) considera que Xàbia podria derivar d’(Hemero) Skopeion, ‘(diürna) talaia’, nom donat pels grecs al cap de Sant Antoni, entre Xàbia i Dénia. Tot i la tesi de Coromines, l’evolució fonètica de Skopeion a Xàbia és poc plausible, per la qual cosa plantegem una hipòtesi alternativa: en estar aquest poble prop del riu Gorgos, el nom Xàbia (forma medieval: Xàbea; forma anterior: *Sàbea, abans que la /s/ inicial es convertira en /x/ per la fonètica àrab) podria estar relacionat amb l’arrel indoeuropea *ab(ea) ‘aigua, riu’ (Pokorny, 1959, p. 23). Molts noms de rius deriven d’aquesta arrel ab, com ara Punj-*ab (hindi-urdú que significa ‘cinc rius’), Avon (diversos rius d’Anglaterra), Avre (riu francès), Àvia (riu gallec), Àvola (pel riu Cassibile a Sicília) o Àvila (pel riu castellà Adaja). La /s/ inicial de *Sàbea només indicaria un article definit o un element intensiu, com ara a Sava (riu balcànic), o Savona i Sabàtia (rius lígurs a Itàlia) (Pellegrini, 1990, p. 104).

Mutxamel sembla un nom tautològic que procedeix de mutxa + mel. L’arrel *mutxa provindria del llatí vulgar *mustida (*mústia > *mutsia > mutxa) ‘humit, mullat’ (Coromines, 1989-1997, vol. ii, p. 36), referint-se als marenys al costat de la desembocadura del riu Montnegre, que era una àrea pantanosa dins d’un entorn àrid. L’arrel *mel derivaria de l’arrel protoindoeuropea *mel- ‘suau’ (cf. llatí mollis ‘suau’, i anglès mild ‘suau, lleu’) (Harper, 2001), referida a les terres blanes i humides adjacents a la desembocadura del riu Montnegre.

El topònim Onda deriva de l’arrel indoeuropea *unda, relacionada amb el llatí unda ‘ona’ (Watkins, 2000, p. 95). Podria referir-se al sinuós curs del riu Sonella. Un cognat és el riu Onyar (llatí Undarius) a la ciutat de Girona (llatí Ger-*unda) i Gironde (estuari dels rius Dordonya i Garona), del llatí Garunda (García-Alonso, 2005, p. 251).

El topònim Ibi té el seu origen a l’arrel basc-ibèrica *ib(i) ‘riu(s), aigua(es)’ (Coromines, 1989-1997, vol. iv, p. 433). Ibi compta amb abundants fonts (brolladors) i un petit rierol (anomenat Riu d’Ibi) dins d’un entorn àrid. Els cognats d’Ibi són Iber (d’on prové el riu Ebre o el grec Evros), Eboracum (nom llatí de York, que fa referència al riu Ouse) o el romà Tiber (amb article definit /t/).

–129–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Quant a topònims hídrics no prellatins cal esmentar el nom transparent Torrent, que deriva del llatí torrens ‘flux violent’ (per les flash-floods pròpies dels torrents). Alfafar procedeix del plural àrab al-hufar, ‘forats, clots’ (Barceló, 2010, p. 51), referit als clots d’aigua o ullals, abundants en aquest poble albuferenc. Alzira deriva de l’àrab al-Jazira Xuqr ‘l’illa del Xúquer’, d’on Algezira (medieval) i Alzira. La medina d’Alzira s’ubicava sobre un meandre del Xúquer molt pronunciat que fou estrangulat artificialment i que va convertir Alzira en una illa fluvial (tres quartes parts del caixer que protegia l’illa van ser reblides artificialment el 1967 i el topònim va perdre la seua semàntica) (Membrado-Tena, 2012).

Quant a topònims d’aigua d’origen català cal esmentar Riba-roja de Túria, homònim de Riba-roja d’Ebre, que marca que el poble es troba a la vora o riba d’un riu –on el color de la terra, a més, és rogenc.

3.2. Elements naturals del paisatge: relleu València és un país mediterrani i, com a tal, muntanyenc, on el relleu és protagonista del paisatge. Gandia deriva de l’arrel indoeuropea *kant(o) ‘muntanya, roca o racó’ (Pokorny, 1959, p. 525). Derivats de *kant(o) en català són ‘cantó’ i ‘cantonada’. El comtat anglès de Kent es deia en llatí Cantia (cf. Gandia), i significaria ‘punta o racó’ (Harper, 2001). Gandia es refereix probablement al massís del Mondúver, que forma un racó on conflueixen les serralades ibèrica i bètica.

Benidorm procedeix del llatí pinna, ‘merlet, roca, penya’ i de l’indoeuropeu (prellatí) *turmi, ‘roca, penya’ (Coromines, 1989-1997, vol. iv, p. 22). Seria, per tant, un topònim tautològic. La penya a què fa referència seria el Puig Campana, als peus de la qual s’emplaça Benidorm. En l’època àrab, segons la fonètica i la semàntica àrabs, els parlants van adaptar el llatí pinna a l’àrab beni ‘clan’.

Alcoi sembla dividit en dues arrels: al + coi. *Coi sembla ibèric, una llengua el vocabulari de la qual està relacionat amb el basc. L’existència d’una certa afinitat entre el vocabulari de les llengües basques i ibèriques –que no implica necessàriament una relació filogenètica– ajuda a resoldre el contingut semàntic dels topònims ibèrics, ja que, a diferència de l’ibèric, el basc és una llengua viva i coneguda. En basc goi o coi significa ‘part superior’ (Goiherri ‘terra alta’, Azcoitia ‘roca de dalt’). Alcoi es troba en la part alta del riu Serpis, al peu de la muntanya del Menejador, per la qual cosa coi hi faria referència. El prefix al podria ser una aglutinació posterior de l’article àrab al (‘el’) o podria derivar de l’iber *el·lo (‘poble’) i d’ací haver-se reduït a *el i després a *al, per confusió amb l’article àrab.

A la Vall d’Uixó, la partícula Uixó significa ‘alt’ i fa referència al castell situat damunt d’un tossal, mentre que l’actual nucli urbà es troba a la Vall que hi ha als peus de l’esmentat castell. Uixó sembla estar relacionat amb l’arrel protocelta *ux-, relacionada al seu torn amb l’arrel indoeuropea *ups- ‘alt, amunter’ –130–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

(cf. anglès ‘up’) (Curchin, 2008, p. 26). Cognats són Uxellodunum (antic oppidum gal, al riu Dordonya) (Hamp, 1992, p. 10), Uxué (Navarra) o Uxama (actual Osma) (Villar, 1995, p . 28).

Altea procedeix d’*Altaia o *Alteia, relacionat amb el llatí altus ‘alt, amunter’, i amb l’arrel indoeuropea *al- ‘créixer, nodrir’ (Watkins, 2000, p. 3). Podria referir-se a l’abrupta muntanya de Bèrnia, als peus de la qual es troba Altea (Coromines, 1989-1997, vol. ii, p. 173).

L’origen del topònim Calp són les arrels indoeuropees *kar ‘dur, roca’ (Watkins, 2000, p. 37), canviant /r/ per /l/; i *ped ‘xafar, trepitjar, peu’. Cal-pe era el nom llatí del Penyal de Gibraltar, que presenta una fesomia similar a la Penya de Calp (coneguda com Penyal d’Ifac), als peus de la qual es troba Calp (Coromines, 1989-1997, vol. iii, p. 202-203). Un cognat de Calp és el Carpio (castellà) o Carpats (gran serralada de Romania).

Asp pot comparar-se amb cognats bascs i pirinencs com ara Aspe, Azpe o Azpeita, amb l’arrel basca (h)aitz ‘roca’ (reduïda a az o as), i -pe(itia) ‘davall, dessota’. Alhora, l’arrel as- podria estar relacionada amb arrels indoeuropees com ara *arx ‘ciutadella, fortalesa’ (cf. Arse, nom ibèric de Sagunt) i *ped-, ‘als peus’ (Pokorny, 1959, p. 790). L’arrel Asp, en qualsevol cas, es relaciona amb un lloc situat al peu d’una roca o una fortalesa, en referència al Castell del Riu (a 3 km de l’actual ciutat d’Asp) prop del qual s’han trobat restes d’un poblat ibèric (Membrado-Tena i Iranzo, 2017).

Entre els topònims de relleu d’origen romà cal esmentar Catarroja, l’origen últim del qual es troba al lexema *cata, derivat del llatí capita ‘cap, punta (dins l’Albufera)’ (Barceló, 2010, p. 42), mentre que roja obeeix al color tèrbol de les aigües del Barranc de Torrent (Membrado-Tena i Iranzo, 2018, p. 255).

Bétera derivaria del llatí Petrea ‘rocam’ i adquiriria la forma actual per fonètica arabitzada. Aquesta població és troba al raiguer immediat (i pedregós) a la plana litoral valenciana i seria un rocam, per tant, en comparació amb les terres al·luvials contigües.

Segons Coromines (1989-1997, vol. iii, p. 92) Borriana deriva de l’antropònim tardollatí Burrius, propietari d’una vil·la dita burriana en el seu honor. No obstant, és probable que el topònim Borriana (i el veí topònim Borriol) deriven de la descripció del color de la terra: concretament de *burr(e)us, ‘rogenc, ros’, metàtesi de rub(e)us, ‘roig (clar)’, d’on el castellà rubio (cf. Rubiols, Rubió) (Membrado-Tena i Fansa, 2020, p. 42).

Quant a topònims de relleu d’origen àrab, Requena provindria de l’arrel *rkn ‘consolidar, refermar’, mateixa arrel que *rukn ‘racó’ i *rakin ‘sòlid’ (Coromines, 1989-1997, vol. vi, p. 350). Requena es troba en un racó de difícil accés: es troba separada a llevant per les muntanyes de Bunyol i a ponent per la profunda gorga del Cabriol. Per tant Requena és un sòlid recó que pot ser fermament defensat.

Cullera és citada pels geògrafs àrabs del segle xi i xii com a Qulyayra.

Derivaria de l’àrab qul·la ‘cim de muntanya’, més el sufix -ayra, que podries ser diminutiu o ponderatiu. Es tracta d’un orònim, ja que el relleu de Cullera –131–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

destaca per ser l’única muntanya litoral entre la Serra d’Orpesa i el Cap de Sant Antoni (Xàbia), al llarg d’una franja costanera arenosa i baixa de 180 km que conforma el Golf de València. El nom ibèric de Cullera era Sucro (d’on deriva el riu Xúquer) (Membrado, 2012).

3.3. Elements naturals del paisatge: flora Només hi ha dos topònims de ciutats valencianes de més de 20.000 habitants que descriuen la vegetació del lloc. D’una banda, (Sant Vicent del) Raspeig, que està relacionat amb l’arrel llatinogermànica *rasp (Haper, 2001), d’on deriva ‘raspall’ i ‘raspar’. Té a veure amb un tipus de plantes rasposes que creixen a zones àrides i amb què es fan raspalls i fregalls (plantes com ara l’espart, propi de Sant Vicent). De l’altra, Xirivella procedeix del llatí tardà silvella ‘bosquet’ (Coromines, 1989-1997, vol. viii, p. 132).

3.4. Elements culturals del paisatge: fortalesa Coneguda com Saguntum en època romana, Sagunt sembla derivar de l’arrel protoindoeuropea *segh ‘dominar’ (Meier-Brügger, 2013, p. 104), més el sufix -nt(um), que sol formar el participi present d’un verb (Petrov, 2013). En concret, podria tractar-se d’un nom cèltic, derivat de *sego ‘poderós, fort’ més el sufix -nt(um) (cf. Segontia, d’on deriva la castellana Sigüenza) (Curchin, 2008, p. 25).

Una forma patrimonial derivada de Saguntum és Segó (Valls de Segó, abans de Segon) que podria derivar directament d’una forma alternativa *Seguntum.

En qualsevol cas Saguntum voldria dir la ‘dominant, la fortalesa’. Els noms Sagunt i Sagunto són denominació restaurades, ja que fins al segle xix Sagunt es deia Morvedre (del llatí murus veteris ‘murada vella’). Un nom alternatiu per a Saguntum era l’ibèric Arse, que es troba en les monedes ibèriques. L’origen d’Arse pot relacionar-se amb la paraula basca harresi ‘murada’. També sembla estar relacionat amb l’arrel protoindoeuropea *(h)erk, d’on procedeixen paraules llatines com a arceo ‘ defensar’ o Arx ‘ciutadella’ (com la del pujol capitolí de Roma conegut com Arx). Arse, Saguntum i Morvedre són tres noms amb el mateix significat relacionats amb una murada, fortalesa o castell.

Benicarló procedeix, segons Barceló (2010, p. 101), de *Benicas(t)ló (forma medieval) que, aparentment, provindria de l’àrab beni ‘família, clan’ + gazl ‘nom familiar’ + sufix augmentatiu -un (Benigazlun). No obstant això, Coromines (1989-1997, vol. iii, p. 274-275) considera que aquest nom deriva del llatí pinna ‘roca, penya, puig’ + l’indoeuropeu prellatí kastlon ‘castellet’. El ‘castellet del puig’ seria l’actual jaciment ibèric conegut com el Puig de la Nau (Membrado-Tena, 2015, p. 80).

D’època romana és el nom de València. Aquest topònim deriva del llatí Valentia ‘vigor, força, salut’) i fa referència a un lloc ‘que val, que és fort i segur’. És un lloc impulsat des del poder polític, fort i centralitzat, de Roma, –132–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

que va buscar en aquest nom propagandístic un reclam per a atraure colons romans (Membrado-Tena, 2017, p. 368) El topònim Castelló (‘castellet’) és tardoromà. És un topònim defensiu que fa referència a un castellet ubicat sobre el Tossal de la Magdalena i que vigilava l’àrea immediata. El 1252 Jaume I, una volta pres el castell als àrabs i pacificada la zona, va traslladar el topònim sis kilòmetres al sud de l’emplaçament original i va fundar l’actual Castelló. El topònim Castelló s’ha designat històricament amb el segment distintiu de la Plana (front a l’emplaçament original en alt) (Membrado-Tena i Fansa, 2020, p. 44).

Quant a les fortaleses que designen pobles en època àrab Burjassot i Alboraia deriven respectivament de l’àrab burj as-sudd, ‘torre de l’alter’, i al-burayyaj, ‘la torreta’ (Barceló, 2010, p. 78). Almassora sembla derivar de l’àrab mahsura, ‘murada, emmurallada’ (Coromines, 1989-1997, vol. ii, p. 154). D’època cristiana cal esmentar el topònim transparent Torrevella, en referència a una torre de guaita per a prevenir els atacs marítims dels musulmans. Al costat de Torrevella hi havia la Torre de la Foradada, amb la mateixa funció, i que hui és el segment diferenciador del poble del Pilar de la Foradada.

3.5. Elements culturals del paisatge: assentaments Els assentaments de població són llocs on un indeterminat nombre de persones hi fa la vida quotidiana. La forma llatina d’Elx és Ilici, que deriva de la paraula ibèrica *il(i) ‘poble’, i del sufix locatiu ibèric *ki (euskara -ko, celta -ac(us)), significaria ‘lloc del poble’ (Pocklington, 2010, p. 118). L’arrel ibèrica *ili –també present a Ilerda o a Iluro– està relacionada amb el basc *iri- ‘poble’ (cf. Irun o Iruñea). També sembla relacionar-se remotament amb el llatí villa, amb Ilios (forma grega del llatí Troia), i amb l’arrel protoindoeuropea *hwelh ‘governar, ser forta’ (De Vaan, 2008, p. 651), ja que les ciutats eren (i són) centres de govern. De hwelh procedeix el llatí valeo ‘ser fort’ i del seu participi actiu actual valens sorgeix Valentia (València).

Elda deriva també de l’ibèric *ili ‘poble’ (cf. Elx), i probablement es referia al jaciment arqueològic del Monastil (dit en llatí Ello) (Arasa, 2008-2009). En època medieval, Ello s’hauria transformat en *Ella (pronúncia El·la), *Etla i Elda, sent aquesta última forma la preferida a partir del segle xvi. El nom de la ciutat de Novelda, veïna a Elda, deriva segurament de colons d’Elda que la van fundar, amb el prefix llatí nov(a).

També coneguda com Edeta, el nom *Iliria (d’on derivaria l’actual Llíria) està format per dos lexemes amb una mateixa arrel i semàntica. Aquesta arrel seria la paraula ibèrica *ili ‘poble’. L’arrel *ili + *ili (+ sufix /a/) dóna lloc a *Ililia. La /i/ inicial es perdria prompte (la triple /i/ en un sol mot n’afavoriria la desaparició), i la segona /l/ esdevindria /r/ per dissimilació. Això donaria lloc a *Liria que, per influència fonètica catalana palatalitzaria la /l/ inicial i donaria lloc a Llíria. Una paraula duplicada suggereix èmfasi (cf. Oriola). Per tant, Llíria significaria ‘el –133–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

poble poble’ o ‘el poble gran’. De fet, va ser una notable ciutat ibèrica, capital de la tribu dels edetans. Probables cognats de Llíria són la portuguesa Leiria (potser referida a la ciutat de Colippo), i la regió balcànica d’Ilíria (potser referida a la seua capital històrica, Salona, al costat de Split). El nom antic alternatiu de la Llíria valenciana era Edeta (García-Arias i Casanova, 2011, p. 285), que sembla procedir també d’una arrel duplicada *ed + *et (+/a/), de l’arrel protoindoeuropea *wed ‘aigua, mullat’ (Harper, 2001), havent perdut la /w/ inicial. Edeta significaria ‘molta aigua’ (cf. amb la ciutat grega d’Edesa, plena de cascades). Edeta (Llíria) tenia molts brolladors (especialment al voltant de l’actual font de Sant Vicent), que eren crucials per a la supervivència en aquesta regió semiàrida.

Aldaia derivaria de l’àrab al-Daia, ‘la finca, l’hort’ (Barceló, 2010, p. 65) (cf. Addaia de Menorca i Daia d’Oriola) (Membrado-Tena i Iranzo, 2018, p.

258-259). D’origen català són Vila-real i la Vila Joiosa. Vila-real ‘vila del rei’ es va crear nova de trinca junt al camí reial medieval entre València i Barcelona.

Al Regne de València les viles eren pobles que normalment no depenien d’un senyor, sinó directament del rei, fet que els atorgava certs privilegis. Vila-real, fundat el 1274 per Jaume I, podria ser un topònim propagandístic per a atraure colons, que tindrien la certitud que no anaven a ser subjugats a la voluntat d’un senyor (més enllà del propi rei). La Vila Joiosa és un topònim transparent que vol dir ‘la vila alegre’. La Pobla de Vallbona és un altre exemple en català/ valencià d’assentament humà: a diferència d’una vila, una pobla sí que estava sotmesa a la voluntat d’un senyor (diferent del rei). Vallbona és també un topònim transparent i indica la fertilitat de la vall on s’ubica aquesta població.

3.6. Elements culturals del paisatge: antrotopònims Pel que fa als noms de persona que designen pobles o ciutats, cal destacar els d’època romana: Ontinyent, Picassent, Crevillent, Carcaixent, Villena o Paterna. Es tracta de noms derivats de propietaris d’una vil·la tardoromana o fundus: el fundus unctunianus (de Unctinius) (Ontinyent), el picatianus o de Picatius (Picassent), el carvilianus o de Carvilius (Crevillent), el carcassianus o de Carcassius (Carcaixent) o la vil·la beliena o de Belius (Villena).

Antropònims àrabs són Algemesí, Oliva i Vinaròs. Algemesí podria derivar d’al-jabbasin, ‘els algepsers o guixaires’. Dos kilòmetres al nord d’Algemesí hi ha encara un camí dels Algepsers que comença a les mines d’algeps de la Serra d’Alèdua (Membrado, 2012). Encara que Oliva sembla un topònim transparent, en realitat aquest nom derivaria de la tribu amazic dels Awraba (Coromines, 1989-1997, vol. vi, p. 29). Quant a Vinaròs (medieval Vinalaroç) derivaria d’Abin al-Arus, ‘fill de la núvia’ (Membrado-Tena, 2015, p. 92).

L’únic nom de persona d’origen català seria Montcada, derivat del noble i militar Pere I de Montcada, que prengué part en la conquesta de València i que fou recompensat amb la torre, anomenada per aquest motiu de Montcada, conquerida per Jaume I el 1235 (Membrado-Tena i Iranzo, 2018, p. 258).

–134–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

3.7. Elements culturals del paisatge: hagiotopònims Pel que fa a noms derivats de personatges de la religió cal esmentar Dénia que s’hauria originat a partir de la deessa Diana. Concretament, la deessa Artemisa (Artemísion) seria venerada pels caçadors de tonyina grecs massaliotes –que pescaven prop d’Hemeroskopion (que Estrabó situa cap a la costa de Dénia)–, ja que es tracta de la deessa de la cacera i la pesquera i de la natura en general. Amb l’arribada dels romans, aquests degueren adaptar la forma llatina de la deessa –Diana– d’on derivaria el nom llatí Dianium, i d’ací, per influència fonètica àrab, sorgiria Dénia (Garcia i Casanova, 2011, p. 266). Amb tot, el nom Dianium podria ser l’adaptació llatina d’un nom prellatí, segons suggereixen diversos autors (íb., p. 265). Resulta suggerent la idea que el nom *Diniu –que alguns autors suggereixen (i altres descarten) com a antecedent de Dianium– fora l’origen del nom Dénia. De fet, és més plausible fonèticament que la forma Dénia derive d’un nom com ara *Diniu que no pas de Diana, que hauria de donar normalment Jana, en català (Membrado, 2015, p. 86). *Diniu podria ser un derivat de θύννος (thynnos > tonyina) i, més concretament, de θυννείο (thynneio) ‘almadrava, tècnica mediterrània de captura de tonyines’, ja que la tradició de l’almadrava a la capital de la Marina Alta és ben coneguda des de temps dels grecs i fins fa poques dècades (Fernández, 2005). De θυννείο (thynneio) eixiria la forma *Diniu a partir de la sonorització de la /th/, la simplificació de la doble /n/ i la del diftong /ei/ en /i/. Més tardanament es produiria l’obertura de la primera /i/ i la feminització del topònim per a formar Dénia.

