Com estimar l'infant by Institut d'Estudis Catalans

JANUSZ KO R CZ A K

COM ESTIMAR L’INFANT

JANUSZ KO R CZ A K

COM ESTIMAR L’INFANT EL DRET DE L’INFANT AL RESPECTE Traducció de Josep Gallart

© Hereus de Janusz Korczak © de la traducció: Josep Gallart © d’aquesta edició: Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic —Eumo és l’editorial de la UVic-UCC— www.eumoeditorial.com – eumoeditorial@eumoeditorial.com Edició en paper: novembre de 1999 Edició digital: octubre de 2019 Disseny de la coberta: Ton Granero ISBN: 978-84-7602-298-6

COM ESTIMAR L'INFANT

PREFACI A LA SEGONA EDICIÓ DE 1929

Fà quinze anys escrivia a

la primera edició d'aquesta obra:

«Que cap opinió no sigui una convicció absoluta, immutable. Que el dia present sigui sempre només un pas de la suma d'experiències d'ahir a la de,

enriquida, les experiències de demà... Només amb aquesta ció, el nostre treball no serà mai ni monòton ni sense esperança. »

ha pas canviat. No sabria dir en què he pogut tan sols envellir, no pas més que no sabria dir el que ha estat

Era així, i això

madurar o

condi¬

guanyat de confiança en l'infant i en la vida ni el que ha estat perdut d'il·lusió sobre el poder de l'educador de modelar l'infant segons la prò¬

pia concepció de l'existència i de les lleis morals per mitjà de la persuasió-suggestió. 2

La roda de la Història gira

lentament. L'home és elproducte del seu

medi i del seu temps; però intervenen igualment la salut, les forces, els sentiments, la imaginació, el talent, la bellesa, que li són innats; i tam¬ bé la facultat de saber viure en societat, d'acordar la voluntat amb la dels altres.

fotser els homes

divideixen

només dues

espècies: homo

rapax,

en un percentatge menor, homo sapiens? L'eugenèsia tindrà de seleccionar els caràcters positius i limitar el creixement del

vxilgaris i, la

tasca

nombre d'individus socialment

negatius. Les lleis de Mendel han trobat pedagogia? Ara ja, la insuficiencia tiroïdal (mixedema) és tractada amb una hormona, la tiroxina; recerques sobre la secreció interna de les glàndu¬ les aportaran potser solucions complementàries a la terapèutica pedagò¬ un

ressò

gica? 3 Tot que

organisme viu tendeix al benestar, defuig el sofriment a

no ser

hi trobi una font de plaer. Que cal entendre

exactament per: instint de conservació? He patit molt de temps sobre la qüestió. He comprès el rol creatiu del sofriment en la vida quotidiana. La relació

el bé i el mal, entre les forces

generadores d'injustí¬ apaivaguen i construeixen: heus aquí un tema de recerca per a qui observa la vida col·lectiva. Algunes projeccions de pensaments en el món dels adults a través d'un petit grup de l'internat que téfenòmens propis i lleis cada cop més distintes: des de l'autonomia infantilfins als parlaments del món. entre

cia i de destrucció i les que

4 El Codi del Tribunal

d'infants com a temptativa de resposta a un repressiu. La seva introducció entre nosaltres em sem¬ que ha estat una experiència concloent: el nombre de càstigs per de¬

sistema educatiu

bla

licte flagrant, La

reclusió,

doncs arbitraris, havia disminuït considerablement. ha passat a la història. Avui és supèrflua. Pel que fa a la molts casos es podria dubtar de la seva eficàcia. D'altra

tortura en

banda,

com

que

la vigilància de la llei ha augmentat,

hi hauria pas

prou presons per a tots els culpables. I si començàvem pels

tribunals per a menors? En lloc de convocar tot seguit eh pares, es podria primer perdonar un jove delinqüent (els cent primers articles del nostre Codi són articles de perdó) o dir-li simple¬ ment: «T'has equivocat actuant així; has actuat malament; has actuat molt malament.» No ho sé. Potser

veig massa lluny. 5

Quina és la

actitud, avui,

l'infant i la societat infantil? Responc a aquesta qüestió en el meu opuscle: El dret de l'infant al res¬ meva

envers

pecte. Pel que fa a nomia

aquells que volen fer-se una idea general sobre l'auto¬ infantil, eh remeto al petit llibre de Maria Falska: La nostra

Casa. Rememorar la història d'aquests deu anys d'autogestió demanaria estudi seriós. Dissortadament, el meu temps és limitat i em cal abor¬ dar encara moltes qüestions: l'infant de preescolar, l'adolescent... sense un

parlar dels problemes que aporta cada dia. La vida no és pas prou llar¬ ga perqué un es pugui permetre de mirar enrere. Queden documents: Gaseta de l'establiment, del Consell

d'autogestió,

actes

de les reunions

del Tribunal, estadístiques. La cara bona del sistema és que permet de col·leccionar els moments de la vida. atestats

J. Korczak

L'INFANT A LA

FAMÍLIA

Ressuscitar un

taüt

ens

és pas

vida però no ens mai

néixer;

tornaria

miraria

com una mare.

Juliusz Slowacki (Anhelli).

Ja les veig

venir

posta, tots aquests quan i per I dic:

totes aquestes

dubtes

que

qüestions

busquen

ser

que esperen una res¬

dissipats:

com

quant,

què?

—No ho sé pas.

Si,

després d'haver dormit sobre ei que diu aquest llibre, et poses seguir el curs del teu propi pensament, és que aquest llibre haurà assolit l'objectiu. Però, si el fulleges amb l'esperança de trobar-hi consells i receptes, quedaràs decebuda de no descobrir-n'hi gaires. Sàpigues-ho: si hi ha consells i receptes, és ben bé malgrat la volun¬ a

tat

de l'autor.

Ja que no sé i no puc pas saber de quina manera pares que no co¬ condicions que ignoro, podrien educar un infant que m'és desconegut. I ho dic bé: «podrien» i no pas «desitjarien» o «hau¬ nec, en

rien».

«No-ho-sé-pas», per a la ciència és una nebulosa de pensaments formació que, a mesura que neixen, s'acosten cada vegada més a la veritat. «No-ho-sé-pas», per a un esperit no introduït en el pensa¬ en

científic

és

més que un

buit angoixant. s'ensenyi a estimar i a comprendre aquest meravellós «no-ho-sé-pas» de la ciència moderna quan s'aplica a l'infant, aquest «no-ho-sé-pas» enlluernador de vida i de sorpresa, de creació. Vull que se sàpiga que no hi ha cap llibre, que no hi ha cap met¬ ge, que pugui reemplaçar un pensament individual vigilant, una ment

res

Vull que

observació Sovint

atenta. se sent a

dir que

la maternitat ennobleix

una

dona,

que

cal que aquesta esdevingui mare per assolir una maduresa espiri¬ tual. Sí, la maternitat escriu en lletres ardents les qüestions que abracen

els dominis de la vida material i

espiritual. Però pot siguin percebudes; que siguin repel·lides covardament a un futur llunyà; que es protesti dient que les respostes no es tots

passar que no

compren pas.

Encarregar a algú respostes preparades, seria com si una dona encarregués a una desconeguda d'infantar en lloc seu. Hi ha pensa¬ ments que cal infantar amb dolor i són aquests els més preciosos. Són aquests els que decidiran si, mare, donaràs al teu fill un pit o una mamella; si és com a dona o com a femella que el criaràs; si el guiaràs o l'arrossegaràs amb els lligams del constrenyiment; si les ca¬ rícies que

bescanviaràs amb ell cessaran quan tindrà pocs anys o es en un complement de les massa rares o desagradables del marit; si, quan serà gran, l'abandonaràs a la seva sort o

transformaran carícies aniràs

contra

ell.

2 Dius: «Fill

meu».

Quan, sinó en període d'embaràs, en tindries més el dret? El ba¬ d'un cor petit com un pinyol de préssec ressona en el teu pols. Es la teva respiració que li procura oxigen. Una sang comuna circu¬ la en vosaltres dos i cap de les gotes roges no sap encara si serà per a tu o per a ell, o si, vessada, li caldrà morir en sacrifici al misteri de la concepció i de l'infantament. Aquest mos de pa que estàs mastegant és material per a la construcció de les cames amb les quals correrà, de la pell que el recubrirá, dels ulls amb què mirarà el món, del cer¬ vell on el pensament flamejarà, de les mans que tendirà vers tu i del somriure amb què et dirà «mama». Plegats haureu de viure el moment decisiu; plegats i en un ma¬ teix dolor, sofriren. El senyal de la campana ressonarà: a punt. I direu al mateix temps, ell: «vull viure la meva vida», i tu: «viu tec

teva

vida».

Amb potents

contraccions de les entranyes, l'expulsaràs sense el camí amb força i de¬

parar esment al seu sofriment i ell es fressarà cisió sense parar esment al teu sofriment. Acte brutal. No. Tu i ell

executareu cent

mil moviments

ravellosos de destresa i subtilitat

vida, sal i

no en

prengueu

que no us

eterna.

—Fill

meu.

No, ni als no

més

imperceptibles, me¬ la vostra part de en toca segons una llei univer¬

fi que, prenent

és

mesos

d'embaràs ni

les hores d'infantament l'infant

teu.

L'infant que

has posat al món pesa deu lliures. 9

És fet de vuit lliures d'aigua i d'un grapat de carboni, de calci, d'azot, de sulfat, de fòsfor, de potassi i

de ferro. Has infantat vuit d'aigua i dues lliures de cendres. Així, cada gota del teu fill era vapor de núvol, cristall de neu, boira, rosada, aigua de la font i fang d'una claveguera. Milions de combinacions possibles de cada

lliures

àtom de carboni No has fet

d'azot.

reunir el que fou. aquí la Terra sospesa a l'infinit. El Sol, el seu company proper és a cinquanta milions de milles. El nostre petit planeta, no és res més que tres mil milles de foc res

més que

Heus

recobertes d'una escorça espessa Sobre aquesta minsa escorça entre els oceans. Sobre aquests continents,

d'escassament deu milles. refredada, un grapat de continents

llençats

enmig dels arbres, arbusts, ocells i ani¬

mals, el formigueig dels homes.

milions d'homes, tu que has infantat un home Qui és? Un branquilló, pols, un no-res. És tan fràgil que un bacteri pot matar-lo; un bacteri que, en¬ grandit mil vegades, no és res més que un punt en el camp visual. Però aquest no-res és germà de les onades del mar, del vent, del llamp, del sol, de la Via Làctia. Aquesta pols és germana de l'espiga de blat, de l'herba, del roure, de la palmera, germana d'un ocellet, d'un cadell de lleó, d'un poltre, d'un quisso. En aquest no-res hi ha alguna cosa que sent, desitja i observa; que pateix i que odia; que s'alegra i estima; que té confiança i que dubta; que acull i que refusa. Aquesta pols abraça amb el pensament els estels i els oceans, les muntanyes i els abismes. I què és el que fa l'essència de l'ànima sinó tot l'univers al qual solament manquen les dimensions? Entre aquests

més.

És ben bé la contradicció inherent

pols. Déu

ve a

habitar-lo.

l'ésser humà:

nascut

d'una

4 Dius: «Fill

meu».

No, és el fill comú: de la d'un

i del pare,

dels avis i dels besavis. «jo» llunyà que dormia en una nissaga ancestral, és la veu bagul corcat i oblidat des de feia molt temps que, de sobte, es

És

fa sentir Fa

mare

fill.

teu

tres-cents

anys,

durant la

guerra o

pau,

algú

prendre

possessió d'algú altre

en el calidoscopi de les races, pobles i classes entrecreuades: amb consentiment o per força, en un instant d'esglai

d'embriagament amorós, per traïció o per seducció. Qui i quan, no ho sap, però Déu el va inscriure en el llibre del destí i l'an¬ tropòleg s'esforça a desxifrar-ho segons la forma del crani i el color o

ningú

dels cabells. De

vegades passa que un infant sensible s'imagina ser, a casa dels pares, un infant trobat. No està pas del tot equivocat: qui l'engendrà és mort fa un segle. L'infant és un pergamí rigorosament ple de jeroglífics menuts dels quals només podràs desxifrar-ne una part. Arribaràs a esborrarne alguns o a subratllar-ne alguns altres a fi d'inserir-hi el teu propi propis

text.

És ella que fa de ca¬ primera anella de la immortal cadena de ge¬ neracions. Pren-te la molèstia de buscar en aquest fill que és i no és teu aquesta parcel·la adormida que fa la seva identitat. Potser sabràs trobar-la, potser fins i tot sabràs desenvolupar-la. Terrible

dascun dels

com a

teus

llei. Gens terrible, sinó bella.

fills la

L'infant i l'infinit. L'infant i l'eternitat.

L'infant, L'infant,

una

pols a l'espai.

un moment en

el temps.

5 Dius: —Hauria de...

M'agradaria que fos... model al qual podria assemblar-se, imagines per a ell la vida que voldries que fos la millor. Tant se val que al voltant nostre tot sigui mediocre. Tant se val que tot hi sigui grisor. La gent trota, s'atrafega: petits neguits, aspiracions mesquines, objectius sense alçada... Esperances decebudes, lamentacions, sospirs eterns... La injustícia regna pertot. Aquí, una freda indiferència que us glaça, allí una hipocresia que I

busques

oprimeix.

Tot el que té urpes i arpiots mostra agressivitat, tot mid s'arrauleix una mica més en ell mateix. Com si de

patir

no en

tinguessin

prou, es

que

és tí¬

llencen insults

cara.

Qui serà? Un combatent Un home

o un

empleat,

comandant o un simple soldat?

feliç?

On és la felicitat?

On són els que el Hi arribaràs?

Què és la felicitat? El coneixen?

teu

camí, el coneixes?

Com

preveure-ho tot, com posar-lo a cobert? papallona sobre el torrent desencadenat de la vida. Com permetre-li de durar sense afeixugar-li el vol, aguerrir-la sense fatigar-li les ales? Servir-li d'exemple, ajudar-lo amb paraules, consells? Una

I si els refusa?

D'aquí passat; tu,

quinze anys, ell s'haurà orientat vers el futur, tu vers el carregada de records, presonera dels costums, ell, lliure a

lligam, fort d'una esperança temerària; tu i els teus dubtes, ell espera confiada que no sap què és la por. La joventut, sempre a punt de ridiculitzar, de maleir, de menys¬ prear el passat viciós, no pot sinó aspirar al canvi. Això és just. Tanmateix... Que cerqui, amb la condició de no equivocar-se; que prosseguebd l'ascensió, amb la condició de no caure; que artigui, però sense esgarrinxar-se les mans; que lluiti, sí... però prudència, sempre prudència. tot

i la

seva

Un dia, et dirà;

—No penso pas com tu.

No vull que em protegeixis més. —^Ja no tindràs més confiança en mi? Ja no et serveixo, doncs, de res? El meu amor et pesa? Infant imprudent, no coneixes la vida... Pobre infant, no ets més que un ingrat.

res

Ingrat? La

terra

és

agraïda al sol

li ha

que

brilla? L'arbre regracia la grana que canta per a la mare perquè l'ha

permès de créixer? El rossinyol escalfat al pit? I tu, tornes

al fill el

has pres als pares o no fas sinó concedirpréstec del qual calcules minuciosament els interessos per re-

clamar-los-hi

Esperes «La

que

dia?

que se't pagui pel teu amor com si constituís un mèrit? corh es hellugà com una boja, com si volgués asseure's

mare

les

espatlles del noi: s'aferrà amb el bec al seu bastó, voletejà al vol¬ donant, de tant en tant, contra el tronc de l'arbre, cops de cap que semblaven cops de martell. En féu saltar alguns branquillons i grallà amb una veu enrogallada, alterada, seca de desesperació. Veient que el noi llençava fora del niu un altre dels seus petits, baixà a

tant,

en no

arrossegant les ales per terra, obrí el bec com per cridar: ja tenia més veu. Llavors, baté les ales i saltironà embogida, ridícu¬

picat i,

la, al voltant de les cames del noi. Quan el darrer dels petits fou mort, tornà a l'arbre, visità el niu buit i es posà a volar al voltant pensant alguna cosa». L'amor maternal forma part de la natura, és una força viva. Els homes ho han entès a la seva manera. El món civilitzat, fora de les capes més desafavorides, es dóna a l'infanticidi. Una parella que dos fills, quan en podria tenir dotze, porta la responsabilitat de dels deu que no han nascut, doncs «el seu fill». Potser han matat el millor? mort

d'aquell

que

havia de

té

ser

Llavors, què s'ha de fer? Educar els infants que dels que no han nascut.

neixen i

que

han de viure

sense ocupar-se

Enganyifa pueril. Durant molt de temps, em

vaig refusar d'admetre la necessitat d'un Subjecte d'un pais conquerit i no pas un ciutadà lliure, oblidava que al mateix temps que eh infants, calfer néixer les es¬ coles, els tallers de treball eh hospitals, les bones condicions de vida. Una natalitat il·limitada, la percebo avui com un mal, com un eixelebrament criminal. Potser estem en vigílies de les noves lleis dictades per reugenesia i una política de regulació dels naixements.'^ control de la natalitat.

7 Està bo?

Encara troba

tot

la seva vida

era

que era

evident.

1. Comentari

curiós que ja no formi part d'ella mateixa. Ahir, doble, inquietar-se per ell i inquietar-se per ella

afegit a l'edició de 1929.

Tenia sava

que I ara?

d'acabar, d'haver passat aquest moment; això posaria fi als temors, als maldecaps. tantes

ganes

Cosa curiosa; abans, el

seu

pen¬

fill li semblava més proper, com si li

pertanyés més; el sabia segur, el comprenia més bé que ara. Pensava que sabria ocupar-se'n. Des que les mans forasteres, assalariades, ex¬ perimentades, segures d'elles mateixes, s'han encarregat d'ell, té el sentiment de ser relegada al segon pla, està inquieta. El món ja li pren. I, al pic de llargues hores d'una inactivitat forçada, sorgeix una sèrie de qüestions: li he donat el que calia? Està a recer del perill? Li falta res? Va bé? Aleshores, per què plora? Per què està prim, mama malament, no

dorm, dorm massa? Per recargolades, els punys tancats, la aquests grans blancs al nas? Per què mira guenyo? Té el singlot, esternuda, s'ofega? Per què aquesta veu enrogallada? És normal, tot això? I si l'eriganyessin? Mira el seu petit tan fràgil, tan diferent de tots aquests nens grassonets que troba pel carrer o al parc. Podria ser que també ell, d'a¬ què té el cap tan pell roja? Per què

quí

gros,

les

cames

tres o quatre mesos...? I si tots s'equivoquessin? Escolta el metge

amb desconfiança, el segueix amb la mirada: poder llegir els ulls del metge, llegir els arronsaments d'es¬ patlles, llegir els arrufaments de celles, llegir les arrugues del front. voldria

Diu la veritat? No dubta

una

mica? No és

massa

distret?

És per

maco? «No hi dono cap

dir

que

és amb serietat

importància»,

que

responen certes mares

aborden el problema de l'educació

del fill.

La bellesa, la

gràcia, una noble presència, una veu bonica són un capital que dones al teu fill i que, com la salut i la intel·ligència, li poden fer més Êcil el camí de la vida. Tanmateix, no cal pas sobre¬ estimar el valor de la bellesa. Si no és sostinguda per altres qualitats, podria ser nefasta per a l'infant. Mare d'un fill maco, cal que ro¬ manguis vigilant. Un fill maco no s'educa de la mateixa manera que un fill lleig: amagar-li el físic avantatjós correria el risc de podrir-lo; cal que el pugui assumir ja que, de tota manera, no pots pas educar-lo sense la participació. Aquest pretès menyspreu de la bellesa humana no és res més que una reminiscència de l'Edat Mitjana. Sensible a l'encís d'una flor, d'una papallona, d'un paisatge, l'home podria ser indiferent a l'en¬ cís del seu igual? No vols que el teu fill sàpiga que és maco? Encara que ningú del seu entorn no li ho digui, els forasters, adults o infants, li ho diran al carrer, a la botiga, al jardí públic: per una mirada, una exclama¬ ció, un somriure. Li ho dirà la desgràcia dels infants lletjos. Ben aviat, comprendrà que la bellesa dóna privilegis i sabrà servir-se'n seva

com

avui

serveix de la mà.

Però per

això no estarà pas a recer del perill. Més exposat a les envejoses que el seu company a qui protegeix la cuirassa de lletjor, pot també ser més desgraciat que ell, com passa sovint que un infant fràgil creix sense problemes mentre que un infant d'una salut aparentment robusta està subjecte a tota mena de malalties. No oblidis que la vida, així que percep un valor preciós, sempre procura de comprar-lo o rohar-lo. Joc d'equilibri de milers de mo¬ mirades

viments

imperceptibles, us reserva sorpreses que engendren «per¬ qués» sovint dolorosos als quals un educador difícilment troba una resposta.

És intel·ligent? Les dolces

pregàries de la mare aviat s'hauran canviat en ordres: tinguis gana, encara que sigui amb fàstic; vés a dormir, encara que sigui amb les llàgrimes als ulls, encara que triguis una hora a adormir-te. Perquè cal, perquè vull que tinguis

—menja!

encara que no

bona salut. No

juguis a la sorra; posa't els pantalons del diumenge, no et tre¬ guis el barret! Perquè vull que siguis maco. —Encara no parla... És més gran que... i amb tot... L'escola li costa...

En lloc de dedicar temps a mera

nostre

comprendre'n la causa, agafem la pri¬ al

que arriba de «gran èxit» i la posem com a exemple fill: heus aquí el model, exigeixo que t'hi assemblis.

imatge

El fill de pares acomodats no ha pas de ser un artesà, ens esti¬ mem més fer-ne un home desorientat, desgraciat. No és pas l'amor

al fill el que compta sinó l'egoisme dels pares; no és pas el bé de l'individu sinó l'ambició del grup; no és pas la recerca d'un camí per

just sinó la rutina. Hi ha

intel·ligències actives i passives, vives i lentes, persévérants llunàtiques, sotmeses i tiràniques, creatives o conformistes; hi ha memòries excepcionals i mediocres, l'habilitat de servir-se dels co¬ neixements adquirits i l'honestedat dels dubtes; hi ha creixements precoços i endarrerits, passions i curiositats. Però a tot això, qui s'hi interessa? —Que tingui si més no el certificat d'estudis, diu la resignació i

dels pares. Pressentint a totes

veritable renaixement del treball físic, penso que les classes socials hi hauria candidats a l'ofici d'artesà. Men¬

trestant,

els pares i

tuals de la

l'escola lluiten intel·ligència.

contra totes

les formes

habi¬

es tracta

pas

preguntar:

«És intel·ligent?», sinó «Com és

intel·ligent?». Crida ben

ingènua al sacrifici lliurement consentit. Tests d'intel·li¬ gència i proves psicomètriques frenaran eficaçment les ambicions egois¬ tes de les families. Però encara no hi som?10

Un bon infant. «Bo» pot

significar «fàcil de

manegar»,

s'han de confondre

aquests dos epítets. Un infant que no

plora gairebé mai, que no ens desperta de nit, està que sempre serè, confiat: és per a nosaltres un bon infant. Carregós serà l'infant capriciós, que crida sense que se sàpiga per què, que fa viure a la mare més moments dolents que no pas agra¬ dables. Hi ha

més

menys pacients, independentment de llur Aquí, n'hi ha prou amb una unitat de dolor per des¬ encadenar una reacció de deu unitats de crit, allí, per deu unitats de estat

nounats

de salut.

dolor

reacciona amb

L'un serà sense

tou:

gestos

una

unitat de crit.

lents, succió peresosa; crida feblement,

com

convicció.

L'altre, nerviós: moviments vius, son lleuger; mama amb acar¬ a tornar-se lívid; fins a perdre l'alè; a voltes cal reanimar-lo, sovint amb moltes dificultats. Ho sé, és malaltís, això nissament i crida fins

es cura

amb oli de

llet. Però

fetge de bacallà, amb fòsfor, amb

règim

sense

a aquesta malaltia el nodrissó esdevindrà un adult dotat d'una voluntat forta, d'una energia a tota prova, d'un cervell

gràcies

genial. Quan era petit, Napoleó tenia aquests 2. Comentari

afegit a l'edició de 1929.

accessos

de ràbia.

L'infant «còmode» és el somni de l'educació a

pas,

contemporània:

pas

amb mètode, malda per adormir, ofegar, destruir tot el que fa

seva

voluntat, la

cies i les

seves

seva

llibertat, la força moral de les

exigèn¬

seves

aspiracions.

Bo, obedient, gentil, fàcil... Penseu mai en aquest home vard i feble que corre el risc d'esdevenir?

tifa,

co¬

El fet que

el fill pugui cridar és

d'una jove mare. Sabia que els infants se-li quan pensava en dors.

una sorpresa

dolorosa

la vida

ploren però aquest detall semblava escaparseu fill: només s'esperava somriures encisa¬

perfecta, pensaria en totes les seves ne¬ intel·ligentment, d'una manera moderna, el fa¬ ria seguir per un bon metge. El fill no tindria raons per plorar. Però heus aquí que ve aquesta nit que, encara aclaparada pel re¬ cord viu d'aquestes hores carregoses que han durat segles, comença a penes a assaborir les dolçors d'un repòs merescut després d'un tre¬ ball que fou el primer gran esforç de la seva vida delicada; que és una fatiga lliure de tota preocupació; ingènua, creu poder respirar finalment perquè l'altre, l'infant, respira ja per ell mateix; emocio¬ nada, silenciosa, no gosa interrogar la natura sobre els grans miste¬ ris altrament que amb murmuris tímids per als quals ni tan sols no S'imaginava

com, mare

cessitats, l'educaria

demana resposta... De sobte, el crit

despòtic del fill esquinça aquest silenci inspirat: exigeix alguna cosa, es queixa, demana que l'ajudin. Ella no ho entén. —Cuida-te'n! —No puc, no en

ho vull, no en sé! Aquest primer crit sorgit al cor de la nit anuncia un llarg combat què dues vides s'enfrontaran: l'una, arribada ja a la maduresa. 19

que

és forçada

nova,

Avui,

concessions, a renúncies, seus drets.

encara no

quadrant del tinc la

sacrificis; l'altra,

tota

reivindica els

que

meva

li'n fas

retret: no

comprèn

hi ha inscrita una hora sensibilitat, jo també pateixo. temps,

pateix. Però, al li diràs: jo també

pas,

que

Hi ha nodrissons que només ploren rarament. Millor. Però n'hi ha d'altres els crits dels quals són temibles: pots veure com s'inflen

les

petites venes del front,

com

la fontanel·la

es tensa

fins

a trencar-

pell de la cara i del crani es torna roig escarlata; com les mandíbules desproveïdes de dents es posen a tremolar, com el ven¬ se, com

s'infla, com els punys se serren convulsivament, com les cames claven cops a l'aire. El crit s'atura. L'infant, completament esgotat, mira la mare amb «retret», acluca llastimosament els ulls com per tre

mendicar

mica de

son. Algunes respiracions ràpides i... es tor¬ cridar més fort encara. Mai els petits pulmons, el cor minúscul, el jove cervell podran resistir-ho! Ajut, doctor! Passen segles abans no arriba. Ve-te'l ací finalment que l'escolta parlar de les pors amb un somriure indulgent, llunyà, inabordable, un professional per a qui el seu fill és només un de tants infants entre tots els que cuida. D'aquí a un moment partirà cap a altres sofrences, cap a escoltar altres planys. Ara ja és de dia i tot sembla més alegre: el sol brilla, la gent es passeja pels carrers... Ha calgut que vingués just al moment que l'infant s'ha adormit, esgotat sens dubte per aquesta nit de malsons de la qual ja gairebé no en queden rastres. Distreta, l'escolta sense sentir-lo: el seu somni d'un metge-amic, d'un metge-guia en el viatge que fa patir s'acaba d'esvair. Li lliura els honoraris i resta sola, convençuda que acaba de trac¬ tar un home indiferent, un estranger incapaç de comprendre res. na a

una

posar a

D'altra banda, dir

res

ha pas semblat dubtar? Finalment, no ha sabut

res.

13 Si la

jove mare podia comprendre la importància capital d'a¬ quests primers dies i setmanes, sabria que no sols la salut de l'infant, avui, en depèn, sinó que li determinen tot el futur... i el seu de re¬ truc.

Amb

i això,

n'és de Êcil

d'espatllar-los! el seu fill només és veritablement preciós als seus ulls, ja que, així com avui només interessa el metge en la mesura que satisfà les seves ambicions científiques tot permetent-li de guanyar-se la vida, igualment no tindrà pas més preu als ulls del món que l'acollirà demà... En lloc d'acceptar amb resignació el fet que la ciència, en l'estat actual de la recerca, només pot avançar hipòtesis i que l'eficàcia dels remeis que corre el risc de proposar no és encara garantida... En lloc de fer el cor fort dient-se que l'educació dels infants no és pas un joc agradable sinó una tasca difícil que suposa moltes nits sense dormir, un esforç continu del pensament, un prova física i tot

com

En lloc d'admetre que

moral... En lloc de res

les forces necessàries per afrontar els deu¬ il·lusions, sense emmurriament, sense amargor...

cercar

mare sense

cor

Heus

aquí que decideix de relegar el fill i la dida en una habita¬ ció situada al fons del pis amb el pretext que és «incapaç» de veure patir l'infant, «incapaç» d'escoltar les crides doloroses. Condemna¬ da així a ignorar-ho tot d'ell, convocarà un metge, metges, enfolli¬ da, perduda, no sabent ja a quin sant encomanar-se. És al primer balbuceig de l'infant que, plena d'una joia ingènua, acudirà el

escoltar aquests trossos

de mots deformats, a endevinar-ne significat: finalment comprèn el seu llenguatge! a

—^Això és tot?... Res més? I el

llenguatge dels plors, de les rialles? I el de la mirada, de les ganyotes, dels gestos, de la manera de mamar? No renunciïs a aquestes nits sense dormir. Et donaran el que cap llibre, cap consell no pot donar-te. Representen una experiència es¬ piritual que, millor que la ciència, t'ensenyarà els gestos necessaris, t'estalviarà tots aquests pensaments estèrils: «Què convindria fer?... Què significa això?» Es en el curs d'aquestes nits que neix el teu millor i sorprenent aliat, l'àngel de la guarda del teu fill: la intuïció del cor maternal. 14 Passa que una mare em —Si ment.

ria que

crida: haig de dir la veritat, l'infant

No hi ha

res

no es troba pas gaire mala¬ de veritablement greu... tanmateix m'agrada¬

l'examinéssiu.

L'ausculto, dono alguns consells, responc a les preguntes. Sí, va bé, és bufó, alegre. —reveure, fins aviat. I, el mateix vespre, o l'endemà al matí: —Doctor, té febre. La

mare

ha sabut

veure

el que se

m'ha

escapat en

el decurs d'a¬

quest ràpid examen de rutina. Inclinada durant hores sobre el bressol, té el temps d'observar bé el fill, però, diletant, no té confiança en ella mateixa i no gosa con¬ fiar al metge

les

remarques que

té

por que

siguin subtils i

sense

ob¬

jecte. S'havia adonat que, sense ser veritablement enrogallada, la veu era una mica velada; parlotejava menys, més a poc a poc que

del fill de

costum; mentre

altres dies; quan

dormia s'ha estremit

una

s'ha despertat, la rialla ha

mica més fort que

estat menys

els enèrgica; al

pit, li ha semblat distret, s'aturava sovint i aquestes pauses li han semblat una mica llargues; i després, aquesta ganyota, només era una impressió? Per què ha llençat amb còlera la joguina preferida? Amb cent signes que l'ull, l'orella, el mugró del pit ban perce¬ but, en cent microplanys, l'infant li ha dit: —^Avui, no em trobo gaire bé. Però ella no ha pas gosat donar crèdit a aquests signes perquè, en els llibres que li ban donat per llegir, els autors no parlen d'aquest gènere de símptomes. 15 A seu

l'hospital,

les consultes gratuïtes, ve

nadó d'unes quantes setmanes: —No vol mamar. Agafa la punta

una mare

obrera amb el

del pit i la deixa tot seguit tot

proferint un xisclet. Però vol beure amb la cullera. A voltes, es posa a plorar mentre dorm, però bo fa també quan s'ha despertat. Examino la boca, la gola de l'infant... No hi veig res. —Doneu-li el pit, si us plau. L'infant llepa el mugró, però no vol mamar. —Ha esdevingut tan desconfiat! Atrapa finalment el pit amb una mena de desesperació, xucla unes quantes glopades ràpides, després el deixa amb un crit. —Miri, doctor, hi ha alguna cosa a la geniva. Miro de nou: una rojor, però, curiosament, solament sobre una geniva. —Obi aquí, hi ha una cosa negra, una dent o què? Ho veig: és dur, groc, ovalat, amb una espècie de tret negre als volts. Toco: es mou... bo aixeco i veig un sot les vores del qual sag¬ nen.

Finalment na

ja la tinc aquesta «alguna cosa»: és una pellofa de gra¬

de lli.

Sobre el bressol de l'infant hi havia

gàbia amb un canari. El pellofa que ha anat a parar sobre el llavi, ha re¬ lliscat dins la boca per anar a enganxar-se a la geniva. Heus aquí el meu raonament: una estomatitis localitzada, una afta, una gingivitis, l'angina, etc. canari ha fet

seu:

caure

una

fa mal, és dins la boca.

Jo, abans de trobar, he hagut de posar-m'hi dues vegades... Mentre que

ella... 16

Si la subtilitat, la

precisió de certes observacions de la mare sor¬ sovint el metge, li passa també que queda estupefacte da¬ vant la incapacitat de discernir de vegades el més evident dels símptomes. —Plora des que va néixer. No, no veig res més... Plora sempre. Es posa a cridar bruscament per arribar tot seguit al paroxisme, o comença a queixar-se a poc a poc abans de passar als singlots? Es calma ràpidament? Quan? Després d'anar de ventre i d'orinar? Des¬ prés de vomitar o escopir el menjar? Li passa que profereix un crit viu, inesperat durant el bany, al moment de vestir-lo, quan se l'aixe¬ ca? Com plora? Dolçament, sanglotant, amb còlera? Quins gestos fa aleshores: frega el cap contra el coixí? Imita el moviment de mamar? Es calma quan se l'agafa, quan se li treuen els bolquers, quan se'l canvia de posició? S'adorm de seguida després de plorar? Dorm molt de temps, profundament, es desperta al menor soroll? Plora abans o després de la mamada: al matí, al vespre, a la nit? Es calma al pit? Per quant temps? Si refusa de mamar, en quin moment ho fa: des del moment que ha tocat el mugró? Quan s'ha empassat la llet? Tot seguit o al cap d'una estona? Es deixa convèn¬ cer de tornar a agafar el pit o s'obstina en el refus? Quina es la ma¬ nera de mamar quan està refredat? Golafreja, al principi, a causa de prenen

després superficialment, a batzegades perquè li manca l'alè? deglució sembla dolorosa? Què anuncia, això? No oblidem que la gana o el mal de panxa no són pas les úni¬ ques causes dels crits dels nodrissons. Plora també perquè té mal als llavis, a les genives, a la llengua, a la gola, al nas, al dit, a l'orella, als ossos. Pot sofrir a causa d'una esgarrinxada al recte provocada per set,

una

lavativa;

a causa

la nàusea, de la set, anuncia una erupció

d'una evacuació dolorosa de l'orina; a d'un excés de calor, d'una picor a la

pròxima de

grans; a causa

d'un llaç

causa

pell

que

massa ce¬

nyit, d'una

arruga a la roba del llit, d'un bri de cotó enganxat a la gola... d'una pellofa de lli caiguda de la gàbia del canari. Crida el metge per a una curta visita d'alguns minuts, però mai abans d'haver observat

mateixa l'infant durant vint hores

com a

mínim.

17 El llibre, amb les fórmules

prefabricades, ha esmussat la nostra gandul el nostre pensament. A força de pouar en l'experiència, de cercar els resultats de l'opinió d'altri, hem perdut confiança en nosaltres mateixos fins al punt de refusarnos el dret a la menor mirada personal. La mare està disposada a transformar el llibre en vademécum com si, pel sol fet de ser imprès, contingués revelacions. Oblida que no és res més que el producte de la interrogació d'algú que no és pas ella, respecte d'al¬ gú altre que no és pas el seu fill, en una època que no és pas forço¬ mirada i ha fet

sament

tornar

la d'avui dia.

L'escola,

lloc de desenvolupar el nostre esperit crític,

no ha fet aprofundir aquesta covardia que consisteix a no confessar mai que s'ignora tal o tal cosa. Quantes vegades una mare, després d'haver anotat en un tros de paper les preguntes que voldria fer al metge, recula al darrer en

sinó

per manca de coratge? I si, excepcionalment, acaba donant-li el paper, és sempre subratllant que hi deu haver posat moment

«força bestieses». Persuadida ella mateixa de la pròpia ignorància no dubta, amb tot, a exigir del metge una resposta categòrica constrenyent-lo així a dissimular els dubtes, les vacil·lacions que pot tenir. Que nombrosos que són tots aquests pares que accepten de mal grat les respostes hipotètiques del metge, a qui no agrada de veure'l reflexionar

pobre

metge,

en veu

forçat així

alta sobre el bressol de llur fill! I el

fer de profeta, acaba esdevenint

un xar¬

latà. Són més nombrosos que no es creu aquests pares que no volen saber el que saben ni veure el que veuen. I llavors les pretensions! En un medi que exalta el confort, l'infantament revesteix el caràcter d'un esdeveniment

tan

extraordinari,

inhabitual, que ni tan sols no passa pel cap de la podria no ser-ne llargament recompensada per la natura. Cal que l'infant sigui tal com l'ha desitjat des del moment que ha tingut a bé d'acceptar tots els sacrificis i contrarietats de l'embaràs, tan

penosament

mare

que

els dolors de l'infantament.

Pitjor: habituada a poder comprar-ho tot amb diner, refusa la idea que un pobre podria rebre gratuïtament el que un ric no arri¬ baria a tenir, ni tan sols mendicant.

la contradirà, que ven la «salut» en for¬ i perfectament inútils, si no perillosos. Quants pares s'han deixat enganyar així, atrets per les etiquetes pro¬

No és pas el comerç que de productes sofisticats

metedores!

Tant si neix d'un

beneït per

Déu o d'una noia que ha perdut l'honor, tant si sent la mare que li xiuxiueja «reiet meu» o que sospira «què serà de mi, desgraciada», tant si la mare és una 26

casament

dama a qui es felicita o una «meuca!», per al nodrissó el d'una mare.

gran cara

noia de pagès a qui s'insulta a la pit que ella li dóna sempre és el

La prostitució per a ús de l'home ha trobat el complement en institució de les dides posades al servei de la dona.

És difícil de veure-hi altra

sigui una invenció crimi¬ qual l'infant pobre és la primera víctima i de la qual l'in¬ fant ric tampoc no en treu pas un gran profit. En efecte, una dida pot alletar dos infants: el seu i el d'una altra. La glàndula mamària produeix tanta llet com se li demana; el pit de la dida és inestroncable fora que l'infant refusi de beure tota la llet que hi troha. La fórmula és: pit abundant + infant esquifit = disminució de la quantitat de llet. Cosa curiosa: en tantes circumstàncies de menor importància, es¬ tem disposats a consultar diversos metges, mentre que per a aquesta qüestió capital de saber si una mare pot alletar l'infant, ens aconten¬ tem de l'opinió, no sempre sincera, del nostre entorn. Cada mare pot alletar, cadascuna disposa d'una quantitat de llet necessària; només la ignorància de la tècnica de l'alletament pot privar-la d'aquesta facultat. El pit dolorós, petites ferides del mugró poden constituir un im¬ pediment; però, fins i tot en aquest cas, el sofriment de la mare és recompensat per la consciència que té d'acomplir fins al final els seus deures sense descarregar-se'n en una esclava pagada. No ho ha fet durant l'embaràs, per què ho faria ara? Ja que l'alletament no és res més que el perllongament natural, només que «l'infant, havent cosa

que no

nal de la

l'exterior, tallat de la matriu, agafa el pit per ja no sang roja sinó sang blanca». Beure sang? Sí, sang maternal, ja que és la llei de la natura que és

passat

de l'interior

beure

la llei de l'home.

Ressò d'una lluita acarnissada per

al dret de l'infant al pit. Avui en serà demà? La resol així les preocupacions de l'autor.^

dia, el problema essencial és el de l'allotjament. Què història

19 Si

volgués explicar

les

mares

el sentit de la higiene, podria

es¬

criure, també jo, una clau d'interpretació de somnis: «Tres lliures i mitja de pes en néixer, significa: salut, prosperitat».

«Deposicions verdoses, flegmàtiques: inquietud, mala notícia». compondre un petit recull de consells i d'instruc¬ cions a l'estil d'una guia per a enamorats. Llàstima, conec massa bé la interpretació exagerada que en donaria ben aviat l'esperit poc in¬ clinat a la crítica de l'usuari, capaç de fer tornar absurdes les recep¬ Podria també

tes

més

assenyades.

El vell mètode de l'alletament: El

pit i l'oli de ricí, ara l'un ara l'altre, fins a trenta vegades en vint-i-quatre hores; el nadó que passa de mà en mà bressolat i gron¬ xat per un nombre imponent de ties refredades que el porten a la fi¬ nestra, davant un mirall, que piquen de mans, tallen el singlot, can¬ ten: una

veritable fira.

El mètode modern: El

pit cada tres hores. L'infant s'impacienta, assistint als prepara¬ banquet, acaba encoleritzant-se, plora. La mare mira el rellotge: encara falten quatre minuts. L'infant dorm: la mare el des¬ perta, és l'hora. L'infant és al pit, l'en arrenca: el temps de la mama¬ da s'ha acabat. L'infant és a llit: prohibició de moure'l. Prohibició també d'agafar-lo als braços: això podria esdevenir un costum! Va net, sec; ha menjat: cal que vagi a dormir. No dorm. Ens posem a caminar de puntetes, tirem les cortines: una sala d'hospital, un dipòsit de cadàvers. tius del

3. Comentari

afegit a l'edició de 1929.

En lloc de fer-li treballar tar

una

mica el cap,

hom prefereix respec¬

consigna. 20

El que

importa, no és: «a quina hora se li ha de donar de men¬ jar?», sinó «quantes vegades en vint-i-quatre hores?». El problema, plantejat així, dóna a la mare el poder d'actuar amb tota llibertat: que decideixi ella mateixa quines són les millors hores per a ella i per a

l'infant.

Finalment, quantes vegades en vint-i-quatre hores ha de un

mamar

infant? De quatre a

cinc vegades.

Quant de temps ha d'estar-se al pit? De quatre minuts a tres quarts, si no més. Hi ha pits fàcils i pits amb problemes; amb una quantitat de llet més o menys abundant; la puja es fa de pressa o lentament; mu¬ grons més o menys ben formats, més o menys fràgils. Hi ha infants que mamen fort, d'altres que són capritxoses, que es mostren peresosos.

Es, doncs, difícil de deduir

una

regla general.

té

mugró sembla mal format però és ferm, resistent? El nounat molt gana? Que mami sovint per «formar» el pit. La llet puja, abundant, però l'infant de feble constitució, no

arriba a absorbir-la? Potser seria bo de treure una part de la llet abans de la mamada per incitar l'infant a l'esforç. No arriba a bui¬ dar el pit? Cal retirar la resta de llet després de la mamada. El

pit és

una

mica «dur», l'infant indolent? Tarda deu minuts

abans de decidir-se A o

mamar?

moviment de

deglució

cinc moviments de succió. La

vegada pot ser més

o menys

pot

correspondre

tant un com

quantitat de llet absorbida important.

dos

en una

L'infant

llepa el mugró, el xucla però no s'empassa la llet? No se n'empassa prou? Se n'empassa massa? «Tot li raja per la barba». Potser hi ha massa llet; potser, al contrari, n'hi ha massa poca i, afamat, es veu ohligat a mamar tan fort que s'empassa pel mal forat les primeres glopades? Com donar consells «Cinc només és

àpats un

sense

conèixer ni la

mare

ni l'infant?

vint-i-quatre hores, de deu minuts cadascun»,

esquema.

Sense la

pesada, no hi ha tècnica d'alletament que s'aguanti. Al¬ fem és jugar a la gallina cega. La balança és l'únic mitja que tenim per verificar si l'infant ha pres l'equivalent de tres o de deu cullerades de llet. Ara bé, és d'aquesta informació que dependrà la freqüència i la durada de la mamada, és gràcies a ella que sabrem si cal donar a l'in¬ fant un pit o dos en el mateix àpat. Mentre només li demanem aquest gènere d'informacions, una balança resta per a nosaltres un conseller infal·lible; però si volem que ens doni l'esquema d'un creixement «normal», corre el perill d'esdevenir el nostre tirà. Mirem de no reemplaçar el prejudici de les «deposicions verdoses» pel de les «corbes ideals»! trament,

que

Com cal

pesar?

Un fet interessant que

cal notar: hi ha mares que, capaces de d'hores al piano fent escales i arpegis, es declaren desanimades per endavant quan se'ls demana de servir-se d'una ba¬ lança. Pesar abans i després de cada mamada? Tanta feina? N'hi ha d'altres que, oblidant que una balança només és un instrument, l'envolten de tendresa com si fos un vell metge de família. passar centenars

Posar

disposició d'un públic tan ampli com sigui possible ba¬ infants és un problema d'ordre social. Qui se

lances barates per a

n'ocuparà finalment? 22

explicar aquests canvis radicals de règim alimentari que generació creixi exclusivament a base de llet, ous, carn, que la generació següent també té dret a cereals, llegums,

Com

fan que una mentre

fruites? Podria

respondre: pels

progressos

cerques sobre el metabolisme. Però l'essencial del canvi va més

assolits en química,

per

les re¬

lluny.

règim alimentari tradueix la confiança de la ciència en l'organisme humà, el respecte a la seva voluntat. Nodrint-lo amb proteïnes vives i amb greixos, es volia forçar l'or¬ ganisme a plegar-se a les exigències del règim. Avui dia, se li dóna de tot: que triï ell mateix el que necessita, el que veritablement li fa pro¬ fit; que es dirigeixi ell mateix segons les pròpies possibilitats, segons la salut de què la natura l'ba dotat, segons la seva energia potencial. L'important no és pas el que donem a l'infant sinó el que ell as¬ simila. Ja que tot constrenyiment, tot excés li canvia inútilment l'organisme, tota arbitrarietat pot ser a l'origen d'un error. Encara que el règim adoptat sembli just en conjunt, sempre pot baver-bi una imperfecció que, a la llarga, serà perjudicial a l'orga¬ El

nisme

nou

farà més difícil el

seu

treball.

de l'infant? absorbeix al pit

Quan, com, amb què completar l'alimentació —Des del moment que la quantitat de llet que

sembla ja no bastar-li, gradualment, estant sempre atents a les reac¬ cions de l'organisme; en funció de l'infant, segons el que demani.

23 I les farineres?

Cal saber

distingir entre la ciència de la salut i el comerç de la sa¬

lut. Una loció

caiguda dels cabells, un elixir per blanquejar les dents, unes pólvores rejovenidores, farines que se suposa que faci¬ liten la dentició en l'infant fan el deshonor de la ciència, mai l'orgull. Un fabricant de farines garantirà les deposicions normals al ma¬ contra

teix temps que un guany

de pes espectacular; donarà a la mare el la satisfà i, a l'infant el que li agrada. Però aquestes farines no donaran pas a les cèl·lules de l'organisme l'ocasió d'aprendre a assi¬ que

milar bé les substàncies que necessiten; més aviat les acostumaran a la peresa. En lloc de fer-ne créixer la vitalitat, la resistència als bac¬

teris, més aviat les disminuiran, enfarfegant-les de greixos. Interessat a la venda dels productes, el fabricant serà el

primer a llançar el descrèdit sobre el pit, això sí, prenent precaucions, hàbil¬ ment: afalagarà les petites febleses dels clients potencials, s'esforçarà a

desvetllar-los el dubte sobre el valor de l'alletament maternal.

Algun dirà: nutreòlegs de

renom mundial han acollit favorable¬ les farines làcties. Però aquests grans noms de la ciència, qui són sinó homes com els altres? A més, com a tot arreu, hi ha entre ment

ells

esperits més o menys penetrants, més o menys prudents, més o menys honestos. Sense parlar d'aquells que deuen el grau de general

de la ciència només

a llur malícia o als privilegis que els dóna la for¬ el naixement! La ciència necessita tallers costosos que no es realitzen sols per mitjà d'esperits brillants, sinó també amb flexibilitat, submissió, intrigues. tenir d'assistir a un col·loqui en què, amb una barra Vaig l'ocasió inaudita, un pontífex de la Facultat va robar el resultat de dotze anys de treball conscienciós d'un investigador desconegut. Conec el

tuna

cas

personal

d'una «descoberta» fabricada

ocasió d'un

congrés internacio-

nal: el famós

producte nutritiu, el valor del qual fou certificat ales¬

hores per algunes desenes de «celebritats», s'ha revelat després que és el resultat d'una vulgar estafa. L'incident provocà un procés, però se les van enginyar per tapar l'afer. No és pas a aquells que elogien una farinera que cal donar crèdit sinó a aquells que refusen de vendre'n malgrat la insistència dels ve¬

nedors. I

saben, d'insistir. Les grans empreses que els lloguen són

influents: representen una

força a la qual pocs saben resistir.

Diversos passatges dels anteriors es fan ressò del meu divorci amb medicina. He constatat massa sovint els defectes de la intervenció de

la la

medicina (o l'absència total) en més d'un cas seriós. Només Kamienski, els mèrits del qual no són pas prou reconeguts, i Brudzinski han gosat recla¬ la

igualtat de drets per a la pediatria. La misèria i la deixadesa d'a¬ branca de la medicina han estat explotades per la indústria es¬ trangera de productes especialitzats. Avui dia, tenim centres d'ajut social, guarderies per als infants d'obrers, colònies, cases de salut; hem inaugurat un sistema de vigilància escolar i de seguretat social Tot això encara està lluny de ser perfecte, peròja és un principi; donem gràcies a Déu d'haver viscut prou temps per assistir-hi. Ami dia, tenim el dret de donar algun crèdit a les farinetes i als medicaments: el seu l'objectiu és, a partir d'ara, ajudar i no reemplaçar la higiene i l'ajut social a la infantesa.'^ mar

questa

24 L'infant té febre. El

raja. guarirà? La resposta del metge serà la resultant d'un seguit de raona¬ ments fonamentats a la vegada sobre els coneixements científics i sobre el que tindrà temps d'anotar en el decurs de la visita. Es

greu? Quan

4. Comentari

nas

afegit a l'edició de 1929. 33

L'infant és robust? En re

dia

perillós. El virus resulta

virus

ser menys

L'infant sembla resistir-hi menys mana.

dos acabarà amb

gai¬ innocent del que semblava? bé? La indisposició durarà una set¬

Ja ho veurem

Si l'infant és molt jove,

fins i tot una lleugera indisposició pot te¬ conseqüències perilloses. En els nounats, el refredat ataca fàcil¬ ment la gola, la tràquea, els bronquis. Potser serà necessari de seguir de prop l'evolució del mal. nir

Sobre

un centenar

casos

semblants,

noranta

infants

tenen to¬

les

possibilitats de recobrar ràpidament la salut, set arrossegaran fatiga més enllà del previst, tres corren el risc de serioses compli¬ cacions en què el perill de mort no és mai exclòs. No se sap mai: aquest petit refredat pot ser una afecció més greu? tes

Però la

mare

vol

certeses

pas

suposicions.

podria completar el diagnòstic amb l'anàlisi de les secrecions del nas, de l'orina, de la sang, del líquid cefaloraquidi; es podria fer igualment una radiografia, adreçar-se a especialistes. Tot això hauria augmentat sens dubte el coeficient de versemblança del diagnòstic, també hauria permès de perfeccionar el tractament. Però tots aquests avantatges no quedarien anul·lats pel de la fatiga que tants exàmens múltiples imposarien a l'infant; pel fet també de la presència de tots aquests metges cadascun dels quals corre el perill de vehicular als ca¬ bells, en els plecs dels vestits, a l'alè, un virus altrament perillós? On ha pogut atrapar aquest refredat? Cert, si la mare hagués pres més precaucions, potser l'infant no s'hauria pas refredat? Tanmateix, aquest petit contagi no immunitza l'infant contra al¬ tres malalties que corre el perill d'afrontar d'aquí a una setmana, d'aquí a un mes? No augmenta l'eficàcia dels mecanismes d'autode¬ fensa, ja sigui al nivell del centre tèrmic del cervell, de les glàndules o dels components de la sang? Es pot aïllar l'infant de l'aire que res¬ pira i cada centímetre cúbic del qual conté mil bacteris?... 34

Cada

enfrontament

els

desigs i els constrenyiments de la mare d'adquirir una mica més d'a¬ questa saviesa que no té res a veure amb els coneixements i sense la qual li serà impossible de pujar convenientment el seu fill. nou

la realitat és

una

entre

ocasió per a

25 Mentre la del

segava les parteres, hom no s'ocupava pas gaire Hom l'ha apercebut veritablement només quan els mètodes d'asèpsia i d'assistència garantiren una millor protec¬ mort

nounat.

nous

ció de la vida de la

Mentre la

els nounats, l'aten¬ bolquers. Avui dia, podem finalment esperar que al costat de les funcions vegetatives, es veurà igualment en un infant de menys d'un any els trets particulars del seu psiquisme. El poc que s'ha fet en aquest camp ni tan sols no podria pretendre constituir un principi del treball que ens espera. Quants problemes psicològics i d'aquells que es troben a la frontera del soma i de la psique de l'infant! Napoleó patia tetània, Bismarck raquitisme; ho sahem perquè han estat cèlebres. Però, del que podem estar sempre segurs, en el ció de la ciència

cas

es concentrava en

de cada home,

feta

mare.

tant

si ha

mort

segava el biberó i els

estat un

heroi

com un

traïdor,

pro¬

assassí, tant si ha estat gran o petit, fort o feble, és que abans d'esdevenir adult, ha estat nounat. Per poder analitzar els gèr¬ o un

del pensament, dels sentiments, de les humà abans que no s'hagin diferenciat,

mens

ser

aspiracions de cada és¬ és de cara al nodrissó

que ens hem Només la

de girar. ignorància i una observació superficial ens impedeixen de veure en un nounat una personalitat ben definida feta d'un tem¬ perament, d'una intel·ligència ben pròpia i de la suma de les expe¬ riències existencials.

26 Cent nodrissons: m'inclino sobre el llit de cadascun;

alguns tenen setmanes, altres alguns mesos; cadascun té un pes i un «passat» dife¬ rents; entre ells hi ha malalts, convalescents, els que gaudeixen d'una bona salut i els que a penes es mantenen a la superfície de la vida. Trobo les mirades: les unes apagades, inexpressives, com recober¬ tes d'un vel, d'altres testarrudes, amb una mena de gravetat en el re¬ colliment, d'altres somriures: els

semblen vives, amicals, tossudes. Els

encara em

ràpids, cordials, somriures de benvinguda, d'altres solament arriben al cap d'un temps d'observació atenta a guisa de resposta afirmativa al meu somriure o a un mot acariciador. Sorprenc, al llarg dels dies, els mateixos gestos, els anoto i arribo aviat a distingir el confiat del temorenc, el pacient del capriciós, l'alegre del malcarat, el poruc del rabiós. Un infant alegre: somriu abans i després de la mamada; se'l des¬ perta: obre els ulls, fa una rialla i torna a adormir-se tot seguit. L'in¬ fant malcarat: la vostra aparició té l'aire d'inquietar-lo, és diria que sempre està a punt de plorar; passen setmanes abans de decidir-se a uns

que

somriure.

Inspecciono els colls: allí, sionada;

en una

una

altra part, una

viva

protesta, tempestuosa, apas¬

lleugera

ganyota

de desaprovació

aviat deixa el lloc a un somriure confiat; d'altres segueixen amb desconfiança el menor moviment de la vostra mà i esclaten en còle¬ que ra

abans de tocar-los.

Procedeixo

la vacunació massiva

cinquantena d'infants interessant. Anoto de

els

en una

contra

la verola:

vacunar una

hora, de

nou tota mena

per si ja és una experiència de reaccions: immediates i cla¬

graduals i dubtoses en els altres, o aleshores és la in¬ completa. L'un només quedarà sorprès, l'altre anirà fins a la inquietud, el tercer esclatarà en plors. L'un oblida aviat, l'altre se'n recorda llarg temps, no perdona pas... res en

diferència

uns,

Em direu:

després de tot, no són sinó nodrissons. Sens dubte, rapidesa de reacció, aquesta memòria de les pro¬ ves passades... En coneixem que guarden molt de temps un mal re¬ cord del primer contacte amb el cirurgià; en coneixem que no volen ni veure la llet el color de la qual els fa pensar en l'emulsió blanca a base de càmfora que se'ls haurà donat un dia per beure. Què és el que estructura la nostra vida psíquica d'adult sinó el mateix gènere de sensacions? tanmateix: aquesta

27 Diversos nodrissons:

l'un, des del naixement sembla reconciliat

amb la frescor de l'aire, la rudesa del

bolquer, els sons inquietants; el li suposi problemes: xucla enèrgicament, amb mètode i audàcia. Una mica més i es posa a somriure, a xerrotejar, a dominar el moviment de les mans. Evolu¬ ciona ràpidament: anava a quatre grapes, i heus aquí que camina; xerrotejava i ja parla. Quan, com ha après tot això? Un desenvolupament harmoniós, sense ombres... Un altre: ha tardat una setmana abans d'aprendre a mamar; des¬ prés d'haver passat unes quantes nits agitades, ha conegut una set¬ mana de repòs, seguida d'una jornada tempestuosa. Al principi, el desenvolupament es feia com al ralenti, la sortida de les dents ha es¬ treball de la mamada

tat

dolorosa. Alts i baixos,

sembla que

definitiva. Ara

ordre: sembla calmat, és faceciós, simpàtic. Un ha nascut flegmàtic? O alguns errors cures? Potser la insuficiència

tot

sembla

que

està en

al nivell de les primeres

la malformació del

pit?

desenvolupament feliç, tanmateix... impulsiu, alegre, s'excita fàcilment; els gestos són bruscs, sembla exhaurir tota l'energia a lluitar contra les sensacions desagradables que li vénen de l'exterior o de l'interior. Sempre can¬ via: amb ell, avui no sembla mai ahir; aprèn coses, les oblida... Un El

tercer:

desenvolupament en línia trencada, amb pujades i caigudes impres¬ sionants. Sorpreses: des de les més agradables fins a les més inquie¬ tants. Mai no teniu l'ocasió de dir-vos: per fi! Un temperament apassionat, irritable, capriciós... Potser una forta personalitat? El quart: el mal humor permanent com a teló de fons; passa pocs moments assolellats; tots els instants són enfosquits per munts de sensacions desagradables que no són pas veritable dolor; no xis¬ cla, però té com una inquietud constant. Potser tot aniria bé si... malauradament, sempre hi ha un «si». És un nodrissó que pateix una afecció o que puja d'una manera absurda. L'aire sobreescalfat de l'habitació, els cent grams

de llet de

mas¬

aigua en quantitat insuficient: tot això no forma tan sols part de la higiene sinó també de l'educació. Un nounat que té tantes coses per explorar, per endevinar, per conèixer, per assimilar, per estimar o per odiar, independentment del temperament, i de la intel·ligèn¬ cia de què la natura l'ha dotat, ha de sentir-se a gust en el medi on sa,

viu. En lloc dels

neologismes que se'ns imposen, utilitzo l'antic mot «niedeien: «nepios», els romans «infants». Si la llengua polonesa així ho ha decidit, per qtiè traduir el lleig mot alemany «Sàugling»? No tenim pas el dret de tocar arbitràriament els mots venerables la nostra llengua.'^ mowle». Els grecs

La vista del ges

la llum i l'obscuritat, la nit i el dia. Les imat¬

del

mena

son es fan més clares quan de sensacions bones (el pit) o

5. Comentari

nounat:

afegit a l'edició de 1929.

està despert, associant-se a tota dolentes (el dolor). Mira la làm-

sense veure-la: els globus dels ulls es mouen, no ba pas a fixar-los. Aprendrà de mica en mica, seguint objectes els ulls. De moment, només veu ombres, el traçat de les línies,

pada? Sí, però

però

és ombra; inclinada so¬ perfil: un creixent de lluna. Quan, estirat a la falda, la mira des de baix, ja només és barba i boca. Ella inclina el cap: la imatge del rostre s'enriqueix amb un pa¬ sense

perspectiva. A

bre el bressol, n'és

un metre,

una

rell d'ulls. L'inclina més:

arri¬

amb

altra. El

tot

mare

una

seu

és canviat

a causa

dels cabells; l'oïda i

l'olfacte, tanmateix, li diuen que sempre és

la mateixa cosa. pit: un núvol clar, un gust, un perfum, la calor; és bo. L'infant llepa el pit i mira fixament aquesta cosa estrafolària que sempre apa¬ reix sobre el pit; aquesta cosa li envia un buf calent i emet sons. No sap pas que aquest pit, aquest rostre i aquestes mans familiars cons¬ titueixen un conjunt: la mare. El

Un estranger

li obre els braços: enganyat per la similitud del gest imatge, va vers ell sense malfiar-se i, de seguida, s'adona de l'error: allargava les mans vers una ombra desconeguda, que li fa por. Amb un moviment brusc de tot el cos, es gira vers la mare, des¬ prés, de nou amb seguretat, mira sorprès o s'amaga darrere l'espatlla maternal per fugir del perill. Arriba el dia que el rostre de la mare deixa de ser una ombra per¬ què ha estat llargament i sistemàticament explorat. Mil vegades l'in¬ fant l'ha agafada pel nas, li ha tocat els cabells o els ulls, tan estranys perquè adés són brillants adés són mats, amagats per les parpelles. Quantes vegades no ha separat els llavis maternals per mirar l'inte¬ rior de la boca, inspeccionar les dents, recollit, seriós, el front arru¬ gat. Volent «entretenir-lo», sovint l'havíem molestat en aquesta ex¬ ploració amb vanes xerrameques i petons inoportuns. Pensàvem que jugava quan en realitat estudiava. Ara, té en el seu actiu unes quantes certeses i unes quantes suposicions que demanen de ser comprovades. i de la

29 Remor del

rellotge,

darrere els vidres, sorolls

llunyans, tic-tac del i rumors converses de la llar, xiuxiueigs i paraules que li són

destinades,

carrer

això forma per a un

nodrissó un caos que l'oïda classificar i comprendre. També hi ha els sons que emet ell mateix: petits crits, murmuris, rondinaments. Li caldrà molt de temps per comprendre que és ell mateix qui crida i xerroteja així i no pas un desconegut invisible. Quan, estirat, el nadó recita els abb, aba, ada, s'escolta atentament i analitza les sensacions que li procuren els moviments dels llavis, la llengua i la tràquea. Com que no es coneix ell mateix, no pot fer al¬ tra cosa que constatar el caràcter imprevisible de tots aquests sons. Quan m'adreço a un nodrissó en el seu propi llenguatge: «aba, abb, adda», em mira estupefacte: qui és aquest ésser misteriós que haurà

emet

tot

d'ajudar-lo

sorolls

tan

familiars?

tinguéssim la possibilitat de

ciència d'un

penetrar en

nodrissó, hi hauríem trobat força

peràvem i amb una

camp

de la

cons¬

coses que no ens es¬

sorprendria. «Pobre petit, el meu pobrissó afamat que vol lleteta; espera un segon, et donaré un bon nyam-nyam!»: el nadó comprèn i s'impacienta ja que la mare enca¬ ra s'ha de descordar la brusa, posar-li un mocador sota la barba. Tot aquest enfilall, que de fet la mare només pronuncia per a ella matei¬ xa, retarda la vinguda de l'agradable sensació per a la qual el nadó s'espera. Li aniria prou més bé un: «petit, petit, petit...» amb què la pagesa crida l'aviram. Pensar, per a un nodrissó, és esperar les sensacions agradables i témer les desagradables; deu pensar en imatges, però potser també en sons, és el que testimoniaria la manera com juga: els crits po¬ den anunciar tal o tal desgràcia, o desencadenar l'aparell d'expres¬ sar el descontentament. Es interessant d'observar-lo quan s'escolta plorar. 40

natura que ens

Laboriosament, el nodrissó prova de dominar el món exterior: busca d'anorrear les potències hostils i constrènyer tots els bons es¬

protegir la seva felicitat. Abans de poder servir-se de les meravellós instrument de la voluntat, té a la disposició dues fórmules màgiques: el crit i la mamada. Si, al principi, l'infant plora per dir que té mal, molt aviat aprèn a plorar per a no tenir mal. Si se'l deixa sol, es posarà a cridar, però n'hi ha prou que senti el soroll dels passos de la mare, perquè es cal¬ mi tot seguit; crida si té fam, però s'atura veient els preparatius de la perits

mans,

aquest

mamada. Reacciona

funció dels

coneixements (ara bé,

en posseeix pocs) i dels mitjans de què disposa (que són ben limitats). Co¬ met errors generalitzant certs fets i establint entre dos esdeveni¬ ments que se segueixen immediatament una relació de causa a efec¬ te {post hoc, propter hoc). No és pas perquè els atribueix el poder de fer-lo caminar, que manifesta tant d'interès i de simpatia per les se¬ ves sabateres? No és pas perquè el transporta a aquest món de mera¬ velles que és la passejada, que el seu abriguet li sembla una estora seus

molt

voladora? Crec tenir el dret de fer aquest

gènere de suposicions. Si un his¬ interpretacions aventurades sobre les inten¬ cions de Shakespeare quan escrivia Hamlet, per què un pedagog no tindria el dret d'avançar algunes hipòtesis en el propi domini? En¬ cara que s'equivoqui, en traurà sempre alguns avantatges pràctics. Per exemple: fa calor a la cambra del nadó, té els llavis secs, la sa¬ liva és poc abundant, espessa; és rondinaire, té set, la llet és un ali¬ ment: és aigua el que caldria donar-li. Però si provem d'introduir-li una cullera a la boca, rebutja la mà, fa «no» amb el cap. No vol beu¬ re? Sí, però no sap com posar-s'hi. Per ajudar-lo, li aguanto el cap amb la mà esquerra i, amb la mà dreta, li acosto la cullera a la boca. toriador pot llançar-se

recolzant-la delicadament

el llavi superior: així, en

contra

lloc de

quina avidesa! N'ha pres cinc N'hi hauria hagut prou amb una matusseria per part meva, amb una glopada d'aigua empassada pel mal forat, perquè en guardés un molt mal record i perquè, en el posa a mamar aigua, i amb cullerades i s'adorm tranquil·lament.

beure,

futur, el refús de beure amb cullera fos totalment motivat. Un altre

exemple: l'infant és capritxós,

només sembla calmar-se mentre

mama,

com

si estigués malalt, i

durant el bany, en el mo¬

que se'l desembolcalla o que se'l canvia de posició. Aquest in¬ fant deu patir una picor deguda a una erupció. Em responen que no ment

d'erupció. Llavors, én tindrà ben aviat. En efecte, el grans apareixen al cap de dos mesos.

té cap,

Un fet

l'infant

encara:

que una cosa

posa a xumar-se

sembla molestar-lo,

diria

els punys cada vegada

que es

refugia

en aquest

gest a la menor sensació desagradable, com la fam, la set, el mal gust a la boca degut a una alimentació massa abundant, la picor a la pell o a

les

genives, la inquietud o la impaciència incloses. Darrerament, patir més de les genives o de les mandíbules i els punys ja no

sembla

deixen la boca. La

ser

és

s'inquieta: les setmanes passen i la sortida pel metge encara no s'ha produït. Que pot¬

mare

de les dents anunciada

alguna altra cosa el que el trastorna fins a aquest punt? Aques¬ ha d'oblidar que una dent, quan surt, l'irrita fins a les ra¬

ta mare no

mificacions nervioses situades dins l'os de la mandíbula. Un abans de tenir les

banyes, pateix de la mateixa

vedell,

manera.

ha començat per xumar-se els punys instinti¬ vament, ho fa ara per lluitar contra el mal. Benèfic, aquest gest es¬ devindrà una font de plaer i acabarà transformant-se en costum. Aquest infant

que

Repeteixo: l'essencial del contingut de la vida psíquica drissó consisteix

la tendència

dominar les forces

del

no-

desconegudes

i misterioses del món que l'envolta rodegen, generadores mal. Per dominar-les, té necessitat de conèixer-les.

del bé i del

Repeteixo: és el seu benestar el que condiciona l'objectivitat de investigació; tota sensació desagradable deguda a un mal fun¬ cionament de l'organisme i, en primer lloc, el dolor, confon aquesta facultat d'aprendre. Per convèncer-se'n, n'hi ha prou d'ob¬ la

servar-lo

atentament tant en

com en

curs

d'aquelles

que

curs

de les diades clares de la vida

enfosqueixen

sofriment

o una

malaltia.

Quan té mal, el nodrissó crida però també s'escolta cridar: el crit, el sent a la gola i el veu en forma d'imatges tèrboles; tot això és fort, hostil, amenaçador, incomprensible. Més tard, sens dubte que recorda aquests moments: llavors deu tenir molta por i, com que encara no es coneix, deu associar-los a certes imatges. Això explica¬ ria bon nombre de les seves simpaties, antipaties, pors i altres extra¬ vagàncies les causes de les quals se'ns escapen. L'estudi del desenvolupament intel·lectual del nodrissó és infini¬ tament difícil perquè no fa altra cosa que aprendre i oblidar: és un desenvolupament compost d'un seguit de progressions, d'aturades i de regressions. El seu estat psíquic hi jugaria un paper? És probable i fins i tot pot ser que aquest paper sigui preponderant. El nodrissó s'examina les

mans:

les situa davant dels ulls, les

dreta, les allunya, les acosta; tanca els punys, els els dits; els parla i sembla esperar-ne respostes; agafa la mà esquerra amb la mà dreta i estira; ve-te'l aquí ara que agafa un bergansí i se sorprèn davant la imatge estranyament canviada de la seva mà: desplaçarà el bergansí d'una mà a l'altra, després l'explo¬ rarà amb la boca; l'en traurà ràpidament per examinar-lo de nou, lentament, amb cura. Fatigat, el llença, però la seva atenció aviat és atreta pel botó de l'abric: l'estira i prova de comprendre la causa de la resistència. No és pas joc: tot això demana de part seva un gran esforç de voluntat, una atenció sostinguda. Ell és en això com un mou, a

esquerra, a

obre, separa

investigador al laboratori preocupat per algun problema del qual no arriba

resoldre el misteri.

Comença imposant la voluntat amb el crit, però ben aviat el crit reemplaçat per gestos i jocs de fisonomia: fins al dia que es posarà a parlar. és

32 Un matí, molt d'hora,

diguem que només són les cinc: a penes despert, ve-te'l aquí que es posa a xerrotejar, a fer rialles, després acaba per posar-se dret. La mare encara voldria dormir. Dues voluntats en conflicte; dues necessitats, dos egoismes que s'enfronten. Aquest moment és el tercer del procés que comença amb la vinguda de l'infant al món: la mare ha hagut de patir per permetre-li de néixer; ha hagut de renunciar al repòs després de l'infantament per donar-li de menjar; ara ha d'interrompre el son per¬ què ell ja no vol dormir. I això només és un començament: de mo¬ ments com aquest, n'hi haurà cada vegada més. Crearan un verita¬ ble problema. Cal que en siguis conscient i que tinguis el coratge dels teus propis sentiments, el coratge de dir-te: «No ho vull». Con¬ fia llavors el teu fill a una dida professional però no et refugiïs dar¬ rere el parer complaent d'un metge que s'estima més donar la raó a les clientes del primer pis que no pas a les de la mansarda. Pot passar també que la mare sacrifiqui el son però que vulgui ser pagada en contrapartida: abraça, acarona aquest petit ésser ro¬ sat, de pell tan càlida, tan sedosa. Atenció: aquestes són manifesta¬ cions cert,

del

una

mica dubtoses d'una sensualitat exaltada. Provenen, és

de l'instint maternal però són més properes dels sentits que L'infant

respondrà de gust a aquests petits amanyacs, la pell rosa encara sota la pluja de petons, els ulls li bri¬ llaran de joia: sàpigues que és la seva sensualitat que respon així a la se

cor.

li tornarà més

teva.

Llavors? Renunciar als

petons? Això, no puc exigir-ho. Conside¬ el petó, sàviament dosificat, constitueix un preciós mitjà educatiu: calma el dolor, endolceix una paraula severa, desvetlla el penediment, recompensa l'esforç. És el símbol de l'amor maternal de la mateixa manera que la creu és el símbol de la fe; i bo dic bé: bo és i no que hauria de ser-bo. Però si aquestes ganes estrafolàries d'estrènyer contra el teu cor, d'acaronar, d'olorar, d'aspirar el teu in¬ fant no desvetllen en tu cap mena de dubte, fes el que t'agrada de fer. No tinc cap intenció de prohibir ni d'ordenar res. ro

que

Quan miro

nadó que obre i tanca

una capsa, que bi posa una la bi torna a posar i després sacseja la capsa per escoltar el soroll que fa; quan el veig, a un any, arrossegar un tamboret trontollant amb les cames incertes sota un pes que dépas¬ sa les seves forces, o, a dos anys, dir «muuu! muuu!» quan veu una vaca, i després afegir «bub muuu!» perquè «bub» és el nom que dóna al gos de casa; quan penso en la lògica de les seves faltes de llenguatge dignes de ser anotades i publicades... Quan, a la butxaca d'un noiet descobreixo claus, cordill, trossos de vidre i el sento que m'explica que «tot això un dia pot servir»; quan el veig treballar, atrafegar-se, organitzar jocs; desafiar un amic a veure qui fa el salt més llarg; quan em pregunta: «Si penso en un arbre, vol dir que tinc un arbre minúscul al cap?» o quan dóna a l'a¬ vi tots els estalvis perquè «el pobre és tan vell que segurament no viurà gaire més»... Quan sorprenc un adolescent estirant-se els cabells amb l'ajut de la saliva el dia que s'espera la visita de l'amiga de la seva germana; quan una noieta m'escriu que el món és detestable i la gent són igual que les bèsties, però no em diu pas per què; quan un adoles¬ cent revoltat, enlluernat per una idea que no és, de fet, res més que un lloc comú, la llança a la cara del món com un repte...

pedra,

que

treu, que

Abraço tots aquests infants amb la meravellós misteri de la natura, qui sou, amb

la benevolència:

tota

com

puc

mirada i el pensament: oh què ens aporteu? Els abraço

ajudar-vos? Els abraço

com un

abraça un estel que ha estat, que és, que serà. Un petó així l'èxtasi d'un home de ciència i una humil pregària. Però el seu

astrònom

val

encís

serà mai sentit per

aquell

que,

buscant la llibertat, ha per¬

dut Déu.

34 L'infant ment,

encara no

parla. Quan dirà les primeres paraules? Certa¬

la paraula és un

indici del desenvolupament de l'infant, però

l'únic ni tampoc el més important. El pares s'equivoquen impacientant-se; així demostren que encara no han assolit la madu¬ resa necessària per poder educar el fill. El nodrissó que perd l'equilibri al bany diu: «Tinc por», amb l'esgarrifança del cos i tirant els braços endavant. És un reflex extrema¬ ment interessant en un ésser que no té cap noció del perill. Si li do¬ nes el pit i no l'agafa, et diu en el seu llenguatge: «No en vull». Quan allarga els braços cap a un objecte que sembla interessar-li, aquest gest significa: «Dóna-me'l». La boca torçada per una ganyota que anuncia les llàgrimes i un gest defensiu amb la mà diuen a un estran¬ ger: «No tinc confiança en tu» i, a voltes, a la mare: «Puc confiar-hi?». no

pas

és una manera de demanar: «Què després d'esforços laboriosos, aconsegueix emparar-se objecte, llança un profund sospir, signe d'alleujament: «Per fi!»

I la mirada escrutadora, oi que és això?» Si,

d'un

sabrà dir-te:

Llavors prova de prendre-l'hi, d'una desena de maneres «No te'l donaré». Aixeca el cap, s'asseu, es posa dret: «Veus

el que sé

Quina altra cosa és aquest somriure de la boca i dels ulls, sinó: «Sóc feliç de viure?». Per a ell, el llenguatge és la mímica, i el pensament, imatges i el

fer?»

record de les emocions viscudes.

li posa l'abriguet: content, es

gira cap a la porta, s'impa¬ li diu que s'afanyi. Pensa en els passeigs passats amb l'ajut de les imatges i dels sentiments que n'ha guardat. Estima el metge, però n'hi ha prou de veure'l amb una cullera a la mà per reconèixer-hi seguida un enemic. El llenguatge que el nodrissó comprèn no és pas el dels mots sinó el de l'expressió de la cara i de la modulació de la veu. —Ensenya'm on tens el nassarró. No comprèn cap d'aquests mots, però sap pel to de la veu, pel moviment dels llavis, per l'expressió de la cara de la mare que aques¬ mare

cienta, amb gestos

espera una resposta. Sense saber parlar, és capaç —No toquis, diu la mare. I

ell,

inclina

sense

de portar una conversa molt complexa.

fer-ne cabal, allarga la mà cap a l'objecte en qüestió, cap, i somrient, espera de veure si la mare

graciosament el

recorda la

prohibició

si, desarmada pel refinament de la coquete¬

ria, cedirà donant-li el permís. No té necessitat de

per saber mentir, mentir d'una manera desvergonyida. Per desempallegar-se d'una persona indesitjable, re¬ corre al senyal convingut i temible: un cop assegut a la gibrelleta, passeja per l'entorn una mirada triomfant i burleta. Proveu de fer broma amb ell donant-li i després prenent-li un objecte: se sentirà ofès, a voltes s'enfadarà clarament. És també sense paraules que el nodrissó pot mostrar-se despòtic, importunar, tiranitzar l'entorn. mots

S'esdevé que, mençar a

davant de la pregunta del metge: «Quan va co¬ a parlar el vostre fill?», una mare, tota confosa, li

caminar,

respon:

—^Aviat, tard, normalment.

incomodada de

poder donar-li la data precisa d'a¬ quest esdeveniment important i tem que la seva incertesa no doni al metge una mala imatge d'ella mateixa. Si en parlo és perquè aques¬ ta manera infantil de voler amagar la ignorància és molt estesa. La majoria de la gent admet difícilment la impossibilitat per a la cièn¬ cia de dibuixar la corba exacta del desenvolupament de l'infant. Com distingir, en efecte, el moment precís que l'infant, en lloc de dir: «am, an, ama», diu per primera vegada: «mama», o «baba» en lloc de l'habitual «abba»? Com saber quan exactament el mot «mama» es refereix en el seu esperit a la imatge de la mare? Mireu els esforços que ha de fer per posar-se finalment dret, aju¬ dat per l'adult o recolzant-se al muntant del llit? Ve-te'l aquí que co¬ mença a caminar: s'arrossega, camina a quatre grapes; posat dret, aconsegueix de fer algunes passes normals, després algunes passes sense agafar-se; es recolza en una cadira i camina empenyent-la da¬ vant d'ell: allí, l'equilibri és garantit, camina mitja passa, tres quarts de passa; ja està! camina. Era fa uns quants dies: va aconseguir ca¬ minar

sent

sol amb les

tot

cames

durant

tota

la darrera

setmana,

però

ho ha oblidat tot. Potser està cansat, potser li falta inspiració? Potser ha pogut caure, agafar por i, en aquest cas, no

avui, diríem que la

tornarà

caminar abans de dues

El gest

setmanes.

d'esgotament pel qual fa caure el caparró sobre l'espatlla és pas forçosament el signe d'una malaltia greu sinó de qualsevol petita indisposició. En tots aquests moviments que adquireix així de mica en mica, l'infant s'assembla al pianista que, si no està en forma, si no té un equilibri psíquic perfecte, és incapaç d'interpretar brillantment un estudi difícil i si hi ha en això algunes excepcions, no fan sinó con¬ firmar la regla. «Ja devia estar malalt, però jugava, corria, parlava normalment, potser fins i tôt amb més animació que de costum», em diu a vegades la mare i s'acusa de seguida; «Ho havia d'haver sospitat i tanmateix l'he portat a passeig». Després afegeix com a materna no

justificado: «Feia tant bo», abans de li ha pogut fer mal?».

preguntar-me:

«Creu

que

això

Quina és l'edat normal en què l'infant comença a caminar i a parlar? L'edat en què es decideix a caminar i a parlar. Quan han d'a¬ parèixer les primeres dents? El dia que estan preparades per a sortir. La mateixa cosa pel que fa a la fontanel·la, que no s'ossificarà fins al dia que ho ha de fer; i pel que fa a les hores de son, el nombre de les quals serà exactament el que cal a l'infant per tal de sentir-se reposat. Per què totes aquestes preguntes? Que no sabem com s'han de desenvolupar normalment les coses? N'hi ha prou d'agafar qualse¬ vol opuscle de divulgació per trobar-hi tota mena de veritats recopi¬ lades en manuals de pediatria i que a els infants... s'apliquen tots fora del

teu.

Perquè hi ha nodrissons que exigeixen més o menys son; perquè hi ha dents precoces però corcades ja al moment de l'erupció i dents tardanes però sanes; perquè, en infants que gaudeixen d'una bona salut, la fontanel·la pot ossificar-se tan bé al al

curs

del catorzè

mes

ràpidament a xerrar parlar relativament tard.

gents es posen mencen a

Quan

es tracta

del novè mes com perquè els infants inintel·lii molts infants intel·ligents co¬ curs

del creixement;

d'un número de

cotxe o

d'una butaca al

teatre o

del venciment d'un

lloguer, el reglament ha de ser respectat al manteniment de l'ordre establert per l'home, però el llibre vi¬ vent de la natura no pot ser abordat amb un esperit estret que sola¬ ment sap obeir les consignes; qui s'hi arrisqués seria ben castigat perquè hauria de suportar un pes immens d'inquietuds, de decep¬ encara

per

cions i de males sorpreses.

Compto en el nombre dels meus mèrits el fet de no haver res¬ amb xifres a les preguntes de més amunt. Perquè l'important

post

és pas l'ordre d'aparició de les dents de dalt o de baix, de les in¬ cisives o de les canines; això tothom és capaç de notar-ho per poc no

disposi d'un calendari o d'un parell d'ulls. La gran pregunta, l'objecte de les recerques que no fan sinó començar, és saber què és un organisme viu i quines són les seves necessitats. Fins i tot un metge honest és així acorralat a adoptar dues acti¬ tuds diferents segons que es trobi davant de pares intel·ligents o ob¬ tusos: amb els primers, actua com a home de ciència que dubta, que fa hipòtesis, constata la dificultat o l'interès d'un problema; amb els segons, es transforma en un preceptor desproveït d'imaginació: «D'aquí fins allà», i marca amb l'ungla l'indret precís del manual. que

Ara, atenció:

o ens

entendrem d'una vegada per totes, o ens se¬

Cal que cada pensament que busca d'escaparque cada sentiment de culpabilitat que es passeja sigui cridat a l'ordre amb un esforç de voluntat que el posi en files disciplinades. Faig una crida a la magna charta libertatis, la dels drets de l'in¬ pararem per sempre. se,

fant. 1. El dret de l'infant

2. El dret de l'infant

viure la vida d'avui.

3. El dret de l'infant

a ser

mort.

el que és.

És important de comprendre bé el sentit de permetre

d'aquests drets per tal

als infants de gaudir-ne sense cometre gaires errors. D'errors, n'hi haurà sempre però no cal espantar-se'n massa: l'infant sabrà corregir-los amb la condició que no afeblim en ell aquesta preciosa facultat que és l'instint d'autodefensa. Li donem massa llet per beure o un ou que no és fresc per men¬ jar? Vomita. Li donem una informació que dépassa el seu enteni¬ ment? No l'entén. Un consell sense valor? No l'escolta. No faig pas belles paraules dient que és una sort per a la humanitat que no pu50

guem obligar els infants a obeir els mètodes tra el seny i la sana voluntat humana.

Després,

quan aquestes

educatius que van con¬

idees han cristal·litzat

meu

esperit,

penso que elprimer i indiscutible dels drets de l'infant és el de permetreli d'expressar lliurement les idees i de prendre una part activa en el de¬ bat que concerneix l'apreciació de la seva conducta i el càstig. Quan el

respecte i la confiança que li devem seran una realitat, quan ell mateix esdevindrà confiat, bon nombre d'enigmes i d'errors desapareixeran per si sols.^

38 Un

donar la

amor

maternal veritablement calorós, savi i

equilibrat, ha de

l'infant el dret de morir prematurament, d'aturar el curs de vida a la primera o a la tercera primavera en lloc d'esperar

seva

la Terra acompleixi la seixantena revolució al voltant del Sol. exigència per a les que no tenen el coratge de suportar més d'una o dues vegades les penes i les despeses d'un infantament. «Déu ho ha donat. Déu ho ha pres», diu la saviesa popular que sap que no tota grana esdevindrà una espiga, com no tot ocelló es¬

que

Cruel

un ocell ni tot arbrissó, un arbre. És pot sentir a dir que com més gran és la mortalitat a la classe

devindrà

que queda en vida. És fals: els més febles i afebleixen al¬

proletària, més vigorosa és la generació unes

males condicions de vida

hora els forts i els

maten

Per contra,

que com més una mare d'un espantada per l'eventualitat de la mort del seu fill, menys aquest fill té possibilitats d'esdevenir un home equilibrat psíquicament i d'esperit independent. Cada vegada, quan en una cambra pintada de blanc, entre un mobiliari de fusta lacada d'un blanc immaculat, veig un infant blanc que s'entreté amb les seves sans.

crec

medi benestant està

6. Comentari

afegit a l'edició de 1929. 51

joguines blanques,

sento un sentiment molt penós: en aquesta habi¬ tació d'infants que sembla una sala d'operacions, s'està criant una ànima exangüe en un cos anèmic. En un dels seus llibres, Colette fa dir a Claudine que tots aquests salons blancs proveïts

d'una pera elèctrica a cada racó són per ferepilèptic. Un dia, potser, la ciència serà capaç de demos¬ trar que la sobrealimentació en llum pot ser per als nervis i les cèl·lules tan perjudicial com la seva insuficiència. Disposem, en el vocabulari, de dos mots: independència i lli¬ bertat. La independència suposa, em sembla, el dret de disposar de la pròpia persona. El mot «llibertat» implica la idea de voluntat, doncs de poder actuar segons el propi voler. Les nostres habita¬ cions d'infants amb els mobles simètricament disposats, els nostres jardins públics massa polits no constitueixen pas un terreny propi¬ ci per al desenvolupament de la voluntat i de la independència de vos

parar

l'infant.

Aquest model d'habitació d'infants s'ha tret directament de la l'aspecte d'aquesta darrera ha estat dictat per les lleis de la bacteriología. Compte: volent preservar l'infant dels bacils de la diftèria, correm el perill de transportar-lo a un in¬ clínica d'infantament, i

dret

saturat

quers quan

d'avorriment i d'inèrcia. Hem fet fora l'olor dels bol¬

s'assequen, però l'hem reemplaçada

per

la del iodo¬

form. Moltes

ja han canviat. Al lacat blanc dels mobles s'hi han feliç¬ afegit la platja, les excursions, l'esport, l'escoltisme. Però tot això tot just acaba de començar: la vida de l'infant continua en la grisor i l'ofec? coses

ment

7. Comentari

afegit a l'edició de 1929.

39 «Pobre

petitó que té malet. Ensenya el malet a la mama». esforços per trobar les magres traces de velles esgarra¬ pades, ensenya l'indret en què hauria d'haver-hi hagut un blau si hagués rebut un cop més fort; assoleix la perfecció en la detecció de L'infant fa

granets, marques o taques. Si el mot «malet» desencadena

ell gestos

i jocs de fisonomia resignació desesperada i una humilitat impotent, els mots; «brut» o «lleig» donen immediatament lloc a una mímica de disgust i d'odi. Si mai heu tingut l'ocasió de veure'l quan, desco¬ ratjat i perplex, allarga a la mare les mans tacades de xocolata per tal que les eixugui amb el mocador de batista, començareu a fer-vos en

que expressen una

preguntes: —No era pas

el vailet, després d'haver picat de cap bufetada, o quan, en el bany, amb els ulls plens de sabó, escopia i donava cops de peu a la mainadera?... Una porta: vigila els dits! una finestra: corre el perill de caure al carrer; un pinyol: s'escanyarà si se l'empassa de través; una cadira: se la tirarà al damunt; un ganivet: es tallarà el dit; un bastó: corre el perill de perdre un ull; una caixa: és plena de bacteris; llumins: l'in¬ cendi, la mort per cremades. —Et trencaràs el braç, t'aixafarà un cotxe; un gos mossega els in¬ fants; no mengis prunes; no beguis aigua; no caminis descalç, no corris al sol; corda't l'abric, posa't la bufanda. Ho veus: no m'has es¬ coltat. Mira: un coix, ho veus: és un cec. Socors! sang! Qui t'ha do¬ contra una

nat

millor

quan

cadira, hi donava

una

les tisores?

Un cop no és pas un blau sinó la por d'una encefalitis; uns vò¬ mits no són pas la indigestió sinó el perill d'una escarlatina. Per tot

trampes, perills, presagis hostils. Però si, havent-te cregut, l'infant no

arreu,

d'amagat una lliura de prunes

ha provat mai de menjar mig verdes; si, amb l'ai al cor, havent 53

aconseguit de despistar la vigilància, no ha encès un llumí en un racó fosc; si, obedient, confiat i passiu, se sotmet a la teva exigència de renunciar a tota experiència, a tot esforç de voluntat, què farà el dia que, en el seu ésser profund, sentirà una d'aquestes coses que fe¬ reixen, que cremen, que agredeixen? Has reflexionat

com

conduir el

teu

nadó fins

bertat que li reserva, a ella, la sorpresa de la de l'erecció i les pol·lucions nocturnes?

l'edat de la pu¬

la sang menstrual i,

ell,

Encara és al un

pit, i jo ja em demano com infantarà? Sí, perquè és problema sobre el qual cal reflexionar vint anys a l'avançada. 40

Per por de veure com la mort ens arrenca l'infant, l'arrenquem a la vida; per no deixar-lo morir, no el deixem viure. Nosaltres matei¬

educats

l'espera passiva i desmoralitzadora del que serà, ens futur encisador. Peresosos, no volem prendre'ns la molèstia de buscar la bellesa el dia d'avui, pensant no¬ més a rebre dignament aquests dies de demà que canten i que, sols ells, ens inspiren. Què són sinó els nostres eterns: «Ab, si ja pogués caminar o parlar...», sinó una pura histèria de l'espera? Demà, caminarà: toparà amb cadires. També parlarà: xerrameca, repetirà sense parar els mots de la banalitat quotidiana. En què aquest avui del nostre infant és menys preciós que el seu demà? Si és de dificultats del que es tracta, demà n'bi haurà més. Aquesta actitud engendra una espera eterna: quan, en fi, aquest demà tan esperat és aquí, pensem ja en el següent. Així, l'infant no és, sinó que serà; no sap, sinó que sabrà; no pot, sinó que podrà. Es la meitat de la humanitat que condemnem a la no-existència: la seva vida per a nosaltres no és res més que un joc, les seves aspira¬ cions, ingènues; els seus sentiments, passatgers; les seves opinions, xos,

apressem sempre cap a un

derisòries. Sens dubte, els infants són diferents dels adults: hi ha

co-

d'altres que ens man¬ quen a nosaltres. Això no impedeix que aquesta vida, tan diferent de la d'un adult, sigui ben real, no té res d'una quimera. Què hem fet per conèixer-la, per crear condicions favorables a la seva existèn¬ ses

que manquen a

cia,

seva

llur vida, però

en tenen

maduració?

Les pors que nodrim per a la les de veure'l esdevenir malaltís,

vida del nostre infant s'assemblen a cosa que, al seu torn, aboca a la hi¬ giene necessària per a la protecció de la salut. D'aquí surt tot un en¬ granatge de noves prohibicions: la neteja de la roba, dels mitjons, de la corbata, dels guants, de les sabates esdevé afer de primera im¬ portància. Ja no es tracta d'un forat al cap, sinó al genoll dels panta¬ lons. No

es tracta tant

de la salut i del bé de l'infant

com

del

nostre

orgull i de la nostra butxaca. Aquest nou sistema d'ordres i de prohibicions posa en moviment la roda del nostre propi confort. —No corris, que hi ha cotxes que passen; no corris, que suaràs; no corris, que t'embrutaràs; no corris, que tinc mal de cap. (Tantes prohibicions, quan en principi permetem a l'infant de córrer; fins i tot és l'única cosa que li és veritablement permesa quan vol sentir-se viure). I les rodes reduir tots

els

d'aquesta màquina infernal giren així llargs anys per la voluntat, l'energia de l'infant, per calar foc a

engrunes

recursos

del

seu

ésser.

d'un futur

hipotètic, se subestima tot el que avui fa les joies, tristeses, esbalaïments, còleres, passions. En nom d'un futur que no comprèn i que no té necessitat de comprendre, se li ro¬ ben anys sencers de vida. nom

seves

—Els infants

capítol. fer-te gran. —Mira!, mira! ja dus pantalons llargs! —^Ja en tens de sort, de portar un rellotge! —Deixa-m'ho veure: però si és el teu primer pèl moixí, paraula! —Tens

tot

no tenen veu

el temps.

