Llengua i literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

Llengua & Literatura

207

CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

325

(Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

331

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

333 345

351 355

361 363 365

Llengua & Literatura

Irene Capdevila Arrizabalaga: El projecte «Corpus des trobadours» (IEC-UAI) Rafael Alemany Ferrer: BILICAME: Repertori Bibliogràfic Digital de la Literatura Catalana de l’Edat Mitjana Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) Del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2011-2012) Magí Sunyer: Una enciclopèdia de renaixences europees: Enciclopedia of Romantic Nationalisms in Europe (ERNIE) M. Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: VIII Col·loqui Internacional Verdaguer (10-12 de novembre de 2011) Gemma Pellissa Prades i Meritxell Talavera i Muntané: Crònica del I Congrés internacional Joan Maragall Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: II Jornada sobre edició de textos literaris catalans (25 de novembre de 2011) Eliseu Trenc i Ballester: Mathilde Tubau-Bensoussan Carme Oriol: Josep M. Pujol i Sanmartín (1947-2012) Margalida Coll Llompart: VII Trobada del grup d’estudis etnopoètics / XVI Simposi d’etnopoètica de l’arxiu de tradicions de l’Alguer Josep Miquel Ramis: I Jornada LITCAT d’Intergrups de Recerca

23 2013

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

23 2013

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB), Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI

371 375

ESTUDIS I EDICIONS Josep Izquierdo: El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla Josep A. Grimalt: Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga Maria Pujol-Valls: Els llibres personals de Francesc Vallverdú: La frustració en l’ancianitat Josep Batalla: La teoria gramatical dels modistes Noèlia Sánchez Candela: «És quan dormo que hi veig clar»: Aproximació a les construccions de clivellament en català

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

021-107517-Llengua i liter 23 Coberta.indd 1

7 45 67 89 157

MATERIALS I BIBLIOGRAFIES Josep Pujol: Noves dades sobre l’ús de la versió catalana de les Heroides al Tirant lo Blanc

195

05/02/13 15:16

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 6

01/02/13 7:50

Llengua & Literatura

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 1

01/02/13 7:50

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB), Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 2

01/02/13 7:50

Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

23 2013

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 3

01/02/13 7:50

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2013, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Compost per Víctor Igual, s.l.

Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B. 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/bync/3.0/es/legalcode.ca.

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 4

01/02/13 7:50

ESTUDIS I EDICIONS

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 5

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 6

01/02/13 7:50

EL SEGON LLIBRE DEL MEMORIAL DEL PECADOR REMUT DE FELIP DE MALLA Josep Izquierdo

Universitat de València Correspondència: c/ Mestre Sanchis Alminyano 2, 11, 46900 Torrent (València), tf: 648 976 532 izquierdo.josep@gmail.com

Resum Aquest article conté una lectura biogràfica i genèrica del segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla (1378?-1431), conservat en manuscrit únic i incomplet a l’Arxiu de la Catedral de València. L’objectiu és tenir una visió de conjunt de l’obra, el primer llibre de la qual ja fou editat a Els Nostres Clàssics, i integrar les noves dades que aporta el segon llibre amb les que ja coneixíem. Ara sabem que Felip de Malla es magistrà en Arts a París, sota el mestratge de Jacques de Nouvion, membre del cercle humanístic francès vinculat al Collège de Navarre que inclou també Clamanges i Montreuil, i que el seu mestre en Teologia fou el canceller de la Universitat de París Jean Gerson, l’intel·lectual més destacat d’aquest cercle. I, a més, fou company del destacat hussita Jeroni de Praga. Pel que fa al contingut de l’obra, és un tractat d’exegesi literal i moral sobre la passió i mort de Jesucrist prenent com a base l’evangeli de Mateu, fortament influït des del punt de vista genèric i teològic pel mestratge de Gerson. En l’economia de l’obra, la segona part construeix els fonaments teològics que sostindran una primera part «artitzada», que és la que coneixíem fins ara, amb una concepció de la teologia com a indagació en el text bíblic que suposa un retorn a les fonts anteriors a la sistematització especulativa que s’inicia a la segona meitat del xii i al xiii, que Felip de Malla tampoc no rebutja. Finalment s’hi exposen algunes conclusions provisionals sobre l’ordre i la data de composició, i sobre la seua transmissió defectiva.

Paraules clau: Felip de Malla, Memorial del pecador remut, Jean Gerson, exegesi, meditació, contemplació Abstract. The Second Book of The Memorial del pecador remut By felip de Malla This article proposes a biographical and genre-based reading of the second book of the Memorial del pecador remut by Felip de Malla (1378?-1431), an incomplete and unique manuscript preserved in the Archive of the Valencia Cathedral. The purpose is to get a general idea of the work as a whole, its first Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44 DOI: 10.2436/20.2502.01.60 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 3 de juliol de 2012. Acceptat el 29 de setembre de 2012.

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 7

01/02/13 7:50

8

Josep Izquierdo

book having been published by Els Nostres Clàssics, and to add new information provided by the second book to what we already know. Felip de Malla earned his Master of Arts in Paris under Jacques de Nouvion, a member of the French humanistic circle tied to the Collége de Navarre, which also included Clamanges and Montreuil. He also studied Theology under the Chancellor of the University of Paris, Jean Gerson, the most distinguished intellectual of the group. De Malla was also a classmate of a well-known Hussite, Jerome of Prague. The work itself is a literal and moral exegetic treatise on the passion and death of Christ based on the Book of Matthew. From a generic theological standpoint it is influenced by his teacher, Gerson. Within the economy of the work, the second part construes the theological foundations that sustain the “artistic”, that is, rhetorical first part—the one we already know—with an idea of theology as an inquiry into the Biblical text which entails a return to sources prior to the speculative systematisation that began in the second half of the 12th century and continued into the 13th, which Felip de Malla does not reject, either. Finally, provisional conclusions are offered as to the order and date of composition, as well as to the defective transmission of the manuscript.

Key Words: Felip de Malla, Memorial del pecador remut, Jean Gerson, exegesis, meditation, contemplation

1. INTRODUCCIÓ Afirmava Martí de Riquer el 1964 sobre Felip de Malla que «el seu relleu històric ha fet que la seva figura sigui molt més estudiada i coneguda que no pas la seva obra literària, aquesta pràcticament inaccessible al lector actual», i, encara més, explica aquesta desatenció per la «feixuguesa i la prolixitat de la prosa de Felip de Malla» (1985: IV, 247). Gairebé cinquanta anys després, la inaccessibilitat ha estat reparada en part amb la publicació del primer llibre del Memorial del pecador remut (Balasch 1981-1986, d’ací en avant MPR) i la dels parlaments en la festa de la Gaia ciència (Pujol 1996).1 Aquesta reparació ha tingut tam1. Preferesc en aquest article la denominació que el mateix Malla va establir per a les dues parts del MPR, llibres, a la consuetudinària primera part i segona part. Citaré el primer llibre per l’edició de Balasch (1981-1986), amb indicació de volum i pàgina, i el segon llibre mitjançant la meua pròpia transcripció amb indicació del full corresponent.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 8

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

9

bé conseqüències negatives: tots parlem del MPR com si l’obra fos, tota ella, com el primer llibre. És ben cert que aquest biaix no s’ha d’atribuir necessàriament al desinterès dels erudits: ja al segle xv el segon llibre del MPR, conservat en manuscrit únic, i a més incomplet, a l’Arxiu de la Catedral de València,2 no va gaudir de la difusió que, si més no, la impremta (amb dues edicions, el 1483 a Girona, i el 1495 a Barcelona) donà al primer (Perarnau 1978: 111).

L’objectiu del present article és descriure la forma i el contingut del segon llibre del MPR, i extreure’n les conseqüències que se’n deriven per al coneixement de la vida i l’obra de Felip de Malla en general, i per a la reavaluació del MPR complet, en particular.

Per concloure aquesta introducció, cal advertir el lector que, malgrat les paraules de Riquer, l’origen de les dificultats de comprensió i de caracterització del MPR no rauen tant en la seua prosa com en el seu contingut: un extensíssim treball d’exegesi literal i moral dels evangelis sobre la passió i mort de Jesucrist, gràcies a les quals el cristià té la possibilitat de redimir-se si s’aplica devotament a viure una vida virtuosa allunyada dels vicis. Si hagués estat escrit en llatí i hagués tingut la difusió que mereixia una obra de tan alta volada teològica i exegètica, potser el seu autor hauria estat reconegut com el que és: un dels grans teòlegs del segle xv, un dels fills més reeixits de l’alma mater parisenca.

Però anem a pams. Gairebé tot el que sabem sobre Felip de Malla i el MPR, li ho devem a Josep Perarnau. Al volum introductori a l’edició de la correspondència política de Malla (Perarnau 1978; edició que, malauradament, no es va publicar mai) n’actualitza i amplia els coneixements biogràfics, n’estableix un llistat gairebé definitiu de les obres conservades i perdudes (a les quals afegirem un parell de sermons citats al segon llibre), descriu i aporta breus extractes del manuscrit del segon llibre, que fins aleshores només coneixíem per la descripció catalogràfica, i estudia la relació entre els escrits de Felip de Malla i la política i la societat que li era coetània, especialment en relació amb la ciutat de Barcelona i amb les problemàtiques relacions del nostre 2. ACV, ms. 154. Agraesc al personal de l’arxiu i al seu director, Vicent Pons, les facilitats i l’amabilitat.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 9

01/02/13 7:50

10

Josep Izquierdo

teòleg amb el rei Alfons el Magnànim. No repetiré, doncs, les dades fonamentals de la vida i l’obra de Malla, i em remetré, per a aquells que no hi estiguen familiaritzats, al volum introductori de Perarnau.

En primer lloc completaré, i en algun cas discutiré, les seues conclusions sobre la biografia de Malla amb les noves dades aportades pel manuscrit de València: les que afecten problemes com la datació i l’ordre compositiu dels dos llibres. En segon lloc, abordaré la caracterització genèrica del segon llibre i la relació que palesa entre Malla i els ambients teològico-humanístics parisencs en què es va desenvolupar la seua formació com a mestre en arts i en teologia.3 2. NOVES DADES BIOGRÀFIQUES SOBRE FELIP DE MALLA Els anys de formació de Felip de Malla fins el 1403 són els més desconeguts de la seua biografia a causa de la manca de documentació publicada. No sabem la data del seu naixement, i el primer document que ens aporta alguna informació (la cerimònia de tonsura d’un Malla encara infant, crec), és del 1387 (Perarnau 1978: 19-20). D’aquí al 1403, ben poca cosa; de fet, només les seues indicacions al MPR i la nota biogràfica de Pere Miquel Carbonell al seu De viris illustribus catalanis: «primo sacras litteras Ilerdae postremo Luthetiae in Gallia didicit» (Villalonga 1988: 94), on apareix l’afirmació que als divuit anys ensenyà lletres sagrades a París de manera admirable. La informació que posseïm sobre el funcionament de l’ensenyament universitari medieval ens en fa dubtar molt: l’ensenyament de les «sacras litteras» estava reservat als batxillers bíblics i als mestres en Teologia, en el marc de la universitat, un nivell al qual s’arribava després de la fase d’auditor, d’estudiant en teologia (sis anys en temps de Malla) i encara amb el requisit previ d’ésser mestre en Arts.4 Com veurem de se3. Vegeu Cecchetti 1980 per a una bona visió de conjunt sobre el primer humanisme francés.

4. Vegeu Glorieux 1968, que se centra, però, en la carrera acadèmica normativa al segle xiii. Per a les modificacions successives i les excepcions al llarg del segle xiv, vegeu Courtenay 2006.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 10

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

11

guida, tot i que en el cas de Malla els patronatges de què gaudí (especialment el del rei Martí i el de Benet XIII) potser acurtaren els terminis i els requisits, sembla que la dada fou de bell antuvi problemàtica i reconvertida en un mestratge en Arts per Lleida i en Teologia per París, que podia semblar un expedient acadèmic més lògic i similar al d’altres estudiants catalans a París, com ara Martí Talayero.5 Riquer i Perarnau reconeixen que no hi ha cap raó per donar-la per bona, però tampoc per negar-la.6 La informació documental que posseïm fins ara diu que el 1403 Malla ensenyava les Ètiques d’Aristòtil a París i que ja era mestre en Arts i estudiant de Teologia: al rotulus que, el 21 d’octubre de 1403, tot just tornada a l’obediència avinyonesa, la universitat parisenca remet a Benet XIII perquè atorgue beneficis als seus mestres, hi figura «Philippo de Medallia, clerico Barchinonens. dioc., magistro in artibus, actu legenti Ethicam Aristotilis et scolaris actu studens Parisius in facultate theologie» (Denifle 1889-1994: IV, 89). Un altre document sortit de la cúria d’Avinyó (Rius 1930: 243-244), que ja ha estat assenyalat com a problemàtic per Perarnau (1978: 38) perquè porta una data a l’encapçalament (1394, probablement la data de la primera reserva de beneficis eclesiàstics per a Malla) i una altra d’expedició (el 17 de desembre de 1403), és probablement la confirmació de la concessió del benefici (en expectativa, diríem avui, de canongia quan en vacàs una a la seu de Mallorca) reclamat per la universitat per a Malla.

En aquest document se l’esmenta com a mestre en Arts i estudiant de Teologia a París. Significativament, els mateixos títols que al rotulus.

Els títols, doncs, que s’esmenten al document papal són els que posseïa el 1403 i no el 1394, com ja intuïa Perarnau (1978: 38). Amb tot, 5. Talayero ja és mestre en Arts quan se li concedeix una borsa d’estudis al Collège de Sorbonne l’estiu del 1407, i el 1416 se l’esmenta ja com a mestre en Teologia (Vielliard 1973: 666 i 668).

6. Riquer (1985: IV, 247) diu «i encara que aquesta afirmació sol ésser considerada llegendària o fabulosa per la crítica moderna, no existeix cap argument positiu en contra», i Perarnau (1978: 39) accepta per establir la cronologia dels estudis de Malla «la dada tradicional que als divuit anys explicà ciències sagrades a París». El problema és que la cronologia no encaixa, i l’ensenyament de les «sacras litteras» de què parla Carbonell és reconvertit per Perarnau en «ciències sagrades», i després en el fet d’explicar les Ètiques d’Aristòtil durant el període 1397-1399.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 11

01/02/13 7:50

12

Josep Izquierdo

el document i la seua data doble fan pensar que aquests beneficis li havien estat promesos des del 1394. Les opcions que fos mestre en arts per Lleida s’esfumen si pensem que la pràctica comuna és que la universitat parisenca reclame beneficis per als seus mestres, els que ella ha format i titulat, i Felip de Malla hi figura en l’apartat de la facultat d’Arts. Mestre en Arts per París, doncs?

Però què en diu el mateix Malla? Cap notícia del seu pas per Lleida. Al primer llibre del MPR diu només que estudià les primeres lletres a Barcelona i que tant de bo no ho hagués fet! «Yo són un de aquells qui en tu [Barcelona] e ta escola han presos lurs principis, e plau-me bé que, leixats aquells, d’altres principis sia despuix stat principiat. E ya hagués yo ma primera edat en altre loc despesa!» (Balasch 1981-1986: I, 205). El tenor literal d’aquesta cita sembla esmentar dos llocs: Barcelona, i un altre on ha hagut de refer la seua formació. Aquesta afirmació de Malla sembla confirmar-se al segon llibre del MPR, capítol desè, en parlar de la transsubstanciació i dels heretges que la neguen, on diu: La gloriosa e reverent maestresa mia, aquella Teologia Sophia, la faç de la qual fa als estels enveja, e ret lo sol menys clar, ohÿda la present oració, loà e aprovà aquella com ha comfessió e protestació de pura veritat, e condempnà e reprovà ab indignació, e ab ira imflamada per zel de la ley divinal, la error de Euclif, e de Johan Hus, e de Jerònim de Pragua, qui en l’estudi de Paris, estants abdosos novells mestres en arts, fon mon companyó assats familiar en conversació, mas totstemps divers e adversari en oppinió, los quals an la veritat de aquest sagrament neguada, no crehents Jesucrist verdaderament ésser en aquell mas ta[n] solament per significació, e representació. (ACV 154: f. 141v; a partir d’ara citaré només amb la indicació del foli; la cursiva és meua.)

Aquestes paraules de Malla ens fan preguntar-nos immediatament quina mena de relació uneix Malla («companyó», «familiar en conversació», «divers e adversari en oppinió») amb un heretge cremat a Constança el 1416, cosa que Malla esmenta més tard, al foli 304r: «los quals dos, Hus e Jerònim, era nomenats [sic] per determinació del sant consilli de la església celebrat en Constança, un poc abans que tu i pervenguesses, ocupat encara en los actes d’Espanya pertanyents a la Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 12

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

13

sancta unió, foren liurats a les flames del foch dins la ciutat mateixa» (sobre la mort de Jeroni de Praga, vegeu Watkins 1967).7 Ara ens interessa la informació sobre els estudis de Malla i el seu mestratge en Arts. Jeroni de Praga està atestat a la Universitat de París, provinent de l’estudi de Praga, on ja era batxiller en Arts el 1398, i havent passant per Oxford (1398-1401), entre el 1404 i el 1406, i es magistrà en Arts a París el mateix 1404 (Kaluza 1985: 81-82 i n. 1). S’ha de destacar que l’Hussita fou un propagandista i agitador especialitzat en mitjans universitaris, com ho demostra el fet que ja hagués passat per Oxford i que, posteriorment a la seua estada a París, passàs per Colònia, Heidelberg i Praga, participant activament en les disputes filosòfiques.8 Si la memòria no traeix Malla, entre 1404 i 1406 és «novell mestre en Arts» i ja ho era a final del 1403, i per això se l’inclou en la demanda de beneficis de la universitat. Però no gaire més abans: si no, no tindria gaire sentit que Malla considerés que durant aquest període ambdós eren «novells» mestres, i molt menys que ja ho hagués estat des del 1394.

Aquesta dada obliga a repensar la cronologia dels estudis de Malla a París. Pel que sabem, havia d’haver iniciat els seus estudis en Teologia el 1398, com a molt tard, perquè el 1404 se l’esmenta ja com a ba7. Aquesta relació serà objecte d’un altre article, i ara només apuntaré l’amor juvenil per la filosofia, «Filosofia, qui de adolescència l’as amada, servida e preada» (Balasch 1981-1986: 185; encara que aquesta pot ser una simple referència als estudis en Arts, els estudis filosòfics per antonomàsia), i el que probablement fou un tema comú de conversa: la reforma de l’Església, força present en els intel·lectuals d’obediència avinyonenca (Clamanges, per exemple) i en els cenacles universitaris parisencs (Gerson, sense anar més lluny). Només que aquests no depassen la reforma moral, mentre que els herètics ho són precisament perquè consideren que no hi ha reforma moral sense reforma doctrinal. «Diversos en oppinió» no remet necessàriament a disputes teològiques, sinó més probablement a disputes filosòfiques en el marc de les disputationes universitàries a la facultat d’Arts, molt més susceptibles de ser qualificades com a «oppinió» que no com a ciència, cosa que sobtaria si fos una discussió pròpiament teològica. Però recordem que Jeroni de Praga destacà en aquestes disputes defensant posicions realistes en oposició al nominalisme, diríem, gairebé oficial de la Universitat de París. Gerson, arran d’una disputa d’aquesta mena el 1406 a París, farà fora Jeroni de la Universitat, considerant que havia ultrapassat el límit de l’ortodòxia, i serà un dels principals acusadors en el procés que a Constança acabaria amb l’Hussita cremat a la foguera.

8. Sobre les disputationes filosòfiques de Jeroni de Praga, vegeu Pavlíček 2011 i l’edició de les seues obres a Smahel & Silagi 2010.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 13

01/02/13 7:50

14

Josep Izquierdo

txiller en teologia, el primer pas després dels sis anys com a auditor. Si prenem 1394 com a punt de partida d’alguna cosa, encara que no sabem ben bé què, perquè se li concedeix si més no la promesa de beneficis eclesiàstics (i no pot ser casual que Benet XIII fos elegit papa en aquest any), pren força la hipòtesi que Malla passàs a Avinyó com un dels estudiants familiars del papa que esmenta Perarnau (1978: 40 i n.

63), on hauria refet els seus principis, com diu el mateix Malla, i que aquest fos el punt de trobada entre un jove Malla i un ja madur Clamanges, que s’hi incorporà el 1397 (Ornato 1969: 9). Si així fos, la data del 1398 prendria un nou significat: és la data del setge a què Carles VI de França va sotmetre Avinyó, i hauria estat el moment més convenient perquè el jove Malla hagués iniciat els seus estudis a París, potser empès pel mateix Clamanges, o per Antoni Caixal com veurem de seguida, i qui sap si no pel mateix papa, que hi hauria vist la possibilitat de tenir un fidel seu a la universitat de París durant la sostracció d’obediència (1397-1403),9 on Malla freqüentà els ambients avinyonistes dels Orléans que també freqüentaven els anomenats humanistes francesos de final del xiv i principi del xv, entre ells el seu mestre en Arts a París, si bé la documentació que en posseïm és una mica més tardana. Malla hauria arribat, així, a París amb una edat i un bagatge intel·lectual que li haurien permès, com sembla que va ocórrer, seguir la carrera en Arts i en Teologia al mateix temps.10 Recordem a més que Andreu de Malla, el germà gran, compartí amb Benet XIII el setge i la defensa del Palau Papal d’Avinyó el 1403 (Perarnau 1978: 25). Una altra possibilitat és que Malla iniciés el 1394 els seus estudis en Arts a París,11 i que uns «principis» barcelonins gens adequats el fessen pro9. Una cosa semblant passà amb Martí Talayero el 1414, vegeu Perarnau 1980: 525-526.

10. Ser estudiant en arts i en teologia al mateix temps, si bé no era freqüent, sí que era possible (Courtenay 2006: 72 i nota 17).

11. On encara hi era Nicolau de Clamanges, tot i que és força improbable que fos estudiant seu; en primer lloc perquè Malla no l’esmenta entre els seus mestres, com veurem tot seguit, i en segon perquè en la carta de recomanació que Malla escriu per Clamanges al rei d’Anglaterra el 1417, perquè aquest li conserve el benefici eclesiàstic de Bayeux —que estava sota potestat de l’anglés pels avenços en la guerra francoanglesa després de la batalla d’Agincourt—, no diu que hagués estat el seu mestre, cosa que fóra convenient en una carta de recomanació com a demostració de la vàlua del recomanat (Rymer 1744: 546).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 14

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

15

gressar més lentament (amb un seguiment normal dels estudis hauria d’haver estat Mestre en Arts cap al 1400). Algun dia apareixerà un document d’arxiu que ens traurà de dubtes, però el Malla escriptor està profundament afaiçonat per l’experiència artística i teològica dels estudis parisencs, la qual cosa encaixa millor amb una estada perllongada a França i l’obtenció a París d’ambdós mestratges.

Una segona dada que ens proporciona Malla al segon llibre del MPR confirma, si més no parcialment, aquestes conclusions. Es tracta de l’esment directe del seus mestres: [...] segons que lavors era la tua capacitat declarada per aquells tres teus dignes e venerables mestres, qui tant te an amat que la tua juventut an, a la mia cultura, dedicada, designants-te ser digne dexeble de llur gloriós magisteri: Mestre Johan de Gersano, e mestre Anthoni Cexal, e mestre Jaucme de Noviano, qui, si axí tost no·t fossen defallits, hagueren la tua intelligència pus clarificada, car en aquells dies de l’adoloscència tua no és estada en lo món condició juvenil en mestres (per) prosperada no menys per virtuts que per sciència conquerir, car llur font plena era, e suficient a gran desig omplir, ne ha restat sinó obrir los ulls a la lum preparada. (f. 173r)

Malla confirma, doncs, allò que tots sospitàvem: el mestratge de Jean Gerson pel que fa al seu títol de Mestre en Teologia, i no només que Malla, com a estudiant a París, pogués haver assistit als seus sermons universitaris, o a les disputationes com la que mantingué Gerson amb Jeroni de Praga (Kaluza 1984), o escapolir-se a l’aula d’amagatotis per escoltar la lectio del gran Canceller. Resseguir les petjades de Gerson a l’obra de Malla serà l’objecte d’un altre article, però diré ja que el MPR deu més a l’ensenyament de Gerson que no pensàvem, potser perquè sovint busquem més l’arbre de la cita textual que no el bosc de la influència ideològica, teològica i formal. El text confirma també que estudià Arts a París amb un dels humanistes francesos del cercle de Clamanges, Montreuil, Pietramala i el mateix Gerson: Jacques de Nouvion (1372?-1411), que, a més a més, fou secretari del duc d’Orléans per a afers eclesiàstics (Coville 1935 i Ornato 1969). Nouvion era Mestre en Arts des del 1392 i començà la seua carrera docent l’any següent, cosa que encaixa amb les dues hipòtesis Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 15

01/02/13 7:50

16

Josep Izquierdo

sobre la data en què Malla pogué haver iniciat els seus estudis a París, 1394 o 1398.

Coneixíem l’estreta relació entre Felip de Malla i Antoni Caixal perquè a Constança formen un tàndem en què Caixal porta la veu cantant, i Malla el segueix fins a la mort, l’abril del 1417, una mort que deixa Malla sol per a l’elecció papal i també a l’hora d’afrontar les ires règies del Magnànim (Perarnau 1978: 68-74). Sabíem que al seu testament havia deixat diners per a misses en memòria de Caixal (Madurell 1963-1964: 538), però no que aquest hagués estat el seu mestre i mentor («al qual est tan tengut ja de ta infantea», f. 367r). Aquesta dada costa una mica d’encaixar en el currículum de Malla, entre altres coses perquè la informació que tenim del general dels mercedaris anterior al seu nomenament el 1405 és ben escassa i, altra vegada, gens fiable. Se li atribueix el grau de doctor en cascun dret i l’ensenyament d’aquestes disciplines a Lleida i Osca, però aquest títol no apareix enlloc a la documentació. El que sabem és que estudià a París i que hi obtingué els títols de Mestre en Arts i Baccalarius formatus en Teologia (el pas previ al mestratge, després d’haver passat per la docència en Bíblia i Sentències), que ho era ja el 1402 i que encara ho era el 1406.

Des del 1402 és definidor de l’orde a França i, poc més tard, provincial i, el 1405, prior del convent de Barcelona i general de l’orde, càrrecs que mantindria fins la mort (Goñi 1962: 312). El dubte és: fou Antoni Caixal mestre en arts de Felip de Malla, juntament amb Jacques de Nouvion, o Malla assistí a les lectiones com a Batxiller en Bíblia i Sentències de Caixal durant la seua etapa d’oient al mateix temps que preparava el mestratge en Arts? De moment no podem anar més enllà, però ara entenem millor l’estreta relació que mantingueren a Constança, que ja semblava de mestre i deixeble i que ara sabem que ho fou.

Pel que fa a la datació de l’obra, Riquer assenyala, amb les dades de què disposava i referint-se al primer llibre, el període entre 1419 i 1424, per l’esment al sermó sobre la passió pronunciat la Pasqua del 1419 davant el Magnànim, i perquè s’intitula ardiaca del Penedès, càrrec que mantingué, si més no, fins el 1424 (Riquer 1985: 268). Perarnau parteix de la premissa que Malla hauria redactat primer el segon llibre del Memorial en les mateixes dates que proposa Riquer i que, posteriorment, hauria redactat el primer reaprofitant els dos primers capítols Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 16

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

17

(on apareixeria la referència al sermó del 1419 i la seua condició d’ardiaca del Penedès), entre el 1423 i alguna data imprecisa més enllà dels terratrèmols del 1427-1428 a Catalunya, als quals sembla fer-se referència al primer llibre (Balasch 1981-1986: I, 274 i III, 173). Recolza, a més, la seua hipòtesi en les remissions al segon llibre que apareixen al primer, una respecte de Judes (Balasch 1981-1986: I, 171) i l’altra respecte de les negacions de sant Pere (Balasch 1981-1986: I, 175; vegeu Perarnau 1978: 109 n. 8 i 121-123). El cas és, però, que si Malla ja tenia elaborat el pla del segon llibre, encara que fos tan esquemàtic, com que seria un diàleg entre Malla i Teologia i cada capítol tractaria un episodi de la Passió, no costava gens de fer-hi les remissions, perquè són ben poc concretes.

El segon llibre del MPR ens proporciona informació suficient per perfilar una mica més la datació. Per començar, al segon també hi ha remissions al primer. Al capítol desè, sobre el sopar del dijous sant, trobem, a propòsit d’una citació de l’epístola de sant Pau als Hebreus sobre la purificació mitjançant la sang, que Malla diu: «e no obstant que de açò sia feta alguna menció en lo primer libre, emperò, per major clarificació, no·t serà ésser enugós lo meu dir, ne lo teu hoyr» (f.

131v). Al primer llibre, el passatge corresponent és al capítol dissetè (Balasch 1981-1986: III, 140). Aquesta remissió no es podria haver fet sense que estigués escrit el primer llibre, perquè el contingut del capítol d’aquest llibre, com es veu pel seu títol, és massa general: «Tractant de la disputa d’alguns pares antichs sobre la mort e passió de Jhesús per salut de natura humana». Hi ha bastants més remissions del segon llibre al primer que a l’inrevés, però no m’estendré, si no és per assenyalar que a les remissions del primer llibre al segon es parla en futur («serà mils dit quan sancta Theologia farà son rahonament», Balasch 1981-1986: I, 175), mentre que a les remissions de la segona part a la primera es parla en passat, com a la citació anterior del capítol desè, o a aquesta altra del capítol dotzè: Ítem, segons que en lo primer libre és estat deduhit, jatsia l’ome injustament fos detengut en captivitat, tant com tocava al dimoni tenent ço en què dret no havia, emperò tant com tocava a sí matex e a son peccat bé merexia [...]. (f. 183r) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 17

01/02/13 7:50

18

Josep Izquierdo

Amb aquestes dades podem concloure que el segon llibre s’escriví a continuació del primer. Podem concloure també que els capítols que manquen al segon llibre (que, com diré a continuació, no són només l’u i el dos, sinó que també hi manquen el quatre i el cinc) s’hi van escriure, però s’han perdut per algun accident de la transmissió manuscrita que es degué produir en el manuscrit que va servir de base a l’actual manuscrit 154 de l’arxiu de la Catedral de València. Sabem que els dos manuscrits de la mà de Felip de Malla foren preparats per a la seua difusió pel germà, Pere de Malla, que actuà com a marmessor al testament: quam etiam in aliis missionibus et expensis per vos, ratione executionis ipsius manumissorie neccesarie factis, demptis centum quinquaginta octo libras, penes vos dictum Petrum de Medalia restantibus, quas convertere habetis in fieri translatare et mittere seu ponere in bona forma, duos libros compositos et ordinatos per dictum deffunctorum dum in humanis agebat, prout in compotis per vos coram nobis productis lacius vidimus contineri. (Madurell 1963-64: 609; la cursiva és meua)

Si es tracta del MPR, i al segon llibre ja mancaven els quatre capítols absents del manuscrit de València, res de més senzill que renumerar els capítols i apanyar una mica l’inici. No és una dada positiva en favor d’això que Malla hagués completat els dos llibres abans de la seua mort, però em sembla una hipòtesi força versemblant.

Si la hipòtesi de datació del primer llibre de Perarnau em sembla bastant probable, crec que cal modificar la datació del segon, ja que s’escriu després del seu viatge a Roma el 1422-1423 (Perarnau 1978: 76), com podem deduir dels esments al dit viatge.12 A més, tenim una referència al segon llibre a la seua activitat pública més política:

12. Una sobre el drap de la Verònica, «e que aquesta negra color se mostra en la Verònica, la qual tu has vista en Roma, e que segons aquesta lo ha volgut pertraure en cabells e en barba tot antich pintor» (f. 34v), i altra sobre l’arc triomfal de Titus, «Aquests ·xii· legions de àngels signifiquen les legions dels cavallers de Titus e de Vespesià emperador de Roma, los quals segons dit és estat, vengueren per vengar la mort de Jesús e per llur victòria obtengueren arch trihumphal en Roma, lo qual encara huy està en peu, segons tu has vist en la dita ciutat» (f. 217r).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 18

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

19

Mas ara de aquesta matèria no vull ab tu pus longament parlar, car, axí com aquella persona la qual és cuytosa e mira tots temps davant si per venir a la fi, tot lo passat lexat detràs la spatla, no se atura la hora que és causada, ne respon a tots com és saludada, o interrogada, ne sopplex als seus menors desigs per lo major desig de complir ço qui resta, lo qual lo té en basqua, axí yo, considerant lo gran camí qui·m resta, e vehent que tu est sovén occupat, ne·m pots hoir segons que yo volria e ton desig seria, no·m vull tant aturar en venir tro al fons de totes les coses que (a) la conclusió no pogués aconseguir, car tants affers te torben que si no les vesprades no puch ab tu reposadament departir, e aquelles no totes, ne encara les més, per què cové mes narracions ésser pus abreujades, si bé sé que per tu són assats desigades, mas tu no est tan solament de tu, axí com no són de si matex los hòmens qui viuen en les terres poblades, car no poden ne·n deuen ésser car, no obstant que cascú dega pus a ssi que a la pàtria speritualment, car caritat comença a si matex, e més deu ésser amada la virtut per a si que per altre, emperò, en lo temporal més deu cascun a la pàtria que a ssi, plus enim debere patrie quam vite non solum catholici sum [sed?] etiam gentiles philosophi predicaverunt, e qui si matex no dóna als altres, o no ret, pus pròpiament parlant, és injuriós al publich al qual deu si matex, majorment en cas de necessitat: si Jesús, qui res no devia, per lo comú s’és donat, bé·s deu retre cascun, pus per açò fer és estat creat, e comprat.

Sabem que, des de l’ambaixada al rei en nom del principat del 1422-1423, passant pel seu període com a diputat pel braç eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya entre 1425 i 1428 i encara fins al 1430, Malla estigué ben aqueferat en treballs per «la pàtria» (Perarnau 1978: 76-80). Ens movem, doncs, en un marc temporal que costa de precisar, i encara més si el mateix Malla ens pot induir a error. A la cita del f. 173r, reproduïda més amunt, sembla que faça referència a la mort dels seus estimats mestres, «si axí tost no·t fossen defallits», una cita posterior aclareix que els morts només són Caixal i Nouvion, i que «lo terç», Gerson, és «encara vivent» (ACV 154, f. 366v). Això ens situa, com a data límit, a l’estiu del 1429 en què morí el canceller.

A més, una referència a la necessitat d’acabar amb les restes del cisma encara pervivents ens aporta una nova dada problemàtica:

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 19

01/02/13 7:50

20

Josep Izquierdo

E sabs bé certes bé·m dol com axí vol pertir, e pervenir a total naufragi, aquell qui dóna causa que molts cristians no sien consolats de la pau de la església lo qual en temps passat, e dins mon cor é·stimat, e preat, com home excellent, singular e egregi, e dotat [344v] de grans dons de gràcia, e de natura, certes bé·m dol com no·s met dins la barqua de la romana e cathòlica església per què la mort no·l tròpia defora. (f. 344r-v)

Si parla de Benet XIII, ens situem abans del maig de 1423, quan mor Pere de Luna. Si és el seu successor, Gil Sánchez Muñoz, renuncia el juliol del 1429. L’elogi sembla més adient per l’ancianíssim Benet XIII, però Benet XIV ja estava a prop dels 60 anys, també. El problema és que, ja de bell començament, el segon llibre del MPR esmenta l’estada del seu autor a Roma, on encara hi era el gener de 1423, i Benet XIII mor quatre mesos més tard. Sembla massa poc temps (i, segons Malla, encara només hi dedicava les tardes, i no totes!) per redactar la segona part que, en la seua versió completa, devia ultrapassar els quatre-cents folis. Jo m’inclinaria per creure que l’elogi va adreçat a Gil Sánchez Muñoz, a qui durant la primera meitat del 1429 el rei Alfons tractava de convèncer que es reintegrés a l’Església Catòlica, però he de dir que la qüestió resta sense escatir.

3. EL SEGON LLIBRE DEL MEMORIAL DEL PECADOR REMUT Començaré per indicar que la descripció del còdex feta per Perarnau continua essent vàlida (1978: 100-102), cosa que ens estalviarà de fer-ne una de nova, només amb un parell o tres de precisions. La primera, els fulls en blanc porten la filigrana d’una mà enguantada amb estrella de cinc puntes a l’extrem d’un pal que surt del dit cor, tan extremament corrent a la segona meitat del segle xv que no permet d’establir més precisions cronològiques. La segona, en la reenquadernació del manuscrit (segle xviii?) es va tallar una mica del marge extern dels fulls, i això, en algun cas (f. 26r), afecta algunes lletres, poques, de les anotacions marginals, però no impedeix reconstruir el text mancat. La tercera és que, benauradament, el manuscrit ha estat Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 20

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

21

restaurat en els fulls que Perarnau assenyalava com a més deteriorats per la corrosió de la tinta emprada. Només en tres d’ells (fs. 156-158) hi ha hagut una pèrdua, mínima, de text.

Pel que fa al contingut, i com es deduïa ja de la descripció de Perarnau, el llibre estava format per vint-i-nou capítols, començant amb el capítol tercer (hi manquen el primer i el segon), i continuant amb el sisè (hi manquen el quart i el cinquè) i els següents, ja sense llacunes, fins al capítol trenta-tresè i darrer. La simbologia numèrica és òbvia: els anys de la vida de Jesucrist. Les mancances no ho són per pèrdua de quaderns, si més no les dels capítols quart i cinquè: s’han deixat en blanc els fulls 58v-60v, que completen el darrer dels quaderns del capítol tercer, i el capítol sisè recomença en el primer full del quadern següent, una pràctica que no se segueix en cap altre final de capítol.

Tot fa sospitar, doncs, que els capítols quart i cinquè ja mancaven en el manuscrit que va servir de base per a la còpia que ens ha pervingut.

Una còpia de baixa qualitat, d’altra banda, potser per les dificultats de lectura del manuscrit de base, o pel seu deteriorament, ja que el copista, a més de nombrosíssims trabucaments de lletres i salts d’igual a igual que de vegades fan dificultosa la comprensió del text —del tipus euchus en lloc de enclins, en aquest cas fàcilment reconstruïble (f. 177r)—, deixa algunes paraules en blanc, potser per incomprensió del copista (com assenyala Perarnau 1978: 101), sobretot en la segona meitat del manuscrit, encara que algunes, com la primera vegada que ocorre, al f. 212v, podien haver estat restituïdes fàcilment: «com anyell davant lo [blanc] e com ovella menada a occisió». Fa la impressió, doncs, que el manuscrit que va servir de base per a la còpia ja era problemàtic: potser molt usat i desenquadernat, la qual cosa hauria facilitat la pèrdua dels capítols 1, 2, 4 i 5. Crec, doncs, que és probable que la pèrdua de capítols es degués a un accident en la transmissió manuscrita, com ja he explicat.

Sobre la propietat i l’ús del manuscrit conservat del segon llibre en tenim constància documental. A l’Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca, a València, es conserva el testament de Guillem Serra, canonge de la Seu des del 1458, mort el 4 d’abril de 1489, i que conté una disposició on deixa a la Seu quatre volums del Cristià que havia prestat a mestre Conill (Jaume Conill, el vicari general a València de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 21

01/02/13 7:50

22

Josep Izquierdo

Roderic de Borja) i a Jaume Aguilaniu (Guia 2003, part VI). Però quan el marmessor rep els llibres, mestre Conill li retorna, a més, el Memorial del pecador remut: [...] los quals libres lo dit hereu ha cobrats, e encara, ultra los dits libres mensionats en lo dit testament, ha cobrats del dit reverent mestre Conill un altre libre que tenia. Lo qual lo dit mestre Conill ha manifestat que li havia enprestat lo dit deffunt, apellat lo pecador remut aliter obra de mestre Felip de Malla. [...] Item del altre libre apellat lo peccador remut aliter la obra de mestre Felip de Malla, de forma de full, scrit en paper ab cubertes de posts cubertes de alluda vermella, ab dos gaffets, lo qual comença de letra vermella capitol terç narratiu de la istoria de la entrada de Jhesus en la ciutat de Jerusalem. E finix trobim tot sol tancat dins mon studi ple de pensament e admiracio. (Guia 2003, part VI)

La descripció del manuscrit permet que identifiquem aquest exemplar amb el que conservem a l’Arxiu de la Catedral de València, amb el mateix començament mancat i explícit, i que entrevegem una mica la seua recepció: la biblioteca de Guillem Serra està formada, sobretot, per llibres jurídics, Eiximenis, algun Ciceró i el Memorial, i és interessant que la data d’aquesta notícia se situe entre la primera i la segona impressió del primer llibre. El que sobta una mica és que, si el manuscrit és el mateix, l’actual no conserve cap referència a Malla i la seua obra excepte la indicació al llom «Lo peccador remunerad». La indicació de títol i autor eren a l’enquadernació, o bé la identificació era, diguem-ho així, una tradició oral? Potser el mateix Guillem Serra posseïa el manuscrit malmès i se’n féu una altra còpia? En tot cas, el que en sabem gràcies a la marmessoria de les darreres voluntats del canonge valencià és més del que sabem d’altres manuscrits.

Pel que fa al contingut, el segon llibre és l’exegesi literal i moral dels textos evangèlics sobre la passió i mort de Jesucrist («Ara, fill, avertex a la mia en part literal e en part moral exposició», (f. 12r), començant, en el seu estat actual, pel diumenge de rams, sota la disfressa al·legòrica d’un diàleg entre Teologia i Malla en què Teologia exerceix de mestressa i porta la iniciativa de l’ensenyament, i Malla reserva per a la seua veu narrativa el paper de deixeble. L’inici conservat sembla Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 22

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

23

pressuposar, als capítols u i dos, avui perduts, la presència de la Sibil·la amb qui dialoga al primer llibre, o en tot cas la d’un altre personatge femení que ja no reapareix durant la resta del segon llibre conservat («Laddonchs ella, explicades les coses dessús dites per la cathòlica e fel maestressa mia, sacra Theologia, [...], tramès lo meu inpacient desig a la liberal e magnifica condició de la dita sapientíssima regina [això és, Teologia] per impetrar de la sua afluència ulterior irradiació.» f. 1r).

La veu autorial de Malla —a través de Teologia i, quan la utilitza, en primera persona— és la d’un escriptor orgullós de la seua formació i del seu saber, i conscient del valor del treball que realitza. Malla fa un treball d’exegesi que intenta anar més enllà de les fonts, conscient que la interpretació del text bíblic permet, i fins i tot demana, trobar nous sentits i nous camins per explicar els significats que hi són presents, en un exercici hermenèutic en constant progressió, perquè és, per definició, inesgotable (Dahan 2001).

Perarnau (1978: 44-45) ja havia assenyalat aquesta centralitat de la pàgina sagrada al primer llibre i el que coneixia del segon, però, al meu parer, extrema en excés el contrast amb la teologia de Gerson.

Resumit pel mateix Perarnau, el fons de la qüestió seria que «la teologia parisenca de Felip de Malla coincideix en el tronc amb la de Jean Gerson, en el sentit que és bàsicament teologia especulativa o escolàstica; però tant com la d’aquest s’inclina cap a la mística i l’espiritualitat, la del català es decanta cap a la racionalitat i la valoració de les aportacions extracristianes» (Perarnau 1978: 55-56). Observem que, en el resum, ha desaparegut la Bíblia com a centre de l’experiència teològica malliana, que ha passat a Aristòtil (potser portat per la utilització intensiva i extensa de les Ètiques al primer llibre i, en menor mesura, al segon) i els clàssics, i que s’hi parla de la teologia escolàstica com si aquesta no tingués un mig i unes vores. I tant Gerson com Malla són a les vores. Sobre la tirada de Gerson i Malla cap a la mística parlaré més avant, en referir-me al concepte de contemplació en Malla. Pel que fa a la funció teològica del comentari bíblic, o exegesi, és cert que costa de trobar en Gerson alguna referència al tema, si no és per criticar la «mala» exegesi perquè no va més enllà, perquè no té una finalitat. I també costa de trobar el treball exegètic de Gerson més enllà dels Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 23

01/02/13 7:50

24

Josep Izquierdo

sermons. Però això s’explica perquè l’intel·lectual Gerson és un intel·lectual, diguem-ho així, engagé: com a canceller, és l’àrbitre de les disputes teològiques del seu temps, i tothom li consulta alguna cosa.

La majoria dels seus escrits són motivats per esdeveniments escolars, eclesials, dogmàtics o espirituals, i la brevetat és una de les característiques fonamentals per poder atendre totes les demandes, o si més no totes les que creu que està obligat, d’una manera o altra, a atendre.

Malla no té aquesta pressió i es pot permetre el luxe de madurar una sola obra durant més d’una dècada. Una sola obra, això sí, extensíssima. Courtenay ha estudiat l’evolució de l’exegesi bíblica a les universitats medievals des del segle xiii fins a principi del xv, i les seues conclusions són d’aplicació al nostre cas: durant el tercer quart del segle xiv hi ha una renovació i una embranzida dels estudis exegètics protagonitzades majoritàriament per teòlegs seculars i liderades des de París i les universitats germàniques, especialment Viena (assenyalem només el treball exegètic de Pierre d’Ailly, mestre de Jean Gerson), davant de l’anterior florida de final del xiii i principi del xiv, liderada pels teòlegs dels ordes mendicants (Nicolau de Lyra, per exemple). A més, la característica fonamental d’aquesta nova exegesi secular és que «the commentaries produced were of monumental scope, ranging from hundreds to thousands of folios on a single work. Far more than exegesis in the service of theology, or learning in the service of exegesis, these commentaries became windows on the world as their authors saw it, on nature and the society of the age that produced them» (Courtenay 1985: 187). La descripció encaixa perfectament amb el MPR. Ara que sabem que el canceller fou el seu mestre en Teologia, crec que hem de ser més subtils a l’hora de caracteritzar tant la teologia de Malla com la de Gerson. La vocació bíblica de Malla és una conseqüència directa dels seus anys parisencs, que a final del xiv i principi del xv es distingia clarament, i polèmicament, de la d’altres universitats com ara Oxford, on els ja escleròtics mètodes i recursos de la teologia escolàstica hi eren preponderants. A casa nostra tenim una pedra de toc que, crec, més enllà de les diferències d’edat i caràcter, apunta a una diferència clau en l’ensenyament de la teologia: Eiximenis. Si comparem l’obra de Malla amb la del franciscà, el contrast ens Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 24

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

25

portarà a les explicacions necessàries: l’objectiu d’Eiximenis no és un treball exegètic, sinó enciclopèdic. Per a Eiximenis en Lo Crestià la citació bíblica no és el punt de partida de la reflexió, sinó una autoritat més, per bé que certament la més autoritzada.

Malla se situa, doncs, en els marges de l’escolàstica. No n’utilitza els gèneres típics, com ara les summae com a compilacions de quaestiones escolàstiques (un gènere diferent de la quaestio exegètica que veurem a continuació), de les quals una versió vulgaritzada és la del mateix Eiximenis (Lo Crestià és una summa), amb les quaestiones dissimulades darrere els «com», «què», «qui» i «qual» que encapçalen els títols dels seus capítols. Tampoc no fa comentaris a les Sentències del Llombard.

Aquest caràcter exegètic de l’obra de Malla se’ns ha escapat fins ara per dues raons fonamentals: la primera, perquè fins ara els estudis de l’exegesi bíblica posterior a la seua florida als segles xii i xiii havien estat escassos. Els havia portat un relat de la progressió intel·lectual medieval que gairebé arraconà aquesta mena d’obres en un moment previ a l’aparició de les universitats, les quals portarien a una sistematització de la ciència teològica a través de la tasca de Pere Abelard, les Sentències de Pere Llombard i la Summa de l’Aquinat, que es perceben com la clau de volta d’un edifici intel·lectual les continuacions del qual ja en són corrupció, si les segueixen (la mala fama de l’escolàstica) o només són interessants si se’n separen (la mística, l’evolució de la filosofia natural i els assalts al dogma per part dels reformadors). I, com a conseqüència d’aquesta, la segona: coneixíem ben poc la macroestructura (la forma genèrica) i la microestructura d’aquesta mena d’obres, escrites en llatí i sense gaires edicions modernes. Beryl Smalley i Henri de Lubac intentaren reparar la llacuna, però no ha estat fins a Gilbert Dahan que hem disposat d’una obra que ens permet entendre què és, com funciona i com evoluciona l’exegesi bíblica.13 Una altra de les raons per les quals gairebé mai no hem parlat de 13. De Beryl Smalley només esmentaré ací, per la evident relació amb la utilització dels clàssics a Malla, el seu English Friars and Antiquity in the Early Fourteenth Century (Smalley 1960) i el clàssic The Study of the Bible in the Middle Ages (Smalley 1952). D’Henri de Lubac, el també clàssic Exegèse médiévale (Lubac 1959), en gran mesura ultrapassat ja pels estudis de Gilbert Dahan (1999a i 2009).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 25

01/02/13 7:50

26

Josep Izquierdo

l’exegesi al MPR és l’estreta relació que aquesta té amb la predicació, especialment amb la predicació universitària, cosa que ha fet que moltes vegades despatxem com un recurs de la predicació el que en realitat rau al seu nucli fundacional: la difusió i l’exposició de la sagrada escriptura. Ho palesen els sermons universitaris del segle xiii (Bonaventura, sense anar més lluny, vegeu Dahan 1999a: 156-159 i Dahan 2009: 208-209) i les artes praedicandi que, en la majoria de casos, es poden caracteritzar com un mètode de treball per esgotar les possibilitats d’interpretació del tema, sempre un verset de l’escriptura (Dahan 2009: 68-70 i 302-303). Això és, les artes praedicandi són petits manuals d’exegesi bíblica. La predicació universitària funciona com a model de cadascun dels capítols del MPR, un sermó universitari in extenso. Les remissions a sermons (dos desconeguts fins ara) del mateix Malla en tres ocasions ho confirmen i fan lamentar que no conservem la predicació malliana posterior al concili de Constança.14 O sí que la conservem, d’alguna manera? Com sabem, el primer llibre del MPR és el desenvolupament d’un sermó, justament el que hem citat a la nota anterior, la qual cosa fa que les microestructures exegètiques puguen passar desapercebudes com una més de les fórmules per a la predicació; però, a més, al segon llibre Malla remet a tres sermons seus, dos dels quals eren fins ara desconeguts: un sobre la nativitat, «segons que en lo sermó qui comença sicut lux aurore lo qual tu, per instrucció e doctrina donada per mi, as a laor de la sua 14. Recordem que només conservem un manuscrit de sermons de Malla, el 466 de la Biblioteca de Catalunya (vegeu la descripció del manuscrit i el seu contingut a Pujol 1996: 234-239). Els sermons datats són anteriors a Constança (d’entre el 1408 i el 1414) i entre els no datats, per exemple el sermó de la passió que porta el número 2 a la descripció de Pujol, s’hi fa alguna referència al Cisma. L’únic sermó conegut que cita Malla al segon llibre és, justament, un que no apareix al ms. 466 de la BC: el sermó sobre la Immaculada que porta per tema Mulierem fortem quis inveniet, el núm. 30 del catàleg d’obres establert per Perarnau (1978: 92-93). Potser fou un volum de sermons preparat pel mateix Malla per ser difós al concili, que es convertí en una mena de fira de les vanitats intel·lectuals de la teologia de principi de segle xv. Potser fou allà on Clamanges regalà un exemplar d’una part de les seues epístoles, en agraïment per la carta de recomanació al rei d’Anglaterra, esmentada més amunt. Sobre el volum de sermons «fets denant lo papa» que posseïa Malla, dubte que fossen seus. El més segur és que es tractés d’una de les compilacions de sermons pronunciats al Concili que circularien a posteriori, alguna de les quals inclou els tres sermons que sabem del cert que hi predicà. Però hi ha altres manuscrits de sermons al seu inventari sense identificació.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 26

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

27

nativitat dictat, e aprés pronunciat» (f. 36v); l’altre, ja conegut (vegeu nota 14), sobre la concepció de la verge Maria, «segons que de açò per instrucció mia as tu largament parlat en hun sermó de la concepció de la verge Maria lo tema del qual és mulierem fortem quis inveniet» (f. 69r-v) i, finalment, un altre sobre la passió, «en un teu sermó de dominica in passione domini qui comença tulerunt lapides, me supliquist que te n’informàs e aquí ten fiu pus largua menció» (f. 90v).

Assenyalarem algunes d’aquestes microestructures en el primer llibre, però és al segon on el desenvolupament exegètic pren volada, en primer lloc perquè l’embolcall al·legòric és més feble, reduït al diàleg entre Teologia i Malla, i en segon lloc, el més important potser, perquè qui parla és Teologia, que dins la concepció malliana consisteix bàsicament en l’explanació de la santa Escriptura. Aquest passatge de la primera part, que, complet, és una laudatio com les que solien inclure els principii amb què els batxillers bíblics començaven els seus cursos, ens ha passat desapercebut: Ací puix yo piadosament contemplar e creure que la Verge Maria en totes les sues tribulacions recorria per remey al studi e meditació de la sancta Scriptura, la qual, segons diu sen Pau, dóna consolació e conserva sperança, e no permet caure en desperació. Car dels pus grans remeys que poden trobar cor contristat e ànima tribul·lada, e per aspres fortunes nit e jorn turmentada, són legir e studiar en la sancta Scriptura, car aquell qui la ou no serà confús per alguna tribul·lació (Eccli, xxiiii°); e per tal l’estudi de aquella és meritori de vida eternal (Eccli, xxiiii°): «Qui elucidant me vitam eternam habebunt», segons és stat dessús al·legat en lo pròlech, part los altres innumerables béns que en si aporta, car ella és aquella sapiència de la qual diu lo Savi que tots béns li són venguts ab ella, e innumerable honestat per les sues mans (Sapientie, viiº). Crech yo que en aquest seu profunde studi la sua ànima, ab Déu per caritat unida, s’eleva en meditacions e intel·leccions altíssimes, deutíssimes, subtils e glorioses, pervenent a conexença de totes coses passades, presens e esdevenidores, e de totes altres divinals e humanals ha ànima humana no unida ab la divinitat en unitat de supòsit comunicables, encara que fossen axí amaguades com aquelles de les quals diu sent Pau que home no les pot per lingua splicar. (Balasch 1981-1986: I, 239; la negreta és meua)

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 27

01/02/13 7:50

28

Josep Izquierdo

Si anem a buscar la referència al pròleg, trobem el següent: «és despès en algun loable studi e majorment theològich, lo qual, segons diu Jhesús, fill de Sirach, és meritori de vida eternal...». No hi ha dubte: l’estudi teològic, meritori de vida eternal, és l’estudi de la santa Escriptura. Aquesta concepció del treball teològic com a exegesi, que només en un segon grau esdevé teologia especulativa, és pròpia de la teologia anterior a Pere Abelard i està fortament influïda pel Pseudo-Dionisi i el seu divulgador Duns Escot, una de les referències teològiques bàsiques de Malla (Dahan 1999a: 50-52). I pel moviment de retorn a les fonts teològiques que a París té com a capdavanter Jean Gerson (Hobbins 2009: 31-40).15 Això traduït a l’economia del segon llibre del MPR dóna com a resultat que, quan parla Teologia, fa exegesi («Ara vull retornar a declaració de alguns misteris per mi explicats per informació e instrucció tua continuant lo estil començat lo qual és de la veritat e de la istòria traure alguna moral utilitat», f. 83r-v).

Comprovarem que aquesta declaració que fa Teologia s’ajusta, si més no, al segon llibre del MPR, identificant les microestructures que, segons Dahan (1999a: 122-141), de qui he extret la classificació i les definicions, caracteritzen l’exegesi bíblica. Aquestes són: glossa, nota, quaestio, distinctio, encadenament de versets i acumulació d’exegesis.

La glossa és l’estructura més elemental de l’exegesi i en la seua forma més simple és un mot del text bíblic seguit d’un sinònim. En les formes més desenvolupades pot ésser un lema bíblic (una frase, una oració o un verset) seguit d’una explicació d’una o més frases. Aquesta forma exegètica que en origen no és estrictament bíblica, sinó comuna als comentaris de textos en general, és la més difosa i acaba generant instruments intel·lectuals que recullen diverses glosses i les propaguen, fonamentalment la glossa ordinaria. La glossa pertany tant al terreny de l’exegesi literal com al de l’exegesi espiritual: 15. És colpidor contrastar els llistats de lectures recomanades per Gerson (Hobbins 2009: 32-33 i 35-36) i la biblioteca de Malla (Madurell 1963-1964: 557-562): els únics que s’allunyen del canon gersonià d’entre els llibres de Malla són Sèneca, Ciceró, Sal·lusti, el Dant i el Roman de la Rose! (per a la posició de Gerson sobre aquest darrer, vegeu Hicks 1977).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 28

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

29

a) Glosses lexicogràfiques: sovint etimològiques i per tant pertanyents a l’exegesi literal, permeten el passatge al sentit espiritual.

Exemples: «e passà per una vila dels sacerdots apellada Betsaget, lo qual nom significa en abraich tant quant en llatí ‘casa de boca’» (f. 3v); «de Benatia [sic], la qual segons la sua interpretació inporta tant com casa de obediència, vench a Betfaget, qui significa vera confessió, per anar en Jerusalem, qui vol tant dir com pascifica o vesió de pau» (f. 4v). Un exemple del primer llibre: «Aquí és stat Elam, qui interpretatur “superliminare” e significa lo superbiós. Aquí Mosoch, qui interpretatur capiens, qui significa tots los usurpadors de ço que no és lur ni los pertany. Aquí Tabual, qui interpretatur “ductus ad luctum”, qui significa tots los qui ploren en la misèria infernal. Aquí Ydumea, qui és interpretada sanguínea, e significa los scampadors de sanch postposat tot orde de justícia.» (Balasch 1981-1986: I, 261-262). b) Glosses històriques o arqueològiques: identifica un personatge, un lloc, una institució, etc. Exemples: sovint a continuació d’una glossa etimològica, «e passà per una vila dels sacerdots apellada Betsaget, lo qual nom significa en abraich tant quant en llatí ‘casa de boca’, car en aquella tenien los dits sacerdots llurs bestiars e les altres coses de llurs dècimes dedicades a llur provisió e de llur família.» (f. 3v). c) Glosses «literàries», consistents en la identificació d’una figura retòrica. No estranyarà que aquestes apareguen al primer llibre, pel seu caràcter «artístic», més que no al segon. Exemples: «lo qual Symeon me profetizà com dix que per coltell la mia ànima seria travesada, no per un coltell material, mas per coltell methafòric de dolor molt amara.» (Balasch 1981-1986: I, 122). «Sebollit en lo seu sant sepulcre en lo qual starà iii dies e iii nits, comtant dia e nit segons una figura appellada synòdeche, en la qual la part se pren per lo tot...»

(Balasch 1981-1986: I, 273). d) Glosses teològiques o filosòfiques. Exemple: «En ço que dix Jesús: “desligat, e amenau-los a mi” fon significat que per la gràcia per ell donada als dits dexebles, e als altres preveres qui succeheren a ells, los hòmens del món ligats per lo dimoni serien desligats e absolts de llurs peccats per la virtut de la confessió; “e amenau a Jesús”, ço és, a la obediència de la sua ley santa, per la observància de la qual vendrien a salvació» (f. 8v); «e per ço és escrit que del cel ve la força (I MachaLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 29

01/02/13 7:50

30

Josep Izquierdo

beorum). Ací ha loch la regla de Aristòtil I Posteriorum “propter unumquodque tale est illud magis”: “aquel per lo qual ha alguna qualitat o virtut o força, la ha en si major”» (Balasch 1981-1986: I, 148). e) Glosses al·legòriques: esp. tipològiques. Exemples: «la somera significa lo poble judàych, e lo pollí lo poble gentill» (f. 6v); «los qui venien ovelles [...] e aquests són figurats per los hòmens de Gabeon qui·s feren venir de luny pleverosos e cansats per participar ab los fills de Israel en llur heretat, vide Josue ·ixº·» (f. 24r); «e per tal com lo dit Centurió era home gentil de la regió de Ytàlia, no acostumat als càrrecs de la ley de Moysès, és estat figurat per lo dit pollí» (f. 7r). Podeu consultar, a més, l’extens desenvolupament tipològic al capítol 6 del primer llibre, més convencional (Balasch 1981-1986: I, 260-261). f) Glosses tropològiques: el desxiframent del sentit moral del text és el més habitual en Malla, normalment sota la forma d’un encadenament de la glossa literal amb el sentit moral, de l’estil de l’exemple següent: «com Jacob significh tant quant supplantador, car cascun se esforça de supplantar, e de enganar son companyó, e son frare, e de ffer algun servey al prelat en lo qual tròpia delit e plaer per avançar-se sobre lo altre confamiliar en renda e en honor» (f. 23v); els dos següents, exclusivament morals: «Segonament expellí del temple los qui venien ovelles per los quals són significats los ypòcrits qui feyen ovelles en la llur inferior condició, e són lops famolencs com pervenen a riquesa o a prelació.» (f. 24r); «Terçament expellí del temple los qui venien les colomes per los quals son significats los simoniatichs qui venen los sacraments de la Ecclesia, e les altres coses sacres» (f. 24v). g) Glosses anagògiques: tot i que ja l’he citat parcialment, observeu aquest desenvolupament que porta de la glossa etimològica a la moral, per acabar en l’anagogia: «Nota, fill, que Jesús, de Benatia, la qual segons la sua interpretació inporta tant com casa de obediència, vench a Betfaget, qui significa vera confessió, per anar en Jerusalem, qui vol tant dir com pascifica o vesió de pau, car obediència e confessió disponen singularment la ànima per aconseguir en la suprema celestial Jerusalem multitud e habundància de pau e quieta fruïció.» (f. 4v-5r).

Si en el cas de la glossa hem de distingir entre el que és pròpiament el mecanisme exegètic del que és una simple citació d’autoritat de la glossa ordinaria i altres, en el cas de la següent microestructura, la Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 30

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

31

nota, hem de fer una remarca similar, car el terme és utilitzat profusament per cridar l’atenció. Teologia l’utilitza sovint, i no és estrany en un diàleg entre mestressa i deixeble. Un exemple d’aquesta utilització el teniu a l’apartat g) de les gloses, on el que segueix és un encadenament de gloses, i no una nota. Amb tot, les notae es caracteritzen per introduir una reflexió més ampla en el terreny de la sententia o interpretació espiritual, i mantenen un lligam tènue amb el text de partida.

Donaré un parell d’exemples d’aquesta microestructura: Nota, fill, en tota aquesta istòria, eximplis de humilitat e de obediència, e pensa en lo teu redemptor, qui, anant per entrar en tal ciutat, no volch cavalcar sinó en lo pollí e en la somera, qui eren dedicats al comun ús dels pobres, e atorgats a aquells qui primerament los podien occupar. Veges com se pot lo peccador eregir e a [...] e com és digne de gran reprensió aquell ecclesiàstich al qual no basten palafrens ni cavalls, e qui no és content d’aquells ornar mesuradament [encara?] que en algun cas li sia permès en palafrens, cavalls cavalcar segons lo temps corrent, e lo ús de la terra honestament, ans vol seguir los estils militars sens la sanch escampar, e sens pernoctar a la pluga, e al vent, com la sua cavalleria no sia de aquest món, ne de aquest temps, ne de aquest setgle ambiciosament. (f. 8v)

Observeu com, a partir del verset sobre la somera i el pollí a Mateu, Malla llança una reflexió general sobre la humilitat i la obediència, i sobre el comportament dels eclesiàstics. Un altre exemple, en aquest cas, sobre l’entrada de Jesucrist a Jerusalem: Nota ací, fill, quant és desplasent a Déu ésser ingrat a la sua visitació, e no amprar lo peccador lo temps a ell atorgat per fer penitència de sos peccats, entenent en alguna aflectiva e penal reparació, e com merex ésser desemparat en la sua tribulació aquell qui tots temps ha Déu menyspreat en la sua gran prosperitat per ingraditut [...] e ha donat repudi a tota via de reconsiliació. O benaventurat és aquell qui en lo dia de la sua pau, ço és de la sua terrenal favor, e de la sua dita gran prosperitat, se avisa pensant en lo esdevenidor, e està apparellat a venir a compte ab son creador, qui l’apellara e no sap qual dia, emperò, si no se engerex al dit compte ab presumpció, mas ab suplicació de gran comport e de gran vènia e no fiant de propis mèrits ne de pròpia justificació... (f. 13v) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 31

01/02/13 7:50

32

Josep Izquierdo

Aquesta microestructura fou la preferida per l’exegesi monàstica, que troba tant de plaer com Malla a desenvolupar-la fins a l’extrem de fer-la esdevenir autèntics excursos que ocupen bona part del treball exegètic.

La següent microestructura exegètica que exemplificaré és la quaestio. Cal distingir, novament, entre l’esquema simple preguntaresposta i les formes més complexes i sòlidament estructurades pròpies de la teologia especulativa que hem esmentat més amunt. En el MPR ens trobem el primer i no mai les segones.16 La quaestio tracta d’escatir i resoldre una dificultat del text bíblic i, contràriament a la nota, està fermament ancorada al text. Podem distingir tres categories: a) Quan tracta de resoldre una dificultat objectiva del text: Tu pories fer questió ja los infants qui mamaven e eren en los braços de les llurs nodrices o mares, si cridaven «Benedictus qui venit» et ca., car axí appar que sia en lo test del psalmi(r)sta, responch-te (que) del parlar de la somera de Balaam, ne (que) de les pedres les quals lo jorn de la passió se tallaren, e com fos major miracle per fer testimoni a veritat tal com del regne de Jesús, fóra cosa no inpertinent ne desrahonable, e yo veig bé que tu vius en aquesta oppinió, per tant car te appar ésser pus conforma al test de la scriptura de David per Jesús, qui és veritat comemorada, e a mi no desplau la tua devoció. (f. 43r)

b) Quan intenta resoldre una contradicció entre textos escripturaris, bé al si d’un mateix llibre, o bé quan hi ha una oposició entre versets de llibres diferents: O fill, si tu vols demanar a mi què és que los tres altres evangelistes no fan menció de la somera, mas tan solament del pollí, respondré que la somera significa lo poble judaych, e lo pollí lo poble gentill: per tal fon trobat fora la porta de Jerusalem, car los gentills no vivien ab ley de escriptura, ne seguien lo estil dels juheus, ne curaven de Moysès ni dels altres profetes, e perquè més són venguts dels gentils a la veritat de 16. Destaquem que a la biblioteca de Malla hi havia un exemplar de les Quaestiones de Pere Joan Olieu, això és, una recopilació de les quaestiones escampades pels seus treballs exegètics. La crítica més recent considera Olieu un dels grans mestres exegètics de final del xiii (Dahan 1999b).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 32

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

33

la fe cathòlica que dels juheus, an callat de la somera sabents que de aquella avia parlat sant Matheu, qui primerament escriví lo seu evangeli e en lenguatge ebraych, e axí ha plagut al Sperit Sant que los evangelistes entre tots, e no pas cascuns, agen dit ço que la esglesia saber era necessari. (f. 6v-7r)

c) Quan evidencia un problema exegètic per 1) divergència entre dos comentadors, o 2) desacord de l’autor-comentador amb una exegesi anterior. Posaré un exemple de cada cas: c.1: Afermen los comuns postilladors que dient Jesús «anau en lo castell qui és contra vosaltres», lo contra volia tant dir com davant, axí com si demostrant la ciutat de Jerusalem ab lo dit e ab algun gest de la cara digués: «anau al castell qui us està davant». Emperò lo meu venerable Beda diu que lo contrari se pren a la letra en significació de contradicció, car Jerusalem no solament als prophetes, ans encara als apòstols fon contrari com a segua e enemiga de veritat. (f. 8r) c.2: Alguns an dit que Jesús qui dues vegades expellí del temple aquests simoníachs e avars, la primera vegada expellí tan solament los venedors per tant car ells són lo principi del mal, e no·s trobaria comprador si no precehia venedor; e que l’endemà, ço és lo deluns, expellí e flagellà los compradors e venedors tot ensemps; e que la primera vegada los apellà negociadors, Johannis ·iiº·, e la segona ladres, Marchi ·xiº·, e apliquen açò a moralitat dients, axí com és veritat, que lo bon prelat deu pus durament rependre los peccadors com retornen al peccat, e açò per la llurs ingratitud, que en la primera vegada. Emperò yo veig que tu no reposes en la oppinió de aquests per tant car sent Matheu, qui explica, ·xxiº· capitulo, aquest acte fet lo digmenge, ço és la primera vegada, diu expressament que expellí del temple los compradors e los venedors allegant que la casa de oració havien feta espellunca de ladres, d’on appar que los apellava ladres, e lo test de sent Johan, per açò callar, no ho nega. (f. 20v-21r)

La resolució de la quaestio és una oportunitat per al lluïment del mestre, i, com veiem al darrer exemple, Malla no se n’està. I no és l’única vegada.

Les tres microestructures que abordarem ara són les distinctiones, l’encadenament de versets i l’acumulació d’exegesis que, malgrat els intents per aïllar-los com a formes distintes, sovint es presenten Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 33

01/02/13 7:50

34

Josep Izquierdo

hibridats els uns amb els altres. Són mecanismes exegètics que, més que intentar dilucidar el sentit últim o la veritat del text bíblic, són utilitzats per destacar la pluralitat de sentits de l’Escriptura i actuen com a dispositius hermenèutics que permeten l’alliberament d’aquests sentits: «la sacra Scriptura és axí fecunda que un test serveix a confirmació de moltes veritats; per tal dix Daniel, a xii capítols, que passarien molts per lo camí d’aquest món qui en moltes maneres entendrien e applicarien la sciència de la sancta Scriptura.» (Balasch 1981-1986: I, 103).

La distinctio és una microestructura en la qual un element a, present en un verset, crida altres versets que contenen el mateix element (esquema ab+ac+ad...). De vegades, però, un element distint del segon verset genera una concordança amb un tercer verset (esquema ab+bc+cd...), i llavors ens trobem amb un encadenament de versets.

L’exemple més clar i gairebé paradigmàtic d’aquesta forma simple exegètica, el tenim al primer llibre i ens ajudarà a entendre que els mecanismes exegètics no són exclusius del segon: O leó del trip de Judà, lo qual has reserat e ubert lo libre de vida, faent camí nou a salvació (Apocalipsis, v); leó ferm e fort e constant, del qual, com a prophetitzant, scriví Salamó que hauria vigor superlativa, e que no·s spaorderia per algun objecte occorrent, per molt que fos terrible e àrduu e soberch, e açò per temor vituperosa adversària del dret, mijà de vera e altíssima fortalesa (Proverbiorum, xxx); leó just e franch (Proverbiorum, xxviii), al qual no pot venir almenys la àncora de la paternal custòdia e tutela; leó redubtable als fills de la mar segons pronuncià Osee propheta, xi. Aquests són los gigants infernals qui foren inconstants aprés lo instant de lur creació, car no aturaren en la veritat (Iohannis, viii), pares de supèrbia, prínceps de mutabilitat, dels quals dix Job: «jameguen e·s planyen sots les aygües» (Job, xxvi). Tu est aquell leó del qual diu una glosa sobre aquell test de Moysès (Deuteronomii, xxxiii): «Catulus leonis fluat largiter de Basam», que Déu en la sua passió à judicat lo dimoni a [12c] confusió. O leó rey de les gents! Qui serà aquell qui no·t dubtarà ni·t tembrà (Geremies, x), 97 majorment quan rugiras en lo final judici? E ara, com aïrat contra peccat, la mort e desolació forçaràs, car no cessaràs trossús que hajes tolta la presa al dimoni (Numeri, xxiii): «Non accubabit leo donech devoret predam.» O leó coronat de virtut e jubat de vestidura humana! Ara Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 34

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

35

stas en salt, e speres la hora difinida per lo teu pare e a esvahir la mort e escometre Moab infernal, qui segur cuyda fruir de la possessió de la terra. (Balasch 1981-1986: I, 131-132)

La tipologia identifica Jesucrist amb el lleó de la tribu de Judà. El terme lleó (a) de l’Apocalipsi genera una distinctio (ab+ac+ad) amb Pr 30,30, Pr 28,15 (que en realitat és una contracita: el lleó que brama és el mal príncep, ergo el bon príncep, Jesucrist, és el lleó just i franc) i Os 11,10. Des d’aquí tenim un encadenament de versets: el lleó (a) espantarà els fills de la mar (e) d’Osees, que són interpretats com a gegants (ef) inconstants (fg) i superbiosos (fh), que criden respectivament Jn 8,44 (fg, els mentiders com a inconstants) i Jb 26,5 (fh, la identificació d’aquest pas amb els gegants és a la Postil·la de Nicolau de Lyra). Reprèn la distinctio amb Dt 33,22 (reapareix a, més un nou element, i), però la glossa ordinaria, que relaciona aquest passatge amb el judici final i l’anticrist, això és, amb la idea de la temible justícia divina, el porta a Jr 10,7 (ik) per finalitzar altra vegada a la distinctio amb el lleó de Nm 23,24 (al).

Pel que fa a l’acumulació d’exegesis i com aquesta es pot donar mesclada amb altres formes simples, vegeu al primer llibre (Balasch 1981-1986: I, 265-266) com, sobre l’estructura de dues quaestiones (quina fou la raó de la conversió del sant lladre i si les tenebres que cobriren el món li impediren de veure Jesucrist), hi ha tres possibilitats de resposta diferents per a cadascuna i acaba dient: «Açò sia stat mogut per excitar l’escrutini del lector studiós» (Balasch 1981-1986: I, 266), i al capítol setè (Balasch 1981-1986: II, 69-73).

Cada capítol del segon llibre del MPR està organitzat com una macroestructura binària que comença amb la narració i l’explanació literal dels esdeveniments dels evangelis (que inclou les microestructures identificades abans), a la qual segueix un desenvolupament moral o especulatiu (això és, pròpiament teològic), en paraules del mateix Malla: Ara, fill, avertex a la mia en part literal e en part moral exposició, car yo desig que les presents paraules en la tua ànima vana e pecadora farem, axí com és degut, fort inpressió, car temps és de avisar e de entendre en conversió. (f. 12r) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 35

01/02/13 7:50

36

Josep Izquierdo

Ara vull retornar a declaració de alguns misteris per mi explicats per informació e instrucció tua, continuant lo estil començat, lo qual és de la veritat e de la istòria traure alguna moral utilitat. Donchs en via de spiritual document considera si per ventura est temptat de vanitat ufana... (f. 83r-v) Ací poguera pendre fi lo present capítol segons narració literal, emperò, per la tua major instrucció, no·m vull desexir de la manera acostumada, ans fermaré ací lo peu, e parlaré ab tu ab moralitat e ab speculació, car plena és la present istòria de misteris, e lo rey Jesús, de la sua amor a la vostra humanal natura, en aquests seus actes ha volguda fer singular demostració. (f. 189v)

Aquest darrer desenvolupament pot estar format per un seguit de pregàries (entre les quals alguna en llatí), contemplacions i exhortacions, o per autèntics tractatuli, tractadets sobre les matèries més variades dividits en diverses distincions o documents, però sempre lligats a la interpretació de la part narrativa del capítol, entre els quals, per exemple, la bellesa física de Jesucrist (gràcies al qual sabem que Malla escriu després del seu viatge a Roma el 1422, perquè diu haver vist el drap de la Verònica que s’hi conserva), o sobre l’eucaristia, l’oració, la confessió, el sagrament de l’orde o la missa, com ja havia detectat Perarnau. S’ha de dir que el tall, i fins i tot l’ordre, d’ambdues parts de cada capítol no són sempre evidents i és freqüent que Malla salte d’una exegesi moral dels evangelis a un o més desenvolupaments morals, o contemplacions, per tornar a l’exegesi de la littera quan el lector ja no s’ho espera.

Intentaré esbrinar ara què vol dir Malla quan parla al llarg dels dos llibres del MPR de «contemplació», amb el benentès que només intentaré una definició i una vinculació amb el pensament teològic de Jean Gerson, i que un estudi molt més aprofundit de la contemplació en Malla haurà de venir més endavant.17 Malla utilitza el terme profusament, fins el punt que Perarnau (1978: 110) arriba a identificar l’obra com una «contemplació», portat també, això és cert, pel paràgraf final del llibre 17. Sobre aquesta vinculació, Pujol (1993-1994: 283-284 i 295-97) indica alguns paral·lelismes doctrinals entre Gerson i Malla a propòsit de la metàfora nàutica i altres de filosòfics i teològics sobre l’epistemologia medieval fonamentada en Aristòtil i el Pseudo-Dionisi que palesen la relació intel·lectual entre Malla i Gerson.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 36

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

37

segon on és definida com «la present visió e contemplativa meditació» (f. 380r). El més important d’aquesta darrera cita són els termes visió i meditació. El primer fa referència al marc narratiu dels llibres primer i segon, on un afebliment de les capacitats físiques i intel·lectives (que Malla s’escarrassa per explicar en termes de filosofia natural com una conseqüència de l’estudi excessiu) precedeix l’aparició de les diverses figures històriques i al·legòriques que li faran d’interlocutors, especialment la Sibil·la al primer llibre i Teologia al segon. El segon terme, meditació, remet, com és ben conegut, a obres de devoció de l’estil de les Meditationes vitae Christi del pseudo-Bonaventura, però més que d’un gènere teològic, del que parla Malla és de les facultats de l’ànima, via Ricard de Sant Víctor i Gerson (Vial 2009: 68-73): la imaginatio, la ratio i la intellectio, que, com a vies per a l’adquisició del coneixement, operen respectivament en la cogitatio, la meditatio i la contemplatio, sent la darrera la via per arribar al coneixement suprarracional de Déu. És d’això del que parla Malla quan diu al segon llibre «Sisenament, ha Jesús dolor car mirava e contemplava com a presents a la sua intelligència tots los ingrats e desconexents a ell e als seus elets e tots los enemichs de la creu esdevenidors» (f. 202v; la cursiva és meua); val a dir, un coneixement no adquirit a través de la ratio, que està subjecta a la temporalitat, sinó per la il·luminació divina naturalment present en l’ànima (Vial 2009: 81-84).

I què vol dir «contemplativa meditació»? Crec que Malla pretén destacar les dues vies a través de les quals opera el MPR: meditació en la mesura en què hi ha ratio, i contemplació en la mesura que l’objectiu és la «sacra amor», el coneixement diví que només es pot adquirir a través de la contemplació afectiva, però que, en la mesura en què s’expressa, demana d’una ratio, una «studiosa meditació», per ésser transmesa: «E de la remembrança dels grans beneficis que donats nos havia per pura gràcia sents [sic] precedents mèrits, fiu per studiosa meditació una col·lecció com un feixet hon s’encenés foch de sacra amor.» (Balasch 1981-1986: I, 123). La col·lecció, o feixet, són contemplacions, i l’estudiosa meditació, la via per a la comprensió dels no iniciats en la teologia mística.

Malla utilitza també el terme contemplació per identificar determinades porcions que narren una mena de visió intel·lectual sovint exhortatòria o deprecativa que, sistemàticament en el cas de Malla, Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 37

01/02/13 7:50

38

Josep Izquierdo

necessita d’explanació, amb la qual cosa la contemplació des del punt de vista del gènere literari seria, en tot cas, aquest aplec de text i comentari. Un exemple és el segon capítol del primer llibre (Balasch 1981-1986: I, 111-154), on el terme contemplació està reservat per a aquest aplec de què parlàvem. En aquest punt convé que avancem un parell de segles, fins a la mística del segle xvii. Diu De Certeau que contemplació i contemplatiu designen l’experiència mística, mentre que el terme mística designa el llenguatge amb què en parlen els místics de la seua experiència «Es, ante todo, una práctica de la lengua» (De Certeau 2006: 117). El ben cert és que al segle xv només alguns, i Malla no, utilitzen el terme mística en relació amb la contemplació, i l’experiència i la pràctica lingüística reben el mateix nom. Malla, quan ha d’especificar, diu «parlà la Creu, e ús en la present contemplació del parlar metaphòric axí com fa la scriptura»; és a dir, el llenguatge de la contemplació és, si s’expressa, el llenguatge «misterial» (un terme car a Malla), metafòric, amb què s’expressa la divinitat a través de la sagrada Escriptura. Però el terme mística és conegut: les obres del Pseudo-Dionisi, d’Hug de Balma i de Jean Gerson en parlen. El terme devia semblar estrany a la tradició intel·lectual en vulgar, potser massa tècnic: Eiximenis, quan reaprofita el Viae Sion lugent d’Hug de Balma (més conegut com a Theologia mystica) al Tractat de contemplació inserit al Llibre de les dones, utilitza, com és evident des del títol, el terme contemplació (Requesens 2007). Tot i que Malla devia conèixer el tractat d’Hug de Balma i possiblement el Pseudo-Dionisi, encara és més probable que l’entrellat de les seues contemplacions estigués marcat per la influència intel·lectual de Jean Gerson, com hem vist.

Gerson no utilitza el terme en les seues obres en vulgar, on parla de contemplation (al tractadet Montaigne de contemplation, especialment; vegeu Glorieux 1966: 16-57); i el terme llatí apareixerà en les seues lliçons sobre el tema del 1402-1403 (el De mystica theologia speculativa) i del 1407 (De mystica theologia practica; per a aquest i l’anterior, vegeu Combes 1958). Observem, doncs, un patró també a França que reserva el nom mística per a les obres llatines; i contemplació, per a les obres en vulgar. Les lliçons de Gerson sobre mística formen part d’un pla de regeneració dels estudis parisencs que Gerson desenvolupa en aquestes dates al qual pertanyen també el De Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 38

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

39

mystica theologia i el tractadet Contra curiositatem studentium (Glorieux 1962: 224-249). Notem la coincidència amb els moments en què Malla es magistra en Arts a París i en què ja està seguint els estudis en teologia, segons he considerat a la primera part de l’article.

La mística de Gerson és un intent per dotar d’un sentit últim la reflexió teològica dels futurs mestres, ancorant-la en la vida moral i espiritual de l’ànima cristiana, per allunyar-la de la curiositas, la pura especulació teològica sense finalitat pràctica. I és en aquest intent de reforma on encaixen Malla, les seues contemplacions i el conjunt del MPR, fins al punt que, potser la millor definició del que Malla fa al seu magnum opus ens la dóna Gerson a La Montaigne de contemplation. Tot i ser un tractat de contemplació per a laics, o precisament perquè ho és, Gerson ha d’explicar per què l’ha d’escriure en vulgar i no en llatí, per què per a «simples gens», qui aprofita per a la vida contemplativa i, on volíem arribar, «De deux manieres de contemplation, l’une en science, l’autre en affection». I diu: Mais pour satisfaire plus a plain en ceste matiere, je considere que vie contemplative a en soi degrés et parties; desquelles parties l’une est plus subtille, et est celle qui quiert par raisons fondées en vraie foy la nature de Dieu et son estre et aussi de ses oeuvres; et vault ceste contemplation a trouver nouvelles verités ou a les declairer et enseigner, ou a les deffendre contre les aultres et faulsetez des herites et mescreans. Et de ceste maniere de contemplation n’est point mon intention de parler en present, car ella appartient as bons theologiens bien instruis en la sainte escripture, non pas as simples gens. (Glorieux 1966: 18)

Fins ací no sembla que la contemplació «plus subtille» siga altra cosa que la tasca que ja porta a terme qualsevol mestre en teologia, però notem que per a Gerson els «bons thelogiens» han estat «bien instruis en la saincte escripture». Una mica més avant especifica que: Selon l’usaige qui plus abunde ou commun parler, on dist communement les grans clers theologiens et phylosophes avoir sagesse ou sapience, qui son introduis en premiere partie de contemplacion de laquelle j’ay parlé; et en ceste contemplación semble que les philosophes Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 39

01/02/13 7:50

40

Josep Izquierdo

mettoient la felicité ou beatitude humaine. Mais s’est a tort; et est abus de parler se tels clers n’ont avec leur congnoissance ardent affection par dilection a Dieu et a ce qui fait a amer; et sans telle dilection et charité ne peut estre en quelconque maniere mise felicité en contemplation. (Glorieux 1966: 19)

L’objectiu, doncs, no és la saviesa, sinó l’amor a Déu. El Memorial del pecador remut és ambdues coses: l’obra d’un teòleg ben instruït en la santa Escriptura que busca, declara i ensenya mitjançant raons fonamentades en la vera fe la natura de Déu, el seu ésser, les seues obres i, especialment, la major d’aquestes, la redempció humana; i amb aquesta recerca proporciona, també, un enorme grapat de feixets «hon s’encenés foch de sacra amor».

BIBLIOGRAFIA Balasch (1981-1986): Manuel Balasch (ed.), Felip de Malla, Memorial del pecador remut: Manuscrit de Barcelona, 3 vols., Barcelona: Barcino.

Bofarull (1882): F. Bofarull i Sans, Felipe de Malla. El concilio de Constanza. Estudio histórico-biográfico, Girona: Librería de Paciano Torres.

Brown (1987): D. C. Brown, Pastor and Laity in the Theology of Jean Gerson, Cambridge: Cambridge University Press.

Cecchetti (1987): Dario Cecchetti, Il primo Umanesimo francese, Torí: Albert Meynier.

Charland (1936): Th.-M. Charland, Artes praedicandi. Contribution à l’histoire de la rhétorique au moyen age, París-Ottawa: Vrin-Institut d’Études Médiévales.

Combes (1942): André Combes, Jean de Montreuil et le chancelier Gerson.

Contribution à l’histoire des rapports de l’humanisme et de la théologie en France au début du xve siècle, París: Vrin.

— (1958): André Combes, Ioannis Carlerii de Gerson de Mystica Theologia, Lugano: Thesaurus Mundi.

Courtenay (1985): W. J. Courtenay, «The Bible in the Fourteenth Century: Some Observations», Church History, 54, ps. 176-187.

— (1994): W. J. Courtenay, «Programs of Studi and Genres of Scholastic Theological Production in the Fourteehth Century», dins: Jacqueline Hamesse (ed.), Manuels, programmes de cours et techniques d’enseignement dans les universités médiévales, (Lovaina: Publications de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 40

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

41

l’Institut d’Études Médiévales de l’Université Catholique de Louvain, ps. 325-350.

— (2006): W. J. Courtenay, «The course of Studies in the Faculty of Theology at Paris in the Fourteenth Century», dins: Stefano Caroti, Ruedi Imbach, Zénon Kaluza, Giorgio Stabile i Loris Sturlese, eds., Ad ingenii acuitionem: Studies in Honour of Alfonso Maierù, Lovaina: Fédération Internationale des Instituts d’Études Médiévales, ps. 67-92.

Coville (1935) A. Coville, «Un ami de Nicolas de Clamanges, Jacques de Nouvion (1372?-1411)», Bibliothèque de l’École des Chartes, 96, ps. 63-90.

Dahan (1980): Gilbert Dahan, «Notes et textes sur la poétique au Moyen Âge», Archives d’Histoire Doctrinale et Littéraire du Moyen Âge, 47, ps. 171-239.

— (1999a): Gilbert Dahan, L’exégèse chrétienne de la Bible en Occident médiéval. xiie-xive siècle, París: Cerf.

— (1999b): Gilbert Dahan, «L’Exégèse des livres prophétiques chez Pierre de Jean Olieu», dins: Alain Boureau i Sylvain Piron (eds.), Pierre De Jean Olivi (1248-1298): pensée scolastique, dissidence spirituelle et société. Actes du Colloque de Narbonne (mars 1998), París: Vrin, ps. 91-114.

— (2001): Gilbert Dahan, «Innovation et tradition dans l’exégèse chrétienne de la Bible en Occident (xiie-xive siècle)», dins: Michel Zimmermann (ed.), Auctor et auctoritas: Invention et conformisme dans l’écriture médiévale. Actes du colloque tenu à l’Université de Versailles-Saint-Quentin-en-Yvelines (14-16 juin 1999), París: École des Chartes, ps. 255-266.

Ara dins: Dahan 2009: 393-408.

— (2009): Gilbert Dahan, Lire la Bible au Moyen-Age: Essais d’herméneutique médiévale, París: Droz.

Denifle & Chatelain (1889-1994): H. Denifle i E. Chatelain (eds.), Chartularium Universitatis Parisiensis, 4 vols., París: Delalain.

Glorieux (1963): Palémon Glorieux (ed.), Jean Gerson, Oeuvres complètes: V, L’oeuvre oratoire, París-Tournai: Desclée.

— (1962): Palémon Glorieux (ed.), Jean Gerson, Oeuvres complètes: III, L’oeuvre magistrale, París- Tournai: Desclée.

— (1966): Palémon Glorieux (ed.), Jean Gerson, Oeuvres complètes, VII, 1: L’oeuvre française. Oeuvre poétique, París-Tournai: Desclée.

— (1968): Palémon Glorieux (ed.), Jean Gerson, Oeuvres complètes, VII, 2: L’oeuvre française. Sermons et discurs, París-Tournai: Desclée.

Goñi (1962): José Goñi Gaztambide, «Los españoles en el concilio de Constanza», Hispania Sacra, 15, ps. 253-386.

Guia (2003): Josep Guia, «Dades documentals d’interès literari (València, segle xv)», dins: Anna Maria Compagna, Alfonsina De Benedetto, Núria Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 41

01/02/13 7:50

42

Josep Izquierdo

Puigdevall i Bafaluy, eds., Momenti di cultura catalana in un millennio: atti del VII Convegno dell’AISC, Napoli, 22-24 maggio 2000, Nàpols: Liguori, ps. 201-222. També disponible en línia a: < http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12473856522374839876435/p0000001. htm> [Consulta: 14 febrer 2012] Hicks (1977): Eric Hicks, (ed.), Christine de Pisan, Jean Gerson, Jean de Montreuil, Gontier et Pierre Col, Le Débat sur le «Roman de la Rose», París: Champion.

Hobbins (2003): Daniel Hobbins, «The Schoolman as Public Intellectual: Jean Gerson and the Late Medieval Tract», The American Historical Review, 108, ps. 1308-1337. També disponible en línia a: <http://www.historycooperative.org/journals/ahr/108.5/hobbins.html> [Consulta: 14 febrer 2012].

— (2009): Daniel Hobbins, Authorship and Publicity Before Print: Jean Gerson and the Transformation of Late Medieval Learning, Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Kaluza (1985): Zénon Kaluza, «Le chancelier Gerson et Jérome de Prague», Archives d’histoire doctrinale et littéraire du Moyen Âge, 51, ps. 81-126.

Lyra (1492): Nicolaus de Lyra, Postilla super totam Bibliam, Estrasburg, 1492; reimpr. Frankfurt am Main: Minerva, 1971.

Lubac (1959): Henri de Lubac, Exégèse médiévale: Les quatre sens de l’Écriture, 3 vols, París: Aubier.

Lydius (1613): Iohannes M. Lydius, Nicolai de Clemangiis Opera Omnia, Lió.

Madurell (1963-64): Josep Maria Madurell i Marimon, «Mestre Felip de Malla», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 30, ps. 499-626.

Minnis (1988): Alastair J. Minnis, Medieval Theory of Autorship: Scholastic literary attitudes in the later Middle Ages, segona edició, Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Minnis & Scott (1988): Alastair J. Minnis, A. Brian Scott, David Wallace (eds.), Medieval Literary Theory and Criticism c.1100 - c. 1375: The Commentary-Tradition, Oxford: Clarendon Press.

Mourin (1946): Louis Mourin, Six sermons français inédits de Jean Gerson: Étude doctrinale et littéraire suivie de l’édition critique et de remarques linguistiques, París: Vrin.

— (1949): Louis Mourin, «Jean Gerson prédicateur français pour les fêtes de l’Annonciation et de la Purification», Revue belge de philologie et d’histoire, 27, ps. 561-598.

— (1952): Louis Mourin, Jean Gerson, prédicateur français, Bruges: De Tempel.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 42

01/02/13 7:50

El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla

43

Olivar (1921): Marçal Olivar, «Dos discursos de Felip de Malla», Quaderns d’Estudi, 23, ps. 189-204.

Ornato (1969): Ezio Ornato, Jean Muret et ses amis Nicolas de Clamanges et Jean de Montreuil: Contribution à l’étude des rapports entre les humanistes de Paris et celles d’Avignon (1394-1420), Ginebra-París: Droz.

Ouy (1971): Gilbert Ouy, «Le thème du taedium scriptorum gentilium chez les humanistes, particulièrement en France au début du xve siècle», Cahiers de l’Association internationale des études francaises, 23, ps. 9-26.

— (1978): Gilbert Ouy, «In search of the Earliest Traces of French Humanism: the Evidence from Codicology», The Library Chronical, 43, ps. 3-38.

Pavlíček (2011): Ota Pavlíček, «Two Philosophical Texts of Jerome of Prague and his Alleged Designation of Opponents of Real Universals as Diabolical Heretics», dins: Zdenek V. David i David R. Holeton, eds., The Bohemian Reformation and Religious Practice, vol. 8, Praga: Filosofia, ps. 54-78.

Perarnau (1978): Josep Perarnau, Felip de Malla: Correspondència política, vol. 1, Barcelona: Barcino.

— (1980): Josep Perarnau, «Mestre Martí Talayero, víctima de la tensió entre Martí V i Alfons el Magnànim», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 56, ps. 524-532.

Pujol (1993-1994): Josep Pujol, «La “poètica nau de l’enteniment” i el naufragi d’Ulisses: opinions, teologia i poesia a l’obra de Felip de Malla», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 44, ps. 275-302.

— (1994a): Josep Pujol, «Els “trobadors estudiosos” segons Felip de Malla», dins: C. Romero i R. Arqués (eds.), La cultura catalana tra l’Umanesimo e il Barocco. Atti del V Convegno dell’Associazione Italiana di Studi Catalani (Venezia, 24-27 marzo 1992), Pàdua: Programma, ps. 191-208.

— (1994b): Josep Pujol, «Gaia vel gaudiosa, et alio nomine inveniendi scientia. Les idees sobre la poesia en llengua vulgar als segles xiv i xv», dins: Lola Badia i Albert Soler (eds.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa edat mitjana, Barcelona: Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 69-94.

— (1996): Josep Pujol, «Psallite sapienter: la gaia ciència en els sermons de Felip de Malla de 1413 (Estudi i edició)», Cultura Neolatina, 56, ps. 177250.

Requesens (2007): Joan Requesens i Piquer, «Hug de Balma (s. xiii) en català (s. xv): la seva Theologia Mystica en el Tractat de Contemplació de Francesc Eiximenis i edició del pròleg traduït», Arxiu de Textos Catalans Antics, 26, ps. 569-615.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 43

01/02/13 7:50

44

Josep Izquierdo

Riquer (1985): Martí de Riquer, Història de la literatura catalana: Part antiga, 4 vols., 4ª edició, Barcelona: Ariel.

Rius (1930): José Rius Serra, «Subsidia biographica vaticana», Analecta Sacra Tarraconensia, 6, ps. 231-250.

Rymer (1744): Thomas Rymer i Robert Sanderson (eds.), Foedera, conventiones, literae, et cujuscunque generis acta publica, inter reges Angliae, et alios quosvis imperatores, reges, pontifices, principes, vel communitates, vol. 9, 3a edició, London. També disponible en línia a: <http://www.bri tish-history.ac.uk/report.aspx?compid=115229&strquery=medalia> [Consulta: 4 febrer 2012].

Santoni (1987): Pierre Santoni, «Les lettres de Nicolas de Clamanges à Gérard Machet: Un humaniste devant la crise du royaume et de l’Église (1410-1417)», Mélanges de l’Ecole française de Rome. Moyen-Age, Temps modernes, 99, ps. 793-823.

Smahel & Silagi (2010): Frantisek Smahel i Gabriel Silagi (eds.), Magistri Hieronymi de Praga: Quaestiones, Polemica, Epistulae, Turnhout: Brepols; «Corpus Christianorum: Continuatio Medievalis», 222.

Vielliard (1973): Jeanne Vielliard, «Martin Talayero, familier des rois d’Aragon, socius sorbonicus au xve siècle», dins: Économies et sociétés au moyen âge : mélanges offerts à Edouard Perroy, París: Publications de la Sorbonne.

Vilallonga (1988): Mariàngela Vilallonga, Dos opuscles de Pere Miquel Carbonell, Barcelona: Asociación de Bibliófilos de Barcelona.

— (1993): Mariàngela Vilallonga, La literatura llatina a Catalunya al segle xv: Repertori bibliogràfic, Barcelona: Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Watkins (1967): Renée Neu Watkins, «The Death of Jerome of Prague: Divergent Views», Speculum, 42, ps, 104-129.

Weber (1983): Robertus Weber i Bonifatius Fischer (eds.), Biblia sacra iuxta vulgatam versionem, 3a edició, Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 7-44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 44

01/02/13 7:50

ELS AVATARS DELS TEXTOS DE LLORENÇ VILLALONGA Josep A. GrimAlt

Universitat de les Illes Balears Correspondència: josep.grimalt@uib.cat

Resum Els textos que coneixem publicats amb la firma de Llorenç Villalonga han passat per unes vicissituds tan vàries que arriben a fer dubtar de quina fou la intervenció que ell hi tingué. El cas més flagrant és el de Bearn, que encara circula en dues versions no coincidents. Canvis de títol, addicions, amplificacions, supressions, algunes de poc coherents amb la seva sensibilitat i el seu estil. En gran part devien esser degudes a pressions editorials.

Mort de dama rebé amb els anys un augment de set capítols. El contingut, en alguns punts, fou atenuat en el sentit de suavitzar la descripció i fer més digna l’actuació d’alguns personatges.

Sorprenen les declaracions del pròleg de la primera edició de Bearn, signat per l’autor, que volen justificar la supressió de l’Epíleg, quan, després de qualificar-lo de superflu, l’autor exigí que se restablís a les Obres completes.

La novel·la finalment titulada L’hereva de Dona Obdúlia o Les Temptacions és el resultat d’empeltar a una d’anterior nou capítols, que contenen una història mala de fer lligar amb els primitius. A La novel·la de Palmira i L’àngel rebel, a més del canvi en els títols, s’hi afegiren uns capítols, poc congruents amb la resta, amb la finalitat de fer-hi sortir personatges d’obres anteriors, especialment la marquesa de Pax. La que finalment fou titulada Un estiu a Mallorca fou engreixada amb la inserció de textos extensos d’altres autors, especialment de George Sand.

Tot plegat crea unes dificultats difícilment superables a l’hora de reconstruir els textos genuïns de Villalonga.

Paraules clau Llorenç Villalonga, Bearn, pressions editorials, edició de textos Abstract. The TranSforMaTionS in The TexTS of llorenç Villalonga The texts that we know to be published with the signature of Llorenç Villalonga have experienced such varied vicissitudes that it leads us to doubt what his role in them was. The most glaring case is Bearn, which still circulates in two different versions. They show changes in title, additions, expansions, eliminations, some of which are rather incoherent with his sensibility and his style. They must have large been due to editorial pressures.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66 DOI: 10.2436/20.2502.01.61 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 6 de juliol de 2012. Acceptat el 13 de setembre de 2012.

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 45

01/02/13 7:50

46

Josep A. Grimalt

Over the years, Mort de dama gained seven chapters. The content at some points was attenuated by softening the description and making the actions of some of the characters more decent.

The declarations in the prologue of the first edition of Bearn, signed by the author, are surprising, as they aim to justify the elimination of the Epilogue, when after describing it as superfluous, the author requires that it be restored in his Complete Works.

The novel ultimately entitled L’hereva de Dona Obdúlia o Les Temptacions is the result of grafting a previous novel with nine chapters, which contains a story which does not link up properly with the original ones. In La novel·la de Palmira and L’àngel rebel, in addition to changing the titles, new chapters were added that are rather incongruent with the others, with the goal of bringing back previous characters, especially the Marquise of Pax. What was ultimately entitled Un estiu a Mallorca was thickened with the insertion of extensive texts by other authors, especially George Sand.

All of this taken together poses hard to overcome difficulties when reconstructing Villalonga’s real texts.

Keywords Llorenç Villalonga, Bearn, editorial pressures, text edition

A un estudi publicat recentment (Grimalt 2012), examinava la diversitat de solucions lingüístiques observables a les distintes edicions de les obres de Llorenç Villalonga (Mallorca 1897-1980) i assenyalava la manca de coherència que presenten no sols en conjunt sinó dins alguna mateixa obra en particular, que desconcerten el lector sensible a certs aspectes del llenguatge. Un desconcert consemblant serà el del qui s’entretengui a seguir les vicissituds per on ha passat cadascun dels textos publicats amb la seva firma. No seria bo de trobar un altre cas d’un autor que en vida tengués alhora en llibreria edicions d’una obra amb títols no coincidents i textos divergents fins en el punt que ens fan dubtar si cal considerar-les de la mateixa. El cas més flagrant deu esser el de la novel·la Bearn (o la Sala de les nines), considerada la seva creació màxima, que comentaré després.

Jaume Vidal Alcover, amic íntim de Villalonga, amb el qual mantengué un tracte quotidià durant anys i assistí a la redacció d’algunes obres seves, i de qualque manera hi col·laborà, assenyalava: Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 46

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

47

[...] parlar d’«acabat», de «complet» i de «definitiu» en tractar-se de Llorenç Villalonga és exposar-se a quedar malament. Villalonga no té cap respecte sacral per la seva obra, ni que sigui publicada: hi torna, la retoca i la reforma segons el seu estat d’ànim, les modes, consignes o directrius ètiques i estètiques del moment en què la repassa —per pronunciar-se en contra, naturalment—, els seus canvis d’opinió i moltes altres causes i concauses. (Vidal Alcover 1980: 199).

Com veurem, entre aquestes causes i concauses, hi destaquen les pressions editorials, d’oportunitat dubtosa. Comencem, però, examinant la trajectòria de la primera de les seves novel·les publicades.

1. VARIACIONS I ADDICIONS A MORT DE DAMA Aparegué en una primera edició l’any 1931, seguida immediatament de la segona.1 Importants i molts són els capítols que s’hi han anat afegint, com ho són les modificacions dels mantinguts.

A la traducció castellana, de l’autor, publicada a la revista mensual Brisas, que Villalonga dirigia i en bona part redactava, del núm. XVIII (octubre 1935) al XXV (maig 1936), s’hi afegí el capítol XX actual, «Desvarieigs de Dona Obdúlia»;2 la 3ª. catalana (1954) hi incorporà el III, «Trenta anys enrere»; la 2ª. castellana, de J. Vidal Alcover, publicada a la revista Papeles de Son Armadans, tom IV, núms. 10 al 12 (gener-març) i tom V, núm. 13 (abril), de l’any 1957, els capítols II, «Els primers moments»; X, «Aquell vint de gener»; XIX, «Així 1. Podria esser que se tractàs d’una sola edició amb la meitat dels exemplars marcats a la coberta amb la indicació de 2ª. edició, com afirma Vidal Alcover (1980: 60, n. i).

Entre els exemplars de la 1ª. i els de la 2ª., en un examen rapidíssim, no hi he notat més diferència que les il·lustracions respectives de la p. 18, que són distintes. No citaré aquesta 2ª. edició perquè totes les referències a la 1ª. li són aplicables.

2. No és exacte que les dues primeres edicions i la primera castellana sien idèntiques, i que el capítol «Desvarieigs de Dona Obdúlia» s’afegís a la 3ª. (Selecta, 1954) com afirma J. Vidal (1980: 74) coincidint amb J. Pomar (1998: 56). La primera castellana, en el número XXIII de Brisas, intercalà entre els titulats «Entierros» i «Mi sobrina María Antonia» aquell capítol, que titula «Ensueños de Doña Obdulia». La coincidència entre el seu text i els que se’n seguiren és total, a part algunes variants menudes, de les quals dóna compte l’aparat crític de l’edició de J. Vidal Alcover (Villalonga 1985b).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 47

01/02/13 7:50

48

Josep A. Grimalt

s’escriu la història», i XXIII, «Al carrer del Carme»; la 4ª. catalana (1965) i l’edició d’Obres completes del 19663 hi afegiren el XVIII, «N’Aina Cohen va a veure Dona Obdúlia».

En total, de la primera edició a les darreres, hi ha un augment de set capítols. A diferència dels incorporats a altres novel·les seves, no diria que hi resultin sobrers i, tret del XVIII si de cas, devien respondre a una voluntat espontània de l’autor: no desentonen de la resta de la novel·la i semblen sortits de la seva mà. Ell deia, de paraula i potser a qualque escrit, que Mort de dama era una novel·la vermicular, és a dir, que té forma de cuc: a un cuc, sembla que li pots afegir anelles indefinidament sense que se’n ressenti l’estructura, perquè no en té.

Importants són les variacions a què sotmeté alguns capítols de la primera edició, que afecten sensiblement el contingut, com veurem.

La més important concerneix la relació del personatge de Don Valentí, el confés de Dona Obdúlia, i la neboda d’aquesta, Dona Maria Antònia, baronessa de Bearn. La baronessa, molt subtilment, li proposa un conveni: ell influirà en la tia perquè en el testament la faci hereva, i ella se valdrà de les seves influències per aconseguir una canongia al sacerdot. A la primera edició, el pacte entre la baronessa i el sacerdot se conclou i, després d’acomiadar-se, ella s’atura a cal notari de la malalta «per advertir-li que estigués preparat per si la tia Obdúlia el cridava» (p. 77). La tercera edició presenta un canvi radical: escrúpols de consciència obliguen el sacerdot a rebutjar la proposta: «—Senyora —exclamà amb veu tremolosa—, jo no la puc absoldre» (cap al final del capítol «La baronessa es confessa», XI de l’edició actual).

A partir de la tercera, el sacerdot no sols resulta dignificat en la conducta, sinó en l’aspecte físic: la primera el descrivia així: Aquest confessor era jove, amb expressió salvatge. Les celles molt gruixades i totes afegides. El color fosc. Feia olor d’alls. (p. 33; començament del capítol «Preparatius per a un viatge», V de les darreres edicions.)

El confessor sortia de la cambra i tot d’una es veié rodejat de sis o set senyores: semblava que l’olor d’alls les atreia. (p. 34) Dona Maria Antònia dirigia les determinacions d’aquell bon pagès 3. El mite de Bearn (Villalonga 1966).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 48

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

49

que feia olor d’alls i duia les ungles negres. (p. 70; dins el cap. «La baronessa es confessa».)

La tercera omet «feia olor d’alls», «semblava que l’olor d’alls les atreia» i «que feia olor d’alls i duia les ungles negres», en els llocs respectius.

Una altra atenuació a retenir és la següent: La ceremònia havia acabat. El sacerdot s’acostà a la malalta: —Senyora, enhorabona. ¿Que no està satisfeta de morir-se confortada per...

Sense gota d’unció evangèlica la senyora l’interrompé bruscament: —Vostè, què hi estaria? I murmurà: Idiota. (p. 39).

A partir de la tercera, «El sacerdot» és substituït per «Na Remei», de manera que és ella, i no el confés, qui rep el dicteri.

La baronessa encaixa dignament el fracàs del seu pla, si més no en el posat exterior; però quan assoleix el grau màxim de dignitat és en el capítol XVIII actual, incorporat a la 4ª. edició i a la primera de les Obres completes. Reflexionant sobre la reacció de Don Valentí, pensa: Don Valentí no l’havia espantada, encara que sí humiliada. Pobre home, quina manera de tractar amb senyors! I se’n moria de ganes, que el fessin canonge. Per això mateix li hauria semblat que era com un pecat i havia respost amb una sortida de to. Doncs bé, l’hi farien. En Jacob Collera era mort, però ella sabia a qui havia d’acudir. «I veurem», pensava, «després de jo haver-li regalat una canongia i ell no haver-me volgut ajudar, qui queda millor als ulls de Déu.»4

Un canvi a destacar dins l’evolució de Mort de dama és la substitució del nom del Capità General de les Balears, que hi intervé en algunes escenes, Don Enric de Borbó, cosí d’Alfons XII, per Enric de Valois. L’original destinat a la 1ª. edició d’Obres completes (1966) encara mantenia Borbó. En lletra de 28-6-1965, adreçada a mi, que 4. He tractat aquest punt en el meu article «Religió i aristocràcia a l’obra de Llorenç Villalonga» (Grimalt 1999). Intent fer-hi veure que, en l’obra de Villalonga, els valors «aristocràtics» estan part damunt dels religiosos.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 49

01/02/13 7:50

50

Josep A. Grimalt

m’encarregava de la revisió lingüística, disposava que substituís sempre Borbó per Valois. També en llimava una aresta: Crec que la teva del 29 s’haurà creuat amb una en què t’enviava una nota on senyal els capítols en què apareix un Borbó que ha d’esser un Valois. A més, quan aquest acordà, amb l’Arxiduc, fugir del «Círculo», era per anar a una taverna on hi ha dos bessons (germà i germana) rossos i daurats. Resultava massa atrevit o indecent, tenint en compte que a l’Arxiduc li agradaven molt les dones i deixà molts fills, però tampoc era insensible als jovenets. M’estim més no ficar-me en aquestes coses, que són històriques i fins i tot tenen gràcia; però vull viure tranquil. Per això, a la nota que t’he enviat, les he fetes dues germanes bessones. No vaig de raons.5

2. EL PLET DE L’EPÍLEG DE BEARN (O LA SALA DE LES NINES) La irregularitat més estrident de la història editorial de l’obra de Villalonga deu esser la doble versió de la novel·la Bearn. Com és sabut, aquesta novel·la aparegué primer en castellà.6 L’any 1961, n’aparegué la primera edició en català (del Club Editor), que en retallava el títol, n’eliminava l’epígraf inicial, extret de Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu, però sobretot en suprimia la major part de l’Epíleg, de contingut substancial, a part algunes petites variacions sense gaire importància. En justificava la supressió a una nota a peu de pàgina al «Pròleg de l’autor». Deia: «Aquest final, però, ha estat suprimit en aquesta última versió —la definitiva— de la meva novel·la: era superflu».

Les edicions de Bearn publicades a la col·lecció «Club Editor Jove» (1992 i ulteriors) restauren el títol complet de la novel·la i, en apèndix, 5. La carta ve recollida a la col·lecció 333 cartes (Villalonga 2006a). Du la data de 2-7-1965. És la núm. 185.

6. Villalonga 1956. D’això no se’n desprèn que la novel·la fos escrita originàriament en castellà, com s’ha afirmat amb insistència. Vegeu-ne la «Introducción» de Jaume Vidal Alcover a la seva edició, amb bibliografia, variants i notes (Villalonga 1985a). També he tocat aquest punt en el meu article citat a la n. 1.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 50

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

51

inclouen l’epíleg abans suprimit. En una «Nota dels editors», insisteixen en la justificació d’aquella eliminació i citen, a més de les suara transcrites, unes línies d’una carta de l’autor a l’editor d’aleshores, amb data de 27-4-1961: «Els dos alemanys [personatges de l’Epíleg] eren “cartón-piedra”, potser. No em dol suprimir-los, al contrari.»7 És més que probable que la supressió de l’Epíleg, amb la coherent retallada del títol, respongués a una proposta de l’editor, sense que jo haja arribat a saber-ne la causa. L’Epíleg pot semblar inoportú, dissonant, fantasiós, inversemblant, extravagant, qualsevol cosa fora superflu, perquè és decisiu per al sentit del conjunt de l’obra i té l’encert de mostrar-nos com un Don Joan, davant una situació molt crítica, sap prendre les decisions que entén que obeeixen la voluntat del senyor. Un d’aquells dos visitants, enviat dels Rosenkreuz de Prússia, li cita la carta de ruptura que Don Toni els havia enviat, de la qual té gran importància el paràgraf següent: «Després de la meva mort, estic segur que Don Joan Mayol, avui seminarista i amb el temps, si Déu ho vol, capellà de la casa, sabrà obrar en conseqüència.» És com si el senyor de Bearn, amb aquelles línies transmeses a través del doctor alemany, li encomanàs aquella missió transcendental. Em sembla una bona mostra de l’habilitat del novel·lista.

Sia quina sia la valoració que cadascú faci de l’Epíleg i de l’oportunitat d’eliminar-lo, el fet és que, quan l’autor lliurà a Edicions 62 l’original de la novel·la que havia d’anar en el primer tom de les Obres completes publicat el 1966, hi restaurà el títol primitiu, la citació d’Espriu i, sobretot, l’Epíleg, que abans havia qualificat de superflu. Ho paga reproduir les instruccions que en vaig rebre mentre preparàvem aquell tom, en uns termes que contrasten amb els del pròleg del Bearn del Club Editor reproduïts més amunt: Binissalem, 21-9-65.

Estimat amic Grimalt: Encara que vaig contestar a la teva última, ara pens que se m’oblidà fer-te una advertència, o millor dues, respecte a Bearn.

7. Reprodueix íntegra la carta l’article de Pilar Puimedon i Monclús «La correspondència entre Llorenç Villalonga i Joan Sales» (Puimedon 1994). Totes les citacions de les cartes de Villalonga a l’editor són tretes d’aquest article.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 51

01/02/13 7:50

52

Josep A. Grimalt

És la primera que l’obra ha de publicar-se amb l’epíleg que me suprimiren els editors del «Club». Crec que això ja ho saps, però me permet recordar-ho perquè per mi és importantíssim.

I segona —això no t’ho havia dit— també me suprimiren dos versos i mig de Salvador Espriu que a la versió castellana apareixen com a lema de l’obra. T’agrairé et cuidis de que aparesquen així com pertoca: «Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts...»

Això és tot. (carta núm. 38 de Villalonga 2006a. Els subratllats són de l’autor.)

La discordança entre el Pròleg i la carta anterior no sorprèn tant després de llegir un incís d’una carta de Villalonga a Baltasar Porcel: [...] mi prólogo combativo —que sólo es mío en un 20%, pues todo lo demás lo escribió Sales—. A mí, mi prólogo no me gusta nada, ni es mi estilo.8

En canvi, hi deixa en general les variants menors que l’edició del Club havia introduït respecte del manuscrit9 i de la versió castellana, però no el del càrrec de Don Miquel Gilabert, destinatari de la carta de Don Joan Mayol i consegüent narratari de la novel·la: a l’original és el secretari del senyor Cardenal Primat de les Espanyes, a les edicions del Club ho és del senyor Arquebisbe de Tarragona. Si a les Obres completes se’n restaurà la designació de la primera autoritat, hem de 8. La carta du la data de 2-9-61. Inclosa a la correspondència entre B. Porcel i Ll. Villalonga (Porcel & Villalonga 2011). És la núm. 194.

9. Em referesc al manuscrit que l’autor regalà al seu amic i parent polític el poeta Llorenç Moyà i Gilabert, que afortunadament se conserva i he pogut veure, i que sol coincidir amb la versió castellana. La segona edició de les Obres completes (Villalonga 1993) i la que en publicaren conjuntament el Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears dins una Selecció d’obres de Llorenç Villalonga II (Villalonga 2006) recullen en notes aquestes variants.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 52

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

53

suposar que el canvi devia haver respost a una proposta de l’editor, com la supressió de l’Epíleg.10 Les successives edicions de l’obra que en publicà el Club dels Novel·listes mantingueren el text de la primera, i les que publicaren després Edicions 62 seguiren el text de les Obres completes, de manera que durant molt de temps han circulat simultàniament dues versions distintes de la novel·la, amb l’acceptació de l’autor, que no disposà res a favor de cap de les dues. Autoritzava, doncs, almenys tàcitament, aquesta duplicitat.

3. LES NOVEL·LES TRANSFORMADES Capítol a part mereix la consideració de les que, per falta d’una altra denominació més escaient, anomenarem «novel·les transformades». Són quatre: Mme. Dillon, La novel·la de Palmira, L’àngel rebel i Rosa i gris.

Mme. Dillon fou publicada en castellà per la revista Brisas (junyjuliol 1936), incompleta, només fins en el capítol V, perquè la revista deixà de sortir a causa de la Guerra Civil. En tirada a part, fou editada per compte de l’autor (Imprenta Vich, Palma, 1937), en tirada reduïda. Quan el Club dels Novel·listes decidí editar-la el 1964, fou objecte d’una extensió (en termes de Gerard Genette).11 A més de dos 10. A la carta de 27-4-61, Villalonga al·ludeix a aquest canvi: «També el arquebisbe de Toledo ho és ara de Tarragona», diu, però la modificació no devia obeir a la raó que exposa l’autora de l’article a la seva nota 2 a peu de pàgina: «El capellà Don Joan no podia dependre del de Toledo perquè Mallorca és província eclesiàstica que està sota la jurisdicció de l’arquebisbe de València.» És irrellevant de qui pogués dependre Don Joan, el qual no adreça el seu escrit a cap d’aquelles dignitats, sinó a Don Miquel Gilabert, i no per la seva condició de secretari de cap de les dues, sinó com a amic íntim i antic company de seminari. Més tost diria que si el Cardenal Primat de les Espanyes passa a esser l’Arquebisbe de Tarragona és per no sortir-se de l’àmbit català i no mostrar una dependència de l’autoritat «espanyola».

11. El concepte d’extensió procedeix de Genette (1982: caps. LIII i LIV). Consisteix en una addició massiva de matèria textual; se distingeix de l’expansió, que consisteix en una mena de dilatació de detalls, descripcions, explicacions, circumloquis.

«Disons par caricature qu’il s’agit ici de doubler ou de tripler la longueur de chaque phrase de l’hypotexte. C’est la grenouille qui veut se faire aussi grosse que le bœuf.»

(Genette 1982: 372) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 53

01/02/13 7:50

54

Josep A. Grimalt

capítols relatius a la protagonista primitiva del llibre, Alícia Dillon, n’hi afegeix nou més, que constitueixen una història el centre de la qual és la neboda i hereva de Dona Obdúlia Montcada, Francisca Pérez, l’ex-Violeta de Palma. Així se justificava el nou títol, L’hereva de donya Obdúlia. Tractant-se de treure profit comercial de l’èxit de Mort de dama, s’explica que una referència explícita a la protagonista d’aquesta constàs a la portada i a la coberta del llibre per mitjà del títol.

