Llengua&literatura by Institut d'Estudis Catalans

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 155 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans) 293 309

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

313 315 321 325 329 335 339 343

Llengua & Literatura

Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2012-2013) Montserrat Comas i Güell: Balaguer & Molas: Surge et ambula Gemma Fabregat i Anna Llovera: Les dues primeres convocatòries del seminari d’estudis catalans del vuit-cents Rafael Roca: La commemoració del centenari de Teodor Llorente i Olivares (2011) Brigid Amorós Òdena i Vicent Vidal: VIII Trobada del grup d’estudis etnopoètics Lola badia: In memoriam Prof. Martí de Riquer (1914-2013) Josep M. Domingo: Per a Jordi Castellanos M. Carme Bosch: Jaume Pomar i Llambias (1943-2013) Maria Paredes: Àngel Mifsud i Ciscar (1954-2012): Somriure i paraula en el record Maria Paredes: Josep Miquel Vidal Hernández (1939-2013): In memoriam

24 2014

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

24 2014

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Jo seph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_24.indd 1

Marinela García-Sempere: «Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell». Sobre el tractat de falconeria anònim Libre de caça, i el Libro de la caza de las aves de Pero López de Ayala 7 Pere Bescós Prat: Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino 33 Xavier Laborda Gil: La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística 55 Francesc Foguet i Enric Pujol: El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició 87 Gemma Barberà i Marta Mosella: Gramàtica i modalitat gestovisual: La concordança verbal en la llengua de signes catalana (LSC) 111

03/04/14 15:10

llengua_literatura_24.indd 6

03/04/14 15:39

Llengua & Literatura

llengua_literatura_24.indd 1

03/04/14 15:39

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB) †, Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma-La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

llengua_literatura_24.indd 2

03/04/14 15:39

Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

24 2014

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

llengua_literatura_24.indd 3

03/04/14 15:39

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2014, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Compost per Fotoletra, SA Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B. 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/bync/3.0/es/legalcode.ca.

llengua_literatura_24.indd 4

03/04/14 15:39

ESTUDIS I EDICIONS

llengua_literatura_24.indd 5

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 6

03/04/14 15:39

«SEGONS LO CAÇADOR CONEXERÀ QUE U HA MESTER LO OCELL»: SOBRE EL TRACTAT DE FALCONERIA ANÒMIM LIBRE DE CAÇA, I EL LIBRO DE LA CAZA DE LAS AVES DE PERO LÓPEZ DE AYALA1 Marinela Garcia-Sempere

Universitat d’Alacant Correspondència: Departament de Filologia Catalana Universitat d’Alacant, E-03071 Alacant Tf. 96 590 3400 ext. 3011 marinela@ua.es Resum El Libre de caça és un dels tractats tècnics de falconeria medievals escrit en català més importants que es conserven, per la seua extensió, per la riquesa dels continguts, per la precisió de les receptes que recull, com també per les característiques lingüístiques. Tanmateix, ens trobem davant d’un text anònim del qual coneixem poques coses ja que no tenim dades sobre l’autor, la data de composició, la procedència, etc. Una de les vies d’estudi és la de la comparació amb altres tractats tècnics, alguns dels quals poden ser fonts importants d’aquesta obra que és, sense dubte, una compilació del saber sobre el tema que hi havia en el moment en què es va escriure. En aquest treball proposem l’acarament del Libre de caça amb el Libro de la caza de las aves escrit en castellà per Pero López de Ayala. Aquesta segona obra, que inclou la traducció2 d’una gran part d’una altra obra escrita en portugués, representa una varietat genuïnament peninsular del gènere de la falconeria, amb característiques que la diferencien dels altres exponents medievals europeus sobre el tema. La comparació de tots dos textos en dos aspectes concrets, el textual i el de les il·lustracions que els acompanyen, ens dóna pistes sobre el grau d’influència que el text de López de Ayala pogué tenir en el català. Paraules clau tractats de falconeria, fonts, textos en castellà, il·lustracions 1. Treball realitzat en el marc del projecte d’investigació Edición crítica digital de textos hagiográficos de la literatura catalana de los siglos xv y xvi, referència: FFI200911594 (subprograma FILO). 2. Quan ens referim a traducció ho fem en el sentit que el text que serveix de font se segueix amb una fidelitat relativament gran i que fins i tot alguns paràgrafs en són reproduccions quasi literals; l’autor més aviat reelabora la font. En el cas d’Ayala, a més, l’ordre dels capítols en la part de la seua obra que segueix Menino és el mateix. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32 DOI: 10.2436/20.2502.01.66 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 30 de maig del 2013. Acceptat el 7 de juliol del 2013.

llengua_literatura_24.indd 7

03/04/14 15:39

Abstract: «Segons

Marinela Garcia-Sempere lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»:

On Libre de Caça and the Libro de la caza de las aves by Pero López de Ayala The Libre de caça is one of the most important among the preserved medieval treatises about falconry written in Catalan, and it is so because of its size, the richness of the content and the accuracy of the compiled recipes, as well as the linguistic features of the text itself. It is, however, an anonymous work about which we know little: we have no information about the author, nor about when it was written, nor about its origin. One way of studying the work is by comparing it with other technical treatises, some of which might actually be considered important sources for this work, which is undoubtedly a compilation of all the knowledge on the subject available when it was written. In this paper we compare it with the Libro de la caza de las aves written in Spanish by Pero López de Ayala. The latter work, which includes the translation of much of a similar book written in Portuguese, features a genuinely peninsular variety of the falconry genre, with characteristics that differ from other European medieval works on the subject. The comparison of the two texts in two specific aspects, the text itself and the illustrations that accompany it, provides important clues about the degree of influence that the López de Ayala text had on its Catalan counterpart. the anonymous falconry treatise

Key Words falconry treatises, sources, texts in Spanish, illustrations

1. INTRODUCCIÓ La falconeria és un deport molt apreciat entre reis i nobles durant l’edat mitjana. Requeria uns coneixements i unes tècniques precises que s’especificaven en els tractats de caça. Als escrits en llatí se sumen els redactats en altres llengües, les traduccions, les compilacions; és un gènere en el qual es copien o es tradueixen els manuals del llatí a les llengües romàniques, o d’unes llengües romàniques a unes altres, i també es produeixen noves obres fruit de la compilació dels textos coneguts.3 3. No ens detenim ací en una introducció més extensa sobre els tractats de falconeria catalans, que hem fet en altres llocs. Vegeu per al tema el web <http://sciencia. cat>, i també Cifuentes (2006). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 8

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

En aquest treball proposem una lectura comparada de, per una banda, el Libro de la caza de las aves de Pero López de Ayala (des d’ara Libro), escrit en castellà a final del segle xiv i que té una font important en un altre tractat peninsular, el portugués Livro de falcoaria de Pero Menino (escrit entre 1345 i 1386) i, per una altra banda, el tractat escrit en català Libre de caça4 (des d’ara Libre), text anònim i conservat en un manuscrit de final del segle xv o dels primers anys del xvi.5 En el text de López de Ayala es troba una de les dues versions en castellà de l’obra de Pero Menino; l’altra és del segle xv, de Gonzalo Rodríguez Escobar. López de Ayala redactà la seua obra quan es trobava presoner a Óvidos (Portugal) després de la derrota d’Aljubarrota el 1385, i degué ser molt coneguda, perquè es conserva en més de 30 manuscrits i en edicions impreses; a més, va ser imitada posteriorment per Juan de Sahagún i per Evangelista en el segle xv, i per Luis de Zapata i Juan Vallés en el xvi. Fins i tot va ser traduïda al portugués, llengua de la que procedia la principal font d’Ayala. El Libre de caça és un dels tractats més extensos dels redactats en català i possiblement un dels més tardans que ens han arribat. No en coneixem la data de composició ni el nom de l’autor. Es conserva en un manuscrit únic i acèfal (ms. 505) a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que s’ha datat a final del segle xv o en els primers anys del xvi, però que probablement és còpia d’un antígraf,6 mentre que el text original és anterior, probablement de final del segle xiv o de principi del xv. És una recopilació minuciosa de coneixements 4. El manuscrit duu aquest títol i també el de Libre de animals de caçar. 5. Per a dur a terme aquest treball hem utilitzat, d’una banda, les edicions de l’obra de López de Ayala procedents de l’Archivo Iberoamericano de Cetrería, com també les de Cummnis (1986) i Delgado Montoto (2006). Acaba de publicar-se la nostra edició del tractat català (Garcia et al., 2013), de la qual procedeixen les nostres transcripcions, i on es recullen, també, les dades que fins ara hem pogut trobar sobre aquesta obra i on també és tracta, en part, el tema que ens ocupa en aquest article entre les fonts de l’obra. Els títols de les obres reprodueixen els de les edicions de Delgado Montoto i de la nostra per als textos castellà i català, i la de Rodrigues Lapa per al de Menino. 6. Per a la descripció detallada del manuscrit remetem a Gutiérrez del Caño (1913, II, p. 197-202, núm. 1295), Biteca (manid 1188), i a la nostra edició (Garcia et al., 2013) Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 9

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

sobre la matèria i compta, entre les fonts, amb algunes de finals del segle xiv, les quals es reordenen i s’amplien en la compilació. Una diferència significativa entre el text castellà i el Libre és que el primer ofereix bastants dades per poder localitzar i contextualitzar l’obra, com ara noms de personatges del seu temps i referències toponímiques, a més del nom de l’autor i la data de composició, mentre que el Libre no recull noms propis, dates o cap altre tipus de dades que permeten identificar-ne l’autor o la procedència. El fet que no proporcione aquest tipus d’informació s’agreuja perquè s’han perdut els folis inicials i part dels finals del manuscrit, on podríem esperar trobar alguna notícia d’aquest tipus. Una possible via de treball és l’estudi de les fonts, ja que la comparació amb altres textos de falconeria pot donar-nos pistes sobre una possible filiació del Libre. Com veurem tot seguit, el Libre és deutor en algunes receptes del text de López de Ayala, cosa que implica que l’autor coneixia els textos de falconeria peninsulars, els quals presenten algunes característiques específiques que els diferencien dels altres representants europeus del gènere. A partir, doncs, d’aquesta constatació, el nostre objectiu és esbrinar les relacions entre les dues obres en dos apartats: 1) L’estructura i la planificació de l’obra 2) La presentació de les il·lustracions Per a aquest fi, ens basarem fonamentalment en l’edició de l’obra de López de Ayala que ha fet Manuel Delgado Montoto (2006), tot i que també fem servir l’edició de Cummins (1986) i l’electrònica que ofereix l’Archivo iberoamericano de cetrería;7 a més, el Livro de falcoaria de Pero Menino, a partir de l’edició de Rodrigues Lapa (1931) i, per últim, la nostra transcripció del tractat català (Garcia et al., 2013).

7. Aquesta obra, amb molts manuscrits conservats, presenta lliçons diferents en molts casos, tal com mostren les edicions amb què hem treballat. No és el nostre objectiu en aquest treball trobar exactament quin manuscrit va ser la font del Libre, si n’hi ha un, de moment només pretenem constatar la interdependència de totes dues obres, per a la qual cosa les mostres utilitzades han estat suficients. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 10

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

2. EL LIBRO DE LA CAZA DE LA AVES I EL LIBRE DE CAÇA 2.1. Acarament dels capítols Per tal de dur a terme una comparació entre aquests dos textos, començarem amb una lectura paral·lela, de manera que puguem trobar, segons anem llegint, semblances o diferències entre ells. En el pròleg, López de Ayala dedica el llibre al seu amic Gonçalo de Mena, bisbe de Burgos, a qui explica que ha trobat opinions diferents sobre la pràctica de la caça, E d’esto vi algunos escriptos que departían d’esto, pero non acordavan unos con otros; otrosí vi muchos caçadores departir en ello, e cada uno tenía su opinión, e por esto acordé de trabajar, por non estar oçioso, de poner en este pequeño libro todo aquello que más çierto fallé, así por los libros como por las opiniones de los caçadores, segund la esperiençia que d’este fecho prové e vi. [Prólogo]8

La forma de treball consisteix, doncs, a consultar els llibres sobre el tema, parlar amb altres experts caçadors i aplicar la pròpia experiència, una tasca a la qual es dedica des de la seua presó a fi d’evitar l’ociositat, tal com aconsella més avant als nobles que facen: E por escusar estos dos daños que vienen al ánima e al cuerpo en estar los ombres oçiosos, fallaron aquellos que ovieron de criar los fijos de los reyes, e de los prínçipes e grandes señores que los toviesen a todo su poder guardados de ser oçiosos e trabajasen e fiziesen exerçiçio por sus cuerpos en algunas cosas buenas e honestas con que tomasen plazer sin pecado, sirviéndose e aprovechándose de las cosas que Dios crió e fizo para serviçio del ombre, segund dicho es. [Prólogo]

8. Per a citar els textos usem l’edició electrònica del Libro de la caza de las aves de López de Ayala que hi ha a l’Archivo iberoamericano de cetrería, i la nostra edició del Libre de caça. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 11

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

La distribució dels capítols s’exposa també al pròleg: E en este libro tomaré esta orden: primeramente mostraré quál fue la razón que movió los ombres a la caça de las aves; después porné por capítulos çiertos todo lo que aprendí e vi e oí en esta arte, así de los plumages, como naturas e condiçiones de las aves, e dende la plática del falcón neblí, porque es el más noble e más gentil de todos; otrosí, dende porné las dolençias e señales d’ellas, e remedios e melezinamientos para ellas. [Prólogo]

Serà quan parla de les «dolençias e señales d’ellas» quan seguirá el text de Menino. Aquest darrer té, per la seua banda, un pròleg molt tècnic en el qual simplement exposa que ha escrit el llibre per ordre del rei i n’explica la distribució. El manuscrit conservat del Libre, per la seua banda, comença directament amb un capítol sobre els tipus de plomes dels astors i els esparvers. No sabem si l’obra s’iniciava amb un pròleg de l’estil del de López de Ayala, que anuncia els motius dels homes per a caçar, perquè, com ja hem comentat, no comptem amb els primers folis del manuscrit. Els primers nou capítols es dediquen als astors i els esparvers, i el número deu comença amb els falcons. Una primera ullada al llistat de capítols de totes dues obres no ens dóna moltes pistes, ja que no coincideixen.9 Tant en López de Ayala com en el Libre, les primeres pàgines ofereixen informacions ornitològiques i cinegètiques, però no hem trobat similituds clares entre tots dos textos. Així, per exemple, en la classificació dels falcons, hi ha diferències:

9. El llistat dels capítols del Libre a Gutiérrez del Caño (1913, vol. 2, 197-202, § 1295) i a Garcia et al. (2013). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 12

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

Libro de la caza de la aves

Libre de caça

Falcones, entre los caçadores, comunmente son llamados seis plumages o seis linages d’ellos, es a saber: neblís, baharís, girifaltes, sacres, bornís, alfaneques; de los tagarotes non fago mençión aparte porque son contados por baharís, ca como quier que en el plumage aya diferençia del baharí sardo o mallorquí o de romanía con el baharí tagarote, pero en todas las condiçiones son una naturaleza, segund más conplidamente diré adelante, en el capítulo en que fablaré del falcón baharí. E devedes saber que en todas las tierras de cristianos, salvo en España, son llamados estos seis plumages por sus nonbres, ca al girifalte llaman por su nonbre así girifalte, mas non falcón, e al sacre, sacre e al borní e al alfaneque llámanlos laneres, e a estos todos non los llaman falcones, antes dizen que son villanos, así como quien dize falcones bastardos o fornezinos e solamente al neblí e al baharí llaman falcones e gentiles, ca han las manos grandes e los dedos delgados e en sus talles son más gentiles [Cap. II]

són de major grau e pus delicats los astors e los esparvers; e aprés són de los falcons grifants, pus calts de natura e pus delicats que los altres ocells de natura de falcons; e aprés són los pelegrins; e aprés los monterins; e aprés los sacres; e aprés los bastarts; e aprés los proençals; e aprés los tonicenchs. E, axí com és lo falcó major en grau, axí és pus calt de natura e pus delicat. E per aquests graus matexos podets jutgar los esmirles [39v, Cap. 67]10

Tanmateix, a partir del capítol IX «Cómo se deve alinpiar el falcón del piojo» de l’obra d’Ayala, que inicia la informació veterinària, les coincidències comencen a ser significatives: a partir d’ara llegirem alguns paràgrafs clarament similars en capítols com ara el que tracta de l’aigua congelada, o en el dels falcons amb els budells plens de vent; d’altres capítols presenten, a més, les mateixes il·lustracions que el text castellà; i també es poden detectar coincidències amb el lèxic específic de la falconeria molt reveladores. Així, doncs, seguint l’ordre 10. El Libre de caça no té numerats els capítols, i prenem com a referència el foli del manuscrit on hi ha el fragment citat. Però, a més, afegim la numeració de capítols que hem fet nosaltres, prenent com a capítol 1 el primer que apareix en el primer full conservat del manuscrit. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 13

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

del llibre de López de Ayala, revisarem, en primer lloc, algunes d’aquestes coincidències. El capítol IX parla de com llevar els polls al falcó; totes dues obres expliquen que cal banyar-lo amb aigua mesclada amb pebre i, després d’assecar-lo un poc, posar-lo al sol; tanmateix no hi ha coincidències textuals clares. El X, «Cómo se deve purgar el falcón del agua común que non es vedriada», el primer sobre l’aigua congelada, té també algunes similituds lleugeres, amb un remei de tres o quatre gotes d’una aigua amb «fabaraç» que s’han de posar a les «ventanes del nas del falcó», i deixar-lo a la «perxa» una estona al sol, després a l’ombra i més tard donar-li una cuixa de gallina. Però al capítol XI, «Como se deve purgar el falcón del agua que es llamada vedriada», les similituds ja són més significatives: Libro de la caza de la aves

Libre de caça

consçerás esta dolençia en esta manera: para mientes al rostro del falcón, e verás su senbrante triste e los lagrimales de los ojos finchados, e el cuello gruesso, e quando se debate o quando dexa de bolar, tienta con la boca e da en el overo; e otrosí, quando come, non lo fallarás así valiente como solía, nin en el desplumar e messar como antes que esta dolençia oviese.

conexerets aquest mal en sta manera: parau mentes en la cara de l’ocell e veurets que stà trist, e té la cara trista e los ulls e los lagrimals inflats, e lo coll gros ab la ploma arrufada; e, quant se sacut e·s dexa de bolar, ab la nefa pica’s en la overa adés adés, e scarba-s’i; e, quant menja, no tira ab força ne pot plomar ne tirar axí com solia ans que tingués lo dit mal.

[...]e toma el espic e los clavos de girofré e la [canela] e flor de canela e átalo todo en un paño linpio [Cap. XI]

[...] espich e clavells e canyella e flor de canyella, e posau-ho tot en un drap de lli límpio, e lligau-ho tot dins ab un fil. [46v, Cap. 75]

A més a més de la coincidència del remei, les primeres frases són pràcticament iguals, com també la successió del remeis i el drap de lli «linpio». Més avall, quan diu que hi ha una variant de la malaltia que és encara pitjor, llegim:

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 14

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

Libro de la caza de la aves

Libre de caça

[...] sabe que allí do dixe de suso que le verás los lagrimales de los ojos finchados, sabe que en este lugar le verás fazer como los fuelles, que finchan e desfinchan, e quando el falcón más debate tanto aquellos lagrimales más fazen aquello, e demás para mientes e verás en las ventanas del falcón como muermo cuajado e non viene fuera sobre el pico. A esta dolençia d’esta agua vedriada farás así: toma fierro fecho por esta guisa e figura que aquí esta figurado

[...] guardau-li e mirau als lagrimals dels ulls de l’ocell e veurets en aquell loch inflat e desinflat quant alena lo ocell, axí com ha manchetes; e, quant més fort se debat e·s treballa e pus fort alena, lavors se inflen més e·s desinflen en los dit lochs, ço és, en los lagrimals dels ulls. E més avant li veurets fer altre senyal: que per les ventanes li ix algunes vegades axí com a mochs o vorm de bèstia.

e sea tan luengo que quando lo escalentaren de la una parte que lo puedas tener de la otra parte con la mano, sin te quemar e será asaz un xeme de luengo; e este fierro tiene de la una parte un botón, e sea tan grande el botón como la cabeça del alfiler, e es tal como el fierro con que labran las bestias, e caliéntalo bien en el fuego, e derriba el falcón muy mansamente e ponle aquel botón bien caliente en una cueva que le fallarás entre el ojo e la ventana, e por tantas vezes gelo pon que el botón vaya dentro a las entrañas de las narizes, e así de la otra parte. Otrosí, le deves poner otro botón suso en la cabeça, entre anbos los ojos. [Cap. XI]

[...] prendrets dos ferros de aquesta manera que ací està figurat [dibuix]11 que al cap tinga un botó petit tan gran com un cap de agulla o major, segons lo gran de l’ocell més o menys, e posau-los a calfar los dits ferros a la part del botó; e, quant sien ben calents, preneu lo ocell destrament, que no li façats mal, e cremau-li ab lo dit botó simplement en un clotet que té entre lo ull e la ventana de la nefa; e tantes vegades li posau lo dit botó axí calent tro que vaja dins les barres o lo cuyro lo dit botó, e axí lo y cremau de la una part com de l’altra en los dits lochs o clotets; e axí mateix dau-li altre botó desús en la testa, entre abdosos los ulls, entre la nefa e lo front. [47v, Cap. 76]

En aquest cas, el remei és el mateix, amb el mateix procediment de cauterització i amb una il·lustració sobre l’instrument que s’ha d’usar. Si ens fixem ara en el llibre de Menino, comença amb el «Capitolo de aguoa vidrada», Ayala el tradueix en aquest capítol XI i el Libre, en part, 11. Vegeu aquest dibuix reproduït més avall, apartat c) del punt 2.2, f.47v Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 15

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

també i, curiosament, a partir d’ara, presentarà bastants paral·lelismes amb el text castellà. En els capítols XII, «De la purga común para purgar el falcón del cuerpo», XIII, «Del falcón que desseca», i XIV, «Del falcón que es assonbrado», no hem trobat encara coincidències, i cal remarcar que manquen a l’obra de Menino. El XV, «Del falcón que tiene güérmezes», sobre els garmolls, correspon al segon de Menino, «Das grosmas», i també apareix en el Libre. Amb tot això, podem indicar ja algunes característiques de tots tres llibres: 1) El de Menino és fonamentalment un receptari amb informació veterinària molt innovadora, que comença directament amb les malalties. 2) El d’Ayala s’inicia amb alguns capítols d’informacions ornitològiques sobre els tipus de falcons, que no recull el Libre, i per això els primers capítols d’Ayala no hi tenen un paral·lel clar, ja que el Libre, tot i que també dóna moltes informacions ornitològiques, no coincideix amb Ayala. 3) Quan els capítols d’Ayala recullen Menino, el Libre el segueix i, a més, amplia molt el text castellà en algunes receptes, com aquesta dels garmolls, a la qual dedica diversos capítols. En els capítols en què Ayala no segueix Menino, les similituds entre el text castellà i el català es redueixen molt. Tot això ens permet pensar que molt probablement el compilador del Libre coneixia Ayala, tanmateix, hi ha alguns indicis que ens fan pensar que devia conéixer també el text de Menino; així, com a exemple podem dir que, en aquest cas, usa el terme alum, com fa Ayala però no Menino, i diu «tan gran com un cap d’agulla», com Ayala i no com Menino, però en altres casos usa termes com xiexnerga o floromco que apareixen en Menino.12 El capítol XVI, «Del falcón que le remanesçe el papo», té el seu paral· lel en els capítols del Libre des del foli 29v, Cap. 55, «Capítol per al falcó o ocell que no pot pasar la gorga», però molt més extens i amb poques similituds. El capítol XVII, «Del falcón que tiene el papo lleno de viento», es correspon amb el «Capítol del falcó o de l’ocell que té la gorga e les tripes plenes de vent» [34v Cap. 61] i correspon al tercer capítol del Livro de falcoaria de Menino «Do falcão que ha o papo cheo de vento». 12. Per a l’estudi del lèxic dels dos textos vegeu Mas (en premsa). També s’han ocupat del lèxic del text Dualde (1995) i Querol (2003). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 16

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

Tal com ha passat en els capítols XV i XVI, i XVII, López de Ayala manté en els següents l’ordre del llibre de Menino. El XVIII, «De las plumadas viejas que el falcón tiene», es correspon amb el 4t de Menino «Dos regeitos velhos», i coincideix només en algunes frases dels diferents capítols que el Libre dedica al tema. El XIX, «Del fenchamiento del buche del falcón», i que correspon al 5è de Menino, «Do inchamento do bucho», té els primers paràgrafs que coincideixen més amb un fragment del Libre, del «Capítol de l’inflament que los falcons e los ocells tenen en lo ventrell de ram de enfit, que stan enpachats» [78r, Cap.120], en el qual, a pesar que la traducció no és literal, la coincidència és evident. Libro de la caza de la aves

Libre de caça

Del fenchamiento del buche del falcón

Capítol de l’inflament que los falcons e los ocells tenen en lo ventrell de ram de enfit, que stan enpachats

Muchos caçadores tienen e creen que las aves non son bien pensadas si non son fartas de vianda fasta que más non quieran, e aun ha algunos que les dan de comer dos vezes al día, así que d’este comer mucho todo el día fínchesele el buche e las tripas de materia, e sobrepónese dentro en tal figura que el falcón non ha sabor de comer, e digo que le verás toller las tolleduras gruessas e allí do ha de venir la materia negra entre la blanca tienen unas cagadillas que paresçen de mures, e el falcón tuelle de tarde en tarde e este fenchimiento déveslo purgar por esta guisa. [Cap. XIX]

Molts caçadors tenen que lo seu ocell no és ben pensat ni ben cevat si no·l farten de vianda fins que no volen pus menjar, e encara li dan a vegades dues ores a menjar al jorn, que al matí haurà menjat sobres e al vespre li’n dan altra vegada, e·n tal manera de aquest sobres menjar enfita’s lo ocell e infla-se’ls lo ventrell e les tripes, axí que per los dits inconvenients e mal regiment ve la dita malaltia a l’ocell; per què tot caçador deu dar ab mesura a menjar a l’ocell segons lo temps e la necessitat de l’ocell. E conexereu la dita malaltia de l’inflament que l’ocell té en lo ventrell en sta manera: que li put lo alé si lo y oleu en dejú e que encara quant haurà menjat; e, axí mateix, que no pot menjar bé ni ab sabor; e, axí mateix, li veurets fer la smirladura spesa e grosa e entre lo blanch de la smirladura femta negra, e fa-y unes cagarrites com a femta de rates, e esmirla lo ocell de tart en tart. [78v, Cap. 120]

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 17

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

Tot i que el Libre donarà després molts més detalls sobre el remei dels que apareixen en el text de Menino i en el de López de Ayala, sense cap dubte aquesta versió del començament del capítol del Libre reprodueix un fragment d’Ayala, qui també tradueix Menino. Hi ha, tanmateix, una diferència entre els textos castellà i català respecte de Menino: a pesar d’haver inclòs uns capítols al començament que no apareixen en la seua font principal, una vegada que comença a seguir el text de Menino, López de Ayala manté el mateix ordre d’aquell des del capítol XI. Això no ocorre en el cas del Libre, que no manté aquest ordre i que, per la seua banda, tradueix, refà i inclou aquest fragment en un capítol molt més avançat de l’obra; és a dir, el Libre no manifesta una dependència tan directa, aprofita la seua font però reorganitza els continguts en un ordre diferent i en general els amplia molt. Seguidament, els capítols XX, «Si el falcón tiene lonbrizes», i XXI, «Si el falcón tiene filandras o filomeras», corresponen als filandres, capítols 6è, «Das lonbrigas que são geradas no bucho», i 7è, «Das lonbrigas que sao chamadas firlandas», de Menino, que també estan recollits en el Libre, però amb remeis diferents i, com en altres casos, amb molt més detall i més tipus de remeis que els altres dos. Altres capítols revelen també, com el que hem reproduït ací, clares coincidències entre els textos:13

Libro de la caza de la aves

Libre de caça

Capítulo XXII Si el falcón tiene piedra

*Capítol dels falcons e dels ocells que han mal de pedra [65v, Cap.103]

Capítulo XXIII De la fístola que se faze en la llaga del falcón

Capítol del mal de fístola que·s fa als ocells [84r, Cap. 127]

Capítulo XXIV De la comezón que el falcón ha en las péñolas e se las come

Capítol de la formiga que·s fa als falcons e als ocells en les plomes de les ales e de la coha, que se les tallen ab la nefa e no sab hom quin mal se han [29r, Cap. 53]

13. Marquem amb un asterisc els capítols on les semblances són més grans. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 18

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

Capítulo XXVI Del falcón que ha clavos en los pies

Capítol dels porets e claus que·s fan en les mans dels falcons o dels ocells e ab què guaran [39r, Cap. 67]

Capítulo XXVII Del falcón que tiene los pies finchados o le arden

Capítol quant lo falcó o lo ocell té les mans inflades [35v, Cap. 64]

Capítulo XXVIII Del falcón que se le quiebra la pierna

*Capítol del falcó o de l’ocell que haurà la cama trencada o la cuxa, que no s’haurà romput lo cuyro ne li haurà exit os ni canyella ni sanch [74r, Cap. 116]

Capítulo XXIX Del falcón que se le quiebra el ala

*Capítol si lo falcó ho lo ocell tendrà la cuxa o la cama o la ala trencada, que sia ronput lo cuyro, que ixca sanch [75r, Cap. 116]

Capítulo XXX Del falcón que se le quiebra el ojo

Capítol del falcó o de l’ocell que reb colp en l’ull e se l’haurà trencat [49v, Cap. 79]

Capítulo XXXI Del falcón que ha trópigo o finchazón

*Capítol de l’inflament que·s fa als falcons o als ocells en lo ventre, que ha nom tròpich [80v, Cap. 123]

Capítulo XXXII De la finchazón que el falcón ha entre el cuero e la carne

*Capítol de l’inflament que·s fa a l’ocell entre lo cuyro e la carn per ventositat [82r, Cap. 124]

Capítulo XXXIII Quando el falcón regita lo que come e tiene el papo e las tripas frías

Capítol del falcó o de l’ocell que a la gorgua e lo ventrell e les tripes fredes, e per rahó de aquesta fredor lança la gorgua [32v, Cap. 59]

Capítulo XXXV De la caída o debatedura del falcón

Capítol del falcó o de l’ocell que·s forada la gorga [35r, Cap. 62]

Capítulo XXXVI Del falcón que tiene las tripas fuera

*Capítol del falcó o de l’ocell que se li fa potra [82v, Cap. 125]

Capítulo XXXVII Del falcón que tiene las quexadas torçidas

*Capítol del falcó ho de l’ocell que tendrà les barres fora de lloch [83r, Cap. 126]

Capítulo XXXVIII Como deves fazer la muda a tu falcón

*Capítol com vol star lo ocell en muda e en quin loch lo deu hom tenir e en quina forma [85r, Cap. 130] Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 19

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

Hi ha, sens dubte, una part de totes dues obres en la qual les coincidències són significatives; fins i tot alguns capítols van seguits en López de Ayala i també en el Libre, com els 28-29, 31-32, 36-37-38, però, com hem dit, en el text d’Ayala hi ha altres capítols que no segueixen Menino, i el Libre no segueix l’ordre dels textos portugués i castellà. El llibre de Menino dedica el capítol final a les explicacions sobre la cura dels ocells en el temps de la muda. A partir d’ací, ja no hem pogut detectar similituds clares entre Ayala i el Libre, excepció feta dels capítols dedicats a les plomes trencades. Així, des dels 38 al 47 d’Ayala les coincidències entre tots dos textos són puntuals. El Libre té vuit capítols sobre la muda i el Libro d’Ayala en té tres, els 38, 39 i 40; les coincidències es limiten a detalls sobre la terapèutica. El Libre dóna més especificacions no només sobre terapèutica, sinó sobre altres aspectes del règim higiènic. Després dels tres capítols sobre la muda, López de Ayala es refereix a altres tipus d’aus de caça, al pas de les aus, a com s’han de curar les plomes trencades i als estris que el caçador ha de portar per a poder atendre les aus. Per la seua banda, el Libre afegeix uns capítols sobre la lupra, la manera de «desfreçar e mudar de color los falcons o los ocells que no·ls coneguen» [90v, Cap. 138], la manera de curar la sarna dels gossos, un capítol «per a qui volrrà penrre grues en bella manera per a riure’n molt» [92v Cap. 140], i un altre «per a qui volrrà pendre molts stornells» [93r, Cap. 141]. Finalment, hem de remarcar que, a pesar de la divergència dels dos textos en aquesta part final, hi ha un equivalent entre el capítol sobre les plomes trencades en López de Ayala (XLVI) i alguns del Libre, des del «Capítol de quant se aborraçarà alguna ploma o plomes al falcó o a l’ocell, o se li machucarà, o lluxarà, o torçrà, o trencarà però que del tot no sia trencada, adobau-les-hi en la forma següent» [27r, Cap. 47]. Tanmateix, i contràriament al que s’esdevé en altres capítols, en aquest cas de la ploma trencada López de Ayala dóna més remeis i més detalls que el Libre. A més, ambdós coincideixen en l’explicació del Libre al «Capítol per a escatir de agulla» [28r, Cap. 49] en què s’explica com s’ha de posar entre les dues parts de la ploma que es volen ajuntar una agulla que les unirà. El Libre no reprodueix la il·lustració que dóna el text castellà, però la coincidència en Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 20

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

el procediment explicat per tots dos és evident. Així doncs, en aquests capítols finals, que no apareixen en el text de Menino i que corresponen bàsicament a informacions ornitològiques, n’hi ha un altre molt tècnic sobre les plomes, que potser López de Ayala va poder prendre d’un altre lloc o d’informacions de caçadors i que també es troba en el Libre. Podem concloure d’aquesta comparació dels capítols del text castellà de López de Ayala i del Libre que hi ha coincidències notables entre ells. López de Ayala segueix Menino a partir del capítol XI fins al capítol de la muda. Abans i després inclou altres capítols que probablement tenen altres fonts. Un dels capítols finals, que no es troba a Menino, sí que apareix també al Libre. El text d’Ayala va tenir, com és sabut, una gran repercussió i alguns textos posteriors el segueixen clarament, potser l’anònim autor del text català coneixia alguna d’aquelles derivacions, però també sembla bastant clar que coneixia l’obra d’Ayala. Ara bé, el Libre, no manté l’ordre de la font que usa tal i com fa López de Ayala amb Menino, sinó que reordena el material i s’agrupen moltes vegades diferents remeis per a una mateixa malaltia. En la part en què López de Ayala segueix Menino hem pogut trobar paràgrafs del text català que el reprodueixen amb bastant fidelitat i, com hem dit, fins i tot hi ha un capítol absent en Menino que comparteix amb López de Ayala. El Libre aprofita moltes fonts, les reordena, les amplia, i aquestes dades ens permeten pensar que una de les principals pot ser Ayala.14 2.2. Les il·lustracions El Livro de falcoaria de Pero Menino representa una variació important dins del gènere dels tractats de falconeria; hi ha moltes novetats que no es troben en altres tractats anteriors ja que és una obra 14. Hi ha altres indicis de la interdependència dels textos entre ells a banda dels que hem esmentat i de les il·lustracions que comentarem tot seguit. Vegeu per a l’estudi dels elements lèxics, Mas (en premsa), on es recullen termes del text castellà que reprodueix el català. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 21

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

original perquè les receptes que dóna són molt innovadores.15 Podem dir, doncs, que crea una tradició peninsular en els textos de falconeria. Aquesta podria ser una de les causes de la gran difusió que degué tenir la versió que en féu López de Ayala, segons indica el nombre important de manuscrits que la conserven i les obres que van inspirar-se en el mateix tractat d’Ayala posteriorment. Entre les novetats del llibre de Menino cal esmentar les il·lustracions que acompanyen algunes receptes; tant en els manuscrits de l’obra de Menino com en els de López de Ayala es dibuixen alguns instruments descrits per a la realització del corresponent remei que acompanyen. No és gens habitual trobar il·lustracions en els textos de falconeria europeus fins a una època més tardana, tanmateix, en aquests dos n’hi ha diverses. Per la seua banda, el Libre ofereix algunes il·lustracions,16 que coincideixen bastant amb les que donen López de Ayala i Menino.17 Tot i que l’objectiu inicial del nostre treball és la comparació dels textos d’Ayala i del Libre, reproduïm tot seguit les il·lustracions que trobem en les tres obres, ja que Menino és la font de les altres dues, a fi d’assenyalar-ne les coincidències:18 15. Com assenyala Fradejas «Se trata de un recetario para las enfermedades y heridas de las aves de caza. En eso no hay nada nuevo: todos los tratados de cetrería que se habían escrito hasta el siglo xiii eran compilaciones de remedios para sanar los más variados males y accidentes que podían sufrir las aves. Sin embargo, encierra una novedad: no depende de la tradición anterior; innova en su totalidad: ninguna de las recetas que contiene se encuentra en ningún otro tratado anterior». Archivo Iberoamericano de Cetrería 16. Com que al manuscrit manquen alguns fulls al principi i al final n’hi ha d’estripats, potser hi havia alguna il·lustració més. 17. Les il·lustracions de Menino corresponen als capítols: «Da auga vidrada», «Dos cravos que han las aves nos pes», «De quando sae~ as tripas ao falcão», «Da fistolla». La que té dos ferros junts apareix al final amb altres dibuixos però l’hem inclosa ací al comentari al capítol sobre quan se n’ixen els budells al falcó perquè també es correspon amb els dibuixos que hi apareixen. Totes es troben en el ms. B.N. 518. POMB, excepte la segona imatge del capítol «Dos cravos...», la de l’aigua congelada, i l’última, en el ms. BN 2294. F.G, segons l’edició de Rodrigues Lapa (1931). 18. Reproduïm les il·lustracions que apareixen al text d'Ayala en l’Archivo Iberoamericano de cetrería i que són les que va recollir Lafuente Alcántara el 1867. Afegim, en apèndix, les originals d’un dels manuscrits, el ms. 2011 de la BNE, en les quals es veu, igualment, la similitud amb imatges dels textos català i portugués. Corresponen als folis 55v, 58v, 75v, 94v. Agraïm al professor José Manuel Fradejas que ens haja proporcionat aquestes il·lustracions. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 22

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

a) Fragment del «Capítol quant lo falcó o lo ocell té les mans inflades» [35v, Cap. 64], que correspon al XXVII de López de Ayala i que ja hem reproduït més amunt. Al Libre la figura que hi tenim és la següent:

En aquest cas, Ayala no dóna cap il·lustració, però remet al capítol XI, on hi ha la ferramenta que recomana i que hem reproduït més amunt. Menino tampoc no inclou cap il·lustració i remet al capítol anterior on s’explica que cal tallar les ungles amb unes «torquezes», és a dir, unes tenalles, que és el terme usat en el Libre. Cal afegir, però, que el procés és el mateix en tots dos textos; primer es tallen les ungles, s’espera i finalment, si no hi ha millora, es recorre a la cauterització. b) En el «Capítol dels porets e claus que·s fan en les mans dels falcons o dels ocells e ab què guaran» [39r, Cap. 67] i en el capítol XXVI de López de Ayala, les il·lustracions següents s’insereixen enmig del text:

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 23

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

Mentre que el text portugués reprodueix la figura següent:

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 24

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

En tots tres casos es tracta del mateix remei; en canvi cal assenyalar que el primer dibuix del text català coincideix del tot amb el del text castellà, però, a més, afegeix una altra il·lustració per al cas que el mal es trobe entre els dits. En el text portugués hi ha dues il·lustracions diferents per a cada un dels manuscrits, i en aquest cas sembla que la segona il·lustració del Libre coincideix amb la del segon manuscrit portugués. c) En els capítols sobre l’aigua congelada hi ha les il·lustracions següents en els textos d’Ayala, el Libre i Menino:

Ja hem vist més amunt que aquest capítol té unes similituds formals molt clares en els textos d’Ayala i el Libre. Pel que fa a les il· lustracions, hi ha una coincidència més clara entre les de Menino i López de Ayala, mentre que en la del Libre la coincidència sembla menys evident. d) En el «Capítol de una pedra xica que·s fa als falcons o als ocells entre les celles e lo cuyro que stà sobre la nefa, allí hon comença la ploma del cap» [68r, Cap. 105] trobem la il·lustració següent: Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 25

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

No hem trobat una correspondència amb un capítol i una il· lustració semblant en els altres dos textos. e) En el capítol XXXVI d’Ayala «Del falcón que tiene las tripas fuera» enregistrem la il·lustració següent:

D’altra banda, en el «Capítol del falcó o de l’ocell que se li fa potra» [82v Cap. 125] trobem aquest dibuix:

Finalment, en el text de Menino trobem aquest dibuix incorporat al text:

I en la versió del segon manuscrit portugués, enregistrem les figures següents: Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 26

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

En aquest cas els dos ferros del text castellà semblen ser reproducció del segon manuscrit de Menino, mentre que el dibuix que trobem enmig del text de l’obra catalana s’aproxima més a la versió del primer dels manuscrits recollits per Rodrigues Lapa del text de Menino. f) Per últim, al capítol XXIII d’Ayala «De la fístola que se faze en la llaga del falcón» tenim la il·lustració:

Aquest capítol correspon en el text català al «Capítol del mal de fístola que·s fa als ocells» [84r, Cap. 127] amb la il·lustració següent:

Totes dues han aparegut en altres capítols com acabem de veure. Mentre que en l’obra de Menino, la il·lustració és la que reproduïm a continuació: Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 27

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

Tant el text de Menino com el de López de Ayala inclouen altres il·lustracions, que no coincideixen entre elles. És clar que, en els casos que hem tractat ací i que es corresponen amb les il·lustracions que apareixen en el Libre la similitud entre els dibuixos és notable, una similitud que es reforça en les coincidències textuals. La relació amb el text d’Ayala i amb el de Menino sembla bastant clara. En el cas de Menino, el segon dels manuscrits recollits per Rodrigues Lapa sembla tenir alguna coincidència major amb el Libre que no el primer. Les il·lustracions coincideixen bastant, excepció feta de quan Ayala i Menino les presenten, com en el cas del capítol xi, en què el text català presenta una altra il·lustració, una espècie de ganivet menut. 3. CONCLUSIONS Com hem pogut veure, dins de la tradició hispana, el llibre que el rei portugués don Fernando va encarregar a Pero Menino, Livro de falcoaria, va ser incorporat per López de Ayala al Libro de la caza de las aves. En aquesta obra castellana podem constatar dues parts clarament diferenciades; per una banda, els capítols dedicats a descriure els diferents tipus d’aus de caça, que ocupen els primers i els últims capítols i, per una altra, la descripció de les malalties i remeis que poden patir aquesta classe d’animals, informació recollida en els capítols centrals de l’obra. A partir d’aquesta distribució podem distingir els capítols centrals, que són els que reprodueixen l’obra de Menino, mentre que la resta de capítols López de Ayala els pren d’un altre lloc, de la seua experiència o de la d’altres caçadors. D’aquesta manera, observem com l’autor castellà escriu el seu llibre a partir de la versió reelaborada del text portugués i, a més a més, integra nova Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 28

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

informació. Aquesta obra tingué una gran difusió i autors posteriors la van seguir, com hem vist. L’autor anònim del Libre de caça adapta al català molts fragments dels capítols que en Ayala i Menino descriuen les malalties i remeis, exactament aquells que López de Ayala pren del llibre de Menino, i també afig i amplia la seua obra amb moltes més dades. Tanmateix, no es tracta d’una versió pròxima a l’original com la castellana, ja que només en alguns casos els fragments són traduccions quasi exactes de la font. A més, el Libre canvia l’ordre dels materials, els organitza d’una altra manera, afig noves receptes per a cada malaltia, amplia considerablement molts capítols, mentre que López de Ayala segueix bastant regularment l’ordre dels capítols de Pero Menino. Del text portugués pot procedir, també, el fet d’il·lustrar algunes explicacions amb dibuixos, que primer recull el text castellà i després el català. La informació que en l’obra catalana no està relacionada amb els textos castellà i portugués que hem comentat pot procedir, igualment, bé de la compilació d’altres produccions de falconeria o de la pròpia experiència de l’autor anònim; el text té una extensió considerable, i sens dubte utilitza altres fonts a més de les que ací hem tractat. Per tot el que hem dit, es tracta d’una obra original, amb fonts importants que reordena i reelabora. Però, tot i això, en aquest treball hem volgut constatar la interdependència entre l’obra castellana i la catalana, ja que, si bé és segur que l’anònim autor català aprofita diverses obres per a l’elaboració del seu Libre, sembla, amb les dades que tenim fins ara, que l’obra de López de Ayala és una de les fonts més importants. Hem de recordar, finalment, que el text català reprodueix un capítol sobre la cura de les plomes trencades que només apareix en López de Ayala i no en Menino. Aquesta relació entre totes dues obres és la que hem donat a conéixer en el nostre treball, que té a veure amb la traducció, l’estructura de totes dues obres, la manera d’incloure els materials i la utilització innovadora d’il·lustracions. Això no obstant, també volem plantejar que el text de López de Ayala no deu ser ni de bon tros una font única per al Libre de caça, ja que segurament l’autor anònim podia conéixer altres tractats com ara els derivats de l’obra d’Ayala i, com hem vist ací, molt probablement el de Pero Menino, com també el català Libre dels ocells de caça, etc. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 29

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

(Garcia et al., 2013). Per això, hem pogut també comprovar com el Livro de falcoaria de Menino fou, segurament, un llibre present a l’hora de copiar algunes il·lustracions i també alguns remeis i mots. L’anònim català demostra tenir un coneixement extens del tema que tracta i per això, en un tractat que és d’una extensió considerable, devia tenir presents moltes obres; les possibilitats són moltes, i pensem que entre totes, la del coneixement del text d’Ayala cobra un pes important. BIBLIOGRAFIA Archivo: Archivo Iberoamericano de cetrería, http://www.aic.uva.es/ Biteca: Bibliografia de Textos Catalans Antics, University of California, <http://sunsite.berkeley.edu/Philobiblon/proleg.html> [consulta: 2013]. Cifuentes (2006): Lluís Cifuentes i Comamala, La ciència en català a l’Edat Mitjana i el Renaixement, 2a ed. revisada i ampliada, Barcelona-Palma: Universitat de Barcelona - Universitat de les Illes Balears; «Blaquerna» 3, [ed. original: 2002]. Cummins (1986): John G. Cummins (ed.), Pero López de Ayala, Libro de la caça de las aves: el MS. 16.392 (British Library, Londres), Londres: Tamesis. Delgado (2006): Manuel Delgado Montoto, Edición crítica del «Libro de la caza de las aves» de Pero López de Ayala, Madrid: Ediciones Calasancias. Garcia Sempere (2013): Marinela Garcia Sempere, A. Mas, C. Arronis, H. Càmara, El Libre de caça, un tractat medieval de falconeria, Alacant Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Sánchis Guarner». Gutiérrez del Caño (1913): Marcelino Gutiérrez del Caño, Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, València. http://archive.org/stream/catlogodelosma02univ#page/196/mode/2up López de Ayala: Pero López de Ayala, Libro de la caza de las aves, <http:// www.aic.uva.es/clasicos/ayala/ayala-texto.html> Mas (en premsa): Antoni Mas i Miralles, «El lèxic del Libre de caça al DCVB», Zeitschrift für katalanisk. Rodrigues Lapa (1931): Manuel Rodrigues Lapa (ed.), Livro de falcoaria de Pero Menino, Publicado com introdução, notas e glossário por Rodrigues Lapa, Coimbra: Impremsa de Universidade, Junta de educação Nacional, Centro de estudios filológicos. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 30

03/04/14 15:39

«Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell»

Dualde (1995): Vicente Dualde Pérez, «Aportacio al coneiximent d’alguns termens valencians del llenguage anatomic menescalesc», Revista de Filologia Valenciana, 2, 7-47. Querol (2003): Jordi Querol San-Abdón, Materials per a un diccionari històric del català científic medieval: el vocabulari tècnic de l’art de la falconeria, Treball de recerca presentat a la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona dins del Programa de Doctorat de Medicina Veterinària, 2003.

APÈNDIX

Il·lustració del ms. 2022 de la BNE del Libro de la caza de las aves; 55v.

Il·lustració del ms. 2022 de la BNE del Libro de la caza de las aves; 58v.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 31

03/04/14 15:39

Marinela Garcia-Sempere

Il·lustració del ms. 2022 de la BNE del Libro de la caza de las aves; 75v.

Il·lustració del ms. 2022 de la BNE del Libro de la caza de las aves; 94v.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 7-32

llengua_literatura_24.indd 32

03/04/14 15:39

COMENTARI I FORMACIÓ LITERÀRIA EN FRANCESC ALEGRE: OVIDI I BERNARDO ILICINO Pere Bescós Prat

Universitat Pompeu Fabra, Facultat d’Humanitats Correspondència: c. Bartomeu Brufalt, 29 (08400) Granollers Tf: 626 641 595 pbescosprat@gmail.com

Resum L’article prova d’organitzar el corpus literari de l’autor català Francesc Alegre (ca. 1450-1508). En primer lloc, es mostra com alguns aspectes del Commento ai Trionfi (1466-1471) de l’escriptor sienès Bernardo Ilicino poden explicar determinats processos de traducció i producció en Alegre. A més, tot i que el propòsit del Commento sigui interpretar els Trionfi de Petrarca, tot interpretant els versos en relació a altres autors, Ilicino ofereix al lector referències i fonts secundàries. Així, no sembla una coincidència que les dues traduccions d’Alegre, La primera guerra púnica i les Transformacions, siguin obres de dos autors importants dins d’aquest Commento, Leonardo Bruni i Ovidi, respectivament. En segon lloc, l’article aporta detalls que cal tenir en compte en relació al text original utilitzat per Alegre en les seves Transformacions i Al·legories. Paraules clau Bernardo Ilicino, Francesc Alegre, traducció, Ovidi, Petrarca, Leonardo Bruni Abstract: Comment and literary formation in Francesc Alegre: Ovid and Bernardo Ilicino This article aims to organize the literary corpus of the Catalan author Francesc Alegre (ca. 1450-1508). First, the article opens by showing that the Commento ai Trionfi (1466-1471) of the Sienese writer Bernardo Ilicino can be used to explain Alegre’s translations and production processes. Indeed, even if the purpose of the Commento is to interpret Petrarch’s Trionfi, by interpreting the verses in relation to other authors’ works, Bernardo Ilicino provides the reader with secondary resources and references. Therefore, it is no coincidence that the two translations by Alegre, La primera Guerra púnica and the Transformacions, are by two important authors that appear in this Commento, Leonardo Bruni and Ovid, respectively. Secondly, the article provides deLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53 DOI: 10.2436/20.2502.01.67 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 12 de setembre del 2012. Acceptat el 18 de setembre del 2013.

llengua_literatura_24.indd 33

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

tails that should be borne in mind with regard to the original text used by Alegre in his Transformacions and Al·legories. Key Words Bernardo Ilicino, Francesc Alegre, translation, Ovid, Petrarch, Leonardo Bruni

1. INTRODUCCIÓ La producció del barceloní Francesc Alegre (ca. 1450-1508) pot relacionar-se amb la lectura de dos comentaris: les Allegoriae (ca. 1322) de Giovanni Del Virgilio, comentant les Metamorfosis d’Ovidi; i el Commento del metge sienès Bernardo Ilicino als Trionfi de Petrarca (1466-1471). En el primer apartat de l’article es mostren punts en comú entre el Commento i la producció d’Alegre. En el segon apartat s’indiquen algunes dades de l’Ovidi medieval italià que cal tenir en compte per a l’estudi de les seves Transformacions i Al·legories. En el pròleg de les seves Transformacions (f. Iv), Alegre sosté que «res no·s puga dir que ja no sia estat dit».1 Tot seguit, s’adreça «als 1. Per a la vida d’Alegre, vegeu Torró (1994), i alguns afegits a Bescós (2011 i 2013). En relació a les seves obres, vegeu en Torró (1994) la identificació d’Alegre amb el «Claudiano poeta» que signa la Faula, continguda al Jardinet d’Orats (BUB, ms. 151; Torró 1992), que no és possible sense les Transformacions ni les Genealogiae de Boccaccio (1994: 229-36). Per a la Requesta, vegeu Cátedra (1989: 164), qui sosté semblances amb la Triste deleytaçion castellana. L’obra manuscrita d’Alegre, el Sermó, la Requesta, el Somni, el Rahonament i la Faula de Neptuno y Diana, es conserven en una sola còpia, a l’esmentat Jardinet d’Orats. La primera guerra púnica es conserva en dues còpies senceres: 1) Hispanic Society de Nova York (ms. HS387/4327), 2) Biblioteca Universitària de Barcelona (ms. 85) i fragmentàriament (cinc bifolis) en una tercera, a l’Arxiu Comarcal del Ripollès (14.1 1540/6). Es conserven unes vint còpies de les Transformacions, de les 1.000 que en va fer (Torró 1994: 222). La Passió de Jesucrist, en canvi, es conserva en una sola còpia impresa (Biblioteca Universitària de València, BH, C.F./4). Als inventaris colombins (Regestrum, Abecedarium i Supplementum) hi ha una Vida de Sant Josafat i una Vida de Nostra Dona d’Alegre, ambdues perdudes (Faulhaber 1983: 429-430). Una altra curiositat dels índexs de la Biblioteca Colombina és l’aparició de dos Francesc Alegre, un Hispanus i un Italus (Bescós 2011: 43). L’Italus és l’escriptor veronès Francesco degli Allegri, dada que hem recollit d’un petit còdex amb un tractato de la Biblioteca Angelica de Roma, un llibret de 26 folis. Els tres primers i els tres darrers Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 34

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

moderns qui volen de lur estudi, scrivint, mostrar fruyt» i els aconsella que els «cové libres antichs reepilogar e transladar» (f. Iv). És indispensable, per als autors moderns, traduir i comentar obres antigues.2. El barceloní, tal com la crítica li reconeix, és un autor-traducestan en blanc. Cada recto dels folis impresos conté un gravat, que es pot relacionar amb el contingut de l’obra. El Tractato comença al f. 4r amb l’íncipit («Incipit tractatus Francisci de Alegris, clarissimi Pelegrini laureati poetae etc., de regimine iudicum, potestatum et praetorum totius mundi ubicumque iustitia ministretur ut vulgariter videbitur. Ad magnificum et generosum virtutibus decoratum dominum Petrum Marcellum, filium (?) illustris equitis Domini Iacobi Antonii etc, capitaneum et provisorem dignissimum Pergoni illustrissimi D. V. Deo Volontate etc.») i acaba al f. 23r amb l’èxplicit («Finito el nobel tractato della sacra iustitia, impresso nella inclyta città di Venetia per Melchior Sessa, del mcccccviii, a dì vii novembrio.»). Francesco degli Allegri va néixer a Verona en data dubtosa (se li atribueix erròniament el 1495, data més que improbable si les seves primeres impressions daten de 1501 i 1508) i apareix en catàlegs enciclopèdics del segle xix i xx. Per exemple, el trobem a l’Index bio-bibliographicus notorum hominum (1973-, vol. C1: 2746), amb la data de naixement de 1495. En aquest índex també apareix Pellegrino Allegri, el qual, segons la cita del Tractato, sembla ser el seu pare (1973-, vol. C1: 2747), a qui cal atribuir les primeres impressions. Entre les obres que en els inventaris de Colom se li atribueixen i les que hem sabut trobar, en sumen vuit, que tracten temàtica històrica, política, poètica i religiosa: 1) El poema Summa gloria di Venetia (Reg B, 3956), que es conserva en tres exemplars, un a la Biblioteca Estense-Universitaria de Modena, i dos més a la Biblioteca Nazionale Marciana de Venècia; 2) Quiromància, en italià (núm. 8148), només un foli, en desconeixem la ubicació, tot i que potser és l’original de la versió francesa Pronostication perpetuelle composée par les anciens et espers astrologues... (Bibliothèque Sainte-Geneviève, OEXV 839 P.2); 3) Tractato nobilissimo della prudentia et iustitia seu de regimine principum (núm. 2484), imprès a Venècia el 7 de novembre de 1508 per Melcior Sessa, es conserva en quatre exemplars a Roma: Biblioteca Nazionale Centrale, Biblioteca Universitaria Alessandrina, Biblioteca Angelica i Biblioteca Casanetense (mutilat); i un altre a la Biblioteca Nazionale Marciana de Venècia; 4) Il gran subsidio per Italia, poema (núm. 8319), en desconeixem la ubicació; 5) Soneti spirituali, en italià (núm. 2071), conservat a la Biblioteca Nazionale di Napoli, XV E 43. Cart. XV (Kristeller I, 434: Franc. de Alegris, domini Pelegrini Veronensis, rime, to Ercole d’Este. Dated at the end: 1495), tot i que segons el catàleg actual de la Biblioteca Nazionale di Napoli, aquest manuscrit no es troba allà (és l’únic dels textos de Francesco degli Allegri que hem trobat a Kristeller). D’altra banda, segons el catàleg de l’ICCU-Istituto Centrale per il Catalogo Unico al Archivio storico civio e Biblioteca Trivulziana de Milà encara hi ha tres impressions més: 1) La conuocatione de gli signori de la christianitade contra el turco (Venècia, 1501?); 2) La fede de misier Iesu Christo la qual inuoca soccorso da tutti i gran re della christianita (Venècia, 1501?) i 3) Historia noua cauata della Bibbia, la quale tratta in che modo nacque Sansone et li gran fatti e mirabil proue che lui fece contra li Philistei et in che modo moritte (Venècia, 1525). 2. Segons el DCVB, el sentit antic d’epilogar és ‘resumir’. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 35

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

tor preocupat per la relació entre traducció, comentari, creació literària i estil, segons es desprèn dels paratexts de les seves traduccions Transformacions i Al·legories.3 El període formatiu d’Alegre fou a Palerm sota Iacobo dela Mirambella, instructor del príncep de Viana i de Ferran II.4 Aquest període s’estén al llarg de la dècada de 1460 i es presenta com a clau per a la biografia literària d’Alegre, tal com ell mateix declara.5 La producció d’aquests anys, en tant que exercici, és posteriorment reaprofitada amb una finalitat social. Aquest és, per exemple, el cas de La primera guerra púnica de Leonardo Bruni, traduïda a Palerm als anys seixanta, però dedicada, com a «obra de cavalleria» (sui generis, és en el fons una traducció) al seu cunyat, el cavaller Antoni de Vilatorta, en el context del setge de Barcelona (1471-1472) (Bescós 2013).6

3. La crítica reconeix la importància de les Transformacions, tant en l’àmbit català com en l’europeu. Per exemple, és una de les primeres traduccions de les Metamorfosis a ser impresa a Europa, a més de ser molt innovadora (Gutmüller 1997: 85). 4. Vegeu Torró (1994: 228). 5. «[f. A1va] vull dir so [...] que un mestre meu, home de aprovada vida e singular doctrina entre quants vivien en l’orde militar en Sicília, da on era natural home, conegut de molts per sa auctoritat, promovedor del consell real en lo dit regne, anomenat misser Iacobo dela Mirambella» (Turró 1994: 227-228). També en la seva invocació al tercer pròleg de les Al·legories, construït a imitació del Corbaccio, però substituint Beatrice per Maria (Turró 1994: 236): «Vós sola sou la mida que mediu tal distància, Vós sola la defensa contra temptacions; de vostre verge humilitat ab les altres virtuts tot lo món pren exemple. Nunca negas socós a qui vos acorre, Senyora, non manqueu en trespàs de tanta congoxa com veu que fo posat, donau esforç a ma jovenill edat, Vós qui, jove donzella de setza anys tengués esforç per anar en Egipte e passar tants trebals» (f. CXXXVIId). La referència a «ma jovenill edat» sembla indicar un Alegre jove. Retorna sobre aquest tema de la joventut en el segon pròleg de les Al·legories, on una visió de l’edat li demana explicacions per haver-se atrevit a traduir Ovidi tan jove: «Venia la Edat e ab fort bras tirant-me una pedra, cullida en la entrada de la escola dels paripatetichs, en la qual era escrit: ‘Iuvenis quidem nequaquam idoneus’ no poch empaix me dave» (f. CXXXVIIb). 6. En referir-se a les «despulles opimes», en la seva Resposta de Francesc Alegre a la demanda de Romeu Llull (Torroella 2011: II, 250), el barceloní recorre a aquesta traducció, fragment que podem relacionar amb la descripció de les despulles opimes per part d’Ilicino al comentari quart de la fama, potser també presos de Leonardo Bruni (Recio 2009: 394). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 36

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

2. EL COMMENTO AI TRIONFI D’ILICINO El Commento d’Ilicino als Trifoni de Petrarca hauria donat certes indicacions a Alegre sobre què caldria llegir i hauria configurat en el barceloní un imaginari literari. El text d’Ilicino, escrit entre 1466 i 1471 (Francalanci 2008: 115), va tenir una difusió molt important durant l’últim quart del segle xv. La data de la seva redacció concorda amb l’etapa de màxima formació d’Alegre a Palerm. Certament, si s’estableix una relació entre La primera guerra púnica, les Transformacions i el Commento, cal remuntar-la a l’admiració d’Alegre per Petrarca, acompanyada d’un moviment clar d’aemulatio, que hauria conduit el barceloní a llegir, traduir i comentar el que sembla ser, en el text d’Ilicino, allò que l’admirat poeta ha llegit.7 Si bé Alegre publica només les traduccions d’Ovidi (1494) i Bruni (1472), bé podria haver treballat amb d’altres textos, qui sap si amb la versió catalana del Commento, realitzada entre 1478 i 1512, de la qual avui se’n desconeix l’autor. Si comencem pel Sermó, Alegre cita un vers d’Ovidi en llatí també present en el text d’Ilicino. És una línia de l’episodi de Píram i Tisbe (IV.64), on el poeta romà compara l’amor dels amants amb el foc, el qual com més es s’amaga [es tapa], més s’encén. No és només el vers el que coincideix en ambdós textos, la seva presentació també és paral·lela («axí com s’escriu en lo quart de Ovidi»), així com l’atribució del vers a Ovidi («Diu Ovidi en lo quart de Transformacions»). Es llegeix en el Sermó (Cátedra 1989: 208): Axí los enamorats de més luny són descuberts que nenguns altres. E per ço diu Ovidi en lo quart de Transformacions: «Ubi magis tegitur [120r] tectus magis extuat ignis».8

7. Per a la difusió del De Primo Bello Punico, vegeu Hankins (1997: 256-57), qui ha localitzat 145 manuscrits llatins i 121 d’italianes. 8. En la versió original italiana consultada és «Quoque magis tegitur tanto magis stuat ignis» (Venècia, 1484, f. 27v). Posteriorment, en les Transformacions, Alegre tradueix aquest vers per «car lo foch més cubert, major flama espira» (f. XXVIIIc), on sembla seguir la variant del Sermó. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 37

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

I en el Commento (Recio 2009: 162): Els enamorats, en quant que poden, lo seu amor [97v] amagar de principi; per la qual cosa a major molèstia s’indueixen e major evidència de allò demostren, axí com s’escriu en lo quart de Ovidi: «Quoque magis tegitur tanto magis stuat ignis».

Com es pot observar, l’argumentació, seguida per la presentació d’Ovidi i la cita de les Metamorfosis, és paral·lela. Hi ha un altre punt en comú entre el Sermó i el Commento. Es tracta de la descripció de Cupido.9 En el Sermó el fragment és com segueix (Cátedra 1989: 209):10 Descrevint lo amor un infant nuu ab dos ales sobre sos mucles de mil colors, ab arch y aljava de fletxes.

En la traducció catalana anònima del text d’Ilicino, la descripció és (Recio, 2009: 53): Dient ésser aquell hun infant nuu [...] solament de hun arch armat e sagetes abundantment, [...] sobre los muscles del qual dues grans ales s’estenien en gran nombre distinctes e en diverses colors variades.

Aquesta descripció segurament està construïda a partir de la que fa Petrarca de Cupido (Ramat-Bezzola 1957, v. 23-27): Sovr’un carro di foco un garzon crudo con arco in man e con saette a’ fianchi; nulla temea, però non maglia o scudo, ma sugli omeri avea sol due grand’ali di color mille, tutto l’altro ignudo; 9. Obra conservada en el Jardinet d’Orats (BUB, ms. 151, ff. 117r-122v). S’ha situat aquesta obra entre el 1462-1478, però és arriscat situar-la abans de la fi de la Guerra civil, ja que Alegre la dedica a Joan II i hi ha l’aparició de Torroella com a «magnífich» (Quer 1988: 31-32). Torroella és criat del Príncep de Viana fins a la mort d’aquest (Torroella 2011: II, 35). Sembla que cal situar aquesta obra entorn del 1475 (Quer 1988: 32). Torró (1994: 224, n. 11) ja va indicar que la relació entre el Sermó i la traducció catalana d’Ilicino era evident. 10. El Sermó i les Al·legories (I.8, f. CXLVIr) contenen en realitat el mateix text (Torró 1994: 237-238). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 38

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

Però Alegre afegeix elements que semblen remuntar-se més a la versió italiana del Commento que a la catalana. Es llegeix (Venècia 1484, Houghton 4478, f. 4v): Dicendo quello esser uno nudo fanciullo [...] armato solamente d’uno arco et d’una faretra di saietta abondando, [...] sopra de li cui homeri si extendevano due grandi ale variate et distincte in molto numero de diversi colori.

La presència de l’aljava en Alegre es pot explicar perfectament a partir de l’italià faretra, no a partir de Petrarca ni de la traducció catalana.11 Potser el copista o el traductor del comentari català han eliminat per error el mot aljava, o potser Alegre afegeix la paraula per la seva banda, però no sembla descartable la coincidència Sermó-Commento.12 Una segona obra d'Alegre relacionable amb Ilicino és la Faula de les amors de Neptuno y Diana, signada per Alegre amb el pseudònim «Claudiano poeta», en referència al poeta tardo-romà Claudi Claudià (Alexandria 370 - Roma 405), també «Claudiano poeta» en Ilicino.13 Entre la producció d’aquest poeta romà hi ha el poema De raptu Proserpinae, on es narra el rapte de Prosèrpina per Plutó, déu de les riqueses. Es tracta d’una trama mítica (siciliana), que Alegre coneix bé 11. Ja s’ha apuntat que la traducció catalana no pot estar feta sobre l’incunable venecià de 1484, el que hem consultat nosaltres (Francalanci 2008:13): «l’edizione Ve84 (1484, Venezia, Petrus de Plasii Cremonensis, dictus Veronensis) è invece portatrice —lo vedremo poco oltre— di un buon numero di varianti che la escludono definitivamente quale possibile modello della nostra traduzione catalana». 12. Les dates que s’estableixen per a la traducció dels Trionfi (1478-1512) i del Sermó (1475-1479) fan poc probable la dependència de la descripció de Cupido de la traducció catalana, no així de l’original italià. Vegeu Francalanci (2009: 126) per a la datació de la traducció catalana del comentari, entre 1478 i 1512. 13. Vegeu Torró (1994: 234) per a la relació entre Alegre i el pseudònim. En el pròleg d’una altra obra d’Ilicino, el Somnium, hi presenta el poeta Claudi Claudià com una font inspiradora de visions i simulacres onírics (Cracolici 2009: 109-134). És interessant la relació entre el Somnium d’Ilicino i el Somni d’Alegre, més enllà del títol, força freqüent. Per exemple, hi ha relació en els personatges que apareixen, un grup de cristians (Salomó i Josep) i un altre de clàssics (Cèsar, Agamèmnon, Octavià, Escipió, Hipòlit i Espurinna). També en el tema de l’obra: en el Somnium, la còlera de Cupido, relacionada literàriament amb la melancolia i la ira de Cupido a la Faula. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 39

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

per les seves Transformacions i que té paral·lelismes amb la Faula: la Diana protagonista de la Faula pot ser identificada amb Prosèrpina i algun ric mercader que s’emporta els amors de la Diana real pot ser llegit com a Plutó, el segrestador (Torró 1994:232). Certament, la sentència a Diana en la Faula afavoreix aquesta lectura: «Ab preu venent ço que per grat se compre» (f. 113r), repetit per segona vegada amb lleugeres variacions (f. 113v): «Perquè vené ab preu ço que·l grat compra». Les aparicions de Claudi Claudià en el Commento són interessants. Ilicino el cita dues vegades. La primera en relació a l’emperador Teodosi, deus dilectus. Les seves tropes, gràcies al vent, poden evitar les sagetes de l’enemic, que no arriben a tocar els seus efectius (Recio 2009: 590). La segona cita són uns versos del romà sobre l’eternitat, comentats per la frase de la carta de Sant Pau als Corintis (I,13,12): «Vidimus per speculum in enigmate» (Recio 2009: 748). La sentència fa referència a la imperfecció (enigmate) de la visió o coneixement terrenal, contraposada a la visió o coneixement etern, posterior al judici final. A través del speculum és possible veure ambdós mons, el present i el més enllà.14 Alegre coneix, sigui a través d’Ilicino o no, la sentència de Sant Pau, perquè a les Al·legories la cita: «Non per speculum in enigmate» (f. CXXXXIa). En la Faula, Cupido, també un deus, es lamenta amb el carcaix buit, davant la seva mare Venus i la cort d’enamorats presents a la torre de la deessa. El motiu de la seva pena respon al fet que les seves fletxes han perdut força contra Diana, la protagonista (f. 106v), com les fletxes de Todosi. Davant del perill que la tristor de Cupido representa, en la Faula s’aplica una dura sentència a la protagonista. Venus, Cupido i la resta d’enamorats, entre els quals l’autor mateix, segueixen, des d’una habitació de la torre de la deessa, el judici i el càstig a Diana a través d’un spill (f.112r i ss.), com el speculum de la sentència de Sant Pau. La cort d’enamorats dins la torre imposa el càstig a Diana, i Medea se li adreça i l’acusa d’haver merescut el càstig perquè ha «desdenyant les armes de Cupido ha abrassat les riqueses de Plutó» (f. 114v). La lectura al·legòrica de la Faula guarda una relació amb Claudià com a pseudò14. Vegeu la interpretació, per exemple, a Borges (1952: 171). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 40

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

nim, però també pot relacionar-se amb les cites del poeta romà al Commento d’Ilicino. Però la relació entre Ilicino i Alegre no només es pot traçar en la producció pròpia d’Alegre. Per al barceloní la creació literària està sempre lligada a la traducció. En relació amb La primera guerra púnica, en el Triomf de Cupido Petrarca s’adreça a la reina africana Sofonisba amb aquests dos versos (Ramat-Bezzola 1957): Ché Cartagine tua per le man nostre tre volte cadde, et a la terza giace,

En el Commento, per comentar els dos versos anteriors, Ilicino contextualitza històricament la guerra púnica seguint els epítoms de Florus a la Ab urbe Condita de Livi, concretament I.18. Es llegeix en el Commento (Venècia 1484, f. 37v): En el Commento, per più piana intelligentia de precedenti versi e da intendere che infra li romani et i carthaginesi furono tre guerre. La prima incominciò perchè facendo in Sicilia guerra i mesinesi et i siracusani, quelli di Messina implorono lo aiuto romano e quelli di Syracusa chieseno quello di carthaginesi, nella quale fu molta varietà et molte diverse victorie. A la fine per virtù di Q. Luctatio Catulo, havendo debellate alle isole di Egati vi. nave di carthaginesi, furono i romani superiori, e fessi pace con questa conditione che Sicilia et Sardigna et tutte l’altre isole quelle sono in mezo infra la Italia et Affrica restassero per ragione di dominio ali romani.15

Certament, les al·lusions a la història republicana de Roma són molt presents en el Commento, perquè Petrarca, després d’haver treballat el text de la Ab urbe Condita, ha estat assimilat a Livi. Els estudiosos posteriors a Petrarca relacionaven el poeta amb l’Ab urbe Condita de Livi. Petrarca ha estudiat i corregit el text de Livi (Billanovich 1951: 137). En comentar el triomf de la fama, Ilicino escriu (Venècia 1484, f. 74r): Dechiara lui stesso el poeta chi fusseno quelli che primi vinseno Carthagine in mar, Appio et Catulo, et furono prese non longo da Lylibeo, promontorio di Sicilia, navi septanta di carthaginesi.16 15. Fragment traduït literalment en la versió catalana (Recio 2009: 212). 16. Fragment traduït literalment en la versió catalana (Recio 2009: 393). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 41

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

Aquest fragment resulta interessant perquè no es pot remuntar als epítoms de Florus. De totes les fonts històriques que contenen l’episodi, el numeral setanta només concorda amb Bruni i Polibi.17 I al llarg del Commento, Bruni és un pilar important i una autoritat recorrent, i, en canvi, Polibi no apareix. Si Ilicino coneix el De Primo bello Punico, i si les referencies a l’episodi de la primera guerra púnica són freqüents al llarg de tot el comentari, caldria veure aquí la decisió d’Alegre de traduir el text de Bruni? L’assimilació de Petrarca amb Livi, així com l’assimilació de Bruni amb l’historiador romà, poden reforçar la relació entre Bruni i Petrarca als ulls d’Alegre. És precisament en relació a Leonardo Bruni que sembla haver-hi un altre punt en comú entre el Commento i Alegre. És la carta que Bruni adreça al poeta sicilià Marrasi Sícul (Resta 1976: 144-148), on el florentí exposa la seva fascinació pel Fedre de Plató, que està traduint, sobretot pel fragment on poesia i amor són descrits com a actes de possessió divina, de furor.18 A Ilicino es llegeix (Venècia 1484, f. 34r): Fu opinione degli antiqui, sicome nele tragedie et per Leonardo d’Arezo, huomo ai nostri tempi doctissimo si demostra nella Epistola a Marasio Siculo, che amore fusse uno furore divino diviso da Cupido nelle menti degli homini, per le quale li inamorati le tanto perverse et intese operatione agitavano.