Espera

I l'infant pensa:

«No sóc un no-res

res,

amb

jo, cal uns

ser

adult per ser algú. D'aquí a un temps, seré de més. Espereu doncs que arribi a

quants anys

majoria d'edat...» Espera, obligat a la ganduleria; espera i s'ofega, i guaita aquest demà que li fa venir aigua a la boca... Bella infantesa! És per morirse de fàstic. I si mai compta amb alguns moments de felicitat, no serà mai sinó una felicitat conquerida per la força o, més sovint en¬ cara, una

felicitat robada.

Cap paraula sobre l'ensenyament que mentrestant ha esdevingut públic, ni sobre les escoles rurals, les ciutats jardí, l'escoltisme. Tot això em semblava en aquella època d'importància secundària i desesperada¬ ment llunyà. Un llibre és en funció del viscut i de l'experiència de l'au¬ tor, depèn del terreny sobre el qual opera. D'aquí ve la ingenuïtat de certes opinions que feien autoritat en el seu temps i els autors de les quals ens semblen en més mesura depassats.^ 41

Llavors, hem de permetre a l'infant de fer tot el que vol? Mai de la vida: correríem el

perill de transformar un esclau que s'avorria en s'avorreix. Prohibint-li certes coses, permetem a la seva voluntat d'exercitar-se, ni que sigui tan sols en el sentit de l'autodisciplina, de la renúncia; reduint-li el camp de l'acció, li encoratgem l'esperit d'invenció, li desvetllem l'esperit crític, la facultat d'escapar a un control abusiu. Això també val en tant que preparació per a la vida. Mentre que una tolerància excessiva on «tot és permès», on el menor desig és satisfet, corre el perill, al contrari, d'ofegar el voler. Si, en el primer cas, l'afeblim, aquí, l'intoxiquem. No es tracta pas de dir: fes el que et vingui de gust; jo faré, com¬ praré, et donaré tot el que vulguis, amb la condició que només exiun

tirà que

8. Comentari

afegit a l'edició de 1929.

geixis el

que puc

fer,

donar. Jo pago perquè no facis res tu siguis obedient. la costella, la mama et comprarà un llibre. Procomprar,

mateix; pago perquè —Si

met-me

menges no sortir fora, i tindràs xocolata.

Cada «dóna'm» de l'infant, fins i tot quan solament s'expressa amb el gest de la mà parada, ha de topar amb el nostre «no». És de

primers «no puc donar-t'ho», «això no és possible», «està prohibit», que depèn una part molt important de la seva educació. Aquest problema, la mare refusa de veure'l; s'estima més pospo¬ sar-lo per a més tard. És mandra i covardia. No vol admetre que aquesta tràgica col·lisió entre el «vull» injustificat, inexperimentat, irrealitzable de l'infant i la seva interdicció, dictada per l'experièn¬ cia, pugui formar part de l'educació ni que sigui impossible d'evi¬ tar aquest enfrontament encara més tràgic entre dos volers, dos drets que cerquen de fer-se valer. Ell vol posar-se a la boca una es¬ pelma encesa, jo no l'hi puc pas permetre; ell vol jugar amb un ga¬ nivet, jo tinc por que no es faci mal; ell vol emparar-se d'un gerro preciós, jo no vull pas que es trenqui; ell vol que jugui amb ell a ba¬ les, jo tinc ganes de llegir. Cal fixar-vos els límits dels vostres drets respectius. El nadó vol agafar una tassa; la mare, per impedir-li-ho, li agafa la maneta: no hi ha res a fer; li dóna un bergansí per jugar: això tampoc no funciona; decideix de suprimir l'objecte de la cobejança. Si el nadó reacciona desfent-se de la mà, tirant el bergansí per terra i mira furiosament la mare, em demano qui dels dos té raó: la mare tramposa o el nadó que la menysprea. tots

aquests

42 En

Queló: nadó del

camp.

Ja camina. Ve-te'l aquí

que es

recol¬

el bastiment de la porta per passar, amb moltes precaucions, de l'habitació al rebedor. Una vegada allí, es posarà a quatre grapes za en

per poder baixar els dos esglaons de pedra que condueixen al pati. Ja està! Es topa de cara amb un gat: es miren, després cadascun va pel seu camí. Ensopega amb una mota de terra: s'atura i l'examina. Ara, troba un bastó: s'asseu i comença a remenar la sorra. Ben a prop, descobreix una pela de patata: se la posa a la boca; és plena de sorra; fa una ganyota i l'escup. Ja el tornem a tenir dret corrent

brutal per naturalesa, el tira a terra. Arrufa el plorar: però no! Acaba de recordar alguna cosa. El veiem ara que arrossega una escombra. La mare, que va a buscar aigua, passa: l'agafa per la jupa, després, tranquil·litzat de nou, tor¬ na a posar-se a córrer. Allí baix, un grup d'infants més grans ju¬ guen amb un carretó: els mira, s'hi acosta, interessat. Fet fora, es posa una mica més lluny i continua observant-los. Els vailets deci¬ deixen de posar-lo dins del carretó, l'estiren, el bolquen. La mare el crida. Heus aquí la primera mitja hora de la jornada, que en cap

nas,

gos. El gos, està a punt de

tindrà

setze.

Ningú per a recordar-li que no és res més que un infant: ell ma¬ les coses que encara no estan al seu abast. Ningú per avisarlo que un gat esgarrapa, i que no pot pas baixar l'escala tot sol. Nin¬ gú, tampoc, per intervenir en les relacions amb els infants més grans. Va i ve equivocant-se sense parar, llavors apareix un bony, un teix sap

altre,

una

cicatriu.

vull pas dir amb això que cal reemplaçar la sobrel'absència total. No faig res més que explicar-vos que, per al camp, un vailet d'un any ja viu, mentre que, entre vosaltres, un jove de divuit anys només es prepara per viure. Quant de temps li caldrà, doncs, per posar-s'hi de debò! Però

no, no

protecció

43 En Pauet vol obrir la porta. Agafa una cadira i l'arrossega S'atura sovint, reposa però no vol que l'ajudin. La

re seu.

darre¬ cadira

fatigat. Canvia de mètode: l'estirarà per una pota, des¬ lleugera. al pany: s'hi enfda, aconsegueix posar-se dret. L'aguanto lleugerament per la vora del vestit. Heus aquí que ensopega: deu haver tingut por per¬ què baixa. Però no renuncia pas. Prova d'empènyer la cadira encara més a prop de la porta. Nova temptativa, que fracassa: el pany es troba fora del seu abast. Cap signe d'impaciència. Torna a posar-se a la tasca, però més lentament, prenent temps per reposar. Grimpa per tercera vegada: aixeca una cama i s'enfila, recolzant-se amb una mà i un genoll. Rellisca, però aconsegueix tornar-se a agafar. Un nou esforç: s'aferra amb una mà a la vora de la cadira, es posa de panxa a terra; una pausa, després un moviment brusc del cos cap endavant; s'agenolla, allibera les cames de l'entrebanc del vestit, ja està! Està dret. Pobre lil·liputenc al país dels gegants! El cap sempre mirant enlaire amb l'esperança de percebre-hi alguna cosa. Les fi¬ nestres són massa amunt, com a la presó. Li cal ser acròbata per po¬ pesa; se sent

per una altra. La feina en resulta alentida, però més La cadira ja es troba prop de la porta; creu poder arribar

prés

der asseure's sobre

músculs,

una

cadira.

intel·ligència,

per

Quants esforços ha de demanar als poder solament assolir un pany de

porta! Ha acabat obrint-la finalment, aquesta porta. Fa un gran sospir. Sovint sentirem aquest signe de profund alleujament en infants molt petits a la fi de cada gran esforç de voluntat que exigeix una atenció

sostinguda. Sospiren de la mateixa manera quan acabes d'explicar-los una història interessant. Manifesten així el seu interès i volen que ho entenguis així. La profunditat d'aquest sospir únic assenyala que ha estat prece¬ dit d'una respiració lleugera, alentida, superficial. La «respiració ta¬ llada», l'infant continua l'acció, espera fins al moment que esgota tot l'oxigen, fins a la intoxicació de les cèl·lules. L'organisme alerta immediatament l'aparell respiratori: té lloc una profunda inspiració que restableix l'equilibri. 59

capaços de diagnosticar la joia de l'infant, la seva intensi¬ podeu pas no adonar-vos del fet que la més gran joia sempre ve d'una dificultat vençuda, d'una fita assolida, d'un misteri escla¬ rit. Es la joia de la victòria, la felicitat de sentir-se independent, de dominar el món, de sentir el propi poder. sou

tat, no

—On és la mama? No hi és? La Mireu

com

—^Au,

va a

buscar. La busca i la troba.

riu.

corre

de pressa, que t'atraparé. Ai, ai! No puc! I l'infant

esclata de felicitat. Per

desfer-se dels nostres braços pro¬ per anar a arrossegar-se, caminar, córrer? Una d'aquestes es¬ cenes que passen cada dia: saltirona, s'allunya cada vegada més de la què

sempre

li agrada

tant

tectors

mainadera i, veient-la córrer al darrere

seu, es

posa a

córrer

cames

ajudeu-me, s'embriaga de llibertat i, perdent tota noció de perill, acaba caient tan llarg com és; si no cau, quan la mainadera l'bagi atrapat, es debatrà com un foll, li clavarà guitzes, farà xiscles. Aquest massa-ple d'energia resulta de la fisiologia de l'infant, em direu. Jo, bi cerco també un factor psicològic. Em faig un munt de preguntes: per què vol beure tot sol i prohi¬ beix a la mare de tocar el seu got? Per què, encara que no tingui més gana, continua menjant si se'l deixa espavilar tot sol? Per què mani¬ festa tanta joia si se li permet d'apagar una espelma, de calçar-se les sabatilles del papa, de deixar caure un tamboret sota els peus de l'à¬ via? Mimetisme? No, es tracta d'alguna cosa molt més gran i molt més preciosa. —Tot sol! crida mil cops per dia, amb els gestos, mirades, riures, llàgrimes, súpliques, còleres. 44 —I la porta, meus

dels metges.

la saps obrir tot sol? Vaig demanar un dia a un dels mare del qual m'havia avisat que tenia por

petits pacients la

—Fins i

la dels lavabos,

respondre precipitadament. Vaig esclafir a riure. El noi va tenir vergonya i jo, encara més que ell. Acabava d'arrencar-li el secret d'una de les seves més grans victò¬ ries i el vaig deixar en ridícul. Tanmateix, vista la seva edat, no era pas gaire difícil d'endevinar que l'època en què només la porta dels lavabos li oposava una re¬ sistència no era gaire llunyana. Ni tampoc d'imaginar quanta ambi¬ ció degué posar per arribar als seus fins, com un jove cirurgià que somia de poder reeixir en una operació difícil. El seu secret, no l'ha confiat a ningú sabent que el seu món no té sinó poc interès als ulls del seu entorn. Potser ja l'han renyat o importunat amb preguntes sospitoses: —Quina una en trames allí baix? No toquis, trencaràs alguna cosa.

tot

Vés immediatament

teva

habitació.

hagut de practicar d'amagat fins al dia

nisme del pany. Us heu fixat que n'hi l'infant s'hi precipiti:

ha prou

que

algú truqui

ha entès el a

meca¬

la porta perquè

—^Vaig a obrir! Sap que el pestell és difícil de maniobrar, però també sap que darrere la porta hi ha un adult que no pot espavilar-se tot sol i que espera d'ell, l'infant, que l'ajudi. Són els seus petits triomfs. En somnis, ja fa viatges llunyans, es veu un Robinson en una illa deserta, mentre que, en la realitat, po¬ der mirar el carrer per la finestra constitueix ja una gran felicitat. —Pots enfilar-te

tot

sol

la cadira?

—Saps saltar a peu coix? —^Arribes a agafar la pilota amb la mà esquerra? L'infant oblida que no em coneix, que haig d'examinar-li el coll, receptar-li un medicament. Toco en ell el sentiment que li permet de superar la por, la incomoditat, l'aversió. I heus aquí que em res¬ pon joiosament: 61

—En sé.

Heu observat bé el

nadó quan,

llargament, pacientment, la expressió de recolliment als ulls, es posa, després es treu i es torna a posar un mitjó, una sabatilla? Per a ell, no és pas un joc, ni un passatemps gratuït ni una manera d'imi¬ tar les persones grans. És un veritable treball el que hi acompleix. cara

vostre

immòbil, la boca oberta,

una

Jo!

Quan el nodrissó està

esgarrapant-se

amb les ungles,

quan, asse¬

gut, prova de posar-se el peu a la boca i, caient d'esquena, mira fu¬ riós al seu voltant buscant el culpable; quan s'estira els cabells i, fent ganyotes de dolor, torna a fer l'operació; quan es dóna un cop de cullera al capdamunt del cap i mira amunt per veure aquesta cosa que

li ha fet mal:

no es

per totes aquestes coneix ell mateix.

reaccions demostra

que encara

mans o, xumant-se el puny, durant la mamada, para de beure i es posa a comparar la seva cama amb el pit de la mare; quan, fent els primers passos, s'atura i mira cap a baix per veure aquesta cosa que el transporta d'una manera diferent que no ho fan els braços ma¬ terns; quan compara la seva cama dreta, coberta amb un mitjó, amb la seva cama esquerra, nua: demostra amb aquests gestos que està buscant conèixer-se, que vol saber qui és. Quan, mirant l'aigua del bany, veu, entre les moltes gotes anòni¬ mes, la gota que li retorna el reflex, està pressentint aquesta gran ve¬ ritat que conté la petita paraula «jo». Només un quadre futurista pot donar-nos la imatge del que és l'infant per a ell mateix: és fet de dits, de punys i de cames, encara que la imatge d'aquestes darreres no sigui pas de les més clares; en¬ cara hi ha el ventre i després, en rigor, el cap, però mal dibuixats, com el mapa de les regions polars.

Quan estudia els moviments de les

l'examina atentament; quan,

s'amaga al darrere; més tard, ha descobert el sot del melic, la protuberància de les puntes dels pits, ja l'espera un nou treball: retrobar-se entre el nombre dels que l'envolten. La mama, el papa, un senyor, una senyora... Els uns apareixen sempre, els altres rarament; el món és ple de personatges misteriosos el rol dels quals li escapa i les actuacions dels quals l'omplen de dubtes. A penes ha establert que la mama serveix per a satisfer les neces¬ sitats o per a oposar-se als desigs, que el papa porta els diners i les rieres la xocolata, que ja descobreix en ell mateix, al fons dels seus pensaments, un món invisible més esbalaïdor encara. Es

gira, s'encorba

s'estudia al mirall,

per veure

que

les fotografies. A penes

Més tard, li caldrà

retrobar-se

la societat,

la humanitat,

l'univers. Un

dia, tindrà els cabells grisos, però aquesta

feina no s'acabarà

mai.

«És

meu».

l'arquetipus d'aquest pensament-sentiment? S'ha jo? En el moment que es prova de lli¬ gar-li les mans, l'infant protesta en nom del «és meu» més que no pas en nom del «jo». Prenent-li la cullera amb què picava a la taula, el prives no de la cullera, sinó del poder que té la seva mà de mani¬ festar l'energia produint sons. La seva mà, no és pas exactament una mà, és més aviat el geni de la làmpada d'Aladí que li permet d'a¬ guantar un bescuit, i és això, aquesta nova capacitat que es desco¬ breix, que l'infant defensa. En quina mesura la noció de propietat es relaciona amb la noció de potència augmentada? L'arc, per a l'home salvatge, no era pas so¬ lament una cosa que li pertanyia en propietat, era la mà millorada capaç de fulminar a distància. On cal

cercar

de relacionar amb la noció del

Quan l'infant refusa de tornar el diari que està esparracant, és perquè el diari constitueix per a ell un material de recerca, perquè li permet de fer experiències de la mateixa manera que la seva mà és per a ell una eina que, encara que no produeixi sons i no tingui cap gust, parla, unida a una campaneta i acompanyada d'un brioix, dóna a la boca que mama una sensació agradable de més. La imitació, l'emulació, l'amor propi no vindran fins més tard. Ja que la possessió força el respecte, realça el valor, dóna el poder. Sense la pilota, s'estaria en un racó; en tant que propietari, pot, in¬ dependentment dels mèrits personals, tenir el paper més important en el joc. Si posseeix un sabre, esdevindrà oficial; si té les regnes, serà d'ofici el cotxer, mentre que res,

els

seus companys, que no tenen

faran de simples soldats i de cavall. —Passa-me'l; digues, me'l deixes una mica?— Són els

afalaguen agradablement l'orella del propietari. (—Puc donar-te'l, però també puc no donar-te'l, bona Voluntat,

perquè... és

mots que

segons

la meva

meu.

47 Vull tenir: tinc; vull saber: sé; vull

branques

poder:

Heus aquí les tres de la voluntat i les arrels del qual són la

mestres del tronc satisfacció i el descontentament. Si el nadó fa tants esforços per

puc.

conèixer-se ell mateix i conèixer objectes i éssers que l'envolten, és que el seu benestar en depèn. Demanant: «Què és?» per mitjà de paraules i de la mirada, no és pas un nom el que espera de nosaltres, sinó una apreciació. —Què és? —Es brut, llença-ho, no s'ha de tocar amb les mans. —Què és? —És una flor, i l'expressió dolça de la teva cara, el teu somriure, el món dels

diuen

l'infant que pot

agafar-la.

Si l'infant pregunta a

mare

sobre

objecte

neutre

rep una

resposta no acompanyada d'una mímica expressiva, passa que mira la mare, esbalaït, gairebé decebut, i que repeteix el nom que acaba

d'aprendre

sense

saber què fer-ne.

—Què és? —És

cotó.

—Co-tó? I,

pliqui el Si

que

sense

deixar de mirar la

mare,

espera que

ella li

ex¬

ha de pensar-ne.

trobava al

del bosc

tropical en companyia d'un indíge¬ planta desconeguda de fruits exòtics, jo li hauria fet la mateixa pregunta: «Què és?» i esperaria que em respongués amb una interjecció, una ganyota o un somriure que em permetrien de na

i si veia

cor

una

saber si allò és

verí,

o un

aliment saborós

o una cosa sense

in¬

terès, doncs,

indigna de fer embalum a la meva bossa de viatge. El «Què és» de l'infant significa: com és? De què serveix, això? Quin profit puc treure'n? 48 Una

escena

ben clàssica

però

Encara trontollant sobre llurs té

la mà

no pas per cames,

això inintéressant:

dos nadons

troben. L'un

caramel, l'altre l'hi vol prendre. molesta quan el seu fill arrabassa un ob¬ jecte a un altre o refusa de «deixar»: el fet que no respecti les con¬ vencions, les normes admeses li sembla comprometedor. Es podrien imaginar tres desenvolupaments diferents de l'escena evocada. Primera solució: l'infant al qual l'altre vol arrabassar el ca¬ ramel o la pilota, el mira primerament tot esbalaït, després interro¬ ga la mirada de la mare perquè li doni el seu parer. Segona solució: l'infant agredit amaga l'objecte darrere l'esque¬ na, repel·leix l'agressor i el fa caure: a grans mals, grans remeis. Les mares hi acudeixen en ajut. a

una

pilota o

mare se sent

sempre

Tercera solució: els infants s'observen

un moment en

silenci,

l'altre tímidament. El conflicte neix lenta¬ allarga la mà vers l'ob¬ jecte que l'atrau, l'altre es defensa suaument. L'edat, la suma de les experiències de cada infant juguen aquí un cert paper: l'infant que té germans i germanes més grans serà sovint més espavilat, sabrà defensar millor els seus interessos, atacarà pri¬ mer si cal. Però si refusem tots els casos particulars, ens adonarem de l'existència de dos sistemes de comportament diferents que cor¬ responen als dos tipus humans distints: actiu i passiu. —És tan bo, sempre ho dóna tot als altres. després s'acosten l'un ment, sense

convicció: l'un, d'un gest incert,

O bé:

—Quin pallús: s'ho deixa prendre tot. No es tracta aquí ni de bondat ni d'estupidesa. 49 Una tuar:

dolçor innata,

una

voluntat, una vitalitat febles, la por d'ac¬ bruscs, les experiències audaces, les em¬

l'infant evita els gestos

preses La

difícils. seva

activitat reduïda retarda

vida i ve-te'l

l'adquisició de les veritats de la aquí forçat a fer més confiança, a cedir més sovint que

els altres. Això vol dir que

les facultats intel·lectuals són més mediocres?

No, només són diferents. L'infant passiu rep menys cops i sorpreses

desagradables,

viu, doncs,

tantes

experiències doloroses. Però

potser es recorda més bé d'aquelles que ha tingut temps fant actiu, habituat als blaus i a les decepcions, tindria oblidar-les més

ti, la viu

sens

ràpidament. El primer, com dubte més en profunditat.

que

També és més «còmode»: si el deixem sol,

alerta

tota

casa

per un no-res;

de fer. L'in¬

tendència a viu la vida al ralen¬

no cau

del

cotxet, no

si plora, és fàcil de consolar, si

re-

clama

alguna cosa, és sense insistència; és rar que trenqui, que estri¬ destrueixi un objecte. Dóna, agafa, menja: no protesta, cedeix. El dinar: ja no té més gana, però al fons del plat hi queda encara una cullerada de sopa que s'ha de menjar perquè és la quantitat prescrita pel metge; llavors obre la boca a contracor, mastega lenta¬ ment, s'ho empassa amb dificultat. pi,

que

La mateixa

escena, un

altre infant:

aparta la cullera, escup, es I l'educació en tot això?

rere,

serra

defensa

les dents, tira el cap en¬

com pot.

Parlar del caràcter d'un infant

a partir d'aquests dos comporta¬ diametralment oposats, és com si es volgués comparar l'aigua bullent i el glaç. Però una mare, que sap distingir entre el que és innat

ments

i el que és après del seu fill, no ha d'ohlidar que tot el que s'obté domesticant-lo i forçant-lo sempre és inestable i subjecte a decepció. I si veu

el seu fill, fins aleshores dòcil i «bo», esdevé de cop desobe¬ insuportable, no li ha de fer cap retret de ser el que és.

que

dient i

50 Un

viu amb l'ull posat al cel i a la terra de la qual recull productes, coneix els límits del poder de l'home. Sap que un cavall pot ser ràpid, peresós o recelós; que una gallina pot ser bona o mala ponedora, com una vaca pot ser bona o mala vaca lletera; sap que hi ha terres fèrtils i àrides, estius plujosos i hiverns suaus; sap que pot canviar o millorar certes coses a força de trehall, de vigilància o a cops de bas¬ tó, però sap també que hi ha coses contra les quals no pot fer res. —Un ciutadà creu massa en la potència de l'home. La collita de patates ha estat dolenta? Sap que de tota manera en trobarà, que no¬ més li caldrà pagar-les més cares. L'hivern s'acosta? Es posa l'abric de pell. Plou? Vet aquí que es posa les botes de cautxú. Si l'estiu és massa calorós, reguen els carrers per suprimir la pols. Tot es pot pagès,

que

els

comprar, per a tot

hi ha

remei. L'infant sembla fatigat, es crida aquí tenim

metge; té dificultats a classe, s'agafa un tutor. Si no, el llibre que li dóna sempre un consell i la il·lusió que hi un

una

ha per a tot

solució.

Com admetre que l'infant només pot ser el que és, que, com diuen els francesos, es pot blanquejar un home malalt d'èczema no se'l pot curar? L'infant té un pes

però

Prenc les

dència.

insuficient: decideixo de fer-lo engreixar. precaucions necessàries, procedeixo lentament, amb pru¬ i me'n surto: l'infant ha guanyat un quilo. Però la més

lleugera indisposició, són suficients

refredat,

perquè perdi

una pera que no

en uns quants

dies

haurà digerit, lliures gua¬

aquestes

nyades al preu de tants esforços. Colònies de vacances per als infants pobres: sol, un riu, el bosc. Respiren a ple pulmó la joia, la gentilesa, la bondat. Un petit salvat¬ ge d'ahir, imbècil, poruc, obtús, es transforma al cap d'una setmana en un xicotàs audaç, viu, ple d'iniciativa, un company de jocs bus¬ cat. Aquí, els canvis sobrevenen cada hora, allí, són visibles al cap d'uns quants dies, en un altre lloc, no hi ha cap canvi. No hi ha raó per parlar de miracle o d'absència de miracle: el que era, esperant la seva hora, és aquí, però el que no ha estat mai no pot pas sorgir del no-res.

Educo

infant amb

discapacitat mental: dos dits, dos botons,

dos llumins, dues monedes... Ben aviat, sap comptar fins a cinc. Però n'hi ha prou de canviar l'ordre de les preguntes, l'entonació de la veu, un gest, que ja no sap res, ho ha oblidat tot. Un infant malalt d'una afecció cardíaca: molt

tranquil, lent en parla i somriu dolçament, manca sovint d'alè; tot gest una mica brusc provoca un accés de tos que el fa patir visible¬ ment. No pot pas ser d'altra manera. La maternitat ennobleix la dona quan significa oblit de si, sacri¬ fici, renúncia. La degrada si, sota pretext d'actuar per al bé de l'intots

els gestos;

fant,

fa l'objecte de les seves ambicions desplaçades, sotmetent-lo

als

propis gustos i manies. El meu fill és la meva propietat, el meu esclau, el meu gosset. Li faig pessigolles a les orelles, li acarono l'esquena, li poso llaçades per portar-lo a passeig; el domestico perquè sigui obedient. Però si em cansa gaire: —Vés a jugar! Fes els deures! Al llit! Sembla que es pot curar un histèric dient-li: —Us preneu per un gall? Per què no, però procureu no cantar. —Sé que ets molt impulsiu, dic a un noi; heus aquí el que t'a¬ consello: dóna cops, però procura que no siguin tan forts, continua tenint accessos de còlera, però no més d'una vegada al dia. Si volíeu saber l'essencial dels aquesta

meus

mètodes educatius, és

frase que ho he resumit. 51

Veus

vailet que corre

proferint crits de salvatge, i que s'esterQuedaries ben parat si et digués que un dia serà un químic eminent, autor de grans descobertes que li aportaran la cele¬ britat, un lloc prestigiós, la fortuna. Doncs sí, un dia el jove dandi abandonarà les vetllades mundanes per tancar-se en un laboratori de recerca i en sortirà savi. Qui ho havia de dir! En veus un altre que, amb un aire indiferent, observa els jocs dels companys: badalla, s'aixeca... anirà a afegir-se a la banda dels de la broma? No, torna a asseure's. I si et deia que, ell també, serà un dia un gran químic, autor de descobertes que marcaran una època? T'esbalaeixes: qui ho havia de dir! I bé, no: el petit esverat i el petit mandrós no seran mai savis sinó, el primer, un professor d'educació física, i el segon, un emple¬ rossa a

sorra.

correus.

És més que no pas una moda passatgera i insensata, és un error considerar que tot el que no és excepcional no té cap valor. Aquesta necessitat d'immortalitat és una veritable malaltia: somiem, si no una

estàtua

nom;

una curta

plaça del mercat, un carreró que dugui el nostre columnes al diari que comentin el nostre traspàs, ressenya: «Prengué una part activa... deixa inconsolables

quatre

nombrosos amics.» En altre temps,

els carrers, els hospitals, els hospicis duien noms un sentit. Després, foren els noms dels que ens i era el signe dels temps. Avui dia, bategem els llocs pú¬

de sants, i això tenia governaven, blics amb el sentit. Però

nom

dels savis i dels artistes cèlebres; i això

ja no té

cap

les idees els autors quals són herois desconeguts, els que no tenen estàtua. Un infant no és pas un bitllet de loteria que ha de guanyar la grossa per esdevenir un dia un retrat en una sala de magistratura o un bust al vestíbul d'un teatre. Tot home porta en ell mateix la prò¬ pia espurna capaç d'encendre focs de felicitat i de veritat. Però a vol¬ tes cal esperar deu generacions perquè l'espurna esclati en un incen¬ di de geni que, anorreant la pròpia raça, doni a la humanitat el foc es comencen

ja a erigir

monuments a

de les

d'un sol

nou.

L'infant

no és pas un camp llaurat per l'herència en vista llavors de la vida: només podem ajudar al desenvolupament

que

començat a

mençat a

germinar abans mateix

respirar.

L'anomenada, són les nen

que

de les d'allò l'infant hagi co¬

necessitat,

pas

noves

marques

de tabac o de vi

que en te¬

els homes. 52

Doncs, la fatalitat de l'herència, la ció, la fallida de la medicina, de la pega.

predestinació sense apel·la¬ pedagogia? La idea rebuda llam-

l'infant a un pergamí minuciosament ple de jero¬ glífics, a la terra sembrada... Oblidem aquestes imatges que ens in¬ He comparat

dueixen

a error.

En l'estat actual de la ciència, tem

hi ha

impotents. No n'hi ha tants

com

casos

davant dels quals res¬

ahir, però de

tota manera

n'hi ha. En les condicions actuals de la

vida, hi ha

ens deixen desemparats, i, encara que el seu nombre va decreixent, no podem pas fer-los desaparèixer totalment. A aquest infant, els nostres esforços més grans, la nostra millor voluntat no li aportaran pas gran cosa; a aquell altre, li podrien aportar molt, però manquen les condicions necessàries. A aquest in¬ fant, el camp, la muntanya, la mar no tenen pas l'aire de fer-li gaire profit, a aquell altre, li serien beneficiosos, però no tenim pas els mitjans d'oferir-los-hi. Quan veiem que un infant s'afebleix per manca de cura, d'aire, de vestits, no n'acusem pas els pares. Però adoptem una actitud crí¬ tica respecte d'una mare que fa tornar malaltís el fill a força de ro¬ dejar-lo de mil cures exagerades, sobrealimentant-lo, vestint-lo amb massa roba, protegint-lo dels perills imaginaris. Ens sembla que amb un mínim de bona voluntat, no hauria pas de ser gaire difícil de posar remei a defectes d'aquesta mena. Ara bé, cal molta valentia per oposar-se a les convencions d'un medi social d'altra manera que no sigui amb crítiques estèrils. Aquí, la mare no podrà pas rentar o mocar el fill, allí, no podrà permetre-li de córrer amb la cara bruta, les sabates esparracades als peus. Aquí, amb els ulls plens de llàgri¬ mes, traurà el fill de l'escola per posar-lo d'aprenent; allí, amb un dolor igual, l'enviarà a l'institut. —No farà mai

bre al

seu

res

de bo

sense

casos que

escola, diu l'una enretirant el lli¬

fill.

—Són capaços diversos manuals.

de fer-lo tornar idiota, diu l'altra tot comprant-li

53 Per

públic molt ampli, l'herència constitueix un fet la im¬ portància del qual no podria ser disminuïda per uns quants casos excepcionals, mentre que, per a la ciència, no és res més que un ob¬ jecte de recerques que tot just acaben de començar. El problema de la tuberculosi ha donat lloc a nombroses publicacions els autors de les quals no fan altra cosa que reflexionar sobre aquesta única qües¬ tió: el fill de pares tuberculosos ja neix malalt o només predisposat a la malaltia de la qual contrau el bacil després de venir al món? Pen¬ a un

sant en

les malalties hereditàries,

reflexiona mai sobre la

trans¬

missió hereditària de la salut? A l'interior d'una mateixa família, els

poden variar fms a l'inflnit: els pares sans posen al món un primer infant perfectament sa, però el segon fill ja serà un fill de si¬ casos

filítics si, abans

d'engendrar-lo, han contret la sífilis; igualment, el perill de ser alhora sifilític i tuberculós si, abans de néixer, han patit tuberculosi. Aquests tres infants seran entre ells com si fossin estrangers: l'un sense tara, l'altre amb una tara, el ter¬ cer doblement carregat. La situació es podria invertir si el pare, d'entrada malalt, es curés completament després de la vinguda del seu primer fill al món: dels tres fills, només el primer patiria una tercer

fill

corre

malaltia. Un infant és nerviós

perquè ha nascut de pares nerviosos o per¬ què és educat per pares nerviosos? On es troba la frontera que sepa¬ ra la nerviositat de la fragilitat del sistema nerviós? Hi ha una herèn¬ cia psíquica? El fill d'un bala perduda està condemnat a esdevenir un disbauxat o només ho esdevé en el cas que seguís l'exemple del pare? «Digues qui t'ha posat al món i et diré qui ets». Sí, però no sempre.

«Digues qui t'ha educat i sempre.

diré qui

ets».

Sí, però

tampoc no

Com

explicar que pares normals a voltes posin al món un infant s'explica que en el si d'una família virtuosa a vegades

dèbil? Com creixi

criminal? Per què, en un

medi dels més ordinaris, sorgeix esperit d'excepció? Caldria, paral·lelament a les recerques sobre l'herència, menar recerques sobre el medi educatiu. Més d'un enigma potser hi troba¬ un

de sobte

ria així

una resposta. Per medi educatiu, entenc

l'esperit que predomina a la família i qual tots els membres se suposa que obeeixen. Ja que aquest espe¬ rit no tolera pas que hom se li resisteixi. al

54 Medi educatiu

dogmàtic.

Tradició, autoritat, respecte dels ritus; la subordinació

les

or¬

dres

erigida en llei absoluta, el sentit del deure com a imperatiu mo¬ ral. La disciplina, l'estabilitat, la solidesa. La serietat, l'equilibri in¬ terior, una serenitat que ve de la força moral, del sentiment de la durada de les coses, de la seguretat en si mateix, de la convicció del bon fonament de les coses que hom pondera. L'autodisciplina, la re¬ sistència moral, el treball en tant que dret, la virtut en tant que cos¬ tum. La saviesa que va fins a la passivitat, el menyspreu de tot el que no és transmès per la tradició, sacralitzat per l'autoritat, fixat per la rutina. A condició que

la confiança en si no degeneri en insolència ni la simplicitat en grolleria, aquest terreny educatiu pot revelar-se fèrtil i fer néixer un home veritablement bell, capaç d'apreciar la severitat dels preceptes que l'han ajudat a fixar-se un objectiu clarament de¬ finit i a travessar els difícils camins que hi porten. Però pot també esmicolar un infant que li roman espiritualment estranger. Aquest medi, ni les condicions desfavorables, ni l'estretor mate¬ rial no poden ferir-lo en la seva ànima. El treball conscienciós esde73

vindria feinada, la

tranquil·litat es transformaria en resignació, la re¬ abnegació, perquè la voluntat de durar és més forta. El sentiment de tenir sempre raó i la confiança predominen sobre tots núncia

els altres, fins i tot sobre els de la timidesa i Els

de la modèstia innates.

indiferentment: la terra, l'església, la pà¬ tria, la virtut, el pecat i també una acció social o política, la fortuna. Déu, una divinitat, un tòtem. Ja que el que compta no és pas allò en què

dogmes poden

es creu

sinó

ser,

com es creu.

55 Medi educatiu El que

ideològic. el caracteritza no és

pas

la tenacitat espiritual sinó el di¬

namisme, un alè vital entusiasta. Aquí, no es treballa pas, hom es lliura joiosament a una acció. No s'esperen pas proposicions, es mai per

obligació, sempre de bon grat. No hi ha dogmes sinó resoldre, no hi ha saviesa sinó entusiasme. Un este¬ ticisme moral, una mena de disgust natural per la baixesa en cons¬ titueixen els frens; a voltes s'hi odia però no s'hi menysprea mai. La tolerància no ve pas de la insuficiència de les conviccions sinó del respecte del pensament humà, de la joia de veure'l evolucionar lliu¬ rement i d'omplir l'espai amb les seves trajectòries múltiples. Au¬ daç en el que emprèn ell mateix, hom s'interessa també en els so¬ rolls de cops de martell dels altres, sempre curiosos del que prepara l'endemà, i acceptant per endavant errors, lluites, dubtes i nega¬ crea;

problemes

per

cions. Si el medi

dogmàtic sembla propici a l'infant passiu, aquest sem¬ a l'infant actiu. Això explica un bon nombre de de¬ cepcions doloroses: a l'un, se li donen deu manaments gravats en pedra, mentre que ell somia de poder-los escriure ell mateix en lle¬ tres de foc sobre el seu pit; a l'altre, se li imposa una recerca solitària de les veritats de la vida, mentre que ell esperava rebre-les ben prebla favorable

parades i clarament definides. Es corre el perill de no adonar-se mai d'aquest problema si un s'acosta a un infant amb un «jo faré de tu un home» en lloc de pensar: «Quin home pots arribar a ser?». 56 Medi educatiu del serè

gaudi de la vida. les meves necessitats: poc, si sóc artesà o em¬ pleat, molt, si sóc propietari d'una gran heretat. Estic content de ser el que sóc: un capatàs, el cap d'una estació de ferrocarril, un advo¬ Posseeixo segons

cat, un

novel·lista,

Aquí, el treball en

si mateix: és

etc.

és ni un deure ni un lloc de combat, ni mitjà per procurar-se una vida agradable.

Tot hi és serenitat,

despreocupació, benevolència, dolçor; luci¬ s'adquireix sense esforç inútil. Cap obstinació per perdurar o per transmetre; cap entossudi¬ ment en la persecució de les aspiracions. L'infant hi respira una atmosfera de benestar, de lligam mandrós als costums del passat, barrejat d'indulgència respecte dels corrents nous; una simplicitat encisadora caracteritza tot el que l'envolta. Aquí, pot esdevenir tot el que vol: tot sol, a partir de llibres, de con¬ verses, de trobades, de les pròpies experiències de la vida teixeix la pròpia ideologia, fixa el seu camí. Hi afegiria l'amor conjugal recíproc dels pares: si aquest amor no existeix, l'infant se n'adona rarament, però si els pares estan units de debò, queda molt sensible als menors canvis en les seves rela¬ desa si cal, saber natural que

cions:

—El papa està enfadat amb la mama, la mama ja no parla amb el papa; el papa ha donat un cop de porta, la mama ha plorat... Cadascuna de les seves baralles és un núvol que enfosqueix el blau del cel familiar i que

llança

fred glacial a la cambra de l'infant murmuri joiós.

habitualment omple el seu

Al començament d'aquest

llibre, he dit a propòsit de la maternitat: «Encarregar a algú respostes preparades, seria com si una dona encarregués a una desconeguda d'infantar en lloc seu». —I l'home? potser em direu. Ell, que no infanta, accepta bé que ho facin

lloc seu?

No, ja que

accepta

de la dona que estima. 57

Medi educatiu de les falses aparences. Tenacitat també,

però una tenacitat dictada per un càlcul fred, necessitat interior. La forma reemplaça la substància profunda, l'ardit i els artificis amaguen el buit espiritual. Únics va¬ lors: la publicitat que és rendible i les convencions à que hom obe¬ eix. La vida ja no és treball o repòs: és un seguit de passos d'especu¬ ladors, que ara s'humilien o ara humilien els altres. L'avidesa mai sa¬ tisfeta, la rapacitat, l'enveja, la malícia, la crueltat. Aquí, no s'estima els infants com tampoc no se'ls educa: es pas¬ sa el temps a avaluar els guanys i les pèrdues, es ven i es compra. Es no

per una

calcula: ment

bon dia,

somriure,

i la fecunditat inclosos.

coracions,

Si creieu

les relacions

distingir

una

encaixada de

mans,

S'avança gràcies al diner,

casa¬

les conde¬

els medis influents.

en aquest

medi

valor, sovint

és

res

més

que una il·lusió: resultat d'un joc més destre, una màscara una mica més ben ajustada. Pot passar tanmateix que, sobre aquest terreny

corromput, gangrenat, en el dolor i xi la proverbial «rosa en un femer».

l'esquinçament de l'ànima, crei¬ Cosa que voldria dir que al cos¬ tat de la llei de la influència suggestiva de l'educació, n'hi ha una al¬ tra: la de l'antítesi. Quan un garrepa dóna a llum un infant pròdig, quan un impiu engendra un fill que viurà en el temor de Déu, quan un

covard dóna al món

pliquen 76

pas gran cosa.

heroi, l'herència i l'educació

no ens ex¬

58 La llei de l'antítesi recolza

força capaç d'oposar-se a les suggestions educatives, siguin quins siguin els mètodes utilitzats per aquestes suggestions. És un mecanisme d'autodefensa de l'ésser es¬ piritual, un instint de conservació automàtic i vigilant. en una

Si la moral sembla avui dia desacreditada

l'educació, la in¬

fluència

suggestiva del medi continua gaudint d'una confiança il·li¬ demanar-nos per què aquesta sug¬ gestió ens decep tan sovint. Per què un infant que sent una mala paraula es complau tant a repetir-la a despit de les prohibicions? Per què, sota l'amenaça d'un càstig, la conserva amb tanta cura a la memòria? Com explicar aquesta famosa «mala voluntat» de l'infant que s'entesta mentre que podria cedir sense problemes? mitada. Hi ha motiu, doncs, per

—Posa't l'abric.

No, s'estima més sortir —Posa't el vestit

sense

abric.

rosa.

És justament el blau el que ella prefereix posar-se avui. Si

tens

la saviesa de

comptes obligar-lo més i només cedirà Per

insistir

amb la dolçor sota

què, sobretot

t'escoltarà, però si l'amenaça, s'obstinarà encara

massa,

potser

constrenyiment.

període de pubertat, aquest esperit de con¬ cadascun dels nostres «sí» oposa un «no» sistemàtic? No seria pas aquesta una de les manifestacions de la resistència pro¬ funda a les temptacions que vénen de l'interior però que podrien en

tradicció que a

també venir de l'exterior?

Perseguida, una fe es fa més ardent. La consciència nacional que es procura d'adormir no fa sinó créixer. Potser barrejo aquí fets que con¬ cerneixen dominis ben diferents, és que la llei de l'antítesi sempre constitueix per a mi una hipòtesi capaç d'explicar un bon nombre de reaccions paradoxals als estimulants educatius i m'incita a una gran 77

prudència

tes, encara

que

el recurs a les suggestions massa freqüents o massa for¬ l'objectiu a assolir sembli advocar a favor seu.

Esperit de família? D'acord. Però on és l'esperit del segle? Sembla aturat a la frontera de la llibertat aixafada; covardament, l'hem amagat al nostre infant. La Llegenda de la Jove Polònia de Brzozowski no m'ha alliberat gaire de l'estretor d'esperit pel que fa a la vida quotidiana? haver-se

Què és l'infant? Què és, ni que tan sols sigui en l'aspecte físic? És organisme en ple creixement. És just. Tanmateix, el fet que el pes i la talla augmentin constitueix només un aspecte entre molts d'altres. La ciència ja discerneix diferents estadis d'aquest creixe¬ ment: se sap que és irregular, que canvis ràpids són seguits de perío¬ des d'alentiment; que l'infant canvia de proporcions tot creixent. Fins i tot això, el públic en general ho ignora sovint. Quantes ve¬ gades la mare crida el metge per dir-li que el fill s'ha aprimat, que la un

pell ha perdut fermesa, que la cara, el cap li sembla que s'han empe¬ titit. Ignora que el nodrissó, al moment de franquejar el llindar de la primera infància, perd les capes de greix, que, a mesura que la caixa toràcica es desenvolupa, el cap sembla més menut en relació a les es¬ patlles que s'han fet més amples, que els membres i els diferents òr¬ gans no es desenvolupen pas de la mateixa manera; que si el cor, el cervell, l'estómac, el crani, l'ull, l'os de tal o tal membre haguessin de seguir una evolució idèntica, l'home, esdevingut adult, semblaria un monstre afligit d'un cap enorme posat sobre un tronc curt i obès, que seria incapaç de fer una passa amb les cames, que haurien esde¬ vingut dos corrons de greix; en una paraula: que el creixement va acompanyant sempre d'un canvi de proporcions. 9. Comentari

afegit a l'edició de 1929.

Disposem de desenes de milers de mesures de tota mena i de mitjà que a voltes es contradiuen entre elles, però no sabem res de la significació de les acceleracions, dels retards, corbes de creixement

d'aquest creixement. Perquè, disposant d'alguns no coneixem res de la fisiologia; perquè hem procedit a exàmens escrupulosos de l'infant malalt, però no¬ més comencem a observar l'infant en bona salut; perquè, des d'aviat farà cent anys, la nostra única clínica és l'hospital i l'establiment educatiu ni tan sols ha començat a ser-ho. de les desviacions

elements de l'anatomia,

L'infant ha canviat. Ja no és el mateix. La mare no sempre sap indicar en què consisteix el canvi, però sempre té una resposta a punt per

dir a què cal atribuir-lo.

—És així des que va posar les primeres dents; des de la vacuna contra la verola; des que el vaig desmamar; des que va caure del llit...

—^Ja

no sap

caminar, mentre

que

abans ja s'espavilava

prou

bé;

ja demanava l'orinal, i ve-te'l aquí que s'ho torna a fer al llit; no menja «res»; dorm malament, massa poc, massa; s'ha tornat capri¬ ciós, no s'està ni un minut quiet; és apàtic, s'ha aprimat... Si l'infant ja va a l'escola, evocarà el començament del curs, el re¬ torn del camp, el xarampió, els banys prescrits pel metge, el trau¬ matisme provocat per un incendi. Després d'haver evocat altera¬ i de la gana,

cions del

son

abans,

obedient,

s'ha

era

ara,

arribarà

només fa la

les alteracions de caràcter: classe, i ara

seva; estava atent a

gandul i distret. Està pàl·lid, es porta malament, sembla agafat alguns mals hàbits. Potser és la mala influència d'al¬ companys? Potser treballa massa a classe? Potser és el senyal

tornat

haver

guns d'una malaltia?

Dos anys passats a

els infants m'han

l'orfenat observant més que no pas estudiant

permès d'adonar-me que en

curs

del creixe79

l'infant viu diversos períodes «crítics» acompanyats d'altera¬ els de la pubertat, però que hom re¬ marca rarament perquè no són tan flagrants. En un lloable esforç de conciliació de llurs diferents punts de vis¬ ta sobre l'infant, la majoria d'especialistes es posen d'acord a veure en ment,

cions de comportament com

ell

organisme sobrecarregat. D'aquí

la necessitat més gran de fragilitat dels òrgans i de l'estructura psíquica. Això és exacte però no pas per a tots els pe¬ ríodes del creixement. Ja que el mateix infant pot ser, ara i adés, ro¬ bust, ple d'energia, d'alegria, i fràgil, fatigat, ensopit. Si, durant un d'aquests períodes crítics, l'infant contreu una greu malaltia, estem disposats a concloure ràpidament que devia estar subjecte a aquest mal. Per la meva part, veuria més aviat com a explicació l'afebliment passatger del seu organisme que crea un terreny propici al desenvo¬ lupament de la malaltia que sotjava aquest moment de menor re¬ sistència, arrupida al fons de l'organisme o a l'exterior. Demà, potser deixarem de recolzar-nos en els signes exteriors del desenvolupament de l'ésser humà que ens fan dividir la vida en ci¬ cles artificials: nodrissó, infant, adolescent, adult, vell, per dedicarnos finalment a conèixer més bé els períodes de transformacions profundes de l'organisme considerat en conjunt, com Charcot ja ha provat de fer-ho en el curs sobre l'evolució de l'artritisme des del dormir,

una

bressol fins

feble resistència

la tomba,

les malalties, la

través de dues

generacions.

61 Entre el

primer i el segon any de la vida de l'infant, es canvia so¬ pediatre. Així he tingut l'ocasió d'heretar algunes clientes dels meus col·legues acusats d'haver cuidat malament el seu plançó, i de perdre'n també algunes, acusat jo també de negligència. El com¬ portament d'aquestes mares no era pas totalment injustificat: pot passar, en efecte, que una tara difícilment recognoscible es declari vint de

inesperadament sense que el metge hagi tingut temps d'adonar-se'n. Tanmateix, en la majoria dels casos, n'hi ha prou d'esperar pacient¬ ment la fi del període crític, per veure com l'infant recobra per ell mateix

l'equilibri momentàniament compromès o, en un cas més se¬ riós, per constatar una clara millora del seu estat. Si, al moment de les alteracions funcionals d'aquest tot primer període de la vida de l'infant o del que correspon a l'escolaritat, re¬ correm a alguns tractaments precisos, és a aquests darrers que tin¬ drem tendència en

cas

d'una

atribuir

tota

millora. Ara bé, si avui sabem que,

pneumònia o d'una febre tifoïdal, el millor solament

pot observar a la fi del cicle de la malaltia, no sabem pas gran cosa de l'ordre de la successió de les diferents etapes del creixement en es

tipus d'infants, ni de la seva especificitat. És aquesta ig¬ explica el desordre que regna en aquest camp i que ens obliga a prosseguir les recerques. La corba de creixement de l'infant posseeix primaveres i tardors, períodes de treball intens i períodes de repòs en què l'organisme acaba el que ha estat començat i fa provisions en vista de tasques fu¬ tures. Un fetus de set mesos ja és capaç de viure i tanmateix encara li cal madurar durant dos llargs mesos (la quarta part de l'embaràs) diferents

norància el que

al si de la

mare.

El nodrissó que, en l'espai d'un any, triplica el pes inicial, bé té dret al repòs. Pel que fa a la vida psíquica, el desenvolupament ful¬

li dóna igualment el dret d'oblidar tal o tal altra cosa apresa ràpidament i en la qual a nosaltres ens agradaria de veure una adquisició duradora. gurant massa

L'infant refusa de

menjar.

Petit deure d'aritmètica;

L'infant pesa

al moment de néixer una mica més de 8 lliures; al d'un any, com que ha triplicat el pes, ja pesa 25 lliures. Si ha¬ gués de continuar engreixant-se al mateix ritme, a l'edat de dos anys pesaria 25 lliures x 3 = 75 lliures; al cap de tres anys: 75 lliures x 3 = 225 lliures; al cap de quatre anys; 225 lliures x 3 = 675 lliures; al cap de cinc anys: 675 lliures x 3 = 2.025 lliures. Aquest monstre de cinc anys, d'un pes de 2.000 lliures consumi¬ ria cada dia l'equivalent d'1/6 - 1/7 del seu pes (ració normal d'un nodrissó), exigiria cada dia 300 lliures de productes alimentaris. L'infant menja poc, molt poc, molt o enormement segons el cap

mecanisme del

lentament

seu

creixement. La corba del creixement pot

pujar

bruscament, també pot no canviar gens durant un mes. Sempre és terriblement lògica: durant una indisposició, l'in¬ fant perd pes, però en recupera en igual mesura durant els pocs dies que segueixen la fi de la malaltia; conformement a l'ordre in¬ terior de l'organisme que diu: «Tant i tant, però no més». N'hi ha o

prou de posar un infant subalimentat però sa en condicions de vida normals, en què és nodrit segons les seves necessitats, perquè al cap

d'una setmana assoleixi el pes normal. Si peseu un infant re¬ gularment cada setmana, al cap d'un temps, ell mateix sabrà ende¬ vinar el pes: —La darrera setmana, avui dec haver-ne guanyat

perquè ahir al vespre,

he perdut tres-cents grams, mentre que cinc-cents; aquest matí, pesaré menys,

vaig sopar. Mira!, n'he guanyat encara, grà¬

cies... En

principi, l'infant no té raons per refusar sistemàticament de menjar: sap els avantatges que li dóna el fet de satisfer els desigs dels pares, d'altra banda no li agrada pas d'entristir la mare. Si no s'aca¬ ba la costella, si no vol acabar-se el got de llet, és que veritablement no pot. Insistint, només podem provocar una indigestió, que forço¬ sament serà seguida d'un règim sever que restablirà el seu pes. 82

regla és: donar a l'infant per menjar ni més ni menys que el vol menjar. Encara que una malaltia ens força a posar l'infant sota un règim alimentari particular, no obtindrem cap resultat sen¬ se la seva participació. La

que

Obligar un infant a dormir quan no té són és escandalós i ab¬ surd. Totes aquestes taules que indiquen el nombre d'hores necessà¬ ries per al seu repòs són un pur disbarat. N'hi ha prou de tenir un per calcular el temps de son diari, que és exactament el que necessita per despertar-se reposat. Dic bé «reposat» i no «desbordant de vitalitat». Hi ha períodes que l'infant pot tenir necessitat de més

rellotge

son;

que,

fatigat, li agradarà estar-se al llit sense dormir.

És fàcil de reconèixer aquests períodes: al vespre, l'infant es fica al llit

contracor,

amb poca pressa,

perquè no té ganes de dormir; al matí, deixa el llit perquè no té ganes de llevar-se. Al vespre, té por

s'apagui el llum de l'habitació quan a ell li agradaria retallar pa¬ apilar capses o jugar amb la nina. Al matí, fa veure que dorm per por que no li diguin de llevar-se tot seguit i d'anar a rentar-se amb aigua freda. Amb quina joia acull la menor tos o una mica de febre que li permeten de quedar-se al llit sense dormir! Els períodes de fatiga poden anar seguits de períodes de vitalitat joiosa en què l'infant s'adormirà de seguida i es despertarà abans de l'alba, desbordant d'energia i sentint una necessitat imperiosa de gastar-la en plena llibertat. Aleshores res no pot desanimar-lo, ni el cel ennuvolat ni el fred de l'habitació: si no pot sortir, saltarà des¬ calç i en camisa de dormir sobre la taula i les cadires de l'habitació. Què han de fer els pares? Deixar-lo fer, fins i tot si, horror! refusa d'anar-se'n al llit abans de les onze del vespre. Permetre-li de conti¬ nuar entretenint-se al llit. Per què us ha de semblar que una mica de xerroteig al vespre «excita massa» l'infant, mentre que no es que

per,

pensa mai en l'excitació que pot sentir quan se l'envia al llit contra el seu grat. Es per pròpia comoditat que els pares han interpretat el vell

principi, l'exactitud del qual d'altra banda encara està per demos¬ trar, que consistia a anar a dormir d'hora per llevar-se d'hora; ells n'han conclòs que com més l'infant dormia, més bé es trobaria. A l'avorriment mortal de la jornada, han afegit aquell, més irritant en¬ cara, d'haver de comptar xais abans d'adormir-se. Es pot imaginar, per a un infant, una ordre més despòtica, més pròxima de la tortu¬ ra, que la detestable: —Dorm! Tots els noctàmbuls adults

són pas

forçosament uns malalts: poden esdevenir-ho a força de passar les nits en la disbauxa i de lle¬ var-se d'hora per anar a treballar. Dir que portant a dormir d'hora l'infant el preservem del con¬ tacte

amb la llum elèctrica

constitueix cap argument en una

ciu¬

despertant-se d'hora, l'infant no podrà pas anar a córrer pels prats, s'estarà a l'habitació amb els finestrons tancats, ensopit, pere¬ sós, capriciós, tot són mals presagis per al dia que comença. Es difícil d'aprofundir aquest problema en unes poques ratlles, d'altra banda com tots els altres que abordo en aquest llibre; però la meva funció és la de desvetllar la vostra vigilància... tat:

infant si se'l considera en la seva estructura espiritual, Quins en són els trets principals, les necessi¬ tats, les possibilitats amagades? Què és aquesta meitat de la huma¬ nitat que, vivint al costat i amb adults, n'està, al mateix temps, tan tràgicament separada? Li fem portar el feix dels deures d'home de Què és

diferent de la nostra?

demà

sense

acordar-li els drets d'home d'avui.

dividia la humanitat

infants i adults i la vida

dos pe¬

ríodes, el de la infantesa i el de la maduresa, ens adonaríem que l'in¬ fant ocupa un lloc enorme en el món i en la vida. Només que, mas¬

capficats

els

propis problemes, no el veiem pas, de la abans, tampoc no ens adonàvem de la dona, del pagès, de les classes i dels pobles oprimits. Ens bo bem fet venir bé perquè els infants ens molestin com menys millor, perquè no en¬ devinin el que fem ni el que realment som. A París, vaig tenir l'ocasió de veure, en un establiment per a in¬ fants, dues baranes d'escala: l'una, alta, per a adults, l'altra baixa, per als petits. Fora d'això, el geni de l'inventor es limitava a perfec¬ cionar un model de banc per a escolars. Es poc, molt poc. Vegeu la indigència de les placetes per a jugar amb el got oscat lligat a la font amb una cadena rovellada, i això en els parcs de les capitals més ri¬ ques d'Europa. On són les cases, els jardins, els tallers en què els nostres infants, els homes de demà, podrien fer experiències, adquirir coneixe¬ ments? Una finestra suplementària, un vestíbul que separa la classe del pati cobert; és tot el que ens ba donat l'arquitecte; un cavall de roba enllustrada, un petit sabre de llauna: vet aquí els dons de la in¬ dústria, altrament unes quantes imatges de color per decorar els murs, uns quants treballs pràctics a l'escola, tot plegat tres vegades res; pel que fa als contes de fades, no som pas nosaltres els qui els sa

mateixa

manera

nostres

que,

bem inventat.

Hem vist amb els

nostres ulls que la dona-ésser humà. Durant segles,

dona-esclava s'ba transfor¬ ba estat forçada a jugar un rol que li ba estat imposat per l'bome, donant-se estils propis per sa¬ tisfer-li el plaer egoista. L'bome refusava de veure les dones treballa¬ dores al poble, de la mateixa manera que avui, refusa de veure l'inmat en

fant-treballador. L'infant encara que

ba pres

la paraula; de

moment, no

res

més

obeir. 85

L'infant: cent mascares, cent papers representats per un come¬ diant de talent. Canvia de paper segons el públic: la mare, el pare, els avis, la cuinera, els companys de joc, els rics i els pobres, per a

representarà un personatge diferent. No teix, vestit amb la roba de cada dia que vestit amb

cadascun

serà

pas

ma¬

la roba del diu¬

dolç

menge. Adés ingenu, adés astut, humil i menyspreant, i agres¬ siu, ben educat i insuportable, és un dissimulador de geni que sap sostreure's tan bé a les nostres mirades que acaba per enganyar-nos i

explotar-nos. En el pla dels instints, només l'instint sexual li manca, o més ben dit, existeix, però dispersat, sota forma d'una nebulosa de pres¬ sentiments eròtics.

pla dels sentiments, ens sobrepassa amb la força de les pas¬ quals encara no ha après de posar fre. En el pla de l'intel·lecte, no té res a envejar-nos, només li manca l'experiència. És per això que, mentre tants adults romanen encara infants, l'infant ens sorprèn sovint per la seva maduresa. En el

sions

les

L'única diferència, finalment, és que, com que no es guanya encara

la vida, ha de cedir-nos

en tot

pel fet

que es

troba a càrrec

nostre.

infants s'assemblen ja menys a una caserna o a s'assemblen cada vegada més als hospitals. La higiene hi és, però el somriure, la joia, l'imprevist, l'entremaliadura hi són absents. Sempre hi ha la mateixa serietat, si no la mateixa austeri¬ tat. L'arquitectura no té pas l'aire d'adonar-se'n: l'estil «infant» li resta desconegut. Pertot arreu altes construccions, fredes i velles en les propor¬ cions i els detalls. El francès diu que Mapoleó va canviar la campana del convent pel tambor. Jo afegiria que és el xiulet de la fàbrica el que pesa, avui dia, sobre l'esperit del nostre sistema educatiu.^^ Les

nostres cases per

convent;

10. Comentari

per contra,

afegit a l'edició de 1929.

65 L'infant i la

manca

Uns quants fets: —Primer ho diré Es

d'experiència. la

penja al coll de la

—Demana al metge

mama.

i li diu a cau d'orella: deixa menjar brioix (xocolata, confi¬

mama

tura). I, al mateix temps, mira

el metge, l'encisa amb un somriure per comprar-lo, per sostreure-li el permís. Per dir el secret a cau d'orella, un infant petit «xiuxiueja» en veu alta. Un dia, considerant que

l'infant ja és prou gran, els que l'envol¬ sermonejar-lo: —Hi ha coses que no es diuen en veu alta, desigs dels quals s'ha de tenir vergonya o que només cal confiar a la família. És lleig d'insistir per tenir, per exemple, un altre caramel quan s'acaba de menjar-ne un. No es demana mai, s'espera que et diguin ten comencen a

vols.

És lleig de pixar-se a les calces, però tampoc no s'ha de dir ben alt: «Vull fer

pipí». La gent es posaria a riure. cal que ho diguis a cau d'orella. —Per què aquest senyor no té cabells? Això tampoc, no riure

a «cau

vols

que

riguin,

s'havia de dir en veu alta: el senyor s'ha posat a hi havia allà. Aquesta mena de coses es

la gent que d'orella».

com tota

diuen

L'infant prou vol, però no copsa pas immediatament que parlar «cau d'orella» vol dir confiar alguna cosa en veu baixa a una sola

persona. Es posa doncs a parlar a «cau d'orella» ben alt: —^Vull fer pipí; vull un pastís. Si passa que parla en veu baixa, és sense comprendre'n sitat: per

per

què

amagar

que

els altres poden saber

neces¬

en tot moment

la mare? 87

Se li diu de

demanar

als forasters,

res

però

per

què això és

quan es tracta d'un metge? —Per què aquest gos té unes orelles tan

permès

llargues? demana esforçant-se de fer la veu més baixa possible. Riuen altra vegada. Però si pogués dir-ho ben alt, el gos no s'hauria pas enfadat. Com és això? No li han explicat que era lleig de demanar ben alt: per què aquesta nena du un vestit tan lleig? Un vestit, tampoc no s'enfada. Com dir a l'infant quanta hipocresia adulta, quanta mala educa¬ ció hi ha I es

això?

en tot

com

explicar-li més tard que xiuxiuejar

fa davant de la

coses a cau

d'orella

gent? 66

L'infant i la

manca

Mira al

voltant amb curiositat, escolta amb avidesa,

el que se —Es

seu

d'experiència. creu tot

li diu. una

poma,

és Tatà, és

una

flor, és

una vaca:

creu.

—És bonic, és bo: ho creu. —És lleig, no ho toquis: ho creu. —Fes-li

petó, fes

—L'infant té malet; farà un petó: veus? S'ha L'infant somriu hi ha fet

reverència, digues gràcies: obeeix. pobre estimat, ensenya-m'ho, la mama hi

una

acabat.

través de les

petó. Cau,

va a

llàgrimes; ja no té malet, la buscar el remei: el petó.

mama

—M'estimes? —T'estimo... —La

dorm, té mal de cap: no la despertis. A poc a poc, de puntetes, s'acosta a la mare, li estira delicadament la màniga i li demana alguna cosa ben baix. No despertarà pas la mama, només mama

vol demanar-li tens

una cosa,

mal de cap».

després: «Dorm,

mama

estimada, perquè

—^Allí dalt, al cel, hi ha Déu. S'enfada si l'infant si és

desobeeix, però

simpàtic, li dóna caramels. On és Déu?

—^Allí dalt, molt Al

carrer, veu

—És

amunt.

estrafolari,

passar un senyor

tot

blanc, qui és?

forner, fa pa i pastissos. —^Ah bé, és Déu? —L'avi s'ha mort, l'han enterrat. un

—Faig semblant de sorprendre-me'n: «L'han enterrat?» I menjar?

com

donen

—El desenterren, diu l'infant, el desenterren amb és

que li dóna llet. —La vaca? demano incrèdul. I d'on

una

destral. I

una vaca

—Del pou, respon l'infant. L'infant ha de creure'ns perquè que prova

d'inventar alguna

cosa.

l'agafa ella, la llet?

ell mateix s'equivoca cada vegada No pot fer altra cosa que creu¬

re'ns.

67 L'infant i la

manca

Acaba de deixar

d'experiència. el got.

Sorprenent: al lloc del got, veu co¬ S'inclina, completament diferents. agafa un tros de vidre amb la mà, es fereix. Té mal, el dit sagna. Per tot arreu misteris i sorpreses. Camina empenyent una cadira. Gran xoc acompanyat d'un gran soroll. La cadira ja no s'assembla a la cadira i ell està assegut a terra. De nou, la por, el dolor. El món és ple de rareses i de perills. Sap que cal estirar la manta per desfer-se'n. Sap que si perd l'e¬ quilibri, ha d'agafar el vestit de la mare. Ric d'aquesta experiència, caure

ses

estira les estovalles de la taula. Una Busca de fer-se

fracàs.

catàstrofe.

espavilar-se tot sol. A temptatives per fer-se independent, hi ha Però aquesta dependència l'irrita.

dascuna de les nou

ajudar perquè

nova

seves

no pot

ca¬ un

Com

inexpert que està obligat a tolerar un treballador honrat del qual no pot prescindir, com un paralític que ha d'ac¬ ceptar l'ajur i suportar els capricis d'un infermer indélicat, l'infant és forçat de seguir les indicacions de l'adult, encara que no hi confia plenament perquè sovint ha estat enganyat. Hi ha alguna cosa que s'assembla a l'infant en cada entrebanc humà, en cada esbalaïment ingenu, en cada error i desencert que provenen de la manca d'experiència, en cada dependència. Hi ha un amo

poc

una

mica d'infant

soner.

en tot

malalt,

en tot

pagès perdut a la ciutat,

vell,

en tot

ciutadà al

soldat,

en tot

pre¬

camp tenen aquests

esbalaïments de vailet. —Sou rant,

és

pitjor que un infant; fa bunyols dignes d'un infant; igno¬

una

pregunta

infantil! 68

L'infant escarneix l'adult. Només imitant l'adult l'infant pot

aprendre a parlar i iniciar-se a pràctica dels costums del món; és per a ell l'únic mitjà d'entrar en contacte aparent amb un medi que li resta estrany i que no arriba pas a comprendre. La majoria dels errors que comentem donant opinions sobre in¬ fants vénen del fet que prestem els nostres pensaments i els nostres sentiments als mots que ells ens manlleven i que, el més sovint, te¬ nen per a ells una significació diferent de la que nosaltres els do¬ la

nem.

pàtria, Déu, respecte, deure: tot són nocions tanca¬ que neixen, viuen i canvien de significació a cada perío¬ de de la vida. Un infant petit ha de fer un gran esforç d'imaginació per no confondre el Mont Blanc del qual sent a parlar amb la pila de Futur,

des

amor,

en mots

que anomena muntanya. Però, a qui li agrada de penetrar amb el pensament el cor mateix dels mots utilitzats per l'home, aviat s'asorra

dona que no

adult,

hi ha diferències

beneitó i

entre un

infant, un adolescent, un homo sapiens, un ésser

savi: hi veurà sempre un

de raonar dins dels límits de les pròpies experiències, però in¬ dependentment de l'edat i del medi social, independentment de l'e¬ ducació i de la cultura que ha rebut. Homes de conviccions diferents (n'excloc conviccions polítiques, sovint entaforades al cap per força) són homes a qui només separa l'esquema de llurs experiències. L'infant no sap pas què és el futur, no estima pas els pares, no té cap intuïció de la significació del mot pàtria ni del de Déu, no res¬ pecta ningú, no coneix cap deure. Quan diu: «quan seré gran», no hi creu; quan afegeix al mot «mama» el mot «estimada», no expres¬ sa pas el seu sentiment; la pàtria és el jardí o el pati. Déu, un bon oncle o un pesat que repapieja; fingeix el respecte i no fa altra cosa que sotmetre's als deures que se li imposen, tant per les xurriaques com per una dolça pregària acompanyada d'una tendra mirada. Pressent a vegades tal o tal altra cosa, però aquests moments de cla¬ capaç

rividència són L'infant

rars.

fa altra

que estrafer l'adult? Agafeu un viatger perdut al mig de la Xina, és convidat a sopar per un mandarí: s'esforça per no fer-se veure, observa el desenvolupament del ceri¬ monial per por de pertorbar-lo amb un gest fora de lloc; que orgu¬ llós se sent si arriba a copsar el menor sentit en tots aquests gestos que s'esforça d'imitar! I un pagès admès a una festa del castell? I un treballador subaltern? No heu remarcat com es complau d'imitar la manera de parlar, el comportament, els menors gestos del seu amo, fins i tot la manera de portar la barba? Hi ha, tanmateix, una forma d'imitació diferent de la que acabo de parlar: si una nena s'arromanga la faldilla per travessar un indret enfangat, mostra amb aquest gest que es considera adulta; si un nen imita la signatura del professor, comprova, d'alguna manera, les se¬ ves aptituds per a un futur lloc de responsabilitat. Aquesta forma no

cosa

que,

d'imitació existeix també

els adults.

69 El caràcter

egocèntric del pensament infantil ve igualment de la inexperiència. De l'egocentrisme personal, on el «jo» constitueix el centre de l'univers, l'infant passa a l'estadi de l'egocentrisme familiar la dura¬ da del qual varia segons el caràcter del medi en què s'educa. Exage¬ rant la importància de la casa familiar, atraient la seva atenció sobre perills imaginaris o reals que l'amenacen fora d'aquest espai cobert per la nostra protecció, no fem altra cosa que fixar en ell aquesta forma d'egocentrisme. —Queda't doncs una mica amb mi, diu la tia. Per tota resposta, l'infant s'amaga sota les faldilles de la mare, té llàgrimes als ulls, no vol pas quedar-se a casa de la tia. seva

—És tan emmarat, diu la mare. És amb esglai i estupefacció que mira totes les altres mares no

són ni

tan

sols ties

Però arriba el

que

seves.

moment

que es posa a comparar

tranquil·lament

casa amb la dels altres. Comença desitjant de tenir a casa la mateixa nina, el mateix canari, el mateix jardí que el d'un com¬

pròpia

Més tard, s'adona que d'altres mares, d'altres pares són tan simpàtics com els seus, si no més. —^Ah! si pogués ser la meva mare... Un infant educat al carrer o al camp adquireix més aviat aquesta mena d'experiències, aprèn més aviat que hi ha tristeses que ningú no compartirà amb ell, que hi ha joies que no alegren la seva família, que el seu aniversari només és una veritable festa per a ell mateix: pany.

—El

meu

papa, a casa,

la meva mama...

Aquest costum, en els infants, de subratllar o d'engrandir la im¬ portància dels pares, agafa sovint l'aparença d'una fórmula polèmi¬ ca, però també passa que és una temptativa desesperada de defensar una

il·lusió que

s'està ensorrant.

una mica, que ho dic al meu pare... —Creus que li tinc por? És veritat: el meu pare només és temible als meus

—Espera

manera com

tueix també

l'infant només viu el

moment

ulls...

present

consti¬

forma

d'egocentrisme. Un joc traslladat una set¬ mana més tard perd per a ell tota la realitat. Durant l'estiu, l'hivern no és res més que una llegenda. Deixar un pastís «per a demà» re¬ presenta per a ell una renúncia a la qual solament podrà resignar-se sota constrenyiment. No entén que si fa servir massa un objecte corre el perill de malmetre'l, però no en el mateix moment, sinó de mica en mica. Les històries tretes de la infantesa de la mare l'apas¬ sionen com un conte de fades. Mira sorprès, gairebé esporuguit, un foraster que diu «tu» al pare del qual és company d'escola. —^Jo

una

havia nascut... l'egocentrisme de la joventut: «És amb nosaltres que co¬ mençarà el món!» I l'egocentrisme d'un partit polític, d'una classe social, d'una na¬ ció? Són veritablement nombrosos els qui tenen la consciència de no ser altra cosa que un home entre altres homes, un home davant de l'univers? Amb quantes dificultats hem acabat admetent que la Terra no és res més que un planeta entre altres planetes i que dóna voltes! Que n'és de difícil, malgrat la realitat, d'imaginar que les encara no

atrocitats de la guerra formen part del nostre segle! I la nostra aproximació a la infantesa, no és reveladora

de l'ego¬

centrisme de l'adult? No sabia pas en aquella època de quina memòria, de quina pacièn¬ cia pot estar dotat un infant. Molts errors vénen del fet que només tro¬ bem l'infant esclau, desnaturalitzat pel constrenyiment, exasperat, re¬

voltat; per

veure'l tal com és, tal com podria ser, forç d'imaginació. ' ' 11. Comentari

afegit

ens

cal fer un gran

es¬

l'edició de 1929.

70 La

perspicàcia de l'infant.

Una sala de cinema;

la pantalla, un drama té el

pens. De sobte, se sent un —Oh! un gos...

públic

en sus¬

infant que exclama:

Es l'únic que se n ha adonat. Exclamacions com aquesta se senten en

curs

de cerimònies

tenim la

sovint al teatre, a l'església, imprudència de portar els in¬

fants. Incomoden els pares

i provoquen la rialla general. Incapaç de copsar el sentit de l'espectacle al qual assisteix, l'in¬ fant acull amb crits de joia el menor detall familiar. Però no actuem nosaltres de la mateixa mundana una cara

on no

convidats a una vetllada ningú, percebem de sobte en la multitud

manera,

coneixem

quan,

coneguda?

fer res, es fica a tot arreu, s'esmuny en cada forat i passa el temps fent descobertes. Tot l'inte¬ ressa: aquest petit punt mòbil que és una formiga, el brillant d'una perla, un mot nou, una frase que acaba de sentir. Quan ens trobem en una ciutat estrangera, en un Hoc desconegut, tornem a sentir de nou aquesta curiositat infantil. L'infant, que no sap pas estar-se sense

L'infant coneix bé el

seu entorn:

els humors, els

costums,

les fe¬

per a ell i sap explotar-los. Sent hipocresia, percep immediatament el ri¬ dícul. Llegeix en una cara com un pagès llegeix en el cel. Ens obser¬ varà així durant anys. A l'escola, a l'internat, aquesta observació és col·lectiva. No li cal pas gaire temps per traspassar-nos. Però aquest fet, ens estimem més ignorar-lo. Mentre no trasbalsi la nostra tran¬ quil·litat, ens estimem més guardar les nostres il·lusions sobre la in¬ genuïtat infantil. Altrament, estaríem obligats a renunciar a la imat¬ ge de la pròpia superioritat i a fer un esforç important per desemba¬ rassar-nos de tot el que ens degrada i ens ridiculitza als seus ulls.

bleses dels familiars

no tenen

la benevolència, endevina la

secrets

71 Es diu que un

noves

infant és un ésser inestable, que, sempre en cerca

emocions, de

noves

sensacions,

es cansa

tot, que

tan

li pot retenir gaire temps l'atenció i que un amic de fa esdevenir el pitjor enemic per, alguns instants més tard, tornar a ser de nou el millor company. La realitat confirma en general aquesta opinió: en un tren, l'in¬ fant es mostra capriciós; en un jardí, no vol pas estar-se més de cinc minuts assegut en un banc; durant una visita, importuna tothom; abandona fàcilment la joguina preferida, és turbulent a l'escola i fins i tot al teatre i no sap pas estar-se quiet al lloc. Tanmateix no es pot oblidar que en el curs d'un viatge l'infant està excitat i fatigat; que al parc, no s'asseu mai de ple grat; que, du¬

sols

joc no hora pot

una

rant una

visita,

se'l deixa mai lliure de moviments; que és rar que

pugui triar-se ell mateix la joguina o el company; que va a escola només perquè se l'hi ha forçat; que si estava content amb la idea d'anar al teatre, és perquè creia que s'hi divertiria de debò. Quantes vegades no ens assemblem a aquest infant que, després d'haver posat una cinta al coll del gat, li dóna una pera per menjar 0 li ensenya imatges en color i se sorprèn que aquest gat bergant no procuri res més que anar-se'n a la callada o que l'esgarrapi en un moment d'exasperació. Bé prou és una altra cosa el que a l'infant li agradaria de fer en el curs

obrir la caixa que veu del llibre gros, tocaria un ob¬

d'una visita: aniria amb molt de gust a

sobre

una

consola; miraria les imatges

brilla en un racó; somia de poder menjar molts bombons d'agafar el peix vermell que neda a l'aquari. Però es guarda prou de trair les seves ganes, sap que això «no es fa». —Tornem a casa? demana aquest mal educat. Li anuncien jocs divertits: banderetes, focs d'artifici, un especta¬ cle. Els ha esperat en va, està decebut.

jecte

que

—T'ho passes bé? —Molt bé, respon tot voldria ferir ningú. La colònia de

badallant o

aguantant un

badall ja que no

al bosc i els

explico una història; s'allunya, aviat seguit per un altre, després per un tercer. Intrigat, provo de preguntar-los l'endemà mateix: m'assabento que el primer havia oblidat el bastó sota una mata i tenia por que no li robessin, que el segon tenia mal a un dit ferit recentment i que al tercer no li agradaven les històries inventades. És que un adult no sortiria d'un espectacle, fins i tot in¬ quan

vacances: som

sóc al mig, veig un noi que s'aixeca i

que

trobés malament o si de sobte recordés que oblidat la cartera a la butxaca de l'abric? Podria demostrar fàcilment que un infant és capaç de teressant,

havia

passar set¬

i fins i

d'una mateixa cosa sense voler canviar, que conserva molt de temps l'afecte a la joguina preferida, que pot escoltar la mateixa història un nombre infinit de vegades sense cansar-se'n. Podria demostrar també que la monotonia dels gustos de l'infant sovint irrita la mare. Llavors ella ve a veure el met¬ ge per demanar-li de canviar el règim alimentari de l'infant perquè «totes aquestes farinetes i compotes ja no li agraden». —No és pas a ell a qui no agraden, és a vostè, em veia obligat a respondre. manes

tot mesos

ocupant-se

Enuig. Solitud, absència de noves sensacions: enuig. Massa sensacions, massa sorolls, massa enrenou: enuig. Està prohibit, atenció, és lleig,

tingues gavanya

mica de paciència: enuig. Enuig d'un nou vestit que en¬ els moviments; enuig de prohibicions, d'ordres, de deures

una

fer. Mig-enuig del balcó des d'on es pot mirar al carrer, mig-enuig d'un passeig, d'una visita, d'un joc en companyia d'amics mal triats. per

Enuig violent com una febrada; enuig crònic, amb alts i baixos. Enuig físic de tenir massa calor o massa fred, de tenir fam, set, son, d'haver menjat massa, d'haver dormit massa, d'estar fatigat, de tenir mal...

Enuig-apatia: l'infant es lleva difícilment, parla poc, camina els peus, l'esquena corbada, s'estira sovint, respon a les preguntes amb monosíl·labs, amb una veu lànguida o amb una mí¬ mica plena de ganyotes malvolentes. No demana mai res i acull amb hostilitat cada demanda que se li adreça. De tant en tant, un esclat de còlera aïllat, mal motivat, incomprensible. Enuig-sobreexcitació: no s'aguanta al lloc més d'un minut, no sap fixar l'atenció, és capriciós, insuportable, sovint cruel: importu¬ na, provoca els altres per sentir-se tot seguit ofès, plorar o enfadarse. Cerca expressament la baralla i els cops per necessitat de sensa¬ arrossegant

cions fortes.

Veiem sovint mala voluntat allí un

excés

d'energia allí

on no

hi ha

res

hi ha fallida de la voluntat i

més

que

fatiga de la desespe¬

ració.

L'enuig pot revestir a voltes la forma d'una psicosi col·lectiva. Incapaços d'organitzar un joc perquè, potser massa tímids, potser mal avinguts des del punt de vista de l'edat o del temperament, potser trobant-se en una situació excepcional, els vailets semblen de sobte posseïts d'una follia furiosa: criden, s'espentegen, es fan travetes, cauen, giravolten fins a l'esgotament complet, es tiren a terra, s'exciten mútuament, esclaten d'un riure forçat. Aquests «jocs» acaben el més sovint amb una baralla, un vestit esparracat, una cadira trencada, un bony. Llavors vénen la confusió i les acusa¬ cions recíproques. S'esdevé que un «prou de fer el boig» o també un «no us fa vergonya de muntar històries com aquestes?» pot po¬ sar fi al caos i restablir la calma. Es reprèn amb energia la iniciativa del joc i vet aquí que canten en cor, escolten un conte o xerren tranquil·lament. 97

temo

molt que aquesta

forma patològica d'enuig col·lectiu

irritant, encara que poc freqüent, sigui considerada per certs educadors jocs normals d'«infants en llibertat». tan

73 Els

jocs d'infants encara no han estat objecte d'una recerca clíni¬

seriosa.

No oblidem que infantesa: els adults

els jocs no constitueixen pas el privilegi de la igualment els seus jocs. Pensem també que els infants no juguen pas sempre per plaer; molts dels seus jocs no són res més que una imitació de les ocupacions serioses dels adults; els seus jocs varien segons els llocs on se juguen: són uns a l'aire lliure, altres en una ciutat, altres entre les quatre parets d'una habitació; no podem pas parlar-ne sense parlar del lloc que ocupen en

la societat

tenen

contemporània.

pilota. Vegeu els esforços del més petit

per

aixecar-la o fer-la rodar en la

direcció triada.

Vegeu l'entrenament laboriós del més gran que s'exercita a atra¬ par-la amb la mà dreta i després, amb la mà esquerra, fer-la botar diverses

vegades seguides, enviar-la de dret al gol. qui ho farà més bé, la llançarà més amunt, més lluny, més exacte: emulació, perfeccionament, triomfs i desfetes. Sorpreses també on la comicitat a vegades és present: ja tenia la pilota, vet aquí que li rellisca de les mans, rebota contra l'espatlla d'un altre i cau a les mans del tercer; o el xoc de tres caps que s'in¬ clinen al mateix moment; la pilota que roda sota l'armari i surt tota sola, gentilment. Emocions: ha anat a parar al mig d'una gespa, qui gosarà anar-la És

buscar? Guaita-la dalt de l'armari,

cions. També

vidre que

com

estat a punt

fer-la baixar? Delibera¬

trencar-se.

La pilota

ha De

desaparegut: recerques febroses. Un infant acaba de fer-se mal. qui és la culpa: del que I'ba llançada o del que I'ba agafada ma-

lament? Discussió animada. Iniciatives

originals: fer

veure que

la llança;

apuntar a

l'un,

en-

l'altre; amagar-la hàbilment perquè tothom la cregui per¬ duda; bufar-hi a sobre per fer-la rodar més de pressa; fer semblant

viar-la

caure

té por

atrapant-la; agafar-la amb la boca, fer creure als altres que d'agafar-la al vol; fer ganyotes de dolor com si el cop que s'acaba de rebre hagués estat fort; pegar a la pilota: «Mira, la pilo¬ ta!»; sacsejar-la: «es belluga per dins» per intrigar tothom. Hi ha infants que s'estimen més mirar que jugar, de la mateixa manera que hi ha adults que prefereixen assistir a una partida de bi¬ llar o d'escacs. Aquí i allí, es poden observar moviments interessants i genials, faltes. La destresa de què cal donar mostra en aquest esport no és res més que una de les explicacions de l'atracció que representa per als infants.

74 El

joc

xem una

no és tant el paradís infantil com l'únic camp on els dei¬ mica de llibertat, d'iniciativa. En el joc, l'infant pot apre¬

ciar el valor de la

independència, encara que no sigui total. Sap que joc és el seu dret, mentre que tots els altres plaers no són res més que concessions, favors passatgers. Jugant a cavalls, a soldats, a lladres i civils, a bombers, l'infant descarrega el massa-ple d'energia en gestos la utilitat dels quals no és sinó aparent, però que li permeten de viure alguns moments d'il·lu¬ sions agradables o de defugir conscientment la grisor de la vida. Si aprecien tant els companys d'imaginació fèrtil, d'iniciativa ardida i que disposen d'una provisió imposant d'idees pouades en lectures, el

si obeeixen amb

tanta

humilitat el

seu

comandament sovint

despò99

tic, és que gràcies

als jocs la ficció esdevé més fàcilment realitat. La presència d'adults i forasters molesta els infants. Tenen vergonya dels seus jocs perquè són conscients de la seva futilitat. Saben que la veritable vida és en una altra banda i els seus entre¬ teniments expressen i una amargor real.

L'infant sap que

la nostàlgia dolorosa, cobreixen una mancança

és pas un cavall, però bé cal que se tenir un cavall de veritat. Estar asse¬ gut en una cadira tombada fent semblant de remar, no és pas la ma¬ teixa cosa que passejar-se en barca en un estany. Quan el programa de les activitats de vacances li posa a disposi¬ ció el riu, el bosc amb mirtils, una canya de pescar, nius d'ocells en¬ n'acontenti

filats

perquè

els arbres,

el bastó

no pot pas

colomar, gallines, conills dels quals s'ha d'o¬ l'hort del veí, una gespa florida davant de la casa, un

cupar, prunes a l'infant ja no té necessitat

de jugar o els jocs canvien completament

de caràcter.

Quin és l'infant que canviaria un gos viu per un gos de peluix o Quin és l'infant que donaria el seu poni per un cavall

amb rodetes? de cartó?

És el constrenyiment que pateix quotidianament que el força

recórrer al

S'estima

joc on defuig l'enuig, el buit, els deures que el carreguen. més jugar que no pas aprendre de memòria les regles gra¬

maticals i les taules de L'infant s'aferra

multiplicar.

la nina,

a un

ocell de

gàbia,

a una

flor de

test

perquè ner

no posseeix encara res més, mentre que un vell o un preso¬ s'hi aferra perquè ja no té res. L'infant juga amb qualsevol cosa

per passar el temps, perquè no té altra cosa a fer. Podem sorprendre una nena quan, jugant amb nya

la nina, li

ense¬

maneres, però no la veurem mai quan al vespre, la nina les penes, les decepcions, els somnis, i acusa

al llit, el seu

les bones

confia entorn

d'injustícia:

—Només t'ho dic

100

tu, no

ho dic

ningú més.

—El tu no

meu

bon bub-bub,

m'has fet

En la

és pas

amb

tu que

estic enrabiada,

res.

solitud, l'infant dota la nina d'una ànima.

paradís, la infantesa? Seria més aviat un drama. 75

petit guardià de bestiar s'estima més jugar a cartes que a pi¬ tip de córrer tot el dia darrere les vaques. A un infant ve¬ nedor de diaris o a un infant que fa encàrrecs només li agrada de córrer al principi de la carrera: aprèn aviat a estalviar forces, obligat a repartir-les en el conjunt de la jornada de treball. Un infant a qui s'obliga a ocupar-se del seu germà petit no juga mai a nines, més aviat defuig aquest joc com si fos un deure carregós. És a dir, que a l'infant no li agrada de treballar? El treball d'un infant pobre no té cap valor educatiu, només és estrictament utilita¬ ri; no es tenen mai en compte les forces i les capacitats d'aquests pe¬ tits treballadors. Seria ridícul de posar la vida dels infants pobres com a exemple a aquells que no coneixen dificultats materials. Aquí tampoc com en altra banda, l'enuig no perd els drets: enuig de l'hi¬ vern passat dins una habitació exigua, enuig de l'estiu en què es juga al pati o a la cuneta que voreja la carretera principal. Ni en un cas ni en l'altre, no sabem omplir les jornades de l'infant de manera que formin un seguit de moments acolorits i lògicament lligats el con¬ tingut dels quals li permetria de copsar tota la riquesa de la vida. Nombrosos jocs d'infants representen de fet un veritable treball. Quan construeixen entre quatre una cabana sense tenir altres ei¬ nes que un tros de planxa, uns quants trossos de vidre i uns quants claus i arriben a clavar estaques, a lligar branques, a entapissar el ter¬ ra de molsa i, adés silenciosos, adés xerrameques, a voltes maldestres però sempre projectant una millora, fan profitoses les seves expe¬ riències individuals, això no és pas un joc sinó un treball, un treball lota: n'està

101

d'aficionats

però

treball tanmateix. El resultat

potser no

és

ex¬

cel·lent, males eines, materials insuficients prou ho excusen, però

quina organització! Ja que l'habitació de l'infant, malgrat els nostres esforços deses¬ perats, s'assembla sempre a un taller de construcció on corren un munt d'objectes heteròclits (els materials de futurs treballs, es clar), no és pas en aquesta direcció que ens caldria continuar les recer¬ ques? Si, en lloc de linòleum, hi poséssim un pilot de sorra, un feix de branques, un carretó de rocs? Pot ser que una planxa de fusta, de cartó, mig quilo de claus, una serra, un martell, un torn els fessin més plaer que la «joguina» més bella i que un mestre que els ense¬ nyés a fer anar les eines els fos més útil que el professor de gimnàs¬ tica o de piano? Però abans d'introduir un canvi, caldria expulsar d'aquesta cambra el silenci i la netedat d'hospital... i ja no tenir més por de les esgarrapades als dits. «Vés a jugar», diuen els pares preocupats per la felicitat de l'in¬ fant i senten amb tristesa el seu plançó que els respon: «Sempre ju¬ gar i jugar». Què poden fer si no tenen res més per proposar-li? Després, la situació ha evolucionat molt. Els jocs d'aire lliure for¬ part dels programes de les escoles i es reclamen més terrenys. Els canvis sobrevenen cada hora: la mentalitat d'un pare de familia o d'un educador mitjà no arriba ni tan sols a seguir-los.^^ men

76 Tot i el que

acabo de dir, hi ha infants que no detesten pas la so¬ pas una gran necessitat d'activitat física. Són els fa¬ mosos «infants assenyats» que a casa no fan cap soroll, que no s'a¬ vorreixen mai, que es diverteixen tots sols i interrompen els jocs litud i

no senten

12. Comentari

102

afegit a l'edició de 1929.

simplement quan se'ls demana. Llurs desigs no són mai imperiosos, cedeixen sense cap necessitar d'insistir, el món imaginari reemplaça la veritable vida, i això és més així encara, perquè és el que desitgen els pares. Es troben

perduts enmig d'altres infants dels quals senten dolo¬ arriben pas a seguir en els jocs. En lloc de provar de comprendre'ls, les mares voldrien que canviessin. Obliden que només és por imposar el que s'obté prudentment, al preu de lents i difícils esforços on fracassos i humiliacions són inevi¬ tables. Forçant aquests infants a ficar-se en un joc col·lectiu, se'ls fa sofrir de la mateixa manera que es fa sofrir els altres quan se'ls inter¬ rompen brutalment els jocs. Un fet: al parc públic els infants fan rotllana, canten agafant-se les mans; al mig del cercle hi ha dos infants que visiblement repre¬ senten el paper principal. rosament

la indiferència i que no

—^Vés amb ells!

Refusa;

coneix el joc, no coneix cap

d'aquests infants i a més, vegada: «Vés-te'n, no t'hi volem, no ets res més que una desmanyotada?» Però sí, li agradaria provar-ho una altra ve¬ gada, però no avui, demà potser, o d'aquí a una setmana. La mare no vol pas esperar, vet aquí que s'adreça als infants perquè facin un lloc a la seva filla i l'empeny dins la rotllana. Intimidada, la nena dóna la mà als veïns però ho fa a contracor, preferiria mirar-los de lluny. Per encoratjar-la, la mare comet un nou error: «Nenes, per què són sempre les mateixes les que són al mig? Mi¬ reu aquesta nena, encara no hi ha estat: l'heu de triar!» Les que sembla que porten el joc protesten, després acaben ac¬ no

li han dit

una

ceptant, però sense entusiasme. Pobre principiant enmig d'un grup malvolent! L'escena s'acaba amb les llàgrimes de l'infant, la i la confusió

ràbia de la mare

la rotllana.

103

Treballs

pràctics per a educadors: observar un grup d'infants que la a rotllana en un parc públic, i anotar primerament els comportaments característics a nivell del conjunt, després a nivell d'un sol infant que es tria lliurement. i La iniciativa, la formació, l'esclat i la dislocació del joc. Qui dóna la sortida, organitza, porta i dissol el joc? Quins són els infants que trien ells mateixos els companys, quins són els que es deixen agafar la mà? Qui és que s'aparta per fer lloc a un de nou que arriba, qui és que protesta si se li demana? Qui canvia més sovint de lloc? Si la rotllana es para un moment, qui espera pacientment sense mou¬ re's, o crida: «Au, de pressa, tornem a començar!», qui mou els braços, pica de peus d'impaciència, riu sorollosament? Qui és que badalla, qui és que s'enfada? Qui abandona el joc, i per què? Qui són els que insisteixen per anar al mig? Qui protesta: «no, és massa petit» quan una mare prova d'imposar-los el seu fdl? Qui ha dit: «No hi fa res, que s'estigui una mica aquí»? Si un adult dirigís la rotllana, tot seguit hi hauria introduït un torn que, aparentment més equitable, molestaria el joc més que no pas l'ajudaria. Saben el que fan: dos nois, gairebé sempre els matei¬ xos, són al mig. Corren (el gat i el ratolí), s'ajupen (la baldufa), res¬ ponen amb una cançó (La sabatera de la ning-ning, jo l'amago, jo l'amago...). És que els altres s'avorreixen durant aquest temps? L'un mira, l'altre escolta, el tercer es posa a cantar, ben fluix, després cada cop més fort, el quart té ganes d'imitar-lo, dubta, el cor li salta. El dirigent, fi psicòleg de deu anys, domina perfectament el grup, n'és

juguen

el veritable

amo.