Tal com quedava, el títol deixava de banda la figura femenina protagonista de la versió original de la novel·la, Alícia Dillon, que se mantenia en el seu paper. Per això, a l’edició de les Obres completes (1966), l’autor, lliure de la pressió del Club, el substituí pel de Les temptacions, i la traducció castellana de Jaume Pomar se titulà Las tentaciones (Villalonga 1970). Alguns crítics entenien que els capítols nous, que conten l’aventura de l’hereva de Dona Obdúlia amb Antonio, un murcià, perjudicaven la unitat de l’obra, contra la que proclamava que era la seva aspiració: La meva aspiració és escriure obres d’una rigorosa unitat. «surgies d’un seul jet» segons volia Buffon. (Pròleg a la 3ª. edició)

però considerà necessari justificar-se davant els crítics que entenien que l’aventura de l’hereva de Dona Obdúlia trencava aquella unitat que tots desitjaven. Argumentà que les protagonistes no eren dues —dues senyores heterogènies—, sinó una, la Temptació. Per destacar aquesta unitat recorre al canvi de títol; però el Club no se devia resignar a veure’n desaparèixer la menció del nou personatge amb la consegüent evocació de Mort de dama, i a les seves edicions ulteriors recorregué a la solució híbrida del títol compost: L’hereva de dona Obdúlia o Les Temptacions.

No gosaria qualificar el resultat de la fusió de les dues històries —la d’Alícia Dillon i la de l’ex-Violeta de Palma—, i més que de fusió caldria parlar de juxtaposició. El diagnòstic de Vidal Alcover és: Però els capítols afegits no estan incorporats al llibre, no s’hi refonen, no hi lliguen, com no lliga l’oli amb l’aigua, sinó que formen una Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 54

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

55

història a part que, fins i tot, podem llegir independentment de la resta de la novel·la (Vidal Alcover 1980: 92).12

Alguns capítols de Mme. Dillon foren objecte de canvis, així mateix significatius: el P. Vicenç, a la versió primitiva, és sacerdot; a les ulteriors queda rebaixat a minorista, segurament perquè hi és tractat de manera burlesca. Se n’eliminen uns versos de la poesia de Miquel dels Sants Oliver «El castell buit».

Algunes propostes d’alteracions no foren acceptades. En carta de 21 de juny del 1963, l’editor proposava un canvi en l’orde dels capítols, de manera que la neboda de Dona Obdúlia aparegués en escena des del principi, amb la finalitat de captar immediatament l’interès del lector. També li suggeria que el personatge d’Antonio, el murcià, no cometés un assassinat, sinó només un robatori, i la pena que li imposaren no fos la de mort, sinó una reclusió. Tot plegat equivalia a escriure de bell nou la novel·la.

Distint és el tractament que reberen La novel·la de Palmira i L’àngel rebel, publicades per l’Editorial Moll, de Mallorca, el 1952 i el 1961, respectivament, la primera encara sota el pseudònim de Dhey.

No és fàcil dir en síntesi quines eren les línies directrius dels canvis que el Club imposava a les obres anteriors de Villalonga; però jo en destacaria la introducció de personatges procedents d’altres obres de l’autor, com volent-ne explotar els èxits obtinguts; ja ho hem vist amb L’hereva de dona Obdúlia i en podríem citar més exemples, dels quals el més destacat és la de la marquesa de Pax, protagonista d’una bona part dels Desbarats.13 També aprofitar les ocasions d’introduirhi apunts, digressions, referències històriques, socials, literàries i culturals de Mallorca, com de guia per a un turisme d’elit. Les modifica12. Un lector curiós i desenfeinat podria fer l’experiment de llegir-ne seguits els capítols 7, 10, 12, 16, 22, 26, 28, 30 i 33 ignorant tots els altres i veure quin resultat en treu. Estic d’acord amb Vidal que els capítols afegits, deslligats de la resta del llibre, fan una narració ben interessant. De tota manera, la Història de la Literatura Universal va plena d’obres tengudes per obres mestres que trenquen decididament la sàvia regla de la unitat, defensada pels clàssics.

13. Publicats en primera edició per l’editorial Daedalus, de Mallorca, el 1965 i reeditats pel Club, el 1975, amb noves peces, amb el títol de La marquesa de Pax i altres disbarats.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 55

01/02/13 7:50

56

Josep A. Grimalt

cions en els títols podrien respondre a la voluntat de marcar la distància que separa la nova edició de les primitives. Com en altres ocasions, l’autor aprovà els canvis. A una carta sense data,14 diu: «En quant als títols (Les ruïnes de Palmira i Flo la Vigne) els trob molt graciosos». Així i tot, a la traducció al castellà de la primera, li restituí el títol primitiu. Potser té certa gràcia el nou títol, si bé no s’explica per cap afinitat de la novel·la amb el llibre de Constantin-François de Chassebœuf, comte de Volney (1757-1820), Les Ruines ou Méditations sur les révolutions des empires (1791), que en traducció castellana se deia Las ruinas de Palmira; és una reflexió sobre la mort de les civilitzacions i sobre les religions, que equipara amb el Cristianisme, i defensa la tolerància i la llibertat. No veig que sia especialment graciós el segon títol, Flo La Vigne, resultat de l’expedient de titular una obra amb el nom d’un personatge, protagonista o no. Més endavant veurem com aprovà expressament el títol d’Un estiu a Mallorca.

No em sé resistir a transcriure el judici de Vidal Alcover sobre això: El director d’aquesta col·lecció benemèrita, Joan Sales, ens fa saber, cada vegada que publica una nova edició d’una novel·la de Llorenç Villalonga, lleugerament o sobradament corregida i augmentada per l’autor, que la seva, la d’«El Club dels Novel·listes», és la versió completa i definitiva. Cosa que pot confondre el lector, i el crític, de bona fe. Perquè les noves versions de les novel·les de Llorenç Villalonga que publica «El Club dels Novel·listes» no suposen una versió anterior incompleta, mutilada, per motius de censura governamental, per exemple, o per qualsevol altra causa. En realitat, les versions completes eren les antigues; les del Club són, en general, aquelles mateixes versions, però amb afegitons, amb uns afegitons que no els escauen gens ni mica.

(Vidal Alcover 1980: 207)

Cal notar així mateix que, almenys en alguna ocasió, l’autor avalava aquesta proclama: a una postdata a una carta a J. Sales de 31-81965, diu:

14. En reprodueix un fragment Puimedon (1994: 140), però fora de l’apartat de «Textos», on se reuneixen les altres cartes.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 56

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

57

Se m’ocorre: ¿I si als capítols publicats per La Selecta s’hi canviàs alguna cosa, sobretot al principi? Jo —ho repetesc— rebutjo la edició que me va fer La Selecta fà cosa de deu anys, la que li he donat a vostè es distinta completa i definitiva. Ho deix en les seves mans. Es una nova versió, tal com a mi m’agrada.

En el meu article citat més amunt (Grimalt 2012), ja mostrava que la irritació contra l’edició de Mort de dama de la Selecta no venia justificada per la labor del corrector. Ara ho reiteraria respecte del tractament del contingut. Certament, l’edició de la Selecta, la 3ª., contenia canvis significatius respecte de les anteriors, com hem vist, però devien esser volguts per l’autor perquè els mantengué a totes les posteriors. És excessiu afirmar que li «mutilàs» la novel·la, com fa a la carta citada.15 A part els capítols afegits després, per a l’edició de les Obres completes, n’establí el text a partir del publicat per la Selecta, malgrat haver dit que el rebutjava.

La novel·la de Palmira, convertida en Les ruïnes de Palmira, incorpora quatre capítols: el II, «Dubtes de Carles Echevarría», que no se surt del fil de la narració; el VI, «La marquesa de Pax», que serveix per a introduir-hi aquest personatge; el IX, «Devesa de Briones», i el X, «Cocktail en un vell palau», que deriven, respectivament, de «Bromes a La Manxa» i «Cock-tail a un vei palau», peces que formen part dels Desbarats.

L’àngel rebel, amb el títol de Flo La Vigne, aparegué ampliada amb tres capítols: el IV, el VII i el XLII de la versió nova. A més, ara cada capítol hi va precedit d’una capçalera que n’anuncia el contingut i pot arribar a ocupar tres línies. Per a introduir-hi els capítols nous se val d’un personatge de la novel·la primitiva, Madame Dormand, i fa que se n’enamori En Felip, fill de la marquesa de Pax. No tenen més relació amb els Desbarats que alguns personatges. El VII reprodueix unes estrofes de la poesia «Francesc Aragó», de Miquel dels Sants

15. La irritació contra aquella editorial, al meu entendre desorbitada, el du a parlar-ne despectivament: «La Selecta (nom de mantequeria o colmado)», escriu a la carta en qüestió.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 57

01/02/13 7:50

58

Josep A. Grimalt

Oliver, i conté una digressió sobre el Comte Mal.16 El VII comença amb una al·lusió a una escena de Le misanthrope de Molière, amb el personatge de Celimène, pel qual Villalonga té afecció, ja que l’esmenta en altres obres seves. La resta i el XLII continuen parlant de la relació d’En Felip de Pax i Madame Dormand, a part la presència d’un personatge extravagant, el baró de Drink i d’un canonge, convidats a dinar a cals Pax. Tot plegat amb molt poca relació o no gens amb la resta de la novel·la.

Sí que vol un comentari la supressió de quatre incisos, tots relatius a un fetus conservat amb esperit dins un bòtil de vidre. Les parts suprimides van entre claudàtors: El meu únic fill comptava menys de cinc mesos i sempre tendria la mateixa edat. [Era menut, negre i estúpid: quasi un fòssil.]

Principi del capítol 19 primitiu: [La història del bòtil de vidre havia estat una beneitura.] Si a ella la incomodava la idea d’un infant [...], jo l’hauria pogut educar pel meu compte, sense haver hagut de pensar d’adoptar-ne un d’estrany.

A part d’una beneitura, allò [del bòtil] havia estat també un crim.

Vostè em sembla encara més pobra que jo. [No ha tengut tan sols un fill de quatre mesos dins un bòtil.]

D’aquí a un temps, a la tomba on potser reposes, seràs quasi tan petit com un fetus [conservat dins un bòtil d’alcohol].

Aquestes supressions eren proposades per l’editor. En carta de 14-12-1973, l’autor li exposa les seves reserves: El bòtil de vidre, mereix comentari. Vostè fa tres esmenes (p. 88, 137 i 244). La supressió a la p. 244, de «conservat dins un bòtil», oscureix el que segueix i desvirtua els remordiments del Narrado que expli16. La llegenda del Comte Mal és l’equivalent mallorquí de la catalana del Comte Arnau. Ja l’esmenta en el capítol X de la Segona part de les Falses memòries de Salvador Orlan, on també fa menció de Francesc Aragó i de la poesia de M. dels S. Oliver.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 58

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

59

quen, en part, la seva estimació envers de Flo, més encara apareix sense sentit allò (p. 88) de que el meu únic fill comptava menys de cinc mesos. Tampoc no m’agrada condescendir tant amb les senyores burgeses (i en això potser m’assembl al hippies). Ja sap, Sales, que detest les coses barroeres —i buides— del Camilo o Camelo J. Cela, però no cal tampoc caure dins la novel·leta rosa.

Malgrat tot, obri com vulgui.

Així i tot, acabà aprovant les supressions: «Tenia vostè tota la raó de que el bòtil del fetus no era necessari», diu en carta de 4-3-1974.

Però la metamorfosi més extremada d’una obra és la que donà com a resultat la novel·la Un estiu a Mallorca (1975). El precedent més remot en devia esser la peça teatral titulada Silvia Ocampo, publicada en castellà a la revista Brisas (maig-setembre 1935). En versió catalana, fou inclosa dins la primera edició de les Obres completes. En forma de novel·la, també en castellà, se’n conserven a la Casa Museu de Binissalem cinc exemplars mecanografiats, no ben coincidents, cadascun amb retocs.

Variacions textuals a part, la novel·la també oscil·lava força en el títol. N’hi hagué una versió titulada Celia y sus fantasmas, la protagonista de la qual no es deia encara Silvia Ocampo, sinó Celia Garellano.

Jaume Pomar afirma que, l’any 1958, el qui llavors era mecanògraf de Villalonga en passà en net una versió amb aquest títol, que fou presentada al premi per a metges escriptors que concedia Sinergia i publicava Luis de Caralt, i no guanyà (Pomar 1995: 282). No n’he vist cap exemplar ni sé si se’n conserva cap enlloc. Un altre títol fou Rosa y negro i la protagonista recobrà el nom de Silvia Ocampo, però la novel·la no havia arribat a editar-se mai. Quan preparàvem el tom segon de la primera edició de les Obres completes, que no arribà a publicar-se, l’autor ens lliurà un original mecanografiat d’una versió catalana de la novel·la, que devia derivar d’algun d’aquells manuscrits o d’una refosa del conjunt. L’original destinat a les Obres completes se titulava ja Rosa i gris.17 17. Publicat finalment per Lleonard Muntaner Editor (Palma, 2011). Núm. 10 de la col·lecció «Debiaix». Vaig tenir cura d’aquesta edició.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 59

01/02/13 7:50

60

Josep A. Grimalt

Pensaria que, servint-se de la història continguda en els textos anteriors amb més o menys variants, el Club en muntà un de nou que titulà Un estiu a Mallorca. La carta de Villalonga de 9-6-1974 adreçada a l’editor no acaba de resoldre les qüestions que se susciten sobre la participació d’un i l’altre en l’elaboració del text que finalment es publicà. Quan a la carta se refereix a la novel·la, li dóna encara el títol de Sílvia Ocampo, que era el de l’obra teatral esmentada i no fa menció per res d’Un hiver à Majorque ni tan sols de George Sand. Sí que fa al·lusió al marquès de Collera, que passà a esser personatge de la novel·la, com després diré.

De les transformacions de les novel·les de Villalonga duites a terme pel Club, és aquesta la que em sembla més desorbitada, més desafortunada i més arbitrària. De tal manera que em resulta incomprensible de totes totes que Vidal Alcover, que havia estat tan dur amb les altres refetes del Club, tengués elogis per a aquesta. Així, després de qualificar L’hereva de dona Obdúlia de centpeus, diu: Però Sílvia Ocampo, passant per Rosa i gris, s’ha publicat, en una nova i molt enriquida versió, sota el títol d’Un estiu a Mallorca, i és, ara, una de les novel·les més reeixides de Llorenç Villalonga. (Vidal Alcover 1980: 123, n. b) Jo no sé qui deu esser l’«ample públic fidel i intel·ligent» que, segons Joan Sales sosté les edicions de Llorenç Villalonga en «El Club dels Novel·listes». Però estic segur que compta amb qualque lector de prou bon gust per advertir que els nous capítols afegits a Les ruïnes de Palmira (ex-La novel·la de Palmira) i a Flo La Vigne (ex-L’àngel rebel) hi són ficats amb calçador, destrossen la unitat harmònica de les novel·les i traeixen el pensament estètic de l’autor (i potser caldria especificar: traeixen i autotraeixen, per la part que el mateix Villalonga hi té, en la malifeta). D’altra banda, manipulat el llenguatge dels personatges pels editors del Club, que l’ignoren, molt més encara que no ignora Llorenç Villalonga la Normativa, el bunyol, si la paraula m’és permesa, resulta insuperable.

Altres coses cal dir d’Un estiu a Mallorca, la darrera novel·la de Llorenç Villalonga publicada, per ara, i, al meu entendre, una de les millors d’aquest autor. Aquesta, per començar, no és una vella novel·la amb nous afegits, sinó que és un replantejament, en forma novel·lada, Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 60

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

61

d’un tema i d’una acció tractats fa quaranta anys o més en forma dramàtica o teatral. És senzillament, un llibre escrit de cap i de nou. (Vidal Alcover 1980: 208)

Independentment de la valoració que cadascú faci de la novel·la resultant, no crec que se pugui dir tan rotundament que és un llibre escrit de cap i de nou perquè, si el comparam amb Rosa i gris, veurem que ens conta la mateixa història, amb molts de personatges idèntics i prou fragments, de narració i diàlegs, que coincideixen literalment. És cert que l’augment no s’aconsegueix pel procediment d’afegir capítols nous a un text anterior, sinó principalment pel d’esponjar la narració, diluint-ne el contingut en més paraules i circumloquis. Seguint Gérard Genette, diríem que Les ruïnes de Palmira i Flo La Vigne són extensions de La novel·la de Palmira i L’àngel rebel, respectivament, mentre que Un estiu a Mallorca és una expansió d’una o més variants d’un hipotext que només podem identificar per hipòtesis, a banda de l’extensió que suposen els fragments d’altres autors intercalats dels quals després tractaré.18 Llavors el parentiu entre el text publicat i el que li hauria servit de base resulta més mal de copsar amb una mirada superficial i això explicaria una mica que, a Vidal Alcover, li semblàs un llibre escrit de cap i de nou. Certament, des d’un punt de vista material, per arribar a aquesta nova versió, calia escriure la novel·la de bell nou, no n’hi havia prou intercalant capítols nous entre els vells. El seu comentari em fa pensar que no havia tingut ocasió de veure els manuscrits de Rosa i gris ni el text mecanografiat, aleshores inèdit, i encara em costa creure que hagués examinat Un estiu a Mallorca de prim compte.

Perquè la inflació no és el defecte més greu del text. L’editor, aquesta vegada, s’ha volgut valer d’unes coincidències que ha assenyalat, tot potenciant-les, entre l’escriptora George Sand i la poetessa cubana Emília Bernal, en qui s’inspira per crear la protagonista de la novel·la, Sílvia Ocampo. En efecte: totes dues eren escriptores, si bé de gènere i qualitat molt distints, totes dues eren divorciades, passaren 18. Sobre la distinció teòrica entre extensió i expansió, ben aplicable al cas que ens ocupa, vegeu la nota 8.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 61

01/02/13 7:50

62

Josep A. Grimalt

una estació de l’any a Mallorca, on toparen amb el rebuig dels nadius, que consideraren escandalosa la vida que duien. Però una anàlisi reposada trobaria que són més les diferències que les separen.19 Tant se val, perquè allò que més perjudica la novel·la, i que sembla que hauria d’irritar el lector, sobretot si no sap francès, és la mala fi de fragments del llibre de George Sand Un hiver à Majorque, sien epígrafs dels diferents capítols, dels quals és fàcil prescindir, sien insercions en el cos del text, de manera que és inevitable topar-s’hi. Aquests fragments, tan llargs que qualcun ocupa prop de tres pàgines senceres del llibre, hi són reproduïts literalment, sense traduir al català. A una carta de 13-10-74, l’autor deia: Estimat Sales: Ahir vaig contestar a la seva dient-li que em sembla be el títol de Un estiu a Mallorca, pero em vaig olvidar de dir-li que també m’agradaria molt, com vostè me proposava —recordant allò que diu la George Sand sobre els amables i els antropófags— d’intercalar alguns fragments de l’escritora —la «del hivern»— en la meva novel·la de «l’estiu». [...] Vostè faci com li sembli, que a mi me pareixerà be.

No he trobat cap text que confirmi si efectivament quedà satisfet del resultat.

També s’hi insereixen textos d’altres autors, com Alfred de Musset i Miquel dels Sants Oliver, de qui copia cinquanta-tres versos de la poesia titulada «George Sand». És bo de veure que aquestes incrustacions constitueixen noses que interrompen el curs del relat i entorpeixen la lectura, almenys al lector corrent.

La pruïja d’aprofitar personatges de les novel·les més conegudes de Villalonga fa que un dels capítols més aconseguits de Rosa i gris, el XXI, convertit en el XXIII d’Un estiu a Mallorca, aquí titulat «Quan dos es troben casualment», perdi aquella gràcia subtil, tan pròpia de Villalonga, en bona part perquè el marquès de Collera, personatge presentat com a grotesc a Mort de dama i a Bearn, hi usurpa el paper que hi feia el doctor Larios, home intel·ligent, liberal, tolerant, perspi19. Sobre aquest punt, vegeu l’article de Bosch (2007: 45-73). La bella Géraldine inspirà a Miquel Villalonga la seva novel·la Miss Giacomini (1941).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 62

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

63

caç, hàbil en les relacions humanes, qualitats que el fan destacar entre el cercle que l’envolta, i que resulta atractiu davant el lector. Justament, del marquès de Collera, Don Toni de Bearn diu que és buit com un caragol i que ell i En Castelar són els dos primers lloros d’Espanya, i no sols es tracta del judici que en fa aquell personatge, sinó que el marquès se comporta d’una manera ridícula a la vista del lector d’obres anteriors: vegeu el cap. XIV de la 2ª. part de Bearn i el titulat «Una biografia vista per dos costats«, de Mort de dama, XVI de la darrera versió. Els lectors que el recorden d’aquestes dues novel·les difícilment acceptaran que un personatge de cultura tan magra com ell sia capaç de recitar una tirada de tretze línies seguides de George Sand, com afirma la veu narradora, habilitat reservada, si de cas, als especialistes. En aquest capítol, precisament, el personatge del doctor desplaçat, que ara pren el nom de Monteleón,20 queda desvalorat per un judici de Sílvia, que el presenta com un subjecte beneit.

Inexplicablement, ja que se tractava d’allargar, suprimeix un capítol consistent en una entrevista entre la Sílvia i Dona Emília Vidal, «la Gran Entrometida», que correspon a una escena de l’acte IV de la versió teatral.

La lectura d’Un estiu a Mallorca, feta excepció, naturalment, dels fragments presos literalment dels textos anteriors, em fa la impressió de no esser redactada tan sols de Villalonga. Vidal Alcover, quan se refereix a aquesta obra, no fa esment del llenguatge; però en podria emetre el mateix judici que emet de la resta de textos de Villalonga passats pel Club. Hi trobam expressions com «trucà el timbre», «duia calces com els homes» (ell hauria escrit «duia calçons» o, si de cas, «pantalons»; en mallorquí, les calces són les mitges) i moltes altres que no semblen sortides de la seva ploma. Un cop ell ha dit que el «Pròleg de l’autor» de la 1ª. edició de Bearn només era escrit seu en un 20 per cent i la resta, de Sales, com hem transcrit més amunt, tenim dret a dubtar de l’autenticitat de molts de fragments d’Un estiu. En tot cas, que la tasca de triar els textos de George Sand i la localització dels passatges de la novel·la on inserir-los no era obra seva, no ho 20. Alguns personatges canvien de nom respecte de la peça teatral: Vilanova passa a dir-se Milà, i Ellie, Helen.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 63

01/02/13 7:50

64

Josep A. Grimalt

dubtaria. Coneixent-lo com el coneixia, em costa imaginar-lo fent una feina com aquesta, de recerca, quasi diria d’erudició, al capdavall molt laboriosa i de poc o nul rendiment literari.

Les intervencions de l’editorial en els textos de Villalonga no sempre són addicions. Ja hem vist que n’hi ha que consisteixen en supressions. La més notable deu esser la de l’Epíleg de Bearn, però hi trobaríem excisions menudes, però significatives. No és el cas de donar-ne compte aquí en detall. La segona edició de les Obres completes, iniciada el 1988, dóna compte, en notes, de les variants que en resulten.

Així mateix assenyalaré que algunes mostren una unitat de tendència: cinc de les supressions de L’àngel rebel tenien com a finalitat afeblir l’avortament d’un fill del protagonista, que en conservava el fetus dins un bòtil d’esperit, que ja hem vist.

CONCLUSIONS A manera de conclusions, diria que alguns canvis en els textos de Villalonga podien esser deguts a la voluntat espontània de l’autor, però les dels publicats pel Club dels Novel·listes ho eren per propostes i pressions de l’editor. En descàrrec d’aquest, cal dir que l’autor sovint li donava llargues mans com ho hem vist a les cartes que li escrivia. L’aprovació dels canvis no sempre era sincera, com ho demostra el cas del remenat Epíleg de Bearn.

Els qui estimam l’obra de Llorenç Villalonga i, com a mallorquins, ens en consideram col·lectivament hereus perquè ha esdevingut un clàssic, com ho són Ramon Llull, Costa i Llobera i Llorenç Riber, estam interessats a protegir-la, conservar-la i evitar que la malmetin més.

Són paraules de Maria Carme Bosch, il·lustre villalonguiana (1981b).

No podem esborrar aquest desgavell a què donà peu l’obra de Villalonga, però hi voldríem posar una mica de remei amb la continuació de l’edició de les Obres completes. Llegint el llibre Martínez-Gil L’edició de textos: història i mètode (2002), que hauria de conèixer tot el qui es dedica a editar-ne, m’assalten una mala fi de perplexitats respecte de com caldria establir els de Villalonga. Però el maremàgnum de les edicions publicades en vida seva, les dificultats per a arribar a saber com Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 64

01/02/13 7:50

Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga

65

volia que fossin impresos els seus textos, que semblen insuperables, desesperen els qui voldrien esser fidels a la seva voluntat i encara diria fidels a l’esperit de la seva obra, que se revela darrere tota la disparitat de criteris que l’entelen. I ens en sentim afectats especialment els qui el vàrem conèixer i tractar personalment.21 BIBLIOGRAFIA Bosch & al. (1999): C. Bosch, J. Larios, J. Pomar, R. Ramis i P. Rosselló Bover, Bibliografia de i sobre Llorenç Villalonga, Mallorca: Miquel Font, editor; «Alicorn» 11.

Bosch (1981a): Maria del Carme Bosch, «Àlgebra bibliogràfica», Affar 1, p.

59-67. [A més de moltes dades que no he recollit aquí, ofereix una anàlisi minuciosa dels continguts de les successives edicions de les obres, que permet veure’n amb detall les alteracions. És especialment útil per a orientar-se dins la selva dels volums de contes i narracions curtes.]

— (1981b): Maria del Carme Bosch, «Entorn de ‘Julieta Récamier’ de Llorenç Villalonga», Hoja del Lunes, de Mallorca, 9-3-1981, p. 12.

— (2007): Maria del Carme Bosch, «Tres dones escandaloses: George Sand, la bella Géraldine i Emília Bernal», dins: Au bout du bras du fleuve: Miscelánea a la memoria de Gabriel Mª. Jordà Lliteras, Carlota Vicens Pujol (ed.), Mallorca: Publicacions de la Universitat de les Illes Balears.

Delor (1994): Rosa M. Delor i Muns, «Espriu / Villalonga: Una “Fedra” intertextual», Randa 34 «Vida i obra de Llorenç Villalonga II», p. 111-132.

Genette (1982): Gerard Genette, Palimpsestes: La littérature au second degré, París: Seuil; «Points».

Grimalt (1999): «Religió i aristocràcia a l’obra de Llorenç Villalonga», dins: Actes del Col·loqui Llorenç Villalonga [1997], Barcelona, Universitat de les Illes Balears i Publicacions de l’Abadia de Montserrat: «Biblioteca Miquel dels Sants Oliver», 10, p. 205-225.

— (2012): J. A. Grimalt, «Llorenç Villalonga i la llengua catalana», Estudis Romànics XXXIV, p. 209-229.

21. El present article es podria ampliar fins en el punt que daria lloc a una tesi doctoral. No em proposava ni de molt esgotar el tema, sinó només exposar-lo. No hi he tractat casos que ja han estat objecte d’estudis detinguts com el de la peça teatral Fedra i la seva relació amb l’homònima de Salvador Espriu. Pel que fa a això, vegeu el capítol «Petita història de Fedra i les seves versions» de Vidal Alcover (1980: 122-133) i l’article «Espriu / Villalonga: Una “Fedra” intertextual» (Delor 1994).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 65

01/02/13 7:50

66

Josep A. Grimalt

Martínez-Gil (2002): Víctor Martínez-Gil (coord.), L’edició de textos: història i mètode. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, Ediuoc.

Pomar (1995): J. Pomar, La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Mallorca: Moll; «Els treballs i els dies» 38.

— (1998): J. Pomar, Llorenç Villalonga i el seu món, Binissalem: Di7 Edició.

[Amb profusió d’il·lustracions. La segona part del llibre, que du per títol «Llorenç Villalonga i la seva obra», permet seguir les vicissituds editorials que ha seguit cadascuna de les obres del nostre autor amb molt més detall, rigor i exhaustivitat que no he pogut fer jo en el present article.

Completa la informació amb reproduccions de les cobertes de cadascuna de les edicions.]

Porcel & Villalonga (2011): Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga, Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976), Rosa Cabré (ed.), Barcelona: Edicions 62.

Puimedon (1994): Pilar Puimedon i Monclús, «La correspondència entre Llorenç Villalonga i Joan Sales», Randa 34 «Vida i obra de Llorenç Villalonga II».

Vidal Alcover (1980): J. Vidal Alcover, Llorenç Villalonga i la seva obra, Barcelona: Curial.

Villalonga (1956): Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de las muñecas, amb «prólogo parabólico» de Camilo José Cela, Palma de Mallorca: Atlante.

— (1961): Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines, Barcelona: Club editor.

— (1966): Llorenç Villalonga, Obres completes, vol. I. Novel·la, 1, Barcelona: Edicions 62.

— (1970): Llorenç Villalonga, Las tentaciones , trad. de J. Pomar, Barcelona: Seix & Barral.

— (1985a): Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de las muñecas, Jaume Vidal Alcover (ed.), Madrid: Cátedra.

— (1985b): Llorenç Villalonga, Muerte de dama. La heredera de doña Obdulia o Las tentaciones, J. Vidal Alcover (ed.), Barcelona: Plaza & Janés.

— (1993): Llorenç Villalonga, Obres completes, vol. II. Novel·la, 2, Barcelona: Edicions 62, 2a edició (1a edició, 1966).

— (2006a): Llorenç Villalonga, 333 cartes, Jaume Pomar (ed.), Mallorca: Moll.

— (2006b): Llorenç Villalonga, Selecció d’obres de Llorenç Villalonga II, Consorci per al Foment de la Llengua Catalana, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 45-66

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 66

01/02/13 7:50

ELS LLIBRES PERSONALS DE JOSEP VALLVERDÚ: LA FRUSTRACIÓ EN L’ANCIANITAT mAriA puJol-VAlls

Universitat Internacional de Catalunya, Facultat d’Educació, Barcelona Correspondència: UIC, C. Terré 11-19, 08017 Barcelona Tf: 935 099 250 mpujolv@uic.cat

Resum Josep Vallverdú ha centrat la seva carrera en els assajos i «llibres personals» —tal com ell els anomena— des de final dels vuitanta, a més de continuar produint literatura infantil i juvenil. Els llibres personals contenen formes tan diverses com memòries, dietaris, articles de premsa, notes on comenta la seva pròpia obra i volums de viatges per Catalunya i altres indrets. Aquesta varietat de textos recull temes recurrents que expressen el punt de vista de l’autor sobre literatura, política i societat, així com la transformació de la cultura catalana des de l’inici de la seva recuperació. Aquests canvis contextuals també comporten modificacions progressives en el pensament de Vallverdú a mesura que es fa gran, i reflecteixen una decepció fàcilment detectable en els últims dietaris. La presència d’aquest desengany fa qüestionar si es dol per no haver assolit un estatus d’autor més reconegut o si està desil·lusionat perquè el projecte col·lectiu i cultural pel qual sempre ha lluitat no ha reeixit.

Per valorar l’abast de la satisfacció de Vallverdú i l’èxit de l’obra, resseguim la seva activitat literària contextualitzant les seves queixes. Així mateix, tractem la decepció de l’autor vers la impossibilitat de superar les mancances que continuen fent flaquejar l’objectiu de tots els seus esforços: la normalització de la cultura catalana després del franquisme.

Paraules clau Josep Vallverdú, recuperació cultural, assajos, dietaris Abstract. perSonal BookS By JoSep VallVerdú: fruSTraTion aS he BecoMeS older

Josep Vallverdú has focussed his career on essays and what he calls “personal books” since the late eighties, in addition to continuing to produce children’s literature. His personal books cover an extensive range of forms, including memoirs, diaries, press articles, notes on his own writings and books on travelling in Catalonia and elsewhere. This diversity shares recurrent topics that express the author’s point of view on literary, political and social issues, as well

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87 DOI: 10.2436/20.2502.01.62 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 23 de juliol de 2012. Acceptat 3 d’octubre de 2012.

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 67

01/02/13 7:50

68

Maria Pujol-Valls

as on the transformation of Catalan culture since the beginning of the modern revival. These contextual changes also entail gradual shifts in Vallverdú’s thoughts as he becomes older, which reflect a recent disappointment that can be clearly detected in his later diaries. The presence of this frustration raises the question of whether he regrets not having achieved the status of a more recognised writer or whether he is disillusioned because the collective project of cultural revival for which he has always fought has not been achieved. By following his literary activity and setting his complaints in context, we assess the scope of Vallverdú’s satisfaction with the success of his work. At the same time, we address the author’s frustration at the impossibility of overcoming the shortcomings that continue to overshadow the goal of his efforts: the normalisation of Catalan culture in the post-Franco era.

Key words Josep Vallverdú, cultural revival, essays, diaries

1. EL DESENCÍS FINAL Una gran varietat de prosa engloba les diferents formes narratives que constitueixen els textos personals de Josep Vallverdú, que ell mateix denomina «llibres personals»: reculls d’articles de premsa, dietaris, obres autobiogràfiques, assajos sobre la seva obra i volums de viatges per Catalunya i altres llocs. Aquests títols apareixen sobretot entre les últimes publicacions de l’autor: des dels anys cinquanta fins a final dels vuitanta, compon especialment narracions de ficció per a infants i joves, i els títols de no-ficció són només sobre geografia, llengua i literatura catalana; però, quan es jubila de l’ensenyament el 1988, explora nous camins dins de l’escriptura i comença a dedicar-se regularment a la prosa assagística i memorialística.

Els llibres personals es caracteritzen per exposar el personatge públic amb el qual vol que l’identifiquin i per donar a conèixer la seva visió de l’actualitat social i cultural, però no tots adopten el mateix to perquè els títols posteriors contenen moltes més mostres d’insatisfacció.

Aquest fenomen es detecta clarament en els dietaris: si bé el primer, Les vuit estacions, de 1991, està escrit amb una visió optimista, els següents —Hora nona. Llibre de capvespres (2005), Quasi nou llunes Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 68

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

69

(2007b), Ciutadà s/n (2009a) i Quadern de les coves (2010b)— traspuen decepció. Per exemple, al llarg de les nou cartes a l’amic Niço que formen Hora nona, mostra el seu ressentiment com a escriptor i com a català. En la primera epístola, que adopta la funció de pròleg, ja posa en relleu els seus sentiments.

Són moltes les matèries sobre les quals opino en aquest llibre, i em reconec potser agosarat i imprudent algun cop, però t’asseguro que ho he escrit tot des del plantejament més constructiu i alhora des de la lucidesa de qui, per l’edat i per l’amargor massa sovint sentida, espera poc de la vida. (2005: 10)

És rellevant el fet que no exposi aquesta aflicció fins que sobrepassa els vuitanta anys i sent la necessitat de valorar els fruits del seu treball i l’evolució de la cultura catalana. Però en quin grau la desil·lusió exterioritzada està motivada per raons individuals o col·lectives?1 2. L’ÈXIT COM A ESCRIPTOR: UN MOTIU PER AL DESENCANT? La carrera literària de Vallverdú s’ha desplegat en diversos camps durant més de sis dècades i, a grans trets, la seva producció es pot dividir segons si és obra de creació o traducció, i també depenent dels lectors per als quals ha estat escrita. Per valorar la importància que ha assolit, d’una banda, en el camp de l’obra infantil i juvenil, de l’altra, en la destinada a un públic general, i també en les traduccions, podem observar el nombre i l’envergadura dels premis que se li han atorgat, a més de la quantitat d’edicions i de llibres venuts, les editorials que els han publicat, les traduccions que se n’han portat a terme i la crítica 1. L’anàlisi d’aquesta circumstància convida a estudiar, en un futur, el possible desencís d’altres escriptors que també han patit els efectes de la repressió cultural franquista. Pensem en Carles Riba, Josep M. Folch i Torres, Salvador Espriu, Pere Calders, Pere Quart, Joan Fuster, Isabel-Clara Simó i altres assagistes i narradors. Es pot fer extensible a autors estrangers que han vist frustrades les aspiracions a causa del context polític o social, com l’austríac jueu Stefan Zweig o l'algerià francès Albert Camus.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 69

01/02/13 7:50

70

Maria Pujol-Valls

que ha rebut. També és necessari comparar l’impacte de la seva trajectòria amb la tasca inicial que s’havia plantejat quan va començar a escriure, juntament amb la visió, de vegades entusiasta i de vegades desenganyada, sobre l’evolució dels seus propòsits.

2.1. L’abast de l’obra infantil i juvenil Tot i el desencís que expressa en els darrers anys, Vallverdú s’ha convertit en un autor famós gràcies a la literatura per a la mainada. La publicació d’El venedor de peixos l’any 1960, la seva primera novel·la en català per als lectors més joves, marca el tret de sortida del mig centenar de títols que oferirà a aquest públic. Tant les institucions com els lectors han demostrat el seu reconeixement a bastament ja que en la seva biografia figuren els premis més significatius per a narrativa infantil i juvenil en català: se li ha atorgat el Premi Joaquim Ruyra, dos Premis Folch i Torres, el Premi Serra d’Or, el Premi Generalitat i diversos premis estatals i estrangers; i també cal destacar que ha estat candidat al Premi Andersen, que ha format part de la Llista d’Honor de l’IBBY —el Consell Internacional de Llibres per a Joves— i que ha ocupat el càrrec de President d’Honor del Primer Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana.

La rellevància pública d’un autor no es pot mesurar només segons els guardons obtinguts; també s’ha de tenir en compte l’atenció que li han dedicat els crítics i els estudiosos. Si bé els premis i honors el posicionen al capdamunt del podi des de ben aviat, la recerca i la crítica apareixen progressivament. L’estudi de la seva obra per a infants va ser tímid durant les primeres dècades —fet marcat per les circumstàncies—, però ha rebut l’atenció de figures sòlides com ara Joaquim Carbó (1987), Isidor Cònsul (1991), Teresa Duran (1993) i, sobretot, Josep Maria Aloy (1998). I no cal amagar que la literatura infantil i juvenil ha trobat més ressò que no pas la resta de la seva obra.

Si s’observen les xifres de vendes dels llibres per a infants i joves en català, Vallverdú ha mantingut un ritme extraordinari: alguns dels títols han superat les vint-i-cinc edicions i també se n’han fet edicions Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 70

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

71

especials en l’aniversari de la primera publicació.2 Aquestes dades satisfan un escriptor que ha tingut com a premissa principal veure’s publicat, venut i llegit; i per això admet que escriure per al jovent «és llaminer també per la difusió: els llibres juvenils, ajudant la promoció impensada que moltes escoles en fan, s’estenen com una taca d’oli: [...] no estic pas malcontent dels resultats quant a difusió. Et descobreixes, doncs, afalagadorament consumit» (Vallverdú 1993: 150-151).

Un altre paràmetre que generalment indica l’èxit comercial d’un autor es basa en les editorials que li publiquen els llibres. En el cas dels volums de Vallverdú per als lectors joves, corresponen a les més sòlides i amb col·leccions infantils i juvenils amb més tradició. Una n’és La Galera, que va iniciar el 1995 la «Biblioteca Vallverdú» amb les obres completes per a joves en catorze volums. Tot i que la col·lecció no s’ha actualitzat i, per tant, ha quedat incompleta, només un altre autor català contemporani, Gabriel Janer Manila, ha vist l’inici de la publicació de les obres completes a La Galera, també escapçada prematurament.

El nombre de narracions traduïdes a altres idiomes tampoc no fa cap mal paper: hi ha una trentena de versions al castellà, i algunes —poques, en realitat— al basc, italià, gallec, rus i coreà. Aquestes dades es converteixen en una arma de doble tall: demostren, d’una banda, que la major part de la seva producció infantil i juvenil es tradueix i, de l’altra, que aquestes traduccions no passen, si no és de manera dificultosa, del mercat estatal. Aquesta paradoxa es deu també a la qualitat i al prestigi que Vallverdú ha adquirit com a autor per a la mainada, i alhora s’explica gràcies a la peculiaritat que la indústria editorial en llengua castellana peninsular es trobi situada en gran mesura a Barcelona, cosa que facilita que les obres originalment en català també es publiquin en castellà.

Pel que fa al ressò entre els lectors, la major part de joves catalans no té cap dubte a l’hora d’identificar qui és el Rovelló. És cert que el personatge també és conegut gràcies als dibuixos animats basats en la novel·la, però aquest fet no treu cap mèrit a la feina de l’autor: ben 2. No existeixen dades exactes del nombre d’edicions, però Josep Maria Aloy ens ha informat que l’edició del quarantè aniversari de Rovelló (2009b) probablement equival a la trenta-setena.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 71

01/02/13 7:50

72

Maria Pujol-Valls

pocs escriptors catalans han pogut veure les seves creacions fer el salt al cinema i a la televisió.

La importància de Vallverdú també s’ha de valorar tenint en compte el paper que ha desenvolupat en les diferents etapes de la història de la cultura catalana. I, quant a aquest aspecte, la seva rellevància és suprema, perquè va ser un dels primers escriptors que va revifar la literatura per a la canalla en català. És tant així que, al cap dels anys, ell i tres autors més —Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili Teixidor— han aconseguit la denominació de «pòquer d’asos» en un intent de retre’ls homenatge i consolidar unes figures i unes obres com a referents catalans.

L’altra faceta de Vallverdú que ha esdevingut clau per a la història de la cultura catalana fa referència al camp de la traducció. A la dècada dels seixanta, al cap de quinze anys de traduir de l’anglès al castellà, és una de les primeres persones que rep encàrrecs de traduccions al català des de l’inici del franquisme, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Ramon Folch i Camarasa. Més d’una dotzena d’editorials li confien les versions en català d’autors i gèneres ben dispars —en molts casos, clàssics moderns universals que havien estat vetats durant l’època més rígida del franquisme. Encarar la varietat d’estils d’aquests originals té el repte afegit d’haver de maniobrar amb una llengua que ha estat fora de circulació pública des del final de la Guerra Civil i que també ha patit altres sotracs en les darreres dècades. Per tant, per realitzar aquestes traduccions al català, els torsimanys de la represa han de resoldre el dilema entre emmirallar-se en els exemples noucentistes o crear un nou model de llengua més planer i proper al carrer (Sellent 1998: 28-29). Vallverdú beu dels seus precedents, però aconsegueix desmarcar-se de la tibantor i la floritura, de manera que col·labora en l’establiment d’un català escrit modern i apte per a diferents registres. La seva llengua no només és funcional per a les seves traduccions i per a la resta de la seva obra literària (Vallverdú 2007: 135), sinó que esdevé paradigmàtica per als seus contemporanis i successors (Mora 2002). Com que la feina dels traductors acostuma a rebre un reconeixement diferent del de les obres pròpiament de creació, aquesta tasca de Vallverdú no ha pres tant protagonisme com la seva ficció infantil i juvenil.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 72

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

73

2.2. L’impacte dels llibres per a adults De la mateixa manera que ha passat amb les traduccions, encara que ha escrit molts llibres per a adults, la seva recepció és desigual respecte a la de les obres per als joves. Fet i fet, cap títol no s’ha traduït i molt pocs s’han reeditat, tot i que: a) un premi d’assaig porta el seu nom; b) el llibre personal Proses de Ponent ha estat de lectura obligatòria a centres de secundària i dues editorials l’han reimprès: Edicions Destino el va publicar originalment el 1970 (Vallverdú 1970a), Edicions del Mall per segona vegada (1986) i Editorial Barcanova en va oferir una edició abreujada i comentada per Josep Borrell (1994); i c) l’Institut d’Estudis Ilerdencs va dedicar-li la «Jornada Proses de Ponent, quaranta anys després» el 2010, amb l’edició corresponent (2010a). També hi ha un altre factor que diferencia clarament dels altres els llibres per als lectors més joves: quan Vallverdú va començar a escriure novel·les d’aventures, que principalment llegien nens i adolescents, la seva intenció era oferir una ficció majoritària per a tota mena de públic i així, doncs, arribar al major nombre possible de lectors. En canvi, l’objectiu per publicar assajos no és la difusió stricto sensu d’un gran nombre d’exemplars. De fet, el mateix autor ha acceptat que no són fàcils de vendre i que la qüestió més important és proporcionar els escrits a un petit cercle de persones interessades i a biblioteques que els conservaran per a la posteritat.

Tot i que els llibres personals no han gaudit de gaire difusió en els mitjans de comunicació, sí que han rebut crítiques per part d’estudiosos reconeguts, entre les quals destaquen un article de Pere Gimferrer (1971) sobre Proses de Ponent a Destino, l’article de Joan Triadú (1983) sobre Indíbil i la boira a l’Avui, la descripció breu de tres llibres personals a l’assaig Papers privats d’Enric Bou (1993: 11, 167), l’anàlisi de Josep Murgades (1996) del volum memorialístic Vagó de tercera a la Revista de Catalunya, la ressenya d’Enric Vila (2001) a l’Avui sobre Desmudat i a les golfes i la de Ramon Pla i Arxé (2007) sobre Pelegrí dels mots a El Temps. Joan Fuster, a Literatura catalana contemporània, també inclou el seu nom a la llista d’erudits que van néixer al tombant de la segona dècada del segle xx, que van començar en el camp de la poesia, i que la van abandonar per treballar en altres gèneres (1972: 365-366). En temps Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 73

01/02/13 7:50

74

Maria Pujol-Valls

encara més recents, Vallverdú ha afirmat per primer cop que «es dibuixa en l’horitzó immediat la constitució d’una petita galàxia de crítics i comentaristes de la meva obra en tot el seu gruix» (2010: 45). Així, doncs, el 2011, Maria Pujol i Valls ha defensat una tesi doctoral sobre la seva obra i no cal oblidar els estudiosos i literats que han prologat títols seus o n’han escrit comentaris a la premsa especialitzada i comarcal com ara Estanislau Torres (1987), Teresa Pàmies (1987), Xavier Macià (1988), Isidor Cònsul (1991), Oriol Vergés (1993) i Albert Turull (2008).

Aquí el balanç dels premis aconseguits no és gaire encoratjador perquè només Proses de Ponent i Indíbil i la boira han quedat finalistes d’un premi, el Josep Pla. A banda de l’atenció de la crítica i de la projecció exterior, un altre element de contrast entre la seva producció per a joves i les obres per al públic en general recau en les editorials. Si bé les dues cases fidels al camp infantil i juvenil són La Galera i Cruïlla, diverses editorials i institucions públiques, amb diferents graus de tradició, s’encarreguen de convertir en llibres impresos els manuscrits «per a adults» que l’autor els proposa. Les obres publicades en firmes més consolidades i d’ampli ressò són Proses de Ponent, a Destino i Barcanova; Indíbil i la boira i Els rius de Lleida, a Destino; i la seva trilogia autobiogràfica —Vagó de tercera, Garbinada i Ponent, Desmudat i a les golfes—, a Proa.

Per tant, si mirem la multitud de premis, la quantitat de llibres publicats i traduïts, i la seva recepció i impacte —especialment dels llibres infantils i juvenils—3 es pot afirmar que globalment no hauria de sentir-se desil·lusionat pels resultats de la seva obra.

3. L’ÈXIT COL·LECTIU: UNA NORMALITZACIÓ ACONSEGUIDA? Si l’èxit de Vallverdú com a escriptor, sobretot per a gent jove, ha estat brillant, deuen ser altres els fets que l’han induït a manifestar la 3. Pel que fa a altres resultats de la seva trajectòria literària, cal precisar que la carrera de Vallverdú ha estat mereixedora d’una Creu de Sant Jordi, un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català i un títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 74

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

75

seva desil·lusió un cop entrat a la vellesa. Quan va començar la carrera literària, un dels seus objectius principals era escriure i tenir molts lectors; també es proposava recuperar el català com a llengua apta per a tots els registres per normalitzar la nostra cultura. Si podem donar per aconseguit el primer propòsit, ara cal comprovar en quin grau la seva intervenció va influir en el restabliment cultural i si el resultat desitjat s’ha realitzat o no. Precisament, en els dietaris publicats entre 2005 i 2010, diverses intervencions porten a pensar que Vallverdú se sent frustrat perquè la realitat dels Països Catalans del començament del segle xxi no coincideix amb el que hom s’imaginava durant la dictadura, la transició i el començament de la democràcia. S’adona que la tasca titànica duta a terme per ell i altres individus de la seva generació no ha provocat els efectes que esperaven. Considerant que al dietari de 1991, Les vuit estacions, no adopta una actitud de desencís, potser el canvi es deu als esdeveniments que tenen lloc durant el període de temps entre el primer i el segon dietari.

Però a què aspiraven els activistes com Vallverdú? Des de l’inici de la postguerra, molts intel·lectuals ja van canalitzar la reivindicació de la cultura catalana concentrant-se en l’element més identificador —la llengua—, però, a la dècada dels seixanta, encara se senten amenaçats per la persistència del franquisme i vetllen per la democràcia i la identitat catalana mitjançant la resistència cultural (Guibernau 2002: 96-97). Es plantegen l’ideal d’aconseguir uns valors independents dels espanyols, per expressar-se en el propi idioma en tots els contextos. Com que les manifestacions literàries aparegudes fins llavors —clandestines, aprovades per la censura o a l’exili— sovint sols formaven part d’una minoria elitista, per primera vegada valoren la possibilitat d’oferir petites dosis de cultura catalana i en català al gran públic. Es tenia en compte un dels grups més desatesos fins a aquell moment: els nens i joves, que no disposaven de cap alternativa a les lectures en castellà. Alguns literats van detectar les conseqüències devastadores que comportaria aquesta situació i van anunciar la urgència d’escriure i editar literatura poc exclusiva. Una de les primeres mostres d’aquesta reclamació va aparèixer gràcies a Josep Vallverdú (1961) a l’article «Necessitat d’una literatura majoritària» publicat a Serra d’Or, on explica que en totes les literatures amb una producció Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 75

01/02/13 7:50

76

Maria Pujol-Valls

normal conviuen llibres refinats i destinats a uns happy few amb d’altres de destinats a un públic més ampli i d’expressió més popular, com ara llibres infantils, novel·les amb una prosa senzilla i volums per distreure i informar. Remarca que la inexistència d’aquests gèneres no degrada la literatura elevada ni n’afecta el públic, mentre que, amb la seva absència, el lector comú es desil·lusiona i és més difícil que se senti atret pels llibres. Les generacions d’aquell moment havien trobat una poesia tan depurada i una narrativa moderna tan exaltada que no els ajudaven a identificar-se amb la literatura catalana. En aquestes circumstàncies, Vallverdú es pregunta: «I dels altres, què en fem?» I acaba demanant als dirigents culturals que ofereixin textos de lectura assequible a la gent que no pot llegir els llibres en català disponibles en aquell moment.

Aquesta manifestació ve seguida d’un article de Joan Triadú, un any més tard, titulat «Una edat sense llibres o una literatura sense futur», en el qual centra l’atenció en els més joves perquè també defensa que és urgent oferir-los publicacions —ja siguin noves, reeditades, traduïdes o adaptades— per evitar que caiguin en la lectura exclusiva en castellà (1962: 35). Demanar llibres i revistes per als joves no pretenia només ampliar el ventall de gèneres a disposició dels lectors, sinó que comportava assegurar la supervivència de la llengua escrita per al futur, ja que «les literatures es creen llur esdevenidor entre els nois i els adolescents» (34). A més de les raons que exposa Triadú, aquesta literatura també servia per demostrar la validesa de la llengua en tots els registres, acostumar els més joves a prestigiar la llengua, fer notar una iniciativa més de resistència antifranquista i oferir a les generacions novelles coneixements sobre cultura catalana que no haurien pogut rebre a través d’altres mitjans.

Aquesta circumstància marca la trajectòria de Vallverdú. Uns quants anys abans, a mitja dècada dels cinquanta, ja es plantejava d’abocar a la literatura les inquietuds patriòtiques de sensibilitzar la població: Jo entreveia un possible horitzó de cultura catalana a Lleida, i en aquell horitzó em proposava, obscurament encara, tenir-hi un paper literari. Malauradament, no hi havia consum, i calia crear, allí i a tot el Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 76

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

77

país, una necessitat, dur a terme una educació en el sentit de fer descobrir als ciutadans qui eren i qui era el testimoni que els esqueia indefugiblement. (1998: 149)

La voluntat de recuperació cultural, juntament amb la necessitat d’oferir literatura als més menuts i els seus primers reconeixements dins d’aquest gènere defineixen el seu futur: el 1954 guanya el Premi Mossèn Chusep de novel·la juvenil en castellà amb Las cinco vidas del «Nereo»; el 1963, el Premi Joaquim Ruyra amb L’abisme de Pyranos, publicat posteriorment com a Trampa sota les aigües (1965).

Les ganes dels joves per llegir en català, l’entusiasme per actuar col·lectivament i els indicis de supervivència de la cultura catalana podien esperançar, i cada vegada més, les ments més lluitadores. En el punt de partida de la recuperació, la sensació general era que el català escrit ja no existia i el govern només tolerava algunes manifestacions tradicionals populars. De manera gradual, s’arriba a una situació a principi del segle xxi en què la cultura compta amb una llengua oficial i suficientment normativitzada, traduccions força regulars de clàssics i d’autors contemporanis, escriptors professionalitzats, mitjans de comunicació i un sistema educatiu en català, i institucions públiques i privades per a la promoció de la llengua i la literatura.

Malgrat aquests avenços, el resultat aconseguit no és tan brillant com confiaven els activistes de la represa i han perdut les esperances que mai es faci realitat l’hegemonia tan somniada. Vallverdú, en els escrits més recents, segueix observant en quin grau la cultura catalana ha assolit els nivells que desitjava i se sent frustrat perquè veu que no es compliran les expectatives i no vol acceptar que la normalitat que havien imaginat a l’inici de la represa era una utopia. Demostren aquesta tendència fets com la reducció progressiva del nombre d’usuaris de la llengua i de lectors, la pèrdua de prestigi dels escriptors i la situació actual on cap d’ells no ha esdevingut figura insígnia fora dels seus límits territorials. En canvi, quatre dècades enrere, confiava que, per exemple, quan l’escola ensenyés el català, s’aconseguiria la normalització (1970b: 7); i més endavant, quan es va aprovar el decret d’implantació de la llengua catalana en l’ensenyament a Catalunya l’any 1978, opinava que ja es podia retirar la queixa sobre la imposició Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 77

01/02/13 7:50

78

Maria Pujol-Valls

del castellà en els centres de secundària (1989: 60). Per això, l’any 1989, es veu amb ànims d’arriscar-se a augurar un futur prometedor a l’idioma: El català s’estendrà molt més que no ho estava dins Catalunya.

Serà la llengua més generalitzada àdhuc en zones de forta densitat immigratòria: endemés, la immigració està decreixent, i els catalanoparlants han rebut amb el decret una injecció de futur. [...] Serà un fet que la llengua ambiental anirà essent de cada dia més la llengua catalana.

(1989: 61-62)

En aquells anys, els seus textos estan escrits des d’una actitud engrescada; té ganes de canviar el país de manera col·lectiva i anima a provocar una contraofensiva pacífica, educada, ferma i hàbil (81). Comença l’article «Llengua pobra, pobra llengua» amb l’explicació següent: «Però, com podeu ser optimista pel que fa a la llengua? —em demanaven. I responia: “Perquè els símptomes són que s’ha avançat. És positiu el guany en el marc del carrer, dels establiments, de la comunicació migrada que ens permet la ràdio i la televisió, i fins a cert punt la premsa”» (83). I acaba dient: «Si sentiu algú que es plany i diu: pobra llengua!, contesteu-li que només és de plànyer com a desgraciada la llengua que no té possibilitats de sortir de la pobresa, que s’ha depauperat. Però no és pas aquest el nostre cas» (84).

De la mateixa manera, pel que fa a la literatura infantil i juvenil, quan la censura es va començar a relaxar a principi dels seixanta, també creia que l’aparició de lectors nous i la publicació de materials en català provocarien un efecte circular (1993: 149). A l’hora de reclamar altres mostres culturals majoritàries, a principi dels vuitanta retreu que a establiments com restaurants i estacions de servei no es puguin comprar llibres i música en català perquè, en aquells moments, gairebé no hi són presents (1989: 86-87) i es lamenta de la falta d’un teatre comercial propi (95-96).

A la seva vellesa, no es pot avenir que alguns aspectes de la cultura no hagin prosperat prou si n’hi ha tants d’altres que han millorat o s’han normalitzat, tal com ell reconeixia, atès que existeixen institucions culturals de qualitat estable, una llengua apta per a tots els registres, una tradició literària, mitjans de comunicació, una escola dignifiLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 78

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

79

cada i catalana, una administració autonòmica i manifestacions de cultura popular (1995: 21-22). En el mateix període, en un article al Segre, també valora positivament l’impacte de TV3 com a eina de normalització molt valuosa i perquè ha comportat la creació d’actors populars catalans (2008: 175). Però durant els anys vuitanta i noranta ja intueix que la voluntat de molts catalans no és tan enèrgica com abans, les expectatives no es preveuen tan prometedores i comença a desconfiar de la consolidació de la cultura catalana. L’any 1984 es queixava de la diferència entre la inèrcia en què viu la societat en aquell moment i les dificultats que havien de superar quan fomentaven la cultura d’amagat i amb bona voluntat (1989: 94). Davant d’aquest contrast, també es preguntava si valia la pena intentar entusiasmar els joves per treballar per a la llengua d’una manera generosa, dedicada i enèrgica; o bé si aquesta intenció s’acabaria reduint a una il·lusió perquè el camí cap a la defallença i el rebaixament ja estava traçat. En obres escrites als anys noranta, copsem l’evolució progressiva de la seva opinió entre l’optimisme de Les vuit estacions i el pessimisme d’Hora nona i els dietaris posteriors, perquè, malgrat que s’ha adonat que encara no s’ha assolit la normalitat, encara hi ha esperances d’aconseguir-la.

Com en el text d’aquesta conferència de 1993: La premsa catalana ha aconseguit un bon esplet de publicacions locals, comarcals i una minsa collita de publicacions nacionals. [...] el que de debò dibuixa un panorama gens satisfactori és el cens de [...] rotatius quotidians [...] de què disposem al cap de deu anys d’Estatut i d’ensenyament oficial del català. [...] Que durant els anys anomenats de resistència cultural els fidels fossin pocs i s’apuntessin a tot, servia per mantenir el caliu: convenia que després, obertes les finestres, més fidels incrementessin la parròquia, i aquests fidels han vingut, sí, però no en prou quantitat. [...] Llavors, el futur de la cultura catalana no pot acotar-se perquè avui tot és canviant. (1995: 24-25).

Per això actualment disposem d’un panorama paradoxal: d’una banda l’oferta de textos de tota mena en català ha crescut [...] però l’ús social de la llengua esdevé afeblit en àrees preocupants. [...] Som una cultura a la defensiva: tot el que sigui fer-nos la il·lusió que caminem amb normalitat és excessiu. Caminem endavant però a risc sempre de sots, ensulsiades i aturades. (1993: 20)

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 79

01/02/13 7:50

80

Maria Pujol-Valls

En canvi, ben entrat en el segle xxi, no confia més en el futur. Ho demostren fragments d’Hora nona en què detecta la divisió terminològica actual entre el català i el valencià, fruit d’una actitud tan diferent de la posició comuna entre parlants de diferents variants, pròpia del seu període més combatiu a final dels anys seixanta i durant els setanta (2005: 173); i en d’altres passatges on també indica el retrocés en l’ús de la llengua.

La llengua s’ha mantingut. Fins quan? La més gran decepció actual ha estat que l’extensió en el coneixement ha estat paral·lela i simultània al mateix temps amb la minva en l’ús social. [...] Jo no gosaria temptejar un pronòstic. Però no sóc optimista. Han de canviar encara molts plantejaments, regirar-se moltes actituds. I, com tots els de la meva generació, estic cansat d’esperar: porto dècades i dècades de vida caminant amb una sabata vella i una espardenya foradada. (2005: 100-101)

Al tercer mil·lenni, l’autor veu que aquest somni normalitzador és lluny de convertir-se en realitat. Un dels fets que ha produït aquesta modificació en la seva opinió és que el context polític a Catalunya és més descoratjador que el de la dècada de 1990, perquè el canvi dels partits polítics en el poder del Govern de la Generalitat no ha implicat la reorientació de la cultura catalana que havia previst; a més, s’adona que les persones que han treballat per aconseguir aquest objectiu estan desapareixent sense que les generacions més joves hagin heretat l’esperit de lluita i es queden indiferents respecte al passat i el present (2007b: 157). I encara més: la seva posició és tan pessimista que arriba a una visió fatalista, segons la qual: a) és impossible controlar el destí —«amb la nostra presència no hem canviat ni canviarem el ritme de les coses, ni l’ordre de l’univers, com en la nostra joventut ens pensàvem que s’esdevindria» (2005: 177); i b) que la professió d’autor no és imprescindible: «tant li farà, comptat i debatut escriure és una activitat innecessària. Innecessària perquè el món continuï caminant, no es tracta de cap combustible» (218). En conseqüència, amb aquestes afirmacions, subratlla el fracàs d’un projecte col·lectiu, d’una lluita portada a terme per ell i altres personalitats de la seva generació començada als anys cinquanta. Només cal remarcar com a excepció el final lleugerament contradictori de Quasi nou llunes, «la utopia ens Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 80

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

81

reclama per tal que fem artesanalment de les il·lusions realitats, pessic a pessic» (2007: 184).

Atès que els programes culturals depenen estretament de la política, el seu nou punt de vista també implica transformacions en el compromís amb els partits polítics i, sense haver estat mai una figura política activa, a Hora nona, Quasi nou llunes i Ciutadà s/n exposa obertament la simpatia per Esquerra Republicana de Catalunya. Si bé a Les vuit estacions assegura un refús vers l’activisme i les afiliacions (1991: 19) —«sóc profundament reaci a l’acció política. Opino que el joc polític canvia, destenyeix i desfigura la gent» (3)—, hi veu la darrera oportunitat per a la realització dels ideals. En una entrevista de 2011, especifica el significat d’aquesta afirmació: Vaig donar el meu suport i contribueixo al sosteniment del partit d’Esquerra Republicana per convicció independentista: el 2000 l’única formació que en defensava el principi era ERC. És també, el partit tronc, en aquest camp. [...] Però jo vaig tenir durant molt de temps un perfil convergent, amb amistat personal —que dura— amb Jordi Pujol, fins que vaig veure que els convergents a cada bugada de negociació autonòmica perdien un llençol. (Pujol-Valls inèdit)

L’esperança que, amb el primer tripartit, es relaxin les relacions amb Madrid, no es realitzarà, tal com expressa a Quasi nou llunes, quan José Montilla ja liderava el PSC: «Observem que es parla molt de política social, de programes socials, fins de catalanisme social [...].

A mi em sembla que quan es parla massa de catalanisme social, s’aspira a dissoldre o senzillament a no reconèixer el catalanisme català» (2007b: 104). Malgrat l’adhesió a ERC, també hi adopta una posició crítica i opina que la ideologia dels republicans s’ha afeblit (75) i es dol de les renúncies a les quals cedeix un partit que, abans de ser al poder, defensava una posició molt més clara (115).

També critica les actuacions de les altres organitzacions. En els dos últims dietaris dóna el seu punt de vista sobre les diferents etapes del govern català i espanyol, i les polítiques de la Unió Europea, i els retreu algunes accions que han obstaculitzat la normalització de la cultura catalana. A Quasi nou llunes manifesta: «Estic admirat de la mansuetud amb què, si bé ho mirem, el govern de la Generalitat accepta les dilaLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 81

01/02/13 7:50

82

Maria Pujol-Valls

cions, trepitjades i evanescents promeses del govern de Madrid» (113), mentre que a Hora nona es queixa que «viure tothora amb la impressió que [els governants espanyols] fan amb tu el que volen, que és ben poc el marge de maniobra que pots usar, resulta fatigós i enervant, i et deixa l’esperit adolorit» (2005: 96). I també declara: «Europa només reconeix estats [...]. I si pot ser, amb una sola llengua [...]. A l’Europa nova, o ets un estat o no ets res o quasi res, aquesta és la pura realitat. Així ha acabat aquell somni, aquella bella utopia de l’Europa dels pobles, l’Europa de les nacions» (87). En repetides ocasions subratlla el poder asfixiant de Madrid a Catalunya, com la restricció que el Congrés de Diputats va fer al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya el 2006.

A més de presentar la seva insatisfacció amb la situació política, cultural i lingüística, l’autor opina sobre literatura. Es queixa de la debilitat de la tradició literària perquè aquest fet demostra que la tradició que ell havia intentat recuperar i enfortir continua xacrosa.

A partir de la dècada dels setanta, unes generacions joves, obertes a tendències innovadores, com era lògic, van ocupar llocs de la crítica, del periodisme, de la càtedra; però en comptes de vincular-se a les generacions anteriors, vull dir immediatament precedents, van trencar amarres, i ni tan sols van voler salvar allò que podia salvar-se de les lliçons anteriors. (2005: 223)

Els dietaris també transmeten la protesta contra l’acceptació d’algunes traduccions de baixa qualitat perquè no valoren i fins i tot desacrediten la feina dels traductors que, com ell mateix, van obrir camí als anys seixanta (92). De fet, aquest fenomen està principalment causat pels canvis en el món editorial: molts editors s’han convertit en homes de negocis. Aquesta pèrdua de respecte pel llibre, el tractament d’aquest element com a producte mercantil i la seva substitució per altres formes de cultura o entreteniment més despersonalitzades demostren el desconeixement actual sobre la importància que va suposar la presència de les publicacions en català. Vallverdú mateix recorda les pèssimes condicions dels anys cinquanta: Fou una etapa fatigosa, pesada, entortolligada de gestions, promeses a mitges, inseguretats i, sobretot, dilacions i retards. Només una Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 82

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

83

ferma disposició a entomar galtades i a resistir per guanyar pam a pam un espai de més llibertat, perdent diners, forces i molt de temps, garantia alguna estona de respir i petitíssimes victòries. Penso de vegades amb un tast d’amargor en l’insolent deseiximent d’alguns gestors i treballadors del món cultural d’avui, que actuen com si mai no haguessin existit aquelles barreres ofegoses. (2007a: 148)

I en aquests dietaris es té molt present que la reaparició del llibre en català —i sobretot la literatura per a nens— va simbolitzar la restauració de la cultura catalana malgrat la censura i els entrebancs de l’època. La presència física d’una publicació en aquesta llengua tenia un valor que anava més enllà de la qualitat literària, havia esdevingut un símbol atès que la llengua és l’element distintiu i més important de la identitat catalana (Guibernau 2002: 111, però també Conversi 1997 i Verrié 1978 sobre els paper de la llengua en el nacionalisme català i la resistència mitjançant els llibres).

Recordem que, en la mateixa línia que Vallverdú, una figura com Joaquim Carbó descriu així les novetats culturals catalanes de 1962: Comprenc que avui que n’hi ha tants, sigui difícil emocionar-se per l’aparició d’un nou llibre, d’una revista o d’un disc en català, però jo encara recordo la satisfacció que sentia quan sortia d’una llibreria i portava sota el braç una novel·la d’Albert Camus o d’Ernest Hemingway traduïda al català. I em sorprèn i em preocupa que la majoria, ara que pot triar, es deixi portar per la rutina i compri l’edició en castellà.

(Carbó 2002: 30)

4. CONCLUSIONS Malgrat tot, Vallverdú es complau amb l’èxit de la seva obra i s’ha convertit en un referent de la literatura per a lectors joves en català; molts dels seus títols d’aquest gènere s’han traduït al castellà —i només uns pocs a d’altres idiomes—, les pel·lícules i sèries d’animació basades en un dels seus personatges s’han exhibit fora del país i ell també ha rebut molts premis prestigiosos. I la seva tasca ha esdevinLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 83

01/02/13 7:50

84

Maria Pujol-Valls

gut valuosíssima en la recuperació cultural: «S’ha aplicat de preferència, i de manera sobresortint, en dos àmbits aparentment marginals però bàsics en la consolidació de tota cultura: el de la literatura infantil, de la qual constitueix una de les primeres figures catalanes d’ara i de tots els temps, i el de les traduccions» (Murgades 1996: 87). Tanmateix, l’escriptor se sent frustrat perquè s’adona que els Països Catalans pateixen moltes deficiències que ell i molts contemporanis seus van intentar superar. A principi del segle xxi, viu en una situació en què diversos elements essencials segueixen coixejant, on és difícil constituir referents literaris per enfortir una tradició que s’introdueixi a l’estranger i que s’estableixi al mateix nivell que les cultures d’estat.

Encara que algunes millores en la realitat actual es materialitzin, no és gaire probable que la cultura catalana arribi a la condició que Vallverdú i molts altres, potser erròniament, havien imaginat. I no només això; l’autor també té la sensació que les generacions posteriors no han volgut prendre el relleu per continuar la tasca que havien iniciat.

Consegüentment, els motius per tenir una visió desil·lusionada de la vida no rauen tant en l’abast de l’èxit de la seva literatura, en el seu propòsit personal, sinó en el fet que el projecte col·lectiu no ha reeixit.

Està decebut perquè la gent que, com ell, va actuar contra la voluntat franquista d’anihilar la cultura catalana no ha vist el desig fet realitat; molts aspectes culturals no s’han assolit en l’actualitat i el futur és incert. L’autor mira enrere i repassa la transformació de la cultura catalana des de l’activisme inicial fins a la desorientació actual; des de la resistència cultural de final dels anys seixanta, passant per l’etapa en què va decidir que el seu lloc seria estrictament el d’escriptor, fins a haver d’arribar a ser conscient que, al cap de quaranta anys, els resultats no són gaire encoratjadors. Vallverdú ha estat víctima de les enormes contradiccions de la cultura catalana que Francesc Parcerisas ha expressat sobre la conjuntura actual: Una cultura macrocefàlica amb peus de fang i sense implantació social [ha provocat que] molts vegin el futur de la cultura catalana —i la literatura per descomptat— com una espècie malalta que saltironeja, entre neguitosa i aparentment despreocupada, enmig d’un hàbitat extremadament degradat on l’espera una extinció imminent.

(2008: 49) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 84

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

85

En aquest panorama desolador, un Vallverdú ancià s’apodera de la immediatesa combativa pròpia dels dietaris per expressar un crit desesperat d’alerta davant de la inexistència de la tan anhelada normalitat cultural i lingüística. Aquesta decepció es podria haver mitigat si els propòsits del passat haguessin tingut en compte les diferències profundes entre cultures amb estat i la realitat dels Països Catalans; és a dir, si haguessin fet a mida el concepte de normalitat, no s’haurien deixat enlluernar pels precedents de recuperació cultural i no s’haurien posicionat amb uns ideals difícils de materialitzar completament i impermeables als canvis de la realitat. O si haguessin apuntat, directament, cap a l’objectiu d’alliberament nacional.

BIBLIOGRAFIA Aloy (1998): Josep M. Aloy, Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, Lleida: Pagès Editors.

Bou (1993): Enric Bou, Papers privats: assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques, Barcelona: Edicions 62.

Carbó (1987): Joaquim Carbó, «“Festa Major”, vint-i-cinc anys després», dins: Diversos autors, Miscel·lània homenatge a J. Vallverdú: vida, obra, treballs dedicats, Lleida: Diputació de Lleida / Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ps. 161-164.

— (2002): Joaquim Carbó, Joaquim Carbó: setanta anys, un centenar de títols, un milió d’exemplars, Barcelona: Barcanova.

Cònsul (1991): Isidor Cònsul, «Pròleg», dins: Vallverdú, Josep: Contes en òrbita, Barcelona: La Magrana, ps. 7-14.

Conversi (1997): Daniele Conversi, The Basques, the Catalans and Spain, Londres: Hurst.

Diversos autors (1987): Miscel·lània homenatge a J. Vallverdú: vida, obra, treballs dedicats, Lleida: Diputació de Lleida / Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Duran (1993): Teresa Duran, «L’aventura de llegir a Josep Vallverdú», Urc. Revista literària, núm. 8 (hivern), ps. 16-19.

Fuster (1972): Joan Fuster, Literatura catalana contemporània, Barcelona: Curial.

Gimferrer (1971): Pere Gimferrer, «Dos libros sobre el país: Proses de Ponent y El Pirineu», Destino, núm. 1735-1739 (2 gener), ps. 30-31.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 85

01/02/13 7:50

86

Maria Pujol-Valls

Guibernau (2002): Montserrat Guibernau, Nacionalisme català. Franquisme, transició i democràcia, Barcelona: Pòrtic.

Macià (1998): Xavier Macià, «L’homenot de Ponent biografiat», Ressò de Ponent: revista de l’Ateneu Popular de Ponent, núm. 159, ps. 32-33.

Mora (2002): Anna Cris Mora, «Entrevista a Josep Vallverdú, traductor», Quaderns. Revista de traducció, núm. 8, ps. 121-131.

Murgades (1996): Josep Murgades, «Postguerra en clau metonímica», Revista de Catalunya, núm. 113 (desembre), ps. 85-96.

Pàmies (1987): Teresa Pàmies, «La quotidianitat en la narrativa de Josep Vallverdú», dins: Diversos autors 1987, ps. 173-176.

Parcerisas (2008): Francesc Parcerisas, «De l’esquizofrènia i del “com si...”», dins: Isabel Graña i Teresa Iribaren (coord.), La literatura catalana a la cruïlla (1975-2008), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa Edicions, ps. 45-54.

Pla i Arxé (2007): Ramon Pla i Arxé, «Annals d’un escriptor», El Temps, núm. 1205 (17 juliol), p. 85.

Pujol-Valls (inèdit): Maria Pujol-Valls, Entrevista a Josep Vallverdú, abril 2011.

Sellent (1998): Joan Sellent, «La traducció literària en català al segle xx: alguns títols representatius», Quaderns. Revista de traducció, núm. 2, ps.

23-32.

Torres (1987): Estanislau Torres, «El gran xantatge», dins: Diversos autors, Miscel·lània sobre J. Vallverdú, Lleida: Diputació de Lleida / Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ps. 103-106.

Triadú (1962): Joan Triadú, «Una edat sense llibres o una literatura sense futur», Serra d’Or, núm. 8-9 (agost-setembre), ps. 34-35.

Triadú (1983): Joan Triadú, «Assaig autobiogràfic de J. Vallverdú», Avui (13-05-1983).

Turull (2008): Albert Turull, «Escriptor i societat, a propòsit de la presentació de “Pelegrí dels mots”», dins: Diversos autors, Escriptor i societat, Lleida: Diputació de Lleida / Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ps. 21-25.

Urc. Revista literària (1993): Urc. Revista literària, núm. 8 (hivern).

Vergés (1993): Oriol Vergés, «La Catalunya-Visió d’en Josep Vallverdú i en Ton Sirera», Urc. Revista literària, núm. 8 (hivern), ps. 13-14.

Verrié (1978): Jordi Verrié, «Resistir amb llibres», Serra d’Or, núm. 223 (abril), ps. 17-21.

Vila (2001): Enric Vila, «Una postal per recordar», Avui (25-01-2001).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 86

01/02/13 7:50

Els llibres personals de Josep Vallverdú: la frustració en l'ancianitat

87

OBRES DE JOSEP VALLVERDÚ ESMENTADES EN AQUEST ARTICLE (1954) Las Cinco vidas del Nereo, Alcoi: Marfil.

(1961) «Necessitat d’una literatura majoritària», Serra d’Or, núm. 6 (març), ps. 14-15.

(1965) Trampa sota les aigües, Barcelona: Estela.

(1970a) Proses de ponent, Barcelona: Destino.

(1970b) «Públic, poble, llengua», El Pont, núm. 41, ps. 5-7.

(1983) Indíbil i la boira, Barcelona: Destino.

(1986) Proses de Ponent, 2a ed., Barcelona: Edicions del Mall.

(1989) La Lluna amb les dents: articles 1962-1988, Lleida: Virgili i Pagès.

(1991) Les vuit estacions. Dietari 1988-1989, Lleida: Pagès Editors.

(1993) Entrada lliure, Lleida: Pagès Editors.

(1994) Proses de Ponent, 3a ed., Barcelona: Barcanova.

(1996) Vagó de tercera, Barcelona: Proa.

(1998) Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta, Barcelona: Proa.

(2000) Desmudat i a les golfes, Barcelona: Proa.

(2005) Hora nona. Llibre de capvespres, Lleida: Pagès Editors.

(2007a) Pelegrí dels mots, Lleida: Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

(2007b) Quasi nou llunes, Lleida: Diputació de Lleida / Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

(2008) Finestra i espill, Juneda: Fonoll.

(2009a) Ciutadà s/n, Lleida: Diputació de Lleida / Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

(2009b) Rovelló, edició 40è aniversari, Barcelona: La Galera.

(2010a) Proses de Ponent, 4a ed., Lleida: Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

(2010b) Quadern de les coves, Lleida: Pagès Editors.

Vallverdú & Sirera (1976): Josep Vallverdú i Ton Sirera, Els Rius de Lleida, Barcelona: Destino.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 67-87

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 87

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 88

01/02/13 7:50

LA TEORIA GRAMATICAL DELS MODISTES Josep BAtAllA

Obrador Edendum Correspondència: Pl. de la Llibertat 5 43420 Santa Coloma de Queralt direccio@obradoredendum.cat

Resum Fins a la fi del segle xii, la gramàtica fou una de les arts del trivi (artes sermocinales), la que ensenyava a parlar bé i a escriure bé, seguint el model dels clàssics i la preceptiva de Donat i de Priscià. Però en els segles posteriors una altra ars sermocinalis, la dialèctica, començà a envair progressivament el camp de la gramàtica. A diferència de Pere Hèlias que encara distingí entre aquestes dues arts, Pere Abelard fressà el camí cap a una teoria general del llenguatge, gramatical i epistemològica ensems. Aquest interès a concebre el llenguatge com una teoria general del signe lingüístic fou recollit i sistematitzat per una escola de gramàtics, anomenats modistes, que al llarg d’un segle —de mitjan segle xiii a mitjan segle xiv— maldaren per elaborar una teoria del llenguatge (scientia sermocinalis) que partia del pressupòsit que la llengua reflecteix les estructures de pensament alhora que recull les estructures de la realitat. Els modistes, d’acord amb l’aristotelisme escolàstic, sostenien que les coses, en quant existents, posseeixen unes propietats o unes maneres d’ésser (modi essendi) que són copsades per la ment, a través d’unes formes innates de comprensió (modi intelligendi), al seu torn expressades per les formes universals del llenguatge (modi significandi).

Paraules clau gramàtica modista, modes de significació, universals lingüístics Abstract: The graMMaTical Theory of The ModiSTae Until the end of the 12th century, grammar was one of the trivium (artes sermocinales), which taught one to speak and write properly following the model of the classics and the precepts of Donatus and Priscian. However, in subsequent centuries another ars sermocinalis, dialectic, gradually began to invade the field of grammar. Unlike Pere Hèlias, who still distinguished between these two arts, Peter Abelard steered the pathway towards a general theory of language which was both grammatical and epistemological. This interest in conceiving of language as a general theory of the linguistic sign was captured and systematised by a school of grammarians called the Modistae, who over the course of a century—from the mid-13th to the mid-14th—strove to develop Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155 DOI: 10.2436/20.2502.01.63 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 24 de gener de 2012. Acceptat el 28 de setembre de 2012.

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 89

01/02/13 7:50

90

Josep Batalla

a theory of language (scientia sermocinalis) that was based on the assumption that language reflects the structures of thinking while also reflecting the structures of reality. In accordance with scholastic Aristotelianism, the Modistae upheld that because they exist, things possess certain properties or ways of being (modi essendi) that are captured by the mind through innate forms of comprehension (modi intelligendi), which are in turn expressed by the universal forms of language (modi significandi).

Keywords Modistae’s grammar, forms of meaning, linguistic universals

1. EL LLEGAT DELS ANTICS: LA GRAMÀTICA COM A ARS SERMOCINALIS* 1.1. Els sofistes A l’Occident la reflexió sobre el llenguatge tingué el seu bressol en la Grècia clàssica: en la retòrica dels sofistes i en la filosofia de Plató, d’Aristòtil i dels estoics. Els grecs estudiaren el llenguatge, però no pas com una realitat que calgués descriure i explicar per si mateixa, precisant-ne amb claredat els elements que la configuren i les lleis que en regulen el funcionament. Per a ells, el llenguatge era abans de res un instrument —una τέχνη, una ars— que, utilitzat amb habilitat, permetia conèixer la realitat i facilitava la comunicació.

El sofistes, amb una orientació marcadament utilitària, s’interessaren, doncs, per descobrir la correcció, la pertinença, la justesa (ὀρθοέπεια) en l’ús d’aquest instrument amb la finalitat de descobrir allò que caracteritza el bon parlar (εὐέπεια),1 és a dir, allò que fa que el llenguatge sigui eficaç. Tanmateix, aquest interès utilitari dugué els sofistes a proposar valuoses distincions estrictament gramaticals. Per exemple, sabem que Licimni, un deixeble de Gòrgias, «ensenyà a distingir els noms, com és ara quins són propis, quins compostos, quins * Agraeixo a Pere Lluís Font la confiança que m’ha fet en suggerir que em fos encarregat aquest treball i la generositat amb què rigorosament ha esmenat els meus errors.

1. Plató, Phaedrus, 267c-d (FBM 250, 105).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 90

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

91

sinònims, quins adjectius, com també ensenyà tot allò que permet de parlar bé».2 Aquesta orientació pragmàtica en l’estudi del llenguatge afavorí, sens dubte, la millora de les habilitats lingüístiques, si bé a costa de renunciar al coneixement de la realitat i de limitar-se gairebé exclusivament a potenciar la capacitat de convèncer els altres. Que el llenguatge permetés d’exposar als altres el coneixement que l’individu assoleix de la realitat, resultava problemàtic; que l’individu aconseguís d’imposar el seu punt de vista als altres, era tot el que calia esperar del llenguatge. Gòrgias compendià en tres punts taxatius la versió més radical d’aquesta incapacitat del llenguatge per a expressar el coneixement: «Primer, res no és; segon, baldament fos, seria inaprehensible; tercer, baldament fos aprehensible no seria comunicable ni expressable als altres».3 És interessant de subratllar que aquest agnosticisme lingüístic s’oposa rodonament a allò que segles més tard fou la tesi fonamental de la gramàtica especulativa dels modistes: la realitat és intel·ligible i, doncs, allò que ha estat entès pot ésser comprensiblement expressat.

1.2. Plató i Aristòtil Com els modistes del segle xiii, Plató tampoc no acceptà que la realitat resultés inaprehensible ni que el llenguatge no fos res més que un conjunt de tècniques persuasives, semànticament irrellevants. Estava convençut que en la realitat hi havia estructures essencials (εἶδη) que eren accessibles a la ment humana. Mitjançant el llenguatge? Això ja no era tan clar.4 Els etimologistes del seu temps sostenien que la 2. Diels-Kranz 2005: 80a. 26, II, p. 262, nota 4: ἐδίδαξεν ὀνομάτων τινὰς διαιρέσεις οἶον ποῖα κύρια, ποῖα σύνθετα, ποῖα ἀδελφά, ποῖα ἐπίθετα καὶ ἄλλα πολλὰ πρὸς εὐέπειαν.

3. Diels-Kranz 2005: 82b. 3, p. 279: πρῶτον ὅτι οὐδὲν ἔστιν, δεύτερον ὅτι εἰ καὶ ἔστιν ἀκατάληπτον ἀνθρώπῳ, τρίτον ὅτι εἰ καὶ κατάληπτον ἀλλὰ τοί γε ἀνέξοιστον καὶ ἀνερμήνευτον τῷ πέλας.

4. Tanmateix, Diògenes Laerci 3.25 (Hicks 1999: I, 298) diu que Plató fou «el primer a adonar-se de la importància de la gramàtica» (πρῶτος ἐθεώρησε τῆς γραμματικῆς τὴν δύναμιν).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 91

01/02/13 7:50

92

Josep Batalla

semblança (ὁμοιότης) entre els mots i les coses era tan estreta que fins i tot les lletres dels noms, una per una, descrivien trets reals de les coses. Plató no ho podia admetre. Tenia per un fet irrecusable que allò en què jo penso quan pronuncio una expressió (δήλωμα), no és pas semblant a allò de què prové, això és, el seu referent.5 Però el fet que el llenguatge tot sol sigui incapaç de copsar la realitat ¿implica que l’hàgim de considerar inútil per al coneixement?

A diferència dels sofistes, Plató no ho cregué pas. Pensava que per a ésser veritablement útil el llenguatge necessitava, com tots els instruments,6 un cert redreçament que en compensés les mancances.

Plató creia que el llenguatge troba aquesta compensació en el pensament especulatiu, en la dialèctica. Així, el llenguatge, degudament corregit, pot «fer palès per la veu, mitjançant verbs i noms, el propi pensament [...] i en això consisteix un enunciat».7 En el futur, la distinció platònica entre ὄνομα (element nominal), ῥήμα (element predicacional) i λόγος (enunciat amb sentit complet) representarà l’establiment de tres categories fonamentals per a la gramàtica.

Desenvolupant les intuïcions lingüístiques de Plató, Aristòtil considerà que la llengua es basa en el so vocal (φωνή) —i en la lletra que el representa (γράμμα)— el qual no es correspon amb res de la realitat, ans és un signe convencional (σύμβολον) de les afeccions psíquiques (παθέματα) del parlant.8 Partint d’aquesta concepció del llenguatge, Aristòtil acceptà les categories gramaticals platòniques i es decantà inequívocament per la interpretació convencional del llenguatge, que Plató ja havia suggerit.

5. Plató, Cratylus, 435a (FBM 104, 114): ἀπὸ τοῦ ἀνομίου γε ἢ ὃ διανοούμενος φθέγγομαι.

6. Cal remarcar que en el segle iv a. C. els grecs havien assolit l’anomenada segona articulació en el coneixement de la seva fonètica; cf. Plató, Cratylus, 424c-d (FBM 104, 100), on es distingeixen les diverses vocals i consonants gregues.

7. Plató, Theaetetus, 206d (FBM 104, 114): τὸ τὴν αὑτοῦ διάνοιαν ἐμφανῆ ποιεῖν διὰ φωνῆς μετὰ ῥημάτων τε καὶ ὀνομάτων [...] τὸ τοιοῦτον λόγος εἶναι.

8. Aristòtil, De interpretatione, 1 (16a 3-6): «Els sons vocals són signe de les passions de l’ànima, i les lletres de l’escriptura són signes dels sons vocals. I així com els sons vocals no són pas els mateixos per a tothom, així les lletres de l’escriptura no són tampoc les mateixes per a tothom.» (τὰ ἐν τῇ φωνῇ τῶν ἐν τῇ ψυχῇ παθημάτων σύμβολα, καὶ τὰ γραφόμενα τῶν ἐν τῇ φωνῇ. καὶ ὥσπερ οὐδὲ γράμματα πᾶσι τὰ αὐτὰ, οὐδὲ φωναὶ αἱ φωναὶ αἱ αὐταὶ).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 92

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

93

A més, sense descriure-les amb precisió, Aristòtil identificà noves categories gramaticals. «En general el llenguatge (λέξις) conté les parts següents: lletra (στοιχεῖον), síl·laba (συλλαβή), mot connectiu (σύνδεσμος), mot articulador (ἄρθρον), nom (ὄνομα), verb (ῥῆμα), flexió (πτῶσις), enunciat (λόγος)».9 Pel que fa a l’ὄνομα, que Plató havia distingit molt imprecisament del ῥήμα i del λόγος, Aristòtil en proposà una definició. «Un nom és un so vocal que per convenció (κατὰ συνθήκην) és significatiu (φωνὴ σημαντική) però sense fer cap referència al temps (ἄνευ χρόνου), les parts del qual, separades, no són significatives.»10 També definí el ῥῆμα: «Un verb és allò que té el significat addicional de temps (τὸ προσσεμαίνον χρόνον) i on cap de les parts no significa res per separat; és, a més, un signe d’allò que ja hem dit d’una altra cosa.» Igualment definí el λόγος: «Un enunciat és un so vocal significatiu una part del qual, separada, té un cert significat, tanmateix com una locució (φάσις) i no pas com una afirmació (κατάφασις).»11 En aquestes definicions hi ha implícit el concepte modern de semantema o lexema com a unitat mínima de significació.

Una altra aportació important d’Aristòtil consistí a reconèixer que el llenguatge pot tenir diverses funcions: persuadir, deliberar, decidir... De totes aquestes funcions, Aristòtil, estudià preferentment la d’emetre judicis assertoris. És un fet que «no tots els enunciats són assertius (ἀποφαντικοί); només ho és aquell en què hi ha veritat o falsedat, la qual cosa no ocorre pas sempre. Per exemple, una pregària és una enunciat que, tanmateix, no és veritable ni fals.» Interessat sobretot per la lògica, Aristòtil, declarà que ell es dedicava especialment a l’estudi de l’enunciat assertiu: «Deixem de banda les altres menes d’enunciats, que més aviat són propis de la retòrica o de la poètica.

L’objecte del meu estudi és l’enunciat assertiu.»12

9.

10.

11.

12.

Aristòtil, Poetica, 20 (16a 19-20) (FBM 19, 26).

Aristòtil, De interpretatione, 2 (16a 19-21).

Ibidem, 2 (16a 19-21).

Ibidem, 4 (16b 34 - 17a 7).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 93

01/02/13 7:50

94

Josep Batalla

1.3. Les escoles hel·lenístiques Els gramàtics de l’època hel·lenística ampliaren i definiren les categories esbossades per Aristòtil. Subdividiren el mot connectiu (σύνδεσμος) —una classe amb un clar component sintàctic— en conjunció i preposició, la qual cosa els dugué a les vuit parts de l’oració que es consolidaren com un element bàsic de la gramàtica tradicional.

D’altra banda, distingiren dues menes de flexió (πτῶσις): la conjugació verbal i la declinació nominal.

Els estoics foren els primers a presentar una teoria gramatical que pogués donar compte de tots els factors que intervenen en el llenguatge (Robins 1951: 25-36 i Frede 1978: 27-75). Ho feren intentant d’harmonitzar el realisme d’Aristòtil amb la dimensió idealista de Plató. Bàsicament, entenien que el llenguatge era «un so articulat emès per un acte de la pensa».13 En aquest sentit, sostenien que en el llenguatge intervenen sempre tres elements: 1) el significat (τὸ σεμαινόμενον); 2) allò que és significant (τὸ σεμαῖνον); i allò a què s’esdevé d’ésser significat (τὸ τυγχάνον).14 Els elements 2) i 3) —és a dir el so significatiu i la cosa significada— són materials. En canvi, l’element 1) —anomenat τὸ λεκτόν (allò que és dicible o expressable)— és quelcom d’incorporal, per tal com és «quelcom d’existent en conformitat amb un contingut psíquic racional» (κατὰ λογικὴν φαντασίαν)15 i, en conseqüència, és l’únic element que pot ésser veritable o fals. Podríem dir que els elements 2) i 3) recullen el convencionalisme aristotèlic i que l’element 1) reté l’εἶδος platònic. Aquesta tríada, diferentment interpretada, és subjacent en els tres modi dels gramàtics modistes: intelligendi, significandi i essendi.

Respecte de les categories gramaticals, les precisaren i les subdividiren. Quant al nom, distingiren entre nom propi (ὄνομα) i nom comú (προσεγορία); i pel que fa a la flexió, generalitzaren la declinació a totes les formes del nom i consideraren que el nominatiu era el cas recte (ὀρθὴ πτῶσις) alhora que anomenaven casos oblics (πλάγιαι 13. Diògenes de Babilònia, frag. 17 (Arnim 1964: III, 212): φωνὴ [...] ἀνθπόπου δέ ἐστιν ἔναρθος καὶ ἀπὸ διανοίας ἐκπεμπομένη.

14. Crisip de Solis, frag. 166 (Arnim 1964: II, 48).

15. Ibidem, frag. 187 (Arnim 1964: II, 61).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 94

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

95

πτώσεις) totes les altres formes nominals. Quant al verb, distingiren entre predicats transitius (κατηγορήματα συμβάματα) i intransitius, com també entre veu activa (ὀρθή) i passiva i pel que fa als temps verbals distingiren entre l’acció contínua i l’acció acabada. Quant als mots articuladors (ἄρθρα) distingiren entre els que són declinables i els que no ho són (σύνδεσμοι). Precisaren també una nova categoria gramatical: l’adverbi, que anomenaren «mot mitger» (μεσότης) perquè és troba gramaticalment situat entre el nom i el verb.16 En el segle ii dues escoles hel·lenístiques es disputaren la primacia gramatical: l’escola de Pèrgam, on ensenyaren els estoics Crisip de Sols i Crates de Mel·los, i l’escola d’Alexandria, on ensenyà Aristarc de Samotràcia i on es formà Dionisi de Tràcia, que posteriorment emigrà a Rodes i hi fundà una escola. Els gramàtics estoics de Pèrgam eren partidaris del corrent anomenat «anomalista», que sostenia que el llenguatge no estava estructurat per lleis necessàries i, per tant, cap regla no en podia explicar el funcionament. Les innombrables irregularitats de les formes gramaticals ho confirmaven.17 Els gramàtics alexandrins, en canvi, eren partidaris de l’«analogia».

S’interessaven pel que avui anomenaríem crítica textual i pressuposaven que hi havia constants lingüístiques que justificaven que una lliçó fos preferible a una altra. Defensaven, doncs, l’existència d’esquemes racionals configuradors el llenguatge, i assumien el repte de descobrir-los. Per tal de demostrar-ne l’existència maldaven per establir regles (κανόνες) que expliquessin les variacions nominals i verbals. La disputa obligà els gramàtics alexandrins a formular clarament les regularitats que descobrien, la qual cosa donà lloc a l’establiment de paradigmes que afavoriren la formulació de manuals de gramàtica grega.

De tots aquest manuals, el més difós fou, sens dubte, la Τέχνη γραμματική, una obra tradicionalment atribuïda a Dionisi de Tràcia (segle ii aC), si bé es tracta d’un resum posterior, molt concís, probablement fruit de la compilació de diversos manuals. Aquest resum grama16. Diògenes Laerci 7,55-70 (Hicks 1999: II, 164-178).

17. Varró 9.1 (Kent 1999: II, 440): «Crates, nobilis grammaticus, [...] fretus Chrisippo homine acutissimo qui reliquit Περὶ ἀνωμαλίας iii libros, contra analogiam atque Aristrachum est nixus.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 95

01/02/13 7:50

96

Josep Batalla

tical tingué una extraordinària importància perquè es convertí en el model que inspirà gairebé tots els manuals posteriors. Recopilà els diversos intents d’establir categories gramaticals i fixà les vuit parts de l’oració (μέρη τοῦ λόγου): nom (ὄνομα), verb (ῥῆμα), participi (μετοχή), article (ἄρθρον), pronom (ἀντωνυμία), preposició (πρόθεσις), adverbi (ἐπίρρημα), conjunció (σύνδεσμος).

L’escola «anomalista» estoica s’orientà primordialment a redactar textos que avui qualificaríem de teoria gramatical o de filosofia del llenguatge. L’escola alexandrina, en canvi, s’orientava a redactar manuals didàctics que, resumint els instruments gramaticals bàsics, ajudessin a editar i a interpretar els clàssics de la literatura. En conseqüència, el manual atribuït a Dionisi de Tràcia, seguint l’orientació de l’escola alexandrina, defineix la gramàtica com «el coneixement pràctic d’allò que ha dit la majoria de poetes i escriptors».18 Aquesta manera predominantment literària de concebre l’estudi de la llengua fou acceptada pels llatins que tradicionalment la definiren com la «ciència de parlar i d’escriure correctament (scientia recte loquendi et recte scribendi). Ciceró, per exemple, la recollí i l’aplicà a l’oratòria. Hi afegí, però un matís retòric important. L’orador no solament havia d’ésser un parlant hàbil, algú que excel·lís en el domini de la llengua (scienter et perite dicere), també havia d’ésser capaç d’expressar-se amb bellesa (ornate dicere). D’aquesta manera, saber parlar bé (bene dicere), esdevenia un exercici d’eloqüència que envaïa tota l’activitat intel·lectual.19 El resultat fou que durant molts segles tothom acceptà que el fi de la gramàtica era el que havia proposat la Τέχνη γραμματική: assolir la destresa (ἐμπειρία) en la utilització de la llengua —una habilitat que s’havia d’adquirir amb la lectura sovintejada dels poetes i dels prosistes. Els gramàtics especulatius del segle xii, foren els primers que qüestionaren aquesta supeditació de la gramàtica a la literatura.

18. Dionisi de Tràcia (Uhlig 1965: 5): γραμματική ἐστιν ἐμπειρία τῶν παρὰ ποιηταῖς τε καὶ συγγραφεῦσιν ὡς ἐπὶ τὸ πολὺ λεγομένων.

19. Ciceró, De oratore, 2.5 (FBM 54, 7): «Bene dicere, quod est scienter et perite et ornate dicere, non habet definitam aliquam regionem, cuius terminis saepta teneatur. Omnia quaecumqua in hominum disceptationem cadere possunt, bene sunt ei dicenda, qui hoc se posse profitetur, aut eloquentiae nomen reliquendum est.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 96

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

97

1.4. Donat i Priscià Els primers gramàtics romans adaptaren al llatí els resultats compendiats en les gramàtiques hel·lenístiques, especialment en la Τέχνη de Dionisi de Tracià i en els nombrosos tractats, conservats fragmentàriament. Entre aquests tractats destaca el del gramàtic alexandrí Apol·loni Díscol (segle ii dC), conservat gairebé íntegrament, sobre la sintaxi de les diverses parts de l’oració (Περὶ συντάξεως τῶν τοῦ λόγου μερῶν).20 Dels múltiples assaigs per a redactar una gramàtica llatina,21 dues obres s’imposaren per damunt de totes les altres al llarg de l’alta edat mitjana: l’Ars grammatica de Donat i les Institutiones grammaticae de Priscià.

Eli Donat (segle iv dC), ensenyà gramàtica i retòrica a Roma on tingué per deixeble sant Jeroni.22 Basant-se en compendis gramaticals escolars en boga, Donat compongué una breu exposició De octo partibus orationis, tradicionalment coneguda com Ars minor. El text anava adreçat als principiants. Era redactat en l’estil de preguntes i respostes, talment un catecisme, la qual cosa facilitava d’allò més la memorització de definicions rotundes. Per exemple, —Què és el verb?

—La part de l’oració que, sense cas, indicant temps i persona, significa quelcom que s’esdevé de manera activa, passiva o intransitiva.23

L’Ars minor consolidà entre els llatins les vuit parts de l’oració que els gramàtics hel·lenístics havien fixat. La divisió hel·lenística restà inamovible durant segles, amb una sola modificació: l’article, absent en llatí, fou substituït per la interjecció. Els modistes, sense ni tan sols intentar justificar aquestes vuit categories gramaticals, les acceptaren 20. Apol·loni Díscol, De constructione orationis (Bekker 1817).

21. Varró, De lingua latina (Kent 1999: n. 17), és un dels més notables.

22. Jeroni, In Ecclesiasten, 1 (PL 23, 1071a): «Praeceptor meus Donatus».

23. Eli Donat, Ars minor (Holtz 1981: 591): «—Verbum quid est? —Pars orationis cum tempore et persona sine casu aut agere aliquid aut pati aut neutrum significans.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 97

01/02/13 7:50

98

Josep Batalla

com a base de llur gramàtica i especulativament n’explicaren el funcionament.

L’Ars maior de Donat se centra en l’estudi de les parts de l’oració, preses aïlladament, i no explica com els mots es combinen entre si per a formar una oratio. Aquesta presentació d’una gramàtica sense sintaxi respon segurament a l’ordenament escolar de l’època que reservava per a la dialèctica i la retòrica l’estudi de la redacció, constructio que, evidentment, contenia una sintaxi implícita.

La primera part tracta del so vocal, de les lletres i les síl·labes, i exposa nocions de prosòdia i mètrica. Aquestes nocions inicials pretenien fornir segurament les beceroles per a la lectura i preparaven el text perquè pogués ésser interpretat. La segona part exposa les vuit parts de l’oració. La tercera part, la més original, presenta elements d’estilística: els defectes (vitia) que calia evitar i els recursos (virtutes) que calia emprar. A mitjan segle xi, aquesta tercera part —coneguda com a Barbarismus, a causa del primer vitium— esdevingué el manual d’estilística estàndard per a la retòrica medieval.

Però el text més estudiat i més comentat pels gramàtics medievals fou el compendi dels divuit llibres de les Institutiones grammaticae de Priscià, un gramàtic originari de Mauritània que ensenyà llatí a Constantinoble en el tombant del segle vi. Els setze primers llibres —coneguts com a Priscianus maior— tracten, com ho havia fet Donat, primerament els elements propedèutics a la gramàtica i tot seguit de les vuit parts de l’oració. Els llibres dissetè i divuitè —coneguts com a Priscianus minor— són dedicats enterament a la sintaxi.

Les Intitutiones de Priscià —que, com el mateix autor reconegué,24 seguien molt de prop Apol·loni Díscol— són una obra més ambiciosa que l’Ars de Donat. A partir del segle xi, les Institutiones juntament amb el Barbarismus de Donat esdevingueren els llibres de gramàtica que tothom havia d’estudiar i havia de conèixer (Hunt 1980). La subtilesa amb què Priscià definia les nocions i presentava els problemes suscità la reflexió dels gramàtics la qual cosa donà lloc a l’aparició de

24. Priscià, Institutiones grammaticae, 17 (Hertzl 1859: 108): «In plerisque Apollonii auctoritatem sumus secuti.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 98

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

99

molts comentaris Super Priscianum.25 En gran part, la gramàtica especulativa del segle xii s’originà com un comentari crític a l’obra de Priscià.

2. LA GRAMÀTICA ESCOLAR DE L’ALTA EDAT MITJANA 2.1. Els manuals La Τέχνη atribuïda a Dionisi de Tràcia o l’Ars de Donat eren manuals de gramàtica pensats per a l’ensenyament escolar propi de l’antiguitat tardana. L’objectiu immediat era l’aprenentatge de la literatura clàssica pagana; l’objectiu últim era la formació de rètors capaços d’exercir càrrecs polítics. D’altra banda, per a Donat, el llatí era la llengua materna dels alumnes i la mitologia grecoromana formava part de la cultura general.

Però a partir del segle vii la societat occidental sofrí canvis culturals profunds. El llatí, progressivament, anà deixant d’ésser la llengua vernacla i els símbols cristians, indeturablement, anaren desbancant els de la religió romana. La nova situació féu que les gramàtiques antigues, orientades a facilitar la lectura de textos literaris d’inspiració pagana, es mostressin inadequades. L’Església necessitava clergues que sabessin llegir i escriure, però els candidats a aprendre’n, tenien molt poca formació bàsica i disposaven de molt pocs recursos, de manera que només podien rebre un ensenyament molt elemental. Es féu necessari, doncs, inventar una pedagogia gramatical cristiana que deixés de banda les subtileses teòriques i substituís els referents pagans per uns altres referents netament cristians.

Les Institutiones grammaticae de Priscià eren massa complexes i foren deixades de banda. Només la breu Ars minor i els primers llibres de l’Ars maior de Donat semblaven indicats. Calia expurgar-ne, però, els elements pagans. Així, per exemple, els mots magister, musa i 25. Un dels tractats més representatius de la gramàtica modista es presentà com un comentari a Priscià: Boeci de Dàcia, Modi significandi sive quaestiones super Priscianum maiorem (Pinborg & Roos 1969). Cf. Baratin 1984: 155-162.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 99

01/02/13 7:50

100

Josep Batalla

scamnum amb què Donat exemplificava la declinació dels mots masculí, femení i neutre, foren substituïts per iustus, ecclesia i ieiunium, uns mots que semblaven més cristians. Igualment, en els exemples, la ciutat de Roma i el riu Tiber foren substituïts per la ciutat de Jerusalem i el riu Jordà. I mai que el llatí de la Vulgata s’allunyés dels cànons del llatí clàssic, calia seguir la Bíblia i abandonar Donat.26 Tanmateix el llatí es consolidà com l’única llengua de cultura, no solament en la teologia, la filosofia i la literatura, sinó també en el dret i el comerç. Malgrat la lenta formació de les llengües vernacles, el llatí gaudí d’un estatus cultural tan privilegiat que la gramàtica llatina esdevingué el model de gramàtica en general,27 d’una gramàtica que havia d’ésser simple per tal de poder ésser útil. Així, a l’alta edat mitjana, els manuals de gramàtica llatina, que s’adreçaven a clergues amb poca cultura, es limitaven a exposar breument les normes que calia seguir per a escriure correctament en llatí, sense preocupar-se gaire per justificar els fets lingüístics que descrivien.

En són un bon exemple la Grammatica d’Alcuí i el tractat sobre les parts de l’oració escrit per Beda el venerable.28 Alcuí exposà en forma de diàleg les normes gramaticals corrents en les escoles. Dos deixebles s’interroguen sobre coneixements gramaticals. El més jove pregunta i el més gran respon. El mestre recorda la tríada que delimita el camp de la gramàtica (res, intellectus, voces),29 vetlla per la correcció de les respostes, vigila que la gramàtica faci allò que ha de fer: ésser «la guardiana del bon escriure i del bon parlar»30 i, sobretot, renya els deixebles quan ultrapassen «l’estil propi d’un llibret manual» (modus manualis libelli).31 26. Thurot (1986: 81) cita aquest text d’un gramàtic anònim: «In omnibus Donatum non sequimur quia fortiorem in divinis Scripturis auctorem tenemus.»

27. Les primeres gramàtiques de les llengües vernacles són posteriors al segle ix; cf. Ahlqvist 1992.

28. Beda el Venerable, De octo partibus orationis (PL 90, 613-632).

29. Alcuí, Grammatica (PL 101, 854c): «Tria sunt quibus omnis collocutio disputatioque perficitur, res, intellectus, voces. Res sunt quae animi ratione percipimis.

Intellectus, quibbus ipsas addiscimus. Voces, quibus res intellectas proferimus, cuius causa litterae inventae sunt.»

30. Ibidem, (857d): «Grammatica est litteralis scientia, et est custos recte loquendi et scribendi, quae constat natura, ratione, auctoritate, consuetudine.»

31. Ibidem, (858d): «Vestra curiositas modum non habet. Ideoque modum manualis libelli excedere vultis.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 100

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

101

L’objectiu d’aquestes primeres gramàtiques medievals era, doncs, eminentment pràctic i no pas teòric la qual cosa feia que, en el trivi, la gramàtica se situés molt a la vora de la retòrica i es mantingués allunyada de la lògica. Es tractava de manuals que havien estat redactats pensant en la codificació i la preservació de la gramàtica clàssica. El desenvolupament de la teoria gramatical restava fora de l’abast de llurs autors. No hi trobem, doncs, cap innovació lingüística. L’època demanava compendis útils i no pas innovacions teòriques.

2.2. Presentacions al·legòriques i comentaris En els primers segles de l’alta edat mitjana, no solament els manuals escolars compendiaren la gramàtica clàssica,32 també ho feren els enciclopedistes.

Marcià Capel·la, en la seva al·legoria Les noces de Mercuri i Filologia presentà la gramàtica com la primera de les set arts i li atribuí quatre funcions: dues d’actives —la d’ensenyar a llegir i a escriure— i dues d’admiratives (spectativae) —les d’ensenyar a entendre i a avaluar, perquè quan interpretem un text som enduts a contemplar-ne el contingut (spectaculo detinemur).33 En aquesta situació cultural, Cassiodor, fent-se ressò de la tradició literària que ell volia conservar a Vivàrium, definí la gramàtica com l’habilitat (peritia) de parlar i escriure bellament (pulchre).34 Semblantment, Isidor de Sevilla, seguint fidelment l’ensenyament de Donat, defineix la gramàtica com la ciència que, ensenyant a parlar i a escriure correctament, és l’origen i el fonament de l’activitat literària.35 32. Sobre la gramàtica en l’època carolíngia, cf. Law 1993.

33. Marcià Capella, De nuptiis Philologiae et Mercurii, 3.230 (Eyssenhardt 1886: 56): «Docte scribere legereque [...] erudite intellegere probareque. [...] Istorum quattuor duo activa dicenda sunt, duo spectativa [...] Impendimus actiones cum quid conscribimus legimusve, sequentium vero spectaculo detinemur cum scripta intelligimus aut probamus.»

34. Cassiodor, Institutiones divinarum et saecularium litterarum, 2.1 (PL 70, 1152 b): «Grammatica est peritia pulchre loquendi ex poetis illustribus, autoribusque collecta. Officium eius est sine vitio dictionem prosalem metricamque componere.»

35. Isidor de Sevilla, Etymologiae, 1.5.1 (PL 82, 81b): «Grammatica est scientia Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 101

01/02/13 7:50

102

Josep Batalla

En el segle ix, començaren a aparèixer els primers comentaris no solament de les obres dels dos grans gramàtics llatins, Donat i Priscià, sinó també d’altres gramàtics de l’antiguitat (Law 1992: II, 90). Sovint el comentari consistia a afegir notes explicatives al text escrites entre línies, quan eren molt breus, o al marge, quan eren més extenses. Però també podia consistir en una paràfrasi del text. Llavors en resultava una nova redacció perquè l’autor no assenyalava gràficament què pertanyia a l’autor comentat i què era propi del comentarista. De fet, molts comentaris enriquien amb tantes remarques el text comentat que podem consirar-los obres originals. A mitjan segle ix, per exemple, el monjo benedictí Remigi d’Auxerre, a més de comentaris bíblics redactà també comentaris originals a Donat, Priscià i Marcià Capel·la (Fox 1902; Hagen 1870; Marco 1952: 503-517; Lutz 1962-1964).

Tal com havien fet les enciclopèdies uns segles abans, les remarques originals dels comentaristes contribuïren a preservar el valor del patrimoni gramatical antic, si bé no constitueixen cap avenç teòric.

Sorprenentment, hi hagué, en canvi, assaigs molt arriscats de redactar, sense cap tradició, gramàtiques de les llengües vernacles de l’oest i del nord d’Europa (irlandès, gal·lès, escandinau). Aquestes gramàtiques, en gran part anònimes, representaren un volenterós intent de descriure, amb l’aparell conceptual elaborat a partir del llatí, el funcionament de llengües que tenien tota una altra estructura.36 A la fi del segle xi, l’ensenyament de la gramàtica prengué dues direccions ben diferenciades en els medis escolars. Al nord d’Europa (Flandes, Alemanya, Dinamarca) i també Anglaterra, la gramàtica se subordinava més i més a la lògica, i la retòrica era negligida, per tal com es considerava un simple embelliment literari del qual el pensament rigorós podia prescindir. D’aquesta manera, la gramàtica prenia una clara orientació dialèctica i els filòsofs se’n servien per controlar el rigor amb què intentaven interpretar el món.

En els països meridionals, en canvi (el sud de França i sobretot Itàlia) la gramàtica, sense negligir els seus components lògics, s’esturecte loquendi [scribendique ratio], et origo et fundamentum liberalium litterarum.»

L’incís sribendique ratio —sens dubte un afegit posterior— pretén recalcar que la gramàtica fonamentava tota l’activitat intel·lectual humana.

36. Cf. Ahlqvist 1922.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 102

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

103

diava en estreta connexió amb la retòrica. La finalitat de l’estudiant era obtenir un domini de tots els aspectes de la llengua i preparar-se per a l’exercici del dret. Les necessitats dels estudiants eren eminentment pràctiques com ho revela l’aparició d’una complexa ars dictaminis, un conjunt molt estricte de normes que regulaven la redacció de cartes i escrits jurídics (Camargo 1991; Camargo 2001).

Això no vol pas dir que es produís un conflicte obert entre aquestes dues orientacions gramaticals. Al contrari, dos fets demostren que aquests corrents gramaticals eren permeables; el fet que a mitjan segle xii Heloïsa, al nord de França, redactés les seves lletres a Abelard seguint l’ars dictaminis (Abelard i Heloïsa 2005: 37, 103 n. 1), i el fet que, en alguns centres italians, la gramàtica especulativa fos ben acollida. Tanmateix, sembla que podem parlar de tendències clarament diferenciades. Al nord la gramàtica s’arrenglera amb la lògica, al sud ho fa amb la retòrica (Huntsman 1986: 76-77).

Enmig d’aquests dos corrents dominants, el breu diàleg d’Anselm de Canterbury De grammatico ocupa un lloc molt peculiar perquè pressuposa una teoria de la proprietas terminorum que no és gens fàcil de relacionar ni amb les teories gramaticals de l’època ni amb el sistema de pensament del seu autor (Henry 1974; Galonnier 1987).

3. LA GRAMÀTICA COM A SCIENTIA SPECULATIVA 3.1. Gramàtica i hermenèutica En l’antiguitat, l’objectiu de la gramàtica consistí sobretot a facilitar la interpretació dels auctores, és a dir, els grans escriptors de la literatura clàssica. Segles més tard, un cop assentats els pobles invasors, la gramàtica, arran de la reforma carolíngia, obtingué novament un lloc preponderant dins les artes liberales, si bé ara amb una funció més modesta: esdevenir un instrument útil per a la formació dels clergues. Cal no oblidar que un clergue era bàsicament un litteratus, algú que sabia de lletra.

Però, a mitjan segle xii els clergues prengueren consciència que saber de lletra no era suficient per a interpretar un text. Els calia tamLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 103

01/02/13 7:50

104

Josep Batalla

bé saber com funcionava la llengua per tal de descobrir els diversos significats que un text podia tenir. Llegir un text comportava interpretar-lo, altrament el pensament del seu autor (accessus ad auctorem) restava inaccessible (Häring 1977).

Els contactes amb l’Orient —un efecte no buscat de les croades— afavoriren la recepció i la consegüent traducció de molts textos grecs.

Simultàniament, diversos textos àrabs foren progressivament traduïts al llatí. D’altra banda, l’ensenyament escolar obligà a redactar compendis. Així, l’any 1141 Joan Gracià redactà una Concordantia discordantium canonum —conegut posteriorment com a Decretum— on ordenava lògicament tots els textos canònics coneguts. Entre els anys 1153 i 1157, Pere Llombard imitant Gracià, però en un estil més eclèctic, redacta els Libri sententiarum (Delhaye 1961: 23), on compilava les principals doctrines teològiques. A més, els textos de Boeci —tant les seves obres originals com els seus comentaris—, després de segles d’oblit es difongueren tan àmpliament que hom ha qualificat el segle xii d’aetas boethiana (Chenu 1976: 142-158). Boeci fou el gran inspirador del neoplatonisme de l’escola de Chartes. A tots aquests textos que feien autoritat (auctoritates) s’afegí, a partir de la segona meitat del segle xii, gairebé tot el corpus aristotelicum (Brams 2002).

Aquesta munió de nous textos que feien autoritat, posats en circulació en un període relativament curt —mig segle aproximadament—, obligà els medievals a reinterpretar les auctoritates tradicionals i a definir amb precisió nous mètodes d’interpretació.

La filosofia de l’alta edat mitjana s’havia basat primordialment en el pensament de Plató més que no pas en el d’Aristòtil. Gràcies a les traduccions d’autors neoplatònics i a les referències a Plató que hom podia trobar en els escriptors eclesiàstics, la teoria platònica era àmpliament difosa. La influència de doctrines estoiques era també ben activa (Bradzell 2009). Per aquest motiu, l’obra d’Aristòtil no fou pas ben acceptada per tothom. Però ben aviat els comentaris que en feren els mestres més reconeguts, tant els de la facultat d’arts com els de la facultat de teologia, conferiren al pensament aristotèlic una posició privilegiada en el pensament medieval.

Així, els magistri artium que s’anaven emparant de la lògica aristotèlica començaren a considerar insuficients les gramàtiques de Priscià i Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 104

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

105

Donat, perquè tan sols descrivien les regles que havia d’aprendre el qui volia parlar i escriure correctament en llatí, però no explicaven com funcionava lingüísticament el llatí, és a dir no exposaven quines eren les causes que feien comprensible que la llengua llatina funcionés d’una manera i no d’una altra. Els gramàtics del segle xii volien una gramàtica amb base filosòfica —això és aristotèlica— per tal com els semblava que la gramàtica simplement descriptiva i normativa (grammatica regularis), malgrat ésser pràctica i útil des d’un punt de vista pedagògic, era innegablement insuficient des d’un punt de vista científic.

Tot al llarg del segle xii i una bona part del segle xiii, una de les tasques més importants dels magistri consistí a posar en circulació textos aplegats, ordenats, corregits i, si calia, traduïts, això és, interpretats.37 El treball del gramàtic editor havia de menar, doncs, a una correcta interpretació del text la qual cosa exigia disposar de conceptes ben definits, distincions ben precises i referències ben establertes.

Es tractava de fer un treball d’hermenèutica similar al que ja havien dut a terme, des de feia segles, els comentadors de Bíblia. Només calia adaptar-ne als resultats a la nova situació cultural (Smalley 1984).

Però l’aclariment del text mitjançant glosses i comentaris no resolia pas tots els problemes. Les auctoritates es contradeien les unes a les altres. Calia doncs un rigorós treball teòric que demostrés que entre els textos que feien autoritat no hi havia discordança. Calia fer veure que les auctoritates podien afirmar coses divergents (diversa) que tanmateix no eren pas contradictòries (adversa). En el pròleg a la seva recopilació de textos aparentment contradictoris, intitulada Sic et non, Abelard establí un conjunt de regles d’interpretació. Una de les primeres, basada en Priscià,38 consisteix a tenir en compte que el significat dels mots (verborum significatio) és determinat per l’ús (usus) que en fan els parlants més que no pas per la propietat que pugui tenir un terme pres aïlladament (proprietas sermonis).39 37. Cal recordar que en llatí interpretari significa alhora ‘explicar’ i ‘traduir’.

38. Priscià, Institutiones grammaticae, 7 (Hertzl 1859: 310): «Sunt tamen quaedam nomina, quorum aliqui casus in usu deficiunt: quos quamvis secundum analogiam possumus proferre, tamen, quia apud auctores non invenimus, recusandos puto.»

39. Pere Abelard, Sic et non, prol. (Boyer & R. McKeon 1976: 90): «Si ad docLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 105

01/02/13 7:50

106

Josep Batalla

Per consegüent, hom només podia basar-se racionalment en auctoritates si disposava d’un mètode interpretatiu. La filosofia d’Aristòtil n’assenyalava les línies fonamentals. Els conceptes bàsics de la filosofia d’Aristòtil —el «Filòsof» per antonomàsia— delimitaven el camp d’allò que era racionalment justificable. La Metaphysica, l’Ethica, la Politica d’Aristòtil, com també els seus escrits de filosofia natural (Physica), foren un estímul per al pensament, i també objecte de debat.