El topònim Almoradí procediria de l’àrab al-Muwalladín, d’on deriva la paraula muladí, referit a un musulmà d’origen cristià. Quant als hagiotopònims cristians, Santa Pola, coneguda en època romana com a Portus Illicitanus, degué formar-se al període tardoromà a partir de Sancta Paula (Membrado i Iranzo, 2017, p. 202). Sant Joan d’Alacant és un topònim transparent derivat de l’advocació a Sant Joan Baptista. Sant Vicent del Raspeig deu el nom a Sant Vicent Ferrer, però hem destacat en aquest article el segment específic Raspeig i no l’hagiotopònim, que és més modern. El Pilar de la Foradada deriva de l’advocació al Pilar en aquest poble, fundat prop de la torre de guaita dita la Foradada.

3.8. Elements culturals del paisatge: infraestructures Hem arreplegat ací una sèrie de topònims diversos –per a la prestació de serveis comunals o particulars– que podem encabir sota l’etiqueta d’infraestructures.

Ens referim a Manises, que procediria del plural àrab manàzil ‘hostals’ (Barceló, 2010, p. 82), que són establiments relacionats amb la xarxa viària, ja que sempre es trobaven a la vora –i especialment a la cruïlla– d’un camí. Alaquàs prové de l’àrab al-aquàs, ‘els arcs’ (íb., p. 83), per la sèquia de Benàger que havia de travessar el barranc de la Saleta mitjançant un pont amb arcs (hui desaparegut).

–135–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Mislata podria derivar del llatí tardà misculata, ‘barreja, mescla’ (Coromines, 1989-1997, v, p. 288); aquesta mis(c)lata es referiria a la presa o assut de Mislata on les aigües de la sèquia homònima estan encara barrejades amb les del riu Túria, abans de començar-ne la difluència. Pel que fa a la xarxa de camins, cal ressaltar Quart (de Poblet), del llatí (ad) quartum (milliarium) (Coromines, 1989-1997, vi, p. 310), ja que en aquest poble hi devia haver un mil·liari que marcava les quatre milles romanes des de Valentia (Membrado-Tena i Iranzo, 2018, p. 259). Petrer deriva de petrarius, ‘pedrera’, i podria referir-se a un camí empedrat –la Via Augusta (tram València-Cartagena)– del qual treien lloses per construccions diverses (Membrado-Tena i Iranzo, 2017, p. 203).

3.9. Elements culturals del paisatge: agricultura Tres topònims poden considerar-se purament agrícoles: l’Alfàs del Pi, derivat de l’àrab al-fas ‘camp sembrat, fèrtil’; el Campello, forma transparent tardollatina (‘campet’); i Paiporta, del llatí tardà prope hortam ‘prop de l’horta’, perquè l’alqueria de Paiporta es trobava a la vora mateixa de la séquia i horta de Faitanar, sense beneficiar-se’n, però, del reg.

4. Discussió S’han publicat diversos estudis sobre la connexió entre toponímia i paisatge, com ara els de Conedera et al. (2007), Arroyo (2010), Ordinas i Binimelis (2013), Alderman (2016) o Nash (2018). Aquests autors mostren com els topònims antics són útils per a recuperar virtualment paisatges extingits. L’aportació principal d’aquest treball és el mètode en el qual els trets lingüístics són validats, a més, pels trets paisatgístics, especialment a l’hora d’analitzar topònims opacs.

El paper de l’observació geogràfica és crucial per a esbrinar el contingut semàntic dels topònims opacs. Aquest article ofereix tres tipus de resultats respecte al contingut semàntic d’aquests topònims valencians. Els uns lliguen amb teories lingüístiques explicades anteriorment –fonamentalment per Coromines (19891997) i Barceló (2010)–; els altres parteixen d’aquestes teories clàssiques, que són discutides i contestades amb noves propostes; i, finalment, uns pocs –quasi inexplorats fins ara– són resultat de noves hipòtesis proposades per l’autor.

Els resultats d’aquest article mostren que els noms de ciutats d’origen prellatí solen descriure trets naturals del paisatge i que, conforme s’avança en el temps (Roma, Islam, cristianisme), hi predominen els que descriuen trets culturals del paisatge. Això es deu al fet que, abans de fixar permanentment els seus habitatges en nuclis consolidats, les persones vivien en un hàbitat dispers vinculat a la natura. Per a explotar el territori de forma més eficaç, els colons prellatins necessitaven etiquetar –per primera vegada– cada tret natural significatiu de l’entorn físic (Capra i Ganga, 2019; Penko Seidl, 2019).

–136–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

En analitzar els trets del paisatge, els colons solen triar alguns trets (i no uns altres) per la seua significativitat territorial (Tort, 2000). Això implica que, en condicions homogènies d’espai i temps, els topònims solen reflectir els aspectes geogràficament més significatius del territori. El relleu i l’aigua són els trets naturals del paisatge més rellevants que descriuen els topònims prellatins.

El relleu és significatiu perquè les muntanyes són fites de control territorial i ofereixen protecció als assentaments (aquest és un fet crucial, donat l’ambient bèl·lic de les Edats del Bronze i del Ferro). Els rius i les fonts són també fites significatives en el paisatge, i solen ser etiquetades abans que altres elements del paisatge menys rellevants (Sublett, 2018). En els entorns mediterranis àrids, les fonts, ullals, rius, rierols, llacunes i marenys són especialment importants, ja que permeten un assentament humà permanent. Aquestes fites responen al principi d’excepcionalitat geogràfica (Tort, 2003): són estranys perquè hi abunden poc i, alhora, són imprescindibles per a l’assentament i la colonització d’un territori.

Quan es consolida el domini sobre l’entorn físic, l’estructura dels assentaments esdevé més complexa i els colonitzadors construeixen fortaleses per a protegir-los.

Aquests assentaments i fortaleses són el resultat d’una transformació humana del paisatge natural i, per tant, són trets del paisatge cultural. Els topònims que descriuen trets culturals dels paisatges (com ara assentaments, fortaleses, però també infraestructures i conreus) indiquen una incipient jerarquització de la societat.

5. Conclusió En aquest article s’han analitzat els noms de les 65 majors ciutats valencianes pel que fa a l’origen lingüístic i al contingut semàntic dels trets del paisatge que descriuen. Restaurar el contingut semàntic dels topònims opacs –especialment d’aquells que no compten amb fonts històriques de suport ni una llengua viva per a comparar– és una tasca difícil que ha de recolzar-se en interpretacions lingüístiques i en fonts històriques indirectes, però sobretot en l’examen i anàlisi dels elements del paisatge.

L’anàlisi toponímica és un mitjà –a voltes el millor o l’únic mitjà– per a desentranyar l’opacitat d’uns noms que descriuen paisatges hui desapareguts, i és crucial per a descobrir més sobre els interessos dels pobles creadors d’aquells noms descriptors de paisatges. Els noms més antics foren creats per societats prellatines –encara poc jerarquitzades i organitzades. Aquestes societats inestables estaven preocupades sobretot per la colonització de territoris inexplorats i van triar els trets naturals del paisatge per a anomenar els llocs, atès que encara no havien culturitzat el paisatge. Posteriorment, amb el món romà, musulmà i cristià, les societats se sofistiquen i s’organitzen jeràrquicament cada vegada més, de manera que cada vegada creen més topònims derivats de trets culturals del paisatge.

–137–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

En aquest article s’aplica un mètode d’anàlisi en el qual la versemblança de les estructures paisatgístiques preval sobre els trets lingüístics. Aquest mètode és extrapolable a altres cultures i altres territoris, ja que la lectura de les estructures paisatgístiques contingudes en qualsevol topònim permet interpretar millor les preocupacions de les societats antigues.

Bibliografia Alderman, Derek (2016). “Place, Naming and the Interpretation of Cultural Landscapes”, dins: Brian Graham; Peter Howard [ed.]. Heritage and Identity. Farnham: Ashgate, p. 195-213.

Arasa, Ferran (2008-2009). “La Vía Augusta en el País Valenciano”. Anas, núm. 21-22, p.

341-381.

Arroyo, Fernando (2010). “Creciente interés geográfico por la toponimia”. Estudios Geográficos, núm. 268, p. 299-309. DOI: https://doi.org/10.3989/estgeogr.0600 Barceló, Carme (2010). Noms aràbics de lloc. València: Bromera.

Baydal, Vicent (2018). Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians. València: Drassana.

Blažek, Václav (1997). “Indo-European ‘Seven’”. Journal of Indo-European Studies, núm. 22, p. 9-29.

Capra, Gian Franco; Ganga, Antonio (2019). “The Intangible Heritage of the Anthropocene: The Toponymic Revolution in the Human Age”. Names, vol. 67, núm. 3, p. 125-135.

DOI: https://doi.org/10.1080/00277738.2018.1452887 Conedera, Marco; Stefano Vassere; Christophe Neff; Patrik Krebs (2007). “Using Toponymy to Reconstruct Past Land Use: A Case Study of ‘Brüsáda’ (Burn) in Southern Switzerland”. Journal of Historical Geography, vol. 33, núm. 4, p. 729-748. DOI: https:// doi.org/10.1016/j.jhg.2006.11.002 Coromines, Joan (1989-1997). Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i els noms de persona de tots els territoris de llengua catalana. Barcelona: Curial, 8 vol.

Curchin, Leonard (2008). “Place-Names of the Ebro Valley: Their Linguistic Origins”. Palaeohispanica, núm. 8, p. 13-33. DOI: https://doi.org/10.36707/palaeohispanica.v0i8.256 De Vaan, Michiel (2008). Etymological Dictionary of Latin and the Other Italic Languages.

Leiden/Boston: Brill.

Fernández, Francisco (2005). “Hemeroskopeion=Thynnoskopeion. El final d’un problema històric mal enfocat”. Aguaits, núm. 22, p. 7-31.

Furió, Antoni (1995). Història del País Valencià. València: IVEI-Alfons el Magnànim.

García-Alonso, Juan Luis (2005). “Indoeuropeos en el nordeste”. Palaeohispanica, núm. 5, p. 235-258.

García-Arias, Juan Luis; Emili Casanova (2011). Toponímia hispànica: Origen i evolució dels nostres topònims més importants. València: Denes.

Gelling, Margaret (1993). Place-Names in the Landscape: The Geographical Roots of Britain’s Place-Names. Londres: Dent.

Hamp, Eric (1992). “Gothic Iup, Welsh Uch, Old Irish Uabar”. Acta Neophilologica, núm. 25, p. 9-11. DOI: https://doi.org/10.4312/an.25.1.9-11 Harper, Douglas (2001). Online Etymology Dictionary. https://www.etymonline.com (consultat 08/02/2022).

INE [Instituto Nacional de Estadística] (2021). Padrón municipal. http://www.ine.es/ (consultat 08/02/2022).

Jordan, Peter (2012). “Place Names as Ingredients of Space-Related Identity”. Oslo Studies in Language, vol. 4, núm. 2, p. 117-131.

–138–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Kadmon, Naftali (2000). Toponymy: The Lore, Laws, and Language of Geographical Names.

Nova York: Vantage Press.

Litton, Burton (1968). Forest Landscape Description and Inventories. A Basis for Land Planning and Design. Berkeley: Pacific Southwest Research Station.

Meier-Brügger, Michael (2013). Indo-European Linguistics. Berlín: Walter de Gruyter.

Membrado-Tena, Joan Carles (2012). “Toponimia sucronense en Valencia”. Biblio 3W, vol.

17, núm. 999. http://www.ub.edu/geocrit/b3w-999.htm (consultat 08/02/2022). DOI: https://doi.org/10.1344/b3w.17.2012.25985 – (2015). “El lligam essencial entre paisatge i toponímia: el cas dels noms de municipi al nord del País Valencià”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 79, p. 69-97. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.79 – (2017). “La relación entre toponimia urbana y topografía en la Ciutat Vella de Valencia: análisis mediante métodos cuantitativos y cualitativos”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 74, p. 361-386. DOI: https://doi.org/10.21138/bage.2924 – (2018). “El papel de la geografía en el análisis del contenido semántico de los topónimos.

El caso de Alicante”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 38, núm. 1, p. 35-60. DOI: https://doi.org/10.5209/AGUC.60468 – (2021). “Interpreting Protohistoric Societies Through Place Names of Landscape Features: A Case Study in València, Spain”. Landscape Research, vol. 46, núm. 6, p. 811-827. DOI: https://doi.org/10.1080/01426397.2021.1914567 Membrado-Tena, Joan Carles; Emilio Iranzo (2017). “Los nombres de lugar como elementos evocadores del paisaje histórico. Análisis de la toponimia de los núcleos de población de la cuenca del Vinalopó”. Investigaciones Geográficas, núm. 68, p. 191-207. DOI: https://doi. org/10.14198/INGEO2017.68.11 – (2018). “Anàlisi toponímica de l’Horta de València. Integració dels enfocaments clàssic i crític per a la reconstitució i revaloració del seu país”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol.

64, núm. 2, p. 247-269. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.396 Membrado-Tena, Joan Carles; Ghaleb Fansa (2020). “Toponimia, paisaje y ciencia. El caso de los nombres de municipio de la Plana de Castelló (País Valenciano)”. Cuadernos Geográficos, vol. 59, núm. 2, p. 28-52. DOI: https://doi.org/10.30827/cuadgeo.v59i2.9453 Nash, Joshua. (2018). “Drawing, Toponymy, and Linguistic Pilgrimage”. Journal of Cultural Geography, vol. 35, núm. 1, p. 133-148. DOI: https://doi.org/10.1080/08873631.2017.1 377496 Ordinas, Antoni; Jaume Binimelis (2013). “La caracterización del paisaje de Menorca a través de la toponimia”. Investigaciones Geográficas, núm. 60, p. 155-169. DOI: https://doi. org/10.14198/INGEO2013.60.09 Pellegrini, Battista (1990). Toponomastica italiana: 10000 nomi di città, paesi, frazioni, regioni, contrade, fiumi, monti spiegati nella loro origine e storia. Milà: Hoepli Editore.

Penko Seidl, Nadja (2019). “Engraved in the Landscape: The Study of Spatial and Temporal Characteristics of Field Names in the Changing Landscape”. Names, vol. 67, núm. 1, p.

16-29. DOI: https://doi.org/10.1080/00277738.2017.1415539 Penko Seidl, Nadja; Mojca Golobič (2018). “The Effects of EU Policies on Preserving Cultural Landscape in the Alps”. Landscape Research, vol. 43, núm. 8, p. 1085-1096. DOI: https://doi.org/10.1080/01426397.2018.1503237 Penko Seidl, Nadja; Damijana Kastelec; Ana Kucan (2015). “Between the Physical and Perceptual: Toponyms in Landscape Typology, Management and Planning”. Annales-Anali Za Istrske in Mediteranske Studije-Series Historia et Sociologia, vol. 25, núm. 3, p. 595-608.

Petrov, Ivan (2013). “Some Observations on the Suffix -nt- in the Indo-European Languages”.

Littera et Lingua, núm. 2013. 3-4. https://naum.slav.uni-sofia.bg/en/lilijournal/2013/3-4/ petrovi (consultat 08/02/2022).

–139–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 117-140 El paisatge del passat a través de topònims urbans valencians actuals

Joan Carles Membrado-Tena

Pocklington, Robert (2010). “Toponimia ibérica, latina y árabe de la provincia de Albacete”.

Al-Basit, núm. 55, p. 111-167.

Pokorny, Julius (1959). Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch. Berna: Francke.

Riesco, Pascual (2010). “Nombres en el paisaje: la toponimia, fuente de conocimiento y aprecio del territorio”. Cuadernos Geográficos, vol. 46, núm. 1, p. 7-34. DOI: https://doi. org/10.30827/cuadgeo.v46i0.629 Rosselló, Vicenç (2004). Toponímia, geografia i cartografia. València: Universitat de València.

– (2009). “La toponímia del primer mapa imprès del País Valencià”. Societat d’Onomàstica.

Butlletí interior, núm. 115, p. 173-179.

Sauer, Carl (1956). “The Education of a Geographer”. Annals of the Association of American Geographers, vol. 46, núm. 3, p. 287-299.

Sousa, Arturo; Pablo García-Murillo (2001). “Can Place Names be Used as Indicators of Landscape Changes? Application to the Doñana Natural Park (Spain)”. Landscape Ecology, vol. 16, núm. 5, p. 391-406. DOI: https://doi.org/10.1023/A:1017585101389 Sousa, Arturo; Pablo García-Murillo; Şükran Sahin; Julia Morales; Leoncio GarcíaBarrón (2010). “Wetland Place Names as Indicators of Manifestations of Recent Climate Change in SW Spain (Doñana Natural Park)”. Climatic Change, vol. 100, núm. 3-4, p.

525-557. DOI: https://doi.org/10.1007/s10584-009-9794-9 Sublett, Michael (2018). “Offspring Rivers of the United States”. Names, vol. 66, núm. 3, p. 144-155. DOI: https://doi.org/10.1080/00277738.2018.1453279 Thornton, Thomas (1997). “Anthropological Studies of Native American Place Naming”.

American Indian Quarterly, núm. 21, p. 209-228. DOI: https://doi.org/10.2307/1185645 Tilley, Christopher (1994). A Phenomenology of Landscape. Oxford/Providence: Berg Publishers.

Tort, Joan (2000). “Toponimia y territorio. Los nombres de los núcleos de población de la comarca del Baix Camp, Tarragona, desde una perspectiva onomasiológica”. Scripta Nova, núm. 67. http://www.ub.edu/geocrit/sn-67.htm (consultat 08/02/2022).

– (2001). “La toponímia com a camp de coneixement interdisciplinari. Algunes bases teòriques i epistemològiques per a l’estudi dels noms de lloc”. Scripta Nova, núm. 86. http://www. ub.edu/geocrit/sn-86.htm (consultat 08/02/2022).

– (2003). “Toponimia y marginalidad geográfica: Los nombres de lugar como reflejo de una interpretación del espacio”. Scripta Nova, vol. vii, núm. 138, http://www.ub.edu/geocrit/sn/ sn-138.htm (consultat 08/02/2022).

Tort, Joan; Alexis Sancho (2014). “Toponyms as ‘Landscape Indicators’”, dins: Joan Tort; Montserrat Montagut [ed.]. Els noms en la vida quotidiana Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p.

1987-2016. DOI: https://doi.org/10.2436/15.8040.01.200 Tuan, Yi-Fu (1961). “Topophilia, or, Sudden Encounter with the Landscape”. Landscape, vol.

11, núm. 1, p. 29-32.

– (1991). “Language and the Making of Place: A Narrative-Descriptive Approach”. Annals of the Association of American Geographers, vol. 81, núm. 4, p. 684-696.

Villar, Francisco (1995). Estudios de celtibérico y de toponimia prerromana. Salamanca: Universidad de Salamanca.

Watkins, Calvert (2000). The American Heritage Dictionary of Indo-European Roots. San Francisco: Houghton Mifflin Harcourt.

Zelinsky, Wilbur (1997). “Along the Frontiers of Name Geography”. The Professional Geographer, vol. 49, núm. 4, p. 465-466. DOI: https://doi.org/10.1111/0033-0124.00092 – (2002). “Slouching Toward a Theory of Names: A Tentative Taxonomic Fix”. Names, vol.

50, núm. 4, p. 243-262. DOI: https://doi.org/10.1179/nam.2002.50.4.243

–140–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 141-154 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 13/05/2022 ‒ Data d’acceptació: 15/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.222

Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes Albert Santasusagna Riu

Departament de Geografia Universitat de Barcelona asantasusagna@ub.edu https://orcid.org/0000-0002-9455-6936

Joaquim Farguell Pérez

Departament de Geografia Universitat de Barcelona jfarguell@ub.edu https://orcid.org/0000-0003-1944-6427

Xavier Villalba Cotado

Màster en Ciència i Gestió Integral de l’Aigua jvc_111@hotmail.es

Resum Els conflictes ambientals a escala local i territorial proliferen en el marc d’una societat que reclama una major participació en la presa de decisions. L’aigua, com a bé comú i essencial, incideix plenament en aquesta qüestió quan se n’analitzen els efectes més controvertits des del punt de vista de la seva qualitat, planificació i gestió. Els conflictes de l’aigua són nombrosos a Europa i la seva presència és evident a diverses escales i espais. En aquest article es duu a terme una anàlisi d’un cas paradigmàtic a Catalunya: la gestió dels recursos hídrics del riu Siurana. Se’n valora l’origen, els actors principals, el desenvolupament i el desenllaç. Es constata que la complexitat de cada cas exigeix una aproximació específica i sectorial, i que la mediació ambiental pot resultar útil en determinats àmbits, sempre i quan hi hagi una predisposició i una voluntat real de resolució del conflicte.

Paraules clau: Conflictes socioambientals, planificació i gestió de l’aigua, mediació ambiental, sistema Siurana-Riudecanyes.

Resumen: Conflictos, gestión del agua y mediación ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes Los conflictos ambientales a escala local y territorial proliferan en el marco de una sociedad que reclama una mayor participación en la toma de decisiones. El agua, como –141–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

bien común y esencial, incide plenamente en esta cuestión cuando se analizan sus efectos más controvertidos desde el punto de vista de su calidad, planificación y gestión. Los conflictos del agua son numerosos en Europa y su presencia es evidente en varias escalas y espacios. En este artículo se realiza un análisis de un caso paradigmático en Cataluña: la gestión de los recursos hídricos del río Siurana. Se valora su origen, los actores principales, su desarrollo y su desenlace. Se constata que la complejidad de cada caso exige una aproximación específica y sectorial, y que la mediación puede resultar útil en determinados ámbitos, siempre y cuando exista una predisposición y una voluntad real de resolución del conflicto.

Palabras clave: Conflictos socioambientales, planificación y gestión del agua, mediación ambiental, sistema Siurana-Riudecanyes.

Abstract: Conflicts, Water Management and Environmental Mediation: The Siurana-Riudecanyes System Environmental conflicts at local and regional scales proliferate within the framework of a society that demands greater participation in decision-making. This is especially true of water, a common good and an essential resource, when its most polemical effects are analysed from the point of view of quality, planning and management. Water conflicts are numerous in Europe and their presence is evident on various scales and in many areas.

This article analyses a paradigmatic case in Catalonia: the management of the water resources of the Siurana River. The origin, main parties, development and outcome are all assessed. Evidence shows that the complexity of each case requires a sector-by-sector approach, and that mediation can be useful in certain areas as long as there is a predisposition and a real will to resolve the conflict.

Keywords: Socio-environmental conflicts, water planning and management, environmental mediation, Siurana-Riudecanyes system.