Tot fent la mateixa

cosa,

cadascun d'ells reacciona

seva ma¬

nera.

Així, coneixem la la vida col·lectiva,

104

personalitat de cadascun d'aquests infants en en l'acció; quin és el seu valor en relació als altres.

seu

grau

d'independència, la

seva

resistència

les suggestions

col·lectives; veiem el que aprèn dels altres, el que els dóna, com es fa

apreciar. Si observéssim

un infant aïllat, no podríem adonar-nos de del seu caràcter. Aquí, podem trobar les respostes a moltes preguntes interessants: si té autoritat, de què depèn, com se'n serveix? Si no en té, sembla patir-ne, n'està enfadat, fa morros als altres, n'està gelós? Si protesta, ho fa sovint, amb raó o sense, per ambició o per caprici, delicada¬ ment o amb brutalitat? Evita o recerca la companyia del dirigent? Escolteu, mireu el que farem. Espereu, podem fer una cosa mi¬ llor. Jo no jugo més. Bé, d'acord, fes com vulguis. tots

aquests aspectes

Jugant, els infants intercanvien els pensaments, somien sobre un donat, es donen poders de què encara no disposen en la vida real. Expressen aquí l'essencial de les seves opinions de la mateixa manera que un autor ho fa al seu llibre. Jugant a l'escola, fent-se vi¬ sites imaginàries, oferint un te a la nina, venent i comprant, llogant tema

i acomiadant criats, caricaturitzen inconscientment

adults. Es prenen els jocs miraran d'atraure's l'elogi mal estudiant. La

manera

la societat dels

seriosament. Si són a l'escola, els passius del mestre, els actius triaran el paper de de comportar-se al joc traeix la seva veri¬

table actitud respecte de l'escola. Si un infant no té ni tan sols

jardí on anar a jugar, farà per aquesta raó més de gust viatges llunyans: serà capità al llarg de la travessia, habitarà illes desertes. Si ni tan sols no té un gos per fer-se obeir, comandarà amb fermesa un regiment. Com que no és res, vol ser-ho tot. Tanmateix és l'únic que actua d'aquesta manera? Vegem els partits polítics que prometen el món i la bolla. No és sinó a me¬ sura que van guanyant influència en els afers públics, que abando¬ nen les promeses pel pa quotidià de les conquestes reals. un

105

Certs grapes

jocs d'infants no ens plauen pas gaire. Caminarà a quatre i bordarà per adonar-se com s'espavilen els animals; fa sem¬

blant d'anar coix, d'anar geperut com un vell; fa el guenyo, el tartamut, camina trontollant com un embriac, imita el boig que ha vist un dia al carrer; camina amb els ulls clucs (un cec), es tapa les ore¬ lles (un sord), s'estira aturant la respiració (un mort), s'emprova les ulleres de l'avi, llança una befarada de fum de cigarreta, dóna corda

d'amagat al despertador; arrenca les ales a una mosca: «Com ho farà per volar?»; agafa un imant per aixecar una ploma de metall, mira a l'interior de l'orella per veure-hi el timpà, inspecciona el coll per descobrir-hi les amígdales; proposa a una nena de jugar a metges amb l'espetança de conèixer alguna cosa sobre la seva anatomia, manlleva foc al sol amb

un tros

de vidre, escolta el

conquilla, frega una pedra foguera

mar

dins

una

altra. Vol conèixer, veure, verificar, experimentar tot el que té a l'abast; de tota manera, li quedaran encara tantes coses que s'haurà de creu¬ re per paraula. Diuen que només hi ha una lluna, tanmateix, la trobem a tot contra una

arreu.

—Mira,

vaig a l'altre

costat

de l'estacada, sobretot no

moguis

d'aquí. Tanquen la portella. —Llavors,

tu en veus una

jardí?

—Sí.

—^Jo també,

en veig una. Intercanvien els llocs d'observació, ho comproven

és segur:

nou.

Ara,

hi ha dues llunes. 79

Els jocs que permeten

pi valor, 106

comparant-se

de mesurar les forces, d'adonar-se del pro¬ als altres, ocupen un lloc a part.

Serà a qui farà les passes més grans, caminarà més temps amb els ulls clucs, s'aguantarà més temps sobre una cama sense parpellejar, mirarà Faltre als ulls sense esclafir la rialla, aguantarà més temps la

respiració. Juguesques: qui cridarà més fort, qui escopirà o orinarà lluny, qui tirarà més enlaire una pedra? Vejam qui aconseguirà saltar del darrer esglaó de l'escala o qui aconseguirà suportar el do¬ lor sense cridar deixant-se estrènyer un dit? És el més ràpid, el més àgil, el més fort qui guanya. —Jo en sé. Jo puc fer-ho. —Jo ho sé més bé que tu. Jo en tinc més que tu. El meu és mi¬ més

llor. —La

meva mare

ho sap.

meu pare

pot

fer.

És així que es força el respecte, és així que és guanya un lloc al sol. I

no es pot oblidar que la felicitat d'un infant no depèn pas so¬ lament de la manera com el tracten els adults sinó també, si no més,

del

judici que fan d'ell els companys diciona l'adhesió al grup. Pot passar que

els de cinc

anys

de joc. És llur opinió que

siguin

acceptats entre

con¬

els de vuit

anys i que aquests darrers siguin admesos a la colla dels de deu anys la independència dels quals els enlluerna. No són ja lliures d'anar

sols

pel carrer, no tenen pas un plomer que tanca tari amb adreces? És preciós tenir un amic que va

amb clau, un die¬ dues classes enda¬ vant i que és capaç, per la meitat d'un pastís o fins i tot per res, d'explicar-vos un munt de coses apassionants. Si l'imant atrau el ferro és perquè és imamat. És a causa de la primor de les cames que els cavalls àrabs són els millors. La sang dels reis no és pas vermella, sinó blava. Deu passar el mateix amb els lleons i les àguiles (s'haurà de comprovar). Si es dóna la mà a un cadàver, ja no se la hi pot arrencar. Al bosc, es troben dones velles que, en lloc de cabells, tenen escurçons al cap; n'ha vist en imatges, i fins i tot de debò, però de lluny; perquè, si t'hi acostes de prop, et transformen en pedra (aquí, deu mentir). Ja ha vist un negat i tam¬ bé com neixen els infants. Sap fer un moneder de paper. 107

—Però meu.

no, no

sols diu que en sap: I'altre dia, en va fer un davant

mama no

sap pas

fer-ho. 80

prenguéssim veritablement de debò els sentiments, les aspira¬ jocs dels infants, veuríem que llurs amistats i antipaties són sempre perfectament justificades. Són capaços de barallar-se amb els millors amics sense que l'amistat en surti compromesa i són capaços de refusar de veure els que no els són plaents sense tenir res cions i els

retreure'ls. —No

amb ell; plora per un no-res, és un cregut, cri¬ fa res més que vantar-se, sempre vol manar, pega a tothom, fa trampes; no sap fer res, ploriqueja tota l'estona, és massa petit, és massa talòs, és brut, és lleig. Es veritat, un marrec que sempre brama i té capricis pot espatllar el millor joc. No ens sorprenguem pas si busquen de desembarassarse'n. I no els diguem pas: «Deixeu-ho estar, que encara és petit». Això no és cap argument. Les persones grans tampoc no afluixen da

com un

pot jugar

imbècil;

amb els infants. Refusa d'anar

jugar a casa d'un amic. Per què? VUlí hi ha in¬ coneix, ja han jugat plegats. Sí, però a casa seva. Mentre que, allí, hi ha un senyor que crida, una senyora que l'empipa amb petons, una criada que ha estat cruel amb ell, la germana del seu amic no fa altra cosa que vexar-lo, un gos que li fa por. Però té massa amor propi per confessar-ho a la mare, ella creu doncs que són capricis. No vol anar al parc. Per què? Perquè un noi li ha promès una pa¬ llissa, perquè el jardiner l'ha atrapada quan anava a buscar la pilota al mig de la gespa, perquè la mainadera d'una nena li té ràbia, per¬ què ha promès un segell a un noi i no ha pogut trobar-lo. fants que

108

Certament, hi ha infants patològicament capritxoses. N'he vist a la consulta. Són gairebé sempre els infants rode¬

desfilar desenes

jats de massa sol·licitud que els ofega veritablement. Saben molt bé què volen, però, com per atzar, són sempre les coses que els serien

perjudicials. Si,

molts infants es nota una certa fredor respecte d'aquests darrers es pot llegir un veritable odi i menyspreu envers l'entorn. Un amor mal entès pot fer d'un infant un màrtir. Aquests infants massa estimats haurien de ser protegits per la llei. en dels adults, als ulls

Hem

guarnit els infants amb l'uniforme de la puerilitat i creiem estimen, que ens aprecien, que tenen confiança en nosal¬ tres, que són innocents, càndids i que ens estan agraïts del que fem per a ells. Representem a la perfecció el paper de tutors desinteres¬ que ens

sats

i els

nostres

sacrificis

ens

entendreixen. Els infants

ens creuen

temps però, ben aviat, apareix el dubte. A voltes proven de fer-lo fora fins al dia que, adonant-se de la inutilitat de llurs es¬ un cert

forços,

es posen a enganyar-nos, comprar-nos, explotar-nos. Ens arrenquen concessions amb un somriure graciós, amb un

petó, amb

estrafolari. Ens forcen a cedir prometent de ser cedint al seu torn. Alguna ve¬ gada, amb tacte, fan valer els seus drets; alguna vegada, ens obliguen fent-se apressants, insuportables; alguna vegada, hi van directament demanant el que volen rebre a canvi de la submissió. amables

un mot

o ens

Esclaus,

compren una promesa

ara

i adés submisos

—No s'ha de fer, és a

l'escola. Si la —Si

pas fa.

mama

revoltats.

perillós, és

un pecat.

ho vols, només has d'anar-te'n. La

més intel·ligent

senyoreta

ho ha dit

ho sabés!

que tu.

Vés-hi, digues-ho

teva

senyoreta no

és

mama, tant me

109

Detestem de

infant que

veure un

alguna mots

acabem d'atrapar com remuga la indignació, pronuncia

cosa entre dents. Sabem que, en sincers que no ens afalaguen pas.

Arran

d'aquests innombrables conflictes que l'oposen a nosaltres quotidianament, l'infant a voltes sent alguns remordiments però prefereix amagar-nos-els. Per contra, el que no dissimula mai és l'a¬ versió profunda que li inspira la injustícia despòtica dels adults. Si l'infant sembla testimoniar molta simpatia a un oncle, és per¬ què aquest oncle és alegre, li permet de passar uns quants bons mo¬ ments de llibertat i sap oferir-li regals que veritablement li agraden. Perquè a l'infant no li agraden pas forçosament tots els obsequis, i menys encara aquells que li vénen de part de persones que no esti¬ ma. «Creu haver-me fet una gràcia», dirà indignat. 82

Les persones grans no llibertat. Tenen la sort de

permès, però, estant

pas intel·ligents: no saben aprofitar la poder comprar tot el que volen, tot els és lloc d'estar contentes, passen el temps rondinant,

són

en de mal humor.

Les persones grans no

ho saben pas tot: de vegades diuen qualse¬ amb un joc de paraules o responen d'una manera embolicada. L'una diu sí, l'altra diu no, s'a¬ caba per no saber on és la veritat. Quants estels hi ha? Com es diu «quadern» en xinès? Com s'adorm l'home? Viu, l'aigua? Com sap l'aigua que està a zero graus per convertir-se en glaç? On és l'infern? Com s'ho ha fet, aquest senyor, per fer una truita amb rellotges? Els ha posat al barret, però el barret ni tan sols no s'ha espatllat després de la cocció i els rellotges han funcionat tan bé com abans. Era un

vol

cosa, es

desembarassen d'una pregunta

miracle? Les persones grans no

són pas bones. Si ens donen menjar, és perquè ho han de fer, altrament moriríem. No ens deixen fer res. 110

Riuen si els demanem

alguna cosa i, en lloc d'explicar, es burlen de injustes, però si se les enganya, no se n'adonen. Els que se les afalagui. Quan estan de bon humor, tot és

nosaltres. Són

agrada

prou

permès però tot els incomoda, quan estan descontentes. Les persones grans menteixen. No és pas veritat que els caramels fan cucs, no és pas veritat que un gitano ve a agafar els infants que no mengen, no és pas veritat que els pobres les passen magres. No són mai gent

de paraula:

prometen,

després obliden. Si se'ls ho

re¬

corda, diuen que és un càstig o troben un munt d'excuses. Volen que

se'ls digui la veritat, però n'hi ha prou de provar-ho perquè s'enfadin. Són hipòcrites: us diuen una cosa a la cara i una altra a l'esquena; quan no els agrada algú, fan veure que són simpà¬ tiques: «si us plau, gràcies, perdó, amb molt de gust», com si algú pogués confondre-s'hi. Heu observat l'expressió de la cara de l'infant que, mentre juga¬ va

alegrement, ha estat bruscament maltractat per l'adult per

licte menor? Si

no, us

de¬

aconsello de fer-ho.

El pare

està escrivint: l'infant hi acut per dir-li alguna cosa, l'a¬ la màniga... i ja tenim una taca de tinta en un document important. Mira estupefacte: què ha passat? Les seves preguntes ridiculitzades, les seves bromes mal aprecia¬ des, els seus secrets traïts, les seves confidències explotades amb per¬ fídia, tot són tristes experiències que ensenyen l'infant a tractar l'a¬ dult com a animal salvatge que es deixa domesticar, però les reac¬ cions del qual són sempre imprevisibles.

gafa

per

83 manca d'estima i aquest ressentiment barrejat de por de vegades s'observa en l'infant respecte de l'adult, van acom¬ panyats de vegades d'una veritable aversió.

Aquesta

que

111

Una barba que

pica, una pell aspra, l'olor del cigar són veritable¬ desagradables a l'infant. Després de cada petó, s'eixugarà cu¬ rosament la boca mentre no se li haurà prohibit. La majoria dels in¬ fants detesten que se'ls agafi a la falda; tampoc no els agrada que se'ls doni la mà: us l'enretiren a poc a poc. Tolstoi ho ha reparat en els nens petits de pagès, però aquest reflex és comú a tots mentre no els haurem depravar per la domesticació. L'olor de la transpiració i també d'una aigua de colònia una mica forta «put» per a l'infant i només pararà de dir-ho el dia que li fica¬ rem al cap que aquest mot és lleig i que el perfum no pot sinó fer bona olor, només que ell encara no ho entén. ment

Tots aquests senyors

i totes aquestes senyores que pateixen tras¬ gàstrics, fatigues, còlics; que tenen mal alè, temen els corrents d'aire, tenen por de menjar al vespre, tenen accessos de tos, perden les dents, s'esbufeguen pujant l'escala, tots li semblen igualment ré¬ torns

pugnants. I

què me'n dieu de les carícies! Aquesta

de tustar-vos la galta, d'estrènyer-vos als braços, aquests diminutius, aquesta fami¬ liaritat, aquestes preguntes idiotes, aquestes rialles que no treuen cap a res! A qui

retira? Però si ja és

manera

noi gran! Déu

meu, com

creix...

l'infant, molest, espera que això s'acabi. A voltes, fins i tot són indecents; diuen davant de tothom: «vigi¬ la, et cauran les calces» o «et pixaràs al llit». L'infant se sent més net, més ben educat, més digne de respecte que totes aquestes persones grans.

—Té por tinc por sortir?

de menjar, té por de la humitat: és un covard. Jo, no Que s'estigui a casa, si vol, per què em prohibeix

res.

Plou: l'infant

surt corrent,

s'està

un moment sota

pluja, des¬

prés fuig rient i s'allisa els cabells molls. Glaça: s'estrenyerà els braços, corbarà l'esquena amagant el cap entre les espatlles, tibarà 112

els músculs, lla al

aguantarà la respiració per seguir amb interès una bara¬ comboi funerari que passa; té els dits balbs, els lla¬

carrer o un

a escalfar-se, els trasbalsa.

vis lívids: brr, tinc fred! Corre

—Pobres vells, La ta

pietat és

tot

potser

manera constant

—No els deu

anar

tot content.

l'únic bon sentiment que l'infant experimen¬ davant de l'adult. pas

gaire bé perquè

són mai feliços. Pobre està cansada, potser

papa que treballa tant, pobre mama que sempre es moriran aviat, cal ser simpàtic amb ells.

84 Tanmateix Fora de

una reserva.

aquests sentiments negatius i positius de què aca¬ parlar, fora de la capacitat de raonar amb tota inde¬ pendència, l'infant posseeix també el sentit del deure, ja que no s'allibera mai totalment de la influència educativa del medi que li imposa la pròpia manera de veure les coses. L'infant es troba així en conflicte amb ell mateix, més ràpidament i més clarament en un subjecte actiu, més tardanament i d'una manera menys precisa en un subjecte passiu. El primer se n'adona tot sol, un company d'infortuni obrirà els ulls al segon sense sistematitzar, és clar, com jo acabo de fer-ho. L'ànima de l'infant és tan complexa com la nos¬ tra, plena de les mateixes contradiccions, confrontada, com la nos¬ tra, a aquest etern i tràgic: «Vull però no puc; sé que cal, però no ho aconsegueixo». L'educador que sap comprendre'l, viurà gràcies a l'infant molts moments inspirats assistint a aquest combat de l'àngel i el dimoni, que acaba amb triomf del primer. Ha mentit, s'ha menjat totes les maduixes del pastís, ha aixecat el vestit de la nena, ha ferit una granota a cops de roc, s'ha rigut d'un geperut, ha trencat la figura i ha tornat a posar els trossos tots

bem de

113

junts perquè ningú

ho vegi, ha fumat, ha dit males paraules al

pare.

Sap

ha actuat malament, però la pròxima temptació.

que

mençar a

sap

també

que

tornarà

a co¬

A voltes passa que un tendre i sotmès. Els pares

«infant terrible» esdevé de sobte silenciós, se'n malfien: «Alguna cosa li deu fer mal a la consciència». Sovint, aquest canvi passa l'endemà d'una tempes¬ ta: llàgrimes ofegades al coixí, resolucions, juraments solemnes. I ja estem disposats a perdonar-ho tot a canvi d'una promesa, o, fins i tot sense garantia, que això no tornarà a començar. —Però jo no puc pas canviar. No puc pas prometre-ho. No és pas l'obstinació, és l'honestedat que dicta les seves parau¬ les.

—Comprenc el que voleu dir, però sóc incapaç de sentir-ho, va

dir

noi de dotze anys.

Aquesta honestedat digna de respecte, la trobem fins i tot en els infants que tenen alguna inclinació al vici. —Sé que no s'ha de robar, que és una vergonya, un pecat. No vull robar. Però no sé pas si podré no tornar a començar. No ho faig pas expressament.

85 Ens fem moltes il·lusions creient que

l'infant s'acontentarà molt amb una interpretació angèlica del món on tot és simple i bo, que aconseguirem amagar-li les nostres febleses, les contradiccions, els fracassos, la ignorància d'una fórmula general de felicitat. Les re¬ comanacions ingènues de petits guies educatius (cal evitar discutir davant de l'infant, el pare no hauria de criticar mai la mare, no s'ha d'enviar la minyona a dir a una visita inoportuna que «el senyor i la senyora han sortit») no ens serviran pas de gran cosa quan l'infant es posarà a fer-nos preguntes: temps

114

Per

què s'agafen les

amb vesc si no s'ha de fer patir els haig de dir «oh, quin vestit més bonic!» si la mama ho diu quan en compra un? És que tots els gats són falsos? Per què la dida se senya quan veu un llamp i diu «Déu misericor¬ diós» mentre que la senyoreta ens diu que és electricitat? S'ha de res¬ pectar un lladre perquè és una persona gran? Per què l'oncle ha dit «dat pel cul», no ho sap que és lleig? Per què «casum dena» és un re¬ nec? Per què la mama no creu en els somnis mentre que la cuinera hi creu? Per què no s'ha de demanar quant ha valgut el regal? Com respondre per no embolicar-los més? L'atzar va voler que assistís dues vegades a una escena similar en què es tractava d'explicar a l'infant què és un globus. —És una pilota, dida? —Sí, si vols, és una mena de pilota. L'altra vegada: —Mama, què és aquesta bola? —No és pas una bola, és la Terra. Aquí sobre s'hi troben totes les mosques

animals? Per què no

cases,

els cavalls i la

mama.

—Tu? i l'infant mira la

mare

amb

una

compassió barrejada de

temor.

És quan fan tabola

perquè, on

ploren

que reparem

més bé

els infants,

són molt diferents de nosaltres. Però allí la serietat, en el recolliment silenciós, en

en aquests moments,

se'ns assemblen més,

les emocions

profundes, esbalaïments, sospites, dubtes, sembla

oblidem que romanen sempre infants. Per ser un nostre fill no ha pas de saltar a peu coix,

que

«veritable infant», el

ho és igualment quan busca comprendre els misteris del conte estrany que és la vida. L'únic «fals infant» és aquell que fatxendeja manllevant als adults els mots i les actituds. L'infant no té pas necessitat de raonar «com un de gran» de

115

sobre els greus problemes de la vida; ho fa a la seva ma¬ perquè li manquen experiència i coneixements. Els explico una història plena de mags, de dragons, de fades, de princeses i de prínceps encisadors i sento que un d'ells em demana

per reflexionar nera

ingènuament: —És veritat,

tot

això?

En lloc meu, un noi li respon amb un to de superioritat: —El senyor ja t'ha dit que era una història. Els personatges i l'acció no tenien res d'inversemblant, tot allò hauria pogut passar o gairebé... Però hem explicat als infants que els contes de fades no tenien res a veure amb la vida real.

havien de permetre de resoldre els misteris del món, no han fet res més que augmentar la nostra ignorància. Abans, les nostres necessitats restringides només exigien un nombre limitat de respostes categòriques. Avui, el vast univers dels mots ens Els mots, que ens

submergeix

l'oceà dels problemes d'ahir, d'avui, de demà. Demitjà ni el temps de reflexionar sobre tot. El de la vida quotidiana i s'instal·la en el camp

passats, no tenim ni el saber teòric es deslliga de les

hipòtesis. estadi de la vida de l'infant, en què comença a plante¬ jar-se qüestions complexes, es distingeixen dos tipus d'intel·ligèn¬ cia: realista i reflexiva, que corresponen, respectivament, al tempe¬ rament actiu i passiu. L'infant realista creu o no creu, segons el voler d'aquell al qual se suposa que ha d'obeir; d'ordinari, creu, perquè és més còmode. L'infant d'esperit reflexiu es fa preguntes, s'informa, treu conclu¬ sions de les respostes rebudes, es revolta, en pensament i en actes. Però si oposem l'oportunisme inconscient del primer a la voluntat de conèixer del segon, cometem un error que pot fer difícil la terà¬ pia educativa. A les clíniques psiquiàtriques, un taquígraf anota els monòlegs i les converses dels malalts. Es farà igualment a les futures clíniques En aquest

116

que

tindran

per

objecte l'estudi de la fisiologia i de la psicologia de disposem del material de les preguntes in¬

l'infant. Avui dia, només fantils.

87 El

conte

mar,

fantàstic de la vida: les històries dels animals.

hi ha peixos que devoren els homes. Aquests peixos, són vaixell? Corren el perill d'escanyar-se quan s'em¬

més grans que un

passen un home? També poden empassar-se un sant? I què mengen si cap vaixell no naufraga? Es pot atrapar un d'aquests peixos? I els altres peixos, com poden viure al mar? Els peixos grans, són nom¬ brosos? Són més d'un milió? Per què no els atrapen? Se'n pot fer un vaixell? Són prehistòrics? Per

què les abelles

ocells saben volar fins

És

mort? Si els

vol dir que són més

intel·ligents

tenen una reina i a

l'Àfrica,

no un

rei?

que els homes perquè no han pas anat a l'escola. Per què: «centcames»? No en té pas tantes. Quantes en té de debò? Totes les

guineus canvien? El gos, continuaria sent fidel si li peguéssim i el torturéssim? Per què està prohibit de mirar com un gos puja sobre un altre? Es dissequen animals encara vius? Es pot dissecar un home? El cargol, ha d'estar molt estret a casa seva? Mor si se'l treu de la closca? Per què va sempre tan moll? És una mena de peix? Ho entén quan li diem: «Cargol treu banya...»? Els peixos te¬ nen sang freda? Un escurçó pateix quan canvia la pell? Per què no pateix? De què deuen parlar les formigues? Per què es diu que l'ho¬ me es mor i els animals estiren la pota? Si trenquéssim la teranyina a l'aranya, l'aranya per això estiraria la pota? D'on trauria fil per ferne una altra? Com pot néixer la gallina d'un ou? Perquè neixi, cal colgar l'ou a terra? Si l'estruç menja pedres, com s'ho fa per fer caca? Com un dromedari pot conèixer la quantitat d'aigua que s'ha de posar al gep? El lloro, no entén res del que explica? És més intel·lisón astutes? Per

què

117

gos? Robinson, ha estat el primer a fer-lo parlar? És di¬ comença? Les històries de les plantes. L'arbre viu, respira, mor... d'un petit aglà en surt un gran rou¬ re. una petita flor esdevé una pera... m'agradaria veure com. Es poden fer créixer camises com si fossin arbres? La senyoreta ho ha dit a l'escola, ho juro. El papa ha dit que eren històries i la mama

gent que un

fícil, per on es

als camps... La senyoreta lliçó d'aritmètica... ho explicarà un altre dia. Doncs, no era pas una mentida? Seria fantàs¬

que no eren pas arbres sinó lli el que creix no ha pas volgut que se'n parlés durant la

poder veure si més no una vegada un arbre així. Què és un drac al costat d'aquestes meravelles! No existeix pas, però podria molt ben existir. I Sant Miquel abatent el drac? I la Si¬ rena, que és l'emblema de Varsòvia? tic de

Les històries dels

tat un

pobles.

Un negre és tan negre que bé. Però la seva llengua no

diable:

com

ni tan sols no es pot saber si s'ha ren¬ és pas negra, ni les dents... No és pas

banyes, tampoc cua. Els seus fdls són negres salvatges: es mengen els homes. No creuen pas en

té pas

ell. Són molt

els homes creien en l'arbre, gamarussos... Els grecs creien també en un munt de bestieses, però sembla que eren intel·ligents... llavors, per què hi creien? Els negres caminen despullats, però no en tenen vergonya. Es posen petxines als forats del nas i pensen que és bonic... Per què no els diuen que no ho facin més? Mengen figues, dàtils, plàtans... tenen micos... no van pas a escola. Allí, un vailet va de seguida a caçar, Déu, sinó

les granotes... Abans, tots

eren

quina sort que tenen! Els xinesos porten trenes,

gents

118

són molt estrafolaris.

Els més intel·li¬

de tots són els francesos. Però per què mengen granotes i parlen

«bon-pon-fon-don»? Els alemanys, encara és pitjor: «derdidas, jueus tenen por de tot, criden: «ai, ui» i fan trampa. És normal, perquè van matar Jesús. A Amèrica, també hi ha polone¬ sos... Què hi fan allí? Per què van marxar? És que és bonic, Amèrica? Els gitanos roben els infants, els trenquen les cames i els obliguen a captar. De vegades, els venen a un circ. Deu seu agradable d'actuar en un circ. És veritat que n'hi ha prou de desllorigar-se una vegada el ca¬ nell per aconseguir fer tots els tombs d'acrobàcia? Existeixen els fo¬ llets, llavors per què se'n parla? L'altre dia, vam veure al carrer un se¬ nyor tot petit... Per què els nans no creixen mai, és un càstig? Com han pogut aconseguir fer vidre amb sorra, els fenicis? Eren bruixots? Un alpinista, és capaç d'escalar una muntanya que escup foc? Els ma¬ riners, formen un poble a part? Què és més difícil: ser un bon mari¬ ner o un bon submarinista? Quin dels dos és més important? Tot fent preguntes, de vegades hom s'inquieta: —N'hi hauria prou de posar-se tinta per tot el cos perquè els ne¬ gres no us reconeguessin? L'infant accepta difícilment una resposta abstracta. Té necessitat de veure-ho tot, de tocar-ho tot, de provar-ho tot, ni que sigui no¬ més una vegada. fent

was

is das». Els

89 Les històries i l'home.

És veritat que existeixen homes amb ulls de

vidre? Se'ls poden quan volen? Hi veuen bé amb aquests ulls? De què serveix, una perruca? Per què ens riem d'un calb? És veritat que certs homes parlen amb el ventre? És gràcies al melic? De què serveix, el melic? Per què les llàgrimes i el mar són salats? Per què les nenes tenen els cabells llargs al cap però no al ventre? El tió, caga de debò? Estem obligats a morir? On era jo quan encara no havia nascut? La minyo¬ na ha dit que n'hi havia prou de mirar algú cruelment perquè es treure

119

posi malalt, però, si després d'això, s'escup tres vegades, l'encanteri es trenca. Per què s'esternuda amb el nas? Els bojos, són veritables malalts? I els embriacs? Què és pitjor; ser un boig o un embriac? Per què encara no puc saber com neixen els infants? El vent bufa cada vegada que un home s'ha penjat? Què val més, ser cec o sord? Per què els infants moren i els vells continuen vivint? Quan s'ha de plo¬ rar més: després de la mort de l'avi o després de la del germà petit? Per què el canari no té dret a anar al cel? Una madrastra, sempre ha de pegar als nens? La llet del pit, també és la vaca que l'ha feta? Els somnis són veritables o falsos? Què és el que fa tornar els cabells ros¬ sos? Per què no es pot tenir un fill si no es té marit? Què val més: menjar-se un bolet verinós o que et piqui un escurçó? Es creix més de pressa, si un es passeja sota la pluja? Què és un eco, per què viu al bosc? Què és l'ombra, per què no se'n pot fugir? És veritat que una nena tindrà bigotis si es deixa abraçar per un bigotut? És veritat que hi ha petits cucs invisibles a les dents? 90 Els deus, els semidéus i els herois de l'infant. Es divideixen mats.

visibles i invisibles, poden ser animats o inani¬ És molt difícil de classificar-los per ordre jeràrquic: la mama,

el papa,

l'àvia, l'avi, les ties, els oncles, les criades, el policia, el rei, el en conjunt, el senyor rector, el mestre i també els

doctor, els adults

companys més grans. Les potències visibles

inanimades: la creu, el rotlle de la Torah, el

missal, les imatges santes, el retrats dels avantpassats, les estàtues de

homes, fotografies de desconeguts. potències invisibles: Déu, la salut, l'ànima, la consciència, els morts, els bruixots, els diables, els àngels, els fantasmes, els llops, els parents llunyans dels quals se sent a parlar sovint. grans

Les

120

L'infant

comprèn que cal obeir totes aquestes autoritats, encara li costi. Les autoritats volen també que ell les estimi i això li planteja problemes. —Estimo més la mama que el papa. El petit galifardeu sap que donant una resposta absurda a una pregunta absurda ens desarma fòcilment. L'infant més gran té horror a aquesta mena de preguntes, les troba incòmodes i humiliants. De vegades estima molt, de vegades no tant, de vegades d'aquella mane¬ ra, just el que cal... odia de tant en tant, sí, és terrible, però és així. El respecte és un sentiment tan complicat que, per no equivocar-se, l'infant prefereix referir-se a l'experiència dels grans. La mama mana a la minyona, la minyona té por de la mama, la mama té el dret de renyar-la. La mama ha de creure el metge, un policia la pot renyar. Els companys de l'escola no tenen pas por de la mama. El papa està trist perquè l'amo l'ha esbroncat. El soldat té por de l'oficial, l'oficial del general, el general del rei: això, si més no, és clar. (És per això que els nens s'interessen tant pels graus?) Els intermediaris entre les autoritats visibles i invisibles són dig¬ nes del més gran respecte: el senyor rector ha parlat amb Déu, per al metge la salut no té secrets, el soldat depèn del rei i la minyona sap que

un munt

coses

sobre els bruixots i els fantasmes.

Tanmateix hi ha dies que

el més digne de

quer que sap esculpir figures de fusta amh un mama ni el papa no sabrien fer-ho tan bé.

respecte

serà

un va¬

simple ganivet: ni la

91 Per

què les fruites

que no són madures fan mal de ventre? On és cap? L'ànima i la salut, són la mateixa cosa? Per què l'home no pot viure sense ànima mentre que el gos n'és capaç? El doctor, pot caure malalt i morir? Per què? Per què tots els grans ho¬ mes són sempre morts? Es pot ser un gran escriptor i no morir? Els

la salut: al

ventre o

121

reis també han de morir: sant? Una reina, té

poden

amagar-se.

Mickiewicz,

era un

ales? El senyor rector, ha trobat Déu? Déu, prega?

àguila, pot volar fins al cel? Què és el que en realitat poden fer àngels? Dormen, mengen, juguen a pilota com nosaltres? Qui els fa els vestits? Els diables, pateixen? Són ells, els que han emmetzinat els bolets verinosos? Si Déu no estima els brivalls, per què vol que es pregui per ells? Per què el papa no prega mai, és que Déu li ho ha permès? És pot dir que el tro és un miracle i que l'aire és Déu? Per què no es veu mai l'aire? Entra a poc a poc dins d'una ampolla buida o d'un sol cop? Com ho sap que no és plena d'aigua? Per què els po¬ bres diuen males paraules? De què es fan els núvols? Si no es veu mai una tia, vol dir que viu dins d'un taüt? Quin infantilisme per part dels pares (sobretot no em digueu que són pares moderns) creure que n'hi ha prou de dir als infants que Déu no existeix per facilitar-los la comprensió del món. Si Déu no existeix, què existeix en lloc seu, qui ha fet tot això, on aniré jo després de la mort, d'on ve el primer home? És veritat que si no es prega, es viu com bèsties? El papa ha dit que els àngels no existei¬ xen, però jo n'he vist un amb els meus ulls. Per què dir que no s'ha de matar si no és cap pecat? Una gallina, també pateix? Una els

Tants dubtes, tantes pors.

92 Les històries tristes. Per no

què ell és pobre? Per què no pot comprar-se menjar? Per què què no podem donar-li'n «perquè sí»?

té diners? Per

Tu dius

l'infant:

Els infants

pobres són bruts, diuen males paraules, tenen polls s'agafen ^cilment. Es barallen entre ells, tiren pedres, podrien rebentar-te un ull. No ví^is al pati, no vagis a als cabells i malalties que la cuina: allí

122

hi ha

res

interessant.

I la vida diu

l'infant:

mai malalts, corren

alegrement tot el dia, beuen l'aigua deliciosos caramels de colors. Escombren el pati, treuen la neu amb pales, és molt agradable. No tenen pas polls, no tiren pedres, no es barallen sinó que fan combats de boxa. Les se¬ ves males paraules són ben divertides i s'està cent vegades més bé a la cuina que no pas a l'habitació. estan

del pou, es compren

Tu dius

l'infant:

Cal estimar i respectar estar

els pobres; són bons, treballen dur. Cal agraït a la cuinera, perquè ens prepara el menjar i al conserge,

perquè guarda la casa. Vés

jugar amb els infants del

conserge.

I la vida li diu:

La cuinera ha

gallina: ens la menjarem demà. La menjarà, perquè la gallina ja no té mal quan és cui¬ ta. Però la cuinera l'ha matada quan encara vivia i ni la mama no ha suportat de veure-ho. El conserge ha negat els cadells... eren tan macos! La cuinera té les mans aspres, les fica en una aigua fastigosa. Un pagès sempre fa mala olor, un jueu també. No es diu mai d'una venedora que és una senyora, un conserge no és pas un senyor. Els infants pobres són sovint bruts i n'hi ha prou que els ensenyis algu¬ na cosa perquè et diguin: «dóna-me-la»; si refuses, te l'arrabassen, riuen cruelment i t'escupen a la cara... Encara que l'infant no hagi sentit a parlar mai dels bruixots, és amb por que s'acostarà a un captaire per posar-li un cèntim a la mà. Sap que no se li diu mai tota la veritat, que allí també, bi ha d'haver un misteri, una lletjor que es té interès a amagar-li. mama

també

matat una

93 Les bones

maneres.

És lleig de ficar-se el dit a la boca o al nas, dir: «no vull», badallar sorollosament, declarar: «m'avorreixo», aguantar-se el cap amb les 123

parar la mà el primer, gronxar les cames, ficar-se les mans a butxaques, girar-se al carrer per mirar algú, fer en veu alta alguns comentaris, assenyalar les coses amb el dit. Totes aquestes prohibicions tenen unes motivacions tan diverses que els infants no arriben a comprendre-les. Per què cal aixecar-se per respondre a un adult? Cal saludar el seu pare si el trobes al carrer? Com reaccionar davant l'engany de l'adult, per exemple quan l'oncle et diu: «tu ets la meva promesa» o «t'he comprat a la mare»? —Per què cal ser amable amb les noies? em demanà un dia un mans,

les

dels

meus

alumnes.

—Perquè això té

una

importància històrica.

Al cap d'uns quants dies, li demano: —Per què t'obstines a escriure «haver»

—Perquè això té

una

amb una «b». importància històrica, em diu amb

somriure maliciós. La

seva mare

—Mira,

proporcionar

una nena un

dia serà

una resposta

una mare,

diferent:

sofrirà,

etc.

Al cap d'un temps, es discuteix —Futura mare o no, tot el que Però la

pitjor de les

—Tothom

respostes riurà de tu.

amb la seva germana: li demano és no ploriquejar. és potser la que se sent més sovint:

És eficaç, perquè l'infant té por del ridícul. Tanmateix, pot pas¬ sar

que

hom

rigui d'ell perquè, justament, escolta la

mare,

li fa

confidències, perquè diu que no jugarà mai a cartes, no beurà alco¬ hol, no anirà a veure les prostitutes. La por deljridícul tampoc no és estranya als pares. És els fa recórrer sovint als mètodes educatius absurds com

la por que aquell que consisteix a voler amagar als altres les negligències del propi sistema d'educació; es demana dats, ell s'hi presta amb compensa...

124

després,

l'infant de fer la

mona

davant dels convi¬

molt de gust, sobretot si se li promet una re¬

dia,

venja.

94 La

llengua materna. No és pas un conjunt

de regles de gramàtica i de moralitats

a la disposició de l'infant, és el nodriment espiritual de l'à¬ nima: la veritat i el dubte, la fe i la tradició, l'amor i l'odi, la lleuge¬

posades resa

i la serietat,

la dignitat i la baixesa, la riquesa i la pobresa, les pa¬

raules del poeta,

els insults de l'embriac, els segles de treball acom¬ plerts en el temor de Déu, els anys foscos d'esclavatge. Però qui es molesta a reflexionar-hi? Qui dedica temps a estu¬ diar, descriure els mitjans de sanejar aquest medi natural que ame¬ nacen els bacteris? Potser hi ha més gèrmens de corrupció en una expressió de saló de la mena: «ella és digne d'un pecat» que no pas en certes expressions popirlars. —Lloat sia Déu. És el càstig de Déu. Una flor no fa estiu. No us l'emportareu pas a l'altre món. Estar a la glòria. L'espasa i la creu. Que Déu et protegeixi. Combregar amb rodes de molí. Tartuf. No tenir-ne ni cinc. Tenir més por que mal. Servir Déu i el diable. Les aparences enganyen. És el seu vici secret. A grans mals, grans re¬ meis.

—la esteu

tretze:

dia de mala

sort.

creixent. Una sopa massa

Un mirall

—Fer el trons.

salut. Dimarts

singlot: salada: la cuinera està enamorada. trenca: set anys de mala sort. tato. Vida bohèmia. Fariseu. L'ull de l'amo. Cap de

vostra

Vida de misèria.

—^Vell

bamec,

repapiejador, vell imbècil, vella bruixa. Petit mocós, bar-

marrec,

bleda, xitxarel·lo. un invident. Vell? No, gran. Baldat? No, incapa¬

—Un cec? No, citat. —Un temps

infernal. Una vida de gos. Vés a fer punyetes. Estar boig de ràbia. Córrer com una daina. Tenir una fam de llop. Anar a cops de bastó. 125

—Ser més

ruc

que un

bena clavant els ulls. Tenir

sabatot. Pensar amb els peus. Tenir una gra. Pixar-se de riure. Respondre amb

jocs de paraules. Què és, tot això? D'on ve? Per què

es diu? subjecte del verb... —Però per què «més ruc que un sabatot»? És tat la gramàtica era intel·ligent?

—El sabatot:

comú,

nom

que

qui ha inven¬

Als infants

els

agraden

pas

les expressions que no arriben a enlluernar l'entorn. Te¬ qual a vegades s'oposen

entendre i, si les utilitzen a vegades, és per nen la pròpia manera d'expressar-se amb la als

girs usats pels adults. —Me la

dones, digues? Ensenya-m'ho, vols?

«Digues» i «vols» reemplacen en conseqüència el nostre «si us plau», que l'infant deu associar en el seu esperit a la mendicitat. No li agraden pas les expressions humiliants. —Potser creus que et suplicaré. No li demanis res. Espera una mica,

encara

Fins i

vindràs

demanar-m'ho.

adreçant-se a l'adult, l'infant prefereix l'imperatiu al cortès «si us plau» que només utilitza rarament i sota constrenyiment. Per evitar d'utilitzar el desagradable «perdó», se serveix d'un més còmode

tot

«veus».

—No ho he pas fet expressament, veus? I la riquesa de les fórmules de persuasió

—Para, deixa, sents;

vés-te'n

Jo no ho sabia, veus? i de posada en guàrdia:

comencis, vés-te'n. Deixa'l,

dic; para, em

la quinta forca.

L'amenaça: —^Vols que et pegui? Espera, te'n La repetició desdenyosa de mots:

—Bé, bé... Ja ho sé, ja 126

penediràs. T'ho hauràs buscat!

ho sé... Ja veuràs, ja veuràs...

I quan

volem fer-li por:

—Ui!, quina por que em

fas. Et penses

que em

fas por? Jo, tenir

por? Com que no

és mai totalment propietari de les coses de què se pot donar mai res sense demanar-ne l'autorització als pa¬ res. Simple usufructuari, per això encara és més sensible a la noció de propietat.

serveix,

—És

teu

—Sí, és

banc?

aquest

(o:

que potser és teu?) el primer. Com a «primer» pot fer-se seu un lloc cobejat pels altres, pot ferse seva una joguina trobada. Els adults, preocupats primer de tot per la pròpia tranquil·litat,

—Jo

meu

era

intervenen sinó

aquestes baralles d'infants. ha començat! Jo era aquí, tranquil i ell... —M'ho has promès. Has donat la paraula. No ets home paraula. Qui manca de paraula, manca d'honor. Els adults no ho han rarament en

—És ell qui

d'oblidar.

Quina riquesa de materials

per a un

investigador!

96 A

infant al

qual no s'ha aconseguit de fer barallar totalment d'aquest món, li agrada la cuina. Li agrada no sols perquè hi troba prunes confitades i panses, sinó perquè, a la cuina, hi passa alguna cosa, mentre que, a les habitacions, no hi passa res; li agrada perquè les històries hi són més interessants, perquè, a més d'històries, hi sent parlar de la vida real, perquè ell mateix hi pot ex¬ plicar les pròpies històries i perquè és escoltat amb interès, perquè a un

amb els humils

la cuina

se sent

home i

no un

Yorkshire sobre

—Una història? Bé, d'acord. anava.

Espera,

que

coixí de seda.

Què volia dir ara? Ah, sí, ja sé

com

me'n recordi. 127

Abans que la història comenci, l'infant té temps de triar una po¬ sició confortable, arreglar-se els vestits, estossegar, preparar-se a es¬ coltar

llargament.

—Ella se'n veu res:

va,

se'n

va,

de dret al bosc. Que fosc que és, no s'hi

ni arbre, ni animal, ni

molta por,

molta. Se

senya,

pedra. Només foscor. Llavors té

té

tanta por, es torna a senyar

camina. He provat

d'explicar-la d'aquesta manera. Gens fàcil. No tenim paciència, tenim pressa. No es respecta ni el conte ni l'oient. L'in¬ fant no segueix pas el nostre ritme. Potser si sabéssim parlar així del lli del qual es fa la tela, l'infant no pensaria pas que les camises crei¬ xen als arbres, ni que se sembra cendra a terra. Una història de la vida real: —Em llevo al matí i

ho veig tot doble. Miro una veig dues. Miro la llar de foc i veig dues llars de foc; miro la taula i veig dues taules. Sé que només hi ha una cosa, però en veig dues. Em frego els ulls, però no serveix de res. I al meu cap ressona, vet

aquí

que

cosa, en

ressona...

L'infant espera la

solució de l'endevinalla i, quan per fi apareix el rebre'l.

estranger «tifoide», està preparat per —El metge diu: «la febre tifoide»...

nom

Una

petita pausa. El narrador reposa i l'oient fa el mateix. tifoide...

—Doncs, quan vaig agafar la I la història continua. Una història

simple d'un pagès que no tenia por dels gossos i després d'haver fer una juguesca, portà als braços un gos dolent com un llop, es transforma en epopeia. Tot pot ser interessant: com, en un casament, un vailet s'ha disfressat de dona vella i ningú no l'ha reconegut; com un pagès s'ha espavilat per trobar el cavall que que,

li han robat. Una mica de bona voluntat i potser un

apareixeria 128

la tarima

narrador vestit de pagès s'ha de parlar als in-

per ensenyar-nos com

fants per ser

escoltats. El

que

cal és paciència. Nosaltres preferim la

prohibició. 97

«És veritat?» Cal

esforçar-se per comprendre el sentit d'aquesta pregunta que agrada, perquè la considerem supèrflua. —La mama ho ha dit, la senyoreta ho ha dit: llavors, és veritat. L'infant ja sap que cada persona només té una part de la veritat, que un cotxer, per exemple, sap moltes més coses sobre els cavalls que el papa; que alguns saben coses però no les diuen, ja sigui perquè no en tenen ganes, ja sigui perquè les creuen massa difícils per als infants; llavors prefereixen «adaptar-les» i ja no són res més que mentides. A part del saber, hi ha la fe: l'un creu, l'altre no. L'àvia, per exem¬ ple, creu en els somnis i la mama no hi creu. Qui té raó? no ens

També hi ha la mentida: la mentida-acudit i la mentida-fanfar¬ ronada.

—És veritat que la terra és una bola? És el que tothom sosté, però n'hi ha prou d'un pallasso perquè l'infant

—^Ja bla

que

a una

dubtar-ne. has anat a Itàlia, digues si és veritat

posi

que

Itàlia s'assem¬

bota.

L'infant dóna

importància a tenir informacions de font segura i exigeix respostes breus, categòriques, clares, serioses i honestes. —Com ho fa el termòmetre per donar la temperatura? L'un li parla del mercuri, l'altre de l'argent viu (per què viu?), el tercer comença un curs sobre la dilatació del cossos (té un cos, el termòmetre?), el quart li promet d'explicar-li més tard. La faula de la cigonya l'irrita i l'ofèn: vol respostes serioses a pre¬ guntes serioses, tant si es tracta del naixement dels infants com de l'antipatia entre gat i gos. 129

—No voleu facilitar-me el treball?

feu més difícil? Per

què

rieu del

meu

D'acord, però per què me'l

desig d'aprendre?

Per

venjar-se d'un company, l'infant té el costum de dir; —Com que ets així, no et diré res. Però els adults, de qui es vengen? Encara

algunes de les seves preguntes habituals: hi ha ningú al món que ho sàpiga? De veritat que no es pot comprovar? Qui ho ha dit? Tothom hi està d'acord? Sem¬ pre és així? No pot ser d'altra manera? —És

anoto

que no

98 —Puc?

—No,

no pots perquè ets massa petit, perquè és lleig, perquè és perquè és així, i que no se'n parli més. Però, aquí tampoc, res no és clar: una cosa pot ser adés prohibida, adés permesa, segons l'humor del moment i les circumstàncies. Té ganes de menjar alguna cosa: no, que és dolent per a la salut. Però li deixarem tastar si el papa està de bon humor o si hi ha convidats. —Quin bé pot fer-los! Però és una veritable sort que la conseqüència absoluta només sigui possible en teoria! Com! Voldríeu deixar anar el vostre fill a la vida sense que sàpiga que no tot hi és sempre bo, just i immutable? un

pecat,

Les

teories educatives

expliquen pas prou que, a part d'ensenyar a l'infant a reconèixer l'en¬ gany; que, a part de l'art i de la manera d'estimar, de respectar, d'o¬ beir, cal conèixer l'art i la manera d'odiar, de menysprear, d'indig¬ nostres

de l'amor

nar-se,

no ens

la veritat, hem

de revoltar-se.

En el camp

dels sentiments negatius tots som autodidactes per¬ què, tot ensenyant-nos l'abecedari de la vida, han oblidat d'enselletres: quantes vegades no ens passa que ens indignem allí on n'hi hauria prou d'arronsar lleugerament les espat¬ lles o de menysprear aquells que hauríem de plànyer! nyar-nos unes quantes

130

Després d'haver sofert mil constrenyiments durant aquest perío¬ d'esclavatge que és la infantesa, esdevinguts adults, no coneixem pas sempre la llibertat; els constrenyiments sempre hi són, només hauran canviat de forma. Educats dins l'esclavatge, incapaços de transformar la nostra vida, com podríem donar la llibertat als nos¬ tres fills? Per fer això ens caldria desembarassar-nos primerament de les pròpies cadenes. de

Tanmateix, deure

tan

mint

una

anar contracorrent,

fressar-se nous camins,

és

com difícil? Si volgués reformar l'educació supri¬ bona part dels constrenyiments que imposa a l'infant,

ingrat

m'exposaria certament a crítiques severes tant de part dels meus col·legues com dels meus alumnes. N'hi ha prou de pensar en tots aquests ocells lliures tancats en els nostres internats: com sofreixen després d'haver passat alguns anys de llibertat relativa a casa seva al camp o a casa d'un artesà on hi van fer aprenentatge! He escrit aquest llibre alfront, en un no incita gaire a la indulgència}^

hospital militar: el soroll del

canó

què una nena, fins i tot abans d'arribar a l'edat de la puber¬ ja és tan diferent d'un nen? Perquè, a més de les traves de la infantesa, ja ba de patir les de la feminitat. El nen s'aferra als privilegis del seu sexe i refusa de com¬ Per

tat,

partir-los amb la seva —Jo, Si

puc:

companya.

sóc

una nena

un nen. busca d'introduir-se

probabilitats de

passar per una demanarà als altres:

en un

grup

de nens, té

intrusa. N'bi haurà

totes

les

sempre un que

—Què bi fa aquí, aquesta? 13. Comentari

afegit a l'edició de 1929. 131

Quan hi ha diferències

cilment diran —Si

Una

nena

baralla, els nens acaben sempre per arreglar buscar d'bumiliar-se mútuament, mentre que

una

sense

les fà¬

a una nena:

t'agrada,

altra banda. la companyia dels nens esdevé sospitosa als

pots anar a una

que cerca

ulls de les companyes. —Si no vols, prescindirem

tu...

Més val

que

vagis

a veure

els

nens.

Ferida sovint en l'amor propi, es defensa mostrant una actitud de menyspreu. Li cal molt de coratge per viure com li sembla sense tenir en compte comentaris del grup. Les que no es deixen desmo¬ ralitzar són

rares.

Em sembla que

és aquesta hostilitat respecte de les nenes que adopten els jocs dels nens el que ha fet néixer aquesta llei sorprenent i despietada de la qual els infants són els autors: —Si el Una

nen

ha vist les calces de la

nena,

pot córrer mai lliurement els altres que criden cruelment: —Oh! Les calces! nena no

nena

és deshonorada.

perquè, si

cau,

de segui¬

sent

—No és pas

veritat, diu llavors la desgraciada, enrogida de ver¬ bé amaga la humiliació sota una remarca provocadora: «I bé, què hi ha d'estrafolari aquí dins?» És la mateixa història quan prova de barallar-se: el famós crit la paralitza de seguida. Vet aquí per què les nenes no són tan àgils com els nens, vet aquí per què, en lloc de barallar-se, fan morros, es discuteixen, critiquen, ploriquegen. Res de sorprenent en el fet que els nens les menyspreïn i que s'indignin quan els adults els parlen del respecte que haurien de testimoniar a llurs petites companyes. —Respectar una nena, afluixar? Per què? Mentre no alliberem les nenes dels vestits llargs que engendren tant «això no es fa», no podem pas somiar que esdevinguin iguals als gonya, o

132

Hem trobat

altra

cosa perquè juguin junts: en lloc d'a¬ guerrir les nenes, hem efeminat els nens fent-los portar els cabells llargs i aclaparant-los amb els mateixos prejudicis de «bona educa¬ ció» amb què hem aclaparat les nenes. nens.

una

Els vestits curts, els vestits de

bany, els vestits d'esport, les danses no¬ aquí una temptativa audaça per resoldre elproblema recolzantles noves tendències de la moda. Què és el que dicta aquesta evolu¬

ves: vet se en

ció: la

reflexió o la lleugeresa? Cal evitar de tenir una actitud

respecte moda?

totes aquestes

massa

critica

qüestions... Per què

o massa

no fer

desconfiada

confiança

* * *

hagués d'analitzar una altra vegada totes les etapes del creixe¬ l'infant des del naixement fins a la pubertat, ja no hofaria en opuscle curt.^^

ment un

100

L'infant que, durant els primers anys de vida, vivia en una mena de somni blau, ignorant-t'ho tot de les lletjors de la vida, confiant,

les sorpreses virolades de bruscament en un sobresalt dolorós:

somrient

cada nova jornada,

desperta

—Què és, això? Per què? El

embriac que

fa tentines, un cec que avança a les epilèptic que cau, un lladre que detenen, un cavall que estira la pota, un gall que degollen. carrer: un

palpentes,

Què és? Per què?

14. Comentari

afegit a l'edició de 1929. 133

casa:

el papa

ha fet plorar la

mama,

Foncle ha abraçat la mi¬

nyona. La minyona l'ha amenaçat amb el dit, però no s'ha pas enfa¬ dat: riuen tots dos, es miren als ulls. L'altre dia, l'oncle es va encolerir amb

senyor,

dir que el pelaria.

—Què vol dir, això? Per què? Té por de demanar-ho. Se sent de

tot

petit,

tot

sol, desemparat da¬

misteris que

el depassen. fa pas gaire temps, regnava sense competència en aquest món familiar, ell de qui cada desig era una ordre, cada llàgri¬ ma, cada somriure un daltabaix per als pares que semblava que no existien sinó per a ell, s'adona ara que no és res més que un príncep-

vant

tants

Ell que, no

esclau. Es mira, mira al

seu

voltant i

veu

que no

és

res

més

que un

petit gosset savi el paper del qual és divertir els amos. Sospita que li amaguen piles de coses. Volen passar als seus ulls pel que no són i exigeixen d'ell la mateixa cosa. Diuen que cal esti¬ mar la veritat, però no fan sinó mentir i voldrien que ell també men¬ tís. Es riuen dels infants. Tenen llurs secrets, llur pròpia vida que els infants no tenen pas dret de penetrar. Només estan contents si se'ls fan preguntes ingènues perquè la credulitat dels infants els va bé. Pertot arreu, tants enigmes; la mort, el diner, la dona. Déu, la veritat, la saviesa. Per què refusen d'explicar-los? L'infant repensa amb nostàlgia en els primers anys de la infan¬ tesa.

101

És difícil de parlar del segon període crític

la vida de l'infant, que correspon als anys d'escolaritat. L'única cosa que podem dir-ne és que existeix. Tots els noms que la ciència prova de donar-hi no són res més que falses etiquetes inventades en honor del profà. En el curs de l'escolaritat, apareixen un cert nombre de tras¬ torns, tant en el pla físic com en el psíquic. 134

Trastorns físics: mala

ment

cara, son

agitat,

manca

gana,

aparició mala¬

hereditàries fins llavors invisibles; l'infant suporta les malalties, no està pas «prou fi».

tares

psíquics: se sent sol, víctima d'un desarrelament inte¬ agressiu, cedeix fàcilment a les males influències de l'entorn, deixa lliure curs a les inclinacions naturals que resisteixen a les pressions educatives. —Què li passa? Ja no el reconec, diu la mare, desesperada. Se sorprèn, escoltant el metge que li explica els lligams que hi ha entre les alteracions físiques i psíquiques que l'inquieten de l'infant. —Pensava que eren capricis; creia en la mala influència d'un Trastorns

rior; és sovint

company. En el curs

d'aquests primers anys d'escola l'infant sent dolorosa¬ separació de la família, li costa d'adaptar-se a la col·lectivi¬ tat infantil. Se sent desgraciat, abandonat, manca de tendresa, d'a¬ jut, de consells. Quan s'observen aquests petits canvis en un internat on els in¬ fants són més d'un centenar, quan es veu adés l'un, adés l'altre, es¬ devenir de sobte peresós, maldestre, capritxós, insubordinat, menti¬ der, per al cap d'un any tornar a esdevenir perfectament «normal», ja no es dubta que tots aquests trastorns depenen estretament del creixement. Gràcies a la balança i a la talla, aquestes dues eines d'u¬ na perfecta objectivitat, podem entreveure els misteris de l'organis¬ ment

de l'infant.

geni de l'home inventarà un aparell perfec¬ sismògraf, podrà enregistrar o fins i tot pre¬ moviments secrets de les forces amagades d'un organisme

Potser, ben aviat, el cionat que, com un veure

els

viu.

135

102

És totalment falsa aquesta imatge que ens representa l'infant com un anarquista nat o un ésser tan exigent com venal. L'infant té el sentit del deure, respecta l'ordre i no defuig les responsabilitats

tinguem el seny de no imposar-les-hi per força i que no ultrapassin les seves forces. Vol trobar en nosaltres comprensió per a les dificultats i indulgència per als errors eventuals. —Prova-ho, ja veuràs si pots aixecar aquest pes; fes unes passes amb ell, torna a començar demà per veure si pots fer el mateix: aquesta és la base de la reeducació muscular. L'infant vol que el prenguem seriosament; necessita la nostra confiança, els nostres consells. En lloc de tot això, topa el més so¬ vint amb la nostra incomprensió, amb els nostres acudits, amb els per poc que

nostres eterns

Una

recels.

buscar consell a cal metge evita de parlar-li refugia en generalitats. —És nerviosa, desobedient, té un munt de capricis. —Fets, estimada senyora, fets. —^Va mossegar la seva millor amiga. Quina vergonya! I això que l'estimava molt: sempre han jugat juntes. Parlo amb l'infant: odia la seva «amiga»; aquesta nena és dolen¬ ta, es riu d'ella, de les seves joguines, va dir «raspa» a la seva mare. Un altre exemple: l'infant té por a la nit; cada vespre, és aterrit per la idea de quedar-se tot sol a l'habitació. —Per què no n'has parlat a ningú? —Que sí, vaig dir-ho a la mama. mare

que va a

d'una

manera

concreta, es

mare va

minimitzar l'afer:

—Com,

noi gran com tu

ha de tenir por a la nit? exemple: ha escopir a la minyona; se li ha llençat a so¬ bre. crèiem que li volia arrencar els cabells; ens ha costat molt de separar-los. Tercer ..

136

Al vespre,

rícies; li

la minyona se'l ficava al llit, li deia que li fes petites ca¬

dir que si la denunciava, el ficaria dins d'un bagul i el

llençaria al riu. L'horrorosa solitud de l'infant que

pateix.

103

període de l'equilibri i de la serenitat.

Durant aquest període, fins i tot els infants habitualment viosos» es calmen visiblement. L'infant se sent en

«ner¬

plena forma; l'or¬ ganisme funciona amb harmonia; retroba el vigor i la vivacitat... i la bona educació. Prou de preguntes inquietants, prou de capricis, prou de males jugades. Els pares estan contents. L'infant se sotmet aparentment a la influència ideològica del medi familiar; gaudint d'una llibertat relativa, es guarda bé prou de demanar més del que li ofereixen i només desvela els pensaments que no corren el perill de topar amb l'entorn. La vida múltiple i variada de l'escola, amb les tradicions, la dis¬ ciplina, les victòries i els fracassos i el llibre-amic constitueixen l'es¬ sencial de la seva vida. No té pas temps de fer recerques estèrils. Ja sap moltes coses: sap que no tot és perfecte en aquest món baix; que el bé i el mal, el saber i la ignorància, la justícia i la injus¬ tícia, la llibertat i l'esclavatge formen part de la vida. No ho com¬ prèn tot? Què hi farem! No morirà pas d'això. Es deixa viure. Déu? Cal pregar. Si es dubta, s'afegeix una ofrena a la pregaria, com tothom. El pecat? N'hi ha prou de fer un dia un acte de contrició i Déu

perdona.

La mort? Doncs sí,

difunt:

com

plora, es porta dol, se sospira pensant en el

tothom.

Els pares

agraït:

que

voldrien que fos ben educat, alegre, modest, ingenu, no sigui dit! 137

plau, gràcies, perdó, la mare us testimonia la seva amis¬ ho desitjo de tot cor (i no tan sols de la meitat). Es simple, fà¬ cil: viviu en pau i a més us fan compliments. L'infant sap quan, com, amb qui parlar. Sap com sortir d'una si¬ tuació delicada; pot satisfer el desig de qualsevol, només que el mall no valgui més que l'enclusa. La bona forma psíquica i física el fan tornar comprensiu: els pa¬ res, si s'hi reflexiona bé, no són pas tan dolents com això; el món no és pas gaire cruel en conjunt; la vida, a part d'algunes contrarietats, val la pena de ser viscuda. Aquest període de repòs, d'absència de preocupacions permet als pares de preparar-se per a les noves tasques que els esperen i de pre¬ parar l'infant per a afrontar els problemes que sorgiran ben aviat. L'esport, el camp, la influència de l'escola o del capellà els proporcio¬ nen explicacions fòcils a la bona cara i a l'equilibri psíquic de l'infant. Però, mentre s'alegren d'aquesta bona entesa mútua, l'organisme de l'infant continua la seva evolució per anar a parar ben aviat al des¬ pertar de l'instint reproductor que trasbalsarà l'infant en cos i ànima. —Si

tat, us

104

dominar certs misteris del món, ens afanyem a posar-los en fórmules matemàtiques. Però hi ha misteris que no es deixen dominar, davant dels quals estem desemparats com els in¬ fants. Hem trobat acords amb el cel: la tempesta, la pluja, la pedra podrien tenir per a nosaltres conseqüències catastròfiques, però hem après a organitzar-nos construint preses, contractant assegu¬ rances, creant serveis de lluita contra incendis. Ens defensem. No¬ més l'home roman per a nosaltres un misteri: lluitem en va contra ell perquè no el coneixem. No hi ha pas fronteres entre els diferents períodes de la vida: som nosaltres els qui hi hem posat límits de la mateixa manera que Quan arribem

138

hem dibuixat

el mapa

del món traçats arbitraris que separen dos

Estats. —Se'n sortirà, és l'edat, diu l'educador

amb

somriure indul¬

gent tot esperant que l'atzar vingui a reemplaçar-lo. Un investigador conscienciós estima el seu treball a causa

de la voluptuositat i del sofriment que en són inseparables, però al ma¬ teix temps l'odia a causa dels errors que corre el perill de cometre. Tot infant coneix períodes de fatiga i d'efervescència, però això no vol pas dir que bem de protegir sempre cada infant fatigat ni que ens cal lluitar contra cada infant agitat. Si el cor de l'infant no se¬ gueix el creixement, li cal potser més repòs o, al contrari, una activi¬ tat acrescuda per ajudar-lo a fortificar-se. La decisió dependrà de cada cas individual però, sigui quina sigui, només podrà donar re¬ sultats si tenim

tota

la confiança

Però, abans que res, avui dia.

de l'infant i ell, la nostra. cal que la ciència sàpiga més que el

que sap

105 Cal

crític

el que caracteritza

als nostres pubertat. Donem a aquesta edat molta importància, i tenim raó de fer-bo. Tanmateix, ens podríem demanar si no bi po¬ sem massa exageració i si no confonem pas certs fets. Si arribéssim a conèixer millor les etapes que precedeixen la pubertat, potser seríem capaços de jutjar-la amb més objectivitat. En efecte, tenim tendèn¬ cia a veure-bi un període crític excepcional i misteriós, quan de fet no constitueix res més que un dels passatges difícils que jalonen la vida de l'infant i que tenen moltes característiques en comú. No és pas una mica artificialment que bem vestit l'adolescent amb l'uni¬ forme de la inquietud i del desequilibri de la mateixa manera que bem vestit l'infant amb el de la despreocupació i de l'alegria? Comunicant-li el propi desgavell no afegim als trasbalsos d'aquest pesotmetre a un examen

tot

ulls l'edat de la

139

ríode

inquietud suplementària? I després, parlant tant d'aquest despertar, de la vida i dels seus arravataments, no perdem de vista certs fets molt més importants? A què s'ha d'atribuir més importància; a l'acceleració del creixe¬ ment general o al desenvolupament ràpid de diferents òrgans? Quins són els fenòmens que cal atribuir als canvis esdevinguts a ni¬ vell de la circulació, del cor, dels vasos sanguinis o de les cèl·lules del cervell i quins son els que depenen del funcionament de les glàndules? Si certs fenòmens que acompanyen la pubertat semblen afectar particularment tal o tal adolescent, si és veritat que de vegades en¬ gendren veritables drames, això no vol pas dir que cal que sigui sempre així: són les condicions socials de la vida que en són la cau¬ sa principal; tot, en la societat, afavoreix en efecte els accidents de trajecte de l'edat de la formació. Un soldat fatigat s'abandona fàcilment al pànic, sobretot quan bi ba una manca de confiança en aquells que el menen al combat. Es troba pres del pànic també quan és minat per la inquietud, quan no sap on és, quan l'enemic l'ataca per sorpresa, però potser encara té més pànic quan està sol. La joventut, fatigada pel creixement, solitària, privada d'una sà¬ via direcció i perduda en el laberint de la vida, és presa de pànic quan es troba sobtadament confrontada a un enemic la importància del qual li ba estat exagerada. una

Encara No sota

una

qüestió.

pas confonent la patologia i la fisiologia de la pubertat la influència d'aquests metges que només veuen la maturitas estem

difficilisi No recaiem en els errors de fa cent anys, l'època en què atribuíem a l'erupció dentària tots els símptomes indesitjables d'un infant de menys de tres anys? Potser, d'aquí a cent anys, la llegenda de la «formació difícil» compartirà la sort de la de les primeres «dentetes».

140

106 Les recerques

de Freud sobre la sexualitat infantil tot tacant la netejat l'adolescència: la dissipació de l'estimada il·lu¬ sió de la blancor immaculada de l'infant ha ajudat a dissipar l'ob¬ sessió de «la bèstia que dorm». Faig servir expressament aquesta imatge gastada per subratllar el caràcter fatalista de les nostres idees infantesa han

sobre l'evolució de l'instint sexual. Ara bé,

bi ba cap taca en la nebulosa dels instints sexuals de

l'infant als

quals només una depravació conscient o inconscient pot n'bi ba en aquest prim «al¬ guna cosa» que apareix en l'adolescent; després d'haver acolorit en el curs dels anys cada vegada més clarament els sentiments dels dos sexes, aquest nou desig aboca a la concepció d'un nou ésser que ba vingut a ocupar el seu lloc en el seguit de les generacions. La maduresa dels òrgans genitals: capacitat per a l'organisme de reproduir-se sense danyar el propi equilibri. La maduresa de l'instint sexual: desig clarament cristal·litzat de donar

una

forma prematura; tampoc no

la unió carnal. En els adolescents mascles, la vida sexual comença de vegades abans de la cristal·lització de l'instint; en les noies, segueix camins tortuosos els dos punts crucials dels quals són el casament o la vio¬

lació. El

problema no és pas fàcil, però és una raó de més per no deixar en la ignorància; els pares que trien aquesta solució de faci¬ litat o que arrufen les celles així que s'adonen del menor interès res¬ pecte a la sexualitat de l'infant, donen prova d'una incomprensible lleugeresa. El dia que l'infant veritablement tindrà necessitat de consells, no serà pas als pares que gosarà anar-los a buscar. l'infant

141

107 L'amor. un déu i un foll. Posant-li, de tant en tant, ales o força, asseient-lo al tron o fent-li fer babarotes per uns vianants al carrer, ba comès mil absurditats, passant de l'adora¬ ció a l'ultratge. La ciència, després d'baver-se posat bé les ulleres, ba

L'Art n'ha fet camisa de

una

inclinat el

seu

front calb sobre la

psicologia de l'amor, dedicant-se

sobretot als abscessos. La funció de l'amor no és

la de

«conservar

l'espècie humana»? Sens dubte, però amb aquestes idees se l'empo¬ breix singularment. L'astronomia, després d'haver descobert que el sol brilla i desprèn calor, busca de saber-ne més. Així, hem arribat a concebre l'amor com una cosa molt sospito¬ sa: una mica foll, una mica brut, sovint risible. Només el lligam conjugal legítim i procreador ba trobat gràcia als nostres ulls. Estem disposats a somriure quan veiem un noi de sis anys oferir la meitat del pastís a l'amigueta; quan una escolar es torna vermella de cop veient com la saluda pel carrer un noi jove; quan un adoles¬ cent passeja pertot arreu la fotografia de l'estimada; quan una noieta es precipita a obrir la porta al professor particular del seu germà. Però arrufem les celles quan els sorprenem jugant en un racó una mica

bufegats, de la

silenciosament al

massa

en un cos a cos

nostra

filla o del

Riem quan

aproximar-se;

gust o rebolcant-se per terra, esapassionat. I enrogim de còlera quan l'amor

nostre

fill contraria els

nostres

projectes.

l'amor encara és lluny; ens inquietem quan sembla enfadem quan torç els nostres càlculs. Ferim els sospites, ridiculitzem la puresa dels seus senti¬

ens fills amb burles i ments.

Llavors

s'amaguen

estimar-se. perquè ella li fa pensar en la marededéu de l'església del barri, perquè és pura i bella, i no s'assembla en res a aquesta noia de la vida alegra que ba vist l'altre dia darrere la porta d'un cotxe. Ell l'estima

142

per

Ella l'estima

perquè ell li ha dit que acceptaria de casar-se amb obligar-la a despullar-se davant d'ell; s'acontentaria de besar-li la mà; un dia, ella li permetria d'abraçar-la de debò. Arriben a conèixer tots els sentiments de l'amor fora d'aquell que els sospiten els adults. —En lloc de romance]ar, faries més bé... Corrent darrere les ella

sense

noies, acabaràs per...

—Què els

passa que ens

espien

sempre, que ens

És dolent d'estimar algú més que els pares?

amenacen?...

És potser això, el pecat?

No és pas necessari d'arribar a l'edat de la pubertat per conèixer l'amor. Els uns saben estimar des de petits, d'altres se'n riuen, tant si són infants

com

adults.

108

N'bi ba prou

de mirar la corba del pes de l'infant en el curs del període de la formació, per comprendre la causa de la seva fatiga, de la seva poca traça, dels seus somnis, de la seva pal·lidesa, de la seva indolència, dels seus capricis. El creixement demana a l'organisme un esforç sostingut i no li concedeix treva de cap dia de treball. En certs aspectes d'aquests s'assembla a la malaltia, quan és massa precoç o quan presenta algu¬ nes desviacions respecte de la norma. Les primeres regles són una tragèdia per a una noieta perquè veure la sang li fa por. Té vergonya del seu sexe, i el seu pit que comença a sortir l'afligeix: tothom sabrà ara que no és sinó una noia.

El noi, que viu la ferentment en el pla

mateixa cosa en el pla fisiològic, reacciona di¬ psicològic. És amb impaciència que espera el primer pèl moixí, símbol de la virilitat; si té vergonya de la veu que evoca el cant del gall i dels braços pengim-penjam, és perquè, justa¬ ment, només sent els signes precursors de la virilitat. 143

Les noies, desafortunades i

geloses dels privilegis dels nois,

posen de seguida a subratllar llur únic avantatge: —No ets res més que un vailet: d'aquí a tres anys

encarà estaràs jo, jo ja em podré casar. I el simpàtic company de joc li envia un somriure menyspreador: —Et casaràs, mira... em pregunto qui voldrà una lletjor com aquesta. Jo no tinc cap necessitat de casar-me per tenir el que vull. Quan ella somia l'amor, ell pensa en les amoretes; quan ella pro¬ jecta el casament, ell corre per les tavernes; quan ella sent el desper¬ tar de l'instint maternal, ell busca ajuntar-se amb una femella. Aquesta incompatibilitat entre els dos sexes prendrà un dia una cara nova: abans, quan ella el defugia, ell la perseguia; esdevingut el seu espòs, ell li fa retret d'haver-li robat alguns dels privilegis, d'ha-

colgat de llibres mentre

ver-se-li

tornat un

que

pes.

109 L'antic ressentiment respecte dels adults pren ara un caràcter nou. En lloc del penediment, llegim als seus ulls la còlera i la revolta.

Quan se sent culpable, l'infant voldria poder comptar amb la in¬ dulgència de l'educador. Un vidre trencat, un tinter vessat, un vestit esparracat representen per a ell empreses fallides i el sentiment de fracàs és més penós com més sap que l'hem avisat del perill que encorria. L'adult no reacciona pas d'altra manera quan, fracassant en una empresa a la qual donava molta importància, en lloc de com¬ passió, troba crítiques severes. Com més l'infant creia en la superioritat de l'adult, més hostil hi és ara. Exultará de joia cada vegada que podrà atrapar-lo en falta. —Mira, era això, vet aquí el que ets en realitat. Ja s'ho pensava abans, però tenia altra cosa a fer que no pas es¬ piar la gent gran. Ara, vol saber; en té necessitat per poder comba¬ tre'ls més eficaçment. I a més, sent que tot això l'afecta una mica. 144

—Així

doncs, és possible de no tenir fills quan es vol o de tenircasat; és doncs veritat que n'hi ha prou de pagar per no

ne sense ser

estar

obligat a infantar; que tothom... continuen vivint

que totes aquestes

malalties...

passés res! Comprèn ara el sentit de tots aquests somriures, mirades miste¬ rioses... Aquesta és la raó de llur embaràs, vet aquí per què prohi¬ tots

beixen

Bé,

com

tantes coses. ara

hem de passar comptes.

La senyoreta

mira tendrament el professor de mates. haig de dir-te una cosa. Miren pel forat del pany, es fan un tip de riure, dibuixen encesos a la pissarra o al paper assecant. —^Vine,

—La vella s'ha vestit de vint-i-un botó. El vell comença a

cors

melin-

drejar. Encara fan

proven de mentir... Cal seguir-los de desemmascarar-los, venjar-se de tots aquests anys d'esclavatge què han abusat de la vostra confiança, en què us han extorsionar veure, encara

prop, en

les carícies

les confidències.

Respectar-los? Mai. Cal menysprear-los, riure's d'ells, declararalliberar-se de llur tutela detestable. —No, ja no sóc cap infant. No haig de donar comptes a ningú. N'estàs gelosa, mama? No he pas demanat de néixer. Les persones los la guerra per

grans tampoc no O bé fer com

bia»,

són sants.

mentre que

aquell que no entén res dient: «Ah, bé, no ho sa¬ els ulls i el somriure irònic diuen: «ho sé molt

bé».

110 No és pas

sinó perquè pateix que l'infant es mostra agressiu i indisciplinat. La felicitat sempre és serena; són la fatiga i les preocupacions que ens fan irritables. perquè

«sap»

145

Però

n'hi ha prou

de comprendre'l per evitar els problemes educador compassiu es veu so¬ salvar les aparences tot sabent que si pot imposar una disciplina als gestos dels infants, no pot imposar-la a les idees. La seva experiència i saber sovint són posats du¬ no

que planteja l'educació. Fins i tot un vint obligat a castigar durament per

rament a

prova.

—^Jo puc comprendre'l i perdonar-lo, però el món, la vida,

perdonaran pas. —Comporta't

manifestis gaire soro¬ facis comentaris mal educats, guarda't d'expressar els judicis, respecta les persones grans. No és pas fàcil, ni per a un infant que dóna prova de bona vo¬ luntat, ni per a aquell que s'esforça de reflexionar-bi en tota objecti¬ vitat. L'ambient de la llar familiar li facilita aquesta tasca? Els seus setze anys són la quarantena per als pares, l'edat que el balanç de la vida apareix sovint com a deficitari, l'edat de les refle¬ llosament la

xions

correctament

joia, refrena la còlera,

carrer, no

doloroses, dels darrers sobresalts de revolta.

—La vida,

em dóna? diu l'infant. m'ba donat? El pressentiment ens diu que ell tampoc no guanyarà a la loteria de la vida, però tota la diferència és que nosaltres ja hem jugat i hem perdut, mentre que ell encara espera. És en nom d'aquesta vana es¬ perança que ell es llança vers el futur fins i tot sense adonar-se, en la —I

què

mi, què

indiferència, que ens enterra. On és el temps que els seus murmuris ens despertaven d'hora al matí? Amb un petó ens sentíem pagats de les nostre penes. Per un seva

de pessic rebíem el joiell del seu somriure radiant. Les petites sa¬ batilles, la gorreta, el pitet... tot això era tan nou, tan divertit i tan barat! Ara les despeses ban augmentat, els estris es gasten aviat i ni tan sols no rebem una paraula d'agraïment. Quantes soles haurà de gastar encara per perseguir les seves quimeres? Refusa de portar ves¬ tits massa amples tot i que creix tan de pressa. pa

146

—Mira, el teu jornal... Bé cal que es diverteixi una mica, també té

algunes despeses: l'a-

gafa a

contracor, com si fos una almoina donada per un enemic. Dues sensibilitats ferides, dos sofriments cara a cara; aquest con¬

flicte seria més greu encara si l'infant no hagués arribat a compren¬ dre tot sol, durant anys d'esforços pacients, que no som ni totpode¬ rosos,

ni omniscients, ni

perfectes. 111

Quan, observant els adolescents, desplacem la mirada del con¬ junt als individus que el componen, ens adonem que, allí també, hi ha dos tipus de temperaments diametralment oposats. Hi trobem aquell que gemegava dolçament al bressol; que ha tardat molt de temps a poder aguantar-se dret per les pròpies forces; que donava el bescuit sense protestar; que es mantenia a distància quan els infants jugaven en rotllana; ara, nega la tristesa i la revolta en les llàgrimes que la nit sostreu a les mirades indiscretes. Hi trobem també aquell que esdevenia cianòtic a força de cridar; que no podia estar-se sol un minut sense fer animalades; que arren¬ cava la pilota al company; que manava: «Va, afanyeu-vos, doneuvos la mà!»; avui, imposa el seu programa de revolta, la seva inquie¬ tud activa als companys de la seva edat i a la societat. Sovint he estudiat les lleis enigmàtiques que regeixen la vida col·lectiva,

prendre

tant en

els infants

com en

els adults, buscant de

com¬

què l'honestedat i la modèstia hi són tan sovint reduï¬ des al silenci, per què la bondat hi passa per bestiesa o impotència, mentre que l'arrogància hi té tots els drets. Potser més d'un militant social conscienciós, més d'un polític honest es reconeixerien en aquestes paraules de Jellenta: «No tinc prou veu per contestar les seves bromes estúpides i les seves crueltats gratuïtes; no sé discutir amb els que tenen una res¬ per

posta a punt per a tot.»

147

Què s'ha de fer per permetre als actius i als passius una participa¬ igual en la vida de la societat, per garantir a tots els components la lliure circulació de la saba que irriga un organisme col·lectiu? —^Això, no ho perdonaré pas; sé el que haig de fer, m'han en¬ ció

ganyat massa, diuen les paraules de la revolta. —Deixa-ho estar. Potser ho has entès malament,

cansaràs per

res.

Aquestes paraules senzilles dictades per un dubte honest o per sàvia resignació tenen un efecte apaivagador; són molt més efi¬

una

caces

que tota aquesta

fraseologia amb la qual tiranitzem habitual¬

els infants.

Què té de sorprenent que ens refusin la confiança? L'infant seguirà de gust el consell d'un amic, però no es deixarà mai convèncer ni emocionar per un adult que sospita que és hipòcrita. ment

Tanmateix, si comprens que no

resoldràs cap problema sense la participació, pots sempre provar d'explicar-los el que s'acaba de dir aquí. Si ho fas, no t'estranyis pas si, al final de la reunió, els sents seva

dir;

—^Va, passius, tornem. —Eh!, actiu, si continues, tindràs

—^Vigila, No

terreny burlen pas

dogmàtic, és de tu.

una

mala sorpresa.

una presa

de pèl...

112

Somnis.

Jugava a Robinson, civils,

ara

somia viatges llunyans; jugava a lladres i

li agradaria de participar en una gran aventura. Quan la vida és massa pobre, es defuig en el somni: els desigs

més

ara

somni

només

somnis.

148

revesteixen

forma poètica i transformen el programa de vida. Aquest programa es realitza sempre, que no ens n'adonem sempre perquè no sabem llegir els

secrets

aquí

una

Un infant

pobre

que

esdevé auxiliar de clínica,

quan

somiava

d'esdevenir metge, ha realitzat el programa de la seva vida. El que volia ser milionari i que cau en un llit malalt no haurà fracassat sinó en va

aparença: somiava xampany, i ha begut vodka de garrafa; desitja¬ córrer les vetllades mundanes, i s'ha divertit en cabarets de mala

fama; volia llençar els diners

plenes, i ha malgastat el diner ha guanyat amb penes i treballs. Volia ser capellà, i heus-lo aquí ha esdevingut mestre o conserge: no ha pas estat infidel a la vo¬

que

a mans

que cació de servir els altres.

En somnis ella

poderosa fent tremolar els súb¬ esdevinguda esposa d'un petit empleat, no tiranitza el marit i els fills? Una altra volia ser una reina adorada pel poble: no regna als es

veia

una

reina

dits:

cors

dels infants de l'escola comunal? Una altra

devenir cèlebre: avui és Per

encara

comptable valorada.

una

vida de

plaer, per als altres, té l'encís de l'exotisme,

morirà

mai el

seu

veritable artista que refusa de treure la misèria i en l'oblit, però la glòria i el somni: volia endur-se

L'OEuvre de Zola; hi ha més Ella volia una

entrar

germana

una

altra

mena

de la caritat

i s'ha encallat

quan

vida de

diners del seu art; diner no han estat de victòria. Llegiu

lògica en la vida que no

convent,

en un

es creu.

bordell. Però

cuida les amigues malaltes, els

apaivaga els sofriments, les tristeses? Una altra, on

per a

finalment, representa el camí de la carrera. De tant en tant,

veurem un

és

somiava d'es¬

què la vida bohèmia atrau tant la joventut? Per als uns, sim¬

bolitza tots

una costurera o una

que

plaer, s'ha trobat infermera en un hospici de serenitat amb el somriure.

somiava

una

per a cancerosos

aporta una mica —La misèria.

Un home de ciència

reflexiona com posar-hi remei estudiant-la, hipòtesis; un home jove somia de construir hospitals, de fer caritat... creant

teories,

emetent

La necessitat de silenci, d'animació, de treball, de

sacrifici; el de¬

sig de lluitar, de buscar, de gaudir de la vida; les ambicions

perso149

nais, el gust per la passivitat: tot això s'expressa en el somni sigui en sigui la forma. La vida dóna cos als somnis. Es

quina

partir dels somnis

que es cons¬

trueix la realitat.

113 Primera fase de la severitat el que amenaçat

pubertat: sé però encara no hi crec; jutjo amb fa dels altres; pateixo perquè em sento

natura

meu torn,

però sóc innocent; només tinc

por per

mateix, els altres, els menyspreo.

Segona fase: en somni, mig somiant, en l'excitació del joc, a des¬ pit de la resistència i de les prohibicions, malgrat el disgust que ins¬ piren, sorgeken els sentiments que, al dolorós conflicte amb el món exterior, afegeixen el pes del conflicte amb mi mateix. És el període de la incubació de les pulsions sexuals que sorprenen i torben en primer lloc, com la primera esgarrifança de febre que anuncia una greu malaltia, i acaben per engendrar la por i la desesperança. L'epidèmia dels xiuxiueigs als racons s'apaga de mica en mica, les bromes salaces ja no diverteixen: l'infant entra en el període de les confidències, de les amistats profundes en què es jura de no deixarse mai, d'ajudar-se mútuament en l'infortuni. Desgraciat ell mateix, l'infant esdevé sensible a tota la misèria, a tot el sofriment del món. La fosca inquietud, les fórmules de cir¬ cumstància deixen ara el lloc a una compassió profunda i sincera. Preocupat pels propis problemes, no pot pas entendrir-se gaire temps en els altres, però troba sempre el temps de vessar una llàgri¬ ma per una noia seduïda, un infant apallissat, un presoner. Tota consigna, tota idea, tot eslògan nous troben en ell un oient atent, un partidari ardent. No llegeix pas llibres: es llança a la vida impetuosament. I de vegades li passa que prega perquè s'acomplei¬ xin miracles. Déu torna, però ja no és el Déu de la infància ni el 150

culpable de totes les desgràcies del món; Déu, ara, és el misteri, allò que dépassa el feble pensament de l'home, un port on refugiar-se a l'hora que bufa la tempesta. El ressentiment que experimentava respecte dels adults cedeix el lloc al sentiment de compassió. Abans, pensava; «Des del mo¬ ment que m'obliguen a pregar, la pregària només és un altre en¬ gany; si llancen el descrèdit sobre un dels meus amics, és en ell que em cal confiar.» Avui, veu que tot és infinitament més complex, inclosa la «brutícia» del món que amaga alguna altra cosa. Però què? El llibre no ho explica pas tot, el seu amic és tan ignorant i està tan desemparat com ell mateix. És el moment que tenim la possibilitat de reconquerir l'infant: espera, està preparat per a es¬ Déu gran gran

coltar-nos.

Què hem de dir-li? Sobretot no pas com es reprodueixen les o els hipopòtams, ni que l'onanisme és perjudicial. L'infant sent molt bé que es tracta ara d'una cosa molt més important que la neteja dels dits o del llençol; endevina que ara es tracta del futur es¬ flors

piritual, de les futures responsabilitats morals. Ah,

ser

creu tot

nou un

infant innocent que no pensa en res, que ho

perquè li ho diuen!

Ah, esdevenir per fi adult, veure darrere seu aquest «transició», ser com ells, com tothom!

Refugiar-se

en un convent, en

el silenci,

període de

els pensaments pie¬

tosos.

No, més aviat Els

la glòria de les accions

heroiques.

paisatges, noves sensacions. Morir, vet aquí la solució: per què viure? per què sofrir? És el moment que l'educador pot intervenir eficaçment si coneix bé l'infant perquè l'ha observat atentament en el curs dels anys an¬ teriors; pot ajudar-lo a conèixer-se ell mateix, a superar les dificul¬ tats, a trobar el propi camí. viatges,

nous

151

114

L'exuberància, les rialles boges, l'alegria de la joventut. La

joia d'estar junts, la consciència de la força, l'explosió de la fe ingènua: vet aquí que malgrat la realitat estem fent trontollar la Terra. —^Tenim a favor nostre la joventut, els punys tancats, els ganxos punxeguts... No deixarem pas que ens facin de tot. Un petit got de vi o una gerra de cervesa dissipa el darrer dubte. Fora el vell món, visca En

nova

vida!

l'excitació,

no senten pas aquell que, assegut en un racó, riu «imbècils!»; no veuen pas aquell que els mira trista¬ ment murmurant: «pobres!»; ignoren aquell que s'esforça de co¬ mençar alguna cosa de sensat; que voldria obligar-los potser a pren¬ dre un compromís solemne, a fi que aquesta noble efervescència no es dispersi en vanes interjeccions, no es negui en l'orgia. Aquesta alegria col·lectiva, la prenem sovint per un excés d'ener¬ gia mentre que no és res més que una excitació passatgera que ence¬ ta un moment de llibertat; s'oblida per un temps la lassitud i la des¬ esperança; s'acaricien il·lusions. Recordeu les reaccions d'un infant en un tren: com que no sap ni on va ni quant temps durarà el viat¬ ge, aparentment content de tantes sensacions noves, s'excita, esdevé capritxós perquè, justament, hi ha massa sensacions, perquè hi ha també l'espera del desconegut... i la rialla es transforma ben aviat

per sota

nas:

llàgrimes. Us heu demanat mai per

què la presència dels adults «espatlla»

sempre els jocs dels infants, els molesta visiblement? Una cerimònia qualsevulla: la pompa, les cares de

circumstàn¬ dos, n'hi ha prou que els seus ulls es creuin perquè s'es¬ canyin provant d'aguantar-se el riure, es donen cops de colze, es cia. I aquests

diuen

alguna cosa a cau d'orella, després, brehumans per no morir-se de riure. —Para, em fas riure... Vigila. 152

nou,

fan esforços

so-

I, quan la cerimònia s'ha acabat: —Has vist que vermell que tenia través. Poc

n'ha faltat,

tots estaven a

el nas? Portava la corbata de apunt de plorar com magda¬

lenes.

Ensenya-m'ho, l'imites tan bé. L'entusiasme de la joventut, el gust

pel treball ben fet. Quan es ne¬ esperit inventiu, la joventut es troba al seu ele¬ ment. Aquí, assistireu a una veritable alegria, a una efervescència sana. Fan projectes, prenen decisions, s'esgoten, obliden les experièn¬ cies fracassades, superen les dificultats rient. cessiten

mans

àgils,

115 Ens

agrada de parlar de la noblesa dels joves. valent un infant que treu el cap per la finestra del quart pis sense tenir por; si el creieu bo perquè ha donat a un vaga¬ bund el rellotge d'or que la mare havia deixat sobre la taula; si veieu en ell un criminal perquè ha ferit el seu germà amb un ganivet, lla¬ vors, d'acord per a la noblesa i la generositat de la joventut: manca d'experiència, ignora el que és el treball per guanyar les garrofes, la jerarquia social, els costums del món. Els que no tenen experiència poden creure que és possible de manifestar l'amistat o l'hostilitat, el respecte o el menyspreu segons els sentiments que realment s'experimenten. Creuen que, segons el bon voler, es poden establir o trencar les relacions, conformar-se o no a les regles establertes, acceptar o re¬ butjar les convencions. —M'és igual, millor, que diguin el que vulguin, jo no ho vull, que no se'n parli més: què m'importa, això? Tot just respiren, parcialment escapats de la tutela dels pares i ja es voldria imposar-los noves traves? Home, no tan de pressa! Què hi fa que un sigui ric o pobre? Quina importància tenen tots aquests «què diran»? Si

anomeneu

153

On són els que expliquen a la joventut com distingir entre les concessions necessàries i les facultatives, entre el que fereix sense sollar i el que deprava, entre la hipocresia i els constrenyiments del tracte

social?

Dèiem

l'infant:

—Tothom

riurà de

tu.

Ara, caldria afegir: et faran morir de gana. Parleu de l'idealisme de la joventut, del candor

ingenu que li fa que sempre es pot convèncer i millorar el món. Peroreu voluptuosament, us extasieu en l'idealisme, l'alegria, la llibertat d'una «joventut» anònima com, abans us extasiàveu en la innocència, la gràcia, la sensibilitat d'un petit infant. Però què en feu, de tota aquesta noblesa? La destruïu en els propis fills. Confo¬ nen l'idealisme amb les malalties infantils com les galteres o la vetó¬ la, creieu que és tan obligatori com la visita a una galeria de pintura durant el viatge de nuvis. Jo també he admirat Rubens. creure

Però la noblesa

semblar-se

a un

té

res a veure

feix lluminós. Si

amb la boira matinal, ha d'as-

no som

capaços

d'educar idealis¬

limitem-nos simplement a educar gent honrada.

tes,

116

Feliç l'autor que, al final de l'obra, té la convicció d'haver-hi ex¬ pressat tot el seu saber. Confiant el manuscrit a l'editor, experimen¬ ta la tranquil·la satisfacció d'haver posat al món un infant que pos¬ seeix prou

maduresa

per

afrontar la vida

tot

sol. Però

no sempre

és

aquest el cas: pot passar que l'autor no pensi en el lector mitjà que li demana fórmules fetes amb instruccions d'ús. El procés creatiu con¬ a parar una orella atenta a la marxa dels seus pensaments in¬ decisos i mai formulats definitivament. Aquí, l'acabament del tre¬

sisteix

ball és

154

despertar dolorós. Cada capítol té l'aire de retreure-li

d'haver bre

estat

no en

abandonat abans d'estar acabat. La darrera idea del lli¬

constitueix pas

la conclusió; sorprèn: és

tot, res

més?

