Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica N. 23

232007

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica Núm.

Comité internacional

Geza Alföldy (Universität Heidelberg), Eugen Cizek (Universitatea din Bucuresti), Bruno Gentili (Università degli Studi di Urbino), Pierre Vidal-Naquet (†) (EHESS, Paris), Catherine Darbo Peschanski (CNRS, Paris), Riccardo Di Donato (Università di Pisa)

Director

Carles Miralles (Universitat de Barcelona).

Consell de redacció

Joan Bastardas (Universitat de Barcelona), Montserrat Jufresa (Universitat de Barcelona), Marc Mayer (Universitat de Barcelona), Jaume Pòrtulas (Universitat de Barcelona).

Secretari: Xavier Riu (Universitat de Barcelona-xriu@ub.edu).

© 2008, Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Primera edició: desembre de 2008

Tiratge: 500 exemplars

Compost per Fotocomposició gama, s. l.

Carrer Arístides Maillol, 9-11. 08028 Barcelona

Imprès a Limpergraf, SL

ISSN: 0213-6643

Dipòsit Legal: B. 49865-1998

Activitats

2006-2007

Les activitats del curs van començar amb l’assemblea general de socis per a la renovació de la Junta de la Societat. Com marquen els estatuts, va ser renovada la meitat de la Junta, i foren escollits els càrrecs següents:

Presidenta : Montserrat Jufresa i Muñoz

Tresorer: Carles Garriga i Sanç

Vocal: Josep Lluís Vidal i Pérez

L’acte va tenir lloc el dia 25 d’octubre de 2006, a la nostra seu de l’IEC.

Després, la Societat no va reprendre les activitats públiques fins al mes de febrer, en què tinguérem dues conferències. Una el dia 22, a càrrec de la professora Claudia N. Fernández, de la Universidad Nacional de la Plata (República Argentina), amb el títol «¿“Paramimo” en Nubes de Aristófanes?». L’altra, el dia 27, a càrrec de la professora Silvana Celentano, de la Università degli Studi di Chieti, sobre «L’Elogio e la brevità eloquente».

El 18 d’abril tinguérem el goig que ens visités de nou el professor Vittorio Citti, de la Università degli Studi di Trento, que ens parlà «Filosofia e filologia fra Lipsia e Berlino».

A partir del mes de maig, els actes es van fer molt més sovintejats. El 2 de maig sentírem una conferència sobre «Amores y celos entre Safo y Horacio» del professor Antonio Alvar Ezquerra, Catedràtic de Filologia Llatina de la Universidad d’Alcalà de Henares i President de la Sociedad Española de Estudios Clásicos. El dia 17, discutírem amb la professora Fabienne Blaise, de la Université Charles de Gaulle-Lille 3 i maître de recherches al CNRS un poema de Soló: «Solon le loup: poème 36 W». I els dies 21 i 22 tinguérem un seminari i una conferència del professor André Laks, de la Universitat de Lille 3 i actualment a la Sorbona. El seminari, sobre el Papir de Derveni, tingué lloc al Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i fou organitzat en col·laboració amb el Màster de Filosofia i Estudis Clàssics de la UB. La

Activitatsiii

conferència, amb el títol «Libertad privada, liberalidad y libertad pública en Las leyes de Platón», fou organitzat conjuntament amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i va tenir lloc a la Sala Mirador del C.C.C.B.

El juny, del 21 al 23, celebràrem la Trobada Internacional 2007 del Projecte TELEPHe (Traducció en Llengües Europees dels Papirs d’Herculà). L’organitzaren Montserrat Jufresa i Xavier Riu, del Departament de Filologia Grega (UB) i la SCEC. Hi col·laboraren La Facultat de Filologia UB, l’Institut d’Estudis Catalans i el Ministerio de Educación y Ciencia. Els participants del grup TELEPHe foren: Daniel Delattre (Institut de Papyrologie de la SorbonneCNRS Paris, UPR841), Joëlle Delattre (Grup de recerca HALMA, U. Charles de Gaulle-Lille III), Giovanni Indelli (Univ. Federico II di Napoli i CISPE), Francesca Longo (Univ. Federico II di Napoli i CISPE), Jürgen Hammerstaedt (Univ. de Köln), Daniela Fausti (Univ. de Siena), Giovanni Manetti (Univ. de Siena), Roland Wittwer (Univ. de Berlin), Ben Henry (Univ. d’Oxford), Jesús Carruesco (Universitat Rovira i Virgili i ICAC), Mari Paz López (Univ. d’Alacant), Valéry Laurand (Univ. de Bordeaux), Holger Essler (doctorand de la Universitat de Würzburg), Agathe Antoni (doctoranda CNRS de París, UPR841), Giuliana Leone (Ricercatore de la Univ. Federico II di Napoli), Gianluca del Mastro (doctorand en papirologia de la Univ. Federico II di Napoli), Laura Giuliano (doctoranda en papirologia de la Univ. Federico II di Napoli), Laurent Capron (doctorand del CNRS de París, UPR841), Philip Schmitz (doctorand de la Universitat de Colònia), Vicent Sabater (doctorand Univ. d’Alacant), Àngel Martín (doctorand Univ. de Barcelona), i també prengueren part en les reunions, entre d’altres, Jaume Pòrtulas (UB), Miquel Candel (UB), Montserrat Reig (UB), Carles Garriga (UB), Alberto Nodar (UPF).

El dia 21, a la sala Ramon y Cajal de la Facultat de Filologia UB, després de la recepció dels participants i una salutació de la Degana de la Facultat, Montserrat Camps, tot el dia fou dedicat a una discussió del papir que conté el De Morte de Filodem, presentada i conduïda per Ben Henry.

El 22, a l’Institut d’Estudis Catalans, al matí tinguérem una presentació del PHerc 1384, preparada per Agathe Antoni i conduïda per Daniel Delattre. La tarda la dedicàrem a una reunió del projecte TELEPHe i una visita a la col·lecció papirològica del Fons Palau-Ribes.

El dia 23, al matí, de nou a la Facultat de Filologia UB, tinguérem la presentació i discussió, conduïda per Holger Essler, d’uns passatges del llibre III del De dis de Filodem.

Al juliol celebràrem un nou Curs d’actualització, reconegut com a activitat de formació pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. En aquesta ocasió el tema fou La transmissió de la informació en el món antic, i el programa el següent:

2 de juliol:

Els llocs i els modes de l’intercanvi cultural en el món grec del s. VIII aC, a càrrec de Jesús Carruesco (Univ. Rovira i Virgili).

ivActivitats

Un viatge a Roma amb els transports de l’antiguitat, a càrrec de Cèsar Carreras (ICAC).

3 de juliol:

Camins en terra i rutes per mar: coneixement de la geografia i dels viatges, a càrrec de Mariàngela Vilallonga (Univ. de Girona).

Los astrólogos antiguos y la manipulación del saber científico, a càrrec d’Aurelio Pérez Jiménez (Univ. de Málaga).

4 de juliol:

Catàlegs i genealogies, a càrrec de Carles Miralles (Univ. de Barcelona).

Llibres, llibreries i biblioteques a Roma, a càrrec de Josep Lluís Vidal (Univ. de Barcelona).

5 de juliol:

Tituli heic ordinantur: producció i recepció del missatge epigràfic al món romà, a càrrec de Javier Velaza (Univ. de Barcelona).

Llibres i biblioteques a Grècia, a càrrec de Carles Garriga (Univ. de Barcelona).

9 de juliol:

La transmissió del pensament filosòfic en Plató i Aristòtil, a càrrec de Miguel Candel (Univ. de Barcelona).

La interferència del cristianisme en la transmissió del món antic, a càrrec de Josep Maria Escolà (Univ. Autònoma de Barcelona)

10 de juliol:

Diccionaris, lèxics, enciclopèdies, a càrrec de Jaume Pòrtulas (Univ. de Barcelona).

De la medicina credencial i popular a la tècnica, a càrrec de Joana Zaragoza (Univ. Rovira i Virgili).

11 de juliol:

El rumor, a càrrec de Xavier Riu (Univ. de Barcelona).

De l’oralitat a l’escriptura, a càrrec de Jaume Almirall (Univ. de Barcelona).

12 de juliol:

Interpretatio romana: Grècia i Roma, visions creuades, a càrrec de Francesca Mestre (Univ. de Barcelona).

La imatge com a vehicle de transmissió de la informació a la ciutat grega, a càrrec de Montserrat Reig (Univ. de Barcelona).

Finalment, ja en ple agost, tingué lloc a la nostra seu la Reunió de Representants de la Federació Internacional d’Estudis Clàssics. Aquesta assemblea, que organitzava per primer cop la nostra Societat, membre de la FIEC, es desenvolupà en diverses sessions durant els dies 23 a 25.

El dijous 23, a la tarda, tingué lloc, a la sala Fontserè, la reunió del Bureau de la FIEC, i a continuació una visita guiada a l’Ajuntament de Barcelona. El divendres 24, a la Sala Prat de la Riba, la Presidència de l’IEC donà la benvinguda als delegats de la FIEC, que a continuació celebraren l’Assemblea General. Ja a la tarda, Montserrat Jufresa, presidenta de la SCEC, pronuncià una conferència amb el títol Els clàssics a Catalunya, i Carles Miralles, membre de l’Institut i delegat a la SCEC, dissertà sobre La filologia clàssica i el clàssic: raons de l’ofici i arguments de la vigència, avui, dels estudis. Finalment, Heinrich von Staden, president de la Federació Internacional d’Estudis Clàssics, féu la cloenda de la sessió. El dissabte 25 els delegats visitaren la biblioteca, el museu i els exteriors del monestir de Montserrat.

A banda d’aquestes activitats, fou publicat el número 21 de la nostra revista Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, corresponent a l’any 2005.

Índex

Activitats

2006-2007.............................................................................................................................ii

La tradició dels Estudis Clàssics als Països Catalans

Presentació. Montserrat Jufresa.........................................................................................9

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana. Pere J. Quetglas.11

Homeristes a Barcelona. Tres apunts sobre una història encara per escriure. Jaume Pòrtulas.............................................................................................27

Els estudis clàssics a les Illes en el segle XIX. Maria del Carme Bosch.......................61

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari. Josep Lluís Martos................................................................................................................81

El llatí a Catalunya al segle XVIII. Alejandro Coroleu....................................................97

Els estudis de bizantí a Catalunya. Ernest Marcos Hierro..............................................109

Els estudis de grec modern. Rubén J. Montañés.............................................................129

El text de les Suplicants d’Èsquil

Aesch. Suppl. 40 ss. Vittorio Citti......................................................................................143

Due note alle Supplici. Paolo Tavonatti...........................................................................175

Resums/Abstracts .............................................................................................................187

La tradició dels Estudis Clàssics als Països Catalans

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 9

Presentació

Montserrat Jufresa

Durant l’any 2007 la Societat Catalana d’Estudis Clàssics va participar en la celebració del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans amb la celebració de dos actes.

D’una banda va acollir els dies 24 i 25 d’agost la IX Reunió del Bureau de la Federació Internacional d’Estudis Clàssics, organització en la qual han estat representats els estudis clàssics catalans ja des dels primers anys quaranta. En aquell moment fou Ramon Aramon i Serra, a través de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, qui assegurà la connexió internacional dels classicistes de Catalunya. Més endavant, després d’alguns anys d’haver estat constituïda la SCEC, aquesta representació quedà adscrita a la nostra Societat.

D’altra banda també ens va semblar adient contribuir a aquesta celebració intentant traçar un esbós de la tradició dels estudis clàssics en l’àmbit dels Països Catalans. No només pel nexe evident que en termes generals vincula la cultura catalana amb l’antiguitat grecollatina, sinó perquè a partir de la seva fundació el 1907, l’IEC va aplegar entre els seus més antics membres il·lustres coneixedors del món clàssic, com Josep Puig i Cadafalch, Lluís Segalà, Lluís Nicolau d’Olwer, Pere Bosch i Gimpera i Carles Riba.

Aquest volum d’Ítaca recull gairebé totes les contribucions dels estudiosos que participaren en la Jornada sobre la Tradició dels Estudis Clàssics als Països Catalans, celebrada el dia 18 d’octubre de 2007, i que ens ofereixen un recorregut des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, que també inclou els estudis sobre la literatura grega d’èpoques bizantina i neogrega.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 11-26

DOI: 10.2436/20.2501.01.10

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana*

Pere J. Quetglas

Mirant i remirant el programa d’aquesta jornada commemorativa vos haig de confessar que m’entrà una suor freda incontrolable i un desassossec irreprimible. Si mirava cap a l’esquerra trobava Homer, Virgili, Horaci, Ovidi i tants i tants mestres grecs i romans; si mirava cap a la dreta trobava Auziàs Marc, Bernat Metge, Canals, Jeroni Pau, etc. I en pensar que era jo qui havia de parlar del que hi ha entre aquests dos extrems tan il·lustres, el desassossec es va trasmudar en depressió i a hores d’ara encara no me n’he sortit. I entre plors i llàgrimes, només em venien al cap uns versos d’un humanista sevillà, Rodrigo Caro, al començament de la seva Oda a las ruinas de Itálica:

Estos, Fabio, ay dolor, que ves ahora, campos de soledad, mustio collado, fueron un tiempo Itálica famosa.

Que, com és prou sabut, no són altra cosa que una adaptació, encara que de sentit contrari, del començament del primer poema del llibre IV de Properci:

Hoc quodcumque uides, hospes, qua maxima Roma est, ante Phrygem Aenean collis et herba fuit. Atque ubi Nauali stant sacra Palatia Phoebo, Euandri profugae procubuere boues.

Em fareu gràcia d’admetre que no és una mala manera de començar, ja que ens situa en un perfecte pla per entendre tot el que no trobarem. Se suposa que els haig de parlar de quelcom que es troba en la intersecció

*Aquest treball s’ha dut a terme en el marc del projecte d’investigació HUM2005-03818/ FILO dins del Programa de Promoció General del Coneixement del Ministeri d’Educació i Ciència.

12Pere J. Quetglas

de tres eixos: tradició clàssica, d’edat mitjana i de països de parla catalana. Però a hores d’ara no sé si hi cap tot. I per saber-ho no hi ha altra solució que prendre mides, i això en el nostre cas vol dir fixar uns límits conceptuals, cronològics i geogràfics, i ho farem precisament en aquest ordre, ja que pot ser que, si ho fem així, se’ns alleugereixi la feina. Clar que això és fàcil de dir i més difícil de fer, però ho haurem d’intentar.

Què vol dir, què entenem per tradició clàssica o dels estudis clàssics? La denominació tradició clàssica —també pervivència clàssica, herència clàssica o llegat dels clàssics són altres de les denominacions que s’han fet servir en sentit similar— és l’expressió més comuna i més universalment emprada a partir de l’èxit que tingué el llibre de Gilbert Highet, The Classical Tradition, publicat a Oxford a l’any 1949, molt aviat traduït al castellà (1954) i ben prest objecte d’una ressenya ja clàssica de Maria Rosa Lida intitulada La tradición clásica en España (1951). És força versemblant, com s’ha proposat recentment, que el sintagma «tradició clàssica» no sigui ben bé original de Highet i que en la seva fixació el professor anglès s’aprofitàs de la lectura del no menys famós llibre de Domenico Comparetti, Virgilio nel medio evo (1872)1 Però, tot i que la paternitat de la denominació no sigui ben bé seva, el paper de Highet és, sens dubte, vital en la fixació del sintagma i en la seva difusió. I també ho és en la definició conceptual, a partir del subtítol del seu llibre: «influències gregues i romanes en la literatura occidental». Si prenim com a punt de partida aquesta definició, crec que ens posarem fàcilment d’acord a dir que el tema de la nostra intervenció hi cap perfectament, perquè pel que sembla encara som a occident. Ara bé, cal anar amb compte, perquè hi ha qui com Gabriel Laguna, que és qui ha investigat darrerament la gènesi de la denominació, fa una interpretació lliure i més limitada quan diu tot just començant el seu article «Hablamos de Tradicion clásica para designar ... la influencia de la cultura clásica grecolatina en el mundo occidental moderno». S’assemblen, però no són exactament el mateix. Si ens acollim a la definició de Gabriel Laguna, entendran que jo ja hauria d’acabar aquí. Clar que, haver vessat tanta suor freda per acabar tan aviat i d’una manera tan poc galdosa, no s’ho valia, de manera que m’he permès la llicència de continuar sense aquesta limitació que reduïa el camp i ens deixava fora.

Passem, per tant, als límits cronològics. Si féssim cas al que m’ensenyaren de petit, que l’edat mitjana començava l’any 476 i acabava el 1492, tot estaria prou clar. Però, ai las!, ja fa temps que les dates no són el que eren i ja no convencen ningú, de manera que mirarem de fer una temptativa d’aproximació. Per tant, que ningú no s’estranyi si recorrem, de moment, a uns límits més aviat difusos.

Des d’un punt de vista conceptual sembla clar que autors com Dant o Petrarca, sobre tot Petrarca, ja tenen poc de medievals; o més ben dit, sense deixar de ser del tot medievals, volen ser, de fet són, tota una altra cosa. I amb bona lògica, si un autor determinat ha patit la influència d’algun d’aquests grans

1.GabrielLAGUNA MARISCAL 2004: 83-93.

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana13

autors és perfectament lícit concloure que li passarà el mateix. En poques paraules, si Petrarca no és ja un autor medieval, tampoc no ho serà Bernat Metge que en patí una clara influència. Així pel que fa al límit final, no ens podem permetre d’anar més enllà del segle XIII, i encara gràcies. Vegem què passa amb l’altre extrem. És prou sabut que la invasió dels pobles germànics no va ser ni de bon tros tan traumàtica com hom sovint ha suposat, sinó que en ser progressiva i de llarga durada suposà una substitució, fins a cert punt pacífica, dels quadres de poder, perquè de fet els visigots, el contingent més important, ja estaven prou romanitzats. Ara, la invasió musulmana ja són figues d’un altre paner; aquí ja hi va haver més marro i políticament les conseqüències foren pitjors. Amb tot, ens podem lícitament preguntar si pel que fa a conceptes les diferències amb el que hi ha abans del 711 i el que trobarem després són reals o imaginàries. Bé, per no estendre’m massa, vos propòs d’agafar com a punts de referència provisionals dues obres que ens permetin abastar tot el panorama: l’elecció és arbitrària però és la meva. Proposo, doncs, que ens moguem entre Joan de Girona, el famós bisbe, fundador del monestir de Biclarum, de localització incerta i autor d’un Cronicó2 que continua el de Víctor de Tunnuna (del 444 al 567 o 565), que ja és a la seva volta continuació del de Pròsper d’Aquitània (fins al 455), que continua el de Jeroni (fins al 379), que continuà el d’Eusebi de Cesarea (origen del món fins al 324). Joan de Girona escriví aquesta obra en torn de l’any 590 i morí devers l’any 621. L’altra obra podria ser la Crònica del rei En Jaume, la gran gesta èpica de la nostra història medieval. Així, doncs, si m’admeteu, tot i que sigui provisionalment, aquesta segmentació, i esper que així sia, immediatament veureu que aquests límits cronològics tenen una repercussió directa en els límits geogràfics, que no tendrem altre remei que prescindir de les Balears i de València; encara no formaven part del nostre món. Al que pugui haver-hi de tradició clàssica entre aquestes dues fites ens hi podem apropar des de 3 punts de vista diferents que són els següents: 1) els documents manuscrits conservats o usats en les biblioteques; 2) la presència de reminiscències clàssiques en les obres dels diversos autors, entenent el concepte d’autor d’una manera força ampla; i 3) els mètodes d’ensenyament. Pel que fa als dos primers aspectes ja vos puc avançar que el que trobarem serà una collita molt minsa, de manera que hi ha dos mots que em vénen al cap: recòndit i espigoladura. Són dos mots que prenc manllevats dels títols de dues obres de dos autores diferents, però molt estimats per mi. D’una banda, Francesc de Borja Moll és autor d’unes «Espigoladures dialectals»3, i de l’altra, Joan Bastardas és autor d’un petit assaig intitulat «Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII»4. Doncs bé, això i no altra cosa és el que estem en condicions de fer: espigoladures

2.Es troba editat a Julio CAMPOS 1960. Es pot consultar també la traducció catalana continguda a Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni: 223-238.

3.Francesc de B. MOLL 1961.

4.Joan BASTARDAS 1991.

14Pere J. Quetglas

sobre la recòndita presència dels clàssics grecs i llatins en el món medieval català5.

Comencem pels manuscrits. Entre els centenars i centenars de deixes i donacions que es fan a les esglésies i monestirs medievals hi trobam de manera escadussera notícies de llibres, però massa sovint, gairebé sempre, sol tractar-se de llibres bíblics i de llibres litúrgics; els Euangelii, Actus Apostolorum, Regum, Sapientia Salomonis, etc., es troben barrejats amb els més abundants llibres de missa: Missale, Antiphonario, Prosario, Tropero. De llibres d’autors clàssics, res de res. Hem d’arribar al segle XI per trobar quelcom d’interessant. Es tracta de dos inventaris, un del monestir de Ripoll, del segle XI i el segon de la Seu d’Urgell, datat a l’any de 1147; tot i que no es tracta pròpiament d’actes de venda, sí que són actes de transmissió, ja que són els inventaris que es fan a la mort d’un bisbe per tenir constància del que hom lliura al seu successor.

A l’inventari de Ripoll es registra l’existència de llibres manuscrits de tema clàssic (interpretarem clàssic en un sentit força ampli) en tres apartats diferents: en el que podríem anomenar catàleg general, dins l’apartat de Libri Artium, i, finalment, en el registre dels llibres que llegà al monestir el sacerdot i jutge Salomó en benefici del seu fill Ermengol6:

En el CATÀLEGGENERAL:

Iosephum

Confessiones

Ethimologicarum

Claudium

Istoria aecclesiastica II

Tripartita

Porphirium grecum

Gesta Iulii

Ortographia

Metodium

Topica

Sententiarum paruum

Medicinales IIII

Quaterniones Boetii et alii de Iuuenal II

5.Amb tot, no volem deixar tampoc la impressió que no s’ha fet res per omplir les mancances, així cal tenir molt present, per exemple, l’amplíssima bibliografia recollida a Jesús ALTUROI PERUCHO 1991.

6.Tot i que el manuscrit que contenia l’inventari, el número 40, va desaparèixer el 1835, podem conèixer el seu contingut gràcies a les còpies que en feren en el segle XIX P. Ribas i J. Villanueva. Ara és fàcilment accessible gràcies a l’edició de E. JUNYENTI SUBIRÀ (1992). Els llistats dels inventaris i catàlegs de Ripoll i de les altres biblioteques catalanes es troben comentats a l’obra de Michel ZIMMERMANN 2003: vol. I, pp. 523-613. Convé completar-lo amb l’estudi de Miquel dels S. GROSI PUJOL 2001.

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana15

Entre els LIBRIARTIVM:

Donatos IIII

Priscianos II

Priscianellos II

Virgili II

Seduli III

Constructiones II cum Aratore

Ysagoges II

Cathegorias

Periermeneias

Macobrius

Boetius

Commentum Virgilii

Terentius II

Arithmetica

Musica

Liber Ciceronis de Amicitia

Auianum

Qiratium (= Horatium? )

Liber dialecticae

Commentum partium

HOSLIBROSDEDIT SALOMONPRO ERMENGAVDOFILIO:

Vita sancti Gregorii

Prosperum

Sentencie Ysidori

Cum eius Cronica

Donatum I

cum Seruiolo

Priscianulo minore

ac Remigio uel commentum partium maiorum siue medio titulo

item alio Priscianulo cum declinationibus eiusdem in XII Virgilii uersibus et maiorem Priscianum de constructionibus

et Centimentitum (= De centum metris de M. S. Honorat)

ac Virgilium

siue Iuuenalem

et Boetium de Consolatione

siue de Trinitate

Porfirium

et Augustinum

duo Commenta Porfirii

commentum Boetii super Augustinum

uel Aristotelem

Beda

cum Sichomachia

16Pere J. Quetglas

siue Quintilianum (= Quintilià o Horaci)

ac Cattone (= Disticha Catonis)

Centonem in Euangelio (= Juvenc)

Sedulium V

ac Oratore (= Arator) et Iudicum

Sancti Amelarii

Augustinus de Doctrina Christiana et Altercationem Athanasii et Arrii.

La relació d’Urgell es troba continguda en el primer foli del còdex dels Concilis i diu així (pel que fa al que ens interessa)7:

Et II Priscians et librum Virgili Eneidum et librum ...

Et Oraci et in I uolumine Omerum et totum Virgilium et in alio uolumini Sallustium et Luchanum et Oratium et duo alia uolumina Sallustii et I Terentium et I Tullium de Ami[ci]cia et III Libros Fisice et I Persium et I Oratore et I Porfirium (et librum Glosarum Alphabeti et III Libros legum et Ordinarium uetus et unum Lucham et Dispositum et uitam beati Poncii et alios XXVIII libellos inter libros ... et Expositionis) Libros de Gramatica XXV

Encara hi podríem afegir la biblioteca del canonge de Vic, Ermemir Quintilià que en morir l’any 1080 llegà els seus llibres, entre ells els que havia rebut d’Hiquilà, al seu nebot Guillem Ramon, abat d’Àger sota condició que a la seva mort passassin a l’altar de Sant Miquel de la Catedral de Vic8:

7.Pere PUJOL TUBAU 1913; 1948. Tots dos articles es troben reeditats, el segon ja en traducció catalana, a Pere PUJOL TUBAU 1984: 47-54 i 623-641.

8.Sobre Ermemir i la seva biblioteca vegeu Miquel dels S. GROSI PUJOL 2004: especialment 48-49.

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana17

Priscianus maior

Priscianus minor

Virgilius

Horatius

Cato (= Disticha Catonis)

Arator: de actis apostolorum

Persius

Beda: de arte metrica

Seruius ad Virgilium

Rhetorica (anònim; = De oratore, Cic. ?)

Ciceró: De senectute

Ciceró: De amicitia

Qualiter constructio debeat fieri (anònim)

Priscianus ad Aeneidam: Librum duodecim uersuum Vergilii

Prudentius

Auianus: Fabulae

Martianus Capella: De nuptiis Philologiae et Mercurii

Bé, i tot això és molt, és poc? Segons com es miri, però crec que valdria la pena que no ens deixéssim enlluernar, perquè una cosa és que hi hagi manuscrits, una altra que aquests manuscrits es copiassin in situ, una altra que es llegissin i encara una altra de ben diferent que algú els aprofités, i al capdavall és precisament d’aquest últim afer del que es tracta. Imaginem per un moment que tota la literatura clàssica conservada depengués dels manuscrits continguts en aquests inventaris. El panorama seria penós. És cert que tendríem coses essencials: Homer, Virgili, Horaci, Terenci, alguna cosa de Ciceró, Persi, Juvenal, Cèsar, Sal·lusti, i fins i tot podríem afegir, amb màniga ampla, Macrobi, Avià, Boeci i Marcià Capel·la. També és veritat que algunes d’aquestes obres són fins i tot sorprenents. Que no hi hagi més que un Homer i en traducció llatina, cal suposar, ja no ens estranya atès el coneixement del grec que es tenia a casa nostra en aquesta època. Però és que tot el món grec quedaria reduït en això mateix: Homer, més alguna cosa d’Aristòtil, Porfiri i Flavi Josep. Certament és com per estremir-se un poc9. Passem, si us sembla, al segon dels eixos que guien aquesta exposició. Doncs bé, quan ens posam a espigolar la presència dels clàssics grecs i llatins en la producció escrita en l’edat mitjana se’ns fa difícil albirar res que no siguin indicis d’una recòndita presència. En primer lloc i ja de cop ens topam amb una dificultat difícil de superar: la inexistència de grans obres. Quines són les obres més grans i més importants que des del punt de vista literari ens ha llegat la nostra edat mitjana, tot comptant amb les limitacions que ens hem imposat abans? En podríem citar mitja dotzena, o potser la meitat de

9.Sobre el coneixement que es tenia del grec a Catalunya en aquella època, vegeu Michel ZIMMERMANN 1990. Del mateix autor es pot consultar la magna obra de conjunt de 2003, pp. 695-723.

18Pere J. Quetglas

mitja dotzena, que fossin veritablement rellevants? El Manual de Duoda, el Carmen Campidoctoris, el Cançoner de Ripoll, les Gesta Comitum, el Cronicó de Joan de Girona, el Cronicó de Ripoll, la Vida de Sant Oleguer de Renall, i, apurant molt i molt, la Disciplina Clericalis de Pere Alfons o el Liber Maiolicihinus; però res de semblant a la magnífica Garcineida o Translatio preciossimorum martirum Albini et Rufini, que ens podria ajudar i molt a sortir del pas. Però ni fins i tot amb bona voluntat en tenim prou. Suposem, encara que sigui per un moment, que Duoda sigui catalana, que el Carmen Campidoctoris tengui el seu origen a Ripoll, que Joan de Girona fos veritablement de Girona i no de Biclarum o que Biclarum fos Vallclara, o que el Cançoner de Ripoll sigui veritablement obra d’un monjo ripollès i no una importació; donant per fet tot això, ens serviria d’alguna cosa? Deixau-me que vos digui que no. Començant pel cas més cridaner, el Cançoner de Ripoll, obra mestra de la lírica medieval, J. L. Moralejo en va fer, no fa pas massa, una important edició10 en què s’esforçà, cosa de no dir, per trobar-li parentius clàssics; però a l’hora de confegir l’aparat corresponent ens adverteix que no ha fet un aparat de «fontes ni de reminiscencias», sinó de similia, que és un terme molt més lax i poc compromès. I naturalment, hom té dret a suposar que no seria això el que li hauria agradat fer, però no li ha quedat més remei que fer-ho així per pura necessitat. I és que, al marge d’una presència ovidiana en la base de la configuració del poema IV, inspirat en Amores I, 5, i potser també del VI i del XX, Moralejo (pàg. 83), seguint Offermanns11, deixa clar que per a la resta es tracta “de meros ovidianismos, de fórmulas procedentes del magister amoris, pero ya estereotipadas y recibidas de una larga tradición indirecta”. Vaja, que sí, però no. I a més recordem que encara no està del tot clar que l’obra sigui exactament nostra. I no oblidem tampoc que Ovidi no figura entre els llibres de l’inventari de Ripoll, per bé que això no demostra res. Un cas similar, ben bé paral·lel, és el del Carmen Campidoctoris, poema llatí dedicat al Cid, transmès també en un manuscrit de Ripoll conservat avui dia a la Biblioteca Nacional de França12. Al marge que en els 129 versos que se’ns han conservat apareixin citats nominalment Homer (v. 11; potser una de les primeres citacions en les literatures hispàniques), la guerra de Troia (v. 127), Paris (vv. 2 i 126), Pirrus i Eneas (v. 2), i Hèctor (v. 126), hom ha detectat en la seva redacció influències de Virgili i d’Horaci, i indirectament també d’Homer, a través de l’Ilias Latina. Però, tal com passava en el cas del Cançoner, tampoc ara els estudiosos i editors no s’estan d’assenyalar, com és el cas dels últims editors: «Insistimos en que se trata siempre de “posibles fuentes” y que no es fácil discernir hasta qué punto se hallan mediatizados en cada caso por el recurso a la tradición indirecta»13. I un dels casos, potser, més clars és el de la presència d’Horaci, Odes I 14, 14-15 (nil pictis timidus

10. Cancionero de Ripoll... (1986).

11.Winfried OFFERMANNS 1970.

12.Es tracta del manuscrit Parisinus Latinus 5132 (olim Baluze 284, Regius 3855) de finals del segle XII i ocupa els folis 79v-80v

13. Carmen Campidoctoris... (2001: la citació es troba a la p. 160).

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana19

nauita puppibus / fidit) i I 1, 13-14 (ut trabe Cypria / Myrtoum pauidus nauta secet mare) en els versos 15-16 del Carmen Campidoctoris (rithmice tamen dabo uentis uela / pauidus nauta). A part, és clar, de l’ús de l’estrofa sàfica, que tampoc no podem considerar que sigui una ximpleria. D’altra banda, Joan Bastardas, que s’ha ocupat també del tema, després de plantejarse les semblances entre el Carmen, Virgili i la Chanson de Roland, pel que fa a l’episodi tòpic de la descripció de les armes, conclou d’una manera semblant: «No crec que aquestes coincidències suposin ni dependència ni font comuna ni tan sols simple reminiscència»14

Quelcom de semblant podríem dir en el cas de Duoda, la comtessa de Barcelona i Septimània del segle IX, que en el Liber Manualis concebut com a guia educativa del seu fill palesa un gran coneixement de les escriptures i d’alguns sants pares, però alhora es mostra terriblement gasiva quan d’exhibir coneixements del món clàssic es tracta, i no podem pensar ni de lluny que l’episodi del comportament dels cérvols a l’hora de creuar un riu li vingui directament de Plini (Naturalis Historia VIII 14); aquí com en molts d’altres casos hi ha d’haver un element transmissor com Agustí o Gregori el Gran15

D’altra banda, els exemples que acabam de donar estan units per un tret comú, en cap dels tres casos tenim la seguretat que siguin obres fetes a Catalunya; més aviat, els trets van en sentit contrari. En canvi, molta més gran seguretat tenim en l’autoria i la catalanitat d’una obra, però ja del segle XIII, la Crònica del rei En Jaume. En aquest cas la presència d’un vers d’Ovidi (Ars Amandi 2, 13) és inqüestionable, tot i que el rei sembla no adonar-se’n exactament quan l’atribueix a les Sagrades Escriptures16

E levam nos en peus e començam .i. auctoritat de la Escriptura que diu:

Non minor est uirtus, quam querere, parta tueri17 .

El curiós del cas és que fra Marsili, el traductor llatí de la Crònica del rei es confon una mica a l’hora de posar-ho tot en llatí, i no sabem tampoc si arribà a identificar la paternitat ovidiana, però el resultat final és que malmet el vers, ja que canvia el sentit de la comparació en escriure:

Surrexit Rex instans, assumpsit illum poeticum uersum: Non minor est uirtus querere quam parta tueri.

14.Joan BASTARDAS 1998-1999: 16.

15.Vegeu De mare a fill... (1989: 98). Sobre la dubtosa autoria i catalanitat de Duoda, vegeu Jesús ALTUROI PERUCHO 2003: 88.

16.Josep M. PUJOL 2001: cfr. p. 159. També es registra (pp. 153-154) un hexàmetre de Venanci Fortunat.

17.L’únic canvi respecte al text ovidià és la substitució del nec inicial per non

20Pere J. Quetglas

També ens pot ajudar a trobar la veritable dimensió en què ens movem el cas d’un altre escrivà lletraferit que actuava al comtat de Barcelona als voltants de l’any 990 com a col·laborador del bisbe Vives de Barcelona; es tracta d’Eroïgi Marc. Ja fa anys el meu mestre Joan Bastardas en va desvetllar la personalitat i les qualitats, entre les quals destaca l’afecció per l’ús de paraules llampants i sorprenents18. En un dels documents redactats per ell a l’any 991, la dotació de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola (Libri Antiquitatum IV 277, pàg. 110)19, hi trobam aquest magnífic exemple de clar ressò virgilià:

Hec est paginola dotis quam fieri maluit Viuas, Barchinonensis cathedre codrus.

Codrus és el nom del pastor-poeta que surt a les èglogues de Virgili (V 11; VII 22, 26) i també és evident que el que hom aquí esperaria és que en lloc de codrus aparegués episcopus, perquè evidentment a Virgili codrus no volia dir bisbe. La solució que ens va donar Joan Bastardas demostra una vegada més la seva sagacitat. Cal recórrer a un llibre de glosses, dels molts que corrien arreu, on s’indicaria, com passa de fet en alguns dels que coneixem, que (Liber Glossarum V 180, 15-16):

Codrus: nobilissimum pastor et poeta fuit

Codrus: nobilissimum pastor significatur et poeta quem Vergilius elegis laudat.

I atès que és evident que «pastor» i «bisbe» són la mateixa cosa, el redactor de l’acta de dotació va pensar que bé es podia permetre la llicència erudita d’usar codrus en lloc de pastor. D’altra banda, per si hi hagués dubtes, el mateix bisbe Vives es dóna aquesta intitulació de pastor:

Viuas episcopus, licet indignus, pastor tamen Barchinonensis sedis per diuine gratie munus (Libri Antiquitatum IV, 394, f. 169)20

I què més tenim? No em vull fer pesat, però el pes de la realitat s’imposa i els resultats són els mateixos fins i tot quan la metodologia és la contrària. En un assaig dedicat a rastrejar la presència de Ciceró als Països Catalans, Jaume Medina no troba abans del segle XIII altra cosa, especulacions al marge, que no siguin els manuscrits del De Amicitia i del De senectute que ja hem vist en els inventaris de Ripoll, Vic i Urgell21.

18.Joan BASTARDAS 1973.

19.Per sort i des de fa poc disposem d’una edició d’una part important d’aquests llibres que recullen les vicissituds de la catedral de Barcelona gràcies al patrocini de la Fundació Noguera. La dotació en qüestió es troba publicada, entre altres llocs, a Àngel FÀBREGAI GRAU 1995: doc. 222, p. 439.

20. Op. cit. a la nota anterior, doc. 108, p. 307.

21.Jaume MEDINA 2001.

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana21

En arribar aquí, un ja se n’ha entemut fa estona que hi ha llocs secs on no cal cercar-hi cucs. I bé, a part de la producció estrictament literària, és que hi ha altres llocs on tirar les xarxes? Doncs la veritat és que els tenim i en abundància: l’immens tresor de les actes notarials de tots tipus de negocis i celebracions. Clar que, a priori, un no s’imagina que un document de caire jurídic o notarial pugui reservar un lloc entre considerands, amonestacions, llegadors, hereus, executors testamentaris i altres herbes per a la pervivència clàssica. Però aquesta és una sorpresa agradable que ens reserven alguns, no pas tots, dels nostres documents. Val a dir que la immensa majoria dels escrivans no tenien ni de bon tros ínfules o afeccions literàries, però els puc ben assegurar que descobrir entre milers de documents un redactor que es deixa dur per vel·leïtats literàries és un xic emocionant i engrescador, dins d’un ordre. Així, a mi em resulta sorprenent i admirable que dins les clàusules de sanció que fa servir Ermengol Bernat d’Urgell, escrivà que tenia orgull de la seva professió i que actuava a Urgell entorn de l’any 1080, tingui la gosadia i el bon gust de deixar-hi esmunyir versos de procedència lírica22:

Si quis sane, quod absit et quod non optamus, ausu temerario, instinctu diabolico quocuque commentu huius rei uiolator aut temerator extiterit, aut quocunque ingenio conuellere aut inuadere aut depopulare aut deteriorare ea mollitus fuerit, in primis iram Dei uiui incurrat et cum proditore Iuda, qui prius uir apostolicus postea uilis apostata factus, luat penas in infernum dampnatus ibique in profundum stygii stagni demersus perpetualiter rotet eum per sonantia stagna uertex sulphureus.

Doncs sí, sorprèn que en un text com aquest, dedicat a cloure una escriptura, hi trobem mig emmascarat un vers de la Psycomachia (v. 95) de Prudenci:

Sulphureus rotet per stagna sonantia uertex.

Que no es troba sol sinó que s’acompanya d’un altre vers, en aquest cas del Carmen Paschale de Seduli (V 138):

Tunc uir apostolicus, nunc uilis apostata factus.

En la mateixa línia, però en la vessant més creativa, hauríem de situar els autors de l’Escola poètica de Ripoll, donada a conèixer per Lluís Nicolau d’Olwer. I encara que és cert que tampoc no trobam en les seves composicions citacions manifestes d’autors clàssics, també és veritat que no són composicions maldestres, ans ben al contrari, demostren un excel·lent coneixement de la llengua i de les tècniques de versificació, realitat evidenciada a través de la gran varietat de metres emprats: hexàmetres, pentàmetres, dístics elegíacs, dímetres i tetràmetres trocaics, dímetres iàmbics, ascle-

22.Vegeu Pere J. QUETGLAS 1992 i 2005.

22Pere J. Quetglas

piadeus, etc.23 Però el cas de Ripoll no era pas únic; li podríem afegir el d’Adanagild, secretari del bisbe Gotmar d’Osona, de qui Anscari M. Mundó (a qui dec aquesta informació) sospita que és autor dels patrons mètrics en forma d’hexàmetres adaptables a cada sant i que trobam usats en diferents actes de consagració d’esglésies a finals del segle IX24. I el mateix es pot dir de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, ja del segle X, que també mostra sovint la seva dèria poètica al produir composicions en hexàmetres i pentàmetres accentuals, com bé ha posat de manifest el mateix Mundó25

Potser és ja arribada l’hora de fer un cop de cap i d’intentar posar un poc d’ordre fent una mena de recapitulació de la nostra tasca espigoladora: si de tradició clàssica no tenim res o en tenim ben poc, i el poc que tenim és recòndit, cosa que vol dir que està ben amagat, o ha patit un procés de substitució formal o ha estat mediatitzat a través dels glossaris, i a l’ensems tenim gent molt capacitada per escriure en un bon llatí, de vegades excel·lent, que pot fer hexàmetres i altres versos al nivell d’un Prudenci o d’un Seduli, tot això significa alguna cosa. Primer de tot podria significar que potser estam errant el tret i que estem cercant el que no toca; potser Seduli i Prudenci i altres del seu estil, que són molt presents en els inventaris de manuscrits no deurien de ser menys, sinó més valorats que Virgili o Horaci. Aquells, a judici dels savis copistes medievals, a part de posseir tot l’art de Virgili tenien el valor afegit de no ser dubtosos des del punt de vista doctrinal i, per tant, preferibles. I això ens pot ajudar a anar entenent que potser la nostra recerca està errada quant als objectius: qui sap si no tenien cap interès pels nostres estimats clàssics o, cas de tenir-lo, es ben cuidaven que quedàs prou amagat, una vegada que aquells havien acomplert el seu paper de recolzar l’ensenyament de la gramàtica. Això, per una banda; però per l’altra, aquesta tossuda realitat també ens posa a la vista que estam oblidant el paper de l’ensenyament que en aquesta època i en aquest moment té un nom propi: la gramàtica. La gramàtica no és un eix més, és l’eix central de l’ensenyament medieval, un eix que condiciona la vida de les persones que hi tenen accés, que tampoc no són totes. Tot i que estigui un poc fora d’època, em permetreu que reprodueixi un programa d’estudis, ja del XV, que s’aplicava a Cervera, però que no devia estar gaire allunyat del que hom usava els segles anteriors i que a més té certa gràcia:

Lo dit mossèn Rafael de Tàrregua age a fer de matí ... un proverbi o declaració e declinació, segons és acostumat, e legir de Actós, ço és: Cató, Contemptus, de Tobies e de Alexandre, e repetició de Doctrinal ans de dinar en special; e aprés de dinar, a l’hora que bé li plaurà, declinació e repetició de Doctrinal en general; e al vespre, fer un prover-

23.Vegeu Lluís NICOLAUD’OLWER 1920.

24.Vegeu Els comtats d’Osona i Manresa... (1999, docs. 8, 9, 10 i 16).

25. Els comtats de Rosselló. Conflent, Vallespir i Fenollet... (2006: pp. 18-19 del Prefaci).

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana23

bi o declaració menor e donar regles de Doctrinal al menós e scoltar la liço de Doctrinal en special e donar-la en general al majós26.

Doncs bé, curiosament aquest camp dels estudis de gramàtica el tenim força abandonat i només darrerament hi ha qui s’hi interessa i ens pot ajudar a veure la llum, com és el cas del treball d’investigació de Jordi Raventós sobre els manuscrits gramaticals de Barcelona27, o mossèn Gros i Josep Masnou, sobre els de Vic28. Només afegiré un petit detall, perquè ens adonem de la seva importància. Tornem per un moment als inventaris de llibres, en concret al de La Seu d’Urgell del 1147. Allà apareixen en un bloc final vint-i-cinc llibres de gramàtica, citats així com de passada. Aquesta quantitat, considerada segons els paràmetres de l’època, és una monstruositat; si fossin, que no ho sabem, de la mateixa obra, equivaldria avui dia a una edició del premi Planeta.

Pel que fa al contingut, i guiant-nos pel que ens diuen els inventaris i el que se’ns ha conservat, tot i mal classificat com està encara avui dia, ens podem fer una idea aproximada que en l’aspecte gramatical anàvem à la page. Fins al segle X, Donat i Priscià, en totes les seves varietats: maior, minor i comentaris marquen el pas. Quan apareix aleshores un gramàtic fonamentalista com Esmaragde, també deixa aquí la seva empremta29. I en arribar al segle XII, el Doctrinale d’Alexandre de Villadei i del Graecismus d’Eberhard de Bethune, les gramàtiques versificades més famoses es convertiran en bestsellers, com per tot arreu; i tot seguit els modistes, amb Petrus Helias al capdavant, també deixaran la seva empremta. I tots ells seran l’objecte de la ràbia de Nebrija, que ja representa tot un altre món30

La veritat és que mirant-ho a distància, fos com fos, no els sortia del tot malament. Sens dubte ens agradaria trobar obres farcides de reminiscències clàssiques. Però no les tenim, i si això és així, ens podem preguntar el perquè. Era que no en sabien o era que no volien. Per manca de coneixements de ben segur no era; simplement els seus clàssics eren uns altres, els que fornien una barreja perfecte de Virgili i cristianisme. Ens agradarà més o menys, però és així.

Arribat el moment d’acabar em permetreu que ho faci tornant a la qüestió dels límits. El límit conceptual l’acabam de canviar i aquest canvi ens permet establir les claus d’un límit cronològic que, sense variar substancialment, ens

26.Amadeu SOBERANAS 1977-1978: 175. El Doctrinal amb què esmorzaven, dinaven i sopaven els estudiants és, naturalment, el Doctrinale d’Alexander de Villadei, la gramàtica versificada més usada a l’ensenyament a Europa a partir del segle XII.

27.Jordi RAVENTÓSI BARLAM 2000.

28.Miquel del S. GROSI PUJOL 1992; Josep M. MASNOU 1999: 621-634.

29.El fonamentalisme d’aquest gramàtic del segle X és un bon complement per entendre per on anaven els trets; així, per exemple, justificava de forma doctrinària el perquè les parts de l’oració havien de ser vuit, adduint la freqüència en què el número vuit apareixia a les Sagrades Escriptures.

30.Vegeu Francisco RICO 1978.

24Pere J. Quetglas

pot quedar perfectament emmarcat entre dues figures allunyades entre si, però també molt properes: Sant Jeroni (IV-V) i Sant Vicenç Ferrer (13501419), que ben bé podem considerar que per a nosaltres obrin i clouen l’edat mitjana, quant a objectius. Si Jeroni es planyia de l’acusació onírica: Ciceronianus es, non christianus, quan tot just anava a començar la nostra època —la medieval vull dir—, Sant Vicent Ferrer, després de molts de segles en què ningú no ho havia hagut de recordar, en un dels seus sermons, tot comentant el text de Marc (16, 15): Euntes in mundum uniuersum praedicate Euangelium omni creaturae, es veu obligat a comentar-ho en aquesta llengua seva tan característica que era una espècie de koiné còsmica (Serm. XXXI)31:

[diu] predicate Euangelium, no diu Virgilium, ne Ouidium, sed Euangelium32

Clar que ell ja tenia al costat i en contra un Bernat Metge que pensava de manera prou diferent seguint les petjades del mestre Petrarca.

REFERÈNCIESBIBLIOGRÀFIQUES

Jesús ALTUROI PERUCHO, «La cultura llatina medieval a Catalunya. Estat de la qüestió», a Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (Segles VIII-XI). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991: vol. I, pp. 21-48.

— Història del llibre manuscrit a Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2003.

Joan BASTARDAS, «Nota sobre la influència del glossaris en el llatí medieval català (segles X-XI)», a In memoriam Carles Riba (1959-1969), Barcelona: Ariel, 1973: 67-73.

— «Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII», a Studia in honorem prof. M. de Riquer. Barcelona: Quaderns Crema, 1991: vol. IV, pp. 629-637.

— «Sobre el “Carmen Campidoctoris”», Anuari de Filologia. Studia Graeca et Latina XXI, D-9, 1998-1999: 9-37.

Julio CAMPOS, Juan de Bíclaro, obispo de Gerona. Su vida y obras. Madrid 1960.

Carmen Campidoctoriso Poema latino del Campeador. Estudio preliminar, edición, traducción y comentario de Alberto MONTANER y Ángel ESCOBAR. Madrid: Sociedad Estatal España Nuevo Milenio, 2001.

31.Sant Vicent FERRER, Sermons (1932: 56, 6-8).

32.La cita no li va passar per alt al nostre amic i col·lega Josep Lluís Vidal, qui ja la recollia al seu article «Vers un estudi de la fortuna de Virgili en la literatura catalana fins al Renaixement» (Josep Lluís VIDAL 1991).

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana25

Cancionero de Ripoll (Anónimo). Texto, traducción, introducción y notas de José-Luis MORALEJO. Barcelona: Bosch, 1986.

De mare a fill. Escrits d’una dona del s. IX, Duoda, comtessa de Barcelona i de Septimània. Introducció, traducció i notes de Mercè OTEROI VIDAL Barcelona: laSal, 1989.

Els comtats d’Osona i Manresa. Catalunya Carolíngia, vol. IV. Barcelona: IEC, 1999.

Els comtats de Rosselló. Conflent, Vallespir i Fenollet. Catalunya Carolíngia, vol. VI, primera part. Barcelona: IEC, 2006.

Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni. Barcelona: Facultat de Teologia; Enciclopèdia Catalana, 1992.

Àngel FÀBREGAI GRAU, Diplomatari de la Catedral de Barcelona. Documents dels anys 844-1260. Vol. I: Documents dels anys 844-1000. Barcelona 1995.

Sant Vicent FERRER, Sermons, Col·lecció «Els Nostres Clàssics», vol. II. Barcelona: Barcino, 1932.

Miquel dels S. GROSI PUJOL, «La biblioteca particular del sacerdot i jutge Salomó», Revista Catalana de Teologia XXVI/1, 2001: 51-70.

— «Els fons d’autors grecollatins de l’Arxiu-Biblioteca Episcopal de Vic», a B. USOBIAGA; P. J. QUETGLAS (eds.), Ciència, didàctica i funció social dels estudis clàssics. Barcelona: Secció Catalana de la SEEC, 2004: 47-56.

— «Els textos d’ensenyament en l’escola catedralícia de Vic al segle XI», Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XI). Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vol. II, Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1992: 19-26.

Eduard JUNYENTI SUBIRÀ, Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba Barcelona: IEC, 1992: doc. Textos 9, pp. 398-400.

Gabriel LAGUNA MARISCAL, «¿De dónde procede la denominación “Tradición Clásica”?», Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos 24/1, 2004: 83-93.

Josep M. MASNOU, «L’escola de la catedral de Vic al segle XI», Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del 1r. mil·leni. Vic: Eumo, 1999: 621-634.

Jaume MEDINA, «Sobre la presència de Ciceró als Països Catalans. Segles XIXIV». Convenit Selecta 7. Cicero in the Middle Ages. Frankfurt am Main; Barcelona 2001: 73-80. Es pot trobar també a l’adreça http://www.hottopos.com/convenit7/medina.htm.

Francesc de B. MOLL, «Espigoladures dialectals», Estudis Romànics VIII, 1961: 179-184.

Lluís NICOLAUD’OLWER, «L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 6, 1920: 3-48.

Winfried OFFERMANNS, Die Wirkung Ovids auf die literarische Sprache der lateinischen Liebesdichtung des 11. und 12. Jahrhunderts. Wuppertal: A. Henn, 1970.

Josep M. PUJOL, «¿Cultura eclesiàstica o competència retòrica? El llatí, la bíblia i el rei En Jaume», Estudis Romànics XXIII, 2001: 147-172.

26Pere J. Quetglas

Pere PUJOL TUBAU, «De la cultura catalana medieval. Una biblioteca dels temps romànics», Estudis Universitaris Catalans 7, 1913: 1-8.

—«La cultura pirenaica en la Alta Edad Media», Pirineos 4, 1948: 385-407. Obra completa de Pere Pujol Tubau. Andorra 1984.

Pere J. QUETGLAS, «Nota sobre la cultura dels escrivans medievals a Catalunya», a Humanitas in honorem A. Fontán. Madrid: Gredos, 1992: 313317.

— «La Vita Adalbertini de Ermengol Bernat d’Urgell», Euphrosyne 33, 2005: 279-287.

Jordi RAVENTÓSI BARLAM, La gramàtica llatina a Catalunya durant l’Edat Mitjana: Inventari dels manuscrits dels arxius i biblioteques de la ciutat de Barcelona, Treball d’Investigació UB, Barcelona 2000.

Francisco RICO, Nebrija frente a los bárbaros: el canon de gramáticos nefastos en las polémicas del humanismo. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1978.

Amadeu SOBERANAS, «Una Companyia per regir les escoles de gramàtica i lògica de Cervera el curs 1440-1441», BRABL XXXVII, 1977-1978: 169-175.

Josep Lluís VIDAL,«Vers un estudi de la fortuna de Virgili en la literatura catalana fins al Renaixement», a L. FERRERES (ed.), Treballs en honor del Virgilio Bejarano. Actes del IXè Simposi de la Secció Catalana de la SEEC, Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona, 1991: 291-306.

Michel ZIMMERMANN, «La connaissance du grec en Catalogne du IXe au XIe siècle», a Michel SOT (coord.), Haut Moyen âge: culture, éducation et société. Études offertes à Pierre Riché, Paris: Université de Nanterre, 1990: 493-515.

— Écrire et lire en Catalogne (IXe-XIe siècle), I-II. Madrid: Casa de Velázquez, 2003.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 27-60

DOI: 10.2436/20.2501.01.11

Homeristes a Barcelona

Tres apunts sobre una història encara per escriure

Jaume Pòrtulas

Introducció

He pensat que no fóra una cosa impròpia, en una ocasió com la d’avui —commemorativa i fins a un cert punt solemnial, però sobretot dedicada a l’estudi— d’evocar alguns dels nostres boirosos i no prou coneguts predecessors; vull dir alguns dels que, a Barcelona mateix, i en llocs prou diversos, com ara la Universitat, l’Acadèmia de Bones Lletres o el Seminari, s’ocuparen de Filologia grega i, en concret, de Qüestions homèriques1. Quan la doctora Montserrat Jufresa em va recrutar per a l’ocasió d’avui, vàrem decidir que jo intentaria aferrar una mena d’entelèquia —vull dir que miraria de dibuixar alguns episodis significatius del desenvolupament històric de la Filologia clàssica a casa nostra. Però no és pas tot u, parlar de Tradició clàssica i d’Humanisme, o bé, com jo m’he compromès a fer-ho avui aquí, de Filologia pròpiament dita. La cultura catalana pot mostrar una nòmina d’humanistes no tan extensa com altres, certament, però prou il·lustre i respectable; i, pel que fa referència a la Tradició clàssica en el sentit més general del terme, si volem parlar dels exemplaria graeca et latina que han servit de font d’inspiració, al llarg dels segles, als escriptors catalans, també podrem endegar un discurs significatiu i convincent. Però si ens disposem a parlar de Filologia stricto sensu, el to del discurs, forçosament, ha de canviar. Tothom sap que

1.Aquestes pàgines són una versió revisada de la meva intervenció en la Jornada d’Estudi del 18 d’octubre de 2007; he mirat de mantenir-ne, fins a un cert punt, el to col·loquial. Vull subratllar que el meu text és només un assaig provisional, una mena de proècdosi, sobre uns temes que m’agradaria de reprendre, si mai se’n presentava l’ocasió. Sense la invitació insistent de la Dra. Montserrat Jufresa, no m’hauria pas decidit a publicar-lo ara. Els deutes que he contret amb el prof. J. F. Alcina (Universitat Rovira i Virgili), un amic de tota la vida, i amb la Dra. Mireia Campabadal (Institut d’Estudis Catalans) s’expliciten més avall, en els passatges corresponents.

28Jaume Pòrtulas

aquesta entitat que anomenem alternativament Philologia Perennis, o Classical Scholarship, o Altertumswissenschaft (i ara no entrarem en les diferències, no pas de detall, que aquestes diferents denominacions comporten), tothom sap, doncs, que aquestes disciplines no han tingut, entre nosaltres, un desenvolupament històric homologable. Amb el terme d’homologable només em vull referir a un desenvolupament que es pugui comparar, ni que sigui de lluny, al d’altres països europeus més afortunats en aquests àmbits (i en d’altres).

El fet d’investigar una mica aquesta migrada història no constitueix, almenys en la meva opinió, ni un entreteniment subsidiari, ni una pèrdua de temps, ni tampoc —encara que de vegades ho pugui semblar— un exercici de masoquisme històric. A tot arreu, la Filologia clàssica viu un període de revisió (i sovint de revisionisme), a propòsit del seu propi passat. La necessitat d’estudiar a fons, amb un rigor, una exigència i una profunditat molt superiors a com s’havia fet fins ara, les grans figures i les grans èpoques de l’Altertumswissenschaft ha estat postulada com un dels ítems més urgents en l’agenda actual dels filòlegs. En aquest sentit, noms tan representatius (i alhora tan diferents l’un de l’altre) com els de Arnaldo Momigliano, William Calder, Jean Bollack, o Luciano Canfora no em deixarien pas mentir; i només són els primers que s’acuden a qualsevol. Hom té, naturalment, el deure de preguntarse què pot aportar, en el context d’aquest magne procés de revisió, l’estudi i l’anàlisi de la Filologia clàssica a casa nostra. Ara bé, un dels objectius finals d’aquestes recerques és mirar d’entendre millor el sentit de les nostres disciplines en les seves diverses etapes i contextos. Hom ha estudiat, i estudia, les connexions que la Filologia va establir en cada moment històric amb les altres disciplines humanístiques, particularment amb la filosofia i amb la història; però també amb l’estètica i la crítica literària. Hom estudia, sobretot, les formes d’inserció de la Filologia i dels filòlegs en les diverses societats de l’Europa moderna. Com s’ho varen manegar, els filòlegs, a fi de consolidar per a ells mateixos un lloc (intel·lectual i social) en aquelles societats on, a partir de l’Humanisme, varen exercir d’una manera fructuosa el seu paper? És veritat que, sovint, hom ha anat força enllà pels viaranys de la indiscreció pura i simple. La presumpta homosexualitat d’un classicista, els orígens hebraics d’un altre, l’auri sacra fames d’un tercer —o, malauradament, la connivència de tants estudiosos amb algun dels múltiples sistemes polítics repugnants que han afligit Europa, al llarg de la seva complicada història— han omplert moltes més pàgines d’allò que era imprescindible, si es tractava només d’entendre més bé el sentit de la Filologia, les seves connexions amb altres activitats intel·lectuals, i amb les formes de societat que l’acullen i la fan (o no la fan) possible. Car no és gens clar que l’activitat filològica s’hagi de desenvolupar en tota mena de societats. N’hi ha hagut moltes, de societats, que no la consideraven ni útil ni productiva; que no la trobaven interessant, ni tan sols plausible. Per a portar a terme aquestes activitats, sembla que calen unes condicions mínimes —el respecte vers el text, per exemple; la valoració de la lectura com una de les activitats intel·lectuals més altes que poden

Homeristes a Barcelona29

practicar els homes; o la independència del criteri personal, com a norma suprema de la lectura. A la vella Pell de Brau, resulta obvi que aquestes condicions o bé no s’han produït, o s’han produït d’una manera del tot intermitent, insuficient. O sigui que tenim també tota una sèrie de coses per a aportar a la revisió històrica de la Filologia clàssica, encara que sigui per la via de l’exemple negatiu, o del contraexemple. Malauradament, no he tingut pas lleure per a endegar l’ampla perspectiva històrica que hauria calgut presentar aquí. La sortida que m’ha semblat menys dolenta ha estat la de fixar-me en tres moments de l’estudi i de la recepció del grec a Barcelona: 1. Els anys que hi va professar, molt a les acaballes del segle XVI, el gran humanista valencià Pere Joan Nunyes. 2. Un discurs d’aparat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb una comparació, típicament i tòpicament divuitesca, entre Homer i Virgili. 3. Els inicis de la «Qüestió Homèrica» a la Universitat de Barcelona, just després del retorn de Cervera. És obvi que en la meva tria hi ha quelcom de casual i d’arbitrari; sóc ben conscient que aquesta passejada una mica impressionista no pot substituir de cap manera la tasca rigorosa i sistemàtica que bé caldrà afrontar algun dia —i si és aviat, millor, i si hom la porta a terme en equip, molt millor encara. Les pàgines que vénen tot seguit són només una mena d’invitació —una invitació que m’adreço a mi mateix, és clar, i també a qualsevol que pugui trobar interès en aquesta tasca.

Pere Joan Nunyes a Barcelona (1572-1596)

Tot al llarg del segle XVI, a les universitats més importants de l’antiga Corona d’Aragó —València, Saragossa, Barcelona— les lletres gregues foren conreades amb força dignitat, molt especialment a València, que va ésser la tercera Universitat, en el conjunt de la Corona hispànica (després, tot just, de Salamanca i Alcalá) a tenir uns ensenyaments regulars de grec2. La figura més destacada en aquest àmbit fou Pere Joan Nunyes. Nunyes havia nascut a València circa 1525-1529; havia estudiat a la Facultat d’Arts valenciana, que llavors passava per un moment dolç (com, en general, tota la vida cultural de la ciutat del Túria) amb mestres com ara M. J. de Ledesma en grec, Navarro i Jaume Ferruz en filosofia aristotèlica, etcètera. Tot seguit, havia «ampliat estudis» a Paris, a la Sorbona, entre setembre de 1550 i la primavera de 1551. Allí havia escoltat hel·lenistes tan eminents com Adrià Turnebus (Adrien Turnèbe, 1512-1565, l’il·lustre editor d’Èsquil) i, sobretot, Petrus Ramus (Pierre de la Ramée, 1515-1572), el mestre més cèlebre de tot Paris. Ramus, un esforçat debel·lador de la dialèctica aristotèlica, va abraçar la Reforma i, per la Saint Barthélemy, fou assassinat pels fanàtics papistes amb una deliberació molt especial; el seu cadàver fou llançat al Sena. Nunyes va ésser l’introductor del ramisme a la Península; hom ha debatut força a propòsit de les giragonses

2.LÓPEZ RUEDA 1973: 121-130; BARBEITO 2000: 21-35; GIL 2003a: 19-29, i passim

30Jaume Pòrtulas

que probablement hagué de fer, durant la darrera part de la seva vida, per a sobreviure, amb una reputació tan compromesa a l’esquena3. Com tots els humanistes del seu temps, Nunyes era un home d’interessos molt vastos, que abastaven de la gramàtica a la filosofia, de la pedagogia —la qual, probablement, constituïa la seva màxima preocupació— a la crítica textual. Sembla com si només la teologia, entre les múltiples preocupacions d’un intel·lectual del segle XVI, hagués resultat del tot aliena al seu horitzó (Barbeito 2000: 6768).

Tal com explica Fernández Luzón (2005: 138), Nunyes «… constituye un buen ejemplo de la itinerancia que caracterizó a numerosos humanistas del siglo XVI…»4. En efecte, el personal amb prou qualificació per a fer-se càrrec dels ensenyaments de grec a les Universitats de la Península era força restringit; les distintes universitats maldaven més d’un cop per a ‘robar-se’ els pocs professors disponibles. Hom documenta algun cas singular (com el del mateix Nunyes a Barcelona) de recrutament de professors prestigiosos, amb ofertes salarials que, dintre d’unes condicions generals de penúria i migradesa, resultaven més aviat exorbitants. Les endèmiques querelles claustrals, i també el justificat temor dels hel·lenistes més conspicus als familiars de la santa Inquisició i personatges afins, els quals adés exageraven el seu zel en un indret, adés en un altre, encoratjaven també aquesta incipient mobilitat. El mateix Nunyes, en una carta a Jerónimo Zurita, el gran cronista aragonès, datada el 17 de setembre de 1556, es queixava en termes amargs del clima d’incomprensió i sospites en el qual havia de desenvolupar la seva feina5:

... querrían que nadie se aficionasse a estas letras humanas, por los peligros, como ellos pretenden, que en ellas ay, de como enmienda el humanista un lugar de Cicerón, assí enmendar uno de la escritura, y diziendo mal de comentadores de Aristóteles, que hará lo mismo de los Doctores de la Iglesia; estas, y otras semejantes necedades, me tienen tan desazonado que me quitan muchas vezes las ganas de pasar adelante…

Per altra banda, el catedràtic de grec assumia sovint, també, bona part de l’ensenyament de la Retòrica6. Conscients de l’especificitat i de les dificultats peculiars dels estudis de grec, les autoritats de les Universitats estatuïen, sempre que podien, la incompatibilitat entre els ensenyaments del grec i de

3.Cfr. ALCINA 1998: 117-136.

4.Sobre Pere Joan Nunyes, hom disposa actualment d’una monografia molt completa, mercès a la Tesi doctoral de PILAR BARBEITO (2000). Vide també GARCÍA MARTÍNEZ 1986b: 39-55; BARBEITO 1998: 665-662; ALCINA 1998: 117-136; ESCOBAR CHICO 2002: 779-788; GIL 2003a: 144-146. Per a redactar tot aquest apartat, m’han estat molt valuosos els consells de J. F. Alcina; les errades i inexacteses que hi puguin haver restat (tal com se sol dir, i a més a més és ben cert, en el cas present) són només responsabilitat meva.

5.Lletra citada per BARBEITO 2000: 47, i també per FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 139.

Homeristes a Barcelona31

la retòrica; però les severes limitacions del context material frustraven una i altra vegada aquests bons propòsits. Fernández Luzón (2005: 247s.) descriu la situació amb tota la claredat desitjable: «… Si bien no se podían tener dos cátedras, se autorizaba para ello a los profesores que, siendo ya regentes de otras asignaturas, se encargaran de explicar griego o hebreo por la carencia de especialistas en estas lenguas. Los docentes de griego se elegían por períodos de tres años y, lo mismo que los de latín y los de hebreo, tenían prohibido “tenir cambres, ni cases algunes per repetir, ni fer exercici fora del dit Studi”». A continuació, transcric un passatge revelador d’uns Estatuts de la Universitat de Barcelona aprovats l’any 1575, un passatge que abunda en aquest mateix sentit7:

Item, attès que ab les dites ordinacions de l’any 1559 stave ordenat que lo qui llegirie la rhetòrica hagués de llegir grech, y amb les ordinations de l’any 1571 que lo que llegiria rhetòrica no pogués llegir grech, y al contrari, lo qui llegiria grech no pogués llegir rethòrica. E com les dites ordinacions en tot temps no’s sien pogudes servar […] per falta d’oïnts com per falta de lectors, statuhïren […] que d’assí al davant los dits magnífichs Consellers pugan donar càrrech de llegir la rethòrica y grech a aquelles persones que millor y més doctes los apparexeran, donant lo càrrech a una persona a soles de llegir lo grech y altra la rethòrica, o a una persona a soles la una chadira y l’altra.

Aquestes disposicions són, precisament, del període en el qual Pere Joan Nunyes professava a Barcelona; tal com subratlla el mateix Fernández Luzón (ibidem), un dels seus objectius principals era, òbviament, el d’assegurar-se la continuïtat dels serveis d’un personatge tan prestigiós —«figura capital del helenismo español». Nunyes havia deixat València, primer per Saragossa i després per Barcelona, en part per raons salarials; però també enfastidit, i una mica atemorit, pel rebrot d’intolerància contra els humanistes que havia promugut el rector vitalici de la Universitat de València, Joan Salaya, o de Celaya (1490-1558), doctor sorbonnicus i antierasmista abrandat8 La Universitat de Barcelona havia estat fundada, després de diverses i complicades temptatives, l’any 1450, per privilegi d’Alfons el Magnànim i butlla pontifícia de Nicolau V; però no començà a funcionar efectivament fins força més tard, cap el curs 1507-1508, quan les autoritats de la ciutat (els estudis depenien del Consell de Cent) aconseguiren de posar-se d’acord amb els poders (la monarquia i l’església, representada pel Capítol catedralici) a fi de proveir les càtedres i fer-se càrrec de les despeses9. El 1559, els Consellers re-

6.LÓPEZ RUEDA 1973: 121-143; GARCÍA MARTÍNEZ 1986a: 363-397; 1986b: 39-55; BARBEITO 2000: 61ss., 288ss..

7. Apud FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 137-138.

8.Hom potser recordarà que aquest personatge donà peu a unes pàgines acolorides i punyents de Joan FUSTER a Heretgies, revoltes i sermons (1968 = 1994: 7-229).

9.Cfr. DELA TORRE & RUBIÓ 1971; FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 23-63.

32Jaume Pòrtulas

dactaren unes noves Ordinacions (les primeres que s’imprimiren), i afegiren Teologia, Medecina i ambdós Drets a la Gramàtica, la Retòrica, les Arts i la Filosofia, que ja s’estaven impartint. La càtedra de Grec havia estat instituïda el 1544. El primer catedràtic en fou un tal Cosme Damián Fuentes, aragonès, o, més probablement, valencià; fou succeït per Francisco Escobar, valencià també, el qual professà entre 1545 i 155910. Entre Fuentes i Escobar, i P. J. Nunyes, que fou nomenat professor el 1572, hi hagué altres hel·lenistes que compatibilitzaren l’ensenyament del grec amb el de la retòrica i/o la llatinitat: A. J. Scossi, àlias Romaguera; el parisenc Mateu Bossulus; i, sobretot, Francesc Calça, rebrot d’una noble família, poeta en les seves hores, i que arribà a rector (Fernández Luzón 2005: 137). Pere Joan Nunyes fou incorporat el 1572, amb un salari que doblava el de la majoria de professors, i alguns privilegis, com ara l’exempció del deure feixuc de tornar a opositar a cada renovació del contracte11. De l’Estudi barceloní, Nunyes en fou professor entre 1572 i 1580; abans havia ensenyat a la seva València natal (entre 1547 i 1550, i altre cop de 1551 a 1557, amb el parèntesi d’una breu estada a París) i també a Saragossa (intermitentment, entre 1557 i 1572, amb probables retorns periòdics a València). Hom ha hipotetitzat que, entre Saragossa i Barcelona, hauria estat professor també de la Universitat de Lleida; però els indicis en aquest sentit són minsos i inconcloents. Nunyes, de fet, es trobava a Lleida en el moment en què els consellers barcelonins negociaren la seva incorporació a la Universitat de Barcelona (cfr. Fernández Luzón 2005: 139); temps abans, havia redactat una petitio llatina al Papa en nom de l’Estudi lleidatà (cfr. Barbeito 2000: 54); però el vincle de Nunyes amb Lleida el constituïa sobretot l’amistat amb Antoni Agustí, bisbe d’aquella ciutat, i amb qui Nunyes corresponia des de feia anys (especialment durant l’etapa del seu ensenyament a Saragossa), sovint per queixar-se amargament d’hostilitats i d’incomprensions. Els dos homes es retrobarien durant el període barceloní de Nunyes, amb Agustí ja promogut a la seu arxiepiscopal de Tarragona (vide infra, pp. 33, 35). El 1580, Nunyes retornà a la seva Alma Mater valenciana; entre 1583 i 1596, emperò, tornà a professar a Barcelona, en un període que Pilar Barbeito (2000: 60ss.) qualifica dels seus «anys de maduresa». En aquesta darrera data, els consellers li concediren llicència per a retornar a la seva ciutat, ja vell i malalt; encara hi reprengué, breument, l’ensenyament, per inter-

10.Sobre Fuentes, cfr. LÓPEZ RUEDA 1973: 139; FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 52. Sobre Escobar, cfr. LÓPEZ RUEDA 1973: 122, 140-141, 361, 414, etc.; GIL 2002a: 44, 63; FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 52-57. Simplifico deliberadament una història que va conèixer alternatives i avatars complicats, tant perquè, en el context present, aquests detalls no resulten rellevants com per raó de la meva limitadíssima competència en aquestes matèries.