El pensament rigorós que exigia la lògica aristotèlica només era possible si hom dominava el llenguatge. La claredat del pensament demanava la precisió del vocabulari. Dos segles enrere, els mestres carolingis ja se n’adoraren. El llatí bàrbar duia inevitablement a la imprecisió. Calia, doncs, elaborar un llatí escolàstic que, seguint regles gramaticals estrictes, permetés la creació d’una llengua estàndard, dúctil i precisa alhora.

La comesa no era gens fàcil. L’autoritat de la lògica i l’epistemologia aristotèliques era incontestable, però no resolia els nombrosos problemes lingüístics que anaven apareixent. Hom sentia la necessitat d’elaborar una nova gramàtica llatina que anés més enllà de la grammatica regularis de Donat i Priscià. Però el camí era ardu. La retòrica clàssica era insuficient. Els pensadors es veien obligats a crear neologismes i a seguir processos discursius que hom no podia justificar recorrent a l’auctoritas de Ciceró o Quintilià. Un dels exemples més clars fou l’admissió de l’article ly manllevat de l’antic francès i utilitzat per a precisar el significat que hom donava a una determinada expressió.40 Els resultat d’aquesta obsessió per la justesa lingüística fou la creació del llatí escolàstic caracteritzat per la simplicitat de la sintaxi i la monotonia de l’estil (Hubert 1949; Hubert 1952).

Tanmateix, el llatí cristià que en el segle xii encara s’emmirallava en els clàssics no desaparegué. La prosa de Bernat de Claravall n’és un dels exemples més significatius. La calidesa, l’ardor i l’afectivitat de l’estil que Bernat havia après de la retòrica monàstica s’oposava a la trinam, ut opportet, loqui volumus, magis eorum [quibus loquimur] usus quam propietas sermonis aemulandus est».

40. Norberg 1980: 90, on se cita Tomas d’Aquino. Summa theologiae, I, q. 42, a. 2 ad 4: «Melius est quod dicatur ‘semper natus’, ut ly ‘semper’ designet permanentiam aeternitatis et ly ‘natus’ perfectionem geniti».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 106

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

107

fredor, al distanciament i a l’eixutesa que practicaven els filòsofs educats en la dialèctica escolàstica. Una oposició que no era solament estilística, ans era el reflex de maneres de pensar ben diferents. Una anècdota referida per Joan de Salisbury exemplifica aquesta oposició.

Suspecte d’heterodòxia, Gilbert de Poitiers, teòleg i filòsof molt competent, hagué d’heure-se-les amb les abrandades acusacions de Bernat de Claravall. Gilbert argumentava amb una subtilitat conceptual que fonamentava en Hilari de Poitiers. Com que Bernat no acabava d’entendre l’argumentació de Gilbert, Joan de Salisbury per tal de reconciliar-los suggerí a Gilbert que es trobessin en un altre moment i discutissin calmosament. La resposta de Gilbert fou fulminant: «Ja n’hi ha prou de discussions. Si Bernat vol entendre Hilari, el que ha de fer és aprendre les disciplines liberals i seguir els altres estudis preparatoris».41 Per a Gilbert de Poitiers les disciplinae liberales eren bàsicament la precisió conceptual i el rigor argumentatiu. La dialèctica s’erigia en senyora de les arts liberals i relegava al claustre l’abrandament místic.

A partir del segle xiii algunes qüestions lingüístiques començaren a ésser debatudes per filòsofs que no s’interessaven solament per problemes gramaticals, sinó sobretot per problemes que avui qualificaríem d’epistemològics o d’ontològics. Per exemple, la distinció semàntica entre significatio i suppositio, una distinció que amb terminologia variable —sentit i referència, connotació i denotació, i intensió i extensió— ha restat fonamental en filosofia del llenguatge. En el segle xiii, en les seves Summulae logicales, Pere Hispà precisà que es tractava d’una diferència que responia a dos conceptes independents encara que relacionats.42 La significatio era el sentit que posseeix una paraula, és a dir, la relació que hi ha entre la paraula i allò que és significat per la paraula.

En virtut d’aquesta relació semàntica, una determinada paraula, en 41. Joan de Salisbury, Historia pontificalis, 12 (Chibnall 1956: 26): «[Gislebertus] repondit iam satis esse quod hucusque contenderant et abbatem [Clarevallensem], si plenam intelligentiam Hilarii [Pictaviensis] affectaret prius in disciplinis liberalibus et aliis praediscendis plenius instrui opportere.»

42. Pere Hispà, Tractatus, 6.3 (Rijk 1972: 80): «Significare est vocis, supponere vero est termini iam quasi compositi ex voce et significatione. Ergo suppositio non est significatio.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 107

01/02/13 7:50

108

Josep Batalla

quant signe, fa referència a una cosa, un lloc o un esdeveniment. Per consegüent, la paraula actua de substitut, és a dir, es posa en lloc de les coses. Però amb referència als ens reals, aquesta relació és de suppositio. Per exemple, homo significa «home», però també està en lloc (supponit) de Sòcrates, Joan de Serrallonga o Francesc Macià. Tanmateix cal tenir en compte que la significatio és anterior a la suppositio i que per tant, quan les significationes o significats de més d’una paraula entren a formar part de construccions sintàctiques, llur suppositio pot quedar limitada. Així, homo albus (‘home blanc’) només fa referència a la mena d’homes que són blancs, i exclou tant els homes que no són blancs com totes les coses que són blanques però no són homes.

Alguns lògics i gramàtics ampliaren aquesta distinció amb l’ajut dels conceptes aristotèlics de matèria i forma. Això els permeté de distingir entre suppositio formalis i suppositio materialis. En la suppositio formalis la paraula representa una cosa o una persona —els lògics posteriors l’anomenaran «llenguatge objecte» o «llengua de primer ordre». En la suppositio materialis la paraula es representa a si mateixa, —els lògics posteriors l’anomenaran «metallenguatge» o «llenguatge de segon ordre».

3.2. Els precursors de la gramàtica teòrica A partir del segle xii, la concepció de la gramàtica començà a canviar. Deixà d’ésser una simple ars sermocinalis, al servei de la interpretació de les auctoritates i lentament esdevingué una scientia sermocinalis. Però l’evolució s’havia iniciat feia molt de temps, en el segle ix, quan Joan Escot Eriúgena assignà a la lògica un lloc preeminent en els estudis. Per a ell, la gramàtica era una part de la dialèctica. Car la dialèctica, en quant lògica que argumenta amb estructures reals (argumenta ex natura rerum sumpta), havia de fonamentar el llenguatge que opera amb sons inventats per convenció humana (ex humanis inventionibus excogitata).43 43. Joan Escot Eriúgena, Periphyseon, 5 (CCCM 165, 15-16): «Grammatica et rhetorica [...] veluti quaedam membra dialecticae multis philosophis non incongrue Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 108

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

109

A la fi del segle xiii, la definició que Siger de Courtrai donà de la gramàtica revela la importància que la dialèctica havia anat adquirint en les escoles: «La gramàtica és la ciència del llenguatge, i el seu àmbit d’estudi és l’oració i les seves modificacions amb què expressem els conceptes de la ment en oracions ben formades».44 Fruit d’aquests canvis s’anà establint un ensenyament de la gramàtica teòrica que constituïa un nivell superior (secunda traditio) al qual només accedien els qui dominaven (iam provecti) la gramàtica normativa elemental (Kneepkens 1981: 83, n. 12). Posteriorment, en la segona meitat del segle xiii, els modistes anomenaren grammatica speculativa llur teoria gramatical que partia dels comentaris gramaticals del segle anterior (Fredborg 1988).

En efecte, tot al llarg del segle xii, a conseqüència de la importància que anava prenent la dialèctica en l’activitat intel·lectual, començaren a aparèixer comentaris a les Institutiones grammaticae de Priscià.

Els comentaristes, gairebé sempre anònims, s’esforçaven a precisar les definicions de les vuit parts de l’oració i a determinar tot allò que les modificava. Un dels primers comentaris fou l’anomenat Glossulae in Priscianum. Probablement, prové del cercle de Guillem de Champeaux i cal datar-lo al tombant de segle (Gibson 1979).

3.3. Pere Abelard i l’escola de Chartres Pere Abelard, el deixeble —i posteriorment adversari— de Guillem de Champeaux havia de conèixer aquests comentaris. De fet, Abelard s’interessà per totes les artes sermocinales: enllestí una Grammatica, que no ens ha arribat; redactà un tractat de Dialectica i nomexistimantur. [...] Non de rerum naturae tractare videntur, sed vel de regulis humanae vocis, quam non secundum naturam, sed secundum consuetudinem loquentium subsistere Aristotelis cum suis sectatoribus approbat, [...] quod validioris vigoris sint ad approbandas vel negandas quaestiones argumenta ex natura rerum sumpta quam ex humanis inventionibus excogitata.»

44. Siger de Courtrai, Summa modorum significandi (Wallerand 1913: 93): «Grammatica est sermocinalis scientia, sermonem et passiones eius in communi ad exprimendum principaliter mentis conceptus per sermonem coniugatum considerans.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 109

01/02/13 7:50

110

Josep Batalla

broses glosses sobre textos lògics d’Aristòtil i de Boeci; i, pel que fa a la retòrica, escrigué unes Glossae super Topica.

Abelard fou un gramàtic interessat per la lògica del llenguatge i un lògic conscient de les implicacions gramaticals de les tesis lògiques.

Concebia la gramàtica com una art que se situava entre allò que és real (res) i l’activitat per la qual la ment genera conceptes o intel·leccions (concipit rem o generat intellectum). El llenguatge, a diferència d’una lògica formal, és un sistema complex que conté elements gramaticals, lògics i retòrics. Això comporta que «unes mateixes coses puguin ésser significades per un nom o per un verb, de manera que les expressions “ell corre” o “la cursa” poden significar una mateixa realitat.

Però el mode divers de concebre-la (diversos modus concipiendi) modifica la concepció (intellectus) que en tenim: en un cas concebem el fet de córrer en el seu ésser, en l’altre cas el concebem unit a un subjecte (hic in essentia ostenditur, ibi in adiacentia); en un cas tenim en compte el temps, en l’altre cas en prescindim.»45 Aquesta remarca, que assenyala la dependència recíproca entre la concepció mental de la realitat i la manera d’expressar-la gramaticalment anuncia els modi significandi que esbossà Pere Hèlias i que els gramàtics modistes desenvoluparen àmpliament (Jolivet 1982; Jolivet 1974; Jacobi 2004).

El tractament dialèctic de la gramàtica practicat per Abelard influí en els seus contemporanis. Els mestres de l’anomenada escola de Chartres foren molt receptius a aquesta nova manera d’estudiar el llenguatge en la qual les tres artes sermocinales s’imbricaven les unes amb les altres bo i deixant a la lògica un lloc de preferència. Joan de Salisbury, un testimoni privilegiat d’aquesta època, ens descriu així l’ambient cultural d’aquells anys: «D’un cap a l’altre, la gramàtica i la lògica es difonen més i més. Tothom reconeix que en aquest camp la lògica, amb un fulgor auri, hi aporta les seves raons acolorant-ho tot amb arguments, i la retòrica, quan escau de persuadir, hi resplendeix amb el candor platejat de l’eloqüència.»46 45. Pere Abelard, Logica Ingredientibus. 3. Glossae Peri Hermeneias (Geyer 1927: 308): «Res enim eaedem a nomine et a verbo significantur, ut ‘currit’ et ‘cursus’ eandem rem significant sed diversus modus concipiendi variat intellectum, quia hic in essentia cursus ostenditur, ibi in adiacentia, hic cum discretione temporis, ibi sine.»

46. Joan de Salisbury, Metalogicon, 1.24 (CCCM 98, 52): «Grammatica poetiLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 110

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

111

Els comentaris que Guillem de Conches féu a les Intitutiones grammaticae de Priscià el convertiren en el més gran impulsor dels estudis literaris de l’època. La filosofia natural de Guillem de Conches —impregnada de neoplatonisme com la del seu contemporani Teodoric de Chartres— exigia raons explicatives per a tot. També és clar, per als fenòmens gramaticals (Rijk 1967; Jeauneau 1960; Fredborg 1981; Rosier 1993). En aquest sentit, criticà Priscià perquè no havia anat al fons de l’explicació lingüística. Les Intitutiones exposaven com funcionava la llengua llatina però no explicitaven la teoria subjacent a la seva gramàtica ni justificaven les categories gramaticals emprades.47 3.4. Els primers gramàtics especulatius: Pere Hèlias, Robert Kilwardby i Roger Bacon A mitjan segle xii, Pere Hèlias, seguint la tendència especulativa del seu mestre Teodoric de Chartres i influït també per Guillem de Conches (Fredborg 1973), es proposà de redactar una obra que contribuís a difondre un coneixement més ben fonamentat de la gramàtica —ad maiorem artis grammaticae cognitionem són els mots inicials de l’obra— això és, un manual que presentés ordenadament els coneixements gramaticals assolits per les diverses glosses i comentaris que circulaven per les escoles. L’intitulà Summa super Priscianum.48 L’obra no era pas innovadora. La seva originalitat consistia més aviat a sistematitzar ordenadament moltes de les aportacions gramaticals que hom podia trobar disperses i sovint redactades de manera confucaque se totas infundunt et eius quod exponitur totam superficiem occupant. Huic ut dici solet campo logica probandi colores afferens suas immittit rationes, in fulgore auri, et rethorica in locis persuasionum et nitore eloquii candorem argenteum aemulatur.»

47. Guillem de Conches, De philosophia mundi, copiat per Thurot (1986: 17): «Quoniam in omni doctrina grammatica praecedit, de ea dicere proposuimus, quoniam, etsi Priscianus inde satis dicat, tamen obscuras dat definitiones nec exponit, causas vero inventionis diversarum partium et diversorum accidentium in unaquaque pretermittit, antiqui vero glossatores satis bene litteram continuaverunt et fere et plerumque et bene regulas exceperunt, sed in expositione accidentium erraverunt.»

48. Pere Hèlias, Summa super Priscianum (Reilly 1993).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 111

01/02/13 7:50

112

Josep Batalla

sa (Hunt 1980: n. 25). Per als modistes, la Summa de Pere Hèlias fou el comentari per excel·lència a les Institutiones de Priscià. De fet, Pere Hèlias fou el primer medieval a escriure una summa, el gènere expositiu més practicat en el segle xiii.

Pere Hèlias redactà un text que hom ha qualificat de «gramàtica dialèctica» per tal com, lògicament estructurada, pretenia suplir la manca d’ordre i de precisió en el tractament de les diferents parts de l’oració i dels seus accidents (Bursill-Hall 1974: 80). Cal precisarho, però. Sembla clar que la Summa de Pere Hèlias no es cap gramàtica filosòfica. Tanmateix, malgrat ésser més restrictiva que els textos de Pere Abelard que admeten la intromissió de la lògica en la gramàtica, la Summa de Pere Hèlias admet el recurs cautelós a la filosofia per resoldre qüestions lingüístiques.

Però hi havia magistri artium de l’època que anaven més enllà. Admetien sense reticències que era d’allò més convenient que, a més dels mètodes d’ensenyament tradicionals de la gramàtica normativa, hi hagués també una gramàtica estrictament especulativa. Bé que els seus impulsors eren bàsicament gramàtics, hom acceptava que una gramàtica especulativa era una empresa filosòfica: «No és el gramàtic, sinó el filòsof qui, després de meditar minuciosament sobre la natura de les coses, descobreix què és la gramàtica».49 Fins i tot hi havia qui sostenia que sense lògica no hi podia haver gramàtica, car, com deia un glossador, «el neci és al savi allò que el gramàtic llec en lògica és al versat en lògica».50 Els retrets que els gramàtics especulatius dels segles xii i xiii feien a Priscià perquè presentava una gramàtica llatina infundada, s’assemblen a les acusacions que els primers gramàtics generativistes feren als lingüistes descriptivistes. Hom els acusava de limitar-se a aplegar dades de simple valor observacional i a descriure els fenòmens lingüístics sense proposar cap teoria explicativa universalment vàlida.

Per als medievals la Summa de Pere Hèlias representà la consoli49. Això és el que afirmava un gramàtic modista anònim, copiat per Thurot (1986: 124): «Non ergo grammaticus sed philosophus, proprias naturas rerum diligenter considerans, ex quibus modi essendi appropiati diversis rebus cognoscuntur, grammaticam invenit.»

50. Glossa notabilis: «Sicut se habet stultus ad sapientem, sic se habet grammaticus ignorans logicam ad peritum in logica», citat per Reichling (1974: xii).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 112

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

113

dació d’una nova manera d’entendre la gramàtica. En efecte, gràcies a la Summa, la gramàtica deixava d’ésser una simple ars sermocinalis al servei de la interpretació de textos que feien autoritat i esdevenia una ciència autònoma, teòricament ben fonamentada. Els tractats que ens han arribat dels magistri artium de la primera meitat del segle xiii testimonien aquesta nova situació científica de la gramàtica.

Robert Kilwardby —un mestre anglès que estudià i ensenyà les arts a París, abans de fer-se dominic i regressar a Anglaterra— reflexionà sobre el caràcter científic de la gramàtica (Sirridge 1988).

Atès que el model aristotèlic de ciència, orientat al descobriment d’allò que és necessari, relegava la gramàtica a un grau científic inferior, perquè l’objecte de la gramàtica d’una llengua és constituït per les expressions contingents dels qui la parlen, Robert Kilwardby s’interessà per descobrir els elements universals que hi ha en la llengua.51 Es demanà, doncs, si hi podia haver una ciència lingüística. La resposta fou afirmativa: hi ha una ciència que, malgrat no ésser estrictament especulativa, és ciència perquè ens ensenya una habilitat necessària però que naturalment no posseïm: l’art d’expressar-nos enraonadament (de modo artificiali sermocinandi); una ciència de rebus humanis l’objectiu de la qual era la creació d’una habilitat (habitus artisfactus).52 Els homes necessiten aquesta habilitat tant a l’hora d’expressar allò que ja saben (in rationes significantis quod notum est), com a l’hora de cercar allò que no saben. D’allò primer se n’ocupa la gramàtica, d’això segon la lògica i la retòrica.53 Roger Bacon —estudiant d’arts a Oxford i a París abans de fer-se franciscà i dedicar-se a la teologia i la filosofia— redactà en els primers anys de la seva carrera una Summa grammaticae. L’obra es presenta com un comentari escolar al Priscianus minor i reflecteix les in51. Robert Kilbardby, In Priscianum minore, citat per Bursill-Hall (1976: 170, n. 16): «Cum scientia maneat eadem apud omnes, et subiectum eius idem manet, quare subiectum grammaticae debet manere idem in omnibus».

52. Robert Kilbardby, De ortu scientiarum, § 427 i 344 (Judy 1976: 148 i 122).

53. Ibidem, § 635 (Judy 1976: 216): «Prius est sermo in ratione significantis quod notum est quam in ratione inquirentis quod ignotum est; [...] Et sermo inquirens quod ignotum est prius est in ratione inquirentis circa thesim quam circa hypothesim, sicut universale est prius particulari. Ideo prior in hoc ordine est grammatica, secunda logica, ultima rhetorica.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 113

01/02/13 7:50

114

Josep Batalla

quietuds especulatives dominants en la Universitat de París a mitjan segle xiii (Hirsch 1914: 101-151; Rosier 1997). Però l’objectiu de Roger Bacon no era el coneixement del llatí sinó el coneixement de les llengües (notitia linguarum), un coneixement que ell considerava la porta d’accés a la saviesa (porta sapientiae). La raó era simple, els textos fonamentals en teologia i en filosofia havien estat redactats en hebreu, en grec i en àrab, llengües que l’estudiós havia d’aprendre necessàriament si volia assolir la saviesa.54 Ara bé, Roger Bacon creia que per a poder travessar el llindar de la saviesa calia saber interpretar els signes, perquè les llengües no són res més que sistemes de noms que els homes han imposat a les realitats amb què han topat en un temps i en un lloc determinats.55 Tanmateix, Roger Bacon ultrapassà l’àmbit lingüístic en què cautelosament es movien els seus contemporanis modistes. Per a ell, el llenguatge tenia sobretot una dimensió religiosa: parlar és el més gran que pot fer l’home. La paraula, pronunciada amb plena consciència, amb resoluda decisió i amb recta intenció, actua sobre la realitat i té prou força per a canviar-la.56 3.5 Oposició a la gramàtica especulativa Però en la facultat d’arts de París, no tothom veia de bon ull que la dialèctica, envaís l’estudi de la gramàtica i, de retop, marginés la retòrica. Aquesta malfiança provocà fins i tot la confrontació. Hom 54. Roger Bacon, Opus tertium, 28 (Brewer 1859: 102): «Notitia linguarum est prima porta sapientiae, et maxime apud Latinos, qui non habent textum theologiae, nec philosophiae, nisi a linguis alienis; et ideo omnis homo deberet scire linguas, et indiget studio et doctrina harum.»

55. Roger Bacon, Compendium studii theologiae, 4 § 97 (Moloney 1988: 90): «Numquam enim homines, quando imponunt nomina infantibus vel animalibus suis, respiciunt nisi ad res praesentes sensui, et ideo non abstrahunt a presenti tempore, nec ab esse actuali.»

56. Roger Bacon, Opus tertium, 27 (Brewer 1859: 96): «Considerare debemus quod verba habent maximam potestatem; et omnia miracula facta a principio mundi fere facta sunt per verba. Et opus animae rationalis praecipuum est verbum, et in quo maxime delectatur. Et ideo cum verba proferuntur profunda cogitatione et magno desiderio, et recta intentione, et cum forti confidentia, habent magnam virtutem.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 114

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

115

enyorava els temps en què els esperits humanistes del segle xii, com és ara Joan de Salisbury, havien sabut compaginar el respecte per la dialèctica i l’amor pels clàssics.

En la primera meitat del segle xiii, Henri d’Andeli, en el poema al·legòric La bataille des sept ars, reflectí mordaçment aquesta rivalitat existent entre els innovadors que sotmetien la gramàtica als principis de la lògica i els qui restaven fidels a l’estudi de la gramàtica com a preparació per a la lectura dels clàssics. Els contendents es fortificaven en dues places confrontades: París i Orleans.

Paris et Orliens ce sont deux: c’es grans domages et grans deuls que lis uns a l’autre n’acorde. (Héron 1974: 43)

Els mestres de París van al combat comandats per Lògica que rep el suport de Plató, Aristòtil i Porfiri. Els d’Orleans els surten a l’encontre capitanejats per Gramàtica que compta amb l’ajut de Donat i Priscià, i la protecció de Virgili, Homer i Ovidi. L’exèrcit dels parisencs surt vencedor de la batalla, i Lògica foragita Gramàtica a Egipte on havia nascut. Això no obstant, Henri d’Andeli prediu que l’exili de Gramàtica només durarà vint anys, el temps que necessitarà la inèpcia dels qui no saben redactar per demanar el seu retorn Quars en toute science est gars mestres qui n’entent bien ses pars. (Héron 1974: 60)

Henri d’Andeli imagina que el combat té també un rerefons moral. Els partidaris de la literatura respecten els auctores com a models ètics; en la novetat dialèctica, al contrari, hi ha perversitat moral.

Et la gent Grammaire preverse R’ont lessié Claudien et Perse deux moult bons livres anciens les meillors aus grammariens. (Héron 1974: 46).57

57. Sobre la relació entre gramàtica i ètica, vegeu Delhaye 1988: especialment ps. 94-95.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 115

01/02/13 7:50

116

Josep Batalla

Tanmateix, tot sembla indicar que la confrontació entre les dues maneres d’entendre la gramàtica fou probablement més una desavinença de gustos que un autèntic debat doctrinal (De Bruyne 1998: II, 534-535). De fet, no comportà cap progrés ni en teoria gramatical ni en qüestions de crítica literària.

Amb tot, la gramàtica especulativa que s’anava introduint en els medis universitaris no féu pas desaparèixer els manuals escolars. Tot al contrari, podríem dir que en reforçà la difusió, com ho demostra l’aparició a l’inici del segle xiii de manuals que parafrasejaven en versos les gramàtiques de Donat i Priscià per tal de facilitar la memorització de les definicions i les regles.

Dues d’aquestes gramàtiques assoliren una gran difusió: sobretot el Doctrinale del normand Alexandre de Villedieu, però també el Graecismus del flamenc Evrard de Béthune (Weobel 1997; Reichling 1974). Malgrat que aquestes gramàtiques vesificades no pretenien introduir novetats teòriques com feien els modistes, introduïren alguns canvis amb relació a llurs models Donat i Priscià. Per exemple, empraren conceptes desconeguts per Donat i Priscià, com ara el concepte de règim, a l’hora d’atribuir funcions sintàctiques a les formes nominals declinades.

4. ELS MODI SIGNIFICANDI COM A FONAMENT D’UNA GRAMATICA ESPECULATIVA 4.1. Els fonaments teòrics de la gramàtica modista Si bé al llarg de l’edat mitjana tothom admeté que Donat i Priscià eren les auctoritates gramaticals per excel·lència, a mitjan segle xiii es consolidaren dues maneres ben diferenciades d’interpretar-los. Les diferències arrencaven sobretot de la funció que hom assignava a la gramàtica dins el camp del saber.

D’una banda hi havia els mestres de les escoles urbanes o catedralícies, per als quals la funció de la gramàtica continuava essent bàsicament la d’una propedèutica literària. En aquestes escoles, els mestres i els estudiants cercaven en la gramàtica normes fàcils d’entendre i de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 116

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

117

memoritzar (grammatica regularis) a fi d’arribar a dominar l’ús d’una llengua que el poble ja no parlava.

D’altra banda, en les facultats d’arts instituïdes en les noves universitats, els mestres i els estudiants s’interessaven sobretot per elaborar una teoria gramatical, una grammatica speculativa, que, en explicar amb rigorosa terminologia aristotèlica el funcionament de la llengua en general, els pogués servir de ciència introductòria a totes les ciències teòriques.58 Els gramàtics especulatius volien anar més enllà de la classificació dels mots i la presentació de paradigmes amb finalitats pedagògiques. No en tenien prou d’assolir la competència en l’ús del llatí. Cercaven estructures generals que expliquessin la sintaxi i la semàntica del llatí amb el convenciment que aquestes estructures descobertes en el llatí permetrien l’elaboració d’una teoria general del llenguatge. Les gramàtiques teòriques o especulatives volien ésser una innovació filosòfica enfront de la gramàtica clàssica, que només era útil com a instrument pedagògic (Roos 1976; Pinborg 1982).

El procés pel qual les universitats aconseguiren d’assimilar les antigues artes liberales fins a convertir-les en una facultat de lletres (facultas artium) fou molt complex. Tanmateix, el resultat sembla prou clar: la gramàtica deixà d’ésser una simple ars —una disciplina auxiliar, doncs— i esdevingué una scientia speculativa. A diferència dels manuals didàctics contemporanis —el Doctrinale d’Alexandre de Villedieu i el Graecismus d’Evrard de Béthune— els mestres de les facultats d’arts radicalitzaren els plantejaments doctrinals de la gramàtica especulativa anterior i anaren molt més enllà del que exigia l’estricte ensenyament del llatí.

Gràcies a aquest treball dels magistri artium, la gramàtica es convertí en una ciència estricta en la mesura que tenia un objecte propi, partia d’uns principis clarament definits, disposava de regles deductives i utilitzava un vocabulari específic (Otto 1955: I, xviii). Així, juntament amb la lògica o dialectica, la gramàtica assolí un lloc pre58. Boeci de Dàcia, Modi significandi sive quaestiones super Prtiscianum maiorem, q. 3; (Pinborg & Roos 1969: 18): «Grammatica est scientia speculativa, [...] non est essentialis pars philosophiae sed est scientia introductoria et valet ad cognitionen scientiarum speculativarum.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 117

01/02/13 7:50

118

Josep Batalla

eminent en els estudis propedèutics a totes les altres disciplines. Cap estudiant no podia freqüentar les facultats de teologia, dret o medecina si prèviament no havia completat un rigorós programa in gramaticalibus. Aquest programa pressuposava que els alumnes ja dominaven els rudiments del llatí i s’orientava a perfeccionar la competència lingüística mitjançat el comentari filosòfic a les parts més difícils de Donat i Priscià. De resultes d’aquest ensenyament orientat al comentari filosòfic, nasqué la gramàtica modista. [Cf. Annex. Gràfic 1: Evolució de les teories gramaticals a l’edat mitjana] Per tal de construir la nova teoria gramatical que necessitaven, els magistri artium recorregueren a la noció de «mode de significació» (modus significandi), una noció corrent entre els gramàtics medievals —Priscià havia parlat de les propietates significationum; Abelard, del diversos modi verbals; i Pere Hèlias havia utilitzat explícitament l’expressió modus significandi.59 L’originalitat dels gramàtics modistes consistí a relacionar els modi significandi, tradicionals en gramàtica i lògica, amb els modi essendi i amb modi intelligendi, les estructures metafísiques que explicaven com és constituïda la realitat i com la ment humana és capaç de conèixer-la. En resultà l’aparició de tractats de gramàtica especulativa construïts a partir del concepte de modus, referit a l’esse, a l’intellectus i a la significatio, raó per la qual llurs autors foren anomenats posteriorment gramàtics «modistes».60 Els gramàtics modistes creien que l’objecte propi de la gramàtica era construir una teoria que expliqués per què un parlament gramaticalment ben format era significatiu (sermo congrue significativus).

Partien d’una visió del món inequívocament aristotèlica i, en conseqüència, construïren una teoria gramatical que operava amb la terminologia aristotèlica (Grabmann 1943). Així, les distincions bàsiques 59. Priscià, Institutiones grammaticae, «De oratione», (Hertzl 1859: II, 55): «Non possunt discerni a se partes orationis, nisiuniuscuiusque proprietaes significationum attendamus»; Pere Abelard, Dialectica, 2.1 (Rijk 1956: 149): «Saepe in consequentiis verba optativi modi vim enuntiativi tenent»; Pere Hèlias, Summa, De partium ordine (Reilly 1993: II, 219): «Non sunt nisi septem modo significandi vel consignificandi in locutione». Cf. Rosier 1995.

60. Sobre la gramàtica modista, cf. Bursill-Hall 1971; Rosier 1983; Covington 1984; Marmo 1994; Kelly 2002.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 118

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

119

en la física i la metafísica aristotèliques —com és ara essència, matèria i forma, substància i accident, acte i potència— entraren a formar part de la teoria gramatical. El resultat fou l’elaboració d’una gramàtica especulativa plenament emmarcada en la filosofia aristotèlica,61 una nova ciència gramatical que reivindicava el seu lloc entre les altres ciències. Aquesta nova ciència gramatical es presentava com una nova manera d’estudiar la llengua a partir d’uns nous pressupòsits filosòfics. Encara que la terminologia emprada no era radicalment nova, si que ho era el significat lingüístic que rebien els conceptes aristotèlics.

Què fa que un so vocal esdevingui una paraula significativa?

Aquesta antiga qüestió, que els estoics ja havien discutit, rep dels modistes una nova resposta: la paraula (dictio) sorgeix quan l’intel·lecte informa la matèria sonora i li confereix un sentit (ratio significandi).

Dit en altres paraules, allò que una cosa té d’intel·ligible (ratio intelligendi) és la forma que confereix significat (significatum) a la matèria del so (vox).62 Perquè aparegui el llenguatge cal que la ment atorgui als sons orals (voces) els modes de significació actius (modi significandi activi) en virtut dels quals els sons esdevenen primerament paraules (dictiones) i finalment parts de l’oració (partes orationis) i, esdevenint parts de l’oració, poden significar les qualitats de les coses.

En el sistema modista les coses, a més de l’essència que els permet d’ésser allò que són, posseeixen també determinades propietats o modes d’ésser (modi essendi). La intel·ligència humana pot copsar aquestes propietats reals de les coses gràcies als diversos modes de comprensió activa (modi intelligendi activi) que posseeix. Però aquests modes de comprensió activa no són meres creacions de la ment humana ans es corresponen amb els modi essendi de les coses els quals es fan presents a la ment com els modes de comprensió passiva (modi intelligendi passivi), és a dir, com les qualitats diverses que tenen les 61. Bursill-Hall (1974: 80): «It is impossible to apreciate the work of the Modistae, who beyond question represent the highest achievements of medieval grammatical theory, without a detailed examination of their metaphisics».

62. Miquel de Marbais, Summa de modis significandi (Kelly 1995: 9): «Ratio significandi attributa voci ab intellectu mediante ratione intelligendi facit dictionem formaliter esse dictionem, et est in dictione tamquam in materia.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 119

01/02/13 7:50

120

Josep Batalla

coses d’ésser apreheses per la ment. [Cf. Annex. Gràfic 2: Relacions entre els tres modi significandi] Per tal d’explicar la relació entre aquests tres modes els modistes recorren a la distinció aristotèlica de matèria i forma. Segons ells, els modi essendi, els modi intelligendi passivi i els modi significandi passivi difereixen formalment perquè pertanyen a nivells diferents d’ésser, però són iguals materialment, ja que tots tres estan vinculats a les propietats de les coses tal com són en si mateixes, tal com són enteses per la ment i tal com són expressades pel llenguatge.63 Podríem dir que el llenguatge fa entenedor allò que la realitat té d’intel·ligible.

El modus essendi que es troba en totes les coses i que forma el fonament de la nostra percepció del món i de la constitució del nostre llenguatge se’ns presenta de dues maneres distintes: 1) el modus entis o la propietat de romandre de manera persistent en el temps, gràcies a la qual les coses se’ns mostren com a objectes estables; 2) el modus esse o la propietat d’esdevenir, sigui en la mutació sigui en la successió (raó per la qual també és anomenat modus fluxus, modus fieri o modus motus), gràcies a la qual reconeixem els canvis i els processos temporalment successius que percebem en les coses permanents.64 Els modistes, si bé admeten que el llenguatge reflecteix fidelment tant l’estructura de la realitat en si mateixa com la configuració de la realitat en la ment humana, no afirmen pas que el llenguatge inclogui indistintament tres maneres distintes de veure una mateixa realitat: la del físic, la del psicòleg i la del lingüista. No hi ha correspondència estricta entre l’ens, la ment i la parla, perquè representen tres realitats heterogènies. A fi d’aclarir la diferència i la correspondència que hi ha entre el llenguatge i la realitat els modistes construeixen un complex sistema lingüístic que avui coneixem com a gramàtica modista. Cal no 63. Tomàs d’Erfurt, Grammatica, § 8. De modis significandi sive grammatica speculativa, (Bursill-Hall 1972: 142): «Modi essendi et modi intelligendi passivi et modi significandi passivi, sunt idem materialiter et realiter, sed differunt formaliter.»

64. Siger de Courtrai, Summa modorum significandi (Wallerand 1913: n. 58, p. 108): «Nomen significat rem suam per modum substantiae seu entis, et verbum per modum significandi fieri seu esse».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 120

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

121

oblidar que les subtileses modistes són contemporànies de les subtils formalitates desenvolupades pels seguidors de Duns Escot.

4.2. Les parts de l’oració Les tradicionals vuit parts de l’oració classificaven les paraules partint de les diverses funcions gramaticals que exerceixen en una oració ben construïda. Els gramàtics modistes acceptaren aquesta divisió tradicional, però n’ampliaren el criteri de classificació. Segons ells, podem agrupar les paraules en classes diverses no solament perquè exerceixen funcions gramaticals diverses, sinó també perquè representen maneres diverses de referir-se a la realitat. Els gramàtics modistes, com que pressuposaven que les paraules reflecteixen aspectes diversos de la realitat, pogueren sostenir que cada categoria gramatical constituïa un punt de vista determinat; posseïa, doncs, un component semàntic propi.

La contraposició entre les definicions de les vuit classes de paraules que trobem en la Grammatica speculativa de Tomàs d’Erfurt —col·locades a la columna de l’esquerra— i les definicions que en donà Priscià en les Institutiones grammaticae —col·locades a la columna de la dreta— posa en relleu el nou punt de vista introduït pels modistes, això és, el mode (modus) que els modistes atribueixen a cada categoria gramatical, d’acord amb l’aspecte de la realitat que segons ells reflecteix: 1. nom Part de l’oració que significa per mitjà del mode d’ens aprehès, però, de manera determinada.

Part de l’oració, que assigna una qualitat comuna o pròpia a cadascun dels subjectes corporals o reals.

Pars orationis significans per modum entis vel determinatae apprehensionis.65

Pars orationis quae unicuique subiectorum corporum seu rerum communem uel propriam qualitatem distribuit.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 121

01/02/13 7:50

122

Josep Batalla

Allò que defineix el nom és el fet de significar per modum entis, això és, mitjançant un mode que copsa l’ens retenint-ne allò que posseeix d’estable i permanent (habitus et permanens) i que configura la seva essència (ex hoc quod habet esse).66 En la definició de Priscià el nom és simplement la part de l’oració que, en atribuir una qualitat a les coses o subjectes, els «anomena».

2. pronom Part de l’oració que significa per mitjà del mode d’ens aprehès, però, de manera indeterminada.

Part de l’oració que representa un nom propi i designa unes persones definides.

Pars orationis significans per modum entis et indeterminatae apprehensionis.67

Pars orationis, quae pro nomine proprio uniuscuiusque accipitur personasque finitas recipit.

El pronom significa per modum entis, igual que el nom, però no atribueix al subjecte cap característica distintiva, ans ho fa de manera indeterminada (per modum indeterminatae aprehensionis). Aquest modus entis no reflecteix cap propietat pròpia de l’objecte perquè es correspon amb el modus entis propi de la matèria primera.68 69

3. verb Part de l’oració que significa per mitjà del mode d’ésser distint de la substància.

Part de l’oració que inclou els temps, els modes i que significa acció o passió.

Pars orationis significans per modum esse distantis a substantia.69

Pars orationis cum temporibus et modis, sine casu, agendi vel patiendi significativum.

65. Tomàs d’Erfurt, Grammatica, § 16 (Bursill-Hall 1972: 154).

66. Ibidem, § 15 (Bursill-Hall 1972: 152): «Modus entis est modus habitus et permanentis, rei inhaerens, ex hoc quod habet esse».

67. Ibidem, § 37 (Bursill-Hall 1972: 198).

68. Ibidem, § 36 (Bursill-Hall 1972: 196): «Modus indeterminatae apprehensionis oritur a proprietate, seu modo essendi materiae primae».

69. Ibidem, § 48 (Bursill-Hall 1972: 214).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 122

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

123

El modus esse, propi del verb significa el flux i la successió (fluxus et succesio) que són inherents a la cosa i que li permet d’esdevenir-se (ex hoc quod habet fieri).70 Aquest mode considera, doncs, que el fet d’esdevenir-se és quelcom de distint de la substància en què s’esdevé (distans a substantia). A diferència d’aquesta definició del tot speculativa la definició de Priscià es limita a descriure’n les característiques gramaticals més rellevants: indicació temporal, absència de cas, veu activa o passiva.

4. participi Part de l’oració que significa per mitjà del mode d’ésser no distint de la substància o unit a la substància, que és el mateix.

Part de l’oració que posseeix trets del verb del qual es deriva naturalment; a semblança del nom té gènere i cas; té també els accidents propis del verb llevat dels de persona i mode.

Pars orationis significans per modum esse indistantis a substantia, sive uniti cum substantia, quod idem est.71

Pars orationis, quae pro verbo accipitur, ex quo et derivatur naturaliter, genus et casum habens ad similitudinem nominis et accidentia verbo absque discretione personarum et modorum.

El participi significa també per modum esse, però l’esdeveniment que comporta l’esse resta unit a la substància de la qual es predica.

Priscià, en canvi, descriu el participi com un nom (té gènere i cas) que reté algunes característiques verbals.

70. Ibidem, § 15 (Bursill-Hall 1972: 152): «Modus esse est modus fluxus et successionis, rei inhaerens, ex hoc quod habet fieri».

71. Ibidem, § 65 (Bursill-Hall 1972: 240).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 123

01/02/13 7:50

124

Josep Batalla

5. adverbi Part de l’oració que significa per mitjà del mode d’adherència a una altra part, de manera que per mitjà del mode d’ésser significa el mateix ésser determinant-lo absolutament.

Part indeclinable de l’oració; el significat d’aquesta part s’afegeix al dels verbs.

Pars orationis significans per modum adiacentis alteri quod per modum esse significat ipsum esse absolute determinans.72

Pars orationis indeclinabilis, cuius significatio uerbis adicitur.

L’adverbi significa per mitjà d’un mode d’adherència (per modum adiacentis) a un mode d’ésser —el que és propi del verb— determinant-lo absolutament (absolute determinans). Priscià, en canvi, només n’assenyala el caràcter indeclinable, característica compartida amb altres parts de l’oració i que per als modistes no era essencial, sinó tan sols accidental.

6. conjunció Part de l’oració que significa pel mode de conjuntar dos termes.

Part indeclinable de l’oració que és conjuntiva de les altres parts de l’oració amb les quals consignifica palesant-ne el sentit o l’ordre

Pars orationis per modum coniungentis duo extrema significans.73

Pars orationis indeclinabilis, coniunctiva aliarum partium orationis, quibus consignificat, vim vel ordinationem demonstrans.

En definir la conjunció per modum coniungentis els modistes no fan res més que convertir en modus significandi la funció gramatical coniunctiva que Priscià assignava a la conjunció. La distinció entre la conjunció que només te força (vis) copulativa i la conjunció capaç 72. Ibidem, § 70 (Bursill-Hall 1972: 246).

73. Ibidem, § 76 (Bursill-Hall 1972: 256).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 124

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

125

d’imposar un ordenament (ordo) consecutiu fou considerada irrellevant pels modistes i no la inclogueren en llur teoria gramatical.

7. preposició Part de l’oració que significa per mitjà del mode d’adherència a un cas d’una declinació constrenyent-lo i reduint-lo a l’acte.

Part indeclinable de l’oració que s’anteposa a altres parts per aposició o composició.

Pars orationis, significans per modum adiacentis alteri casuali, ipsum contrahens, et ad actum reducens.74

Pars orationis indeclinabilis, quae praeponitur aliis partibus vel appositione vel compositione.

Enfront de la definició tradicional que es limitava a indicar les posicions que adoptava la preposició amb relació a les altres parts de l’oració, els modistes en remarcaren el component sintàctic i semàntic. En adherir-se a un nom declinat (per modum adiacentis alteri casuali) la preposició remet a la realitat concretant (contrahens) el significat del nom a una situació determinada (ad actum reducens).

8. interjecció Part de l’oració que significa per mitjà del mode determinatiu de quelcom que és un verb o un participi de manera que expressa un sentiment o una emoció.

Part de l’oració que significa els sons vocals que impulsats per una passió anímica són exhalat per mitjà d’una exclamació.

Pars orationis significans per modum determinantis alterum quod est verbum vel participium, affectus vel motus animae repraesentans.75

[Pars orationis, quae] significat, [...] voces, quae cuiuscumque passionis animi pulsu per exclamationem intericiuntur.

En definir la interjecció per mitjà del mode determinatiu (per modum determinantis) referit al verb o al participi Tomàs d’Erfurt sem74. Ibidem, § 81 (Bursill-Hall 1972: 264).

75. Ibidem, § 84 (Bursill-Hall 1972: 268).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 125

01/02/13 7:50

126

Josep Batalla

bla atribuir-li una propietat adverbial, com ho ja havien fet els gramàtics grecs que l’havien inclosa en la classe d’adverbis. Siger de Courtrai, en canvi, no acceptà aquesta definició adverbial, perquè contradeia la definició de Priscià i no s’acordava amb l’ús llatí.76 [Cf. Annex. Gràfic 3: Teoria modista de les partes orationis] En gairebé totes les definicions de Tomàs d’Erfurt els aspectes formals que caracteritzaven les definicions de Priscià han estat substituïts pels aspectes semàntics inherents als diversos modi significandi.

Alguns d’aquests modi figuren en més d’una classe de paraules; però cada classe queda ben definida per una determinació més precisa gràcies a la qual es diferencia inequívocament de les altres classes.

Les classes de paraules susceptibles de flexió nominal o verbal són definides pels aspectes de la realitat a què fan referència. Les categories aristotèliques (esse, ens, essentia, substantia, accidens) incorporades a la filosofia escolàstica es mostraren molt útils a l’hora d’atribuir un modus significandi, essencialment únic, a categories molt àmplies de paraules, com és ara el nom o el verb.

Però no resultava tan fàcil de fer-ho en les classes de paraules que, més que referir-se directament a la realitat, exerceixen sobretot una funció relacionant entre paraules, com és el cas de les paraules llatines indeclinables (Rosier 1983: 79-86). Per aquest motiu, els modistes atribuïren a les parts indeclinables de l’oració un modus significandi que pròpiament no representava propietats de les coses. Per exemple, un dels primers modistes, Miquel de Marbais, arribà a comparar les parts indeclinables de l’oració a termes sincategoremàtics, o constants lògiques.77 En aquest cas, el component semàntic del modus significandi, propi dels mots indeclinables, quedava reduït a llur funció sintàctica.

76. Siger de Courtrai, Sophismata, 3 (Wallerand 1913: p. 152): «Interiectiones habent significationem verbi et no adverbia, ideo secundum opinionem Latinorum quorum opiniones in grammaticis sequi debemus interiectio est pars indeclinabilis habens duos modos significandi essenciales [...]: per modum disponentis [...] per modum afficientis animam.»

77. Miquel de Marbais, Summa (Kelly 1995: 122): «Partes indeclinabiles dicuntur ‘syncategorematicae’ a nostris doctoribus grammaticae quia ipsae per se sumptae significatum habent confusum sine aliarum partium adiunctione, ita quod non significant aliquem mentis conceptum certum sive finitum.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 126

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

127

4.3. Teoria sintàctica L’interès que els modistes sentiren per la sintaxi podria haver estat desvetllat per la manera incompleta com havia estat tractada en els manuals de Priscià i Pere Hèlias. Podríem dir que els modistes se sentiren obligats a completar la gramàtica tradicional amb una teoria sintàctica elaborada a partir de llur gramàtica especulativa (Pinborg 1984; Covington 1984: 41-82; Lombardi 2007). En aquest sentit, els modistes haurien portat a la pràctica allò que un gramàtic anònim del segle xiii havia declarat quan, en mostrar-se partidari de rectificar l’èmfasi que fins a llavors hom havia donat a la morfologia, afirmà que la comesa principal de la gramàtica era la sintaxi.78 La teoria modista remarcava que totes les estructures gramaticals, tant les morfològiques com les sintàctiques, posseïen una dimensió semàntica (Gabler 1987). Per tal de precisar la dimensió semàntica de les estructures sintàctiques, el modistes es veieren obligats a assenyalar que en cada modus significandi hom havia de distingir dues modalitats: les essencials i les accidentals: 1.

2.

les modalitats essencials (modi significandi essentiales) són les que representen elements significatius que no poden faltar en una determinada part de l’oració; les modalitats accidentals (modi significandi accidentales) són les que representen elements significatius sobrevinguts a una determinada part de l’oració i que, per tant, hi poden ésser absents.

Els modi essentiales se subdividien en tres subgrups: 1. generalisssimi: els que són propis de totes les paraules de la classe gramatical 2. speciales: els que són propis només d’un determinat grup de paraules 3. subalterni: els que són propis de diversos grups de paraules.

78. Text extret d’un anònim Tractatus de constructione, o de sintaxi, (Sorb. 906) copiat per Thurot (1986: 46 i 212-213): «Studium grammaticorum praecipue circa constructionem versatur».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 127

01/02/13 7:50

128

Josep Batalla

Pel que fa als modi significandi accidentales —«els que sorgeixen, una vegada ja és completa una part de l’oració i, per tant, no configuren l’essència de la part»—,79 els gramàtics modistes distingiren entre els modi respectivi o relatius —els que vinculen paraules de categories diverses— i els modi abstracti —els que no conferien cap mena de relació.

Alguns gramàtics modistes consideraren que aquests modi accidentales respectivi eren els principis configuradors de la sintaxi (principia constructionis). Si s’admetia aquest punt de vista, calia considerar que el modus entis, propi del nom, i el modus esse, propi del verb, en la mesura que explicaven les relacions que el nom (com a suppositum) i el verb (com a appositum) mantenien en l’oració, eren modi respectivi. D’altra banda, també calia acceptar que el cas, el gènere i el nombre (els accidentia de Priscià) eren categories sintàctiques fonamentals, això és, modi respectivi.

En canvi, calia considerar modi accidentales absoluti tant la forma —el σχῆμα de Dionisi de Tràcia— que podia ésser simplex, com és ara dives, o composita, com és ara praedives— com també la species —el εἶδος de Dionisi— que podia ésser primària (calleo) o derivada (callesco). Aquesta manera d’entendre els modi accidentales respectivi permet afirmar que, en termes generals, la sintaxi modista coneixia la diferència que la gramàtica moderna estableix entre la formació de mots per flexió (que és causada per les relacions sintàctiques) i la formació de mots per derivació (que no és causada per relacions sintàctiques) (Robins 1964: 256-261).

En un cert sentit, aquesta distinció modista té relació amb la distinció proposada per Varró entre declinatio voluntària (la formació de mots per derivació) i la declinatio naturalis (formació de mots per flexió),80 si bé els modistes no citen Varró i no podem afirmar que se’n servissin perquè els interessos no eren ben bé els mateixos. Varró s’havia interessat pel problema de la regularitat i la irregularitat mor79. Ibidem, § 3 (Thurot 1986: 148): «Modus significandi accidentalia est qui advenit parti post eius esse completum, non dans esse simpliciter parti.»

80. Varró 8.9 (Kent 1999: 388): «Naturalem declinationem dico, quae non a singulorum oritur voluntate, sed a communi consensu. Itaque omnes impositis nominibus eorum item declinant casus.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 128

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

129

fològiques; els modistes, en canvi, s’interessaven pels canvis morfològics causats per les funcions sintàctiques. Tanmateix, podem relacionar la declinatio voluntaria de Varró amb els modi absoluti dels modistes, i la declinatio naturalis de Varró amb els modi respectivi dels modistes, perquè en llatí, com en moltes altres llengües, les formacions per declinació solen ésser regulars (naturales) mentre que les formacions per derivació segueixen normes més subjectives (voluntariae).

Els modistes, atès que gràcies a la filosofia aristotèlica disposaven d’un vocabulari gramatical precís, pogueren explicar més clarament que no ho havia fet la gramàtica antiga les funcions sintàctiques que certes classes de paraules exerceixen en una oració. Per exemple, pogueren distingir amb més precisió que no pas Priscià i Pere Hèlias entre substantiu i adjectiu (Arens 1969: 39), com també pogueren definir més clarament la funció sintàctica de la preposició (Kelly 2002: 152-157).

Els gramàtics antics havien considerat els adjectius una subclasse de la categoria general dels termes que hem de considerar ὄνομα (nomen). Tanmateix, Pere Hèlias havia posat dificultats a admetre que calgués distingir entre nomen substantivum i nomen adiectivum.81 En canvi, Tomàs d’Erfurt, en tractar del nomen explicà la distinció entre el nomen substantivum i el nomen adiectivum recorrent als distints modi speciales que corresponien a aquestes dos modi entis: el nom gaudia d’independència sintàctica (era per se stans); l’adjectiu restava vinculat a un nom (era adiacens).82 Semblantment, els modistes definiren la preposició a partir de la funció que exerceix en la construcció de l’oració. En aquest sentit, la preposició restava sintàcticament vinculada a una paraula declinada, a un verb o a un participi, per tal com reflecteix gramaticalment un 81. Pere Hèlias, Summa, De specie (Reilly 1993: I, 219): «Antiqui vero hanc solent divisionem facere quod omne nomen substantivum est vel adiectivum, dicentes illud substantivum esse quod per se subsistere potest in aliqua parte propositionis, adiectivum vero quod non. Sed haec divisio ex nulla auctoritate habetur.»

82. Tomàs d’Erfurt, Grammatica, § 18 (Bursill-Hall 1972: 158): « Modus significandi per modum communis habet duos modos sub se: [...] modus significandi per modum per se stantis sumitur a proprietate rei, quae est proprietas essentiae determinatae; modus significandi per modum adiacentis sumitur a proprietate rei, quae est proprietas alteri adhaerentis secundum esse.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 129

01/02/13 7:50

130

Josep Batalla

vincle que es dóna en la realitat (ad actum reducens). En conseqüència, Tomàs d’Erfurt qualificà d’insatisfactòria la teoria gramatical de Priscià, segons la qual, a més de les preposicions morfològicament independents, n’hi havia d’altres, els afixos, que apareixien en la formació de determinades paraules.83 4.4. «Sermo congruus et perfectus» Segons els modistes, una oració per a ésser sintàcticament ben construïda (sermo congruus et perfectus) s’ha de basar en quatre principis sintàctics (quattuor principia essentialia construendi), equiparables a les quatre causes aristotèliques: 1.

2.

3.

4.

material: les paraules, en virtut del modus significandi al qual pertanyen, han de poder formar una estructura sintàctica coherent, és a dir, s’han de poder relacionar entre si —han d’ésser constructibilia; formal: hi ha d’haver nexes gramaticals que permetin que les paraules s’uneixin entre si formant estructures sintàctiques (constructiones); eficient: el parlant ha de tenir la voluntat d’establir relacions sintàctiques —les requerides pels diversos modi significandi— entre les diferents parts de la oració; final: l’objectiu del parlant ha d’ésser l’expressió d’un pensament complet.84

D’altra banda, perquè una oració sigui plenament significativa cal que les paraules de què és formada tinguin unes determinades propietats (proprietates verborum) que, bàsicament, es redueixen a tres:

83. Ibidem: «Est notandum, quod praepositiones in compositione non sunt verae praepositiones, quia per se nihil significant, cum non sint per se dictiones, nec etiam per se modum significandi habent; sed adduntur aliis dictionibus tamquam syllabicae adiectiones.»

84. Ibidem, § 89 (Bursill-Hall 1972: 272-274).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 130

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

1.

2.

3.

131

l’oració ha de contenir paraules que pertanyin als dos modes que permetin fer construccions sintàctiques (modus entis i modus esse): les paraules que formen part de l’oració han de posseir categories flexives adequades (modi significandi accidentales) en quant unitats lexicals, les paraules de l’oració s’han de poder relacionar adequadament (proprie) les unes amb les altres.

Cappa nigra (capa negra) és una construcció adequada (propria) des d’un punt de vista relacional; en canvi, cappa categorica (capa categòrica) és inadequada (impropria) encara que gramaticalment sigui congruent (congrua) perquè es basa en una relació inacceptable. Malgrat la seva correcció formal, lapis amat filium és una pseudooració perquè és gramaticalment inacceptable.85

Els modistes afirmaven que la construcció sintàctica fonamental és la formada per un nom i un verb, i explicaven les funcions sintàctiques d’aquestes dues parts de l’oració simple recorrent als modi significandi essentiales del nom i del verb. El modus entis, propi del nom, i el modus esse, propi del verb, expliquen les interrelacions sintàctiques entre el subjecte i el predicat. Però el fet que tant el verb com el participi, que té flexió nominal, es defineixin pel modus esse —la categoria que fa referència al procés temporal—, obligà els modistes a contraposar i no sols a relacionar, l’appositum i el suppositum. En efecte, el verb, en quant appositum, es contraposa al nom, suppositum, per tal com l’acció verbal es diferencia de la permanència substantiva (significans per modum esse distantis a substantia). En canvi, el participi no ho fa perquè tot sol o acompanyat d’altres paraules pot exercir una funció nominal (suppositum) en l’estructura de l’oració.

Els modistes constataren que els gramàtics explicaven la construcció de les frases basant-se en la bipolaritat nom-verb, però sense formular cap teoria sintàctica que n’expliqués la relació sintàctica. A 85. Un glossador anònim del segle xiv atribueix a Pere Hèlias aquesta afirmació copiada per Thurot (1986: 21): «Constructio es constructibilium unio ex modis significandi causata [...] Dicit Petrus Helias quod dicendo ‘constructibiluim unio’ istud debet referri ad rem non ad vocem. Unde illa est incongrua ‘lapis amat filium’».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 131

01/02/13 7:50

132

Josep Batalla

tot estirar, les gramàtiques antigues exposaven que per formar una oració el nom havia d’anar en cas recte i en el binomi verb-objecte l’objecte havia d’anar en cas oblic. Tanmateix, la gramàtica antiga no emprava els termes suppositum i appositum ni qualsevol altre de similar —els termes subiectum i praedicatum eren emprats pel lògics i no pas pels gramàtics (Maierù 1972: 54-68).

4.5. Règim i menes d’oració Per tal de corregir aquesta mancança els modistes pressuposaren una teoria sintàctica inspirada en la metafísica d’Aristòtil. Partiren de la distinció aristotèlica entre accions transitives, en les quals el moviment de l’acció termina en un objecte distint del subjecte que actua, i accions intransitives, en les quals aquest moviment termina en el mateix subjecte.86 D’altra banda, pressuposaren que en una oració hi ha sempre dos elements: «l’un (el primum constructibile) és el que estableix la dependència (dependens) i l’altre (el secundum constructibile) és l’objecte on termina (terminans) aquesta dependència.»87 La relació entre aquests dos elements és variable i explica l’estructura sintàctica de les diverses oracions.88 Si es tracta d’una oració transitiva —com és ara, video Socratem— el primum constructibile (el verb video) és l’element que estableix la dependència (dependens) i el secundum contructiblile (el nom Socratem) és l’objecte on termina (terminans) l’acció. Però si es tracta d’una oració intransitiva, com és ara, Socrates currit, el primum constructibile (el nom Socrates) és l’objecte on termina (terminans) l’acció de córrer i el secundum contructiblile (el verb currit) és l’element que estableix la dependència (dependens) a què es troba sotmès el subjecte.

86. Aristòtil, Metaphysica, 9.8 (1050a 30-35).

87. Tomàs d’Erfurt, Grammatica, § 89 (Bursill-Hall 1972: 274): «Unum constructible est ad alterum dependens vel alterius dependentiam determinans.»

88. Ibidem, § 96 (Bursill-Hall 1972: 282): «In omni constructione est primum constructibile, et secundum. Aut ergo secundum dependet ad primum, aut primum dependet ad secundum».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 132

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

i. constructibile video (appositum) dependens

ii. constructibile Socratem (obiectum)

i. constructibile Socrates (suppositum)

terminans

terminans

133

ii. constructibile currit (appositum) dependens

Una relació de dependència sintàctica similar s’estableix entre dos noms o entre un nom i un adjectiu. En el primer cas, per exemple, filius Socratis, el primum constructibile (el substantiu filius) és l’element que estableix la dependència (dependens) de filiació i el secundum contructiblile (el nom en genitiu Socratis) és l’objecte on termina (terminans) la relació de filiació. En el segon cas, equus albus, el primum constructibile (el substantiu equus) és l’objecte en què termina l’acció qualificadora del secundum contructiblile (l’adjectiu albus). i. constructibile

ii. constructibile

i. constructibile

filius (nomen)

Socratis (nomen decinatum)

equus (substantivum)

dependens

terminans

terminans

ii. constructibile albus (adiectivum) dependens

Aquestes relacions no es corresponen exactament amb les relacions de dependència establertes per la sintaxi moderna; tanmateix són importants perquè remarquen que, a més de les relacions exigides per la concordança entre els mots, hi ha relacions sintàctiques que depenen de les estructures de les oracions.

La relació de règim entre dues paraules ja havia estat identificada per Pere Hèlias89 que emprà el terme regere (governar) —com també ho féu Alexandre de Villedieu que parlà del regimen vocum—90 per denotar la relació que les preposicions tenien amb els noms en cas oblic, i les diverses menes de relació que tenien entre si els mots decli89. Pere Hèlias (Reilly 1993: II, 1049-1057): «De constructione».

90. Alexandre de Villedieu, Doctrinale (Reichling 1974: v. 1074-1368).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 133

01/02/13 7:50

134

Josep Batalla

nables. Segons alguns gramàtics, Pere Hèlias definí aquesta relació com «allò que fa que una paraula vagi en el cas en què va».91 Tomàs d’Erfurt, en canvi, no usà el terme tècnic regere, sinó que emprà deservire (ésser súbdit) per a referir-se a la relació entre les preposicions i algunes formes declinades, la qual cosa és interessant per tal com mostra que dues metàfores basades en significats oposats —regir i servir— il·lustren un mateix fet.92 Els modistes també utilitzaren la relació entre els elements dependens i terminans per a distingir entre oracions independents i oracions subordinades que anomenaren constructiones imperfectae. Així, la frase si Socrates currit és pròpiament un element dependens, o una constructio imperfecta, perquè deixa en suspens el lector, a l’espera que aparegui l’element terminans que ha de terminar la dependència i, acabant-la, completa el sentit de l’oració.93 Aquest ús de la relació dependens-terminans per a explicar la subordinació de les oracions fa palès que els modistes empraven les expressions constructio transitiva i constructio intransitiva com a categories sintàctiques en sentit ampli i no en el sentit estricte de propietat d’un verb d’exigir un complement objecte o de no exigir-lo. Per als modistes, les constructiones transitivae o intransitivae eren simples relacions sintàctiques que vinculen entre si alguns elements de l’oració. Per exemple, en una oració del tipus nomen-verbum-nomen, com és ara, Socrates legit librum, la relació que hi ha entre el primer nom (suppositum) i el verb (appositum) és una constructio intransitiva, perquè, fins que el verb legit no es vinculi a un objecte (librum), la relació que manté amb el nom Socrates és del tipus Socrates currit. En 91. Un glossador anònim del segle xiv atribueix a Pere Hèlias aquesta definició de regència gramatical copiada per Thurot (1986: 21): «Conferre dictionem poni in tali casu, in quo ponitur».

92. Tomàs d’Erfurt, Grammatica, § 82 (Bursill-Hall 1972: 266): «Praepositio simpliciter sumpta dividitur in praepositiones deservientes accusativo tantum, et in praepositiones deservientes ablativo tantum, et in praepositiones deservientes utrique.»

93. Ibidem, § 118 (Bursill-Hall 1972: 316): «Patet, quod haec [constructio] est imperfecta, ‘si Socrates currit’, quia ista coniunctio, ‘si’, huic constructioni addita, ‘Socrates currit’, facit in ea novam dependentiam ad aliquid extra se, ut ad aliquid consequens, quod si non exprimatur, semper imperfecta manebit.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 134

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

135

canvi, la relació que hi ha entre legit i librum és una constructio transitiva, per tal com el verb legit és l’element dependens i el nom librum és l’element terminans.

Els modistes empraren també les expressions constructio transitiva i constructio intransitiva per a explicar la concordança o la recció entre substantius i adjectius. Per exemple, consideraven que la concordança existent en l’expressió Socrates albus, era una constructio intransitiva, perquè l’adjectiu albus era l’element dependens que establia una qualitat que remetia al nom Socrates, l’element terminans. En canvi, les expressions filius Socratis o similis Socrati, que contenen una paraula regida per una altra, eren constructiones transitivae perquè el substantiu (filius) o l’adjectiu (similis) eren l’element que establia la dependència que terminava amb la paraula en cas oblic.

La diferència fonamental entre les constructiones intransitivae i les constructiones transitivae referides a substantius i adjectius està en el fet que en les constructiones intransitivae, les construccions formades per dos noms en concordança, l’un és substantiu i l’altre adjectiu, mentre que en les constructiones transitivae els dos noms són personals, és a dir, designen directament o impliquen indirectament una persona.94 4.6. Gramàtica universal Els modistes consideraven que el llatí que havien après a l’escola era una estructura significativa de valor universal. Per consegüent, llur gramàtica se centrà en l’estudi d’aquells aspectes de la llengua als quals ells atribuïen un valor universal —bàsicament la semàntica i la sintaxi— i descuraren els altres aspectes de la llengua, com és ara la fonètica,95 la dialectologia, la gramàtica històrica o comparada, perquè consideraven que aquests estudis es basaven en dades contingents i, doncs, científicament negligibles.

94. Pere Hèlias, Summa, De dictione (Reilly 1993: I, 390), anomena la transitivitat verbal transitio personarum.

95. Martí de Dàcia, De modis significandi, cap. 3, § 10 (Roos 1961: 7): «Et sciendum quod vox per accidens consideratur a grammatico».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 135

01/02/13 7:50

136

Josep Batalla

D’altra banda, atès que el llatí era après com a segona llengua, la pronunciació reflectia necessàriament l’accent de la llengua materna del parlant, la qual cosa feia que les peculiaritats fonètiques dels parlants no reflectissin cap tret propi del llatí. Els modistes exclogueren, doncs, de llur camp d’estudi tot allò que feia referència a l’oralitat de la llengua.

Alguns gramàtics medievals havien remarcat que determinats trets del llatí emprat correntment diferien de les normes donades pels gramàtics clàssics. Els modistes sabien, doncs, que hi havia hagut una evolució lingüística, però com que no en podien treure cap conseqüència científica, desestimaren qualsevol mena d’estudi diacrònic. Pel que fa a l’etimologia, els modistes, com la resta de gramàtics medievals, no feren cap aportació innovadora i es limitaren a repetir les hipòtesis que, sense cap fonament sòlid, havien emès els gramàtics antics.

Tanmateix, si tenim en compte que els modistes pretenien elaborar una gramàtica universal, sorprèn que mantinguessin gairebé intactes totes les particularitats de la morfologia llatina assenyalades per Priscià, fins i tot en les subdivisions de les classes de paraules, que lògicament només feien referència al llatí. Així, per exemple, a l’hora de classificar els noms propis es basaren exclusivament en l’onomàstica llatina: praenomina (nom), cognomina (cognoms), agnomina (títols personals).96 Pel que fa als temps verbals mai no superaren la insuficient formulació de Priscià i ni tan sols consideraren les millores teòriques que havien estat proposades per Varró o pels estoics. Sorprèn, doncs, que la gramàtica especulativa dels modistes, lògicament tan coherent i tan ben raonada, es limiti a acceptar amb una certa ingenuïtat la morfologia verbal tradicional. En aquest aspecte els modistes són testimonis privilegiats de la influència que l’obra de Priscià arribà a exercir en el pensament lingüístic medieval.

Però malgrat aquestes limitacions, la idea d’una gramàtica teòrica universalment vàlida fou una de les aportacions més importants dels modistes (Salus 1976: 86-87). Els gramàtics de l’antiguitat no s’havien interessat per descobrir estructures gramaticals d’ordre universal per96. Tomàs d’Erfurt, Grammatica speculativa, § 22 (Bursill-Hall 1972: 72).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 136

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

137

què no les necessitaven. Els gramàtics que s’havien ocupat del grec i del llatí, havien constatat que aquestes dues llengües, les úniques que tenien rang de llengües ben formades, podien ésser descrites mitjançant unes mateixes categories gramaticals. En l’edat mitjana la situació canvià. A més del llatí, que restà sempre l’única llengua de cultura, els filòsofs foren conscients que hi havia altres llengües: l’àrab i l’hebreu, sense oblidar el grec i les incipients llengües vernacles.

Roger Bacon, autor d’una gramàtica grega completa i d’una d’hebrea fragmentària com també d’un dels primers assaigs de gramàtica especulativa, insistí en la importància de l’estudi de l’àrab i de l’hebreu. Tanmateix afirmà que la gramàtica era única en essència per a totes les llengües i que les diferències externes que hom hi observava eren simples variacions accidentals.97 La unitat de la gramàtica, amb les seves diferències externes perceptibles en les diverses llengües fou comparada a la geometria, que és una independentment de les diversitat de les mides que puguin revestir les figures geomètriques.98 Aquesta orientació especulativa, interessada a descobrir estructures universalment vàlides, dugué els modistes a eliminar de la gramàtica tot allò que feia referència a l’estilística, com ho posa en relleu el poc interès que tenien a elegir exemples dels autors clàssics. Els exemples proposats per les gramàtiques antigues, gregues i llatines, havien estat sempre citacions extretes dels textos clàssics, i Priscià fou molt pròdig en aquest sentit. En canvi, els modistes redactaren ells mateixos els exemples, d’acord amb les seves fórmules i sense tenir gens en compte la vàlua literària de l’oració que proposaven. Capficats per exemplificar llurs estructures gramaticals, sovint proposaren exemples que resultaven oracions inimaginables en un context literari. Un exemple ben representatiu és el següent: Socrates albus currit bene.99 97. Roger Bacon, Grammatica graeca, 2.1.2 (Nolan & Hirsch 1902: 27): «Grammatica una et eadem est secundum substantiam in omnibus linguis, licet accidentaliter varietur.»

98. Robert Kilwardby citat per Thurot (1986: 127): «Sicut geometria non est de magnitudine [...] aliqua contracta ad materiam specialem, sed de magnitudine simpliciter, ut abstrahit ab unaquaque tali, sic grammatica simpliciter non est de oratione congrua secundum quod concernit linguam latinam vel graecam et huiusmodi, sed hoc accidet, immo est de constructione congrua secundum quod abstrahit.»

99. Tomàs d’Erfurt, Grammatica speculativa, § 94 (Bursill-Hall 1972: 286).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 137

01/02/13 7:50

138

Josep Batalla

5. LA LÒGICA TERMINISTA I L’ESVANIMENT DE LA GRAMÀTICA MODISTA 5.1. La lògica terminista L’anomenat «problema dels universals», un dels més debatuts pels filòsofs medievals, no inquietà gaire els gramàtics modistes perquè consideraven que era una qüestió sense cap rellevància gramatical. Això no obstant, la complexa interconnexió entre gramàtica i lògica, subjacent a llur manera de comprendre la realitat, els impedia d’eludir la qüestió dels universals. En primer lloc, perquè la classe de nom anomenat commune o appelativum, en la mesura que «significa pel mode d’allò que és atribuïble (per modum communicabilis) a molts subjectes, com és ara, ‘ciutat’, ‘riu’»,100 implicava que els parlants conferien un abast universal a aquesta mena de noms comuns, és a dir, els obligava a admetre que allò que significaven aquests mots era quelcom que posseïen totes les ciutats i tots els rius. En segon lloc, perquè en l’època medieval la gramàtica era concebuda com un sistema conceptual que fonamentava la lògica i, per tant, constituïa una de les eines necessàries per a descobrir el significat de les coses i establir-ne i la veritat.

La relació existent entre el llenguatge que descriu el món i la natura del món en si mateix fa referència fonamentalment a la validesa semàntica dels termes emprats per a formar proposicions generals.

Segons la lògica aristotèlica les proposicions ben formades consten d’un subjecte i un predicat, per exemple, «Sócrates és un home», «l’home és racional», etc. Doncs bé, aquests termes —quan no són noms propis que fan referència a un sol individu— ¿representen universals reals que existeixen separats i independents de les coses o de les persones determinades de què són predicats? ¿O existeixen com a propietat o característica comuna dins les coses particulars? ¿O, en fi, són únicament termes generals o universals emprats pels parlants d’una llengua sense existència fora del parlant i de la llengua?

100. Ibidem, § 17 (Bursill-Hall 1972: 156): «Nomen commune vel appelativum significat per modum communicabilis pluribus suppositis, ut urbs, flumen, etc.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 138

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

139

Aquestes qüestions, suscitades inicialment per la teoria de les idees de Plató, esdevingueren importants a causa del comentari de Boeci als escrits del neoplatònic Porfiri. Amb lleugers refinaments i modificacions, les tres qüestions anteriors foren constantment debatudes al llarg de l’edat mitjana. La teoria del llenguatge exposada pels modistes (els modi essendi, intelligendi i significandi) es basava, en el realisme moderat, la interpretació aristotèlica seguida per Tomàs d’Aquino.

En aquesta teoria, el coneixement humà és entès de la manera següent. Els universals —presents en l’essència de les coses— són abstrets de les propietats reals de les coses particulars i en resten separats per mitjà de la ment,101 això és —formulat amb el vocabulari modista—: la ment abstreu els modi essendi de les coses i els reté com a modi intelligendi. El llenguatge, per mitjà dels modi significandi, els expressa i els comunica. Aquesta teoria es basava, doncs, en la creença que tots els homes realitzen aquest procés d’igual manera i que, malgrat les diferències externes, tots els idiomes segueixen el mateix procés comunicatiu, això és —expressat en termes modistes—: els modi essendi, els modi intelligendi i els modi significandi passius són materialment idèntics.

Però en contra d’aquesta manera d’entendre el llenguatge, a començament del segle xiv s’imposà una nova manera de pensar que tendia a considerar que el nomen commune expressa un concepte que, si bé és necessari per al pensament, no descriu res d’existent fora de la ment. D’altra banda, els seguidors d’aquest corrent, els anomenats nominalistes, defensaven que les teories havien d’ésser conceptualment austeres, és a dir calia evitar de recórrer abusivament a hipòtesis conceptuals per tal d’explicar la realitat. «No s’ha d’instaurar la pluralitat, si no n’hi ha necessitat» (pluralitas non est ponenda sine necessitate) era la màxima que compendiava aquesta orientació.102 Tot plegat provocà que la gramàtica especulativa entrés en descrèdit i s’esvanís.

101. Tomàs d’Aquino, Summa theologiae, I, q, 85, a.1: «Necesse est dicere quod intellectus noster intelligit materialia abstrahendo a phantasmatibus; et per materialia sic considerata in immaterialium aliqualem cognitionem devenimus.»

102. Joan Duns Escot, Del primer principi, 2, concl. 15; «Antologia filosòfica» núm. 84 (Barcelona, Ed. 62, 2000), p. 72; Guillem d’Ockham, Ordinatio, 1. dist. 27, q. 2 (OTh 4, 205).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 139

01/02/13 7:50

140

Josep Batalla

Tanmateix, no coneixem prou bé la vida intel·lectual de la segona meitat del xiv i de tot el segle xv per a poder explicar per què la gramàtica modista desaparegué tan bruscament de l’escena intel·lectual.

L’activitat dels gramàtics nominalistes no ha estat suficientment estudiada, si bé podem pressuposar que la crítica dels nominalistes resultà decisiva, no solament a causa de llur oposició a la complexitat teòrica dels modistes i, en general, a les gramàtiques de tipus realista, sinó sobretot perquè llur crítica desacredità el mateix fonament de la gramàtica modista. És un fet sorprenent que, més enllà del Renaixement, el descrèdit perdurà fins i tot durant els segles xvii i xviii quan sorgí una gramàtica universal que tenia més d’un punt en comú amb les preocupacions dels modistes.

El nominalisme del segle xiv, representà un canvi d’orientació en la filosofia medieval i, de retruc, en la teoria gramatical. Els gramàtics nominalistes s’oposaren radicalment als modistes i sembla que tot al llarg del segle xiv tingué lloc una oposició frontal entre tots dos corrents, no tant sobre qüestions estrictament gramaticals sinó sobre punts de vista epistemològics subjacents a la teoria gramatical. Els nominalistes pogueren escometre sense grans dificultats la gramàtica modista, perquè la filosofia del llenguatge que es derivava de l’epistemologia nominalista feia superflus els modi significandi i podien ésser fàcilment ridiculitzats. Per a explicar el funcionament del llenguatge n’hi havia prou de recórrer a l’ús arbitrari dels sons vocals.103 Però la causa de la desaparició de la gramàtica modista no l’hem de buscar solament en l’atac dels nominalistes i dels humanistes. Una teoria gramatical que es basava completament en el significat tenia un fonament massa insegur. Endemés, el mateix rigor amb què els gramàtics modistes ampliaven contínuament el seu frondós aparat conceptual deixava completament al descobert la insuficiència bàsica de la doctrina. En efecte, a semblança de la cosmologia ptolemaica que augmentà continuadament els epicicles per tal d’ajustar la teoria a les dades, els modistes feren front als problemes lingüístics dividint i 103. Joan Aurifaber, Sophisma «Nominativo hic magister»: «Dicendum quod dignum non est nisi usus vocis pro alio»; citat per Pinborg (1968: 178).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 140

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

141

subdividint talment els modi significandi que acabaren semblant superflus i, doncs, negligibles.

5.2. La scientia sermocinalis esdevé novament una ars sermocinalis La gramàtica especulativa fou el resultat d’integrar la gramàtica descriptiva del llatí, tal com l’havien presentada Priscià i Donat, en el sistema de la filosofia escolàstica (Fredborg 1988), però, d’acord amb els canons clàssics, el resultat era una presentació basta i descurada de la llengua llatina. Moltes de les formes emprades pels modistes haurien resultat inacceptables per als autors clàssics, i la teoria filosòfica que invocaven per a justificar la gramàtica modista fou considerada fútil i extravagant pels gramàtics renaixentistes.

Usant la terminologia moderna, podríem dir que els gramàtics especulatius foren lingüistes teòrics, tècnics en artes sermocinales mentre que els partidaris de la literatura clàssica i de la gramàtica de Priscià foren mestres que ensenyaven a aplegar i a retenir dades referents als grans auctores de l’antiguitat. Aquesta mena d’oposició entre les artes i els auctores no era nova en l’Europa cristiana. Hom havia discutit si San Jeroni i altres escriptors havien estat culpables d’haver preferit Ciceró a les Sagrades Escriptures. Amb el naixement de la gramàtica especulativa aquesta oposició s’aguditzà i esclatà sorollosament en els medis literaris. Fins i tot es convertí en el tema d’una coneguda al·legoria, La batalla de les set arts (Héron 1974: 43-60). Resulta irònic que, en aquest combat al·legòric, Priscià, autor de l’obra que, seguint els models aristotèlics serví de base per a la teoria gramatical especulativa medieval, lluiti, com a representant dels auctores, en contra dels seu mestre Aristòtil, responsable de la base lògica i de molts conceptes de la gramàtica modista.

En l’al·legoria les arts surten guanyadores, però al final de la història el poema profetitza que, quan sigui l’hora, la gramàtica veritable, la que parteix dels textos clàssics dels auctores, tornarà i vencerà. I això és el que succeí. El retorn vencedor dels clàssics fou un dels molts moviments que, modificant profundament la forma de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 141

01/02/13 7:50

142

Josep Batalla

pensar medieval, configuraren culturalment i intel·lectualment el Renaixement.

5.3. Pervivència El sistema de relacions i categories gramaticals emprat pels modistes —encara que no sigui el que avui dia utilitza la gramàtica tradicional llatina ni la lingüística moderna— evidencia un notable progrés en la creació de conceptes gramaticals i en la comprensió de la sintaxi.

Molt probablement conté elements que poden resultar útils en l’anàlisi formal tant de les llengües clàssiques com de les llengües modernes.

Podem concedir als modistes el mèrit d’haver assolit una teoria coherent de l’estructura de l’oració i de l’anàlisi sintàctica, una teoria que ultrapassa els nivells estructurals relacionats amb les categories morfològiques de la gramàtica llatina de Priscià.

L’obra dels gramàtics modistes constitueix un dels assoliments intel·lectuals més importants de l’edat mitjana. Els modistes s’esforçaren per donar validesa universal a les regles de la gramàtica llatina, com ho demostra el fet que redactaven en llatí els exemples que avalaven la gramàtica universal que proposaven. Com molts pensadors medievals, s’esforçaren per fonamentar llur ciència sobre una base sòlida, la que els oferien l’ontologia i la lògica aristotèliques. Volien que, dins del marc del sistema aristotèlic, la gramàtica esdevingués una branca del saber, la qual cosa exigia que tota la disciplina gramatical es pogués deduir a partir d’uns principis filosòfics acceptats per tothom.

Però la teoria dels modistes no pogué donar compte dels fets lingüístics que sortiren a la llum quan els gramàtics començaren a tenir en compte que hi havia llengües que diferien les unes de les altres per llur estructura sintàctica i per llurs categories semàntiques. En el segle passat alguns corrents lingüístics defensaren la teoria que, quan les llengües es troben molt separades les unes de les altres, hom ha de tenir en compte la cultura en què han aparegut. Hom considerava que era molt probable que les llengües constituïssin mons parcialment distints, mons concebuts i estructurats de manera diferent o, en tot Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 142

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

143

cas, mons irreductibles al món de la tradició europea clàssica. La forma més radical d’aquest punt de vista, segons el qual la llengua pròpia és totalment responsable de la visió que cadascun té del món, fou proposada Benjamin L. Whorf.104 Aquesta concepció del llenguatge desacreditava el plantejament del modistes.

Això no obstant, el panorama canvià amb l’aparició de la gramàtica generativa de Noam Chomsky. No hem de cercar similituds lingüístiques entre la gramàtica modista i la gramàtica generativista, perquè parteixen de plantejaments molt distints. A la recerca de les seves arrels, Chomsky arriba fins a la Grammaire générale et raisonnée d’Arnauld i Lancelot, però no esmenta per a res els modistes. Tanmateix, sí que hi ha una certa semblança en els pressupòsits filosòfics a partir dels quals sorgiren les dues gramàtiques. En efecte, totes dues pressuposen l’existència 1.

2.

3.

d’una activitat creadora en l’ús del llenguatge, d’una estructura profunda subjacent a l’estructura de la superfície, de certs universals lingüístics.

Aquests pressupòsits filosòfics latents en la reflexió dels modistes fan pensar que llur gramàtica especulativa no anava tan mal encaminada com de vegades ens ha volgut fer creure la crítica dels renaixentistes i dels il·lustrats a la cultura medieval (Trentmann 1976: 279-301).

6. TEXTOS EDITATS DE GRAMÀTICA ESPECULATIVA I DE GRAMÀTICA MODISTA Entre els gramàtics modistes hi ha innegables diferències i una considerable disparitat en nombrosos detalls de presentació. Certa104. Whorf (1964: 257): «In linguistic and mental phenomena, significant behavior (or what is the same, both behavior and significance, sofar as interlinked) are ruled by a specific system or organization, a ‘geometry’ of form principles characteristic of each language. This organization is imposed from outside the narrow circle of the personal consciousness, making of that consciousness a mere puppet whose linguistic maneuverings are held in unsensed and unbreakable bonds of pattern.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 143

01/02/13 7:50

144

Josep Batalla

ment, un estudi exhaustiu de la gramàtica modista obligaria a tenir en compte totes aquestes diferències. Però avui dia dues terceres parts de la literatura modista —els tractats estrictes De modis significandi, sense comptar els escrits que, d’una manera o altra, en depenen— resta encara inèdita.105 Per consegüent, encara no és possible de presentarne una visió completa que consideri tots els textos i proposi hipòtesis coherents per a relacionar-los. Els diversos assaigs publicats fins ara sobre la gramàtica especulativa o modista s’han centrat a exposar les línies generals de la teoria —que, tanmateix, semblen prou ben definides— i a exemplificar-la recorrent a algun dels autors els textos dels quals han estat editats.106 6.1. Obres de gramàtica especulativa dels segles xii-xiii Gilbert de Poitiers (1966): The Commentaris on Boethius, Nikolaus M. Häring (ed.), Toronto: Institut of Medieval Studies; «Studies and Texts», núm. 13.

— (1983): Compendium logicae Porretanum, Sten Ebbesen, Karin M. Fredborg i Lauge Nielsen (ed.), «Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin», núm. 46, ps. 1-113.

— (1988): Grammatica Porretana, Karin M. Fredborg (ed.), «Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin», núm. 57, ps. 11-67.

Guillem de Conches (1967): Glossae super Priscianum, Lambertus M. de Rijk (ed. parcial), dins: Logica modernorum, Assen: Van Gorcum, vol.

II/1, ps. 221-228 i 558-559.

Mestre Jordà (1980): Notulae super Priscianum minorem, Mary Sirridge (ed.), «Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin», núm. 36, ps. 1-84.

Pere Hèlias (1993): Summa super Priscianum, Leo Reilly (ed.), «Studies and Texts», núm. 113/1-2, Toronto: Institut of Medieval Studies.

Raül de Beauvais (1982): Glossae super Donatum, Corneille H. Kneepkens (ed.), Nimega: Ingenium; «Artistarium», núm. 2.

Robert Grosseteste (pseudo) (1976): Tractatus de grammatica: Eine fäls105. Swiggers 1995: 186: «On peut dire que du corpus modiste on n’a guère édité plus d’un 30% de la production vraiment importante (j’exclus les traités de nature derivative)».

106. Repertoris bibliogràfics: Ashworth 1978; Koerner 1980; Pironet 1997.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 144

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

145

chlich Robert Grosseteste zugeschriebene spekulative Grammatik, Karl Reichl (ed.), Paderborn: Schöning.

Robert Kilwardby (1983): In Priscianum minorem, Corneille H. Kneepkens (ed.), dins: The Rise of British Logic, a cura d’Osmund Lewry; Papers in Medieval Studies, núm. 7, Toronto: Institut of Medieval Studies, ps. 135-143.

— (1984): In Donati Artem Maiorem III, Lorenz Schmücker (ed.), Brixen, Weger.

Robert Kilwardby (pseudo) (1975): Super Priscianum maiorem, ed. (parcial) Karin M. Fredborg, «Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin», núm. 15, ps. 1-146.

Roger Bacon (1940): Summa grammatica, Robert Steele (ed.), Oxford: Clarendon.

— (1978): De signis, Karin M. Fredborg, Lauge Nielsen i Jan Pinborg (eds.), dins An Edited Part of Roger Bacon’s Opus Maius: ‘De signis’, Traditio, núm. 34, ps. 75-136.

6.2. Obres de gramàtica modista segles xiii-xiv Albert el Gran (pseudo) (1977): Quaestiones Alberti de modis significandi, Louis G. Kelly (ed.), Amsterdam: Benjamins, Studies in the History of Language Science, 15.

Boeci de Dàcia (1969): Modi significandi sive Quaestiones super Priscianum Minorem, Jan Pinborg i Heinrich Roos (ed.), Copenhagen: Gad; «Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi», núm. 4/1-2.

Destructiones modorum significandi (1994): Ludger Kaczmarek (ed.), Amsterdam – Filadèlfia: Grüner.

Gentil de Cingoli (1985): Quaestiones supra Prisciano minori, R. Martorelli Vico (ed.), Pisa: Centro di cultura medievale della Scuola Normale Superiore.

Gosvin de Marbais (1998): Tractatus de constructione, Irène Rosier-Catach (ed.), «Artistarium», núm. 11, Nimega: Ingenium.

Incertorum auctorum quaestiones super Sophisticos Elenchos (1977): Sten Ebbesen (ed.), «Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi», núm.

7, Copenhagen: Gad. Joan de Dàcia (1955): Opera, d’Alfred Otto (ed.), «Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi», núm. 1/1-2, Copenhagen: Gad. Martí de Dàcia (1961): Opera, Heinrich Roos (ed.), «Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi», núm. 2, Copenhagen: Gad. Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 145

01/02/13 7:50

146

Josep Batalla

Miquel de Marbais (1995): Summa de modis significandi, Louis G. Kelly (ed.), «Grammatica Speculativa», 5, Stuttgart – Bad Cannstatt: Frommann-Holzboog.

Quaestiones grammaticales (Ms Oxford, corpus Christi 2550): Corneille H. Kneepkens (ed.), Vivarium, núm. 21 (1983) ps. 1-34; núm. 23 (1985) ps. 98-123; núm. 27 (1989) ps. 103-124.

Raül Bretó (1980): Quaestiones super Priscianum minorem, Heinz W. Enders i Jan Pinborg (eds.); «Grammatica Speculativa», 3/1-2, Stuttgart – Bad Cannstatt: Frommann-Holzboog.

Siger de Courtrai (1977): Summa modorum significandi, Jan Pinborg (ed.); Studies in the History of Linguistics, núm. 14, Amsterdam: Benjamins, ps. 1-33.

Tomàs d’Erfurt (1972): De modis significandi sive grammatica speculativa, Geoffrey L. Bursill-Hall (ed.), Londres, Longman.

Vicent Ermità (1969): Compendium modorum significandi, Jan Pinborg (ed.), Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin, núm. 1, ps. 13-17.

BIBLIOGRAFIA Abelard i Heloïsa (2005): Abelard i Heloïsa, Lletres d’amor i de consolació, trad. Josep Batalla, Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum.

Ahlqvist (1992): Anders Ahlqvist, «Les premières grammaires des vernaculaires européens», dins: Histoire des idées linguistiques, Sylvain Auroux (ed.), Lieja: Mardaga, vol II, p. 107-114.

Arens (1969): Hans Arens, Sprachwissenschaft. Der Gang ihrer Entwicklung von der Antike bis zur Gegenwart, Freiburg – Munic: Alber.

Arnim (1964): Stoicorum Veterum Fragmenta, Hans vom Arnim (ed.), 4 vols., Leipzig – Stuttgart, 1903-1924 (reimpr. facs. Stuttgart : Teubner).

Ashworth (1978): Earline J. Ashworth, The Tradition on Medieval Logic and Speculative Grammar. A Bibliography from 1836 Onwards, Toronto: Pontifical Institute of Medieval Studies.

Baratin (1984): Marc Baratin, «Grammaticalité et intelligibilité chez Priscien», dins: Matériaux pour une histoire des théories linguistiques, Sylvain Auroux i Michel Glatingy (eds.), Lilla: Université de Lille.

Bekker (1817): Apol·loni Díscol, De constructione orationis, Immanuel Bekker (ed.), Berlín: Reimer.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 146

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

147

Boeci de Dàcia (1955): Boeci de Dàcia, Modi significandi sive quaestiones super Prtiscianum maiorem; «Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi», vol. 4, Copenhagen: Gad. Boyer & R. McKeon (1976): Pere Abelard, Sic et non, B. B. Boyer i R. McKeon (ed.), Chicago: University of Chicago Press.

Bradzell (2009): Jeffrey Bradzell, Speculative Grammar and Stoic Language Theory in Medieval Allegorical Narrative. From Prudentius to Alain of Lille, Nova York – Londres: Routledge.

Brams (2002): Jozef Brams, La riscoperta di Aristotele in Occidente, Milà: Jaca Book.

Brewer (1859): Roger Bacon, Opus tertium, J. S. Brewer (ed.), Londres: Longman.

Bursill-Hall (1971): Geoffrey L. Bursill-Hall, Speculative Grammars of the Middle Ages. The Doctrine of the Partes Orationis of the Modistae, La Haia – París: Mouton.

— (1972): Tomàs d’Erfurt, Grammatica, De modis significandi sive grammatica speculativa, Geoffrey, L. Bursill-Hall (ed.), Londres: Longman.

— (1974): Geoffrey L. Bursill-Hall, «Toward A History of Linguistics in the Middle Ages. 1100-1450», dins: Studies in the History of Linguistics. Traditions and Paradigms, a cura de Dell Hymes, Bloomington – Londres: Indiana University Press, p. 80.

— (1976): G. L. Bursill-Hall, «The Grammatical Doctrine of Boethius of Dacia», dins: History of Linguistic Thought and Contemporary Linguistics, a cura de Herman Parret, Berlín – Nova York: de Gruyter.

Camargo (1991): Martin Camargo, Ars dictaminis. Ars dictandi, Turnhout: Brepols.

— (2001): Martin Camargo, The Waning of Medieval Ars dictaminis, Berkeley: University of California Press.

Chenu (1976): Marie-Dominique Chenu, La théologie au douzième siècle, París: Vrin.

Chibnall (1956): Joan de Salisbury, Historia pontificalis, Marjorie Chibnall (ed.), Londres: Nelson.

Covington (1984): Michael A. Covington, Syntactic theory in the High Middle Ages. Modistic Models of Sentence Structure, Cambridge: Cambridge University Press. de Bruyne (1998): Edgar de Bruyne, Études d’esthétique médiévale, Bruges: De Tempel, 1946; reimpr. París: Albin Michel.

Delhaye (1961): Philippe Delhaye, Pierre Lombard: sa vie, ses oeuvres, sa morale, Montréal–París: Institut d’Études Médiévales – Vrin.

Delhaye (1988): «‘Grammatica’ et ‘ethica’ au xiie siècle», Recherches de théologie ancienne et médiévale, núm. 25 (1958), ps. 59-110; reimpr. dins: Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 147

01/02/13 7:50

148

Josep Batalla

Enseignement et morale au xiie siècle, Fribourg – París: Éditions Universitaires – du Cerf.

Diels-Kranz (2005): Hermann Alexander Diels & Walther Kranz, Fragmente der Vorsokratiker, Zuric: Weidmann.

Eyssenhardt (1886): Marcià Capella, De nuptiis Philologiae et Mercurii, F. Eyssenhardt (ed.), Leipzig: s.l.

Fox (1902): Remigi d’Auxerre, In Artem Donati Minorem commentum, Wilhelm Fox (ed.), Leipzig: Teubner.

Fredborg (1973): Karen Margareta Fredborg, «The Dependence of Petrus Helias’ Summa super Priscianum on William of Conches’ Glosae super Priscianum», Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin, núm. 11, ps. 1-57.

— (1981): Karen Margareta Fredborg, «Some Notes on the Grammar of William of Conches», Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin, núm. 37, ps. 21-41.

— (1988): Karen Margareta Fredborg, «Speculative Grammar» dins: P. Dronke (ed.), A History of Twelf-Century Western Philosophy, Cambridge: Cambridge University Press, ps. 177-195.

Frede (1978): Michael Frede, «Principles of Stoic Grammar», dins: The Stoics, a cura de John M. Rist, Berkeley – Los Angeles: University of California Press.

Gabler (1987): Darius Gabler, Die semantischen und syntaktischen Funktionen im Tractatus De modis significandi sive grammatica speculativa des Thomas von Erfurt, Frankfurt del M. – Nova York: Peter Lang.

Galonnier (1987): Alain Galonnier, «Le De grammatico et l’origine de la théories des propiétés des termes», dins: Gilbert de Poitiers et ses contemporains. Aux origines de la Logica modernorum, a cura de J. Jolivet i A. de Libera, Nàpols: Bibliopolis, p. 353-375.

Geyer (1927): Pere Abelard, Logica Ingredientibus, Glossae Peri Hermeneias, B. Geyer (ed.), Münster: Aschendorff.

Gibson (1979): Margaret T. Gibson, «The Early Scholastic Glosule to Priscian, Institutiones Grammaticae. The Text and His Influence», Studi medievali, núm. 20 , ps. 35-54.

Grabmann (1943): Martin Grabmann, Thomas von Erfurt und die Sprachlogik des mittelalterlichen Aristotelismus, Sitzungsberichte der Bayerischen Akademie der Wissenschaften, Philosophisch-historische Abteilung, Heft 2, Munic: Bayerische Akademie der Wissenschaften.

Hagen (1870): Remigi d’Auxerre, Commentum einsiedlense in Donati Artem Maiorem, Hermann Hagen (ed.), dins: Anecdota helvetica quae ad grammaticam latinam spectant, Leipzig: Teubner.

Häring (1977): Nicholaus M. Häring, «Commentary and Hermeneutics», Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 148

05/02/13 14:44

La teoria gramatical dels modistes

149

dins: Renaissance and Renewal in the Twelfth Century, a cura de R. L. Benson i G. Constable, Cambridge-Massachusetts: Harvard University Press, ps. 173-200.

Henry (1974): Desmond Paul Henry (ed. i trad.), Commentary on De grammatico. The Historical-Logical Dimensions of a Dialogue of St. Anselm’s, Dordrecht: Reidel.

Héron (1974): Henri d’Andeli, «La bataille des sept arts», dins: Œuvres, Alexandre Héron (ed.), París, Claudin, 1881; reimpr. Ginebra: Slatkine.

Hertzl (1859): Priscià, Institutiones grammaticae, H. M. Hertzl (ed.), Leipzig: Teubner; «Corpus grammaticorum Latinorum», vol. 3.

Hubert (1949): Martin Ph. Hubert, «Quelques aspects du latin philosophique aux xiie et xiiie siècles», Revue des Études Latines, núm. 27, ps. 211-233.

Hicks (1999): Diògenes Laerci, Lives of Eminent Philosophers, R. D. Hicks (ed.), Cambridge MA – Londres: Harvard University Press.

Hirsch (1914): Samuel A. Hirsch, «Roger Bacon and Philology», dins: Roger Bacon, Essays on the Occasion of the Seventh Centenary of His Birth, a cura de A. G. Little, Oxford: Clarendon, ps. 101-151.

Holtz (1981): Eli Donat, Ars minor, dins: Louis Holtz, Donat et la tradition de l’enseignement gramatical: étude sur l’Ars Donati et sa diffusion (iveixe siècle) et édition critique, París: Éditions du CNRS. Hubert (1952): Martin Ph. Hubert, «Notes de latin médiéval», Revue des Études Latines, núm. 30 (1952), ps. 307-317.

Hunt (1980): Richard W. Hunt, Studies in Priscian in the eleventh and twelfth centuries, «Medieval and Renaissance Studies», núm. 1 (1941), ps.

194-231; núm. 2 (1950), ps. 1-56; reimpr. dins: The History of Grammar in the Middle Ages, Amsterdam: Benjamins, 1980, ps. 1-94.

Huntsman (1986): Jeffrey Huntsman, «Grammar», dins: The Seven Liberals Arts in the Middle Ages, a cura de David. L. Wagner, Bloomington: Indiana University Press, ps. 76-77.

Jacobi (2004): Klaus Jacobi, «Philosophy of Grammar» dins: The Cambridge Companion to Abelard, J. E. Brower i H. Guilfoy (eds.), Cambridge: Cambridge University Press, ps. 126-157.

Jeauneau (1960): Édouard Jeauneau, «Deux rédactions des gloses de Guillaume de Conches sur Priscien», Recherches de théologie ancienne et médiévale, 27, 212-247.

Jolivet (1982): Jean Jolivet, Arts du langage et théologie chez Abélard, París: Vrin.

— (1974): Jean Jolivet, «Comparaison des théories du langage chez Abélard et chez les nominalistes du xive siècle», dins: Peter Abélard, a cura de E. M. Buytaert, Lovaina – La Haia: Leuven University Press – Martinus Nijhoff, p. 173.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 149

01/02/13 7:50

150

Josep Batalla

Judy (1976): Robert Kilbardby, De ortu scientiarum, A. G. Judy (ed.), OxfordToronto: British Academy – Pontifical Institute of Medieval Studies.

Kelly (1995): Miquel de Marbais, Summa de modis significandi, L. G. Kelly (ed.), Stuttgart – Bad Cannstatt: Frommann-Holzboog.

— (2002): Louis G. Kelly, The Mirror of Grammar. Theology, Philosophy and the Modistae, Amsterdam-Filadèlfia: Benjamins.

Kent (1999): Marc Terenci Varró, De lingua latina, R. Kent (ed.), Cambridge MA – Londres: Harvard University Press.

Kneepkens (1981): Corneille H. Kneepkens, «Robert Blund and the Theory of Evocation», dins: English Logic and Semantics, Nimega: Ingenium.

Koerner (1980): Konrad Koerner, «Medieval Linguistic Thought: A Comprehensive Bibliography», Historiographia Linguistica, núm. 7, 265-299.

Law (1992): Vivien A. Law, «La grammaire latine durant le haut moyen âge», dins: Histoire des idées linguistiques, Sylvain Auroux (ed.), Lieja: Mardaga.

— (1993): Vivien A. Law (ed.), History of Linguistic Thought in the Early Middle Ages, Amsterdam: Benjamin.

Lombardi (2007): Elena Lombardi, «The Syntax of Nature», dins: id. Language and Love in Augustine, the Modistae, Dante, Toronto-BuffaloLondres: Toronto University Press, 2007), ps. 77-120.

Lutz (1962-1964): Remigi d’Auxerre, Connentum in Martianum Capellam, Cora E. Lutz (ed.), Leiden: Brill.

Maierù (1972): Alfonso Maierù, Terminologia logica della tarda scolastica, Roma: Edizioni dell’Ateneo.

Marco (1952): Remigi d’Auxerre, Priscianum: Institutio de nomine et pronomine et verbo, M. de Marco (ed. parcial), «Aevum», núm. 26, ps. 503-517.

Marmo (1994): Costantino Marmo, Semiotica e linguaggio nella scolastica: Parigi, Bologna, Erfurt, 1270-1330. La semiotica dei modisti, Roma: Istituto storico italiano per il medioevo.

Moloney (1988): Roger Bacon, Compendium studii theologiae, Th. S. Moloney (ed.), Leiden: Brill.

Norberg (1980): Dag Norberg, Manuel pratique du latin médiéval, París: Picard.

Nolan & Hirsch (1902): Roger Bacon, Grammatica graeca, E. Nolan i S. A. Hirsch (eds.), Cambridge: Cambridge University Press.

Otto (1955): Alfred Otto, «Introduction», dins: Joan de Dàcia, Opera, Philosophorum Danicorum Medii Aevi, Copenhagen: Gad, vol. I/1.

Pinborg (1968): Jan Pinborg, «Die Erfurter Tradition im Sprachdenken des Mittelalters», dins: Universalismus und Partikularismus im Mittelalter, a cura de Paul Wilpert, Berlín: de Gruyter.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 150

01/02/13 7:50

La teoria gramatical dels modistes

151

Pinborg & Roos (1969): Boeci de Dàcia, «Modi significandi sive quaestiones super Prtiscianum maiorem», Jan. Pinborg i Heinrich Roos (eds.), Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi, vol. 4, Copenhagen: Gad. Pinborg (1982): Jan Pinborg, «Speculative Grammar», dins: The Cambrige History of Later Medieval Philosophy, a cura de N. Kretzmann, A. Kenny i J. Pinborg, Cambridge: Cambridge University Press, ps. 254-269.

— (1984): Jan Pinborg, «Some syntactical concepts in medieval grammar», dins: Classica et mediaevalia Francisco Blatt septuagenario dedicata; Classica et mediaevalia. Dissertationes, núm. 9, Copenhagen: Gyldendal, 1973; reimpr. dins: Medieval Semantics, Londres: Variorum Reprints, 1984), part vii. ps. 496-509 (sense paginació contínua).

Pironet (1997): Fabienne Pironet, The Tradition of Medieval Logic and Speculative Grammar: A Bibliography (1977-1994), Turnhout: Brepols.

Reichling (1974): Dietrich Reichling, «Einleitung», dins: Das Doctrinale des Alexander de Villedieu, Berlín: Hofmann, 1893; reimpr. Nova York: Franklin.

Reilly (1993): Pere Hèlias, Summa super Priscianum, Leo Reilly (ed.), Toronto: Pontifical Institue of Mediaeval Studies, 2 vols.

Rijk (1956): Pere Abelard, «Dialectica», De perfectis et imperfectis, L. de Rijk (ed.), Assen: Van Gorcum.

— (1967): Guillem de Conches, Glosae super Priscianum, Lambertus M. de Rijk (ed. parcial), dins: Logica modernorum, Assen: Van Gorcum, vol.

II/1, ps. 221-228 i 558-559.

— (1972): Pere Hispà, Tractatus, L. de Rijk (ed.), Assen: Van Gorcum.

Robins (1951): Robert H. Robins, Ancient and Medieval Grammatical Theory in Europe, with Particular Reference to Modern Linguistic Doctrine, Londres: Bell.

— (1964): Robert H. Robins, General Linguistics: An Introductory Survey, Londres: Longmans.

Roos (1961): Martí de Dàcia, «De modis significandi», H. Roos (ed.), Corpus Philosophorum Danicorum Medii Aevi, vol. 2, Copenhagen: Gad. — (1976): Heinrich Roos, «Die Stellung der Grammatik in der Lehrbetrieb des 13. Jahrhunderts», dins: Artes liberales. Von der antike Bildung zur Wissenschaft des Mittelalters, a cura de Josef Koch, Leiden-Colònia: Brill, ps. 94-106.

Rosier (1993): Irène Rosier, «Le commentaire des Glosulae et des Glosae de Guillaume de Conches sur le chapitre De voce des Institutiones grammaticae de Priscien», Cahiers de l’Institut du Moyen-Âge grec et latin, núm.

83, ps. 115-144.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 151

01/02/13 7:50

152

Josep Batalla

— (1995): Irène Rosier, «Res significata et modus significandi: Les implications d’une distinction médievale», dins: Sprachtheorien in Spätantike und Mittelalter, a cura de S. Ebbesen, Tübingen: Gunter Narr, ps. 135-168.

— (1997): Irène Rosier, «Roger Bacon and grammar», dins: Roger Bacon and the Sciences, a cura de J. Hackett, Leiden – Nova York: Brill, ps. 67-102.

— (1983): Irène Rosier, La grammaire spéculative des modistes, Lille: Presses Universitaires de Lille.

Salus (1976): Peter H. Salus, «Universal Grammar. 1000-1850», dins: History of Linguistic Thought and Contemporary Linguistics, a cura de Herman Parret, Berlín – Nova York: de Gruyter.

Sirridge (1988): Mary Sirridge, «Robert Kilwardby as a ‘Scientific Grammarian’», dins: Stratégies théoriques; «Histoire, Épistemologie, Language», núm 10/1, Saint-Denis: Presses Universitaires de Vincennes, ps. 7-28.

Smalley (1984): Beryl Smalley, «Aristotle and the letter» dins: ib. The Bible in the Middle Ages, Oxford: Blackwell, p. 292-308.

Swiggers (1995): Pierre Swiggers, «L’héritage grammatical gréco-latin et la grammaire au moyen âge», dins: Mediaeval Antiquity, a cura d’Andries Welkenhuyssen, Herman Braet i Werner Verbeke, Lovaina: Leuven University Press.

Trentmann (1976): John A. Trentmann, «Speculative grammar and transformational grammar. A comparaison of philosophical presuppositions», dins: History of Linguistic Thought and Contemporary Linguistics, a cura de Herman Parret, Berlín – Nova York: de Gruyter.

Thurot (1986): Charles Thurot, Notices et extraits de divers manuscrits latins pour sevir à l’histoire des doctrines grammaticales au moyen âge, París: Imprimerie impériale, 1869, reimpr. Frankfurt del M.: Minerva.

Uhlig (1965): Dionisi de Tràcia, Téchne grammatiké. Ars Grammatica, (1, G. Uhlig (ed.), Leipzig: Teubner, 1883); reimpr. Hildesheim: Olms.

Wallerand (1913): Siger de Courtrai, Summa modorum significandi dins: G. Wallerand (ed.), Les oeuvres Siger de Courtrai, Lovaina: Institut supérieur de philosophie de l’université.

Whorf (1964): Benjamin L. Whorf, Language, Thought, and Reality: Selected Writings, a cura de John B. Carroll, Cambridge-Massachusetts: MIT Press.

Wrobel (1997): Evrard de Béthune, Graecismus, J. Wrobel (ed.), Bratislava: Koebher, 1887; reimpr. Hildesheim: Olms.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 89-155

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 152

05/02/13 14:44

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 153

VI-XI

Priscià

Donat

GRAMMATICA REGULARIS

segles

SCIENTIA

GRAMATICAE

XIII

XIV

Ockham Joan Aurifaber Pere d’Ailly

LOGICA NOVA

segle

Tomàs d’Aquino Gil de Roma Enric de Gant Guillem d’Alvèrnia Alexandre de Villedieu Joan de Garlande Evrard de Béthune Joan de Gènova

Gilbert de Poitiers

Hug de Saint-Victor

LLENGUATGE I TEOLOGIA

Joan Duns Escot Joan Wycliff

Martí de Dàcia Joan de Dàcia Raül Bretó Boeci de Dàcia Miquel de Marbais Siger de Courtrais Robert Kilwardby Mateu de Bolonya Simó de Dàcia Tomàs d’Erfurt Roger Bacon Gentil de Cingoli Nicolau de París pseudo Albert el Gran Simó de Faversham

Pere Hispà Guillem de Sherwood

segle

GRAMÀTICA TEÒRICA

Abelard

LOGICA VETUS

segle XII

Raül de Beauvais Bernat de Chartres Guillem de Conches Pere Hèlias Robert de París Robert Blund

LÒGICA TERMINISTA

GRAMMATICA SPECULATIVA

Gràfic 1: Evolució de les teories gramaticals a l’edat mitjana

MODISTES

ANNEX

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 154

01/02/13 7:50

intellectus agens

modus intelligendi

intellectus

conceptus realis

conceptus fictus idem formaliter aliud materialiter

forma

activus

aer prolatio

materia

sermo

significatum

forma

RATIO SIGNIFICANDI

RATIO

significatio

vox

materia

INTELLIGENDI

COINTELLIGENDI

RATIO

passivus

VOX

propia { communis

CONSIGNIFICANDI

RATIO

passivus

idem formaliter aliud materialiter

activus

modus significandi

dictio

(consignificandi)

idem materialiter aliud formaliter

proprietas rei

= essentia rei

forma

materia

SECUNDA

res

modus essendi

PARS ORATIONIS

SIGNIFICATUM GENERALE officium grammaticale

ARTICULATIO VOCIS

DICTIO

SIGNIFICATUM SPECIALE conceptus realis

PRIMA

IMPOSITIO INTELLECTUS

Gràfic 2: Relacions entre els tres modi significandi

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 155

passivus

activus

accidentalis

respectivus

aboslutus

specialissimus

PRONOMEN

PAR TICIPIM

5. mode indicatiu imperatiu 6. persones

4. temps present passat futur

3. adjectiu actiu passiu neutrum

1. substantiu 2. vocatiu

modus distantis a substantia

5. gènere 6. nombre 7. cas

modus indistantis a substantia

modus esse

VERBUM

— 39 —

1. deicticus 2. possessivus 3. substantivus

modus indeterminatae aprehensionis

masc. fem. neut. sing. plur

5. primitivus 6. derivatus …

3. substantivus generalis …

4. adiectivus s demonstrativus relativus …

1. communis 2. appropiatus

modus determinatae aprehensionis

modus entis

NOMEN

comparació

1. lloc 2. quantitat 3. qualitat 4. temps …

modus adiacentis alteri

ADVERBIUM

PRAEPOSITIO

1. copulativa 2. disiunctiva 3. causal 4. consecutiva

1. pervim 2. per ordinem

modus coniungentis duo extrema

modus affectus repraesentans 1. dolor 2. alegria 3. por …

1. accuativum 2. ablatiu 3. acc. + abl.

INTERIECTIO

modus adiacentis alteri casuali

modus determinantis

CONIUNCTIO

06/02/13

essentiali s

forma

materia

1

subalternus

generalissimus

modus significandi

Gràfic 3: Teoria modista de les partes orationis

Gràfic 3: Teoria modista de les partes orationis

Gràfics_treb(Batalla).pdf 10:34

06/02/13 10:35

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 156

01/02/13 7:50

«ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR»: APROXIMACIÓ A LES CONSTRUCCIONS DE CLIVELLAMENT EN CATALÀ* Noèlia SáNchez caNdela

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, Centre de Lingüística Teòrica Correspondència: Facultat de Lletres, Edifici B, Despatx B9-0050 Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra (Barcelona) Telèfon: +34 93 586 8068 noelia.sanchez.candela@uab.cat

Resum: El propòsit d’aquest article és presentar una aproximació a les construccions clivellades i pseudoclivellades del català. Aquestes estructures estan presents no només en el conjunt de les llengües romàniques, on han rebut una atenció especial per part de lingüistes i gramàtics, sinó també en diverses llengües del món tipològicament molt diferents; però sempre presenten propietats formals i funcionals que, en bona mesura, se superposen. Malgrat la productivitat de les construccions de clivellament en la nostra llengua, no comptem amb cap estudi monogràfic i exhaustiu que done compte de les propietats pragmàtiques, semàntiques, sintàctiques o prosòdiques d’aquestes estructures; tot el que trobem en català són referències puntuals (que poden ser més o menys extenses) en treballs que abasten altres àmbits d’estudi i que, per tant, tenen altres objectius. Per aquest motiu, l’article pretén ser un primer acostament a aquestes estructures: Hi descriuré breument les propietats pragmàtiques i semàntiques de les construccions de clivellament, així com les principals característiques sintàctiques; hi presentaré la meua proposta de denominació i classificació, defensant la necessitat de diferenciar clarament entre clivellades, d’una banda, i pseudoclivellades de l’altra i, finalment, esbossaré a grans trets una proposta d’anàlisi teòrica.

* Agraïsc el suport del Centre de Lingüística Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona, del projecte de «Lingüística Teòrica» 2009SGR 1079 de la Generalitat de Catalunya i del subprojecte FFI2011-29440-C03-03 del Ministeri d’Economia i Competitivitat, així com del Programa FPU2010 del Ministeri d’Educació.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192 DOI: 10.2436/20.2502.01.64 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 9 de juliol de 2012. Acceptat 2 d’octubre de 2012.

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 157

05/02/13 15:01

158

Noèlia Sánchez Candela

Paraules clau: perifèria, complementador, clivellades, pseudoclivellades, focus Abstract: “It Is whIle sleepIng that I can clearly see”: an approach to cleft sentences In catalan The aim of this paper is to provide an approach to cleft and pseudocleft sentences in Catalan. These structures are present not only in Romance and Germanic languages (where they have received special attention by linguists) but also in several world languages that are typologically very different; however, they always present formal and functional properties which largely overlap.

Despite the productivity of clefts and pseudoclefts in Catalan, we have no comprehensive case study that gives an account of their pragmatic, semantic, syntactic or prosodic properties; we only have occasional references (which may be more or less extensive) in papers which cover other areas of study and, therefore, have other goals. For this reason, the article I present aims to be a first approach to these structures. Firstly, I briefly describe the pragmatic and semantic properties of clefts and pseudoclefts, as well as their main syntactic features. Next, I present my proposal of designation and classification, defending the need to differentiate clearly between clefts on the one hand and pseudoclefts on the other. Finally, I outline a proposal of theoretical analysis.

Key words Periphery, Complementizer, Clefts, Pseudo-clefts, It-sentences, Wh-sentences, Focus

1. INTRODUCCIÓ Cleft formation is a way for a language “to have its cake and eat it too”: it results in the placement of syntactic constituents and prosodic accents in cognitively preferred positions from which the grammar of the language normally bans them, without causing ungrammaticality.

(Lambrecht 2001: 488)

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 158

05/02/13 14:44

Aproximació a les construccions de clivellament en català

159

Molt probablement, la construcció de clivellament1 més coneguda en la nostra llengua és aquella que dóna títol al poema de J.V. Foix «És quan dormo que hi veig clar». La construcció de Foix és, concretament, una construcció clivellada pròpiament dita. I és que en català, de construccions de clivellament, en tenim principalment de dos tipus, les clivellades i les pseudoclivellades que, al seu torn, poden presentar diversos subtipus: (1) És quan dormo que hi veig clar (2) a. És quan dormo quan hi veig clar b. Quan hi veig clar és quan dormo c. Quan dormo és quan hi veig clar Com podem deduir a partir dels exemples, les construccions de clivellament estan formades per tres constituents principals: un Verb Copulatiu + Component Clivellat + Component Oracional (que pot ser o bé una oració de relatiu lliure o bé una clàusula introduïda per que). Aquests constituents poden presentar, alhora, diferents ordenacions (v. (2)).

Superficialment, la diferència principal entre les construccions d’(1) i de (2) resideix en el fet que les construccions com la d’(1), l’únic tipus de clivellades pròpiament dites que té el català, presenten sempre un element invariable que al component oracional, independentment de la funció sintàctica del component clivellat (subratllat als exemples). En canvi, les construccions de (2), totes tres pseudoclivellades, tenen un element relatiu variable que dependrà de la funció sintàctica i de les propietats del constituent clivellat; per exemple, la construcció presentarà l’element qui en el cas que es clivelle un subjecte/element humà o presentarà l’element el que en el cas que siga un objecte/element no humà. Si es tracta d’un element temporal, com als exemples de (2), derivats a partir del vers original de Foix (a (1)), en les construccions clivellades es realitza, com hem vist, la forma que inva1. Quan parle de clivellament o de construccions de clivellament em referisc, en general, tant a les construccions clivellades com a les pseudoclivellades.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 159

01/02/13 7:50

160

Noèlia Sánchez Candela

riable i en les pseudoclivellades es realitza un element relatiu variable, en aquest cas temporal, com quan.

1.1. Antecedents Les construccions de clivellament (clivellades i pseudoclivellades) han estat objecte de gran interès per a la lingüística generativa de les últimes dècades, especialment, dins l’àmbit anglosaxó (Declerck 1984, 1988; Collins 1991; Delahunty 1982; Delin 1989, 1990, i més recentment, Lambrecht 2001). Otto Jespersen (1924) fou el primer que assajà una classificació d’aquestes construccions en anglès, dividint-les en dos tipus: Cleft i Pseudo-cleft sentences, etiquetes que continuen encara vigents (amb excepcions puntuals com Decklerck (1984) que proposa la denominació It-sentences i Wh-sentences).

En català s’han ocupat de la classificació i denominació de les clivellades: Bonet i Solà (1986), Cuenca (1991), Wheeler et al. (1999), entre d’altres, i dins la Gramàtica del Català Contemporani (2008), Solà, Vallduví o Bonet, adoptant, majoritàriament, la denominació anglosaxona proposada per Jespersen (cleft i pseudo-cleft) aplicada al català (clivellades i pseudoclivellades). Malgrat tot, en català, no tenim cap estudi exhaustiu i monogràfic sobre aquestes construccions, i tot el que trobem són referències i observacions en treballs que abasten un àmbit d’estudi més extens i que tenen, per tant, altres objectius principals.

1.2. Objectius El treball que presente pretén explorar, analitzar i sistematitzar les propietats pragmàtico-semàntiques i, sobretot, sintàctiques de les construccions clivellades i pseudoclivellades del català, considerant, això sí, la resta de les llengües romàniques. Defensaré la meua proposta de denominació i classificació d’aquestes construccions, que he esbossat a l’inici de l’article i que no es correspon amb les propostes fetes fins ara en català. Aquesta proposta de classificació es basa en la Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 160

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

161

consideració de les diferències estructurals entre clivellades i pseudoclivellades; diferències que, com veurem, no només es manifesten superficialment en el caràcter de l’element que encapçala el component oracional (o bé que o bé un element relatiu) sinó que també són visibles en alguns fenòmens que afecten aquestes construccions, com la concordança que s’estableix entre els diferents constituents que les conformen. Finalment, esbossaré breument l’anàlisi teòrica de clivellades i pseudoclivellades.

Les construccions de clivellament són considerades un dels principals mecanismes de focalització2 discursiva. Aquest recurs sintàctic apareix en diverses llengües del món, més o menys properes, amb propietats formals i funcionals que, en gran mesura, se superposen.