17. Alegre (II, XI): «Fforen en aquesta batalla sinquanta naus dels cartaginesos afonades, e preses setanta»; Polibi «καὶ πεντήκοντα μὲν αὐτῶν ναῦς κατέδυσαν, ἑβδομήκοντα δ’ἑάλωσαν αὔτανδροι»; el resum de Florus no especifica xifres. Segons l’edició llatina del text de Bruni (Brèscia, 1498) són, respectivament, 48 naus enfonsades i 72 de capturades, tot i que a l’incunable italià de 1471, més proper a Alegre, aquestes xifres hi són arrodonides (Auct.= II.Q.vi.58, f. 113r): «In questa bataglia navi cinquanta di Carthaginesi fuorono affondate e rotte da Romani e settanta ne fuorono prese». 18. Carta datada a final dels anys vint (Resta 1976: 148). Marrasi Sícul, la biografia del qual trobem a Vespasiano da Bisticci («Malraso siciliano»), és un poeta nascut a la ciutat siciliana de Noto al principi del segle xv. Després de viure a Florència, Pàdua, Ferrara i Nàpols vint anys, retorna a Sicília, viu entre Noto i Palerm, on desenvolupa tasques per al Comú fins a la seva mort el 1452 (Resta 1976: 7-34). És força probable que Dela Mirambella conegués Marrasi, de qui amb tota seguretat degué conèixer els poemes, molt llegits al llarg del segle xv. Marrasi va mantenir correspondència poètica en llatí amb Bruni o el Panormita. Per Hankins (1990: 70) la carta és, de fet, una defensa del «“Platonic love” later in the century among the followers of Ficino». Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 42

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

Si es compara directament un fragment d’aquesta carta, només citada en el Commento, amb la Passió d’Alegre (BUV, BH, C.F./4, ff. a1 i ss): Aquesta basta en mostrar-nos la prova de aquella meravella, qui par sobrenatura, transportant lo qui ama en la cosa amada, de manera que viu més en ella que no en si mateix, sens freturar de les necessitats que nodreixen lo viure. Amantis animam in alieno corpore vitam ducere. Haec igitur vehemens occupatio animi atque correptio amor vocatur, divina quaedam alienatio ac velut sui ipsius oblivio et in id, cuius pulcritudinem admiramur, transfusio. (Hankins 1990: I, 71)

Certament, el tema de la transportació de l’amant en l’amada és un tema recorrent en la poesia medieval i renaixentista (Serés 1996), però els dos fragments comparats són molt semblants. Si bé Alegre no fa referència explícita a l’estat d’ànim diví (alieniatio divina), s’hi refereix amb paraules com sobrenatura, meravella, que en un context religiós com la Passió, entronquen amb un misticisme amb el qual el concepte d’alieniatio divina està íntimament relacionat. Per últim, tornant al Sermó, les fonts més citades per Ilicino en el comentari al Triomf de Cupido són les Metamorfosis, Aristòtil o «el philòsoph» (tal com és definit també en el Sermó), l’Antic Testament i el primer llibre del De Officiis de Ciceró. Alegre construeix el Sermó basant-se en aquestes fonts.19 En l’inici del Sermó, en justificar l’«appetitus procreandi» de l’home, Alegre cita dues fonts de manera correlativa, el primer del De Officiis i Aristòtil. En el Commento se’ls cita també correlativament més d’una vegada, en referir-se precisament a la relació entre apetit sexual i raó (Venècia 1484, Houghton 4478, f. 32v):

19. També Moner o Diego de San Pedro recorren a Ciceró i Aristòtil (Cátedra 1989: 164). Alegre, però, recorre també a Ovidi i a versos dels Rerum vulgarium fragmenta de Petrarca. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 43

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

Scrive Cicerone et accomodatamente nel primo degli Officii, et Aristotile al fine del primo dela Èthica, che la natura de l’huomo secondo la sua perfectione e che la ragione signoregi et lo appetito obedisca.

L'ampliació d'aquestes relacions aportades entre el Commento d’Ilicino i l’obra d’Alegre, possible amb una anàlisi més profunda, permetria valorar en quina mesura l’obra del barceloní es pot articular sobretot a partir del comentari del sienès. Sembla una hipòtesi interessant, a la llum d’aquests exemples, de les dates per al Commento (1466-1471) i dels anys de les edicions prínceps d’altres incunables amb els quals Alegre treballa, com les Metamorphoseos i La prima guerra púnica.

3. ALEGRE I LES METAMORFOSIS MEDIEVALS A banda de treballar amb el Commento d’Ilicino, Alegre ha treballat amb un comentari d’Ovidi per construir les seves Al·legories a les Transformacions. En aquesta traducció Alegre realitza una de les primeres defenses de la traducció de l’estil. Uns anys abans, el juny de 1472, ja en el seu prefaci de La primera guerra púnica, Alegre ha introduït el neologisme brunià traducere, mot que pretén recollir l'interès per la traducció de l’estil.20 Les Transformacions estan seguides per les Al·legories, basades en les Genealogiae de Boccaccio, però, com veurem, potser també basades en les Allegoriae de Giovanni Del Virgilio, de les quals poden certament prendre el nom. Arran de les relacions entre comentari, traducció i obra pròpia en Alegre, l’anàlisi de les Transformacions és un exercici clau pendent en l’estudi de la seva producció. En aquesta direcció, un primer pas és provar de situar Alegre dins la tradició de l’Ovidi medieval, sobretot l’italià. És necessari establir la relació amb tots els textos baix-medievals d’Ovidi, des de 20. Vegeu els articles de Colón (2001) i Pujol (2002) per a més informació sobre la introducció del neologisme en català. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 44

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

l’Ovide moralisé, als recentiores llatins del text d’Ovidi (la doble editio princeps és de 1471), pràcticament no col·lacionats en les edicions actuals d’Ovidi (Moncunill, en premsa), i l’adaptació llatina de Giovanni Del Virgilio o la italiana de Giovanni Bonsignori. Quan, el 1494 Francesc Alegre edita les seves Transformacions, en l’Epíleg explica la història textual que sap de l’Ovidi medieval per justificar-se literàriament i demostrar que coneix i està superant les versions anteriors (Duran & Solervicens 1996: 39): Bé és ver que en temps passat un Johan de Virgili, natural de Toscana, escriví en prosa latina bé digne de aquell temps la substància de les Transformacions del poete Ovidi; no he volgut dir la flor perquè, com comprendran los discrets legidors, és tal traductió composta de espines, dexant la multitut de odoríferes flors ab què lo nostre poeta orna lo seu scriure, ajustant lo dit toscà [=Del Virgilio] ab les faules de Ovidi trocejades moltes allegories segons sa fantasia. De aquest latí gros fon tret lo que és en toscà, i del toscà no sol lo castellà més uns quants libres en català traduïts del toscà en temps passat per lo noble don Francesch de Pinós.21 Totes aquestes traductions no són ignorades del meu traduidor [Alegre usa la figura del llibre parlant, iniciada per Ovidi], que ans que molts dels detractors sabessen confegir ne ajustar dos letres, les havia ja vistes.

A banda de l’explicació d’Alegre, la història textual d’aquests textos és com segueix. Hi ha, al principi, el resum de les Metamorfosis que Giovanni del Virgilio, professor de gramàtica i retòrica al Studio di Bologna, realitza al voltant de 1322 a partir d’unes lliçons sobre el text ovidià (la traducció en «latí gros», segons Alegre). Aquest resum és conegut amb el nom d’Expositio. A continuació de l’Expositio, Del Virgilio afegeix unes Allegoriae de tipus escolàstic que comenten els mites d’Ovidi, tal com fa Alegre. El conjunt del text de Del Virgilio té, per tant, dues parts, tot en prosa: l’Expositio o resum de les Metamorfosis, i les Allegoriae o comentari del text. Però a les Allegoriae hi ha els versos llatins d’Ovidi, com a pauta per situar l’explicació del comentari (Ghisalberti 1933: 31). Per tant, Del Virgilio conté dues 21. Es desconeix l’autoria de la traducció castellana. La traducció catalana és la de Francesc Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur (ca. 1417- ca. 1475), avui perduda. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 45

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

vegades el text d’Ovidi en llatí, un resum d’estil simple en l’Expositio i els versos originals intercalats en les Allegoriae, les quals tenen, doncs, per si soles una disposició molt semblant a la que presenta el Commento d’Ilicino respecte els versos de Petrarca, en el seu cas. Mig segle després de Del Virgilio, el 1375-1377, Giovanni Bonsignori da Città di Castello tradueix en italià les dues parts de Del Virgilio, Expositio i Allegoriae, però distribueix el text de manera diferent: l’Expositio ocupa el lloc dels versos d’Ovidi en les Allegoriae (Ardissino 2001). D’aquesta manera, en la pràctica, Bonsignori elimina l’original llatí d’Ovidi. Aquest text de Bonsignori és «lo toscà», al qual es refereix Alegre al fragment damunt citat. Com es llegeix, Alegre remunta la barreja d’Expositio i Allegoriae («trocejades moltes allegories») a Del Virgilio, no a Bonsignori, explicació que no encaixa amb la tradició textual coneguda d’aquests textos. Potser hi ha un còdex que s’escapa, potser un còdex llatí híbrid que conté les Allegoriae i l’Expositio en comptes del text d’Ovidi, i que podria ser el text usat per Bonsignori. Però, per què Alegre no dóna el nom del traductor italià, ni el del castellà, en un fragment on la seva defensa depèn de demostrar que coneix la feina de tots aquests traductors? Segurament, dóna els noms dels textos que coneix, o ha vist.22 I si només coneix o ha vist Del Virgilio i la traducció de Galceran de Pinós? D’entrada, més enllà de la dificultat d’intentar casar la filiació d’Alegre amb la tradició textual, cal tenir en compte que, en relació amb l’anàlisi de les Transformacions, traduïdes per Alegre del llatí però amb l’ajut de textos medievals, un primer pas és tenir clar què hi ha de Del Virgilio en el text de Bonsignori abans d’establir una relació Alegre-Bonsignori que en realitat podria remuntar-se a Alegre-Del Virgilio. I aquesta comparació entre l’Expositio llatina i el text italià només ha estat apuntada en uns pocs exemples per l’editora de Bonsignori (Ardissino 2001). Per tant, una bona hipotesi de partida és plantejar que Alegre ha realitzat les seves Transformacions, fins i tot les Al·legories, a partir d’un còdex de Del Virgilio amb l’original d’Ovidi, les Allegoriae i 22. Aquest fragment d’Alegre és l’única referència de l’època amb el nom de Del Virgilio com a original de la traducció italiana (Guthmüller 1997: 66). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 46

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

l’Expositio, tot junt. L’Expositio és el referent en «latí gros» amb què Alegre compara la seva feina, amb l’original d’Ovidi. Alegre pot traduir les Transformacions i a partir de les Allegoriae pot estructurar, amb l’ajut de Boccaccio, les Al·legories. A més, l’Expositio li serveix en cas de dubte amb l’original. El més prudent, en aquest punt de l’estudi de les Transformacions, és deixar el tema de l’original obert, a l’espera d’una anàlisi completa, sobretot tenint en compte que Transformacions i Expositio no han estat contrastades directament, i que els versos d’Ovidi «sono stati trasformati, a scopo didattico, in una semplice parafrasi latina in prosa» per Del Virgilio (Guthmüller 1997: 87). El punt important és considerar si els exemples de les Transformacions que la crítica ha remuntat a Bonsignori, no podrien sinó remuntar-se al text de Del Virgilio.23 Només a tall d’exemple, l’explicació etimològica del mot Transformació en el pròleg d’Alegre, que jo mateix vaig apuntar (Bescós 2011:262) com a procedent de Bonsignori (Ardissino 2001:16), però que també pot remuntar-se al llatí de Del Virgilio (Ghisalberti 1933: 19):

23. En relació a Bonsignori, Guthmüller (1997) l’anota com una de les versions d’Ovidi més llegides durant l’últim quart del segle xv i principi del xvi; per contra, escriu que el text de Del Virgilio va circular poc. També anota una primera traducció italiana d’Ovidi a partir del llatí, feta per Arrigo Simintendi da Prato (1330), a la qual no es refereix Alegre, qui esmenta unes Allegoriae, no contingudes en el text de Da Prato. Alcina sosté que Alegre «bebe de forma discreta però cierta de la traducción italiana de las Metamorfosis de Giovanni Bonsignori», i aporta un parell d’exemples, els versos I.7 i I.10-11, comparant-los amb Ovidi (Alcina 1998). Alcina (1998, n. 10) afegeix sobre la versió de Bonsignori i Alegre que «es razonable pensar que la tuvo presente al realizar su versión». El seu primer exemple (v.7) sembla d’origen força clar en Bonsignori, però en el v.11, Alegre tradueix un «nova» que no és present en Bonsignori, i que es remunta a Ovidi (Bescós 2011: 264). El primer exemple, doncs, pot estar tret de Del Virgilio. També en el Diccionari de la Traducció Catalana (Bacardí & godayol 2011: 33), entrada d’Alegre, s’indica que «segueix de prop el text llatí però que també té en compte la versió italiana en prosa de Giovanni Bonsignori». El treball de Moncunill (en premsa) apunta que també altres textos podrien ser tinguts en compte en relació a les Transformacions. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 47

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

‘Metamorphoseos’ sia nom grech compost de ‘meta’, qui vol dir ‘post’ e de ‘morphosi’, que vol dir ‘forma’. Quasi que vulla dir: aprés de haver tractat de l’ésser primer dels cossos, tractar en aquells inductió de nova forma, qui, a propi parlar, és ‘Transfformació’. E per açò, traduït lo títol, del present diu Ovidi ‘De transfformacions’. Metamorphoseos è nomo greco e dicese da ‘meta’, che ène nome greco e vene a dire in gramatica latina ‘trans’, e ‘morphoseos’ è ancora vocabulo greco e vene a dire in gramatica ‘motato’; e così revelle in tutto ‘Transmutazione’. Ora veniamo a la divisione del libro. ‘Metamorphoseos’ est nomen grecum et dicitur a ‘metha’, quod est ‘de’ et ‘morphoseos’ i. ‘transmutationis’. Nam hec morphosis, huius morphosis vel morphoseos genitivus grecus. Inde Methamorphoseos i. Detransmutationis [...] Vel aliter ‘metha’ idem est quod ‘trans’, ‘morphoseos’ i. ‘mutationis’, inde ‘Methamorfoseos’ i. ‘transmutationis’ liber primus incipit. Et sic apparet libri titulus.

En conclusió cal introduir en la comparació el text de Del Virgilio. El llibre I podria ser útil en aquesta distinció, perquè Bonsignori no el tradueix de Del Virgilio, sinó que comença a traduir les Metamorfosis de l’original ovidià, i només a partir del llibre II decideix recórrer a Del Virgilio (Ardissino 2001:XIII i Guthmüller 1997:71). Per tant, en el llibre I Bonsignori no depèn de Del Virgilio i sembla un bon lloc per comparar Bonsignori i Alegre en relació al bolonyès. A la resta, la dependència de Bonsignori de Del Virgilio fa més difícil destriar-los. A la taula 1 (I, 1-75) es pot veure com en el principi d'aquest primer llibre, curiosament no hi ha punts de contacte entre Alegre i Bonsignori. Això pot fer-nos concloure que Alegre tradueix pel seu compte, però, en tot cas, reforça la necessitat d’una comparació directa entre Alegre i Del Virgilio.24 24. En el llibre II, en els capítols de Faetó (v. 1 a 50; Transf. XIIc) i d’Aglauros (v. 708 a 780; Transf. XXa), Alegre es manté proper a Ovidi, igual que en el llibre III, capítols de Cadme i Àcteon (v. 1 a 25; Transf. XXIb), Àcteon devorat pels seus gossos (v. 131 a 253; Transf. XXIIIc) i en el diàleg de Narcís i Eco (v. 359 a 401; Transf. XXVc), on Bonsignori no és capaç de reproduir el joc entre les paraules de Narcís i les respostes d’Eco, i Alegre, en canvi, sí. I la tònica sembla mantenir-se en el llibre V, almenys en el capítol de Ceres i Prospèrpina (v. 438 a 480; Transf. XXXXVa), tot i que Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 48

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

Taula 1 Alegre

Bonsignori

Ovidi

Car abans que fos mar, terra, ne lo cel totes les coses ombrant (f. IIIa)

Prima che fosse mare, terra o cielo (101)

quod tegit omnia caelum (v. 5)

ne la luna crexent reomplia los nouells corns (f. IIIa)

né la luna crescendo rempiva le sue corna (102)

Nec noua crescendo reparabat cornua Phoebe (v. 11)

la terra egualada ab sos pesos no penjava en lo ayre entorn della. (f. IIIa)

né la terra non pendea ne l’aire (102)

Nec circumfuso pendebat in aere tellus / Ponderibus librata suis. (v. 12 i 13)

Ne la mar encara estenia los seus larchs braços en los marges de la terra

né’l mare non stendea le braccia sue dintorno (102)

nec bracchia longo25 margine terrarum porrexerat Amphitrite (v. 13 i 14)

Assignant a la igneha virtut qui és sens pes lo concavat cel (f. IIIb)

E puse’l fuoco nella parte de sopra e l’aire puse appresso a esso (102)

ignea convexi vis et sine pondere caeli / emicuit (v. 26 i 27)

Aquell fabricador del mon no consent lo ayre passejar a lur plaer (f. IIIb)

Ordenò ancora Dio che alli venti non fosse licito andare onde che a lloro piaceva (103)

His quoque non passim mundi fabricator habendum / aera permisit (v. 57 i 58)

Tramès Euro en los regnes de Pèrcia, senyorejats per Nabateu, en qui lo sol los primers raigs escampa (f. IIIb)

Mandò Euro alle parti orientali (102)

Eurus ad Auroram Nabataeaque regna recessit / Persidaque et radiis iuga subdita matutinis (v. 61 i 62)

en aquest fragment hi ha una semblança entre Alegre i Bonsignori - Del Virgilio, quan Ceres llença «a la cara» del fill de la vella la polenta que aquesta li ha donat. Cap a la fi del llibre, la relació d’Alegre amb el text de Bonsignori - Del Virgilio es mostra més evident. El mateix trobem al llibre tretzè, en el capítol d’Eneas a Sicília (v. 705 a 729; Transf. CXIIIa-b), on Alegre segueix Ovidi, però la descripció de Sicília sembla basar-se en textos medievals de les Metamorfosis. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 49

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

Assignant a Zèfiro aquella part qui poch sent de la calor del sol en les hores estremes (f. IIIc)

E Zeffiro ne l’occidentale (102)

vesper et occiduo quae litora sole tepescunt, / proxima sunt Zephyro (vv. 63 i 64)

Boreas cruel invadí part del Septemtrió (f. IIIc)

E la Borrea nel Settendrione (102)

Scythiam septemque triones / horrifer invasit Boreas; contraria tellus (vv. 64 i 65)

E lo Auste ab espessos nuus sovint mulla la terra a Bòreas contrària (f. IIIc)

E l’Austro piovoso mandò del Mezzodì (102)

nubibus adsiduis pluviaque madescit ab Austro. (v. 66)

Poçà lo líquit foch afreturant del pes de l’ayre, e sens negun vestigi defesa tarrena (f. IIIb)

om.

haec super inposuit liquidum et gravitate carentem / aethera nec quicquam terrenae faecis habentem. (vv. 67 i 68)

E ja havia de tal manera compartides ab certs límits totes les coses, quant les steles, qui gran temps sots aquella massa se éran amagades, començaren a reluir per tot lo cel. (f. IIIb)

Composte quasi le sopradette cose, fece ed ordenò le stelle e pusele in cielo e cominciaro a risplendere per tutto el mondo. (104)26

Vix ita limitibus dissaepserat omnia certis, / cum, quae pressa diu fuerant caligine caeca, / sidera coeperunt toto effervescere caelo; (69, 70 i 71)

25. Seguint la forma en acusatiu plural neutre longa, concordant amb bracchia, en comptes de l’adjectiu en ablatiu masculí longo concordat amb margine. 26. Vegeu Gènesi I,16, potser la font de Bonsignori (Ardissino 2001: 137). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 50

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

BIBLIOGRAFIA Aguiló Fuster (1923): Marian Aguiló Fuster, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474-1860, Madrid: Sucesores de Rivadeneyra. Alcina (1998): Juan Francisco Alcina Rovira, «El poeta como dios: la poética de Landino en España (de Francesc Alegre a Alfonso de Carvallo)», Salina 12, 40-49. Alegre (1488): Francesc Alegre, La passió de Jesucrist, BUV, incunable BH C.F./4. — (1494): Francesc Alegre, Transformacions, BC, incunable 11-VII-16, Barcelona: Pere Miquel. — (1910a): Francesc Alegre, Somni de Francesch Alegre, Barcelona: Nova Biblioteca Catalana. — (1910b): Francesc Alegre, Rahonament entre Francesch Alegre y Sperança, Barcelona: Nova Biblioteca Catalana. Ardissino (2001): Giovanni Bonisgnori da città di Castello, Ovidio Metamorphoseos Vulgare, Bolonya: Commissione per i testi di lingua; «Collezione di opere inedite o rare», 157. Bescós (2011): Pere Bescós Prat, Francesc Alegre: La primera guerra púnica, 1472: estudi i edició crítica, Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. [tesi doctoral] — (2013): Pere Bescós Prat, «Los cavallers a fealtat covida»: fortitudo i sapientia cavalleresques en la traducció del De bello punico de Francesc Alegre (1472)», Els Marges 101, 10-30. Billanovich (1951): Giuseppe Billanovich: «Petrarch and the textual tradition of Livy», Journal of the Warburg and Courtauld Institutes 14 3/4, 137-208. Boccaccio (2011): Giovanni Boccaccio: Genealogy of the Pagan gods, Harvard University Press. Borges (1952): Jorge Luis Borges, «El espejo de los enigmas», dins Otras inquisiciones, 1938-1952, Buenos Aires: Sur. Cátedra (1989): Pedro Manuel Cátedra García, Amor y pedagogía en la Edad Media. Estudios de doctrina amorosa y práctica literaria, Salamanca: Universidad de Salamanca. Colón (2001): Germà Colón, «Traduir y traducció en catalán, con una ojeada a los romances vecinos», dins T. Martínez Romero & R. Recio (eds.), Essays on Medieval Translation in the Iberian Peninsula, (Castelló: Universitat Jaume I), ps. 153-171. Cracolici (2009): Stefano Cracolici: «L’etopea di Ginevra o il “Somnium” di Bernardo Ilicino», dins La letteratura a Siena nel Quattrocento, Pisa: Curial-PAM. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 51

03/04/14 15:39

Pere Bescós Prat

& Godayol (2011): Monserrat Bacardí & Pilar Godayol (dir.), Diccionari de la traducció Catalana, Vic: Eumo, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de les Illes Balears, Universitat Jaume I, Universitat de Vic. Duran & Solervicens (1996): Eulàlia Duran Grau & Josep Solervicens Bo, Renaixement a la carta, Barcelona-Vic: Universitat de Barcelona-Eumo. Faulhaber (1983): Charles Faulhaber, Medieval manuscripts in the Library of the Hispanic Society of America: Religious, legal, scientific, historical, and literary manuscripts, Nova York: Hispanic Society of America. Folena (1994): Gianfranco Folena: Volgarizzare e tradurre, Torí: Einaudi, «Saggi Brevi». Francalanci (2008): Leonardo Franalanci, «La traduzione catalana del commento di Bernardo Ilicino ai Triumphi del Petrarca: alcune novità a proposito del modello italiano», Quaderns d’Italià 13, 113-126. Ghisalberti (1933): Fausto Ghisalberti, Giovanni del Virgilio espositore delle «Metamorfosi», Florència: Leo S. Olschki. Guthmüller (1997): Bodo Guthmüller, Mito, Poesia, Arte, Roma: Bulzoni. Hankins (1990): James Hankins, Plato in the Italian Renaissance, LeidenNova York: E. J. Brill. — (1997): James Hankins, Repertorium Brunianum. A a critical guide to the writings of Leonardo Bruni, Roma: Istituto storico italiano per il medioevo. Ilicino (1484): Bernardo Ilicino, Commento ai Trionfi, Venècia: Petrus de Plasiis Cremonensis. [còpia consultada: Houghton Library, Inc 4478 (21.1)]. Kristeller (1965-1997): Paul Oskar Kristeller, Iter Italicum: a finding list of uncatalogued or incompletely catalogued humanistic manuscripts of the Renaissance in Italian and other libraries, Londres-Leiden: Warburg Institute-Brill. Lobies (1973-): Jean Pierre Lobies i François-Pierre Lobies, IBN : Index biobibliographicus notorum hominum, Osnabrück: Biblio Verlag. Moncunill (premsa): Noemí Moncunill Martí, «Las Metamorfosis de Ovidio traducidas por Francesc Alegre (1494): algunas observaciones sobre la problemática de las fuentes», Del latín a las lenguas romances: lengua entre lenguas, cultura entre culturas. Actas del VII Congreso de la Sociedad de Estudios Latinos, Toledo, 2012. Ovidi (1914): Publius Ovidius Naso, Metamorphoseon libri XV, Berlín: Weidmann. Pujol (2002): Josep Pujol, «Expondre, traslladar i reescriure clàssics llatins en la literatura catalana del segle xv», Quaderns. Revista de traducció 7, 9-32. bacardí

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 52

03/04/14 15:39

Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino

Quer (1988): Pere Quer i Aiguadé, Estudi sobre Francesc Alegre: Dues obres inèdites, el Sermó de Amor i la Passió de Jesucrist, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [treball de tercer cicle] Ramat-Bezzola (1957): Raffaello Ramat (ed.), Francesco Petrarca, Rime e Trionfi, Milà: Rizzoli. Recio (2009): Roxana recio, Los Trionfi de Petrarca comentados en Catalán: una edición de los manuscritos 534 de la Biblioteca Nacional de París y del Ateneu de Barcelona, Carolina del Nord: Chapell Hill. Resta (1976): Johannis Marrasius, Angelinetum et carmina varia, Gianvito Resta (ed.), Palerm: Centro di studi filologici e linguistici siciliani. Serés (1996): Guillermo Serés, La transformación de los amantes: imágenes del amor de la Antigüedad al Siglo de Oro, Barcelona: Crítica. Torró (1992): Jaume Torró Torrent, «El ms. 151 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona (Jardinet de Orats). Descripció i estudi codicològic», Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval 6/1, ps. 1-55. — (1994): Jaume Torró Torrent, «“Officium poetae est fingere”: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», dins Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona-Montserrat: Curial-PAM. Torroella (2011): Pere Torroella, Obra completa, Barcelona: Barcino; «Els nostres clàssics B» 31 i 32. 2 vol.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 33-53

llengua_literatura_24.indd 53

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 54

03/04/14 15:39

LA GRAMÀTICA DE PORT-ROYAL I LA VISIBILITAT DE LA HISTÒRIA DE LA LINGÜÍSTICA Xavier Laborda Gil

Universitat de Barcelona, Departament de lingüística Correspondència: Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, Departament de Lingüística. Gran Via, 585. 08007 Barcelona Tel. 93 403 56 57 xlaborda@ub.edu

Resum L’article presenta l’entorn històric de les gramàtiques universals del segle xvii. Descriu el moviment cultural de l’abadia de Port-Royal, en els vessants religiós, polític, pedagògic i científic. Analitza els principis de la Grammaire générales et raisonne d’Antonie Arnauld i Claude Lancelot. Considera la relació de la gramàtica amb la Logique d’A. Aranuld i Pierre. Nicole. I examina la recepció que ha tingut la gramàtica de Port-Royal a la història de la Lingüística, en especial a partir de la tesi de Noam Chomsky sobre la lingüística cartesiana. La controvertida postura de Chomsky, rebutjada per la crítica, instrueix sobre els processos de construcció de la historiografia. Paraules clau Història de la Lingüística, Port-Royal, gramàtica, cartesianisme, Antonie Arnauld, Noam Chomsky Abstract: The Grammar of Port-Royal and the Visibility of the History of Linguistics The paper presents the historical setting of the universal grammars of the seventeenth century. It describes the cultural movement of the Abbey of PortRoyal in its religious, political, educational and scientific facets. The article discusses the principles of the Grammaire générale et raisonné, the work by Antonie Arnauld and Claude Lancelot. It also considers the relationship of grammar to Logique by A. Aranuld and Pierre. Nicole, and it examines the reception of the grammar of Port-Royal in the history of linguistics, especially based on Noam Chomsky’s theories of «Cartesian Linguistics». Chomsky’s controversial stance, rejected by critics, examines the processes of the construction of historiography. Key Words History of Linguistics, Port-Royal, grammar, Cartesianism, Antonie Arnauld, Noam Chomsky Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85 DOI: 10.2436/20.2502.01.68 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 19 de març de 2012. Acceptat el 13 de setembre de 3013.

llengua_literatura_24.indd 55

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

La Gramàtica de Port-Royal representa un corrent vigorós de gramàtiques universals del segle xvii. La seva composició està vinculada a una comunitat religiosa que va reformar l’educació i va normalitzar l’ús de la llengua vernacla. Ha tingut tradició i ha obtingut ressò de nou amb la lingüística generativa. Però la inclusió de la Gramàtica de PortRoyal en el cànon historiogràfic ha desfermat una greu controvèrsia sobre la seva interpretació i a propòsit de la «lingüística cartesiana». La resolució de la polèmica, de manera rigorosa, és fonamental per la lingüística. Les obres sobre llengua i pensament de Port-Royal, al segle xvii, formen un capítol destacat de la història de la lingüística. La comunitat religiosa de Port-Royal té el doble valor de constituir un capítol interessant i alhora important. És interessant perquè aplega factors històrics tan rellevants com la renovació pedagògica, la crítica filosòfica i l’edició de gramàtiques dins d’un panorama convuls, de conflicte religiós i polític. Costa d’imaginar que puguin intervenir-hi més factors i que el resultat sigui tan atractiu per als lingüistes. Però Port-Royal també, i especialment, constitueix un capítol important per a la formació de l’historiador. L’investigador distingeix en la tradició de la Gramàtica (1660) i la Lògica (1662) de Port-Royal processos d’interpretació contradictoris i irreconciliables. Es trasllada així al si de la historiografia el panorama conflictiu en què van treballar els autors de Port-Royal. I posa de manifest procediments de creació d’opinió sobre la vàlua i la influència d’aquestes obres històriques. L’article examina aquests dos vessants de Port-Royal a la història de la lingüística: la producció d’obres i la recepció per la historiografia recent. I para atenció a factors culturals i científics que influeixen en els resultats d’ambdós vessants. 1. ÈPOCA DE PERSONALITATS I INSTITUCIONS La comunitat religiosa de Port-Royal té una activitat rellevant en el segon terç del segle xvii. Antoine Arnauld, Claude Lancelot i Pierre Nicole en són els autors més destacats. I treballen en qüestions de gramàtica general i lògica. Tot considerant altres personalitats de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 56

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

l’època, podem destacar coetanis tan influents en el pensament gramatical com Francis Lodwick, George Dalgarno, John Wilkins i Athanasius Kircher (Eco 1993). Aquests també elaboren gramàtiques, però estan aplicades a llengües artificials. Són projectistes o dissenyadors de noves llengües per la comunicació i la ciència. És sobresortint la figura de John Wilkins (1614-1672), bisbe de Chester i director del Wadham College d’Oxford. La seva obra magna, An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language (1668), és una síntesi de lingüística i ciències experimentals. Conté una proposta d’escriptura radicalment nova i una classificació universal de conceptes i termes en un quadre de quaranta gèneres. Els seus fonaments són un estudi fonètic acurat, una gramàtica racionalista i una campanya de documentació i recerca empírica sobre la realitat. L’obra magna An Essay és un prodigi d’edició per la cura compositiva i la voluminosa informació que aplega. Constitueix tot un fenomen científic, que es deriva de la fundació, l’any 1660, de la Royal Society, una institució que val a dir que Wilkins contribuí a impulsar. El treball societari dels científics anglesos va permetre emprar tants recursos i capacitats en la projecció lingüística.1 L’esperit de l’època de Port-Royal va ser propici a la reflexió lingüística. La comunitat de Port-Royal atresora una gran capacitat investigadora i editora. A diferència dels cercles anglesos, Port-Royal no era una comunitat científica sinó confessional. Estava influïda pel pensament teològic de Cornelis Jansen (1585-1638), bisbe d’Ieper i autor d’Augustinus, que es va publicar pòstumament (1640). El reformisme catòlic de Jansen atacava tant els calvinistes com els jesuïtes. Predicava un rigorisme inspirat en Sant Agustí, amb un tomb vers l’ascetisme i la confiança en la predestinació divina. La doctrina de Jansen va suposar un conflicte polític a Europa i un desafiament per l’església oficial. El desenllaç de la pugna va ser la denúncia d’heretgia 1. Il·lustren la puixança de l’època els noms de dos membres de la Royal Society: Isaac Newton, que va ser president de la institució, i Samuel Pepys (1633-1703), càrrec de la Marina i escriptor. Pepys és coetani de Wilkins i dels senyors de Port-Royal. Va escriure un Diari personal entre 1660 i 1668, que va romandre secret fins a la seva publicació el 1825 i que és un document valuós d’afers personals i històrics. Pepys va ser de 1684 a 1686 president de la Royal Society. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 57

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

per part del Papat, i Lluís XIV va dissoldre les comunitats jansenistes i ordenà l’enderroc de l’abadia de Port-Royal des Champs. Figures com Blaise Pascal, Jean de La Fontaine i Jean Racine es van comprometre amb l’esperit de Port-Royal. Però el membre més destacat de tots i el més actiu va ser Antoine Arnauld (1612-1694), el coautor de la Grammaire i la Logique. Arnauld era fill d’una influent família de la burgesia parisenca.2 Es va doctorar en filosofia a la Sorbona i va professar com a sacerdot. Va assolir plena notorietat social i va constituir la clau de volta del moviment jansenista. Fou el continuador de Jean Duvergier de Hauranne, abat de Saint-Cyran i director espiritual de Port-Royal.3 Arnauld va promoure el corrent reformista de Corneli Jansen amb disputes acadèmiques i amb la redacció d’obres que aplicaven la tradició agustiniana. Porten la seva petjada les dues obres més importants de Port-Royal, la Grammaire i la Logique. No tan sols va projectar a la gramàtica i la lògica els seus principis sinó que va implicar una disciplina amb l’altra, en un diàleg científic que és motiu d’estudi. D’Antoine Arnauld es predica el seu cartesianisme. I algun historiador ha reconegut en la Grammaire els conceptes de la nova filosofia. Aquesta opinió és versemblant, perquè va tenir contacte amb Descartes i va participar de l’esperit de l’època, però és inexacta i resulta qüestionable. En efecte, va merèixer la confiança de René Descartes, qui li va demanar l’opinió sobre les Meditacions metafísiques. Però Arnauld va trobar-hi punts d’acord i de dissensió. Va participar, doncs, de l’esperit de l’època, un dels factors del qual és el sentit crític cartesià, però fonamentalment va pouar en les fonts augustinianes. Crida l’atenció el fervor amb què Arnauld i el seus companys van propalar el seu credo. En temps de guerres de religió entre calvinistes 2. L’entrada al segle xvii de Port-Royal és un anunci del paper que tindria la família Arnauld en el cenobi. El 1602, a l’edat d’onze anys, va ser investida abadessa Angélique Arnauld, germana d’Antoine. Ell era el més jove dels vint germans. Dels vint fills nascuts del matrimoni entre Antoine Arnauld i Catherine Marion en van sobreviure deu, sis dels quals eren dones. Totes van ingressar al cenobi de Port-Royal. 3. El mestratge de Duvergier, abat de Saint-Cyran, era polifacètic. En les relacions mundanes destaca l’amistat amb el cardenal Richelieu, que es va girar en enemistat quan la política els va enfrontar. I en l’àmbit espiritual, val a dir que va ser company de Jansen, amb qui va preparar la doctrina jansenista. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 58

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

i catòlics i de conflictes civils, el front jansenista va suposar una prova pels poders polític i religiós. L’enfrontament amb els jesuïtes, que ostentaven la representació del dogma oficial, va commocionar França i va arribar a monestirs europeus del Cister. La col·lisió va resultar inevitable i desastrosa per als jansenistes. La seva doctrina va ser declarada herètica. El 1679 es va prohibir l’entrada de noves monges al monestir. Climent XII va promulgar la butlla de dissolució de la comunitat el 1708, a petició de Lluís XIV. I dos anys més tard l’edifici va ser enderrocat.4 Per un designi irònic, van coincidir en el temps la producció de les obres més brillants, l’enfrontament contra els poders establerts i la derrota final. El seu representant més afermat i prestigiós, el brillant orador Antoine Arnauld, va ser expulsat el 1654 de la Sorbona, perseguit i reduït al silenci. Però les seves obres de llengua i filosofia es van continuar publicant. I van tenir una llarga recepció, fins entrat el segle xix. Antoine Arnauld és un símbol vençut del segle. Se’l coneixia com a Arnauld el Gran, apel·lat així per distingir-lo dels seus parents.5 Doctor en teologia, sacerdot i filòsof famós, fou la celebritat que va mantenir controvèrsies amb els millors: Malebranche, Descartes i Leibniz. Després de caure en desgràcia, encara va recuperar un paper públic el 1668, amb la Pau de l’Església, i va ser rebut pel Rei i el nunci papal. Però la treva contra el jansenisme va ser passatgera, i el 1678 es va exiliar a Bèlgica fins a la seva mort, el 1694. Aquesta figura simbòlica del «segle de ferro» està feta de contrastos, d’originalitat i tradicionalisme, de raó i fe, de desafiament i sentit eclesiàstic, de glòria i desfeta.

4. Port-Royal és un monestir cistercenc de caràcter femení fundat el 1204 sota l’advocació de Sant Agustí. Estava situat a Porrois, Chevreuse (França), a 42 quilòmetres al sud-oest de París. La construcció va ser encarregada per l’aristòcrata Mathilde de Garlande en honor de l’espòs, Mathieu de Montmorenci-Marli, expedicionari de la quarta creuada (1202) que va morir a Constantinoble el 1204. El topònim Porrois prové del llatí medieval; significa ‘porra’ o ‘borra’, zona pantanosa i pudent. El 1216 es canvià la denominació original per la de Port-Royal. 5. Paradoxalment, se li donava el sobrenom de «Gran» per distingir-lo del seu pare, Antoine Arnauld (1560-1619), reputat advocat de la cort. El prestigi del fill va superar el del pare. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 59

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

2. REFORMA PEDAGÒGICA DE LES ESCOLES DE PORT-ROYAL Les Petites Écoles o Escoles Menors de Port-Royal es van crear el 1643, a redós de l’abadia, a Chevreuse. I es van ampliar amb seus simultànies a Granges, Chesnais i París. El tancament de les escoles es va produir el 1660 per ordre reial. En conseqüència, es va clausurar abruptament l’etapa de millor producció científica. El seu llegat va ser no tan sols una excel·lent col·lecció d’obres, sinó també uns principis didàctics renovadors, la combinació de les quals coses comportà una reforma pedagògica de primer ordre. La clau de les Escoles era la condició i motivació dels professors, els solitaris. Els senyors o solitaris de Port-Royal eren intel·lectuals que buscaven la realització espiritual en un tipus de vida quasi monacal. La seva activitat se centrava en tasques docents i d’estudi en les quals volien projectar l’ideal religiós del jansenisme. Dos docents destacats són els autors que col·laboren en les edicions d’Arnauld: Lancelot i Nicole, especialistes en gramàtica i filosofia respectivament. Claude Lancelot (1615-1695) era humanista, hel·lenista i matemàtic. Des de 1643 professà a les Escoles Menors de Port-Royal des Champs i després a les de París. Va ser autor de quatre gramàtiques remarcables: llatina, grega, italiana i espanyola. La lectura d’aquestes gramàtiques mostra que havia estudiat obres de mestres de la tradició llatina immediata com Sanctius, Scioppius i Vossius. L’experiència gramatical de Lancelot va ser profitosa per la redacció de la Grammaire. El 1679, després de la prohibició papal, es va recloure a l’abadia bretona de Quimperlé. Pierre Nicole (1625-1695) va redactar els Essai de moral. I fou també mestre a Port-Royal des Champs en humanitats. La particularitat de l’ensenyament de les Escoles Menors es basava en l’excel·lència intel·lectual dels professors, el baix nombre d’alumnes per aula —no superior a sis estudiants— i l’edició dels materials docents. El resultat de tot plegat va comportar unes pràctiques pedagògiques noves. Pel que fa a la confecció i edició de materials propis, hi ha una voluminosa col·lecció de textos de suport i teorètics. Les obres de suport eren traduccions literàries per fer exercicis de lectura i comentaris. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 60

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

Amb aquest propòsit el director espiritual de l’abadia, Isaac-Louis Le Maitre, conegut com Le Maitre de Saci, va realitzar les traduccions de Les Fables de Phèdre (1647) i les comèdies de Publi Terenci Andrienne, Adelphes i Phormion (1647). I un altre traductor, ben prolífic, va ser Thomas Guyot, amb obres de Virgili, Ciceró i Plaute. Les obres teorètiques estan signades per Arnauld, Lancelot i Nicole. Per tenir una referència cronològica, queden consignades per l’any d’edició. 1644. Lancelot: Nouvelle Méthode pour apprendre facilement et en peu de temps la Langue latine. 1655. Lancelot: Nouvelle Méthode pour apprendre facilement la Langue grecque. 1657. Lancelot: Le Jardin des Racines grecques, en vers francès. 1660. Lancelot: Nouvelle Méthode pour apprendre facilement et en peu de temps la Langue espagnole. 1660. Arnauld i Lancelot: Grammaire générale et raisonnée. 1660. Lancelot: Nouvelle Méthode pour apprendre facilement et en peu de temps la Langue italienne. 1662. Arnauld i Nicole: La logique, ou l’art de penser, contenant, outre les règles communes, plusieurs observations nouvelles propres à former le jugement. 1663. Lancelot: Quatre Traités de Poésies latine, française, italienne et espagnole.

S’observa en aquesta relació la preeminència d’obres gramaticals, la gran activitat de Lancelot i la capacitat d’Arnauld per treballar en col·laboració.6 Si es vol destacar les obres més importants, n’hauríem d’assenyalar tres de fonamentals: Nouvelle Méthode … latine, Grammaire générale et raisonnée i La logique, ou l’art de penser. És oportú remarcar que aquests títols i tota la resta estan escrits en francès. Aquest tret respon a la intenció de les Petites Écoles de fer 6. Una edició conjunta, en els temps moderns, de la Grammaire i la Logique és la de Slaktine Reprints (Ginebra, 1972). D’altra banda, un treball individual i posterior d’A. Arnauld, de 1667, és Nouveaux Eléments de Géométrie, amb el subtítol següent: «Conté, a més d’una nova orientació i noves demostracions de les proporcions més comunes, nous mitjans per mostrar quines línies són incommensurables i noves mesures d’angles». Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 61

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

ensenyament en llengua vernacla. Els Solitaris van aplicar, així, un procés de normalització de la llengua francesa, d’acord amb la motivació d’ensenyar la gramàtica de llengües estrangeres a partir de la llengua que coneixien els alumnes, la qual cosa fou una raresa en el seu temps. «Com poden aprendre llatí amb un mètode escrit en llatí?», es preguntava assenyadament Lancelot. L’experimentació pedagògica de Port-Royal va a la contra dels usos escolars. És un model pràctic, específic i en llengua vernacular. I les gramàtiques i la lògica són les eines per organitzar l’expressió i el pensament dels estudiants.7 3. LA GRAMÀTICA GENERAL I RAONADA La Grammaire générale et raisonnée d’A. Arnauld i C. Lancelot, que van publicar el 1660, és una obra escolar.8 Estava destinada als alumnes de Port-Royal, però també va tenir una notable acceptació fora de la comunitat. Els autors van realitzar dues edicions més, el 1664 i el 1676, amb l’addició d’un capítol sobre verbs impersonals.9 L’obra consta de 30 capítols, redactats de manera concisa i apropiada per a joves alumnes. El contingut està repartit en dues parts, amb 6 capítols a la primera i 24 a la segona. I l’extensió, en un format petit, és de 138 pàgines a l’edició definitiva de 1676.10 7. Sobre la lògica de Port-Royal, vegeu William i Martha Kneale (1961), que aporten una història de la disciplina. 8. Una descripció acurada de la gramàtica es troba a R. Donze (1976), una perspectiva de les gramàtiques franceses a J. C. Chevalier (1967) i un tractat sobre la tradició humanista a G. A. Padley (1976). 9. A la segona edició s’afegeix el capítol «Sobre els verbs impersonals» (II, c. XIX). La tercera edició presenta la curiositat de tenir el privilegi o autorització no ja del rei francès sinó de l’espanyol Carles II —amb data del 27 de novembre de 1675—, atès que l’obra es va publicar a Brussel·les per l’impremta d’Eugène Henry Fricx. 10. Ha tingut molt d’èxit una edició feta el 1754 per Charles Duclos, secretari de l’Acadèmia Francesa de la Llengua, anotada pel mateix Duclos amb observacions gramaticals i històriques rellevants. Es troba en línia al portal Gallica, de la Biblioteca Nacional Francesa: http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Gallica&O=N UMM-84320. I és el text de l’edició moderna de Republications Paulet (1969), que inclou un estudi de Michel Foucault. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 62

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

La portada té una composició de frontispici o il·lustrada amb el sobri motiu gràfic d’una creu i el text següent: Gramàtica general i raonada, que conté: Els fonament de l’art de parlar, explicats d’una manera clara i natural; Les raons d’allò que és comú a totes les llengües i de les principals diferències entre elles; I diverses observacions noves sobre l’idioma francès. A París, chez Pierre Le Petit, Imprimeur et Libraire ordinaire du Roy, ruë S. Iacques, à la Croix d’Or, M.DC.LX.

La descripció de l’obra posa l’èmfasi en la perspectiva racionalista de la gramàtica. És una gramàtica universal, basada en la raó. La gramàtica descriu el llenguatge i la capacitat de comunicar, de parlar. L’àmbit d’estudi està obert a l’univers de les llengües, tant pel que fa a les regularitats com a les particularitats. Fa referència al llatí, el grec i l’hebreu, entre altres llengües, però en definitiva aplica els criteris analítics al francès. El llibre es publicà anònimament, sense cap referència a Port-Royal ni a la identitat dels autors. Tanmateix, el prefaci que obre el llibre és prou informatiu sobre la paternitat intel·lectual i el propòsit renovador del model gramatical. Al prefaci parla un autor en primera persona, de qui es pot inferir la identitat de Lancelot, i es refereix a un amic i erudit, és a dir, Arnauld. «L’obligació en què m’he trobat, més per coincidència que per elecció, de treballar en las gramàtiques de diverses llengües, m’ha menat sovint a esbrinar les raons de moltes coses que són bé comunes o bé particulars a algunes.» Lancelot fa referència implícita aquí a les gramàtiques llatina, grega, italiana i espanyola. El gramàtic no havia pogut superar les dificultats que aturaven la seva recerca, fins que no va escoltar la veu d’una nova perspectiva. Un amic que «no s’havia ocupat d’aquesta ciència» li va donar moltes idees per resoldre els dubtes. Aquesta conversa també va motivar l’informant a «fer diverses reflexions sobre els veritables fonaments de l’art de parlar». Les explicacions d’Arnauld van desfermar l’entusiasme de Lancelot. «Les vaig trobar tan sòlides que m’hauria sabut greu que es perLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 63

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

dessin, atès que no havia vist res tan interessant i precís sobre la qüestió als gramàtics antics ni als moderns». I és així, manifesta, que es va decidir a compondre el breu tractat, que pot satisfer aquells «que s’estimen les obres de raonament». El prefaci acaba amb l’elogi de l’estudi filosòfic i gramatical del llenguatge. Argumenta que si la paraula és una de les més grans capacitats humanes, cal posseir-la en tota la seva perfecció, és a dir «no tenir només l’ús, sinó penetrar també en les raons i fer per ciència allò que altres fan únicament per costum». En aquest enunciat es resumeix el manifest de la Grammaire générale. Per bé que el prefaci suggereixi una obra erudita i densa, el que descobreix el lector és un text senzill i lacònic. A continuació del prefaci, una concisa pàgina val com a presentació dels continguts i definició dels termes. La primera frase defineix la gramàtica com «l’art de parlar». I en el següent paràgraf especifica que «parlar és explicar els seus pensaments amb uns signes que els homes han inventat amb aquest propòsit».11 L’esment dels signes orals, que són peribles, i dels escrits, que resulten durables, és un recurs de transició vers la distinció de dos components dels signes i, correlativament, dues parts de la gramàtica. a) Natura material, a la primera part. La natura o vessant material dels signes es refereix als sons i a les grafies. I desenvolupa en sis capítols la prosòdia, l’escriptura i la lectura. b) Significat, a la segona part. El vessant significatiu dels signes es predica de «la manera en què els homes els fan servir per significar els seus pensaments». I en aquesta part més voluminosa i substancial es tracta de la morfologia, a 23 capítols, i de la sintaxi, al darrer. Aquesta distribució de les parts de la gramàtica a partir del concepte de signe lingüístic posa de manifest dues característiques. La primera és que la Grammaire construeix un model morfològic, tal com fan la tradició i les obres de l’època. Hi afegeix remarques de 11. A l’edició de 1660, p. 5. A l’edició de 1676, p. 7. A les posteriors citacions fem referència a la part i al capítol, perquè la paginació varia molt en les edicions i, per altra banda, perquè és fàcil de trobar el fragment. La definició de gramàtica contrasta conceptualment i estilística amb la de l’obra contemporània de J. Wilkins (1668): la disciplina dels «fonaments i regles que naturalment i necessàriament pertanyen a la filosofia de les lletres i del discurs en general». Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 64

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

construcció que proposen alguns aspectes sintàctics. I la segona característica es refereix al paper aparent, però superficial, de la teoria del signe en aquest ordre compositiu. Tot i que permet distribuir els continguts en les dues parts, la referència al signe és fugaç i banal. Aquest judici s’agreuja quan es consulta La Logique, bona part de la qual s’articula entorn del signe, en especial la primera part, amb un desenvolupament profund.12 L’explicació del diferent tractament del signe en les dues obres rau en l’abast universitari i posterior en el temps de La Logique. 4. PENSAMENT I LLENGUATGE La natura escolar de la Grammaire comporta una simplificació conceptual que demana ampliació no tan sols a l’obra d’Arnauld i Nicole, sinó també a altres gramàtiques. Aquesta feblesa és palesa en la primera part de l’obra, amb uns capítols que tracten breument de la prosòdia i l’escriptura. A la presentació del so simple segueix la de la síl·laba, que és «un so complet, que està de vegades compost per una sola lletra, però d’ordinari per diverses» (I, c. III), tal com indica l’ètim grec de síl·laba: ‘acoblament’. I a continuació es tracta de la paraula o unitat superior, «la que es pronuncia a part i s’escriu a part» (I, c. IV). La primera part es tanca amb una proposta perspicaç sobre la didàctica de la lectura. Recomana una «nova manera d’aprendre a llegir fàcilment en tota mena de llengües» (c. VI), un mètode que consisteix a ensenyar als infants l’alfabet no ja amb el nom de les lletres, sinó amb el dels seus sons o pronúncia. Com a balanç del conjunt se’n pot indicar la feblesa, sobretot si es compara amb les contribucions de fonètica en gramàtiques contemporànies, com ara les de F. Lodwick (1647) i J. Wilkins (1668), tècniques i finament descriptives. La segona part i principal compensa amb originalitat la irregularitat del conjunt. Ho fa amb dues aportacions: l’articulació de les 12. La presència del signe és considerable, atès que La Logique consta de quatre parts i que l’esmentada teoria apareix als capítols de la primera; en especial, al capítol IV, «De les idees de les coses i de les idees dels signes». Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 65

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

parts de l’oració i la teoria de la proposició. Totes dues sorgeixen de la vinculació del signe lingüístic amb l’enteniment. Els autors estableixen una relació entre el discurs i el pensament, que consta de dos conjunts. El del llenguatge es compon de paraules, proposicions i discurs. I el conjunt del pensament es forma amb la idea, el judici i el raonament. A la Grammaire es postula el principi de la següent manera: «El coneixement d’allò que passa en el nostre esperit és necessari per comprendre els fonaments de la Gramàtica» (II, c. I). Segons els autors, hi ha un flux que discorre del pensament al llenguatge, de manera que aquest és l’expressió de les operacions mentals o, també, un discurs intern. Representat esquemàticament el model, observem els àmbits de l’acció de la ment i de la producció verbal. A sota es despleguen les accions mentals de la concepció, el judici i el raonament. Ment

Llenguatge Exemples

1. Concebre 2. Jutjar 3. Raonar

Paraules Proposicions Discurs (per tant)

virtut, paciència, lloar a) Tota virtut és lloable. b) La paciència és una virtut. c) La paciència és lloable

Les unitats bàsiques del raciocini són els conceptes i els seus correlats, els mots; per exemple, «virtut», «paciència» o «lloar». La combinació dels elements porta a un nivell més complex, amb l’atribució de «lloable» respecte de les «virtuts». En el tercer nivell, l’acoblament de judicis, a títol d’antecedents, a) «tota virtut és lloable»; b) «la paciència és una virtut», desemboca en el conseqüent c) «la paciència és lloable». Aquesta acció de raonar, que consisteix a «emprar dos judicis per inferir-ne un altre», assoleix el cim del pensament. El model que succintament exposa la gramàtica es troba desenvolupat amb profusió de conceptes i detalls en la lògica. Les quatre parts en què està organitzada es refereixen a les idees, la proposició, el raonament i el mètode. Destaca la novetat del mètode, una part inexistent a la gramàtica, que versa sobre principis de la ciència i considera el pensament de manera més abstracta i crítica. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 66

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

5. LA PROPOSICIÓ I EL VERB COM A AFIRMACIÓ Si comparem l’aportació de les dues obres de Port-Royal, la Grammaire resulta inferior a La Logique. Tot i això, a la Grammaire es recull una teoria coherent de la proposició. La proposició consisteix en l’afirmació d’una cosa respecte d’una altra. Si es concep la idea de «Terra» i la qualitat de «rodona» es pot afirmar que «la Terra és rodona». A la proposició hi ha termes que designen objectes o idees i altres termes que realitzen una acció, l’acció d’afirmar. Per tant, els autors estableixen la distinció entre dos tipus de mots: els que signifiquen els objectes i els que signifiquen les formes o accions del pensament. La distinció distribueix nou classes de paraules o categories lèxiques en dos grups (II, c. I): A) Objectes del pensament: nom, article, pronom, participi, preposició i adverbi. B) Formes del pensament: verb, conjunció i interjecció. Els objectes del pensament són les coses, com ara sol, aigua o fusta. I també són la manera de les coses, com les condicions de vermell, clara o dura, si ens referim als exemples precedents. Aquests objectes es corresponen amb la substància i l’accident, respectivament (II, c. II). El pla de la gramàtica és previsible: els capítols defineixen i il·lustren les parts de l’oració que signifiquen els objectes mentals, cosa que fan amb criteris semasiològics més que no pas formals: Nom. La categoria del nom recull la mateixa definició que descriu els objectes del pensament i constitueix així l’arquetip d’aquesta classe de mots. Es compon del substantiu, com fusta, i l’adjectiu, que expressa la qualitat o accident de forta. Seguint Scaliger, s’indica que l’adjectiu connota la substància, com forta remet al nom substantiu fortalesa (II, c. II-VI). Article. Determina la significació del nom, amb les marques de singular i plural, masculí i femení (II, c. VII). Pronom. Substitueix el nom per tal d’evitar repeticions d’un mateix terme en un discurs. També eviten el «mal estil de dir el nom d’un mateix» quan s’està parlant (II, c. VIII). El pronom relatiu, que tant Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 67

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

ha interessat els historiadors contemporanis, mereix diverses consideracions sintàctiques en dos capítols més (II, c. IX-X). Participi. El participi és un «nom adjectiu» i aporta component semàntic del verb. A l’expressió «sóc vivent», que reflecteix de manera inequívoca el contingut de «visc», apareixen el verb substantiu «sóc» i el participi «vivent» (II, c. XX). Preposició. Determina «les relacions que les coses tenen les unes amb les altres», amb referències d’ordre, temps, lloc o causa (II, c. XI). Adverbi. Recull en una paraula la preposició i la substància, com ara «ràpidament» significa el mateix que «amb rapidesa» (II, c. XII). A la relació de les sis categories de contingut semàntic, l’acadèmic Charles Duclos, que va comentar i fer l’edició de la Grammaire de 1754, fa tres objeccions. Considera que l’article, la preposició i l’adverbi estan mal ubicats i que haurien de pertànyer al grup de les formes del pensament. Fa aquesta distinció de manera taxativa per les dues primeres categories i atorga un paper ambivalent a l’adverbi.13 El pla expositiu de la gramàtica continua amb les tres parts de l’oració que signifiquen la manera dels pensaments. La importància d’aquesta part rau en el paper del verb com a focus de l’acció, amb el qual les paraules adquireixen la unitat de la proposició. Verb. Marca l’afirmació, «que és la principal manera del nostre pensament» (II, c. XIII). A l’oració «la terra és rodona» hi ha un subjecte del qual s’afirma l’atribut «rodona» mitjançant el verb copulatiu, que és la forma prototípica del verb. Es distingeix el verb substantiu o copulatiu, mancat de contingut semàntic, del verb adjectiu o predicatiu, que inclou de manera sintètica l’afirmació i el significat semàntic de l’arrel. L’esquema conceptual és el següent: • Verb substantiu: afirmació; «és» verb copulatiu en tercera persona del singular. • Verb adjectiu: afirmació + significat; «Petrus vivit» (‘Pere és vivent’). 13. Es pot consultar en línia l’edició de C. Duclos a: http://visualiseur.bnf.fr/Vis ualiseur?Destination=Gallica&O=NUMM-84320. A l’edició impresa de l’editorial Paulet (Foucault 1969: 132). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 68

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

Conjunció. Ajunta o separa les coses, les nega o les considera (II, c. XXIII). Interjecció. Significa aquelles veus naturals que expressen moviment de l’ànima (II, c. XXIII) 6. REMARQUES SINTÀCTIQUES I ELS UNIVERSALS Les nou parts de l’oració segueixen un esquema tradicional, amb definicions que reprodueixen en alguns casos les aportacions de Donat i Priscià. La classificació en dos grups troba suport en la distinció clàssica, de la sofística, del nom i el verb, del subjecte i el predicat. I el caràcter actiu, d’enllaç mitjançant l’afirmació, es troba ja en el pensament d’Aristòtil, tot i que no sembla que Port-Royal segueixi aquesta font. Els objectes i les formes del pensament queden representats per les dues categories fonamentals del nom i el verb. I articulen les parts de l’oració en la teoria de la proposició, que es concep com a atributiva. Consta de dos objectes del pensament i un enllaç o verb copulatiu que realitza l’acció d’afirmar. A la proposició realitza la funció de subjecte el terme de qui s’afirma i és l’atribut allò que s’afirma, com descriu l’esquema: Proposició: terme + verb + terme subjecte + enllaç + atribut objecte de qui s’afirma + afirmació + allò que s’afirma

El concepte de proposició deriva de l’àmbit mental i, en concret, de l’acció de jutjar. De manera correlativa al judici, hi ha proposicions simples i complexes. Són proposicions simples «Sum homo», «Dieu est bon» o «La Terra és rodona», perquè no es poden descompondre en afirmacions més simples. I és complexa la proposició «Un hàbil magistrat és un home útil a la República», perquè es pot reduir a les següents: α) El magistrat és hàbil. β) El magistrat és un home. χ) L’home és útil a la República. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 69

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

Per tal de fer evidents aquests continguts proposicionals, però evitant les reiteracions nominals, es pot formular la proposició complexa de la següent manera: «El magistrat que és hàbil és un home que és útil a la República». Encara que resulti una elocució inelegant i artificiosa, l’ús del pronom de relatiu marca les connexions proposicionals. De la mateixa manera es pot operar amb un altre exemple prou conegut de Port-Royal, «Dieu invisible a créé le monde visible». En transformar la proposició en una clàusula més clarificadora sobre els judicis inserits s’obté aquesta formulació: «Dieu, QUI est invisible, a créé le monde, QUI est visible».14 La diferència entre els exemples és que al primer l’oració subordinada de relatiu és especificativa, mentre que al segon és explicativa. Però ambdues contenen tres proposicions, una de les quals és la principal i les altres resulten incidentals. Referint-se al darrer exemple, els senyors de Port-Royal descriuen com a principal «Déu ha creat el món», i com a incidentals les de tipus explicatiu, «Déu és invisible» i «El món és visible». En la composició gramatical la sintaxi té un paper explícit al darrer capítol de l’obra (II, XXIV), que desenvolupa dos continguts: les regularitats i les excepcions constructives.15 «La construcció gramatical —estableixen els autors— es distingeix generalment en la concordança, quan els mots han de concordar conjuntament, i en el règim, quan un dels dos causa una variació en l’altre». I a continuació enumeren un seguit d’universals materials, com ara la distinció de singular i plural o masculí i femení. Respecte del verb indiquen la concordança de nombre i persona amb noms i pronoms. En canvi, la sintaxi de règim «resulta gairebé tota arbitrària» i no admet gene14. «Déu invisible ha creat el món visible» (Dieu invisible a créé le monde visible). Els exemples, tan característics dels comentaris historiogràfics sobre la Grammaire, apareixen al capítol sobre els pronoms relatius (II, c. IX). 15. Pel que fa a les excepcions o figures, s’aprecia la influència de la Minerva (1587) de Francisco Sánchez de las Brozas. La sil·lepsi és la figura gramatical de construcció per la qual es trenca la concordança entre verb o adjectiu i un nom, en favor d’una raó conceptual, com a «Il est six heures» en comptes de «Elles sont six heures». L’el·lipsi o figura de defecte consisteix en la supressió d’algun element que queda sobreentès, com el verb o el subjecte en algunes oracions. I s’afegeix el pleonasme o abundància lèxica, com en «vivere vitam», la hipèrbaton o inversió de l’ordre dels termes. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 70

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

ralitzacions en les llengües, atès que empren alternativament cas i partícules. Un dels aspectes de Port-Royal més valorat per la tradició és la teoria dels universals lingüístics. Són principis generals de sintaxi que regeixen totes les llengües. En aquest sentit, les màximes generals que formulen els autors són cinc. Prediquen en primer lloc la correlació de nominatiu o nucli del subjecte i verb, sigui aquest últim expressat o implícit, perquè el verb és fonamental per indicar «allò que es pensa sobre el que hom concep». Conseqüentment, i en segon lloc, no hi ha verb sense nominatiu. A continuació, que no hi ha adjectiu sense referència a un substantiu, perquè l’adjectiu marca confusament el substantiu, com doctus, o savi, es refereix a qui té saviesa. La quarta màxima refereix que «no hi ha mai genitiu al discurs que no estigui governat per un altre mot», perquè no hi ha posseïdor sense posseït. I la cinquena i darrera màxima afirma que el «règim dels verbs es pren sovint de diverses classes de relacions de cas», però també pel caprici de l’ús.16 7. TRADICIÓ I ABAST DE LA GRAMMAIRE La Grammaire générale et raisonnée es tanca amb el capítol sobre la sintaxi que hem comentat (II, c. XXIV). Per raó d’aquesta disposició, sense una cloenda general, el seu contingut assoleix un valor de manifest o síntesi de l’obra. En el capítol s’enuncien les màximes dels universals sintàctics, que reflecteixen l’ordre natural de les paraules. Les excepcions arriben amb les figures de construcció —sil·lepsi, el·lipsi, pleonasme i hipèrbaton—, que responen a processos del pensament i que poden ser motiu de «perfecció i bellesa» de les llengües.

16. Els universals substantius del classicisme es refereixen a la relació entre el llenguatge, la lògica i la realitat. Però la lingüística es diferencia d’aquest propòsit perquè s’interessa pels universals formals i les propietats arbitràries del llenguatge. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 71

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

És interessant parar atenció a aquest final d’obra per les dues notes que inclou. La primera és un elogi de la llengua francesa, amb una projecció ben emotiva de les seves virtuts. Afegiria que potser no hi ha cap llengua que empri menys les figures que la nostra, perquè s’estima particularment la nitidesa i expressar les coses tant com és possible en l’ordre més natural i simple, tot i que alhora no se supedita a cap altra en bellesa ni elegància.

Resulta pintoresca la proclamació de l’excel·lència del francès en un estudi comparatiu i general sobre les llengües com el de Port-Royal. L’orgull francòfon es manifesta en els tòpics de la claredat, senzillesa, bellesa i elegància, quatre virtuts que converteixen el francès, a ulls de l’autor, en un referent lingüístic universal. S’ha d’indicar també que en aquest paràgraf reapareix la marca del jo en l’enunciat. Enllaça d’aquest manera amb la veu en primera persona que relatava, en el prefaci, la gestació de l’obra a causa de les converses amb l’amic filòsof. Aquí acaba el text de la Grammaire, però encara s’afegeix un advertiment final, a títol d’addenda a la segona i posteriors edicions. L’advertiment reconeix la manca de tractament de la derivació i composició lèxiques, però perquè pertany en realitat a un diccionari general. A banda, s’anuncia que s’ha publicat La Logique ou l’art de penser. Es recomana consultar-la no tan sols perquè està fundada sobre els mateixos principis, sinó també perquè permet aclarir i aprofundir moltes qüestions. I, en efecte, aquesta recomanació és ben assenyada, perquè l’amplitud i la profunditat de tractament que aporta La Logique és incomparable.17 Un cop descrit el contingut de la Grammaire, podem considerar l’obra en relació amb les de Port-Royal i amb les contemporànies. La Grammaire és una obra senyera, la més coneguda de les gramàtiques racionalistes. La seva qualitat rau en la síntesi que elabora de dues obres de Port-Royal fonamentals: la gramàtica llatina (1644) i la lògi17. Una altra recomanació de consulta bibliogràfica es refereix als mètodes del llatí i el grec de Lancelot, que es fa a propòsit de les figures de construcció (II, c. XXIV). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 72

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

ca (1662). La primera recull, gràcies a Lancelot, la millor tradició humanista. I la segona aporta la perspectiva renovadora en filosofia. Lancelot s’alimenta dels treballs de Scaligero, Ramus i Sánchez de las Brozas, Sanctius, i dels seguidors de Sanctius, Scioppius i Vossius. Aquesta tradició aporta els fonaments de la gramàtica semàntica, que prepara el camí de la gramàtica universal (Donzé 1967: xii-xiii). Al segle xvii un fort corrent universalista alimenta la gramàtica llatina de Lancelot (Padley 1976: 155-209). Són coetanis autors esplendorosos. L’italià Tommaso Campanella, que publica el 1638, a París, Philosophiae rationales partes quinque... També, el bisbe espanyol Juan Caramuel Lobkowitz, redactor de Grammatica audax (1654). El polígraf i jesuïta alemany Athanasius Kircher, Novum inventum linguarum omnium ad unam reductarum (1660). I el vigorós projectisme anglès, amb el prolífic Francis Lodwick (1647-1686), George Dalgarno (1661) i John Wilkins (1668).18 Davant la profusió de noms i obres gramaticals, que fa difícil ferse una idea de conjunt, hi ha una interpretació històrica molt perspicaç en l’anàlisi de Michel Foucault. A l’assaig Les paraules i les coses (1966), Foucault aporta una perspectiva de les ciències entre el Renaixement i la industrialització. Considera els àmbits de la natura, l’economia i el llenguatge. Pel que fa a quest últim, indica que durant el segle xvii importa la recuperació de l’esperit clàssic o latinitas. En els dos segles següents, el principi de l’ordre i la taxonomia regeix les tasques en gramàtica general. I, finalment, en el xix, l’historicisme i la recerca dels parentius de llengües impulsa la filologia comparatista. Foucault posa de manifest la preeminència dels models de l’analogia, la classificació i la vida, claus de volta de les respectives etapes. L’orde sintàctic i la classificació conceptual van associades a la gramàtica universal. I l’arquetip de gramàtica universal és la de Port-Royal (Foucault 1667, 1669). Per tal d’explicar la visibilitat de Port-Royal a la tradició gramatical europea fins a les acaballes del segle xvii hem d’esmentar un con18. De F. Lodwick interessa esmentar A Common Writing (1647), The GroundWork (1652) i Concerning Short Writing (1657); de G. Dalgarno, An Essay towards an Universal A1phabet (1686), i de J. Wilkins, An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language (1668). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 73

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

junt de factors. Són factors de caire científic, pedagògic, religiós, polític i carismàtic. Són factors del desenvolupament i de la recepció històrica de l’obra. 1. Ciència. La cooperació d’autors i l’amalgama de les disciplines filosòfica i gramatical aporten una resposta original al problema del pensament, la realitat i el llenguatge. 2. Pedagogia. Les «Petites Écoles» són un laboratori de renovació en didàctica, materials docents i normalització de la llengua vernacular. 3. Religió. El corrent jansenista en què es gesta l’obra, amb un ideari rigorista, l’activisme doctrinal i l’estigma d’heretgia donen una notorietat extraordinària a autors i obres. 4. Política. Fa augmentar aquest efecte el conflicte dels jansenistes, no tan sols amb els jesuïtes sinó amb la monarquia, que s’involucra en la seva persecució. 5. Carisma. La brillant personalitat d’Arnauld, juntament amb figures associades al jansenisme com La Fontaine, Pascal o Racine, fa que el fenomen assoleixi una influència notable. La relació d’Arnauld amb Descartes en projecta la figura sobre l’horitzó de l’època.