11.BARBEITO 2000: 61s.; FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 139ss.. Aquest darrer precisa que les oposicions havien esdevingut un engavanyament per a la docència, més que no pas un control de qualitat: «… según los estatutos de 1596, las cátedras de retórica y griego se proveerían por asignación directa de los consellers, porque requerían habilidades sobresalientes y eran bajos los salarios establecidos para ellas; de modo que, si se otorgaban por oposición, los hombres doctos que las podían regentar con mayor eficacia no se tomaban la molestia de presentarse a los exámenes…» (ibidem, p. 143).

Homeristes a Barcelona33

venció directa de Felip II12. Morí el 12 de març de 1602, a setanta tres anys d’edat. A Barcelona hi havia deixat, com a successor en la càtedra, el seu nebot Jeroni Joan Nunyes, el qual fins i tot sol·licità de les Corts catalanes de 1599 de nacionalitzar-se aquí, al·legant, entre altres mereixements, la brillant fulla de serveis del seu oncle, que havia ensenyat durant vint-i-sis anys en el Principat. A propòsit d’aquest, Fernández Luzón (2005: 141) sembla trobar, sens dubte, els termes adequats per a sintetitzar la seva carrera: «… se mantuvo fiel al ideario humanista y a la libertad de pensamiento, por lo que estuvo con frecuencia en el punto de mira de los sectores más reaccionarios. Ello le supuso un inevitable coste personal, pues pasó la vida peregrinando por los estudios de la Corona de Aragón, al servicio de unas oligarquías urbanas que a menudo no supieron reconocer su extraordinario talento». Els anys de residència de Pere Joan Nunyes a Barcelona van resultar entre els més productius de la seva carrera editorial —no tant en termes absoluts, perquè al llarg de la seva vida va publicar molt i molt, tant abans com després de l’estada a Barcelona; però sí en l’àmbit pròpiament filològic, per contrast amb la gramàtica, els manuals pedagògics i la filosofia, que constituïen els seus altres focus d’interès. Aquesta activitat fervent no fou pas producte de la casualitat; es va deure, en bona part almenys, a la freqüentació, a Tarragona, de la biblioteca del bisbe Agustí, propietari de manuscrits molt valuosos13. Ja d’abans de venir a Barcelona, Nunyes coneixia bé Antoni Agustí, que fou bisbe de Lleida, pare conciliar de Trento, arquebisbe de Tarragona, arqueòleg i numismàtic eminent14. A més a més, en el palau episcopal de Tarragona, Nunyes nuà amistat, o la hi va estrènyer, amb el jesuïta d’Anvers Andreu Schott15. Aquesta amistat tingué grans conseqüències per a la projecció europea de les activitats intel·lectuals del valencià. Andreu Schott havia viatjat a Espanya el 1579; va passar-hi una quinzena d’anys, i sempre més fou el corresponsal privilegiat dels humanistes que anaven quedant en un país que la Inquisició controlava amb una mà cada cop més ferrenya.

12.Cfr. FERNÁNDEZ LUZÓN 2005: 141: «… el monarca, consciente de los extraordinarios méritos que concurrían en la persona del helenista, ordenó el 31 de mayo de 1598 al ayuntamiento de Valencia que le contratase para leer letras humanas. Entonces los jurados valencianos decidieron nombrarle catedrático de retórica y “sobreintendent dels grammàtichs, artistes y grechs”». Per a aquesta última etapa valenciana de la carrera de Nunyes, vide també BARBEITO 2000: 65-68.

13.Sobre Antoni Agustí (Saragossa 1517-Tarragona 1586), vide SANDYS 1920 (2003): 160s.; LÓPEZ RUEDA 1973: 126, 282, 333ss.; GIL 2003b: 9-29, entre d’altres. És sabut que l’admirable biblioteca del bisbe Agustí fou adquirida, després de la seva mort, per la Corona espanyola, i que anà a parar a l’Escorial. Part dels manuscrits del bisbe cremaren en el desgraciat incendi (1671) d’aquell «vast and lonely palace» —tal com escrivia Sandys. Luis Gil (i molts altres, fins i tot entre els contemporanis) critiquen severament la folla decisió de Felip II de bastir una biblioteca en un desert, i de confiar-la a l’orde dels jeronis, sense cap vocació especial per l’estudi. Sobre alguns singulars avatars i tripijocs entorn de l’herència del bisbe Agustí, vide ALCINA 2002: 331-358.

14.Cfr. BARBEITO 2000: 54ss., 62-63.

15.Cfr. LÓPEZ RUEDA (ut supra, nn. 10, 13); BARBEITO 2000: 62s., 259s., 267s., etc.. Sobre Andreas Schott (1552-1629), vide SANDYS 1920 (2003): 305; LÓPEZ RUEDA 1973: 137, 141, 280ss.; CANFORA 2002: 73-154, i passim

34Jaume Pòrtulas

No podrem parlar amb la calma que caldria, naturalment, de totes les publicacions de Nunyes durant els seus anys d’estada a Barcelona; de manera que ens limitarem a enumerar d’una manera ràpida les més interessants des del punt de vista pròpiament filològic (edicions de textos i notes crítico-exegètiques). La gran majoria de les meves informacions són manllevades, òbviament, a la monografia de Pilar Barbeito16. El 1594, Nunyes publicà aquí, en la impremta de Sebastià de Cormellas, una Vita d’Aristòtil, com apèndix a un text del mateix Nunyes de propedèutica i iniciació als estudis filosòfics. (Aquest text s’intitulava De recta atque utili rationi conficiendi curriculi Philosophiae, i era d’orientació molt marcadament aristotèlica). El manuscrit de la Vita en el qual Nunyes es basava no ens ha pervingut; Ingemar Düring, el gran estudiós de la tradició biogràfica de l’Estagirita, el posà en relació amb la família dels que contenen la denominada Vita Latina17. Uns quants anys més tard, el 1601, sortia a Augsburg l’edició d’un text lexicogràfic, l’Ègloga de Frínic, que Pere Joan Nunyes, versemblantment, havia preparat força anys abans18. Frínic de Bitínia fou un rètor que visqué en temps de Marc Aureli i de Còmode; l’objectiu de la seva Ègloga (la qual, durant el Renaixement, va retre serveis com a guia d’hel·lenitat purista) sembla limitar-se a dreçar un repertori de mots i construccions inadmissibles segons els cànons d’aticisme més estricte i repatani, i a substituir-los per la dicció que hom considera ‘correcta’. Aquesta edició de Frínic resulta prou superior a les tres que ja se n’havien fet abans (la romana de Zacaries Cal·lierges, la veneciana de l’Asulanus i la parisenca de Michel Vascosan), sobretot perquè, aquesta vegada, Nunyes es va poder valdre d’un còdex òptim —dissortadament també perdut, en l’actualitat. Encara que hi hagué diverses edicions posteriors de Frínic, es pot dir que va caldre arribar a la primera edició ‘moderna’ (la de Christian August Lobeck, el 1820), per a poder afirmar que el text de Nunyes havia esdevingut definitivament obsolet. La tercera fatiga textual de Nunyes que comentarem aquí breument planteja problemes més ardus, però encara més interessants i significatius, perquè té un paper —potser secundari, però no pas insignificant— en una de les aventures filològiques d’abast europeu més singulars de la seva època. En el curs del llarg i complicat procés de do-

16.BARBEITO 1998: 665-662; 2000: 60-65, 69-94, 179-203, 245-271, etc.. GONZÁLEZ LUZÓN 2005: 141-143 també fa un ràpid elenc de tota la producció editorial de Nunyes a Barcelona. Si l’espai m’ho hagués consentit, m’hauria agradat deturar-me un moment també en l’edició de l’Alcestis euripidea (l’atribució de la qual a P. J. Nunyes no és, però, del tot segura; cfr. LÓPEZ RUEDA 1973: 363-364 i BARBEITO 2000: 82 n. 32, i als treballs, de matriu aristotèlica, sobre la retòrica i la poètica.

17.DÜRING 1987[1957]: 179ss.; cfr. DÜRING 1990: 17-94. Més precisions a BARBEITO 2000: 250259.

18.La dedicatòria de l’autor al seu amic A. Schott està datada el 1586, a Barcelona (cfr. LÓPEZ RUEDA 1973: 313, 364; BARBEITO 2000: 259s.). Hom ha conjecturat sovint l’existència d’una edició prèvia a la d’Augsburg, que va anar a càrrec de David Hoeschel, el qual també hi annexà les seves pròpies remarques crítiques. Tanmateix, BARBEITO (ibidem), indica que, davant la manca d’indicis prou sòlids, «… parece más prudente no hablar de otra edición anterior a la ya reseñada de 1601».

Homeristes a Barcelona35

nar a la llum pública la Biblioteca de Foci, el patriarca de Constantinoble (procés que va involucrar alguns dels humanistes més importants del moment), Andreu Schott, el sacerdot belga familiar del bisbe Agustí, obtingué, l’any 1585, una victòria parcial, però important. Schott procurà l’editio princeps d’una sèrie de codices focians, entre ells el cèlebre còdex 239, que conté el resum de la Crestomatia de Procle, pedra angular per a totes les reconstruccions del Cicle èpic19. Schott també hagué de valdre’s aquesta vegada d’un manuscrit molt mediocre, igualment propietat d’Antoni Agustí, l’Escurialensis Υ I 13, del segle XVI. La seva edició anava acompanyada d’una traducció llatina i d’acotacions, a cura del mateix Schott; però, també, d’unes notes textuals i exegètiques, obra «Petri Ioannis Nunnesii, Valentini». Hom ha reconegut des de sempre que aquestes notes de Nunyes demostren una acríbia filològica excel·lent; però varen perdre bona part del seu sentit tan bon punt hom va aconseguir d’editar Foci a partir d’un manuscrit millor, molts pocs anys després. La gran majoria de conjectures de Nunyes, és clar, foren confirmades pel nou manuscrit. Tot i això, els escolis de Nunyes continuaren incloent-se en bona part de les edicions successives de la Biblioteca (en reconeixement a la seva real utilitat, cal suposar), incloent-hi la de Thomas Gaisford, el 1810 —fins arribar a la primera edició veritablement ‘moderna’ de Foci, la de Immanuel Bekker, que ja les omet.

Una Synkrisis entre Homer i Virgili a l’Acadèmia de Bones Lletres (1793)

És un salt considerable, tant des del punt de vista cronològic com des del punt de vista de l’ambient intel·lectual, el que ens fa passar de l’època agitada de Pere Joan Nunyes a la Barcelona plàcida (almenys en aparença) de les acaballes del segle XVIII, i la seva Reial Acadèmia de Bones Lletres. A la València del XVI (i també a Barcelona, en mesura menor), els estudis de litterae humaniores havien constituït un medi força vivaç —encara que greument amenaçat, és cert: diversos amics de Pere Joan Nunyes foren caçats per la Inquisició. A les acaballes del Setcents, en canvi, la Universitat catalana feia becaines a Cervera, tot i que, mentrestant, a l’altra banda del Pirineu, hom procedia a posar un dràstic punt final a l’Ancien Régime. Entre els objectius de les Acadèmies, l’estudi dels gèneres poètics tradicionals d’arrel greco-llatina, com ara l’epopeia, hi tenia, programàticament, un rol important20. Homer i

19.Els complicats avatars que envoltaren l’edició del patriarca Foci han fornit l’argument per a un singular treball de Luciano Canfora, a cavall entre la novel·la d’enjòlit (la spy story, com diu la contracoberta de l’edició italiana) i la recerca d’erudició bibliogràfica. Vide CANFORA 2002, passim, espec. 30-34, 38-40, 86ss., 103-113, 119ss., etc.; i també CANFORA 2001. Per a la descripció del còdex 239 de Foci, els manuscrits i les edicions antigues, remetrem als treballs clàssics de SEVERYNS 1938; 1953. BARBEITO 2000: 266-271 sintetitza bé els punts essencials.

20.Per a una primera aproximació ràpida al tema dels estudis clàssics a l’Acadèmia de Bones Lletres barcelonina, vide BASSOLS 1953 [1955]: 455-464.

36Jaume Pòrtulas

Virgili hi feien un paper regular, fins i tot de repertori, podríem dir. Voldria esmerçar una estona, tot seguit, per a comentar i analitzar breument un text procedent de l’arxiu de l’Acadèmia de Bones Lletres barcelonina. Dec aquest text a l’amabilitat de la Dra. Mireia Campabadal, a qui vull donar coralment les gràcies21. El primer passatge que m’interessa és el següent:

§ i. Homero tiene un ingenio más vasto, i un natural más elevado. Virgilio tiene mas arte, i mas trabajo. El uno es mas poeta: el otro es un poeta mas perfecto. El primero posee en un grado mas eminente algunas cualidades que pide la poesia: el segundo reune en su poema mayor copia de ellas, i con mas exacta proporcion. Aquel causa un gusto mas vivo: este produce un deleyte mas dulce. El hombre de talento se inclina mas á Homero: el hombre de gusto se saborea mas con Virgilio. Todos admiran mas al poeta griego: todos aprecian mas al poeta latino. El oro es mas abundante en la Iliada i Odisea: en la Eneida es mas puro i mas acrisolado. Virgilio quiere ser mas poeta, i lo consigue: Homero no puede dejar de serlo, aunque lo hubiese querido… § xxviii. En la Iliada i la Odisea, arrebatado Homero de su Numen poetico, esparce profusamente de su fecundo pecho doctas palabras, sin sugetarse a una justa medida, ni atender a los terminos de una prudente sobriedad [… Homero] mueve los afectos, o no los lleva hasta aquel punto en que quisiera vellos un corazon poetico: i los pasages de Andromaca con Hector, de Priamo con Aquiles, de Telemaco con Helena i Menelao, de Penelope con Ulises estan faltos de fuerza, i de expresion; cuando las escenas de Sinon, i de Aquemenides, de los amores i muerte de la Reyna de Cartago, de la generosa empresa de Niso i Eurialo, de la muerte de Palante llorada de Eneas i de Evandro, de la compasion de Eneas en el acto mismo de matar a Turno, de la furiosa afliccion de Mecencio, están sumamente animados i conmueven sumamente el animo i corazon del lector, que se siente arrebatado de los mismos afectos…

Resulta evident que ens trobem davant d’un respectable exercici tradicional: una σ γκρισις, o comparació retòrica, entre Homer i Virgili, amb la victòria previsible —previsible en el segle XVIII, vull dir— del poeta llatí. L’autor d’aquest text és el prevere Cir Valls i Geli, un llatinista gironí. Doctor en teo-

21.L’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona va celebrar, el maig de 2007, un Col·loqui sobre Formes modernes de l’Èpica, del segle XVI al segle XX. Mireia Campabadal hi féu una bella ponència intitulada «D’èpica catalana setcentista» (Campabadal 2008). Arran del meu interès pel tema, m’ha fet arribar fotocòpies d’un parell de discursos, plens d’inflor i de vaguetats, sobre Homer i Virgili, als quals havia al·ludit en la seva ponència, i m’autoritzà a servir-me’n com em convingués. En recopio aquí un parell o tres de passatges. Pel que fa al context on aquests discursos foren originàriament llegits i, en general, a la història de l’Acadèmia al llarg del segle XVIII, és obligat remetre a l’estudi de la mateixa Campabadal (2006).

Homeristes a Barcelona37

logia, catedràtic de Lletres Humanes al Col·legi de Sant Toribi, de la ciutat de Girona, i canonge de la Seu d’Urgell, Cir Valls arribà a secretari del tribunal de la Sacra Inquisició del Principat de Catalunya. Fou també autor d’un Método práctico i fácil para promover los estudios de Latinidad i Bellas Letras, en tres volums (el quart, que havia d’ésser una Antologia, no arribà a veure la llum), publicat el 1790 a Barcelona22. El 16 de setembre de 1793, Cir Valls i Geli esdevingué acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; precisament en aquesta avinentesa va llegir el discurs, o oració gratulatòria, del qual hem extret les nostres citacions. Aquest text s’intitulava «Discurso crítico sobre los primores más notables de la Eneyda de Virgilio relativos a los de la Ilíada i Odisea de Homero»23. Dues tradicions perfectament consolidades hi conflueixen. Per una banda, les Vergilii Laudes, un gènere retòric que hom titllaria gairebé d’intemporal24; per l’altra banda, no resulta difícil de trobar-hi una sèrie d’ecos, no esvaïts del tot, de la Querelle des Anciens et des Modernes. Les auctoritates que cita el pare Valls i Geli són les d’aquella famosa guerra de les Lletres. Entre els antics, els campions d’Homer són Veleius Patèrcul i Macrobi; entre els moderns, Rochefort i la cèlebre Mme Dacier. En el camp de Virgili hi militen Flòridus Sabí, la Poètica d’Escalíger, el père Rapin i el dramaturg i traductor Houdar de la Motte. Molts d’aquests noms són recurrents en les històries de la Querelle. El pare René Rapin (1621-1687), jesuïta, fou professor de retòrica i autor d’unes Réflexions sobre la Poètica aristotèlica. Pel seu cantó, Antoine Houdar de la Motte (16721731), un dramaturg d’èxit, es trobà en el centre d’una polèmica monumental, quan tingué la mala pensada de publicar una ‘traducció’ de la Ilíada en vers francès, dràsticament modernitzada. Indignada, Mme Dacier publicà el pamflet sobre les Causes de la corrupció del gust (1714), un dels moments culminants de la Querelle25. En el text de Cir Valls, tanmateix, resulta impossible trobar-hi ni un sol indici seriós en el sentit que hagués llegit, poc o molt, cap de les autoritats modernes a les quals al·ludeix de manera tan profusa26. Deixarem de banda, doncs, els seus deutes envers els moderns, i en-

22.A la impremta de Francesc Surià i Burgada. Aquest text i el seu autor foren breument estudiats per CLOSAI FARRÉS (1980: 113-127) i també per CAMPABADAL (2008). Sobre la trajectòria de Cir Valls, vide INCLAN 1990-1991: 199-204 i, sobretot, CAMPABADAL 2005, la qual explica el paper, força destacat, que el prevere i llatinista gironí tingué en dos projectes emblemàtics de l’Acadèmia de Bones Lletres durant el Setcents, l’edició del Rector de Vallfogona i la projectada Colección de poesias catalanas

23.CAMPABADAL 2008. Datat a Girona, 12 de juliol de 1793, fou llegit entre les sessions acadèmiques del 16 de desembre de 1793 i el 22 de gener de 1794; es conserva a l’arxiu de la RABLB, 10e lligall, núm. 19.

24.Si puc apel·lar a un testimoni personal, encara en recordo una versió epigonal molt típica, en les classes de don Javier Echave-Sustaeta a la Universitat de Barcelona, ja a les acaballes dels anys seixanta de la passada centúria.

25.No és aquest l’indret per assajar una bibliografia sobre tot plegat; em limitaré a remetre a l’antologia de LECOQ 2001, excel·lent per a fer-se una idea d’aquests personatges, i de molts altres que prengueren part en aquella guerra de les Lletres.

26.Pel que fa a la influència (probable o, com a mínim, força versemblant) de Voltaire, vide infra, p. 39 i n. 30.

38Jaume Pòrtulas

cararem de dret les seves reaccions davant dels poetes antics. Heus aquí la seva anàlisi d’una part important del bastiment diví de la guerra de Troia — tot allò que té a veure amb l’hostilitat d’Hera contra els troians, a causa del famós Judici de Paris:

§ vi.Juno en la Iliada muestra una ira implacable á los troyanos, fundada no en el quebrantamiento de las santas leyes del matrimonio, á que preside, i que debe celar, como muger de Jupiter; sino por la sentencia arbitraria de Paris, por el ultrage a su hermosura despreciada, i por el rapto del joven Ganímedes: porque, a no ser asi, asentiria sin duda al convenio jurado entre los troyanos i griegos, i aprobado por el mismo Jupiter en el consejo que tiene con los dioses, principalmente en la circunstancia de ser Helena el precio de la victoria de Menelao, i de quedar ya castigados los troyanos con los males inseparables de una guerra de diez años. Mas como su colera pasa á furor, impide la egecución de una cosa debida por tantos titulos; haciendo de modo que los troyanos sean los primeros en quebrantar tan solemne tratado, i que lleven los negocios a terminos, que no admiten composicion…

Tot plegat és adequat i està ben vist; Valls resumeix eficaçment una sèrie d’esdeveniments que ocupen un parell de cants iliàdics, el III i el IV. Ara bé, molts lectors d’Homer recordaran que, a la nostra Ilíada, el Judici de Paris no hi apareix. Si són hel·lenistes de professió, probablement recordaran també que el magne poema només al·ludeix al Judici de Paris —vagament i una sola volta— al començament de cant XXIV (versos 29-30). Dels escoliastes ençà, hom s’ha preguntat sovint per les raons d’Homer per a procedir d’una manera tan singular. Homer retarda la menció d’un element molt significatiu de la contalla tradicional fins a la cloenda, gairebé, del seu vast poema; i, arribat el moment de mencionar-lo, li consagra només una menció sorprenentment fugissera!27 Molts estudiosos han optat, òbviament, per negar que l’episodi del Judici de Paris pogués integrar-se en la versió homèrica del relat; i, en conseqüència, han condemnat els dos versos incòmodes. Però tot plegat no interessa d’una manera directa, ara i aquí. Allò que sí que ens interessa és que l’argumentació de Valls sembla justificar de sobres la sospita que no s’havia llegit el poema d’Homer, potser ni tant sols en traducció (altrament, tampoc sembla que tingués coneixements de grec); no se l’havia llegit ni tan sols per a bastir aquesta elaborada comparació amb l’Eneida. La nostra sospita resulta reblada, almenys fins a un cert punt, per un altre passatge que citarem a continuació: § xiv. En el canto octavo de la Iliada hay un estado, que es como el enlace de todo el poema. Jupiter, para dar á entender á los griegos cuanto les importa el servicio, i valor de Aquiles, i la venganza de la injuria

27.Hom pot trobar un plantejament clàssic (i justificadament famós) de tota aquesta problemàtica a REINHARDT 1997: 170-199 (= 1960: 16-36).

Homeristes a Barcelona39

que ha recibido de Agamemnon, concede la victoria a los troyanos, de suerte que forzados los griegos á retirarse del campo, i no considerándose con bastante seguridad en sus trincheras, pasan la noche en una cruel inquietud, i se ven precisados á acudir a Aquiles, á quien ofrecen todas las satisfacciones que puede desear. Es el punto en que los quiere Júpiter, i el término del cumplimiento de las promesas hechas á Tetis. Por otra parte los troyanos dueños del campo, i llenos de confianza encienden fuegos, i aguardan con impaciencia el dia para echarse otra vez sobre el enemigo, i obligarle á retirarse á sus navios con desorden, i á hacer vela. Con que primor pinta el poeta la confusión de unos, i el triunfo de otros, empleando para este retrato todo el arte, toda la nobleza de su fecunda imaginativa!

Aquí també hi trobem un resum ràpid (força apte i adequat, en darrera instància) de passatges homèrics que s’escalonen entre el cant VIII i el X, encara que no ben bé en l’ordre en què Valls ha triat de mencionar-los. Una anàlisi acurada d’aquest resum, acarant-lo a l’original homèric, podria establir una sèrie de petites distorsions, particularment en la seqüència cronològica. El nostre acadèmic, després d’al·ludir a l’ambaixada del cant ix i, novament, als designis de Zeus, fa marxa enrere, per referir-se un segon cop a la cloenda del cant VIII, quan Homer descriu els focs nocturns que els troians encenen davant la vila llargament assetjada, dels murs de la qual han assolit (momentàniament…) de rebutjar els atacants28. Aquest és un passatge antològic en el sentit estricte del mot —un passatge famós i admiradíssim (amb tota justícia), que preceptives i antologies solien complaure’s a citar. En el present context, no ens vaga de documentar el caràcter consuetudinari que acostumen a adoptar moltes de les al·lusions a aquest passatge; em limitaré a remetre al vell Oxford Book of Greek Verse (1930), que moltes vegades il·lustra opcions i tries pregonament arrelades en la tradició29. Però tot plegat conforta, probablement, l’opinió apuntada abans, en el sentit que Valls i Geli va redactar el seu text sense tenir la Ilíada al davant; i, probablement, també, sense haver-la llegit mai. Em sembla lícit de conjecturar que allò que Cir Valls tenia a l’abast era un (o diversos) textos de poètica i de preceptiva, on, de la Ilíada d’Homer, interessaven sobretot unes quantes coses, com ara la saga mitològica i l’aparat diví30. Aquesta preceptiva (o aquestes preceptives) tam-

28. Ilíada VIII 553ss.; cfr. el ràpid resum de Cir Valls, «… los troyanos, dueños del campo, i llenos de confianza, encienden fuegos», etc.

29.L’òptim comentari de WILLCOCK (1978: 269) ad loc. comenta succintament: «The final scene of Book viii is justly famous».

30.Hi ha una autoritat moderna —segons CAMPABADAL 2008, la qual addueix el treball clàssic de PIERCE (1968: 108)— que sí que podria haver influït força en la cristal·lització dels criteris crítico-literaris de Valls i Geli sobre l’epopeia: l’autoritat de Voltaire. Valls no el cita mai directament, ni aquí ni en el seu Método (vide supra, n. 22), per raons força òbvies; un text escolar o un Discurs acadèmic no devien resultar llocs adients per a mencionar un rèprobe tan notori. Però, tal com la mateixa Campabadal (ibidem: 46) especifica, «no podem saber del cert si Valls arribà a llegir el famosíssim Essai de Voltaire sobre l’èpica, obra que preparà el

40Jaume Pòrtulas

bé devien deturar-se en la caracterització dels personatges i, d’una manera especial, en les comparacions —les famoses comparacions homèriques, tan característiques de l’estil ‘heroic’. Alternativament, Valls potser només tenia al seu abast un espècimen, o diversos espècimens, del gènere acadèmic que estava practicant en aquell mateix moment, és a dir, la comparació, la σ γκρισις, entre Homer i Virgili; i es limitava a parafrasejar-los. Si em deturo en aquest punt, no és pas per a practicar una mica la Quellensforschung, la crítica de les fonts (un exercici per al qual estaria, personalment, molt mal armat, davant d’un autor i d’una època que conec tan poc i tan malament); ni tampoc pel gust de criticar aquesta curiosa habitud de no llegir els textos originals (habitud massa corrent, aleshores i ara també) —tot i que un hom bé podria pensar que fa lleig de bastir una comparació tan extensa i sistemàtica sense tenir accés a un dels dos elements que entren en la comparació. Allò que m’interessa, en el present context, és quelcom força distint: exemplificar alguns dels diferents usos i partits que es poden treure d’un clàssic tan indiscutible com Homer. Més amunt vèiem com, en ple segle XVI, hom manifestava un interès molt viu i qualificat per la constitució dels textos; i, quan arribem al XIX, trobarem que temes com ara l’existència històrica d’Homer, la seva terra natal, el període exacte en què va viure, l’interrogant sobre si es va poder valdre o no de l’escriptura per a la composició del seus magnes poemes —que tot això esdevé una temàtica crucial, també entre els estudiosos de casa nostra. L’acadèmic Cir Valls i Geli (un home amb interessos morals, i sobretot pedagògics, seriosos i profunds) es preocupa sobretot per quin dels dos models, Homer o Virgili, resulta més convenient a l’hora d’aprendre a escriure bé. Si un hom vol escriure bé, convé que les situacions resultin commovedores i, a la vegada, plausibles; que els personatges siguin nobles, però convincents; que les comparacions ajudin a seguir l’acció, i no distreguin els lectors; que els déus no facin riure —o no escandalitzin— massa. Tampoc no es podria afirmar que les preocupacions noves de cada època obliteren completament les dels períodes anteriors. Algunes preocupacions típiques del Setcents, com ara la coherència dels personatges o la moralitat dels déus, continuaran capficant força la majoria d’estudiosos vuitcentistes.

La Qüestió Homèrica a la Barcelona del Vuitcents

Per als estudis de grec, el segle XIX és, com sap tothom, el segle per antonomàsia de la Qüestió Homèrica. Ara bé, tant a Catalunya com a la resta de la

camí per a la història crítica del gènere, tot i que sembla ben probable, atesa la seva funció com a qualificador de la Inquisició a Catalunya i examinador del bisbat, càrrecs que li permetien ser coneixedor de les obres més recents publicades en la seva època». Aparentment, la censura inquisitorial devia oferir aquests avantatges, fins a un cert punt paradoxals. Però, si val la pena apuntar l’opinió d’un llec en la matèria, jo diria que Valls i Geli devia conèixer les opinions de Voltaire sobre la poesia heroica de segona mà, a través d’alguns dels tractadistes contemporanis que les reprenien, les explicaven o les parafrasejaven.

Homeristes a Barcelona41

Península, els estudis d’Humanitats (i els de llengua i literatura gregues, en particular) es mantingueren, al llarg de gairebé tot aquest període, en una situació de prostració pregona. El formidable desplegament d’energies intel·lectuals que fou l’Altertumswissenschaft vuitcentista arribà al país amb prou feines només, i com d’esquitllentes. Al capdavall, la majoria d’edat dels estudis homèrics s’assolí (a la Península en general, i a la Universitat de Barcelona concretament) de la mà d’aquell singular personatge que fou el doctor Lluís Segalà i Estalella (1873-1938)31. Ara bé, entre els anys trenta i quaranta del segle XIX, les Universitats espanyoles havien viscut canvis molt importants32. La Universidad Complutense fou transferida, de la seva antiga seu d’Alcalà de Henares, a Madrid, on es va anar consolidant com a nova Universidad Central, amb la vocació d’esdevenir la pedra angular del sistema que substituïa les institucions acadèmiques de l’Antic Règim. A Catalunya, en un moviment fins a cert punt paral·lel, i enmig d’avatars també molt complicats, la Universitat tornava de Cervera a Barcelona. Després de la Guerra del Francès, l’Acadèmia cerverina havia menat una vida molt esllanguida i mediocre, que acabà desembocant en una mena de cisma. Una part del claustre retornà a Barcelona, de primer l’any 1836, amb confirmació definitiva el 1842, per decret del general Espartero. Un altre sector del professorat, amb el Canceller al capdavant, es refugià a la cort del pretendent carlí, a la Seu d’Urgell, on s’integraren en l’ala més ultramontana del Carlisme33. Entre els pares fundadors de la Institució renovada de Barcelona, el catedràtic de grec, Antoni Bergnes de las Casas (1800-1879), fou un dels més destacats. Afrancesat, liberal, exiliat semi-voluntari a Anglaterra durant la Dècada Ominosa, dugué a terme una obra de culturització il·lustrada i progressista veritablement immensa, a través de les seves múltiples revistes i empreses editorials, que li acabaren conferint una bella aurèola de sant laic —i li provocaren la ruïna econòmica. En la darrera etapa cerverina, el grec havia desaparegut gairebé de la Institució universitària; Bergnes l’hagué d’aprendre pels seus propis mitjans34. Un tal Demetri Carolos, un comerciant quiota establert a Barcelona, li ensenyà el grec modern, i ell tot sol féu el salt a la llengua clàssica, amb l’ajut d’algunes gramàtiques alemanyes i franceses. Fou la primera vegada, en els temps moderns, que el grec recomençava com qui diu des de zero a Barcelona35.

31.La lectura de la introducció a l’edició definitiva de les seves versions d’Homer (SEGALÀ 1927: xiii-lxxvi) encara resulta instructiva; també ho és, i molt, la cèlebre lliçó inaugural sobre «El Renaixement Hel·lènic a Catalunya» (1916 = 2001).

32.Cfr., ex. gr., PESET & PESET 1974: 397-427.

33.Bon resum de tots aquests tripijocs a SOLDEVILA 1938. Vide també OLIVES 1947: 22ss. i PALOMEQUE TORRES 1974 i 1979.

34.Cfr. HERNANDO 1975:37-51; SOLSONA-CLIMENT & BOLEDA-ISARRE 1978. Sobre la llarga agonia de Cervera, vide SOLDEVILA 1938: 114-116, 133-141, 159-161, 190-192.

35.L’estudi fonamental sobre Bergnes és el de Santiago OLIVES 1947, un treball modèlic, del qual la bibliografia posterior depèn, en gran mesura. Vide també SEGALÀ ESTALELLA 2001 [1916]: 27-36; CLUA SERENA 1995; Mut TERRÉS-COMALÓ 2001: 16; PÒRTULAS 2004: 11-25; HUALDE PASCUAL 2006: 237-248. Com a hel·lenista, Bergnes produí dues Gramàtiques i

42Jaume Pòrtulas

Esmerçaré la darrera part del meu treball a presentar i analitzar, d’una manera forçosament sumària, determinades manifestacions i comentaris sobre la famosa «Qüestió» entorn d’Homer, deguts a la ploma de Bergnes de las Casas i d’algun altre contemporani seu, com ara Jacint Díaz i Sicart. Convé contextualitzar-ho tot en l’àmbit general de l’hel·lenisme espanyol vuitcentista, en el si del qual Bergnes o Díaz i Sicart no manifesten amb prou feines cap tret diferencial significatiu36. Per a l’hel·lenista, aquesta tasca no resulta pas gaire reconfortant. Arreu de la Península, el noble desig «d’estar informats i al dia» (per fer servir una frase banal i simplificadora) d’aquells venerables professors col·lisionava amb les precarietats de llur informació —unes precarietats tan greus que, en definitiva, no els deixaven entendre amb un mínim de rigor allò que s’estava debatent de debò en les universitats europees. De la Qüestió Homèrica, només en retenen l’esclòfia. Es deturen en la temptativa de posar en dubte l’existència històrica del pare Homer; i la consideren, seguint una estranya pulsió, com una temptativa iconoclasta, fins i tot blasfema, en un cert sentit. Allunyats com estan de l’accés directe a la producció científica del moment, incapaços d’entendre la grandesa —i també, a fortiori, les limitacions— d’aquella enorme temptativa de mobilitzar una gran massa d’informacions filològiques, històriques, arqueològiques, al servei de la construcció d’una veritat que ja no sigui estrictament ‘estètica’, sinó que sigui, a més a més, una veritat positiva, no poden capir gaire res. Comencem per Antoni Bergnes. Si deixem de banda les seves molt meritòries Gramàtiques i Crestomaties, l’única producció pròpiament científica que donà a la llum foren algunes escadusseres comunicacions a auditoris acadèmics, o semi-acadèmics, com ara la Reial Acadèmia de Bones Lletres, la Junta de la Il·lustre Cambra de Comerç, o el Claustre universitari, en les sessions protocol·làries de la inauguració del curs37. Tanmateix, Bergnes s’ocupà manta vegada de temes de la seva especialitat —d’Homer o dels tràgics, per exemple— en una sèrie de revistes i de magazines de caràcter divulgatiu que ell mateix editava i/o dirigia, o amb els quals col·laborava de manera regular, i sovint anònima. Això darrer planteja, és clar, problemes d’atribució; per altra banda, el buidatge sistemàtic d’aquestes publicacions (El Vapor, La Abeja, El Museo de Famílias, Album Pintoresco Universal…), a la recerca de

dues Crestomaties (lliurement inspirades en models sobretot alemanys i francesos) que senyorejaren sense discussió el panorama docent durant molts anys.

36.La meva tasca ha resultat simplificada per l’existència de dos treballs de MARTÍNEZ GARCÍA (2005a: 161-180; 2005b: 247-266), sobre les traduccions d’Homer i sobre la Qüestió Homèrica en el XIX peninsular, respectivament. Pel que fa a manuals, plans d’estudis i altres temes pròpiament acadèmics, vide infra, pp. 44-49. Vide també GONZÁLEZ DELGADO 2005: 361-383 i, en general, tot el volum editat per GARCÍA JURADO (2005).

37.El més significatiu d’aquests textos és el que ha estat reimprès en facsímil per la Universitat mateixa, en la col·lecció «Discursos Inaugurals», sota el títol (afegit, però prou escaient) de Recuerdos de Grecia como cuna de la cultura. Hom pot trobar a CLUA SERENA 1995: 53114 alguns assaigs més, breus però interessants, que versen sobre temes tan típics de l’època (i de l’autor) com els avantatges de l’educació, la història de l’alfabet grec, o les presumptes arrels germàniques d’una sèrie de mots catalans.

Homeristes a Barcelona43

textos originals de Bergnes, no ha estat pas portat a terme, encara. En el seu moment, Santiago Olives va assajar una sèrie d’atribucions, pràcticament segures, o com a mínim, molt versemblants38. I en un article molt recent, a propòsit de Bergnes com a crític literari «entre el helenismo y el romanticismo», Hualde (2006: 237-248) ha assajat una anàlisi d’alguns d’aquests materials; també en cita alguns extrets. No havent fet personalment cap tasca de recerca en hemeroteca, em limito a manllevar del treball de Pilar Hualde els passatges que cito a continuació. Les citacions procedeixen d’un article intitulat «Homero», que veié la llum en el primer volum (1840) de l’Album Pintoresco Universal. Tot i no anar firmat, hom pot admetre sense vacil·lacions que aquest text procedeix de la ploma d’Antoni Bergnes; i deu tractar-se, certament, del text més extens que va consagrar mai al Príncep dels poetes grecs39:

… Cuanto más se leen más se admiran estas dos inmortales producciones de la imaginación [scil. la Ilíada i l’Odissea]; menos se concibe cómo por el amor á la paradoja y a la ambición de decir cosas nuevas, con riesgo de comprometer su talento, su buen gusto y sus conocimientos, hayan podido dejarse alucinar unos sabios tan distinguidos, hasta avanzar, hasta pretender probar que uno solo y mismo genio no había podido concebir estas grandes y bellísimas obras; siendo así que el arte infinito que las enlaza y que coordina tan admirablemente sus innumerables partes, es quizás lo que hay de más admirable y asombroso en la Ilíada y la Odisea… … Wolfio, a quien se debe sin disputa la mejor edición de Homero entre tantas como se han hecho, se esfuerza en probar en sus prolegómenos, que el autor de la Ilíada y la Odisea es un ser imaginario, y no ve en Homero más que un rapsodista por excelencia, que ha puesto los cimientos de una pirámide que sus sucesores han erigido lentamente de siglo en siglo hasta el último sillar… … De este modo el hermoso monumento erigido á la gloria de Homero por uno de los más famosos helenistas del siglo, llegó a ser la base de un sistema que propendía nada menos que á defraudar a Homero de la antigua admiración de que es objeto tantos siglos hace…

Hom observarà que Bergnes no explica pas per quins motius hom ha dubtat de l’autoria homèrica dels magnes poemes, i de la mateixa existència d’Homer. Ni tant sols el cèlebre passatge del Contra Apió de Flavi Josep sobre la inexistència de l’escriptura en temps homèrics o les frases genèriques de Ciceró en el De Oratore a propòsit de la «Recensió pisistràtida» mereixen l’ho-

38.Cfr. espec. OLIVES 1947: 102ss. i n. 232. Suposo que tampoc no devia haver-hi gaire gent, per altra banda, que s’arrisqués a escriure sobre «Banquetes atenienses» o «De la fabricación y comercio de libros en la antigua Roma», ni que fos sota el vel de l’anonimat.

39.BERGNES 1840: 419, 421, apud HUALDE 2006: 241.

44Jaume

Pòrtulas

nor d’ésser citats —tot i que, en contextos més afortunats, podien formar part del bagatge de moltes persones cultes, per a no parlar ara dels especialistes universitaris en la matèria. Sembla del tot exclòs que Bergnes hagués tingut accés directe als cèlebres Prolegomena de Wolf (primera edició, 1795), per a no parlar ara de l’edició de la Ilíada (1802), a la qual tanmateix es refereix, tal com hem vist, en termes admiratius. Bergnes, sens dubte manllevava les seves informacions a les nombroses revistes estrangeres de divulgació científica que freqüentava i, sobretot, a alguns grans escriptors, com ara el seu admirat J. W. Goethe, el qual havia manifestat una curiositat i un interès molt apassionat (però fluctuant) per les propostes wolfianes40. Tanmateix, la qüestió de les fonts concretes no és pas el que més interessa, ara i aquí. Allò que interessa reblar és el fet que resulta molt lògic que Bergnes i els altres, coneixent només de segona mà algunes conclusions dels filòlegs ‘moderns’, i sense tenir una idea clara de les vies per les quals hi havien arribat, s’inclinessin a veure-hi sobretot una extravagància, una vàcua pretensió d’originalitat. El veritable desencadenant de la famosa «Qüestió» no serà res més que «el amor á la paradoja y a la ambición de decir cosas nuevas con riesgo de comprometer su talento», per part dels savis forasters. Val a dir que el to de Bergnes pel que fa a aquests savis hiperboris (com diria Josep Carner) és encara respectuós i admiratiu; hom pot destacar-hi frases com «el hermoso monumento erigido á la gloria de Homero por uno de los más famosos helenistas del siglo», etc.. No sempre el to serà el mateix. Una nova situació acadèmico-universitària acostumava a voler dir (a Espanya almenys) nous manuals oficials. La situació prèvia recolzava en instruments de treball com les Crestomaties, entre les quals la segona edició de la de Bergnes ostentava una primacia indiscutible. Alguns professors destacats publicaven una mena de Programes de Curs, o de Dispenses; així ho feren, per exemple, Alfredo Adolfo Camús (possiblement el millor classicista del segle XIX espanyol) a la Universidad Central de Madrid, o José Campillo, a la de Valladolid41. Al capdavall, s’acabaren imposant, de mica en mica, les traduccions de bons manuals estrangers. El primer traduït fou el d’Alexis Pierron; més tard, arribà l’obra famosa de Karl Otfried (o Otfrido, com es deia llavors) Müller, prologada pel mateix Camús; el darrer any del segle, veié la llum la primera edició del primer manual del gran Gilbert Murray (1866–1957), traduït per Soms i Castelín. Però, des de les acaballes dels anys quaranta, havien començat a produir-se, en ràpida successió, manuals de Literatura grega de factura autòctona. Enumerem-los42. El de l’aragonès Braulio Foz fou publicat

40.Sobre Goethe i Friedrich August Wolf, la bibliografia és copiosa; vide, ex. gr., REINHARDT 1960: 283ss. i TREVELYAN 1981 [1941]: 190, 205, 229ss., 256, 267, etc.

41.Sobre la figura de A. A. Camús (1797-1889), hom pot consultar la monografia de GARCÍA JURADO (2002), que n’estudia alhora la vida, la producció científica i el context sòciocultural (el Madrid de Benito Pérez Galdós).

42.Aquests paràgrafs reprenen sobretot informacions i notícies manllevades a HUALDE & GARCÍA JURADO 2005: 67-83 i a HUALDE 2005: 109-134. Vide també MARTÍNEZ GARCÍA 2005b: 247266 i HUALDE 1997: 397-416.

Homeristes a Barcelona45

a Saragossa el 184943. Vingué després el de Raimundo González Andrés, un madrileny afincat durant molts anys a la Universidad de Granada (Madrid 1855); a continuació, el de Salvador Costanzo, publicat a Madrid el 186044. Finalment, una obra en la qual volem fixar-nos amb més deteniment: la «Historia de la literatura griega. Escrita por el Dr. D. J. Díaz, Pbro. Catedrático de Literatura Clásica en la Universidad de Sevilla. Barcelona: Imprenta del Diario de Barcelona, 1865». Parlant de les darreres fornades de professors i estudiants cerverins, el pare Batllori (1997: 177) apuntava que Jacint Díaz i Sicart, l’autor d’aquest manual, serví de «pont d’unió entre el decadent i somort grecisme de l’últim període de Cervera, i l’hel·lenisme universitari barceloní que farà possible el Noucentisme». De fet, Segalà i Estalella (2001 [1916]: 40) ja havia subratllat aquesta condició de Díaz i Sicart com a figura d’una transició important: «… del mismo claustro de los fundadores de nuestra Facultad de Filosofía y Letras, fué parte otro humanista procedente de la antigua Universidad de Cervera de la cual había sido alumno y profesor…». M’entretindré un instant a presentar el personatge45.

Jacint Díaz i Sicart nasqué a Vallfogona de Riucorb el 1809; va morir a Sarrià el 1885. Fill d’un catedràtic de Medecina de la Universitat de Cervera, fou protegit pel canceller Ramon Llàtzer de Dou, del qual havia d’escriure, anys més tard, durant una llarga estada a Itàlia, una biografia doblada d’apologia. Estudià gramàtica llatina i retòrica a Igualada, i filosofia i dret a Cervera, on va obtenir els títols de batxiller en Lleis (1829) i doctor en Cànons (1832). A Cervera mateix, hi fou professor entre el 1832 i el 1835. El 1847 ocupà una càtedra de Llatí a la Universitat de Barcelona, d’acord amb les previsions del Pla Pidal. Després va ésser transferit a Sevilla, també com a catedràtic de Llatí, per una ordre ministerial que reorganitzava el professorat46. El 1867, tornà a Barcelona, per a ocupar-hi la càtedra de l’assignatura de creació recent «Història de les Literatures grega i llatina». Fou degà de la Facultat de Lletres el 1879. Clergue des de feia molt anys, poc abans de morir postulà a Montserrat. A banda de la Literatura grega que ara ens interessa, Díaz i Sicart va compondre algunes obres més, tal com detalla Segalà (2001 [1916]: 40-41), minuciós sempre:

43.Braulio Foz (1791-1865) fou catedràtic de la Universitat de Saragossa durant força anys — amb intervals a l’exili francès durant els períodes més antiliberals. Fou autor d’una novel·la folklòrico-picaresca d’èxit, la Vida de Pedro Saputo (1844). Incidentalment, va ésser mestre d’hel·lenitat de José Martí, quan l’apòstol de la independència cubana es trobava exiliat a la Península; sembla que, a classe, traduïen les Anacreòntiques. El culte martinià dels cubans ha magnificat molt l’episodi; vide, per exemple, MIRANDA CANCELA 2003: 37s.

44.Costanzo no era pas un professor universitari, sinó un italià exiliat per raons polítiques, que exercia una mena de periodisme cultural de l’època.

45.L’any 1934, el Seminari Conciliar de Barcelona li dedicà la sessió inaugural del curs, amb un discurs solemne d’E. BAYÓN (publicat a continuació), que oscil·la entre la biografia i el panegíric.

46.La vacant no fou pas coberta; el seu col·lega de Grec, Antoni Bergnes, famós per la seva devoció al treball, es feu càrrec també del perfeccionament en Llengua Llatina, fins que Díaz i Sicart tornà de Sevilla.

… Al doctor Díaz le debemos, además de algunos trabajos sobre lengua y literatura latinas, la Memoria sobre los poetas griegos Anacreonte y Simónides, leída en la Academia de Buenas Letras a 16 de diciembre de 1859, un Breve tratado sobre la pronunciación griega, en la cual se declara partidario de la moderna, una Historia de la Filosofía griega antigua, y su obra más importante, la Historia de la literatura griega, en dos volúmenes, que ha servido de texto hasta época muy reciente…

La Historia de la literatura griega, que Díaz i Sicart publicà el 1865, és un text derivatiu, però potser menys d’allò que hom podria pensar a primer cop d’ull. Fa una sèrie d’opcions metodològiques curioses, de vegades retardatàries, com per exemple la d’organitzar la matèria sistemàticament, per gèneres, i no pas seguint l’ordre cronològic, com ja havia esdevingut habitual aleshores. El caràcter de transició respecte del Setcents traspua també en la Bibliografia general del volum, que combina manuals ‘a la moderna’, com el d’Alexis Pierron i el de Braulio Foz, amb les velles Poètiques preceptistes de Boileau i de Martínez de la Rosa. Fins i tot cita el pare Le Bossu, un autor de l’antiga Querelle des Anciens et des Modernes. El deute de Díaz i Sicart respecte d’Alexis Pierron sembla especialment feixuc (com ho serà també el de Milà i Fontanals) —i no sempre per a bé47. Comptat i debatut, no costa gaire estar d’acord amb l’ambivalent valoració final d’aquesta obra per part de Segalà (ibidem), bo i sospitant que, en una avinentesa menys solemne que la del Claustre aplegat per a la inauguració del curs, el seu dictamen hauria resultat més contundent:

… con todos sus defectos —pues ni es modelo de estilo, ni sigue el método más recomendable, ni la exposición y crítica que hace de las obras, con ser a veces muy originales, pueden satisfacernos— es el tratado más extenso de literatura griega que ha producido España y supone un amor a la asignatura y un altruismo en popularizarla que merecen todas las alabanzas de la posteridad.

A Homer i a la Qüestió Homèrica, Jacint Díaz els reserva força espai, una cinquantena de pàgines en total (pp. 23-83). Aquestes pàgines són, si no més originals, almenys més ponderades que no pas les del temperamental Braulio Foz, el qual acabava despatxant la Qüestió Homèrica sencera amb un «ya enfada esta disputa», enèrgic i racial48. Jacint Díaz no deixa pas de citar la fra-

47.Entre les guerres napoleòniques i la guerra franco-prussiana, la filologia francesa manifestà sovint una pruïja antigermànica, que les raons polítiques justificaven molt més que no pas les purament intel·lectuals. Això traspua en una valoració estetitzant de les obres mestres de l’Antiguitat, dependent encara de les Belles Lettres i del formalisme del segle anterior, i a voltes molt hostil a l’historicisme i al positivisme. Espanyols i catalans adoptaren de vegades aquestes actituds, probablement sense entendre’n gaire bé les premisses, ni intel·lectuals ni polítiques. Aquest deu ésser el cas de J. Díaz, fins a un cert punt almenys.

48.HUALDE 2006: 241 també menciona aquest exabrupte. És possible que esdevingués famós, perquè l’he trobat mencionat encara en algun altre indret.

46Jaume Pòrtulas

Homeristes a Barcelona47

se de Foz; com ell (i també com Bergnes, encara que aquest darrer, ja ho hem vist abans, emprava uns termes molt més equànimes) comença opinant que ha estat la vanitat dels savis estrangers, i les seves inveterades ganes de cercar tres peus al gat, allò que ha suscitat un gros problema allí on, en realitat, de problema, no n’hi havia hagut mai cap (Díaz 1865: 24):

¿Qué ha podido inducir á algunos á contrarestar la creencia general sobre Homero? Parece que les ha guiado un genio maléfico, el orgullo, como á los ateos que queriendo explicar á su manera la formación del universo han ido por el atajo, y han negado la existencia de Dios.

No sé pas si la condició sacerdotal de Díaz i Sicart ajuda a comprendre més bé aquesta darrera frase, o la fa encara més problemàtica. Sigui com sigui, aquesta mena d’argumentació teològica li devia fer peça, perquè la repeteix en termes molt similars una mica més endavant. Per altra banda, no es tracta pas d’un argument original; Díaz i Sicart el manlleva a Pierron, igual que la referència a Fénelon, el qual ja l’havia articulat en el Grand Siècle49:

… Fénelon estaba tan seguro de ella [scil. de la existencia de Homero], que con la misma creia haber encontrado un argumento irrebatible para probar la de Dios. Pues así como, decia, nadie creerá que la Ilíada y la Odisea se hayan formado casualmente, mezclándose confusamente una gran cantidad de letras del alfabeto, y ordenándose ellas mismas en magníficos versos; así es imposible que sea obra de la casualidad la portentosa máquina del universo.

A despit d’aquesta presa de posició tan dràstica, la Qüestió Homerica és explicada per Díaz i Sicart amb relativa claredat i competència. El nostre autor menciona l’abbé d’Aubignac, Gianbattista Vico i Friedrich August Wolf —els menciona, però, de manera molt imprecisa i sense detalls bibliogràfics de cap mena, cosa que acaba confirmant-nos en la nostra invencible sospita que en cap moment no els ha llegit, ni tan sols fullejat. Tota, o pràcticament tota, la seva erudició en aquest ram prové del famós manual d’Alexis Pierron50. Quan Jacint Díaz (1865: 28) fa referència als que ell anomena, amb una denominació molt curiosa, «secuaces de Wolf» —és a dir, Lachmann, DugasMontbel, Fauriel— hom ha d’entendre que vol dir que tots ells compartien

49. Ibidem, p. 28. Pierron 1857: 44 dóna la referència exacta del passatge de Fénelon, cosa que no fa pas Díaz i Sicart: De l’existence de Dieu, partie Ire, chap. I; i continua: «Cette argumentation, au dix-septième siècle, semblait irréprochable, même a Fénelon, c’est-à-dire à un des hommes qui ont mieux connu l’antiquité […] Mais tout a bien changé depuis…».

50.Aquest manual, al qual ja ens hem referit diverses vegades, i que encara haurem de tornar a citar, fou traduït a l’espanyol per Marcial, o Marçal, Busquets el 1861. Constitueix un patracol considerable: dos volums que sumen més de set-centes pàgines, encara consultable a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona, i a d’altres indrets. L’original francès no és pas un llibre del tot ‘mort’: hom l’ha penjat d’Internet i es pot consultar on line (http://remacle.org/bloodwolf/livres/pierron.htm).

48Jaume Pòrtulas

postures analistes radicals, no pas que formessin part de cap escola com a tal. De fet, Díaz i Sicart no fa altra cosa que al·ludir a una pàgina plena de vèrbola pintoresca, on Pierron (1857: 45), un polemista brillant, dóna lliure curs a la irritació contra aquells que ells denomina, genèricament, «wolfians»51:

Aujourd’hui, surtout en France, les Wolfiens purs sont assez rares; mais il ne manque pas de personnes, même dans notre pays, qui tiennent encore pour article de foi tel ou tel des paradoxes sur lesquels repose le système. Eh! N’avons-nous pas vu le bonhomme Dugas-Montbel, un traducteur d’Homère, demander presque pardon à Dieu d’avoir pu croire d’abord qu’il y avait eu un veritable Homère? N’avons-nous pas entendu le célèbre érudit Fauriel, en pleine Sorbonne, enseigner et même exagérer le wolfianisme? Ne lisons-nous pas tous les jours, dans des Revues littéraires, même dans des dissertations savantes, qu’il n’y a plus guère que les pauvres d’esprit qui se figurent qu’un certain poëte, nommé Homère, ait conçu et exécuté l’Iliade et l’Odyssée?

Díaz i Sicart, certament, no coneixia cap d’aquests autors, i, per tant, devia trobar aquestes polèmiques molt inconvenients i estranyes; per tant, es limita a presentar una síntesi (en general ben feta) de les opinions de l’abrandat Pierron. Actuant d’aquesta manera, es limitava a presentar la posició d’un dels dos bàndols en disputa —i encara d’una manera no sempre il·lustrativa; perquè tant a ell, com, sobretot, als seus hipotètics lectors, els mancava qualsevol intel·ligència de l’altre bàndol. Això, segurament, no el capficava gaire; ell mateix va indicar que, si explicava tot aquest garbuix, ho feia únicament «para que no parezca que se ignora lo que se ha afirmado, negado, y dudado sobre este célebre poeta» (ibidem, p. 23). Per altra banda, Díaz i Sicart caracteritza, d’una manera força plausible, els aedes i els rapsodes; i presenta sumàriament, seguint sempre les petjades d’Alexis Pierron, la problemàtica entorn de la denominada «Recensió pisistràtida». També cita algunes de les autoritats antigues més importants que hi fan referència: l’Hipias pseudoplatònic, el de Oratore ciceronià, el primer llibre de Diògenes Laerci. La seva discussió menciona igualment el Certamen d’Homer i d’Hesíode i la Vita homerica del PseudoHerodot; i fins i tot el passatge clàssic de Claudi Elià (Var. Hist. XIII 14), on es

51.Claude Fauriel (1772-1844) no fou exactament un hel·lenista, sinó folklorista, romanista i gran estudiós del grec modern. Jean-Baptiste Dugas-Montbel (1776-1837) fou home de lletres i traductor dels poemes homèrics. Les seves Observations sur l’Iliade d’Homère (2 vols., 1829-1830), la Histoire des poésies homériques, pour servir d’introduction aux observations sur l’Iliade et l’Odyssée (1831) i l’assaig De l’époque où l’écriture fut introduite dans la Grèce (1832) contribuïren a divulgar els punts de vista de la escola ‘analista’. Martínez García (2005b: 256 n. 40) el titlla de «máximo representante, entre los franceses, de la crítica analítica», i subratlla la seva influència sobre alguns traductors hispànics d’Homer, com ara A. de Gironella. Com que no he trobat cap de les seves traduccions en els catàlegs de les biblioteques d’aquí (ni cap dels seus estudis, òbviament), sospito que la seva influència fou, en tot cas, indirecta.

Homeristes a Barcelona49

parla de l’antiga divisió de la Ilíada en cants o rapsòdies, amb títols independents. D’aquest darrer text, excepcionalment, en dóna la referència exacta.

Díaz i Sicart també discuteix (i amb una relativa minúcia) el problema de l’existència de l’escriptura en la Grècia antiquíssima. La seva argumentació és manllevada bàsicament al manual d’Alexis Pierron, ja mencionat abans; no té res a veure, òbviament, amb allò a què estem avesats nosaltres, després dels impressionants progressos de les ciències arqueològiques durant els darrers cent cinquanta anys. Cap a la meitat del Vuitcents, hom encara argumentava sovint (sobretot entre nosaltres) a partir de la versemblança i del ‘sentit comú’.

Díaz i Sicart es formula preguntes del tipus: si els fenicis conegueren molt aviat l’escriptura, ¿és ‘lògic’ que els grecs la ignoressin? Etcètera. També argumenta a partir de les tradicions sobre personatges com ara Moisès o Licurg, considerats com a totalment històrics. En alguns d’aquests terrenys, es mostra no tan sols mancat d’originalitat i derivatiu, sinó també en retard respecte la seva pròpia època52. Però no cal pas continuar enumerant els punts forts i els punts febles de Jacint Díaz i Sicart; fent aquests exercici, per altra banda, massa sovint correríem el risc de confondre’ls amb els punts forts i els punts febles dels seus models (d’A. Pierron en particular). Amb tot allò que hem anotat fins ara, n’hi ha ben bé prou per a reblar la impressió d’una síntesi feta d’una manera honesta, a partir dels treballs d’estudiosos d’altres països (que no sempre coneix de primera mà), contrastats, en el millor dels casos, amb el seu propi criteri. Aquest criteri no es basa en res més que en el seny, en el sentit comú i —de tant en tant, com ja va apuntar Segalà i Estalella— en la sensibilitat literària. Però no sent en cap moment ni la necessitat ni l’ambició d’aixecar-se fins a un pensament propi i original. Paga la pena, per contrast, de fer un excurs a propòsit dels comentaris i impressions d’un estudiós de la talla de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) sobre la Qüestió Homèrica53. En l’àmbit de l’epos grec, Milà disposava d’una informació i uns coneixements prou correctes, encara que no hi tingués una veritable formació especialitzada —quelcom, per altra banda, que tampoc no estava a l’abast de cap altre dels seus contemporanis peninsulars. Les lectures milanianes sobre el tema, els seus mestres i els seus punts de referència eren, si fa no fa, els mateixos que els de Díaz i Sicart i tutti quanti. La diferència és que Milà sí que havia llegit de debò, almenys en la majoria dels casos, allò que mencionava; i, sobretot, que ho havia llegit amb un rigor i un aprofitament molt superiors al de qualsevol altre. Per aquests motius, les seves preses de posició ens poden servir com a punt de contrast, a l’hora de valorar millor les limitacions i els mèrits dels seus contemporanis.

52.Alguns desenvolupaments sobre Cadmos el fenici, per exemple, o sobre Palamedes i la invenció de l’escriptura, o sobre la llegenda de Bel·lerofont, podrien servir per a documentar un estadi previ a George Grote i al seu qüestionament generalitzat de la saga heroica com a font històrica.

53.Com que el tema em sembla important i força complex, em limitaré a apuntar alguns motius rellevants per al nostre tema d’avui, reservant una discussió més detallada de les opinions de Milà i Fontanals per a alguna altra avinentesa.

En les pàgines inicials del De la poesía heroico-popular castellana, per exemple, Milà i Fontanals (1959: 63-64 = 1874: 14-15) escrivia el següent:

… En su Paralèlle des anciens et modernes [1698], donde expresa que el abate d’Aubigné (sic)54 había profesado igual opinión, Perrault considera a la Ilíada y a la Odisea como un conjunto de breves canciones que se reunieron posteriormente («un amas de chansons cousues ensemble»). Esta teoría, mirada entonces como una paradoja ingeniosa o absurda, figuró no mucho más recientemente en la concepción profunda, aunque harto sistemática, de las edades de la historia, expuesta por el napolitano Vico en su Scienza nuova [1715] y con menos novedad, si bien con más comedimiento y mayor suma de erudición especial, fue sostenida a últimos del siglo pasado por Federico Augusto Wolf en sus Prolegómenos de la Ilíada

Ben al contrari de Díaz i Sicart, Milà i Fontanals havia llegit Vico; com a mínim, una nota en aquesta mateixa pàgina conté una citació relativament extensa de La Scienza Nuova. Es tracta d’un dels passatges més cèlebres de l’immortal capolavoro de Vico: la definició d’Homer com a «poeta d’idea»55 . La nota de Milà acaba amb aquests mots taxatius: «Sin más conocimiento que el del Turpín y algún poema italiano, Vico columbró la existencia de una poesía heroica en la Edad Media». En canvi, Milà no sembla pas haver llegit directament F. A. Wolf (citat en aquest mateix passatge), encara que estigui en disposició de fer-se una idea relativament adequada dels punts de vista del professor de Halle i Berlín. En una nota de la pàgina següent, Milà afegeix algunes indicacions bibliogràfiques més56:

Véanse los extractos de los Prolegómenos y la aparente anterioridad de Villoison en el tomo II de A. Pierron. Wolf considera este poema como formado de varias rapsodias (pregunta al lector si la obra hubiera salido diferente, si en vez de uno hubiese habido cuatro poetas); halla más orden en la Odisea57

La descurada escriptura milaniana no facilita la intel·lecció d’aquestes frases.

54.François Hédelin (1604-1676), un contemporani i protegit de Richelieu, era abbé d’Aubignac, naturalment, no pas d’Aubigné. No sé pas d’on procedeix aquesta errada, si és un lapsus de Milà i Fontanals o es tracta d’un simple error d’impremta, no corregit, i que els revisors de l’edició de 1959, M. de Riquer i J. Molas, tampoc no esmenaren.

55.L’edició de la Scienza Nuova citada per Milà i Fontanals és la milanesa de 1830. Per a la filosofia de G. B. Vico, vide BERLIN 2000; per a l’assaig vichià de «rehabilitació del mite», MALI 1992: 136-209.

56.MILÀI FONTANALS 1959: 64 n. 1 (= 1874: 15).

57.J.-B. G. d’Ansse de Villoison (1753-1805) fou el descobridor del manuscrit Venetus A de la Ilíada, amb els seus valuosíssims escolis. Aquesta descoberta va fornir una base tècnica sòlida per a les posteriors troballes de Friedrich August Wolf. Vide SANDYS 1920: II 397398; GRAFTON, MOST & ZETZEL in WOLF 1985: 7ss..

50Jaume Pòrtulas

Homeristes a Barcelona51

Si no les entenc malament, Milà, després de remetre a Pierron a propòsit dels punts de vista wolfians (i també pel que fa a la prioritat de Villoison sobre Wolf, en la defensa d’aquests mateixos punts de vista), afegeix que Wolf reblava les seves opinions demanant retòricament als seus lectors si, en el cas que en la composició de la Ilíada hi haguessin intervingut quatre autors diferents, el resultat final no hauria estat gaire distint d’allò que és actualment. El passatge deixa ben clar que Milà i Fontanals derivava la seva informació sobre Wolf (i també sobre Villoison) de les obres d’Alexis Pierron, que ja hem citat tantes voltes, encara que Milà ho fes per uns camins diferents dels de Díaz i Sicart, com intentarem explicar tot seguit. Aquesta impressió (a saber, que Milà derivava els seus punts de vista, de manera principal i potser exclusiva, dels de Pierron) és la que em va colpir el primer cop que vaig llegir aquest passatge. Resulta confirmada, per bé que amb alguns matisos, per una nota bibliogràfica que apareix en la pàgina 392 dels Principios de Literatura general y española del mateix Milà, que fa així58:

Como materia muy controvertida y de especial interés, nos parece oportuno decir algo de las diferentes opiniones relativas al origen de los poemas homéricos (nos valemos principalmente de algunos extractos de Wolf, O. Müller, un trabajo especial de Ch. H. Egger [sic, per Émile] «Critique chez les Grecs», A. Pierron «Littérature grecque»)…

Una mica més endavant, Milà es refereix altra volta al «ilustre helenista O. Müller» i, de passada, sense cap mena de precisió, i de manera clarament indirecta, a [Gottfried] Hermann (1772-1848) i [Gregor Wilhelm] Nitzsch (17901861). Pàgines enllà, amplia una mica les seves referències59:

… «Historia de la literatura griega y romana» de Alexis Pierron, en que hay muy poco que tildar, si bien forma parte de una biblioteca algo sospechosa.60 – «Breve exposición histórica de la literatura griega» por González Andrés, modelo de libro de texto. No es necesario citar, por-

58.Cito aquesta obra per la «Nueva edición» de 1877. Fou l’amic Jordi Malé (Universitat de Lleida) el que em va cridar l’atenció sobre aquest passatge, que jo no havia pas remarcat. Vaig lamentar una mica el temps esmerçat reconstruint les lectures homèriques de Milà, quan ell mateix, amb encomiable honestedat científica, ja les havia deixat consignades. Potser em pot servir d’excusa el fet que tota aquesta pàgina milaniana (1877: 392-393), a despit de constituir una de les millors presentacions de la Qüestió Homèrica en el Vuitcents espanyol, no aparegui ni tan sols mencionada en el tractament més actualitzat del tema, el de MARTÍNEZ GARCÍA 2005b: 247-266.

59. Ibidem, p. 395. Es tracta d’una anotació sobre «algunas obras de Historia literaria», en l’apartat corresponent a la «Literatura clásica».

60.Aquest llibre fou publicat conjuntament per les llibreries Antonio San Martín (Madrid) y El Plus Ultra (Barcelona), que tenien unes tendències ideològiques poc grates, suposo, per a la carcúndia inveterada de don Manuel. El fet que el traductor fos Marcial, o Marçal, Busquets (1832-1872), un comediògraf d’èxit, i addicte a la sàtira una mica gruixuda, tampoc devia complaure Milà especialment.

52Jaume Pòrtulas

que andan ya en mano de nuestros alumnos, las obras, muy instructivas, de don Jacinto Díaz. Recordaremos finalmente los Clásicos latinos y españoles de don José Luis Pons…

Aquesta pluralitat de fonts, tanmateix, resulta més aparent que no pas real. Deixem de banda les auctoritates estrangeres incontrovertiblement conegudes només d’una manera indirecta (Wolf, Hermann, Nitzsch); i també les obres espanyoles, totes elles de divulgació. Només resten, a banda de l’habitual Pierron, Émile Egger (1813-1885) i K. O. Müller. El primer fou un hel·lenista francés força prolífic. El seu Essai sur l’histoire de la critique chez les Grecs: Introduction à l’étude de la littérature grecque, publicat per primera volta el 1849, més que no pas discutir les polèmiques entre wolfians i antiwolfians (a les quals, emperò, no deixa d’al·ludir)61, analitza els punts de vista dels mateixos grecs antics sobre el seu Poeta. Conté bones pàgines sobre els antics rapsodes i l’Atenes pisistràtida. La seva escriptura elegant, un cert esteticisme de bona llei i, sobretot, l’extensa discussió de la Poètica d’Aristòtil podien complaure Milà i Fontanals; però no li servien gaire per a endinsarse en polèmiques complicades. Pel que fa a Karl Otfried Müller (1797-1840), aquell extraordinari arquetip del filòleg romàntic, la seva Història de la Literatura grega, traduïda per R. de Hinojosa (Madrid 1889, amb pròleg de A. A. Camús) degué constituir un relleu natural, suposo, per a la Literatura de Pierron, que M. Busquets havia traduït el 186162. Müller, tanmateix, representa una certa reacció de fatiga respecte a la temàtica wolfiana. No deixa de subratllar les cèlebres ‘contradiccions’ homèriques, i reprèn alguns temes de F. A. Wolf, com ara la inexistència de l’alfabet o la importància de les recitacions rapsòdiques a les Panatenees, en temps de Pisístrat (cfr. Müller 1865 [1889]: 123-126); però, en general, els seus arguments discorren per uns altres viaranys. Müller malda, en particular, per revaloritzar les tradicions llegendàries entorn d’Homer, tal com era esperable d’un dels primers grans especialistes en mitologia grega —i d’un estudiós, també, amarat dels ideals romàntics, tant en la seva obra científica com en la seva mateixa mort. Hom el podria considerar també com un precursor de les teories sobre un Homer oral. Però Milà i Fontanals no podia pas trobar en la seva Història de la Literatura grega gaires arguments a favor (o en contra) de les teories de F. A.

61.Cfr. EGGER 1887: 9-18. El llibre d’Egger sembla haver tingut una certa fortuna entre nosaltres. Hom en troba un exemplar de la primera edició (Auguste Durand, Paris 1849) a la biblioteca del Seminari diocesà; a la biblioteca de Lletres de la UB n’hi ha un exemplar de la tercera edició, pòstuma (1887), que es el que he fet servir.

62.L’edició original de l’obra de K.O. Müller fou important a l’hora de consolidar i donar una nova dimensió a la Història de la Literatura, enfront de la perspectiva normativista de les antiquades Preceptives, hereves del Setcents. Comissionada per la London Society for the Diffusion of Useful Knowledge, l’èxit d’aquesta Literatura fou paneuropeu. A banda de les edicions anglesa, alemanya i, força més tard, espanyola, n’hi hagué una traducció francesa (Auguste Durand, Paris 1865). El curador, K. Hillebrand, va avantposar-li un estudi preliminar (MÜLLER 1865: xxix-ccclxxx) particularment interessant i significatiu.