De fet, podem trobar construccions de clivellament en el conjunt de les llengües romàniques, en les germàniques o en altres llengües tipològicament tan diferents de la nostra com el japonès o l’amazic. Si bé és cert que el rendiment d’aquestes estructures és desigual en les diferents llengües. Per exemple, dins el conjunt de les llengües romàniques, el francès és la llengua que presenta un ús més freqüent de les construccions de clivellament, fet que s’explica per les reduïdes possibilitats d’aquesta llengua per a marcar la funció de focus3 en l’estructura oracional, a causa de les limitacions que imposa en l’alteració de l’ordre dels constituents oracionals o dels condicionaments a l’hora de desplaçar l’accent oracional. En canvi, en català, en castellà o en italià, les construccions de clivellament (v. (6)) conviuen amb altres recursos de focalització més econòmics i productius com ara l’ús d’una entonació marcada (o focalització in situ) (v. (3)), les partícules focals en forma de mots o morfemes lligats (pla, rai, sí que...) (v. (4)), 2. La focalització, en termes generals, és el recurs que fan servir els parlants per a seleccionar un element del discurs al qual volen donar rellevància informativa i assenyalar-lo mitjançant una prominència prosòdica més intensa, o fent servir estratègies morfosintàctiques com l’alteració de l’ordre neutre dels constituents o l’ús de partícules focals en forma de mots o morfemes lligats.

3. El terme focus, en general, s’usa per a designar la part no pressuposada de l’oració o la informació que el parlant creu que l’oient no comparteix (Zubizarreta 1998). El focus pot ser informatiu o contrastiu, segons si el parlant es limita a emfasitzar una informació nova per a l’oient o si el parlant rebat, contrasta o s’oposa a una afirmació de l’oient que creu errònia.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 161

01/02/13 7:50

162

Noèlia Sánchez Candela

o l’alteració de l’ordre bàsic dels constituents oracionals (la rematització)4 (v. 5): 5 (3) Hem de buscar la llibertat6 (4) a. La llibertat pla, l’hem de buscar b. La llibertat sí que l’hem de buscar (5) la llibertat, hem de buscar (6) a. És la llibertat que hem de buscar b. És la llibertat el que hem de buscar c. El que hem de buscar és la llibertat d. la llibertat és el que hem de buscar 2. PROPIETATS PRAGMÀTICO-SEMÀNTIQUES Les construccions de clivellament tenen una estructura sintàctica, una estructura semàntica i una estructura informativa determinades.

Les estructures sintàctica i semàntica són objectives i no depenen ni de l’actuació del parlant ni de la situació comunicativa; l’estructura informativa, en canvi, depèn d’allò que el parlant dóna com a conegut o nou per al seu interlocutor/s.

Les llengües del món presenten estructures informatives diferents, 4. La rematització (també coneguda com a focalització) és el recurs sintàctic que suposa l’alteració de l’ordre bàsic dels constituents oracionals, consistent en l’anteposició del rema a l’esquerra del tema; alhora que implica l’ús d’una entonació marcada (v. 5). Faig servir el terme rematització (i no el de focalització) per a designar aquest recurs sintàctic i prosòdic d’èmfasi focal perquè el terme focalització l’use en un sentit més general per a definir tots els recursos descrits a (3), (4), (5) i (6).

5. Per a més informació sobre estratègies de focalització en diferents llengües, vegeu Lambrecht 2001.

6. Faig servir les versaletes per a indicar el constituent oracional que concentra una clara entonació marcada de focus contrastiu.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 162

05/02/13 14:44

Aproximació a les construccions de clivellament en català

163

amb tot, la tendència és que, en un context neutre, la informació coneguda (tema) precedisca la informació nova (rema); aquest és el cas del català.

Per a destacar la informació nova, les llengües compten, com hem vist, amb diferents recursos de focalització. Una distinció consolidada en el camp de l’entonació és la diferència entre focus informatiu i focus contrastiu. El terme focus informatiu «s’usa per a designar aquell element que constitueix la part informativa de l’oració» (Prieto 2008: 413), és a dir, aquella informació nova (o part de la informació nova) que es posa en relleu en l’enunciat. També s’ha definit com la part no pressuposada de l’oració o la informació que el parlant creu que l’oient no comparteix (Zubizarreta 1998). El focus informatiu de l’oració, en català, s’identifica amb el rema i (a diferència del que ocorre amb altres llengües com l’anglès) se situa obligatòriament al final de l’oració i rep l’accent d’enunciat. Tanmateix, el parlant, com hem vist, té recursos (bé prosòdics, bé morfosintàctics) per a emfasitzar o marcar la informació nova (o una part de la informació nova) per exemple, desplaçant la resta de la informació a una posició menys prominent (v. (7)B’) La focalització contrastiva, en canvi, expressa contrast, oposició o identificació d’un dels constituents oracionals respecte d’un altre subgrup conceptual present o implícit en el discurs.

Mentre que el focus informatiu (o rema, si es troba en posició canònica) és possible com a resposta a preguntes obertes del tipus ¿Què passa? ¿Què fas?; el focus contrastiu es dóna com a resposta a una pregunta de tipus confirmatori: (7) Focus informatiu: A. Què li has regalat a la Maria?

B. Li he regalat un llibre B’. Un llibre, li he regalat (8) Focus contrastiu: A. Li has regalat un joc a la Maria?

B. No, li he regalat un llibre B’. No, un llibre, li he regalat Les construccions de clivellament són, doncs, un mitjà de focalització i les llengües que compten amb aquesta estratègia presenten vaLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

021-107517-Llengua i liter 23 - 01.indd 163

05/02/13 14:44

164

Noèlia Sánchez Candela

riació en relació a la tipologia de les construccions i a les funcions discursives que desenvolupen.

En bona part de les realitzacions de construccions de clivellament no només fa un paper important l’ús d’un ordre marcat de les paraules i d’una estratègia sintàctica d’escissió que separa el focus (o component clivellat) del component oracional, sinó també l’ús d’una entonació característica per a marcar la funció de focus. Encara que l’objectiu d’aquest treball és, sobretot, donar compte de les propietats sintàctiques de les construccions de clivellament, pense que va bé de fer al·lusió a les principals característiques semàntiques i discursives que les defineixen.7 En una construcció de clivellament l’ús d’un ordre «marcat» de les paraules en una estructura sintàctica particular serveix per a vehicular una informació específica, diferent de la que es pot transmetre mitjançant una seqüència no marcada d’aquestes paraules.

Si comparem (9a) i (9b), sembla evident que el context lingüístic i no lingüístic en què la segona resulta apropiada és diferent i, sobretot, molt més restringit respecte d’aquell en què pot ser-ho la primera (sempre que considerem que (9a) és pronunciada amb l’entonació neutra d’una declarativa): (9) a. Vosaltres ho sabeu b. Sou vosaltres {que/qui/els que/els qui} ho sabeu Des d’un punt de vista pragmàtic, la funció d’una construcció de clivellament és emfasitzar (o posar en relleu), tant a nivell sintàctic com a nivell de l’entonació, un element particular de l’oració amb un altre element o subgrup conceptual explícit o implícit.8 En les construccions de clivellament «canòniques» el component oracional és, de fet, la característica definitòria que conté una variable 7. De fet, hi ha qui ha proposat una definició i una anàlisi de les construccions de clivellament basant-se, únicament, en les seues propietats semàntiques i discursives (Modesto 2001).

8. Definisc com a emfatitzat un element que siga posat particularment en evidència en l’àmbit d’una oració, per tal de cridar l’atenció de l’interlocutor.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 164

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

165

oberta, i el component focalitzat assigna un valor a aquesta variable; és a dir, el component clivellat estableix l’entitat referencial a què s’ha d’atribuir la definició expressada pel component oracional: (10) a. És la Maria qui ha arribat b. És la Maria que ha arribat A (10) la interpretació de les oracions és que «ha arribat algú», un X, i aquest X és la Maria, i no pas una altra persona que l’interlocutor pensava que havia arribat.

Per tant, en l’anàlisi de les propietats semàntiques de les construccions de clivellament, s’ha de distingir allò que l’oració expressa directament («ha arribat la Maria») d’allò que l’oració implica convencionalment («ha arribat algú»). La diferència entre els dos aspectes de la interpretació semàntica esdevé visible quan es nega l’estructura copulativa: «No és la Maria qui ha arribat». En aquesta condició, allò que l’oració expressa directament canvia de manera radical («no ha arribat la Maria»), mentre que la seua implicació convencional roman inalterada: l’interlocutor manté la idea que ha arribat algú, encara que aquest algú no és la Maria, canvia només el valor que ve assignat a la variable X. A més, sembla que oracions com les de (10) s’associen a una «implicatura conversacional d’exhaustivitat o unicitat» (Vallduví 2008: 1275). Quan diem que «És la maria qui ha arribat» responent a una pressuposició errònia del nostre interlocutor (que pensava, per exemple, que havia arribat la Núria), sembla que d’un conjunt de persones pertinents (p.e. la Maria, la Núria, el Pere, etc.) només ha arribat la Maria i no qui el nostre interlocutor creia ni tampoc la resta.

D’altra banda, entre (10a) i (10b), és a dir, entre una pseudoclivellada i una clivellada sembla que hi ha certa diferència semàntica, tot i que, val a dir que és força subtil. Una construcció pseudoclivellada, com la de (10a), expressa una predicació identificativa (La Maria = la persona que ha arribat); en canvi, en una construcció com la de (10b), clivellada, el verb copulatiu se situa a un nivell superior, presentant una situació (que ha arribat la Maria). Aquesta diferència subtil és la que explica que en determinats contextos puguem fer servir (10b) i no (10a).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 165

01/02/13 7:50

166

Noèlia Sánchez Candela

Aquesta distinció seria un argument més a favor de la proposta de diferenciar clarament entre construccions clivellades i pseudoclivellades en general (incloent-hi els tres subtipus).

A una pregunta com la de (11) és possible la resposta de (12a), però en canvi, no sembla tan acceptable una resposta com la de (12b): (11) Per què has fet això?

(12) a. És per tu que ho he fet b. ??És per tu per qui ho he fet En canvi, a una pregunta com la de (13), són possibles tant la resposta de (14a) com la de (14b): (13) Per qui has fet això?

(14) a. És per tu que ho he fet b. És per tu per qui ho he fet Aquest contrast es dóna presumiblement pel fet que ambdues construccions evidencien estructures diferents. El caràcter del component oracional de les pseudoclivellades, que és una subordinada de relatiu lliure (o amb antecedent implícit), li atorga independència semàntica i, doncs, en aquest cas, provoca que el tret [+humà] del relatiu qui resulte incompatible com a resposta a una pregunta sobre la causa, un fet que no ocorre amb les clivellades pròpiament dites, que presenten una estructura sintàctica diferent.9 Com he dit més amunt, les construccions clivellades i pseudoclivellades s’han definit tradicionalment com a estratègies de focalització, i s’ha identificat l’element clivellat amb el focus i el component oracional amb el rerefons (o tema), la informació compartida pels interlocutors. No obstant això, una sèrie d’estudis fets els darrers anys, 9. Els estudis sobre construccions de clivellament basats en criteris semàntics i d’ús (p.e. Modesto 2001) no consideren la construcció de (12a), en aquest context, com una construcció clivellada.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 166

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

167

basats sobretot en investigacions de corpus (Dufter 2008) han demostrat que una simple identificació del constituent clivellat amb el focus i del component oracional amb la informació compartida pels interlocutors no és del tot correcta en una proporció significativa de les ocurrències de construccions de clivellament, sobretot en aquelles que es trobaven vinculades a textos de l’àmbit periodístic. Prince (1978) ja destaca l’existència d’una classe de construccions que ella anomena informative pressupposition clefts, en què el component oracional (és a dir, l’oració de relatiu o encapçalada per que) que en principi constituiria la informació temàtica (compartida pels interlocutors) conté informació efectivament nova per al destinatari i ho prova amb el següent exemple clàssic: (15) It was just about 50 years ago that Henry Ford gave us the weekend.

(Prince 1978: 898) Un subtipus important d’aquestes informative pressupposition clefts són les anomenades clivellades i pseudoclivellades cohesives, en què la posició del component clivellat és ocupada per una expressió anafòrica i, doncs, no remàtica.

(16) - Per què té tant d’interès per anar a Venècia?

- Perquè és allà on vol fer la seua tesi.

En aquestes construccions el component clivellat pot ser considerat com a focus contrastiu feble, que s’oposa a un rerefons implícit «és allà i no en cap altre lloc», però, això sí, l’oració subordinada no pot ser considerada en cap cas el rerefons, sinó que és remàtica (a diferència del que ocorre a les construccions de clivellament «canòniques» on el component oracional és el rerefons a què replica el component clivellat focal).10 10. Solà (2008) a la GCC, quan s’ocupa de les construccions de clivellament apunta, de fet, que «sembla que l’estructura que anomenem “clivellada” pot usar-se sense voluntat focalitzadora. Això ho constato el dia 5 de març del 2001, que sento això en Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 167

01/02/13 7:50

168

Noèlia Sánchez Candela

Un altre subtipus de construccions de clivellament «especials» són les que Dufter (2008) anomena clivellades i pseudoclivellades inferencials, en què la posició de l’element clivellat queda buida, com ocorre en les oracions encapçalades per és que:11 (17) a. I és que considera el burca la punta de l'iceberg del que hi ha [...]. b. I és que els programes de recerca es financen majoritàriament amb fons públics [...].

De fet, pel context que el produeix, el model de llengua dels mitjans de comunicació no ofereix gaires possibilitats de presentació de construccions de clivellament més prototípiques, amb un focus contrastiu clar, com sí que trobem, per exemple, en corpus orals.12 La llengua dels mitjans de comunicació, doncs, ofereix el context propici per a l’aparició de construccions de clivellament amb contrast implícit o nul; un subtipus de construccions de clivellament que encara no ha estat estudiat amb exhaustivitat en català.13 un noticiari de CRàdio, a propòsit de l’epidèmia recent de febre aftosa del Regne Unit: “La febre aftosa ja ha traspassat les fronteres del Regne Unit i s’ha instal·lat al continent. Ha estat a França on s’han detectat els primers casos d’aquesta malaltia.”

L’element de contrast que tota focalització implica, doncs, pot ser més o menys implícit (conegut només en el món periodístic, polític, econòmic, etc.)».

11. Un estudi recent sobre la presència d’és que a diferents corpus orals en català és el de Cuenca i Marín (2012). Les autores ressegueixen l’ús en diferents corpus orals de la coocurrència d’és i que des de les construccions de clivellament fins a la gramaticalització d’és que com a marcador modal.

12. Aquells que basen l’anàlisi de les construccions de clivellament en criteris pragmàtics i semàntics (Modesto 2001) no consideren com a construccions de clivellament (almenys com a construccions de clivellament canòniques) les que acabem de presentar amb focus implícit, és a dir, les clivellades cohesives, en què el component clivellat és un element anafòric, perquè no responen a l’estructura semàntica que ells consideren una condició indispensable per a parlar de clivellament: la identificació del component clivellat amb el focus i del component oracional amb el rerefons.

13. De fet, aquests exemples de construccions de clivellament «no canòniques» reforçarien la teoria de Delin (1995 i altres), que també defensa Vallduví (2008: 1275) que «la funció bàsica de les oracions clivellades és precisament expressar aquestes propietats semàntiques: pressuposició existencial i implicatura d’exhaustivitat. L’associació de les clivellades amb rema i tema, en canvi, seria una conseqüència indirecta de la seva funció bàsica».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 168

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

169

Per tant, pel que hem vist fins ara, les construccions de clivellament, en català, són bàsicament estratègies de focalització que expressen un contrast que pot ser fort o bé feble i explícit o implícit.

3. CLASSIFICACIÓ A diferència del que he descrit als primers paràgrafs de l’article, de construccions de clivellament, tradicionalment, se n’han distingit tres tipus principals en català (i no quatre), atenent a l’ordenació que presentaven els constituents (Solà 2008: 2540): (18) Clivellades: a. ser + X + que + V 1 2 3 b. ser + X + [OR ...V ...]

1 2 3 Pseudoclivellades: c. [OR ...V ...] + ser + X 3 1 2 Pseudoclivellades inverses: d. X + ser + [OR ...V ...]

2 1 3

És quan dormo que hi veig clar És quan dormo quan hi veig clar Quan hi veig clar és quan dormo Quan dormo és quan hi veig clar

Només que fem un primer cop d’ull a aquesta classificació podem observar que dins el calaix de les «clivellades» trobem dues estructures sintàcticament força diferents ((18a) i (18b)). A la classificació de (18), doncs, Solà (2008) sí que reflecteix l’existència de dues estructures diferents agrupades, però, sota una mateixa etiqueta. La construcció de (18b) pot relacionar-se amb les de (18c) i (18d), en canvi, (18a) presenta una estructura diferent. El criteri que segueix Solà (2008) quan presenta una classificació com la de (18) respon al criteri de l’ordenació dels constituents de les construccions. A (18a) i (18b) l’element focalitzat «quan dormo» ocupa la segona posició, després del verb ser, i està «separat» de la resta de la construcció o bé per un Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 169

01/02/13 7:50

170

Noèlia Sánchez Candela

relatiu o bé pel que invariable. En canvi, a (18c) i (18d) entre l’element focalitzat i la resta de la construcció s’interposa el verb copulatiu.

Tanmateix, al meu parer, una classificació com la de (18) no dóna compte de la realitat del fenomen de manera minuciosa i precisa. No sembla adequat encabir sota una mateixa etiqueta dues construccions substancialment diferents (18a) i (18b), quan, a més, una d’elles (18b) es pot relacionar amb altres dues construccions ((18c) i (18d)) que sí que són considerades diferents. En altres paraules, no crec que siga adequat plantejar una classificació atenent a l’ordre dels constituents d’una construcció sense tenir en compte la natura mateixa d’aquests constituents.

Fent aquesta observació ens trobem, per tant, que la classificació de (18) proposada per al català no és del tot apropiada; i que el que tradicionalment s’ha anomenat «construccions clivellades» engloba, en realitat, dues construccions diferents, no només superficialment sinó també estructuralment i, doncs, si es tracta de dues construccions diferents no té sentit tractar-les com si foren una sola. Un argument a favor de la proposta de diferenciar, pel que fa a la denominació i pel que fa a l’estructura, les construccions clivellades de les pseudoclivellades el podem trobar donant un cop d’ull a altres llengües romàniques.

Com ja he esmentat anteriorment, de construccions de clivellament, n’hi ha en diverses llengües del món, amb propietats formals i funcionals semblants. Això fa que, a l’hora de descriure i d’analitzar les construccions de clivellament en una determinada llengua (en el nostre cas, en català) siga apropiat tenir una visió contrastiva i comparativa, almenys pel que fa a les llengües més properes (en el nostre cas, la resta de llengües romàniques).

El portuguès és una de les llengües que presenta una tipologia major d’aquestes construccions, i per aquest motiu, pense que és útil considerar les propostes de classificació de les construccions de clivellament en aquesta llengua per tal d’establir equivalències amb les que presenta el català (i també la resta de les llengües romàniques). Modesto (2001) o Kato i Ribeiro (2004; 2005) proposen la següent tipologia de construccions de clivellament per al portuguès brasiler: Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 170

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

(19) a. É comer que a Maria quer b. Comer é que a Maria quer c. O que a Maria quer é comer d. Comer é o que a Maria quer e. É comer o que a Maria quer f. Comer que a Maria quer g. Maria quer é comer

171

Clivada Clivada invertida Pseudo-clivada Pseudo-clivada invertida Pseudo-clivada extraposta Clivada sem cópula Pseudo-clivada reduzida14

El portuguès, com veiem, no només té clivellades bàsiques com el català (19a) sinó que també presenta una altra construcció d’aquest tipus, les clivellades inverses (19b). Les dues construccions tenen els seus paral·lels dins les estructures pseudoclivellades: (19d) i (19e). Les autores distingeixen, doncs, les clivellades de les pseudoclivellades a partir de l’element que encapçala el component oracional: si és un element relatiu (per tant, variable) la defineixen com a pseudoclivellada, si, en canvi, és un element que invariable, és una clivellada.

Si adaptem aquesta classificació a les construccions que presenta el català obtenim els quatre tipus de construccions de clivellament que hem presentat a l’inici del treball (dividint el que tradicionalment s’havien considerat clivellades en dos tipus diferents ((20a) i (20b)): (20) a. Clivellada

És quan dormo que hi veig clar És menjar que la Maria vol

b. Pseudoclivellada extraposada15 És quan dormo quan hi veig clar És menjar el que la Maria vol 14. Aquest tipus de construcció es dóna també en alguns dialectes de l’espanyol americà (Veneçuela, Equador, Panamà, Colombia): «Juan comía era papas». Ha estat analitzada, entre d’altres, per Toribio (1992) o Bosque (1999). El primer la considera també un subtipus de clivellada, Bosque (1999), en canvi, proposa una anàlisi diferenciada d’aquesta construcció i les de clivellament, i l’anomena «construcción focalizadora con ser», entenent aquest «ser» com un marcador funcional emfàtic.

15. Malgrat que no m’acaben de convèncer les etiquetes, perquè les considere força confuses, no m’he volgut detenir aquí a proposar noves denominacions i he volgut centrar l’interès en la idea de distingir clarament la tipologia de les construccions. El tema de les denominacions el deixe per a treballs posteriors i, per ara, faré servir una adaptació de les etiquetes proposades per Kato i Ribeiro (2004; 2005).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 171

01/02/13 7:50

172

Noèlia Sánchez Candela

c. Pseudoclivellada bàsica

Quan hi veig clar és quan dormo El que la Maria vol és menjar

d. Pseudoclivellada inversa

Quan dormo és quan hi veig clar Menjar és el que la Maria vol

Val a dir que Solà (2008) no és l’únic, dins el panorama de les llengües romàniques, a tractar (20a) i (20b) com el mateix tipus de construcció. En francès, per exemple, són tractades com a construccions clivellades, els tres tipus que exemplifiquem a continuació (Muller 2003): (21) a. C’est à ma mère que tu as parlé b. C’est ma mère à qui tu as parlé c. C’est à ma mère à qui tu as parlé Totes tres construccions són possibles en català:16 (21a) és el que aquí he anomenat clivellada pròpiament dita, i (21b) i (21c) són dues variants del que he anomenat pseudoclivellades extraposades. La diferència entre (21b) i (21c) és que a la primera hi ha focalitzat el sintagma nominal sense marca de funció, i a (21c) hi ha focalitzat el sintagma amb marca de funció (la preposició).

Això sí, la construcció habitual en francès actual és la de (21a); i (21b) i (21c) són gairebé anecdòtiques. De fet, Muller (2003) que estudia aquestes construccions en francès des d’una perspectiva històrica, etiqueta la primera construcció com a moderne, la segona com a ancien i la tercera com a redondant. La major part de les gramàtiques franceses només es fan ressò de la construcció de (21a) perquè, com el mateix Muller (2003) diu, les altres dues són percebudes o bé com un archaïsme o bé com a especialment marquée i incorrecta. L’única excepció de «clivellada amb relatiu» (per a nosaltres pseudoclivellades 16. Com podem comprovar als exemples següents: i. És a ma mare que ho has de donar ii. És ma mare a qui ho has de donar iii. És a ma mare a qui ho has de donar Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 172

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

173

extraposades) perfectament habitual en francès contemporani és aquella en què l’element clivellat és nominatiu i a més, té el tret [+humà] i, per tant, l’element que encapçala l’oració de relatiu és qui: (22) C’est ma mère qui est venue Segurament, el fet que actualment en francès no siguen possibles construccions del tipus de (23), en què l’oració subordinada és encapçalada per un relatiu diferent de qui (és a dir, per relatius com on, quan, com, etc.), i que només siguen possibles les construccions amb l’element invariable que (les clivellades pròpiament dites) ha provocat la confusió entre les construccions amb que i amb qui considerant-les un mateix tipus, anomenat «construccions clivellades», una confusió que ha afectat la classificació de les construccions de clivellament en altres llengües.

(23) a. C’est vous seul, ô mon cher Narbal, pour qui mon coeur s’attendrit (Fénelon, Télémaque) b. Ce sont du reste les brutes à qui ce rôle est d’habitude réparti...

(M. Proust, Chroniques. A propos de Baudelaire) En castellà, de fet, les clivellades pròpiament dites, és a dir, les formades amb que, molt habituals en els parlars hispanoamericans, són anomenades «copulativas de que galicado» (Rae 2009: 3020) i considerades, efectivament, un gal·licisme. I el que ells qualifiquen de clivellades són les estructures que jo he denominat pseudoclivellades extraposades, seguint Modesto (2001) o Kato i Ribeiro (2004; 2005).

En català, autors com Ruaix o Lacreu han vist també en les clivellades pròpiament dites una possible influència del francès, potser condicionats per les observacions de Fabra en la Gramàtica francesa de 1919 (Solà 2008: 2546, 2547).17 17. Fabra a la Gramàtica francesa (1919) tradueix uns exemples de clivellades del francès com a oracions declaratives neutres en català, o fent servir altres recursos de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 173

01/02/13 7:50

174

Noèlia Sánchez Candela

El castellà, doncs, té clivellades però bona part dels estudis que les tracten les etiqueten com a «copulativas de que galicado» i anomenen clivellades el que aquí he classificat com a pseudoclivellades extraposades.18 I el francès històricament ha tingut el que he anomenat pseudoclivellades extraposades, però actualment ha perdut aquesta construcció (excepte per al clivellament de nominatiu/[+humà]) i només té clivellades pròpiament dites.

En canvi, el català actualment té tant construccions clivellades com pseudoclivellades extraposades; i continuar proposant classificacions que no donen compte d’aquesta distinció és obviar una part important del fenomen.

Un punt a favor de diferenciar els dos tipus de construccions (clivellades d’una banda i pseudoclivellades en general de l’altra) és, com ara anirem veient, el comportament diferenciat d’aquestes estructures pel que fa a la concordança que s’estableix entre els diferents constituents de les construccions de clivellament. Clivellades i pseudoclivellades no seran afectades pels mateixos fenòmens i presentaran opcions diferents, un fet que evidenciarà que exhibeixen estructures sintàctiques diferents.

focalització; i potser aquest fet és el que fa pensar a autors com Ruaix o Lacreu que Fabra considerava les clivellades (no les pseudoclivellades) com un gal·licisme. Tanmateix, Fabra no es pronuncia en cap moment sobre la genuïnitat d’aquestes construccions. A més, cal notar que el gramàtic era un gran coneixedor de la llengua francesa i les clivellades en francès tenen usos diferents de les clivellades del català. El francès, com he esmentat a l’inici de l’article, té recursos limitats per a marcar la funció de focus, fet que ha propiciat que, històricament, presente un ús més freqüent de construccions clivellades, aquest major ús, al seu torn, ha provocat un desgast del caràcter focal i emfàtic de les construccions, arribant, fins i tot, a la gramaticalització, com és el cas de les interrogatives. No seria estrany pensar, per tant, que Fabra va traduir les clivellades del francès com a oracions neutres en català perquè els exemples del francès no es corresponien, pel que fa a l’ús i a la situació comunicativa, amb els contextos en què tenim clivellades en català.

18. Hi ha, tanmateix, excepcions importants respecte de la classificació i denominació de les construccions de clivellament en castellà. DiTullio (1999, 2005) o Pinto (2008) també parlen de clivellades, per una banda, i de pseudoclivellades extraposades, de l’altra.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 174

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

175

4. LA CONCORDANÇA Les construccions de clivellament en català (i també en altres llengües romàniques) presenten una particularitat, la concordança, que posa en relació els diferents elements que les formen: el component clivellat, el verb copulatiu i els elements que formen el component oracional (és a dir, el verb i, en el cas de les pseudoclivellades, el relatiu).19 Quan parle de concordança em referisc al recurs que tenen les llengües per a assenyalar morfològicament la concurrència de la part lèxica de dues o més paraules del discurs, de forma que, si una d’aquestes paraules canvia els trets morfològics (gènere, nombre, temps, cas, persona, etc.) les que hi concorden pateixen una alteració morfològica simultània, sense que això implique que el morfema derivat tinga, necessàriament, la mateixa expressió fonètica en ambdós membres concordats.

En les construccions clivellades i pseudoclivellades en català podem establir quatre tipus de relacions de concordança segons quins elements de la construcció es vegen afectats: - La relació de dependència de l’expressió temporal del verb copulatiu respecte del verb del component oracional - Les relacions de nombre - Les relacions de persona - La relació entre el marcador de funció de l’element clivellat (o preposició) i l’element relatiu (en les pseudoclivellades) 4.1. Concordança de temps El fenomen de la concordança temporal entre el verb del component oracional i el verb copulatiu ha estat tractat per la bibliografia 19. En aquest apartat seguisc, principalment, el treball de Plaza de la Ossa (2008) que analitza els efectes de concordança de les construccions pseudoclivellades del castellà.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 175

01/02/13 7:50

176

Noèlia Sánchez Candela

específica sobre les construccions pseudoclivellades (en el cas de les clivellades no hi ha confusió possible) com un tret que diferencia les oracions pseudoclivellades (identificatives) de les atributives (copulatives) homònimes: (24) a. Qui vindrà va ser la meua companya de pis b. Qui va venir va ser la meua companya de pis L’oració de (24b) admet dues lectures: una lectura identificativa induïda per la concordança temporal («la dona que va venir és la meua companya de pis») i una atributiva («la dona que va venir va ser la meua companya de pis en el passat però ja no ho és»); en canvi, (24a) només admet la lectura atributiva.

Les oracions copulatives neutres admeten totes les combinacions temporals possibles; per tant, el temps d’ambdós nuclis verbals sembla que actua de manera independent.

A les construccions de clivellament la combinatòria de les formes verbals no és totalment lliure. Són possibles les combinatòries: Present + Present: És aquí on tenen la botiga Present o Imperfet + Imperfet: {És/Era} aquí on tenien la botiga Present, Perfet Perifràstic (o Simple), o Imperfet + Perfet Perifràstic (o Simple): {És/Va ser/Era} aquí on van tenir la botiga Present o Futur (de probabilitat) + Futur: {És/Serà} aquí on tindran la botiga Present o Perfet + Perfet: {És/Ha estat} aquí on han tingut la botiga Per tant, la determinació temporal del verb copulatiu no és independent del verb del component oracional. El verb copulatiu de les nostres construccions sembla que manca de valor díctic.

Per aquests motius s’ha apuntat (entre d’altres, Bosque 1999) que, en construccions d’aquest tipus, el verb copulatiu és «intemporal», i per això accepta el present d’indicatiu, la forma menys marcada temporalment, amb qualsevol combinatòria, perquè el present suposa precisament l’absència absoluta de precisió de temps, si bé, presenta Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 176

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

177

un aspecte gramatical imperfectiu. El mateix present de valor no temporal, conegut com a «present gnòmic» és emprat en altres contextos: aforismes, màximes, definicions, refranys...

Tenim, per tant, un verb copulatiu mancat de trets de temps, però en canvi, sí que té trets d’aspecte gramatical, en concret, d’aspecte imperfectiu. Com podem veure als contrasts de (25): (25) a. Va ser/fou aquí on van aparcar a’. *Va ser/fou aquí on aparcaven b. És aquí on van aparcar b’. És aquí on aparcaven c. Era aquí on van aparcar c’. Era aquí on aparcaven Sembla, doncs, que el verb copulatiu pot concordar pel que fa al temps amb el verb del component oracional, però no pel que fa a l’aspecte. En aquest sentit, el verb copulatiu conservaria el caràcter imperfectiu de la forma atemporal del present. El nucli copulatiu és un nucli on els trets díctics de temps semblen absents.

4.2. Concordança de nombre Les relacions de concordança de persona i nombre estan estretament lligades entre si i s’estableixen entre el component clivellat (quan aquest és nominatiu o, fins i tot, acusatiu), el verb copulatiu, el pronom relatiu (en el cas de les pseudoclivellades) i el verb del component oracional.20 En general, en les pseudoclivellades,21 quan el component clivellat és nominatiu i plural, el verb copulatiu pot concordar-hi en plural (26a-b), i el verb de la relativa lliure pot concordar o bé amb el seu propi subjecte (el pronom relatiu) i anar en singular (26a) o presentar discordança respecte del seu subjecte i establir una concordança amb el component clivellat (i anar, per tant, en plural) (26b): 20. He consultat les dades a parlants de diferents dialectes, però, així i tot, sóc conscient que, evidentment, en un terreny com aquest, pot haver-hi variacions en els judicis de gramaticalitat presentats.

21. Pose exemples de pseudoclivellades bàsiques però, a grans trets, totes les pseudoclivellades (és a dir, també les pseudoclivellades inverses i les extraposades) es comporten de manera semblant. Per a més detalls vegeu Sánchez-Candela (2011).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 177

01/02/13 7:50

178

Noèlia Sánchez Candela

(26) a. El que m’interessa són els llibres (i no els segells) b. El que m’interessen són els llibres c. El que m’interessa és els llibres També és possible (tot i que menys natural), com veiem a (26c) la concordança en singular del verb copulatiu amb l’oració subordinada de relatiu lliure.

El que no és gramatical és la discordança del verb de la relativa lliure respecte del seu subjecte i, alhora, la discordança del verb copulatiu respecte de l’element clivellat: (27) *El que m’interessen és els llibres Quant a les clivellades pròpiament dites, sembla que el verb del component oracional (introduït per que) ha de concordar necessàriament amb l’element clivellat (quan aquest és nominatiu), i que el verb copulatiu pot concordar-hi o no: (28) a. *Són els llibres que m’interessa b. Són els llibres que m’interessen c. *És els llibres que m’interessa d. És els llibres que m’interessen Quan l’element clivellat és un complement directe és possible tant la concordança com la no concordança del verb copulatiu amb l’element dislocat, tant en les pseudoclivellades com en les clivellades, tot i que en el cas de les pseudoclivellades sona més natural la concordança del verb copulatiu amb la clivella (29a).

(29) a. El que vull són els llibres (i no els segells) / Els llibres són el que vull / Són els llibres el que vull / Són els llibres que vull b. El que vull és els llibres / Els llibres és el que vull / És els llibres el que vull / És els llibres que vull Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 178

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

179

Així doncs, mentre que en les construccions pseudoclivellades la concordança de nombre entre el verb de la relativa lliure respecte del component clivellat és optativa, és a dir, el verb de la subordinada de relatiu pot concordar amb el component clivellat o bé concordar amb el seu subjecte, o siga, amb l’element relatiu; en les construccions clivellades la concordança entre el verb del component oracional i el component clivellat és obligatòria.

4.3. Concordança de persona Quan parle de concordança de persona em referisc a la relació que s’estableix entre els trets de persona que projecta el verb del component oracional, és a dir, de la relativa o de l’oració introduïda per que i els trets que trobem al verb copulatiu: (30) a. Qui ho diu ets tu b. Qui ho dius ets tu c. Qui ho diu som nosaltres d. Qui ho diem som nosaltres e. Som nosaltres que ho diem Quan l’element clivellat és un subjecte de primera o de segona persona, en les clivellades (30e) s’estableix una relació obligatòria entre el verb copulatiu i el verb del component oracional. Aquesta concordança és optativa en el cas de les pseudoclivellades (30 a, b, c, d).

4.4. Concordança de funció En català, excepte en unes poques recialles presents en algunes formes del sistema pronominal, no tenim marques de cas. L’única manifestació que tenim de les funcions que fan els diferents constituents de l’oració es troba en la marcació per preposició. Així, la concordança de funció es dóna entre el relatiu de les pseudoclivellades i Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 179

01/02/13 7:50

180

Noèlia Sánchez Candela

l’element clivellat quan aquest feia una funció en l’oració bàsica corresponent: (31) a. A qui ho vaig donar va ser a la Maria. b. Va ser amb el Pere amb qui vaig eixir. c. És allà on el vaig veure.

En les clivellades aquest tipus de concordança no es dóna per motius evidents: no hi ha un element relatiu perquè es tracta d’una estructura diferent.

4.5. Observacions generals sobre la concordança Així doncs, pseudoclivellades i clivellades es veuen afectades per fenòmens diferents pel que fa a la concordança. La concordança de funció, com és evident, només es presenta en les pseudoclivellades. En les clivellades, la concordança de persona entre el verb copulatiu i el verb del component oracional, i la concordança de nombre entre el verb del component oracional i l’element clivellat són obligatòries; mentre que en les pseudoclivellades són optatives. Aquestes diferències es deriven presumiblement del fet que clivellades i pseudoclivellades responen a estructures diferents.

5. CARACTERÍSTIQUES SINTÀCTIQUES 5.1. El verb copulatiu Com hem anat veient en els exemples presentats fins ara, sembla que les construccions de clivellament consten de dues unitats: una clàusula principal que és una estructura copulativa i una oració subordinada de relatiu lliure o introduïda per que.

A l’apartat de la concordança he comprovat que la còpula es comporta de manera inestable en les construccions de clivellament: pot o Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 180

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

181

no concordar pel que fa al temps amb el verb del component oracional, pot o no concordar pel que fa al nombre amb el component clivellat i amb el verb del component oracional. Per a explicar aquest comportament s’han postulat diverses teories sobre la naturalesa del verb copulatiu. Hi ha qui ha apuntat (entre d’altres, Bošković 1997) el caràcter defectiu del verb ser d’aquestes construccions, considerant que, a diferència del verb ser copulatiu, el ser de les construccions de clivellament no presenta sintagma flexiu.22 En aquest article no entraré en detalls sobre el caràcter funcional o lèxic del verb copulatiu però defensaré la suposició d’una mateixa naturalesa per al verb ser de les construccions de clivellament i per al verb ser de la resta d’estructures copulatives.

Si considerem el verb copulatiu de les clivellades i pseudoclivellades com qualsevol altre ser copulatiu, amb les mateixes característiques, com l’existència d’un sintagma flexiu (IP-Inflectional Phrase) dins l’estructura que projecta, hem d’explicar d’alguna manera el comportament anòmal del verb copulatiu en aquestes construccions.

Ja he apuntat abans, quan tractava el fenomen de la concordança temporal entre verbs, que el nucli copulatiu de les construccions de clivellament era «intemporal» i mancava de valor díctic. Per a explicar aquest comportament podem recórrer, seguint Plaza de la Ossa (2008) a una idea apuntada per Smith (2000) per al sintagma flexiu vinculat a la teoria de representació del discurs. Segons aquesta proposta el verb ser de les construccions de clivellament té un nucli Temps defectiu i segueix, efectivament, un patró no díctic;23 per això, la interpretació temporal depèn del context lingüístic. El verb copulatiu, en aquests casos, pot copiar el nucli Temps precedent, en una relació temporal entre verbs a distància, o bé inserir una mena de temps expletiu, el present d’indicatiu. Com que els trets de persona i nombre se situen 22. Bošković (1997), concretament, analitza les pseudoclivellades inverses amb una estructura amb sintagma flexiu, com la de les copulatives atributives, en canvi, per a l’anàlisi de les pseudoclivellades bàsiques proposa una estructura diferent, mancada de sintagma flexiu.

23. Smith (2000) distingeix tres informacions temporals bàsiques en cada unitat oracional: el Temps de Parla (o de l’Enunciació), el Temps de l’Event i el Temps de Referència. En els patrons no díctics el Temps de Referència està neutralitzat. Per a més informació sobre aquesta proposta, vegeu Sánchez Candela (2011).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 181

01/02/13 7:50

182

Noèlia Sánchez Candela

també al sintagma flectiu i estan vinculats al nucli Temps, el fet que aquest siga defectiu també els afecta.

5.2. El component oracional A primer cop d’ull, el component oracional de les construccions de clivellament pot ser de dos tipus: a) Oració subordinada de relatiu lliure b) Constituent encapçalat per que Aquesta és la diferència principal entre clivellades («És quan dormo que hi veig clar») i pseudoclivellades («És quan dormo quan hi veig clar», «Quan dormo és quan hi veig clar», «Quan hi veig clar és quan dormo») a nivell superficial: les clivellades estan formades per una còpula, un constituent focalitzat i una proposició introduïda per que i les pseudoclivellades per una còpula, un constituent focalitzat i una oració subordinada de relatiu lliure (que poden presentar diferents ordenacions).

La posició del relatiu de les pseudoclivellades pot ser ocupada pels relatius qui, on, quan, etc., per relatius compostos (el que, la que, etc.) i també per elements més complexos com l’únic que, el millor que, etc. Les formes el qual, la qual, etc. no són possibles, de la mateixa manera que no poden ser-ho encapçalant cap subordinada de relatiu amb antecedent implícit o relativa lliure («Qui no vulga pols que no vaja a l’era», *«El qual no vulga pols que no vaja a l’era»). El nexe de les clivellades és sempre que.

Aquest que de les clivellades, evidentment, no és un relatiu i tampoc no indica marca de subordinació substantiva (com ja apunta Bonet 2008), sinó que, com veurem tot seguit, actua com un nexe que uneix i separa, al mateix nivell, els dos constituents principals de les construccions: l’element focalitzat i l’oració que predica alguna cosa sobre el constituent focalitzat.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 182

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

183

6. L’ESTRUCTURA SINTÀCTICA DE LES CONSTRUCCIONS DE CLIVELLAMENT 6.1. L’estructura oracional L’anàlisi de l’estructura de les construccions de clivellament ofereix una oportunitat excel·lent per a il·lustrar la proposta de Rizzi (1997 i següents) sobre la complexitat de la perifèria esquerra que encapçala l’oració. Segons els supòsits de la teoria lingüística generativa, l’oració s’analitza en tres nivells de representació: - La capa del lèxic (SV – sintagma verbal), encapçalada pel verb, és la capa estructural en què es duu a terme l’assignació de papers temàtics - La capa de la flexió (SF – sintagma flexiu), encapçalada pels nuclis funcionals corresponents, assigna les especificacions morfològiques concretes o abstractes del verb, i és responsable dels trets argumentals, com el cas i la concordança.

- La capa del complementador (SC – sintagma complementador) allotja els tòpics i diversos operadors i elements com ara els pronoms interrogatius i els pronoms relatius, els elements focalitzats, etc. El nivell del complementador (SC), doncs, se situa a la perifèria de l’oració i ha de ser entès com el nivell superior d’interfície entre l’oració i una estructura superior que pot ser entesa o bé com una oració matriu que selecciona una subordinada o bé com l’articulació del discurs.

A mitjans dels vuitanta, cada capa s’identificava amb una sola projecció d’X-barra (SC, SF, SV), així, l’estructura bàsica de l’oració adoptada inicialment era la reproduïda a continuació, adaptada de Hornstein, Nunes i Grohmann (2005: 173): (1) [SC Espec C [SF Espec T [sv SU [v’ v [SV V OB ]]]]]24 24. Espec = Especificador; SU = Subjecte; OB = Objecte; T = Temps Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 183

01/02/13 7:50

184

Noèlia Sánchez Candela

Tanmateix, molts estudis dins del marc de la lingüística generativa dels darrers anys (principalment Rizzi (1997 i següents)) basats en dades empíriques indicaven que SC presentava una estructura molt més complexa que un únic esquema X-barra. Rizzi (1997 i següents) intenta explicar la possibilitat que en una mateixa oració puguen coaparèixer, per exemple, elements-qu, marques de subordinació i elements topicalitzats («La Maria ha preguntat [que, el llibre, quan el tornareu]»). En aquest sentit proposa que el sintagma complementador és molt més extens i complex que un únic nivell de projecció i el desplega en diferents categories, arribant a l’estructura bàsica il·lustrada a continuació (on he omès els detalls): (33) [SForça [(STòpic)* [SFlex...]]]]]]

[(SFocus)

[(STòpic)*

[SFinitud

El sistema Força-Finitud plantejat per Rizzi (1997) és obligatori en totes les oracions, encara que aquestes posicions poden ser ocupades per elements fonològicament buits. Força i Finitud indiquen, respectivament, el tipus d’oració (declarativa, interrogativa, adverbial, etc.) i si la construcció és finita o no finita. El sistema Tòpic-Focus, en canvi, és opcional i només es projecta quan és necessari (per això aquestes posicions van entre parèntesi a la representació de (33)). A la posició de tòpic trobem els elements topicalitzats i alguns adjunts oracionals; i a la posició de focus podem trobar els elements focalitzats i els elements interrogatius. Els elements focalitzats i els interrogatius no poden coaparèixer perquè comparteixen una única posició d’especificador de focus (*«El llibre a qui vas regalar?», *«A qui el llibre vas regalar?»).

La posició de tòpic, en canvi, pot ser recursiva, ja que és on s’hi ubiquen els adjunts i els elements dislocats, que poden coaparèixer en una mateixa oració («Ahir, el regal, a la Maria, li’l vam donar nosaltres»).

6.2. Proposta d’anàlisi Com he proposat al llarg de l’article, en l’anàlisi teòrica mantinc la distinció entre pseudoclivellades i clivellades. D’una banda, les construcLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 184

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

185

cions pseudoclivellades presenten una estructura copulativa identificativa en què la còpula subcategoritza una oració reduïda (OR) el predicat de la qual és l’oració subordinada de relatiu lliure (SY-Sintagma Y) i l’argument és l’element focalitzat (SX-Sintagma X), que satisfà el valor de la variable oberta continguda en la relativa. L’estructura bàsica per a la representació de les pseudoclivellades en general, es, per tant, la següent: (34) [SC...[SF...[SV ser[OR SX [ SY] ]]]] L’oració reduïda subcategoritzada per la còpula té, com totes les oracions reduïdes, un argument (SX) i un predicat (SY), l’argument és el component focalitzat i el predicat és l’oració subordinada de relatiu lliure, que està, per tant, encapçalada pel nucli Força.

Així, la representació bàsica que propose per a la derivació de les pseudoclivellades en general és la que reproduïsc a (36) en base a l’exemple de (35): (35) És la llibertat el que hem de buscar (36) [SC...[SF...[SV ser[OR SD la llibertat [SForça [STòpic el que [SFocus [SFinitud [SF... hem de buscar]]]]]]]]] A partir d’aquesta representació bàsica es derivarien les estructures dels tres tipus de pseudoclivellades que tenim en català.25 D’altra banda, les construccions clivellades són formades també per un ser, amb subjecte nul (o el·líptic),26 com el de les oracions impersonals de tipus «És fosc» o «És tard», i una oració reduïda subcategoritzada per aquest verb.

Dit això, podríem pensar que de diferències estructurals entre clivellades i pseudoclivellades no n’hi ha pràcticament: tant clivellades 25. Per a més detalls i més informació sobre l’anàlisi teòrica de cadascun dels subtipus de pseudoclivellades, vegeu Pinto (2008) o Sánchez-Candela (2011).

26. L’anglès, per exemple, a diferència de les llengües romàniques, excepte el francès, no és una llengua de subjecte el·líptic (o nul). Aquest fet condiciona notablement l’estructura de les construccions de clivellament. Les llengües que no disposen de subjectes nuls necessiten un subjecte expletiu: it per a l’anglès i ce per al francès: (i) It is champagne (that) I like (ii) C’est Paul qui est arrivé le premier Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 185

01/02/13 7:50

186

Noèlia Sánchez Candela

com pseudoclivellades són formades per un ser que subcategoritza una oració reduïda: (37) [SC...[SF ... [SV ser [OR SX [ SY ] ]]]]]] Tanmateix, la clau de tot plegat resideix en què, en el cas de les clivellades, l’oració reduïda (OR) presenta un sintagma complementador (SC) petit o defectiu; i en el cas de les pseudoclivellades, com ja he dit, es tracta d’una oració subordinada de relatiu lliure. El complementador de l’oració reduïda de les clivellades és defectiu perquè no presenta la categoria Força, i l’element que d’aquestes construccions hem de situar-lo a Finitud, la categoria inferior d’aquest nivell, que se situa després de Focus, on trobarem l’element focalitzat.

Per tant, l’oració reduïda complement de la còpula en les construccions clivellades té un argument i un predicat, com totes les oracions reduïdes; però el SC de l’oració reduïda és un SC petit o defectiu, és a dir, mancat del nucli Força: «According to the proposed analysis che [en italià] is not the realization of the Force head in clefts; rather, it is the realization of finiteness, the lowest Fin head in the articulated CP [Complementizer Phrase – sintagma complementador (SC)]. This amounts to claiming that the (reduced) clausal complement of the copula is not a full fledged declarative sentence in any case» (Belletti 2008: 13).

Com a evidència empírica a favor de l’anàlisi d’aquest que de les clivellades com a realització de Finitud i no de Força, Belletti (2008) proposa el contrast de gramaticalitat en els exemples següents de focalització d’un element d’un SC declaratiu complement del verb dir: (38) a. He dit [SC que la maria vindrà] (no la Núria) b. *He dit [SC la maria que vindrà] (no la Núria) A (38a) la focalització a la perifèria esquerra es dóna dins del SC declaratiu complement de dir, el límit del sintagma complementador el marca el que, realització del nucli Força, i després hi ha la Maria, que és la realització del focus; i com mostra la agramaticalitat de (38b), Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 186

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

187

l’ordre jeràrquic entre Força i Focus ha de ser obligatòriament ForçaFocus i no Focus-Força.

En canvi, en el SC complement de la còpula en les clivellades, l’ordre és Focus – que, fet que prova que aquest que no pot ser analitzat com a realització de Força: (39) És [Foc la Maria [que [et buscava]]] Si analitzem aquest que com a realització de Finitud i no de Força trobem que el problema desapareix, perquè —recordem-ho— Finitud és la categoria més baixa del nivell del complementador.27 La construcció clivellada de (39), doncs, presentaria la següent estructura: (40) [SC...[SF pro [SV ser [OR va]]]]]]

SFocus

la Maria [SFinitud que [SF et busca-

Com a evidència empírica a favor de considerar les construccions clivellades com una estructura particular i diferenciada de l’estructura de les pseudoclivellades es pot argumentar la manca de llibertat de moviment en el cas de les clivellades pròpiament dites.28 Com hem anat veient, en el cas de les pseudoclivellades, la llibertat posicional és una de les característiques que defineix aquestes construccions; els tres components (la còpula, el component focalitzat i la relativa lliure) poden presentar diferents ordenacions donant lloc als tres subtipus de 27. Malgrat que en català la categoria Finitud és fonològicament buida en la majoria dels casos, la realització de que com a Finitud no és un fet tan inusual, i, de fet, ja s’ha analitzat així en altres construccions.

Mata (2007: 306) analitza els adverbis de tipus «per descomptat» com a realitzacions de l’especificador de Focus; i el que que acompanya aquests adverbis com a marca de Finitud: i. [... [Tòp [per descomptat Foc [Tòp [Força [Fin que ... SF ]]]]]].

Rigau (2004: 47) també analitza com a realització de Finitud el que que acompanya la partícula focal pla amb valor negatiu: ii.

Parlant A: Segur que la Maria em farà un regal.

Parlant B: Ella pla que et regalarà res. Si ni deu saber que és el teu sant.

[SForça [STòpic ella [SFocus pla [SMod. NO [SFinitud que [SFlex pro et regalarà res]]]]]] 28. Agraïsc, en aquest aspecte, les aportacions d’un dels revisors de la revista.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 187

01/02/13 7:50

188

Noèlia Sánchez Candela

pseudoclivellades possibles en català. En canvi, en el cas de les construccions clivellades aquesta llibertat posicional no és factible: (41) a. *Quan dormo és que hi veig clar29 b. *Que hi veig clar és quan dormo Aquest impediment en la mobilitat podria explicar-se pel fet que, com he defensat, el sintagma complementador de l’oració reduïda subcategoritzada per la còpula és defectiu, mancat del nucli Força.

Malgrat que el portuguès brasiler presente més flexibilitat i hi siga possible una construcció com la de (42) amb el moviment de l’element focalitzat cap a la perifèria esquerra del verb copulatiu; el que no és possible en cap cas és el moviment del predicat de l’oració reduïda, ja que és defectiva (43): (42) Comer é que a Maria quer (43) *Que a Maria quer é comer En definitiva, assumisc que les construccions pseudoclivellades es deriven a partir d’una estructura copulativa que selecciona una oració reduïda que conté un argument (l’element clivellat) i un predicat (l’oració subordinada de relatiu lliure) que conté una variable que té el seu valor fixat per l’element focalitzat. I seguint Belletti (2008) defense que les construccions clivellades, en canvi, s’analitzen amb una estructura específica de verb copulatiu (amb subjecte el·líptic) que selecciona també una oració reduïda, en aquest cas defectiva, amb un complementador mancat del nucli Força.

29. Val a dir que, fa poc, llegint J.V. Foix, concretament, al poema «La femme aux oranges» de L’irradiador del port i les gavines, he trobat una construcció semblant a la de (41a): I així la meva amada va assetjada a desdir: per això és que baixa a Rennes Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 188

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

189

7. CONCLUSIONS En aquest treball he pretès fer una aproximació a les construccions de clivellament en català, sobretot des d’una perspectiva sintàctica. He fet un esbós de les propietats pragmàtiques i semàntiques que caracteritzen aquestes construccions focalitzadores i he donat compte de la complexitat que presenten en l’estructura informativa. Tradicionalment, aquestes construccions s’han descrit com estratègies sintàctiques d’escissió que separaven de manera explícita el focus (component clivellat) del rerefons (component oracional). No obstant això, com hem vist, una bona part de construccions de clivellament no responen a aquesta estructura: per exemple, hi ha construccions en què el component clivellat és un element anafòric i el component oracional conté informació remàtica (nova per a l’interlocutor) i, per tant, el rerefons o contrast, en realitat, està implícit.

He centrat els meus esforços a presentar una nova classificació de la tipologia d’aquestes estructures, diferent de les classificacions presentades fins ara, que dóna compte de la diferència estructural entre les construccions clivellades, d’una banda, i les pseudoclivellades, de l’altra. Per a provar que la diferència entre ambdós grans tipus de construccions de clivellament no és només superficial (és a dir, no es limita al fet que en unes tenim una clàusula introduïda per que i en les altres un element relatiu) he descrit breument les relacions de concordança (i discordança) que s’estableixen entre els diferents constituents de les construccions; un fet que m’ha permès de veure que clivellades i pseudoclivellades són afectades per fenòmens diferents i, per tant, que responen a estructures sintàctiques diferents. En les clivellades, la concordança de persona entre el verb copulatiu i el verb del component oracional, i la concordança de nombre entre el verb del component oracional i l’element clivellat són obligatòries; mentre que en les pseudoclivellades són optatives. La concordança de funció, en canvi, només es presenta en les pseudoclivellades perquè presenten un pronom relatiu.

Finalment, he introduït algunes observacions sobre els elements sintàctics que formen les construccions de clivellament: he esbossat una explicació del caràcter «especial» del verb copulatiu d’aquestes Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 189

01/02/13 7:50

190

Noèlia Sánchez Candela

estructures, que presenta un nucli temporal defectiu; i he explicat breument el caràcter del component oracional de les clivellades, d’una banda, i les pseudoclivellades de l’altra. Aquest fet m’ha permès d’introduir alguns conceptes sobre l’estructura sintàctica de clivellades i pseudoclivellades que, com he defensat al llarg de l’article, és diferent. Les pseudoclivellades presenten una estructura copulativa que selecciona una oració reduïda en què el subjecte, generat en una relació d’argument-predicat, és l’element focalitzat i el predicat és una relativa lliure, que conté una variable que té el seu valor fixat per l’element focalitzat. Les construccions clivellades, en canvi, s’analitzen amb una estructura específica de verb copulatiu amb subjecte el·líptic que selecciona també una oració reduïda, en aquest cas defectiva, amb un complementador que manca del nucli Força. La capa del complementador de l’oració reduïda subcategoritzada per la còpula de les clivellades va encapçalada per la projecció Focus, on trobem l’element focalitzat, i seguida de Finitud, on es realitza l’element que.

BIBLIOGRAFIA Belletti (2008): Adriana Belletti, «The CP of clefts», CSICL Working Papers, STiL- Studies in lingusitics, vol. 2.

— (1999): Adriana Belletti, «Inversion as focalization and related questions», CatWPL, v. 7, ps. 9-45.

Bonet i Solà (1986): Sebastià Bonet i Joan Solà, Sintaxi generativa catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Boškovi (1997): Zeljko Bošković «Pseudoclefts», Studia linguistica, núm.

51 (1997), ps. 235-277.

Bosque i Demonte (1999): Ignacio Bosque i Violeta Demonte (dirs.), Gramática descriptiva de la lengua española, Madrid: Espasa.

Bosque (1999): Ignacio Bosque, «On Focus vs. Wh- Movement: The Case of Caribbean Spanish », dins: Sophia Linguistica Working Papers in Linguistics, 44/44; ps. 1-31.

Cuenca (1991): Maria Josep Cuenca, L’oració composta (II): la subordinació, València: Universitat de València.

Cuenca i Marín (2012): Maria Josep Cuenca i Maria Josep Marín: «De l’atribució a la modalitat: construccions amb és que en català oral», Caplletra, núm. 52 (Primavera 2012), ps. 65-94.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 190

01/02/13 7:50

Aproximació a les construccions de clivellament en català

191

Declerck (1984): Renaat Declerck, «The pragmatics of it-clefts and WHclefts», Lingua, v. 64, ps. 251-289.

— (1988): Renaat Declerck, Studies on copular sentences, clefts and pseudoclefts, Leuven: Leuven University Press.

Delahunty (1982): Gerald Delahunty, Topics in the syntax and semantics of english cleft sentences, Bloomington: IULC. Delin (1989): Judy Delin, Cleft constructions in discourse, Edimburg: University of Edinburgh.

— (1990): Judy Delin, Accounting for cleft constructions in discourse: a multilayered approach, Edimburg: Human Communication Research Centre, University of Edinburgh.

Dufter (2008): Andreas Dufter, «Evolución pragmática de las oraciones hendidas en español: el papel de los usos no focalizadores», dins C. Company i J. G. Moreno de Alba (coords.): Actas del VII Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española: Mérida (Yucatán), 4-8, septiembre de 2006, vol. 2, ps. 1763-1780.

Fabra (1919): Pompeu Fabra, Gramàtica Francesa, Barcelona: Catalana.

Hornstein, Nunes i Grohmann (2005): Norbert Hornstein, Jairo Nunes i Kleanthes Grohmann, Understanding Minimalism, Nova York: Cambridge University Press.

Jespersen (1924): Otto Jespersen, The philosophy of gramar, Londres: George Allen & Unwind Ltd. Kato i Mioto (2005): Mary Aizawa Kato i Carlos Mioto, «A multi-evidence analysis of European and Brazilian Portuguese Wh-questions», dins: Kesper i Reis (org.): Linguistic evidence: empirical, theoretical and computational perspectives, Berlín: Mouton de Gruyter, ps. 307-328.

Kato i Ribeiro (2005): Mary Aizawa Kato i Ilza Maria de Oliveira Ribeiro, «Cleft sentences and WHquestions in Brazilian Portuguese: a diachronic analysis», dins: The 35th Annual Linguistic Symposium on Romance Language. New York: Oxford.

Lacreu (1990): Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral. València: Universitat de València.

Lambrecht (2001): Knud Lambrecht, «A framework for the analysis of cleft constructions», Linguistics: aninterdisciplinary journal of the language sciences, núm. 39, ps. 463-513.

Mata (2007): Meritxell Mata, «Els adverbis d’acte de parla i el modus oracional», Llengua & Literatura, núm. 18, ps. 285-315.

Modesto (2001): Marcello Modesto, As construções clivadas no portugués do Brasil: relações entre interpretação focal, movimento sintático e prosódia, São Paulo: Humanitas Muller (2003): Claude Muller, «Naissance et evolution des constructions Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 191

01/02/13 7:50

192

Noèlia Sánchez Candela

clivées en “c’est...que...”: de la focalisation sur l’objet concret à la focalisation fonctionelle», dins: Blumenthal, Peter i Tyvaert, Jean-Emmanuel (eds.), La cognition dans le temps. Études cognitives dans le champ historique des langues et des textes, Tübingen: Niemeyer, Linguistische Arbeiten, núm. 476, ps. 101-120.

Pinto (2008): Carlos Felipe da Conceição Pinto, A variação das construções de clivagem no espanhol atual, Dissertació (Mestrado em Letras), Universitat Federal de Bahia.

Plaza de la Ossa (2008): Myriam Plaza de la Ossa, «Efectos de concordancia en las oraciones escindidas del español», dins: DICENDA. Cuadernos de filología hispánica: v. 26; ps. 193-218.

Prieto (2008): Pilar Prieto, «Entonació», dins: Joan Solà (dir.) et al., Gramàtica del Català Contemporani, Barcelona: Empúries, vol.1, p. 393-462.

Prince (1978): Ellen Prince, «A comparison of Wh-Clefts and It-Clefts in Discourse», Language, núm. 54, ps. 883-906.

RAE (2009): «Las funciones informativas», dins: RAE, Nueva gramática de la lengua española, Madrid: Espasa Calpe, v. II, ps. 2963-3034.

Rigau (2004): Gemma Rigau, «El quantificador focal pla: un estudi de sintaxi dialectal», Caplletra, núm. 26, ps. 25-54.

Rizzi (1997): Luigi Rizzi, The fine structure of the left periphery, dins L. Haegeman (ed.): Elements of grammar, Dordrecht: Kluwer, ps. 289-330.

Ruaix (1994-1995): Josep Ruaix, Observacions crítiques i pràctiques del català d’avui, Moià: Ruaix. 2 vol.

Sánchez-Candela (2011): Noèlia Sánchez Candela, Les construccions clivellades i pseudoclivellades en català, Treball de recerca final de màster, UAB. Smith (2000): Carlota Smith, «The Domain of Tense», dins: J. Gueròn i J. Lacarme (eds.), The Syntax of Time, Cambridge, Mass.: MIT Press.

Solà (2008): Joan Solà, «Les subordinades de relatiu», dins: Joan Solà (dir.) et al.: Gramàtica del Català Contemporani. Barcelona: Empúries, ps. 2455-2569.

Toribio (1992): Almeida Toribio, «Proper Government in Spanish Subject Relativization», Probus, núm. 4, ps. 291-304.

Vallduví (2008): Enric Vallduví, «L’oració com a unitat informativa», dins: Joan Solà (dir.) et al.: Gramàtica del Català Contemporani, Barcelona, Empúries, vol. 2, ps. 1221-1279.

Wheeler (1999): Max Wheeler et al., Catalan: A comprehensive Grammar, Londres-New York: Routledge.

Zubizarreta (1998): Maria Luisa Zubizarreta, «Prosody, focus, and word order», Linguistic Inquiry Monograph, núm. 33, Cambridge, Mass.: The MIT Press.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 157-192

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 192

01/02/13 7:50

MATERIALS I BIBLIOGRAFIES

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 193

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 194

01/02/13 7:50

NOVES DADES SOBRE L’ÚS DE LA VERSIÓ CATALANA DE LES HEROIDES AL TIRANT LO BLANC1 Josep puJol

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana Correspondència: Edifici B. UAB. 08193 Bellaterra josep.pujol@uab.cat

Resum Aquest article ofereix un catàleg de 67 nous passatges del Tirant lo Blanc manllevats a la traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi. En relació amb les dades conegudes fins ara, la principal aportació d’aquestes identificacions és la constatació que Joanot Martorell manejava un manuscrit ovidià glossat, com demostra el fet que alguns dels manlleus procedeixen de les glosses i no del text.

Paraules clau: Ovidi, traduccions medievals, Tirant lo Blanc Abstract. New Data on the Use of the Catalan Version of the Heroides in Tirant lo Blanc This article provides new evidence of the use, by Joanot Martorell in his Tirant lo Blanc, of the medieval Catalan translation of Ovid’s Heroides. The identificacion of 67 new passages taken from Ovid’s translation leads to the conclusion that Martorell employed a glossed manuscript of the translation, from which he took the text as well as some vernacular glosses.

Key Words: Ovid, medieval translation, Tirant lo Blanc

En un simposi commemoratiu del cinquè centenari de la primera edició del Tirant lo Blanc celebrat l’any 1990, Albert Hauf va mostrar la integració de breus passatges de les Heroides d’Ovidi en algunes cartes d’amor de la novel·la de Joanot Martorell. En la publicació d’aquest treball (Hauf 1993), l’autor va acarar els passatges del Tirant 1. Aquest treball s’ha elaborat en el marc del projecte de recerca FFI201127844-C03-03 finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206 DOI: 10.2436/20.2502.01.65 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 195

01/02/13 7:50

196

Josep Pujol

amb el text llatí original i amb les traduccions catalana de Guillem Nicolau (1390) i castellana de Juan Rodríguez del Padrón (a. 1441); de l’acarament es desprenia que el model de Martorell era, amb tota evidència, el text català. En un article publicat l’any 1997, vaig partir d’aquesta traducció catalana de les Heroides per mostrar que el deute de Martorell amb l’obra ovidiana no es limitava a les epístoles que intercanvien els personatges de la novel·la, sinó que s’estenia a situacions narratives i, sobretot, a la construcció de diàlegs i parlaments a partir del capítol 118 (Pujol 1997: 146-157 i 166-173). És així com vaig poder catalogar 61 passatges del Tirant dependents del text català de les Heroides, que, juntament amb els detectats abans per Hauf, van integrar-se en l’anotació de l’edició crítica del Tirant preparada per aquest (Martorell 2004).

En els darrers anys, l’elaboració de l’edició crítica de la traducció de les Heroides (Ovidi en premsa) m’ha donat l’ocasió d’ampliar encara més aquest deute amb una seixantena llarga de passatges no identificats fins ara. D’aquests, vint-i-tres aporten una novetat important: no corresponen al text d’Ovidi, sinó a les glosses amb què Guillem Nicolau va comentar la seva traducció. Ara sabem, doncs, que Martorell llegia unes Heroides glossades i que l’ús del model en la novel·la abasta tant el text com la seva glossa. Això ens diu molt de la manera de treballar —i de llegir— de Joanot Martorell.2 Però, des del punt de 2. L’atenció simultània a text i glossa és paral·lela a l’atenció simultània a textos diferents que Martorell fa convergir en un sol passatge (vegeu-ne exemples a Pujol 2002, pàssim, i a l’anotació de Martorell 2004). N’afegeixo un cas amb una font no detectada fins ara: en l’oració que tanca el sermó de les noces de Diafebus i Estefania, s’hi han identificat un passatge de la traducció catalana de la Consolació de la Filosofia de Boeci i un altre del capítol 218 del Dotzè d’Eiximenis (veg. Martorell 2004: 866), però no un de la traducció catalana del Breviari d’amor de Matfre Ermengaud (una obra que no s’havia posat mai en relació amb el Tirant). Compareu (la cursiva assenyala les coincidències): «Diu Ovidi que lo major bé de aquest món és amor. E la Sacra Scriptura ho conferma, car per amor Jhesucrist pres mort e passió, e volgué perdonar al ladre en la creu com li demanà amor e perdó; car lo fruyt de amor és amar Déu e lo proïsme, e de ací se aconsegueix vida perdurable. E lo fruyt d’amor de béns temporals són plaers, e lo fruyt d’amor de marit e muller són fills e filles. Aquestes són les virtuts que procehexen d’amor: franquea, que tot cavaller deu haver, ardiment, cortesia, humilitat, gentil eloqüència, alegria, reteniment, modèstia, proesa, paciència, conexença, discreció e bon saber, e bon coratge animós» (Martorell 2004: 865); «D’aquell dret [sc. dret de gents] nexen altres ·IIes· maneres d’amor: la una és amor de Déu e de son Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 196

01/02/13 7:50

Noves dades sobre l'ús de la versió catalana de les Heroides

197

vista de l’estudi d’aquesta traducció, la novel·la esdevé també un testimoni preciós de l’existència i de la transmissió d’unes glosses que no s’han conservat en la seva versió catalana original, i que han sobreviscut només gràcies a una traducció castellana del segle xv.3 Cal llegir el catàleg que segueix, doncs, com una addició al de 1997. Com en aquest, m’atinc només a les dependències segures indicades per la literalitat. Amb tot, hi he inclòs alguns passatges en què, sense seguir literalment el text d’Ovidi, Martorell sembla haver-s’hi basat. He indicat aquests casos amb l’abreviatura cf. per tal de suggerir al lector la semblança entre els textos i convidar-lo a fer la comparació. No m’ha semblat, d’altra banda, que calgués afegir a les dades proïsme, la qual és en lo cercle qui està prop; l’altra és amor de béns temporals, la qual és en l’altre cercle. Aquestes ·IIes· maneres d’amor pertanyen solament a les gents d’aquest món, car les bèsties ni·ls oçells ni·ls peys no amen Déu, car no han conexença d’ell, ni amen riquees temporals ni les ajusten axí com fan les gents, car tota manera deu hom dreçar e ordenar a Déu. Per ço totes les parts d’amor tenen les cares levades vers lo cercle de Déu, segons que ja us he dit. Los béns que nexen de cascuna de les ·IIII· parts d’amor són ffigurades en lo pom de l’arbre plantat e·l cercle de cascuna de les ·IIII· parts d’amor. Lo bé y el ffruyt d’amor de Deu e de proïsme és vida perdurable.

Lo fruyt d’amor de béns temporals són plaers. Lo ffruyt d’amor de mascle e de ffembra són ffills e filles. Lo ffruyt d’amor de ffills e de ffilles és goig. [...] Qui vol aver amor de mascle e de ffembra, ço és a saber, de les ffembres, cové’s que culla en si mateix les virtuts e·ls bons aptes de l’arbre qui és de saber bé e mal, lo qual nex d’aquella part d’amor, e trobar n’i ha entre virtuts et bons abtes ·XIIII· Primerament: larguea, ardiment, cortesia, umilitat, gint parlar, alegre, retenir si matex, ensenyament, prohea, matrimoni, paciència, conexença, seny e saber, bon coratge. E qui vol aver bon plaer en amor de ffembres cové’s que haja en si mateix aquests abtes damunt dits. Et d’açò podets conéxer que aquests trobadors qui són passats daven aquests usatges en los cantars qui ffayen d’amor per vanitats a quells qui bé volien amar, e tot açò és provat e exhaminat en aquest libre» (Matfre Ermengaud 1980: 14). L’autoritat ovidiana que encapçala el fragment del Tirant remet al discurs sobre «lo major bé d’aquest món» repetit als capítols 181 i 328 (i, doncs, a la seva font no del tot determinada: veg. les notes de Hauf a Martorell 2004: 768-769).

3. Per al detall de les circumstàncies que afecten l’origen i la transmissió d’aquestes glosses, vegeu Pujol (2005). L’existència de les glosses consta per un document reial de l’any 1390. La traducció catalana de Guillem Nicolau es conserva en un manuscrit complet (París, Bibliothèque nationale de France, ms. esp. 543) i un fragment (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 1599), tots dos desproveïts de glosses però amb indicis de la seva existència. La traducció castellana de la versió catalana de les Heroides es conserva en un manuscrit únic (Sevilla, Biblioteca Capitular y Colombina, ms.

5-5-16) que transmet també, igualment traduïdes el castellà, les glosses originals de Nicolau. Per aquest raó, les citacions de les glosses que acompanyen aquest catàleg són en castellà.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 197

01/02/13 7:50

198

Josep Pujol

cap comentari de caràcter literari.4 Crec que les valoracions que vaig fer a Pujol (1997) i, després, a Pujol (2002: 87ss., i sobretot 111-141) continuen essent vàlides. En tot cas, comento aspectes puntuals d’alguns passatges reunits aquí a Pujol (2005: 213-215) i, sobretot, en un treball encara en premsa, que aborda el tractament de la font ovidiana des de la diversitat d’usos a què es pot sotmetre el material elegíac (Pujol en premsa).5 En el catàleg que segueix, identifico a la columna de l’esquerra el passatge del Tirant amb capítol i pàgina de la darrera edició de Hauf (Martorell 2004); a la dreta, identifico el text de les Heroides amb els números d’epístola i versos a què correspon el fragment de la traducció (prenc com a referència la numeració de l’edició vulgata de Heinrich Dörrie (Ovidi 1971), i el cito segons la meva edició en premsa.

1. Cap. 110 (p. 203): que entre bellea e Her XVI, 290: car gran contrast és entre castedat ha gran contrast. belesa e castedat.

2. Cap. 154 (p. 663): E no deuríeu per la Her I, glossa 5: Segunt aqueste verso: duptosa error condemnar la filla qui «Es el amor acostunbrado de comover tant vos ama, car amor ha acostumat miedos». vençre la temor...

3. Cap. 154 (p. 663): ... mas Déu just ha Her I, 23: Mas lo déu just ha bé proveben provehit a la mia castedat... hit a la mia casta amor.

4. Cap. 154 (p. 663): ... e los meus pits Her I, 22: los pits de mi, amant, eren són tornats més frets que·l gel. pus frets que lo glaç.

4. Sí que pot ser útil, però, una constatació de caràcter textual. En el fragment 40 del catàleg, la glossa cita, com han vist des de Riquer els editors del Tirant, un passatge dels Versos proverbials de Cerverí de Girona. La lliçó «jovencell» en aquest text havia servit a Martí de Riquer (Martorell 1990: 591) i a Hauf (Martorell 2004: 744) per esmenar la lectura «jove» del Tirant. A la vista de la glossa, l’esmena proposada pels editors del Tirant es fa innecessària, atès que l’error ja era amb tota probabilitat a la glossa. També ho és una altra esmena («ni·s fa» > «ni el fat» Riquer, «nis·s sa[b]» Hauf).

5. Vegeu en tots dos treballs, especialment, el comentari de passatges en què Martorell combina frases procedents d’un lloc del text ovidià i de la seva glossa; és el cas dels capítols 161, 170-171, 178, 179 o 319.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 198

01/02/13 7:50

Noves dades sobre l'ús de la versió catalana de les Heroides

5. Cap. 155 (p. 667): segons és scrit en la Sancta Scriptura, que diu lo psalmiste endreçant la sua rahó a Jhesucrist: «Senyor, aquell qui stà davant los teus hulls, mil anys són axí com lo dia d’aÿr, qui és passat». [...] car axí com als qui stan en pena poch temps los par que sia molt, axí lo qui stà en plaer no li corre lo temps, axí com fa ara a mi.

199

Her I, glossa 3: Los días pareçen más luengos que non son a la persona que está en pena, así como semejan más chicos [a] aquella que está en plazer, segunt Salmista, que dize: «Aquel que está delante ty, mill años [son] así como el día de ayer que es pasado».

6. Cap. 155 (p. 668): Ara té fi la absèn- Cf. Her, glossa 21: Entonçe a fin cia, puix és convertida en presència. l’ausençia quando el ausente torna.

7. Cap. 155 (p. 668): Senyor, temeroses Her I, glossa 14: Temerosas son las són les donzelles hoynt nomenar guerra donzellas quando oyen contar fecho de e majorment batailles. armas.

8. Cap. 155 (p. 668): La segona és que, Her I, glossa 42: La muerte guarda orper discús de natura, qui primer naix den, ca quien primero naçe primero primer deu morir. muere.

9. Cap. 158 (p. 684): E millor sperança Her II, 61: Millor sperança havia en tu tenia en tu que no tinch ara. que no he ara.

10. Cap. 158 (p. 684): E a tu los nobles Her III, 121: Però en algun temps los fets solien-te plaure. nobles fets solian plaure a tu.

11. Cap. 158 (p. 684): Encara que yo no Her III, 134: encara que jo no parle, tu parle, si tu est viu, les mies làgrimes te seràs mogut per les mies làgrames. mouran a pietat, les quals veuràs en la letra.

12. Cap. 158 (p. 684): E les mies parau- Her III, 98: car les mies paraules cahen les cahen sens profit. sens tot profit.

13. Cap. 158 (p. 684): Però yo no só dig- Her IV, 86: jo no son digne que tu sies na que tu sies causa de la mia mort. causa de la mia mort.

14. Cap. 158 (p. 684): E per ço vull su- Cf. Her I, 110: Tu vingues tost. plicar a tu, qui est mon senyor, que vingues prestament.

15. Cap. 158 (p. 684): E si alre és de tu, Her III, 140: aquella que forçes viure força’m que muyra ab tu ensemps. sens tu, força-la que muyre.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 199

01/02/13 7:50

200

Josep Pujol

16. Cap. 160 (p. 691): Sperança e temor Her VI, 38: e sperança e temor entreentrecambien la nostra crehença de cambiaven la nostra creença. dubtosa temor.

17. Cap. 161 (p. 692): E si ordenat era Her VII, 111: Si ordonat era per los fats que yo erràs, la error mia té causes ho- que jo erràs, la error mia à causes onesnestes... tes.

18. Cap. 161 (p. 692): ...e la mia culpa Her VII, 86: e la mia colpa fo major que serà major que la pena. la pena que·n soferré.

19. Cap. 161 (p. 692): E tu véns ab guany de victòria, e aquest loch pren leys en temps de pau e armes en temps de guerra per aumentar la glòria antiga dels grechs.

Her VII, 155-158: si Julius voll batalla de la qual ell se’n vage ab guany de victòria, nós li darem enamich lo qual vença per ço que res no li falgue. Car aquest loch pren leys en temps de pau e armes en tepms de guerre.

20. Cap. 161 (p. 699): E tres vegades m’esforcí de parlar, e tres voltes la mia lengua stigué sens profit, que la paraula me fallí com volguí començar de parlar.

Her IV, 7-8: Tres veguades me fforcé de parlar ab tu, e tres veguades la mia lengua stech sens profit; e ·iii· veguades la mia lengua defallí quant volguí començar.

21. Cap. 161 (p. 700): Axí, Déu vulla complir les coses que yo li deman, ço és, que vulla confermar lo vostre voler a complir lo meu desig.

Her IV, 15-16: e axí com ell [sc. Cupido] nodrex foch deguastador en los molls dels nostres ossos, axí vulla fermar lo teu voler a complir los nostres desigs.

22. Cap. 161 (p. 700): Car aquell primer dia que us viu, vestida ab brial de cetí negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada, ab los cabells hun pochs scampats que semblants a madexes d’or resplandien, e la color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia ençà la mia ànima és stada cativa de vostra altesa.

Cf. Her IV, 69-22: Lladonchs plaguist tu a mi majorment, emperò d’ebans me pleÿes; l’amor forts lladonchs romàs en los ossos pregons. La tua vestedura era blancha, e los cabells senyits de garlanda de flors, e color vinent de vergonya havia envermelida la tua bela cara.

23. Cap. 161 (p. 700): com la mia quere- Her XVII, 13: Jatsia que aquesta nostra lla sia justa e bona. querela sia tan justa.

24. Cap. 162 (p. 703): Les làgremes són Her II, glossa 22 (a «Creeguem a les làscampades a vegades ab rahó, a vegades grames tues»): A vegadas son derramaab engan. das con razón, a vegadas con engaño.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 200

01/02/13 7:50

Noves dades sobre l'ús de la versió catalana de les Heroides

25. Cap. 163 (p. 707): E Plaerdemavida se acostà al lit e dix: «Ay, en lit! E qui us ha vist e qui us veu ara, que stau sol, desacompanyat, sens profit negú! Hon és aquell qui ací stava com yo somiava?»

201

Cf. Her X, 53-58: e tochava lo lit en què havias jagut, que era calent per los teus menbres. Jo·m stench sobre lo lit, e, lo lit abundant de les làgrames scampades per mi, jo, trista, dehia: «O lit! Dos havem dormit sobre tu: ret-ne dos. Nós abdós venguem açí; per què no·ns partim de tu abdosos? O fals lit! La major part de nós dos, on és ara?»

26. Cap. 163 (p. 708): O sens fe! De qui- Her VI, 146: O sens fe! De quina pena e na pena seràs digne si yo no·t vull per- de quina mort fóres digna? donar?

27. Cap. 163 (p. 708): E complanyent- Her VII, 30: e, complanyent-me d’ell, me de tu, més fort te ame. am pus fort.

28. Cap. 170 (p. 738): O! Quina cons- Her VII, 66: quina pensa o quina consciència hauràs si la infidelitat prens per ciència auràs si la tempestat pren tu? companyona?

29. Cap. 171 (p. 740): car gran confort Her I, glossa 27: Conorte es a los mesés a les persones atribulades com tenen quinos quando han conpañeros en la su companyia en lur dolor. mesquindad.

30. Cap. 171 (p. 740): E si lo que menys Her VIII, glossa 9: Aquí prueba por arse deu fer se fa, bé·s deu fer lo que més gumento ha menor que lo deve fazer, e fer-se deu. es aqueste argumento: que sy lo que menos se deve fazer se faze, bien se deve [fazer] aquello que antes se deve fazer.

31. Cap. 171 (p. 740): e ja no sé com Her VII, glossa 75: Que agora non sé puga apendre de soferir tristament lo cómo pueda aprender fuertemente a sudan de amor qui aparellat m’està. frir tristemente el dañaje de amor.

32. Cap. 171 (p. 740): E per ço, compen- Her III, glossa 34: E aunque lo dixese sació deu ésser admesa. querría provar que conpensaçión deve seer admetida.

33. Cap. 171 (p. 740): que vós, senyora, Her III, 152: Serqua ab ton enamich deveu cerquar ab los enemichs matèria de matèria de mort, no ab ta amigua. mort e no ab aquell qui us desija servir.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 201

01/02/13 7:50

202

Josep Pujol

34. Cap. 171 (p. 740): Yo só catiu e sot- Her III, glossa 5: Ella era cativa, e cativo més, però catiu no·s deu clamar de sa non se deve llamar de señor. senyora, no per los cavallers antichs de molta stima ni per los presents.

35. Cap. 171 (p. 740): però, perduts tots Her III, 51: Però, perduts tots aquests, aquests, farem compensació de hu sol a faem compensació de tu tot sol a tots tots ells. ells.

36. Cap. 171 (p. 740): E si·m demanau Cf. Her V, 130: Si tu demanes com sé açò com ho sé: per ço com ho volria. açò jo tant bé, am.

37. Cap. 171 (p. 740): Però si la magestat vostra stà congoxada per enuig, aquell qui forçau viure sens vós, forçaulo que muyra per vós.

Her III, 139-140: Mas si la tua amor és girada en anuygs nostres, aquella que forçes viure sens tu, força-la que muyre.

38. Cap. 171 (p. 740): E par-me que dels meus ossos me fuig la virtut, emperò la sperança del meu cor sosté a mi, de la qual sperança, si yo só desemparat, no puch recórrer a les mies germanes.

Her III, 141-143: E, pus que axí o fas, és-me semblant que me’n forçaràs: la virtut dels meus menbres se’n va, e la color, emperò la sperança del meu coratge sosté a mi; de la qual sperança si jo son desemparada, no pux recórrer als meus frares ne al meu marit.

39. Cap. 171 (p. 740): Açò que dich Cf. Her XII, 7-8: Aytant com visquí no·m ve sinó de amor, car no he vixcut despuys és stada pena a mi. Cf. XII, ne vixch sinó en pena glossa 4: Non he bevido sin pena.

40. Cap. 172 (p. 744): E no sabeu vós què dix aquell savi Salamó?: «III coses són a mi difícils de conéxer e la quarta no puch saber: la via de la nau en la mar, la via de l’ocell en l’ayre, la via de la serp en la roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà.» E són los versos aquests: Quant en la roca veuràs / lo pas de la serpent, / de la dona sabràs / tot son enteniment. / Hom no sab l’aucell / volant hon se posarà, / ni·s fa del jove / si bo o mal serà.

Her X, glossa 24: Salamón dize [Prov.

30, 18-20]: Tres cosas son a mí difíçiles de conoscer e la quarta non puedo saber: la vía de la nao en la mar, e la vía del ave en el ayre, la vía de la sierpe en la peña, la vía del mançebo en la su juventud quál será —casi que diga que nunca.

E son los viessos aquestos: «Quando en la peña vieres el paso de la serpiente, de tu muger sabrás su entendimiento; ome non sabe del ave volante en do se posará, nin faze del joven sy bueno o malo será» [Guillem de Cervera, Proverbis, vv. 1695-1702].

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 202

01/02/13 7:50

Noves dades sobre l'ús de la versió catalana de les Heroides

41. Cap. 174 (p. 752): E la causa que la vostra excelsa persona és posada en tanta congoxa, ha ofesos los meus ulls de glòria de yo veure aquella.

203

Cf. Her XVII, 3-4: Paris, com la tua letra haja de present ofesos los nostres vulls, la glòria de rescriure a tu no sembla a nós pocha.

42. Cap. 175 (p. 753): Senyor, de major Her XX, 144: e aquest loguer és major premi és lo loguer que no és son ofici. que son ofici.

43. Cap. 176 (p. 755): Senyor Tirant, daume remey o dau-me la mort e soterrau los meus membres banyats ab les làgrimes mies enmig del camí per hon passarà aquell benaventurat gran conestable.

Her XIV, 123-127: Mas tu, Lino [...], o dóna a mi ajuda o dóna a mi la mort, e mit en los fochs amagats los meus menbres morts e soterre los meus ossos banyats ab làgremes tues leyals.

44. Cap. 176 (p. 755): E la pietat mia, Her XIV, 84: la mia pietat mereix aquest merexedora és de aquest premi. guardó!

45. Cap. 176 (p. 755): Què he fet yo? Her XIV, 63-64: què jo he fet? Per qual Per quin peccat dech ésser absenta de peccat no és legut a mi que jo no sia piaaquell qui tants mals me fa passar? dosa?

46. Cap. 178 (p. 760): a una deessa la po- Cf. Her XVIII, 66: car Heros, que jo dria acomparar. am, deessa és reputada per mi.

47. Cap. 178 (p. 760): Consellau-me vosaltres, d’ésser luny o prop del que més ame. [...] E lo qui stà luny, encara que tinga molta sperança, no l’escalfa tant la sperança com la flama, e per consegüent, la pena és simpla e més larga, e lo qui és més prop crema més fort.

Her XVIII, glossa 58: Así que paresçe que quiera fazer una qüestión: ¿Quál ha mayor pena entre aquel que es lueñe de su amiga o aquel que es çerca? Nin el uno nin el otro non la puede aver, mas están en esperança. Aquel que es lueñe ha más luenga esperança e por consiguiente más luenga pena, e aquel que es más çerca quema más fuerte.

48. Cap. 179 (p. 762): Mas la tua amor e sperança és laugera e de poca constància, car la adversa fortuna tostemps dóna aflicció als miserables qui tenen poca fe y sperança en les enamorades qui són de preu e de valor.

Her III, 42-43: La tua amor leugera, en qual loch és fugida de nós axí tost? Açò és que la fortuna contrària tostemps constreny fortment los mesquins.

49. Cap. 179 (p. 762): E yo no·t conech Her III, glossa 20: Casi que diga, yo he més benigne en lo principi que en la fi. escrito a tý e non te fallo más benino en el començamiento que en la fyn.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 203

01/02/13 7:50

204

Josep Pujol

50. Cap. 179 (p. 762): E pots manar, per Cf. Her III, 154: mane per manera de manera de senyor de mi, totes aquelles senyor que vingue a tu. coses que a tu en grat seran.

51. Cap. 180 (p. 764): Car yo, ofesa, he Her X, 98: car jo, offesa, é après tembre aprés tembre los hòmens stranys per ço los hòmens stranys. com tinch l’altra filla en stranya terra.

52. Cap. 187 (p. 781): Haver trencada la fe no aprofita als cavallers, car aquell loch demana les penes de deslealtat, majorment com algú ofén amor.

Her VII, 57-59: Haver trenchada la fe no aprofite als navegants, car aquell loch demana les penes a desleyaltat, majorment quant alcú offèn Amor.

53. Cap. 187 (p. 781): E cascuna error Her XIX, 144: e cascuna error scomou comou ànsies. eguals ànçies.

54. Cap. 187 (p. 781): E tu fes per mane- Her III, glossa 47: Tus enemigos puera que destroexques a tos enemichs, des destruyr, mas non tu amiga. mas no a ta sposada.

55. Cap. 187 (p. 781): E la sperança de Her VI, glossa 16: [Esperança] de bien e bé e temor de mal me fa creure adés una temor de mal me fazían creer agora una cosa, adés altra. cosa, agora otra.

56. Cap. 209 (p. 834): car no he sabuda Her XVII, glossa 65: Ca non he sabido l’art de amar, e lo principi és a mi difícil la arte del amar, e el començamiento es e dubtós. a mi grave.

57. Cap. 213 (p. 844): Aquell que ame Cf. Her II, 147-148: «Demophon, oste, no m’ha morta, mas dóna’m causa de donà mort a Phil·lis, qui l’amava. Aquell mort. li donà causa de mort».

58. Cap. 214 (p. 845): E no sab la senyo- Her XIV, glossa 12: Ca después de peria vostra que aprés de peccar se segueix cado se sigue repentyr. penedir?

59. Cap. 214 (p. 845): E per ço se diu en Her XIV, glossa 10: Quier dezir que si la nostra terra hun exemple vulgar: «qui alguno es piadoso e después se repiente, és piadós e puix se penit, no deu ésser que non deve seer piadoso dicho. piadós dit.»

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 204

01/02/13 7:50

Noves dades sobre l'ús de la versió catalana de les Heroides

60. Cap. 214 (p. 845): E teniu de propietat que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, axí com és la mar, qui, entrant, hi troba hom l’aygua suau, aprés, com sou molt dins, és fortunal. Axí és en lo principi d’amor, que sou blans, aprés, aspres e terribles.

205

Her XVII, glossa 92: Vosotros omes en el començamiento sodes buenos e en la çagería malos. Asý como la mar en el entrar d’ella fallades la agua mansa, e después quando entra[d]es dentro [es] fortuna[l], asý de vosotros omes, en el començamiento de amor sodes blandos e después tan terribles.

61. Cap. 242 (p. 934): Per què la suplich Her X, 143: mas prech que per lo mèrit que per lo mèrit no·m sia dada pena. no·m sia donada pena.

62. Cap. 285 (p. 1054): Gran consolació Cf. Her I, glossa 28: Conorte es a los és als miserables com en les tribulacions mesquinos quando han conpañeros en tenen companyons. la su mesquindad.

63. Cap. 291 (p. 1072): E sobre lo meu Her II, 145: Tu seràs scrit en lo meu sevas seran pintats caps de moros negres, pulcre causa odiosa. ab letres scrites entorn del meu sepulcre: «Causa odiosa per què morí Tirant lo Blanch».

64. Cap. 295 (p. 1085): e per ço desig en aquesta mar salada yo pogués fer ma pròpia habitació e lo meu cors, no soterrat, anàs sobre les ones, e que arribàs hon la senyora princessa habita per ço que ab les sues delicades mans me vestís la mortalla.

Cf. Her II, 133-136: La mia pensa és stada que d’aquest loch gitàs lo meu cors en les aygües dejús posades, e ferho he, pus que axí perseveres a enganar mi. Les ones de la mar portaran mi axí gitada en los teus ribatges, e jo vendré no soterrada denant los teus vulls.

65. Cap. 299 (p. 1096): E certa cosa és Her II, 143: Certa cosa és que jo recomque yo finiré la tendra castedat mia ab pensaré o finiré la tendre castedat mia mort delitosa. ab mort cuytosa.

66. Cap. 319 (1156): Com ja yo no po- Her X, glossa 12: Quando non podía gués cridar ni plànyer, lamentant la mia fablar llorava, por tal que si non me fort desaventura, plorava, per ço que si oyeses la boz oyeses el lloro. no hoÿen la mia veu sentissen lo plor.

67. Cap. 319 (p. 1156): No us demane gràcia alguna me sia feta, sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E per lo mèrit vos prech que no·m sia dada longa pena.

Her X, 141-143: No prech que tu torns a mi per lo servey que t’é fet, car mal e leix m’és sdevengut, ne·t prech que alguna gràcia sia feta o deguda a açò que he fet, mas prech que per lo mèrit no·m sia donada pena.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 205

01/02/13 7:50

206

Josep Pujol

BIBLIOGRAFIA Hauf (1993): Albert Hauf, «Tres cartes d’amor: contribució a l’estudi del gènere epistolar en el Tirant lo Blanc», dins: Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Barcelona: Quaderns Crema, ps. 379-409.

Martorell (1990): Joanot Martorell, Tirant lo Blanc i altres escrits, a cura de Martí de Riquer, tercera edició, Barcelona: Ariel.

— (2004): Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, edició i notes d’Albert Hauf, València: Tirant lo Blanch, vol. 1.

Matfre Ermengaud (1980): Matfre Ermengaud, Breviari d’amor. Manuscrit valencià del segle XV (Biblioteca Nacional, de Madrid), Antoni Ferrando (ed.), 2 vols., València: Vicent Garcia editors.

Ovidi (1971): Ovidi, P. Ovidii Nasonis Epistulae Heroidum, Heinrich Dörrie (ed.), Berlín i Nova York: Walter de Gruyter.

— (en premsa): Ovidi, Heroides. Traducció catalana de Guillem Nicolau (1390), Josep Pujol (ed.), Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics».

Pujol (1997): Josep Pujol, «De Guido delle Colonne a l’Ovidi epistolar: sobre el rendiment narratiu i retòric d’unes fonts del Tirant lo Blanc», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, núm. 8 [=De literatura i cultura a la València medieval, Tomàs Marínez (ed.)], ps. 133-174.

— (2002): Josep Pujol, La memòria literària de Joanot Martorell: models i escriptura en el Tirant lo Blanc, Barcelona: Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2005): Josep Pujol, «Les glosses de Guillem Nicolau a la seva traducció de les Heroides (1390): una proposta d’identificació», Caplletra, núm. 39, ps. 199-229.

— (en premsa): Josep Pujol, «Veus elegíaques al Tirant lo Blanc», dins: Actes de l’International Medieval Meeting. Lleida 2011.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 195-206

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 206

01/02/13 7:50

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 207

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 208

01/02/13 7:50

RESSENYES COL·LECTIVES

Del Cinccents al Setcents. Tres-cents anys de literatura catalana August Bover i Font

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana bover@ub.edu

Miralles, Eulàlia (ed.): Del Cinccents al Setcents. Tres-cents anys de literatura catalana, Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la, 2011; «Philologica: Sèrie Estudis», núm. 2.

Tot i els quantiosos i notables avenços que s’han produït en l’estudi de la literatura catalana dels segles xvi al xviii i que s’han anat publicant ara ja fa una bona colla d’anys, la literatura de la nostra època moderna continua sent la ventafocs de les nostres lletres i massa sovint és injustament ignorada o, si més no, oblidada. I això, malgrat que des de la recerca universitària s’ha fet prou evident —contràriament al que es creia— que, sense tractar-se dels nostres millors segles, ni de bon tros, entre les obres produïdes en aquest període n’hi ha de grandíssim interès i, fins i tot, de perfectament comparables amb els estàndards europeus del moment per la seva qualitat.

Però, malgrat aquest esforç, en termes generals —i incloent-hi bona part d’ensenyants— es continuen «ignorant» aquests tres segles del nostre panorama literari, fent com si aquest llarg període —fonamental, d’altra banda, per comprendre alguns del problemes que avui dia encara ens continuen condicionant—, senzillament no hagués existit. I precisament la voluntat d’acabar amb aquest oblit nefast, de fer emergir la literatura d’aquest temps, ha estat el que ha fet decidir Eulàlia Miralles a emprendre la publicació d’aquest llibre. Ara professora a la Universitat de València, però fins fa poc vinculada, com la resta de col·laboradors d’aquesta obra, a l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, un activíssim grup de recerca especialitzat en l’època moderna, l’editora del volum hi ha aplegat catorze treballs escrits per set investigadors. El lector hi trobarà, doncs, una catorzena d’articles, alguns dels quals considerats ja clàssics i que, per a aquesta ocasió, han estat ampliats i revisats profundament, que l’editora ha distribuït en quatre blocs. El primer, de caire introductori, s’obre amb una Llengua & Literatura. Núm. 22 (2012), ps. 209-321 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-107517-Llengua i liter 23 - 02.indd 209

05/02/13 14:54

210

Llengua & Literatura, 23, 2013

panoràmica de la literatura de l’època, a cura d’Albert Rossich, i una altra visió de conjunt de la historiografia literària sobre aquest període, de Pep Valsalobre. Els altres tres blocs estan dedicats als tradicionals tres grans gèneres. El segon és el dedicat a la prosa i compta amb un estudi de la tipologia dels diferents models de prosa que es donen durant el Barroc, signat per l’esmentat Albert Rossich i Modest Prats; una anàlisi de les obres narratives dels segles xvi, xvii i xviii, del mateix Rossich; i un article sobre els llibres de memòries, especialment els escrits des d’una perspectiva barcelonina durant aquests mateixos segles, d’Eulàlia Miralles.

A continuació, i pel que fa al teatre, s’hi inclou una visió general de la producció dramàtica del segle xvii, també de Rossich, i l’estudi de les formes del teatre breu valencià del segle xviii, de Gabriel Sansano. I, finalment, el bloc dedicat a la poesia —que és el més extens i el més miscel·lani— és configurat per set estudis i tracta de la introducció de la mètrica italiana en la nostra poesia, obra de Rossich; dels condicionants del mecenatge aristocràtic a la València del Cinccents, de Valsalobre; d’una visió panoràmica de la poesia del mateix segle, igualment de Valsalobre; de la poesia emblemàtica commemorativa del segle xvii, de Montserrat Bonaventura; de la poesia relativa a la Guerra dels Segadors emanada dels dos bàndols enfrontats i en qualsevol de les llengües vehiculars, de Miralles; de la concepció de la poesia al Principat de Catalunya durant el segle xviii, de Mireia Campabadal, i de la pervivència de l’obra de Francesc Vicenç Garcia en la història literària catalana, també de Rossich, treball que clou el volum.

El volum, doncs, constitueix una excel·lent mostra de la labor realitzada per aquest grup de recerca en la valorització crítica del material literari produït durant aquesta llarga etapa i en qualsevol de les seves modalitats de gènere. I, no cal dir-ho, és un meritori esforç d’Eulàlia Miralles per fer visible la literatura d’aquest període massa temps menystingut i les aportacions crítiques que el revaloritzen.

Perquè, com diu la curadora en la seva presentació, es tracta d’un volum que aporta «un panorama general de la literatura de l’època moderna, i neix amb l’objectiu d’acostar el lector a un període encara mal conegut de la nostra història literària» i que permet «constatar la vitalitat de la literatura en llengua catalana al llarg de tres segles de la nostra història cultural, del Cinccents al Setcents, i palesa la profunda revisió que s’ha operat en la crítica recent a l’hora de valorar-la». Tota una llarga etapa literària sense la qual, no ho oblidem, no hauria estat possible la posterior Renaixença i, probablement, la continuïtat literària culta en llengua catalana fins als nostres dies.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 210

01/02/13 7:50

Ressenyes

211

Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme JoAN sANtANAch

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana jsantanach@ub.edu

Domingo, Josep Maria (ed.): Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme, Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2011; «Pòsits», núm. 6.

En el marc del projecte Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme, impulsat pel Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA), es va presentar l’exposició homònima comissariada per Josep M. Domingo, que va poder-se visitar entre el 18 de juliol de 2009 i el 14 de març de 2010. Amb aquest projecte, que va tenir l’exposició com a centre d’un seguit d’activitats bastant més ampli, el Museu feia la seva contribució a la commemoració del cent cinquantè aniversari de l’establiment dels moderns Jocs Florals de Barcelona. S’hi posava en crisi, en la línia d’investigacions dutes a terme en els darrers temps, entre altres, pel ja citat Josep M. Domingo, una concepció del certamen literari que l’identificava amb una mera evocació del passat, del tot aïllada de la realitat contemporània. Lluny d’aquesta visió ingènua de la «restauració» dels Jocs Florals, s’hi subratllava l’estreta relació del certamen amb l’impuls de transformació urbana experimentat per la ciutat de Barcelona durant el xix, especialment durant la segona meitat del segle, i els esforços de legitimació cultural, i doncs social, duts a terme per les noves classes dirigents vinculades a la burgesia liberal.

Al volum que ressenyem no sols s’inclou el catàleg de peces artístiques, llibres i estudis, documents diversos, autògrafs i bona part del material gràfic exhibit a l’exposició (ps. 151-242), sinó també alguns dels treballs derivats del cicle de conferències que s’organitzà paral·lelament a la mostra, que comentaré tot seguit.

Hi trobem, així mateix, una detallada cronologia del Jocs barcelonins (ps. 129139), preparada per Maria Àngels Verdaguer i el comissari de l’exposició, que abasta des de la seva fundació, el 1859, fins a l’any 1925, en què, a causa de la dictadura de Primo de Rivera, no es van arribar a celebrar (l’any anterior havien hagut de desplaçar-se a Tolosa de Llenguadoc) i es publicà, en comptes de l’anuari tradicional, un Homenatge als Jocs Florals de Barcelona. A continuació, hi ha una bibliografia (ps. 141-149), a càrrec de l’esmentada professora Verdaguer, independent dels reculls bibliogràfics continguts als estudis previs; s’hi inclouen les publicacions sorgides pròpiament dels Jocs Florals de Barcelona i les aportacions, antigues i contemporànies, sobre el certamen.

El volum també inclou un CD (Barcelona, 1859. Música en temps dels Jocs Florals), en què es reprodueix el concert ofert el 12 de novembre de 2009 a la sala Martí l’Humà del MUHBA, amb aportacions del Grup Instrumental de l’ESMUC, dirigit per Xavier Puig, que interpreta diverses peces del compositor Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 211

01/02/13 7:50

212

Llengua & Literatura, 23, 2013

Josep Marraco; de la mezzosoprano Eulàlia Fantova i la pianista Maria Mauri, que van dedicar la seva intervenció a obres de Nicolau Guanyabens i Josep Anselm Clavé, i de La Nova Euterpe, que va interpretar diverses cançons i balades, sobretot de tradició oral. Totes les composicions musicals incloses al CD són contemporànies, o poc posteriors, a l’establiment dels Jocs, i tenen per objecte contextualitzar musicalment el període històric en què es fixa el volum. Cal posar-les en relació, així mateix, amb l’estudi de Francesc Cortès, «Les músiques dels Jocs Florals del 1859» (ps. 101-128), en què es dóna compte de la interpretació de peces musicals durant el primer acte de lliurament de guardons, situant-les en el context musical d’aquells anys; també es valora l’elecció del repertori interpretat al Saló de Cent i la intencionalitat a què responia aquesta elecció, en el marc de les inquietuds modernitzadores i progressivament reivindicatives de la llengua i la identitat catalanes que manifesten els compositors del país, paral·leles a les que es produeixen en l’àmbit literari.

Els estudis sobre aspectes més estretament vinculats a la història dels Jocs Florals des d’un punt de vista literari són tres. En el primer, «La gènesi dels Jocs Florals» (ps. 13-37), Andreu Freixes fa un repàs de les iniciatives prèvies i de les circumstàncies que van afavorir que el 1859, vint-i-sis anys després de la publicació de La pàtria d’Aribau, s’establís un certament literari que pretenia entroncar amb els jocs medievals impulsats pel Consistori de la Gaia Ciència.

Més enllà dels estudis dedicats a la història, la llengua i la literatura medievals autòctones (Antoni de Capmany, Josep Pau Ballot, Pròsper de Bofarull), que van contribuir decisivament a crear una determinada consciència, cal esmentar específicament les aportacions relatives als jocs medievals, ja fossin els de Tolosa o els de Barcelona. Entre els darrers, ens hem de remuntar, en primer lloc, als Orígenes de la lengua española, de Gregori Maians (1737), en els quals s’incloïa el text de l’Arte de trovar d’Enric de Villena. Així mateix, Fèlix Torres Amat parla de la fundació del certamen barceloní a les Memorias, citant entre altres un estudi de Pere Puiggarí que per primera vegada qualifica el certamen com a jocs florals. També Josep Tastú li va fer arribar notícies i poesies medievals. Tastú, a més, va localitzar a l’arxiu de Sant Cugat un manuscrit de les Lleis d’amor de Guilhem Molinier, que va afavorir de nou l’interès pel certamen i la seva vinculació amb la ciutat de Barcelona.

Sens dubte, totes aquestes aportacions es van veure potenciades pels estudis sobre la tradició literària occitana de François Raynouard. Consta que volums de la seva obra van ser enviats a l’Acadèmia de Bones Lletres, amb la qual, com és prou sabut, estaven vinculats diversos dels personatges esmentats fins ara. També en formava part Joan Cortada, autor de diverses novel·les de tema medieval, entre les quals Lorenzo (1837), en què parlava de les mítiques «corts d’amor» reivindicades per Raynouard. Tres anys més tard Cortada va llegir el Discurso acerca de las cortes de amor, en què demanava a la institució la creació d’un certamen literari similar al de Tolosa.

El paper de Josep M. Domingo, «Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Literatura, modernització urbana i representació col·lectiva» (ps. 39-76), tal com apunta Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 212

01/02/13 7:50

Ressenyes

213

el subtítol, s’ha de relacionar amb la revisió de les causes que motivaren l’establiment dels Jocs Florals, apuntada més amunt, i amb les conseqüències que aquesta revisió implica per a la comprensió mateixa dels Jocs. En efecte, vist en el context de la transformació urbana de Barcelona i de les estratègies de legitimació desenvolupades per la burgesia, el certamen poètic adquireix tota una nova significació.

I és que la coincidència de data entre la restauració jocfloralesca i l’aprovació del Pla Cerdà, totes dues del 1859, no és un simple atzar cronològic. Prèviament, va ser necessari que la idea d’un certamen literari a imatge dels jocs medievals seguís també el seu propi procés de gestació. Domingo recull esments i reivindicacions dels Jocs previs a la restauració, dels quals remarca sobretot que van ser impulsats per intel·lectuals vinculats als nous sectors liberals (com Joan Cortada o l’incansable Víctor Balaguer), els quals, a més, coincidien en uns mateixos postulats estètics, dins de l’historicisme romàntic, i en la recerca d’un espai públic que els legitimés com a escriptors. Es tracta de constants que es repeteixen, i que són ben significatives.

Malgrat tot, sense disposar de suport polític hauria estat impensable que les aspiracions d’aquests intel·lectuals es materialitzessin i, sobretot, que s’arribessin a institucionalitzar. D’aquí la importància que, vint-i-cinc anys després de les primeres reivindicacions, l’Ajuntament de Barcelona, convençut dels beneficis que aportarien al model social i de ciutat que s’estava gestant, assumís el projecte dels Jocs, els donés continuïtat, i els convertís en instrument de projecció de les elits emergents. Així, en una Barcelona que maldava per superar la imatge de ciutat caduca i de províncies —dels anys immediatament anteriors són uns quants testimonis que en parlen en termes ben poc elogiosos, i que la titllen d’insalubre, materialista i obsoleta—, els Jocs esdevingueren un actiu important per a la seva dignificació artística i cultural, paral·lela a la construcció d’una ciutat moderna i eficient.

L’objectiu de modernització no està de cap manera renyit amb la revalorització de les arrels medievals de Barcelona, del seu passat més gloriós. Al contrari, ja que és precisament en el passat medieval que es trobarà l’estímul necessari per a les ambicions presents, com certifiquen múltiples exemples urbanístics. En aquest context, la literatura en català esdevé al seu torn un valor patrimonial, dignificat pel marc solemne i prestigiós dels Jocs, i la llengua catalana es desempallega de mica en mica de l’estigma, que arrossegava de feia anys, d’ineptitud per al conreu literari culte.

Finalment, Ramon Pinyol, a «Literatura, ideologia i política. A través de la història dels Jocs Florals» (ps. 77-100), incideix de nou en l’important paper que els interessos polítics van exercir en el desenvolupament del certamen literari barceloní. Convertits en una de les plataformes més destacades de difusió del catalanisme —en un context en què, a més, n’hi havia ben poques—, era inevitable que es veiessin sotmesos a tota mena de pressions. La història dels Jocs és plena de tensions entre els organitzadors i unes autoritats que els observaven amb desconLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 213

01/02/13 7:50

214

Llengua & Literatura, 23, 2013

fiança, i sovint amb marcada hostilitat, i també entre els mateixos organitzadors, de signe ideològic divers. Per tal d’exemplificar aquests conflictes i intents d’instrumentalització del certamen, Pinyol fa referència a diversos esdeveniments que van impedir que algunes edicions dels Jocs es desenvolupessin amb normalitat.

Entre altres fets, esmenta els de l’any 1888, en què la projectada presència de Maria Cristina a la inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona va propiciar que la celebració dels Jocs s’endarrerís algunes setmanes per tal que la reina regent pogués presidir-los; aquesta situació, que se sumava a un enfrontament previ entre sectors del Centre Català i de la Lliga, que no havien aconseguit consensuar l’elecció dels mantenidors, va desembocar en la celebració de dos certàmens independents.

Els Jocs també han estat sotmesos a les imposicions de les autoritats militars.

Així, el 1902 van ser suspesos per ordre del capità general de la ciutat, i van haverse de celebrar a Perpinyà, acollits pel bisbe Juli Carselade. El 1924, després del cop d’estat de Primo de Rivera, l’ordre d’un altre militar, el general Losada, va impedir que els Jocs tinguessin lloc a Barcelona; aquesta vegada es van traslladar a Tolosa de Llenguadoc. En els anys que seguiren, no va ser possible fer públicament la festa dels Jocs, i es va optar per actes de tipus privat. No va ser fins el 1930, en què la festa va tenir lloc al Palau de la Música, que van recuperar la seva dimensió pública.

Es van veure així mateix afectats, com tot el país, per la Guerra Civil i la dictadura franquista. Entre 1937 i 1939 no es van celebrar, i a partir del 1940 van haver de fer-se en la clandestinitat. Paral·lelament, a l’exterior s’organitzaven els Jocs Florals de la Llengua Catalana, no exempts de tensions internes, mentre que al país les autoritats franquistes van impulsar diversos certàmens alternatius, entre els quals s’han de recordar els Juegos Florales Sindicales, iniciats precisament el 1958, any del centenari dels «restaurats» durant la Renaixença. Amb tots aquests condicionants, els Jocs no van assolir una relativa normalitat, sense controls governatius i amb la participació unitària del conjunt d’escriptors catalans, fins el 1978.

El volum Barcelona i els Jocs Florals, 1859 és una molt bona aproximació a les causes i motivacions que van portar a la creació del certamen literari barceloní; i també, és clar, al context que els va veure néixer. El paper simbòlic que van tenir des de la seva gènesi va condicionar moltes de les reaccions que es van produir al seu voltant, començant pel mateix establiment del certamen. Des d’aquesta perspectiva, és evident que s’ha de modificar la imatge que sovint es té dels Jocs, i del conjunt de la Renaixença, com a aliens a la seva realitat contemporània i només ocupats a fer l’elegia d’un passat desaparegut molts segles enrere. Ni l’un ni l’altra no es poden entendre correctament si es desvinculen de la profunda transformació que va viure la societat vuitcentista i de les tensions que aquesta transformació va generar.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 214

01/02/13 7:50

Ressenyes

215

Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic JoAN BorJA i sANz

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana joan.borja@ua.es

Oriol, Carme i Emili Samper (eds.): Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic, Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2011; «Biblioteca Digital», núm. 5.1 Amb edició a cura de Carme Oriol i Emili Samper, Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili trau a la llum, com a cinqué volum de la col·lecció «Biblioteca Digital», el Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic, un treball ingent, de 620 pàgines (21 x 29,7 cm), que a primer colp d’ull evoca els grans llibrots que, segons el tòpic après dels còmics, servirien per a castigar els infants dolents, braços en creu, de cara a la paret. Es tracta —volem dir— d’un llibre voluminós, de pes, que recull l’enorme quantitat de dades obtingudes en el marc d’un ambiciós projecte interuniversitari i coral, de denominació homònima a la del llibre, en què han participat investigadors tan prestigiosos com Montserrat Palau, Josep M. Pujol, Mònica Sales, Magí Sunyer, Agnès Toda, Anna Vila i Laura Villalba (de la Universitat Rovira i Virgili); Joan Armangué (de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer); Josefina Roma (de la Universitat de Barcelona); i Jaume Guiscafrè i Caterina Valriu (de la Universitat de les Illes Balears); a més, òbviament, dels curadors ja citats, Carme Oriol (investigadora principal) i Emili Samper.

Atenent la introducció que signen Carme Oriol i Josep M. Pujol, el projecte es planteja l’objectiu de «fer accessible als investigadors la informació bibliogràfica i de contingut referida als estudis i les col·leccions de literatura popular i folklore de l’àmbit català publicats dins del període romàntic, així com els treballs biogràfics i crítics dedicats als seus autors i a les institucions més actives d’aquest període». I és així que el catàleg editat per Oriol i Samper ofereix un total de 2.692 fitxes —es diu fàcil!—, d’unes tantes altres publicacions sobre literatura popular, cronològicament ordenades des de l’any 1837 fins al 1893, amb consideració de dates d’impressió, dades d’edició, estudis, llocs de producció, entitats involucrades, folkloristes implicats, gèneres etnopoètics i continguts concrets, a més de les observacions diverses que en cada cas s’han considerat oportunes.

Ens trobem, doncs, davant d’un repertori que localitza i inventaria sistemàticament una muntanyenca quantitat de documents del segle xix a propòsit de costums, creences, balls, festes, jocs, acudits, cançons, contarelles, enigmes, llegendes, mimologismes, motius locals i renoms, parèmies, relats etiològics, tradicions, 1. També disponible gratuïtament en pdf: http://www.publicacionsurv.cat/llibres-digitals/ biblioteca-digital/item/194-repertori (data de consulta: 15 de setembre de 2012).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 215

01/02/13 7:50

216

Llengua & Literatura, 23, 2013

rondalles, etc.; com també articles i notes de la història de la recerca folklòrica catalana: esdeveniments rellevants (concursos, premis, actuacions, programes, ressenyes, polèmiques, etc.), informació sobre entitats folklòriques, referències biogràfiques de folkloristes, notícies sobre etnomusicologia, etc. El resultat —com es pot imaginar— és la més completa font de consulta que ara com ara hi ha disponible en el mercat científic per a l’estudi d’un període tan determinant en la consolidació, la fixació i l’evolució de la literatura popular catalana com és el de l’objecte d’estudi.

S’ha de dir, amb tot, que el llibre és, en realitat, el simple resultat de traslladar i arranjar sobre el paper la informació que els investigadors implicats han aconseguit aplegar en la base digital de dades Bibliofolk: Repertori Biobibliogràfic de la Literatura Popular Catalana, un recurs que (val la pena prendre’n nota) es pot consultar lliurement en l’adreça web http://bibliofolk.arxiudefolklore.cat. Fet i fet, estudiosos i curiosos de tota mena poden tafanejar ací, sense restriccions, la completa informació del Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic, fins i tot —dit siga de passada— d’una manera molt més còmoda i operativa; i amb l’avantatge afegit que, a més de les fitxes del «cicle romàntic», en la versió digital es troben també disponibles les del projecte següent, «La literatura popular catalana (1894-1959): protagonistes, actituds, realitzacions». En total, vora quatre mil entrades catalogràfiques que abracen una part nuclear en l’aventura folklorística catalana dels segles xix i xx.

Com és natural, el buidatge de fonts no hi ha estat —no ho podia ser— totalment exhaustiu. Però sí prou important per a demostrar l’extraordinària fecunditat de la premsa diària i, en general, de les publicacions periòdiques del segle xix i principis del xx com a font valuosíssima de documents folklòrics —i d’investigació folklòrica—, amb un incalculable valor per a la història (en bona mesura pendent) de l’etnopoètica catalana contemporània. Concretament, s’hi han examinat 30 publicacions de Catalunya, 14 del País Valencià, 21 de les Illes Balears i 7 de fora del domini lingüístic català. Mereixen ser citades, aquestes 72 plataformes d’edició, perquè són —hi subjau un treball pacient d’hemeroteca— les veritables protagonistes del Repertori. De Catalunya hi ha: Almanach de l’Esquella de la Torratxa (1890); Anuari de l’Associació d’Excursions Catalanes (1881-1882); L’Atlàntida, (1896-1899); L’Avens (1881-1884; 1889-1890); L’Avenç (1891-1893); La Barretina (1868; 1873); Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1878-1890); Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1891-1893); Butlletí mensual de la Associació d’Excursions Catalana (1877-1880; 1889); Calendari Català (1865-1882); La Campana de Gràcia (1870-1893); Eco de Euterpe (1859-1887); Eco del Centre de Lectura de Reus (1859-1860; 1861-1862; 18701872); L’Esquella de la Torratxa (1872-1884); Lo Gay Saber (1868-1869; 18781883); La Gramalla (1870); La Il·lustració Catalana (1880-1894); Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús (1893); Lo Noy de la mare (1866-1867); Lo Pare Arcángel (1841); La Pubilla (1867-1868); La Rambla: Semmanari Català (1867; 1868); La Renaxensa (1871-1875); La Renaixensa (1876-1893); Lo Renaixement (1879); Lo Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 216

01/02/13 7:50

Ressenyes

217

Tibidabo (1887-1889); Un Tros de Paper (1865-1866); La Veu de Montserrat (1878); La Veu del Camp (1885-1890). Les Illes Balears hi queden representades amb: Almacén de Frutos Literarios (1841- 1846); Almanaque Balear / Almanaque de las Islas Baleares / Almanaque para las Islas Baleares (1863-1893); El Áncora: Revista Religiosa, Científica y Literaria del Periódico del Mismo Título. Tom I (1880); Boletín de la Institución Mallorquina de Enseñanza (1884-1886); Butlletí de la Societat Arqueológica Luliana (1887-1900); La Dulzaina (1868- 1869); El Eco del Santuario (1890; 1891); La Fe (1844); El Historiador Palmesano (18481849); La Ignorancia (1879-1885; 1892); Las Instituciones (1889-1891); El Magisterio Balear (1873-1893); Mallorca. Revista Literaria Decenal. Volumen I (18981899); Mallorca Dominical (1897-1901); Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes (1875-77; 1884-88); Es Pagés Mallorquí (1899); El Palmesano (1855-1856); Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes (1872-1873); La Roqueta (1887-1900); El Sarracossano. Pronostich (1869-1873; 1899); Semanario Católico (1888); La Tortuga. Setmanari Mallorquí, Amic de Tothom. Art. Humor. Literatura (1888). Per part valenciana hi ha: Bou Solt, El Semanari impolític (1877); Cascarrabias (1897); La Degolla (1890); La Donsayna (1844-1845); El Mole (1837, 1840-1841); La Moma. Periódic ballador y batallador (1885-1886); El Panorama (1867, 1871, 1872); El Papagall (1864, 1868); El Paper d’Estrasa (1895); Lo Rat Penat. Calendari llemosí (1874-1883); El Saltamartí (1860-1861, 1862); El Sueco (1847); El Tabalet (1847); El Tío Nelo (1862). I, finalment, externes al domini lingüístic són El Folk-Lore Andaluz (1882-1883); El Folk-Lore frexnense y bético-extremeño (1883-1884); La Llumanera de Nova York (18741881); Nella Terra dei Nuraghes (1892-1894); Il Promotore (1840); Revue des Langues Romanes; i La Stella di Sardegna (1875-1886).2 Comptat i debatut: un treball titànic que enceta camins —i, sobretot, invita a explorar-ne d’altres— en l’estudi de la premsa periòdica del xix com a estratègia ben productiva per a la millor coneixença diacrònica de la literatura popular catalana. A ningú mínimament avesat a l’etnopoètica catalana no pot sorprendre que aquesta important novetat editorial arribe des de Tarragona. Fet i fet —és just i necessari remarcar-ho—, precisament al caliu de la Universitat Rovira i Virgili s’han anat coent alguns dels principals projectes i de les més sucoses publicacions que en l’última dècada han revolucionat i han posat al dia la recerca etnopoètica catalana: dins l’àmbit cultural propi i també en relació amb l’escenari internacional. Hi ha prou a esmentar el prestigiós Arxiu de Folklore,3 o a al·ludir un projecte tan emblemàtic com el Rondcat4 —o a fer memòria que el prestigiós Grup d’Estudis Etnopoètics5 es va fundar gràcies a l’impuls decisiu del lobby Tarrago2. A més d’aquestes publicacions, els autors en fan constar 71 més que «han estat descartades pel fet de no contenir materials útils per al Repertori».