***

1. Introducció Els conflictes d’escala territorial relacionats amb l’ús de recursos naturals són nombrosos al nostre món, especialment els que impliquen l’aigua com a raó de disputa entre municipis, regions o estats. No tan sols es produeixen des del punt de vista de la seva escassetat o manca de disponibilitat directa, sinó que l’origen d’aquests conflictes també es relaciona amb la seva contaminació o el risc implícit en la seva gestió. En conflictes bèl·lics, a més, l’aigua es pot convertir en una arma perillosa, particularment quan s’opta per la destrucció de preses, embassaments, fonts i altres punts de reserva i proveïment. L’aigua, com a bé més preuat per a la vida, és font de risc i de conflicte, i exemples d’aquest fet compartit arreu del món són el nombre de conteses relacionades amb la seva gestió recollides a projectes científics d’abast internacional com l’Environmental –142–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

Justice Atlas (EJAtlas), liderat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), o el Water Conflict Chronology del Pacific Institute for Studies in Development, Environment, and Security. Malauradament, any rere any n’apareixen de nous i es multipliquen.

El present article respon a la voluntat d’estudiar les bases de la problemàtica ambiental relacionada amb la gestió de l’aigua en un cas conflictiu concret a Catalunya: el que fa dècades que existeix entorn del sistema Siurana-Riudecanyes.

Es tracta d’un conflicte entre usuaris de l’aigua, en dues conques fluvials que, a més, formen part de dues demarcacions hidrogràfiques diferents –d’una banda, el riu Siurana, pertanyent a la conca del riu Ebre gestionada per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE); de l’altra, la riera de Riudecanyes, localitzada al districte de la conca fluvial de Catalunya i, per tant, sota la jurisdicció pròpia de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

A partir d’una revisió bibliogràfica i una entrevista a un agent relacionat amb el conflicte,1 se n’identifiquen l’origen, les parts implicades i les accions dutes a terme per l’Administració per a resoldre’l. També es reflexiona sobre la viabilitat d’un procés de mediació ambiental per a aconseguir avançar en la resolució definitiva del conflicte. Cal remarcar que l’entrevista duta a terme ha respost a una voluntat fonamentalment informativa sobre l’origen i el desenvolupament del conflicte històric, i que no ha estat el nostre objecte, en el marc de la recerca, la realització d’una sèrie d’entrevistes representatives de les parts implicades del conflicte.

2. L’aigua com a font de conflictes territorials, socials i ambientals Són nombrosos els adjectius que s’afegeixen al mot conflicte per fer referència a les seves múltiples dimensions d’incidència. Els conflictes són, primerament, producte de la societat i de les seves interaccions, desacords i tensions: en efecte, són processos amb un clar impacte social (Poblet, 2004a; Castañer et al., 2012). Aquest escenari es pot analitzar, també, des de diverses escales geogràfiques, fet que pot ajudar a subratllar els desequilibris socioeconòmics que es manifesten, des de múltiples perspectives, en el territori (Nel·lo, 2003; Paül, 2006; Alfama et al., 2007; Zografos i Saladié Gil, 2012; Del Romero Renau, 2015; Saladié Gil, 2016). Quan allò que està en disputa és la gestió, la planificació i l’ús d’un recurs natural –com l’aigua, el sòl, les masses forestals, els combustibles o diferents fonts d’energia, entre d’altres– i les conseqüències directes del conflicte tenen un impacte considerable al medi físic, s’hi 1. S’ha entrevistat, per a l’ocasió, senyor Miquel Àngel Prats, gerent de la Comunitat de Regants de Riudecanyes.

La conversa va tenir lloc el 25 de juliol de 2019, a les cinc de la tarda, a la ciutat de Reus. La durada de l’entrevista va ser d’una hora i mitja.

–143–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

afegeix l’adjectiu ambiental (Tello Aragay i Jover Avellà, 2019). Nombrosos autors subratllen el vincle “conflictiu” entre el medi físic i la societat fent servir l’expressió conflicte socioambiental (Espluga, 2004; Lobera Serrano, 2010; Toledo et al., 2013; Silvetti et al., 2013; Vallejos-Romero et al., 2015; Aliste i Stamm, 2016) o, tot i que en menor proporció, conflicte socioecològic (Faus-Bertomeu i Requena i Mora, 2020). D’altra banda, també es fa ús de l’adjectiu socioterritorial quan, precisament, se’n vol reforçar el caràcter escalar (Ventura Pujolar, 2005). En tot cas, les dimensions social, territorial i ambiental mesclen el seu protagonisme a mesura que la complexitat del conflicte és més gran, i la presa de consciència de l’existència d’aquesta mena de conflictes va en augment arreu del món –i de forma especialment prolífica en termes de literatura acadèmica a l’Amèrica Llatina (Ramírez Cover, 2007; Bottaro et al., 2014; Svampa, 2019; Sepúlveda Hernández, 2020). A més, caldria afegir també una altra dimensió d’una rellevància especial: la corresponent a la perspectiva de gènere i el paper de la dona i l’impacte i els efectes diferenciats que generen, moltes vegades, aquest tipus de conflictes (Alfama i Miró, 2005; Agüera, 2008).

La gestió dels recursos hídrics ocupa un capítol especial en l’anàlisi de conflictes socials, territorials i ambientals, presents de forma notable a l’Estat espanyol i a Catalunya (Muñiz San Martín, 2012). En tractar-se d’un bé preuat i fonamental per a la vida humana, els efectes i impactes derivats de la seva gestió són transcendents i es manifesten de múltiples maneres (Poblet, 2004b). Usualment, aquests conflictes centren l’atenció en l’ús dels recursos per a la producció d’energia i el consum urbà, industrial o agrícola, de manera que els projectes de creació d’infraestructures com ara rescloses, preses i embassaments per l’Administració en constitueixen un dels orígens detonants (Romero Toledo, 2014; Ariana, 2016).

De la mateixa manera, les propostes de redistribució dels recursos hídrics a raó de l’existència de territoris deficitaris han plantejat, històricament, debats de gran transcendència a l’Estat espanyol, especialment en relació amb el Pla Hidrològic i les propostes de transvasament del riu Ebre a favor d’una suposada equitat o solidaritat territorial (Del Moral, 2008). Amb tot això, la qüestió conflictiva de l’aigua no es resol, només, en la seva gestió com a recurs per al seu ús o consum, sinó que també cal tenir-la en compte des del punt de vista del risc (González Besteiro, 2021) i, especialment, en el cas que estudiem en el present article, com a recurs fonamental per a la pervivència d’un determinat ecosistema. L’ús de l’aigua com a recurs estrictament ambiental, enfocat a posar de relleu els valors ecosistèmics dels sistemes fluvials per a garantir un cabal suficient per a mantenir-ne l’estructura i la recàrrega dels aqüífers, també constitueix l’origen de nombrosos conflictes ambientals de l’aigua actuals.

La resolució dels conflictes també és una qüestió cabdal. La resposta ciutadana oposada a aquests tipus d’intervencions s’ha organitzat, arreu del món, en diversos moviments socials en defensa del territori o de justícia ambiental (Acselrad, 2004; Mesa Cuadros, 2015), amb major o menor impacte en el –144–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

desenvolupament del conflicte. En els darrers anys, també s’ha produït un debat intens en relació amb la gestió pública o privada de l’aigua, particularment a escala municipal, i s’han plantejat, en alguns casos, processos de remunicipalització com a solució al conflicte, especialment a Europa (Bel, 2020).

La resolució dels conflictes –entre els quals, els relacionats amb la gestió de l’aigua– no és un procés senzill, sobretot perquè requereix la implicació d’una gran diversitat d’agents –des de l’Administració i les seves múltiples escales fins als usuaris directes, les poblacions afectades, els activistes socials i ambientals, els grups de pressió, les empreses privades i la comunitat científica, tots ells amb uns graus diferents de responsabilitat. Autors com Del Moral i Pedregal (2002) o Jiménez Pérez (2008) plantegen el reforç de la participació ciutadana en la presa de decisions com a element clau per a avançar en la disminució de casos conflictius. Tanmateix, davant d’un conflicte obert, les possibilitats de resolució tendeixen a encaminar-se cap a la via judicial, a través de la jurisdicció contenciosa administrativa, civil o penal (Carbonell et al., 2011). En aquest sentit, l’anomenada mediació ambiental figura com a una de les principals vies de resolució de conflictes que eviten el procés judicial (Mondéjar Pedreño, 2014, 2015; Alves Martins i Moura do Carmo, 2015; Da Silva Junior, 2019) i es planteja des de fa temps com una alternativa sòlida i força comuna en països com els Estats Units d’Amèrica (Martín i Clark, 2018).

La mediació ambiental com a instrument de resolució extrajudicial de conflictes (Alternative Dispute Resolution o ADR) es pot definir com un procés voluntari, neutral i imparcial en el qual és necessari la participació d’un tercer agent, que encarna la figura de mediador. Aquesta figura no decideix la resolució final del conflicte, sinó que té com a objectiu apropar les posicions de les parts implicades fins que acabin decidint, de mutu acord, la solució més apropiada. L’acord final, per tenir validesa legal, cal que sigui homologat judicialment o per escriptura pública. A l’Estat espanyol, la mediació ambiental ha estat una eina que s’ha posat en pràctica en diverses ocasions per a arribar a acords entre els agents implicats (Carbonell et al., 2011), com és el cas de la confecció del Pla zonal de cabals de manteniment del Ter (amb la participació de les entitats ambientalistes, les empreses hidroelèctriques, els agricultors i de l’Agència Catalana de l’Aigua), l’elaboració de cartes de paisatge com ara la de la comarca del Matarranya (amb l’administració local, els agents econòmics, les associacions i la ciutadania de la comarca com a parts implicades) i l’avaluació dels usos recreatius de la conca de l’Ebre (un cas entre els pescadors recreatius i els piragüistes), entre d’altres iniciatives. No ha estat una eina sempre efectiva i resolutiva en totes les ocasions en què s’ha aplicat, però cal tenir en compte que encara és un instrument jove en l’ordenament jurídic espanyol.2 No obstant això, és una tècnica amb un potencial de desenvolupament molt gran i 2. Llei 5/2012, del 6 de juliol, de mediació en afers civils i mercantils i Reial Decret 980/2013, de 13 de desembre, pel qual es desenvolupen determinats aspectes de la Llei 5/2012, de 6 del juliol, de mediació en afers civils i mercantils.

–145–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

que, especialment en casos de gestió de recursos com l’aigua, ja compta amb antecedents a Catalunya.

3. L’ús de l’aigua del riu Siurana: un conflicte d’origen històric La gestió d’un recurs essencial com l’aigua pot comportar conflictes entre regions o territoris donants (en els quals l’Administració considera que existeix un excedent hídric) i els receptors (o deficitaris). Sigui quina sigui la finalitat dels transvasaments (agrària, de proveïment, per a la producció d’energia, de subministrament industrial, recreatiu o turístic), acostumen a generar controvèrsies importants en el territori, i es posa sobre la taula la viabilitat dels recursos extrets de la conca donant i la necessitat real de la receptora. Si bé els arguments a favor dels transvasaments, des d’un punt de vista general, s’associen a la millora social i econòmica del territori receptor, durant les últimes dècades, i de resultes de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua (Directiva 2000/60/CE), existeix una major conscienciació social dels seus impactes i de la necessitat de gestionar els recursos hídrics tenint en compte els principis de solidaritat, sostenibilitat, racionalitat econòmica i vertebració del territori.

En el cas de Catalunya, les infraestructures hídriques lligades a transvasaments han generat tensions importants entre territoris i comarques i han estat objecte de pugnes polítiques amb un gran impacte mediàtic. El transvasament del riu Ter (1959) en fou un dels primers grans exemples, com a resultat de la necessitat d’obtenir nous recursos hídrics per a una regió metropolitana de Barcelona en constant creixement. La concessió d’aigua respon a un volum constant (un màxim de 8 m3/s), sempre i quan es garanteixi la xifra d’1 m3/s per a Girona i rodalia, un cabal mínim de 3 m3/s al seu pas per Girona i la preservació de 150 hm3 per als regants del Baix Ter. Això ha posat de manifest la necessitat de rebaixar aquest volum i convertir-lo en variable, d’acord amb la pluja recollida als embassaments –una petició reiterada de la Plataforma del Ter, que acabà aconseguint certs acords gràcies a la creació de la Taula del Ter l’any 2018.

El cas del sistema Siurana-Riudecanyes guarda una gran relació amb aquest tipus de conflicte. Tot parteix de la creació del pantà de Riudecanyes l’any 1907, i la seva posterior entrada en servei el 1918. Es tracta d’una obra que va ser promoguda per interessos agrícoles locals, a través de la Comunitat de Regants de Riudecanyes i l’impuls de l’Ajuntament de Reus, per a la transformació agrària de terres de secà a regadiu amb l’objectiu de millorar l’economia comarcal del Baix Camp. L’embassament es va planificar per a una capacitat de 3,2 hm3 però les aportacions migrades de la riera de Riudecanyes, amb una conca de només 30 km2 de superfície, no aconseguien omplir-lo de forma completa i sovint no es podien satisfer les demandes d’aigua de reg. Per aquesta raó, i un altre cop per iniciativa del Sindicat de Regants, l’any 1925 es va decidir completar les aportacions de la riera amb aigua procedent del riu Siurana (fig. 1).

–146–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

Figura 1. Croquis del sistema de transvasament de Siurana-Riudecanyes

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades disponibles del visor de l’Agència Catalana de l’Aigua.

L’obra, després de diverses interrupcions durant l’execució, entrà en servei l’any 1949. Tot i això, es projectà un embassament a la capçalera del riu Siurana per a regular el cabal del riu i millorar-ne la gestió, és a dir, disposar de l’aigua quan era necessària en lloc d’esperar que el riu en portés quan plovia.

Així doncs, l’any 1971 entrà en servei l’embassament de Siurana amb una capacitat de 12,4 hm3, que quadruplicava, doncs, el volum del de Riudecanyes.

Atès aquest augment de cabal esperat des de la conca del riu Siurana, l’any 1964 es redactà un pla per recréixer la presa de Riudecanyes, obra que fou inaugurada el novembre de 1991 i que amplià la capacitat de l’embassament fins als 5,2 hm3 (Latorre i Piedrafita, 1984).

–147–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

3.1. L’origen del conflicte Si bé la construcció dels dos pantans i la seva connexió representava, en un primer moment, la resposta a una demanda del sector agrícola, una visió crítica des de l’òptica ambiental pren rellevància quan es té en compte que “és l’única obra que es va produir durant tot el segle al Priorat i que hipoteca, encara avui en dia, els recursos naturals de la comarca i el seu desenvolupament” (Milian Nebot, 2019). L’origen modern del conflicte rau en la definició d’un cabal ambiental3 per al riu Siurana i, atès que es tracta d’un riu afluent de l’Ebre, aquesta decisió li correspondria a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (d’ara en endavant, CHE). El Pla de Gestió Hidrològic de la conca de l’Ebre (20152021) estableix 69 trams fluvials amb cabals ambientals o ecològics definits, i cap d’aquests punts se situa al riu Siurana (CHE, 2015). L’Agència Catalana de l’Aigua (d’ara en endavant, ACA), encarregada de la gestió de l’aigua en el sistema Siurana-Riudecanyes, va proposar l’establiment d’un cabal ambiental que fluctuaria entre els 50 i els 100 l/s, alliberat des de l’embassament de Siurana i que la comunitat de regants de Riudecanyes vetllés per mantenir-lo aigües avall de l’assut de derivació de l’aigua cap a Riudecanyes (fig. 1).

Segons la Comunitat de Regants de Riudecanyes, aquest cabal alliberat implicaria una reducció del volum embassat a Siurana que resultaria en la “pèrdua” d’aigua de fins a 1 hm3 i del qual en volien un rescabalament de l’aigua mitjançant la construcció d’una planta de recuperació d’aigües residuals per tal de substituir el cabal que no podrien transvasar. Tanmateix, en el pla de gestió de conca actual de l’ACA no figura aquesta inversió (ACA, 2015), però sí que s’hi programen les noves mesures i es dota de pressupost aquesta inversió de recuperació de cabals residuals per al Camp de Tarragona (ACA, 2021). A més a més, les associacions ecologistes ho veuen com un cabal insuficient. Per aquests motiu, la proposta de cabal ambiental de l’ACA no ha estat acceptada i s’insta a la CHE a que n’estableixi una altra.

3.2. Les parts implicades al conflicte El present conflicte es caracteritza per presentar una gran multiplicitat d’actors. En primer lloc, cal fer referència als ens administratius amb competència sobre els embassaments. En el cas del pantà de Riudecanyes, a la comarca del Baix Camp, és l’ACA, mentre que el pantà de Siurana, pertanyent a la comarca del Priorat, es troba sota la jurisdicció de la CHE. La part més recent del conflicte també emergeix en el moment en què entra en vigor la Directiva Marc de l’Aigua (DMA, Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu, Generalitat de Catalunya, 2006), en la qual es posa de 3. El cabal ambiental o cabal ecològic es defineix com aquell cabal mínim que cal mantenir a un curs fluvial amb l’objectiu d’assegurar la seva viabilitat i funcionament com a sistema natural.

–148–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

relleu el compromís per prevenir el deteriorament i protegir i millorar l’estat dels ecosistemes aquàtics de les masses d’aigua superficials, subterrànies i de transició d’un país membre de la Unió Europea.4 L’ACA no té jurisdicció per aplicar un cabal ambiental en el tram del riu Siurana ja que forma part de la CHE, però alhora, la gestió de l’aigua la té atribuïda la Comunitat de Regants de Riudecanyes, que ho fa a través de l’explotació de l’embassament que gestiona l’ACA. L’aparició de grups ecologistes que reivindiquen un cabal ambiental digne per al riu Siurana, a fi de garantir l’ecosistema fluvial i la recàrrega dels aqüífers, és contrària a la comunitat de regants que defensen que l’augment del cabal pel riu faria minvar les reserves d’aigües i posaria en risc les dotacions de reg de la comunitat de regants, i a part, manifesten el dret a l’explotació de l’aigua per la concessió que l’Estat els atorgà (fig. 2).

Font: Document d’accés públic distribuït per l’organització científica de la jornada.

Figura 2. Cartell de la jornada “Reus vol el riu Siurana viu?”, celebrada el 22 de març de 2019

4. Vegeu l’article 1 de la Directiva Marc de l’Aigua (Directiva 2000/60/CE).

–149–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

3.3. Una negociació crítica i sense garanties d’èxit Vist el reeiximent de la negociació de la Taula del Ter entre administracions, usuaris, grups ecologistes i acadèmics, el conflicte del qual es basava en una distribució equitativa de l’aigua per a tots els usuaris (ACA, 2017), el conflicte del Siurana-Riudecanyes s’encarà de la mateixa forma i s’organitzà la Taula del Siurana, en la qual hi van ser representades les administracions (Generalitat de Catalunya, ACA i CHE, els consells comarcals del Baix Camp i del Priorat, els ajuntaments de Reus, Riudoms i Porrera), la comunitat de regants de Riudecanyes, els sindicats agraris, les entitats ambientals i la comunitat científica (Generalitat de Catalunya, 2018). D’entrada, doncs, la Taula del Siurana oferia una bona representativitat de les parts implicades en el conflicte.

Desafortunadament, el procés de negociació de la Taula del Siurana finalitzà el desembre de 2021, data màxima en la qual el Pla Hidrològic de l’Ebre permetia al·legacions al nou Pla de Gestió Hidrològic per al període 2022-2027.

Malgrat les converses entre les parts implicades, no es va arribar a cap acord, atès que el cabal proposat per l’ACA (entre 50 i 100 l/s) no va aconseguir convèncer la resta d’agents. Malgrat no ser l’entitat que l’hauria hagut d’aplicar, sí que és qui el determinà, però, malauradament, no va complir les expectatives dels demandants d’aigua pel riu Siurana, que reclamaven un cabal superior. Al mateix temps, tampoc no va satisfer la comunitat de regants de Riudecanyes, car s’interpretà com una reducció de la disponibilitat d’aigua per satisfer la dotació de reg i, per tant, una afectació als drets de concessió. La comunitat de regants va exigir recuperar el volum d’aigua “perdut” a partir d’altres fonts com la regeneració de cabals, amb l’ús d’aigües residuals urbanes depurades amb la prou qualitat per poder-les destinar al regadiu. L’ACA, però, no podia garantir aquest subministrament atès que en el pla de gestió vigent (2016-2021) les dotacions per recuperar aigua regenerada al Baix Camp no estaven previstes d’executar (fet que, probablement, seria molt més possible en el marc del Pla de Gestió de 2022-2027).

Així doncs, l’intent de resolució del conflicte a través de la creació d’una taula de negociació ha significat un pas endavant per a fer-lo evident a ulls de l’Administració i de la societat, però no ha tingut l’èxit esperat. És evident que no s’ha tractat d’un procés real de mediació ambiental: no s’ha cercat el paper actiu i imparcial d’un tercer actor (un professional de la mediació), i sempre s’ha tractat d’una causa afectada per un temps límit (el període d’al·legacions al nou Pla de Gestió Hidrològic). A més, tampoc s’ha produït un equilibri de poder en la presa de decisions, especialment quan existeix una complexitat jurídica notable (amb la intervenció de dues administracions de l’aigua diferents en un mateix àmbit territorial) i una proposta feta tan sols per una de les parts implicades (l’ACA), que havia de ser aprovada o rebutjada per la resta.

Cal tenir en compte, també, alguns altres ingredients que no han contribuït a generar un clima de “mediació” entre els actors implicats, com ara les posicions –150–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

radicalment enfrontades entre els regants i les entitats ecologistes, així com la voluntat persistent de judicialitzar el conflicte, a través de la presentació de diverses querelles contra els activistes ambientals de la Plataforma pel riu Siurana. No obstant això, com a part positiva, cal destacar que ha estat un procés on ha estat representada la major part dels actors implicats, entre els quals les dues administracions (catalana i estatal).

4. Consideracions finals El fracàs evident de la Taula del Siurana posa de manifest que els processos de negociació en el marc dels conflictes de l’aigua a escala catalana requereixen una maduresa més gran i no sempre són efectius, malgrat que hi hagi una bona representativitat dels actors implicats. La negativa de les dues parts principals del conflicte (la comunitat de regants, d’una banda, i els grups ecologistes, de l’altra) a la proposta de l’ACA mostra que la comunicació sobre aspectes tant sensibles com és l’ús de l’aigua en un país on escasseja és vital, així com el coneixement de la pròpia dinàmica fluvial del medi. D’altra banda, també constatem que un vertader procés de mediació requereix unes condicions que, en el cas que ens ocupa, no s’han complert. L’esgotament dels terminis per arribar a un acord, la complexitat administrativa i competencial entre l’ACA i la CHE o les posicions allunyades entre els regants i les entitats ambientals confereixen una casuística especialment enrevessada per a resoldre amb eficàcia aquest conflicte. L’estudi que hem realitzat d’aquest cas posa de manifest que, necessàriament, és necessari un major aprofundiment, actualització i identificació de les vies de resolució de conflictes de l’Administració.