Homeristes a Barcelona53

Wolf; no els hi podia trobar, en qualsevol cas, de la mateixa manera com trobava, en l’obra d’Alexis Pierron, una polèmica abrandadament ‘antianalítica’.

Tot plegat ens força a tornar al rol fonamental d’Alexis Pierron com a torsimany de la Qüestió Homèrica entre nosaltres, també pel que fa al cas de Manuel Milà i Fontanals. Milà podia contrastar les opinions de Pierron, almenys fins a un cert punt, amb les d’altres autoritats (Vico, K. O. Müller, E. Egger) —deixant de banda els seus coneixements excepcionals, aquests sí que de primeríssima mà, a propòsit de les recerques sobre les diferents èpiques romàniques. A més a més, encara que, com a hel·lenista, no fos particularment competent, Milà devia consultar, si no vaig molt errat, una altra obra de Pierron, a banda del famós manual. D’aquest —tal com explica Jorba— en pouava la majoria de les informacions sobre literatura grega que li calien, per als cursos de literatura general63. Però també hi ha una gran edició de de la Ilíada per Alexis Pierron, en dos poderosos volums (Hachette, Paris 1869)64. És a aquesta obra, no pas al manual, que Milà i Fontanals fa referència, amb tota la seva descurança habitual a l’hora de citar (una descurança ben típica de l’època), en aquell passatge del De la poesía heroico-popular castellana que hem citat abans: «Véanse los extractos de los Prolegómenos y la aparente anterioridad de Villoison en el tomo II de A. Pierron»65. El manual té, certament, dos volums, però en el segon no hi ha res de tot això. En canvi, l’edició de la Ilíada contenia (ultra un text molt copiosament anotat, per bé que sense aparat crític) una sèrie d’apèndixs, precisament en el segon volum, amb una gran quantitat de subsidis que havien d’ésser molt útils per a entendre i explicar Homer en una Universitat perifèrica i sense una biblioteca al dia, com ho era evidentment la de Barcelona. Entre aquests apèndixs hi havia, per exemple, uns extrets dels Prolegomena de Villoison66; un excurs sobre l’activitat ecdòtica d’Aristarc, amb elucidació dels signes crítics emprats a la Biblioteca d’Alexandria; un resum-traducció dels Prolegomena de Wolf (1795); un précis de les opinions que mantingueren sobre la gènesi dels poemes homèrics K. O. Müller, George Grote, Émile Burnouf i d’altres67; i encara algunes coses més. A propòsit, concretament, dels Prolegomena de Wolf, A. Pierron precisa68:

«Les Prolégomènes de Wolf sont un livre célèbre, mais non pas un livre connu. Ce livre est dans peu de bibliothèques; presque tous ceux qui le citent copient des citations […] Nous avons cru faire chose utile en

63.Cfr. les referències al Manual d’A. Pierron a JORBA 1984: 270, 281, 371; 1989: 157, 229.

64.Per a una valoració molt interessant de l’edició iliàdica de Pierron, a càrrec d’un dels màxims homeristes actuals, cfr. NAGY 2004: 14-15, 42.

65.MILÀI FONTANALS 1959: 64 n. 1 (= 1874: 15). Vide supra, pp. 44, 46-7, (in. 49, 50), 48-9, etc.

66.Publicats el 1788. La selecció dels Prolegomena de Villoison ocupa les pp. 499-521 del volum, i van seguides d’una carta que C.G. Heyne, l’insigne homerista de Göttingen, mestre de Wolf, adreçà a Villoison el 1799.

67.De Müller, PIERRON (1869: 596-600) recopia les pàgines 92-99 i 123-126 de la Història de la Literatura grega, en la traducció francesa de M.K. Hillebrand.

68.PIERRON 1869: 543. Aquesta selecció dels Prolegomena wolfians ocupa l’Appendice IV de l’edició iliàdica de Pierron (pp. 543-578).

54Jaume Pòrtulas

donnant une analyse de ce livre […] et en transcrivant textuellement tous les passages remarquables…».

No cal subratllar fins a quin punt aquestes frases sobre les dificultats de consultar directament els Prolegomena, escrites a Paris, s’aplicaven a les condicions bibliogràfiques i de treball de la Universitat de Barcelona en el Vuitcents. L’exemplar més antic (car a la Biblioteca Universitària n’hi ha uns quants) de la Ilíada d’A. Pierron (1869) porta l’ex libris ovalat del doctor Josep Balari i Jovany (1844-1904)69. Com en tantes altres qüestions, fou probablement Balari qui començà realment a posar el rellotge a l’hora.Ell i Milà es conegueren bé; no sé si un hom pot deduir que s’intercanviaven lectures i informacions homèriques.Sigui com sigui, els diferents exemplars existents de l’edició de les obres de Pierron documenten bé el fet que, entre 1869 i les acaballes del segle —l’època prèvia a Lluís Segalà i Estalella, podríem dir— gairebé tot allò que els universitaris barcelonins (i les escasses persones que s’interessaven aleshores per aquestes qüestions) sabien sobre Homer i els seus poemes derivava bàsicament dels llibres d’Alexis (o don Alejo, com se solia dir llavors) Pierron. Enmig d’aquestes severes precarietats, don Manuel Milà i Fontanals sabé fer-se, a propòsit d’una qüestió important, un parer prou articulat i ric, mentre que els altres tendien a limitar-se a un saber consuetudinari, de segona mà i cada volta més adotzenat. Però ja sembla hora, certament, de posar punt final a aquestes observacions, que han seguit un camí sens dubte massa giragonsant, i que, almenys a mi, em deixen un gust agredolç. Ens proposàvem, al començar, de resseguir alguns moments històrics clau (o, com a mínim, molt significatius) del conreu de la Filologia clàssica, concretament dels estudis homèrics, a casa nostra. El quadre que s’ha anat dibuixant davant els nostres ulls colpeix pels seus intensos i virolats contrastos —potser també per una mena de subterrània continuïtat. Les virtualitats (encara potents, però ja amenaçades) del Cinc-cents, quan Pere Joan Nunyes s’arriscava a intervenir en el mercat europeu de les edicions humanístiques amb propostes tan vàlides com una Vita aristotèlica, l’Ègloga d’un gramàtic d’època imperial, o les anotacions a la Crestomatia de Procle; la plàcida rutina, una mica ensopida, d’una comparació acadèmica entre Homer i Virgili, esdevinguts figures de repertori; l’esforç obstinat de Bergnes de las Casas, Milà, Balari, enmig d’una Universitat caòtica, per escoltar les veus de la nova Filologia que es feia a fora, i reconquerir un Homer a l’alçada dels temps nous —¿no dibuixa, tot plegat, una paràbola dotada de coherència i de sentit? Fa de mal dir. Seria bonic pensar que en el rerefons de tot plegat hi traspua el desig i l’enyor de la gran cultura europea, concebuda com una Pàtria humanista.

69. Ex libris Josephi Balari et Jovany, huius Academiae magistri. Aemilia soror munifice donavit. A la Biblioteca, en efecte, hi ha diversos exemplars, a voltes desparionats, de les edicions homèriques de Pierron. Es tracta de reedicions posteriors (1883, 1884, 1887, 1888), més o menys corregides i ampliades.

Homeristes a Barcelona55

REFERÈNCIESBIBLIOGRÀFIQUES

ALCINA, J. F. 1998. «Los inicios del ramismo en España», in J. PÉREZ DURÀ; J. M.

ESTELLÉS (eds.), Los humanistas valencianos y sus relaciones con Europa: de Vives a Mayans. Ajuntament de València: 117-136.

ALCINA, J. F. 2002. «La dispersión de los libros y monetario de Antonio Agustín (1586-1594)», in J. M. MESTRE MAESTRE et al. (eds.), Humanismo y Pervivencia del Mundo Clásico. Homenaje al profesor Antonio Fontán. Alcañiz; Madrid: Instituto de Estudios Humanísticos: 331-358.

BARBEITO DÍEZ, P. 1998. «Pedro Juan Núñez, editor de Frínico», in L. GIL et al. (eds.) Corolla Complutensis in memoriam Josephi S. Lasso de la Vega contexta. Madrid: Editorial Complutense: 665-662.

BARBEITO DÍEZ, P. 2000. Pedro Juan Núñez, Humanista valenciano, València: Generalitat Valenciana.

BASSOLSDE CLIMENT, M. 1953. «La Real Academia de Buenas Letras de Barcelona y los estudios clásicos», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona XXV: 455-464.

BATLLORI, M. 1997. «La Universitat de Cervera (1717-1842)», in Obra Completa IX. La Il·lustració. València: Tres i Quatre: 167-209.

BAYÓN, E. 1934. Un humanista catalán: Jacinto Díaz y Sicart, Pbro. Discurso leído en la solemne apertura del curso académico 1934-1935 en el Seminario Conciliar de Barcelona. Barcelona: Seminari Conciliar.

BERGNESDELAS CASAS, A. 1851. [Recuerdos de Grecia como cuna de la cultura]. Discurso Inaugural leído en la solemne apertura del Curso Académico de 1851-1852. Barcelona: Imprenta de Tomás Gorchs [Reimpr. facsímil, Universitat de Barcelona, «Discursos Inaugurals» II, 2001].

BERLIN, I. 2000. Vico y Herder. Dos estudios en la historia de las ideas. Edición de H. Hardy. Traducción de C. González del Tejo. Madrid: Cátedra [Original anglès publicat el 1960].

CAMPABADALI BERTRAN, M. 2006. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle XVIII. L’interès per la història, la llengua i la literatura catalanes. Barcelona: RABLB; Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

CAMPABADALI BERTRAN, M. 2008. «D’èpica catalana setcentista», in E. MIRALLES; J. MALÉ (eds.), Formes modernes de l’èpica (Del segle XVI al segle XX). Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2008: 39-74.

CAMÓS CABECERÁN, A. 1998. «Antoni Bergnes de las Casas, difusor de la cultura científica y del transformismo lamarckista», Llull: Revista de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas XLII: 633-653.

CANFORA, L. 2001. Il Fozio ritrovato: Juan de Mariana e André Schott. Bari: Dedalo Libri.

CANFORA, L. 2002. Convertire Casaubon. Milà: Adelphi.

CHECA BELTRÁN, J. 2004. Pensamiento literario del siglo XVIII español. Antologia comentada. Madrid: CSIC.

CLOSAI FARRÉS, J. 1980. «Aportació al coneixement de l’estat dels estudis clàssics al tombant del segle XVIII: l’obra de C. Valls i Geli», Faventia II 1: 113-127.

56Jaume Pòrtulas

CLUA SERENA, J. A. 1995. El Humanismo en Cataluña en el siglo XIX: A. Bergnes de las Casas (1801-1879). Madrid: Ediciones Clásicas.

DÍAZ, J. 1865. Historia de la Literatura griega. Barcelona: Imprenta del Diario de Barcelona.

DURAN, E.; SOLERVICENS, J. (eds.) 1996. Renaixement a la carta. Universitat de Barcelona; Eumo Editorial.

DÜRING, I. 1987. Aristotle in the Ancient Biographical Tradition. Nova York: Garland [Repr. facsímil de la primera edició, Göteborg: Acta Universitatis Gothoburgensis LXIII, 1957].

DÜRING, I. 1990. Aristóteles. México: UNAM [1a ed. alemanya, Heidelberg: Karl Winter, 1966].

EGGER, E. 1887. Essai sur l’histoire de la critique chez les Grecs: Introduction à l’étude de la littérature grecque. Paris: Pedonne-Lauriel.

ESCOBAR CHICO, A. 2002. «Nuevos datos acerca de los comentarios de Pedro Juan Núñez a la Poética aristotélica», in J. M. MESTRE MAESTRE et al. (eds.), Humanismo y Pervivencia del Mundo Clásico. Homenaje al profesor Antonio Fontán. Alcañiz; Madrid: Instituto de Estudios Humanísticos: 779-788.

FERNÁNDEZ LUZÓN, A. 2005. La Universidad de Barcelona en el Siglo XVI. Barcelona: Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona.

FINSLER, G. 1912. Homer in der Neuzeit von Dante bis Goethe. Italien, Frankreich, England, Deutschland. Leipzig: B. G. Teubner.

FUSTER, J. 1994. «Heretgies, revoltes i sermons», in Obres Completes VII. Llengua, literatura, història II. Barcelona: Edicions 62: 7-229.

GARCÍA JURADO, F. 2002. Alfredo Adolfo Camús (1797-1889). Madrid: Ediciones Clásicas.

GARCÍA JURADO, F. (ed.) 2005. La historia de la literatura greco-latina en el siglo XIX español: Espacio social y literario Analecta Malacitana. Anejos LI. Universidad de Málaga.

GARCÍA MARTÍNEZ, S. 1986a. «Sobre la introducción del helenismo en la Universidad de Valencia durante la primera mitad del Quinientos», Actes du Ier Colloque sur le Pays Valencien à l’époque moderne. Pau: 363-397.

GARCÍA MARTÍNEZ, S. 1986b. «Pedro Juan Núñez y la enseñanza del griego en la Universidad de Valencia», Contrastes II: 39-55.

GIL FERNÁNDEZ, L. 1997. Panorama social del humanismo español (15001800). Segunda edición. Madrid: Tecnos [1a edició, 1981].

GIL FERNÁNDEZ, L. 2003a. Formas y tendencias del humanismo valenciano quinientista. Alcañiz; Madrid: Palmyrenus. Instituto de Estudios Humanísticos.

GIL FERNÁNDEZ, L. 2003b. «Luces y sombras del Humanismo español del siglo XVI», in C. CODOÑER et al. (eds.), El Brocense y las humanidades en el siglo XVI. Ediciones Universidad de Salamanca: 9-29.

GIRONELLAY AIGUALS, A. DE (trad.) 1851. La Odisea de Homero. Barcelona: Imprenta y Librería Politécnica de Tomas Gorchs.

GONZÁLEZ DELGADO, R. 2005. «Nacionalismo y regionalismo en la considera-

Homeristes a Barcelona57

ción de la literatura grecolatina durante el siglo XIX», inGARCÍA JURADO 2005: 361-383.

GROTE, G. 1888. A History of Greece from the Earliest Period to the Close of Generation Contemporary with Alexander the Great. A New Edition in Ten Vols. Londres [Reimpressió, Nova York: AMS Press, 1971. 1a edició, 1846-1856].

HERNANDO, C. 1975. Helenismo e Ilustración. El griego en el siglo XVIII español. Madrid: Fundación Universitaria Española.

HUALDE PASCUAL, P. 1997. «Documentos para la historia de la Filología griega en la España del siglo XIX: la censura de gramáticas y traducciones del griego y la Real Academia Greco-Latina (1830-1833)», Epos XIII: 397416.

HUALDE PASCUAL, P. 2005. «Panorama de los manuales de literatura griega (1849-1868)», in GARCÍA JURADO 2005: 109-134.

HUALDE PASCUAL, P. 2006. «Bergnes de las Casas, crítico literario: entre el helenismo y el romanticismo», in M. CANTOS CASENAVE (ed.), Redes y espacios de opinión pública. De la Ilustración al Romanticismo. Cádiz, América y Europa ante la Modernidad. Universidad de Cádiz: 237-248.

HUALDE PASCUAL, P.; GARCÍA JURADO 2005. «El nacimiento de una asignatura. Legislación, manuales y programas de curso», in GARCÍA JURADO 2005: 67-83.

INCLAN, L. 1990-1991. «Cir Valls i Geli, un llatinista gironí del segle XVIII», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins XXXI: 199-204.

JORBA, M. 1984. Manuel Milà i Fontanals en la seva època. Barcelona: Curial.

JORBA, M. 1989. L’obra crítica i erudita de Manuel Milà i Fontanals. Barcelona: Curial; Abadia de Montserrat.

LAFAYE, J. 2005. Por amor al griego. La nación europea, señorío humanista (siglos XIV-XVII). México: Fondo de Cultura Económica.

LECOQ, A.-M. (ed.) 2001. La Querelle des Anciens et des Modernes. XVIIe-XVIIIe siècles. Precedé d’un essai de M. Fumaroli; suivi d’un post-face de J.-R. Armogathe. Paris: Gallimard.

LÓPEZ RUEDA, J. 1973. Helenistas españoles del siglo XVI. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

MALÉ, J.; CABRÉ, R.; JUFRESA, M. (eds.) 2004. Del Romanticisme al Noucentisme. Els grans mestres de la Filologia catalana i la Filologia clàssica a la Universitat de Barcelona. Universitat de Barcelona; Aula Carles Riba.

MALI, J. 1992. The Rehabilitation of Myth. Vico’s New Science. Cambridge University Press.

MARTÍNEZ GARCÍA, O. 2005a. «La épica griega: Traducciones de Homero», in GARCÍA JURADO 2005: 161-180.

MARTÍNEZ GARCÍA, O. 2005b. «La cuestión homérica en el siglo XIX español», in GARCÍA JURADO 2005: 247-266.

MILÁY FONTANALS, M. 1877. Principios de literatura general y española. Nueva edición. Barcelona: Imprenta Barcelonesa.

MILÁY FONTANALS, M. 1959. De la poesía heroico-popular castellana. Edición

58Jaume Pòrtulas

preparada por M. de Riquer; J. Molas. Barcelona: CSIC [Edició original, Barcelona: C. Verdaguer & Compañía, 1874].

MIRANDA CANCELA, E. 2003. La tradición helénica en Cuba. La Habana: Editorial Arte & Literatura.

MÜLLER, K. O. 1865. Histoire de la Littérature grecque jusqu’à Alexandre le Grand. Traduite, annotée et précedée d’une «Étude sur Otfried Müller et sur l’École historique de la Philologie allemande» par K. Hillebrand. Paris: Auguste Durand.

MÜLLER, K. O. 1889. Historia de la literatura griega hasta la época de Alejandro. Anotada y continuada por Emilio HEITZ. Traducida de la cuarta edición alemana por Ricardo de Hinojosa con un prólogo de Alfredo Adolfo Camus. Madrid: Ricardo Fé.

MURRAY, G. 1899. Historia de la literatura clásica griega. Traducida por E. Soms y Castelín. Madrid: La España Moderna.

MURRAY, G.; BOWRA, C. M. et al. (eds.) 1930. The Oxford Book of Greek Verse Oxford: Clarendon Press.

MUT TERRÉS-COMALÓ, C. 2001. «Antoni Bergnes de las Casas», L’Eco de Sitges, 26 de maig: 16.

NAGY, G. 2004. Homer’s Text and Language. Urbana; Chicago: University of Illinois Press.

NUNYES, P. J. 1594. Vita Aristotelis ex veteri translatione. Cum eiusdem P. I. Nunnesij notis. Barcinone. Ex Typographia Sebastiani a Cormellas.

NUNYES, P. J. (ed.) 1601. PHRYNICI epitomae dictionum atticarum libri iii sive Ecloga. A Petr. Io. Nunnesio Valentino integritati restituta, Latine conversa. Eiusdemq; & Davidis Hoeschelij Aug. Notis, in quis & aliorum auctorum loca partim emendantur, partim illustrantur, aucta. Augustae Vindelicorum [= Augsburg], typis Michaëlis Mangeri.

OLIVES CANALS, S. 1947. Bergnes de las Casas, Helenista y editor. Barcelona: Escuela de Filología del CSIC.

PALOMEQUE TORRES, A. 1974. Los Estudios universitarios en Cataluña bajo la reacción absolutista y el triunfo liberal. Edicions de la Universitat de Barcelona.

PALOMEQUE TORRES, A. 1979. La Universidad de Barcelona desde el Plan Pidal a la Ley Moyano. Edicions de la Universitat de Barcelona.

PESET, M.; PESET, J. L. 1974. La Universidad española (siglos XVIII y XIX). Despotismo Ilustrado y Revolución liberal. Madrid: Taurus.

PIERCE, F. 1968. La poesía épica española del Siglo de Oro. Trad. espanyola J. C. C. de Bethencourt. Madrid: Gredos.

PIERRON, A. 1857. Histoire de la littérature grecque. Deuxième edition, revue, corrigée et augmentée. Paris: Hachette.

PIERRON, A. 1861. Historia de la literatura griega. Traducida de la segunda edición, revisada, corregida y aumentada por M. Busquets. Madrid; Barcelona: Antonio San Martín; El Plus Ultra.

PIERRON, A. (ed.) 1869. L’Iliade d’Homère. Texte grec revu et corrigé d’après la recension d’Aristarque, précédé d’une Introduction et suivi des Pro-

Homeristes a Barcelona59

légomènes de Villoison, des Prolégomènes et des Préfaces de Wolf, etc. Paris: Hachette.

PÒRTULAS, J. 2004. «Antoni Bergnes de las Casas, hel·lenista il·lustrat i liberal», in MALÉ; CABRÉ; JUFRESA 2004: 11-25.

REINHARDT, K. 1960. Tradition und Geist. Göttingen: Vandenhoeck und Rupprecht.

REINHARDT, K. 1997. «The Judgement of Paris», in G.M. WRIGHT; P.V. JONES (eds.), Homer: German Scholarship in Translation. Oxford: Clarendon Press, 1997: 170-191 [1a ed. alemanya en volum a REINHARDT 1960: 1636].

RIQUER, M. DE 1985. «Milà i Fontanals, romanista», in Celebració del centenari de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884). Acte inaugural del curs 1985-1986. Universitat de Barcelona.

SANDYS J. E. 1920. A History of Classical Scholarship. Cambridge University Press [Reproducció fototípica, Mansfield Centre, CT: Martino Publishing, 2003].

SCHOTT, A. (ed.) 1590. ΡΕΣΤ ΜΑΘΙΑΣ ΓΡΑΜΜΑΤΙΚΗΣ

ΓΑΙ (…) Ab A. Schotto nunc primum edita et latinitate donata; additis eiusdem & Petri Ioannis Nunnesii Valentini Scholiis. Francfort, apud hæredes A. Wechel.

SCHOTT, A. (ed.) 1615. ΕΚ ΤΗΣ ΠΡ ΚΛ Υ And. Schotii S. I. Observationum Humanarum libri v. PROCLI Chrestomatia Poetica. Interprete & Scholiaste Andrea Schotto Antuerp. Accessere et Notae Pet. Ioa. Nunnesii Valentini (…) Hanoviae [= Hanau], Typis Wechelianis, apud hæredes Johannis Aubrii.

SEGALÀI ESTALELLA, L. 1916. El Renacimiento Helénico en Cataluña. Discurso Inaugural leído en la solemne apertura del Curso Académico de 1916 a 1917. Barcelona: Tipografía La Académica [Reimpr. facsímil, Universitat de Barcelona, «Discursos Inaugurals» XVIII, 2001].

SEGALÀI ESTALELLA, L. 1927. Obras Completas de Homero. Versión directa y literal del griego. Barcelona: Montaner y Simón.

SEVERYNS, A. 1938. Recherches sur la Chrestomathie de Proclos I-II. Le Codex 239 de Photius. Liège: Faculté de Philosophie et Lettres; Droz.

SEVERYNS, A. 1953. Recherches sur la Chrestomathie de Proclos III-IV. La vita Homeri et les sommaires du cycle. Liège: Faculté de Philosophie et Lettres; Les Belles Lettres.

SOLDEVILA, F. 1938. Barcelona sense Universitat i la Restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837). Contribució al Centenari. Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia.

SOLSONA CLIMENT, F.; BOLEDA ISARRE, P. 1978. El Archivo de la Universidad de Cervera. El fondo Bibliográfico greco-latino de la Universidad de Cervera. Cervera: Instituto de Estudios Ilerdenses; Cátedra ‘Samuel Gili i Gaya’.

DELA TORREYDEL CERRO, A. 1971. Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona. I. Preliminares (1289-1451). Introducción, notas y comentarios por J. Rubió i Balaguer. Universidad de Barcelona.

60Jaume Pòrtulas

TREVELYAN. H. 1941. Goethe and the Greeks. Cambridge University Press [Cito per la reimpressió de 1981, amb «Foreword» de H. Lloyd-Jones)].

WILLCOCK, M. M. (ed.) 1978-1984. The Iliad of Homer (2 vols.). Londres: Macmillan.

WOLF, Fr. A. 1884 [1795]. Prolegomena ad Homerum sive de Operum Homericorum prisca et genuina forma variisque mutationibus et probabili ratione emendandi. Curavit R. Peppmüller. Adiectae sunt Epistolae Wolfii ad Heynium scriptae. Halle: Libraria Orphanotrophaei [Reproducció fototípica, Hildesheim-Nova York: G. Olms Verlag, 1963].

WOLF, Fr. A. 1985. Prolegomena to Homer. Translated with Introduction and Notes by A. GRAFTON; G. W. MOST; J.E.G. ZETZEL. Princeton University Press.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 61-80

DOI: 10.2436/20.2501.01.12

Els estudis clàssics a les Illes en el segle XIX

Maria del Carme Bosch

1. Preliminars

Són nombrosos els treballs dedicats a sistematitzar la història educativa de les Illes, però n’és capdavanter el volum de Jaume Pomar i Fuster titulat Ensayo histórico sobre el desarrollo de la Instrucción pública en Mallorca, publicat l’any 1904 i traduït al català l’any 1990. Aquest estudi és indispensable per conèixer les passes de la Universitat Lul·liana1 en el segle XIX, afectada per la mateixa decadència que tenen les altres del país, sofrint la rivalitat dels col·legis conventuals, especialment dels jesuïtes; tancada a principis de segle, segurament l’any 1805; rehabilitada el 1811; tornada a tancar del 1814 al 1816; convertida en Seminari Conciliar el 18292, incorporat a la Universitat de Cervera3; clausurada el 1830, amb una revifalla l’any 1840 —Universitat Provisional— i suprimida del tot l’any 1841, al mateix temps que la Universitat de Cervera. La segona part d’aquest important assaig es refereix a l’Institut Balear, més o manco degut a l’estada a l’illa (1802-1808) de l’il·lustre presoner Gaspar Melchor de Jovellanos, partidari que a Mallorca no li convenia una Universitat, sinó una institució on s’ensenyàs «filosofia pràctica». Així doncs, l’1 d’octubre de 1835, any de l’exclaustració general i de la ruïna d’algunes escoles conventuals —especialment la dels jesuïtes— es reuneix la

1.A l’estudi de Pomar cal afegir l’específic de LLADÓI FERRAGUT 1973.

2.No hi ha dubte que la Universitat rep les sacsejades de la política del moment. A l’Arxiu de la Universitat dins Papeles y cuadernos sueltos referentes al funcionamiento interno (1770-1835), Lligall, 1, n. 25 hi ha un decret de 21 de juliol de 1824 pel qual Ferran VII exigeix la depuració de tots els catedràtics i altres individus de les Universitats i establiments literaris del regne; inclou més endavant —el 10 de desembre de l’any següent— els preceptors de llatinitat «porque ellos preparan el corazón de la juventud para recibir las doctrinas que han de influir después muy poderosamente en la felicidad o desgracia de la Nación».

3.No ens referirem en el present treball a aquest ensenyament, dedicat, com és de raó, a la formació del clergat.

Junta d’Estudis de la qual formen part, entre altres, Joan Muntaner i Garcia i Joan Despuig i Safortesa, membres de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País i llatinistes de prestigi. L’Institut Balear inicia la seva marxa el gener següent, amb la inclusió de matèries com el llatí i el grec, vestigi de la vella cultura tradicional i de privilegi4. Funciona fins al curs 1838-1840, any de la restauració de la Universitat, que assumeix els seus ensenyaments, i es restableix definitivament l’any 18425. Tant Jaume Pomar, esdevingut un clàssic de la història de la pedagogia illenca, com els escriptors que han continuat per aquest mateix camí6, a penes al·ludeixen els estudis grecs i llatins, de manera que només els podem resseguir mitjançant l’ús d’altres fonts, pobres en alguns casos, prou satisfactòries en altres, però, en conjunt, bastant aclaridores de la situació, especialment interessant pel que fa referència a la primera meitat del segle.

2. Alguns exemples de l’ensenyament dels clàssics

Ja en el llindar del segle XIX (1796), arran del litigi de l’anomenada Universitat Lul·liana o Literària amb la Universitat de Cervera, ja que aquesta pretenia negar validesa als graus concedits als catalans per la Universitat mallorquina, és comissionat a Madrid el jove catedràtic Joan Muntaner i Garcia7, per tal de defensar els drets de l’esmentada Universitat. El Tribunal Suprem demana quins autors s’ensenyen a les escoles de Retòrica, Sintaxi i d’Art i de Rudi62Maria del Carme Bosch

4.Se’n fa càrrec de la càtedra de Llengua llatina i grega Miquel Torrens i Homar, exclaustrat d’Observants, que l’obté per oposició. El 31 de juliol de 1859 fou nomenat catedràtic en propietat. Era el més antic de l’Institut. Per un programa de l’assignatura referent al curs 1861-1862 sabem que utilitzava la Gramática griega compendiada para el uso de los alumnos de segunda enseñanza de Víctor Ciriaco Cruz i el Manual práctico de la lengua griega de Raimundo González Andrés.

5.Al Claustre de l’Institut s’afegeix ara Mateu Batlle i Goitia com a catedràtic de llatí i castellà. Havia regentat durant vint anys una escola de llatinitat a Reus. El seu programa de l’assignatura, referit al curs 1847-1848, seguint les directrius de la cort, és molt detallat. Exigeix de text la Gramática latina del P. Fr. José Carrillo i la Colección deautores latinos para uso de los PP. Esculapios. Es fa bastant d’incidència en l’ús de la memòria en cada lliçó. L’anàlisi i traducció fa referència a Fedre, Nepos, les cartes de Ciceró i Cèsar. Dos anys després de la seva mort, l’any 1860 assumeix la càtedra per oposició León Carnicer Rochel (1825-1915) el qual, l’any 1869, fou així mateix catedràtic de Retòrica i Poètica. Es va jubilar l’any 1900, i es féu càrrec de la càtedra José Sánchez Doblas. Va compartir l’ensenyament durant un grapat d’anys amb Domingo Alsina i Duran, franciscà exclaustrat, mort el 1890, el qual, el mateix 1862, havia guanyat una càtedra de llatí i castellà per oposició. A la seva mort, l’any 1890, el va suplir Josep Riu i Foraster fins al 1893.

6.Vegeu, per exemple, SUREDA GARCIA 1998. Cfr. COLOM CAÑELLAS 1991.

7.Joan Muntaner (1766-1847) canonge i humanista. Es doctorà en ambdós drets per la Universitat Literària de Mallorca on guanyà una càtedra de dret canònic (1788). Completà els estudis a l’Acadèmia Jurídica de la Puríssima Concepció de Madrid i ocupà el càrrec d’advocat dels Reials Consells en el Suprem de Castella. Exercí l’ofici de bisbe en quatre ocasions. Era membre de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País —SEMAP—, de l’Acadèmia Mèdico-Pràctica Balear, de la Reial Acadèmia de la Història, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de la Reial Acadèmia Greco-llatina.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 63

ments i Primeres Lletres. Contesta el catedràtic de Gramàtica Miquel Montserrat:

«Enseño la gramática per el arte que compuso André Semperio y para la explicación me valgo de los libros de don Gregorio Mayans 8, de las Escuelas Pias 9, de las notas que se hallan en el maestro Torrella 10, de la Explicación castellana de la Sintaxis de Bravo 11 del licenciado Ignacio Claver i de otros autores; cuando hay muchachos adelantados que convenga den la prosodia, usamos la del Padre Álvarez» 12

Cal destacar que la Gramàtica de l’alcoià Andreu Sempere no tenia rival a Mallorca, es feia aprendre de memòria a l’Aula de Primeres lletres i llatinitat de la Universitat Literària des de 1570 sense interrupció i se’n feren nombroses edicions, una quarantena des de 1611 a 1849, concretament unes devuit en el segle XIX13.Per un altre comunicat del catedràtic de Retòrica sabem:

«Respeto de no ser muy crecido el número de los concurrentes, el Catedrático de Retórica acostumbra enseñar también las Humanidades y Poética, dando a traducir no sólo las Oraciones Selectas de Cicerón y Obras de Virgilio, mas aun la Colección de Autores de pura latinidad, publicada por D. Pablo Lozano»14.

8.Es refereix a la Gramática de la lengua latina en cinc volums (1770), que amb la reforma de Carles III, el 1771, es va manar que s’ensenyàs a les set universitats de la Corona d’Aragó, es a dir, Cervera, Osca, Saragossa, Mallorca, València, Gandia i Oriola. Tot i això, l’any 1818 la impremta mallorquina de Guasp va fer l’edició del Elii Antonii Nebrisensis. De institutione gramaticae libri duo, denuo incommodiorem rationem redacti, ad usum scholarum (El subrallat és nostre).

9.Es tracta dels textos dels Escolapis, orde dedicat a l’ensenyança des del segle XVII.

10.Probablement es tracta de la Breuis ac compendiaria Syntaxis partium orationis institutio ex variis auctoribus collecta (1564) del perpinyanès Joan Torrella, cambrer o ajudant de Sempere, emprada així mateix a la Universitat de Cervera, on se’n feren nombroses edicions, amb modificacions. GÓMEZ FONT 1997: CXLIX-CL, no dubta que aquest manual està extret del segon llibre de la Gramàtica de Sempere, però està desproveït de les observacions marginals i anotacions de l’alcoià.

11.El jesuïta segovià Bartolomé Bravo (1550-1607) és autor de nombroses obres en llatí. Podría referir-se al Liber de octo partium orationis constructione (1600). A Palma s’havia fet una edició del Thesaurus verborum ac phrasium ad orationem latine efficiendam et locupletandam Auctore Bartolemaeo Bravo, Presbytero Societatis Iesu. Accessit Philippi Mey de Orthographia libellus, vulgari sermone scriptus,ad usum tironum... (1607).

12.Arxiu de la Universitat Literària. Correspondencia. Es refereix a De institutione Grammaticae del jesuita portuguès Manuel Álvarez (1526-1582), de la qual es feren nombroses edicions i traduccions. A Mallorca, per exemple, trobam la Prosodia del P. Emmanuel Alvarez, de la Compañía de Jesús, ilustrada y aumentada con explicaciones literales y observaciones curiosas de los más clásicos autores (1813 i 1831).

13.X. Gómez Font dóna una descripció detallada de totes aquestes edicions, de les quals de vegades se’n feien dues alhora a impremtes distintes en el mateix any. Vegeu GÓMEZ FONT 1997:CXVIII-CXXVII.

14.Pablo Lozano y Casela fou autor d’una Colección de las partes más selectas de los mejores autores de pura latinidad con notas castellanas (1777). El comunicat no duu data, però

64Maria del Carme Bosch

És de suposar que els títols i autors citats eren els mateixos a les primeries de segle. L’al·lusió a la llengua castellana és manifesta15, però la veritat és que la llengua llatina domina dins les aules universitàries. Ho critica Jovellanos a la Memoria sobre la educación pública, dirigida a la SEMAP:

«La Universidad da toda su enseñanza en latín y por autores latinos y en esta lengua se esplica, se diserta, se arguye, se conferencia, y en suma, se habla en ella ... porque la lengua latina, por razones que se esconden a mi pobre razón, se ha levantado a la dignidad de único y legal idioma de nuestras escuelas, y lo que es más, se conserva en ellas a despecho de la experiencia y el desengaño...»16

Qüestiona l’ensenyament expressat i el condemna, veient en aquesta preferència un dels obstacles que més s’oposen a l’educació general. No és partidari, emperò, d’abandonar l’ensenyança del grec i del llatí: «¡No quiera Dios que yo asienta a esta blasfemia literaria!», sols pensa que s’ha d’exigir a alguns —estudiants de Teologia, Cànons i potser Jurisprudència i Medicina— però que ha de ser voluntària per als altres, tot insistint que aquests estudis sobren dins l’educació general, si bé es poden admetre per als qui la vulguin més complida i perfecta. Pel que fa a la Retòrica i Poètica admet que han d’estudiar llatí els que volen anar a l’Església, al fòrum, als estudis d’erudició antiga i moderna i els que vulguin una educació total17.

Entre els plans d’estudis de la Universitat de Salamanca primer18 i de Calomarde a partir del 1826, la Universitat Literària es precipita a la ruïna. No hi ha dubte que s’imposen les noves idees, disposades a acabar amb el clergat que dominava els estudis, amb tot el que representava l’Antic Règim, amb el llatí, en suma19. En tenim una prova.

correspon al lligall 4. Correspondencia 1702-1834 de la Universitat Literària. Hem normalitzat l’ortografia del document.

15.Àdhuc a partir de 1789, hi ha una traducció del Sempere, feta per Fr. Antoni Balaguer, mestre de gramàtica al Convent de Sant Francesc. Se’n feren nombroses edicions fins al 1849. Així mateix hi ha les versions castellanes del doctor Antoni Palou, professor de llatí del col·legi de Monti-Sion.

16.Vegeu JOVELLANOS 1845-1846: II.576. Anys més tard, el 18 d’octubre de 1828, encara Fra Joan de la Creu Armengual fa l’oració inaugural de la Universitat en llengua llatina.

17. Ibid. pp. 576-619.

18.Un exemple de la preocupació constant de la SEMAP per l’ensenyament, el tenim en l’ofici presentat al rector i claustre de la Universitat, datat el 23 de març de 1816 i firmat pel comte d’Ayamans, el marquès del Reguer i Nicolau Dameto, tot comentant la petició de trenta càtedres i moltes més coses que altres han proposat. Ells opinen que, atenent a la situació local i peculiar d’aquest país, no en manquen tantes i que —pel que fa al nostre treball—, a la nostra Universitat convenen una càtedra de Sintaxi llatina i una de Retòrica i Poesia, amb dues hores de classe al matí i dues a la tarda. I afegeixen: «Debe desterrarse todo cuaderno escrito de mano y pedir al govierno que señale sus obras impresas que han de leerse y el que no pueda tener su ejemplar que no estudie». Arxiu de la Universitat. Papeles y cuadernos..., cit. [n. 2].

19.Ho diu Marian Aguiló Fuster (1825-1897), el patriarca de la Renaixença, en una poesia

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX

El 27 de març de 1832 Joan Despuig i Safortesa, comte de Montenegro i de Montoro, nebot del cardenal Despuig, rep un informe de la Real Academia Greco-Latina segons el qual es crea a Mallorca una de les primeres delegacions provincials denominada «Subdelegación de las Islas Baleares» a fi d’exercir la seva vigilància sobre les Illes20. Nomena Despuig president, i membres els eclesiàstics Joan Muntaner, Simó Bordoy, Josep Lluís Alcover i l’advocat Nicolau Ripoll. La principal comesa encarregada és notificar l’estat de les llengües llatina i grega a les illes, a més de demanar on s’ensenyen i el grau d’afecció que hom té per aquests estudis. Mesos després, el 10 de juliol, el president envia una circular als rectors parroquials, superiors dels convents i rector del Seminari per tal de determinar l’estat sol·licitat del llatí. Les respostes pertanyen a Palma i a trenta-tres pobles de Mallorca, dels quals quinze manifesten no tenir cap escola ni cap mestre ni cap alumne. De Menorca arriba l’informe de Maó, Ciutadella i Alaior i de sis pobles més que notifiquen no tenir res en absolut. Eivissa no respon. El resultat és francament negatiu i conseqüència del programa educatiu del reformisme il·lustrat, el qual, com hem dit, sense rompre encara la concepció estamental de la societat, posa esment en el caràcter pràctic dels ensenyaments. Amb aquesta finalitat, impulsa la creació d’escoles de primeres lletres, tot qüestionant la funció de les de gramàtica i llatinitat21. De l’informe esmentat es dedueix que no hi ha estudis de grec i que els alumnes de llatí a Mallorca són 917 més o manco; que a Menorca hi ha nou càtedres, sense especificar el nombre d’estudiants. Els docents no són qualificats, exceptuant-ne uns pocs, quasi sempre eclesiàstics, i estan mal o gens retribuïts. Això no obstant, els inquirits, si bé lamenten la precarietat dels estudis clàs-

prou eloqüent: «D’infant la llengua del Laci, / ab l’antich Gasiphilaci / m’ensenyava un reverent; / i abans que tastàs Horaci, / m’esbucaren el convent. // La gramàtica llatina / s’esfondrà en tanta ruïna, / i entrí a la universitat / al sò d’himnes a Cristina / i Visca la llibertat!». Vegeu CURSACH TRUYOL s/d: 141.

20.Vegeu BOSCH 2004: 169-178.

21.Bartomeu Ferrà a Mallorca Dominical, n. 148 de novembre de 1899, explica en llenguatge col·loquial el funcionament d’aquestes escoles i el canvi experimentat: «En cuant a método d’ensenyansa me deya es meu padrí, era molt sencill: una cana de llendera d’encellà solia devertirmos en pich que no feyem bonda o no davam sa llisó sens errades. Me record d’un dia que un grandolás deyenench, més mal forjat qu’un bony d’olivera, y bàmbol per més senyes, se renegà devant es Semperi; y es mestre, que era un ermità d’Ervissa, va treura un cabrestell a contes d’assatjarley; però s’estudiant heu donà a ses cames rost avall y nom veren pus la pols». L’autor continua contant com estudiava després la Gramàtica llatina a Cura amb mètodes iguals als del Puig de Santa Magdalena d’Inca o de Monti-Sion de Porreres: «y en passà a Ciutat per estudià ab sos frares ja sabiam més llatí qu’un coramé de llogaret». I acaba: «Això és sa mostra de lo que eran els estudiants y els estudis de comensament del siglo qu’acabam. A les hores els Autors de texto passavan de pares a fiys, y els llatinistes i theòlegs sortien de primera. Poch a poch s’introduhiren y extengueren les idees y llibres que cuydavan escampar els sectaris de la Revolució francesa; y [...] els clasichs espanyols, llatins i gregs que havien omplit ses llibreries y els cervells dels nostros avis foren sustituits per les enciclopèdies, per les novel·les romàntiques y per la filosofia heterodoxa». Vegeu LLADÓI FERRAGUT 1973: 322-323 (apèndix nº. 54 «El método de enseñanza de la Gramática a principios del siglo XIX»).

66Maria del Carme Bosch

sics, manifesten una gran esperança en el que pot aconseguir la Subdelegació tot just creada. Aquesta intenta el seu restabliment amb la proposició de guardons per als docents, equiparacions d’aquests amb altres més afavorits, insistint amb la necessitat d’unes oposicions rigoroses i públiques, amb la creació d’un pla d’ensenyança escaient, etc. Tot en va. La Subdelegació precisa que no hi ha diners i insisteix en el quadre llastimós d’abandó que tenen les llengües sàvies a les illes, que no tenen cap lloc destinat exclusivament al cultiu de les lletres, només exercides en principi per persones desinteressades que han acabat per refredar el seu interès i abandonar la tasca. La manca de documents no ens permet saber quant de temps va durar la subdelegació ni què va aconseguir. La Real Academia Greco-Latina, per altra banda, que havia de ser la seva valedora a la cort, assolí el màxim esplendor entre 1831 i 1833, per acabar el 1845 quan hi va haver la reforma dels estudis de Don Antonio Gil de Zárate.

Els intents de modernització de l’ensenyament i del foment de les ciències pràctiques són assumits per la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, creada a les acaballes del segle anterior. Aquesta està formada per unes elits —aristocràcia, alta clerecia, professionals liberals, militars d’alta graduació— que nodreixen els primers nuclis reformistes que els permetran seguir dominant. No els és aliena, però, la preocupació pel llatí, representant de la vella cultura. Tenim quatre documents inèdits de Joan Muntaner i Garcia, referents al seu concepte pedagògic particular de la llengua llatina. Es tracta en primer lloc d’una carta d’aquest, dirigida al seu amic Guillem de Montis, sense data d’any, però escrita sens dubte en la segona o tercera dècada del segle, en resposta a la consulta feta per l’aristòcrata22 Cal ressaltar, per damunt de tot, que el militar Montis és capaç de llegir la carta llatina, enviada per Joan Muntaner, catedràtic de Cànons23, al qual sol·licita opinió com a pedagog. A través d’ella sabem que el noble admira Ciceró i que es preocupa de la instrucció llatina correcta dels seus fills. En opinió de Muntaner, avalen el seu bon gust Quintilià i Jovellanos, també devot tul·lià, i l’insta a llegir M. Tul·li sempre que pugui. Per això, el canonge recomana la lectura de les cartes familiars del gran orador tan aviat com els fills de l’aristòcrata coneguin els rudiments de les lletres llatines: «És un entre-

22.Guillem de Montis i Pontivic (1774-1829), polític i militar, segon marquès de la Bastida. Arribà a tenir la graduació de tinent coronel d’infanteria. Quan deixà l’exèrcit es convertí en un dels principals dirigents liberals de Mallorca. Fou soci de la SEMAP des del 1796. Fou cap superior polític de Balears en dues ocasions (1813-1814 i 1821-1822). Promogué la creació d’una càtedra d’Economia política a Palma (1814) i fou cofundador de l’Aurora Patriótica Mallorquina (1812-1813), principal periòdic dels liberals a Mallorca. La consulta presumiblement es va fer abans que els fills del noble iniciassin els estudis, que fan finalment als jesuïtes, segons es veu als fullets editats per aquests. En efecte, l’any 1828, participen en el certamen literari l’alumne de classe mitjana de Gramàtica llatina Guillem Montis i Boneo; a la superior, el germà Antoni, futur marquès de la Bastida, i a Rudiments de llatinitat hi ha el germà Joaquim. L’any 1831 trobam que aquest està a la classe suprema de llatinitat i el germà Josep a la classe ínfima.

23.J. Muntaner renuncià voluntàriament a aquesta càtedra l’any 1808.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 67

teniment agradable —diu— amb el qual hom adquireix la propietat de les paraules, l’elegància de les frases i l’estructura harmoniosa de les parts i membres de l’oració. A més, allò que passa per alt al lector, no pot escapar al traductor». Encomia la traducció, tot citant textos de Plini el Jove i recordant una vegada més Ciceró, traductor de Plató i Xenofont. A continuació, passaran a la traducció de les Faules de Fedre, d’estil sobri i moderat, com convé a la seva edat. Recomana, a la fi, llegir molt i no moltes coses —altra volta aflora Quintilià— i afegeix al profit intel·lectual el profit moral que s’ha d’assolir. Amb una noteta, així mateix en llatí, datada tres dies després, dóna l’aprovació al mètode de Reió que el noble li ha tramès i el felicita: Te beatum cui talem gemmam eorum ingenia ornaturam invenire contigerit! Verissime aestimo te tuosque pueros hoc munere a Minerva donatos. Dissortadament desconeixem la identitat i el mètode d’aquest personatge24. Crida l’atenció que Muntaner no al·ludeixi Virgili, com ha fet l’any 1821, contestant a Josep Lluís Alcover, nin d’onze anys que li ha dedicat uns dístics encomiàstics. El canonge afirma que no és ell que cal elogiar, sinó Virgili, i afirma:

Haec tamen observa. Latium percurre. Maronem

Perlege, et ad trutinam revocans vocesque phrasimque Nocturna versare manu versare diurna

Ne absiste, atque imitans in succum verte libenter Sit tibi Virgilius princeps et norma decusque.

Hic Phoebi natu major Phoebique sacerdos.

Hic quantum placeat tibi procecisse (sic) videbis. Verborum rerumque nota sensusque figuras.

Inspice ceu pingat proprio quaecumque colore, Et mores hominum et leges et bella deosque.

Huic laudes meritas atque huic encomia serva 25

Una altra peça didàctica es troba dins la poesia breu de Joan Muntaner. Desconeixem la data i el destinatari, i el clàssic recomanat és en aquesta ocasió Ovidi, del qual glosa les excel·lències i el perill:

Nasonem quicumque volet callere Latine, Perlegat; in primis hoc duce doctus erit. Si jam dulcisonae rapiatur amore poesis, Hoc duce Musarum verus alumnus erit. Attamen ipse sibi caveat dum versat amandi artem, praecellens toxica carmen habet. Caetera ut oblitus fueris, corde ista repende, Quae vult discipulis ille relecta suis:

24.Aquesta carta i noteta estan transcrites i traduïdes a BOSCH «Latinistas e Ilustrados»: 71-81.

25.Vegeu BOSCH 1991: 48, on hi ha la transcripció completa d’aquesta poesia.

68Maria del Carme Bosch

«Littore quot conchae, tot sunt in amore dolores; quae patimur multo spicula felle madent» 26

Muntaner té ocasió d’exercir la seva tasca didàctica llatina particular en la persona del nebot nét Francesc Gradolí i Moragues (1820-1844). Gràcies a un quadern manuscrit del jove, titulat Poesías latinas escogidas i datat l’any 1835, sabem que aquest devia memoritzar nombroses composicions originals de l’oncle —dístics sobre tot— així com fragments de Valeri Flac, de Virgili, d’Ovidi, d’Ausoni, de Marcial, etc. Els versos de Muntaner són de tema religiós, filosòfic, polític, patriòtic, al·lusius als amics o als contemporanis, a músics famosos, reflectint els seus gustos particulars i servint de guia al deixeble malaguanyat que representava l’esperança familiar. Els estudis clàssics gaudeixen d’una salut immillorable a les escoles jesuítiques. Ho podem comprovar pels fullets relatius als certàmens literaris i exàmens públics realitzats pels seus alumnes, corresponents als anys 1827, 1828, 1829, 1830, 1831, 1832 i 1833. El primer és particularment interessant i n’hi ha dues versions27, perquè representa la renovació d’una funció literària interrompuda des de fa més de mig segle, ja que l’any 1816 el restabliment de l’Orde fou tan efímer que no es pogué aconseguir. A partir de l’any 1824, els jesuïtes posen en marxa a Palma el Col·legi de Monti-Sion, però tenen pocs docents i són molts els alumnes amb nul·la o poca instrucció. De mica en mica aconsegueixen poder dur a terme el Certamen literari que es feia antigament, basats amb l’estimulació i l’honor. La relació és sòbria pel que fa a la Gramàtica castellana i llatina; es limita a assenyalar que els alumnes tradueixen les Faules de Fedre, Corneli Nepos i les Epístoles de Ciceró. Més minuciosa és la descripció de l’examen de la classe de Retòrica al qual es presenten vuit alumnes, entre ells Vicenç Far28. Els alumnes s’ofereixen a respondre preguntes relatives a la naturalesa, objecte i origen de la retòrica, a l’ofici i fi de l’orador, a les parts de l’eloqüència, a la invenció, a l’amplificació, a la disposició de les parts de l’oració, etc. A més, esperen contestar les preguntes sobre prosòdia i sobre la mitologia referida als déus celestials, terrestres, marins i infernals29 i a traduir els passatges de Virgili i discursos de Ciceró que els assenyalin, tot donant raó de l’argument i de la vida i obres de l’autor. No acaba aquí:

26.Aquesta poesia està transcrita i traduïda a BOSCH «Latinistas e ilustrados…»: 200-201.

27.Vegeu Certamen 1827: 12-15. Cfr. amb la Relación 1827, on dóna compte de la renovació de l’antic costum perdut d’aquests certàmens. Hem normalitzat l’ortografia del text.

28.Vicenç Far (1812-1841) fou metge i catedràtic de Física de l’Institut Balear. L’any 1834 va dedicar vint-i-quatre dístics a Joan Muntaner per a consolar-lo a la mort del seu amic Diego Clemencín. Es titula D. Joanni Muntaner in obitu D. Didaci Clemencín, Vincentius Far. Vegeu BOVER 1868: I.270-271.

29.Aquesta curiosa distribució dels déus es troba als capítols X-XI-XII i XIII del llibre I de la Història poètica del jesuïta Pierre Gautruche. Cfr. n. 33. La mateixa distribució fa François Antoine Pomey (1618-1673), també de la Companyia de Jesús, en el Pantheum Mythicum seu fabulosa Deorum historia...(1659), de la qual se’n feren nombroses edicions i versions.

Els

«A más, los Sres. Far [...] harán cualquier figura suelta y explicarán e ilustrarán con ejemplos los progimnasmas fabula, cria, sententia, confirmatio, confutatio, locus communis, laudatio, thesis, legislatio y compondran cualquiera de ellos sobre el asunto que se les diere con ornato de tropos y figuras, y darán una circunstanciada relación de toda la oratoria y de las diversas especies de poesía latina y castellana, confirmándola con algunos retazos poéticos de los más acreditados autores; analizarán por períodos, tropos y figuras la traducción que se les hubiere señalado; y vertirán al latín el pasaje del libro castellano que se les presente.

A más, los Sres. Far [...] se ofrecen a traducir el Cicerón en los libros

De senectute, De Officiis, De Oratore, Tito Livio, Cornelio Tácito, Comentarios de Julio César y Crispo Salustio y de los poetas las Odas, Epodos, Arte Poética y Sátiras de Horacio, los Epigramas de Valerio Marcial, los Tristes, Elegías, Fastos y Ponto de Ovidio, los Epigramas de Catulo, Elegías de Propercio y Tibulo y su Panegírico a Mesala; y a componer epigramas sobre el asunto que se les diere y traducir del griego al castellano las Odas de Anacreonte, analizándolas según la gramática griega.

A más, el Sr. Far se ofrece a componer en verso latino elegías, odas de toda especie y cualquier poema bucólico, intercalar ditirambos, himnos, genethlíacos, epicedios, parenéticos etc. y trasladar al verso latino lo que se señale de las odas griegas de Anacreonte o de cualquier autor castellano».

No cal dir que Vicenç Far, aleshores de quinze anys, se’n duu el primer premi de Retòrica30 i a la relació publiquen una oda castellana seva, la traducció de l’oda d’Anacreont «A un vaso de plata», una elegia llatina amb la traducció pertinent en la qual un deixeble plora la mort del mestre, una poesia en castellà dedicada al bisbe que presideix el certamen, una oda sàfica llatina amb la seva traducció castellana i un epigrama llatí, així mateix amb la traducció pertinent.

De les relacions dels anys següents es dedueix que hi havia una classe ínfima de llatinitat, una mitjana i una superior, generalment dividides en dues seccions; que el nombre d’alumnes no era excessiu; que hi havia grec i també Retòrica i Poètica. La relació de l’any 1828 és molt detallada. Sabem, per exemple, que a la classe mitjana de gramàtica llatina, els denou alumnes de la primera secció s’examinen de teoria i tradueixen Fedre; els deu de la segona, a més de la teoria, tradueixen Fedre i Nepos. Els quinze alumnes de la primera secció de la classe superior fan versió llatina de romanços castellans i tradueixen Fedre, Nepos i els quatre primers llibres de les Cartes de Ciceró.

30.Els premis consistien en medalles de plata de primera o segona classe, en petits volums de la col·lecció d’autors llatins, en altres llibres, i en estampes grosses i «molt fines» per als premis de tercer ordre.

70Maria del Carme Bosch

Els de la secció segona, a més de teoria, s’examinen del calendari romà i de l’ús i definició de les vuit figures: Appositio, Evocatio, Sylepsis, Prolepsis, Zeugma, Syntesis, Antiptosis i Sinecdoche, a més de traduir Fedre, Nepos i les Cartes ciceronianes.

La classe grega, formada per tres alumnes, s’examina de la gramàtica «según la expone el P. Petisco»31. Els alumnes tradueixen les Faules d’Isop, les odes d’Anacreont, els Diàlegs de Llucià. L’alumne Vicenç Far ha de traduir, a més, l’idil·li de Teòcrit al nen Adonis, un passatge del discurs d’Isòcrates a Evàgores; un altre del primer discurs de Demòstenes contra Filip; un altre de la carta de Sant Basili sobre la vida solitària; un altre de la Batracomiomàquia d’Homer; traslladarà del llatí a la prosa o al vers el llibre prosaic o poètic que li donin i compondrà en poesia grega sobre qualsevol argument. A la secció primera de Retòrica i Poètica, composta per onze alumnes, es tradueixen Ciceró i Virgili, a més de teoria; a la segona secció, constituïda per tres alumnes, s’exigeix teoria i traduccions de Ciceró, dels Annals de Tàcit, de Virgili i de la totalitat d’Horaci, amb tota casta de comentaris, a més de compondre en vers llatí o castellà sobre l’argument que se’ls assigni. Tot segueix més o manco igual als anys següents. Així, a l’examen públic de l’any 1829 no hi ha variants dignes de menció. A l’any 1830 es mantenen els mateixos autors que els anys anteriors a la primera i mitjana classe de llatinitat, és a dir, Fedre, Cartes de Ciceró i Nepos, i se n’afegeixen molts més a la suprema: Cartes i De Senectute de Ciceró, La guerra civil de Cèsar, sis Pòntiques d’Ovidi, els Epigrames de Catul, les Elegies i el Panegíric de Messal·la de Tibul, les Elegies de Properci, tres Bucòliques i el llibre quart de les Geòrgiques. Igual ocorre a la classe de Retòrica i Poètica, que exigeix molta teoria als set alumnes de primer any i les traduccions de Sal·lusti, Livi, Tàcit, discursos i Els Deures de Ciceró, els Epigrames de Marcial, l’Eneida de Virgili, a més de retroversió, etc.; els set de segon any traduiran els autors abans esmentats i afegiran el De Oratore de Ciceró i tot Horaci, a més de compondre en vers llatí o castellà sobre qualsevol argument, etc.

On trobam un programa molt ambiciós és a la classe de Llengua grega. A més de la teoria habitual i de les acostumades traduccions d’Isop, Llucià i Anacreont, hom pot exigir als tres primers de la llista (d’un total de set) la traducció de les cartes de sant Basili, sant Gregori, Sinesi, Julià, la lletra de Filip a Aristòtil, alguna de Plató i altres autors, el discurs d’Isòcrates a Demònic, l’admonició de sant Basili als joves, la sepultura dels atenesos per Tucídides, la descripció de Babilònia per Heròdot, epigrames, epitafis i el de sant Gregori de Nazianz a sant Basili, els Idil·lis de Teòcrit i Bió, les Odes de Safo, les Olimpiades de Píndar i la Ilíada i l’Odissea d’Homer.

El fullet relatiu a l’any 1831, a més del programa habitual, ens dóna a conèixer el text emprat a la classe suprema de Gramàtica llatina i, per tant, suscep-

31.José Petisco (1724-1800), jesuïta, fou amic del P. Isla. Traductor de la Bíblia, és autor d’una gramàtica grega per a ús escolar. Coneixem una edició, datada a Villagarcia l’any 1758 i una segona de l’any 1764.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 71

tible d’examen: «De Torrella, la Sintaxis propia y figurada i la Prosodia del P. Álvarez». A l’examen de Retòrica s’exigirà «Todo lo que el P. de Colonia comprende bajo el nombre de Elementos de Retórica, el libro de la Elocución; y del Arte Poética del P. Juvencio los libros 1º y 4º 32; el tratado de la Epopeya del P. Juvencio, y para la Mitología, el Compendio del P. Gautruche»33. Els dos anys següents s’exigeix l’examen dels textos anteriorment citats i dels mateixos autors amb alguna variant de les seves obres. No hi ha dubte que aquests estudis humanístics als quals ens hem referit molt resumidament ofereixen moltes concomitàncies amb els de la Universitat de Cervera, on responen substancialment als preceptes pedagògics de la Ratio Studiorum dels jesuïtes de 1599. Allà es llegia Anacreont i sant Basili, rebutjaven Terenci, s’emprava la Sintaxi de Torrella i, per a la mitologia, el text del P. Gautruche; es convocaven certàmens públics amb els alumnes que excel·lien en Retòrica i Poètica, etc34. La desaparició del col·legi arran de l’exclaustració ordenada per Mendizábal significà un cop molt dur per als estudis clàssics illencs si bé l’Institut Balear, on en teoria només cabien els ensenyaments de les noves ciències experimentals i de la naturalesa, va donar un lloc de preferència a matèries considerades «tradicionals» com el llatí, el grec i la retòrica, segurament per la pressió de les classes poderoses i conservadores damunt la burgesia emergent, i va possibilitar més universitaris de tota casta social, xuetes inclosos, que quan funcionava l’antiga Universitat35.

3. Manuals didàctics llatins, gramàtiques i diccionaris

Les edicions i versions en llengües vernacles de les gramàtiques llatines escolars que havien començat en el segle anterior, s’imposen en el segle XIX i

32.Es refereix a De arte Rhetorica libri quinque (1710) del jesuïta francès Domènech de Colonia (1660-1741) i a les Institutiones Poeticae (1699) del també jesuïta gal Josep de Jouvancy, llatinitzat Juvencio (1643-1719); ambdós llibres foren publicats sovint en un sol volum del qual se’n feren nombroses edicions.

33.L’obra del jesuïta Pierre Gautruche (1602-1681), escrita originàriament en francès (1645), es va traduir al llatí i a altres llengües i se’n feren bastants d’edicions. A Mallorca trobam la Historia poética para la inteligencia de los poetas y authores antiguos, escrita en lengua francesa por el P. Pedro Gautruche; ahora también en idioma castellano por Pablo Vertejo, Madrid 1719, però el Compendio recomanat devia referir-se a l’Epítome de la fabulosa historia de los Dioses que escribió en francés el P. Pedro Gautruche, del qual hi ha una edició mallorquina de Guasp del 1846.

34.Vegeu CLUA 2001: 49-83.

35.COLOM CAÑELLAS 1991: 85 defensa aquesta teoria i afirma: «La moderació d’aquests ensenyaments degué influir per a que el centre no fos qüestionat des d’un començament pels sectors més tradicionals i poderosos, i això va significar la seva continuïtat i la possibilitat de modificar el panorama educatiu de l’illa». Per altra banda, quan a l’Institut Balear no s’impartien classes de grec ni d’anglès se’n feien cursos nocturns de franc, prova de l’interès de conjugar allò antic amb allò modern, a l’Acadèmia Provincial de Ciències i Lletres de les Balears, fundada segons un projecte de Francesc Manuel de los Herreros, director durant 54 anys de l’Institut Balear esmentat. Vegeu Gran Enciclopèdia de Mallorca s/d: I.22.

72Maria del Carme Bosch

no sols a Espanya sinó a tot Europa. En el nostre cas és notable la proliferació de manuals didàctics, generalment en castellà, a causa de la pressió forta exercida pels Borbons. Els estudiosos afirmen que eren molts els partidaris de les llengües vulgars com a instrumentals per a aprendre llatí a les escoles de gramàtica i, de fet, van començar-se a editar mètodes innovadors redactats en aquestes llengües (de vegades amb una clara intenció de desprestigiar i arraconar els manuals usats pels jesuïtes)36. El primer treball digne de menció data del 1800 i l’autor n’és el menorquí Antoni Febrer i Cardona (1761-1841)37. Es tracta del manuscrit titulat Las Règlas de la Cantidad ô esplicació de la Prosòdia d’el P. Álvarez, per médi de la quál es pód apendrer fàcilment la mesúra de las sílabas. És autor també d’un Eczercici sobre la Mitología; contenint ab brevedad las principáls Divinidads d’el Paganísme y los Héroês mès famòsos per l’intelligéncia d’els Poètes, d’els Retáules, y de les Estátuas cuios subéctes son tréts de l’história Poética (1804) i, finalment, d’un Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí, sense data.

El també menorquí Francesc Pons (1768-1855), probablement mestre de Joan Miquel Guàrdia, és autor del Nuevo método para aprender por principios fáciles la lengua latina (Maó 1812-14, 1831) i d’un Compendio de la poesía latina y castellana y de la retórica en latín y castellano (Maó 1837)38.

El carmelita Joan de la Creu Armengual (1774-1847), catedràtic de la Universitat Literària, és autor d’uns Principios de latinidad o sea Gramática hispano-latina, que ofrece a las escuelas un eclesiástico residente en esta isla (Palma 1813, 1814)39

El catedràtic de la Universitat Literària Francesc Barceló (1788-1857), religiós Observant, publicà el Breve método para saber los tiempos y oraciones latinas, para uso y utilidad de los niños deseosos de su aprovechamiento (Palma 1818, 1819, 1829) i un manuscrit titulat Gramática latina por un método no conocido hasta el día 40

L’eivissenc Jaume Riera (1784-1855), dominicà, catedràtic de llatinitat del Seminari Conciliar l’any 1822, edità un Compendio elemental de gramática latina estensivo al arte mayor y menor (1822)41

El sacerdot Francesc Salvà (1786-1845), mestre de gramàtica a l’ermita de Valldemossa i a Sineu, va escriure uns Rudimentos de gramática latina en forma de diálogo entre el maestro y su discípulo para la más fácil instrucción de los estudiantes, divididos en dos partes y cada una en sus tratados y reglas correspondientes. Compuestos por el Dr. D. Francisco Salvá Presbítero (Palma 1823)42

Preceptes, elegancias, Kalendas y frases que se enseñan en las escolas de gra-

36.Així s’expressa, per exemple, GINEBRAI SERRABOU 1992: 73. Cfr. CALAFAT VILA 1991.

37.Vegeu PAREDESI BAULIDA 1992 i 1996.

38.BOVER 1868: 2.114.

39. Ibid. 1.43-44.

40. Ibid. 1.65-66.

41. Ibid. 2.261.

42. Ibid. 2.342.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 73

màtica de la provincia de sant Francesch de Mallorca de Fra Miquel Burguera (?-1725), és una obra publicada el segle anterior, però fou reeditada en nombroses ocasions a Palma (1809, 1814, 1817, 1822 i 1829)43

El carmelita maonès Bernat Ciril Piris (1792-?) fou autor d’un Arte de enseñar y aprender la lengua latina o sea gramática completa dividida en cuatro partes: etimología, sintaxis, ortografía y prosodia. La etimología va contenida en arte menor y las tres restantes en el arte mayor (Maó 1834)44.

Cal afegir nombroses publicacions anònimes a la primera meitat del segle, que ometem per no fer massa extensa la nostra descripció.

A la segona meitat, les directrius vénen de Madrid i la majoria de textos són, per tant, forasters. Tot i això trobam el Nuevo método para enseñar la lengua latina por un amante de la juventud (1853) de Pere Antoni Sala (1804-?), autor també d’una Retòrica inèdita, segons Bover45 i el Nuevo Diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-1878) de Joan Josep Amengual (1793-1876), doctor en Dret per la Universitat Literària i contrari al projecte de castellanització de la SEMAP, volum digne de menció per la seva actualitat, ja que el reivindiquen els anomenats «gonellistes», oposats a la denominació de «català» a la nostra llengua. Dos mallorquins d’adopció foren Josep M. Pons i Gallarza (1823-1894), un mestre venerat pels seus deixebles46, i Magí Verdaguer i Callís (1849-1925). El primer fou autor d’una Introducción al estudio de los clásicos latinos y castellanos (1857), d’un Estudio de autores clásicos. Segundo curso (1857) i d’un Tratado elemental de Retórica y Poética (1889). El segon, successor de Pons a la càtedra de Retòrica i Poètica, edità un Resumen de fonología y morfología de las lenguas latina y castellana (1882), on especifica en el pròleg haver seguit l’exemple de l’insigne Curtius i del no menys il·lustre literat i professor de París, «mi tío político el español Dr. Guardia, cuyas obras de latín son hoy de fama y autoridad europeas, como dice nuestro Menéndez Pelayo» i un Sumario de Retórica (1894). No podem tractar aquí l’obra de Joan Miquel Guàrdia (1830-1898), autor juntament amb Joseph Wierzeyski de la Grammaire élémentaire de la Langue Latine d’aprés la méthode analytique et historique (París 1876), l’obra més important del segle, efectivament, pel fet que s’havia naturalitzat francès, tot rebutjant l’Alaior natal i el possible mestratge primerenc del llibre de llatí de Fra Francesc Pons, al qual ens hem referit abans47 Hem de cloure aquest apartat amb la citació d’una altra figura illenca que brillà fora de les illes. Ens referim a Joan Gelabert i Gordiola (1843-1897), antic alumne de l’Institut Balear i catedràtic de llengua sànscrita de la Universitat Central. És autor d’una Explicación breve y sencilla sobre el modo de hacer oraciones o sea trasladar al latín el castellano y viceversa (Madrid 1874) i

43. Ibid. 1.122.

44. Ibid. 2.102.

45. Ibid. 2.335.

46.Vegeu OLIVER 1848: 533-537. Cfr. ALCOVER 1951: 193-196.

47.PAREDESI BAULIDA 2000. Cfr. BOSCH 1988.

74Maria del Carme Bosch

d’un Manual de lengua sánskrita, crestomatía y gramática (Madrid 1890), el primer publicat en el seu gènere amb referències al llatí i al grec.

4. Traductors i creadors

A la primeria del segle hi ha un fullet anònim titulat Reglas para traducir con exactitud y facilidad el latín al castellano, ilustradas con ejemplos. Las ofrece a los principiantes en esta carrera un apasionado a la literatura latina que assolirà dues edicions (1812, 1820). Devia ser un secret a veus qui n’era l’autor, perquè Bover no dubta en atribuir-la a Joan de la Creu Armengual48. S’hi troben vint-i-quatre preceptes bàsics destinats als traductors novells, precedits del consell de reflexionar sobre la clàusula fins al punt final o fins a trobar sentit d’oració completa i de separar bé les parts de què consta en vistes a l’ordre en què s’han de traduir, sense oblidar la lectura de bones traduccions tot comparant-les amb els originals. Al pròleg aconsella considerar el geni i els girs particulars del llatí i del castellà, perquè, d’altra manera, la traducció serà pesada i degenerarà «en una gerigonza intolerable»; admet que els seus preceptes no son inviolables però sí útils per a traduir un llatí normal, que de mica en mica perfeccionaran l’alumne, sobretot si aquest coneix la sintaxi, i que, si no va guiat pels preceptes, difícilment assolirà la finesa en la traducció. Acaba amb una advertència plena de sentit actual: «Procurad, repito, entender el latín aunque tantos políticos lo persigan a sangre y a fuego. Pues muchos que pretenden conocer el origen de esta persecución no la pintan como efecto de un buen celo».

Una altra teoria de la traducció tanca el segle, basada en la pràctica i la reflexió. La trobam a l’article titulat «De les imitacions y traduccions literàries, especialment de les poètiques» del pedagog i lul·lista Mateu Obrador Bennàsser (1852-1909)49. L’autor defensa la importància d’aquest art enfront dels que el consideren inferior a la creació. Creu indispensable l’educació del poeta, basada en l’estudi dels mestres, i per això la imitació i la traducció aprofiten més que la lectura, per meditada que sigui. Aconsella consultar les traduccions dels escriptors de geni, que hagin fet d’aquests exercicis un mitjà de perfeccionament per ells mateixos. I es refereix a Ciceró, traductor d’Homer i d’Arat, a Virgili, pouador de l’obra teocritea i homèrica, etc. Adverteix que si l’escriptor en la seva obra original pot fer el que vulgui, en la traducció «deu prendre per son conte y ferse seu el pensament d’altri i trobar per ell una expressió que li convenga [...] perquè, ben mirat, traduir es tant com identificar-se ab l’autor metex que’s traduex, seguir-lo en tots los moviments

48.A la Biblioteca Bartomeu March de Palma n’hi ha un exemplar on posa a mà el nom d’aquest autor.