* * *

Afegir-n'bi? Això significaria que cal recomençar-bo tot, refusar el que ja se sap per trobar problemes nous i que a penes s'endevinen, escriure un nou llibre, tan inacabat com el primer. * *

L'infant introdueix a la vida d'una mare el meravellós cant del si¬ lenci la substància, la força, la virtut creativa del qual depenen del nombre d'bores que ella baurà passat escoltant-lo viure els primers

pacífics durant els quals bom es deixa viure sense reivindicar amb els quals l'baurà embolicat. És en una tranquil·la meditació que la mare es prepararà per rebre la inspiració necessària per al treball educatiu. La trobarà, no pas en un llibre sinó en ella mateixa. El valor del llibre serà llavors poca cosa, però si aquesta és la conclusió que es treu del meu, baurà acomplert la seva funció. Vigilància en una sàvia solitud... mesos

res,

i dels pensaments

155

INTERNAT

Desitjo

llibre al «Refugi», establiment privat cent orfes, nois i noies, d'edat esco¬ lar; els infants hi són envoltats d'un personal restringit ajudat per unes quantes persones de servei. El règim de l'internat no es beneficia pas d'una bibliografia abundant. Sobretot ha inspirat, adés tractats relatius a la higiene, adés protestes vehements contra el mateix principi de l'educació en consagrar aquest

que, en aquesta

ciutat, alberga

col·lectivitat. En

tant

l'internat

que educador, conec través dels dormitoris,

els misteris acolorits o foscos de els lavabos, el menjador, la sala de

jocs i el pati. No conec pas els infants revestits d'aquest vestit de gala que és l'uniforme de classe; els conec en la descurança íntima de la vida

quotidiana. Aquest llibre no s'adreça només als educadors de la presó-ca¬ serna que és l'internat, sinó a tots els que saben també fins a quin punt la família pot esdevenir una cel·la de presó per a l'infant d'a¬ vui dia. Tant dins d'un internat com al si de les famílies, els infants són hostilitzats, molestats; els més enèrgics intenten burlar la vigilància.

157

sostreure's

la vigilància

del control i lluiten amb un acarnissament desesperat per preservar llurs drets. Només tinc un temor: que el lector no adopti massa aviat les me¬ ves conclusions, ja que, en aquest cas, la lectura li hauria estat perju¬ dicial. Aviso doncs: el camí que he triat de seguir per assolir l'objectiu a

és ni el més

curt

ni el més còmode; tanmateix, és el millor per

mi, ja que és el meu. L'he trobat no pas sense dificultat i no pas sen¬ sofriment, i només després d'haver entès que no tots els llibres, les

experiències, les opinions dels altres expressaven la veritat. Els editors publiquen de vegades els «pensaments d'or» dels Grans Homes; no seria més útil presentar una tria de les opinions falses afirmades pels detentors reputats de la veritat i del saber? Rousseau comença \Emili amb una afirmació que desmenteix tota la ciència contemporània en matèria d'herència. 2

pugui, ja que hauria de consti¬ d'un jove col·lega; atrapat en difícils i d'una situació mate¬ rial embolicada, aquest jove, esbojarrat, exasperat, demana auxili. Al pobre, ja no li vaga d'estudiar. L'altra nit, el van despertar dues vegades. Primerament, un infant plorava, ja que li feien mal les dents, calgué curar-lo, després consolar-lo. Tot just acabava de tor¬ nar-se a adormir, nou despertament; aquesta vegada, es tracta del malson d'un altre infant: morts, delinqüents que volien matar-lo, que l'han llençat al riu... I el jove educador ha de bressolar, conso¬ lar una altra vegada, reconfortar. Aquest llibre serà tan curt

com es

resposta ràpida a les preguntes el remolí dels problemes educatius més tuir

una

Un home que

llegir al vespre obres educatives gruixudes; els ulls se li tanquen. Privat de dormir, esdevindrà irrita¬ ble, impacient, incapaç d'aplicar durant el dia els preceptes saluda¬ bles apresos durant la nit en el savi recolliment. M'esforçaré doncs a 158

té

son no pot pas

ser

breu, per

tal de

perjudicar el repòs nocturn d'educadors

sobrecarregats. 3

dia, l'educador no té pas més possibilitat d'estudiar. s'asseu amb un llibre, hi acut un infant. Es queixa: mentre escrivia, el veí li ha donat una empenta, una grossa taca ha caigut al quadern... ho ha de tornar a començar tot? Deixar la pàgina tal com és? Arrencar el full?... El segon arriba coixejant: no pot cami¬ nar, té un clau a la sabata. El tercer demana si pot agafar el dòmino. El quart voldria la clau de l'armari. El cinquè porta un mocador: «Tingui, l'he trobat, no sé pas de qui és!» El sisè li confia quatre cèn¬ tims que acaba de rebre d'una tia. El setè hi acut per reclamar el mocador «perdut»: «És el meu! l'he posat a la finestra per un minut, i ell me l'ha pres tot seguit!» Al racó, allí baix, un petit maldestre juga amb les tisores: es farà mal, farà desperfectes. Qui li ha donat les tisores? Al mig de la sala, comença una discussió; la baralla amenaça, cal impedir-la. El que, la nit darrera, tenia mal de queixal, corre ara com una daina, havent-t'hi el perill a tot instant de donar cops als que encara escriuen, de tombar un tinter... aquesta nit, potser tindrà novament mal de queixal. Cal una enorme voluntat a l'educador per tenir el coratge de lle¬ gir, encara que el llibre no sigui espès. Durant el

Així que

4 Però pot

renunciar

llegir,

per manca

de confiança en els ma¬

nuals.

fer ostentació dels seus co¬ pedagogia. Reprenent vells clixés, expressarà les ma-

Un autor, recolzant-se en cites, pot neixements

159

teixes bones intencions, les mateixes mentides piadoses, els matei¬ consells irrealitzables;...«Així, l'educador podrà... així, l'educa¬

xos

dor haurà»... Al

capdavall, el dit educador, tant si el cas és greu com fiitil, ha de decidir per ell mateix segons el que sap i, sobretot, se¬ gons el que pot. —Es bo en teoria!

constata

amb amargor.

que no pot estar-

d'experimentar un ressentiment respecte d'aquest pedagog llunyà, confortablement assegut darrere la taula de despatx per fer edictes de regles, inaplicables perquè l'autor ignora el que pot ser la promiscuïtat amb una banda de vailets agitats, cridaners, insu¬ portables. Qui no vol actuar com un tirà esdevé gairebé inevitable¬ ment esclau. La seva vida li pot ser radicalment pertorbada per un sol d'aquests brivalls, encara que tots els altres s'esforcin a fer-li se

més

serena.

què serveix irritar-lo amb el miratge de la Ciència, de les tas¬ nobles, de les aspiracions sublims, si és i ha de continuar sent simple jornaler-ventafocs.^

ques un

5 Sent

fugir l'entusiasme que el portava a anar endavant sense inquietar-se per l'opinió dels altres. Suara, s'alegrava d'organitzar un joc nou, de preparar una sorpresa per als infants. Desitjava reanimar amb un alè joiós l'existència monòtona i grisa de l'internat. Ara, es creu feliç si pot anotar al quadern aquesta fórmula desencantada: res a assenyalar. Si cap vailet no ha vomitat, no ha trencat cap vidre, no ha merescut cap reny, la jornada es pot considerar «bona». La seva energia disminueix; tanca els ulls als delictes menors, s'estima més ignorar certs fets, perquè sempre ha de posar remei al més urgent. Li repugna una

160

de prendre iniciatives. Abans, si rebia llaminadures, joguina, sabia per instint com emprar-les millor; ara, es limiu a

distribuir-Ies

sense

discerniment: que

desapareguin

com

més aviar

millor, abans d'haver pogut suscitar gelosies, disputes, rancúnies. Un moble

nou, una

eina nova són motius d'arrest: si

referma l'a¬

tenció, els infants ho trencaran, ho deterioraran tot. Un gerro de flors a la finestra, una imatge penjada a la paret... massa coses re¬

quereixen la seva intervenció; ja no veu res.

ara

bé, ja no

sap,

vol, ja no

pot,

Ha sense en

perdut la confiança en ell mateix. Abans, no passava cap dia que no l'hagués enriquit amb una descoberta d'una cosa nova

els infants

o en

ell mateix. Els infants

anaven a

ell;

ara,

l'eviten. Els

estima, encara? Els

parla amb rudesa, a voltes fins i tot amb brutalitat. Ell, que s'abrusava de servir d'exemple, no s'assemblarà aviat a aquells dels quals criticava la indiferència, la passivitat, la manca d'ardor

el treball?

6 Descontent d'ell mateix, se les té amb tothom. Fa una setmana, quan el correu li portà la nova d'una la

seva

malaltia de

germana, així que els infants ho van saber, van respectar la tristesa i van ficar-se al llit sense soroll, i es va emocionar i els

seva

agrair.

Però, l'altre dia, els mateixos infants van extorquir tots els cara¬ mels, tots els cromos i fins i tot el plomer ofert per la família a un intern acabat d'arribar; van amenaçar al noi amb una pallissa si go¬ sava

denunciar els turmentadors. Fins i

nestos

havien

participat

vegades

reclama

els infants que

creia ho¬ lletja història. li tira al coll i, tot dient: «T'estimo!» li tot

en aquesta

un infant se vestit nou.

Ara entendrit i

després desanimat, s'estranya: com és possible que el mateix infant pugui manifestar, alhora, tanta subtilitat, tanta sensibilitat profunda i tanta perversitat, tanta cobdícia ferotge? 161

Aleshores acaba sospesant entre

el: «vull, haig, és el meu deure!» serveix de resi». La teoria i l'experiència personal de cada dia s'han embolicat fins a tal punt que ha perdut el fil: com més reflexiona, menys ho entén. i el: «Per

què? Això

7 res del que passa entorn d'ell. Procura limitar les or¬ prohibicions, dóna molta llibertat als infants; i els infants descontents, n'exigeixen més. Vol conèixer les seves preocupacions. Quan veu un noi que,

entén

dres i les

contràriament als

seus

costums,

s'està aïllat

en un

racó, silenciós i

acosta: «Què et passa? Per què estàs trist?» De mal grat l'infant respon: «No tinc res. No estic pas trist»; vol acariciar-li els cabells: el noi l'esquiva brutalment.

ensopit, s'hi

Un grup d'infants discuteix amb animació. N'hi ha prou que s'hi acosti perquè callin tot seguit. «De què parlàveu? De res».

l'estimaven; s'adona que es riuen d'ell. Creia ha¬ guanyat la seva confiança; constata que li amaguen alguna cosa. Semblen aprovar el que diu, però paren de gust una orella compla¬ ent a les remors malèvoles que corren sobre ell. No entén, ja no sap res; tot li sembla hostil, estranger. Es desgra¬ Es pensava que

ver

ciat.

Alegra't més aviat, educador! Ja refuses la visió sentimental de la Les coses no són pas tal com te les imaginaves? Llavors, es que són unes altres. Sense adonar-te'n ja ets al bon camí. Et sents perdut? Sàpigues que no és cap vergonya per¬ dre's en l'immens bosc de la vida. Fins i tot errant, procura de mirar entorn teu; descobriràs mosaics corprenedors de bellesa. Pateixes? infantesa. Ja saps que no saps res.

La veritat neix

162

el sofriment.

Sigues tu mateix. Busca el propi camí. Aprèn a conèixer-te abans pretendre conèixer els infants. Mesura els límits de les teves ca¬ pacitats abans de fixar els dels drets i deures dels infants. Entre tots els que podries haver de comprendre, educar, instruir, tu ets el pri¬ mer; és per tu que et cal començar. És un error creure que la pedagogia és una ciència de l'infant i no pas de l'home. En un moment d'enfuriment, un infant violent pica; un adult violent mata. A un infant càndid li prenen la joguina; a un adult in¬ genu se li fan signar lletres de canvi. Un infant desraonat gasta en caramels els diners de la llibreta; un adult irresponsable dilapida en el joc el patrimoni. Infant? Adult? Només hi ha éssers humans. No¬ de

més existeix

els

una

diferència d'escala

entre

les idees, els sentiments,

impulsos, les experiències de cadascun d'ells. No oblidis que no

els coneixem pas.

Immadurs, els infants? a demanar

Aneu doncs

a un

vell què pensa

dels homes de

qua¬

anys: els retraurà de no tenir maduresa. Com és, això! Certes classes socials són jutjades immadures, perquè són pobres. I què ranta

dir

d'aquestes nacions enterament situades sota una protecció estrange¬ ra? Són declarades bàrbares

perquè no tenen armes.

Sigues el que ets i observa atentament els infants quan poden ser veritablement ells mateixos. Observa'ls, però no els demanis res. Ja

aconseguiràs mai de transformar un infant turbulent o agressiu en un infant recollit i tranquil. Mai el que és malfiat i taci¬ turn no esdevindrà franc i expansiu, no pas més que un infant am¬ biciós i tossut no esdevindrà dolç i submís. que no

Si la

mateix? teva

presència no és imposant, ni el teu pit potent, davant fa tabola gastaries en va les paraules. Tens un som-

d'una banda que

163

riure

dolç i

una mirada pacient? Llavors, no diguis res. Potser es cal¬ ells mateixos. Busca el propi camí. No t'apliquis pas a esdevenir un educador auster, una comptabi¬ litat psicològica al cor i un codi pedagògic al cap. Gaudeixes d'un maran

per

aliat meravellós: la

joventut, i voldries demanar ajut és l'experiència!

a aquesta ron¬

dinaire barroera que

9 Mai el que

hauria de ser, només el que pot ser. Voldries ser esti¬ pels infants; tanmateix, et cal plegar-los a les formes estretes i ofegoses de la vida contemporània, de la hipocresia contemporània, del constrenyiment contemporani. Et cal obligar-los a acomplir es¬ crupolosament tasques imposades. Ells s'hi refusen, reguitnen. És natural que et guardin rancúnia. Els voldries francs, ben educats; mentre que els costums del món són amarats de falsedat i la franquesa hi passa per insolència. Saps el que ha pensat aquest noi al qual has demanat per què estava trist? Ha pensat: «Deixa'm en pau!» Ha mancat de franquesa perquè no ha volgut dir-t'ho, ha esquivat el teu gest d'amistat. I amb això n'hi ha hagut prou per ferir-te. No és pas bonic d'espiar, és lleig de dir mal d'un absent... però, sense això, com pots participar dels seus afers, dels seus sofriments, comprendre els seus pecats? No als càstigs, no a les recompenses. Tot i això una disciplina és indispensable i les ordres han de ser obeïdes. La campana els avisa d'aplegar-se per al dinar. Però, si arriben tard? Si refusen de venir? Se suposa que els has de servir d'exemple. Com evitar de deixar mat

veure

també els

Segurament faran

jant, 164

veure

que es

teus

defectes, febleses, ridiculeses? Emmascarar-los?

ho aconseguiràs. T'esforçaràs a dissimular-los; que no se n'adonen pas. És a la teva esquena, xiuxiue¬ riuran de tu. que no

És difícil, molt difícil, fins i tot? D'acord! Però, de dificultats, en coneix, i existeixen diverses maneres de superar-les. No¬

tothom

els mètodes no seran pas sempre d'una exactitud matemà¬ Perquè la vida no és pas un recull de problemes d'aritmètica on

més que

tica.

només hi ha

una

solució i dues

maneres

de trobar-la.

Donar als infants la totes

les facultats

possibilitat d'una desclosa harmoniosa de espirituals; alliberar la totalitat de les forces latents

la bellesa, a la llibertat... t'ha confiat un petit sal¬ vatge a fi que el poleixis, li inculquis bones maneres, el facis més manejable... i espera. Esperen també l'Estat, l'Església, el futur amo. L'Estat li exigirà el patriotisme; l'Església, la fe; l'amo, la proque contenen; educar-los en l'amor al bé, a Prova-ho doncs, home ingenu! La societat

bitat; i tots tres, la mediocritat i la humilitat. Si és massa fort, serà abatut; si és massa dolç, maltractat; si és astut, podrà ser comprat; si

pobre, el seu camí tothom. La vida.

és

serà barrat

per totes

bandes. Per qui? Ningú i

Un orfe, un ocelló caigut del ningú no se n'adona i ben aviat la tomba serà reco¬ berta per les herbes salvatges. Reflexiona bé en això... veuràs, aca¬ baràs plorant. Cal llegir les remarques de Prévost a propòsit dels or¬ fenats tal com funcionen a la França lliure i republicana. L'infant té el dret de voler, de reclamar, d'exigir. Té el dret de progressar i, arribat a la maduresa, de donar fruit. Ara bé, l'educació el restringeix a: no fer soroll, no arrossegar les sabates, escoltar i exe¬ cutar les ordres, no criticar i creure que tothom no veu altra cosa que el seu bé. Mentre que la bona entesa, la generositat, la llibertat tenen per manament: Estima el teu proïsme. Mira entorn teu... i somriu. Penses que un

niu; si

infant és

poca cosa.

es mor,

165

Un intern

nou.

Li has tallat els

nientment; ja

cabells, les ungles; l'has banyat, vestit

s'assembla

conve¬

els altres. Ja s'inclina dient: Bon dia! Ja reemplaça: «vull!» per: «Si us plau» i és el primer de saludar un nou vingut. Ja és capaç de recitar un po¬ ema. Es neteja les sabates enfangades, ja no escup a terra, fa servir un

a tots

mocador per mocar-se. No et facis il·lusions, no

tots

creguis haver tret de la seva memòria els records ombrívols, les males influències, les proves doloroses.

Aquests infants exteriorment

nets i vestits convenientment roman¬ molt de temps macats i adolorits. Hi ha ferides infecta¬ des la curació de les quals demana llargs mesos de paciència, i que,

dran

encara

fins i

tot

curades, deixen cicatrius sempre

L'orfenat és

una

clínica

trobaràs

de supurar de nou. les malalties del cos i de

a punt

totes

l'ànima, agreujades per l'afebliment de l'organisme i la curació de les

quals és sovint retardada, fins i

tot impedida, per antecedents també un establiment de cura moral, corre el perill d'esdevenir un focus d'infecció. Encara que tanquessis amb dues voltes de clau totes les portes

desastrosos. Si l'internat

és pas

de l'internat, s'hi introduirien i

rumors

malèvols,

veus

cruels del

car¬

són pas

les teves exhortacions al bé que podrien ofegar-los. L'educador és lliure de tancar els ulls, de fer veure que els ignora; els infants són massa murris per ser-ne enganyats. rer

certament no

Dius: accepto certs compromisos, accepto la càrrega d'aquests infants que la vida m'ha volgut confiar, m'inclino davant de la ne¬ cessitat de treballar en condicions particularment dures, però exi¬

geixo una mica de llibertat de moviment, exigeixo petites tasques quotidianes.

les

166

que

se'm facilitin

Ingenu, no pots exigir res d'això. El superior et farà retrets si trossets de paper corren per terra, si vailet distret es fa una banya, si les bates no són prou netes o si

els llits són mal fets.

Persuadit d'actuar

interès

infant dubtós. Se't demana

tot

general, decideixes l'expulsió d'un

seguit de desdir-te de la decisió: l'o¬

vella negra s'esmenarà potser? Fa fred a les sales i la majoria

dels teus infants, anèmies, tenen els plens de penellons. El carbó, la calor, això és car; però el fred és un dany tant psíquic com físic.... No, cal aguerrir els infants! T'escandalitzes perquè dos ous proporcionen a penes una culle¬ rada de truita... se't respon secament que això no és cosa teva. El teu col·lega sap on és la clau de l'armari, n'estàs segur, potser fins i tot l'ha amagada expressament per obligar-te a buscar per tot arreu. Quan surt al vespre, el seu dormitori es queda sense vigilàn¬ cia, però s'oposa al fet que tu t'ocupis de la seva sala. El despotisme capriciós i la inconsciència dels superiors, la des¬ dits

honestedat de l'administració, la mala voluntat i la

manca

d'escrú¬

pols del col·lega... A tot això cal afegir la grolleria del personal de servei: la bugadera et busca brega a propòsit d'un llençol extraviat; la cuinera, per la llet que fa pudor de cremat; el conserge, perquè sa¬ bates enfangades han deixat petjades a l'escala. No és pas impossible que un educador es trobi situat en mi¬ llors condicions de treball; millor per a ell. Però, si n'ha de patir de tan difícils com aquestes, que no s'estranyi; en lloc d'indignar-se, que guardi assenyadament les forces i l'energia per a un esforç de llarga durada i no per a un trajecte d'uns quants dies o d'uns quants mesos.

L'internat vist Un

vol d'ocell:

joiós xivarri, l'animació, la joventut, l'alegria. 167

Un adorable

petit Estat de petits homes ingenus.

Tants infants, i tanmateix tot és tan net! L'harmonia dels uniformes; el

conjunt ritmat del cant de la coral. de parlar. Una invitació: s'instal·len a

Una

simple paraula: paren taula. Ni baralles ni discussions. Una bonica

carona

L'educador

que he percebut furtivament, un parell d'ulls riallers que he entrevist passant. Allí baix, un infant que sembla ben neulit... pobre petit tresor! Un infant Fent

passeja tranquil·lament, els ulls plens de dolçor. ell amb

acut a

broma,

pregunta, li respon amb paciència. amb el dit un noi que es belluga més lluny; seguit i es calma. Un cercle dels més fidels es una

amenaça

aquest comprèn tot forma al seu voltant: —Esteu bé,

aquí?

—Sí.

—M'estimeu

força?

Somriuen, inclinen el cap, —No és

correcte no

melindregen. respondre, quan se

una pregunta.

M'estimeu? —Us estimem.

Quin treball tan agradable! Que còmodes que són aquestes tas¬ ques! Pel que fa a les petites preocupacions, petites necessitats, for¬ men part del petit món infantil. —^Aquests pans de pessic són per a vosaltres, serviu-vos. Tots donen les gràcies amablement. Cap no vol ser el primer de parar la mà. 14

Visitant, hoste de pas, mira més nen a

168

part.

aviat els infants

que es mante¬

Aquell que s'està dret, en un racó ombrívol, amb el dit entorto¬ lligat en un drap brut. Els dos grans que remuguen observant-te amb ironia. Alguns altres, massa ocupats, ignoren fins i tot la teva arribada. Aquest que fa veure que llegeix, per tal de no ser importu¬ nat per una conversa convencional. Un altre encara, aprofitant la distracció del mestre, s'esquiva discretament per anar a cometre al¬ guna ximpleria en tota impunitat. Un tímid espera impacientment que tu marxis per poder dema¬ nar alguna cosa al mestre. Un vanitós, per contra, s'acosta, per fer-se veure bé. Un tercer vigila, preferint passar en darrer lloc per trobarte sol: sap que el mestre no deixarà pas de presentar-lo com un qual¬ sevol: «Vet aquí el nostre cantaire...» o: «La nostra petita mestres¬ sa»... o

també: «La víctima d'una història

Sota

vestit semblant

bateguen

tràgica».

cents cors

diferents;

caràcters, cent dificultats, cent pors per a l'educador. Cent infants? No, cent homes. Cent homes no pas en

cent

esdevenir

per a un termini més o menys llunyà, sinó cent homes des d'avui. El seu món no és pas un «petit món», és un món i prou, amb va¬

lors, qualitats, aspiracions, desigs; res de tot això no és derisori, ni innocent, ni escarransit,

ja que procedeix de l'essència de la huma¬

nitat. En lloc de demanar-los si

t'obeeixen, perquè respecten —Els

t'estimen, demana'ls més aviat per què

el reglament, l'ordre, la netedat...

càstigs

una

no existeixen! mentida.

Quines són les teves obligacions? Primerament, la vigilància. a guardià, pots no fer res, però si et consideres educador, la teva jornada de treball tindrà setze hores, sense interrupció, sense treva ni respir. Aquesta jornada serà feta de tasques i feines sovint Com

169

difícilment definides, mal controlades,

improvisades al moment; i sentiments; i el nom és MIL. parada militar, un vernís de bones maneres són els fruits d'un ensinistrament que no exigeix altra cosa que una mà ferma i un reglament sever. Els infants són sempre víctimes d'a¬ quest acarnissament a llur pretesa felicitat; acarnissament que és la font de les pitjors injustícies. L'educador, com el guardià, sap que un infant picat massa brutal¬ ment es pot tornar cec, tenir un membre fracturat. Però sap també que són nombrosos els accidents que no acaben pas forçosament en drama: «Per poc no perd un ull, ha estat a punt de caure d'una fines¬ tra, s'ha desllorigat un turmell quan corria el perill de trencar-se una cama...» Els casos greus resten relativament rars, però és un fet que són absolutament imprevisibles, doncs sense remei. Com més inconsistent és la vida espiritual, com més insípid és el rostre moral de l'educador, més gran serà el nombre d'injuncions i prohibicions que imposarà als infants, no pas per tenir cura del seu bé, sinó per la pròpia tranquil·litat i el propi confort. Un educador enemic de sorpreses desagradables i que defugi les responsabilitats davant l'esdeveniment inesperat és un tirà per als de mots, pensaments, Una disciplina de

infants.

16 Tirà ho és també quan es mostra massa preocupat de llur mora¬ content de perseguir amb sospites tota parella d'infants

litat. No que

semblen

cercar

la solitud,

ensuma

l'enemic

les

mans

de l'in¬

fant. Un

infants

un dia, en algun lloc, va havien de tenir les mans sota la manta.

quidam desconegut, no

—Perquè tinc fred; tinc por; 170

decidir

que

aconsegueixo d'adormir-me!

els

Si fes calor es

la cambra, l'infant

no es

destaparia només les mans,

son, s'adormiria al cap de sovint aquesta mena de sospites estúpi¬

destaparia completament. I si tingués

cinc minuts. Trobem

des, la font

comuna

massa

de les quals és el desconeixement de l'infant.

dia el comportament

d'uns quants nois ja grans. conspiradors, s'emportaven als lavabos uns noiets que, una mica més tard, reapareixien, tot capmoixos. Em va costar molt de continuar escrivint impassiblement com si no passés res. El joc es va revelar com un dels més innocents. Un dels «grans» co¬ mençava l'aprenentatge amb un fotògraf i, valent amb el prestigi adquirit, persuadia sense dificultat als petits que era capaç de «ferlos el retrat». Havia recobert amb un gran davantal una caixa de ci¬ gars i els deia que se n'anessin a posar... just sota l'aixeta fixada a la paret; els altres s'immobilitzaven, la boca crispada en un somriure de circumstàncies, esperaven el senyal convingut... Tres! un raig d'aigua freda els queia al cap. Excel·lent lliçó de prudència per als petits crèduls; cap dels dutxats no acceptarà mai més d'anar als lavabos per invitació imprecisa Observava

Amb

cares

d'un de gran. I tu, estimat educador que vetlles amb estretor per la moralitat dels infants, tinc força por que tu mateix no tinguis la consciència

gaire tranquil·la. 17 Un teòric classifica els infants per ment,

dor

experimentat, els divideix sobretot

que segueixen molt de temps.

jans,

Els difícils i

entre

segons

sols, i els excepcionals, als quals cal

reclutaran

els més grans

el tempera¬ disposicions; un educa¬ fàcils o difícils; els mit¬

categories

les facultats intel·lectuals, els gustos i

consagrar

els més joves, per sota

de la mitjana, d'esperit crític, intrigant. Els difícils són també entre

171

els maldestres, els insolents, els fràgils, els violents, els importuns. L'infant excedit que es rebel·la contra els rigors de l'internat,

qual humilia la disciplina del dormitori, del menjador, de la pregà¬ ria, del joc, del passeig. L'infant afligit d'una otitis aguda, d'un abscés, d'un panadís sota l'ungla, d'una conjuntivitis, de mals de cap; que tus. El

que ronseja per vestir-se, rentar-se, pentinar-se; que menja lentament. El llit i el tovalló del qual són els darrers de ser en¬ dreçats; el plat i el got del qual sempre es fan esperar; aquell que re¬ tarda l'endreça del dormitori, aquell que impedeix que la taula sigui desparada i el cobert tornat a temps a la cuina. L'infant que et fa la guitza cada dos minuts amb una pregunta, una queixa, un retret; no li agrada la companyia dels companys i el tens sempre agafat a les faldilles; no sap mai res; sempre necessita al¬ guna cosa; t'ha de dir una cosa. L'infant feréstec que et respon en un to altiu, que ofèn un mem¬ bre del personal, que es baralla, que es bat, que tira una pedra, que estripa, trenca intencionadament, que diu que no vol... L'infant massa sensible, impressionable, que fereixen la menor observació, la menor mirada severa, i sobre el qual la freda indi¬ ferència pesa com el més penós dels càstigs. El simpàtic polissó que embussa el teu lavabo amb pedres, que es gronxa al bastiment de la porta, obre les aixetes, apaga l'estufa, descargola el timbre, empastifa tota una paret amb llapis blau, gra¬ va lletres a la fusta de la taula. Diabòlicament inventiu i completa¬ ment irresponsable. Tots et roben el temps, abusen de la teva paciència, et tiranitzen la consciència. Lluites contra ells, quan saps que no són pas verita¬ blement culpables.

172

romancer

L'hora de llevar-se ha quedat fixada a les sis. Tu només hauries de dir: «És l'hora! nois, lleveu-vosl», i res més. En realitat, sobre

un cert nombre d'infants, només vuitanta seran dòcils per decidir-se a fer-ho; es llevaran, es vestiran, es rentaran i s'arreglaran i estaran al final a punt per a l'hora d'esmorzar. Però n'hi haurà vuit a qui caldrà repetir dues vegades que es llevin; altres cinc que només obeiran a la tercera injunció. Altres tres t'obligaran aixe¬ a

prou

car

l'un i

veu.

Els dos darrers demanaran

unes

quantes

consideracions:

queixa d'un mal de

cap; està malalt, o només ho fa veure? vesteixen sense ajut; dos no ho

Noranta infants es refien de tu, altrament farien tard.

aconsegueixen

Aquella ha perdut la lligaca¬ ma; aquell té un penelló al dit gros del peu i no aconsegueix de ficar-se la sabata. L'un té un nus al llaç. Un altre ploriqueja: li impe¬ deixen de fer-se el llit. L'un es nega a passar el sabó; l'altre dóna em¬ pentes a tothom al lavabo, esquitxa els veïns, agafa qualsevol tova¬ llola, tira l'aigua per terra. Allí, un infant ha posat el peu esquerre a la sabata dreta; no aconsegueix de cordar-se la bata perquè hi man¬ ca un botó. Encara un altre reclama: algú li ha agafat la camisa, que era

allí, només fa

un moment...

langana és seva, s'hi ell i l'ha agafada.

renta

Un de

petit ploriqueja: aquesta pa¬ l'altre ha vingut abans que

sempre, però

Cinc minuts t'han bastat per

fer menjar vuitanta infants; altres el bol de cafè en un minut; però dos infants, ells sols, hi han estat gairebé mitja hora. Demà, tot recomençarà de la mateixa manera, tret que no seran pas els mateixos els que hauran perdut un objecte, que estaran ma¬ lalts, que es faran malament el llit. deu s'han empassat

D'aquí canviat

a un mes,

d'aquí

a un any,

d'aquí

cinc

anys, no

haurà

res.

173

Podies haver dit: «Lleveu-vos, nois!» i res

més. Però amb això no

n'hi hauria pas hagut prou perquè tothom estigués a punt a No hauries enllestit mai la situació si un dels infants,

l'hora.

més dei¬

hagués trobat la lligacama o la camisa perdudes; si un al¬ hagués dut una sahata de recanvi per al peu inflat de penellons; si un tercer no hagués desfet el nus del cordó. Perquè la lligacama estava tan ben amagada que ha calgut posarse a quatre grapes per trobar-la sota el llit; perquè la sabata de re¬ canvi estava endreçada en una habitació allunyada, i perquè el teu auxiliar voluntari ha hagut de treballar molt de temps amb el nus, treballant primerament amb l'ungla, després amb una dent, aju¬ dant-se després amb un clau trobat el dia abans, després amb un ganxo de tricotar que ha anat a demanar expressament.

xondit,

tre no

infant perd més sovint els aquell altre els aplega més ràpida¬ ment; l'un fa sempre nusos, que un altre passa el temps desfent-los. No pots pas no adonar-te que estris que els seus companys, que

Aviat has fet la distinció entre

qui ser

aquest

l'infant malaltís i el fort com entre

espera sempre un ajut i qui sempre és sol·lícit a oferir el seu. Suposem que mostris indulgència per als primers i negligeixis

agraït als segons.

al vespre, va xerrar molta estona al llit, llevar. Els petits han fet més bé el llit que els grans. El noi que es queixava de mal de coll ha anat a beure l'aigua de l'aixeta malgrat les teves recomanacions... Endevina el que els diràs, per bé que sàpigues, que comprenguis, que acceptis, que perdonis. Com més nombrosos seran els casos difícils, més temps et caldrà sostreure de les teves setze hores de tasca quotidiana, per anar i ve¬ nir, atrafegar-te, rondinar i menys te'n quedarà per al «sublim», (ve¬ Aquest matí, el qui, ahir

no es

pot

ges: «...

l'educador podrà... l'educador haurà...»).

Menys temps, i menys forces. 174

L'assistència que els infants aporten a l'educador és a voltes to¬ talment desinteressada. Un infant ajuda perquè en té ganes, perquè això li

bé avui i

el compromet a res per a

demà. d'auxiliar fantasiós, ambiciós i honest, no accepta pas qualsevol tasca. Les dificultats imprevistes el desanimen de se¬ guida; fa morros si l'educador no es mostra content; no actua pas sense directives precises, renovades al més petit dubte. No ofereix mai la col·laboració, cal suplicar-la-hi; li demaneu amablement d'ajudar-vos, contribueix de bon grat, li ordeneu, refusa. No és gaire possible de comptar amb ell, ja que corre el perill de fer figa a l'ins¬ tant que més s'hauria de menester. Un educador mediocre acceptarà el zel d'un altre tipus d'acòlit hàbil i enèrgic però hipòcrita, interessat; insisteix a proposar-vos els seus serveis; rebutjat, torna a la càrrega; es necessita.' Ja és aquí, com sorgit del no-res, escrutant els ulls del mestre per llegir-hi l'ordre de venir, disposat a encarregar-se de qualsevol feina. Si és incapaç de dur la seva tasca a bon port, se'n surt fent una pirueta; renyat, fingeix la contrició. El seu informe serà sempre: va

Aquesta

«Tot

Si,

mena

bé».

lloc d'ocupar-se personalment dels «petits» problemes i

preocupacions dels infants,

un educador poc escrupulós, incapaç o delega els poders en aquesta mena d'infant-vigilant, aquest darrer sabrà sortir-se'n de meravella i, d'un infant que ho sahia tot, que estava al corrent de tot, que ho espiava tot, passarà aviat a ser a un reemplaçant titular. No té res d'un inofensiu adulador; és un temible ajudant d'in-

fins i

tot

rendit,

ternat-caserna.

175

En el camp

de la vigilància, l'infant es mostra més fàcilment dès¬ pota que l'adult. Si el vigilant adult acaba pegant, mesura la força; si amenaça, sempre és amb alguna vacil·lació; si castiga, no és mai sen¬ se raó. Mentre que l'infant-vigilant, quan dóna un cop, no apunta mai a l'esquena, sinó al cap o al ventre, perquè farà més mal; quan amenaça, no és pas amb un càstig previsible, sinó amb una eventua¬ litat encara més terrorífica, perquè és enunciada ingènuament: «Es¬ pera't, quan dormiràs vindré a tallar-te el coll amb la meva navalla!» Sense entrebancar-se, acusarà un innocent i el forçarà a confessar un crim imaginari: «Digues que ets tu que t'ho has menjat, que ho has agafat, que ho has trencat...» I el petit, tot tremolant, repetirà: «Sóc jo que ho he trencat, sóc jo que ho he robat.» Els infants el temen molt més que no temen l'educador, perquè aquest infant-vigilant coneix tots els secrets, perquè no els deixa mai. Els que refusen de sotmetre's rarament poden venjar-se de llur tirà; l'odien però només poden neutralitzar-lo comprant-lo. El jove persecutor aviat és envoltat d'alguns sequaços. A partir d'ara, ja no actua directament, sinó que dóna ordres, denuncia els qui se li resisteixen... i respon de tot davant les autoritats. És important d'establir bé la distinció: no és pas un favorit, un «aviciat», és

veritable factótum investit de la confiança del

Vetlla

pel confort del mestre i el mestre li ho tolera tot. El mestre sap que l'auxiliar fa trampa, li menteix, l'explota, però no pot estar-se'n; a part d'això... espera un lloc de treball més inte¬ mestre.

ressant.

Les

amenaces

pèrfides, insidiosament imprecises, reemplacen les a cops de puny, prohibides a l'internat.

baralles sorolloses

176

«Esperat, ho diré al mestre! Esperat,

aquesta

nit

tocarà el

re¬

bre!»

Aquestes són fórmules quasi màgiques per a l'astut maliciós, que esclavitzar, obligar al silenci els més joves, els més febles,

fa ús per

els més

rucs...

i també els més honestos.

El lavabo i el dormitori són dos indrets

lliurement confidències, però

també

neutres on

poden

s'intercanvien

tramar-se certs pro¬

jectes sediciosos. Els educadors que no assignen a aquests llocs sinó una vigilància de rutina cometen un greu error. Conec el cas d'un noi que s'arrossegava de nit fins al llit del seu enemic; pessigant-li les orelles i estirant-li els cabells, l'avisava en veu baixa: «Estigues quiet; si crides, despertaràs el vigilant i et traurà a

fora.» Conec el

d'un noi al llit del

qual els seus turmentadors vessa¬ tal que, equivocant-se, el vigilant posés sota el llençol el tros de tela impermeable infamant. Conec el cas d'un noi que arranava les ungles dels companys que no tenien la sort d'agradar-li fins a fer sortir sang. Un altre preparava banys glaçats per als nois amb els quals esta¬ ven

aigua

cas

per

enrabiat. Les forces dolentes

poden enverinar l'atmosfera de l'internat, tot, escampar-bi una epidèmia d'immoralitat. Només és en un clima així de constrenyiment, de dissimulació, d'explotació del feble pel fort, de silenci es¬ poruguit, de mentides, tot miasmes propicis a la putrefacció moral, que poden néixer endémies d'onanisme o de criminalitat. Un educador que cau per atzar en una claveguera d'aquesta mena, o bé fuig, o bé, si no pot, dissimula la realitat als ulls dels altres. Els infants s'adonen ràpidament que llur petit tirà amaga als mestres el favoritisme amb els què beneficia qui es vanten ultratjosament dels seus mèrits, mentre que aquells per als quals arriba un reny esdevenen l'ase dels cops. fer-bi arrelar el

terror

i, ferint, devastant-t'bo

177

conseqüència, accepten d'adoptar un modus vivendk

fer veu¬

molt bé; si passa «qualsevol cosa», ningú no en parlarà. Així, les notícies no arriben pas a l'oïda del vigilant general, atrinxerat a la calma del despatx; tampoc no surten a l'exterior. Per incapacitat o negligència, l'autoritat deixa d'aquesta manera que es cometin nombrosos actes culpables. Aquest estat de fet podria explicar l'actitud tancada i taciturna d'alguns interns que només responen de grat a les qüestions banals de la mena: «Estàs bé, aquí? Sempre ets tan simpàtic?» Per a la resta, callen discretament, tement de «trair-se». En aquest ambient carre¬ gat de sobreenteses, una entrevista amb un infant que no cessa d'in¬ terrogar amb la mirada l'educador abans de respondre a les vostres preguntes esdevé extremament molesta i desagradable. A la tercera part d'aquest llibre, explicaré com, a la Casa de l'Or¬ fe, hem evitat aquestes enutjoses tendències assegurant-nos la col·laboració dels infants i com hem arribat, d'aquesta manera, a fer re

que tot va

més oberta la vida de l'internat.

és descolorida, escolada en la rutina de les ocu¬ pacions quotidianes i de l'atrafegament laboriós, com si és extraor¬ dinària o dedicada a celebracions solemnes, els infants que la viuen Tant si la jornada

divideixen sempre en dos grups: els fàcils i els difícils. Per a un mestre de cant, l'infant dotat d'una veu bonica és

fàcil;

al professor d'educació física, aquest serà el més àgil. El primer d'aquests mestres pensa en el concurs de la coral i el segon en el tor¬ neig d'atletisme. Els alumnes dotats, ben educats, desperts, són designats per fer per

els honors de la

casa en

bé la institució i són

curs

d'una recepció, perquè representen

testimoni viu de la

qualitat de l'ensenya¬

de maneres que es de¬ manarà de lliurar el pom de flors al visitant de marca. Com un educador podria no ser agraït a aquests infants? Tan¬

ment

rebut; és també al més graciós de cara i

mateix,

178

és el mèrit? Es clar, l'un ha cantat bé,

l'altre ha tocat bri-

llantment el violí i

aquell altre ha interpretat amb vivacitat el seu l'educa¬

paper en l'obra de teatre. I després? Presoner dels escrúpols, dor honest fa esforços per amagar la seva emoció.

És just? Una indiferència fingida pot enganyar? Admetent que ho faci, no causa tort a l'infant que la pateix? Per a ell fou una jor¬ nada

important, grandiosa, inoblidable; atordit, intimidat per tants a aquell de qui se sent més prò¬ xim, l'elogi del qual és per a ell el premi més gran; busca aquest elo¬ gi, hi té dret... No els permetis de fatxendejar, però has de complimentar-los... Què passa llavors amb la gran regla de la igualtat absoluta entre tots els infants?... Vejam, aquesta regla és una pura mentida! forasters, altes personalitats, acut

23 Certs pupils procuren a l'educador instants de joia profunda que li compensen totes les penes; «infants del diumenge del seu cor», els estima

independentment de les qualitats o de la «utilitat». perquè és bonic, adorable perquè és rialler i alegre; ado¬ rable perquè és silenciós, seriós, recollit, greu; adorable perquè és tot petit, maldestre, distret; adorable perquè és viu, audaç, revoltat. Segons el temperament, l'ideal, vida interior, intel·lectual i espi¬ ritual, els educadors agafaran afecte a l'un o a l'altre d'aquests tipus Adorable

d'infants. Un infant

per l'energia, l'altre us entendrirà per desvetllarà els records de la vostra pròpia infan¬ tesa; us alarmareu pel futur del quart, un cinquè us inquietarà pel fer¬ vor utòpic del seu idealisme i el sisè per la humilitat temorosa. Però, entre tots aquests «estimables», un de sol serà r«únic», aquell la felicirat del qual prevaldrà en les teves preocupacions, l'amistat del qual t'importarà més que res, les llàgrimes del qual t'esquinçaran el cor, del qual només desitjaràs aquesta cosa: que no t'oblidi mai.

gentilesa; un

impressionarà

tercer

179

Com s'ha

produït, això? Quan?... No en saps res. Ha vingut sense raó, de cop, com l'amor. busquis de dissimular-ho: el somriure, el to de la veu, la mi¬

perquè sí, No

rada

trairien.

I els altres infants? No

dascun d'ells té també els

tinguis seus

te'n faran preferits.

por; no

companys

cap retret; ca¬

24 Certs joves educadors encara mal aguerrits tenen tendència a aga¬ far afecte al més silenciós de la multitud d'infants: aquell que s'està de bona gana apartat, com esporuguit, i la mirada trista del qual sembla retenir els temors d'una ànima nostàlgica. Aquests educadors

l'escalf de la seva abnegació a guanyar-se la confiança d'a¬ oblidat, preparen el zel per rebre les seves confidències... Què sentir, en què pot pensar aquest àngel d'ales fatigades?

posen tot quest

pot Això ofèn els altres infants. Com pot

estimar

aquest, que

és

tan

estúpid? I vet aquí que ha esdevingut l'aviciat del mestre, aquest zero a l'esquerra, que amb una patacada, encara ahir, n'hi havia prou per apartar del camí! De gelosos, passen a persecutors. Una lluita s'entaula entre ells i l'educador l'objectiu del qual és el petit favorit. Lluita desigual on l'educador surt perdedor. Adonantse de l'error, allunya progressivament l'infant resignat per endavant, que el mira amb una tristesa que, ell, pren per un retret. L'educador pateix, vet-lo aquí enfadat contra ell mateix i contra els infants. Oh! tendre poeta, que no has entès que l'únic misteri contingut en aquests grans ulls de llargues pestanyes era el de la tuberculosi hereditària. Si haguessis copsat això, en lloc d'esperar confidències, hauries temut la tos; en lloc d'oferir un gest acaronador, hauries ad¬ ministrat oli de fetge de bacallà. I així hauries estalviat, a tu, a ell i als altres infants, molts moments penosos.

180

25 Pot

que estimis un infant amb un amor sense reciprocitat. Ell jugar a pilota, a córrer, a la guerra; a tu t'agradaria acaronar-li el cap, estrènyer-lo contra el pit, cosa que l'irrita, l'amoïna, l'humilia; reacciona a les manifestacions inútils ja sia amb una esquitllada, ja sia amb oportunisme, els seus braços agafats al voltant del teu coll, quan et vol demanar un vestit nou. No és culpa seva, només teva. A voltes, diversos membres del personal de l'internat es posen si¬ multàniament a adular el mateix infant; el petit favorit llavors està obligat a fer marrades per tal d'afalagar cadascun dels seus admira¬ dors, i administrar el crèdit que li donen. Sap que tu li permets d'a¬ nar a dormir tard; que l'ecònom li canviarà els pantalons esquin¬ çats; que la cuinera li donarà una poma o un grapat de panses. Passa també que un infant viciós o precoç sensualment busca plaer en les carícies. Llavors, et tocarà la mà dient que és dolça, i que els teus cabells fan bona olor; t'abraçarà per l'orella o pel coll i po¬ sarà els llavis a la punta del teus dits. Mantén el ulls ben oberts; aquestes són carícies dolentes. La sensualitat és més o menys latent en cada infant. L'instint de reproducció està inscrit per la natura en cada destí, ni l'home, ni l'a¬ nimal, ni la planta no poden escapar-se'n. El desvetllament dels sen¬ tits no sobrevé mai inopinadament; dormen, però en pots percebre la respiració lleugera. Hi ha en els infants, gestos, abraçades, petons, jocs inconscientment o conscientment sensuals. L'educador no ha pas d'entristir-se'n, ni ha d'aixecar els ulls al cel, ni ha de plegar els braços en senyal de resignació, ni ha de fer ser

vol

grans gestos d'indignació. Cal deixar que la vida de

com

tort

l'infant aixequi el vol en lloc de tapiarl'enuig; deixa que l'infant corri, que faci soroll, que dormi tant vulgui: l'equilibri sexual s'establirà naturalment, sense fer-li

ni sollar-lo.

181

L'ull

perspicaç de la Ciència ha volgut descobrir elements tèrbols

el sentiment natural que demnats la mare que alleta i

fredes

mans

lliga els pares als fills: i vet aquí con¬ el pare que estreny contra els llavis les

del fill mort!

un gest innocent la cara o els cabells d'un infant, envoltar tendrament aquest infant al seu llit, pregar per la seva feli¬ citat mentre dorm tranquil·lament, són manifestacions normals

Acaronar amb

d'un cura

amor

natural i assenyat; mentre que abandonar un infant a la a fi de buscar millor els plaers desnaturalitzats de les

dels criats

xerrameques mundanes denota perversió. Els sentiments purs semblen insuficients, massa

vanes

tebis, als sentits

degenerats. Aquí, una mare baurà de devorar a petons els peuets, l'esquena, el ventre del seu nadó per sentir el que una mare normal experimenta amb un simple tocament lleuger. L'amor ho¬ esmussats,

nest

dels sentits

li basta, li cal

una

sensualitat més refinada.

això? Refuses de creure-bi? Potser perquè el que aca¬ pressenties però refusaves amb indignació? Ignores, doncs, que l'instint de reproducció oscil·la entre la ins¬ piració creadora més elevada i el més innoble dels crims? És indispensable que prenguis bona consciència de la naturalesa del sentiment que sents pels infants; que controlis constantment aquest sentiment, no oblidant mai que ets tant educable com edu¬ Et deixa parat,

bo de dir confirma el que

cador i que un infant, per sorpresa, et pot corrompre. Les quatre parets d'una casa, d'una escola, d'un internat enco¬ breixen foscos secrets. A voltes, un escàndol de costums els desvela a la llum del dia,

en un tancar

i obrir d'ulls. I

després, de

nou es

fan

les tenebres. Allí

sistema d'educació modern autoritza aquestes

vio¬ poder despòtic confina és¬ esclavatge dissimulat... allí hi ba arrupits la llicència i el vici.

on un cert

lacions de les ànimes infantils; allí on un sers a un

182

L'educador-apóstol. El futur de la nació. La felicitat de les gene¬ vindran.

racions que

Però,

en tot

licitat? El

meu

això,

és la

meva

vida? El

meu

futur? La

meva

fe¬

cor?

Dispenso el sos. a tu

meu pensament, els meus sentiments, consells, avi¬ desprenc amb generositat... Sí, sense treva són aquí i vénen

amb, contínuament renovades,

una

qüestió,

una

petició,

una

el temps, la perso¬ el sol d'aquest pe¬ tit ramat i, a força d'il·luminar-los, d'escampar sobre ells l'escalfor dels teus raigs, vet-te aquí com un planeta que s'està refredant. Tot per als infants i res per a mi? Ells s'enriqueixen de coneixements, de saber, d'experiència, d'e¬ xemples morals; augmenten llur bagatge. Jo m'empobreixo. Com ad¬ ministrar els propis recursos intel·lectuals i espirituals sense fer fallida? Suposem que l'educador hagi pogut superar els impulsos de la primera joventut i la fogositat d'un temperament que reclama els seus drets; cap família no l'encadena; es troba a recer de les preocu¬ pacions materials i gaudeix d'una salut satisfactòria. Lliure de tot lli¬ gam, lliurat en cos i ànima a la santa causa de l'educació, aquest home no pot conservar el dret de tenir sentiments? Hauria de poder preservar-lo. Tornant a aquesta llar que se suposa que és la seva, no pot anar a saludar calorosament tots els ocupants, però, no pot concedir un somriure un d'ells? Al vespre, al moment de deixar el dormitori, no anirà pas a abraçar tendrament cadascun dels petits, però per què es refusaria a distingir-ne un o dos amb un: «Dorm bé, fillet! Dorm bé, trapella!»? I, si renya un infant per un delicte menor, no li és permès de perdonar-lo amb la mirada mentre formula els retrets que et robaran alhora els pensaments, nalitat. Sents dolorosament aquesta pèrdua, eres

exigència,

que

mereix? 183

s'equivoca, si la seva tria no

la millor, quina importància té?

El que importa és l'emoció joiosa que aquest infant ha desvetllat en ell i que li compensa totes les penes; l'esclat d'aquest somriure amo¬ rós

s'escampa després sobre tots els altres. Potser hi ha educadors per als quals tots

ment

els infants són igual¬ detestables; cap educador no considerarà mai tots els infants

igualment

propers.

Suposem una igualtat absoluta. Abolida la disparitat entre infants fàcils i infants difícils; desapareguda la qualificació de simpàtics i cruels. Per a tots, una idèntica porció de pa, de sopa; el mateix nom¬ bre d'hores de

son

i de

treball, el mateix rigor i la mateixa indulgèn¬

cia; uniformitzats: vestit, àpat,

reglament, sentiments. Per bé que en germen l'ideal: res de privi¬ legis, res d'excepcions, cap distinció, perquè tot això podreix l'infant. Tanmateix, fins i tot llavors un educador podria cometre errors, tot i que estigui disposat a patir-ne les conseqüències. En l'obra magistral de Pestalozzi, les cartes que relaten l'estada de l'autor a Stans contenen aquesta confessió: Un dels meus alumnes preferits havia ahusat del meu afecte amenaçant injustament un dels condeixebles; això m'havia indig¬ nat; li vaig fer comprendre força severament el meu disgust.» Fixa't: El gran Pestalozzi tenia, doncs, alumnes preferits i s'enfu¬ irrealitzable, aquesta suposició conté

«...

rismava.

Com que

s'havia equivocat per excés de confiança o excés d'elo¬ fou el primer castigat: amb una amarga decepció. És sorprenent de constatar amb quina rapidesa de vegades un educador és endut a expiar els seus errors de judici. Que treballi, doncs, amb molt de compte a prevenir-los. gis,

184

Llàstima! No

les

qüestions més

té pas sempre

la possibilitat, ni quan es tracta de

greus.

29 No feu soroll!

Els infants només gasten en part

l'energia acumulada en la seva gola, els pulmons, els músculs, l'ànima. Per obeir, estrangulen llur crit fins als límits del que és possible. —Silenci! És l'ordre imperativa a la sala d'estudi. —No feu soroll! Durant el dinar. —No feu soroll! Al dormitori. En

conseqüència, els infants

aplicació emocionant a la manera com corren, prenent infinites precaucions per no topar amb la taula, fa pujar les llàgrimes als ulls; cedeixen per evitar les disputes i les històries, per no sentir una ve¬ gada més l'odiós: «Sobretot, no feu soroll!» Fins i tot al pati, no tenen dret de cridar, ja que això molestaria els veïns. La culpa és que cada metre quadrat de terreny, a la ciutat, posen una

fer menys sonora l'activitat;

és

car.

—No

sou pas en un bosc! Remarca cínica; l'infant és vexat

perquè no es troba allí on li agradaria de ser. Permeteu-los de desfogar-se en un prat, no sentireu més crits eixordadors, sinó només l'adorable piuladissa dels ocells humans. A la

majoria dels infants, si no a tots, els agrada el moviment i el xivarri; llur salut moral i física depèn de llur llibertat d'acció i de crit. I tu, sabent això, tanmateix els has d'imposar: —Estigueu quiets! Silenci!

185

Cornets sempre, amb un sorprenent esperit de continuïtat, aques¬ mateixa falta que consisteix a lluitar contra l'obstinació legítima de l'infant. ta

—No ho vull! No vol

anar a

dormir,

tot

i que

l'hora d'anar-hi ja ha arribat,

perquè el vespre és embalsamar

per cent perfums o perquè un racó del cel estelat sembla somriure. Refusa d'anar a l'escola, perquè a la

nit ha

caigut la primera

i perquè fa massa bo a fora per anar-se perquè fa fred, perquè fa un dia trist... M'estimo més no dinar però acabar el partit de pilota... No, no de¬ manaré pas perdó a la senyoreta! M'ha castigat injustament... No puc fer els deures, llegeixo Robinson Crusoé... No em posaré pas els pantalons curts, els altres es riurien de mi. a tancar.

neu

No vol llevar-se,

—-Ho has de fer! Et passa que

dones certes ordres amb força, però sense convicció forçat de transmetre-les i, encara que a contracor, hauràs de vetllar perquè es compleixin rigorosament. Obeir, no pas a tu que sospeses cada injunció abans de pronunciar-la, sinó a unes autoritats anònimes les lleis de les quals són íntima, perquè ets

cruels i

injustes. Respecta! Creu el

—Estudia!

que se't diu! S'insurgeix l'infant, del fons de l'ànima. t'obligues a insistir, perquè l'home contemporani no viu als

—No ho vull!

boscos sinó

en una

societat.

Ho has de fer, altrament és Com més

valdrà;

suaument

seva

tossuderia, més

més ràpidament, més fermament ho faràs, menys dolo¬ serà sentida aquesta disciplina que has de mantenir, aquest

com

rosament

mínim d'ordre que ho aconsegueixes.

186

l'anarquia.

voldràs acabar amb la

és indispensable. Ai de

si,

massa

indulgent,

alguns infants excepcionals poden desenvolupar-se nor¬ desgrat del relaxament de les regles i de les mancances de l'organització; desenes d'altres patiran d'abandonament. Només

malment

31 Hi ha

errors

que

cometràs

sempre,

perquè ets

home i no

pas

màquina. Quan, trist, fatigat, patint, amargat, creus descobrir en un infant

una

d'aquests trets de caràcter que presagia un adult cruel o nociu: hipocresia, càlcul fred, vanitat menyspreant, astúcia recargolada, avidesa desenfrenada..., estàs segur de no reaccionar amb massa un

violència? Un fet: estic

submergit en comptes difícils els resultats dels quals quadrar. Tot i que l'entrada al meu despatx està estric¬ tament prohibida, cada dos minuts un infant infringeix la consigna. Finalment, ve un noiet que m'ofereix un pomer de flors... llenço el pom per la finestra i, agafant el marrec per l'orella, el trec a fora! Què en traurem de multiplicar els exemples d'aquestes actua¬ cions estúpides i brutals...? Però l'infant perdona sempre. Pot vexar-se, enfadar-se; després d'haver reflexionat, la seva confiança natural el portarà el més sovint a concloure que és culpa seva. Alguns, més sensibles, potser t'evita¬ ran, durant un temps, quan et notaran enervat o preocupat; final¬ ment, coneixent la teva benvolença, perdonaran. Això no és pas el resultat d'una intuïció sobrenatural que reveli a l'infant de qui és estimat, sinó de la vigilància d'un ésser sotmès, obligat a conèixer a fons aquell de qui depèn la seva felicitat. Així, un subordinat-esclau observa llarg temps el cap, per aprendre a co¬ nèixer els seus costums, gustos, tics, canvis d'humor; interpreta el moviment dels seus llavis, els gestos de la seva mà, la lluentor de la seva mirada. Llavors, pot agafar el moment propici per demanar un no

arriben

187

i, si cal, sap esperar pacientment Doneu-los la independència, i perdran aquesta mena de perspicàcia. L'infant perdonarà de bon grat una indelicadesa, fins i tot una injustícia, però mai no agafarà afecte a un educador pedant o des¬ pòtic. Si li nota la més petita hipocresia, el rebutjarà o se'n riurà. augment

llargues

sou, o unes vacances

setmanes.

És impossible d'evitar certs errors nascuts del costum, de les ide¬ rebudes, de les tradicions consagrades per l'ús, com aquesta ma¬ de

tractar

els infants

éssers inferiors,

irresponsables, dés¬ d'ingenuïtat i d'inexperiència. Si adoptes un to juganer, o protector, o massa desimbolt, a propòsit de les seves preocupacions, desigs o preguntes, sempre en nera

com a

armants

feriràs

un,

d'una

manera o

d'una altra.

L'infant mereix que

respectis les seves penes, encara que la causa sigui la pèrdua d'una pedra; que tinguis en compte els seus desigs, encara que siguin les ganes de passejar-se sense abric mentre a fora glaça, i les seves preguntes, fins i tot les més aparentment ab¬ surdes. Ara bé, menysprees Ja seva tristesa; amb un concís: «Ni par¬ lar-ne», eludeixes la seva petició i, d'un sol: «Ets un beneit!» el dei¬ només

víctima dels dubtes.

xes

Has entès per

dia de molta calor, aquell noi donava importància a posar-se el mantell? Perquè portava uns pantalons sargits barroerament al genoll, mentre anava a trobar al jardí un noieta de la qual estava enamorat. Et manca temps per concentrar-te, reflexionar i mirar de com¬ prendre les raons secretes d'aquest o d'aquell desig, a primera vista estúpid; per penetrar les marrades desconegudes de la lògica infan¬ til i seguir, més enllà de les desviacions de la fantasia, la seriosa ana188

què,

en un

la veritat;

vers

exigències, als Cometràs

seus tots

t'és pas

possible de plegar-te sempre a les

seves

capricis.

aquests errors

perquè només qui

res no

s'e¬

quivoca mai. 33 Sóc són la

home irritable. Ni la calma

meva

herència. No està bé?...

olímpica ni l'estoïcisme no Què puc fer-hi, jo, que sóc fet

així?

Quan el meu superior (la vida) em crida a les obligacions de vi¬ gilant, m'enfado que l'esclau-infant no comprengui quins esforços he hagut de fer per deslliurar-lo de les cadenes més fluixes que una anella, més lleugeres que un gram... Quan trobo una resistència en un punt que no tinc el dret de cedir, com a empleat, m'adjuro: «És el

teu

rondino,

deure!»; com a individu, dubto: «No pots». Tan aviat el mosso de pagès que enfolleix de veure el bestiar

com

s'ha escapat a cometre desperfectes en els cultius, com m'ale¬ feliç que els infants coneguin una veritable joia de viure. Sóc, ara l'un ara l'altre, el guardià de presó que vetlla per l'estricta ohservança del reglament imprès a la circular, i després un esclau en¬ tre altres esclaus, que participa en la revolta contra una llei inhu¬ que

gro,

mana.

ja he ensopegat contra tal problema, impotent per resoldre'l; percebo la proximitat d'esdeveniments funestos, no sent ja jo ma¬ teix altra cosa que por i aprehensió, no em sé estar de ser envaït de tant en tant per una còlera dolorosa o un afecte benèvol davant llur despreocupació i confiança cega. Quan percebo en un infant una espurna immortal del foc robat als déus, la lluentor d'un pensament lliure, la majestat de la indig¬ nació, l'impuls de l'entusiasme, la malenconia precoç de la tardor i la dolçor de la caritat; quan considero la seva dignitat temorosa, la si

189

coratjosa, joiosa i segura de les causes i les finalitats, totes temptatives laborioses, llavors, m'agenollo humilment, perquè, feble i covard, no em sento digne d'ell. Què sóc jo per a vosaltres, sinó un pes que reté el vostre enlaira¬ ment, sinó una teranyina que arrapa les vostres ales acolorides; les seva cerca

les

seves

tisores de

podar dedicades a l'esporgada de les joves branques massa quals fan vessar la saba? M'entravesso al vostre camí, o bé, perplex, dono voltes sense sa¬ ber intervenir, remugo, castigo durament, callo o bé provo maldesexuberants de les

trament

de convèncer. Pàl·lid i ridícul.

34 Només la

quantitat d'injustícies

comeses

i d'aberracions pedagò¬

giques permeten d'establir una discriminació entre

el bon educador

i el dolent.

patinades que el bon educador només comet una vegada; seguit el seu caràcter perniciós i el fixa a la memòria per tal de no recaure en el mateix error. Si, per fatiga potser, se sent en¬ dut cap a la injustícia, la brusquedat, remunta el corrent treballant primerament per garantir el desenvolupament perfecte i quasi me¬ cànic de les menudes i penoses feines de la rutina quotidiana; sap que si hi ha coses que van malament és perquè no té temps d'ocupar-se'n ell mateix. El mal educador fa portar als infants la respon¬ Hi ha

reconeix

tot

sabilitat dels

seus errors.

El bon educador sap que el més minso dels incidents ha de ser examinat detingudament, ja que pot constituir un símptoma d'una

perillós de prendre'l a la lleugera. seus deures li són imposats pel poder triomfant, per l'Església regnant, per les tradicions en vigor, pels costums... Comprèn que, per als infants, el constrenyiment només és bo en la mesura que els habitua a plegar-se a les circumsafecció més seriosa i seria El bon educador sap

190

quins dels

cedir, a calcular; que els forma en vista a compromisos fu¬ turs, els de l'edat adulta. El mal educador, quan prohibeix als infants de fer soroll o d'emtandes,

brutar-se els vestits,

però els exigeix de saber recitar de memòria les regles de gramàtica, no es fa mai preguntes; per a ell, el constrenyiforma part de l'ordre natural de les coses. El bon educador confia en els infants. Quan se sorprèn de les reaccions que tenen, s'bo pren amb calma, bi pensa, està sempre ment

disposat a demanar aclariments. Per poc que sàpiga d'escoltar, tro¬ barà el mètode que ba de fer servir en cada cas, de manera que en respecti els sentiments sense perdre autoritat. 35 «Estic

dels

càstigs; no em veureu mai fer-ne servir», sospitar que els seus mètodes educatius presen¬ ten sovint un caràcter repressiu. La garjola ja no existeix... Però no és privar l'infant de llibertat posar-lo al racó, fer-lo asseure apartat, probibir-li el dret de visitar la família? Se li confisca la pilota, l'imant, una imatge, un flasconet de perfum... No és un atemptat a la propietat? Se li prohibeix de dor¬ mir al dormitori dels grans, de posar-se, un dia de festa, el vestit nou... Doncs, què és això sinó privar-lo dels drets i privilegis d'in¬ en contra

diu l'educador

sense

fant? No és també

castigar-lo mirar-lo amb fredor o malvolença per desaprovació? Per això, a canviar un càstig de forma o a atenuar-lo, no bi has pas renunciat. Tant si és greu, lleuger o només simbòlic, un càstig, els infants el temen sempre. Ho saps i el teu raonament és el se¬ güent: si els infants tenen por, la disciplina queda salvada. Es pot fustigar la sensibilitat, l'amor propi de l'infant, de la ma¬ teixa manera que, en temps antic, se li fustigava el cos. tal de fer-li

notar

191

36 «No

castigo mai, explico a l'infant que ha actuat malament». expliques? Li dius que si no canvia hauràs d'enviar-lo a casa. És clar, no en tens pas veritablement intenció; l'altre, el que vas enviar a casa, ara fa un any, estava malalt, era un minusvàlid; aquest és un infant que gaudeix de bona salut, un entremaliat simpàtic que sens dubte esde¬ vindrà algú; només has volgut fer-li una mica de por... Una tendra dida que promet a l'infant de cridar el papu o de portar-lo al bosc on el llop dolent es menja els nois desobedients, actua altrament? Convoques els tutors per a una entrevista cara a cara: una sanció Com li ho

més refinada

encara.

L'amenaces d'enviar-lo

a dormir al corredor, menjar a sota l'es¬ cala, fer-li posar un pitet, i tens cura de fer que cada amenaça sigui

més temible que la precedent. A voltes, són fórmules imprecatòries vagues:

—T'ho

repeteixo per última vegada. Això s'acabarà malament. perds res per esperar. N'estic fart; a partir d'ara, pots fer el que vulguis. Sóc aquí per posar-te a to. Només la riquesa d'aquest repertori n'indica la utilització fre¬ qüent, per no dir excessiva, que es fa d'aquestes fórmules. Si no hi creu sempre del tot, l'infant hi resta sensible, s'inquieta: No

—Què

em passarà, —Encara no m'ha

ara? castigat mai, però si tanmateix s'hi decidís?

Quan, com ho faria? És la por de l'imprevist, de l'inesperat... Castigat, l'endemà, l'infant ja és lluny de la prova dolorosa, disposat a reconciliar-se, a oblidar. Unes

amenaces

deixades

l'aire li preparen

desvetllaments

angoixants: És avui, que passarem els comptes anunciats? Amb l'amenaça, es pot mantenir un infant dins l'obediència; però creure que aquest és un mètode no repressiu demostra una sin192

guiar

manca

tueix

una

de discerniment: la intimidació greu mesura de severitat.

per

l'amenaça consti¬

37 Hi ha

opinió ben establerta segons la qual l'infant oblidaria ressentiments, bones resolucions. Plorava fa un ins¬ tant, vet aquí que riu; acaben de barallar-se i ja estan jugant plegats; no fa ni una hora que ha promès de no tornar a començar, vet aquí que torna a fer la mateixa animalada. Res de més fals: l'infant recorda molt de temps cada ofensa re¬ buda; és capaç de retreure-us el vostre comentari desatent o injust de fa un any; pel que fa als propis compromisos, si li han estat extorsionats, no els mantindrà pas, és un fet. Emportat per l'alegria general, correrà, riurà enmig dels com¬ panys, però al vespre, al llit, submergit en una lectura, retornarà a les preocupacions de la jornada i els seus pensaments s'ompliran de una

aviat les penes,

tristesa. Un

dia, t'adones

dels infants t'evita. Ja no acudeix a as¬ setjar-te amb preguntes, ja no somriu si el trobes de passada, ja no ve a molestar-te al despatx. respon: Interrogat, «Pensava que encara estàveu enfadat». Llavors, fas un gran esforç per recordar que sí, en efecte, fa una setmana, a propòsit d'un delicte menor li vas fer un comentari rela¬ tivament desagradable, que vas aixecar la veu. Després, ambiciós o sensible, l'infant ha viscut moments d'angoixa solitària; tu ni te que un

n'has adonat.

No, l'infant no oblida pas. Una vídua de dol recent, enmig

d'una conversa animada, podria rialla; però es corregiria immediata¬ un gran sospir dolorós: «Déu meu, jo estic rient mentre el

oblidar, fins ment meu

amb

esclafir

una

gran

estimat marit...»; ella coneix bé els

costums

i discerneix el que es

193

fa del que no es fa. Si vols iniciar els infants a aquest art, la tasca serà fàcil. Agafa un aire joiós en lloc de mostrar penediment? Renya'l seve¬

seguit canviar de posat. Jo mateix n'he fet l'ex¬ l'efecte de la meva mirada ombrívola més d'un petit dimoni s'havia cregut obligat a agafar un aire avergonyit, traint així la seva mala consciència: «Compte, he ohlidat que estava enfadat...» Certs infants prefereixen fingir la indiferència: «Que sobretot no s'imagini haver aconseguit de fer-me por; estaria massa content de veure'm plorar!» Comptàveu humiliar-lo amb el càstig? Posarà el punt d'honor a fer veure que se'n burla. Són aquests infants proba¬ blement els que senten més vivament un càstig, els que se'n recor¬ rament

i el veuràs

periència;

tot

sota

den més temps.

38 Mai cap

a casa teva, dius? A penes alguns retrets, algunes plegat només paraules? paraules dissimulaven una intenció d'humiliar l'in¬

càstig

advertències? Tot I si aquestes

fant? —Mira el

teu

quadern! Mira què sembles! Ah! Pots

mateix! Mireu el que acaba de fer! I el públic, els companys del desgraciat que

estar

cofoi

para

estàs renyant,

marcar un menyspreu indignat. tanmateix: als més honestos els repugnarà d'agafar aquesta

de somriure irònicament, de

tots

mena

Hi ha

revenja fàcil. un

n'hi ha prou

altre mètode

infant: d'adoptar respecte d'ell una actitud de resignació cons¬ eficaç per

qui busca de vexar

tant:

—Encara

altra

has acabat de

menjar? Altra vegada el darrer? Què,

vegada l'has oblidat? plena de retret, un gest desanimat, un sospir de des¬ esperació acompanyen el més sovint aquestes paraules. Una mirada

194

Convençut de la culpabilitat, l'infant abaixa el

cap... De vega¬ sorprendre la seva mirada que, destinada a la perseguidors, promet de passar comptes pròxima¬

des, tanmateix, pots

gossada dels

seus

ment.

—M'ho dones?

Repetia

dels nois,

una

mica més sovint

que

els altres.

dia, excedit, el vaig maltractar. Al cap d'uns quants mesos,

vaig demanar als infants d'establir la llista de malnoms amb què disfressaven els uns als altres, vaig poder veure que era aquest noi el que portava el malnom més ofensiu, el de «captaire». Era el quan

ressò de la

meva

La vexació és

intervenció brutal de feia un

càstig greu,

dels

que

any.

fa més mal.

39 De

vegades apel·les als sentiments de l'infant: que m'estimes? És així que

—^Aleshores, és així

mantens

les pro¬

meses?

En aquest camp,

només tens el problema de triar: un prec suau, petó donat a títol de bestreta sobre els pro¬ gressos futurs... Saps com posar-t'hi per extorquir una promesa. És un gran pes amb què li afeixugues la consciència: està desem¬ parat, dubta d'ell mateix, però, obligat per tanta bondat, pel teu gest de perdó magnànim, vet-lo aquí que renova les promeses, dis¬ un retret

posat a tracció.

lliurar ..

—I si em

afectuós,

un combat decisiu contra ell mateix.

la brusquedat,

peresa,

dis¬

arribo tard,

que

contra

encara em torna a

passar que

oblido,

que

barallo, que responc amb insolència? Més que les En aquestes

un petó pot fer de l'infant un esclau. condicions, l'infant les té totes per mancar a la seva paraula i ara fes atenció, ja que, després d'un primer mancament, en vindrà ben aviat un segon, i altres no tardaran a seguir-los.

xurriaques,

195

Tot fracas

engendra el dolor, però aquest dolor és barrejat de disgustat amb l'educador perquè l'ha forçat a una lluita desigual arrencant-li el compromís amb tram¬ pa. Guarda't llavors d'apel·lar altra vegada als seus sentiments. Et refusaria amb una violència de la qual no el creies capaç. Li respondries alçant la veu i tota aquesta tempesta només hau¬ ria servit per persuadir l'infant que li has retirat l'amistat. Com po¬ dria ser altrament, ja que, en les teves indignacions, no tens pas el ressentiment. L'infant està

costum

d'aturar l'insolent: són, ara l'un ara l'altre, retrets, vexacions de càstigs, seguides a vegades d'execució.

amenaces

En aquests casos,

l'infant se sent sol, abandonat. Recorda la compassió que li manifesten llavors els companys, la delicadesa que posen a consolar-lo: —T'ho ha dit sense pensar-ho de debò. No tinguis por, no és això. No t'hi atabalis, oblidarà.

res,

Tanmateix hi posen al

seu

torn, a

alguna prudència:

la còlera de l'educador, ni

volen

pas exposar-se,

la de la víctima que, en

revolta, seria capaç d'alguns gestos inconsiderats. He viscut sovint aquesta mena

de situacions. Sempre m'han ins¬ de sentiments: d'una banda, la incomoditat d'ha¬ ver fet un escàndol, de l'altra, la satisfacció d'haver ensenyat als in¬ fants la gran virtut de la solidaritat en la desgràcia. Com tots els es¬ pirat dues

claus,

menes

coneixen el valor.

És als ulls de l'infant que pots llegir la revolta quan, per ense-

nyar-li la moral,

et poses

fet

—^Alerta, potser creus

una

que

fera. no

me'n recordo? Tinc

una

bona

memòria, jo. I

l'infant, aquest fals penedit, et desafia amb —Tant me fa, jo no compto per res. 196

una

mirada hostil:

Jo: —He

pacient;

deia que

equivocat;

calia comptar-hi.

estat

dia, acabaries

comprenent.

EU;

—T'has

Jo: —Et creia més raonable.

Veig que m'he equivocat.

Ell: —Un

intel·ligent

com tu no

hauria d'equivocar-se mai.

Jo: —He

estat massa

indulgent amb

tu,

llavors

creus que tot

t'és

permès? Ell: —No ho

crec

pas.

S'acaba aviat, això?

Jo: —Ets

insuportable.

Ell:

—Que si tomba,

si gira... Una mosca l'ha picat avui i me hagudes de carregar jo. Alguna vegada, és l'estoïcisme de l'infant que et sorprèn mentre que

les he

desencadenes la tempesta.

—Quantes vegades del llit? Un llit

t'ha de dir que no s'ha de saltar damunt jugar. Vés a agafar una pilota o un tren¬

és fet per

caclosques xinès! —Què és un trencaclosques? em demana l'interessat. Una plantufada al cul reemplaça la resposta. Recordo un noi que, després d'haver-me deixat fer la gran esce¬ na d'indignació, em va fer aquesta pregunta: —Senyor, per què un es torna tot vermell quan està enrabiat? Mentre jo gastava la veu i el cervell per fer-li reprendre el camí de la virtut, ell examinava tranquil·lament el joc dels colors sobre la meva cara afectada. El vaig abraçar, era adorable. 197

41 Els infants detesten

ser acusats

—Ser bo amb vosaltres, tornat a

Per

començar...

què fer-los

tots

col·lectivament:

serveix de

res...

tenen

raó.

Vet aquí que

heu

canvieu...

responsables de la falta d'un de sol

d'uns

quants? petit cínic el qui ha provocat l'escàndol, tindrà tota la lloc de tot el càstig, només en rebrà una part. infant honest serà infeliç de veure que el seu «crim» fa tantes

Si és

raó d'estar

content: en

víctimes innocents.

fulminacions sovint porten un caràcter tots els nois que tractes de no ser

discriminatori: bons per a res, ara s'abaten sobre totes les noies que qualifiques de vicioses... Pel que fa a la fórmula: «Apa, els grans, vosaltres que hauríeu de donar exemple, fixeu-vos una mica que assenyats que són els petits», a força de ser repetida, es converteix en repapieig. Procediments com aquests només poden acabar indignant els innocents, incomodant els «aviciats» del mestre, que li coneixen bé els pecats, i permeten triomfs fòcils als bromistes cruels: «Ja us està bé, pam i pipa, pam i pipa...» Les

ara

teves

s'abaten sobre

Un misteriós afer de robatori m'havia donat,

dia, l'ocasió de

solemne que aquells amb els quals tenia Vaig anar al dormitori a l'hora d'anar a dormir, i vaig pronunciar aquests mots amb una veu irregular i so¬ nora, puntuant-los, per fer més efecte, amb petits cops secs contra el capçal d'un llit: —De nou un robatori... Això s'ha d'acabar... No val pas la pena de treballar per educar lladres... Vaig fer el mateix discurs al dormitori de les noies. L'endemà, vaig tenir l'ocasió de sorprendre la seva conversa: un discurs més de gratificar-los.

pronunciar el

costum

—^Amb vosaltres també ha cridat?

198

—No t'ho

imagines! trauria tothom fora?

—Us ha dit que

—Sí, ho ha dit. —I donava grans cops

de puny al llit? podia. —De qui era el llit? Perquè amb nosaltres, fou el llit de la Maria. Cada vegada que els vaig carregar les culpes col·lectivament, el resultat fou idèntic: el conjunt dels infants irritat, els més bons, afli¬ gits, i jo, ridiculitzat als ulls dels més lúcids: «Això no és res, deixeuli treure la ràbia; és bo per a la salut». —Tant

com

42 Com és que no

poden

l'educador

ser sinó Es barallen:

comprèn

que

la majoria dels càstigs

injustos?

—Ell m'ha pegat

primer; ho ha fet expressament, d'empiparvolia tornar-me'l; només era per riure; no sóc pas jo, ell m'ha empès. Llavors, els castigues; els castigues, o bé tots dos (per què?), o bé el més gran (per què? Creus que hauria hagut de cedir al més jove?), o bé aquell que ha pegat més fort (però, no era això un efecte de l'atzar?). Els castigues també perquè està prohibit de barallar-se. I espiar, està permès? —Senyor, ha tombat la cadira; l'ha fet caure... —No ho he pas fet expressament. L'infant et recorda el que li has ensenyat sempre: que cal perdo¬ nar aquell que ha actuat malament sense haver-ne tingut la intenció. Et dóna un munt de raons vàlides per explicar un retard, un man¬ cament: «No ho sabia... Pensava que era permès...» Tu, les prens per excuses falses. Comets aquí una doble injustícia: no creus en les seves paraules per bé que digui la veritat i el castigues sense raó. me; me

l'ha pres i no

199

EI rigor totalment arbitrari o el caràcter factici de certes prohibi¬ cions tampoc no faciliten res. Està prohibit de fer soroll al dormitori, però és permès de parlarhi

en veu

baixa. En realitat, és el

teu

humor que decideix: si estàs

ben

disposat, podran gastar-te algunes bromes innocents i seràs el primer a riure'n; si estàs cansat, al més petit intercanvi de paraules, corren el perill de sentir la teva veu seca i imperativa: —Prou de parlar; ni una paraula més! El primer que parli... Està prohibit de venir a molestar-te al despatx, però els infants saben que tanmateix poden fer-ho. Avui és el dia de l'inventari; et cal tranquil·litat. Ell no ho sabia, i en conseqüència li ha tocat una estirada d'orelles abans de

ser tret

fora brutalment.

a fotre, aquí? Desapareix immediatament! No li havies pas d'estirar l'orella, el fet mateix de treure el geni manifestava una injustícia.

—Què hi véns

43 vidre

pilota; li has perdonat perquè aquest són excepcionals; o perquè la seva culpabilitat no era evident; o encara perquè no t'agrada haver de castigar. Però vet aquí que el vidre que fa quatre acaba de saltar a trossos i que, aquesta vegada, el culpable és un brètol notori i, a més a més, és l'alumne més dolent de la classe. Furiós, l'aplanes de crits, d'ame¬ naces; fulmines. Ell es defensa amb un coratge que, als teus ulls, Ha

trencat un

accidents

tot

jugant

com

sembla insolència: —No ho he pas

fet expressament. —Com, el quart vidre? No ets res més que un tudiant,

brètol,

mal

es¬

gandul... i a més a més un arrogant! Aquesta vegada, estimat educador, no hi ha cap dubte possible, és una bona correcció que espera el trencador de vidres. Compren¬ drà el teu gest? Certament que no; no és pas tingut per sabedor que 200

castigues solament per aquest delicte aïllat sinó també pel seu conjunt; ni, encara menys, que veient-hi un sub¬ jecte menys sensible, comptes experimentar en ell l'eficàcia de mè¬ todes més severs, castigar-lo a títol d'exemple. Ell només sap una cosa: has perdonat els infants A, B i C, i a ell, l'has castigat injustament. Suposem que actuïs altrament: suprimint la pilota i prohibint a tots de jugar. Ara, encara, series injust: la sanció afectaria desenes d'infants in¬ no

comportament en

nocents.

Imaginem que mostris alguna indulgència: els anuncies que si, pròxima vegada, hi ha un vidre trencat, tots seran privats del dret de jugar a pilota. Mesura injusta: també una altra vegada els ame¬ naçaries tots mentre que només hi ha quatre culpables en total. D'altra banda, entre aquests quatre culpables, n'hi ha que no ho són pas totalment: el primer ha trencat un vidre que ja era esquer¬ dat, el segon només n'ha trencat una punta, el tercer no ho ha pas fet expressament; l'han empès mentre corria darrere la pilota... Es veu així que l'únic culpable real és el quart, el mateix que sempre s'ho fa venir bé per fer-te perdre la calma habitual. la

44 Decideixes de

mostrar-te

condicions. Creus haver

magnànim i perdones

sense posar

actuat

al¬

bé.

T'enganyes. —Si jo, jo havia fet igual... pensa l'un. —^A aquest, tot li és permès; es veu que el mestre l'estima,

tres

diu

vegada injust. als quals la més petita arrufada de celles,

l'altre. Hauràs

estat encara una

Hi ha infants per

mica rude o

altra

«M'has fet pena», ja són un càs¬ tig. Si veritablement vols mostrar-te generós perdonant un infant. reny una

un retret suau:

201

fes-ho de

que tots els altres comprenguin el perquè del teu el culpable no s'imagini que es beneficia d'un privilegi. Al¬ trament, el faries tornar insolent, pretensiós; esdevindria la presa fà¬ cil de tots els altres, gelós d'aquest privilegi. Això seria un greu error de part teva i te'l farien pagar car, tant els uns com els altres. Prova d'oblidar un moment els quatre vidres trencats (o més aviat dos, ja que l'un ja estava esquerdat i l'altre només bo ba estat parcialment). Oblida'ls i mira al teu entorn. Veus tots aquests petits grups on es discuteix de valent comentant l'incident? A cada grup un infant treballa l'opinió en favor o en contra teu. La dreta observa que els vidres són cars i que t'arrisques a crearte problemes amb l'administració: «L'educador és massa feble; els infants fan el que volen; és el desordre...» La dreta pensa que hau¬ manera

gest; que

ries de

mostrar-te

més

sever.

L'esquerra (els incondicionals de la pilota) diu: «Ja no es pot jugar està prohibit; per la cosa més petita de seguida crits, amena¬ ces, històries... No ens podem pas estar tot el dia sense fer res.» El centre està confiat; això podria ser resignació. No somriguis! Això no hauria de divertir-te: és que estàs mirant a

res; tot

la veritable vida dels infants condemnats

viure

en casernes.

Aleshores, què cal fer? Abandonar per sempre el sistema de càs¬

tigs, deixar als infants

una total llibertat d'acció? llibertat, donant avantatge als uns, limitava els alguns infants, jutjant inútil de treballar ells ma¬ teixos, volien impedir-ho als altres? Si, deixant els llits desfets, enco¬ ratjaven els veïns a fer el mateix? Si, quan perdien l'abric, trobaven natural d'apoderar-se del d'un company? Com s'ha de fer? Però si aquesta drets dels altres? Si

45 —Estic

piar. 202

en contra

l'espiament;

a casa meva

està prohibit d'es¬

Has provat

de posar-te al lloc d'un infant que veu com li furten objecte que estimava; que acaben d'insultar-li el pare o la mare; de qui es diu mal davant dels companys; que amenacen o que enco¬ ratgen a actuar malament? «Es lleig de fer l'espieta»: d'on ve aquest principi consagrat per l'ús? Són els alumnes que l'han après dels mestres dolents o, al con¬ un

trari, els

mestres

l'han heretat dels mals alumnes? Ja que aquest

principi no fa anar bé sinó als pitjors d'ells. Aquest principi admet que un infant sense defensa sigui agredit, explotat, humiliat sense tenir el dret de demanar un ajut, sense po¬ der apel·lar a la justícia. Uns ofensors triomfants, uns ofesos patint en

silenci. Un educador poc

escrupulós o inexperimentat, que dóna poca les baralles d'infants, la intervenció del qual sempre està mancada d'eficàcia, sens dubte prefereix ignorar llurs preocupa¬ importància

cions.

«Que

reconciliïn ells mateixos;

encara

és la millor solució.»

L'educador que no vol ser molestat fa fòcilment confiança als in¬ fants. El sentireu parlar de llur saviesa natural, de llur sentit innat de

l'equitat, de la necessitat per a ells d'adquirir una vida. Sí, és clar, els deixa totalment lliures.

experiència de la

Totalment lliures? És clar que no, ja que no tenen pas el dret ni de barallar-se ni de disputar; ni parlar-ne de deixar el grup sense o d'excloure del joc un company que els s'ha enfadat amb un amic i refusa de tenir-lo com

permís taula?

empipa. Un noi a

veí de llit

Aquesta exigència tan normal i àmpliament justificada contra un no categòric de l'educador.

xoca

tanmateix

Els infants són busca-raons? És fals, la

seva

naturalesa els porta¬

ria més aviat

a ser complaents i tolerants. Has observat bé les condi¬ què viuen i treballen? Si no, prova d'entatxonar en una ma¬ teixa sala una quarantena d'empleats; fes-los seure en bancs incò¬ modes i digues-los que estiguin així cinc hores seguides; demana'ls

cions

203

que facin un treball seriós sota la direcció altiva d'un vigilant que no els deixi de petja. Aquesta gent acabaria arrencant-se els ulls. Para

una

oïda atenta

les

prop i trobaràs segurament nombre dels seus problemes. a

queixes dels infants, observa'ls de molt el mitjà de posar remei a un més gran

—Senyor, el meu veí m'ha donat una empenta, mireu aquesta guixada enmig de la pàgina; Senyor, el meu tremp rasca, això m'omple el quadern de taques! Vet aquí l'essencial dels problemes de classe. 46 Les

queixes de l'esbarjo, és un capítol a part. ens deixa jugar... ens empipa...

—No

posa certs infants en un estat d'excitació que no arri¬ controlar. Corren, salten, es donen empentes: xiscles salvat¬

L'esbarjo ben

insensats, actes irresponsables. L'infant es llança a una objectiu, dóna empentes a tothom qui troba al pas, agi¬ ta els braços, profereix crits i acaba per donar un cop al primer amb qui ensopega. És interessant d'observar la reacció del que acaba de ser agredit d'aquesta manera: després de girar-se amb còlera, en la majoria dels casos deixarà pas lliure sense dir paraula. La causa d'un bon nombre de queixes és l'infant «emprenyador» del qual no ens podem desembarassar mai. Un «ves-te'n, deixa'm tranquil» no l'ofèn mai, al contrari, encara esdevé més enganxós. Als infants no els agrada i el menyspreen a causa de la seva manca de ges, gestos

cursa sense

tacte

i d'ambició.

—Senyor,

culpa

torna a

venir

molestar-nos... No podem jugar per

seva...

El que acut

amb aquesta queixa és al súmmum de la desespera¬ esbarjo, cada minut és preciós, i l'altre que ve a amargar-los la vida, a robar-los els rars moments de llibertat... ció: és

204

tan

curt, un

No el

prenguis per un espieta. Si s'adreça a tu, vol dir que se li ha paciència, vol dit que, corn que no té ganes de barallar-se, ja no sap què més fer. No li facis perdre el temps; no el gratifiquis amb una resposta poc amical o despreocupada. El millor seria tenir, per a aquestes ocasions, una fórmula prefabricada, «una clau mes¬ tra». En lloc de trencar-me el cap, jo mateix tinc el costum de dir: —Us empipa? Digues-li que vingui aquí... El més sovint amb això n'bi ba prou; l'importú que es tractava de fer allunyar, veient el company que parla amb mi, s'amaga... i l'objectiu s'ba assolit. Si, massa escrupulós, l'infant torna («no vol venir»), dic amb veu ferma; «Digues-li que vingui ara mateix». A la majoria d'infants els repugna de queixar-se; per això, si els veus sovint acudir cap a tu, et caldrà examinar-ne la raó, reflexionar per què bo fan tan sovint. No entendràs mai en infants si negligei¬ xes els seus problemes. acabat la

—Senyor,

que puc... ? Senyor, em deixa... ? A l'educador a qui no agraden les queixes, no li més les peticions dels infants. A fi de motivar la seva

colza

agraden gaire actitud,

es re¬

manera.

Sense

principi següent:

«Els infants ban de

ser tots tractats

de la mateixa

excepcions. Sense privilegis». És just? Potser només és còmode? Certament, la necessitat de respondre sovint: «No, no bo per¬ meto; no, està prohibit; no, no és possible», no té res d'agradable. Si creiem haver reduït el constrenyiment al mínim estricte, passa que ens enutgem quan veiem els infants que vénen a demanar-nos enca¬ ra altres concessions. Passa que, davant d'una petició ben fonamen¬ tada, la refusem per por que, una vegada satisfeta, no en provoqui 205

d'altres. L'ideal, xos

ens

la necessitat de

sembla, és que els infants reconeguin límits i

certs

exigeixin

res

ells matei¬ més enllà dels lí¬

mits que els són imposats. Però si, en lloc de rebutjar-los

d'entrada, et prens la molèstia d'escoltar pacientment totes les demandes; si, a més, trobes el temps de consignar-les i de classificar-les a mesura que et van arribant, aprendràs ràpidament excepcional. A

casa

nostra,

distingir-hi allò

que

és banal i allò que és

els requeriments més freqüents i més amoïnadors a taula; tothom volia canviar; vam acabar per¬

concernien els llocs metent

forma

als infants de fer-ho

vegada al mes. Aquesta petita re¬ positiva que no seria pas inútil de dedicar-hi, un estudi monogràfic. Sense les carregoses demandes dels in¬

revelà

dia, un fants, mai

una

tan

hauria vist la llum.

Planyem els fills d'aquells que han reeixit a matar tot desig d'insubmissió! Són aquestes rebel·lions i aquestes queixes les que ens per¬ meten de penetrar la majoria dels misteris de l'ànima infantil. 48 Al

costat

de les demandes

personals, hi ha les

que es

fan

«per

procuració». —Ell voldria saber si

esteu

d'acord... M'ha dit que us

dema¬

nés...

Aquests plenipotenciaris m'han irritat molt de temps, diverses expliquen la meva actitud: Els infants que es fan de grat ambaixadors dels altres, són gene¬ ralment coneguts per ser els més importuns de tots, vénen a moles¬ tar-te als moments més mal triats: quan tens pressa, estàs ocupat, de mal humor, i per això llurs gestions tenen totes les probabilitats de ser rebutjades; si deia sí, es podria creure que faig favoritisme: qui em garanteix que el petit enviat no s'atribuirà el mèrit de la decisió raons

206

indolent

que

m'irritava; tenia ganes de dir a l'infant: «Doncs vine tu mateix,

dig¬

favorable? Finalment, hi havia

en tot

això

un costat

na't

bellugar-te en lloc d'enviar-me comissionats.» Per més que havia desaprovat aquest estat de coses, per més que havia buscat d'aportar-hi solucions, vaig haver de capitular: aquests desarrelables. Llavors

costums no eren

vaig voler comprendre

per

què, vaig buscar... i vaig trobar. Les

raons

profundes d'aquesta deixadesa o indolència aparents la subtilitat de l'ànima humana, dic bé «humana», no

radiquen en solament infantil. Qui

ve a

vostra cara,

bre

una

soMicitar-vos

en nom

d'algú altre no

tem pas

l'ofensa:

l'afer, ni tan sols no veu l'expressió malvolent de la l'arrufament de les celles, el gest impacient de la mà; re¬

desinteressat

resposta

negativa és tot el risc

que corre.

Vaig poder veure alguna vegada les reaccions de l'interessat que esguardava a distància el resultat de la gestió, disposat en tot mo¬ ment a acudir a proporcionar explicacions més àmplies. Quan, a la Casa de l'Orfe, vam introduir el sistema de corres¬ pondència, el nombre de requeriments per procuració va dismi¬ nuir sensiblement. Els infants van agafar el costum d'explicar-se per

escrit. 49 «Cal

respondre sempre a les preguntes dels infants» ha esdevin¬ dogma dels nostres dies; el pobre educador que l'agafa al peu de la lletra descobreix aviat que ni les seves capacitats ni la seva paciència no li ho permeten, i vet-lo aquí presa dels dubtes que li hostilitzen la consciència turmentada. Aquest home escrupulós és lluny de sospitar que com més sovint despatxa un petit importà amb un concís: «Para d'enutjar-me», més bé acompleix els deures gut un

d'educador.