A mode d’epíleg final, volem deixar constància que caldrà que les administracions implicades en el present conflicte arribin a un acord de mínims i que un procés de mediació ambiental pot ajudar a aconseguir-ho. La solució és especialment complexa, i el paper de l’ACA és clau, encara que sigui una part implicada més. Igualment, caldrà que els grups ecologistes tinguin en compte que, molt probablement, la proposta que farà la CHE en relació amb el cabal ambiental serà inferior a la proposada per l’ACA, fet que no satisfarà les seves legítimes reivindicacions. També és tasca de l’ACA trobar solucions per poder garantir el volum d’aigua a què la comunitat de regants de Riudecanyes haurà de renunciar si s’estableix aquest cabal ambiental. En conseqüència, l’organisme autonòmic haurà de ser el responsable de desplegar el Pla de Gestió i fer complir les mesures planificades en un termini realista dins del període de vigència del pla i no posposar ad infinitum l’execució de les mesures previstes. Això és, en aquests moments, la clau de volta de cara a la resolució del conflicte del sistema Siurana-Riudecanyes, però també d’unes altres problemàtiques similars arreu del país.

–151–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

Bibliografia Acselrad, Henri (2004). “Moviment de justícia ambiental. Estratègia argumentativa i força simbòlica”, dins: Joaquín Valdivieso [ed.]. Les dimensions socials de la crisi ecològica. Palma: Universitat de les Illes Balears, p. 79-104.

Agència Catalana de l’Aigua (2015). Memòria del Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (2016-2021). Barcelona: Agència Catalana de l’Aigua.

– (2021). Memòria del Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (2021-2027).

Barcelona: Agència Catalana de l’Aigua. [En revisió].

Agüera, Mar (2008). “L’activisme femení en conflictes ambientals. Reflexions en clau feminista i apunts per a la gestió del medi”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 51, p. 13-37.

Alfama, Eva; Àlex Casademunt i Monfort; Gerard Coll-Planas; Helena Cruz Gallach; Marc Martí i Costa (2007). Per una nova cultura del territori? Mobilitzacions i conflictes territorials. Barcelona: Icària.

Alfama, Eva; Neus Miró [coord.] (2005). Dones en moviment. Una anàlisi de gènere de la lluita en defensa de l’Ebre. Valls: Cossetània.

Aliste, Enrique; Caroline Stamm (2016). “Hacia una geografía de los conflictos socioambientales en Santiago de Chile: lecturas para una ecología política del territorio”. Revista de Estudios Sociales, núm. 55, p. 45-62. DOI: https://doi.org/10.7440/res55.2016.03 Alves Martins, Natália Luiza; Valter Moura do Carmo (2015). “Mediação de conflitos socioambientais: Uma alternativa à efetivação do direito fundamental ao meio ambiente ecologicamente equilibrado”. Revista Catalana de Dret Ambiental, vol. 6, núm. 2, p. 1-38.

DOI: https://doi.org/10.17345/rcda1579 Ariana Rausch, Gisela (2016). “Agua, desarrollismo y emergencia del conflicto ambiental: el proyecto hidroeléctrico Paraná Medio en Santa Fe, Argentina (1957-1997)”. Agua y Territorio, núm. 7, p. 139-151. DOI: https://doi.org/10.17561/at.v0i7.2968 Bel, Germà (2020). “Public Versus Private Water Delivery, Remunicipalization and Water Tariffs”. Utilities Policy, núm. 62, 100982. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jup.2019.100982 Bottaro, Lorena; Alex Latta; Marian Sola (2014). “La politización del agua en los conflictos por la megaminería: Discursos y resistencias en Chile y Argentina”. European Review of Latin American and Caribbean Studies / Revista Europea de Estudios Latinoamericanos y del Caribe, núm. 97, p. 97-115. DOI: https://doi.org/10.18352/erlacs.9798 Carbonell, Xavier; Milena Prokopljevic; Marina Di Masso; Conxa Puebla; Louis Lemkow (2011). “Mediació en conflictes ambientals”, dins: Pompeu Casanovas; Jaume Magre; Mª Elena Lauroba[dir.]. Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 687-729.

Castañer, Margarida; Néstor Cabañas; Moisès Jordi (2012). “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 58, núm. 2, p. 219-237. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.171 Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (2015). Memoria del Plan Hidrológico de la parte española de la Demarcación Hidrográfica del Ebro (2015-2021). Saragossa: Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

Da Silva Junior, Sidney (2019). La mediación de conflictos ambientales. Una visión sistémicofuncional hacia el desarrollo sostenible. Pamplona: Aranzadi.

Del Moral, Leandro (2008). “Nuevas tendencias en gestión del agua, ordenación del territorio e integración de políticas sectoriales”. Scripta Nova, vol. 13, núm. 285.

Del Moral Ituarte, Leandro; Belén Pedregal Mateos (2002). “Nuevos planteamientos científicos y participación ciudadana en la resolución de conflictos ambientales”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 41, p. 121-134.

–152–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

Del Romero Renau, Luis (2015). “Geografia dels conflictes territorials a València i la seua àrea metropolitana”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 61, núm. 2, p. 369-391. DOI: http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.230 Espluga Trenc, Josep (2004). “Conflictes socioambientals i estudi de la percepció social del risc”. Papers. Revista de Sociologia, vol. 72, p. 145-162. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/ papers/v72n0.1129 Faus-Bertomeu, Aina; Marina Requena i Mora (2020). “La rajola a la costa i els residus a l’interior. Mapa dels conflictes socioecològics al País Valencià”, Disjuntiva. Crítica de les Ciències Socials, vol. 1, núm. 2, p. 129-152. DOI: https://doi.org/10.14198/ DISJUNTIVA2020.1.2.7 Generalitat de Catalunya (2006). Directiva marc de l'aigua de la Unió Europea. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

– (2017). Acord de la Taula del Ter. https://aca.gencat.cat/web/.content/20_Aigua/09_proteccio_i_ conservacio/07_cabals_manteniments/03_compromis_ter/Acord-Ter-signat.pdf (consultat 05/05/2022).

– (2018). Constitució de la Taula del Siurana-Riudecanyes. https://govern.cat/govern/ docs/2018/12/05/16/01/b1bbfc89-8b5f-4017-a015-61531270f2c9.pdf (consultat 05/05/2022).

González Besteiro, Ana (2021). “El territorio del Alto Guadiana: el agua como conflicto, el conflicto como recurso”. Scripta Nova, vol. 25, núm. 3, p. 103-135.

Jiménez Pérez, Javier (2008). “Última estació: resolució de conflictes. Evolució del concepte de participació en la cooperació al desenvolupament”, dins: Eduard Vinyamata Camp [ed.]. Conflictes i conflictologia. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, p. 101-109.

Latorre i Piedrafita, Xavier (1984). Història de l’aigua a Catalunya. Premià de Mar: [autoedició].

Lobera Serrano, Josep (2010). Sostenibilitat, participació i educació: les concepcions del món i de la tecnociència en la transformació dels conflictes sociomabientals. Una aproximació metodològica per al desenvolupament de capacitats de sostenibilitat activa des de l’aprenentatge de la tecnologia. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. [Tesi doctoral] Martín Rodríguez-Ovelleiro, Mª Ángeles; Susan L. Clark (2018). Gobernanza ambiental o el arte de resolver conflictos ambientales. Madrid: Mundi-Prensa.

Mesa Cuadros, Gregorio (2015). “Conflictividad y desplazamiento ambiental: elementos jurídico-políticos de justicia ambiental y reparación a sociedades tradicionales”. Revista Catalana de Dret Ambiental, vol. 6, núm. 1, p. 1-50.

Milian Nebot, Xavier (2019). “Dos models d’economies perifèriques antagònics des de la perspectiva de la justícia ambiental: la Ribera d’Ebre i el Priorat”. Revista Catalana de Dret Ambiental, vol. 10, núm. 2, p. 1-41. DOI: https://doi.org/10.17345/rcda2539 Mondéjar Pedreño, Remedios (2014). Mediación ambiental. Recursos y experiencias. Madrid: Dykinson.

Mondéjar Pedreño, Remedios (2015). Los conflictos ambientales y su tratmiento a través de la mediación. Madrid: Dykinson.

Muñiz San Martín, Sigrid (2012). “Conflictivitat ambiental i territorial: una àrea d’investigació en construcció. Aproximacions al cas català”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 58, p.

481-496. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.8 Nel·lo, Oriol (2003). Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries.

Paül, Valerià (2006). L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la Regió de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral] Poblet, Marta (2004a). “Conflictes socials de component ambiental: estratègies de prevenció en el marc de la governança”. Medi Ambient, Tecnologia i Cultura, núm. 35, p. 43-49.

– (2004b). “L’aigua del temps que vius: prevenció i gestió dels conflictes hídrics”. Col·loquis de Vic, núm. 8, p. 131-133.

–153–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 141-154 Albert Santasusagna, Joaquim Farguell, Xavier Villalba Conflictes, gestió de l’aigua i mediació ambiental: el sistema Siurana-Riudecanyes

Ramírez Cover, Alonso (2007). “Conflictos socioambientales y recursos hídricos en Guanacaste. Una descripción desde el cambio en el estilo de desarrollo (1997-2006)”. Anuario de Estudios Centroamericanos, núm. 33-34, p. 359-385.

Romero Toledo, Hugo (2014). “Ecología política y represas: elementos para el análisis del Proyecto HidroAysén en la Patagonia chilena”. Revista de Geografía Norte Grande, núm.

57, 161-175.

Saladié Gil, Sergi (2016). Paisatge i conflictes territorials a les comarques meridionals de Catalunya. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. [Tesi doctoral] Sepúlveda Hernández, Elia (2020). Prácticas socioeducativas y cambio ambiental global.

Análisis desde profesionales que se desempeñan en territorios afectados por desastres y conflictos socioambientales en la interfaz socioecológica Atacama-Coquimbo, Chile. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] Silvetti, Felicitas; Gustavo Soto; Daniel M. Cáceres; Diego Cabrol (2013). “¿Por qué la legislación no protege los bosques nativos de Argentina? Conflictos socioambientales y políticas públicas”. Mundo Agrario. Revista de Estudios Rurales, vol. 13, núm. 26, p. 1-21.

Svampa, Maristella (2019). Las fronteras del neoextractivismo en América Latina. Conflictos socioambientales, giro ecoterritorial y nuevas dependencias. Bielefeld: Bielefeld University Press.

Tello Aragay, Enric; Gabriel Jover Avellà (2019). “Polítiques i conflictes ambientals a Catalunya, 1972-2017”, dins: Gomà Carmona, Ricard; Joan Subirats [coord.]. Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya. Barcelona: Galaxia Gutenberg, p. 83-98.

Toledo, Víctor M.; David Garrido; Narciso Barrera-Basols (2013). “Conflictos socioambientales, resistencias ciudadanas y violencia neoliberal en México”. Ecología Política, núm.

46, p. 115-124.

Vallejos-Romero, Arturo; Sonia Salvo; Jaime Garrido (2015). “Les dimensions socials dels riscos entorn de conflictes socioambientals per energia a Xile. La confiança en el conflicte de la Termoeléctrica Castilla”. Papers. Revista de Sociologia, vol. 100, núm. 4, p. 527-545.

DOI: https://doi.org/10.5565/rev/papers.2227 Ventura Pujolar, Montserrat (2005). Conflictes socioterritorials i participació pública en la gestió de l’aigua de la conca del riu Muga (Alt Empordà). Girona: Universitat de Girona.

[Tesi doctoral] Zografos, Christos; Sergi Saladié Gil(2012). “La ecología política de conflictos sobre energía eólica. Un estudio de caso en Cataluña”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 58, núm. 1, p. 177-192.DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.202

–154–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 155-175 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 03/06/2022 ‒ Data d’acceptació: 24/06/2022 ‒ Data de publicació: 30/06/2022

DOI: 10.2436/20.3002.01.223

La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global1 Perla Zusman

Conicet, Instituto de Geografía Universidad de Buenos Aires perlazusman@yahoo.es https://orcid.org/0000-0002-2249-617X

Resumen El artículo tiene como objetivo aproximarse al proceso de construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje. Este proceso es abordado en dos períodos diferenciados.

El primero se extiende entre el fin del conflicto Misiones/de Palmas entre Argentina y Brasil (1895) y la propuesta de diseño de un Parque Nacional de Carlos Thays (1912). Las exploraciones, los levantamientos pictográficos y cartográficos, la definición de puntos de vista y las adecuaciones en la ordenación espacial participaron de la configuración de este paisaje argentino. El segundo período se extiende entre la designación de las Cataratas del Iguazú como Patrimonio Mundial (1984) y las repercusiones de su declaración como una de las Siete Maravillas del Mundo Natural (2011). Este contexto supuso el desarrollo de estrategias de visualización y cambios de punto de vista que contribuyeron a incorporar a las Cataratas al mercado turístico global.

Palabras clave: paisaje, punto de vista, Cataratas del Iguazú, Argentina.

Resum: La construcció de les Cascades de l’Iguaçú com a paisatge argentí i la seva incorporació a l’escena global L’article té com a objectiu aproximar-se al procés de construcció de les Cascades de l’Iguaçú com a paisatge. Aquest procés és abordat en dos períodes diferenciats. El primer s’estén entre la fi del conflicte Misiones/de Palmas entre Argentina i Brasil (1895) i la proposta de disseny d’un Parc Nacional de Carlos Thays (1912). Les exploracions, els aixecaments pictogràfics i cartogràfics, la definició de punts de vista i les adequacions a 1. Trabajo realizado en el marco de los siguientes proyectos: “Conflictos fronterizos en España y América Latina (1840-2020). Aproximaciones geohistóricas y geopolíticas” (PID2020-114088GBI00, financiado por la Agencia Española de Investigación) y “Genealogías de las miradas: las solidaridades que configuran las grafías de los procesos de formación territorial” (PIP 11220200102399CO, financiado por el Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas de Argentina).

–155–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

l’ordenació espacial van participar de la configuració d’aquest paisatge argentí. El segon període s’estén entre la designació de les Cascades de l’Iguazú com Patrimoni Mundial (1984) i les repercussions de la seva declaració com una de les set Meravelles del Món Natural (2011). Aquest context va suposar el desenvolupament d’estratègies de visualització i canvis de punt de vista per les quals s’incorporen al mercat turístic global.

Paraules clau: paisatge, punt de vista, Cascades de l’Iguaçú, Argentina.

Abstract: The Construction of Iguazú Falls as Argentine Landscape and Its Induction into the Global Tourist Market The aim of this paper is to approach to the process of constructing the Iguazú Falls as a landscape. This process is addressed in two different time periods. The first one extends from the end of the Misiones/de Palmas conflict between Argentina and Brazil (1895) to Carlos Thays’ draft proposal of a National Park (1912). Explorations, pictographic and cartographic surveys, definition of points of view and spatial planning arrangements participated in the configuration of this Argentine landscape. The second period extends from the designation of Iguazu Falls as a World Heritage Site (1984) to the repercussions derived from the place designation as one of the Seven Wonders of the Natural World (2011). This context involved the development of visualisation strategies and shifts in points of view that allowed its incorporation into the global tourism market.

Key words: landscape, point of view, Iguazú Falls, Argentina.

***

1. Introducción El proceso de configuración del territorio argentino tiene lugar entre los años 1860 y 1910. En este período el Estado se apropia militarmente de ámbitos que hasta entonces estaban bajo dominio indígena, promueve una serie de exploraciones para reconocer estas áreas e idea su forma de incorporación económica y social a la nación en constitución. Simultáneamente define los límites con los países vecinos, que también estaban configurando sus territorios (Lois, 1999; Zusman y Minvielle, 2002; Navarro Floria, 1999, 2006). A ello se suma el proceso de producción cartográfica que se torna constitutivo de las prácticas anteriormente señaladas (Lois, 2006; Mazzitelli Mastricchio, 2008, 2017).

Las Cataratas del Iguazú, incluidas en el territorio de Misiones, fueron junto con Patagonia y Chaco, objeto de apropiación de dicho Estado. El proceso se acentúa cuando Brasil y Argentina comienzan a interesarse en definir el límite internacional y saldar el conflicto en el área Misiones/de Palmas. Este último se resuelve a través del laudo arbitral del Presidente de Estados Unidos Grovenor Cleveland, que otorga las tierras en discusión a Brasil en 1895. A partir de este momento se inician las actividades demarcatorias entre Misiones (Argentina) y los estados de Santa Catarina y Paraná (Brasil).

–156–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Es en el marco del fin de esta disputa que las Cataratas del Iguazú fueron incorporadas a los paisajes que participaron de la construcción de la nación argentina. El objetivo de este artículo es analizar las prácticas territoriales (materiales y simbólicas) involucradas en su construcción como paisaje.

Este artículo se divide en tres secciones. En la que le sigue a esta introducción ofrecemos los elementos teóricos que nos permiten establecer el vínculo entre la definición del paisaje y la construcción de la nación. En las dos restantes damos cuenta de las prácticas involucradas en la configuración del paisaje de las Cataratas del Iguazú en dos períodos diferenciados. Por un lado, examinamos un conjunto de prácticas territoriales que se asocian a su construcción como paisaje nacional entre el fin del conflicto Misiones/de Palmas entre Argentina y Brasil (1895) y el proyecto de Carlos Thays (1912). Nuestra atención se centra en identificar los relatos e imágenes pictográficas de algunas exploraciones que llevaron a presentarlo como un paisaje bello y sublime. También analizamos la propuesta cartográfica de Juan Bautista Ambrosetti del año 1894, quien definió distintos puntos de vista desde donde contemplar las Cataratas. El proceso de determinación de estos puntos de vista (Gomes, 2013) con fines turísticos derivó en el proyecto de reorganización espacial diseñado por Carlos Thays.

Este se orientaba a conformar un Parque Nacional en el área de frontera a solicitud del Estado argentino. Por otro lado, en la cuarta sección presentamos algunas dinámicas que comportaron transformar el paisaje nacional de las Cataratas del Iguazú en un paisaje global. Este proceso se extiende desde la designación de las Cataratas del Iguazú como Patrimonio Mundial (1984) a las repercusiones de su declaración como una de las Siete Maravillas Naturales del Mundo (2011). Este contexto supuso el desarrollo de estrategias materiales y visuales a través de las cuales el paisaje de las Cataratas fue incorporado al mercado turístico internacional. El texto finaliza con el desarrollo de algunas conclusiones.

2. El paisaje en la construcción imaginada de la nación argentina En la línea de Anderson (1991), si concebimos a la nación como una comunidad imaginada que permite establecer lazos fraternales entre personas que no se conocen, podemos pensar que los paisajes (Nogué, 2007), al igual que el censo, el mapa o el museo, participan en su definición. En Argentina, la asociación entre paisaje y nación fue planteada por el escritor nacionalista Ricardo Rojas en su libro Eurindia (1924). Rojas consideró al paisaje como expresión del mestizaje cultural hispanoamericano en la tierra. Esta mirada influenció particularmente en los artistas que, entre finales del siglo xix y primeras décadas del xx, pintaron diferentes áreas de Argentina, otorgando énfasis a la descripción de los elementos de la naturaleza o a la representación –157–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

de escenas costumbristas desde una perspectiva nostálgica, libre de conflictos (Wechsler, 1999).

Estos paisajes han sido configurados por miradas ajenas, sin raíces, que a través del viaje aproximan a los y las visitantes a áreas que describen textual, pictográfica, cartográfica o fotográficamente (Cosgrove, 1993; Silvestri y Aliata, 2001). Ellos fueron divulgados a públicos más amplios a través de la literatura de viajes, las revistas ilustradas y las postales. Los y las responsables de garantizar la circulación de estas imágenes, buscaban crear cierto gusto por el viaje y por el turismo entre las elites (Zusman, 2012). A su vez, la Sociedad Argentina de Fotógrafos Aficionados, a través de las imágenes obtenidas en sus excursiones fotográficas por el país, deseaba contribuir a promover el comercio con otras naciones y atraer inversiones extranjeras (Tell, 2017).

Tanto los procesos de producción como de circulación de paisajes participan también en la socialización de ciertos puntos de vista. Siguiendo a Gomes (2013, p. 19), el punto de vista “es una situación espacial que permite al observador ver algo que, desde otro lugar, no sería visible de la misma forma” (traducción propia). Así pues, este configura la distancia, la posición relativa entre las cosas, sus volúmenes. Asimismo, interviene en la incidencia de la luz y en la conformación de los colores. Definidos los puntos de vista, las infraestructuras facilitarían el acceso y la contemplación de los paisajes a los y las visitantes.

3. Los viajes de reconocimiento y la definición del paisaje de las Cataratas del Iguazú como sublime Hacia finales del siglo xx distintas instituciones del Estado argentino organizaron un conjunto de exploraciones hacia el noreste con objetivos múltiples.

En efecto, ellas estaban destinadas a reconocer el área en términos ambientales (flora y fauna, identificación de especies que podrían ser útiles para la fabricación de productos farmacéuticos), económicos (valorizar sus recursos naturales), para su colonización (en términos militares o civiles) o para su apropación a través de su presentación como paisaje e incentivar el desarrollo del turismo.

Si bien la literatura sobre los viajes realizados a las Cataratas del Iguazú es abundante (Capaccio y Salvo, 2014), elegimos en esta oportunidad tres relatos en la medida que nos permiten identificar el pasaje de la exploración a la construcción de paisajes y la promoción de su conocimiento como atractivo turístico. Dos de estas narrativas se derivan de expediciones organizadas en el año 1892. La primera estuvo a cargo del naturalista alemán Gustav Niederlein.2 2. Gustav Niederlein (1858-1924) participó activamente en los proyectos de la definición del territorio de Argentina.