El desplegament dels cinc factors dóna raó de la vitalitat de PortRoyal. El desenvolupament de la comunitat i la seva repercussió històrica es pot entendre des d’una perspectiva que manifesta la complexitat del moviment jansenista. La Grammaire no és tan sols un producte de ciència, sinó també de pràctiques docents, doctrina i disputes polítiques, menades per unes personalitats carismàtiques, que estan representades per la figura d’Antoine Arnauld. La recepció històrica del llegat de Port-Royal, més enllà del seu segle, assoleix un punt remarcable amb l’estudi enciclopèdic que realitza Sainte-Beuve (1840-1860). L’escriptor fa un estudi exhaustiu sobre aspectes històrics, literaris, pedagògics i científics de l’abadia de PortRoyal. La recerca de Sainte-Beuve coincideix amb el declivi de les edicions de la Gammaire. Fins a 1846 se’n publiquen disset edicions. El ritme decreix força des de llavors, però es renova l’interès amb l’estructuralisme i l’assaig de Noam Chomsky de 1966 sobre la «lingüística cartesiana». El tòpic de Port-Royal viu un esclat, que afecta les ciències humanes. L’edició de 1969 publicada per la casa Paulet porta una Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 74

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

introducció de Michel Foucault. La traducció anglesa de Jacques Rieux i Bernard Rollin de 1975 culmina una recepció esplèndida.19 Les raons de la recepció de la Grammaire són múltiples. Els factors de desenvolupament exposats parlen de les circumstàncies històriques. I si ens referim de manera específica a la gramàtica, observem unes característiques que la distingeixen de les gramàtiques generals de l’època. a) Concisió i senzillesa. La brevetat, la claredat expositiva i la selecció de continguts fan de l’obra un material assequible i apte per a nivells i propòsits diversos. b) Didascàlia. La intenció didàctica del manual, en consonància amb la renovació pedagògica de les Escoles Menors, resulta reeixida. c) Perspicàcia. Al do de l’oportunitat, atès que apareix en un moment de maduresa de les gramàtiques universals, la Grammaire afegeix la capacitat de copsar i aplicar aspectes de la ciència emergent sobre el llenguatge i el pensament. 8. INVENCIÓ DE LA HISTÒRIA La disciplina de la història de la lingüística es va fundar el 1902. En una sessió solemne de la universitat de Copenhaguen, el rector i lingüista Vilhelm Thomsen presentà els principis i continguts bàsics de l’especialitat (Laborda 2009). El caràcter propedèutic i abreujat de l’obra que va publicar explica que, entre molts altres tòpics, no hi figuri Port-Royal. El cànon de Thomsen està construït amb fonts grecollatines i de la lingüística comparativa. Amb l’estructuralisme la història de la lingüística va fer un tomb en els anys seixanta. Va incorporar al cànon un nou horitzó teòric i moltes obres inèdites. Pel que fa al període del segle xvii, els historiadors van parar atenció a les gramà19. Les edicions datades de la Grammaire són de 1660, 1664, 1676, 1679, 1703, 1709, 1754, 1756, 1769, 1768, 1775, 1803, 1830, 1845, 1846, 1966, 1967, 1968, 1969 i 1975, de les quals són destacables les tres primeres, fetes pels autors. La primera va aparèixer el 28 d’abril de 1660, amb privilegi del 23 d’agost de 1659. La segona, del 1664, afegeix un capítol sobre verbs impersonals. I la de 1676 té algunes addicions en el capítol sobre el pronom relatiu. És rellevant l’edició crítica de 1754 feta per l’acadèmic Charles Duclos, que és precisament el text de l’edició de Foucault de 1969. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 75

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

tiques universals d’orientació racionalista i empirista, com les de PortRoyal i de J. Wilkins, respectivament (Laborda 1982, Eco 1993). La història de la lingüística va canviar força. Va construir una tradició amb la projecció intel·lectual i emocional de l’historiador. Era intel·lectual i emocional perquè el relat interpretava els materials del passat amb les eines del present i els propòsits del futur. La veu de l’historiador va crear una perspectiva interpretativa i va seleccionar els agents i els ocurrents de la història, és a dir, els autors i les seves obres. L’etapa estructuralista de la història de la lingüística va resultar molt productiva. Entre els anys seixanta i vuitanta del segle xx van aparèixer desenes de manuals d’història, motivats per la voluntat d’establir paradigmes i pel prestigi social de la lingüística. Maurice Leroy (1964: 23-24) és l’autor de la primera història de la lingüística del període que tracta de Port-Royal. Descriu les característiques de la gramàtica i la bona recepció en reedicions i seqüeles. Incomoda a Leroy el fonament lògic de l’obra, que converteix la llengua en un esquema del pensament. I critica de Port-Royal l’ús de raonaments abstractes, el desinterès pels fets i l’escassa descripció de la llengua. Un altre autor que sosté la mateixa opinió és Georges Mounin (1967). Pel que fa a la fonètica, Mounin considera que «transmet més o menys la del segle xvii, però empobrida» (1967: 132). I en relació a les parts de l’oració i la sintaxi, indica les contradiccions entre l’ús i l’explicació raonada. Mounin desacredita la intenció universalista de Port-Royal perquè, malgrat que aporta exemples de diverses llengües, el francès és la llengua de referència i el llatí la dominant (1967: 135).20 El tomb interpretatiu sobre Port-Royal es produeix amb la publicació per Noam Chomsky de Cartesian linguistics. A Chapter in the history of rationalist thought... (1966).21 Resulta un fet singular que 20. Mounin confronta les múltiples afirmacions a propòsit de «totes les llengües» amb les referències específiques al llatí, francès, grec, hebreu i, en pocs casos, espanyol, italià i való. 21. La versió en català és una traducció de Gabriel Ferrater a Seix Barral, (Barcelona, 1970). La castellana és d’Enrique Wulff a Gredos (Madrid, 1972). Originalment les notes al text, que són 124, anaven al final de l’obra, però a l’edició castellana apareixen a peu de pàgina. La disposició de les notes és una elecció difícil, atès que ocupen un terç del llibre, és a dir, una extensió extraordinària. Les notes formen una obra dins l’obra Cartesian linguistics i palesen una composició insòlita. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 76

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

l’autor del model generativista tracti de qüestions historiogràfiques. I que ho faci per valorar molt positivament l’aportació de Port-Royal. Insereix la Grammaire en una tradició que abasta segles i que simbòlicament lliga amb l’estructuralisme generativista. Les tesis de Chomsky es refereixen a quatre aspectes: el corrent cartesià, la creativitat del llenguatge, l’explicació de les estructures i les idees innates.22 1. Lingüística cartesiana Chomky denomina «lingüística cartesiana» un corrent racionalista sobre el llenguatge i el pensament que recorre els segles xvii i xviii, sota la influència indirecta del filòsof René Descartes. Al centre del moviment se situa la gramàtica i la lògica de Port-Royal. Un segle abans es troba un antecedent en el treball sobre psicologia diferencial de Juan Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias (1575). I el corrent cartesià es perllonga fins entrat el segle xix, amb la figura de Wilhelm von Humboldt, autor de Sobre les diferències de l’estructura del llenguatge humà (1836). Enmig es produeixen les aportacions gramaticals de J. Harris, Hermes (1751), N. Beauzée, Grammaire générale (1767), i É. de Condillac, Principes de la grammaire française (1775). I Chomsky afegeix a la nòmina els tractats de Du Marsais, Cordemoy, Herder i Schlegel. Tot i que en aquestes obres són nombroses les diferències en contingut i orientació, comparteixen l’interès pel llenguatge i la cognició. 2. Creativitat del llenguatge La creativitat del llenguatge és un factor diferencial de l’ésser humà, en oposició als automatismes i les conductes que tan sols res22. Chomsky havia fet prèviament esment a la lingüística cartesiana a Current Issues in Linguistic Theory (1964) i a Aspects of the Theory of Syntax (1965). I va publicar un article específic, «De quelques constantes de la théorie linguistique» (1966), relatiu a la tradició universalista dels segles xvii i xviii. També va fer comentaris sobre aquest tema a Language and mind (1968). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 77

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

ponen a estímuls o condicions ambientals. L’aspecte creador de l’ús del llenguatge remet implícitament a l’enfrontament que Chomsky manté amb el conductisme. Chomsky reconeix en fragments de Descartes l’assumpció d’aquesta tesi, que és congruent amb el dualisme de matèria i pensament, però també manifesta que el tractament cartesià d’aquest aspecte és escàs. Succeeix el mateix a la Grammaire, tot i que defineix el llenguatge com la «invenció meravellosa de compondre amb vint-i-cinc o trenta sons aquesta infinita varietat de mots» (II, c. I). 3. Explicació de les estructures gramaticals Les obres que formen part de la lingüística cartesiana tenen en comú l’afany explicatiu, que inclou la descripció gramatical com a component inferior. Les gramàtiques de l’ús queden excloses, en benefici de les generals. Chomky distingeix en aquests treballs la distinció entre l’estructura superficial, relativa a la interpretació fonètica, i l’estructura profunda, que permet la interpretació semàntica. Humbolt les denomina formes externa i interna. I Chomsky considera que és similar a Port-Royal l’anàlisi de les oracions amb pronom de relatiu, com l’esmentada oració adjectiva i explicativa: «Déu invisible ha creat el món visible».23 4. Idees innates La teoria de les idees innates remet al principi de la capacitat natural i prèvia a l’adquisició del llenguatge. L’ensinistrament verbal respon a una estructura biològica de l’ésser humà. I l’experiència personal és menys determinant que un patró general, uns universals que determinen el grau de variació en les estructures sintàctiques de les 23. Chomsky va exposar la seva concepció de la historia de la lingüística en un cicle de conferències de la Universitat de Califòrnia el 1967. Les conferències es van publicar en El lenguaje y el entendimiento (1968; Seix Barral, 1971). El capítol primer tracta del passat i, en un passatge, de les oracions de relatiu de Port Royal (ps. 33-34). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 78

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

llengües. La projecció que fa Chomsky de la teoria de les idees innates a la Grammaire de Port-Royal no està justificada. La proposta historiogràfica de la lingüística cartesiana és ambiciosa i agosarada, no debades Chomsky entra en un terreny de recerca que no havia explorat. Tot i que el seu propòsit és relacionar la història amb la gramàtica generativa, reconeix a Lingüística cartesiana que el seu estudi es parcial i que no aporta una anàlisi explícita dels paral· lelismes. Per aquestes limitacions descriu el llibre com un «perfil preliminar i fragmentari».24 I Chomsky avança més objeccions al treball, algunes de radicals, fins al punt de fer dubtar de la seva validesa. Reconeix que les obres cartesianes «són desenvolupaments que arrelen en el treball lingüístic anterior». Afegeix que part dels autors més importants que estudia «s’haurien amb seguretat considerat ells mateixos decidits antagonistes de la doctrina cartesiana». Afegeix que «el mateix Descartes no va posar gaire atenció al llenguatge» i que «les seves rares remarques són susceptibles de diverses interpretacions» (1966: 10-11). Fins i tot accepta que pot ser inadequat el terme cartesià i l’apel·lació al filòsof francès. Hom pot creure que un judici tan sever podria haver dissuadit Chomsky de publicar el treball, a l’espera de refer-lo amb nous criteris. Però si Chomsky addueix aquestes objeccions no és tant per ser conseqüent com per concedir d’avançada algunes crítiques i posar a estalvi el conjunt. Manté la proposta historiogràfica perquè considera que prima l’objectiu de «determinar la natura exacta del capital d’idees acumulat en període pre-modern» (Chomsky 1966: 11) i relacionar-lo amb el generativisme. La vàlua que aprecia en la recerca «cartesiana» és la vinculació històrica que estableix entre lingüística, filosofia i psicologia. I el resultat del seu assaig és una teoria de la ment en la perspectiva històrica. Considerant el raonament de l’autor sobre el seu treball, no sorprèn que jutgi pertinent i valuosa la seva contribu24. Chomsky descriu la seva forma de treballar així (1966: 10): «Em limitaré aquí a una cosa menys ambiciosa, a un perfil preliminar i fragmentari d’algunes de les idees guiadores de la lingüística cartesiana, sense cap anàlisi explícita de la relació d’aquesta amb els treballs actuals que miren de clarificar i de desenvolupar aquelles idees. El lector familiaritzat amb la labor actual dins de l’anomenada «gramàtica generativa» no pot tenir gaire dificultat a establir ell mateix aquestes connexions.» Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 79

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

ció, «donat l’estat lamentable del terreny de la història de la lingüística» (Chomsky 1966: 10). La justificació del diagnòstic és la «denigració dels treballs anteriors», és a dir, la manca d’interès de la lingüística per la seva història. Es dubtós que Lingüística cartesiana fos una obra adreçada als historiadors de la lingüística. L’opinió que expressa Chomsky de la història de la lingüística i, per extensió, dels historiadors, manifesta un judici negatiu o bé el desconeixement de l’especialitat. Va tenir ocasió de conèixer millor alguns dels historiadors per les recensions que van publicar del seu llibre. Es van interessar molt per Lingüística cartesiana, per la importància de l’autor i l’abast de les seves tesis. Lingüística cartesiana ha estat un esdeveniment pels lingüistes i els humanistes, però també per a un públic ampli. Al públic no han arribat, però, les consideracions del crítics, que han estat unànimes i negatives. Recollim a continuació algunes referències d’aquestes crítiques, pel que fa a Port-Royal. La primera versa sobre l’originalitat de la Grammaire. Segons Robin Lakoff (1969), Vivian Salmon (1969) i G. A. Padley (1976), la Grammaire no és original sinó que deriva de l’humanisme renaixentista i la tradició gramatical llatina. En segon lloc, en la producció de Port-Royal, G. A. Padley (1976) valora com a principal la gramàtica llatina de Lancelot o Nouvelle Méthode... en comptes de la gramàtica general. En tercer lloc, sobre el cartesianisme de Port-Royal, Jan Miel (1969) i Hans Aarsleff (1970) consideren que la Grammaire no rep aquesta influència perquè és augustiniana i pascaliana. Finalment, pel que fa a les afinitats de la història gramatical amb el generativisme, Norman Kretzmann (1975) afirma que els Modistes constitueixen un antecedent més clar i distintiu que Port-Royal i la tradició associada a l’abadia jansenista. Paradoxalment, Chomsky reconeix bona part d’aquestes crítiques de manera anticipada en el propi llibre Lingüística cartesiana. Sobre la Grammaire assenyala que la teoria lingüística és imprecisa. També critica que no tracti de la natura del llenguatge. Afegeix que l’anàlisi de les estructures profunda i superficial resulta insuficient i que és gratuïta la idea d’estructura profunda com a suma de proposicions simples. En darrer lloc, Chomsky indica com a feblesa dels autors de Port-Royal la manca d’anàlisi dels universals lingüístics (1966: 86). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 80

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

La crítica de Chomsky va més enllà de Port-Royal i s’estén al conjunt de l’assaig històric que ha escrit. En acceptar que el seu estudi és «molt fragmentari», manifesta també que ha deixat de banda figures cabdals, com ara Kant. I afegeix que ha parat atenció a les semblances, però no a les divergències del material examinat. Per tant, Chomsky admet que el resultat pot ser «desorientador». I a continuació descriu amb franquesa un comportament insòlit en la historiografia: «Una certa deformació resulta del fet que aquest estudi és organitzat més aviat com una projecció enrere de certes idees que ens interessen avui dia, que no pas com una exposició sistemàtica del marc conceptual on aquelles idees van sorgir i on s’encaixaven» (Chomsky 1966: 86). És insòlit aquest procediment perquè col·lideix amb els principis metodològics de la historiografia. La conclusió sobre l’estudi més notori de Port-Royal i, per extensió, de la denominada «lingüística cartesiana» és molt decebedora. I constitueix un motiu d’aflicció per a un historiador de la lingüística. La detallada i rigorosa recensió de Hans Aarsleff (1970: 583), que no podem descriure aquí, conclou amb un judici ferm sobre la versió chomskiana de la història: «Aquesta versió és fonamentalment errònia del començament fins al final, perquè els coneixements són pobres, perquè no s’ha llegit els texts, perquè no ha entès els raonaments, perquè la literatura secundària que podria haver estat útil s’ha deixat de banda». La desolació d’Aarsleff s’incrementa quan constata l’entusiasta i acrítica recepció de Lingüística cartesiana. En definitiva, l’efecte que denuncia és un retrocés greu en la història de la lingüística. 9. VISIBILITAT DE LA HISTÒRIA DE LA LINGÜÍSTICA L’error pot ser un motiu profitós en historiografia si s’identifica i se supera. Més de quaranta anys després de la publicació de Lingüística cartesiana hi ha hagut alguns canvis. Però no són positius. Les veus dels crítics han desaparegut i els seus missatges romanen silenciosos a l’hemeroteca. Chomsky no ha revisat ni rectificat el seu discurs. I lingüistes generativistes que treballen en el projecte de la biolingüística vindiquen de passada l’antecedent del cartesianisme i de la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 81

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

gramàtica de Port-Royal.25 Per tant, quasi mig segle d’historiografia ha comportat que es mantingui intacta l’actualitat de la Lingüística cartesiana i que s’hagi oblidat les crítiques dels historiògrafs. La paradoxa és que el corrent lingüístic més advers a la perspectiva històrica brandi el lema d’una tradició classicista. La insistència en l’error és un motiu de confusió i depauperació científiques. La gramàtica de Port-Royal és una gramàtica universal valuosa. El seu mèrit s’ha d’atribuir a les aportacions filològiques del mètode llatí de Lancelot i a la lògica d’Arnauld i Nicole. No oblidem els antecedents; impulsa aquests treballs l’herència dels gramàtics renaixentistes, com el Brocense, i del pensament d’Agustí d’Hipona i Blaise Pascal. Juntament amb Port-Royal hi ha altres gramàtiques universals remarcables. Es produeixen en el corrent de les llengües universals, amb la descripció formal de Francis Lodwick, l’inventari enciclopèdic de John Wilkins i la perspectiva global d’Athanasius Kircher. Com ha posat de manifest Umberto Eco (1993), aquests tres autors són tan sols els referents d’un gran moviment compromès amb la recerca de recursos expressius de la ciència i la comunicació. La figura de René Descartes té una categoria extraordinària en els camps de la matemàtica i la filosofia. Però la seva dedicació a les qüestions sobre el llenguatge és menor al costat de les de John Locke i Gottfried Wilhelm Leibniz. Locke es pot considerar l’inspirador de gramàtiques racionalistes com les de César Du Marsiais o Etienne de Condillac. La Grammaire de Port-Royal és una obra interessant perquè recull de manera clara i senzilla els fonaments de la gramàtica universal. Aplica amb economia la teoria del signe lingüístic per establir les parts de la gramàtica. Classifica de manera original les parts de l’oració. I atribueix al verb el paper dinàmic de la proposició. La força i l’atractiu del model gramatical fa escola més enllà del seu segle. I passat el temps torna a captivar uns gramàtics que es diuen lingüistes. Amb tot, l’interès de la Grammaire ultrapassa els aspectes filològics de l’obra i de la tradició. I esdevé una obra important perquè 25. Vegeu Noro (2008: 98). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 82

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

permet reflexionar i intervenir en les pràctiques de la historiografia. És així perquè mostra mecanismes de construcció de la història de la lingüística. Posa de manifest que la invenció de la tradició pot esdevenir contradictòria i errònia. El relat de l’historiador construeix versions que arriben a la comunitat científica i a una gran comunitat social. La figura de Noam Chomsky ha actuat en aquest cas com a historiador ocasional, però molt influent.26 La vinculació que ha fet de la tradició cartesiana al seu model en lingüística és ambiciosa, didàctica i suggestiva. Tanmateix, transgredeix la metodologia historiogràfica, deforma la interpretació de les obres històriques i posa en perill el progrés de la història de la lingüística. Aquest debat historiogràfic segueix viu en el món especialitzat de la recerca, però no es reflecteix en els manuals, que presenten una versió empobridora i acrítica. La visibilitat social de la lingüística que ha aportat una obra tan notòria com Lingüística cartesiana té uns efectes difícils de valorar, per polèmics i mistificadors. Però podem prendre distància i considerar amb perspectiva l’abast científic i cultural de l’abadia de Port-Royal.27 Centrant-nos en el vessant intel·lectual, el repertori de PortRoyal és ric i variat, amb treballs sobre llenguatge, pensament, traduccions dels clàssics i l’edició de manuals docents. El mèrit dels seus autors destaca per si mateix, però també pel veïnatge de personalitats carismàtiques que van produir gramàtiques universals. I la història de la lingüística té, en aquest període, un camp d’estudi rellevant i un compromís per inventariar, per crear, una tradició amb perspicàcia i objectivitat.

26. Al recent compendi de lògica de Vega i Olmos (2011), l’article sobre el signe al·ludeix a Port-Royal. I reprodueix com a canònica la interpretació chomskiana i l’obsoleta distinció entre estructures profunda i superficial: «La función de una gramàtica general es hallar, por debajo de las superficies de las frases, la articulación lógica que expresan. Es una lógica de la substancia para la que la estructura profunda de los enunciados es la estructura profunda de lo real.» 27. Una font documental extensa sobre Port-Royal és l’estudi enciclopèdic de Sainte-Beuve. Pel que fa al context gramatical, és excel·lent la monografia de Padley. Per a l’estudi en detall de la Grammaire es pot consultar el treball de Donzé. I sobre les gramàtiques universals i la creació de llengües artificials resulta recomanable l’assaig d’Eco. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 83

03/04/14 15:39

Xavier Laborda Gil

BIBLIOGRAFIA Aarsleff (1970): Hans Aarsleff, «The History of Linguistics and Professor Chomsky», Language, 46, 570-585. Arnauld & Lancelot (1660): Antoine Arnauld i Claude Lancelot, Grammaire générale et raisonnée (de Port-Royal), Menston: The Scholar Press, 1968. [París: Ed. de Prepublications Paulet, 1969. Ed. en anglès Rieux & Rollin 1975.] Arnauld & Nicole (1662): Antoine Arnauld i Pierre Nicole, La logique ou l’art de penser, París: Flammarion, 1970. Brekle (1975): Herbert E. Brekle, «The Seventeenth Century», dins T. Sebeok (ed.), Current trends in Linguistics, La Haia: Mouton, 13, 277-382. Bursill-Hall (1971): G. L. Bursill-Hall, Speculative Grammars of the Middle Ages: The Doctrine of «Partes Orationis» of the Modistae, La Haia: Mouton. Chevalier (1967): Jean-Claude Chevalier, «La Grammaire générale de PortRoyal et la critique moderne», Langages, 7, 16-33. — (1968): Histoire de la syntaxe: Naissance de la notion de complément dans la grammaire française (1530-1750), Ginebra: Librairie Droz. Chomsky (1966): Noam Chomsky, «De quelques constantes de la théorie linguistique», Diogène, 51, 14-21. — (1966): Lingüística cartesiana. Un capítol a la historia del pensament racionalista, Barcelona: Seix Barral, 1970. — (1968): El lenguaje y el entendimiento, Barcelona: Seix Barral, 1973. Danto (1975): Arthur C. Danto, «Preface», dins Rieux & Rollin (ed.), The Port-Royal Grammar. Descartes (1642-1647): René Descartes, Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Vidal Peña (ed.), Madrid: Alfaguara, 1977. Donzé (1967): Roland Donzé, La gramática general y razonada de Port-Royal, Buenos Aires: Eudeba, 1970. Eco (1993): Umberto Eco, La búsqueda de la lengua perfecta en la cultura europea, Barcelona, Crítica, 1994. Foucault (1966): Michel Foucault, Las palabras y las cosas, Mèxic: Siglo XXI, 1974. — (1967): «La Grammaire générale de Port-Royal», dins Langages, 7, 1967, 7-15. També a l’edició de la Grammaire de 1969 de Republications Paulet. Kneale (1961): William i Martha Kneale, El desarrollo de la lógica, Madrid: Tecnos, 1972. Knowlson (1975): James Knowlson, Universal Language Schemes in England and France 1600-1800, Toronto: University of Toronto Press. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 84

03/04/14 15:39

La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

Kretzmann (1975): Norman Kretzmann, «Transformationalism and the PortRoyal Grammar», dins Rieux & Rollin. Laborda (1982): Xavier Laborda Gil, Empirirismo y racionalismo en la lingüística dels siglo xvii, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, TDX. — (2009): «Fundación de la Historia de la Lingüística por Thomsen en 1902», Tonos Digital, 18. <http://www.um.es/tonosdigital/znum18/secciones/ estudio-13-thomsen.htm> — (2011): «La lingüística y el historiador perfecto», Círculo de Lingüística Aplicada a la Comunicación, 46, 51-90. Lakoff (1969): Robin Lakoff, «Review of Brekle’s edition of the Grammar», Language, 45, 343-364. Law (2003): Vivien Law, The History of Lingusitcs in Europe, Cambridge: Cambridge University Press. Locke (1690): John Locke, Ensayo sobre el entendimiento humano, Buenos Aires: Aguilar, 1977. Lodwick (1647): Francis Lodwick, «A Common Writing», dins Salmon 1972. — (1652): The Ground-Work, Londres: Longman, 1972. — (1657): Concerning Short Writing, Londres: Longman, 1972. — (1686): An Essay towards an Universal Alphabet, Londres: Longman, 1972. Miel (1969): Jan Miel, «Pascal, Port-Royal, and Cartesian Linguistics», Journal of the History of Ideas, 30, 261-271. Mounin (1967): Georges Mounin, Historia de la lingüística (Desde los orígenes al siglo xx), Madrid: Gredos, 1974. Noro (2008): Andrea Noro, The boundaries of Babel: the brain and the enigma of impossible languages, Cambridge, Mass: MIT Press. Padley (1976): G. A Padley, Grammatical Theory in Western Europe 15001700: The Latin Tradition, Cambridge: Cambridge University Press. Rieux & Rollin (1975): Jacques Rieux i Bernard E. Rollin, «Translator’s Introduction», dins The Port-Royal Grammar (ed. en anglès), La Haia-París: Mouton. Sainte-Beuve (1840-1860): Charles-Augustin Sainte-Beuve, Port-Royal, París: Gallimard, 1954. Salmon (1969): Vivian Salmon, «Review of Cartesian Linguistics», Journal of Linguistics, 5-6, 165-187. — (1972): The Works of Francis Lodwick, Londres: Longman. Sánchez de las Brozas (1587): Francisco Sánchez de las Brozas, Minerva. De la propiedad de la lengua latina, Madrid: Cátedra, 1976. Vega i Olmos (2011): Luis Vega Reñón i Paula Olmos Gómez, Compendio de lógica, argumentación y retórica, Madrid: Trotta. Wilkins (1668): John Wilkins, An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language, Menston: The Scholar Press, 1968. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 55-85

llengua_literatura_24.indd 85

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 86

03/04/14 15:39

EL MILICIÀ ROMÀNTIC (1938), DE FERRAN SOLDEVILA. PRESENTACIÓ I EDICIÓ Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament de Filologia Catalana, Campus de la UAB - Edifici B, 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès) Tf: 93 586 80 71 francesc.foguet@uab.cat

Resum L’article analitza el compromís ideològic de l’historiador Ferran Soldevila durant l’etapa bèl·lica i revolucionària del 1936-1939 com a marc previ per al comentari i l’edició de la seva peça breu El milicià romàntic (1938), que fins ara es tenia per perduda. Exhumada de l’arxiu familiar de Gerard Soldevila, El milicià romàntic s’inspira en els fets coetanis, com també ho feia la seva poesia civil. Respon així mateix a la vindicació del moment d’una dramatúrgia de guerra i proposa una lectura ètica del procés històric, en virtut de la qual es considera que la defensa de la legitimitat republicana esdevenia justa i necessària, atès que era l’única causa que permetria la consolidació de la democràcia i l’obertura d’unes expectatives socials esperançadores. El milicià Marçal, l’heroi protagonista, s’adiu amb el prototip estilitzat dels combatents catalanistes d’origen treballador que, dignes i idealistes, confiaven en el triomf de les forces democràtiques. L’edició d’El milicià romàntic parteix del mecanoscrit de setze fulls que s’ha conservat i s’acara amb la versió manuscrita —un esborrany previ— dipositada al fons Ferran Soldevila de l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Paraules clau Guerra i Revolució de 1936-1939, teatre català, teatre polític, catalanisme, Ferran Soldevila Abstract: Ferran Soldevila’s El

milicià romàntic

(1938). Introduction

and edition

This work analyses the ideological compromise of historian Ferran Soldevila during the war and revolutionary period of 1936-1939 as a prior framework for the commentary on and edition of his brief play, El milicià romàntic (1938), which was assumed to be lost until now. Exhumed from the family archive of Gerard Soldevila, El milicià romàntic was inspired by the events Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109 DOI: 10.2436/20.2502.01.69 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 15 d'octubre del 2012. Acceptat el 29 de setembre del 2013.

llengua_literatura_24.indd 87

03/04/14 15:39

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

taking place when it was written, as was Soldevila’s civil poetry. It thus reflects the concurrent claims for a dramaturgy of war and suggests an ethical interpretation of the historical process through which the defence of republican legitimacy was considered fair and necessary, given that it was the only cause that would allow democracy to be consolidated and might open up hopeful expectations for society. The militiaman Marçal, the hero of the play, matches the stylised prototype of the Catalanist combatants with working-class roots who trust in the triumph of the democratic forces in a dignified and idealistic way. The publication of El milicià romàntic is based on the seven-page typed version which has been conserved and is compared to the handwritten version —a previous draft— held in the Ferran Soldevila collection at the Archive of the Institut d’Estudis Catalans. Key Words War and revolution of 1936-1939, Catalan theatre, political theatre, Catalanism, Ferran Soldevila

L’historiador i escriptor Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) mantingué, durant l’etapa bèl·lica i revolucionària del 1936-1939, una actitud de suport decidit a la Generalitat de Catalunya i al règim republicà (Pujol 1995). Era un posicionament molt conseqüent amb la seva trajectòria anterior. Cal recordar que havia fet part de la resistència contra la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931) i que contribuí decisivament en la denúncia internacional del règim, gràcies a les seves cròniques, redactades amb pseudònim, al Journal de Genève i al Bulletin of Spanish Studies (Soldevila 2009). Així mateix, acollí amb entusiasme la declaració republicana de Francesc Macià del 14 d’abril de 1931 i es convertí en l’historiador que féu, en calent, un minuciós reportatge d’aquells moments a la Revista de Catalunya, que aleshores dirigia (Soldevila 1931). En l’epíleg, Soldevila hi manifestava el desig que el president Macià pogués veure plenament realitzat el seu ideal «en un termini no llunyà. I amb ell, tots els catalans dignes d’aquest nom» (Soldevila 1931: 444). Es tractava, però, d’un compromís no gens fàcil. No tan sols per la dificultat objectiva que, en plena guerra, aquesta tria en favor del bàndol republicà comportava (aïllament internacional, enfrontaments interns entre els que el constituïen, repressió inicial indiscriminada Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 88

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

dels adversaris a causa de la buidor de poder governativa, etcètera), sinó també per l’enfrontament íntim que comportà amb el seu germà Carles, el seu millor amic. De París estant, Carles intentà mantenir-se al marge del conflicte i li demanà, per carta, que ell fes el mateix, amb l’argument que «enmig del caos no pot quedar bé ningú, absolutament ningú».1 La resposta de Ferran fou contundent: «enmig del caos resten bé aquells qui s’esforcen per fer brollar un univers» (Soldevila 1970: 348). Aquesta actitud no responia a un encegament partidista o patriòtic, sinó a un exercici de lucidesa intel·lectual. Veia molt clar que, si els militars nacionalistes espanyols s’imposaven, això seria (com va ser) nefast per a la continuïtat i el desenvolupament de la cultura, la llengua i la nació catalanes. Aquesta clarividència explica la gran activitat que desplegà durant tot aquell període. Certament, Soldevila intensificà la seva feina professional: féu classe a l’Escola de Bibliotecàries, s’encarregà de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i dirigí el Seminari d’Història de Catalunya, instituït aleshores. Continuà amb els seus treballs pròpiament històrics i no dubtà ni a emprendre obres d’encàrrec per a la Generalitat, ni a defensar la seva causa en la premsa escrita i en la ràdio. En aquest sentit, destaca l’article «Fe en Catalunya», aparegut a la Revista de Catalunya el 1938 (Soldevila 1938), que es convertí en un clar exemple de periodisme compromès «contra el caos intern, contra la desfeta bèl· lica, contra l’enfonsament cultural». Soldevila fou també un element cabdal en la constitució de la Institució de les Lletres Catalanes (1937) i s’erigí en un dels intel·lectuals de referència d’aquells moments tan difícils (Campillo 1994). Una prova, d’aquest paper, és el gran impacte que provocà l’aparició del seu llibre Hores angleses, el 1938 (Soldevila 2011). L’obra no tan sols esdevingué, ja des d’aquells moments, una peça fonamental de la prosa catalana del segle xx, sinó que en la descripció de la societat britànica que el seu autor hi feia (fruit de l’estada a la Universitat de Liverpool durant l’etapa 1926-1928), el públic de l’època hi veié un model del que podria ser Catalunya, un cop s’ha1. Carta de Carles Soldevila al seu germà Ferran del 24 d’abril de 1937, dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya (LPFSC 8.1.5.1.). Vegeu, sobre l’«exili gris» de Carles Soldevila, Santamaria (2008). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 89

03/04/14 15:39

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

gués acabat la guerra i s’hagués derrotat el feixisme: un país amb un nivell de vida, de cultura i d’autogovern similars als dels països més avançats d’Europa. Un altre text importantíssim redactat durant aquest període és el seu dietari de guerra, que no es publicà fins al 1970 (dins del llibre Al llarg de la meva vida), però que ha constituït una font bàsica en la reconstrucció històrica d’aquells moments. La guerra i el procés revolucionari es convertiren en matèria literària de l’obra soldeviliana perquè foren tema i font d’inspiració de l’autor, però també (pel que tenien de situació límit) despertaren en el seu fur intern una sensibilitat especial que li serví d’estímul creatiu, sobretot en l’àmbit de la poesia. L’adopció d’un pseudònim, «Silvestre Albanell», emfatitzà encara més aquesta mutació. En contrast amb la producció poètica dels anys vint, els seus poemes de l’etapa bèl·lica suposaven un canvi ben significatiu (ni que fos només per la temàtica tractada), ja que, publicats sobretot a la premsa, responien plenament al que en podríem dir «poesia civil» o «política».2 En destaquem tres, els títols dels quals ens donen un indici prou eloqüent del nou camí emprès: «Brigada internacional», «Bombardeig» i «No tinguis por d’ésser mare».3 En aquest bloc, també caldria incloure-hi un altre poema, «Cementiri clandestí», que no arribà a ser publicat per raons d’inoportunitat política, ja que hi parlava de les morts provocades pels «incontrolats», però del qual es feren còpies mecanografiades (Soldevila 1970: 382, entrada del 16 de setembre de 1937).

2. Vegeu-ne una tria a Soldevila (2004). 3. «Brigada internacional» descriu l’efecte que li féu el veure passar un estol de brigadistes internacionals; fou publicat a La Publicitat del 13 de juny de 1937 i posteriorment fou inclòs, amb el nom real de l’autor, al recull Poesia de guerra (Barcelona, Serveis de Cultura al Front, Generalitat de Catalunya, 1938, p. 129-130; reproduït de manera fragmentària a Soldevila 2004: 39-40). «Bombardeig», el més extens de tots, recrea l’ambient d’un bombardeig, amb un cert to satíric; fou publicat també, amb el títol «Dels primers bombardeigs», a Poesia de guerra (p. 123-128), i, amb el definitiu, fou inserit a Al llarg de la meva vida (Soldevila 1970: 391-394). «No tinguis por d’ésser mare» era la seva aportació a la campanya empresa per la Generalitat de Catalunya a favor de la maternitat, malgrat la duresa del moment bèl·lic (atesa la circumstància de poder avortar legalment); aparegué a La Publicitat del 8 d’agost de 1937. Aquest darrer poema és el contrapunt dramàtic del conte de Rosa Leveroni «L’oda». Vegeu Mohino (2004: 167-170 i 201-205). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 90

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

Del text teatral El milicià romàntic, que fins ara es tenia per perdut, en deixà constància el mateix Soldevila en diverses anotacions del 1938 del dietari de guerra. El 12 de març, hi escrivia: «La gran novetat és una petita peça dramàtica, que tinc gairebé enllestida: un acte, que en podria titular El milicià romàntic» (Soldevila 1970: 425). El 25 d’abril, hi expressava la plena consciència de la importància conjuntural de l’obra, en uns moments en què, des de diversos sectors de la rereguarda, es reclamava una «dramatúrgia de circumstàncies» que contribuís a l’agitprop: «Deler de creació: he reprès El milicià romàntic, i l’he deixat quasi enllestit. Em sap greu d’haver trigat tant: potser a hores d’ara ja me l’haurien representat o me l’estarien representant. I són períodes així els que cal aprofitar per a llançar-se a aventures com aquesta» (Soldevila 1970: 458). Pocs dies després, el 29 d’abril, hi registrava que havia lliurat l’original a Maria dels Àngels Royo i Forges, deixebla de l’Escola de Bibliotecàries i bibliotecària de la Universitat de Barcelona, i que, un cop el tingués en net, el passaria a Josep Pous i Pagès, i també manifestava la seva confiança en la viabilitat escènica del text: «És difícil de jutjar l’efecte que una obra dramàtica farà damunt l’escena. Però em sembla que pot reeixir» (Soldevila 1970: 459).4 El 16 de maig, hi apuntava que ja havia donat a Pous i Pagès la còpia d’El milicià romàntic i, el 29 de juny, hi recollia l’opinió crítica d’aquest escriptor sobre el text: «Poc gruix dramàtic, llenguatge gairebé acadèmic, llevat l’escena dels milicians, que està dramàticament ben resolta» (Soldevila 1970: 463 i 477, respectivament).5 Tot i que valorava el criteri del seu col·lega, Soldevila no devia considerar que el «poc gruix dramàtic» fos un problema, si tenim en compte que defugia intencionalment la sobrecàrrega que mostraven en aquest sentit les obres de l’autor de L’endemà de bodes, però sí que li devia preocupar el tema de la versemblança i la vivesa de l'expressió dramà4. En l’entrada del 5 de maig, Soldevila hi anotava l’interès que tenia a conèixer la valoració que feia Royo d’El milicià romàntic: «És molt útil el xoc amb l’opinió del lector mitjà. Hi modifico alguns detalls.» (Soldevila 1970: 460). Per l’entrada del 13 de maig, sabem que la seva deixebla va lliurar «els fulls en net» del text, i per la del 17 de maig, que tornen a parlar-ne: «Interès per Milicià» (Soldevila 1970: 464). 5. En un altre passatge, l’entrada del 6 de juliol, Soldevila hi escriu que deixa el text a Rosa Leveroni (Soldevila 1970: 480). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 91

03/04/14 15:39

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

tica, capficat com estava per la recerca d’un estil fluid i natural. En una altra entrada del dietari, la del 21 de novembre, hi reflexionava sobre la falsedat del «llenguatge del diàleg dramàtic» després de sentir unes converses al tren: «Sovint la naturalitat o la fidelitat del diàleg és arbitrària. Potser ni autors com Emili Vilanova no hi escapen» (Soldevila 1970: 519). L’escriptura, en plena guerra i revolució, d’El milicià romàntic entrava en coherència no únicament amb la posició ideològica de Soldevila que hem esbossat més amunt, sinó també amb la dedicació a la història i a les lletres, i en particular al gènere teatral, com a àmbits íntimament imbricats.6 A diferència de les seves tragèdies historicollegendàries de preguerra, aquesta peça breu s’inspirava en els fets coetanis, responia a la vindicació que el 1938 es feia d’una dramatúrgia de guerra (Foguet 2005, 2006 i 2008; Camps & Foguet, 2008) i proposava una lectura ètica del procés històric: la defensa de la legitimitat republicana esdevenia justa i necessària, perquè era l’única causa que permetria la consolidació de la democràcia i l’obertura d’unes expectatives socials esperançadores. Sense ambigüitats, amb força soltesa dramàtica, Soldevila partia políticament dels pressupòsits del catalanisme d’esquerres, hegemònic al govern, per mostrar les seves distàncies davant dels excessos revolucionaris de l’estiu del 1936, i, en matèria del cor, com ja havia fet en el seu primer teatre, avantposava l’exemplaritat ètica a les derives de la passió. Si més no, les versions que ens n’han pervingut demostren que Soldevila accentuà la justificació ideològica de l’obra per damunt de la trama passional. 6. Malgrat la situació precària en què vivia a l’exili, Soldevila continuà meditant sobre la seva experiència com a escriptor en els seus dietaris i, a propòsit de la lectura de Racine et Shakespeare, d’Stendhal, recordava el temps que va escriure per al teatre i feia una reflexió ben interessant sobre la qüestió de les tres unitats, després de la qual anotava: «Com més segur m’he anat sentint de mi mateix i dels meus mitjans expressius, amb més llibertat he actuat en literatura» (Soldevila 2007: 517-518, entrada del 24 de setembre de 1942). En la immediata postguerra, ja repatriat a Barcelona, Soldevila tornà a interessar-se per escriure teatre, tal com confessava en l’entrada del 31 de maig de 1947 del dietari: «Torna a trotar-me pel cap la idea de fer teatre» (Soldevila 2000: 154). Vegeu, sobre el teatre de Soldevila, Capmany (1964); Roda (1971: 26-27), i Santamaria (1994). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 92

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

La figura del milicià apareix descrita en les entrades del dietari de l’estiu de 1936 com un dels elements més visibles del canvi de «fesomia» de la ciutat de la Barcelona revolucionària.7 La realitat li n’oferia el model. Tanmateix, Marçal, l’heroi protagonista, no és un milicià qualsevol: s’adiu amb el prototip estilitzat dels combatents catalanistes d’origen treballador que, dignes i idealistes, confiaven en el triomf de les forces democràtiques. A més, a diferència de la barroeria dels seus companys anarquistes de les patrulles de control que irrompen en escena, l’arbora una passió envers Lluïsa, una jove de família aristocràtica, que les noves circumstàncies fan possible, atès que esborren les traves classistes entre tots dos, els situen en un mateix nivell de companyonatge i els obren un horitzó, en principi, ple d’esperança. Com a bon milicià, coratjós i just, Marçal no sols no està d’acord amb les atrocitats i els crims comesos durant els primers mesos de la revolució, perquè considera que són nefastos per a la causa que defensa, sinó que, a més, pot presentar com a credencial el fet d’haver decomissat la casa de Lluïsa per protegir-la dels saqueigs dels incontrolats i d’haver evitat que el pare i el germà en fossin víctimes.8 Com a bon enamorat, amatent i cavalleresc, d’altra banda, valora en Lluïsa la «condensació de feminitat» que descobreix en ella i, a la manera ausiasmarquiana, fonamenta l’amor en l’adoració ideal i en l’atracció física. El milicià romàntic presenta dues trames entrellaçades, la corresponent a la situació bèl·lica i la sentimental, que serveixen per justificar les raons de la lluita i per projectar un futur possible, després de la victòria sobre els feixistes, que permetria una societat nova en què l’amor no estigués limitat per la pertinença de classe. Aquesta creença en la força de l’amor com a superadora de les situacions més extremes 7. «Barcelona, 30 juliol [de 1936]. La fesomia de Barcelona ha canviat totalment. Els milicians, xicots, en general, d’una vintena d’anys, amb granotes blaves, en cos de camisa, amb americana, de totes maneres. Tots els vehicles amb indicacions de CNT, FAI, UGT, POUM, SANITAT, Generalitat, Esquerra Republicana, Metge, Milícies antifeixistes. Palaus i hotels incautats» (Soldevila 1970: 301). 8. El correlat històric de l’actuació de Marçal seria les decomissions que féu la Generalitat durant el primer període de la revolució per salvaguardar el patrimoni artístic i documental dels saqueigs dels de la FAI, i també l’esforç del govern català per evitar les morts de la rereguarda republicana, provocades de manera ignominiosa per algunes de les patrulles de control. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 93

03/04/14 15:39

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

i les diferències interclassistes —les que separen Marçal i Lluïsa— esdevé una concepció democràtica, republicana, hereva del romanticisme «revolucionari» que aspirava a ensorrar la societat estamental, de «classes tancades», de l’Antic règim.9 Més enllà de l’amor, tanmateix, hi havia els ideals de la lluita contra el feixisme que, en el temps històric en què se situa l’obra (a final de juliol del 1936, atenent a l’al·lusió a l’expedició a Mallorca), esdevenien peremptoris, inajornables: Marçal ha de participar, l’endemà mateix, en el desembarcament de Bayo en un indret estratègic per a la guerra (les Illes). Un darrer apunt. El títol de la peça ens remet a la novel·leta El bandoler romàntic (1832), d’Aleksandr Sergueievitx Puixkin, a la qual Soldevila sembla que faci un petit homenatge intertextual, que potser és més profund del que la mera coincidència en els títols fa pensar (Puixkin 1921). La trama de la peça pot llegir-se com una translació i adaptació a les circumstàncies bèl·liques i revolucionàries de la història d’amor que relata l’emblemàtica novel·la de l’escriptor rus. Amb rivets de denúncia social, en l’època terrible dels tsars, Puixkin relata l’amor romàntic entre Vladimir Dubrovsky, un oficial convertit en bandoler a causa d’una injustícia flagrant, i Maria Kirilovna, la filla d’un hisendat rus de nissaga antiga. La diferència d’estament entre tots dos, en una societat molt jerarquitzada i despòtica, converteix el seu amor en impossible, oimés tenint present que Dubrovsky és un temut bandoler que roba als rics i respecta els pobres i que fa gala d’un concepte molt honorable i equànime de la condició de proscrit. Semblantment, abans de la revolució del 1936, l’amor entre Marçal i Lluïsa es trobava obstaculitzat per la diferència de classes, mentre que la ventada revolucionària ha derrocat els murs entre tots dos. En qualitat de milicià, amb uns criteris ètics de base, Marçal també defensa —com el «bandoler romàntic» unes quantes dècades abans de la Revolució Russa del 1917— la causa revolucionària en favor de la justícia, la democràcia i la llibertat. 9. Deixem només anotat que, en l’esfera sentimental de Soldevila, es produí, en aquesta època, un canvi molt important, atès que fou aleshores que s’inicià la relació íntima, extramatrimonial, amb la poetessa Rosa Leveroni, que es perllongà fins a la seva mort. Vegeu Leveroni (1997), i Soldevila & Leveroni (2009). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 94

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

BIBLIOGRAFIA Campillo 1994: Maria Campillo, Escriptors catalans i compromís antifeixista, 1936-1939, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Camps & Foguet 2008: Josep Camps i Francesc Foguet, «Els pares dels soldats (1937), de Joan Baptista Xuriguera. Edició i estudi», Llengua & Literatura. 19, 143-187. Capmany 1964: Maria Aurèlia Capmany, «Interviu amb Ferran Soldevila», Serra d’Or, 10 (octubre), 40-41. Foguet 2005: Francesc Foguet i Boreu (ed.), Teatre de guerra i revolució (1936-1939). Antologia de peces curtes, Tarragona: Arola. — 2006: Francesc Foguet i Boreu, «Florentina, una peça inèdita de Maria Carratalà», Pausa, 25 (desembre de 2006), 65-95. — 2008: Francesc Foguet i Boreu, «La dramatúrgia catalana», dins Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939), Lleida: Punctum - Generalitat de Catalunya, 55-75. Leveroni 1997: Rosa Leveroni, Confessions i quaderns íntims, Abraham Mohino i Enric Pujol (eds.), València: 3i4. Mohino 2004: Abraham Mohino, La prosa de Rosa Leveroni, Vic: Eumo. Puixkin 1921: Aleksandr S. Puixkin, El bandoler romàntic, versió directa del rus per R. J. Slaby, Barcelona: Editorial Catalana. Pujol 1995: Enric Pujol, «La guerra i la revolució. L’opció frontpopulista», dins Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània, Catarroja-Barcelona: Afers, p. 129-154. Roda 1971: Frederic Roda, «Ferran Soldevila i el teatre», Serra d’Or, 142 (15 de juliol), 26-27. Reproduït a Josep Fontana i Lluís Duran (cur.), Per conèixer Ferran Soldevila, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 41-44. Santamaria 1994: Núria Santamaria, «L’obra teatral de Ferran Soldevila: una primera aproximació», El Contemporani, 2 (gener-abril), 22-26. —2008: Núria Santamaria, «Els dramaturgs absents», dins Francesc Foguet (ed.), Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939), Lleida: Punctum, 133-151. Soldevila 1931: Ferran Soldevila, «Història de la proclamació de la República a Catalunya», Revista de Catalunya, núm 69 (maig), p. 385-444. Aplegat a Ferran Soldevila, Història de la proclamació de la República a Catalunya, Pere Gabriel (ed.), Barcelona: Curial, 1977. — 1938: Ferran Soldevila, «Fe en Catalunya», Revista de Catalunya, 84 (març), 307-312.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 95

03/04/14 15:39

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Soldevila 1970: Ferran Soldevila, Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona: Edicions 62. — 2000: Ferran Soldevila, Dietaris de l’exili i el retorn, vol. 2, Enric Pujol (ed.), València: Eliseu Climent. — 2004: Ferran Soldevila, Antologia poètica, Enric Pujol (ed.), Gaüses: Llibres del Segle. — 2007: Ferran Soldevila, Els dietaris retrobats, 1939-1943, Enric Pujol (ed.), València: Eliseu Climent. — 2009: Ferran Soldevila, Entre la dictadura i la revolució, Albert Balcells i Enric Pujol (eds.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. — 2011: Ferran Soldevila, Hores angleses, amb un estudi introductori d’Alan. Yates i un de testimonial de Joaquim. Nadal, Martorell: Adesiara. Soldevila & Leveroni 2009: Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d’amor i d’exili, Abraham Mohino i Enric Pujol (eds.), Barcelona: Viena.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 96

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

EL MILICIÀ ROMÀNTIC10 UN ACTE de Ferran Soldevila Personatges Marçal (22 anys) Lluïsa (19 anys) Milicià primer Milicià segon Milicià tercer Hall d’un xalet aristocràtic. Porta d’entrada al fons dreta. Finestra apaïsada al fons esquerra. En aixecar-se la cortina, l’escena és a les fosques. Per la finestra entra la claror blava de la nit. Lluïsa està ajaguda en un divan, amb vestit de carrer, estival. Silenci. El tic-tac d’un rellotge. Lluïsa es remou. Sospira. Al cap d’una mica se sent el soroll de la clau obrint la porta d’entrada. Lluïsa s’incorpora, sobtada, mirant àvidament cap a la porta. La porta s’obre i, damunt del fons marí nocturn, destaca la silueta d’un milicià. Marçal entra. Encén el llum. Lluïsa es redreça sense acabar d’aixecar-se del divan. Ambdós resten uns instants, astorats, mirant-se sense dir res. 10. Pel que fa als criteris d’edició, el text mecanoscrit de setze fulls conservat a l’arxiu familiar de Gerard Soldevila és molt pulcre i no ofereix gaires problemes de transcripció. De fet, ens hem limitat a introduir les esmenes autògrafes del text, a regularitzar-ne la puntuació i a aplicar-hi les convencions habituals en l’edició de peces de teatre. Si bé hem pres el text mecanoscrit com a definitiu, hem consultat també la versió manuscrita que es conserva al fons Ferran Soldevila de l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans (7.2.3.1.). Es tracta d’un esborrany previ amb esmenes i retocs, que consta d’onze mitges quartilles, una primera versió gairebé completa, i sis quartilles a doble cara, un complement de l’anterior, que en revisa o en modifica alguns fragments. A banda dels noms dels personatges (Ella i Ell, en el manuscrit; Lluïsa i Marçal, en el mecanoscrit), els dos canvis més importants —ho indiquem en nota— es troben en el diàleg entre els dos protagonistes a propòsit dels estralls de la revolució i el final de la peça, molt més arravatat en la versió inicial. Aquestes dues modificacions, no cal dir-ho, afecten les dues trames fonamentals de l’obra: així, Soldevila, en la versió definitiva, s’esplaia molt més en la justificació ideològica, fent-la més explícita i compromesa, d’una banda; i, de l’altra, atenua, en canvi, l’estrictament amorosa, passional, deixant el final més obert. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 97

03/04/14 15:39

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Lluïsa (agressiva): On aneu? (Ell no respon, evidentment cohibit, no trobant resposta.) Què veniu a fer aquí? Marçal (havent trobat la resposta, amb decisió tranquil·la): A veure-us. Lluïsa (sarcàstica): Quina casualitat! Com sabíeu que m’hi trobaríeu? Marçal (greument): Fa moltes nits que vinc. Lluïsa (sospirant): I jo moltes que no vinc. Marçal: Però tenia l’esperança que una hora o altra vindríeu. Lluïsa: I, pel que pogués ser, us heu incautat de la casa, oi? En teniu la clau. Hi entreu com si fóssiu l’amo. No us faig pas nosa? Marçal: Me n’he incautat, si voleu. Us sap greu? Lluïsa (sarcàstica): No. Si en tinc una satisfacció immensa. Marçal: Penso que no us podeu plànyer de com ho heu trobat tot. (Irònic.) Heu trobat a faltar res? (Ella calla evidentment violenta. Ell prossegueix amb un to de reconvenció.) Heu pensat com podíeu haver trobat tot això? Heu pensat que podíeu no haver trobat res? Heu pensat que podíeu no haver pogut ni acostar-vos-hi? Lluïsa (encara irònica, però menys agressiva): Res: ja veig que encara us haig d’estar agraïda. Marçal: Qui sap? En tot cas, penso que no us costarà de creure que, si m’he incautat d’aquesta casa, no és pas per mi, sinó per vós. Lluïsa (com sorpresa, però crèdula): Ah! Marçal (avançant un pas cap a ella): No em recordeu? Lluïsa (rient): Sí, sí; us recordo. De moment, no us havia reconegut, amb aquesta indumentària… I teniu un altre aire, també. No cal dir-ho: sou un milicià. Marçal: Sóc un milicià. Lluïsa: De la rereguarda, pel que veig. Marçal: Demà marxo al front. Lluïsa: Ah! (Pausa.) Marçal: Així… No us havia passat desapercebut? Lluïsa: Confesso que éreu molt discret. Però m’havíeu seguit algunes vegades. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 98

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

Marçal: Pensava que potser no us n’havíeu adonat. La meva intenció no era sinó veure-us. Lluïsa: I què esperàveu? Marçal: Res. Lluïsa: I ara? Marçal (que, durant la conversa, ja ha anat avançant cap a ella, donant un pas més, amb decisió seriosa, plena d’amor, gens infatuada): Tot. Lluïsa (rient): Ah, vaja: o tot o res. Marçal: No: ara, tot. Lluïsa: I per què aquest abisme? Abans res i ara tot. Marçal: Abans éreu molt llunyana. I molt alta. Lluïsa: Sí, vaja: i ara ja he caigut, ja he caigut al vostre nivell. No és això? Marçal: No, no és això. Per a mi, seguiu essent tan alta com sempre. (Fent un pas més.) Però em sento capaç d’arribar fins a vós. Lluïsa (rient): Sí, sí, ja ho veig. Marçal (mig rient): Ja ho veieu. Estem plegats, sols en la nit, sota el mateix sostre. D’altra banda, he descobert que sóc un home sortós, i això és molt encoratjador. Demà, de bon matí, marxo. He vingut moltes nits. I la darrera nit, us trobo. Em permeteu una pregunta? Lluïsa: Vós mateix. Però no responc de la resposta. Marçal: Per què heu vingut? Lluïsa: Ves quina pregunta! (Rient.)... Anava a dir-vos que perquè m’ha vingut de gust. Però no hauria estat bé. Marçal: No, no hauria estat bé.11 11. En el manuscrit, el fragment que va des d’aquí fins a l’acotació «(Sonen cops a la porta.)» és molt més curt i, sens dubte, menys comprometedor: «Ella (lentament): He vingut per veure la casa, la nostra casa. Per viure-hi una estona. Vós no podeu saber el que és això. Ell (amb rudesa): Sabíeu que sóc orfe? Ella: No, no ho sabia. Perdoneu. Ell: I per què no puc saber el que és això? Puc imaginar-m’ho. Ho he imaginat sovint. I el record que en tinc no és tampoc tan llunyà. Per què no haig de poder saber-ho? La llar més famosa i l’escon més humil poden fer-m’ho saber tan bé o Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 99

03/04/14 15:39

100

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Lluïsa (lentament): He vingut… Però, si us ho deia, podríeu comprendre’m? Marçal: Per què no? Tan poc comprensiu em creieu? Lluïsa: Ni us crec, ni us deixo de creure. No us conec, simplement. I em demaneu gairebé una confidència. Marçal: Excuseu. Lluïsa: I imagino que devem pensar i sentir tan diferentment! Marçal: I jo m’imagino que no. I encara que potser ara en algunes coses pensem diferentment, espero que un dia pensarem d’una manera força acordada. Lluïsa: Què us ho fa esperar? Marçal: La mateixa esperança que m’ho fa esperar tot. Lluïsa: Sou pretensiós, no cal dir-ho. Però hi ha encara els fets. Els fets no compten per res? Marçal: Què voleu dir? Lluïsa: Vull dir que hi ha fets que separen per damunt de la manera de pensar i de sentir. Marçal: Sens dubte, hi ha fets que separen. Però també n’hi ha que uneixen. I jo hi confio, us ho confesso. Esteu segura que els fets no han començat a unir-nos? Lluïsa: Els fets? Quins fets? Les atrocitats que els vostres han comès i segueixen cometent? Marçal: Potser sí. Lluïsa: No comprenc com goseu dir una cosa semblant. Marçal: Potser un dia ho comprendreu. Lluïsa: Creieu que mai podré recordar sense repugnància tants de crims? Marçal: I qui us diu que jo els veig sense repugnància? Segurament, amb molta més repugnància que vós. millor que tot aquest luxe. El meu record, m’asseguro que no el canviaria pel vostre. Ella: És molt possible. Cadascú estima els seus records. I records d’aquesta mena no es canviarien encara que siguin tristos. Ell (en un murmuri): Si són tristos encara es canviarien menys. (Sonen cops a la porta.)» Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 100

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

101

Lluïsa: Amb molta més?... Ara encara us entenc menys. Marçal: I tan senzill que és! Lluïsa: Expliqueu-vos. Marçal: Posem que aquests crims, els que veritablement ho són, perquè no ho són tots… Lluïsa: Bé, passem. Marçal: Posem que aquests crims, com a tals, ens inspirin la mateixa repugnància. Lluïsa (dubitativa): Posem-ho. Marçal (canviant de to i somrient): No tindreu pas la pretensió de tenir un cor més sensible que el meu? Lluïsa (rient): Oh, no: això no! Marçal: Bé, doncs: ens inspiren la mateixa repulsió. Però, a més a més, a mi m’inspiren un sentiment de revolta. Lluïsa (amb vivacitat): Ah, i a mi, no? Marçal: Sí, bé; però a vós us revolten per la mateixa causa que em repugnen?... Lluïsa: Sí, evidentment… A vós, no? Marçal: Sí, però, al mateix temps, també em revolten i, a vós no, pel mal immens, irreparable, que aquestes malifetes fan a la causa que jo defenso. Lluïsa: I per què vós i els que pensen com vós no tracteu d’evitar-les? Marçal: I qui us diu que no ho tractem? Qui us diu que no ho aconseguim de vegades? (Sonen cops a la porta.) Lluïsa: Qui deu ser?... (Marçal va cap a la porta.) No obriu. (Segueixen colpejant.) Marçal (acostant-se a la porta): Qui hi ha? Una veu fora: Patrulles de control! Obriu! Marçal: Salut, camarades! (Obre.)

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 101

03/04/14 15:39

102

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

(Entren tres milicians, pistola en mà. Donen una mirada a l’habitació. Embutxaquen les pistoles.) Milicià primer: Què feu, aquí? Marçal: He vingut a despedir-me de la companya. Demà marxo al front. Milicià primer: Els documents. (Marçal li dóna el carnet.) Milicià primer (mirant-se’l): Dispensa, camarada: no tenia el gust de conèixer-te personalment. Milicià segon: Sí, home, sí: per aquí tothom el coneix, aquest. Milicià primer: Anem, i excuseu la molèstia. Marçal: No reposaríeu un moment? Lluïsa, potser hi hauria unes copes per aquests companys. (Lluïsa surt diligentment.) Milicià segon (al tercer. Asseient-se i repantingant-se en una butaca): Renoi que està bé aquesta flàvia. T’asseguro que de bona gana la requisaria. Milicià tercer: Que no veus que ja està requisada, home? Sempre fas tard tu! Milicià segon: No tan tard, no tan tard. Per aquesta no dic: aquest mano és dels d’empenta. Però ara me’n tinc una de preparada que, vaja, potser ni la canviaria per aquesta. Milicià tercer: De preparada, de preparada… Milicià segon: Baixeta, grassoneta… Milicià tercer: Mai no passes dels preparatius… Milicià segon: Amb uns pitets… Bé, qui parla, qualsevol diria que tu… Milicià primer (a Marçal amb el qual està parlant): I a quin front vas?

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 102

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

103

(Entra Lluïsa amb una safata, una ampolla i copes. Posa atenció en la conversa de Marçal i el Milicià primer. S’acosta a servir-los.) Marçal: A Mallorca. Milicià primer: Noi, tots els catalanistes12 us entusiasmeu amb aquesta expedició. Ja està bé, ja. Però em sembla que hi ha més feina a fer, més feina decisiva, vull dir, al front d’Aragó. (Lluïsa els serveix.) Milicià primer: Gràcies, companya. (A Marçal.) A la teva salut. (Truquen.) Marçal: A la de tots. (Mentrestant, Lluïsa ha passat a servir el Milicià segon.) Milicià segon (assaborint el vi i, al mateix temps, repapant-se més en la seva butaca i allargant la mà cap a Lluïsa i palpant-li barroerament els malucs.): Ai, i que és dolç tot això! (Lluïsa deixa, ràpida, la safata i li clava un revés.) Milicià tercer: Noi, sembla que peten, Joan! Milicià segon (aixecant-se): Ja sé com s’han d’amansir aquestes feres. (L’abraça, si us plau per força. Marçal s’hi acosta ràpidament i d’un cop de puny el fa rodolar per terra.) Milicià segon (reincorporant-se i traient la pistola): Hòstia consagrada! I aquestes altres feres també sé com s’amanseixen, també! (Marçal s’hi abraona. Li reté la mà i la pistola, que tanmateix es dispara.) 12. En el manuscrit, en lloc d’«els catalanistes», hi diu «els d’Esquerra». Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 103

03/04/14 15:39

104

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Milicià primer (amb una pistola a cada mà, amenaçant els dos contendents): Si no us separeu, engego! De pressa! Milicià tercer (agafa la pistola del segon): Sempre has de fer el boig! Milicià segon: I tu sempre has de fer el merda. En lloc d’ajudar-me, us poseu contra mi. Milicià primer: No has vist que era la seva companya? Havies de saber-la respectar! Milicià segon: Aquest mano ens va fer deixar anar el pare i el germà d’aquesta. I ara se’n cobra la paga! Milicià primer (a Marçal): No en feu cas. (Al Milicià segon.) Au, anem! No desbarris més! Milicià tercer (enduent-se’n el segon): Apa, anem a prendre la fresca. Milicià segon (sortint, rancuniosament): Que vagi de gust! Milicià primer (empenyent-lo): Apa, home, apa! (Surten.) Milicià primer: Salut, amb la companyia. I excuseu. Marçal: Gràcies, company. Milicià primer: Salut i bona sort. (Surt.) Marçal: Salut! (Marçal i Lluïsa resten en silenci. Ella respira profundament, penosament. Ell s’hi acosta, sol·lícit.) Lluïsa: No esteu pas ferit? Marçal: No. (Pausa. Lluïsa s’esforça a retenir el plor que voldria esclatar.) Marçal: Us heu esglaiat. Ajaieu-vos una mica. Permeteu-me. (Volent-la ajudar. Ella fa un moviment, temerosa.)… Què temeu? No sóc capaç de tocar ni la punta dels vostres cabells sense el vostre consentiment. Ajaieu-vos. (Ella s’ajeu, dòcil. Ell li arregla els coixins, li tira al damunt l’abric d’ella, estival. Encén el pàmpol.) Aquesta lluminària és el que ha cridat l’atenció. (Apaga el llum i la cambra resta il·luminada solament per la claror del pàmpol. Al fons de la finestra, la claror de la matinada.) I l’aire comenLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 104

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

105

ça a ser fred. (Tanca la finestra, corre les cortines. Pren una copa. L’omple. S’agenolla al costat del divan.) Beveu un glop. Veureu com aviat us sentireu millor. El xoc ha estat massa violent per a vós. Lluïsa (feblement): No em dol. Marçal (asseient-se a terra vora d’ella): De veres? Lluïsa (sempre feblement): De veres. En aquests instants he après moltes coses que potser hauria trigat anys a comprendre. O que potser no hauria arribat a saber mai. Marçal: I creieu que val la pena de saber-les? Lluïsa: Sí. (Pausa.) Marçal (amorosament): Què sabeu? Lluïsa: Sé que tinc un deute molt gran de gratitud amb vós. Marçal: No, no és això. I, si de cas, l’heu pagat amb escreix. Estic vivint l’hora més bella de la meva vida. Lluïsa: També sé… també sé que m’estimeu. Marçal: No ho sabíeu abans? Lluïsa: Com volíeu que ho sabés? Em miràveu, em seguíeu algun cop, de lluny. Ara això pren un valor… Sí, ara això pren un valor… però abans podia no representar res. Marçal: I, tanmateix, ja us estimava amb deliri. Lluïsa: Amb deliri! Però què sabíeu de mi? Marçal: Calia saber alguna cosa? Us adorava. Lluïsa: No m’ho explico. Sols m’havíeu vist. Marçal: Us sembla poc? Lluïsa: Per a enamorar-se, sí. Marçal: Per al meu enamorament, no. Ja us he dit que no esperava res. Què se me’n donava que fóssiu d’un tarannà o d’un altre? Però no: no és ben bé això. La veritat és que, en els vostres ulls, en la vostra cara, en el vostre cos, en tot el vostre ésser hi deu haver… No sé com dir-ho… Hi deu haver aquella… aquella condensació de feminitat que més pot commoure’m i arrossegar-me… A vegades crec haver trobat el secret del vostre poder damunt meu. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 105

03/04/14 15:39

106

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Lluïsa: Ah, això és interessant! I quin és aquest secret? Marçal: No hi ha res en vós que no sigui femení. Lluïsa: Ves quina cosa. Amb tantes dones deu passar!... Marçal: Perdoneu: esteu equivocada. És molt més excepcional del que penseu. I, si no, feu la prova: fixeu-vos… bé, ara ja no hi aneu. Anava a dir: fixeu-vos en les vostres companyes a la platja. Precisament en el vostre grup… Lluïsa: És veritat que també m’heu vist a la platja? Marçal: És on millor podia veure-us. Lluïsa: Sens dubte…13 Marçal: Sempre que el meu treball m’ho permetia. Les festes. Quantes vegades he estat a prop vostre, mar endins! Allí podia acostar-me a vós! Sou molt bona nedadora. Lluïsa: Ja és prou femení? Marçal: Perfectament. Com vós mateixa. Des dels vostres peus fins als vostres cabells, no hi ha res en vós que no ho sigui. Això vol dir que no hi ha res en vós que no m’atregui. Us expliqueu ara, per què us estimo amb deliri? Lluïsa: Sí, potser sí. Però, al mateix temps, haig de deduir (com no podia ser d’una altra manera, és clar) que el meu caràcter, els meus sentiments, la meva manera de pensar, no hi són per res en el vostre enamorament. Però no heu pensat que puc ser una malvada, o una estúpida? (Marçal mou el cap incrèdul i somrient.) Lluïsa: Sí, sí. O una poca-solta. O simplement d’un caràcter que no s’adigui amb el vostre. Marçal: Aquest darrer perill el corren més o menys totes les parelles. Però no cregueu que em sigueu tan desconeguda; sé moltes coses de la vostra vida. Lluïsa: Ah! Marçal: Sí, dels vostres costums, de les vostres activitats… D’altra banda, cada vegada crec més que, en l’aspecte físic, hi ha molts 13. En el manuscrit, hi afegeix: «Però no recordo haver-vos-hi vist mai.» Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 106

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

107

trets de l’aspecte moral. Com crec que una forta atracció física és una base essencial per a la felicitat d’una parella. Lluïsa: Bah! Veig que el vostre amor que m’imaginava fet gairebé de somnis, és més físic que altra cosa. Marçal: Ho creieu? Creieu que no hi ha res més que desig? Lluïsa: No diré tant… Marçal: És molt senzill… Us sentiu amenaçada o garantida pel meu amor? Lluïsa (després d’una pausa. Allargant-li la mà): És veritat. Marçal (agafant-li la mà apassionadament): Lluïsa! Lluïsa (decantant-lo suaument): Quietud… Quietud… Així, vós sabeu el meu nom. És curiós: jo encara no sé ni com us dieu. Marçal: Marçal... Marçal Llevant. Lluïsa (com repetint-se’l): Marçal Llevant… Està bé. Marçal: Us agrada? Lluïsa: Sí, molt. Marçal: Ja és alguna cosa. Lluïsa: Però, no us ofengueu, sembla inventat. Marçal: Doncs, no ho és: de Llevants, n’hi ha uns quants per aquesta rodalia i de Marçals a desdir. Lluïsa: Oh, i és un nom ben mariner, Llevant… Éreu mariner, vós. Marçal: Vaig ésser-ne temps enrere: pescador. Ara era mig de la terra mig del mar: treballava a la fàbrica Reiners. Lluïsa: Sí, ja ho sabia. Jo també sabia algunes coses de vós, no cregueu. Més d’una vegada havia parlat de vós amb les companyes. Marçal: Rient-ne… Lluïsa: Rient-ne i no rient-ne. Aquestes coses fins quan fem veure que en riem ens neguitegen una mica, en el fons. Després… hi ha casualitats o coincidències… no sabria com dir-ne… que semblen advertir-nos que una altra vida es barreja a la nostra. Recordeu un dia que vam obrir al mateix temps, un per cada costat, la porta del cinema, i amb una mica més topem? Marçal: No ho haig de recordar! Lluïsa: No vaig poder evitar una sotragada. Us en vau adonar? Marçal: És clar que sí. Lluïsa: Em va fer una malícia! Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 107

03/04/14 15:39

108

Francesc Foguet i Boreu i Enric Pujol i Casademont

Marçal: Oh i de coincidències com aquesta n’hi ha hagudes d’altres… Lluïsa: Sí, n’hi ha hagudes d’altres. Marçal: Per això, al començament us he preguntat —i no m’heu respost— per què havíeu vingut. Lluïsa: Ara us puc respondre. I teníeu raó de preguntar-m’ho. He vingut perquè ja no podia més. Sentia una ànsia tan gran de trobar una mica d’agombol! He pensat que entre aquestes parets familiars podria trobar-lo. (Baixant la veu, com per a ella mateixa.) I no m’he enganyat. (Sonen les tres.) Marçal (aixecant-se de sobte): Les tres! Hauré de marxar. A les sis haig de ser a la caserna, a Barcelona. I el tren passa a quarts de quatre. Ara que dèieu unes coses tan bones de sentir! Lluïsa: Ja estan dites, què més voleu? Marçal: Què més vull?... (Com resignat.) Que penseu alguna vegada en mi, quan seré lluny. Lluïsa: Hi pensaré. Podeu estar-ne segur, completament segur. I amb un agraïment que… Marçal: No parleu d’agraïment! Lluïsa (condescendent): Amb un afecte, doncs? Marçal: És poc, però ja és molt, per al qui fa poca estona no tenia res, absolutament res de vós! (Callen.) Marçal (fent un esforç. Ràpid): Us quedeu aquí? Lluïsa: Sí… o no. No ho sé. Després del que ha passat. Voleu dir que aquell energumen no pot tornar? Marçal: No ho crec… Així i tot, m’estimaria més veure-us marxar. Lluïsa: Sí, sí. (Aixecant-se.) Però no anem plegats per aquests carrers, a aquestes hores. És millor que ens acomiadem aquí mateix. (Li dóna la mà que ell reté.) Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 108

03/04/14 15:39

El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició

109

Marçal: Sí, és molt millor. (Tendrament.) Us seguiré de lluny, com abans. Lluïsa: Sabeu on visc? Marçal: Ho sé. Lluïsa: Tindré notícies vostres? Marçal: En tindreu. Lluïsa: Adéu, Marçal. Marçal: Adéu, Lluïsa. (S’estrenyen un darrer cop la mà, que han tingut presa tota aquesta estona. Ell se’n va a poc a poc. Abans de sortir, amb una mà al marc de la porta, diu somrient.) Salut, companya! (Surt.)14 (Lluïsa el mira marxar. Corre a la finestra i esguarda darrere de la cortina. Després torna al centre de l’escena, recull el seu abric, el seu sac, apaga el llum i surt ràpidament tancant la porta darrere d’ella.) Cortina

14. En el manuscrit, el final és diferent, molt més passional: «Ella (que l’ha seguit amb la mirada i fins i tot amb algun pas): Marçal! (En sentir-la, Ell torna precipitadament cap a ella. La pren en els seus braços. Llurs boques s’uneixen.) Cortina» Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 87-109

llengua_literatura_24.indd 109

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 110

03/04/14 15:39

GRAMÀTICA I MODALITAT GESTOVISUAL: LA CONCORDANÇA VERBAL EN LLENGUA DE SIGNES CATALANA (LSC)1 Gemma Barberà* i Marta Mosella**

*CNRS/Paris 8 i LSC Lab / **UPF i LSC Lab gemma.barbera@gmail.com / mmosella@gmail.com Correspondència: LSC Lab, Roc Boronat, 38, 08018 Barcelona

Resum Encara que utilitzin una modalitat diferent, les llengües de signes presenten els mateixos components gramaticals tradicionalment atribuïts a les llengües orals. Aquest article presenta una revisió dels elements essencials que componen la gramàtica de les llengües de signes, fent especial èmfasi en els aspectes derivats de l’ús de la modalitat gestovisual. A tall d’exemple, ens centrem en l’expressió dels arguments i del nombre en la concordança verbal en llengua de signes catalana (LSC). Tot i que es tracta de dos aspectes de la gramàtica equivalents als corresponents components del català parlat, veurem com la diferència en la producció i la percepció de la llengua té unes conseqüències particulars, que es basen sobretot en l’ús de l’espai tridimensional enfront del signant, l’anomenat espai sígnic. Mostrem com la diferència entre llengües de modalitat diferent rau en l’expressió superficial d’aquests elements: a diferència de la modalitat oroauditiva, en la gestovisual els morfemes poden presentar-se de manera simultània, on el morfema consisteix en un canvi en els paràmetres formatius de la base lèxica. Així doncs, els morfemes de concordança verbal i de nombre en LSC es realitzen de manera simultània a la base lèxica, tot modificant-ne els punts d’inici i finalització del signe dins l’espai sígnic.