3. Vegeu http://www.arxiudefolklore.cat.

4. Vegeu http://www.sre.urv.cat/rondcat.

5. Vegeu http://blocs.iec.cat/gee.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 217

01/02/13 7:50

218

Llengua & Literatura, 23, 2013

na—, per a copsar la idea que la dinamització de la docència, la divulgació i la investigació de la literatura catalana de transmissió oral a què estem assistint (sens dubte, un dels fenòmens més remarcables en la filologia catalana dels últims anys) té molt a veure amb la capacitat de treball i de lideratge —ultra la saviesa, la capacitat per a conformar un veritable dream team d’investigadors— que hi han demostrat Carme Oriol i Josep Maria Pujol.

Quan el passat 26 d’agost de 2012 moria a Barcelona l’estimat —mestre admirat, company fascinant— Josep Maria Pujol, l’etnopoètica catalana en quedava irremeiablement òrfena, com també la literatura medieval i l’ortotipografia.

Tanmateix, la simple consideració d’una obra com el Repertori biobibliogràfic, al costat de totes les altres grans aportacions fetes a la recerca folklòrica, ens fan pensar que l’orfenesa, en el seu cas —en el nostre—, té almenys el pal·liatiu d’un preciós llegat: el del coneixement, la intel·ligència, l’erudició, la fantasia; en suma, el de la pàtria de paraules a què decididament va contribuir. Els qui tendim a pensar que l’ànima humana és efectivament feta de paraules trobem, així, que la del savi Pujol perdurarà per sempre entre nosaltres, i en el treball que prosseguiran els col·legues que, amb ell, han elaborat el Repertori biobibliogràfic que ací es tractava de ressenyar.

Etnopoètica i territori: unitat i diversitat cArme oriol

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana, Tarragona carme.oriol@urv.cat

Escandell, Dari i M. Jesús Francés (eds.): Etnopoètica i territori: unitat i diversitat, Dolianova: Grafica del Parteolla, 2011; «Arxiu de Tradicions de l’Alguer», núm. 12.

L’etnopoètica, en tant que «art de la vida quotidiana», apropa temes que són universals a la realitat immediata del dia a dia. Aquest art del «comú de la gent», com també en podem dir, se serveix de temes i arguments compartits en diverses cultures i territoris i els adapta a la realitat més propera donant-los aquell color característic que els fa particulars i específics.

Per reflexionar sobre aquesta qüestió, i amb l’objectiu d’estudiar i divulgar el nostre patrimoni més proper, el Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE), integrat dins de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans, va organitzar la VI Trobada del GEE (que va coincidir amb el XIII Simposi de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer). Va tenir com a tema «Etnopoètica i territori: unitat i diversitat» i es va realizar a Eivissa els dies 5 i 6 de novembre de 2010.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 218

01/02/13 7:50

Ressenyes

219

El present volum, que ha estat possible gràcies a la col·laboració institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell Insular d’Eivissa i l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer, aplega els estudis que es van presentar en la trobada esmentada.

Tal com apunten els editors del llibre, Dari Escandell i M. Jesús Francés, en la presentació del volum (p. 7), el llibre inclou estudis sobre folkloristes com Joan Castelló, Ramon Arabia, Cels Gomis o Miquel Ventura; treballs sobre danses, cants i dramatúrgia en espais concrets del territori; panoràmiques comparades sobre la rondallística general o la pitiüsa; i temes com el bandolerisme des de l’òptica de la tradició oral. Aquest és, doncs, a grans trets, el contingut del llibre que comentarem de forma més detallada a continuació.

Dels dotze estudis de què consta el volum, el primer du per títol «Animals de foc i altres convidats: els personatges de les rondalles de Joan Castelló Guasch» i la seva autora és Iolanda Bonet. L’estudi és la millor carta de presentació d’aquest llibre que es va publicar precisament el 2011, declarat Any Joan Castelló Guasch per tal de commemorar el centenari del naixement del folklorista (Eivissa, 2011 – Palma, 1984). L’article parteix de les rondalles publicades per Castelló Guasch (el folklorista que més rondalles va recollir a les Pitiüses) i se centra en l’anàlisi dels personatges que hi apareixen. D’una manera especial, destaca la caracterització que l’autora fa de personatges com el fameliar, el barruguet i el follet, dels quals assenyala el paral·lelisme amb personatges similars, però coneguts amb noms diferents, en altres territoris dels Països Catalans o en altres cultures.

En el segon estudi, titulat «Etnopoètica i territori: unitat i diversitat de la rondallística catalana», Joan Borja, parteix de la informació que conté el web «Rondcat: Cercador de la rondalla catalana», <http://www.sre.urv.cat/rondcat>, per analitzar la presència dels tipus rondallístics en els diversos territoris de parla catalana. A través de l’ús de taules i de gràfiques molt aclaridores, l’autor presenta la distribució dels tipus per territoris i posa de manifest la necessitat d’ampliar la recerca en algunes de les regions de l’àrea lingüística i cultural catalana on, de moment, no s’ha documentat l’existència d’alguns d’aquests tipus.

El tercer estudi, «Bandolerisme a les Valls del Vinalopó: Jaume el Barbut» de Dari Escandell, analitza la petjada que el fenomen del bandolerisme ha deixat en l’imaginari popular. Més concretament, l’autor se centra en el cas de Jaume el Barbut, «un carismàtic bandoler allà per les terres frontereres del Carxe i l’extrem més occidental de la comarca de les Valls del Vinalopó» (p. 37), i n’estudia la seva presència com a protagonista de narracions populars recollides en aquest territori.

El treball següent, «Dansa i cant al poble de Bocairent», a càrrec d’Anna Francés i de M. Jesús Francés, estudia la presència del fandango, el ball de l’u, el copeo i la jota en aquest poble de la Vall d’Albaida. El treball inclou una abundant col·lecció de textos d’aquests balls cantats, que procedeixen de diversos cançoners valencians.

Montserrat Palau, amb el seu estudi «Els balls parlats a la Catalunya Nova. El cas concret de Torredembarra», aporta unes bases teòriques imprescindibles per Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 219

01/02/13 7:50

220

Llengua & Literatura, 23, 2013

al coneixement d’aquesta mostra tan característica del teatre popular: en descriu l’àrea d’incidència, les temàtiques, i les particularitats textuals i escèniques. Finalment, l’autora analitza els balls parlats de Torredembarra i resumeix en una taula les dades d’arxiu, manuscrites, de premsa, i tradicionals que s’han pogut trobar en relació a la pervivència d’aquests balls, així com les dates en què han estat documentats per primera i per última vegada.

Per la seva part, Josefina Roma estudia «El comte Arnau i el baró d’Espés.

Una visió autòctona del territori davant la colonització dels grans monestirs».

Amb el seu treball, l’autora posa en correlació les figures mítiques del comte Arnau i del baró d’Espés, i n’assenyala els punts de confluència; així mateix, n’interpreta la presència en l’imaginari popular del Ripollès i de la Ribagorça, respectivament, d’acord amb els canvis culturals que va provocar el pas del vell ordre al nou ordre, en la línia exposada per Vladimir Propp en el llibre Las raíces históricas del cuento, segons la qual «quan hi ha un trencament cultural i les sensibilitats canvien, el que es veia com a just i bo acaba essent temut i defugit en l’etapa posterior» (p. 75).

En el treball «Quan l’oralitat fa territori: “Tradicions Comparadas de Carinthia y Catalunya”, de Ramon Arabia i Solanas», Mònica Sales estudia l’article publicat per Arabia i Solanas en la revista La Renaixensa (1885, vol. XV) i mostra com l’autor, a partir de la traducció d’un article de l’erudit Franz Ivanetic, assenyala les relacions entre sis tradicions procedents de la regió austríaca de Carintia i les seves equivalents catalanes.

Emili Samper, en l’estudi «Rere la petjada de Cels Gomis: obra folklòrica i territori», analitza un corpus de materials etnopoètics format per costums, creences, cançons, parèmies i rondalles que Cels Gomis va recollir personalment en les seves estades en diversos indrets de la geografia catalana quan, per la seva condició d’enginyer, dirigia les obres de construcció del ferrocarril. Els materials que configuren aquest corpus, publicats en revistes com el Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1879-1890) i el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1891-1912), han estat molt poc coneguts fins ara ja que no es troben inclosos en els llibres publicats per l’autor. La descripció minuciosa del corpus va acompanyada d’un mapa que il·lustra la procedència geogràfica del valuós treball realitzat per Cels Gomis.

Agnès Toda, per la seva part, analitza l’obra folklòrica de l’escriptor reusenc Miquel Ventura i Balanyà, motivada, com diu l’autora, per «l’amor a la llengua i l’amor a la pàtria» (p. 101). L’aportació d’Agnès Toda permet conèixer l’abast de la contribució de Ventura i Balanyà al conreu de la literatura popular catalana, que es concreta en la publicació de vint peces folklòriques a la Revista del Centre de Lectura, els anys 1901 i 1902, i a la publicació de dues peces més a Lo Somatent, el 1902. L’estudi inclou també una relació de traduccions al català fetes per Ventura Balanyà, a partir, majoritàriament, de rondalles occitanes recollides per Antonin Perbosc. Finalment, l’article també descriu l’obra literària de Ventura Balanyà que beu de la tradició popular.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 220

01/02/13 7:50

Ressenyes

221

Marià Torres dedica el seu article «Joan Castelló Guasch i la reivindicació de la llengua catalana des de El Pitiuso» a l’aportació realitzada pel folklorista eivissenc en favor de la normalització de la llengua catalana des de les pàgines de la revista El Pitiuso (1945-1979). Aquesta reivindicació de la llengua pròpia passa per la necessitat de conèixer les cançons i les rondalles eivissenques i de difondreles a partir de la premsa i de la ràdio, així com de tenir-les ben presents com a eina educativa a les escoles.

El treball de Caterina Valriu, «Els reculls de rondalles de les Pitiüses: una panoràmica», té per objectiu «fer una revisió dels tipus de rondalles presents en els diversos llibres que recullen el patrimoni rondallístic d’Eivissa i Formentera publicat fins a l’actualitat i catalogat en els índexs internacionals» (p. 123). Partint de les dades que inclou l’Índex tipològic de la rondalla catalana (Oriol & Pujol 2003), l’autora analitza la presència de rondalles de les Pitiüses en cadascuna de les grans seccions de l’Índex, en dóna percentatges aclaridors (amb l’ajuda de gràfiques) i n’interpreta els resultats.

Finalment, Anna Vila dedica el seu estudi «Folklore, teatre i festa a Tarragona» a les relacions entre el teatre i el folklore, tot prenent en consideració l’activitat teatral existent a Tarragona durant la segona meitat del segle xix. L’anàlisi d’una part de la premsa tarragonina de l’època la du a remarcar la importància de les festes patronals, especialment dels seguicis, i el paper que van tenir en la seva divulgació alguns dels escriptors i folkloristes més destacats de l’època.

El llibre Etnopoètica i territori: unitat i diversitat representa un pas més en el camí cap al coneixement i la difusió del patrimoni etnopoètic més acostat a la nostra realitat immediata. Esperem, doncs, que amb la suma de petjades com aquesta poguem arribar a conèixer d’una forma més aprofundida i completa la nostra història col·lectiva, també, en aquesta àrea del saber.

BIBLIOGRAFIA Oriol & Pujol 2003: Carme Oriol i Josep M. Pujol, Índex tipològic de la rondalla catalana, Barcelona: Generalitat de Catalunya-Departament de Cultura.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 221

01/02/13 7:50

222

Llengua & Literatura, 23, 2013

L’edició de l’epistolari de Jordi Arbonès Josep cAmps ArBós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

1. Carné (2011): M. Elena Carné (ed.), Epistolari Jordi Arbonès & Manuel de Pedrolo, Lleida: Puctum & Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, 2011; «Visions», núm. 1.

2. Farrés (2011): Ramon Farrés (ed.), Epistolari Jordi Arbonès & Albert Manent, Lleida: Puctum & Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, 2011; «Visions», núm. 2.

No ha estat fins fa pocs anys que s’ha començat a reivindicar —i a valorar— la ingent tasca desenvolupada per Jordi Arbonès (Barcelona 1929 - Bernal, Buenos Aires, 2001). Figura polifacètica, entre els diversos àmbits literaris que va conrear, el que ha assolit un major reconeixement ha estat, sens dubte, el de la traducció. No en va gràcies a Arbonès podem llegir avui en la nostra llengua grans mestres de la literatura anglosaxona contemporània com William Faulkner, Henry James, E. M. Forster o Charlotte Brontë, per esmentar alguns noms. Un reconeixement que va iniciar-se el 2003 amb la creació, a la Universitat Autònoma de Barcelona i des de la Facultat de Traducció i d’Interpretació, d’una càtedra amb el nom de Jordi Arbonès, que es proposa vetllar per la conservació, la difusió i l’estudi del seu llegat i, alhora, promoure la recerca sobre traducció i literatura catalana. Una mostra d’aquest interès és l’edició del seu epistolari, del qual han aparegut fins ara els dos volums que ressenyem, coeditats per l’Editorial Puctum i el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GTCC). Fins ara només havien vist la llum les cartes amb Joan Triadú, publicades en el 2005 a Quaderns. Revista de traducció, a cura de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí.

Uns volums que s’inscriuen en la línia de recuperació dels epistolaris de destacats intel·lectuals catalans del segle xx: en el trienni 2010-2012 s’han publicat les correspondències entre Mercè Rodoreda i Joan Sales, Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga, Rafael Tasis i Ramon Xuriguera o Maurici Serrahima i Manuel de Pedrolo.

El primer volum, a cura de M. Elena Carné, aplega l’epistolari entre Arbonès i Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics —i interessants— de la segona meitat del segle passat. El recull, que s’ha conservat en la pràctica totalitat, consta de vuitanta-set cartes creuades entre l’1 de juliol de 1963 i el 2 de juliol de 1989, gairebé un any abans de la mort de l’escriptor targarí; n’hi ha, tanmateix, una darrera, del 14 de novembre de 1993, en què Arbonès li ret un homenatge pòstum. Per tal de contextualitzar correctament la correspondència, hem de tenir present que les lletres de Pedrolo van ser escrites des de Barcelona mentre que les Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 222

01/02/13 7:50

Ressenyes

223

d’Arbonès ho van ser des de Buenos Aires, on s’havia traslladat el 1956 des de la ciutat comtal per motius que havia qualificat de «sentimentals»; una metròpoli, l’argentina, a la qual mai no es va adaptar, «aquesta ciutat em va caure a sobre com una llosa i em vaig sumir en una depressió de la qual no he sortit» (p. 172), escrivia el 24 d’abril de 1980, després del primer viatge a Catalunya marcat pels vinti-tres anys d’absència. Un dels temes recurrents a les cartes és l’admiració que sent Arbonès per la figura i l’obra de Pedrolo, a qui qualifica «com un testimoni del nostre temps i com una mena de consciència col·lectiva» (p. 203). Ambdós compartien el fet de defensar, des d’una mateixa ideologia, la cultura i la nació catalanes durant la postguerra i els inicis de l’anomenada transició democràtica i, al mateix temps, un interès per la literatura nord-americana del segle xx (tinguem present que Pedrolo havia traduït John Dos Passos o John Steinbeck). Per tot plegat, no és estrany que Arbonès dediqués l’escàs temps lliure que li restava entre les múltiples obligacions amb què es guanyava la vida (treballar en una editorial, dur a terme traduccions poc interessants i mal pagades...) a llegir i comentar amb profunditat l’obra pedroliana. L’autor targarí no només li envià puntualment el que publicava sinó també textos inèdits, amb especial rellevància aquells que no podien ser editats a Catalunya, com la tetralogia La terra prohibida (que no veurà la llum fins a 1977), o que si ho feien era amb mutilacions a causa de la censura, com les novel·les del cicle Temps obert (1968-1977). Ja ho apuntava Pedrolo, «la nostra posició és poc envejable i sovint resultat que allò que hauria d’ésser una satisfacció —la publicació d’un llibre— es converteix en un glop amarg» (p. 37). D’aquesta tasca de lectura i d’anàlisi sorgirà el llibre d’Arbonès Pedrolo contra els límits (1980), un estudi encara de gran validesa, la gestació del qual s’inicia a final dels seixanta i que es pot anar resseguint amb minuciositat al llarg de l’epistolari. La correspondència també ens proporciona informació puntual sobre els problemes per què travessa el món editorial català de l’època. Pel que fa a aquesta qüestió, dos són els noms que s’esmenten sovint a les lletres, malgrat que no surten gaire ben parats: Josep Fornas, propietari de Pòrtic, amb continus incompliments pel que fa a la publicació de llibres —com ara Tocats pel foc (1976), de Pedrolo, o l’assaig Teatre català de postguerra (1973), d’Arbonès, a qui no pagarà els drets d’autor que li pertoquen— i Joan Baptista Cendrós, el màxim responsable d’Aymà i de Proa, que Pedrolo qualifica d’«home força imprevisible, que actua a cops de gènit» (p. 73). Altres qüestions que apareixen referenciades a la correspondència són les dictadures de Franco i de Videla; la tasca que feia Arbonès a l’Obra Cultural Catalana, creada el 1966 amb la finalitat de dur a terme activitats que trenquessin amb el caràcter folklòric que tenien les que realitzava el Casal de Catalunya (l’estrena d’obres de teatre de Pedrolo, l’homenatge a Pompeu Fabra, la venda de llibres en català, els recitals de Raimon i de Xavier Ribalta); els comentaris sobre autors i obres (a propòsit de Paraules d’Opòton el vell [1968], Arbonès indica que Avel·lí Artís-Gener «és un dels nostres grans prosistes i que basteix les seves obres a consciència», p. 45); el judici a què va ser sotmès Pedrolo per la novel·la Un amor fora ciutat (1970); o les opiLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 223

01/02/13 7:50

224

Llengua & Literatura, 23, 2013

nions sobre els guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (i la sempiterna polèmica al voltant de Josep Pla i dels mèrits per a obtenir-lo).

El segon volum, l’epistolari entre Arbonès i l’activista cultural Albert Manent, ve a ser, en una certa manera, un complement del primer. S’han conservat noranta-vuit cartes que abasten entre el 27 de novembre de 1959 i el 31 de juliol de 1996. Travessa, per tant, períodes com el franquisme i la seva fi, o la transició democràtica en què Manent va ser nomenat Director General d’Activitats Artístiques i Literàries a la Conselleria de Cultura dirigida per Max Cahner. A diferència de Pedrolo, amb qui Arbonès trava amistat a causa dels llibres que n’havia llegit, Manent havia estat company seu a la Penya Cultural Barcelonesa.

Com en tota correspondència, hi ha alts i baixos: durant els seixanta i setanta és nombrosa mentre que als vuitanta és força migrada (ho podríem relacionar amb el fet que Arbonès pot viatjar sovint a Catalunya i tractar in situ els temes que afecten els interlocutors). En canvi, als noranta, sobretot a l’inici, la correspondència es reprèn, però fa referència només als encàrrecs oficials que Manent fa a Arbonès. I des de 1993 fins a la mort d’Arbonès, el 2001, només s’ha conservat una carta, encara que el nombre total de les que s’intercanviaren no deuria ser gaire superior. Com bé indica Ramon Farrés en el pròleg, l’epistolari «dóna testimoni d’una banda d’una relació altament fecunda entre dos homes compromesos fins al moll de l’os amb el seu país i la seva cultura, i de l’altra de l’evolució que van experimentar justament aquest país i aquesta cultura en un període crucial de la nostra història més recent» (p. 11).

La correspondència, com hem assenyalat, s’inicia el 1959 quan Arbonès s’adreça a Manent per a demanar-li col·laboradors per als seus projectes.

L’intercanvi és mutu ja que Manent li proposarà d’escriure articles per a Serra d’Or sobre les activitats dels catalans a l’Argentina o li sol·licitarà materials i informació per tal de redactar un treball sobre el món cultural de la diàspora i que quallarà en el magnífic assaig Literatura catalana de l’exili (1976). De fet, entre ambdós, i com ja havia passat amb Pedrolo, la relació es vertebra a partir d’una ideologia nacionalista al servei del redreçament de Catalunya i, per extensió, dels Països Catalans.

Hi ha al llarg de la correspondència una sèrie de temes culturals recurrents: la manera d’esquivar la censura franquista, el naixement d’editorials com Pòrtic o Nova Terra o els encàrrecs que Manent fa a Arbonès perquè redacti els articles relacionats amb l’Argentina (no en va apareixen a les cartes referències constants a catalans residents al país sud-americà, com Hipòlit Nadal-Mallol i Josep Escolà, i a publicacions com Ressorgiment o Catalunya) per a la Gran Enciclopèdia Catalana i el Diccionari dels catalans d’Amèrica (1992). A banda, com ja havíem vist en el primer volum, de les referències als treballs d’Arbonès: la construcció de l’assaig sobre Pedrolo i, especialment, la complicada gestació i publicació del volum Teatre català de postguerra, en què Manent s’implicarà fins a aconseguir esquivar la censura. Pel que fa a Manent, hi destaca la dificultat de redacció de la biografia Josep Carner i el Noucentisme (1969), iniciada el 1964, o bé la insistència Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 224

01/02/13 7:50

Ressenyes

225

de Manent pels llibres i els números que li falten de les publicacions de l’exili: sobre la importància de la diàspora aconsellava a Arbonès que vetllés «sobretot arxius, epistolaris, etc., dels vells residents» (p. 123).

També hi apareixen aspectes de la vida privada d’Arbonès: el desig de tornar a Catalunya de manera definitiva, que no es va arribar a complir; i, especialment, les penúries econòmiques per què travessa. Una constat de les lletres són les peticions que fa a Manent perquè li aconsegueixi traduccions de qualsevol editorial i que, després d’un intent frustrat de professionalitzar-se a través de la cultura catalana, el duran a acceptar traduccions al castellà (no oblidem, però, que viu a l’Argentina): «Com pots veure, doncs, he hagut de transigir a fer traduccions al castellà per assegurar-me les seques. [...] Considero, però, que no he comès cap traïció als meus principis, car l’obra de creació no penso fer-la si no és en català» (p. 106). Aquesta fita no l’aconseguirà fins als anys vuitanta gràcies, una vegada més, als contactes de Manent amb el món editorial.

Quant a l’edició del primer volum, cal indicar que les cartes de Pedrolo ja s’havien publicat anteriorment, el 1997, a la «Biblioteca Literària de Ponent», a cura de Xavier Garcia, mentre que les d’Arbonès són rigorosament inèdites.

Això podria explicar per què les d’Arbonès estan correctament anotades mentre que les de Pedrolo no duen cap nota, tot i que creiem que hauria estat necessari incorporar-ne alguna per a una major comprensió, fet que també s’evidencia en l’epistolari amb Manent (a tall d’exemple, caldria haver identificat els articles de Manent a Plançó i a la Revista de Catalunya a què es fa al·lusió a la p. 47; o la referència a l’antologia Poesia catalana de la guerra d’Espanya (1936-39) i de la resistència, preparada per Joaquim Molas el 1969, p. 81). Per últim, el volum Arbonès-Pedrolo es completa, amb bon criteri, amb sis textos que va escriure Arbonès sobre Pedrolo durant els anys seixanta i setanta i que eren de difícil accés ja que havien aparegut a revistes de l’exili com Catalunya o Ressorgiment.

Cal valorar també positivament la presència d’un sempre útil índex onomàstic en cada volum.

El resultat final de l’edició dels dos epistolaris, malgrat el que hem apuntat sobre l’anotació, és, sens dubte, excel·lent. Una qüestió a la qual no és aliena l’Editorial Punctum que, amb la professionalitat i la cura a què ens tenen acostumats els seus responsables, ha assumit el repte de publicar aquests dos interessants volums.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 225

01/02/13 7:50

226

Llengua & Literatura, 23, 2013

Historia del léxico: perspectivas de investigación cAroliNA Julià luNA

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Espanyola Universiteit Antwerpen, Department Taalkunde Carolina.Julia@uab.cat / Carolina.JuliaLuna@ua.ac.be

Claveria Nadal, Glòria, Margarita Freixas Alás, Marta Prat Sabater i Joan Torruella Casañas (eds.): Historia del léxico: perspectivas de investigación, Madrid–Frankfurt am Main: Iberoamericana–Vervuert, 2012.

El volum Historia del léxico: perspectivas de investigación, resultat de les Jornades d’investigació que el «Grup de Lexicografia i Diacronia»1 de la Universitat Autònoma de Barcelona va organitzar els dies 24 i 25 de març de 2009, esdevé una valuosíssima referència bibliogràfica en l’àmbit dels estudis actuals d’història del lèxic en llengües iberoromàniques. L’obra aplega un conjunt de deu investigacions —vuit en castellà i dues en català— que conformen una magnífica peça polièdrica en la qual es recullen les aportacions més recents a l’estudi de l’evolució històrica de les paraules.

Els continguts s’ordenen i estructuren en quatre seccions que van encapçalades per un extens i documentat capítol introductori («Nuevas perspectivas en el estudio de la evolución del léxico») a càrrec de Glòria Claveria Nadal, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les més de setanta pàgines que conformen aquest primer apartat del llibre constitueixen una excel·lent introducció des de diferents perspectives a l’estat en què es troben els estudis històrics del lèxic actualment i enllacen directament amb els diferents capítols que constitueixen el llibre i que es descriuran en el paràgraf següent. L’autora fa un recorregut pels diferents mètodes i enfocaments des dels quals s’ha examinat la història del lèxic i presenta, d’una banda, els resultats obtinguts en els diferents treballs desenvolupats i, de l’altra, els camps que manca investigar. S’inicia el trajecte en el gruix d’estudis sobre lèxic medieval, una secció en què, segons paraules de la mateixa investigadora, es consoliden unes sòlides línies de recerca sobre aquest component de la gramàtica (p. 15). Continua l’exposició referenciant els resultats obtinguts en investigacions que atenen a diferents metodologies: es refereix als treballs sobre l’evolució del lèxic d’especialitat; a les investigacions sobre el vocabulari realitzades des de la semàntica i la morfologia derivativa; a les rellevants aportacions sobre l’estudi de l’evolució del lèxic portades a terme des d’una pers1. El «Grup de Lexicografia i Diacronia» és un equip format per investigadors de diferents universitats espanyoles i europees. La línia de recerca principal del grup és l’aplicació de les noves tecnologies a l’estudi lingüístic amb especial atenció a la història de la llengua i al lèxic. Ha rebut el reconeixement de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya, com a Grup de Recerca Consolidat, en diferents convocatòries. Per a més informació, vegeu el lloc web <http://grupsderecerca.uab.cat/sfi/>.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 226

01/02/13 7:50

Ressenyes

227

pectiva etimològica i documental, i, finalment, fa referència a les millores que, des del principi del segle xxi, les eines informàtiques (corpus, bases de dades, diccionaris electrònics) han introduït en l’univers dels estudis històrics del lèxic.

El capítol introductori el segueixen nou epígrafs distribuïts encertadament en quatre apartats i que responen perfectament a les diferents perspectives d’anàlisi que s’esmenten en el primer capítol. Les tres primeres seccions es basen en una divisió cronològica segons tres grans etapes historicolingüístiques: la primera recull els estudis sobre el lèxic medieval; la segona, sobre el lèxic del Segle d’Or, i la tercera, sobre l’etapa contemporània. Finalment, i en relació amb el que s’ha exposat a l’epígraf introductori, es destina un apartat a investigacions històriques en l’àmbit de la lexicografia.

La secció sobre el lèxic medieval es compon de dues contribucions que presenten rigorosament les característiques del vocabulari d’aquesta etapa des de la perspectiva del contacte de llengües. La primera aportació («Historia y léxico medieval del País Vasco: la tierra, el hombre y su hábitat, transición del latín al romance») és de M. Ángeles Líbano Zumalacarregui, professora de la Universitat del País Basc, i mostra un detallat examen sobre diferents paraules de famílies lèxiques referides a la terra, l’home i l’entorn, a partir de l’estudi de diversos documents històrics llatinoromànics que corresponen a la zona geogràfica que abraça l’eusquera. Entre els diferents resultats de la investigació, l’autora destaca el fet que no es pot identificar particularment l’existència d’un lèxic castellà medieval en territori basc. Segueix a aquesta contribució la de Josep Martines («Història del lèxic i contacte de llengües. El català i l’aragonès al País Valencià a l’Edat Mitjana: un tast lèxic»), professor de la Universitat d’Alacant. Es tracta d’una excel·lent i ben documentada recerca, a partir de quatre mots (acatxar, assadura, bovalar i brosquil), sobre la influència històrica del lèxic aragonès en el català del País Valencià que sorgeix en el marc d’un projecte en el qual participa l’investigador i que té precisament com a objectiu principal l’estudi sobre «la petjada aragonesa en el lèxic català occidental» (p. 128). A partir del despullament de fonts documentals molt diverses per origen i tipologia (textos, atles lingüístics, monografies, diccionaris, corpus diacrònics, etc.) sobre el català, el llatí, l’aragonès i el castellà, l’autor aconsegueix traçar la història de la vida geogràfica de les paraules per explicar la influència de l’aragonès en el català. Es tracta, essencialment, de tres tipus de mots: els que constitueixen manlleus aragonesos, és a dir, aragonesismes pròpiament dits; els que comparteixen l’aragonès i el català per la seva continuïtat com a àrea lingüística, i els que tot i ser termes propis de l’espanyol podrien haver arribat al català per influència aragonesa.

La secció sobre el Segle d’Or conforma l’eix central del llibre i es divideix en tres capítols en els quals s’estudien aspectes específics del castellà i el català a partir de documents de diversos gèneres. El primer epígraf el constitueix el text de M. Jesús Mancho («Reflexiones metodológicas sobre el léxico de la ciencia y de la técnica del Renacimiento Hispano»), professora de la Universitat de Salamanca. Es tracta d’una investigació destinada a exposar els problemes i les soluLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 227

01/02/13 7:50

228

Llengua & Literatura, 23, 2013

cions adoptades en el procés de confecció d’un diccionari electrònic sobre el lèxic especialitzat del castellà de l’època del Renaixement (DICTER: Diccionario de la Ciencia y la Técnica del Renacimiento). Els resultats del treball se centren en l’anàlisi de diversos termes del llenguatge matemàtic i arquitectònic de l’època examinada, duta a terme des de diferents perspectives a partir d’un curós estudi de l’ús dels mots en els textos —especialitzats o no—, de la recerca de la documentació en diferents obres lexicogràfiques i de l’examen de les traduccions de l’època. Amb tot, la investigadora vol representar la necessitat filològica de —en les seves pròpies paraules— «afinar al máximo las herramientas filológicas para lograr un método especialmente adecuado para detectar etimologías más precisas, acepciones nuevas, neologismos, préstamos [...]».

La segona contribució d’aquest apartat («Léxico e inventarios de bienes en los Siglos de Oro») és de José R. Morala, professor de la Universitat de Lleó. Es tracta d’una investigació basada en l’anàlisi de diferents documents dels segles xvi i xvii que recullen llistes d’objectes de la vida quotidiana de l’època i de diferents zones geogràfiques on es parla l’espanyol (La Rioja, Montevideo, Toledo, León).

El treball, que forma part d’un projecte que té com a primer objectiu l’elaboració d’un diccionari del castellà del Segle d’Or, mostra la utilitat dels corpus extrets dels inventaris de béns per a la redacció d’un diccionari històric, ja que un dels objectius secundaris del projecte és aportar dades documentals al Nuevo Diccionario Histórico de la Real Academia Española. Cal destacar l’originalitat de la recerca des del punt de vista de l’estudi de la variació diatòpica perquè la investigació no només pretén analitzar la variació lèxica des de la perspectiva històrica, sinó que la consulta de textos sobre mots quotidians (objectes), perfectament datats i localitzats, també té com a objectiu aconseguir informació similar a la dels atles lingüístics o diccionaris dialectals, per poder reflectir la variació diatòpica de l’època amb l’estudi de mots que no es documenten —o que es documenten en poques ocasions— en els textos escrits que recullen els corpus diacrònics. En definitiva, el capítol constitueix, a partir de l’anàlisi etimològica, documental i diatòpica d’algunes paraules, una mostra del rendiment que es pot extreure de l’estudi dels inventaris de béns des del punt de vista de l’anàlisi de la variació lèxica en diacronia i dialectologia.

La secció dedicada al Segle d’Or finalitza amb l’aportació de Mar Massanell («Motivacions i condicionants en els processos d’adopció lèxica: una mostra a partir dels castellanismes d’un corpus de judicis catalans del tombant del segle xvi al xvii»), professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest interessant capítol pren com a punt de partida cinc textos judicials de Vilafranca del Penedès de final del segle xvi i de la primera meitat del segle xvii, en els quals, a més del llatí, hi ha testimonis de la llengua catalana en els fragments que representen les paraules dels declarants. La investigadora presenta una selecció de sis mots que constitueixen diferents tipus de manlleus i que formen una excel·lent mostra de la diversitat de processos d’adopció lèxica que es van produir a l’època entre el català i el castellà (matxo, sombrero, ganànsia, asentat, cego, trasero). Les dades Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 228

01/02/13 7:50

Ressenyes

229

documentals es complementen amb una exquisida recerca etimològica i dialectal que permet atansar-se històricament a l’ús, origen i divulgació del manlleu que es comenta en cada cas. A més, finalment, l’autora sorprèn amb l’anàlisi d’un mot que presenta una direcció inversa, ja que es tracta d’un terme català (picaporta) que el castellà incorpora al seu vocabulari en la mateixa època. Amb aquest últim exemple, es pretén demostrar que el transvasament lèxic d’una llengua a una altra, tot i que va ser més important del castellà cap al català, també es va donar en sentit contrari.

La tercera secció, formada per dues contribucions sobre el castellà, és una mostra de diferents fenòmens lèxics que es poden analitzar a partir de repertoris lexicogràfics de l’època moderna. El primer capítol («Átomo/corpúsculo/molécula/partícula: o de cómo nombrar científicamente lo que no se ve») és de Cecilio Garriga, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. El text presenta una anàlisi onomasiològica de quatre lexemes que històricament s’han fet servir per designar les realitats de mida extremament petita que no són perceptibles a ull nu.

A partir d’un corpus conformat amb documentacions de la lexicografia acadèmica de l’espanyol i complementat amb dades etimològiques i textuals del castellà i d’altres llengües, es descriu l’evolució semàntica dels mots i la història de la seva especialització científica.

La segona i última contribució que forma part d’aquesta secció («El proceso de fijación ortográfica de las palabras en los DRAE») és de Santiago Alcoba, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. En el conjunt d’aportacions recollides en el volum, aquest treball pot semblar una nota discordant perquè el lèxic no és la finalitat principal de l’estudi, sinó el fil conductor que permet a l’investigador assolir els objectius de la seva recerca. Tot i així, en endinsar-se en la lectura de les pàgines de la investigació, s’adverteix que l’estudi no només aporta dades sobre els canvis de la norma ortogràfica del castellà que es reflecteix en la consulta dels diccionaris acadèmics, sinó que també s’extreuen conclusions sobre la metodologia de la Real Academia Española a partir de l’evolució gràfica de la història de certes paraules en les pàgines del diccionari des de mitjan del segle xviii fins a l’actualitat. El lèxic, per tant, hi és present, però des d’una altra perspectiva.

El volum conclou amb dues excel·lents mostres de la relació que es pot establir entre la recerca de la història del lèxic i la lexicografia, un aspecte que, com s’ha descrit en les pàgines anteriors, es pot considerar l’eix conductor de tot el llibre, ja que en tots els casos la lexicografia, d’una manera o d’una altra, és present en les investigacions. El primer capítol d’aquest últim apartat («Definición lexicográfica y morfología léxica en un diccionario histórico: el caso de los sustantivos terminados en -ería en el DH») és de Mar Campos, professora de la Universitat de Santiago de Compostela. Aquest treball s’ubica, com d’altres, en el marc de les investigacions que s’estan portant a terme sobre el Nuevo Diccionario Histórico del Epañol. En aquest cas, mitjançant nombrosos exemples de la família morfolèxica dels substantius derivats en -ería que formen part del corpus Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 229

01/02/13 7:50

230

Llengua & Literatura, 23, 2013

del diccionari, es mostren alguns dels trets més característics de l’obra lexicogràfica, com són la relació de les paraules amb les seves famílies o subfamílies lèxiques, l’adscripció dels mots al seu paradigma derivatiu i la relació entre la definició que es proporciona i els sentits que s’associen amb aquest. En últim lloc, es troba el text de Montse Batllori («Diacronía de los verbos psicológicos: una propuesta de entrada léxica»), professora de la Universitat de Girona. Es tracta d’una contribució centrada a traçar la història d’un verb psicològic (apetecer) a partir de la informació que ofereixen els diccionaris, l’etimologia i els corpus diacrònics, per tal de mostrar l’evolució sintacticosemàntica del seu ús i significats. Finalment, a partir de les dades recopilades i contrastades amb les d’altres verbs de caire psicològic, es proposa l’estructura de l’article lexicogràfic d’aquest verb segons la seva matriu morfosintàctica amb relació als seus usos gramaticals (p. 364).

Els diferents capítols sobre els quals es construeix el llibre mostren, d’una banda, tant els avenços metodològics en l’estudi històric del lèxic com la consolidació de determinades línies d’investigació i, de l’altra, les possibilitats d’explotació de les dades que les noves tecnologies posen a l’abast dels historiadors de la llengua (corpus, bases de dades, diccionaris electrònics, etc.) i també la multidisciplinarietat des de la qual el científic es pot atansar a l’anàlisi de la vida i l’evolució dels mots de qualsevol llengua. En essència, l’obra representa un magnífic exemple de com s’ha de desenvolupar actualment qualsevol tipus de recerca històrica sobre el lèxic.

Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres Josep m. domiNGo

Universitat de Lleida, Departament de Filologia Catalana jmdomingo@filcat.udl.cat

Molas, Pere, Eulàlia Duran, Josep Massot (dir.): Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres, redactores Margalida Tomàs i Mireia Campabadal, Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres – Fundació Noguera, 2012.

Els darrers anys hem vist la publicació d’uns quants treballs decisius per al coneixement de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la institució literària degana de Catalunya: el Catàleg de publicacions de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1701-2005), a cura de Carme Miquel, Mercè Colomer i Albert Corbeto (2005); l’estudi sobre La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle xviii. L’interès per la història, la llengua i la literatura catalanes, de Mireia Campabadal (2006); i, ara, aquest flamant Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 230

01/02/13 7:50

Ressenyes

231

Bones Lletres, sota la direcció de Pere Molas, Eulàlia Duran i Josep Massot i coordinat per les redactores Mireia Campabadal i Margalida Tomàs. Al pròleg de l’obra, l’actual president de l’Acadèmia, Pere Molas, explica les vicissituds per què ha anat passant la proposta que el 1997, en l’horitzó commemoratiu dels 300 anys de la corporació, feia Eduard Ripoll, el president d’aleshores: es tractava d’emprendre «un diccionari biogràfic de les persones que han format part de l’Acadèmia de Bones Lletres» (p. 5). El projecte finalment ha pres cos com a inventari dels acadèmics numeraris, amb deliberada exclusió dels acadèmics corresponsals («molt nombrosos i sobre molts dels quals hauria estat difícil obtenir informació adequada», puntualitza Pere Molas, «Pròleg», p. 6), acompanyat d’un seguici de set apèndixs que ofereixen la relació d’acadèmics corresponents a Espanya, corresponents a l’estranger, d’acadèmics de Bones Lletres que en són alhora de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de l’Acadèmia de Medicina de Catalunya, de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, de l’Acadèmia de Belles Arts i d’acadèmics de Bones Lletres que són alhora membres de l’Institut d’Estudis Catalans. Una tal generosa profusió d’apèndixs deu ser indicativa de l’interès que ha estat posat en les virtualitats relacionals de l’obra que ens ocupa.

Com l’és l’aparent protocol seguit en els articles: a les meres dades biogràfiques que cal esperar per defecte, el Diccionari n’adjunta d’altres específiques de la vida corporativa, extretes d’anuaris, de butlletins, d’actes i de l’arxiu de la corporació.

Un interès, en fi, diria que satisfet amb avantatge: el gran valor del volum és la capacitat de mostrar i suggerir associacions entre usos, valors, persones, projectes, iniciatives, esdeveniments, cursos vitals i marcs històrics.

Compte fet de l’autoritat dels redactors (actuals acadèmics, molts dels quals), de tot plegat en resulta una pedrera informativa ineludible i suggestiva sobre la vida intel·lectual dels nostres darrers tres-cents anys. I en particular, és clar, sobre l’Acadèmia de Bones Lletres, com constata Pere Molas («La redacció del Diccionari ha permès comprendre millor diversos aspectes de la història interna de l’Acadèmia», «Pròleg», p. 7). En la mesura que una institució és al capdavall els seus homes, tenim en el Diccionari una extraordinària base informativa sobre una trajectòria corporativa ben explícita de les discontinuïtats i de la precària institucionalització del país. També ben explícita dels canvis radicals que s’han operat en l’espai social i en l’àmbit literari. Una base útil, en definitiva, per puntualitzar una història tantes vegades suspecta.

Cal convenir, altrament, que també la qualitat gràfica i material del volum fa honor al projecte i a les institucions que l’han patrocinat. I a propòsit de l’evidència dels errors i errates que escadusserament s’hi veuen esquitllats i de les insuficiències que uns i altres gosaríem atribuir-li, farem bé (com la redactora Mireia Campabadal en la seva monografia de 2006) de tenir presents els mots de l’acadèmic setcentista Pere Nolasc Mora: «No querer haber errado es quererse elevar sobre la condición de hombre».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 231

01/02/13 7:50

232

Llengua & Literatura, 23, 2013

Diccionari de la traducció catalana dídAc puJol

Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge didac.pujol@upf.edu

Bacardí, Montserrat i Pilar Godayol (dirs.): Diccionari de la traducció catalana, Vic: Eumo Editorial - Universitat Autònoma de Barcelona - Universitat de les Illes Balears - Universitat Jaume I - Universitat de Vic, 2011.

El Diccionari de la traducció catalana és una obra de caràcter enciclopèdic.

Consta de 1.030 entrades, la immensa majoria de les quals versen sobre traductors que han traduït al català, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. El límit temporal és la data de naixement dels traductors: no s’hi inclouen els que han nascut després de 1950. A la pàgina de crèdits hi apareix un consell assessor (sis membres), un consell de redacció (nou membres) i un nombrós grup de redactorscol·laboradors (84). Excepte en un cas, tots els membres d’aquests tres grups han redactat alguna entrada. La gran majoria de redactors són professors universitaris de l’àmbit de la traducció o de la filologia. M’afanyo a dir que jo mateix he participat en la redacció d’una entrada del diccionari: sóc, doncs, autor d’un 0,09% de les entrades, la qual cosa, a parer meu i dels directius de Llengua & Literatura, no impedeix que ressenyi l’obra (m’abstindré, això sí, d’opinar sobre la meva pròpia feina).

Una entrada típica del diccionari consta de les parts següents: 1) cognoms i nom de l’autor, seguits del lloc i any de naixement i, si escau, del lloc i data de defunció; 2) breu biografia del traductor; 3) presentació de les traduccions; 4) concepció de la traducció que té el traductor; 5) valoració de les traduccions (per part del redactor i, si escau, per part del mateix traductor); 6) esment de les principals traduccions a altres llengües que no són el català (normalment, traduccions al castellà); 7) relació cronològica de les traduccions publicades en format de llibre (s’exclouen, doncs, traduccions aparegudes en publicacions periòdiques com ara diaris o revistes, excepte en el cas de la Renaixença al segle xix); 8) relació de les reflexions entorn de la traducció (pròpia o d’altri) que ha fet el traductor; i 9) relació d’estudis sobre les traduccions i la manera de traduir del traductor.

El cos del diccionari el constitueixen les entrades sobre els diferents traductors. Ocasionalment, però, hi ha entrades especials, per exemple les dedicades a determinats àmbits temàtics («Historiografia medieval», «Bíblia. Traduccions medievals»), a títols d’autors anònims («L’hipocòndric o sia El purgant Le Roy»), a títols de traductors anònims («La mort de Cèsar de Voltaire») o a determinades obres fruit de la col·laboració de diversos traductors («Bíblia catalana. Traducció interconfessional»). El diccionari pròpiament dit ocupa 600 pàgines; les altres 100 comprenen quatre índexs: un índex de traductors, un de títols traduïts, un d’autors traduïts i un d’obres traduïdes.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 232

01/02/13 7:50

Ressenyes

233

El llibre ha obtingut el premi de la Crítica Serra d’Or de Recerca en Humanitats (any 2012), atorgat cada any per la revista Serra d’Or per destacar la producció científica de l’any anterior. Que l’obra hagi obtingut l’esmentat premi no és d’estranyar, ja que és fruit de deu anys de treball intens i omple un buit importantíssim en els estudis de traducció i recepció en català. En castellà ja disposàvem del Diccionario histórico de la traducción en España, editat per Francisco Lafarga i Luis Pegenaute (Lafarga & Pegenaute 2009), que dedica entrades als principals traductors catalans, però calia una obra com la que ressenyem ara per donar compte dels centenars de traductors catalans que hi ha hagut al llarg de la història.

Aquesta és, doncs, una de les virtuts del diccionari: posar a l’abast dels investigadors (o curiosos) un corpus amplíssim de traductors mitjançant unes entrades que ens donen, de manera sumària, les dades essencials sobre tal traductor o tal altre. I no és pas poca la informació que es dóna: la suficient perquè un investigador pugui aprofundir sobre un determinat traductor o una determinada traducció. Més d’una vegada, en anys passats, he desitjat tenir a prop una obra com aquesta: un punt de partida per saber què havia traduït un determinat traductor i què s’havia dit de les seves traduccions i de la seva concepció de la traducció. Finalment, l’obra que jo (i diria que molts més) esperàvem ha vist la llum. Els diversos índexs del diccionari són essencials en una obra d’aquesta mena: si els consultem, podem saber amb facilitat quantes traduccions s’han fet de l’obra d’Homer o quantes de la Divina Comèdia. Per a un investigador que no coneix el tema i que no disposa del diccionari, fer aquesta recerca prèvia pot suposar una feina de dies. Ara, amb el diccionari a la mà, l’investigador es posarà al corrent en qüestió de minuts i descobrirà, per exemple, que hi ha una traducció catalana inèdita de Lo príncep feliç d’Oscar Wilde de 1920 conservada a la Biblioteca de l’Institut del Teatre, o que la primera traducció catalana de l’Ulisses de Joyce (encara avui inèdita) va ser feta per Joan Francesc Vidal i Jové, el 1966, a partir de la traducció francesa d’Auguste Morel, en la qual el mateix Joyce intervingué.

El diccionari té, encara, una altra gran virtut: no és un diccionari qualsevol, fet amb presses i barrip-barrap: és, i no exagero gens, extraordinari. Hi ha al darrere llargues hores de buidatge de tota mena de catàlegs i de lectura de bibliografia de i sobre traductors, llargues hores d’encreuament de dades, llargues hores de recerca per tal de poder aportar una petita dada que potser ningú llegirà fins d’aquí a un any o dos (o potser més), però que serà d’una enorme utilitat per a qui vulgui explorar un determinat aspecte d’un traductor, d’una traducció o d’un autor traduït. Per apropiar-me d’una frase de John Dryden aplicada als Contes de Canterbury, podríem dir que «here is God’s plenty» (‘aquí hi ha un bé de Déu’).

Hom hi trobarà de tot: des de grans traductors canònics (Carner, Riba, Sagarra) fins a una munió de traductors que, de ben segur, són desconeguts fins i tot per la majoria d’especialistes en traducció als Països Catalans. La feina de les directores ha estat enorme, descomunal, no sols per la quantitat d’entrades que han supervisat (totes 1.030), sinó perquè n’han redactat una bona part. Una obra d’aquesta mena sols podia arribar a bon port, en un termini llarg però raonable, si la feien Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 233

01/02/13 7:50

234

Llengua & Literatura, 23, 2013

diverses persones: Montserrat Bacardí i Pilar Godayol han tingut molt clar des de bon començament que la unió fa la força, i s’han sabut envoltar d’especialistes en traducció: per citar uns pocs exemples, les entrades sobre Josep Carner, Marià Manent i Carles Riba, o les diverses entrades sobre la Bíblia, han estat redactades per persones que s’han passat anys estudiant el tema. El resultat són entrades d’un altíssim nivell, modèliques en la concisió i en l’exhaustivitat i l’actualització de la bibliografia crítica. És cert que hauria estat una quimera trobar especialistes en cadascun (o en la majoria) dels traductors que apareixen a l’obra, però puc afirmar, sense por d’equivocar-me, que els no-especialistes en els traductors inclosos en el volum han fet una feina molt digna de recerca de dades i sovint s’han acabat convertint, paradoxalment, en miniespecialistes.

Inevitablement, una obra d’aquesta envergadura es presta a errors i a imprecisions, i pot ser objecte de tota mena d’exabruptes i vituperis per part d’especialistes lligamosques. Però cal tenir en compte el que deia Samuel Johnson en el seu prefaci al Dictionary of the English Language (1755): A large work is difficult because it is large, even though all its parts might singly be performed with facility; where there are many things to be done, each must be allowed its share of time and labour, in the proportion only which it bears to the whole; nor can it be expected, that the stones which form the dome of a temple, should be squared and polished like the diamond of a ring.

[Una obra extensa és difícil perquè és extensa, tot i que cadascuna de les seves parts es pugui dur a terme amb facilitat; allà on hi ha moltes coses a fer, a cadascuna se li ha de dedicar una dosi de temps i feina proporcional només a la totalitat de què forma part; ni tampoc no es pot esperar que les pedres que formen la cúpula d’un temple estiguin perfilades i polides com el diamant d’un anell].

Podria, doncs, dedicar-me a oferir una llista més o menys extensa d’imprecisions i d’errors, però per respecte a l’obra en el seu conjunt i a tots i cadascun dels col·laboradors em limitaré a esmentar-ne només tres, tots ells referents a traductors que passaran (o ja han passat) a la història de la traducció catalana per la porta gran: Josep Maria de Sagarra, Joaquim Mallafrè i Salvador Oliva (i ja em perdonaran els redactors concrets d’aquestes entrades: jo dic el pecat i no pas el pecador). En primer lloc, es parla de «la traducció en tercines i hendecasíl·labs de la Divina Comèdia» per part de Josep Maria de Sagarra: tercines, sí, però no pas hendecasíl·labs, sinó decasíl·labs. A més, es diu que un dels estudis sobre Sagarra (de Josep M. Fulquet) es titula Cinco monólogos shakespearianos y una canción.

Análisis comparativo e implicaciones teóricas. De fet, el títol i (l’obra) a què es fa referència estan escrits en català: el títol correcte és Cinc monòlegs shakespearians i una cançó: anàlisi comparativa i implicacions teòriques. En segon lloc, l’entrada sobre Joaquim Mallafrè diu que, després de traduir l’Ulisses, el traductor «traslladà al català altres novel·les de Joyce»: certament, Mallafrè va traslladar Dubliners Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 234

01/02/13 7:50

Ressenyes

235

i Giacomo Joyce, però el gènere d’aquestes dues obres no és la novel·la sinó, respectivament, el recull de contes i la prosa poètica. Sobta una mica també que, dins l’entrada dedicada a Mallafrè, es digui que el traductor va retraduir una obra de Harold Pinter (Qui a casa torna, 1986; Tornar a casa, 2007) però que, en canvi, no s’esmenti que l’Ulisses de Joyce (1981) va ser revisat quinze anys després (2a edició, «revisada segons l’edició definitiva de Hans Walter Gabler», diu la portada de l’edició publicada per Proa el 1996). I en tercer lloc, Salvador Oliva no ha portat a terme la traducció «de les obres completes de William Shakespeare» ni tampoc no «ha col·laborat amb Ángel-Luis Pujante en la versió de vint-i-dues obres aplegades en dos volums de Teatro selecto (2008)». En tot cas, Oliva ha traduït les obres dramàtiques completes i els sonets, però no pas tota l’obra completa de Shakespeare (no ha traduït els poemes Venus and Adonis i The Rape of Lucrece); i, pel que fa a la col·laboració amb Pujante, la redacció que he citat és imprecisa, o com a mínim ambigua: Oliva ha traduït al castellà, en l’edició esmentada, Henry V (en solitari) i, en col·laboració amb Pujante, The Two Noble Kinsmen, que Shakespeare va escriure amb John Fletcher. Com deia, la llista d’errors i imprecisions es podria allargar, però no és el meu propòsit entretenir-m’hi més del compte: aquesta mena de badades són inevitables, i no desmereixen gens l’obra ni els seus redactors: simplement, en un camp tan vast, és impossible trobar especialistes en cada traductor.

Deixant de banda les qüestions sobre traductors concrets, hi ha un parell d’aspectes generals que voldria comentar. En primer lloc, el títol del llibre: Diccionari de la traducció catalana. Des del meu punt de vista (i sé que és una qüestió opinable), aquest títol no és gaire encertat, ja que no inclou entrades com «Fundació Bernat Metge» o «La Cua de Palla», per citar només dues grans col·leccions.

A parer meu, el títol més adient hauria estat Diccionari de traductors catalans: descriu millor la realitat, l’abast i els límits de l’obra. El segon aspecte general que comentaré té a veure amb els índexs. Són d’una extraordinària utilitat, però, a parer meu, no són prou exhaustius. Només un exemple: a l’índex d’obres traduïdes trobem «Comèdies (Aristòfanes)» i «Comèdies (Shakespeare)», però no s’especifica quines comèdies han estat traduïdes. Si anem a les entrades corresponents, veurem que en el cas d’Aristòfanes s’especifiquen les comèdies traduïdes, mentre que en el cas de Shakespeare no; d’altra banda, la Lisístrata d’Aristòfanes no figura en l’índex d’obres traduïdes.

Sigui com sigui, l’obra és la que és, i calia lliurar-la al públic sense més demora: ja hi haurà temps, en futures reedicions, per fer-hi les esmenes i les millores que calguin. El que compta, ara com ara, és que els que ens dediquem a estudiar la traducció tenim a la nostra disposició un magnum opus, una obra de recerca de primera magnitud, d’aquelles que (malauradament) les agències d’avaluació de qualitat de la recerca fan valer tant (o potser caldria dir tan poc) com un article escrit en tres mesos. Tant se val: aquesta obra quedarà i serà útil durant decennis, de la mateixa manera que els estudis que va fer Alfons Par sobre Shakespeare a Espanya han estat i són imprescindibles per a qualsevol estudiós posterior. De Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 235

01/02/13 7:50

236

Llengua & Literatura, 23, 2012-2013

fet, el volum que ens ocupa podria ser, junt amb Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia (Bacardí et al. 1998) i els cada cop més nombrosos estudis sobre la traducció catalana, el canemàs d’una futura Història de la traducció als Països Catalans, que esperem que algú s’animi a publicar en un temps no gaire distant. En tot cas, el Diccionari de la traducció catalana s’ha convertit, des del mateix moment del seu naixement, en una eina imprescindible per a estudiosos de la traducció i la recepció, i en una font de la qual podran pouar estudiosos de la literatura catalana i de la literatura comparada. La meva més cordial enhorabona a les directores i a tots els qui han fet possible la materialització d’aquest gran projecte.

BIBLIOGRAFIA Lafarga & Pegenaute (2009): Francisco Lafarga i Luis Pegenaute (eds.), Diccionario histórico de la traducción en España, Madrid: Gredos.

Bacardí et al. (1998): Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Francesc Parcerisas (eds.), Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia, Vic: Eumo Editorial.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 207-319

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 236

01/02/13 7:50

RESSENYES INDIVIDUALS

Metge, Bernat: Llibre de Fortuna i Prudència, Lluís Cabré (ed.), Barcelona: Barcino, 2010; «Els Nostres Clàssics», col·lecció B, núm. 30.

AleJANdro coroleu

ICREA – Universitat Autònoma de Barcelona alejandro.coroleu@icrea.cat

Segona obra de Bernat Metge en importància, el Llibre de Fortuna i Prudència (LFP) havia estat objecte d’atenció per part de la crítica des de començament del segle passat. El text comptava amb l’edició de Marçal Olivar de 1927 i sobretot, a partir de 1959, amb una edició exemplar a cura de Martí de Riquer. El volum de Lluís Cabré recull les aportacions de Riquer i de tota l’erudició posterior, incloent-hi els estudis del mateix Cabré abans de preparar l’edició que aquí ressenyem. L’edició de Cabré es divideix en quatre parts. Es comença amb un estudi del LFP i la seva transmissió (ps. 9-82), al qual haurem de tornar. El gruix del volum és l’edició crítica de l’obra pròpiament dita, amb dos aparats, un de notes i un de variants textuals (ps. 83-143). L’anotació del text és molt abundant i útil, i pràcticament mai no repeteix dades i informació recollides ja en la introducció.

Segueix un breu apèndix sobre la divisió del text en els manuscrits i sobre els llocs on l’edició de Cabré discrepa de la de Riquer (ps. 145-149). Tanquen el llibre un llistat de referències bibliogràfiques, a més d’un glossari de termes poc freqüents preparat d’acord amb els criteris de la col·lecció en què apareix publicada l’obra (ps. 151-164). Aquesta edició del LFP pren en consideració dues fonts manuscrites, totes dues conegudes: el manuscrit H (Biblioteca de Catalunya, ms. 8), editat filològicament per Olivar i Riquer, i el manuscrit O (Biblioteca de Catalunya, ms.

831), aquí descrit de nou en un estudi codicològic molt detallat. Cabré tria H com a base de la seva edició per raó de la seva antiguitat, pel que es desprèn del comportament del copista i per la llengua del còdex, més propera a la de l’original. Tot i haver estat deturpat per la modernització lingüística del copista, O transmet un grapat de testimonis valuosos. Gràcies a O podem restituir, per exemple, els tres versos omesos a H (vs. 146, 596 i 964). El resultat més immediat de la feina filoLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 207-319

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 237

01/02/13 7:50

238

Llengua & Literatura, 23, 2013

lògica de Cabré és l’establiment d’un nou text crític que incorpora trenta-sis lectures discrepants de l’edició de Riquer. Val a dir que, d’aquestes trenta-sis esmenes, vint-i-sis no havien estat proposades per cap dels editors anteriors del LFP. A més d’esmenes basades en la font a què remet el passatge en qüestió, es proposen canvis en funció del comportament dels copistes, de la llengua de l’autor, per raons gramaticals o per qüestions del procés de còpia.

Una de les virtuts d’aquesta edició rau en la introducció, en la qual Cabré —ultra l’anàlisi abans esmentada dels manuscrits i dels hàbits de tots dos copistes— examina amb molta cura les fonts del LFP i proposa una interpretació de l’obra. Quant a les fonts, Cabré primer les presenta històricament, lligades a les dades conegudes de la biografia de l’autor, i a continuació demostra la manera com Metge les maneja i aplica al teixit del LFP. Algunes d’aquestes lectures provenen del cànon escolar i eren part de la formació notarial rebuda per Metge de mans del seu padrastre, protonotari de la reina Elionor. Són, concretament, l’Elegia d’Arrigo de Settimello i l’Anticlaudianus d’Alain de Lille, textos que apareixen sistemàticament entre els autors minores, i el De consolatione Philosophiae de Boeci, obra de transició entre els minores i els maiores, «la més llegida al segle xiv» (p. 13). En el cas de Boeci, Metge tenia a l’abast el text del De consolatione acompanyat de glosses de Nicolau Trevet. Autors a banda, en el LFP trobem també ressons de textos (i també de pràctiques, com ara la redacció de cartes en llatí) escolars més elementals. A tall d’exemple, els versos 140-145 del poema es deixen comparar amb un passatge del Liber parabolarum del mateix Alain de Lille.

Però amb totes aquestes fonts llatines —assenyala Cabré— no n’hi ha prou per bastir una ficció en català. Al capdavall Metge es mou entre l’escola i la cort.

L’origen d’algunes de les seves lectures i de la singularitat del seu art literari tenen molt a veure amb l’ambient cortesà del rei Pere i de l’infant Joan, al servei del qual Metge figura com a escrivà des de 1375. Cabré demostra que Metge coneixia la poètica cortesana, és a dir, La faula de Guillem de Torroella i la Ventura de Vicenç Comes. La seva cultura literària estava, així, «al dia» (p. 79). I ho estava gràcies, en gran part, a intermediaris, com Violant de Bar, neboda de Carles V de França i muller de l’infant Joan des de 1380, un any abans de la data de composició del LFP. Rellegint amb atenció una carta de Violant a l’infant Martí, Cabré explica com, a través de l’entorn de Violant, Metge va poder accedir al Roman de la Rose de Jean de Meun, text que incorporaria Boeci a la literatura cortesana i que Violant hauria pogut dur de França en casar-se amb l’infant Joan.

La secció dedicada a la interpretació de l’obra conté també informacions i anàlisis valuoses. D’una banda es vincula el LFP a les circumstàncies històriques en què va ser redactat el text. Així, la crisi bancària de 1381, al·ludida als versos 566-581, ajuda a interpretar el LFP en clau satírica L’element satíric de l’escrit de Metge es palès també en la figura del vell captaire que enganya Bernat. Segons Cabré es tracta d’una figuració de Diògenes, inspirada possiblement en la sàtira catorzena de Juvenal. El caràcter satíric del LFP no va passar desapercebut al destinatari del manuscrit O, que va afegir el text, com a obra humorística, a un Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 238

01/02/13 7:50

Ressenyes

239

recull de textos burlescos. No és aquesta, però, l’única lectura possible del LFP, escrit també en la tradició de Boeci. Aquesta fusió d’elements satírics i greus demostra la complexitat del LFP i l’habilitat literària de Bernat Metge, que el nostre autor confirmarà anys més tard en Lo somni.

Requesens, Lluís de, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-rasa, Francesc Sunyer: Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, Jaume Torró (ed.), Barcelona: Editorial Barcino, 2009; «Els Nostres Clàssics», B29. lluís cABré ollé

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filogia Catalana Lluis.Cabre@uab.cat

En aquest llibre s’editen trenta-vuit poesies (més dues esparses d’atribució dubtosa a Vila-rasa) de sis poetes que escriviren en català durant el regnat del rei Alfons IV, el Magnànim (1416-1458). N’hi ha alguna d’inèdita i alguna que només havia estat transcrita per Fèlix Torres Amat (1836) i Francesc Pelagi Briz (1867); d’altres es trobaven en edicions modernes (des que Amadeu Pagès va estudiar la influència de la poesia francesa el 1936); la majoria només comptava amb la benemèrita transcripció del Cançoner de Saragossa a cura de Mariano Baselga (1896). Ara les tenim totes puntuades, enteses i anotades, i establertes, si escau, amb recurs als altres testimonis manuscrits (e.g. p. 158). El conjunt és una aportació de pes en el camp de la poesia catalana medieval. Aquest no és el mèrit principal del volum.

Darrere de la fixació dels textos i la cronologia dels autors hi ha una investigació d’arxiu de primer ordre, i la pura força d’aquest treball de camp (encara que el devessall de dades de vegades faci difícil trobar la més important) permet establir hipòtesis d’interpretació de tot el període literari (ps. 15-30). Hi destaca una línia de força: l’obra dels poetes s’ha de vincular a les corts que l’acollien i la transmetien si es vol traçar una història de la poesia digna del nom. Això vol dir tenir en compte la xarxa de corts dels fills de Ferran I d’Aragó, el primer rei Trastàmara: Alfons IV, Joan rei de Navarra (després Joan II) i els infants Pere i Enric, i encara Carles, príncep de Viana, primogènit de Joan de Navarra. Es tracta d’una xarxa mòbil, pels viatges i la circumstància històrica, de manera que s’estén des de Navarra fins a Nàpols i Sicília, amb la ciutat de València jugant-hi un paper determinant. Jaume Torró no ha dibuixat encara el paisatge literari sencer, però ja se n’intueix el perfil. Haurem de desar l’esquema historiogràfic rudimentari que dividia la poesia en un abans i un després d’Ausiàs March i substituir-lo per una seqüència més rica en matisos: l’antic mestratge d’Andreu Febrer recollit i aprofundit per Jordi de Sant Jordi (mort el 1424); els anys del rei Alfons a València Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 239

01/02/13 7:50

240

Llengua & Literatura, 23, 2013

fins a 1432, quan Ausiàs March comença a escriure per a Llir entre cards i, ara afegiríem, Martí Garcia compon sota la influència de Jordi de Sant Jordi; la continuïtat de les corts peninsulars, en especial a València, des que Joan de Navarra esdevé lloctinent d’Alfons el 1436, i el naixement d’una poesia ja escrita al dictat de March (cas de Pere Torroella o Lluís de Vila-rasa alias Lluís de Cabanyelles), que es difon igualment a Nàpols i en el cercle del príncep de Viana fins a 1461, quan es compila el Cançoner de Saragossa, en el qual convergeixen l’obra marquiana i peces de poetes que havien residit al Nàpols del Magnànim (Lleonard de Sos, Pere Torroella, mossèn Sunyer, Perot Joan). Aquesta juntura de la transmissió s’explica en un bon assaig d’història cultural incorporat a propòsit de la identificació de mossèn Sunyer (ps. 253-257). El lector interessat en les novetats historiogràfiques farà bé de llegir també el prefaci de Lola Badia i la introducció de l’editor; n’he glossat algun aspecte a L’Avenç (376, febrer de 2012, 54-55) i no cal insistir-hi.

El mètode que permet arribar a formular hipòtesis d’historiografia literària és tan clar i distint com difícil d’aplicar: convé buidar els arxius per identificar els escriptors i les connexions cortesanes del cas. El resultat és el següent. Torró identifica Lluís de Requesens (9 peces, sense incloure-hi una de desatribuïda) amb un cambrer del rei Alfons, fill de Lluís de Requesens, governador general de Catalunya; es casà el 1423 i morí el 1463. Identifica també Bernat Miquel (2 peces) amb un cavaller i doctor en lleis, documentat entre 1424 i 1456. No hi havia una identificació de Martí Garcia (10 peces i una cita), escuder, segurament valencià, la fama del qual arribà fins al Canto del Turia de Gaspar Gil Polo, ja al segle xvi, però en una nota afegida quan el llibre ja estava redactat (p. 126) Torró proposa identificar-lo amb un talladorer del rei Alfons documentat el 1427 i el 1429; aquesta proposta casa amb la influència de Garcia en poetes més joves de l’entorn de Joan de Navarra com ara Pere Torrella i Francesc Ferrer (al qual Torró identifica de manera molt convincent amb un cavaller valencià, uixer de Joan de Navarra, alhora que situa la ficció del seu Conhort al Real de València, ps. 120-125): Martí Garcia fóra, per dir-ho així, de la generació d’Ausiàs March. Rodrigo Dies (3 peces), valencià, és el fill de Manuel Dies, majordom del rei Alfons (i autor del Llibre de la manescalia); la primera documentació és de 1421 i l’última de 1465. Lluís de Vila-rasa (9 peces), el més conegut dels sis poetes, havia estat identificat amb un uixer del Magnànim que morí entre 1435 i 1437; Torró proposa ara que es tractaria d’un fill homònim (Lluís de Vila-rasa i de Cabanyelles), un segon fill, que adoptà el cognom de la mare en casar-se (1458), tal com consta a l’arxiu (p. 211), i al qual es documenta des de 1426 fins a la mort el 1503. La preferència pel fill s’argumenta tàcitament (i aquest adverbi potser conté un dels retrets que es poden fer al volum ressenyat). Atesa la coneguda influència de March sobre la poesia de Vila-rasa, l’editor deu pensar que mal pot haver-se produït abans de 1435-1437 i que és més adequat pensar en el fill, per la cronologia i, un cop més, pel servei a Joan de Navarra. Les cinc balades de Lluís de Vila-rasa coincidirien llavors amb el dictat marquià imposat en altres poetes d’aquest mateix cercle, com ara Pere Torroella o Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 240

01/02/13 7:50

Ressenyes

241

Jaume March (a qui ja no hem de confondre amb l’oncle d’Ausiàs). Als versos de Vila-rasa s’observa, en efecte, la petja de poesies marquianes adreçades a Llir entre cards (XXXVII) i a Plena de seny (III, XXVII), cosa que fa molt arriscada una imitació abans de la mort de Lluís de Vila-rasa pare. (Potser reforça aquesta hipòtesi el fet que la poesia IX de Vila-rasa inclou, als versos 33-36, la invocació «Amor, Amor» i la perífrasi «la que am», termes més característics de l’obra marquiana posterior al cicle per a Llir entre cards.) Finalment, l’editor proposa identificar mossèn Sunyer amb Francesc Sunyer (5 peces), antic servidor de l’infant Pere, després uixer d’armes del seu germà Alfons (el Magnànim) i resident durant molts anys a Nàpols; la referència més antiga porta a 1429 i la de la mort és de 1458. Amb ofici codicològic i cultura napolitana (ps. 268-270), Torró implica que només aquest Francesc Sunyer plenament italianitzat podia compondre danses (o virelais) associades a esparses tal com es combinava la barzelletta amb el strambotto.

Ja es pot veure que aquestes identificacions sovint conjuguen les dades de l’arxiu amb arguments de la tradició literària, i convé fixar-s’hi. L’editor presenta cada poeta exposant-ne la documentació, que s’estén al llinatge més d’una vegada, com si aprofités l’ocasió per abocar tot el rendiment possible de les fitxes d’arxiu.

Ha estalviat, doncs, desenes de treballs amb notícies fragmentàries. Ara bé, l’exhaustivitat documental, en algun cas potser excessiva, no hauria d’amagar que el volum és el resultat d’una feina de filòleg en sentit propi, val a dir del domini de la història, la història cultural, la llengua antiga, els còdexs i, naturalment, la literatura (versificació inclosa). Torró llegeix els textos amb atenció. És l’atenció a la llengua, per exemple, el que subratlla un debat entre Lluís de Requesens i Joan Berenguer de Masdovelles potser anterior a 1436 (p. 95); la mateixa atenció que porta a justificar en els models poètics els pocs provençalismes de Martí Garcia (e.g. p. 140). L’exercici de lectura literària destaca en els davantals dedicats a aquest poeta: van descrivint amb finor els procediments amb què anava teixint els versos de Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer. Alternativa a la severa dicció marquiana, l’obra de Martí Garcia, ara rescatada, podria semblar una successió de laments sense gaire personalitat; entesa des dels models poètics premarquians proposats per l’editor, ens hauria de recordar la importantíssima influència de la lírica francesa, del lai i les formes laiades (terme de Josep Romeu feliçment recuperat), per molt que avui els textos de les danses i altres peces amb música ens semblin una expansió melangiosa i prou. La peça VI de Garcia, un homenatge als estramps de Jordi de Sant Jordi, és un excel·lent testimoni de la tradició autòctona que arrenca d’Arnaut Daniel. No menys literària és la lectura en sèrie de les cinc balades de Vila-rasa, precedida d’un bon compendi del gènere i de la tradició que conreà breus cicles lírics (ps. 214-215).

Un editor que tingués poca matèria a explicar i hagués d’escampar la mantega en una capa fina, hauria anotat amb profusió aquesta trentena llarga de textos. No és el cas. Les notes que fan referència a la llengua o a la fixació del text són concises. Les que recullen un motiu de la tradició, en canvi, a vegades s’allarguen en la mateixa mesura que els mitjans informàtics ajuden a documentar un terme (vegeu Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 241

01/02/13 7:50

242

Llengua & Literatura, 23, 2013

la que tracta de Fortuna a la p. 170). Les millors, diria, són les que retallen el rerefons cultural d’uns versos, així en l’elogi del rei Alfons obra de Bernat Miquel: Torró hi reconeix l’esquema de les virtuts morals de l’Ètica aristotèlica passat per Gil de Roma, i anota amb certesa el cesarisme del Magnànim (ps. 111-112); aquesta peça i la poesia LXXII d’Ausiàs March s’il·luminen l’una a l’altra. Les notes de cultura clàssica apareixen en moments oportuns (e.g. quan Rodrigo Dies cita l’Andria de Terenci, p. 196). Aquests apunts escadussers només poden ser il·lustratius. El paper es va escurçant i les pàgines web s’allarguen. El volum ressenyat mostra que, als països que no tenen tota la feina essencial feta, convé guardar un espai per a la història i la filologia.

Curial e Güelfa. edició crítica i comentada de Lola Badia i Jaume Torró. Barcelona: Quaderns Crema, 2011; «Sèrie Gran», núm. 26.

ANtòNiA cArré

Centre de Documentació Ramon Llull, UB - Universitat Oberta de Catalunya acarrep@uoc.edu

L’aposta de l’editor Jaume Vallcorba d’incloure obres medievals amb ortografia normativitzada a les col·leccions de l’editorial Quaderns Crema és un luxe per a la cultura catalana. L’aposta va molt més enllà del que ofereixen al públic culte editorials tan prestigioses com Garnier-Flammarion, els antics Panther Books o I classici della BUR perquè les edicions de Quaderns Crema contenen uns comentaris que enriqueixen el text i que ajuden a interpretar-lo en el context cultural ampli que el va produir. Seguint aquestes pautes —que produeixen uns volums d’aparença més agradable que els de la col·lecció «Letras Hispánicas» de l’Editorial Cátedra—, Vallcorba ha publicat Lo somni de Bernat Metge, Àngels e demonis de Francesc Eiximenis, l’Espill de Jaume Roig i ara el Curial e Güelfa. La feina que han fet Lola Badia i Jaume Torró en aquesta última publicació és esplèndida. No se m’acut cap adjectiu més contundent que reculli els criteris de rigor filològic, profunditat intel·lectual i prosa clara i distinta que s’hi han aplicat.

L’edició és el resultat de molts anys de recerca i de lectures, que és l’única manera de treballar que reconeix la filologia, per més que els organismes acadèmics i avaluadors empenyin la investigació en humanitats a rodolar per topants farcits de pressa i de burocràcia estulta.

El primer motiu d’elogi són els criteris adoptats per a la fixació del text, que tenen manifestacions externes i textuals. Com és lògic, els editors parteixen del manuscrit 9.750 de la Biblioteca Nacional de Madrid i fan ús de les conjectures i de les notes de les edicions fins ara canòniques, que són les de Rubió i Lluch, Miquel i Planas i Aramon. L’edició de Badia i Torró, amb ortografia fabriana, es deixa llegir molt bé i, en aquest sentit, és d’aplaudir l’opció de transcriure els Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 242

01/02/13 7:50

Ressenyes

243

diàlegs en un paràgraf independent, desmarcant-se així dels criteris adoptats per les edicions anteriors i acostant-se al format de les novel·les dels nostres dies.

Hi ha canvis externs considerables respecte a l’edició d’Aramon (Aramon 1930-1933), com els títols dels capítols, que són molt més precisos i encertats.

Vegem-ne només dos exemples, el del capítol 4 del llibre primer i el del capítol 10 del llibre segon. En el primer exemple, Badia i Torró opten per «Curial aprèn gramàtica, poesia i altres ciències» (p. 120), que substitueix el sintètic «Educació de Curial» d’Aramon. En el segon, l’opció de Badia i Torró «L’oncle del senyor de Montbrú renuncia a venjar el seu nebot» (p. 259) és molt diferent de l’opció d’Aramon: «Els parents del senyor de Montbrú volen venjar-lo» (Aramon 1930-33: II, 73). Com que Badia i Torró tenen en compte les línies en blanc de l’original destinades a les rúbriques per dividir els paràgrafs i els capítols del text i també per puntuar-lo —com indiquen a la p. 110 de la introducció—, fan aparèixer un capítol nou: al llibre primer, el capítol 13 es titula «Festes i honors a Curial a la cort imperial» i el 14, «Curial dorm al llit de Laquesis» (p. 159), mentre que a l’edició d’Aramon tots dos en formaven un de sol, «Festes i donatius a Curial». Pel mateix motiu, hi ha canvis en els paràgrafs que formen alguns capítols, com passa al capítol 6 del llibre tercer: «L’oració de Fortuna a Neptumno», en l’edició de Badia i Torró (p. 411); «Parlament de la Fortuna a Neptú», en l’edició d’Aramon (Aramon 1930-1933: III, 45). Badia i Torró opten per començar el capítol amb el paràgraf on parla la Fortuna amb discurs directe i passen el paràgraf introductori del discurs al final del capítol anterior. Aramon, en canvi, començava el capítol amb aquest paràgraf introductori. En l’edició de Badia i Torró, també hi ha paràgrafs que passen al capítol anterior, als capítols 7 i 8 (ps.

415-416) i 33 (p. 508) d’aquest mateix llibre tercer.

Un altre canvi extern que presenta l’edició de Badia i Torró respecte a la d’Aramon està protagonitzat pels espais en blanc de dins del text. El primer és al començament de tot: «Fonc ja ha llong temps, segons jo he llegit, en [...] un gentilhom, [...] apellat» (p. 117). Contràriament a l’opció d’Aramon, els editors deixen en blanc el nom de la contrada on va néixer Curial, perquè qui va afegir «Catalunya» al manuscrit va ser una mà posterior i la localització no es correspon gens a les intencions de l’Anònim, com expliquen al comentari (p. 536). El segon canvi és l’encert de restituir al text la primera estrofa de la cançó «Atressí con l’orifanz» (p. 470), perquè copiar-la devia ser la voluntat de l’amanuense, ja que hi ha prou espai en blanc al manuscrit. L’altre espai en blanc d’una certa extensió del manuscrit, que correspon a la descripció d’Hèctor (p. 434), s’ha preferit deixar-lo buit i donar una aproximació de la descripció al comentari corresponent.

Pel que fa als aspectes textuals, l’edició crítica de Badia i Torró incorpora una cinquantena d’esmenes a la lliçó del manuscrit —quaranta-set, si no m’he equivocat—, la meitat de les quals —vint-i-sis— no les recull l’edició d’Aramon. Les lliçons adoptades per Badia i Torró clarifiquen sempre els passatges en qüestió.

Així passa, per exemple, al començament del pròleg del llibre segon: «Mars, de sa Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 243

01/02/13 7:50

244

Llengua & Literatura, 23, 2013

pròpia natura importa guerra, batalles e escàndels, falsedats, furts, secrests», on Badia i Torró (p. 217) esmenen els «secrets» del manuscrit, lliçó que manté Aramon i que fa dir a l’Anònim que es tracta de «furts secrets», amb un pleonasme absurd. A l’episodi de Trípoli, quan Curial és buscat per ordre de la Güelfa, els homes savis que hi havia enviat Melcior de Pando per mirar d’esbrinar-ne alguna cosa van preguntar per «la talla e estatura dels captius dos qui eren estats venuts e de l’hàbit en què foren atrobats, e fonc-los respost que eren hòmens ben apersonats.» (p. 445). La lliçó «apersonats» corregeix el manuscrit i Aramon, que transcriuen «apressonats», que no fa sentit. Al llibre tercer, durant el judici de Curial, s’esmenta «Jarba, rei dels musitans» (p. 436), mentre que l’inventor del problema isoperimètric era el rei «dels musicans» al manuscrit i a l’edició d’Aramon. A la introducció (ps. 95-96), Badia i Torró deixen clar que segueixen el que escriu Boccaccio a les Genealogiae deorum: «a Musitanorum rege». En un altre cas, és la lectura d’Eiximenis la que permet als editors esmenar una correcció errònia —per bé que comprensible— d’Aramon a la lliçó del manuscrit. Em refereixo a les «flages» que porten als escuts alguns dels cavallers que van al torneig de Melú.

Aramon va optar per «flanges», que entén que vol dir ‘franges’, mentre que Badia i Torró editen «flauges». Els cavallers hi aniran «ab escuts verds e unes flauges pintades, e lletres qui deien “Flauges són”» (p. 289). Com Badia i Torró expliquen al comentari del passatge, «el mot “Flauges són” és una invenció que juga amb el sentit del terme documentat en Eiximenis: “lo dit rei e sa muller haguessen aquestes paraules per flauges o per fantasies” (Dotzè, II.2.768.57-58)» (p. 600).

Davant de tots aquests encerts editorials, els errors que l’edició pugui contenir esdevenen una anècdota minúscula, com el que al meu parer hi ha en la batalla de Curial contra els turcs, quan «Curial, qui vuit mília hòmens d’armes havia per a si estotjats, los quals encara no eren entrats en la batalla, va a ells e en senyal de victòria los mou e els amonesta a ben fer.» (p. 506). Entenc que l’infinitiu final s’hauria d’haver accentuat perquè vol dir «ferir».1 Els exemples d’encerts textuals de l’edició de Badia i Torró reportats aquí i els que no esmento per evitar una prolixitat enutjosa, evidencien que la seva edició crítica té els requisits per ser reconeguda a partir d’ara com l’edició canònica del Curial e Güelfa, sense que l’opció per l’ortografia normativitzada sigui un entrebanc.

Analitzada la fixació del text, vegem ara el paratext. Per començar, la introducció arrenca amb un davantal de pàgina i mitja que és una síntesi brillant del que significa el Curial e Güelfa per a Badia i Torró. Estableix el punt de partida del treball intel·lectual i ideològic que emprenen: «la present edició crítica i comentada vol ajudar a fixar la idea que el Curial és un producte literari d’una qualitat excepcional, tot assumint que el millor que es pot fer amb les pèrdues irreparables és no insistir-hi» (p. 9). Perdut el primer quadern del manuscrit, és impossible de saber qui és l’autor del Curial, per més hipòtesis que es basteixin sobre el tema de l’autoria i de la datació. Badia i Torró les enumeren totes (p. 32 i 1. Aramon tampoc no l’accentua.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 244

01/02/13 7:50

Ressenyes

245

seg.) i vénen a dir que mai no es podrà saber amb certesa la procedència geogràfica de l’Anònim, ja que el Curial està escrit en un vulgar il·lustre de gust cortesà, allunyat de tot localisme de manera certament intencionada (p. 100), ni es podrà posar nom i cognom a l’Anònim, amb les dades disponibles avui dia. Tenen raó: totes les hipòtesis argumentades fins ara mostren punts febles en un punt o altre de la trama. Fins i tot el darrer intent que conec, el de Maria Teresa Ferrer i Mallol (2011), publicat amb posterioritat a l’edició ressenyada del Curial, fracassa. Cal reconèixer que la proposta d’identificar Lluís Sescases amb l’autor és temptadora, perquè és un personatge estretament vinculat a la cort i a la seva cultura, però no s’aporta cap prova concloent. Ferrer i Mallol, que ha resseguit abundants fonts històriques, documenta el llinatge Sescases a Cervera i Tàrrega al segle xv (p. 81) i dibuixa la biografia del personatge: Lluís Sescases va ingressar a la casa reial abans del 1433 com a bibliotecari i quan era un adolescent (p. 84), es va traslladar a Nàpols amb el Magnànim, va executar per a ell tasques diplomàtiques, va tenir contactes amb els papes amb motiu de la croada contra els turcs després de 1453, es va acabar distanciant del monarca i va anar a exercir càrrecs al ducat de Savoia entre els anys 1451 i 1462. Trobo que hi ha dos contraarguments a l’atribució de l’autoria del Curial a Sescases. El primer és que va ser un secretari reial una mica especial, ja que només s’ha trobat una carta escrita per ell (Ferrer i Mallol 2011: 87), de manera que serà impossible fer cap mena de comparació d’ambicions culturals i d’estil amb la prosa del Curial. I el segon és que si l’any 1433 era un adolescent, és massa gran per ser l’autor del Curial, si la hipòtesi de Badia i Torró és certa.

Badia i Torró aposten per intentar situar temporalment l’autor a partir de la cultura literària que mostra. A la introducció i als comentaris descriuen amb convicció quina és la consciència literària de l’Anònim, ens expliquen quins són els referents culturals que l’ajuden a bastir una novel·la on tot està absolutament controlat. El Curial és un producte literari de qualitat excepcional, escrit en una prosa treballada, clara i elegant, que aporta a la novel·la cavalleresca la novetat d’incloure-hi els clàssics que llegia la gent cultivada de la primera meitat del xv perquè l’Anònim els tenia veneració. Els clàssics vol dir la narració de la guerra de Troia de Guido delle Colonne (ca. 1287), traduïda al català per Jaume Conesa el 1367, l’Eneida de Virgili —que l’Anònim llegia amb unes glosses que tenen errors conjuntius amb els comentaris que hi va fer Enrique de Villena, la qual cosa remet a l’ambient cultural de les corts dels Trastàmara de principis del segle xv, p. 85—, Boccaccio, Dante i Petrarca. Sobretot el Filocolo (1339-1341) de Boccaccio, una novel·la històrica on l’Anònim aprèn a construir una història sentimental i a dotar-la d’elements mitològics i de somnis que li donen una especial significació. Abans del llibre de Badia i Torró ja sabíem que al Curial hi havia l’empremta d’aquests grans italians, però ells dos tenen el mèrit d’haver fet emergir moltes fonts noves i, sobretot, d’haver-los donat un sentit que explica quin era l’univers cultural de l’Anònim. A la introducció s’explica amb ordre i proves textuals quines són les fonts que l’Anònim imita i emula: la literatura trobadoresLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 245

01/02/13 7:50

246

Llengua & Literatura, 23, 2013

ca, les cròniques, la matèria de Bretanya, Dante, Boccaccio i Petrarca, i els clàssics antics i moderns. Després, Badia i Torró analitzen l’ús i el concepte de literatura que es desprèn del Curial: «l’Anònim reescriu de dalt a baix els estímuls literaris presos de les fonts, [...] en comptes de reproduir parcialment mots, frases i motius en una xarxa intertextual no mancada d’incongruències, com fa Martorell» i «l’elaboració de la prosa de l’Anònim està molt més a prop de Metge que no pas de Corella, l’obra del qual va triomfar en ambients cortesans entorn de 1458-1460» (p. 105). L’Anònim admira Dante, Boccaccio i Petrarca perquè són escriptors de formació superior a la seva, perquè són capaços de conèixer la poesia i la història antigues i de saber-les interpretar a la recerca de la veritat natural i moral. Aquesta és l’activitat pròpia dels homes de «reverenda lletradura», una activitat que proporciona coneixements i consolació a tots els que la practiquen. Les cent cinquanta pàgines de comentaris a l’edició, d’una saviesa i un rigor lloables, proporcionen proves de les múltiples lectures de l’Anònim i és un encert que Badia i Torró hagin optat per incorporar-hi els fragments a considerar. En aquest sentit, són un encert les nombroses referències al Tristan en prose i al Lancelot en prose, que es mostren com una pedrera molt fructífera per a l’Anònim, i també ho és la transcripció de la descripció d’Helena de Troia a la qual remet d’Anònim al capítol 14, en referir-se a la bellesa de Laquesis. En incloure la traducció catalana de les Històries troianes al comentari del passatge (ps. 555-557), Badia i Torró proporcionen al públic lector actual el referent que el públic medieval tenia al cap.

A partir de tot aquest entramat cultural, Badia i Torró argumenten que l’Anònim hauria pogut néixer cap a l’any 1400, ja que la seva consciència literària, aguda i fins i tot agosarada, connecta amb l’ambient cultural ibèric de les corts dels Trastàmara. Seguint la hipòtesi antiga de Pere Bohigas (Bohigas 1976), Badia i Torró identifiquen el narrador amb Melcior de Pando, que adopta el paper de biògraf d’un cavaller imaginari, i fixen una data aproximada de composició de la novel·la que encaixa en la graella temporal que ja va proposar Martí de Riquer.

El Curial es devia escriure entre 1440 i 1450, després de l’entrada d’Alfons el Magnànim a Nàpols (1442) i abans de la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs (1453), perquè els infidels no són un enemic estructural com ho són al Tirant lo Blanc, escrit després d’aquesta data tràgica per a l’Occident cristià medieval. La batalla contra els turcs té notables referències clàssiques: la de Tit Livi que esmenta l’Anònim i el desenllaç de la batalla de Farsàlia descrita per Cèsar als De bello civili (p. 53) que aporten Badia i Torró i que Espadaler no havia considerat a l’hora de bastir la seva hipòtesi que calia datar l’escriptura de la novel·la amb posterioritat al 1456 perquè la batalla del Curial partia del referent real de la batalla que va enfrontar turcs i cristians a la frontera del Danubi el dia 5 de juny de 1456 (Espadaler 1984: 101-103).

Els combats, la vida cavalleresca, els blasons, els mots i els símbols, la geografia, l’onomàstica... tots aquells aspectes que tenen a veure amb la versemblança de la novel·la també ocupen el seu lloc a la introducció i als comentaris. Badia i Torró Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 246

01/02/13 7:50

Ressenyes

247

han fet l’esforç de resumir el saber acumulat per la crítica al llarg dels anys i d’aportar dades noves. Com la pertinent observació de Beltran (Beltran en premsa), que «apunta una connotació rellevant del topònim Melú a mitjan segle xv: era l’indret on el 1418 Carles VI i el delfí de França van haver de pactar amb el bàndol dels borgonyons, després que aquests haguessin ocupat París i derrotat els Armanyac durant el període més violent de la Guerra dels Cent Anys.» (p. 38). O les recerques de Badia i Torró que, seguint Morra (1985), identifiquen Melcior de Pando amb el llinatge dels Pandone de Venafro, documentat al Nàpols d’Alfons el Magnànim (p. 46), i més concretament amb el Francesco di Pandone, que va ser nomenat comte de Venafro pel Magnànim l’any 1443 (p. 541) i que tenia un fill anomenat Pandolfo (p. 610), que és el nom que rep Melcior de Pando un sol cop al llarg de tot el Curial (p. 321). Maria Teresa Ferrer i Mallol (2011: 69-70) també identifica Melcior de Pando amb aquest cortesà napolità del Magnànim. Segons Badia i Torró, el senyor de Vergues, cavaller flamenc present al torneig de Melú que porta barres vermelles sobre fons d’or a l’escut, és un llinatge que evoca els Bergues borgonyons (que tenen tres pals de gules sobre fons d’or a l’escut) i els brabançons Von Merode (que en tenen quatre) (p. 604). Ferrer i Mallol (2011: 72) proposa identificar el personatge del Curial amb Joan Glimes, senyor de Bergues, que «era el cap d’un grup que, l’any 1451, es dirigia en peregrinació al Sant Sepulcre i al qual s’afegí Lluís Sescases».

Només hi ha tres personatges de la novel·la que Badia i Torró confessen que no poden identificar: «fins ara no s’ha trobat cap Gerardo de Perúgia, Salones de Verona ni Frederic de Venosa» (p. 46). Ferrer i Mallol serveix aquí d’ajuda.

En el seu article no parla de cap Salones de Verona, però sí que ho fa del duc de Venosa, que quan el Magnànim va conquerir Nàpols era Gabriele Orsini del Balzo, i de Concardino di Perugia, cortesà al servei del Magnànim que va desenvolupar tasques diplomàtiques, com una missió a Morea l’any 1443 (Ferrer i Mallol 2011: 71).

L’índex de noms de persona i de lloc que clou el volum és de gran utilitat perquè permet localitzar-los al text i als comentaris i a més dóna informació genèrica sobre els personatges per situar-los immediatament, però sense repetir les dades que ja apareixen als comentaris. Els curadors de l’edició, com l’Anònim del Curial, han pensat en tot i no han deixat res a mans de l’atzar.

BIBLIOGRAFIA Aramon (1930-1933): Ramon Aramon i Serra (ed.), Curial e Güelfa, Barcelona: Barcino, 3 vols., «ENC» A 30, 35-36, 39-40.

Beltran (en premsa): Rafael Beltran «El mariscal Boucicaut, Guillaume du Chastel i Pere de Cervelló al Curial e Güelfa i al Jehan de Saintré: connexions històriques i literàries», dins: Antoni Ferrando (ed.), Encontres sobre el «Curial e Güelfa».

Aspectes lingüístics i culturals, Madrid: Castalia.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 247

01/02/13 7:50

248

Llengua & Literatura, 23, 2013

Bohigas (1976): Pere Bohigas, «Curial e Güelfa», dins: R. B. Tate i Alan Yates (eds.), Actes del Tercer Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Cambridge, 1973), Oxford: The Dolphin Book, 219-234. Aportació a l’estudi de la literatura catalana, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982, 295-319.

Espadaler (1984): Anton Espadaler, Una reina per a Curial. Barcelona: Quaderns Crema.

Ferrer i Mallol (2011): Maria Teresa Ferrer i Mallol, «Fou Lluís Sescases l’autor de Curial e Güelfa? El nord d’Àfrica en la narrativa del segle XV», dins: La novel·la de Martorell i l’Europa del segle XV, València: Institució Alfons el Magnànim, vol. 1, p. 59-142.

Morra (1985): Gennaro Morra, Una dinastia feudale. I Pandone di Venafro, Campobasso: Edizioni Enne.

Alberni, Anna, Lola Badia i Lluís Cabré (eds.): Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500), Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, Publicacions Universitat Rovira i Virgili, 2010. llúciA mArtíN pAscuAl

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana llucia.martin@ua.es

El volum Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (12001500) és el resultat de les aportacions del Primer Col·loqui Internacional del Grup Narpan «Cultura i Literatura a la Baixa Edat Mitjana» celebrat a Barcelona el 22 i 23 de novembre de 2007. Consta de quinze treballs agrupats en cinc seccions més una lliçó introductòria a càrrec de Peter T. Ricketts sobre la transmissió del Bréviaire d’amours de Matfre Ermengau i una presentació del projecte Transmédie sobre traduccions medievals franceses a càrrec de Claudio Galderisi.

Tal com diuen els editors en la introducció del volum, els mots translatar i transferir es refereixen al conjunt d’operacions relacionades amb la transmissió de textos científics, doctrinals i literaris: un procès del qual ens han arribat diferents còpies d’un mateix text o bé la traducció d’uns continguts d’una llengua a una altra. L’estudi de la transmissió textual ens revela no només el procés el creació de l’obra sinó la forma d’estructurar l’escrit, de disposar el text en un moment en què està iniciant-se la tradició escrita en llengua vulgar. D’altra banda, la difusió del text produeix una sèrie de variants d’uns manuscrits a altres, l’estudi de les quals ens du a fixar una determinada filiació entre diversos manuscrits i a estudiar les lliçons més correctes. En el cas de les traduccions, aquestes variants ens ajuden a reconstruir un hipotètic original, corregir errors, establir la relació entre original i traducció o, fins i tot, millorar la interpretació de l’original gràcies a la versió facilitada —i entesa— pel traductor.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 248

01/02/13 7:50

Ressenyes

249

La reflexió sobre tots aquests processos, així com també una solució a problemes plantejats en textos concrets, tenen cabuda en el volum i són tractats amb el rigor habitual que caracteritza els treballs del grup Narpan. Els membres del grup han reunit en aquest volum el resultat de les seues investigacions més recents, tot i que també han donat a conéixer tesis en curs, amb la possibilitat d’oferir als futurs doctorands un avanç de la seua línia de recerca. En resum, el conjunt de treballs indica una imbricació important entre els membres del grup més veterans i les noves generacions que han assumit la metodologia pròpia del grup: l’estudi detallat i exhaustiu de l’objecte, el manuscrit, la seua estructura, les peculiaritats en l’escriptura, la distribució d’obres, les variants en relació a altres manuscrits, la interpretació d’aquestes variants i la recerca de la documentació relacionada: identificació d’autors en el cas de poetes, copistes, relació entre ells i contextualització. Aquest tipus d’estudi ens oferix, a la comunitat científica, treballs de gran interès, solvents per la minuciositat amb què estan realitzats i la garantia de saber que s’ha treballat in situ amb els objectes últims de la recerca: els documents antics.

Per a encetar el volum i, alhora, il·lustrar el que serà la tònica de la resta del treball, tenim la lliçó inaugural de Peter T. Ricketts, editor de la versió occitana del Bréviaire d’Amours, una peculiar enciclopèdia escrita en vers en el segle xiii, amb una rica tradició textual i també traduïda al català. L’anàlisi detallada dels manuscrits occitans i catalans —a partir dels treballs d’Azaïs, ja antic, de 18621881, i de R. Richter, de 1976—, així com també l’exposició de les relacions entre ambdues tradicions són els objectius d’aquest treball, el qual posa damunt la taula dues qüestions que seran la base de la resta: les dificultats que troba l’editor modern en la transmissió de textos i el caràcter cortesà de gairebé tota la producció literària medieval.

La primera secció, «El taller de còpia», conté tres treballs, el denominador comú dels quals és l’anàlisi de les dificultats que l’editor actual té davant la còpia d’un text, bé pels problemes que els mateixos copistes es trobaren, bé per la necessitat de l’editor actual de trobar una interpretació encertada a aquestes dificultats, de manera que mitjançant l’estudi de les còpies i refoses de textos es pot arribar a la gènesi de l’obra.

El primer treball de la secció, «Copisti e testi romanzi ed ecdotica» de Maria Careri (Università di Chieti), revisa la terminologia que habitualment es fa servir en els manuals de crítica textual i com, de vegades, s’usa amb imprecisió o bé de manera allunyada del sentit original, ja que la casuística en els manuscrits és molt variada. De vegades, termes comuns com error paleogràfic o contaminació amaguen altres fenòmens, com ara considerar que errors comunament tinguts com a paleogràfics i que consisteixen en canvis de lletra que, a causa del traç, es poden confondre, en realitat amaguen canvis conceptuals. D’altra banda, hi ha errors suposadament deguts a la contaminació que, en realitat, són fenòmens de poligènesi. L’autora analitza altres casos com la scriptio continua, el saut du meme au meme i il·lustra el treball amb diversos exemples. Per últim, arriba a la conclusió Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 249

01/02/13 7:50

250

Llengua & Literatura, 23, 2013

que, malgrat la dificultat, la precisió terminològica és del tot necessària a l’hora d’elaborar una edició crítica.

El treball signat per Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, «Els manuscrits lul·lians de primera generació als inicis de la scripta librària catalana», estudia els manuscrits lul·lians copiats per Guillem Pagès entre 1289 i 1301, tant des del punt de vista intrínsec, és a dir, observant les peculiaritats codicològiques, gràfiques i lingüístiques, com també de manera comparativa amb altres manuscrits contemporanis, altres còpies de Llull realitzades a les primeries del segle xiv, així com també textos en prosa arcaics i extensos bàsicament jurídics, científics i religiosos, a més del Llibre del rei en Pere de Desclot, un dels llibres més antics que es conserven. L’anàlisi de tots aquests manuscrits primerencs revela una sèrie de vacil·lacions gràfiques i d’estil pròpia dels textos dels inicis, però alhora un estat consolidat de l’escriptura, gràcies sobretot a la producció jurídica i científica. Els autors acaren la còpia del Llibre de contemplació feta per Pagès (conservada a la Biblioteca Ambosiana de Milà) amb una altra versió del Llibre, copiada uns cinquanta anys mes tard i conservada la Col·legi de la Sapienza de Palma. En la primera, la «coloració occitana» és més evident perquè hi conflueixen dos fenòmens: l’establiment d’uns usos gràfics en un període primitiu i la definició d’un model de llengua apropiat a una obra com el Llibre, de difícil classificació i amb un fort component de confessió d’un jo —d’ací que s’opte per la forma eu de la lírica occitana. Aquestes vacil·lacions amb formes occitanes no són tan evidents en les altres obres copiades per Pagès: Començaments de medicina, Art demostrativa, Taula General, però, en canvi, les retrobem en les obres en vers: Regles introductòries a la pràctica de l’Art demostrativa, el Pecat d’Adam, D’Oració i l’Aplicació de l’Art General, textos ben poc lírics però que segueixen pautes típiques de les obres en vers. En general l’estudi dels textos lul·lians i dels textos coetanis revela una tendència cap a l’homogeneïtzació, una unificació estilística i gràfica. Les vacil·lacions del copista Pagès estan tipificades i corresponen a les dels primers còdexs catalans del pas del segle xiii al xiv.

Per acabar aquesta primera secció, el treball de Xavier Renedo «Dels fets a les paraules i de les paraules al llibre dels fets: observacions sobre la gènesi del Llibre del Rei en Jaume», intenta esbrinar la gènesi del Llibre atribuït al rei en Jaume com un procès que va de l’oralitat a l’escriptura. L’autor estudia una sèrie de detalls referits al punt de vista del narrador o bé a les actuacions discursives del mateix rei, presents en la traducció de Pere Marsili, coneguda com Liber Gestarum, i en la versió aragonesa de Juan Fernández de Heredia, per arribar a aquesta conclusió. El llibre hauria estat compost amb el discurs oral del rei, i els seus escrivans, a manera de reportadors, devien confeccionar el text escrit, corregit amb més o menys encert pel propi rei, sobretot en els capítols inicials. El canvi de punt de vista del Liber de Pere Marsili —de primera a tercera persona— no obvia detalls com que el rei «acostumava a dir», mots o proverbis que es posen en boca del mateix rei, o continguts de confessions que el rei hauria revelat, de manera que aquests detalls donen compte del pas de l’oralitat a l’escrit, un procès que Marsili Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 250

01/02/13 7:50

Ressenyes

251

—també Heredia en menor mesura— encara coneixeria, gràcies a la consulta dels primers reports dels escrivans o bé perquè comptava amb els col·laboradors de la primera redacció.

La segona secció, «La traducció i la glossa», conté tres interessants treballs sobre els problemes dels mecanismes de traducció del llatí a les llengües romàniques, però també els que presenta la traducció entre llengües romàniques, aparentment més simple però amb unes dificultats que no es poden considerar menors. A partir de l’estudi de diverses variants es pot arribar a l’original, tanmateix, el ventall de versions de l’original pot ser tan ample que es fa difícil destriar el testimoni que ha servit de base de la traducció. No es descarta tampoc la possibilitat que els traductors treballaren amb diferents versions, amb el resultat d’una obra acurada i un estudi més aprofundit del que es podria suposar en un primer moment.

El primer treball de la secció, a càrrec de Josep Pujol, «Traducció, transmissió, divulgació, tres aspectes de les Heroides de Guillem Nicolau» analitza la transmissió de l’obra ovidiana partint del text llatí glossat de Guillem d’Orleans, la traducció catalana de Guillem Nicolau, la traducció castellana anònima, realitzada a partir de la versió catalana, i la traducció castellana atribuïda Juan Fernández del Padrón i coneguda com el Bursario. A partir d’una sèrie d’exemples, s’expliquen les variants de la traducció i la possible dependència d’una versió o d’una altra. El que més interessa d’aquesta obra són les glosses marginals en la traducció de Guillem Nicolau, però també les glosses internes lèxiques i gramaticals en el text que provenen de les versions llatines i enriqueixen considerablement el text de Nicolau, tal com s’exemplifica en aquest treball, i que condueixen a crear un discurs amorós especialment adreçat al públic femení. Un detall que crida l’atenció en les glosses marginals de Nicolau és l’anotació de dues cites de Cerverí amb les quals se suposa que el traductor intenta enllaçar la tradició amorosa ovidiana amb la lírica posttrobadoresca.

El segon treball, de Raquel Parera, estudia les característiques de la versió catalana de la Divina Commedia; la voluntat del traductor, Andreu Febrer, de fer una obra el més literal possible i respectar la versificació original i també la hibridació de llengües que hi trobem: occità i calcs de l’italià, dues llengües que Febrer coneixia, juntament amb el francès, gràcies als seus contactes amb la literatura occitana i francesa i als viatges a Itàlia (fins i tot residí un temps a Sicília). El tercer treball, de Marta Marfany, estudia la traducció d’un altre text romanç al català, La Belle Dame sans merci, obra molt difosa en francès i que, gràcies a l’estudi de les variants, permet apropar la traducció a un grup de testimonis de l’original, tot i que altres vegades no s’hi troba cap paral·lel. Ambdós treballs ofereixen un ample ventall d’exemples que permeten observar les tècniques de traducció i corregir errors, tant de les fonts com de la traducció resultant.

La tercera secció del volum conté dues aportacions, «Un nuovo testimone della Chirurgia di Ruggero Frugardo in lengua ocitanica (Siviglia, Biblioteca Colombina, ms, 5-5-20)», d’Ilaria Zamuner, i el treball de Lluís Cifuentes «EstratèLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 251

01/02/13 7:50

252

Llengua & Literatura, 23, 2013

gies de transició: pobres i versos en la transmissió extraacadèmica del saber a l’Europa llatina tardomedieval». Ambdós treballs se centren en una parcel·la generalment menys estudiada, la de la literatura científica i, en concret, la vulgarització dels tractats mèdics. Aquest és l’objectiu del treball de Zamuner, l’anàlisi de la versió occitana fragmentària del tractat de cirurgia de Ruggiero Frugardo, l’estudi de la presència de catalanismes i la comparació amb una altra versió occitanocatalana conservada a la Biblioteca de la Universitat de Basilea, juntament amb altres versions, com ara les franceses, les italianes i una d’anglonormanda.

L’autora realitza una comparació exhaustiva entre les dues versions de l’obra, les acara també amb el possible original llatí i fins i tot amplia l’estudi de les peculiaritats lingüístiques occitanocatalanes a una altra obra de caràcter mèdic conservada també en el ms. de Sevilla, unes receptes mèdiques escrites pel mateix copista, però amb uns elements lingüístics discordants.

El treball de Cifuentes proposa analitzar la utilització de formes literàries en obres mèdiques, així com també la difusió del saber científic en ambients extraacadèmics, la qual cosa comportava no només la necessitat d’una traducció al vulgar, sinó també la de l’adopció d’altres formes d’expressió usades en obres literàries més conegudes o identificables en ambients no estrictament especialitzats.

En aquest sentit, el treball de Cifuentes, que també repassa les obres dedicades als pobres i que tradicionalment no s’han considerat productes acadèmics, revisa l’estudi de la ciència en la literatura de forma inversa a com s’ha realitzat fins ara: no tant les petjades científiques dins d’obres literàries sinó l’adopció de formes literàries en obres científiques. Per a això, l’autor repassa les obres lul·lianes Llibre de meravelles, Lògica d’Algatzell, Medicina de pecat, fins arribar a altres tipus d’obres en vers, com el Roman dels auzells cassadors de Daude de Pradas, el Breviari d’amor, i una sèrie d’obres pràcticament inèdites sobre alquímia o astronomia escrites en vers.

La secció següent, «La transmissió del text poètic», presenta tres extensos treballs: Lino Leonardo, «Le origini della poesia verticale»; Anna Alberni, «Guillaume de Machaut en la tradició catalana dels segles xiv-xv: la suite d’esparses del cançoner VeAg»; Miriam Cabré, Sadurní Martí i Marina Navas, «Geografia i història de la poesia occitanocatalana del segle xiv». Tots tres estudien diferents aspectes de la transmissió poètica: la seua configuració en els manuscrits, l’interès per formes poètiques diferents de les tradicionals a Catalunya —la poesia francesa— i, finalment, un treball que configura un nou panorama i ressitua la poesia occitanocatalana en el segle xiv. El treball de Leonardi ofereix una exposició exhaustiva de les circumstàncies que determinen el pas d’una escriptura poètica en horitzontal —sobretot en els manuscrits occitans i com a exemple més proper, el cançoner Sg— a l’escriptura poètica en vertical, l’habitual ja en el segle xv. En aquest pas influeixen aspectes com l’addició de notació musical o l’interès per noves formes poètiques que van imposant a poc a poc una escriptura en vertical, com és el cas del sonet. No obstant això, la convivència entre les dues maneres de representar la poesia va ser habitual, per exemple els manuscrits pertrarquescos Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 252

01/02/13 7:50

Ressenyes

253

autògrafs vacil·len o fins i tot, prefereixen l’escriptura horitzontal. La pràctica vertical es generalitza amb la Commedia de Dant i l’extensa tradició textual que se’n deriva, a partir de la qual la lírica toscana i els posteriors cançoners ibèrics adoptaran l’escriptura vertical.

El treball d’Anna Alberni estudia tres esparses atribuïdes a Guillaume de Machaut incloses en una secció del cançoner Vega Aguiló, que demostren l’interès per la poesia francesa a final del segle xiv. La formació intel·lectual de la reina Violant de Bar, francesa d’origen i dama de gran cultura, va propiciar l’arribada i la còpia de textos francesos i va introduir la moda de noves formes poètiques provinents de la lírica francesa. Machaut, a més, creador de l’Art Nova en música, devia tenir un gran renom com a poeta, al costat, entre d’altres, d’Otó de Grandson, també present en l’esmentat cançoner amb la rúbrica Garanson. Les esparses atribuïdes a Machaut, sense rúbrica al manuscrit VeAg, són identificades com fragments de poesies més extenses incloses en textos narratius com el Roman de Cardenois o el Buisson de Jeunesse, de Jean de Froissat, gràcies a les quals es pot reconstruir la tradició textual de les esparses.

El tercer treball de la secció centra l’atenció en l’estudi dels testimonis manuscrits poètics de la primera meitat del segle xiv confeccionats a l’àmbit català (Cançoner Sg, Cançoneret de Ripoll i Cançoner G), de manera que permet establir una mena de continuïtat amb la lírica trobadoresca occitana malgrat que el còmput d’obres i autors ens oferisca una relació tan escassa. Els autors estudien dos testimonis manuscrits: el cançoner trobadoresc Sg i el Registre Cornet, un document que conserva lírica occitana del xiv. En el primer s’observa que, al costat dels poetes de la més pura tradició trobadoresca (Cerverí, Raimbaut de Vaqueiras, Guiraut de Borneil, entre d’altres), apareixen poetes catalans com Joan de Castellnou o Ramon Cornet, juntament amb composicions que han estat guardonades en certàmens i que també estan transcrites en el Registre Cornet. Els autors apunten que no hi ha tanta discontinuïtat entre la lírica occitana i la produïda a Catalunya en el segle xiv, ni tampoc el Consistori de Tolosa no representa una represa; ara bé, unes causes del canvi expressiu que s’hi dóna tenen a veure amb l’interès per la poesia religiosa, la glossa moral i la tractadística, una reivindicació de la poesia com a saber que és pròpia de tota la poesia europea. És important clarificar el paper del Consistori de Tolosa, iniciativa ciutadana que sembla substituir les corts nobles d’Occitània, així com també estudiar la influència dels cercles nobiliaris del moment, ja que sembla que els poetes esmentats tenen relació amb l’entorn polític dels Urgell, dels Foix o amb la mateixa cort dels reis o dels infants d’Aragó.

La darrera secció, «La cort, centre de transmissió» ens ofereix tres treballs ben interessants sobre la producció literària al si de les corts formades al voltant de personatges reials del segle xv, amb la figura destacada d’Alfons el Magnànim i el Príncep de Viana com a principals benefactors. Dos dels treballs presentats en aquesta secció descriuen minuciosament la factura de dos dels cançoners més importants que han transmès la poesia en català al segle xv. Jaume Torró dedica el Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 253

01/02/13 7:50

254

Llengua & Literatura, 23, 2013

seu al Cançoner de Saragossa: analitza les notícies antigues sobre el manuscrit, el procès de composició, l’estructura de plecs i quaderns, la distribució de poesies, i proposa una restitució dels folis perduts i identifica alguns dels poetes menors representats al Cançoner. Aquest treball apareix ampliat en el seu llibre Sis poetes de la cort del Magnànim. La importància del Cançoner de Saragossa és extraordinària ja que, a més de transmetre l’obra de poetes com Ausiàs March, Pere de Torroella i Lleonard de Sors, revela que és un text construït a l’empara de la cort del Magnànim i, després, del príncep de Viana, amb una datació que no pot anar més enllà del 1460-1461, la qual cosa el converteix en el testimoni més antic conservat de les poesies d’Ausiàs March. Torró dedica una secció del seu treball precisament a les poesies marquianes. Calcula que el Cançoner comprenia unes 90 composicions del poeta valencià, tot i que es creu que podrien arribar fins a 101.

També estudia la distribució i els diferents moments de còpia d’aquestes poemes, i arriba a la conclusió que aquest és el primer cançoner amorós de March, no una antologia, ja que comprèn tant les poesies de tema amorós com els anomenats cants de mort. L’orde inicial del cançoner marquià, tot i que el manuscrit de Saragossa no conserva els primers fulls, començaria amb els poemes 1-8, els folis avui perduts, aquells que, al capdavall, declaren la intenció poètica de l’autor valencià.

Francisco Rodríguez Risquete descriu en el seu treball el Cançoner de l’Ateneu, ms. 1 de la Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona. Com en el treball anterior, la descripció és aquí molt minuciosa, ja que ens trobem amb un cançoner completament diferent, un manuscrit en què intervenen almenys 6 mans, cada una de les quals identificada en el text i que fan necessari un rastreig complet de cada un dels plecs del manuscrit; d’ací que la descripció quadern per quadern i les peculiaritats de cada plec ocupe la part central del treball. El Cançoner de l’Ateneu és un document creat a la cort de Carles d’Aragó que recopila tota classe de poesies: des de textos religiosos, romans i tensons entre poetes, d’altres de caire popularitzant per a ser cantats (en castellà i català) i poesies de certàmens poètics, fins a poesies d’autors cultes. Els poetes antologats són nombrosos i variats. Hi ha unes poques poesies d’Ausiàs March, composicions de Pere Torroella —entre d’altres, el Maldezir de Mugeres—, poesies dels Masdovelles, Francesc Ferrer, Arnau March, Lleonard de Sors, Pau de Bellviure. El Cançoner de l’Ateneu, de factura més descurada que altres cançoners coetanis, representa una antologia poètica general que els copistes anaven confeccionant, el resultat de la qual és una compilació desordenada de la poesia cortesana del moment.

El tercer treball de la secció «De mossèn Avinyó a Lluís d’Avinyó, uxier del príncep de Viana», estudia la producció poètica d’un autor que en els cançoners conservats (Cançoner Vindel, Cançoner de París, ms. 225 de la BNF, i la seua còpia, l’actual ms. 10 de la BC) porta la rúbrica de «mossen Avinyo», autor de poesies en castellà i en català, que fins ara no s’havia identificat amb total seguretat. Els autors, Montserrat Galí, Rafael Ramos i Jaume Torró, realitzen una exhaustiva recerca documental i proposen la identificació d’aquest personatge amb Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 254

01/02/13 7:50

Ressenyes

255

Lluís d’Avinyó, cavaller vinculat a aquesta ciutat i relacionat amb Carles, príncep de Viana. Aquesta identificació es realitza gràcies a la documentació exhumada sobre aquest cavaller, la seua vinculació amb Tarragona, tal com es palesa en una de les poesies més conegudes del recull i d’altres citacions que faciliten la reconstrucció del context: al·lusió a la viuda Ribes, també citada per Romeu Llull, a Crespa, que no correspon a Crespí de Valldaura com s’havia cregut fins ara, i la dedicatòria d’una poesia a una dama de la família Cardona, una poesia elogiosa de ressò marquià, acompanyada de nombroses glosses marginals que encara fan més interessant el llegat d’aquest poeta.

Com a cloenda del volum es fa una presentació del projecte Transmédie que consisteix en la realització d’un corpus de traduccions medievals al francès al llarg de l’edat mitjana. El seu director, Claudio Galderisi, prepara un inventari exhaustiu, amb una informació bibliogràfica també exhaustiva, de manera que es reunisca un catàleg de textos traduïts amb informació sobre les seues fonts, la seua tradició textual, el seu context de producció i recepció.

El volum ressenyat constitueix, doncs, un notable recull de treballs erudits que tracten un ventall ample de textos amb els seus problemes de transmissió. Els textos literaris, fonamentalment poètics, ocupen la major part del volum però també hi trobem la transmissió més primerenca de les obres de Ramon Llull, el Llibre dels Fets del rei Jaume I i textos científics. Al costat dels estudis centrats en una obra o document en concret, el volum conté d’altres treballs més teòrics, com el de Maria Careri dedicat a l’ecdòtica o el de Lino Leonardi sobre el procès d’adopció de l’escriptura vertical en poesia. Els estudis compilats en aquest volum Translatar i tranferir faciliten la comprensió sobre els problemes de la transmissió del saber tant en el moment de producció, com també els problemes amb què es poden trobar hui en dia els estudiosos que han de desxifrar, amb les dades i la documentació conservada, com es va construir el saber medieval i com s’ha d’interpretar. No hi ha dubte que cada treball dels membres del Grup Narpan representa una fita en els estudis filològics actuals, però alhora obri noves expectatives d’investigació de la cultura medieval.

Moll, Antoni L. i Josep Solervicens: La Poètica renaixentista a Europa. Una recreació del llegat clàssic, Lleida: Punctum & Mimesi, 2011; «Poètiques», núm. 2. mAthiAs ledroit

Université Paris-Sorbonne, París IV

Havent-nos lliurat, a la tardor del 2009, una primera aproximació als conceptes clau de les poètiques del Barroc (Moll & Solervicens 2009), Josep Solervicens i Antoni-Lluís Moll ens ofereixen un segon volum dedicat als conceptes i a Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 255

01/02/13 7:50

256

Llengua & Literatura, 23, 2013

les poètiques del Renaixement. La Poètica renaixentista a Europa. Una recreació del llegat clàssic aplega les actes del segon col·loqui organitzat per l’equip de recerca Mimesi1 que se celebrà a la Universitat de Barcelona a l’octubre de 2009.

Consta de set contribucions distribuïdes en set capítols precedits d’una declaració d‘intencions introductòria de Josep Solervicens en la qual, hi tornarem, exposa detalladament la metodologia.

D’entrada, el lector s’adonarà que els organitzadors han optat per una publicació multilingüe (català, castellà, francès, italià i anglès), la qual cosa pot dificultar-ne la lectura, tot i que aquestes són llengües que, en principi, els romanistes dominen. A més, en aquests temps en què l’anglès s’ha convertit en lingua franca, Mimesi i Punctum privilegien la diversitat lingüística, la qual cosa, al nostre parer, s’ha d’agrair.