Fue uno de los científicos que acompañó al General Roca en la Campaña al Desierto (1879), por la cual se inició el desalojo militar de las distintas naciones indígenas que habitaban el suroeste de la Provincia de Buenos Aires y norte de Patagonia. En el año 1883 formó parte de una expedición organizada por un contingente de inversores alemanes que buscaba tierras aptas para la colonización. También integró una comisión demarcatoria límites con Brasil (1886). En

–158–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Esta expedición recibió el nombre de Científico Recolectora y estuvo dirigida a obtener materiales para llevar a la Exposición Universal de Chicago (destinada a conmemorar el cuarto centenario de la llegada de Colón a América). El pintor Agustín Ballerini y el fotógrafo E. C. Moody acompañaron a la Comisión que recorrió por cinco meses el área, transportándose a través de dos buques de la Armada (Serié, 1935). La otra expedición fue organizada desde el Museo Natural de la Universidad de La Plata. En ella participaron el antropólogo Juan Bautista Ambrosetti,3 el pintor suizo Adolfo Methfessel y el taxidermista Emilio Beaufils. Ellos fueron acompañados por un conjunto de personas que trabajaron en la apertura de picadas o manejo de canoas o chalanas.

El tercer viaje que nos interesa señalar es aquel que emprendió el diplomático, periodista hispano-uruguayo y editor de El Diario (en Buenos Aires) Manuel Bernárdez, aproximadamente en 1900. Su relato De Buenos Aires al Iguazú (1901) es pensado por su autor para ser “leído mirándolo” (Bernárdez, 1901, p.

XI; énfasis en el original). Ello se debe a la cantidad de fotografías, pinturas y cartografías que contiene y que el periodista recibió tanto de exploradores como de aquellos que estaban interesados en valorizar estos paisajes turísticamente. Así, el texto es pensado como libro de propaganda para hacer de “la maravilla de América” un atractivo de “turismo universal” (Bernárdez, 1901, p. X).

El viaje de Ambrosetti permite aproximarnos a los avatares que implicaba abandonar el barco que los había trasladado al río Iguazú e internarse en el monte para llegar a las Cataratas, haciendo el recorrido a caballo, luego en canoa y más tarde a pie por un terreno accidentado y resbaladizo. La ausencia de picadas, la continua lluvia y humedad y la densidad de la vegetación eran elementos que hacían que la exploración fuese lenta y dificultosa.

De todos modos, las penurias del trayecto son relativizadas cuando los viajeros se topan con las Cataratas. Una de las primeras formas de apreciar la cercanía de los saltos era la escucha de su “estruendo”. De hecho, un estrépito semejante es experimentado por el periodista Bernárdez: “Lo oí de repente, tartáreo, abrumador […], y entreví á la vez casi claramente entre los árboles las primeras cascadas” (Bernárdez, 1901, p. 69). Luego de talar los árboles a través de hachas y machetes, se “presentan á nuestros ojos asombrados el gran panorama de la inmensa catarata” (Ambrosetti, 1894, p. 127). Frente a ellas los tonos de los sonidos se diversifican: varias ocasiones organizó las colecciones que llevó Argentina a las Exposiciones Universales como la de París (1899) y la de Chicago (1892). Este conocimiento fue valorizado por el gobierno francés, que le solicitó la clasificación de las exhibiciones del Museo Colonial de París (1900). Por su lado, el gobierno estadounidense lo contrató para organizar la representación de Filipinas en la muestra de Sant Louis (1904).

3. Juan Bautista Ambrosetti (1865-1917) formó parte de diversas instituciones que participaron en el reconocimiento territorial como el Instituto Geográfico Argentino, la Sociedad Científica Argentina, el Museo de Ciencias Naturales Bernardino Rivadavia de Buenos Aires y el Museo de La Plata. Estuvo involucrado en la institucionalización de la antropología en la Universidad de Buenos Aires. Contribuyó al desarrollo del campo de la arqueología y del folklore en Argentina. Mientras que Ambrosetti realizó tres viajes a Misiones, es en el segundo que explora el área de las Cataratas (1892).

–159–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

“Ahora se reconcentraba la atención en el oído y llenaba de asombro el observar que toda aquella masa imponderable de estrépitos, graves, medios, agudos, rimados, entrechocados, discordantes, estertores, rumor de multitudes, largos ludimientos de caídas inmensas, resuellos de cien calderas de vapor, retumbos de cien cañones á galope, rugidos de cien toros, tronidos de cien truenos, llenaba de asombro que todo aquello no asordase instantáneamente ni perturbase siquiera la percepción de los sonidos más débiles.” (Bernárdez, 1901, p. 74).

Más que los relatos escritos, son las pinturas las que completan la representación visual del paisaje. Ellas fueron realizadas por Augusto Ballerini (quien acompaña la expedición de Niederlein) y Adolfo Methfessel (quien participa del viaje encabezado por Ambrosetti). Ambas pinturas son expresiones de un idealismo propio del romanticismo europeo. La pintura de Methfessel se destaca por presentar de modo desmesurado los elementos del “primer plano, fuertes claros oscuros, una luz muy difusa y grandes estallidos de color” (Arenas, 2003, p. 197). Por su lado, la pintura de Ballerini es resultado de una mirada construida desde la copa de los árboles a donde fue ascendido con cuerdas. En la representación La cascada del Iguazú de Ballerini las Cataratas aparecen de modo apaisado, bajo un cielo nublado, con aguas limpias y azules (dejando de lado el color barroso que suele tener las aguas) con las brumas que produce la caída del agua (Melgarejo, s. d.).

Figura 1. Cascada del Iguazú, de Augusto Ballerini (1892)

Fuente: Museo Nacional de Bellas Artes (Argentina)

La interacción entre lo visual y lo auditivo contribuyen a caracterizar al paisaje como sublime. Cabe señalar que en el siglo xviii la idea de lo sublime emerge de la obra de Edmund Burke (1757) Indagación filosófica sobre el origen de nuestras ideas acerca de lo sublime y de lo bello. En ella los valores artísticos y filosóficos permitían comprender la supremacía de la naturaleza sobre el ser humano. Ello provocaba temor y admiración a la vez (Silvestri y Aliata, 2001).

Este tipo de valoración es expresada por Ambrosetti al contemplar los saltos.

–160–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Figura 2. Los Saltos del Iguazú, de Adolf Methfessel (1893)

Fuente: Museo de La Plata (Argentina)

“El hombre es pequeño, muy pequeño en medio de esos grandes cuadros de la naturaleza: está aplastado por la majestad, por la sublimidad de la creación.” (Ambrosetti, 1894, p. 224).

“El mejor escritor tiene que romper su pluma, cuando se encuentra en presencia de semejantes cuadros, contentándose con decir, como Voltaire leyendo una obra maestra de poesía: ¡admirable! Sublime.” (Ambrosetti, 1894, p. 228).

En este proceso de construcción del paisaje participa también la comparación con las Cataratas del Niágara. Hasta mediados del siglo xix ellas fueron valorizadas por la cultura occidental, no solo en términos de atractivo turístico sino también por su significatividad para la producción energía (McKinsey, 1985; Irwin, 1996; Penner, 2009). La comparación que realizaban los relatos de viaje del período entre las Cataratas del Niágara y las del Iguazú se basaron en sus dimensiones. La mayor extensión y altura de los saltos de las segundas respecto a las primeras llevaba a concebirlas como expresión de la exuberancia de la naturaleza americana y, particularmente, como ícono de la identidad argentina.

Habría entonces una asociación entre la monumentalidad de las Cataratas del Iguazú y “el destino manifiesto de formar parte de un grandioso país”.

“Alcanzan las cataratas del Niágara en su punto culminante a 160 pies, ó sean 48 metros 80 centímetros, y su anchura máxima, incluyendo a Goat Island que está entre las dos cataratas dividiendo hacia el centro la gran sabana de agua, es de [...]

–161–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

unos 1600 metros. Las medidas del Iguazú son las siguientes: 60 metros; altura de las que dan dos saltos; 30 metros por cada salto. Desarrollo total de la ceja de cataratas 4000 metros. Resultado: las cataratas del Iguazú aventajan á las del Niágara en más de 11 metros de altura y en 2400 metros de desarrollo […]. Así, el Iguazú tiene la belleza del Niágara, aunque más majestuosa y grande, y tiene además la suya propia inimitable […]. ¡Sean argentinas por los siglos de los siglos!”

(Bernárdez, 1901, p. 76).

Los relatos coinciden al señalar la potencialidad de las Caratas del Iguazú para constituirse en un paisaje atractivo para el turismo internacional. La dificultad para garantizar el acceso a los saltos de modo sencillo desde el lado argentino era un obstáculo que se precisaba superar. Hasta ese entonces, la única forma de aproximarse a los mismos era desde Brasil. Se arribaba por barco a la Colônia Militar de Foz do Iguaçu, para luego, con apoyo de algunos obrajes como los de la familia española Val o francesa Poujade, que ofrecían alojamientos, caballos y monturas a los y las visitantes, se podría llegar hasta las cascadas (Bernárdez, 1901).

3.1. La cartografía y los ensayos de puntos de vista El proceso de reconocimiento de las Cataratas no solo se acompañaba del registro escrito, fotográfico o pictográfico sino también de un conjunto de cartografías. Las primeras que nos interesa traer a colación fueron elaboradas por el militar Edmundo Xavier de Barros, vice-director de la Colônia Militar de Foz do Iguaçu.4 Sus exploraciones se orientaron a reconocer el área –en particular el recorrido del río Iguazú y sus saltos–, identificar canales de navegación y abrir caminos. Las cartografías persiguieron contribuir también a definir el límite entre Argentina y Brasil, siguiendo el criterio del talweg (línea imaginaria que define la parte más profunda del valle de un río), diferenciar los saltos que quedarían dentro del territorio argentino y cuáles bajo el territorio brasilero. A su vez, buscaban otorgarle denominación a cada uno de ellos5 (fig.

3). Por último, la idea de Edmundo Barros era organizar un Parque Nacional en la frontera (Myskiw, 2009; Karpinsky, 2011; Freitas, 2021).

4. La Colônia Militar de Foz do Iguaçu fue organizada en el año 1888 con el fin de resguardar los territorios dominados por Brasil de las posibles pretensiones de los países vecinos. Estas preocupaciones militares se vinculaban con aquellas otras que pretendían promover la colonización, así como el desarrollo industrial y comercial en la frontera (Myskiw, 2009).

5. Barros recurre a los acontecimientos (15 de novembro), a partícipes (Silva Jardim, Benjamin Constant, Deodoro) y figuras reivindicadas (Tiradentes) por la República instaurada en Brasil en el año 1889 para denominar los saltos que quedarían incorporados al territorio bajo dominio de dicho estado. También los nombres otorgados a los saltos homenajearon a los partícipes en la definición de las fronteras (Bocayuva y Rio Branco) y a escritores (Gonzalvez Días, Castro Alves). La denominación de Salto Unión Americana otorgada a la cascada que separaría las caídas argentinas y brasileras buscaba simbolizar la confraternización entre Argentina y Brasil. En el mismo mapa se identifican los saltos que quedarían en el territorio de Argentina con denominaciones como Salto San Martín, Olegario Víctor Andrade, Ambrosetti.

–162–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Figura 3. Grandes Saltos do Yguassú [sic], de Edmundo Barros (1897)

Fuente: Do Nascimento (1914, p. 45) [Imagen obtenida del ejemplar existente en el Instituto Histórico e Geográfico Brasileiro de Rio de Janeiro]

La cartografía original de Barros es recuperada por Ambrosetti6 a fin de proponer “un juego de posiciones” (Gomes, 2013, p. 12) desde donde acceder a una diversidad de panoramas sobre los saltos (fig. 4). El propio mapa permite identificar cuatro puntos de observación que hablan de su decisión por reconocer una variedad de disposiciones desde las cuales construir panoramas (A, B, C, D). Ellos se sitúan “a un nivel superior al del río sobre los saltos” (Ambrosetti, 1894, p. 278). Ambrosetti caracteriza tanto los puntos de observación como los paisajes que se contemplan desde ellos. También identifica tanto los saltos que se ven desde cada uno de ellos como los que no se ven.

A. Desde este punto se observa el Panorama que se extiende desde los primeros saltitos argentinos hasta el salto indicado con el nombre de “Benjamín Constant” no viéndose sin embargo el salto “Argentina” y dos ó tres más pequeños que están próximos a él […].

6. Ambrosetti señala que Edmundo Barros realizó el primer levantamiento de la margen derecha de las Cataratas otorgándole nombre a algunas de ellas “no olvidándose de indicar los que le corresponden a los nuestros con un acierto tan feliz que desde ya los propongo. El primero Salto Argentino, luego el Salto San Martín y para el del medio Salto Unión Americana (Ambrosetti, 1894, p. 130).

–163–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

B. Desde aquí se ven los saltos desde el centro del “Brasil” hasta el “Argentina”, no viéndose los primeros saltos occidentales y una que otra caída del segundo plano de los saltos argentinos […].

C. Desde este punto que se halla precisamente sobre las aguas que caen al salto “Brasil” se ven los saltos “Benjamin Constant”, “Deodoro”, etc., parte occidental del salto “Unión Americana” y las primeras caídas superiores de los saltos argentinos, no distinguiéndose los saltos “Castro Alves”, “Gonzalvez Días”, etc, hasta “Tiradentes” el que tampoco se ve (este solo puede verse desde el punto B ó central).

D. Punto desde donde el Sr. Methfessel tomó su magnífico cuadro al óleo que se halla en la galería del Museo de la Plata.” (Ambrosetti, 1894, p. 278).

El carácter central otorgado al punto de observación B tiene que ver con la posibilidad de contemplar un panorama que se compone tanto de un conjunto de saltos como de la nube de vapor que ellos producen. “[Un] panorama [que] arrebata por la amplitud y belleza que ostentan los saltos en general. Los vapores producidos por el “15 de novembro”, “Andradas” y “Silvia Jardim” se ven desde el sitio elevarse formando una verdadera nube entre el “Castro Alves” y “Benjamin Constant” porque la aguas de aquellos (que caen integras de 65 á 70 metros de altura) se chocan y entrecruzan en el plano inferior con una furia vertiginosa.”

(Ambrosetti, 1894, p. 278).

La relevancia del punto de vista en altura lleva a Ambrosetti (1894, p. 278) a establecer un contraste entre la caracterización que ofrece del punto de observación “D. Punto desde donde el Sr. Methfessel tomó su magnífico cuadro al óleo” y aquel sitio: “[I]nferior al […] B (cerca de 70 metros) en donde fueron sacadas hace como tres años fotografías de los saltos “Unión Americana”, “Tiradentes” y “15 de noviembre”[,] las que solo presentan caídas inferiores porque desde aquí no se ve bien los saltos.”

(Ambrosetti, 1894, p. 278).

Ambrosetti estaría cuestionando así la posibilidad de construir un punto de vista desde una disposición que no permitiera ofrecer una visión amplia, de totalidad y de dominio. Por tal motivo Ambrosetti no lo numera como los otros puntos de observación y prefiere señalarlo con un símbolo cuadrado.

A los puntos de observación A, B, C y D, Ambrosetti agrega en la propia representación cartográfica, la definición de un área de observación del lado brasilero. Así el texto que se inscribe en dicha área sostiene que “desmontada en lo futuro” permitiría contemplar “el más caprichoso y pintoresco espectáculo de la naturaleza” (fig. 4).

3.2. La adecuación territorial para la contemplación del paisaje.

Los proyectos de Parque Nacional de Carlos Thays Los viajes tanto de exploradores como de turistas coincidieron en la necesidad de promover el establecimiento de infraestructuras que permitieran la visita –164–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Figura 4. Gran Catarata del Igüazú [sic] (1894)

Fuente: Ambrosetti (1894)

de las Cataratas por parte de los y las turistas. Ello suponía la organización de viajes de vapores y cruceros que llegaran al área, la construcción de picadas de acceso a los saltos y el establecimiento de pasarelas y miradores que garantizaran la contemplación de las vistas panorámicas. A su vez, se estimuló la instalación de pequeños hoteles que pudieran recibir el turismo nacional e internacional (Bernárdez, 1901).

En este marco, a pedido del gobernador del territorio de Misiones, Juan José Lanusse, y el Ministro de Agricultura, Ezequiel Ramos Mexia, Carlos Thays, realizó un viaje en 1902 (acompañado de su esposa, el colono Carlos Bosetti y el representante del Departamento de Agricultura de Washington Frank Bicknell) a fines de “elaborar un plano general de la Catarata del Iguazú, y de las obras que deben ejecutarse facilitando el acceso a los saltos y asegurando en condiciones relativamente confortables la permanencia de los turistas en aquellos hermosísimos parajes” (Thays, 1902, pp. 41-42). A partir de su estadía de dos meses, este arquitecto francés, con un amplio desempeño en la organización –165–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

de espacios públicos en distintas ciudades de Argentina, elevó un informe que sería el punto de partida para el proyecto de Parque Nacional Iguazú. Según Freitas (2021), Thays proponía ampliar el camino de tierra de veinte metros de ancho que atravesaba el denso bosque, proyectando una cuidada cuadrícula de pasarelas, caminos y jardines. En el documento elaborado resaltó las características que ofrecía el área para el goce de los turistas que llegaran hasta allí, recomendando la instalación de “un Chalet-hotel en un sitio desde donde se podría tener una visión panorámica de los saltos Argentino, San Martín y Brasilero” (Thays, 1902, p. 44).

El interés del Estado argentino de asegurar su presencia en la frontera lo llevó a avanzar unos años despues en la expropiación de tierras para incorporar las Cataratas en el proyecto de organización de un área de conservación y también definir ámbitos para la colonización (Carreras Doallo, 2015). Para estos fines el Ministro de Agricultura, Adolfo Mujica, solicitó a Thays la actualización de su propuesta.

La reformulación del proyecto que Thays realizó en el año 1912 combinó la organización de un Parque Nacional con asentamientos de población y la integración de ellos al resto del país (fig. 5). En este sentido, su plan presentaba características semejantes a aquel que el geólogo norteamericano Bailey Willis desde la Comisión de Estudios Hidrológicos estaba diseñando para el Norte de la Patagonia (Navarro Floria, 2008). Mientras que el trazado de los centros urbanos mostraba las influencias del urbanismo francés de la época a partir de combinar aspectos estéticos e higienistas (Berjman y Gutiérrez, 1988), el área de reserva natural se inspiraba en las ideas que llevaron a organizar los parques norteamericanos Yosemite y Yellowstone (Fortunato, 2010).

En otros términos, la propuesta de Thays contemplaba la expropiación de 25.000 hectáreas, de las cuales 18.700 serían destinadas a la reserva natural propiamente dicha, denominada por este arquitecto “Parque-Reserva”. Esta superficie abarcaba el curso superior e inferior del río Iguazú y del alto Paraná, las cataratas stricto sensu y la vegetación propia de la selva subtropical que conformaba el entorno. Se esperaba poder construir un conjunto de puentes, ascensores, miradores y observatorios que facilitarían el acceso, la vista “de un solo salto, a veces formando dos ó tres de varias alturas, y permitirán admirar los paisajes más ocultos en la actualidad” (Thays, 1912, p. 333).

Pero los saltos no eran considerados solo como un paisaje ya que se los pretendía aprovechar con fines de producción de energía. Sin embargo, a fin de no afectar la belleza del área (como había ocurrido en los Saltos de Niágara), Thays proponía situar las usinas junto a las paredes de rocas de 60 metros que configuraban las riberas del Iguazú y que permitían ocultarlas: “Conductos subterráneos transportarán el agua desde la toma [localizada a orillas del Lago Iguazú superior] hasta las usinas” (Thays, 1912, p. 332).

En las inmediaciones de las Cataratas, se erigiría un gran hotel con casino.

Además, se esperaba edificar otros secundarios. También se deseaba construir –166–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Fuente: Biblioteca Nacional de Argentina

Figura 5. Parque-Reserva del Iguazú. Plan de Trazado General, de Carlos Thays (1912)

–167–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

en las áreas aledañas una capilla y una casa de baños. A la vera las riberas de los ríos Paraná e Iguazú, Thays proponía la creación de quintas de recreo.

Asimismo, recomendaba el establecimiento de dos poblaciones. Por un lado, el Pueblo de Iguazú (con 1.000 habitantes) y, por el otro, la Colonia Militar de Iguazú (con 1.500 habitantes). El primer asentamiento poseería una traza circular con un sistema de redes y loteos radiales y contaría con plazas, boulevares, un hipódromo y aeródromo.

A su vez, sugeriría la implantación de los siguientes equipamientos: una escuela de silvicultura (con un observatorio meteorológico y campo de experimentación) destinada al estudio de especies forestales y la formación de ingenieros forestales; una quinta agronómica orientada a la realización de experiencias con especies subtropicales como caña de azúcar, yerba mate, algodón y ananá; y una estación zoológica dirigida a la conservación de fauna silvestre y aclimatación de especies exóticas. Finalmente, la línea del ferrocarril no solo comunicaría el Pueblo Iguazú, la Colonia Militar y el área de reserva, sino que aseguraría la integración con el resto del país y con otras líneas que se extendieran en Brasil y Paraguay.

El plan de Parque Nacional de Thays permite observar la predominancia que adquiere en su diseño la línea curva. Ello se debe a que, para este arquitecto, las líneas curvas reflejaban mejor las formas de la naturaleza que la línea recta, entendida por él como una abstracción cultural. A pesar de ello, su proyecto es criticado por algunos contemporáneos por la intervención que suponía en un área que era presentada como virgen (Freitas, 2021, p. 32).

El proyecto de Thays en realidad se convirtió en un horizonte a futuro, que se fue materializando, en parte, a través de distintas coyunturas. Una de ellas fue la creación del Parque Nacional Iguazú en el año 1928 (Ley No 6712) y otra la organización del sistema de Parques Nacionales en todo el país en el año 1934 (Ley No 12103) orientado por objetivos proteccionistas, educativos, turísticos y científicos.

4. La incorporación de paisajes de Cataratas del Iguazú en la escena global Hacia finales de la década del siglo xx, junto al proceso de globalización y el aumento de la volatilidad del capital, se habría producido una reorganización de la geografía mundial y el aumento de los procesos de “destrucción creativa” (Harvey, 1989). Desde el punto de vista de algunos especialistas ello habría derivado en la homogeneización de las formas y en la pérdida de las marcas identitarias de los lugares (Nogué, 2007). Frente a la amenaza de desaparición de ciertos paisajes tuvo lugar la multiplicación de otros (Zusman, 2008, 2012).

En el caso del paisaje de las Cataratas del Iguazú el interés por asegurar su preservación habría llevado a que los atributos valorizados a escala nacional –168–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

fueran resignificados a escala global. Esta valorización fue capitalizada por la práctica turística en el proceso de construcción de atractivos.