207

—Senyor, he escrit bé la

carta,

m'he netejat bé les orelles, m'he

enllustrat bé les sabates? Fins i

admetent que

el primer hagi tingut veritablement bo¬ de preguntes, pots estar segur que el segon, el tercer, que tots els altres només ho fan per cridar-te l'a¬ tenció; vénen a interrompre't en el treball amb l'únic objectiu de re¬ bre una felicitació supèrflua. Tanmateix, els infants no fan aquesta mena de preguntes, vénen a tu amb problemes complicats als quals de vegades més val no respondre-hi que no pas proporcionar-los una explicació superficial, obscu¬ ra o errònia. En aquests casos, faries més bé de dir: «Això, amic meu, ningú no ho sap, és un gran misteri». O aleshores: «Ho comprendràs quan hauràs estudiat física, química, cosmografía.» Finalment, una bona resposta exigeix un bon coneixement de l'infant; et cal saber si és seriós o superficial; si et pregunta per satis¬ fer una simple curiositat de pas o per resoldre un problema científic o moral que el turmenta. Conscient de tot això i també de les prò¬ pies possibilitats, tindràs més probabilitats de no llançar-los massa arbitràriament tots aquests: «Ho trobaràs al teu llibre; encara no ets capaç de comprendre-ho; no ho sé; torna a veure'm d'aquí a una setmana; deixa'm tranquil.» Em malfio de l'educador que pretén poder respondre totes les preguntes dels infants. Adés menteix, adés és a mil quilòmetres dels seus problemes, i dubto que vagin a trobar-lo altrament que en si¬ tuacions totalment excepcionals. nes raons

tot

de fer-te aquesta mena

50 Si les

queixes,

precs

i preguntes dels infants són la clau de la seva

ànima, les confidències són rectament.

208

com

la gran carretera que

mena

di¬

Vet aquí una d'aquestes confidències espontànies d'un incident ja vell d'uns quants mesos: —Estàvem furiosos a

la nit,

contra

fetes

resultes

vostè, ell i jo. Llavors, vam decidir que, a la seva habitació per la finestra, li

de nosaltres entraria

agafaria el pinçanàs i el llençaria als wàters; després, vam pensar que era una llàstima de llençar-lo, que només l'amagaríem. No vam dor¬ mir, vam esperar fins a mitjanit... Volia llevar-me però, just en aquell moment, un noi es va despertar per anar al lavabo... Vaig esperar i em vaig llevar de debò; vaig escalar la finestra. El meu cor bategava tan fort, el pinçanàs era allí, sobre la taula. Vostè dormia. Llavors, el vaig agafar, molt de pressa, i vaig anar a amagar-lo sota el meu cokí. Tot seguit, vam tenir molta por. Ja no sabíem què fer-ne... Llavors, li vaig dir que li tocava a ell d'anar-hi. Però no va voler. Llavors, em vaig llevar i hi vaig anar altra vegada però sense escalar la finestra... El vaig ficar per sota la porta empenyent-lo una mica... Els coneixia bé tots dos; no vaig tenir cap dificultat a compren¬ dre de qui venia la iniciativa, com havia estat bastit el pla, i per què la

venjança només va reeixir fins a la meitat. Aquest incident, ell tot sol, podria ser l'objecte d'un veritable tudi de tan ric que és de materials de reflexió.

es¬

Quan somrius

a un

infant, comptes

que et

respongui amb

somriure; quan li expliques una història, penses que és normal que s'hi interessi; quan el renyes, busques a la seva cara el signe de pene¬ diment. Dit d'una altra manera, a cadascuna de les teves accions (estí¬ muls), t'esperes rebre una reacció que jutges normal. Tanmateix passa que l'infant reacciona paradoxalment i vet aquí que et sor¬ prens o t'ofusques. Tens raó de fer-te preguntes, però t'equivoques

indignant-te. 209

Escomets tracor;

infant amb

simpatia, ell

defuig,

et respon a con¬

ben aviat, f adones que t'evita sistemàticament. Pot ser que es¬

tigui disgustat amb tu a causa d'una injustícia que hauries comès amb ell; pot ser que ell mateix, culpable d'una falta que ignores, es cregui

indigne de la teva amistat. Sigui el que sigui, et cal anotar aquest fet i deixar passar un temps abans d'escometre'l de nou. Al cap d'una set¬ mana, d'un mes, potser haurà oblidat el ressentiment i potser llavors et

farà confidències? Però si s'hi refusa, si, amb

dat t'indica que encara no és Un dia els vaig renyar:

—Què són

somriure incomo¬

el moment, respecta-li el secret.

aquests secrets, aquests

xiuxiueigs als racons? Sabeu

bé que no m'agrada, això. Cap penediment: alguns van agafar un aire estoicament resig¬ nat, d'altres, el d'una despreocupació entremaliada; vaig creure fins i tot distingir alguns signes enutjosos. Vaig sospitar alguna mala ju¬ gada i això em va redoblar la indignació. La idea que tot això podia tenir una explicació més innocent ni tan sols no se'm va acudir. La veritat, ho vaig saber més tard, era que els infants assajaven en secret una comèdia amb què volien donar-nos una sorpresa. Que en devia ser, de ridícul, enrabiat com un mestre ultratjat! Encara avui em fa prou

vergonya.

52 «El

meu

ments»,

fill

diu la

En dubto.

té pas secrets per a

mi,

confia tots els

pensa¬

mare.

Que li ho exigeixi em sembla més probable. Aquesta tenir la vida fàcil.

deu pas Un fet:

mare no

L'infant veu passar

pel carrer un seguici fúnebre. Un espectacle so¬

lemne, misteriós; la poesia dels fanals, del taüt recobert de crespó de dol; al capdavant del seguici, un infant vestit de dol. Llavors, flilgu210

pensament li travessa l'esperit: deu ser agradable de caminar així; si la mama es morís... Esgarrifat, li llança un cop d'ull; oh! no, no vol pas que la mare mori!... D'on ve tot això, aquests pensaments? rant, un

Vet-lo

aquí en conflicte amb la pròpia consciència. Tenim el dret d'importunar-lo en un moment com aquest, de forçar les confidèn¬ cies?

Alegra't quan és l'infant mateix qui vol confiar-te el seu secret, perquè és la millor prova de confiança que pot donar-te. Però tu no l'hi obliguis mai, ni amb precs ni amb trampes ni amenaces, que són mètodes

indignes:

lloc d'acostar-te'l, te n'allunyarien. perquè cadascun dels teus: «M'ho pots dir?» no signifiqui mai: «Cal que m'ho diguis». Al teu «Per què», l'infant que sap que respectes el seu secret ja no respondrà amb excuses sinó en

Fes-t'ho venir bé

amb

franc:

—No t'ho puc

dir; t'ho diré

altre dia;

t'ho diré mai.

53 Un dia,

vaig sorprendre un noiet d'onze anys mentre xiuxiueja¬ alguna cosa a cau d'orella a una noieta de la qual jo sabia que es¬ tava enamorat. Per resposta ella es va tornar vermella, va arronsar les espatlles amb un gest de negació i va abaixar el cap, confosa. Al cap d'uns quants dies, interrogo el noi: de què havia parlat amb la seva amiga? No es va torbar gens i va semblar buscar since¬ rament de recordar el detall d'aquesta conversa. —^Ah! Sí!, Li vaig demanar si sabia quan feien setze multiplicat va

per setze. Em vaig

sentir envaït de tendresa i de reconeixement. vegada, vaig sentir parlar d'una aventura misteriosa que una de les noies hauria tingut al jardí públic al vespre, quan tor¬ nava sola al Refugi. (Els nostres infants estan autoritzats a sortir tots sols a la ciutat; això forma part dels nostres mètodes educatius i reUna altra

211

nunciar

aquest principi ens seria ben difícil; no cal dir que això imposa una vigilància extrema). La història del jardí em va in¬ quietar molt. Vaig convocar la noia i li vaig ordenar de dir-m'ho tot; altrament, seria privada de sortir. L'infant va obeir sense dificultat i vet aquí el resum de la histò¬ ria: Quan es trobava al jardí, un ocellet va anar a passar just per so¬ bre del seu cap i «va fer les seves necessitats» sobre el barret. No sé pas qui de nosaltres dos va tenir més vergonya. Només la nostra indelicadesa respecte als infants ens preserva de morir d'humiliació per tota la indignitat del món que troben quan neixen i de la qual nosaltres no estem en condicions de de¬ a

ens

fensar-los.

54 El murmuri d'una confidència

agafa a voltes la forma d'un xiu¬

xiueig de delació. Llavors,

facis

l'hipòcrita proferint crits indignats; escolta l'esdeure és d'escoltar-lo. —Diu males paraules, senyor; fins i tot us ha insultat. —Com ho saps, que m'ha insultat? no

pieta perquè el

teu

—Molts nois l'han sentit. Doncs ho haurà sentit per

casualitat,

pas

escoltat darrere

les portes.

—D'acord, però per què m'ho dius? Consternació. No sap

què respondre. li fes? no sap el que li agradaria que jo fes a l'altre.

—Què voldries Consternació:

—Estava furiós

que

contra

vós...

La matèria i la intenció manquen de precisió, és molt vague, tot això... Comptava intrigar l'educador? En treia algun motiu d'orgull 212

del fet que, adult? —I

dipositari d'un

tu, no et

passa

secret,

mai

que

podia fer

que se n

dius males paraules

aprofités

quan no

estàs

content? —De

vegades

em passa. fer-ho més; és un costum lleig. No serveix de res fer-li sermons. Potser ha estat animat de bons

—Més val

sentiments. De terès per

tota manera,

el castigues prou amb la manca d'in¬

les seves «revelacions». 55

Una altra

mena

d'«espieta» és l'infant

que actua per

esperit de

venjança. —Els grans expliquen diuen poemes porcs.

històries brutes; s'ensenyen imatges i

—Quines imatges, quins poemes? No pot pas dir-ho exactament. Havia hagut d'amagar-se per por que els altres no el veiessin; ve a dir-ho perquè sap que està prohibit de tenir imatges porques. Vol que els castiguis. —No els has pas demanat d'ensenyar-te una d'aquestes imatges? Sí, ho ha demanat però no han volgut; han dit que era massa jove. —Puc dir-los qui m'ho ha dit? No, em demana de guardar el secret: el pegarien. —Si

prohibeixes de dir el

rien d'un altre

—^Ah bé,

lloc

teu

i el

teu nom, no puc

pegarien

fer

res.

Sospita¬

per res.

feu com vulgueu. —T'agraeixo que m'hagis informat. Els en parlaré a la primera ocasió que es presenti i els diré que no ho facin més. Sí, té dret que li doni gràcies: ha vist el que hauria hagut de per¬ cebre jo mateix. El moment seria mal triat per fer-li un sermó. Li en

aquest cas,

213

explicaré una altra vegada que és lleig de voler venjar-se. Avui ja ha rebut: ha estat decebut, s'esperava un altre efecte... el tret no ha fet diana.

56 Hi ha informadors que tenen cions són sovint precioses.

—Ha

anat a una casa on

intencions

pures

hi ha l'escarlatina. Els

i llurs informa¬ petits

troben

al vestuari per fiímar: cremaran la casa. Aquest incita aquell altre a robar. Va a dur aliment d'amagat al conserge per obtenir pomes a canvi. Ahir, al carrer, un senyor va proposar a una de les noies un

caramel i

passeig en

cotxe.

Sap perfectament bé

per què ve a veure'm: com que ha vist un troha solucions ell mateix, perplex, després d'haver dub¬ tat una mica, es decideix a demanar-me consell perquè té confiança en mi. Sap que els altres poden enfadar-se; potser l'evitaran a partir d'ara?... Tant se val, compleix el seu deure. Em fa un favor fantàstic, haig de rebre'l, doncs, com un conse¬ ller: a partir d'ara, reflexionarem junts sobre les millors solucions que cal prendre. Aquest infant que ve a veure't amb secrets que ignoraves t'acusa indirectament: no has pas complert el deure d'educador; totes aques¬ tes coses, les hauries de conèixer; si no les coneixes, és que no has sa¬ but guanyar-te la confiança de tots els infants.

perill i

Ara que estàs al corrent de tot, sobretot no et precipitis. Primerament, posposant la «gran explicació» per a més

tard, et possibilitat d'atrapar tu mateix els deshonestos; protegeixes que t'ha informat de la venjança dels culpables; impedeixes

dónes la l'infant

214

l'informador interessat de fer el fatxenda: «Sóc jo

primer!» Després: si cada vegada que descobreixes car no

qui

n'ha adonat

delicte et poses a to¬ quasi certitud que

immediatament l'alarma, dónes als infants la saps res quan no

dius res.

Després: no precipitar-te et permet de triar el moment més pro¬ pici per a l'explicació: l'afer haurà perdut agudesa, serà desactualitzat, i l'infant estarà més còmode per parlar-ne... «Ah sí, aquesta ve¬ lla història de fa un mes!»; t'explicarà llavors amb molta més fran¬ quesa com va passar la cosa; com s'ho va agafar ell mateix; el que va sentir abans, durant i després... Després: no corres el perill d'enfurismar-te, tens temps de refle¬ xionar, de preparar bé la intervenció. De la manera com t'ho aga¬ faràs pot dependre la teva actitud futura respecte d'un infant o d'un grup d'infants... Mantens el bon humor: creient-se fora del perill, un dels petits culpables ve a demanar-te permís de tenir, per a ell tot sol, un calaix que tanqui amb clau. —^Amb molt de gust... així podràs endreçar millor les teves imatges indecents; els petits no correran el perill de descobrir-les. I ell es tornarà vermell de vergonya, confós, estupefacte. Ara, és ell qui vol parlar-te... Sobretot no tinguis pressa!... Quan haurà recobrat el coneixement, vindrà a donar-te les imatges (hauran perdut l'atractiu de la novetat), et dirà qui les hi ha dona¬ des, a qui les ha ensenyades. Com més pausadament li parlaràs, més desdramatitzaràs l'afer; com més intel·ligentment ho faràs, més t'a¬ costaràs

ell.

58 Un bon

principi: deixem

que

l'infant cometi tranquil·lament els

pecats.

215

li indi¬ quem el camí al menor dels dubtes; no acudim a ajudar-lo a la més lleugera ensopegada. No ho oblidem: pot ser que no siguem allí al moment que haurà de lliurar els més durs combats. No intentem de

prevenir cadascun dels

seus gestos; no

Debcem-lo pecar.

Que la seva voluntat tota fràgil es mesuri amb la força de les pas¬ hi sucumbeixi sovint: és en aquestes escaramusses amb la pròpia consciència que s'ha d'exercitar i créixer la resistència moral. sions, que

Deixem-lo pecar.

Qui no s'esgarria durant la infantesa; qui, vigilat i protegit, no aprèn a barallar-se amb la temptació, serà un dia un ésser moral¬ ment passiu, un d'aquells la probitat dels quals només depèn de la manca d'ocasions de pecar i no pas de la força dels frens morals. No li

diguis:

—La

teva

conducta

m'agrada.

Sinó més aviat: —No és sorprenent que No oblidis mai:

L'infant té i

hagis comès aquesta falta.

té el dret de mentir, robar, fer-te

saltar el

que

sembli bé.

Si, durant

tota

la infantesa,

ha tingut mai l'ocasió de pispar

o de home honest.

menjar d'amagat un tros de brioix, no serà mai

—Estic

per

algunes panses un

indignat

la teva conducta.

Menteixes. —Et menyspreo. Menteixes.

m'esperava això de tu... Vaig creure que podia fer-te con¬ fiança, em vaig equivocar... T'has equivocat de no esperar-t'ho; t'has equivocat de tenir una confiança il·limitada. Quin pobre educador que ets: ni tan sols no saps que un infant... és un ésser humà. —No

216

T'indignes, no pas perquè hi veus un perill per a l'infant, sinó perquè tems per la reputació de la institució, del sistema educatiu, de la pròpia persona: de fet, només et preocupes de tu mateix. 59 Deixa'ls errar i que busquin ells mateixos el camí dret. Tenen necessitat de riure, de córrer, de fer mil animalades. Si,

la vida s'assembla a un cementiri, permet-los de veure-hi Encara que hagis tancat el balanç de la felicitat terrenal, o hagis revestit el cilici del sacrifici, procura de fer un esforç per ofe¬ rir-los un somriure d'indulgència. Aquí, costi el que costi, ha de regnar el clima de tolerància res¬ pecte de tots els pecats de la infantesa: trampes, males jugades, cria¬ per a tu, un

prat.

turades, mentides...

Aquí, ca

hi ha lloc per al fred rigor, l'austeritat de pedra, la lògi¬

inflexible, la convicció immutable. A

força de

cometre errors,

he oblidat de

representar

sermone¬

jador. Si,

voltes, la vida de l'internat

ens

sembla

tan

tèrbola, és per¬

què li fixem ideals molt alts. En mai

probitat

reeixiràs sense

aquesta caserna que és l'internat, fer aclimatar-se les flors més rares de la virtut:

màcula,

puresa temorosa,

candor

que

ho ignora

tot

del mal.

D'altra banda, si t'entendreixen més aquests

infants dolços,

ser¬

vicials, naturalment bons, que els altres, no és pas perquè saps quant hauran de L'amor

patir

la vida?

la veritat pot estar-se

del coneixement dels camins tor¬ l'engany?... Voldries que el món s'encarregués de desil·lu¬ sionar-los a cops de puny, tot fent saltar a trossos els seus ideals?... Que, havent-se adonat d'aquest primer engany, et refusin per sem¬ pre més la confiança? tuosos

217

D'altra banda,

que, a la vida, les urpes són necessàries, tens partir amb, per única arma, el somriure tímid, s'acoloreix a la menor emoció? com

el dret de deixar-los la

galta que El

teu

deure és d'educar homes,

ovelles; treballadors,

monejadors; la seva bona salut física i moral ha de les

teves

ser

no ser¬

la primera de

preocupacions.

Que la hipocresia del món m'acusi d'immoralitat i jo quedaré satisfet.

60 Els infants menteixen. Menteixen per por,

però també quan saben que la veritat no cor¬ perill de sortir a la llum del dia. Menteixen per pudor, però també cada vegada que voleu forçarlos a dir el que no volen o no poden dir. re

Menteixen per

necessitat.

Veus

aigua vessada per terra: —Qui ho ha fet, això? —^Jo, dirà l'infant que sap que

delicte sense gravetat li «Agafa la baieta i eixuga'm això», al qual, vegades, afegiràs: «Au, petit sapastre». Per fer-li confessar una falta més greu, l'educador sovint haurà

costarà

com a

màxim

aquest

de demostrar perseverança. Un fet: un dia, un dels nostres nois, poc estimat pels companys, troba els llençols del llit molls. Cap culpable. Anuncio que no dei¬ xaré sortir

broma

d'anar

ningú del dormitori mentre l'autor d'aquesta dubtosa hagi sortit. El temps passa... Els infants més grans han

la feina? No hi aniran. L'hora d'esmorzar s'acosta? Esmor¬

zaran tots

al dormitori. Tant

classe. D'altra banda, l'hora de la mença a

218

xiuxiuejar als

racons, es

val, aquest matí no aniran pas a

primera classe ja ha passat. Es co¬ delibera. Ja es formen grups: sos-

pitosos, innocents? Han de Arribaran

convèncer el

Potser ja saben? culpable de la necessitat de confessar la pensar

alguna

cosa...

falta?

—Senyor... —Ets tu qui ho ha fet? —Sí.

Castigar-lo? Seria superflu: no corre pas el perill de tornar-hi. No vols que els infants et menteixin? Deixa'ls la possibilitat de callar els secrets, o la de declarar francament: «Ho sé, però no puc pas dir-vos-ho». Guarda't de cridar com un foll quan fiar-te els més blasmables dels seus sentiments.

vénen

a con¬

61 «Es admirable el que una

de les

meves

amistats,

poden estimar-vos els infants!», em deia coneguda per la subtilitat dels seus senti¬

ments.

Es diu que certs presoners són capaços de sentir cellers. Però s'ha vist mai un infant que no tingués

afecte pels car¬ alguns greuges contra el seu educador? N'hi ha prou amb tan poca cosa: amb un mot desagradable, amb una ordre repulsiva, amb un desig que sap que no et pot confiar... M'estimen? Potser ho creuen; alguns, per¬ què troben que això no cal ni dir-ho: les persones grans no els diuen que cal estimar l'educador?; d'altres, per esperit d'imitació, per no quedar enrere...; molts no estan segurs de res: tan aviat m'estimen, com m'odien. Però tots, sense excepció, són conscients de les meves imperfeccions i somien de veure'm canviar a millor. Pobrets! Igno¬ ren que el meu defecte més gran és que ja no sóc un infant. —Com poden estimar-vos, els infants! Recordo el dia que vaig tornar del front: així que em van veure, van córrer com bojos, van precipitar-se al voltant meu amb mani¬ festacions de tendresa... Tanmateix, la seva joia no hauria estat en219

més gran,

si, en lloc meu, un ratolí blanc o un conill porquí ha¬ guessin sorgit al mig de la sala? cara

Pare,

mare,

educador, si

l'infant t'estima amb un amor ell mateix, recomana-li una una mica de bromur.

veus

profund, desinteressat, sempre lleugera cura d'aigües, fins i tot

que

com a

62 Hi ha

que l'infant t'estima amb un amor sense límits, necessari com Déu als homes colpits per la infelicitat: aquests moments són la malaltia i les nits que té un malson. Recordo una nit, a l'hospital: jo estava assegut a la capçalera del que

moments

ets

llit d'una

malalta; havia de donar-li, de

l'ampolla d'oxigen; mig adormida, em tenia agafat per la mà estrenyent-me-la molt fort; al més petit dels meus gestos, murmurava, sense obrir els ulls: «No te'n vagis, mama». Un altre record em ve al cap: al bell mig de la nit, espantat, al súmmum de la desesperació, un noi va irrompre a la meva habita¬ ció: acabava de tenir un malson. Me'l vaig ficar al llit. Es va posar a explicar-me el somni, em parlà tot seguit dels pares morts; de l'on¬ cle que l'havia acollit a casa seva. La seva veu desbordava d'afecte: va voler recompensar-me per haver-me interromput el son? Va tenir por de veure com tornava a adormir-me abans que els malsons no l'haguessin abandonat definitivament? Tinc, entre els papers, la carta d'un noi plena de retrets a la Casa de l'Orfe carregant-me particularment les culpes: jo no l'hauria entès mai, jo hauria estat per a ell el més cruel i injust dels educa¬ dors. Per demostrar-me, tanmateix, que sabia valorar la bondat, em citava un fet de la seva vida: una nit, que tenia mal de queixal, havia vingut a despertar-me; sense enfadar-me per haver estat despertat d'aquesta manera, i sense repulsió, jo li havia aplicat sobre el queixal malalt una mica de pomada amb un tros de cotó... Aquest record 220

nena

tant en tant,

era,

als

seus

ulls, l'únic digne de ser mencionat amb

un cert

agraï¬

passà dos anys a la Casa de l'Orfe. Sí, però, mentrestant, l'e¬ ducador es veu forçat a treure de l'internat els infants malalts i a te¬ nir, durant la nit, una mica de repòs després d'una dura jornada de ment;

treball.

63 No els demanem pas massa sacrificis individuals o col·lectius. Un pare que treballa dur; una mare que pateix de mals de cap;

educador

fatigat; això

pot emocionar-los una ve¬ màxim, però a la llarga, els cansa, els avorreix, els irrita. Certament, a força de renyar, els podem aclapa¬ rar fins al punt que, al més lleuger signe de descontentament, a la menor ganyota de dolor, es posaran a parlar en veu baixa i a cami¬ nar de puntetes. Però aquests gestos seran dictats per la por, no per un

constantment

gada, dues vegades,

tres com a

l'afecte. Veuen el

gentils,

preocupat? Faran el que puguin per condició que això no passi cada dia.

mestre

atents... a

Nosaltres, els adults, de venerables les

som

mostrar-se

molt diferents?

opinions dels vells? No

ens

Qualifiquem sempre fatiguen amb llurs ca¬

pricis i fantasies senils? A força d'estar empatxats de paraules edificants, nombrosos in¬ fants acaben agafant aversió a la virtut; deixem-los descobrir ells mateixos, gradualment, els beneficis i les dolçors de l'altruisme. De vegades em passa que recordo als infants llurs deures respec¬ te dels pares, germans i germanes petites: en aquestes ocasions, so¬ vint tinc por de cometre un error. Aniran, sense que els ho recordi, a portar a casa seva una estam¬ pa, alguns caramels guanyats en una rifa. La joia del germà petit deu agradar-los, però, potser, hi ha aquí també una mica de vanitat per haver pogut, també ells, com a adults, oferir alguna cosa. 221

Podeu

molt bonic. Però té

diners de la caixa d'estal¬ perquè es compri sabates. Un gest idea del valor del diner? Aquest gest pot mani¬

festar també la

inconsciència.

infant que va a treure

veure un

vis i donar-los

seva

germana

el gest, sinó la intenció el que compta» continua sent aplicat a l'infant; són, en efecte, les intencions les que ens dibuixen el seu veritable rostre moral, les que ens donen una idea del desenvolupament futur. «No és pas

molt cert,

Esclafem l'infant amb l'autoritat i li ment.

Ell

ens

L'infant

els

exigim respecte i reconeixe¬

però a la seva manera. perquè dus un rellotge; perquè reps cartes de

mostra,

respecta

tard.

tens dret a tenir llumins i a anar a dormir Et respecta perquè signes amb tinta vermella; perquè disposes d'un calaix que tanca amb clau; perquè gaudeixes de tots els privilegis de

l'estranger; perquè

l'adult. Però t'estima molt menys per

cultura

sospita sempre que és incompleta; «I el xinès, també el parla vostè? Sap comptar fins a mil milions?» L'educador explica belles històries, però el conserge o la cuinera en coneixen de més belles encara. L'educador sap tocar el violí, però no hi entén gens en les regles del joc de beisbol. Hi ha infants càndids disposats a creure tot el que se'ls diu, però n'hi ha d'altres, dotats d'un esperit crític: a aquests, ni el nostre es¬ perit ni la nostra autoritat moral no els impressionen. Els adults? No fan altra cosa que mentir, fer trampa; se serveixen de pretextos indignes, són hipòcrites. Si no fumen cigarretes d'amagat, és única¬ ment perquè poden fer-ho a plena llum del dia. Només fan el que els dóna la gana. Com més seriós

dre-li respecte,

222

més

teva

que

més t'evita; com més busques infont'escapa. Però, si no t'has tornat completa-

poses,

ment

forces

completament xaruc, si no t'es¬ estúpidament a recobrar el seu favor... et respectarà a la seva

ridícul als

seus

ulls, si

no ets

manera.

—la

seva

manera.^

Com? Això

depèn. perquè ets alt i prim, o gras i calb; perquè tens una berru¬ ga al front; perquè, quan t'enutges, el nas se't belluga; perquè, quan rius, enfonses el cap entre les espatlles... i es posarà a imitar-te: voldrà ser prim o gras, moure el nas quan s'enutja. Prova d'interrogar-los sobre el que pensen de tu en el curs d'una d'aquestes xerrades amicals on aconsegueixes parlar-los com un Riurà

company:

—És que vostè, senyor, és tan

estrafolari! De vegades m'agrada,

però, hi ha moments que no sé pas què li faria, de tant que m'irrita. —Quan vostè parla, tenim ganes de creure'l. Però, així que hi re¬ flexionem una mica, un s'adona que ens pren per criatures. —No s'arriba mai a saber el que vostè pensa exactament... —De que

vegades faci riure!

ens

agradaria fer gresca amb vostè, però és

tan rar

Ningú no ha protestat mai contra el fet que, en un dels meus lli¬ bres per a infants. La Glòria, autoritzo l'heroi a cometre un robato¬ ri. Havia dubtat molt de temps abans d'optar per aquesta solució, no vaig poder fer altrament: aquest noi, dotat d'una voluntat de ferro i d'una gran imaginació, havia de robar si més no una vega¬

però da

la vida.

Perquè l'infant roba quan desitja una cosa fins al punt de no poder-s'hi resistir.

Roba també per amuntegament

altres raons: d'objectes; quan

quan es no

troba davant d'un

gran

coneix el propietari; sovint. 223

ell mateix ha estat robat; cada vegada que té una gran necessi¬ d'alguna cosa; per incitació d'un amic. Cobejarà de la mateixa manera un roc, una nou, un paper de plata, un clau, una capsa de llumins, un petit got de color. Passa que a força de robar-se mútuament, els infants acaben per no saber a qui pertany aquest o aquell altre objecte. Un s'empara del que troba. Petits robatoris que tu sembles tolerar: quan tat

—Teniu, aquests parracs, entreteniu-vos. I si

barallen? Llavors

—Pareu de barallar-vos:

què fas?

molts, tu, passa-li'n uns quants... plomí trencat; ve a portar-te'l. —Queda-te'l o llença'l. Ha trobat una estampa esparracada, un cordill, una perla: si tinc el dret de llençar-los, puc igualment quedar-me'ls. I, de mica en mica, el plomí, l'agulla, una goma gastada, un lla¬ pis, un didal, tot objecte que corre per la finestra, sota la taula, per terra, esdevenen, en certa manera, la propietat de tothom. Si, a la família, aquesta mena de situacions engendra cent disputes, a l'in¬ Ha trobat

ternat

en tens

n'hi haurà mil cada dia.

Només hi ha dos remeis per a

això: l'un, que trobo indigne, és prohibir als infants de col·leccionar tots aquests encants; l'altre, més just a parer meu, és fer per manera que cada objecte tingui un pro¬ pietari; així, se sabrà sempre a qui retornar un objecte trobat. Els infants sabran a què atenir-se: ja no hi haurà cent menes de robatori, sinó un de sol. Dit això, continuaran a pispar... i no seran pas forçosament els pitjors. 66 Fer trampa

de robar, és un robatori disfressat. Regals forçats, juguesques manifestament absurdes, jocs d'atzar, intercanvis d'objectes preciosos (una navalla, un plomer, una bom224

és

una manera

bonera) tot

contra

objectes sense valor, préstecs a termini indeterminat,

són ocasions de

rampinya.

educador, la principal preocupació del qual és la pròpia tran¬

quil·litat, el més sovint prohibeix aquestes pràctiques i les condem¬ na d'aquesta manera a la clandestinitat. Per a les víctimes, aquesta prohibició significa la impossibilitat de queixar-se, recurs d'altra banda també prohibit. Centenars de fets de la vida dels alumnes que constitueixen ma¬ terials d'informació preciosos passen desapercebuts a l'educador, un sol escàndol que surti a la llum per donar-se l'o¬ predicot sense relació amb les realitats de la vida. Resul¬ tat: una altra prohibició, més severa que l'anterior, que garantirà la pau... fins al pròxim escàndol. Ja que l'abast de tota prohibició és ben limitat en el temps: és la mateixa vida que la refusa. Quanta vilania, corrupció, injustícia per un compromís pres a la lleugera, un obsequi extorsionar, una transacció deshonesta!

però s'agafarà a casió d'un

Quin desencís creia

entrar en un

per a un educador que, al principi de la carrera, univers poblat de petites ànimes pures, tendres i

franques! No li havien dit que només havia de demostrar bona vo¬ atraure's ràpidament la simpatia i guanyar la confiança.^ Desgraciat, decebut, vet aquí que ara es gira contra els infants en lloc d'estar disgustat amb aquells que l'han induït a error... i amb ell mateix per haver-los cregut. És culpa dels infants si t'han pintat el treball amb els colors que més l'afavoreixen? La depravació existeix tant en els infants com en els adults. Els mateixos comportaments perversos s'hi retroben, ja que l'univers dels infants ofereix un mostrari complet de tots els caràcters hu¬ mans. Totes les passions del món hi són, en germen, i s'expandiran en aquest sòl fèrtil que és la vida. Si no te n'adones tot seguit, és que luntat per

225

els infants

no tenen

pas sempre

necessitat de

mostrar-se

tal

com

és que no en tenen l'oportunitat. Si, demà, haig d'anar a trobar un nou grup

són,

d'infants, haig de sa¬ endavant que n'hi haurà entre ells de dolços, passius, febles, confiats; perversos, cruels, agressius, falsos sotmesos; murris, intri¬ gants, malfactors... Haig de saber que em caldrà lluitar per imposar un reglament i garantir la protecció dels febles i dels innocents; que em serà neces¬ sari adreçar-me als elements més positius del grup i organitzar-los de manera que puguin oposar-se eficaçment a les forces dolentes. Només és amb aquesta condició que podré començar un treball educatiu metòdic, conscient dels límits que m'imposarà el terreny sobre el qual hauré d'exercir la meva influència pedagògica. Podré empeltar-hi alguns principis de veritat, d'ordre, d'honeste¬ dat, de franquesa, però no podré canviar l'infant en una altra cosa di¬ ferent del que ja és. Un bedoll o un roure estan condemnats a ro¬ mandre bedoll i roure, la repalassa serà sempre repalassa. Puc desvet¬ llar allò que dorm en una ànima, però no puc crear l'ànima de nou. Em guardaré rancúnia a mi mateix? N'acusaré l'infant? Seria ridícul. ber per

els educadors, i sovint els millors, manifesten d'antipatia natural contra els infants que «fan comèdia». M'agradaria cridar-los l'atenció sobre el fet que l'esclavatge sota el qual mantenim els infants afavoreix l'eclosió de la hipocresia: els força a fingir l'afecte, a fer veure que volen satisfer els nostres gustos per tal d'explotar més bé les nostres febleses. En graus diferents, tots pateixen aquest mal. He

remarcat

que

una mena

Si miressis al fons del

diants» se

són sinó

seu cor,

veuries que tots aquests «come¬

pobres infants, de vegades ambiciosos, però sen¬ disposicions particulars, fora que es mantinguin amagades, de ve-

226

gades de feble constitució massa

mal·leables,

privilegis

com si turals i sincers.

massa

lletjos, doncs,

menyspreats;

de vegades

fàcils de domesticar i que es malcria amb

llur comportament exemplar i llur afecte fossin na¬

Però si passa que un

d'aquests petits aduladors ve cap a tu amb un de tendresa, sobretot no el repel·leixis, encara que sospitis que no és sincer. Potser només està menys dotat que els altres que fan trampa amb la naturalitat d'un comediant que entra en la pell del personatge. Potser, entre aquests infants que et fan una cort massa sol·lícita al teu gust, hi ha malvolguts, febles a qui agradaria que els manifes¬ tessis més afecte, que els protegissis de la injustícia? Algú potser els haurà suggerit: «Mostra't amable, dóna-li aquest petit pom de flors... podràs després demanar-li el que vulguis.» Si gest

l'infant

determina

fer això

sense

convicció,

contra

seva natu¬

ralesa

profunda, el seu gest tindrà sempre alguna cosa de manllevat, fins i tot d'hipòcrita. Un dia, em vaig ben sorprendre de veure un noi, habitualment fred i reservat, la mena de misantrop prematurament envellit, que es posava a manifestar-me atencions delicades; era el primer de riu¬ re els meus acudits, donava cops de colze per fer-me pas, s'avançava a tots els meus desigs. Ho feia maldestrament, amb unes ganes ma¬ nifestes de cridar la meva atenció sobre la seva amabilitat. Aquest comportament havia durat un cert temps i jo ho feia tan bé com sa¬ bia per amagar el meu desplaer. Ho vaig entendre tot el dia que va venir

demanar-me d'admetre

tit. Se'm

fer-se

la Casa de l'Orfe el

seu

germà pe¬

els ulls: pobre d'ell, quant li devia haver costat de passar així pel que no era! van

negar

69 Infant

ase

companys,

dels cops, exposat a

les males passades perpètues dels cap de tots els complots:

i infant dirigent, el favorit, el

227

problema d'un interès capital. El seu estudi ens permetria d'aproxi¬ mar-nos potser a aquesta cosa desconeguda, incopsable, que fa tor¬ nar tan enigmàtics certs grans èxits en la vida que el talent i la força de caràcter per ells sols no arriben a explicar. Els infants bells, que gaudeixen d'una bona salut, dotats d'ini¬ ciativa, coratjosos o talentosos, sempre tindran amics, aliats, adula¬ enemics, si les seves ambicions semblen desmesurades. És al voltant d'ells que es formen lligues, faccions. L'autoritat i la se¬ ducció que exerceixen sobre la col·lectivitat infantil tenen tanmateix dors...

els

desgràcia és a l'aguait d'aquells que s'enfilen sobre pedestal massa alt. És ben natural que un infant que estima i sap divertir els altres, que sempre té alguna cosa interessant per narrar, que no refusa mai de compartir el berenar amb un amic, sigui un company sempre buscat: representa l'alegria, la fantasia que són per a l'esperit dels in¬ fants el que les llaminadures són per al cos. L'infant tou o agressiu es veu rebutjat pel grup. És ell qui es gira més sovint vers l'educador; desafavorit físicament o espiritualment, sap que no pot oferir res als altres i no n'espera res. És normal que siguin tots aquests deixats de banda els que t'ab¬ sorbeixin més. No exigeixis dels altres que els tractin en peu d'igual¬ tat; d'altra banda ells mateixos són poc exigents. Però no els rebutgis. seus atzars:

70 Tot infant se serveix dels seus avantatges naturals com d'un trumfo i diré que té el dret de fer-ho. S'esforça a cridar l'atenció so¬ bre el seu físic agradable, la seva destresa, la seva memòria, la seva

elocució fòcil, la seva veu bonica, la seva situació social Si sembla que li ho impedim, ens guardarà rancúnia:

signe de mala fe 228

de gelosia.

privilegiada. hi veurà un

el nostre petit cantaire; aquest és el més dotat gimnastes. Ens equivoquem de posar-los d'aquesta manera com a figura? És tan dolent que estigui orgullós de ser el millor de la coral, el més àgil de l'equip d'esport? És aviciar-lo massa encoratjar-lo a expres—Mira, aquest és

dels

nostres

sar-se

francament?

No és més

enutjós, indélicat, dir

l'infant amb un to agressiu: t'és permès perquè cantes bé? Creus im¬ pressionar-me amb el teu pare, alcalde de poble? a

—Creus potser que tot O també:

—Mira, tes

ara

m'acabes d'abraçar? Haig de concloure que necessi¬

alguna cosa? Certament, té necessitat

d'alguna

cosa.

Però,

mateix,

actua¬

ries altrament? No

passa, doncs, mai de servir-te de la teva memòria per ama¬ la manca d'un pensament personal o, al contrari, de la teva in¬ tel·ligència per cobrir les mancances de la memòria? No utilitzes l'arma del somriure quan no t'agrada o no saps ser sever? No fas tot el que pots per dissimular-los els teus defectes i febleses? Per què vols privar-los del dret del qual gaudeixes tu mateix, fort amb els poders i privilegis d'adult? A manca de maduresa, la majoria d'infants se serveix de la seva malícia. Locke deia que la malícia és la mona de l'esperit. Com més aviat els crearàs condicions propícies per al desenvolupament in¬ tel·lectual, més aviat veuràs que els teus petits simis divertits es et

gar

transformen

homes.

71 Els tocatardans que sempre són els de toc de la paciència de l'educador.

últims d'arribar són la pedra

229

Toc de campana:

els que no n'han tingut l'experiència ni tan sols sospiten que cal força esforços de l'educador, molta bona voluntat dels infants perquè s'hi presentin tots, tothom. Encara una línia d'un deure que s'està copiant, encara un núme¬ ro de loteria, encara un mot per respondre a un bromista, encara un minut per acabar no pas el capítol, sinó almenys la frase que s'està llegint. Al final de les classes, et caldrà esperar per tancar la porta de l'aula: encara que la majoria es precipita cap a la sortida a còpia de cops i de crits, n'hi ha sempre un o dos que hauran oblidat d'en¬ dreçar o d'emportar-se alguna cosa. El mateix passa quan es distribueixen sabates o abrics. Llavors, esperes: davant d'un armari obert, un llum encès, una banyera per buidar, una taula per desparar; esperes per poder co¬ mençar o acabar el que has de fer a causa d'un de sol o de dos d'ells. S'espavilen sempre per perdre la gorra al moment de la sortida, trencar el plomí al principi del dictat. —^Au, més de pressa... Bellugueu-vos... En teniu encara per gaire estona? No t'enfadis: no poden ser d'altra manera. no

Acabes de donar

una nova

respecta. No t'enrabiïs. En un moment donat,

consigna i t'adones

que

ningú

prohibir de xerrar al vespre al llit. el dia per fer-la petar. Ara, és hora de dormir. És com si no hagués dit res: l'únic efecte de la meva exigència, ben legítima, era el d'haver ensordit una mica l'intercanvi de frases que es feia ara en veu baixa, en llargs xiuxiueigs continus. Alguna cosa els impedia d'obeir. —Eleu

230

tingut

tot

vam

"'s^î^provar d'aixecar la veu: uns minuts de silenci, després el xiuxiueig reprenia de bell nou. Cada vespre, hi havia el mateix comportamenr.

Què fer? Calia triar entre el bastó i la investigació. què parlàveu, ahir al vespre, al dormitori? —Jo li vaig explicar com vivíem a casa en vida del pare. Jo li vaig demanar per què als polonesos no els agraden els jueus. Jo vaig dir —De

la millor manera per a ell de no deixar-se pescar era fer-se més simpàtic. Jo li vaig dir que, quan seré gran, aniré al país dels esqui¬ mals per ensenyar-los a llegir i a construir cases. Amb un brutal: «silenci», hauria interromput aquestes quatre que

converses!

T'esperes un delicte i penetres en el secret de l'ànima infantil, on descobreixes les penes més amagades. L'agitació de la jornada no deixa cap lloc a la confidència; cap mitjà per evocar records nostàl¬ gics, per interrogar íntimament un amic. Aquesta fira contínua et fatiga? Aspires, al vespre, a una mica de repòs? Els infants també. I al matí, a l'hora de despertar-se? Què poden fer els infants que es desperten més aviat de l'hora prevista pel reglament? Fer respec¬ tar el silenci matinal s'ha revelat tan va com fer respectar el del ves¬ pre. Obtenint la victòria, els infants m'han permès de fer algunes descobertes no negligibles.

73 Un altre

exemple:

Tenia el

costum

—Com

va,

de demanar-los:

això?... Què bi ba de nou?... Per què estàs

casa teva? La resposta, el més sovint, era: —Res d'especial... Tot va bé....

trist?...

Què fan els de

No,

estic pas trist. 231

Passava la mà pel cap de l'infant; estava content: em costava poc demostrar-li l'interès, la benvolença. Al cap d'un cert temps, em vaig adonar que als infants no els

agrada pas aquesta mena de preguntes i manifestacions de tendresa. Alguns em responien a contracor, com molestos, d'altres manifesta¬ ven una freda reserva o em gratificaven amb un somriure irònic; els més sensibles m'evitaven directament, per por d'exposar-se a aquests gestos sobtats d'afecte. De tant en tant, tal infant que, un moment abans, em deia que tot anava bé, venia a trobar-me per un afer que demostrava tot el contrari. Confesso que això m'amoïnava... No vaig deixar d'ofuscar-me'n fins al dia que vaig comprendre que aquests gestos i fórmules d'a¬ mabilitat convencional no poden constituir, als ulls d'un infant, una prova d'amistat; se'n malfia i és rar que vingui a confiar-vos un problema que li preocupa de veritat. Té raó. Quan presenteu al vos¬ tre convidat una capsa de bombons, oi que us espereu que en pren¬ drà només un, i encara no el més gros? Si l'infant sent que només teniu uns segons per consagrar-li, el «va bé» oi que és la resposta que us esperàveu? Us mostra que coneix les regles d'urbanitat però, al fons d'ell mateix, us menysprea per la vostra hipocresia; refusa de ser tractat tan lleugerament, a la passa que t'he vist. —Com van aquestes petites malalties? demana un metge quan fa la ronda per l'hospital. El to de la veu, els gestos indiquen al malalt quanta pressa té i només pot respondre-li, decebut: —Gràcies,

més bé.

74 Els infants dels enganys

232

saben

res

dels falsos

costums

del llenguatge de cada dia.

del món ni,

afegiria,

—Quedo parat... Hi hauria d'haver un silenci sepulcral... Aquest ens porta maldecaps... Ja t'ho he dit cent vegades, no et pensis pas que t'ho repetiré. Tot són enganys per a un infant. No és una vergonya sostenir que quedeu parat mentre us esteu movent?... Una església, no és mai tan silenciosa com sembla... No us porta maldecaps, a tot estirar l'hem de corregir una mica... Pot tocar un munt de coses sense tanmateix espatllar-les; l'altre dia, en va trencar una, però això passa a tothom... No, no són pas cent ve¬ gades que li havíeu dit, sinó cinc a tot estirar i ho repetiu encara, ai las!, n'està segur! —^T'has tornat sord, o què? —És clar que no, quina idea! —Desapareix, que no et vegi més! Mentida; li diràs que vagi a taula a l'hora de dinar. El trobes sovint agressiu? Sens dubte s'estima més una surra al cul que aquests sermons que l'aclaparen. Potser pateix de veure com disminueix el sentiment de respecte que creia que t'havia de tenir? T'obeiria molt més fàcilment si podia creure en la teva superioritat moral.

75 Vam introduir una reforma a la Casa de l'Orfe: a tots els àpats, els infants tenien el dret de demanar tantes racions suplementàries

de pa com volguessin, xessin. Ningú no veu

amb la condició que no el llencessin ni el dei¬ agafar-ne més que la quantitat que pot real¬ ment menjar. Arribar a una disciplina així no era pas fàcil: el pa tou constituïa per a molts una veritable gormanderia. Un dia, havent sopat, mentre els petits pujaven al dormitori, veig una de les noies grans que s'aixeca, agafa un tros de pa i, des¬ prés d'haver-lo mossegat amb la punta de les dents, el llença sobre la 233

jo estava assegut, i s'allunya després arrossegant els peus. Vaig quedar parat fins al punt de no poder pronunciar res més que taula

mala bruixa, una insolent!» Ella va gest despreocupat d'espatlles i, amb els ulls plens de llàgrimes, se'n va anar al dormitori. Havent pujat poc després per veure-la, em va tocar una nova sorpresa: la vaig trobar al llit dormint. Al cap d'uns quants dies d'aquest incident, m'anunciava el desig d'anar a dormir més aviat, a la mateixa hora que els petits. Era, doncs, això l'explicació del seu gest absurd: massa orgullosa per dir-ho directament, havia provocat, inconscientment o semiconscientment, la meva ràbia per tenir així un pretext d'ofensa, una raó de plorar que farien plausible la decisió de pujar al dormitori «No

un:

ets

altra

reaccionar amb

més aviat del

cosa

que una

previst.

Algunes paraules sobre la seva manera particular de caminar. Per desplaçar-se, no aixecava els peus: els arrossegava amb una mena de desvergonyiment. Això devia plaure als altres, que es van posar a imitar-la. Per part meva, jo trobava aquesta manera de ca¬ minar lletja i ridícula: poc natural, a més tenia alguna cosa de senil. Vaig tardar una mica de temps abans de comprendre que era natu¬ ral i fins i tot típica en un infant a l'edat de la pubertat: expressava el

cansament.

Com

metge, he agafat el costum d'interrogar: —No heu pas notat un canvi en la seva manera de caminar? —En efecte: camina com una princesa ofuscada. Això em deses¬ a

els peus qui-sap-lo cansada. pera: arrossega

com

si tingués

cent anys o com

si estigués

Aquest sol exemple no ens demostra ja fins a quin punt el com¬ portament psíquic de l'infant pot estar lligat a la fisiologia? 234

En abandonar

l'hospital per anar a l'internat, no vaig pas trair la equivocadament que alguns ho han pretès. Al cap de vuit anys de pràctica hospitalària, vaig comprendre que el que ens queda per conèixer de l'infant, a part dels problemes que depenen del pur atzar com un accident d'automòbil o un clau empassat, exi¬ giria una observació clínica quotidiana. Vaig comprendre que no és pas en ocasió d'una malaltia-catàstrofe que podrem arribar-hi sinó observant l'infant en els períodes clars de la seva vida. L'hospital berlinès i la literatura mèdica alemanya em van ense¬ nyar a exercitar el pensament, lentament, sistemàticament, sobre el que ja sabem. París em va ensenyar a fer-me preguntes sobre el que encara no sabem... però que un dia sabrem. Berlín era una diada de treball amb les gestions i maldecaps de rutina. París era la festa d'un l'endemà carregat d'una potent esperança, de pressentiments i de triomfs inesperats. Era la força de voler, el dolor d'ignorar i la vo¬ luptuositat de cercar, el que em va donar París. De Berlín, em vaig endur l'art de la simplificació, l'enginy i l'ordre en els detalls més medicina. Es

petits. Una gran una

síntesi sobre l'infant, vet aquí què somiava quan, en parisenca, amb les galtes vermelles d'emoció, llegia obres clàssiques de clínics francesos.

biblioteca

estranyes

77 Gràcies

la medicina,

vaig aprendre la tècnica de l'auscultació i disciplina del raonament científic. Com a metge, constato els símptomes: veig una erupció a la pell, sento la tos, noto l'augment de la temperatura del cos; amb l'ajut de a

l'olfacte descobreixo l'olor d'acetona

la boca de l'infant. Certs

símptomes són visibles de seguida, d'altres, examen

més

amagats,

exigeixen

aprofundit. 235

Com

educador,

somriure, la rialla,

trobo també davant de símptomes: un

galta vermella, llàgrimes, un badall, un crit, un sospir. Allí, haig de reconèixer una tos seca, productiva, o la que és deguda a la irritació de la gola; aquí, em cal saber que existeixen diverses menes de plors: llàgrimes, singlots, però també els que dei¬ xen els ulls secs, plors interiors. Aquí i allí, estableixo clarament el diagnòstic: l'infant té febre, l'infant té capricis? Abaixaré la temperatura actuant, si és possible, sobre la causa directa del mal; per disminuir la intensitat dels capri¬ cis, actuaré sobre el psiquisme de l'infant prenent per això les pre¬ una

caucions necessàries.

que he prescrit es revela ineficaç? No m'enutjo de comprendre'n la causa. La intervenció pedagò¬ gica no ha donat el resultat esperat? Sense enfadar-me, tracto d'es¬ tudiar més bé el problema. El més banal dels símptomes, el més insignificant dels detalls poden estar lligats a alguna gran llei de l'univers o de la natura hu¬ mana. Com a metge i com a educador no conec pas detalls petits i observo atentament tot el que sembla no ser degut sinó a l'atzar, tot el que, a primera vista, apareix com a sense valor. Una afecció sense gravetat aparent de vegades pot arruïnar un organisme dels més sòlids. Un virus invisible a ull nu és capaç de despoblar ciutats tractament

sinó que procuro

senceres.

La medicina m'ha

permès l'aproximació als miracles acomplerts la natura. He vist,

a l'observació obstinada dels misteris de més d'una vegada, com mor l'home i amb quina

gràcies

fruit humà arribat

la maduresa esparraca

força despietada el el si matern per esdeve¬

nir home.

És

la medicina que

dec haver après a relacionar laboriosament dispersos i símptomes contradictoris en aquest quadre lògi¬ cament construït, que és el diagnòstic. Així, ric de totes aquestes ex¬ periències, conscient de la potència de les lleis de la natura i del geni detalls

236

del pensament l'infant.

de l'home,

trobo davant

d'aquest desconegut:

78 Una mirada irritada,

elogi,

un retret, una broma, un consell, forma d'un conte de fades o una felici¬ tació de paraula; tot són cures mèdiques que, educador, bas de saber administrar a dosis ben estudiades, més o menys sovint segons el cas, segons les característiques individuals de cada organisme. Hi ba caràcters desviats, deformats; bi ba ànimes anémiques; bi ba naturaleses poc resistents a les epidèmies d'ordre moral: tot això pot ser reconegut i atès. Però n'bi ba prou amb una mica massa de precipitació, amb un error de diagnòstic, amb un tractament mal adaptat o massa enèrgic perquè, en lloc de la millora, sobrevingui un agreujament. un

petó,

una recompensa en

La fam i la sacietat són

tan

reals

la vida

espiritual com en la assedegat de consells i de coneixements els devora i els assimila sense dificultats; per contra, empatxat de mora¬ litats, els agafa a desgrat. La còlera de l'infant: problema tan important com apassionant. Li expliques una història; distret, amb prou feines t'escolta. En lloc d'interrogar-te sobre les causes d'aquesta distracció, t'impacien¬ en

vida material. L'infant

tes, et

fas l'ofès:

—No

tens

demanaràs

ganes

una

d'escoltar, molt bé: la pròxima vegada

història,

no et

diré

que em

res.

—Ui, ui, ui, puc passar sense, sabeu? Encara que no

bo digui en veu alta, bo deu pensar: bo veus per l'expressió de la cara, pels gestos impacients... Estrenyo contra el pit un trapellet i, tot abraçant-lo, li suplico que es corregeixi. Es posa a plorar i, després, empassant-se les llàgri¬ mes, em declara amb veu desesperada: 237

és pas culpa meva que no us agradin els entre¬ agraden els cagats, els que no són bons per a res. Demaneu a un d'ells de ser una mica llançat i veureu si us obeeix... —Si més

maliats.

no, no

Només

llàgrimes no eren gens de penediment i, si no em re¬ butjava amb les meves carícies i els meus dolços retrets, és que devia veure-hi un càstig just per als seus nombrosos pecats. Però s'apiada¬ va d'ell mateix: «Aquest bon però estúpid educador no arriba a en¬ tendre que no puc ser d'altra manera; detesto aquests petons ridí¬ culs; m'estimaria més que m'estirés les orelles o portar tot l'estiu uns pantalons esparracats.» Les

seves

79 Sumant resultats

imponents proporcionats per

l'observació clí¬

faig aquesta pregunta: i l'internat, què ens ha donat.' La resposta és ben curta, ai las!: res. Tinc el dret de demanar a l'internat: quantes hores ha de dormir un infant? Hi ha uns manuals d'higiene. Hi trobareu allí taules co¬ piades de llibres dels quals ni tan sols no se cita l'autor i que us en¬ senyen que com més gran és l'infant, menys necessita dormir. Es fals: d'una manera general, l'infant necessita dormir menys hores del que nosaltres creiem (creure-ho, d'altra banda, oi que ens va bé?). Des¬ prés, el nombre d'hores necessàries per a un infant varia segons els períodes del creixement: pot passar que aquest infant de tretze anys vagi a dormir amb els petits i que aquell altre, de deu anys, no s'a¬ dormi fins tard com si es rigués de les recomanacions del llibre. El mateix infant que, avui, espera impacient el timbre de llevarse per saltar del llit encara que a fora faci mal temps, encara que l'habitació sigui glaçada, al cap d'un any li costa de llevar-se, s'esti¬ ra, ronseja, i el fred de l'habitació el desespera. La gana de l'infant: no menja, rebutja els plats, els cedeix a un company, inventa mil pretextos i fa trampa perquè no se'l forci a menjar. Passa un any: devora i robarà un bocí de pa al bufet. nica d'infants malalts, em

238

I els plats preferits o avorrits? A la pregunta: «Quines són les teves noi responia que la primera era que

dues grans preocupacions?», ja no tenia mare i la segona, que l'obligaven a menjar la sopa de pèsols. Però quin sentit pot tenir provocar tal o tal altre comportament particular d'un infant a partir del moment que ens manca el conei¬ xement de les lleis generals que regeixen aquest comportament? Aquesta esquena corbada de certs infants que es redreça, després torna a corbar-se; aquestes galtes ara pàl·lides, ara rosades; aquests infants perfectament equilibrats que semblen de sobte capritxoses, tossuts, indisciplinats i que al cap d'un temps «es calmen» d'una manera igualment inesperada: si podíem comprendre més bé totes aquestes primaveres i tardors del creixement de l'infant, quants abu¬ sos farmacèutics i estafes ortopèdiques desapareixerien per sempre un

més del món de la medicina!

L'hospital s'ocupa de l'infant des del punt de vista dels accidents de salut, de les malalties clarament declarades per símptomes visi¬ bles. Però on es pot observar millor tots aquests moviments imper¬ ceptibles del seu organisme, higiene sinó a l'internat?

tota aquesta

rellotgeria de precisió de la

No coneixem pas

l'infant, pitjor: el coneixem només a través de prejudicis. És una vergonya de veure que la quasi totalitat de la gent es refereix incansablement a dues o tres obres realment escri¬ tes al costat d'un bressol. És una vergonya de veure el primer in¬ vestigador una mica honest esdevenir una autoritat sobre la majo¬ ria dels problemes. En medicina, el més insignificant dels detalls és objecte d'una literatura més rica que la que concerneix camps sen¬ cers de la pedagogia. El metge és un hoste d'honor en un internat, mai l'amo. Res de sorprenent que algú hagi pogut dir cruelment 239

que la reforma de l'internat no ha estat sinó una reforma de parets i no pas la de l'esperit. És sempre la moral que hi regna i no pas l'e¬ xamen científic.

Rellegint velles obres clíniques escrites per metges, hi veiem aquesta minuciositat extraordinària que posaven en l'examen, cosa que de vegades ens diverteix però que, abans que res, ens sorprèn: comptaven el nombre de grans en les malalties eruptives, un metge vetllava dia i nit al llit del malalt. Avui dia, la medicina té el dret de

negligir una mica la clínica posant les esperances al laboratori de

re¬

cerca.

I la pedagogia, on

és? Com que ha saltat l'estadi clínica-internat,

passa directament als treballs de laboratori. Vet aquí que amb prou feines fa tres anys que

sóc a l'internat, just el temps d'un primer reconeixement, i no em sorprèn ja d'estar en possessió de veritables tresors en matèria d'observació, de projec¬ tes i d'hipòtesis. Ningú abans que jo no havia posat els peus en aquest país daurat. Se n'ignora tot, fins i tot l'existència. 81

No coneixem pas l'infant. Hi ha l'infant d'edat preescolar,

després ve de seguida la segregació policíaca pertot arreu on hi ha l'escolaritat obligatòria. Uns períodes: el de la dentició, el de les dents definitives, finalment el de la puber¬ tat. Res de sorprenent que, en l'estat actual de l'observació de l'infant, no en coneguem res més que les dents i els pels de sota l'aixella. Ni tan sols no som capaços d'adonar-nos de les contradiccions del seu organisme que, tanmateix, ens salten a la vista: d'una banda, banda: l'excitabilitat, la resistència, la força; de l'altra: la fragilitat, el dese¬ la vitalitat de les cèl·lules, de l'altra, llur delicadesa; d'una

quilibri, la lassitud. Ni el metge ni l'educador no saben si l'infant és un ésser «infatigable» o un etern fatigat. 240

de l'infant? Sí,

ja ho sé. L'infant en té dos: l'un, central i sobrecarregat, l'altre, perifèric, situat en unes vasos elàstics. Això ex¬ plica per què el seu pols desapareix tan fècilment i, també, per què es restableix tan folgadament per ell mateix. Però per què alguns infants, sota l'efecte d'una emoció, tenen un pols alentit mentre que d'altres el tenen ràpid i regular? Per què els uns empal·lideixen i altres es tornen vermells? Qui s'ba pres la molèstia d'escoltar el cor d'infants que acaben de saltar un centenar de vegades a corda? L'aparent vitalitat de l'infant, no se¬ ria pas la manca d'experiència en l'explotació de les fonts de la seva energia que no dubta a esgotar completament? Per què el pols de les

cor

quan es troben sota l'efecte d'una viva emoció, és ràpid que el dels nens? Què significa això, que un noi té «una reacció de nena» al nivell del pols o que una nena reacciona com nenes,

més

noi?

Aquestes preguntes, no és pas metge-educador en un internat.

un metge que se

les fa sinó

82 Un educador diu: «El

sistema, el

punt de vista». Té el els seus estudis teòrics no bagin estat gai¬ re aprofundits, encara que la seva experiència no estigui apuntalada per molts anys de treball. Tanmateix amb una condició: que el seu sistema o la seva opinió resultin d'una experiència viscuda, que recolzin sobre un terreny educatiu concret de manera que li doni la possibilitat de justificar en tot moment les seves preses de posició amb exemples precisos, com a casuista subtil, conscient de les seves responsabilitats, del seu

dret de dir-bo

encara

meu

que

valor, de la situació. Li dono fins i tot el dret de pronunciar-se sobre el que és més fícil, més arriscat: d'augurar el futur de l'infant.

di¬

241

que sigui conscient de la seva fal·libilitat. Que cap sigui mai una convicció absoluta, immutable. Que el dia present no sigui sinó un pas de la suma de les experiències d'ahir a la de, enriquida, de demà. Tot problema hauria de ser abordat independentment de les opinions generalment admeses; tot fenomen exigeix un examen se¬ parat. Ja que els fets es contradiuen els uns als altres i no és sinó llur acumulació, d'una i altra part, que ens permet de pressentir alguna vegada una de les grans lleis que els regeixen. Satisfetes totes aquestes condicions, el treball no li semblarà ni monòton ni descoratjador. Cada dia li aportarà alguna cosa de nou, d'extraordinari, d'inesperat; cada moment contribuirà al seu enri¬

Sota

opinió

reserva

quiment. Sorprenents o habituals; queixa, mentida, disputa, requeriment,

aleshores tan pre¬ col·leccionista, una moneda rara, un astrònom, la posició dels estels sobre

delicte, senyal d'hipocresia o de coratge li seran ciosos

com

fòssil,

una

ho són, per a un

planta

o, per a un

l'esfera celeste.

83 Només llavors

podrà estimar cada infant amb un amor assenyat, la seva vida espiritual, per les seves necessitats, per la seva sort. Com més s'acostarà a l'infant, més hi veurà trets dignes de la seva atenció. I és en aquesta observació escrupulosa que tro¬ barà la recompensa i l'encoratjament per fornir nous esforços, per anar sempre endavant. Un exemple: una nena lletja, arterosa i cruel. Desorganitza tots els jocs, provoca els altres per trobar raons de queixar-se. La teva simpatia i comprensió respecte d'ella no fan sinó augmentar la seva insolència. Una intel·ligència feble, l'absència d'ambició, la insensi¬ interessar-se per

bilitat.

242

pobret lletget, ventafocs de la natura! Estimo aquest petit és¬ nyicris i ple de crueltat com un naturalista erudit que s'interessa per les excentricitats de la creació. Un altre cas, el d'un petit rebel: —Recorda: prohibició absoluta de sortir del llit! Després d'aquest avís sever, he tornat cap a la meva habitació transformat en infermeria, on alguns ferits del dia esperaven les cures. Una mica més tard, un poruc: «Senyor» m'arribava del dormito¬ ser

ri i tenia

significat clar.

Ha desobeït, ha sortit del llit per anar a passar comptes adversari. Sense dir

li he administrat

amb un

parell de picades de dits i, des¬ prés d'haver-li llançat una manta a les espatlles, li he ordenat de seguir-me a la meva habitació. res,

Només fa sis mesos,

m'hauria resistit, mirant

d'escapar-se per mitjans, arrapant-se als barrots dels llits, als marcs de les portes. Avui el record d'unes quantes temptatives de resistència in¬ fructuosa el fa caminar. Un pas estrafolari, d'una cadència ben regu¬ lada: si caminés més de pressa, significaria la submissió, si alentís, seria un signe de rebel·lió. L'empenyo lleugerament, just només per recordar-li que camina forçat. Camina, l'aire sinistre, es diria que la seva ànima projecta sobre la cara l'ombra d'un gros núvol negre que anuncia la tempesta. tots

els

Som de

nou a

meva

habitació: s'està dret

en un

racó, el cap

cot,

cap gest. Acabo les darreres

petites

rit,

una

per

suavitzar la pell massa calmar una tos de gos.

per

—Pots

sap

tintura de iode sobre un dit fe¬ llavi tallat, una gota de glicerina d'una mà, una cullerada de xarop

cures:

mica de vaselina per a un aspra

marxar...

L'acompanyo, deixant entre nosaltres una lleugera distància: no se mai, seria capaç de donar-me un cop... Alenteix el pas, em llança 243

una

mirada furtiva;

de la

mena:

s'espera que jo reaccioni amb un mot provocador «I bé, estàs content d'haver estat castigat al racó?» al llit,

colga el cap sota la manta: és a la meva habitació? poso a deambular entre les fileres de llits.

retorn

subterfugi, de¬

sitja veure com torno Em

Estava

el bon camí, la millora

era

clara... Avui, veritablement

ha donat un cop de porta una mica fort oblidant que la porta era vidrada; s'ha esquerdat un vidre i ha tingut por; ha vingut a veure'm explicant una història de corrent d'aire que m'he no

tingut

sort:

cregut. Saltant

a corda, no ha pas volgut esperar el torn; ha tret altres in¬ fants que han vingut a queixar-se'n. TU vespre, no ha volgut sopar: el seu tros de pa no li agradava, però el responsable del servei no ha ac¬

ceptat de canviar-l'hi. Com fer admetre als infants que aquest ment a

mereixeria

un tracta¬

part? Es difícil.

El murmuri de la sala

aviat hi haurà silenci. Estrany moment que el pensament es fa audaç i lleuger. Els meus treball científics: corbes de pes, perfil de desenvolupa¬ ment, índex de creixement, pronòstics d'evolució somàtica i psíqui¬ ca. Tanta esperança... quin en serà el resultat? Potser nul? Però no és ja una recompensa suficient aquesta joia ressentida de veure'ls créixer i guanyar, cada dia, una mica més de vigor? Educa¬ dor,

tindria el dret de

ra? Enverdiu

s'apaga

ser un

a poc a poc,

admirador desinteressat de la

natu¬

tranquil·lament, arbrissons meus! d'aigua que murmura dolçament, un camp de blat, un jardí ple de remoreig de fullatge: haig d'anar a qüestionar sobre el seu destí als grans de les espigues que es balancegen al vent, a les gotes d'aigua que brillen al sol? Per què sostreure els secrets a la natura? Vet aquí que ara dormen: cadascú deu tenir a la consciència si més no un pecat, com aquest botó arrancat que no haurà recosit. Vet

244

aquí

un curs

Que n'és, de fútil, demà temible Són On

tot això des del punt sol error pot arruïnar

on un

aquí, tranquils,

de vista d'aquest dia de la vida sencera.

en seguretat.

haig de conduir? Vers grans ideals, accions heroiques? Limitar-me a ensenyar-vos aquest mínim que exigeix la societat però que cal saber per por de veure's rebutjat per ella, i consolant-me, que així almenys conservareu la dignitat? Però tinc només el dret d'imposar, d'exigir, de voler? En nom de què? D'aquesta mica d'ali¬ ment, d'aquestes atencions dispensades durant uns quants anys? Potser, després de tot, l'únic camí just per a cadascú de vosaltres serà el que us fixareu vosaltres mateixos, hauria de semblar indigne als us

ulls dels altres?...

Sobtadament,

silenci puntuat de respiracions infantils pensaments inquiets: un sanglot. L'he reconegut de seguida, era ell altra vegada... Hi ha tantes maneres de plorar com d'infants; poden ser silencioses i recollides, capritxoses i insinceres, cridaneres i impúdiques. Se sent sempre pena quan se sent plorar un infant, però aquest amb els sanglots ofegats, desesperats, irritats, em feia més que pena; m'esgarrifava. Dir d'un infant que és nerviós no és dir res; sota les etiquetes bo¬ nes per a tot, amaguem sovint la ignorància de l'essencial. És ner¬ viós perquè parla mentre dorm, perquè és massa sensible, massa viu, i dels

aquest

meus

peresós; és nerviós perquè

està cansat, perquè està té. Rars són els infants que no són més vells que la seva edat real: són portadors de tares de diverses generacions. En les circumvolucions de llur cervell sagna el dolor acumulat en el curs de nombro¬ sos segles de sofriment; de vegades, al menor impuls exterior, aquest dolor, aquesta rancúnia, aquesta revolta latents pugen a la superfí¬ cie: la gravetat de la reacció que desencadenen aleshores ens sembla massa

sempre

desenvolupat molt per sobre de l'edat

sense mesura comuna

que

amb el factor que

l'ha provocada. 245

No és pas l'infant que plora, són la llanguidesa, cl dolor cente¬ naris que es lamenten: no pas perquè ha estat castigat al racó sinó

perquè ha estat sempre oprimit, desterrat, menyspreat, maleït. Faig poesia? No, és una manera de plantejar la pregunta a la qual no tro¬ bo resposta. Deu de ser ben gran, aquesta tensió interior, ta cosa el capgira tan fiícilment; deuen ser ben

perquè la més peti¬ negatius, els senti¬ ments que l'animen perquè et sigui tan difícil de fer venir un som¬ riure, una mirada més serena... i mai no obtens un d'aquests signes sorollosos que caracteritzen la joia infantil. M'hi he acostat i he xiuxiuejat amb un to resolt però amarat de dolçor: —No

ploris, despertaràs els altres.

Ha callat; he tornat

meva

habitació.

sanglot solitari, mal ofegat, esfereïdor sanglot d'orfe. He anat a agenollar-me a la capçalera del seu llit i, amb una veu sorda i monocorda, m'he posat a dir-li paraules que no es troben als ma¬ Un

nou

nuals:

t'estimo... Però no puc deixar-te fer tot el que pel cap. No és pas el vent que ha trencat el vidre: ets tu. Ets tu també qui ha impedit jugar als nens;... êts tu qui no ha volgut sopar;... ets tu qui ha volgut barallar-se al dormitori. No estic enfa¬ dat. Ja has fet progressos: suara no has mirat d'escapar-te... Ets molt més simpàtic que no pas abans. De nou s'ha posat a sanglotar. Volent apaivagar un infant a vol¬ tes es provoca la reacció oposada: en lloc de calmar-li els plors, se'ls fa redoblar en intensitat. Però tampoc no duren tant. —Prou saps que

passa

—Potser

tens

fam? Vols

Els darrers espasmes

bocí de pa?

de la gola... Ara, no fa sinó plorar dolça¬ afligida es plany de les injustícies patides. —^T'abraço per dir-te bona nit? Un gest de refús amb el cap.

ment,

246

seva

ànima

—^Au fillet, dorm; dorm Li

toco

bé.

lleugerament el front.

—Dorm.

S'ha adormit.

s'ha de fer ignomínia del món?

Senyor, de la

com

per

defensar aquesta ànima tan sensible

247

COLÒNIES DE VACANCES

Digues més aviat les esperances que acaronaves, acariciaves, les dificultats que tro¬ baves; digues com has sofert, posat davant les reali¬ tats de la vida, com, per corregir els teus errors, has ...

les il·lusions que

estat emmenât a

renunciar a les veritats sacrosantes;

digues els compromisos que has contret...

Dec molt a les colònies de vacances. És allí que vaig trobar una col·lectivitat d'infants; és allí que vaig aprendre, gràcies només als

esforços, l'abecedari de la pràctica educativa. pobre d'experiències, sentimental i jove, pensa¬ va que podria molt perquè volia molt. Creia que era fàcil de guanyar l'amor i la confiança del petit uni¬ vers dels infants, que calia deixar-los una llibertat total perquè es trobaven al camp i que era deure meu tenir la mateixa actitud en¬ vers cadascun d'ells, ja que, no en dubtava gens, la meva benevolèn¬ cia aviat hauria transformat en penedit cada petit pecador. El meu desig era fer d'aquestes quatre setmanes de colònies per als infants desheretats una veritable «cinta d'alegria i de joia» que cap llàgrima no podria enfosquir. meus

Ric d'il·lusions,

249

Pobres i estimats

col·legues que, com jo en aquells temps, cre¬ d'impaciència per veure començar aquest moment tan esperat: com us planyo! Pobres de vosaltres si, escaldats des del comença¬ ment, quan us han fet trontollar els principis, acusant-vos ja vosal¬ tres mateixos, no arribeu a reconquerir ràpidament el vostre equili¬ bri compromès. Perquè, molt aviat, la veu d'una experiència estrangera es posarà meu

temptar-vos: —^Veus? Això

serveix de

interessos. Altrament, el

els

diable

res.

Fes

com

jo: Cuida't dels propis

t'endurà amb gran alegria de tots

sense que aquests infants, als quals desitjaves consa¬ treguin el menor profit. Això no val pas la pena! Estàs obligat a comptar amb l'experiència dels altres; al capda¬ vall ells s'espavilen mentre que tu, confessa-ho sincerament, quedes palplantat, sorprès i perplex. Pobres, com us planyo!

envejosos i

grar-te, en

És

fòcil i

graciós com a feina: ets responsable d'una trentena cinquanta que hi ha i no tens cap programa im¬ Pots fer el que vulguis. Organitzar banys, excursions, explicar-

tan

d'infants dels

cent

posat. los contes de fades:

tens una

llibertat total d'iniciativa. L'administra¬

proporciona el menjar, els teus col·legues educadors hi són per de servei vetlla per l'ordre, el camp s'encarrega de donar-vos bells terrenys de joc, sol... i somriures radiants. Esperant amb impaciència el dia de marxar, ultimava detalls llunyans i de tercer ordre, sense pressentir per res del món les tas¬ ques més immediates i més importants. Així em vaig procurar un gramòfon, una llanterna màgica; vaig treure dels calaixos focs d'ar¬ tifici; vaig comprar un joc de dames i un dòmino per si no n'hi ha¬ via entre les joguines de la colònia. dor

aconsellar-te, gent

250

Tanmateix sabia que, des de l'arribada, em caldria vestir els in¬ fants amb els uniformes de la colònia, assignar-los els llits al dormi¬ tori i els llocs

els

i les

taula, que seria necessari en conseqüència, de retenir

d'aquesta trentena d'infants, potser fins i tot de cinquanta, qui ho sap? Però, al moment dels prepara¬ tius, aquest problema no em preocupava pas més del compte: pen¬ sant en els infants, no em preocupava pas de saber qui eren. noms

tots

els

cares

cent

3 Com s'ha de fer per recordar els trenta noms, de vegades difícils, trenta cares moltes de les quals s'assemblen? Cap manual no ho

i les

menciona i tanmateix,

sense

això,

hi ha autoritat que

s'aguanti,

impossible d'adoptar una línia de conducta. De fet, es plantegen aquí diverses qüestions: quina mena de noms, quins tipus d'infants es retenen més ràpidament? Què és la és

memòria visual individual de l'educador?

Quina incidència en re¬ conjunt del nombre im¬

sulta sobre el destí dels alumnes, sobre el caràcter del treball pedagògic en establiments que aixopluguen un

d'infants? L'experiència ens diu que hi ha infants que hom «aprèn» fàcil¬ ment i d'altres, que hom es veu obligat a «estudiar». L'important és no fer-ne una qüestió de temps, ja que es correria el risc de cometre molts errors, i fins i tot de posar-se en ridícul força vegades abans de portant

conèixer

tots

els alumnes.

Es recorda

fàcilment els

discapacitats i els infants portadors particular, els infants d'aspecte inhabitual: els molt pe¬ tits o els molt grans, els molt bells o els molt lletjos, els gepemts, els pèl-roigs, etc. Tanmateix, abans fins i tot d'haver vist l'infant, l'edu¬ cador pot quedar colpit pel seu nom. Si l'èxit comercial d'una marca de cigarretes o d'un producte nou qualsevol depèn sovint d'una de¬ nominació feliç i de l'embalatge, la mateixa cosa també és certa, ai d'una

mes

marca

251

las, per als homes. De la multitud de

noves

impressions, recordem

sempre les més fòcils de retenir, i, en el pla dels valors, els que exigei¬ xen el menor esforç per ser assimilats i jutjats en tota imparcialitat.

Què hi ha de més natural

que per a un infant que representa al¬ valor personal o que en sap fer ostentació sigui important de no passar desapercebut a nosaltres? Oi que ens adrecem en primer lloc als infants que ja coneixem? És a ells que confiem missatges, són ells que tenen més possibilitats d'arribar a entendre's bé amb nosaltres, són ells que poden esperar de fer-se distingir ràpidament, adquirir uns quants privilegis. És certament més agradable a un infant de tenir tracte amb un educador per al qual no és un desconegut. Una demanda, una pre¬ gunta? Se sap que tindran més possibilitats de ser més ben rebudes si l'educador ja ha sentit parlar de l'infant o es recorda d'haver-lo ja trobat. Sovint un infant de físic agradable o de nom fàcil de retenir obté còmodament i de pressa el que demanaria, a un altre, un munt de gestions. Pel que fa als altres, als que resten a l'ombra, conscients de la in¬ justícia patida o persuadits en llur candor del poc valor que repre¬ senten, corren el perill d'allunyar-se encara més si, des del principi, no fas l'esforç de «trobar-los» per tal de conèixer-los millor. Si no ho fas, els deixes sense ajut i sense consell, sols amb els seus problemes al moment que els conflictes els oposaran al grup.

gun

nes

En cada oficina, cada fàbrica, cada caserna hi ha aquestes perso¬ tractades injustament perquè són mal conegudes o ignorades

pels superiors. Un potencial humà de gran valor de vegades es troba d'aquesta manera sovint malaguanyat. Des de la vostra primera trobada, tots aquests infants, ja rics d'algunes experiències, espiaran les teves reaccions: el petit Mickie252

petit Sobieski s'esperaran una pregunta agradable de part cara bonica exigirà un somriure aprovador mentre que el pèl-roig lleig del racó i l'anomenat Xai faran cara de saber ja que aquest nou medi no pot sinó preparar-los noves contrarietats. Si el teu ull s'entreté un instant en el noiet bufó o passes una mica ràpi¬ dament el nom malsonant al moment de passar llista, ja hauràs con¬ firmat les esperances del primer i les pors del segon.

wicz

teva;

el noiet

5 Des del punt de vista de les qualitats i dels defectes interiors, són els més insuportables i els més esvalotats que t'arrisques a conèixer

ràpidament. Els brètols i els ploramiques t'assenyalaran la seva presència amb les animalades i les llàgrimes; els més desproveïts ma¬ terialment et portaran problemes pels seus costums salvatges; els més benestants i els hipòcrites cridaran la teva atenció per les bones maneres i, finalment, els quatre murris t'importunaran imposant-te el seu ajut, els seus consells, les seves informacions. Els bonics, els rics, els segurs d'ells mateixos, els que tenen un nom que sona bé, exigiran que facis de pressa llur coneixença a ex¬ penses de la multitud grisa d'aquells que se suposa que han de que¬ dar a l'ombra. Se sorprendran si no ho fas al moment, es revoltaran si t'hi refuses i empraran contra tu els mateixos ardits de guerra, els mateixos mitjans de lluita que fan servir els adults. Un petit príncep en un curs privat per a fills de rics, el fill de l'al¬ calde en una escola primària exigeixen els mateixos privilegis, i quan no els exigeixen ells mateixos, se'ls diu que els exigeixin. En cas de refús per part teva, se'ls aconsellarà sobre la millor manera de ven¬ jar-se: «Diràs que us pega, que no fa la pregària, que ha dit mal dels superiors, que no us ensenya res, que no s'ocupa de vosaltres...» Empastifaran la teva cadira amb guix, embrutaran els lavabos, pro¬ vocaran desordre en ocasió de la visita de l'inspector, incitaran a la més

253

revolta indecisos i indiferents, encolomaran

mal assumpte a uns

innocents, justament aquells que tu volies prendre sota la teva protecció. Esperant joiosament el dia de marxar, ingenu, ni tan sols no sos¬ pitava quanta prudència i tacte em caldria demostrar ben aviat per tal de dominar aquest ramat temible. quants

6 Durant el

viatge, em vaig veure obligat a exhortar diversos in¬ traguessin el cap per la finestra, després, un com arri¬ bats, vaig haver de dir-los que no sortissin al porxo. Tot això no m'havia inquietat gaire. Quan un d'ells em va proposar d'anotar els noms dels desobedients, vaig refusar el suggeriment amb una re¬ fants que no

marca severa:

—Cuidar de tu; dels

teus

com

és que no tens vergonya

d'anotar el

nom

companys?

—No són pas

els

preu. Em

meus companys, em va

respondre amb

menys¬

vaig indignar puerilment. morien de set durant el viatge. A aquests els explicava pacientment i sense èxit que, així que arribéssim, tindrien llet per a beure. Vaig posar una sol·licitud supèrflua a tranquil·litzar un bordegàs que plorava perquè havia hagut de deixar la mare, i una cura exage¬ rada a vetllar que cap d'ells no passés per la finestra del tren. Vaig perdre després molt temps preciós en converses fútils l'objectiu de les quals era establir lligams de simpatia amb els infants del meu grup: «Ja has estat al camp? No estàs trist de no tenir amb tu el teu germà petit?» Em vaig rescabalar expedint ràpidament l'àrida ocupació que consisteix a fer-me confiar el diner personal i les postals. Vaig reN'hi havia que es

254

nyar, en to

de broma, aquells

que em

donaven postals

que

ja eren

arrugades i tacades, i vaig tranquil·litzar, una mica desencantat, aquells que, veient com m'emparava sense miraments dels seus béns, em feien notar que les seves postals eren netes i que les mone¬ des que em

donaven en dipòsit eren noves i brillants. Per contra, no

vaig saber què fer dels raspalls de les dents que volien aquesta mateixa ocasió: «Guardeu-los mentrestant».

donar-me en

alleujament vaig deixar el tren, i amb orgull vaig constatar que tot havia anat bé; no faltava cap infant al moment del control. Però quedava per efectuar l'altra part del viatge, en carros a cavall. Per poc experimentat que fos, hauria hagut d'esperar-me que els infants, no avisats, es llançarien als carros, que els més àgils i els més emprenedors s'apropiarien els millors llocs, que els més maldestres perdrien les bosses de viatge i els desafortunats raspalls de dents, que seria necessari canviar-los de lloc, que hi hauria soroll i confusió. El manteniment de l'ordre depèn enterament de la vostra capa¬ citat de previsió. Un previsor sempre ho pot resoldre tot. Si vull fer un llarg passeig per la ciutat amb els infants, els haig de dir que va¬ gin a fer les seves necessitats abans de sortir, altrament em confiaran la necessitat imperiosa de fer-les al tramvia o al carrer... Recordo una excursió al camp. Quan ens acostàvem a una gran¬ ja on hi havia un pou, vaig aturar els infants; —Poseu-vos en fila. Anireu al pou de quatre en quatre. Si no hagués passat al davant, tot esforç per mantenir l'ordre hauria estat en va. I si n'hagués resultat una baralla, el got trencat, l'hort trepitjat, la tanca esbotzada, el culpable no hauria pas estat l'infant sinó la inexperiència de l'educador. Segurament, això no són sinó futilitats; aquest saber s'adquireix aviat amb bona voluntat, però tanmateix és decisiu. Des de la priAmb

255

intervenció, l'educador dóna als infants

mera

una imatge d'ell ma¬ els marcarà. Aquesta darrera etapa del viatge va ser per a mi un veritable supli¬ ci. Quan el primer noi va baixar del carro (perquè el viatge l'avorria), hauria hagut d'ordenar-li que es tornés a asseure. No ho vaig fer. Lla¬ vors, fou amb udols de salvatges, desori, una part als carros, una altra a peu, perdent les bosses, els llibres de pregària pel camí, donant-se empentes, excitats i imbècils, que els infants es van trobar al porxo.

teix que

Cap manual de pedagogia no

explica que, quan heu de vestir reglamentaris, n'hi haurà sempre uns quants que trobaran la camisa massa llarga, o massa jus¬ ta del coll, o massa estreta de les espatlles. Què poden fer, davant de piles de roba interior i vestits, un ra¬ mat de vailets capritxosos i agitats i la inexperència total de l'educa¬ dor? Per haver aconseguit de fer canviar de vestit a alguns d'ells, he après, i els infants ho han après amb mi, que les bones intencions no reemplacen pas la traça. Fou, doncs, amb un agraïment no dissimulat que vaig acceptar l'ajut de l'administradora. Aquesta bona persona, sense esforç i sen¬ se pressa, va saber espavilar-se no solament amb els infants sinó també amb la roba que jo havia tingut temps de barrejar inextrica¬ blement. Pel que fa als que algunes mànigues massa llargues, un botó que faltava o uns pantalons massa llargs deixaven descontents, ella va saber tranquil·litzar-los prometent que tot aniria més bé des una trentena

d'infants amb uniformes

de l'endemà. El

secret

veritat

del

seu

senzilla:

triomf i de la

meva

desfeta consistia

aquesta

jo buscava de fer per manera que tot vestit anés bé i que fos, a més a més, estètic, ella només volia vestirlos; així, mentre jo perdia el temps amb uns quants infants deixant 256

tan

mentre

que

que tots els altres s'impacientessin, ella ja de camises donant les més petites als més

havia distribuït el conjunt joves i la resta als mitjans

als quals deixava la iniciativa de procedir a la tria per via va fer el mateix amb els pantalons i els gecs. Resul¬ tat: els infants espavilats i hàbils anaven vestits a mida, els maldes¬ tres i els ingenus semblaven petits pallassos de fira. Però, el que era el més important, al moment que la campana va anunciar el sopar, estaven tots canviats, els vestits de ciutat plegats dins les bosses, nu¬ merades i dipositades al magatzem.

i als grans

d'intercanvi. Es

disposar els infants a taula? un problema que no vaig saber preveure. Em vaig decidir al darrer moment, fidel a la regla general de la llibertat: que es posin com vulguin. Fent això, oblidava que en una taula els únics llocs di¬ Com

També

llocs de les puntes; que és, doncs, llocs que hi havia perill d'haver-hi disputes, la gravetat de les quals seria proporcional al nombre de candidats. Així, no vaig preveure que les baralles per aquests quatre llocs es repetirien a cada àpat, que els primers ocupants els reivindicarien en nom de la prioritat, oposant-se als altres per als quals el principi de la igualtat era l'únic vàlid.

ferents dels altres són els quatre per aquests quatre

vaig preveure que, a mesura que es fessin coneixences i amis¬ els infants voldrien canviar cada dia de veïns; que hi hauria, doncs, nous temes de dispiita al moment de la distribució de la llet No

tats,

fàcil¬

de la sopa, una de les propietats de les quals és que es vessen i ho taquen tot al seu pas des de l'instant que l'equilibri del re¬

ment

cipient es troba compromès.

Tampoc de lloc, En la

meva

no vaig pensar que a causa seria més difícil de conèixer

d'aquests canvis continuats ràpidament tots els infants. a permetre'ls de triar els li plagui. Veritablement, si

imprudència, vaig arribar fins

llits al dormitori: que

cadascú dormi

257

trobava jo mateix posat davant d'una tria així, no sabria a quin, tants llits, donar la preferència. L'absurditat d'aquesta disposició era tan evident que la vaig revocar força ràpidament, no em

pas prou

ràpidament tanmateix per evitar, aquí encara, el soroll i la confusió. Finalment, vaig fer ficar al llit els infants segons la llista dels noms i vaig experimentar un gran alleujament al moment que fou final¬ restablert

ordre relatiu. M'adonava confusament que

ment

però estava

encara massa

acabava de patir algunes desfetes,

atordit per intentar de buscar-ne les

causes.

Era la

vegada que em cridaven per sopar. Tots els altres ja feia estona que havien deixat els dormitoris, però jo creia que el primer vespre no es podien deixar els infants tots sols: podrien tenir por, plorar. L'administradora, basant-se en l'experièn¬ tercera

monitors

cia, sostenia que, cansats com estaven, s'adormirien creure-la? En efecte, la majoria ja dormien. Els

seguit. Com vaig deixar, però no per gaire temps. Vaig haver de tornar precipitadament per curar un noi a qui acabaven de fer un tall al front a cops de sivella de cin¬ turó i per examinar l'altre combatent l'ull de vellut del qual, en el curs dels dies següents, havia de canviar de color, anant del roig al groc, després del negre al morat. —La temporada comença bé, va dir l'administradora. Vaig trobar la remarca cruel i ofensiva, i més encara pel fet que era seguint el seu consell que jo havia deixat el dormitori. Tanmateix s'hauria pogut preveure que, al moment que una part dels infants s'hagués adormit, l'altra, excitada per tantes sensacions noves, no podent agafar el son, corria el perill de començar disputes i baralles. Jo estava preparat per consolar tristos i entotsolats més que no pas per reconciliar adversaris. Tanmateix, oh sorpresa, aquell que no havia fet res més que plorar, dormia ara com un soc. no

258

tot

Llavors tampoc no

vaig comprendre el més important;

que

aquesta primera baralla, delicte ja greu en si, era a més un presagi te¬ mible. Anunciava que, des d'aquest primer dia i a resultes de les me¬ ves actuacions fatals, la meva autoritat trontollava seriosament.

parèntesis: un dels combatents en qüestió tenia a la cara de grans de verda; sens dubte que aquestes marques van jugar un cert paper en aquesta baralla de desenllaç tràgic per als meus somnis blaus. Si les llàgrimes havien mullat el viatge cap a la Entre

marques

colònia,

ara, era

sang.

A la nit,

habituat

vaig dormir malament. Un dels infants,

dormir sol

en un

llit

estret, va

sens

dubte poc

lliscar de la márfega, no

gaire farcida, i caigué a terra amb un gran terrabastall. Un altre va gemegar dormint i va barbotejar tirallongues de mots incomprensi¬ bles. Vaig tenir por pel noi que havia rebut el cop a l'ull: si es torna¬ va

cec? Era

Tenia

feix de nervis. meu

actiu deu anys

de treball de repetidor;

no era

de la pedagogia; havia llegit infants. I tanmateix, era allí, perplex, davant del misteri de l'ànima col·lectiva de la societat in¬ fantil. Sens dubte, aquesta ànima col·lectiva m'estava plantejant unes quantes noves exigències que prenien per a mi la forma d'una sorpresa dolorosa. La meva ambició sofria, una gran lassitud ja un novici en el camp molts llibres sobre la psicologia dels un

jovenet ni

s'emparava de mi. alimentava

algunes il·lusions: que després d'aques¬ primera jornada, que al capdavall tenia el dret de ser excepcional, vindrien aquests moments tan esperats plens de colors d'arc de Sant Martí i de somriures! Malauradament, ignorava el que calia fer per garantir aquests dies de demà tranquils. Potser

encara

259

principal consistia a haver refusat l'ajut del moni¬ l'any anterior; m'hauria estat d'un socors inestimable durant aquests primers dies a la colònia. Hauria vigilat les portes del vagó, anotat el nom dels pertorbadors... I per què no, si això sempre ha estat així? M'hauria dit com s'havia de fer perquè els infants no dis¬ simulessin el diner personal, m'hauria indicat els llocs habituals al menjador i al dormitori, m'hauria explicat per on calia passar per anar al bany. Poder analitzar els errors passats hauria estat ben instructiu. Llàstima, en les notes que havia pres llavors evitava parlar dels fra¬ meu error

tor

cassos:

les ferides

eren encara massa

vives,

massa

doloroses. Avui, al

de catorze anys, ja no recordo els detalls. Sé que els infants es queixar de fam, de mal als peus, de forquilles plenes de sorra. És clar, ja que sortien sense sabates i sense esclavines... Veig encara la mirada desaprovadora d'un col·lega més experimentat que jo, al qual el desordre regnant en el meu grup devia sens dubte indignar. L'administradora, per contra, estava plena de sol·licitud amb mi, devia trobar que malmetia la salut per un excés de zel inútil. Pel que fa al conserge, estava francament descontent: els meus nois embru¬ taven el bosc, devastaven el porxo traient els totxos de les columnes i gastaven massa aigua per rentar-se, cosa que obligava a fer funcio¬ cap

van

nar massa

sovint la bomba del

dipòsit.

Finalment, recordo el pitjor, que

què

es va

produir en el

curs

del cin¬

sisè vespre.

Els nois ja eren ritat quan un

260

al llit, la sala era submergida en una semiobscuxiulà molt fort. Un altre lladrà tot seguit, després fou

trant.

del

gall, un bram i, després d'una pausa, un nou Això venia dels diferents racons del dormitori.

cant

xiulet pene¬

vaig entendre.

Sens dubte, des del

principi, havia tingut alguns partidaris entre comprensió i be¬ demandes. Però, aquestes forces positives del grup, no les vaig saber localitzar ni, molt menys, organitzar. Llavors, uns hipòcrites i ambiciosos dels quals havia decehut les esperances i refusat les ofertes d'ajut aviat es els infants. Molts cops havia pogut apreciar la seva nevolència per als meus discursos, explicacions i

van

entendre

entre

i havent calculat la

Amb

ells: rendibilitzant la meva

feblesa,

meva manca

d'experiència

desafiaven.

pas lent, em vaig posar a caminar entre els llits: feien dormien, alguns s'havien tapat el cap amb mantes. Era per plantar-me cara més bé que jugaven aquest joc bastard. Al meu liceu, teníem un professor l'únic defecte del qual era ser massa indulgent, no saber dominar la classe. Recordo aquestes veri¬ tables orgies de males jugades amb què el perseguíem. Només els esclaus poden venjar-se així d'un poder odiat quan prenen consciència de la seva força. Cada escola despòtica té, entre el personal, una víctima com aquesta que, tement tant la direcció com els infants, pateix i amaga el sofriment. Com descriure el que vaig viure durant aquests pocs minuts que

veure

van

que

durar

una

eternitat?