49.OBRADOR 1875.Per una carta de Costa i Llobera a Antoni Rubió datada el 22 de setembre de 1877 sabem que tenia molt avançada la seva traducció de la Ilíada. Vegeu COSTAI LLOBERA 1947: 989.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 75

de son pensar, endevinar totes y cada una de les delicadeses y galanures de sa llengua, y donar una forma pròpia a les seves inspiracions». Per acabar, afirma que no n’hi ha prou d’ajustar-se a la forma exterior del pensament, ans al contrari, que cal penetrar en el fons i així s’assoleix el progrés de les lletres, a través de la comunicació de les idees d’alguns homes eminents, aconseguides a través de la traducció.

Les Illes han donat traductors i creadors a balquena en el segle XIX, dels quals hem de fer porgadures necessàriament. Podem encapçalar aquest paràgraf, una vegada més, amb Antoni Febrer, autor dels manuscrits titulats Els llibres de Ciceró de la Vellesa, de l’Amistad, d’els Paradocsos y d’el Somni de Cípio (1807); Las Bucólicas de Virgílio (1808); Las Fábulas de Fedro, llibert d’Augústo (1808) i Histórias triádas de los autòrs profans (1832-1835). Maria Paredes incideix en el valor didàctic que Febrer donava a la traducció manifestat en els subtítols d’algunes obres i en els pròlegs; expressat en el concepte segons el qual la traducció és la clau per a l’aprenentatge de les llengües antigues i modernes i en l’afirmació que la traducció ha de combinar la fidelitat al text original amb l’ús de les expressions més adients de la llengua pròpia50 Una figura cabdal en el camp de la creació és Joan Muntaner i Garcia (17661847), autor de llargues epístoles llatines dirigides als amics Jaume Rodoreda i Gispert (1813-1818), Casimiro Gómez Ortega (1813-1818), Diego i Cipriano Clemencín (1831 i 1840); d’epitafis i d’inscripcions funeràries —al bisbe Nadal, a Isabel M. de Braganza (1819), a Lacy (1820)—; de gran nombre de poesia breu, a més d’un poema inèdit de 870 versos en dístics, titulat Ethica Christiadum, basat en els Ethicorum libri III de l’inquisidor Marià Madramany, resident a Mallorca entre 1817 i 182251. No menyspreable és l’obra de Joan Baptista Nicolau Seguí (1804-1832), traductor d’una Eneida en vers mallorquí segons Bover i autor de la Ecloga unica: Damon et Thirsis, del Luctus Hispaniae i de Licoris. Ecloga unica 52

Els continuadors dels personatges que podríem qualificar d’epígons dels il·lustrats del primer terç del segle són nombrosos, encara tradueixen o creen peces llatines en més o manco quantitat o encert, i gairebé tots són antics alumnes de l’Institut Balear, exceptuant Quadrado, educat als jesuïtes53. No hem d’oblidar, emperò, que es tracta de figures de primera o segona fila de la Renaixença, la formació del quals, nodrida pel clàssics, ha fructificat esplendorosament dins la literatura catalana. Cal, així mateix, mencionar tan sols els més rellevants.

Per exemple, el ciutadellenc J. M. Quadrado (1819-1896), és autor de la traducció del Pange lingua, gloriosi / lauream certaminis, aparegut a la Revista Balear (1873) i de Presagios y trastornos acontecidos a la muerte de Julio César, traducció en tercets del llibre primer de les Geòrgiques, publicat al Mu-

50.PAREDESI BAULIDA 1996: 131-132. Cfr. MASCARÓ 1985.

51.Vegeu BOSCH 1990. Cfr. BOSCH 1991.Cfr. BOSCH, «Latinistas...»: 169-299.

52.BOVER 1868: I.553-555 i BOSCH, «Latinistas...»: 113-165.

53.Assenyalam només les traduccions fetes i publicades per aquests autors durant el segle XIX

76

Maria del Carme Bosch

seo Balear (1884). El poema Elisabet II Hispaniarum reginae Baleares insulas invisenti, an. 1809, erectum monumentum 1863 pertany a la seva tasca creadora54. Segons M. Costa Llobera, era «Perfecto conocedor de la lengua y literatura latinas, sabía de memoria largos fragmentos de sus obras maestras y nunca dejó de admirar a sus inmortales autores. De ellos había aprendido aquella dignidad y nobleza de forma, aquella sobria elegancia de estilo, de las cuales, como él decía, sólo la clásica antigüedad sabe comunicar el secreto»55.

Els joves Josep M. Pons i Gallarza (1823-1894), Victorià Amer Homar (18241912) i Llorenç Pons i Santandreu (1826-1860), als anys quaranta, redacten un periòdic literari manuscrit titulat «El Plantel»56, amb nombroses traduccions de les Odes d’Horaci. El primer i més important de la tríade les anirà publicant a partir del 1884 a les pàgines del Museo Balear i a la Revista Balear (1873); s’adapten a la mètrica castellana57, cosa lògica atenent a les dates de la redacció primerenca, però més difícil d’entendre després de la publicació de les Odi barbare de Carducci (1877); en línies generals podem dir que respecta el fons, no la forma. Les transgressions afecten el camp morfològic, sintàctic i lèxic, premisses que són més manifestes encara en els altres dos traductors. Amer va publicar també dues odes horacianes a la Revista Balear (1873), els Salmos I i II i els Clams de Jesucrist a l’home de dalt la creu de sant Bernat al Museo Balear (1885) i també en català, en decasíl·labs lliures, el fullet titulat Héctor i Andrómaca, del cant sisé de la Ilíada (1887).

El catedràtic León Carnicer (1825-1915), des del 1875 al 1885 publicà la traducció d’un gran nombre d’epigrames de Marcial en castellà a les pàgines de l’Almanaque de las Islas Baleares i de la Revista Balear. L’any 1879 fou autor així mateix d’una epístola de tipus humorístic, titulada Vade retro, plena de locucions llatines.

Tomàs Forteza Cortés (1838-1889), un gran llatinista i un gran filòleg en opinió de Miquel dels Sants Oliver58, és autor de la Imitació de l’oda horaciana Otium divos (Lo Gay Saber, 1868), traductor de dues elegies tibul·lianes, publicades a la Revista Balear (1872) i a Almanaque de las Islas Baleares para el año 1876, i va fer la versió de la poesia llatina de Lleó XIII Auspicatus ecclesiae triumphus et in commune bonum restituta pax, publicada al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (1887). Com a creador és autor de les poe-

54.El poema es troba a la Corona poética dedicada a S. M. la Reina Isabel II (Q. D. G.), Palma 1863. Allà hi col·labora també Tomàs Aguiló Forteza (1812-1884) amb la poesia Ad regiam imaginem

55.COSTAI LLOBERA 1947: 834.

56.Vegeu BOSCH 1997a. Cfr. BOSCH 1996.

57.Pons considerava lloables però inútils les temptatives de Villegas, Moratín i Cabanyes. Opinava que els metres llatins podien esser reemplaçats pels castellans. Així opinava que a l’hexàmetre correspon l’endecasílabo; a la pompa i rotunditat èpiques l’octava real; a l’epístola filosòfica el terceto endecasílabo; a l’elegia l’endecasílabo asonante; i a l’estrofa alcaica, l’asclepiadeu i el glicònic les liras de Fra Luis de León.

58.OLIVER 1848: 540.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 77

sies In pontificali coronatione beatissimae Virginis de Lluch i Ad D. Ignatium Forteza, nuper ad sacrum presbiteratus ordinem promotum 59 . Bartomeu Ferrà Perelló (1843-1924), mestre d’obres i arqueòleg, publicà una elegia de Tibul «Cant contra la guerra» i la «Passió de N. S Jesu-crist, profetizada en lo cap. LIII d’Isaïas» en prosa, a les pàgines de la Revista Balear (1872 i 1873).

El sacerdot Josep Tarongí i Cortés (1847-1890) és autor de la «La ley antigua y la ley nueva (Imitación del estilo del Apocalipsis)», treball datat el 1867 i publicat sis anys després a la Revista Balear. Traduí a més l’oda «A Crispo Salustio» en estrofes sàfico-adòniques, tot imitant el metre original horacià (Museo Balear, 1875).

A Ramon Picó i Campamar (1848-1916) es deu la Traducció del prolech de Laberio, poeta comich (Lo Gay Saber, 1868).

El catedràtic de llatí Magí Verdaguer (1849-1925) és autor de la Traducció catalana dels Idilis de Theócrit. El Cyclop. Els pescadors (1899), datats el 1875 i 1877 respectivament. Així mateix hi ha una versió catalana, inèdita i sense data, dels cants X i XI de la Ilíada a la Biblioteca de Catalunya (ms. 3141); en castellà d’altra banda, va fer una versió literal i lineal de l’Epístola als Pisons horaciana (1893).

Dos pollencins il·lustres tanquen aquesta llista de personatges, tanmateix incompleta. Ens referim a Miquel Costa i Llobera (1854-1922) i a Mateu Rotger i Capllonch (1862-1918). Miquel Costa, figura cabdal de l’anomenada Escola Mallorquina, deixeble de Pons i Gallarza, a la joventut fa algunes traduccions, trameses als amics, com és ara la «Complanta en la mort d’un aucell» de Catul i l’«Oda a Horaci», enviada a Ramon Picó i Campamar l’any 1879, en comptes de la traducció de l’Oda II, 16 titulada «Calma», que més endavant serà la quarta de les Horacianes, amb l’excusa de no tenir-la prou llimada. La poesia reflecteix l’impacte produït per la lectura de la mètrica carducciana i esdevindrà una fita dins l’obra de l’autor. Picó la jutja amb severitat i addueix les paraules del mestre Pons i Gallarza que opinava «que feia massa favor a Horaci»; Costa es disculpa vivament i demana a l’amic la destrucció del poema. Per sort una altra còpia havia arribat a mans d’Antoni Rubió, que l’havia tramesa a Menéndez y Pelayo i, d’aquesta manera, es pogué salvar una peça mestra de la literatura catalana. No tengueren la mateixa sort les traduccions d’Ovidi que quedaren en mans de Joan Rosselló de Son Forteza, fruit de la seva admiració pel sulmonès durant aquests mateixos anys. De Roma estant demana a l’amic que les destrueixi, cosa que degué fer ja que no en tenim cap notícia més. Per últim, en carta enviada a Rubió el 10 de gener de 1889, al·ludeix a una traducció catalana de l’episodi virgilià d’Orfeu i Eurídice, feta temps enrera, que publicarà més tard, però que gràcies als epistolaris citats, podem situar amb certesa en el segle al qual ens referim. Les Horacianes, en canvi, que representen la culminació de l’obra costailloberiana, amb l’adap-

59.Tota aquesta obra citada, feta a les darreries del segle XIX, fou publicada al llibre Poesies de 1902.

78Maria del Carme Bosch

tació catalana dels metres clàssics de l’antiguitat, pertanyen a un altre segle i, per tant, no escauen al nostre treball60.

Mateu Rotger desenvolupa una tasca creadora i amb ella es pot considerar tancada definitivament la creació llatina illenca. La publica l’any 1905 en el llibre titulat Carmina,però gairebé totes les poesies estan datades entre els anys 1878 i 1898. Costa en fa la crítica i considera l’autor hereu de la cadena de llatinistes mallorquins iniciada el segle XV i seguida fins ben entrat el segle XIX, amb la diferència que aquells no sortien d’hexàmetres i dístics i Rotger utilitza tota casta de metre. Es queixa de la decadència dels estudis clàssics que han arribat al punt que ni la mateixa gent de lletres pot assaborir el deliciós llatí d’Horaci o de Prudenci, de Ciceró o de Lactanci. Es tracta, al seu parer, d’una obra que acusa en conjunt la coneixença dels antics models, manejats com Horaci volia: manu nocturna i diurna61 .

5. Conclusió

Del resseguiment dels estudis clàssics a les Illes durant el segle XIX i dels fruits aconseguits, podem deduir una primera meitat positiva i una segona abocada a l’anihilació, però amb lluïssors notòries. A tall de conclusió, podem fer nostres les paraules del pedagog Mateu Obrador. Aquest, quan prologa els esmentats Carmina de Rotger, ara fa més de cent anys, resumeix l’estat de la qüestió lúcidament:

«Perque la veritat és que, al dia d’avuy, l’estudi y la conexença de l’antiguetat clàssica, tant helènica com llatina, van un poch de rotabatuda y de redolons, comparat aquest sigle nostro amb altres temps, ahon el jovent s’hi solia anostrar millor y més de prim compte, amb la prosa y els versos de Ciceró y Virgili, d’Horaci y Quintilià, de Tácit i Properci. Ara que per estudiar y entendre més de tot, de omni re scibili, s’estudia y s’entén manco de cada cosa, hem arraconat dalt es porxo, amb rares excepcions, axò d’entendre bé el llatí, sobre tot el de l’època pura y clàssica, qu’es més esquerp y malet de desnossar, com a més distanciat de la nostra parleria arromansada...»62

Es refereix a altres temps gloriosos per a les Humaniores litterae, on hi havia «llatinistes ben esmolats que conexien y ensenyaven y empraven aquell idioma sabi, tan bé o millor que no el seu propi» i en dóna una citació detallada. Al·ludeix a la soledat de l’autor, sense cap competidor ni ningú que l’ultrapassi en el coneixement i maneig de la mètrica i prosòdia llatines, en imitar

60.Vegeu BOSCH 1997b.

61.COSTAI LLOBERA 1947: 509. Cfr. amb la necrologia de Rotger, on diu que fou digne successor de Joan Muntaner i que les seves composicions llatines en diverses ocasions meresqueren sentits elogis d’aquell humanista consumat que fou Tomàs Forteza. Ibid.: 864-869.

62.OBRADOR 1905: VII-VIII.

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX 79

l’estil i maneres d’expressió dels antics. Assenyala que, amb aquest llibre, Rotger renuncia absolutament a tota popularitat, ja que només els erudits, bibliòfils o preveres, i no tots, podran arribar al darrer full. Obrador aleshores era clarivident, sens dubte, però no podia imaginar mai que la situació en els segles següents encara podia empitjorar.

REFERÈNCIESBIBLIOGRÀFIQUES

ALCOVER,Joan, «Mestres i amics», Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1951: 193-196.

BOSCH JUAN,M. del Carme, «Ecos del bicentenari de Mateu B. Orfila. Orfila i Guàrdia, vides paral·leles?», Estudis Baleàrics 28, 1988: 89-92.

BOSCH, M. del Carme, «Jaume Rodoreda i Joan Muntaner, amics i amants de les Muses llatines», Estudis de Llengua i Literatura catalanes / XXI: Miscel·lània Joan Bastardas 4, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1990: 61-92.

BOSCH,M. del Carme, «Joan Muntaner llatinista», Mallorca i el món clàssic I, Barcelona: PPU, 1991: 17-70.

BOSCH,M. del Carme, «Horaci a les Illes», Estudis de Llengua i Literatura catalanes XXXII. Miscel·lània Germà Colón, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1996: 149-169.

BOSCH, M del Carme, «Les traduccions horacianes de Josep Lluís Pons i Gallarza», Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 52, 1997: 285-308.

BOSCH, M. del Carme, «Presència i vivència dels clàssics en Miquel Costa i Llobera», Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1997: 189-207.

BOSCH,M. del Carme, «Les escoles de llatinitat a les Balears (any 1832)», Ciència, Didàctica i funció social dels estudis clàssics, Barcelona: PPU, 2004: 169-178.

BOSCH,M. del Carme, «Latinistas e Ilustrados en Mallorca entre dos siglos (XVIII-XIX)», treball inèdit.

BOVER, Joaquin Maria, Biblioteca de escritores baleares, 2 vols., Palma: Imprenta de P. J. Gelabert, 1868.

CALAFAT VILA, Rosa M., Català, llatí i espanyol a la Ciutat de Mallorca entre el 1768 i el 1808, tesi de llicenciatura (Universitat de les Illes Balears, 1991) inèdita.

Certamen literario de matemáticas, geografía, esfera, historia, calografía, gramática castellana y latina, retórica, poesía y doctrina cristiana que ofrecen los alumnos de las Escuelas del Colegio de Montesión de la Compañía de Jesús de la ciudad de Palma de Mallorca en los días 16, 17 y 18 de diciembre del presente año 1827 a las 3 de la tarde en la iglesia del mismo colegio, Palma de Mallorca: Felipe Guasp, 1827.

CLUA, Josep Antoni, «Anotacions sobre l’humanisme classicista jesuític a la

80Maria del Carme Bosch

Catalunya del segle XVIII. La Universitat de Cervera», Calamus Renascens 2, 2001: 49-83.

COLOM CAÑELLAS,Antoni J., Assaig d’Història de l’Educació a la Mallorca Contemporània, Palma: UIB, 1991.

COSTAI LLOBERA, Miquel, Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1947.

CURSACH TRUYOL,Antonio, Anuario Catalano-Balear, Buenos Aires: L. J. Rosso editor, s/d [1929?].

GINEBRAI SERRABOU,Jordi, «Llengua, gramàtica i ensenyament», Randa 31, 1992: 65-80.

GÓMEZ FONT,Xavier, Andreu Sempere (1510-1572) i la seua «Prima Grammaticae Latinae Institutio», Alcoi: Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», 1997. Gran Enciclopèdia de Mallorca I, Inca (Mallorca): Promomallorca Edicions, s/d.

JOVELLANOS,Gaspar Melchor de, «Memoria sobre la educación pública o sea tratado teórico-pràctico de enseñanza con aplicación a las escuelas o colegios de niños», Obras de Don Gaspar Melchor de Jovellanos 2, Madrid: Estab. Tip. de F. de P. Mellado, 1845-1846.

LLADÓI FERRAGUT,Jaume, Historia del Estudio General Luliano y de la Real y Pontificia Universidad Literaria de Mallorca. Palma de Mallorca: Ed. Cort, 1973.

MASCARÓ, IGNACI,«Les traduccions llatines d’Antoni Febrer i Cardona», Randa 17, 1985: 65-76.

OBRADORI BENNÀSSER, Mateu, «De les imitacions y traduccions literàries, especialment de les poètiques». Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes 15, 1875: 528-532.

OBRADORI BENNÀSSER, Mateu, «Pròleg» dins ROTGER, Mateu, Carmina, Mallorca: Imprenta de Josep Mir, 1905: V-XXIII.

OLIVER,Miquel dels Sants, «Mestres i amics», Obres Completes, Barcelona: Selecta, 1848: 533-537.

PAREDESI BAULIDA, Maria, «Antoni Febrer i Cardona i el mestratge dels clàssics», Randa 31, 1992: 7-19.

PAREDESI BAULIDA, Maria, Antoni Febrer i Cardona, un humanista il·lustrat a Menorca (1761-1841), Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1996.

PAREDESI BAULIDA, Maria, «Josep Miquel Guàrdia i els clàssics grecollatins», Randa 45, 2000: 79-95.

POMAR, J., Ensayo histórico sobre el desarrollo de la Instrucción Pública en Mallorca. Palma: Impr. Soler, 1904 [trad. cat.: Assaig històric sobre el desenvolupament de la instrucció pública a Mallorca. Palma de Mallorca: Govern de les Illes Balears, 1990].

Relación circunstanciada del certamen literario celebrado en el Colegio de Montesión de la Compañía de Jesús de la Ciudad de Palma en los días 16, 17 y 18 de diciembre año 1827, Palma de Mallorca: Imp. Domingo García, 1827.

SUREDA GARCIA,Jaume, L’educació a les Balears en el segle XIX. Palma: Documenta Balear, 1998.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 81-96

DOI: 10.2436/20.2501.01.13

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari

Josep Lluís Martos

Quan des de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics em vau convidar a aquesta Jornada commemorativa, totes dues parts érem conscients que, malgrat les meues afeccions, no sóc un filòleg clàssic. Per això, us agraïsc la confiança i faig meu l’objectiu que em vau suggerir: no em demanàveu de fer un llistat exhaustiu de classicistes valencians fins a l’actualitat, sinó de dibuixar una panoràmica dels estudis clàssics al País Valencià, des de finals del segle XIV fins a la Il·lustració. La meua acceptació de l’encàrrec radica, precisament, en la perspectiva socioliterària que he volgut aportar a aquest discurs, com a base historicocultural per a posteriors anàlisis de la producció literària en romanç durant aquests segles. Les dades concretes són poques vegades meues; sí que ho són les interpretacions i les conclusions que en vaig extraent. Ho faig a través d’algunes obres i d’alguns autors que m’ho han permés, l’anàlisi monogràfica dels quals no és, per tant, l’objectiu de la meua conferència. Sens dubte, l’educació era la via principal per al coneixement dels clàssics en l’edat mitjana. Ja sant Isidor reflectia en la seua enciclopèdia el descompensament de les arts liberals en el sistema escolar, que primava el triuium enfront del quadriuium, i la gramàtica com a base per a tota la resta d’estudis1 Com que des de l’època grega, la gramàtica havia inclòs el comentari d’obres literàries i aquesta pràctica va arribar a l’edat mitjana, si tenim en compte la dedicació excepcional a l’estudi de la gramàtica, això implica que la presència de la literatura clàssica va ser molt habitual en el currículum escolar medieval. Els autors que s’hi llegien eren clàssics i pseudoclàssics, sense distin-

1.La gramàtica i la retòrica fonen els seus límits en l’edat mitjana, de la mateixa manera que ho fan la poètica i la retòrica, en tots dos casos per les confluències establertes en l’elocutio. Aquesta confusió entre gramàtica —que estudiava les figures— i retòrica és, precisament, el que justifica el descompensament aparent entre totes dues disciplines, ja que, de manera específica, la retòrica se centrava en la inuentio, en la dispositio i en altres aspectes elocutius diferents a les figurae

82Josep Lluís Martos

ció i, fins i tot, amb una presència notable d’autors medievals, de vegades confosos.

Des del moment en què es perden les llibertats en l’època clàssica, la retòrica s’exilia a l’àmbit escolar i els processos judicials es converteixen en fingits exercicis didàctics. El referent exemplar d’aquest tipus de discurs va ser Ciceró durant molt de temps, però, a través d’Ovidi, la retòrica havia conquerit un nou àmbit literari: la poesia romana. L’estil patètic de Sèneca i de Lucà també es convertia en referent, per les possibilitats didacticoretòriques que tenien. No és casualitat, per tant, que aquests autors —i no sols aquests— es troben al darrere de bona part de les obres valencianes del XV: pense, sols com a exemple, en Tirant lo Blanch, en les poesies d’Ausiàs March o en Joan Roís de Corella. Tot i que ara no en seria productiu un llistat, sí que és cert que les fonts dels textos literaris en romanç que produïen els autors valencians medievals són bon exemple de la literatura clàssica que corria i es consumia al voltant dels diferents contextos de producció, que no sempre eren les terres valencianes.

Amb l’aparició de la Cancelleria reial, es van adaptar al català textos llatins de caràcter jurídic i administratiu. Es tractava d’un exercici que formava els funcionaris reials en el procés traductològic del llatí al català, així com en l’elaboració d’un model de llengua catalana escrita. Només cal repassar el llistat del personal de la Cancelleria i comprovarem que part de la gènesi de l’exercici de traducció literària en català hi està notablement lligada: en formen part Jaume Conesa, que tradueix al català el 1367 la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne; Bernat Metge, amb les seues traduccionsrefoses del pseudo-ovidià De vetula i de la Consolació de la filosofia; Ferrer Sayol, que tradueix el De re rustica de Pal·ladi entre 1380 i 1385; o Guillem Nicolau, traductor de les Heroides d’Ovidi, una tasca que, tot i ser català, sembla que va fer a terres valencianes, a Morella, quan hi era rector. Aquests són els exemples més coneguts que relacionen el procés de traducció literària del llatí al català al voltant de la Cancelleria reial i no és casualitat, per tant, que hagem de localitzar les primeres traduccions catalanes de textos literaris clàssics a finals del segle XIV2

La traducció literària d’obres clàssiques no naixia sols de la iniciativa dels funcionaris reials, sinó que els reis mateixos potenciaven que es vessaren al català, sobretot, obres històriques, militars i/o cavalleresques. Així, per exemple, s’hi traduïren part de les Dècades de Titus Livi o el tractat militar de Vegeci, en tots dos casos a partir de traduccions franceses prèvies. Malgrat els contactes amb Itàlia, els monarques miraven culturalment cap a França i està documentat l’interés per manuscrits o traduccions de textos clàssics d’o-

2.La manca de domini del llatí clàssic va ser una constant en les traduccions medievals, fet que va produir més d’una errada, que anava passant d’una llengua a una altra, quan es traduïa sobre altres traduccions prèvies. En general, eren traduccions pobres, fonamentades en una pretesa literalitat, amb tècniques que s’allunyaven en molt de les propostes dels humanistes italians.

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari83

rigen gal. Si repassem la nòmina de traduccions catalanes medievals d’obres clàssiques, trobem que són, majoritàriament, gestes històriques, amb les quals podien identificar-se els monarques de la corona d’Aragó: Titus Livi, Valeri Màxim, Frontí, Polibi, Flavi Josep, Quint Curci, Sal·lusti, etc. És aquest, per tant, l’interés reial per aquestes obres i el motor comú per a la traducció literària dels clàssics al català en l’edat mitjana. Per una carta que adreçà Martí l’Humà als jurats de Morella, el 20 de maig de 1404, tenim la primera notícia del franciscà Nicolau Quilis, que el rei envià a París per estudiar teologia. Quan tornà a Barcelona, molt probablement a instàncies del noble Francesc de Colomines i a partir d’algun manuscrit amb escolis que va portar de París, tradueix el De officiis ciceronià. Ferran Valentí, en la seua versió de les Paradoxes, cita com a precedent per a la traducció de Ciceró al català aquest text de Quilis.

L’interés pels textos clàssics a la Corona d’Aragó és una realitat amb la qual van haver de lluitar alguns moralistes medievals, que els condemnaven, amb la paradoxa que aquesta persecució va permetre que alguns dels religiosos s’hi aproparen i, fins i tot, els posaren al servei dels seus objectius. Tot i que els criticaven per pagans, alguns moralistes feien servir materials clàssics per a les seues obres i valga com a exemple la presència continuada del Valeri Màxim com a autoritat en l’obra eiximeniana. Alguns altres, com el valencià Antoni Canals, arriben a traduir-ne obres. Ara bé, no podem oblidar que Canals és un moralista, un moralista que acaba convertint-se en un bon lector dels clàssics3

Són tres les traduccions d’obres clàssiques o de matèria clàssica que se’ns han conservat de Canals: el seu Valeri Màxim, que no és sinó el Dictorum factorumque memorabilium, d’aquest historiador llatí; el De providentia senequià; i el seu Scipió e Anibal, que prové de l’Àfrica de Petrarca i que pot tenir interessos cristians en qüestionar les banalitats del món terrenal i oposar-les a l’aconseguiment del Paradís a través d’actituds més contemplatives4

La carta que Joan I envia al prior dels dominics de València el 18 d’agost de 1391 documenta dos aspectes importants per a la lectura i l’estudi dels clàs-

3.Ens explica en el pròleg de la seua traducció al De providentia de Sèneca que va trobar aquesta obreta, que desconeixia, en la biblioteca que tenia en la seua cel·la, quan li va aparéixer entre altres llibres senequians i quan, realment, buscava en els clàssics un suport per a entendre millor els Moralia de sant Gregori: «E com treballàs mi mateix, escartejant sant Gregori en los Morals, per donar ampla solució a les dites qüestions, acàs legí en un volum on ha diversos libres de Sèneca; e ocorrec-me, ordenant Déus, un libre qui és titulat De la providència divinal, on ha tanta bona e excel·lent paraula de la dita matèria, que tot me’n leví inflamat».

4.Canals diu que «legint de una part Tito Lívio, qui·l posà assats llargament, e d’altra Francesc Petrarca, qui en lo seu libre apellat Africa tractà fort bellament e difusa, he arromançat lo dit parlament segons mon petit enginy». I és cert que Canals coneix les Dècades de Titus Livi, perquè les va fer servir en el seu Valeri Màxim; no obstant això, l’Scipió e Aníbal és la traducció del poema petrarquesc, molt directa en alguns passatges, amb males interpretacions que sols poden provenir de males lectures dels versos de l’Africa, tot i que és cert que aquest poema és bastant fidel també a la font clàssica.

84Josep Lluís Martos

sics a la nostra edat mitjana: el rei demana que Canals «així com aquell qui majors afers sabria portar a bona conclusió, que·ns exponga e reduesca de latí en nostre vulgar alscuns libres, los quals nós, qui·ns delitam molt en ligir, poguéssem sens gran dificultat e studi entendre». Per tant, d’una banda, Joan I, com havia fet el rei Pere i com farà el rei Martí, és un impulsor directe de la traducció d’obres clàssiques i, per això, hi ha tants funcionaris reials que en fan; d’una altra banda, el rei reconeix una certa dificultat per a entendre el llatí i prefereix gaudir d’aquestes obres en català, una dada que s’estén a la noblesa i que no ens ha de passar desapercebuda perquè és un dels motors per a la traducció medieval dels clàssics. Canals criticava les traduccions que s’allunyaven de l’original amb moltes glosses que en dificultaven la lectura i, per això, proposa una traducció «segons la sentència literal», una voluntat de respecte al text original. Això no vol dir, però, que al darrere de les seues traduccions no hi haja un servei a l’apostolat cristià, sinó ben al contrari. Com diu en el pròleg del Valeri Màxim, Canals busca amb aquesta traducció un model de moralitat que ell denuncia que s’estava perdent en el seu temps, en aquella crisi espiritual del pas del segle XIV al XV. Si tenim en compte que els models històrics del Valeri Màxim no havien estat encara partícips de la Redempció i no tenien normes cristianes a seguir, l’exemple moral d’aquests personatges es feia encara més lloable, per contraposició. Els mateixos fonaments lògics són a la base de la traducció del De providentia de Sèneca: Canals havia trobat una obra clàssica d’un escriptor pagà que desconeixia el Cristianisme però que hi demostrava l’existència de la Providència divina. El dominic valencià havia trobat la solució per a una situació que s’hi produïa en l’època: la proliferació dels racionalistes que negaven qualsevol raonament basat en la revelació divina i l’autoritat de bona part dels escrits sagrats, per tenir un caràcter al·legòric5. La seua traducció del De providentia és una resposta als naturalistes amb paraules d’un autor pagà i des dels arguments basats en la raó natural per a defensar l’existència de la Providència divina. Antoni Canals sap el ressò creixent dels clàssics que s’està produint des de dècades enrere i, amb la mateixa subtilesa que va fer que Llull s’apropara als gèneres del roman, dels tractats de cavalleria i dels llibres de viatges, des d’aquesta mateixa perspectiva moral, tot i que salvant les distàncies, el valencià usa els clàssics al servei del Cristianisme. Una altra cosa és que, en aquest procés, s’hi senta atret i, deixant de banda lectures que considera pernicioses, respecte la literalitat dels clàssics i busque una traducció que els traïsca en poc, almenys com a posicionament, i que embelleix amb una prosa elegant. Aquest interés pels clàssics i el fet d’haver estat mestres en teologia, a

5.No és casualitat, per tant, que li dedique aquesta traducció al governador del regne de València, Ramon Boyl, que l’havia posat en evidència en diverses ocasions qüestionantlo en públic amb dubtes «als quals sobtosament respondre és cosa molt difícil, majorment com lo parlar dels profetes m’entremesclats e embolcats així ab raó natural». Canals hi reconeix la seua incomoditat davant persones d’alt estament que, amb habilitat dialèctica, el posen en un compromís quan enfronten la revelació i la raó natural.

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari85

més del seu estil artitzat, són uns punts en comú entre Antoni Canals i Joan Roís de Corella que no ens han de fer pensar, però, en un mateix tipus de fet literari.

Corella fa servir en català els tres tipus de discurs que preveu la retòrica: el judicial, el deliberatiu i el panegíric. El discurs forense o judicial és l’origen de la retòrica, el seu fonament, i la disputatio entre Àiax i Ulisses per les armes d’Aquil·les és un exercici habitual en les escoles medievals, del qual s’han conservat testimonis. Aquest tema és la base de la primera de les proses mitològiques, el Rahonament de Thelamó e de Ulixes en lo setge de Troya, davant Agamènon, aprés mort de Achiles, sobre les sues armes. Per a aquest discurs, com per als altres, Corella depén d’Ovidi, fins al punt que el Rahonament es pot considerar una traducció sensu stricto del passatge de les Metamorfosis, amb una dependència de l’original que anirà diluint-se al llarg de les obres corellanes, fins a textos en què és difícil parlar d’exercici traductològic6

El discurs deliberatiu es converteix, en el vessant escolar, en la reflexió d’un personatge conegut —històric o literari— sobre la seua manera d’obrar. No obstant això, si es prenia Ovidi com a model, aquest discurs deliberatiu, monologat i en primera persona, intensificava amb molta facilitat l’interés pel desenvolupament psicològic, un interés que ja trobem en la imitació de l’heroida doble entre Aquil·les i Políxena i que és l’eix retòric de bona part de les proses mitològiques. La Biblis encara és un exercici escolar: l’evolució del procés de traducció, el seu grau de dependència de la font ovidiana (Met IX, 450-665), no s’ha modificat en relació a les estratègies del Rahonament. El pas qualitatiu ha sigut, per tant, quant a la integració d’una ètica, humana i social. I, aquest mateix nivell de dependència, encara el trobarem en el mite de Mirra i en el de Narcís. Aquestes tres lamentacions i el Rahonament són unes obres que depenen molt del text original i que poden ser considerats com a traduccions. Corella, però, va avançar des d’aquest exercici de traduc-

6.Aquesta obra no és de tema amorós, com la resta de proses mitològiques de Corella, no juxtaposa fonts sinó que en tradueix una amb bastant fidelitat i es conserva en dues versions. És, per tant, un producte diferent a la resta de les proses mitològiques i crec que és un text que Corella tenia redactat prèviament, en relació directa al seu procés de formació escolar, i que va refondre, com era habitual en ell, amb posterioritat. La més antiga de les versions és troba en el Cançoner del marqués de Barberà, una recopilació de materials que té molt a veure amb contextos postnapolitans, en general, i del príncep de Viana, en particular. Aquesta versió del Rahonament és una traducció amb un estil més o menys comparable al d’altres traduccions medievals, que no és encara el que trobarem en proses posteriors d’aquest autor. Tot i no tenir una lectura ètica ni moral en termes amorosos, com la resta de la seua obra mitològica, l’oposició entre un model de cavaller més bel·licós i un altre que, a través de la paraula i l’estratègia, aconsegueix més èxits sí que podria aplicar-se a referents reals i tenir, per tant, una lliçó política. Independentment del lloc de redacció —o, millor, de refosa— del Rahonament, el que pareix clar, per un dels cançoners que el conserva, és que la cort més propera a Carles de Viana coneixia aquesta obra i, en aqueix context, pren sentit i ressò que guanye la disputatio el model cavalleresc d’Ulisses, menys bel·licós que Àiax i més proper al «gran rei de pau» de qui parla Corella en la seua poesia.

86Josep Lluís Martos

ció cap a una personalització del seu procés compositiu: i aquest era l’objectiu curricular central de les disciplines del triuium.

El discurs panegíric és el darrer que s’estudia, com també l’estil patètic. Tots dos aspectes, presents en certa mesura en la Medea i en el Leànder y Hero, tenen la seua culminació en el senequià plany d’Hècuba, una de les darreres proses mitològiques. Però discurs panegíric també és la Lletra consolatòria o el to laudatori del Triümpho de les dones.

La dialèctica, com a disciplina del triuium, entrava en conflicte directe amb els auctores. L’alumne havia d’aprendre a crear un discurs lògic que el portara a defensar una tesi sense necessitat de recórrer a autoritats que reforçaren el model ètic implícit en els seus textos. Era un nou tipus d’ensenyament, que es rebel·lava contra el model més tradicional. Corella va aprendre a crear discursos lògics —perquè així ho preveia el seu currículum escolar—, sense auctores, sols depenent de la seua força dialèctica per a defensar una posició ètica, sense moralismes directes, perquè l’estil corellà era «vulgar» i «gentil», un estil que havia aprés dels clàssics. La dialèctica implica un discurs argumentatiu, amb unes partes orationis molt marcades que, si fem l’exercici de buscar-les en les proses corellanes, ens sorprendrà el domini retòric d’aquest autor en obres tan primerenques. Com que Corella encara no és estudiant de teologia, no trobem una moral cristiana darrere dels seus escrits mitològics, que no explicaria, per exemple, els mites en els quals els protagonistes són matrimonis o busquen aquesta unió honesta. Ni Píram i Tisbe, ni Orfeu i Eurídice, ni Leandre i Hero cometen «pecat»; sols han transgredit les lleis humanes7. El que hi ha darrere d’algunes proses mitològiques corellanes és, per tant, l’ètica o mores prevista pel triuium i exercitada a l’escola, que significava un terreny intermedi entre les arts i la teologia. El posicionament ètic amb què Corella crea bona part de les seues proses mitològiques és el respecte a les lleis humanes, unes lleis socials que, en algun cas, coincideixen —sols això— amb els pressupòsits cristians. Una altra cosa seria Lo johí de Paris, a l’estil del Ovidius moralizatus de Pierre de Bersuire, de l’Ovide moralisé francés o de la Genealogia deorum gentilium de Boccaccio. Lo johí de Paris pareix insinuar que es redacta al començament dels estudis teològics; més encara quan Corella ni tan sols vol aparéixer com a narrador del mite, sinó que se eleva a intèrpret al·legòric. Pocs anys després de redactar Corella les seues obres mitològiques, apareixien a València els primers incunables. La impremta es converteix en un baròmetre socioliterari: es tracta d’un negoci i els llibres que hi arriben són les

7.Orfeu ha baixat a l’infern i això no estava permès als vius, no era natural als humans i, per aquesta raó, paga amb el dolor d’una segona pèrdua, que encara és més intens que en la primera. Les altres dues parelles infringeixen unes normes socials: Píram i Tisbe, per una banda, i Leandre i Hero, per una altra, no segueixen les lleis humanes que fan recaure l’elecció de la parella en la voluntat dels pares i, fugint d’aquestes lleis cíviques, ultrapassen els límits de les ciutats i s’endinsen en medis salvatges, el bosc i la mar, que no estan regits per l’home i, per això, són perillosos. El posicionament ètic és la transgressió d’unes lleis humanes, d’unes normes socials, i no de les lleis divines.

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari87

obres que solen tenir més demanda. I no hi ha cap mena de dubte sobre aquesta premissa quan aquests es reediten. Els textos que s’imprimeixen a València durant el XV són, amb bastant freqüència, llatins, tot i que no sempre clàssics. A més d’obres religioses o textos didàctics medievals, que en són un bon grapat, destaquen versions humanistes llatines d’obres clàssiques gregues, com ara les Fabulae d’Esop, traduïdes al llatí per Lorenzo Valla, o l’Ethica. Politica. Oeconomica d’Aristòtil, traduïdes per Leonardo Aretino, totes dues impreses entre 1473 i 1474, i editades per Lambert Palmart. Del mateix impressor, ix el 1475 el De conjuratione Catalinae i el Bellum Iugurthinum de Sal·lusti8, que és el primer text clàssic de què tinguem notícia que haja arribat a la impremta a la Península. El 1482, també Palmart trau a la llum la Cosmographia de Pomponi Mela. Lope de la Roca torna a publicar dues vegades el 1495 les Fabulae Latine d’Esop traduïdes per Valla. Lope de la Roca fa dues impressions de les Epistolae de Phalaris traduïdes per Franciscum Aretinum el 1496. Per tant, parlem de vuit incunables de matèria clàssica dels vuitanta que s’editen a València. Com s’hi pot veure, tanmateix, no arriben a la impremta valenciana textos en català de tema clàssic, traduccions medievals. Sí que tenim notícia, però, que a Barcelona se n’imprimeixen cinc. D’aquests, dos són d’autor valencià: el Plant de la reyna Ècuba, de Joan Roís de Corella, una edició perduda avui, i la Història d’Alexandre de Quint Curci, que va traduir Lluís de Fenollet i que arriba a la impremta molt prompte, el 1481. Noteu la novetat que aporta la traducció al segle XV valencià: Corella i Fenollet són nobles que tradueixen, enfront dels funcionaris que ho feien en el pas del segle XIV al XV.

Fenollet tradueix Quint Curci a partir de la versió toscana que n’havia fet Pier Candido Decembrio. La gran novetat del text valencià és la restauració de l’inici del text llatí de Quint Curci, en el qual, com és sabut, manquen els dos primers llibres. En els manuscrits de la traducció de Decembrio, s’hi inclou al davant o al darrere del text una comparació en toscà de les vides d’Alexandre i Cèsar, que pareix provindre d’una de les vint-i-cinc parelles que es va proposar traduir i completar a partir de les Vides paral·leles de Plutarc; malgrat que unes altres parelles llatines de Decembrio sí que es conserven, no és el cas d’Alexandre i Cèsar. Com havia fet Antoni Canals quan completava la seua traducció del Valeri Màxim amb passatges de les Dècades de Titus Livi, més enllà d’aquest text que tanca o obri el seu Alexandre, Decembrio hi inclou manlleus de Plutarc al llarg de l’obra. Potser inspirat en aquestes dues accions del de Pavia, Fenollet tradueix al català materials d’alguna versió llatina de la vida d’Alexandre de Plutarc, que segueix amb una certa linealitat, com a inici de la història. Aquests primers nou capítols de la seua traducció tenen un estil molt llatinitzant i amb notables errades de traducció, en oposició a la resta de l’obra, que tradueix del toscà i presenta una prosa més elegant. La traducció de Fenollet és, per tant, un cas que il·lustra clarament les relacions, directes o merament

8.L’incunable inclou també un pseudo-Sal·lusti, un pseudo-Ciceró i un pseudo-Catilina.

88Josep Lluís Martos

bibliogràfiques, de la València d’aleshores amb els clàssics a través de l’humanisme italià. De fet, la presència en la impremta valenciana de les versions llatines d’aquests humanistes ja és una bona prova dels materials que corrien per la ciutat. Com també ho són els notables textos didàctics de què parlava adés, que, si arribaven a la impremta, era perquè tenien un públic que els consumia. Encara que no publicat a València, sinó a Venècia, entre aquests treballs amb funcions pedagògiques hi ha el Liber elegantiarum de Joan Esteve, un notari valencià que hi és clarament deutor de les Elegantiae linguae latinae de Lorenzo Valla. Aquest vocabulari-frasari té més de dotze mil entrades i s’anticipa lleugerament a altres obres del seu estil, com ara el Vocabulario en latín y en romance de Alfonso de Palencia, que s’edita el 1490, o el Lexicon ex sermone Latino in Hispaniensem d’Antonio de Nebrija, imprés el 1492. Cap d’aquests, però, encapçala les entrades amb el vulgar: això no ho trobarem fins al 1495, en el Vocabulario castellà-llatí també de Nebrija. Des de la Filologia Catalana, s’havia volgut veure en el Liber d’Esteve una obra de lexicografia, probablement perquè, així, se la podia considerar el primer diccionari d’una llengua romànica. No obstant això, aquesta actitud li havia generat moltes crítiques des de la lexicografia actual, que avui s’han solucionat reivindicant la funció primària del text. A instàncies de Ferrer Torrella, Esteve va recollir algunes normes de bona expressió, models llatins, paraules adequades per a polir «latinitatem hanc nostram insulsam» i ajudar «illis qui insulsa barbaraque oratione loquuntur», perquè, quan escriguen als estrangers, no els consideren uns ignorants pel seu model de llatí. El Liber elegantiarum està al servei, per tant, de l’ensenyament i es troba en una cruïlla didàctica entre la medievalitat i l’humanisme incipient en la pedagogia hispànica.

A les darreries del Quatre-cents hi ha una notable producció gramatical valenciana, en la qual són destacables els noms d’Amiguet i de Sisó, o d’altres que incorporen elements innovadors que havien introduït en la pedagogia els humanistes italians. La producció gramatical és àmplia a València en aquesta època i devia ser la causa per la qual no va haver-hi una necessitat de recórrer als manuals de Nebrija, almenys, en les dues dècades següents. No obstant això, sabem que el 1518, Alfons Ordóñez, que ocupava la càtedra d’Oratòria a l’Estudi General, va rebre el privilegi per a editar la Gramàtica de Nebrija durant els tres anys següents al regne de València, per la qual s’interessava, sembla, per raons didàctiques. Si posem aquesta dada en paral·lel amb el fet que Joan Andreu Strany, alumne de Nebrija, entra com a rector de l’Estudi General el 25 de juny de 1517 i que era aquesta figura la que triava bona part dels autors i materials emprats, no crec que hi haja dubte a considerar que el manual de Nebrija s’instaura com a llibre de text a la universitat valenciana entre 1517 i 1518. Durant aquells anys i els següents, les revoltes de Germanies influeixen en la Universitat i Strany té problemes amb la continuïtat del seu rectorat. No obstant això, sí que hi devia haver continuat el llibre IV de l’Antonio com a llibre de text, perquè alguns catedràtics de les dècades següents revolucionen aspectes pedagògics de l’ensenyament de la

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari89

gramàtica com a reaccions als mètodes depenents del manual de Nebrija, que, amb tantíssima glossa, s’havia convertit en un material poc didàctic.

Així, per exemple, el metge alcoià Andreu Sempere, catedràtic d’Oratòria a l’Estudi General quasi ininterrompudament entre 1533 i 1567, a meitat del seu exercici docent, el 1546, publica l’obra que més famós el va fer: la Prima, vereque compendiaria Grammaticae Latinae institutio, que naix del descontentament pedagògic i doctrinal amb la Grammatica de Nebrija, que havia rebut crítiques, fins i tot, d’alumnes seus, com és el cas de l’Ars grammatica que Andrés Gutiérrez Cerezo va publicar a Burgos el 1485. Sempere amplia notablement l’apartat de sintaxi respecte del manual de Nebrija i, uns anys després, el 1564, el deixeble de Sempere i mestre de llatí entre 1577 i 1581 a l’Estudi General, Joan Torrella, edita un breu compendi de sintaxi; aquests dos fets ens fan intuir la presència important que devia tenir la sintaxi a les classes de Sempere. En aquesta mateixa línia de resposta pedagògica davant un sistema docent enquistat en els materials de Nebrija, trobem les actuacions de Joan Llorenç Palmireno, sobretot del seu Latino de repente, que comença a substituir els manuals anteriors i que té un èxit editorial important, sens dubte a causa de la seua instauració com a llibre de text. De fet, l’humanisme valencià del XVI té uns orígens clarament lligats a dues circumstàncies socioliteràries: la universitat i el mecenatge d’alguns nobles. És un humanisme cortesà i universitari, però, no ens enganyem, també ciutadà. Només cal recordar que la creació de l’Estudi General de València, almenys en el pas del segle XV al XVI, no va dependre de voluntats monàrquiques ni eclesiàstiques, com Salamanca i Alcalà, sinó que va ser iniciativa del Consell, dels ciutadans de València. A través dels furs de València, jurats el 1261, Jaume I va atorgar llibertat d’ensenyament, perquè «tot clergue o altre hom puxque francament e sens tort servi e tribut tener studi de gramatica e de totes altres arts, e de física e de dret civil e canònich en tot loch per tota la ciutat». És aquest l’origen del sistema escolar valencià de l’edat mitjana, en el qual, a més de la catedral, on s’ensenyava Teologia, Gramàtica i Filosofia, es multiplicaven els centres conventuals, escoles menors i ensenyaments particulars. Des de 1345, s’institucionalitza l’estudi de Teologia a la Seu, que encarreguen als dominics en aquell moment. Des de 1424 hi ha notícies sobre la lectura de Poesia i sabem que, almenys, entre 1465 i 1467 hi havia lectura d’Ètica per part de Bernat Martí. Entre 1482 i 1484, documentem, d’altra banda, les classes de Teologia, amb càrrec al Consell, que fa un tal Joan Corella, que, potser, hem d’identificar amb Joan Roís de Corella, que era mestre de Teologia i un personatge influent en la València d’aleshores. Tots aquests estudis superiors i altres com cirurgia hi havien proliferat i, entre els magistrats municipals, es va començar a suscitar la necessitat d’organitzar-los en un centre únic, una iniciativa ciutadana que no agradava a l’Església i, per això, vam haver d’esperar bastants dècades: almenys, des de 1373, any de la primera temptativa municipal. A començaments del segle XV, la proliferació d’escoles a la ciutat, prevista pels furs, començava a ser un problema i el 1412 es va crear una escola municipal, amb dotze càtedres, a través de les

90Josep Lluís Martos

quals s’ensenyava Gramàtica, Lògica i Arts. Fins el 1492, no es torna a parlar de la creació d’un Estudi General, que ara sí que quallarà. S’hi compren terres i cases, i les obres comencen el 1498. L’any següent s’hi fan uns breus Estatuts per a la creació de la universitat i Alexandre VI expedeix dues bules de 23 de gener de 1500 en què en reconeix la importància i en designa els seus alts càrrecs. Ferran el Catòlic va ratificar l’aprovació, amb un privilegi reial signat el 16 de febrer de 1502. El 13 d’octubre d’aqueix any s’inaugurava l’Estudi General de València.

Fins les Constitucions de 1561 i les correccions de 1563, no es pot parlar d’una eclosió intel·lectual i humanista, com la que va tenir durant els primers anys la universitat de Cisneros, per dues raons, fonamentalment: a començament de segle, les estratègies pedagògiques, malgrat innovacions puntuals, quedaven ancorades en el sistema docent medieval, com a conseqüència, molt probablement, de l’altre factor, les lluites entre posicionaments pedagògics de diferent caire —didàctics, en un primer moment, i polítics i religiosos, després. En les primeres dècades del segle XVI, l’humanisme valencià coexisteix amb el lul·lisme, el neonominalisme, l’erasmisme i un reformisme luteranitzant, amb disputes internes a les quals hem d’afegir les perspectives ramistes i el debat sobre el ciceronianisme. Era una època més o menys convulsa internament, però que no ens pot dur a engany, perquè l’eclecticisme era una característica principal dels humanistes valencians i les fites no sempre han estat tan clares com pensem avui. Valga com a exemple que el rector Joan de Celaya, que condemnava Erasme com a gramàtic i com a heretge, no es va oposar a la incorporació universitària de l’erasmista Pere Joan Olivar. Celaya era un clar partidari de les tendències neonominalistes, enfront dels humanistes i dels erasmistes, que no sempre eren sinònims. Quan Celaya deixa de ser rector, els aires neonominalistes es dilueixen i desapareixen. L’erasmisme entra a l’Estudi General, principalment, pels contactes amb Alcalà de Henares, propiciats, sobretot, per Joan Andreu Strany i els seus deixebles. Una de les vies principals, a més de contactes amb la Universitat de París o, fins i tot, de Flandes, n’era Joan Lluís Vives, que havia començat a estudiar a València, on deixa mestres i amics amb els quals manté el contacte. Una d’aquestes és, sens dubte, Mencía de Mendoza, la duquessa de Calàbria i virreina de València. En els ducs de Calàbria, conflueixen cultura i poder al segle XVI, a partir de diverses vies. Carles V fa virreina del Regne de València Germana de Foix, ja casada de nou amb el duc de Brandemburg, que mor uns anys després. L’emperador Carles la torna a lliurar com a esposa al duc de Calàbria i els nomena virreis de València simul et in solidum el 1540. Per aquesta raó, quan mor Germana de Foix, el duc de Calàbria continua sent-ne virrei i trasllada aquest títol al seu nou matrimoni amb Mencía de Mendoza, besnéta del marqués de Santillana, don Íñigo López de Mendoza, néta del gran cardenal de Castella, Pedro González de Mendoza, neboda del virrei de València en època dels conflictes amb els agermanats, Diego Hurtado de Mendoza, i filla del marqués de Zenete, Rodrigo de Mendoza, que va gaudir de bona acceptació

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari91

per part dels valencians, fins i tot en època de les Germanies, a diferència del seu germà Diego. Amb aquests curricula, podem imaginar el pes que aquest matrimoni va tenir en la cultura valenciana de meitat del segle XVI i vull que valguen com a exemple del mecenatge literari que va servir de fonament per al vessant cortesà de l’humanisme valencià, que començava a despuntar en aquests anys. Joan de Molina i Joan Justiniano són criats protegits dels duc de Calàbria; Mencía de Mendoza era amiga personal de Vives i de molts dels humanistes que havien passat per l’Estudi General, com ara Joan Andreu Strany, que va ser el seu mestre d’humanitats i de qui tenia a la seua biblioteca un manuscrit d’anotacions a Ovidi. També hi havia tres exemplars del poeta neollatí i catedràtic valencià Joan Àngel Gonzales i un manuscrit en grec de Miquel Jeroni de Ledesma. En total, tenia 949 volums en el moment de la seua mort, molts dels quals provenien de la biblioteca del marqués de Santillana i altres s’havien anat comprant per ella i els seus avi i pare. Si sumem a aquests títols els 796 del duc de Calàbria, molts dels quals va portar d’Itàlia, estem parlant de la segona biblioteca més important del context hispànic, després de la Colombina de Sevilla. Podem imaginar l’interés dels humanistes valencians per aquests materials. Les dues presències més notables en la biblioteca de doña Mencía eren els 22 llibres del seu amic Vives i les 46 obres filològiques d’Erasme de Rotterdam. No ens han de passar desapercebudes, per tant, les seues simpaties als vessants més erasmistes de l’humanisme, que, molt probablement, va voler implantar de manera general a la universitat valenciana: va oferir al Consell un mecenatge universitari de 2500 lliures com a renda anual, a canvi de determinar-ne ella les lliçons, els autors i les càtedres. Aquest atemptat contra l’autonomia universitària no va arribar a dur-se a terme i, quan va morir el 1554, encara no s’havia arribat a un acord. En un altre ordre, fent efectiva la figura de poder honorífic que hi tenien els arquebisbes, Joan de Ribera, el patriarca Ribera, no va delegar aquest poder en el rector i durant uns anys es va enfrontar a la classe universitària, amb voluntat d’imposar una pedagogia docent que depenguera dels jesuïtes. A finals de segle, però, l’Estudi General no estava en mans d’aquesta orde —i no ho va estar fins el Decret de Nova Planta—, com en altres universitats espanyoles, a excepció també de Salamanca i Alcalà.

A la Universitat de València, el llatí segueix essent considerat una eina per a l’estudi de les arts durant la primera meitat del segle XVI. S’organitzava en dos nivells, un d’inferior, que seguia el Doctrinal d’Alexandre de Villadei, i un de superior, que feia lliçons d’Oratòria i Poesia, una càtedra conjunta, al començament, que va ocupar per primera vegada Joan Tovar, mestre de Lluís Vives i molt relacionat amb la noblesa valenciana de l’època; entre ells, amb el fill de Joan Roís de Corella. Era, per tant, un mestre de prestigi, valorat per les classes altes de la societat valenciana.

Les Constitucions de 1561 —amb les revisions de 1563— van ser una reforma important a aquest sistema pedagògic que encara era àmpliament deutor de les pràctiques medievals. La institucionalització de les reformes no feia

92Josep Lluís Martos

més que respondre a voluntats individuals, com la de Sempere i, sobretot, la de Palmireno, que qüestionaven la pedagogia anterior. A més a més, amb l’acabament de les disputes entre faccions intel·lectuals a l’àmbit universitari, triomfaven postures més clarament ciceronianistes, que s’aniran fent més ortodoxes a finals de segle. Mencía de Mendoza havia mort i l’humanisme erasmista anava en declivi a la universitat valenciana, ajudat també pel relaxament de les influències provinents d’Alcalà, que anava perdent l’empenta dels seus inicis.

Aquestes constitucions organitzen l’ensenyament del llatí a partir de set classes, d’un trimestre cadascuna, a excepció de la segona i la tercera, que duraven quatre mesos. L’alumne anava passant d’una a l’altra, començant per la setena i acabant en la primera, a través d’exàmens. El currículum dels estudis de llatinitat preveia, per tant, que duraren tres anys. La setena i la sisena es dedicaven a morfologia, mentre que la cinquena se centrava en la concordança, a través de sentències extretes de Ciceró. En la quarta classe, es feien de matí exercicis de gramàtica, que es completaven de vesprada amb lectura de textos i exercicis de composició que prenien Terenci com a model, un Terenci estigmatitzat en el currículum de la universitat valenciana dels segles XVII i XVIII. En la tercera classe s’ensenyava a escriure cartes a través del De conscribendis epistolis de Lluís Vives i les Epistolae ad familiares de Ciceró. En la segona classe, s’iniciava els alumnes en la prosòdia i en la lectura d’Horaci i de Virgili. La primera classe, finalment, es destinava a la lectura i comentari de textos d’un historiador clàssic. Aquest sistema va ser substituït 4 anys després pel de classes i contraclasses —quatre contra quatre del 1565 al 1577 i cinc contra cinc d’aquest any al 1581. Aquest últim any i fins al 1589, torna a estar vigent el sistema de les set classes, en el currículum del qual s’inclouen algunes variacions notables: en la quarta classe es llegien els Coloquios de Vives i en la segona no sols es comenta Virgili i Horaci, sinó que s’hi afigen Ovidi, Ciceró i Cèsar. Aquest desplaçament de Cèsar al segon nivell va permetre que la primera classe deixara de ser sobre temes històrics i se centrara en l’estudi de la Retòrica, a partir de Ciceró, que anava cobrant cada vegada més presència en el currículum pedagògic valencià. Les classes de llatinitat tenien associada la representació de comèdies, com a complement dels exercicis de conversació. De fet, els estatuts mateixos de l’Estudi General obligaven els catedràtics de gramàtica i retòrica, almenys, a una representació per classe d’una comèdia clàssica llatina o d’una feta pels professors mateixos. No era, per tant, un teatre goliàrdic, sinó tot el contrari, institucionalitzat. Quan eren obres de nova factura, s’hi feien servir temes bíblics o clàssics, sobretot llegendes o fets històrics. Com a referent que era quant a la renovació pedagògica dels estudis de llatinitat a València, Joan Llorenç Palmireno va concebre aquestes comèdies també des d’una perspectiva innovadora. De totes les seues peces teatrals, sols hem conservat fragments amplis inserits dins altres obres seues, a excepció de la Fabella Aenaria, que es va posar en escena el febrer de 1574 i que es conserva completa dins les Phrases Ciceronis obscuriores in Hispanicam linguam. Com que era

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari93

un exercici didàctic, era important que hi participaren tants personatges com fóra possible, per donar entrada a tot l’alumnat. Palmireno renuncia a les antigues regles de la comèdia i proposa textos en prosa, que són molt més fàcils de seguir per un públic que ja havia incorporat aquestes representacions a la vida cultural de la ciutat i que no sempre podia seguir fàcilment en llatí. És per això que es recorria sovint al català i al castellà per facilitar el seguiment de la història: un llatí, fonamentalment ciceronià i estranyament col·loquial, a l’estil de Terenci o Plaute, ni tampoc macarrònic; i un català o castellà al servei, sobretot, de la narració i la contextualització de l’argument. S’hi barregen elements còmics i tràgics, com fa el teatre valencià de l’època, en una referència que pareix remetre a Joan de Timoneda. Didàcticament, les comèdies afavorien l’exercici de la memòria, l’entreteniment dels alumnes, la correcció de l’actio, la superació de la vergonya a parlar en públic i recordar les paraules i expressions d’estil ciceronià treballades a classe. Aquests en són els avantatges, com observa Palmireno en el pròleg de la seua Octàvia

La càtedra de Retòrica no es cobreix amb regularitat fins 1597 i ho fa Joan Navarro, autor de diversos tractats retòrics que són sols la punta de l’iceberg del moviment retòric valencià del segle XVI. Els tractats de Joan Navarro vénen determinats pel posicionament que pren, a favor o en contra, de les teories retòriques de Joan Lluís Vives, d’Omer Talon i de Pere Ramus, que redueixen la retòrica a l’elocutio, en el primer cas, o a aquesta operació i a la pronuntiatio, en els altres dos. Tant els tractats de Navarro com el d’altres retòrics de la segona meitat del XVI, són de caràcter molt tècnic i han perdut la força ideològica dels anteriors. Palmireno reconeix que les cinc operacions de la retòrica són igual de vàlides per a l’oratòria i que la crisi entre els seus contemporanis depén de la seua arrogància i manca d’estudi. Quant a l’hel·lenisme, s’hi pren la flama molt prompte, el 1524, de manera que València serà la tercera universitat de la Península amb estudis de grec. Cosme Damià Çavall, deixeble d’Strany i relacionat amb Vives, és el primer que ocupa aquesta càtedra i ho fa des de la seua instauració fins el 1531, amb el parèntesi de 1528 a 1530 de Pere Joan Olivar. De 1531 al 1547, Miquel Jeroni Ledesma ocupa la càtedra de grec quasi ininterrompudament i inicia la relació didàctica del grec amb la medicina, a través de textos d’Hipòcrates i de Galé, tendència curricular que es va fer habitual en els segles posteriors. Té el mèrit, per tant, d’haver ajudat a la superació del galenisme de tradició àrab amb els nous apropaments humanistes. Per al curs 1547-48, es desdobla la càtedra de grec en Principis i Construcció (o Sintaxi), i aquesta darrera l’ocupa Pere Joan Núñez, molt probablement l’hel·lenista de major envergadura del cinc-cents hispànic. L’hel·lenisme a València ha anat consolidant-se al llarg del segle, a poc a poc, i això és el que ha permés figures universitàries sòlides com Ledesma i Núñez, amb els quals València arriba a superar Salamanca i Alcalà en aquests estudis.

Aquest hel·lenisme caracteritza l’obra d’un valencià prolífic, com és Vicent Mariner. Sabem que va aprendre amb Joan Mingues i que va estudiar a la Universitat de València, però ni Mingues ni Mariner apareixen en els docu-

94Josep Lluís Martos

ments de l’Estudi General, per la qual cosa degué fer-ho en classes particulars, com a fill de família acomodada que era. Es va traslladar a Madrid amb el duc de Lerma, que havia estat virrei de València, en qualitat d’instructor i mestre. La seua vida, plena de frustracions i malgrat les relacions amb les acadèmies erudites madrilenyes, on va conéixer Lope de Vega i Quevedo, va deixar lloc a una de les seues dèries megalòmanes: la traducció de tots els textos grecs, que, malgrat tot, quasi aconsegueix. Com a catalanomedievalista, em permetreu destacar la seua traducció llatina dels poemes d’Ausiàs March.

Malgrat que Mariner també va traduir els comentaris d’Eustaci a la Ilíada i que Manuel Martí Zaragoza, el degà d’Alacant ho sabia, aquest darrer s’obstina en aquesta magna empresa, que li havia encarregat el bibliotecari de la Vaticana, perquè considerava que coneixia millor que Mariner la llengua grega. Nascut a Oropesa del Mar el 1663, estudia gramàtica a l’escola del reconegut Miquel Falcó, de Castelló de la Plana, i es matricula en Arts a l’Estudi General de València per al curs 1678-79. La ciutat li oferia dos vessants intel·lectuals: una ciència oficial i universitària caduca, conseqüència de la decadència barroca, i un ambient pre-il·lustrat amb tertúlies, acadèmies i biblioteques. Les dèries intel·lectuals de Martí no se satisfan a la universitat i arriba a menysprear tant els seus professors, que sembla que ni tan sols intenta aprendre grec a través d’ells, sinó que marxa a Roma per fer-ho. S’apropa a l’ambient de les acadèmies que havien nascut a imitació de l’Academia de los Nocturnos, de final de segle XVI, i que depenien també de les italianes. Si més no, sabem que va formar part de les dues més famoses, no de caràcter científic, sinó de les anomenades «sarsueleres»: el Parnaso i l’Alcázar. L’ambient hi era plenament barroc i en aquest context Martí va crear comèdies, sainets, sarsueles, una Soledad com a imitació de la primera de Góngora i un poema heroic com la Gigantomaquia. Molt del que va produir en aquest context, ho va cremar, com va fer també, en rampells d’humanista ultraortodox, amb bona part de la correspondència que rebia en vernacle, més enllà de l’interés que tenia en els continguts. El 1687, just l’any després de viatjar a Roma àvid d’ambients intel·lectuals, triomfa a València el moviment novator, que lluita contra l’estaticisme universitari decadent. Molt probablement, el fet de pronunciar l’Oratio pro eligendo Summo Pontifice que va precedir l’elecció d’Innocenci XII va fer-lo gaudir dels afectes i la confiança d’aquest pontífex, que va nomenar-lo degà d’Alacant, perquè tornara a Espanya. A Roma, que, malgrat que ja no era el centre de difusió cultural que havia estat abans, sí que conservava uns ambients intel·lectuals importants, s’hi va relacionar i va formar part de l’acadèmia de l’Arcadia L’accés a les biblioteques devia ser un dels principals atractius d’aquell període i hi va transcriure molts textos per a la seua Antología griega, que, probablement, és l’obra que més ressò internacional li va donar i que no va acabar fins la seua estada a la cort madrilenya. Als sis anys d’estudiar grec, va redactar les seues Notae in Theocritum, cap al 1692. Hi va fer també una obra sobre etimologia llatina, que tant agradaven als humanistes italians. A més de

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari95

l’Elegia ad Camillam, sabem que va suplir el sis mesos que hi mancaven en els Fastos d’Ovidi, en una continuació que en va fer i que avui està perduda. El que més li va donar fama d’erudit en el context hispànic, tanmateix, va ser la seua valorada col·laboració en la Collectio maxima conciliorum del cardenal Aguirre i, sobretot, en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolàs Antonio. Quan, després de prendre possessió del seu deganat a la col·legiata de sant Nicolau d’Alacant, torna a València, el moviment novator s’havia fet fort, però era de caràcter fonamentalment científic; el camp de les humanitats, però, s’impulsa notablement amb l’arribada de Martí. Convençut que el grec era fonamental per al creixement del saber, en fa classes a bona part del seu cercle intel·lectual i va influir perquè un dels seus millors deixebles, José Manuel Miñana, entrara a l’Estudi General com a catedràtic de Retòrica.

A la València d’aqueixos anys, la biblioteca dels Castellví, com devia haverho estat la de Mencía de Mendoza i el duc de Calàbria al segle XVI, es va erigir com a centre intel·lectual de tertúlies, on Martí es va relacionar amb la cultura valenciana d’aleshores. Però el més important que va traure d’aquells anys a València va ser l’amistat amb un encara jove Gregori Mayans, que es va convertir en un corresponsal i un confident habitual per a les seues dèries intel·lectuals.

Del degà Martí, Mayans havia aprés, sobretot, la necessitat de superació de la decadència hispànica en termes intel·lectuals a través del coneixement dels clàssics. Darrere dels projectes editorials de Mayans, que volia dur a impremta els textos clàssics amb les seues traduccions humanistes, estava aquesta idea. Pel degà Martí, li arriben nous mètodes que buscaven renovar els estudis amb rigor i sense contemplacions polítiques o clericals, uns nous mètodes que s’oposaven als del pare Feijoo, tot i que l’objectiu d’acabar amb la ignorància i la superstició dels espanyols els era comú. També a través d’ell i no del pare Feijoo, li arriba d’Itàlia el seu interés pel criticisme històric, la història com a ciència, que sols accepta com a fets històrics aquells esdeveniments basats en fonts autèntiques. Encara que Mayans no va arribar a manifestar una actitud activa respecte a la historiografia il·lustrada, la història civil, que té el seu màxim exponent en Voltaire, sí que va publicar la carta en què el degà Martí desacreditava la presència de sant Jaume a Espanya. Amb Nicolás Antonio, Mondéjar o Sáenz de Aguirre, la història adquireix un nivell d’estudi equiparable al desenvolupament científic del moviment novator. Mayans era un regalista catòlic: buscava l’acabament dels favors reials —pensem tan sols que, aprofitant el Decret de Nova Planta, que feia dependre totes les universitats espanyoles del rei, els jesuïtes es van fer, finalment, amb l’Estudi General de València. Mayans era summament creient i no se li podien aplicar els prejudicis de Menéndez Pelayo cap a una Il·lustració que no sols buscava disminuir els privilegis eclesiàstics, sinó també, segons ell, les creences catòliques dels espanyols. Com a il·lustrat catòlic, Mayans va valorar cada vegada més Erasme i els humanistes, amb especial devoció per Vives; va descobrir i reivindicar Arias Montano, malgrat els prejudicis inicials; i va establir la Bíblia, els sants Pares i la teologia humanista com a referents

96Josep Lluís Martos

per a tots aquells teòlegs que se li apropaven, als quals remetia a aquestes lectures.

La presència en la seua vida del llibreter suís Gabriel Cramer, li va facilitar conéixer Voltaire mateix i la seua obra. Amb Voltaire, va parlar de filologia i tots dos sabien que els separava el tema religiós, que no tocaven en la seua correspondència. És això mateix el que no li va agradar de L’esperit de les lleis, de Montesquieu. De qualsevol manera i sense negar la importància dels il·lustrats francesos per al context hispànic més general, és cert també que Mayans va dependre en molt de la tradició local. El 1766 abandona el seu retir a Oliva per anar a Madrid i demanar al Govern una pensió econòmica per a poder-se dedicar a la vida intel·lectual. Li la van concedir a canvi d’un encàrrec: la redacció d’un pla de reforma dels estudis universitaris a Espanya, que necessitava una revisió a fons després de l’expulsió dels jesuïtes. Per a les humanitats, es va involucrar personalment: va acabar la seua Gramática latina, que feia temps que preparava, i va redactar una Rhetórica latina, que va romandre inèdita. Per evitar crítiques i poder dur avant els seus projectes pedagògics, va preferir reduir al mínim les seues relacions amb Europa, per tenir les mans lliures i no ser sospitós de tendències perseguides per la Inquisició. Sabia que només amb el suport del govern podria assolir aquesta reforma i va demanar directament a Campomanes el nomenament de director dels estudis de la Universitat de València, que no va tenir lloc mai. Mayans va fracassar en la seua reforma universitària, que ens queda com a projecte en el seu Idea del nuevo método que se puede observar en la enseñanza de las universidades en España. Ara bé, sí que va continuar els seus projectes editorials, al servei de l’educació. Va publicar molts treballs inèdits o poc coneguts dels humanistes espanyols i va imprimir també moltes de les seues obres. Així mateix, edità l’Opera omnia de Sánchez de las Brozasi va deixar quasi acabada la de Lluís Vives. A partir de Nebrija i de Pere Joan Núñez, va editar el Órgano oratorio y retórico. La seua relació amb la Companyia de llibreters i impressors de València va ser fonamental per a aquesta tasca editorial. Els clàssics llatins i els grans humanistes del Renaixement eren els instruments necessaris per a emprendre una reforma cultural seriosa i, per tant, la seua edició, estudi i difusió eren les armes amb què comptava Maians per a assolir aquest objectiu, amb la qual cosa va arribar a convertir-se en un dels creadors de la història de l’humanisme hispànic.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics Núm. 23 (2007), p. 97-108

DOI: 10.2436/20.2501.01.14

Alejandro Coroleu

1. Consideracions generals

Durant el segle XVIII els estudis clàssics a Catalunya van seguir molt sovint les vicissituds polítiques i socials del país. La Guerra de Successió i la repressió felipista a principis de la centúria, i els conflictes amb França, a les darreries del segle, són prova de les convulsions que van sacsejar el Principat al llarg del Setcents. Totes aquestes circumstàncies polítiques van influir també en el panorama intel·lectual de la Catalunya del moment. Més concretament en l’àmbit dels nostres estudis, l’abolició de la Universitat de Barcelona el 1714 i el seu trasllat a Cervera, i, especialment, la dissolució de la Companyia de Jesús, l’any 1767, van determinar de manera directa els estudis sobre l’Antiguitat clàssica, a més del conreu i l’ensenyament de la llengua llatina. En aquest article voldria presentar precisament una sèrie d’observacions sobre el paper que el llatí va jugar a Catalunya al segle XVIII. La meva exposició no pretén ser, però, una història de la filologia llatina a la Catalunya del Setcents, amb llistes de noms de llatinistes més o menys il·lustres, ni oferir una visió panoràmica de la literatura llatina de l’època. He dividit el meu treball en dues parts, conscientment desiguals en extensió. El gruix de la meva exposició anirà dedicat a la difusió dels autors clàssics llatins en l’àmbit de l’ensenyament i en el món de la impremta. Passaré després a fer unes observacions molt breus sobre l’ús del llatí com a llengua de propaganda política a la Catalunya de l’època.