En efecto, hacia el año 1984 las Cataratas del Iguazú fueron designadas como Patrimonio Mundial. A ello se suma su valorización como escenografía de la película La Misión (1986), dirigida por Roland Joffé y protagonizada por Robert de Niro y Jeremy Irons. En ella se ficcionalizó el vínculo entre jesuitas y guaraníes en el año 1750, antes de la expulsión de los religiosos de América.

La incorporación de las Cataratas a la escena global a través de estas propuestas, tuvo un impacto directo en el incremento de visitantes internacionales (con variaciones según la situación económica nacional e internacional) y de inversiones extranjeras en infraestructura hotelera. El aumento de turistas exigió el diseño de un Plan de Manejo entre la Administración de Parques Nacionales y la FAO (1987), así como la incorporación de 600 hectáreas a nuevas inversiones hoteleras trece años más tarde (Cáceres, 2010).

En el año 2011 las Cataratas del Iguazú en su conjunto (Brasil y Argentina) fueron reconocidas como una de las Siete Maravillas Naturales del Mundo.

Este proceso significó su consolidación como paisaje global. La propuesta de elección de las Siete Maravillas Naturales del Mundo fue una controvertida iniciativa del cineasta suizo Bernard Weber, fundador de la empresa New Open World Corporation (NOWC) y New7WondersFoundation. Difundida en el año 2007, ella recreaba el imaginario sobre las maravillas del mundo antiguo divulgado en la época de Alejandro Magno (336-326 a. C.). Por aquel entonces, se había procurado poner en valor producciones consideradas únicas en términos estéticos o técnicos, no solo en el mundo griego, sino también en los territorios conquistados, y que merecían ser conocidas. 23 siglos después, a principios del siglo xxi, la elección de las Maravillas se basaba en la votación de todos y todas que quisieran hacerlo por correo electrónico o mensaje de texto. Mientras que este tipo de votación llevó a Weber a resaltar el carácter democrático de la elección, instituciones como la UNESCO han criticado la iniciativa por la falta de rigor científico (Nadal, 2011). Por su lado, historiadores del arte señalaron que este tipo de elección priorizaría criterios lúdicos o de rentabilidad mediática por encima de aquellos de carácter estético (Pérez-Lanzac, 2007). Sin embargo, el proyecto promovió alianzas entre actores locales y otros situados a otras escalas que buscaron poner en la escena global bienes naturales e históricos culturales y promover la votación para su reconocimiento.

En la nueva elección realizada en el año 2011, bajo la misma metodología, las Cataratas del Iguazú fueron declaradas una de las Siete Maravillas Naturales del Mundo.7 En este caso, la elección de los internautas reforzó aquella que habían realizado los expertos en alianzas con actores políticos nacionales 7. Sobre la campaña realizada para promover la votación de las Cataratas como Maravilla Natural, ver Campuzano (2020).

–169–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

y que habían llevado a su designación como Patrimonio Natural Mundial por la UNESCO en el año 1984.

Este reconocimiento tuvo diversas implicancias espaciales. En primer lugar, a partir del “efecto maravilla” (Campuzano, 2020), un paisaje situado en los márgenes consolida su visibilización global. En segundo lugar, de hallarse en las fronteras de Argentina, pasa a ser parquematizado en la Ciudad Autónoma de Buenos Aires (centro político administrativo de Argentina), a través del levantamiento de una réplica de las Cataratas del Iguazú en la plazoleta Provincia de Misiones, a 400 metros del Obelisco (fig. 6).

Figura 6. El monumento a las Cataratas en la Ciudad de Buenos Aires

Fotografía de la autora (15/08/2017)

El monumento capitalino está conformado por una pared semicircular. El agua cae con fuerza de la parte superior de dicha pared. Seis bombas abastecen de agua a las caídas. Cuatro de ellas arrojan agua a un ritmo de más de 100.000 litros por hora en un sistema de reciclaje. Las otras dos restantes generan rocío, imitando el efecto que se siente al acercarse a los saltos originales de la Garganta del Diablo, uno de los más emblemáticos de las Cataratas. El monumento también cuenta con una pasarela que permite al público aproximarse a las caídas de agua (La Nación, 2013).

La inauguración de la obra tuvo lugar en diciembre del 2013. Las autoridades que asistieron a esta inauguración dan cuenta, por un lado, de la alianza que se tejió entre la Ciudad de Buenos Aires y la provincia de Misiones para –170–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Figura 7. Imagen aérea de las Cataratas del Iguazú a través de la cual se publicita su elección como una de las 7 Maravillas Naturales del mundo

Fuente: www.nature.new7wonders.com (consultado 15/08/2017)

levantar el monumento. Por el otro, explicitan los vínculos que se entablaron en la propia Provincia de Misiones (donde se encuentran las Cataratas) para obtener el reconocimiento de la organización New Seven Wonders.8 El reconocimiento de las Cataratas como Maravilla Natural del mundo se divulga a través de una foto en que se presenta un dirigible identificado con la organización New Seven Wonders sobrevolando el conjunto de saltos. La imagen evoca el sobrevuelo del dirigible sobre las Cataratas que tuvo lugar en la recta final de la campaña para la elección (Pagani, 2011) y permite contemplar las cascadas desde un punto de vista aéreo (fig. 7). Para Hollman (2016) este tipo de imágenes se presentan más verosímiles y efectivas que las construidas desde otros puntos de vista, en la medida que los objetos técnicos que participan en su construcción contribuyen a intensificar los colores, su grado de definición y, supuestamente, garantizarán más objetividad que el ojo humano. Aún más, los especialistas en visión aérea (Cosgrove y Fox, 2010; Hollman, 2016) han destacado que la perspectiva vertical supone un cambio en la escala de observación, ya que la mirada se liberaría de las barreras que se interponen en la perspectiva horizontal. Se recrea así una propuesta adecuada a las promesas e ilusiones de la globalización, un espacio sin restricciones para

8. Estuvieron presentes el entonces el Jefe de Gobierno de la Ciudad Autónoma de Buenos Aires, Mauricio Macri, y el Gobernador de la Provincia de Misiones, Maurice Closs. También asistieron el presidente de la fundación New Seven Wonders, Bernard Weber, y el secretario ejecutivo de dicha fundación, Jean Paul de la Fuente. Se destaca la asistencia de Horacio Blodek, subsecretario de Gestión Estratégica de Misiones, así como de Sergio Dobrusin, coordinador de la realización de la réplica de las Cataratas, y ejecutivos de Voto Cataratas, grupo que impulsó la candidatura.

–171–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

la circulación.9 Pero este vínculo, en realidad, se establece a través de una relación de dominio y control.

Tanto la réplica de los Saltos de Iguazú en Buenos Aires como la perspectiva aérea de las Cataratas que publicita la nominación como una de las Siete Maravillas Naturales del Mundo las lleva a abandonar su carácter de sublime propio de las primeras formas de contemplación señaladas en el apartado 3.

En la representación aérea las ideas de belleza, de dominación y control son enfatizadas a través de su miniaturización. A partir de estas nuevas estrategias las Cataratas son incorporadas al mercado turístico global.

5. Conclusiones A través del artículo hemos podido identificar el proceso mediante el cual las Cataratas del Iguazú fueron construidas como un paisaje. Distinguimos dos coyunturas significativas. En la primera las Cataratas fueron configuradas como un paisaje nacional a través de prácticas de exploración, de descripción textual y pictográfica que permitieron describirlas en términos estéticos y sonoros como bellas y sublimes. Señalamos que la cartografía contribuyó a distinguir puntos de vista desde donde se podría acceder a distintas perspectivas panorámicas de las mismas. El proyecto de Parque-Reserva de Thays, por un lado, definió un conjunto infraestructuras para el acceso y contemplación de las Cataratas y de la selva subtropical; por el otro, diseñó un plan de desarrollo e integración regional. En tiempos de globalización, el reconocimiento de las Caratas del Iguazú como paisaje global se expresó primeramente en su designación como Patrimonio Natural Mundial (1984) y luego en su declaración de Maravilla Natural del Mundo (2011). Estos reconocimientos globales derivaron en que un paisaje de frontera adquiriera centralidad, a través de dos estrategias: mediante la instalación de una réplica en la ciudad más importante de Argentina y por la divulgación de una imagen aérea que a la vez que lo presente como objetivo, libre de barreres, habilita su apropiación por parte del turismo internacional.

En síntesis, el recorrido realizado nos permitió comprender la resignificación de los idearios identitarios nacionales del paisaje de las Cataratas del Iguazú en el campo del mercado a través de las marcas identitarias globales. En un contexto en que en distintos rincones de América Latina se cuestiona no solo el carácter homogeneizador de las construcciones identitarias nacionales del siglo xix (ya que no dieron cuenta de la diversidad de género, étnica y de clase de los estados), 9. En su estudio sobre las implicancias de la creación de los parques nacionales Iguazú (Argentina) e Iguaçu (Brasil) en el proceso de construcción de la frontera, Freitas (2021) destaca que el área, en realidad, no es un espacio de libre circulación en la medida que la visita de la totalidad de las Cataratas requiere ir y venir atravesando una serie de puntos de control. Si, por un lado, existen puertas y vallas que regulan el ingreso y el movimiento de turistas dentro de cada parque nacional, afuera de los mismos se hallan las oficinas de control de inmigración y aduanas de Brasil y Argentina. Además, dependiendo de su nacionalidad, los turistas pueden llegar a precisar un visado antes de entrar o para volver a entrar a cualquiera de los dos países (no sucede esto con los ciudadanos de Argentina, de Brasil o Paraguay).

–172–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

sino que también se ponen en tela de juicio los procesos de mercantilización de los artefactos culturales, cabría explorar estrategias posibles que abran el camino para que paisajes como el aquí aborado sean reconfigurados y reapropiados a partir de tomar en cuenta las memorias y experiencias múltiples de humanos y no humanos que los habitaron tanto en el pasado como en el presente.

Bibliografía Ambrosetti, Juan Bautista (1894). “Segundo viaje á Misiones por el Alto Paraná”. Boletín del Instituto Geográfico Argentino, vol. xv, pp. 247-304.

Anderson, Benedict R. (1991). Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism. Londres: Verso.

Arenas, Patricia (2003). “Naturaleza, arte y americanismo: Félix Ernst Adolf Methfessel (1836-1909).” Société suisse des Américanistes / Schweizerische Amerikanisten-Gesellschaft Bulletin, núm. 66-67, pp. 191-198.

Berjman, Sonia; Ramón Gutiérrez (1988). Patrimonio cultural y patrimonio natural: la arquitectura de los Parques Nacionales Nahuel Huapi e Iguazú (hasta 1950). Buenos Aires: Instituto Argentino de Investigaciones de Historia de la Arquitectura y del Urbanismo.

Bernárdez, Manuel (1901). De Buenos Aires al Iguazú. Buenos Aires: Imprenta La Nación.

Cáceres, Angelina Noemí (2010). El turismo, generador de desarrollo local. El caso de Puerto Iguazú y la influencia del destino turístico Iguazú Cataratas (provincia de Misiones, Argentina.

Sevilla: Universidad Internacional de Andalucía. http//dspace.unia.es/handle/10334/1755 (consultado 16/06/2022). [Tesis de maestría] Campuzano, Ana Lisa (2020). El impacto de la comunicación y el marketing en el mundo del turismo: Experiencia, estudio de caso “Voto Cataratas”. La Plata: Universidad de La Plata. http// secidi.unlp.edu.ar/10915/131787 (consultado 16/06/2022). [Trabajo de especialización] Capaccio, Rodolfo Nicolás; Rosita Escalada Salvo (2014). La mirada de los viajeros. Testimonios de viajes a Misiones desde la conquista hasta mediados del siglo xx. Posadas: Editorial Universitaria de la Universidad Nacional de Misiones.

Carreras Doallo, Ximena (2015). “El Parque Nacional Iguazú en clave soberana”. Anuario del Centro de Estudios Históricos “Prof. Carlos S. A. Segreti”, núm. 15, pp. 167-184. DOI: https://doi.org/10.52885/2683-9164.v0.n15.22083 Cosgrove, Denis (1993). The Palladian Landscape. Geographical Change and Its Cultural Representations in Sixteenth-Century Italy. Pensilvania: Pennsylvania University Press.

Cosgrove, Denis; William L. Fox (2010). Photography and Flight. Londres: Reaktion Books.

Fortunato, Norberto (2010). La civilización de las tierras salvajes. Buenos Aires: Prometeo.

Freitas, Federico (2021). Nationalizing Nature. Iguazu Falls and National Parks at the Brazil-Argentina Border. Cambridge: Cambridge University Press.

Gomes, Paulo Cesar da Costa (2013). O lugar do olhar. Elementos para uma geografía da visibilidade. Río de Janeiro: Bertrand.

Harvey, David (1989). The Condition of Postmodernity: An Enquiry in the Origins of Cultural Change. Cambridge/Oxford: Blackwell.

Hollman, Verónica (2016). “La visión aérea y los imaginarios geográficos: Un ensayo de aproximación a un complejo universo visual”. Espaço e cultura, núm. 39, pp. 11-30. DOI: https://doi.org/10.12957/espacoecultura.2016.31749 Irwin, William R. (1996). The New Niagara: Tourism, Technology, and the Landscape of Niagara Falls, 1776-1917. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press.

–173–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Karpinsky, Cezar (2011). Navegação, cataratas e hidroelétricas discursos e representações sobre o Rio Iguaçu, 1853-1969. Florianópolis: Universidad Federal de Santa Catarina. [Tesis de doctorado] La Nación (2013). “Macri inauguró una réplica de las Cataratas del Iguazú en la 9 de julio”, 12/12/2013. https://www.lanacion.com.ar/buenos-aires/macri-inauguro-una-replica-de-lascataratas-del-iguazu-en-la-9-de-julio-nid1647179/ (consultado 20/05/2022).

Lois, Carla (1999). “La invención del desierto chaqueño. Una aproximación a las formas de apropiación simbólica de los territorios del Chaco en los tiempos de formación y consolidación del Estado nación argentino”. Scripta Nova, núm. 38. http://www.ub.edu/geocrit/ sn-38.htm (consultado 20/05/2022).

– (2006). “Técnica, política y deseo territorial en la cartografía oficial de la Argentina (18521941)”. Scripta Nova, vol. x, núm. 218(52). http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-218-52.htm (consultado 20/05/2022).

Mazzitelli Mastricchio, Malena (2008). “Límite y cartografía en la frontera argentina durante el último tercio del siglo xix”, en: Héctor Mendoza Vargas; Carla Lois [comps.].

Historia de la ciencia cartográfica de Iberoamérica. México D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México, pp. 427-440.

– (2017). Imaginar, medir, representar y reproducir el territorio: Una historia de las prácticas y las políticas cartográficas del Estado Argentino (1904-1941). Buenos Aires: Facultad de Filosofía y Letras.

McKinsey, Elizabeth (1985). Niagara Falls: Icon of the American Sublime. Cambridge: Cambridge University Press.

Melgarejo, Paola (s. d.). Comentarios sobre La Cascada del Iguazú. https://www.bellasartes. gob.ar/coleccion/obra/1846/ (consultado 20/05/2022).

Myskiw, Antônio Marcos (2009). A fronteira como destino de viagem: A Colônia Militar de Foz do Iguaçu (1876-1907). Río de Janeiro: Universidad Federal Fluminense. [Tesis de doctorado] Nadal, Paco (2011). “Otra vez el timo de las siete maravillas (naturales) del mundo”. El País, 16/11/2011. https://elpais.com/elpais/2011/11/16/paco_nadal/1321426800_132142.html (consultado 27/05/2022).

Nascimento, Domingos do (1914). A hulha branca no Paraná. Río de Janeiro: Turnauer & Machado.

Navarro Floria, Pedro (1999). “Un país sin indios. La imagen de la Pampa y la Patagonia en la geografía del naciente Estado argentino”. Scripta Nova, núm. 51. http://www.ub.edu/ geocrit/sn-51.htm (consultado 20/05/2022).

– (2006). “Paisajes del progreso. La Norpatagonia en el discurso científico y político argentino de fines del siglo xix y principios del xx”. Scripta Nova, vol. x, núm. 218(76). http://www. ub.edu/geocrit/sn/sn-218-76.htm (consultado 20/05/2022).

– (2008). “La Comisión del Paralelo 41º y los límites del «progreso» liberal en los Territorios Nacionales del Sur argentino (1911-1914)” Scripta Nova, vol. xii, núm. 264. http://www. ub.es/geocrit/sn/sn-264.htm (consultado 20/05/2022).

Nogué, Joan (2007). “Paisaje, identidad y globalización”. Fabrikart, núm. 7, pp. 136-145.

Pagani, Josefina (2011). “Un dirigible sobre las Cataratas, candidatas maravilla natural”.

La Nación, 12/12/2011. www.lanacion.com.ar/sociedad/un-dirigible-sobre-las-cataratascandidatas-a-maravilla-natural-nid1413823 (consultado 15/06/2022).

Penner, Barbar (2009). “Niagara: It Has It All”. Places. http://placesjournal.org/article/niagarait-has-it-all/?cn-reloaded=1 (consultado 18/05/2022).

Pérez-Lanzac, Carme (2007). “Sufragio global de las nuevas siete maravillas”. El País, 07/05/2007. https://elpais.com/diario/2007/05/07/cultura/1178488801_850215.html (consultado 18/05/2022).

Rojas, Ricardo (1924). Eurindia. Ensayo de estética fundado en la experiencia histórica de las culturas americanes. Buenos Aires: Librería La Facultad.

–174–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 155-175 Perla Zusman La construcción de las Cataratas del Iguazú como paisaje argentino y su incorporación en la escena global

Serié, Pedro (1935). “Una excursión científica por los ríos Paraguay, el Alto Paraná, Iguazú, en 1892”. Revista Geográfica Americana, núm. 27, pp. 369-379.

Silvestri, Graciela; Fernando Aliata (2001). El paisaje como cifra de armonía. Buenos Aires: Paidós.

Tell, Verónica (2017). El lado visible. Fotografía y progreso en la Argentina a fines del siglo xix.

Buenos Aires: Universidad Nacional de San Martín.

Thays, Carlos (1902). “La excursión de Mister Thays al Iguazú. Su crónica de viaje”. Caras y Caretas, 31/05/1902, pp. 41-45.

– (1912). “Informe elevado al superior gobierno nacional”, en: Sonia Berjman [comp.] (2002).

Carlos Thays, sus escritos sobre jardines y paisajes. Buenos Aires: Ciudad Argentina, pp. 332-335.

Wechsler, Diana Beatriz (1999). “Impacto y matices de una modernidad en los márgenes”, en: José Emilio Burucúa [ed]. Nueva Historia Argentina. Arte, sociedad y política. Buenos Aires: Sudamericana, vol. 1, pp. 270-312.

Zusman, Perla (2008). “Epílogo: Perspectivas críticas del paisaje en la cultura contemporánea”, en: Joan Nogué [ed]. El paisaje en la cultura contemporánea. Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 275-296.

– (2012). “La Revista Geográfica Americana en la década de 1930: entre el modelo de la National Geographic y la invención de los paisajes argentinos orientados a la práctica turística”. Revista Registros, núm. 9, pp. 81-96.

Zusman, Perla; Sandra Minvielle (2002). “Sociedades geográficas y delimitación del territorio en la construcción del Estado-nación argentino”. Territorio, Ambiente y Sociedad. https://www. educ.ar/recursos/93053/sociedades-geograficas-y-delimitacion-del-territorio-en-la-construcciondel-estado-nacion-argentino (consultado 20/05/2022).

–175–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, Juny 2022, p. 179-194 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.224

La nova identitat de la Geografia rural catalana Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural.

Reflexions i experiències de la nova ruralitat.

Manresa: Tigre de Paper, 438 p. ISBN: 978-84-18705-28-1 Valerià Paül

Departamento de Xeografía Universidade de Santiago de Compostela v.paul.carril@usc.gal https://orcid.org/0000-0003-3007-1523

1. Introducció S’ha debatut a bastament sobre l’existència, o no, d’una “escola geogràfica catalana”, l’òptim de la qual s’hauria produït abans de 1939, amb l’esplendor de les conegudes monografies comarcals d’un marcadíssim posat ruralista, i que hauria tingut continuïtat durant bona part de la llarga nit franquista, potser fins a l’adveniment de la primera, autoanomenada, “nova geografia” i de les que, poc després, es tornarien a anomenar però ara amb plural, “noves geografies” (o “noves noves geografies”?). En efecte, s’ha tendit a sostenir que la crisi d’aquesta escola geogràfica catalana –que jo sí que comparteixo que va desenvolupar-se– va ser epistemològica, àdhuc ontològica, amb l’aterratge de corrents internacionals de Geografia vinguts de fora de Catalunya els anys 1960 i posteriors.

Ara bé, amb una interpretació menys transcendent, penso que la crisi de l’escola geogràfica catalana també es deu als efectes de la institucionalització de la Geografia a les universitats catalanes aquells anys, esdevinguda, no s’ha de perdre de vista, en un context dictatorial marcadament nacionalista espanyol.

En aquest punt, estic convençut que opera al llarg de dècades, ni que sigui de forma inconscient, l’entrada del marc mental espanyol i l’abandonament progressiu de determinades escales, lògiques i mètodes de treball. Tot i que Font (2013) ha defensat que la Geografia catalana s’explica en gran mesura per l’existència de la perspectiva nacional catalana, he de reconèixer que no n’estic gaire convençut pel que fa al darrer mig segle, com ja he indicat a Paül (2021). Alhora, les reformes legals de les universitats a partir de l’anomenada “transició” (sic) consoliden un entramat burocràtic i administratiu que reforça les tendències de fons instaurades en la dictadura, per exemple, a través de –179–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

mecanismes com ara determinar quines publicacions (revistes, editorials, etc.) són considerades “de qualitat”, les acreditacions/habilitacions de professorat, les xarxes acadèmiques que s’estableixen o els concursos de places de distinta natura, en els quals, per cert –i la qüestió no és menor–, sovintegen col·legues que tendeixen a veure l’escala catalana, i ja no diguem la comarcal o la local, com a insuficient; els “avisos per a navegants”, anomenats així literalment, de Capel (2003) en són una prova palmària i, tot s’ha de dir, marquen el ritme de molta gent que s’intenta obrir camí aquells anys, em temo que encara avui dia.

Aquestes reflexions poden semblar fora de lloc en una ressenya d’un llibre recent, però emmarquen el principal missatge que vull transmetre: estem davant d’una obra que permet sostenir que la Geografia rural catalana presenta una identitat marcada, diferent, ni millor ni pitjor, en relació amb les que es practiquen a territoris veïns. Precisament, comptem amb la feliç coincidència que s’ha publicat alhora que el llibre analitzat un altre amb un propòsit molt similar (aportar una Geografia rural regional), però per al conjunt d’Espanya, a càrrec de Molinero i Alario (2022). Reprendrem aquesta contraposició més endavant.