1. Volem expressar el nostre agraïment al Santiago Frigola i a la Delfina Aliaga per compartir amb nosaltres la seva llengua, per les discussions interessants i per servir de model a les fotografies i vídeos d’exemple; a la Celia Alba, a l’Oriol Borrega, al Josep Quer i als revisors anònims pels comentaris detallats tant del contingut com de la redacció d’aquest article, i al Josep Quer i a la Joana Rosselló la seva ajuda constant durant la nostra etapa de formació predoctoral. Aquest treball ha estat redactat en part gràcies al finançament de la Generalitat de Catalunya (URLING-2009 SGR00763 i BE-DGR, AGAUR), del Ministerio de Economía y Competitividad (CLAUSECOMBISL II, FFI2012-36238, 2013-2016) i COST Action IS1006 SignGram. Cap d’aquestes entitats o persones són responsables dels errors que aquí pugui haver-hi. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151 DOI: 10.2436/20.2502.01.70 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut l’1 de juliol del 2013. Acceptat el 3 d'octubre del 2013.

llengua_literatura_24.indd 111

03/04/14 15:39

112

Gemma Barberà i Marta Mosella

Paraules clau: Concordança verbal, espai sígnic, gramàtica, llengua de signes catalana, modalitat gestovisual, sintaxi Abstract: Grammar and visual-gestural modality: Verbal agreement in Catalan Sign Language (LSC) Albeit using a different modality, sign languages are made up of the same grammar components traditionally attributed to spoken languages. This article reviews the essential elements which shape the grammar of sign languages, with a particular focus on the aspects which derive from the use of the visualgestural modality. The main focus of this paper is the expression of arguments and number in verb agreement in Catalan Sign Language (LSC). Despite being two grammatical aspects equivalent to the corresponding components in spoken Catalan, we show how particular consequences deriving from the difference in production and perception are mostly based on the use of the three-dimensional space in front of the signer, the so-called signing space. We show that the difference between languages of different modality lies in the superficial expression of these elements: in contrast to the aural-oral modality, in visual-gestural language morphemes may be presented simultaneously when the morpheme consists of a change in the basic components of the lexical base. Therefore, in LSC, morphemes expressing verb agreement and number are signed at the same time as the lexical base by modifying the initial and end point of the sign in the signing space. Key Words: Catalan Sign Language, grammar, signed modality, signing space, syntax, verb agreement

1. INTRODUCCIÓ: LES LLENGÜES NATURALS DE SIGNES Quan es reuneix un conjunt d’infants sords que no comparteixen una llengua s’inicia una comunicació gestual que parteix d’allò que els infants tenen més a mà i que acabarà donant pas, de forma gradual, a una llengua de signes amb totes les propietats gramaticals necessàries per a ser considerada com a tal. Així, al llarg dels anys, diferents llengües de signes han emergit a allunyats racons del món de manera natural i sense que hi hagués una invenció artificial al darrere. Aquest fet Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 112

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

113

fa que no existeixi una única llengua de signes universal utilitzada per totes les persones sordes, sinó que al món trobem llengües de signes a diferents països i regions, que al seu torn presenten varietat i riquesa dialectal. Les llengües de signes són llengües de ple dret amb unes característiques gramaticals pròpies i la seva estructura gramatical no té relació amb les llengües orals amb què comparteixen territori. En el cas de Catalunya, per exemple, la llengua de signes catalana (LSC) és la llengua natural que utilitzen les persones sordes i sordcegues del territori català i és una llengua que no presenta cap dependència gramatical del català parlat. De fet, l’adjectiu catalana que forma el nom prové de la zona on es parla i no pas de la relació amb el català parlat o escrit. La recerca sobre llengües de signes es va iniciar els anys 50 i una de les fites més importants al llarg d’aquest temps ha estat demostrar que les llengües signades i les parlades presenten una organització estructural equivalent. Com veurem a l’apartat 3 d’aquest article, els signes no són unitats globals i en podem, per tant, destriar les unitats mínimes distintives com són la configuració de la mà, l’orientació del palmell, el moviment, el lloc d’articulació del signe, així com també els components no manuals que acompanyen el signe. A més, les llengües de signes presenten una morfologia no concatenativa molt rica, en què l’expressió de l’aspecte, el nombre i la concordança verbal són, només per citar alguns components, parts essencials de la seva gramàtica. Un cop demostrat amb arguments científics que ambdós tipus de llengües presenten una estructura comparable, els lingüistes s’han centrat en les àrees dels components gramaticals que les fan lleugerament diferents a causa de la diferència en el canal de producció i percepció: mentre que les llengües orals es perceben per l’oïda i es produeixen pel tracte vocal —se situen, per tant, en la modalitat oroauditiva—, les llengües de signes es perceben per la vista i es produeixen amb el gest —modalitat gestovisual. En aquest article ens centrarem en un tret gramatical de la LSC que presenta diferències derivades de la modalitat de la llengua, com és l’expressió dels arguments i del nombre a la concordança verbal. Veurem com l’ús de l’espai sígnic, nom atribuït a l’espai tridimensional de davant del cos del signant, Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 113

03/04/14 15:39

114

Gemma Barberà i Marta Mosella

té un paper crucial en l’expressió tant de la concordança com del nombre verbal. Al llarg de tot l’article, recorrerem al català oral amb una finalitat comparativa per tal que el lector no familiaritzat amb la LSC pugui trobar-hi les equivalències corresponents. A més, el lector interessat podrà recórrer als enllaços en línia que corresponen al material de la Gramàtica bàsica LSC. A la versió digital del present article es pot accedir dels exemples glossats. L’article s’estructura de la manera següent: a l’apartat 2 presentem els aspectes generals definitoris de les llengües signades; a l’apartat 3 esbossem unes notes gramaticals de la LSC que seran de gran ajuda per als neòfits en aquesta llengua; a l’apartat 4 expliquem la tipologia verbal i l’expressió del nombre en la concordança verbal en LSC i veurem també les conseqüències que es deriven de la modalitat gestovisual; finalment, l’apartat 5 conclou les troballes principals d’aquest article. 2. ASPECTES GENERALS DE LES LLENGÜES DE SIGNES Entre els investigadors està prou estesa la concepció que les llengües de signes tenen un nivell de complexitat similar a qualsevol llengua oral del món. Tot i això, hi ha certs aspectes que diferencien les llengües de signes de les orals. En aquest apartat veurem un d’aquests elements diferenciadors, la situació sociolingüística on les llengües de signes sorgeixen i es desenvolupen. A més, ens centrarem en les diferències de modalitat, és a dir, en com s’externalitzen, tot fent èmfasi en una conseqüència concreta de la modalitat pròpia de les llengües de signes com és l’ús de l’espai sígnic. 2.1 Sociolingüística És un fet contrastat que la majoria de llengües de signes són llengües minoritàries, i que, sovint, estan minoritzades. D’una banda es consideren minoritàries perquè no acostumen a tenir gaires parlants —o més ben dit, signants. Això ocorre, en part, perquè la llengua de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 114

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

115

signes ha estat associada tradicionalment a una discapacitat, la sordesa, i, per tant, només s’ha considerat útil per a les persones que no tenien accés natural2 a la llengua oral. Un altre factor que influeix en el fet que hi hagi pocs signants és que la transmissió de la llengua sovint es trenca. Per exemple, quan una parella de sords signants tenen un fill oient, li transmeten la seva llengua de signes de forma natural, de manera que aquest infant esdevé CODA.3 Tot i això, és possible que quan aquesta persona oient tingui fills ja no transmeti la seva llengua materna, la de signes, sinó la llengua oral, la que ha après a l’escola, al carrer o amb altres membres de la família. També succeeix que molts pares oients que tenen un fill sord desconeixen la llengua de signes i no hi exposen el seu fill fins ben tard, si és que ho arriben a fer. Hi ha estudis que conclouen que, si un infant no ha rebut cap mena d’estímul lingüístic abans dels tres anys, l’adquisició de la llengua es veurà afectada en diferent grau, segons l’edat en què comenci a rebre’l (Boudreault & Mayberry 2006). Per tant, no exposar els infants sords a la llengua de signes abans d’aquesta edat pot minvar-ne la competència futura. Podem considerar, a més, que aquestes llengües són minoritzades. Aquí exposarem dos factors pels quals les podem considerar d’aquesta manera. El primer és que les llengües de signes s’han associat tradicionalment a una discapacitat, la sordesa, i això fa que sovint no hagin tingut el prestigi lingüístic que mereixien ni la intervenció per part de l’estat per tal de normalitzar-les. Encara que això està començant a canviar, molta gent encara veu només la patologia de la sordesa i desconeix la riquesa de la llengua de signes. El segon factor que trobem és que les comunitats sordes normalment estan inserides en societats en què la gran majoria de la població és oient i sovint desconeix el fet de ser sord i, per tant, també de la seva llengua i cultura. Tot això fa que en molts estats, la llengua de signes no es consideri com a llengua 2. Entenem per llengua d’accés natural aquella que l’individu pot adquirir de forma automàtica gràcies a la seva condició física. Així doncs, per una persona sorda, la llengua de signes seria la seva llengua d’accés natural, a diferència de la llengua oral que només podria aprendre amb esforç i dedicació. 3. CODA són les sigles en anglès de Children of Deaf Adults, fills d’adults sords signants. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 115

03/04/14 15:39

116

Gemma Barberà i Marta Mosella

pròpia i que, com a conseqüència, no hi estigui reconeguda, amb tot el que això comporta, com per exemple que no estigui legislat el seu ús i no es contempli com a llengua de l’estat o regió en els assumptes públics, com l’administració i la política (Gras 2006). Passem ara a parlar de la LSC, la llengua de signes pròpia de Catalunya. Aquesta llengua va ser reconeguda el 1994 amb una proposició no de llei per a promoure-la i difondre-la. El 2005, es va incloure a l’Estatut un article en què s’instava que es garantís l’ús d’aquesta llengua i la igualtat de les persones sordes que optessin per usar-la. Per últim, el 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de la llengua de signes catalana,4 que la reconeix legalment i que en regula el dret d’ús, l’aprenentatge, la docència, la recerca i la interpretació (Jarque 2012; Muñoz 2010; Quer et al. 2010). Cal tenir en compte que la LSC té un abast territorial que coincideix a grans trets amb el del principat de Catalunya, de manera que a la resta de l’estat espanyol se signa una altra llengua de signes, la llengua de signes espanyola (LSE).5 Per exemple, a algunes zones de les Illes Balears, territori on es parla el català oral, se signa LSE. Respecte de l’ús d’aquestes dues llengües és necessari esmentar un detall: a Catalunya no existeix un bilingüisme LSC-LSE, com sí que ocorre amb les llengües orals, és a dir, amb el català i castellà. Així doncs, si una persona sorda signant de fora de Catalunya ve a viure aquí, adopta la LSC com a llengua exclusiva de comunicació, deixant de banda la seva llengua de signes d’origen. Amb relació al nombre de signants de la LSC, tot i que no hi ha estadístiques clares que ho corroborin, s’estima que hi ha unes 25.000 persones oients i sordes que coneixen la llengua de signes i l’empren a la seva vida quotidiana. Cal esmentar, però, que d’aquest nombre aproximadament entre unes 7.000 i 12.000 són persones sordes.

4. El text complet de la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana és consultable a l’enllaç següent: http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/ TL118.pdf 5. L’origen de totes dues llengües de signes és al principi del segle xix, arran de la creació de dues escoles exclusives per a sords, una a Barcelona i l’altra a Madrid (Frigola 2010). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 116

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

117

2.2 Modalitat Com esmentàvem a la introducció, hi ha una diferència de canal entre la modalitat oroauditiva i la modalitat gestovisual que es concreta en una externalització i percepció distintes del senyal lingüístic. Mentre que en les primeres el senyal el produeixen els òrgans vocals —llavis, dents, llengua, cordes vocals, etc.— i el percep l’oïda, en les segones, el senyal el produeixen diversos òrgans de la part superior del cos —les extremitats superiors, el tors, el cap i la cara— i el percep la vista. Un altre fet distintiu rau en la presentació dels senyals lingüístics. Mentre que en les llengües orals el senyal es percep com un tot que s’emet a través de la veu humana, en les llengües de signes els senyals que emeten els diversos articuladors —mans, cara, tors— són visibles alhora. Aquesta divisió de l’externalització del senyal permet a les llengües de signes presentar certs elements lingüístics de forma simultània, produint-los en un mateix temps fent ús dels diversos articuladors disponibles. A més a més, també es produeixen de forma seqüencial, això és, primer un element i després un altre. En canvi, les llengües orals es troben limitades a expressar els elements lingüístics gairebé6 exclusivament de forma seqüencial. Fixem-nos en la figura 1. Aquí trobem que l’expressió de l’augmentatiu en les llengües de signes es pot expressar o bé seqüencialment, per mitjà de dos signes aïllats, COIXÍ GROS, o bé, de forma simultània emprant el component manual per tal d’executar el signe base COIXÍ i, alhora, emprant el component no manual «galtes inflades», amb el qual representem el morfema augmentatiu, com en català parlat coixin-ot, però en aquest darrer cas, de forma seqüencial (Figura 1b). Una altra concreció de la modalitat pròpia de les llengües de signes és l’ús gramatical de l’anomenat espai sígnic, que passem a descriure a continuació.

6. La prosòdia, per exemple, en seria una excepció. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 117

03/04/14 15:39

118

Gemma Barberà i Marta Mosella

a. Signe COIXÍ

b. Signe COIXÍ-GROS

Figura 1. Variacions del signe COIXÍ

2.3 L’espai sígnic Com s’ha dit en l’apartat anterior, el senyal que emeten les llengües de signes és de tipus visual, la qual cosa fa que es necessiti un espai físic visible on articular la llengua. Aquest espai, anomenat espai sígnic, ocupa la zona tridimensional del davant del signant des de la part baixa de la cintura fins a aproximadament un pam per sobre del cap del signant i aproximadament la llargària dels braços semiflexionats cap a endavant i cap als costats. Des dels inicis de la recerca en lingüística aplicada a les llengües de signes, s’ha remarcat el fet que l’espai sígnic no és només un espai d’articulació, sinó que també aporta significat gramatical (Klima & Bellugi 1979). Així, la modalitat gestovisual concretada en l’ús de l’espai sígnic aporta certes implicacions de manifestació dels elements gramaticals de les llengües de signes. Quan els elements lingüístics s’articulen es localitzen en certes posicions dins l’espai sígnic. La localització pot ser o bé descriptiva, quan els elements es mostren en forma de mapa a les localitzacions reals on es troben els objectes en relació amb el cos del signant, o bé pot ser no descriptiva, quan se’ls atorga una localització arbitrària dins d’aquest espai, anomenada locus.7 En el primer cas, 7. En plural loci. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 118

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

119

es considera que l’espai s’utilitza de manera icònica, ja que les relacions entre els signes representen a petita escala les localitzacions reals dels elements denotats. En el cas de les localitzacions arbitràries, els referents discursius se situen en l’espai neutre: davant del pit del signant, o bé en un punt concret dins l’espai sígnic, situat normalment en el pla horitzontal, que s’estén paral·lel al terra. Aquest locus se situarà, generalment, a l’esquerra o a la dreta en aquest pla horitzontal davant del signant i ajudarà a distingir altres signes que se situaran, o ja s’han situat, en un altre locus diferenciat. Els loci permeten mostrar de forma visual certes relacions gramaticals que s’estableixen entre els diversos constituents oracionals. Per exemple, en el cas que ens ocupa aquí, mostrarem com alguns tipus de verbs de la LSC concorden amb aquests loci, ja que és on s’hi associen els arguments verbals i, a través del moviment i/o la direcció dels dits, la relació sintàctica que s’estableix entre ells. D’altra banda, els loci també permeten l’ús de pronoms que, executats cap al lloc on s’ha establert el nom anteriorment, fan possible la creació d’anàfores discursives. Els loci no es mantenen durant tot el discurs signat, sinó que van canviant a mesura que es van introduint participants nous i es van associant de nou als punts de l’espai sígnic que abans ocupaven altres referents. Treballs recents mostren com en LSC els loci es poden associar a les parts inferior i superior del pla frontal de l’espai sígnic —pla que s’estén verticalment paral·lel al cos del signant—, cosa que fa obtenir diferències d’interpretació (Barberà 2012). Quan l’associació entre el nom i el locus se situa a la part baixa del pla frontal, la referència del nom és específica, és a dir, el nom es refereix a un individu conegut i identificat pel signant. Com podem observar a (1), el pronom que es refereix al gat es dirigeix cap a un locus baix de l’espai sígnic (Figura 2).8 8. Utilitzem les convencions usuals de les glosses que s’utilitzen en la bibliografia sobre llengües de signes, segons les quals els signes es representen amb la paraula en majúscules que correspon a una traducció aproximada del signe. Els símbols rellevants per a aquest article són els següents: IX3 (signe índex); #-VERB-# (verb de concordança que concorda amb el subjecte i l’objecte indirecte: els números fan referència a la persona gramatical); els subíndexs indiquen coreferència i direcció cap a una localització de l’espai sígnic; +++ indica reduplicació del signe. La línia de sobre dels signes indica l’abast del component no manual: ca (celles aixecades), uo (ulls oberts), ta (tors avançat). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 119

03/04/14 15:39

120

Gemma Barberà i Marta Mosella

Figura 2. IX3b ‘ell’

(1) IX1 GAT VOLER COMPRAR. IX3b CARÀCTER OBEDIENT. ‘Em vull comprar un gat. És molt obedient.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/1.asp Quan, en canvi, el locus se situa a la part alta del pla frontal s’obté una interpretació inespecífica, és a dir, el tema de conversa és un individu la referència del qual és desconeguda pel signant i per l’interlocutor. A l’exemple (2), la signant està parlant d’un gat la referència del qual és inespecífica, ja que no parla d’un gat concret. Per a la corresponent localització a l’espai, utilitza un pronom en plural dirigit cap a la part alta de l’espai sígnic (Figura 3).

Figura 3. IX3pl.a ‘ells’/’alguns’ Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 120

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

121

(2) GAT IX3pla IX1 VOLER COMPRAR. HAVER-DE CARÀCTER OBEDIENT ‘Em vull comprar un gat. Ha de ser obedient.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/2.asp L’espai sígnic també es concreta en l’ús de les estructures de classificador. Els classificadors són morfemes complexos molt característics de la llengües de signes que expressen el moviment, la localització, les característiques físiques i geomètriques de l’entitat que denoten i també com la manipulem. Aquesta mena d’estructura, que no segueix les restriccions fonològiques pròpies de la resta de la llengua, utilitza l’espai sígnic de manera icònica per tal de representar diferents tipus de predicats, com ara els de localització i els de moviment. Per exemple, un cert tipus de classificadors permet mostrar la posició relativa de dos elements a través de l’espai relatiu que s’estableix entre la mà activa i la mà passiva9 dins l’espai sígnic. En el cas dels predicats de moviment, també poden mostrar la forma de moviment dels elements que entren en joc i la distància relativa entre els uns i els altres. La figura 4 mostra un cotxe prop d’un arbre, mentre que a la figura 5 els dos elements apareixen allunyats. Amb aquests exemples veiem com la distància relativa entre els dos objectes dins l’espai sígnic és la que es vol expressar lingüísticament.

Figura 4. Cotxe prop d’un arbre

Figura 5. Cotxe lluny d’un arbre

9. La mà activa o dominant és la mà principal que articula els signes monomanuals, i.e. que empren una sola mà. En canvi, la mà passiva o no dominant és aquella que acompanya la mà activa en els signes bimanuals o de mà base, i.e. que empren totes dues mans. Les persones dretanes tendeixen a emprar la mà dreta com a activa o dominant; en canvi, els esquerrans, l’esquerra. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 121

03/04/14 15:39

122

Gemma Barberà i Marta Mosella

Si bé les construccions de classificador fan ús de la iconicitat per a representar el món en forma de mapa, no hem d’oblidar que són una estructura lingüística i que tenen, per tant, certs elements que són discrets, com ara les realitzacions dels morfemes, expressats a través de les distintes configuracions de la mà, de l’orientació del palmell i del component no manual. En resum, és l’ús de l’espai sígnic proporcionat per la modalitat gestovisual pròpia de les llengües de signes el que permet que aquestes llengües tinguin unes estructures de classificador com les descrites, és a dir, que prenguin avantatge de la iconicitat expressada a través de l’espai. 3. NOTES GRAMATICALS Com ja hem esmentat a la introducció de l’article, la gramàtica de la LSC no presenta cap dependència de la gramàtica del català parlat o escrit. En aquest apartat, presentem unes notes dels diferents components gramaticals de la LSC. Són uns apunts breus sobre com s’articulen els principals components de la gramàtica de la llengua. Si voleu més informació, a la pàgina d’Internet http://blocs.iec.cat/lsc/gramatica/ podeu accedir fàcilment al material Gramàtica bàsica LSC, editat l’any 2005 per la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) i el Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona (Quer et al. 2005). 3.1 Fonologia: Paràmetres formatius Els signes de la LSC no són unitats globals i no descomponibles, sinó que presenten una estructura interna. Estan formats per cinc paràmetres formatius, és a dir, cinc trets de fonemes, llistats a continuació: a. Configuració de la mà b. Orientació c. Moviment d. Lloc d’articulació e. Component no manual Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 122

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

123

La configuració de la mà és la forma que adopten els dits de la mà per a realitzar un signe. L’orientació del palmell i dels dits consisteix en la direcció que adopta el palmell de la mà, d’una banda, i la direcció cap on apunten els dits, de l’altra. El moviment del signe consisteix en la forma, direcció i recorregut del moviment que es produeix a l’hora d’executar el signe. El lloc d’articulació del signe consisteix en la zona de l’espai i del cos del signant on es realitza el signe. Finalment, el component no manual consisteix en els elements articulats a través de l’expressió facial, el moviment del cap i/o el tronc, així com també els moviments fets a través dels llavis i que tant poden derivar-se de la paraula de la llengua oral com ser moviments propis que acompanyen el signe, que no tenen res a veure amb el català parlat. Vegem-ne un exemple. A la Figura 6, podem observar els components formatius que formen el signe CALOR. La configuració de la mà consisteix en els dits estirats i la mà oberta; l’orientació del palmell s’orienta cap enfora i cap al terra; el moviment es produeix des de la part passiva del front a la part activa;10 el lloc d’articulació és el front, en què hi ha un punt de contacte amb el polze, i el component no manual consisteix en un arrufament de celles i en un component bucal «bufar».

Figura 6. Signe CALOR 10. El costat actiu es refereix a la zona que coincideix amb la mà activa, i.e. la que condueix el signat i que sempre fa un paper determinat en l’execució dels signes. En canvi, el costat passiu és el que coincideix amb la mà passiva, que no sempre s’utilitza per articular els signes. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 123

03/04/14 15:39

124

Gemma Barberà i Marta Mosella

Per tal d’entendre millor què representen exactament aquests paràmetres formatius, busquem l’analogia amb el català. Podem dividir cada una de les parts mínimes d’una paraula en català. Si ens fixem en la paraula calor hi podem identificar els quatre fonemes que la formen —/k/, /ə/, /l/, /ó/—. Cada un d’aquests fonemes s’associa a un so determinat. En llengua de signes, tot i que no tenim sons, sí que trobem unitats mínimes que formen els signes. Aquests trets fonològics s’agrupen en paràmetres formatius, és a dir, conjunts d’elements: conjunts de configuracions, conjunts de moviments, etc. És important remarcar que els components formatius són unitats mínimes distintives sense significat. Això significa que un canvi en un dels paràmetres pot fer que el signe no es percebi com un element lèxic propi de la llengua de signes o bé que comporti un canvi de significat de tota la peça lèxica. Així, per exemple, signes com ara SABATA i EXPLICAR (Figura 7) són dos parells mínims11 que coincideixen en tots els paràmetres excepte en la configuració. MARE i TARDA (Figura 8) també coincideixen en tots els paràmetres excepte en l’orientació. Per últim, AMOR i PENA (Figura 9) difereixen només en el component no manual.

a. SABATA

b. EXPLICAR

Figura 7. Parell mínim que es diferencia per la configuració

11. En una llengua com el català, un parell mínim canviaria un fonema, com a /kázə/ vs. /kápə/ o /gós/ vs. /tós/. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 124

03/04/14 15:39

125

Gramàtica i modalitat gestovisual

a. MARE

b. TARDA Figura 8. Parell mínim que es diferencia per l’orientació

a. AMOR

b. PENA

Figura 9. Parell mínim que es diferencia pel component no manual Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 125

03/04/14 15:39

126

Gemma Barberà i Marta Mosella

El fet que puguem trobar parells mínims en una llengua demostra que les llengües de signes segueixen la propietat del llenguatge humà anomenada dualitat de patró (Stokoe 1960), és a dir, trobem un subconjunt d’elements limitats sense significat propi, els paràmetres formatius que, combinats, presenten elements amb significat, representats en el lèxic de la llengua. 3.2 Morfosintaxi Aquest apartat se centra en els mecanismes genuïns de la LSC per a formar oracions signades i, més específicament, en l’expressió de la pluralitat, el temps i l’aspecte, en l’ordre bàsic de constituents i en l’estructura informativa. No pretén ser una descripció exhaustiva d’aquests mecanismes —remetem al lector interessat a l’enllaç de la Gramàtica bàsica LSC anteriorment esmentat http://blocs.iec.cat/lsc/ gramatica/—, sinó que ens centrarem en els mecanismes que mostren unes característiques específiques relacionades amb la diferència de modalitat. Així, els mecanismes que es relacionen amb l’ús de l’espai i la multiplicitat d’articuladors seran el centre d’atenció. 3.2.1 Nombre La LSC utilitza diferents mecanismes per a la formació del plural. Tot i que es poden utilitzar de manera aïllada, és a dir, amb l’execució d’un sol mecanisme, generalment trobem que es combinen entre ells. Així, per exemple, trobem els morfemes lliures, com ara els numerals —signes com UN, TRES, DEU...— i els signes específics que denoten plural —per exemple, MOLT, BASTANT, MAJORIA, TOT, etc.—. Un mecanisme genuí de la LSC que també ocorre en llengües orals és la reduplicació del signe. Aquest mecanisme consisteix a repetir la base lèxica dues i fins un màxim de tres vegades en l’eix de davant del cos del signant, de costat passiu a costat actiu. La reduplicació de la base lèxica s’acostuma a repetir entre dues i tres vegades. Un altre mecanisme que deriva de la modalitat és la incorporació del nombre. Els múltiples articuladors de la llengua de signes —les dues Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 126

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

127

Figura 10. Reduplicació del signe PERSONA

Figura 11. Incorporació del nombre al signe FALTAR

mans amb els corresponents dits, la cara, el cap i el tors— permeten que puguem utilitzar-los per a expressar el plural. La incorporació del nombre consisteix a utilitzar tants dits de la mà com elements vulguem denotar. Com podem observar a la figura 11, el signe manual FALTAR incorpora tres dits per a expressar el plural i denotar ‘en falten tres’. Finalment, els signes manuals s’acompanyen gairebé sempre del component no manual per a denotar quantitat, ja sigui menor o major. Per exemple, les galtes inflades i celles arrufades o dents serrades denoten una gran quantitat d’objectes. En canvi, els ulls entreoberts i la llengua enfora denoten una quantitat petita. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 127

03/04/14 15:39

128

Gemma Barberà i Marta Mosella

3.2.2 Temps i aspecte Les llengües de signes tendeixen a expressar de forma obligatòria l’aspecte, més que no pas el temps, que sovint queda sobreentès contextualment. Mentre que moltes de les llengües orals expressen el temps oracional a través de la morfologia verbal, la LSC l’expressa a partir d’elements lèxics. L’expressió de l’aspecte, en canvi, sí que forma part de la flexió verbal de la LSC, que disposa d’un ric paradigma de morfemes manuals i no manuals per tal de mostrar-lo. La temporalitat en LSC s’articula en el pla horitzontal de l’espai sígnic, que és el pla que s’estén perpendicularment al cos del signant, de manera que els elements lèxics es col·loquen dins diferents eixos imaginaris o abstractes que denoten diferents tipus d’expressió temporal (http://blogs.iec.cat/lsc/gramatica/temps/). Aquesta representació de l’expressió de la temporalitat a través d’uns eixos espacials també s’utilitza en d’altres llengües de signes (Brennan 1983, per a la llengua de signes britànica; Engberg-Pedersen 1993, per a la llengua de signes danesa; Cabeza i Fernández Soneira 2004, per a la llengua de signes espanyola). En una oració signada, el temps acostuma a expressar-se a l’inici de l’oració, de manera que s’estableix un marc temporal que perdurarà al llarg de les oracions següents fins que s’introdueixi un altre element lèxic temporal que la canviï, com veiem a l’exemple (3). Tot i això, tal com ocorre amb llengües orals com el xinès, la informació temporal pot no estar expressada explícitament sinó interpretada contextualment, sovint en relació amb el temps present (4). (3) AHIR MENJAR COMPRAR. TAMBÉ PASSEJAR. DEMÀ CASA QUEDAR ‘Ahir vaig comprar menjar i també vaig passejar. Demà em quedaré a casa.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/3.asp (4) MENJAR COMPRAR ‘He comprat menjar.’/ ‘Ara compraré menjar.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/4.asp Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 128

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

129

Així com l’expressió de la informació temporal en LSC tendeix a no ser obligatòria, l’expressió de la informació aspectual és molt rica. Els diferents aspectes verbals, com ara l’habitual, que s’executa incloent repeticions del moviment del verb, s’expressen a partir del component no manual i de la modificació i repetició de la realització del signe manual; els podeu trobar detallats a http://blogs.iec.cat/lsc/gramatica/aspecte/. És interessant observar com les llengües de signes treuen partit de la modalitat gestovisual per tal d’expressar l’aspecte verbal, ja que tant el component no manual com la modificació del component manual es produeixen de manera més o menys simultània al signe base. 3.2.3 L’ordre bàsic dels signes i l’estructura informativa La LSC presenta un ordre bàsic de constituents consistent en Subjecte - Objecte -Verb (Quer et al. 2005), com a l’oració següent: (5) MARIA LLAPIS PERDRE ‘La Maria ha perdut el llapis.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/5.asp A part d’això, també trobem certes variacions regulars de l’ordre motivades pel tipus de predicat o per l’aparició d’algun element lingüístic concret com ara un classificador (vegeu la descripció a http:// blogs.iec.cat/lsc/gramatica/ordre-basic-dels-signes/). Per exemple, un element amb un verb que expressa un locatiu permet tant l’ordre bàsic com una posició postverbal de l’objecte locatiu: (6) a. MARIA CASA ANAR b. MARIA ANAR CASA ‘La Maria va a casa.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/6a.asp http://taller.iec.cat/LSC/revista/6b.asp Per últim, a part d’aquestes variacions regulars, també s’ha dit que les llengües de signes poden patir l’anomenat fenomen de desordenaLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 129

03/04/14 15:39

130

Gemma Barberà i Marta Mosella

ment, que consisteix en un ordenament dels constituents diferent del bàsic possiblement motivat per raons pragmàtiques. Aquest fenomen s’ha descrit per llengües de signes com l’ASL (Fischer 1975): (7) a. NOI AGRADAR GELAT (SVO) b. NOI GELAT AGRADAR (SOV) c. GELAT AGRADAR NOI (OVS) d. AGRADAR GELAT NOI (VOS) e. GELAT NOI AGRADAR (OSV) ‘Al noi li agraden els gelats.’ En LSC, encara resta recerca per fer a fi de determinar amb seguretat si aquest fenomen existeix. Tot i això, s’ha identificat en les construccions relatives, que presenten diversos ordres dels constituents interns sense una motivació concreta. Aquest desordenament podria respondre al fet que la totalitat de la construcció, verb i arguments inclosos, poden ser considerats un sintagma determinant en aquesta llengua i, no pas una oració corrent en LSC (Mosella 2012). Si bé la recerca encara ha de donar una explicació del fenomen en general, construccions relatives a part, el fenomen del desordenament podria anar lligat al fet que la LSC, com s’ha dit per altres llengües de signes com ara la israeliana (Rosenstein 2001), segueix una estructura informativa de tema-comentari. Així doncs, l’element considerat tema oracional és l’element discursiu del qual es donarà informació nova en aquesta mateixa oració i possiblement també en les oracions següents. Així doncs, aquest element, un cop introduït, es mantindrà fins que n’aparegui un altre al discurs que el rellevi. ca,uo,at

(8) JOAN CASA VENIR. SIMPÀTIC. VIURE A-PROP. ca MARIA VENIR NO. ‘En Joan ha vingut a casa. És simpàtic i viu a prop. Però la Maria no ha vingut.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/8.asp Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 130

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

131

Figura 12. Marca no manual de tema

Els elements que actuen com a tema es marquen a través dels components no manuals següents: celles aixecades, ulls oberts, un avançament del tors i del cap i una pausa al final del signe (figura 12). En LSC podem trobar diversos tòpics introduïts en una mateixa oració. Els elements temporals i locatius acostumen a formar aquest marc temàtic. 4. MODULACIÓ DELS SIGNES A L’ESPAI SÍGNIC: EXPRESSIÓ DE LA CONCORDANÇA VERBAL En aquest apartat mostrarem com els tipus de verbs de les llengües de signes tenen trets característics derivats del canal de comunicació. En ser llengües gestovisuals, utilitzen l’espai en la seva morfologia verbal i podem classificar grups de verbs diferents segons les propietats gramaticals que es deriven de l’ús de l’espai sígnic. En LSC trobem tres grups de verbs que es diferencien per la informació morfosintàctica que incorporen sobre el subjecte i l’objecte de l’oració, i per la informació locativa que presenten. Aquests tipus s’anomenen verbs invariables, verbs de concordança gramatical i verbs de concordança espacial (Padden 1988, 1990). Tot i que presentarem els tres grups de verbs i en mostrarem exemples, l’objectiu principal d’aquest article és centrar-se Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 131

03/04/14 15:39

132

Gemma Barberà i Marta Mosella

en els dos darrers, ja que són els que usen l’espai sígnic a l’hora d’articular-se. A més, també veurem com l’expressió del nombre verbal en LSC és en certa manera diferent de la que trobem en català. Així, per exemple, en LSC els morfemes verbals no incorporen mai la informació de nombre personal del subjecte, però sí que poden expressar si el nombre de l’objecte verbal és distributiu o exhaustiu. Com veurem més endavant, l’ús de l’espai sígnic és fonamental per a l’expressió del nombre en l’argument del verb que fa la funció d’objecte. Cal tenir en compte que als subapartats següents discutirem breument les aproximacions teòriques que se centren en el marc de la lingüística teòrica o formal, tot oferint una breu pinzellada dels diversos punts de vista dels autors principals, que han treballat tant amb llengua de signes americana (ASL), com amb llengua de signes brasilera (LIBRAS) i LSC. Aquests autors centren les seves anàlisis en els requisits fonològics, sintàctics i semàntics dels diversos tipus verbals. D’altra banda, però, cal esmentar que per a la LSC s’ha donat també una visió cognitiva dels diversos tipus verbals (Morales et al. 2005), que no discutirem aquí perquè va més enllà dels nostres interessos. Tot i això, tots els autors prenen com a punt de partida la classificació verbal tripartida mencionada en aquest apartat.

4.1 Tipus de verbs en LSC Com acabem d’esmentar, el sistema verbal en LSC presenta tres grans grups: els verbs invariables, els de concordança gramatical i els de concordança espacial. Els verbs invariables no inclouen informació de persona ni de lloc. Alguns d’aquests s’executen ancorats al cos, ja que utilitzen l’espai només des del punt de vista fonològic, és a dir, com a lloc d’articulació del signe. En són exemples els verbs PENSAR i PODER. N’hi ha d’altres, però, que s’articulen a l’espai neutre directament, com ara CUINAR i JUGAR. El tret característic d’aquests verbs és que, independentment del subjecte i l’objecte de l’oració, no flexionen. Necessiten, per tant, anar acompanyats d’una expressió referencial, d’un pronom personal o bé d’un auxiliLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 132

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

133

ar de concordança per a marcar la persona gramatical, signe que presentarem al final d’aquest apartat. Com podem veure a (9), el verb AGRADAR no es localitza a cap zona de l’espai sígnic per tal de concordar-lo amb la tercera persona, sinó que la informació de tercera persona ve donada pel morfema lliure amb funció pronominal IX3 ‘ell’, dirigit cap al locus a de l’espai sígnic. ca ca (9) GAT IX3a AGRADAR. ‘A ell li agraden els gats.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/9.asp D’altra banda, trobem els verbs de concordança, que a la vegada es divideixen en dos grans grups: els de concordança gramatical, també anomenats verbs direccionals, i els de concordança locativa, també anomenats verbs espacials. Els primers poden variar segons els participants que entrin en joc i concorden amb el subjecte i l’objecte de l’oració, que tenen el tret [+animat]. En una oració signada, els arguments del verb s’ubiquen a l’espai de davant del signant. Per exemple, a l’oració (10), els arguments nominals Francesc i Joana s’ubiquen a l’espai per mitjà d’un signe índex. Un cop els hem establert als costats laterals de l’espai de davant del signant tot fent el signe corresponent i dirigint-hi el dit índex, l’articulació del predicat REGALAR té un moviment que va des del costat de l’espai sígnic on hem ubicat el subjecte, cap al costat on hem ubicat l’objecte indirecte. Així, el moviment a l’espai marca les concordances verbals. (10) AHIR JOANAa IX3a FRANCESCb IX3b LLIBRE 3a-REGALAR-3b. ‘Ahir la Joana va regalar un llibre al Francesc.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/10.asp Són exemples de verbs de concordança gramatical els signes DONAR, EXPLICAR, ENSENYAR, CONTAGIAR, CONVIDAR o CONVOCAR, entre molts altres. A (11) en podem veure dos exemples més, cadascun dels quals pertany a un subgrup diferent. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 133

03/04/14 15:39

134

Gemma Barberà i Marta Mosella

ca ca (11) CADA-DIA TEORIA IX1 ALUMNE 1-EXPLICAR-3+++ PERÒ 1-ENTENDRE-NO-3. ‘Cada dia explico la teoria als alumnes, però no m’entenen.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/11.asp A la primera part de l’oració, el verb EXPLICAR concorda amb el subjecte de primera persona i amb l’objecte indirecte de tercera persona plural. Aquest és un fet genuí de les llengües de signes, ja que els verbs de concordança gramatical flexionen per al subjecte i per a l’objecte. En el cas d’EXPLICAR, el moviment del verb va del locus associat al subjecte (que com que és la primera persona del singular s’inicia prop del cos del signant) cap al locus associat a la tercera persona (situat a una àrea lateral de l’espai sígnic). Aquest moviment de subjecte a objecte configura els anomenats verbs de concordança gramatical normals. La segona part de (11) inclou el verb ENTENDRE. Tot i que el moviment també es mou entre els loci associats a les persones gramaticals, aquí trobem un exemple concret de verb de concordança gramatical inversa. En aquest segon cas el moviment s’inicia al locus associat a l’objecte directe (la primera persona del singular) i es desplaça cap al locus associat al subjecte (la tercera persona). Com veiem en aquests dos exemples, els verbs de concordança gramatical no formen un grup homogeni, sinó que es poden dividir en diferents subgrups, que llistem a continuació:12 a. Normals b. Inversos c. Ancorats al cos d. Recíprocs En primer lloc, els verbs de concordança gramatical normals són aquells en què el moviment té una trajectòria que va del subjecte a l’objecte13 de l’oració. N’hem vist un exemple amb el verb EXPLI12. Vegeu-ne una explicació detallada amb exemples signats a l’apartat de Concordança de la Gramàtica bàsica LSC (http://blogs.iec.cat/lsc/gramatica/). 13. Amb el desig de simplificar l’explicació, en aquest article utilitzem objecte com a terme genèric per a denotar l’argument intern, sigui l’equivalent a l’objecte directe sigui l’equivalent a l’indirecte. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 134

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

a. 1-ENSENYAR-3 ‘Jo li ensenyo’

135

b. 3-ENSENYAR-1 ‘Ell/a m’ensenya’

Figura 13. Verb ENSENYAR

CAR a (11). En cas que no hi hagi trajectòria, la punta dels dits s’orienta cap a l’objecte, com en el cas d’ENSENYAR (Figura 13). En segon lloc, els verbs de concordança gramatical inversos, tal com indica el seu nom, tenen un moviment que va d’objecte a subjecte, com en el cas d’ENTENDRE (11). Un altre exemple de verb invers seria CONVIDAR, gràficament representat a la següent figura. Com podem observar, el verb té un moviment que va de l’objecte al subjecte. En el cas il·lustrat a la figura 14a el verb es desplaça del locus assignat a l’objecte (tercera persona) cap al locus associat al subjecte (primera persona). En l’exemple de la figura 14b, el verb es desplaça del locus de l’objecte (primera persona) al locus del subjecte (tercera persona). Cal destacar que, generalment, els verbs de concordança gramatical normals concorden amb el subjecte i l’objecte indirecte, com en l’exemple jo ensenyo (alguna cosa) a algú, en què l’objecte es pot considerar un objecte meta. Els verbs de concordança gramatical inversos, en canvi, concorden generalment amb el subjecte i l’objecte directe de l’oració, com en l’exemple jo convido algú. En tercer lloc, la forma bàsica dels verbs ancorats té una restricció fonològica específica: el lloc d’articulació inicial del verb té un punt de contacte amb el cos del signant independentment de qui sigui el subjecte o l’objecte gramatical. Així, el verb PREGUNTAR s’inicia amb un dit índex a la barbeta del signant tant per a una frase en què el subjecte sigui primera persona, com per a una altra en què el subjecte sigui una tercera persona i el locus corresponent estigui ubicat en l’espai sígnic. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 135

03/04/14 15:39

136

Gemma Barberà i Marta Mosella

a. 1-CONVIDAR-3 ‘Jo el/la convido’

b. 3-CONVIDAR-1 ‘Ell/a em convida’

Figura 14. Verb CONVIDAR

Finalment, els verbs de concordança gramatical recíprocs són aquells en què el subjecte és plural i els dos referents del subjecte són també receptors de l’acció. Un exemple concret seria el verb ENTENDRE’S. En alguns casos trobem un subgrup de verbs en què la seva forma és sempre recíproca i que s’executen sempre de manera bimanual, com ara PACTAR, CONSULTAR-SE i DISCUTIR. L’altre gran subgrup dels verbs de concordança és el dels verbs de concordança locativa (també anomenats espacials), que inclouen un objecte locatiu com a argument del verb. A grans trets funcionen igual que els de concordança sintàctica, ja que l’argument locatiu es localitza a diferents àrees de l’espai sígnic i el moviment del verb dirigit cap a una d’aquestes àrees indica de forma abstracta on se situa l’objecte en qüestió. Fixem-nos en l’exemple següent: Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 136

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

137

ca ca (12) GIRONA IXa DEMÀ IX1 1-ANARa ‘Demà vaig a Girona.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/12.asp Aquí, el complement locatiu se signa en un punt concret de l’espai sígnic, punt cap a on es dirigeix el moviment del verb ANAR. A vegades aquest tipus de verbs també poden localitzar-se sobre el cos del signant, emprat també com un espai gramatical. Així, per exemple, el signe COP-DE-PUNY pot presentar diferents localitzacions segons es faci a la panxa, a la cara, o al pit. A diferència del català en què el predicat donar un cop de puny no necessita un complement locatiu per ser satisfet, en LSC sí que és un argument requerit pel verb, és a dir, normalment no és adequat executar-lo a l’espai neutre. Tot i que els verbs de concordança, en general, tenen una forma neutra, articulada a l’espai neutre, com una mena d’infinitiu, cal tenir present que s’utilitza poques vegades, ja que la forma lingüística sempre la trobem inserida dins d’un context i, per tant, trobarem la forma concordada. En algunes llengües de signes, com ara la LSC, la LIBRAS, la llengua de signes argentina (LSA), la llengua de signes grega (GSL), la llengua de signes indopakistanesa (IPSL), la llengua de signes japonesa (NS) i la llengua de signes de Taiwan (TSL), s’ha demostrat l’existència d’un signe auxiliar de concordança (Quadros & Quer 2008, Steinbach & Pfau 2007). Aquest signe expressa concordança entre dos arguments i s’utilitza, generalment, en verbs invariables que no expressen concordança perquè no tenen una forma flexionada. Com veiem a l’exemple (13), el verb AGRADAR ocorre amb aquest signe auxiliar per a concordar la primera persona i la segona. (13) IX1 AGRADAR 1-AUX-2 ‘M’agrades.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/13.asp

En contextos emfàtics, aquest signe també pot ocórrer amb verbs de concordança gramatical. Tot i que la forma del verb ja flexiona per als dos arguments, l’aparició d’aquest signe emfasitza allò que es vol Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 137

03/04/14 15:39

138

Gemma Barberà i Marta Mosella

dir. En els casos en què en una mateixa oració trobem un verb de concordança i un signe auxiliar, podem afirmar que ens trobem davant un context contrastiu. (14) 2-INSULTAR-1 2-AUX-1 ‘Em va insultar a mi.’

http://taller.iec.cat/LSC/revista/14.asp

Com podem observar tant a (13) com a (14) la direcció del moviment del signe auxiliar de concordança va de subjecte a objecte, tal com passa amb els verbs de concordança gramatical normals. Un cop esbossats els diferents tipus de verbs en LSC,14 passem a veure l’expressió del nombre dins la concordança verbal. 4.2 Expressió del nombre a la concordança verbal Un aspecte diferencial entre la concordança verbal del català i la de la LSC és l’expressió del nombre, principalment per dos motius diferents. En primer lloc, en LSC els verbs de concordança no expressen el nombre per al subjecte de l’oració, que per defecte s’expressa en singular. En el cas que el subjecte de l’oració sigui plural, aquesta marca de nombre s’expressarà en un pronom aïllat de plural. De fet, el nombre en la concordança verbal només s’expressa en l’objecte. Com veiem a la traducció de la glossa a (15), el verb ENVIAR està concordat amb la primera persona del plural —per al subjecte— i la tercera persona del plural —per a l’objecte. 14. Alguns estudis mostren un altre tipus de mecanisme per a la concordança verbal derivat de la modalitat gestovisual de la llengua: les marques no manuals (Bahan 1996, Neidle et al. 2000). En els verbs transitius en ASL, el cap del signant s’inclina cap al locus del subjecte i la mirada es dirigeix cap el locus de l’objecte. Segons aquests estudis la inclinació del cap és una manifestació no manual de la concordança amb el subjecte i la mirada és una manifestació no manual de la concordança amb l’objecte. Tot i això, aquest marcatge no és obligatori, i per aquest motiu els mateixos autors presenten una nova proposta dels marcadors no manuals en termes de focus (Neidle i Lee 2006). En LSC, aquests marcadors no manuals per a marcar la concordança no manual són una tendència força sistemàtica, però deixarem que la recerca futura n’estableixi les bases i la descripció corresponent. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 138

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

139

(15) SETMANA PASSAT IX1pl CARTA FRASE 1-ENVIAR-3+++ ‘La setmana passada els vam enviar les cartes.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/15.asp L’articulació del verb va des del cos del signant cap a una àrea davant del cos del signant i amb un moviment repetitiu. La forma plural de l’objecte només la veiem expressada amb la repetició del moviment de la base lèxica del verb, que a continuació expliquem amb més detall. La pluralitat del subjecte s’expressa pel moviment en arc del pronom de primera persona del plural, que funciona com a morfema lliure a l’oració i no està incorporat al verb. A (15) veiem com la pluralitat del subjecte no es marca en la concordança verbal sinó en un morfema lliure amb la funció de pronom personal (IX1pl ‘nosaltres’). La segona diferència respecte la concordança amb el català és la possibilitat que té la LSC de marcar diferents tipus d’expressió de plural a l’objecte. A (15) ja hem vist com el moviment del verb es reduplicava —com indica la convenció genèrica de les glosses marcada amb «+++»— i això indica un objecte plural. En la majoria de les llengües de signes occidentals estudiades fins ara, els verbs de concordança presenten dos tipus de concordança amb el nombre, segons que expressin un plural distributiu o múltiple (Pfau & Steinbach 2006). D’una banda, la forma distributiva té una reduplicació múltiple en un moviment en arc lateral fent unes petites pauses per tal de marcar diferents punts desplaçats a l’espai sígnic. De l’altra, la forma múltiple té un moviment en forma

Figura 15. Forma no flexionada del verb ENVIAR Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 139

03/04/14 15:39

140

Gemma Barberà i Marta Mosella

Figura 16. Plural distributiu del verb ENVIAR

d’arc continuat, sense reduplicacions. I finalment, la forma dual té una reduplicació que s’articula només dues vegades. A més, els signes monomanuals poden realitzar-se bimanualment per a expressar pluralitat d’arguments objecte. Com veiem a les següents figures, el mateix verb de concordança es pot expressar de manera diferent segons la forma de plural que expressi. La forma no flexionada del verb ENVIAR, mostrat a la figura 15, té un únic moviment cap enfora del cos del signant. En la forma distributiva (Figura 16), la base lèxica del verb ENVIAR es realitza amb múltiples iteracions fent el dibuix d’un arc lateral a l’espai sígnic, que es pot repetir entre dues i tres vegades. En la forma múltiple (Figura 17), la base lèxica té un moviment continuat en forma d’arc per a expressar el nombre múltiple. Finalment, el plural dual també s’expressa amb l’articulació repetida del verb cap a les àrees de l’espai sígnic on s’ha associat els argu-

Figura 17. Plural múltiple del verb ENVIAR Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 140

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

141

Figura 18. Plural dual del verb ENVIAR

ments objecte del verb (Figura 18). La diferència principal entre el plural distributiu i el plural dual és que el primer es pot repetir fins a tres vegades i dibuixa una forma d’arc a l’espai sígnic. El plural dual només té dos moviments i es realitza amb una direcció més contrastada cap a les dues àrees oposades de l’espai sígnic, el costat passiu i l’actiu. Aquestes formes que aquí presentem com a expressió de plural, poden també considerar-se marques aspectuals. Remetem el lector interessat en aquestes i d’altres formes d’aspecte a Klima & Bellugi (1979), en què es descriuen i s’analitzen les formes aspectuals de l’ASL. 4.3 Efectes de la modalitat a la concordança Ja des de la recerca primerenca en llengües de signes s’ha proporcionat evidència lingüística, psicolingüística i neurolingüística que demostra que les llengües de modalitat gestovisual segueixen les mateixes etapes d’adquisició, d’afectació en el llenguatge per lesions cerebrals, etc. que les llengües de modalitat oroauditiva (Poizner et al. 1987). En la literatura, existeix l’assumpció general que el candidat més procliu a patir els efectes de la diferència de modalitat és l’ús de l’espai per a la referència en els pronoms i en la concordança verbal. Així, es considera que el sistema de la sintaxi espacial de les llengües signades és anàleg als components gramaticals de les llengües orals pel que fa a la funció. Tot i així, la seva forma, és a dir, la localització espacial dels arguments verbals i dels referents discursius, mostra la «petjada» de la modalitat en què s’articula la llengua. Com ja hem vist Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 141

03/04/14 15:39

142

Gemma Barberà i Marta Mosella

abans, hi ha dos tipus de verbs en LSC —i en altres llengües de signes estudiades fins avui— en què els arguments i els complements del verb s’associen a un locus a l’espai sígnic. Aquest ús de l’espai sígnic per a la localització dels arguments i complements és un clar exemple de la conseqüència de la modalitat de la llengua. Més enllà del nivell oracional, la LSC també utilitza l’espai per a la localització dels referents discursius, és a dir, d’aquelles entitats i objectes de què parlem. La naturalesa d’aquests referents discursius pot ser concreta o bé abstracta, i és que a l’espai s’hi pot localitzar una persona, un animal o fins i tot conceptes abstractes, com ara les vacances de Nadal o les revoltes contra l’actual model d’ensenyament. La localització es fa a través de diferents estratègies gramaticals. La més freqüent és realitzar el signe del referent de què parlem i a continuació —o amb antelació— dirigir un signe amb configuració dit índex cap a un costat de l’espai sígnic. Un cop hem localitzat el sintagma nominal, podem utilitzar pronoms coreferencials per a reprendre’l. Vegem-ne un exemple. A (16) el signant associa el referent discursiu FILL amb la zona contralateral de l’espai sígnic —la zona que coincideix amb el costat de la mà passiva. A la segona oració de l’exemple, hi ha un signe índex dirigit cap a la mateixa zona. La coincidència en la direcció cap a l’espai sígnic dels dos signes índexs comporta una interpretació coreferencial. (16) ORDINADOR 1-REGALAR-3a ADEQUAT FILL IX3a MOTIU NOU 3a-SELECCIONAR-3b TREBALL. IX3a NECESSITAR ORDINADOR IX3a. ‘Regalaré al meu fill un ordinador ja que l’han agafat per a una feina nova i (ell) en necessita un.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/16.asp La figura següent conté una seqüència dels dos signes índexs mostrats a (16). Les fotografies de la figura 19a corresponen a l’associació del sintagma nominal a l’espai contralateral. La figura 19b, corresponent al signe índex de la segona oració, mostra com la direcció d’aquest signe pronominal és la mateixa que la de l’anterior. Les relacions coreferencials s’estableixen a partir de direccions coincidents dels signes dirigits al pla horitzontal de l’espai. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 142

03/04/14 15:39

143

Gramàtica i modalitat gestovisual

a. FILL IX3

b. IX3

Figura 19. Sintagma nominal i pronom coreferencial

Com hem vist a l’apartat anterior, la modalitat gestovisual permet expressar la concordança verbal, l’expressió del nombre i els referents discursius emprant l’espai sígnic. Els punts de l’espai sígnic són morfemes equiparables als de les llengües orals, és a dir, són discrets i abstractes i, per tant, no hi ha una relació directa i immediata entre la realitat i la morfologia. Malgrat que a primer cop d’ull, l’espai sígnic pot semblar un espai il·limitat, les direccions dels signes que s’hi dirigeixen mostren unes restriccions basades en trets direccionals, com ara [+/-ipsilateral], [+/-amunt], [+/-distal] (Barberà 2014). La diferència entre llengües signades i orals rau en l’expressió superficial d’aquests elements: a la modalitat gestovisual, els morfemes poden presentar-se de manera simultània a la base lèxica, com és el cas de la concordança verbal, en què el morfema consisteix en un canvi en els paràmetres formatius de la base lèxica.15 Tot i això, si el referent real es troba present en el moment de l’enunciació, la seva ubicació real i la localització assignada a l’espai sígnic poden coincidir. En aquest cas els punts abstractes de l’espai sígnic s’alineen amb les ubicacions on es troben els referents reals. 15. S’ha vist que algunes llengües orals, com les semítiques, són relativament afins a les llengües de signes, ja que presenten «morfologia de plantilla» (McCarthy 1984). En aquestes LO, en lloc d’afixos (prefixos o sufixos) hi trobem infixos que s’insereixen a l’arrel consonàntica, és a dir, la base lèxica es modifica per tal de presentar la morfologia amb elements que es presenten alhora amb la base. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 143

03/04/14 15:39

144

Gemma Barberà i Marta Mosella

Continuant amb la concordança verbal, les diferents formes dels verbs flexionats mostren que els trets morfosintàctics dels verbs de concordança que expressen nombre es basen principalment en dos aspectes. D’una banda, la reduplicació de la base lèxica és el mecanisme principal per a les formes distributiva i dual. El mecanisme de la reduplicació, però, també s’utilitza en llengües parlades, com ara el santali, l’ao, el pangasi, per expressar plural (Rubino 2011), i no és, per tant, un aspecte diferencial de la modalitat gestovisual. D’altra banda, el moviment de la base lèxica en forma d’arc horitzontal que denota el plural múltiple sí que mostra la petjada de la diferència de modalitat de la llengua. En tractar-se d’una modalitat que utilitza el gest i l’espai sígnic, sembla lògic que un mecanisme per a expressar el plural sigui, justament, fer ús de l’espai sígnic i d’una forma geomètrica articulada en aquest espai tridimensional. Un altre efecte de la modalitat són les restriccions fonològiques que trobem a les llengües de signes, concretades en les limitacions dels articuladors manuals, és a dir, la posició del braç i del colze a l’hora d’executar els signes. D’aquesta manera, encara que de forma abstracta l’espai sígnic pugui mostrar sempre la concordança verbal amb qualsevol element ubicat a l’espai, les restriccions de mobilitat de les extremitats superiors provoquen que en alguns casos aquesta concordança sigui impossible. S’ha apuntat que hi ha restriccions quan l’objecte és primera persona (Rathmann & Mathur 2002). Per exemple, en executar el verb DONAR concordat com a múltiple no podem incorporar l’objecte de primera persona plural (com en la frase ‘Ell ens dóna’), ja que la posició del braç i del colze del verb DONAR tendeix ser contrària a l’objecte. La posició del colze impossibilita l’articulació de l’arc necessari per a mostrar la concordança múltiple. En aquest cas, l’objecte múltiple es marcarà amb un pronom aïllat. 4.4 Propostes d’anàlisi Actualment existeixen dos tipus d’anàlisis majoritàries per a la concordança verbal en llengües signades. D’una banda, hi ha treballs Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 144

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

145

que sostenen que els diferents tipus de concordança verbal es basen en les funcions gramaticals (subjecte i objecte), mentre que d’altres basen l’anàlisi en els papers temàtics del verb (agent, origen i meta). De la visió sintàctica en sorgeixen les tres classes verbals que hem apuntat anteriorment: els verbs invariables, els de concordança gramatical i els de concordança locativa. Els verbs invariables són vistos sovint com una excepció, ja que la majoria dels verbs de les llengües de signes fan concordança. Segons Padden (1990), aquests tipus de verbs no tenen concordança ni de nombre, ni de persona, ni tampoc espacial. Segons aquesta autora, la concordança locativa es produeix a través d’afixos locatius. Posteriorment altres autors han trobat que els verbs invariables tenen la possibilitat de localitzar-se a l’espai sígnic. La diferència amb els verbs de concordança locativa és que aquests darrers fan concordança obligatòriament i, en canvi, amb els invariables és opcional (Quadros & Quer 2008). Aquest caràcter opcional fa que l’argument de la inclusió dels afixos locatius als verbs invariables sigui prou explicativa. La distinció entre els verbs de concordança gramatical i els verbs de concordança locativa s’estableix a partir de les propietats diferencials de la concordança: els primers mostren concordança de persona i nombre però no mostren concordança locativa. Els de concordança locativa, com bé indica el seu nom, no mostren concordança de persona però sí locativa, a través d’afixos locatius. S’ha de tenir en compte que encara que tant la concordança de persona com la locativa es mostrin a través dels loci a l’espai sígnic, s’ha apuntat que les propietats d’aquests punts són, en certa manera, diferents. Així doncs, s’ha trobat que les localitzacions que expressen persona gramatical són més reduïdes i, en canvi, els afixos locatius tenen molta més variació (Padden 1990). Fixem-nos en els dos exemples següents: (17) IX1 JOANA SECRET 1-EXPLICAR-3a ‘Li he explicat un secret a la Joana.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/17.asp Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 145

03/04/14 15:39

146

Gemma Barberà i Marta Mosella

(18) IX1a CAIXA aPORTARb IXb JOANA CASAb ‘He dut una caixa (propera a mi, situada en un punt concret) a casa de la Joana (lluny de mi).’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/18.asp En el cas de (17), trobem que el locus associat a l’objecte se situa davant del tors del signant en un punt de referència més fix i abstracte, el de tercera persona.16 En canvi, a (18) trobaríem més loci disponibles que inclourien l’espai relatiu de l’objecte en relació al subjecte de l’acció verbal. Els afixos locatius són molt més variables que els loci d’expressió de persona. Així doncs, a (18), podem variar la situació del locus a l’espai sígnic per tal de canviar el sentit de l’oració. Per exemple, a (19), com que el locus se situa sobre el cap del signant, aquesta localització específica s’inclou al significat. (19) IX1 IX3a(sobre el cap) CAIXA aPORTARb IXb JOANAb CASAb ‘He dut una caixa (que estava col·locada per sobre del meu cap) a casa de la Joana.’ http://taller.iec.cat/LSC/revista/19.asp Per últim, una altra distinció entre verbs de concordança gramatical i verbs de concordança locativa és que els primers, i no els segons, poden tenir una versió recíproca, com ara ATRAURE’S, TRUCAR-SE, etc., ja que els seus arguments són animats. Tot i això, alguns autors com Quadros (1999) prefereixen agrupar els dos subgrups de verbs de concordança en una sola categoria i dividir, doncs, els tipus verbals en dues categories: verbs invariables i verbs de concordança. De fet, aquesta autora no considera que hi hagi una motivació sintàctica real per tal de mantenir la distinció entre els verbs de concordança gramatical i els de concordança locativa, encara que sí que hi hauria una distinció semàntica entre ambdós.

16. En els verbs de concordança gramatical no importa que el locus se situï a la dreta o a l’esquerra de l’espai sígnic frontal respecte el signant, però sí que és important que aquesta localització sigui coherent al llarg del discurs (Barberà 2012). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 146

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

147

En la mateixa línia d’anàlisi, altres autors com Janis (1992) han apuntat que certs verbs poden emprar-se com a verbs de concordança gramatical i com a verbs de concordança locativa i que això comportaria considerar que tenim dos verbs al lexicó, un per cada tipus verbal, cosa que no és desitjable a efectes d’economia explicativa. En LSC trobem verbs com ROBAR, que tant es pot fer servir amb valor transitiu, per exemple, robar unes pomes, que prèviament hem localitzat a l’espai sígnic, o que es pot fer servir amb valor ditransitiu, és a dir, robar (alguna cosa) a algú, fent concordança en aquest cas amb la persona a qui han robat. Respecte la distinció entre els verbs de concordança gramatical normals i els inversos, val la pena apuntar que hi ha autors que conclouen que els verbs de concordança gramatical de tipus invers, com ROBAR, són realment un subtipus de tipus de verbs de concordança locativa, ja que tenen un origen en un tipus concret de classificador, el de manipulació, i poden fer concordança amb objectes inanimats (Quadros & Quer 2008). Per alguns autors el fet que els verbs de concordança estiguin formats per dos subgrups principals que presenten dos moviments oposats, els normals i els inversos, no és una anàlisi gaire econòmica. Per aquest motiu, Meir (1998, 2002) proposa una anàlisi de la concordança verbal en llengua de signes israeliana en termes de papers temàtics. Els estudis previs analitzen el moviment dels verbs de concordança gramatical inversos d’objecte a subjecte, però tenen en comú que en ambdós grups el palmell de la mà està dirigit cap a l’objecte. Meir (2002) proposa una anàlisi híbrida, en termes de papers temàtics (semàntica) i en termes de rols sintàctics. D’una banda, la trajectòria del moviment dels verbs de concordança gramatical en general va de l’argument origen a l’argument meta. Així en verbs com EXPLICAR (verb de concordança gramatical normal) o ENTENDRE (verb de concordança gramatical invers) el moviment s’inicia a l’origen i es desplaça cap a l’argument meta, independentment de qui sigui el subjecte o l’objecte de l’oració. D’altra banda, en els dos subgrups el palmell de la mà està orientat cap a l’objecte, així doncs, tant a ENVIAR com a CONVIDAR, el palmell s’orienta cap a l’objecte de l’oració. Aquesta anàlisi mostra un nivell de complexitat interessant, ja que uneix una visió sintàctica amb una visió seLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 147

03/04/14 15:39

148

Gemma Barberà i Marta Mosella

màntica i a més evita una subdivisió dels verbs de concordança gramatical. De tota manera, si hi ha un element que reforça la idea que la concordança verbal en LSC i en altres llengües de signes segueix un patró sintàctic, aquest és l’anomenat auxiliar de concordança (Quadros & Quer 2008), que hem descrit a 4.1. En aquest article també es mostra que en les llengües de signes en què existeix el signe auxiliar de concordança, aquest s’usa tant amb els verbs invariables com amb els de concordança gramatical i s’executa, sense excepció, de subjecte a objecte. Així doncs, tant si considerem els verbs de concordança gramatical normal com els inversos, que presenten moviments oposats (els primers de subjecte a objecte i els segons d’objecte a subjecte), trobarem que l’aparició de l’auxiliar serà sempre de subjecte a objecte. Per a aquestes llengües, com ara la LSC, aquest argument decanta l’anàlisi en termes de relacions sintàctiques. 5. CONCLUSIONS Fins aquí hem vist que les llengües de signes, i en concret la LSC, tenen uns trets característics derivats de la modalitat en què la llengua es percep i es produeix. L’ús de l’espai per a l’expressió dels arguments i el nombre en la concordança verbal n’és un exemple. Tot i així, també hem pogut veure com els components de la gramàtica atribuïts tradicionalment a les llengües orals també es troben a les llengües de signes. Així doncs, a grans trets, llengües de signes i llengües orals són expressions del llenguatge humà sense diferències profundes, a excepció de la modalitat, que limita les llengües orals a externalitzar-se de manera més seqüencial, cosa que no ocorre necessàriament a les llengües de signes, que expressen sistemàticament el nombre i la concordança verbal a través de l’espai sígnic de manera simultània a la base verbal. Aquestes equivalències estructurals i, alhora, les diferències superficials converteixen les llengües de signes en una important font de riquesa i d’interès gramatical i lingüístic. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 148

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

149

BIBLIOGRAFIA Bahan (1996): Benjamin Bahan, Non-manual realization of agreement in American Sign Language. Tesi doctoral. Boston: Boston University. Barberà (2012): Gemma Barberà, The meaning of space in Catalan Sign Language (LSC). Reference, specificity and structure in signed discourse. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. http://www.tdx. cat/handle/10803/81074 — (2014): Gemma Barberà, «Use and functions of spatial planes in Catalan Sign Language (LSC) discourse», Sign Language Studies, 14 (2). Boudreault & Mayberry (2006): Patrick Boudreault i Rachel Mayberry, «Grammatical processing in American Sign Language: age of first-language acquisition effects in relation to sign language structure», Lan guage and cognitive processes 21, 608-635. Brennan (1983): Mary Brennan, «Marking time in British Sign Language», dins Jim Kyle i Bencie Woll (eds): Language in sign: An international perspective on sign language, Londres: Croom Helm, ps. 10-31. Cabeza & Fernández Soneira (2004): Carmen Cabeza i Ana Fernández Soneira, «The expression of time in Spanish Sign Language (LSE)», Sign Language and Linguistics, 7(1), 63-82. Engberg-Pedersen (1993): Elisabeth Engberg-Pedersen, Space in Danish Sign Language, The Semantics and Morphosyntax of the Use of Space in a Visual Language. Hamburg: Signum-Verlag. Fischer (1975): Susan Fischer, «Influences on Word Order Change in American Sign Language», dins Charles Li: Word Order and Word Order Change, Texas: University of Texas Press, ps. 1-25. Frigola (2012): Santiago Frigola, «La comunidad sorda de Catalunya», dins Joan Martí i Josep Maria Mestres (eds.), Les llengües de signes com a llengües minoritàries: perspectives lingüístiques, socials i polítiques, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, ps. 29-54. Gras (2006): Victòria Gras, La comunidad sorda como comunidad lingüística: Panorama sociolingüístico de la/s lengua/s de signos en España. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Janis (1992): Wynne Dana Janis, Morphosyntax of the ASL verb phrase. Tesi Doctoral. Buffalo: State University of New York. Jarque (2012): Maria Josep Jarque, «Las lenguas de signos: Su estudio científico y reconocimiento legal», dins Anuari de filologia. Estudis de lingüística, 2, 33-48. Klima & Bellugi (1979): Edward Klima i Ursula Bellugi, The signs of language, Cambridge, MA: Harvard University Press. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 149

03/04/14 15:39

150

Gemma Barberà i Marta Mosella

McCarthy (1984): John McCarthy, «Prosodic Structure in Morphology», dins Mark Aronoff i Richard Oehrle (eds.), Language Sound Structure. Cambridge: The MIT Press. Meir (1998): Irit Meir, «Syntactic-Semantic Interaction in Israeli Sign Language verbs: The Case of Backwards Verbs», Sign Language and Linguistics, 1, 3-33. — (2002): Irit Meir, «A cross-modality perspective on verb agreement», Natural Language and Linguistic Theory, 20(2), 413-450. Morales-López et al. (2005): Esperanza Morales-López, Rosa Maria BoldúMenasanch, Jesus Amador Alonso-Rodríguez, Victoria Gras-Ferrer, Maria Ángeles Rodríguez-González, «The Verbal System of Catalan Sign Language (LSC)», Sign Language Studies, 5 (4), 441-496. Mosella (2012): Marta Mosella, Les construccions relatives en llengua de signes catalana (LSC). Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/123717 Muñoz (2012): Encarna Muñoz, «El procés de reconeixement de la llengua de signes catalana des de la comunitat sorda», dins Joan Martí i Josep Maria Mestres (eds.), Les llengües de signes com a llengües minoritàries: perspectives lingüístiques, socials i polítiques, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Neidle et al. (2000): Carol Neidle, Judy Kegl, Dawn MacLaughlin, Ben Bahan i Robert Lee, The syntax of American Sign Language, Cambridge: The MIT Press. Neidle & Lee (2006): Carol Neidle i Robert Lee, «Syntactic Agreement across Language Modalities: American Sign Language», dins João Costa i Maria Cristina Figueiredo Silva (eds.), Studies on agreement, Filadèlfia: John Benjamins, ps. 203-222. Padden (1988): Carol Padden, Interaction of morphology and syntax in American Sign Language. Nova York: Garland. — (1990): Carol Padden, «The Relation between Space and Grammar in ASL Verb Morphology», dins Ceil Lucas: Sign Language Research: Theoretical Issues, Washington D.C.: Gallaudet University Press, ps. 118-132. Poizner et al. (1987): Howard Poizner, Edward Klima i Ursula Bellugi, What the Hands Reveal about the Brain, Cambridge, MA: MIT PressBradford Books. Pfau & Steinbach (2006): Roland Pfau i Markus Steinbach, «Pluralization in sign and in speech: A cross-modal typological study», Linguistic Typology, 10 (2), 135-182. Quadros (1999): Ronice M. Quadros, Phrase Structure of Brazilian Sign Language. Tesi doctoral. Porto Alegre: Pontifícia Universidade Católica do Rio Grande do Sul. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 150

03/04/14 15:39

Gramàtica i modalitat gestovisual

151

Quadros & Quer (2008): Ronice M. Quadros i Josep Quer, «Back to backwards and moving on: on agreement, auxiliaries and verb classes in sign languages», dins Ronice M. Quadros: Sign Languages: spinning and unraveling the past, present and future (TISLR9), Petrópolis/RJ. Brazil: Editora Arara Azul, ps. 530-551. Quer et al. (2005): Josep Quer, Eva Ma. Rondoni, Gemma Barberà, Santiago Frigola, Pilar Iglesias, Josep Boronat, Marina Martínez, Delfina Aliaga, Joan Gil, Gramàtica bàsica LSC. Barcelona: Federació de Persones Sordes de Catalunya. — (2010): Josep Quer, Laura Mazzoni i Galini Sapountzaki, «Sign Languages in Mediterranean Europe», dins Diane Brentari: Sign Languages: Cambridge Language Surveys, Cambridge: Cambridge University Press, ps. 95-112. Rathmann & Mathur (2002): Christian Rathmann i Gaurav Mathur, «Is verb agreement the same crossmodally?», dins Richard Meier, Kearsy Cormier i David Quinto-Pozos: Modality and structure in signed and spoken languages, Cambridge: Cambridge University Press, ps. 370-404. Rosenstein (2001): Ofra Rosenstein, ISL as a topic prominent language. Tesi de màster. Haifa: University of Haifa. Rubino (2011): Carl Rubino, «Reduplication», dins Matthew Dryer i Martin Haspelmath: The World Atlas of Language Structures Online, Munic: Max Planck Digital Library. http://wals.info/chapter/27 [Consulta: 15 de juny de 2013] Stokoe (1960): William Stokoe, Sign language structure. An outline of the visual communication systems of the American Deaf, Silver Spring, MD: Linstok Press. Steinbach & Pfau (2007): Markus Steinbach i Roland Pfau, «Grammaticalization of auxiliaries in sign languages», dins Pamela Perniss, Roland Pfau i Markus Steinbach: Visible Variation: Comparative Studies on Sign Language Structure, Berlín: Mouton de Gruyter, ps. 303-339.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 111-151

llengua_literatura_24.indd 151

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 152

03/04/14 15:39

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

llengua_literatura_24.indd 153

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 154

03/04/14 15:39

RESSENYES COL·LECTIVES

Literatura europea dels orígens. Introducció a la literatura romànica medieval Marina Navàs

École nationale des chartes marina.navas@gmail.com

Cerdà, Jordi (coord.); Maria Reina Bastardas, Stefano M. Cingolani, Isabel de Riquer, Francesc Massip i Meritxell Simó: Literatura europea dels orígens. Introducció a la literatura romànica medieval, Barcelona: Editorial UOC, 2012; «Manuals», 198. Ki Deus ad duné escïence e de parler bone eloquence ne se’n deit taisir ni celer ainz se deit voluntiers mustrer. (vv. 1-4) (‘A qui Déu ha donat saber i bona eloqüència en el parlar no ha de callar ni amagar, sinó que ho ha de difondre de bon grat’.) Els coneguts versos que Maria de França va compondre per encapçalar el pròleg dels seus Lais evoquen el deure moral del savi a propagar els seus coneixements. No hi ha dubte que els autors de la Literatura europea dels orígens comparteixen el mateix afany divulgador que la seva cèlebre antecessora. El volum és un compendi de literatura romànica medieval que aplega sis especialistes de reconegut prestigi per posar a l’abast de tots els públics el canemàs de la seva ciència, fins avui privilegi d’alguns estudiants. Celebrem la iniciativa de l’editorial UOC de no celar i publicar voluntiers aquestes lliçons, basades en els materials virtuals de l’assignatura homònima. Les edicions de la UOC acostumen a complir la tasca que encomiava d’antuvi l’escriptora medieval, però en aquest cas és també una primícia: es tracta del primer manual de literatura romànica a casa nostra, és a dir, compta amb el mèrit afegit d’omplir un buit bibliogràfic molt important. El títol, insòlit i deliberat, ens revela el rol fonamental que tindrà la literatura romànica en la desclosa d’Europa, la mateixa que avui ens congria sota l’empara Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 155

03/04/14 15:39

156

Llengua & Literatura, 24, 2014

de la pau i l’estat de dret, com llavors ho havia fet de la cristiandat i la croada. El llibre s’enceta, precisament, amb una reflexió sobre la concepció d’Europa, entesa com una entitat bàsicament cultural, que neix i creix a l’edat mitjana, quan brolla un nou univers literari expressat en vernacle i adoptat per tota la Romània. Després d’aquest prolegomen exposat a les «Qüestions preliminars» (capítol I, ps. 13-64), Jordi Cerdà, el coordinador de l’obra, presenta una panoràmica general per introduir el lector a l’edat mitjana, repassant les transformacions politicosocials, econòmiques i religioses que propicien l’eclosió de la literatura culta en vulgar i que posen de manifest la imbricació entre realitat i ficció. Aquesta literatura incipient fa un paper decisiu en la creació, la regulació i la propaganda dels nous valors que exigiran els canvis socials, com l’adveniment del cavaller o el dret vassallàtic. El llibre de cavalleries o la novel·la artúrica configuren i propaguen la deontologia de l’orde de cavalleria, de la mateixa manera que la lírica trobadoresca disposa el codi ètic de les relacions en la societat feudal cortesana. La bellesa tindria una funció primigènia, tot i que no necessàriament principal, de gestionar la violència i prevenir, així, un possible desenllaç tràgic. En certa manera, i més enllà de l’exercici purament estètic, esmolar la ploma evitaria desembeinar l’espasa. Després d’oferir les claus per interpretar l’imaginari medieval, el romanista continua fent algunes consideracions (potser vertiginoses en algun punt) de caire lingüístic o hermenèutic per encarar-se a la lectura. A mesura que va travant el discurs, repassa enfocaments metodològics destacats, com les teories antropològica, genealògica, de la recepció o dels gèneres, que determinen l’organització de la matèria al llarg de l’obra. Un quadre il·lustra la divisió en els quatre gèneres o capítols en què s’estructura el volum: èpica, lírica, narrativa i dramàtica. Maria Reina Bastardas clou les qüestions preliminars amb «Les llengües de la literatura d’Europa a l’edat mitjana» (ps. 56-64), on succintament dibuixa el panorama lingüístic de la Romània que permet contextualitzar el naixement de la literatura europea, la fortuna i l’ús literari de les llengües hegemòniques i altres característiques, algunes de les quals ja apuntades per Cerdà a l’apartat precedent. Al segon capítol, «La tradició èpica a l’edat mitjana europea» (ps. 65-132), Stefano M. Cingolani s’interroga sobre els pilars teòrics que han bastit el castell de l’èpica, al moment en què Europa, en plena embriaguesa nacionalista, cercava en l’epopeia les arrels fundacionals de cada poble. L’autor es fa ressò del garbuix que regna sota l’etiqueta «èpica» i al llarg del capítol es dedica a espolsar les borres patriòtiques i posar ordre dintre aquest calaix de sastre. L’endreça és engrescadora, tot i el risc de perdre-s’hi en algun racó. Cingolani renega de qualsevol tendència metodològica i dialoga directament amb el text, centrant-se en alguns dels testimonis que tradicionalment s’han considerat exemples paradigmàtics d’èpica: el Waltharius llatí, el Beowulf, la Cançó de Rotllan, la Cançó de Guillem i la Cançó del Cid.1 Aquests obres

1. Cito d’acord amb la GEC.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 156

03/04/14 15:39

Ressenyes

157

varien segons cada tradició literària: l’aurèola tràgica i la mort fatídica de l’heroi de l’epopeia anglonormanda o germànica, per exemple, contrasta vivament amb el final feliç de la Cançó del Cid, literàriament més original. D’aquí que es revalorin els dots literaris dels autors de les cançons, ja que la crítica tradicional havia desplaçat el focus d’atenció cap als fantasmes ancestrals que habitaven el castell de fum de l’èpica. I és que tot plegat el mena a la conclusió que l’èpica només existeix com a categoria de la crítica moderna. Sí que hi ha una poesia heroica, però en cap cas és inherent a la condició humana, ni és fundadora de cap ètnia, ni corol·lari d’una llarga i remota tradició popular desapareguda (com, per altra banda, ja havia anunciat Bédier). L’epopeia medieval reflecteix el conflicte derivat del xoc cultural entre cristians i bàrbars; és, per tant, un producte de nova creació. La catedràtica de Literatura Romànica Medieval, Isabel de Riquer, té cura de la «Lírica» (capítol III, ps. 133-208). Contràriament a l’anterior, aquest capítol és més clàssic. Es divideix en cinc blocs: la lírica pretrobadoresca, la lírica dels trobadors occitans, la dels trouvères, la galaicoportuguesa, i la poesia italiana anterior a Dant. Per articular els apartats, la professora emèrita es basa en l’estructuralisme de Zumthor repensat per Bec, que agrupa els gèneres poètics en tres registres: l’aristocràtic, el popularitzant i l’híbrid. Com totes les classificacions, no està exempta de problemes. En certs moments, per exemple, pot resultar paradoxal: l’alba de Guiraut de Bornelh es troba a l’apartat de lírica pretrobadoresca; en canvi, una pastorel·la cerveriniana es tracta al capítol dels trobadors occitans; tanmateix aquí escau per la seva claredat i didactisme. Són poques les pàgines destinades a la lírica en comparació a la narrativa, és precisament per aquest motiu que no es poden tractar tots els gèneres (trobo a faltar el vers, per exemple) ni tots els conceptes per endinsar-se en la complexa lírica trobadoresca, però es capeix molt bé l’evolució d’aquesta poètica, com la tendència a l’experimentació formal a partir del segle xiii. S’ofereix una visió de conjunt de la lírica occidental no sempre fàcil de trobar, en què tornades mossàrabs, bullici cultural urbà d’Arràs, exercicis paròdics escolars, o refinament àulic es donen la mà. A la voluntat integradora, cal sumar-hi la qualitat d’atansar la literatura antiga al lector d’avui. La «Joglaria i teatre» (capítol IV, ps. 209-258) ocupa una posició central en el llibre —en lloc de la posició final, com ens tenen avesats els manuals o les històries de la literatura (o en el mateix quadre de la p. 54)—, d’aquesta manera el vers no es desvincula de l’oralitat o la performance escènica intrínseca en la seva difusió i recepció. Francesc Massip, catedràtic d’història del teatre català, ens introdueix en el naixement i l’evolució de la teatralitat medieval, i ho fa mitjançant una sèrie d’imatges (l’únic capítol que en conté) que van escenificant el seu discurs plasent. Per bé que el teatre medieval no coneix un espai específic —a diferència del teatre clàssic, amb el qual trenca radicalment—, és a l’interior de l’església on es documenta la primera mostra d’escenificació: el drama litúrgic. A l’edat mitjana Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 157

03/04/14 15:39

158

Llengua & Literatura, 24, 2014

la dramatúrgia es caracteritza per la barreja de gèneres, estimulada per l’afany adoctrinador del cristianisme: la tensió dramàtica i el rigor que exigeix la representació del diví es va amollant amb contrapunts humorístics i burlescos, de la mística transcendental a l’anècdota més casolana (només cal pensar en els sermons de sant Vicent Ferrer, per exemple). Amb el temps van apareixent a escena personatges profans, com el mercaderapotecari i, més endavant, la seva esposa i l’aprenent, que irrompen a l’episodi sagrat amb una escena laica i quotidiana plena de comicitat. Aquest personatge no és l’únic que aportarà la riallada: les escenes més grotesques i jocoses són protagonitzades pels dimonis. L’emergència de la burgesia va comportar un punt d’inflexió també en l’evolució de la dramatúrgia romànica, i no només en la figura del mercader. Fruit del teatre urbà seran les obres firmades de Jean Bodel o Adam de la Halle. Amb el renaixement de les ciutats, l’ofici del joglar evoluciona i arriba a la seva època d’esplendor. A cavall dels segles xii i xiii, la joglaria es va dignificant: de la possible salvació per als joglars especialitzats a cantar històries de les quals se’n pot desprendre un ensenyament (que recorda el Joglar de Valor de Ramon Llull), a la revalorització en ple segle xiv, quan se li atribueix una funció social eutrapèlica. Fins i tot participen en espectacles sagrats, com en el misteri de la Passió. En el marc de la nova espiritualitat burgesa, agrupada en confraries, neixen els misteris religiosos. A diferència dels drames litúrgics, es representen en múltiples espais de la burg i són interpretats per laics, tot i que de mica en mica va creixent la participació eclesiàstica, ja que són espectacles fastuosos d’implicació col·lectiva. El secret de l’èxit continua sent el pastitx del sagrat i el grotesc. Mentrestant, a la cort es destil·la un producte literari ben diferent, refinat i destinat a la lectura. «La narrativa cavalleresca als segles xii i xiii» (capítol VI, ps. 259-397), a càrrec de Meritxell Simó, ocupa una tercera part del volum. És potser el capítol més didàctic, ben estructurat i acompanyat de resums que clouen cada capítol i subcapítol. A diferència de l’origen poligenètic del teatre, el bressol de la novel·la es pot situar amb precisió a la cort d’Enric II Plantagenet i Elionor d’Aquitània, ja que és un producte de la cort per a la cort. La convivència de la chevalerie, homes d’armes, i la clergie, homes de lletres, dóna lloc al naixement del roman, en el sentit etimològic d’arromançar, és a dir, traduir al romanç. En aquesta operació s’hi aplicarà el recurs retòric de l’amplificatio i l’adaptació als ideals àulics de l’aristocràcia. Els nous gèneres narratius es caracteritzen per una major presència femenina en tots els sentits: la dona exerceix un rol decisiu com a mecenes, esdevé una gran consumidora d’aquesta literatura, i adquireix protagonisme com a personatge, sobretot en la trama sentimental. I és que al costat dels episodis bèl·lics, la casuística amorosa guanya terreny. A nivell ideològic, les relacions amoroses es descriuen basant-se en la fin’amors trobadoresca, d’acord amb els flamants valors cortesos; l’estil, en canvi, beu bàsicament d’Ovidi, que els proporciona el llenguatge Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 158

03/04/14 15:39

Ressenyes

159

amorós i l’expressió interna de la passió. Un altre tret distintiu del romanç és l’element meravellós, ja que de la gesta s’evoluciona cap a la fabula, és a dir, la ficció. En aquest món fabulós es recrea un passat llegendari per a la classe cavalleresca i, a diferència de l’epopeia, l’interès d’una col·lectivitat deixa pas a la individualitat del protagonista, sol en la seva aventura cavalleresca i sentimental. Simó subdivideix el capítol segons la matèria tractada (a l’estil bodelià). En primer lloc, s’ocupa de la matèria antiga, és a dir, el romanç inspirat en la literatura clàssica: el romanç d’Alexandre i la tríada clàssica: romanç de Tebes, romanç d’Enees i romanç de Troia. L’espigolament d’altres fonts, com els mites celtes, afavoreix la llibertat creativa. El segon apartat versa, precisament, de la matèria de Bretanya, dividida en lais, cicle tristanià i cicle artúric. En tercer i últim lloc, tracta altres corrents narratius destacats, com Floris i Blancaflor —considerada germen de la novel·la idíl·lica—, Gualter d’Arràs o Joan Renart. Tot i que justifica la no-adequació del concepte romans realista que s’atribueix a Renart, sí que addueix que de mica en mica la narrativa s’encamina vers la conquesta de la realitat, per dir-ho en paraules de Johan Huizinga. És molt pràctic que cada capítol contingui al final la seva pròpia bibliografia, no sempre exhaustiva però ben ordenada en apartats. Hauria estat d’agrair, també, que hi hagués un índex de noms propis al final, de gran utilitat per cercar la referència concreta d’un autor o una obra. Temo que les exigències editorials de brevetat no han permès als autors esplaiar-se tant com voldrien. A parer meu, es troba a faltar una aproximació al Roman de la Rose de Guillaume de Lorris i Jean de Meun, que podria il·lustrar l’al·legoria, a la qual es fa referència a la introducció com una constant estètica i que no s’ha vist reflectida en els capítols següents. S’endevina que el contingut ha estat articulat per mòduls separadament i manquen alguns detalls que acabarien d’arrodonir el volum com a conjunt. La defensa al primer capítol de l’etiqueta «occità» per a la llengua supradialectal trobadoresca contrasta amb la denominació «provençal» del tercer capítol, per exemple. Algun cop es defineix algun concepte que ja ha estat tractat anteriorment (p. 377, n. 29), o a la inversa (p. 324, n. 30). En dues ocasions es repeteix la mateixa cita (pg. 52 i 260 i pg. 16 i 266), fet que causa estranyesa al lector, ja que encara les té fresques i potser amb una simple referència n’hi hauria hagut prou (val a dir, però, que les traduccions són diferents, i en el segon cas il·lustra arguments diferents). Són detalls formals fútils, però precisament per això fàcils de resoldre, i no imputables als autors, com la manca d’unificació de criteris en les traduccions dels fragments citats o en la bibliografia, per exemple. O altres descuits de correcció: la referència a Asperti (2006) de la p. 42 no apareix a la bibliografia pertinent (p. 54), però se cita a la p. 64 amb data de la segona edició de 2009 (Origini romanze. Lingue, testi antichi, letterature, Roma: Viella). Un altre exemple és la desaparició de la nota 16 a la p. 313. És cert que els lapsus i les errates són inevitables i acompanyen les millors obres, tanmateix considero que una edició tan important com aquesta bé mereixia una correcció ortogràfica acurada, com també una paginació respectuosa amb el text; l’escàs marge interior del revers de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 159

03/04/14 15:39

160

Llengua & Literatura, 24, 2014

cada foli no permet llegir els darrers mots de cada frase sense forçar l’obertura del volum, fet que afeixuga la lectura i resulta força empipador. Tot plegat són minúcies perepunyetes alienes als autors, peccata minuta que en cap cas entorpeixen la labor excel·lent duta a terme per tots sis investigadors en una obra que freturava. No hi ha dubte que els autors han reeixit en la tasca de compendiar la seva escïence de manera ben estructurada i amena, amb bone eloquence i claredat expositiva. I per acabar, vegem la continuació dels versos de la primera escriptora romànica ja citats a la capçalera, car escauen per qualificar la feina feta i celebrar la florida d’aquesta obra. Quant uns granz biens est mult oïz dunc a primes est il fluriz, e quant loëz est de plusurs, dunc ad espandues ses flurs. (vv. 5-8) (Quan un gran bé arriba a molta gent, / llavors és quan comença a florir, / i quan ha estat aprovat per molts, / aleshores és quan esclaten les seves flors.)