La Universitat a banda, a principis del segle XVIII, la institució acadèmica de més prestigi a Barcelona era el Col·legi de Cordelles o Seminari de Nobles, situat al capdamunt de la Rambla, al costat de Betlem2. L’any 1635 Alexandre

1.Aquest treball prové de la recerca desenvolupada dins el projecte d’investigació HUM2004-02159 del Ministeri d’Educació i Ciència.

2.Vegeu Antoni BORRÀSI FELIU 1993: 203-12.

El llatí a Catalunya al segle XVIII1

98Alejandro Coroleu

de Cordelles va transferir el control de l’escola als jesuïtes, els quals, l’any 1662, la van amalgamar al Col·legi de Betlem. Els Estatuts del Col·legi responien substancialment als preceptes pedagògics de la Ratio Studiorum jesuítica de 1599. Arran del tancament de la Universitat de Barcelona, el Col·legi va romandre el centre d’ensenyaments més important de la ciutat. Era l’única institució, per exemple, que podia oferir cursos avançats de gramàtica i filosofia. En ser dissolta en 1767 la Companyia de Jesús, Cordelles va passar a ser dirigit per professors del Seminari Episcopal, que havia encetat les seves activitats unes dècades abans i en el qual s’havien establert professors que no van poder passar a Cervera, un cop clausurada la Universitat de Barcelona per ordre de Felip V3

Quant a l’ensenyament superior, l’abolició de la Universitat de Barcelona després de la Guerra de Successió va provocar el pas, a partir de 1717, de tots els estudis a Cervera4. El pla d’estudis de la universitat cerverina de 1726 establia, a més d’una càtedra de retòrica, quatre cursos de llatí, en perfecte paral·lelisme amb els de grec, tots en quatre graus: mínims, menors, mitjans i grans. Felip V atorgà a la Universitat l’exclusiva d’impressió de llibres docents. Això explica la davallada, pel que fa a l’edició de textos clàssics, a Barcelona, on, entre 1720 i 1760, amb prou feines se’n publiquen deu títols (sobretot títols de llibres emprats a escola), situació que canviarà, però, després de l’edicte d’expulsió i gràcies en part a l’activitat de la impressora barcelonina Eulàlia Piferrer.

Malgrat el seu servilisme, a Cervera es va produir a mitjan segle XVIII una cultura de nivell alt, que va afavorir el conreu dels clàssics. N’és prova el volum, certament considerable, d’edicions de textos llatins. L’esplendor de la Universitat va durar però com la vida del seu llatinista més conspicu, Josep Finestres i Monsalvo, catedràtic de Dret i historiador que va compilar les inscripcions romanes de Catalunya (Sylloge inscriptionum Romanarum, Cervera 1762)5. Format al Col·legi de Cordelles i amic de Maians, Finestres va encoratjar la creació d’una escola o facultat per a impulsar els estudis de l’antiguitat i va estimular la creació en grec i llatí. L’expulsió dels jesuïtes i la mort de Finestres l’any 1777 van ser cops molt forts per a Cervera perquè molts ensenyaments hi van quedar desatesos, especialment els d’Humanitats. El gust clàssic i l’atenció als textos de l’Antiguitat greco-llatina van ser conreats en una altra institució cultural, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, continuadora de les antigues Acadèmia dels Desconfiats i Acadèmia literària de Barcelona. La recuperació dels clàssics llatins hi és present sobretot mercès als interessos d’un grup d’acadèmics actius a finals del Setcents que, en una sèrie de discursos pronunciats al si de l’Acadèmia, prenen els poetes romans com a models literaris i com a exemple de moral per al jo-

3.Per a una visió general dels estudis llatins a Cervera vegeu Josep A. CLÚAI SERENA 1996.

4.Vegeu Ferran SOLDEVILA 1938.

5.Vegeu Ignasi CASANOVAS 1953, i Josep A. CLÚAI SERENA 1996.

vent6. De fet l’Acadèmia de Bones Lletres va intentar la redacció d’un diccionari llatí-català, alguns materials del qual van veure la llum al segle XIX.

2. Ensenyament de la llengua llatina i edicions de clàssics llatins

L’any 1706 es va publicar a Barcelona, a la impremta d’Antoni Lacavalleria, una edició del llibre primer dels Tristia d’Ovidi. A començaments del XVIII l’interès a la capital catalana pels poetes del segle d’or romà no es va limitar, però, a Ovidi. Quatre anys després Bartomeu Giralt posava tot Virgili en llatí (inclòs el llibre tretzè de l’Eneida) a l’abast del públic lector. Aquell mateix any començava a circular també una antologia barcelonina de cartes breus de Ciceró. El volum, que es venia a la llibreria de Joan Pau Martí de la Plaça de Sant Jaume, havia de competir però amb una altra selecció de la correspondència (i dels discursos) ciceronians publicada també a Barcelona l’any 17107.

El ritme de publicació i els autors triats pels impressors locals no ens hauria de sorprendre. Virgili, Ovidi i Ciceró eren, des de feia molt temps, textos escolars i els estampadors barcelonins de les primeres dècades del segle XVIII eren ben conscients dels usos que se’n podia fer a les aules. A tall d’exemple, el recull de Joan Pau Martí de les epístoles de Ciceró anava adreçat als alumnes del Col·legi de Cordelles de la Companyia de Jesús («in gratiam collegarum et alumnorum Collegii Beatae Mariae et Divi Jacobi de Cordelles Societ. Jesus»). Homes com Martí cobrien, doncs, la demanda del públic local i treballaven en col·laboració estreta amb mestres i professors mancats d’edicions individuals (sovint, exemplars d’epistolaris i de poemes llatins). Això explica en molts casos l’existència, per exemple a Barcelona, de diferents edicions d’una mateixa obra publicades en una mateixa ciutat per dos o tres impressors diferents en un període de temps molt reduït. Normalment a l’escola la preocupació més immediata era aprendre els fonaments de la llengua llatina, a sis o set anys. El primer pas era la memorització de les declinacions i conjugacions. Hi ajudaven obres destinades a enriquir el lèxic de l’estudiant, diccionaris o thesauri, com el Diccionari llatí-català del catedràtic de retòrica Pere Torra, reimprès l’any 1726 (Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus verborum ac phrasium authore Petro Torra, Barcelona: Piferrer, 1726). A continuació els alumnes estudiaven les regles de la sintaxi. Per a aquesta pràctica el manual emprat més sovint era l’Arte de Nebrija, publicat, per exemple, a Barcelona l’any 1715 i utilitzat pràcticament sense interrupció durant tot el segle XVIII, pels docents barcelonins i gironins, El llatí a Catalunya al segle XVIII

6.Són els documents exhumats per MireiaCAMPABADALI BERTRAN 2006.

7.Són, respectivament: Publii Ovidii Nasonis liber primus, Barcelona: Antoni Lacavalleria, 1706; Publii Vergilii Maronis Opera, Barcelona: Bartomeu Giralt, 1710; M. Tulii Ciceronis... epistolae, Barcelona: Francesc Guasch, 1710 i M. Tulii Ciceronis orationes et epistolae selectae, Barcelona: Joan Pau Martí, 1710.

100Alejandro Coroleu

i pels catedràtics de Cervera8. Sovint el llibre de Nebrija va ser adaptat a ambients i circumstàncies locals: l’edició de les Introductiones latinae de Maria Martí l’any 1727 era per a ús exclusiu dels candidats en gramàtica del Col·legi de Cordelles, per als quals la impressora barcelonina va preparar un volum «in commodiorem rationem» (edició bilingüe, afegit d’índexs, etc). A més del Arte de Nebrija, un dels textos gramaticals llatins més difosos en els ambients escolars i universitaris del XVIII català és la Sintaxi del valencià Joan Torrella, publicada per primer cop el 1571 i amb nombroses reimpressions a partir de 17009. Sabem que molts docents van utilitzar la sintaxi de Torrella com a manual de classe, tot i que possiblement es tractava d’un text massa avançat per a segons quins nivells, com es desprèn de l’advertència que ens fa el curador de l’edició barcelonina de 1701: «con anotaciones en romance castellano, para que los estudiantes la puedan aprender con mucha facilidad» (f. 1r). Per tal d’acabar d’assimilar bé els elements més bàsics de la gramàtica i sintaxi llatines, hom llegia a més textos molt senzills. De la impremta d’Eulàlia Piferrer en van sortir, per exemple, dues edicions de les faules de Fedre (una en llatí i una altra en versió castellana) i un recull d’històries de l’Antic Testament, «ad usum eorum qui Latinae linguae rudimentis imbuuntur»10 L’estadi següent era normalment la redacció de passatges de prosa més o menys llarga en llatí, primer frases curtes i després textos més llargs. Aquest era el moment en què als alumnes se’ls exigia redactar diàlegs i cartes en llengua llatina. Aquest exercici es concebia com a l’última tasca de l’ensenyament gramatical. Per als diàlegs un instrument emprat a bastament eren els Col·loquis de Vives, text que, ateses les recances dels jesuïtes envers l’humanista valencià, és absent a Cervera, però molt difós a altres ciutats catalanes, com ara a Girona, on Jaume Bro n’imprimeix tres edicions amb índexs en llatí, castellà i català11.

Per la seva banda, la carta es definia com el context on l’alumne exhibia la seva elegància llatina. Precisament, per ensinistrar els estudiants en la redacció de lletres llatines, era necessari l’ús de manuals de retòrica, sobretot de consells sobre com escriure un document epistolar. L’aversió dels jesuïtes envers Erasme desaconsellava, i fins i tot prohibia, l’ús del manual més influent en aquest camp, el de conscribendis epistolis de l’humanista de Rotterdam. No hi faltaven, però, alternatives dins la pròpia Companyia de Jesús. Un dels textos més difosos en aquest sentit (n’hi ha una edició a Cervera l’any 1748) és l’obra del jesuïta François Antoine Pomey (1636-73), intitulada Novus can-

8.N’hi ha moltes edicions a les tres ciutats: per exemple, Aelii Antonii Nebrissensis grammaticarum institutionum libri quatuor, Barcelona: Joan Piferrer, 1715; Barcelona: Maria Martí, 1727; Girona: Miquel Bro, entre 1726 i 1764; Cervera: Manuel Ibarra, 1750.

9. Syntaxis seu compendiaria partium orationis institutio a Joanne Torrella. N’hi ha quatre edicions a Cervera (1739, 1740, 1758 i 1761) i sis a Barcelona (1701, 1710, 1732, 1750, 1760 i 1789).

10. Aesopi fabulae ex quinque Phaedris libris selectae, grammaticae rudimenta imbuendis aptatae, Barcelona: Eulàlia Piferrer, 1770; Fábulas de Fedro, Barcelona: Eulàlia Piferrer, 1785, i Selectae e Veteri Testamento historiae, Barcelona: Eulàlia Piferrer, després de 1760.

11.Joan-Lluís VIVES, Dialogi, Barcelona: Pere Escuder, 1753; Dialogi cum indice latino, hispanico et catalano, Girona: Bro, 1755, 1762, 1781.

El llatí a Catalunya al segle XVIII

didatus rhetoricae. És un llibre que vol ajudar al lector a redactar frases llargues en llatí, expressant-hi un mateix concepte de manera diversa. No era infreqüent tampoc que un professor redactés el seu propi tractat per escriure cartes en llatí. Aquest és el cas de Segimon Comas, estudiat per Albert Rossich12. Catedràtic a la Universitat de Barcelona entre 1709 i 1713, Comas és a més l’autor d’uns apunts manuscrits de retòrica basats en els preceptes i discursos ciceronians. L’obra va tenir una gran acollida fins al punt que se’n va publicar una edició barcelonina en estampa l’any 1779 (Ars rhetoricain usum scholarum Collegii Episcopalis Barcinonensis). Crec que l’activitat de Comas a l’Estudi General de Barcelona a partir de 1709 va determinar d’una manera molt directa la publicació aleshores d’edicions parcials de les obres de Ciceró, sobretot de cartes i discursos. El model epistolar per excel·lència era sens dubte Ciceró, considerat a més un autor de traducció relativament fàcil. Una nota manuscrita a la primera pàgina de l’edició suara esmentada de la correspondència de Ciceró de 1710, a la Biblioteca del Seminari de Barcelona (sign.: 871 Cic), palesa l’ús del volum pel «praeceptor tertiae classis grammaticae», probablement el catedràtic de tercer any, quan els alumnes havien après ja les estructures sintàctiques més bàsiques. De fet, d’ençà dels primers anys del segle, edicions de les cartes i dels discursos ciceronians inunden el mercat editorial català, a Barcelona i Girona, i posteriorment a Cervera. La tipologia dels volums en qüestió no es redueix, però, a un únic patró. Tot i que les antologies amb el títol d’Orationes et epistolae selectae (o només Orationes selectae, Barcelona 1790) són els volums que es publiquen amb més freqüència al llarg del Setcents a Catalunya, hom hi troba també edicions que es fan ressò de pràctiques filològiques de major volada13. A tall d’exemple, de l’edició de les Familiars de Ciceró a cura de Paolo Manuzio n’hi ha només a Cervera, com a mínim, tres impressions, amb tot l’aparat típicament humanístic del tipògraf venecià (comentaris erudits, propostes de conjectures manuscrites, etc), senyal que el text anava adreçat a un tipus de lector molt diferent del lector dels reculls esmentats abans14. Un cas semblant són les nombroses edicions (sobretot a Cervera, on en trobem, si més no, cinc en menys de cinquanta anys) d’un altre tipus de recull ciceronià, també de cartes i discursos, però preparat a partir de l’edició monumental dels Opera omnia ciceronians a cura de Cornelis Schrevel (1608-64). Els professors cerverins, tal vegada enlluernats pel prestigi del filòleg holandès, van encarregar a impressors locals, com ara Ibarra, una selecció dels textos inclosos en l’edició de Schrevel15

12.Albert ROSSICH 2007.

13.Ciceró, Epistolae selectae, Barcelona: Jaume Batlle, 1702, Guasch, 1710; Cervera: Manuel Ibarra, 1743, Impremta de la Universitat, 1770; i Ciceró, Orationes et epistolae selectae, Barcelona: Martí, 1710, Giralt, 1722; Cervera: Antonia Ibarra, 1759.

14. Marci Tulli Ciceronis epistolarum quas appellant familiares libri XVI, Cervera: Manuel Ibarra, 1721 [i 1750, 1762]; Girona: Joan Piferrer, 1708.

15. Orationes et epistolae selectae iuxta accuratissimam editionem Cornelii Schrevelii, Cervera: Josep Faig, 1724 [i també 1742, 1750, 1767, 1774].

102Alejandro Coroleu

Crec que Ciceró és un bon exemple de les pràctiques d’impressió, quant als autors clàssics llatins, del Setcents català. Malgrat les normatives, no hi ha usos uniformes i les aplicacions pedagògiques assignades a un autor determinat depenen normalment de les circumstàncies diguem-ne locals. Així, un mateix text pot ser objecte d’estudi en nivells diferents i amb finalitats molt diverses. En el cas de Ciceró, s’hi barregen, d’una banda, necessitats i circumstàncies molt concretes (edicions preparades només per a una determinada institució o per a un tipus d’ensenyament molt particular, textos amb resums en castellà), i, d’una altra, interessos i ressons europeus, més propis de l’alta filologia dels segles XVI i XVII. La comprensió del sentit de l’original llatí venia molt sovint garantida per la traducció, que seria el quart estadi. A Cervera el catedràtic de tercer any havia de fer traduir autors fàcils del llatí al castellà dins l’ensenyament de retòrica. Hi explicava, per exemple, les orationes selectes de Ciceró16. De l’ús de Sant Jeroni o de Ciceró per als exercicis de traducció a aquestes alçades del currículum en són prova a més les edicions de la correspondència d’ambdós autors en sengles edicions publicades a Barcelona, respectivament, l’any 1773 i a començaments de la dècada dels 8017. Es tracta, per regla general, de tries de cartes que presenten una detallada taula de matèriesa les primeres pàgines del volum. Cada carta hi va precedida d’un encapçalament resumintne el contingut en castellà. Aquesta disposició, i el públic al qual anaven adreçades aquestes edicions («para el uso de las clases de Barcelona»), sembla confirmar el seu caràcter propedèutic. L’ús del castellà en aquest tipus d’edicions és un fenomen tardà, més típic de l’últim quart del segle, sobretot arran de l’ordre de Carles III de 1768 que prescrivia l’obligatorietat d’ensenyar la llengua llatina en castellà. Val a dir però que la pressió de l’Estat borbònic ja havia propiciat, anys enrere, l’expansió del castellà en l’àmbit educatiu, especialment a través dels jesuïtes. Un cop dominades la sintaxi i la redacció, els estudiants havien de llegir i assimilar bé els autors més importants de la llatinitat. Respecte a la tria de textos poètics, Virgili i Ovidi podien servir com a lectura prèvia i preparatòria a la composició de versos llatins per part de l’alumne o a la traducció del llatí al castellà. No és estrany, així, que des dels anys inicials del segle XVIII els impressors catalans publiquessin a bastament edicions de tots dos poetes (d’Ovidi n’hi ha, fins i tot, una versió catalana manuscrita d’un parell d’Heroides a cura de fra Agustí Eura el 1753)18. Ovidi i Virgili amb dues diferències importants, però. Virgili, autor per a la tercera classe, acceptat sense canvis, mentre que Ovidi, autor per a la quarta classe, havia de ser expurgat. El corpus virgilià mereix tres edicions senceres al llarg del segle a

16.Vegeu Josep A. CLÚAI SERENA 2001: 47.

17. Epístolas selectas de San Jerónimo, Barcelona: Eulàlia Piferrer, 1773, i Cartas de Cicerón con breves notas y argumentos en castellano para uso de las clases de Barcelona, Barcelona: Eulàlia Piferrer, entre 1775 i 1796.

18.Hi ha una edició del text a cura d’Antoni COMAS 1985: 166-79.

més d’una traducció castellana amb comentaris de l’any 1771 a cura del gironí Pere Bes i Labet, professor de Lletres Humanes a Barcelona19. Per la seva banda, Ovidi ha de passar molt sovint l’examen de la censura eclesiàstica: mentre que «obstant» –és clar– les Metamorfosis i l’Ars, són acceptats els Fasti i els Tristia 20 . Els mestres havien, doncs, d’escollir bé els textos i excloure’n els que podien corrompre els costums dels estudiants. Precisament, segons el redactor del colofó de l’edició abans esmentada dels Tristia de 1706, els versos de l’exili d’Ovidi, «supra caetera sua poemata», constituïen material molt adient per «formar el tarannà dels joves estudiants sense detriment de la pietat cristiana» («ad efformandos mores citra pietatis Christianae iacturam»). Per als lectors més joves hom podia prescriure textos llatins de poetes renaixentistes de caire cristià com ara el poema De moribus puerorum deGiovanni Sulpizio i els Disticha de Michele Verino, publicats tots dos a Girona21. Es tracta d’autors escolars perquè compleixen dos requisits molt importants: bon llatí i matèria decorosa. El respecte a la pietat cristiana el garantien a més les edicions de poetes expurgats, com ara l’Horaci cerverí de 1751 i 1766, a partir de l’edició del jesuïta francès Joseph Juvency, de caràcter clarament didàctic22. O els epigrames de Marcial, «ab omni rerum obscenitate verborumque turpitudine vindicata», publicats tres vegades a Cervera a partir de 173023. Que un autor no comptés amb edicions locals no vol dir que no fos llegit i estudiat. És el cas, per exemple, de Juvenal, edicions del qual van arribar a Cervera l’any 1741. És un poeta molt utilitzat per Finestres, per a la interpretació de situacions i problemàtica judicial24. Finalment, quant a qüestions de poètica, no hi havia res millor que familiaritzar l’alumne amb els preceptes de l’Ars poetica d’Horaci. La utilitat del poema horacià es remarcada, per exemple, per Bes i Labet, qui va preparar una traducció castellana del text l’any 176825. Per a la qüestió de l’accent o prosòdia era del tot recomanable l’obra del jesuïta portuguès Manuel Alvarez26

El llistat d’edicions presentat dibuixa un panorama molt desigual. Ciceró, Vir-

19.Virgili, Opera omnia, Barcelona: Giralt, 1710; Cervera: Manuel Ibarra, 1737, 1743, i Bucólicas de Publio Virgilio Marón, Girona: Bro, 1771. Sobre la traducció de Bes i Labet de les Bucòliques vegeu Dolors CONDOMI GRATACÒS 1983. Sobre els intents de renovació pedagògica de Bes i Labet, vegeu CONDOMI GRATACÒS 1996.

20.Una i dues edicions respectivament, totes tres a Barcelona: Tristia, 1706 (només llibre primer, vegeu n. 7) i entre 1775 i 1793 (els cinc llibres, a cura d’Eulàlia Piferrer); Fasti, Tristia, De Ponto, Ibis, Ad Liviam, Teixidor, 1738.

21.Michele Verino, Disticha, i Giovanni Sulpizio, De moribus puerorum, Girona: Jaume Bro, s.d.

22. Quinti Horatii Flacci carmina expurgata et accuratis notis illustrata, auctore Josepho Juvencio, Cervera: Ibarra, 1751, 1766.

23. Marci Valerii Martialis epigrammata ab omni rerum obscenitate verborumque turpitudine vindicata, Cervera: Manuel Ibarra,1730, 1731, 1743.

24.Vegeu Josep CLOSA 1992.

25. Arte poética ... traducida al idioma español e ilustrada con notas de erudición por P. Bes i Labet, Girona: Bro, 1768.

26. Prosodia, Barcelona: Joan Piferrer, 1715; Cervera, Ibarra: 1722 i després de 1736.

104Alejandro Coroleu

gili i Ovidi hi estan ben representats. Hi ha, però, absències molt importants que el lector ja haurà identificat. Hi falta, per exemple, Terenci, rebutjat pels jesuïtes «porque es enemigo peligroso de la castidad»27. Hom tampoc no hi troba edicions d’historiografia romana, llevat d’una traducció castellana de Nepot i d’un compendi de textos d’historiadors antics28. Aquest catàleg no crec, però, que ens doni una imatge tan pobra del conreu dels clàssics llatins a Catalunya en el segle XVIII com se sol afirmar. El gruix d’autors clàssics llatins era, des de feia molts anys, a l’abast de lectors catalans en l’original o en traducció. Potser la mala fama del segle prové al capdavall dels usos que, de la literatura llatina, se’n feia a les aules. No sembla en aquest sentit que la presència d’autors llatins al mercat editorial dels Setcents català garantís un aprenentatge correcte de la llengua de Roma. Els mètodes emprats eren, si més no, il·lògics perquè als alumnes se’ls obligava a escriure en llatí quan encara no dominaven les estructures bàsiques de la llengua. L’ensenyament, si fem cas de les paraules de Cir Valls i Geli, catedràtic del Seminari a Girona, havia esdevingut a més feixuc i massa prolix en regles gramaticals29. En el seu Método práctico y fácil para promover los estudios de Latinidad y Bellas Letras de 1790 Valls recomana precisament:

«Degense de ojear tanto a los Priscianos, Servios, Donatos, Valas, Albares, Tesauros i otros varios, que sientan centenares de reglas para la construcción de nombres, verbos, participios, i se impugnan mutuamente sobre cien bagatelas i hagan familiarizar a los niños con los Fedros, Terencios, Nepotes, Tulios, Livios, Césares, Virgilios, Horacios i otros elegantes escritores ... i vean como se pone la latinidad, la retórica i la poesia en un pie mas respetable i como se mejora la instruccion de la juventud»30.

El testimoni de Valls i Geli respon a intents, tot aprofitant el buit deixat pels jesuïtes, de corregir errades metodològiques en la instrucció de la llengua llatina. Per tal d’aturar l’enfonsament d’institucions com Cordelles, el bisbe de Barcelona, Josep Climent, va proposar reformes de caire pedagògic al si del Seminari. Trobem quelcom de semblant a Girona, on, després de l’expulsió dels jesuïtes, el Seminari Episcopal va ser dotat de càtedres de llatinitat, gramàtica i retòrica pel bisbe Lorenzana31.

A Barcelona els intents de reforma van culminar en una proposta feta per Josep Pau Ballot, professor de retòrica al Seminari, en un opuscle publicat l’any

27.Vegeu Josep A. CLÚAI SERENA 2001: 52.

28. Vidas de los varones ilustres que escribió en latín Cornelio Nepote...traducidas por D. Rodrigo de Oviedo según la edición de Amsterdam de 1706, Barcelona: Joan Piferrer, entre 1722 i 1749; i Selectae e profanis scriptoribus historiae, Barcelona: Eulàlia Piferrer, 1780.

29.Vegeu Josep CLOSA 1980.

30.Cir Valls i Geli, Método práctico y fácil para promover los estudios de Latinidad y Bellas Letras, Barcelona: F. Surià i Burgada,1790, p. 11.

31.Vegeu Santiago MARQUÈS 1985.

1782. Són les Reflexiones oportunas para el uso y manejo de la lengua latina ... dirigidas a las clases de Gramática y Retórica del Colegio Pontificio y episcopal de Barcelona. Ballot es queixa de l’excessiva memorització a què estan sotmesos els alumnes i proposa l’alternança de teoria i pràctica:

«La gramática y los autores han de caminar a la par: pues ni la lección de los buenos autores sin el arte, ni el arte sin la profunda lección de los buenos autores bastan para formar un perfecto gramático»32.

Quant a la traducció, Ballot assenyala la conveniència de fer ús de textos bilingües, i per a la composició, a una edat més avançada del normal, recomana traduir primer del llatí al castellà i tornar a traduir els mateixos textos a la inversa33.

3. Llatí i propaganda política

Passo ara a parlar del llatí com a instrument de propaganda política al segle XVIII, especialment durant la Guerra de Successió. No és el meu propòsit descriure els principals episodis del conflicte ni fer balanç del govern de qui va ser proclamat Carles III pels catalans (l’Arxiduc Carles, 1705-1713). Recordem, només, que durant els anys de govern efectiu de l’Arxiduc, Barcelona fou capital cortesana, malgrat les penalitats de la guerra. La Guerra de Successió va esclatar en una abundosa literatura propagandística, en prosa i en vers, en català i en castellà, a favor del pretendent Habsburg, al voltant sobretot dels esdeveniments de 1705 (el desembarcament reeixit de l’Arxiduc a Barcelona) i de 1706 (el setge fallit dels exèrcits de les dues corones borbòniques sobre la capital del Principat)34

Durant la Guerra de Successió i després de 1714 la llengua llatina també va ser un vehicle eficaç de difusió dels postulats polítics del corrent austriacista. Vegem-ne un exemple. És el poema Barcino a Carolo III, Hispaniarum rege, feliciter propugnata anno millesimo septingentesimo sexto 1706, d’autor anònim35. Es tracta d’un text que ha passat desapercebut, tot i que ens ha pervingut en, si més no, dos exemplars, a Alemanya i a Catalunya. Imprès a Barcelona per Rafael Figueró (?-1717), el poema, que consta de sis-cents El llatí a Catalunya al segle XVIII

32.Josep Pau Ballot, Reflexiones oportunas para el uso y manejo de la lengua latina....dirigidas a las clases de Gramática y Retórica del Colegio Pontificio y episcopal de Barcelona, Barcelona: Eulàlia Piferrer, 1782, p. 42.

33.Sobre Ballot, vegeu Luis GIL FERNÁNDEZ 1981, d’on prové la cita de les Reflexiones oportunas.

34.Vegeu-ne exemples a MireiaCAMPABADALI BERTRAN 2003, vol. 2: 199-209. Sobre les conseqüències polítiques dels setges de 1705 i 1706, vegeu Josep M. TORRASI RIBÉ 1999: 127-75.

35. Barcino a Carolo III, Hispaniarum rege, feliciter propugnata anno 1706 (Barcelona: Rafael Figueró, s.d.), exemplars a la Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel (Gi 4º 3) i a la Biblioteca Universitària de Barcelona (B.54/1/1). Preparem l’edició d’aquest text amb la Dra. Maria Paredes (UAB).

106Alejandro Coroleu

cinquanta-tres hexàmetres, està dividit en dos cants. El cant primer s’obre amb una descripció de la ciutat de Barcelona que evoca clarament els primers versos de l’Eneida; l’autor del poema compara la capital catalana (9: «Urbs antiqua manet princeps…») i el castell de Montjuïc, «quam veteres olim dixere coloni» (17),amb la ciutat de Tir virgiliana [I, 12: «Urbs antiqua fuit (Tyrii tenuere coloni)»]. Segueix un elogi de l’Arxiduc i de les seves virtuts militars durant el setge reeixit de Barcelona l’any 1705. L’acció es trasllada ràpidament a l’atac al castell de Montjuïc a mans de les tropes borbòniques el mes d’abril de 1706 (117-232). L’autor descriu la resistència ferotge del poble de Barcelona i el valor que hi van demostrar els generals aliats (l’ambaixador portuguès, el mariscal austríac Antoni de Liechtenstein, i, especialment, el príncep Enric de Darmstadt, qui va morir durant la batalla). Llur heroisme no va poder, però, garantir la defensa de la capital catalana, que va estar a punt de caure a mans dels francesos. El cant primer conclou, tanmateix, amb una nota d’esperança amb l’anunci de l’arribada imminent de la flota angloholandesa (387-88: «Anglica quid Tethys simul, et quid Belgica virtus / nunc egere, canam; Pindi date carmina divae.»). El cant segon comença amb una descripció de la primavera. L’arribada de les naus enviades per la reina Anna d’Anglaterra, lloada com a «pulcherrima Tethys» (405), assenyala el començament del bombardeig del camp francès (423-519) i la posterior fugida de la flota gal·la. Després de desembarcar a Barcelona sense trobar-hi cap oposició, els soldats britànics i holandesos destrueixen els darrers vestigis de resistència borbònica. Un eclipsi de sol (576-624) marca l’anunci de la desfeta de l’exèrcit francès, que es veu obligat a aixecar el setge de la ciutat i a retirar-se en una autèntica desbandada. L’última secció del poema inclou un catàleg dels herois aliats que lluitaren durant el setge, a més de versos finals en honor de l’emperador Josep I, germà del rei Carles III. Al llarg del poema l’autor del Barcino a Carolo III propugnata demostra familiaritat amb les convencions del gènere èpic. Catàlegs de guerrers, l’ús de profecies i auguris i d’elements mitològics per emmarcar la narració, i la inclusió de descripcions prolixes d’armes i escenes bèl·liques, són tots ells trets propis de l’èpica, presents també al text. El poema sobre el setge de Barcelona va, però, més enllà d’una simple reelaboració del seu model virgilià i homèric. Tot i que va ser redactat immediatament després del setge de 1706, el Barcino a CaroloIII propugnata no va ser publicat fins a, com a mínim, l’any 1708. Més concretament, fins a l’u d’agost d’aquell any, data de les noces entre Carles III i la princesa Elisabeth Christine de Braunschweig-Wolfenbüttel, a la qual l’autor del poema es refereix amb el nom de «regina» en alguns dels epigrames que acompanyen el text principal, entre els dos cants i en les últimes pàgines de l’edició. Que el Barcino a Carolo III sortís de la impremta de Rafael Figueró no és a més fortuït. El 1706 la família Figueró va rebre el títol d’impressors reials. Això vol dir que va aconseguir l’exclusiva de l’edició de les gasetes oficials. La participació dels Figueró en la publicació del poema i la data d’aparició del text semblen indicar que el Barcino a Carolo III propugnata va actuar

El llatí a Catalunya al segle XVIII

com a instrument propagandístic i de difusió de l’austriacisme a Catalunya (i sobretot a Europa), precisament en un moment en què, després de la desfeta d’Almansa, el balanç de la guerra començava a capgirar-se a favor del futur Felip V.

Si he dedicat la segona part del meu treball al Barcino a Carolo III propugnata, ha estat per tal de palesar que la presència del llatí al segle XVIII a Catalunya no es redueix a edicions escolars, documents jurídics, tractats d’apologètica catòlica i escrits de devoció i pietat. La llengua llatina serveix també per difondre idees i postulats polítics al voltant d’esdeveniments del moment. El poema sobre el setge de Barcelona és prova al capdavall de la pervivència del món clàssic a la Catalunya del Setcents.

REFERÈNCIESBIBLIOGRÀFIQUES

Antoni BORRÀSI FELIU, «La fundació del col·legi de Betlem de la Companyia de Jesús de Barcelona», Pedralbes XIII 2, 1993: 203-12.

Mireia CAMPABADALI BERTRAN, El pensament i l’activitat literària del Setcents català (2 vols.), Barcelona 2003.

Mireia CAMPABADALI BERTRAN, La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle XVIII: l’interès per la història, la llengua i la literatura catalanes, Barcelona 2006.

Ignasi CASANOVAS, S.J., La cultura catalana en el siglo XVIII: Finestres y la Universidad de Barcelona, Barcelona 1953.

Josep CLOSA, «Aportació al coneixement de l’estat dels estudis clàssics al tombant del segle XVIII: l’obra de C. Valls i Geli», Faventia II 1, 1980: 11327.

Josep CLOSA, «Entorn de la lectura de Juvenal a la Catalunya del segle XVIII», a Actes de l’homenatge a Dolors Condom: La tradició clàssica i didàctica del llatí a Catalunya, Girona 1992: 169-76.

Josep A.CLÚAI SERENA, «La difusió dels escriptors clàssics a la Universitat de Cervera del segle XVIII: Josep Finestres», a Tradició clàssica (Actes de l’XIè. Simposi d’Estudis Clàssics), Mercè Puig Rodríguez-Escalona, ed., Andorra 1996: 263-82.

Josep A. CLÚAI SERENA, «Anotacions sobre l’humanisme classicista jesuític a la Catalunya del segle XVIII: la Universitat de Cervera», Calamus renascens II, 2001: 43-75.

Antoni COMAS, «Una traducció catalana d’Ovidi, de fra Agustí Eura», a Estudis de literatura catalana (segles XVI-XVIII), Barcelona 1985: 166-79.

Dolors CONDOMI GRATACÒS, «L’edició gironina de les Bucòliques de Virgili», a Actes del VIè. Simposi de la Secció Catalana de la SEEC, Barcelona 1983: 241-58.

Dolors CONDOMI GRATACÒS, «El mètode de Pere Bes i Labet per a formar bons retòrics i versistes llatins», a Tradició clàssica (Actes de l’XIè. Simposi d’Estudis Clàssics), Andorra 1996: 283-87.

108Alejandro Coroleu

Luis GIL FERNÁNDEZ, Panorama social del humanismo español (1500-1800), Madrid 1981.

Santiago MARQUÈS, L’ensenyament a Girona al segle XVIII, Girona 1985.

Albert ROSSICH, «Segimon Comas i Vilar, acadèmic i preceptista», a El (re)descobriment de l’edat moderna: Estudis en homenatge a Eulàlia Duran, edició a cura d’Eulàlia Miralles i Josep Solervicens, Barcelona 2007: 431-61.

Ferran SOLDEVILA, Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), Barcelona 1938.

Josep M. TORRASI RIBÉ, La guerra de Successió i els setges de Barcelona, 16971714, Barcelona 1999.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 109-127

DOI: 10.2436/20.2501.01.15

Els estudis de bizantí a Catalunya

Ernest Marcos Hierro

Des del regnat del primer comte-rei, Alfons el Trobador (1162-1196), Bizanci fou per a la cultura catalana medieval una referència important. És cert que la majoria de cultures de l’Europa occidental experimentaren a l’edat mitjana una gran atracció per l’Imperi grec, basada fonamentalment en l’esplendor de la megalòpolis del Bòsfor, la ciutat més rica i més poblada del món aleshores conegut, i en les seves refinades tradicions culturals, però ben poques atenyeren el grau de familiaritat i de fascinació que els catalans desenvoluparen respecte dels bizantins. En altres ocasions ja ens hem ocupat d’aquest tema, que es justifica, en primer lloc, per raons polítiques i econòmiques1 Com proclama emfàticament una carta de l’emperador Manuel II Paleòleg al rei Ferran I d’Aragó escrita l’any 1414, les relacions entre els membres d’ambdues dinasties reials —de banda grega, els casals dels Comnens, Àngels, Lascàrides i Paleòlegs, i, del cantó català, la Casa de Barcelona— foren gairebé sempre molt afectuoses, adornades amb apel·latius de parentiu que no es troben quasi mai en la correspondència diplomàtica imperial amb altres sobirans contemporanis2. Aquesta «dilecció», tal com l’anomena Manuel II, es forjà en l’intercanvi d’ambaixades i en l’acord d’aliances defensives contra els adversaris compartits, com el Sacre Imperi germànic, el Regne primerament normand de Sicília i posteriorment angeví, i la Santa Seu. Fites d’aquesta sèrie de contactes, alguns reeixits, els altres d’un resultat poc digne o obertament catastròfic, foren el compromís matrimonial, frustrat en el darrer moment per les amenaces de Barbarroja, d’una princesa bizantina amb un comte català de la Provença el 11783; la participació l’any 1269, també frus-

1. Vid. MARCOS 2003a i MARCOS 2004.

2. Vid. la carta esmentada a C. MARINESCU, «Manuel II Paléologue et les rois d’Aragon. Commentaire sur quatre lettres inédites, expédiées par la chancellerie byzantine», Bulletin de la Section historique de l’Académie Roumaine 11, 1924: 193-206, especialment p. 200 (Document núm. II, 28 novembre de [1414]).

3. Vid. MARCOS 1996.

110Ernest Marcos Hierro

trada, de Jaume I en una croada contra els mamelucs d’Egipte auspiciada per l’emperador grec Miquel VIII Paleòleg i el gendre d’aquest, l’Il-khan mongol de Pèrsia4; la revolta de les Vespres Sicilianes del 30 de març de 1282, que donà pas a la invasió de Sicília per les tropes de Pere el Gran d’Aragó5; l’expedició dels integrants de la Gran Companyia catalana, comandada per l’aventurer sicilià Roger de Flor6, i l’expansió posterior dels dominis dels regnes de la dinastia barcelonina en territori grec, i els últims esforços —val a dir que no gaire entusiàstics— del rei Alfons V el Magnànim per tal de salvar les engrunes restants de l’Imperi de l’amenaça d’invasió dels turcs otomans7 Al llarg de tot aquest temps —gairebé tres segles d’història molt agitada— els interessos compartits i les rivalitats existents entre ambdues potències, geogràficament molt allunyades, però políticament molt properes, esdevingueren objecte de reflexió per als historiadors catalans, que ens han deixat testimonis molt interessants de la seva opinió sobre la cultura i l’estat bizantins. Jaume I en el Llibre dels fets evoca, en primer lloc, l’ombra prestigiosa del seu avantpassat Manuel I Comnè (1143-1180), el sobirà que els seus contemporanis consideraven el «millor home dels cristians», i esmenta, més tard, en paraules d’elogi discret, el seu aliat Paleòleg, l’«emperador dels grecs». Bernat Desclot retrata, a continuació, Miquel VIII com una de les víctimes de la política expansionista de Carles d’Anjou, rei de Sicília, i suggereix d’aquesta manera la possibilitat d’una entesa entre el seu senyor Pere d’Aragó i el basileu bizantí. Per la seva banda, Ramon Muntaner dedica bona part del seu relat de les aventures dels almogàvers a descriure les intrigues complexes de la cort constantinopolitana d’Andrònic II i Miquel IX tot palesant la seva enemistat radical contra els grecs «herètics». Pere el Cerimoniós, a l’últim, dóna també notícia a la seva Crònica de l’aliança antigenovesa que va contreure amb la República de Venècia i l’emperador bizantí Joan VI Cantacucè, tot i que del seu text no pot, en realitat, inferir-se quina era la seva actitud envers l’Imperi grec. Més enllà de les fonts historiogràfiques, els grans intel·lectuals catalans de final del segle XIII i començament del XIV, Raimon Llull i Arnau de Vilanova, tingueren també la cultura bizantina com una referència i, en el cas de Vilanova, conservem en un còdex de la Biblioteca de Sant Petersburg la traducció al grec col·loquial, segurament, del sud d’Itàlia, de vuit tractats seus, destinats, probablement, a circular entre els teòlegs filollatins de Constantinoble8. D’altra banda, Bizanci en la literatura catalana medieval és un dels escenaris privilegiats d’allò que l’Anton Espadaler ha denominat alguna vegada la «matèria d’Orient», és a dir, de les obres que ens relaten històries que s’esdevenen en aquesta regió de la Mediterrània, ben coneguda per tots els lectors de ficció dels darrers segles de l’edat mitjana. L’exemple més alt del nos-

4. Vid. MARCOS 1996 i MARCOS 2007.

5. Vid. MARCOS 2003a: 45-49.

6. Vid. MARCOS 2005.

7. Vid. MARCOS 2003a: 60-74.

8. Vid. NADAL 2002b.

Els estudis de bizantí a Catalunya111

tre bizantinisme literari és, naturalment, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, que tingué, amb tota seguretat, present la figura de Roger de Flor a l’hora de caracteritzar el seu heroi i de descriure les seves aventures a l’«Imperi de Grècia», però també podem considerar el Jacob Xalabín com un text pertanyent a aquesta mateixa «matèria». Per acabar, hem de considerar també els famosos laments per la pèrdua de Constantinoble, que compongueren quatre poetes coneguts pel seu nom —Francí Joan Pocolull, Pero Martines, Joan Berenguer de Masdovelles i el notari Joan Fogassot— i dos altres d’anònims com a contribució catalana al gran funeral per l’Imperi mil·lenari de la Roma d’Orient que oficià el 1453 tota la cultura europea9. Tots aquests textos citats són la prova d’un gran interès per Bizanci, que s’anà difuminant entre nosaltres després de la caiguda de la Ciutat. Només reapareix en ocasions molt puntuals i sempre en relació amb la història catalana, com, per exemple, en l’obra de Francesc de Montcada, marquès d’Aytona, Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, publicada el 1623, que palesa el coneixement que el seu autor tenia de fonts historiogràfiques bizantines com les obres de Jordi Paquimeres i Nicèfor Gregoràs i el Tractat De oficiis aulae byzantinae atribuït a un cortesà de l’època dels Paleòlegs, el curopalate Jordi Codinós10. Montcada havia arribat a elles gràcies a l’esforç dels erudits del segle XVI que s’ocuparen, per primera vegada, sistemàticament i científica de l’estudi de la cultura bizantina. En sentit estricte, els estudis moderns de bizantí són fills de la Filologia Clàssica germànica dels segles XVIII i XIX i tenen com a primer centre acadèmic la Ludwig-Maximilians Universität de Munic, en la qual es fundà el 1897 la primera càtedra de bizantinologia del món, ocupada pel professor Karl Krumbacher. Tot i així, els bizantinistes moderns han estat capaços de seguir el rastre dels precedents de la seva disciplina fins al segle XVI, tot construint així una mena de «genealogia mítica», que podem llegir en la Introducció de la tercera edició de la famosa Geschichte des byzantinischen Staates de Georg Ostrogorsky11. D’acord amb ella, el primer especialista en Bizanci fou l’erudit alemany Hieronymus Wolf (1516-1580), secretari de la famosa dinastia banquera dels Függer d’Augsburg i editor de la Crònica de Joan Zonaràs, la Narració cronològica de Nicetes Choniates i d’una part de la Història romeica de Nicèfor Gregoràs. El seguiren humanistes d’importància com Wilhelm Holzmann (Xylander), David Hoeschel, Johannes Leunclavius (Löwenklau), i erudits jesuïtes i catòlics com el bibliotecari Lleó Allatius (Leone Allacci,

9. Vid. Isabel DE RIQUER, Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Barcelona: Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura, de la Universitat de Barcelona; Eumo Editorial [Col·lecció Escolis 5], 1997.

10. Vid. F. DE MONCADA, Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, ed. Samuel GILI GAYA.Madrid: Clásicos Castellanos, 1969. Cfr. l’anàlisi del tractament de les fonts bizantines a Montcada que fa José SIMÓN PALMER, «Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos de Francisco de Montcada: fuentes bizantinas», Erytheia 15, 1994: 95-104.

11. Vid. G. OSTROGORSKY, Historia del Estado Bizantino, Madrid: Akal Editor, 1984: 17-33.

112Ernest Marcos Hierro

1586-1669), que editaren textos de referència. L’any 1645, al començament del regnat de Lluís XIV de França, s’inicià la publicació d’una col·lecció d’obres d’historiadors bizantins, l’anomenat «Corpus del Louvre», que fou patrocinada pel monarca i pel seu famós ministre d’economia Jean Baptiste Colbert. En aquesta gran iniciativa cultural hi participaren erudits de l’època com els jesuïtes Philippe Labbe (1607-1667) i Pierre Poussine (1609-1686), els dominicans Jacques Goar (1601-1653), François Combéfis (1605-1697), i Charles Dufresne, Sieur du Cange (1610-1688), que donà a conèixer la Història de Joan Kínnamos, la Crònica de Joan Zonaràs i el ChroniconPaschale A banda de la seva activitat com a editor, Du Cange és també l’autor de tres obres d’importància cabdal per al desenvolupament dels estudis bizantins, els tractats històrics Historia byzantina duplici commentario illustrata i Histoire de l’empire de Constantinople sous les empereurs français i el famós diccionari Glossarium ad scriptores mediae et infimae graecitatis, que encara ara, com en els temps d’Ostrogorsky, continua essent un dels «pilars de la ciència bizantinística»12. En el segle XVII, com ens recorda de nou Ostrogorsky, també es posaren els fonaments de ciències auxiliars d’importància per a la Bizantinologia, com ara la diplomàtica amb l’obra de Jean Mabillon (1632-1707) i la paleografia amb Bernard de Montfaucon (1655-1741), que treballaren sobre fonts bizantines.

Amb l’arribada de la Il·lustració, l’interès dels cortesans del Rei Sol per la Roma d’Orient deixà pas a les crítiques ferotges de Voltaire, Montesquieu i Edward Gibbon, els responsables màxims de la mala fama que l’Imperi medieval grec adquirí en aquests temps i ha conservat gairebé fins als nostres dies. Això es deu al fet que, com la resta d’imperis del passat, Bizanci ha estat objecte de lloa o condemna segons l’orientació ideològica de cada moment. És curiós, per cert, de constatar que l’auge dels seus estudis i, per tant, de la seva valoració positiva, hagi coincidit sovint amb èpoques de règims polítics autoritaris com l’Alemanya de Bismarck o la del Tercer Reich i la Rússia comunista. Una anàlisi dels temes que despertaren l’interès dels bizantinistes d’aquestes nacions —l’estudi, per exemple, de la ideologia imperial segons les disposicions del cerimonial àulic per Otto Treitinger durant el nazisme13 o la creació de la història econòmica bizantina pels historiadors procedents dels països del bloc oriental— palesa la disposició dels erudits moderns a trobar en Bizanci respostes sobre les seves preocupacions contemporànies. En aquest sentit, tampoc no és casual, al meu parer, que en aquests temps de globalització s’atorgui a l’Imperi bizantí una condició multiètnica i multicultural, que minimitza la seva base grega i emfasitza, per contra, tots els seus trets, diguem-ne, internacionals. Així, tal com es fa també paral·lelament amb el vell estat Imperial i Reial dels Habsburgs, se’l converteix en un modèlic gresol de cultures, sotmès, aparentment de manera vo-

12. Ibid., p. 19.

13. Vid. Otto TREITINGER, Die oströmische Kaiser- und Reichsidee nach ihrer Gestaltung im höfischen Zeremoniell, Jena 1938.

Els estudis de bizantí a Catalunya113

luntària, a una autoritat unificadora i indiscutida. L’èxit actual de la Bizantinística a la Rússia de Putin i a l’Amèrica de Bush és un argument en favor de la nostra hipòtesi.

També a Catalunya les raons de l’interès modern per l’Imperi bizantí tenen un origen clarament ideològic. És ben sabut que el primer a dedicar-li la seva atenció amb una dedicació científica i rigorosa fou Antoni Rubió i Lluch, denominat per aquesta raó per Eudald Solà i Farrés el primer bizantinista català14. De manera unànime li concediren també aquest títol els bizantinistes d’arreu del món, que acolliren Rubió sense reserves en les seves societats, sessions congressuals i publicacions. Ell preferí, tanmateix, anomenar-se d’una altra manera, historiador de l’Orient català, una denominació que, al nostre parer, s’escau més a la realitat dels seus interessos i a l’abast i significació de la seva obra. En efecte, tal com ell mateix explica al pròleg del seu monumental Diplomatari de l’Orient Català, Rubió hi arribà a través de la lectura d’un llibre de l’historiador neogrec Epaminondas Stamatiadis sobre l’estada de la Companyia Catalana a Orient, que havia trobat a la biblioteca de Víctor Balaguer una nit de la tardor de 187915. Impulsat pel desig d’aprofundir i millorar les informacions incompletes i de vegades falses de Stamatiadis i alhora de refutar el seu judici negatiu de valor sobre les aventures dels almogàvers en terres gregues, Rubió es lliurà amb passió a l’estudi de les fonts històriques bizantines, que llegí en la seva edició veneciana a la biblioteca del «sòlid humanista» Ramon de Siscar, i de les obres sobre la dominació llatina de Grècia dels erudits alemanys i francesos contemporanis seus. Alhora s’adreçà directament a les figures més destacades de la intel·lectualitat grega de l’època —el mateix Epaminondas Stamatiadis, l’historiador, filòleg i polític Spirídon Lambros, el famós escriptor Dimítrios Vikelas— i establí amb ells una correspondència continuada, que ara hem començat a conèixer gràcies a l’edició que n’ha fet Eusebi Ayensa16. Els seus corresponsals grecs forniren Rubió amb dades sobre bibliografia neohel·lènica a propòsit de la presència dels catalans en els Ducats francs, li parlaren de les restes arqueològiques de les seves fortaleses i li donaren, sobretot, les notícies sobre el record que romania d’ells en les tradicions populars en diverses regions de la Grècia continental i de les illes. També foren els seus hostes en els tres viatges que Rubió va fer a l’Hèl·lade, el 1895, interromput per un despreniment de retina, el 1896 i el 190917. Amb les seves informacions i, sobretot, amb el material que trobà en els arxius barcelonins, de Palerm, de Nàpols, de Venècia i del Vaticà, Rubió reconstruí la història de la presència catalana a Grècia entre 1301 i 1409, entre els regnats, per tant, de Jaume II i de Martí l’Humà. No s’ocupà,

14. Vid. E. SOLÀI FARRÉS, Antoni Rubió i Lluch, bizantinista i grecista, discurs llegit el dia 9 de juny de 1988 en l’acte de recepció pública d’Eudald Solà i Farrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona 1988.

15. Vid. RUBIÓ 1946: XI-XII.

16. Vid. RUBIÓ 2006.

17.Sobre el viatge de 1909 Vid. Jaume PÒRTULAS, «Els congressistes viatgen a Grècia», Separata d’Estudis Baleàrics 82-83, 2005-2006.

114Ernest Marcos Hierro

per contra, ni dels precedents dels segles XII i XIII ni dels episodis finals del segle XV. Concentrà tota la seva atenció en el segle de la «catalanocràcia» i l’abordà amb una intenció declaradament reivindicativa, mirant de rectificar la visió negativa dels guerrers i governants catalans de les fonts bizantines i franques. Per això, Rubió és un crític implacable dels historiadors grecs Jordi Paquimeres i Nicèfor Gregoràs, el testimoni dels quals posa sistemàticament en dubte quan el confronta amb el de Ramon Muntaner18. En els seus treballs inicials, sobretot en el discurs llegit a l’Acadèmia de Bones Lletres sobre el tractament de l’expedició catalana en les fonts gregues i neohel·lèniques, el seu apassionament el portà a pintar amb colors molt desfavorables l’Imperi bizantí, que qualifica ben sovint d’«herètic», adjectiu manllevat, sens dubte, al seu amic i mentor Marcelino Menéndez y Pelayo19. El retrat que en fa és tan sinistre i rabiós que, quan envia aquestes obres als seus amics grecs, Rubió es veu obligat, fins i tot, a afegir a les seves cartes alguns mots de disculpa per tal de no ofendre els seus sentiments patriòtics20. El pas del temps apaivagà potser una mica la inquina de l’historiador contra els bizantins, però Rubió no mostrà mai un interès especial per la seva cultura i història21. Per a ell Bizanci és, en primer lloc, l’escenari de les aventures de la Companyia Catalana entre 1303 i 1311 i, després, en el període posterior, una potència de la Mediterrània oriental que manté relacions fonamentalment diplomàtiques amb els catalans de Grècia i amb els prínceps de la Casa de Barcelona. La Roma d’Orient en si mateixa no és, per tant, objecte del seu estudi. Amb Rubió s’inicia, de fet, la línia predominant dels estudis bizantins al nostre país, que es concentra sobretot en les relacions entre els monarques i els súbdits de la Corona d’Aragó i l’Imperi bizantí en el marc de la història medieval catalanoaragonesa. I fou, precisament, el deixeble més dotat de Rubió i Lluch, Lluís Nicolau d’Olwer, el qui integrà aquests episodis en un discurs global, que en les seves línies generals continua essent vàlid en l’actualitat. En efecte, l’any 1926, apartat de l’activitat política per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, Nicolau publicà un llibre capital, L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental, que fou reeditat a Mèxic el 1954 en una versió corregida i ampliada de 1948. En el pròleg a aquesta segona edició, defensant-se dels retrets que li havien estat fets en ocasió de l’aparició de la primera, Nicolau exposa amb claredat i lucidesa el tarannà i el propòsit de la seva obra: «Aquest llibre no podia ésser fred. L’autor, però, té el convenciment de no haver-s’hi mostrat mai ni cofoi, ni patrioter, i

18. Vid. especialment RUBIÓ 1927.

19. Vid. RUBIÓ 1883 i la traducció catalana, amb errors freqüents i d’importància, publicada el 2004. Sobre Menéndez Pelayo i, en general, la visió dels intel·lectuals espanyols dels segles XIX i XX sobre Bizanci vid. l’article de Patricia VARONA CODESO, «Bizancio y la cultura española (1870-1936)», en P. BÁDENASDELA PEÑA;Inmaculada PÉREZ MARTÍN (eds.), Bizancio y la Península Ibérica. De la antigüedad tardía a la Edad Moderna, Madrid: CSIC [Col. Nueva Roma 24], 2004: 515-542.

20. Vid. RUBIÓ 2006: 213ss.

21.Cfr. els comentaris sobre Bizanci de RUBIÓ 1883 amb els que apareixen aRUBIÓ 1926 (AYENSA 2001).

Els estudis de bizantí a Catalunya115

d’haver inscrit dins un capítol de la història general la part que revé a Catalunya, sense exagerar-la —però també sense esquifir-la ni amagar el seu nom»22. Ell vol, per tant, situar correctament un període important de la història de Catalunya en el marc del relat general europeu sobre l’època medieval, posant en relleu d’aquesta manera tant els trets comuns com els particulars que presenta. En el pla del seu llibre, Nicolau supera el camp d’interessos del seu mestre, que sap, per cert, definir amb paraules molt exactes («Rubió i Lluch exhuma la història dels Ducats catalans d’Atenes i Neopàtria, valora la Grècia catalana i l’insereix en el complex de la Grècia franca»23), i s’ocupa de la presència catalana en totes les regions de la Mediterrània Oriental, des d’Egipte i Terra Santa al Mar Negre. A l’àrea bizantina li dedica tres capítols, el tercer, el quart i el setè. En el primer d’ells, intitulat Els catalans a l’Imperi d’Orient (1174-1310), ofereix, al començament, un resum en quatre pàgines dels contactes diplomàtics entre Bizanci i la Corona d’Aragó des del regnat d’Alfons el Trobador fins al de Jaume II i en dedica, a continuació, més d’una trentena a l’estada de la Companyia Catalana en territori grec. El seu tractament d’aquest episodi és més equilibrat que el de Rubió i la seva qualitat, sobretot literària, és molt remarcable. En el capítol següent, partint dels treballs del seu mestre, fa un primer esbós de la història de la dominació catalana a Atenes i Neopàtria, que prefigura els treballs posteriors de l’historiador americà Kenneth M. Setton, i en la part final de l’obra, en el Capítol VII, descriu les relacions entre els darrers sobirans grecs de la dinastia dels Paleòlegs i els primers Trastàmares, Ferran I i Alfons el Magnànim, fent ús aquí de les publicacions sobre aquest tema de l’investigador romanès Constantin Marinescu. D’aquesta manera basteix una visió de conjunt sobre el període, que constitueix una referència ineludible per a tots els treballs posteriors. El mateix hem de dir també de l’última obra d’Antoni Rubió i Lluch, el Diplomatari de l’Orient català, que aplega gairebé en la seva totalitat la documentació sobre la catalanocràcia a Grècia que l’erudit havia trobat en les seves recerques arxivístiques. Publicada pòstumament per l’Institut d’Estudis Catalans el 1947, aquesta col·lecció hauria d’haver donat lloc a una gernació d’estudis especialitzats sobre una multitud d’aspectes de la dominació catalana en la regió, però no ha estat aquest el cas. El Diplomatari trobà millor acollida a l’estranger que no pas a casa nostra. Per causa de la Guerra Civil, de la diàspora de mestres i de l’empobriment intel·lectual consegüent, les obres de Rubió i Nicolau no fructificaren mitjançant la creació d’una escola catalana d’estudis bizantins, ans romangueren el producte d’una dedicació i un interès aïllats. L’Imperi bizantí no desaparegué, tanmateix, completament del migrat panorama acadèmic i científic de la postguerra catalana. Ben al contrari, a la Delegació barcelonina del CSIC va sorgir una petita escola de bizantinistes entorn d’una figura molt discutida

22.NICOLAU 1954: 9.

23.NICOLAU 1954: 13.

116Ernest Marcos Hierro

políticament, Sebastián Cirac Estopañán, catedràtic de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona.

Nascut a Caspe el 1903, Cirac, que era sacerdot i canonge de la Catedral de Conca, obtingué el 1934 una beca de la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas republicana per a una estada de sis mesos a l’Institut de Bizantinística de la Ludwig-Maximilians Universität de Munic. Acceptat com a alumne per l’aleshores catedràtic titular Franz Dölger, un dels bizantinistes més prestigiosos i col·lega de Rubió i Lluch, Cirac romangué a Munic quatre anys fins a la presentació de la seva tesi doctoral sobre el díptic bizantí que es conserva al Museu Diocesà de Conca i que és un llegat de Maria Angelina Duquena Paleologuina, que senyorejà amb el títol de reina, vasilissa, el despotat d’Epir entre 1366 i 139424. Després de completar els seus estudis de doctorat, tot just acabada la Guerra Civil espanyola, Cirac deixà Alemanya poc abans de l’inici del conflicte mundial i s’instal·là a Barcelona ocupant la Càtedra de Grec de la nostra universitat. Des d’ella i, sobretot, des de la delegació del CSIC, de la qual fou membre des de la seva fundació el 1943, va promoure els estudis de bizantí amb la publicació d’una sèrie de monografies, que sota el títol comú de Bizancio y España, en la pràctica, continuaven les recerques de Rubió i Lluch i Nicolau d’Olwer sobre les relacions entre l’Imperi grec i la Corona d’Aragó, l’únic dels estats medievals ibèrics que mantingué contacte directe i ininterromput amb la Roma d’Orient. El primer volum d’aquesta col·lecció, aparegut l’any 1943, fou la traducció castellana de la seva tesi, que havia estat publicada a Münster en alemany el 1939. En els anys següents, fins a 1954, donà a la impremta tres treballs, que, a banda de la connexió ja esmentada amb la nostra història, palesen també l’interès que Cirac, sacerdot i, a més, home molt proper personalment al fundador de l’Opus Dei, José María Escrivá de Balaguer, sentia per l’espinosa qüestió del cisma eclesiàstic entre Roma i Constantinoble. Així, dos d’aquests volums estan dedicats, respectivament, a la implicació del l’emperador Manuel II Paleòleg i de Ramon Llull en les converses diplomàtiques entre ambdues seus sobre la Unió de les esglésies, i el tercer s’ocupa de la participació dels espanyols —en la seva major part, també súbdits del rei d’Aragó— en la defensa final de Constantinoble amb el rerefons del fracàs de la reconciliació proclamada el 1439 en el Concili de Ferrara-Florència25. Els darrers anys de la seva vida els dedicà Cirac a la llarga, complexa i difícil preparació —tal com ell mateix la descriu en el pròleg de l’obra— de l’edició del corpus de miniatures del més preuat manuscrit il·luminat d’època bizantina, el Codex Skylitzes Matritensis, conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid26. Confegit, probablement, en un scriptorium sicilià durant el segle XII, aquest còdex ens ha preservat un cicle gairebé complet de 574 il·lustracions que acompanyen el text de la Sínopsis d’històries del cronista bizantí del segle XI Joan Skilitzes.

24. Vid. CIRAC 1939.

25. Vid. CIRAC 1943, 1952, 1954b i 1954a.

26. Vid. CIRAC 1965.

Els estudis de bizantí a Catalunya117

Cirac havia planejat la publicació de dos volums amb les imatges i el text, però per diversos problemes només aparegué, finalment, el primer tom, que conté fotografies, la majoria en blanc i negre, ben poques en color, de totes les miniatures amb la descripció corresponent de l’escena representada. En l’època en què l’accés a les reproduccions fotogràfiques de les obres d’art no era tan fàcil com en els nostres dies, la seva iniciativa tingué una gran acollida. Per això, entre els bizantinistes internacionals, més que per les seves monografies de temes bizantinoespanyols i les seves contribucions a congressos internacionals, Cirac o, com molts l’anomenen, Estopañán és conegut com a editor d’aquesta obra pionera de treballs posteriors. Sota la influència de Cirac, inicià també la seva formació com a bizantinista un altre professor de la Universitat de Barcelona, Juan Valero Garrido, nascut el 1937. Valero realitzà diverses estades d’estudis al Institut für Byzantinistik de la Universitat de Munic, on s’havia doctorat el seu mestre, i participà, com a membre numerari de la Societé Internationale des Études Byzantines, en els Congressos Internacionals de Bucarest (1971), Viena (1981) i Edinburgh (1984). Expert lector de la literatura medieval europea, ha dedicat la seva recerca a la denominada poesia èpica bizantina, un corpus de textos en llengua no arcaïtzant, considerada, per tant, pels filòlegs com a «popular», i en vers decapentasíl·lab, produïts entre els segles XII i XV, és a dir, en la darrera etapa de la història de l’Imperi d’Orient. Dins de la sèrie de textos bilingües publicada per l’Editorial Bosch de Barcelona en els anys 80 i 90 del segle passat, el professor Valero publicà les edicions i traduccions de dues obres fonamentals d’aquesta tradició: el Poema de Digenís Akritas, aparegut el 1981, i el Poema de Belisario, imprès el 1984. En el primer cas, Valero ens ofereix la versió de les aventures de Digenís que conté el famós còdex de l’Abadia italiana de Grottaferrata, confegida, probablement, en el segle XII i caracteritzada per presentar un desenvolupament argumental més gran i un registre lingüístic més elevat que l’altre testimoni d’aquesta història, el manuscrit de la Biblioteca del Monestir del Escorial datat en el segle XV27. Precedida per una introducció excel·lent, en la qual l’autor presenta una visió general de les teories que existien aleshores sobre l’èpica bizantina i fa unes reflexions molt encertades sobre la naturalesa del text en qüestió, que qualifica de novel·la èpica, la traducció del Digenís de Valero és un exemple magnífic de fidelitat a l’esperit del text original i és avui encara, a desgrat de l’aparició recent d’una nova traducció per Óscar Martínez García, la versió de referència per als lectors en llengua castellana. Aquest és també el cas del seu Belisari, un altre poema en decapentasíl·labs grecs, probablement del segle XIV, que relata el destí desventurat de Belisari, el general de l’emperador Justinià que, segons aquesta versió llegendària, fou eixorbat per ordre del sobirà, després d’haver estat calumniat pels seus enemics envejosos28. A més d’oferir novament una traducció de gran qualitat literària del text, Valero in-

27. Vid. VALERO 1981.

28. Vid. VALERO 1984.

118Ernest Marcos Hierro

corpora en el seu pròleg sobre el cabdill bizantí una quantitat apreciable de fragments de dues obres de l’historiador del segle VI Procopi de Cesarea, les Guerres i la Història secreta, que són les nostres fonts contemporànies per a la biografia de Belisari. En ambdós llibres Valero combina magistralment el rigor científic i l’amenitat narrativa, dues qualitats que, com és ben sabut, caracteritzen també el seu exemplar magisteri universitari. En paral·lel a les iniciatives en el camp del bizantí de Cirac i Valero, el Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona esdevé també en aquest anys sota els auspicis del Professor Josep Alsina Clota un centre important de difusió dels estudis neohel·lènics a Catalunya i a Espanya. Quan el 1966 Alsina acceptà l’encàrrec de l’editoral CREDSA de confegir un manual universitari sobre la literatura grega moderna, confià la redacció d’un capítol introductori sobre la literatura bizantina a l’aleshores llicenciat recent i professor ajudant seu Carles Miralles Solà (Barcelona, 1944). Per a aquest volum, Miralles confegí amb l’ajuda d’algunes obres que tenia a la seva disposició, especialment de la clàssica Geschichte de byzantinischen Literatur de Karl Krumbacher, una síntesi brillant d’informació sobre gèneres, períodes, autors i estils de la literatura de l’Imperi bizantí des de l’antiguitat tardana fins a la caiguda de Constantinoble el 145329. Concebut com una visió de conjunt que ni podia ni pretenia ser exhaustiva per raó de l’espai i de la finalitat de l’obra, el treball de Miralles palesa un respecte infreqüent en aquella època per la literatura de Bizanci, que no resulta mai menystinguda ni infravalorada, i abunda en observacions encertades sobre problemes importants. Té, a més, el gran mèrit d’haver estat escrit abans que apareguessin en el «Handbuch der Byzantinistik» els monumentals manuals de referència de Hans Georg Beck sobre la literatura bizantina en llengua «vulgar», publicat el 1971, i de Herbert Hunger sobre la literatura en llengua «culta», en dos toms, editat el 1978, que han facilitat extraordinàriament el treball de tots els bizantinistes. Per això, cal reconèixer el valor d’aquesta introducció de Miralles, la primera monografia en castellà sobre la qüestió i que, més enllà de les nostres fronteres culturals, ha exercit, com l’obra d’Alsina que l’acompanya, una gran influència en els cercles acadèmics d’Espanya i Amèrica Llatina interessats en la cultura bizantina.

Mentre aquestes iniciatives aïllades prenien cos a l’alma mater barcelonina, iniciaven a l’estranger, en el si de les més prestigioses institucions acadèmiques eclesiàstiques, la seva carrera com a bizantinistes dues figures importants, especialitzades sobretot en teologia ortodoxa, que no han tingut malauradament l’acollida que mereixen en el món universitari català. Em refereixo a Sebastià Janeras, nascut a Barcelona el 1931, i a Joan Nadal Cañellas, nascut a Palma de Mallorca el 1934. Format al Monestir de Montserrat, al Pontificio Istituto Orientale de Roma i a l’Institut für Byzantinistik de la Universitat de Munic, Janeras, llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, es doctorà a la Universitat Gregoriana en Ciències Eclesiàstiques

29. Vid. MIRALLES 1966.

Els estudis de bizantí a Catalunya119

Orientals i fou professor del Pontificio Istituto Liturgico Anselmiano de la Ciutat Eterna. Entre nosaltres ha exercit el seu magisteri com a liturgista en diverses institucions acadèmiques, com la Facultat de Teologia de Catalunya, l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona i l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic. L’obra de recerca de Janeras és ingent i té com a punt especialment fort l’estudi de la litúrgia a Jerusalem, Síria i Constantinoble en època bizantina30. Excel·lent coneixedor dels pares grecs i sirians, ha contribuït a difondre entre nosaltres la seva teologia a través de la prestigiosa col·lecció Clàssics del Cristianisme de la Fundació Enciclopèdia Catalana, que ha publicat obres d’Orígenes, Climent d’Alexandria, Basili de Cesarea, Gregori de Nazianz, Gregori de Nissa, Joan Crisòstom, Isaac de Nínive, Màxim el Confessor, Joan Damascè i Simeó el Nou Teòleg en traduccions fetes per teòlegs i hel·lenistes catalans. A banda de les introduccions de diversos volums d’aquesta sèrie, són seves també les versions del tractat La guarda de l’intel·lecte d’Isaac l’Anacoreta (aparegut en el volum col·lectiu de la Filocàlia), de les Homilies catequètiques de Teodor de Mopsuèstia, i de 10 dels Himnes de Romà el Melode. A més de les seves recerques científiques sobre els temes esmentats, Janeras és també un intel·lectual profundament compromès amb el diàleg ecumènic entre l’Església romana i les Esglésies d’Orient i participa freqüentment en fòrums internacionals de trobada intereclesial. La seva contribució a l’entesa entre les diverses comunitats cristianes i a la difusió de la seves particularitats entre nosaltres ha estat decisiva.