Certament, estem tots plegats marcats pel debat que s’ha generat a Espanya, a partir del determinant text de Del Molino (2016), sobre l’“Espanya buida” (sic) –que pensem que va crear la “marca”, desencadenant de dinàmiques latents, com ara el ressorgiment de determinats provincialismes/regionalismes en clau geopolítica (Paül et al., 2021), però que geogràficament no aporta gaire més (Paül, 2020). Ara bé, a Catalunya ja fa anys que Garcia Coll i Sánchez Aguilera (2005) van parlar en termes de “revitalització”, si més no parcial, del territori rural català; i els impressionants atles rurals d’Aldomà (2009, 2015, 2022) també confirmen que, fins i tot anys abans que s’hagi començat amb la “buidor rural espanyola”, l’espai rural català és llegit de forma molt diferent.

D’altra banda, i per enllestir aquesta digressió inicial, em penso que l’adjectiu “buit” aplicat a l’espai rural no és gaire original, atès que s’empra amb notable rendiment a França, des d’almenys els anys 1980, per a la diagonal imaginària traçada entre la Lorena, al nord-est, i la Gascunya, al sud-oest, en coherència amb el desert francès del mític assaig de Gravier (1947).

2. Anàlisi L’editora i l’editor del volum fixen d’entrada, a la primera frase, el propòsit general del llibre: “donar a conèixer la diversitat del món rural català [...] per tal de deixar enrere la visió hegemònica i estereotipada que encara impera” (p. 5).

Aquest objectiu respon a una hipòtesi de partida ben agosarada: “el món rural es mou. Alguna cosa s’hi mou, i no és poc. Res no és el que sembla” (p. 6). En aquest punt, fan una reivindicació inicial de l’escala local i dels llocs triats per –180–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

formar part de l’obra, que “no són un simple escenari, sinó un actor de primera línia” (p. 6), de manera que l’enfocament geogràfic hi queda ben establert: els indrets constitueixen agents, no meres localitzacions.

El to de l’obra el marquen, a parer meu, els mots “esperança”, “il·lusió”, “expectatives” i “militància” (p. 10), que es llegeixen, també, en la secció introductòria. Finalment, ens anuncien que hi ha tres blocs, que repassen ràpidament: “contextos”, “experiències” i “converses”. Si se’m permet, aquesta divisió és, tal vegada, el que trobo més discutible.

Tot i que, per descomptat, fer categories és sempre un afer relliscós, hi ha textos que tenen un format conversacional a les dues seccions no homònimes, les “experiències” hi són pertot i algun dels “contextos” més clars els he trobat cap al final de l’obra –i no pas a l’inici. Ara bé, no és una tasca senzilla endreçar 31 aportacions.

El primer dels blocs (“contextos”) recull dotze capítols que practiquen uns abordatges generals, aplicables al conjunt del territori rural català. Els dos primers treballs se centren més aviat en els imaginaris: el primer, a càrrec d’Enric Mendizàbal, en els de la Geografia rural com a subdisciplina i el segon, de Bernat Lladó, al voltant de la idea noucentista de “ciutat de ciutats” i la consideració implícita que allotja de l’espai rural català, amb una menció constant a l’obra d’Oriol Nel·lo i un interessant contrast amb Del Molino (2016), esmentat més amunt. La genealogia dels estudis rurals desenvolupats a Catalunya teixida per Mendizàbal és una de les possibles i no és poca l’emoció que m’ha generat reconèixer-hi molt esmentada l’obra de la inoblidable Roser Majoral. El text de Bernat Lladó, al seu torn, es pot comparar amb el següent, de Gemma Estany: en ambdós el paisatge hi és ben present, però al primer s’entén en termes d’imaginari, mentre que al segon la dimensió material és l’única presa en consideració; així, l’espai rural català hi és caracteritzat com a forestal i despoblat, per dir-ho molt breument. L’explicació econòmica de part de les tendències de fons que han dut a aquest diagnòstic de Gemma Estany ens l’ofereix al seu text Isabel Salamaña, el quart, que proposa tres etapes que expliquen les transformacions operades des del segle xix fins a l’actualitat. La cinquena contribució, a càrrec de Mireia Baylina, aporta una lectura de l’espai –181–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

rural des de la Geografia feminista, basada, en gran mesura, en l’entrevista a sis dones que hi viuen i treballen.

A partir d’aquí, se succeeixen set “contextos” que ofereixen abordatges de caràcter sectorial, és a dir, que posen l’èmfasi en un aspecte particular: l’agroecologia (Federica Ravera i Vanesa Freixa), l’habitatge (Oriol Porcel), l’economia solidària (Ricard Espelt), la governança (Òscar Gussinyer i Erica Zárate), l’energia (Sergi Saladié), la creativitat artística (Rosa Cerarols) i els mitjans de comunicació (Jordi de San Eugenio). Els set permeten fer emergir realitats com ara, per posar-ne una mostra de cadascuna, respectivament: la conformació de xarxes agroalimentàries alternatives; l’aprovació decidida de polítiques d’habitatge públic en algunes comarques; l’activitat de cooperatives que persegueixen la transformació social; el desenvolupament d’estructures estables de participació ciutadana en alguns municipis; l’existència de moviments socials que defensen una transició energètica justa; les iniciatives de land art arreu de Catalunya; o els noticiaris d’àmbits comarcals molt militants amb llur escala local. En tots aquests casos hi ha exemples concrets que, com avançava més amunt, es poden confondre amb el següent bloc de contribucions (“experiències”).

Des d’una perspectiva formal, les quinze “experiències” tenen quelcom en comú que les distingeix dels textos anteriors: la seva brevetat. En efecte, cap es desenvolupa en més de deu pàgines, a diferència dels “contextos” anteriors, més llargs. Agruparé les “experiències” en dos conjunts: d’una banda, les “experiències” geogràficament referides a una localitat/comarca/regió rural concreta (deu); de l’altra, iniciatives que han ajuntat força indrets, tot sovint a través de fórmules associatives en xarxa (cinc). Aquestes cinc darreres tenen una correspondència directa amb els “contextos”, d’aquí que poguessin ser-hi intercanviables: l’associació de micropobles (explicada per Oriol Serrà), amb més de 200 municipis de menys de 500 habitants, respon als reptes diagnosticats per al conjunt de l’espai rural català, en particular el despoblament; la iniciativa, originalment de Twitter, @Repoblem (Ton Lloret), va en la mateixa direcció que l’associació de micropobles, tot buscant oferir consells, ofertes de treball, etc. per a persones que hi vulguin anar a viure; els Ramats de Foc (Emma Soy i Sergi Nuss), una marca que agrupa una vintena de pastors/es que cerquen el control del sotabosc a través de la ramaderia com a estratègia per evitar-hi els incendis, distribuïda per les comarques gironines, però que pretén estendre’s més enllà, és una “solució” possible al diagnòstic del “context un país de boscos” de Gemma Estany; la Caçadora de Masies Marta Lloret –amb qui vaig tenir el plaer de treballar intensament un ja llunyà 2006 inventariant masies del Pla de Barcelona (la recerca va conduir al llibre dirigit per Maluquer i Viñuales, 2009)– comença, com ella mateixa explica, a Twitter, i en l’actualitat és una iniciativa àmplia que dialoga de forma gairebé oberta amb el “context” habitacional exposat per Oriol Porcel; i, en darrer terme, l’Associació de Dones del Món Rural sembla respondre al “context” de Mireia Baylina, suara referit.

–182–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

Quant a les deu “experiències” locals/comarcals/regionals, són per a mi les que millor responen a la màxima de l’influent article de Halfacree (1993, p.

28) sobre la definició de l’espai rural: “les localitats rurals [...], si han de ser reconegudes i estudiades com a categories per si mateixes, s’han de definir amb cura d’acord amb allò que les fa rurals” (traducció personal, cursives originals).

Per l’ordre que apareixen al llibre, es tracta de: l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya situada a la localitat pallaresa de Rialp (Laia Batalla); el Col·lectiu Eixarcolant de Jorba, poble de l’occident de la Conca d’Òdena; la comunitat energètica local desenvolupada per l’Ajuntament de Rupià, un municipi del Baix Empordà; la xarxa La Conca 5.1, entitat associativa de la Conca de Barberà que vol esperonar el dinamisme social i cultural comarcal; Diàspora Ebrenca, una associació nascuda entre persones de les Terres de l’Ebre residents a Barcelona que pretén generar un debat sobre el territori en qüestió; la trobada d’escriptors Priorat en Persona que organitza el Centre Quim Soler al Molar, el Priorat, des del 2009 (Júlia Viejobueno); el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç de Calders, al Moianès (Roser Oduber i Joan Vendrell); l’espai i el projecte Konvent de Cal Rosal, al Berguedà, una iniciativa autogestionada d’artistes; la cooperativa Calafou, situada a l’antiga colònia Marçal (Vallbona d’Anoia), que ha restaurat el recinte mitjançant bioconstrucció i generat un potent discurs de recuperació ecològica del riu Anoia (Enriqueta Font, Spideralex i Kozzak, entre d’altres); i la rehabilitació del poble alturgellenc abandonat de Solanell, el col·lectiu impulsor de la qual ha començat a treballar en altres llocs (Saül Garreta). En fi, la mostra d’“experiències” resulta tan rica com suggestiva.

Malgrat que, per descomptat, no cal cercar la representativitat territorial de les “experiències”, des d’una perspectiva geogràfica em sobta que hi manquin les Terres de Lleida. Fa pocs anys, Nel·lo (2003), Tarroja et al. (2003) o Nogué i Vicente (2004) sostenien que les Terres de l’Ebre eren la terra incognita de Catalunya, que, irònicament, es va començar a posar al mapa gràcies a les reivindicacions del moviment contrari al Pla Hidrològic Nacional (sic) del govern d’Aznar. Doncs bé, la lectura de l’obra m’ha fet pensar que les Terres de Lleida, la plana de la terra ferma, constitueixen avui dia la regió oblidada, potser perquè el model agroindustrial que s’hi ha desenvolupat amb força (en parla, sobretot, Isabel Salamaña al seu text) no conjuga amb el tipus de ruralitat que domina Catalunya i –em temo, i això no és ni de bon tros un demèrit, sinó una línia d’interrogació– que sustenta invisiblement el llibre que estic resseguint.

No em puc estar de subratllar que molt recentment assistim a noves mirades a les Terres de Lleida que no hauríem de passar per alt: des de la literatura –cas de la genial trilogia Tríptic de la terra d’Ibarz (2020), si m’accepteu Saidí com a poble lleidatà, que ja sé que és molt acceptar–, des de la Geografia –per exemple, l’assaig d’Aldomà (2021), titulat significativament L’ ignot oest– o des del cinema –no cal dir-ho, el fenomen Alcarràs, de Carla Simon (2022).

En darrer terme, “converses” són quatre diàlegs: de Joan Nogué amb Marina Garcés, d’Itzíar González amb Roser Vernet, de Toni Luna amb Lluís Llobet –183–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

i de Rosa Cerarols amb Isabel Banal i, alhora, Sara Boldú. La primera de les entrevistes em sembla, d’alguna o d’altra manera, un “context” més, concomitant amb l’article de Bernat Lladó. La quarta, que de fet és conduïda per la mateixa Rosa Cerarols, presenta una continuïtat evident amb el seu text a la secció “contextos”. Les altres dues entrevistes són veritables “experiències”: una ja la coneixíem (el Centre Quim Soler del Priorat) i una altra ens apareix de bell nou (el Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars). És valent introduir entrevistes en un llibre de Geografia rural, tot i que es tracta d’un gènere en què Joan Nogué ja ha excel·lit; en efecte, als anys 1980 ja va desenvolupar, junt amb M. Dolors Garcia Ramon, el projecte Els geògrafs i la Geografia a Espanya, que produí onze vídeos que es poden consultar al fons digital de la Universitat de Girona (http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/818; consulta 25/06/2022).

3. Valoració final El llibre que tenim a les mans ofereix una mostra expressiva d’una Geografia rural concebuda i escrita en clau optimista. No es defuig un diagnòstic seriós que inclou detectar moltes ombres i incerteses (algun dels continguts dels “contextos” en són una mostra evident), però la quarantena d’autories posen globalment l’èmfasi en els símptomes positius que es poden reconèixer als espais rurals catalans, cosa que ja anticipava la introducció del volum. Sense perdre en cap moment el rigor, la visió que s’hi esbossa és molt diferent a la que estem massa avesats a sentir, admetre i reproduir. En aquest punt, com deia més amunt, eviten el discurs de la “buidor” instaurat a Espanya des de Del Molino (2016), o a França des de tal vegada Gravier (1947). Per descomptat, hi ha una part significativa de l’espai rural català que experimenta dinàmiques de despoblament des de fa dècades, però es pot, si es vol, bastir una lectura ben distinta –en línia amb la “revitalització” que ja s’havia anat apuntant– i aquest llibre ho assoleix. Si se’m permeten les autocites, com ja vaig advertir en dos treballs de Geografia rural de Galícia escrits a la primera meitat dels anys 2010 (Paül, 2013, 2015), més enllà d’abordar l’espai rural amb indicadors quantitatius socioeconòmics que generen cartografies depriments, tenim l’oportunitat de detectar, esperonar i implicar-nos en les “esperances de futur”.

La temptació de contrastar aquesta obra amb la Geografia rural d’Espanya de Molinero i Alario (2022) és molt gran. Fet i fet, Molinero i Alario (2022) tenen com a vector l’Espanya que ells anomenen “buidada” –mutatis mutandis la “buida”–, com deia, absent al discurs de Cerarols i Nogué (2022). D’altra banda, l’estructura de Molinero i Alario (2022) respon als temes “clàssics” de la Geografia rural: població, activitats productives, funcions ecològiques, desenvolupament rural, etc., dels quals, convé dir-ho alt i clar, no en trobem ni rastre ni al primer nivell (els tres grans blocs) ni al segon (les 31 aportacions) –184–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

reunides per Cerarols i Nogué (2022). No es tracta, convé insistir-hi, que la geografia rural catalana (el territori rural català) sigui diferent “objectivament” de l’espanyola, sinó que la Geografia rural catalana (com a subdisciplina) pot concebre i practicar un abordatge situat, com proposa Haraway (1988). Ens ho recorda la Mireia Baylina quan afirma, ras i curt, que “[l]’espai rural [...] és construït” (p. 123): depèn, per tant, de la construcció que en fem, com Woods (2005, p. 10-13) ens explica perfectament.

Així doncs, penso que aquest llibre contribueix a una Geografia rural singular, que d’alguna manera permet nodrir l’accent geogràfic propi. Es tracta, és clar, d’una Geografia rural molt diferent a la de l’escola clàssica catalana a què feia referència a l’inici d’aquest text. Tanmateix, comparteixen d’entrada una militància per les escales local i comarcal –i catalana!–, de les quals no hauríem d’haver dimitit mai malgrat que ens hi hagin volgut forçar. Celebro que es tornin a cultivar sense por. El volum supera, a més, les rígides costures acadèmiques mitjançant una col·laboració desinhibida no només amb altres disciplines sinó amb autories de fora de les parets de la universitat. Tampoc el context actual indueix, precisament, a aquesta mena d’aproximacions col·lectives atrevides. La Geografia rural catalana demostra, en fi, una envejable vitalitat, amb una renovada identitat.

Referències Aldomà, Ignasi [dir.] (2009). Atles de la nova ruralitat. [Lleida]: Fundació del Món Rural.

– [dir.] (2015). Atles de la nova ruralitat. L’actualitat del món rural. Els anys de la gran crisi a la Catalunya rural 2008 – 2015. [Lleida]: Fundació del Món Rural.

– (2021). L’ignot oest. Lleida: Pagès.

– [dir.] (2022). Atles del món rural 2022. Despoblament o revitalització? Lleida: Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya/Associació Catalana de Municipis/Fundació Transparència i Bon Govern Local/Associació de Micropobles de Catalunya.

Capel, Horacio (2003). “Quo vadis Geographia? La geografía española y los concursos para la habilitación del profesorado universitario”. Biblio 3W, vol. viii, núm. 469. http://www. ub.edu/geocrit/b3w-469.htm (consultat 25/06/2022).

Font, Jaume (2013). “La encrucijada catalana”, dins: Josefina Gómez Mendoza; Rubén C. Lois González; Oriol Nel·lo [ed.]. Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España. Santiago de Compostel·la: Universidade de Santiago de Compostela, p. 31-39.

Garcia Coll, Arlinda; Sánchez Aguilera, Dolores (2005). “La población rural en Catalunya: entre el declive y la revitalización”. Cuadernos Geográficos, núm. 36, p. 387-407.

Gravier, Jean-François (1947). Paris et le désert français. París: Le Portulan.

Halfacree, Keith H. (1993). “Locality and Social Representation: Space, Discourse and Alternative Definitions of the Rural”. Journal of Rural Studies, vol. 9, núm. 1, p. 23-37.

DOI: https://doi.org/10.1016/0743-0167(93)90003-3 Haraway, Donna (1988). “Situated Knowledges: The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial Perspective”. Feminist Studies, vol. 14, núm. 3, p. 575-599. DOI: https://doi.org/10.2307/3178066 –185–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

Ibarz, Mercè (2020). Tríptic de la terra. Barcelona: Anagrama.

Maluquer, Joan; Ester Viñuales [dir.] (2009). Masies de Barcelona. Barcelona/Manresa: Ajuntament de Barcelona/Angle.

Molinero, Fernando; Milagros Alario (2022). Una mirada geográfica a la España rural.

Madrid: Revives.

Molino, Sergio del (2016). La España vacía. Viaje por un país que nunca fue. Madrid: Turner.

Nel·lo, Oriol (2003). “Terres de l’Ebre: subjecte i projecte”, dins: Lletres de batalla, Política i territori a Catalunya. Lleida: Pagès, p. 85-88.

Nogué, Joan; Joan Vicente (2004). “Landscape and National Identity in Catalonia”. Political Geography, núm. 23, p. 113-132. DOI: https://doi.org/10.1016/j.polgeo.2003.09.005 Paül, Valerià (2013). “Hopes for the Countryside’s Future. An Analysis of Two Endogenous Development Experiences in South-Eastern Galicia”. Journal of Urban and Regional Analysis, vol. 5, núm. 2, p. 169-192. DOI: https://doi.org/10.37043/JURA.2013.5.2.5 – (2015). “Que espazos rurais nun país urbano? Dúas aproximacións xeográficas ao rural galego”, dins: Rubén C. Lois González; Daniel Pino [ed.]. A Galicia urbana. Vigo: Xerais, p. 693-714.

– (2020). “Mimbres para repensar la tradición, la profesión y la educación geográficas”, dins: Joaquín Farinós [coord.]. Desafíos y oportunidades de un mundo en transición. Una interpretación desde la Geografía. València: Tirant Humanidades/Universitat de València, p. 809-838.

Paül, Valerià (2021). “Vers un «estat independent»? Geografies (polítiques) del procés post2010”, dins: Jesús Burgueño [coord.]. La nova geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 395-410.

Paül, Valerià; Roberto Vila; Alejandro Otero; Juan Manuel Trillo (2020).“¿Hacia una comunidad autónoma leonesa? Una interpretación urgente del Lexit de inicios de 2020 desde la perspectiva de la Nueva Geografía Regional”. Scripta Nova, vol. 25, núm. 3, p.

165-193. DOI: https://doi.org/10.1344/sn2021.25.32289 Tarroja, Alexandre; Lara Domingo; Maria Herrero; Gemma Lozano; Valerià Paül; Sergi Saladié (2003). “Terres de l’Ebre: una identitat i un projecte de futur. La posició geogràfica, el riu, el paisatge i el capital social, motius d’un nou model de desenvolupament social i ambiental”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 39, p. 151-181.

Woods, Michael (2005). Rural Geography: Processes, Responses and Experiences in Rural Restructuring. Londres/Thousand Oaks/Nova Delhi/Singapur: SAGE.

–186–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, Juny 2022, p. 179-194 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.224

The New Identity of Catalan Rural Geography Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural.

Reflexions i experiències de la nova ruralitat [=The Other Rural World. Reflections and Experiences of the New Rurality].

Manresa: Tigre de Paper, 438 pp. ISBN: 978-84-18705-28-1 Valerià Paül Departamento de Xeografía Universidade de Santiago de Compostela v.paul.carril@usc.gal https://orcid.org/0000-0003-3007-1523

1. Introduction There has been an extensive debate about the existence, or not, of a Catalan school of geography, which would have been in its heyday before 1939, with all the grandeur of the well-known regional monographs (in the Catalan case, regarding comarques, ‘counties’) with a strong ruralist accent. It would have continued during much of the long dark night of Franco’s dictatorship, perhaps until the advent of the first, self-described, “new geography” shortly followed by those that would call themselves “new geographies” in plural (or “new new geographies”?). Indeed, it has been argued that the crisis of this Catalan school of geography – that I do believe happened – was epistemological, even ontological, with the arrival of international ideas about geography from outside Catalonia during the 1960s and afterwards.

However, with a less momentous interpretation, I think that the crisis of the Catalan school of geography is also due to the effects of the institutionalisation of geography in Catalan universities in those years, which should be remembered as having happened within a markedly Spanish nationalistic dictatorial context. At this point, I am convinced that even though unconsciously, over the decades a Spanish mentality operated which led to the gradual abandonment of certain scales, logics and methods of work. Although Font (2013) has argued that Catalan geography is largely explained by the existence of the Catalan national perspective, I must recognise that I am not very convinced about the last half-century, as I have already stated in Paül (2021). At the same time, the legal reforms of universities introduced after Franco’s death (the so-called –187–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

“transition”) consolidated a bureaucratic and administrative framework that reinforced rooted tendencies established in the dictatorship, for example, through mechanisms such as determining which publications (journals, publishers, etc.) were considered of quality; the system of previous accreditation for eligibility for university positions set by the governments; the academic networks that were established; or the different competitive calls for positions which were often chaired by colleagues who tended to see the Catalan scale (not to mention county or local scales) as insufficient. The “warnings” formulated by Capel (2003) are clear proof of this, and it must be said that it set the pace for many people who tried to lead the way, even today, I fear.