Fourteenth-Century Classicism. Petrarch and Bernat Metge David Guixeras

Universitat de Girona, Departament de Filologia Catalana daguixeras@gmail.com

Cabré, Lluís; Alejandro Coroleu i Jill Kraye (eds.): Fourteenth-Century Classicism. Petrarch and Bernat Metge, Londres-Torí: The Warburg InstituteNino Aragno, 2012; «Warburg Institute Colloquia», 21. El 12 de febrer del 2010 el Warburg Institute de Londres va acollir el col· loqui Fourteenth-Century Classicism. Petrarch and Bernat Metge. L’objectiu era analitzar–hi l’interès primerenc que l’obra de Petrarca va rebre a la Corona d’Aragó i el paper jugat per Bernat Metge en aquesta recepció. El volum que ressenyem recull les contribucions d’aquell col·loqui i hi afegeix dos articles complementaris. Els textos formen dos grups temàticament coherents: el primer bloc (Romana Brovia, Lluís Cabré, Montserrat Ferrer, Jaume Torró) estudia la disseminació de les obres de Petrarca a la Corona d’Aragó i a França; el segon (Lola Badia, Enrico Fenzi, Stefano Maria Cingolani, Roger Friedlein, Barry Taylor, Miriam Cabré-Sadurní Martí) analitza l’activitat intel·lectual i literària de Bernat Metge en relació amb les fonts petrarquesques. La introducció, signada per Alejandro Coroleu (p. 1-14), arrenca amb una síntesi magistral de la recepció de Metge entre els historiadors de la literatura Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 160

03/04/14 15:39

Ressenyes

161

catalana del Noucentisme a l’actualitat. Coroleu apunta tot seguit que els canals de disseminació del Petrarca llatí a la Corona d’Aragó, a finals del segle xiv, van estar íntimament connectats amb la mena de circulació que va tenir aquest corpus a França. Les contribucions de Lluís Cabré, Brovia, Torró i Ferrer, com veurem de seguida, enfilen aquesta línia de recerca amb resultats molt evidents. Coroleu dibuixa el marc cronològic de la difusió del Petrarca llatí, entre 1375 i 1435, a França i —sobretot— a la Corona d’Aragó i ressegueix de manera preliminar el camí que va menar Bernat Metge a conèixer, admirar i assimilar àmpliament l’obra de Petrarca (p. 5-13). L’article de Romana Brovia, «Per una storia del petrarchismo latino: il caso del De remediis utriusque fortune in Francia (secoli XIV-XV)» (p. 15-28), analitza amb detall les formes de difusió del De remediis en les tres àrees o ambients que més s’hi van interessar: les cancelleries reial i pontifícia (París i Avinyó), les biblioteques dels Valois i les biblioteques monàstiques i capitulars del nord. Cap de les formes de reescriptura estudiades va mantenir el procés d’argumentació, l’estructura dialògica, «il movimento del pensiero tipicamente petrarchesco che procede per approssimazioni e minime variazioni sul tema» (p. 28). Pràctiques com ara l’anotació sistemàtica, la glossa escolàstica o el centó de sentències van convertir la polifonia de les veus en un discurs unívoc, tancat. Lluís Cabré és l’autor de «Petrarch’Griseldis from Philippe de Mézières to Bernat Metge» (p. 29-42), un article d’enorme interès que analitza la Història de Valter e Griselda no només com a traducció, sinó també com a epístola inspirada de dalt a baix en Seniles, xvii.3-4. Cabré demostra que la versió francesa del Griseldis de de Mèzières, incorporada al seu compendi Le Livre de la vertu du sacrement de mariage et du réconfort des dames mariées, va ser l’estímul que va fer decidir Metge a adreçar l’epístola de fide uxoria a Isabel de Guimerà, una dona noble casada. L’article de Cabré aporta proves textuals concloents que Metge va tenir damunt de l’escriptori una còpia de la versió francesa del Griseldis juntament amb un manuscrit llatí de Petrarca. L’anàlisi d’aquests deutes revela el talent de Metge en percebre —i traslladar a la versió catalana— algunes novetats intel· lectuals del Griseldis de Petrarca i fins i tot certes subtileses estilístiques i fraseològiques del text llatí. A l’article «Petrarch’s Africa in the Aragonese Court: Anníbal e Escipió by Antoni Canals» (p. 43-55), Montserrat Ferrer argumenta per què Canals es va estimar més traduir un episodi de l’Africa de Petrarca —coneguda segurament durant l’estada a la cort papal d’Avinyó— que no pas el fragment corresponent de la Història de Roma de Tit Livi —obra que va fer servir ocasionalment en el procés de traducció. Aquesta tria s’hauria degut al fet que Petrarca va ser rebut inicialment com un moralista cristià. Hi va pesar, a més, un component estilístic. L’última contribució del primer grup d’articles, signada per Jaume Torró, és «Il Secretum di Petrarca e la confessione in sogno di Bernat Metge» (p. 57-68). Les circumstàncies històriques i polítiques que van envoltar la redacció de Lo somni i el grau de sinceritat de la conversió política i moral de Metge són, segons Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 161

03/04/14 15:39

162

Llengua & Literatura, 24, 2014

Torró, objectes d’estudi pertinents, però «incentrare la interpretazione dell’opera su questi problemi ci conduce ad una dimensione extraletteraria irrisolvibile dal punto di vista letterario» (p. 59). La presència, en el fragment conservat de l’Apologia, del tema de la conversa amb els llibres demostra un coneixement sorprenent de Petrarca per part de Metge. Aquesta obra hauria tractat els temes dels dos primers llibres de Lo somni, i el procés de 1396 hauria transformat, amb l’ajut del Secretum de Petrarca, la conversa entre Bernat i Ramon de l’Apologia en el diàleg entre Bernat i el rei Joan I de Lo somni. El segon grup d’articles, dedicats al rerefons intel·lectual i a la producció literària de Metge, comença amb l’aportació de Lola Badia: «Lo somni di Bernat Metge e coloro ‘che l’anima col corpo morta fanno’ (Inferno, X.15)» (p. 69-83). El punt de partida de Badia és l’actitud herètica de Metge en el Llibre de Fortuna i Prudència, divuit anys anterior a Lo somni. Totes dues obres tenen en comú, a banda de la inspiració en el De consolatione Philosophia de Boeci, l’agudesa especulativa, la capacitat provocativa i la intel·ligència literària (p. 71). Badia analitza en primer lloc la «quasi eresia» de Bernat en el Llibre de Fortuna i Prudència (p. 71-76) i tot seguit estudia l’evolució d’aquesta actitud herètica, deutora dels models literaris de Metge, des del vague averroisme del Llibre fins a l’epicureisme de Lo somni. A Avinyó, Metge havia entrat en contacte amb textos que, amb Petrarca al capdavant, proposaven un platonisme fàcilment interpretable des d’una òptica cristiana, superadora del coneixement basat en els sentits. Aquests elements conflueixen en el teixit dialògic de Lo somni. Resta obert el dubte tocant a la credibilitat del penediment de Metge, d’una banda, i a les intencions últimes de l’autor, de l'altra. A «Lo somni di Bernat Metge e Petrarca: Platone e Aristotele, oppinió e sciència çerta», d’Enrico Fenzi (p. 85-108), llegim que Metge va refusar de seguir l’empremta de Petrarca en la contraposició sistemàtica dels dos filòsofs clàssics. Segons Metge, totes les qüestions teològiques, inaccessibles a la raó natural, només poden donar lloc a opinions. L’expressió sciència çerta, Metge la fa servir davant de Joan I per acceptar la immortalitat de l’ànima, sense que això comprometi el seu discurs sobre l’opinió: sciència çerta equival a vera conexença i es refereix al producte de la discussió, de la confrontació d’opinions. L’article de Fenzi intenta fer un pas més enllà per no tancar-se en la pregunta de si Metge creia o no creia: «da questo punto di vista può darsi che il discorso che cerco di fare sull’opinione costituisca una via di uscita, o in ogni caso arricchisca di sfumature una contrapposizione troppo rigida» (p. 108, n. 73). Stefano Maria Cingolani signa l’article «Bernat Metge e gli auctores: da Cicerone a Petrarca, passando per Virgilio, Boezio e Boccaccio» (p. 109-124). Cingolani elabora una doble classificació de les fonts del diàleg. Segons la funció que tenen en el text, hi trobem cinc tipologies de fonts: erudites, psicològiques, estructurals, de referència i de pensament (p. 111-112). A partir d’una consideració estrictament històrica, les fonts es poden classificar en religioses / cristianes, modernes i clàssiques (p. 112-113). Cingolani ressegueix, amb brevetat no exempta Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 162

03/04/14 15:39

Ressenyes

163

de rigor, el funcionament d’aquelles cinc tipologies dins el teixit textual de Lo somni (p. 114-123). «Bernat Metge in the Context of Hispanic Ciceronianism» (p. 125-139), la contribució de Barry Taylor, parteix de la base que Metge és un «interesting case study» perquè la seva obra data del moment en què Ciceró «is becoming a burning topic in the Peninsula» (p. 125). L’objectiu principal de Taylor és descobrir fins a quin punt l’estil de Metge és ciceronià, aspecte poc aprofundit fins ara pels especialistes, que no han superat encara l’estudi d’Anfós Par de 1923 (p. 135). Tot i que el ciceronianisme estilístic no va quallar a la Península Ibèrica fins al segle xvi, la prosa catalana de la Cancelleria ja havia adoptat àmpliament les fórmules del cursus d’arrel ciceroniana, i Metge en va ser un dels millors exponents, tant a les cartes llatines com a l’obra en vernacle. Una de les aportacions més interessants d’aquest volum és l’article de Roger Friedlein, «A Tale of Disconsolation: A Structural and Processual Reading of Bernat Metge’s Lo somni» (p. 141-158). Després de resumir l’obra cabdal de Metge en dotze seccions, a l’apartat «another close reading» (p. 143-147), Friedlein en descabdella una lectura estructural (147-151) i una altra de processual (p. 152158). La lectura estructural reconeix l’adscripció de cadascun dels quatre llibres de Lo somni a un tema concret —filosofia, teologia, poesia i experiència—, relació que ja van fer present els primers editors de l’obra, però negligeix la naturalesa híbrida de Lo somni, que és alhora discurs teòric i literari, perquè tracta l’obra com si fos de no ficció. La lectura processual supleix aquesta mancança perquè se centra en la narrativitat i en la seqüenciació del diàleg. Friedlein classifica en tres grups els elements que indiquen la progressió narrativa i la presència física dels parlants: indicadors de temps, de gestualitat i fragments autoreferencials. En el context de la progressió narrativa, els quatre àmbits de coneixement anteriors — filosofia, teologia, poesia i experiència— es disposen de manera clarament jeràrquica. Així, «the fiction of a disconsolation process holds a position of primary importance, and reigns over the four conflicting approaches to this world and the afterlife» (p. 157). L’última contribució del volum, «Manuscripts and Readers of Bernat Metge» (p. 159-195), la signen Miriam Cabré i Sadurní Martí. L’apèndix d’aquest article (p. 170-195) conté la descripció exhaustiva dels testimonis manuscrits de les obres de Metge. Abans, Cabré i Martí analitzen la tipologia de la transmissió manuscrita de l’opus de Metge (p. 160-164) i apleguen i interpreten tota la informació relativa als propietaris i als lectors dels manuscrits (p. 165-170). La circulació manuscrita de l’obra de Metge hauria estat prou destacada, en especial pel que fa a Lo somni i al Valter e Griselda, però escassegen les traces de la influència directa d’aquest autor en la prosa del xv. La transmissió manuscrita no presenta cap indici de ser «a corpus gathered by the author or a sponsor» (p. 168).

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 163

03/04/14 15:39

164

Llengua & Literatura, 24, 2014

Un personatge incòmode Magí Sunyer

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana magi.sunyer@urv.cat

Pla, Xavier (ed.), Maurras a Catalunya: elements per a un debat, edició a cura de Xavier Pla, Barcelona: Quaderns Crema, 2012. Maurras a Catalunya: elements per a un debat publica les conferències pronunciades en el seminari del mateix títol que es va celebrar els dies 4 i 5 de març de 2010 a la Universitat de Girona, precedides per dos articles anteriors de Jaume Vallcorba i Albert Manent. L’organitzador de la trobada científica i curador del volum, Xavier Pla, quan emmarca el tema, planteja la incomoditat que el personatge produeix i, alhora, la necessitat, que Vallcorba ja considerava urgent en un article de 1982, d’examinar-ne l’influx sobre determinats intel·lectuals catalans del seu temps. El retrat de Charles Maurras que proveeixen els articles reunits en el llibre no ofereix altres contradiccions que les que acumulava el personatge: escriptor brillant d’extrema dreta, monàrquic, antiromàntic, felibre, racista, agnòstic que reivindicava l’Església catòlica com a element d’ordre i que va arribar a ser excomunicat pel Papa, antisemita, partidari de la violència per accedir al poder, favorable al feixisme italià, propagandista de la sedició durant la guerra de 1936-1939 i de la dictadura de Franco en els anys posteriors, antigermànic però ideòleg del govern de Vichy, motiu pel qual va ser condemnat a mort el 1945, una pena que li fou commutada per la de cadena perpètua. Afegim-hi que, malgrat l’atenció que li van dispensar una part dels catalanistes, Maurras, partidari de descentralitzacions a França i a Espanya, negava opcions polítiques al nacionalisme català. No és estrany que —ni que no hagués calgut— Xavier Pla senti la necessitat de declarar que ni en el seminari ni en el llibre no hi ha hagut «cap voluntat, ni una, d’homenatge [...] cap forma de nostàlgia ni de revisió». Per a Pla, l’interès del llibre rau en l’examen de les raons per les quals Maurras va rebre una atenció tan àmplia per part d’intel·lectuals catalans durant una quarantena d’anys. Les aportacions del seminari s’ocupen d’aspectes concrets que confirmen i amplien les informacions que contenen l’article-crida de Jaume Vallcorba —«La influència de Maurras a Catalunya»— i el d’Albert Manent, el qual, malgrat la modèstia del títol «Notes sobre la recepció de Charles Maurras a Catalunya», apunta les conclusions de la resta del llibre en el que fa referència al tema. Un com a convocatòria i l’altre com a panoràmica exerceixen la funció de pòrtic, abans de les especialitzacions. Manent aclareix que l’impacte major de Maurras es va fer notar, sobretot, en una part de la intel·lectualitat conservadora o reaccionària —Eugeni d’Ors, Josep Maria Junoy, Josep Maria López-Picó, Josep Pla, J. V. Foix, Joan Estelrich— però fins i tot aquests escriptors, que hi van manifestar entusiasLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 164

03/04/14 15:39

Ressenyes

165

mes en determinats períodes, no van deixar de mantenir-hi una distància que esdevenia actitud crítica o francament contrària quan els que en parlaven eren Pere Coromines, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Joan Crexells, Rossend Llates o Carles Cardó. Tot va arrencar en l’emmirallament en el felibritge per part del catalanisme conservador dels anys noranta i en la visita de Maurice Barrès a Barcelona l’any 1895, quan va ser acollit pel grup de La Veu de Catalunya i més particularment per Narcís Verdaguer i Callís, i en l’emmirallament dels primers noucentistes en l’École Romane. Manent ho explica i Joaquim Coll i Amargós hi dedica la seva intervenció, centrada en la magnificació que en aquells anys el catalanisme conservador va fer del regionalisme francès i en el fet que Barrès va cedir el protagonisme a Maurras, rebut primer com a home d’acció del felibritge amb possible projecció en l’àmbit general francès i, de seguida, com a teòric del regionalisme francès antirepublicà i antisemita admirat també per la sofisticació que desprenia i pel seu estil hipeculturalista. Tanmateix, Coll remarca les diferències amb Prat de la Riba, de formació similar però amb derivacions força diferents. Hi va haver més fascinació d’uns catalans per Maurras que no pas atenció de Maurras cap a Catalunya, conclou Stéphane Giocanti a «Les Catalunyes de Charles Maurras», segurament perquè el francès se sentia dividit entre la solidaritat monàrquica amb Madrid i la solidaritat amb el catalanisme. Un cert acostament a Prat de la Riba, la relació directa amb alguns escriptors catalans i, sobretot, el suport a Catalunya quan Roma va prohibir al clergat català la relació amb el catalanisme són els actius que contrabalancen la «raresa de les evocacions literàries i culturals de Catalunya en Maurras» i el suport actiu a Franco. Els articles de Maximiliano Fuentes i Sílvia Coll-Vinent sobre les relacions de Maurras amb Eugeni d’Ors i Joan Estelrich, respectivament, proporcionen uns matisos molt interessants. Quan el francès va morir, Ors li va dedicar una necrològica en què assenyalava la seva coincidència amb dos dels quatre principis vertebrals de la ideologia maurrassiana, classicisme i monarquia, i la seva oposició als altres dos, positivisme i nacionalisme. Fuentes estudia les tensions que se’n van derivar en un període tan conflictiu com és el que va de la Gran Guerra fins al triomf del feixisme italià. Fou quan Ors es va distanciar de Maurras per la seva concepció d’imperialisme, que s’adreçava a una idea d’unitat europea que es va concretar en la creació del Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa i en la neutralitat en la guerra, una posició en què va coincidir amb Romain Rolland i va topar amb el patriotisme maurrassià. Ors acusava Maurras i Daudet de promoure un nacionalisme excloent, vuitcentista, en desacord amb la seva idea d’Europa. La coincidència de Joan Estelrich, sobretot des que va esdevenir director d’Expansió Catalana, amb l’animador d’Action Française fou molt superior. Segons Sílvia Coll-Vinent, Estelrich «va sintonitzar plenament amb la visió culturalista i intel· lectual de Maurras» i va quedar seduït pel seu humanisme, per la seva retòrica brillant i polèmica i per la seva energia d’home d’acció. En apèndix, publica «Maurras en Espagne», el prefaci al llibre de Maurras Vers l’Espagne de Franco, Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 165

03/04/14 15:39

166

Llengua & Literatura, 24, 2014

que va acabar no incloent-s’hi, i quatre cartes sobre aquest text de la correspondència entre els dos escriptors. Francesc Montero examina els articles de Manuel Brunet que s’ocupen d’uns moments crítics de la trajectòria de Maurras, sobretot el de l’excomunió, l’any 1926, dels membres d’Action Française i la inclusió del periòdic en l’índex de llibres prohibits per l’Església catòlica. Brunet es va manifestar sempre provaticanista però ja el 1928 va advocar per la rehabilitació de Leon Daudet, exiliat a Bèlgica. No va deixar de defensar Maurras ni en els moments més delicats, com l’època en què se li qüestionava la col·laboració amb Pétain, i va reaccionar amb indignació davant la condemna a mort. També sobre Brunet, i altres periodistes del primer franquisme, escriu Jordi Amat a «Guerra i política. Usos de Charles Maurras en la premsa franquista». Hi remarca que, l’any quaranta, amb l’adhesió a Pétain, per al franquisme, va passar de la consideració de clàssic del reaccionarisme a figura viva i en combat, que era a través dels seus articles que aquests periodistes narraven el que passava a França i constata la presència descendent del seu nom en la premsa franquista a partir de l’any 1942, quan va començar un procés d’oblit interessat, malgrat que havia estat «l’intel·lectual francès més conegut que va recolzar més i més combativament la insurrecció militar contra el govern de la Segona República». Episòdicament, hi va recuperar protagonisme en el moment del judici. Més lateral pel que fa a la influència sobre Catalunya resulta l’article d’Antoni Martí Monterde «Ernst Robert Curtius, lector de Maurras». Només la traducció d’un article de Curtius a La Revista i la visita que va fer a la Universitat de Barcelona l’any 1932 l’hi relacionen. El text té molt més d’interès pel que fa a la connexió Maurras - Ortega i Gasset - Curtius en el marc de la revolució conservadora a l’Europa dels anys vint i trenta. Més decantada cap a l’àmbit de l’anàlisi literària és l’aportació de Peter Tame «Catalunya en l’obra del Robert Brasillach maurrassià», centrada en l’examen de la presència catalana en dues novel·les en francès d’aquest català de Perpinyà, amarat de maurrasianisme, que, arran de la coneixença de Jaume Miravitlles, l’any 1926, es va entusiasmar per la catalanitat. Una excel·lent manera d’encetar l’aprofundiment en el tema. L’article d’Albert Manent i la presentació de Xavier Pla apunten els camins per a una continuació: la posició crítica de Carles Cardó, la distància marcada per Antoni Rovira i Virgili, la carta de Joan Puig i Ferreter, en què manifesta una fervorosa admiració per Maurras, reproduïda en la introducció de Xavier Pla reclamen una investigació que sembla que hagi de conduir a resultats contradictoris i potser sorprenents. Encetada la revisió, sembla que s’ha evidenciat la necessitat d’una monografia sobre les vicissituds i els matisos d’aquesta seducció diabòlica de l’extrema dreta, durant mig segle, sobre una part de la intel·lectualitat catalana.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 166

03/04/14 15:39

Ressenyes

167

Llegir Teodor Llorente al segle xxi Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

Roca, Rafael (ed.), Teodor Llorente, cent anys després, Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, «Symposia Philologica», 23, 2012. L’1 de desembre de 2011 l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València van organitzar una jornada acadèmica en homenatge a Teodor Llorente amb motiu del centenari de la seva mort. La primera part del volum que ressenyem, Teodor Llorente. Cent anys després, a cura de Rafael Roca, un dels màxims coneixedors de la vida i obra del cèlebre poeta valencià, recull tres de les quatre conferències que s’hi van pronunciar (només hi manca la de Felip Martel sobre la Renaixença Valenciana i Llorente vistos des d’Occitània); la segona part, en canvi, aplega quatre estudis encarregats expressament a especialistes en la figura del patriarca de les lletres valencianes. El volum s’inicia amb «Teodor Llorente i Jacint Verdaguer», de Josep Massot i Muntaner, que analitza les relacions personals i intel·lectuals entre els dos prohoms renaixencistes i que van contribuir a afavorir els lligams entre els escriptors, no només del Principat i el País Valencià, sinó també de les Illes i la Catalunya Nord. Massot parteix en el seu estudi de la bibliografia existent i, alhora, d’una minuciosa lectura dels articles de premsa i de l’epistolari verdaguerià i llorentí. Així ens fa avinent com les relacions entre ambdós es van iniciar el maig de 1865 quan Llorente, a través de Marià Aguiló, va assabentar-se de l’èxit de Verdaguer en la convocatòria dels Jocs Florals de Barcelona. La coneixença personal va tenir lloc el 1868, l’any en què el poeta de Folgueroles no va obtenir cap premi en el certamen amb «L’Espanya naixent». Des de Las Provincias, el diari que dirigia, Llorente va donar notícia puntual dels èxits de Verdaguer als Jocs Florals al llarg de la dècada dels setanta i vuitanta. Un punt àlgid de l’amistat s’esdevé quan Llorente accedeix a la presidència dels Jocs Florals de Barcelona el 1880, convocatòria en què Verdaguer va aconseguir el títol de Mestre en Gai Saber; l’any següent el poeta català va acceptar, com a contrapartida, el càrrec de mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. A partir d’aquesta data el tracte entre els dos escriptors es van intensificar: en són prova el viatge a Poblet, Santes Creus, Valls i Tarragona el 1882 amb la companyia d’excursionistes i intel·lectuals d’arreu del domini català, els articles divulgatius de Llorente a propòsit dels llibres publicats per Verdaguer (especialment Canigó) o l’intercanvi epistolar, que inclou les valoracions dels poemes que anaven escrivint. Massot també posa en relleu la neutralitat que va mantenir Llorente entre 1895 i 1898, els anys de l’enfrontament entre Verdaguer i les jerarquies eclesiàstiques. I com, després de la mort de l’autor de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 167

03/04/14 15:39

168

Llengua & Literatura, 24, 2014

L’Atlàntida, encara va continuar des de Las Provincias recordant la seva vida i obra (assistí a l’homenatge que li va retre el 1908 el poble de Folgueroles). De temàtica similar és el treball «Les relacions de Teodor Llorente amb Catalunya i Mallorca», de Margalida Tomàs, que consta de tres parts interrelacionades i que evidencien, de nou, un magnífic ús de les fonts primàries siguin documentació d’arxiu, premsa o llibres. En la primera, «Marià Aguiló i Teodor Llorente en els anys valencians», estudia un període de temps breu, de 1858 a 1861, quan l’intel·lectual mallorquí ocupà el càrrec de primer bibliotecari a València; uns anys en què va influir ideològicament sobre Llorente i, conjuntament, van emprendre activitats on la llengua catalana va començar a assolir un cert protagonisme com els Jocs Florals de València o el projecte —que no va arribar a quallar— d’una edició de les obres d’Ausiàs Marc. En la segona, «Llorente i Mallorca, una aproximació», es ressegueix la presència dels escriptors mallorquins en els Jocs Florals de Lo Rat Penat i les relacions entre Llorente i Joan Alcover a partir de l’epistolari conservat on els comentaris sobre el fet poètic són abundants: la poesia pròpia, sigui en castellà o català; les traduccions i les reflexions sobre el gènere. La tercera, «Teodor Llorente, llaç d’unió entre Catalunya i València», se circumscriu a la presència del poeta valencià en el moviment literari de la Renaixença, des d’inicis dels seixanta fins a la seva mort el 1911. En aquest sentit, es posa èmfasi en la tasca de Llorente com a divulgador de la literatura del Principat i de les Illes al País Valencià a partir de la seva oblidada obra crítica, que Tomàs considera d’un gran interès. Igualment ens apropa a les vicissituds a l’hora d’incorporar els textos llorentins a les edicions que es duien a terme a Catalunya, amb l’exemple de Poesies triades a la Biblioteca Popular de l’Avenç. Una panoràmica sobre la influència i la recepció que ha tingut l’autor de Llibret de versos, des d’inicis del segle xx fins a l’actualitat, és el que proposa Rafael Roca, a «La posteritat de Teodor Llorente». La conclusió que n’extreu és que el poeta ha esdevingut una referència ineludible per a la cultura valenciana dels darrers cent cinquanta anys tot i que, a voltes, se l’ha exalçat i també criticat. Com bé especifica, «Llorente fou poeta, periodista, traductor, historiador, crític literari, polític... I aquesta polivalència tan prominent li ha valgut, al llarg dels anys i de les dècades, múltiples simpaties i adhesions, i també no poques crítiques» (p. 73). L’estudiós comenta la bibliografia generada per l’autor, cosa que li permet assenyalar unes fites cronològiques en la seva trajectòria crítica, algunes de primerenques com l’homenatge que se celebrà el 1909 en què se’l coronà com a «Poeta de València» o la seva mort, el 1911, que provocà la identificació del poeta amb la Renaixença valenciana. Durant el període d’entreguerres la seva influència es perllongà i contribuí a la creació d’una escola de poetes que, semblantment a l’Escola Mallorquina, se cenyien a la creació del paisatge valencià. L’adveniment de la dictadura franquista va significar un retorn a Llorente de la mà de Carles Salvador i la seva figura adquirí una magna importància a causa de la repressió de què fou objecte l’idioma del país. Al llarg de la transició democràtica s’imposà, en canvi,

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 168

03/04/14 15:39

Ressenyes

169

la imatge d’un Llorente folklòric i decadent que va negar-se a modernitzar la literatura catalana al País Valencià; una visió que va començar a capgirar-se arran de l’edició de la Poesia valenciana completa (1983) i dels estudis posteriors de Vicent Simbor i del mateix Roca. Nogensmenys, Llorente va passar a ser considerat com el creador de la moderna poesia en valencià, una qualificació que avui mereix i que el fa objecte de noves lectures i interpretacions. Amb «“La barraca” llorentina: la creació d’un tòpic literari contemporani», de Vicent Simbor, s’obre el segon bloc de treballs. L’article és modèlic pel que fa al contingut i al mètode: una anàlisi detallada del cèlebre poema, un dels més emblemàtics de la producció de Llorente, i publicat per primera vegada el 1883. Simbor en fa una lectura minuciosa i en comenta el tema i l’estructura, les figures retòriques, el lèxic i la possible influència de Verdaguer (de Canigó, en concret, amb el recurs de la creu sagrada que protegeix la comarca i els seus habitants); com a conclusió, en destaca la visió romàntica que desplega l’autor i la recreació del tòpic clàssic del locus amoenus. Simbor completa el treball amb l’anàlisi d’altres textos deutors de la «La barraca». N’és una prova el poema homònim del murcià Vicente Medina (1898), que recrea també el tòpic del locus amoenus malgrat que ho fa des d’una perspectiva que relega a un segon terme el cristianisme de l’original. Seguint el fil del que exposava Roca a l’article anterior, Simbor repassa la influència de «La barraca» a la lírica valenciana del primer terç del segle passat. Són els casos de Miquel Duran de València, de qui es comenta «Les barraques» (1916); d’Enric Navarro Borràs, amb «Barraques» (1920), que esdevé l’elegia per un passat que no ha de tornar; o de Carles Salvador, amb «Barraques» (1923), per a qui la construcció simbolitza l’anacronisme. Igualment ens dóna a conèixer dos autors del mateix període que imiten fidelment —tot i que amb escassa sort, s’ha de dir— el model llorentí: Chusep M. de la Torre amb «Cant a la barraca» (1915) i R. Codonyer amb «La barraca valenciana» (1916). El posicionament de l’autor al voltant de dos aspectes relacionats amb la qüestió identitària valenciana —el nom del país i la consideració que li mereix la senyera de l’antic Regne de València— és el tema que tracta Antoni Ferrando Francès a «Teodor Llorente i Olivares: en defensa de la personalitat valenciana». I ho fa a partir d’un exhaustiu treball de documentació a partir de textos com la justificació de la capçalera del diari Las Provincias o les afirmacions contingudes en articles publicats a l’esmentat diari i a Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887-1889). Pel que fa a la primera qüestió, Ferrando destaca el fet que Llorente va ser qui va posar les bases ideològiques per a la construcció de la identitat regional (en són prova les mitificacions de Vicent Ferrer i d’Ausiàs March), estretament lligades amb el naixement de Lo Rat Penat, i amb l’exclusió, tanmateix, de tota derivació política. L’estudiós demostra com la qüestió del nom és indestriable dels canvis històrics que va viure l’autor: anomenava «Regne de València» per a referir-se al passat i «València» per al present encara que també va utilitzar expressions com «país valenciano» o «región valenciana», alhora que s’oposava a opcions despersonalitzades com «Levante». Quant al seLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 169

03/04/14 15:39

170

Llengua & Literatura, 24, 2014

gon tema, Llorente afirmava, amb motiu de la polèmica provocada pel trasllat a Madrid el 1889 de la senyera de la ciutat de València arran de l’homenatge que les autoritats espanyoles van oferir a l’escriptor Calderón de la Barca, que aquest estendard era només l’emblema de la ciutat. L’article «La conferència “Llorente i els infants” de Carles Salvador (1948). Estudi i transcripció», de Gonçal López-Pampló, va més enllà del que anuncia el títol ja que és, de fet, un treball al voltant de la influència del patriarca renaixencista en l’obra literària i en l’activisme cultural del poeta, gramàtic i pedagog valencià. Un interès per Llorente que travessarà per una etapa crítica arran de la coneixença de la poesia de Joan Salvat-Papasseit que provocarà que Salvador s’allunyi de la tradició romàntica i proclami la necessitat d’obrir la literatura valenciana a la modernitat. De tota manera, a la segona meitat de la dècada dels trenta, amb la renúncia dels trets més avantguardistes que fins llavors havien quallat en la seva producció, s’afegirà al redescobriment de Llorente i, a través de diversos articles, en reivindicarà el llegat. Ara bé, és en el context de la immediata postguerra quan Salvador propugna el retorn definitiu a la poesia de Llorente com a tàctica per acostar els valencians a la literatura en llengua catalana i, en conseqüència, poder preservar la tradició. És en aquest període que cal datar la conferència «Llorente i els infants», que es presenta transcrita per primera vegada, i que va ser llegida el desembre de 1948 —però redactada l’estiu de 1944— al Centre de Cultura Valenciana. Un text divulgatiu en què Salvador pretén «exposar i comentar la manera que té la poesia de Llorente de retratar els infants i tot el que envolta aquesta etapa de la vida» (p. 166). Rafael Roca edita a «L’epistolari entre Teodor Llorente i Vicent W. Querol (1876-1889)» les seixanta-nou cartes conservades dels dos escriptors, escrites íntegrament en castellà, i que abracen un arc temporal que va del 12 de juliol de 1876 al 3 d’octubre de 1889, pocs dies abans de la mort del segon corresponsal. D’aquestes cartes n’hi ha trenta-set, les que Llorente va enviar al seu amic, que havien romàs inèdites i que es completen amb les trenta-dues que Querol li va trametre i que ja havien estat publicades el 1928, al primer volum de l’Epistolari Llorente, per Teodor Llorente i Falcó. En el preàmbul a la correspondència, Roca dibuixa les relacions entre els dos poetes, estroncades pel decés prematur de Querol, i l’amistat que compartien amb prohoms de la Renaixença com Jacint Verdaguer o Marià Aguiló; per tot plegat, «es tracta d’un epistolari clau, de cara al coneixement de la Renaixença ja que aporta una considerable informació sobre els diversos episodis i protagonistes del moviment, i sobre la manera com aquest no sols a València [...] sinó també a Barcelona» (p. 213). A banda dels temes íntims i familiars, les lletres donen notícia sobre aspectes essencials de la Renaixença valenciana (l’esdeveniment historicoliterari que va tenir lloc a València el juliol de 1876 amb motiu del sisè centenari de la mort de Jaume I), edicions (la traducció del Faust de Goethe realitzada per Llorente o la primera edició del Llibret de versos) o certàmens (els Jocs Florals de Barcelona de 1885 presidits per Querol). També hi podem llegir opinions sobre escriptors coetanis: Querol considerava Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 170

03/04/14 15:39

Ressenyes

171

Verdaguer com el «primer poeta del renacimiento catalán: Atenas no debe olvidar que alberga por breves días a Homero» (p. 225); o sobre textos concrets: el judici del mateix poeta de Folgueroles a propòsit de «La barraca», «una composición afortunadísima que se perpetuará» (p. 243). El volum ressenyat constitueix, en definitiva, una mostra de la revalorització crítica d’un intel·lectual a qui s’ha penjat, sovint, les etiquetes de «regionalista» i «anacrònic», i a qui el seu valor com a poeta s’ha reduït a unes minses composicions. No en va, les aprofundides lectures que trobem a Teodor Llorente, cent anys després obliguen, per si en restés algun dubte, a enterrar, de manera definitiva, aquesta imatge esbiaixada del patriarca de la Renaixença valenciana —tots i els estudis existents de Simbor i de Roca— i a substituir-la per una altra d’associada a la modernitat i que s’ha de relacionar estretament amb els profunds canvis que va experimentar la societat valenciana del vuit-cents. Una fita cabdal en el coneixement de Llorente que hauria d’anar acompanyada d’una necessària edició crítica de la seva poesia; una tasca en què l’infatigable Rafael Roca està treballant i de la qual esperem, ben aviat, els resultats.

Entorn de Joaquim M. Bartrina: estudis i edicions Margalida Tomàs

Societat Verdaguer mtomasvidal@gmail.com

1. Solé (2000): Domènec Solé Gasull, Joaquim Maria Bartrina Aixemús, poeta: Reus 1850-Barcelona 1880, Reus. 2. Corretger (2001): Montserrat Corretger, «La poesia en català de Joaquim Maria Bartrina», Revista del Centre de Lectura de Reus, 71 (maig). 3. Ferré (2001): Xavier Ferré, «Bartrina: política i positivisme», Revista del Centre de Lectura de Reus, 71 (maig). 4. Ginebra (2001): Jordi Ginebra, «Joaquim Maria Bartrina en el context lingüístic de la seva època», Revista del Centre de Lectura de Reus, 71 (maig). 5. Bartrina (2001): Joaquim M. Bartrina, La meteorología popular (introducció a cura de Salvador Palomar, Montserrat Flores i Ferran Sugranyes), Reus. 6. Corretger & Ferré (2002): Montserrat Corretger i Xavier Ferré (eds.), Joaquim M. Bartrina, entre les raons poètiques i les científiques, Reus. (Rosa Cabré i Monné, «Joaquim Maria Bartrina; un mite. Creació i evolució»; Xavier Ferré i Trill, «Joaquim Maria Bartrina i el regeneracionisme possibilista»; Montserrat Corretger, «L’obra de Joaquim Maria Bartrina: arrels reusenques»; Xavier Vall, «Joaquim Maria Bartrina i Àngel Guimerà»; Carola Duran, «Algunes idees de Bartrina recollides pels seus amics»; Adolfo Sotelo Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 171

03/04/14 15:39

172

Llengua & Literatura, 24, 2014

Vázquez, «Joaquim Maria Bartrina y el prosaísmo poético»; Joaquim Molas, «Un poeta en temps de crisi». Apèndix: Xavier Ferré i Trill, «Bartrina: política i positivisme»; Rosa Cabré, «L’obra assagística de Joaquim M. Bartrina. Positivisme i progrés»; Jordi Ginebra, «Joaquim Maria Bartrina en el context lingüístic de la seva època».) 7. Vall (2003): Francesc Xavier Vall, «L’escepticisme de Joaquim M. Bartrina a través d’“Epístola”», dins Professor Joaquim Molas, volum II, Barcelona. 8. Arqués (2003): Rossend Arqués, «Les poesies catalanes de Joaquim M. Bartrina», dins Momenti di cultura catalana in un millenio. Atti del VII Convegno dell’AISC, Nàpols. 9. Vall (2005): Francesc Xavier Vall, «Un poema de Joaquim Maria Bartrina en lloança de Frederic Soler i de la Renaixença», dins Literatura i cultura reusenca del segle XIX, Reus. 10. Bartrina (2012): Joaquim M. Bartrina, Cor infinit i altres poemes, edició a cura de Rosa Cabré; pròleg de Joaquim Molas, Lleida. 11. Bartrina (2012): Joaquim M. Bartrina, ¡Guerra a Dios!, edició i estudi introductori de Xavier Ferré Trill, Tarragona. L’any 2000 s’esdevenia el 150è aniversari del naixement de Joaquim M. Bartrina, un autor mort en plena joventut, el 1880, d’obra relativament escassa, però que ja des del moment de la seva desaparició meresqué una notable atenció per part dels seus contemporanis; una atenció que, de manera més o menys constant, no decaigué al llarg de tot el segle xx i que l’efemèride de l’aniversari —i també l’auge que estan vivint els estudis sobre el vuit-cents català en general— ha potenciat. El 2001 se celebrà a Reus un simposi dedicat a l’autor que significà el tret de sortida d’aquests nous estudis que aprofundeixen en el seu coneixement, uns estudis que han anat acompanyats de la reedició d’algunes de les seves obres i, sobretot, de l’edició en volum de la seva obra poètica catalana. La llista de publicacions que encapçala aquest article, ordenada cronològicament, és prou il·lustrativa d’aquest renovat interès per Bartrina, que té sempre com a eixos principals (si exceptuem la primera, d’un caràcter només testimonial) el pensament social i polític i la creació poètica, especialment la catalana, de l’autor de Reus (d’on provenen, precisament, la majoria de les noves iniciatives i estudis). El fet que alguns d’aquests estudis es repeteixin o s’ampliïn en successives publicacions ha fet que em semblés més pertinent agrupar les notes de lectura per eixos temàtics —per més que ideologia i poesia siguin realitats inseparables en el cas del nostre autor— que no anar comentant publicació rere publicació. Joaquim M. Bartrina no es traslladà a Barcelona fins el 1874, encara que abans ja mantingués estrets contactes amb altres joves instal·lats a la capital i que també participés en les empreses culturals que aquests posaven en marxa. Però les primeres armes les practicà a Reus, on visqué intensament els fets revolucionaris desencadenats a partir de la Revolució de Setembre del 68. És Xavier Ferré qui ha entrat més a fons en la voluntat regeneracionista i en la praxi política de Bartrina, en tres Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 172

03/04/14 15:39

Ressenyes

173

treballs, cada d’un d’ells més llarg i més detallat que l’anterior: A «Bartrina, política i positivisme» (2001), Ferré es planteja reflectir com les idees innovadores d’aquest s’aplicaren en el cicle revolucionari de 1868 a través dels articles apareguts a la publicació dirigida per Josep Güell i Mercader1 La Redención del Pueblo, de la qual Bartrina fou secretari i que Ferré ressegueix detalladament, i també del fullet ¡Guerra a Dios!, aparegut el 1869. L’estudi «Joaquim Maria Bartrina i el regeneracionisme possibilista» (2002) aprofundeix més en el tema de pensament i política, per acabar amb la conclusió que, en el cas de Bartrina, l’interès cultural, amb la seva interpretació progressista de la història i la seva voluntat de síntesi enciclopèdica, superà àmpliament la tàctica política. Hi resseguim, però, el camí que el portà del plantejament d’un programa intel·lectual de modernitat cultural enmig de l’estratègia possibilista de l’eix Castelar-Güell i Mercader —amb una intensa activitat intel·lectual de tipus regeneracionista el 1868-1869 (recordem que tenia llavors 18 i 19 anys) a l’entorn del Casino Democrático, del Club Republicano Federal i del Centre de Lectura— a una nova sensibilitat respecte a Catalunya, fruit de les relacions amb la gent de La Jove Catalunya i de Valentí Almirall. Finalment, l’anàlisi es completa en el llarg prefaci que precedeix la nova edició (2013) del fullet bartrinià ¡Guerra a Dios! i del que l’originà, l’opuscle de Francesc Sunyer i Capdevila, Dios. En un primer apartat, «Context socioliterari», Ferré repassa la recepció fins a la Segona República de l’obra i pensament de Bartrina per part de la intel·lectualitat catalana progressista («Construcció d’un imaginari») i també el «model de pensament bartrininà»: el cientisme i la fe en la ciència, inseparables, però, de l’escepticisme, analitzats a base d’articles, tots ells dels anys setanta. El segon capítol, «Germinació d’idees», torna a analitzar amb detall els seus articles apareguts a El Eco del Centro de Lectura, mostra de la diversificació d’interessos de Bartrina per arribar a construir un «projecte científic d’interpretació de la realitat». A «Bartrina i La Redención del Pueblo» (reelaboració d’una part del treball ja esmentat «Joaquim Maria Bartrina i el regeneracionisme possibilista») es tornen a analitzar les seves col·laboracions a l’òrgan de premsa dirigit per Güell i Mercader, a través de les quals Bartrina se’ns mostra com un reformista radical, «superador de l’Antic Règim, però sense qüestionar-se radicalment les bases polítiques i socials de la societat capitalista». Finalment, el quart apartat, «¡Guerra a Dios!» situa el fullet de Bartrina en tot el debat espanyol sobre la laïcitat i en el marc del Concili Vaticà I i, més en concret, en la polèmica desenvolupada per l’aparició de Dios de Sunyer i Capdevila i per la visita del diputat republicà a Reus el 8 de setembre de 1869, per acabar fent una anàlisi del seu contingut. També Rosa Cabré proposa «una lectura del Bartrina més positivista» a l’article «L’obra assagística de Joaquim M. Bartrina. Positivisme i progrés» (2002), a 1. El volum Josep Güell i Mercader: Per l’amor al progrés, Montserrat Corretger i Xavier Ferrer, (eds) (Reus 2007) conté també el treball de Jordina Gort i Oliver, «Josep Güell i Mercader, mestre de Joaquim M. Bartrina, Josep Martí i Folguera, Antoni Gaudí i Eduard Toda», p. 115-146.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 173

03/04/14 15:39

174

Llengua & Literatura, 24, 2014

partir de l’anàlisi d’alguns treballs concrets de l’autor, com poden ser la conferència «L’Amèrica precolombina», que suposà la seva expulsió de l’Ateneu Barcelonès el 1877, o la «Memoria» de l’Ateneo Libre de Cataluña, llegida l’octubre de 1878. La relació de Bartrina amb el món literari català, enfortida a mida que avançaven els anys setanta és un altre dels aspectes de la seva vida intel·lectual que ha merescut l’atenció dels investigadors. Jordi Ginebra (2001 i 2002), a «Joaquim M. Bartrina en el context lingüístic de la seva època» comença a endinsar-se en el complex tema de l’ús del català i del castellà per part de l’autor. Assenyala dues etapes en l’evolució lingüística de Bartrina: en els primers anys, malgrat que no mostri cap animadversió a escriure en català (amb l’exemple del seu germà Francesc) i, especialment, quan busca l’impacte local (Lo matrimoni civil o Lo ball de les cartes), el vehicle neutre, desproveït de connotacions, és l’espanyol (en l’estela del seu mestre Güell i Mercader); després, al llarg dels setanta, eixamplarà horitzons amb els contactes amb la gent de La Jove Catalunya i de La Renaixença i la seva mateixa curiositat intel·lectual el portarà a fer incursions en el camp de la filologia i cultura popular. Ginebra veu en el procés de Bartrina un reflex del canvi general: a meitat de la dècada dels setanta, la nova literatura catalana ja podia acollir un poeta com Bartrina que, en paraules de Valentí Almirall, «se inspiró siempre en los ideales de nuestro siglo». Xavier Vall ha dedicat dos estudis a posar en relació Bartrina amb la nova literatura catalana del moment. A «Joaquim M. Bartrina i Àngel Guimerà» (2002), s’assenyalen en primer lloc diversos punts de contacte en les biografies intel·lectuals dels dos autors: la relació amb la Jove Catalunya abans de llur anada a Barcelona, Bartrina el 1874, Guimerà el 1876; el premi aconseguit per un i altre als Jocs Florals de Barcelona de 1876, amb una diferent participació i implicació posterior en el certamen; l’aspiració d’ambdós a triomfar en la cultura castellana. Després, es ressegueix la presència d’obres de Bartrina a les empreses editorials de Guimerà i Aldavert, amb qui l’unia un compartit interès per la ciència i la seva divulgació:2 la primera edició d’Algo, la traducció de Darwin el 1876, les onze col·laboracions de Bartrina a La Renaixensa i la inclusió de poemes seus a les diverses antologies impulsades per l’editorial. I, de manera paral·lela, la presència de Guimerà a El Diluvio de la mà de Bartrina. En aquesta proposta d’aproximació al tema, Vall acaba assenyalant una afinitat més gran de la que es podria pensar entre els dos autors, fet, diu, «que il·lumina la interpretació de les seves respectives obres i, fins i tot, dels sectors ideològics de la Renaixença». L’altre estudi de Vall, «Un poema de Joaquim M. Bartrina en lloança de Frederic Soler i de la Renaixença» (2005), molt més ex2. Bona mostra d’aquest interès, així com el que manifestà també per la literatura popular, és el seguit de notes sobre meteorologia popular que deixà inèdites i que foren incloses a les Obras en prosa y en verso de 1881. A la introducció a la reedició facsímil apareguda el 2001, es remarca la connexió d’aquest projecte de treball de Bartrina amb el d’un altre reusenc contemporani seu, el folklorista Cels Gomis.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 174

03/04/14 15:39

Ressenyes

175

tens i d’un abast que supera en molt el seu títol, perquè incorpora també altres aspectes intel·lectuals de Bartrina i del món cultural de Reus. Així, analitza la sempre complexa actitud lingüística de Bartrina respecte a l’ús de la llengua catalana i castellana, els seus orígens literaris i la seva inicial i després conflictiva relació amb el Diari de Reus, on el 1866 publicà els primers poemes, catalans i castellans. Després d’analitzar l’interès de Bartrina pel teatre i per l’òpera i de centrar-se en l’activitat d’aquest en el 1872, Vall trasllada el focus d’atenció a Frederic Soler: les seves relacions amb els reusencs a partir de 1865 i molt més enllà de la mort de Bartrina, l’actuació de la companyia del Romea a Reus l’estiu de 1872 (amb una visió retrospectiva de la vida dels teatres d’estiu a aquesta ciutat) i la lectura de poemes que s’oferí en l’última representació de la companyia. Finalment, arribem al poema de Bartrina, el qual mereix una llarga descripció i anàlisi que inclou també molts aspectes tangencials (per exemple, les relacions entre les famílies Bofarull i Bartrina). Tot plegat porta l’autor de l’estudi a dues conclusions complementàries: que una revisió acurada de la premsa local permetria aprofundir encara molt més en l’estudi de la cultura a Reus i que el poema de Bartrina mostra «l’arrelament de la renaixença a la seva ciutat natal, també entre sectors progressistes, i adverteix de les simplificacions sobre les actituds lingüístiques i la seva evolució». La pervivència de Bartrina després de la seva mort —una mort prematura que deixà sense realitzar molts dels seus nombrosos i diversificats projectes— és enfocada en dos treballs de característiques diferents. Per una banda, Carola Duran a «Algunes idees de Bartrina, recollides pels seus amics» (2002) estudia i reprodueix els textos escrits a partir d’idees bartrinianes, només esbossades oralment, pels seus amics immediatament després de la mort d’aquell: Damas Calvet, Narcís Oller, Joan Sardà, Josep Martí i Folguera i Jacint Verdaguer. Si en el cas dels quatre primers autors el que es posava de manifest era sobretot la seva estimació respecte al literat reusenc, el cas de Verdaguer i el seu poema «Amor de mare» acabà sent més complex, amb la polèmica desenvolupada per la nota que acompanyava l’aparició del text al Calendari Català pera 1881 i, sobretot, amb el solt de Jaume Collell aparegut a La Veu del Montserrat del 15 de gener de 1885. Havia començat, encara no transcorregut un any de la seva mort, el procés de mitificació de Bartrina per una part de la intel·lectualitat catalana més progressista. Que és el que estudia precisament l’article de Rosa Cabré «Joaquim Maria Bartrina, un mite. Creació i evolució» (2002). Així, segons Cabré els primers articles necrològics de Josep Roca i Roca i de Valentí Almirall «determinen el decantament de Bartrina cap a la immortalitat com a símbol de l’intel·lectual republicà i lliurepensador», línia continuada en actes posteriors, com la vetllada celebrada el 14 d’agost al Centre de Lectura de Reus, amb el parlament de Güell i Mercader, o la del desembre a l’Ateneu Barcelonès, en què Frederic Rahola fa ja clara referència als efectes de la construcció del mite. Paral·lelament, però, Cabré assenyala la condemna «dels seus detractors», amb Jaume Collell al capdavant (en l’afer al qual ja hem fet referència) i recull també la idea de Joaquim Molas de com els grups conservadors convertiren un altre poeta mort jove, Casas i Amigó, en la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 175

03/04/14 15:39

176

Llengua & Literatura, 24, 2014

seva contrafigura, presentant-lo com a portaveu de l’espiritualisme catòlic. Aquests atacs, o la negativa que el retrat del finat pengés durant la cerimònia dels Jocs Florals de 1881, polaritzaran la dicotomia en la recepció del seu llegat literari i, en definitiva, de la seva figura, com es posarà de manifest amb l’aparició de les successives edicions d’Algo o del volum preparat per Joan Sardà, Obras en prosa y en verso, també de 1881. Aquest procés de mitificació es tancarà amb el text que Pompeu Gener dedicà a Bartrina en el volum Amigos y maestros (1897). Cabré ressegueix després l’evolució de la recepció de Bartrina: rebutjat pels noucentistes i per Josep Pla, a Reus se li aixecava un monument i era objecte de diversos estudis, de manera que «el mite passava de la dimensió personal a tenir el suport col· lectiu del país». Finalment, arribem a l’estudi de la producció poètica de Joaquim M. Bartrina, bàsicament de la seva obra catalana, que culminarà en l’edició al volum Cor infinit (2012) del conjunt poètic català conegut fins ara de l’autor reusenc. En moltes de les anàlisis sobre la poesia catalana de Bartrina hi fa també acte de presència, com veurem, la seva producció castellana, sigui per marcar-ne les contraposicions amb la catalana, sigui, al contrari, per marcar-ne les afinitats de pensament. I també en totes elles s’insisteix en el lligam indissoluble entre pensament i ideologia, o en el xoc entre raó i sentiment, que manifesta la seva producció poètica. De la castellana exclusivament tracta l’estudi d’Adolfo Sotelo Vázquez «Joaquim M. Bartrina y el prosaísmo poético» (2002), en què es posa en relació l’obra de Bartrina amb la literatura espanyola de l’època, tant pel que fa a les coincidències i similituds amb els seus contemporanis (Manuel de la Revilla, sobretot), com amb els posteriors (els germans Machado, Miguel de Unamuno), així com les valoracions que se’n feren per la crítica castellana. Pel que fa, en concret, al prosaisme i humorisme de la poesia en castellà de Bartrina, Sotelo la veu com un fruit tardà del romanticisme, quan el llinatge romàntic lluitava amb el materialisme positivista i ho feia a través de la prosa, cosa que en Bartrina es traduirà en aquest prosaisme poètic i en l’ús de l’humorisme. Xavier Vall dedica un llarg estudi a l’únic poema bartrinià premiat als Jocs Florals: «L’escepticisme de Joaquim M. Bartrina a través d’“Epístola” (2003). En una primera part presenta una relació de la poesia catalana de Bartrina anterior a «Epístola» apareguda al Diario de Reus; després, a partir de l’escepticisme particular de Bartrina, fruit de l’escissió entre romanticisme i positivisme, se’ns ofereix una panoràmica general i detallada, amb profusió de notes, sobre la vigència de l’escepticisme en la literatura catalana del xix, així com la incomprensió que acompanyà el poema de Bartrina fins i tot entre els seus amics i correligionaris. La part central de l’article és una anàlisi en profunditat del poema, en què relaciona cada una de les estrofes amb altres poemes catalans o castellans de l’autor i també amb obres d’altres poetes. Finalment, es tracta de la dicotomia religiositat/ateisme en Bartrina per tal d’interpretar les referències religioses del poema. Montserrat Corretger s’apropa a la poesia de l’autor de Reus en dos treballs. El primer, «La poesia en català de Joaquim M. Bartrina» (2001), és una anàlisi de la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 176

03/04/14 15:39

Ressenyes

177

producció d’aquest autor posterior a 1871, quan Bartrina inicia un gir «cap a una poesia catalana de sentiment íntim»; escrits paral·lelament als castellans, els catalans abandonen la base positivista, són de temàtica més íntima (amorosos, cants d’enyor), però també satírics, fruits de les circumstàncies (com els aparegut a L’Esquella de la Torratxa). Corretger, en els comentaris als poemes de Bartrina —en què utilitza abundant informació treta de la correspondència inèdita entre aquest i Josep Martí i Folguera—, assenyala el seu caràcter eminentment subjectiu malgrat el seu cientisme, els considera més existencials que no metafísics, però sobretot «físics, amb una materialitat escandalosa de tan evident». També en destaca la preferència per la natura i l’equilibri entre classicisme i romanticisme. En l’anàlisi d’un dels poemes més interessants de Bartrina, «Davant de Portvendres», assenyala la identificació de l’ideal amb el paisatge i l’originalitat de plantejament, per concloure que un cop més hi conviuen «la racionalitat i el subjectivisme sentimental». D’un abast més ampli que no l’exclusiva dedicació poètica de Bartrina, encara que aquesta hi tingui un gran protagonisme, és l’altre estudi de Corretger, «L’obra de Joaquim M. Bartrina: arrels reusenques» (2002), com posen de manifest els epígrafs de les parts en què està dividit: «Bases interpretatives de l’obra i el pensament de Bartrina» (que ens forneix un altre recorregut per la recepció d’autor i obra, especialment des de Reus, amb nova informació); «L’obra de Bartrina: literatura, política i societat» (amb l’anàlisi de les obres d’intencionalitat social o política escrites en el Sexenni Revolucionari); finalment, «Pensament literari de Bartrina: poesia romàntica i positivisme. Obra satírica i popular», on es recullen i s’aprofundeixen idees provinents de l’estudi anterior, com per exemple, les diferències entre la seva producció poètica catalana i castellana i, també, un repàs més exhaustiu de la seva poesia satírica i popular publicada a Reus. Altre cop destaquen en aquest estudi les exhaustives notes extretes dels epistolaris (dels dos germans Bartrina amb Martí i Folguera, i amb Francesc Matheu, especialment), que ofereixen molta informació. Ja el mateix 2000, Rossend Arqués va presentar una nova edició de l’obra catalana en vers de Bartrina en el marc del congrés de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans celebrat a Nàpols, publicada després en el volum segon de les actes (2003): dotze composicions amoroses, una d’elles («Venint del passeig un dia...», inèdita fins aleshores) que inclou al recull Povreta! (el criteri d’edició, en aquest cas, ha estat de publicar els poemes respectant l’ortografia del manuscrit o de l’edició en què es basa, encara que amb «lleugeres variacions per fer aquests textos més llegidors»), «L’Epístola» i dotze poemes més, sense distinció d’obra pròpia o traducció. Finalment, el 2012 apareixia, sota el títol de Cor infinit i altres poemes, l’edició «completa» dels poemes coneguts de Bartrina. Una edició (adequada a la norma ortogràfica actual) que no es limita a «agrupar» els poemes sinó que els presenta de forma meditada i altament suggestiva, de manera que, a partir d’ara, com diu Rosa Cabré, que n’ha estat la curadora, «Bartrina, en temes històrics, deixa de ser un autor de poemes amorosos dispersos en català i passa a ser-ne del poemari ordenat i travat que no va tenir ocasió de publicar en vida». El llibre s’encapçala amb un treball de Joaquim Molas de llarg recorregut i de forta influència Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 177

03/04/14 15:39

178

Llengua & Literatura, 24, 2014

en la percepció i valoració de la poesia de Bartrina, així com en la concepció de l’edició que ara comentem, «Un poeta en temps de crisi». Presentada al simposi de Reus del 2001, la conferència fou transcrita al llibre que en recollia les participacions, Joaquim M. Bartrina entre les raons poètiques i les científiques i, revisada i retocada, incorporada a Cor infinit. Iniciat l’estudi amb una valoració dels poemes castellans incorporats a les diverses edicions d’Algo, es contraposen després aquests amb els catalans: si en els primers el poeta aboca «a dolls la seva insatisfacció personal», en els segons —malgrat que siguin del mateix moment i que, fins i tot, s’adaptin entre ells— recull «els resultats de la lluita». Molas dedica una atenció preferent al conjunt de poemes amorosos de Bartrina, els que conformen Pobreta!, marcats formalment per Heine i Bécquer, i proposa la seva lectura com a un continu amb principi i final, és a dir, com a suite, un gènere que encetà en català Francesc Matheu amb A una morta precisament el 1874, el mateix any que Bartrina enviava també a Matheu una mostra de cinc poemes de la seva Pobreta!. L’anàlisi de diversos poemes d’aquest apartat va seguida per la de dos més que semblen apuntar «noves vies d’especulació» —«Epístola» i «Davant Portvendres», l’últim dels quals, segons Molas es pot entendre ja com un anunci del fin de siècle. La conclusió: el conjunt de l’obra de Bartrina i, particularment de la catalana, «és en molts sentits un anunci, ni que sigui entre cometes, del que serà la gran explosió del tombant de segle», a partir de la seva renovació en profunditat del llenguatge poètic: oposició a la gran retòrica de Verdaguer i l’anunci de la retòrica en veu baixa d’un Apel·les Mestres, així com de la introducció del tema, de base romàntica però amb màxima vigència en el Modernisme, del poeta incomprès. Una detallada «Història dels poemes catalans de Bartrina» de la curadora del volum, Rosa Cabré, precedeix l’exposició dels criteris d’edició i de presentació del material poètic que s’han fet servir, uns criteris que articulen el conjunt i li donen una forta coherència interna —a la qual potser Bartrina mateix no hauria arribat mai—, la qual ens obliga a rellegir els seus poemes amb nous ulls i augmenta notablement el valor del conjunt. Amb títols extrets sempre de versos bartrinians, el llibre té quatre seccions: «Cor infinit» recull la poesia amorosa, dividida en dos apartats: «Un cor vestit de negre» inclou dos poemes també amorosos però que per les seves característiques no lliguen amb els que formen pròpiament la suite proposada per Molas i que conforma el següent apartat, Pobreta!. «Mon plany escolta» l’ocupen els poemes «que tradueixen la manifestació d’un sentiment o l’exigència del pensament, dins la voluntat de fer poesia com a expressió de cultura», entre ells els ja tan esmentats i analitzats «Epístola» i «Davant de Portvendres». La tercera part, «Versions de poesia» conté les traduccions d’autors no catalans. Finalment, «Al peu de les circumstàncies» inclou els poemes satírics dels anys de joventut (molts d’ells també analitzats en els estudis esmentats abans), poemes de circumstàncies «que ajuden a entendre l’ambient de l’època i el tarannà de l’escriptor». El conjunt d’aquests estudis sobre Joaquim M. Bartrina i d’edicions de les seves obres constitueix un material molt important per al coneixement de l’auLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 178

03/04/14 15:39

Ressenyes

179

tor,3 alhora que, ja ho hem vist, ens ajuden a situar-lo en l’ambient literari català del xix. Un món literari amb uns protagonistes que de mica en mica anem coneixent més, però encara amb molts blancs per omplir. Com diu la dita, «la mar, com més té, més brama», i cada nova aproximació a un autor desperta l’ànsia de saber-ne més coses, d’ell mateix, dels seus companys de fatigues, de les empreses en què participaren o de la literatura que volgueren, o pogueren, fer. Ara el tenim més apamat Bartrina, i el que fou un dels seus millors amics, Josep Roca i Roca, compta amb una important tesi de Juli Colom (Josep Roca i Roca. Polític, periodista i escriptor republicà. Els anys de joventut, 1848-1878). Ens queda molta feina per fer. Altres activíssims companys seus, com poden ser, per posar-ne només dos exemples clars, Joaquim Riera i Bertran o Francesc Ubach i Vinyeta, esperen ser analitzats amb profunditat. I també ho espera ser l’obra literària que tots ells generaren, més romàntica (pensem en «el jove romàntic» Ramon Picó i Campamar) o menys (com la inicial del també reusenc Antoni Aulèstia), que en general hem llegit amb poca atenció o amb prejudicis evidents: aquesta «nova» lectura que ens proposa, que ens descobreix, el volum Cor infinit i altres poemes de Bartrina, no es podria fer extensible a l’obra d’altres autors? És ben possible. Esperem que, aviat, altres estudis ens ho confirmin.