—És aquesta, doncs, la vostra resposta a la meva benevolència, entusiasme, al meu treball?

meu

De bon començament el meu cor es va posar a sagnar. meus somnis cristal·lins acabava d'ensorrar-se

pur

edifici dels

Estava enrabiat, el era

la riota

propi estava ferit! De manera que depassava en sensibilitat, d'aquells que de-

meu amor

d'aquells que

261

sitjava de convèncer, d'arrossegar a seguir el meu exemple, d'aquells als quals potser fins i tot volia infondre respecte? Em vaig aturar al mig de la sala i vaig declarar amb veu calmada però una mica ofegada que si descobria el culpable, el pelaria. El cor em bategava, els llavis em tremolaven. Un nou xiulet m'havia inter¬ romput.

Vaig atrapar el «paio», li vaig estirar les orelles i, com que protes¬ li vaig dir que el trauria fora, al porxo on un gos perillós es pas¬ sejava de nit. Sabeu qui vaig corregir així? El que havia xiulat per primera vega¬ da. No va saber explicar-me per què havia actuat d'aquella manera. Quina extraordinària lliçó em van donar els infants allí! Amb guants blancs i la flor al trau, jo sortia a trobar sensacions tava,

agradables amb els afamats, els humiliats, els desheretats. Volia sor¬ tir del pas amb uns quants somriures, uns quants jocs d'artifici ba¬ rats, ni tan sols no m'havia pres la molèstia d'aprendre com es deien. Tranquil·lament, ho ignorava tot de la manera de distribuir la roba, de mantenir nets els lavabos. Volia que em manifestessin la seva simpatia, però refusava els seus defectes d'infants de barris bai¬ xos de la gran ciutat. Pensava en el joc i no pas en el treball. Aquesta revolta infantil m'havia obert els ulls sobre els aspectes negatius d'unes vacances que se suposa que són alegres. En lloc de fer el balanç dels propis errors, em vaig enfurismar, els vaig amenaçar amb un gos perillós! Els meus companys monitors havien vingut aquí per necessitat, per guanyar-se la vida. Jo, per ideal. Pot ser que els infants veiessin en mi un hipòcrita que van voler castigar?

262

L'endemà, al capvespre,

dels nois

el produir-se, i que si mai se m'acudia de donar altra vegada cops, no es deixarien pas pegar: estaven armats amb bastons. Calia actuar de pressa i enèrgicament. Vaig posar una làmpada ben clara a la finestra de la sala, després, em vaig plantar a l'entrada i vaig procedir a la confiscació dels bastons. Els vaig donar l'ordre d'anar-los a portar a la meva habitació, dient-me que els els tornaria desordre tornaria

venir

avisar-me

que

l'endemà. Van entendre que els havia parat una trampa, la il·luminació de la sala els havia intimidat o la confiscació d'armes de defensa havia

els

projectes? El cert és que vaig guanyar. Conspiració, revolta, traïció, repressió, vet aquí quina era la res¬ posta de la vida als meus somnis quimèrics. —^En parlarem demà, vaig dir-los severament, en lloc del senti¬ contrarestat

seus

mental «bona nit,

nens»

primers vespres. Em vaig mostrar La vida

amb el

qual els gratificava inútilment els

un vencedor ple demostrar una vegada

de tacte.

més que el que creiem que és engendrar la felicitat, com, en un malaltia, la tra¬ vessa tempestuosa de la fase crítica prefigura sovint el retorn a la salut. No sols no vaig perdre l'amistat dels infants, sinó, al contrari, la confiança recíproca hi va guanyar. Per a ells, aquest afer no va ser sinó un petit episodi de la seva vida, per a mi, va ser un esdeveni¬ una

catàstrofe pot

ment

decisiu.

Vaig entendre que els infants són una força amb la qual s'ha de comptar. Se'n pot fer col·laboradors fidels com se'ls pot desanimar per la manca de respecte. Per un curiós concurs de circumstàncies, aquestes veritats em van ser ensenyades a cops de bastó. L'endemà, durant una passejada al bosc, vaig parlar, per primera vegada, no als infants, sinó amb els infants. Vaig parlar amb ells, no 263

pas del que voldria que fossin, sinó del que ells volien o podien ser. Crec que fou llavors que em vaig adonar, també per primera vegada,

aprendre molt dels infants, que, ells també, plantegen, plantejar, les seves exigències, les seves condicions, que poden tenir les seves objeccions. que es pot tenen

el dret de

16 Si l'uniforme pesa als infants, no és pas a causa del tall És el fet d'estar obligats a portar vestits mal adaptats

i del co¬ al cos el que els fa sofrir. Mai un sabater no pren en consideració les propie¬ tats del peu de l'infant si un educador vigilant no hi és per recordarli-ho. Doneu a un emprenyador sabates confortables, podria ser que esdevingués un home agradable i engrescat. El reglament de la colò¬ nia obliga els infants a caminar descalços a l'estiu? És una joia per a la majoria d'ells que, de tota manera, caminaven descalços a la ciu¬ tat, però una tortura per als qui tenen una epidermis delicada. De la mateixa manera, els infants anèmies, poc vius, tindran necessitat d'abrigar-se més que els altres. En un internat, com es distingiria un caprici d'una veritable ne¬ cessitat, quan això ja no és fòcil de fer en família? Com s'establirà una diferència entre el que constitueix una dificultat passatgera que nous costums faran desaparèixer i el que forma part de la personali¬ lor.

tat

d'un infant? En

internat, fins i

tot

son

porta un

uniforme. Està dosifi¬

segons la mitjana de les necessitats de l'infant, mentre que les desviacions són tan importants! És per això que hi ha els infants cat

crònicament endormiscats i

aquells amb els quals cal lluitar,

malment

sense

que estar

obligat a llevar-se quan se sent fatigat i adormit.

nor¬

èxit, perquè no tabolegin el matí al dormitori. Ro¬ mandre al llit, sense tenir son, és, per a un infant, el mateix suplici

264

L'uniforme de l'aliment hi és

igualment. Té difícilment en

comp¬

les diferències d'edats i fa abstracció absolutament de la gana cada infant. te

internat, bi ba infants desgraciats perquè van vestits in¬ confortablement o insuficientment, perquè estan adormits o són un

indisciplinats pel

que

fa al

son, estan

mig afamats

senzillament

afamats.

Aquests problemes són de primera importància, determinants pel que fa a l'educació. 17 No bi ba espectacle més penós que veure un petit ramat d'in¬ fants afamats que es precipiten sobre un suplement de plat, que es barallen a causa d'un bocí de pa; no bi ba res més desmoralitzador que veure que l'aliment esdevé objecte de mercadeig. El més sovint, és l'origen de greus conflictes entre un educador conscient i una administradora conscient. Ja que l'educador aviat

baurà entès que és impossible la fam és una mala consellera.

d'educar

infant

que

té fam, i

Els pares poden dir: «No bi ba pa», no perdran per això ni ni l'estima dels fills; l'educador té el dret de dir-bo a títol

mor

que

l'a¬ ex¬

cepcional, però només a aquest títol i només si ell mateix té fam. La diferència entre la ració mitjana que rep un infant i la que exigeix la seva gana pot ser sadollada amb el pa: que en mengi tant com pugui i tant com vulgui. Ja ho sé: els infants s'ompliran les butxaques de pa, l'amagaran sota el coixí, l'abandonaran als ampits de les finestres, el llençaran als lavabos. Així serà durant una setmana, un mes potser si els edu¬ cadors són poc intel·ligents, però no més temps. Està permès de cas¬ tigar l'infant que actua d'aquesta manera, però no és té el dret d'amenaçar-lo: 265

donarà més pa. Si ho feu, els més prudents, per por a

—No

posaran a

la repressió anunciada,

fer provisions.

Ja ho sé: els infants s'afartaran de pa, mentre que plats servits aniran a les escombraries. És clar, des del moment que un aliment brut, poc agradable troba infants no gaire afamats, és natural que cedeixi davant d'un bocí de pa

d'ahir,

gaire llaminer per al pala¬

dar, però que, si més no, té el mèrit de no fastiguejar-lo massa. Ja ho sé: n'hi ha prou que un tocat del bolet o un altre se n'afar¬ ti amb excés i

ja hi ha la confusió, els enuigs

me, no

ho farà sinó

infants

sobreprotegits

una o

dues

mancats

sabem. Però creieuestirar: no hi ha sinó

que

vegades, a tot d'experiència. 18

De monia

conflictes, n'hi haurà fins i entre

allí

regna una perfecta har¬ l'administradora i el monitor. Si els infants mengen per tot

la gana que tenen, pot passar

alguna vegada que una part de l'ali¬ quedi al plat. N'hi ha prou amb una jornada de calor, amb l'excitació que precedeix una excursió, amb la llet que fa pudor de cremat, per tal que l'administradora us faci retrets. —Ha quedat la meitat de la sèmola, i mireu el pa que he trobat ment es

porxo! Que l'educador begui llavors, per donar exemple, un gran got de llet cremada, que anunciï que no hi haurà excursió si no es mengen la sopa, que distribueixi el pa a trossos petits però a voluntat, ja que no cal pas prendre a la lleugera la preocupació de la mestressa de casa. Però la distribució de pa s'ha de mantenir. No tenim el dret de capitular, ni tan sols un dia. No en tenim el dret. Els educadors cions de

sovint tendència

subestimar les preocupa¬

l'administradora; pel que fa a l'administradora,

ment una manca

266

tenen

de respecte

allí

on no

n'hi ha. Però, fins i

veu

fàcil¬

tot quan

les dues parts demostren bona voluntat, certs conflictes són inevita¬ bles: això és natural quan en un mateix terreny es troba gent que tre¬ balla en sectors diferents. Tanmateix, cal tacte pertot arreu i, a l'edu¬ cador que, sota l'impuls de la còlera, perdés els estreps fins a dir: «Fa¬ ríeu més bé de vigilar les vostres cassoles en lloc de ficar-vos amb els

infants», li recordaria que l'administradora té perfectament el dret de

respondre-li: «I vós faríeu més bé de fregar el cul de les vostres cria¬ tures perquè la bugadera ja no pot rentar més roba.» Ja que, si és, en efecte, deure de l'administradora de vetllar per la pulcritud de la cuina, la netedat de la roba és un dels deures de l'e¬ ducador. La bona voluntat els dictarà les regles d'una col·laboració cortesa, els permetrà de comprendre que serveixen una mateixa i justa

causa. Ho dic bé: la bona voluntat.

19 Els infants

ja no es queixen de fam i creus haver vençut la re¬ personal: compte! només es dissimula. Avui, la sopa és massa salada, l'arròs és pastat. És fet expressament? Un altre dia, l'à¬ pat us sorprèn per la riquesa: talls de carn grossos, patates a discreció, per postres: melmelada de grosella. S'endevina la intenció: «Que aga¬ fin una bona indigestió, veurà que bonic que és» Resultat: tot l'arròs va a les escombraries, després de la sopa salada els infants beuen litres d'aigua, i la melmelada, quan no és el mató, acaba l'obra. Recorda, jove educador: si l'infant és capaç de vegades d'una crueltat refinada, ho fa inconscientment o per la instigació d'un ter¬ cer, però la perversitat d'un adult al qual tens la desgràcia de fer sistència del

nosa no

coneix límits.

Desheretat, maltractat per la vida,

patides. Com un

exutori

que

en una

les

seves aspiracions autoritat abusiva; es

venja aquí de les injustícies han estat decebudes, troba complau a forçar l'admira267

ció,

donar ordres

despotiques, a deixar-se servir. Fracassats i inca¬ servils i hipòcrites, troben contractació aquí en les feines més ingrates, a condició que acceptin de callar. Si els molestes, estigues segur que no cediran sense una lluita llarga i acarnissada. Una victò¬ ria massa ràpida i massa fàcil porta un germen de desfeta: esperen que et cansis primer, esforçant-se d'adormir mentrestant la teva vi¬ gilància o d'acumular proves contra tu. Si, tard al vespre, una jove cambrera ve a trucar a la teva porta per donar-te alguna cosa de part de l'administradora o per fer-te una petició en nom seu, pot ser una simple coincidència, però pot tenir també un objectiu amagat. Com més jove i més inexperimentat ets, més et cal ser prudent en els actes i paraules, desconfiat amb a

paços,

els èxits

massa

fàcils.

seguir el corrent: cedir en tot als teus superiors, al capítol, recolzar-te en murris i ensabonadors, menysprear els febles, oprimir els que gosen plantar-te cara; si penses vetllar pertot, satisfer tota exigència justificada, oposar-te als abusos, escoltar totes les queixes, llavors, en tant que modest educador, forçosament tindràs enemics. Si, massa orgullós i confiat, els declares la guerra sense prendre les precaucions necessàries, cor¬ res el perill d'escaldar-t'bi ràpidament i d'abandonar allí les teves experiències a fi de protegir la teva tranquil·litat i, per què no, la teva seguretat material i el teu futur. Com més imprudent sigui l'enlairament, més perillosa podrà ser la caiguda... I després, no em creguis, menteixo, no sóc sinó un vell sorrut. Fes el que el cor et dicti de fer: sigues enardit, apassionat, intransigent; tria et

negues a

afalagar els

que tenen veu

el camí més directe. T'acomiadaran? Altres vindran continuar la

obra.

rellevar-te,

Cap compromís amb els desbonrats! Els inca¬ paços, fora, i una bufetada a la xusma! No tens experiència? Millor si «experiència» vol dir: arrossegar-se tota la vida. Tu bo refuses: t'estimes 268

teva

més volar

pas

alt, ni que sigui només una hora... Vençut, no guanyaràs l'estima dels vells, però, als ulls dels joves, seràs un heroi. Però no reculis a mig camí... No facis mala cara, ho has volgut tu mateix... No diguis; m'han enganyat, no m'han avisat... 21

Vet

aquí el discurs que vaig fer a propòsit del soroll de l'altre ves¬ estovar un noi, vaig actuar malament. El vaig amenaçar d'enviar-lo al porxo perquè el mossegués un gos perillós: és molt lleig. Però a causa de qui vaig cometre aquestes dues accions lletges? pre:

«Vaig

causa

dels infants que van

tabolejar expressament per fer-me enra¬ hagués castigat un innocent. Però de qui és la culpa? Dels infants que es van amagar aprofitant l'obscuritat. Sabeu per què, ahir al vespre, no hi havia soroll a la sala? Perquè la làmpada va estar encesa. És a causa de vosaltres que em vaig mostrar injust. Tinc vergonya, però caldria que vosaltres tinguéssiu també vergonya. biar. És

possible

que

Ho he confessat tot,

ara us toca a

vosaltres. Hi ha infants bons i do¬

lents, però cada infant dolent pot corregir-se si ho vol; l'hi ajudaré de bona gana. Però, vosaltres també, ajudeu-me a esdevenir millor, a no seguir el vostre mal exemple. Ha estat molt penós per a mi de veure un noi amb un ull de vellut i un altre, amb un apòsit al cap; i també sentir el Sr. X. queixar-se de vosaltres, i el conserge...» Tot

seguit, cadascú va prendre la paraula

per

reflexionar sobre la

conducta: és bona, o no gaire? Després, vam fer-nos preguntes sobre les possibilitats que tenim de corregir-nos: ho desitgem real¬ ment, una mica, gens? Tot va ser acuradament anotat. Vaig conèixer totes les tendències del grup: la dreta, el centre i seva

Existeixen reculls de discursos

l'esquerra.

polítics, d'al·legats, d'homilies. Per què no s'editen discursos d'educadors? La majoria de la gent sembla creure que és fàcil adreçar-se a les ànimes infantils. Sovint he passat una setmana o més preparant alguns dels meus discursos. 269

Discutíem

ho havíem de fer perquè els infants no a taula, no llencessin el pa, es toqués la campana per anar al bany o per anar a

plegats:

embrutessin el bosc,

presentessin menjar?

quan

com

fessin tabola

faltes que m'agradaria poder fer-vos

Tot i continuar cometent les

evitar,

vaig aconseguir obtenir una promesa

d'ajut d'una part del

meu

grup. Les meves faltes

inútils, d'estèrils

la forma d'esforços pèrdues d'energies. Els infants arronsaven les es¬ contra

es tornaven

sota

de convèncer-me i de vegades ho aconseguien. conversa a propòsit de les notes de conducta. Jo havia refusat de puntuar-los: tots mereixeu punts bons perquè tots esforceu; i si algú no ho aconsegueix, no ha pas de ser castigat. —Si no escric al meu pare que tinc la millor nota, creurà que em porto malament. —^Als altres grups, n'hi ha que fan animalades i aproven; i jo, em

patlles,

provaven Recordo una

bé i no tinc res. faig una mala jugada i em poseu un zero, sé, si més no, a què m'haig d'atenir. —Sense notes, no tenim ganes d'obeir; jo mateix no sé pas per

porto

—Si

què. —No,

és pas

això: jo, si

em puntueu,

tindré ganes de vigilar

hi hagi notes.

per aprovar; és estúpid que no Reflexioneu sobre cadascun toquen qüestions cada infant.

d'aquests arguments, i veureu que

molt serioses i que il·luminen la

personalitat de

merèixer; al¬ guns van tenir la mala sorpresa de descobrir que eren incapaços de Vaig cedir: que cadascú proposi

definir-la.

270

la nota

que creu

23 Durant molt de temps, em vaig cenyir a la idea rebuda que el número humilia l'infant, vaig refusar sistemàticament de posar-los en

fila

disposar-los

taula pels seus números. Mentre que en cap inconvenient, al contrari: si té nou està content de portar el número nou, o el número vint-i-dos, o

realitat l'infant

anys, si és el número del

milia

veu

carrer on

viu la

seva

tia. Un bitllet

numerat

hu¬

espectador al teatre.'

L'educador ha de conèixer els infants: quan

fa una entrevista els ha de cridar pel nom de pila, el mateix amb què la

cara a

cara,

mama

els crida

a casa.

Cal que

conegui la família, que tingui notícies de la salut de la petita, de l'oncle que és a l'atur. Si els llits són numerats, de trenta infants, cinc voldran canviar de lloc: per poder dormir al costat del germà petit, a causa del veí que enraona quan dorm, per estar més a prop de la vostra habitació perquè de nit té por. Es posen en rengleres per números per anar als lavabos; però que el número no impedeixi ningú de canviar de renglera si desitja anar amb un amic, si troba que el seu company no camina prou de pres¬ germana

sa o

si té

una

ferida al peu.

Passa que ja els primers dies un número esdevé un veritable nom cas d'un infant dotat d'una forta personalitat: a través del nú¬

distingeix clarament la seva silueta intel·lectual i moral. aquest cas, no hi ha cap inconvenient de portar un número. mero es

Imposava el meu afecte als infants que el refusaven, no el supor¬ tenien por. Creia ingènuament que quatre setmanes eren prou suficients per guarir qualsevol ferida, apaivagar qualsevol sofri¬ taven, en

ment.

Perdia el temps.

271

Envoltava d'una tendra sol·licitud els més

deixar-los

indignes

lloc de

tranquils.

aquells que, a instàncies dels meus admetien entre ells nois que els espatllaven els jocs o cedien al despotisme d'un brètol enardit per la meva indulgència. En nom del principi: «Una vegada cadascun», els deia que do¬ nessin la millor pilota a un negat que, com que no sabia jugar, la portava a la butxaca. Abusava de la bona voluntat d'aquells que, honestos, repugna¬ ven de prendre compromisos irrealitzables, extorsionant-los tota mena de promeses que afectaven la seva conducta. M'alegrava que tot anés més bé, però oblidava de comptar el nombre de nits sense dormir i la suma d'energia malaguanyada. De fet, menyspreava els infants: llurs jocs, disputes, preocupacions no eren encara per a mi sinó «bagatel·les». Avui recordo amb emoció

precs,

és, ni més ni menys, que un internat on són, certament, agradables però difícils. Se us important grup d'infants, mentre que en altra

Una colònia d'estiu

les

vostres

tasques

confia, de cop, un banda, integren d'un en un o en

petits grups una col·lectivitat ja organitzada. Per l'extensió del terreny, les condicions de vigilància no són pas tampoc les més fàcils. La primera setmana, que cal organitzar-ho tot, és particularment dura, i la darrera, que els infants ja pensen a marxar i reprenen els costums de la ciutat, exigeix una vigilància major. Tanmateix és aquí que un educador inexperimentat però cons¬ existent i

decep¬

cient pot posar a prova les forces sense exposar-se a gaires cions doloroses. En contacte directe amb les realitats de la vida quo¬

tidiana, aviat haurà conegut els problemes educatius que presenta el treball d'internat. El caràcter temporal de les responsabilitats li per-

272

jutjar amb una objectivitat més gran els defectes i imperfec¬ propis errors. Si torna la temporada se¬ güent, sense testimonis dels fracassos passats, ja que els infants hau¬ ran canviat, pot recomençar el treball sobre bases noves. Aquí, no hi ha cap necessitat d'estalviar forces, cap necessitat de fer provisió d'entusiasme i d'energia. La fatiga només dura un estiu, met

cions de l'establiment i els

després

es reposa. Ric de les experiències

d'èxit

èxit

la segona,

adquirides en una primera estada, es va i la satisfacció que se n'experimenta enco¬

ratja

a anar endavant. Els mals moments que

heu passat el primer any no hauran pas cada estiu perduts: retrobareu amics, cosins i coneguts dels in¬ fants de la vostra primera colònia; n'hi haurà prou de fer-los algunes preguntes per adonar-vos que ja us coneixen, que teniu la seva sim¬ patia i que estan disposats a sotmetre's a la vostra autoritat. estat

26 La

segona temporada començava sota una bona estrella. Vaig rebre la vigília de la sortida la llista dels noms, i la vaig aprendre de memòria. Alguns noms m'inspiraven confiança, altres m'inquietaven. No faig broma: proveu d'imaginar-vos un pintor Gorgibus o bé un pagès o un sabater que tenen per nom Llimac i Misèria, respectivament. Vaig arribar armat d'un bloc de notes i d'un llapis. Al costat del nom de cada infant, vaig anotar les primeres impressions en forma de signes (+) i (-) i d'interrogants. Curtes remarques de la mena: «simpàtic, entremaliat, distret, negligit, insolent» havien de servir de primers punts de referència. Aquestes observacions, el futur po¬ dia confirmar-les o desmentir-les, però de moment permetien una millor aproximació general del conjunt. meva

273

Un bibliotecari que acaba de rebre un gros paquet de acciona de la mateixa manera: dóna un cop d'ull curiós

llibres re¬ als títols, examina ràpidament les cobertes, el gruix de cada volum. Estima el bones lectures a la vista! Tot m'interessava: els noms dels infants que m'acabaven de con¬ fiar amb tota mena de recomanacions i que arribaven acompanyats seu

treball:

tantes

de llurs famílies i carregats de provisions, els noms sols o amb retard. Anotava les primeres preguntes,

dels que venien peticions i con¬

s'adreçaven a mi per primera vegada. Vet aquí un infant que ha perdut la butlleta d'inscripció, un altre que, quan es passa llista, res¬ pon molt alt i de pressa: «present», un tercer que espera que respon¬ gui la mare per ell. Un marrec ve a queixar-se: l'han passat al davant; un altre s'espavila tot sol repartint cops. N'hi ha que vénen a saludarme amablement, d'altres, malcarats, fan veure que miren a una altra banda. Totes aquestes coses tenen la seva importància. Consignades per escrit o gravades a la memòria, constituiran materials preciosos que permetran a l'educador de situar més bé cada infant. sells:

dipòsit les postals. Vaig posar cada postal en i plegat en dos. Algunes postals estaven arrugades, tenien taques de greix o tenien tallades fetes a lla¬ pis. Vaig adoptar aquest mètode ja que l'any abans els infants em van fer retrets justificats: les postals s'havien barrejat, i van haver d'escriure a casa en postals que no eren seves. Vaig procedir de la mateixa manera amb el diner personal: vaig posar cada moneda en un petit paper numerat i vaig dipositar-ho Em

van

donar

full de paper separat, numerat

mocador preparat expressament

la vigília. Aquest era un dipòsit molt preciós. Estava imposat als infants, calia doncs prendre'l molt seriosament, i més encara perquè confiant-te quatre duros, l'infant et confia tot el seu tresor. tot en un

274

Com que

vaig posar responsables a cada porta i a cada finestra vagó, vaig tenir temps d'intercanviar algunes paraules amb els infants del meu grup. El meu bloc de notes va enriquir-se amb al¬ gunes observacions noves. Vaig anotar els noms dels infants que insistien perquè se'ls donés aigua, dels que van venir a queixar-se dels companys i dels que es del

barallar al

van

costat

de la finestra.

Els

vaig fer desfilar una tercera vegada per tal de marcar les bos¬ viatge amb tinta inesborrable. També aquesta vegada, n'hi ha¬ via que s'acostaven ràpidament quan els cridaven pel nom, d'altres esperaven que el repetís unes quantes vegades. Alguns, van deixar el lloc a la finestra, i van venir a interessar-se pel que feia. Un infant es va posar a plorar; vaig dir a un dels nois d'anar-lo a veure, el conso¬ larà més bé que jo. D'altra banda, si plora una mica, no li farà pas cap mal. de

ses

Els vaig recordar que calia que fessin les seves necessitats abans de l'estació d'arribada ja que havíem de continuar el viatge en car¬ ros,

que estava

prohibit de donar-se empentes

per

pujar-hi i

que no

s'havia de baixar-ne durant el camí, que a l'arribada rebrien els uni¬ formes de vacances i que podrien intercanviar-los des de l'endemà

els anessin bé. Vaig designar dos nois d'entre els que ja havien vingut l'any abans, perquè ajudessin a la distribució de la llet. Uns altres tres havien de donar-nos un cop de mà mentre donà¬ en cas

vem

que no

vestits als infants.

Els primers

lligams de simpatia

quests problemes concrets. Sense Les orelles brutes, les ungles em va

que

sobre la base d'a¬

negres, una camisa tacada: també Aquest infant potser tenia una mare pobra, hauria pogut ocupar-se una mica del

caldre fer atenció

negligent (encara

es van crear

flirt ni afalac.

això.

275

aspecte amb motiu del viatge), potser ja era independent, ell mateix, potser ja no tenia mare? Quan l'hauré rentat i

seu

lliurat

vestit, detalls ja no apareixeran. Alguns em van oferir l'ajuda. La vaig acceptar de grat. Sabia que no ho podria pas fer tot sol. I a més, el meu rol no era d'organitzarho tot i de garantir un control de conjunt? Si volia aprovar l'examen d'aptitud professional, em calia arranjar-me de manera que pogués trobar temps per a les coses més importants, sense oblidar tots aquests infants amb problemes que us acaparen més que els altres per raons de salut, de temperament, d'educació negligida o inca¬ paços d'integrar-se al grup; sense oblidar tampoc aquells que distin¬ geix llur alt valor moral. Quan els infants, ja canviats, es van haver assegut a taula per nú¬ mero, vaig començar a estudiar la seva cara. Tenia la sensació de conèixer-los ja una mica: l'any abans em van caldre uns quants dies abans d'experimentar aquest sentiment.

aquests

29 Reconeixia el

primer per les pigues, el segon per les celles, el ter¬

del nas, el quart per la forma del inconvenients: queden sempre uns quants infants que confoneu durant una temporada amb altres o que no reconeixeu. Un mestre, que veu els alumnes cada dia asse¬ guts als mateixos bancs, no coneix aquesta dificultat. Per contra, la coneixen bé el vigilant, l'inspector o el director d'escola. A cobert de l'anonimat, més d'un entremaliat els ha jugat males passades i ha fet pagar les seves ximpleries a alguns innocents. —^Ah! Novament tu. No és pas la primera vegada que t'hi atra¬ cer

per un

crani.

desig al forat

po... I el veritable

276

esquerre

Aquest mètode té els

seus

culpable es cargola de riure.

És per aquesta raó que insisteixo com

més aviat millor els

errors

infants;

tant en sense

la necessitat de conèixer

això,

es cometen

sempre

judici.

crec

exagerar

gaire si dic

que un

infant bell té

totes

les

pro¬

babilitats de passar per un bon infant, i que un infant lleig, per un mal subjecte. O bé, desconfiant de la gràcia d'un infant, un educa¬ dor tindrà

contra

ell

unes

prevencions

fonamentades. Repeteixo: li

educador té el deure de conèixer bé cadascun dels infants que són confiats, altrament, no és altra cosa que un mal educador. un

Al vespre, quan ja s'havien

explicar-los

una

ficat tots dòcilment al llit, vaig anar a història els herois de la qual eren els nois de l'any

passat. —Us onze,

parlaré dels nois

vint i

que van

dormir als llits número: cinc,

trenta.

«El

primer era un noi molt simpàtic, el segon es mostrava sem¬ descontent de tot, el tercer, infant difícil, va fer progressos sor¬ prenents, el quart no parava de tenir problemes: una vegada, es va fer pipí al llit i tots els altres se'n van riure. Però després, van veure fins a quin punt era feble i maldestre i el van prendre sota la seva pre

protecció. On són avui, en què pensen?» Aquesta història, treta de la vida dels quatre nois, tenia un ob¬ jectiu didàctic: havia de fer-los entreveure les activitats de la jornada i alguns dels «problemes» amb què tenien el perill de topar. Els vaig explicar el que calia fer en cas que tinguessin por de nit o que es despertessin massa aviat. Van adormir-se tranquil·lament, llevat de dos. El primer havia deixat a casa l'avi malalt i hi pensava; el segon no aconseguia d'adormir-se perquè, a casa, la mare sempre li anava a dir bona nit. De trenta-vuit infants, era l'únic que tenia necessitat 277

petó per poder adormir-se. Vaig pensar llavors que el primer de colònies, aquest infant tan sensible sens dubte hauria estat apallissat per error en l'agitació i el desordre que caracteritzen aques¬ ta primera jornada de vacances. Des d'aquest primer vespre vaig trobar el temps de prendre al¬ gunes notes: vaig anotar en una llibreta les impressions d'aquest pri¬ mer dia de colònies, en una altra, les remarques sobre cada infant. Vaig anotar alguns detalls sobre més de la meitat. d'un my

L'endemà, del

primera hora, ja era al dormitori estudiant els infants

abans de dispersar-se i de barrejar-se amb els altres. el dia interrogant-los, d'un en un, sobre els seus

meu

grup

Vaig

passar

noms.

—I

jo, senyor? Com em dic? Els que s'assemblaven molt, o potser només als meus ulls, els po¬ sava de costat a fi d'estudiar-los més bé i acudien munts de volunta¬ ris per ajudar-me en aquesta tasca. A mesura que passaven les hores,

m'iniciaven

secret

s'acumulaven petits fets

de la vida íntima i

que la sensibilitat de cada

infant.

Ràpidament i com per art d'encantament, amb l'ajut de l'aire i de bones influències pedagògiques, aquestes petites àni¬ mes rebregades es giraven vers el que és bell i harmoniós, sorpresos i temorosos primer, després cada vegada més confiats i radiants. Llàstima que tot mètode educatiu conegui els seus límits. Cap miracle no hi pot fer res. Encara que maltractada per la vida, una ànima rica i sensible es desvetlla ràpidament mentre que una ànima indolent i sense recursos, incapaç d'un somriure, no pot sinó esbos¬ sar una ganyota dolorosa. Això us fa pena? Què podeu fer durant quatre curtes setmanes? del camp

278

res

Una rectitud innata s'adhereix per ella de la vida, la perversitat se'n desvia per

mateixa instint.

les formes da¬

Hi ha arbrissons malalts, totalment marcits, que la pluja arriba a reanimar, hi ha males herbes que el cultiu no arriba a disciplinar.

32 A

força d'observar les regles segons les quals s'organitza una so¬ infantil, vaig arribar a comprendre les raons de les dificultats que vaig trobar en el curs de la primera temporada de colònies. Mentre que els infants, que representen les forces positives del grup, proven de reconèixer el nou terreny i, encara temorosos i re¬ servats, busquen d'acostar-se els uns als altres, les forces dolentes ja estan organitzades i donen el to forçant l'obediència. L'infant que comprèn la necessitat d'un reglament, amb les res¬ triccions i els constrenyiments que imposa, ajuda l'educador sotmetent-s'hi passivament. El que compta explotar la seva bona voluntat i la seva amistat, aprofitar-se dels seus escrúpols, vacil·lacions i fe¬ bleses, es mostra de seguida actiu i agressiu. Un queda estupefacte de veure com un noiet de dotze anys, se¬ parat de la família, en un medi estrany, sota la vigilància de desco¬ neguts, envoltat de nous companys, sense sentir la menor molèstia 0 timidesa, des del primer dia pot exigir, resistir, protestar, complotar per, després d'haver trobat còmplices i atret vers ell passius 1 indecisos, nomenar-se dictador llançant consignes demagò¬ giques. En aquest cas, no pots perdre ni un minut. Quan l'hagis trobat, cietat

cal

encetar

conversacions immediates amb ell. En

tant

que repre¬

del

poder, ets per a ell un enemic. Fes-li comprendre llavors que el poder que representes no és pas el mateix que el que ja ha tin¬ gut ocasió de conèixer. sentant

279

Exemple: vagó, faig notar a un dels nois que està prohibit de sortir a les plataformes. Tanmateix surt. Crido. No respon. Als meus retrets in¬ dignats, dóna una resposta despreocupada: «Tot això són històries; jo tenia set.» Li demano el nom. —He! Tu, el monitor t'ha apuntat el nom. Al

—Bé, i què? Ja se'l miren amb interès, ja té partidaris, ja els infon respecte. Havia d'haver-m'ho suposat només amb la seva manera de dir: «Va, va» i d'arronsar les espatlles. Si ja és així el primer dia, què serà demà, i d'aquí a una setmana? Al vespre, ser

seriosa,

seva

el vaig convocar a la meva habitació. La conversa va objectiva, d'igual a igual. Vam establir les condicions de

estada

colònies.

Vaig saber que a la ciutat venia diaris, jugava a cartes, ka i que havia fet l'experiència de la presó. —^Vols quedar-te aquí?

bevia vod¬

—^Així així. —No

t'agrada, aquí?

—Encara —Per

ho sé

què has vingut?

—Una senyora em va dir que estava bé. Em va donar el cognom, el nom i una falsa adreça, a —Escolta noi: m'agradaria que poguessis quedar-te i que

l'atzar.

aquí tot el cosa: si, en un

t'hi trobessis bé. Només et demano una altre, n'estàs tip, vine a dir-m'ho, et donaré un bitllet per Varsòvia; però no fugis tot sol i tracta de no comportar-te de mane¬ ra que m'obliguis a treure't contra là teva voluntat. Et deixaré fer el que et vingui de gust amb la condició que no sembris el desordre i que no et fiquis amb els infants. Bona nit. mes

moment o

280

vaig donar la mà. calia tractar-lo com a infant. Hauria rigut a les me¬ hauria fet veure que es penedia per, un cop li hagués gi¬

Sobretot ves

barbes

l'esquena, qualificar-me amb un mot sarcàstic o escarnir la meva l'objectiu de ridiculitzar-me. Tot, llevat d'una insulsa sentimentalitat, perquè, llavors, es pot estar segur de ser menys¬ preat, explotat, ridiculitzat. rat

actitud amb

34 N'hi havia Un dia,

altre.

inspirat, lluny de la banda d'infants qualificant-los de rucs, covards i servils, em va fer confidències i, emocionat, em va prometre de treballar per en un cara a cara

que menyspreava,

les

seves

millorar. A aquesta mena

de converses, no s'hi pot referir mai més en en¬ pot exigir mai a un infant que mantingui les prome¬ ses. Quan, al cap d'uns quants dies, llançà el bol al cap d'un noi que havia tingut la desgràcia de donar-li una empenta a taula, li vaig re¬ cordar durament la promesa que m'havia fet. Em va respondre amb una mirada d'odi. Poc després d'aquest incident, va anar a pispar el seu vestit de carrer i, després d'haver-se canviat al bosc, se'n va anar davant,

no es

l'estació.

M'agradaria recordar aquí als educadors joves que no coneixen pobres que, entre aquests infants, s'hi troben tant infants ben educats com infants descurats. Aquestes dues cate¬ gories d'infants s'eviten, no s'estimen pas i es menyspreen mútua¬ ment. Hom s'adona, a més, que els infants de lesfamílies tenen veri¬ table por dels infants del carrer, llurs veïns. Un educador poc atent de vegades queda cec a la diferència que separa un infant pur d'un infant corromput perquè habiten tots dos als suburbis pobres i vé¬ nen de la «púrria». D'altra banda, és per aquesta raó que el primer els infants dels medis

281

el segon i ei creu bons companys. tem

perillós. Ningú no té el dret de forçar-los

a ser

—Ja me les pagaràs, ja. Espera només que tornem a Varsòvia. És l'amenaça que se sent sovint a la fi de l'estada a la boca dels nois als

quals s'ha imposat desencertadament «un amic». 35

testimoni dels

esforços desesperats fets per algunes per¬ inaugurar a Varsòvia clubs d'infants. He llegit un llibret que explica temptatives anàlogues que han tingut lloc a Moscou. El mateix error engendrà aquí i allí les mateixes difi¬ sones

estat

de bona voluntat per

cultats. Citem

l'exemple d'aquesta directora d'escola que, pregada pels infants d'allunyar del club alguns brètols, els va respondre en un to

—El

retret: meu

fill

juga amb ells, i vosaltres els rebutgeu?

És lleig per

part vostra. El seu fill

podia fer-ho: no corria el perill de rebre un vol de na¬ quan tornava a casa al vespre; no sentia mai cridar: «Ei! Què és aquesta nena?» quan, el diumenge, acompanyava la seva cosina a l'església; ningú no l'abordava al carrer: «Ei! Tu! No tens pas vint duros per comprar cigarretes?» Abd, el dia que anava a passeig en companyia de la seva mama i de la seva tia, quan un descamisat s'hi acostava, a la pregunta de la tia, visiblement esgarrifada per aquesta trobada: tes

—D'on els treu, l'Antoni, coneguts com aquests? La mare podia respondre amb un to superior:

—És El

Però tes

per

282

dels companys

del club. pietós obscurantisme de la vella tia la divertia. un

una mare

obrera té

al fill i de posar-lo

tota

la raó de témer amistats

guàrdia contra llurs perills.

com

aques¬

que un obrer adult té el dret de refusar de d'un embriac o d'un lladre perquè, encara que no sigui perillosa, una amistat així el comprometria, el seu fill té el dret, i fins i tot el deure, d'evitar tota mala companyia. Suposem que un brètol adopti expressament una conducta cor¬ recta per introduir-se en un medi d'infants de la seva edat que, al¬ trament, li romandria tancat, i que exploti aquesta amistat per treu¬ re'n profits deshonrats. Forçar l'amistat entre infants completament diferents pel que fa a llur valor moral i l'experiència que poden tenir de la vida, els in¬ fants a qui només la pobresa uneix, és donar prova d'irresponsabili¬ tat; sota pretext d'experimentar llur resistència moral, se'ls sotmet a les perilloses influències del companys corromputs. De la mateixa

ser

manera

company

36 Els deia: «Aneu

—^Vosaltres trenta no

jugar amb ells.» M'adreçava al seu amor propi: trentena mentre que ell és sol. Entre tots fer-lo tornar millor i creieu que tot sol aconse¬

sou una

arribeu

guirà de corrompre-us a tots? —Què voleu que fem perquè canviï? No vol jugar amb nosal¬ tres. I si accepta, és per rebentar-nos el joc. Eren els infants els qui tenien raó. Amb el temps, he comprès que si l'educador introdueix entre els

ell de suportar-ne la responsabili¬ passi res d'anormal. Aques¬ ta tasca dépassa les forces dels infants. Els nostres principis més bells han de ser comprovats. Tota veri¬ tat que ens sembla evident, i que no és fòcil de posar en pràctica, de¬ mana un examen crític conscient. La nostra experiència dépassa la dels infants, sabem moltes coses que els infants ignoren, però el que pensen i senten els infants, ells ho saben molt més bé que no pas infants tat,

una

ovella negra,

toca a

li correspon a ell de vetllar perquè no

nosaltres.

283

Si l'infant

sitja,

desitja alguna cosa però no sap dir-nos per què la de¬ n'amagui el veritable motiu, però pot set tam¬ veritablement l'ignori. Tot l'art, quan s'és un educador, és

pot set que ens

bé que d'arribar

conèixer-lo i, si ell n'és

mig conscient, pressentir-lo,

devinar-lo.

en¬

—Mira, això. Deu amagar

alguna cosa... sorprendreu reaccionant d'aquesta manera, més possibilitats teniu d'evitar els errors que engendren falsos prin¬ cipis, i estareu sorpresos de la rapidesa amb la qual progressareu. Com més sovint

Obligava els infants

a acceptar entre

ells bons

per a res,

ador¬

mits, mals caràcters. Era absurd. A la

gallina cega, un infant maldestre no sap mai reconèixer nin¬ un trampós es fa agafar de seguida perquè vol ser gallina cega ell mateix. Si sou vosaltres que els gú,

imposeu als infants, ells els ignoren Però qui de nosaltres, adults, aniria a asseure's a jugar a cartes amb un trampós o amb algú que no sap'jugar gens.' Els doneu una pilota, però amb la condició que «l'altre» també jugui el partit. Com us podeu sorprendre que facin morros a aques¬ expressament.

condició? Podem fer-los

retrets

estimar

intrús? I

ame¬

de pelar-lo si mai perdés el partit? De qui és culpa? Cal molt de tacte per ocupar-se d'aquest tipus d'infants. Cal vet¬ llar perquè ningú no sigui injust amb ells, però també perquè tam¬ poc ells no molestin ningú. —Sempre ens ve al darrere... No ens deixa jugar... Ens han naçar

atrapat altra vegada per culpa d'ell... Si, a la primera temporada de colònies, vaig lluitar sovint per tal o tal altre «indesitjable», durant la segona vaig tenir la meravellosa sor284

presa sense

de veure que un dels «capitostos» prenia sota la seva protecció, li demanés, el més tímid i apagat dels infants de la colònia.

que se

38 No se'ls

poden subestimar mai els problemes.

Els nois tenien el

jugar a un joc que ja era conegut antiga. Un dels participants tira, a la taula o a terra, cinc rocs. N'agafa un i el tira enlaire: abans de tornar-lo a agafar, ha d'agafar amb la mateixa mà un dels quatre rocs que que¬ den. Les dificultats del joc van creixent i cal molta destresa per aconseguir-ho. Els rocs han de ser petits. Uns i altres venien sempre a queixar-se de la desaparició d'un o de diversos rocs. En aquella època, jo estava contra les queixes. —^Vejam, no tens prou pedres al voltant teu? Només n'has de costum

dels infants de la Roma

buscar d'altres. Tres

errors.

Primerament, el dret

propietat és garantit per la llei, ni que objectes. Que és fàcil de recuperar la pèr¬ dua? Això no és cap argument. Que se'ls busqui ell mateix, els rocs, en lloc de pispar-me'ls a rai! Agafar els rocs d'un altre, és apropiar-se el bé d'altri. És un acte deshonest, o si més no injust. Quan jo mateix vaig fer-me jugador, em vaig adonar que no tots els rocs petits eren igualment bons per a jugar: massa rodons, tenien tendència a escampar-se al moment de caure, massa cantelluts, que¬ daven junts. Cinc rocs ben adients per la forma i color són per a un jugador es

tracti del més fútil dels

com

cinc cavalls de desfilada amb vestit i talla

idèntics,

com

cinc

perles d'un collaret,

com cinc gossos ensinistrats per a la cacera. Afortunadament teníem testimonis: van veure com havien anat

les

coses

van

saber resoldre la

qüestió de la propietat dels rocs. 285

Una

vegada més,

van ser

els infants els qui van tenir raó. 39

després, al cap d'una llarga vacil·la¬ Com a educador, haig de saber que epítet amb el qual més d'un pare obrer deu qualificar

«Ha insultat la

meva mare»,

ció, «Ha dit: fill de puta». aquest

és

encarregat turmentador a refusa de fer reparar l'estufa. un

la fòbrica o

propietari

garrepa que

—Saps, és un geniüt. Abans, es barallava amb tothom, ara, diu paraules. Ja és un progrés. Es veritat, «fill de puta», és el que

males

diu quan vol ofendre algú. Diuen també: «malparit», «porc», «cràpula», d'ordinari sota l'efecte d'un accés de còlera, sense pensarho veritablement. Perquè, es pot prendre seriosament per un porc un noi l'única falta del qual és no haver deixat la pilota o d'havervos donat una empenta mentre jugàveu a bales? De gent exacerba¬ da, n'hi ha tanta com de gent calmada... Veia l'esbalaïment dels nois: pronunciava en veu alta i articulant cada síl·laba mots «empestats». Vaig utilitzar aquest mètode, perquè no hi ha res que fermenti més de pressa que totes aquestes paraules que es xiuxiuegen a cau d'orella; us vénen ganes de dir-les i esdeve¬ nen veritables focus d'infecció moral. El fals pudor és el més perillós que hi ha en l'educació. Si teniu por dels mots, què fareu davant dels actes de què els infants poden fer-se culpables? Un educador no pot tenir por ni dels mots, ni dels pensaments, ni de les accions dels

la gent

infants.

Qui vulgui educar els infants pobres que recordi que la medici¬ distingeix la praxis pauperum de la praxis aurea, i que no oblidi que existeixen llibertins de llenguatge polit i herois de la virtut de paraula grollera. Educador, tens el deure de conèixer el medi social d'on provenen els alumnes. na

286

40 Seria

massa

arriscat

d'anticipar

que

els infants pobres són més

moralment que els infants rics. Hi ha dades alarmants pel que fa als uns i als altres. Una cosa és segura: totes les observacions que s'han dut a terme han tingut lloc a les gàbies dels pisos de les ciutats sans

d'espai, la prohibició de cridar, de córrer, l'avorriment obliguen els infants a recórrer a les sensacions i emo¬ fortes, però que no pertorben la pau de l'entorn.

manca

i la mandra cions

Fonamentant-me

l'observació dels infants

colònies d'estiu,

infant normal sempre s'estima més un joc de pi¬ bany, l'escalada d'un arbre que no pas els mis¬ teris d'un racó solitari que li inspira Déu sap quins somnis. És amb tota tranquil·litat que es pot permetre als nois i a les noies, amb un mínim de vigilància, d'anar a dispersar-se pel bosc, ja que la collita de maduixes boscanes o de bolets els absorbeix fins al punt que els veureu més aviat barallar-se per un botí en forma de bolets que lliurar-se a manifestacions de tendresa. Un racó enretirat de la plaça d'un suburbi pobre i l'espai entre dos armaris d'un pis burgès opulent amaguen força coses que no es corre el perill de descobrir en un prat o en un camp. Amb la condi¬ ció que no feu estar els infants al llit onze hores de les vint-i-quatre que té ei dia, encara que això us anés bé, ja que, sobretot a l'estiu, no dormen gaire més de vuit o nou hores.

presumeixo que lota,

una carrera, un

disciplina de la colònia, ne¬ al si d'una col·lectivitat, no i que s'hi sotmetien de bon grat. Si mai un hi faltava, venia ell mateix a confessar la falta i a ex¬ pressar el penediment, altrament us deia honestament:

Vaig quedar sorprès de veure que la cessària per al manteniment de l'ordre tenia pas l'aire de repugnar als infants

287

—Ja ho sé, però què puc fer-hi si

ho aconsegueixo?

N'hi havia que lluitaven desesperadament contra ells mateixos i favor de l'ordre col·lectiu. Sobretot no es podia fer-los aquesta

lluita

difícil

massa

mostrant-se massa

rill de desanimar-los

exigent, ja

que es

corria el

pe¬

de fer-ne

salvatges. quines prohibicions han de ser ob¬ servades estrictament, i quines poden donar lloc a alguna indulgèn¬ cia. Si està absolutament prohibit de banyar-se sol al riu, la prohibi¬ ció d'enfilar-se als arbres es pot obrir a algunes concessions; si està absolutament prohibit d'arribar tard a l'hora de dinar, el fet de fal¬ tar al moment de marxar a passeig no és tan greu: el tocatardà pot afegir-se al grup alguns centenars de metres més lluny; es comprèn que sigui difícil per a un infant de restar plantat esperant que tot¬ hom s'hagi reunit. Als infants excepcionals, drets excepcionals, amb la condició que tots hi estiguin d'acord: vet aquí la més difícil però també la més sa¬ Pertoca

l'educador de veure

tisfactòria de les Si,

entre

els

teves

cent

tasques.

cinquanta infants de la colònia, hi ha

neda¬

dor excel·lent, capaç de passar la meitat del dia a l'aigua i de traves¬ sar el riu sense la menor fatiga, i que, a més a més, en coneix tots els

perills perquè viu al costat del sentiment d'altres infants, de

Vístula,

pots permetre-li, amb el con¬ banyar-se tot sol. Però cal que llavors tinguis la valentia d'assumir-ne tota la responsabilitat.

42 Saber viure

societat és

naturalment dels principi, poden mostrar-se desconfiats, ja sigui perquè no fan confiança als adults, ja sigui perquè no comprenen certs principis de la vida en col·lectivitat. Però s'hi fan ràpidament des del moment que hi participen ells mateixos. infants. Al

288

una cosa

que surt tot

Com s'ha de fer

perquè no es llenci més pa al bosc, perquè nin¬ arribi tard a dinar, perquè no hi hagi més baralles ni més ma¬ les paraules? Aquests debats, encara que no aportin remeis imme¬ diats, aixequen la moral del grup, reforcen el sentit de la solidaritat gú

i el del deure social.

Llavors, és bo d'anotar quins són

els infants que han arribat tard aquest debat. Consigna el nombre de baralles de la jornada. Si en¬ registres el resultat en forma d'una corba, veuràs ben aviat que les baralles cada vegada seran més rares. Les baralles recomencen? Or¬ ganitza un nou debat. Tanmateix, un discurs, per bonic que sigui, si suscita l'entusiasme i encoratja la iniciativa, no pot mai reemplaçar l'acció. N'hi ha que donen massa importància a les paraules, n'esperen massa, n'hi ha d'altres que, com que han estat massa sovint dece¬ buts, tenen tendència a subestimar-les. Els uns i els altres s'equivo¬ quen. No podeu construir res amb paraules, però sense les paraules, no podeu dur a bon terme cap treball. La paraula és la vostra aliada, a

és mai la

És

tot

vostra

el que

substituta.

podeu

esperar-ne.

43 El debat sobre el

tema

dels lavabos la netedat dels

quals deixa

desitjar. «Si hi

hagués

incendi o una inundació, els més valents de ajudar exposant la pròpia vida. Són sempre els millors els que es presenten quan s'ha de fer una cosa molt difícil o molt penosa. Justament, ens espera una tasca difícil i penosa i ens adrecem a vosaltres... Qui acceptaria de treballar mitja jornada de un

vosaltres acudirien

tant en

tant?»

Naturalment, són nombrosos els que es presenten. Però cal malfiar-se

d'aquest entusiasme del

començament.

Els primers dies. 289

triaràs els més

enèrgics, aquells que s'inHamen fàcilment però la passió dels quals no dura, compliran molt bé un deure la novetat i les dificultats del qual tenen de què seduir-los. Els explicaràs per què els has triat en primer lloc. Declinaràs l'oferta d'un geniüt per por de problemes i també, perquè, poc estimat com és, s'exposaria a un munt de vexacions. No voldràs un violent: «T'arrisques a anar de seguida a cops, més val

ficar-s'hi.»

Per assegurar

el relleu, designaràs els més complidors

tot espe¬

que, d'aquí a allà, llur entusiasme no haurà caigut. Prometràs al més tímid que pensaràs en ell una mica

més tard:

rant

«Llavors serà més fàcil,

podries sortir-te'n els primers dies.» responsables que no és pas impossible que al¬ guns els tractin de «merdosos», o de «guardians de comunes». Que sobretot no s'ofenguin, no cal ocupar-se dels imbècils! Els explicaràs com han de reaccionar en cas que un petit grapo¬ ner embrutés els lavabos per manca d'atenció i què han de fer en cas que ho fes expressament. I també el camí que s'ha de seguir si el cul¬ pable no ha estat enxampat en el moment de fer-ho. Avisaràs als

nous

Et caldrà armar-los amb

una

escombra i amb

una

baiera i efec¬

algunes rondes d'inspecció durant el dia. A les hores punta, al o havent dinat, podràs ajudar-los o fins i tot reemplaçar-los durant un quart, disposat a agafar la baieta tu mateix en els casos més problemàtics. No serveix de res enfadar-te: «Quantes vegades se us han de dir les coses?» Per què dir-ho llavors? Perquè creieu que un cert nombre d'infants acabarà per comprendre el valor d'una paraula donada, i que, els altres, els poc escrupulosos, si més no tindran l'ocasió de sentir-se dir: «En aquest cas, per què ho has promès?» Sí, sens dub¬ te, és un argument de pes. Perquè l'infant no comparteix pas el cinisme de l'adult, que po¬ dria respondre't: tuar

matí

290

«És necessari respectar tots els seus compromisos?» 44 La col·laboració dels infants,

indispensable per a l'educador,

pot pas enfocar sense un control vigilant i sense alternança. És l'únic mitjà d'evitar que els vostres joves col·laboradors es prenguin es

seriosament. El

poder corromp! Cal explicar-los, amb calma i prudència, que la nova responsabilitat no pot en cap cas donar-los cap mena de privilegi, i que no es tracta sinó d'un títol honorífic. Els responsables del servei de taula canviaven cada dia a causa d'un costum que volia que un responsable de servei rebés una ració més gran de menjar. Això complicava el treball de l'administradora, però jo ho considerava indispensable. Al dormitori hi havia un responsable per a cada filera de llits, que tenia la feina de veure si els infants feien bé els llits; un altre vi¬ gilava la netedat de les mans: a ell li tocava portar les palanganes d'aigua. Encara hi havia altres responsables: el que vetllava que les joguines estiguessin ben ordenades, el que havia de recordar als in¬ fants que pengessin bé les tovalloles als barrots dels llits, aquell la feina del qual consistia a recollir els esquerdills de vidre perquè els massa

infants,

corrent, no es

Veient la

tidianes, s'arriba seus

progressos a

xements,

fant cient

acompleixen aquestes petites tasques quo¬ conèixer millor els infants que no pas seguint els

l'escola: allí

compten

sobretot els dons, els conei¬

l'atzar. Aquí, distingim de seguida amb quin tipus d'in¬

tractem: o

fessin ferides als peus.

manera com

entusiasta

però inestable, ambiciós, agressiu,

cons¬

deshonest.

45 Els xences.

primers dies de

vacances

Si els observes bé

serveixen als infants per fer coneièpoca, t'adonaràs que són els

aquesta

291

millors elements els que tenen més necessitat d'estar envoltats, dats i sobretot protegits, contra aquells a qui el teu sistema no fortuna de plaure. De la mateixa

manera

protecció dels ciutadans associais,

que

aju¬ té la

els poders públics han de garantir la la violència i els abusos d'elements

contra

educador ha de defensar els infants

contra

la llei del

puny, l'amenaça i l'insult; ha de protegir més siguin una pedra o un bastó) i totes zació social

llurs béns (encara que no¬ les formes de llur organit¬ (incloent-t'hi un joc de pilota o la construcció de cas¬

tells de sorra). un

Quan hagis fet el gruix del treball, n'hi haurà prou d'assegurar lleuger control a fl de prevenir eventuals desviacions. Gràcies a la col·laboració dels infants i als seus preciosos suggeri¬

podrem dedicar una bona part del nostre temps als infants que representen casos particulars, sigui pel seu valor excepcional, si¬ gui a causa de la mala influència que podrien tenir sobre els altres, sigui finalment per la seva distància en relació a la «normalitat». Fora d'aquests infants excepcionals dels quals devem i volem ocupar-nos individualment, tenim també situacions excepcionals que ens prenen molt de temps. Un infant malalt, un robatori, una queixa. Un dia, t'assabentes que han llançat pedres o pinyes a un captaire, un altre dia, estàs inquiet pels quatre que han anat al bosc: ments,

fa fosc i

encara no

se'ls

veu.

Com més nombrosos són els infants, més nir

i situacions

corres

292

excepcionals. Això és normal i no

perill de

te¬

servirà de res enfadar-te. La utilitat d'una bona organització consisteix justa¬ ment en el fet que, malgrat tot això, el treball segueix el seu curs, coses petites s'arreglen per elles mateixes i que en tot moment, pu¬ guis dir: —Espavileu-vos, estic ocupat... casos

46 La nen

confiança

si mateix i la capacitat de veure-hi de lluny te¬

de serenor i van acompanyades d'indulgència, la inexperiència és emmurriadissa i subjecta a canvis

sempre un toc

mentre

que

d'humor. Bé cal que

dels trenta o quaranta infants que tens al teu càrrec hagi uns quants que no són «com els altres»: perversos, asocials, violents, neulits; els que no estima ningú i els que imposen la perso¬ n'hi

nalitat als altres.

Organitzes

una

excursió:

sempre

n'hi haurà

un que es

trobarà

malament, un altre que hauràs ofès involuntàriament, un tercer que arrufarà el nas únicament perquè tots els altres estan contents: —Uf! Una excursió!

És sempre al darrer minut que l'un es posarà a buscar la gorra, l'altre trobarà la manera de provocar una baralla, un altre tindrà ne¬ cessitat d'anar

orinar.

Pel camí, sempre

n'hi haurà

que

tindran mal de

que es feriran o que es moriran de set. Si els expliques una història, pots estar segur que

cap o

als

peus,

seràs interrom¬

immediatament: —Senyor, ha vist aquesta bestiola? —Senyor, es posa una palla a l'orella! —Oh, les ovelles galopen! Jove i susceptible, tries l'amenaça: —Si algú em torna a interrompre... Però si tens alguna experiència en infants, és amb indulgent que esperaràs que es calmin una mica.

put

somriure

47 Encara que ets un

petita remarca. No és pas sense utilitat. Si penses bon educador, treballador, conscient, dotat, mira de ser una

293

indulgent amb els teus col·legues que no se'n surten tan bé com tu. No els facis sentir complexos d'inferioritat. Si el bé dels infants t'importa, evita A la

tot

conflicte professional.

colònia, jo era el més zelós dels educadors. Era ben natural.

Poder treballar amb els infants

era

meu

somni més estimat,

men¬

que els altres ja de la vida al camp,

n'estaven saturats. Jo m'alegrava de la simplicitat ells ja no trobaven cap encís a dormir sobre màrfegues i a beure llet amatonada. El dia que un dels meus nois va tenir una «petita desgràcia», cosa que va comportar un problema amb la bugadera, vaig rentar jo mateix la camisa i els llençols bruts. Llavors vaig tenir l'ocasió de veure la con¬ fusió de la bugadera, la incomoditat de l'administradora i l'estupefac¬ ció dels col·legues: efecte que, d'altra banda, donava per descomptat. A un altre al meu lloc potser li hauria tocat un menyspreador: —Ben fet. Li servirà de lliçó. D'altra banda, la criatura forma part del seu grup. Cal guardar-se dels bells gestos gratuïts. Des del moment que tre

acció, molt positiva en aparença, amaga una segona intenció, irrita més que els mots. Un zel neòfit i els quatre èxits aconseguits els primers dies o set¬ una

s'han de posar mai al compte dels mèrits. Altrament, se¬ manifestació molt dolenta de les vostres capacitats d'educa¬

manes no

ria

una

dor:

un nou

col·laborador ha de

veure certes

ser

el més fervent de

tots

i capaç

imperfeccions que escapen a un ull fatigat per la

ru¬

tina.

Ja ho he dit i ho repeteixo: l'educador sovint ha de fer el paper Aquest rol, no té dret de subestimar-lo ni de sostreures'hi. Si un infant s'ha fet pipí al llit, si ha vomitat, si li han sortit grans o si té pus a l'orella, pertoca a l'educador d'ocupar-se'n. Cal d'infermer.

294

posar l'infant a de saber fer-ho

la gibrelleta, rentar-lo, fer-li una cura? L'educador ha el

signe de disgust. Que s'espavili: que vagi a practicar a l'hospital, a un hospici per cancerosos, a una guarderia infantil, a qualsevol lloc, però cal que sense

menor

s'hi acostumi.

L'educador d'infants

pobres, a més, s'ha d'acostumar a veure la Els paràsits formen part de les malalties endèmiques de la infància indigent de tot el món. Si troba un poll als vestits, que no n'estigui ni indignat ni disgustat, sinó, seguint l'exemple dels pares d'aquests infants que aborden calmosament aquest problema, que tingui cura de la higiene dels alumnes amb un màxim de calma i d'objectivitat. Un educador al qual els peus bruts dels infants fan nàusees, que no suporta les pudors, al qual un poll trobat a l'abric trasbalsa per tota la jornada, aquest educador hauria de canviar de feina tan aviat com pogués. Que treballi en el comerç, en l'administració, on vul¬ gui, però que deixi l'escola primària o l'internat, ja que no hi ha res de més humiliant que haver de guanyar-se el pa amb disgust. —No sóc pas un mal educador, jo, i tanmateix odio la brutícia, dieu arronsant les espatlles. Menteixes; la teva boca, els teus pulmons, la teva sang són plens d'aire empestat pels infants. D'aquest pecat capital que tot educador pot cometre, la pràctica mèdica me'n va alliberar d'una vegada per totes. «Fastigós» és un adjectiu que no conec. És potser per això que els meus alumnes es¬ ronya.

timen la netedat.

49 El

genial entomòleg francès Jean-Henri Fab re (1823-1915), es¬ orgullós d'haver pogut dur a bon terme les recerques sobre els insectes, recerques que van fer època, sense haver-ne de matar cap. tava

295

N'estudiava la

manera

de volar, els

costums,

les penes i les joies. Se¬

guia amb atenció llurs saltirons sota els raigs de sol i llurs combats mortals. Mirava com s'ho feien per procurar-se l'aliment, construir amagatalls, fer provisions. Contemplava les potents lleis de la natu¬ ra a través dels moviments més imperceptibles i no s'indignava mai. Era mestre al camp. Feia les observacions a ull nu. Educador, sigues el Fabre del món dels infants.

296

LA CASA DE L'ORFE

El bon funcionament d'un internat

nivell

quotidià depèn de l'acull i del terreny sobre el qual està construït. Quants retrets amargs no cauen al cap dels infants i del personal a causa dels errors comesos pel constructor! Quants entrebancs, tre¬ balls suplementaris, quants turments a causa de les negligències de l'arquitecte! I fins i tot si és possible de fer modificacions, quant de temps no cal malversar per posar en evidència els defectes i persua¬ dir de la necessitat de treballs; sense parlar dels errors irreparables. La Casa de l'Orfe va ser construïda sota el signe de la manca de confiança en els infants i en el personal: veure-ho tot, estar al cor¬ rent de tot, poder-ho controlar tot. La immensa sala d'esbarjo és una plaça pública, un mercat descobert. N'hi ha prou amb la mira¬ da atenta d'una persona per vigilar el conjunt. Passa el mateix en els vastos dormitoris-casernes. Si aquesta mena de construcció té l'a¬ vantatge de situar ràpidament un infant i es pot aplicar a colònies de vacances o també a una gran central des d'on els infants podrien ser transferits plegats a internats d'un altre tipus, el seu principal de¬ fecte és l'absència total de «racons tranquils». Soroll, aldarull, em¬ pentes hi són la regla. Els infants se'n queixen i tenen raó. a

l'edifici que

297

Caldria afegir una planta en el futur. A parer meu, el sistema ho¬ teler seria el que aniria més bé: un corredor i, a una i altra banda, habitacions petites. Caldria pensar també en els infants que patei¬ A més d'una sala

separada per als veritables malalts, seria bo de indret tranquil on es podrien retirar, sols o amb un company, els que estan cansats o irritats, els que han dormit mala¬ ment, els que s'han fet mal a la cama o que tenen mal de cap... Un infant que pateix té necessitat de solitud. Empès per companys als quals fa nosa, passejant la pena enmig de la joia dels altres, fa pietat

xen.

preveure un

i irrita sovint el

seu entorn.

disposició dels lavabos demanaria també una modificació: ser adjacents al dormitori, fins i tot trobar-se a l'interior del dormitori. Separar-los per vestíbuls i corredors és perfectament absurd. Com més se'ls amaga més la netedat deixa a desitjar. Pel que fa a l'allotjament del director, se n'ha fet un retir tranquil de funcionari que se suposa que representa la institució: lluny dels infants, pot correspondre en tota quietud a les autoritats, vigilar el secretariat, la comptabilitat, però la seva influència educativa és gai¬ haurien de

rebé nul·la. En lloc de

hoste,

ser

el veritable

amo

de l'internat, hi és

L'arquitecte ha de concebre l'apartament del di¬ rector de manera que aquest pugui continuar sent un educador, és a dir, veure i escoltar l'infant altrament que convocant-lo al despatx. Ja que no s'ha d'oblidar mai que la vida de l'internat són primer que res tots aquests «petits detalls». un

estranger.

He sentit

dir

algun lloc

que

la filantropia,

sense

guarir

cap

de les nafres ni satisfer cap de les necessitats socials, acompleix tan¬ mateix dues tasques considerables. La primera d'aquestes tasques seria descobrir les insuficiències de les

quals l'Estat no s'adona o su¬ en lloc de l'Es-

bestima, i, havent-les localitzades prendre iniciatives 298

Segons aquesta opinió, la filantropia imposaria a la comunitat i l'Estat llurs deures exigint subvencions allí on l'extensió dels pro¬

tat. a

blemes ria

depassaria les pròpies possibilitats. La

la innovació,

recerca

de vies

la rutina, l'esquematisme, «les rebaixes» És veritat que al costat dels orfenats

noves

segona tasca pertot on

consisti¬

fan estralls

estatals.

públics trobem

pertot esta¬

bliments privats

d'assistència a la infòncia i que sovint semblen de més bona qualitat: immobles més opulents, millor alimentació, pres¬ supost més generós, mètodes educatius més flexibles. Tanmateix, l'imprevisible i temible caprici del ric mecenes pot aquí reemplaçar eficaçment la tirania del reglament burocràtic d'un orfenat d'Estat. Per comprendre per què a tants educadors de valor els costa de sotmetre's a les condicions de treball d'aquests establiments de be¬ neficència i per què aquests establiments atreuen tants incapaços i fracassats, cal pensar que, sovint, totes les iniciatives i tots els es¬ forços de la direcció d'aquestes cases no tenen altre objectiu que sa¬ tisfer els gustos dels protectors inexperts, que no saben res de les di¬ ficultats i dels secrets propis de l'educació col·lectiva dels infants. Si aquests rics protectors poguessin saber quina metzina pot arribar a ser per a una institució pedagògica un empleat que no està a l'alçada, potser haurien renunciat d'una vegada per totes a impo¬ sar o tan a veure

sols

a recomanar

totes

amb l'ofici. Portant les

aquestes persones que no tenen res

coses a

l'extrem,

pot

fins i

tot

que el sistema de protecció en educació és un delicte, un crim! El problema dels infants recomanats mereix també

algunes

dir re¬

marques.

Quantes vegades no us vénen a veure amb aquestes paraules: —La situació de l'infant és de les més precàries: cal que us en feu càrrec.

Mal dirigit, un infant no traurà cap avantatge d'haver canviat de medi i esdevindrà nociu per al nou entorn. Fer pressió sobre un educador perquè accepti a l'establiment un infant, quan té totes les

299

per oposar-s'hi, és totalment inadmissible. Cal que li fem confiança quan ens declara: «La influència d'aquest infant corre el perill de ser nefasta per als altres.» Ha de tenir el dret de dir-ho: el difícil treball d'internat li dona aquest dret, com molts altres drets, d'altra banda. En tot el que concerneix problemes de l'educació, la raons

seva veu

ha de

ser

decisiva.

Hauria de

disposar també d'una suma de diners que li seria atri¬ qual seria l'únic responsable. Això, per¬ què és l'únic que pot jutjar la necessitat i la urgència de la compra de certs objectes l'adquisició dels quals podria semblar als altres supèrflua o poc urgent. buïda mensualment i de la

Un punt important! Si un internat posseeix

diversos mecenes, seria bo de posar-los a poguessin anotar els suggeriments, demandes i preguntes. Els avantatges d'una innovació així podrien ser considera¬ bles: disminució del nombre d'intervencions, expressió més matisa¬ da, desaparició de disposicions contradictòries. Unes paraules encara sobre els assistents voluntaris. Són ben útils: llur disponibilitat els permet d'envoltar els infants d'aquestes aten¬ cions particulars que són un veritable luxe per a un personal, el temps i la fantasia del qual són rosegats per la multitud de les tasques quotidianes. L'un vindrà a explicar als infants un conte de fades, l'altre se'ls endurà a passeig o els donarà classes particulars. Tanmateix, aquests voluntaris no haurien d'esdevenir una càrrega suplementària per al personal de l'internat: han de respectar el reglament i espavilar-se tots sols, sense esperar ni exigir res de ningú. disposició

llibre

L'any de la construcció de la Casa de l'Orfe va ser un any me¬ no havia tingut l'ocasió de comprendre més bé la be¬ llesa d'una acció concreta, d'un treball ardent com una pregària. morable. Mai

300

D'un dia per I'altre, un petit quadrat dibuixat al sala comuna, una habitació, un corredor. Jo,

una

plànol esdevenia

assidu querelles d'opinions, finalment assistia a una realització. Tota decisió esdevenia tot seguit una directiva per a un artesà encar¬ regat de donar-li forma. Cada idea havia de ser avaluada en vista a la seva finalitat: calia reflexionar sobre el preu, la utilitat, els mitjans de la realització. Un educador que ignora que amb fusta, planxa, cartó, palla o filferros pot crear munts d'objectes apropiats per faci¬ litar i simplificar la tasca, estalviar temps i pensament, un educador així, em sembla, demostra una formació incompleta. Una prestatge¬ que era un

d'estèrils

ria,

tauler d'anuncis,

clau clavat

en un

indret ben triat resol¬

drien

força problemes que el capfiquen. El Refugi havia d'estar llest pel juliol, i pel novembre encara no ho estava. Els infants van arribar del camp, una ombrívola i plujosa tarda de tardor, amb un gran aldarull, armats de bastons, balbs de fred, excitats i temeraris, i quan la casa encara era plena de treballa¬ dors. Els vam donar el sopar i els vam portar a dormir. L'antic Refugi ocupava una incòmoda casa de lloguer, amb mo¬ bles

heteròclits, roba usada,

una

administradora idiota i

una

cuine¬

múrria.

Esperava que amb les noves condicions de vida i una vi¬ gilància intel·ligent, els infants acceptarien de seguida les noves re¬ gles de vida comuna. Però abans fins i tot d'haver-me pogut adonar de la situació, em van declarar la guerra. I jo que creia que l'expe¬ riència de colònies em posaria a cobert de noves sorpreses! M'havia equivocat de nou i era allí, impotent, davant d'una banda de brètols temibles. Fou a partir d'aquesta nova experiència dolorosa que ha¬ via de forjar les meves veritats clares i sòlides. Davant les meves exigències els infants van adoptar una actitud de ferma oposició. Les paraules no hi podien fer res i el constrenyiment no engendrava sinó hostilitat. La casa que havien somiat tot l'any se'ls estava tornant odiosa. Fou força més tard que vaig enten¬ dre els sentiments que aleshores podien animar-los. L'antiga vida ra

301

malgrat tota la misèria material, els deixava una llibertat podia exercitar-s'hi lliurement, hi havia

bohèmia,

d'iniciativa: la voluntat

de fantasia, per a accions ardides, per a despreocupació. La disciplina, era l'au¬ toritat d'alguns que la restablia per curtes temporades. Mentre que aquí, és una autoritat impersonal que volia imposar-los-la durable¬ ment. Aquests infants no podien fer altra cosa que decebre. Em sembla que l'educador obligat a treballar en males condicions ma¬ terials i en el desordre no hauria de somiar gaire el confort, la dis¬ ciplina: aquí també existeixen dificultats serioses i perills conside¬

lloc per a ximpleries plenes la bravesa, la generositat, la

rables.

4 Com

van

manifestar l'hostilitat, els infants? Amb munts de pe¬

significació dels quals només és capaç de copsar l'edu¬ cador, tan imperceptibles i aparentment insignificants són. És so¬ bretot per la freqüència que esdevenen carregosos. Per exemple, anuncieu que està prohibit aixecar-se de taula emportant-se pa: l'un us demanarà per què heu decidit que sigui així; un altre s'aixecarà, amb el bocí de pa a la mà i us dirà: «No he tingut temps de menjarme'l»; uns altres dos o tres amagaran el pa. Només cal que els digueu: «Està prohibit d'amagar qualsevol cosa sota el coixí o el ma¬ talàs», perquè l'un us respongui que si endreçava les coses a l'arma¬ ri, les hi pisparien tot seguit; l'altre, que heu sorprès ficant un llibre sota el coixí, us dirà, amb aire innocent, que creia que «els llibres, estava permès». Es podria multiplicar aquesta mena d'escenes fins a l'infinit. És l'hora de tancar els lavabos: «Vinga, afanyeu-vos!» Més d'un ronsejarà: «Ja acabo!» Però proveu de demanar a un d'ells per què no endreça el tovalló, i us dirà que té pressa i farà cara d'ofès, tits detalls la

uns

altres

rumor

302

tres

que

l'imitaran allí mateix. El dinar. Comença a córrer un

hi ha

una

bestiola a la sopa. I ben aviat és la revolta: re-

fusen de

menjar-ne. Aconseguiu enxampar alguns caps de reposi¬ però pressentiu que n'hi ha d'altres que dissimulen.

ció,

Arran de cadascuna de les

vostres

iniciatives trobeu dificultats

imprevistes, assistiu al lent enfonsament de tot el que, a parer vos¬ tre, ha estat definitivament establert. Acabeu sense saber què és el fet de l'atzar, del malentès o de la mala voluntat. Una clau desapa¬ reix. La troben

una

mica més tard i

encolomen

comentari irò¬

nic:

amagada expressament? debò... A la pregunta: «Qui ho ha fet?», la resposta serà invariablement: «No ho sé.» Per més que els expliqueu que la cosa no és pas greu en si, però que cal dir sempre la veritat, és el silenci que obtindreu per tota resposta. No el silenci de la por, el del complot. Recordo encara la meva veu ofegada i els ulls plens de llàgrimes d'impotència mentre els feia aquesta mena de discurs. Tot educador jove, tot educador nou en un establiment, viurà aquests moments difícils. No es pot desanimar, no pot dir massa aviat: «No en sé, no ho aconsegueixo»; ja que no és sinó una apa¬ rença si la paraula resta impotent. Cal temps per desvetllar la cons¬ ciència col·lectiva. L'educador que demostra bona voluntat i mèto¬ des assenyats veurà, dia rere dia, augmentar el nombre de partidaris que vénen a reforçar el camp de la «nova orientació». —Us

pensàveu que l'havia Exacte: ho havia pensat de

Un record Un dia,

dels

nostres

brètols més grans, fent la neteja, va tren¬

palangana de la comuna, relativament preciosa ja que era de faiança. No em vaig enfadar. Al cap d'uns quants dies, hi va tornar: aquesta vegada va tocar a una ampolla que contenia cinc litres d'oli de fetge de bacallà. També em vaig acontentar de fer-li un petit re¬ car

tret sense

gravetat. El mètode va donar fruits:

vaig guanyar

partidari. 303

Tot esdevé fòcil per a

l'educador que arriba a dominar ei grup, còlera impotent, es posa a fulminar retrets, mur¬ ris, els infants ho faran tot per excitar-lo més i la seva vida esde¬ vindrà un infern. Corre el perill aleshores, per autodefensa, de però si,

recórrer

en un una

les formes més brutals del

constrenyiment.

5 La

cinquantena d'infants que va arribar a casa nostra de l'antic Refugi no eren pas, al capdavall, uns desconeguts: havíem compar¬ tit les vides i les esperances en el passat i un veritable afecte lligava aquests infants a la nostra educadora, la Sra. Estefania. Reguitnaven davant la disciplina, però n'eren capaços. Poc després, va arribar una cinquantena d'altres infants i, amb ells, noves dificultats. La nostra casa va obrir una escola per a externs, cosa que em va donar l'ocasió de mesurar l'abisme que pot separar el mestre-aristòcrata del ventafocs-educador. Al cap vem:

d'un

any, estava establerta la nova organització. Triomfòsola administradora, una sola educadora, un conserge i

una

cuinera per a un centenar

d'infants. Vam escapar a la tirania del personal habitual dels orfenats. Fou l'infant qui va esdevenir a casa nostra l'hoste, l'empleat i el director de la casa. Tot el que llegirem a partir d'ara és l'obra dels infants, no la nostra. una

El tauler d'anuncis En

lloc ben visible,

la paret en

gaire enlaire, hi ha un tauler penjat a el qual, amb l'ajut de xinxetes, enganxem tota mena de no

comunicats i d'anuncis.

Sense el tauler, la vida

era un

suplici. Havia d'anunciar

en veu

alta i ben clarament: —Els infants A, B, C, D aniran

allò). 304

aquí i allí (agafaran/faran això i

Immediatament, tenia al davant els infants E, F, G, que em

de¬

manaven:

—Jo també?... I ell?... I ella? Llavors, ho tornava a dir, però era sempre perdre el temps: —I jo, senyor? Anunciava: —^Anireu... La mateixa

—Quan...

agafareu... cosa:

on...

preguntes,

soroll, confusió.

Perquè?

i jo, fatigat, irritat, sense poder podia ser d'altra manera? Alguns infants no havien sentit o entès res, altres tenien dubtes, es demanaven si no havien confós alguns detalls, finalment jo mateix, enmig d'aquest enrenou, no es¬ tava mai segur de no haver oblidat res. D'altra banda, en el remolí dels afers de cada dia, l'educador es veu forçat a prendre alguna vegada una decisió precipitada, doncs, sovint imperfecta, d'actuar segons l'humor del moment. Davant de l'imprevist del darrer moment li passa també que manca d'enteresa. El tauler l'obligaria a preparar per endavant el pla detallat de cada acció. Ai las! Els educadors no saben pas comunicar-se amb els in¬ fants per escrit i és una bona llàstima. Fins i tot allí on la majoria d'infants no sap llegir jo penjaria al¬ menys un tauler: no han pas de conèixer l'alfabet per aprendre a re¬ conèixer ràpidament els noms, i el sentiment de dependència que experimenten en relació als infants que saben llegir els farà venir ga¬ nes d'adquirir ells mateixos aquest saber. Vet aquí alguns exemples dels nostres anuncis: Insistien,

donaven empentes,

més. Però

«Demà,

les 10, distribució de vestits

nous.

Com que

encara no

punt tots els vestits, no cal que es presentin els infants A, B, C, D... Es presentaran per canviar els vestits vells els infants F i

estan a

G...»

305

«Qui ha trobat «El que

hagi

vist

trencat

una

clau petita lligada

a una

cinta negra?».

el vidre del lavabo ha de venir a dir el

seu

nom.»

«Ahir, els nois «Els infants

deixar el dormitori

desordre.»

estripen els llibres i les plomes van

doina.»

diu tintura de iodo, sinó tintura de iode.» «Les festes de Pasqua són d'aquí a un mes. Convidem els infants comunicar-nos suggeriments sobre la manera més «No

van

agradable de

passar-les.» «Els que sentar-se

volen canviar de lloc al dormitori o a taula han de

demà,

les 11,

pre-

la sala d'estudi.»

Tots aquests comunicats, anuncis i advertències tant

viu.

eren plantats pels adults. S'hi trobava de tot. El tauler era Ens demanàvem com és que havíem pogut estar-nos-en fins lla¬

pels infants

com

vors.

—^Jo també, senyor? —Està

plantat al tauler. jo no sé llegir... —Demana a qui sàpiga llegir que t'ajudi... El tauler donava possibilitats d'iniciativa quasi il·limitades a l'e¬ ducador i als infants. També era una diversió. Quan l'infant dispo¬ sava d'una mica de temps, s'hi aturava al davant per fer el badoc; una informació treta d'un diari, una imatge, un joc de paraules, la corba de baralles, la llista de desperfectes, els estalvis dels infants, el seu pes, la seva talla... S'hi podia enganxar de tot: els noms de grans ciutats, el nombre d'habitants, el preu dels productes alimentaris. S'hauria dit que era un almanac o la vitrina d'una botiga. —Però

La bústia

L'educador que ha conegut els avantatges de la comunicació es¬ crita amb els infants arriba ràpidament a la conclusió de la necessi¬ tat

306

disposar d'una bústia.

El tauler és

l'esforç reduït al mínim, la possibilitat de donar

pregunta aquesta resposta automàtica: «Vés a veure el tauler, plantat». La bústia permet de posposar fins més tard una deci¬ sió: «Escriu-m'ho i ja ho veurem». Sovint és més fàcil d'escriure alguna cosa que dir-la. Quin edu¬ cador no ha rebut mai un d'aquests gargots plens de preguntes, precs, queixes, excuses o confidències? Els infants n'han escrit des de sempre i la bústia no fa altra cosa que fixar aquest costum assenyat. Cada vespre traieu un grapat de fulls coberts d'una lletra mal¬ destra i, en el silenci del despatx, podeu reflexionar amb calma so¬ bre tot el que, en l'agitació de la jornada massa carregada, se us hau¬ ria probablement escapat o us hauria semblat poc important. «Podria sortir demà perquè ha arribat el germà de la mama?». tota

està

«Els infants són dolents amb mi.» «Sou

injust: feu punta als llapis de tothom, i a mi, no heu volgut

fer-m'ho.» «No vull pas

dormir prop de la porta, perquè de nit, sempre entrarà algú.»

crec

que «Estic enfadat amb vós.»

«La senyoreta, a l'escola, m'havia dit que havia fet progressos.» De vegades hi trobareu un petit poema sense signar: l'infant va tenir

una

idea, la va colgar en el paper i, sense

saber gaire què fer-ne,

tirar

la bústia. També podeu ensopegar

amb una carta anòni¬

que

conté algun insult

Hi ha

cartes

banals,

alguna

cartes

amenaça.

de cada dia, hi ha també

cartes excep¬

s'hi

repeteixen? Doncs bé, és que hi ha algun ma¬ qual caldrà posar remei. Si aquest vespre no teniu temps, hi reflexionareu demà. El contingut d'una carta us ha sorprès? Li dedi¬ careu més temps que a les altres. La bústia serveix també d'ensenyament útil als infants. Gràcies a cionals. Les

coses

lestar al

ella aprenen: 307

1. A esperar una resposta en

lloc d'exigir-la instantàniament i

qualsevol moment. 2. A

les

des de

els punts

de vista: distingir entre desigs, penes i dubtes, el que és important del que no ho és tant. Escriure una carta suposa una decisió prèvia (d'altra banda, no és pas estrany que l'infant vulgui retirar la carta que ha tirat a la els

veure

coses

tots

seus

bústia). 3. A reflexionar, a motivar una acció, una decisió. 4. A tenir voluntat (cal voler per saber).

—Escriu-ho, podràs tirar la nota

la bústia.

—No sé escriure.

—Llavors fes-te

ajudar per algú que en sàpiga. principi, sovint cometia errors. Un, que m'agradaria fer evitar als altres, consistia a enviar a la bústia els infants empipadors. No ho feia pas sense ironia. Quan es van adonar de la meva mala fe, es van disgustar amb mi i amb la bústia, i van tenir raó de reaccionar així. —Ja no se us pot parlar mai. Alguns educadors m'han fet el mateix retret: no era pas massa oficial, aquest mitjà de comunicació amb els infants? Ara bé, puc afirmar-ho: la bústia no sols no destorba la comuni¬ cació oral, ans al contrari, la facilita. Fa guanyar temps a l'educador que pot així consagrar una part de la jornada als infants que tenen necessitat d'una llarga entrevista confidencial i afectuosa. És gràcies a la bústia que s'han pogut arranjar moments d'aquests, ja que la jornada ha esdevingut més llarga. Hi ha infants a qui no agrada d'escriure? Sens dubte, però aquests són gairebé sempre els que es refien del seu encís personal, un somriure per aquí, un petó per allí, aprofiten cada situació pro¬ pícia per guanyar els vostres favors. No demanen mai, forcen l'en¬ torn. Els altres, segurs no pas d'ells mateixos sinó de les seves raons, fan confiança a la justícia, escriuen les peticions i esperen tran¬ quil·lament la vostra decisió. Al

308

La prestatgeria La

prestatgeria podria jugar el

ler. Encara

no en

tat

de tenir-ne

ri,

tenim

una.

A la

paper d'un complement la Casa de l'Orfe, però sentim la

prestatgeria, s'hi podria posar

del

tau¬

necessi¬

dicciona¬

recull de proverbis, una enciclopèdia, el plànol de la ciutat,

algunes antologies,

calendari, petits manuals pràctics (tennis, quants jocs de penyores. L'existència d'aquesta mena de racó-biblioteca és una necessitat. El servei de préstec, limi¬ tat a unes quantes hores al dia, podria ser garantit per un responsa¬ ble, cosa que protegiria els llibres d'un desgast excessiu. L'instint social dels infants seria, així, posat a prova: si deterioren o perden alguna cosa, pitjor per a ells. A la prestatgeria, hi hauria un lloc previst per als quaderns por¬ tats pels infants on podrien anotar les cançons preferides, anècdo¬ tes, jocs de paraules i fins i tot els somnis del quals els agradaria guardar el record. També s'hi podrien tenir les estadístiques de les baralles, disputes, retards o desperfectes. Les gasetes redactades pels infants sobre la natura, els viatges, els problemes socials o els llibres també podrien ser-hi dipositades. Els informes dels vigilants així com els diaris portats pels infants, o fins i tot el diari de l'educador podrien trobar aquí el seu lloc. Un diari íntim no significa pas per això un diari que es fica al fons d'un calaix tancat amb clau. Em sembla que un diari com aquest on l'e¬ ducador consignaria les decepcions, les dificultats, els errors o, al contrari, les joies i les bones sorpreses, podria jugar un paper pe¬ dagògic considerable. El racó-biblioteca podria acollir igualment un llibre de controls futbol, etc.) i

uns

(el control de les sortides, etc.), i també el llibre de les

«actes nota¬

rials».

Sempre és de bon grat que els infants intercanvien, cedeixen petits objectes que els pertanyen. No hem pas de desa¬ provar aquestes pràctiques ni, amb més raó encara, prohibir-les. Si o revenen

309

navalla

corretja constitueix la propietat de l'infant, per què no podria canviar-la per un estoig, un imant o una lupa? Si te¬ nim por d'algunes transaccions deshonestes, d'alguns embolics o una

o una

baralles, introduïm el llibre de les «actes notarials». Impedirà els abusos. Els infants són irreflexius, inexperts? Justament, així els do¬ l'ocasió

d'adquirir l'experiència necessària. importància que atorgo al diari de l'educador, em per¬ meto de citar aquí, a tall d'exemple, alguns paràgrafs del meu diari: «Avui m'he enfurismat, injustament, contra un dels nois. Injus¬ tament, perquè no ell no podia pas actuar d'altra manera. Tanma¬ teix, què haig de fer, si haig de vetllar pel respecte de la igualtat de drets per a tots els infants? Què dirien si permetés als uns el que narem

Atesa la

prohibeixo als altres?...» «Els grans s'han reunit, aquest vespre, a la meva habitació. Hem parlat del futur. Per què tenen tanta pressa per esdevenir adults? In¬ genus, creuen que ser gran és poder fer el que es vol. Ignoren enca¬ ra totes aquestes cadenes que traven la nostra voluntat d'adult.» «Un nou robatori. Sé que allí on un centenar d'infants viuen junts, n'hi haurà sempre un (només un?) de deshonest. Tanmateix, no aconsegueixo acostumar-me a aquesta idea. Tinc la impressió de guardar-los rancúnia a tots.» «Ja està: ja ha canviat. No volia creure-hi gaire de pressa, però vet aquí que fa unes quantes setmanes que l'observo atentament... potser ha trobat un bon amic? Tant de bo que duri.» «He estat assabentat d'un nou afer ben penós. Faig veure que l'ignoro. Es tan desagradable estar sempre forçat a rondinar, renyar, fer investigacions.» «Noi estrafolari. Tots l'estimem. Podria tenir cia sobre els altres, lació és

les

iniciatives.

pas d'altra manera, és

310

bona influèn¬

però sembla que vol guardar les distàncies en re¬ Sempre llunyà, tancat. Tanmateix, no per egoisme ni mala voluntat per part seva; no sap

nostres

certament

ser

una

bona llàstima.»

«Bona jornada. se

Tots bé de salut, actius i alegres. Tot ha bé. Si sempre pogués ser així!»

anat sen¬

entrebancs, de pressa i

La vitrina

d'objectes perduts

contingut de les butxaques i dels calaixos dels infants té ben probabilitats de ser vist amb benevolència per l'educador. Què és el que no s'hi troba! Imatges, postals, cordills, claus, pedres, parracs, perles; capses i ampolles buides, vidres de color, segells, plo¬ mes d'ocells, pinyes, castanyes, cintes, fulles i flors seques, nines trossejades embolicades en paper, bitllets de tramvia, fragments de coses desaparegudes, embrions de les que haurien pogut existir un dia. Tots aquests petits no-res tenen una llegenda, sovint ben com¬ plicada, el seu origen i el seu valor sentimental propis. Representen records del passat i les projeccions nostàlgiques del futur. Una peti¬ ta petxina figura el somni d'un viatge per mars llunyans; un cargol i alguns trossos de filferro: un avió, la imatge d'un vol orgullós; l'ull d'una nina trencada des de fa temps és sovint l'únic record d'un amor que fou i que no tornarà més. De vegades hi descobreixes la fotografia d'una mama o, embolicats en un tros de paper rosa, dos poques

duros heretats d'un avi difunt. Arriben nous objectes, una part dels vells perd intercanvis o obsequis, després li reca i els reprèn.

valor, hom

Tinc

força por que el valor sentimental d'aquests tresors que fo¬ butxaques, encallen els calaixos, corren pertot, desaparei¬ xen, es troben, després s'escampen de nou, que són font permanent d'inquietud i de desordre, no tingui gaires probabilitats de ser entès per un educador d'ànima vulgar. Aquesta bèstia és capaç, en un ac¬ cés de ràbia, de fer-ne un pilot i llençar-lo al foc. Bàrbar! Comets aquí un crim inadmissible! Com goses emparar-te d'aquesta mane¬ ra de la propietat d'altri? Com pots després esperar-te que els in¬ fants respectin qualsevol cosa o qualsevol persona? No són pas tros¬ sos de paper que cremes sinó l'amor a la tradició i els somnis d'una raden les

vida més bella.

311

de vetllar

internat

on tot

pertany a

tothom, l'educador té el deure

perquè cada infant pugui disposar d'un objecte que sigui

amagatall segur on pugui desar-lo. Si aquest amagatall és un calaix, cal que l'infant tingui la seguretat que ningú no anirà a furgar-hi: perquè les dues perletes de vidre que hi ha ficat són les seves arracades precioses; un tros de paper de plata té per a ell ei valor d'un títol dipositat al banc per un jubilat; i el seu

veritablement

i d'un

seu

com un document secret confiat als arxius. Aquest imposa a l'educador d'ajudar l'infant a recobrar el seu

diari íntim és mateix deure bé

que l'hagi perdut. Per això hem estat emmenats

en cas

a obrir una vitrina d'objectes per¬ duts. Com que se suposa que l'objecte més petit té un propietari, tot el que es troba sota la taula, a la finestra, a la sorra del pati, s'ha de tornar i posar a la vitrina.