These reflections may seem out of place in the review of a recent book, but they frame the main message that I want to communicate: we are in the presence of a work that allows us to maintain that Catalan rural geography has a defined identity, different, neither better nor worse, in relation to those practiced in neighbouring territories. Indeed, it is a happy coincidence that there has been another book published with a very similar purpose (to provide a regional rural geography), but for the whole of Spain, by Molinero and Alario (2022), at the same time as the book reviewed here. We will return to this comparison later.

Certainly, we are all affected by the debate that has been generated in Spain based on the influential book by del Molino (2016), about the so-called “Empty Spain”. It is widely believed to be responsible for the creation of a label that has triggered latent dynamics, such as the resurgence of certain provincial or regional political movements along geopolitical lines (Paül et al., 2021), but that is meaningless from a geographical perspective (Paül, 2020). However, in Catalonia, Garcia Coll and Sánchez Aguilera (2005) had been speaking about the revitalisation, at least partial, of Catalan rural areas for years. Also, the impressive rural atlases of Aldomà (2009, 2015, 2022) also confirm that years before the idea of an “empty rural Spain” emerged, Catalan rural space was something read very differently. Still, and to finish this initial digression, I think that applying the adjective “empty” to rural space is not very original, seeing as it has been widely used in France from at least the 1980s to refer to the imaginary diagonal line drawn between Lorraine, to the northeast, and Gascony, to the southwest, coinciding with the ‘French Desert’ of that famous essay by Gravier (1947).

2. Analysis The editors of the volume set down the general aim of the book in the first sentence: “to publicise the diversity of the Catalan rural world [...] in order to leave behind the hegemonic and stereotypical vision that still prevails” (p. 5).

This objective corresponds to a daring opening hypothesis: “the rural world moves. Something is moving there, and not just a little. Nothing is what it –188–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

seems” (p. 6). At this point, they make an initial claim for a local scale and the places chosen to be part of the work, which “are not simple sceneries, but first-class protagonists” (p. 6), so that the geographic approach is well established: the places themselves are actors, not mere locations. In my opinion, the tone of the work is defined by the words hope, enthusiasm, expectation and advocacy (p. 10), which are also used in the introductory section.

Finally, they explain that there are three sections which they quickly define: “Contexts”, “Experiences” and “Conversations”. If I may, this division is perhaps the aspect of the book that I find the most debatable.

Although of course, the division into categories is always a complicated affair, there are texts that have a conversational format in the two other sections; the “Experiences” are everywhere and the clearest “Contexts” are found toward the end of the work, and not at the beginning. However, it is not a simple task to arrange 31 contributions.

The first section, “Contexts”, includes twelve chapters that describe general approaches applicable to the whole of the Catalan rural area. The first two works focus on mental representations: the first, by Enric Mendizàbal, on rural geography as a subdiscipline; and the second, by Bernat Lladó, around Noucentisme, an early twentieth-century Catalan cultural renovation movement, and its idea of the “city of cities” and the implicit consideration it dedicates to Catalan rural space, with a constant mention of the work of Oriol Nel·lo and an interesting contrast with the aforementioned del Molino (2016). The genealogy of rural studies developed in Catalonia that is woven by Mendizàbal is one possibility, and it was with much excitement that I noticed the many references to the work of the unforgettable Roser Majoral. The text of Bernat Lladó, in turn, can be compared to the following one by Gemma Estany. The landscape is very present in both, but the first one deals with the world of ideas, while in the second, only the tangible aspect is taken into consideration; to put it briefly, Catalan rural space is characterised as forestry and depopulated.

The underlying trends that have led to this diagnosis by Gemma Estany partly stem from the economic explanations offered in the fourth text by Isabel Salamaña, which proposes three stages that explain the transformations that –189–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

had been occurring from the nineteenth century up to the present. The fifth contribution, by Mireia Baylina, brings a reading of rural space from the point of view of feminist geography, largely based on the interview of six women who live and work there.

From here, seven “Contexts” follow, offering sector-specific approaches emphasising a particular aspect: agroecology (Federica Ravera and Vanesa Freixa), housing (Oriol Porcel), solidarity economy (Ricard Espelt), governance (Òscar Gussinyer and Erica Zárate), energy (Sergi Saladié), artistic creativity (Rosa Cerarols) and the media (Jordi de San Eugenio). All seven “Contexts” highlight realities such as the following examples of each, respectively: the formation of alternative agri-food networks; the determined approval of public housing policies in some counties; the activity of cooperatives that pursue social transformation; the development of established systems of citizen participation in some municipalities; the existence of social movements that defend a fair energy transition; land art initiatives throughout Catalonia; or local newspapers with strong advocacy for the county scale. As mentioned before, in all these cases there are specific examples that can be confused with the following section of contributions: “Experiences”.

From a formal perspective, the fifteen “Experiences” have something in common that distinguishes them from the previous texts: their brevity. Indeed, not one goes beyond ten pages, unlike the previous longer “Contexts”. I will group the “Experiences” in two sets: there are ten chapters that geographically refer to a specific rural locality/county/region; and the other five are initiatives that combine many different places, often through a network associative formula.

These last five have a direct correspondence with the “Contexts”, hence they could be interchangeable: the Association of Micropobles (‘tiny villages’, as explained by Oriol Serrà), with more than 200 municipalities with less than 500 inhabitants, responds to the challenge facing the entire Catalan rural space, particularly depopulation; the @Repoblem (Ton Lloret) initiative, originally on Twitter, is in line with the Association of Micropobles and aims to offer advice, job offers, etc. to people who want to live in the area. Ramats de Foc (‘Fire Flocks’, by Emma Soy and Sergi Nuss), is a collective of about twenty shepherds who control underbrush growth through livestock as a strategy to avoid fires – the group is currently spread throughout the counties of Girona, but aims to extend beyond this region, and is a possible solution to the “country of forests” diagnosed by Gemma Estany; the Caçadora de Masies (‘Farmhouse Hunter’) Marta Lloret, with whom I had the pleasure of working intensely back in 2006 on an inventory of farmhouses of the Pla de Barcelona (the search led to the book directed by Maluquer and Viñuales, 2009), explains she began on Twitter, and now, the initiative is a broad one that openly coincides with the housing “Context” put forward by Oriol Porcel. Lastly, the Associació de Dones del Món Rural (‘Countrywomen’s Association’) seems consistent with the context of Mireia Baylina, as referred to earlier.

–190–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

In my opinion, the ten local/county/regional “Experiences” are the contributions that best correspond to the influential Halfacree’s article about the definition of rural space: “rural localities […], if they are to be recognized and studied as categories in their own right, must therefore be carefully defined according to that which makes them rural” (Halfacree, 1993, p. 28, original italics). They appear in the book in the following order: Escola de Pastors i Pastores de Catalunya (‘Catalonia’s School of Shepherds’) in the town of Rialp in the Pallars county (Laia Batalla); the Eixarcolant Collective of Jorba, a town west of the Conca d’Òdena county; the local energy community developed by Rupià local government, in the Baix Empordà county; the La Conca 5.1 network, an associative entity of the Conca de Barberà county with the objective of promoting the county’s social and cultural dynamism; Diàspora Ebrenca, an association formed by people from the Terres de l’Ebre southernmost Catalan region residing in Barcelona that aims to generate a debate about the region in question; the Priorat in Person writers’ meeting convened by the Quim Soler Centre in Molar, Priorat county, since 2009 (Júlia Viejobueno); the Centre for Contemporary Art and Sustainability El Forn de la Calç de Calders in the Moianès county (Roser Oduber and Joan Vendrell); the Konvent space and project of Cal Rosal, in Berguedà county, a self-managed initiative of artists; the Calafou cooperative, located in the former textile workers’ village of Marçal (Vallbona d’Anoia, Anoia county), which has restored the site using bioconstruction and has generated a powerful ecological recovery discussion about the Anoia river (Enriqueta Font, Spideralex and Kozzak, among others); and the rehabilitation of the abandoned town of Solanell in the Alt Urgell county, whose collective impetus has influenced other places (Saül Garreta). In the end, the collection of “Experiences” is as rich as it is suggestive.

Although it is unnecessary to look for a specific spatial representation of “Experiences”, from a geographical perspective, I am surprised by the exclusion of the lands of Lleida from this section. A few years ago, Nel·lo (2003), Tarroja et al. (2003) and Nogué and Vicente (2004) argued that the Terres de l’Ebre region was the terra incognita of Catalonia, whose mapping out began, ironically, thanks to the demands of the movement against the Plan Hidrológico Nacional (‘Spanish National Hydrological Plan’) of Aznar’s government (1996-2004). Reading this work made me think that the lands of Lleida are today’s forgotten region, perhaps because the agro-industrial model that has been forcefully developed (as Isabel Salamaña discusses in her text) does not blend well with the type of rurality that dominates Catalonia and, I fear, and this is not a criticism, but a line of inquiry, that invisibly supports the book I am reviewing. I cannot emphasise enough that we have recently seen new visions of the region of Lleida that we should not overlook: in literature, the case of the wonderful trilogy Tríptic de la terra (‘Pamphlet of the Land’) of Ibarz (2020), if you accept Saidí as a Lleida town, which I know may not be easy; in geography, the essay by Aldomà (2021) for example, significantly titled –191–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

L’ ignot oest (‘The Uncharted West’); or in cinema, the undoubted phenomenon Alcarràs, by Carla Simon (2022).

Finally, “Conversations” are four dialogs: Joan Nogué with Marina Garcés, Itzíar González with Roser Vernet, Toni Luna with Lluís Llobet and Rosa Cerarols with Isabel Banal and Sara Boldú together. The first of the interviews seems to me to be more of a “Context”, concurrent with Bernat Lladó’s article.

The fourth, which is in fact moderated by Rosa Cerarols herself, presents an obvious continuity with her text in the “Contexts” section. The other two interviews are true experiences: one we have already come across (the Quim Soler Centre in the Priorat county) and another is a completely new one (the Farrera Centre of Art and Nature, in the Pallars county). It is a courageous act to introduce interviews in a rural geography book, although it is a genre in which Joan Nogué has already excelled: indeed, he developed back in the 1980s, along with M. Dolors Garcia Ramon, the project Els geògrafs i la Geografia a Espanya (‘Geographers and Geography in Spain’) which produced eleven videos that can be accessed at the digital library of the University of Girona (http:// diobma.udg.edu/handle/10256.1/818; accessed 25/06/2022).

3. Final observations The book we have in our hands offers an expressive collection of essays about rural geography conceived and written in an optimistic tone. Although the volume provides a serious critical diagnosis that includes the detection of many nuances and uncertainties (some of the contents of the “Contexts” are an obvious example), as a whole, the forty or so authors emphasise the positive symptoms visible in rural Catalan areas: something which is foreseeable in the introduction of the book. Without losing cogency at any time, the vision outlined is very different from what we are all too keen to feel, admit and reproduce.

At this point, as I have said above, the volume avoids the discourse of “Empty Spain” established in Spain by del Molino (2016), or in France, probably by Gravier’s “French Desert” (1947). Of course, there is a significant part of rural Catalan space that has been experiencing depopulation for decades, but it is possible to create a very different reading if you are inclined – in line with the revitalisation notion that has been mentioned several times – and this book achieves that. If I may be allowed to quote myself, as I had already informed in two works about the rural geography of Galicia written in the first half of the 2010s (Paül, 2013, 2015), beyond addressing rural space with socioeconomic quantitative indicators that generate depressing cartographies, we have the opportunity to detect, to motivate and involve ourselves in the “hopes for the countryside’s future”.

There is much temptation to contrast this work with the rural geography of Spain of Molinero and Alario (2022). In the end, Molinero and Alario (2022) –192–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

use the notion of an “Emptied Spain” – mutatis mutandis the “Empty Spain” brand – as their main idea, unlike Cerarols and Nogué (2022), who do not make use of this concept. On the other hand, the structure of Molinero and Alario (2022) corresponds with the classic themes of rural geography: population, economic activities, ecological functions, rural development, etc., of which, it must be said loud and clear, there is no trace of in the first level (the three large sections) or the second (the 31 book chapters) compiled by Cerarols and Nogué (2022). It should be made clear that the point is not that Catalan rural geography (understood as the Catalan rural area) is objectively different from the Spanish. The point is that Catalan Rural Geography (understood as a subdiscipline) can be conceived and practiced by means of a situated approach, as Haraway proposes (1988). Mireia Baylina reminds us of this when she affirms, plain and simple, that “rural space [...] is constructed” (p. 123): it depends, therefore, on the construction we create, such as Woods (2005, pp.

10-13) explains perfectly.

I therefore think this book contributes to a unique rural geography, which in some way allows us to nourish its own geographic accent. It is, of course, a rural geography very different from that of the Catalan classical school that I referred to at the beginning of this text. However, they share an advocacy for the local and county and especially Catalan levels, of which we should never have renounced, despite the pressure exerted on us to do so. I must celebrate this fearless re-cultivation. The volume also goes beyond rigid academic structures through its uninhibited collaboration not only with other disciplines but with authorship from outside the walls of the university. And the current context does not exactly encourage this kind of bold collective approach. Catalan rural geography shows, in the end, an enviable vitality, and a renewed identity.

References Aldomà, Ignasi [dir.] (2009). Atles de la nova ruralitat. [Lleida]: Fundació del Món Rural.

– [dir.] (2015). Atles de la nova ruralitat. L’actualitat del món rural. Els anys de la gran crisi a la Catalunya rural 2008 – 2015. [Lleida]: Fundació del Món Rural.

– (2021). L’ignot oest. Lleida: Pagès.

– [dir.] (2022). Atles del món rural 2022. Despoblament o revitalització? Lleida: Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya/Associació Catalana de Municipis/Fundació Transparència i Bon Govern Local/Associació de Micropobles de Catalunya.

Capel, Horacio (2003). “Quo vadis Geographia? La geografía española y los concursos para la habilitación del profesorado universitario”. Biblio 3W, Vol. viii, No. 469. http://www. ub.edu/geocrit/b3w-469.htm (accessed 25/06/2022).

Font, Jaume (2013). “La encrucijada catalana”, in: Josefina Gómez Mendoza; Rubén C. Lois González; Oriol Nel·lo [eds.]. Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, pp. 31-39.

–193–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 179-194 Valerià Paül Rosa Cerarols; Joan Nogué [ed.] (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat

Garcia Coll, Arlinda; Sánchez Aguilera, Dolores (2005). “La población rural en Catalunya: entre el declive y la revitalización”. Cuadernos Geográficos, No. 36, pp. 387-407.

Gravier, Jean-François (1947). Paris et le désert français. Paris: Le Portulan.

Halfacree, Keith H. (1993). “Locality and Social Representation: Space, Discourse and Alternative Definitions of the Rural”. Journal of Rural Studies, Vol. 9, No. 1, pp. 23-37.

DOI: https://doi.org/10.1016/0743-0167(93)90003-3 Haraway, Donna (1988). “Situated Knowledges: The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial Perspective”. Feminist Studies, Vol. 14, No. 3, pp. 575-599. DOI: https://doi.org/10.2307/3178066 Ibarz, Mercè (2020). Tríptic de la terra. Barcelona: Anagrama.

Maluquer, Joan; Ester Viñuales [dirs.] (2009). Masies de Barcelona. Barcelona/Manresa: Ajuntament de Barcelona/Angle.

Molinero, Fernando; Milagros Alario (2022). Una mirada geográfica a la España rural.

Madrid: Revives.

Molino, Sergio del (2016). La España vacía. Viaje por un país que nunca fue. Madrid: Turner.

Nel·lo, Oriol (2003). “Terres de l’Ebre: subjecte i projecte”, in: Lletres de batalla, Política i territori a Catalunya. Lleida: Pagès, pp. 85-88.

Nogué, Joan; Joan Vicente (2004). “Landscape and National Identity in Catalonia”. Political Geography, No. 23, pp. 113-132. DOI: https://doi.org/10.1016/j.polgeo.2003.09.005 Paül, Valerià (2013). “Hopes for the Countryside’s Future. An Analysis of Two Endogenous Development Experiences in South-Eastern Galicia”. Journal of Urban and Regional Analysis, Vol. 5, No. 2, pp. 169-192. DOI: https://doi.org/10.37043/JURA.2013.5.2.5 – (2015). “Que espazos rurais nun país urbano? Dúas aproximacións xeográficas ao rural galego”, in: Rubén C. Lois González; Daniel Pino [ed.]. A Galicia urbana. Vigo: Xerais, pp. 693-714.

– (2020). “Mimbres para repensar la tradición, la profesión y la educación geográficas”, in: Joaquín Farinós [coord.]. Desafíos y oportunidades de un mundo en transición. Una interpretación desde la Geografía. València: Tirant Humanidades/Universitat de València, pp. 809-838.

– (2021). “Vers un «estat independent»? Geografies (polítiques) del procés post-2010”, in: Jesús Burgueño [coord.]. La nova geografia de la Catalunya postcovid. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, pp. 395-410.

Paül, Valerià; Roberto Vila; Alejandro Otero; Juan Manuel Trillo (2020).“¿Hacia una comunidad autónoma leonesa? Una interpretación urgente del Lexit de inicios de 2020 desde la perspectiva de la Nueva Geografía Regional”. Scripta Nova, Vol. 25, No. 3, pp.

165-193. DOI: https://doi.org/10.1344/sn2021.25.32289 Tarroja, Alexandre; Lara Domingo; Maria Herrero; Gemma Lozano; Valerià Paül; Sergi Saladié (2003). “Terres de l’Ebre: una identitat i un projecte de futur. La posició geogràfica, el riu, el paisatge i el capital social, motius d’un nou model de desenvolupament social i ambiental”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, No. 39, pp. 151-181.

Woods, Michael (2005). Rural Geography: Processes, Responses and Experiences in Rural Restructuring. London/Thousand Oaks/New Delhi/Singapore: SAGE.

–194–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 93, juny 2022, p. 195-200 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en paper i en suport electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la Geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la Geografia, així com ressenyes de llibres geogràfics publicats darrerament.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i ressenyes en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals L’enviament de l’article s’ha de fer a http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG/ login. Atès que durant el 2022 s’estan experimentant problemes tècnics a causa de la migració de les versions d’OJS que està realitzant l’IEC, excepcionalment s’autoritzen els enviaments en suport digital a l’adreça electrònica treballs.scg@ correu.iec.cat.

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció); b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes; c) l’afirmació del caràcter original del treball; d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix –195–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 195-200 Informació per als autors i autores

no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat); e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui; f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Quant a / Polítiques); i g) la declaració de no incórrer en el llenguatge sexista, d’acord amb el manual d’estil de l’IEC (capítol x).

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article comenci amb una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que presenta per a la Geografia, el problema o llacuna en el coneixement geogràfic que es pretén abordar i l’estructura formal del text. Tot seguit, s’han d’aportar els elements teòrics, conceptuals i/o contextuals escaients. A continuació, les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. L’apartat, o els apartats, central(s) de l’article han de presentar de forma raonada els resultats mobilitzats i/o obtinguts. En darrer lloc, convé contraposar aquests resultats amb els coneixements de partida (apartat teòric, conceptual i/o contextual) i valorar la rellevància de l’aportació realitzada, cosa que pot incloure apuntar vers futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. Alhora, es facilita una plantilla en què s’intenten recollir totes aquestes especificacions.

3.7. Els apartats es diferencien mitjançant xifres àrabs i, si escau, amb una clara ordenació jeràrquica (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

–196–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 195-200 Informació per als autors i autores

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició i, si es tracta d’una citació textual entre cometes, pàgina, segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p.

222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995). En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents: a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 300 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell Editor pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. f) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. g) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. h) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos –197–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 195-200 Informació per als autors i autores

de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cos 10 Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial. [Altres informacions] Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin. b) Per a les parts de llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom sencer Cognom(s). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial, vol. x, p. xx-xx.

Timothy, Dallen J.; Rami F. Daher (2009). “Heritage Tourism in Southwest Asia and North Africa: Contested Pasts and Veiled Realities”, dins: Dallen J. Timothy; Gyan P. Nyaupane [ed.]. Cultural Heritage and Tourism in the Developing World. A Regional Perspective. Londres/Nova York: Routledge, p. 146 164. c) Per als articles Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de l’article”.

Títol de la revista, vol. x, núm. x, p. x-x. DOI: https://doi.org/xxx Membrado-Tena, Joan Carles (2018). “El papel de la geografía en el análisis del contenido semántico de los topónimos. El caso de Alicante”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 38, núm. 1, p. 35-60. DOI: https://doi.org/10.5209/AGUC.60468 d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica, en cursiva, on es pugui trobar el document, tot indicant-hi, en tot cas, la data de consulta, de la següent manera: “(consultat 01/01/2011)”. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

Societat Catalana de Geografia (s. d.). Indicacions per a l’autor/a. http:// revistes.iec.cat/index.php/TSCG/about/submissions#authorGuidelines (consultat 30/06/2022).

Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

Es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

–198–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 195-200 Informació per als autors i autores

4. Ressenyes 4.1. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua, tot i que de forma preferent en català. Quan les ressenyes siguin en català i de llibres en aquesta llengua, el Consell Editor intentarà fer-ne, en la mesura de les possibilitats financeres, la seva traducció a l’anglès per tal de facilitar la difusió internacional de la producció geogràfica catalana.

4.2. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais.

4.3. Les ressenyes s’inicien amb un títol intencionat i contenen la fitxa bibliogràfica del llibre analitzat (seguint el punt 3.12.a, i fent-hi constar el nombre total de pàgines, l’ISBN i, si hi fos, el DOI). Opcionalment, poden estructurar-se amb apartats numerats amb xifres àrabs i poden contenir bibliografia si s’hi fan citacions diferents al llibre analitzat.

4.4. Les ressenyes s’il·lustraran amb la portada del llibre analitzat.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editor acusarà als autors i/o autores la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació, d’acord amb les avaluacions externes anònimes efectuades. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editor valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. El Consell Editor pot retornar d’entrada un original perquè s’hi facin canvis formals.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell Editor enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors i avaluadores es publica al darrer número de cada any.

5.4. El Consell Editor de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs. b) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista. c) Demanar a l’autoria que escurci un text o que hi faci determinades modificacions.

5.5. Més enllà dels elements indicats a l’apartat 3, en particular al punt 3.5, la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista es fonamenta en els aspectes següents: a) Originalitat. b) Actualitat, oportunitat i novetat.

–199–

Treballs de la SCG, 93, 2022, 195-200 Informació per als autors i autores

c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets. d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic. e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada. f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors i autores autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors i autores per gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric. Els autors i autores poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–200–