Miquel Ferrà, el poeta compromès Pere Rosselló Bover

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General pere.rossello@uib.cat

Miquel Ferrà, el poeta compromès, Barcelona: Consell Insular de Mallorca i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012; «Textos i estudis de Cultura Catalana». Amb el títol Miquel Ferrà, el poeta compromès es recullen les actes de les jornades sobre el poeta i intel·lectual mallorquí que se celebraren a la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem l’any 2011. Hi manquen, això no obstant, les ponències que hi presentaren Damià Pons («Miquel dels Sants Oliver i Miquel Ferrà: paral·lelismes i diferències») i Pere Fullana («Miquel Ferrà i el catolicisme social»). Aquesta última, això sí, ha estat substituïda per un treball sobre el mateix tema de Francesc Lladó Rotger. 3. En acabar aquesta ressenya he sabut l’aparició d’un nou llibre de Montserrat Corretger amb estudis sobre Bartrina, Al marge: escriptors catalans del segle xix (2013), que no he tingut temps de consultar.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 179

03/04/14 15:39

180

Llengua & Literatura, 24, 2014

El volum es divideix en dues parts, d’extensió i de caràcter completament diferents. A la primera es recullen les ponències sobre aspectes diversos de Miquel Ferrà. A la segona es reuneixen alguns materials de caràcter més tost complementari: els poemes i les traduccions de Miquel Ferrà que Narcís Comadira va llegir en un recital celebrat en aquestes jornades (però que va tenir lloc a Can Alcover); els itineraris per Palma («Miquel Ferrà i la visió de la ciutat») i per diversos indrets de Mallorca («Miquel Ferrà i l’ecologia»), basats en textos de Ferrà, a càrrec de Gaspar Valero i de Francesc Lladó; i una bibliografia dels llibres i opuscles de Miquel Ferrà i dels estudis que s’han escrit sobre ell. Just fullejar el llibre, així com la bibliografia final, ja ens feim una idea del paper que Francesc Lladó Rotger ha tengut en la recuperació de la figura de Miquel Ferrà. Lladó es va doctorar en Filosofia l’any 2000 amb una tesi titulada Miquel Ferrà: vida, obra i pensament. Estudi d’un intel·lectual noucentista mallorquí. D’aleshores ençà ha tengut cura de l’edició de diversos reculls d’articles de Ferrà, ha publicat diversos llibres sobre ell —entre els quals destaquen El pont de la mar blava: Vida i obra de Miquel Ferrà (2009) i La lluita per un Sóller que no pogué ser (2008)— i una muntanya d’articles apareguts ací i allà. Igualment, la participació de Lladó en el volum que aquí ressenyam ha estat absoluta, de manera que no és gens exagerat afirmar que sense ell aquestes jornades i aquest llibre no haurien pogut dur-se a terme, almenys d’una manera tan reeixida. El volum s’obre amb una ponència de Francesc Lladó Rotger que du el mateix títol que el llibre: «Miquel Ferrà, el poeta compromès». Durant anys es va acusar l’Escola Mallorquina, de la qual Ferrà formà part, de mostrar un món ideal i d’estar desconnectats de la realitat social i política, com si la idea de compromís hagués estat exclusiva dels autors dels anys 50-70 del segle passat, més o menys afins al realisme històric. Res més lluny de la veritat, sobretot en el cas de Miquel Ferrà: un home que als dotze anys ja escriu articles a la revista Mallorca dominical i que durant tota la vida es va mantenir fidel a la llengua i a la cultura catalanes, àdhuc a la postguerra més dura. Lladó va repassant els diversos compromisos de Ferrà amb la llengua catalana, amb el nacionalisme, amb la societat mallorquina, amb la poesia i amb la literatura, amb el paisatge, amb el periodisme, etc. El resultat és que comprenem la funció de guia que Ferrà va exercir durant tota la seva vida, amb la conseqüent influència que va tenir sobre els seus companys de generació. Ferrà era un deixeble de Miquel Costa i de Joan Alcover —i, també, de Gabriel Alomar— i d’ells havia après la idea de Thomas Carlyle segons la qual l’intel·lectual ha de guiar la seva societat. Com a membre capdavanter de la generació que va posar en marxa la revista Mitjorn, en el primer número de la qual es reprodueix l’oda Als joves de Costa, assumeix aquest compromís, que el va dur a realitzar una tasca molt intensa en camps molt diversos i a estar present en totes aquelles qüestions que eren crucials per al nostre poble i per a la nostra cultura. Aquestes són tantes que resulta impossible referir-se a totes en una ressenya. Francesc Lladó ja es veu amb feines per fer-ho en un article de quasi quaranta pàgines. Lladó també ens parla en el seu treball del compromís de Ferrà amb l’amistat i ho exemplifica amb Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 180

03/04/14 15:39

Ressenyes

181

tres casos concrets: l’amistat amb Hermínia Grau —que ja havia estat estudiada per Josep Massot i Muntaner—, amb Gabriel Alomar i amb Rosa Leveroni. Resulta molt interessant el que ens dóna a conèixer d’Alomar i de la seva relació amb la religió, tan tergiversada pels sectors més tradicionalistes i conservadors. Les dues ponències següents se centren en el terreny de la literatura. Narcís Comadira a «Miquel Ferrà en el bressol del Noucentisme» el situa en unes coordenades estètiques precises, que l’acosten i l’identifiquen amb els autors contemporanis del Principat. Sobretot, però, es refereix a la relació i als paral·lelismes de Ferrà amb l’arquitecte Rafael Masó. Comadira ens parla del refús de les estètiques del nord (simbolisme, decadentisme, prerafaelitisme, expressionisme...), que es feren paleses a través de Torres-García i que, procedents de l’École Romane francesa, quallaren en el Noucentisme. El més curiós és el paper que Antoni Gaudí juga en aquest procés: segons Comadira, l’arquitecte de la Sagrada Família representava un mediterranisme i un cristianisme que encaixaven perfectament en el Noucentisme, però les seves obres presentaven unes formes que els joves no podien assumir. «És el que passa amb els artistes massa genials i personals —explica Comadira—: cal matar-los per poder viure. I tot i que associem Gaudí amb el modernisme, aquells joves no el veien pas modernista» (p. 47). Ara bé, l’arquitectura de Gaudí —i tot el modernisme— va patir des del noucentisme fins a pràcticament els anys 70 un autèntic descrèdit durant generacions, que no hi sabien veure res de bo. Sigui amb Gaudí com a intermediari o sense ell, però, les coincidències i els paral·lelismes de Ferrà amb els noucentistes són molts, tant en el terreny estètic com en l’ideològic. I, sens dubte, l’amistat entre Ferrà i Masó n’és una fita quasi desconeguda que cal no descuidar. Isabel Graña se centra en un aspecte fins ara desatès: «La recepció poètica de Miquel Ferrà». Fins ara tots ens havíem conformat encaixant la poesia de Ferrà dins el Noucentisme i, més concretament, dins la seva versió insular: l’Escola Mallorquina. Graña, en canvi, analitza la relació de Ferrà amb els poetes del Principat —per exemple, la participació en la tertúlia Caligeneia— i el ressò que la publicació dels seus llibres va tenir a Catalunya, ben diferent del que rebé a Mallorca. La manca de sintonia entre els grups de poetes més avançats del Principat (Folguera, Salvat-Papasseit, Junoy, etc.) i els mallorquins és també prou sabuda. Ferrà no veia amb bons ulls els viaranys pels quals avançava la poesia catalana, tant el camí de l’avantguarda com el de la poesia més intel·lectual i complexa de Carles Riba. I, d’altra banda, aquests poetes principatins creien que els col·legues mallorquins havien quedat ancorats en una estètica ja caducada. Aquesta manca de sintonia va esclatar el 1921 amb l’article de Ferrà «La nostra fe literària», que donarà lloc a una resposta de Joan Salvat-Papasseit: «La ploma d’Aristarc». Uns anys més tard aquestes reticències s’esvaïren i el 1926, quan sortí a la llum A mig camí, que recull els llibres anteriors i altres poemes nous, Ferrà va gaudir d’una recepció força més favorable. Finalment, els dos articles següents del volum enceten dos aspectes molt concrets del pensament de Miquel Ferrà: el seu ideari pedagògic i el seu catolicisme Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 181

03/04/14 15:39

182

Llengua & Literatura, 24, 2014

social. A «El projecte educatiu de Miquel Ferrà» Miquel Jaume i Campaner estudia les relacions entre les teories pedagògiques més avançades d’aleshores (les escoles de mestres de Joan Bardina, les escoles Montessori i el mètode JacquesDalcroze) i les opinions de Ferrà sobre l’ensenyament. Com és lògic, Ferrà no podia estar d’acord amb una metodologia basada en el càstig brutal i en la repressió dels alumnes. La coneixença d’aquestes noves metodologies, tan qüestionades pels sectors més reaccionaris, el va dur a ser-ne un defensor, a participar en l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i, fins i tot, les va aplicar després a la seva labor com a director de la Residència d’Estudiants de Catalunya. Per a Ferrà, com per als noucentistes, l’ensenyament era una peça clau en l’ideal de la civilitat: això és en la construcció d’una societat més atenta a la cultura, a la llengua pròpia i a les arrels autòctones. Igualment, Ferrà tampoc no podia combregar amb una religiositat tancada i exclusivista, tema que Francesc Lladó analitza a «El primer catolicisme social de Miquel Ferrà (1906-1913)». Aquest catolicisme social se centra sobretot entorn de la publicació de la Gazeta de Mallorca, diari catòlic creat pel bisbe Pere Josep Campins i dirigit per Mossèn Andreu Pont. Realment, Ferrà creia que, pel bé del catolicisme, era necessari «que els catòlics —segons un article de 1907 citat per Lladó— surtin del seu aïllament perquè els exclusivismes hostils que practiquen fan que pareguin davant el món una petita secta plena d’ignoràncies, prejudicis i passions, i no la doctrina, essencialment expansiva i oberta als incrèduls no obcecats, que és el cristianisme» (p. 104). Tanmateix, Ferrà vivia en un món molt diferent del dels obrers, com es palesa quan escriu sobre els treballadors del túnel de Sóller. Però és evident que, en la seva mentalitat, era inadmissible una religiositat que no estàs basada en virtuts com la comprensió, la bondat o la tolerància. Al capdavall, l’ideari religiós de Ferrà estava en consonància amb el seu ideari pedagògic i polític. Aquestes cinc ponències, juntament amb el material aportat als apèndixs del llibre, ens acosten a un personatge que va lluitar perquè el nostre país i el nostre món fossin millors. Com diu Francesc Lladó, gràcies a Miquel Ferrà i a altres persones com ell, «hem tengut l’oportunitat de conservar la llengua, la poesia, el paisatge, els monuments i l’amor a la nostra terra» (p. 41). La llàstima és que la seva lluita encara sigui ben viva i que encara hi hagi tants de filisteus en la nostra terra.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 182

03/04/14 15:39

Ressenyes

183

La literatura davant del mirall Gemma Pellissa Prades

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana gemmapellisa@gmail.com

Carbó, Ferran; Carme Gregori, Gonçal López-Pampló, Ramon X. Rosselló i Vicent Simbor, La literatura davant del mirall. Ironia i metaliteratura en l’època contemporània, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Milà i Fontanals», 58, 2011. Els cinc autors de La literatura davant del mirall formen part d’un projecte de recerca de la Universitat de València, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (2009-2011), que està dedicat a la ironia en la literatura catalana des de la postguerra fins als nostres dies. Amb anterioritat, el projecte ja havia donat lloc a diverses publicacions i actualment disposa d’una base de dades en línia que documenta la bibliografia existent sobre el tema des de l’any 1962: <www.uv.es/ironialitcat>. Concretament, els cinc articles que es recullen al volum que presentem insisteixen en la relació entre la ironia i la reflexió metaliterària, que és el veritable fil conductor de les diferents aportacions i que constitueix un dels molts encerts de l’obra, atès que proposa un enfocament transversal en l’estudi de la literatura contemporània que parteix de l’anàlisi d’un corpus variat (format per textos de diferents escriptors), tot i que no exhaustiu, de manera que convida a fer-hi noves contribucions. En efecte, les qüestions plantejades (per exemple, la intertextualitat, la funció del títol, el contracte metaficcional, les fronteres esmunyedisses entre la ficció i l’assaig, el paratext i l’epitext com a condicionants i alhora elements de suport en la lectura i l’anàlisi d’una obra literària, la identificació de l’autor/actor amb la pròpia obra, els límits entre fantasia i realitat, història i imaginació) són susceptibles de ser aplicades en l’estudi d’altres textos i autors contemporanis i, encara que són tractades amb més deteniment en uns articles que en uns altres, acaben traçant un discurs general sobre el fet literari que es reprèn d’un capítol a l’altre. Caldria assenyalar, també, que en la tria del corpus analitzat hi estan representats els gèneres i subgèneres següents: la poesia (Teodor Llorente, Carles Riba i Vicent Andrés Estellés), el teatre (Rodolf Sirera), la novel·la (Joan Perucho), el conte i l’assaig (Empar Moliner). De fet, si la metaficció posa de manifest l’artifici de la literatura, al seu torn, la ironia es mostra com un recurs capaç de transgredir la norma i, en el cas de la ironia hipertextual, les convencions d’una obra, un estil i fins i tot un gènere. Fet i fet, Gregori (p. 47-84) mostra com la utilització d’un títol irònic que remet a la pràctica metaliterària pot esdevenir un mecanisme eficaç per posar en entredit el gènere de l’obra («Això no és un conte», de Carme Riera o La gran novel·la sobre Barcelona, títol del recull de relats de Sergi Pàmies i d’un dels contes que s’hi incluen). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 183

03/04/14 15:39

184

Llengua & Literatura, 24, 2014

Així, López-Pampló (p. 85-128) analitza la pertinença genèrica dels dos reculls d’Empar Moliner vinculats a la premsa, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005) i ¿Desitja guardar els canvis? (2006), que situa entre la ficció i l’assaig. El joc de l’autor amb els referents compartits amb el públic de l’obra obliga, en molts casos, a replantejar-se l’adscripció dels textos objecte d’estudi a un determinat gènere, com és el cas, també, de la Pamela de Joan Perucho, que Simbor (p. 169-207) relaciona amb la literatura fantàstica posterior al segle xix i amb la nova definició que proposa Hutcheon l’any 1988 per a la novel·la històrica postmoderna, amb la qual l’obra catalana comparteix trets comuns, com l’ús que es fa de la documentació, que es manipula en benefici de la història de ficció. De la mateixa manera, López-Pampló i Rosselló (p. 129-168) exposen el lligam immediat que els lectors estableixen entre la veritat autobiogràfica i el personatge construït per l’autor, tant en un text periodístic (Empar Moliner) com en un espectacle teatral de creació col·lectiva que posa en escena una representació metaliterària (Rodolf Sirera, particularment a Memòria general d’activitats, creada pel grup de teatre El Rogle). Mentre que en Empar Moliner el pacte autobiogràfic característic de la columna periodística es violenta sovint a través de la ironia, a Memòria general d’activitats allò que separa l’obra de l’autoficció és la manca d’identificació entre la situació geogràfica de la trama (Bèlgica) i els antropònims dels personatges, per una banda, i els referents reals dels actors, per l’altra. Tot i això, no és difícil associar el context bilingüe belga escenificat a la representació teatral amb les circumstàncies socioculturals valencianes de final dels setanta del segle xx. Els estudiosos aclareixen que recursos com l’autoficció o la paròdia no són exclusius de la literatura contemporània (basti recordar que el Somni de Bernat Metge podria ser considerat una obra d’autoficció i que la paròdia serveix per explicar Les estil· lades i amoroses lletres, escrites al segle xvi, per esmentar-ne només dos exemples), però destaquen la rellevància d’aquests elements en la construcció del relat metaliterari i, en definitiva, en el discurs sobre la postmodernitat. Val a dir que la continuïtat en la tradició literària catalana és un altre dels temes tractats al volum, al voltant del qual gira l’article de Ferran Carbó, titulat «Teodor Llorente i Carles Riba en la poesia de Vicent Andrés Estellés» (p. 13-45). El crític ressegueix el procés de formació cultural d’Estellés a la postguerra franquista i explica com Teodor Llorente va esdevenir un model lingüístic en català per a una generació d’autors valencians que fins a la dècada dels cinquanta no comença a accedir a la poesia contemporània amb la lectura de Riba: «Hom passava de l’aprenentatge de les englantines a la fascinació de les estances» (p. 14). Estellés homenatja els dos poetes a través de la intertextualitat en les pròpies composicions. Al capdavall, el diàleg metaliterari que estableix amb Riba és un bon indicador de l’evolució d’Estellés pel que fa a la concepció de la creació literària, que es distancia de mica en mica del model ofert per la producció de Riba, com es fa palès en l’ús de la ironia en peces com «El procés», dins La clau que obri tots els panys (1955-1956) i «Mort i espant de Carles Riba», en L’engan conech (1959-1961). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 184

03/04/14 15:39

Ressenyes

185

Hem deixat per al final l’article de Gregori sobre «el títol com a clàusula del contracte metaficcional irònic», tot just esmentat més amunt, perquè, tot i que hi convergeixen els dos temes principals de la publicació, la ironia i la metaliteratura, es desmarca de la resta del volum pel fet de no centrar-se en l’obra d’un sol escriptor. Gregori proposa una anàlisi del títol com a eina per vehicular la reflexió metaliterària a través de l’estudi d’una mostra considerable de narracions breus de la literatura catalana del segle xx. Així, el títol pot ser simplement un toc d’atenció sobre el caràcter metaliterari del text que encapçala, com és el cas de Ficció de Sergi Pàmies o entrar en contradicció amb les nocions que el lector té sobre la literatura, com en «Això no és un conte» de Carme Riera, de manera que crea un discurs de metaficció. De fet, el títol pot ser determinant a l’hora d’establir la clau interpretativa de l’obra i fins i tot permet inscriure-la dins dels debats literaris del moment, com ocorre amb La gran novel·la de Barcelona de Pàmies, que, a més de qüestionar l’adscripció genèrica del recull de contes i del relat homònim mitjançant la ironia, remet a una de les controvèrsies literàries dels anys vuitanta i noranta: la necessitat que s’escrivís una gran novel·la urbana sobre Barcelona amb la finalitat d’obrir la literatura catalana a la modernitat. Pàmies sembla dir que ja no és possible escriure la novel·la que contingui, mostri i expliqui Barcelona, sinó que serien els contes els que mostrarien la fragmentació del món actual i reflectirien el trencaclosques en què s’hauria convertit la ciutat. És més, «Pàmies, un dels autors que, segons els paràmetres crítics dominants, representava la modernitat urbana de la literatura catalana irromp en el debat des del seu espai natural, el de la narrativa, mitjançant una proposta de ficció que exposa alt i clar [...] l’absurditat de reclamar, com a símptoma de normalitat i de progrés, una mena de novel·la que més aviat encaixa amb les característiques del best seller de qualitat» (p. 76). El conte «Literatura rural» de Quim Monzó, s’inscriu dins del mateix debat literari. En suma, sintetitzar tots els aspectes sobre la metaliteratura i la ironia que els autors d’aquest volum tracten seria una tasca massa extensa; hi remetem els crítics i també el públic general, atès que tots els termes teòrics que podrien suposar un problema per al lector no especialitzat hi són introduïts amb una breu explicació. De totes maneres, tot i que els articles es poden llegir independentment, l’estudi s’hauria beneficiat d’una breu presentació comuna del marc teòric, atès que els autors fan referència de forma reiterada als mateixos conceptes, que es tornen a exposar a cada article amb lleus matisos diferents. Això és especialment remarcable en el cas de la darrera aportació, a l’inici de la qual es defineix un cop més la metaficció i se’n subratlla la relació amb la ironia; més endavant s’amplia considerablement el concepte de paròdia, que Gregori ja havia explicat de forma breu amb anterioritat. Malgrat que aquests passatges no sempre serien prescindibles si es comptés amb una introducció general, sí que s’alleugeririen les repeticions i es posarien en relleu les connexions entre els articles. Finalment, cal subratllar el caràcter innovador d’aquesta proposta, que dóna noves eines per valorar i interpretar la literatura contemporània i la posa en relaLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 185

03/04/14 15:39

186

Llengua & Literatura, 24, 2014

ció amb els estudis crítics sobre la modernitat i la postmodernitat. Recentment, Abraham Mohino ha editat quaranta-tres entrevistes a Mercè Rodoreda en les quals l’escriptora reflexiona sobre el fet literari (Mercè Rodoreda. Entrevistes, publicat per la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans). Els autors de les obres analitzades a La literatura davant del mirall reflexionen sobre la literatura a través dels textos literaris i utilitzen la ironia per qüestionar l’existència d’una barrera que separi la realitat de la ficció, l’autobiografia i la Història de la trama. Donar a conèixer la concepció dels autors sobre els escrits propis i la literatura en general, ja sigui a partir de l’epitext, ja sigui a partir de l’obra literària, n’enriqueix la lectura, l’anàlisi i, en definitiva, genera noves reflexions i continua el diàleg literari amb les noves generacions de lectors, autors i crítics.

Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan Albert Turull

Universitat de Lleida, Departament de Filologia Catalana i Comunicació turull@filcat.udl.cat

Boix-Fuster, Emili i Miquel Strubell, Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan, Houndmills: Palgrave MacMillan, 2011; «Palgrave Studies in Minority Languages and Communities». L’aparició d’aquest llibre ha estat (fou, l’any 2011) evidentment oportuna — després hi tornarem—, però no sols això: ha estat, i és, també important. Sobretot per dues raons: perquè omple un buit en un aspecte qualitativament important —el del coneixement del cas català en l’àmbit internacional— i perquè és, en si mateix, una aportació valuosa i significativa per a la ja força nodrida bibliografia sociolingüística catalana. Amb una voluntat explícitament col·laborativa, els responsables del llibre, Miquel Strubell i Emili Boix-Fuster —dos noms plenament consolidats dins del que podem considerar la segona generació de sociolingüistes catalans—, hi han aplegat una sèrie de contribucions que, malgrat alguna inevitable reiteració, resulten certament complementàries entre si, de manera que se’ns presenta un panorama ben complet de l’actual situació de la llengua catalana en termes de vitalitat sociolingüística i d’estatus polític i legal. Com que, a més, les diferents aportacions, totes elles d’autors de reconegut prestigi (i en aquest cas de dues generacions diferents: la dels mateixos curadors i ja la següent), tenen un nivell d’aprofundiment i un rigor envejables, es pot ben afirmar que aquest llibre —a cavall entre el manual i l’estudi monogràfic— figura des del mateix moment de la seva aparició, per mèrits propis, dins del reduït grup de les referències principals actuals en Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 186

03/04/14 15:39

Ressenyes

187

matèria de sociolingüística catalana. Dit així sembla poc (o molt: seria qüestió d’apreciacions subjectives), però el fet és que tothom que ara mateix vulgui conèixer amb una certa profunditat, i alhora una visió de conjunt, quin és l’estat real de la llengua catalana, ha de consultar necessàriament aquest llibre; no fer-ho seria una mancança bibliogràfica difícilment justificable. I això val tant per a la comunitat internacional —a qui en principi sembla anar adreçat el volum, atesa la llengua i l’editorial de publicació— com per a la mateixa comunitat catalana, on, com és públic i notori, l’interès per la matèria lingüística (i per la més específicament sociolingüística) gaudeix d’una potència i d’una constància que són l’enveja, i la sorpresa, de no pocs dels nostres col·legues d’arreu del món. Obre el volum una introducció dels mateixos responsables de l’edició, Miquel Strubell i Emili Boix-Fuster, que no és pas la simple introducció típica d’altres publicacions, merament de benvinguda o de presentació dels continguts ulteriors (cosa que tanmateix no deixa de fer), sinó un text ampli i ben travat, on s’exposen ja alguns dels arguments bàsics que, com és lògic, recorreran la resta de les pàgines, de forma transversal entre uns autors i uns altres, uns temes i uns altres; per exemple, s’hi situen en el seu context polític les diferències notòries que presenta el tractament de la situació lingüística en uns territoris o en uns altres, fins al punt que un darrer paràgraf, redactat ja durant la fase d’edició del llibre, ha d’al·ludir a la famosa sentència del Tribunal Constitucional espanyol, de juliol de 2010, sobre (o contra) l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tan evidents conseqüències jurídiques ha comportat després pel que fa a la política lingüística (i a la no lingüística, però aquest seria un altre tema). Aquesta Introduction, per tant, esdevé un altre dels capítols notables del llibre, tan recomanable i imprescindible com qualsevol dels següents. Aquestes diferents contribucions —vuit en total, a banda de l’esmentada introducció— han estat encarregades, com dèiem adés, a sengles especialistes en la matèria, tots ells de l’àmbit lingüístic català i tots ells, naturalment, amb un prestigi acadèmic —per norma general en el si de la Universitat i/o de l’IEC— que fa que el resultat sigui perfectament homologable a nivell internacional —com no podia ser altrament, més que mai, en un llibre com aquest— i, a més a més, complet i complementari. En primer lloc, Miquel Àngel Pradilla, a «La Catalanofonia. A Community in Search of Linguistic Normality», presenta al lector —en aquest cas sobretot a l’estranger, per bé que moltes de les dades que aporta faran profit a més d’un lector català— les dades fonamentals sobre l’objecte del llibre, que no és sols la llengua catalana en termes generals, sinó més específicament la comunitat lingüística catalana: això que ja al títol del capítol apareix mitjançant una expressió (no traduïda), Catalanofonia, que si bé entre nosaltres mateixos no està gaire estesa, resulta segurament prou comprensible —per la via de l’homologació amb la Francophonie, per exemple— a lectors d’arreu. D’alguna manera, doncs, aquest primer capítol d’encàrrec gairebé és una (altra) introducció, si bé més sistemàtica i detallada que la prèvia, i no és gens casual, vist això, que sigui justament el text Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 187

03/04/14 15:39

188

Llengua & Literatura, 24, 2014

que obre foc un cop entrats definitivament en matèria. Tanmateix, Pradilla no es limita a exposar (i comentar) dades de tipus demolingüístic, geolingüístic, històric, etc., sinó que, ampliant el capítol fins convertir-lo en el més extens del volum (una quarantena de pàgines), ofereix també un ampli resum sobre la planificació lingüística en aquest àmbit, mitjançant la clàssica dualitat entre corpus planning i status planning, i en cada cas recorrent la línia que va des dels precedents històrics i culturals —la koiné medieval, per exemple— fins als conflictes actuals que, des d’una òptica inevitablement decantada vers la realitat valenciana, tan bé ha estudiat aquest autor al llarg dels darrers temps. A continuació, i entroncant de forma ben escaient amb un dels aspectes apuntats tant per Pradilla com, abans, per Strubell i Boix, trobem el capítol que signen Jaume Vernet i Eva Pons, reconegudes autoritats en el nostre dret lingüístic. I aquest és, naturalment, el tema de la seva aportació: «The Legal Systems of the Catalan Language», on van desgranant en termes extremament precisos (i probablement amb alguna sorpresa per als llecs, ja siguin estrangers o autòctons), les diferents formulacions —certament diferents— que es donen pel que fa al tractament de la llengua i de la seva oficialitat (en general, com sabem, cooficialitat o simplement no oficialitat) en els diversos territoris en què al llarg de la història ha anat quedant dividida l’àrea lingüística pròpia del català: en quatre estats de l’occident europeu i, dins de l’Estat espanyol, en cinc comunitats autònomes (comptant-hi Múrcia, per la singular zona del Carxe, que tants llibres i manuals —però no aquest— passen per alt). Es tracta, en definitiva, d’un panorama global, convenientment desglossat per regions, que aconsegueix de reunir en un sol document la informació bàsica sobre l’estat legal de la llengua catalana, sense llacunes significatives ni sortides de to; l’única llàstima —no en podríem dir defecte, perquè no és pas atribuïble als autors, i ni tan sols als editors— és que, en aquesta matèria en particular, el temps ha corregut molt de pressa: tant, que són uns quants els punts en què aquesta informació ha quedat una mica desfasada d’ençà de la redacció del capítol i de la publicació del llibre (per exemple, és clar que no recull —no podia recollir— la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 a què ens hem referit adés, ni les darreres escomeses legals contra la normalitat de la llengua catalana que els anys següents han tingut lloc no sols a València o des del govern espanyol —aquestes venien ja de lluny— sinó ara, també, molt significativament, des dels governs populars d’Aragó i de les Balears: grotesca denominació lapao, decret de trilingüisme per acabar amb la immersió a les escoles, etc.). El quart capítol, signat per l’actual president de la Secció Filològica de l’IEC, Isidor Marí, aborda un aspecte que, d’alguna manera, sempre és tractat dins dels estudis i de les provisions sobre l’ús i l’estatus de la llengua, però que en general no sol rebre, com aquí, l’atenció d’un text específic; es tracta de l’ús en les relacions públic-privat, o més en concret entre les autoritats i la ciutadania. Així doncs, Marí, a «Policies Governing the Use of Languages in Relations between the Autorities and the Public», repassa els detalls relatius a aquest aspecte, i ho fa, un cop Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 188

03/04/14 15:39

Ressenyes

189

més, recorrent els diferents territoris, en funció de la situació legal d’oficialitat única (Andorra), cooficialitat o no oficialitat del català. D’aquesta manera es fa patent com aquest capítol significa un aprofundiment temàtic de l’anterior, ja que al capdavall és en les disposicions legals que es regula (o no) l’ús de la llengua per part de les administracions, i també les possibilitats d’ús que aquestes ofereixen a la població, que no cal dir que són altament variables. Assenyalem encara que, en aquest recorregut, Marí no sols no s’oblida tampoc del Carxe ni de cap zona de l’àrea lingüística catalana, sinó que inclou un bon paràgraf sobre l’occità amb motiu de la Vall d’Aran (fins arribar a la generalització de la cooficialitat de l’occità en l’Estatut de 2006, però ja no a la llei específica de quatre anys després) i, fins i tot, sengles subcapítols, abans de cloure una aportació completa i valuosa, a la situació de les relacions en matèria de llengua amb les administracions espanyoles (inclosa la de justícia) i a la que afecta determinades institucions supranacionals (Consell d’Europa, Unió Europea). Seguidament, F. Xavier Vila se centra en un altre aspecte prou concret —però tan transcendent per a la vitalitat i el futur de la nostra llengua— com és la política lingüística educativa: «Language-in-Education Policy». Val a dir que es tracta d’un article molt complet (per bé que lògicament condicionat pel nombre de pàgines), en el sentit que no es limita a descriure els models lingüístics escolars dels quatre territoris on n’és el cas (Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Franja de Ponent) sinó que, prèviament, parteix d’una interessant síntesi històrica que remunta fins a l’edat moderna i desemboca en la constitució de 1978 (passant per la de 1931); i no sols això, sinó que, després de l’explicació d’aquells models per territoris (lamentablement desactualitzada ja, atès que descriu un estat de les coses de vers 2007 que, com sabem, després ha estat notablement alterat), destina encara uns paràgrafs a l’acolliment d’infants al·loglots, a l’educació superior i a l’ensenyament d’adults. El següent capítol està dedicat a les polítiques en favor d’actituds positives envers la llengua i, per tant, del seu ús («Policies Promoting the Use of Catalan in Oral Communications and to Improve Attitudes towards the Language»), i ve signat en aquest cas per tres autors, pertanyents (sembla que no pas per casualitat) als tres territoris principals del domini lingüístic: l’illenc Joan Melià, el valencià Brauli Montoya i, per part del Principat, un dels mateixos curadors del volum, Emili Boix-Fuster. Després d’un subcapítol dedicat a explicar l’arrel i les concrecions del problema (realment útil, sens dubte, per als lectors forans), els autors se centren a descriure les diverses campanyes, des de la Norma fins a la Queta i més ençà, que han dut a terme els governs autònoms en un moment o un altre (és a dir, sovint de forma paral·lela a determinats canvis polítics o a campanyes d’intencionalitat força descriptible). A les conclusions, en fi, es pregunten per què han hagut de ser tan insistents i recurrents les campanyes d’aquesta mena: és que potser la clau de volta es troba en un altre àmbit (el legal i polític, per exemple)?... Semblantment, els capítols setè i vuitè se centren en dues branques concretes de la política lingüística; dues d’importants entre aquelles que, per llur naturalesa Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 189

03/04/14 15:39

190

Llengua & Literatura, 24, 2014

social, es troben a cavall entre l’esfera pública i la privada: els mitjans de comunicació i l’àmbit empresarial i comercial. En el primer, un especialista tan reconegut (i amb tant de recorregut, ja) com Josep Gifreu desgrana no sols el marc històric i legal en què tingué lloc el desplegament de diversos mitjans de masses en l’àmbit lingüístic català (o fora d’ell, com les televisions privades), sinó que dedica també uns paràgrafs a les polítiques lingüístiques pròpies d’aquests mitjans; en acabat, encara un darrer subcapítol de l’aportació de Gifreu està destinat a analitzar, amb una intel·ligent visió de conjunt, la realitat actual (de vers 2007) de l’espai comunicatiu català, amb unes conclusions que, com no podia ser altrament, posen en relleu tant el balanç positiu del que l’existència i la dinàmica d’aquests mitjans de comunicació catalans han comportat, com, en l’altre plat de la balança, les seves mancances i, sobretot, les del seu context polític, que en darrera instància deixen en l’aire la solvència d’un futur que no està pas assegurat. En el següent capítol, Albert Branchadell i Joan Melià s’ocupen d’un altre dels àmbits a cavall entre l’esfera pública i la privada en què un balanç és obligatòriament dual (i en aquest cas particularment crític, ja des del títol, on es parla de «Ineffectiveness»): el del món del comerç i l’empresa. En aquesta ocasió, els autors, tot i desgranar també el panorama en els diferents territoris (en la mesura que, com és prou obvi, hi ha diferents legislacions i diferents dinàmiques sociolingüístiques), estructuren una part del seu text —el que dediquen al Principat— a partir d’una cronologia, en la qual les dates de 1990 (reorientació de la política lingüística, amb Miquel Reniu, vers l’ús social del català) i 2003 (canvi de govern després de vint-i-tres anys de pujolisme) esdevenen uns punts d’inflexió —algú podria dir que discutibles pel que fa a la tria— que tanmateix ajuden a comprendre l’evolució dels fets en aquest àmbit, el comercial i econòmic, que massa sovint ha estat desatès no sols en les descripcions sociolingüístiques sobre el català sinó fins i tot dins les preocupacions preferents de les autoritats competents en la matèria. Finalment, el darrer capítol del volum reprèn, com tancant-ne el cercle, un dels punts que havia inclòs Miquel Àngel Pradilla en el seu extens treball introductori: en aquesta cloenda la seva autora, Elena Heidepriem Olazábal, té per missió oferir un panorama de les contribucions a la política i la planificació lingüístiques des de l’àmbit català o, per dir-ho amb la mateixa expressió anglesa que hi fa de títol, «An Overview of Catalan Research into Language Policy and Planning». No es tracta, però, d’un resum històric, ni pretén aproximar-se a un sumari exhaustiu de tot el que s’ha fet i escrit en aquest camp des de la nostra comunitat lingüística des de fa dècades (si aquest hagués estat l’objectiu, caldria retraureli dotzenes d’absències), sinó que, centrant-se en unes determinades aportacions (per exemple, en el camp de la política lingüística educativa, sobretot dues: Argelaguet i Münch), va desgranant allò que considera essencial de cada tema (educació, justícia, esfera socioeconòmica, etc.) a fi d’oferir al lector una mena de guia o resum, que, bo i resultar ben pràctic en diversos punts, no pot sinó deixar-nos la impressió d’una certa reiteració, o circularitat, o manca de coordinació amb la resta de capítols del llibre. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 190

03/04/14 15:39

Ressenyes

191

Malgrat això —malgrat el caràcter potser excessivament global de les primeres i de la darrera aportació, que contrasta amb l’acotada especificitat de la resta—, el cert és que, vist el llibre com una obra unitària, com un conjunt bastit a partir de la suma dels seus diferents capítols, no es pot sinó confirmar —i celebrar— que aquesta suma sigui realment complementària i, sobretot, que el resultat global se situï a l’alçada de les expectatives que una publicació com aquesta és normal que hagués generat. Tot llibre, però, té també defectes. En aquest cas, per fortuna, són pocs i no gens greus. En podem assenyalar si més no de dos tipus. Uns, que resulten molt difícils d’evitar en un llibre de múltiple autoria, són les ja al·ludides reiteracions de dades i conceptes (si bé, sens dubte, molt pitjor haurien sigut les absències, i més encara les contradiccions flagrants); per exemple, quan al darrer capítol del volum es torna a explicar quins són els territoris de la llengua catalana, i els diferents règims d’oficialitat que s’hi dóna (oficial a Andorra, cooficial en tres comunitats autònomes d’Espanya, no oficial a la resta, etc.), hom té la inevitable impressió de déja vu (i no una, sinó diverses vegades; tanmateix, s’hi pot respondre que no deixa de ser útil en el cas que un lector vagi directament a aquest capítol, i també que, des de la perspectiva de l’autora del text, la presentació d’aquestes dades preliminars li és útil, o fins necessària, per desenvolupar després el nucli central del seu tema; cert, possiblement). Els altres defectes, els del segon tipus, són uns detalls menors, certament molt menors (hom dirà que gairebé ridículs), però que tanmateix formen part d’allò que sí que s’hauria pogut (i fins convindria) evitar precisament en un llibre de múltiple autoria; es tracta, per exemple, d’un intangible tan subtil (car prové del punt de vista des del qual hom concep el llibre i s’hi enfronta durant la seva realització i la seva revisió, més que no pas del tema explícit del qual s’ocupa, ni de la seva materialització conscientment controlada) com són les denominacions. En podríem posar alguns altres exemples —pocs, per sort— que resultarien més o menys paral·lels, però creiem que aquest (i així de passada portem l’aigua cap al nostre molí, o cap a un altre dels nostres molins acadèmics: l’onomàstica) il·lustra prou bé el que estem intentant explicar. Anem a casos que parlen per si sols: no s’acaba d’entendre (i ens temem que un lector anglòfon o simplement foraster, internacional, ho entendrà encara menys) que un dels autors sigui professor «at the Open University of Catalonia» i que un altre treballi a «the Universitat Oberta de Catalunya»; i el mateix passa amb «University of Barcelona», «Autonomous University of Barcelona», «Pompeu Fabra University», «University of the Balearic Islands», «Rovira i Virgili University» (o també «Rovira Virgili University») i els corresponents noms en català: ara els uns, ara els altres... És evident que hauria calgut adoptar una versió (la que fos: les dues opcions són potencialment bones i en tot cas defensables) i aplicar-la al llarg de tot el llibre. Semblantment simptomàtic d’una manca de revisió global en l’aspecte onomàstic (però una mica més greu, en la mesura que pot realment dur a no identificar diversos noms amb un mateix referent geogràfic i social) és el cas del territori que, entre altres denominacions (per exemple «Aragó catalanòfon»), coneixem Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 191

03/04/14 15:39

192

Llengua & Literatura, 24, 2014

des de fa unes dècades com a Franja de Ponent o la Franja (tout court). Doncs bé, sense que el fet sembli respondre a cap decantament ideològic (que hi hauria pogut ésser: notem, en tot cas, que ponent és just l’antònim de llevant, i que el punt de vista sempre conté implicacions), hi ha autors d’aquest llibre que hi al·ludeixen com a «Catalan-speaking Aragon», altres que ho descriuen com «the eastern strip of Aragon», altres que ho adapten directament com «the Franja de Ponent» i encara altres que ho redueixen a «la Franja» (també amb doble majúscula: «La Franja»), sense oblidar variants intermèdies com «‘La Franja’ of Aragon» o el circumloqui «la Franja de Ponent, in Aragon»... Ignorem quin desxiframent en pot fer, de tot plegat, un lector anglòfon sense informacions suplementàries, però ens temem que existeix un elevat risc de confusió en aquest punt concret. Valguin, doncs, aquests comentaris sobre uns aspectes que certament són anecdòtics com a mostra —en aquest cas crítica— del que, en termes generals, és just el contrari d’una crítica, sinó, com dèiem al principi, un dels dos principals valors d’aquest llibre: al costat del que és pròpiament el seu contingut —el de cadascun dels seus capítols i la suma de conjunt que en resulta— el fet mateix de ser, expressament, un producte sobre el català —ho diu la segona part del títol: the Case of Catalan— elaborat per a l’exportació, destinat a un públic internacional. Ja que aquest és, diguem-ho un cop més, l’encert estratègic d’editar el volum que ens ocupa en una col·lecció de tant de prestigi acadèmic com és aquesta de Palgrave, amb tot el que això implica no sols de difusió sinó també d’auctoritas. En tot cas, i per acabar, remarquem que això és el principal: el gran valor que ha suposat la publicació d’aquest llibre. Que és, com dèiem adés, un doble valor: d’una banda presenta una bona posada al dia de l’estat de la qüestió (té una lectura de profit també portes endins, doncs, encara que sigui en anglès) i, d’altra banda, ofereix a un públic potencial d’arreu del món, en anglès of course, un panorama clar, rigorós i força complet de la situació sociolingüística de la llengua catalana i de les polítiques lingüístiques de què és objecte des de fa dècades, en diferents sectors i desgranant convenientment els diferents territoris d’on és la llengua pròpia (i no sempre oficial, com es posa ben en relleu). Això, aquest doble valor, que hauria estat útil en tot moment i circumstància, adquireix ara un interès especial, afegit, per causes que de ben segur no són tant intrínsecament sociolingüístiques (ni menys encara lingüístiques stricto sensu) sinó polítiques i fins i tot diríem que històriques (per dir-ho en una frase: és ara que el món mira cap a Catalunya que convé, més que mai, que la visió que se n’obtingui sigui certa, completa, fonamentada i enraonada). És evident. Però això, lluny d’arrossegar una crítica fàcil —demagògica— en termes d’oportunisme o de superficialitat, simplement fa que, just al contrari, en celebrem molt especialment l’aparició. Si aquest llibre no s’hagués fet, caldria urgentment posar-se a fer-lo.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 192

03/04/14 15:39

Ressenyes

193

Fabra, encara Georgina Jordana

Universitat Autònoma de Barcelona georginajor@gmail.com

Pradilla Cardona, Miquel Àngel (ed.): Fabra, encara. Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 17, 18 i 19 de desembre de 2008), Barcelona: Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 2012; «Biblioteca Filològica», 73. Just abans d’entrar el 2013, l’any de commemoració del centenari de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), aprovades a partir d’una ponència de Fabra, han vist la llum les actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», celebrat a la Universitat Rovira i Virgili els dies 17, 18 i 19 de desembre de 2008. El recull dels treballs que s’hi van presentar s’aplega en el volum titulat Fabra, encara, editat pel professor d’aquesta universitat Miquel Àngel Pradilla i publicat per l’IEC. Aquesta novetat bibliogràfica prova que els estudis sobre l’obra i la figura de Pompeu Fabra continuen tenint absoluta vigència i centren l’atenció d’una bona part de la comunitat científica, nacional i internacional. Ho demostra també el fet que el col·loqui esmentat s’hagi consolidat amb la convocatòria d’una quarta edició, prevista per al 2013. L’origen d’aquestes trobades acadèmiques es remunta, però, a l’any 1998, quan se’n va inaugurar la sèrie amb motiu del cinquantenari de la mort de Fabra. I va trobar continuïtat en una segona edició de l’any 2003. Els estudis que es reuneixen a Fabra, encara tenen l’objectiu d’aprofundir en l’obra lingüística i filològica del Mestre i també en el conjunt del corpus normatiu, i alhora de revelar-ne aspectes nous a la comunitat científica. Són quatre els blocs en què s’apleguen les diferents conferències, ponències i comunicacions presentades en l’esmentat col·loqui. Atesa la dimensió social de l’obra lingüística de Fabra, el primer bloc de treballs es dedica als aspectes històrics i socials. N’hi ha dos més, el segon i el tercer, que tracten dos aspectes de l’obra lingüística de Fabra: d’una banda, la descripció i codificació gramatical i, de l’altra, la fixació lexicogràfica. S’hi afegeix un darrer bloc, breu, dedicat a la tasca de codificació d’altres llengües romàniques com la variant occitana d’Aran i el sard. El primer bloc, titulat «Aspectes històrics i socials», està constituït per una ponència i divuit comunicacions que es remunten en el temps per situar l’obra de Fabra en la història i en la societat. La ponència de Jordi Ginebra (URV) se centra en «[l]a implantació social del fabrisme: l’acció d’Antoni Rovira i Virgili». Ginebra recupera la figura de Rovira i Virgili que, durant el primer terç del segle xx, va difondre la normativa fabriana entre les classes menestrals i populars, per mitjà de plataformes de difusió, com ara L’Esquella de la Torratxa, un setmanari satíric, republicà i anticlerical de gran penetració popular. Les comunicacions Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 193

03/04/14 15:39

194

Llengua & Literatura, 24, 2014

recollides en aquest bloc insisteixen, en general, en la difusió de l’obra de Fabra per mitjà de la premsa, com va dur a terme La Veu de Catalunya amb els articles intitulats «Per l’unitat de la llengua», que descrivien la qüestió lingüística en aquells moments, un episodi estudiat per Clara Barnada (UdG) a «L’empremta de Fabra i les Normes ortogràfiques a La Veu de Catalunya (1910-1917)»; i també revistes de menys abast de públic però, igualment, claus en la difusió de la figura i de l’obra de Pompeu Fabra com Patria. Setmanari Català, Acció Comarcal i Cultura (Alt Camp) i La Conca de Barbará, Gazeta de la Conca, La Nova Conca/El Seny Gros/Aires de la Conca i El Francolí (Conca de Barberà) esmentades en la comunicació «La difusió del fabrisme a l’Alt Camp i la Conca de Barberà a través de la premsa del primer terç del segle xx», de Sílvia Güell i Roser Llagostera (URV); o una revista més recent, al tardofranquisme, com Tele/Estel, que va difondre coneixements de català a la columna «Aclariments lingüístics», elaborada entre 1966 i 1970 per Josep Ibàñez Senserrich i, posteriorment, per Albert Jané, tal com expliquen Daniel Casals i Neus Faura (UAB). També hem d’indicar que, en aquest primer bloc, hi ha comunicacions que estudien literats que van divulgar la normativa fabriana, com el cas ja esmentat d’Antoni Rovira i Virgili, i altres intel·lectuals que es van adherir a la normativa, com Joan Puig i Ferreter, tal com posa de manifest el treball «El codi gramatical de Fabra i la praxi dels escriptors. A propòsit de Puig i Ferreter», una comunicació de Maite Domingo i Jordi Ginebra (URV), en què exposen una anàlisi comparativa de les diferents edicions de La dama enamorada. Un altre cas analitzat és el de Joan Fuster, que, tal com s’explica en un treball d’Enric Portalés (Universitat Jaume I), seguia la normativa fabriana i defugia valencianismes localistes i excloents («“Donar gat per llebre”: les estratègies argumentatives en l’obra política de Joan Fuster»). Finalitzem aquest primer bloc esmentant les restants comunicacions que, en síntesi, exposen els fets històrics i socials que van dur a la dignificació de la llengua catalana. Aquestes comunicacions són «El progrés de la llengua», d’Antoni Arnal (URV); «Fabra i la tradició de la llengua comuna: la construcció d’un discurs», de Josep M. Bernal; «Sobre la qualitat lingüística dels mitjans de comunicació», d’Oriol Camps (CCMA); «Fabra i Coromines n’estarien orgullosos», de Jaume Corbera (UIB); «Dos codis per al català: l’IEC i l’ALC. Anàlisi de la seva difusió en el món escolar (1913-1939)», de Narcís Iglésias (UdG); «Pompeu Fabra i els descastellanitzants. Una contradicció aparent», de Lluís Marquet; «El model lingüístic dels mitjans de comunicació. Quatre factors», de Toni Mollà; «Les obres didàctiques de Fabra a l’Editorial Barcino», d’Albert Rico (UAB); «La influència de Pompeu Fabra i Antoni Rovira i Virgili en la consolidació d’una cultura catalana: les revistes Cenacle i Ciutat», de M. Carmen Riu de Martín (UB); «La difusió del fabrisme al Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta a través de la premsa local (1927-1936)» i «Les ressenyes de les primeres obres de Fabra aparegudes a la premsa (1891-1918), ambdues de Xavier Rull (URV); «Una reflexió sobre el primer antinormisme», de Magí Sunyer (URV), i «Carles Riba i Pompeu Fabra», d’Isabel Turull (Universitat La Sapienza de Roma). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 194

03/04/14 15:39

Ressenyes

195

En el segon bloc, «Aspectes gramaticals: descripció i codificació», s’inclouen dues ponències i onze comunicacions en què s’analitzen aspectes gramaticals concrets de l’estructura de la llengua catalana. Les ponències, d’una banda, de Sebastià Bonet (UB), «Fabra i els adverbis en -ment» i, de l’altra, de Joan JuliàMunné (UdL), «[l]a fonamentació ortològica de Fabra i les aplicacions de Coromines», s’adrecen a especialistes en gramàtica. En la primera, Bonet exposa una reflexió ben fonamentada sobre els adverbis en -ment, tot tenint en compte «una coneguda lliçó de la gramàtica pòstuma fabriana» (vegeu Fabra (2007 [1956]. Gramàtica catalana. 19a ed. especial «Fabra, 60 anys després», Barcelona: Teide). De l’altra, Julià-Munné analitza diferents principis ortoèpics i ortològics. Al costat d’aquests treballs, també volem esmentar la comunicació d’Imma Creus (UdL) «L’ortoèpia fabriana a partir de les Converses filològiques» amb l’objectiu que el lector s’adoni de la importància que Fabra atorgava a l’oralitat. Acabem aquest segon bloc, amb la relació de la resta de comunicacions que completen aquest bloc, que són «La normativització del català de l’Alguer (19922008)», de Joan Armangué i Luca Scala (Universitat de Càller); «Problemes de codificació de l’alguerès», d’Andreu Bosch (UB); «La construcció lo + que amb valor abstractiu en el Tirant lo Blanch en contrast amb la normativa fabriana», d’Eduard Baile (UA); «“L’a castillan est un a légèrement assourdi [...] Le catalan admet deux a” (Fabra, 1897: 8). La vocal baixa del català central i de l’espanyol septentrional en entrevistes radiofòniques», de Josefina Carrera-Sabaté (UB); «L’ús de les preposicions per i per a en les definicions de la primera edició del DGLC» i «La Gramàtica Catalana (1956), de Pompeu Fabra, davant la possibilitat de qui subjecte o complement directe en oracions relatives», ambdues de Joan Costa (UPF); «Verbs pronominals inherents: descripció i representació lexicogràfica», de Mercè Lorente (UPF); «Les propostes per a l’estàndard oral valencià de l’IEC i de l’AVL», de Josep-Àngel Mas (UPV); «La e tònica del català davant <l>», de Mònica Montserrat i David Paloma (UAB), i «Circumstancials o connectors? La proposta de Fabra (1956)», d’Abelard Saragossà (UV). El tercer bloc, «Aspectes lexicogràfics», format per dues ponències i set comunicacions, estudia la diversitat del lèxic català així com la seva evolució, les necessitats lingüístiques de la societat i la riquesa lexicogràfica que això suposa. La ponència de Kálmán Faluba (Universitat Eötvös Loránd de Budapest) «Normativa i geosinònims» exposa un estudi de sèries sinonímiques i el tractament que els dóna la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). El treball de Joaquim Rafel (UB) «L’obra lexicogràfica de Fabra i les tendències de la lexicografia actual» presenta un estudi sobre el Diccionari general de la llengua catalana (DGLC), de Pompeu Fabra, que recull elogis i crítiques sobre el repertori lèxic emprat pel Mestre i la seva organització en categories. En general, les comunicacions d’aquest tercer bloc mostren la situació de la llengua catalana, pel que fa a la seva evolució i riquesa. Les set comunicacions que s’hi apleguen són «Neologia aplicada a l’actualització lexicogràfica: els neologisLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 195

03/04/14 15:39

196

Llengua & Literatura, 24, 2014

mes de BOBNEO al DIEC2», d’Alba Coll i M. Teresa Cabré Castellví (UPF); «La inclusió d’afixos en el DGLC: una novetat lexicogràfica a principis del segle xx», de Francesc Feliu (UdG) i d’Olga Fullana (IEC); «Observacions sobre el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i la normalització del llenguatge botànic català», de Ramon Marrugat (URV); «Fonaments per al seguiment de la terminologia normalitzada en llengua catalana», de M. Amor Montané i M. Teresa Cabré Castellví (UPF); «El Diccionari ortogràfic abreujat de Pompeu Fabra: característiques i novetats», de Joan Puig; «Amb f de (Pompeu) Fabra: els elements extrínsecs en adjectius i adverbis», de Joan Rebagliato (TERMCAT), i «Elements d’anàlisi entre el Diccionari ortogràfic (1931), de Pompeu Fabra, i el Vocabulari ortogràfic valencià (1933), de Carles Salvador», d’Àngela Buj (URV). El quart i últim bloc, «Codificació d’altres llengües», aplega una ponència i dues comunicacions. La ponència de Diegu Corràine (Ufitziu de sa Limba Sarda), titulada «La llengua sarda comuna. Característiques i història d’un procés», i la comunicació d’Aitor Carrera (UdL) «De les Normes ortografiques a l’occitan larg. La codificació de l’aranès davant de l’estandardització de l’occità general», presenten estudis sobre l’evolució de la codificació d’unes llengües, el sard i l’aranès, i els respectius processos d’estandardització. Cal assenyalar, també, la comunicació d’Immaculada Fàbregas (Universitat de Bretanya Sud) «Pompeu Fabra i Frañsez Kervella: dos científics, dos lingüistes», que tracta l’obra lingüística de Kervella i compara la figura d’aquest lingüista bretó i la de Fabra. Els textos aplegats a les Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» presenten, de la mà d’especialistes de renom, un ampli ventall d’estudis relacionats amb la llengua catalana en general i amb l’obra de Fabra en particular. Estem segurs que els treballs de recerca que, amb aquesta publicació, es posen a l’abast de la comunitat científica, mostraran nous enfocaments i dades refermades en relació amb l’obra de Fabra i amb la normativa. En definitiva, Fabra, encara servirà perquè coneguem més la nostra llengua i la seva història. No volem acabar sense assenyalar l’oportunitat d’aquesta novetat bibliogràfica, que aporta un cabal d’informació nova sobre la normativa i sobre l’home que va fixar el català modern. Un segle després de l’aparició de la primera obra del codi normatiu, Fabra, encara apareix justament en el moment en què la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans continua la seva comesa d’actualitzar la normativa, ara concretament en el pla gramatical, amb l’elaboració, ja en una fase molt avançada, de la nova Gramàtica de la llengua catalana.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 196

03/04/14 15:39

Ressenyes

197

Joan Fuster Ivan Mambrillas Finestra ivan.mambrillas@gmail.com

1. Viciano (2012): Pau Viciano, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster, València: Universitat de València. 2. Archilés (2012): Ferran Archilés, Una singularitat amarga, Catarroja - Barcelona: Afers. Si la lectura de De Llorente a Marx ens confirma que els rumors sobre la defunció de Joan Fuster —d’aquella font d’inspiració inexcusable a l’hora d’interpel·lar el passat i anostrar el futur— han resultat exagerats, les més de quatre-centes pàgines d’Una personalitat amarga poden acabar enfrontant-nos a la lacerant pregunta següent: ¿ha estat una barreja de beateria, incapacitats polítiques i immobilisme metodològic, el que ens ha fet al·lucinantment orbs als defectes de fàbrica d’un relat històric que malinterpreta tot el que no ignora? Si l’assaig del castellonenc Pau Viciano ens ratifica que la posició militant de Fuster no compromet la qualitat i complexió historiogràfiques dels seus arguments, la tesi doctoral, mudada en llibre, del també castellonenc Ferran Archilés ens deixa encongits davant l’inclement enderroc, minuciosament acomplert, de tot l’edifici analític i interpretatiu del suecà: no és ja que el seu pancatalanisme partisà l’indueixi ara a la violència o l’abús hermenèutics, ara a la selecció arbitrària d’uns episodis en detriment d’uns altres, etc., és que la seua idea matriu, la continuïtat multisecular d’un grup etnocultural essencialment inalterat, tesi positiva que orientaria un relat descriptiu/correctiu i que justificaria una proposta civil, no és sinó una assumpció metafísica, una projecció presentista que impedeix d’entendre cada conjuntura històrica en els seus propis i irreductibles termes. La normativitat nacionalista en Fuster («hem de construir els Països Catalans») no seria doncs un fill legítim d’una positivitat històrica adequadament fixada, sinó l’a priori explicatiu de qualsevol fet positiu, una mena de cega racionalitat pancatalanista a redós de la qual recuperar objectivament el passat i denunciar-ne la desviació acaben sent la mateixa cosa —«Jaume I va cometre l’aberració de desmembrar la seua hisenda». Si Viciano admet que el relat de la identitat dels valencians degut a Fuster raneja l’essencialisme lingüístic, però l’absol d’un tal pecat idealista argüint —per exemple— que la rellevància que atorga a la llengua s’ajusta sense esforç als motlles del materialisme històric més atent als fets nacionals (Fuster és cosí de Pierre Vilar, no pas besnét de Fichte), Archilés, lluny d’absoldre’l, no sabria pas trobar un exemplar més pur d’essencialisme lingüístic que el que sustenta l’escrutini fusterià del passat patri: la permanència de la llengua pròpia —aquest quasi personatge sempre present en el relat i que n’ordena la trama— seria, en el suecà, el fonament últim per postular la tesi de la permanència d’una comunitat etnocultural, allò que l’autoritzaria a convertir la tal comunitat en una mena de subjecte Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 197

03/04/14 15:39

198

Llengua & Literatura, 24, 2014

transcendental. Vuit segles en la història del que avui —alguns— anomenem País Valencià, lapse vastíssim i heterogeni, successió de discontinuïtats i contingències, haurien estat doncs espúriament homogeneïtzats amb l’expedient d’un subjecte que, si bé transcendeix el temps mundà, està determinat, en última instància, per una ben mundana llengua. Així, la decisió jaumina de no relligar el patrimoni, l’agrarisme contumaç d’unes classes dirigents a les quals corresponia de modernitzar l’economia i, doncs, nacionalitzar la societat, o la falta d’ambició civil del renaixencista Teodor Llorente, cursos d’acció mútuament estranys i incommensurables, es fan igualment intel·ligibles, i adquireixen un factici aire de família, en el marc d’un metarelat pancatalanista (el País Valencià com a component substantiu, però històricament imperfet, de la nació catalana). Si Viciano exculpa Fuster de qualsevol deriva romàntica o metafísica argumentant que la seua genealogia de la consciència col·lectiva no és una reelaboració arterosa del volksgeist alemany, sinó una reconstrucció de les successives formes d’identificació grupal a partir dels factors materials que les determinen: les contradiccions i lluites entre unes classes ètnicament fragmentades, així com les grans tendències històriques, Archilés, bé que reconeix que els textos del suecà no són una audició solapada de les veus imperatives del passat, es nega tanmateix a expulsar-lo del llinatge de la historiografia romàntica: Fuster hauria assumit soldevilianament la nació com a centre d’una narració jalonada per moments fundacionals, de plenitud i de decadència, tal com mana la preceptiva de la mitologia nacionalista. De més a més, l’axiomàtica marxista o materialista de què va fer ús li hauria servit, més que no pas com a correctiu antimetafísic, com a fonamentació objectivista d’un constructe idealista: les lluites i antagonismes entre classes com a mecanisme explicatiu, la remissió de les causes d’un fenomen a unes estructures materials profundes, de longue dureé (Archilés apunta que Fuster adopta aquest esquema annalista via Vicens), són estratègies heurístiques amb què el suecà, parli dels dualismes català/ aragonès i feudal/burgès o de la nonada industrialització del país, no fa sinó sancionar l’anomalia dels fets per referència a un model ideal aliè a la lògica interna dels mateixos fets. El pancatalanisme del suecà crea els problemes del particularisme del Regne i del bilingüisme disgregant dels seus pobladors, fenòmens irrellevants en els termes de la geopolítica de l’època o de la naturalesa de les identitats col·lectives medievals; així mateix, crea els problemes de la fallida revolució industrial del País Valencià i, doncs, del fiasco vuitcentisa, amb l’èxit burgès del Principat com a contramodel ideal —bé que, en aquest particular, no fa sinó acollir una tesi consagradíssima en els medis historiogràfics català i espanyol. Si el Fuster de Viciano no nega la dimensió nacionalment espanyola de la identitat regional dels valencians del xix, ans la deplora pel sucursalisme lingüístic i cultural que acomboia una tal adscripció, el Fuster archilesià és invariablement cec a l’èxit nacionalitzador de les revolucions liberals i, doncs, al sorgiment concomitant d’una identitat regional valenciana... espanyolíssima. La difosa tesi del que als noranta s’anomenaria la feble nacionalització d’Espanya (contra la qual el transfusterià Archilés ha exercit d’eficaç ariet) hauria estat doncs un marc interpretatiu d’allò Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 198

03/04/14 15:39

Ressenyes

199

més congenial a les assumpcions fusterianes: la catalanitat etnocultural dels valencians s’hauria mantingut incòlume, també al llarg del segle xix, gràcies a la inèpcia assimiladora d’un postís estat jacobí —amb tot, en aquell procés d’aculturació fallit, en què la perifèria malda per assimilar-se al centre però no se’n surt a causa de la mateixa feblesa de l’estat, els valencians haurien acabat desenvolupant un complex d’inferioritat i d’indefinició col·lectiva («no som ni carn ni peix»), que haurien sublimat a través d’un irritat provincianisme; Archilés desmunta aquesta concatenació de fets i mecanismes psíquics argüint que és precisament l’èxit del flamant nacionalisme espanyol allò que explica el provincianisme valencià, i no pas el seu fracàs ni cap complex d’inferioritat o ambigüitat constitutiva. Si Viciano —encara sobre el segle xix— posa en clar que Fuster mai no va retreure als renaixentistes valencians que no evolucionessin del felibritge a unes Bases d’Alcoi, sinó la seua inhibició a l’hora d’institucionalitzar la llengua i cultura pròpies i fixar-ne, sense ambages, la catalanitat, Archilés està persuadit de tot el contrari: el balanç eminentment negatiu que el suecà fa de la Renaixença valenciana seria tributari de la clàssica teleologia nacionalista, segons la qual al conreu d’octaves en el redescobert vernacle el segueix, inexorablement, la creació d’un partit nacionalista i de masses. Etc. Acarats, Viciano i Archilés, en un paper (aquest que el lector té a les mans) que no fa justícia als encerts de l’un, ni a l’audàcia i minuciositat descontructores de l’altre (ni tampoc a l’istme d’afinitats que els uneix), queda mullar-se: si l’exegesi de l’obra més centàurica de Fuster (la que hibrida assaig, història i sociologia) encara no està exhaurida (i, malgrat els 50 anys del Nosaltres i el gavadal de textos que se n’han ocupat, tot fa pensar que no: la nostra contemporaneïtat s’assembla massa a la que amargava el fill del tallista perquè així sia), Enderrocs Archilés és, a partir d’ara, una aturada obligatòria. No cal compartir-hi aquelles demarcacions teòriques des d’on cancel·la el metarelat del subjecte col·lectiu per concedir a Archilés que, com més investigació empírica, menys marge per a la resolució assagística dels suposats enigmes històrics —no pas un cos social donant cops de cec, entre la bullanga histèrica i el servilisme estèril, a causa d’una anomalia originària, sinó agents racionals defensant consistentment els seus interessos en el marc d’un nou estat nació a què s’han ben adherit en termes emotius i pràctics: vet aquí el paisatge vuitcentista que descobreix l’historiador honest i, sobretot, pencaire. Amb tot, al llarg de la lectura del text archilesià —insistim-hi: d’ara endavant, indefugible— sentim el dring hegelià «tot el que va ser real va ser racional» (no cal dir que Una singularitat amarga s’assembla a Fenomenologia de l’esperit com un ou a una castanya), com si qualsevol consideració crítica sobre l’actuació dels homes i dones del passat hagués d’incórrer en l’error epistemològic d’atribuir-los supòsits motivacionals dels homes i dones del present. Viciano ens reporta un judici molt desfavorable als inspiradors de la Renaixença valenciana —«es vantaven de la seua missió política i militaven en partits centralistes, amb la qual cosa demostraven una lamentable bifurcació del seu esperit»— que, com ell mateix assenyala, no pertany a Joan Fuster, sinó al burgès Ignasi Villalonga, que va emetre’l el 1918. Set anys després de la mort de Teodor Llorente. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 199

03/04/14 15:39

200

Llengua & Literatura, 24, 2014

PS. La deflació tendencial del pronom feble, fenomen denunciat ad nauseam per la filologia recreativa, no es combat —no cal dir-ho— amb postures inflacionistes. Si un escriptor trobava als anys vuitanta el pronom feble «dèbil, malaltís, desvalgut», el lector atent d’Una singularitat amarga l’ha conegut pletòric i, de més a més, manefla.

Joan Solà Daniel Casals i Martorell

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana daniel.casals@uab.cat

1. Nogué et al. (2010): Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató, (eds.), Joan Solà. 10 textos d’homenatge, Barcelona: Empúries; «Biblioteca Universal Empúries» 237. 2. Solà (2011): Joan Solà, L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics, Barcelona: Empúries; «Biblioteca Universal Empúries» 241. Ara que estem ofegats per una crisi que ens assetja des de fa cinc anys, la paraula deute ha adquirit una dimensió exclusivament negativa: les despeses financeres del deute ofeguen el govern i també les famílies. Però de deutes, n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que no necessàriament van associats a un tipus d’interès que colla cada cop més i que alhora tenyeix d’amargor la vida de les persones que n’han contret. De deutes, encara que ens costi de creure, també n’hi ha de dolços. Un d’aquests, un deute de país, és el que la societat catalana i la llengua en particular tenen amb Joan Solà, que va morir el 27 d’octubre de 2010 a Barcelona, a setanta anys. Aquestes set dècades de vida es tradueixen en una obra ingent dedicada a diverses branques de la filologia i de la lingüística: la història externa de la llengua, la lexicografia, la sintaxi teòrica i aplicada, i la gramàtica descriptiva i prescriptiva, entre d’altres. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1999 i vicepresident d’aquesta institució des de 2009, Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940) ha estat l’impulsor de projectes de referència per a la llengua catalana, com la Gramàtica del català contemporani (2002, Empúries, 3 volums), codirigida amb Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez-Saldanya; la Història de la lingüística catalana (1775-1990). Repertori crític (1998, Eumo), elaborada amb Pere Marcet, i les Obres completes de Pompeu Fabra (2005-2010, Proa, 3i4 i Moll), coeditades amb Jordi Mir. A més d’aquestes empreses, el filòleg de Bell-lloc d’Urgell, catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des de 1983, va dirigir els llibres d’estil de la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 200

03/04/14 15:39

Ressenyes

201

Caixa de Pensions (1991, La Caixa) i de l’Ajuntament de Barcelona (1995, Consorci per a la Normalització Lingüística i Centre de Normalització Lingüística de Barcelona), com a exemples de la seva preocupació per l’aplicació i per l’adequació de les normes de la llengua a àmbits sectorials concrets. Al costat d’aquestes obres, és autor, sol o en col·laboració, d’un bon grapat de títols de referència com Estudis de sintaxi catalana (1972 i 1973, 2 vol., Edicions 62); Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística (1977, Edicions 62); Sintaxi generativa catalana (1986, Enciclopèdia Catalana), amb Sebastià Bonet; Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987, Edicions 62); L’obra de Pompeu Fabra (1987, Teide); Lingüística i normativa (1990, Empúries); Episodis d’història de la llengua catalana (1991, Empúries); Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994, Empúries); Gramàtica i lexicografia catalanes. Síntesi històrica (1994, Universitat de València), amb Albert Rico; Tractat de puntuació (1989, Columna) i Ortotipografia: manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic (1995, Columna), elaborats amb Josep Maria Pujol; L’obra de Joan Coromines. Cicle d’estudi i d’homenatge (1999), i Pompeu Fabra: vida i obra (2007, Teide), amb Jordi Ginebra, entre molts altres títols. En aquesta llista, que no pretén ser exhaustiva, caldria afegir-hi molts més volums. El llegat de Solà, que és immens i que ha estat reconegut amb diversos guardons, és el que ens hi fa estar en deute. I com es pot pagar, aquest deute? Doncs, reconeixent i agraint a Solà la seva feina i dedicació. Aquesta missió l’acompleix, exemplarment i oportunament, el llibre Joan Solà. 10 textos d’homenatge (2010, Empúries), a cura de Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató. Aquest volum aplega escrits de dotze col·legues del filòleg de Bell-lloc d’Urgell, amb els quals va treballar en diferents projectes i amb qui va tenir una relació acadèmica estreta. És també un reconeixement dels seus companys de departament i alhora, com diuen els editors, «el primer llibre sobre Joan Solà». Joan Solà. 10 textos d’homenatge s’emmarca en el seguit de distincions que va rebre durant els anys 2009 i 2010. Ultra el pròleg dels editors, el primer text és «Com llegíem Chomsky» (p. 13-44), en el qual Sebastià Bonet rememora l’experiència de fer, amb Solà, la Sintaxi generativa catalana. «Anys d’aprenentatge» (p. 45-60), de Narcís Garolera, és la segona aportació, en què recorda la seva etapa d’estudiant de Joan Solà a l’assignatura Llengua catalana II. El tercer és «Garbellat i paït pot ser clar i eficaç: del mestratge de Joan Solà» (p. 61-76), de Jordi Ginebra, a qui Solà va dirigir la tesi doctoral i amb qui va redactar Pompeu Fabra: vida i obra. A «La Gcc i Joan Solà vistos de prop» (p. 77-106), Maria-Rosa Lloret i Joan Mascaró hi relaten l’experiència de treballar amb Solà en la direcció de la Gramàtica del català contemporani, a més d’explicar detalls d’aquesta obra i de la seva recepció. Joan Macià és l’autor del treball «Joan Solà: terminologia i ensenyament de la llengua. El nom dels temps verbals» (p. 107142), en el qual fa una semblança de l’homenatjat i també s’aproxima a la terminologia lingüística, una temàtica que van abordar conjuntament. El sisè text es Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 201

03/04/14 15:39

202

Llengua & Literatura, 24, 2014

titula «Els treballs i els dies» (p. 143-158), de Pere Marcet, que repassa els anys de feina, amb Solà, en la confecció de la Història de la lingüística catalana (17751990). Repertori crític. Hi segueix el títol «Pompeu Fabra: de l’exili a la mort» (p. 159-180), de Jordi Mir, que narra els darrers anys de la vida de Pompeu Fabra. El text «Apunt sobre (i amb) en Joan Solà» (p. 181-194), de Josep Murgades, explica l’experiència de ser alumne de Solà i d’haver-hi col·laborat en l’edició de les obres completes de Fabra. Al treball «La Patum, les patums i els diccionaris» (p. 195-218), Albert Rico hi analitza «els usos figurats de la paraula patum» en diverses obres lexicogràfiques. Al text «Entre dues gramàtiques: de la descripció a la prescripció» (p. 219238), Gemma Rigau i Manuel Pérez-Saldanya relaten l’experiència d’haver treballat amb Solà en l’elaboració de la gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Tanquen aquest volum, d’una banda, una extensa bibliografia de l’homenatjat (p. 239-292) preparada per la seva filla Nausica i per Xavier Fargas i, de l’altra, els índexs temàtics (p. 293-309), a cura d’Ernest Rusinés. S’inclouen també, en les pàgines centrals, fotografies de Joan Solà seleccionades per les seves filles, Nausica i Laura. El doctor Solà va impartir la seva última lliçó el 17 de juny de 2010 a la Universitat de Barcelona. El llibre L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics (2011) recull la transcripció d’aquesta última classe i sis textos més que el filòleg de Bell-lloc d’Urgell va confegir en el tram final de la seva vida, entre 2009 i 2010, a més d’un de l’any 1993. Bona part d’aquests escrits corresponen als discursos que Solà va pronunciar en actes d’homenatge i de reconeixement que va rebre, per la seva obra i trajectòria, durant el darrer bienni de la seva vida. Precedit pel pròleg (p. 9-10) de l’editor, Xavier Folch, per una dedicatòria (p. 11) i per la «Notícia dels textos» (p. 13-17), el primer escrit d’aquest volum, «De la poesia a la gramàtica generativa. Els homenots que més m’han influït» (p. 19-38), és el discurs pronunciat en l’acte d’investidura del doctorat Honoris Causa que li va concedir la Universitat de Lleida el 7 de maig de 2009. Després, el lector hi podrà trobar la Laudatio (p. 39-46) que en va fer Joan Julià-Munné. El segon text, «El lligam indissoluble entre llengua i societat» (p. 47-50), és la seva dissertació en l’acte de lliurament del 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural, el 9 de juny de 2009. A continuació, hi ha la glossa del guardonat (p. 51-56), que va fer la secretària del jurat. El tercer escrit és «La paraula» (p. 57-66), la intervenció de Solà davant del ple del Parlament de Catalunya l’1 de juliol de 2009. El quart, «Impressió que em va causar la segona traducció de L’Odissea, de Carles Riba» (p. 67-102), és una conferència que va pronunciar al Simposi Riba, celebrat el 2 de desembre de 2009. El cinquè, «Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples» (p. 103-144), és l’esmentada darrera lliçó seva a la Universitat de Barcelona. El sisè és l’article titulat «Miserables» (p. 145146), motivat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. El setè escrit és «Funció de la universitat» (p. 147-148), el discurs pronunciat per Solà en l’acte de concessió de la primera Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 202

03/04/14 15:39

Ressenyes

203

edició del Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana que porta el seu nom. Hi segueixen un text de la filòloga de Bell-lloc Imma Creus (p. 149-150) i un altre de Laia Querol (p. 151-152), guardonada en la primera edició d’aquest premi. El vuitè és «La cascada del Mapang» (p. 153-154), uns versos confegits el 1993 a propòsit de la «profunda impressió» que Solà va treure de contemplar paisatges com les fonts del Ganges. Tanca el volum el darrer article de Joan Solà a l’Avui (p. 157-158), «Adéu-siau i gràcies», publicat sis dies abans de morir. Si el lector em permet deturar-me en aquest darrer text, ho faré per subratllar la significació de l’obra periodística de Solà, dedicada a divulgar diferents aspectes de la llengua catalana i a reflexionar-hi. Coneixia molt bé la tradició dels mitjans de comunicació, sobretot de la premsa, de reservar espais a la divulgació de l’idioma. Ell mateix havia donat notícia de diversos casos a Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. En són alguns exemples les Converses filològiques de Pompeu Fabra (1977: 72-90), els Aclariments lingüístics de Josep Ibàñez i Senserrich (1966-1967) i d’Albert Jané (1967-1970) a Tele/estel i també la secció de Josep Munté a Tele/eXpress (1977: 180-190). Fidel a aquesta tradició, Joan Solà va escriure més de mil articles per a la premsa, concretament al Diari de Barcelona, a El Món i a l’Avui, i també va col·laborar amb Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. Les seves aportacions setmanals han estat una constant de bona part de la seva trajectòria professional i, periòdicament, han estat recollides, encertadament, en volums com La llengua, una convenció dialèctica (1993, Columna), Parlem-ne: converses lingüístiques (1999, Proa), Ensenyar la llengua (2003, Empúries) i Plantem cara: defensa de la llengua, defensa de la terra (2009, La Magrana). Justament en la seva darrera intervenció a la premsa, ell mateix s’assegurava que aquesta feina de divulgació de la llengua als mitjans de comunicació no s’estronqués. Per això, passava el relleu als filòlegs d’una altra generació, quan reconeixia, sis dies abans de morir —i les paraules de Solà posen el punt final a aquesta ressenya—, que «afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d’un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem “llegir” amb més claredat les excavacions d’Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien/teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d’esperança».