És clar, des del

cada vegada menys coses seran con¬ ningú, el nombre de les que tenen un propietari anirà augmentant i correu el perill de ser destorbat constantment per l'a¬ nar i venir dels infants que vénen a reclamar els seus béns, a queixarse de la desaparició d'un objecte o a portar-vos el que acaben de tro¬ bar. Us cal organitzar-vos. Què feu dels objectes que els infants us donen perquè els guardeu? Us els fiqueu a la butxaca? Això és do¬ nar-los un exemple de manca d'honradesa. moment que

siderades de

A la Casa de l'Orfe hem trobat la solució

forma d'una senzilla

el que s'acaba de trobar; el contingut de la caixa després a la vitrina i és el vigilant que, a l'hora convingu¬ da, és l'encarregat de tornar els béns perduts als propietaris. Durant el període més acarnissat del meu combat pel manteni¬ ment de l'ordre, tenia el costum d'enviar als objectes perduts tota gorra que veia córrer, tota bata que no era penjada al penjador, tot caixa

on es

posa tot

és transferit

llibre abandonat

312

en una

taula.

patir la fensar,

gent tranquil·la, bona i conscient. El tribunal els ha de de¬ impedint als forts, als insolents i als ganduls de fer-los mal o

de molestar-los. Un tribunal

és la

justícia, però fer regnar la justícia ha principal preocupació; un tribunal no és potser la veritat, però la veritat és la cosa a la qual aspira més. Pot passar que un jutge condemni algú per un acte del qual el mateix jutge de vegades en sigui culpable, perquè ser jutge no vol pas dir estar a cobert de l'error, però si un jutge pronunciava a grat¬ cient un judici fals, seria veritablement vergonyós. de constituir la

encara no

seva

Com En

presenten

indret ben visible, hi ha

les denúncies? un

tauler penjat en el qual tot¬

hom té el dret d'inscriure el motiu de la i el

seva

denúncia: hi escriu el

del que

cita en justícia. Tot infant, tot adult (l'educa¬ citat a comparèixer davant del tribunal. secretari del tribunal inscriu les denúncies en un llibre previst a aquest efecte i, des de l'endemà, rep les declaracions dels testimonis. Les declaracions poden ser orals o escrites. nom

nom

dor inclòs) pot ser Cada vespre, el

Els jutges El tribunal

reuneix

sessió

vegada a la setmana. Els jutges designats per sorteig entre els infants que, en el curs de la setma¬ na transcorreguda, no han estat objecte de cap denúncia. Calen cinc jutges per a una cinquantena d'afers que passen davant del tribunal. Pot passar que hi hagi, per exemple, cent vint afers per jutjar, la qual cosa demanaria una quinzena de jutges, i que el nombre d'in¬ fants que no hagi tingut cap procés en el curs de la setmana trans¬ correguda sigui inferior a quinze. Llavors es procedeix al sorteig en¬ tre tots els infants i els grups de jutges són designats de manera que ningú no hagi de jutjar el seu propi afer. són

324

una

Per

educador que, en

el desig de comprendre l'infant, ator¬ importància a controlar la pròpia conducta, el diari esdevé un re¬ gulador perfecte de les paraules i dels actes, perquè és una crònica viva dels errors que comet i dels esforços que fa per corregir-los. El diari pot ajudar-lo també a defensar-se contra eventuals detractors ja que constitueix tant una prova de les seves capacitats com el testi¬ moniatge de tota la seva activitat. Tot això en fa un document cien¬ tífic de gran valor. Els cursos de periodisme pedagògic potser d'aquí a no gaire temps podran figurar en el programa d'ensenyament de les escoles a un

mestres.

Tribunal d'arbitratge

L'espai que consagro en aquest llibre als tribunals d'infants a al¬ els pot semblar desmesurat; és que jo hi veig el primer pas cap a l'emancipació de l'infant, cap a la elaboració i proclamació d'una Declaració dels drets de l'infant. L'infant té el dret d'exigir que els seus problemes siguin considerats amb imparcialitat i seriositat. Fins ara, tot depenia de la bona o mala voluntat de l'educador, del seu hu¬ mor del dia. Ja és hora de posar un terme a aquest despotisme. guns

El codi del tribunal d'arbitratge Si algú ha actuat malament, es comença per perdonar-lo. Ja que, si ho ha fet per ignorància, a partir d'ara, podrà actuar amb conei¬ xement de causa; si ho ha fet involuntàriament, d'ara endavant pro¬ curarà de

més

prudent; si ho ha fet perquè no aconsegueix desempallegar-se dels mals costums, esperem que la pròxima vegada en serà capaç; si ho ha fet per instigació d'un altre, la pròxima vegada, no tindrà pas ganes d'escoltar-lo. Si algú ha actuat malament, es comença per perdonar-lo i s'espe¬ ra que s'esmeni ell mateix. Dit això, el tribunal ha de vetllar com a mínim pel respecte de l'ordre ja que és l'anarquia el que sempre fa ser

323

deixen rastres perdurables en el psiquisme de l'infant. Tanma¬ siguem prudents. La companyonia, la solidaritat absolutes, no existeixen pas a nivell de grup. Què lliga un infant a un altre? Per a l'un, serà el fet de viure sota el mateix sostre o de despertar-se al matí amb el so de la mateixa campana; per a l'altre, seran gustos co¬ muns o l'escola que freqüenten plegats; per a un tercer, la compa¬ nyonia pot transformar-se en amistat o en amor. Hi ha infants als quals agrada de viure en grup, n'hi ha d'altres que s'estimen més es¬ tar-se sols. Deixem aquests darrers que prossegueixin llurs esforços i pensaments individuals. que

teix,

El diari Caldria que tot

establiment educatiu tingués el propi diari. Al¬ trament, personal dóna voltes, els infants tenen un mal seguiment, tot és fa per atzar i arbitràriament, sense tenir en compte tradicions, sense respecte dels records, sense una política de hi ha el desordre; el

futur coherent. El diari, la lectura del setmana

els

amb l'altra,

com

qual

en veu

alta, és el que relliga una

les anelles d'una mateixa cadena, i estreny

lligams de solidaritat entre els infants, el personal docent i el per¬

sonal de servei. Cada

nova

iniciativa, cada reforma, cada

cada reclamació troba immediatament ressò

d'un petit

forma d'una

nota

d'un editorial. breument: «A s'ha barallat amb B.» O bé: «Les baralles esdevenen cada vegada més freqüents. Vet aquí que se'ns assenyala encara la que ha enfrontat A i B. Per què, no ho sa¬ bem, però és que cal veritablement que cada disputa es transformi en batalla?» Aquest mateix problema pot també donar lloc a un ar¬ ticle més important encapçalat per un títol enèrgic com: «No als cops de puny», o: «Acabem-ho d'una vegada per totes.» curta,

Per

322

exemple,

article

problema que sorgeix,

es pot anotar

presa abans que l'educador hagi enllestit un n'és capaç, per què en serien els infants? I,

irrealitzable! Només hi ha els ses

irreflexives, la saviesa

pla d'acció vàlid. Si no sobretot, cap promesa estúpids i els atabalats que fan prome¬

manifesta sovint

la còlera

o en

la iro¬

nia. Una bona tota tota

entesa

amb els infants, s'ha de merèixer. No

mai

sola! L'infant ha de saber que

li és permès d'expressar-se amb franquesa, que el que dirà en una reunió no corre el perill de fer

enfadar l'educador

de fer-li retirar l'amistat. Ha de saber també

els companys no es riuran d'ell, no l'acusaran de voler guanyar simpatia de l'educador. Una reunió-debat ha de tenir lloc en un clima de dignitat i de confiança. Si proveu de fer votar els infants en que

sentit conforme als

desigs, transformeu el debat en una cal ensenyar als infants què és un procediment de debat, el costat tècnic, en definitiva. Fer una reunió no és pas una cosa fàcil. I, darrera recomanació: la participació dels infants en les deliberacions i en la votació no pot ser una obligació. Si alguns s'hi neguen, cal respectar la seva voluntat. —Parlem, parlem i sempre hi ha el mateix desordre. —De què serveix reunir-se si, de tota manera, és el Mestre qui dirà la darrera paraula? —Parleu d'un debat, quan no es pot dir res sense que els altres s'enfadin o es riguin de tu. No es poden prendre a la lleugera aquesta mena de retrets ni in¬ terpretar-los com a manifestació de mala voluntat. Aquests infants dotats d'esperit crític sovint tenen raó. Dit això, com a mínim no cal exagerar el valor d'aquestes dis¬ un

vostres

comèdia inútil. Una altra

remarca:

cussions d'infants. Al començament

l'Orfe, tenia tendència

donar

del meu treball a la Casa de importància al poder dels

massa

Avui? faig un judici més moderat sobre el paper d'aquests de¬ bats de grup. És cert que contribueixen al desvetllament de la cons¬ ciència col·lectiva, que reforcen el sentiment de corresponsabilitat. mots.

321

Les reunions-debats

L'infant

altrament. La

pensa pas

nostra manera

des i de sentiments

menys ni menys bé que l'adult: pensa de pensar és feta d'imatges descolori¬

empolsinats. L'infant

pensa

amb els

seus

senti¬

i no pas amb el seu intel·lecte. Això no ens ajuda a comuni¬ car-nos amb ell i no hi ha probablement cap art més difícil ments,

que el de parlar amb els infants. Durant molt de temps, vaig creure que la mi¬ llor manera d'adreçar-se a ells era utilitzar mots fàcils, adornats amb imatges, convincents, apropiats per captar el seu interès. Avui, ja no penso que calgui a tot preu adaptar el vocabulari a la mentalitat in¬

fantil; el que compta més, mo

crec, és ser breu, afectuós i franc. M'esti¬ més dir als infants: «Sé que el que us exigeixo us pot semblar in¬

just, difícil, fins i

irrealitzable, però no puc pas actuar d'altra que no pas buscar de justificar-me, motivar una decisió per, a fi de comptes, forçar-los a adoptar el meu punt de vista. Les reunions-debats poden constituir un bon mitjà de comuni¬ tot

manera»,

cació

entre

col·lectiva i

l'educador i els infants. Mobilitzen la consciència

poden ajudar a resoldre

problemes particularment dolorosos. Res més fàcil tanmateix que transformar aquesta mena de reunió en paròdia de debat. Si convoqueu els infants per queixar-vos, fer-los retrets i forçarlos a prendre una resolució, això no és pas una reunió-debat. Si convoqueu els infants per donar-vos l'ocasió de pronunciar un discurs l'objectiu del qual seria emocionar-los i imposar a alguns diverses responsabilitats, això tampoc no és una reunió-debat. Si convoqueu els infants per explicar-los que no aconseguiu espavilar-vos i que els correspon a ells de trobar solucions, això tam¬ poc no és una reunió-debat. espinosos

certs

Una veritable reunió-debat ha de segona

intenció; cal

320

lliure de

tota

pressió i

tota

els infants puguin expressar-s'hi lliurement honest i atent. Cap resolució no ha de ser

que

davant d'un educador

ser

Remarca de la tutora: Fas

bé de dir-m'ho. Parlarem i tractaré d'a¬

consellar-te. Però promet-me de no enfadar-te si et faig retrets. —^Això va més bé. M'he fet amic d'en G., té una bona influèn¬

Ja he fet progressos. Però, digues, per què no se'm per¬ de sortir més sovint que una vegada cada quinze dies? En què sóc diferent dels altres, és que són millors que jo? Ells surten cada

cia sobre mi. met

No vull pas ser diferent la vagi a veure cada set¬ mana i tinc vergonya de dir-li que no puc sortir. Remarca de la tutora: Saps prou bé per què no tens el dret de sortir com tothom. Provaré d'intervenir a favor teu, però dubto que tingui bon resultat. i jo, només una vegada cada dues. dels altres. La meva àvia m'ha demanat que

setmana,

—^Ja ho vaig pagar quan em van expulsar de l'escola; la Casa de l'Orfe em van dir que em traurien fora si

aleshores

l'escola no m'acceptava. Ara, torno a anar a l'escola. Ja conec trenta-cinc paï¬ sos. Tinc un llibre de viatges. M'agradaria tenir una capsa, qualse¬ vol. Respon-me si et plau. Remarca de la tutora: Miraré a

de trobar-te

una capsa.

Digues,

per

què ha de servir? —^Aquesta capsa, la necessito

molt, perquè tinc piles de coses de coses útils. Ara, no sóc amb qui ser amic. Quan acabaré aquest quadern, en tindré un altre? No faig bona lletra per¬ què escric massa barroer. Ho escriuré tot, les preocupacions, les co¬ ses dolentes que he fet, en què he pensat i encara altres coses. Tinc piles de coses interessants per escriure...

per endreçar: cartes, llibrets, un munt amic de ningú perquè ja no tinc ningú

El noi tenia

nou

anys,

la tutora dotze.

319

pare

m'enviava a buscar botons perquè,

ell, el seu

buscar claus. I així successivament. He oblidat la Remarca de la

—^Vet

aquí el

tutora:

pare

l'enviava

resta.

Fes més bona lletra.

faré: quan hauré tornat de viatge, em casaré. qui m'haig de casar: amb la Dora, amb amb la Mania? Perquè no sé pas quina triar. Bona nit. que

Vols aconsellar-me amb l'Helena

Remarca de la Mania

tutora:

la Dora m'ha dit que ets una

criatura. La

hi està pas

d'acord i l'Helena no fa més que riure. —És que t'he demanat que els ho expliquis tot? No he fet res més que escriure a qui estimava. Ara tinc vergonya. Només he vol¬ gut dir-te a qui estimo. Què haig de fer, ara? Em fa vergonya d'anarles a veure. Vols dir-me a quina taula hauria d'asseure'm per fer pro¬ gressos en conducta? Podries escriure'm una història interessant? T'ho prego, no ensenyis a ningú el que escric perquè tinc por que em diguin que escrigui encara més. M'agradaria saber com són els australians, a què s'assemblen? Remarca de la tutora: si elles no tenen vergonya, per què n'hau¬ ries de tenir tu? Pel que fa a la història, no és possible, no puc esno

criure-la

en una

llibretera. Tria la

tercera

taula, si t'hi volen. Miraré

d'ensenyar-te un australià. El teu diari, no l'ensenyaré a ningú. —m'agradaria tenir dotze anys, és una sort ser gran. Al mo¬ ment

marxar

aniré

dir adéu

tothom. No trobo

res

més per es¬

criure. Remarca de la

tutora:

criure, que tenies por no tens res a

M'has dit que

tenies

tantes coses per es¬

de no poder aconseguir-ho, i vet aquí que ara

dir.

—Necessito el

consell. Tinc

preocupació, saps? I tranquil·la. No sé pas per què, a classe sempre tinc una mala idea al cap. És anar a robar. I tinc por de realitzar aquesta mala idea. Però no vull causar pesar a ningú i faig el que puc per ser millor. Per no pensar més en aquesta mala idea, confio viat¬ jar. Bona nit. no

teu

tinc la consciència

318

una

gran

hom

barallar amb el millor amic a causa d'una moneda el perdi, aquest diner, en el joc o al carrer, que se'l faci robar; que lamenti haver fet una compra inútil; que pagui un des¬ perfecte del qual és l'autor; que faci molts esforços per obtenir una permanència rendible, per adonar-se tot seguit que no valia pas la com

pot

de duro; que

pena.

El comitè de tutela En lloc

d'explicar

comitè, cito les con¬ subjectes. Les dirigia a la seva tutora, alumna com ell de la Casa de l'Orfe, que les hi retorna¬ va tot anotant-t'hi les pròpies observacions. què consistia

fidències escrites d'un dels

nostres

aquest

mals

16 d'abril

Jo voldria

ser fuster. caixa per

Perquè, a l'hora d'anar de viatge, podria faposar-hi munts de coses, vestits i el menjar, i em compraria un sabre i un fusell. Si bèsties salvatges m'ataques¬ sin, podria defensar-me. Estimo l'Helena, però no em casaré pas bricar-me

amb

una

noia de la Casa de l'Orfe.

Remarca de la més si casa

fossis

tutora:

l'Helena també t'estima,

brètol. Per

què

vols

casar-te

però t'estimaria amb una noia de

nostra?

—No ho vull

faria massa vergonya. Abans de marxar viatge a la descoberta d'una part del món, aprendria a navegar bé, fins i tot a l'oceà. Aniria a Amèrica, hi treballaria fort, guanyaria diners i em compraria un cotxe. Amb el cotxe, travessaria tot Amè¬ rica. Però primerament aniria a veure els salvatges i m'hi estaria tres perquè

setmanes.

Bona nit.

Remarca de la

tutora:

Bona nit. M'escriuràs

cartes

des d'allí?

—He

parlat amb R. de la nostra vida d'abans, a casa nostra. Li el pare era sastre, el pare de R. era sabater. Ara, som aquí una presó, perquè ja no som a casa nostra. Li he dit que el

he dit que com en

317

Cada

de treball que ocupa

diversos responsables de servei vigilant. En tenim un a cada planta. Aquesta divisió no té res d'artificial. Vigilar el treball dels altres és una tasca més aviat carregosa. Persones no iniciades en el nostre sistema d'organit¬ zació ens han fet retrets respecte del seu caràcter jeràrquic. Certa¬ sector

és confiat

ment,

a un

cadascú hauria de controlar el

la vida, les

també,

coses no van

seu

treball ell mateix, però, en

pas sempre com

haurien d'anar. Trobem

els infants, treballadors poc conscients o distrets. El d'altra banda, és no solament controlar, sinó també en¬

entre

problema, senyar i ajudar. Aquí també, si l'educador vol tenir temps de parlar amb cada infant en particular, hauria de comunicar-se amb tots els altres per escrit. Els responsables dels principals sectors de treball es¬ criuen igualment un diari i, cada vespre, llegeixen la memòria de les activitats de la jornada. Com que alguns vigilants ja són retribuïts per la Casa de l'Orfe, per què no remunerar-los tots? En el nostre desig de formar bons ciutadans,

tenim pas necessitat de fer-ne uns idealistes. Ocu¬ d'infants que ja no tenen pares, la Casa de l'Orfe no els fa cap favor: reemplaça els pares procurant-los les atencions a les quals tenen dret i no ha d'exigir-los res a canvi. Per què no ensenyar als infants des de ben petits què és el diner? Per què no fer-los descobrir la independència que dóna el salari rebut en recompensa d'un tre¬ ball fet? Que comprenguin els aspectes bons, però també els do¬ no

pant-se

lents, de tenir diners. Cal fer

cent

són confiats?

Cap educador

idealistes dels

cent

infants que us

riés capaç. Però alguns probable¬ l'educador hi tingui res a veure. I llavors, pobres d'ells, si no saben comptar! Que el diner no fa la fe¬ licitat? Doncs sí, alguna vegada la fa, fins i tot dóna la saviesa, la sa¬ lut, els bons costums. Però vosaltres, vosaltres heu d'ensenyar a l'in¬ fant que pot esdevenir igualment font de desgràcia, de malaltia, que pot enterbolir el cervell. Que vagi, doncs, amb el seu diner a em¬ patxar-se de gelats per veure què és una bona indigestió; que vegi ment

316

ho esdevindran

sense

que

de tota mena: les de cada dia (servei del matí i del vespre), setmanals (distribució de la roba, banys, tallar cabells), ocasionals tasques

(per exemple treure els matalassos a fora per espolsar-los), estacio¬ (per exemple netejar els WC del jardí a l'estiu o recollir la neu

nals a

l'hivern).

permanències canvien cada mes i la llista dels responsables sempre és penjada en un indret ben visible. Són els mateixos infants els que presenten la seva candidatura enviant peticions escrites, per exemple; «M'agradaria encarregar-me del dormitori...» «Puc escom¬ Les

brar la classe i ocupar-me de les tovalloles de bany...» «Desitjo estar de guàrdia al lavabo o bé al vestuari...» «Puc encarregar-me dels WC i del servei del dinar

la taula

8...»

permanència hi ha voluntaris: fan la tria d'alguns ser¬ veis, s'arreglen entre ells i demanen l'autorització. Sovint, són ne¬ cessàries llargues negociacions. L'infant que és tingut per un mal responsable tindrà molts maldecaps, moltes gestions per fer, i li Per

cada

abans d'obtenir una permanència. «Què, m'hi vols? Mai. No fas res més que barallar-te, sempre arribes

caldrà fer

tard,

ets un

poques promeses

gandul».

Llàstima que només una petita part valor educatiu arribi a les nostres oïdes.

Cada cessària

permanència té els

una

bona

entesa.

seus costats

Cada

nou

d'aquestes entrevistes d'alt bons i dolents. Pertot és

ne¬

treball prepara a l'infant unes

agradables i unes quantes dificidtats que haurà de superar. El fet d'executar alguna cosa nova incita a l'esforç. El treball us agrada? Redobleu l'energia per mantenir-vos al mateix lloc. Us cansa? Multipliqueu els esforços per tenir dret a la permanència que quantes sorpreses

cobegeu. Arribem rents. un

Fins i

aquí a una real igualtat de drets entre sexes i edats dife¬ tot molt petit, un infant conscient ascendirà de pressa,

noi executarà les ordres d'una noia.

315

l'entrada

principal del dormitori. I,

cosa

curiosa,

la claror del

dia, aquests objectes ordinaris s'han com espiritualitzat, alegren la vista

gràcies al seu aspecte estètic.

D'escombres,

tenim sis per

als nostres dos dormitoris. Si n'hi havia menys, quantes històries, disputes, baralles ens caldria supor¬ tar! Si partim del principi que una taula ben eixuta val una pàgina en

d'escriptura recopiada amb

donar al de la mà d'obra gratuïta, hem de fer d'aquest problema l'objecte d'un estudi previ seriós, passar després a l'estadi de l'experimentació i, al mo¬ ment de confiar als infants les tasques respectives, estar en disposi¬ ció de garantir-ne un control vigilant. Cent infants, cent encarregats de l'ordre i de la neteja i cent na¬ turaleses diferents, més o menys dotades, més o menys capaces, ple¬ treball domèstic

cura, si donem importància a caràcter educatiu i no el de l'explotació

de bona voluntat

nes

indiferents.

Fixar els dies i les hores de les

permanències, no és pas el princi¬ pi sinó la fase final d'un treball d'organització de diversos mesos que demana tants esforços físics com intel·lectuals. No és pas amb una petita «sessió d'informació» que s'hi arribaria. El que compta és conèixer bé el treball i els infants als quals es confiarà. Un repartiment de tasques fet a la lleugera (he vist, sobre aquest capítol, casos calamitosos en diversos mar les permanències en una veritable font

internats) pot transfor¬ de turments per als in¬ fants, desmoralitzar-los completament, fer-los tornar odiosa tota idea de treball social. Certes

permanències suposen tasques fàcils. No demanen ni física, força ni dons especials, ni qualitats morals particulars. Són fà¬ cils de controlar. No

necessiten eines per

endreçar les cadires o re¬ l'encarregat de la pols, responsable d'un drap, continua executant un treball automàtic. És a les classes que tenen cadascuna quatre vigilants, que esdevé necessària una bona coordinació de les responsabilitats. Es tracta de collir paperets,

314

fins i

tot

La Les

botiga

múltiples necessitats dels infants

per

justificades que siguin,

per això deixen de ser una veritable calamitat per al personal de l'internat: desfilen del matí al vespre per reclamar quaderns, llapis, no

plomins, llacets, didals, botons, sabons. No paren de gastar-ne, de trencar-ne, de perdre'n. Ni un minut de tranquil·litat! Per això es necessita una botiga. La botiga pot ser una habitació petita, un armari, fins i tot amb un senzill calaix n'hi hauria prou. L'important és que la distribució es faci una sola vegada al dia, a l'hora convinguda per endavant. Els distrets i els tocatardans se'n sortiran per tornar l'endemà. Però aquests darrers, seran nombrosos? Durant la distribució, anoteu el que doneu a cada infant. Tro¬ beu que X trenca massa sovint els plomins? Teniu la possibilitat de demostrar-li-ho amb xifres a la mà, comparant el seu consum amb el dels altres. Al

costat

dels articles gratuïts,

alguns objectes

a preus que

la botiga pot proposar als infants els siguin accessibles. L'escombra

Aquí, el títol hauria hagut de ser: Les permanències. Però he pre¬ «l'escombra» per tal de subratllar que mentre no haurem imposat a la societat el respecte de l'escombra, de la baieta, de la ga¬ lleda i de la pala, les permanències no representaran pas gran cosa als ulls de ningú. Les eines de treball manual comencen a guanyar ja una certa consideració. I tot i que el llibre continua ocupant un lloc privile¬ giat, el martell, la garlopa, les pinces ja surten de la clandestinitat a la qual els condemnaven els racons foscos on es tenia el costum de desar-los, i la màquina de cosir entra als pisos. ferit posar

A la Casa de sota

l'escala

l'Orfe, hem

on eren

tret

l'escombra i la baieta del forat de

desades i les hem posat

al lloc d'honor, és a dir. 313

Les sentències són

pronunciades conformement al codi del tri¬

bunal, amb el dret per al secretari de sotmetre certs afers, fora els

que

jutges s'hi oposin, al Consell jurídic

oberta

o de remetre'ls a una sessió serien debatuts davant de tothom. La funció del secretari

és confiada

l'educador. Les sentències dictades són inscrites

en un

llibre i

llegides en veu alta davant de tots els infants. Els descontents poden recórrer, però no pas abans que hagi passat un mes a partir de la data del judici. El Conselljurídic El Consell

jurídic és

representat

aquí

per

l'educador i dos jutges

elegits

en votació secreta per a una durada de tres mesos. Fora de les sentències, el Consell està encarregat d'elaborar lleis obligatòries per a tothom.

les

Com que no

és pas impossible que els jutges que entren en la composició del Consell siguin ells mateixos un dia acusats, dos su¬ plents els han estat agregats, cadascun dels quals pot, si es dóna el cas, reemplaçar un dels tres jutges titulars. El secretari El secretari monis i

dicta sentències; recull les declaracions dels testi¬ en el curs de les deliberacions del Consell. És

fa la lectura

responsable del tauler del tribunal, del llibre de declaracions i dels veredictes, de la llista i del fons de reemborsament d'indemnitza¬ cions; és també ell qui traça la corba de les sentències i redacta la ga¬ seta

del tribunal. El manteniment de l'ordre

L'infant que sempre

arriba tard, fa soroll, molesta els altres, no endreça les seves coses, embruta la casa, es fica en indrets prohibits, disputa, provoca baralles, etc., és considerat pertorbador de l'ordre i convé de reflexionar sobre el

seu cas.

325

El tribunal pot

perdonat-lo, tot fent-li comprendre que la seva desitjar. Pot també intervenir en favor seu davant del Consell a fi que aquest li permeti de mancar alguna vegada al re¬ glament. El Consell pot concedir-li un període d'indulgència, fins i tot, a títol excepcional, pot donar-li el dret de fer allò que està prohibit als conducta deixa

altres. Puntualitat

L'infant que no amb

aprèn les lliçons, refusa de treballar, ho fa tot

negligència,

es fa tort a ell mateix i no aporta res als Si l'acció del tribunal es revela ineficaç, cal adreçar-se

altres.

al Consell perquè aquest examini el cas de l'infant. Potser està malalt? Potser cal deixar-li temps per habituar-se al treball? Potser fins i tot cal dis-

pensar-l'en? El tribunal vetlla pel respecte de la persona humana Els homes viuen gran,

el fort al

junts

costat

sense

assemblar-se: el petit al

del feble, l'assenyat al

costat

del

costat

del

menys asse¬

nyat, l'alegre al costat del trist. L'un sempre gaudeix de bona salut, a l'altre sempre li fa mal alguna cosa. El tribunal vetlla perquè el gran no

maltracti el

murri

petit i perquè el petit no importuni el gran; perquè exploti un maldestre, perquè un bromista no faci bro¬ mes pesades a qui no té ganes de bromejar, perquè un geniüt no busqui baralla a cada moment, però també perquè els altres no el provoquin inútilment. El tribunal ha de vetllar perquè tot infant tingui el que necessita i no tingui raó d'estar trist o enrabiat. El tribunal pot perdonar, però també pot declarar a un infant que s'ha equivocat d'actuar com ho ha fet, que la seva falta és greu o no

molt greu.

326

El tribunal vetlla pel respecte

de la propietat

El jardí, el pati, la casa, les parets, la porta, les finestres, l'escala, les estufes, els vidres, les taules, els bancs, els armaris, les cadires: si no se'n tenia cura bé, tot seria deteriorat, trencat, embrutat, enllet¬

git. Passa el mateix amb els abrics, els vestits, les gorres,

els

moca¬

els ganivets: quantes pèrdues quan s'ex¬ s'esparraquen, es trenquen! I els llibres, els quaderns, les plomes, les joguines? També mereixen que se'ls respecti, que no se'ls espatlli. Els danys i el disgust de què són causa són a vegades lleugers, a vegades molt seriosos. Els que en són responsables s'adrecen ells mateixos al tribunal que decidirà si escau al culpable de reparar el dany o si s'ha de recór¬ rer al fons especial de reemborsament del qual el tribunal és l'admi¬ dors, els plats, les culleres, travien,

nistrador. La mateixa

cosa

concerneix la

propietat privada dels infants.

Protecció de la salut Una malaltia greu,

la invalidesa, la

mort:

són

grans

desgràcies.

Sempre és possible de reemplaçar un vidre trencat, de tornar a com¬ prar una pilota perduda, però què s'ha de fer si us han tret un ull? Encara que una desgràcia així no us hagi colpit mai, cal ser molt

prudent.

imprudència són anun¬ jurídic decideix quant de

Tota malaltia, tot accident causat per ciats al tauler del tribunal. El Consell

temps

l'anunci haurà d'estar penjat. No

tal.

coneix el

culpable. Ningú

culpable... no

s'ha donat a conèixer com a

És clar, si s'hi donés veritablement importància, s'acabaria per

conèixer la

ventat.

Però

espiar, sospitar, investigar, és tan desagrada327

ble! Llavors,

l'autor del delicte resti desconegut, s'in¬ al la institució, el Consell decideix cosir, en senyal de dol, una cinta ne¬ gra sobre l'estendard de l'establiment. en

cas

que

contra X. Es fa un judici i el veredicte és penjat tauler del tribunal. Si es tracta d'un delicte que deshonora tota tenta un

procés

Tothom és En el

diversos infants

culpable...

facin culpables d'una mateixa siguin el tribunal, ja que no se'ls pot pas jutjar tots al mateix temps. —Ningú no ha penjat la gorra. Sempre arriben tots tard. Això no és pas totalment exacte: nombrosos infants potser ho han fet, però no pas tots. I després, això no passa pas cada dia. Però això no impedeix pas que sigui el desordre. A fi de posar-hi remei, el Consell pot decidir de penjar una cor¬ ba de delictes, pot també prendre altres iniciatives. cas

que

falta, convé reflexionar sobre altres remeis que no

«Casos

especials»

Hi ha infants sostreuen

a qui costa molt de seguir el reglament o que sistemàticament. Què s'ha de fer si cap de les mesures

s'hi

ha¬ greu si es deixés a alguns el dret de fer el que es prohibeix als altres? Si se'ls dispensés del que s'imposa als seus companys? El Consell jurídic té el dret de declarar algú «cas especial» fins al moment que l'interessat mateix decideixi de no ser-ho més. Pertoca també al Consell de decidir sobre l'oportunitat de penjar al tauler del tribunal els noms dels «casos especials». Els primers 99 articles del codi del tribunal d'arbitratge són arti¬ bituals

dóna bons resultats? Seria veritablement

cles d'absolució

de sobreseïment. Es

existit mai; per animar l'acusat a no del seu delicte li recordaran el judici.

com

tan

si el delicte

hagués

tornar-hi més, algunes traces

100

ARTICLE

El tribunal

conclou pas

la culpabilitat, no hi ha pas blasme, ningd no s'enfada, però, com que l'article 100 representa la con¬ demna més suau, el judici és comptat en la corba de delictes. no

200

ARTICLE

L'article 200 diu: «S'ha Tant

equivocat se

actuant

val, el que està

manem

ARTICLE

300

d'aquesta manera.» fet està fet. Pot passar

tothom. Li de¬

tornar-hi.

Aquest article diu: «Ha

actuat

malament.»

El tribunal condemna.

Si,

els articles 100 i 200, el tribunal demanava de

no tornar-

hi, aquí, ho exigeix. ARTICLE

400

L'article 400

equival a una «gran falta.» Aquest article diu: «El que has fet o estàs fent és molt greu.» L'article 400 és la darrera temptativa d'estalviar a l'acusat la ver¬ gonya d'una condemna pública, el darrer avís. ARTICLE

500

L'article 500 diu: «El que ha fet tan poc cas

dels

i de les nostres exigències demostra, o que no es respecta ell mateix, o que es preo¬ cupa hen poc de tots nosaltres. Doncs, nosaltres tampoc, no tenim raó de preocupar-nos d'ell estalviant-li una condemna.» La sentència, amh el nom i cognoms del culpable, és publicada a la primera pàgina del diari. nostres precs

329

ARTICLE

600

La sentència és

publicada al diari i penjada, durant una setmana,

al tauler del tribixnal.

algú rep per l'article 600 per reincidència, la corba penal podrà estar penjada més d'una setmana, però, en aquest cas, el nom i els cognoms seran reemplaçats per les inicials. Si

ARTICLE

700

Les mateixes

ser

que

les de l'article 600 i el

text

la família.

expulsat, la família ha de digués, sense altra forma fill», la família tindria el dret

Com que l'infant corre el perill de ser avisada d'aquesta eventualitat. Si se li

procés; «Emporteu-vos el vostre

d'estar descontenta de se

punitives

mesures

de la condemna enviat

li han amagat

ARTICLE

haver

estat

avisada a temps i

creure que

fets a gratcient.

800

L'article 800 diu: «El tribunal

declara impotent.»

Podria

ser

educatius d'a¬

que les mesures punitives utilitzades en establiments bans haguessin estat més eficaces que les nostres, però no a casa

existeixen

nostra.

A l'acusat

període de reflexió d'una setmana. denúncia no serà presentada contra ell,

li concedeix

Durant aquest temps, cap

però ell mateix tampoc no tindrà dret de denunciar ningú. Aquest procés l'ajudarà potser a canviar d'actitud. La sentència és

publicada al diari, penjada al tauler i enviada a la

família.

ARTICLE

900

Aquest article diu: «S'ha perdut tota esperança de veure'l canviar.» Cosa que es pot

330

traduir per:

«Ja

confiem en ell.»

O: «Ens fa por.»

O també: «No volem saber Dit d'una altra

res

més d'ell.»

manera,

l'article 900 equival a l'expulsió. Tan¬

algú respon per ell, l'infant podrà quedar-se a l'establi¬ Igualment, en té prou de trobar un tutor per poder tornar-hi en cas que hagués estat expulsat. El tutor respon davant del tribunal de les faltes del seu pupil. mateix, si ment.

Poden

ser tutors

l'educador

o un

dels infants.

1.000

ARTICLE

Aquest article diu: «L'expulsem.» L'expulsat, al cap de manar de ser reintegrat.

tres mesos

després de l'expulsió, podrà de¬

La corba de les sentències Com

hospital, on cada malalt posseeix el full de malaltia del llit, nosaltres pengem al tauler del tribunal la cor¬ ba de la salut moral del nostre establiment. Això permet de veure de seguida si les coses van bé o malament. Així, si el tribunal ha dictaminat quatre sentències segons l'article 100 (100 X 4 = 400), sis segons l'article 200 (200 x 6 = 1.200) i una segons l'article 400, el total serà 400 + 1.200 + 400 = 2.000, anota¬ rem que la corba de les sentències de la setmana ha pujat a 2.000. en un

penjat al

peu

El codi El tribunal renuncia al Art. 1

judici:

El tribunal anuncia que A

ha retirat la denúncia. 331

Art. 2

Art. 3

El tribunal considera que l'acusació és absurda. El tribunal ignora les circumstàncies de l'afer i

renuncia

jutjar-lo. Art. 4

—

El tribunal està segur que cia al judici.

cosa no es

reproduirà i

renun¬

Remarca: aquest article exigeix l'assentiment de l'acusat. - Preveient la desaparició pròxima d'aquesta mena de

Art. 5

te,

Art. 6

El tribunal

remet

l'afer

Art. 7

El tribunal

anota

haver rebut l'avís del delicte.

Art. 8

-...

Art. 9

-...

El tribunal expressa pesar: Art. 10

delic¬

el tribunal renuncia al judici.

El tribunal

seva

pròxima sessió.

aprovació, el de blasmable

seu

agraïment, el seu

l'acció de A el

qual, exemple de valentia cívica (hravesa, prohitat, honestedat, noblesa, sinceritat, bondat). El tribunal dóna les gràcies a A d'haver-se denunciat ell no veu res

al contrari, ha donat

Art. 11

mateix.

El tribunal presenta excuses a tilment.

Art. 12

Art. 13

Art. 14

-...

El tribunal

Art. 15-...

Art. 16

...

Art. 16-... Art. 18-... Art. 19-...

332

A d'haver-lo molestat inú¬

desaprova l'acció però no n'acusa pas A.

El tribunal dictamina Art. 20

sobreseïment: El tribunal considera que A no ha fet res més que el seu deure (ha actuat com havia d'actuar).

Art. 21

El tribunal considera que pressar-se

Art. 22

Art. 23

Art. 24

complir

A tenia el dret d'actuar, d'ex-

d'aquesta manera.

El tribunal dóna la raó

El tribunal considera que El tribunal considera que

Art. 25

Art. 26

Art. 27

-...

Art. 28

-...

Art. 29

-...

El tribunal

no veu

cap

A no ha pas insultat B. A ha dit la veritat. mal en l'acció de B.

...

Delictes da. Errors Art. 30

—

Art. 31

Art. 32

—

Art. 33

—

deguts a les circumstàncies. Responsabilitat comparti¬ judicials: El tribunal considera que A no ha pas pogut actuar altra¬ ment.

El tribunal considera que el delicte és degut a les cir¬ cumstàncies i no fa pas A responsable del que ha passat. Com que el delicte ha estat comès entre uns quants, seria

injust d'acusar-ne un de sol. responsabilitat de l'acció de A recau sobre B.

Art. 34

-...

Art. 35

Art. 36

-...

Art. 37

-...

Art. 38

Art. 39

-...

...

333

El tribunal Art. 40

desitja

El tribunal

Art. 41

Art. 42

-...

Art. 43

-...

Art. 44

-...

Art. 45

-...

Art. 46

-...

Art. 47

-...

Art. 48

-...

Art. 49

-...

El tribunal

hi hagi reconciliació: B no té cap raó d'estar enfadat

desitja la reconciliació.

perdona en raó de l'absència de premeditació: perdona A, el qual no ha entès la seva acció, i espera que no la tornarà a cometre més. El tribunal perdona A, el qual no comprenia sinó a mitges el que feia, i espera que no hi tornarà més. El tribunal perdona A, el qual no podia pas preveure les conseqüències del seu gest (no ho ha pas fet expressa¬ ment, sinó per imprudència, per error o per oblit). El tribunal perdona A perquè no tenia pas la intenció d'insultar B (o de causar-li pena). El tribunal perdona A perquè no era res més que una bro¬ ma pesada. El tribunal

Art. 50

Art. 51

Art. 52

Art. 53

Art. 54

Art. 55

Art. 56

-...

Art. 57

-...

Art. 58

-...

Art. 59

-...

334

que

El tribunal considera que amb A

...

El tribunal

perdona, havent determinat circumstàncies

ate¬

nuants:

Art. 60

El tribunal

perdona A perquè ho ha dit (o fet) en un accés massa impulsiu, però promet de corregir-se. El tribunal perdona A, el qual ha demostrat massa tossu¬ deria, però promet de corregir-se. El tribunal perdona A perquè només ho ha fet per un amor propi equivocat, però promet de corregir-se. El tribunal perdona A, el qual és massa rabiüt, però pro¬ met de corregir-se. El tribunal perdona A, el qual ha actuat per por, però de¬ sitja esdevenir més valent. El tribunal perdona A, el qual és un infant de salut delica¬ de ràbia; és

Art. 61

Art. 62

Art. 63

Art. 64

Art. 65

Art. 66

da. El tribunal

perdona A perquè ha actuat així a causa de les quals era objecte. El tribunal perdona A perquè no ha reflexionat sobre el que feia. bretolades de les

Art. 67

Art. 68

-...

Art. 69

-...

El tribunal

perdona perquè el culpable s'ha castigat ell mateix o perquè ha demostrat penediment: Art. 70 El tribunal perdona A perquè ja ha tingut el seu càstig. Art. 71 El tribunal perdona A perquè lamenta sincerament la seva —

acció. Art. 72

-...

Art. 73

-...

Art. 74

-...

Art. 75

-...

Art. 76

-...

Art. 77

-...

335

Art. 78

Art. 79

El tribunal prova Art. 80 El tribunal -

de ser indulgent: perdona A perquè és de l'opinió bondat pot esmenar-lo.

Art. 81

El tribunal

tracta

Art. 82

El tribunal

perdona A en l'esperança de veure'l canviar un

que

només la

de declarar innocent A.

dia. Art. 83

84.

Absolucions Art. 90

—

85.

86.

87.

88.

89.-...

títol

d'excepció: perdona A, el qual

El tribunal controlar el

Art. 91

seu

encara no

aconsegueix de

voler.

El tribunal

perdona A, el qual fa poc que és a casa nostra i comprèn que la disciplina s'absté de càstigs. El tribunal perdona A perquè aviat ha de deixar-nos i no cal pas que guardi un mal record de casa nostra. El tribunal perdona A perquè ha estat massa aviciat per tothom, i li recorda que tothom és igual davant la llei. El tribunal, tenint en compte la intervenció calorosa del seu amic (germà, germana), perdona A. El tribunal perdona A a petició insistent d'un dels jutges. El tribunal perdona A ja que no busca pas de disculpar-se a qualsevol preu. encara no

Art. 92

Art. 93

Art. 94

—

Art. 95

Art. 96

—

Art. 97

98.

Art. 100

Art. 200

Art. 300

99.

...

No hi ha absolució: el tribunal

constata

que

l'acció de A

justifica l'acusació. El tribunal estima que

d'aquesta

336

A ha fet molt malament d'actuar

manera.

El tribunal declara que

A ha comès

una

mala acció.

Art. 400

El tribunal declara que

A ha comès

una

acció molt do¬

lenta. Art. 500

El tribunal declara A

culpable d'una acció molt dolenta i publicar la sentència a la gaseta del tribunal. El tribunal declara A culpable d'una acció molt dolenta i decideix de publicar la sentència a la gaseta del tribunal i de penjar-la al tauler. El tribunal declara A culpable d'una acció molt dolenta i decideix de publicar la sentència a la gaseta del tribunal, de penjar-la al tauler i de comunicar-la a la família d'A. El tribunal priva A dels drets de pupil de l'establiment per un període d'una setmana i convoca la seva família per a una entrevista. La sentència serà publicada a la ga¬ seta i penjada al tauler. El tribunal cerca un tutor per a A. Si, d'aquí a dos dies, no s'ha trobat cap tutor, A serà expulsat. La sentència serà publicada a la gaseta. El tribunal decideix l'expulsió de A de l'establiment. La sentència serà publicada a la gaseta. decideix de

Art. 600

Art. 700

Art. 800

Art. 900

Art. 1.000

Complements de les sentències dictades: a) El tribunal dóna les gràcies a A per la sinceritat de la

seva

decla¬

ració.

b) El tribunal se sorprèn que A no l'hagi informat ell mateix. c) El tribunal demana que els fets no es tornin a produir més. d) El tribunal apel·la al Consell, demanant-li que vetlli perquè fets com aquests no es tornin a produir. e) El tribunal prega al Consell de dispensar-lo d'ordenar l'execució de la sentència.

f) El tribunal expressa els seus temors pel que fa al futur de A, el qual corre el perill de ser un home nociu per a la societat. 337

g) El tribunal expressa la seva esperança de veure A esdevenir un dia un home digne d'aquest nom. LA GASETA DEL TRIBUNAL n.

A propòsit del tribunal d'arbitratge Els adults també

tenen

els

seus

tribunals. Aquests tribunals no

perfectes. Per això, de tant en tant, els modifiquen una poden castigar de diferents maneres: multes, arrestos, presó, treballs forçats, pena de mort formen part d'aquests càstigs. Els tribunals d'adults no són pas sempre equita¬ tius: tan aviat es mostren massa indulgents com massa severs, i tam¬ bé els passa que s'equivoquen. Un dia, refusen de creure un inno¬ cent, un altre dia, absolen un criminal. Per això, la gent es pregunta si no hi ha mitjans per fer que els tribunals siguin més justos. Fins i tot n'hi ha que es demanen com fer-ho perquè els tribunals ja no si¬ guin necessaris, perquè la gent no comet més crims.

són pas

mica. Els tribunals d'adults

ell qui fixa les san¬ algú al racó, treure'l fora, fer-lo quedar després de Sovint crida i, de vegades, pega una bufetada. Pot

A les escoles, és cions. Pot enviar

l'hora de classe.

mestre

el qui fa justícia: és

privar-vos de dinar o del dret de visita a la família. Les no

seves

enrabiades

són pas sempre

són pas sempre equitatives. Es per això, aquí també, que

com

han de canviar les

coses.

Tota

justificades i les sancions

gent reflexiona, demanant-se de temptatives ja han tin¬

mena

gut lloc i n'hi haurà encara d'altres. en forma part. El tribunal d'arbitratge decideix

El nostre tribunal d'arbitratge

si algú és culpable o innocent. culpable, el tribunal pot perdonar-lo o no. Si el tribunal no perdona, és que, o bé està enfadat i, en aquest cas, aplica l'article 100, o bé està molt enfadats recorre als articles 200, 300 i 400. Si és

338

El tribunal

s'enrabia,

crida,

insulta,

tranquil·lament: —T'has equivocat d'actuar d'aquesta has

ment,

actuat

manera,

fereix. Anuncia

has

actuat

mala¬

molt malament.

vegades, el tribunal prova d'avergonyir el culpable: el futur.

potser

tindrà més compte en El tribunal

reuneix

sessió

vegada a la setmana. Ja s'ha vegades i ha dictat 261 sentències. Encara és massa d'hora per dir si l'experiència és reeixida, però ja se'n pot parlar una es

una

reunit cinc

mica. La

primera setmana s'ha saldat amb trenta-quatre citacions a justícia. Tots els culpables s'han acusat ells mateixos. Hem penjat tres petits anuncis. El primer deia: «Tots els que, ahir, van arribar tard són pregats de donar el nom al tribunal.» Tretze tocatardans

es van presentar. El segon anunci, penjat uns quants dies més tard, deia: «Els que van sortir sense permís són pregats de presentar-se tribunal.»

Se n'hi

van

Encara

uns

«Els que,

de donar el Van

presentar

sis.

dies més tard, es podia llegir el tercer anunci: ahir al vespre, van fer aldarull al dormitori són pregats quants

nom

al tribunal.»

quinze a donar el nom. Trenta-quatre afers es van acumular i foren ocasió de la primera sessió del tribunal. El tribunal els va perdonar tots. És «Si

ser

escrit

passats a

judici

prefaci al codi del tribunal: algú ha actuat malament, es comença per perdonar-lo.» en

339

tribunal

perdona gairebé sempre. hagut de dir «culpable» dinou vegades. Deu vegades en aplicació de l'article 100. Sis vegades en aplicació de l'article 200. Dues vegades només en aplicació de l'article 300. I una sola vegada en aplicació de l'article 400. Sabem que alguns troben el nostre tribunal massa perdó. nostre

Només ha

primer article del

«La denúncia ha Això

nostre codi retirada.»

propens

diu:

estat

significa que el denunciant ha perdonat l'acusat.

És d'aquest article que el tribunal ha hagut de servir-se més so¬ vint.

Sobre 120 denúncies

presentades al tribunal, 62 denunciants perdonat per pròpia iniciativa. Hi ha infants que diuen: «L'article 100 o 200, aquest és el seu càstig?» N'és un per als uns, no és pas gran cosa per als altres que es riuen que s'estigui enfadat amh ells. «Bé, m'han pescat, estan enrabiats amb mi, però a mi, tant me han

fa.»

És el que diuen alguns. Fins i

tot

«I

l'infant

passa que

severament, us

que

heu expulsat, castigat o corregit

declara:

de tranquil·litat darrere la por¬ hora de càstig no pas gaire empipadora...» «Els cops no m'han pas fet mal.» Demanem a tots aquells que diuen que l'article 100 no consti¬ tueix cap càstig de respondre'ns amb el cor a la mà: donen impor¬ tància, sí o no, a ser jutjats per l'article 100 o 200 com a perspecti¬ va de sanció? Si l'article 100 constitueix un càstig lleuger, tanmateix ta...»

340

què? He tingut

«He passat una

un moment

és

càstig i volem

deixi els infants de Fins i

tot

que

por de veure com males accions.

els rinfligeixen dissua¬

cometre

volem més: que es

lera del tribunal els hi

portin bé sense que la por de la cò¬ potser, els nostres desigs es¬

obligui. Un dia,

devindran realitat?

Mentrestant, tenim l'article 100 que, per

lleuger que sigui, tan¬ càstig. Estem tots d'acord sobre això i qui pretén el contrari demostra, o bé que no ha reflexionat sobre la qüestió, o bé que no vol pas dir la veritat. Com més temps el tribunal exercirà les funcions, més ens desacostumarem de totes aquestes enrabiades, renys i càstigs, i més l'ar¬ ticle 100 guanyarà en importància i, amb ell, tots els que el prece¬ deixen i que són articles de perdó. mateix constitueix

Hi ha infants que

diuen:

«Per la més

petita bagatel·la et jutgen.» Això tampoc no és ben bé així. No se sap mai per endavant si és per fer una broma pesada que un infant ha presentat denúncia contra algú o s'ha denunciat ell mateix. Una situació nostre

com

aquesta

és tanmateix prevista

l'article 2 del

codi, que diu:

«L'afer

mereix pas

ser

examinat pel tribunal.»

Tanmateix, sobre 261 citacions, només n'hi ha hagut quatre que han estat refusades pel tribunal. Només quatre! Però no tenim ele¬ ments

judici suficients pesades.

per

dir

que es tractava, en aquests casos,

de bromes

La gent no

s'assembla entre ella. El mateix petit detall pot fer plorar l'un i fer riure l'altre. Agafem un sobrenom burleta. Es podria creure que és un no-res. Tanmateix, quantes llàgrimes no ha fet vessar, aquest joc aparent¬ ment

innocent!

341

D'afers de sobrenom, n'hem

difícilment darrer pot fants.

malnom per

tingut 43. De vegades es distingeix riure d'un sobrenom feridor. Aquest

esdevenir la font d'un veritable sofriment per a alguns in¬

per pura broma, si hom em confis¬ fer-me empipar que ja l'he vist prou, me'n riuré si estic de bon humor, però si aquell dia tinc algun ne¬ guit, aquesta mateixa broma em farà enrabiar, potser fins i tot me'n sentiré ferit. I després, bé tinc el dret de refusar de fer broma o de no voler fer broma amb un qualsevol. Només fa un mes que el tribunal existek. Molts infants encara no s'adonen de la seva importància. Però estem segurs que amb el temps guanyarà el respecte de tots i que hi haurà cada vegada menys Si hom

ca un

ruixa amb

objecte dient-me

denúncies fetes

aigua

per

lleugera.

Entre nosaltres n'hi ha que diuen: «A mi, que em jutgi un marrec?»

Primerament, de

jutges n'hi ha cinc,

dels quals sempre és una

persona gran. Segon, no tot marrec és forçosament un talòs. Tercer, el que es demana a un jutge, és que abans que res sigui honest; ara

bé, fins i

tot un

infant petit pot ser honest.

de ser jutjat per un de petit. un viatge de plaer. «És carregós ser jutge», es podia sentir dir a alguns. Ho creiem de bon grat. És per això que hem decidit d'elegir els jutges per sorteig. Aquest mitjà anava més bé que la votació, hem desagradable un judici no és pas

Pot

Però

ser

pensat. En efecte, és menât a

a un

gran

afer delicat haver de jutjar els altres. Si un és em¬

fer-ho sovint

durant

llarg període de

temps,

hi ha el

de considerar els delictes dels comès cap pecat. Però la fun¬ ció de jutge us dóna igualment la possibilitat de comprendre moltes un incorruptible, mateix no hagués mai

perill de tenir-se per altres

342

com

coses: un

portant

s'adona més bé

com

n'és de difícil

ser

just i

A penes fa cinc setmanes que el nostre tribunal tanmateix ja es nota la seva influència benèfica.

com

n'és d'im¬

la justícia.

infant diu

altre: «Si

existeix.

És poc i

d'empipar-me, aniré a queixar-me al tribunal», i l'altre el deixa tranquil, el tribunal, tot ig¬ norant l'incident, haurà jugat el paper de defensor. Certament, alguns us amenacen amb el tribunal per fer broma, però s'hauria de ser talòs per no distingir una broma de la veritat. D'altres, per bromejar, demanen que se'ls denunciï al tribunal. Aquestes bromes no són pas sempre innocents. Alguns infants estan disgustats amb el tribunal perquè aborda cada afer amb se¬ riositat, calma i honestedat, perquè troba sempre temps per als que hi recorren, perquè escolta amb la mateixa atenció l'acusació i la defensa, i perquè no minimitza mai un conflicte, per petit que si¬ gui, des del moment que recobreix el sofriment o la indignació d'algú. No, el tribunal no és apreciat ni pels que hom anomena els «ensabonadors», ni per aquells de qui es diu «no et fiïs d'aigua que no corri i de gat que no mioli», ni dels murris que fan mal prenent mil precaucions per no ser enxampats. L'ensabonador, amb la condició de no cometre una malifeta gaire horrible, pot permetre's no poques coses, ja que sap guanyar la simpatia de l'entorn. L'infant que calla és capaç de ferir-vos més greument que el que sempre brama i dóna cops. El murri sempre troba el mitjà de sortir-se dels problemes. Tots tres passarien prou sense el tribunal que els complica la vida inútilment. És per això que procuren ridiculitzar-lo i destruir-lo. Però el tribunal, lluny d'ofendre's, continua pacientment millorant els mètodes i esperant fer-ho millor, compleix els seus deures segons les seves capacitats. un

a un

pares

343

Hi ha infants que tenen nen un

per any.

deu judicis

per mes,

nhi ha que

en te¬

És així i no pot ser d'altra manera. És inútil parlar-

Que cadascú reflexioni sohre el seu propi cas. un moment donat, la gran preocupació era saber si el tribu¬ nal podria sortir-se'n si tenia massa afers per jutjar. Ara, aquest te¬ mor ja no existeix, ja que el tribunal ha demostrat que era capaç de despatxar en una hora o dues a tot estirar el conjunt dels afers de la setmana, fins i tot un centenar. I això només és un principi. ne.

Però

encara

seria millor si el tribunal arribés

introduir

ordre

que fes inútils les renyines i la vigilància. Llavors n'bi hauria prou amb una hora per setmana per escombrar tot el mal, tal com s'es¬ combra l'habitació al vespre o al matí.

Vegem ara alguns dels conflictes d'aquestes darreres setmanes que ban estat presentats al tribunal. Així potser ens adonarem més bé que el tribunal deu l'eficàcia a la tranquil·litat, a l'absència de canvis d'humor i de preferències personals, i a la paciència davant de les explicacions dels infants. Judici 21.— Està prohibit de fer aldarull al dormitori. Però com que li ban desfet el llit, els ba escridassat una mica bruscament. Ar¬ ticle 5.

Judici 42.— L'ban ruixat amb aigua per riure. Què s'ba de fer? Ruixar-los també, barallar-se, disputar-se? També es pot perdonar. Ell no diu pas que no, però no pot perdonar de seguida. Més enda¬ potser, amb la condició que no bi tornin més. Judici 52.— Una nena camina amb xanques. Un nen se li

vant,

«Deixa-me-les». Ella refusa. El

acosta:

pegar-li, li arrabassa una xanca, li dóna una empenta i li etziba una bufetada. La nena plora. Volia divertir-se i vet-la aquí tota trista. Per què? Què li ba fet, ella? El denuncia primerament al tribunal, però acaba perdonant-lo. Article 1.

344

nen es

posa a

Judici 63 - Hi havia el costum de donar-li malnoms feridors. Al principi, en va patir molt. Després, s'hi va avesar. Tant se val, no po¬ dia pas barallar-se i disputar-se amb tothom. I després, sobtada¬ ment, hi hagué l'anunci d'un ordre nou i millor amb la vinguda del tribunal. Ha decidit de denunciar el més cruel dels seus persegui¬ dors. Ha passat un mes. El convoquem: «Ara, es burlen menys de tu?» «Sí, menys.» I el tribunal, que ha sabut defensar-lo, ha tingut dret

a un

somriure

Judici 67— Ha tota

d'agraïment. tornat

família només té

l'estimava. Per

una

què? No

s'ha reconciliat amb la

tard de la visita de família. Per què? Per tia. No anava mai a veure-la perquè no

era assumpte nostre. Finalment hi ha anat, família i després ha sortit a passejar amb

seva

la seva cosina: s'han assegut a l'herba i s'han posat a dat de tornar a casa. El tribunal l'ha perdonada.

parlar. Ha obli¬

Judici 82.— La vigilant vol tallar-li les ungles. Ell pretén que li trasplantar plançons (treballa a casa d'un jardi¬ ner). D'aquí a quatre dies la feina s'haurà acabat i aleshores se les podrà deixar tallar. Té raó? Article 61. Judici 96.- L'antiga llista de responsables de la roba de llit ja no és vàlida, la nova llista encara no és feta. La vigilant demana: «Qui vol airejar la roba dels llits?» Ningú. Es gira, doncs, cap a dos nois: «Us n'ocupareu vosaltres.» Refusen: ja ho han fet no fa pas gaire. Article 1. Judici 107.- Ella ha agafat un llibre a la biblioteca. Se l'ha endut al pati on havia de pelar patates. S'ha deixat el llibre en un banc. Un infant de dos anys ha arribat i ha estripat el llibre. Article 70. Jíidici 120.— La rutlla ha rodolat fins al pati del costat. Han anat a buscar-la. La rutlla ha estat trobada per un noiet que no volia pas tornar-la. N'ha resultat una disputa i hem tingut una queixa dient que els nostres nois s'havien comportat com uns mal educats. Article 3. Judici 127.— Per descuit s'ha posat la jaqueta d'un altre. Amb confusions com aquestes es corre el perill d'arreplegar la gratella. són necessàries per

Article 31.

345

Jvdici 144- Ha agafat el cinturó d'un altre i no li vol tornar. És broma que ha volgut fer-li. Ara fuig rient. «Torna-me'l imme¬ diatament! Té!» I fuig de nou. Certament, l'afer no és pas gaire greu. Però aquesta mena d'incidents ens ensenya que no a tothom li agraden les bromes i que fins i tot aquells a qui agraden prefereixen potser triar ells mateixos el moment i la persona per bromejar. Judici 153 - Ha donat un cop de porta... i ha vingut ell mateix al tribunal per denunciar-se. Què importa llavors que la majoria dels que donen cops de porta darrere d'ells no vinguin a inscriure el nom al tauler? Què importa que d'altres dissimulin les seves accions lletges? Són aquestes petites coses que ens interessen en tant que ex¬ pressió d'una consciència que es desvetlla. No són pas tan rares com això i creiem que seran cada vegada més nombroses. Hi ha éssers per als quals és difícil de cometre un acte reprensible sense ser-ne castigats. Article 31. Judici 160— Fora de certes hores, està prohibit d'anar al pati del una

davant. Una de les grans hi va vol obeir-lo perquè ell és més

malgrat les protestes del vigilant. No jove que ella. Què ha de fer el vigi¬ lant? Es queixarà al tribunal. El tribunal no se la menjarà pas, a la noia. La perdonarà després d'haver expressat l'esperança que la cosa no torni a passar més. I la confiança del tribunal obliga. Judici 165- Que sospitin injustament d'un, fa mal, de vegades més mal que un cop dolent. Hem tingut diverses denúncies sobre això. Una nena està comptant els seus diners. Un nen se li acosta: «Ensenya-me'ls.» Ella respon immediatament: «No ho vull.» «No ho vols perquè els has robat.» (El nen havia perdut la vigília una moneda i la buscava pertot) La nena ho ignorava, però, encara que ho hagués sabut, amb quin dret l'insulta, ell? Com pot pretendre re¬ conèixer

una

moneda? Article 1.

Jíidici 167- Una nena, a la qual han trencat el collaret, tota afli¬ gida, està collint les perles. Les enfila d'una en una. Té un gran dis¬ gust. Al moment que s'inclina de nou, ell li posa pinyols de cirera al 346

coll. «Para», diu ella amb ràbia. «I

què em faràs, si no paro?» «Et nunciaré al tribunal.» «Denuncia'm.» Arriba el dia del judici: la

núncia ha

Com

estat

de¬ de¬

retirada. Article 1.

ja hem indicat, d'incidents d'aquesta mena, n'hem tingut cinquantena. Ens equivocaríem si hi veiéssim, per als uns

més d'una

bona escola

d'indulgència, i per als altres, la del respecte al proïsme? Judici 172.- S'ha enfilat en un arbre per ensenyar a un company el que sabia fer. Tot seguit, com que sabia que estava prohibit, ha una

anat a

denunciar-se al tribunal. Article 20.

Judici 206.— Ha anat a rentar el bol al vestuari. No sabia que es¬ prohibit. Quan ho ha sabut, ha vingut al tribunal per denun¬

tava

ciar-se. Article 51.

Judici 218.— Aconsellat pels companys, ha presentat denúncia al veu que ha fet una rucada. Li tocava a l'ofès de pre¬

tribunal. Ara, sentar una

denúncia. Article 1.

Judici 225.- Durant la classe, quatre nois estaven asseguts a la Quan s'ha acabat la classe, la taula era tota tacada de

mateixa taula.

tinta. El tribunal ha rebut les declaracions

dels testimonis; n'ha

re¬

quatre nois, només un ha escrit a la taula: 36:3, altre ha deixat escapar de la ploma una gota de tin¬ ta. Sense el tribunal, haurien estat acusats tots quatre. Article 4. Judici237.- Han corregut com bojos fent broma qui més podia, fins que un ha rebut un bon cop de bastó. Com que tenia molt mal a la mà, ha anat a denunciar-ho al tribunal. Però, entretant, el dolor ha desaparegut. Article 1. Judici 238.- Alguns trobaran potser aquesta història còmica: sultat que, mentre

dels

que un

van anar

de dos

dos al lavabo i l'un

expressament. El mullat, per venjar-se, va maldestre. Article 200.

ta.

mullar l'altre

sense

fer-ho

fer les necessitats sobre el

Judici 252.- Dóna molts maldecaps a la responsable de la plan¬ Ho oblida tot, fa malament la neteja i és introbable quan se'l ne347

cessita. Ella l'ha amenaçat

diverses vegades de denunciar-lo al tri¬ res. Llavors, acabada la paciència, acabat amb un perdó: potser canviarà,

bunal, però això no ha servit de l'ha denunciat. L'afer s'ha

qui ho sap? Judici 254— Eren dos a escombrar el pati al vespre. L'un encara havia d'anar a netejar els lavabos, i els han dit que es rentessin els peus abans de pujar al dormitori. Però vet aquí que alguns bromis¬ tes els han tancat al pati i no volen obrir la porta. Article 100. Judici258— Ella sempre va tard. Un dia, quan ronsejava al lava¬ bo, la vigilant li va dir que sortís, però ella, en lloc d'obeir, es va po¬ sar a cridar: «Sortiré si vull, t'acarnisses contra mi perquè em tens ràbia.»

Aquí, també, tot acabarà amb un perdó, però, mentrestant, el tribunal rep una nova denúncia. Val més això que una nova dispu¬ ta. Article 1. Judici 260- Després d'haver fet soroll al dormitori abans de de ser jutjat. El fer més. Article

l'hora de llevar-se, ha anat al tribunal per demanar tribunal l'ha perdonat pregant-lo que no ho torni a 32. LA GASETA DEL TRIBUNAL n.

—No

El tribunal no serveix pas de gran cosa. No aquí el que se sentia dir sovint. Llavors, els uns ja no s'adreçaven més al tribunal, li dissimulaven els problemes. Els altres ja només es referien a l'article 1, i consideraven inútils el

temen

tots

tenen

pas por.

pas... ; vet

els altres.

Els

tercers

fa por...» Cada

finalment deien: «Denuncia'm,

va...

creus

que em

vegada menys conflictes arribaven a coneixement del tri¬ bunal. Així, H, suspesa en les funcions de vigilant, no va pas consi¬ derar útil d'adreçar-se al tribunal i ningú dels que estaven al corrent 348

d'aquest afer no va pensar a assenyalar-la. Les noies grans, imitades ben aviat pels nois grans, no van pas tardar a seguir l'exemple d'H, i van

deixar de denunciar-se elles mateixes.

tot, n'hi havia que, fins al darrer moment, van conti¬ inscriure's, cosa que demostra que pertot hi ha gent que, en lloc de «fer com tothom», prefereix dirigir-se a la pròpia consciència

Malgrat

nuar a

i al

seu

bon criteri.

El tribunal, doncs,

resolia cap problema?

alguna cosa no val res és sens dubte més fàcil que pren¬ dre's la molèstia de reflexionar. Una llengua ben esmolada és menys Dir que

de fer un raonament. N'hi ha prou que un digui; «Això no serveix de res», perquè els altres, com xais, repeteixin a cor: «No, això no serveix de res». Els que cridaven més fort eren aquells per als quals el tribunal era molest i perillós. Ja que el tribunal garantia el dret de recurs. Cada infant que presentava una denúncia sabia que seria examina¬

dur de trobar que un cap capaç

da amb la més gran serietat. —Li posarem l'article 4 o

54.

Tanmateix, si hi ha infants per als quals els articles 1, 4 o 54 constitueixen un toc d'alerta suficient, n'hi ha d'altres, per als quals ni l'article 800

faria cap

efecte.

És clar, el paper del tribunal és de posar ordre en les relacions en¬ tre

però no pot ni vol fer miracles. En efecte, seria un miracle si, després d'haver els homes,

100, si

rebut l'article

infant mandrós esdevingués de sobte assidu en el treball o infant violent, sorollós i busca-raons es transformés en un

anyell dolç. El mateix passa a l'escola on no n'hi ha prou de posar un zero perquè un mal estudiant es transformi a l'instant en bon alumne.

fer el tribunal és garantir a cadascú el dret de dir-se: —partir de demà, aniré amb compte. Vull desembarassar-me El que pot

dels

meus

defectes.

349

I, si algú vol impedir-li-ho, sempre davant del tribunal. Un

té la possibilitat de citar-lo

exemple:

Un infant busca-raons decideix d'acabar amb les baralles. Al¬

buscaran de seguida de provocar-lo. Un infant que fa bons propòsits i denuncia els agressors no sempre és estimat per tothom. Pot ser que sigui acusat ell mateix d'anar de mala fe per aquells con¬ tra els quals ha presentat denúncia. Que es tranquil·litzi: el tribunal guns

sabrà què pensar-ne. No, el tribunal no fa pas miracles, però les paraules de dissuasió, les amenaces, les xurriaques tampoc no fan miracles. Fins i tot allí

castiga sistemàticament, alguns infants us diran sovint: què? Ni tan sols no m'ha fet mal! I, en lloc de fer progressos, esdevenen cada vegada més vulgars i

on es

—I

dolents.

—Què s'ha de fer? Presentar denúncia

serveix de

res.

Haig de

continuar? —I per

què no? Et donaria massa feina? tothom s'acarnissava al principi, venia sistemàtica¬ ment a queixar-se al tribunal. Es reien d'ell, l'empipaven, ell conti¬ nuava citant els agressors. Finalment l'han deixat tranquil i, de re¬ C, amb qui

truc,

les denúncies de C han

En el

del mal

cessat.

vigilant, estic segur que si hom s'hagués la molèstia de citar-lo tres vegades a la setmana durant una quinzena de dies, se l'hauria forçat a canviar. Però les noies respon¬ sables de la planta eren massa mandroses per anar a inscriure l'afer al tribunal. És tan fàcil fer escenes cridant i aixecant els braços en¬ laire en senyal d'impotència! De fet, elles temien que el tribunal no els donés la raó, cosa inadmissible per a qui es creu infal·lible. Per¬ què, en lloc d'explicar calmadament les coses, tenien el costum de barallar-se. Perquè no tenien paciència, i no volien esperar uns quants dies el moment de l'explicació. pres

350

cas recent

Les rancúnies

es van

acumular transformant el tribunal

en un

instrument de

venjança. Ara s'exigia la forca i els articles 4 o 100 ja ningú. Quan, a l'estiu, discutíem sobre els sentiments que ens empe¬ nyen a detestar els altres, un dels nois havia escrit: —Quan estic furiós, tinc ganes de matar. Com que el tribunal no matava ningú, es van posar a criticar-lo. no

bastaven

Se li trobava

tota mena

de defectes.

—El tribunal només escolta

una

part, no presta cap

atenció

l'altra. Hi havia altres

problemes: si un petit en citava un de gran, aquest presentava, malgrat les convocatòries. No hi havia res a fer. Els grans ni tan sols no entraven a la classe malgrat les invita¬ cions que se'ls feia. El menyspreu en què tenien el tribunal demostrava que no ha¬ vien entès res. Com que no hi entenien res, el menyspreaven i se'n no es

burlaven.

Jutjar els altres era una criaturada per als uns, un penós deure al qual calia escapar costés el que costés, per als altres. —^Jo, m'ho faig venir sempre bé per ser denunciant. Així, no haig de ser jutge. I mentia o feia trampa de la manera més barroera. Per això, el tribunal, en lloc d'ensenyar la veritat, ensenyava la mentida, en lloc d'encoratjar la franquesa, empenyia a la murrieria, en lloc de forjar el coratge, desenvolupava la covardia, en lloc de desvetllar el pensament, el paralitzava. El nombre de culpables desconeguts augmentava cada dia; ja ningú no confessava res. Si no temien el tribunal, per què dissimu¬ laven? Anar a furgar a l'armari dels altres, això, ho feien bé, però quan es tractava de dir: «Sí, sóc jo», el coratge desapareixia. El se¬ nyor agafa la ploma d'un altre perquè no té por del tribunal, però no dirà mai: «Sí, sóc jo qui ha agafat la ploma.» 351

Hi havia

pitjor: es perseguia els infants que denuncia¬ desaparició dels seus objectes. Aquests van acabar per no vo¬ ler dir res, sabent no solament que no retrobarien els béns, sinó que, a més, s'exposarien a les contrarietats inútils. En aquesta situació, els uns denunciaven X, el altres, els hones¬ tos, no citaven ningú, perquè tenien por. I l'article 1, què hi fa en tot això? Pot passar que es denunciï algú i que després s'oblidi per què. Un home que sap reflexionar diria en un cas com aquest: —Si ni tan sols no recordo les raons per les quals he denunciat, el més senzill és retirar la denúncia. Per què molestar els altres i abu¬ sar del seu temps? Però ells ni tan sols no es presentaven. L'article 1? L'ignoraven. Per què? Perquè no comprenien pas que es pugui actuar altrament que per ordre o sota l'amenaça d'algú. Pel que fa a les declaracions, només escoltant-les, es tenia sovint vergonya, sense parlar de la contrarietat que representava l'obligació d'anotar-les. Mentre que seria tan fàcil de dir: —M'he equivocat actuant així. Ai las!, sobre 1.950 judicis, tres vegades, tres vegades només, hem tingut ocasió de sentir una declaració així. Mentre que esperàvem que, gràcies al tribunal, les persones grans acabarien respectant els infants, l'efecte fou invers: fins i tot els qui ja els respectaven, decebuts, semblava que estaven canviant d'opinió. Encara hi havia coses més greus: alguns jutges es posaven d'a¬ cord per no condemnar certs delictes o pronunciar sentències parti¬ cularment indulgents. Era més fàcil, així. Un dia, un jutge va aixe¬ car la mà sobre un altre perquè aquest havia pronunciat el veredicte segons la seva consciència. Era difícil d'esperar més temps: el tribunal ja no complia el seu deure. En lloc de fer regnar un ordre millor, introduïa la confusió i

ven

352

una cosa

corrompia fins i tot els que valien més que els altres. Un tribunal així ja no tenia raó de ser. Sis mesos de treball malaguanyats. És trist i fa mal. Alguns pot¬ ser ho comprendran més tard, si un dia han d'acomplir un treball que estimen de debò. Els nostres infants no temien pas el tribunal i, com que no el te¬ mien, no el respectaven, i com que no el respectaven, li mentien i es mentien ells mateixos. Refusaven de fer-se preguntes sobre ells ma¬ teixos, refusaven de fer un esforç per esdevenir millors. Sé que el tribunal és necessari i que, d'aquí a cinquanta anys, cap escola, cap establiment pedagògic no podrà passar sense. Només a la Casa de l'Orfe apareix com a nociu, perquè els nostres infants no es volen comportar com a homes lliures, s'estimen més romandre esclaus.

El ha

de H. Només cito

cas

estat

una

part

de les denúncies de les quals

objecte.

Vint denúncies

pel tema dels malnoms amb què es divertia ridi¬ culitzant els companys. Se l'ha perdonat nou vegades (art. 1), però això no ha pas servit de gran cosa. Dues vegades ha pogut benefi¬ ciar-se de l'article 4 i,

el mateix nombre de vegades, dels articles 63 tres vegades en nom de l'article 100, una ve¬ gada en nom de l'article 200 i una vegada en nom de l'article 300. Onze denúncies per provocació i burla: art. 1, dues vegades; art. 54, quatre vegades; art. 82, dues vegades; art. 41, 100 i 200 una ve¬ i 83. Fou condemnat

gada. Una denúncia per cle 300.

haver molestat

altre

quan

treballava: arti¬

Dotze denúncies per

gades; 200,

art.

una

baralles: art. 1 tres vegades; art 54, dues ve¬ 32, 60, 80, 81, dues vegades; art. 100, dues vegades; art.

vegada. 353

Deu denúncies

des;

art.

pel

4, 32, 82,

de les permanències: art. 1, dues vega¬ vegada; art. 100, 400, 500, 700, dues vega¬

tema

una

des. Tres denúncies per Tres denúncies per

mala conducta a classe: deixadesa en el vestir.

Per haver refusat de

rentar-se

el tinter:

Per haver

trencat

Per haver

trencat un

les

art.

mans: art.

80, 82 i 200.

100.

81.

pot: art. 31. Per haver passat el dinar a un altre: art. 4. Per haver fet trampa al joc: art. 100. Per haver dit mal dels altres: art. 60 i 200. Per inexactitud:

art.

Per haver-se ficat

70 i 82.

on no

el demanaven:

art.

100.

Incorregible. Tanmateix, ningú no havia gosat castigar-lo amb durant una setmana, del dret de be¬

l'article 800 que l'hauria privat, neficiar-se del tribunal.

LA GASETA DEL TRIBUNAL n.

Conselljurídic Durant els sis

tribunal va exercir les d'experimentar-lo, primerament, abans d'ampliar-lo i perfeccionar-lo. Ràpidament, es va veure que, tot sol, el tribunal no arribaria pas funcions

arbitrar

na, cosa

tot

sol,

totes

que

primers

sense

mesos,

nostre

el Consell. Es

tractava

les dissensions. N'hi havia

un centenar

cada

setma¬

l'obligava a resoldre'n algunes d'una manera massa pre¬

cipitada. El Consell

pogut

jurídic va començar el treball ara fa deu setmanes. Ha examinar setanta litigis, dit d'altra manera, deti litigis cada

setmana.

sotmet a

l'arbitratge del Consell els afers següents:

1.—Tots els retards

354

resultes de les visites

les famílies.

Els delictes que, a més de l'article adequat, necessiten l'esta¬ bliment d'una nova llei que concerneix tota la col·lectivitat. 3.- Els delictes que comporten reparació material (vidre trencat, 2

objectes destruïts, etc.). 4 ser

Els delictes

què el veredicte encorregut corre el perill de

superior a l'article 500. 5.- Els

casos

de les persones que, en una setmana,

acumulen una

quantitat tal de delictes, que esdevé necessari d'agrupar-los a fi de poder pronunciar un judici. 6.- Els casos particularment delicats que demanen una investi¬ gació llarga i minuciosa per arribar a saber quina de les parts té raó. És el secretari del tribunal qui diu: —Enviem l'afer al Consell jurídic. Els jutges hi estan d'acord la majoria dels casos. Només hi ha ha¬ gut alguns casos en què els jutges han preferit pronunciar-se ells mateixos,

sense

haver de recórrer al Consell.

Pot passar que el mateix acusat demani l'arbitratge El secretari pot consentir-hi, però no necessàriament. De moment, tot això encara no està

del Consell.

ben regulat, però ens n'ocu¬

pem. PRIMER ARBITRATGE

havia tingut molts processos. Li havien caigut al damunt nombrosos veredictes, sense que s'hagués arribat a H,

noi molt jove, ja

Continuava burlant-se del tribunal, insuportable, demostrant, amb la seva conducta que el tribunal no podia res amb el seu cas. Només hi havia dues coses a fer: o bé arribar a la conclusió de la ineficàcia total del tribunal i suprimir-lo, canviar el

seu

comportament.

era

bé excloure H del tribunal. Citat per

enèsima vegada davant del tribunal, va fer-se un deure

d'insultar-lo. Acusat

d'ultratge al tribunal, fou enviat al Consell.

355

Allí, declara que el tribunal l'irritava, que estava tip de sentir tot¬ hora els altres que

l'amenaçaven amb el tribunal,

que

ja no podia fer

pas sense que li cridessin immediatament: —Et denuncio al tribunal!

És així que, aculat fins al límit, va acabar per ofendre'l pronun¬ ciant aquests mots insolents: «M'estimo més continuar rebent clatellades que no pas els vos¬

estúpids veredictes.» preferia fer les seves mil trapelleries, disposat a re¬ bre, una vegada cada cent, una plantofada al cul, que esmenar-se i respectar el reglament com tothom. Els jutges del Consell es van dividir en dos camps: els uns creien que calia perdonar-lo una vegada més, els altres exigien l'aplicació tres

Evidentment:

de l'article 900. Al final, a H li

va tocar

l'article 800. Estava exclòs del tribunal

per una setmana i durant aquest període, podia 1.— El dissabte, no li van donar les mitges,

fer el que li semblés: perquè va arribar tard

la distribució. 2.— El diumenge,

fer la

li van donar una surra perquè havia refusat de

neteja.

3.— El

dimarts,

en va

rebre

una

altra perquè

s'havia barallat quan

pelaven patates. Per contra,

en tant

que

exclòs del tribunal,

estat

citat cap

vegada. Fora

d'aquest judici, H ha estat objecte d'un altre veredicte: es groller amb una de les noies grans dient-li, en presència dels visitants, un malnom particularment ofensiu. Com que acaba¬ va de ser castigat en virtut de l'article 800, va tenir dret a la in¬ dulgència del tribunal i l'afer es va saldar per l'article 60. va

mostrar

SEGON ARBITRATGE

Indisciplinat, busca-raons, mandrós. Es pensa que sempre té la menor observació. Mal vigilant, treballador poc

raó, s'enfada per conscient.

356

Per

culpa

seva,

clara: hi faltaven vint

sopa era massa

patates.

Article 90. Està

novament en

servei

Ja hi ha denuncies sobre la seva mandra TERCER ARBITRATGE

Una de les grans. Sense demanar permís, va anar a

agafar les tisores de la senyore¬

després, les va perdre i, durant temps d'excusar-se'n. Ni tan sols no ta,

quatre setmanes, no va es pren

tenir

la molèstia de buscar¬

ies. Art. 400. Tres altres afers

van ser

examinats

pel Consell durant la primera

sessió. 1. El

vigilant I

refusar de recollir les escombraries. (Art. 55) patates a la caldera. (Art. 41) Sempre arriba tard per al servei. (Art. 30)

2. Van

anar a coure

SEGONA SETMANA

De resultes de nombroses denúncies respecte al desordre maris, el secretari ba sotmès al Consell el projecte següent:

als

ar¬

I.— Abandonar

completament la utilització de claus perquè ban esdevingut inútils pel fet que ja no protegeixen el secret del contin¬ gut dels armaris, o

bé IL—

Designar responsables

que, asseguts a una

taula pròxima

l'armari, el vigilarien del matí al vespre, o

bé III.- Tancar l'armari amb clau i només obrir-lo

gades al dia durant o

una

unes

quantes ve¬

bora,

bé IV.- Descobrir el malfactor que

ja s'ba fet

massa

insolent. 357

El Consell ha

rebutjat el projecte. Es va fer un judici contra X en (el tribunal ignora com han passat les coses);

virtut de l'article 3

perquè: 1. Nombrosos infants permeten

maris durant la

seva

2. Els infants desen els

que

als altres d'aproximar-se als

ar¬

absència. seus

llibres amb els dels altres,

els llibres surtin sovint de l'armari

sense que

que fa els propietaris ho cosa

sàpiguen. 3. De

vegades passa que un se serveix de l'armari d'un altre. Sense la mediació del Consell jurídic, l'armari hauria estat tan¬ cat, cosa que

cas

hauria estat còmoda

per a

de B: vuit citacions durant la

1. Mentre

ningú.

setmana.

s'estava

tranquil·la en un racó, es va posar a donar-li empentes i cops. «Vaig a queixar-me al tribunal.» «Fes-ho, què esperes?» I ell continua de nou i encara més. Art. 63. una nena

2. Una altra

nena

té

una carta a

la mà. B la hi ha arrabassat i

posa a córrer per tota la sala cridant que 3. Un noi va a asseure's. B l'agafa per

estriparà la carta. Art. 63. les espatlles, el sacseja, des¬ es a donar-li empentes. 63. prés posa Art. 4. Una noia s'està prop de la paperera. B li posa la paperera al cap. Art. 63. 5. Un dels nois ha jugat amb ell al matí. Al vespre, ja no el volia més. B l'ha seguit pertot, l'ha fet enfadar, no l'ha deixat un moment tranquil. «Ja no sabia què fer-ne», diu el noi. Art. 63. 6. S'acosta

a una nena.

—^Vols que et —^Vés-te'n.

doni un cop?

No vol anar-se'n, També és fica el més

358

nas

acusat

pertot,

es posa a pegar-li i la fa caure de la cadira. Art. 63. d'haver fet malament la seva feina. «Fa morros»,

desobeeix i té

petita remarca. Art. 93.

sempre cent respostes a punt a

B tanmateix

de la

seva

n'ha sortit,

defensa. B

ja que els denunciants s'han fet càrrec és pas un mal noi, però li agrada molt em¬

pipar els altres, és veritablement despreocupat, no té cap amor pro¬ pi. Quan se li diu: «Vés-te'n, deixa'm en pau», riu i continua empipant-vos. No és pas ximple, fins i tot de vegades és agradable de par¬ lar amb ell. B diu que està trist perquè no té cap amic veritable que vulgui ajudar-lo a corregir-se. Al magatzem, són massa indulgents amb ell, per això ha agafat mals costums, però canviarà. ALTRES

JUDICIS DE LA SETMANA

a) Dos dels petits han estat acusats d'haver-se portat

malament

taula. Art. 81.

b) Dos dels mitjans han estat citats perquè han marxat de l'escola sense permís. Art. 51-50. c) Una citació sobre el tema d'una apreciació injusta que la respon¬ sable de la planta ha emès sobre el vigilant. El Consell va decidir que

el vigilant havia de

ser

rehabilitat.

QUARTA SETMANA Només hi ha una

de les

hagut quatre denúncies durant la quarta setmana, quals sobre un mocador perdut a la bugaderia o al rober. SABATES CREMADES

Dos nois

van anar a

la caldera

a cremar un

parell d'esclops i

parell de sabates de cuir. Ho van fer per ordre de l'administradora. —S'han equivocat. Es podien adobar. —^Ja

valien

res.

—Les sabates, ni que siguin molt gastades, sempre s'adoben. Art. 33: els nois van actuar segons una ordre donada; no era pas

culpa

seva.

359

EL ROBER

diumenge, van venir tots dos al tobet dient que volien tecosit alguns botons, etc. L'un va agafat fil de cotó que està prohibit de to¬ cat, l'altte va declarat que volia fet-se una butxaca quan ja en tenia una, cosa que és de sobtes suficient. Se li va dit que sortís i ell va res¬ pondre: mira, mira, la Senyora es fa la important, em prohibirà de fet

Doncs bé, justament, en faré. —Ella volia treure'm fora com un gos. costura...

N'hi ha

que tenen

dues

butxaques, i després, la meva butxaca tenia un petit forat. Fet el judici, el primer va rebre l'article 40, el segon l'article 200. Es va decidir també que les reparacions de vestits s'havien de fer a la sala d'esbarjo i no al rober. La responsable del rober havia de tenir un quadern com el dels responsables de les plantes. Cal veure si no seria preferible cosir amb fil de cotó més aviat que no pas amb fil dolent de lli. CINQUENA SETMANA

Cinc citacions. Se n'ha trobat

han

altre que

detesta el tribunal. Cinc denúncies

presentades

contra G. Fa soroll al dormitori. Refusa de estat

despullar-se, s'acosta als llits

dels altres, xerra ben alt. Si se li fa una remarca, se'n burla. Canta i xiula al lavabo i si se li diu que pari, respon: —Presenta

denúncia,

què esperes? Quan està de guàrdia, fa el que li dóna la gana, s'ofèn per un no¬ res, refusa de fer la neteja o la fa de qualsevol manera. Només fa el que li passa pel cap. Menreix: diu que ha escombrat sota l'estufa i no és pas veritat. Citat davant del tribunal, refusa de presentar-se: «Hi aniré si em dóna la gana.» Un dia, veu

360

una

va,

noi malalt al llit:

—Què tens? Per què ets al llit? Com que I'altre no responia, li va donar cops. Vet aquí les seves explicacions: —Detesto, odio el tribunal,

vull saber-hi

res.

Np tinc ganes

justificar-me, ni de viva veu ni per escrit. Sé que sovint m'equi¬ voco. Però tothom em vol fer por amb el seu tribunal. Que em citin si volen, però que parin d'amenaçar-me amb el tribunal. Art. 700. El tribunal no és pas gaire divertit, és veritat. Però tampoc no és pas per jugar que l'hem creat. El seu rol és ser el guardià de l'ordre i fer respectar la llei. EI seu objectiu és evitar a l'educador de ser un mosso que força l'obediència a cops de bastó i amb crits, i d'ajudarlo a reflexionar tranquil·lament sobre cada problema, a examinar-lo amb els infants que sovint saben més bé qui té raó i qui no en té, i en quina mesura. El tribunal té per objectiu reemplaçar les baralles pci un esforç constructiu del pensament, i els esclats de ràbia, per una bona política educativa. EL CAS DE B

Mireu-lo

aquí de nou davant del Consell jurídic. Gandul, desobedient, negligent quan estava de servei

la cuina,

la mateixa actitud respecte a les noves responsabilitats. Allí, refusava de pelar patates, ara, refusa d'escombrar l'escala. Què conserva

pot pot

importar-li importar-li

que no

és pot

els infants mengin una sopa massa clara, que s'hagin d'esperar per poder fregar l'escala (ja fregar l'escala si no s'ha escombrat)? que

que

—No,

L'hem

anat a veure tres

ho faré. No

tinc ganes.

vegades. Res. volgués citar-lo cada vegada, ho hauria de fer cada dia. Obli¬ da la pala, llença les escombraries per la finestra o les fica sota l'es¬ tufa. I si mai arriba a venir amb una pala, no la torna mai al seu lloc. No endreça l'escombra, llença el drap a qualsevol lloc. Li feu un co¬ mentari, sempre és ell qui té raó.» «Si

361

«No és pas

veritablement dolent, però és molt susceptible. Agafa tard, però cal serArt. 82.

enrabiades i respon malament. S'hi repensa més vir-li-ho tot en safata. I després, sempre va tard.» Són aquests de l'Orfe.

Cada

treballadors els

que

donen una mala fama a la Casa

vegada és més difícil de trobar bons llocs per als nostres

nois. Com

sap,

l'amo de B

n'està pas content: B treballa des de

fa poc. UNA BARALLA

La cuina. M

i diu:

entra

—Mira, he vist la

teva germana,

dóna records.

—I de

què em serveix a mi, això.^ —Quin germà més estrany que ets, tu! Ni tan

sols no t'interessa

la teva germana et doni records.

que

—Ja ho he sentit. Tothom M

la cuina

dirigeix

—I tu, tu

a una

posa a

riure.

altra nena:

m'hauries dit la mateixa

cosa

si hagués trobat la teva

germana? Novament rialles.

agafa un pes i el llança en direcció d'una de les nenes. D., quan està enrabiat, provoca sovint baralles. Art. 200. D

ELS

JOCS

deia a algú: «trampós», sovint no se sabia per permès de jugar-s'hi caramels i diners, les denún¬ cies contra els tramposos ens arriben més nombroses. Ja que el que es feia abans d'amagat, es fa ara a la claror del dia i sota el control Abans, quan es

què. Ara,

362

que es

del tribunal. Per

què prohibir a tots de jugar si només hi ha tres o tramposos? I després, de què serviria una prohibido des del moment que no se sap pas si juguen a dòmino o a dames d'una ma¬ nera desinteressada o per caramels? Perquè perdre caramels que s'han de comprar o perdre diners, és la mateixa cosa. Els uns gasten els diners intel·ligentment, ja que són raonables, juguen rarament, aprenen a ser prudents. Mentre que uns imbècils gasten els diners d'una manera tan estúpida que els perden. Potser el que haurà per¬ dut un marc jugant contra un trampós esdevindrà més prudent, i quan sigui gran, no anirà pas a perdre en el joc tots els seus béns o els d'un altre, perquè coses com aquestes també passen. La primera citació per joc deshonest s'acabà amb la prohibició, per a un dels petits, de jugar durant un mes. Però, com que això semblava molt llarg, es va reduir la pena, a petició del culpable, a dues setmanes. Article 3: no se sap pas com han anat les coses. Afers d'aquesta mena són sempre molt difícils de jutjar. quatre

SISENA SETMANA

S'han a

regulat dues qüestions importants: el transport de la roba golfes i la distribució de les joguines. També s'ha fet un primer per regular el problema de la pregària.

les

pas

ACTITUD DE SERVEI

—Sempre tinc mil problemes quan es tracta de fer portar la a les golfes. Els nois no ho volen fer o ho fan de mal grat. L'un està cansat, l'altre no té temps, el tercer promet de fer-ho més tard. He presentat una denúncia al tribunal, però, em sap greu, em vaig veure obligat a citar el que porta la roba més sovint, perquè ja no m'adreço als que refusen sempre. Em va fer enfadar perquè em va dir que estava cansat quan ja feia mitja hora que havia tornat de roba

l'escola.

363

què m'haig de justificar? De tota manera, diran que el cul¬ pable sóc jo, perquè és sempre a les nenes a qui es creu. No m'agra¬ da pas anar a les golfes perquè em fa deixar la lectura o el joc, i des¬ prés ella fa aquesta cara... N'hi ha prou de mirar-la per estar furiós. Tanmateix, sóc sempre jo qui proposo de reunir els vailets per por¬ tar la roba. A partir d'ara, volem fer-ho tots sols. Però que ella no cregui pas que ho dic perquè m'ha citat davant del tribunal. Art. 5. —Estaven jugant a dòmino. Els dic: «Veniu a espolsar les armi¬ lles d'hivern», llavors em responen que ja està fet, que és l'iinic que no hi ha anat, però que està massa cansat. Finalment va arribar al cap de deu minuts. Però era massa tard. —^Vaig anar a portar una carta al carrer Marszalkowska al núme¬ ro 99. Tot seguit, ens vam posar a jugar a dòmino. Volia acabar la partida. A partir d'ara, hi aniré així que em cridin. No vull pas que em prenguin per un gandul. Art. 4. —Per

JOCS

denúncia perquè no me'n surto. Agafen jocs, no les taules, perden números de la loto, peons del joc de dames. Tinc piles de maldecaps a causa d'això. —N'hi ha prou d'agafar un joc perquè els altres el reclamin. Quan anava a escombrar la classe, l'he deixat pel temps que estaria absent. No sabia pas que el perdria. —^Agafo la loto, em criden per al bany. Llavors he hagut d'ama¬ gar-lo al meu armari perquè no tenia ningú a qui confiar-lo. Art. 40 —He presentat

els tornen, els deixen córrer per

i 50.

El Cercle de les distraccions útils,

petició del Consell jurídic, reglament següent: L- És permès de jugar a dòmino i a dames jugant-s'hi caramels, postals i diners únicament els divendres i els dissabtes a partir de dos quarts de cinc. ha establert el

364

És permès d'abandonar ei joc si s'han perdut 30 cèntims. IIL— No és té dret de perdre més de 50 cèntims. IV.- Els deutors són obligats a pagar els deutes en el termini d'u¬ IL—

na setmana.

V.- Els dòmino VI.—

Qualsevol

marcats seran

que

confiscats.

agafi el dòmino ha de vetllar per l'ordre:

a) no deixar córrer paperets sota la taula; b) tornar el joc a temps; c) fixar per endavant les regles del joc; d) ser responsable de les fitxes perdudes; Atenci&. Està

prohibit agafar jocs quan faltin quinze minuts per a la

fi del temps de jugar. Tot joc s'ha de tornar a tot LA

estirar cinc minuts abans del

sopar.