Els estudis sobre el Renaixement compten amb una bibliografia molt nodrida que s’ha consolidat i renovat al llarg dels últims deu anys, tant en el terreny de la literatura com en el de les arts i de la història. Estudiosos com Peter Burke, per posar-ne només un exemple, han prestat una atenció acuradíssima a la «recepción de nuevas formas de la cultura italiana y de la Antigüedad clásica por intermedio de Italia» (Burke 2000: 15). Sense rebutjar del tot la influència que tingué la Itàlia del Quattrocento en la difusió per tot Europa dels conceptes heretats de l’Antiguitat, Josep Solervicens pretén, però, matisar aquest enfocament que considera massa italocentrista: «Sense qüestionar en cap moment la clara precocitat, l’elevada densitat i la màxima subtilitat de les poètiques italianes, el plantejament d’aquest volum [...] assumeix que les idees literàries del Renaixement tenen una dimensió europea [...]» (p. 9). De fet, treballs comparatius recents, com ara els d’Anne Duprat (Duprat 2009) o de María José Vega, Lara Vilà i Cesc Esteve (Esteve & Vega 2004 i Vega & Vilà 2010) han proporcionat una visió força més europea, més «transnacional» (p. 9) de l’evolució i de la transmissió dels textos i dels conceptes al llarg de tot el segle xvi i part del xvii.

El principal interès del volum, i més globalment de la recerca duta a terme pel projecte Mimesi des de la seva creació, és de caire metodològic. En lloc de centrar-se, però sense menysprear-los, en el context i en els autors o fins i tot en els gèneres com s’acostuma a fer, aquest volum es proposa estudiar i precisar el sentit dels conceptes, situar-los en el sistema teòric del Renaixement i estudiar-ne la dinàmica. No es tracta, per tant, d’examinar la influència que van exercir els conceptes heretats de l’Antiguitat en la formulació de noves teories literàries, sinó d’explorar com els teòrics van renovar, o sigui recrear, aquests conceptes per a adaptar-los als gèneres moderns que no constaven en les classificacions antigues i, d’altra banda, per donar-los nous sentits. Així doncs, es tracta d’analitzar la «recreació» del llegat clàssic.

Els set articles es reparteixen en quatre grans parts: una primera dedicada a la poètica neoplatònica (Bernard Huss, Roger Friedlein), una segona a la poètica 1. http://stel.ub.edu/mimesi

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

021-107517-Llengua i liter 23 - 02.indd 256

05/02/13 14:54

Ressenyes

257

neoaristotèlica (Brigitt Kappl, Anne Duprat i Josep Solervicens), una tercera a l’hermogenisme (Roland Béhar) i una última als referents teòrics en llengües vernacles, i més precisament a l’àmbit català (Cesc Esteve i Antoni-Lluís Moll).

Bernard Huss estudia el furor poètic i evidencia tres reconceptualitzacions diferents. Per Marsilio Ficino, el furor poètic «è una delle quattro sottospecie del furor divino» (p. 24), que es converteix en una «arma dottrinale» destinada a retornar l’ànima a la divinitat, ja que aquella «non può sprofondare nella transcendenza mentre è in unione con il corpo» (p. 27-28). Cristoforo Landino el té pel «strumento di conescenza della verità» (p. 29). Lorenzo Giacomini i Francesco Patrizi, en canvi, fan fusionar el furor amb elements d’encuny aristotèlic per arribar a concebre’l, respectivament, com «una sorta di estrema concentrazione spirituale del poeta sull’oggetto da rappresentare poeticamente» (p. 35 ) o com «l’intensificazione di quella predisposizione» del poeta (p. 38).

Brigitt Kappl, per la seva banda, ressegueix, amb molts detalls, la significació de la catarsi a l’obra d’Aristòtil i posa en relleu la diversitat de sentits que els teòrics italians van atorgar al concepte. Mentre uns teòrics consideren la catarsi una «educació de les emocions», d’altres hi veuen una manera de purgar-se d’aquestes mateixes emocions o, més senzillament, d’acostumar-s’hi.

Roger Friedlein, a través de l’anàlisi de tres exemples de narrativització del furor poètic (un de castellà, un de francès i un de portuguès), mostra el caràcter modelable del concepte que topa amb les exigències de l’autor i, sobretot, del relat. No són els relats que s’adapten als conceptes, sinó més aviat el contrari.

Anne Duprat analitza la relació entre el concepte aristotèlic de mimesi i el gènere èpic i destaca el paper que aquest darrer va exercir, com a cavall de Troia, en la teorització d’altres gèneres típics del Renaixement, com ara el roman, el romanzo, el poema cavalleresc i la novel·la.

Josep Solervicens examina les recuperacions de les teories d’Aristòtil a l’obra d’alguns teòrics italians i estableix dos models de recepció. D’una banda, un sistema purista com el de Francesco Robortello i, d’una altra, un sistema més heterodox. Teòrics com Bonciani, Sigonio, Tasso, Viperano i Torelli completen i amplien el sistema aristotèlic en afegir-hi la novel·la i el diàleg per arribar a establir-ne una classificació que s’adeqüi a la diversitat de formes textuals vigent.

En la seva anàlisi dels comentaris de Fernando de Herrera a l’obra de Garcilaso de la Vega, Roland Béhar posa en relleu com els «sagrados despojos» de l’Antiguitat afavoreixen la restauració del llegat del món clàssic i, d’altra banda, donen un nou impuls a la creació literària. Per Fernando de Herrera, «no todo se puede hacer imitando a la Idea de la estética antigua, y es preciso adaptar las formas al cambio de los tiempos» (p. 175).

L’últim capítol del llibre va dedicat a les teories aparegudes a l’àmbit català.

D’entrada, Cesc Esteve i Antoni-Lluís Moll adverteixen la dificultat de reunir un corpus de textos normatius, atès que «la teoria literària d’àmbit català no produeix monografies autònomes durant el Renaixement» (p. 199). Això no significa, però, que la literatura en llengua catalana no hagués generat una reflexió teòriLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 257

01/02/13 7:50

258

Llengua & Literatura, 23, 2013

ca, i el corpus de textos reunits pels autors, de fet, ho confirma. Cesc Esteve i Antoni-Lluís Moll ofereixen una visió de la recepció de les tradicions literàries (platonisme, aristotelisme i hermogenisme) que vinculen amb la tradició vernacle emergent, basant-se en fragments de textos de Joan Àngel, Antoni Llull, Joan Núñez, Joan Boscà, Pere Antoni Beuter i Joan Pujol. Analitzen, d’altra banda, el procés de valoració de la capacitat expressiva de la llengua catalana com a llengua literària i, simultàniament, mostren com Ausiàs March es converteix en una figura tutelar del model poètic mitjançant l’èmfasi posat en «la imatge d’un March antic, docte i honest» (p. 222).

Aquest mètode, prou inèdit, ja que fins ara ambdues tradicions s’havien estudiat per separat, els permet situar els fragments de poètiques catalanes dins del panorama literari europeu. Tot plegat, Cesc Esteve i Antoni-Lluís Moll, conjuntament amb els estudis de Josep Solervicens sobre el Barroc (Moll & Solervicens 2009: 151-182), ens demostren que els territoris de parla catalana no quedaren del tot aïllats dels principals corrents literaris de l’època moderna i que, fins i tot, van saber iniciar un pensament teòric propi.

A tall de conclusió, aquest ric volum ens ensenya que el Renaixement es caracteritza, abans de tot, per la seva capacitat de fusionar diferents tradicions literàries i que el redescobriment dels conceptes i de les tipologies clàssics van obrir pas a una regeneració dels conceptes claus heretats de l’Antiguitat, és a dir, com ho suggereix el subtítol de les actes, a una «recreació del llegat clàssic». De tal manera, aquest segle tan prolífic s’ha de considerar, en paraules d’Anne Duprat, no solament com «un conservatori, sinó també com un laboratori d’experimentacions de formes i de modes de significació nous» (p. 148, traducció nostra). I pel que fa a l’àmbit català, Cesc Esteve i d’Antoni-Lluís Moll evidencien la vitalitat d’una literatura en llengua catalana que molts crítics i filòlegs han considerat, i consideren encara, decadent.

Les lectures profitoses sempre susciten preguntes i La Poètica renaixentista en suscita unes quantes. Si és cert que el Renaixement va consistir en una restauració o, dit d’una altra manera, un redescobriment i una recreació del llegat antic, les contribucions d’Anne Duprat i de Roger Friedlein ens suggereixen que alguns gèneres van funcionar com a cavalls de Troia, tal com el gènere èpic o el de l’epopeia: «La teoria del poema heroic procedeix [...] d’un pensament retòric i gramatical tradicional de la imitació; és, sens dubte, la més antiga, ja que funciona gairebé sense discontinuïtat des de Ciceró [...] i segueix durant l’edat mitjana i la tornem a trobar a les obres de Petrarca i Bocaccio» (p. 141-142, traducció nostra). Per tant, sembla que ens podríem interrogar, també, sobre l’herència dels deu segles que separen els textos renaixentistes dels seus models, sobretot si tenim en compte que, en paraules de Jacques Le Goff, el fet que «la idea mateixa de ‘Renaixement’, la lògica intel·lectual dels segles xv i xvi, correspon a uns dels costums més fonamentals de la cultura medieval per la qual innovar consisteix en mirar constantment cap enrere i referir-se a les Autoritats antigues i de l’Antiguitat» (Le Goff 2004: traducció nostra). De fet, els teòrics es van formar Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 258

01/02/13 7:50

Ressenyes

259

dins d’un àmbit medieval i l’emergència d’idees noves al tombant del segle xvi propicia una tensió entre el pensament medieval i la modernitat renaixentista.

Per tant, quina empremta va deixar la tradició medieval? Potser, més endavant, valdria la pena buscar els rastres, o més aviat els vestigis, d’aquests cavalls de Troia.

BIBLIOGRAFIA Burke (2000): Peter Burke, El Renacimiento europeo. Centros y periferias, Barcelona: Crítica, 2000.

Duprat (2009): Anne Duprat, Vraisemblances. Poétiques et théorie de la fiction, du Cinquecento à Jean Chapelin (1500-1670), París: Honoré Champion.

Esteve & Vega (2004): Cesc Esteve i María José Vega (eds.), Idea de la lírica en el Renacimiento (entre Italia y España), Pontevedra: Miravel editorial.

Le Goff (2004): Jacques Le Goff, Un long Moyen Âge, París: Tallendier.

Moll & Solervicens (2009): Antoni-Lluís Moll i Josep Solervicens, La poètica barroca a Europa. Un nou sistema epistemològic i estètic, Lleida: Punctum & Mimesi, «Poètica», 1.

Vega & Vilà (2010): María José Vega i Lara Vilà (eds.), La teoría de la épica en el siglo xvi (España, Francia, Italia y Portugal), Pontevedra: Academia del Hispanismo.

Despuig, Cristòfol: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Enric Querol i Josep Solervicens (eds.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011; «Textos i Estudis de Cultura Catalana», núm. 172.

GemmA pellissA prAdes

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana gemmapellisa@gmail.com

Enric Querol i Josep Solervicens presenten el text dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfol Despuig en una edició crítica que parteix, per primera vegada, de la col·lació dels dos testimonis complets de l’obra —el manuscrit B-20 de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (A), que data de l’inici del segle xviii i l’edició de Fidel Fita de 1877 (E), basada, també, en un manuscrit del segle anterior, en aquest cas no conservat— i de tres còpies fragmentàries que fins ara no s’havien tingut en compte en cap edició dels Col·loquis —el manuscrit GM/144 de la Biblioteca del Patriarca, copiat per Josep Torner cap al 1614 (B); el manuscrit 239 del fons Baluze de la Bibliothèque Nationale de France, copiat per Jeroni Pujades el 1623 (C) i la traducció castellana de Francesc Martorell de 1626 (D)—.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 259

01/02/13 7:50

260

Llengua & Literatura, 23, 2013

En primer lloc, la col·lació mostra que l’edició de Fita no és una còpia d’A. En segon lloc, el nombre elevat d’errors comuns conjuntius d’A i E que no poden derivar de l’arquetip suggereix la possibilitat que hi hagi un subarquetip interposat. En tercer lloc, les versions fragmentàries (B, C i D) són útils per suplir les llacunes dels testimonis posteriors i permeten destriar les lliçons equipol·lents d’A i E. Per exemple, al manuscrit A es designa amb el nom de «Lúcio» un dels tres interlocutors dels Col·loquis, el cavaller tortosí —i així ho editen Eulàlia Duran (1981) i Joan Tres (1996)—, mentre que E l’anomena «Líbio». Un repàs atent de les lliçons dels altres testimonis posa de manifest que, malgrat que B i D no reporten els noms dels participants del diàleg, a C també apareix com a «Lívio» i d’aquesta manera s’hi refereixen Gil de Federic a les Reflexiones sobre los Diálogos de Despuig (1765) i Daniel Fernández als Anales o Historia de Tortosa (1867).

Per tant, els curadors d’aquesta edició transcriuen «Lívio», un dels canvis més evidents per al lector dels Col·loquis respecte de les edicions anteriors. En quart lloc, les lliçons úniques de D permeten resoldre passatges foscos, tot i que el fet que no es tracti d’una traducció literal en dificulta la tasca.

Pel que fa als criteris d’edició, s’ha triat A com a testimoni de base i les lliçons variants es reporten en un aparat positiu en nota a peu de pàgina. A més, s’han regularitzat les grafies sempre que no afecten la fonologia.

La introducció del volum també recull i posa al dia les dades d’arxiu disponibles que permeten reconstruir la biografia de Cristòfol Despuig (1510-1574). Se sap que l’any 1522 rebé els ordes menors al Palau Episcopal de Tortosa; posteriorment, entre 1522 i 1530, podria haver completat la seua formació al palau dels Montcada a València i el 1530 es casà amb Maciana Curto Oliver, de la família dels Oliver de Boteller, una de les faccions que marcaren la societat tortosina de l’època, que tingué una bandositat important fins al 1539. Despuig prengué part en diverses accions violentes d’aquells anys, fins al punt que el 1535 se li prohibí la participació al govern local. Després de 1539, però, ocupà els càrrecs de procurador en cap, paer en cap, capità d’una de les companyies militars ciutadanes i fou membre de diverses comissions d’electes del Consell, fins que als anys seixanta ressorgiren els conflictes i s’enfrontà, aquest cop, als Oliver de Boteller, que gaudien del favor del lloctinent d’inquisidor del districte de Tortosa, Pere Oliver de Boteller. Amb l’ajut de son fill, Onofre Despuig, Cristòfol va manar cremar la casa de Cosme Castellar, algutzir de la Inquisició. En conseqüència, l’any 1565 es documenta l’empresonament d’Onofre a València i l’arrest domiciliari de Cristòfol. Un any més tard, mor Onofre Despuig en circumstàncies desconegudes i la Cort demana que s’impedeixi que Cristòfol torni a habitar a Tortosa. Fins al 1571, quan torna a la ciutat, l’autor viu a Barcelona, València i Traiguera. Finalment, l’any 1574, uns dies abans de morir, declara el seu nét Pau-Martí Corder hereu universal.

Querol i Solervicens situen el context cultural i econòmic de la Tortosa del segle xvi (ps. 8-11). Tal com havia fet Duran (1981: 16-17), la presenten com una ciutat ben comunicada amb Barcelona i València, però també amb Saragossa, amb Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 260

01/02/13 7:50

Ressenyes

261

la qual tenia llaços comercials. En destaquen la fundació de l’Estudi de Gramàtica l’any 1530 i valoren negativament el poder de la Inquisició, el pes del tomisme als Reials Col·legis i el fet que no s’hi consolidés la utilització de la impremta fins al 1622. Tot plegat, dificultava la recepció de les idees de l’humanisme. En efecte, l’anàlisi atenta dels Col·loquis mostra que «la formació i els plantejaments de Despuig no són els d’un humanista, però les seves inquietuds sí que són les d’un escriptor del Renaixement» (p. 19) producte de la societat en què viu.

No cal insistir en l’ús que l’autor fa del diàleg, gènere que gaudí d’un gran èxit al Renaixement; en canvi, convé assenyalar el tractament que rep en l’obra estudiada, tant pel que fa al poliperspectivisme que impregna el text com a la construcció d’un espai narratiu de ficció que determina els temes de la conversa entre els tres amics i l’ordre en el qual s’aborden. Per damunt de tot, hi predominen les reflexions polítiques, des d’una perspectiva catalana que transcendeix l’àmbit local. També es concedeix una gran rellevància a les informacions històriques, en tant que serveixen per debatre qüestions d’interès contemporani, com les relacions entre la Corona d’Aragó i la de Castella en aquell moment i la situació sociolingüística del català al segle xvi. La presència de les reflexions sobre la política eclesiàstica, notable al primer dels sis col·loquis que constitueixen l’obra, suscita opinions diferents en els interlocutors i provoca la crítica, per part de Lívio, de la possessió de patrimoni per part de l’Església. El personatge fins i tot recrimina al bisbe Ferran de Loaces que no contribueixi a les obres de la catedral de Tortosa amb els recursos que posseeix. La crítica havia relacionat aquestes afirmacions amb l’erasmisme, però, tot seguint el plantejament emprat per Duran (1981: 35) a l’hora d’enfocar el tema, Querol i Solervicens relativitzen el pes d’aquests arguments en relació amb el discurs dels protagonistes —que els fan servir només en la mesura que els són útils per justificar la seua posició en un debat en el qual es discuteix, entre altres temes, el conflicte bèl·lic entre Felip II i el Papa Pau IV—, la seua actitud envers altres qüestions —la defensa dels escuts a les sepultures dels nobles, per Lívio i el cavaller valencià don Pedro— i els principis ideològics fonamentals de l’erasmisme.

La introducció també inclou un apartat dedicat a la transmissió i recepció dels Col·loquis, que s’agraeix especialment pel fet de tractar-se d’una obra que, tot i que sembla que l’autor havia preparat per a la impremta, no es publicà fins al 1877. Els curadors expliquen a la biografia de l’autor que la crítica a Ferran de Loaces —amb el qual Despuig tenia una mala relació, però que gaudia del favor de la Corona i de la Inquisició— podria haver estat decisiva en la no publicació de l’obra. Malgrat tot, es té constància que el text es coneixia i que fou llegit i utilitzat amb propòsits diversos des del segle xvii fins al xix. Més endavant, aparegueren les edicions de Joan Abril (1906), un facsímil de l’edició de Fita (1975) i les edicions d’Eulàlia Duran (1981) i de Joan Tres (1996). A més, Querol i Solervicens no només ressegueixen la influència dels Col·loquis en altres obres a través dels segles, sinó que també apunten els materials que Despuig devia conèixer en el moment en el qual redactà els Col·loquis i indiquen els textos que es relacionen Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 261

01/02/13 7:50

262

Llengua & Literatura, 23, 2013

amb determinats passatges de l’obra en unes notes a peu de pàgina que faciliten i enriqueixen la lectura del text. Així mateix, aquestes notes contenen comentaris contextuals, lèxics, estilístics, retòrics i conceptuals, tal com anuncien els autors a la introducció. Per tal d’afavorir la localització dels personatges esmentats a l’obra —siguin estudiosos o bé personatges històrics, tant si apareixen a la introducció, al cos del text o a les notes— hi ha un glossari onomàstic al final del volum.

Amb la publicació d’aquesta obra, finalment disposem d’una edició filològica dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig basada en la col·lació de tots els testimonis coneguts. Enric Querol i Josep Solervicens ofereixen una versió del text que vol ser tan propera com sigui possible a l’arquetip perdut. El públic general i els estudiants universitaris trobaran en les notes que l’acompanyen una eina imprescindible per a la lectura.

Martí Mestre, Joaquim i Xavier Serra Estellés (eds.): La Consueta de la Seu de València del segles xvi-xvii. Estudi i edició del ms. 405 de l’ACV, 2 vols., València: Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, 2009.

JoAN cAstAño

Museu Municipal de la Festa d’Elx castanyoj@gmail.com

Com bé afirmen els editors de La Consueta de la Seu de València dels segles xvi-xvii, coneixem per consueta un llibre o manual de tradicions fetes segons el costum que es necessita per a la posada en escena d’una obra teatral o litúrgica. És per això que s’anomena consueta, en femení, el llibre en què es recullen les partitures, els versos i les didascàlies de les representacions religioses medievals, com és el cas de la Festa o Misteri d’Elx, que encara té ben viu el terme. Però, també els grans temples, especialment les catedrals, tenien una consueta en què s’anotava els treballs, els ornaments, els preparatius i la resta d’instruccions necessàries per a desenvolupar les nombroses i complexes cerimònies litúrgiques a celebrar al llarg de l’any. Una tercera accepció, ara en masculí, també en ús a Elx, es refereix al regidor o traspunt que dóna instruccions als protagonistes de la celebració.

El llibre que ressenyem conté l’acurat estudi i la transcripció de la consueta més antiga que es conserva de la catedral de València. Va ser acabada d’escriure el 1527 pel sotssagristà de la Seu Pere Martí, que ja havia fet anotacions en l’anomenat Llibre d’Antiguitats de la catedral. I va ser utilitzada i actualitzada mitjançant glosses i correccions fetes amb més de dues mil notes i afegits marginals pels seus successors fins a final del segle xvii, quan va donar pas a la Consueta de la Santa Yglesia Metropolitana de Valencia, redactada pel mestre de cerimònies Teodosi Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 262

01/02/13 7:50

Ressenyes

263

Herrera entre 1699 i 1705. Es tracta, doncs, d’un text que es va mantenir viu durant uns cent setanta anys, com podem apreciar clarament en les pàgines reproduïdes en l’apartat de facsimilia, que donen una idea prou clara de l’aspecte físic del manuscrit i de la complexa tasca desenvolupada pels seus editors.

La Consueta ha estat editada amb la col·laboració de la Santa Església Catedral de València, la fundació Carda-Pitarch i la Direcció General del Llibre i Biblioteques, dins de la col·lecció «Monumenta Archivorum Valentina» de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València. El projecte ha estat possible gràcies a una ajuda de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a l’edició de texts religiosos inèdits, a proposta de la seua Comissió de Texts Religiosos, i està prologada per Antoni Ferrando, catedràtic de la Universitat de València i membre de l’esmentada Acadèmia.

L’obra consta de dos volums: el primer es dedica a l’estudi del manuscrit i el segon està ocupat íntegrament per la seua transcripció i edició. S’han seguit els Criteris de transcripció i edició de texts medievals i moderns de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua i, al mateix temps, s’ha cercat facilitar la lectura i comprensió del text. Els editors destaquen les especials dificultats per a transcriure les notes marginals i assenyalen les reiterades i acurades revisions de la transcripció a partir de fotografies del manuscrit i del mateix document original.

La Consueta és un testimoni impagable de la història litúrgica de la Seu valenciana, però també de la situació cultural i lingüística de la ciutat. Així ho han entès els seus editors, que inicien l’estudi del manuscrit amb un extens capítol dedicat a contextualitzar-lo a la València dels segles xvi i xvii. Un capítol que s’inicia amb els complexos episodis de les Germanies i de l’expulsió dels moriscs i en què es fa especial incidència en el món de l’església valenciana de l’època.

Un segon capítol, aportació del filòleg Joaquim Martí, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i especialista en el valencià dels segles xvi al xix, es dedica a l’estudi lingüístic del text, fet que ha permès concloure que «Pere Martí presenta un model de llengua escrita comuna, correcta, basada en la tradició, però amb les innovacions i actualitzacions pròpies del segle xvi» (I, 82). La llengua apareix sense arcaismes medievals, sense dialectalismes assenyalats i poc influïda encara pel castellà. De l’anàlisi dels afegits posteriors es desprèn que els successius autors que van mantenir viu el manuscrit estaven familiaritzats amb l’escriptura i eren bons coneixedors tant del valencià escrit com del llatí i, a grans trets, van mantenir les característiques lingüístiques assenyalades.

Serà a partir de la segona meitat del xvi i, sobretot, al xvii quan s’introdueixen trets dialectals i influències castellanes, però sense caure en un grau elevat d’interferències que desvirtuen el conjunt del text. Per mitjà de l’estudi lèxic, de variants formals i de solucions gramaticals, s’analitza l’evolució de la llengua al llarg de tots els anys de vigència del manuscrit. Aquest estudi extens i detallat es completa amb un vocabulari en què es mostren les paraules antigues valencianes en desús actualment o dotades d’un interès lingüístic singular, les que aporten novetats respecte als diccionaris etimològics i històrics i els termes especialitzats Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 263

01/02/13 7:50

264

Llengua & Literatura, 23, 2013

del món litúrgic, així com els inicis dels himnes, oracions, versicles, etc. dels textos llatins que apareixen al manuscrit. Tot això completat amb un índex onomàstic dels personatges esmentats en la Consueta.

Aquesta, com bé manifesten els seus editors, és un meravellós vademècum d’una dilatada posada en escena o representació de totes les variades i complexes cerimònies litúrgiques que s’havien de desenvolupar al llarg d’un any a la Seu valenciana. Descriu i regula, per tant, el llenguatge litúrgic, un llenguatge de signes i símbols que té el seu punt àlgid, des del punt de vista social, en la processó que transcendeix la privacitat i intimitat del temple per a recórrer els carrers i places de la mateixa ciutat enmig de la gent.

Aquest llenguatge té un ritme propi que coincideix amb el cicle de les estacions i amb els cicles agrícoles: Advent, Nadal i Epifania, Quaresma, Setmana Santa i Pasqua i Pentecosta. Un cicle parcialment mòbil que es combina amb el cicle fix dels sants. El ritual se’ns mostra totalment codificat i descrit amb un detall que no deixa res a la improvisació: objectes, personatges, vestimentes, colors, moments, gestos, etc. Tot i que el text no descriu les cerimònies ni conté les oracions ni les accions dels celebrants, contingudes i especificades en els llibres litúrgics (missals, breviaris o rituals), sí que explica el que han de fer tots els anomenats «actors secundaris» que ajuden als principals perquè la litúrgia es duga a terme amb tota precisió: sagristans, campaners, acòlits, cambrer, pertiguer i un llarg etcètera d’oficis existents a la catedral. I, molt especialment, va destinat al sotssagristà, les obligacions del qual queden ben especificades en la Consueta. El càrrec de sotssagristà o magister va ser instituït el 1303 amb les funcions de «custodiar i tenir cura de les relíquies, tresors, ornaments i, en general, de tots els béns dipositats a la sagristia de la Seu» (I, 180). Però, amb el pas del temps, també es féu càrrec de moltes de les administracions de la Seu i d’altres particulars relacionats amb aquesta i, així mateix, va acabar sent el responsable de molts o potser tots els oficis de la Catedral i de la infraestructura necessària per al funcionament de l’activitat litúrgica diària. De fet, la Consueta, entre altres coses, resulta ser una font d’inapreciable valor per a conèixer detalls de la distribució i l’organització del personal eclesiàstic i no eclesiàstic de la Seu, tant de l’alta i baixa clerecia com del laïcat.

Com a exemple de tot el que diem, aportem un dels paràgrafs destacats pels mateixos editors: Y aparellen per al senyor bisbe, a la professó [de Sant Jordi], lo ruquet y amit, y stola y la capa de les pinyes grans de carmesí, e los asistents porten capes de vellut carmesí; y la mitra comuna, crosa, y la creu dels brassos ab un vel vermell, y lo bras de sent Jordi ab hun altre vel vermell, e lo libret hon stà la benedicció de la bandera que stà en la capsa dels librets, per a benehir la bandera de Sent Jordi, e les dalmàtiques de les pinyes grans de carmesí [...] Quant és tornada la professó a la Seu, fan lo sermó de Sent Jordi; e aquest sermó toqua a la ciutat, puix ella lo paga. Acabat lo sermó, fan senyal ab la campaneta del sembori, e toquen a missa solta. E porten-se’n la bandera a la sala. (I, 164) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 264

01/02/13 7:50

Ressenyes

265

La descripció codicològica del manuscrit segueix molt de prop el model de l’Escola Vaticana de Paleografia i Diplomàtica per a manuscrits literaris. D’aquesta manera, se’ns fa veure que el manuscrit, el número 405 de l’Arxiu de la Catedral de València, consta de dues parts diferenciades. La primera se subdivideix en tres capítols: un sobre l’ordre de tocar les campanes, un segon sobre el temps litúrgic —amb especial rellevància dels rituals de la Setmana Santa—, llevat del temps de Nadal, que queda per al tercer capítol, en què també s’inclou «lo sanctoral de tots los sancts»; es refereix també a les anomenades festes bisbals (Nadal, les dues Pasqües, el Corpus i la Mare de Déu d’Agost) i tracta de les processons per pregàries, especialment de l’anomenada «defora València».

En la segona part, intervenen diferents mans, que han estat identificades en l’estudi, especificant els afegits de cadascuna. S’escriu sobre les processons, sobre el jubileu de la Mare de Déu d’Agost, sobre els treballs dels escolans de la catedral o sobre observacions diverses (obligacions, capítols generals, festivitats, etc.)

Aquesta important i rigorosa aproximació a la litúrgia valenciana dels segles xvi i xvii permet reflexionar al segon dels editors, Xavier Serra Estellés, catedràtic de la Facultat de Teologia de València i prevere, sobre el passat, el present i el futur de la litúrgia en el capítol que tanca el volum, dedicat a l’estudi preliminar, titulat «Anakefalaiosis: reflexions d’un capellà del segle xxi». Considera, en definitiva, que els rituals continguts en la Consueta són, efectivament, un reflex de la societat valenciana de l’època, però queden lluny dels de l’Església de Crist.

En aquest sentit, considera que la litúrgia, com a part fonamental de la vida de l’Església, hauria de recobrar el seu valor primigeni i ser, en definitiva, l’inici i el final de la recapitulació de totes les coses en Crist.

Ens trobem, doncs, davant d’un text fonamental per a entendre una part imprescindible de la societat valenciana dels segles xvi i xvii com és l’Església, per a entendre el seu funcionament i la seua màxima expressió, que és la litúrgia, i, al mateix temps, per a conèixer un poc més l’evolució de la nostra llengua.

Villalonga, Anna Maria (ed.): Teatre català inèdit del segle XVIII: «Examen d’un mestre sabater», Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2010; «Sèrie Minor», núm. 14.

GABriel sANsANo

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana biel@ua.es

A pesar de les explicacions tradicionals que les obres d’història i crítica literàries ofereixen de l’escena catalana del segle xviii, el teatre català, el teatre català breu, és abundant i ric. Ric en models, en matisos, en tipus i, sobretot, en tíLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 265

01/02/13 7:50

266

Llengua & Literatura, 23, 2013

tols. És clar que no parlem d’un teatre culte, sinó d’un teatre breu, popular i popularista, que és on majorment s’aixoplugava la musa catalana. Una musa que rarament entrava als teatres convencionals, encara explotats en règim de monopoli, els quals només permetien que s’hi introduïren algunes peces breus en l’idioma del país en les escletxes de les lloes, entreactes o fi de festa.

Cal recordar que aquesta dramatúrgia trobava el seu espai natural en els espais privats, ja foren les cases dels burgesos o alguns magatzem urbans, tallers de la menestralia, les places i, sobretot, els gremis dels diferents oficis. No debades fou d’aquestes poderoses organitzacions laborals d’on van sorgir molts dels primers actors professionals a partir del segon terç del segle xvi. Alguns d’aquests gremis, a la seua seu, disposaven de petits espais on, amb motiu de la diada del sant protector, o de qualsevol altra celebració laboral o ciutadana, hi jugaven peces més o menys breus, recitaven poemes d’exaltació, feien relacions, etc.

Entre les desenes de títols breus de caràcter dramàtic del segle xviii que tenim localitzats i inventariats, l’entremès de l’Examen d’un mestre sabater, d’autor desconegut, ocupa un lloc singular justament per ser una obra lligada a aquest gremi, i per ser una de les poquíssimes obres conservades de les moltes que van sorgir entorn de les diferents agrupacions gremials. De fet, l’Examen parodia les proves que havien de passar els que volien ser mestres d’un gremi i les petites misèries que envoltaven aquestes proves. Tot just l’interès de l’entremès ja havia estat assenyalat per Pere Molas, bon coneixedor del segle xviii català i president de la RABL, l’entitat impulsora de la publicació de la peça teatral que ara presentem.

L’editora del text, Anna Maria Villalonga —professora de la Universitat de Barcelona i experta en el teatre català del tombant del segle xviii i primeres dècades del xix— ens presenta un volum articulat en tres parts: la primera, un estudi introductori centrat en el teatre català del segle xviii i en el teatre breu (13-27).

Villalonga hi fa un bon repàs al context i a la problemàtica específica del teatre català, als usos del castellà i el català en l’escena comercial catalana, i no s’oblida d’assenyalar els espais privats que, en aquell context, van ser l’àmbit natural on les peces breus catalanes eren més demandades i aclamades.

La segona, més extensa, conté una anàlisi monogràfica del manuscrit únic a través del qual ens ha pervingut la peça, s’hi n’apunta la datació aproximada (cap a 1781) i s’hi estudia el context específic dels gremis barcelonins (i el dels sabaters particularment) (29-85). La datació ens serveix per constatar que, justament en el moment en què l’entremès castellà entra en la seua decadència final (a partir de 1780), serà quan més testimonis trobarem en català. Però el capítol no es tanca aquí, sinó que s’enriqueix amb una anàlisi, fonamental i molt interessant, sobre la clau estètica de l’obra: la paròdia i les seues claus jocoses; una anàlisi que es complementa i amplia amb un esbós de l’evolució de l’entremès tradicional al sainet costumista, on realitza un seguiment detallat d’altres peces protagonitzades per sabaters i aprenents, per tota mena de menestrals. Val a dir que aquest epígraf palesa l’interès d’aquesta mena de peces per avaluar i fixar la cronologia de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 266

01/02/13 7:50

Ressenyes

267

l’evolució d’aquests gèneres populars. Finalment, Villalonga clou el capítol amb unes pàgines dedicades a explicar els problemes i els criteris seguits en l’edició.

El text teatral, Examen d’un mestre sabater (89-133), de 746 versos, és editat amb generositat i de forma rigorosa, i incorpora un aparat crític molt útil que posa l’accent tant en les formes lingüístiques antigues i col·loquials, com en les referències de caràcter enciclopèdic i històric. Aquest esdevé una eina auxiliar fonamental perquè el lector actual puga comprendre molt millor el sentit de l’obra i els jocs lingüístics i jocosos.

A més, el volum es complementa amb una breu introducció i una bibliografia final (135-142), que té el mèrit de no quedar-se amb la bibliografia crítica clàssica (ja clarament obsoleta i superada), sinó de recollir i aprofitar la major part de la bibliografia específica sobre el teatre breu català d’aquest segle, apareguda en els darrers vint anys. Això ja és un esforç addicional que s’ha de posar en relleu.

Creiem que Anna Maria Villalonga ha fet una molt bona feina d’edició, que ha acompanyat d’un estudi força complet del context del teatre breu i del títol editat, dignes del major reconeixement. I a més, malgrat que no ens trobem davant d’un dels entremesos de més volada d’aquelles dècades, Villalonga ha comptat amb el suport d’una entitat editora, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que ha posat al seu servei les possibilitats de la seua col·lecció editorial «Serie Minor» per editar amb gust i generositat una mostra del teatre breu setcentista, unes peces habitualment ignorades i menystingudes. No tenim cap dubte que l’edició d’aquest nou entremès no sols contribueix positivament a un millor coneixement del teatre d’aquell segle, si no que, a més, se suma a una llista de títols (que ja comença a ser llarga i acolorida) que posa en valor el teatre breu català del segle xviii.

Colón, Germà i Antoni Ferrando: Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió, València – Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.

JoAquim mArtí mestre

Universitat de València, Departament de Filologia Catalana

Germà Colón i Antoni Ferrando es proposen en aquest llibre de revisar les dades lingüístiques i historicoculturals, així com les interpretacions que s’han fet, de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, unes normes de correcció lingüística fetes «a juí del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors», que l’arxiver barceloní Pere Miquel Carbonell va copiar, cap a 1492, en un manuscrit miscel·lani, avui conservat a l’Arxiu de la Catedral de Girona.

En la primera part del llibre (ps. 15-130), Germà Colón fa una anàlisi lexicogràfica i dialectològica de les regles considerades més rellevants per a la història Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 267

01/02/13 7:50

268

Llengua & Literatura, 23, 2013

de la llengua, «i que poden ajudar a esbrinar la procedència de l’autor» (p. 23), fent servir abundant documentació, generalment de primera mà. En la segona part (ps. 131-298), Ferrando proposa una metodologia rigorosa per a esbrinar l’orientació diatòpica de les Regles i per a explicar el context cultural i sociolingüístic que les va fer possible i que en va impedir la vehiculació. Totes dues parts acaben amb sengles índexs de mots i, en el cas de Ferrando, també amb un índex antroponímic, que faciliten la consulta d’uns estudis molt densos en referències lèxiques i històriques. En la tercera part (ps. 299-312), els autors ens ofereixen una edició crítica i anotada de les Regles.

Antoni Maria Badia i Margarit, que ja havia publicat la primera edició de les Regles l’any 1950, el 1999 en va abordar amb detall la problemàtica filològica, sociolingüística i cultural en la monografia Les ‘Regles de esquivar vocables’ i la «qüestió de la llengua» (Badia 1999). En aquest estudi Badia n’atribuí l’autoria a Carbonell i conclogué que Fenollar i Pau només havien estat referents d’autoritat per al mateix Carbonell; així mateix, postulà una interpretació supradialectal de la majoria de les opcions lèxiques que s’hi recomanaven. Colón i Ferrando des d’un primer moment van participar en el debat enriquidor suscitat per l’estudi de Badia, fruit del qual és el llibre objecte d’aquesta ressenya, que recull i completa, revisades i ampliades, les aportacions que han anat fent Colón i Ferrando a la qüestió filològica suscitada per les Regles de esquivar vocables.

En la «Revisió crítica de les Regles», que constitueix la primera part del llibre, Germà Colón destaca l’interès de les Regles, datables cap a 1492, no únicament per a la filologia catalana, sinó per a la romànica en general, ja que són un dels primers escrits romànics que ofereix una preocupació purista i un interès semblant al del famós Appendix Probi llatí. La defensa de la llengua vulgar i el seu intent d’il·lustració que ofereixen les Regles tindria un gran desenvolupament durant el Renaixement, a Itàlia, França, Castella o Portugal. Així mateix, Colón destaca d’aquest text el seu sentit de la unitat lingüística, seguint un eix culte València-Barcelona, i el rebuig de les formes considerades massa vulgars o locals.

Colón considera desencaminada la interpretació de Badia sobre el caràcter supradialectal de la majoria dels lexemes de la llengua antiga i, en sentit contrari, destaca la importància dels diatopismes en les llengües. En aquest sentit, pel que fa a les Regles, en destaca el «component valencià importantíssim» (p. 23), sense el qual el text no s’explica. Després de l’anàlisi detallada del text, Colón arriba a la conclusió que «Pere Miquel Carbonell no pot ésser-ne de cap manera l’autor intel·lectual» (p. 101), considerant, entre altres raons, les contradiccions entre la doctrina de les Regles i la pràctica escrita de Carbonell. En canvi, segons Colón, els indicis avalen l’autoria de Bernat Fenollar d’una bona part de les Regles, tenint en compte que: a) al títol de les Regles es preserva el seu nom, mentre que el de Jeroni Pau hi apareix ratllat; b) se sap que Fenollar escrigué un «bandeig» de mots o un text de naturalesa semblant; c) s’adverteix a les Regles que un bon nombre dels mots comentats procedeixen de València, que li arribarien «a mans o a l’oïda de Carbonell, potser a través de Pau o del seu fill Francesc [Carbonell]»; d) no es Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 268

01/02/13 7:50

Ressenyes

269

constaten contradiccions entre les recomanacions de les Regles i la praxi escrita de Fenollar, i f) la condemna de les confusions d’àtones «no tenien cap utilitat a València, però precisament algú que coneixia aquesta tendència del Principat podia blasmar-la. No cal considerar tan localista en Fenollar que no sabés el que passava a Catalunya o a Mallorca» (p. 103). Colón descarta que les hagués escrites el prevere barceloní, que «mai no usà el vulgar» (p. 20). Més encara, afegeix que no es pot «imaginar un gran humanista com Jeroni Pau, i amb escreix malalt, redactant aquestes llistes» (p. 103). Finalment, creu que Carbonell es va limitar a ser-ne el copista i a «completar la nòmina, tot consultant el seu savi parent Jeroni Pau» (ps. 102-103). Conclou dient que les Regles van nàixer «en un ambient valencià, sens dubte per influència dels humanistes italians i no italians de la cort pontifícia dels Borja» (p. 109).

En l’estudi del centenar de regles escollides per Colón, el savi filòleg castellonenc ha matisat les informacions de Badia sobre l’abast geogràfic dels mots estudiats gràcies a l’exhumació de noves dades, extretes d’una llarga llista de documents que apareixen relacionats a la bibliografia, i d’algunes fonts lexicogràfiques poc estudiades, com és el Diccionari Balari, o inèdites fins ara, com el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, edició digitalitzada (http://www.iecat.net.faraudo/) dirigida pel mateix Colón.

Amb aquesta documentació Colón, a més de provar l’importantíssim component valencià de les Regles, aporta «elements que milloren el coneixement del lèxic català» (p. 23).

Així, per exemple, ha fet veure que merlet, que hom creia inexistent a la València medieval, també s’hi documenta àmpliament, i el mot rebutjat per aquesta regla, muró, considerat «més propi del valencià i Ebre» (DECat, V, 848), es troba ja en un text gironí de 1385, tot desfent «un xic la distribució geogràfica [coneguda] d’aquest parell de sinònims» (p. 58). Casos com aquests demostren que, com diu Colón, «resta encara força per recercar, sobretot en la rica documentació arxivística valenciana, amb prou feines tinguda en compte fins ara» (p. 23). Igualment, troba esments de gaire en valencià, des del s. xiv fins a la darreria del xv. Sobre aixecar, actualment no valencià, prova que en l’època de les Regles «era propi de tot el domini lingüístic» (p. 34), i, així mateix, respecte a brossat «hi ha altres esments que deixen pensar que era el terme general a tot arreu» (p. 48); també guineu es documenta en textos valencians antics, en sentit propi i en sentits figurats (ps. 53-55); prova, igualment, que el verb aidar «era ben corrent a la València dels segles xiv i xv» (p. 78). Aporta documentació antiga de pomblar i de guerau ‘grau’, sempre en fonts valencianes; el darrer era ben usual als segles xv i xvi, en aquest sentit Ferrando (p. 217) recorda la forma Guerau, per referència al Grau de València, que apareix en el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, i en podem afegir exemples del segle xvi, procedents de la Consueta de la Seu de València: «y vora mar arriben al Guerau, hon diuhen la darrera missa dels goigs», «Lo diumenge, per lo mal camí, no anaren al Guerau a banyar lo crucifixi» (Martí & Serra 2009: 177-178). A aquests mots cal sumar altres termes valencians o preferentment vaLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 269

01/02/13 7:50

270

Llengua & Literatura, 23, 2013

lencians que apareixen en les Regles, com tos, la variant maixcarat per mascarat, el cultisme servici, jugar a rumfla (i a rumfa), o la variant alacayo.

Colón proporciona interessants notes sobre la història lingüística de moltes veus, que milloren significativament els coneixements diacrònics que se’n tenien.

Per exemple, sobre gavinet / ganivet (p. 26), petí / tapí (p. 27), gallard (ps. 35-37), guardó (ps. 38-39), leguiar (ps. 40-41), sent Ment (p. 47), remei / remedi (ps. 4950), paraís / paradís (p. 52), maixcarat (ps. 55-57), pernuctiar / pernoliar / perenoliar (ps. 62-63), retxat / reixat (ps. 66-67), parlar en pla / parlar en vulgar (ps.

70-72), esguard / consideració (ps. 72-73), lesta / legida (ps. 80-81), quarnar / ligar (ps. 88-90), entre altres. O aporta primeres documentacions de diverses formes lèxiques. Per exemple, díbol (p. 41), saio (p. 44-45), cocodrill (p. 51), tots plegats (ps. 60-61), floviol (p. 75), il·luminar (p. 90), sotscaire (p. 92) o del castellanisme sombrero (p. 94).

La segona part de llibre, obra d’Antoni Ferrando, consta de cinc capítols, basats en articles publicats o inèdits, ara ampliats i revisats. En el primer capítol, «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (ps. 133-183), Ferrando rebutja la hipòtesi de Badia de considerar Carbonell l’autor de les Regles, més enllà del treball de còpia i d’alguna manipulació, a causa dels seus clamorosos dèficits de formació humanística i d’informació dialectal; fa notar el pes del català de València a les Regles, propugna la substitució de l’«eix Barcelona-València», defensat per Badia, per «l’eix València-Barcelona» com a criteri per a explicar el sentit correctiu de la majoria de les prescripcions de les Regles, i proposa Pau com a autor principal, tenint en compte la seua formació humanística, la seua estreta col·laboració amb Paolo Pompilio en la replega de mots de les diverses llengües romàniques destinada a la confecció d’un ambiciós Vocabularium romànic-llatí, i els seus contactes amb valencians, catalans i baleàrics a la Roma dels Borja.

En el segon capítol d’aquesta part, «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (ps. 185197), Antoni Ferrando propugna que el tema de l’autoria i de la interpretació del sentit correctiu de les Regles no es pot aïllar de la situació cultural de la darreria del segle xv, en què la intelligentsia catalana, valenciana i balear s’havia concentrat en la cort romana del cardenal Roderic de Borja, que es voltà de grans humanistes, i, sobretot, a la vista del pes cultural, demogràfic i econòmic de la ciutat de València al si de la Corona d’Aragó i del prestigi que havia adquirit el català de València més enllà de les fronteres del Regne.

En el tercer capítol de Ferrando, «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle xv: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, «fetes» per Jeroni Pau» (ps. 199-220), l’autor centra la seua atenció en l’estudi dels cercles humanistes de Roma en què es movia Pau i argumenta que és només en aquest context, gràcies al mecenatge que hi van exercir Alfons i Roderic de Borja, que es pot explicar no sols la iniciativa del canonge barceloní —probablement motivada per l’interès de Paolo Pompilio per les llengües romàniques—, sinó la seua font d’informació sobre el conjunt de la llengua catalana, atesa la concentraLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 270

01/02/13 7:50

Ressenyes

271

ció a Roma de curials de tot el domini lingüístic. Més encara, s’hi podria advertir el propòsit de Pau d’il·lustrar la seua llengua materna a imitació del que ja havia propugnat en la cort romana per a l’italià Leo Battista Alberti, i d’orientar així els seus conciutadans barcelonins, ja que la majoria dels vicis de pronunciació i de les paraules o de les variants formals no recomanades a les Regles afecten el parlar de Barcelona. Com diu Ferrando (ps. 219-220), en la immensa majoria de casos, quan hi ha discrepància diatòpica, les opcions recomanades en les Regles «s’ajusten a les preferències del català de València», que aleshores era «el parlar urbà més prestigiós», i, per tant, el model a imitar en unes regles que defensaven un model cohesionador i ennoblidor de la llengua comuna.

En el quart capítol, «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables» (ps. 221-241), Ferrando presenta les objeccions metodològiques al plantejament de Badia («Com calcular l’àmbit geogràfic dels vocables en joc dins les Regles de esquivar-los», 2007) quant al seu càlcul de «l’àmbit geogràfic dels vocables en joc dins les Regles» (2007). Addueix Ferrando que els punts de contrast lèxic de les Regles només poden ser deduïts de la documentació coetània i no de la d’altres èpoques i que, per a avaluar el sentit correctiu de les Regles, caldrà fixarse no en els mots cultes, sinó en els mots patrimonials i populars, com ara en l’oposició bargallons / margallons, en què resulta quasi sempre afavorit el sermo urbanus de València enfront del de Barcelona.

En el darrer capítol, «Elio Antonio de Nebrija i Jeroni Pau: fortuna diversa de dos humanistes interessats pels seus respectius vulgars» (ps. 243-280), Ferrando defensa la compatibilitat de l’humanisme amb l’interès pel vulgar, tal com il·lustra Antonio de Nebrija per al castellà, i, després d’argumentar la proposta d’autoria de Pau sobre les Regles, explica les raons per les quals era invehiculable aquest projecte en un context polític i cultural en què, amb la consolidació de la monarquia hispànica dels Reis Catòlics, el castellà havia esdevingut la nova llengua àulica per als sectors cultes i enlairats de la societat catalana, valenciana i balear. El contrast de les Regles, quant a l’abast i l’estructura, amb la Gramática castellana de Nebrija (1492), duu Ferrando a presentar aquelles com una mera mostra de la reflexió humanística de Pau sobre la llengua catalana, però sense intenció ni possibilitat d’incidència pública i política, i a veure en l’obra gramatical de Nebrija la plasmació de tot un projecte de política lingüística al servei de la nova Monarquia hispànica. Cal remarcar en aquest capítol de Ferrando els seus comentaris sobre la visió que es tenia des de Castella quant a les perspectives d’expansió del castellà en els dominis de la Corona d’Aragó i sobre les diferències de concepció de l’auctoritas lingüística, que per a l’autor de les Regles radica només en els doctes i per a Nebrija també en els cortesans i, sobretot, en el poder polític.

L’interès de l’edició de les Regles, en què el lector pot veure gràficament anul·lades amb els mots ratllats les supressions efectuades per Carbonell, rau no sols en la fidelitat i rigor esmerçats, sinó en les notes, en què es posen de manifest les contradiccions de criteris i les mancances de formació del copista barceloní.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 271

01/02/13 7:50

272

Llengua & Literatura, 23, 2013

La lectura atenta del llibre permet constatar que els trets singulars de la còpia realitzada per Carbonell, amb informacions contradictòries i deficients, les limitacions de la trajectòria biogràfica i intel·lectual del copista, les contradiccions entre els criteris correctius de les Regles i la praxi lingüística de l’arxiver barceloní, l’estudi de la documentació de l’època i l’anàlisi diatòpica de les orientacions correctives de les Regles fan inviable la hipòtesi de Badia de considerar-les obra de Carbonell. Les Regles prioritzen no solament les formes més cultes dels lexemes adduïts, sinó també, en cas de conflicte entre el sermo urbanus de Barcelona i el de València, la majoria de les preferències fonètiques, morfològiques i lèxiques d’aquesta darrera ciutat, no debades la capital cultural de la catalanofonia a la segona meitat del segle xv, en coincidència cronològica amb la decisiva presència romana de Jeroni Pau. Colón i Ferrando coincideixen, doncs, en gran part de les objeccions —més de caire lingüístic les de Colón, més d’orientació metodològica i de naturalesa cultural i sociolingüística les de Ferrando— a l’autoria intel·lectual de Pere Miquel Carbonell. Colón destaca «el pes de València» (p. 104) en l’elaboració de les Regles i el paper fonamental de Bernat Fenollar en el text. Per a Ferrando, que no nega la incidència de les posicions de Fenollar sobre Pau —no debades València i Roma, seus episcopals compartides per Roderic de Borja, mantenien uns estrets contactes comercials i culturals—, l’autor intel·lectual seria el canonge barceloní, que ocupava un lloc clau en l’organigrama administratiu de la Seu papal, des d’on tenia una privilegiada visió del conjunt de la llengua catalana i, per la procedència majoritària dels seus superiors i dels seus col·laboradors i amics, estava al corrent de la situació cultural valenciana.

Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió és, doncs, un llibre ple d’erudició, de dades ben contrastades, d’informacions innovadores i de crítica filològica ben fonamentada; tot això, a més, expressat amb un estil elaborat, amè i entenedor, el qual, com demostren a bastament Colón i Ferrando, no està renyit amb el rigor científic.

BIBLIOGRAFIA Badia (1999): Antoni Maria Badia i Margarit, Les ‘Regles de esquivar vocables’ i la «qüestió de la llengua», Barcelona: IEC. Martí & Serra (2009): Joaquim Martí, Xavier Serra, La Consueta de la Seu de València dels segles XVI-XVII, València: Facultad de Teología San Vicente Ferrer.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 272

01/02/13 7:50

Ressenyes

273

Gallén, Enric i Dan Nosell: Guimerà i el Premi Nobel. Història d’una candidatura, Lleida: Punctum–Grup d’Estudis de la Literatura del Vuit-cents 2011; «El Vuit-cents», núm. 6.

JoAN mArtori

Universitat Autònoma de Barcelona, Grup de Recerca en Arts Escèniques joan.martori@terra.es En la memòria del meu pare, qui morí poc abans de poder llegir aquestes línies.

El 1995, en el marc d’una operació nascuda a instàncies de la Societat Verdaguer i sota el lema de «xix el Segle Romàntic», s’organitzaren diversos col·loquis, entre els quals, el titulat «Guimerà i el Teatre Català del segle xix», que passà a formar part de les activitats de L’Any Guimerà. El doctor Joaquim Molas donà el tret de sortida a L’Any Guimerà amb un parlament inaugural (Molas 1995), en el qual recollia el to de provocació que havia reflectit en uns papers escrits vint anys enrere a propòsit del desenfocament que, segons ell, s’havia produït en la consideració de l’obra i la figura de Guimerà a partir del 1909. Fetes les excepcions corresponents, el 1995 assenyalava que Guimerà i la seva obra estaven mancats d’una necessària imatge «sòlida i estable» com la que des del 1986 la crítica i l’acadèmia havien anat propiciant en el cas de Verdaguer. Era necessari, afirmava, crear una tradició crítica que afrontés Guimerà i la seva obra. Congruentment amb el seu tarannà programàtic, Molas tancava el seu parlament inaugural interpel·lant les institucions i l’acadèmia. Expressava, així, el desig que a partir d’aquell moment s’obrís una nova etapa en els estudis guimeranians, amb la creença: «[…] que, de la mateixa manera que, el 86, el centenari de Canigó, va iniciar la renovació dels estudis verdaguerians, el centcinquantenari del naixement de Guimerà produirà la dels estudis sobre la seva figura. Si no és així, tots plegats en serem responsables».

En la Universitat de Barcelona el professor Enric Gallén ja feia temps que havia anat fomentant en el seu alumnat la motivació cap als estudis guimeranians.

Per aquest motiu, Molas, en el seu parlament es referí als nous i incipients estudis sobre Guimerà assenyalant un interès «més o menys capitanejat pel professor Enric Gallén». Des d’aleshores alguns investigadors fets a les aules de Gallén han anat aportant estudis sobre diferents aspectes de l’obra de Guimerà (Martori 1995; Bacardit 2009). També Xavier Vall, des de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb publicacions personals i com a director de diversos treballs de recerca, a més de fixar l’estat de la qüestió sobre la bibliografia de Guimerà (Vall 2009), ha anat afegint les seves contribucions a altres aportacions sobre Guimerà.

En aquest sentit cal assenyalar l’estudi de la llengua literària de Guimerà de Jordi Ginebra, de la Universitat Rovira i Virgili (Ginebra 2006).

En estreta relació amb aquestes línies d’investigació caldria posar de manifest la sensibilitat de persones com Josep Massot, que, al capdavant de les PublicaLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 273

01/02/13 7:50

274

Llengua & Literatura, 23, 2013

cions de l’Abadia de Montserrat, ha tingut un destacat paper en la publicació de les diferents investigacions sobre Guimerà i la seva obra. Persones que han practicat una gestió i una promoció culturals responsables, tot seguint uns criteris que han anat més enllà de la rendibilitat econòmica i que, per tant, han hagut de comptar amb el suport institucional adequat, que han sabut trobar.

Per altra banda, caldria assenyalar com les diverses investigacions que, en l’àmbit internacional, s’han anat produint durant aquest període quant a Guimerà i la seva obra (Dubatti 1992, Kaiser 2007, Neumann 1999, Soler 1988, Jané & Kanatek 2007) podrien haver tingut quelcom a veure amb l’esmentada renovació dels estudis guimeranians, encara que pugui tractar-se d’un fet col·lateral respecte de les línies que hem remarcat més amunt. La programació del TNC afegí nous muntatges a altres d’anteriors de la dramatúrgia guimeraniana, com els del Centre Dramàtic de la Generalitat o la posada en escena de referència de Terra baixa dirigida per Fabià Puigserver el 1990 al Teatre Lliure, per tal de contribuir a renovar i estabilitzar en les taules l’obra dramàtica del nostre autor.

En l’àmbit educatiu, les programacions de la matèria de Literatura Catalana han anat introduint entre les sis lectures prescriptives del batxillerat una obra teatral de Guimerà diferent cada bienni. Aquesta iniciativa ha revitalitzat el mercat editorial amb edicions específicament preparades per a aquest segment editorial.

Havien esdevingut profètiques les paraules de Joaquim Molas del 1995? Molt probablement, davant d’aquest adjectiu, l’il·lustre professor reprimiria un somriure irònic degut a la pressió dels llavis en el cigarret… La responsabilitat quant als estudis guimeranians a què havia fet referència Molas —com hem vist força compartida i això, de ben segur, sense tenir present tothom qui caldria— amb el pas del temps hauria anat formant un gruix considerable. Malgrat que a hores d’ara, a diferència del cas de Verdaguer, no existeix cap institució que aglutini els estudis sobre Guimerà i queda molt camí per córrer abans no s’esgoti el potencial dels estudis encara pendents sobre la figura i l’obra de Guimerà. Són necessaris l’edició crítica de la seva obra completa, una biografia que aporti nova informació a la tan documentada de Josep Miracle, a més de l’estudi de l’epistolari i la documentació inèdita de Guimerà i sobre ell que ha anat apareixent i és a disposició de la investigació, per posar uns quants exemples.

En el camí que s’ha recorregut en la renovació dels estudis guimeranians, els incis de la qual, com hem vist, es remunten a disset anys enrere, cal situar com un altre signe més de la seva vitalitat l’últim treball publicat d’Enric Gallén i Dan Nosell: Guimerà i el premi Nobel. Història d’una candidatura. Com s’indica en el pròleg d’aquest estudi, els professors Enric Gallén i Dan Nosell, —aquest últim, filòleg romanista de la Universitat d’Uppsala—, havien coincidit fa uns deu anys en un interès mutu per tal de treballar el tema central de la seva obra conjunta. La seva activitat investigadora, que es veié afavorida per l’obertura a la consulta dels arxius de l’Acadèmia Sueca, un cop transcorreguts els anys prescriptius des la creació de la Fundació Alfred Nobel, els portà a consultar els informes dels experts i les propostes de les diferents candidatures en les quals Guimerà estigué Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 274

01/02/13 7:50

Ressenyes

275

implicat. Els resultats de les seves investigacions s’haurien donat a conèixer abans en forma de llibre editat per Proa si la mort d’Isidor Cònsul no hagués truncat l’operació. El 2008, però, en el marc del VII Col·loqui Internacional de la Societat Verdaguer, els dos autors oferiren un primer avançament d’aquest treball conjunt que acaba de publicar-se en la règia col·lecció que edita Punctum conjuntament amb el Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents.

El treball de Gallén i Nosell rebla el clau en l’aclariment d’una falsedat que ha gaudit d’una àmplia acceptació al llarg del temps. Aquesta falsedat, sorgida d’una afirmació ingènua, fonamentada en un malentès, és la pretesa explicació dels diversos decantaments i, en certa mesura, fracassos en les diferents candidatures de Guimerà al Premi Nobel. En un article del 1972 el catalanòfil Bertil Maler dubtà del suposat bandejament de Guimerà, a favor de Mistral i Echegaray, en la concessió del Nobel del 1904. Josep Miracle el 1958 havia afirmat que el 1904 Guimerà havia sigut el candidat «preferit» (Miracle 1958: 440) per l’Acadèmia Sueca en l’atorgament del premi Nobel de literatura que, «per causa de raons de prestidigitació cancelleresca», li fou negat i, per contra, fou lliurat a mitges a Frederic Mistral i José Echegaray, el traductor nominal a l’espanyol de bona part de l’obra teatral de Guimerà més significativa. Maler, el 1972, concloïa que «la informació de Josep Miracle sobre el 1904 i l’assumpte Guimerà-Echegaray és deguda a alguna mena de confusió» (Maler 1972: 32). Miracle s’afanyà a aclarir la seva errada un mes després. De la documentació de Guimerà que conservaven les germanes Aldavert, havia parat atenció al retall d’una fotografia procedent de la premsa il·lustrada i, sense contrastar-la amb la publicació d’on provenia, l’havia vinculada a una hipotètica visita a Barcelona de Karl August Hagberg, l’avalador de Guimerà a l’Acadèmia Sueca, que Miracle havia situat erròniament el 1904, mentre que, segons ara aclaria, «corresponia ben bé al 1913» (Miracle 1972: 77).

El que es donà per cert amb relació a una primera candidatura de Guimerà al Premi Nobel de literatura el 1904 va esdevenir una veritat inqüestionable, perquè indirectament alimentava les raons per les quals la literatura de Guimerà, filla d’una cultura sense estat o, si es vol, minoritzada, mai no havia arribat a l’estatus internacional desitjat. Miracle, el 1972, tancava la seva col·laboració amb un seguit d’interrogants als quals, entre moltes altres qüestions, han anat responent els autors d’aquest treball. Miracle es preguntava: «Potser algun dia es podrà donar resposta als presents interrogants: ¿què va passar, realment, el 1904 a propòsit de Guimerà i del Premi Nobel? ¿Com va ser que no passés endavant la candidatura Guimerà per al Nobel del 1907? ¿Amb quins obstacles topà la mateixa candidatura en la convocatòria del 1913? Segurament la resposta d’aquests interrogants —quin magnífic tema de treball per a un estudiós!— ens il·lustraria en aspectes que van de la història a la llegenda» (Miracle 1972: 78).

Gallén i Nosell aporten la informació suficient per aclarir detalladament que la candidatura de Guimerà del 1904 al Premi Nobel fou inexistent, una falsa idea que havia anat gaudint d’una recepció favorable en la historiografia sobre el nostre autor. A partir de l’estudi de Gallén i Nosell sabem que a final del 1905, seLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 275

01/02/13 7:50

276

Llengua & Literatura, 23, 2013

gons que marcaven els corresponents protocols, l’Acadèmia Sueca convidà la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona a presentar una candidatura al preuat guardó. Com destaquen els autors «[l]’acadèmia barcelonina va optar per Àngel Guimerà i el va proposar per primer cop el 1906, però va arribar tard als terminis establerts per l’Acadèmia Sueca, i fins a l’any següent la proposta no va ser acceptada» (p. 8).

El subtítol del llibre, Història d’una candidatura, queda justificat per qüestions de mètode i propòsit. La manera com es descriu i s’analitza el procés que segueixen les diferents candidatures de Guimerà al Premi Nobel de literatura fa del text un treball que facilita que totes les argumentacions que conté puguin contrastar-se amb les fonts de què els autors han disposat i que posen a l’abast del lector. El rerefons documental amb què s’ha treballat prové de documentació de primera mà obtinguda al fons Guimerà de la Biblioteca de Catalunya, als arxius de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i a la Biblioteca Nobel d’Estocolm, així com als fons personals d’Edvard Lidforss i Carl Wahlund, ambdós dipositats a les universitats de Lund i d’Uppsala. A l’hora de contextualitzar l’anàlisi de tot aquest important joc de papers per a la qüestió que es tracta, també s’han tingut en compte els diferents dictàmens i informes publicats del Comitè Nobel sobre Guimerà. En aquests punts la contribució de Dan Nosell ha esdevingut cabdal. Ha estat fonamental a l’hora d’obtenir la documentació sueca, i primordial en la transcripció i la traducció de les fonts escrites en suec que han anat localitzant els dos autors, una tasca en cap cas exempta de dificultats. A títol d’exemple: tenint en compte que la llengua sueca d’un segle ençà ha sofert una gran transformació, resulta interessant fixar-se en alguns aspectes terminològics dels informes redactats pels experts suecs. La traducció d’alguns termes que s’hi inclouen, com ara el d’independència, han exigit una especial atenció. Els primers informes que avalaven l’obra de Guimerà es fonamenten en valors com el de la idealitat, reconeguda en l’obra del nostre autor. En una última etapa de la trajectòria estudiada, en la qual la pau esdevé el fonament d’un joc de valors en què es recolza la concessió del guardó, el decantament final de la candidatura de Guimerà, s’hauria argumentat en una lectura del seu corpus literari com a portador del, diguem-ne, virus de la independència, sobretot si es té en compte que el fantasma dels nacionalismes adquireix a Europa una presència destacada després de la Primera Guerra Mundial. És aquí que es manifesta més clarament com els criteris de l’Acadèmia Sueca es varen posar al servei d’interessos políticosocials. La traducció de termes com l’exemplificat, així com la de separatisme, requereix, doncs, d’una actitud afinada, exempta de tota mena de prejudicis, com la que han mostrat els autors de l’estudi, ateses les connotacions ideològiques i polítiques que aquest tipus de terminologia comporta.

El text s’estructura en quatre parts. «Estudi», «Documents», «Correspondència» i «Informes dels experts de l’Institut Nobel» tal com hem indicat, obren al lector la possibilitat d’una interrelació entre les fonts i l’anàlisi que se’n fa. Per altra banda, cal remarcar com en l’estudi s’ha trobat una unitat de to per al seu Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 276

01/02/13 7:50

Ressenyes

277

discurs, una qüestió no sempre fàcil d’obtenir quan s’orquestra una peça a quatre mans com ho és aquesta. I més si tenim en compte que està escrita per dos autors amb llengües maternes molt diferents.

La valoració de la literatura de Guimerà de Suècia estant, com es dedueix de l’estudi de Gallén i Nosell, tingué molt a veure amb la imatge que es tenia a Europa en aquells moments de la literatura catalana i, per extensió, de Catalunya. En una primera etapa, del 1906 fins al 1911, en la qual Guimerà hauria comptat amb més possibilitats reals d’obtenir el guardó, esdevenen molt interessants els informes dels experts i les diferents imatges que s’hi projecten quant a la literatura catalana. Els informes d’Edvard Lidforss, inspirats en un ideari de caràcter més aviat romàntic, es fonamenten en una imatge molt idealitzada de la significació de Guimerà. Es destaca també que l’actitud de l’il·lustre romanista i hispanista a l’hora de defensar les diverses candidatures de Guimerà va ser més incondicional si es compara amb determinades posicions adoptades per Karl August Hagberg amb relació a aquesta qüestió. Lidforss coneixia Catalunya de feia molt de temps i en el seu moment, llevat potser d’Echegaray, no hi havia cap contrincant espanyol amb més pes internacional que Àngel Guimerà. Hagberg, però, en la llarga trajectòria d’opció de Guimerà al Nobel, esdevingué un personatge més oportunista, com es posa en relleu a partir de l’anàlisi de les seves accions. Cal tenir present que les seves intervencions es produeixen en un context més controvertit i que, a més a més, es tracta d’un expert en literatura espanyola, italiana i, més tard, portuguesa —així, hagué de jugar a diferents bandes, com quan coincidiren les candidatures de Galdós amb la de Guimerà, a partir del 1912—. L’evolució dels contextos socials i polítics, per altra banda, portà l’Acadèmia Sueca a adequar els seus criteris en l’atorgament del Premi als diferents aires d’època. És en aquesta transformació que les variacions en les valoracions d’Hagberg prenen el sentit al·ludit. Malgrat tot i en honor a la justícia, però, Hagberg sempre assumí els compromisos contrets amb els seus corresponsals a Barcelona.

K. A. Hagbert remarcà fins al 1915 la manca de suficient coneixement exterior de l’obra de Guimerà. Per al seu avalador, Guimerà havia estat el salvador del català a més del constructor d’un corpus lingüístic. Les seves valoracions apunten cap a la promoció d’una imatge d’un autor i d’una obra connectats amb el seu poble. Com es desprèn dels diferents informes que avalen l’obra de Guimerà, l’avaluació de la seva obra comporta el reconeixement del procés de recuperació de la literatura catalana que havia suposat la Renaixença, al capdavant de la qual se situava la figura d’Àngel Guimerà, atesa la projecció internacional de la seva obra. Un assumpte que esdevé singular en les primeres opcions que el nostre autor tingué per a obtenir el Premi Nobel.

A partir de 1915 —el 1914 no es va atorgar el guardó— s’obre un altre període que porta a concloure diferents qüestions. Segons l’estudi: 1. com a immediat antecedent, el fet que Hagberg en la seva estada a Barcelona el 1913 «es devia adonar que Guimerà ja no gaudia del lloc de preeminència que havia ocupat posteriorment [anteriorment] en el si de la cultura catalana» (p. 69); i 2. que, com a Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 277

01/02/13 7:50

278

Llengua & Literatura, 23, 2013

conseqüència dels trasbalsos històrics arran de la Primera Guerra Mundial, es produïssin determinats canvis en els criteris políticoculturals de l’Acadèmia Sueca a l’hora de concedir el guardó. Com ara l’adopció d’una actitud contrària als moviments nacionalistes que amenaçaven els estats establerts» (p. 73), segons afirmen els estudiosos, una posició atenuada a partir del 1922 quan l’obra de Guimerà feia temps que s’estava considerant més o menys anacrònica.

Semblaria, doncs, que l’ideari de l’Acadèmia Sueca, que a partir d’un cert moment se centrà en el valor de la pau, va fonamentar la seva política de concessió de premis, des de la candidatura de Guimerà del 1915 coincident amb la de Benito Pérez Galdós, en la idea de no fomentar el separatisme atorgant el guardó a un autor que no pertanyés a una cultura hegemònica.

El que diferenciava l’obra de Guimerà d’altres candidatures emparades en un establishment estatal hauria activat el recel cap a possibles processos d’independència o cap a posicionaments que suposadament els encoratgessin. Així, sembla que l’Acadèmia sueca hauria actuat de referent per a decantar la candidatura de l’autor català, a causa del que li era inherent i alhora podria qüestionar la unitat dels estats. Paradoxalment, un assumpte tan recurrent en l’obra de Guimerà com ho és la diferència acabà per abocar al rebuig les pretensions d’una cultura, la que representava el mateix Guimerà, de ser reconeguda internacionalment.

En un altre nivell de significació aquesta Història esdevé la crònica dels afectes, en alguns moments apassionats, que acaba abocant-se al sacrifici. Com si bona part dels arguments de les obres del mateix Guimerà haguessin estat la premonició de les diferents frustracions en les seves diverses opcions al Nobel. Les singulars circumstàncies nacionals i lingüístiques que representava l’obra de Guimerà, el seu fet, diguem-ne diferencial —un tema tan freqüent en les seves obsessions com a dramaturg i en els seus discursos patriòtics—, esdevingué l’element que amb el pas del temps se li acabà girant en contra.

Altres qüestions acaben d’explicar la frustració de les diferents candidatures de Guimerà al Nobel. Com apunten els autors de l’estudi, cal considerar que el coneixement de l’obra literària de Guimerà fou escàs a Suècia. Per altra banda, el grau de reconeixement de què gaudiren les institucions que proposaren Guimerà al Nobel (la Reial Acadèmia de Bones Lletres i l’Institut d’Estudis Catalans, el 1912) comparat amb el de les que presentaven els seus competidors, era inferior.

Ambdues qüestions haurien estat prou determinants. Amb l’afegit que el menor prestigi acadèmic dels avaladors de Guimerà en relació al dels d’altres candidats hauria contribuït a què la seva candidatura mai no hagués pogut competir en igualtat de condicions. Així, s’entén que la concessió del guardó a Jacinto Benavente el 1922 fou, alhora, el reconeixement a una institució com la Real Academia Española. Les objeccions que es fan en els informes que arriben a l’Acadèmia Sueca en relació a Guimerà en la convocatòria del 1922 i el decantament d’aquesta a favor de l’autor de Los intereses creados, porta a concloure, segons Gallén i Nosell, que, amb la concessió del Premi Nobel, paral·lelament, s’estava atorgant un «aval a una literatura i a una Acadèmia de prestigi i de referència» (p. 67). Significativament, i Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 278

01/02/13 7:50

Ressenyes

279

els estudiosos no s’estan d’assenyalar-ho: «l’Acadèmia Sueca no volia conflictes de cap mena com els que es podien derivar de cultures petites o minoritzades, però sense estat, que als seus ulls de vegades es barrejaven amb unes reivindicacions de caràcter polític, que no estava disposada a acceptar ni assumir» (p. 75).

Els nobles anhels per tal d’aconseguir la plena acceptació de la literatura catalana per part dels representants d’un «muntatge literari […] nòrdic i […] pompós», com comentà Quim Monzó a la Fira de Frankfurt del 2007 (Monzó 2007), tot referint-se a la Fundació del Premi Nobel de literatura, en el cas Guimerà s’acabaren frustrant. I per més que Salvador Espriu hagués somniat metafòricament en un indret allunyat i, per damunt de tot, nòrdic —que res no tindria a veure amb la possibilitat de concessió del Nobel a la seva obra—, «nord enllà», escrigué, «on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure / desvetllada i feliç!», acabà afirmant amb un to de renúncia interioritzada: «i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria». Crítica i resignació cap a un nord poèticament codificat: dues actituds davant dels fonaments d’una concepció de l’Europa dels estats conformen part d’un aiguabarreig de reaccions a l’hora d’afrontar un assumpte prou clarificat pel que fa als gestos i actituds presos per l’Acadèmia Sueca, tal com s’encarreguen d’objectivar els autors de l’estudi que comentem.

Gallén i Nosell hi aporten, per altra banda, una valuosa informació, diguemne perifèrica, que permet, entre altres qüestions, resseguir la projecció i la recepció de l’obra de Guimerà a Suècia. Més concretament: quines traduccions es coneixien i quines obres del nostre autor s’hi representaren. Pel que fa a la qüestió de les traduccions, en l’estudi s’aporten tot un seguit d’inestimables referències que, de ben segur, serviran per a posteriors estudis sobre les traduccions de l’obra de Guimerà i la seva projecció. Perquè un dels valors d’aquesta investigació recau en el fet de situar l’obra del nostre autor a Europa. Una via, la de la seva projecció europea, que cal entendre a partir de la lectura atenta de diversos informes sobre la significació de l’obra de Guimerà que insisteixen en l’important paper que aquesta va tenir en la renovació de l’escena teatral espanyola i el fet que s’acabà convertint en un producte d’exportació, a Europa i a Amèrica, de la indústria teatral autòctona i, sobretot, espanyola.

Definitivament, el treball que comentem posa de manifest que Àngel Guimerà ha passat a la història del premi Nobel de literatura com el candidat que ha estat proposat més cops sense obtenir el guardó: disset ocasions en total. I quina discreció mantingué sempre Guimerà quant a aquesta qüestió! En el seu epistolari conegut, es conserven molt poques referències d’ell mateix a aquest assumpte. És aquesta Història, així, la crònica de la llarga trajectòria d’una frustració? Sí, analitzada sense embuts, ben fonamentada i sistematitzada. La Història d’una candidatura es posa al servei també de la significació de l’autor més enllà de les fronteres lingüístiques de la cultura a la qual pertanyé, l’acceptació de la qual, en moltes ocasions estigué condicionada per raons d’ordre políticocultural i mai aconseguí el seu reconeixement amb la plenitud necessària.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 279

01/02/13 7:50

280

Llengua & Literatura, 23, 2013

Els diferents gestos institucionals o les decisions finals per part de l’Acadèmia Sueca en foren una mostra. Altre cop sembla que hagués actuat de referent en la qüestió del Nobel, una de les dèries del nostre dramaturg, encarnades en allò que singularitza gran part dels seus personatges, enfrontats al rebuig del seu entorn social, precisament per allò que els constitueix i alhora els diferencia. Així, el patetisme de Manelic, el de l’Àgata i el de Maria Rosa que han fet tremolar les fibres més íntimes de l’emoció al públic d’arreu del món, presagia com la cultura que representà Guimerà fou, a l’hora de la veritat, rebutjada pel fet de no gaudir de la condició de normalitat, amb un estat que els emparava, de què fruïren els seus competidors més immediats.

El llibre de Gallén i Nosell és un signe més de la vitalitat dels estudis guimeranians, ho hem afirmat més amunt. Escrit amb rigor i metodologia. Clar en la seva exposició i anàlisi —en aquest sentit cal destacar com, essent un treball positivista stricto sensu, els autors no s’estan de formular les seves exegesis de la documentació que ens presenten—; Guimerà i el premi Nobel, esdevé un altre estudi dels que faran forat no només per la informació que aporta, sinó també per les desacomplexades veritats que conté. Si en molts aspectes el personatge gens pla d’Àngel Guimerà resulta enigmàtic, la qüestió de les candidatures de l’autor català al Premi Nobel de literatura també havia estat envoltada, al seu torn, d’un cert alè misteriós.

De «la història a la llegenda» havia dit Josep Miracle, com hem vist (Miracle 1972:78). Amb aquest estudi s’ha invertit el procés: del mite s’ha passat a la realitat.

L’obra de Gallèn i Nosell, doncs, ha contribuït a il·luminar tota aquesta interessant qüestió.

BIBLIOGRAFIA Bacardit (2009): Ramon Barcardit, Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 144.

Dubatti (1992): Jorge A. Dubatti, «Problemas de teatro comparado. La adaptación argentina (1909) de Terra baixa de Ángel Guimerá», dins: Comparatística. Estudios de literatura y teatro, Buenos Aires: Biblos; «Colección de Literatura Comparada» núm. 1, ps. 45-62.

Ginebra (2006): Jordi Ginebra, «Sobre el lèxic de l’obra teatral d’Àngel Guimerà», dins: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol. LIII [= Homenatge a Joseph Gulsoy / 1], ps. 103-121.

Jané & Kanatek (2007): Jordi Jané Lligé i Johannes Kanatek (eds.), «Les adaptacions operístiques de Terra baixa d’Àngel Guimerà al francés (La catalane) i a l’alemany (Tiefland)» dins: 20è Col·loqui Germanocatalà, Aquisgrà: Shaker; «Biblioteca catalànica germànica», núm. 6, ps. 25-44.

Kaiser (2007): D. J. Kaiser, Àngel Guimerà’s Terra baixa: Three translations, [tesi doctoral inèdita ], vol. I, Performing Arts Department, Washington University.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 280

01/02/13 7:50

Ressenyes

281

Maler (1972): Bertil Maler, «Guimerà i el premi Nobel» dins: Serra d’Or, 150, 15-31972, ps. 31, 32.

Miracle (1958): Josep Miracle, Guimerà, Barcelona: Aedos; «Biblioteca Biogràfica Catalana», núm. 13.

Martori (1995): Joan Martori, La projecció d’Àngel Guimerà a Madrid (1891-1924), Barcelona: Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 46.

— (1972): Josep Miracle, «Guimerà i el premi Nobel», Serra d’Or, 151, 15-4-1972.

Molas (1995): Joaquim Molas, «Parlament inaugural de l’any Guimerà», dins: Mil 9-cents noranta-5, El Vendrell: Comissió Any Guimerà.

Monzó (2007): Quim Monzó, Discurs d’inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt, Barcelona: Quaderns Crema.

Neumann (1999): Petra Neumann, Untersuchungen zu Werk und Rezeption des katalanischen Dramatikers Àngel Guimerà, Frankfurt del Main: Peter Lang.

Soler (1988): Maridès Soler, «Caciquisme i color local a Terra baixa d’Àngel Guimerà i a Tiefland de Rudolph Lothar i Eugen d’Albert», dins: Zeitschrift für Katalanistik, núm. 1, ps. 132-149.

Vall (2009): Xavier Vall, «Àngel Guimerà», dins: Enric Cassany (ed.), Panorama crític de la literatura del segle xix, vol. IV, Barcelona: Vicens Vives, ps. 337-358.

Rafanell, August: Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle xx, Barcelona: Acontravent, 2011.

JoAn Ferrer i CostA

Universitat de Girona, Departament de Filologia i Comunicació joan.ferrer@udg.edu

August Rafanell explorador de terres ignotes: entre «carall, gavatx, me sembla que tenes força llengua» i «Man spricht deutsch und pat at ihm pat at ham!»* 2

Avui segurament ja ningú no se’n recorda, de Shmuel Yosef Agnon (18881970), escriptor en llengua hebrea que va ser premi Nobel de literatura. La seva novel·la més important porta el títol de Temol xilxom (Ahir, abans-d’ahir) i va ser publicada l’any 1945, quan Europa acabava de passar per la guerra més sagnant de tota la seva història, que va comportar l’extermini de gairebé sis milions de jueus.

Agnon, en aquesta obra mestra ––si Déu em dóna vida i salut, més endavant la traduiré al català–– ens parla de coses i de persones que existien ahir i també abans-d’ahir, però que ara ja no hi són. * Aquest treball forma part del projecte de recerca: “Sobre els territoris de la llengua: la frontera franco-espanyola en la història de la llengua i la identitat catalanes”. Referència: FFI201127361. Organisme: MICINN. Investigador principal: Francesc Feliu.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

021-107517-Llengua i liter 23 - 02.indd 281

05/02/13 14:54

282

Llengua & Literatura, 23, 2013

És un fet ben curiós que el darrer llibre del professor August Rafanell s’intituli Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle xx, nom bessó de l’obra mestra d’Agnon. L’autor es proposa «de donar la paraula a una colla de testimonis amagats sota el verdet de la desmemòria» (p. 12) i, nauta expert d’arjau segur, ens guiarà al llarg de gairebé sis-centes pàgines en un viatge apassionat i apassionant per la història de la llengua i de la cultura catalanes des de la fi del segle xix fins a la mort del general Franco. Hi ha centenars de monografies sàvies i barbudes sobre determinats aspectes d’aquesta història, però Rafanell s’emboscarà per corriols que gairebé mai ningú no havia fressat. Es tracta d’escriure «des dels marges de la “literatura acadèmica”» (p. 13). El viatge literari promet ser emocionant.

El primer estudi és «La il·lusió francesa» i ens situa en un ambient curiós de la Barcelona de l’endemà del 1898. Rubén Darío, aleshores periodista del diari argentí La Nación, detectava que en la societat catalana hi havia «los autonomistas, los francesistas y los separatistas» (p. 26). Espanya es moria i hi havia qui pensava en el que Rafanell anomena «un canvi de naturalesa» (p. 29), que volia dir un canvi de bandera: deixar de ser espanyols per esdevenir francesos: «je conclus à l’autonomie catalane sous de drapeau français» (p. 57). Són les paraules del periodista Arthur Huc, que parlava sota l’influx de Pompeu Gener. El banquer Iu Bosch formava part dels qui maquinaven l’annexió de Catalunya a França: «Si Francia abre los brazos á Cataluña, España está perdida» (p. 67). Aquest episodi durà molt poc, perquè pensar que França redimiria Catalunya, durant la primera dècada del 1900 ja es va veure que era picar ferro fred. Aleshores el catalanisme radical ja sols podia girar cap al nacionalisme d’exclusió: el de la nació immediata, que és la lingüística, com ens ensenya Rafanell. Però això té altres problemes, que són els de dibuixar-ne el mapa, i aquí entrem en el segon estudi de l’obra: «Català i occità sobre el mapa».

En un món antic, la llengua forma part de la natura més que no pas de la cultura. Quan «tot era al lloc que li tocava ser, la ignorància dels límits de les llengües en protegia l’ús» (p. 75). Ernst-M. Arndt, endut pel remolí romàntic, afirmà que «l’única frontera natural vàlida d’un poble la forma el seu idioma» (p. 77). Això, als jacobins francesos, que tenien la paella pel mànec des del 1789, no els va fer cap gràcia. L’Encyclopédie pontificarà que en una nació «il ne peut y avoir dans sa manière de parler qu’un usage légitime». A fi d’eradicar els il·legítims ––era allò de: morta la cuca, mort el verí–– l’erudit Coquebert va censar tots els parlars de l’Hexàgon, però no va ser capaç de marcar línies sobre el mapa per separar els parlars romànics. L’ambaixador de Napoleó a Espanya va escriure que a Catalunya s’usava una llengua «très sembable au patois qu’on parle en Languedoc» (p. 81). Aquí, la reproducció en l’obra de Rafanell dels primers mapes ––en color–– lingüístics d’Europa té un valor afegit extraordinari. El primer mapa del límit del català rossellonès amb el llenguadocià va ser publicat per Abel Hovelacque el 1891. La realitat, però, és sempre ambigua, de manera que el català ocupava «une place tout-à-fait particulière parmi les idiomes de la langue d’oc» Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 282

01/02/13 7:50

Ressenyes

283

(p. 86); és a dir, malgrat el mapa, no era pas clar si el català havia de ser considerat un dialecte occità o bé com una branca distinta «dans le sistème des langues novolatines». Rafanell demostra que l’empenta per passar de l’una a l’altra va ser el resultat del moviment catalanista: «La potència del moviment catalanista va decidir, per damunt del veredicte dels tècnics en lingüística descriptiva, la sort del català dintre de la Romània» (p. 90). És doncs la idea de nacionalitat la que va permetre fer el pas de dialecte a llengua: «El que passava a la Catalunya del primer catalanisme tenia molt poc a veure amb el que succeïa a Occitània, territori desestructurat, imprecís i mancat de vibració idiomàtica» (p. 91). Mai ningú no havia demostrat com ara ho ha fet Rafanell aquest fet: per veure les llengües calen també unes ulleres culturals que permetin veure-les. Per mostra, un botó: fa uns estius, jo passejava pel passeig de mar de Lloret amb la meva esposa i em vaig aturar a escoltar un grup de turistes israelians. El guia els deia en hebreu, tot mostrantlos el cartell de la porta de l’Ajuntament que diu «Casa de la Vila»: «Mirin quina cosa més curiosa: casa és en espanyol i vila en francès». Per al guia israelià, entre l’espanyol i el francès no hi havia res que ell pogués veure.

«Pels límits de la consciència» aporta un dels descobriments més importants que fa Rafanell en aquest llibre: la frontera entre el Llenguadoc i Catalunya afitada per unes marques en les pedres, que han perdurat des del segle xvii. Rafanell, un docte professor universitari, segurament cofat amb salacot, va resseguir el camí que descriu Jaume Massó Torrents en els seus Croquis pirinencs (1896) on descobrí que les Corberes esdevingueren «la més gran frontera natural que puga separar dos pobles» (p. 102). A partir d’aquí Rafanell ens mostra infinits detalls erudits sobre la percepció d’allò que, copiant el títol d’una obra del gran Coromines, podríem anomenar entre dos llenguatges: «Per molt que s’assemblés al parlar del Rosselló, el llenguadocià de Narbona s’havia tornat un patuès. No solament perquè l’hi consideressin els seus practicants. Ho era de debò. El rossellonès, no.

Més que els secrets de la gramàtica, allò que descompartia la llengua de Salses en avall dels romànics del nord de la Corbera era el seu crèdit social. Al sud del gran massís, el patois havia esdevingut un adjectiu denigratori, sempre propi dels altres. Al nord, en contrapartida, aquella designació era l’única que servia per representar la mala vida d’un jargó inculte i brutejant» (p. 109). Però Rafanell no en té prou, amb l’erudició, sinó que ens sorprèn amb el treball d’explorador i fotografia les fites ètniques que ha descobert, com ara la roca d’en Taló, que, en la part que toca al costat de Montner, té marcada la creu dels reis d’Aragó i en la que mira a Tor, les tres espigues del casal dels Montesquiu: per una banda el signe d’un estat i per l’altra el d’un senyoriu. És la frontera de la gavatxeria: «le pays du Nord où l’on ne parle pas catalan, la Barbarie» (p. 133).

En les «Imaginacions noucentistes», Rafanell tot comentant les notes de Maragall al centre d’aigües de Cauterets (1901) i de Prat de la Riba des de Durtol (1902) ens (de)mostra el valor de l’imaginari en la construcció de les realitats col·lectives: «Si bé no seria sensat afirmar que el Noucentisme va crear la nacionalitat catalana, sí que podríem dir que va fabricar-ne la idea. El Noucentisme va Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 283

01/02/13 7:50

284

Llengua & Literatura, 23, 2013

crear la imago catalanorum que va recórrer de cap a cap el segle xx. Fins avui mateix. Mai abans el país no havia tingut ocasió de congregar tantes vocacions a redós d’un projecte tan orgànic: d’un projecte sentidament nacional» (p. 153).

«Els efectes d’un banquet» és un assaig de microhistòria cultural formidable: demostra com després de l’atac salvatge dels militars espanyols contra la redacció del ¡Cu-cut! del 25 de novembre de 1905, els plurals femenins es comencen a escriure amb e. És una minúcia que ens ajuda a comprendre els lligams entre llengua, cultura, societat i política del començament del segle xx.

En «La bella mentida de Montoliu», el professor Rafanell segueix la pista d’un filòleg que mai no ha merescut l’atenció de gairebé ningú: Manuel de Montoliu, fill de família aristocràtica i tronada, que va estudiar a Alemanya i va rebre l’influx de K. Vossler. Per a Vossler, «com més dotat i més civilitzat és un poble, més perfecta és la seva llengua, més fixa la seva gramàtica i més precís i matisat el seu lèxic» (p. 184). Aquest home en sabia molt i Rafanell ho explica amb una claredat meridiana: «Darrere del cultiu d’una llengua, sempre hi ha una manipulació en societat. [...] O el català s’ordena per sobre de la cacofonia elemental, o es descompon dintre d’una llengua altra.» (p. 187). Montoliu, l’any 1906, ho tenia molt clar, això: «Si no’ns decidim d’entrar de ple en aquesta nova renaixensa de l’ànima llatina, ens trobarem ab el següent dilema: o bé seguir conservant exclusivament, com fins ara, l’aspecte més personal, més idiosincràtic del nostre esperit, la nota diferencial qui separa el nostre caràcter del dels altres pobles de la germanor llatina, l’element autòcton primitiu, atàvic, inculte y selvàtic de la nostra petita comunitat, y en aquest cas caiem, pera no sortirne més, en el ruralisme, el vallfogonisme, el pitarrisme, en aquest tipisme de baixa estofa, rèmora encara de la nostra literatura, que faria d’ella una varietat pintoresca del folk-lore dels pobles selvatges; o bé, optant per l’altre extrem, ens llansem a les cegues en brassos del més exagerat cosmopolitisme, o si’s vol, europeisme literari» (p. 187). Aquest Montoliu, però, l’any 1929 aplaudia la crítica de Calveras de l’antinaturalisme normatiu que Fabra havia imposat. Rafanell conclou de manera magistral i no em sé estar de transcriure el darrer paràgraf de l’estudi: «Fabra havia aconseguit alterar el curs natural de les coses. Havia fet que els humils reguerots de l’idioma dels catalans convergissin, que fessin com el Sena, que de ribera de pagès es torna, al seu pas per París, cabal majestàtic. No trobo un exemple millor per fer veure que, com deia lord Byron, la mentida embellida sempre acaba concordant amb la veritat. Manuel de Montoliu, que ho sabia, va acabar fent com si no hagués passat així. El ressentiment el va dur a incórrer en la mentida més grossa de totes, que és l’autoengany.» (p. 201).

«Miquel i Planas, a la dreta de Fabra» és el primer estudi seriós que es dedica a aquest savi estrambòtic, bibliòfil i gran editor de textos catalans medievals, que va viure entre 1874 i 1950 i que l’inefable Riba va descriure com «aquell enorme idiota que es diu Miquel & Planas S. en C.» Rafanell, savi i perspicaç, demostra, entre altres coses, que «Miquel i Planas deu ser, si no el primer, un dels primers a considerar el particularisme valencià com un perill català» (p. 210). Aquest home, Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 284

01/02/13 7:50

Ressenyes

285

en un primer moment assimilà el treball filològic de l’IEC, però a partir de 1914, quan entra com a numerari a l’Acadèmia de Bones Lletres començà a practicar un antinoucentisme estètic: «El noucentisme és un afany immoderat d’exhibició y una cotització de valors literaris ab vistes a la nòmina»; i tindrà la gosadia de parodiar el Pantarca ––i hem de reconèixer que amb molta gràcia––: «Rau en la continuitat temporal la contingencia de tot esdeveniment, àdhuc imprevisible. [...] ¿No estarà escrit acàs que la Pau de demà sía obra nostra? ¿Perquè no, tenint entre nosaltres a la Teresa? ¿I perquè tampoc, essent nostre gonfanoner aquest kolós de la Filosofía y de la Plàstica que’l món admira en el nom rutilant d’en Xenius?» (p. 218). D’aquí a lluitar contra la reforma lingüística sols hi havia un pas, i Miquel el farà. Rafanell conclou: «Miquel i Planas haguera pogut afirmar, amb Maurice Barrès, i amb tants i tants altres senyors arrugats: “J’aime mieux un long passé qu’un long avenir.” Amb l’afegit que ell, connaisseur fidedigne d’aquest llarg passat, aspirava a ser-ne amo i senyor. A la dreta de Fabra, doncs, s’hi va acabar habilitant un lloc preferencial.» (p. 226). Miquel & P acabarà publicant un llibre en català el «Año de la Victoria», amb títol en castellà Sonata en tres tiempos «concebut, no pas en un “català arcaic”, sinó en un català alternatiu: en el català dels abs i les ys» (p. 238), com si Fabra no hagués existit.

«Pro Germània» situa els lectors en un món molt poc conegut: el dels catalans que durant la Primera Guerra Mundial van prendre partit per Alemanya. En paraules de Rafanell: «La neutralitat de l’Espanya oficial —sosté Cambó— és fruit de la impotència. És fruit de la falta d’una verdadera “idea nacional”. És la necessitat feta virtut. Hi ha qui creu que s’hauria de fer costat a França, “encara que els que això diuen no acaben de precisar lo que ens donaría la França victoriosa”. Després hi ha la minoria, aquells per qui “hauríem d’anar al costat d’Alemanya que, victoriosa, ens donaría Portugal i Gibraltar i el Rosselló”» (p. 261). En aquest context, Rafanell demostra que la idea, tan esgrimida que «els escriptors catalans eren compactament aliadòfils», no és del tot certa. Hi havia Ors, que es movia en una calculada ambigüitat, però n’hi havia d’altres: Eudald Canivell, tipògraf maçó i anarcoide; Esteve Terradas, eminent catedràtic de física; i la penya dels nois que Prat va enviar becats a estudiar a Alemanya: Jordi Rubió, Pere Bosch, Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu. Aquest darrer és el cas més singular: simpatitzava amb els enemics d’aquella França que no havia preservat res d’autèntic, començant per les llengües, que a Espanya sí que s’havien mantingut. La cosa més curiosa és que la germanofília era pura hispanofília.

«Mistral sota Franco» és l’estudi d’un nou cas de microhistòria cultural de gran interès. Rafanell ens situa a la Barcelona acabada d’ocupar, on un jove Pere Tarrés, excombatent de la República escriu «M’he sentit profundament espanyol i mai com avui no em surt del cor un crit ben alt de: Visca Espanya! Visca Catalunya espanyola!» Rafanell es demana: «¿És possible que un crit així sortís, tal qual (o sigui: en català i en veu alta), d’un catalanista convicte com Tarrés? Més que possible, és probable» (p. 286). En aquest context, Rafanell ens fa conèixer un cartell enganxat a les parets de Barcelona ocupada el mateix 26 de gener de 1939, Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 285

01/02/13 7:50

286

Llengua & Literatura, 23, 2013

en què Ramón Serrano Súñer proclamava: «Si el català és un element per a la grandesa de la pàtria, ¿per què no respectar-lo, com foren respectats per França els versos de Mistral i per Espanya els de l’Atlàntida?» Què volia dir això? Per a Rafanell: «Es tractava d’harmonitzar l’espanyolisme rampant amb la catalanitat espontània, també amb la catalanitat culta.» (p. 290). Però tot això va ser un miratge: «Res de semblant als cartells del 26 de gener del 1939 no es tornarà a veure, ni per remei, en l’eternitat de la dictadura de Franco. Tampoc no es tornarà a veure res de semblant a la revivificació de l’occitanitat catalana pensada i feta des de dalt. Ni menys es tornarà a veure res que tingui relació amb la publicitat oficial en català.

La pauta imposada pels guanyadors de la guerra serà, durant dècades, la contrària de la que proclamava el pasquí al·lusiu a Mistral i a Verdaguer. El català va acabar sent una taca que desmereixia la grandesa d’Espanya» (p. 293). D’aquí que «un cop cancel·lada l’associació entre Mistral i el catalanisme, pel pensament més reaccionari el mistralisme passa a funcionar com un retrovisor espiritual. Despullat d’atributs regionalistes, Mistral fa d’ambaixador d’una mena d’internacionalisme alternatiu. En plena guerra Eugeni d’Ors, vell amic del mític Carloun Maurras, havia assenyalat de quin projecte es tractava: “No estaría de más que, a la consigna a cuya voz se congregan los unos entorno de la tumba del Profeta de la Hoz y el Martillo, respondieran los otros con otra consigna: la de comulgar, ritualmente asimismo, junto a la tumba del Mago de la Estrella. Y con el programa ‘¡Padres del Mundo, uníos!’, en réplica al ‘¡Proletarios del mundo, uníos!’ de la destrucción revolucionaria”» (p. 314). La cirereta del pastís és el llibre que l’any 1943 Josep Janés editarà. Es tracta del Mistral de Maurras, on es podia llegir: «Nada más bello que nuestra causa: se trata de una nación que quiere conservar su lengua, en la que reside el alma de nuestra raza, y los poetas son los apóstoles de este culto absolutamente inofensivo, os lo juro, para la unidad francesa» (p. 321).

«Antoni Griera, el filòleg català del Règim» ens apropa a la figura avui arnada d’aquell capellà filòleg tan tronat. Recordo que en una visita que el bisbe Jaume Camprodon va fer a Coromines ––jo en vaig ser testimoni––, Coromines va explicar al bisbe que l’antipatia que ell tenia al personatge era deguda a la pèssima qualitat de la seva ciència, no al fet que fos capellà. Mn. Llauró, un savi llatinista gironí, que havia estat condeixeble de Coromines i que també era capellà deia ––i Coromines es complaïa a recordar-ho a monsenyor Camprodon––: «Aquest home [referint-se a Griera] sols diu bestieses». Griera era un beneit ressentit: «Cal que es restauri l’ortografia tradicional d’acord amb l’ortografia castellana. S’ha d’acabar per sempre amb la doctrina de F[abra].» (p. 330). Ell mateix, però, es va servir durant tota la seva carrera, tant la d’abans com la de després de la guerra, de l’ortografia i de la normativa general que reprovava violentament. Aquest home, amb els diners de la Diputació de Barcelona va fundar a Sant Cugat un Instituto Internacional de Cultura Románica i un Boletín de Dialectología Española, però els intel·lectuals catalans ––els vençuts–– el van menysprear sempre.

El conjunt d’estudis que componen la primera part de Notícies d’abans d’ahir són petites monografies que estudien els «testimonis amagats sota el verdet de la Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 286

01/02/13 7:50

Ressenyes

287

desmemòria». Rafanell ho ha estudiat com a taules d’un retaule perfecte que mostra que entre llengua, història, cultura i ideologia hi ha una troca embullada de fils subtils i indestriables. Cal ser un mestre molt savi i ardit per a elucidar-los, i Rafanell ho és.

La segona part del llibre és en realitat una obra que podria ser autònoma: «La destrucció del català durant el franquisme» és un llibre nou que mai ningú no havia escrit fins ara. Rafanell aporta documents oblidats per tothom per descriure i mostrar aquell món, que era el nostre ––el de la nostra infantesa i primera joventut––, perquè tots els qui ara som professors universitaris vam néixer sota aquell règim.

Rafanell comença evocant la figura de Max Aub, que torna a Barcelona l’any 1969 i se la troba «hablando español como si tal cosa». A Catalunya li havien girat la pell. En efecte: recordo que Vicenç Riera Llorca, exiliat a Mèxic ––Mègic, escriu Rafanell–– fins al 1967, em va explicar que en tornar a Catalunya es pensava que ja no trobaria cap nen que parlés en català. Per sort va anar a parar a Pineda on va conèixer en Quimet Puig, que després va ser el meu sogre, i la seva filla Núria, la meva dona, que aleshores era una nena que encara parlava en català. I com ella, molts altres infants que havien mantingut la llengua en família.

Rafanell sap que a València les coses van ser diferents. Allí el 1939 s’escrivien versos d’aquest estil: «Visca Espanya i amunt! En dolça parla / criden enfervorits els valencians / i el seu esforç acoblen per alçar-la / al dels pobles germans. [...]

Soc Francesch d’Espanya, oh ma bella aimia! / qui el dret li pertoca de conqueridor» (p. 355). A Mallorca, el 1937, «en plena orgia feixistitzant» s’edita la primera gramàtica completa del català per a ús d’escolars. Les energies es van reservar per allí on hi havia hagut un nacionalisme diferent. L’escola va ser fonamental. El Catecismo patriótico del frare Albino González era una mostra de la nova cultura: «Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta, tan solo se habla el vascuence que, como lengua única, solo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica.» Aleshores: «Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.»

Un conegut de Foix que havia fet la guerra amb els vencedors li va dir: «Foix, no sabeu la merda que us ve a sobre». I efectivament va ser així. Era el moment de «hablar en cristiano», com deien els pasquins afixats per les ciutats de Catalunya.

La glamurosa senyora Esther Tusquets va escriure: «Mis padres, que siempre habían hablado conmigo en catalán, utilizaron con mi hermano, nacido tras la guerra, el castellano [...], que era, por una parte, el idioma de gran parte de la pijería aristocrática y alto burguesa, y, por otra, el que utilizábamos con el servicio, procedente casi siempre de otras partes de España» (p. 378).

Rafanell constata: «Amb la popularització dels tebeos, sempre castellans, el català va perdre un contrafort per la renovació del lèxic, de la sintaxi, de la fraseologia. La llengua catalana mancarà d’un instrument privilegiat per la seva posada al dia» (p. 383).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 287

01/02/13 7:50

288

Llengua & Literatura, 23, 2013

L’ou de l’escurçó, per dir-ho com Xammar, del nacionalisme lingüístic de Franco té l’arrel ––demostra Rafanell–– en la querella estatutària del 1931-1932.

El diputat Royo ja ho havia dit l’any 1932: «Porque habéis hecho un catalán de laboratorio en el Instituto de Estudios catalanes, que no tiene nada que ver con este catalán que se elabora por el pueblo, que es donde está el origen del idioma.

Porque así como el idioma castellano se ha hecho en León y Castilla, y se recogen realmente los giros populares que después se clasifican y se estudian, naturalmente por los académicos, vosotros queréis hacer la lengua de arriba a abajo, y primero habéis creado el “Institut d’Estudis catalans”, habéis inventado una lengua, una prosodia y una ortografía y habéis querido imponerla y queréis la coacción de la inteligencia, de la enseñanza, para darle vida oficial, porque sólo por la fuerza podrá prevalecer un idioma que quiere, artificiosamente, imponerse a la rica espontaneidad del castellano, que nace del pueblo» (p. 385). Però Rafanell considera que hi ha més elements en la psicologia del dictador que cal tenir en compte per explicar l’odi envers la llengua catalana: aventura que potser el record de la Galícia galaicoparlant de la seva infantesa, el desterro a les Balears durant la Segona República que «li va fer veure o reveure, la falta d’espanyol fora del gueto castrense: la falta d’espanyol al cor mateix d’Espanya» (p. 391).

La voluntat destructora va ser total: «amb la derrota de la República i l’abrogació de l’autonomia de Catalunya, la llengua dels catalans, deixada de banda a l’escola i la universitat, als mitjans de comunicació, als tribunals i a l’administració, al teatre i al cinema, als rètols comercials i al notariat, a les empreses, i al primer moment a les trones i fins als reclams dels tramviaires, havia de ser tinguda —per l’augusta gràcia de Franco— com un dialecte: com un dialecte usat generalíssimament als carrers dels pobles petits i grans, i també a la capital. Però després de tot com una parleria il·legible. O només legible entre línies, com en els anuncis dels tramvies que proclamaven l’extermini de les “lombrices (cucs)”» (p. 391).

Del 1939 al 1943 es perd la pista del català amb pretensions de llengua. Els Pastorets esdevindran els Pastorcillos. Rosa mística un llibre de poemes del capellà Camil Geis serà la primera obra literària publicada legalment a Catalunya en llengua catalana després de la Guerra. Era l’any 1942. El 1943 es va permetre editar Verdaguer, però en català «tradicional», és a dir, precientífic, d’abans de Fabra.

Mossèn Cinto, amb nom bilingüe, era el català bo: rural, levític i espanyol. No l’havia atrapat la grip nacionalista. Era una llengua despullada de tot el que «propiciés la seva homologació amb les altres llengües de cultura» (p. 415). És a dir: una llengua de caga tió o, si ho preferiu, de caganer del pessebre. Rafanell és contundent: «Verdaguer, sí; el català, no» (p. 415).

Segarra també ho sabia: «Avui, que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta...» (1942) va sortir publicat com «Avui, que una ventada impenitent / encongeix el perfum de la ginesta...» (Poema de Montserrat, 1950). Les coses, els vencedors les tenien ben clares: «un rojo puede ser un falangista cojonudo, en cambio un catalanista, nunca!», deia un jefe de la Falange.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 288

01/02/13 7:50

Ressenyes

289

El final de la guerra europea i l’aïllament d’Espanya ––inspirada en principis feixistes–– de les nacions vencedores, va fer que el règim es comencés a maquillar i permetés les primeres representacions d’obres en català.

Rafanell es pregunta «per què el Règim no va aprofitar la seva «hegemonia cultural», aclaparadora, per tallar d’arrel l’arbre noucentista i promoure l’alternativa al fabrisme. La resposta sembla bastant clara. Va provar-ho, però va arribar a la conclusió que no s’hi hauria apuntat pràcticament ningú. A la segona meitat dels quaranta els joves no estaven per llegir el català de cap classe; i els adults, que recordaven haver-ho fet i encara ho feien amb llibres «de vell», no estaven per experiments neologístics» (p. 422). Aquí ens recorda que un dels responsables de la salvaguarda del català normatiu va ser Josep M. Cruzet, el gran editor de la literatura catalana moderna de la postguerra. L’any 1960 ––quan jo vaig néixer–– es van publicar 183 llibres autoritzats en català. El 1936 se n’havien publicat 865. Lluís Ferran de Pol, un altre de la colla de Mèxic, que en la dècada dels vuitanta va voler que l’anés a veure a casa seva a Arenys perquè estava interessat en el sistema d’aprenentatge de l’hebreu modern ––els ulpans–– i volia que jo li expliqués què era, havia escrit: «La cultura? La cultura per si sola no suscita mai un país. No ens fem il·lusions. És el país i el seu sentit econòmic, polític i social que fan possible una cultura.» Rafanell rebla el clau: «Ara que Espanya entreobre amb desgana la porta al català culte, podria ser que es caigués en un parany. La llengua no la salvaven solament els llibres» (p. 426).

La Primera història d’Esther (1947) d’Espriu és el funeral simbòlic de la llengua catalana: un mosaic de veus esdevingut caòtic inventari de béns. La por era omnipresent. Rafanell: «El sistema va ordir una maquinària de record selectiu, sobreimprès a una relectura del passat. Les seves “polítiques de la memòria” van girar exclusivament al voltant de la matança fratricida, i del pronòstic que deia que s’hi podia tornar a caure. Van consistir doncs en un calculat projecte de desmemòria» (p. 431).

L’Església catalana mantindrà el catalanisme i la llengua fins al final del Règim. El paper que van tenir publicacions com ara Cavall Fort patrocinada pels bisbats de Girona, Vic i Solsona, que ens van portar aires europeus amb La patrulla dels castors o En Jan i en Trencapins, va ser providencial per a la mainada que vam ser nosaltres. Rafanell diu que «No exagero pas si dic que, pels nascuts després de la guerra, el català públic que més vam poder apreciar va ser l’encartronat “català eclesiàstic”» (p. 437). I té tota la raó del món.

Les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde (14 de novembre de 1963) en què «invocava la Pacemin terris del papa Roncalli, que exigia respecte per les nationes minores, a fi de denunciar la política franquista contra la llengua dels catalans. De l’encíclica se n’arribaran a distribuir més de 200.000 exemplars en català» (p. 440). El rebombori va ser tan impressionant que el Règim va haver de publicar una nota en què ensenyava les vergonyes: «[després de la guerra] se pusieran ciertas cautelas a la utilización oficial del catalán [...] La cuestión lingüística estaba dejando de ser un problema político para volver a sus contornos natuLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 289

01/02/13 7:50

290

Llengua & Literatura, 23, 2013

rales de problema cultural. Al mezclarlo ahora con otros de marcadísimo carácter político, el padre Escarré ha hecho un flaco servicio a lo que pretende defender, ya que vuelve a politizar una cuestión como la de la lengua catalana, totalmente ajena a la política, con lo que puede dar razón a los que, en un bando opuesto, tienden también a confundir la lengua con el separatismo» (p. 442). El llop del separatismo ja tornava a udolar.

Però en la consciència del Règim de Franco mai no va deixar de ser certa la frase que s’atribueix al governador civil de Barcelona de l’any 1952: «¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?» (p. 451). I la veritat és que van fer tot el que van poder per exterminar-lo. És molt significativa la nota del censor que autoritzava la publicació de les Converses filològiques de Fabra del 26 de juliol del 1955: «A pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse» (p. 457). El mal sorge que va redactar això ja sabia el que deia: una llengua sense cap presència pública es trobava agonitzant i, per tant, ja s’acabaria de morir.

El verí mortal, però, va venir per una altra via: la televisió, que s’escampà arreu a partir de mitjans dels 60. Rafanell és immensament lúcid: «A la dècada dels seixanta es tanca el cicle de la normalització del castellà entre els catalans. Pels que manen, el perill català —que, no ens enganyem, és el perill del català— ha desaparegut. Ja als anys cinquanta havia començat a perfilar-se el convenciment que la cultura castellana i la cultura catalana vivien en harmonia a més no poder, que tot era qüestió d’escollir o alternar-les. Entrats als seixanta aquesta impressió fermenta. És la jugada perfecta. És l’enèsim cop de sort del franquisme. A partir d’ara allò que els entesos en solen dir diglòssia queda gravat a foc en l’esperit del poble. El català servia pel que se’l deixava servir; el castellà, per tota la resta» (p. 470).

I hi havia un altre factor. Candel en Els altres catalanas (1964) ho va dir ben clar: «Ni a Barcelona, ni a Terrassa, ni a Sabadell, ni a Manresa. Per a viure a Catalunya, l’idioma català no es necessita per a res. Això, l’immigrant no és que ho sàpiga. Ho ha trobat així. La necessitat obliga. I a ell no li és necessari» (p. 487).

Això que tan lúcidament ens explica Rafanell ens porta no fins al 1975, en què ell acaba el seu estudi, sinó fins a avui mateix.

Hi ha una pregunta que s’imposa: «Per què servia el català, a mitjans dels seixanta? Per viure entre catalanoparlants, esclar. No era pas poc» (p. 491). És veritat. Us puc oferir el meu testimoni personal. Jo encara ho recordo, com si acabés de passar ara mateix, que quan tenia cinc anys, plorava i deia a la mare que no volia anar a escola perquè a primer curs sabia que hi havia una mestra que feia les classes en castellà i jo no l’entendria, perquè aleshores encara era possible no saber castellà en un poble del Maresme. Ara ja no.

Rafanell acaba el seu llibre i aquest cronista, que l’ha seguit amb passió al llarg de gairebé sis-centes pàgines acaba la crònica. El conjunt és imponent: amb la màgia d’una escriptura que captiva, amb l’ajut de la reproducció de mapes, docuLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 290

01/02/13 7:50

Ressenyes

291

ments raríssims i fotografies inèdites, el professor d’història de la llengua catalana de la Universitat de Girona ha anat teixint la trama i l’ordit de la història de la llengua i de la cultura catalanes durant els darrers batecs del segle xix i de tot el segle xx, fins a la mort de Franco. L’obra ha posat damunt del paper documents i idees que eren gairebé desconeguts fins i tot per als especialistes que ens dediquem a aquesta mena d’afers. L’aportació a la història de la cultura catalana penso que ha estat formidable i impagable. El lector no pot fer altra cosa que no sigui expressar amb admiració el seu agraïment per tota la feina ben feta.

Porcel, Baltasar i Llorenç Villalonga: Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976), Rosa Cabré (ed.), Barcelona: Edicions 62, 2011. pere rosselló BoVer

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General pere.rossello@uib.cat

L’epistolari entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, a cura de la professora Rosa Cabré i publicat sota el títol de Les passions ocultes. Correspondència i vida, ha estat un dels llibres més esperats dels últims anys tant pels especialistes de la literatura catalana contemporània com pels lectors en general. Hom preveia trobar-hi una gran quantitat d’informacions sobre el món literari català, sobretot dels anys 60, i moltes de les claus de l’obra d’aquests dos grans novel·listes mallorquins, que han gaudit d’una projecció que abasta molt més enllà de les lletres catalanes. En aquest sentit, el volum no decep en absolut i, a més a més, constitueix una obra literària de gran valor. Des de fa més de dos decennis l’obra i la personalitat de Llorenç Villalonga han estat objecte d’abundants estudis per part dels historiadors de la literatura catalana. La seva personalitat ambigua i controvertida ha donat lloc a interpretacions divergents i també a algunes polèmiques. Igualment, l’obra de Porcel, més recentment, ha començat a ser analitzada i sotmesa al rigor de la investigació. Aquest epistolari té, per tant, un interès múltiple. No oblidem que es tracta de les cartes de dos grans novel·listes, la qual cosa queda ben palesa perquè aquest epistolari es llegeix amb el mateix plaer que les millors obres de creació.

Hem de dir que, encara que el títol assenyali que es tracta d’un «epistolari complet», en realitat hi manquen moltes de les cartes que Porcel adreçà al seu mestre i amic. Ignoram els motius d’aquesta desproporció, però és fàcil pensar que Porcel devia guardar les cartes de Llorenç Villalonga com un tresor. Per contra, Villalonga, potser a causa dels canvis constants de lloc de residència (Palma, Son Quint, Binissalem), sembla que sovint tenia problemes amb la recepció i potser amb la conservació de la correspondència de l’amic. Tot i això, Villalonga Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 291

01/02/13 7:50

292

Llengua & Literatura, 23, 2013

demostra ser molt més diligent i constant a l’hora d’escriure, mentre que a Porcel, tal volta per les moltes feines que duia a terme, li costa més trobar un moment per fer-ho. Recordem que Villalonga queda impressionat —i, fins i tot, ho recorda anys més tard— per la capacitat de comunicació directa d’una carta de Porcel escrita a corre-cuita en el metro de Barcelona.

L’epistolari és molt intens i constant, sobretot des de 1960 fins 1964, data aquesta última en què les cartes es van espaiant i palesen un distanciament entre ells dos, si bé l’admiració mútua i l’amistat no es trenca mai. Sorprèn que els dos escriptors s’escriguin durant molt de temps en castellà i que només en els últims anys passin a emprar el català (molt dialectal i col·loquial, en el cas de Villalonga) com a llengua de relació escrita entre ells. Per algunes cartes a Joan Sales, adjuntades per Villalonga, veiem com, en canvi, l’autor de Bearn escrivia en català al seu editor, mentre que a Porcel encara s’hi adreçava en castellà. Hi ha també algunes cartes en francès, fruit de l’afrancesament de Villalonga i que segurament no eren més que un exercici lingüístic entre ells dos. Tanmateix, Villalonga escriu molt millor en castellà que no en català (i que en francès): el seu estil és molt més àgil i fluid, més elegant i més segur, no tan sols per raons de formació, sinó també perquè aquestes lletres en català són dels últims anys i denoten el deteriorament de la vellesa i de l’arteriosclerosi. En canvi, Porcel té sempre un domini absolut del català i del castellà. De totes maneres, com hem dit abans, el conjunt de l’epistolari, per si mateix, té un valor literari indiscutible.

L’epistolari Villalonga-Porcel ens proporciona una allau d’informacions, per la qual cosa difícilment les podríem resumir aquí. Per exemple, l’epistolari és d’una gran vàlua per conèixer detalls de la gènesi de les obres dels dos autors: títols provisionals, moments en què els llibres varen esser escrits, dificultats d’escriptura, problemes editorials, idioma original en què foren escrites, recepció, etc. Per exemple, es corrobora la tesi defensada per Porcel segons la qual Bearn o la sala de les nines fou escrita primer en castellà i, després, fou traduïda al català per Villalonga mateix. O coneixem al detall les diverses representacions que a principis dels 60 es feren d’Els condemnats i de La simbomba fosca, de Porcel. Per tot això, des d’ara cal tenir sempre en compte aquest epistolari en qualsevol treball tant sobre Llorenç Villalonga com sobre Baltasar Porcel.

Però sobretot és important la imatge que cada un dels dos autors ens dóna de si mateix. En el fons l’epistolar és un «gènere» autobiogràfic. Així aquest epistolari ens ofereix una imatge molt clara dels inicis de Baltasar Porcel: un jove ambiciós que volia obrir-se pas en el món de les lletres i triomfar com a escriptor, tot i sorgir d’una Mallorca tradicional, mig adormida, on, com diu en més d’una ocasió, els escriptors perden tot el temps xerrant i gairebé no escriuen. Aquest Porcel és el dels seus primers llibres (Els condemnats, La simbomba fosca, Solnegre, La lluna i el Cala Llamp, Els escorpins...): un autor que admira els homes d’acció i que se situa a l’antítesi de la majoria dels escriptors mallorquins d’aquell moment.