La història de les turbulentes relacions entre les Esglésies romana i grega ha estat també un dels camps de recerca predilectes de Joan Nadal Cañellas, membre de la Companyia de Jesús i alhora sacerdot de ritu bizantí, una doble condició que palesa el seu esperit ecumènic. Format també en el Pontificio Istituto Orientale de Roma i doctor per la Sorbona de París, ha estat agregat cultural a les ambaixades espanyoles a Atenes i prop de la Santa Seu. És conegut internacionalment com a editor en la prestigiosa sèrie del Corpus Christianorum de Brepols dels tractats polèmics del teòleg bizantí Gregori Akíndinos, que liderà en el segle XIV la facció dels adversaris de Gregori Palamàs en la querella a propòsit de la pràctica ascètica de l’hesicasme i de la seva justificació teològica, la doctrina de les Energies Divines31. Nadal ha dedicat diversos estudis a aquesta polèmica, on presenta sota una llum més favorable que no és habitual els punts de vista dels teòlegs crítics amb el palamisme com Akíndinos i el seu successor Nicèfor Gregoràs, personatges criticats, per contra, en la tradició canònica ortodoxa32. Seguint la tradició inaugurada per Antoni Rubió, també s’ha ocupat en diverses ocasions de la història de la Companyia Catalana amb articles sobre les difícils relacions en-

30. Vid. especialment JANERAS 1964, 1967, 1982, 1984, 1988, 2001 i 2005.

31. Vid. NADAL 1995 i 2006a. Té encara pendents de publicació dos altres volums intitulats Antirrhetica tria adversus Gregorium Palamam i Opera minora

32. Vid. NADAL 1974a, 1974b, 1996 i 2007.

120Ernest Marcos Hierro

tre Roger de Flor i el patriarca Atanasi de Constantinoble i sobre el seu famós compatriota l’infant Ferran de Mallorca33. En els últims temps els fets de l’expedició han estat l’objecte predominant del seu interès i ben aviat donarà a conèixer els resultats, força sorprenents, de la seva recerca. D’altra banda, en l’estela dels seus predecessors, gràcies a les recerques que ha fet en els arxius de Catalunya, Mallorca i Itàlia, especialment en el Vaticà, ha documentat també els testimonis de les relacions diplomàtiques entre l’Imperi bizantí i la Confederació catalanoaragonesa, des del dossier dels denominats «documents grecs» de l’Arxiu de la Corona d’Aragó a la butlla d’or de l’emperador Manuel II Paleòleg adreçada a l’antipapa Benet XIII, que es conserva a la Catedral de Palma de Mallorca34. A l’últim hem de destacar la seva edició dels 8 tractats d’Arnau de Vilanova traduïts al grec bizantí, que Nadal considera una mostra del diàleg ecumènic entre catòlics romans i ortodoxos al començament del segle XIV35. Les obres en progrés constant de Janeras i Nadal són una mostra excel·lent de la nostra tradició d’estudis bizantins, que ha experimentat en els darrers vint anys un nou impuls. D’ençà dels anys vuitanta del segle passat, en efecte, en les aules de les Facultats de Geografia i Història i de Filologia de la Universitat de Barcelona s’imparteixen diverses assignatures sobre la història, la cultura i la literatura de l’Imperi bizantí. Hem estat docents d’aquestes matèries professors com Salvador Claramunt, Carles Garriga, Montserrat Camps i jo mateix. En el marc d’aquests cursos i com a material docent per als estudiants de la UB, la professora Camps, hel·lenista i teòloga, traductora de Gregori de Nazianz, Simeó el Nou Teòleg i Romà el Melode per a la Col·lecció Clàssics del Cristianisme, ha planejat i portat a terme en col·laboració amb el Dr. Sergi Grau i amb mi una antologia de textos bizantins del segle IV al X36. Un gran promotor d’aquests estudis fou també el difunt professor Alexis Eudald Solà (1946-2001), que m’animà a especialitzar-me en bizantinologia a l’Institut für Byzantinistik de la Ludwig-Maximilians Universität de Munic. En aquest departament, en què havien fet estades anteriorment Sebastián Cirac, Juan Valero i Sebastià Janeras, vaig elaborar sota el guiatge del Professor Armin Hohlweg i vaig presentar el 1994 la meva tesi doctoral sobre les relacions bizantinocatalanes durant els regnats d’Alfons el Trobador i Jaume I, publicada el 1996 en alemany37. A banda d’aquest treball, que ha estat l’origen d’una línia preferent de la meva recerca sobre els intercanvis diplomàtics entre ambdues potències entre els segles XII i XV, plasmada en diverses publicacions, m’he ocupat també d’altres qüestions d’història i cultura bizantines com ara la ideologia imperial de la Roma d’Orient i la teologia iconoclasta38. També sota la influència directa de Solà inicià Eusebi Ayensa Prats, en el context dels seus es-

33. Vid. NADAL 1978 i 1994.

34. Vid. NADAL 1976, 1977, 1983, 1984 i 2006b.

35. Vid. NADAL 2002b.

36. Vid. CAMPS 2001.

37. Vid. MARCOS 1996.

38. Vid. MARCOS 2003b.

Els estudis de bizantí a Catalunya121

tudis sobre folklore neogrec que culminaren amb la tesi doctoral sobre les balades tradicionals, la seva recerca d’actualització de les dades recollides en el segle XIX pels col·laboradors de Rubió a propòsit de la presència dels almogàvers en terres de Grècia39. A més d’això, i també a través de l’estudi del cançoner popular, Ayensa ha tractat alguns temes molt rellevants de la literatura bizantina en llengua dita «popular» com ara el de l’origen de la seva «poesia èpica», que ell situa, d’acord amb l’opinió de la majoria de filòlegs neogrecs, en el si d’una pretesa tradició oral de rapsodes, que seria reconeixible encara avui dia en les denominades cançons acrítiques, el cançoner de frontera en la seva terminologia40. Tot i no haver-se format a la Universitat de Barcelona, sinó a la Complutense de Madrid, també té una estreta relació amb els membres d’aquest grup el bizantinista José Simón Palmer, que ha estat durant molts anys secretari de la revista espanyola d’estudis bizantins i neohel·lènics Erytheia i ha publicat, a banda de nombrosos articles sobre multitud de temes, la seva tesi doctoral sobre el Pratum Spirituale de Joan Moschos i un recull d’històries bizantines de «bogeria i santedat», que han donat a conèixer al gran públic el fenomen peculiar dels «sants bojos». Em queda només per citar un nou planter d’estudis bizantins. Em refereixo a la Institució Milà i Fontanals del CSIC, que ha recuperat darrerament sota l’impuls de Maria Teresa Ferrer i Malloll la tradició bizantina abandonada després de la mort de Sebastián Cirac41. El seu representant més destacat és el jove medievalista Daniel Duran Duelt, especialista en el comerç català en la regions septentrionals de la Mediterrània Oriental. Després d’un primer treball sobre el paper polític del consolat català de Constantinoble durant els regnats d’Alfons el Magnànim i Joan VIII Paleòleg, aparegut el 1999, Duran publicà en la col·lecció d’«Anejos» del Anuario de Estudios Medievales del CSIC dues monografies de gran importància, la primera de 2002 sobre un document excepcional, el manual del viatge comercial a Constantinoble el 1341-1342 del mercader barceloní Berenguer Benet, conservat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, i la segona de 2003 sobre la història de l’illa grega de Kastel·lòrizo, que estigué sota dominació catalana entre 1450 i 145842. Gràcies a ambdues publicacions, coneixem ara més bé l’abast i la importància dels interessos comercials i polítics dels catalans en les terres de Romània en els segles XIV i XV. D’altra banda, Duran també ha documentat amb els resultats de les seves recerques arxivístiques alguns episodis importants de les relacions diplomàtiques bizantinocatalanes, com la cronologia del compromís matrimonial de la princesa Eudòcia Comnena amb el comte Ramon Berenguer IV de Provença i el comerç d’esclaus grecs practicat pels membres de la Companyia Catalana durant la seva estada a Macedònia. A l’últim, la participació de Duran en activitats científiques i publicacions promogudes per Ma-

39. Vid. AYENSA 2000 i RUBIÓ 1926 (AYENSA 2001).

40. Vid. AYENSA 2004.

41.Sobre les publicacions d’aquest grup vegeu el meu article MARCOS 2007b.

42. Vid. DURAN 2002 i 2003.

122Ernest Marcos Hierro

ria Teresa Ferrer donen fe de l’interès amb què tant el CSIC com l’IEC contemplen ara el paper del Imperi bizantí en la història medieval europea. Els seus treballs, com els meus, continuen la tradició que té com a precursor Francesc de Montcada i com a fundador conscient Antoni Rubió i Lluch, però amb un nou esperit. Els estudis catalans de bizantí ja no miren Bizanci com una potència herètica i enemiga, sinó com una cultura valuosa i interessant per si mateixa. Resta només esperar que aquest nou interès doni els seus fruits.

BIBLIOGRAFIASELECTAD’ESTUDISDEBIZANTÍ

Eusebi AYENSAI PRATS

2000: Baladas griegas: estudio formal, temático y comparativo. Madrid: CSIC [Colección Nueva Roma 10], 2000.

2001: El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, introducció, edició i apèndixs a cura d’Eusebi Ayensa i Prat. Barcelona: Curial Edicions Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

2004: Cancionero griego de frontera. Madrid: CSIC [Colección Nueva Roma 23], 2004.

Montserrat CAMPS GASET

2001: Textos literaris bizantins. Dels orígens al segle X. Antologia grec-català (en col·laboració amb Ernest Marcos i Sergi Grau). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2001.

2002: Gregori de Nissa (c. 334-394), dins P. Ll. FONT, Història del pensament cristià, Quaranta figures. Barcelona: Proa; Fundació Joan Maragall, 2002 (2ª edició, 2004).

Sebastián CIRAC ESTOPAÑÁN

1939: Das Erbe der Basilissa Maria und Esau von Joannina: Forschungen zu den byzantinischspanischen Beziehungen — Inaugural Dissertation, Münster 1939.

1943: Bizancio y España: El legado de la basilissa María y de los déspostas Thomas y Esaú de Joannina, Barcelona: CSIC, Delegación de Barcelona, Sección de Bizantística, 1943.

1951: «Ein Chrysobullos des Kaisers Manuel II. Palaiologos (1391-1425) für den Gegenpapst Benedikt XIII, (1394-1417/23) vom 20. Juni 1402», Byzantinische Zeitschrift 44, 1951: 89-93.

1952: Bizancio y España: la Unión, Manuel II Paleólogo y sus recuerdos en España, Barcelona: Universidad de Barcelona, 1952.

1952: «La Eucaristía y la paz del alma en una poesía del emperador Manuel II Paleólogo», XXXV Congreso Eucarístico Internacional, Sesiones de Estudio, Tom II, Barcelona 1952.

Els estudis de bizantí a Catalunya123

1954: Bizancio y España: La caída del Imperio bizantino y los españoles, Barcelona: CSIC, Delegación de Barcelona, 1954.

1954: Bizancio y España: Ramon Llull y la unión con los bizantinos, Saragossa: Institución «Fernando el Católico» (CSIC) de la Excma. Diputación Provincial [Cuadernos de historia Jerónimo Zurita núm 1], 1954.

1964: «Les citernes de Constantinople visitées en 1403 par des espagnols», separata de les Actes du XIIe Congrès International des études byzantines. vol 3, Belgrad 1964.

1965: Skyllitzes Matritensis, Tomo I: Reproducciones y Miniaturas. Barcelona; Madrid 1965.

Daniel DURAN DUELT

2000: (amb Maria Teresa Ferrer i Mallol), «Una ambaixada catalana a Constantinoble el 1176 i el matrimoni de la princesa Eudòxia», Anuario de Estudios Medievales 30/2, 2000: 963-977.

2002: Manual del viatge fet per Berenguer Benet a Romania, 1341-1342, estudi i edició, «Anejos» del Anuario de Estudios Medievales nº 47. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, Departament d’Estudis Medievals, 2002.

2003: Kastellórizo, una isla griega bajo dominio de Alfonso el Magnánimo (1450-1458). Colección documental, «Anejos» del Anuario de Estudios Medievales nº 49. Barcelona: CSIC, Institució Milà i Fontanals, Departament d’Estudis Medievals, 2003.

SebastiàJANERAS VILARÓ

1963: Litúrgia bizantina de Sant Joan Crisòstom, Introducció i traducció, Barcelona: Ed. Estela, 1963 (n’hi ha diverses edicions, amb la Litúrgia de sant Basili afegida).

1964: «La partie vespérale de la Liturgie Byzantine des Présanctifiés», Orientalia Christiana Periodica 30, 1964: 193-222.

1967: «Les byzantins et le Trisagion christologique», en Miscellanea liturgica in onore di S.E. il Cardinale Giacomo Lercaro, vol. 2, Roma 1967: 469499.

1980: «La predicació pasqual i baptismal de Procle de Constantinoble», Revista Catalana de Teologia 5, 1980: 131-151.

1982: «Les vespres del Divendres Sant en la tradició litúrgica de Jerusalem i de Constantinoble», Revista Catalana de Teologia 7, 1982: 187-234.

1984: «L’original grec del fragment copte de Lovaina núm. 27 en l’anàfora de Barcelona», Miscel.lània Litúrgica Catalana 3, 1984: 13-25.

1986: «I vangeli domenicali della resurrezione nelle tradizioni liturgiche agiopolita e bizantina», en Paschale mysterium. Studi in memoria dell’abate Prof. Salvatore Marsili. Studia Anselmiana 91. Roma 1986: 55-69.

1988: Le Vendredi-Saint dans la tradition liturgique byzantine. Structure et histoire de ses offices. Studia Anselmiana 99, Analecta liturgica 13. Roma 1988.

124Ernest Marcos Hierro

2000: «Introducción a la teología ortodoxa», en A. GONZÁLEZ MONTES (ed.), Las Iglesias Orientales.BAC 604. Madrid 2000: cap. III, 133-254

2001: «Le Trisagion, une formule brève en liturgie comparée», en R. TAFT; G. WINKLER (eds.), Acts of the International Congress Comparative Liturgy fifty Years after Anton Baumstark (1872-1948), Rome, 25-29 September 1998.Orientalia Christiana Analecta 265. Roma 2001: 495-562.

2005: «Les lectionnaires de l’ancienne liturgie de Jérusalem», Collectanea Christiana Orientalia 2, 2005: 71-92.

2007: «La diffusion d’Isaac de Ninive dans la Péninsule Ibérique», en J.P. MONFERRER-SALA (ed.), Eastern Crossroads. Essays on Medieval Christian Legacy, Piscataway NJ: Gorgias Press, 2007: 247-274.

2007: «Sanctus et Post-Sanctus dans l’anaphore du P. Monts.Roca inv- 54b55a», Studi sull’Oriente Cristiano 11, 2007: 9-13.

Ernest MARCOS HIERRO

1996: Die byzantinisch-katalanischen Beziehungen im 12. und 13. Jahrhundert unter besonderer Berücksichtigung der Chronik Jakobs I. von Katalonien-Aragon. Munic: Institut für Byzantinistik und Neugriechische Philologie der Ludwig-Maximilians-Universität München [Miscellanea Byzantina Monacensia 37], 1996.

1996: «La Primera Croada a l’Alexiada d’Anna Comnena», L’Avenç. Revista Catalana d’Història 208, novembre 1996: 56-60.

1997: «Dossier: Els Catalans a Grècia», L’Avenç. Revista Catalana d’Història 213, abril 1997: 11-63 (amb la participació d’Eusebi AYENSAI PRATS i José SIMÓN PALMER).

2003a: «Els catalans i l’Imperi bizantí», en M. T. FERRERI MALLOLL (ed.), Els catalans a la Mediterrània Oriental a l’Edat Mitjana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; CSIC, 2003: 23-78.

2003b: «Usos ideológicos de personajes históricos en la tradición bizantina y neogriega», en S. TORALLAS TOVAR (ed.), Memoria de los Seminarios de Filología e Historia. Madrid: CSIC, 2003: 187-201.

2004: «Bizancio en el imaginario político de la Corona de Aragón», en I. PÉREZ MARTÍN; P. BÁDENASDELA PEÑA, Bizancio y la Península Ibérica. De la antigüedad a la edad moderna, Madrid: CSIC, 2004: 303-321.

2005: Almogàvers. La història. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2005.

2007a: La croada catalana. L’exèrcit de Jaume I a Terra Santa. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2007.

2007b: «Els catalans a la Mediterrània oriental: publicacions recents», L’Avenç 324, maig 2007: 58-60.

CarlesMIRALLES SOLÀ

1966: J. ALSINA; C. MIRALLES, La literatura griega medieval y moderna. Barcelona: CREDSA Ediciones y Publicaciones [Col. Panoramas A-Z, La Universidad en su mano], 1966.

Els estudis de bizantí a Catalunya125

Joan NADAL CAÑELLAS

1974: «La critique par Akindynos de l’hermeneutique patristique de Palamas», Istina 3, 1974: 297-328.

1974: «La rédaction première de la troisième lettre de Palamas à Akindynos», Orientalia Christiana Periodica 40, 1974: 16-285.

1975: «A proposito di una edizione “critica” di un testo sulla polemica esicasta», Studi Medievali 2, 1975: 1-21

1976: «Relacions dinàstiques entre Grècia i Espanya - Aragó i Bizanci en l’Alta Edat Mitjana», Bizantinós Politismós 1, 1976: 80-92 (en grec).

1977: «El món bizantí en l’obra de Ruy González de Clavijo: Embajada a Tamorlán». Bizantinós Politismós 2, 1977: 70-78 (en grec).

1978: «Don Ferrante de Mallorca i Morea», Epitirís Etaireía Bizantinón Spoudón 3, 1978: 40-53 (en grec).

1983: «Los documentos griegos del Archivo de la Corona de Aragón. Edición diplomática», Anuario de Estudios Medievales 13, 1983: 149-178.

1984: «Un Emperador de Bizancio, sobrino de Jaime II de Aragón», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras 39, 1983-84: 145-156.

1990: «Gregorio Akindinos, ¿eslavo o bizantino?», Rivista di Studi Bizantini e Neoellenici 27, 1990: 259-265.

1994: «Un fait inconnu de la vie du Patriarche Athanase I de Constantinople» en Philohistor, Miscellanea in honorem Caroli Laga septuagenarii. Lovaina 1994: 443-449.

1994: «Un Parsifal litúrgico Bizantino», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras 44, 1993-94: 391-399.

1995: Gregorii Acindyni Opera, vol. I - Refutationes duæ operis Gregorii Palamæ cui titulus «Dialogus inter orthodoxum et barlaamitam», Turnhout; Leuven: Corpus Christianorum, Series Græca 31, 1995.

1996: «Denys l’Aréopagite dans les traités de Grégoire Akindynos», en Denys l’Aréopagite et sa postérité en Orient et en Occident. Paris 1996: 533562.

2002a: «Gregori Akíndinos», en La Teologie Bizantine et sa Tradition, vol. II (XIIIe - XIXe s.). Turnhout: Centre d’Études des Religions du Livre [Corpus Christianorum (Brepols)], 2002.

2002b: Arnaldi de Vilanova tractatus octo in græcum sermonem versi (Petropolitanus græcus 113), nunc primum editi cura et studio Ioannis Nadal et Cañellas. Barcelona: Union Académique Internationale (Bruxelles); Institut d’Estudis Catalans [Corpus Philosophorum Medii Ævi. Scripta spiritualia II], 2002.

2006a: La résistence d’Akindynos à Palamas (Traducció dels quatre tractats de la ed. crítica del Corpus Christianorum - Series Græca 31 i comentari històric). Spicilegium Sacrum Lovaniense 50 i 51. Lovaina 2006.

2006b: «Las bulas de plomo bizantinas del castillo de Santueri» en Botlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 62, 2006: 325-340.

2007: «Le rôle de Grégoire Akindynos dans la controverse hésychaste du XIVème siècle à Byzance», en J.P. MONFERRER-SALA (ed.), Eastern Cross-

126Ernest Marcos Hierro

roads. Essays on Medieval Christian Legacy. New Jersey: Gorgias Press [Gorgias Eastern Christian Studies 1], 2007, pp. 31-58.

Lluís NICOLAUD’OLWER

1926: L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, 1ª edició, Barcelona, 1926; 2ª edició revisada, Mèxic 1954 (revisió datada el 1948); reproducció de la 2ª ed. Barcelona 1974.

1928: El pont de la mar blava. Notes de viatge per Tunísia, Sicília i Malta, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1928; edició a Proa el 1978.

1958: «La duquessa d’Atenes i els “documents misteriosos”», Treballs de la Societat Catalana d’Estudis Històrics I, Barcelona: IEC, 1958 (datada el 1954).

Antoni RUBIÓI LLUCH

1881: «Estudios sobre los historiadors griegos acerca de las expediciones catalanas á Oriente: I, Laónico o Nicolás Chalcocondylas», Revista de Ciencias Históricas 3, 1881: 57-70.

1883: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgadas por los griegos: monografía leída en las sesiones ordinarias celebradas en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en los días 12 y 26 de febrero y 12 de marzo de 1883. Traduïda al català per Bruna Marquet i publicada amb el títol L’expedició catalana a l’Orient vista pels grecs, traducció per Bruna Marquet. Barcelona: Llibres de l’Índex [Col·lecció Neopàtria], 2004.

1885: «Nicéforo Gregoras y la expedición de los catalanes a Oriente», Museo Balear, 2ª època, II, Palma de Mallorca 1885.

1906: Publica un apèndix en grec amb «Documents relatius a la història medieval d’Atenes» a la trad. grega de la Geschichte der Stadt Athen im Mittelalter de Ferdinand Gregorovius, feta per Sp. Lambros.

1912: «Collection de documents relatifs à l’histoire de la ville d’Athènes pendant la domination catalane», Byzantís 2, Atenes 1912: 297-328.

1924: Presentà al Congrés de Bizantinologia de Bucarest una comunicació en castellà sobre “La conquista de Tebas en 1379 por Juan de Uturbia: episodio de la historia de los navarros en Grecia”, que es publicà posteriorment al Bulletin de la Section Historique. Académie Roumaine, XI.

1925: «Els darrers prohoms d’Atenes de l’època catalana (1382-1388)», en Abhandlungen aus dem Gebiete der mittleren und neueren Geschichte und ihrer Hilfswissenschaften. Eine Festgabe zum siebzigsten Geburtstag Geh. Rat Prof. Dr Heinrich Finke gewidmet, Münster 1925: 209-232.

1926: «Une figure athénienne de l’époque de la domination catalane: Dimitri Rendi», Byzantion. Revue Internationale des Études Byzantines 2, 1926: 193-229.

1926: (restà inèdit) El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, introducció, edició i apèndixs a cura d’Eusebi

Els estudis de bizantí a Catalunya127

Ayensa i Prat. Barcelona: Curial Edicions Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

1927: «Paquimeres i Muntaner». Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica I, 2, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1927: 33-60.

1927: «Documents de l’Archivio di Stato in Venezia» (en grec), Neos Hellinomnímon 21, 1927: 142-158.

1928: «De la situació dels grecs durant la dominació catalana i de la figura de Dimitri Rendi» (en grec) DIEEE, Nova Sèrie I, 1928: 79-128 (traducció amb esmenes fetes pel mateix Rubió de l’article de Byzantion).

1930: «Mitteilungen zur Geschichte der griechischen Sklaven in Katalonien im 14. Jahrhundert», Byzantinische Zeitschrift 30, 1929-1930: 462-468.

1935: «Chanceliers et notaires dans la Grèce catalane», en Εις μν νην Σπυρ

(Miscel·lània Spirídon Lambros, en grec), Atenes 1935: 150-155

1947: Diplomatari de l’Orient Català (1301-1409): Col·lecció de documents per a la història de l’expedició catalana a Orient i dels ducats d’Atenes i Neopàtria, recollida i anotada per A. Rubió i Lluch. Barcelona: IEC, 1947 [edició facsímil de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona 2001].

2006: Antoni Rubió i Lluch, Epistolari grec. Volum I. Anys 1880-1888. Correspondència recollida i anotada per Eusebi Ayensa i Prat, Barcelona: IEC, 2006.

José SIMÓN PALMER

1993: El monacato oriental en el «Pratum spirituale» de Juan Mosco, Madrid: Fundación Universitaria Española, 1993.

1999: Juan Mosco, El prado. Leoncio de Neápolis, Vida de Simeón el Loco, introducción, traducción y notas de José Simón Palmer. Madrid: Ediciones Siruela, 1999.

2004: Las Vidas de dos monjes del Atos como fuentes sobre las campañas catalanas en el Monte Santo (1307-1309), en I. PÉREZ MARTÍN; P. BÁDENAS

DELA PEÑA, Bizancio y la Península Ibérica. De la antigüedad a la edad moderna. Madrid: CSIC, 2004: 349-361.

Juan VALERO GARRIDO

1981: Basilio Digenís Akritas. Barcelona: Ed. Bosch [Col·lecció Erasmo, Textos Bilingües], 1981.

1983: Poema e Historia de Belisario, Barcelona: Ed. Bosch [Col·lecció Erasmo, Textos Bilingües], 1983.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 129-140

DOI: 10.2436/20.2501.01.16

Els estudis de grec modern

Rubén J. Montañés

Fóra bo, tenint en compte l’àmbit que acull les presents pàgines, delimitar un títol potser massa general. Per tractar de la presència dels clàssics, i en aquest cas, d’allò que podríem dir-ne «perllongament d’un clàssic» a l’Institut d’Estudis Catalans, per força he de referir-me als estudis de grec modern als territoris de llengua catalana; allò que, sense tants embuts però potser amb més incomoditats, també anomenem, i hauríem de fer-ho de manera sistemàtica, «estudis de neogrec als Països Catalans». Tanmateix, aquesta noció difícilment té —ens agradi o no— valor geogràfic; és essencialment cultural, i si es vol, essencialista. Per això evitaré de soca-rel donar pas a problemes com aquells suscitats per la Fira del Llibre de Frankfurt: per «estudis de neogrec als Països Catalans», i sobretot ara i aquí, hem d’entendre exclusivament aquells que tenen un desenvolupament, una plasmació o una expressió en català. No m’ocuparé ara, doncs, d’aquells que s’han esdevingut en una altra llengua, sigui la que sigui, als Països Catalans. Això reduirà molt l’inventari, sens dubte; però entenc que aquest és l’objecte d’estudi, que pot concretar-se en tres aspectes: l’ensenyament en català de la llengua grega moderna i la seva producció literària; la investigació en català al respecte; i la traducció al català de textos neogrecs, preferentment, és clar, literaris.

Em centraré en aquest darrer apartat, per dos motius. Primer, que una traducció és, implícitament, un treball d’investigació, tant sobre la llengua pròpiament dita, com sobretot dels contexts socials, culturals… en què s’ha generat el text a traduir. Segon, que l’ensenyament del neogrec, i més encara de la seva literatura, s’obre pas amb treballs i timideses als programes d’estudis superiors de les universitats dels Països Catalans, quasi sempre vinculat, per cert, a la Filologia Clàssica Grega, i només de manera anecdòtica apareix al nostre ensenyament secundari, cada vegada, d’altra banda, més degradat i més rebaixat de continguts. En aquest panorama, l’encarnació més visible dels estudis de grec modern als Països Catalans són les traduccions; i encara

130Rubén J. Montañés

cal establir una distinció, entre aquelles que es fan directament del grec i aquelles altres que ho fan a través del francés, l’anglés, l’alemany o diverses llengües alhora. No és qüestió de desvaloritzar aquestes: si tota traducció comporta un estudi, en alguns casos hi ha un quefer filològic notori, com ara la de El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis, per Joan Sales1, o les diverses versions de Kavafis realitzades per Joan Ferraté2, sense voler amb això entrar en polèmica3. Per raons d’espai, emperò, prefereix dedicar aquests fulls als treballs que van directament a la llengua original; i ja avanço que pretenc donar-ne una visió personal d’implicat, i per això potser apassionada, d’orientacions i tendències, més que no pas fer-ne un recull exhaustiu i sistemàtic; sóc conscient que em deixaré molts noms pel camí, sense que això impliqui, és clar, negar-los cap mena de valor. En això estant, una característica comuna de tots tres aspectes, o millor dit, de les persones que ens hi dediquem —compartida, de fet, amb tot l’àmbit hispànic peninsular— és la provinença de la Filologia Clàssica Grega; és a dir, els neohel·lenistes catalans —faig servir el gentilici amb el sentit «dels Països Catalans»—, són, en principi, hel·lenistes, i ja sabeu que el grec és l’únic cas en què, quan no hi ha prefix ni adjectiu que ho restringeixin, s’entén que ens referim a l’antic; adoneu-vos que ningú no parla d’«arqueohel·lenistes». Amb una perspectiva històrica, de fet, hi ha en això l’anecdòtica paradoxa de l’humanista Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879), primer catedràtic de Grec de la Universitat de Barcelona i únic hel·lenista que n’ha estat rector: havent après amb preceptors privats el francès, l’anglès i l’alemany, i essent depenent de comerç, aprengué el grec modern —romeic, que en deien llavors—, gràcies a Demetri Carolos, comerciant quiota, resident estable a Barcelona, on havia estat cònsol de l’Imperi otomà: Bergnes féu després el salt del grec modern al grec clàssic de forma totalment autodidacta, amb l’ajuda només de gramàtiques alemanyes i franceses. No m’estenc en la interessant figura d’Antoni Bergnes —al respecte, remet a l’excel·lent treball de Jaume Pòrtulas4— i em limitaré a constatar que va fer el salt contrari a aquell que hem fet a partir d’aleshores els neohel·lenistes catalans. Però el fet és que, malgrat aquest coneixement previ, ni ell es va dedicar mai al grec modern, ni tenim constància de ningú que ho faci fins arribar a la immensa, inabastable figura d’Antoni Rubió i Lluch, que entre altres moltes coses fou primer president de l’Institut d’Estudis Catalans. No entraré a exposar amb detall l’extensa obra d’aquest sapientíssim acadèmic, en relació

1.KAZANTZAKIS, Nikos, El Crist de nou crucificat, traducció de Joan Sales. [Les referències completes són al final de l’article].

2.KAVAFIS, K., Vuitanta-vuit poemes de Cavafis, traducció de Joan Ferraté; KAVAFIS, Konstantinos, Tretze de l’arxiu de Kavafis i altres coses, traducció de Joan Ferraté; i CAVAFIS, C. P. Les poesies de K. P. Kavafis, traducció dels 154 poemes de la edició alexandrina de Joan Ferraté.

3.Sobre les característiques d’aquestes traduccions indirectes, vegeu GESTÍ 2004: 166 i 167168, respectivament.

4.PÒRTULAS 2004.

Els estudis de grec modern131

o no amb el tema que ens ocupa, perquè em duria prou més estona d’aquella que podem ara i aquí dedicar-li; en qualsevol cas, remeto els interessats a l’opuscle d’Albert Balcells5. Voldria, emperò, fer notar un matís que em sembla important; Rubió i Lluch és, potser, el màxim exponent d’un seguit d’estudiosos i traductors l’acostament dels quals a la Grècia contemporània, per intens i valuós que sigui, prové dels seus coneixements de grec antic més que no pas del contacte amb la llengua i la realitat gregues actuals. Per dir-ho així, l’acostament a aquestes és tangencial, s’hi arriba perquè, en una recerca sovint sobre el passat, el present és un paisatge sorprenent que s’hi interposa.

A tall d’exemple, em sembla evident que Rubió i Lluch hi arriba en la seva recerca sobre l’aventura medieval dels catalans al Mediterrani oriental, plasmada a El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia6. És a partir d’aquest objecte d’estudi —tan de la Renaixença, en la línia de la represa, del redescobriment d’un passat gloriós per a la nació catalana— que entra en contacte epistolar, a través dels hel·lenistes francesos de la Société de l’Orient Latin, de París, diverses personalitats de la vida cultural grega, especialment Spirídon P. Lambros. Però és precisament des de la col·laboració quasi exclusiva amb aquests cercles erudits que podem copsar, i entendre, el colossal error de la seva percepció de la realitat lingüística —o, si es vol, sociolingüística— grega, que podem observar al pròleg de la seva traducció al català de la novel·la Loukis Laras, de Vikelas7, on celebra l’exemple a imitar de Grecia, en l’ordre literari i filológich, reconstituint penosament, mes ab venturós éxit, la parla immortal que li llegaran sos avis, y tornant a cantar ab admiració de la Europa entera en la mateixa llengua immortal dels Sófocles, Píndaros y Tirteos! En aquesta línia, es declara partidari dels defensors de la llengua κα αρε υσα, que han esbrinat ensemps tots los secrets de llur llenguatge depurant-lo ab pacient afany de las barrejas y adulteracions que dominacions estrangeras y al pas dels segles en ell habian introduhit, pera que torni a ser en dias no allunyats tan dols com la antiga parla dels deus […] puix en la renyida batalla empenyada entre’ls partidaris de la llengua qu’ara’s parla, y los de la clasica […] portan la ventatja eixos últims; afirma i vaticina, al capdavall, amb errat convenciment, que la llengua demòtica es veurà reduïda á l’humil condició de dialecte, com ja ho es ara, y parlada sols per las clases inferiors, en tant que la κα αρε υσα parlada per las clases superiors y més ilustradas […] dominará per tot arreu.

A través d’aquests breus passatges, tan representatius, crec haver deixat clar que en el cas de Rubió i Lluch el seu caràcter d’historiador i de patriota actua

5.BALCELLS 2001.

6.RUBIÓI LLUCH 2001.

7.VIKELAS, Dimitrios, «Louki Laras», introducció, traducció i notes d’Antoni Rubió i Lluch, 1881-1882. Val a recordar també: SOLOMÓS, Dionísios, «Himne a la Llibertat», traducció d’Antoni Rubió i Lluch(14-3-1897).

132Rubén J. Montañés

com una mena de filtre en la seua relació amb el grec modern, i se’n surt, en escometre aquest, a base dels seus coneixements de la llengua antiga. Després de la guerra civil, això es repetirà, en un cas aïllat, amb el gran hel·lenista Jaume Berenguer Amenós. No em resisteixo a l’anècdota: quan a principis dels anys vuitanta la Biblioteca Catalana Gaietà Huguet, de Castelló de la Plana —aconseguiment d’un grapat de voluntaristes— va adquirir un exemplar de la seva magistral traducció de l’Alexis Zorbàs de Nikos Kazantzakis8, algú va comentar: «El llibre té títol de pel·lícula, i el traductor de gramàtica». He de manifestar la meva admiració per la manera com Berenguer Amenós, malgrat la seva —grandíssima, això sí— formació purament clàssica, va resoldre molts dels problemes que plantejava la particular llengua de Kazantzakis.

El següent «homenot» a qui em referiré és, òbviament, Carles Riba; al respecte, vull fer algunes reflexions. No deixa de ser curiós que —a través de guerres i dictadures— el que més fama va donar al Carles Riba traductor van ser l’Odissea d’Homer i els poemes de Konstandinos Kavafis. Sóc, de fet, un entre tants, hel·lenistes o no, que van «entrar» a la literatura grega moderna de la mà de la versió de Riba dels Poemes de Kavafis, completats per la d’Alexis Solà, i encara avui en rellegim amb respecte el pròleg. Quan vaig començar en 1981 la carrera de Filologia Clàssica a València, ja amb una atracció insatisfeta pel grec modern tant com per l’antic, pel que fa al primer només coneixia els dos volums dels Poemes de Kavafis, traduïts i anotats per Carles Riba i Alexis Solà9; i la traducció per Carles Miralles del poemari Mithistorima de Iorgos Seferis10.

Aquesta digressió personal ve al cas pel fet que, pocs mesos més tard, escorcollant per les lleixes d’aquell armari que en dèiem «Departament de Filologia Clàssica» —aleshores, ni tan sols hi havia una biblioteca centralitzada—, hi vaig trobar un número de l’any 1968 d’Estudios Clásicos, dedicat monogràficament a la literatura neogrega i on un article de Carles Miralles11, contenia sobre Riba en particular i sobre les traduccions del neogrec al català —que en aquell moment eren poquíssimes— una sèrie de judicis que si llavors em van semblar reveladors ara em pareixen un model de seny i de prudència; hi posava de manifest que el català de Riba en traduir Kavafis era massa el del traductor de l’Odissea, i tot plegat, es mantenia un punt més a prop del classicisme del que Kavafis requeria; que Kavafis hagués seduït Riba s’explicava pels seus poemes que recreen el món antic, i per la seva llengua —que fet i fet s’aparta per igual dels models de la δημ τικ i de la κα αρε υσα però que, per això mateix, els poemes ‘medievals’ i els situats en un context actual escapaven, almenys una mica, de la percepció de Riba. De nou tenim, doncs, que la formació en grec antic plana sobre els traduc-

8.KAZANTZAKIS, Nikos, Alexis Zorbàs, traducció, pròleg i notes de Jaume Berenguer Amenós.

9.KAVAFIS, Konstandinos, Poemes, traduïts i anotats per C. Riba, pròleg d’Alexis Eudald Solà; i Poemes II, traducció d’Alexis Eudald Solà.

10.SEFERIS, Iorgos, Mithistórima, traducció de Carles Miralles.

11.MIRALLES 1968.

Els estudis de grec modern133

tors catalans i els infon un involuntari caràcter ‘classicista’. Aquest panorama, emperò, comença a canviar a poc a poc, a mesura que augmenten les possibilitats de mantenir-se en contacte amb el grec actual; és a dir, a mesura que Grècia deixa de ser un referent llunyà, un element exòtic. En aquest sentit, poden considerar-se de transició el ja esmentat Mithistórima de Iorgos Seferis per Carles Miralles (sobretot si tenim en compte que aquest poeta fa ús d’una clau de símbols preferentment clàssica), i l’antologia Set poetes neogrecs, en col·laboració amb Montserrat Camps, publicada en 198812, on el canvi serà molt més perceptible.

El clar punt d’inflexió en la dedicació al grec modern, emperò, el suposa la figura d’Alexis Eudald Solà. No ho és pas per edat —només era dos anys més jove que Carles Miralles— i podríem dir que tampoc no ho és per la quantitat de les seves traduccions —que sense ser magra, tampoc no és immensa13— sinó per la qualitat; tant d’aquestes, com d’allò que podríem dir la seva qualitat humana i com l’orienta en relació al grec modern. Tot i procedir també de la Filologia Clàssica, Solà s’aboca en cos i ànima al grec modern; no seria exacte dir que es distancia dels estudis clàssics, però el cert és que la seva activitat filològica s’adreça exclusivament a la llengua contemporània. El seu principal enemic era el buit: va haver de partir pràcticament del no-res, excepció feta de la memòria fidel de Rubió i Lluch i de Carles Riba. Li escau, doncs, el títol de «primer neohel·lenista català», en el sentit que va anar a aprendre la llengua a Grècia i Xipre, entrà en contacte amb els més prestigiosos filòlegs grecs del seu moment, i construí personalment el fons bibliogràfic neogrec a Barcelona.

Potser un mot definitori de l’activitat d’Eudald Solà —sense que això negui la seva vàlua filològica— fóra «institucionalització». Inicia i consolida l’ensenyament del grec modern a la Universitat, com a matèria regularitzada, des de finals dels anys setanta; crea l’Institut d’Estudis Bizantins i Neogrecs; però, sobretot, estableix amb Grècia i Xipre unes relacions acadèmiques i, podríem dir-ne, nacionals, que són un veritable κτ μα ε ς ε , per fer servir l’expressió tucidídia, i que l’han transcendit: malgrat la seva prematura mort en 2001, s’han mantingut a través dels neohel·lenistes que amb ell s’havien format. Li devem, al capdavall, a banda d’haver portat a Barcelona les necessàries eines filològiques, la construcció d’una atmosfera, d’un ambient que ha perviscut.

Potser és el moment de preguntar-nos per què, fins ara, m’he referit únicament al principat de Catalunya, en realitat a Barcelona, i encara no he dedicat ni un sol mot al País Valencià; lamentablement, és que no hi ha res a dir. Si la nació catalana té centre i perifèria, per dissort nostra la tradició dels es-

12.DIVERSOS AUTORS, Set poetes neogrecs. Antologia, traducció de Carles Miralles i Montserrat Camps. Conté poemes d’Andreas Kalvos, Dionísios Solomós, Kostís Palamàs, Konstantinos Kavafis, Àngelos Sikelianós, Iorgos Seferis i Odisseas Elitis.

13.A les traduccions de Kavafis ja citades, cal afegir, en prosa, KAZANTZAKIS, Nikos, Simposi, versió catalana, pròleg i notes d’Alexis Eudald Solà.

134Rubén J. Montañés

tudis grecs al País Valencià, de l’època que siguin, és intensament perifèrica, eufemisme per «inexistent». No hi havia al País Valencià cap tradició de Filologia Clàssica —l’especialitat a la Universitat de València existeix només des del 1981; i de grec modern, quasi ni parlar-ne—, és millor no tractar aquí la consciència nacional ni la situació de la llengua catalana al sud del Sénia i, en suma, mancàvem de tot referent proper; per força miràvem cap a Barcelona, però en aquells anys tres-cents setanta quilòmetres eren molt més llargs que no pas ara. De manera que, quan Jesús Cabezas i jo vam començar a traduir, primer per separat i després també conjuntament, ens ho vam haver de fer nosaltres mateixos, amb una sabata i una espardenya, a partir de la passió i el voluntarisme: uns inicis pràcticament autodidactes marcats per estades a Grècia i cursos de grec modern a la Universitat d’un lloc que esdevindrà la nostra pàtria grega petita, Salònica. Potser aquesta caminadura coixa va donar més fruits14 que no ens podia semblar aleshores; però, tot plegat, la publicació a València de les nostres traduccions, concentrades sobretot a primeries dels norantes, correspon a una sèrie de circumstàncies de política cultural que ho van fer possible, sense ser meravelloses, però que acaben quasi per complet amb un canvi de govern al País Valencià. D’alguna manera, els nostres treballs continuen essent un cas aïllat. Sense haver d’entendre que tot ha de partir necessàriament de les universitats, el cert és que en la matèria que ens ocupa aquestes tenen una importància senyera; i a la Universitat de València ha mancat i manca una figura equivalent, o almenys semblant, a la d’Alexis Solà. Això ha mantingut el neogrec com a apèndix, de vegades molest, del qual hom parla però no s’hi fica seriosament. En qualsevol cas, crec que la consideració dels autors traduïts, que podem anomenar «objectes d’estudi» principals són prou per indicar que ja ens inserim —aïllats i sense saber-ho, potser— en un canvi de tendència. Jesús Cabezas es dedica a Kostas Kariotakis, poeta capdavanter de la generació dels 20, molt particular i amb un món referencial poc o gens clàssic, més relacionat amb la poesia francesa del moment que no amb la tradició grega; i jo, amb la inconsciència dels pocs anys, goso escometre Odisseas Elitis. Cadascun a la seva manera, tots dos poetes tenen un característica comuna: el desencontre o la desconfiança envers Kavafis. Quant a Kariotakis, és sabut que va enviar un exemplar del seu primer llibre a l’alexandrí, i aquest ni tan sols

14.Per ordre cronològic: ELYTIS, Odisseas, To Àxion Estí, traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañés Gómez.; RITSOS, Iannis, Grecitat, versió i notes de Jesús Cabezas Tanco i Rubén Montañés Gómez.; TAKHTSÍS, Kostas, Les tornes, traducció i notes de Rubén Montañés; SEFERIS, Iorgos, Tres poemes secrets, versió, pròleg i notes de Jesús Cabezas Tanco i Rubén Montañés; SAKHTURIS, Miltos, «El soldat poeta», nota biogràfica i versió de Jesús Cabezas Tanco a Contra la guerra; KARIOTAKIS, Kostas, El dolor de l’home i de les coses, traducció, pròleg i notes de Jesús Cabezas Tanco; RITSOS, Iannis, Testimoniatges, traducció de Jesús Cabezas Tanco; VIZIÏNÓS, Geòrgios, «Per què la milià no es va tornar milea», traducció de Rubén Montañés, a Contes, diversos traductors, ed. de Joaquim GESTÍ

Els estudis de grec modern135

el va obrir, com evoca Joan Margarit en un poema citat al seu pròleg per Jesús Cabezas15; quant a Elitis, aquest declarava explícitament, a «Crònica d’una dècada»: «…a Kavafis trobava l’arruga allí on el meu estímul instintiu era, pel contrari, exorcitzar per tots els mitjans la vellesa del món» i, poc més endavant, «…tanmateix m’enrecordava d’un altre poeta, Kavafis, i quasi em reia amb la capacitat que tenia el seu pensament —el seu pensament? la seua poesia?— d’ajustar-se a totes les situacions. Això ja el convertia en passe-partout»16 .

Haver triat dos poetes que tant s’enfrontaven amb el nostre referent al neohel·lenisme català, que bàsicament se centrava en Kavafis, implica uns objectius distints. Ens endinsàvem en ells buscant, sense classicismes, sense historicismes, la Grècia contemporània, i en efecte la trobàvem, però almenys en el meu cas, he de dir que Elitis precisament suposa l’encastament de la tradició a la renovació. Per Τ ι ν Εστ desfilaven, i em suposaven un plaent esforç, tot d’al·lusions a l’Antiguitat, a Bizanci, als cants acrítics i demòtics, sovint a través de les formes lingüístiques genuïnes, que feien bona l’afirmació del mateix Elitis sobre la seva generació: «…entràvem de nou per la porta de darrere a la tradició»17 Potser el poema «La llengua me la donaren grega», doncs, expressa aquest canvi de perspectiva: «La llengua me la donaren grega / la casa pobra a les platges d’Homer»18. Al capdavall, ha estat així com crec que s’ha resolt els darrers anys aquella distància potser excessiva entre la provinença clàssica de quasi tots els neohel·lenistes i els textos i la Grècia actuals: l’Hel·lenisme és un continuum en el qual es poden distingir etapes, sens dubte, però de límits sempre poc precisos, i en el qual la tradició, les diverses tradicions, tenen un pes que no podem ignorar. I si ens hem format en la tradició primera, doncs molt millor, sempre i quan coneguem bé la darrera etapa i puguem dosificar-les bé.

Perquè arribem ja als darrers anys del segle XX i, sobretot, els primers del XXI En primer lloc, sorpresivament, fa la seua aparició Mallorca al panorama del neogrec, i ho fa a quatre mans, en la versió de l’obra completa de Kavafis feta per Antoni Avellà i Bartomeu Garcès19, metges oncòlegs que no han passat, doncs, pel grec clàssic per arribar al modern, i val a dir, agosarats reversionadors de l’alexandrí. En aquest sentit, suposa mantenir-se dins del solc traçat per Carles Riba i Alexis Solà; però el caràcter no clàssic dels traductors és prou per conferir-los una personalitat diferenciada. És interessant remarcar que, almenys en la mesura que n’estic assabentat, a la Universitat de les Illes Balears no hi ha cap mena d’estudi de grec modern; l’esforç de Antoni Avellà i Bartomeu Garcès és, doncs, notori, i passa per l’Escola d’Idiomes de

15.P. 19; es tracta de MARGARIT, Joan, Vell malentès

16. ΕΛYΤΗΣ,

17. Ibidem, p. 132.

336 i 409.

18. ΕΛYΤΗΣ, δυσσ ας, Τ ι ν Εστ : 28 (91 de la traducció catalana).

19.KAVAFIS, Konstantinos, Poemes ocults, renegats i incomplets, traducció del grec d’Antoni Avellà Mestre i de Bartomeu Garcés i Ferrà.

136Rubén J. Montañés

Barcelona, el departament de grec modern de la qual, integrat per Kleri Skandami i Teresa Magadán ha constituït un actiu focus d’aprenentatge i divulgació cultural, un pont entre neogrec i català que atreu no sols alumnat de Barcelona, sinó també del País Valencià i, com acabem de veure, de les Balears.

No és, ja que hi som, l’únic sentit en què a primeries del segle XXI Barcelona torna a funcionar plenament com a centre nacional del neohel·lenisme català. Vegem, per concloure, quines són les característiques d’aquest. En primer lloc, s’ha produït un relleu generacional; en línies generals, han pres la torxa aquells neohel·lenistes que es van formar, directament o indirecta, al voltant d’Alexis Solà; amb això vull referir-me, a banda de la seva activitat docent, a aquell esperit, aquella atmosfera que aquest va construir. La provinença, amb poques excepcions, continua essent la Filologia Clàssica, però aquesta s’entén com a punt de partida i no com la «germana gran» del grec modern; no s’ha produït el divorci entre «arqueohel·lenistes» i «neohel·lenistes»: hi ha hel·lenistes que es dediquen a una o més etapes històriques de la llengua i literatura gregues, sense que això suposi un problema. Aquella «institucionalització» aconseguida per Alexis Solà s’ha mantingut. Ara bé, possiblement manca encara de desenvolupament universitari. Per bé que Alexis Solà ha estat succeït a la Universitat de Barcelona per Ernest Marcos — orientat sobretot cap als estudis d’història i literatura medievals—, i que a l’Autònoma s’imparteixen dos nivells de grec modern, a la resta d’universitats de Catalunya i a les Illes la llengua grega té una presència precària, i el grec modern inexistent, o si de cas perifèrica, com ara a la Universitat de Girona, que ha ofert cursos de divulgació de grec modern a través de la Càtedra M. Àngels Anglada, impartits per Eusebi Ayensa. Al País Valencià la situació és curiosa i contradictòria: la Universitat de València té el grec modern als seus programes d’estudi, però no l’ofereix de forma efectiva, i només ha aparegut en forma de cursos de postgrau o semblants, i no sempre vinculat a la nostra llengua i cultura; no pareix que la situació vagi a canviar. A la Universitat d’Alacant s’imparteixen tres nivells de grec modern, que es pot estudiar també a l’Escola Oficial d’Idiomes d’aquesta ciutat, però és per tots coneguda la trista situació del català al sud del País Valencià. A la Universitat Jaume I, després d’haver ofertat amb prou d’èxit cursos de divulgació els tres darrers anys, a partir del curs passat s’ofereix finalment el grec modern com a assignatura de lliure configuració, en programa; la nostra voluntat és ampliar i diversificar aquesta oferta, però això no és feina aconseguible d’un dia per l’altre.

En aquest panorama, esdevé especialment valuosa la constitució en 2006 de l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, creada en gran mesura a partir de l’entusiasme i els bons oficis de Joaquim Gestí i la seua esposa Monserrat Franquesa, uns dels traductors de grec modern i estudiosos de la traducció al català més actius i prolífics de l’actualitat20. Aquesta Associació suposa, a

20.Per ordre cronològic, ZOGRAFOU, Lilí, L’amor va arribar un dia tard, traducció de Joaquim

Els estudis de grec modern137

banda d’un punt d’informació de primer ordre, el punt d’intercomunicació entre tots els factors, esmentats al llarg d’aquesta estona, que formen part del neohel·lenisme català avui. El web-site d’aquesta associació és un exemple reeixit d’aprofitament de les noves tecnologies; són aquestes, en gran mesura, que fan la Grècia actual més propera a nosaltres que no ho havia estat mai. L’època dels llops solitaris del neohel·lenisme ha passat definitivament: en qualsevol punt dels Països Catalans que ens trobem, tenim avui entre nosaltres una relació força estreta, immediata i unitària.

Pel que fa als camps en què el neohel·lenisme català es desenvolupa, observem, d’una banda, que se n’ha obert un ventall que no fa ni deu anys semblava inimaginable; d’una altra, una certa preferència per la prosa. No cal una observació molt profunda per distingir, a la història del neohel·lenisme català, una preferència per la poesia contemporània, sobretot per aquella de claus més clàssiques, i allò que podríem dir-ne una recurrència de Kavafis. Superada aquesta, almenys en part, per les traduccions de Gatsos per Joan Manuel Ballesta21 —dissortadament mort als trenta-dos anys— i Kariotakis per Jesús Cabezas, els darrers temps és perceptible l’abundància de la prosa traduïda, tant d’autors contemporanis —vegeu sinó el nodrit llistat de traduccions per Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa, a tall d’exemple— com, i vull remarcar això, els clàssics grecs del segle XIX i primeries del XX: com si s’hagués esvanit la prevenció contra la rígida κα αρε υσα en què van ser escrits, s’obren pas autors com Roïdis, traduït per Antoni Gòngora22 —procedent de Granada, incorporat plenament a la cultura catalana i establert avui a Mallorca—, o Viziïnós, els Contes del qual han estat traduïts pel col·lectiu que almenys en part prefigurava l’Associació Catalana de Neohel·lenistes: Jaume Almirall, Joan Carles Blanco, Pere Casadesús, Joan Castellanos, Gemma Fortea, Monserrat Franquesa, Quim Gestí, Antoni Góngora, Laura Lucas i jo mateix.

D’altra banda, els estudis de neogrec també s’han estès cap al passat: heus aquí els estudis d’Ernest Marcos sobre les relacions bizantino-catalanes, que

Gestí i Montserrat Franquesa; PSARAFTI, Litsa, El somriure d’Hècate, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa; GIANNAKOPOULOU, Dora, L’emprova del vestit de núvia, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa; TRIANDAFILOU, Soti, La fàbrica de llapis, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa; SKIADARESI, Maria, Temps groc, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa; VALTINÓS, Thanassis, La retirada dels nou. Blau fosc, gairebé negre, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa; DIMOULÀ, Kikí, Poemes, traducció de Joaquim Gestí i Kleri Skandami; STAÏKOS, Andreas, Receptes perilloses, traducció de Montserrat Franquesa; VIZIÏNÓS, Geòrgios, Contes, diversos traductors, ed. de Joaquim GESTÍ.

21.GATSOS, Nikos, «Amorghòs», traducció de Joan Manuel Ballesta; GATSOS, Nikos, Amorghòs i altres poemes, traducció de Joan Manuel Ballesta; SEFERIS, Iorgos, «Apunts sobre un estiu», traducció de Joan Manuel Ballesta.

22.ROÏDIS, Emmanuil, La papessa Joana, traducció d’Antoni Góngora; ROÏDIS, Emmanuil, Un marit de Siros Contes, traducció d’Antoni Góngora; VIZIÏNÓS, Geòrgios, «Moskov-Selim», a Contes, ed. de Joaquim GESTÍ

138Rubén J. Montañés

el porten, doncs, a la frontera entre el grec medieval i modern; però sobretot, i amb això acabo, vull fer especial menció d’Eusebi Ayensa23, els treballs del qual són de divers abast i objectiu: per una part, han seguit la petja de Rubió i Lluch en la seva caminada per Grècia; per una altra, ha traduït prosistes contemporanis, com Prevelakis; però, com a fita més notòria, s’ha endinsat al difícil terreny de la cançó demòtica, generada durant la turcocràcia, i això s’ha reflectit en la traducció d’una significativa antologia sota el títol Balades gregues, única mostra d’aquest gènere en català. No vull desaprofitar l’avinentesa de recollir el recent nomenament d’aquest brillant neohel·lenista com a director de l’Instituto Cervantes d’Atenes, lloc des del qual, sens dubte, afavorirà encara molt més el contacte entre Grècia i la nostra pàtria.

REFERÈNCIESBIBLIOGRÀFIQUES

Balades gregues, traducció d’Eusebi Ayensa. Lleida: Pagès Editors, 1999.

BALCELLS, Albert, Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-arqueològica, 2001.

CAVAFIS, C. P. Les poesies de K. P. Kavafis, traducció dels 154 poemes de la edició alexandrina de Joan Ferraté. Barcelona: La Gaia Ciència, 1978 (reeditat a Barcelona: Quaderns Crema, 1987).

DIMOULÀ, Kikí, Poemes, traducció de Joaquim Gestí i Kleri Skandami. Barcelona: Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2005.

DIVERSOS AUTORS, Set poetes neogrecs. Antologia, traducció de Carles Miralles i Montserrat Camps. Barcelona: Edicions 62, 1988.

ΕΛYΤΗΣ, δυσσ ας, Τ ι ν Εστ , Atenes: Íkaros, 1959 (198514).

ΕΛYΤΗΣ, δυσσ ας, « ρ νικ μ ας δεκαετ ας», Αν ι τ αρτι . Atenes: Íkaros, 1974.

ELYTIS, Odisseas, To Àxion Estí, traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañés Gómez. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1992.

GATSOS, Nikos, «Amorghòs», traducció de Joan Manuel Ballesta, Els Marges 46, 1992: 65-72.

GATSOS, Nikos, Amorghòs i altres poemes, traducció de Joan Manuel Ballesta. Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1995.

GESTÍ, Joaquim, «Traduccions catalanes de literatura neogrega 1881-2003», Quaderns. Revista de traducció 11, 2004: 159-174.

23.PREVELAKIS, Pantelís, Crònica d’una ciutat, traducció d’Eusebi Ayensa, pròleg de Maria Àngels Anglada; Balades gregues, traducció d’Eusebi Ayensa; RITSOS, Iannis, De l’acrita al patriota: les divuit cançons de la pàtria amarga de Iannis Ritsos, estudi introductori, traducció i notes d’Eusebi Ayensa; PIERIDIS, Iorgos, Històries de Xipre, traducció d’Eusebi Ayensa. Ha estat també editor de l’obra d’Antoni Rubió i Lluch, vegeu p. 131.

Els estudis de grec modern139

GIANNAKOPOULOU, Dora, L’emprova del vestit de núvia, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa. Barcelona: Edicions de 1984, 2003.

KARIOTAKIS, Kostas, El dolor de l’home i de les coses, traducció, pròleg i notes de Jesús Cabezas Tanco. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1996.

KAVAFIS, K., Vuitanta-vuit poemes de Cavafis, traducció de Joan Ferraté. Barcelona: Edicions 62, 1975.

KAVAFIS, Konstantinos, Tretze de l’arxiu de Kavafis i altres coses, traducció de Joan Ferraté. Barcelona: Edicions 62, 1976.

KAVAFIS, Konstandinos, Poemes, traduïts i anotats per C. Riba, pròleg d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977 (reedició de les versions de Riba publicades a Barcelona: Teide, 1962).

KAVAFIS, Konstandinos, Poemes II, traducció d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Curial, 1977.

KAVAFIS, Konstantinos, Poemes ocults, renegats i incomplets, traducció del grec d’Antoni Avellà Mestre i de Bartomeu Garcés i Ferrà. Palma: Lleonard Muntaner, 1998.

KAZANTZAKIS, Nikos, El Crist de nou crucificat, traducció de Joan Sales. Barcelona: Club Editor, 1959.

KAZANTZAKIS, Nikos, Alexis Zorbàs, traducció, pròleg i notes de Jaume Berenguer Amenós. Barcelona: Vergara, 1965 (Barcelona: Argos Vergara, 19723).

KAZANTZAKIS, Nikos, Simposi, versió catalana, pròleg i notes d’Alexis Eudald Solà. Barcelona: Hogar del Libro, 1990.

MARGARIT, Joan, Vell malentès. València: Eliseu Climent, 1981.

MIRALLES, Carles, «Las traducciones catalanas de literatura neogriega», Estudios Clásicos 53, 1968: 135-141.

PIERIDIS, Iorgos, Històries de Xipre, traducció d’Eusebi Ayensa. Lleida: Pagès Editors, 2005.

PÒRTULAS, Jaume, «Antoni Bergnes de las Casas, hel·lenista, il·lustrat i liberal», a Jordi MALÉ et alii (eds.), Del Romanticisme al Noucentisme. Els grans mestres de la Filologia catalana i la Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Universitat de Barcelona, 2004.

PREVELAKIS, Pantelís, Crònica d’una ciutat, traducció d’Eusebi Ayensa, pròleg de Maria Àngels Anglada. Barcelona: Empúries, 1999.

PSARAFTI, Litsa, El somriure d’Hècate, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa. Barcelona: Cruïlla, 2001.

RITSOS, Iannis, Grecitat, versió i notes de Jesús Cabezas Tanco i Rubén Montañés Gómez. València: La forest d’Arana, 1992.

RITSOS, Iannis, De l’acrita al patriota: les divuit cançons de la pàtria amarga de Iannis Ritsos, estudi introductori, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona / Madrid: CSIC, 2003.

RITSOS, Iannis, Testimoniatges, traducció de Jesús Cabezas Tanco. Carcaixent: Edicions 96, 2004.

140Rubén J. Montañés

ROÏDIS, Emmanuil, La papessa Joana, traducció d’Antoni Góngora. Barcelona: La Magrana, 1998.

ROÏDIS, Emmanuil, Un marit de Siros Contes, traducció d’Antoni Góngora. Lleida: Pagès, 2002.

RUBIÓI LLUCH, Antoni, El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, introducció, edició i apèndixs a cura d’Eusebi Ayensa. Barcelona: Curial Edicions Catalanes; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

SAKHTURIS, Miltos, «El soldat poeta», nota biogràfica i versió de Jesús Cabezas Tanco a Contra la guerra. València: La Forest d’Arana, 1995.

SEFERIS, Iorgos, Mithistórima, traducció de Carles Miralles. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.

SEFERIS, Iorgos, Tres poemes secrets, versió, pròleg i notes de Jesús Cabezas Tanco i Rubén Montañés. València: Edicions de la Guerra, 1993.

SEFERIS, Iorgos, «Apunts sobre un estiu», traducció de Joan Manuel Ballesta, Els Marges 49, 1994: 49-61.

SKIADARESI, Maria, Temps groc, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa. Lleida: Pagès editors, 2004.

SOLOMÓS, Dionísios, «Himne a la Llibertat», traducció d’Antoni Rubió i Lluch, La Veu de Catalunya (14-3-1897).

STAÏKOS, Andreas, Receptes perilloses, traducció de Montserrat Franquesa. Lleida: Pagès editors, 2005.

TAKHTSÍS, Kostas, Les tornes, traducció i notes de Rubén Montañés. València: Narratives 3 i 4 (Eliseu Climent editor), 1992.

TRIANDAFILOU, Soti, La fàbrica de llapis, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa. Barcelona: Edicions de 1984, 2004.

VALTINÓS, Thanassis, La retirada dels nou. Blau fosc, gairebé negre, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa. Lleida: Pagès editors, 2005.

VIKELAS, Dimitrios, «Louki Laras», introducció, traducció i notes d’Antoni Rubió i Lluch, Lo Gay Saber III-IV, 1881-1882; 18 lliuraments quinzenals, del 15 de novembre de 1881 al 15 d’agost de 1882.

VIZIÏNÓS, Geòrgios, Contes, diversos traductors, ed. de Joaquim Gestí. Barcelona: Edicions de 1984, 2006.

ZOGRAFOU, Lilí, L’amor va arribar un dia tard, traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa. Lleida: Pagès Editors, 2000.

El text de les Suplicants d’Èsquil

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 143-173

DOI: 10.2436/20.2501.01.17

Aesch. Suppl. 40 ss.

Vittorio Citti

Dopo il canto iniziale del Coro, che entra nell’orchestra con il ritmo di marcia degli anapesti, inizia la parte lirica della parodos; il testo si presenta in questa forma nel manoscritto1:

1.Per le scelte di metodo ecdotico faccio rinvio ai miei Studi sul testo delle ‘Coefore’, in part. 7-27; d’ora in poi indicato CITTI 2006; e al mio intervento negli Atti del seminario «Per Eschilo», Accademia degli Agiati, Rovereto 22-24 maggio 2007 (CITTI 2008). Seguo quindi l’interpretazione metrica proposta da Liana Lomiento in un seminario tenuto all’università di Trento il 23 marzo 2006 e perfezionato in occasione di un successivo incontro a Messina il 29 settembre dello stesso anno; il testo definitivo è in corso di pubblicazione su Lexis 24, 2008; cito: LOMIENTO 2008. Si veda anche FLEMING 2007: 77 ss.

144Vittorio Citti

I punti critici di questo testo sono: al v. 40 πικεκλ μ ναι M, corretto in πικεκλ μ να da Tournebus, in relazione ai singolari πιλε αμ να, del v. 49 e μνασαμ να del v. 51, il monstrum ν ν μ υ[[σ]]τ ς al v. 43, e τ τ’ ν μ ια δ’ al v. 54. Per il primo punto, la maggior parte degli editori moderni ha accolto la proposta di Tournebus, sebbene già Wellauer obiettasse, pur senza motivare ulteriormente la sua affermazione, «voluerunt singularem, quia in antistropha singularis ponitur sed haec numeri mutatio nihil offensionis habet». Verdenius tuttavia fa osservare che πικεκλ μ ναι «need not to be assimilated to the singular πιλε αμ να (49): cfr. 148 σ αλ ας after 144 λ υσαν, 164 κ νν after 159 μεσ α». Questa osservazione, che a me sembra di qualche peso, non è stata considerata né da West, che stampa πικεκλ μ να, né da Sandin, che nel suo commento scrive: «Turnebus emendation (- μεναι M) is fairly in the light of the parallel construction, with the singular number, in the antistrophe (49 )»2. Non è dubbio che quello fosse il motivo che ha indotto Tournebus a fare la sua correzione, ma forse potrebbe non essere sufficiente: Verdenius ha documentato in modo adeguato la prassi del poeta che in queste parti corali alterna l’ ‘io’ riferito alla persona della corifea e il ‘noi’ riferito al collettivo del coro; questa incostanza nei riferimenti può creare problema, in un periodo che si presenta complicato da più nominativi pendentes, come mi osserva Carles Miralles3, ma i due fenomeni potrebbero coesistere, anche se la loro somma viene a produrre in questi versi un vero e proprio γρ ς4 . Al v. 43 il Mediceus legge ν ν μ υσ τ ς: sopra il sigma di ν ν μ υσ sono marcati due puntini, a indicare cancellatura. Il copista aveva scritto ν ν μ υ, quindi ha aggiunto di seguito un sigma, lo ha cancellato e ha scritto quello che sembra l’articolo τ ς. Forse aveva davanti una doppia lezione: l’una che iniziava con ν ν μ υσ e non sappiamo come proseguisse, l’altra che aveva l’articolo al genitivo femminile concordato con il seguente πρ γ ν υ ς, «della vacca, nostra progenitrice». Stanley stampa il testo del manoscritto, ignorando il sigma cancellato: ν ν τ’ ν ν μ υ τ ς πρ γ ν υ ς, «filiumque flores-comedentis progenitricis vaccae», e nessuna proposta alternativa si trova fino alla glasguense di Porson, che reca la congettura ν ν μ σης, conosciuta da Schütz che la ricorda in nota, e da Bothe che la inserisce nel testo senza dar notizia della fonte5, quindi ancora nell’edizione londinese di Porson, nella seconda di Schütz che la inserisce

2.Cfr. WELLAUER 1823: vol I, p. 192, VERDENIUS 1985: 292, SANDIN 2005: 66.

3.In una comunicazione privata ai margini dell’incontro del gruppo di lavoro su Eschilo riunito a Barcelona ai primi di ottobre 2008.

4.A proposito dei nominativi pendentes πικεκλ μ ναι, πιλε αμ να e μνασαμ να si veda ora NOVELLI 2006: in part. 217 s.: in questo saggio, che fornisce alcune anticipazioni di un lavoro che rielaborerà la sua dissertazione di laurea, NOVELLI 1997, egli richiama il commento di WILAMOWITZ nell’ed. del 1914, «dura haec et rudis etiamtum artis documenta, sed ea ipsa de causa maxime genuina»; l’idea della rozzezza dell’arte arcaica di Eschilo è certamente un mito classicistico, ma la valutazione conclusiva è indubbiamente fondata.

5.STANLEY 1663: 560; SCHÜTZ 1794: 248; BOTHE 1805: 231.

Aesch. Suppl. 40 ss.145

nel testo, a Wellauer, Hermann, Weil e Paley6. Tucker invece stampò ν ν μ ν τ ς e osservò: «Porson’s ν ν μ σας is unsatisfactory 1. in not accounting for the τ of τ ς; 2. in adding to πρ γ ν υ ς an otiose epithet, while it leaves ν ν to stand somewhat poorly alone. The fact that the cow did or did not browse on flowers has little to do with the context. Epaphus is the “son of Zeus and of the cow which was our ancestress”. It is not “geistlos”, but a defence of the poet, to say that ν ν μ σας adds nothing7. Had ματρ ς been put instead of ς, ν ν μ σας ματρ ς would have served as a euphemistic equivalent of ς. 3. the present (or imperfect) participle in such a use, without the article and unaccompanied by a finite verb, is scarcerly Greek. 4. ν ν μ ω, π ι ν μ ω etc. are not to be found. The adjectives do not vouch for the verbs, and nothing but an analogous verb, in which —ν με ν does not mean ‘handling’ but ‘grazing’, can warrant them. The Mss. plainly shew that the error lay in the termination. The mention of flowers rather than grass tempers the bestial reference»8. Ancora Wilamowitz, Untersteiner e Page ripresero ν ν μ σας 9, mentre Murray preferì la proposta di Tucker; quindi Friis Johansen e Whittle tornarono a quella di Porson, suggerendo anche un’ipotesi sull’origine della lezione manoscritta: «The tradition offers two impossible readings, ν ν μ υ τ ς (Mpc) and ν ν μ υσ τ ς (MacE). The vulgate correction ν ν μ σας (Porson) is infinitely superior to ν ν μ ν τ ς (Tucker, Murray), for the idea of flower-browsing has no relevance to Epaphus: for a detailed discussion see EWW CQ 58, 1964, 24-9. The failure is evidently due to failure to recognize the partc. and may have derived from intrusion of a suprascript τ intended to alter σασ into the article (cfr. Ag. 1305): this hypothesis would explain the deletion of σ in ν ν μ υσ τ ς»10. West infine fornisce nei suoi Studies una discussione analitica di tutta la questione, a partire dall’intervento di Tucker. Anzitutto esclude ν ν μ υ τ ς, «of course ruled out by the impossible word order»: di questo non dubito. Segue discutendo gli argomenti di Tucker, avanzati «on four grounds, three of which are trifling and will not be repeated here [in questo modo ci risparmia di riaffrontarli, e glie ne siamo grati]. The remaining one, however, has substance: “the present (or imperfect) participle in such a use, without the article and unaccompanied

6.PORSON 1806: 178; SCHÜTZ 1808: 150 e 245 («hoc cum Porsono recepi»); WELLAUER 1823: 192; HERMANN 1852: 5 («emendavit Porson»); WEIL 1866: 8 e PALEY 1870: 9 (= 1879: 11).

7.Singolare questa specie di difesa d’ufficio del poeta.

8.TUCKER 1889: 13s. Su tre di questi quattro punti si veda infra il tagliente giudizio di West, che salva tuttavia il terzo.

9.In particolare UNTERSTEINER 1935: 47 pensa che Mazon abbia avvertito: «nell’epiteto ν ν μ σας un ricordo che lega Io alla terra dove le Danaidi sono giunte», e abbia quindi tradotto «la génisse qu’on vit paître ici des fleurs» (cfr. MAZON 1920: 14). Questa potrebbe essere una risposta al punto 2 di Tucker.