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 203

03/04/14 15:39

204

Llengua & Literatura, 24, 2014

Els actors de la recerca folklòrica Vicent Vidal Lloret

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana vicent.vidal@ua.es

Temporal, Josep i Laura Villalba (ed.): La recerca folklòrica: persones i institucions, Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Arxiu de Tradicions de l’Alguer, Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, 2012. Els dies 18 i 19 de novembre de 2011 se celebrà a Sitges la vii Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics amb el tema «La recerca folklòrica: persones i institucions». L’objectiu era donar notícia i investigar l’obra i la trajectòria de persones i institucions que van participar des del segle xix en la recerca i l’estudi del nostre patrimoni folklòric. Com a resultat d’aquesta trobada, al novembre de 2012 apareix La recerca folklòrica: persones i institucions a cura de Josep Temporal i Laura Villalba, el llibre dedicat a la memòria del dr. Josep Maria Pujol que en recull les 19 comunicacions que hi tingueren lloc. S’estructura en quatre blocs que agrupen els diferents estudis: (1) «Dones i folklore», (2) «La tasca folklorística al País Valencià», (3) «La tasca folklorística a Catalunya», i (4) «La tasca folklorística a les Illes Balears». El primer bloc, «Dones i folklore», indaga en els treballs folklòrics duts a terme per dones, una tasca insuficientment coneguda i que amb aquests estudis hom podrà reconstruir i endinsar-s’hi. S’enceta el bloc amb «Les aportacions al feminisme de les folkloristes Maria Gràcia Bassa i Maria Baldó», de Montserrat Palau (URV), que presenta l’activitat de dues folkloristes i mestres catalanes, Maria Gràcia i Maria Baldó, de les quals se n’inclou fotografia. Deixebles de Rossend Serra i Pagès a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, l’activitat d’aquestes folkloristes va estar vinculada amb el feminisme i el catalanisme burgès de principi del segle xx i, per tant, també amb el model de dona que s’hi proposava. Segueix l’article de Laura Villalba (URV), «La dona catalana i els estudis folklòrics a principis dels segle xx: recuperant les genealogies perdudes», en què mostra una part de la recerca que duu a terme des de 2010 a l’entorn d’un treball de buidatge de tretze publicacions catalanes que han aportat dades sobre un llarg llistat de dones que, en major o menor mesura, es dedicaren a principis del segle xx a la col·lecció, i en alguns casos traducció, de materials diversos procedents de la tradició oral. Aquest article es pot posar en relació amb el que tanca el bloc, «L’aportació de les dones folkloristes a la revista Arxiu de Tradicions Populars, de Carme Oriol (URV), en què es fa un buidatge exhaustiu de la contribució femenina a la revista Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935). En total, Oriol hi detecta 32 dones que participen bé aportant materials folklòrics diversos, bé amb estudis monogràfics, o bé se’n dóna notícia sobre conferències i publicaLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 204

03/04/14 15:39

Ressenyes

205

cions. En el terreny de les institucions, Dolors Llopart (Museu Etnològic de Barcelona) i Roser Ros (URL) revisen, a l’article immediatament anterior, «Dona i folklore. Apunts per a l’estudi del folklore compilat per dones a cavall de finals de segle xix i les primeries del segle xx», la comesa folklòrica de quatre entitats culturals cabdals que van saber incitar a l’estudi i la compilació de materials folklòrics a les alumnes o participants: l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, el Centre Excursionista de Catalunya i l’Esbart Català de Dansaires. Si el terreny de la dona i el folklore és encara poc explorat a casa nostra, no ho és menys l’anàlisi de la història del folklore al País Valencià. Els quatre articles aplegats en el bloc que s’hi dedica, «La tasca folklorística al País Valencià», reïxen en aquest sentit i cal agrair-ne la llum que hi ofereixen els autors. «Llengua, folklore i ensenyament: una aproximació a l’obra etnopoètica de Josep Bataller Calderón», d’Alexandre Bataller (UV), examina l’obra etnopoètica del mestre Josep Bataller (1940), impagable per al folklore valencià i sempre compromès amb l’ensenyament i la llengua. En divideix l’obra en tres blocs: dos basats en la compilació folklòrica (de jocs infantils, d’una banda, i de narrativa oral popular, de l’altra) i un immens estudi acadèmic, Les rondalles valencianes, de reflexió teòrica i catalogació. En l’article següent, «Els folkloristes voluntariosos de Castelló», de Tomàs Escuder (GEE), ens remuntem a principi del segle xx, en què es funda la Societat Castellonenca de Cultura que, entre altres matèries, i a través del seu Butlletí i dels seus col·laboradors «voluntariosos», es dedicarà a coordinar i estimular esforços per a la recollida de material folklòric. Tot seguit, M. Jesús i Anna Francés (UA) presenten, a «La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles», l’obra rondallística de l’escriptor —i confés deixeble d’Enric Valor— Joaquim González i Caturla (1951), que precisament s’inicià com a narrador amb la literaturització de rondalles que ell mateix arreplegà a l’Alacantí i al Baix Vinalopó. Clou el bloc Joan Borja (UA), que ens sorprèn amb «Sara Llorens i Carreres i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: dades a propòsit d’unes Llegendes alacantines inèdites», un extens i documentat treball que presenta una obra inèdita de la gran folklorista catalana Sara Llorens (1881-1954), que fins ara havia passat inadvertida: es tracta d’unes Llegendes alacantines que la pinetenca confegí gràcies a uns informants valencians que treballaren la terra a Catalunya, amb els descendents dels quals Borja s’entrevista. Com l’investigador assenyala, això obliga a reconsiderar l’obra folklòrica de Llorens, d’una banda, i del llegat etnopoètic valencià, de l’altra. El tercer bloc, «La tasca folklorística a Catalunya», complementa, de fet, el primer, «Dones i folklore», en tant que les dones estudiades són fonamentalment del Principat. A «Josep M. Banús i Sans (1893-1972) i la seva aportació a la recerca folklòrica reusenca» Agnès Toda (URV) dóna a conèixer l’aportació de l’escriptor reusenc en el camp de la recerca i la difusió del folklore a través de les intervencions radiofòniques a Ràdio Reus entre 1952 i 1953 publicades al llibre Del Reus de antaño (1955). Segueix l’article de Josefina Roma (UB), «Sara LloLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 205

03/04/14 15:39

206

Llengua & Literatura, 24, 2014

rens i les llegendes de les baixades als inferns», en què la investigadora relaciona un conjunt de narracions sobre la baixada als inferns recollides per Sara Llorens i les compara amb rondalles i altres narracions d’anada al Més Enllà. El tercer i darrer article d’aquest bloc, «Folkloristes excursionistes: el cas de Ramon Arabia i Solanas», de Mònica Sales (URV), ressegueix la figura de Ramon Arabia (18501902) dins del que es coneix com el moviment excursionista de les acaballes del segle xix, un excursionisme intel·lectual que tingué un paper bàsic per al desenvolupament del folklore català. Apunts biogràfics, reflexions sobre el treball d’Arabia entre l’excursionisme i el folklore i un inventari dels materials localitzats (notícies, ressenyes i materials compilats) demostren la importància d’aquest autor com a folklorista al si de l’excursionisme català. El bloc més extens és, sens dubte, el quart, dedicat a «La tasca folklorística a les Illes Balears», tant la duta a terme pels estudiosos i folkloristes de les Illes com també la que van realitzar estrangers que s’interessaren per la cultura popular balear. Tomàs Vibot (UIB) obre aquest bloc amb l’article «Aportació de l’erudit arxiver Estanislau de K. Aguiló als estudis folklòrics», en què, al costat d’uns apunts biogràfics d’Estanislau de Kotska Aguiló (1859-1917), trobarem un acostament a l’obra d’aquest home de cultura, que en el terreny folklòric es materialitza en dos articles: «Un’altre versió de la Sibilla» (1902) i «La Comtesa Lleyal. Fragment d’una versió catalana de l’antigua llegenda correguda ab el nom De la Emperatriu de Roma. Text del segle xv» (1903). A continuació, Caterina Valriu (GREIB-UIB), a «Els folkloristes estrangers a les Illes Balears (segles xix i xx): a la recerca de l’exotisme?», es planteja quines degueren ser les motivacions i els objectius d’aquells estrangers que, des de final del segle xix fins avui, s’interessen per la cultura i les tradicions de les illes Balears i Pitiüsses. Més enllà de la tasca de l’Arxiduc Lluís Salvador i el seu equip, els treballs han estat individuals i sobre temes puntuals, generalment poc difosos, de qualitat molt diversa però de gran interès per les noves perspectives que suposa una òptica exterior. Continua l’article de Jaume Guiscafrè (UIB), «Mateu Obrador, folklorista», en el qual fa una anàlisi de la relació d’Obrador (1852-1909) amb el folklore. Guiscafrè en ressenya les quatre vessants: la creació poètica d’inspiració popular, la traducció de material folklòric, la recopilació i la teorització i divulgació. Per la seva banda, Margalida Coll (GREIB-UIB) estudia el paper d’Andreu Ferrer i Ginard (1887-1975) sobretot com a artífex de la revista Tresor dels Avis a «La revista Tresor dels Avis i la tasca d’Andreu Ferrer i Ginard», i examina aquesta revista com a projecte folklòric que, per bé que no obtingué la resposta esperada, fou un bon intent per connectar les personalitats dedicades al folklore d’una manera ordenada i coordinada. Aquest autor és també motiu de l’estudi següent, «Andreu Ferrer i Ginard i les cançons que recollí a Menorca en 1927», a càrrec de Natàlia Sans i Margalida Coll (GREIB-UIB), tractat ara des del marc de les missions de cerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a Menorca els anys 1927 i 1932. Encara que no es conserva la memòria de la primera missió, se’n conserven dades sobre els informants i les dates i poblacions visitades, cosa que ha permès entrevistar persones Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 206

03/04/14 15:39

Ressenyes

207

amb alguna relació directa amb aquells informants. A «Un folklorista de Llucmajor (Mallorca). Sebastià Cardell i Tomàs», Miquel Sbert (GEE) reivindica la figura de Sebastià Cardell i Tomàs (1921) especialment per les seves Cançons populars mallorquines recollides, classificades i ordenades per Sebastià Cardell i Tomàs (1988), una col·lecció de cançons de tradició oral que recollí, ordenà, catalogà i imprimí l’any 1952. Una altra figura rellevant per al folklore de les Illes és Francesc d’Albranca, la trajectòria del qual és analitzada per Pilar Arnau (UIB) a «Aproximació succinta a Francesc d’Albranca (Francesc Camps i Mercadal), metge i folklorista menorquí». Aquest personatge, d’influència alcoveriana, aprofità la seva condició de metge per recollir materials lingüístics i folklòrics sempre amb esperit romàntic, cosa que implicava triar una de moltes versions i tendir a una certa idealització de la tradició i la ruralia que es traduïa en una valoració emotiva però poc objectiva del folklore, amb un fort component moral conservador. Per últim, a «Versions eivissenca i mallorquina de la rondalla ATU 1685: “En Pere Bambo” de Castelló i “Un festejador” d’Alcover», M. Magdalena Gelabert (Institució Pública Antoni M. Alcover-GREIB) compara dues rondalles que versionen el tipus ATU 1685, l’una recollida per A. M. Alcover (18621932), principal recol·lector de rondalles de Mallorca, i l’altra per Joan Castelló Guasch (1911-1984), principal compilador de rondalles de les Pitiüsses. Malgrat les diverses diferències considerables (pel que fa als detalls, a alguna qüestió estructural i als personatges), ambdues rondalles comparteixen els tipus principals, l’aparició de fórmules d’inici, el nom del protagonista i un estil ric i farcit d’expressions populars. Fet i fet, els investigadors que han col·laborat en aquest volum tot just escriuen una part fonamental de la història de la nostra cultura. Parlar de persones i institucions en el folklore és un reconeixement explícit a un treball no sempre ben recompensat, que no sempre tingué èxit, que no sempre s’ha entès, que no sempre ha gaudit dels mitjans adequats... però sense el qual la nostra història cultural i, doncs, la nostra identitat col·lectiva seria incompleta. De més a més, la consolidació d'una matèria és efectiva quan es pot permetre l'anàlisi introspectiva en el temps, de manera que aquest volum mostra de nou que el folklore compta amb una maduresa més que suficient a casa nostra. Rebem feliçment el llibre, per tant, i confiem que els estudis sobre els principals actors en el folklore continuaran amb un encert i un rigor científic semblant.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 207

03/04/14 15:39

208

Llengua & Literatura, 24, 2014

La divulgació del coneixement especialitzat a la televisió Daniel Casals Martorell

Universitat Autònoma de Barcelona daniel.casals@uab.cat

Bassols, Margarida. (coord.): La divulgació en els nous formats televisius, Bellaterra: Publicacions de la UAB, 2012; «Documents», 98 Una de les funcions que, en l’actualitat, s’ha d’atribuir als mitjans de comunicació és l’aproximació del saber especialitzat a l’audiència. Aquesta acció ha comportat la creació d’un llenguatge que els mèdia han sabut crear i que ha combinat sàviament l’ús de terminologia d’àmbits com la ciència amb la claredat expressiva exigida als mitjans de comunicació social, especialment als de caràcter generalista. L’estudi del llenguatge que té la funció de divulgar el coneixement especialitzat ha estat l’objectiu del projecte de recerca del Grup Llengua i Mèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona, a partir d’un corpus de programes emesos per Televisió de Catalunya. El Grup Llengua i Mèdia disposa d’una àmplia experiència en l’estudi de la llengua catalana als mitjans de comunicació. Aquest col· lectiu treballa des de la dècada dels noranta amb un equip format, sobretot, per professors del Departament de Filologia Catalana a les facultats de Ciències de la Comunicació, Ciències de l’Educació i Lletres, i també del Departament de Traducció i Interpretació de la UAB. Li han estat concedits diversos projectes de recerca subvencionats, que han estat dirigits primer per la doctora Anna M. Torrent i després per la doctora Margarida Bassols. No és sobrer recordar que, a banda de nombrosos articles científics, són fruits de la recerca d’aquest equip els volums La llengua de TV3 (1997), Llengua oral i llengua escrita a la televisió (2000), La subtitulació del col·loquial (2004), Futbol i llengua (2007), Guia fonètica de les televisions locals (2009), L’audiodescripció en català (2009), El col·loquial dels mitjans (2010) i La divulgació en els nous formats televisius (2012). També és una característica d’aquest grup fer conèixer els resultats de les seves recerques en jornades que organitza periòdicament. La més recent la constitueixen les Jornades internacionals sobre la controvèrsia científica i social en els mèdia, celebrada a l’Institut d’Estudis Catalans els dies 10 i 11 de maig de 2012, en el marc de la qual es va presentar el llibre La divulgació en els nous formats televisius, que ara ressenyem. Aquest volum és el fruit d’un projecte d’investigació subvencionat pel Ministeri de Ciència i Innovació i desenvolupat entre els anys 2008 i 2010. S’estructura en sis capítols o estudis, precedits per una aproximació —signada per Margarida Bassols, Anna Cros i Anna M. Torrent— a conceptes clau per a aquest estudi com el text televisiu i els nous formats de Televisió de Catalunya de divulgació del coneixement, a més d’exposar amb detall l’objecte d’estudi, la metodologia, els paràmetres i les fases de l’estudi. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 208

03/04/14 15:39

Ressenyes

209

La recerca que conté aquest llibre parteix de l’establiment d’una taxonomia de programes que en són l’objecte d’estudi. Aquesta classificació preveu tres nivells, segons si els espais televisius analitzats són 1) molt especialitzats com el programa Quèquicom, 2) amb una especialització mitjana, com Bit@bit o 3) amb una especialització diguem-ne baixa, per exemple Veterinaris. El primer capítol, titulat «Entre la ideologia i la divulgació» i signat per Albert Rico i Mònica Jaume, analitza els tipus de continguts que es difonen, com i qui els presenta, com influeix la ideologia del mitjà en la manera com es presenten i com interacciona aquest coneixement amb els coneixements previs de l’audiència. A partir d’un capítol dels espais Quèquicom, Bit@bit i Veterinaris, Rico i Jaume conclouen que els coneixements difosos estan condicionats pels formats televisius i pels coneixements i valors socials compartits per l’audiència. Aquests espais estan subjectes també a la necessitat de captar audiència i, com diuen aquests autors, «s’orienten més a reforçar elements identificadors que no pas a renovar-los». El segon estudi, «Gèneres, formats i càpsules», és de Margarida Bassols, coordinadora alhora de tot el volum. Hi estudia els formats d’aquests programes de divulgació, la sintaxi de les diferents unitats i els elements que les integren. Un dels resultats més significatius és la fragmentació, que reposa en el concepte de càpsula, entès com cada part d’un programa que té una unitat de temps, de lloc i d’acció. És un exemple de càpsula d’anticipació el sumari i també ho és el monòleg d’un especialista, en aquest darrer cas amb la funció d’aportar arguments d’autoritat. Un segon resultat significatiu és el ritme de les unitats, que varia en funció de la durada de cada càpsula. Com a exemple, el programa Quèquicom té una càpsula cada minut i mig; però encara hi ha ritmes més frenètics en espais adreçats a adolescents com Bit@bit. Probablement, com diu Bassols, és un ritme també condicionat per la densitat de les explicacions. «Les seqüències i els modes discursius» és el tercer capítol d’aquest llibre, obra d’Anna M. Torrent, que hi analitza els models textuals dels programes de divulgació televisiva. S’hi posa de manifest que la tria dels modes discursius de les seqüències està condicionada pels objectius d’aquests espais. Així com la seqüència explicativa està lligada amb el grau d’especificitat dels programes, la resta té a veure amb la voluntat d’assegurar «l’espectacle i satisfer» l’audiència. En quart lloc, l’estudi de Neus Faura, titulat «El coneixement especialitzat i la terminologia cientificotècnica», té un caràcter transversal que fa d’unió dels altres estudis del llibre. Faura ha tingut en compte, des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu, les diferències entre els textos periodístics i els textos especialitzats en l’ús de la terminologia. Hi ha valorat les veus, les seqüències textuals i les càpsules. Pel que fa a les veus, segons Faura, la majoria dels termes apareixen en els conductors i en les veus en off. Només al programa Veterinaris, la terminologia és usada pels experts, que ho són a partir de la pràctica professional. Aquests termes estan localitzats en les seqüències explicatives, per bé que també són a les seqüències narratives i dialògiques quan l’objectiu és aportar amenitat en la divulgació de continguts. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 209

03/04/14 15:39

210

Llengua & Literatura, 24, 2014

El cinquè capítol és obra d’Anna Cros, Gemma Brunat i Carla González. Té l’objectiu d’estudiar com es construeix la identitat discursiva dels participants en aquests programes de divulgació del coneixement. Aquestes tres autores hi analitzen els participants i les estratègies discursives. Entre els primers, s’hi inclouen tres categories: els conductors, els experts i els afectats. De l’estudi se’n desprèn que els programes analitzats, en primer lloc, donen prioritat a captar l’atenció de l’espectador i secundàriament legitimem els actors que hi apareixen i utilitzen recursos per assegurar la comprensió dels continguts per part de l’audiència. És significativa la constatació de les autores de l’estudi en relació amb la democratització de la paraula que es dóna en aquests espais, atès que a les intervencions, siguin de qui siguin, se’ls dóna el mateix —el màxim— grau de legitimitat. També ho és, de significativa, l’afirmació que actualment se sobrevalora el saber aconseguit per la via de l’experiència personal per damunt de l’assolit per la via intel· lectual. Subscrivim, del tot, aquesta conclusió, que no crec que se circumscrigui només a l’àmbit de la divulgació del coneixement a la televisió i que hauria de fer reflexionar les actuals autoritats educatives. «El discurs televisiu i multimodalitat», de Laura Santamaria i Gemma Brunat, tanca el llibre. En paraules seves, hi estudien «les imatges en moviment i els sons en la construcció de les identitats socials dels participants que apareixen en els programes dedicats a la mediatització del coneixement». Aquestes autores han «observat que la utilització dels codis auditius i visuals» ubica els participants en uns contextos determinats i «subratlla les relacions» entre els actors i els espais estudiats, i l’audiència. Aquest estudi posa de manifest la importància de la imatge en l’estratègia d’acostament de l’espai de divulgació a l’audiència. Amb aquests estudis hem fet un pas important en el coneixement de l’ús de la llengua catalana en uns formats televisius de divulgació del coneixement especialitzat. Uns formats que també han estat resultat de la innovació dels gèneres televisius, que no eren presents en la graella inicial de Televisió de Catalunya. És un llibre que s’ha de donar a conèixer als investigadors i docents universitaris d’aquest àmbit, periodistes i filòlegs. Estudis com aquests enforteixen la llengua catalana, no només perquè constaten que continua present als mitjans de comunicació com a llengua vehicular —que també—, sinó perquè visualitzen que aquesta llengua és versàtil i és capaç d’adaptar-se als nous formats televisius, concretament els de transmissió del coneixement especialitzat. Després de l’estudi de la llengua catalana als programes generalistes de la televisió pública catalana, aquesta recerca que presentem, doncs, fa un salt i s’ocupa ara de l’ús del català en els programes especialitzats. Com he dit abans, amb estudis com aquests enfortim la llengua catalana, cosa que no és sobrera en moments d’envestides com l’actual, també sostingudes a tot el domini lingüístic. De fet, estudis com aquests demostren que en català ja no només podem parlar de química nuclear, sinó que a més podem divulgar-hi aquesta matèria o qualsevol altra.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 210

03/04/14 15:39

Ressenyes

211

Les llengües al sofà. El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana Rosa Calafat Vila

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Palma rosa.calafat@uib.cat

Boix-Fuster, Emili i Rosa M. Torrens Guerrini (eds.): Les llengües al sofà. El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana, Lleida: Pagès editors, 2011. Les Llengües al sofà, llibre que s’estructura en vuit capítols, una presentació i conclusions, i un annex. Especialistes de la lingüística i de la societat raonen al voltant d’un sintagma comú, la «transmissió lingüística» aplicada a famílies mixtes; i en un context, els Països Catalans; i sota un text, la llengua catalana i el seu capital simbòlic en comparació amb altres llengües, i fonamentalment i per oposició i en conflicte amb l’espanyol. I així ho fa avinent un dels autors, Boix-Fuster, quan diu: Les parelles lingüísticament mixtes als Països Catalans són molt peculiars perquè la majoria de les migracions, i per tant molts membres d’aquestes parelles, parlen la llengua dominant de l’estat, la llengua establerta, de tal manera que el risc de desaparició o minorització del català és evident. Creiem que hi ha una seguretat injustificada en el futur del català, que no es confirma quan s’examinen les dades del conjunt del domini. (p. 31)

Aquest llibre ens demostra un cop més que el mot natural aplicat a llengües i parlants perd tota la seva espontaneïtat, perquè és l’afectació, com sempre, allò que distingeix llengua, gent i context. La «natural» imposició de les llengües dominants en acció (llegiu-hi lleis, discurs polític, escola, etc.) i la «perversa» imposició de les llengües dominades (llegiu-hi mancades de discurs polític i social que els permetin fer front a les altres i a llurs prejudicis) són mecanismes reguladors de la predisposició dels parlants envers unes i altres. Diu Cambra, autora de la presentació, que «un dels components més interessants d’aquest llibre és l’opció d’estudiar les ideologies lingüístiques subjacents a les pràctiques verbals» (p. 13). I és que en parlar de gent i de l’ús lingüístic, i més encara en contextos plurilingües, és quan el mot prejudici s’hi esplaia de valent. És aquest ús en relació amb les actituds i els contextos el que estudia i analitza aquest llibre, aplicant-hi la metodologia qualitativa. Aquesta metodologia consisteix en entrevistes semidirigides de final obert fetes a «dones de parelles (etno)lingüísticament mixtes, totes elles amb un fill com a mínim en l’ensenyament infantil i primària» (p. 31, 32), unes entrevistes que demostren, en bona mesura, com els estereotips apresos sota la denominació de «fet cultural» regulen la disposició psicològica cap a les llengües i el seu ús: Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 211

03/04/14 15:39

212

Llengua & Literatura, 24, 2014

També es reprodueixen estereotips i idees sobre el valor de les llengües: la seva situació central o perifèrica en el mercat mundial, la utilitat, el prestigi, la dimensió estètica, la facilitat o la dificultat per aprendre-les, són nocions sense fonament que corren com la pólvora perquè van bé per categoritzar i tenir la sensació de controlar fenòmens complexos que la majoria de persones que els fan servir no coneixen. (p. 14)

El denominador comú d’aquests parlants —parelles mixtes, majoritàriament català/castellà, amb fills; l’ús que fan de les llengües en l’àmbit familiar i en l’entorn social més immediat—, com el de tots els humans, és la necessitat de trobar l’entesa en la comunicació per tal de fer-ne pauta inconscient: rutina. Els humans en comunicar-nos fem ús de tot el nostre bagatge cultural, i ho fem des de l’inconscient; el qual inclou «naturalment» l’acceptació de judicis heretats i usats per facilitar o dificultar l’acte cultural d’entesa o de desentesa. Ho diu Ballarín al capítol sobre les famílies mixtes (català/castellà) a Catalunya: Així, doncs, les tries lingüístiques que fan els parlants no són el resultat de decisions conscients i racionals sinó que són fruit d’un procés d’interiorització de les percepcions i les interpretacions que els individus fan sobre les llengües que els envolten. (p. 90)

Aquest llibre constata amb dades, fets i territori aquest principi humà de la comunicació i la cultura en referència al català, i quan aquesta llengua entra en contacte amb l’espanyol directament o quan l’espanyol fa de llengua d’interposició: fem esment especial al capítol dedicat a les parelles mixtes català/gallec o al capítol sobre els usos lingüístics de les famílies nipocatalanes. Els autors ens recorden amb dades d’aplicació lingüística com un acte cultural ho és en tant que social, en tant que pactat i defensat. Ens demostren que la comunicació només és possible en un estat cultural: de normes, d’organització, de coneixements, de valors, de bo i dolent; de poble en relació o en oposició amb un altre poble; i que tot i que la comunicació és un acte voluntari, ho és perquè també és condicionada per un acte col·lectiu, amb intenció sociològica i psicològica. Així és com els conceptes que afecten la comunicació esdevenen en llur interpretació atzarosos, oscil·lants. I és així quan el concepte entendre esdevé per als humans arbitrari. Gomila, Melià i Oliver, en estudiar els matrimonis lingüísticament mixtos (català/castellà) a Mallorca, ho fan palès: MC10/P: és dir xerram sa menuda i jo pim pum (.) amb ella castellà i después sa menuda amb ella castellà se gira a jo (.) mallorquí és: MC10/M: Però es que la forma de ella tiene el acento muy muy payés muy muy cogido mu: yo no la entiendo eh/. (p. 126).

Els humans entenem en funció del nostre interès i del nostre judici heretat o senzillament, contextualitzat. N’és una bona constatació l’estudi de Bernat sobre les parelles mixtes de la Plana de Castelló. En analitzar les identitats i actituds de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 212

03/04/14 15:39

Ressenyes

213

les entrevistades amb L1 castellana que no parlen valencià amb els fills, hi constata el previsible —amb dependència sempre de l’entorn més immediat— ventall de respostes culturals, imposades simbòlicament pels mecanismes de modelatge social, que un parlant pot tenir en un context on una de les llengües resta en dependència del capital simbòlic d’una altra, anomenada dominant. En referència a la resposta d’una d’aquestes dones (entrevistada PV08R) i a la seva actitud cap al valencià —atenció psicològica individual— i al seu ús —intenció sociològica col· lectiva—, hi constata, un cop més, el fet que les llengües no són ni neutres ni exemptes de voluntat humana social o pacte preestablert. Allò que pensam que és nostre i individual i intransferible —llegiu-hi opinió— és en bona mesura l’herència de l’educació contextual i el disseny d’un pla d’entorn: Diu que li costa parlar valencià, que se sent ridícula quan el parla i que en castellà «soy más yo». No li importa que l’acusin de no parlar valencià. Diu que al poble (Nules) «se habla el valenciano de la calle no el de la tele». No va contestar la pregunta sobre la promoció del valencià. (p. 86)

En analitzar contextos en què les llengües són en contacte no només dins l’àmbit familiar sinó també en l’entorn social —i aquest tema és el bessó del llibre— és quan constatam la vulnerabilitat de les opinions dites «particulars». Al mateix capítol, acabat d’esmentar, l’entrevistada PV05M veu el valencià i el seu entorn i la seva utilitat d’una manera ben diferent a la PV08R: Va començar a parlar valencià en estudiar magisteri. Està penedida d’haver parlat castellà als fills i ara intenta parlar-los valencià (especialment amb la petita). Promoció sí, però sense imposicions.

I tanmateix l’actitud de la dona que estudià magisteri no deixa d’estar marcada pel sentit del que hem anomenat «la natural imposició». La llengua que fa de L1, i sobretot en l’esfera psicològica d’aquests parlants, és l’espanyol. Tota altra «imposició» és considerada perversa, pel fet de ser imaginada i viscuda com a una càrrega, una obligació: «Promoció del valencià sí, però sense imposicions». A tall de cloenda, aquest és un llibre que ens parla de la comunicació entre els humans, de planificació grupal des de l’inconscient al conscient, que ens posa al descobert els nostres prejudicis més íntims i, per això mateix, més universals en tant que parlants: Ens ho recorda Boix-Fuster tot citant Mackey (1978: 7): «Només davant de Déu i per al lingüista són iguals les llengües». BIBLIOGRAFIA Mackey (1978): W. Mackey. «The importation of bilingual education models», dins: A Alayis, J. (ed.), Georgetown University Round Table on Language and Linguistics, Washington D.C.: Georgetown University Press, ps. 1-18. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 213

03/04/14 15:39

214

Llengua & Literatura, 24, 2014

La llengua i la literatura catalanes a les aules del segle xxi Marc Comadran

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana marc.comadran@gmail.com

Casals & Foguet (2012): Daniel Casals i Francesc Foguet (eds.), La llengua i la literatura catalanes a les aules del segle xxi, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. «Segons dades de l’Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4rt d’ESO de Catalunya (2008), només un 34% dels joves que estudiaven 4t d’ESO el 2006 afirmen que parlen sempre o molt en català, mentre que un 55,3% diuen que no el parla mai o poc, i un 10% afirma que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que —amb els matisos que calgui— ens estem acostant al llindar a partir del qual els sociolingüistes diuen que un procés de substitució comença a ser irreversible, que ja no és possible assolir la normalitat» (p. 146). Aquesta és una de les intervencions —aquesta, concretament, de Jordi Solé i Camardons— que conformen el llibre d’actes del I Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la Secundària i a la Universitat. Com i què hem d’ensenyar a les aules del segle xxi?, celebrat el 14 d’octubre de 2009 a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. El simposi, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, va posar una «primera» pedra —si fem cas del títol— per construir un espai de reflexió continuada al voltant de l’estat de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Publicat tres anys després de la celebració del simposi, aquest llibre és, més enllà dels continguts que glossarem tot seguit, un testimoni valuós d’aquest estat de coses. Fins i tot pot ser llegit com a «revulsiu». Les conclusions del simposi de 2009 ja disparaven totes les alarmes sobre el present i el futur de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. S’hi constatava que el català a l’escola i a la universitat havia d’enfrontar-se a un seguit de canvis i «crisis» propis de l’Europa del segle xxi, però que ho havia de fer sense els mecanismes que s’havien revelat com a indispensables per a no morir —literalment, culturalment doncs— en l’intent. La citació que introdueix aquesta ressenya és només un dels exemples que dibuixen l’actual situació. El pòrtic de Daniel Casals i Francesc Foguet, coordinadors del simposi i curadors del volum, donen alguna de les claus per fer allò que hom en digué convertir neguits de neurosi en dolors de part: «[d]e les intervencions en aquest simposi, se’n desprèn un clam unànime a favor del que Joan Martí anomena, en la benvinguda, ‘un canvi de rumb’ enèrgic que redreci una situació en caiguda lliure. No és una visió apocalíptica, sinó una constatació realista» (p. 10). Calia, encara segons els coordinadors, «passar directament a l’ofensiva i mirar el futur amb esperança crítica, exigència i compromís» (p. 11) i s’havia Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 214

03/04/14 15:39

Ressenyes

215

de comptar amb l’ajuda de diferents agents, entre els quals els polítics: es volia una «reacció política clara, un suport institucional decidit, que aporti recursos econòmics i que dignifiqui la professió» (p. 10). L’ofensiva en l’àmbit de la política educativa finalment ha arribat, però exactament en sentit contrari al reclamat. En quatre anys, el panorama educatiu en català als Països Catalans ha passat de ser depriment a ser, ara ja sí, a les portes del que és insostenible. Algunes de les apreciacions generals d’aquest volum, no les conclusions a què porten, han quedat malauradament anacròniques pel curs dels esdeveniments. L’Estat encarregat de garantir els esmentats mecanismes per a l’educació en català ha premut l’accelerador en allò que, pel cas valencià, altra vegada Solé qualificava de «contraplanificació lingüística destinada a destruir progressivament la presència del català, en el que és un assaig de genocidi lingüisticocultural que hauria de ser denunciat, pel cap baix, al Consell d’Europa, a la UNESCO o a l’ONU» (p. 146). L’aportació d’aquest llibre, doncs, queda marcada per un context que s’ha transformat en molt poc temps a cop de legislació. Recordem, d’entrada, que l’any següent de la celebració del simposi es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i que, amb aquesta, va començar una campanya orquestrada per dinamitar des de les esquerdes el sistema educatiu català. L’orquestra retrona avui dia, a nosaltres lectors d’aquest llibre, per tots els flancs. Al Principat, la LOMCE —l’anomenada «Llei Wert», que introdueix enèsims canvis d’arrel ideològica arreu del territori— posa fi al sistema d’immersió en català i desautoritza els acords d’un sucursalitzat Parlament de Catalunya; al País Valencià, el model «trilingüe» desatén el dret de milers de famílies a educar els seus fills en valencià; a les Illes Balears i Pitiüses, la barbàrie anticatalanista, en un context en què els joves cada vegada parlen més castellà, ha portat el govern —que en el llibre encara s’anomena de «PP de més baixa intensitat [que el valencià]» (p. 146)— a eliminar el sistema d’immersió en català, a fomentar activament la tria del castellà entre els ciutadans, a establir controls «d’ideologia» entre el professorat i a imposar llibres de text ad hoc elaborats amb nova normativa «balear»; a la Franja de Ponent, el govern aragonès ha atemptat contra tot criteri científic i ha introduït, també a les escoles, l’encuny LAPAO per a referir-se a la llengua catalana; i a la Catalunya Nord i a l’Alguer, amb el català intentant sortir del procés de museïtzació, es continua resistint des de l’escola Bressola i des de projectes de reintroducció del català, respectivament. És indubtable, per tant, que el món de l’educació, que és el que aquí ens ocupa, s’ha capgirat ràpidament i que justificaria plenament un segon simposi per a avaluar-ne les conseqüències, per tornar a situar el punt de partida i, si cal més contundentment, també el punt d’arribada. Amb tot, aquest llibre té plena vigència en l’essencial i és per això que molts dels canvis que s’han produït ja hi són pronosticats. Algunes de les dades que s’aporten permeten establir un contrast entre la situació descrita d’abans de 2009 i la situació de l’educació avui dia. I d’aquest contrast deriva la idea del llibre com a «revulsiu». En un moment en què Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 215

03/04/14 15:39

216

Llengua & Literatura, 24, 2014

l’educació en català es veu amenaçada en tots els plans —també en els que no tracta el llibre, com és el de l’ensenyament del català fora del domini lingüístic, que les greus retallades a l’Institut Ramon Llull posa en un perill real—, aquest llibre contribueix a prendre consciència de la situació límit i, en definitiva, a apropar cada vegada més aquesta «reacció» de tota la societat, aquesta «ofensiva» que s’hi reclama. El volum recull les reflexions, experiències, dades i propostes de docents i estudiants d’àmbits diversos de l’educació (secundària, universitat, formació d’adults). Després dels parlaments de benvinguda (Teresa Cabré, Francesc Danés, Oriol Izquierdo, Joan Martí i Xavier Villalba), Ramon Solsona enceta el llibre amb una conferència inaugural titulada «Elogi de la gramàtica amb 24.000 apatxes». Hi explica aspectes curiosos i divertits del fenomen de la (in)consciència lingüística dels parlants, especialment en el cas dels nens. És un recull d’anècdotes per a «enamorats de l’idioma» (p. 30) que, amb l’entusiasme que caracteritza el conferenciant, subratllen algunes de les peculiaritats de la feina del professor de català. Les dues ponències del simposi ofereixen una visió més analítica. La primera, «Entre la legalitat i la realitat», és a càrrec de Jaume Aulet i Pere Martí, que focalitzen en el desfasament entre allò que prescriuen els currículums acadèmics i la realitat de les aules de secundària, batxillerat i universitat pel que fa a la literatura. Els ponents constaten la poca presència de la literatura en l’ensenyament de secundària i exposen les conseqüències que això comporta per a l’estudiant a l’hora de fer el salt a la universitat, especialment cap a Filologia Catalana. En aquest àmbit, també fan una primera anàlisi de l’aleshores recent aplicació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior —el Pla Bolonya— a les diferents universitats del domini i esbossen el perfil del nou estudiant de Grau. La ponència acaba amb dotze «propostes concretes», entre les quals s’hi compta la reivindicació d’un curs específic de literatura a secundària, la creació de ponts de diàleg secundàriauniversitat o una intervenció rellevant en la programació de l’aleshores nou —i actualment d’èxit— màster universitari de professorat de secundària. L’altra ponència és a càrrec d’Anton Carbonell i es titula «Ensenyar llengua i literatura a l’aula». Carbonell, crític amb les novetats curriculars introduïdes pel Departament d’Educació i amb el seguiment adotzenat dels llibres de text que promouen les editorials, exposa la seva experiència com a docent. Planteja alguns dels reptes a què s’ha vist abocat recentment —temes que es desenrotllen en altres intervencions— i reivindica l’encaix entre l’ensenyament de llengua i de literatura a l’aula. El llibre també recull el debat que es va organitzar a continuació, moderat per Francesc Foguet. Ponents i públic intercanvien experiències i propostes sobre el paper del professor en relació amb les lleis d’educació, amb el nou tipus d’alumnat i, en definitiva, amb una realitat globalitzada, tecnificada i que experimenta la decadència de les humanitats. El segon bloc del llibre està conformat per les dues taules rodones del simposi. La primera, titulada «Els estudiants s’expliquen» i moderada per Ramon PaLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 216

03/04/14 15:39

Ressenyes

217

nyella, dóna veu a una «representació qualitativa» (p. 91) de l’alumnat d’ESO, batxillerat i universitat (Eloi Creus, Josep Andreu Palacios, Irene Roma, Judit Busquets, Clàudia Roda i Laia Terés). Sobre la base de qüestionaris proposats per l’organització, els estudiants fan una valoració crítica de l’ensenyament de les diferents competències comunicatives i del tractament de la llengua i la literatura a les aules. Si el bagatge en història de la literatura és l’aspecte positiu que es destaca de manera unànime, les seves intervencions també reflecteixen mancances del sistema quant a l’oralitat —que alguns relacionen amb la desatenció del teatre—, la pràctica escrita (creativa), l’aplicació de les noves tecnologies o l’ordenació dels continguts dels llibres de text i del currículum universitari, entre d’altres qüestions. En la segona taula rodona, titulada «La didàctica de la llengua i la literatura» i moderada per Teresa Iribarren, hi participen quatre professors que exposen conclusions i propostes relacionades amb nous mètodes, eines i estratègies d’aprenentatge (Josep Camps, Josep-Francesc Delgado, Neus Faura i Jordi Solé i Camardons). La relació entre el llibre de text tradicional i el digital centren bona part de les intervencions. Quant a l’elaboració de materials, Camps explica com els canvis legislatius d’última hora i les pressions editorials condicionen el procés d’escriptura d’uns llibres que sovint acaben essent productes improvisats i d’aplicació cada vegada més efímera. Faura, per la seva banda, centra l’atenció en una qüestió poc tractada: la descoordinació entre els llibres de text de llengua i literatura catalanes i els de llengua i literatura castellanes per al període de secundària i batxillerat. L’anàlisi comparativa de dos casos demostra fins a quin punt «la ignorància mútua és pràcticament total» (p. 138) i evidencia la necessitat d’una major comunicació entre editorials, redactors i professors. Pel que fa al llibre digital, també Camps denuncia que la implantació a les aules s’ha fet de manera acrítica i poc planificada, com posa en evidència diàriament la manca d’infraestructura i de formació del professorat. És Delgado, però, qui en fa l’anàlisi més incisiva. Exposa les característiques d’un i altre tipus de llibre, tradicional i digital, i explica per què l’un i l’altre tenen funcions diferents i complementàries. Per aquest motiu, es mostra molt crític amb el «talibanisme informàtic» (p. 130), els interessos econòmics que hi ha darrere i la posició del Departament d’Educació: «tan intolerant és prohibir un mitjà modern com excloure’n un d’antic per llei administrativa o dogma de fe» (p. 128). Aquestes reflexions sobre el llibre s’emmarquen en un context de crisi de valors i de crisi política. D’una banda, Delgado s’encarrega d’exposar, tot fent comparacions amb d’altres societats, la decadència que ha patit el concepte d’educació a la Catalunya del segle xxi. D’altra banda, Solé fa un repàs de la persecució política de l’escola catalana i ja preveu part de l’ofensiva que s’ha materialitzat en el període que va del seminari ençà. Tot i que veu el flux migratori dels darrers anys com una oportunitat clau per fer de la llengua catalana l’instrument de cohesió social, conclou que «ni la societat civil, ni l’escola tota sola no poden anar més enllà. [...] [N]ecessitem estructures d’un estat propi, d’un estat català, per Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 217

03/04/14 15:39

218

Llengua & Literatura, 24, 2014

repensar l’educació, l’escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l’única llengua que només és pròpia dels Països Catalans» (p. 149). La darrera part d’aquest llibre incorpora projectes i experiències específiques a l’aula. Marcel Fité i Montserrat Guixer parlen de «L’experiència de l’ensenyament de la llengua a l’aula d’acollida» i expliquen, basant-se en casos concrets, els avantatges d’utilitzar el joc com a recurs per a l’ensenyament de la llengua. Oriol Prat repassa aspectes bàsics que cal seguir a l’hora de tractar «Les TIC i la literatura a l’aula». Finalment, Llorenç Soldevila exposa sumàriament la manera com ha organitzat les classes de llengua de primer curs a les carreres de Comunicació de la Universitat de Vic en el període 2005-2009. En conjunt, les actes d’aquest simposi posen sobre la taula unes primeres valoracions crítiques sobre l’estat actual de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Malauradament, no ha prosperat un dels objectius nuclears del simposi, que era la creació d’un Observatori de l’Ensenyament de la Llengua i la Literatura Catalanes a la Secundària i a la Universitat —aquesta proposta, elaborada per Pere Martorell, s’adjunta en apèndix al final del volum. És una llàstima perquè sens dubte podria haver estat un instrument científic útil per constatar l’ofensiva i alertar la societat i les autoritats nacionals i internacionals pertinents de l’ofensiva que l’educació catalana ha patit del 2009 ençà. En qualsevol cas, això encara fa més necessària una segona edició del simposi, la continuïtat que reclamen Montserrat Anton i Albert Jané en el parlament de cloenda. Esperem, pel bé de tots, que així sigui i que no fem massa tard a l’hora d’activar la reclamada «reacció».

Dues gramàtiques poc convencionals Cristina Albareda

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana c.albareda.valls@gmail.com

1. Mas & Vilagrasa (2012): Marta Mas i Albert Vilagrasa: Gramàtica catalana de la A a la Z, Barcelona: PAM. 2. Esteve & Melià (2011): Francesc Esteve i Josepa Melià: Gramàtica zero: el millor ús amb la mínima gramàtica, València: Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. Amb poc temps de diferència, han sortit publicades dues gramàtiques sobre el català no gaire convencionals, perquè pretenen descriure la llengua d’una manera fàcil i molt accessible. Els títols ja donen pistes del seu tret diferencial. Per Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 218

03/04/14 15:39

Ressenyes

219

una banda, la Gramàtica zero: el millor ús amb la mínima gramàtica pretén ensenyar correcció gramatical amb la mínima terminologia gramatical, per tal que hi pugui accedir fins i tot l’usuari de nivell zero. És obra de Francesc Esteve i Josepa Melià, membres del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, publicada l’any 2011 amb el suport de totes les universitats públiques valencianes, i ha tingut una molt bona acollida. També consta d’una versió digital. Per una altra banda, la Gramàtica catalana de la A a la Z, es tracta d’una gramàtica ordenada alfabèticament, la primera d’aquesta tipologia en català, a partir tant de les pròpies paraules de la llengua com dels termes gramaticals, de manera que és accessible per a tot tipus d’usuari. Elaborada pels filòlegs i professors de llengua Marta Mas i Albert Vilagrasa, i publicada l’any 2012 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, també ha tingut molt èxit. En ambdós casos es tracta d’obres descriptives de la llengua, sense voluntat prescriptiva, malgrat que pretenen ajudar el lector a usar correctament la norma lingüística. Tot això fa que també esdevinguin una eina útil per als professionals de la llengua. De tota manera, no es tracta de manuals d’aula, sinó d’obres de consulta, ja que, malgrat l’abundància d’exemples, no consten d’activitats pràctiques, a diferència d’alguna altra obra similar recent, com la Gramàtica pràctica del català de l’Editorial Teide. Cada gramàtica presenta un enfocament diferent. Mentre que en el cas de la Gramàtica zero, és clar l’enfocament vers aspectes sintàctics que porten confusió, en el cas de la Gramàtica catalana, l’enfocament és més exhaustiu i engloba no només la sintaxi, sinó també altres àmbits de la llengua. En la introducció de la Gramàtica zero, que es presenta en diversos apartats («A tall d’invitació», «Què és la Gramàtica zero i què aporta de nou?», i «Gramàtica zero, triple consultabilitat: ús per a aprofitar-la al màxim»), els mateixos autors justifiquen el fet de centrar-se essencialment en qüestions de sintaxi perquè els dubtes sintàctics han estat normalment els menys tractats; però també pel fet que, alhora, la sintaxi és la part fonamental de l’expressió. D’altra banda, la Gramàtica catalana, a part de tractar qüestions de sintaxi, tracta temes d’ortografia, de morfologia, d’una part de lèxic, i també hi ha qüestions formals o de discurs. La varietat dialectal de referència de cada gramàtica no és la mateixa, així com tampoc el seu abast pel que fa a la descripció de les diferències dialectals. La Gramàtica zero parteix de la varietat valenciana, ja que molts dels punts tractats i els seus exemples pertanyen a aquest dialecte, malgrat que això no sigui explícit, i només es fan referències puntuals a altres varietats dialectals; en canvi, la Gramàtica catalana expressa de forma explícita que parteix del dialecte central, i no es fa esment a cap altra varietat. Els autors de la Gramàtica zero, a part de no esmentar la seva varietat de referència, eviten fins i tot anomenar al voltant de quina llengua han elaborat aquesta gramàtica, segurament per estalviar qualsevol tipus de conflicte terminològic pel que fa a la denominació de la llengua catalana al País Valencià. Tot i això, pretenen millorar la situació social d’aquesta llengua que no s’atreveixen a anoLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 219

03/04/14 15:39

220

Llengua & Literatura, 24, 2014

menar, ja que consideren que la seva gramàtica és una eina de divulgació de la normativa lingüística consolidada, la qual cosa significa una millora de la qualitat d’ús de la llengua que també ha de fer-ne millorar la quantitat d’ús. Així, expressions pròpies valencianes com n’hi ha llet? o més aïnes no s’anomenen com a tals. En canvi, altres expressions sí que apareixen com a valencianismes, com el temps verbal haguera o el mot invariable mateixa. Pel que fa a les altres varietats dialectals, les referències que hi ha són puntuals i poc exhaustives, de manera que es pot afirmar que aquesta gramàtica està orientada bàsicament a la comunitat lingüística valenciana. Per exemple, a Nadal o per Nadal, no s’especifica on s’usa cadascuna de les variants, i en el cas concret de les combinacions pronominals, es fa una caracterització primerament basada en el sistema valencià, cosa que l’usuari no sap fins al punt 6 de l’explicació, i no és fins al final de tot, en l’apartat més especialitzat, que s’introdueix el sistema basat en el dialecte central i és allà on es parla de què és normatiu. En contraposició, en la Gramàtica catalana de la A a la Z queda molt clar, tant en el títol, com en la «Presentació», que aquesta és una gramàtica de la llengua catalana, i també es descriu el context sociolingüístic en el qual apareix. Un context de nous reptes socials i de noves metodologies lingüístiques que requereixen noves eines per ensenyar i estudiar la llengua catalana, i ajudar-la a assolir la plena «normalitat» de què gaudeixen les altres llengües; un camí iniciat els anys vuitanta. En altres paraules, es tracta d’una obra que pretén omplir el buit d’una gramàtica d’ús en llengua catalana. D’altra banda, en la «Introducció», s’explicita que l’obra se centra en el dialecte central i, per tant, està orientada a la comunitat lingüística d’aquesta varietat. En conseqüència, no es fa cap incís de tipus dialectal. De vegades, tampoc no es fa referència a alguns fenòmens propis del dialecte central, com la confusió entre amb i en. Així, doncs, es vincula exclusivament la llengua catalana amb el dialecte central i, d’aquesta manera, es perpetua una confusió que justament no afavoreix la normalització del català. Pel que fa a l’estructura i el format, totes dues gramàtiques cerquen la simplicitat i un grafisme molt visual. Per una banda, la Gramàtica zero, de format més reduït i amb predomini del color verd, s’articula al voltant de tres blocs: «Fonamental», que tracta errors sintàctics fonamentals i freqüents, «Les errades típiques dels castellanoparlants», que serveix per a usuaris que tenen interferències, i «General», en què s’agrupen la resta de temes que inclouen tant aspectes sintàctics com alguns aspectes lèxics i també lexicoortogràfics. En aquest darrer bloc, també hi ha algun tema de caràcter formal com la manera d’escriure una data. Finalment, hi ha un quart i últim bloc que es titula «Termes gramaticals», diferenciat dels altres per un fons de tonalitat verda i perquè s’hi expliquen aquells termes gramaticals imprescindibles que han anat apareixent al llarg de l’obra. I encara en últim terme, hi ha una breu secció força útil, «Recull d’expressions errònies de substitució automàtica», en què es donen les solucions correctes i genuïnes a expressions i connectors lingüístics influenciats per la llengua castellana. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 220

03/04/14 15:39

Ressenyes

221

Tots els temes dels diferents blocs tenen un format de fitxa. Les fitxes van encapçalades per un quadre sinòptic amb la informació més rellevant i amb alguns exemples significatius. Tot seguit, hi ha les explicacions, que són simples, clares i estan ordenades en apartats i subapartats numèrics. I finalment, en algunes fitxes, hi ha un apartat titulat «Especialitzat», de fons verd, dedicat a aspectes gramaticals més tècnics, com les combinacions de pronoms, o, de vegades, serveix per remarcar algun aspecte de la normativa, com l’ús de l’article davant dels noms de dia. En alguns casos, tant en els apartats normals com en l’«Especialitzat», es fan comparacions amb formes equivalents d’altres llengües pròximes (castellà, francès, italià i anglès); un recurs molt útil per als usuaris que coneixen aquestes llengües. Per consultar l’obra, hi ha dues possibilitats: una taula de continguts inicial en què els temes s’exposen a partir d’exemples —fins i tot de formes incorrectes—; i l’índex analític final de l’obra, en què apareixen ordenats tant termes lingüístics com construccions i mots que s’han tractat. Per la seva banda, el format de la Gramàtica catalana de la A a la Z és més gran, també consta de més pàgines, i el color predominant és el vermell. Quant a l’estructura de l’obra, es basa en l’ordenació alfabètica dels temes gramaticals tractats, sota la denominació dels mots afectats o dels termes gramaticals als quals fan referència, de manera que de vegades es repeteixen conceptes en diferents apartats (ex. això/allò/aquest/aquell i demostratius). Amb això es pretén agilitzar la cerca dels continguts també per als usuaris bàsics. Per això no es fa necessària una taula de continguts, i l’obra només consta d’un índex analític final. Un cas que exemplifica molt aquesta metodologia és els pronoms febles, que es presenten cadascun per separat i ordenats alfabèticament, de manera que no apareixen consecutivament, però també agrupats en un apartat genèric. Això vol dir que hi ha explicacions que es van repetint a cada pronom i també en aquest darrer apartat. D’altra banda, si bé, doncs, aquesta gramàtica és exhaustiva perquè tracta tots els temes gramaticals de la llengua, en alguns casos les explicacions no són tan tècniques com en la Gramàtica zero, que només en tracta alguns, de manera que els lingüistes experts hi poden trobar a faltar un cert grau d’aprofundiment. Cada tema consta d’un títol gros en vermell i s’estructura en diversos subtítols, amb explicacions breus, clares i introduïdes per una numeració amb lletres, i amb molts exemples, tant de correctes com d’incorrectes. En alguns casos, s’incorporen quadres per tal d’encabir llistats o condensar les informacions. D’altra banda, hi ha algunes explicacions destinades a persones que no tenen el català com a primera llengua o a professionals que es dediquen a l’ensenyament del català com a llengua estrangera, com les maneres de preguntar i de dir l’hora o els horaris, o els exemples ratllats incorrectes d’expressions que un parlant nadiu no diria mai a causa de la seva agramaticalitat. En resum, ambdues gramàtiques són el resultat d’un treball molt intens i complet —aporten moltes solucions a les incorreccions, incorporen nombrosos exemples, fan una caracterització molt detallada dels punts tractats, i en alguna Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 221

03/04/14 15:39

222

Llengua & Literatura, 24, 2014

qüestió de confusió, hi ha la voluntat de clarificar dubtes—. Assoleixen també l’objectiu de ser uns textos d’accés fàcil als continguts. I, malgrat no aportar una visió dialectal de conjunt, són, en definitiva, unes obres de gran utilitat per a usuaris amb inquietuds lingüístiques, estudiants i professionals de la llengua.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 222

03/04/14 15:39

RESSENYES INDIVIDUALS

Cabré, Miriam: Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran, Barcelona – Palma, Universitat de Barcelona - Universitat de les Illes Balears: Publicacions de la UB, 2011, «Blaquerna», 7. Gabriel Ensenyat Pujol

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General gabriel.ensenyat@uib.cat

A partir de treballs seus anteriors sobre Cerverí de Girona, l’autora ofereix una visió de conjunt del trobador, en la qual matisa, amplia i corregeix anteriors punts de vista, però també ens n’ofereix noves interpretacions, a voltes puntuals i en altres de caràcter més general. Aquest plantejament global, expressat en les seves pròpies paraules, vol marcar un «full de ruta» a l’hora d’atansar-se a la figura i l’obra de Cerverí, cosa que creiem que aconsegueix plenament, per tot un seguit de motius que exposarem en les línies que segueixen. D’antuvi, cal indicar que la poesia de Cerverí presenta una sèrie de característiques definidores. En primer lloc, pel que fa a la fortuna crítica que l’ha acompanyada, com a peça clau sobre els inicis de la «literatura nacional», es va salvar de la visió negativa i decadent que la romanística antiga va difondre sobre els trobadors tardans. En conseqüència, ens trobam davant un poeta situat en la primera línia de la literatura catalana medieval, autor d’una obra considerada, en certa manera, peculiar, ja que, segons la visió més habitual, permetia lectures força ambivalents, amb indicis contradictoris i diversos punts de vista interpretatius. Tot plegat, a cavall entre la tradició trobadoresca i la lírica catalana medieval. Però, com analitza amb solidesa argumental Miriam Cabré, les contradiccions són aparents i formen part del joc literari de Cerverí, l’estudi i la interpretació del qual, òbviament, constitueix l’objecte central del llibre. En aquest sentit, el primer aspecte a tenir en compte és la condició de poeta cortesà de Cerverí de Girona, el qual també estigué (abans, pel que sembla) al servei dels Cardona, al casal dels quals ja s’havia fet un nom en entrar a la cort. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-221

llengua_literatura_24.indd 223

03/04/14 15:39

224

Llengua & Literatura, 24, 2014

Una cort, val a dir, que no és la de Jaume I, ja que el rei a qui esmenta en les seves composicions és Pere el Gran, cosa que ens obliga a revisar determinades consideracions anteriors. Hi estigué vinculat des de 1267, quan aquest encara era príncep, fins a la mort de tots dos, esdevinguda, segons sembla (en el cas de Cerverí), el 1285, el mateix any que morí el monarca. Per això, una gran part de la seva obra fa referència als projectes i problemes polítics de Pere el Gran, primer com a infant i després com a rei. Aquest estatus de Cerverí li permet considerar-se un professional de les lletres, amb plena consciència de ser-ho. Per això, en defensava la posició. Ell era un home de lletres, en la línia dels laics que des del segle anterior s’havien acostat al saber, amb la formació pròpia del cas, diferent de la dels eclesiàstics. Ell mateix ho resumeix en els següents mots: «Sitot latí no say» (‘encara que no sé llatí’). Som davant l’escriptor ja no versat en llatí però competent en vernacle, a diferència de segles enrere. En relació amb la tasca que desenvolupa, fins i tot dóna lliçons sobre els requisits i els perills del seu ofici. Aquests últims, en concret, es deriven de la corrupció i la precarietat de l’ofici de trobador. Per això, cal que sigui íntegre, no llagoter. I, de fet, ell procura donar realment aquesta imatge, ja que la seva condició de poeta cortesà no li impedeix d’ésser alhora honest i crític. El criteri que el guia és el de lloar els bons i blasmar els dolents. Un altre aspecte a comentar en relació amb el seu ofici és la jerarquia de valors que estableix, segons la qual els trobadors són superiors als joglars. I hi trobam contradiccions aparents sobre el seu punt de vista relatiu als joglars, ja que a vegades els condemna, altres voltes es presenta com un antic joglar o un quasi joglar i, en d’altres, desmenteix que ho sigui. Segurament en tot això hi hem de veure algunes acusacions rebudes en aquest sentit pels seus detractors, que no ens han arribat, i que motivaren la resposta del trobador. A través de tot plegat, hi detectam la construcció del personatge que es deriva de la seva obra, a base de motius reals i d’aprofitar llocs comuns literaris. És a partir d’aquest segon sentit que s’identifica amb el nom Cerverí. Un nom artístic, d’altra banda, assimilat a la seva poesia, d’ací que, expressament, als Versos proverbials signi amb un nom que ningú no coneixerà ni identificarà: «can mon nom ausiran, / ne·ls sovendrà de me». I ho fa perquè són uns versos diferents d’aquells que abans havia fet, lleugers i frívols, que havien estat divulgats cantant («leugers e venarsals, / c’ay, en cantan, retrayts»). Però hi ha semblances de to i de contingut, que expressen la doble personalitat del nostre autor. Un altre aspecte destacat de Cerverí és el coneixement que té de les tendències intel·lectuals contemporànies, renovadores de la tradició. En aquest sentit, el veiem immers en les polèmiques intel·lectuals del seu temps, dins i fora del marc trobadoresc, i molt atent als nous paràmetres culturals. Val a dir que les tendències i la seva influència tindran continuïtat, al contrari del que s’esdevingué amb la seva figura. Per això és l’autor de lírica amb una transmissió més ben documentada i de difusió més àmplia, cosa que el converteix en la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 224

03/04/14 15:39

Ressenyes

225

baula de la cadena poètica que el vincula amb la tradició postrobadoresca catalana. Pel que fa als elements que constitueixen la seva narrativa amorosa, cal assenyalar que aprofita una sèrie de motius literaris i de recursos metodològics d’origen escolar, adaptats dels autors clàssics, i llegits i comentats pels tractadistes medievals. En aquest sentit, l’amor és l’origen de la vocació poètica i de l’adquisició de saviesa de Cerverí, el qual el presenta com una condició sine qua non del trobar. És la seva tria preferida a l’hora de compondre els poemes, però, com veurem tot seguit, també es veu compel·lit a tractar altres temes, amb una nòmina remarcable de razos. Les circumstàncies personals, lligades a la seva condició àulica, el portaren sobretot a denunciar i mirar de reconduir el declivi moral de la societat, ja que posseïa el saber que li ho permetia. Per això, en un moment determinat abandona la lloança de la dona per convertir-se en àrbitre de la moral a la cort, en flagell dels malvats i en glossador de la doctrina moral i la cortesia. En relació amb tot això que comentam, La faula del rossinyol, analitzada al capítol cinquè, ofereix una imatge del protector que després experimenta un gir radical. Ho podem veure al següent capítol, «La lírica del rei», en què Cerverí adopta la figura del moralista. La matèria política és present a la seva obra amb força cap a la meitat de la dècada de 1270, quan Cerverí vitupera, en els seus sirventesos, Carles d’Anjou, la noblesa catalanoaragonesa (en aquelles saons, revoltada contra la monarquia) i l’infant Ferran Sanxis de Castre, germanastre de Pere, que en aquell moment s’havia convertit en el cap dels nobles sublevats i en aliat dels angevins. A partir de 1276, coincidint amb l’entronització de Pere el Gran, detectam un canvi sobtat en la producció de Cerverí: desapareix el to de crítica agressiva que caracteritzava els sirventesos d’abans i disminueixen notablement les referències evidents a esdeveniments polítics concrets. Tot i així, n’amonesta «alguns», uns destinataris molt específics que hem de suposar situats generalment en un entorn immediat. En arribar a aquest punt, hem de remarcar que els poemes d’aquesta etapa representen més de la meitat del total del corpus de Cerverí. Quant a l’aspecte qualitatiu, o més qualificatiu, durant aquests darrers deu anys Cerverí ofereix una literatura apropiada per a un entorn reial: tracta temes que considera útils en un ambient cortesà, els quals responen a una moda que prestigia i que ajuden a conformar una imatge desitjada per al rei i, per extensió, per a la cort. Un altre aspecte important és l’estudi de les tries formals que fa Cerverí, ja que privilegia els models propis de la producció trobadoresca de mitjan segle xiii i les formes innovadores. I les adapta a les necessitats de cada moment. Així, per exemple, resulta molt simptomàtica la importància que a partir de 1276 dóna al vers, una circumstància que, juntament amb l’ús ampli que també en fa Guiraut Riquier, porta el vers a convertir-se en un gènere amb trets identificatius propis a la tractadística posterior. A partir d’ara aquest esdevé, a través de Cerverí, el nou mitjà per difondre la ideologia que emanava de la cort reial catalana, tothora que Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 225

03/04/14 15:39

226

Llengua & Literatura, 24, 2014

les cansos i les peces de ball que havien caracteritzat l’etapa anterior ja havien tingut el seu efecte, mentre que els sirventesos començaven a perdre prestigi. Per contra, el trobador manté de manera moderada l’ús de la pastorela. Així mateix, volem remarcar que un dels aspectes més interessants de l’obra que ressenyam, el constitueix la part dedicada a l’estudi de la cort cultural de Pere el Gran, un aspecte gens tractat. D’antuvi, cal considerar que les corts del segle xiii experimentaren un notori creixement, una diversificació notable i un increment de la maquinària administrativa, cada cop més sofisticada i complexa. Tot això portà cap a una tria d’oficials lleials al rei, atès el context polític del moment i les tensions a tres bandes entre monarquies, noblesa i papat. Recordem que el cas més paradigmàtic del segle xiii, en relació amb aquest aspecte, el constitueix la fundació de la Universitat de Nàpols per part de Frederic II, el 1224, amb la intenció de desempallegar-se de funcionaris eclesiàstics i envoltar-se de laics preparats i fidels que poguessin servir bé els seus interessos en l’enfrontament amb el papat. En definitiva, ens trobam en un món de tensions, lluites de poder entre els membres de la vella aristocràcia, com a consellers naturals del rei, i els grups emergents, a la recerca de la promoció social i econòmica basada en una carrera administrativa. Si això ho aplicam al cas del nostre trobador, la pregunta és òbvia: el paper de Cerverí en la cort de Pere el Gran ho reflecteix, tot això? En qualsevol cas, la protecció de la cultura es convertí en un dels elements imprescindibles de la imatge d’un príncep ideal. Per això, a través de les (poques) notícies conegudes i de tot el que podem deduir a partir de les consideracions de Cerverí, cal plantejar una nova política cultural del rei, de la qual sorgeix la poesia política al servei dels interessos de l’infant, així com l’amorosa, en què el monarca és presentat com un expert jutge i coneixedor de la matèria. De fet, sabem que Pere el Gran també exercí de trobador: ell mateix va compondre una tensó, adreçada a Peironet, així com unes cobles que realitzà a l’entorn de la invasió francesa de 1285. Cerverí mateix fa referència a l’habilitat del rei com a trobador. Tot plegat, ens porta també a constatar la vàlua real del saber en aquell entorn i si la lírica de Cerverí, durant aquest període, pogué perseguir alguna finalitat més concreta. De fet, a través del trobador, Pere el Gran també assoleix prestigi com a mecenes cortès. En aquest sentit, Cerverí contribueix a crear la imatge de la cort del seu rei com un centre de cortesia. Finalment, resulten del tot fonamentades i escaients les hipòtesis de reconstrucció cronològica dels poemes que planteja l’autora del llibre. Com que som davant una obra estretament relacionada amb la protecció reial, el fet permet la interpretació en clau històrica de poemes concrets i, per tant, les propostes de datació. També resulta interessant copsar el pes important que tenen en Cerverí els gèneres qualificats de menors per la tractadística posterior. En definitiva, gràcies a les pàgines d’aquest estudi, gaudim a partir d’ara d’una aproximació molt completa al corpus de Cerverí i de molts dels aspectes que es deriven de la seva extensa obra. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 226

03/04/14 15:39

Ressenyes

227

Friedlein, Roger: El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica, Barcelona - Palma: Universitat de Barcelona - Universitat de les Illes Balears, 2011; «Blaquerna», 8. Josep E. Rubio

Universitat de València jerubio@uv.es

El llibre de Friedlein es presenta com una contribució a l’estudi de l’expressió literària en Ramon Llull, una qüestió important des del moment en què Jordi Rubió va clarificar el paper de la literatura en el projecte missional lul·lià (Rubió i Balaguer 1957). Des d’aleshores, queda clar que l’estudi de l’expressió literària present en algunes obres de Llull és inseparable del coneixement del seu pensament i, específicament, del «nucli dur» de la seua filosofia, l’Art lul·liana, ja que la utilització de determinades formes literàries i retòriques té la finalitat de presentar, des d’una estratègia comunicativa eficaç, uns continguts doctrinals que són al cor de l’obra lul·liana. Una de les formes literàries més emprades per Llull és el diàleg. L’estudi de Friedlein és especialment interessant perquè aborda amb deteniment aquest gènere que, com queda palés després de la lectura del llibre, és absolutament central en la producció de Llull. Es tracta doncs d’un treball necessari per aclarir la manera com Llull empra estratègies literàries amb una finalitat apologètica. En concret, l’estratègia de presentar el contingut de moltes de les seues obres en forma de ficció dialogada. L’autor considera en primer lloc la inserció dels diàlegs lul· lians en la tradició clàssica i medieval del gènere. A partir de la constatació que les tres tradicions dialògiques de l’Antiguitat clàssica (Plató, Ciceró i Llucià) no exerceixen una influència directa en l’edat mitjana, es planteja la necessitat d’estudiar cada diàleg medieval sobre el rerefons dels diàlegs cristians primerencs. Els pressupòsits metodològics que sustenten l’estudi són sòlids, ja que es preocupa per esbrinar detalladament els criteris de delimitació del diàleg com a gènere per arribar a una definició que siga vàlida per a aquest en la seua forma medieval i veure, posteriorment, com el diàleg lul·lià s’hi ajusta. Del general al particular, la part introductòria assenta doncs els conceptes en joc abans d’entrar a l’anàlisi en detall de cada obra. En la part dedicada a les característiques del diàleg lul·lià és interessant la relació que s’estableix amb l’Art lul·liana i la forma de preguntes i respostes. Més enllà del context cultural i literari del moment, l’especificitat de l’Art podria explicar algunes característiques del diàleg lul·lià; per exemple, es qüestiona si l’esquema de preguntes i respostes de l’Art pot tenir relació amb el diàleg com a forma literària. Tot i que, al nostre parer, la descripció resumida que es fa de l’estructura d’un «tractat típic de l’Art» és incompleta, la conclusió a què hom arriba (que «el diàleg com a principi de producció textual no sorgeix del principi de preguntes i respostes», p. 65) és correcta. Incompleta perquè no es pot reduir Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 227

03/04/14 15:39

228

Llengua & Literatura, 24, 2014

l’Art a un alfabet d’abreviatures, figures, sèries de conceptes i tot seguit preguntes. Aquesta és la visió mecanicista de l’Art combinatòria com a «màquina de pensar» que obvia elements importants com les «condicions», els «modes» o les «definicions», els autèntics criteris de validació de les respostes (de fet, són les respostes a les qüestions). Entre els conceptes repartits en figures i les qüestions hi ha un abisme que no es pot salvar sense aquests components més discursius que són presents a totes les versions de l’Art. Una presentació més completa de l’Art, no exclusivament reduïda a figures i preguntes-respostes, hagués oferit probablement més material per a la reflexió sobre aquest punt tan destacat com és el de la seua relació amb la forma literària del diàleg. Friedlein es pregunta també si Llull vinculà el seu mètode artístic a textos literaris dialogats d’estructura pregunta-resposta i, a la recerca de fonts, arriba a la conclusió que «l’Art lul·liana com a mètode pot ser concebuda com una forma, inspirada per textos com ara el Llibre de Sidrac, de sistematització i automatització de seqüències de preguntes i respostes» (p. 64). Com acabem d’exposar, no creiem que l’Art es puga reduir a un sistema automàtic que genera preguntes i respostes i, a més, sembla més senzill trobar la inspiració lul·liana per a aquest sistema en una font més pròxima i evident com són les quaestiones dels tractats escolàstics. Després de l’extensa introducció segueix l’estudi detallat de sis diàlegs lul· lians. El lector trobarà informació valuosa per al coneixement de cada una de les obres. No sols s’exposa amb precisió el contingut de cada text, sinó que s’interpreta a la llum d’altres textos lul·lians i, sobretot, es fa un exhaustiu estudi de l’estructura i dels elements retòrics que donen la clau per a comprendre el que pretenia Llull amb cada diàleg. Es tracta doncs d’un model d’accés interpretatiu als textos lul·lians que té en compte l’ús de l’expressió literària com a estratègia apologètica, de manera que respon perfectament a l’objectiu plantejat des del títol. Per exemple, és destacable, en el cas del Llibre del Gentil, la interpretació que es fa de l’hortus deliciarum de l’inici com a al·legoria de la sensualitat relacionada amb l’escatologia musulmana, oposada a la interpretació dels arbres, representatius de la contemplació i de l’escatologia cristiana, però també element d’enllaç entre els plans narratiu i argumentatiu de l’obra. O en el cas del Liber Tartari l’estudi completíssim de l’estructura que serveix per a fer llum sobre la relació entre forma i contingut. Friedlein s’adona de la peculiar divisió del comentari del psalm Quicumque vult, que no respon als paràmetres estructurals més corrents: trenta-cinc parts o versicles en lloc dels quaranta habituals. Com que la seqüenciació imposada en aquest cas és 1+16+1+16+1, clarament simètrica, Friedlein identifica un referent trinitari en aquesta composició numèrica (1+1+1), però afegeix que les xifres escollides (setze i trenta-cinc) no tenen «cap significat que es pugui relacionar amb el Liber Tartari» (p. 138), a diferència del quaranta, un dels números més significatius en les al·legories numèriques cristianes. La clau en aquest cas ens la dóna, un cop més, la referència a l’Art, sempre necessària per entendre qualsevol obra de Llull: setze és el número estructurador de les versions primeres de l’Art, anomenades precisament «quaternàries» per aquest motiu (4x4). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 228

03/04/14 15:39

Ressenyes

229

El Desconhort i la Consolatio venetorum escenifiquen converses de tema consolatori en les quals l’autor apareix com a interlocutor. Aquesta part ofereix reflexions valuoses sobre les formes d’expressió del jo en els pròlegs de les obres lul·lianes anteriors al primer dels textos esmentats i resol alguna aparent incongruència sobre el perfil moral amb què aquest jo es presenta en el Desconhort. Amb una bateria de dades precises, Friedlein demostra que la ira que el caracteritza no és un vici, sinó que respon a l’espècie d’«ira virtuosa» present en el discurs moral d’altres autors com St. Tomàs i considerada pel mateix Llull en obres anteriors com el Llibre de contemplació. Per arrodonir l’argumentació podem afegir que també en l’Art (i de nou la connexió entre l’Art i la resta de la producció de Llull és manifesta) es troba aquesta consideració virtuosa de la ira: ja a l’Art abreujada d’atrobar veritat es presenta en la part dedicada a l’aplicació de la figura V, la de les virtuts i els vicis. Les Oracions e contemplacions de l’Enteniment és un altre dels diàlegs lul· lians objecte d’estudi. Aquest permet analitzar no sols la representació del jo en els diàlegs, sinó també especialment l’ús de personificacions, un recurs molt emprat pel nostre autor. El minuciós treball sobre el contingut d’aquest text porta a Friedlein a una conclusió molt important, l’abast de la qual va més enllà d’aquest estudi, i que en alguns altres ja havíem apuntat: la «contemplació» és una activitat de l’ànima racional identificada amb la «demostració» (Rubio 2012). Aspectes fonamentals del pensament lul·lià són doncs analitzats amb una claredat expositiva molt notable gràcies al treball interpretatiu sobre els diàlegs d’aquest llibre, la qual cosa mostra que els textos representatius d’aquest gènere són, per a Llull, eines fonamentals per a la transmissió de les seues idees. Així, el darrer dels diàlegs estudiats, la Disputatio Fidei et Intellectus, entra directament al cor d’un dels temes principals de la filosofia lul·liana: el de les relacions entre fe i raó. Però l’aportació principal d’aquest llibre és la manera com Friedlein és capaç de posar en relació el contingut doctrinal de cada diàleg amb una forma literària que és exhaustivament analitzada. En aquest cas, el diàleg entre Fe i Enteniment té dues parts: en la primera és Fides qui sembla imposar-se al seu interlocutor, mentre que en la segona assistim a un capgirament de la distribució de les forces i a la victòria dialèctica d’Intellectus. Els referents textuals identificats són diferents en cada part: el gènere romànic del «debat» en el primer cas, i les quaestiones disputatae en el segon. Llull és el mestre de l’hibridisme i de l’aprofitament de referents diversos que, convenientment identificats, com fa Friedlein, poden aportar informació valuosa sobre el sentit del discurs amagat rere l’embolcall. El darrer capítol està dedicat a presentar les característiques del diàleg lul·lià com a model literari. Com a conclusió de les anàlisis anteriors de textos específics, hom pot identificar alguns trets com, per exemple, el que Friedlein anomena «la hipertròfia de l’estructura». De nou es fa palesa una de les virtuts principals d’aquest treball: no es limita a l’enumeració de les característiques detectades, sinó que intenta explicar-les des de la concepció estètica lul·liana per tal de dibuixar les línies mestres del projecte «literari» de Ramon Llull. Així, s’apunta cap a Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 229