Això ens explica que tan prest tengui clara l’opció d’instal·lar-se a Barcelona i que, més tard, es produeixi la ruptura entre Porcel i bona part dels seus col·legues Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 292

01/02/13 7:50

Ressenyes

293

mallorquins. Ara bé, no oblidem que Llorenç Villalonga també formava part del món intel·lectual illenc, letàrgic i inactiu, ple de capelletes i d’enveges. Per això caldria veure fins a quin punt la relació amb Baltasar Porcel no fou també un estímul per a Llorenç Villalonga com a escriptor. Pensem que, quan comença l’epistolari, l’any 1957, als seixanta anys, Villalonga encara té una obra relativament breu; però a partir d’aquest moment s’aferma la seva producció, així com també es consolida la seva adscripció a la literatura catalana. Des de fa molt de temps, sabíem del paper que Porcel havia tengut en la relació de Villalonga com a autor amb Joan Sales, el seu principal editor, i El Club dels Novel·listes. Tot i les dificultats i les supressions que la versió catalana de Bearn va patir, fou aquesta edició la que el convertí en un escriptor conegut en la cultura catalana dels anys 60. Sense aquest èxit, seria difícil afirmar que Villalonga no hagués tornat a les lletres castellanes. Ara bé, també es veu en aquest epistolari el disgust que sentia per la literatura espanyola que triomfava en aquella època, per haver-se instal·lat en el neorealisme i en «tremendisme» de Camilo José Cela, personatge cap al qual l’autor de L’àngel rebel mostra una aversió quasi tan profunda com la que sentia per la seva obra. El joc de paraules Camilo es un camelo ho diu tot. Villalonga sabia que tenia poc a fer en el context de les lletres espanyoles dels 50 i dels 60, en les quals pràcticament havia passat desapercebut. En canvi, en les catalanes les possibilitats eren majors. La relació amb Baltasar Porcel fou, en aquests moments, un fort estímul: recordem que Villalonga escriu L’àngel rebel —sens dubte, una de les seves millors novel·les— arran de l’amistat establerta amb el jove Porcel. La construcció del personatge literari de Flo la Vigne, basat en Porcel, és repetides vegades tema de les lletres que ambdós autors s’escriuen. A partir d’aquest moment elaborarà un gran nombre de novel·les (a més de peces teatrals), en moltes de les quals el personatge de Flo la Vigne serà present. L’hereva de dona Obdúlia, Les fures, Falses memòries de Salvador Orlan, El misantrop, Andrea Victrix, La «virreyna»... són alguns dels títols villalonguians que apareixen en aquests anys, al mateix temps del denominat cicle de Flo la Vigne: Flo la Vigne (versió de L’àngel rebel, realment tudada a causa d’haver transigit amb les pretensions de l’editor), La gran batuda, La Lulú, Lulú regina... El resultat és un gran volum de novel·les en un temps més tost breu, escrit a contrarellotge amb l’avanç de l’edat. En canvi, l’autor andritxol, tot i la joventut, sembla més autònom respecte del mestre, el qual s’esforça a ajudar-lo d’una manera paternal i sovint excessiva. Tanmateix, el deixeble només ho accepta fins a un cert punt, com quan no admet que li escrigui una obra teatral i la presenti als premis Ciutat de Palma en nom seu. Des dels inicis, l’obra de Porcel ja té uns personatges i un món molt definits —l’Andratx tradicional que el jove escriptor encara ha conegut—, que no tenen res en comú amb Villalonga ni amb el seu món. Sembla que el mestre és molt més influït pel deixeble que no aquest pel mestre. D’aquesta manera, les pretensions de Llorenç Villalonga de modelar el jove Baltasar Porcel es frustren i donen pas a un dels temes principals de la seva obra: la impossibilitat de la perpetuació en els fills, siguin adoptats o biològics. Tanmateix, les dissemblances entre Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 293

01/02/13 7:50

294

Llengua & Literatura, 23, 2013

ells dos eren moltes i de tot tipus i, necessàriament, havien de conduir a ruptures.

En diverses ocasions Porcel va donar la seva visió personal de Villalonga. Potser la més rotunda, perquè mostra cruament les desavinences entre ells, fou una conferència a la Universitat de Lleida, titulada també «Llorenç Villalonga o les passions ocultes», (Porcel 1997: 85-97) que podria servir de complement excel·lent d’aquest volum de cartes.

L’epistolari Villalonga-Porcel constitueix un retrat, naturalment parcial, del món literari català, vist des de l’interior. És evident que hi ha molt de xafardeig, que és el que pot agradar a una part dels lectors. De vegades, fins i tot, pot resultar discutible que es facin públics alguns fets que atenyen a tercers, com és el cas de la història de la dissortada Antònia Llodrà. No és el cas, però, de les opinions de Villalonga i de Porcel envers els seus col·legues mallorquins, que ens ajuden a comprendre com funcionaren uns anys de la nostra literatura. Hi destaca la figura de Jaume Vidal Alcover, que no queda gens ben parat en cap sentit i que, finalment, acaba en ruptura amb Villalonga arran de l’afer del pròleg al primer volum de les Obres Completes, d’aquest escriptor. Un altre cas és el de Josep M. Palau i Camps, escriptor de profundes conviccions catalanistes, que delata a Joan Sales el passat falangista de l’autor de Mort de dama. O de Joan Bonet, escriptor i periodista del diari Baleares. O de Camilo José Cela... Fins i tot els més valorats per Villalonga tampoc no s’escapen d’algunes crítiques, com Llorenç Moyà o Josep M. Llompart i Encarna Viñas. Altres hi passen més de biaix, com Bartomeu Fiol —que, en canvi, en les novel·les del cicle Flo la Vigne es converteix en el personatge de Bop, el poeta oligofrènic— o Miquel Bauçà. El món barceloní, en canvi, és vist sempre de més lluny. Hi trobam Joan Triadú, representant el catalanisme clandestí durant el franquisme, que ajuda el jove Porcel en arribar a Barcelona o Josep M. Gironella, que era el cap més visible dels escriptors catalans que escrivien en castellà. L’excepció d’aquest distanciament és el matrimoni Sales, que arriba a ser objecte d’irritació i de befa cruel per part dels dos mallorquins. Ara bé, malgrat l’estranyesa de la relació epistolar entre Núria Folch i Llorenç Villalonga, que adquireix tons esperpèntics, aquestes cartes constitueixen un document especialment interessant per conèixer el procés d’edició de Bearn —i, no tant, de les novel·les següents—, les dificultats del qual es degueren sobretot a l’estranya mania dels editors d’El Club dels Novel·listes de voler canviar els originals (que ja coneixíem per altres autors, com Mercè Rodoreda) i de fer precedir cada edició d’una allau de pròlegs. Els Sales durant uns anys ocupen, quantitativament, una part molt important d’aquest epistolari, malgrat que amb una reiteració que es deu clarament a la pesadesa i a les molèsties que als dos autors mallorquins ocasiona, sobretot, la insistència de Núria Folch.

Ara bé, el més interessant de tot l’epistolari és la contraposició dels caràcters absolutament diferents dels dos escriptors: la personalitat senyorívola i reflexiva de Villalonga i el tarannà impulsiu i directe de Porcel. Això és precisament el que Villalonga va convertir en obra literària, sobretot a L’àngel rebel i, també, en les altres novel·les posteriors, on apareix un Flo la Vigne / Baltasar Porcel que es va Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 294

01/02/13 7:50

Ressenyes

295

metamorfosant constantment sense, però, deixar de ser mai el mateix. Això no obstant, el mestre és sempre un home que mira la realitat amb els ulls de la raó i que, difícilment, es deixa dur pels sentiments ni molt menys per la rauxa. Canvia, això sí, al llarg dels anys. Passa de ser un il·lustrat del segle xviii, que cita Voltaire i que critica Rousseau com si es tractàs de dos contemporanis, a ser un home molt interessat per la ciència moderna (Einstein, Teilhard de Chardin...), «apocalíptic» —com el denominà Porcel en un dels seus encuentros—, que, curiosament, acaba coincidint amb moviments contemporanis com l’ecologisme. Això no obstant, sempre és essencialment el mateix: intel·ligent, racionalista, intrigant, sibil·lí... Primer, intenta modelar el deixeble, fins i tot aconsellant-li exercicis gimnàstics i medicaments, recomanacions sobre la manera de viure, advertències sobre el seu comportament amb els altres, a més de consells sobre l’escriptura. Després, quan el deixeble ha volat ja ben alt, segueix sempre pendent d’ell, com si mai no s’hagués trencat el fil que els uneix. Són ben singulars les maniobres de Villalonga perquè el veredicte dels Premis Ciutat de Palma s’inclinin cap on ell desitja —primer cap a Porcel i, més tard, cap a Conxa Alós—, fins i tot quan ni tan sols forma part del jurat. Per altre costat, també és ben representatiu del caràcter de Porcel quan s’enfada fins i tot amb el mestre per les opinions adverses davant els seus llibres, com ocorre arran de la publicació de La lluna i el Cala Llamp. Tanmateix, el caràcter fort de Porcel, capaç d’enfrontar-se al mestre quan ho creu just, cedeix i es deixa convèncer fàcilment en portar a col·lació els articles que l’estiu de 1936 Villalonga havia escrit contra els signants de la Resposta als catalans. Són aquestes contraposicions i aquestes contradiccions de caràcters les que proporcionen a l’epistolari un dels atractius més evidents.

En resum, Les passions ocultes constitueix una obra d’un gran interès per tots els aspectes que hem assenyalat i per molts d’altres que requeririen un comentari més extens i detallat. Ara bé, tot i els emperons que hi podem trobar, aquest prodigi de quasi vuit-centes pàgines és, sens dubte, una demostració de la força literària d’aquests dos grans escriptors.

BIBLIOGRAFIA Porcel (1997): Baltasar Porcel, «Llorenç Villalonga o les passions ocultes», dins: Àngels Santa (ed.), Llorenç Villalonga. Camins creuats, IV. Homenatge a Víctor Siurana, Lleida: Pagès editor / Universitat de Lleida.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 295

01/02/13 7:50

296

Llengua & Literatura, 23, 2013

Soldevila, Ferran: Hores angleses, edició a cura d’Enric Pujol, Martorell: Adesiara, 2001; «De cor a Pensa», núm. 1.

FrANcesc FoGuet i Boreu

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana francesc.foguet@uab.cat

Què hauria passat si el capital intel·lectual dels anys republicans hagués pogut tenir continuïtat en una terra culta, rica, lliure, desvetllada i feliç? Aquesta és la pregunta que ve al cap del lector incaut quan clou —agraït— la darrera pàgina d’Hores angleses (1938), de Ferran Soldevila. El desenllaç fatídic de la guerra del 1936-1939 va disgregar els homes i les dones de lletres i ciències catalans, com el mateix Soldevila, en la diàspora. És trist i dolorós d’imaginar on seríem, com a cultura europea, si Agustí Bartra, Ambrosi Carrion, Domènec Guansé, Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Tasis o Ramon Vinyes, per citar només alguns noms de la llarga nòmina d’exiliats, haguessin pogut treballar, en condicions òptimes, sense el trasbals traumàtic de la postguerra, i sense el genocidi cultural del franquisme, que va deixar el comptador a zero, quan la cultura catalana havia començat tot just a veure’s les orelles.

Amb la derrota republicana es va posar fi, d’arrel, al projecte —encara incipient— d’homologació cultural amb Europa que bategava en els cenacles culturals d’entreguerres i que simbolitza molt bé Hores angleses. Publicat el 1938, el deliciós volum de Soldevila aplega les notes dietarístiques escrites durant la seva estada a la Universitat de Liverpool com a lecturer in Spanish durant els cursos 1926-1928, en les quals deixa entreveure ja la capacitat de captar instants i de descriure paisatges que afinà en els dietaris de la postguerra. La intenció inicial de fer un llibre que deixés constància de les «impressions del país» es veié estroncada, com explica el mateix Soldevila a l’advertiment preliminar, per la dedicació a la Història de Catalunya (1934-1935). Descartat aquest projecte, l’eminent historiador es limità a aplegar, a polir i a completar les notes del dietari per reviure el seu sojorn a Anglaterra. Més que la peripècia autobiogràfica, però sense renunciar a la subjectivitat de la mirada i de l’experiència, Soldevila es proposa d’aprehendre com són «les gents i el país» d’acollida des de la màxima «exactitud», de manera serena, bo i evitant qualsevol prejudici pel fet de venir d’un país culturalment i políticament molt més endarrerit en relació amb els paràmetres del progrés occidental.

No costa gaire d’adonar-se que l’escriptura del dietari parteix de la consciència lúcida d’un historiador que sap el valor dels documents, dels detalls i del temps, i que vol fixar, d’entrada per pur goig, les seves vivències en el paper. Com afirma en el prefaci, Soldevila intueix la importància creixent que, des de feia temps, prenia la cultura anglosaxona respecte a la francòfona, fins aleshores el nord lumínic per a la catalana. En les seves notes dietarístiques, hi ha una voluntat Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 296

01/02/13 7:50

Ressenyes

297

deliberada de «descobrir» un país poc conegut i de comparar les troballes obtingudes amb el «propi poble», per tal de calibrar-ne ben bé les virtuts i els defectes compartits —un bon antídot tant per als autoodis ferotges o els cofoismes exaltats, en què acostumen a caure les nacions invisibles, com la catalana, que ambicionen de gaudir de les mateixes «prestacions» que ofereix un estat.

Des de la revelació de les primeres notes a l’assumpció d’una certa quotidianitat de les darreres, les impressions soldevilianes dels dos cursos acadèmics passats a Liverpool centren el focus a captar el grau de «civilització» de la societat anglesa. El punt de contrast —de manera més o menys implícita— és el país d’origen i l’enciclopèdia de referents i paisatges de l’escriptor. Com a estranger encuriosit, Soldevila qüestiona o valida amb elegància, empíricament, els tòpics sobre la idiosincràsia britànica: la manera de ser de la gent, els colors del paisatge, els extrems del seu clima, la bellesa de les dones, les convencions visibles o tàcites, les peculiaritats urbanístiques i arquitectòniques, els sistemes de transport, els gustos culinaris, els hàbits de la vida acadèmica, les desigualtats de classe, els tresors culturals de què gaudeix, la celebració del cicle festiu, el capteniment ciutadà, el rigor i la laxitud morals, l’afecció a l’esport o a les curses, la invasió fabril de l’espai natural i, entre altres aspectes, les ciutats visitades (Oxford, Stratford-onAvon, Edimburg, Cambridge, Chester, Manchester).

Les anotacions de Soldevila fan gala d’una sensibilitat especial, com també a voltes d’una fina ironia, per fixar moments viscuts i paisatges vistos, per descriure amb molts pocs trets tot un comportament psicològic o per essencialitzar, a partir de la sinècdoque o la metàfora, els aspectes més rellevants del caràcter col·lectiu anglès o de les seves formes de vida i els canvis provocats per la modernitat. Concisa, pulcra, polida, l’escriptura soldeviliana és el resultat de la destil·lació, la tria o la condensació de l’experiència, sovint puntejada de referents històrics i, sobretot, literaris (R. Burns, W. Scott, W. Shakespeare, P. B. Shelley, W. Wordsworth).

Amb una gran cura per l’estil i per la llengua, val a dir-ho, encara que sigui dissimulada. En la prosa dietarística de Soldevila la mirada i l’estil convergeixen en una mena de culte a la serenor i a l’equilibri, i també en un treball laboriós de contenció, de fluïdesa, de precisió.

En alguns passatges, com els dedicats a Shakespeare o a Maria Stuart, Soldevila es permet excepcionalment fugides evocatives per pur plaer de fabular des de les traces deixades per la història. No s’està tampoc de dedicar, fins i tot, gairebé tota una entrada a glossar el discurs radiofònic de Lloyd George, destacat estadista, en defensa de les petites nacionalitats i, en concret, del país de Gal·les, tot reconeixent la conformitat amb les seves idees (no costa gaire de veure-hi una lectura en clau catalana). Així i tot, nombroses entrades del dietari s’aturen a descriure, amb minuciositat i lirisme, paisatges exteriors que de vegades semblen fal·làcies patètiques —a la manera carneriana— de l’estat d’ànim de qui escriu. O a revisitar els llocs de memòria més cèlebres, sense que la faceta d’historiador li faci perdre la fascinació de l’escriptor. Rarament, tanmateix, a despit de tractar-se d’un gènere autobiogràfic, que s’hi prestaria, hi ha expansions sentimentals, i encara menys íntimes.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 297

01/02/13 7:50

298

Llengua & Literatura, 23, 2013

Soldevila no amaga la seva admiració —anàvem a dir postnoucentista— per l’alt nivell de «civilització» que pot deduir de les experiències viscudes a la Gran Bretanya i que aspira que siguin un exemple factible per als catalans. Es complau a destacar, posem per cas, la cortesia dels britànics, l’atenció que dispensen als poetes nacionals, la desinhibició de les dones en la vida pública, l’interès desbordant pel teatre, la perícia en la propaganda turística, el respecte per la puntualitat o la cura envers la correspondència epistolar. Amb perspicàcia observadora, d’altra banda, sintetitza els fonaments de la vida anglesa —i n’extreu conclusions d’abast caracterològic— a partir de dos espais neuràlgics de sociabilitat: la llar i el camp d’esports. O esmerça unes planes antològiques a comparar les universitats d’Oxford i de Cambridge, envers les quals expressa la seva reverència intel·lectual.

O encara, orsianament, descobreix l’heterogeneïtat de l’imperi britànic en els indis que estudien a la universitat londinenca; en els cartells propagandístics penjats als carrers de la capital; en el portentós Museu Britànic, fornit amb les riqueses saquejades en els diversos continents, o en el dinamisme del port de Liverpool.

La publicació d’Hores angleses en plena guerra es convertia en un símbol més, com la intensa activitat cultural del trienni, de la voluntat de continuïtat democràtica i il·lustrada enfront de la barbàrie i l’obscurantisme feixistes. «Bella conjunció d’intel·ligència i sensibilitat», en paraules de Cèsar August Jordana (La Vida Literària a Catalunya), el llibre de Soldevila havia de causar per força un impacte favorable. Per exemple, Rafael Tasis (Meridià) en valorà que encertés a «fer vistent» la manera de ser del poble britànic, sense necessitat d’«evocacions històriques», ni de «disquisicions d’alta volada ni assaigs extensos sobre els caràcters colpidors i essencials de la personalitat nacional», i també que impliqués «una lliçó contra els falsos transcendentalismes i alhora un tractat sobre un dels pobles que és més incomprès, tot i haver donat tantes interpretacions literàries de la seva personalitat». El mateix Tasis (La Publicitat) el considerà, en síntesi, un llibre «de la millor qualitat i el millor to europeu», mentre que Domènec Guansé (també a La Publicitat) en ressaltà que fos el primer, «dintre la literatura catalana moderna, que ens posa en contacte directe amb el paisatge, els costums, l’esperit d’Anglaterra».

Vist amb la perspectiva d’avui, ultra el valor literari, Hores angleses fa l’efecte de ser una victòria de la cultura enfront de la força bruta de la desraó. Davant de les bombes que queien als carrers de Barcelona, un llibre. No va servir, en el seu moment, per guanyar cap batalla, tot i la seva aportació al front cultural, però sí que va contribuir a donar raons sòlides per a defensar la legitimitat democràtica i la causa republicana, de les quals l’historiador i escriptor també es féu garant, sense abandonar el lloc ni les conviccions durant la guerra. La reedició d’Hores angleses està molt ben acomboiada pels estudis introductoris d’Alan Yates i Joaquim Nadal, i també per la presentació i edició d’Enric Pujol, un dels especialistes més reputats i tenaços de l’obra de Ferran Soldevila. Enceta, de més a més, una nova col·lecció de clàssics de l’agosarada editorial Adesiara, com inaugurà de facto la sèrie d’autors catalans de les edicions de la Institució de les Lletres Catalanes Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 298

01/02/13 7:50

Ressenyes

299

el 1938. Llegida a començament del segle xxi, Hores angleses suposa no únicament el gaudi de retrobar una peça massa oblidada de la baula cultural, i específicament de l’obra literària d’un dels historiadors catalans de més prestigi, sinó també la necessitat d’entroncar aquest present d’incertesa amb un passat lluminós, de «to europeu», que encara ens pot donar moltes lliçons de futur.

Simbor, Vicent: Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari, València: Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2012.

XAVier Ferré trill

Universitat Rovira i Virgili xavier.ferre@urv.cat

La concepció genèrica sobre els intel·lectuals i pensadors té poc valor explicatiu si no se’n contextualitzen les trajectòries i no se’n delimiten les aportacions i els projectes. Mentre que la teorètica és pretén «pura», la història social ho és en tant que es reflecteix en les contradiccions sociopolítiques de la conjuntura objecte d’estudi. Demanar-se, doncs, per la independència de l’intel·lectual —o pel seu engatjament, com Fuster es referí a «La muerte del intelectual» (La Caña Gris, 1960)— pot ser poc representatiu si no se n’analitzen les condicions de possibilitat, és a dir, la seva pràctica i la seva actitud en cruïlles determinades. I la biografia intel·lectual de Joan Fuster (encara per fer globalment) planteja quins són els fonaments actitudinals i metodològics que cal situar a les seves bases d’actuació, i, doncs, els seus entreforcs de decisió.

En aquest sentit, el bastiment dels contextos d’incidència fusterians venien condicionats per les mancances d’un projecte cívic, que ho era també vital: exercir de relleu generacional dels valencianistes dels anys trenta i de la immediata postguerra, pel que feia a la projecció de les realitzacions nacionalitàries del País Valencià envers els medis culturals i civicopolítics del Principat. I aquest projecte obeïa, segons les motivacions de Joan Fuster, a la voluntat d’impulsar un circuit literari, conseqüència de factors sociopolítics i d’implicacions intel·lectuals.

Detallar aquesta fita relacional és, doncs, el primer objectiu a destacar en la reflexió de Simbor. La segona finalitat és explicitar la construcció d’un model lingüístic que havia d’obeir a les necessitats de cohesió interna i de projecció territorial valenciana. I, finalment, la recerca contextualitza teòricament la historicitat de la literatura contemporània efectuada per Joan Fuster. En tots tres apartats, que cal no destriar —des dels propis registres analítics— de la conjuntura de construcció d’una comunitat nacional, i, doncs, en el fet de cercar vies de relació entre el treball cultural i la situació sociològica, Fuster esdevingué un progressiu referent hegemònic per als valencianistes de postguerra —agombolats majoritàriament entorn del binomi Xavier Casp-Miquel Adlert. Aquests autors, si bé Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 299

01/02/13 7:50

300

Llengua & Literatura, 23, 2013

havien exercit una fonamental voluntat de continuïtat nacional d’ençà dels anys quaranta, conceptuaven la dinàmica cultural amb uns paràmetres que coincidien poc amb les noves perspectives de canvi social i de plantejament intel·lectual: el pas de la poesia a l’assaig, que és el que definí amb claredat Fuster.

Per tot plegat, el mot intel·lectual es veu circumscrit a les condicions de possibilitat de l’estàndard lingüístic, sotmès en gran part a l’articulació interterritorial. És a dir, la base del circuit literari —concepcions, idees i projectes— s’assenta en l’estructura cívica nacional —garantia de l’abast territorial d’una llengua—, la qual, tot i no esgotar l’acció política en l’època tractada per l’autor —anys quaranta-seixanta—, en feia les funcions. Així, la reflexió de Simbor deixa clar que una cultura nacional no és possible si no hi ha un teixit sociològic que en potenciï l’imaginari. I una concepció que depassava l’estricte ús de la llengua. O en tot cas, de la praxi fusteriana als anys cinquanta es deriva que la dignificació lingüística (concretada en la inserció en el mercat intern dels Països Catalans) és subsidiària (externament) d’un procés d’articulació de bases civils d’arreu del territori —com fou d’una manera predominant la funció de la delegació valenciana del Secretariat de l’Obra del Diccionari Catalalà-Valencià-Balear.

Aquest context de relleu generacional, de canvi de perspectives, és el que estableix sistemàticament l’estudi de Simbor (ps. 31-61). Per aquesta raó cal destacar que el treball —que empra analíticament la correspondència de Joan Fuster amb corresponsals catalans destacats com Joaquim Maluquer— té en compte els dos àmbits explicatius que donen sentit a la trajectòria més representativa de Joan Fuster: el context —relacions interterritorials— i les concepcions «tàctiques» per a concretar un model de llengua literària per a una nació policèntrica. Calia, doncs, un estudi com el que comentem, ja que és de vital relleu destacar la relació entre la funció nacional del pensador i el seu programa de realització teòrica. O, com estableix Simbor, remarcar la síntesi entre acció i pedagogia. Obviar, o minimitzar, l’anàlisi del Fuster organitzador d’empreses patriòtiques —editorials, diaris hipotètics, assaigs no realitzats sobre el País Valencià— impedeix de capir el sentit de determinades conceptualitzacions d’aquest assagista. I en massa ocasions s’ha presentat la força de treball intel·lectual fusteriana al marge del marc històric que n’explica l’hermenèutica. No es pot aïllar el text del context.

En conseqüència, la comprensió del sentit que tenien les relacions heterogènies de Fuster amb els medis editorials, periodístics i econòmics del Principat esdevé bàsic per a comprendre el capítol següent del projecte de normalització del circuit literari. Fuster es plantejà la manera de cohesionar els determinats àmbits d’opinió i d’acció cultural nacional valencians amb la dinàmica de fer de baula de connexió amb Barcelona, les Illes i Perpinyà. I, dins aquest propòsit, el model de llengua que calia pensar era una variable dependent d’aquesta idealitat nacional. Per tant, llengua i societat (el Fuster sociolingüista) foren centrals en el debat sobre la concreció d’un projecte de nacionalització valenciana.

Aquesta motivació va ser expressada en el parlament de Fuster en l’homenatge arran del cinquantenari de les Normes Ortogràfiques —Record de Pompeu Fabra Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 300

01/02/13 7:50

Ressenyes

301

(1963)— organitzat per les revistes nordcatalanes Tramontane i Sant Joan Barres.

Fuster hi comentà l’aportació fabriana vers la normalitat i la recepció que se’n féu des del País Valencià a través dels circuits de premsa cultural i política valencianistes dels anys trenta. Aquest era, precisament, el temps nacional que l’intel·lectual valencià volia vincular —com a referent estandarditzador— al projecte dels anys seixanta: el repte de bastir una «unitat literària de la llengua». Fabra, doncs, era un model —com a superació de localismes de campanar— que servia per a cohesionar les variants territorials: «Fabra» digué Fuster en el parlament esmentat «es col·locava en un punt, a partir del qual les seves solucions resultaven igualment vàlides per a la gent de tots els Països Catalans».

La preocupació sobre la consciència lingüística explica, doncs, que Simbor dediqui els capítols successius del volum a aprofundir en el debat sobre el model d’estàndard lingüístic que calia construir amb simultaneïtat al context socioliterari viscut —anys cinquanta i seixanta— i a fer paleses les recerques que calia endegar per a construir un imaginari sociohistòric col·lectiu.

Pel que fa a l’estàndard literari, Simbor mostra com la ideologia lingüística ho és en tant que es veu condicionada pels enfocaments valencianistes de la immediata postguerra i per la relació de Fuster amb revistes de la diàspora, principalment amb Pont Blau (1952-1963) de Mèxic. Així, el model «bífid» de llengua nacional de què parla Simbor en definir la «tàctica» fusteriana —entre el policentrisme convergent i l’estàndard nacional— s’ha de comprendre en el context definit per la represa valencianista interior i per la projecció de la qüestió valenciana a Barcelona i a l’exili. És a dir, Fuster es plantejà com contribuir a salvar els mots, no causar cap ruptura insalvable amb els nuclis valencianistes de postguerra i exposar simultàniament un model de llengua que fos capaç de ser admès en el conjunt de tot el diasistema lingüístic. Es tractava, en tot cas, d’un «eclecticisme» (ps. 130155) condicionat pel bastiment d’una llengua normativitzada com a precondició de la seva legitimitat social. I aquest fou un objectiu al llarg de la trajectòria cívica de Fuster. I per a resseguir-ne el significat Simbor estén el procés fins a l’actualitat: quin estàndard? Fuster aleshores, en l’època dels media —i amb les interferències sociolingüístiques de llengües en contacte amb estat—, defensava la lluita per la dignificació de la llengua, atès que el model d’estàndard hi estava supeditat. Però a la base denunciava la manca de normalitat de la llengua la «fragmentació [territorial] intencionada». Aquesta darrera concepció, des de la relació entre la història social de la llengua i la sociolingüística, restava reflectida a Per una cultura catalana majoritària (1981). De nou, doncs, la identitat lògica entre llengua i construcció nacional.

Amb referència a les recerques a emprendre a fi de pensar una nació cultural, Nosaltres, els valencians (1962) aconseguí la fita de definir l’imaginari esmentat, com ho féu Fuster «sectorialment» amb la història de la literatura: analitzar l’abast de la Renaixença valenciana i confegir la Literatura catalana contemporània (1971) que, semblantment al text de 1962, fou duta a terme —com diu l’assagista— per una «pressió moral».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 301

01/02/13 7:50

302

Llengua & Literatura, 23, 2013

És molt remarcable l’enfocament metodològic de Simbor en valorar aquests estudis fusterians a partir d’allò que tingueren de més substancial i innovador en el seu moment, des de la «voluntat assagística» (p. 170) —i aquesta apreciació és bàsica si es vol copsar la intencionalitat del volum de Fuster; és a dir, com a primeres reflexions estructurades i de conjunt entorn de l’abast dels moviments literaris i dels autors que s’hi comprenen després de la ruptura política de 1939.

Aquest reconeixement, recolzat oportunament sobre la valoració que féu JoanLluís Marfany de la Literatura catalana contemporània, és seguit d’un estat de la qüestió que actualitza els avenços en la matèria a partir de moltes de les hipòtesis, o intuïcions, de Fuster.

Simbor suggereix, amb encert, que caldria contextualitzar gran part dels estudis fusterians establerts entre els anys seixanta i setanta dins la substanciació de la condició nacional dels valencians i principatins: un marc nacional compartit, resultat de la praxi, l’estratègia social i la legitimació intel·lectual de la seva historicitat.

De nou —el text de Simbor esdevé un referent—, la unitat de mètode dels «dos» Fusters: l’emprenedor i el sistematitzador, vectors indestriables que donen a entendre el perquè del Fuster «revoltat» (p. 294) —contra les deficiències inexorables d’una mitificada democratització formal— a l’hora de confegir una comprensió crítica (constructiva) de l’herència de la seva obra. De quan el «circuit literari» no s’aïllava del projecte civicopolític.

Sánchez-Pantoja, Albert i Vicent Pitarch: El combat per la premsa. Al Vent i Nosaltres els valencians. Castelló: Universitat Jaume I, 2009.

Neus FAurA i puJol

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana neus.faura@uab.cat

Aquest volum dóna a conèixer dos episodis clau en el camp de la comunicació que van tenir lloc durant el franquisme al País Valencià, concretament a les comarques de la Plana: la revista Al Vent i el programa de ràdio Nosaltres els valencians. Els seus autors són els mateixos que fa una quarantena d’anys van impulsar i van dur a terme ambdues iniciatives. Ningú millor que ells, doncs, podia relatar-los i recuperar-los per a la memòria històrica.

La revista Al Vent (1964-1969) va ser fundada i dirigida per Albert SánchezPantoja i Frederic Rivas. Publicada sota l’empara de l’Església i editada en ciclostil, va arribar a assolir un miler de subscripcions i va constituir un text pioner del valencianisme de filiació fusteriana. Nosaltres els valencians (1969-1980) va ser el primer programa de ràdio en català del País valencià. Nascut sota l’impuls d’un grup de joves de Vila-real, s’emetia a Ràdio Popular de la Plana, i Vicent Pitarch Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 302

01/02/13 7:50

Ressenyes

303

en va ser el realitzador. Aquestes dues activitats, tot i no ser simultànies, van compartir unes inquietuds i uns objectius comuns, centrats a promoure la reflexió sobre la realitat social del país i la recuperació de la seva dignitat nacional, un aspecte de la qual era l’ús mateix del català com a llengua vehicular.

El volum presenta aquestes experiències en dues parts diferenciades. A la primera part, i amb el títol «Al Vent. Premsa en català a Castelló, 1964-1969», Albert Sánchez-Pantoja analitza els antecedents, la gènesi i els continguts de la publicació des del primer número fins al darrer, i fa una valoració de l’aportació que va significar en aquells moments de dictadura i de la vigència que encara tenen molts dels seus escrits.

Pel que fa als antecedents i a la gènesi, l’autor remarca que Al Vent es va inspirar en les activitats de diversos nuclis intel·lectuals i entitats socials del país, com Lo Rat Penat de València, però sobretot en Nosaltres els Valencians i altres escrits de Joan Fuster. L’autor subratlla també l’impacte que el fenomen de la Nova Cançó va tenir al començament dels 60 entre el jovent del país: de fet, el mateix títol de la revista va ser pres de l’emblemàtica cançó de Raimon, que l’autor qualifica d’«un crit en mig del silenci». En aquest mateix apartat, Sánchez-Pantoja destaca el suport que la publicació va tenir d’associacions com el Club d’Estudiants i el Grup Castellonenc d’Estudis, i també de l’Església, gràcies a l’acolliment que li va donar mossèn Joaquim Amorós.

Després de fer un repàs al contingut del que va ser el primer número de la revista, la distribució, la impressió i l’impacte que va produir a molts punts del domini lingüístic, l’autor n’analitza la trajectòria durant els anys en què es va publicar, i la divideix en tres etapes.

Dins de la primera etapa, qualificada «de consolidació» (números 1-6, 19641965), Sánchez-Pantoja fa un balanç dels articles que hi van aparèixer i en destaca la diversitat temàtica que els va caracteritzar ja des de bon començament (llengua, literatura, cultura, economia, política, urbanisme, esports, aspectes diversos de l’actualitat d’aquell moment, tant del país com del món, etc.). Sobre la tendència ideològica que la movia, remarca que la publicació donava prioritat als plantejaments nacionals, però que també es va bastir sobre les bases tant del socialisme, que en aquells moments començava a organitzar-se al País valencià, com de la democràcia cristiana.

Dins de la segona etapa, considerada «de plenitud» (números 7-15, 19651967), l’autor hi destaca el creixement en nombre de pàgines, l’àmplia difusió que va anar adquirint i l’ampliació de col·laboradors locals i també de personalitats rellevants com a redactors. En aquesta etapa també es van elaborar dos números monogràfics: un sobre el Mercat Comú (número 10) i un altre sobre el Concili Vaticà II (número 11), que va coincidir amb l’intent d’introduir l’ús del català a les esglésies del país.

La tercera etapa, de «suspensió, represa i cloenda», (números 16-17, 19671969), va significar la interrupció de la publicació durant quinze mesos per ordre de l’autoritat governativa, ordre que va arribar a través de l’aleshores secretari del Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 303

01/02/13 7:50

304

Llengua & Literatura, 23, 2013

bisbat, mossèn Antoni Deig, i que materialitzava els recels que el Govern Civil i la Jefatura Provincial del Movimiento havia mostrat sempre contra la revista.

L’autor considera, però, que no va ser un temps perdut, perquè el número 16 de Al Vent va reaparèixer amb forces renovades a partir del maig de 1968, número en el qual, entre altres temes, es tractava àmpliament el centenari de Pompeu Fabra.

Sánchez-Pantoja subratlla també com a fets destacats d’aquesta etapa la participació de la publicació en el Congrés de Premsa Catalana Comarcal i Local que va tenir lloc el desembre de 1968 al Palau Dalmases, de Barcelona, organitzat per Òmnium Cultural, i en l’Exposició de Premsa Comarcal que va tenir lloc a la llibreria Cinc d’Oros, també de Barcelona, el maig de 1969. Quan el febrer d’aquest mateix any es preparava el número 18, que dedicava l’editorial a honorar la memòria de l’abat Escarré, mort l’octubre de 1968, el govern de Franco decretava l’estat d’excepció a tot l’estat. Al Vent va ser clausurat definitivament. Els intents posteriors de reconstruir la publicació van topar amb dificultats de tota mena (econòmiques, administratives, polítiques, personals, etc.), però la seva desaparició es va veure compensada per la posada en antena de Nosaltres els valencians, que va ser com una mena de continuació, ara per ràdio, dels continguts i els objectius de Al Vent.

Amb aquesta recreació en forma de crònica, el lector pot arribar a tenir un coneixement molt aprofundit del que va ser i va significar Al Vent. Hi ajuden molt no solament els nombrosos fragments d’articles publicats, que evidencien l’interès i el nivell que va assolir la publicació, sinó la profusió d’informacions addicionals que l’autor hi aporta, que van des de la gran quantitat de correspondència amb personalitats de l’època i de persones interessades en general per la revista, fins al relat de les experiències i les anècdotes viscudes al llarg dels anys en què es va publicar.

De manera semblant a la primera part del volum que acabem de comentar, a la segona part, i amb el títol «Nosaltres els valencians. Ràdio en català a la Plana, 1969-1980», Vicent Pitarch fa una aproximació al que va ser el primer programa de ràdio en català al País valencià. Nascut com a resultat de les inquietuds d’uns quants joves que assistien a un curset de català a Vila-real, l’autor destaca que per tirar endavant la iniciativa, «va pesar molt més la il·lusió, la generositat, el compromís i el coratge, que no pas les dificultats, la inexperiència i el risc que comportava l’empresa», però afegeix que «el risc de flirtejar amb allò que estava prohibit i perseguit pel règim li va afegir un plus d’encant i al·licient a la cosa». La iniciativa va trobar acollida a Ràdio Popular de la Plana i les emissions van començar el 28 de maig de 1969, a les vuit del vespre, i amb el nom proposat per Vicent Pitarch, cosa que, segons l’autor, estava «en total sintonia amb el que es pretenia fer [...] i amb un pedigrí o denominació d’origen clarament fusterià [...]»

Aquest primer programa va consistir bàsicament en una crida a la participació, en la justificació de la necessitat de l’ús del català i en l’expressió del desig dels seus realitzadors de no limitar-se a ser un programa local o provincial, sinó d’abastar tot l’àmbit dels Països catalans.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 304

01/02/13 7:50

Ressenyes

305

L’autor repassa tot seguit l’estructura del programa (que al principi s’emetia setmanalment, però que més tard va tenir dues i, fins i tot, tres audicions per setmana), els continguts, el paper que hi va tenir la música, el suport tècnic, el conjunt de col·laboradors que hi va participar i el paper de la censura (que en molts moments va haver de ser autocensura), tot remarcant dues fites importants, que van ser les celebracions del cinquè i del desè aniversaris.

Pel que fa a l’estructura, el programa contenia diversos espais parlats, de duració diversa, que s’alternaven sempre amb gravacions musicals, amb una gran diversitat de temes tractats. Hi apareixien regularment cartes dels oients (la resposta a les quals era redactada sempre per Vicent Pitarch); entrevistes; cròniques de col·laboradors territorials; noticiaris d’informació cultural (sobre conferències, concursos literaris, congressos, recitals, premis, etc.); semblances de personatges eminents, coincidint amb aniversaris, defuncions, distincions, o altres fets (l’autor dóna la relació dels escriptors i intel·lectuals més destacats que van omplir aquest espai); comentaris de l’actualitat del moment, de tema preferentment polític, social, econòmic i cultural (s’hi van tractar qüestions tan diverses com l’atur, la guerra del Vietnam, la dictadura de Pinochet, la llei general d’Educació o els conflictes de l’Orient Pròxim); novetats bibliogràfiques, discogràfiques, teatrals o de cinema; campanyes monogràfiques (iniciades amb la del «Valencià a l’escola», que va transcendir l’àmbit radiofònic) i anàlisis de llibres bàsics, com Nosaltres els Valencians, de Joan Fuster, o La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner. Un primer annex al final de llibre inclou una relació per ordre cronològic dels continguts de tots els programes emesos, cosa que facilita al lector la consulta de qualsevol detall que s’hi pugui relacionar. Pel que fa a la música, s’hi van difondre principalment els cantautors de la Nova Cançó, però també el cant coral i algunes grans figures, com Pau Casals. En aquest cas, consta també en un segon annex la llista de tots els intèrprets de gravacions musicals que s’hi van emetre, ordenats per freqüència (Lluís Llach i Raimon van ser els més difosos, amb cent setanta-una vegades el primer i cent seixanta-nou el segon).

Pel que fa als col·laboradors del programa que, d’una manera o d’una altra, van donar-hi suport, l’autor en fa una relació per ordre alfabètic i reprodueix unes quantes cartes que, en ocasió de la celebració del cinquè aniversari, van enviar a l’emissora personalitats com Ramon Aramon, Salvador Espriu, Joan Fuster, Jordi Rubió i Balaguer, Cassià M. Just o Francesc de B. Moll, entre molts altres, i també fa el mateix amb les persones i institucions entrevistades, amb la data corresponent. El desè aniversari es va celebrar amb una roda de premsa en què van participar el director de Ràdio Popular, una representant de la Conselleria de Cultura del País Valencià, una d’Òmnium Cultural de Barcelona i els diaris Avui i Mediterráneo, a més de l’equip de redacció, i amb un programa extraordinari que l’autor glossa amb tota mena de detalls.

El declivi del programa, segons l’autor, va començar quan Vicent Pitarch «va iniciar una lenta i gradual desconnexió del programa, del qual es va haver de deslligar, el 1979, a causa dels seus compromisos amb l’activitat política». A partir Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 305

01/02/13 7:50

306

Llengua & Literatura, 23, 2013

d’aquest moment, va començar a fallar-ne la regularitat i, finalment, el febrer de 1980, el director de l’emissora i Vicent Pitarch van acordar «posar fi a l’aventura».

L’autor subratlla la repercussió cívica del programa i en valora sobretot aquests tres aspectes: en primer lloc, l’impacte de tipus lingüístic, ja que cap emissora del País valencià no havia utilitzat mai la llengua pròpia en cap mena de programa; en aquest mateix sentit, remarca la incidència i la repercussió social que va tenir en la campanya «Valencià a l’escola»; en segon lloc, l’efecte multiplicador del programa, ja que va originar la creació d’altres programes semblants en altres emissores del país; i en darrer lloc, l’impuls a la normalització de la cultura pròpia del país, fomentant l’activisme cultural entre la gent jove, un activisme que es materialitzava en l’augment d’activitats en les associacions culturals ja existents, de les quals el programa donava compte puntualment i regularment.

El volum constitueix, doncs, una aportació innovadora i valuosíssima a la història dels mitjans de comunicació del País valencià, concretament de la franja cronològica i geogràfica que representen les dècades dels seixanta i dels setanta a les comarques castellonenques. Les dades aportades pels autors es veuen completades pels dos apèndixs a què ja hem fet referència, i per dos més, un dels quals mostra il·lustracions diverses, com la portada de la publicació Al vent o el logotip de Nosaltres els valencians, fotografies d’època dels impulsors de les dues iniciatives i de diversos col·laboradors i escrits d’adhesió de personalitats d’aquell moment pertanyents a diversos àmbits (pintors, escriptors, eclesiàstics, etc.), i el darrer, que és un índex onomàstic general. Acompanyen l’acurada edició que n’ha fet la Universitat Jaume I de Castelló una presentació de Joaquim M. Puyal, que contribueix a situar les dues iniciatives en el camp de la història de la comunicació dels Països Catalans, i un DVD amb la gravació de nou programes emesos, l’audició dels quals suposa per uns moments un retorn a les fonts d’un gran valor històric, però sobretot sentimental i entranyable.

Francés, Maria Àngels: Literatura i feminisme. L’hora violeta de Montserrat Roig, Tarragona: Arola Editors, 2010; «Atenea», núm. 9. isABel mArcillAs piquer

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana isabel.marcillas@ua.es

D’un temps ençà, la societat en general i, en aquest cas, el món de la literatura en particular, reconeix tenir un deute amb les dones. Ens referim, ara, a les dones que escriuen i que, com Montserrat Roig, han bastit tot un univers literari femení que contribueix a la formació i consolidació de la identitat de la dona catalana del segle xx. No és res nou, encara que no s’ha d’obviar, afirmar que la literatura escrita per dones ha estat força menystinguda per la crítica —parlem de la crítica Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 306

01/02/13 7:50

Ressenyes

307

catalana, tot i que es tracta d’una circumstància clarament extrapolable—. Tampoc no és nou afirmar i confirmar que aquesta crítica ha estat —i, en bona mesura, a hores d’ara encara ho està— conformada per homes i que això ens predisposa, gairebé ens obliga, a acceptar un cànon literari que irradia una visió patriarcal —o simplement masculina, si el terme resulta menys radical— del món.

D’aquestes afirmacions es pot deduir que s’estableix un estira i arronsa com a flux constant en les relacions entre escriptura i gènere; unes relacions sovint conflictives —en cas contrari no se’n parlaria— que conviden a fer reflexions de molt diversa índole. Per posar-ne només algun exemple: Hi ha una literatura per a dones? Qui l’escriu? Escriuen les dones de manera diferent que els homes? Els interessen els mateixos temes? És veritat que la dona és el principal objecte del discurs literari en l’escriptura d’altres dones? Per quin motiu?

Literatura i feminisme. L’hora violeta, de Montserrat Roig —publicat en la col·lecció Atenea, d’Arola Editors— és el títol que encapçala el suggeridor estudi de M. Àngels Francés, doctora en Filologia Catalana i llicenciada en Filologia Anglesa, un treball que, prenent com a base les quatre primeres obres de l’escriptora catalana —amb una incidència particular en L’hora violeta—, proposa una anàlisi i una reflexió al voltant de qüestions com les que acabem d’esmentar.

El pròleg que enceta el volum, d’Isabel-Clara Simó, el qualifica com a obra cabdal i com a instrument de primera qualitat per a abordar l’estudi de l’obra de l’autora barcelonina i per a analitzar amb major objectivitat els textos escrits per dones.

Incideix en el fet que les dones que escriuen, a diferència dels seus col·legues masculins, es veuen empeses a parlar de les relacions entre gènere i literatura. Al mateix temps, en els seus escrits, el públic lector espera trobar-hi uns ítems inamovibles com el caràcter autobiogràfic i sentimental de l’obra i un desenvolupament circumscrit en l’àmbit domèstic, tot això no exempt d’un particular sentit de l’humor i, com no podria ser altrament, de la tendresa que caracteritza habitualment les dones. El treball que presentem s’encarrega d’esbrinar si aquests trets, aparentment inamovibles, apareixen en la literatura de Roig i en quin grau ho fan.

El cos del volum està dividit en tres apartats en els quals M. Àngels Francés estudia, per començar, les relacions entre feminisme i literatura; posteriorment, analitza les primeres obres de Montserrat Roig —Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volem (1971), Ramona, adéu (1972) i El temps de les cireres (1977)— i, en tercer lloc, se centra en L’hora violeta (1980), objectiu principal de l’estudi.

Per últim, dos apartats més, dedicats respectivament a les conclusions i a la bibliografia emprada, clouen el volum.

Pel que fa a les relacions entre feminisme i literatura, dos són els aspectes que interessen particularment a Francés: què hem d’entendre per novel·la feminista i quines són les fases de la teoria literària feminista. Amb referència a la primera pregunta, l’estudiosa se centra en les definicions proposades per Morris, Eagleton i Maitland, concretant que, en línies generals, la lectura d’un text com a feminista comporta un posicionament ideològic que implica la presa de consciència de la dona com a tal.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 307

01/02/13 7:50

308

Llengua & Literatura, 23, 2013

M. Àngels Francés decideix seguir els postulats de Julia Kristeva, en relació a la crítica literària feminista, motiu pel qual incideix en les tres fases que aquesta proposa en l’estudi de l’any 1986 «Women’s Time». Així, mitjançant la crítica de les imatges de la dona, la recerca d’una genealogia femenina —centrada en les escriptores obviades del cànon literari, imposat per la mirada masculina— i el qüestionament del concepte de gènere, Francés s’apropa a les teories de crítiques tan rellevants com Mills i Pearce, Kate Millet, Mary Ellmann, Elaine Showalter o Luce Irigaray, entre d’altres. A partir d’aquest apropament, l’autora teixeix un entramat textual que alterna amb la veu de la mateixa Montserrat Roig com si d’un diàleg hipertextual es tractara. L’originalitat i l’eficàcia comunicativa estan, doncs, servides.

L’anàlisi de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volem; Ramona, adéu i El temps de les cireres serveix a M. Àngels Francés per a observar la trajectòria temàtica i estilística de Roig; una trajectòria abocada a explicitar, mitjançant la literatura, les relacions de l’escriptora amb el feminisme, particularment en L’hora violeta, obra triada per Francés com a eix central de l’estudi.

Molta roba i poc sabó... és un conjunt de relats que, a l’empara d’una «Justificació» de l’autora, mostra històries que parodien tant la tradició picaresca com la novel·la de fulletó sensacionalista que tant d’èxit va tenir entre el públic femení del segle xix. En aquests contes, com la mateixa Roig anuncia, l’autora, incapaç de transformar el món, no pot estar-se de descriure’l amb un posicionament irònic i carnavalesc, tot donant veu als tipus que conformen la societat hipòcrita i alambinada en què viu. Francés n’analitza meticulosament personatges i situacions, dedicant una atenció especial a l’estratègia de subversió que subjau a cadascuna de les històries proposades per Roig. Per a Francés, el discurs paròdic i tergiversador dels textos obeeix a la crisi experimentada per la societat de la Barcelona del moment, afectada per circumstàncies tan diverses com els desgavells universitaris, la immigració andalusa o un feminisme incipient però ja imparable.

L’anàlisi de Ramona, adéu, la primera novel·la de Montserrat Roig, en constata el desig d’explicar una història mitjançant la veu de tres protagonistes femenines i, així, donar una visió alternativa a aquella que és contada des del punt de vista dels homes. D’aquesta manera, els detalls de la vida quotidiana tindran un lloc preferent en la narració. L’exploració de la vida interior de les tres Mundetes que donen cos a Ramona, adéu permet testimoniar l’evolució generacional de la personalitat de les protagonistes —evolució aplicable a la identitat femenina en general, pel que fa a les dones educades en l’Espanya de la dictadura—. Així, d’una banda, M. Àngels Francés deixa constància del sentiment de culpabilitat experimentat per la Mundeta que viu un amor prohibit, que menysprea l’entorn en què ha nascut i que suporta el pes de les convencions socials establertes. Com a conseqüència, l’embaràs és viscut com una experiència traumàtica que comporta el naixement d’una altra dona gairebé tan infeliç com la progenitora. D’altra banda, la darrera de les Mundetes, inicia, però, un procés d’autodescobriment que li permet rebel·lar-se contra els models de submissió imposats. Amb tot, el Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 308

01/02/13 7:50

Ressenyes

309

desencís arriba per la banda dels col·legues masculins, liberals i esquerrans, que reprodueixen encara els rols sexistes imperants. De tot plegat, M. Àngels Francés proposa, com a conclusió provisional, que «L’exclusió de l’experiència femenina de la història oficial condiciona la mateixa naturalesa dels textos que formen la novel·la» (p. 167). Així mateix, afirma que el procés de construcció de la identitat femenina es veu condicionat per les limitacions psicològiques i intel·lectuals imposades a causa d’una educació clarament repressora, encoratjada pels interessos de la classe burgesa i per conviccions obsoletes postulades per la religió catòlica.

A continuació, el retrobament femení amb les arrels, amb la terra de naixença —la Barcelona de la dècada dels setanta—, és analitzat mitjançant el personatge de Natàlia Miralpeix, la protagonista d’El temps de les cireres. Els personatges que integren aquesta novel·la de Roig són revisats, un per un, sota l’òptica feminista de M. Àngels Francés. Es tracta de dones, però també d’homes, que viuen sota l’influx del cinema, del cuplet o de les revistes del cor, mentre que n’ hi ha d’altres que conviuen amb les cançons protesta i que rememoren la pròpia tradició. En definitiva, una societat que, embolcallada de màscares gairebé carnavalesques, dissimula la infelicitat generada per la repressió franquista.

Finalment, Francés s’acara amb l’anàlisi de L’hora violeta, novel·la en la qual, per a l’estudiosa, culmina tot «un procés de construcció intertextual que enllaça les quatre primeres obres de Roig» (p. 201) i que suposa un punt d’inflexió en la seua carrera literària. La polifonia del text arriba mitjançant la veu de les diferents protagonistes femenines, dones escindides que lluiten per la superació d’un present desencisador, íntimament lligat a repressions viscudes en el passat. Tant el sentiment d’escissió d’aquestes dones, com els camins de superació que trien i les conseqüències que se’n deriven apareixen acuradament examinats en aquest treball, que s’apropa mil·limètricament al procés de construcció de la identitat femenina a través de la literatura. Com a percepció general d’aquest apropament, Francés en destaca el sentiment de desolació que embarga les protagonistes, ja que ni l’embaràs, ni el matrimoni, ni els amants, ni una professió d’èxit no acaben de satisfer-les espiritualment; i és que, en el seu fur intern, continuen buscant un príncep blau. D’altres reflexions entorn de les relacions paradoxals entre enamorament i feminisme, amb referència al marxisme i a la mediocritat dels polítics que el representen, o referides al jo autobiogràfic que es palesa al llarg de la novel·la tot buscant la complicitat del lector, clouen el capítol d’anàlisi de L’hora violeta.

M. Àngels Francés —i reprenem les paraules d’Isabel-Clara Simó en el pròleg que encapçala l’obra— s’apropa, al llarg d’aquest volum, «amb una solvència clarivident» a les relacions entre gènere i literatura en l’obra de Roig. Francés conjumina coneixements i originalitat en l’estudi d’una de les autores contemporànies més rellevants de la literatura catalana i ens permet aproximar-nos a l’escriptura de Roig amb una nova mirada, aquella que ens ofereix la dona del segle xxi.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 309

01/02/13 7:50

310

Llengua & Literatura, 23, 2013

Costa Carreras, Joan: La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra, Munic: Peniope, 2009; «Études linguistiques / Linguistische Studien», núm. 2.

XAVier luNA-BAtlle

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana xavier.luna@uab.cat

El llibre de Joan Costa Carreras deriva de la seva tesi doctoral, llegida a Girona el 2005 amb el títol de Norma i variació sintàctiques: la concepció de Pompeu Fabra (1891-1948). És un tema, el de la norma fabriana, que Costa, professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, coneix bé, com ho mostra que hi hagi dedicat publicacions anteriors.

No cal dir que totes les aportacions a l’estudi dels detalls de la norma fabriana, com també els que es puguin dedicar a les seves bases ideològiques, lingüístiques i filològiques han de despertar interès entre els lingüistes i els especialistes de la llengua. L’obra que ens ocupa ens aporta força pel que fa als detalls de l’obra fabriana; però, segons el nostre parer, no aporta gaire en relació amb la reflexió més general, la de les bases de l’obra lingüística i normativa de l’enginyer del català modern.

El primer objectiu del minuciós treball de Costa ha estat el buidatge exhaustiu de les obres gramaticals de Fabra amb graelles diverses. El buidatge ha estat guiat per l’obra de Rosa Estopà (1999) Extracció de terminologia: elements per a la construcció d’un seacuse (sistema d’extracció automatitzada de candidats a unitats de significació especialitzada). Però no entenem com es pot pressuposar que «[e]l buidatge en tots els textos coneguts de Fabra de les unitats de significació especialitzada relatives a la sintaxi i al canvi, la variació, la codificació i el cultiu sintàctics, i la descripció i l’anàlisi de les concepcions fabrianes que se’n deriven, havien de permetre establir quina visió en tenia» (p. 15). Un buidatge per ell mateix és interessant i útil, això és innegable, i aquí rau el valor fonamental d’aquest treball. Però no hi veiem unes hipòtesis i una metodologia interpretativa determinats. L’obra és, dit amb altres paraules, excessivament esclava d’una tècnica —lloable i necessària, que quedi ben entès—: el recull sistemàtic.

El lector del llibre, amb el títol acabat de llegir a la memòria, esperaria que s’emmarqués Fabra en la lingüística del seu temps, si es volia analitzar el seu pensament lingüístic, i això no es veu dins del llibre. Hi veiem en canvi una utilització dels referents canònics en el camp dels estudis sobre Fabra i en el de l’anàlisi de l’ús de la llengua en relació amb la norma: Xavier Lamuela, Lluís Payrató. Però les obres d’aquests autors es fan servir més de graelles per al buidatge que per a cap altra cosa.

Centrem-nos en un aspecte prou important per al coneixement de Fabra: les seves idees gramaticals. Van evolucionar al llarg del temps que es va dedicar a la descripció i la reflexió, especialment amb l’objectiu d’establir la norma que manLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 310

01/02/13 7:50

Ressenyes

311

cava? Tampoc dins dels apartats amb què es divideix el treball es té en compte si Fabra va variar ell mateix de pensament lingüístic al llarg de la seva obra, amb tota l’experiència que comportava contrastar les propostes amb les respostes que generaven, diguem-ne amb la seva recepció, a la qual sabem que estava molt atent. Costa ens informa detalladament de la quantitat de referències a la variació sintàctica, però en posar al mateix sac treballs fets amb una distància cronològica notable ens queda l’interrogant de saber si, per exemple, entre el Fabra de 1891 i el de 1932 hi ha diferències de concepció, idees diverses o aplicacions distintes de les mateixes idees. L’afirmació «la variació lingüística és una qüestió present en l’obra de Fabra d’una manera continuada i sistemàtica» (p. 151) no s’acaba d’entendre. Resseguir amb detall les traces d’un tema en l’obra de Fabra i comprovar-ne la continuïtat vol dir que el tema és tractat d’una manera continuada, això sí; però no se’n deriva que també és un tractament sistemàtic: són coses diferents.

La part més interessant és el tractament de la norma fabriana des del punt de vista de la tipologia establerta per autors posteriors (Einar Haugen, Xavier Lamuela). És ben interessant llegir els criteris que Fabra va fer servir per a la codificació del català a partir de la tipologia de Lamuela en 14 punts: diasistematicitat, historicitat, regularitat, regularitat evolutiva, adequació etimològica, pertinença estructural, adequació a una concepció lingüística, adequació a una concepció estilística, productivitat, funcionalitat constatada, funcionalitat prospectiva, autonomia, analogia amb altres llengües i avaluació. Tots aquests criteris s’apliquen en una lectura atenta de les obres fabrianes i el lector pot trobar quina presència hi tenen. Ara, és força evident que la presentació dels resultats hauria de ser pensant en el lector, en l’estudiós o el lingüista que hi voldria accedir de manera fàcil.

En resum: hi veiem una feina intensa i titànica de recull sistemàtic, de buidatge exhaustiu. Una feina de taller minuciosa i lloable. Això és d’una innegable utilitat, i els estudiosos de Fabra en trauran profit, de ben segur, però no hi veiem una articulació interna que faci que el lector segueixi un fil argumental que l’acompanyi cap a una visió nova o més completa de l’obra de Fabra. Modestament i sense ànim de donar més feina a qui ja n’ha feta un munt: per què Costa no converteix aquesta tesi en un assaig? Havent treballat tan extensament, un assaig articulat i pensant en un públic especialitzat però també general a partir del seu extraordinari coneixement dels detalls de l’obra fabriana fóra una obra que tindria molts llegidors. O, posem-hi un altre suggeriment, per què no es presenta tot aquest material en un format de fàcil consulta? Tot això que acabem de dir no vol indicar que l’obra no sigui de mèrit. De segur s’afegirà al conjunt de treballs que fan créixer el coneixement de l’obra de Pompeu Fabra.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 311

01/02/13 7:50

312

Llengua & Literatura, 23, 2013

Balcells, Albert: Els Estudis Universitaris Catalans (1903-1985). Per una universitat catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011; Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica, núm. 12. teresA cABré moNNé

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana teresa.cabre@uab.cat

El 14 d’abril del 2011 tingué lloc a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans la presentació de la monografia Els Estudis Universitaris Catalans (1903-1985). Per una universitat catalana del reconegut historiador i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona Albert Balcells. La reputació científica del professor Balcells és inqüestionable: mebre de l’IEC i autor de més d’una quarentena de llibres, ha estat distingit amb la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Juntament amb el professor Balcells, vam intervenir a l’acte tres deixebles dels EUC, Jordi Carbonell, Josep Massot i jo mateixa, tots tres representants de tres generacions d’estudiants, des de la represa el 1942 fins a l’extinció el 1985.

Aquesta obra, que aplega una gran quantitat de dades sobre els orígens, la continuïtat i la fi de les activitats relacionades amb els Estudis Universitaris Catalans, constitueix una eina imprescindible per a l’estudi i l’aprofundiment de molts aspectes relacionats amb la pervivència i la consolidació de les formes catalanes de cultura, intel·lectualitat i societat, i específicament amb l’Institut d’Estudis Catalans, atesa l’estreta relació dels membres de la institució i el professorat dels cursos.

Els EUC nasqueren amb una funció docent, la d’oferir als estudiants de la Universitat de Barcelona uns ensenyaments, inicialment d’història i literatura catalanes, exclosos dels programes oficials dels estudis universitaris. Però aviat hi hagué la necessitat d’una publicació de caràcter científic, de manera que el 1907 nasqué la revista Estudis Universitaris Catalans, que tingué tres èpoques: la primera, del 1907 al 1918; la segona, del 1926 al 1936, i la tercera, que s’inicià el 1979 amb la publicació de la Miscel·lània Aramon i Serra (4 volums, 1979-1984), sota el patrocini de Curial Edicions Catalanes. Tot i tenir el mateix nom, no hi ha una relació biunívoca entre els cursos dels EUC i la revista dels EUC. Així, els cursos d’Història de Catalunya i de Dret civil català començaren el 1903 —el mateix any de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans—, els quals, juntament amb el de Literatura catalana del curs següent, constituïren el nucli més consolidat dels EUC d’una manera pràcticament ininterrompuda fins a la Guerra Civil. Balcells l’encerta plenament quan diu que, sense exàmens ni qualificacions, «el contracte entre professors i deixebles durava anys després d’haver deixat els EUC i, per tant, la seva influència continuava molt més que a la universitat oficial» (p. 169).

La represa dels cursos s’inicià també paral·lelament a la de l’IEC el 1942, ara sí, sota els auspicis de l’IEC i sota la direcció del senyor Ramon Aramon i Serra, Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 312

01/02/13 7:50

Ressenyes

313

el qual l’any 1961 endegà els cursos d’estiu de cultura catalana per a estudiants universitaris estrangers. Aquests cursos, que duraven tres setmanes, es feien coincidir amb la diada de l’11 de setembre i incloïen visites històrico-artístiques guiades a diferents llocs de Barcelona i també a l’abadia de Montserrat. Es pot dir que la major part de professors i catalanòfils estrangers de renom internacional van passar per aquests cursos i que tot això va ser possible gràcies a l’esforç i dedicació personal del senyor Aramon. Faig meves les paraules de Josep Massot en el sentit que «la millor obra del Sr. Aramon són els seus deixebles, als quals ha lliurat el millor de la seva vida, sense servir-se’n sinó servint-los, a vegades amb una aparença irònica, però sempre amb un cor molt ample» («El mestratge de Ramon Aramon i Serra», dins Escriptors i erudits contemporanis, 1996: 235). Realment el senyor Aramon exercia de mestre i fer de deixeble era molt fàcil.

El llibre del professor Balcells recull una quantitat ingent, de vegades una mica imprecisa, de dades disperses o amagades en els arxius de l’IEC que donen peu a fer una valoració més acurada del que han representat els Estudis Universitaris Catalans.

Boix-Fuster, Emili: Català o castellà amb els fills?, Sant Cugat del Vallès: Rourich, 2009.

Josep MorAn i oCerinJAuregui Universitat de Barcelona jmoran@iec.cat

De títol ben explícit, aquest llibre, com diu d’antuvi en la «Justificació» que encapçala el capítol «1. Introducció», es refereix, sobretot, a les famílies de procedència mixta, és a dir, catalana i castellana, palesa en «la barreja de cognoms d’origen ben distint». Encara que al·ludeix a «la població autòctona castellanitzada» (p. 7), de classe alta, que habiten en barris com el de Sarrià de Barcelona, no entra en consideració dels castellanoparlants (no catalanoparlants) d’origen català, fenomen que sens dubte mereix un estudi sociolingüístic particular.

Pel que fa a les «parelles lingüísticament mixtes», parteix del fet que la seva constitució gairebé sempre es fa en castellà, que és la llengua coneguda per ambdues parts. De manera que és la socialització del fill o fills el que permet que el català vagi guanyant terreny en la vida familiar. En aquest context de mestissatge cultural i lingüístic intens, a causa de l’extensió del procés immigratori, i, tenint en compte que «la llengua històrica del país no ha aconseguit la legitimitat pròpia d’una llengua establerta» (p. 10), la situació per a la perdurabilitat de la llengua autòctona és complexa i problemàtica. Tot depèn del prestigi social que hagi assolit. Si aquest és escàs, com ocorre a les ciutats de Perpinyà, Alacant o València, on la llengua catalana ha esdevingut una llengua remota socialment, es tracta d’un Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

021-107517-Llengua i liter 23 - 02.indd 313

05/02/13 14:54

314

Llengua & Literatura, 23, 2013

fenomen de difícil reversibilitat, com ho demostra el cas d’Irlanda, malgrat l’assoliment de la independència política, que en aquest cas va arribar tard.

En la regió metropolitana de Barcelona es dóna el cas de «desplaçament però absència de substitució»: «la majoria de la població autòctona ha continuat parlant en català als fills», fet que ha possibilitat el manteniment del català i «fins i tot una relativa capacitat d’atracció» (p. 13), malgrat que el pes de la població d’origen immigrant sigui molt important. Es tracta, doncs, d’una situació complexa i delicada, que manté els riscos de desaparició, que és precisament l’objecte d’aquest llibre.

El capítol segon, titulat «Els marcs teòrics», comença amb unes reflexions de caràcter teorètic partint de l’obra de Wooland (1985) en relació amb el prestigi social del català a Catalunya a cavall dels anys seixanta i setanta, relacionada amb el «domini econòmic intern dels seus parlants i per la seva posició més alta en l’estructura social, però no pas en el domini polític» (p. 24); entre les reflexions que s’hi fan, destacarem, com a mostra, que durant els anys «vuitanta el català ha passat a guanyar un cert grau de legitimació des de dalt», però «la llengua castellana no ha deixat de tenir la legitimitat més alta en el marc polític més decisiu, el de l’estat central espanyol», per això el «marc sociolingüístic a Catalunya i a Barcelona té contradiccions» (p. 25). Precisament «les parelles lingüísticament mixtes permeten albirar si aquest procés d’adopció del català es produeix» (p. 30).

En el capítol «3. Objectius», s’explicita que, a partir de les enquestes de la regió metropolitana de Barcelona, «el nostre objectiu és per tant analitzar i entendre el discurs i les ideologies lingüístiques d’aquests entrevistats» (p. 41).

En el capítol «4. Metodologia», «es presenten en primer lloc els objectius de la recerca: entendre les ideologies lingüístiques que porten a determinades tries de llengua en les famílies lingüísticament mixtes en la regió de Barcelona. En segon lloc es passa revista a eines metodològiques que permeten assolir aquests objectius [...]» (p. 54).

D’acord amb les premisses metodològiques explicades, en el capítol «5.

L’anàlisi de les dades» es fa una descripció molt precisa dels diversos contextos ideològics en joc, particularment en els àmbits domèstics i escolars. En el capítol «6. Conclusions», es fa una reflexió afinada de les dades obtingudes; en són una mostra les frases següents: «Hi ha, doncs, en alguns entrevistats una percepció de falsa seguretat en l’ús i en les expectatives d’ús del català [...] però no es té gaire en compte la legitimació del castellà com a llengua de la zona i el domini que té en molts àmbits [...]» (p. 158).

El llibre acaba amb uns «Suggeriments»: «En primer lloc convé donar —novament, si n’hi ha hagut abans— d’una manera clara informació sobre l’ensenyament de llengües en el sistema educatiu català per tal d’evitar que se’n difonguin visions distorsionades» (p. 159). «En segon lloc, i en aquesta mateixa línia, convé també proporcionar una doble informació seriosa, ni apologètica ni negativa, sobre la transmissió de les llengües als fills». «En tercer lloc, i ja en el camp de l’ampliació i coordinació de la recerca, convé examinar els usos lingüístics paral·lels o Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 314

01/02/13 7:50

Ressenyes

315

posteriors a la transmissió lingüística dels pares i mares» (p. 160). I «en quart lloc cal donar informació de la pèrdua de la transmissió lingüística intergeneracional (de la desaparició, segons la llista dels reptes de la llengua esmentada a l’inici d’aquest treball) a bona part dels domini lingüístic» (p. 161).

Es tracta, com hem intentat de posar en relleu, d’una obra ben interessant, i oportuna en el context judicial i sociopolític actual. I ben feta segons les premisses i objectius metodològics de partida. Només ens resta per dir que ens agradaria que fos un estímul per a l’estudi d’altres aspectes socioculturals que s’hi al·ludeixen, com ara els orígens i motius de la diferent consideració social de la llengua catalana entre la població autòctona de Barcelona d’una banda, i d’Alacant, València i Perpinyà de l’altra; i també de l’abandó del català per una part de la classe alta de Barcelona a que s’al·ludeix al començament d’aquest llibre.

Bosch i Rodoreda, Andreu: El lèxic alguerès de l’agricultura i la ramaderia entre els segles xvii i xviii, + CD-ROM, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2012; «Biblioteca Filològica», núm. 68.

José eNrique GArGAllo Gil

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Romànica gargallo@ub.edu

Tot i que l’obra no ho explicita, puc testimoniar que aquesta recull, reelaborat i polit, el contingut de la tesi doctoral del seu autor, que, amb un títol més llarg i específic [La interferència dels parlars sards en el català de l’Alguer entre els segles xvii i xviii. Estudi del lèxic a través dels Registres de danys de la «Barracelleria» (1683-1829)], es va presentar a la Universitat de Barcelona el novembre de 2007 i vaig tenir l’oportunitat de llegir com a membre del tribunal corresponent.

La tesi venia a donar continuïtat a una línia de treball iniciada per l’autor anys abans: el maig de 1997 havia presentat a la mateixa UB la tesi de llicenciatura, intitulada Edició dels registres d’estimes de fruita de la «Barracelleria» a l’Alguer durant el primer terç del xix. Estudi dels noms de la fruita, que també va donar lloc a una edició ulterior, amb un títol similar: Els noms de la fruita a l’Alguer.

Edició dels registres d’estimes de fruites de la «Barracelleria» (1783-1829) (Bosch 1999). Vaig ressenyar aquesta obra dins Llengua & Literatura (11, 2000, ps. 560565); i ara se m’ofereix l’ocasió de tornar al meu paper de ressenyador d’una nova publicació del Dr. Andreu Bosch, que mostra haver assolit un notori grau de maduresa en els fruits de la seva investigació sobre la història del lèxic en aquesta cruïlla romànica constituïda per l’alguerès, i que fa palesa la seva faceta alhora de catalanista i de romanista.

L’edició de l’obra, tal com figura als crèdits inicials, «ha estat a cura de Joan Veny i Clar», i, tal com és propi de les edicions de l’IEC, la cura formal del llibre Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 315

01/02/13 7:50

316

Llengua & Literatura, 23, 2013

resulta modèlica, mèrit que deu caldre repartir segurament entre l’editor i l’autor.

Aquest darrer es refereix al final de la «Introducció» (ps. 33-34) a les citacions i referències bibliogràfiques d’acord amb els criteris emprats a la segona etapa de la revista Estudis Romànics. Les convencions corresponents van de la mà d’una primera llista d’«Abreviacions» (ps. 9-11), que inclouen obres de referència com ara arxius, atles, diccionaris i vocabularis, i que se segueixen escrupolosament al llarg de l’obra.

La «Introducció» (ps. 13-34) planteja de bon començament el moll de la qüestió històrica tractada sota l’epígraf d’«El català de l’Alguer i les interferències del sard», que recorda prou el títol original de la tesi (La interferència dels parlars sards en el català de l’Alguer entre els segles xvii i xviii): Una de les característiques que defineixen el català de l’Alguer és el seu llast sard —o, millor, dels parlars sards—, conseqüència tant d’influències d’adstrat com de substrat —si pensem que la població d’origen català fou substituïda amb el pas dels segles, especialment arran de les pestes de 1582 i 1652, per migracions d’individus majoritàriament sardoparlants (però també parlants de sasserès). (p. 13)

A partir de la selecció de determinats camps lexicosemàntics relatius a l’economia rural, Bosch dóna compte dels canvis en el lèxic de l’agricultura i la ramaderia experimentats en el període d’una centúria (1683-1784) a partir dels Registres de danys de la Barracelleria algueresa, que abracen un lapse de temps una mica més ampli (1683-1829), amb l’objectiu d’observar els mecanismes de penetració de les interferències lèxiques des d’una perspectiva ecosociolingüística, així com d’analitzar la incidència de l’element sard i d’altra procedència romànica en el lèxic alguerès.

Barracelleria és el nom italià que tria l’autor per referir-se a aquesta companyia o cos civil, integrat pels barracelli (en alguerès modern, barranxels, sardisme) (p. 16, n. 6), encarregat de la custòdia i vigilància dels conreus, i que nodreix el corpus dels Registres de danys, redactats en català, dels quals aquesta obra ofereix una edició selectiva.

Encara dins la «Introducció», Andreu Bosch presenta els seus objectius principals: a) detectar quins sardismes lèxics ja han penetrat a la fi del segle xvii; b) comprovar quins canvis lèxics es van consolidant al llarg del segle xviii per la penetració de sardismes i altres estrangerismes; c) donar compte de quins camps semàntics són més proclius a la interferència lèxica dels parlars sards; i d) fer-ne una interpretació ecosociolingüística. Tots aquests propòsits remeten de manera reiterada dins l’obra (ps. 13 i 24 a la «Introducció»; i pàssim, al llarg del llibre) a una mena de leitmotiv que són les diferents consideracions realitzades per l’alguerès Antoni Ciuffo en la seva comunicació («Influencies de l’italià y diferents dialectes sards en l’alguerés») al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), com ara que la interferència del sard «precedeix a la italiana y no de Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 316

01/02/13 7:50

Ressenyes

317

poch», o que hi ha nombroses «paraules que nos ha embolat [‘llançat’] lo sard, arreconant les nostres y substituhintles».

Completen la «Introducció»: l’apartat 1.4, que detalla i justifica la tria dels camps lexicosemàntics (I. «Noms del bestiar»; II. «Noms de la terra»; III. «Noms de la producció i la indústria agrícoles»; III.1. «Noms dels cereals i el farratge»; III.2. «Noms de la fruita»; III.3. «Noms de les hortalisses i els llegums»; III.4.

«Noms dels arbres fruiters, el cep i les plantes d’horta»; III.5. «Noms de la indústria i l’aprofitament agrícoles»; i IV. «Noms de les eines agrícoles»; ps. 24-30); tot seguit, la presentació de l’estructura recurrent dins l’anàlisi dels cent seixanta-tres mots analitzats (1. «Entrada del mot»; 2. «Variants documentades»; 3. «Particularitats semàntiques»; 4. «Etimologia») (ps. 30-32)1 i la «Presentació de l’anàlisi interpretativa de la substitució lèxica» (ps. 32-33), per camps lexicosemàntics i global.

El capítol 2, intitulat «Estudi dels camps lexicosemàntics de l’agricultura i la ramaderia» (ps. 35-185), constitueix el cos central del llibre, i s’estructura amb la sistematicitat anunciada per l’autor, que ordena alfabèticament les entrades en cursiva (amb normalització ortogràfica) i destaca amb negreta les variants documentades dins cada apartat. La impossibilitat de tractar amb detall sobre el conjunt del material analitzat m’obliga a fixar-me només en algunes entrades que m’han atret especialment l’atenció, i que em serviran de mostra: així, egua, que presenta com a variants documentades ebas, ebbas, eguas, hiegua, hieguas, yegua i yeguas; segons Bosch, «un dels casos de substitució lèxica de la solució genuïna, atès que els registres apunten una evolució egua → iegua → ebba (eba)», d’acord amb l’existència intermèdia del castellanisme iegua, que deixarà pas a la forma de factura sarda ebba (eba) (p. 45); així també, sardismes com veranili, ‘guaret, terra llaurada tres vegades’ [«a Sardenya, la ‘segona llaurada’ de la terra es diu beraníles, perquè es fa a la primavera (en sard, beranu)»; aclareix l’autor a la p. 82]; o com vidassoni, ‘terreny comunitari obert, ara de pastura, ara de conreu, segons les normes de rotació’, amb vidazoni i vidassoni com a variants documentades, i que dóna peu a sucoses particularitats semàntiques a partir de la idea etimològica d’habitatione (ps. 83-85). Pel que fa a trigorzu (‘varietat d’ordi’, ‘ordi’), adaptació del compost sard trigu orzu (‘ordi salvatge’), caldria esmenar l’etimologia llatina tridĭcum per tritĭcum (p. 97). La pera com a mot hereditari constitueix la base de nombrosos tipus amb complementació (p. 103), i, a més, conviu amb «dos noms genèrics d’origen sard que en alguns supòsits onomasiològics plantegen una alternativa a pera», pirastu (o pirastru) i perenginy (o peringiny) (ps. 104-105). El castellanisme judia, amb variants documentades com giudia i giudias, revela l’adaptació fonètica de la consonant velar inicial a palatal africada sonora, tal com persisteix en alguerès actual (ps. 117-118). Pel que fa als 1. En relació amb la fórmula «parlars romànics italians», que apareix a la p. 32, així com en altres llocs del llibre, jo m’estimaria més «parlars italoromànics». D’altra banda, «l’afiliació corsa» atribuïda al gal·lurès a la nota 56 de la mateixa p. 32 hauria de ser amb més propietat «filiació».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 317

01/02/13 7:50

318

Llengua & Literatura, 23, 2013

«Noms de l’arbre i els arbres fruiters» (III.4.1; ps. 121-132), com s’anticipa a la «Introducció» (p. 28), els registres no reporten mai noms derivats amb el sufix -er/-era, sinó la forma d’estructura analítica arbre de figa (o de figues), arbre de pera (o de peres), solucions calcades a partir del sard logudorès árbore o árbure de + N. Els documents estudiats abonen la substitució d’empelt per enfirquidura, amb diverses variants gràfiques, que en alguerès modern alternen amb inseridura (ps. 154-155), i fins i tot es documenta com a solució esporàdica el castellanisme inxert (← injerto) (n. 285). D’altra banda, la cautela interpretativa de l’autor es deixa notar, ací i allà, com ara en el cas de xapa ‘xàpol, aixada’ (amb variants com chapa, chiapa, chiappa, chapas, chiapas), que tanca aquesta part del llibre: «És una solució compartida amb els parlars de l’àrea septentrional de l’illa [sasserès, logudorès septentrional i gal·lurès]. Tanmateix, no hem de descartar una base catalana, de creació onomatopeica genuïna, com sembla apuntar Coromines per a xapar i xapa (DECLC, s. v. xapar).» (p. 184).

L’apartat següent (3. «Anàlisi interpretativa de la substitució lèxica»; ps. 187256) reprèn l’ordenació per camps semàntics (ps. 188-233), de nou amb una estructura sistemàtica que s’anuncia de bell començament: a) la presentació de la llista de mots tractats seguida d’una síntesi dels resultats presentats al capítol precedent; b) una anàlisi contrastiva sobre aspectes semàntics i etimològics dels mots hereditaris i dels estrangerismes; c) una anàlisi cronològica de la substitució o interferència lèxica; d) una interpretació ecosociolingüística per a cada camp semàntic; i e) les conclusions sobre cadascun d’ells. Sobre aquest apartat, abundant en càlculs estadístics que s’expressen en tants per cent, podríem dir que les conjectures de l’autor —gens dogmàtic— en la interpretació de casos particulars poden alterar lleument les proporcions calculades. També, entre altres aspectes, que l’especialització onomasiològica es revela com un factor propici per a la penetració de solucions exògenes: així, en els primers sardismes relatius als noms de fruita, formes com els ja esmentats pirastu i perenginy, que deriven de solucions diminutives del sard per a designar respectivament ‘pereta, pereta arrodonida’ i ‘varietat de pera’ (ps. 208-209). D’altra banda, la Interpretació global sobre la interferència lèxica dels parlars sards (ps. 233-256) ofereix un sumari ric en taules comparatives, còmputs i conclusions parcials, distribuït en tres punts: 3.2.1. «Sobre el grau d’interferència exògena i d’herència catalana» (ps. 233240), en què cal destacar, sobre el total de cent seixanta-tres mots del corpus, el percentatge força equilibrat entre els dos tipus de procedència: un 50,9 % de pervivència de l’herència catalana i un 49,1 % d’interferència exògena (p. 239).

3.2.2. «Sobre la procedència de la interferència exògena» (ps. 240-245), l’autor conclou que, dels vuitanta mots corresponents, seixanta-tres són sardismes, generalment imputables a la varietat logudoresa, mentre que la interferència lèxica del sasserès és molt minsa, i es limita a solucions compartides amb el logudorès, com ara burricu ‘ase jove’. Alguns sardismes poden considerar-se al seu torn castellanismes, dins d’una interessant concatenació de manlleu lexical: és el cas de l’esmentat burricu i d’aqueta ‘egua jove, petita’ (← cast. haca amb el morfema Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 318

01/02/13 7:50

Ressenyes

319

diminutiu -eta). D’altra banda, la interferència directa del castellà és testimonial (judia, iegua, síndia), així com la del gal·lurès (potser bístia com a calc semàntic per a ‘bestiar somerí’) i la de l’italià (coliflor, un altre calc semàntic). Pel que fa als vuitanta-tres mots de procedència catalana, quinze són solucions lèxiques o accepcions genuïnes de l’alguerès.

3.2.3. «Sobre la cronologia de la interferència exògena» (ps. 245-256). D’acord amb el que l’autor ja apuntava en l’edició dels Registres d’estimes de fruita (17831829) (Bosch 1999), es confirma que el segle xviii és l’escenari principal dels canvis lèxics documentats («substitució de solucions hereditàries per solucions exògenes sardes»; p. 246). Només un terç dels manlleus ja apareixen a la fi del segle anterior (p. 248), tal com sembla reforçar un buidat més ampli del lèxic, obert a altres camps semàntics dels Registres de danys editats (p. 251). Una menció a part li mereix a l’autor el sardisme molendu ‘ase’ (← logudorès molènte ‘íd.’, de mòlere ‘moldre’ < llatí molěre), que, tot i pertànyer al camp semàntic dels «Noms de bestiar», no apareix en els Registres editats. D’altra banda, aquests mateixos registres mantenen al llarg del segle xviii mots hereditaris, com gos i cremar, que han acabat suplantats, respectivament, per cutxu (manllevat al sasserès o al gal·lurès) i brujar (pres del sasserès brusgià). Un altre camp semàntic, el dels noms dels colors del pelatge del bestiar, especialment de bous i cavalls, del qual Bosch ha publicat recentment un article (Bosch 2012), revela que el grau d’interferència del sard augmenta progressivament al llarg de la segona meitat del segle xviii (p. 253).

Les Conclusions del llibre (ps. 257-275) podríem dir que «reblen el clau» en relació a l’anàlisi interpretativa de l’apartat precedent, fins al punt que algunes formulacions poden resultar un xic reiteratives. En tot cas —repetita iuvant—, presenten un panorama de conjunt molt entenedor, en què abunden les xifres percentuals i els anys de referència dins l’eix cronològic que és objecte d’estudi.

El darrer punt (4.6.), a tall de «conclusió final» (p. 272) —una mena de «conclusió de conclusions»—, assenyala que els resultats obtinguts quant a la cronologia i la procedència de les interferències lèxiques respon a la procedència geogràfica dels nous pobladors sards de l’Alguer després de les pestes dels segles xvi i xvii, i aquest final enllaça amb el començament de l’obra (llegiu de nou la citació de la p. 13 reproduïda al principi d’aquesta ressenya). Així doncs, el substrat sard (i, en menor mesura, sasserès) aportat per la població immigrant va influir de manera determinant en l’estructura lingüística del català (alguerès) d’acollida. D’altra banda, els Registres de danys, a més d’evidenciar els primers canvis en el lèxic d’aquests camps semàntics de l’agricultura i la ramaderia, mostren ací i allà alguns símptomes de l’estigmatització sociolingüística associada als canvis (p. 273). La datació, entre la fi del segle xvii i el primer terç del segle xviii, de substitucions de mots catalans ben documentats per solucions sardes o d’altra procedència (bercoc → berracoc, cep → fondu, empelt → enfirquidura), així com la d’altres de la segona meitat del xviii (egua → eba, ganivet → rasor), és exhibida per Andreu Bosch (p. 273) com el fruit de l’assumpció del paper de «vell minador de l’espirit català» Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 319

01/02/13 7:50

320

Llengua & Literatura, 23, 2013

amb què Antoni Ciuffo esperonava els estudiosos de l’alguerès més de cent anys enrere.

A les «Referències bibliogràfiques» de l’apartat 5 (ps. 277-284), distribuïdes entre (5.1.) «Atles lingüístics, diccionaris i reculls lexicogràfics» i (5.2.) «Altres referències bibliogràfiques», segueix un «Índex» (ps. 285-290), ben útil, que distingeix entre (6.1.) «Mots del corpus lexicosemàntic de l’agricultura i la ramaderia» i (6.2.) «Altres mots analitzats». I resta encara un CD-ROM que inclou tots els continguts de la versió del llibre en paper i, a més, els «Apèndixs» amb l’edició dels «Registres de danys de la Barracelleria a l’Alguer (1683-1784)», que contenen aquestes cinc parts: 1. «Selecció dels Registres de danys editats», 2. «Descripció dels Registres de danys manuscrits», 3. «Criteris d’edició» (3.1. Presentació gràfica; 3.2. Disposició dels textos; 3.3. Aparat crític i notes). 4. «Localització de variants documentades» (I. Noms de bestiar; II. Noms de la terra; III. Noms de la producció i la indústria agrícoles; IV. Noms de les eines agrícoles). 5. «Edició dels Registres de danys» (1683-1784). En suma, tot un tresor per a la història de la llengua catalana i per a la lingüística romànica.

BIBLIOGRAFIA Bosch (1999): Andreu Bosch i Rodoreda, Els noms de la fruita a l’Alguer. Edició dels registres d’estimes de fruites de la «Barracelleria» (1783-1829), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Bosch (2012): Andreu Bosch i Rodoreda, «Els noms dels colors del pelatge del bestiar en la documentació de l’Alguer dels segles xvii al xix», dins: Rassegna iberistica, núm. 94, 43-57.

Pabón S. de Urbina, José M.: Diccionari manual Grec clàssic - Català, Traducció i adaptació al català de Vicenç Reglà Jiménez, Guillem Cintas Zuazua, Remei Tomàs Budó, Priscila Borrell Rufias. Barcelona: Larousse, 2011. rAmoN torNé teiXidó

Universitat Oberta de Catalunya rtornet@uoc.edu

Des del moment que una obra com aquesta veu la llum esdevé reconfortant pensar que, avui per avui, qualsevol que vulgui iniciar-se en les beceroles del grec clàssic, tindrà a l’abast una eina necessària i de profit indubtable.1 El diccionari 1. A més dels diversos actes de presentació organitzats per l’editorial (en destaca el del dia 8 d’abril de 2012, a Girona, on va participar la consellera d’Ensenyament) el Diccionari va comp-

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 320

01/02/13 7:50

Ressenyes

321

manual de grec de Pabón, per la seva part, prou ha tingut un llarg recorregut: es va publicar per primer cop el 1942 en col·laboració amb Eustaquio Echauri i, des del 1967, l’editorial Vox té cura de les nombroses reimpressions de la versió definitiva que curà D. José Manuel Pabón. Tenint a mà, doncs, un diccionari que s’ha comprovat que funciona, l’equip encapçalat per Vicenç Reglà no es va plantejar una nova redacció de cap diccionari,2 sinó una traducció d’aquest amb algunes actualitzacions. És així que els seus 35.000 articles han estat revisats, les traduccions s’han comparat amb els millors diccionaris de l’àmbit català, s’han buscat els girs més propis i precisos i s’han actualitzat les referències. Així, per exemple, el valor de les monedes es dóna en euros (vegeu estàter, dracma, talent, etc. —fins i tot denari—) amb el seu valor orientatiu calculat per a l’any 2010.

Amb tot, sap greu veure que es reprodueixen algunes errades del diccionari original. Perquè no és pas cap novetat dir que del Diccionario de Pabón caldria haver-ne rectificat algunes entrades. Així per exemple, els verbs κέλλω i ὀκέλλω són el mateix, i també ho són els substantius ἀστεροπή i στεροπή. Es mantenen les mancances de l’original també en errades com l’inexistent ἀφεδών (ha de ser ἀφεδρών) o algunes formes èpiques, com ara μορτός (al costat de βροτός) o alguna notació d’hiatus com ἀϊκῶς (que conviu amb formes com ὄϊς). En altres ocasions, però, s’ha fet una correcció tàcita: hom ho podrà comprovar amb l’original espanyol i la versió catalana (que mantenen normalment la mateixa paginació), p. ex. amb ἔλειος (p. 194) o προσκόπτω (p. 512). En la versió catalana, per altra part, la referència a l’herba màgica de l’Odissea no es dóna tal com ho fan Riba o Mira en les seves traduccions (moly i moli, respectivament), sinó fent una transliteració una mica incòmoda, mō’ly.

Una novetat important, així mateix, és el fet d’incorporar un apèndix de gramàtica (abarcant els temes més notables de morfologia i sintaxi) redactat de bell nou. En l’edició espanyola l’autor d’aquest apèndix gramatical era el professor Manuel Fernández Galiano, expert coneixedor de les particularitats de la llengua grega. El seu promptuari és, avui dia, admirable en la quantitat de dades que recull i, de vegades, per la seva personal sistematització (no gaire lluny de l’esquema d’un Eduard Schwytzer, posem per cas). Aquest nou resum, sobretot en la part de morfologia, dels adaptadors al català és, a més de completíssim, una magnífica mostra de claredat i ajut —pensant, sobretot, en els estudiants del batxillerat i dels primers cursos universitaris.

tar amb un espai propi de discussió en el decurs de la Trobada internacional “Paideia” de didàctica de llengües clàssiques organitzada per l’ICE de la UAB, durant el mes de juliol de 2011.

2. Un instrument de caràcter més elemental que no el diccionari de Pabón és l’obra de G. Golobardes, Diccionari Grec-Català, Barcelona: Proa, 1985. Aquest diccionari no s’ha tornat a publicar més i ha esdevingut gairebé una raresa bibliogràfica.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 209-321

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 321

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 322

01/02/13 7:50

CRﾃ誰ICA

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 323

01/02/13 7:50

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 324

01/02/13 7:50

EL PROJECTE «CORPUS DES TROUBADOURS» (IEC-UAI) ireNe cApdeVilA ArrizABAlAGA

Col·laboradora «Corpus des Troubadours», IEC-UAI, Barcelona irenearrizabalaga@gmail.com

El projecte «Corpus des Troubadours» va néixer amb la voluntat de concentrar, incentivar i difondre el món trobadoresc. En els seus inicis, la tasca primordial era editar els trobadors, des del punt de vista de l’autor i de la seva obra poètica, d’una manera fiable i científica que omplís el buit existent en aquell moment; així doncs, l’any 1962, el senyor Aramon i Serra capitanejà dit projecte en el si de la Union Académique Internationale. Una vintena d’anys més tard, passà a mans del professor Aurelio Roncaglia i, posteriorment, al professor Alberto Vàrvaro, qui dugueren a terme nombroses activitats i consolidaren el projecte a nivell internacional. Actualment, i des de l’any 2007, després de la petició de gestió i desenvolupament del projecte per part de la Union Académique Internationale a l’Institut d’Estudis Catalans, l’objectiu principal continua sent el mateix: acostar el món dels trobadors a la comunitat científica així com al públic en general.

Primerament, es va creure convenient crear un comitè de gestió que agrupés diversos especialistes de la història i de la literatura medieval que servissin com a enllaç entre ambdues institucions promotores, UAI i IEC. D’aquesta manera, formen part d’aquest comitè els doctors Germà Colón, Josep Guitart, Albert Hauf, Antoni Riera i Isabel de Riquer; rebent el càrrec de directorscoordinadors, els doctors Vicenç Beltran i Tomàs Martínez. Juntament amb aquest comitè, també es va optar per crear un comitè científic que aplega membres de renom nacional i internacional com els professors Carlos Alvar, Roberto Antonelli, Stefano Asperti, Valeria Bertolucci, Mercedes Brea, Furio Brugnolo, Costanzo Di Girolamo, Anna Ferrari, Simon Gaunt, Gérard Gouiran, Saverio Guida, Lino Leonardi, Walter Meliga, Maria Luisa Meneghetti, Ulrich Mölk, Juan Paredes, Giuseppe Tavani, Fabio Zinelli i François Zufferey. Finalment, formen —o han format— part d’aquest nombrós grup, l’equip tècnic, integrat per Santiago Muxach i Josep Maria Palau, i les col·laboradores Joëlle Osorio i Irene Capdevila.

El projecte ha anat agafant cos mitjançant tres línies de treball, totes elles complementàries: la primera és que sigui un punt de referència dels estudis trobadorescos —com per exemple, el trobador com a autor, la seva obra, la transmissió textual i poètica, el context social i històric en el qual s’emmarca, o la tradició cultural dels trobadors, entre altres—, al mateix temps que faciliti i incentivi l’aparició de noves aportacions; en segon lloc, promocionar la publicació d’estudis o de recerques dins de la col·lecció del projecte i fora d’aquesta; i, per últim, crear un espai web, de lliure accés, on es posin a l’abast dels inteLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 325-329 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 325

01/02/13 7:50

326

Llengua & Literatura, 23, 2013

ressats les edicions crítiques dels trobadors a fi d’oferir una biblioteca electrònica d’aquesta temàtica.

Amb una trajectòria de cinc anys, aquestes línies de treball ja han començat a donar els seus fruits: el projecte, juntament amb la casa editorial italiana Edizioni del Galluzzo (Florència), ha coeditat les primeres publicacions dins la col·lecció «Corpus des Troubadours». S’han distingit dues sèries: la «Série Éditions», en què s’apleguen les publicacions d’edicions crítiques, i la «Série Études», en què es recullen els estudis crítics —històrics i culturals— sobre el món trobadoresc. A hores d’ara, els volums editats són: Simone Ventura, L’«Elucidari de las proprietatz de totas res naturals»: un monumento dell’Occitania medievale ai margini della cultura trobadorica. Edizione critica, traduzione e commento del libro XV («De las proensas et regios del mon») (2010); Magdalena León, El cançoner C (2012); Meritxell Simó, Jaume Massó i Torrens: La cançó provençal en la literatura catalana cent anys després (2012); i, Maurizio Perugi, Le poesie di Arnaut Daniel. Nuova edizione critica (2012). Així mateix, estan en preparació dues obres més: Stefano Resconi, Il canzoniere trobadorico U. Fonti, canone, stratigrafia linguistica, i Dario Mantovani, Le poesia del Monge de Montaudon. Edizione critica.

L’altre fruit ha estat la construcció de la pàgina web (http://trobadors.iec. cat), d’accés obert des del maig de 2011 on, com ja s’ha dit, es posa a l’abast les edicions crítiques (en forma d’article o llibre) de l’obra trobadoresca, posant especial atenció en aquelles obres de difícil consulta —publicacions esgotades, de poc tiratge...— així com obres actuals i vigents. Per tal d’oferir els textos i les aportacions crítiques, es demanen les autoritzacions corresponents, es digitalitza el text en qüestió i es fa una correcció, permetent que els autors (si és el cas) puguin ampliar i revisar el seu treball.

Tot seguit, farem una exposició detallada del contingut del web. Si accedim a la pàgina principal trobarem:

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 326

01/02/13 7:51

Crònica

327

Des d’on es pot accedir a quatre menús desplegables: «El projecte», «Cerques», «Autors i poemes», «Idiomes», que permeten moure’s per tot el web. Aquest últim camp ens permet canviar la llengua de la interfície, podent escollir entre català, alemany, anglès, castellà, francès, italià i occità. La llengua per defecte és el català.

Sota la primera entrada, es recull la informació relacionada amb el projecte: una explicació breu de la història i dels objectius d’aquest grup d’investigació («El projecte»); els comitès de gestió i científic, així com la resta de col·laboradors («Equip»); els promotors del projecte, IEC i UAI, i les seves coordenades («Promotors»); les biblioteques, editorials i altres institucions que han donat suport o finançament («Institucions col·laboradores»); la llista de publicacions de la col·lecció del projecte i les obres en procés d’edició o preparació («Publicacions»); les adreces de contacte dels principals col·laboradors («Contactes»); i, finalment, una llista de webs d’interès sobre el món trobadoresc —associacions, projectes de literatura o d’història medieval, bases de dades, etc.— i, a més, un enllaç directe amb les biblioteques —i els manuscrits conservats— que han cedit el seus drets de reproducció al projecte («Enllaços»).

La segona entrada del menú, «Cerques», duu a l’usuari a dos motors de cerca: «Cerca per paraula clau a tot arreu» o «Cerca per camps», que permet fer recerques per codi —segons la codificació de Pillet-Carstens—; autor —els antropònims han estat unificats seguint l’obra de Martí de Riquer Los trovadores (Barcelona: Planeta, 1975), a excepció dels trobadors catalans que presenten la forma occitana recollida a la Bibliografia Elettronica dei Trovatori (BEdT) dirigida per Stefano Asperti—;1 text del poema —respectant la forma que s’ofereix a l’edició publicada—; any de la primera edició; i, gènere de la lírica —per allunyar-se de la possible problemàtica, es manté el criteri de l’editor o, si no és factible, es segueix la BEdT. Una manera més senzilla, però, d’arribar als autors i a les seves peces és a través de la tercera pestanya del menú principal, «Autors i poemes». Des d’allà, accedim a un llistat dels trobadors, seguit del nombre de poesies disponibles de cada un d’ells. Si cliquem a qualsevol d’aquests trobadors, s’obre una altra finestra on s’indica el codi de les peces líriques, l’incipit del poema, així com la fitxa bibliogràfica de l’edició utilitzada. Clicant a l’incipit, entrem a la pàgina del poema:

1. Disponible a: http://bedt.it.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 325-329

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 327

01/02/13 7:51

328

Llengua & Literatura, 23, 2013

Com es pot observar, al costat esquerre apareixen dos menús independents amb totes les informacions disponibles sobre la peça editada.2 El primer menú ens durà a un estudi introductori de l’edició, complementat amb: dades bibliogràfiques de tipus general, un glossari, un rimari, a més d’un camp d’«Observacions» amb informació addicional.

El segon menú conté la informació que correspon al poema en si. A la primera entrada, «Davantal», s’especifiquen qüestions formals i textuals. La següent entrada, «Bibliografia», inclou les referències bibliogràfiques d’altres edicions que s’han ocupat de l’estudi d’aquell mateix poema. D’aquest camp s’ha de destacar el desenvolupament de les referències abreviades, sota el títol «Claus bibliogràfiques», així com un enllaç directe a la pàgina de la BEdT, per si es vol ampliar la cerca. En tercer lloc, sota el nom de «Testimonis», trobem la llista de manuscrits que conserven el poema en qüestió i la indicació dels folis —mantenint, una vegada més, les dades de l’editor—; en el cas que el projecte gaudeixi dels drets de reproducció dels manuscrits emprats, la sigla o la referència té enllaç directe a la imatge. L’«Aparat crític» és l’apartat més dificultós quant a digitalització; en conseqüència, en algunes edicions, per reduir el nombre d’errors, s’ha preferit utilit2. La visualització del menú sencer depèn de la disponibilitat d’informacions incloses a cada camp: si hi ha un camp buit, la pestanya no es mostra.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 325-329

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 328

05/02/13 14:56

Crònica

329

zar el format imatge. El cinquè camp és el de les «Notes». El següent camp, «Traduccions», obre una finestra amb les traduccions d’aquest poema però, amb un al·licient: l’usuari es pot acostar al poema a través de la traducció pròpia de l’edició consultada o bé consultar una traducció d’un altre editor, fent possible la comparació i la confrontació de traduccions de més d’un editor o en més d’una llengua.

En últim lloc, el camp «Imatges», independentment de l’edició digitalitzada, recull les reproduccions fotogràfiques de qualitat d’aquells manuscrits que conserven la lírica estudiada i dels quals el projecte té permís de reproducció. De moment, tot i ser un corpus limitat, a la nostra pàgina hi ha enllaçats un total de vint-i-dos manuscrits conservats a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca Medicea Laurenziana, a la Bibliothèque Nationale de France, a la Biblioteca Universitaria de Zaragoza i, també, a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Igualment, continuem negociant amb altres institucions bibliotecàries i arxivístiques amb el clar propòsit d’oferir una reproducció digital de cançoners de més fàcil o difícil accés.

Actualment, al web «Corpus des Troubadours» es poden consultar trentadues edicions crítiques i ja s’està treballant en set edicions més, d’aquestes, cinc en fases diverses de preparació i dues d’incorporació immediata. Aquest corpus equival a un total de cinc-cents vint-i-un poemes de cent vint trobadors diferents —entre ells, Cerverí de Girona, Folquet de Marsella, Gui d’Ussel, Guillem de Cabestany o Guiraut Riquier—.

En conclusió, de la mà dels estudis passats, presents i futurs sobre el món trobadoresc, el web del «Corpus des Troubadours» continuarà ampliant progressivament el seu contingut, sense oblidar el propòsit del projecte: aproximar els trobadors, tot oferint noves eines, als estudiosos.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 325-329

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 329

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 330

01/02/13 7:51

BILICAME: REPERTORI BIBLIOGRÀFIC DIGITAL DE LA LITERATURA CATALANA DE L’EDAT MITJANA rAFAel AlemANy Ferrer

Universitat d’Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana rafael.alemany@ua.es

Al si del Grup de Recerca de Literatura Catalana Medieval de la Universitat d’Alacant (LICATMED), es troba en curs de revisió final la primera fase del projecte Corpus bibliogràfic digital de la literatura catalana de l’edat mitjana (BILICAME). L’objectiu n’és l’elaboració d’un corpus bibliogràfic digital exhaustiu, de consulta lliure en xarxa i d’actualització periòdica, referit, inicialment, a la literatura en llengua catalana produïda pels autors valencians fonamentals del segle xv, tot i que, en fases successives, es pretén ampliar-lo a la totalitat dels escriptors medievals en llengua catalana.

A tal fi, s’ha dissenyat i posat en funcionament un portal web ja accessible (http://www.iifv.ua.es/bilicame/cat/index.php), que consta de sis seccions, dedicades a: (a) Ausiàs March, (b) Tirant lo Blanc, (c) Jaume Roig, (d) Isabel de Villena, (e) Joan Roís de Corella i (f) Bernat Fenollar i altres autors del seu cercle. En cada una d’aquestes s’aplega tota la bibliografia pertinent publicada des dels inicis de la impremta fins a l’actualitat. Cada secció conté tant les edicions dels textos i les traduccions d’aquests quan n’hi ha com els estudis (llibres, articles, capítols...) que se n’han fet. Aquests últims incorporen un resum descriptiu i han estat indexats amb els descriptors fonamentals dels seus continguts respectius.

El programa informàtic dissenyat a tal efecte és molt versàtil i permet diversos paràmetres, individualitzats o combinats, de cerca, obtenció i ordenació dels materials, de manera que possibilita funcions tan diverses com, entre d’altres: accedir al llistat bibliogràfic complet del corpus; accedir al llistat bibliogràfic complet d’una o més seccions; accedir al llistat bibliogràfic complet d’una subsecció (edicions, traduccions o estudis) concreta de la totalitat de seccions del corpus o d’una o més seccions determinades; accedir al llistat bibliogràfic complet de referències corresponents a un autor concret dins de la subsecció «Estudis», bé de la totalitat del corpus, bé d’una o més de les seves subseccions; accedir, a partir de descriptors, a la totalitat dels ítems corresponents de la totalitat del corpus o d’una o diverses de les seves seccions o subseccions; accedir als descriptors i resums de les entrades bibliogràfiques de la totalitat del corpus o d’alguna o algunes de les seves seccions, o bé fer-ho només als d’una o més subseccions, etc.

Aquest projecte ofereix algunes novetats en relació amb altres de més o menys similars. En primer lloc, es tracta d’un corpus digital de consulta lliure en la xarxa, que, a més de no limitar-se únicament a un sol autor o obra, afegeix en moltes ocasions ressenyes descriptives més extenses que les que solen recollir altres repertoris similars com Amadís, Qüern o el BBAHLM. Aquesta darrera publicació Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 331-332 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 331

01/02/13 7:51

332

Llengua & Literatura, 23, 2013

ha autoritzat generosament la inclusió dels seus breus abstracts en l’apartat de ressenyes de moltes fitxes, cosa que permet sovint de trobar-n’hi dues. En segon lloc, l’etiquetatge de cada entrada amb els descriptors dels seus continguts fonamentals permet una major versatilitat a l’hora d’introduir paràmetres de cerca d’utilitat per a l’usuari. En tercer lloc, es concep com un corpus amb voluntat d’exhaustivitat històrica i d’actualització permanent, cosa que, sens dubte, el separa d’altres repertoris que només recullen materials a partir de la data de la seva fundació.

L’equip responsable de BILICAME està format per Rafael Alemany (coordinador), Rosanna Cantavella, Llúcia Martín, Eduard Baile, Magdalena Llorca i Joan Ignasi Soriano, del grup de recerca LICATMED, i ha comptat amb la col·laboració d’Anna Isabel Peirats (Universitat Sant Vicent Màrtir de València) i del tècnic informàtic Pablo Giménez.1

1. Per a una descripció més extensa de BILICAME, veg. Rafael Alemany, Llúcia Martín i Rosanna Cantavella, «Corpus bibliográfico on line de la literatura catalana de la Edad Media», dins Natalia Fernández Rodríguez i María Fernández Ferreiro (eds.), Literatura medieval y renacentista en España: líneas y pautas, Salamanca, Sociedad de Estudios Medievales y Renacentistas (SEMYR), 2012, ps. 203-219.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 331-332

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 332

01/02/13 7:51

SEMINARI DE LITERATURA I CULTURA DE L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA (SLIMM) DEL DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (2011-2012) ANNA FerNàNdez clot, GemmA pellissA prAdes i roGer coch

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana anna.fernandez.clot@ub.edu, gemmapellisa@gmail.com, roger.roch@ub.edu

El 4 d’octubre, la primera sessió del SLIMM del curs 2011-2012 va anar a càrrec de Giancarlo Abbamonte, professor de filologia clàssica de la Università degli studi di Napoli Federico II, i va tractar de «Bartolomeo Facio e il genere letterario della storiografia contemporanea a fini celebrativi». Abbamonte ha dedicat diversos treballs a l’obra de Bartolomeo Facio, humanista i historiador de la cort d’Alfons el Magnànim, i en aquesta ocasió es va centrar en l’explicació de la novetat que va representar el model de literatura historiogràfica creat per Facio, el màxim exponent del qual és el Rerum gestarum Alfonsi regis libri decem (1457).

Aquesta novetat va sorgir de la necessitat de celebrar la nova casa reial de Nàpols i va estar emmarcada per la polèmica sobre la concepció de la literatura historiogràfica contemporània que hi va haver entre els dos historiògrafs de la cort del Magnànim a Nàpols, Facio i Lorenzo Valla, i que Facio va fer pública a la Inventive in Laurentium Vallam.

El gènere que crea Facio es fonamenta en el model d’historiografia contemporània que suggereix Ciceró en una de les seves cartes, en què considera que la narració ha de concentrar-se en un sol personatge, ha de celebrar la seva fama encara quan és viu i ha de ser embellida i negligir els fets vergonyosos. D’acord amb això, Facio segueix també el model del panegíric a emperadors, i defensa l’ús de la dignitas i la brevitas com a elements de màxima importància per la versemblança en la presentació dels actes del personatge. Una comparació sobre l’ús del concepte de clementia principis en tres textos contemporanis (la Oratio panegirica dicta Domino Alfonso d’Angelo de Grassis, la Gesta Ferdinandi regis Aragonae de Lorenzo Valla i el Rerum gestarum Alfonsi regis libri decem de Bartolomeo Facio) va permetre observar l’afinitat del model de Facio respecte dels paràmetres constructius del panegíric i la seva posició crítica respecte del concepte de veritas defensat per Valla.

Abbamonte va centrar bona part de la seva exposició a mostrar l’ús del concepte de veritas en Valla i en Facio, i la influència d’aquest ús en el model constructiu d’una obra històrica, especialment pel que fa als principis de dignitas i brevitas. A partir del referent de la Invective in Laurentium Vallam i atenent a les fonts de cada model constructiu, va demostrar que Valla defensa la veritat com a principi historiogràfic i proposa un model constructiu basat en la barreja entre la novelle i el gènere historiogràfic que es fonamenta en la precisió narrativa i en Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 333

01/02/13 7:51

334

Llengua & Literatura, 23, 2013

la manca de selecció d’arguments o brevitas, cosa que afecta la caracterització moral o dignitas del protagonista. Facio, en canvi, defensa el concepte de versemblança propugnat per Guarino i, d’acord amb el model constructiu del gènere de la historiografia clàssica, considera essencials la brevitas i la dignitas en la descripció del personatge, així com el respecte al llenguatge històric, que Valla negligeix.

La proposta de Facio va triomfar com a model d’historiografia contemporània i, a diferència de la de Valla, la seva obra dedicada al rei Alfons ha estat impresa contínuament.

En la sessió del 8 de novembre, Raimon Sebastian Torres va parlar d’«El Palladius de Ferrer Saiol». El conferenciant prepara una tesi a la Universitat de Barcelona sobre la traducció catalana de l’Opus agriculturae de Pal·ladi feta per Ferrer Saiol a la segona meitat del segle xiv i, en aquesta sessió, va mostrar algunes de les dades obtingudes en la seva investigació. L’obra d’agricultura de Pal·ladi, formada per quinze llibres i ordenada segons el calendari, va ser molt difosa durant l’Edat Mitjana (es conserva en 120 manuscrits). Ferrer Saiol, protonotari de la reina Elionor de Sicília entre 1365 i 1375, va portar a terme una traducció dels tretze primers llibres de l’Opus agriculturae de Pal·ladi entre 1380 i 1385. La traducció de Ferrer Saiol va encapçalada per un pròleg del traductor i ha estat conservada en dues còpies posteriors, totes dues encapçalades pel pròleg de Saiol: [1] al ms. 6437 de la Biblioteca Serrano Morales de València (de final del xv i en llengua catalana) i [2] al ms. 10211 de la Biblioteca Nacional Española (còpia força completa del segle xv i en una llengua castellanoaragonesa).

A partir dels estudis d’Ana Moure sobre la complexa transmissió del Pal·ladi, Sebastian Torres ha tingut en compte tres manuscrits llatins fonamentals per a l’estudi de la traducció catalana de Saiol: f (un ms. florentí del segle xiii), A (el ms. C411 de l’Escorial, del segle xiii) i Ñ (el ms. C46 del Escorial, que presenta un nombre elevat de glosses). L’estudi de les glosses dels manuscrits llatins i la seva relació amb el text canònic de Pal·ladi (d’acord amb l’edició de Rodgers de 1975, basada en els manuscrits carolingis) i amb la traducció de Ferrer Saiol és un dels pilars de la investigació de Sebastian Torres. L’autor va distingir i il·lustrar cinc tipus diferents de glossa que emergeixen de l’estudi del primer llibre: les confusions paleogràfiques, les extensions explicatives d’oracions, mots amb sinònim o pronoms relatius (que milloren la comprensió del text i solen passar a la traducció), els aclariments textuals que especifiquen el significat d’un mot, les glosses sinonímiques (que són les més nombroses i fan de pont a la llengua romànica) i les notes marginals sobre el contingut del text (que són les menys usades pel traductor). La comparació entre les glosses dels manuscrits llatins i la traducció de Saiol ha permès observar que els manuscrits que tenen més coincidències amb la traducció catalana són els dos de l’Escorial, però que el grau d’influència de les glosses en la traducció és aproximadament del cinquanta per cent i es limita sobretot a les glosses explicatives i intel·ligibles que poden ajudar el lector romànic. Per tant, sembla evident que cap dels còdexs Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 334

01/02/13 7:51

Crònica

335

llatins conservats és la font de la traducció catalana de Ferrer Saiol, sinó que la font ha de ser un manuscrit perdut.

El 13 de desembre, Milagros Guàrdia, catedràtica d’Història de l’Art Antic i de l’Alta Edat Mitjana a la Universitat de Barcelona, membre de l’IRCVM i directora del projecte de recerca Ars Picta, va fer una conferència titulada «El viatge somniat a Terra Santa i l’ideari del noble en els murs pintats de l’església romànica». La investigadora va començar la seva exposició amb una mostra de la presència i l’evolució dels motius profans en la pintura mural romànica. Es tracta de motius que solen aparèixer al costat d’escenes cristianes, amb les quals mantenen un lligam que sovint és difícil d’interpretar, com és el cas de l’escena de joglaria representada al mur de davant de l’escena de lapidació de Sant Esteve al conjunt de Boí (descobert recentment gràcies a la documentació d’una inscripció).

Altres vegades també apareixen al costat de repertoris orientals, cosa que es pot explicar per un intercanvi de repertoris entre cultures.

A partir d’aquesta introducció, Guàrdia es va centrar en l’explicació d’un cas concret que ha estudiat recentment, el de l’ermita del monestir de San Baudelio de Berlanga, en què un conjunt religiós que segueix els models simbòlics del viatge a Terra Santa conviu amb la pintura moral profana que representa l’ideari del noble. L’especialista va explicar que aquest conjunt pictòric és una obra unitària creada entre 1129 i 1134, durant les reformes del conjunt arquitectònic de l’ermita i el monestir empreses per Fortunio Aznárez, senyor de Berlanga. En aquest procés de reforma, es va crear un nou circuit i l’església es va adaptar a la litúrgia romana, tant amb l’orientació de l’altar com amb la ubicació de la capelleta i la tribuna. Segons la hipòtesi de Guàrdia, el programa iconogràfic cristià i profà està íntimament relacionat amb l’arquitectura i la delimitació dels espais, i respon a una voluntat de modernitzar l’edifici que entronca amb les inquietuds de Fortunio Aznárez: el viatge a Terra Santa i la plasmació dels principals focus de devoció del pelegrinatge, sobretot en territori italià. El pilar central en forma de palmera que sustenta la cúpula, el reliquiari, la tribuna monàstica, la petita capella del pilar, l’absis i l’altar formen l’espai reservat als monjos i presenten característiques arquitectòniques i pintures de tema religiós que evoquen elements simbòlics que es trobaven en alguns focus devocionals del pelegrinatge a Terra Santa o que presenten escenes bíbliques de difícil interpretació. Per exemple, el pilar central en forma de palmera recorda Jerusalem amb la palmera al centre, la capelleta es pot interpretar com una reproducció del camí a Terra Santa i la pintura de Sant Nicolau de Bari a l’absis evoca el culte a les despulles del sant, les quals eren un dels focus del pelegrinatge. L’espai central de la nau, reservat als laics, presenta una imatge més entenedora del món cristià: al nivell superior, les pintures cristianes representen escenes ben conegudes (el sopar, la crucifixió, l’epifania o la resurrecció) i, al nivell mitjà, es representen temes profans, en els quals es barregen elements exòtics (florals o animals) i escenes pròpies del noble cristià, per exemple, la caça.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 335

01/02/13 7:51

336

Llengua & Literatura, 23, 2013

Com va mostrar Guàrdia, aquesta barreja de motius i temes iconogràfics no és gratuïta i es pot explicar en relació amb l’organització de l’espai arquitectònic i el programa de reforma del conjunt de San Baudelio de Berlanga, que reflecteix els principals focus del viatge a Terra Santa i l’ideari del noble. La vinculació d’alguns elements amb altres fonts i les referències a altres conjunts converteix l’ermita del monestir de San Baudelio en un reliquiari arquitectònic.

Anna Fernàndez Clot El 14 de febrer, Miquel Adroher (Universitat de Perpinyà) va analitzar «La Stòria del Sant Grasal (1380), versió catalana de la Queste del Saint Graal (1225)».

Aquesta obra, que es troba a la biblioteca Ambrosiana de Milà, és l’única novel·la artúrica de la qual s’ha conservat completa la versió catalana medieval.

Adroher argumentà que, malgrat que la Stòria havia estat considerada una traducció literal de l’original francès, es tracta d’una adaptació basada en el manuscrit B de l’stemma d’Albert Pauphilet (BNF fr. 343 i Bodleian Library, Rawlinson D 874). Però, mentre que el text francès conté signes evidents de filiació cistercenca, aquestes traces desapareixen a la versió catalana, com es posa de manifest en els passatges on s’esmenta el color blanc, propi de l’hàbit dels monjos de l’orde del Cister. Així doncs, allí on la Queste reporta «une religion de blans moines» (ed. Pauphilet, p. 272, 4-6), la Stòria diu «.j. raligio» (f. 127r); on es llegeix «une blanche abeie» (ed. Pauphilet, p. 261, 23-24) l’adaptador català ho reescriu com «.j. bela abadia» (f. 122v).

De fet, Adroher defensà que la versió catalana deixa entreveure una concepció franciscana de la religió i ho argumentà a través d’exemples textuals que mostren la recurrència elevada de vocabulari i expressions característics de les obres franciscanes, la insistència en la misericòrdia de Déu i no en les seues actuacions punitives, la visió optimista de l’Infern (amb la descripció del Purgatori), la reivindicació de la pobresa de Crist i l’ús d’una llengua senzilla, a l’abast del poble.

El fet que, com apuntà Adroher, la Stòria hagués estat adaptada per un franciscà que pretenia predicar a través d’un relat d’aventures, explicaria els canvis subtils que hi ha en determinats passatges de la versió catalana respecte del text francès.

L’adaptació posa èmfasi en els models de conducta que un bon cristià hauria de seguir, com ocorre a l’episodi narrat al f. 24r, en què es reivindica la necessitat de rebre el sagrament de la confessió.

Segons Adroher, la Stòria també estaria influïda per les idees del mil·lenarisme, que es reflectirien en la presència de l’Anticrist (la versió catalana designa el rei de l’episodi relatat al f. 129r amb el nom d’Ascornut en lloc d’emprar Escorant com al text francès, de manera que podria ser una referència a les banyes del dimoni) i de l’emperador que ha de vèncer el diable i restablir la pau durant mil anys («lo Rey Lampar, l’ome del segle de tots los cristians», f. 99v) i l’esment dels mil anys de gràcia al passatge dedicat a la leprosa salvada, en què es destrueix el castell on Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 336

01/02/13 7:51

Crònica

337

habitava el mal (de manera que l’adaptador català introdueix al f. 115r la noció dels mil anys a la frase en què els testimonis de l’enderrocament del castell se sorprenen «car éls no·s cuydaren pas que an .m. anys fos fet axí com aqal qastel era endarocat per tampesta, car molt los semblé fort cose» allà on el text francès parla d’«un anz»).