10.WILAMOWITZ 1914: 336; UNTERSTEINER 1935: 47; MURRAY 1937; MURRAY 1955: 4; PAGE 1972: 92; FJW 1980: 41. Quest’ultimo annota utilmente che «Io browsed on flowers (cf. 539), like Polyphemus’ favorite ram (Od. 9.449 ν μεαι τ ρεν’ ν εα π ης), not simply on π α (cf. 50 n.), like ordinary cattle».

146Vittorio Citti

by a finite verb, is scarcerly Greek”». Tuttavia in questo caso ci aspetteremmo l’aggettivo ν ν μ υ, e non già un participio presente (assolutamente marginale il fatto che verrebbe da un verbo non attestato altrove — e su questo punto nessuno troverà a ridire): ricorda π ι ν μ ις al v. 50 e al v. 539 ματ ρ ς ν ν μ υς πωπ ς. Anche se Whittle altrove11 ha ricordato participi presenti che esprimono caratteristiche attuali o permanenti, come gli omerici ε ρ ι λιγ πνε ντ ς, πυρ ς α μ

ι , νδρ ς πισταμ ν υ, e gli usi eschilei in Suppl. 752, 759, 780, Sept. 443, Ag. 1234-36, «none of these, however, is comparable to the present passage, where the reference is to a contingent and temporary feature of a figure of the past». Il riferimento è certo a un momento contingente, ma la rappresentazione esprime qui la durata per un certo tempo, e quindi il participio presente ha una funzionalità che mi sembra non sia stata considerata da West12. Segue un’obiezione di carattere metrico: «in the antistrophe, corrisponding to Δ ν πιπν ας, we have:

. This is M’s colometry, and it needs correction. That makes quite a long verse for Aeschylus (DE-d), and one very much wants it to end there and take μνασαμ να τ τε ν

πιδε ω as a separate verse (4da^). That presupposes word-end after ν ν μ υ»13. È tuttavia possibile interpretare questa sequenza come fa Liana Lomiento, seguendo la colometria del Laur. 32, 9, in uno studio in corso di pubblicazione proprio su Suppl. 40-175, che intende la sequenza Δ ν π ρτιν

ν υ e quella corrispondente nell’antistrofe come un hemiepes maschile più due metra trocaici e due coriambi, e in questo caso il problema non esiste più14. Infine West conclude, discutendo la proposta di Tucker ν ν μ ν e riproponendo il discusso ν ν μ υ, con la correzione di τ ς in τ ν, suggerita da Hartung: «Tucker himself read ν ν μ ν τ ς, and found the approval of Sidgwick and Murray. It is then Epaphos, not Io, who is qualified as “browsing on daisies”. But the parallel allusion in 50 and 539 are against this. As Johansen and Whittle remark, “the idea of flower-browsing has no relevance to Epaphus”. See further Whittle, CQ 14, 1964, 25-28. So although this conjecture has the advantage of accomodating the transmitted τ ς, it is otherwise unsatisfactory. ν ν μ υ must stand; not only is there no good alternative, it is in itself exactly what is wanted. πρ γ ν υ is equally inviolable. The corruption lies in τ ς. The room for manoeuvre is very small, and Hartung’s τ ν appears the only possibility. It was natural for the article to be changed to agree with the following noun»:

11.WHITTLE 1964: 24.

12.Con SANDIN 2005: 66 sono propenso ad accogliere l’osservazione di LLOYD JONES 1993: 4 che «the habit of feeding on flowers, though it was a “contingent and temporary” characteristic of Io, was yet such a celebrated one that I cannot agree with West [...] that the parallels assembled by E.W. Whittle [...] to support Porson’s conjecture ν ν μ σας are irrelevant». Per altre riflessioni dello stesso Sandin, cfr. infra.

13.WEST 1990b: 128.

14.Cfr. supra n. 1.

Aesch. Suppl. 40 ss.147

l’edizione così legge ν ν τ’ ν ν μ υ τ ν πρ γ ν υ ς, «e il figlio della giovenca progenitrice che pascolava i fiori».

Il testo di Tucker è stato difeso in seguito da Willink e da Sandin15: essi contestano che l’appellativo ν ν μ ς sia irrilevante per Epafo: osserva ultimamente Sandin che «if flowerbrowsing was traditionally connected with Io, we might as well say that Aeschylus, applying this epithet to her son — who, although perhaps metaphorically, is called π ρτις in 41, and again in 31416 is simply being innovative. νιν ν ν μ ν would not by itself show (pace Whittle 1964a) that Epaphus is actually conceived in the form of a bull; one may for instance visualise a human Epaphus, being taught by his bovine mother to feed on flowers, which would be a likely scenario if violets actually did sprout at her feet». L’idea del piccolo Epafo in figura umana che ha imparato dalla mamma in forma di vacca a nutrirsi sui fiori non mi sembra felice, con tutto il rispetto che merita Sandin, e in ogni caso ν ν μ ς non può certo indicare «to feed on flowers», ma il nutrirsi di fiori, con la sfumatura aggraziata che vi notavano Friis Johansen e Whittle. Difficile poi argomentare alcunché sulla base dell’ipotesi dell’identificazione di Epafo con Apis: «As for the appearance of Epaphus, Aeschylus may also be deliberately vague. It appears plausible that he, like Herodotus, would identify Epaphus with the Egyptian god Apis, who was definitely a bull; but he may well have considered the explicit image of a bovine king of Egypt unsuitable for an Athenian audience, preferring to leave the matter obscure»17; d’altronde anche Sandin dichiara con tutta chiarezza che «the Egyptian Apis is not mentioned by name in this drama». Meglio condividere il silenzio del poeta su questa ipotizzata identificazione18

A questo punto sembra escluso che si possa mantenere il testo tràdito, sia dalla prima sia dalla seconda mano del manoscritto, che sono evidentemente

15.WILLINK 2002; SANDIN 2005: 66 s.

16.Non vedo ragione di dubitare dell’uso metaforico di π ρτις in questi luoghi, come le Danaidi si paragonano a una giovenca in Suppl. 351: l’immaginario delle Supplici è indubbiamente dominato dalla presenza della vacca Io. D’altronde l’italiano usa il termine di ‘cucciolo’ non solo in relazione a un piccolo cane. L’uso figurato di π ρτις non sarà forse limitato a Lyc. 102 come indica LSJ 1451, che pur basterebbe.

17.Il fatto è che nella rappresentazione di Epafo da parte di Eschilo non c’è nulla di vago né di oscuro. Il poeta non dice quello che non dice, e l’oscurità è pretesa da chi vorrebbe fargli dire altro da quello che dice. È probabile che l’idea della rappresentazione teriomorfa della divinità repugnasse al pubblico ateniese, ma non si capisce perché Eschilo dovesse recepirla in modo vago o oscuro: da quello che leggo non la recepiva per nulla.

18.Altrettanto arduo mi sembra valutare il commento dello stesso Sandin sull’immaginario relativo ad Epafo: «the balance between the two parts of the expression is, as Tucker observes, desirable: νιν in the second part would seem to want at least one adjective to stand up against the formidable Δ ν π ρτιν περπ

ν τιμ ρ’. νιν ν ν μ ν is the perfect way of expressing π ρτιν in other words (calf = flower-browsing son) as well as balancing not only the poetical rhetoric, but the two aspects of Epaphus’ heritage against each other, expressing a male-female polarity which reappears often throughout the Supplices: Zeus’s calf, the avenger — and the flower-browsing son of the cow. Being a paraphrase of π ρτιν, νιν ν ν μ ν at the same time offers a poetic contrast to περπ ντι ν τιμ ρ’».

148Vittorio Citti

in contrasto tra loro. La soluzione proposta da Porson mi pare che, anche attraverso la neoformazione congetturata, abbia recuperato qualcosa del vigore proprio della dizione eschilea, e mi sembra che, dovendo scommettere, fino a prova contraria meriti il rischio di affidarsi ad essa.

Ai vv. 50 ss. il testo del ms. è sempre stato considerato problematico. In esso si legge: τ ν/ πρ σ

/ πιστ

/ δ’

ται, che può essere reso molto approssimativamente «ricordando le prove precedenti, e quelle che (τ , considerandolo un relativo) ora indicherò, testimonianze credibili e quelle dissimili (τ τ’ ν μ ια) so ( δ’) appariranno pur essendo imprevedibili». È possibile intravedere in parte un senso, ma senza nessuna sicurezza, perché la sintassi non torna; sono problematici sia τ τε ν ν πιδε ω sia τ τ’ ν μ ια / δ’. Robortello correggeva δ’ in δ’, ma non sappiamo con quale intenzione, Stanley rendeva il passaggio: «priorum laborum recordans, nunc ostendam manifesta testimonia, obscuraque (novi) quamvis insperanda comparebunt», marcando «novi» tra parentesi e con il carattere differenziato, come un inciso; nelle note in fondo al volume non trovo altro; è peraltro evidente che è stato eluso il problema costituito dalla congiunzione τε. Pauw cominciò a denunciare il guasto: «Haec male habent, sive metrum sive sententiam spectes. Scribendum est: τα τε νυν πιδει ω,

, quae etiam nunc ostendam, certa testimonia, dissimilia quamvis et insperanda, apparebunt: τα τε νυν

, ut syllaba prima sit longa, ιδε pro και. Robortellus ηδ’ pro ιδ’ edidit: αν

ad πιστα τεκμηρια se refert, et sic denotat ea, quae ipsis πιστ

ις sunt dissimilia», e Heath «τα τε

ανειται. Horum neque metrum neque sententiam satis constare apud omnes in confesso est. ita forsan rescribendo utrisque consultum erit. τα τε νυν επιδει

»19 Porson, nelle note ritrovate da Dobree e pubblicate da Kidd nei Tracts, suggeriva

20, mentre una scelta decisiva per la successiva costituzione del testo è stata quella di Hermann, «Libri

aperte continetur

, II 6. Libri

non solum vix explicari potest, sed etiam vitii arguitur tertium posito ν ν. Quare

ων scripsi. Id est, quod scholiastes significavit». Lo scolio ai vv. 49-54 recita: τ

può costituire l’esplicazione, nel registro basso della scoliografia, dell’alta neoformazione

. Il successo della correzione di Hermann è dovuto anzitutto al salto di qualità

19.STANLEY 1663: 560 s.; PAUW 1745: 1068; HEATH 1762: 139. 20.«Ad v. 54. ν μια Ald.; dele at male repetita, et lege, τ’ ν μενα, et pro δ’, μαι»: KIDD 1815: 209. Ringrazio Marina Caputo che mi ha ritrovato questa citazione che conoscevo solo indirettamente da PALEY 1879: 12.

Aesch. Suppl. 40 ss.149

che esso ha costituito nella storia della constitutio textus: mentre in questo caso Porson rielaborava gli elementi del testo tradito in modo da ricavarne un senso accettabile, Hermann recuperava nella tradizione indiretta gli elementi su cui basare la sua proposta, e dalla sua conoscenza della storia della tradizione l’ipotesi sulla genesi dell’errore; infine, il segno del genio è la capacità di transcodificare in un termine nuovo, non testimoniato in greco, coniato secondo le norme con cui il poeta antico componeva, i modesti elementi linguistici che si trovavano a disposizione del critico. Anche γ ν ων si fonda su elementi desunti dallo scolio, ε ς

γ ν, e riprenderebbe l’indicazione che il Coro ha già indicato ai vv. 15-17, εν δ / γ ν ς

, e quindi non è inverosimile, ma non può essere considerato necessario, giacché per correttezza si sarebbe dovuta esperire fino in fondo la possibilità di trarre un senso soddisfacente da τ τε ν ν, cosa che Hermann non ha fatto, trovando nello scolio l’esca per riprendere già qui il riferimento agli antenati, senza peraltro giustificare l’origine di quella che egli considera corruzione21. Questo è il senso della critica che subito dopo venne da Paley: «Hermann seems to have made a much happier guess, γαι ν μ ισι δ’. But the change of τ τε ν ν into γ ν ων, which he fancies is justified by the words of the Scholiast, […] is too violent. A better reading would be γενετ ν π δε ω κτλ. For τ δ’ ελπτ etc., the present editor is responsible. There is no difficulty in τ τε ν ν answered by τ δ , as τε and δ are often so used. ‘Other proofs, though unlooked for, will yet appear’»22. Ma Paley non sembra decidersi fra le varie possibilità: la cosa più sensata che osserva è che «there is no difficulty in τ τε ν ν answered by τ δ », ma in ogni caso la critica alla correzione γ ν ων di Hermann non risolve il problema della congiunzione τε: non sembra chiaro che cosa essa congiunga.

Untersteiner 1935 ripropose l’uso di τ relativo: «si costruisca tutta la frase così: ( κε να) πιστ τεκμ

ελπτ

ντα, ανε ται, ‘quelle veritiere prove, che ora rivelerò agli abitanti di (questa terra), sebbene siano incredibili, appariranno nella loro luce’». C’è un tanto di enfatico in questa traduzione di ανε ται, ‘appariranno nella loro luce’, ma l’interpretazione nel suo complesso sembra soddisfacente, eccezion fatta per il solito τε, la cui connessione con quanto precede non sembra spiegata23.

Friis Johansen e Whittle riassumono ancora una volta il problema, marcando

21.HERMANN 1852: II 6. Forse questa osservazione può essere formulata con fondamento adeguato se si è assunta a base dell’indagine testuale l’ermeneutica della tradizione a stampa, che mette in evidenza i punti forti e quelli meno forti dei diversi studiosi che hanno fatto la storia della constitutio textus e della relativa esegesi. Altri hanno messo in dubbio γ ν ων di Hermann, ma forse ora è possibile essere d’accordo con costoro partendo da una diversa consapevolezza di metodo.

22.PALEY 1870: 10 = 1879: 12.

23.Questo carattere ‘teatrale’ delle traduzioni eschilee di Untersteiner è stato sottolineato da uno che ne sapeva come Luca Ronconi, cfr. BATTEGAZZORE 1994.

150Vittorio Citti

anzitutto il carattere problematico del passo: «the general sense of these lines is clair enough: the Danaids will produce evidence (that they are of Argolic origin), and this evidence will prove trustworthy although it is not expected to seem so at first. But the exact wording of 53-5 and, what is worse, their syntax seem irrecoverable»; essi partono quindi da alcuni punti che appaiono accertati nel dibattito critico: «1. the words τ ν πρ σ ε π νων in 51-2 allude to Io’s afflictions, not to those of the Danaids […]. 2. the whole of 53-7 refers to the way in which the Danaids eventually prove their descent to the King in 291324; they use Io’s tale as a τεκμ ρι ν, and the terms ελπτα and γν σεται κτλ. contain a very exact description of how their claim to be Argives is received by the King. 3. Except for one detail24 the whole of 56-7 is intact. 4. 54-5 τ τ’ ν μ ια δ’ is obvious corrupt on metrical grounds alone. 5. τ τε ν ν is highly problematical. τ can hardly be rel., since this would involve an unparalleled kind of anacoluthon; it must therefore be the article, to be taken either a. with πιστ τεκμ ρια or b. with ν ν. But a. it is difficult to imagine another kind of proof to be added to τ ν ν πιστ τεκμ ρια or see the significance of ν ν in that phrase, and b. adverbial τ ν ν is unattested in Aeschylus, is seldom divided by a particle (S. OC 133 τ δ ν ν) and here duplicates 50 ν ν». Il punto debole di questa argomentazione è il quinto, a proposito di τ τε ν ν: come osserva ragionevolmente Verdenius, «the transition from a participial construction to a finite verb is rather common in Greek poetry» e soprattutto «the anacoluthon reflects the emotional disturbance of the Danaids»; quanto a ν ν, che per Friis Johansen e Whittle costituisce una difficoltà insuperabile, egli osserva ancora che «the ‘formidable difficulty’ implied in ν ν disappear if we take the word in the sense of ‘presently’, ‘soon’ (LSJ I 3)»25. Segue, sempre in FJW, una dettagliata analisi che si conclude con una posizione sostanzialmente scettica sulle possibilità di recuperare il testo originale: «since there are two substantial corruptions in the passage and a multiplicity of syntactical possibilities, it cannot be restored with any acceptable degree of certainty. In conclusion, one may say that a restoration which 1. avoided a rel. at the beginning, 2. removed ν ν, 3. included a gen. of about the same meaning as Hermann’s γ ν ων, 4. avoided new words of doubtful formation, and 5. was palaeographically probable, would have some chance of being correct»26. Ma almeno le prime tre condizioni si mostrano inaccettabili sulla base di quanto si è detto, mentre su τ relativo si dovrà tornare.

West accetta γαι ν μ ισι di Hermann e conserva τ τε ν ν, considerandolo articolo determinativo, e suggerendo la seguente traduzione del passo: «I present these credentials now, and also later they will be made apparent to the local inhabitants, surprising as they may find them»27. Il senso del passo è

24.Si tratta di λ γ υ per λ γ υς del ms. al v. 57.

25.FJW 1980: 49 s.; VERDENIUS 1985: 293.

26.Sempre in una prospettiva che implica una sostanziale diffidenza, si aggiunge che «this might amount to something like

(HFJ)

27.WEST 1990: 129 conserva

accetta

(Merkel)

or to several other restorations».

di Hermann.

Aesch. Suppl. 40 ss.151

indubbiamente questo, ma non è facile rendersi conto delle precise corrispondenze verbali che farebbero di questa traduzione un’esegesi.

Sandin parte dalla constatazione che «τ ... πιδε ω is a relative clause», e propone quindi che il suo correlativo sia il soggetto inespresso di ανε ται, «with πιστ τεκμ ρια as predicative: ‘(that) which I now shall show forth, will be seen as sure proof’». Considera quindi la proposta di Janko τ γε come «an easy and attractive emendation», che «might also modify ν ν, promoting expectancy: ‘what I shall now show forth’», ma conclude alla fine che l’anacoluto, che consisterebbe di una proposizione participiale (μνασαμ να) e di un verbo finito ( ανε ται, con la relativa τ ... πιδε ω) coordinate da τε, non può essere escluso, per quanto forte sia e senza esempi analoghi, ricordando gli esempi addotti da Berti e Bruhn28, e osservando «many of them are themselves unparalleled, which indeed lies in the nature of the anacoluthon: if a syntactical aberrance is repeated often, it is not an aberrance at all, but part of the accepted grammar»29. A proposito della soluzione di West, osserva che «apart from the τ ν ν πιστ τεκμ ρια (‘the present trustworthy credentials’) being an improbable expression in the context, this necessitates taking ανε ται as absolute, in a sense which is not attested. West translates this verb as ‘will be made apparent’ (adding ‘also later’ which has no equivalent in the text). But the passive of α νω has another sense entirely, synonymous to ‘be evident’: it carries a cognitive significance which the Greek verb lacks».

Novelli ha affrontato questo passo nella sua ricerca sugli anacoluti in Eschilo, della quale ha dato un primo resoconto nel convegno trentino del settembre 200430. Considerando tutta la prima e la seconda strofe31, accettando l’ipotesi di una struttura discorsiva anacolutica, e di una funzione relativa di τ , egli traduce: «Invocando ora in soccorso il divino vitello, protettore d’oltremare, figlio della giovenca progenitrice, che pasceva fiori, grazie al soffio di Zeus; il tempo fatale, in maniera propizia, produsse il contatto secondo il nome e generò Epafo; dopo averlo ora invocato / ed aver ricordato le passate sofferenze dell’antica madre in luoghi ricchi / di pascoli, e le cose che ora indicherò si mostreranno prove sicure, per quanto inaspettate, agli abitanti del paese», e commenta: «Il periodo, che si snoda intorno ai participi πικεκλ μ να e πιλε αμ να, isometrici, isosillabici e omeoarchici ai vv. 40 e 49, offre una prima chiara anomalia al v. 40. A πικεκλ μ να, riferito ovviamente al coro, non fa seguito un verbo finito, ma al v. 47 subentra bruscamente il nuovo soggetto ( πεκρα νετ μ ρσιμ ς) α ν. L’anacoluto […] produce un efficace cambio del piano espositivo attraverso la personificazione del ‘tempo fatale’, che interrompe la catena asindetica delle qualificazioni del figlio di Zeus svelandone finalmente l’identità»32

28.SANDIN 73 ss.; cfr. BERTI 1930 e E. BRUHN 1899: viii.

29.Risponde a un’obiezione di WILLINK 2002: 711-19, in part. 713.

30.NOVELLI 2006.

31.In quella sede, Novelli adotta il testo di West, ma con una lettura autonoma e originale.

32.«Analogamente, πιλε αμ να e il successivo μνασαμ να, in ulteriore pendant omoteleuti-

152Vittorio Citti

D’altra parte, un’ulteriore lettura di questo testo è forse ancora possibile. Ai vv. 49 ss., il testo tramandato, con la correzione di Hermann, impeccabile e inevitabile, potrebbe anche essere inteso come segue: «ricordando le sofferenze (di Io) di un tempo, e la situazione (mia presente) di ora, mostrerò prove degne di fede, e per quanto siano inattese, si manifesteranno agli abitanti di questo paese». In questo caso la difficoltà sta nella reggenza di μνασαμ να, con un genitivo di un nome determinato (τ ν πρ σ ε π νων) e l’acc. di un neutro (τ τε ν ν) coordinati da τε. Di μιμν σκω, normalmente costruito con il genitivo, esistono esempi con l’accusativo (cfr. LSJ 1135 che ricorda Pind. Isthm. 8, 26 a τα τα κα μακ ρων μ μναντ’ γ ρα , anche in questo caso un neutro). Un parallelo di questo costrutto potrebbe essere indicato nel testo concorde dei mss e degli scoli ad Aesch. Sept. 203 ss., δεισ’

ππικ ν τ’ πνων πηδαλ ων, variamente corretto dagli editori e restituito ancora da Novelli33, in cui κ σασα regge l’accusativo τ ν ρματ κτυπ ν τ ν e il gen. ππικ ν τ’ πνων πηδαλ ων, connesso alla prima determinazione, anche in questo caso, da τε. Una soluzione non impossibile mi è offerta ora da Carles Miralles34, che congettura τ δε ν ν, oggetto di πιδε ω, «queste ora io mostrerò agli abitanti della terra, testimonianze credibili, per quanto impreviste»: eliminerebbe in questo modo il difficile τ e alleggerirebbe la serie dei nominativi pendentes: si dovrebbe pensare alla congiunzione che connetterebbe alla nuova principale πιδε ω il seguente ανε ται: potrebbe essere il δ’ che Hermann aveva ricavato da δ’ del manoscritto.

Con la seconda coppia strofica le Danaidi proseguono la riflessione sul loro stato presente, confrontando il loro esilio dalla terra d’origine all’esclusione di Procne dai luoghi dove soggiornava abitualmente. Essa è così trasmessa nel manoscritto:

co con il primo participio, non hanno collocazione all’interno di una struttura sintattica organica, ma rimangono sospesi come costruzioni assolute, a cui è congiunta copulativamente dal τε la proposizione che ha in πιδε ω il verbo della relativa — introdotta dal τ pronominale (secondo un valore omerico e tragico) — e in ανε ται il verbo reggente. Come è facile prevedere, innumerevoli gli emendamenti per normalizzare il testo […]. In ogni caso, però, sia che si mantenga il testo dei codici, come ultimamente anche West 1998, sia che si accetti la correzione di Page, il cambio di costruzione sembra comunque sussistere. Anzi, sia che il τε connetta paratatticamente le due proposizioni, o rafforzi τ πιστ τεκμ ρια, secondo un uso di matrice epica, l’anacoluto pare funzionale a marcare il repentino passaggio dalla rievocazione cletica del passato mitico all’hic et nunc drammatico, momento presente in cui le Supplici dovranno continuare a fornire prove credibili della loro parentela con il popolo argivo, ché da esso possano essere benevolmente accolte» (NOVELLI 2006: n. 29 a p. 218).

33.NOVELLI 2005: 111-14 e prima NOVELLI 2002: in part. 23-26.

34.Sempre in un colloquio privato, cfr. supra n. 3.

Aesch. Suppl. 40 ss.153

Gli scoli relativi recitano: 59.

Alcune correzioni furono introdotte assai presto: così al v. 60 Dorat propose τιν’, concordato evidentemente con κτ ν, e Portus κ ειν, grammaticalmente più prevedibile in dipendenza da δ σει, al 62 Tournebus stampò ηδ ν ς (correzione che appare anche oggi necessaria) e al v. seguente Vettori divise τ π in τ’ π , con una lieve correzione per errore di lettura di minuscola (α per ) mentre εν del manoscritto durò nelle edizioni fino a Porson, che propose εν, oggi generalmente recepito. Nel 1805 Bothe espunse al v. 59 κτρ ν, che dava un senso a suo parere fiacco e turbava la rispondenza con il v. 6435: il secondo motivo è indiscutibile e la correzione è stata accolta generalmente36. Al v. 60 Stanley stampava δ σει τις κ ων πα τ ς Τηρε ας μ τιδ ς κτρ ς λ υ, e traduceva: «existimabit se audire vocem Tereos miserandae uxoris», e spiegava «Τηρε ας μ τιδ ς, id est, Tereos, ut η Ηρακλε η, Hercules»; questa interpretazione si fondava dichiaratamente sullo scolio κατ περ ρασιν τ Τηρ ως37. Pauw intervenne introdu-

35.BOTHE 1805: 681, «frigide corruptoque metro».

36.Si opposero WELLAUER 1823: 193 «non respondet antistrophico suo hic versus, sed vitium in illo quaerendum videtur», e TUCKER 1889: 17 «the reading of M, κτ ν κτρ ν, is generally rejected. But [...] the omission of κτρ ν is insufficient, for it seems entirely necessary to qualify κτ ν, since it is not every wail, but only one “like this of ours”, which will remind the hearer of the nightingale. κτρ ν adds no definition of this kind, and is open to the graver objections». Conclude che «the proper epithet is determined by the sense. The κτ ς has been and continues to be a supplication, i.e. κτα ς. The mistake arose from a degenerate κτε ν, thus

Ν,of which the latter member would forthwith be made adjectival». Difficile ragionare su quello che il senso avrebbe dovuto dettare al poeta e quindi questa ingegnosa soluzione non pare possa essere di qualche aiuto per risolvere il problema. L’espunzione non è forse indolore, perché κτ ν κτρ ν intensificherebbe la serie poliptotica che è stata rilevata da molti, ma allo stato delle cose è l’operazione più semplice per risolvere il problema della responsione.

37.STANLEY 1663: 562 e 845, cfr. schol. in Aesch. Suppl.60-61, 67.28 S.

154Vittorio Citti

cendo diversi problemi di lettura ed esegesi: «δ ασει τις ακ υων τις hic displicet, ubi κυρει τις praecedit: nonne scribendum δ ασει τιν’ ακ υων? Τηρειας μητιδ ς, pro Τηρεως cras probabo, non hodie; ιη Ηρακλειη aliud: et minus etiam placet hic, quia ικτρας αλ υ accedit. Legendum credo πα τας Τηρειας Μητιδας ικτρας αλ υ; Μητιδας pro κατα μητιδας, et vel Τηρειας αλ υ vel

iungendum; non modo consilium Terei, sed etiam consilium Prognes fuit infaustum, et μητιδας absolute ad ipsam Prognen pertinet: utrumque bonum, elige»38. In sostanza, rifiutava di intendere Τηρε ας μ τιδ ς come una perifrasi per ‘Tereo’, congetturava τιν’ per τις, ritenendo che il pronome nominativo fosse superflua ripresa dell’identico al v. 58, secondo l’indicazione dello scoliasta πλε ν ει τ τις, suggeriva di correggere μ τιδ ς in μ τιδας e intendeva questa espressione come equivalente a κατ μ τιδας, ‘secondo i pensieri’, dell’infelice sposa di Tereo, «non modo consilium Terei, sed etiam consilium Prognes fuit infaustum». Heath si associò alla critica di τις, ma rifiutava anche la proposta sostitutiva di Pauw, suggerendo πως, ‘in qualche modo’, e correggeva κ ων in κ ειν, μ τιδ ς in μ νιδ ς, traducendo vocem indignationis flebilis Tereae coniugis 39. Schütz segnala in nota alla prima edizione κ ειν, stampando però, ivi come nella seconda, κ ων, mentre Bothe accedeva direttamente alla correzione di Heath e Porson ritornava ad κ ων con la traduzione di Stanley40, mentre Wellauer preferiva ritornare ad κ ων e a τις, ritenendo superflue le correzioni41; successivamente δ σει τις κ ειν fu la scelta di Hermann, Weil, Paley, Tucker e Wilamowitz, mentre le due edizioni di Murray e quella di Page hanno τιν’ κ ειν, West ritorna a τις κ ειν42 . Nel frattempo un altro problema si era fatto avanti: Welcker pensò che Τηρε ας Μ τιδ ς fosse un nome proprio, «Metis, l’infelice sposa di Tereo»43, e questa interpretazione ebbe una certa fortuna, perché fu accolta da Wecklein, Wilamowitz e Fraenkel44

38.PAUW 1745: 1068.

39.HEATH 1762: 139 «δ ασει τις ακ υων] τ τις hic minime locum habere potest, cum vox eadem jam paullo ante supra praecesserit; neque aptius videtur τιν’, quod substituit Pauwius, cum de opi generaliter et absolute, non de πι τινι hic agatur. Legendum igitur puto δ ασει πως ακ υειν. Verisimile est librarium imperitum metro veritum pro πως reposuisse τις, et deinde ad hanc emendationem accomodasse etiam vocem quae sequitur κ ειν, rescribendo κ ων. Sed de metro non est ut solliciti simus, cum metra tantum metris, non singulis pedibus pedes singulos, praesertim dissyllabos, respondere sit necesse. … 62. πα

υ] reponendum puto Μ νιδ ς, ut constructio sit

, vocem indignationis flebilis Tereae coniugis».

40.SCHÜTZ 1794: 130; BOTHE 1805: 258 e 681; PORSON 1806: 179.

41.WELLAUER 1823: 193 s. « κ ειν conjecit Heath, quid recipere voluisse Schützium ex eius nota ita patet, receperunt Both. et Burgess. sine causa, κ ων enim ex praecedentibus repetitum est, ita ut τις, quod etiam nonnulli in τιν’ mutare voluerunt, accusativus autem πα non ab κ ων sed a δ

pendet».

42.HERMANN 1852: I 5 e II 6; WEIL 1866: 9; TUCKER 1889: 17; WILAMOWITZ 1914: 337; MURRAY 1937; 1955: 5 e PAGE 1972: 93.

43.WELCKER 1824: 503 n.

44.WECKLEIN 1902: 31 (osserva, tra l’altro, che

ς wie Ag. 1500

Aesch. Suppl. 40 ss.155

Nel 1935 Untersteiner intese τις ... ων π λων come «uno che è pratico di uccelli, sia egli un indovino sia un profano» e su questo fondamento mantenne τις anche al v. 6345, pur accogliendo l’inf. κ ειν (δ σει τις κ ειν), respinse l’interpretazione dello scolio e di Stanley per Τηρε ας μ τιδ ς, da unirsi a κτρ ς λ υ, «della miseranda sposa dell’accorto Tereo», motivando la sua scelta per «l’atmosfera di Omero», rifiutando seccamente l’ipotesi del Welcker: «non pare ipotesi accettabile»46. Tutta la materia è stata ripresa in seguito nei commentari di Friis Johansen e Whittle e recentemente di Sandin. Il primo inizia giustificando le cruces tra cui †τις† è racchiuso nel testo: questa lezione costituirebbe un esempio di ripetizione senza possibili paralleli, mentre τιν’, attribuito a Pearson, «weakens the expression considerably», μ ν di Wilamowitz47 (accolto da Murray) «brings in a false note» e potrebbe meritare considerazione τ τε di Whittle, che però «over-emphasize the realization of the precondition of the protasis». Prosegue accettando l’inf. κ ειν, giacché «no adequate support for δ ειν c. ptc. is given in SD 396» e asserendo che Μ τιδ ς, nome proprio, è probabilmente giusto, perché «in the first place, it eliminates all syntactical ambiguity from the series of gens. and gives satisfactory word-order [...]. Secondary, it enables one to take κτρ ς with λ υ in the sense of ‘lamenting’, ‘plaintive’, which is necessary both because the nightingale is traditionally plaintive [...] and because the chain 59 κτ ν — 61 κτρ ς — 64 κτ ν — 69 ιλ δυρτ ς must not be broken by taking κτρ ς with μ τιδ ς in the sense ‘lamentable’. κτρ ς is the word on which the identification of the lamenting Danaids with Tereus’ wife hinges: it echoes the first κτ ν, is resumed by the second (which pointedly responds to the first) in the elucidatory antistrophe, and is finally answered by ιλ δυρτ ς in the final explication of the comparison». A Friis Johansen e Whittle dunque crea difficoltà il poliptoto polisemico: su questo punto credo che sia possibile rispondere con alcuni esempi che ho raccolto altrove48; quanto poi alla possibile obiezione che non si conosce alcuna versione del mito di Tereo in cui sua moglie si chiami Metis, essi replicano che «this objection is no conclusive»49

Una discussione organica delle scelte di Murray e Page e degli argomenti di Friis Johansen-Whittle si trova ultimamente in Sandin. Al v. 60 egli assume

λ ν nach Homerischer Weise», richiamando γ 264

ν), WILAMOWITZ 1914b: 28 e n. 3; FRAENKEL 1950: 710.

45.Cfr. UNTERSTEINER 1935: 50, che aggiunge «il τις conferma la nostra interpretazione di ων π λων. Il generico τις (= π ς τις) prova che l’ ων π λ ς sta per un essere umano qualsiasi, tanto è vero che l’idea specifica di ων π λ ς è qui eliminata, e vi si sostituisce un generico τις».

46.UNTERSTEINER 1935: 50 s. In questo caso costituisce una seria difficoltà il fatto che, quando i tragici riprendono un elemento di poesia formulare, di regola lo risemantizzano, mentre in questo caso non è per nulla chiaro che senso abbia parlare dell’ «accorto Tereo».

47.Friis Johansen e Whittle lo attribuiscono alla Dale, che lo avrebbe introdotto in una citazione, senza motivarlo, in DALE 1968: 133.

48.Ne ho detto qualcosa in CITTI 2006: 46 n. 78, 67, 69 n. 61, 180 n. 28.

49.FJW1980: 54 ss.

156Vittorio Citti

come lemma δ σει τιν’ κ ων, affermando che «the real problem [...] is not the κ ων of the ms., but the τις». La difficoltà è indubbiamente di un pronome indefinito che si riferisce a un termine più definito in una frase precedente. L’esempio addotto come possibile precedente da FJW (ma da loro stessi messo in dubbio) è Aristoph. Ach. 569-71 ε τε τις στι τα αρ ς στρατηγ ς τει μ

ν ρ, η ησ τω τις ν σας. «But even here, the subjects of the two clauses are equally indefined, and/or strictly not referring to the same person: lit. “whether there is a taxiarch, or general, or wallbattling man at hand, may someone help, quickly”», e quindi «in our passage, the subject has been definite as being a native seer (τις ων π λων γγαι ς), who is nearby (π λας) and listening ( ων). If τις in 60 is to stand, the chorus forgets about this whole description, saying that if a seer is listening, “anyone can seem to hear lament”. A retained τις must be translated ‘someone’, not —as in Tucker 51n., p. 202, Headlam, Wilamowitz (1914, 28), Smyth, Mazon, Rose — ‘he’». La conclusione a questo punto è inevitabile: «Auratus’ τιν’ [...] is precisely what is needed».

A proposito dell’alternativa tra κ ων e κ ειν, Sandin ammette che δ ω non è mai costruito con un participio, ma non lo sono nemmeno la maggior parte di altri verba sentiendi che esprimono l’idea di ritenere; Platone e altri filosofi considerano δ ω come il contrario di γιγν σκω, ed esso dovrebbe assumere le stesse funzioni sintattiche di questo verbo. «The testimony of the ms. should in any case be trusted here: the participle conveys too good a sense to emend on such scanty lexicographical evidence as we have (δ ω is very rare with a simple infinitive). Rather than just ‘thinking that he hears’ something, the participle κ ων describes the state of listening in which the passer-by is placed by the hypnotic lament of Procne [...]. Cf. Young 197450 and Ag. 680 σ ι ταλη κλ ων, 830 τ δ’ ... μ μνημαι κλ ων (κλυ ν Casaubon and Wilamowitz), Pr. 824, S. OT 105»51. Questo contributo è decisamente prezioso, accresce di alcuni elementi significativi la documentazione offerta in merito da Schwyzer-Debrunner52 e credo che avvii a una soluzione definitiva il problema del participio κ ων Non meno lucida la soluzione che Sandin propone per i vv. 60-62, dove «the cluster of genitives is confusing»: credo che si possa condividere il suo suggerimento che πα τ ς Τηρε ας / μ τιδ ς ... λ υ sia la «voice of the μ τις of Tereus’ wife», mentre « κτρ ς may well go with μ τιδ ς: cf. Headlam, and the passage adduced by him, Od. 19.522-23 πα δ’ λ υρ μ νη Ιτυλ ν ..., ν ... / κτε νε δι’ ραδ ας», «la voce della miseranda mente della moglie di Tereo»: l’obiezione che si potrebbe fare sul fondamento del rilievo di Friis Johansen e Whittle sopra indicato non è insuperabile: la scelta omicida di Procne merita commiserazione per quanto di dolore essa ha prodotto anche a se stessa, oltre che agli altri familiari.

50.YOUNG 1974.

51.SANDIN 2005: 79 s.

52.SCHWYZER-DEBRUNNER 1966: II 396.

Aesch. Suppl. 40 ss.157

Questo intervento potrebbe essere considerato definitivo per questi versi, se non si potesse aggiungere qualche riflessione a proposito di τις al v. 60. Per quanto non possa negare che la lezione alternativa abbia molte probabilità di essere giusta, vorrei ricordare che le figure di ripetizione sono un elemento importante nella lexis eschilea, e se anche il poliptoto τις ... τιν’ risponde a questa tendenza stilistica, τις, soggetto di δ σει, sarebbe più specificamente ripetitivo, e avrebbe una sua forza per sottolineare la presenza del personaggio indistinto che coglie l’omologia tra il lamento smarrito delle Danaidi e quello disperato di Procne; d’altronde τιν’ πα sarebbe decisamente generico, e in contraddizione con l’evidenza sensibile del participio κ ων. Per questo si potrebbe rinforzare l’argomento di Sandin richiamando la nota funzione del participio predicativo che esprime percezione oggettiva in opposizione al participio che esprime percezione oggettiva, e il fatto che in dipendenza di δ κ ω, videor, l’infinito è la regola, ma in questo caso l’effetto espressivo è dato proprio dall’infrazione alla regola, come nel caso dell’anacoluto53: l’impressione si presenta così all’ ων π λ ς con l’assoluta evidenza di una visione reale. Nell’antistrofe ha costituito problema da tempo il v. 63, τ’ π ρων π ταμ ν τ’ ε ργ μ να πεν ε ν ν κτ ν ων, dopo la correzione apparentemente ovvia, ma non da tutti poi condivisa, di Vettori. Pauw trovò difficoltà in π ταμ ν, e propose di correggere π λεων τ’, a locis habitatis54, mentre Heath suggerì δων al posto di ων che gli appariva oscuro, e arrivando a πεν ε ν ν τιν’ κτ ν, δων per assicurare la responsione, e rifiutava come insensata la correzione π λεων τ’ di Pauw, giungendo alla traduzione quae a locis et fluviis consuetis prohibita plangit planctum novum 55 Bothe trovò a sua volta ridicola l’interpretazione di Heath, correggendo a sua volta τ’ πι ρων π ταμ ν ε ργ μ να, mentre Porson riprodusse il testo di Stanley, apponendo crux a ν ν 56, e congetturò εν al v. 63, proposta che è

53.«Der Partizip bezeichnet Tatsächliches, Anschauliches, der Inf. steht als Bezeichnung der abstrakten Verbalbedeutung auch für Vermutetes, Gedachtes, Mögliches», SCHWYZERDEBRUNNER 1966: II 395.

54.PAUW 1745: 1068 s. «An luscinia a fluviis arcetur? Id nemo dixerit; neque dictum, credo, ab Aeschylo: Scribendum ρων π λεων τ’, a locis habitatis».

55.HEATH 1762: 140 «quid sit ικτ ν η εων prorsus non intelligo. Legendum videtur η αδων cum ωρων π ταμων τ’ iungendum. Verte, quae a locis et fluviis consuetis prohibita (a circis scilicet abacta) plangit planctum novum. Pauwius quaerit an Luscinia a fluminibus arcetur [sic], et neminem hoc dicturum assumens reponit π λεων. At ab ipso vicissim quaerere liceat an a locis generaliter arcentur Lusciniae et an urbes, donec a circis arceantur, frequentare soleant. Quod vero η εων cum ικτ ν iungit, et interpretatur, ingenii et animi sui planctum, loquelam certe novam Graecisque plane incognitam nobis obtrudit. Ut constet autem metrum et antithetico respondeat, legendum etiam existimo, πεν ει νε ν τιν’ ικτ ν, η αδων».

56.BOTHE 1805: 232 e 682: τ’ π

μ να, ridicule, quasi ab omnibus locis et fluviis exclusa fuisset Philomela, quod sensit Heath. π ωρ ς aeque bene dicitur atque γ ωρ ς etc. vide ad Pers. 850»; PORSON 1806: 179. Nell’edizione londinese di Porson, la crux indica un passo su cui egli interveniva per modificare il textus receptus di Stanley, ma anche, spesso, un passo che non lo soddisfaceva e su cui intendeva interveni-

158Vittorio Citti

stata accolta in seguito generalmente. Hermann riscrisse radicalmente il passo, proponendo λωρ ν

μ να, fondandosi sullo scolio διωκ μ νη, e all’improprietà di ε ργ μ να per un uccello che sfugge lo sparviero, e infine sul confronto con Hom. Od. 19.518 ss.

57. C’è molto da imparare da questo intervento, a proposito del metodo di lavoro di Hermann: un forte controllo della tradizione anche indiretta e in generale della letteratura greca antecedente al poeta, dove poteva trovare ipotesti58, attenzione prioritaria alla proprietà linguistica delle correzioni, e infine una capacità di intuizione superiore a quella di tutti i suoi predecessori, che gli consente di avanzare una proposta fino allora assolutamente insospettata, mettendosi quasi in concorrenza con il poeta per capacità creative59. Nel 1866 Weil intervenne stampando una recente proposta di Martin e Schmitt, π ρων πρ τ ρων e suggerì per πεν ε ν ν

ν ων l’esegesi fundit novae sedis dolorem, con un’ipallage: l’usignolo lamenterebbe l’essere stato cacciato dalla sua sede abituale, l’Attica, come le Danaidi

re in altra sede, cosa che spesso fece ma talvolta no. Dipendo per queste informazioni dalle ricerche di Marina Caputo, in vista della sua dissertazione dottorale su Porson.

57.HERMANN 1852: II 6

Vulgo inde a Victorio

. A quibusdam locis? Et num aquatilis est luscinia? Reposui quod Homerus praeivit Od. XIX 518

. Neque

recte dicitur quae accipitrem fugit. Codicum scriptura ργ μ να monstrat γρ μ να, quod scholiastes interpretatus est διωκ μ

».

58.Hermann non leggeva Genette, ma ragionava con proprietà a proposito della natura e della funzione dei modelli letterari, a quanto si vede.

59.DI BENEDETTO 2005 prende le mosse da un articolo di TIMPANARO del 1953, che inizia con sentenziosità epigrafica: «Un elemento intuitivo, artistico, c’è sempre nell’attività congetturale. Senza questo, non bastano senso storico e conoscenza di lingua e di stile a produrre buone congetture; e ciò spiega perché conoscitori perfetti di lingua e di stile, come il Leo e il Norden, siano stati mediocri o cattivi congetturatori. Ma l’elemento intuitivo dev’essere sorretto dalla conoscenza storica della lingua di quel dato periodo, dello stile di quel dato autore, delle vicende della trasmissione dei testi antichi in generale e di quel testo in particolare. Quando questa fusione tra intuizione e senso storico è raggiunta, allora la congettura cessa di essere un giuoco più o meno elegante, e raggiunge spesso un alto grado di probabilità». Di Benedetto mette a confronto queste proposizioni con quelle di PASQUALI 1932, che postulava «una certa congenialità non solo razionale, ma anche artistica con l’autore e l’opera da emendare [...] e poiché l’emendatio è arte, essa non è suscettibile di regole», e ne deduce, non senza fondamento, ma con una qualche intenzionalità riduttiva, che «il T. recepisce la equiparazione della filologia all’arte, ma in modo solo verbalistico; in realtà la svuota del suo contenuto». Timpanaro applicava l’idea dell’intuizione artistica ad un forte fondamento storico, costituito dalla lingua del periodo e dallo stile dell’autore, dalle vicende della trasmissione dei testi etc., ma su questo fondamento poneva la capacità intuitiva che partecipa della creazione artistica, in modo certamente diverso da come aveva scritto Pasquali, ma pure con una ultima concordanza. Chi legge questa argomentazione di Hermann e l’altra a proposito di Suppl. 54 γαι ν μ ισιν riconosce la conferma di questa conclusione di Timpanaro. E un giorno spero di ritornare su questo tema, a proposito di varianti d’autori moderni negli autografi e impegno dei filologi sulle varianti dei manoscritti dei classici antichi.

Aesch. Suppl. 40 ss.159

sono state costrette a fuggire dal loro paese di fronte alla violenza del matrimonio imposto60, mentre Paley fornì una prima risposta alla domanda di Hermann, su che avessero a fare gli usignoli con i fiumi, ricordando [Eur.]

Rh. 546-9 Σιμ

ρων, e accolse λωρ ν; Wecklein accolse a testo π ρων πρ τ ρων, pur suggerendo in nota che il passo dell’Odissea richiamato da Hermann suggeriva l’uso di π 61, mentre Wilamowitz conservò il testo manoscritto, in questo punto e anche per ργ μ να del v. 64, escludendo ε ργ μ να di Vettori, e introducendo la sola congettura di μ ν per ν ν al v. 6462

Gli ultimi interventi su questi versi sono dovuti a Friis Johansen e Whittle, West e infine Sandin. Whittle aveva combinato λωρ ν di Hermann con π ταμ ν del ms., conservato secondo l’osservazione di Paley, e questa proposta viene accolta nel commentario composto in collaborazione con Friis

Johansen: « λωρ ν π ταμ ν, i.e. rivers beset with greenery, cf. E. Ph. 659-60

α τ σ», e si aggiunge che «the nightingale prefers green and leafy places.

Od.19.518-20

, S.

670-3.

, etc. Hence the lush vegetation of river-banks is one of her favourite haunts: Alcm. (?) 10(a). 6-7. κ

τ ν ηδ[ νων τα ] παρ’ Ε ρ τα.[ α σι ... (suppl. e. g. Page), ‘E.’ Rh. 546-9 Σιμ

ηδ ν ς … ρων»63 Conseguenza di questa operazione è l’esclusione del τ’, già proposta da Hermann: si aveva un sostantivo determinato da un aggettivo al posto di due sostantivi connessi da una congiunzione, e così questa diveniva superflua. D’altronde contro π ρων π ταμ ν τ’ FJW osservano che per sostenere questa lezione è necessario intendere ρ ς nel senso di ‘campo’, come voleva Wilamowitz, ma «1. this seems a very specialized use, perhaps not Attic at all; 2. it would go oddy with π ταμ ν and 3. nightingales do not frequent fields either in nature or, what is more important, in Greek literature»64. Al contrario, π ταμ ν deve essere mantenuto perché richiama l’attenzione a un punto di contatto tra l’usignolo e le Danaidi: le dimore che esse hanno lasciato sono caratterizzate dalla presenza di un fiume, il Nilo65.

60.WEIL 1866: 10 « π ρων πρ τ ρων] Bene π ρων πρ τ ρων Fr. Martin et J.C. Schmitt, Jahrb. f. Philol. 1858, 229. A pristinis locis exclusa fundit novae sedis dolorem».

61.PALEY 1870: 10 s. [=1879, 12 s.]; WECKLEIN 1902: 31 «die zu 58 angeführte Stelle des Homers legt die Vermutung π λ ρ ν πετ λων μ να nähe».

62.WILAMOWITZ 1914: 337 « ρ ι proedia, agri culti, saepius in Xenophonte, hodie ωρ ια».

63.WHITTLE 1963: in part. 252-3; FJW 1980: 59 s.

64.Conseguentemente «these three objections are met by ρων πρ τ ρων (Martin, Wecklein, Mazon)».

65.«However, π ταμ ν is singularly apt in this context: the “haunts” which they have left, like those of the nightingale, have a river as their most conspicuous feature, cf. 3-4, 308, 497, 556ff., 854ff., 880, 922, 1024-5, and especially 71 Νειλ ερ , which renforces this point. This argues against the emendation of π ταμ ν in Hermann’s brilliant λωρ ν

160Vittorio Citti

Dieci anni dopo Friis Johansen e Whittle, nei suoi Studies intervenne su questo passo West. Inizia da π ρων, accennando agli interventi di Hermann e di Wecklein e alla proposta di questi, in nota, π , che potrebbe essere più prossima al modello omerico ricordato da Hermann ( ν πετ λ ισι). Ricorda il problema del rapporto tra gli usignoli e i corsi d’acqua, e i contributi di Paley e FJW all’interpretazione del passo, concludendo «these passages show that π ταμ ν has every right to appear in our context, and also that it cannot be connected with ργ μ να [...] The nightingale is not kept away of the rivers. So ε ργ μ να must be construed with ων: the expressed grief in a new lament, being excluded from the familiar haunts, from there she lived with Tereus. Cf. Virg. E. 6.80, Paus. 10, 4, 9». Ricorda quindi che Scheer, spesso ignorato nel dibattito critico, per primo aveva combinato λωρ ν (e l’espunzione di τ’) con il tràdito π ταμ ν, giustificando l’epiteto riferendosi ad Eur. Hel. 349 λωρ ν Ε ρ τα, sede di usignoli66. Conclude a proposito della preposizione, osservando che π di Vettori può essere intelligibile nel senso di ‘lamenti che vengono dai verdi fiumi’, nel senso che si percepiscono lamenti che vengono da quella direzione. Ma è dubbio che esista un buon parallelo che giustifichi quest’uso, e π ρων π ταμ ν immediatamente prima di ργ μ να produrrebbe seria confusione nell’ascoltatore. E’ molto preferibile π , «by green rivers», afferma, e richiama a riscontro Hes. Op. 758 π κρην ων ρε ν, Xen. Anab. 2.5.18 π ταμ ’ ν εστιν μ ν ταμιε εσ αι67. Segue la dimostrazione del procedimento di scrittura per cui π sarebbe divenuto π nel corso della tradizione manoscritta, emendato erroneamente da Vettori. Ma per fare questa ingegnosa costruzione bisogna essere certi che π non dipenda da ε ργ μ να e che non si possa parlare di un usignolo «allontanato dai luoghi a lui familiari», come le Danaidi costrette ad abbandonare l’Egitto. «The nightingale is not kept away of the rivers» non è una dimostrazione sufficiente.

Per ultimo è intervenuto sull’argomento Sandin. L’enunciazione iniziale è certamente sulla giusta via: «The apparent irrilevance of these verses is due to the fact that the girls are not really talking about Procne, but about themselves. “Debarred from the lands and rivers she cries a strange lament over her old haunts” — the Danaids imagine Procne as an exile. This is not a vital part of the myth; but it is, besides the fact that they are both being chased by fian-

πετ λων γρ μ να (inspired by Od. 19. 518-20) and leads to the solution λωρ ν π ταμ ν (EWW), which satisfies all requirements at a very low cost. The insertion of τ’ was an obvious expedient as soon as the adj. λωρ ν had given way to the subst. ρων».

66.Ricorda anche Alcmane ed Euripide, già citati da Friis Johansen e Whittle.

67.WEST 1990b: 129 s. Sorprende veramente l’argomento di partenza, secondo il quale Eschilo non avrebbe potuto usare π per indicare un suono che viene da una certa parte, perché non si trovano esempi di una simile espressione, e non meno il tipo di esempi addotti per preferire π : sia il precetto esiodeo di non orinare sulle fonti, sia la quantità di fiumi sui quali i Greci avrebbero potuto dosare i nemici contro cui combattere, nel discorso di Tissaferne a Clearco nell’Anabasi.

Aesch. Suppl. 40 ss.161

cés/a husband, the only way in which Procne can offer a relevant parallel to the Danaids»68. Il limite di diversi esegeti, ultimo dei quali proprio West, è stato di voler trovare un parallelo esatto tra i due miti, tale che tutto dovesse corrispondere tra l’uno e l’altro: per questo, già a partire da Pauw, si sono chiesti perché mai l’usignolo dovesse essere allontanato dai luoghi dove sta abitualmente, e non trovandone un motivo sufficiente hanno pensato di dover staccare ε ργ μ να da π ρων π ταμ ν τ’ e hanno trovato improprio l’uso della preposizione, mentre esso è assolutamente pertinente all’esilio delle Danaidi lontane dal loro suolo e dal fiume sacro che ha donato la terra ai suoi abitanti. Per quest’ultima connessione, Eschilo non leggeva Erodoto, ma era informato sulla realtà che poi fu efficacemente descritta dallo storico. A questo proposito, Sandin riconosce che λωρ ν di Hermann è indubbiamente attraente, in relazione alle volte in cui questo aggettivo si trova connesso con l’usignolo e l’acqua, ma fa osservare che nessuno dei molti esempi, che ricapitola puntualmente, può essere considerato cogente tanto da accertare la congettura, e adduce esempi che invece accostano la terra e l’acqua, a partire da Suppl. 23 γ , κα λευκ ν δωρ. Considera infine superflua l’ipotesi di Wecklein e West che hanno voluto correggere π in π , nonostante l’attraente ma ancora una volta non cogente parallelo con Od. 19.51820, e recupera, direi felicemente, l’esegesi di Page, «cum non possit Procne π ρων π ταμ ν τε generaliter excludi, necessariam definitionem addit ων: a rure fluminibusque exclusa, de locis (illis) familiaribus lamentationem edit». Anche a proposito del vettoriano ε ργ μ να, «worth considering», Sandin, come già Wilamowitz, Murray e Page, suggerisce di restaurare il testo tradito, forma epico-ionica, non frequente nei tragici, e che in Eschilo ha il solo Cho. 446 ερκτ ς: tuttavia «the high frequency of epicisms and Homeric reminiscences in the first part of the ode might favour the paradosis».

L’osservazione è ragionevole, e vi si può aggiungere che Cho. 446 ερκτ ς comunque esiste, anche se è stato condannato da Blaydes e recentemente ancora da West. I due ionismi potrebbero sostenersi reciprocamente, e c’è anche forse altro materiale che consiglia di andar cauti a eliminare gli ionismi dal testo eschileo69

In questo modo il cerchio dell’esegesi si è chiuso, e per questi versi qualcuno ha provveduto a recuperare il testo manoscritto70

68.SANDIN 2005: 83.

69.Ho affrontato marginalmente questo tema in una breve nota, CITTI 1997. D’altronde, pochi versi dopo, α ν ισι ν μ ισι è certamente uno ionismo, ed Eschilo esprime costantemente questo aggettivo nella forma sciolta del dialetto ionico. Cfr. anche quanto osservo in «Aesch. Suppl. 86-111», in corso di pubblicazione su BollClass, in cui rinvio anche a quanto scrisse in materia FRAENKEL 1950: II 693, a proposito di Ag. 1465 νδρ λ τειρα (cfr. anche II 28, ad Ag. 45 ιλι να την).

70.Tuttavia già WILAMOWITZ 1914: 337 stampa π ρων π ταμ ν τ’ ργ μ να, mentre al v. 66, ν del ms. è stato emendato da Porson in εν, e quest’ultima correzione può essere considerata definitiva. Infine bisognerebbe affrontare il problema dell’oscuro ν ν al v. 64, che è stato spesso corretto in μ ν, anche metri causa (ma cfr. SANDIN 2005: 84 s.): esso è stato affrontato esaurientemente in LOMIENTO 2008: n. 37, cui rinvio.

162Vittorio Citti

Segue così, sempre nel manoscritto, la terza coppia strofica:

Tra gli scoli, qui insolitamente abbondanti, che illustrano questi versi, terremo presenti:

Al v. 69 ιλoδ

è stato accolto senza difficoltà dai primi interpreti71; Stanley traduceva tristibus Ionicis cantibus72, e solo Heath corresse

in

, osservando che

è un esametro dattilico, e suggerendo poi per l’antistrofico v. 81 π ραπαν in luogo di παρ’ α σαν, considerando questa come correzione di un copista che avrebbe considerato erroneamente lunga la penultima di παρει ν e vi avrebbe adeguato la vox antistrophica73. Musgrave, nei mar-

71.Robortello leggeva ιλoδ ρτ ις, che potrebbe essere un semplice errore tipografico.

72.STANLEY 1663: 563.

73.HEATH 1762: 140 «ita haec et emendanda esse et constituenda vel ipsa metrorum indoles satis declarat,

pentameter

Verisimile est vulgatum

exameter

; antistrophica etiam ita constituenda

librario deberi, qui penultima in voce strophica παρει ν longam esse autumans ad eundem modum vocem etiam antitheticam reformare voluit».

Aesch. Suppl. 40 ss.163

gini di una copia dell’edizione eschilea pubblicata a Glasgow del 1746, vista da West, annotò due congetture che ebbero fortuna, ε λ ερ per Nειλ ερ al v. 70 e δειμα ν υσ’ λ υ per δειμα ν υσα λ υς al v. 7474

Schütz nella sua prima edizione ritornò a ιλoδ ρτ ις, traducendo flebilibus modis, senza rispondere all’argomento metrico di Heath, e criticò Nειλ ερ come inutilmente oscura75, nella seconda stampò ιλ δ ρτ ς e Nειλ αλ , congettura già proposta da Bothe, riferendosi a Spanheim e a due non meglio noti manoscritti che costui avrebbe visto76; Wellauer riferisce di quest’ultima congettura, aggiungendo quella di Blomfield e Burgess, νειλ τρα , e dichiarandole tutte superflue77.

Hermann riferisce la lezione Nειλ ερ del ms., «Quod si quis defendere volet, comparare poterit λι ρσης Od. II 157 et apud Pausaniam VII 4, 1. Sed verum videtur quod Emperius invenit ε λ ερ », mentre Weil, pur riconoscendo «speciosam» la congettura di Emperius78, preferiva la lezione manoscritta, osservando che in essa, col riferimento al paese esotico da cui venivano le Danaidi, si oppone ai modi ionici, α ν ισι ν μ ισι, del v. 6979. Egli desumeva questa antitesi dal commento di Paley, che l’aveva individuata già in una delle sue prime edizioni, e la svolge analiticamente nelle ultime80 Al v. 74 δειμα ν υσα λ υς è nel testo di Stanley che traduce, piuttosto ellitticamente o forse confusamente, metuens amicis 81; Pauw rettamente vide che si trattava di un’antitesi, «metuens ipsos amicos, non inimicos solos»82, Heath leggeva δειμα

κηδεμ ν, e suggeriva, esplicitando la criptica espressione di Stanley: «Verte: de amicis anxia, num eorum sit aliquis qui tutamen suscipiat huiusce fugae

74.Come osserva West in apparato, λ υς era già stato proposto da Arsenio di Monembasia.

75.SCHÜTZ 1794: 131 e 250 Νειλ ερ ] «quid sit νειλ ερ ς παρει , nemo quod sciam explicavit».

76.SCHÜTZ 1808: 152 Νειλ αλ , 246 «hanc lectionem etiam Spanhemius e MS enotavit». Già altrove (Aesch. ‘Suppl.’ 1-39, Boll. Class. [CITTI 2008b], a proposito di Suppl. 2) mi sono imbattuto in due misteriosi manoscritti dai quali Spanheim avrebbe tratto lezioni indipendenti da quelle degli altri testimoni. DINDORF 1841: 580 attribuisce Νειλ αλ a Pearson.

77.WELLAUER 1823: 194 «νειλ ερ ] νειλ αλ ex cod. affert Spanhem., receperunt Schuetz. et Bothe, νειλ τρα ex Blomfieldii emendatione Burgess, sed non video causam ab omnium librorum [espressione un po’ generosa, in questo caso] lectione recedendi».

78.A torto riteneva tuttavia che essa fosse accolta anche da Dindorf, che invece, riferendosi a Bothe, asseriva «qui postmodum male conjecit ε λ ερ » (DINDORF 1841: 580).

79.WEIL 1866: 10 «Ionicos modos schol. sermonem graecum dici putat, alii rectius, ut videtur, modos musicos, Ionicam quae dicebatur harmoniam. His opponitur Νειλ ερ , in Nili ripa fuscatam».

80.PALEY 1870: 11 = 1879: 13 «Νειλ ερ , Schol.[…]. This word seems opposed to α ν ισι, Schol. λληνικ ων , though there is also an allusion to the name Io, as inf. 152, and possibly to the soft and plaintive Ionian melody. The chorus says, “though born in Aegypt, I lament in Grecian strains”. The same idea is expressed in καρ να δ’ α δ ν, v. 110, viz. that as Egyptian women descended from Greeks, they can speak Greek intelligibly. But this meaning is obscured if with Hermann we admit Emper’s ε λ ερ , ‘my sunburnt cheek’, λι κτυπ ν inf. 145, or with Dindorf adopt ηδ ν ισι from Spanheim».

81.Metuo con il dat. significa ‘temere per qualcuno’, mentre δειμα νω con l’acc. significa ‘temere qualcuno’.

164Vittorio Citti

ab aeria terra. Voce λ ις nimirum designantur Argivi, quos fugitivis, unpote ex eadem prosapia ortis, amicos esse aequum erat credere»83. Per primo Dindorf intese invece per λ υς i figli di Egitto, i congiunti che per natura sarebbero dovuti essere amici delle cugine e che invece incutono loro terrore84, mentre Hermann divideva e punteggiava diversamente, correggendo γ εδν

in

, cioè «io infelice raccolgo terrore, attendendo amici». L’intervento era brillante, come sempre quelli di Hermann, ma non ebbe fortuna nella critica successiva, d’altronde giustamente, visto il costo che comportava nei confronti della tradizione, e nessuno ha trovato impacciato il concetto né scorretto il metro85. Weil seguì il punto di vista di Dindorf, riferendo λ υς ai figli di Egitto86, Paley osservò che γ εδν δ’ ν

μαι δε μα è un modo di dire strano, lamentando che Hermann non avesse speso una parola per giustificarlo; affrontò quindi analiticamente il termine λ υς, intorno al quale gli esegeti divergevano: «With regard to λ υς, a question arises whether it means the relations, i.e. sons of Aegyptus, or the Argives, whose friendship is as yet unsecured. The comparison with the case of Philomela (see on 66) is clearly in favour of the former sense, which is adopted by Dindorf. We must thus understand ε τις στ , etc., ‘fearing about my relations, that are some who are concerned in this flight’» e conclude suggerendo una correzione al v. 76: «One may suggest, δειμα

»87 . Wilamowitz accoglie a testo al v. 70 ε λ ερ , mentre al v. 74 congettura di suo, con una iniziativa a lui non consueta, δειμα

/ ερ

/

, ‘temendo, se c’è un amico protettore di questa fuga ...’88; più tardi Whittle corresse ν μ ισι in ν μ σι, da ν μ ς, ‘pascolo’, intendendo quindi l’intero sintagma «in queste contrade ioniche»89, e questa proposta fu accolta da Page e quindi da Friis Johansen e Whittle. Questi ultimi poi ritornano per il v. seguente a Νειλ ερ , «‘summered by the Nile’ [...] or possibly ‘warmed in the Nile’s climate’», in relazione alla pelle abbronzata delle Danaidi, criticando la scelta alternativa perché elimina una

82.STANLEY 1663: 562 s., PAUW 1745: 1069.

83.HEATH 1762: 140.

84.DINDORF 1841: 580 « λ υς] Aegypti filii».

85.Secondo l’uso di Hermann, la giustificazione era lapidaria, «libri δειμα ν υσα λ υς, contra metrum et impedita sententia» (HERMANN 1852: II 7). Non si sa in che il metro non tornasse, e nessuno lo ha in seguito sospettato, visto che, tra gli altri, sia West, che legge δειμα ν υσ’

ς, metricamente equivalente, sia ultimamente LOMIENTO 2008 che conserva testo e colometria del ms., non hanno nulla da obiettare, pur interpretando in modo differente. Quanto al senso che sembrava a lui impacciato, può creare e crea problemi ma forse è possibile districarsene con minor danno del testo.

86.WEIL 1866: 11.

87.Nel caso che qualcuno preferisse riferire λ υς agli Argivi, la sua proposta alternativa è «if λ υς be taken for the Argives, the meaning will be, ‘fearing that none of them care for my flight’, i.e. will befriend me in it».

88.WILAMOWITZ 1914: 338.

89.WHITTLE 1964.

Aesch. Suppl. 40 ss.165

parola che non solo è accettabile, ma è significativa in questo contesto, introduce una congettura in una forma inconsueta e ha un componente (ε λη) sconosciuto alla tragedia greca90, mentre ai vv. 74 ss. costituiscono il testo δειμα

, ‘temendo, se c’è qualche protettore di questa amara ( λ υ) fuga dalla terra Aeria’, con la congettura δειμα ν υσ’ λ υ che attribuiscono a Weil91. Dei tre argomenti in favore di Νειλ ερ , il primo non sembra di poco peso, meno forse gli altri, mentre potrebbe richiedere un’ulteriore riflessione l’idea di una diversa distinctio di ΔΕΙΜΑΙΝ ΥΣΑΦΙΛ ΥΣ, in linea di principio accettabile. Nello stesso anno Maria Cannatà Fera intervenne a proposito di α ν ισι ν μ ισι, ripristinando l’accentazione tradizionale e richiamando l’attenzione sul valore musicale di ν μ ς, di cui fornisce ampia documentazione92.

Contro la scelta di Friis Johansen e Whittle, West ritorna ad ε λ ερ , e negli Studies apprezza la proposta della Cannatà Fera a proposito di α ν ισι ν μ ισι, mettendo questo stilema in connessione con ιλ δ ρτ ς, ed aggiungendo ulteriori prove per l’uso musicale di ν μ ς nella tragedia93 Infine Sandin, sempre a proposito di α ν ισι ν μ ισι, media tra le due interpretazioni: per lui, è ben possibile che l’espressione si riferisca ad una particolare intonazione musicale, «but the words may also refer to the new, Greek environment, contrasted with the Egyptian homeland of the Danaids [...] The idea may be that just as Procne cries a new sort of lament in her avianshaped exile, so the girls sing a new, Greek kind of song as they have reached Argos. So the scholium» 94. Anche se in nome della polisemia sono stati commessi molti delitti contro il buon senso, questo argomento non sembra per nulla spregevole95. Dopo una dettagliata analisi, conclude che le esegesi

90.FJW1980: 68. Per essi la congettura ε λ ερ «does all that can reasonably be expected by a pernicious conjecture: 1. it ousts a word which is not only acceptable but of particular relevance in its context (…); 2. it introduces a word not elsewhere attested in that form, the usual form being ε λη ερ σ, and containing a component (ε λη) unknown to Attic tragedy; 3. it has a patent and reassuring simplicity especially liable to seduce the editor who forgets that, while palaeographical difficulty is an argument against a conjecture, palaeographical easiness carries in itself little weight as an argument for it».

91.FJW 1980: 71 ss. Per essi «this fits the context excellently. The explicit stress on the Danaid’s lack of human friends, achieved by the combination of the words λ υ and κηδεμ ν (which up to the end of the 5th cent. is confined to the human beings), leads up effectively to the address to ghe gods in 77ff. (note λλ ). The idea of friendlessness is an important element in the parodos as a whole: the — hypothetical — lack of human protectors here acts as a stimulus for the Danaids’ appeal to Zeus and other Olimpians, and later on (154ff.) the — still hypothetical — lack of Olympian protectors gives rise to the threat that they will turn to the Zeus of the Underworld for help. The strong emphasis given to λ υ by its standing first in the long ε -clause is thus entirely appropriate».

92.CANNATÀ FERA 1980.

93.WEST 1990b: 130 s.

94.Aggiunge a documentazione: «so Σ Ar. Ach. 106 π

: so in the Persians, Ar. Ach. 104, 106, etc. and Hsch. s. v.

».

95.Per un sano uso di questo criterio, proprio a proposito di Eschilo, si dovrà ricordare TOSI 1989.

166Vittorio Citti

come ‘coloured by the Nile summer’ o ‘summered by the Nile” sono «frankly nonsense», perché non possono essere ricavati dai componenti della parola, e quindi, poiché «Skin-colour is certainly the issue [...] and so , ‘sun-heated’, is the obvious emendation»: rispunta ancora una volta ε λ ερ di Musgrave. A proposito del v. 74, osserva che «to take λ υς as face value, meaning either ‘kin’, or ‘our own’ and denoting the Aegyptiads, or to take it as anticipatory of κηδεμ ν [...] is awkward in many ways and unparalleled [...] and I prefer a reading that has actually not been adopted by any editor so far: Me’s λ υς τ σδε υγ ς»96

A questo momento è forse possibile recuperare, su considerazioni stilistiche, qualche segmento del testo tramandato dal Mediceus. E’ vero che α ν ισι ν μ ισι deve comprendere una particolare scelta melodica, come hanno dimostrato Cannatà Fera e West, ma è con ogni probabilità altrettanto vero che esso indica i modi musicali greci in antitesi con il mondo egizio, con il suo fiume che dà vita al paese e con il clima ardente del suo sole, una realtà che le Danaidi si sono lasciate dietro per sempre, per sottrarsi alla persecuzione dei cugini, ma di cui portano ben visibile il segno nei loro volti abbronzati97 Sandin ha ragione nel valutare la doppia valenza di α ν ισι ν μ ισι, torto a non riconoscere l’antitesi conseguente tra le melodie ioniche, segno della nuova individualità che le Danaidi rivendicano, e il clima nilotico di cui portano il segno anche se se ne sono staccate per necessità; questa antitesi deve portare a riconoscere la validità del tràdito Νειλ ερ al posto del più ‘ragionevole’ ma piatto ε λ ερ : la lezione congetturale esprime il fatto ovvio che ci si abbronza al sole, il nome del fiume sacro incluso in Νειλ ερ implica tutta la realtà che le Danaidi si sono lasciate dietro nella loro fuga alla ricerca dell’identità nuova che esse rivendicano come antica. Ancora una antitesi dà senso e sapore a δειμα ν υσα λ υς, un’espressione quasi ossimorica: λ ι sono le persone che ci dovrebbero rassicurare in un momento di crisi o di pericolo, qui invece sono essi la fonte del pericolo, che obbligano le Danaidi alla fuga e all’esilio in un paese straniero, anche se da questo rivendicano la propria origine nella speranza di trovare nuovi λ ι da cui trovare conforto e sicurezza. Tutti gli sforzi per applicare un — privativo mirano ad eliminare questa antitesi di fondo in cui consta la realtà tragica del presente delle Danaidi: λ ι per natura (cioè congiunti) che non sono più λ ι, cioè persone che ci siano care e a cui le Danaidi siano altrettanto care, ma sono divenuti fonte di timore e di pericolo. Solo nel secolo dei lumi poteva trovar credito questa congettura umanistica che fa chiarezza per

96.SANDIN 2005: 85-88.