PREGÀRIA

—K taula, sempre

fa el pallasso i, durant la pregària, ganyotes fan riure tothom. D'acord, és simpàtic, alegre. Però durant la pregària hauria de ser més seriós. El secretari ha proposat al Consell de promulgar una llei que obligaria a abandonar la sala els qui pertorben el moment de la pregària, amb una sanció prevista per al període d'una setmana. El Consell ha decidit de traslladar més tard l'afer fins que un al¬ tre noi sigui encarregat de dir la pregària. El culpable s'ha beneficiat de l'article 4 del codi. que

JUTGE DAVANT DEL TRIBUNAL

Ha estat triat per sorteig. No s'ha presentat a la sessió. No en te¬ nia ganes. Per què? 1.- Perquè tothom us retreu, després, d'haver estat massa sever o

injust. 2.-

Perquè

li agrada el tribunal i

vol tenir-hi

res a veure.

365

El secretari proposa

durada d'un Ell

l'article 50 i l'exclusió del sorteig

per una

a tres mesos...

ho entén.

és pas un viatge de plaer sinó un deure alguns... No entén que un tribunal no pot existir sense els jutges. No entén que «no m'agrada» o «no bo vull», no significa pas: «No bo faré.» Perquè un bome sovint està obligat a fer coses que no vol o que no li agrada de fer. Si el tribunal no tingués cap importància, ningú no s'bi hauria adreçat. Si s'bi adrecen, vol dir que és útil. El deure de tots és, No entén que jutjar no social. Pot semblar penós a

doncs, de facilitar el seu treball en lloc de fer-lo més difícil. Diuen: «És sever, és injust...» Però què és el que els impedeix de recórrer? De 3.000 sentències només hem rebut quatre recursos.

Si l'equitat del judici, en lloc d'explicar beneiteries, es pot anar de nou, al cap de quatre setmanes, a presentar l'afer al tribunal. Només bi ba els estúpids i els eixelebrats que no bo fan: prefereixen es

dubta de

rondinar

contra

el tribunal. EL PRIMER ANY DE PROVA

He pogut curs

cada

del

apreciar el valor del tribunal i la utilitat del codi en el primer any d'assaig. S'ban fet 3.500 judicis. Entre 50 i 130

setmana.

En el

any, ban estat publicats 25 quaderns de la primer quadern, que comprèn el conjunt de les sessions, va aparèixer al final del primer mes d'assaig. El quadern n. 9 va sortir sis mesos després del primer, al mo¬ ment que el tribunal estava suspès de les funcions per una durada curs

d'aquest

Gaseta del Tribunal. El

de quatre setmanes. sell jurídic. El n. 19

Aquest incident ens va portar a crear un Con¬ de la Gaseta del Tribunal "çiAz. de les activitats

del Consell. Però crec que el millor des del començament.

366

és explicar les

coses

tal

com van passar

primeres setmanes del meu treball, em vaig adonar que bon nombre de petites coses carregoses, que irriten els infants i pertorben l'ordre de la casa, no arriben mai i no poden arribar a l'oïda de l'educador. Un educador que pretén estar al corrent de tot menteix. He entès que un educador no és pas un expert en tot el que concerneix els infants. He entès també altres coses: que hi ha, entre els infants, tota una jerarquia que fa que un de gran té el dret d'humiliar un de petit o de no comptar amb ell, encara que la di¬ ferència d'edat no depassi els dos anys; que el despotisme dels in¬ fants és proporcional a l'edat i que el guardià de tot aquest edifici de l'anarquia és el mateix educador. Sic volo, sicjubeo. Encara que no pegui als infants, encara que el més sever del seu arsenal de càstigs és un copet a l'esquena, on és l'avantatge des del moment que, enardit per la impunitat, un vailet pot bufetejar tran¬ quil·lament una nena, més jove i més feble que ell, per prendre-li les Des de les

xancled

pràctiques de la casa, consagrades per l'iis, han esdevin¬ tradició. Si un de petit tenia la desgràcia de prestar a un de «gran» de tretze anys una ploma o paper assecant, podia estar segur que al moment de reclamar-ho, rebria aquesta resposta amable: —Deixa'm em pau. M'empipes. D'aquesta mena de «petits incidents», n'hi havia a desenes. Calia Certes

gut

paciència per comprendre'ls. Molts d'aquests incidents es resolien fora del tribunal. La con¬ vicció que més valia «tenir una explicació» que intentar processos a cada moment estava tan arrelada entre els infants que era inútil llui¬ tar-hi en contra. Això rebaixava l'autoritat del tribunal. Certament, partir del moment que els «grans» en rebutjaven el principi, mol¬ dissensions serioses perdien tota probabilitat de ser portades da¬ vant del tribunal. Aquest esdevenia alguna cosa intermèdia entre un joc i un mitjà còmode de desembarassar-se dels afers dels quals no se sabia què fer. L'antiga fórmula: «Deixa'm en pau» era a partir d'aa

tes

367

reemplaçada

per una

nova:

«Vés, doncs,

nal.» «El tribunal

serveix de

queixar-te al tribu¬

perquè no el temen, perquè se'n penós de sentir i tornava a posar en qüestió l'existència mateixa d'aquesta institució. Subratllem que això tenia lloc en un internat on els càstigs oficialment no existien. Per càstigs, entenem gairebé sempre les xurriaques, els arrestos, les privacions de tota mena, etc. oblidant que n'hi ha d'altres, que no

res

foten»,

era

«cantar

les quaranta» a un infant

pot representar per a

ell

retirar-li brutalment l'amistat

sancions molt penoses. L'«humor procedimental» dels petits ha causat un prejudici fatal al tribunal. Presentaven denúncia «per un no-res». La meitat dels processos eren alimentats pels conflictes insignificants del seu petit grup. Les bromes sobre el tema del petit X o de la petita Y, esdevin¬ guts clients fidels del tribunal, agreujaven encara aquesta atmosfera de menyspreu. «Només has de presentar denúncia», era la resposta

habitual sari

a tot retret

aturar

aquesta Però, com?

Prohibir-los instant

unes

fonamentat. Semblava cada

inflació de

vegada més

neces¬

processos.

d'adreçar-se al tribunal

per

«beneiteries»? No dubto

afirmar que no en tenim dret. D'altra banda he notat una cosa interessant: si, al començament, els jutges tenien tendència a aga¬ far a la lleugera les denúncies dels petits, incloses un

aquelles sobre el tema dels malnoms ofensius, etc., molt aviat van arribar a adme¬ tre que la gravetat d'un afer es mesurava en el grau de pena sentida per la víctima, en el sentiment que tenia d'haver patit una injustícia. dels cops,

Per

què un vidre trencat hauria de ser considerat un afer greu comparat amb la destrucció d'un objecte que pertany a un infant? Seria menys punible fer trampa en el joc si l'aposta és de castanyes en

lloc de diners? El

cies.

368

joc de les castanyes era font d'innombrables disputes i denún¬ Què fa l'educador en aquesta mena de situacions? Prohibeix el

joc. Fent-t'ho, no solament comet un acte de violència, sinó que, a més, es priva d'un dels millors mitjans de conèixer els infants. En el decurs dels jocs d'atzar afloren clarament certs trets de caràcter que

molt en la vida d'un home: l'esbojarrament, la cobdícia, la brusquedat, la incivilitat, etc. La prohibició de jugar seria, a parer meu, tan perjudicial als infants com a l'educador. Per als nostres pe¬ tits, el joc de les castanyes constituïa la primera escola de civisme. Al principi, passaven coses inimaginables. Algú perdia cent castanyes i anunciava cínicament que no les pagaria. Per què? Perquè, o bé dos associats se separaven en un cop de cap: devien tenir en comú un ca¬ pital de castanyes; s'han barallat i llavors de seguida saltava: «Per cas¬ tanyes, no comptis amb mi!» Alguns testimoniatges esdevenien per a mi un tema d'estupefacció: En ple dia, a la vista de nombrosos tes¬ timonis, un noi roba a una nena totes les castanyes i a sobre es burla d'ella: «Faig el que em dóna la gana, tra-la-ra-la!» Ella només té un recurs, anar a demanar ajut a un company. Quina forma d'ajut pot rebre? Un cop a l'esquena, es dóna una empenta a l'adversari, se'l tira a terra: costum de zulús en un internat que es vanta de ser el d'un país civilitzat. I tanmateix, no fa pas tant temps, jo no sola¬ ment acceptava aquest estat de coses, sinó que fins i tot bi trobava un certa gràcia; estava disposat a minimitzar aquesta mena d'afers, un petit brètol simpàtic m'era més proper que una «mossa» perquè una mica barroera. Que aquest brètol simpàtic tiranitzi tot un grup d'infants, que visiblement em faci gràcia, que la seva impunitat en¬ coratgi els seus instints d'animal salvatge, de tot això, no feia pas pesen

cara

d'adonar-me'n, això no assolia el llindar de la meva consciència.

un infant que diversos quotidià amb ell. Com a secretari del tribunal, vaig poder estudiar l'abecedari d'aquest món particular que són els mesos

procés sovint m'ensenyava més sobre

contacte

infants. Perfeccionant-me cada dia, n'esdevenia un expert. Una pila de castanyes velles arrugades, cobertes de rascades, nes

per

llençar? S'animen així

que me

bo¬ les miro: bi distingeixo les 369

«superfantàstiques per jugar», d'altres, «sense interès». Castanyes record, castanyes amulet: «Jo sempre guanyo amb aques¬ ta... No jugo amb l'altra, ja ho he dit...» Coneixeu un educador que tingués temps d'ocupar-se d'aquesta mena de problemes? De debatre'n des del punt de vista de la llei, de la justícia, i no del punt de vista de la seva indulgència somrient? Gràcies a aquestes «petites» dissensions, vaig estar obligat a re¬ pensar a fons tots els difícils problemes de la vida del grup. Sorgia el tipus d'infant asocial, antisocial, l'individu que rebutja de sacrificar els seus gustos i costums als de la col·lectivitat, per reclamar, amb una força inaudita, una resposta clara a la qüestió: què s'ha de fer? —Odio el tribunal, m'estimo més una pallissa, qualsevol cosa abans que el tribunal. L'odio, no puc suportar-lo. No vull fer cap procés a ningú i tampoc no vull que me'n facin a mi. N'hi havia alguns que reaccionaven d'aquesta manera. El tribu¬ nal se'ls ha aparegut com un ènemic inesperat i temible, enemic ca¬ paç d'enregistrar-ho tot, de treure-ho tot a la llum crua de la plaça pública. Ell no vol pas justificar-se, no li interessa pas saber qui té raó, no té pas la intenció d'imposar-se una obligació. Que tingui èxit o que fracassi, és l'atzar el que estima, és l'imprevist el que li dóna més que eren

emoció, només viu d'aventura és el seu timó, les explosions el Si hi tat

hagués

de fer

en aventura,

l'ambient del

moment

fan anar bé. home afortunat que tingués la possibili¬

un dia un estudi seriós sobre el rol educatiu dels tribunals d'in¬

fants, li recomanaria d'observar particularment aquest tipus d'in¬ fant. No és

significatiu que sigui justament aquest petit grup el que hagi aconseguit tombar el tribunal? Decidint de suspendre'l, sabia que no es tractava aleshores sinó d'una interrupció d'unes quantes setmanes que permetria d'introduir alguns canvis, d'aportar algunes millores. Malgrat això, ho vaig sentir com un fracàs dolorós. Ja que 370

vaig comprendre les dificultats que tindria el tribunal a fressar-se un camí en altres establiments dirigits per altra gent. Sé que

els millors

entre

els educadors desitgen desembarassar-se

d'aquesta obligació penosa de rondinar, de dir pestes, d'esbroncar, d'agitar-se en un sentiment d'impotència, llevat que prefereixin, se¬ guint l'exemple de l'escola alemanya, sense enfurir-se, amb dignitat, utilitzar un instrument de repressió més simple. Tanmateix sé que el tribunal ha de decebre la seva esperança de trobar un mitjà còmode, radical i, cosa important, ràpid d'acabar amb aquests centenars de petits delictes, faltes, ofenses i conflictes que són inevitables en la vida d'un grup cridat a esdevenir un dia una societat organitzada. El tribunal no reemplaçarà pas l'educador, ans al contrari, eixamplarà

de les seves intervencions, farà més difícil, més complicat el aprofundint-lo, transformant-lo en sistema. Es poden distribuir als infants quaderns, llapis i plomins a qual¬ sevol moment de la jornada i memoritzar-ho tot, però és el desor¬ dre. Mentre que, fixant per endavant els dies i les hores de la distri¬ bució i anotant tots els detalls en un quadern, assegurem l'ordre i fins i tot una certa justícia. Avui encara potser hi ha internats on no hi ha àpats fixos, on els infants mengen quan volen, els grans i els murris més i més sovint que els petits i els tímids. Els càstigs, blas¬ mes i retrets poden ser administrats i dosificats sense que hi hagi ne¬ el camp seu

treball

cessitat de recórrer és mai

pitjor

que

la institució del tribunal. Si hi ha desordre, no que

s'admet generalment. L'educador i els in¬

com poden, però s'espavilen sempre. Però instaureu un tribunal i quedareu estupefacte

fants

s'espavilen

de veure com resolt, cada ordre, cada prohibició absurdes sur¬ ten a la claror del dia a cada sessió i es giren contra vosaltres. És així que l'aldarull i el desordre al dormitori, en forma d'una llarga sèrie de denúncies de tota mena, ens ha assenyalat al llarg de tot l'any, amb una regularitat i una exactitud matemàtiques, que el problema de les hores de son és lluny d'estar resolt i que exigeix un seriós percada

problema

371

feccionament. La

impotència del tribunal indicava clarament que aquí només hi havia dues solucions; les xurriaques o un nou regla¬ ment conforme a les necessitats psicològiques dels infants. Tota exigència irrealitzable, «malforjada» des del punt de vista educatiu, és una porta oberta a les concessions i a les solucions de fortuna. Cada infant que «no entra» dins les normes generals esdevé automàticament

un «cas

especial».

El que ens cal és un pensament cient del seu rol.

Imaginem el seva

cas

d'un

educatiu creatiu, abnegat,

cons¬

sortir-se'n amb la els alumnes s'apliquen

mestre que no sap com

classe. Ve el tribunal i

vet

aquí

que tots

al treball, tenen una conducta exemplar. Però seria un miracle, això! Un miracle molt ben vingut per a un educador incapaç, però fatal per als infants. Abans de decidir la suspensió del tribunal,

vaig viure un seguit Uns quants infants, no gaires, és veri¬ tat, però particularment insuportables, explotaven el tribunal a fa¬ vor seu. Feien veure que el respectaven quan els anava bé, el menys¬ preaven obertament quan els molestava. El desordre s'hi infiltrava de mica en mica, en les coses petites de bon començament; però què s'ha de fer si el sentiment d'impunitat s'hi instal·la de debò? Al¬ de

moments

molt carregosos.

guns afers no podien pas esperar tota una setmana per ser «No vull pelar patates, refuso de fer la

resolts:

neteja.» Què s'havia de fer? Hi havia coses més greus; «Com que ja estic citat, per què haig de fer la neteja? No ho faig pas perquè de tota manera seré jutjat.» Pel que fa a les sentències, totes eren lleus. Cap dels col·legues jutges successius no havia gosat anar per sobre de l'article 400. L'o¬ posició encoratjava aquesta repugnància a servir-se dels articles se¬ vers. Un jutjat de pau no és pas una audiència; els jutges i els acusats es coneixen, múltiples lligams els uneixen els uns als altres. Pronun¬ ciar una sentència severa en aquestes condicions és enutjós, un s'ex¬ posa a un munt de disgustos. Recordem que de vegades els judicis 372

d'honor poden ser se als sarcasmes si

molt penosos. Per què fer-se violència i exposarse sap per endavant que castigar algú amb una

pena feixuga no serviria tanmateix de res? El tribunal suscitava sentiments dividits. Al costat dels enemics declarats i dels entusiastes incondicionals del sistema, la gran majo¬ ria creia en la seva utilitat, considerant tanmateix que calia fer-hi al¬ gunes modificacions. —Es bo de tenir un

tribunal, però el

gran cosa. —El tribunal és bo per a certs de cap ajut.

nostre no ens aporta pas

infants, però

per a

d'altres,

és

—^Amb el temps, esdevindrà molt útil. —Si fos diferent, el necessitaríem molt.

Aquestes poques frases (eren respostes a un qüestionari que ha¬ víem passat als infants) il·lustren bé la seva actitud respecte de la nova institució. Jo mateix l'abordava com

a experiència que podia no reeixir; do¬ importància en primer lloc a explotar els immensos materials factuals que m'aportava. Com que no disposava de gaire temps, em limitava a anotar almenys els contorns de cada «procés». Tot hi era interessant: l'estadística, la casuística, el banal i l'excepcional, les re¬ lacions entre els denunciants, acusats i jutges... A més més, a tenia consciència de la necessitat per a un director-educador (però no un burócrata-educador) de ser, temps a venir, també el secretari del tri¬ nava

bunal. El tribunal és necessari, indispensable, res no pot reemplaçar-lo. El tribunal pot jugar un rol educatiu immens. Ai las!, encara no estem a

l'alçada de la

tasca.

Encara

no, en tot cas encara

no a casa

nostra.

casa

important

acte

temorosament.

l'entrada

fou pas

solemne com ho seria la d'un esmunyir entre nosaltres dòcilment i Tanmateix, vaig tenir clarament la sensació de co-

nostra,

legislatiu,

es va

373

d'Estat decidint-ne la suspensió, i crec, tret que sigui il·lusió, que els infants ho van sentir de la mateixa manera. «Què serà de nosaltres, ara?» Alguns infants «van respirar»: es van desembarassar d'un contro¬ lador vigilant. D'altres, a fi de demostrar que el tribunal no era pas indispensable, han esdevingut més disciplinats. Tanmateix hi va ha¬

metre un

cop

una

demanava si i quan el tribunal tornaria a funcionar. una fracció important, manifestaven tan poc in¬ terès pel problema del tribunal com per tots els altres problemes de

ver un

grup que D'altres encara,

la vida col·lectiva. Entre els

retrets

sentia més sovint mania del

era

arribaven de l'exterior, el que se el tribunal «desenvolupava en els infants la

«teòrics» que que

procés».

com per a tot educador sens dubte, «els existeixen; hi ha éssers humans, cadascun dotat d'una

Per

ben

mi,

cadascun reaccionant tan

seva,

volta, que aquesta mena

retret

infants»

personalitat diferentment al món que l'en¬

general

no pot

sinó provocar un

experimental, no he tingut cap prova que pogués apuntalar la tesi de la mania del procés; indulgent. Al llarg de tot aquest any

somriure

ans

al contrari, molts fets

semblen demostrar

que

el tribunal

ense¬

l'infant fins a quin punt pot ser incòmoda, estúpida i nociva aquesta «mania». La influència del tribunal ha ajudat, a parer meu, a fer que s'acomplís un treball considerable; el de la presa de cons¬ nya a

ciència de les condicions i

de les lleis de la vida

col·lectivitat. Per

aquell que no subestima la societat infantil, que hi veu un univers pas «un petit món», per a aquest, el nombre de 3.500 sentèn¬ cies dictades serà l'explicació suficient de la impossibilitat per a mi

d'entrar sió: de

demanaria uns quants vo¬ gruixuts. Tanmateix dono importància a afegir una preci¬

lums ben

cent

el detall; ja que aquesta tasca

infants, només

humor de busca-raons, la per temps.

374

un no ha sabut desembarassar-se del seu majoria n'han estat guarits, i sens dubte

Després d'aquesta interrupció, afegits a l'estatut del tribunal:

tres

importants paràgrafs

1Els infants descontents del veredicte un

més

tenen

van ser

el dret de recórrer

després del judici.

2.- Certes dissensions considerades

competents

del tribunal

poden ser trameses al Consell jurídic. 3.- Els infants

incloent-hi el

tenen

el dret de citar adults davant del tribunal,

personal.

Malauradament, no em puc allargar més. Pel que fa a mi, he estat jutjat cinc vegades. La primera vegada, per haver estirat les orelles a un noi; la segona, per haver tret fora del dormitori un bullangós; la tercera, per haver-ne enviat un altre al racó; la quarta, per haver insultat un jutge; la cinquena, per haver

sospitat d'una nena d'haver robat. En els tres primers processos, he estat jutjat en virtut de l'article 21, en el quart, en virtut de l'article 71, i en el darrer, m'ha tocat l'article 7. Per a cada procés he propor¬ cionat una vasta deposició escrita. Afirmo que aquests pocs processos han estat la pedra angular de la meva pròpia educació. Han fet de mi un educador «constitucio¬ nal» que no fa mal als infants, no perquè els té afecte o perquè els estima, sinó perquè hi ha una institució que els defensa contra la il·legalitat, l'arbitrarietat i el despotisme de l'educador. EL PARLAMENT DE LA CASA DE

L'ORFE

A la Casa de

l'Orfe, les permanències ja tenen la pròpia història, Han passat la prova del foc en diversos altres inter¬ nats. La cuina, la bugaderia, l'inventari del material, el control dels locals, la vigilància dels petits, tot això ha estat confiat als alumnes vella de

set

anys.

vigilants a deu anys, esdevenen membres del personal a catorze anys. No falta la gaseta de l'establiment, el tribunal fun¬ ciona des de fa ja dos anys sense cap interrupció. Ens hem dit que érem prou madurs per intentar l'experiència de l'autogestió. Aquest que,

quinze

375

Parlament del qual, a hores d'ara, podem dir-ne encara gran cosa. El Parlament té vint diputats. L'electorat es divideix en grups de cinc persones. Cal haver rebut quatre vots per ser diputat. Tothom pot votar, però només pot esde¬ venir diputat el que no ha estat mai condemnat per incivilitat (ro¬ batori, trampa, etc.). Tot condemnat per incivilitat té dret a la reha¬ bilitació. El Parlament aprova o rebutja les lleis proposades pel Consell jurídic. Estableix igualment el calendari i decideix la con¬ cessió de postals-recordatori. Si és de la competència del tribunal de decidir l'expulsió d'un alumne, el Parlament, ha de tendir a fer que tota decisió que concerneix la recepció d'un nou alumne o l'allu¬ nyament d'un adult (incloent-hi el personal), sigui sotmesa a la seva acceptació. Ens cal ser prudents, les atribucions del Parlament han de ser ampliades gradualment i amb circumspecció, les limitacions i les reserves poden ser nombroses però han de ser clares i sinceres. Si hagués de ser d'altra manera, més valdria no entretenir-se en les eleccions i en l'autonomia. Seria un joc dubtós i perillós on nosal¬ itinerari

ens

ha portat a crear un

tres

mateixos i els infants farien fila

d'enganyats.

EL CALENDARI

Cito

d'un diputat, o bé en ocasió de postal-recordatori, fixa les dates dels dies de festa

§ 6.— El Parlament, la concessió d'una

alguns paràgrafs del projecte:

bé

proposta

s'afegeixen als de les festes religioses. Consigna: «No val pas la pena de llevarse» (perquè el dia és curt).- Hom es pot quedar al llit tant com vul¬ gui.— Hom no es fa el llit si no en té ganes.— Detalls per acabar de concretar per la comissió legislativa del Parlament. § 10.- El 22 de juny.- Consigna: «No val pas la pena d'anar a dor¬ mir».- Es pot estar despert tota la nit.- Si fa bon temps, es prevista una caminada per la ciutat la nit del 22 al 23 de juny. § 12.- La diada de la primera neu.- Consigna: «Cursa de trineus». que

§ 9.- El 22 de desembre.-

376

Serà la diada de la

primera neu el primer dia que la neu caurà per previstes: batalles de boles de neu, excursió, cursa de trineus per a un grup triat per elecció. § 18.- El dia dels morts.- A la pregària del matí, s'evocaran els noms dels alumnes desapareguts. § 19.- La diada del 365è dinar.- L'administradora i els vigilants que hagin tingut permanències a la cuina rebran caramels en agraïment de la seva feina.- Consigna: «Festa de la cuina». sota

de 7° C. Són

els

Atenem Es prega que ens presenteu licitació de la bugaderia.

vostres

projectes

per a

la fe¬

«Prohibit rentar-se».— Qui vul¬ gui rentar-se haurà de pagar una taxa, l'import de la qual serà fixat pel Parlament. § 27.- Diada del rellotge.- Un dia, un sabater conegut per ser ne¬ gligent, va fer la promesa d'esdevenir més puntual. Va complir la promesa i durant tot l'any ens va portar les sabates els dies i hores convinguts. El Parlament li va lliurar el diploma de la puntualitat. Per commemorar aquest esdeveniment, el dia de l'aniversari de la § 22.— La diada «bruta».- Consigna:

decisió del Parlament els infants més

tenen

el dret d'estar-se

una

hora

la ciutat.

§ 29.- El dia del descamisat.- L'infant més deixat rep un

vestit perquè

designat per votació com a sembli una raspa els dies de fes¬

ta.

§ 28.- El dia del

perol.- Un dia, que el muntacàrregues entre la cui¬ menjador estava espatllat, un dels grans va refusar d'ajudar a portar el perol. El dia de l'aniversari d'aquest trist esdeveniment, dos nois designats per sorteig porten el dinar encara que el mun¬ tacàrregues funcioni. § 32.- El dia de l'encoratjament.- Aquell que, en el curs de l'any, ha tingut més condemnes, serà absolt dels delictes de la setmana. na

i el

377

Pot

ser

tuït

per commemorar

jutge si ho desitja.- El dia de l'encoratjament ha estat insti¬ la proesa d'un dels nostres grans brètols que va aconseguir no tenir cap procés durant tota una setmana. § 40.- El Parlament decideix durant quants anys les diades comme¬ moratives

seran

inscrites al calendari. POSTALS-RECORDATORI

Esperant de ser votat pel Parlament, l'estatut provisional del lliu¬ de postals-recordatori conté, entre altres, els paràgrafs se¬

rament

güents: § 3.-

Inscripció darrere de la imatge:

«Per la decisió del

tal-recordatori

Parlament, ha estat atorgat a (nom) una posreconeixement de...» La data del lliurament de la

postal podrà ser considerada

una

diada de festa

per

inscriure al

ca¬

lendari.

§ 4.- El sol·licitant de la

postal ha de presentar la petició en un full de paper no arrugat on, amb una lletra acurada i llegible, enumerarà els fets i accions que desitja fer memorables. Aquestes accions po¬ den i la

ser

bones

postal

dolentes, útils

nocives,

dignes d'elogi o de blasme,

constituir un record agradable o desagradable, encoratjament o un toc d'alerta. pot

ser un

§ 5.- Si vol subratllar el caràcter memorable d'un fet, el Parlament

inscriure'l al calendari de les victòries i de les desfetes en tant il·lustració d'un esforç lloable o d'una negligència deplorable deguda a la manca de voluntat. § 7- La imatge representada a la postal ha de tenir relació amb l'es¬ deveniment que és a l'origen de la concessió, així: 1. Per haver-se llevat sempre a l'hora durant tot l'hivern, es rep un paisatge hivernal; per haver estat matiner tota la primavera, un paisatge primaveral, etc. 2. Per haver pelat 2.500 lliures de patates: «la postal de les flors». pot

que

378

3. Per una

haver respectat una

llei o un decret, per haver provocat disputa: «la postal del tigre». Per haver assistit els petits i els «nous»: «la postal de l'assistèn¬ no

baralla

o una

cia».

§ 10.— El qui, mateixa

durant més d'un any, ha assegurat conscientment una permanència té dret a una postal que representi una vista

de Varsòvia. El Parlament, estimant que

la Casa de l'Orfe constitueix una parcel·la de Varsòvia, pensa que aquesta mena de record serà valuós als que, un dia, hauran deixat llur ciutat nadiua. § 12.— Fora de les postals-recordatori, el Parlament tractarà de con¬ cebre una altra distinció sota forma de «diplomes»; per exemple, un infant que es lleva sempre aviat, després d'haver rebut les postals de les quatre estacions, podria rebre també un «diploma del domini de si».

§ 14.— S'haurien d'introduir de mica

mica altres

bona salut» per als infants que no estan creixen de pressa, postals-recordatori per

postals; la de «la mai malalts, fan esport i als que han participat en

espectacles i jocs organitzats,

han ajudat en la redacció

del diari i

o per als que el treball del tribunal.

postal «no m'oblideu» és una postal de comiat signada pels infants i educadors, és la darrera postal que es rep al moment § 17.- La

de la partença. Una

postal

és

pas una recompensa

sinó un record. Aquest

re¬

cord, alguns infants el perdran en el camí de la vida, d'altres el

guardaran molt de

temps.

379

EL DRET DE L'INFANT AL RESPECTE

El 1929, Korczak escrivia llibre Com estimar

al pròleg de la segona edició del seu

infant.

actitud, avui dia, envers l'infant i la so¬ infantil? Responc a aquesta qüestió a l'opuscle: El dret de l'infant al respecte». «Quina és la

meva

cietat

Manca de respecte

manca

de confiança

val més gran que petit. exclama joiosament un patufet dret sobre una taula.

Hem viscut amb la idea que —Sóc gran,

—Sóc més gran que tu, declara amb teixa edat però més baix d'estatura.

orgull a un company de la ma¬

383

Quina

poder abastar un objecte, sobretot si, per fer-ho, fatiga per a les cameres de voler seguir el pas d'un adult! I el got rellisca sempre de la mà massa peti¬ ta. Quants esforços, quants gestos maldestres, només per enfilar-se en una cadira, pujar una escala, asseure's en un cotxe! Impossible obrir una porta, mirar per la finestra, despenjar o penjar un objecte: sempre és massa alt. Enmig d'una multitud, ningú no es fixa en tu, no es veu res, tothom t'empeny. Decididament, no és ni fàcil ni agradable de ser petit. Cal ser gran, ocupar força lloc per suscitar estima i admiració. Petit vol dir sempre: banal, mancat d'interès. Gent petita, necessi¬ pena no

heu aixecat de puntetes! Quina

petites, joies petites, tristeses petites. ens impressiona allò que és gran: nyes altes, arbres majestuosos. tats

Només

grans

ciutats,

Diem: «Una gran obra, un gran home». Un infant, és tan petit, tan tendre... tan poca cosa. nos, abaixar-nos fins a ell.

munta¬

Cal inclinar-

Tan feble també, i això és el

pitjor. podem aixecar, projectar en l'aire, fer-lo seure contra la voluntat, dir-li que pari de córrer, minimitzar a cada instant el El

nor

dels

te'n

seus

mostra

seva me¬

esforços. indócil? Som prou

forts per imposar-nos. Diem: «No

vagis,

no toquis, fes-te enllà, torna-ho», i l'infant sap que ha d'obeir. Abans d'arribar aquí, quantes vegades ha protestat, sempre en va. Heus-lo aquí ara sotmès, resignat.

Qui gosaria tractar d'aquesta manera un adult? Caldria que circumstàncies fossin excepcionals per tal que fos

les

atropellat, empès, apallissat. Mentre que ens sembla natural i innocent de donar una cleca a l'infant, d'agafar-li la mà perquè ens segueixi dòcilment, d'estrènyer-lo brutalment als braços. 384

impotència afavoreix el culte de la força. Aviat ens arroguem ja no cal ser adult per utilitzar l'argument de la força, per constrènyer a l'obediència. Es pot fer mal impunement si un se sent més gran o més fort física¬ el dret de manifestar lliurement el mal humor;

ment.

És el

exemple que ensenya l'infant a que és feble. Mala educació i d'un trist presagi. La

nostre

cara

menysprear tot

del món ba canviat. Ja no tenim necessitat dels músculs

treballar o per defensar-nos de l'enemic. El benestar i la segure¬ ja no depenen de la força física; ara, és l'esclava obedient, la mà¬ quina, la que els arrenca de la terra, dels boscos, del mar. Des que els músculs ban perdut el valor de garant exclusiu de privilegis, l'in¬ tel·lecte i la ciència ban pujat en la nostra estima. La modesta cel·la del pensador d'abir i el trastam de l'alquimista ban esdevingut centres de recerca i grans laboratoris. Les bibliote¬ ques cada dia són més grans, i les prestatgeries es dobleguen sota el pes dels llibres. Orgullosos temples de l'esperit atrauen cada vegada més gent. L'bome de ciència crea i ordena. A través dels jeroglífics de les xifres i dels símbols amb què bombardeja la multitud dels mortals, aporta el testimoni del poder de l'home. Tot això, cal que l'esperit pugui abraçar-bo, que la memòria bo arribi a fixar. L'ensenyament s'allarga en anys de treball enutjós; cada vegada més escoles, exàmens, paraules impreses... i, de l'altra banda, el fe¬ ble, el petit infant que ba viscut tan poc, que no entén res, que no per tat

sap encara res.

Preguntes terribles: Com repartir els territoris conquerits, les tasques i els salaris? Com organitzar la nostra vida sobre aquest glo¬ bus que ens hem subjugat? Quants tallers haurem d'implantar per donar feina a les mans i als cervells que la reclamen? I com fer-bo per mantenir en ordre aquest formiguer humà, garantir-li la protec¬ ció contra la mala voluntat o la follia individuals? Com omplir les 385

hores de la vida, trobar

equilibri entre el treball, el repòs, la dis¬ l'apatia, de la saturació, de l'avorriment? Crear aglomeracions disciplinades, facilitar la comunicació o, al contrari, dispersar i dividir? Estimular o frenar, inflamar o apagar: qui, on i com? Prudents, polítics i juristes anuncien llurs propostes, però és, cada vegada, un nou error. Ens interessem també per l'infant, debats i decisions se succeei¬ xen sense que mai l'interessat sigui consultat. Potser no té res a dir? un

tracció, defensar-nos de

En aquesta lluita per l'existència i la influència, la ciència, la malícia és d'un ajut considerable. Un

ultra l'esperit i espavilat, sem¬ pre a l'aguait, aviat detecta les bones ocasions i rep sovint més del que li pertoca. Els escrúpols no l'embarassen gens, els seus guanys són ràpids i fàcils; enlluerna i suscita l'enveja. No, no és pas fàcil de conèixer bé l'home: la vida construeix altars porcs. I l'infant?

l'ombra de

corts

Saltirona, maldestre, amb el manual escolar, la pilota i

la nina. Pressent que a

pas¬

sen

seva

sobre d'ell, sense que hi participi en res, importants que decideixen la seva felicitat o la desgràcia, càstigs i recompenses, i que trenquen la resistència. coses

La flor anuncia el fruit; ous; tes

pollet serà demà una gallina que pon moment, exigeixen mol¬ despeses i la preocupació no manca mai: sobreviurà, un

la vedella acabarà donant-nos llet. De

atencions i

no ens

decebrà?

La joventut

és font d'inquietud, cal esperar tant de temps! Potser nostra vellesa, ens recompensarà enllà de la nostra previsió... Tanmateix, la vida no està pas

esdevindrà el sosteniment de la més

exempta de sequeres, trueixen les collites.

386

glaçades, pedregades de primavera

que

des¬

No fem altra

cosa

que

estudiar presagis; ho volem

assegurar-nos de tot. Aquesta espera ansiosa la nostra manca de respecte envers el que és.

preveure tot,

del que serà augmenta

jove i el seu petit valor mercantil: només davant la Llei i Déu la flor de pomera i el blat verd valen tant com una poma i el camp de blat madur. El

protegim, el nodrim, l'edi^uem. Ho rep tot de res. Què seria sense nosaltres? Ens ho deu tot. Tot sense excepció, a nosaltres sols. Coneixem els camins de l'èxit, li prodiguem lliçons i consells, li desenvolupem les qualitats, li corregim els defectes. Ens encarre¬ guem de dirigir-lo, de fer-lo millor, d'enfortir-lo. Ell no pot res, nosaltres, en canvi, ho podem tot. Donem les ordres i exigim la submissió. Moralment i jurídicament responsables, perquè ho sabem tot i ho preveiem tot, som els únics jutges dels seus actes, moviments, El bressolem, el

sense

preocupar-se

pensaments i projectes. Li fixem els deures i vetllem la

nostra

voluntat i de la

nostra

perquè els compleixi. Tot depèn de comprensió; són els nostres fills, la

propietat, prohibit tocar-los. tota manera, la situació ha evolucionat una mica: el control social ja fa una tímida aparició; lleugerament, imperceptiblement, s'oposa a la voluntat i a l'autoritat dels pares.) Quan fins i tot un captaire disposa com vol de l'almoina rebuda, l'infant no posseeix res en propietat total; li cal passar comptes de cada objecte posat gratuïtament a les seves mans: no pot ni esquinçar-lo, ni trencar-lo, ni embrutar-lo, ni donar-lo, ni reflisar-lo. L'ha d'acceptar i mostrar-se'n satisfet. Tot és previst i regulat per en¬ davant, els llocs i les hores, amb prudència, i segons la naturalesa de cada ocupació. (No és aquesta la raó de l'estima que té per als objectes sense va¬ lor? Estima que ens sorprèn i que ens desperta la commiseració. nostra

(De

387

Aquests caps de cordill, capses i perles, oi que són la seva única propietat?) L'infant ha de merèixer

tot aquest trastam

horrible,

beneficis amb l'obediència i a una pregària bonica, dei¬ xar-nos entendrir... mentre l'infant no exigeixi res. Tot el que li do¬ nem depèn de la nostra benevolença; no dels seus drets, que són nuls. (S'imposa una comparació dolorosa: la d'una dona mantingu¬ da per un home ric). La nostra actitud envers els infants és corrompuda per llur de¬ pendència material, per la misèria de llur condició. No respectem l'infant perquè no sap res, no endevina res, no la bona conducta. Podem

tots

ser

aquests sensibles

pressent res. No coneix pas

les dificidtats ni les complicacions de la vida adulta, ignora d'on vénen aquests períodes d'agitació, de descoratjament, de cansament que ens torben la pau i ens malmeten l'humor; no té cap idea de les derrotes i de les fallides que acompanyen la maduresa. In¬ genu, es deixa adormir fiícilment, enganyar, sense sospitar res de res. Creu que la vida és simple i fàcil. Hi ha el papa i la mama. El papa guanya diners, la mama compra tot el que necessitem. No sap pas què cosa és trair els deures o lluitar per allò a què és té dret, i moltes més

coses.

Alliberat de

preocupació material, ignorant les temptacions pot ni comprendre'ns, ni jutjar-nos. Nosaltres el veiem venir sense dificultat, d'un sol cop d'ull el calem; no necessi¬ tem pas interrogatoris per descobrir les seves enganyifes maldestres. I si aquesta imatge que ens fem de l'infant no fos sinó una il·lu¬ sió? Potser dissimula, potser pateix en secret? tota

fortes, els trasbalsos,

Esventrem les muntanyes, tallem els arbres, exterminem els ani¬ mals. Nombroses ciutats noves sorgeixen allí on abans hi havia no¬ més boscos i

388

aiguamolls. L'home s'implanta en

terres sempre noves.

Hem sotmès el món; ei ferro i l'animal són al nostre servei; hem races de color, hem regulat aproximativament les rela¬

colonitzat les cions

els

pobles i hem amanyagat les masses. La pau i la justícia lluny encara: en el món predominen la misèria i la humiliació. Que puerils ens semblen els infants amb llurs dubtes i reserves! L'esperit democràtic de l'infant no coneix pas jerarquia: sofreix igualment davant la pena de l'obrer, la fam d'un company, la misè¬ ria d'un cavall de tir, el suplici d'una gallina que es degolla. El gos i l'ocell són els seus familiars; la papallona i la flor, els seus iguals. Descobreix un germà en una pedra o en una petxina. Es dessolidaritza de nosaltres en el seu orgull de nou ric, ignora que només l'ho¬ entre

són

posseeix una ànima. No respectem l'infant perquè Mentre que les nostres passes

té moltes hores de vida al davant. esdevenen pesades, els gestos inte¬ ressats, la percepció i els sentiments s'empobreixen, l'infant corre, salta, mira al seu entorn, se sorprèn i interroga en pura gratuïtat. Malgasta les llàgrimes i gasta generosament la rialla. A la tardor, que el sol no surt gaire, tot bon dia és preciós; a la primavera, els arbres són verds de tota manera. Cap necessitat d'a¬ tencions supèrflues, li cal tan poca cosa, a l'infant, per ser feliç! No el prenem seriosament, ens en desfem amb cabrioles, sense conside¬ ració per l'abundor de la seva vida ni per la seva joia, que es donen amb

tanta

facilitat.

Correm darrere el temps,

cia,

mentre que

mancar a

cada l'infant té tot el

cada any tenen importàn¬ temps, no corre pas el perill de

quart,

la cita amb la vida.

Encara

és

soldat,

defensa pas la pàtria tot i que pateix

amb ella. No s'ha pas corre

pas

Petit, tencial.

de guanyar el vot perquè encara no és elector; no el perill de proferir amenaces, no exigeix res, no diu res. feble, pobre, dependent, no és res més que un ciutadà po¬

389

Tractat adés amb

indulgència, adés amb brutalitat, però sempre amb la mateixa manca de respecte. No és res més que un infant, un vailet, que només serà home demà. Li cal encara esperar per existir veritablement. i pertot

Vigilar-lo, no treure-li mai l'ull de sobre. Vigilar-lo, no deixar-lo petja. Vigilar-lo, que no estigui mai sol. En tot moment, corre el perill de caure, de fer-se mal, d'embrutar-ho tot, de tirar a terra, d'estripar, de trencar, d'extraviar, de per¬ dre; pot calar foc a la casa, deixar entrar els lladres. La desgràcia arri¬ ba tan de pressa i en resulta la invalidesa de per vida: ell, el seu com¬ pany de joc, nosaltres mateixos, tothom està amenaçat. Vigilància encara i sempre vigilància; cal prohibir-li tota iniciati¬ va, exercir un dret^ absolut de control i de crítica. No sap ni quant ni com ni què menjar o beure; ignora els límits que imposa la fatiga. Li vetllarem els àpats, el son, el repòs. Durant quant de temps? Fins quan? Sempre. Per més que canviï amb el temps, la nostra desconfiança roman, o fins i tot creix. És incapaç de discernir l'important de les futilitats. L'ordre, un treball sistemàtic, tot són nocions que li són estranyes. Distret, ho oblida tot, negligeix els deures. No té cap idea de les seves responsa¬ de

bilitats futures. L'hem d'instruir,

dirigir-lo, servir-li d'exemple, corregir-lo, ofegar-li els mals instints, posar-lo en guàrdia, imposar-li una conduc¬ ta a

seguir.

Combatre les ganyotes, els capricis, la tossuderia. Fer-li acceptar el nostre programa fet de prudència, de pors sions.

de previsió, i d'inquietuds, de mals pressentiments i de llòbregues previ¬

Rics de la

nostra

experiència, sabem els perills, els el sotgen.

desventures i les catàstrofes que

390

paranys,

les

sols la més gran prudència no ens situa mai perill, redoblem la desconfiança per descar¬ regar la consciència. Així, en cas de desgràcia, no haurem de fer-nos Sabent que

enterament a

tan

redós del

retrets.

Entremaliat per gust,

presta

gust

diríem que és

pel mal: els pitjors

estranyament atret

l'oïda als mals consells i segueix

sempre

exemples. Fàcil de

pervertir,

es mostra

refractari

a tota

temptativa de

re¬

dreçament. Nosaltres, que només volem el seu bé i que només desitgem facilitar-li la vida, posem a la seva disposició tota la nostra experièn¬ cia: no ha de fer res més que parar la mà i servir-se'n. Totes les coses per als infants, des... Tant de bo que no les

perjudicials

les coneixem bé perquè les hem viscu¬ hagi de viure ell, que si més no es pugui

estalviar això!

sàpigues que... mira de comprendre. —Espera una mica, veuràs. No vol pas escoltar. Desobeeix com intencionadament, per es¬ perit de contradicció. Quanta feina, quanta paciència per vèncer l'entossudiment, per obtenir-ne un esforç! Tot sol, aniria cap al pitjor, s'endinsaria pels camins més perillosos. Podem tolerar les seves males jugades, les animalades insensates, els gestos irreflexius? Si hem de dir la veritat, no és sinó un ésser primari al qual és di¬ fícil de fer confiança; la submissió, el candor fins i tot només són aparents. Un trampós, un fi astut en definitiva. Té més d'un as a la màniga per escapar al control, adormir la vi¬ gilància, enganyar-nos. Troba excusa per a tot, i no li ve d'una dissi¬ —Recorda't...

mulació

d'un engany. 391

Amb ell, mai

podeu estar segurs de res. El dubte hi és sem¬ de respecte i desconfiança i, més enllà, sospi¬

pre, i engendra manca tes i acusacions.

Se'ns rer, un

acut una

embriac,

comparació penosa: seria, doncs,

Com fer-ho per

revoltat,

com un aventu¬

foll?

viure plegats

sota un

mateix sostre?

El ressentiment

Què hi farem! Estimem els infants. Tal com són, són la dolçor, l'esperança, la llum de la vida, la nostra joia i repòs. Per què es¬ pantar-los, aclaparar-los, turmentar-los? Que visquin lliures i fe¬ liços... Aleshores, d'on

ve aquest sentiment de pes, de destorb, de so¬ fa nosa? Com explicar que aquest petit estimat tin¬ gui una reputació tan dolenta?

brecàrrega

que

Abans mateix que

arribi en aquest món inhòspit, la confusió i apareixen al si de la vida familiar. Adéu als mesos massa curts en què l'espera només era joiosa. Al final d'un llarg període d'indisposicions vénen la malaltia i el dolor, després les nits agitades i les despeses imprevistes. La pau de la llar és alterada, l'ordre compromès, el pressupost desequilibrat. Ben aviat, a l'olor agra dels bolquers i al crit punyent del nounat, s'hi afegeix el brogit de les cadenes conjugals. I aquest altre inconvenient, que és no poder comprendre's amb paraules, ser condemnats a jugar a endevinalles. Esperem, doncs, prenem paciència. les restriccions

392

Quan finalment parla i camina, és toca tot,

visita

tots

els

racons,

també

ens

dir,

quan es

fica

pertot,

molesta el petit marrà dès¬

Fa una pila de desperfectes oposant-se sempre a la nostra as¬ senyada voluntat, exigeix molt i només comprèn el que li va bé. Tot això no són pas minúcies; el nostre ressentiment envers l'in¬ fant es nodreix justament de totes aquestes despertades massa mati¬ neres, diaris rebregats, vestits i parets tacats, tapissos embrutats, bi¬ nocle o gerros trencats, llet, perfiím vessats, honoraris que s'han de pagar al metge. pota.

Sovint s'adorm al

moment

que menys ens

convé, menja seguint

pròpia fantasia. Us espereu que rigui: espantat, es posa a plorar. I, fràgil: la mínima imprudència perilla de provocar una malal¬ tia, de fer sorgir noves dificultats. a

més,

Així que l'un perdona, més de la mare, són el pare,

l'altre, descontent, s'afanya a acusar; a la majordoma, la minyona, la veïna que a la bona educació prenen la valenta de l'infant: cadascun d'ells pot castigar contra la voluntat de la mare, de vegades sense que ella ho sàpiga. El petit intrigant és sovint causa de disputes i de friccions entre els adults; sempre n'hi ha un que es pot enfadar o estar mal dispost. No és pas rar que la indulgència de l'un costi a l'infant haver-ne de respondre davant l'altre. La nostra mateixa bondat sovint no és sinó una negligència disfressada i incomprensible. I és també l'infant qui s'endossa la responsabilitat de les faltes comeses per altres. (Tant si són nens com nenes, no els agrada pas gaire que se'ls anomeni «infants». Quan topen amb els nostres retrets, aquest nom els porta a respondre del passat, a compartir la mala reputació dels petits.) No, l'infant sovint xement

és per a

no és pas el que voldríem que fos i el seu crei¬ nosaltres l'ocasió de força decepcions.

393

—^Ja seria hora que... Li hem donat tant, i tan

de cor! No podria recompensar-nos una

mica amb la bona conducta?

acceptar certes coses,

Malgrat tot, hauria de comprendre, renunciar a d'altres i, sobretot, mostrar-se

agraït.

deures i les nostres exigències aug¬ general, els interpreta a l'inrevés i queda curt amb el que n'esperàvem. Ben aviat l'escola se n'ocuparà parcialment i haurem de cedir una part del poder i de les exigències. Resultat: vigilància doblada, responsabilitat major, autoritat desdoblada amb perills de conflic¬ tes. I nous defectes que apareixen. Els pares tenen tendència a excusar-los: llur indulgència resulta d'un clar sentiment de culpabilitat d'haver donat la vida a aquest és¬ ser imperfecte o, en el cas d'un infant impedit, d'baver-li imposat un sofriment. Pot passar que la mare cerqui en una malaltia ima¬ ginària el mitjà de defensar l'infant contra les acusacions dels foras¬ ters o contra els propis dubtes. Per regla general, el que diu la mare no inspira pas confiança. És jutjada parcial i incompetent. L'infant mereix tanta benevolència? Per respondre a aquesta qüestió que ens preocupa, adrecem-nos més aviat a aquests experts que són els educadors. A

mesura

menten.

Però

que

creix, els

seus

educador contractat com a preceptor en una casa particular hi trobi les condicions favorables per a una bona entesa rar

que un

amb els infants.

control que inspira la malfiança, es veu obli¬ les indicacions que vénen de dalt i les opi¬ exigències exteriors i la pròpia comoditat. Responsable de l'infant que li ha estat confiat, ha de suportar les conseqüències de les decisions dubtoses dels seus amos, tutors legals Engavanyat per

gat a fer marrades entre nions pròpies, entre les

de l'infant.

394

Forçat a dissimular o a vorejar les dificultats, és amenaçat per la corrupció i pot caure fàcilment en la hipocresia i la peresa. Al llarg dels anys, augmenta la distància entre les exigències d'a¬ dult i els desigs de l'infant, cosa que el mena a concebre mitjans d'ensinistrament poc

Comença Déu fa d'ell

honestos.

queixar-se d'aquest treball ingrat:

Que n'és, doncs, de fatigant, sorpreses ens cansen,

És tem

sempre

castigar algú.

ésser sempre agitat, sorollós, seves qüestions i les seves i també les seves descobertes i les experiències,

curiós de la vida i dels

gairebé

per

educador. seus

aquest

misteris; les

avortades.

siguem els seus consellers o consoladors; més aviat es¬ confinats dins del rol de jutges. Tanmateix els càstigs infligits rar

que

sobre la

marxa només tenen aquest resultat: —Les desviacions nascudes de l'enuig o de la

revolta es fan més rares però més violentes, acolorides de despit. Per tal de posar-hifi, d'assegu¬ les males sorpreses, es

reforça encara la vigilància. vegada començada la caiguda, aquest és el pendent al llarg del qual lliscarà l'educador: —Errors de judici, manca de confiança, sospites; l'educador co¬ mença observant l'infant i acaba atrapant-lo en delicteflagrant; acusa¬ cions, càstigs; recerca de mitjans de prevenció eficaços. —Recurs cada vegada més freqüent a les prohibicions i al constrerar-se contra

Una

nyiment. veu els esforços de l'infant que procura d'omplir polidament pàgina del quadern o una hora de la vida. Només té per a ell les

—-Ja no una

fredes paraules de condemna. L'atzur del perdó es fa rar, reemplaçatpel roig escarlata de la còlera i la indignació. Tanmateix la

tasca encara

és més àrdua quan es tracta

d'un grup

d'infants.

Quanta comprensió cal, llavors! Que n'és de fàcil cometre l'error d'una acusació injusta, de concebre una rancúnia ridícula! 395

Un sol

infant, fins i

tot

feble i petit, ja arriba a cansar-nos i les

animalades que comet ens enutgen, però com més temible, fatigant, exigent i imprevisible en les reaccions sembla la multitud quatre al

costat

d'ell!

Compreneu-ho: ara, ja no es tracta d'infants sinó d'un grup or¬ ganitzat en una banda. Això no té res a veure amb els infants. Ja t'havies fet una idea de la teva força i vet ací que de cop ets fe¬ ble i petit. La multitud, aquest gegant el pes del qual representa el d'una col·lectivitat que disposa d'un capital enorme d'experiències, s'aixeca ara davant teu, adés solidària en la resistència, adés dividida en innombrables parells de cames i de mans, amb un cap al damunt

ple d'idees i d'exigències

secretes.

Que difícil classe

o a un

que és tot plegat per a un educador que arriba a una internat en què els infants han estat massa lligats! Fas¬

per una disciplina massa severa, insolents, s'organitzen si fossin bergants per imposar-te la llei. Que forts i perillosos

tiguejats com

que són quan, amb un esforç col·lectiu, toparan contra la teva vo¬ luntat que fa de barrera! Això ja no són infants sinó elements desen¬

cadenats!

Quantes revoltes amagades l'educador prefereix callar, avergo¬ nyit de confessar-se més feble que l'infant. Una vegada escaldat, ja no s'atribola pels escrúpols per reprimir, dominar els insolents! S'han acabat les confidències i les btomes, fins i tot les més innocents! Prohibits els arronsaments d'espatlles, els gestos

hostils, els silencis obstinats, les mirades encolerides! Aquesta indocilitat desvergonyida, cal extirpar-la d'arrel, cremar-la al foc de la venjança! L'educador comprarà, doncs, els dirigents amb uns quants privilegis, triarà confidents, castigarà durament sense tenir en compte la justícia, per escarmentar, decidit a apagar de seguida la primera espurna de revolta, perquè, ni en pensament, aquesta multitud temible no gosi dictar-li la voluntat o desencadenar-se.

396

La feblesa de l'infant

del grup no pot

desperta alguna vegada la tendresa; la força sinó indignar-nos i ofendre'ns.

Res més fals que

fants insolents i la

l'opinió segons la qual l'amabilitat faria els in¬ dolçor duria inevitablement el desordre i la insu-

bordinació.

Però, si ni la

plau,

bondat ni la

no anomenem

nostra

negligència

falta de destresa nodrida d'animalades. Entre els educa¬ dors, ultra els murris d'estils grollers i els misantrops, n'hi trobem nostra

que no

són bons per

a res, que

ningú

vol enlloc, incapaços d'o¬

cupar cap lloc de responsabilitat. Pot passar que l'educador utilitzi

la seducció per guanyar ràpida¬ despeses la confiança dels infants. En lloc d'organitzar la vida del grup, cosa que representaria una feina lenta i conscienciosa, condescendeix a participar en els seus jocs els dies que es tro¬ ba ben dispost. Aquesta indulgència de gran senyor està sempre a la mercè d'algun esclat de mal humor i no fa sinó ridiculitzar-lo més ment

sense

als ulls dels infants. Passa que, massa

ambiciós, pensa canviar l'home amb l'ajut de la persuasió, d'una paraula moralitzant; creu que n'hi ha prou de com¬ moure per obtenir una promesa d'esmena. Acaba per irritar i avorrir. I si, benèvol en aparença, compta de fer-se passar per aliat fent servir paraules hipòcrites, quan la perfídia sigui descoberta només inspirarà disgust. Un mal

tracte

engendrarà

sempre

d'amistat, l'hostilitat i la revolta, la

falses mostres confiança, la conspi¬

menyspreu,

manca

ració. Al

llarg dels anys de treball, naixia en mi una convicció, cada ve¬ gada més ferma: sí, els infants mereixen el respecte, la confiança, l'a¬ mistat. Dóna gust de viure en aquesta atmosfera particular feta de sentiments delicats, de rialles joioses, d'esforços entusiastes, de pri397

mers

esbalaïments, de joies pures

i clares.

És

una

feina estimulant,

útil i bella.

m'inquietava, em desvetllava un dubte; l'infant més segur a voltes ens decebi? Per què aquestes explosions, rares certament, d'insubordinació col·lectiva.' D'acord, els adults no són pas millors, però són si més no més pon¬ derats, més estables, ens reserven menys sorpreses desagradables. Amb tot,

una cosa

Què ho fa

que

Obstinadament, buscava arribat

una

explicació i, de mica

mica, he

formular així la resposta:

primer de tot d'afavorir certs trets de positius als seus ulls, certes qualitats que li semblen més precioses, i cerca de modelar tots els infants segons un mateix patró, d'empènyer-los tots en la mateixa direcció, aviat quedarà de¬ cebut: molts faran només semblant de respondre als seus desigs, d'altres, sensibles a la suggestió, s'esforçaran sincerament a seguir els preceptes; però això durarà poc temps. 1. Si l'educador

cerca

caràcter més

el veritable rostre de l'infant s'haurà finalment reve¬ solament l'educador, sinó els infants patiran dolorosament la desfeta. Reaccionaran amb més violència com més esforços hau¬ El dia que

lat,

ran

fet per

l'infant

dissimular o sotmetre's. Una vegada desemmascarat, ja no té res a perdre. Quina lliçó tan important que en po¬

dem treure!

judicis de l'educador i els del grup no obeeixen pas als descobreixen les qualitats, algun do particular en un company, tan aviat com l'educador, però, mentre 2. Els

mateixos criteris. Els infants

que aquest un

malda per fer-los descloure, els infants esperen treure'n

profit immediat. Aquest privilegiat, compartirà amb

ells les se¬

les quedarà per a ell sol, aquesta espècie d'orgullós, d'egoista brut, de garrepa? «El senyor es fa el difícil, vol-

ves

398

riqueses naturals

o se

dria que ens

suplicar-lo!» Se li retraurà de no haver vol¬ gut mai explicar una història, participar en un joc, fer un dibuix, prestar un servei. Deixat sol, intentarà amb un gest espectacular de reconquerir la simpatia del grup. La conversió sempre serà acollida amb joia. El seu gest no significarà de cap manera un canvi vers el pitjor, al contrari, provarà que l'infant ha canviat, que ha esdevin¬ gut millor. poséssim

3. Han decebut/ofès

en tant

L'explicació, l'be trobada

que grup.

llibre sobre la domesticació dels de dir-bo. Hi ba escrit que no és pas quan està en còlera que un lleó és més perillós, sinó quan està jugant i que, tot excitat, voldria continuar jugant. En la força, la animals i

no em

en un

fa pas vergonya

multitud s'assembla

a un

lleó.

psicologia sola no basta per donar totes les respostes; en tro¬ en un llibre de medicina, de sociologia, d'etnologia, d'història, de poesia, de criminologia, en un llibre de pregàries o en barem més

manual de domesticació d'animals.

4.1 finalment, la darrera explicació i de lluny la més assolellada: infant pot embriagar-se d'oxigen com un adult de vodka. Símp¬

tomes:

excitació, disminució del control, temeritat, confusió. Con¬

seqüències: sentiment de culpabilitat, d'un mateix. La molt

digne de

meva

respecte

castiguem:

hauria de

d'enemics,

cares

llargues i repugnància

observació és estrictament clínica. Es pot ser

resistir l'alcobol.

aquesta clara embriaguesa honora els infants i ens En lloc d'allunyar-nos d'ells, ens bi apropa;

commoure.

ens

ajuda a esdevenir llurs aliats.

Dissimulem els Sota pena de greu

nostres

defectes i les

ofensa, els infants

nostres

accions més vils.

poden ni criticar-nos ni tan 399

sols

percebre les nostres febleses, les nostres contradiccions, les nos¬ ridiculeses. Volem passar per éssers perfectes i defensem els nos¬

tres

secrets,

tres

nosaltres, el clan al poder, nosaltres, la casta dels iniciats

investits de tasques

elevades. L'infant, tothom pot denudar-lo im¬ posar-lo a la picota. Tramposos professionals, juguem contra els infants amb cartes trucades abatent sota els asos de les nostres qualitats les cartes peti¬ tes de llurs febleses. Ens les enginyem sempre de tal manera que oposem el que és més preciós en nosaltres al que és pitjor en ells. On són, doncs, els nostres despreocupats i els atordits, els nos¬ tres golafres i els peresosos, els imbècils, els disbauxats, els aventu¬ rers, els tramposos, els embriacs, els lladres? I la nostra brutalitat, els nostres crims notoris o amagats? Quantes discòrdies, trampes, gelo¬ sies, maledicències, xantatges; quants mots que fereixen, actes que deshonoren; quantes sòrdides tragèdies familiars els primers màrtirs de les quals són els infants! I tenim la gosadia d'acusar-los? La nostra respectable societat d'adults, malgrat tot, ha passat per més d'un sedàs: quants han desaparegut als cementiris, a les pre¬ sons, als manicomis; quants han anat a parar a les aigües brutes de punement,

la criminalitat! En lloc de

permetre'ls de jutjar per ells mateixos, els imposem l'edat i l'experiència. Encoratgem així un tou de joves impertinents, els més grans, a arrossegar-los, sovint per força, a compartir les seves experiències dubtoses. Viciosos, desequilibtats, aquests van on els passa pel cap, espentegen tot i tothom, distribueixen cops, fan mal i contaminen els al¬ un

respecte cec per

tres.

També

nosaltres

ens en

fan

veure

tots

colors. És

a causa

d'ells que els infants són col·lectivament culpables. Aquests pocs ca¬ sos aïllats alarmen l'opinió pública marcant amb taques cridaneres la

superfície de la vida infantil i dicten a la rutina pedagògica els mètodes habituals: mesures expeditives (per bé que aclaparin

seus

400

més que no pas altra cosa), ritat (és a dir, brutalitat). No donem pas tuosos, en

que

sigui feridora),

seve¬

als infants els mitjans d'organitzar-se. Irrespec-

recelosos, mal disposats envers ells, és força malament que

tenim

experts,

rudesa (per bé

cura.

i els

Estaríem

Per saber

experts,

posar-nos-hi, ens caldria adreçar-nos a aquí... són els infants. com

tan mancats

de sentit crític que

prendríem per amistat què afeixuguem els infants? No comprenem, doncs, que estrenyent l'infant als braços, busquem de refugiar-nos dins dels seus, per defugir les hores de sofriment i d'abandonament? Im¬ punement, els carreguem amb el pes del nostre dolor, de la nostra les carícies amb

nostàlgia d'adults. Fora d'aquesta fugida vers l'infant a qui implorem una mica d'esperança, tota altra carícia l'hem d'atribuir a una temptativa cul¬ pable, que és la de cercar i despertar en ell la sensualitat. —Vine que t'abraçaré perquè estic trist. Un petó i et donaré el que vols, t'ho prometo. És egoisme, no pas tendresa.

III

El dret al respecte

És

si hi

hagués dues vides; l'una, seriosa, respectable, l'altra, bé que tolerada amb indulgència. Diem: el futur home, el futur treballador, el futur ciutadà. Això vol dir que la veritable vida, les coses serioses començaran per a ells més tard, en un futur llunyà. Condescendim de tenir-los al costat, però sense ells la vida com

inferior per

seria molt més còmoda.

401

I bé, no,

que

els infants han existit sempre i existiran sempre.

han pas caigut del cel per sorpresa per estar-se només una mica de temps. Un infant no és pas una

ens

amb nosaltres relació

que es

passeig i de la qual un pot desfer-se ràpi¬ o amb un simple bon dia. Els infants constitueixen un percentatge important de la huma¬ nitat, de les tribus, pobles i nacions en qualitat d'habitants, conciu¬ tadans, companys de sempre. Han estat, són, seran. Una vida per riure no existeix pas. No, la infantesa són llargs i importants anys en la vida d'un home.

troba per casualitat en un dament amb un somriure

però franca de la Grècia i la Roma antigues autorit¬ infant. A l'Edat Mitjana, els pescadors trobaven a les xarxes cadàvers de nadons negats als rius. Al París del segle XVII, es venien infants joves als captaires i, a l'atri de Notre-Dame, es des¬ embarassaven per un no-res dels més petits. Això no és pas tan vell La llei cruel

zava a matar un

n'hi ha massa. il·legítims, desemparats, abandonats, explo¬ tats, depravats, maltractats augmenta cada dia. Certament, són pro¬ tegits per la llei, però ho són prou? En aquest món en plena evolu¬ ció, velles lleis demanen de ser revisades.

com

sembla. Avui

encara

s'abandonen quan

El nombre d'infants

enriquit. Ja no vivim del fruit del nostre treball. Som copropietaris d'una fortuna immensa. Ciu¬ senceres amb immobles, hotels, teatres, mines, fàbriques són

Ens hem

els hereus, accionistes, tats

avui

propietat nostra. Els mercats del món estan

curulls de

merca¬

deries el transport de les quals és garantit per un nombre cada dia creixent de vaixells. Hi ha els consumidors que només demanen de

treure'n Fem

402

balanç: quina és la part de la renda

global que hauria de

legalment i no pas en tant que almoina? Verifi¬ honestament els comptes per veure el que posem a la disposi-

revertir quem

profit. a

l'infant

ció del

poble infantil, d'aquesta part de la nació que, com que no troba reduïda a la condició d'esclaus. A quant puja el nostre patrimoni? Com ha estat dividit? No els hem pas desheretat, nosaltres, el tutors deshonestos? No els hem pas ex¬ s'ha fet gran encara, es

propiat? Viuen

l'estretor,

la pobresa, en l'austeritat, en l'enuig. S'o¬

feguen. Hem introduït una escolaritat obligatòria, hem imposat el tre¬ ball intel·lectual, hem posat a punt registres de noms i convocatò¬ ries a domicili. I vet aquí l'infant carregat amb la dura obligació de

conciliar els interessos contradictoris de les dues autoritats

les

quals està simultàniament sotmès. Els pares suporten malament les exigències de l'escola i els con¬ flictes que en resulten afeixuguen l'infant. Però quan l'escola acusa, els pares s'hi solidaritzen. Només refusen els deures que els imposa a ells. El servei militar, oi que per

és també

totes

soldat una preparació i això, l'Estat proveeix a aliment, un fusell i una això perquè hi té dret: no és mai una per a un

que serà cridat a l'acció? Amb tot les necessitats: el soldat rep un sostre,

al dia

soldada. Se li

proporciona

tot

almoina. Un infant sotmès

l'escolaritat

obligatòria

troba reduït

mendicar als

propis pares o a la comunitat. legisladors ginebrins van confondre les nocions de dret i de deure: el to de la Declaració és més de pregària que no pas d'e¬ xigència. És una crida a la bona voluntat, una petició de com¬ Els

prensió. L'escola

crea

buròcrates la

el ritme de les hores, dels dies, dels anys, de proveir a les necessitats dels joves

cura

Amb tot, l'infant és un ésser dotat d'intel·ligència que mateix les seves necessitats, problemes, dificultats. No hi

i confia als

ciutadans. coneix ell ha cap ne403

cessitat d'ordres

despòtiques, de rigors imposats, d'un control rece¬ cal és tacte per fer possible l'entesa, i una confiança en l'experiència, que facilitarà la cohabitació, la col·laboració. L'infant no és pas un imbècil: entre els infants, els imbècils no són pas més nombrosos que entre nosaltres. Escudant-nos en la nostra dignitat d'adults, els imposem tanmateix un nombre consi¬ derable de deures estúpids i de tasques irrealitzables. Quantes vega¬ des l'infant no s'atura colpit d'estupor davant de tanta arrogància, tanta agressivitat, tanta neciesa adultes! L'infant té un futur, però té també un passat fet d'esdeveniments que marquen, de records, de meditacions profundes i solitàries. Com nosaltres, recorda i oblida, respecta i menysprea, raona bé i s'equivoca quan no sap. Savi, dóna la confiança o la refusa. Es com un estranger en una ciutat desconeguda de la qual no coneix ni la llengua, ni els costums, ni la direcció dels carrers. So¬ vint prefereix espavilar-se tot sol, però si això és gaire complicat, de¬ lós. El que

mana

consell. I llavors li cal

informador educat.

Respecte per la seva ignorància. esperit, un brivall explotaran la ingenuïtat de l'estran¬ ger donant-li una resposta incomprensible a fi d'induir-lo a l'er¬ ror. Un pocavergonya remugarà entre dents alguns mots poc ama¬ Un mal

bles. Com ells,

lloc de servir-li d'informadors educats, bordem

grollerament, afeixuguem l'infant amb invectives, increpacions, càstigs. Seria ben pobre, el saber de l'infant, si no anés a pouar-lo d'un company o no ens el furtés escoltant darrere la porta i sorprenent les nostre converses.

Respecte per la seva laboriosa recerca del saber. Respecte pels seus fracassos i llàgrimes. Una mitja esquinçada, un got trencat signifiquen alhora un ge¬ noll esgarrinxat, un dit ferit; cada blau, cada bony van acompanyats de dolor.

404

taca de tinta al quadern només és un petit accident desafor¬ però és també per a ell un nou fracàs, una pena. —Quan és el papa qui vessa el te, la mama diu: no és res; a mi, en canvi, sempre em toca el rebre. Encara mal familiaritzats amb el dolor i la injustícia, els infants pateixen i ploren més sovint que nosaltres. Però riem de les seves llà¬ grimes, que ens semblen sense gravetat i que a voltes ens irriten. —Ploramiques, rabiüt, rondinaire, bramaire. Magdalena. Vet aquí alguns epítets encisadors amb els quals hem enriquit el vocabulari per parlar dels infants. Quan s'entossudeix o s'encapritxa, les llàgrimes expressen la im¬ potència, la revolta, la desesperació; són la crida al socors d'un ésser desemparat o privat de llibertat, que pateix un constrenyiment in¬ just i cruel. Aquestes llàgrimes són a vegades el signe d'una malaltia i sempre el d'un sofriment.

Una

tunat,

Respecte per la propietat i el pressupost de l'infant. Participa de les preocupacions materials de la família, sent les di¬ ficultats i, comparant la seva situació amb la d'un company més aformnat, sofreix amb la idea de sostreure al pressupost familiar uns diners guanyats amb dificultat. Li causa pena sentir-se a càrrec dels seus.

Com ho ha de fer quan té necessitat de comprar una gorra, un una entrada del cinema? Què ha de fer quan no li

llibre,

pai al quadern vell fer quan té ganes

queda es¬ perd o li han pispat un llapis? Què ha de d'oferir un obsequi a la persona que estima, de o

quan

diners a un amic, de comprar-se un pastís? Hi ha tantes co¬ què és difícil d'estar-se'n, tants desigs, tantes temptacions al

prestar ses seu

voltant... i

té diners.

El fet que

els robatoris constitueixin el delicte més freqüent en és un avís que hauria d'incitar-nos a una vigilància més gran? Els càstigs no hi podran fer res: els robatoris són la conseels menors,

405

qüència enutjosa de la nostra manca pressupost

d'interès pel problema del

de l'infant.

aquests objectes obtinguts a través de la mendicitat i que constitueixen la propietat de l'infant, no cal pas veure-hi un trastam En

sense

tots

valor: representen

els materials i les eines del seu treball, les es¬

perances i els records. Tota aquesta amargor

dels anys joves, totes aquestes preocupa¬ inquietuds, aquestes decepcions no tenen res d'ima¬ ginari; són autèntiques. Es fa gran. Viu amb més intensitat, la respiració es fa més ràpi¬ da, el cor bat més de pressa; construeix el seu ésser, s'engruixeix, s'endinsa més profundament en la vida. Es fa gran dia i nit: mentre dorm, juga, riu i plora, i també quan fa animalades i després ve, tot capmoix, a demanar-vos perdó.

cions, aquestes

primaveres de treball intens respir. A voltes al cor li costa de seguir, els ossos creixen, les glàndules canvien de química atrofiant-se o activant-se; aparei¬ xen mancances o excessos, i també inquietuds i sorpreses sempre En el decurs del creixement, coneix

i tardors de

noves.

respirar l'aire lliure, lluitar, aixecar pesos, victòries, adés li agradaria d'amagar-se en un racó, so¬ miar, evocar records nostàlgics. Ara l'un ara l'altre, estima la vida dura, l'esforç i la tranquil·litat, la calor, el confort. Els entusiasmes i els descoratjaments se succeeixen. Cansaments sobtats, refredats, indisposicions s'encadenen. Té massa calor, tremola de fred, té son, es mor de gana o de set, es tro¬ ba malament: tot això, no són pas les ganyotes ni les excuses del mal Adés voldria córrer,

emportar-se

estudiant.

Respecte pels misteris i les batzegades

d'aquest dur treball que és

el creixement.

Respecte pels minuts del temps present. 406

Com sabrà

espavilar-se demà si li impedim de viure avui una responsable? No trepitjar, no humiliar, no fer-ne un esclau del demà; deixar viure sense desanimar, ni forçar, ni apressar. vida

Respecte

per

cada minut

que passa,

que

morirà i

tornarà

més; un minut ferit, es posarà a sagnar, un minut assassinat tornarà a obsessionar les vostres nits. Deixem que l'infant, confiat, begui la joia del matí. És el que vol. Un conte, una conversa amb el gos, un partit amb la pilota no són pas per a

ell temps perdut; no s'afanya mai mirant una imatge, copiar una carta. Ho fa tot amb una bonhomia encisado¬ ra. És ell qui té raó. Tenim una por ingènua de la mort perquè ignorem que la vida és un seguici de moments que moren i que reneixen. Un any: a pe¬ nes és el temps per adaptar l'eternitat al costum de cada dia. Un ins¬ tant: el temps d'un somriure o d'un sospir. Una mare desitja pujar tornant a

seu

deixa

fill. No ho

podrà

pas

fer. És

sempre una

home per a acollir-ne un altre, i és Atribuïm als nostres pobres anys graus un

dona diferent

que

així des de sempre.

diferents de maduresa. equivoquem: no hi ha pas jerarquia al nivell de l'edat, com no hi ha pas graduació al nivell dels sentiments, tant si es tracta del do¬ lor o de la joia, com de l'esperança o de la decepció. Quan parlo o jugo amb un infant, un instant de la meva vida s'u¬ neix a un instant de la seva, i aquests dos instants tenen la mateixa maduresa. Si sóc enmig d'un grup, és un únic infant que saludo amb la mirada o el somriure. I si m'enutjo, no destrueixo pas la nostra unió per això, sinó que emmetzino un moment important de la seva Ens

vida amb

un moment

Renunciar

cruel i vindicatiu de la

meva.

d'un futur incert?

Què promet, doncs, de tan pintem de colors exageradament ombrívols i després ve el dia que s'acompleixen les previsions: la casa s'ensorra, perquè hem negligit la construcció dels fonaments. en nom

seductor? El

407

IV El dret de l'infant

a ser

el que

és

Ens demanem amb ansietat:

—Què serà, quin ofici tindrà? Volem que els infants siguin millors que nosaltres. El futur home perfecte obsessiona els nostres somnis. Què esperem per atrapar-nos en flagrant delicte de falsedat, per posar a la picota el nostre egoisme dissimulat sota un lloc comú? La nostra abnegació no és res més que una vulgar estafa. Hem fet un pacte amb nosaltres mateixos, ens hem perdonat les faltes

dispensant-nos de l'obligació d'esdevenir millors. Ens han

educat malament. És

massa

són ben arrelats. Els infants

nosaltres mateixos

tard. Els defectes, les contradiccions

el dret de criticar-nos, i fer-ho. sempre a lluitar contra nosaltres

no tenen

ja no tenim disculpats, renunciem

pas

raons per

Així per mateixos. Toca als infants d'afrontar aquesta pena. L'educador s'afanya a casar-se amb aquest punt

de vista: en lloc vigilar-se, vigila els infants i enregistra llurs faltes i no pas les prò¬

pies. I

vet

aquí l'infant fet culpable del que ens pertorba la tranquil·li¬

el confort, ens decep les ambicions. Ens exposa disgustos de tota mena, ens torba els costums, ens absorbeix el temps, el pensament. A l'origen de tot mancament, hi ha sempre tat, ens

compromet

una

mala voluntat.

L'infant

ha sentit, ha mal entès o no ha entès, s'ha equivocat, no ha reeixit, no se'n surt? És culpa seva. Els fracassos, la fatiga, tot moment difícil de la seva vida són proves de la seva mala voluntat. Un treball barroer, massa lent, mal fet: és negligència, dis¬ no

sap, no

tracció, mandra,

408

una manca

d'interès visible.

Oposa un refús a una exigència licte. Esdevé l'objecte d'una

injusta o irrealitzable? És un de¬ sospita vexant dictada per la crueltat?

No hi ha pas fitm sense foc. Li fem retret de tot: d'haver desvetllat les nostres pors, els nostres dubtes, fins i tot d'haver intentat de mi-

llorar-se. —^Veus? N'hi ha prou

de voler per poder. Sempre trobem una raó per fer-li algun retret; insaciables, li de¬ manem cada dia més esforços. Li donem si més no un bon exemple? Facilitem la coexistència amb ell cedint amb tacte, evitant enganxades inútils? No és que som tossuts, rondinaires, agressius, capriciosos? Només és quan ens

pertorba i sembra el desordre

atreu

veritablement l'atenció; són els únics

i que

recordem. No el veiem pas

restem

indiferents davant

moments

l'infant percebem

que

quan està tranquil, seriós, recollit i d'aquests instants sagrats en què l'infant

parla amb ell mateix, amb el món i amb Déu. Constret a callar els desigs secrets i els impulsos del cor per por que es riguin d'ell o que el maltractin, dissimula igualment el desig de reconciliació, o d'una millora. Guarda dòcilment per a

ell les observacions assenyades, els esbalaïments, les inquietuds, amaga curosament les rancúnies, les còle¬ res, la revolta. Volem veure'l saltar i picar de mans, ens mostra, doncs, una cara somrient de bufó. Els infants dolents i llurs accions dolentes fan més soroll i remor del bé, però el bé és més fort i més resistent

breixen la es creu.

És fals que corrompre sigui més íacil que millorar.

Tota la

nostra

atenció

concentra

sobre el mal i

reco¬

que no

esmercem

quantitats fabuloses d'inventiva per detectar-lo, olorar-lo, atrapar-lo en flagrant delicte, endevinar-lo en els nostres mals pressentiments i en les nostres sospites. 409

(Se'ns acudiria mai de vigilar d'aquesta manera

els vells, de

prohibir-los de jugar a futbol? Quina abominació aquesta mania que tenim de sospitar pertot l'onanisme en els infants!) Vet-en aquí un que acaba de sortir clavant un cop de porta i vet aquí un llit que no s'ha fet, una taca de tinta al quadern, un abric perdut: quan no fulminem, passem el temps a rondinar en lloc d'a¬ legrar-nos que casos així siguin aïllats. Llurs queixes i baralles no escapen mai a la nostra atenció, però són molt més nombrosos els casos en què els infants perdonen, cedeixen, proposen ajut, fan serveis, s'apliquen en el treball i exer¬ ceixen al voltant d'ells una influència saludable. Fins i tot els més dolents, els més insuportables d'entre ells són capaços de fer-nos somriure després d'haver-nos fet plorar. El que ens agradaria en el fons és que cadascun dels 10.000 se¬ gons d'una hora escolar (feu el càlcul) fos igualment fàcil per a la nostra

peresa.

què un mateix infant pot semblar dolent a un educador i altre? Ens agradaria vestir-los tots amb un mateix uniforme

Per a un

bo de

i segons un patró de la nostra invenció. trobar en la història un altre exemple de tirania semblant? La raça dels Neró ha proliferat.

virtut tallat al nostre gust

Es pot

La salut tuts

no es

destriar de la malaltia; a les qualitats i a les vir¬ defectes i vicis. pot

corresponen Al costat d'un grup poc

nombrós de fills de la joia i de la festa,

d'aquests infants confiats i somrients la vida dels quals s'assembla a un conte de fades o a una llegenda edificant, n'hi ha, en una majo¬ ria aclaparadora, a qui la vida ensenya de ben petits les dures veritats amb mots que no són pas tendres. D'una banda, els fills de la misèria, les víctimes corrompudes de la grolleria i de la ignorància; de l'altra, els fills del benestar, les víc¬ times corrompudes d'una sobreabundància de carícies refinades. 410

Bruts

desconfiats, desanimats pel món dels homes però

no pas

dolents. A més de la casa, el

rebedor, el corredor, el pati i el carrer s'encar¬ de l'educació de l'infant. Parla amb els mots de qui l'envol¬ ta, en repeteix les opinions, n'imita els gestos, en segueix l'exemple. L'infant absolutament pur no existeix: cadascun, per bé que en graus diferents, es troba ja sollat. Però com s'afanya per purificar-se! D'una taca, no se'n té cura, es renta i l'infant bi ajuda tan bé com sap: esperava el bany amb im¬ reguen

paciència i

vet aquí que et somriu ara, que se somriu ell mateix. Tot educador coneix aquest gènere de triomfs fàcils trets directa¬

ment

d'un

conte

moralitzant sobre l'orfe

gentil: són font d'il·lu¬

sions per a alguns moralistes ingenus que així poden concloure que la tasca és fàcil. Aquests èxits sempre alegren els incompetents, do¬ nen

als

cint

orgullosos matèria d'altivesa i exasperen els impacients a qui agradatia de veure'ls generalitzar-se. Els primers buscaran d'obtenir pertot arreu tan bons resultats forçant la persuasió, els altres, exer¬ constrenyiment més

gran.

No bi ba solament infants sollats, molts ja són esguerrats o fe¬ rits. Hi ha ferides que es guareixen per elles mateixes sota un apòsit ben net i no deixen cicatrius, n'bi ba d'altres que cal curar amb una

prudència extrema i la cicatrització és lenta i dolorosa. Hi ba furóncols i abscessos que demanen encara més paciència i tractaments minuciosos. «Tota

carn se

«Tota ànima

cicatritza», diu la gent; ens

agradaria d'afegir-bi:

cicatritza.»

Quantes esgarrinxades, malalties contagioses en una escola o en internat; quantes temptacions, xiuxiueigs, instigacions al mal! I això que l'efecte només és passatget, inofensiu. No cal pas témer grans epidèmies a l'interior d'un internat amb una atmosfera plena d'ozó i de llum. Hi regna una aura de salut. un

411

Quina saviesa en el lent desenvolupament del miraculós procés Sang, sabes i cèl·lules enclouen misteris que forcen el

de la curació!

A la menor pertorbació, a la menor ferida, l'òrgan ame¬ naçat es mobilitza a fi de retrobar l'equilibri compromès i de garan¬ tir la funció. Quin treball tan admirable és el creixement d'una planta i d'un home! Una emoció, un esforç i el cor ja bat més fort, el pols es fa més ràpid. És d'una mateixa força, d'una mateixa resistència que està dota¬ da l'ànima infantil. L'equilibri moral, la vigilància d'esperit són una realitat. És fals que el contagi es propagui més fòcilment entre els respecte.

infants.

podem sinó aplaudir la idea de la introducció de la pedolo¬ gía als programes de les escoles. Llàstima només que sigui tan tarda¬ na. Sense comprendre l'harmonia del cos, no es poden pas respectar No

els misteris del millorament físic. Només teix

sac,

una

incompetència grollera pot fer-nos posar

en un ma¬

indistintament, els infants purs i sans (però que jutgem di¬

fícils

perquè són vius, ambiciosos o dotats d'esperit crític) i els in¬ emmurriadissos, esverats, sempre a punt de seguir un mal exemple, i els que s'han sollat, que han su¬ cumbit a la temptació. Una mirada inexperimentada, indolent, su¬ fants rancuniosos, recelosos,

perficial els barreja tots i els confon amb alguns casos d'infants depravats o portadors de tares. (Nosaltres, els adults, no hem fet tornar inofensius tots aquests marginats de la vida i no hem explotat amb enginy el treball dels des¬ heretats?) Forçats

a viure amb aquests darrers, els infants sans en pateixen doblement: són alhora enganyats i enduts cap al mal. Però les nostres acusacions es refereixen sempre al conjunt d'in¬

fants; amb na

una

inconsciència que ens és

responsabilitat col·lectiva. —^Vegeu com són, de què poden

412

ser

pròpia, els capaços!

carreguem

d'u¬

I aquesta és potser la pitjor de les Els fills d'embriacs, tota aquesta

injustícies.

progenitura de la violació i de la bogeria. Llurs delictes no els són pas dictats de fora; obeeixen a or¬ dres interiors. Que llòbrec que és el moment que un infant d'aquests comprèn que no és pas com els altres i que n'és de difícil, de ser im¬ pedit! Ben aviat, serà maleït i expulsat de tot arreu. Aleshores vénen les primeres decisions de lluitar amb aquesta mateixa força que l'empeny a actuar malament, de lliurar un combat sagnant per obtenir el que els altres han rebut per no-res i tan fàcil¬ ment... i que sembla tan banal, tan fiítil enmig de la clara diada de l'equilibri moral. Busca socors. Si li inspireu confiança, sortirà d'ell mateix venir a demanar, exigir: «Salveu-me!» Us confiarà el secret: voldria canviar d'una vegada per totes, ara i aquí, amb un esforç de

voluntat suprema. En lloc d'incitar-lo

petuós i retardar el les

nostres

xarxes,

prudència, de frenar

moment

d'una decisió

tan

impuls im¬ l'atraiem cap a

aquest

greu,

li parem trampes.

Mentre que

els infants exposen a la plena claror del dia els seus desigs secrets, amb franquesa, els ensenyem a fingir. Ens ofereixen jornades senceres de conducta irreprotxable, i nosaltres, per un sol moment d'esgarriament, els condemnem sense pietat. Quin sentit té, això? Un infant incontinent,

es mullava cada dia, ha millorat, després Tant se val, no és pas greu. Un epilèptic: els atacs han esdevingut més espaiats. Un tísic: no tus tant, la temperatura ha baixat, no és pas una veritable millora, però tampoc no és un empitjorament. Tot això, un metge pot inscriure-ho al compte dels èxits de la cura. Aquí, no s'obté res per força, impossible d'extorsio¬ nar el que sigui. Desesperats, revoltats, despectius envers una virtut massa servil, així són aquests infants quan es troben davant de l'educador. La re¬ pugnància per la hipocresia és potser una resta de santedat. I és torna a

començar.

413

acarnissem a extirpar, a trepitjar. Opressors sanguinaris, fem servir la tortura i la fam per trencar, no dic pas la seva resistència sinó la seva manifestació exterior. Bèsties incons¬ cients, no fem sinó atiar-los la repugnància, l'odi per la bona con¬ ducta que ells associen a la hipocresia. No els farem pas renunciar al programa de venjança; el deixaran per a més tard tot esperant el moment oportú. Si creuen encara en la bondat, és en molt gran secret que enterraran aquesta nostàlgia en el més profund de l'ésser. —Per què m'heu deixat néixer? Qui us ha demanat de donar-me

aquesta santedat que ens

aquesta

vida de gos?

Aquí, invoco la més alta iniciació, la il·luminació més petits mancaments, transgressions menors s'acontenten

difícil. Si amb una

comprensió pacient i amical, els joves delinqüents tenen necessitat d'amor. La revolta d'aquests infants és justa. Cal repel·lir la virtut massa fàcil, fer aliança amb el delicte solitari del maleït. Quan, sinó ara,

rebrà la flor d'un somriure?

Als correccionals, encara passen

temps

de la inquisició, de la

medieval, de l'acarnissament en la venjança. No veieu que els millors infants planyen sincerament els que passen per ser els

tortura

pitjors? On és la seva falta? Encara

fa pas

gaire, el metge, humil i dòcil,

donava als malalts

fastigosos i potingues amargues, els lligava si tenien febre, multiplicava les sagnies i condemnava a morir de fam els que anaven a caure en aquestes llòbregues avantcambres del cementiri, que eren els hospitals. Sol·lícit envers els rics, indiferent envers els pobres.

xarops

Fins al dia que es va posar a

exigir.

Aquell dia, obtingué per als infants espai

i sol, i, vergonya nos¬ viure joio¬

ordenar, com un general, que se'ls deixés córrer i ses aventures al si d'una comunitat fraternal, on es parla més honesta al voltant d'un foc sota un cel estelat. tra, va

414

d'una vida

rol

nosaltres, els educadors, quin serà el nostre camp d'acció, quin

jugarem?

Guardians dels murs i dels mobles, del silenci al pati, de la nete¬ dat de les orelles i del terra, distribuïdors de calces, de sabates usades i d'una magra pitança, se'ns ha confiat la

protecció dels privilegis capricis dels diletants, i ve't-nos aquí res¬ ponsables d'un ramat al qual només es tracta d'impedir que cometi estralls, i que pertorbi el treball i el repòs dels adults. Pobre comerç de pors i de posades en guàrdia, botiga de quinca¬ lla moral, llastimosa parada on es despatxa una ciència desnaturalit¬ zada que intimida, confon i adorm en lloc de despertar, d'animar, d'alegrar. Representants de virtuts de rebaixes, tenim el deure d'in¬ culcar als infants la humilitat i el respecte i d'entendrir les grans per¬ sones fent pessigolles als bons sentiments. Per un sou de misèria, se suposa que construïm per al món un futur sòlid i que fem trampa tot dissimulant el fet que els infants representen en realitat el grup més nombrós, la força, la voluntat i la llei. El metge ha arrencat l'infant a la mort; el nostre deure d'educa¬ dors és de permetre-li de viure, de guanyar-li el dret de ser un in¬ dels adults i l'execució dels

fant. Els homes de ciència ens declaren que l'home madur actua per motivacions i l'infant per impulsos; que l'esperit d'un adult és lògic i el de l'infant estrafolari i ple de somnis quimèrics; que el caràcter i el

perfil moral de l'adult són ben definits mentre que l'infant es perd en el laberint dels instints i desigs. No s'aproximen mai a l'in¬ fant en la seva diferència sinó que hi veuen una estructura psíquica inferior, més pobra i més feble que la de l'adult. Comparats a l'in¬ fant,

tots

nosaltres seríem savis erudits.

I que

me'n dieu, del nostre desgavell d'adults, de l'estretor de les opinions i conviccions, de la psicologia gregària amb els seus prejudicis i manies, de tots aquests pares inconscients, de tota nostres

415

aquesta

vida irresponsable d'un cap a l'aitre?

Negligència, bogeria,

excés d'embriacs.

Al un

costat

nostre, que

infant! La serietat dels

assenyat, seus

raonable, equilibrat

que

sembla

compromisos, la suma d'experiències

adquirides, la riquesa relativa i la justesa dels judicis i apreciacions, la moderació de les exigències, la subtilesa dels sentiments, l'infal·li¬ ble sentit de la justícia. Esteu realment segurs

de poder guanyar-lo a escacs?

Exigim respecte pels seus ulls límpids, els pols llisos, els esforços el candor. En què serien més venerables les nostres mira¬ des apagades, els nostres fronts arrugats, els nostres cabells blancs i tots nous,

aspres, les nostres esquenes corbades per la resignació? Hi ha una sortida i una posta de sol, una pregària del matí i una del vespre; la nostra respiració és feta d'inspiracions i d'expiracions

bategar, el cor es contrau Un soldat sempre va cobert

i, per

guerra. Com

una

onada

amb llurs defectes i

nova, una

i es dilata. de pols, tant si va com si torna de la jove generació està pujant. Arriben

qualitats: creeu-los condicions perquè puguin

esdevenir millors.

hereditàries;

No guanyarem pas contra el taüt que són les tares direm pas als blauets que es converteixin en blat. No fem pas miracles i refusem el rol de xarlatans. Renunciem a

hipòcrita nostàlgia de la infantesa perfecta. La nostra tínica exigència: suprimir la fam, la humitat, la manca d'aire i d'espai, la promiscuïtat. Sou vosaltres els qui engendreu infants malalts i baldats; sou la

qui creeu un terreny propici a la revolta, al contagi, vosaltres, amb la vostra lleugeresa, la vostra ximpleria, el vostre des¬ vosaltres els ordre.

416

Atenció: la vida moderna deu la forma mo

rapax.

a una

bèstia

ferotge, V ho¬

És ell qui dicta les lleis. Les concessions que fa als febles

enganyifa, l'homenatge que ret als vells, r«emancipació» de la dona, la benevolència que mostra envers els infants, són simulacres. El sentiment erra sense sostre, com la Ven¬ tafocs. I són justament els infants, aquests poetes i aquests pensa¬ dors, que són els prínceps del cor. Respecte, si no humilitat, per la blanca, càndida, immaculada i no

són

santa

res

més que una

infòncia.

417

TAULA DE CONTINGUTS

Com estimar l'infant

Prefaci

a la segona edició L'infant i la família

de 1929

Internat

Colonies de

3 7 157

249

vacances

La Casa de l'Orfe

297

El dret de l'infant al respecte 1. Manca de respecte i manca

de confiança

II. El ressentiment III. El dret al respecte IV. El dret de l'infant

381 383 392

a ser

el que és

401 408

419

El bon educador confia en els infants. Quan se sorprèn de les reaccions que tenen, s’ho pren amb calma, hi pensa, està sempre disposat a demanar aclariments. Per poc que sàpiga d’escoltar, trobarà el mètode que ha de fer servir en cada cas, de manera que en respecti els sentiments sense perdre autoritat. Alegra’t quan és l’infant mateix qui vol confiar-te el seu secret, perquè és la millor prova de confiança que pot donar-te. Però tu no l’hi obliguis mai, ni amb precs ni amb trampes ni amenaces, que són mètodes indignes: en lloc d’acostar-te’l, te n’allunyarien.