Però la Stòria no només és objecte d’interès i estudi pel que fa al contingut, sinó també per la utilització que fa dels recursos retòrics al llarg del text, que no coincideixen amb els de la Queste. Si bé l’adaptador català escurça fragments del text francès en què l’elaboració retòrica és notable, de la mateixa manera, afegeix figures literàries que hi són absents i que, com indicà Adroher, recorden els procediments emprats en els discursos dels predicadors, com les antítesis (InfernParadís, dimoni-àngels, bondat-maldat, cos-ànima), els quiasmes («qua al fil no amave lo pare, ne lo pare no amave lo fil») i l’ús del ritme terciari («del cavaler crastià malvat e fals e desleal»).

A la sessió del 17 d’abril, Pere Bescós (Universitat Pompeu Fabra) va oferir una «Introducció al Bello Punico català (1474)», traduït per Francesc Alegre, autor d’obres originals i traductor també de les Transformacions d’Ovidi a la nostra llengua. Malgrat la importància de l’obra d’Alegre, se li han dedicat pocs estudis, i la de Bescós és la primera tesi doctoral que es presenta sobre l’autor.

Pere Bescós va explicar que es conserven tres còpies del manuscrit català de la Guerra Púnica (una a la Universitat de Barcelona, una a la Hispanic Society de Nova York i una de molt fragmentària a Ripoll). La traducció d’Alegre parteix d’una versió italiana del text llatí de Leonardo Bruni. Si bé podria haver consultat l’obra llatina (la disposició dels capítols en Alegre és la mateixa que en llatí), no corregeix a partir d’aquest text. En canvi, a les Transformacions l’autor també parteix d’una traducció italiana, però hi introdueix esmenes a través de l’original llatí.

Tot i que el colofó de la traducció del Bello Punico data de 1472, Bescós argumentà que és poc plausible que Alegre l’hagués redactat per primera vegada a Barcelona durant el setge de la ciutat. De fet, l’anàlisi del tractament de l’obra per part de l’autor sembla apuntar a una doble redacció del text. La segona versió de l’obra inclouria un prefaci que no apareix a les altres versions del Bello Punico, que consten de tres llibres i el pròleg de Bruni. Les traduccions italianes també respecten aquesta disposició. Al prefaci, Alegre hi esmenta el destinatari de l’obra, Antoni Lluís de Vilatorta, i fa referència al context històric del setge. En canvi, la composició dels llibres hauria de ser anterior, atès l’ús d’una metodologia escolar i d’un criteri de traducció poc definit (alternança entre la literalitat i l’adaptació per sentit i la voluntat de síntesi). Segons Bescós, aquesta primera versió de l’obra correspondria als anys de formació de l’autor a Sicília (1960s), escenari, a més, de la Guerra Púnica.

Per tal d’entendre la intenció amb la qual Alegre hauria reelaborat la primera traducció de l’obra als anys setanta, cal conèixer-ne el context històric (el setge de Barcelona, que tingué lloc entre 1471 i 1472) i el destinatari.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 337

01/02/13 7:51

338

Llengua & Literatura, 23, 2013

Tot i que no s’ha trobat documentació sobre l’autor durant el setge, es té constància que son pare el visqué a Barcelona (per exemple, el 6 de desembre de 1471 figura al consell i el 30 de maig de l’any següent encara és a la ciutat) i costa de creure que el fill n’estigués allunyat en un moment com aquest. Pel que fa al destinatari de la traducció, a la Barcelona del segle xv es té esment de quatre Vilatorta, dels quals l’Antoni Lluís de Vilatorta al qual s’adreça Alegre correspondria al besnét. Sabem que el 1456 va rebre l’herència familiar, que incloïa les terres de Plegamans, les cases de l’antiga Riera de Sant Joan i uns censals al Vallès i a Mallorca i que l’any 1461 va ser nomenat cavaller. A la guerra civil catalana (14621472) lluità a favor de Pere de Portugal i, a la seua mort, es mostrà partidari de Joan de Calàbria.

Així, el prefaci de la segona redacció del text respondria a aquest context de setge, i el traductor l’hauria escrit en clau cortesana pensant en la situació del destinatari, Antoni Lluís de Vilatorta, que havia defensat la ciutat de Barcelona. És per això que Alegre hi destaca les virtuts cavalleresques derivades de la tradició clàssica. Els tòpics que hi figuren inclouen una referència a la volubilitat de la Fortuna, una incitació a la fortitudo (la recompensa per la resistència és la fama immortal), la captatio benevolentiae del destinatari, el tòpic de la utilitas (manllevat del pròleg de Bruni, que segueix el prefaci) i el de la prudència o la sapiència.

Per tant, l’autor dóna un sentit nou a uns materials que ja havia treballat a la dècada dels seixanta, quan degué fer una primera versió escolar de l’obra, segurament amb la intenció de realitzar un memoràndum geogràfic de Sicília.

El 13 de març, Theo Loinaz, doctorand de Filologia Àrab de la Universitat de Barcelona, va presentar la seua recerca sobre l’«Astrologia llega en català durant l’Edat Mitjana».

Loinaz va recordar que, tot i que avui dia l’astrologia és considerada una pseudociència, a l’Edat Mitjana no es diferenciava de les altres ciències. De fet, el portal Sciencia.cat recull les obres d’astrologia escrites en català o traduïdes a aquesta llengua des de l’època medieval fins al 1550. De la mateixa manera, el BITECA també les inclou a la seua base de dades juntament amb altres textos científics; hi ha un l’estudi recent de Sabaté i Soriano sobre la tipologia dels manuscrits de les obres d’astrologia medieval catalana. Generalment, se segueix una classificació temàtica dels textos (astrologia judiciària, horoscòpia, pronòstics, propietats associades a signes, astrologia mèdica, astrologia màgica...), però Loinaz va proposar una altra agrupació basada en l’especialització de la matèria. En resultarien dues grans categories: l’astrologia matemàtica o tècnica i l’astrologia que Loinaz denomina amb el terme «llega» (Laien-astrologie), caracteritzada per una pèrdua d’especialització tècnica (quant a l’ús de les matemàtiques) i una simplificació dels procediments i dels instruments emprats respecte de l’astrologia tècnica, que utilitzava eines com els astrolabis i les taules per realitzar els horòscops. El desenvolupament de tècniques, menys complexes, per posar l’astrologia a l’abast d’un sector de la societat amb uns recursos econòmics més limitats no és Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 338

01/02/13 7:51

Crònica

339

un fenomen estrictament medieval, sinó que ja havia tingut lloc a l’època imperial romana, en què es produí una certa popularització de l’astrologia.

Loinaz reivindicà l’estudi i la revaloració dels textos d’astrologia llega en català, entre els quals, l’Astrologia de Vic (ms. miscel·lani de l’Arxiu Episcopal de Vic), que conté un tractat astrologicomàntic, un apartat dedicat a «les semblances de fisolomia» i un tractat sobre els dotze signes del zodíac. Es conserva en un manuscrit acèfal, on hi mancaria l’explicació del funcionament del mètode de càlcul utilitzat a la primera part. Aquesta obra és molt pareguda al Llibre de les semblances de tots los hòmens pel que fa a la tipologia, el contingut i la cronologia.

Podria ser que compartissin el text llatí de base, juntament amb el manuscrit 1957 de la Biblioteca de Catalunya (f. 5-10), molt fragmentari; però es tractaria de dos traduccions independents l’una de l’altra, com semblen indicar els formulismes, la fraseologia i els errors diferencials.

Pel que fa a les fonts del text, en primer lloc, el tractament de l’onomatomància (prediccions formulades a partir de l’associació de nombres als noms i als mots) té arrels pitagòriques. En segon lloc, també és palesa la relació de l’obra amb l’Alchandreana, un corpus en llatí de textos astrològics d’influència arabicoislàmica andalusina, potser traduïts en terres catalanes, que es remunta al segle x. Per tant, és molt primerenc respecte del gran moviment de traduccions de l’àrab al llatí a l’Al-Andalus, que no eclipsen aquest corpus, sinó que durant els segles posteriors (del s. xii al xv) encara n’augmenta més la circulació i fins i tot arriba a la impremta. L’Alchandreana, a diferència d’altres obres, no demana l’ús de taules i instruments especialitzats perquè parteix de simples càlculs numèrics. En tercer lloc, una comparació entre l’Astrologia de Vic i el Benedictum, traduït de l’àrab per un mossàrab jueu de terres catalanes, revela que el manuscrit de Vic prové d’una reelaboració d’aquesta obra que omet les referències que semblen aràbigues, com ara la utilització de les «mansions», de manera que cau en incoherències internes. A més a més, l’Astrologia reporta mots directament en llatí, de manera que el text mitjancer ha d’estar escrit en aquesta llengua (igual que ocorre en el cas del Llibre de les semblances i del ms. 1957 de la Biblioteca de Catalunya).

Loinaz va explicar la necessitat que els filòlegs editin aquests textos, n’estudiïn la transmissió, la circulació, la tipologia, les fonts, la cronologia i els trets lingüístics, i va destacar la importància que s’escriguin estudis sobre les tècniques d’astrologia que contenen els textos i que s’hi apliquen per completar els estudis existents sobre la vernacularització de la ciència en català a l’Edat Mitjana. Segons Loinaz, aquestes obres no només ofereixen informació sobre la transmissió de coneixements científics a l’època medieval, sinó que també reflecteixen profundament les preocupacions de la gent, segons el tipus de problemes que resolen.

Gemma Pellissa Prades

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 339

01/02/13 7:51

340

Llengua & Literatura, 23, 2013

El dia 25 d’octubre Neus Ortega (Universitat de Barcelona) va ser l’encarregada de la primera sessió sobre literatura moderna del SLIMM del curs 2011-2012, on va tractar l’«Anàlisi i valoració del teatre modern a “Dell’origine progressi e stato attuale d’ogni literatura” de Joan Andrés». El teatre ocupa un lloc destacat en l’obra enciclopèdica de Joan Andrés i Morell (1740-1817), l’anàlisi dramàtica és, de fet, l’apartat més extens de l’estudi que dedica als gèneres literaris.

Per a Andrés l’evolució del teatre modern ha estat ascendent, és a dir, si el Renaixement, segons ell, va imitar els clàssics amb una certa immobilitat i correcció i el Barroc va suposar una revolució enorme en la qual es van exagerar els afectes, és a la Il·lustració que el teatre arriba al seu grau màxim de perfeccionament, precisament perquè se situa en el punt mitjà.

A més, Neus Ortega va enumerar els arguments d’Andrés a l’hora d’afirmar la situació preeminent del teatre. El primer és la universalitat del gènere, el gaudi per la imitació que sent l’ésser humà és universal, ja que totes les civilitzacions conegudes tenen teatre. Després, l’àmplia varietat de manifestacions que presenta, i és que, per exemple, només el teatre de la seva època ja comptava amb cinc gèneres diferents. També argumenta que el teatre és preeminent gràcies a la seva finalitat, o finalitats, de fet, i essencial per a la Il·lustració, el podesse et delectare horacià, la instrucció i el gaudi. Finalment, Andrés considera important la contribució del teatre al desenvolupament d’altres disciplines, com ara l’òpera.

Ortega va seguir el seu discurs amb la caracterització del que Joan Andrés considera un bon drama, a partir de les múltiples valoracions esparses en la seva magna enciclopèdia. La caracterització del bon drama té molts punts en comú amb la Poètica d’Aristòtil, tot i que al costat de les idees més aristotèliques hi conviuen paràmetres que connecten amb la mentalitat il·lustrada del moment.

Andrés es refereix a la unitat d’acció i a la versemblança, però també a la claredat i l’ordre, l’enginy, la mesura i el bon gust.

Finalment, va tancar la sessió tractant el cànon literari establert a Dell’origine..., concebut des d’una òptica plenament il·lustrada. Un exemple d’això és el fet que els únics dramaturgs que Andrés considera modèlics són majoritàriament francesos i dels segles xvii i xviii: Racine i Corneille són els màxims exponents de la tragèdia, Molière de la comèdia, Metastasio, aquest italià, de l’òpera.

El 15 de novembre Joan Bellsolell a «Miquel Mai (ca. 1480-1546), comitència artística i construcció d’una imatge literària al Renaixement» va presentar els resultats de la seva tesi doctoral, llegida a la Universitat de Girona el juliol de 2011.

Bellsolell, que ha localitzat i editat els testaments i els inventaris de béns de Miquel Mai i de la seva muller, Elionor de Setantí, fins ara desconeguts, va donar una visió molt precisa de l’horitzó cultural i dels interessos artístics de Miquel Mai, el personatge polític més prestigiós de la Barcelona de la primera meitat del segle xvi.

Des d’una perspectiva autènticament pluridisciplinar, que posa en relació història social, política, art i literatura, Bellsolell va mostrar com l’art i la literatura es complementen en la construcció d’una imatge renaixentista del polític. Per Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 340

01/02/13 7:51

Crònica

341

això va resseguir la trajectòria de Mai des de la seva formació a la Universitat de Barcelona fins a l’activitat diplomàtica de més alt nivell com a ambaixador a Roma després del Sacco (1528-1533).

Pel que fa al món de l’art, va perfilar les idees artístiques de Mai, la seva activitat com a col·leccionista, la traça i decoració del seu palau barceloní i la funció que els objectes artístics tenien en la seva projecció pública. En el terreny literari, va plantejar la seva vinculació amb l’erasmisme i va descriure, analitzar i valorar la biblioteca de Mai, gràcies a la localització de l’inventari que permet conèixer el contingut dels 2.200 volums que va posseir. Més enllà de la seva connexió amb el món de l’art, la biblioteca de Mai, força eclèctica pel que fa al contingut però amb una presència destacada d’obres d’Erasme i dels humanistes italians, és especialment útil per redimensionar la petja del món clàssic i de la cultura italiana al Renaixement català.

El 7 de febrer Thiago Saltarelli, (Universidade Federal de Minas Gerais), va tractar «La cuestión de la mímesis en la literatura colonial brasileña del barroco y de la ilustración». Saltarelli va començar la sessió defensant que l’horitzó d’expectatives per analitzar amb rigor la literatura d’aquestes èpoques no és el que la crítica literària brasilera del segle xx havia pressuposat, és a dir, l’enaltiment nacional. Per tractar la literatura barroca i il·lustrada de l’àmbit colonial i, així, valorar-les adequadament, s’ha de tenir en compte que la noció d’un Brasil independent de Portugal no existeix en aquell context. Brasil es concep, per tant, com una part de Portugal i, per això mateix, són tan interessants les diferències entre els que desenvolupen la seva activitat a Europa i els que ho fan a Amèrica.

Va seguir el discurs amb una sèrie d’exemples que mostraven aquestes diferències. Primer, va analitzar un poema satíric, en el qual s’usa la llengua tupí amb finalitats estètiques: potenciar la sàtira a través de la imitació dels mestissos, d’una mètrica simple i de paraules estranyes per a un públic europeu. El segon exemple té a veure amb la literatura informativa, les cròniques que havien d’explicar a la metròpoli tot allò que passava a la colònia. En aquests casos es va produir un canvi en les lleis de la imitatio, ja que els cronistes havien de descriure coses exòtiques a gent que no les havia vist mai: la descripció d’un armadillo, per exemple, s’havia de fer a partir de símils i de la mescla de diferents animals, cosa que contradeia la recomanació d’Horaci per tal de respectar el decòrum, és a dir, no fer una figura poètica a partir de la juxtaposició de diferents animals.

Es va referir també, Saltarelli, al poeta António Diniz da Cruz e Silva, que va mesclar la selva americana i l’arcàdia clàssica, i a Basílio da Gama, que als seus poemes converteix l’indígena, del qual se’n feia sàtira al Barroc, en heroi, atribuint-li totes les qualitats que li pertoquen. Finalment, l’últim poeta tractat va ser Cláudio Manuel da Costa: la matriu de la seva poesia és, precisament, la tensió entre la imitació d’uns models canònics europeus i l’experiència colonial.

Thiago Saltarelli va tancar la sessió concloent que la mimesi funciona de la mateixa manera tant en els autors de la colònia com en els del continent. El que Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 341

01/02/13 7:51

342

Llengua & Literatura, 23, 2013

provoca les diferències entre una literatura i l’altra és la introducció de l’experiència colonial a la base europea que tots aquests autors tenien.

El dia 6 de març Florence d’Artois (Universitat Autònoma de Barcelona) va dedicar la sessió «Simón de Abril, ¿lector de la «Poética»?» a analitzar l’epíleg a la traducció de Simón de Abril de les Comèdies de Terenci, el qual ha passat bastant desapercebut, però que és interessant des de diferents punts de vista. Sobretot, però, perquè conté una frase que permet a Artois postular que Simón de Abril havia llegit, o, com a mínim, coneixia la Poètica d’Aristòtil; «toda comédia o es representación o es narración». A partir d’aquest supòsit Artois analitzà el fragment, amb l’objectiu de buscar, en les idees que s’hi expressen, la Poètica de fons.

La recepció de l’obra aristotèlica a la península hispànica és molt limitada comparada amb la d’Itàlia. Segons Florence d’Artois, només dos dels comentaristes de la Poètica són de gran envergadura: Pinciano i Salas. Pel que fa a la figura de Simón de Abril (mort el 1595), es va formar a València i es va dedicar sobretot a la traducció de textos clàssics. Pertanyia a l’àmbit universitari i, com Pere Joan Núñez, estava molt interessat en els mètodes d’ensenyament.

Al segle xvi es recupera, a través d’un procés triple, la noció plena de la tragèdia i la comèdia com a gèneres dramàtics, com a mimesi activa: en primer lloc, es recuperen molts dels comentaris sobre diversos aspectes de la representació escènica, perduts durant l’Edat Mitjana; segon, es redescobreix la Poètica i la noció de mimesi activa, i, finalment, es representen novament comèdies clàssiques, de tal manera que s’ha de resoldre la qüestió de com representar-les.

La mimesi activa, o la mimesi feta pels que actuen, apareix al text de Simón de Abril de manera ambigua, ja que es parla d’una mimesi que no necessita representació escènica, però que no es pot acabar d’explicar sense l’espectacle. No es tracta, però, d’una lectura errònia d’Abril, perquè ja en els comentaris de Robortello a la Poètica es remarcava l’ambigüitat d’aquest concepte. També als de Pinciano s’articulen totes dues interpretacions, tot superant l’ambigüitat: la representació escènica, si no forma part de la tragèdia, la perfecciona. Si els grans comentaristes tracten d’aquesta ambigüitat és perquè aquesta ja es troba en la Poètica. El text de Simón de Abril, per tant, demostra fins a quin punt l’autor depèn de la lectura de la Poètica pròpia del Renaixement i, també, és un bon exemple sobre com un text d’aparença insignificant pot ajudar molt a l’hora de valorar adequadament un autor determinat. Finalment, d’Artois va posar en relació els conceptes teòrics de Núñez i els de Simón, i va plantejar fins a quin punt l’obra de l’hel·lenista valencià podria ser en la base d’algunes de les precisions de Simón.

Angela Andrisiano (Università degli Studi di Ferrara) va enfocar l’última sessió del seminari, el dia 29 de maig, titulada «Una nuova drammaturgia per il drama satiresco: l’Egle de G.B. Cinzio», com una continuació de la seva participació el curs passat, el 13 de maig del 2011, dedicada a l’anàlisi de la «Lettera sovra il comporre le satire alla scena» del mateix Cinzio.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 342

01/02/13 7:51

Crònica

343

Els crítics que, durant els anys 80, van treballar en la revalorització de l’obra de Giraldi Cinzio, a qui consideraven autor cabdal de la seva època (i no un simple precursor d’altres autors més importants, com se l’havia considerat fins aleshores) no van parar compte en l’Egle. Es van preocupar, més aviat, de les tragèdies de l’autor, especialment de l’Orbecche. D’altra banda, a les poques anàlisis que s’han fet d’aquest drama satíric sovint s’han obviat tots els elements procedents de la cultura grega antiga i s’han potenciat, en canvi, els que provenen de la cultura llatina. Els models clàssics que aprofita Cinzio, però, van des d’Eurípides a Ovidi, des de Teòcrit a Virgili.

Andrisiano va iniciar l’anàlisi de l’Egle referint-se tant a l’estructura com a les funcions que desenvolupen cada un dels cinc actes de l’obra. Després va passar a aspectes més concrets, com són, per exemple, el pròleg, la metateatralitat de certs fragments o la construcció de l’espai, identificat amb l’Arcàdia.

Finalment, a la conclusió, Andrisiano va remarcar que l’obra de Cinzio se situa al marge dels preceptes que s’acabaran imposant al segle xvi. La imposició d’aquests preceptes la causaran, en part, la difusió i l’acceptació dels comentaris a la Poètica aristotèlica, per una banda, i la Contrareforma, per l’altra.

Roger Coch

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 333-343

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 343

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 344

01/02/13 7:51

UNA ENCICLOPÈDIA DE RENAIXENCES EUROPEES: ENCICLOPEDIA OF ROMANTIC NATIONALISMS IN EUROPE (ERNIE) mAGí suNyer

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana magi.sunyer@urv.cat

1. LA PREPARACIÓ DEL PROJECTE: TROBADES I CONGRESSOS Els dies 2 i 3 de juliol de 2001, a la seu de l’Institut Neerlandès de París, es van reunir uns quants estudiosos del segle xix a l’Europa occidental.1 Convocats pel professor de la Universitat d’Amsterdam Joep Leerssen, la reunió volia servir com a primera presa de contacte per a projectes que en el temps transcorregut d’aleshores ençà han donat els resultats que s’explicaran en aquest article. Hi van participar els convocants de la Universitat d’Amsterdam —el doctor Leerssen i Annie Jourdan, especialista en història cultural francesa—; representants del domini bretó —Balbel Plötner, que havia estat professora de la Universitat de Leipzig, estudiosa dels germans Grimm i que havia derivat la seva investigació cap a la cultura bretona, i Jean-Yves Guiomar, estudiós del folklore bretó que va declarar que havia abandonat aquesta dedicació—; de l’occità —Philippe Martel, que havia participat en el Congrés Internacional sobre la Renaixença de 1884—; Anne M. Tiesse, especialitzada en història cultural i, en representació dels estudis catalans sobre el segle xix, Carola Duran i Magí Sunyer. El doctor Leerssen es va excusar de no haver pogut connectar amb persones adequades dels àmbits gallec i basc. En el cas català, la relació es va establir amb la doctora Duran, que feia poc que havia publicat un estudi sobre el grup de La Renaixença que havia atret l’atenció dels convocants. Duran ho havia explicat en una reunió de la Xarxa Temàtica d’Estudis de Literatura del Segle xix que dirigia el malaguanyat Pere Farrés, en la qual es va decidir enviar dos delegats, que van acabar essent els esmentats, a París.

Aquesta primera convocatòria es va presentar com l’inici d’un projecte internacional i interdisciplinari que es va anunciar amb el títol «Erudició i nació. Els savis i el nacionalisme cultural en el segle xix» i que es plantejava l’objectiu d’establir els paral·lelismes i les divergències entre els processos seguits per les nacionalitats europees que durant el segle xix van manifestar una personalitat 1. Vull agrair a Carola Duran, que va participar, amb qui signa aquest article, en aquesta primera reunió a París i que en va elaborar un informe, que me l’hagi facilitat; gràcies a aquest document els detalls d’assistents i de temes tractats són molt més precisos. Aquest article forma part de la investigació del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana, de la Universitat Rovira i Virgili, del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) (2009 SGR 644) i del projecte FFI2012-31489 del Ministeri d'Educació i Ciència.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 345-349 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 345

01/02/13 7:51

346

Llengua & Literatura, 23, 2013

cultural diferencial —amb conseqüències polítiques o sense— respecte de la definició de l’Estat en què estaven incloses. Com a objectiu del primer estadi en la planificació, es va plantejar l’elaboració d’una cronologia de personatges, fets i obres que havien marcat el naixement dels nacionalismes culturals europeus, la qual s’havia d’introduir en una base de dades que, quan s’hagués completat, es posaria a l’abast dels estudiosos. En la reunió de l’endemà, els representants de cada cultura van exposar de manera sumària les circumstàncies dels respectius processos culturals vuitcentistes, l’estat dels estudis sobre la qüestió i la vitalitat de la investigació sobre el segle xix. Anne M. Tiesse va fixar els camps de treball a què s’hauria de cenyir el projecte: establir els paral·lelismes entre les construccions de les nacionalitats, estudiar la incidència de personatges de referència —per exemple, Walter Scott—, esbrinar les relacions entre les grans ciutats, determinar la situació política que va afavorir el naixement —o renaixement— de la nacionalitat i la reacció que va provocar per part de l’Estat, i examinar quines institucions es van crear per imitació de models estrangers i quines mantenien intercanvis culturals amb institucions d’altres països. En aquesta línia i com a cloenda, Joep Leerssen va proposar uns objectius prioritaris per iniciar el projecte: examinar si el paral·lelisme entre les nacionalitats existeix, si els nacionalismes van aparèixer amb independència de la forma de govern de cada Estat i si la data aproximada d’inici de 1830 és simultània a tot Europa. El caràcter embrionari del projecte resultava evident, però l’enorme interès per participar-hi també, de manera que es va trametre la informació requerida sobre la Renaixença catalana, la qual va ser incorporada a la base de dades.

El següent requeriment va arribar en forma d’invitació a qui signa aquest article per participar en una trobada a Amsterdam sobre l’edició de clàssics medievals a final del segle xviii i principi del xix, que es va realitzar els dies 14 i 15 de desembre de 2005: Scholarly Editing and Nation Building in Europe, un exploratory workshop emparat per l’European Science Foundation (ESF). En aquesta ocasió, la convocatòria d’estudiosos era molt més àmplia, es va examinar la recuperació de la literatura medieval entre 1780 i 1840 als Països Catalans, Eslovènia, els països bàltics, Escandinàvia, País de Gal·les, Irlanda, Portugal, Occitània, Holanda i Bèlgica, es va dedicar una sessió a l’edició del Beowulf i els organitzadors, Joep Leerssen i Dirk Van Hulle, van tractar aspectes teòrics o d’ampli abast. Qui vulgui llegir-ne el contingut, pot fer-ho en el llibre que va recollir-ne les aportacions, Editing The Nation’s Memory: Textual Scholarship and Nation-Building in 19th-Century Europe (Leerssen & Van Hulle 2008).

Dos anys després de la publicació del llibre, l’amic Joep Leerssen va llançar una nova crida, de nou per a una sessió de treball a Amsterdam i amb uns objectius molt més definits. Durant aquest temps, havia creat a la Universitat d’Amsterdam una plataforma d’estudi: Study Platform on Interlocking Nationalisms (SPIN), amb una pàgina web activa (http://www.spinnet.eu) que des de llavors ha centralitzat totes les activitats a què, a partir d’ara, farem referència. La convocatòria —el workshop Language Revival Movements in Europe— estava Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 345-349

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 346

01/02/13 7:51

Crònica

347

signada pel professor Leerssen i per la professora de la Universitat Nacional d’Irlanda Margaret Kelleher i anava adreçada a un grup d’especialistes amb la intenció més específica de formar un equip de treball. Es va celebrar els dies 3 i 4 de juny de 2010 i va examinar qüestions dels moviments culturals del segle xix a Flandes (Joep Leerssen), Finlàndia (Derek Fewster), Hongria (Monika Baar), Irlanda (Margaret Kelleher), Txèquia (Milos Reznik), Països Catalans (Magí Sunyer), Sèrbia i Croàcia (Vladimir Biti), Noruega (Oddmund Hoel) i Estònia (Kristin Kuutma). A més, el professor Leerssen va explicar el projecte de l’Enciclopedia of Romantic Nationalisms in Europe (ERNiE), va plantejar la possibilitat de constituir aquell conjunt d’estudiosos com un grup de treball permanent i va anunciar una nova trobada, l’any següent, a Irlanda. Va ser en aquesta ocasió que es va adquirir el compromís d’organitzar la part catalana de l’enciclopèdia.

Els dies 10 i 11 de març de 2011 es va celebrar el segon workshop Language Revival Movements a Maynooth, la Universitat Nacional d’Irlanda. Els participants van ser els mateixos que en el de l’any anterior a Amsterdam, amb les excepcions de Monika Baar, de qui es va llegir l’aportació, i Derek Fewster. Com en l’ocasió anterior, es va concedir més relleu al debat que a l’exposició, que havia de ser breu, i es va insistir en la voluntat de mantenir aquestes reunions de manera periòdica i d’impulsar l’enciclopèdia, tema, aquest darrer, que, per a la part catalana, es va poder tractar amb més temps els dies 28 i 29 de març de 2011, quan el professor Leerssen va intervenir en les Jornades Internacionals Literatura i Identitat: el cicle de la consolidació (1890-1939), celebrades a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili. Va ser quan es van establir terminis i s’hi va donar l’impuls definitiu. Abans ja s’havia constituït un equip de tres persones —Josep Maria Domingo, Ramon Pinyol i Magí Sunyer— per tal d’organitzar les propostes als redactors i les característiques dels articles.

2. L’ENCICLOPÈDIA L’Enciclopedia of Romantic Nationalisms in Europe (ERNiE), finançada i dirigida per la Study Platform on Interlocking Nationalisms (SPIN), es va començar a planificar a mitjan 2008 i es preveu que s’editi en paper i es pugui consultar per Internet a final de 2014. Des de maig de 2010, els col·laboradors tenen accés als articles ja incorporats a través de l’esmentada pàgina web, amb el filtre d’una contrasenya. La previsió per al conjunt és d’aproximadament 1.350.000 paraules, unes 2.200 pàgines a doble columna. Després d’una introducció, l’obra es divideix en tres parts: «Cultural Interests and Trends», «Associations and Institutions» i «Individuals». S’hi preveuen il·lustracions, taules comparatives, cronologies, correspondències, bibliografia i índexs. El període d’estudi és el segle xix, fins a la Primera Guerra Mundial. La primera part, «Cultural Interests and Trends», preveu vint-i-un camps, la majoria amb articles de cada una de les cultures: Language interest; Text editions; History-writing; Narrative literature Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 345-349

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 347

01/02/13 7:51

348

Llengua & Literatura, 23, 2013

(historical); Narrative literature (other); Patriotic poetry and verse; Critical writing; Bible or world classics translations; Antiquarism, arqueology; Manners and customs; Oral literature; Mythology; Ethnography and etnithity; Folk music; National-classical music; Sports, passtimes; Arquitecture; Dress, design; Commemorations, festivals; Visuals arts i Education. S’han elaborat articles referents a la cultura catalana sobre la majoria de camps, aquells que des de la direcció de l’obra s’han demanat. La segona part, «Associations and Institutions», fa referència a conceptes com societats corals, associacions esportives, societats literàries museus, biblioteques, universitats, etc. Fins ara, no s’han requerit articles catalans per a aquesta secció, que serà elaborada a partir de les conclusions a què arribin els editors després de la lectura dels articles de les altres dues parts. Per a la tercera part, «Individuals», es va pactar una llista de trenta noms catalans, que han acabat essent: Marià Aguiló, Antoni Maria Alcover, Joan Alcover, Valentí Almirall, Bonaventura Carles Aribau, Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Francesc Pelai Briz, Josep Carner, Víctor Català, Josep Anselm Clavé, Jaume Collell, Miquel Costa i Llobera, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Manuel Milà i Fontanals, Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Pau Piferrer, Antoni Rovira i Virgili, Joaquim Rubió i Ors, Santiago Rusiñol, Frederic Soler, Josep Torras i Bages, Jacint Verdaguer i Josep Yxart.

Una doble necessitat d’economia, per les exigències d’una obra amb extensió calculada i pel cost de les traduccions a l’anglès, va aconsellar de fixar l’extensió dels articles sobre personatges en una pàgina de text més unes quantes referències bibliogràfiques i la dels de la resta en tres pàgines, bibliografia a banda. Per la forçosa brevetat de les entrades i per la impossibilitat de remunerar la feina, es va adoptar la metodologia de concentrar la majoria de les biografies de personatges en pocs redactors i, en canvi, demanar a especialistes en les matèries determinades entrades que requerien uns coneixements més específics.

3. UNA PERSPECTIVA EUROPEA Quan aquesta enciclopèdia es completi i publiqui tindrem a l’abast, a més d’uns articles editats amb un criteri comú perquè constitueixin una obra unitària, uns materials d’extraordinari valor que permetran tota mena d’exercicis comparatius i possiblement obriran noves perspectives sobre la cultura europea del segle xix. Les literatures, les cultures, nacionals tendeixen a la investigació interna, i fins i tot quan exhibeixen l’etiqueta comparatista sovint la relació s’estableix entre tres o quatre, rarament cap més, àmbits nacionals o regionals. ERNiE treballa sobre més de quaranta països, el resultat pot proporcionar sorpreses o, en qualsevol cas, pot confirmar afirmacions establertes des de fa temps amb la seguretat que una amplitud tan gran d’informació proporciona. Els estudis universitaris tendeixen cada vegada més cap a la internacionalització, i l’obertura de caLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 345-349

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 348

01/02/13 7:51

Crònica

349

mins que pot propiciar l’enciclopèdia pot ajudar molt a trobar vies de relació fins ara insospitades que permetin establir contactes i, potser, resoldre qüestions des d’enfocaments inèdits. L’enciclopèdia mateix, amb les taules i les cronologies previstes, pot posar a l’abast, mapats amb generositat de dades, ritmes culturals, grups d’acció, obres de referència i altres elements que facilitin, alhora, la redacció d’una història de la cultura vuitcentista europea amb ple coneixement de causa i el sorgiment d’altres perspectives, tant globals com nacionals. L’amplitud del període d’estudi, fins a la Primera Guerra Mundial, no habitual en la periodificació literària catalana —però sí en la historiogràfica—, pot fer replantejar esquemes molt establerts: si els primers noucentistes van abocar el Modernisme al sac comú del segle xix i es van presentar ells com els primers intel·lectuals del segle xx, potser ara caldria replantejar, des d’una perspectiva europea, si ells mateixos no eren un resultat final d’aquell segle xix que va quedar definitivament sotragat per la Gran Guerra. No continuo per aquesta banda, només he llançat un exemple possible de com podem veure la nostra cultura si l’hem d’explicar en termes comprensibles en un context internacional i de com podria ser que aquest exercici resultés ben saludable per al consum intern. Sense necessitat d’especular, resulta evident que el mapa europeu es va modificar d’una manera substancial després de la guerra, fins al punt que l’enciclopèdia haurà d’incloure un aclariment necessari que afectarà la cultura catalana de manera substancial, el que indica que hi ha una sèrie de països que no van aconseguir la independència l’any 1918 però tenen una definició social i cultural important, de país complet i modern. Si, per una banda, l’exercici comparatiu haurà de fer replantejar suposats exclusivismes, no cal que tinguem gaires dubtes sobre el fet que suposarà una ocasió per acabar-nos de desacomplexar en la relació traumàtica que, des de fa més d’un segle, els catalans mantenim amb la nostra literatura del segle xix.

BIBLIOGRAFIA Leerssen & Van Hulle (2008): Joep Leerssen i Dirk Van Hulle (eds.), Editing The Nation’s Memory: Textual Scholarship and Nation-Building in 19th-Century Europe. Amsterdam – New York: Rodopi, «European Studies. An Interdisciplinary Series in European Culture, History and Politics».

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 345-349

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 349

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 350

01/02/13 7:51

VIII COL·LOQUI INTERNACIONAL VERDAGUER (10-12 DE NOVEMBRE DE 2011) m. àNGels VerdAGuer pAJerols i lAurA VilArdell domèNech Universitat de Vic angels.verdaguer@uvic.cat, laura.vilardell1@uvic.cat

Del 10 de novembre al 12 de novembre se celebrà el VIII Col·loqui Internacional Verdaguer, organitzat per la Societat Verdaguer i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic, amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, el Projecte d’Investigació FFI2008-04830/FILO i les Acciones Complementarias para Proyectos de Investigación Fundamental no Orientada 2011 —tots dos finançats pel Ministerio de Ciencia e Innovación—, el Grup consolidat de recerca de la Universitat de Vic (2009 SGR 00736) i el Teatre L’Atlàntida de Vic, i amb la col·laboració d’Unnim Obra Social, la Societat Catalana de Llengua i Literatura, l’Ajuntament de Folgueroles i la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles.

La responsabilitat tècnica i científica del Col·loqui correspon als dos comitès següents: 1. comitè científic —Ricard Torrents (Universitat de Vic / President), Francesc Fontbona (Biblioteca de Catalunya), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Jordi Larios (Queen Mary, University of London), Josep Massot (Abadia de Montserrat), Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), Damià Pons (Universitat de les Illes Balears), Patrizio Rigobon (Università Ca’ Foscari Venezia), Lourdes Sánchez (Universidad de Granada), Anna Sawicka (Uniwersytet Jagielloński w Krakowie), Pilar Vélez (Museu Frederic Marès)— i 2. comitè organitzador —Ramon Pinyol (UVic), Josep M. Domingo (UdL), Pere Gabriel (UAB), Enric Gallén (UPF), Manuel Jorba (UAB), Rafael Roca (Universitat de València), Magí Sunyer (URV), Carme Torrents (FJV), M. Àngels Verdaguer (UVic / Secretària). Tots els membres dels dos comitès tenen trajectòries destacades en l’àmbit de la literatura, la història o l’art de final del segle xix o inici del segle xx, amb una gran quantitat de publicacions, una llarga experiència en organització d’activitats congressuals i un reconegut prestigi acadèmic dins les seves especialitzacions.

Aquesta edició fou dedicada a «La mirada social de Verdaguer. De Caritat (1885) a En defensa pròpia (1897)». El col·loqui se celebrà durant tres dies en tres escenaris diferents. El primer dia d’inauguració tingué lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Pere Coromines), el segon dia a la Universitat de Vic (Sala Segimon Serrallonga i aules de l’edifici de la Torre dels Frares) i el tercer dia, de cloenda, al Centre Cultural de Folgueroles. La convocatòria explicava així el motiu del congrés: Fa cent vint-i-sis anys, el gener de 1885, Verdaguer va enllestir en pocs dies, improvisant i sobre la marxa, un recull de poesies amb el títol Caritat.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 351-354 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 351

01/02/13 7:51

352

Llengua & Literatura, 23, 2013

Amb aquell llibre d’urgència volia contribuir a la campanya de solidaritat amb Andalusia, assolada per un terratrèmol paorós el 25 de desembre de 1884, que en especial castigà les terres de Màlaga i de Granada. [...]

Al cap de poques setmanes el poeta signava una nota de presentació del llibre explicant que s’havia preguntat «Què puc donar? I aixís com si hagués sigut flequer hauria duit un parell de pans, essent poeta me creguí obligat a donar algun bé de Déu poesia». Eren trenta poesies i un gest de caritat en el sentit més ras d’almoina, de beneficència. Amb el resultat que l’edició li permeté de donar «260 duros als pobrets d’Andalusia», o sigui 6.000 rals. [...]

Aquest llibre tan singular no ha obtingut l’atenció que es mereix i ha quedat marginat a la secció de les obres dites menors del poeta. En realitat és com la punta d’un iceberg. No només és indicador d’un context històric, social, literari, religiós, econòmic i polític de la màxima rellevància, sinó que revela un pesant contingut ideològic sobre la pobresa i la riquesa en plena revolució industrial i en oberta lluita de classes.

Els àmbits temàtics del Col·loqui es van concretat en 1. Conflicte i pensament social, 2. La mirada social en la literatura, 3. La mirada social en les arts, i 4. Verdaguer: de Caritat (1885) a En defensa pròpia (1897). Així, hi hagueren especialistes en Jacint Verdaguer i en la literatura catalana, però també estudiosos de temes afins com la història o la història de l’art. L’objectiu d’aquesta convocatòria fou estudiar i divulgar les obres verdaguerianes relacionades amb el tema de la caritat (Caritat, En defensa pròpia, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, Sant Francesc, Jesús Infant i Los pobres), els conflictes socials de l’època, les implicacions en les diverses arts i la influència del cristianisme social en un moment crucial de conflicte ideològic i de classes en el tombant dels segles xix i xx.

Els col·loquis internacionals Verdaguer han estat sempre un pol d’atracció d’intel·lectuals i professors universitaris de tot el país i també de fora, com es pot comprovar amb la procedència dels membres dels dos comitès organitzador i científic, amb la dels diversos conferenciants que tot seguit esmentarem i amb la dels comunicants (Universitat de Granada, Universitat de València, Universitat de Lleida, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, Universitat Ramon Llull, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Vic).

La conferència inaugural anà a càrrec de Francisco Vidal Sánchez, de la Universitat de Granada i també membre de l’Insituto Andaluz de Geofísica, que versà sobre «El Terremoto de Alhama de Granada de 1884 y su impacto». D’aquesta manera, una persona del terreny i entès en aquest tema donava el tret de sortida al col·loqui dedicat a Caritat. Més endavant, sense deixar el marc de l’Institut d’Estudis Catalans, va intervenir Pere Gabriel, professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una conferència sobre «Pobresa, conflicte i caritat en el pensament social català de la Restauració del segle xix», en què explicà la situació historicosocial a Catalunya en aquells anys. Posteriorment, hi hagueren comunicacions i, per cloure la jornada a Barcelona, va parlar Jordi CasteLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 351-354

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 352

01/02/13 7:51

Crònica

353

llanos, professor de literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre «La literatura social en el Modernisme», per dissertar sobre la posició dels literats en aquella mateixa època. Així, doncs, tres ponències que traçaven els dos primers eixos temàtics del congrés i que servien per introduir el públic a l’època.

Ja a la Universitat de Vic intervingué Eugenio Burgio, de la Universitat Ca’ Foscari, de Venècia, que va titular d’aquesta manera la seva ponència: «“Una bella cosa che vidi”: pedagogia della carità e rappresentazione sociologica in Edmondo De Amicis, Cuore (1886)»; per tant, se seguia el tema de la caritat més enllà de Verdaguer, en aquest cas en De Amicis. Per complir amb el tercer àmbit temàtic, es va comptar amb la conferència de Teresa M. Sala, de la Universitat de Barcelona, que tractà el tema de la «Filantropia i caritat. Les arts i el conflicte social entre 1885-1897» i, finalment, en relació al quart àmbit, Ramon Pinyol, director de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic, no sols parlà de Caritat, de Verdaguer, sinó també de la reacció dels altres literats catalans als terratrèmols andalusos, sota el títol «El recull Caritat i altres iniciatives literàries catalanes davant dels terratrèmols d’Andalusia de 1884».

Dissabte dia 12 de novembre, a Folgueroles, la conferència de clausura anà a càrrec de Ricard Torrents, rector estat de la Universitat de Vic i president de la Societat Verdaguer, que tractà de «Verdaguer: de la dolça caritat a la rònega pobresa», un repàs pel tema de la Caritat/Pobresa o de la Pobresa/Caritat en la vida i obra de Verdaguer.

Cal remarcar, a més a més, la presència prou important de professores i professors de la mateixa universitat organitzadora —Francesc Codina, M. Carme Bernal, Llorenç Soldevila, Ronald Puppo, M. Àngels Verdaguer, Ramon Pinyol, Ricard Torrents, Núria Camps, Laura Vilardell—, un aspecte destacable pel que significa de participació a la recerca/investigació literària dins la institució. Remarquem, també, la quarantena de participants i inscrits que s’han comptabilitzat, així com el caràcter transversal del col·loqui, no només en les ponències sinó també en les comunicacions, ja que els quatre eixos temàtics proposats pel comitè organitzador feren que persones d’altres disciplines diferents de la literària es trobessin còmodes i ben acollides en el marc d’aquest col·loqui.

A més de les dues conferències plenàries, les cinc ponències i les vint-i-nou comunicacions —que s’editaran, com a dossier, a l’Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle xix, revista científica promoguda per la Societat Verdaguer i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la UVic—, s’ha de destacar l’exposició que el matí del dia 11 de novembre inauguraren Ramon Pinyol (Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la UVic) i Carme Torrents (Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles), a la Masia de la Torre dels Frares: Caritat, un llibre almoina. Poesia solidària de Jacint Verdaguer, produïda per les dues entitats, comissariada per Torrents i Montse Caralt. Aquesta exposició va servir de marc i de difusió dels resultats d’algunes recerques i il·lustrà molt bé allò que significà el llibre verdaguerià. També cal recordar que el vespre del mateix divendres 11 de novembre al Teatre L’Atlàntida de Vic (Sala 2 Joaquim Maideu) es va programar Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 351-354

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 353

05/02/13 14:56

354

Llengua & Literatura, 23, 2013

Canigó de Jacint Verdaguer, dirigit per Antonio Calvo, amb la veu de Lluís Soler i la música d’Eduard Iniesta. Aquest dia l’espectacle comptà amb una introducció al poema èpic Canigó —que complia 125 anys de la primera edició—, a càrrec del verdaguerista Francesc Codina, i després girà pel Festival Temporada Alta, de Girona i Salt, Perpinyà i el TNC. Finalment, el darrer dia del Col·loqui, abans de la conferència de clausura, Tere Almar, directora artística de la 14a Fira Mediterrània de Manresa (3-6 de novembre de 2011) va presentar el treball que l’artista convidat d’enguany, Perejaume, va fer sobre la figura de Verdaguer.

Tant els assistents com els organitzadors van coincidir a valorar molt positivament totes les aportacions al congrés que, de diferents àmbits, tenien un lligam comú, així com les activitats complementàries que permetien una altra lectura de Verdaguer i de l’època.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 351-354

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 354

01/02/13 7:51

CRÒNICA DEL I CONGRÉS INTERNACIONAL JOAN MARAGALL GemmA pellissA prAdes i meritXell tAlAVerA i muNtANé Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana gemmapellisa@gmail.com, meritalavera@hotmail.com

En el marc de les activitats de l’Any Joan Maragall, els dies 28, 29 i 30 de setembre de 2011, es va celebrar el I Congrés Internacional Joan Maragall a la Universitat de Barcelona. L’acte va ser organitzat per la Universitat de Barcelona, Acción Cultural Española (AC/E) i la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. Cal consignar, d’entrada, que l’èxit de participació i la bona marxa del congrés van ser fruit de l’excel·lent gestió del comitè organitzador que, a grans trets, va estructurar-lo d’acord amb les següents àrees temàtiques: 1) Una literatura entre l’art i la música. 2) Poesia versus poètica. 3) Pàtria i ciutat en Maragall.

4) Maragall després de Maragall.

El dimarts 27 de setembre tingué lloc l’acte d’obertura del congrés al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, amb els parlaments institucionals de Xavier Trias, alcalde de Barcelona; Charo Otegui, presidenta d’AC/E; Xavier Solà, en representació de la Conselleria de Cultura de la Generalitat; i el Dr. Josep Maria Terricabras (UdG), que feu la glosa de Maragall. A més, l’actor Lluís Soler recità fragments de l’obra poètica («Represa d’Haidé», «Oda Nova a Barcelona») i autobiogràfica maragalliana.

L’endemà, un centenar de persones, pertanyents a l’àmbit acadèmic —universitats, instituts i altres entitats culturals—, però també lectors i familiars de Maragall, van assistir a la inauguració del congrés al Paranimf, presidida per Dídac Ramírez. En aquesta sessió es va insistir en la necessitat de desmitificar la figura de Maragall a través de la recerca continuada sobre la seva obra i es va fer una lectura en clau actual del paper actiu i compromès que l’autor va adoptar en unes circumstàncies històriques difícils (les bombes del Liceu, la Setmana Tràgica, l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia).

A continuació, la conferència inaugural, a càrrec de Josep Fontana, reprengué el tema ara apuntat amb «Joan Maragall en la Catalunya del seu temps». Fontana va assenyalar la necessitat de contrarestar la imatge de Maragall associada a una posició conservadora i apartada de la realitat. L’estudiós destacà la singularitat de l’autor dins de la burgesia barcelonina, atès que fou capaç de distanciar-se de la pròpia classe social per efectuar judicis analítics sobre la societat que l’envoltava i contreure-hi un compromís cívic, com prova la defensa que féu de Ferrer i Guàrdia arran de la seva condemna.

La intervenció posterior de Josep Murgades al diàleg titulat «El meu Don Joan Maragall», moderat per Enric Cassany, plantejà qüestions provocatives sobre el programa literari, lingüístic i, en definitiva, ideològic de Maragall. Les obLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 355-359 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 355

01/02/13 7:51

356

Llengua & Literatura, 23, 2013

servacions incisives de Murgades sobre la conveniència de valorar l’encert de la decisió de Prat de la Riba en no publicar «La ciutat del perdó» a la Veu de Catalunya aportaren una perspectiva nova sobre l’actuació del poeta en relació amb l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Murgades recordà que salvar el pedagog no estava en mans de Prat de la Riba, al mateix temps que es tractava d’un personatge incòmode per als catalanistes. Pel que fa a la llengua, indicà que els fonaments de la poètica de Maragall, basada en la Paraula Viva, l’exaltació dialectal, l’espontaneïtat i la ingenuïtat expressives proposaven un model oposat al del gran programa noucentista de codificació lingüística, que acaba triomfant. No sabem quin partit hauria pres Maragall en la polèmica entre fabristes i antifabristes, tot i que Murgades gosà aventurar que potser, per disciplina, hauria seguit la norma.

No cal dir que el discurs esperonador de Murgades desencadenà el debat.

S’argumentà a favor d’estudiar la llengua de Maragall i la dels escriptors posteriors respecte de la tradició que els havia precedit i d’analitzar l’ús del terme dialecte en alguns escrits de l’intel·lectual com a sinònim d’idiolecte.

Altrament, les aportacions de Joan-Lluís Marfany i de Joaquim Molas coincidiren en el fet de donar testimoni de la pròpia descoberta personal de Maragall, per la qual cosa han de ser considerades documents de gran valor històric i social.

A la sessió de la tarda, la ponència de Cèsar Calmell versà sobre «Joan Maragall i la música», ja que el poeta, aficionat al piano i amant dels espectacles musicals barcelonins del moment, formà part d’una generació d’artistes catalans que hagueren de prendre posicions crítiques respecte del wagnerisme en general i del drama musical en particular, i de la música merament instrumental de l’orquestra de cambra. Calmell es concentrà en com la idea de poesia de Maragall mostra la influència del concepte de ritme universal, que la música conserva, però del qual la poesia s’havia separat.

Després de la pausa es dugueren a terme tres sessions paral·leles de comunicacions, a càrrec de Magí Sunyer («“Amb una nova pietat”: la transformació del mite en Joan Maragall»), Marta Font («Versos en ressonància: lectures maragallianes d’Enric Casasses»), Enric Gallén («Maragall i el teatre»), Àngels Verdaguer («Un joc de miralls: Verdaguer-Maragall, Maragall-Verdaguer»), D. Sam Abrams («Insurrecció: Joan Maragall i l’estètica de la lletjor») i Rafael Roca («Les relacions entre Teodor Llorente i Joan Maragall»).

La jornada es clogué amb la taula rodona «El Maragall dels poetes», moderada per Susanna Rafart i amb intervencions dels escriptors Narcís Comadira, Joan Margarit i Francesc Parcerisas, que explicaren les influències i les relacions poètiques que han mantingut, en la seva escriptura, amb l’obra maragalliana.

Paral·lelament, els assistents que s’hi havien inscrit pogueren gaudir de l’espectacle de Josep Maria Jaumà, «Maragall a casa», en què Jep Barceló donà veu a Maragall a través dels seus escrits al menjador de casa seva, seu actual de l’Arxiu Joan Maragall.

El dijous 29 de setembre va despuntar amb la ponència de Margarida Casacuberta que, a partir del significat del lema «Catalunya endintre», va resseguir el Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 355-359

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 356

01/02/13 7:51

Crònica

357

paper i el compromís de Joan Maragall en el procés de construcció de la «cultura del catalanisme» a través de la seva participació activa en els Jocs Florals i en certàmens literaris diversos.

Es prosseguí amb la segona sèrie de comunicacions del congrés, a càrrec de Magdalena Bosch i Teresa Vallès («La teoria estètica de Joan Maragall i Nausica»), Antoni Dalmau («Joan Maragall i l’anarquisme del seu temps»), Eduard Cairol («La poesia com a llengua natural. Episodis d’un tòpic modern: Wordsworth, Emerson, Maragall»), Rosa Estruch («Joan Maragall i la construcció de l’imaginari nacional»), Jorge León («La influencia de Joan Maragall en Antonio Machado») i Marcel Ortín («El Maragall de Josep Carner en el pròleg de la segona edició d’Els fruits saborosos, 1928»).

A continuació, Dolça Tormo descrigué circumstanciadament l’Arxiu Joan Maragall, que glossà amb els conceptes «lloc de memòria i centre documental».

Conjuntament amb Francesco Ardolino, presentaren el número 0 de la nounada revista Haidé. Estudis maragallians.

Miquel M. Gibert abordà la significació i la projecció de la producció teatral maragalliana des de la perspectiva de la seva recepció crítica per la premsa de l’època. La ponència posà en solfa no només el valor literari del conjunt de la seva obra dramàtica, sinó també la seva dimensió politicocultural, fruit del context històric en què s’inscrigué.

A mitja tarda, va tenir lloc a l’Aula Magna la taula rodona «L’edició dels clàssics contemporanis», moderada per Narcís Garolera i amb la participació de Jaume Coll, Jordi Cornudella, Gabriella Gavagnin, Vinyet Panyella i Lluís Quintana.

A la darrera ponència de la jornada, «La Nausica (1910) de Maragall», Carles Miralles reflexionà sobre la forma i el gènere d’aquesta peça dramàtica per tal d’il·luminar la poètica de l’escriptor. Així, d’una banda, n’explicità el lloc, el temps, l’estructura, els personatges i els temes. I, de l’altra, s’ocupà de la seva relació entre èpica i tragèdia.

Al vespre, després d’un sopar a l’Ateneu, va desgranar-s’hi la tertúlia «De Maragall al comte Arnau: de poeta a poeta», amb la participació de Joan Casas, a propòsit de l’estrena imminent d’El comte Arnau al Teatre Nacional de Catalunya. En qualitat d’assessor de la dramatúrgia, avançà detalls en primícia del muntatge, dirigit per Hermann Bonnín, i del procés d’adaptació de l’obra al llenguatge teatral actual.

L’últim dia del congrés, la ponència de Manuel de Torres Capell va obrir nous horitzons de recerca en l’estudi de Joan Maragall des d’una perspectiva interdisciplinària. Així, amb «Joan Maragall, la ciutat i l’urbanisme», el ponent va emprar peces poètiques i articles de premsa de l’autor com a testimoni de la imatge de la ciutat de Barcelona en una època de transformacions urbanístiques substancials.

Tot seguit, va tenir lloc l’última tanda de comunicacions, que constà de dues sessions simultànies. D’una banda, el panell format per Víctor Martínez-Gil («La geopolítica peninsular en Joan Maragall») i Antoni Mora («Dol i malenconia del Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 355-359

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 357

01/02/13 7:51

358

Llengua & Literatura, 23, 2013

temps restant») i, de l’altra, Imma Farré («Joan Maragall a Joventut: música i traducció») i Josep Camps («La recepció de Maragall a les antologies de poesia de postguerra, 1945-1968»).

A mig matí, Adolfo Sotelo va abordar —a «Joan Maragall y las letras españolas (1944-1971)»— les relacions de Maragall amb intel·lectuals espanyols com són Juan Chabás, Pedro Laín Entralgo, Dionisio Ridruejo i Miguel de Unamuno, amb el qual el poeta català havia mantingut una interessant correspondència.

En consonància amb la intervenció precedent, Giuseppe Grilli, Heidi Grünewald i Ronald Puppo van dedicar el segon diàleg —intitulat, significativament, «La mirada estrangera»— a la projecció internacional de Maragall a Itàlia, Alemanya i el Regne Unit, respectivament.

En un congrés tan ambiciós com aquest tampoc no hi podia faltar la presentació de les darreres novetats editorials en relació amb els estudis maragallians, que es va dur a terme abans de l’acte acadèmic de cloenda: Llegir Maragall, ara (Abrams 2010), Joan Maragall i la Universitat de Barcelona (Casals et al. 2011), No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall» (Moreta 2010), Joan Maragall, paraula i pensament (Terricabras 2011) i Cartes del festeig (Maragall & Noble 2011).

La conferència de clausura de Jordi Castellanos, «Joan Maragall: entorn de la seva poesia i de la poesia del seu temps», enllaçà amb el plantejament de Fontana al discurs inaugural, en què havia analitzat la figura de Maragall respecte de la societat que li fou coetània. Així mateix, Castellanos defensà la importància de la funció que Maragall atorga a la pròpia poesia en relació amb la realitat europea i catalana del moment: les noves propostes poètiques, polítiques i socials que marcaren el període comprès entre 1890 i 1910. Però l’exposició no només versà sobre l’estudi de la recepció i el tractament d’aquests estímuls en la crítica i la poesia de l’autor, sinó que també va tractar la influència de la seva obra en els poetes anomenats maragallians i la consideració que meresqué com a referent per als seus contemporanis.

El comiat va tenir lloc als jardins de la Universitat de Barcelona. Tanmateix, les activitats complementàries, obertes a tots els assistents, encara van allargar-se fins al cap de setmana. Així, el dissabte dia 1 d’octubre van oferir-se, d’una banda, una visita guiada a l’Arxiu Joan Maragall, conduïda per Jaume Trabal; i, d’altra banda, la ruta literària «Joan Maragall a Barcelona», que va permetre de resseguir les passes de l’autor per la ciutat tot redescobrint els llocs més significatius vinculats als avatars de la seva vida i la seva obra.

En definitiva, el gran seguiment del I Congrés Internacional Joan Maragall, el valor de les contribucions que s’hi presentaren i la constatació que Maragall pot ser, (encara) avui, motiu de revisions, debats i estudis fan augurar una continuïtat que esperem veure materialitzada en noves edicions del congrés. Mentrestant, es publicaran les aportacions del congrés en forma d’actes, una manera òptima de culminar l’Any Maragall i d’afavorir la promoció de noves línies de recerca, en el futur, sobre l’escriptor de la modernitat.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 355-359

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 358

01/02/13 7:51

Crònica

359

BIBLIOGRAFIA Abrams (2010): D. Sam Abrams, Llegir Maragall, ara, Barcelona: Proa.

Casals et al. (2011): Glòria Casals (coord.) i Eduard Juanmartí, Thiago Mori i Pol Serrabassa (eds.), Joan Maragall i la Universitat de Barcelona. Els estudis de Dret, els amics, la literatura, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Maragall & Noble (2011): Joan Maragall i Clara Noble, Cartes del festeig, Glòria Casals (ed.), Girona: Edicions de la Ela Geminada.

Moreta (2010): Ignasi Moreta, No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, Barcelona: Fragmenta.

Terricabras (2011): Josep Maria Terricabras (ed.), Joan Maragall, paraula i pensament, Girona: Documenta Universitaria.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 355-359

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 359

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 360

01/02/13 7:51

II JORNADA SOBRE EDICIÓ DE TEXTOS LITERARIS CATALANS (25 DE NOVEMBRE DE 2011) m. àNGels VerdAGuer pAJerols i lAurA VilArdell domèNech Universitat de Vic angels.verdaguer@uvic.cat, laura.vilardell1@uvic.cat

A la Sala Segimon Serrallonga de la Masia de la Torre dels Frares de la Universitat de Vic va tenir lloc la II Jornada sobre edició de textos literaris catalans, continuació de la I Jornada sobre edició de textos anteriors a les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (CSIC, Barcelona, 2007). Es realitzava així el compromís adquirit aleshores d’una nova convocatòria per a l’intercanvi directe d’experiències i per a la reflexió sobre els problemes de la transmissió, la gestió i l’accessibilitat del patrimoni literari.

L’interès, manifestat al llarg d’aquella primera Jornada, a mantenir aquest àmbit de diàleg es projectava de manera especial en l’atenció a diverses iniciatives editores en curs, és a dir, a pràctiques concretes de negociació entre l’àmbit de la filologia i les exigències del mercat, tot reprenent mots de la I Jornada.

Aquesta segona jornada va fer èmfasi en l’edició de textos vuitcentistes o del pas del xix al xx, amb el benentès que les dues ponències inicials —Víctor Martínez Gil (UAB), «L’edició de textos», i Joan Santanach (UB), «Les edicions d’Els Nostres Clàssics i els criteris d’edició»— plantejaven aspectes de tipus més general, no necessàriament referibles a un període concret.

A partir d’aquestes dues intervencions, hi hagué unes «aportacions» més acotades que pretenien presentar diverses iniciatives i casos concrets d’edició d’autors del Vuit-cents i del Nou-cents: Rafael Roca Ricart (UV), «L’edició de Teodor Llorente»; Joan Mas i Vives (UIB), «L’edició de Miquel Costa i Llobera»; Magí Sunyer (URV), «L’edició de Narcís Oller»; Margalida Tomàs (SV), «L’edició de Marià Aguiló»; M. Àngels Verdaguer (UVic), «L’edició de Jacint Verdaguer»; Lluís Quintana (UAB), «L’edició de Joan Maragall».

El comitè organitzador estava format per Ramon Pinyol (UVic), Josep M. Domingo (UdL), Joan Santanach (UB, Editorial Barcino-Fundació Lluís Carulla) i M. Àngels Verdaguer (UVic). La Jornada es pogué celebrar gràcies a la col·laboració del Projecte d’Investigació FFI2008-04830/FILO (Ministerio de Ciencia e Innovación), del grup de recerca «Textos literaris contemporanis: Estudi, Edició i Traducció» (2009 SGR 736), de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris i de la Societat Verdaguer de la Universitat de Vic; també hi donaren suport l’Editorial Barcino i la Fundació Lluís Carulla, el «Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents» (GELIV, Universitat de Barcelona) i la Societat Catalana de Llengua i Literatura.

Destaquem, com a valor d’aquesta segona jornada, l’interès que va suscitar entre els assistents i participants —una cinquantena, i de procedències molt diverLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 361-362 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 361

01/02/13 7:51

362

Llengua & Literatura, 23, 2013

ses, des d’editorials fins a estudiosos de la literatura i filòlegs— i el debat que es va poder produir després de les intervencions i que va servir per trobar punts en comú en l’edició de les obres dels principals escriptors dels Països Catalans, així com per veure les divergències de criteris que es poden establir i les dificultats dels curadors a l’hora d’editar cada autor.

Tant els assistents com els organitzadors van coincidir a valorar molt positivament totes les aportacions a la Jornada i ja se’n va demanar una tercera edició.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 361-362

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 362

01/02/13 7:51

MATHILDE TUBAU-BENSOUSSAN eliseu treNc i BAllester

Université de Reims Champagne-Ardenne, Reims eliseotrenc@noos.fr

El 2 de gener de 2012, un dia de vent i pluja, va morir a Rennes (Bretanya) la catalanista Matilde Tubau (Mathilde Bensoussan des del seu casament amb l’escriptor i professor Albert Bensoussan, el 1964). Nascuda el 1929, entrà a França el 1939 amb la seva família, participant com a nena en la retirada. Al cap d’uns anys, els seus pares i germans tornaren a Catalunya, ella però romangué a França, a la Provença, amb una tia. Es casà molt jove amb un funcionari francès i va viure uns anys a la illa de la Reunió, on va néixer el seu fill Jean-François. En tornar a França, se separà del seu primer marit i emprengué la carrera d’estudis hispànics a la Facultat de Filosofia i Lletres d’Ais de Provença. Entrà a l’ensenyament secundari com a professora d’espanyol a Cannes (lycée Carnot), i va conèixer Albert Bensoussan, també aleshores professor d’espanyol en un institut d’Alger, però de visita a Cannes el 1960. L’any 1963 fou destinada a l’institut de La Varenne-Saint-Hilaire, mentre el seu marit era assistent a la Sorbona. Ingressà al Departament d’Estudis Hispànics i Íbero-americans a la Universitat de Rennes, on ja era professor el seu marit, l’any 1968, i hi va fer tota la carrera fins a la seva jubilació, l’any 1994. L’any 1986 aconseguí el doctorat a la Sorbona, amb la tesi «Narcís Oller et son temps», dirigida pel professor Maurice Molho.

Malgrat l’oposició d’una majoria del claustre de professors del Departament d’Espanyol de Rennes, intentà introduir-hi diverses vegades l’ensenyament del català; la primera, l’any 1969. Quan vaig arribar a Rennes, l’any 1987, hi havia ensenyament elemental de català i, junts, vam poder inaugurar un ensenyament d’història de l’art i d’història de Catalunya a la llicenciatura d’hispàniques. I també els anys que vaig ésser a Rennes, de 1987 a 1991, Matilde va dirigir una sèrie de tesines de llicenciatura sobre llengua, literatura i civilització catalanes, del tribunal de les quals vaig ésser membre (calien dos professors del Departament). Essent catedràtica de la Universitat de Rennes-2, l’any 1992 va impulsar definitivament els estudis catalans amb la firma d’un acord de col·laboració amb el govern català que ha tingut continuïtat fins avui, mitjançant l’acció de l’Institut Ramon Llull, amb la permanència d’un lectorat de català. La primera lectora fou Immaculada Fàbregas, distingida lingüista que s’ha quedat a la Bretanya i ara és professora de la Universitat de Bretanya-Sud, a Lorient.

Paral·lelament a la docència, Matilde fou durant els anys setanta i vuitanta una gran divulgadora de la literatura catalana a França mitjançant la seva recerca, gràcies als nombrosos articles publicats en l’àmbit acadèmic de l’hispanisme i, sobretot, gràcies a la publicació d’obres de síntesi com Écrivains de Catalogne (Bensoussan 1973).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 363-364 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 363

01/02/13 7:51

364

Llengua & Literatura, 23, 2013

Un altre vessant important d’aquesta tasca fou la traducció d’alguns escriptors dels segles xix i xx al francès: Narcís Oller (La Febre d’or), Salvador Espriu (Seigneur de l’ombre, Semaine Sainte), Blai Bonet (La mer; que obtingué el premi Méditerranée), Pere Gimferrer (Fortuny), Baltasar Porcel (Galops vers les ténèbres), Jesús Moncada (Frémissante mémoire), Carme Riera, Jordi Puntí, IsabelClara Simó... La qualitat d’aquestes traduccions va fer que obtingués dos premis de traducció, el premi Cultura Latina, a París, l’any 1985, i el Premi de la Generalitat, a Barcelona, l’any 2008.

L’any 1993, la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la promoció i la difusió de la cultura catalana a França.

Membre, d’ençà de la seva creació l’any 1991, de l’Association Française des Catalanistes (AFC), la va presidir entre 1997 i 2001, i organitzà, amb el meu ajut —ja que aleshores n’era el secretari— i el de Montserrat Casacuberta —que era la lectora de català de la Universitat de Rennes 2—, el segon Col·loqui de l’AFC, l’octubre de 1999, a Rennes, dedicat a Els Països Catalans i el Mediterrani: mites i realitats (Benoussan 2001).

Amb el seu marit, també va escriure llibres didàctics per als estudiants de filologia hispànica, com Versification espagnole, editat l’any 1994 per les «Presses Universitaires de Rennes» i, finalment, el gener de 2011, un any abans la seva defunció, es va fer conèixer com a escriptora amb una novel·la escrita molts anys abans, La Césure (Editions Apogée), versió novel·lada de la seva separació amb el seu primer marit, que el seu germà, Josep Maria Tubau, ha traduït al català —La cesura— i editat, a Sitges, el setembre de 2011.

BIBLIOGRAFIA Bensoussan (1973): Mathilde Bensoussan, Écrivains de Catalogne, París: Denoël.

— (2001): Mathilde Bensoussan (ed.), Els Països Catalans i el Mediterrani: mites i realitats. Actes del segon col·loqui de l’Association Française des Catalanistes, Rennes, Barcelona: Abadia de Montserrat.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 363-364

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 364

01/02/13 7:51

JOSEP M. PUJOL I SANMARTÍN (1947-2012) cArme oriol

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana, Tarragona carme.oriol@urv.cat

Josep M. Pujol va morir a Barcelona el 26 d’agost de 2012 a l’edat de 65 anys després d’una llarga i penosa malaltia. Josep M. Pujol va ser un humanista i un filòleg en el sentit més ampli de la paraula. Dotat d’una cultura i formació remarcables, va saber aplicar el seus coneixements als reptes dels nous temps i això el va convertir en un referent a qui sovint hom s’adreçava per fer-li les més variades consultes professionals i acadèmiques.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (1969), va obtenir el grau de llicenciatura amb la tesi Contribució a l’índex de tipus de la rondalla catalana (1982), un estudi que abordava la catalogació de les rondalles catalanes segons el sistema internacional d’Aarne/Thompson (The Types of the Folktale, 1961). Amb la classificació de les rondalles recollides per folkloristes com Manuel Milà i Fontanals, Francesc de Sales Maspons i Labrós, Pau Bertran i Bros, Jacint Verdaguer, Enric Valor, Esteve Caseponce, Joan Castelló Guasch i Andreu Ferrer Ginard, entre d’altres, l’estudi completava els dos treballs catalogràfics realitzats fins al moment: la catalogació de les rondalles de Joan Amades feta pel folklorista alemany Walter Anderson («Eine katalanische Märchensammlung», Schweizerisches Archiv für Volkskunde 50, 1954: 57-62) i la de les rondalles d’Antoni M. Alcover, objecte de la tesi doctoral de Josep A. Grimalt (La catalogació de les rondalles de Mn. Alcover com a introducció a llur estudi, 1975).

Durant molts anys, la tesi de llicenciatura de Josep M. Pujol va ser una obra de referència per als estudiosos de la rondalla i, malgrat que va restar inèdita, va circular en forma mecanoscrita gràcies al fet que ell mateix la va posar a disposició dels investigadors perquè se’n poguessin servir. Així, per exemple, Josep M. Pujol va trametre un exemplar del seu treball al folklorista alemany Kurt Ranke, en aquell moment director de l’Enzyklopädie des Märchens (amb seu a la ciutat alemanya de Göttingen), i és per això que el treball avui forma part del fons documental d’aquesta important institució europea dedicada a l’estudi de les rondalles. La seva difusió entre els especialistes explica que el treball també sigui citat al llibre Motif, Type and Genre. A Manual for Compilation of Indices & A Bibliography of Indices and Indexing, publicat per la folklorista israeliana Heda Jason (2000: 172).

El 1991, Josep M. Pujol es va doctorar per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre el Llibre dels Fets del rei Jaume I que interpretava aquesta important obra de la literatura catalana medieval des de l’òptica de les lleis que regeixen la narrativa folklòrica. Aquesta nova perspectiva d’anàlisi, capdavantera i original, va donar llum sobre moltes de les qüestions no resoltes en els estudis preceLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 365-369 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 365

01/02/13 7:51

366

Llengua & Literatura, 23, 2013

dents del Llibre dels Fets relacionades, sobretot, amb l’estil oral de l’obra. Una entrevista que li va fer Eugènia Morer i Serra l’any 2008 per a la revista Escola Catalana (número 452), amb motiu de la commemoració aquell mateix any del 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, posa de manifest l’interès de les seves tesis tant en el món acadèmic com en el vessant més divulgatiu.

L’activitat universitària de Josep M. Pujol va començar l’any 1979 a Tarragona, després d’uns anys en què s’havia dedicat professionalment al món editorial, primer com a redactor de la Gran Enciclopèdia Catalana (1967-1969) i cap de redacció de Seix Barral (1971-1973) i, després, com a professional independent. Tot i que sempre va viure a Barcelona, des de 1979 va ser professor del Departament de Filologia Catalana en les dependències de la Universitat de Barcelona a Tarragona fins que el 1991, amb la creació de la Universitat Rovira i Virgili (URV), va restar vinculat a aquesta universitat de la qual va ser professor titular.

Com a docent, Josep M. Pujol va ser l’introductor dels estudis universitaris de folklore a Tarragona, quan el curs 1979-1980, per encàrrec del Dr. Jaume Vidal Alcover, va començar a impartir l’assignatura de literatura tradicional catalana en els estudis de Filologia Catalana. A les seves aules, Josep M. Pujol va explicar sovint que la literatura oral, tot i constituir almenys la meitat de la literatura que es produeix en una cultura, no havia tingut la presència que mereixia en les universitats catalanes. Amb el convenciment de la importància d’aquesta literatura «del comú de la gent» (com ell sovint la definia), va aconseguir que en els plans d’estudi de Filologia Catalana hi figuressin assignatures com Etnopoètica (entesa en el sentit que la folklorista Heda Jason dóna al terme) i Folklore Narratiu, que va impartir durant anys. A més, a Tarragona, Josep M. Pujol també va fer classes de Literatura Catalana Medieval (segles xii i xiii), Literatura Romànica, i Teoria i Història de l’Escriptura Tipogràfica.

Gràcies al seu bon coneixement de les llengües, fonamentalment de l’anglès, el francès i l’alemany, Josep M. Pujol va conèixer de primera mà la investigació que es produïa a nivell internacional. I, a través del seu mestratge a les aules, de les seves conferències i ponències, així com dels seus articles erudits i precisos, va obrir nous camins pels quals ara ens és més fàcil transitar.

De la recerca en literatura medieval destaquen els seus treballs sobre el Llibre dels fets, entre els quals: l’edició antològica, Jaume I, llibre dels fets (1991), que ha tingut molt bona rebuda en el món educatiu; l’edició completa, El llibre dels fets de Jaume el Conqueridor (2008), escrita en català modern per ell mateix, amb acompanyament del corresponent pròleg i de l’aparell crític; «The “Llibre del rei En Jaume”: A matter of style» dins Historical literature in Medieval Iberia (1996: 35-65); i «¿Cultura eclesiàstica o competència retòrica? El llatí, la Bíblia i el rei En Jaume» (Estudis Romànics 23, 2001: 147-172).

Sobre tipografia, destaquen els llibres Tractat de puntuació (1989) i Ortotipografia (1995), escrits en col·laboració amb el lingüista i filòleg Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell 1940 - Barcelona 2010), que han esdevingut, especialment el segon, obres de referència per a molts editors i escriptors. Així mateix, Josep M. Pujol és Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 365-369

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 366

01/02/13 7:51

Crònica

367

autor de diversos treballs referits a la història de la tipografia, del llibre, de l’edició i de la impremta com són: «De William Morris a Stanley Morison: Principios de la tipografía fundamental», dins Principios fundamentales de la tipografía (1998: 9-92); «Jan Tschichold y la tipografía moderna» en el llibre La nueva tipografía (2003: xiii-lxxxviii); «Art de la impremta i edició de bibliòfil», en l’obra Tres arquitectes del llibre: Lluís Jou, Jaume Pla, Miquel Plana (2005: 93-107); i «La tipografia del segle xix a Barcelona», dins L’exaltació del llibre al Vuitcents: Art, indústria i consum a Barcelona (2008: 33-68), entre d’altres.

En el terreny del folklore, Josep M. Pujol ha contribuït de forma molt activa a la seva renovació teòrica en l’àmbit català. Bon coneixedor i seguidor de les aportacions realitzades per l’escola nord-americana de folkloristes, que a partir dels anys 60 del segle xx van contribuir de forma tan notable al desenvolupament científic de la disciplina, a ell devem, sobretot, la divulgació en català del concepte de folklore formulat per Dan Ben-Amos. La idea que el folklore és «una forma de comunicació artística que es produeix en el si d’un petit grup» ha estat interpretada, ampliada i exemplificada per Josep M. Pujol en diverses publicacions.

Els seus treballs sobre literatura oral popular abasten quatre grans temes: la teoria de la comunicació artística interactiva; la història del folklore i de la literatura oral popular; les llegendes; i les rondalles.

Pel que fa als estudis teòrics, iniciats amb el treball «Literatura tradicional i etnopoètica: Balanç d’un folklorista», dins La cultura tradicional a debat (1985: 158-167), Josep M. Pujol traça les línies que dibuixen el terreny d’estudi del folklore en la nostra societat actual, en defineix el concepte, en descriu els gèneres i explica per què n’hi ha que són vigents, mentre d’altres estan en clara reculada. En el treball «La crisi del folklore» (Serra d’Or 31, 1989: 20-23) es refereix a la seva funció primordial quan diu «el folklore és un tipus especial de comunicació que s’utilitza en determinades situacions difícils, delicades o potencialment conflictives que es produeixen entre les persones que estan en contacte directe», una frase que condensa la seva idea de folklore com a forma de «comunicació artística interactiva». Altres estudis seus que reforcen, completen i exemplifiquen aquesta concepció de folklore, són: «Sobre els límits del folklore narratiu» (Estudis Baleàrics 52, 1995: 63-74); i «Del folklore clàssic al folklore de la comunicació», dins Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (vol. VII, 2007: 104-120).

Amb relació a la història del folklore i de la literatura oral popular, Josep M. Pujol ha contribuït notablement a fer conèixer l’obra d’importants folkloristes catalans dels segles xix i xx, com ara Manuel Milà i Fontanals, Francesc de Sales Maspons i Labrós, Pau Bertran i Bros, i Josep Romeu i Figueras. Entre els estudis més destacats en aquest àmbit hi trobem els següents: «Introducció a una història dels folklores» (La cultura, 1999: 77-106); «Un episodi preliminar de la història de la rondallística catalana: Milà i Fontanals, 1853», dins Literatura i identitats (2004: 59-79); «Maspons i Labrós, F.» (Enzyklopädie des Märchens 9, 1999: 388390); la magnífica reedició de El rondallari català de Pau Bertran i Bros (1989), Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 365-369

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 367

01/02/13 7:51

368

Llengua & Literatura, 23, 2013

amb la introducció i els índexs de Josep M. Pujol; i el pròleg al llibre Materials i estudis de folklore de Josep Romeu i Figueras (1993: 5-28).

En el terreny de les llegendes, Josep M. Pujol va dirigir un ambiciós projecte en col·laboració amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, que va donar lloc al llibre de llegendes urbanes Benvingut/da al club de la SIDA i altres rumors d’actualitat (2002). El llibre conté un excel·lent estudi introductori de Josep M. Pujol sobre la llegenda en tant que gènere del folklore de conversa que és de lectura obligada per a tots aquells que s’interessen per la difusió d’aquest gènere del folklore i per la seva funció en el món d’avui. Altres treballs sobre el tema són: «Històries extraordinàries, llegendes urbanes» (Perspectiva Escolar 102, 1986: 1620); «Variacions sobre el Diable» (Revista d’Etnologia de Catalunya 4, 1994: 4457); i «El mite de l’heroi a la casa de Barcelona: Guifred I el Pelós i Jaume I», dins del llibre Mites i llegendes (2002: 113-133).

Amb relació a la rondallística, a més dels seus treballs dedicats a la catalogació de les rondalles i a la publicació dels índexs tipològics, als quals em referiré més endavant, destaquen diversos estudis monogràfics de rondalles catalanes de caràcter interpretatiu com són: «Variacions sobre un tema narratiu: El llop cerca esmorzar (AaTh 122A) a les terres catalanes», publicat en les Actes de l’Onzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1999: 337-364); i «“L’ocellet es fa un vestit nou” (ATU 235C*) en la tradició oral i en la literatura», dins El cuento folclórico en la literatura y en la tradición oral (2006: 271-293).

Com a companya seva en el departament de Filologia Catalana de la URV vaig tenir la sort de col·laborar amb Josep M. Pujol en diversos projectes. El primer va ser l’Arxiu de Folklore (1994), una unitat de recerca que ha esdevingut l’única en el seu gènere vinculada a una universitat catalana. El segon, el projecte de catalogació de les rondalles catalanes (iniciat l’any 2000), que va permetre la publicació de l’Índex tipològic de la rondalla catalana (Oriol & Pujol 2003) i va contribuir a la internacionalització de la rondallística catalana a través de la publicació en anglès de l’Index of Catalan Folktales (Oriol & Pujol 2008) i la creació de la base de dades multilingüe en línia «RondCat: cercador de la rondalla catalana» (www.sre.urv.cat/rondcat). Finalment, el tercer va ser el projecte Repertori Biobibliogràfic de la literatura Popular Catalana (iniciat el 2006), finançat a través de tres convocatòries consecutives d’I+D pel Ministeri de Ciència i Innovació.

Els darrers temps, Josep M. Pujol va continuar ajudant-nos, com sempre, responent les nostres consultes, primer personalment per correu electrònic i, després, amb l’ajuda de la Montse Planas, la seva dona. Així, vam poder comptar amb ell en el procés que vam iniciar darrerament per a la creació la nova revista científica, Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature, una revista electrònica, especialitzada i multilingüe editada des de Publicacions URV amb periodicitat anual i de la qual el primer número correspon a l’any 2012.

Josep M. Pujol va ser membre fundador de la xarxa ERGON/GRENO (European Research Group on Oral Narrative / Grup de Recerca Europeu en Narrativa Oral) i impulsor del Grup d’Estudis Etnopoètics, unes xarxes que ens han Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 365-369

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 368

01/02/13 7:51

Crònica

369

permès intensificar la recerca en literatura oral popular tant a nivell internacional com en l’àmbit cultural i lingüístic català.

Per a molts de nosaltres, Josep M. Pujol ha estat el mestre humanista i bibliòfil de qui tant hem après. La seva sòlida formació unida a un tarannà obert, irònic i creatiu ens deixen una obra d’un gran nivell intel·lectual, un patrimoni científic d’una riquesa extraordinària.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 365-369

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 369

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 370

01/02/13 7:51

VII TROBADA DEL GRUP D’ESTUDIS ETNOPOÈTICS. XVI SIMPOSI D’ETNOPOÈTICA DE L’ARXIU DE TRADICIONS DE L’ALGUER mArGAlidA coll llompArt

Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB-UIB) margacolll@hotmail.com

Els dies 18 i 19 de novembre de 2011 va tenir lloc a Sitges, a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans (Espai Cultural Pere Stämpfli), la VII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura / XVI Simposi d’Etnopoètica de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer, amb el tema «La recerca folklòrica: persones i institucions». La jornada es va iniciar el dia 18 a les 10 del matí i s’hi van presentar un seguit de comunicacions agrupades en quatre blocs temàtics: Dones i folklore, La tasca folklorística al País Valencià, La tasca folklorística a Catalunya i La tasca folklorística a les Illes Balears. Durant el matí es presentaren les comunicacions corresponents al bloc temàtic «Dones i folklore» que van ser les següents: «Feminisme i folklore», de Montserrat Palau (Universitat Rovira i Virgili); «La dona catalana i els estudis folklòrics a principis del segle xx: recuperant les genealogies perdudes», de Laura Villalba Arasa (Universitat Rovira i Virgili); «Dona i folklore: apunts per a l’estudi del folklore compilat per dones a les primeries del segle XX», de Roser Ros (Tantàgora / Universitat Ramon Llull) i Dolors Llopart (Museu Etnològic de Barcelona); «L’aportació de les dones folkloristes a l’Arxiu de Tradicions Populars», de Carme Oriol Carazo (Universitat Rovira i Virgili); «Joana Vidal, folklorista», de Joan Soler i Amigó.

En el segon bloc temàtic, «La tasca folklorística al País Valencià», s’hi van presentar les comunicacions següents: «La recerca etnopoètica del mestre i folklorista valencià Josep Bataller Calderón», d’Alexandre Bataller Català (Universitat de València); «Els folkloristes voluntariosos de Castelló», de Tomàs Escuder Palau (Grup d’Estudis Etnopoètics); «La recerca folklòrica: Joaquim G. Caturla i les seues rondalles», d’Anna Francés Mira i M. Jesús Francés Mira (Universitat d’Alacant); «Sara Llorens de Serra i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: dades a propòsit d’unes Llegendes alacantines inèdites», de Joan Borja i Sanz (Universitat d’Alacant).

L’horabaixa es continuà amb la presentació dels següents materials elaborats pels membres del GEE: Etnopoètica i territori: unitat i diversitat, edició a cura de D. Escandell i M. J. Francés (Arxiu de Tradicions de l’Alguer/GEE), el volum d’Actes corresponent a la VI Trobada, que es va dur a terme a Eivissa (2011); Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic, a cura de Carme Oriol i Emili Samper (Tarragona: Publicacions URV) i Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, M. Sales i P. Navarro. Seguidament es va prosseguir amb la presentació del tercer bloc temàtic, «La tasca folkloLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 371-373 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 371

01/02/13 7:51

372

Llengua & Literatura, 23, 2013

rística a Catalunya», amb les comunicacions següents: «Josep M. Banús i Sans (1893-1972) i la seva aportació a la recerca reusenca», d’Agnès Toda i Bonet (Universitat Rovira i Virgili); «Sara Llorens i les llegendes de la Baixada a l’Infern», de Josefina Roma i Riu (Universitat de Barcelona); «Una mirada al folklore d’Osona», de Xavier Roviró (GRFO); «Folkloristes excursionistes: el cas de Ramon Arabia i Solanas», de Mònica Sales (Universitat Rovira i Virgili) i «Petjades de cavall al Salt de la Núvia (Bigues)», de Joan Armangué (Universitat de Càller / Arxiu de Tradicions de l’Alguer / GREIB).

A la segona sessió de la trobada —dia 19 al matí— es va reprendre la presentació de les intervencions corresponents al quart i darrer bloc, «La tasca folklòrica les Illes Balears», on es van presentar les comunicacions següents: «Aportació de l’erudit i arxiver Estanislau de K. Aguiló i Aguiló als estudis folklòrics», de Tomàs Vibot Railakari (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears UIB); «Folkloristes estrangers a les Illes Balears: a la recerca de l’exotisme?», de Caterina Valriu Llinàs (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears UIB); «Mateu Obrador, folklorista», de Jaume Guiscafrè (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears - UIB); «La revista Tresor dels Avis i la tasca d’Andreu Ferrer i Ginard», de Margalida Coll Llompart (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears - UIB); «Andreu Ferrer i Ginard i les cançons que recollí a Menorca en 1927», de Natàlia Sans; «Un folklorista de Llucmajor (Mallorca): Sebastià Cardell i Tomàs», de Miquel Sbert (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears); «Aproximació succinta a Francesc d’Albranca (Francesc Camps i Mercadal), metge i folklorista menorquí», de Pilar Arnau i Segarra (Universitat de les Illes Balears). En aquesta mateixa sessió i amb l’objectiu de donar a conèixer les institucions vinculades al folklore, hi hagué un acte de presentació de dues entitats: «La tasca de difusió de l’obra de Rafel Ginard Bauçà: la Casa Museu Pare Ginard» (Sant Joan, Mallorca), a càrrec de Carme Castells i de Joana M. Serra, i «La trajectòria de la Institució Pública A. M. Alcover (19992011)» (Manacor, Mallorca), a càrrec de M. Magdalena Gelabert. A continuació, es va celebrar l’assemblea anual del Grup d’Estudis Etnopoètics, en la qual s’elegí el tema per a la propera trobada: «Erotisme i tabús en l’etnopoètica», que es celebrà el novembre del 2012 amb l’objectiu d’estudiar, analitzar i debatre un cabal important de materials etnopoètics sovint silenciats, oblidats o directament eliminats de reculls i estudis per qüestions de caràcter moral.

El Grup d’estudis Etnopoètics es va formar fa vuit anys amb la voluntat d’aglutinar els esforços dispersos en l’àmbit de l’etnopoètica i el folklore, i d’aquesta manera constituir un grup multidisciplinar que intercanviàs projectes i experiències. Així, el 7 d’octubre de 2004 va tenir lloc a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona una reunió preparatòria promoguda per Josep M. Pujol i Carme Oriol per a la constitució d’aquest grup.

Pel que fa a la difusió de la feina que es realitza, cada any se celebra una trobada amb caràcter rotatiu pels territoris de llengua catalana, d’aleshores ençà se n’ha feta una cada any amb un tema central entorn del qual es presenten comuniLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 371-373

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 372

01/02/13 7:51

Crònica

373

cacions. Posteriorment les comunicacions s’elaboren en forma d’article i es publiquen en un llibre d’actes. Els temes tractats en les diverses trobades han estat els següents: «La biografia popular. De l’hagiografia al gossip» (Tarragona, 2005); «Els gèneres etnopoètics. Competència i actuació» (Palma, 2006); «Folklore i romanticisme. Els estudis etnopoètics de la Reinaxença» (Alacant, 2007); «Illes i insularitat en el folklore dels Països Catalans» (L’Alguer, 2008); «Etnopoètica: incidència, difusió i comunicació en el món contemporani» (Montserrat, 2009) ; i «Etnopoètica i territori: universitat i diversitat» (Eivissa, 2010).

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 371-373

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 373

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 374

01/02/13 7:51

I JORNADA LITCAT D’INTERGRUPS DE RECERCA Josep miquel rAmis

Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge josepmiquel.ramis@upf.edu

Amb l’objectiu de ser un punt de trobada entre els diversos grups de recerca dedicats a la literatura catalana contemporània, l’11 de maig de 2012 es va celebrar a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans la primera Jornada LITCAT d’intergrups de recerca. El tema escollit per a aquesta primera trobada va ser: «La literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions».

La finalitat de la trobada era triple: conèixer les línies de recerca de cada grup; visibilitzar de manera pública la recerca que es porta a terme en relació amb la literatura catalana contemporània, i establir una xarxa de relacions que pugui promoure i compartir intercanvis i projectes en el futur.

Amb la participació de setze grups de recerca de les universitats d’arreu del territori de parla catalana —Universitat de Barcelona (UB), Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Universitat Pompeu Fabra (UPF), Universitat Rovira i Virgili (URV), Universitat de Lleida (UdL), Universitat de Vic (UVic), Universitat de les Illes Balears (UIB), Universitat de València (UV), Universitat d’Alacant (UA) i Universitat de Perpinyà (UPVD)— i de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i organitzat pel Grup d’Estudis de Traducció, Recepció i Literatura Catalana (TRILCAT) (UPF) i el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) i el Grup de Recerca en Arts Escèniques (GRAE) (UAB), la jornada va comptar amb un programa extens i variat, com a prova de la riquesa, diversitat i vitalitat dels estudis acadèmics sobre literatura catalana contemporània.

Els doctors August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), i Enric Gallén, pel comitè organitzador, van ser els encarregats d’obrir i presentar la jornada, en què un representant de cada grup va oferir com a exemple una ponència sobre un aspecte inèdit de l’activitat de recerca que realitza.

La primera part de la jornada, moderada pel doctor Enric Gallén, va començar amb la ponència «El patrimoni literari: recuperació, preservació, difusió i estudi». Els doctors Jordi Malé i Joan Ramon Veny, del Grup de Recerca Aula Màrius Torres de la UdL, van presentar, amb alguns exemples representatius —J. V. Foix, Joan Teixidor, Màrius Torres—, el corpus digitalitzat de textos autògrafs, primeres edicions i documents audiovisuals; es tracta d’un cabal de documentació que ajuda, facilita i obre noves vies a la recerca en l’àmbit de la teoria literària i l’ecdòtica.

Seguidament, la doctora Carme Oriol, del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), va presentar «L’estudi de la liteLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 375

01/02/13 7:51

376

Llengua & Literatura, 23, 2013

ratura popular catalana des d’una perspectiva de gènere», en què va posar de manifest la gran tasca de recopilació de literatura popular realitzada per una colla de dones folkloristes, com ara la poeta Palmira Jacquetti, entre altres.

El doctor Magí Sunyer, del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana de la URV, va ser l’encarregat de prosseguir amb la ponència «Mites i símbols catalans entre el Modernisme i el Noucentisme», en què, a partir dels exemples de les novel·les Sang nova, de Marià Vayreda, i Desil·lusió, de Jaume Massó i Torrents, va mostrar diverses similituds i divergències en el tractament d’alguns símbols, com el de la terra alta, en textos de caire modernista i noucentista.

Gonçal López-Pampló, en representació del Grup de Literatura Catalana Contemporània de la UV, va parlar d’«Ironia i pactes de lectura» a partir de l’obra de Josep Maria Fonalleras Un any de divorciat.

El doctor Jaume Aulet, del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB, va cloure la primera tanda de ponències amb «Postguerra i exili. Xarneres i clivelles entre el text i el context». Tot partint d’un comentari sarcàstic sobre la situació general de la recerca universitària, i de la literatura catalana en particular, Aulet va exposar i mostrar diversos aspectes i matisos que es poden observar en la poesia d’Agustí Bartra a través del coneixement profund de la seva vida a l’exili i dels seus objectius personals i literaris.

Després d’una pausa, es va reprendre la jornada amb una nova tanda de ponències, en aquest cas moderades per la doctora Monstserrat Bacardí, del comitè organitzador. Va iniciar el torn la doctora Margalida Pons, del Grup de Recerca sobre Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius de la UIB, amb «Enrariment i transmissió cultural: la poesia experimental com a forma de conflicte/diàleg», en què va mostrar diversos aspectes teòrics i diferents exemples —C. H. Mor, Ponç Pons, Víctor Sunyol, entre altres— de la poesia experimental en la literatura catalana.

El doctor Francesc Foguet, del Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB, va parlar de «La literatura dramàtica catalana del segle xxi: una aproximació crítica», en què es va mostrar especialment crític amb la dramatúrgia catalana de les últimes dècades i va reivindicar que el teatre com a gènere literari tingués un estatus similar als altres gèneres.

Aquest segon bloc d’exposicions el va tancar la doctora Cristina Badosa, del Seminari Transversal d’Estudis Culturals Catalans de la UPVD, amb «El grup tres Estelles d’Escaro, entre el teatre popular i el teatre clàssic», una aproximació al funcionament del teatre del faubourg en el temps de la Belle Époque a Perpinyà.

Moderat pel doctor Francesc Foguet, del comitè organitzador, es va iniciar el darrer bloc del matí amb la ponència del doctor Josep M. Domingo, del Grup d’Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents de la UB, sobre «Joaquim Rubió i Ors. Usos del romanticisme», en què va mostrar aspectes inèdits del romanticisme català i, en especial, de la figura de Joaquim Rubió i Ors entre 1839 i 1843; la ponència va comptar amb una cirereta final en forma d’explicació, contextualització i tall musical per part del musicòleg Francesc Cortés, de la UAB. Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 376

01/02/13 7:51

Crònica

377

Vinyet Panyella, per part de la Societat Rusiñol de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), amb «Rusiñol digital. L’edició de l’obra completa de l’artista total» va presentar amb tot luxe de detalls i suport digital el projecte en curs d’edició digital de l’obra completa, artística i literària, de Santiago Rusiñol.

El matí es va tancar amb la ponència del doctor Joaquim Espinós, del Grup de Recerca de la Literatura Contemporània de la UA, «‘Cal viure perillosament’: les biografies de Mercè Rodoreda», en què va oferir un estat de la qüestió de les biografies sobre l’autora realitzades per Carme Arnau, Glòria Casals, Mercè Ibarz i Marta Pessarrodona.

Després de dinar, i moderat de nou pel doctor Enric Gallén, es va reprendre la jornada amb un nou bloc de tres ponències. La primera, «Notes sobre l’activitat editorial d’Antoni López Llausàs abans de la guerra civil», va anar a càrrec dels doctors Ramon Pinyol i Manuel Llanas, del grup Textos Literaris Contemporanis de la UVic, i va versar sobre la figura de l’editor Antoni López Llausàs, a partir d’una recerca feta en els llibres del registre mercantil i en el Fons Joan Estelrich, en què es va destacar especialment la trajectòria editorial de López Llausàs, la relació que mantingué amb Joan Estelrich i la seva participació, amb el suport de Francesc Cambó, en la realització del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra.

Mertixell Talavera, en representació del Grup de Recerca en Ecdòtica de la UB, va continuar amb la ponència «Notícia de l’expedient de censura de La plaça del Diamant». Talavera va explicar el descobriment de l’original de Colometa, un mecanoscrit de cent cinquanta-vuit pàgines i datat el setembre de 1960, que va ser localitzat a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares, i és el primer estadi redaccional del text que va ser lliurat posteriorment al premi Sant Jordi.

La tercera ponència del bloc, «Joan Oliver, traductor de Txèkhov», va anar a càrrec del doctor Miquel Gibert, del Grup d’Estudis de Traducció, Recepció i Literatura Catalana de la UPF, el qual va descriure les traduccions de Joan Oliver a partir de les versions franceses, i va analitzar la recepció d’El jardí dels cirerers, que va estrenar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1960).

L’última tanda de comunicacions, moderades pel doctor Francesc Foguet, van comptar amb la participació del doctor Carles Biosca, del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània de la UAB, amb la ponència «Les traduccions de Ionesco al català», sobre les traduccions catalanes de l’escriptor d’origen romanès, com ara les de Francesc Arno, Ferran Toutain i Jordi Martín Lloret.

La darrera ponència de la jornada, «Les traduccions al català de Marguerite Duras: radiografia d’una mancança», va anar a càrrec de la doctora Lluïsa Cotoner, del grup Estudis de Gènere: Traducció, literatura, història i comunicació de la UVic, en què va fer un repàs de les traduccions de Marguerite Duras a Catalunya, tant en català com en castellà, i va mirar de trobar una explicació als motius de la migradesa de traduccions publicades en llengua catalana en comparació amb les editades en llengua castellana.

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 377

01/02/13 7:51

378

Llengua & Literatura, 23, 2013

Finalment es va procedir al debat sobre el manifest en defensa de l’ensenyament de la literatura, en què es va palesar la precària situació de la docència d’aquest àmbit en tots els nivells educatius, i es va fer un èmfasi especial a la greu situació que es viu actualment al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses. El resultat d’aquesta discussió és el manifest que reproduïm a continuació i que va ser signat per tots els grups de recerca en literatura catalana presents a la jornada.

Aquesta jornada, tot just encetada, està previst que tingui una periodicitat bianual. La pròxima convocatòria serà el 2014 a Vic, amb la corresponent organització per part dels grups de recerca d’aquesta universitat, Estudis de Gènere: Traducció, literatura, història i comunicació i Textos Literaris Contemporanis.

Les ponències presentades en aquesta jornada seran publicades per l’Institut d’Estudis Catalans i el grups de recerca participants.

PER UNA PRESÈNCIA DIGNA DE LA LITERATURA A L’ENSENYAMENT Els sotasignats, coordinadors de grups de recerca sobre literatura catalana contemporània d’arreu dels Països Catalans, redactem aquest manifest alarmats pel greu desprestigi de la literatura a l’ensenyament. No és un fenomen nou ni particular de la nostra cultura, sinó general en el món occidental, resultat d’un llarg procés que ha provocat una disminució dels estudis literaris i una subordinació de la literatura a altres matèries, cada vegada més relegada a una funció subsidiària.

La literatura és l’art d’escriure. En aquesta qualitat forma part dels coneixements que tots els estudiants han de dominar quan completen l’ensenyament obligatori. Si això no s’esdevé, queden desconnectats d’un aspecte bàsic de la transmissió cultural i esdevenen ciutadans incultes, però la raó determinant per a l’estudi de la literatura és que la lectura dels textos literaris més representatius és l’eina més eficaç per al domini de la llengua, el punt de partida imprescindible per aprendre a escriure i a llegir de manera correcta i per comprendre el món. Una expressió escrita fluida, adequada i rica indica un ordre mental sense el qual resulta impossible practicar, amb un mínim de garanties d’èxit, qualsevol activitat intel·lectual. En l’actualitat, hi ha una quantitat alarmant d’estudiants que quan acaben l’ensenyament secundari no saben llegir ni escriure amb correcció, i aquest defecte condiciona no tan sols els que decideixen continuar la formació en els diversos ensenyaments de lletres i humanitats sinó a tothom, sigui quina sigui la seva dedicació professional futura.

Els factors que expliquen que s’hagi arribat a aquesta situació, més greu que en etapes anteriors, són de mena diversa. Els estudis de literatura cada vegada tenen una presència més tangencial en l’ensenyament primari i secundari, fins a l’extrem que en molts centres pràcticament ha desaparegut de les aules o s’ha convertit en un aspecte complementari. Hi contribueix de manera poderosa, poLlengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 378

01/02/13 7:51

Crònica

379

sem per cas, la indefinició de l’assignatura en els currículums d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) i Batxillerat. No hi ha cap curs dedicat específicament a la matèria en l’ESO, i en el Batxillerat la docència s’ha reduït a dues hores lectives a la setmana; per la mateixa reducció s’ha vist afectada la docència de llengua, i aquesta decisió ha desencadenat la conseqüència perversa que en molts centres es dediquen les hores de literatura a l’ensenyament de la llengua, efecte constatable fins i tot en alguns llibres de text. Les proves d’accés a la Universitat reflecteixen aquesta subordinació de la literatura a la llengua i condicionen la preparació de la matèria en el Batxillerat.

Aquesta menysvaloració de la literatura en l’ensenyament mitjà es reprodueix en l’universitari, com es pot comprovar en els plans d’estudis —com els d’Educació, Filologia, Humanitats i Traducció— que l’haurien d’incorporar o li haurien de proporcionar una protagonisme molt més ampli.

Davant aquesta situació de fet, els sotasignats, professors i investigadors de literatura catalana, manifestem que a.

La literatura necessita un àmbit docent propi més ben definit, articulat i ampli que l’actual. b. L’estudi dels clàssics serveix alhora per a aprendre llengua i literatura, i ajuda millor a la formació lingüística que la repetició contínua de la normativa. És imprescindible que la gramàtica no es converteixi en un món a part sinó que condueixi a la construcció correcta de textos. En una frase precisa i lapidària, s’ha escrit que es pot ensenyar llengua prescindint de la literatura, però no és tan segur que se’n pugui aprendre. c. La literatura és un camp de treball d’immenses possibilitats per als alumnes. d. Resulta imprescindible treballar la redacció i l’expressió escrita dels estudiants, promoure la lectura crítica de models literaris que puguin arribar a imitar inconscientment, treballar la lectura en veu alta i l’aprenentatge de memòria de textos literaris. e. S’ha de potenciar de manera específica un ampli coneixement i la lectura habitual de textos de literatura catalana perquè és l’única ocasió en què molts estudiants entraran en relació amb la nostra història literària.

Deixar-ho de banda significa tallar la transmissió cultural.

Tot això és especialment important en moments com els actuals d’incorporació a l’àmbit cultural català de masses àmplies de població de procedència molt diversa.

A més de les reflexions que d’aquests punts es deriven per al docents, reclamem dels responsables de la política d’ensenyament les mesures següents: 1. Que s’introdueixi la literatura com a matèria amb temps específic assignat durant tot l’ESO. Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 379

01/02/13 7:51

380

Llengua & Literatura, 23, 2013

2. Que s’incrementi el temps de docència que es dedica a la llengua i a la literatura catalanes, amb un mínim de tres hores per setmana.

3. Que la literatura sigui avaluada de manera eficient —i no només testimonial, com fins ara— en els exercicis de la matèria comuna de Llengua i Literatura Catalanes de les Proves d’Accés de la Universitat.

4. Que els currículums educatius siguin elaborats per professors en actiu, estretament vinculats a la docència de la llengua i especialment de la literatura catalana, autèntics coneixedors de la realitat de l’ensenyament.

5. Que es controli el compliment que, en les assignatures que correspon, s’hi ensenya realment literatura.

6. Que s’inclogui la formació en literatura en els plans de formació inicial i permanent.

7. Que en les màsters de Formació de Professorat de Secundària que organitzen les universitats es comptabilitzi la Llengua i Literatura Catalanes com a especialitat pròpia i no pas en un bloc amb Llengua i Literatura Espanyoles.

8. Que es promogui la unitat literària de totes les variants de la llengua catalana.

9. Que des de les administracions s’afavoreixin i es potenciïn les activitats extraescolars que acostin els estudiants al fet literari.

10. Que es garanteixi i s’afavoreixi institucionalment la recerca en literatura catalana.

El «Dictamen sobre la situació de la literatura catalana en l’ensenyament secundari» (2007), redactat per Jaume Aulet i Pere Martí i assumit pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, advertia que és a l’educació obligatòria on es lliuren les més decisives batalles contra la barbàrie i el buit. Com a societat avançada i com a cultura que ha de defensar la seva identitat no ens podem permetre perdre-les contínuament, ni que la brillant literatura de la nostra nació quedi relegada a un paper testimonial en l’àmbit universitari. L’estudi i la pràctica de la literatura són imprescindibles per aconseguir un país modern amb ciutadans ben formats i cultes.

Montserrat Bacardí (Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona) Cristina Badosa (Seminari Transversal d’Estudis Culturals Catalans de la Universitat de Perpinyà) Enric Balaguer (Grup de Recerca de la Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant) Glòria Bordons (Grup de Recerca Poció, Poesia i Educació de la Universitat de Barcelona) Rosa Cabré (Grup d’Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents de la Universitat de Barcelona) Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 380

01/02/13 7:51

Crònica

381

Jordi Castellanos (Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona) Francesc Foguet (Grup de Recerca en Arts Escèniques de la Universitat Autònoma de Barcelona) Enric Gallén (Grup d’Estudis de Traducció i Recepció en la Literatura Catalana de la Universitat Pompeu Fabra) Pilar Godayol (Estudis de Gènere: Traducció, literatura, història i comunicació de la Universitat de Vic) Jordi Malé (Grup de Recerca Aula Màrius Torres de la Universitat de Lleida) Josep Murgades (Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Barcelona) Vinyet Panyella (Societat Rusiñol de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans) Ramon Pinyol (Textos Literaris Contemporanis de la Universitat de Vic) Margalida Pons (Grup de Recerca sobre Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius de la Universitat de les Illes Balears) Vicent Simbor (Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València) Magí Sunyer (Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili) Caterina Valriu (Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans)

Adhesions Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana, Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Girona (Xavier Pla), Grup de Recerca de Literatura Catalana Medieval de la Universitat d’Alacant (Rafael Alemany), Grup de Recerca Hermeneia de la Universitat de Barcelona (Laura Borràs), Institució de les Lletres Catalanes, PEN Català, Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Xarxa Vives d’Universitats

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 375-381

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 381

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 382

01/02/13 7:51

SUMARI

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 383

01/02/13 7:51

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 384

01/02/13 7:51

ESTUDIS I EDICIONS Josep Izquierdo: El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla Josep A. Grimalt: Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga Maria Pujol-Valls: Els llibres personals de Francesc Vallverdú: La frustració en l’ancianitat Josep Batalla: La teoria gramatical dels modistes Noèlia Sánchez Candela: «És quan dormo que hi veig clar»: Aproximació a les construccions de clivellament en català

7 45 67 89 157

MATERIALS I BIBLIOGRAFIES Josep Pujol: Noves dades sobre l’ús de la versió catalana de les Heroides al Tirant lo Blanc

195

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Del Cinccents al Setcents. Tres-cents anys de literatura catalana (August Bover i Font) Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme (Joan Santanach) Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic (Joan Borja i Sanz) Etnopoètica i territori: unitat i diversitat (Carme Oriol)

209 211 215 218

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 385-390 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 385

01/02/13 7:51

386

Llengua & Literatura, 23, 2013

L’edició de l’epistolari de Jordi Arbonès (Josep Camps Arbós) Historia del léxico: perspectivas de investigación (Carolina Julià Luna) Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Josep M. Domingo) Diccionari de la traducció catalana (Dídac Pujol)

222 226 230 232

RESSENYES INDIVIDUALS Bernat Metge: Llibre de Fortuna i Prudència, (Alejandro Coroleu) Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-rasa, Francesc Sunyer: Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim (Lluís Cabré Ollé) Anònim: Curial e Güelfa (Antònia Carré) Anna Alberni, Lola Badia i Lluís Cabré (eds.): Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500) (Llúcia Martín Pascual) Antoni Moll i Josep Solervicens: La Poètica renaixentista a Europa.

Una recreació del llegat clàssic (Mathias Ledroit) Cristòfol Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Gemma Pellissa Prades) Joaquim Martí Mestre i Xavier Serra Estellés (eds.): La Consueta de la Seu de València del segles xvi-xvii. Estudi i edició del ms. 405 de l’ACV (Joan Castaño) Anna Maria Villalonga (ed.): Teatre català inèdit del segle xviii: «Examen d’un mestre sabater» (Gabriel Sansano) Germà Colón i Antoni Ferrando: Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (Joaquim Martí Mestre) Enric Gallén i Dan Nosell: Guimerà i el Premi Nobel. Història d’una candidatura (Joan Martori) August Rafanell: Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle xx (Joan Ferrer i Costa) Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga: Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (Pere Rosselló Bover) Ferran Soldevila: Hores angleses (Francesc Foguet i Boreu) Vicent simbor: Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari (Xavier Ferré Trill) Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch: El combat per la premsa.

Al Vent i Nosaltres els valencians (Neus Faura i Pujol)

237

239 242 248 255 259

262 265 267 273 281 291 296 299 302

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 385-390

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 386

01/02/13 7:51

Sumari

Maria Àngels Francés: Literatura i feminisme (Isabel Marcillas Piquer) Joan Costa Carreras: La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra (Xavier Luna-Batlle) Albert Balcells: Els Estudis Universitaris Catalans (1903-1985). Per una universitat catalana (Teresa Cabré Monné) Emili Boix-Fuster: Català o castellà amb els fills? (Josep Moran Ocerinjauregui) Andreu Bosch i Rodoreda: El lèxic alguerès de l’agricultura i la ramaderia entre els segles xvii i xviii (José Enrique Gargallo Gil) José M. Pabón S. de Urbina: Diccionari manual Grec clàssic - Català (Ramon Torné Teixidó)

387

306 310 312 313 315 320

CRÒNICA Irene Capdevila Arrizabalaga: El projecte «Corpus des trobadours» (IEC-UAI) Rafael Alemany Ferrer: BILICAME: Repertori Bibliogràfic Digital de la Literatura Catalana de l’Edat Mitjana Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) Del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2011-2012) Magí Sunyer: Una enciclopèdia de renaixences europees: Enciclopedia of Romantic Nationalisms in Europe (ERNIE) M. Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: VIII Col·loqui Internacional Verdaguer (10-12 de novembre de 2011) Gemma Pellissa Prades i Meritxell Talavera i Muntané: Crònica del I Congrés internacional Joan Maragall Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: II Jornada sobre edició de textos literaris catalans (25 de novembre de 2011) Eliseu Trenc i Ballester: Mathilde Tubau-Bensoussan Carme Oriol: Josep M. Pujol i Sanmartín (1947-2012) Margalida Coll Llompart: VII Trobada del grup d’estudis etnopoètics / XVI Simposi d’etnopoètica de l’arxiu de tradicions de l’Alguer Josep Miquel Ramis: I Jornada LITCAT d’Intergrups de Recerca

325 331

333 345 351 355 361 363 365

371 375

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 385-390

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 387

01/02/13 7:51

388

Llengua & Literatura, 23, 2013

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Josep Izquierdo: The Second Book of the Memorial del pecador remut

by Felip de Malla Josep A. Grimalt: The Transformations in the Texts of Llorenç Villalonga Maria Pujol-Valls: Personal Books by Josep Vallverdú: Frustration as he becomes Older Josep Batalla: The Grammatical Theory of the Modistae Noèlia Sánchez Candela: “It is while Sleeping that I can clearly see”: An Approach to Cleft Sentences in Catalan

7 45 67 89 157

MATERIALS AND BIBLIOGRAPHIES Josep Pujol: New Data on the Use of the Catalan Version of the Heroides in Tirant lo Blanc

195

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS From the Fifteen Hundreds to the Seventeen Hundreds. Three Hundred Years of Catalan Literature (August Bover i Font) Barcelona and the Jocs Florals, 1859. Modernisation and Romaniticism (Joan Santanach) Bio-bliographical Repertoire of Popular Catalan Literature: the Romantic Cicle (Joan Borja i Sanz) Ethnopoetics and Territory: Unity and Diversity (Carme Oriol) The Edition of Jordi Arbonès’ Correspondence (Josep Camps Arbós) History of the Vocabulary: Research Perspectives (Carolina Julià Luna) Biographical Dictionary of the Acadèmia de Bones Lletres (Josep M. Domingo) Dictionary of Catalan Translation (Dídac Pujol)

209 211 215 218 222 226 230 232

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 385-390

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 388

01/02/13 7:51

Contents

389

INDIVIDUAL REVIEWS Bernat Metge: Llibre de Fortuna i Prudència, (Alejandro Coroleu) Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-rasa, Francesc Sunyer: Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim (Lluís Cabré Ollé) Anònim: Curial e Güelfa (Antònia Carré) Anna Alberni, Lola Badia i Lluís Cabré (eds.): Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500) (Llúcia Martín Pascual) Antoni Moll i Josep Solervicens: La Poètica renaixentista a Europa.

Una recreació del llegat clàssic (Mathias Ledroit) Cristòfol Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (Gemma Pellissa Prades) Joaquim Martí Mestre i Xavier Serra Estellés (eds.): La Consueta de la Seu de València del segles xvi-xvii. Estudi i edició del ms. 405 de l’ACV (Joan Castaño) Anna Maria Villalonga (ed.): Teatre català inèdit del segle xviii: «Examen d’un mestre sabater» (Grabiel Sansano) Germà Colón i Antoni Ferrando: Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (Joaquim Martí Mestre) Enric Gallén i Dan Nosell: Guimerà i el Premi Nobel. Història d’una candidatura (Joan Martori) August Rafanell: Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle xx (Joan Ferrer i Costa) Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga: Les passions ocultes. Correspondència i vida. Epistolari complet (1957-1976) (Pere Rosselló Bover) Ferran Soldevila: Hores angleses (Francesc Foguet i Boreu) Vicent simbor: Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari (Xavier Ferré Trill) Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Pitarch: El combat per la premsa.

Al Vent i Nosaltres els valencians (Neus Faura i Pujol) Maria Àngels Francés: Literatura i feminisme (Isabel Marcillas Piquer) Joan Costa Carreras: La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra (Xavier Luna-Batlle) Albert Balcells: Els Estudis Universitaris Catalans (1903-1985). Per una universitat catalana (Teresa Cabré Monné) Emili Boix-Fuster: Català o castellà amb els fills? (Josep Moran Ocerinjauregui)

237

239 242 248 255 259

262 265 267 273 281 291 296 299 302 306 310 312 313

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 385-390

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 389

01/02/13 7:51

390

Llengua & Literatura, 23, 2013

Andreu Bosch i Rodoreda: El lèxic alguerès de l’agricultura i la ramaderia entre els segles xvii i xviii (José Enrique Gargallo Gil) José M. Pabón S. de Urbina: Diccionari manual Grec clàssic - Català (Ramon Torné Teixidó)

315 320

REPORTS Irene Capdevila Arrizabalaga: The Project «Corpus des trobadours» (IEC-UAI) Rafael Alemany Ferrer: BILICAME: Digital Bibliographical Repertoire of the Catalan Literature of the Middle Ages Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) of the Catalan Philology Department of the University of Barcelona (2011-2012) Magí Sunyer: An Encylopedia of European Renaixences: Encyclopedia of Romantic Nationalisms in Europe (ERNIE) M. Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: VIII Verdaguer International Conference (10th-12th November 2011) Gemma Pellissa Prades i Meritxell Talavera i Muntané: I Joan Maragall International Congress Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: II Conference on Catalan Texts Edition (25 de novembre de 2011) Eliseu Trenc i Ballester: Mathilde Tubau-Bensoussan Carme Oriol: Josep M. Pujol i Sanmartín (1947-2012) Margalida Coll Llompart: VII Encounter of the Ethnopoetics Group / XVI Symposium of Ethnopoetics of the Archive of Traditions of Alguer Josep Miquel Ramis: I LITCAT Conference of Research Intergroups

325 331

333 345 351 355 361 363 365

371 375

Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), ps. 385-390

Libro LLENGUA I LITERAT 23.indb 390

01/02/13 7:51

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. Enviament dels treballs 2. Citacions bibliogràfiques 3. Citacions textuals 4. Dedicatòries i referències a premis 5. Encapçalament de treballs i ressenyes 6. Abreviatures i símbols 1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (helale.munala@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS).

L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original — que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391

07/02/13 10:57

392

Llengua & Literatura, 23, 2013

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat.

Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia.

2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al.

Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball.

(Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès.

• El cognom de l’autor en versaleta.

• L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts.

• El nom i el cognom de l’autor, en rodona.

• El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes.

• Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392

07/02/13 10:57

Instruccions per als autors

393

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol.

• Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.).

• Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm.

Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15.

Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva.

• El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol.

• El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta.

• En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues.

• El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues.

Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu­ nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final.

• En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta.

Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393

07/02/13 10:57

394

Llengua & Literatura, 23, 2013

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua.

• Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació.

• Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11.

• Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’).

4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès.

• El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant.

A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats.

• A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor.

• A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394

07/02/13 10:57

Instruccions per als autors

395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim.

• Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim.

Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva).

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

• La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor.

— Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

— Ciutat: editorial (separats per dos punts).

— La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número.

— No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395

07/02/13 10:57

396

Llengua & Literatura, 23, 2013

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra.

• L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts.

— Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

— Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma).

— La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número.

— No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396

07/02/13 10:57

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

Llengua & Literatura

207

CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

325

(Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

331

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

333 345

351 355

361 363 365

Llengua & Literatura

Irene Capdevila Arrizabalaga: El projecte «Corpus des trobadours» (IEC-UAI) Rafael Alemany Ferrer: BILICAME: Repertori Bibliogràfic Digital de la Literatura Catalana de l’Edat Mitjana Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) Del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2011-2012) Magí Sunyer: Una enciclopèdia de renaixences europees: Enciclopedia of Romantic Nationalisms in Europe (ERNIE) M. Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: VIII Col·loqui Internacional Verdaguer (10-12 de novembre de 2011) Gemma Pellissa Prades i Meritxell Talavera i Muntané: Crònica del I Congrés internacional Joan Maragall Àngels Verdaguer Pajerols i Laura Vilardell Domènech: II Jornada sobre edició de textos literaris catalans (25 de novembre de 2011) Eliseu Trenc i Ballester: Mathilde Tubau-Bensoussan Carme Oriol: Josep M. Pujol i Sanmartín (1947-2012) Margalida Coll Llompart: VII Trobada del grup d’estudis etnopoètics / XVI Simposi d’etnopoètica de l’arxiu de tradicions de l’Alguer Josep Miquel Ramis: I Jornada LITCAT d’Intergrups de Recerca

23 2013

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

23 2013

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB), Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI

371 375

ESTUDIS I EDICIONS Josep Izquierdo: El segon llibre del Memorial del pecador remut de Felip de Malla Josep A. Grimalt: Els avatars dels textos de Llorenç Villalonga Maria Pujol-Valls: Els llibres personals de Francesc Vallverdú: La frustració en l’ancianitat Josep Batalla: La teoria gramatical dels modistes Noèlia Sánchez Candela: «És quan dormo que hi veig clar»: Aproximació a les construccions de clivellament en català

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

021-107517-Llengua i liter 23 Coberta.indd 1

7 45 67 89 157

MATERIALS I BIBLIOGRAFIES Josep Pujol: Noves dades sobre l’ús de la versió catalana de les Heroides al Tirant lo Blanc

195

05/02/13 15:16