97.CANNATÀ FERA 1980: 189 s. riconosce che ‘Ioni’ per ‘Greci’ si spiega bene dal punto di vista dei popoli orientali, ricordando gli esempi dei Persiani: «è difficile però credere che operassero una tale generalizzazione le Supplici, che sono ormai straniere, persino nell’aspetto fisico, ma argive di origine»: esse comunque vengono da un paese che al tempo di Eschilo faceva parte dell’impero del Gran Re, e contrappongono il tono del loro canto, che è per loro un ritorno alle origini greche che rivendicano, con il loro aspetto che le qualifica come Egizie.

Aesch. Suppl. 40 ss.167

eliminare l’oscura e contraddittoria realtà con cui si confronta Eschilo, qui come altrove. In un sistema di connessioni elementari e intenzionalmente arcaicizzanti si deve intendere forse anche l’apparente ipotetica ε τις στ κηδεμ ν, che ha suscitato altrettanti dubbi per la sua non chiara connessione con il contesto, come denunciava Paley. Essa sta invece bene in dipendenza da δειμα ν υσα, come vogliono ultimamente ancora West e Sandin: in qualche modo tuttavia nell’espressione è implicita l’idea di una ricerca affannosa «se c’è qualcuno che si prenda cura della nostra fuga dall’Egitto», appunto i nuovi λ ι che diano loro la sicurezza che gli antichi invece minacciano; d’altronde κηδεμ ν è connesso con κ δ ς, che è l’attenzione prestata a qualcuno ma anche la parentela: ancora una volta le Danaidi vanno in cerca di una parentela (e quindi di un κηδεμ ν presso gli Argivi che rivendicano al posto di quella con i cugini che esse rifiutano perché non hanno per loro quel κ δ ς cui esse pensano di aver diritto. Con la terza antistrofe le Danaidi sembrano riprendere fiducia, passando dal lamento ad una rinnovata invocazione agli dèi che proteggono la loro stirpe, ε γεν ται, e manifestano la loro speranza che il pensiero oscuro di Zeus si risolva in loro favore.

L’articolo frapposto tra ε e γεν ται è visibilmente contra metrum, e fu espunto correttamente da Pauw98. Oggi i punti critici che persistono in questa antistrofe sono: al v. 80, τ μως al v. 81, νδικ ι al v. 83 ed ρης al v. 84. Sul fondamento dello scolio, τ ν τ ν Α γυπτιαδ ν, Schütz corresse in αν, ma Hermann preferì κα del Guelferbytanus, e con lui Weil e poi Wilamowitz99, mentre Paley preferì, sulla scorta di M, ritornare ad 100. Friis Johansen e Whittle offrono una dettagliata rassegna delle varianti presenti in M e nei suoi apografi, giungendo ad indicare in αν la lezione giusta, riferita peraltro alle Danaidi, giacché intendono che lo scolio debba essere invece riferito a ριν del v. 81 e che τ λε ν sia femminile in relazione a δ ντες ειν, che essi intendono nel senso tecnico di ‘giving in marriage’101. West quindi approva la scelta di Friis Johansen e Whittle per αν, ma per il riferimento di questo termine osserva che essi «misled by examples of διδ ναι ειν in reference to giving in marriage [... ] they take the α to be that of Danaid maidens, ‘grant possession of youth in wedlock’», concludendo che,

98. Singolare che Hermann abbia attribuito a Porson questa correzione; particolarmente perché l’unica edizione che egli riconosceva a Porson è quella del 1806 (cfr. MEDDA 2006: 30 e n. 62), ed egli aveva certamente a mano l’edizione di Bothe del 1805 che ha ε γεν ται

99. SCHÜTZ 1808: 152 e 247 «nolite concedere ut illi praeter ius et fas maturo aetatis nostrae flore potiantur. Eodem modo dicitur apud Euripidem πε ς

λ ν ρα ων γ μων, Helen. 12» (l’argomento non è per nulla cogente); HERMANN 1852: I 5, II 7; WEIL 1866: 11; WILAMOWITZ 1914: 338.

100. PALEY 1870: 12 = 1879: 14 «the meaning will then be, ‘not allowing youth to have its desires realized contrary to justice’, i.e. not letting the sons of Aegyptus unlawfully possess our persons. It is easy to supply τ πρ γμα, or τ λευμα, with τ λε ν, or even ριν from the following verse».

101. FJW:II 76 s.

168Vittorio Citti

giacché ην ειν non può mai significare ‘possedere la giovinezza di qualcuno’, «it is more often the male η that is spoken of, and this is associated with corporal and sexual vigour». Sandin, infine, ritorna all’interpretazione di Friis Johansen e Whittle per αν, osservando che questo termine «in the sense of female sexual prime, and ριν, masculine aggression, are on the level surface the two antagonistic motors of the drama» e che αν τ λε ν ... ειν abbia il senso di «‘have possession of our womanhood so as to fulfil it’, as ης τ λ ς elsewhere means ‘attainment of maturity’, i.e., ‘entrance into adulthood’». Il ragionamento è seducente, ma non so se l’idea che con le nozze la donna compia il suo rito di passaggio dall’infanzia alla maturità sia coerente con l’atteggiamento delle Danaidi.

Al v. 81, dove M legge τ μως: già Portus correggeva τ μως, nei marginalia di una copia dell’edizione di Vettori conservata nella biblioteca di Leiden, ma nella storia della tradizione a stampa questa correzione entrò con l’Arnaldus nel 1728, per ragioni metriche: «accedit quod hic versiculus omnibus suis numeris non sit absolutus, neque respondeat gemello suo in Stropha. Lubens legerim ριν δ’ τ μως στυγ ντες, Injuriam vero odio prosequentes»102; in seguito solo Wellauer, Paley e Tucker preferirono il testo tramandato. Il primo osservò che il senso poteva essere ‘respingete la loro arroganza aiutandoci’, protestando che il testo tramandato non disturbava il metro, mentre il secondo affermò in tono perentorio che « τ μως is weak», spiegando τ μως come « δι ρρ πως or studiose» e ignorando l’obiezione metrica103. Friis Johansen e Whittle scelgono decisamente τ μως, «‘sincerely’, cf. Sept. 919-20 τ μως δακρυ ων κ ρεν ς, is obvioulsy correct; τ μως (ME) is metrically difficult, foreign to poetry, and less effective in sense than τ μως»104. In realtà il senso corre molto meglio con τ μως, ‘adeguatamente’ che con τ μως: gli dèi debbono respingere la violenza in modo adeguato, cioè in modo da garantire in assoluto la salvezza delle Danaidi che li supplicano, mentre «veramente» non si sa bene cosa possa voler dire; Tucker per una volta aveva perfettamente ragione. Per quanto riguarda la metrica, non vedo perché a πειρ δακρ ν τε καρδ αν, wqwa qwqq, non possa rispondere ριν δ’ τ μως στυγ ντες, wqwq qwqq , con una struttura identica a quella dei vv. 97~115 di questa stessa parodos, secondo la ricostruzione colometrica di L. Lomiento105. Questa in-

102. ARNALDUS 1728: 260. Egli dubitava peraltro anche del senso, «non sana videtur loquendi ratio ριν τ μως στυγε ν».

103. WELLAUER 1823: 195 «sensus hujus loci est: aut si vel non perfectum, id quod concupiscimus, nobis datis, insolentiam autem illorum parato auxilio adversamini, justi eritis circa nuptias»; PALEY 1870: 12 = PALEY 1879: 14, senza motivazioni; TUCKER 1889: 23 chiamava a riscontro Ag. 842 ευ

104. FJW1980: 77 ss.; non molto significativo il riferimento che fanno a Sept. 919-20 τ μως δακρυ ων κ ρεν ς: se ne ricava solo che τ μως è usato da Eschilo; così Ag. 791, 842, Cho. 448 e 1025, registrati da Italie che segnala questo passo e altri contestati tra parentesi quadre, bastano a respingere l’affermazione che il termine sia estraneo alla poesia.

105. Cfr. LOMIENTO 2008, dove tra l’altro si recupera ρ τει ν del ms. al v. 105. Il tipo di verso ia tr è illustrato e commentato dalla stessa Lomiento, a proposito di Pind. Ol. 4.33; cfr. LOMIENTO 1999: 65 e 76 s.

Aesch. Suppl. 40 ss.169

terpretazione mi sembra più efficace di wqww qwqq e quindi il testo tramandato potrebbe essere tranquillamente mantenuto106. Il problema potrebbe essere costituito dalla quantità del secondo α di πειρ δακρυν, giacché la radice δακρ- ha la vocale lunga in Omero, breve di solito in tragedia per effetto della correptio attica, ma tuttavia non nel dichiarato omerismo τ μως δακρυ ων107 di Sept. 912, e l’α lungo di πειρ δακρυν potrebbe essere un omerismo come altri in questo coro108. Al v. 83 Hermann stampa ριν δ’ τ μως στ γ ντες, ε e per quest’ultimo intervento rinvia ad Heath; inoltre al verso seguente osserva: «Librorum scriptura νδικ ι γ μ ις quoniam non apta est, Bambergerus coniecit κδικ ι. At ea vox non videtur tragicis ultores significasse. Reposui quod scholiastes voluit νδικ ι ν μ ις. Iustos erga leges deos esse vult»; quest’ultimo intervento ritorna, con una lieve modifica, in Wilamowitz: «π λ ιτ’ ν νδικ ι ν μ ις] γ’ scripsi δ’ M, ‘si plene satisfacere nobis fatum vobis vetat, exosi certe violentiam Aegyptidarum leges vestras (i.e. iustitiam divinitus constitutam) exequimini’»109. Su questo punto c’è un sostanzioso intervento di Friis Johansen e Whittle, che hanno stampato, secondo un suggerimento di Oberdick, π λ ιτ’ ν νδικ ς γ μ ς, intendendo: «‘then there might be a righteous marriage’, or just possibly, with νδικ ς pred., ‘then marriage (as such) might be righteous’». Essi spiegano l’anacoluto che ne risulta rispetto a con δ ντες … στυγ ντες del v. 80 come un costrutto non raro in Eschilo (e qui hanno ovviamente ragione) e ne ricavano la conclusione che «What the Danaids reject in this context (cf. 77-81) is only a wrong kind of marriage, sc. with the Aegyptiads»110. Il fatto che l’anacoluto sia un costrutto frequente in Eschilo non autorizza nessuno a introdurne dove non ce n’è necessità, e l’atteggiamento delle Danaidi verso il matrimonio è abbastanza ambiguo perché non si possa farne puntello per sostenere una correzione al testo. Giustamente Verdenius obiettava che la scelta di FJW «would suggest the impossible meaning ‘then our marriage with the Aegyptiads might be righteous’»111 Infine Sandin prende l’occasione di questa disputa critico-testuale per osser-

106. Allo stesso v. 81 M ha στυγ ντες, che già Tournebus correggeva in στυγ ντες, lezione adottata poi da Stanley, Arnaldus, Pauw, Porson e altri; HEATH 1762: 140 osserva «ex fine versus excidit vox monosyllaba, puta adverbium aut simile quoddam»; gli editori seguenti hanno tutti στυγ ντες, per cui ragionevolmente osserva SANDIN 2005: 89: «στυγ ντες: epic aorist II [...]. Just as in the case of 63 ργ μ να an easy emendation, Turnebus’ στυγ ντες would produce normal Attic; but there is even less cause to emend here».

107. Cfr. SIDERAS 1971: 82.

108. In Suppl. 112 λιγ α αρ α δακρυ πετ lo stesso α è normalmente misurato breve, ma nulla si opporrebbe a che fosse lungo, trattandosi di una lunga irrazionale in un digiambo.

109. HERMANN 1852: 5, II 7; WILAMOWITZ 1914: 338.

110. OBERDICK 1869: 98 «eben weil die Ehe eine ungerechte ist, bitten die Jungfrauen zu den Götter, den ewig gerechten, sie von derselben zu bewahren»; FJW1980: 78 s.

111. VERDENIUS 1985: 297; all’obiezione di FJW che «“just or injust toward” is never expressed by νδικ ς, δ και ς, δικ ς, etc. + dat.», egli replica che «the dative may be explained on the analogy of μ μ μαι and similar verbs (KG I 414) or as a dative of reference (limitation)».

170Vittorio Citti

vare che «this passage may serve as a paedagogical exemple for those who wish to dispute that textual criticism is a legitimate area of scholarship [...]. The exact reading of this crucial verse is of crucial importance for what is one of the most controversial issues of the entire drama: are the Danaids adverse to marriage as such, or is it only this particular marriage they wish to escape?». La prima soluzione è quella scelta da Garvie, che elenca numerosi passi in cui le Danaidi mostrano di detestare il matrimonio in quanto tale, come rapporto tra loro e qualsiasi possibile maschio, la seconda è quella scelta da Friis Johansen e Whittle, che negano che le Danaidi abbiano mai quell’atteggiamento, ma appoggiano la loro dimostrazione anche sulla proposta di Oberdick, π λ ιτ’ ν νδικ ς γ μ ς, che costituirebbe l’unico convincente tra gli «unmistakable signs that the [Danaids’] attitude [towards marriage] is positive»112. Egli conclude escludendo che il testo della tragedia fornisca elementi decisivi per una delle due soluzioni, e suggerendo che «the immediate action and passion of the girls are what constitutes the drama, not any abstract mind-set, ideology, or opinion on their part». Non so se le cose stiano proprio come le presenta così ingegnosamente Sandin: una tragedia greca del V secolo ha anche una precisa funzione didattica e paideutica, ma non è dubbio che la sua esegesi di questo passo è giusta113.

RIFERIMENTIBIBLIOGRAFICI

ARNALDUS 1728: Georgius d’Arnaldus, Specimen animadversionum criticarum ad aliquos scriptores Graecos, nominatim Anacreontem, Callimachum, Hephestionem, Heredotum, Xenophantem & Aeschylum, Harlingae: Folkerum van der Plaatz, 1728 (Eschilo: 178-266).

BATTEGAZZORE 1994: A. Battegazzore, Premessa a Eschilo, Orestea, ediz. critica, traduzione e introduzione di M. Untersteiner, prefazione e aggiornamenti di W. Lapini, Milano 1994.

BERTI 1930: M. Berti, «Anacoluti eschilei», RAL 6, 1930: 231-74

BOTHE 1805:Friedrich Heinrich Bothe, Aeschyli dramata, quae supersunt, et deperditarum fragmenta gr. et lat. recensuit et brevi annot illustravit F. H. B., Leipzig 1805.

BRUHN 1899: E. Bruhn, Anhang, in Sophocles, edd. F.W. Schneidewin et A. Nauck, Berlin 1899.

CANNATÀ FERA 1980: M. Cannatà Fera, « α ν ισι

112. GARVIE 2006: xvii-xix; SANDIN 2005: 90; FJW1980: I 32.

ισι» GIF 11, 1980: 189-193.

113. Quanto alla funzione del dativo, la soluzione che egli propone è affine a quella di Verdenius: «the meaning of the dative is presumably ‘in’, ‘by’, ‘through’, or ‘regard to’ marriage: the sense is local or instrumental rather than proper dative». Infine, per questa antistrofe, la scelta tra la lezione ρης di M e di uno degli scoli, e ρ ς dell’altro scolio e del Guelferbytanus (probabile correzione umanistica suggerita dallo scolio stesso) è ormai inattuale e fa parte solo della storia della filologia.

Aesch. Suppl. 40 ss.171

CITTI 1997. Vittorio Citti, «Aesch. Pers. 137», in Μ ΥΣΑ, Scritti in onore di Giuseppe Morelli, Bologna 1997: 65-68.

CITTI 2006: Vittorio Citti, Studi sul testo delle ‘Coefore’, Amsterdam: Hakkert, 2006.

CITTI 2008: «Introduzione» agli Atti del seminario «Per Eschilo», Accademia degli Agiati, Rovereto 22-24 maggio 2007, QUCC 86, 2008 (in corso di stampa).

CITTI 2008b: Vittorio Citti, «Aesch. Suppl. 1-39», BollClass 2008 (in corso di stampa).

CITTI (in corso di pubbl.): Vittorio Citti, «Aesch. Suppl. 86-111», in corso di pubblicazione su BollClass.

DALE 1968: A. M. Dale, The lyric metres of Greek drama, Cambridge 19682 (1948).

DI BENEDETTO 2005: Vincenzo di Benedetto, in «Discutendo di Timpanaro e di congetture», in Il richiamo del testo, Pisa 2007: I 257-70 (prima publ. 2005).

DINDORF 1841: Aeschyli tragoediae superstites et deperditarum fragmenta, ex recensione G. Dindorfii, vol. II [Adnotationes], Oxford 1841.

FLEMING 2007: Th. J. Fleming, The Colometry of Aeschylus, a c. di G. Galvani, prefaz. di B. Gentili e L. Lomiento, Amsterdam: Hakkert, 2007.

FRAENKEL 1950: Aeschylus. Agamemnon. Ed. with a comm. by E. F., I-III, Oxford 1950.

GARVIE 2006: A. F. Garvie, Aeschylus’ Supplices, Play and Trilogy, Bristol 20062.

HEATH 1762: Benjamin Heath, Notae sive lectiones ad tragicorum Graecorum veterum Aeschyli, Sophoclis, Euripidis quae supersunt dramata, deperditorumque reliquas, Oxford: Clarendon 1762.

HERMANN 1852: J. G. J. HERMANN, Aeschyli tragoediae. 2 vols., Recensuit G. Hermannus, Leipzig 1852.

FJW1980: Aeschylus, The Suppliants, ed. by H. Friis Johansen and E. W. Whittle, I-III, København 1980.

KIDD 1815: Tracts and miscellaneous criticism of the late Richard Porson collected and arranged by the Rev. Thomas Kidd, Addenda ad Supplices, London 1815.

LLOYD JONES 1993: Hugh Lloyd-Jones, «West on Aeschylus», Gnomon 65, 1993: 1-11.

LOMIENTO 1999: L. Lomiento, «Analisi metrica di Pindaro Ol. 4 e 5: codici e Scholia Vetera», in La colometria antica dei testi poetici greci, a c. di B. Gentili e F. Perusino, Roma 1999: 63-84.

LOMIENTO 2008: L. Lomiento, «Canto di ingresso del coro nelle Supplici di Eschilo (vv. 40-175). Colometria antica e considerazioni sul rapporto tra composizione ritmico-metrica e nuclei tematici», in corso di stampa in Lexis 24, 2008.

MAZON 1920: Paul Mazon, Eschyle. Tome I, Paris: Les Belles Lettres, 1920.

MEDDA 2006: Enrico Medda, «Sed nullus editorum vidit». La filologia di Gottfried Hermann e l’Agamennone di Eschilo, Amsterdam: Adolf M. Hakkert [Supplementi di Lexis XXXI], 2006.

172Vittorio Citti

MURRAY 1937: Gilbert MURRAY, Aeschyli septem quae supersunt tragoedias Oxford: Clarendon, 1937.

MURRAY 1955: Gilbert MURRAY, Aeschyli septem quae supersunt tragoedias Editio altera. Oxford: Clarendon, 1955.

NOVELLI 1997: Stefano Novelli, Anacoluti eschilei, Tesi di Laurea, Facoltà di Lettere e Filosofia Università di Cagliari, giogno 1997.

NOVELLI 2002: Stefano Novelli, «Aesch. Sept. 203-207: una presunta aporia metrica», Eikasmòs 13, 2002, 23-35.

NOVELLI 2005: Stefano Novelli, Studi sul testo dei Sette contro Tebe, Amsterdam: Hakkert, 2005.

NOVELLI 2006: Stefano Novelli, «L’anacoluto in Eschilo», Lexis 24 (Atti del convegno «Eschilo e la tragedia: comunicazione, ecdotica, esegesi», Trento 23-25 sett. 2004), 2006: 211-32.

OBERDICK 1869: Aeschylus, Die Schützflehenden Aischylos, nebst Einleitung und Commentar von J. Oberdick, Berlin 1869.

PAGE 1972: Denys PAGE, Aeschyli septem quae supersunt tragoedias, Oxford: Clarendon, 1972.

PALEY 1870: F. A. PALEY (ed.), The Tragedies of Aeschylus,London: Whittaker and Co, 1870.

PALEY 1879: The tragedies of Aeschylus re-edited with an english commentary by F.A. Paley, fourth edition, revised and corrected according to the last authorities, London 18794.

PASQUALI 1932: G. PASQUALI, «Edizione critica», in Enciclopedia Italiana, Milano 1932: vol. 13, cols. 477-480 (ristampata in G.P., Rapsodia sul classico, Roma: Istituto della Enciclopedia italiana, 1986, 261-262).

PAUW 1745: Aeschyli tragoediae superstites, Graeca in eas scholia, et deperditarum fragmenta, cum versione Latina et commentario Th. Stanleii; et notis F. Robortelli, A. Turnebi, H. Stephani et G. Canteri. Curante J. C. de Pauw, cuius notae accedunt, Hagae Comitum 1745.

PORSON 1806: Richard PORSON, Aeschylii Tragoediae. 2 vols., London: T. Payne; Oxford: Jas. Cooke, 1806.

SANDIN 2005: Pär SANDIN, Aeschylus’ Supplices: Introduction and Commentary on vv. 1—523, Gothenburg 2003 (ed. corr. Lund: Symmachus, 2005).

SCHÜTZ 1794: Aeschyli tragoediae quae supersunt ac deperditarum Fragmenta recensuit, varietate lectionis et commentario perpetuo illustravit, Scholia, apparatum historicum, et Lexicon Aeschyleum adjecit Christianus. Godofr. Schütz. Vol III: Choeph., Eumen., Suppl., Halae: Gebauer, 1794.

SCHÜTZ 1808: Aeschyli tragoediae quae supersunt ac deperditarum fragmenta. Recensuit et commentario illustravit Christian Gottfried SCHÜTZ. Editio nova auctior et emendatior. Vol. III. Halle: Gebauer, 1808.

SCHWYZER-DEBRUNNER 1966: Griechische Grammatik, von E. Schwyzer und A. Debrunner, II, München 1966.

SIDERAS 1971: A. SIDERAS, Aeschylus Homericus. Untersuchungen zu den Homerismen der aischyleischen Sprache, Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht [Hypomnemata 31], 1971.

Aesch. Suppl. 40 ss.173

STANLEY 1663: Thomas STANLEY, ΑΕΣ ΥΛ Υ ΤΡΑΓΩΙΔΙΑΙ ΕΠΤΑ. AESCHYLI TRAGOEDIAE SEPTEM. Cum Scholiis Graecis omnibus, & Deperditorum Dramatum Fragmentis, Versione & Commentario Thomae Stanleii. London: Iacobus Flesher, 1663.

TOSI 1989: R. TOSI, «Alcuni esempi di polisemia nell’ Agamennone», Lexis 3, 1989: 3-24.

TUCKER 1889: Α σ λ υ κετ δες. The Supplices of Aeschylus, a revised text with introduction, critical notes, commentary and translation by T. G. Tucker, London: Macmillan and Co., 1889.

UNTERSTEINER 1935: Eschilo. Le Supplici, con introduzione e commento di M. Untersteiner, Napoli 1935.

VERDENIUS 1985: W. J. VERDENIUS, «Notes on the Parodos of Aeschylus’ Suppliants», Mnem. 38, 1985: 281-306.

WECKLEIN 1902: N. WECKLEIN, Aeschylos. Die Schutzflehenden. Mit Einleitung und Anmerkungen von N. Wecklein. Stuttgart; Leipzig: Teubner, 1902.

WEIL 1866: H. WEIL, Aeschyli quae supersunt tragoediae, vol. ii/ii, fasc. 3/4, Supplices, Giessen 1866.

WELCKER 1824: F.G. WELCKER, Die aeschyleische Trilogie Prometheus, Darmstadt 1824.

WELLAUER 1823: Aeschyli tragoediae, ad optimorum librorum fidem recensuit, integram lectionis varietatem notasque adiecit Augustus Wellauer, vol. I, Lipsiae: Sumtibus F.C.G. Vogelii, 1823.

WEST 1990: Martin L. WEST, Aeschyli Tragoediae cum incerti poetae Prometheo, edidit M.L. West, Stuttgart; Leipzig: Teubner, 1990.

WEST 1990b: Martin L. WEST, Studies in Aeschylus,Stuttgart 1990.

WEST 1998: Aeschyli tragoediae cum incerti poetae Prometheo, edidit M.L. West, Stutgardiae et Lipsiae: B.G. Teubner, 19982 (1990).

WHITTLE 1963: E.W. WHITTLE, «Notes on the text of Aeschylus, Supplices 5867», in Geras. Studies presented to George Thomson, Prague 1963: 245255.

WHITTLE 1964: E.W. WHITTLE, «Two notes on Aeschylus, Supplices», CQ 14, 1964: 24-31.

WILAMOWITZ 1914:Ullrich von WILAMOWITZ-MOELLENDORF, Aeschylii Tragoediae, ed. maior, Berlin 1914.

WILAMOWITZ 1914b: Ullrich von WILAMOWITZ-MOELLENDORF, Aischylos: Interpretationen, Berlin 1914.

WILLINK 2002: C.W. WILLINK, «The Invocations of Epaphus in Aeschylus, Supplices 40-57 and Euripides, Phoenissae, 6-89», Mnemosyne 55, 2002: 711-19.

YOUNG 1974: D.C.C. YOUNG, «Conjectures and Interpretations in Aeschylus’ Supplices», in Serta Turyniana, ed. J.L. Keller, Urbana 1974: 216-226.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 175-185

DOI: 10.2436/20.2501.01.18

Due note alle Supplici

Paolo Tavonatti

Aesch. Suppl. 536

Dopo aver persuaso il re Pelasgo ad accogliere la loro richiesta di soccorso, nel secondo stasimo le Danaidi intonano un inno a Zeus, così da assicurarsi il favore divino nel momento cruciale del dramma, quando i cittadini di Argo stanno per concedere o meno asilo e protezione.

L’invocazione a Zeus, con la struttura tripartita propria della preghiera1, ha la funzione di sottolineare, attraverso la narrazione delle vicende dell’antenata Io, tanto la discendenza diretta delle Danaidi da Zeus stesso, quanto il loro legame con la terra argiva. Dopo l’epiclesi iniziale (prima strofe, vv. 524-30), la prima antistrofe (vv. 531-7) contiene il nucleo fondamentale dello stasimo: le Supplici, ricordando il mito di Io (che implica, appunto, il coinvolgimento attivo di Zeus), ribadiscono l’origine argiva e, quindi, il diritto di essere accolte nella città di Pelasgo.

Così si presenta la prima antistrofe nell’edizione di West 1998:

La richiesta delle Supplici è contenuta nello specifico ai vv. 536 s. West stampa Δ α di Wecklein 1885b (cfr. Διαι di Pauw 17452) al posto della lezione di

1.Cfr. AUBRIOT-SÉVIN 1992: 197-291. Vedi anche AMENDOLA 2006: 62.

2.La parola è priva di accentazione nell’originale, citata come Δ αι da WECKLEIN 1885, dove viene ricostruita, poi, la forma Δ αι

176 Paolo Tavonatti

M δ ας, ed ν κ υ di Headlam 1898 per il tràdito ν ικ ι. Fino al XIX secolo la maggior parte dei critici mantiene δ ας. L’interpretazione del passo è, però, resa ambigua dallo scholium vetus ad loc. (δ ας]

)3, che esplicitamente riferisce l’aggettivo all’Egitto, e dall’accostamento di δ ας ed ν ικ ι (lett. ‘abitanti della terra divina [d’Egitto]’). Ne consegue che le Danaidi sottolineino le proprie origini egiziane a scapito dell’ascendenza argiva, che è il motivo su cui si fonda la loro supplica. Per ovviare a tale forzatura, i critici, con esegesi più o meno plausibili, hanno cercato di adattare il testo tràdito al significato, di per sé ovvio, richiesto dal passo.

Per primo Franciscus Portus, nel XVI secolo, nei Commentaria ad Aeschyli tragoedias4 ipotizza che il sostantivo γ ς debba riferirsi sia a δ ας che ad π

(

, inquam,

P(ortus)

, i(d est) natae sumus in Aegypto, et ibi educatae; sed ex hac terra oriundae; itaq(ue) sequitur

. nunc a(utem) redij ad solum patrium». Il senso derivato dunque sarebbe: ‘ci vantiamo di essere stirpe della terra divina: siamo nate in Egitto e lì cresciute, ma originarie di questa terra argiva’. A sostegno di questa interpretazione, Portus cita il v. 538 (παλαι

σταν), proprio per dimostrare che le Supplici ‘sono tornate al suolo patrio’. Questa lettura, complessa e fin troppo macchinosa, ha comunque il pregio di offrire una spiegazione che tiene conto dello scolio senza modificare il dato testuale.

Anche Abresch 1763 propende per il tràdito, fornendone, però, un’interpretazione arbitraria: «Subobscurus horum est sensus. Intelligo ceu scriptum legerem,

, enimvero gloriamur genus nostrum ex Ioviali hac terra oriundum, etsi incolae et inquilini simus regionis procul inde dissitae. Sic pulcre procedent verba continuo subiecta, παλαι ν δ’

». Non pare opportuna, in questo caso, l’identificazione della ‘terra divina’ con Argo.

Nel 1795 du Theil 1795 mantiene il tràdito, riferendo però δ ας non a γ ς (come sarebbe logico), ma a Io (in clausula nel v. precedente), traducendo, così, «issues, nous nous en glorifions, du sang de cette nymphe, nous sommes originaires de ce pays». Se nel complesso la resa risponde al senso generale richiesto dal passo, è debole dal punto di vista grammaticale e sintattico: non esistono ragioni evidenti per cui δ ας debba correlarsi ad Io, mentre più immediato e naturale è il collegamento con τ σδε γ ς. Nel medesimo anno, Porson 1795 (e così quindi Porson 1806) modifica il tràdito in δι’ ς. Tale congettura ha riscosso notevole successo nel XIX secolo,

3.Così lo scolio di ROBORTELLO 1552 e di VETTORI 1557, mentre SMITH 1976 lo riferisce al v. 537 e integra il lemma dello Σ 537 con <γ ς π τ σδ’>.

4.PORTUS 52 v. L’edizione di questo commentario costituisce il progetto della mia ricerca dottorale a Trento.

Due note alle Supplici 177

tanto da essere accolta da Bothe in entrambe le sue edizioni (1805 e 1831), da Schütz 1808, Dindorf 1832, Wellauer 1823 e Ahrens 1842, così come è citata da Wecklein 1885b, pur se attribuita a Newman. Per l’ultima volta è stampata da Rogers 1894.

Sempre nel corso del XIX secolo il tràdito δ ας è mantenuto da Hermann 18525, Paley 18796, Wecklein 1885a e Weil 1884.

Tucker 1889 accoglie δ ν di Butler 1832, la cui accentazione è corretta in δ ν da Oberdick 1869, sull’imitazione di vari passi omerici, in particolare Il. 9.538. Essa è recepita da Wecklein 1896 e da Weil 1907. Nel ’900 le linee di tendenza sono due: mantenere il tràdito (Wilamowitz 1914, Vürtheim 1928 e Untersteiner 1946-7) o accogliere la congettura Δ α di Wecklein (Murray 1955, Page 1972, Frijs Johansen-Whittle 1980 e West 1998).

Vorrei, a questo punto, rimarcare il pregio della congettura avanzata da Porson, che ha visto, tuttavia, esaurirsi la sua parabola nel XIX secolo. Rispetto a Δ α , δ ν e δι ς7, essa è più economica e paleograficamente equivalente al tràdito (ipotizzando un errore del primo esemplare in minuscola). Certo, riguardo alla corruzione dell’incipit del v. 536 pare corretta l’affermazione di Frijs Johansen-Whittle (1980: II 418), secondo i quali «δ ασ, put first and reinforced by τ ι, carries the emphasis», con il conseguente significato, inammissibile, di «it is of Dia (and of no other land) that we claim to be inhabitants by race, (come) from this land». Anche lo scolio chiaramente legge δ ας: ciò legittima a pensare che nell’archetipo in maiuscola si leggesse ΔΙΑΣ e che nella traslitterazione in minuscola lo scriba si sia fatto influenzare dal contesto, tutto incentrato sull’elogio di Zeus e sulle invocazioni a lui indirizzate. L’emendamento di Porson bene si inserisce nel passo, al quale si adatta perfettamente sia da un punto di vista grammaticale che sintattico-drammaturgico. Disgiungendosi da τ σδε γ ς, isola l’acc. di relazione γ ν ς, che «determinates national origin, not domicile» (Frijs Johansen-Whittle 1980: II 418): così le Danaidi sono ‘per natura’ abitanti di ‘questa terra’. Il relativo è poi enfatizzato tanto dalla posizione forte d’inizio verso quanto dalla presenza di τ ι: ciò rafforza la consequenzialità logica con il v. 535 (γεν π λυμν στωρ, απτ ρ Ι ς) e, soprattutto, evidenzia lo stretto rapporto di parentela tra le Supplici e Io, punto nodale sul quale insistono le Danaidi per legittimare la loro richiesta di asilo ad Argo. Ancora, la congettura rende plausibile il senso generale del passo: pur essendo testimoniato δ ς come attributo di regioni, terra, mare e città (è sufficiente richiamare le formule omeriche

), uso questo che

5.Egli propone un’interpretazione analoga a quella di ABRESCH: «quod libri habent, δ ας τ ι, non erat mutandum. Sensus est, ε

6.PALEY 1879: 51 sembra riprendere, invece, la proposta di Portus: «the construction is,

Hermann prefers the less involved order,

which makes δ α refer to Argolis».

7.Proposto da STANLEY 1663.

178 Paolo Tavonatti

pare avvalorare le interpretazioni di Portus, Ahrens ed Hermann, la sua presenza al v. 536 genera un iperbato piuttosto pesante e difficilmente ammissibile. δι’ ς, invece, elimina questa durezza di ornatus e fa sì che l’aggettivo τ σδε svolga pienamente le sue funzioni di deittico: la terra in questione è prossima all’interlocutore ed è, dunque, l’Argolide, risolvendo, così, il conflitto con δ ας, tradizionale epiteto dell’Egitto (e in questo senso interpretato dallo scoliaste, ma inaccettabile nel contesto, proprio per la presenza del deittico).

Particolarmente efficace pare la traduzione di Ahrens: «sis bene memor, contrectator Ius, per quam nos ex hac terra oriundas incolas genere esse gloriamur».

I vantaggi di δι’ ς sembrano dunque notevoli, non ultimi quelli di rendere lineare la proposizione dei vv. 536 s. e di dare un significato che si accorda bene al contesto.

Aesch. Suppl. 1002

In M il v. 1002 si presenta καλωρα κωλ υσαν ωσμ νειν ρ . Esso è oscuro e problematico, tanto che molti editori lo stampano tra cruces 8 . Nel Cinquecento, l’Aldina e Robortello 1552 modificano solo ωσμ νειν (vox nihili) in ’ ς μ νειν, Turnebus elide ’, in ciò seguito da Vettori 1557. Portus, nei Commentaria ad Aeschyli tragoedias 9, riscrive completamente il trimetro, seguendo come criterio (almeno così sembra) il rimanere paleograficamente vicino all’originale: κ ωρα κωλ ντας ρμα νειν ρως10 . Suggerisce, poi, una doppia lettura del verso: 1) κα ρως κηρ σσει τ ς

κωλ ντας ρμα νειν ωρα (‘l’amore annuncia che coloro che ostacolano desiderino ciò che non è adatto [lett: acerbo, non pronto]’); 2) τ ς

κωλ ντας ρμα νειν ε ς ωρα (‘che quelli che impediscono volgano la mente verso ciò che è inadatto’). Esclusa la seconda possibilità perché non è attestata la costruzione di ρμα νειν con ε ς, rimane da analizzare la prima. Certo, rispetto alla vox nihili κ λωρα di Vettori 1557, l’emendamento di Portus κ ωρα11 è semanticamente adatto al contesto. Infatti Paley 1879, 83, pur non propendendo per la congettura, afferma che ωρ ς (‘acerbo, non pronto’ e, quindi, ‘inadatto’) «suits the metaphor in καρπ ματα». Portus non fa, però, riferimento al v. 1001 e a καρπ ματα, visto che, con la punteggiatura di Vettori, il v. 1001 e il v. 1002 costituiscono due frasi tra loro compiute e isolate dal punto fermo, così che non si possa instaurare un nesso tra i due termini. Proprio per questo sembra debole anche pensare che ρως regga

8.Paradigmatica è la posizione di PALEY 1879: 83: «the restoration of this verse is so difficult, that it has been thought best to give the text as it stands in the old copies».

9.PORTUS 59 r.

10.Ad eccezione di κ ωρα, le altre congetture non sono segnalate da West.

11.Recepito come suo da STANLEY 1663 e a lui ricondotto da HERMANN 1852 (che lo stampa nel testo), presente in DINDORF 1841, PALEY 1879 e WECKLEIN 1885a, mentre correttamente accolto nel testo e attribuito a Portus da West.

come verbo sottinteso κηρ σσει. Ancora, se può essere plausibile la citazione di Eros dopo quella di Afrodite, il senso generale del v. non sembra particolarmente adatto al contesto: nominare i genitori (così Portus, «intelligit σως τ ς γ νε ς, qui sunt conciliandi et demulcendi precibus, et officijs, vel ut despondeant sibi puellas, vel ut etc.») con la perifrasi τ ς κωλ ντας rende difficile la comprensione. Inoltre, la riscrittura del v. 1002 deve essere considerata in modo molto prudente, visto che il trimetro proposto potrebbe non essere Eschilo, ma un virtuosismo di Portus; anche in questo caso sembra valido quanto Vürtheim 1928: 216 afferma riguardo alla congettura di Tucker 1889 al medesimo v.: «ist ein Beispiel der Kritik dieses sehr mutigen Gelehrten».

Anche Canter 1580 si concentra su κ λωρα e propone κ ωρα (‘fuori stagione’), mentre Stanley 1663 (cfr. n. 11) ribadisce il κ ωρα di Portus. Heath 1762 mantiene κ λωρα, cambia κωλ υσαν al nom., modifica ’ in γ’ e traspone il verbo alla terza persona (καλωρα κωλ υσαν γ’ ς μενειν ρει), così da ottenere «fructus prae maturitate stillantes palam commonstrat Venus, et praedae aptos esse indicat, ne amplius intactae maneant prohibens»12

Abresch 1763 (e così anche Pauw 1745), per avere un andamento sintatticamente lineare dei vv. 1001 s., lascia praticamente inalterato il v. 1002, mentre considera il v. 1001 oggettiva retta da ρ , trasponendo così Κ πρις all’acc. e κηρ σσει all’inf. Un punto a favore dell’interpretazione di Abresch 1763 è la correzione di κ λωρα in κ λωρα, ‘prede’. Nel complesso, l’operazione di Abresch è arbitraria, a maggior ragione visto il significato attribuito a ρ , inteso come presente di ‘amare’ e non come futuro di ‘dire’. La resa conseguente ‘amo che Cipride esponga i frutti stillanti, impedendo che rimangano come prede’ ( ρ Κ πριν κηρ. καρπ. στ . κα κωλ. μ νειν (α τ ) ς λωρα) è inadeguata al contesto, dove Danao non apprezza le opere di Afrodite, anzi mette in guardia le figlie sul comportamento della dea. Schütz 1794, pur stampando il testo di Stanley 1663 (κ λωρα κωλ υσαν ς μ νειν ρ ) e ricordando in nota la proposta di Heath 1762, in sede di commento (p. 338) annota: «ex his versibus nemo, quod sciam, commodum sensum elicuit. Sine dubbio corrigendum κ λωρα κωλ υσι πως μ νειν ρ , et rapinas quocumque modo prohibentibus manere aut in arboribus perdurare affirmo, sc. illos fructus. Nisi forte melius fuerit, κ λωρα κωλ ις ν, ς μ νειν ρ ς, et rapinae prohibendae sunt a fructibus, ut justam domini messem expectent. Totam hanc similitudinem inter arborum fructus et virginum pubertatem misere corrupit Stanleji versio, cum verba τερ ν πωρα non proprie de fructibus, sed allegorice de virginitate accepit». Schütz 1808: 217 ha a testo la proposta dell’edizione del 1794 κ λωρα κωλ υσι πως μ νειν ρ , ripetendo la nota a p. 332. Pur essendo paleograficamente vicine alla paradosis, entrambe le soluzioni, per quanto ingegnose, non sono convincenti. Introducono, infatti, un senso probabilmente estraneo al contesto: non sem-

Due note alle Supplici 179 12.HEATH 1762: 155.v

180 Paolo Tavonatti

bra avere, infatti, consequenzialità logica far seguire all’immagine di Afrodite che mette in mostra i frutti stillanti l’affermazione ‘io proclamo che [i frutti] rimangano [sugli alberi] per coloro che ne impediscono la maturazione’.

La fragilità delle proposte risiede nel fatto che esse implicano, per rendere intelligibile la frase, elementi sottintesi di non facile deduzione.

A partire dal XIX secolo non si rilevano tentativi efficaci di sanare il passo.

Due sono gli atteggiamenti principali: arrendersi di fronte all’inintelligibilità del luogo (Wellauer 1823, Dindorf 1832, Ahrens 1842, Paley 1879, Weil 1884, Wilamowitz 1914, Murray 1955, Page 1972 e Frijs Johansen-Whittle 1980) oppure riscrivere arbitrariamente il v. È questo il caso di Bothe 1805, che stampa λωρ’ κ λυτ’ ν σ ν ς μ νειν ρ e rende «fructus maturos praeconatur Venus, praedasque sine impedimento damnum expectare amat»13

L’emendamento è inaccettabile per gli interventi eccessivi e, soprattutto, arbitrari sulla paradosis (infatti, nella seconda edizione del 1831 il filologo rimane fedele all’originale).

Non è convincente neppure il tentativo di Hermann 1852, κ ωρα κωλ υσα ’ ς μ νειν ρ , spiegato «etiam bestiae et pennigrae et in solo incedentes et natantes videas fructum captare, quem emergentem Venus nuntiat etiam immaturum et arcens ut maneant intra terminum»14. Pur essendo seducente la proposta ρ , che rende un senso plausibile del verso, gli interventi sul tràdito paiono pesanti e, dunque, scarsamente condivisibili.

Eccessive, nonché arbitrarie, paiono le modifiche alla paradosis proposte da Weil 1866: 102, che avanza καρπ μα ’, στ ντα κηρ σσει Κ πρις, / ραν κ λ ει κ ν ς μ νειν .

Da scartare è anche l’emendamento di Tucker 1889 che rifà interamente il v.15, κηπωρικ ν λα σ’ νεωσμ

ραν («Cypris finds the gardendoor open»), introducendo un senso del tutto insospettato. L’unico punto di contatto con il contesto deriva dall’accostamento figurativo dei καρπ ματα con il giardino, ma nulla più (quella di Tucker è solo una delle tante associazioni logiche riguardanti la frutta, come può essere, e.g. la tavola, un albero, un cesto).

Gli interventi di Rogers 1894 sono, poi, massicci, numerosi ed arbitrarii e per questo difficilmente accettabili. Non solo viene modificato il v. 1002, ma anche il precedente (καρπ

), in modo da ottenere il senso «but the tender fruitage is never easily guarded. For beasts and men alike destroy; and winged and crawling creatures alike shear off the beauty of the softening fruit and forbid their spoils (what they have punctured and defaced) to await the summer ripening»16. Anche a livello semantico, la proposta non è convincente, dal momento che il contesto richiede che si parli della passione (per

13.BOTHE 1805: 295.

14.HERMANN 1852: II 51.

15.Cfr. supra (p. 179) VÜRTHEIM 1928: 216.

16.ROGERS 1984: 22.

Due note alle Supplici 181

questo Κ πρις deve essere inteso in senso letterale e non metonimico), non dei frutti che vengono distrutti da uomini e animali e non giungono a completa maturazione.

Untersteiner 1935 e 1946-7 stampa καλ ακ ν λ υσ’ ν [ ’] ς μ νειν ρoν. Questa soluzione è paleograficamente accettabile, in quanto è una suddivisione plausibile del v. in scriptio continua senza apportare modifiche sostanziali al tràdito. Così traduce Untersteiner: «dei corpi turgidi di linfa proclama il valore Ciprigna, la quale con una splendida lacerazione (scil. delle vesti) potrebbe metter(li) in luce, cosicché possano attendere Eros»17. L’immagine proposta bene si adatta al v. 1001: Afrodite offre in vendita ‘i frutti stillanti di rugiada’ e, come un mercante, mette in mostra la sua merce, rappresentata dalle vergini. Per quanto il tentativo sia lodevole, il risultato lascia perplessi. Per risolvere il problematico καλωρα si introduce l’altrettanto (se non ancora di più) difficile καλ ακ ν, parafrasato come ‘con una bella [lacerazione] delle vesti’. Ora, ‘lacerazione’ è assente dal testo. I giudizi che Untersteiner dà della propria congettura («καλ ακ ν (genitivo partitivo) costituisce, se non m’inganno, un bellissimo ossimoro. […] qui il cencio che risulta dalla lacerazione è bello perché lascia intravedere lo spettacolo di un corpo nel fiore della giovinezza»)18 non paiono condivisibili, proprio perché esito di sovrastrutture e letture traslate di un testo inesistente: il v. restaurato è lacunoso e criptico (‘lacerazione’ non può in nessun modo essere ricavato dal contesto).

La proposta di West 1998 κ ωρα μωλ υσ’ μ’, ς μα νειν ρ , è senz’altro suggestiva e, vista la punteggiatura utilizzata (il v. 1000 non è legato al v. precedente isolato da un punto fermo, ma ai seguenti mediante la virgola), ha il pregio di mostrare come tutti gli esseri viventi siano vittime della passione smodata generata da Afrodite. L’intervento, per quanto ingegnoso, non pare, però, risolutivo, proprio in virtù degli eccessivi interventi sul testo.

Più vicina alla paradosis è la lettura di Sandin 2002, che suggerisce λωρα – x – μ ς μ λειν ρ . Per quanto λωρα, pressoché sovrapponibile al tràdito, sia convincente, lascia dubbiosi la parte restante del v. Innanzitutto, rimane una lacuna di tre sillabe non sanata («κωλ ν ’ naturally suggests itself, but seems rather awkward» [SANDIN 2002: 153]). In secondo luogo, ipotizzare un «mild anacoluthon» [SANDIN 2002: 154] nella costruzione dei vv. 1001 s., ad imitazione di Cho. 124 s., pare azzardato.

Tra le varie soluzioni che tentano di sanare il v., con una lieve modifica non mi pare indifendibile la paradosis, così come stampata da Turnebus 1552 e Vettori 1557. Seguendo Abresch 1763 si potrebbe cambiare lo spirito di κ λωρα da dolce ad aspro, ottenendo, così, la crasi di κα λωρα, dal significato ‘preda’ (rapina per Schütz 1808). Nel contesto, sembra perfetto: Afrodite ‘esibisce’ (κηρ σσω è il verbo usato dai banditori, che ‘parlano mostrando per mettere in vendita’) i suoi frutti (le ragazze) ed è lei (sostiene Danao, sog-

17.UNTERSTEINER 1935: 213.

18.UNTERSTEINER 1935: 214.

182 Paolo Tavonatti

getto di ρ , che ha la funzione enfatica di mantenere drammaticamente alto il tono del discorso) che trattiene le ‘prede’ (le ragazze) perché possano essere un bersaglio facile per gli sguardi (‘la freccia’) degli uomini. Certo, l’immagine è difficile, ma non impossibile: Afrodite alimenta negli animali e negli uomini una passione smodata, tale da far sì che essi si dirigano verso le vergini (tra cui le Supplici), ‘prede del desiderio amoroso’, che vengono imbrigliate per non sottrarsi all’amplesso amoroso. Cipride è ritratta da Danao come una divinità infida, tanto da sovvertire l’ordine naturale delle cose, come, appunto, l’impedire la fuga delle prede dai cacciatori. Considerata l’immagine del v. 1005 dell’occhio umano come freccia, sembra plausibile la congettura κ λωρα, proprio per mantenere la continuità semantica del campo della caccia.

Nel complesso, dunque, i vv. 1001 ss. potrebbero essere così stampati: ρες

(‘le fiere e gli uomini hanno il cuore afflitto — perché no? — sia le bestie alate che quelle terrestri. Afrodite mette in mostra i frutti rugiadosi. È lei, lo affermo, che ostacola le prede perché rimangano. E così ogni passante, vinto dall’amoroso desiderio, sulle forme delicate delle fanciulle in fiore getta la freccia di seducente sguardo’).

La paradosis sembra, dunque, plausibile e nel complesso migliore, dal punto di vista semantico, di tutte le proposte finora avanzate.

BIBLIOGRAFIA

ABRESCH 1763: F. L. Abresch, Animadversionum in Aeschylum liber tertius, Zwollae 1763.

AHRENS 1842: Aeschyli tragoediae septem et perditarum fragmenta, editionem lipsiensem Guil. Dindorfii recognovit, translationem latinam condidit, fragmenta post Welckerum et Hermannum disposuit et explicuit E.A.I. Ahrens, in Aeschyli et Sophoclis tragoediae et fragmenta, graece et latine cum indicibus, Parisiis 1842.

ALDINA:

Aeschyli tragoediae sex, Venetiis (in aedibus Aldi et Andreae soceri) 1518.

AMENDOLA 2006: S. Amendola, Donne e preghiera, Le preghiere dei personaggi femminili nelle tragedie superstiti di Eschilo, Amsterdam 2006.

AUBRIOT-SÉVIN 1992: D. Aubriot-Sévin, Prière et conceptions religieuses en Grèce ancienne jusqu’à la fin du Ve siecle av. J.C., Lyon 1992.

BOTHE 1805: Aeschyli dramata quae supersunt et deperditorum fragmenta, Graece et Latine, recensuit et brevi annotatione illustravit F. H. Bothe, Lipsiae 1805.

Due note alle Supplici 183

BOTHE 1831: Aeschyli tragoediae, edidit F. H. Bothe, I-II, Lipsiae 1831.

BUTLER 1832: Thomae Stnaleii commentarius in Aeschyli tragoedias, ex schedis auctoris mss. multo auctior ab Samuele Butlero editus, Halis Saxonum 1832.

CANTER 1580: Α σ λ υ τραγ δ αι πτ . Aeschyli tragoediae septem, in quibus praeter infinita menda sublata, carminum omnium ratio hactenus ignorata, nunc primum proditur, opera Gulielmi Canteri Ultraiectini, ex officina Cristhophori Plantini Architypographi Regij [Antverpiae] 1580.

DINDORF 1832 Aeschyli tragoediae superstites et deperditarum fragmenta, ex recensione G. Dindorfii, vol. I, Oxford 1832.

DINDORF 1841: Aeschyli tragoediae superstites et deperditarum fragmenta, ex recensione G. Dindorfii, vol. II [Adnotationes], Oxford 1841.

DU THEIL 1795: Théatre d’Æschyle, traduit en françois, avec des notes philologiques et deux discours critiques, par F.J.G. De la Porte du Theil, Tome premier, Paris an III [1795].

FRIJS JOHANSEN-WHITTLE 1980: Aeschylus, The Suppliants, ed. by H. Friis Johansen and E. W. Whittle, I-III, København 1980.

HEADLAM 1898: W. Headlam, «Aeschylia», Cl.Rev. 12, 1898: 189-193.

HEATH 1762: Notae sive lectiones ad Tragicorum Graecorum veterum Aeschyli Sophoclis Euripidis quae supersunt dramata deperditorumque reliquias. Auctore Benjamino Heath, Oxonii 1762.

HERMANN 1852: J.G.J. Hermann, Aeschyli tragoediae, I-II, Lipsiae-Berolini 1852.

MURRAY 1955: G. Murray, Aeschyli tragoediae, 19552 (1937).

OBERDICK 1869: Die Schutzflehenden des Aischylos, nebst Einleitung und Commentar von J. Oberdick, Berolinij 1869.

PAGE 1972: Aeschyli septem quae supersunt tragoedias, edidit Denys Page, Oxford 1972.

PALEY 1879: The tragedies of Aeschylus re-edited with an english commentary by F.A. Paley, fourth edition, revised and corrected according to the last authorities, London 18794

PAUW 1745: Aeschyli tragoediae superstites, Graeca in eas scholia, et deperditarum fragmenta, cum versione Latina et commentario Th. Stanleii; et notis F. Robortelli, A. Turnebi, H. Stephani et G. Canteri. Curante J. C. de Pauw, cuius notae accedunt, Hagae Comitum 1745.

PORSON 1795:

, [edidit R. Porson], Glasguae (A. Foulis Academiae typographus) 1795.

PORSON 1806: R. Porson, Aeschyli tragoediae, Londini 1806.

PORTUS: Francisci Porti Cretensis commentaria in Aeschyli tragoedias, ms. B.P.L. 180, Leiden, Universiteitsbibliotheek.

ROBORTELLO 1552:

Aeschyli tragoediae septem a F. Robortello Utinensi nunc primum ex manuscriptis libris ab infinitis erratis expurgatae, ac sui metri restitutae, Venetiis (apud G. Scottum) 1552.

184 Paolo Tavonatti

ROGERS 1894: Emendations in Aeschylus with a few others in Sophocles and Euripides and one in the Gospel of St. Matthew, V., 22, by A.M. Rogers, Baltimore 1894.

SANDIN 2002: P. Sandin, «Critical notes on Aeschylus», Eranos 100, 2002: 14660 (in part. 152-4).

SCHÜTZ 1794: Aeschyli tragoediae quae supersunt ac deperditarum fragmenta, recensuit Christian Godofr. Schütz, III [Choephorae, Eumenides, Supplices], Halae 1794.

SCHÜTZ 1808: Aeschyli tragoediae quae supersunt ac deperditarum fragmenta, recensuit et commentario illustravit Christian Godofr. Schütz, editio nova auctior et emendatior, III [Choëphorae, Eumenides, Supplices], Halae 1808-11.

SMITH 1976: O. L. Smith, Scholia Graeca in Aeschylum quae exstant omnia, ed. O.L. Smith, pars I (scholia in Agamemnomem, Choephoros, Eumenides, Supplices continens), Leipzig 1976.

STANLEY 1663: Α σ λ υ τραγ δ αι πτ . Aeschyli tragoediae septem cum scholiis Graeciis omnibus, deperditorum dramatis fragmentis, versione et commentario T. Stanleii, Londini (typis I. Flesher) 1663.

TUCKER 1889: The Supplices of Aeschylus, a revised text with introduction, critical notes, commentary and translation by T. G. Tucker, London-New York 1889.

TURNEBUS 1552: ΑΙΣ ΥΛ Υ ΠΡ

ΕΥΜΕΝΙΔΕΣ, ΙΚΕΤΙΔΕΣ, Parisiis (ex officina Adriani Turnebi Tipographi Regis) 1552.

UNTERSTEINER 1935: Eschilo. Le supplici, con introduzione e commento di M. Untersteiner, Napoli 1935.

UNTERSTEINER 1946-7: Eschilo, Le tragedie, a c. di M. Untersteiner, I-III, Milano 1946-7.

VETTORI 1557: Α σ λ υ τραγ δ αι Aeschyli tragoediae VII. Quae cum omnes multo quam antea castigationes eduntur, tum vero una, quae mutila et decurtata prius erat, integra nunc profertur … Petri Victorii cura et diligentia, s.l. [Genevae] (ex officina H. Stephani) 1557.

VÜRTHEIM 1928: Aischylos’ Schutzflehende mit ausführlicher Einleitung/text Kommentar/exkursen und Sachregister, von J. Vürtheim, Amsterdam 1928.

WECKLEIN 1885a: Aeschyli fabulae cum lectionibus et scholiis codicis Medicei et in Agamemnonem codicis Florentini ab Hieronymo Vitelli denuo collatis, edidit N. Wecklein, pars I, Textus, scholia, apparatus criticus, Berolini (apud S. Calvary eiusque socium) 1885.

WECKLEIN 1885b: Aeschyli fabulae cum lectionibus et scholiis codicis Medicei et in Agamemnonem codicis Florentini ab Hieronymo Vitelli denuo collatis, edidit N. Wecklein, pars II, Appendix coniecturas virorum doctorum minus ceras continens, Berolini (apud S. Calvary eiusque socium) 1885.

WECKLEIN 1896:

Due note alle Supplici 185

N. WECKLEIN, Τ Μ

1896.

WEIL 1866: Aeschyli Supplices, recensuit, adnotationem criticam et exegeticam adjecit Henricus Weil, Gissae 1866.

WEIL 1884: Aeschyli tragoediae, edidit Henricus Weil, Lipsiae 1884.

WEIL 1907: Aeschyli tragoediae iterum edidit revisas Henricus Weil, Lipsiae 1907.

WELLAUER 1823: Aeschyli tragoediae, ad optimorum librorum fidem recensuit, integram lectionis varietatem notasque adiecit Augustus Wellauer, vol. I, Lipsiae 1823.

WEST 1998: Aeschyli tragoediae cum incerti poetae Prometheo, edidit M.L. West, Stutgardiae et Lipsiae 19982 (1990).

WILAMOWITZ 1914: Aeschyli tragoediae, edidit Udalricus de WilamowitzMoellendorff, Berolini 1914.

Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica

Societat Catalana d’Estudis Clàssics

Núm. 23 (2007), p. 187-194

RESUMS / ABSTRACTS

La tradició clàssica a l’edat mitjana als països de parla catalana

Pere J. Quetglas, Universitat de Barcelona.

RESUM

Dins dels límits de l’Edat Mitjana en sentit estricte sobta i molt l’escassedat de testimonis de la pervivència clàssica en els textos llatins escrits a Catalunya. El fet és més paradoxal si es té en compte l’existència d’autors que dominen bé el llatí i també les tècniques mètriques i literàries. En aquest article es ressegueixen els testimonis existents i s’intenta esbrinar les causes d’aquesta paradoxa.

PARAULESCLAU

Llatí medieval - tradició clàssica - Catalunya

The classical tradition in the Middle Ages in the Catalan-speaking countries

ABSTRACT

Within the boundaries of the Middle Ages in the strict sense of the word, the scarcity of evidence on the survival of the classical tradition in the Latin texts written in Catalonia is quite surprising. This fact is all the more paradoxical because we know that there were authors with a good command of Latin and of the metrical and literary techniques. This article reviews the extant evidence and tries to investigate the causes of such paradox.

KEYWORDS

Mediaeval Latin - Classical Tradition - Catalonia

188Resums / Abstracts

Homeristes a Barcelona. Tres apunts sobre una història encara per escriure

Jaume Pòrtulas, Universitat de Barcelona

RESUM

La història de la filologia grega en les institucions de cultura superior barcelonines (Universitat, Acadèmia de Bones Lletres, Seminari) encara està, en bona part, per escriure. Aquest article, que pretén ésser només una aproximació preliminar a aquesta història, es focalitza en tres moments que han semblat especialment significatius: els anys d’ensenyament a Barcelona del valencià Pere Joan Nunyes (circa 1525-1602); un discurs d’aparat a l’Acadèmia de Bones Lletres (1793), amb ressonàncies de la Querelle des Anciens et des Modernes (1793); determinats ecos de la Qüestió Homèrica en alguns manuals universitaris del Segle XIX i també en l’obra del gran romanista Manuel Milà i Fontanals (1818-1884).

PARAULESCLAU

Història de la Filologia Grega - Cultura catalana - Pere Joan Nunyes - QuerelleQüestió homèrica - Manuel Milà i Fontanals

Homeric scholars in Barcelona. Three notes for a history not yet written

ABSTRACT

The history of Greek Scholarship in Barcelona’s cultural institutions (University, Academy of Belles Lettres, Seminary) is still largely unwritten. This article, which is only a preliminary approach to the subject, focuses on three moments which seem especially relevant: the years in which the Valentian Pere Joan Nunyes (circa 1525-1602) taught in Barcelona; a speech given in the Acadèmia de Bones Lletres which betrays the influence of the Querelle des Anciens et des Modernes (1793); and certain echoes of the Homeric Question in some 19th century university textbooks and in the work of the great scholar Manuel Milà i Fontanals (1818-1884).

KEYWORDS

History of Greek Philology - Catalan Culture - Pere Joan Nunyes - Querelle - Homeric Question - Manuel Milà i Fontanals

Els estudis clàssics a les illes en el segle XIX

Maria del Carme Bosch, Universitat de les Illes Balears

RESUM

Es tracta d’una visió de l’ensenyament dels clàssics greco-llatins en el segle XIX dins la Universitat Literària de Mallorca, l’Institut Balear i el Col·legi dels jesuïtes. Es fa referència als docents i als mètodes emprats, tot al·ludint a alguns mestres i

Resums / Abstracts189

alumnes notables. Es dóna la llista dels manuals didàctics, gramàtiques i diccionaris editats a les Illes a l’època estudiada i es fa una descripció dels traductors i creadors principals, els quals representen el fruit assolit dels estudis esmentats.

PARAULESCLAU

Ensenyament - Clàssics grecs i llatins - Illes Balears - Segle XIX

Classical studies in the Balearic Islands in the 19th century

ABSTRACT

The purpose of this article is to offer an overall view of teaching Greek and Latin classics during XIX century inside the Majorcan Literary University with Jesuit College and the Balearic Institute. It makes reference to the teaching staff and the methods used alluding to some of the most remarkable teachers and students. It gives also the list of the didactic manuals, grammars and dictionaries edited in the Islands and it makes a description of the principal translators and authors who represent the outcome obtained from the studies mentioned before.

KEYWORDS

Teaching - Greek and Latin classics - Balearic Islands - 19th century.

Els estudis clàssics al País Valencià: un apropament socioliterari

Josep Lluís Martos, Universitat d’Alacant

RESUM

Aquest treball ofereix una panoràmica de la presència que han tingut els estudis clàssics al País Valencià des de finals del segle XIV fins a la Il·lustració. Per l’abast d’un objectiu tan ambiciós com aquest, exigit per les circumstàncies commemoratives que el generen, vaig considerar que l’apropament més adequat havia de ser de caràcter socioliterari, extraent de les dades concretes sobre els estudis de cultura clàssica el seu ressò en la cultura valenciana d’aquest arc temporal. Per a l’edat mitjana, s’hi analitza, fonamentalment, el procés traductològic de caràcter cancelleresc i religiós, així com el fenomen literari que va significar el mestre en teologia Joan Roís de Corella. S’hi observa la consolidació d’un Estudi General a València a les acaballes del segle XV. S’hi repassen els orígens de l’humanisme valencià del XVI, lligat a la universitat i al mecenatge d’alguns nobles. Finalment, l’estudi dels clàssics dels segles posteriors es veu a través de la pràctica de Manuel Martí Zaragoza i de Gregori Mayans i Siscar, aquest darrer pioner en la creació de la història de l’humanisme hispànic.

190Resums / Abstracts

PARAULESCLAU

València - Universitat - Humanisme - Traducció - Classicisme.

Classical studies in Valencia: a socio-literary approach

ABSTRACT

This article offers a general view of the presence that Classical Studies have had in Valencia (País Valencià) from the end of the 14th century to the Illustration. To such an ambitious end, required by its commemorative occasion, the most adequate approach is socio-literary. Thus the article extracts from the specific data about the studies of classical culture the repercussion that they have had in Valentian culture within that temporal compass, from the mediaeval translations to the apparition of such a literary phenomenon as Joan Roís de Corella, to the consolidation of a Studium Generale in València by the end of the 15th cent., and to the origins of the Valentian Humanism in the 16th. The following developments are seen through the work of the 17th-18th cent. Humanists Manuel Martí Zaragoza and Gregori Mayans i Siscar.

KEYWORDS

València - University - Humanism - Translation - Classicism

El llatí a Catalunya al segle XVIII

Alejandro Coroleu, Universitat de Nottingham

RESUM

El propòsit d’aquest article és doble. El gruix del meu treball va dedicat a la difusió dels autors clàssics llatins en l’àmbit de l’ensenyament a la Catalunya del Setcents. Les pàgines finals del meu assaig presenten unes observacions sobre el poema anònim Barcino a Carolo III, Hispaniarum rege, feliciter propugnata (Barcelona 1708), que em serveixen per examinar l’ús del llatí com a llengua de propaganda política a la Catalunya de l’època.

PARAULESCLAU

Literatura llatina - Segle XVIII -Ensenyament - Poesia èpica - Guerra de Successió

Resums / Abstracts191

Latin in Catalonia in the 19th century

ABSTRACT

The purpose of this article is twofold. The bulk of my essay aims at documenting the vast corpus of editions of Latin classics published in eighteenth-century Catalunya, and to relate it to the educational system of the time. In the final pages of my work I examine the anonymous poem Barcino a Carolo III, Hispaniarum rege, feliciter propugnata (Barcelona 1708) as proof of the important role played by Latin as the language of political propaganda in the early eighteenth century.

KEYWORDS

Latin Literature - 17th Century - Teaching - Epic Poetry - War of Succession

Els estudis de bizantí a Catalunya

Ernest Marcos Hierro, Universitat de Barcelona

RESUM

Els estudis de bizantinologia a Catalunya tenen com a tema preferent, però no pas únic, les relacions polítiques, cultures i comercials de l’Imperi bizantí amb els monarques i súbdits de la Corona d’Aragó. Després dels precedents literaris medievals de cronistes com Ramon Muntaner i novel·listes com Joanot Martorell i de l’historiador del segle XVII Francesc de Montcada, s’inicien modernament amb Antoni Rubió i Lluch, l’historiador de la Grècia catalana del segle XIV. Els centres de conreu d’aquests estudis han estat l’IEC, la Universitat de Barcelona i la secció barcelonina del CSIC, però la majoria d’especialistes s’han format a l’estranger.

PARAULESCLAU

Bizantinologia - Historiografia - Filologia bizantina - Teologia ortodoxa - Història de la cultura catalana

Byzantine studies in Catalonia

ABSTRACT

Byzantine studies in Catalonia have as a preferential (though not only) subject the political, cultural and commercial relations of the Byzantine Empire with the monarchs and subjects of the Crown of Aragon. After the mediaeval literary precedents of chroniclers like Ramon Muntaner and novelists like Joanot Martorell and the historian of the 17th century Francesc de Montcada, they start with Antoni Rubió i Lluch, the historian of the Catalan Greece of the 14th century. The centres of these studies have been the Institut d’Estudis Catalans, the University of Barcelona and the Barcelona section of the CSIC, but most of the specialists have been educated abroad.

192Resums / Abstracts

KEYWORDS

Byzantinology - Historiography - Byzantine Philology - Orthodox TheologyHistory of Catalan Culture

Els estudis de grec modern

Rubén J. Montañés, Universitat Jaume I, Castelló de la Plana

RESUM

Les següents pàgines suposen un breu acostament a l’interès que el grec modern i la seva literatura han suscitat a les terres de parla catalana al llarg dels segles XIX i XX, i fins a l’actualitat. Hom no considera aquí tots els treballs que s’hi han dedicat, sinó només aquells que han estat realitzats des d’una visió catalana i que han tingut una plasmació en català. Se centra, doncs, preferentment a les traduccions —que quasi en tots els casos, s’acompanyen d’acurats estudis introductoris—, tot plantejant-se quines són les obres traduïdes i per què; i com això coexisteix amb una minvada presència del grec modern i la seva literatura a les universitats dels Països Catalans, que només recentment ha començat a augmentar o a consolidar-se.

PARAULESCLAU

Grec Modern - Català - Traduccions - Universitat

The studies of Modern Greek

ABSTRACT

The following pages attempt a brief approach to the interest that Modern Greek and literature written in this language have aroused in the lands where Catalan is spoken along the 19th and 20th centuries, and until nowadays. Not all the works devoted to this matter are considered here, but only those that have developed from a Catalan view and that have been materialized in Catalan. So, this paper focuses mainly in the translations — that almost in all cases, are accompanied by accurate introductory studies — while considering which works have been translated and why; and how this coexists with a diminished presence of Modern Greek and its literature at the universities of the Catalan Countries, a situation that only recently has started to be redressed.

KEYWORDS

Modern Greek - Catalan - Translations - University

Resums / Abstracts193

Aesch. Suppl. 40 ss.

Vittorio Citti, Università di Trento

RESUM

L’autor proposa mantenir el text a Aesch. Suppl. 40 πικεκλ μ ναι, 60 τις κ ων, 71 Νειλ ερ , i acceptar les conjectures següents: 43 ν ν μ σας Porson, 52 τ δε ν ν πιδε ω Miralles, 53 γαι ν μ ις δ’ Hermann.

PARAULESCLAU

Letteratura greca - Teatro greco - Eschilo - Critica testuale

Aesch, Suppl. 40 ss.

ABSTRACT

The Author proposes to keep the text in Aesch. Suppl. 40 πικεκλ μ ναι, 60 τις

, 71 Νειλ ερ , and to accept the following conjectures: 43

Porson, 52

Miralles, 53

Hermann.

KEYWORDS

Greek literature - Greek Drama - Aeschylus - Textual criticism

Due note alle Supplici

Paolo Tavonatti, Università di Trento

RESUM

Aquest article discuteix dos passatges de les Suplicants d’Èsquil, v. 536 i v. 1002. Tots dos han estat objecte de diverses intervencions per part de comentadors i filòlegs. L’examen de la tradició, des del segle XVI fins a l’actualitat, indica quines són les millors solucions, que eliminen les dificultats sense canviar massa la paradosis. Sobre el v. 536, la correptio de Porson δι’ ς en comptes del transmès δ ας dóna un sentit apropiat i és paleogràficament proper a la lectura del manuscrit. Per al v. 1002, cal conservar la paradosis, només amb la introducció de la petita correcció κ λωρα d’Abresch.

PARAULESCLAU

Eschilo - Supplici - critica testuale - storia della tradizione - congetture.

Two notes to the Supplices

ABSTRACT

The article discusses two passages of Aeschylus’ Supplices, v. 536 and v. 1002. They both have suffered several interventions by commentators and philologists.

194Resums / Abstracts

The examination of the tradition, from XVI century until nowadays, points out the best solutions which eliminate difficulties without changing deeply the paradosis. Concerning v. 536, Porson’s correption δι’ ς for handed down δ ας gives an appropriate sense and is paleographically close to manuscript reading. For v. 1002, the paradosis is to be kept, only with the introduction of Abresch’s slight correction κ λωρα

KEYWORDS

Aeschylus - Supplices - textual criticism - history of the tradition - conjectures.