03/04/14 15:39

230

Llengua & Literatura, 24, 2014

les idees d’ordo i de pulchritudo de la Rhetorica noua com a fonament teòric que explica la praxi lul·liana del diàleg. L’estudi es completa amb una breu però interessant panoràmica del diàleg en el lul·lisme iberoromànic medieval i amb un apèndix que conté el corpus dels diàlegs lul·lians amb una presentació resumida, en forma de fitxa, de cadascun d’ells. En resum, un treball de referència sobre un aspecte no massa estudiat però pendent d’anàlisi en la recerca lul·liana de les darreres dècades. L’estudi de l’articulació entre forma literària i contingut doctrinal en l’obra de Llull a partir de les idees retòriques de l’autor és un camp obert des de la publicació dels articles pioners de Jordi Rubió i Balaguer. Fins ara només havia estat apuntada en el Llibre d’amic e amat (Pring-Mill 1962-1967) i en el Llibre de contemplació (Rubio 1995). La consideració en bloc de tot el corpus dels diàlegs lul·lians aprofundeix sens dubte aquesta línia d’estudi. Hem de celebrar doncs la publicació en català d’aquest estudi, originalment escrit en alemany. En aquesta versió catalana s’actualitza en algunes notes la bibliografia, ja que ha transcorregut una dècada des de l’aparició de l’estudi original. No es tracta d’una actualització sistemàtica, sinó de referències puntuals importants. En aquest punt, caldria remarcar que unes quantes referències bibliogràfiques presents en el text no han estat recollides en la bibliografia final. Així, Ruhe (1987), citat, per exemple, a la pàgina 49, no està recollit a la bibliografia. Com tampoc Friedlein i Traninger (2001) o Traninger (2001), citats en nota respectivament a les pàgines 53 i 57. BIBLIOGRAFIA Pring-Mill (1962-1967): Robert Pring-Mill, «Entorn de la unitat del Llibre d’amich e amat», Estudis Romànics, 10, 33-61. Rubio (1995): Josep E. Rubio, Literatura i doctrina al Llibre de Contemplació de Ramon Llull, València: Saó. Rubio (2012): Josep E. Rubio, «Contemplation et prière: deux composantes de l’art lullienne», Iris. Annales de philosophie, 33, 59-70. Rubió i Balaguer (1957): Jordi Rubió i Balaguer, «L’expressió literària en l’obra lul·liana», dins: Obres Essencials de Ramon Llull, vol. 1, Barcelona: Editorial Selecta, ps. 85-110.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 230

03/04/14 15:39

Ressenyes

231

Bonner, Anthony: L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús, Barcelona: Publicacions i Edicions de la UB, 2012; «Blaquerna», 9. (The Art and Logic of Ramon Llull. A User’s Guide, Leiden - Boston: Brill, 2008.) Roger Friedlein

Ruhr-Universität Bochum, Romanisches Seminar roger.friedlein@rub.de

The Art and Logic of Ramon Llull d’Anthony Bonner, ara disponible en versió catalana d’Helena Lamuela, emprèn la tasca difícil d’explicar el cor del pensament lul·lià que és l’ars magna o «art lul·liana»: el sistema universal de pensament —o de producció discursiva— que Llull afaiçonava sempre de nou en uns 280 escrits i que adaptà a les exigències de diverses disciplines i tipus de públic. Bonner presenta en L’Art i la lògica de Ramon Llull tant les etapes cronològiques de l’evolució de l’art com els mecanismes del seu ús. El llibre s’obre amb un capítol introductori que ofereix una excel·lent aproximació a la figura de Ramon Llull i les característiques de la seva art com no es veia en llengua catalana des del volum d’introducció lul·liana per al públic estudiantil, ara ja un clàssic, que és Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària, del mateix Anthony Bonner i de Lola Badia, de l’any 1988. El nou llibre de Bonner en la seva totalitat, en canvi, va moltíssim més lluny i enfoca amb detenció, en els seus capítols principals, els mecanismes de l’art i, sobretot, el funcionament de les figures que hi van, a més a més, profusament reproduïdes. Si bé els autors del lul·lisme europeu conegueren el sistema de pensament de Llull només en la forma definitiva que ell hi va donar l’any 1305 en l’Ars generalis ultima, aquesta versió final va ser precedida per una gènesi que es va extendre per decennis i que la investigació lul·lística ha dividit en una primera fase «quaternària» (caracteritzada per estructures quaternàries basades en els quatre elements de la filosofia natural) i una de ternària (caracteritzada pels anomenats correlatius i d’altres estructures triàdiques, basats en la trinitat divina). Són seguides per una tardana fase «post-artística». D’aquesta cronologia es dedueix bàsicament la divisió de la part central de l’estudi de Bonner en quatre capítols, ja que l’autor hi insereix un capítol de transició entre les dues fases principals. El volum es tanca amb un repàs de l’evolució de l’art i les seves característiques: un sistema combinatori i relacional, tancat en el sentit de no remetre a d’altres autoritats a fora d’ell mateix, i obert en el sentit de ser aplicable a l’ús productiu que cada «artista» en faci. A la fase quaternària, Bonner s’hi atansa per la via matemàtica. Demostra com les figures lul·lianes d’aquesta etapa es poden descriure matemàticament com a grafs, mitjançant els quals són produïts grans quantitats de combinacions fixes de lletres que Llull distribueix en les anomenades «cambres» d’algunes de les figures. Des d’aquestes cambres fins a l’explicació dels fenòmens del món, que és el que a Llull li interessa, encara hi ha molt de camí. Bonner ressegueix en alguns exemples com Llull s’imaginava que l’usuari de l’art recorreria aquest procés heurístic. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 231

03/04/14 15:39

232

Llengua & Literatura, 24, 2014

Els usuaris potencials, en canvi —i, entre ells, hi havia els doctors de la Sorbona de París—, el jutjaven massa complicat i idiosincràtic. La fase ternària en l’obra lul·liana es pot entendre bàsicament com una resposta a aquestes crítiques. Llull decideix de reduir el material que l’usuari s’havia d’estudiar fins a algunes sèries de nou termes cada una, suprimeix les estructures quaternàries originades en els quatre elements i, sobretot, explicita les respostes que l’art ha de generar, bo i produint «mecànicament» les enormes sèries de frases completes, que substitueixen les cambres combinatòries de la fase anterior. Va ser en aquesta forma que el gruix dels lul·listes conegué la seva art. Finalment, en la fase tardana, Llull fa un pas més per adaptar el seu pensament a les pràctiques intel·lectuals de les universitats. En comptes de buscar estructures analògiques entre els dominis de l’existència —el món dels elements, l’home i la seva ànima, la divinitat— com feia en la primera art, es concentra, ara, en demostracions sil·logístiques com les que eren d’ús comú en la lògica universitària. Aquest abandó successiu de l’analogisme elemental és probablement un dels motius pels quals van minvant els ingredients literaris en la fase tardana de l’obra lul·liana, ja que la seva «literatura» tenia, des de sempre, un caràcter exemplar i analògic i, per tant, casava menys bé amb els interessos per la lògica del Llull més gran. Ara serà l’homilètica que ocuparà el lloc de la literatura. Haver deixat més clara la successió d’aquestes fases no és el més petit dels mèrits del llibre de Bonner. Ell presenta l’art lul·liana tant en la seva dimensió cronològica com en la dimensió de profunditat en cada fase i enllaça, així, amb els estudis fonamentals de Frances Yates. L’estudi de Bonner és del detallisme i de la complexitat ingent que l’art requereix, i també la traducció d’Helena Lamuela, impecable, una obra de pes. Amb tot això, el volum porta el seu títol «manual d’ús», tan seductor, no sense una picada de l’ullet del seu autor. Bonner presenta aquest volum com si fos una gramàtica de la màquina de producció de discurs lul·liana i, alhora, una gramàtica històrica. El que no deixa de caldre, si es permet de dir-ho així, és un llibre d’exercicis per a aquesta gramàtica; perquè malgrat haver estudiat el «manual d’ús», pocs seran els seus lectors que estiguin capacitats per fer servir l’art lul·liana. Crida l’atenció el fet que ja els erudits de la primera edat moderna, quan es dedicaven a l’art lul·liana, no ho feien gaires vegades de la manera i amb les intencions que el seu creador havia previst. Hi enfocaven més aviat diverses facetes concretes per desenrotllar-les segons els seus interessos, sobretot retòrics i combinatoris. El treball amb l’art lul·liana, tot i l’existència del manual d’ús que ara tenim a mà, continuarà essent, per tant, un treball sobre l’art, i no la seva aplicació. Aquest treball, tanmateix, ha avançat un bon tros amb l’estudi de Bonner i ha guanyat el que serà la seva obra de referència per molt de temps.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 232

03/04/14 15:39

Ressenyes

233

Alfons el Vell, duc de Gandia, marqués de Villena i comte de Ribagorça: Lletra a sa filla Joana, de càstig e de bons nodriments, edició i estudi de Rosanna Cantavella, Gandia: Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell, 2012. Antònia Carré

Centre de Documentació Ramon Llull, UB - Universitat Oberta de Catalunya acarrep@uoc.edu

L’edició que ressenyo de l’única obra coneguda d’Alfons el Vell es va publicar el 2012 a Gandia amb motiu de la celebració del sisè centenari de la mort del duc (1412), que coincideix amb l’any del Compromís de Casp. La voluntat de l’edició és sobretot divulgativa i com que qui signa no fa escarafalls al propòsit, sinó que el considera lloable, el primer que se m’acut és felicitar-ne l’autora i el comitent. Dit això, anem a pams. El volum conté dues obretes del que se n’ha dit literatura per al matrimoni, la Lletra a sa filla Joana, de càstig e de bons nodriments, d’Alfons el Vell, i el Consell de bones doctrines que una reina de França donà a una filla sua, obra anònima que Rosanna Cantavella edita en apèndix. Les dues obres les havia editades en un treball anterior que és l’origen d’aquest volum, com ella mateixa reconeix (el volum parteix de «la meua edició filològica, primera versió del present treball», Cantavella 1991: 11). Les obres són el que són i l’editora no hi pot fer més. Tan sols pot intervenir en la forma de presentar-les i aquí ha pres l’opció encertada de modernitzar-ne la grafia. A cap de les dues obretes s’hi veuen grans qualitats literàries, sinó una prosa directa que embolcalla uns consells pràctics que han de regir la vida matrimonial de les destinatàries. El text d’Alfons el Vell és fred, el Consell anònim, en canvi, destil·la una mica d’emoció en les paraules de la filla quan s’ha de separar de la mare, la regina, i plorant, s’exclama: «Senyora e mare mia molt cara, a Déu vos coman. Jo me’n vaig e no sé on, ni si jamés vos veuré ni vós mi; però serà ço que a Déu plaurà. Mas no resta que nostra partença no sia en gran partida molt aspra e dolorosa» (p. 82). La desemparança i la resignació de la donzella inexperta em recorden el to íntim de les cartes que Estefania de Requesens va escriure a la seva mare segles més endavant, potser perquè l’autoria d’aquest Consell anònim, que parteix d’un text d’àmplia divulgació, podria recaure en una dona. Cantavella no l’apunta, aquesta hipòtesi, que reconec que sostinc només damunt de la meva intuïció. A més de la correcta edició dels textos, l’editora fa una bona feina a la primera part de la introducció del volum. Proporciona una contextualització genèrica sobre la tradició dels consells i la literatura matrimonial, uns textos didàctics escrits per a les dones que se centren en els aspectes pràctics de la vida femenina. Aquesta literatura educativa per a la dona, que fixa unes pautes de conducta per tal que el matrimoni funcioni bé (sobretot per a l’home), circula al llarg dels segles xiii i xiv per l’Europa llatina occidental. La Lletra i els Consells, doncs, s’han de posar de costat amb el Livre des manières d’Étienne de Fougères, el Miroir des Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 233

03/04/14 15:39

234

Llengua & Literatura, 24, 2014

dames, el Del reggimento e costumi di donna de Francesco da Barberino, els Enseignements à ses filles del cavaller de la Tour Landry, el Ménagier de París, els Dodici avvertimenti che deve dare la madre alla figliuola quando la manda a marito escrits cap al 1300 i que són l’origen dels Consells catalans, el famós conte de Griselda petrarquesc i boccaccià que va traduir Bernat Metge o El Llibre de les dones de Francesc Eiximenis. Degut a la naturalesa del volum, Cantavella no s’excedeix en les informacions que dóna, sinó que ofereix bibliografia per a qui vulgui endinsar-se en determinats temes, com per exemple el concepte de matrimoni medieval i els rituals i costums que l’envolten o la proliferació de textos de literatura matrimonial que es produeix al segle xvi (p. 21 i 26). La descripció bàsica del manuscrit que ens ha conservat les dues obres editades deixa clar que el còdex va ser concebut com una unitat temàtica. Cantavella explica que el manuscrit miscel·lani 3-1-7 de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona és una antologia en llengua vulgar sobre el regiment político-moral i reconeix (p. 14) que aquesta idea ja l’havien apuntada Lluís Cabré (1993: 37) i Tomàs Martínez (2001: 90-91, n. 11). El manuscrit conté set textos, entre els quals hi ha el Breviloqui de Joan de Gal·les, el Scipió e Aníbal d’Antoni Canals (que està dedicat a Alfons el Vell com a duc de Gandia), el De providència de Sèneca en traducció d’Antoni Canals i l’Epístola de sant Bernat, del regiment e cura de la casa, feta al cavaller Ramon de Castell Ambrós. Les dues obres editades per Cantavella van a continuació i estan escrites per una segona mà. L’epístola del pseudo-Bernat és un text que complementa la Lletra i els Consells perquè està adreçada al pater familias i no és per casualitat que les tres obretes s’hagin inclòs al final del manuscrit. De fet, hi ha més exemples de directrius matrimonials dictades tant per a la dona com per a l’home, com els Consells a un casat i els Consells a una casada, que va escriure en vers Andreu Martí Pineda després de 1553 (Martínez 2001) i que Cantavella cita. Llàstima que l’editora no hagi optat per incloure la traducció catalana de l’Epístola (que ocupa només dos folis del manuscrit) en un altre apèndix al volum! Les pàgines de la introducció dedicades a Alfons el Vell són també meritòries. Cantavella el presenta com un home d’armes i de lletres, un representant dels «nous temps de l’alta política baixmedieval» (p. 9) circumscrit en una cort que esdevé un focus de cultura. El punt de vista és el correcte, després que diversos estudis recents hagin posat de manifest la importància de les corts (dels reis i dels infants d’Aragó i també ducals) en l’entronització de poetes i de modes literàries.1 Cantavella té l’habilitat de resumir les dades biogràfiques aportades per Castillo (1999)2 i de centrar-se en un dels episodis més espectaculars de la vida d’Alfons el Vell, que emergeix com un personatge fascinant i per això mateix complex. La 1. Penso, per citar només un exemple, en el llibre de Torró (2009). 2. Cantavella no té en compte el llibre posterior de Juan Vicente García Marsilla (García 2010). Entenc que no escau a la naturalesa del volum furgar en la vida quotidiana de la cort, però hauria pogut citar l’estudi a la bibliografia.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 234

03/04/14 15:39

Ressenyes

235

batalla de Nájera (1367), que canvia el destí del nostre home, ocupa un lloc rellevant. Cantavella explica que Alfons el Vell, fet presoner, es va bescanviar pels seus dos fills mascles vius, Alfons i Pere, el primer dels quals va estar en captivitat vint-i-dos anys, i que per pagar-ne els rescats es va haver d’endeutar i va haver de cobrar a l’avançada el dot dels casaments dels seus dos fills. També s’esbossen els conflictes amb Alfons el Jove, que serà el segon duc de Gandia i que es rebel·larà contra els matrimonis que li vol imposar el pare. Per descomptat, es dediquen unes pàgines al casament de Joana, la filla gran, amb l’hereu del comtat de Cardona. Un dels encerts d’aquest resum biogràfic és que Cantavella dóna pistes de la vida enigmàtica d’Elionor, una de les tres filles d’Alfons. Ja viuda, el seu germà Alfons la tenia confinada i l’acusava d’unes «coses deshonestes» que ella acostumava a fer. A què es refereix exactament? Cantavella s’ho pregunta i afegeix que Elionor es mereix que algú li dediqui un estudi a fons (p. 36). La vinculació literària d’Alfons el Vell li ve de família: el seu pare, l’infant Pere d’Aragó, va compondre sirventesos per a la coronació del seu germà Alfons el Benigne, com ens informa Ramon Muntaner i ens recorda Lluís Cabré a propòsit de Pere March, que va ser procurador general d’Alfons el Vell al llarg de quaranta anys (Cabré 1993: 35). Precisament, el pare d’Ausiàs March va dedicar Lo compte final a Alfons el Vell, que és també el destinatari del Scipió e Aníbal d’Antoni Canals (que figura en el manuscrit que conté també la Lletra) i del Dotzè del Crestià (p. 42). No es fa estrany, doncs, que Alfons el Vell hagi escrit una Lletra per donar uns quants consells a la seva filla Joana. Cantavella no dubta a datar la Lletra el 1392, que és l’any que Joana es va casar amb Joan Ramon Folc de Cardona (p. 33). Hauria anat bé tenir en compte la datació que va apuntar Lluís Cabré, que la considera del 1387 perquè és l’any que es van signar els capítols matrimonials (Cabré 1993: 19, n. 39). No tinc arguments per defensar una data enfront de l’altra, però penso que el més prudent seria assignar a la lletra una datació hipotètica que les inclogui totes dues: en algun moment entre 1387 i 1392, el pare devia considerar que era una bona ocasió per escriure els consells de bon regiment matrimonial per a la seva filla. El manuscrit, com indica Cantavella, és posterior a aquests anys, perquè la rúbrica diu que la lletra va ser escrita «per lo marquès de Villena e comte de Ribagorça, qui aprés fo intitulat duc de Gandia» (p. 59), i el ducat de Gandia li va ser ofert per Martí I l’any 1399. La dada és interessant perquè ens indica que la Lletra va circular més enllà de l’àmbit de la primera destinatària. La introducció es clou amb unes observacions lingüístiques. Són breus i no tenen pas la pretensió de ser un estudi exhaustiu. L’apartat conté algunes observacions lèxiques, on «s’enuncien paraules i expressions de particular interès» (p. 50), amb l’afegitó de si es troben recollides o no als dos diccionaris de referència (DCVB, DECLC). Les particularitats són nou: «prendre’s ament», «dexopte», «anetar», «vingués de pler», «haurà necessari de», «hajats a cert», «molt vos hi va», «no siats envejosa de demanar» i «detraure scarn de negú». Em sorprèn que no hi hagi afegit el «càstig» del títol de la Lletra, ja que el DCVB no recull l’acLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 235

03/04/14 15:39

236

Llengua & Literatura, 24, 2014

cepció amb el sentit d’«instrucció, ensenyament», que sí que li atorga el diccionari en línia de Faraudo de Saint Germain.3 Segons el DECLC, «castigar» vol dir només «amonestar, esmenar». El volum conté una glossa a la Lletra d’Alfons el Vell que és el que el títol indica: un comentari al text, que s’ha dividit en apartats, de vegades excessivament literal. Cantavella n’hauria tret més profit si hagués comparat el contingut de la lletra amb els altres textos de literatura de consells que cita a la introducció o amb obres de característiques similars. Per exemple, en comentar l’apartat on el duc recomana a Joana que no estigui ociosa i que llegeixi (p. 63), Cantavella cita Eiximenis (p. 77), que també aconsellava que les dones aprenguessin de lletra, però no esmenta Vicent Ferrer que s’hi mostrava contrari. En aquest mateix apartat, Alfons el Vell recomana a Joana que «totstemps vullats fer qualque cosa de vostres mans», sense que la glossa faci aparèixer per enlloc la Doctrina pueril, on Llull aconsella al seu fill que aprengui un ofici manual per ser capaç de sobreviure si els recursos econòmics se li giren en contra. En definitiva, l’edició de Rosanna Cantavella té el mèrit de posar-nos a l’abast dos textos breus de literatura matrimonial del segle xiv que tenen interès cultural perquè posen de manifest que aquesta tipologia d’obres comptava amb un públic que les apreciava, i per això es copiaven més enllà dels anys en què van ser escrites. L’estudi introductori que els dedica i la glossa a la Lletra tenen llums i ombres. Però és que ningú no és perfecte, com li diuen a Jack Lemmon al final d’una pel·lícula magnífica. BIBLIOGRAFIA Cantavella (1991): Rosanna Cantavella, «L’educació femenina per al matrimoni: dos opuscles catalans medievals», dins Antoni Ferrando i Albert Hauf (eds.), Miscel·lània Joan Fuster IV. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 33-57. Cabré (1993): Lluís Cabré (ed.), Pere March, Obra completa, Barcelona: Barcino, ENC, col. A, 132. Castillo (1999): Jaume Castillo Sainz, Alfons el Vell, duc reial de Gandia, Gandia: CEIC Alfons el Vell. García (2010): Vicente García Marsilla, La taula del senyor duc. Alimentació, gastronomia i etiqueta a la cort dels ducs reials de Gandia, Gandia: CEIC Alfons el Vell. Martínez (2001): Tomàs Martínez Romero, «L’obra profana d’Andreu Martí Pineda i la literatura valenciana a la primera meitat del segle xv», Llengua & Literatura, 12, 77-104. Torró (2009): Jaume Torró (ed.), Lluís de Requesens, Bernat Miquel, Martí Garcia, Rodrigo Dies, Lluís de Vila-rasa, Francesc Sunyer, Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, Barcelona: Editorial Barcino, ENC, col. B, 29. 3. http://www.iec.cat/faraudo/

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 236

03/04/14 15:39

Ressenyes

237

Cocozzella, Peter: Text, Translation, and Critical Interpretation of Joan Roís de Corella’s Tragèdia de Caldesa, a Fifteenth-Century Spanish Tragedy of Gender Reversal. The Woman Dominates and Seduces Her Lover, LewistonQueenston-Lampeter: The Edwin Mellen Press, 2012. Annamaria Annicchiarico

Università Roma Tre, Dipartimento di Lingue, Letterature e Culture Straniere annamaria.annicchiarico@uniroma3.it

Il volume consta di una «Introduction», di una discussione articolata in sei capitoli, di una sintesi finale, di una «Appendix» contenente la traduzione in inglese della Tragèdia de Caldesa, di tre illustrazioni, della bibliografia, di un indice di nomi e argomenti. L’Autore propone un approccio alla Tragèdia che vuole porsi nel segno della discontinuità rispetto a quanto di essa si è detto negli ultimi decenni, dal momento che, a suo avviso, finora nessuno si è chiesto se nell’opera più nota e più studiata di Corella sia rintracciabile la fisionomia di un testo «suitable for the stage» (p. XV). Quindi, mettendo in discussione quello che è stato l’orientamento critico corrente degli ultimi decenni («The most authoritative critics do not regard it as suitable for the stage», p. XV), l’Autore intende dimostrare come, alla luce della definizione di tragedia formulata da Isidoro di Siviglia (Etymologiarum Libri), il testo corelliano traduca «into a full-fledged spectacle a deft articulation of monologue with a show of pantomime» (p. XV). Col proposito di tentare una lettura psychological della Tragèdia (p. 2), l’Autore isola nel primo capitolo («The World as a Dark Chamber») alcuni spunti tematici comuni ad essa, segnatamente per quel che riguarda la rappresentazione dell’amante chiuso in una camera oscura, e ad alcuni campioni letterari di inferni e prigioni allegorici: una breve incursione nell’ambito degli aldilà erotici, il cui obiettivo è provare come Corella pervenga alla «creation of a text of loneliness that evokes, ultimately, a suggestive notion of spatiality. The result, then, is the fashioning of a psychic space as a “local habitation”, or, to use a Hispanic term, a vivencia of the suffering lover» (p. 2). Sulla stessa lunghezza d’onda si pone l’analisi svolta nel II capitolo («Ausiàs March’s Legacy»), la cui idea portante è che: «in the tradition of the infiernos Corella develops the spatiality of the dark chamber and presents it as a synecdoche of “innerness”, a condition of hopeless immanence, acute distresss, keen suffering, and overwhelming sorrow» (p. 53). Autori (e testi) presi come punto di riferimento immediato: Francesc Moner (La noche) e Comendador Escrivá (Querella ante el Dios de Amor), «who distinguished themselves within that community for their insistent probing into the “erotic” Hell.» (p. 3). Obiettivo della discussione è mostrare come Corella risulti, proprio sul piano dell’elaborazione dello spazio psichico, «one of the most inventive members of March’s textual community» (p. 53); e ciò dal momento che «A comparison between Corella’s Tragèdia and the other Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 237

03/04/14 15:39

238

Llengua & Literatura, 24, 2014

two works —one by Escrivá one by Moner— which, as we have seen, fall within the radius of Ausiàs March’s influence, confirms the hypothesis, formulated above, concerning Corella’s text of immanence. This means that Tragèdia as well as La noche and Querella remain well within the realm of Ausiàs March’s creativity and do not deviate from the dialectic that March establishes between solitude and subjectivity. It is safe to reach a conclusion, especially relevant for our present discussion, that Corella’s primary concern —at least in the Tragèdia— is not moralistic, but, rather, psychological and existential» (p. 57). Tale ottica infatti, porta l’Autore a prendere posizione rispetto a una lettura «morale» della Tragèdia, che porrebbe quest’ultima, mutatis mutandis, sullo stesso piano delle favole mitologiche corelliane, e a ritenere inadeguata la linea interpretativa corrente, con specifico riferimento a Cingolani (e Martos): «What Corella creates […] is a text of immanence, which does not sit well with the mechanics of distancing and displacement that figure prominently, as we have just seen, in Cingolani’s criticism» (p. 63), in nome di quello che secondo l’Autore è «the psycological rather than moralistic tenor of Corella’s esthetic» (p. 183). I capitoli terzo («Narcissus Revisited») e quarto («Aspects of Self-Fashioning») mettono in luce la drammatizzazione del contrasto tra un protagonista maschile totalmente ripiegato su stesso, e in crisi d’identità, e una controparte femminile «self-fashioned and self-possessed to the extent of a radical commitment to transgressive behavior» (p. 183). Punto di partenza è l’ipotesi che «what is at issue in Tragèdia de Caldesa is neither the indeterminacy in Caldesa’s behavior nor the innuendo as to inconstancy of her character but, rather, the instability of the male protagonist’s sense of selfhood» (p. 80); e, di fatto, in queste pagine l’Autore evidenzia aspetti della Tragèdia che ritiene a tutt’oggi sfuggiti: fondamentalmente, i risvolti del ruolo di Caldesa e del suo modus operandi (p. 5). Caldesa, audace e risoluta (p. 5), è la protagonista di un episodio che, soprattutto per come si configura il momento chiave, secondo l’Autore non ha nulla di accidentale: «The entire episode has been staged by the lady in the implementation of her own self-fashioning» (p. 5). Di conseguenza, se nella Tragèdia vige l’indeterminatezza, questa non riguarda tanto il profilo di lei, quanto quello di lui (p. 80): un io maschile che guarda nell’inferno della psiche ed esibisce «two concomitant narcissistic symptoms of the lover’s malady —namely: on the one hand, the extreme state of self-engrossement, and, on the other hand, the inordinate fixation on the lady, who, not unlike the nymph perceived in the fountain, turns out to be a phantom apparition, a figment of the lover’s imagination» (p. 70). In sostanza, l’approccio «psicologico» porta Cocozzella a suggerire che «In true Lacanian fashion, Caldesa clearly emulates the exemplary women adduced by Lindheim... Not unlike Dido, Phillis, and Ariadne, Corella’s formidable personage manages «to manip ulate the narcissism of masculine desire to their own advantage» (p. 97). Il V capitolo («The Text of Visualizing») è dedicato all’analisi della scena cruciale, quella di Caldesa colta in flagrante col rivale; scena che, secondo l’Autore, s’istituisce a nucleo germinativo della «tragedia» ed è «conceived in a quasiLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 238

03/04/14 15:39

Ressenyes

239

photographic mode and contemplated obsessively in an ekphrastic manner» (p. 183). Il nocciolo di quanto Cocozzella osserva circa tale scena, evocando il concetto di imago agens, e, sulla scorta di quest’ultimo, richiamando alla memoria il celebre episodio del Tirant lo Blanch (cap. 283), è, a ben vedere, il seguente: «The protagonist catches a glimpse of a scene […]. By the shocking effect it produces on the beholder the image functions actually as one of those imagines agentes […] that precipitates a morbid, self-commiserating meditation, steeped in sorrow and profuse lamentation» (ps.133-134). Il sesto ed ultimo capitolo («Dramatics and Theatricality») si pone come banco di prova di una riflessione che dovrebbe raccogliere il senso di tutta la monografia. Cocozzella riprende l’interrogativo che ha richiamato ripetutamente l’attenzione degli studiosi: perché «tragedia»? che senso dare al termine? A riguardo, l’Autore dichiara di rifarsi al ben noto volume di H.A. Kelly (1993) e di voler ancorare la propria interpretazione del testo alla nozione isidoriana di «tragedia»: in pratica, si prefigge di dimostrare, richiamandosi a Kelly, come la Tragèdia de Caldesa sia una «Isidorian tragedy» (p. 7). Due campioni letterari iberici, che nel titolo recano la stessa indicazione di «genere» (Tragedia de la insigne reina doña Isabel di Don Pedro, Condestable de Portugal, e Tragèdia ordenada per Mossèn Gras, p. 153), offrono a Cocozzella l’appiglio per ritenere che Corella, insieme a una manciata di autori contemporanei castigliani e catalani, rientri nel novero dei rappresentanti di una tradizione drammaturgica plurisecolare le cui radici egli rintraccerebbe in alcuni passaggi degli Etymologiarum Libri di Isidoro di Siviglia (p. 8) e non nella Poetica di Aristotele, «a source commonly associated with the definition of tragedy» (p. 8). Di conseguenza, Cocozzella ascrive alla sua lettura, «isidoriana», della Tragèdia tratti di innovatività rispetto a quanto è stato detto sull’opera finora nel quadro d’interpretazioni, a suo avviso, condizionate e penalizzate dal voler ricondurre la nozione di «tragedia», da cui Corella presumibilmente parte, al De Vulgari eloquentia (II.IV) e alla Epistola a Cangrande (X). In concreto, i tratti della Tragèdia che Cocozzella ritiene «isidorianamente» distintivi sono la raffigurazione del teatro, con la cabina sulla scena, e il poeta che, stando in essa, declama i suoi versi, mentre gli attori muti mimano quanto egli va narrando. Tale infatti la sua tesi: «Kelly […] cogently argues that Corella’s dramaturgy fits within a tradition that stems not from the prevailing Aristolelian ideology but, rather, from the rough-and-ready definition of tragedy proposed in the influential encyclopedia by Isidore of Seville» (ps. 184-185). In base a ciò, le componenti strutturali della Tragèdia in cui Cocozzella ravvisa una «ingenious adaptation of the Isidorian idea of a theater» consistono in: «a) a stage that features not only the ordinary open platform but also an enclosed dark place; b) the prevailing tone of lamentation that informs the discourse of the male protagonist detained in the dark room; c) the presentation of the monologue through the one and only speaker, the first-person narrator […]; d) […] the narrative, which is embedded in the monologue of the auctorial persona and Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 239

03/04/14 15:39

240

Llengua & Literatura, 24, 2014

channeled, for the most part, through a voice-over; […] the mime, which is enacted by Caldesa and her cohorts outside the dark chamber» (p.185). In sostanza l’idea di fondo dell’Autore è che quella di Caldesa sia una tragedia di fatto dotata dei presupposti per essere rappresentabile, anche se non è possibile provare se effettivamente fu mai rappresentata: «in this monograph I have proposed an actual stage, described in detail, for Corella’s Tragèdia and devised a step-by-step illustration of how the plot unfolds through the correlation of voiced-over narration and mimed action. I should hope that […] this monograph has made a respectable case for the inherent theatricality of Corella’s Isidorian tragedy» (p. 186). In ogni caso, pur richiamandosi sistematicamente al testo di H.A. Kelly, l’Autore non nasconde quali siano le osservazioni conclusive dello stesso Kelly sulla teoria e prassi della tragedia nella penisola iberica: «Toward the end of his book-length study Kelly states that the tragedies composed in Spain in the fifteenth century “were of quite different forms”», rendendosi perfettamente conto che: «This declaration echoes the one Kelly proffers a few pages earlier apropos of a quality that Corella’s composition shares with don Pedro’s and Mossèn Gras’s pieces. Kelly confides that the three compositions must be considered sui generis» (p. 167). A riguardo, mi permetto di osservare che le valutazioni di Kelly sulla Tragèdia de Caldesa, non a caso analizzata congiuntamente alla Tragedia de la insigne reina doña Isabel di Don Pedro e la Tragèdia de Lancelot di Mossèn Gras, sono perfettamente in linea con tutta la ricostruzione fatta dallo studioso del concetto di tragedia e del senso del tragico nel Medioevo: un assieme di «confused traditions» (Kelly 1993: 220), appunto, che si è prodotto a partire dalle Etymologiae di Isidoro, le quali, a loro volta compendiano idee e nozioni di antica origine. Anzi, in merito a ciò, ci soccorre lo stesso Kelly nel momento in cui riflette sul senso che Corella sembra dare al termine «tragedia»: «Corella composed a number of narratives of classical disasters, mainly derived from Ovid, which one might expect to be associated with tragedy» (p. 213), un attimo dopo menzionando il Plant dolorós de la reina Ècuba, La Istòria de Leànder y Hero, la Lamentació de Biblis, le «lamentazioni» di Mirra, Narciso e Tisbe, la Letra fengida di Achille, il Parlament o col·lació. Di più, Kelly osserva, al contempo, che ne Lo Johí de Paris il lemma «would seem to signify not a history of disaster, but rather a style of lamenting over disaster —therefore, to answer our question posed above, a lyric rather than a narrative genre» (p. 215). In realtà, la linea interpretativa di Kelly, cui la discussione di Cocozzella si appiglia, non appare incongruente con quello che intendeva M. de Riquer quando affermava «és possible que Corella el triés [il termine tragèdia] en atenció a determinades idees preceptives del seu temps relacionades [corsivo mio] o derivades amb aquella tan coneguda definició de Dante, a la seva epístola a Cangrande della Scala...» (Riquer 1964: 294). Kelly, peraltro, non esita a parteggiare per la tesi secondo cui «the Epistle to Cangrande [...] is not by Dante» (Kelly 1993: 144). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 240

03/04/14 15:39

Ressenyes

241

L’Autore, inoltre, riconducendo agli assunti di Riquer un mio passaggio, afferma: «In the same breath, Annicchiarico denies for Corella’s tragèdia the suitability for an actual performance on stage. Annicchiarico simply does not see any interest on the part of Corella for the mise en scène» (p.152). In verità, ribadire come anche io ebbi modo di fare (Annicchiarico 1991-1992: 59-62), che all’altezza cronologica del sec. xv aveva corso un’idea di tragedia ancora legata alla cultura medievale e alle sue confuse e/o fantasiose ricostruzioni della scena teatrale e dello svolgimento dell’azione drammatica, non significa negare l’eventualità di possibili rappresentazioni: il passaggio citato non si riferisce a Corella in quanto tale, ma al possibile persistere, nella prassi corrente, di un uso vincolato alla tradizione strettamente medievale dell’etichetta. Naturalmente resta inteso che i testi di Corella, e soprattutto le lamentacions, siano connotati da un forte tasso di «spettacolarità»: lo diceva Carles Riba («combina un espetacle») e lo ribadiva Joan Fuster («espasmòdica fastuositat dramàtica»). A puntualizzare ulteriormente il concetto è poi sopraggiunto C. Garriga (purtroppo non figura nella bibliografia) che, in un’ottica da antichista e connettendosi allo spectante populo citato da Isidoro (Etym., XVIII.45), così afferma: «Al llarg de l’edat mitjana el spectante populo o qualsevol altra formulació equivalent es pot limitar a significar una recitació pública […] hi havia comentaristes que entenien que el poeta antic recitava el seu poema des d’una mena de caixa o de trona, domuncula, suspesa mentre en públic uns mims representaven l’acció». E ancora, non a caso: «[...] en qualsevol cas, és curiós constatar que una representació d’aquesta mena recorda l’escenografia muntada per Corella en la Tragèdia de Caldesa: l’autor, tancat, va recitant mentre uns altres fan gestos» (Garriga 1994: 97-98). Sull’onda di queste precisazioni, lo studio di Coccozzella indurrebbe a chiederci, se e in che misura, l’immagine di un Corella declamante al chiuso e coadiuvato da attori che danno forma gestuale a quello che ascoltano, si esaurisca in e con la Tragèdia, o non possa riguardare anche, mutatis mutandis naturalmente, le varie lamentacions, o alcune di esse, o momenti di esse. La traduzione «into current American idiom», infine, rispetta l’intento dichiarato di voler evitare «any euphuistic effect» (p. 9) e giustifica, perchè evidentemente pensata per un pubblico anche non specialistico, alcune scelte. Come, ad esempio, quella di, sorvolare sulle complesse dinamiche interpretative che riguardano il ben noto «Adéu manyeta» con un deciso ed esplicito «Good-bye, my litte hussy!» (p. 201). BIBLIOGRAFIA Annicchiarico (1991-1992): Annamaria Annicchiarico, «Perché “tragedia”? Il gioco delle ambiguità nella Tragèdia de Caldesa di Joan Roís de Corella», BRABLL, XLIII, ps. 59-79. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 241

03/04/14 15:39

242

Llengua & Literatura, 24, 2014

Garriga (1994): Carles Garriga, «Vidi cum foribus lassus prodiret amator», Els Marges, 51, 86-99. Kelly (1993): H. A. Kelly, Ideas and Forms of Tragedy from Aristotle to the Middles Ages, Cambridge: Cambridge University Press. Riquer (1964): Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, vol. III.

Rubió i Lluch, Antoni. Epistolari grec. Volum 1: 1880-1888. Vol. 2: 1889-1900. Vol. 3: 1901-1915. Vol. 4: 1916-1936. Correspondència recollida i anotada per Eusebi Ayensa i Prat, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2006-2012; «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica». Jaume Pòrtulas

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Grega jportulas@ub.edu

Dins de la vasta producció d’Antoni Rubió i Lluch, el gènere epistolar hi ocupa un espai important. De fet, Rubió havia de fer servir els seus contactes personals per tal de pal·liar, en la mesura del possible, la precarietat de les estructures institucionals en què es movia. Només una part d’aquest corpus epistolar ha vist la llum pública. En aquest context, em limitaré a recordar les publicacions de Germán (1982), Torres (1985) i Julià (2000). Ara ha tocat el torn de les gairebé mil cartes que Eusebi Ayensa ha pogut rescatar, amb puntual diligència, de les moltíssimes més bescanviades entre don Antoni i els seus amics, coneguts i saludats grecs. Aquests materials han estat transcrits, anotats, proveïts de resums i, quan eren escrits en grec, traduïts. A despit d’algunes esllavissades, la sacrificada feina d’Ayensa, que sovint deu haver estat molt feixuga, mereix tota mena d’elogis.1 El primer corresponsal grec de Rubió fou Epaminondas Stamatiadis (18351901), autor d’aquella monografia sobre Els catalans a Orient (1869) que tanta importància va tenir en la cristal·lització de la vocació de Rubió com a historiador de la Grècia catalana. Don Antoni s’adonà després que l’obra de Stamatiadis era tan sols una «narració desordenada […] sense cap valor històric» (Diplomatari, p. xiii); però és sabut que, en els inicis d’una vocació intel·lectual, petites causes poden tenir grans efectes. Del febrer de 1881 data la primera lletra a Spi1. Anotaré només algunes d’aquestes esllavissades, a tall d’exemple i perquè es vegi que, de fet, no són difícils de reparar. Així, en el doc. 121 (datat de 1886), la Reina Regent no pot pas ésser Isabel II, sinó Maria Cristina d’Habsburg. En el doc. 303, «affable d’une longue robe et d’un capuchon» no fa sentit; sens dubte cal llegir «affublé». En el doc. 444 n. 2, «homenatge a Menéndez Pidal» constitueix un curiós lapsus calami per «Menéndez Pelayo»; el mateix Ayensa remet a l’anotació del doc. 414, on la referència és la correcta. En un ordre diferent de coses, no hauria estat ociós anotar que un presumpte deixeble de Rubió, Ludovico Nikolaú, «de nom probablement grec», segons un corresponsal optimista, no pot ésser altre que Lluís Nicolau d’Olwer.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 242

03/04/14 15:39

Ressenyes

243

rídon P. Lambros (1851-1919). La correspondència amb Lambros és una de les més importants d’aquest epistolari. No només per la significació del personatge, sinó també perquè fou ell qui posà Rubió en contacte amb Ferdinand Gregorovius (1821-1891), l’autor, entre altres capolavori de la historiografia vuitcentista, de la Geschichte der Stadt Athen im Mittelalter (1889). El focus inicial de l’interès de Rubió, tanmateix, no havia estat pas l’obra científica de Lambros, sinó un seu abrandat drama històric de joventut, El darrer comte de Salona (1870), on els catalans eren presentats amb melodramàtica truculència i els grecs s’expressaven com nacionalistes del Vuitcents. Rubió, que, en la seva doble condició de fill de Joaquim Rubió i Ors i deixeble de Milà i Fontanals, sentia un interès molt viu per les tradicions populars i folklòriques, i sobretot pel seu reflex en la literatura culta «nacional», va consagrar una llarga atenció a aquest drama. Pel que fa a la figura de Dimitrios Vikelas (1835-1908), una de les més atractives de totes les que apareixen en aquestes pàgines, don Antoni hi entrà en contacte amb la idea de traduir el Lukís Laras, una novel·la que evoca el record de les massacres turques a Quios. Vikelas, hereu d’una nissaga de comerciants molt rics i homme de lettres, gran burgès i mecenes, va ésser president de l’Association pour l’Encouragement des Études Grecques i també del primer Comitè Olímpic Internacional, llavors de l’Olimpíada d’Atenes (1896). Ell va assessorar Rubió a l’hora de compondre el recull de Novelas griegas del 1893; i els seus contactes foren decisius per tal que obtingués el càrrec de cònsol de Grècia a Barcelona, que li va robar moltíssimes hores, però que contribuí en gran manera a estabilitzar la seva economia domèstica. No tinc pas espai —i prou que em dol— per entretenir-me a evocar tota la sèrie de corresponsals que també mereixerien, per un motiu o altre (i de vegades per molts motius alhora) un comentari extens. Em limitaré a enumerar Nikólaos G. Politis (1852-1921), estudiós del folklore grec, autor d’obres de referència, president de la famosa societat cultural Parnassós; Dimítrios Kambúroglus (1852-1942), historiador i director de la Biblioteca Nacional d’Atenes, el qual correspongué amb Rubió a propòsit de la presumpta Panagia o Madona dels Catalans, va acompanyar-lo l’any 1895 en la seva patètica visita a l’Acròpolis amb els ulls mig embenats, i deixà escrit un record commogut de l’episodi; o el predecessor de Rubió en el consolat de Barcelona, Petros Muzópulos, que en les seves cartes fa tot l’efecte d’un home intrigant i interessat; o Aléxandros Pal·lis, un dels pocs defensors aferrissats, entre els corresponsals de Rubió, de la llengua dimotikí. Tampoc puc passar del tot en silenci el metge Geórguios Mavrakis, un home impetuós, sentimental i generós, però també arrogant i voluble, probablement l’única de les amistats gregues de Rubió que s’acabà com el rosari de l’Aurora. Un altre corresponsal singular de Rubió va ésser aquell Konstandinos Khristomanos, conegut a nivell popular com el professor de grec de Sissí, l’emperadriu d’Àustria. Khristomanos, que esdevingué corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres, es brindà fins i tot a traduir al grec modern uns quants poemes del Gaiter del Llobregat. També vull mencionar Nausica Palamàs, filla del gran poeta, la qual Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 243

03/04/14 15:39

244

Llengua & Literatura, 24, 2014

envià a un Rubió ja molt gran una sèrie de cartes plenes d’una gentilesa no exempta d’amable coqueteria. Val la pena demanar-se per les raons profundes, més enllà de l’anècdota biogràfica, de la resposta massiva que Rubió trobà entre aquests, i altres, interlocutors. És clar que la categoria intel·lectual i la bonhomia de don Antoni expliquen, almenys en part, una recepció tan extraordinària; però no ho expliquen pas tot. La veritable explicació rau, almenys a parer meu, en el fet que Rubió i els seus corresponsals parlaven un mateix llenguatge. Ara no em refereixo al grec, que no és pas l’idioma més habitual en aquestes cartes, sinó al llenguatge ideològic. Per dir-ho de manera ràpida, tant Rubió com els seus interlocutors parlaven, encara que amb entonacions variables, l’idioma del nacionalisme romàntic. Aquesta identitat de llenguatge fa que semblin entendre’s perfectament, fins i tot quan el contingut real de llurs discursos és molt divergent. Per recórrer a un exemple obvi, pel que fa a la catalanocràcia medieval, els grecs van ésser-ne, en termes històrics, les víctimes, i els catalans, uns agressors rutinàriament brutals. La tradició grega així ho presentava, i Rubió no podia pas capgirar aquesta apreciació objectiva, per més que hi introduís una sèrie de matisos, desmuntés valoracions anacròniques i introduís en tot plegat bones dosis de rigor metodològic. Però és que, en realitat, Rubió i els seus amics grecs, fins i tot —per no dir sobretot— quan parlaven del passat, s’entenien des de l’actualitat, com passa gairebé sempre. Tots ells estaven avesats a recórrer a un passat gloriós com a consol, i com a font d’inspiració, davant d’un present molt i molt insatisfactori. Per centrar-nos ara en el cas dels grecs, cal recordar que el recurs de compensar les frustracions de l’actualitat invocant l’esclat d’un passat incomparable, literalment únic, forma part de l’ADN, com es diu ara, de la Grècia moderna. (Vegeu Brown & Hamilakis (2003), un recull d’assaigs que jo mateix vaig ressenyar a Erytheia XXVI (2005): 360-363). El nacionalisme romàntic constituïa un terreny abonat per a dibuixar una sèrie de paral·lelismes entre Grècia i Catalunya —i també entre Grècia i Espanya, òbviament; aquest punt, però, molts dels interlocutors de Rubió (i, al començament, ni tan sols ell mateix) no el tingueren gota clar. Però la comparació no és pas una arma d’anàlisi afinada, sobretot si es basa en construccions polítiques i ideològiques; i, en els moments de crisi, alguns dels paral·lelismes que abellien tant a Rubió i als seus interlocutors tendien a grinyolar. Rubió, per exemple, va sentir-se íntimament escandalitzat quan, davant del daltabaix colonial espanyol del 98 (en el curs del qual ell adoptà una posició «espanyolista» sense fissures), els seus amics grecs simpatitzaren obertament amb els insurrectes cubans. Profundament dolgut, va dedicar-se a fer comparacions entre aquesta actitud, a parer seu insolidària, i el vast moviment de solidaritat que, promogut per ell mateix, s’havia desencadenat a Barcelona un any abans, amb ocasió de la insurrecció de Creta, i que havia trobat expressió en el famós Missatge dels catalans a S.M. Jordi I, rei dels hel·lens. Rubió trobava pervers que, a propòsit de Cuba, els grecs identifiquessin Espanya amb Turquia… Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 244

03/04/14 15:39

Ressenyes

245

En altres moments, en canvi, el daltonisme se situa a l’altre cantó. Hi havia, per exemple, el cas d’aquells grecs que no renunciaven pas a col·laborar amb el poder turc. Aquest fou el cas del mateix E. Stamatiadis, canceller durant molts anys del Principat de Samos, encara sota l’alt domini de la Porta. Per bé que Rubió, amb el seu tacte habitual, no n’hi va fer mai menció ni retret (i, per altra banda, Stamatiadis acabà essent destituït quan la situació es féu insostenible), en una lletra al seu amic Joan Lluís Estelrich, don Antoni al·ludeix, no pas sense ironia, a aquest corresponsal, «canciller del Gran Turco, y crucificado por todos los gobiernos europeos». Valguin aquestes remarques com un tast de les reflexions que aquests quatre poderosos volums no deixaran de suscitar en qualsevol lector que, traient partit de la minuciosa labor d’anotació d’Eusebi Ayensa, vulgui acostar-s’hi sense presses. Per acabar, tan sols afegiré que, si quelcom emergeix amb força d’aquesta massa epistolar, és precisament la personalitat de Rubió i Lluch. Més complexa, més multicairada que en altres aproximacions de tipus apologètic, però, sens dubte, molt més admirable encara: pel seu enorme talent, per la seva cordial simpatia humana, i, sobretot, per la tenacitat verament increïble que va saber posar en la realització d’una tasca espontàniament assumida. BIBLIOGRAFIA Brown & Hamilakis (2003): K.S. Brown i Y. Hamilakis, The Usable Past. Greek Metahistories, Lanham: Lexington Books. Germán (1982): M. Germán Romero, Epistolario de Miguel Antonio Caro y otros colombianos con Joaquín Rubió y Ors y Antonio Rubió y Lluch, Bogotá: Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo. Julià (2000): J. Julià i Muné, L’Inici de la lingüística catalana: Bernhard Schädel, Mn. Antoni M. Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans. Una aproximació epistolar (1904-1925), Barcelona: Curial Edicions Catalanes - PAM. Torres (1985): B. Torres Gost, Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich, Mallorca: Editorial Moll.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 245

03/04/14 15:39

246

Llengua & Literatura, 24, 2014

Malé (2011): Jordi Malé, Les idees literàries al període d’entreguerres, Lleida: Universitat de Lleida - Càtedra Màrius Torres - Pagès editors, 2011, «Meridians», 21.1 Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

L’antologia Les idees literàries al període d’entreguerres és el primer volum de la col·lecció Meridians, lligada a la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, i que aplega des d’edicions, especialment crítiques i/o anotades, de materials literaris de difícil accés, fins a volums amb textos crítics de diversos períodes de la literatura catalana o de les diverses disciplines i escoles teòriques i crítiques. La tria ha anat a càrrec de Jordi Malé, professor de l’esmentada universitat i reconegut especialista en l’àmbit de la literatura catalana contemporània. L’objectiu del volum ha estat el de posar a l’abast dels investigadors —filòlegs, especialment, però també historiadors i gent interessada en la cultura catalana— una selecció de documents del període d’entreguerres —és a dir, el que abasta de 1918, data de la fi de la Primera Guerra Mundial, fins a 1939, any en què s’inicia la Segona Guerra Mundial— amb l’excepció, a causa de la seva singularitat, dels que fan referència a la Guerra Civil. Publicats a la premsa periòdica o bé formant part de llibres, es tracta de textos, com bé s’adverteix a la introducció, de difícil accés i que pertanyen als gèneres de la poesia, la narrativa, el teatre i la crítica. Pel que fa a l’assaig, Malé afirma, a les pàgines preliminars, que l’escàs nombre de materials que ha trobat sobre aquest gènere, l’ha fet desistir de dedicar-hi també un apartat. El criteri principal per a dur a terme la tria ha estat el de cercar textos de temàtica estrictament literària. I, més en concret, que plantegessin aspectes propis de la teoria de la literatura. No hi ha dubte, com era d’esperar, de la desigualtat qualitativa dels materials reproduïts: n’hi ha que mostren aprofundides reflexions mentre que d’altres no passen de ser uns comentaris vagament superficials. Ara bé, tots els documents són una mostra fidel de dues dècades de la nostra història cultural. A causa de la laxitud del criteri de selecció, Malé especifica que els textos no atenyen qüestions que, si bé, formen part del fenomen literari, no deixen de centrar-se en aspectes més tangencials: la creació d’un mercat del llibre en català, la construcció de la llengua literària, la recepció i traducció d’autors estrangers o els actors, empresaris i escenaris teatrals. Igualment, Malé ha optat per bandejar textos que es relacionen estretament amb obres concretes (en són una excepció plenament justificada els articles d’Agustí Esclasans, Cristòfor de Domènec, Manuel de Montoliu i Carles Riba que tracten de l’aplec Vint cançons, de Tomàs 1. Aquesta ressenya ha estat elaborada en el marc del projecte de recerca Escriptors catalans de la República (1931-1936) (FFI2011-25051) del Ministerio de Economía y Competividad.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 246

03/04/14 15:39

Ressenyes

247

Garcés, imprescindibles per a resseguir el debat sobre la poesia d’encuny popular). Cadascun dels apartats presenta els documents ordenats cronològicament a partir de la data de la primera versió i van encapçalats per unes pàgines introductòries que tenen la finalitat de contextualitzar els textos, exposar-ne les idees que els vertebren i remetre a la bibliografia que hi fa referència. No volen ser uns estudis aprofundits, i això ho remarca, creiem que amb un excés de modèstia, l’antòleg. Pel que fa referència al contingut, el gènere de la poesia és el que vertebra el primer capítol de l’antologia, que Malé estructura en cinc blocs. El primer, «Poètiques», aplega textos en què els autors formulen la seva concepció de la literatura: des de la defensa d’una poesia d’arrel popular a una altra que s’aproxima al concepte de la poesia pura, tot passant pel postsimbolisme i pels diversos moviments d’avantguarda. Evidentment, la tria inclou materials tan coneguts com el prefaci que va escriure Josep Carner al seu recull La inútil ofrena però també d’altres que romanien inèdits com la conferència de Carles Salvador «El meu concepte de poesia». Els blocs següents, «Poesia per al poble», «Poesia pura» i «Poesia avantguardista», tracten sobre aquestes tres maneres d’entendre el fet poètic. Així, el debat sobre el neopopularisme s’articula, com ja hem assenyalat, al voltant de Vint cançons, de Tomàs Garcés; les reflexions sobre la poesia pura vénen de la mà, principalment, de Carles Riba, Armand Obiols i Manuel de Montoliu; altrament, quant a les poètiques d’avantguarda, es reprodueixen, a banda dels cèlebres manifestos de Joan Salvat-Papasseit i de Sebastià SánchezJuan, textos que havien passat gairebé desapercebuts com «Documental-París-1929», de Salvador Dalí. Especial interès tenen les pàgines dedicades a rastrejar la disputa avantguardista al País València amb Carles Salvador, Miquel Duran i Tortajada i Ernest Martínez Ferrando com a principals representants. Igualment, paga la pena assenyalar que el darrer bloc, «Poesia femenina», se cenyeix, de manera preferent, a l’encara poc reconeguda obra poètica de Clementina Arderiu i es posa l’èmfasi en el trencament temàtic que representa en relació amb la literatura sentimental de l’època que s’associava, tradicionalment, a la feminitat. El segon capítol ens apropa als gèneres de la prosa i la novel·la. D’estructura similar a l’anterior, hi trobem un bloc inicial dedicat a les poètiques, tot i que el nombre és menor si el comparem amb les que reflexionen sobre poesia: hi destaquen els textos d’Alexandre Plana, Josep Maria de Sagarra, Domènec Guansé i Josep Pla. El següent bloc gira al voltant del debat sobre la novel·la, que va sacsejar la vida cultural a partir de la segona meitat dels anys vint: s’hi ressegueixen els antecedents, en plena època noucentista, el debat en si mateix (i que, com s’evidencia, no se circumscriu a la disputa entre Sagarra i Riba) i els efectes que va provocar (el més evident és el ressorgir dels textos novel·lístics), i, per últim, un tema escassament tractat en els estudis literaris com és la nova discussió que va néixer sobre el gènere arran de la publicació el 1933 del llibre Madrid. L’adveniment de la República, de Josep Pla. La resta dels apartats Malé els focalitza Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 247

03/04/14 15:39

248

Llengua & Literatura, 24, 2014

al voltant de qüestions relacionades amb el gènere novel·lístic: l’estil, a propòsit de la tasca de depuració i normativització endegada per Pompeu Fabra; la tècnica literària i, de manera singular, l’ús del monòleg interior a partir de la publicació de Fanny, de Carles Soldevila; les relacions entre literatura i moral, en què sobresurt la tasca d’un crític conservador i moralista com Manuel de Montoliu; l’intent de construcció d’una novel·la catòlica, un concepte entès de maneres diverses que van des de la reacció als corrents contemporanis —amb la recuperació de valors tradicionals com la família i la religió— fins a la recerca d’un objectiu específic: la creació d’una obra d’art, sense condicionats temàtics; i, finalment, les afinitats entre literatura i cinema, una qüestió que ha estudiat recentment i amb una gran precisió Teresa Iribaren a Literatura catalana i cinema mut, un assaig que Malé no ha pogut utilitzar ja que va ser publicat amb posterioritat a l’antologia. El món del teatre és el fil conductor del tercer capítol. Els documents editats evidencien la problemàtica que en va afectar tots els àmbits —locals, companyies, autors i públic— i les solucions proposades per a superar-la: reivindicar el teatre popular, proposar peces que seguissin el patró de la comèdia urbana o burgesa, o girar els ulls cap al teatre europeu gràcies a les traduccions. Una crisi provocada, entre altres factors, per la competència amb el cinema, la manca de tradició o l’escassa capacitat d’innovar dels dramaturgs. Els altres apartats estan dedicats a il·lustrar els distints models teatrals existents a les terres de parla catalana durant el període d’entreguerres: el teatre poètic i el teatre en vers (especial interès tenen els documents que mostren les concepcions divergents que tenien sobre el tema Josep M. de Sagarra i Ventura Gassol); el teatre catòlic i els intents d’imbricar valors educatius i qualitat artística; el teatre d’art valencià, sorgit amb la voluntat de superar els encarcarats models tradicionals però sense perdre de vista la recerca d’un públic, i amb el problema afegit d’emprar una llengua excessivament dialectalitzada; o, per acabar, l’èxit del teatre catòlic a les Balears i els intents de recuperar i representar autors mallorquins en català. Amb encert, Malé dedica el darrer capítol de l’antologia—força més breu respecte als anteriors— a la crítica literària del període. No en va, els escriptors catalans, tant els de les velles generacions com els més joves, van ressenyar puntualment les novetats que s’anaven publicant. En primer lloc, s’antologuen textos en què crítics com Manuel de Montoliu, Josep M. Capdevila, Marià Manent o Carles Riba exposen el seu ideari; segonament, s’apleguen documents en què la tasca crítica i els mateixos crítics van ser objecte d’enceses polèmiques, que no deixen de ser un punt i seguit als altres debats que travessen el període d’entreguerres i que recullen els capítols anteriors: els models de novel·la, els premis literaris o l’edició del llibres. Per tot plegat, només ens resta felicitar Jordi Malé per la ingent tasca realitzada. No és gens fàcil elaborar un volum de les característiques del que ressenyem —la selecció ha d’assolir una justa representativitat pel que fa als temes, gèneres i autors— i, a més, d’una extensió més que remarcable —870 pàgines—. No en va, Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 248

03/04/14 15:39

Ressenyes

249

com preveu Malé a la introducció, sempre hi pot haver qui consideri que hi manquen textos o bé que n’hi ha de sobrers. És veritat ja que, com afirmava Riba, «triar és opinar». Malgrat tot, el que no es pot dubtar és de la utilitat de Les idees literàries al període d’entreguerres. I, en aquest fet, resideix, potser, el seu major mèrit.

Estelrich, Joan: Joan Estelrich. Dietaris, Manuel Jorba (ed.), Barcelona: Quaderns Crema, 2012. Damià Pons

Universitat de les Illes Balears dppons50@hotmail.com

Els vint-i-cinc anys posteriors a la seva mort, Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1896 - París, 1958) va merèixer una atenció bibliogràfica ben escassa. Tot i així, hi va haver dues excepcions importants, l’una i l’altra sorgides com a reconeixements pòstums: m’estic referint a l’homenot «Joan Estelrich i la dispersió» (1959) de Josep Pla, i a la conferència «Joan Estelrich en el record d’un contemporani» (1964) que Joan Pons i Marquès va pronunciar quan l’ajuntament de Felanitx va declarar-lo fill il·lustre de la ciutat. Amb posterioritat a aquestes aportacions, no és exagerat afirmar que Estelrich dins la cultura catalana tan sols hi va fer, durant més de dues dècades, el paper d’absent. El seu redescobriment com a escriptor, o la consideració de la seva vida i obra com un tema d’interès per als investigadors, va començar a produir-se a les acaballes de la dècada de 1980. Fou aleshores quan es començaren a reeditar algunes de les seves obres: l’antologia Obres essencials (De Mallorca a Europa) (1987), a cura i amb pròleg d’Andreu Manresa, i el Fènix o l’esperit de la Renaixença (1988) i Entre la vida i els llibres (1996), amb pròlegs, respectivament, de Josep Melià i d’Isabel Graña. Els anys noranta, l’historiador Josep Massot i Muntaner va fer nombroses contribucions molt documentades sobre Estelrich, sobretot centrades en la tasca que havia fet durant la Guerra Civil, en exercir de propagandista de la causa franquista. També va ser en la dècada dels noranta quan hi va haver una novetat important en relació als escrits inèdits d’Estelrich: el periodista A. Manresa va donar a conèixer l’existència dels dietaris —en va publicar fragments al Quadern d’El País (1996)— que havia anat redactant entre el gener del 1950 i el juny del 1958, els quals eren conservats per Carme Serrat, la seva col·laboradora i parella sentimental d’aquells anys. Així mateix, en ocasió del centenari del seu naixement, el Consell de Mallorca va promoure un cicle de conferències i l’edició de la Miscel·lània Joan Estelrich (1997). També va ser el Consell de Mallorca qui va organitzar unes jornades d’estudi sobre Estelrich en el cinquantenari de la seva mort, les Actes (2010) de les quals inclouen set ponències i sis comunicacions, a més d’un annex amb el Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 249

03/04/14 15:39

250

Llengua & Literatura, 24, 2014

testimoniatge de Karme (Carme Serrat). En l’actualitat ja hi ha una sèrie d’estudiosos que han convertit Estelrich en objecte freqüent de les seves recerques: entre altres, Massot i Muntaner, Graña, Arnau Gonzàlez-Vilalta, Sílvia Coll-Vinent, Manresa, Borja de Riquer, Manuel Jorba... A més, a hores d’ara es dóna una circumstància nova: l’arxiu personal de l’escriptor ja es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya. Els bons oficis de Manuel Jorba han estat decisius per a fer-ho possible. L’existència del Fons Joan Estelrich (FJE) és ben segur que farà que es produeixi un salt cap endavant molt notable en el coneixement de l’intel·lectual i polític felanitxer. Des d’ara és previsible que s’incrementin les edicions dels seus textos i també els estudis sobre la seva vida i obra. La primera conseqüència de tot plegat ha estat la publicació d’aquest volum de més de sis-centes pàgines que inclou tots els dietaris que es conserven al FJE. L’ha fet possible la implicació i el treball esforçat de Jorba, el qual, a més de preparar l’edició, hi ha afegit un «Epíleg» —hi parla de les peripècies i del contingut dels dietaris, i també de les ambicions intel·lectuals de l’autor i del capgirament que va representar la Guerra Civil en la seva trajectòria vital i política—, una biocronologia prou detallada (14 p.), una «Bibliografia escollida recent», amb seixanta-cinc referències, i un exhaustiu índex de noms. Els Dietaris editats per Jorba inclouen textos dels vuit anys següents: 1914, 1918, 1935, 1936, 1940, 1943, 1948 i 1949. Corresponen a moments vitals i històrico-polítics ben diferents. Més enllà d’aquests dietaris que estan dipositats a la Biblioteca de Catalunya, hi hauria els que conserva (o ja no?) Carme Serrat, del període 1950-1958, i els que varen ser destruïts per una o altra circumstància i persona després de la Guerra Civil. Estelrich va escriure el seu diari personal al llarg de tota la vida amb la intenció que li servís per a la redacció de les memòries. Malauradament els dietaris desapareguts són molts més que els conservats. Tot i així, aquest volum de Quaderns Crema ja representa una contribució molt important a la literatura del jo catalana. Hi trobem, a balquena, els dos elements que acostumen ser els més valuosos de les obres d’aquest gènere: d’una banda, les manifestacions d’una personalitat, en directe, al ritme de les pulsions quotidianes, en tota la seva diversitat de registres emocionals i d’interessos intel·lectuals, en estat canviant d’acord amb les circumstàncies que al llarg dels anys el condicionen, amb l’afegit de les reflexions que va fent a partir de les experiències viscudes; i de l’altra, un gavadal d’informacions sobre un gran nombre de personatges i fets, tant catalans com internacionals, de rellevància històrica. Els textos del 1914 foren redactats a Mallorca i únicament són set pàgines en castellà que corresponen als mesos de novembre i desembre. Sobretot hi ha autoanàlisi i observacions sobre fets i gent del seu entorn. Es planteja de manera vivencial el possible conflicte entre el coneixement filosòfic i el religiós. Oscil·la entre l’admiració per Kant i els filòsofs moderns i la voluntat de ser un catòlic plenament ortodox. És encara un Estelrich adolescent. El dietari de 1918 és molt important. Ja s’hi reflecteix el personatge en tota la seva capacitat d’acció i inserit plenament dins el medi polític i cultural català i Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 250

03/04/14 15:39

Ressenyes

251

mallorquí d’adscripció catalanista i noucentista. Els textos abasten del sis de maig a l’onze de novembre (un total de 119 p.). Resideix a Barcelona i a Mallorca —de març a juny, per a fer-hi el servei militar— i la seva principal activitat professional és amb l’editor Gustau Gili. Col·labora a les publicacions regionalistes i noucentistes i amb l’Editorial Catalana, i manté relacions amistoses o de treball amb els escriptors principatins de la seva generació i de l’anterior (Carner i Ors, Folguera i López-Picó, Riba i Foix, Calvet i Sagarra, Jordi Rubió i Farran i Mayoral...). Hi ha abundants anotacions sobre la situació i el funcionament del món cultural barceloní: els conflictes latents entre Ors i gran part dels noucentistes (p. 87), els efectes que l’epidèmia de la grip estava produint entre els escriptors, les intrigues i les tertúlies estèrils, el recurs dels poetes de concórrer als Jocs Florals com a manera de rendibilitzar l’activitat literària, el debat sobre el neocatolicisme de Junoy... Igualment també hi trobem molta informació sobre els companys mallorquins: Ramis Togores, els germans Forteza, Pons i Marquès, el geòleg Bartomeu Darder... Des de Barcelona, i sabent que li reconeixen un paper de lideratge, s’esforça a donar-los una mà, i té la voluntat de fer de pont cultural entre ambdós territoris, i d’intervenir directament en els afers illencs per contribuir a què pugui superar-se la feblesa estructural de les plataformes del nacionalisme cultural i polític, fins al punt d’arribar a fer gestions perquè les empreses culturals o comunicatives relacionades amb la Lliga estableixin vincles de cooperació amb els seus equivalents mallorquins, per exemple amb el diari La Almudaina. En ocasió de la confrontació que es produeix entre Antoni M. Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans, Estelrich adopta una actitud molt crítica envers el filòleg manacorí. Respecte a Ors, amb el qual el 1918 va tenir l’oportunitat de tenir una relació laboral que al final no va reeixir, també té una posició ben clara: «L’Ors està molt greu; pateix una bronconeumonia. La seva mort seria una catàstrofe per Catalunya, per la nostra cultura, àdhuc per mi personalment» (p. 117). Un aspecte interessant del dietari de 1918 són les definicions i caracteritzacions que fa d’ell mateix. Algunes mostres: «La vida, la vida; ah, com menyspreo les doctrines negadores de la vida!» (p. 31); «Aquesta vida meva és una agitació, és una intranquil·litat contínua; quan encara no tinc resolta una qüestió, ja me’n surt una altra de més abatidora» (p. 113); i, finalment, diu que és «liberal, aliadòfil, antiburgès, llatí, catalanista i idealista». El vitalisme i la hiperactivitat fàctica són dos trets ben característics del personatge. En la relació de les seves lectures, que va inventariant una a una al dietari, a més d’un interès evident per les obres majors de la literatura i el pensament universals —llegides en català, francès, italià o castellà—, hi ha una atracció manifesta pels autors que personifiquen la filosofia de la individualitat, l’autoconfiança i el voluntarisme (Nietzche, especialment, i Emerson, Ibsen, Alomar). L’Estelrich del 1918, que ja està integrat dins la dinàmica cultural noucentista, de manera prioritària s’alimenta dels mateixos llibres que havien contribuït a configurar intel·lectualment els autors modernistes. Tanmateix, encara es troba en una situació d’insatisfacció i d’incertesa professional i sentimental, oscil·lant entre la confiança que li donen els coneixements ja adquirits mitjançant les lectures abunLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 251

03/04/14 15:39

252

Llengua & Literatura, 24, 2014

doses i transcendents i la inseguretat que sent davant els seus companys barcelonins per no tenir una formació universitària. També té dubtes freqüents sobre la seva capacitat futura de dur a terme els seus ambiciosos projectes intel·lectuals. Al dietari de 1918 hi ha moltes altres classes de materials: judicis literaris, retalls d’història personal i familiar, referències als seus enamoraments i a les seves relacions íntimes, les temptatives inicials de promoure la difusió internacional de la literatura catalana, el procés d’elaboració dels primers assaigs literaris importants (Leopardi, Kierkegaard)... Les pàgines dels Dietaris que corresponen a l’any 1935 són molt poques, únicament set. Les escriu des de Madrid, Barcelona i Felanitx. Parla de les seves gestions, en condició de parlamentari, amb diferents càrrecs de l’administració estatal per resoldre qüestions que afecten Catalunya. Sobretot tenen molt d’interès les reflexions que fa sobre la relació entre les dretes i les esquerres catalanes i les espanyoles i, a continuació, de les dretes i les esquerres catalanes en relació amb l’autogovern de Catalunya. La frase següent n’és, en bona mesura, la conclusió: «Tot comptat i debatut, no hi haurà eixida favorable per al catalanisme mentre estiguem dividits a mort esquerra i dreta» (p. 137). El dietari de 1936 és el més extens (210 p.) i té un interès extraordinari. Abasta del primer d’abril al vuit de novembre. Es pot dividir en dues parts: abans (47 p.) i després (210 p.) del 18 de juliol. És un Estelrich en acció permanent. Abans de la Guerra Civil, va a Madrid amb freqüència: hi exerceix de diputat de la Lliga, sobretot es dedica als assumptes relacionats amb la instrucció pública i la cultura, realitza gestions polítiques per resoldre afers concrets, manté contactes amb personatges catalans i espanyols de rellevància. A Barcelona, té responsabilitats professionals a la Fundació Bernat Metge i a l’editorial Montaner i Simon. A més de fer el que li correspon com a home de partit, constantment promou iniciatives: la compra del setmanari Mirador, la creació d’una editorial universitària, l’establiment a Palma d’una delegació de la Universitat de Barcelona, nombroses conferències... Entre l’abril i el juliol, viatja a Mallorca quatre vegades. El seu principal objectiu és activar la capacitat d’iniciativa del seus companys regionalistes. El reforçament de les relacions catalano-balears és una de les tasques a què dedica els seus esforços. Hi ha un intercanvi de manifests a favor de l’agermanament que signen intel·lectuals de dretes i d’esquerres dels dos costats. Estelrich és un col·laborador incondicional de Cambó, del qual tanmateix té la percepció que ha rebut un reconeixement insuficient, però alhora pretén fer el paper de «lligam de relació amb les esquerres» catalanes (p. 147), especialment en l’àmbit de la cultura. Aquests mesos —i aquest és un fet ben caracteritzador del personatge— manté una vida sexual molt intensa: una amant a Madrid i tres a Barcelona, sobretot, però, Paulina Pi de la Serra, amb qui ja havia tingut una filla (1934). L’activitat que li resulta més atractiva és la participació en trobades d’intel·lectuals i polítics europeus. Així, entre el 6 i el 12 de juny participa a l’Entretien de Budapest, una iniciativa que ha impulsat ell mateix a través de la Fundació Bernat Metge. L’objectiu és configurar un nou pensament humanista «lligat a la noció de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 252

03/04/14 15:39

Ressenyes

253

l’home modern» (p. 173). Alguns dels assistents, amb els quals es relaciona de tu a tu, varen ser Jules Romanins, Salvador de Madariaga, Jean Piaget, Paul Valéry, Thomas Mann, Johan Huizinga, Georges Duhamel, Karel Capek... Hi té un paper rellevant, amb diverses intervencions. Al dietari deixa constància de la satisfacció personal que li produeix estar implicat en aquest tipus d’actes: «Tinc una prova més que aquest és decididament l’ambient que m’estimula i em dóna ganes de pensar i escriure. En canvi, un ambient com el del Parlament espanyol em deprimeix, em mata» (p. 71). A la primera quinzena de juliol, novament torna a Budapest, aquesta vegada com a membre de la delegació de diputats espanyols al Congrés de la Unió Interparlamentària. També hi va tenir prou protagonisme, intervenint en la creació de la Comissió permanent de qüestions intel·lectuals. De retorn de Budapest, l’esclat de la Guerra Civil el troba de viatge, amb Paulina Pi de la Serra, pel nord d’Itàlia. Als dos dies del cop d’estat, des de Roma (19-7/final de juliol), ja explicita el dilema en què es troba: «No podem desitjar ni el triomf dels sublevats ni menys el del Govern, que implicaria el triomf immediat dels marxistes. Jo, com a català, he de desitjar el triomf del govern i com a espanyol el dels sublevats» (p. 190). Durant els dies romans, alterna la satisfacció que li donen les visites culturals que va fent i el goig que li produeix la seva relació sentimental amb la preocupació per la situació de la família i per les notícies que va rebent sobre el que està succeint a Catalunya i a Espanya. Insisteix en la idea que ell pertany a aquells —els centristes— que acaben «sempre essent víctimes dels dos costats» (p. 207). Pren la decisió d’establir contacte amb Francesc Cambó i Joan Ventosa per comunicar-los que es posa a les seves ordres (p. 198). Els deu primers dies d’agost s’estableix a Perpinyà: és aleshores quan s’assabenta detalladament del que està passant a Catalunya. Són molts els coneguts seus, de l’àmbit de la Lliga, que hi arriben com a refugiats polítics fugint de la repressió de la FAI. Davant els atropellaments que pateixen els seus coreligionaris polítics, escriurà: «cal esforçar-nos i adquirir sentiments de venjança» (p. 207). Tem per la família i pels papers del seu arxiu. Té la impressió que Catalunya s’ha ensorrat i «que en tornar-hi, si hi tornem, només trobarem ruïnes» (p. 210). Pensa que el conflicte d’Espanya es concreta en «la lluita entre feixisme i comunisme» (p. 218) i que «És clar que la victòria dels militars apar com el mal menor, en la forma que ha pres la lluita per la preponderància de la FAI» (p. 248). Està impacient perquè Cambó no acaba de dir als seus seguidors el que han de fer. S’adona que la seva vida ha patit una gran sotragada i que necessàriament s’haurà de reformular de cara al futur: «Em torno a posar els problemes essencials de la meva vida, de la seva organització i orientació. Veig com a possible que als 40 anys l’hagi de tornar a començar. Totes les posicions guanyades se m’ensorren (econòmica, literària, social, política). ¿Refaré la vida a Europa? ¿M’instal·laré a Suïssa, França o Itàlia? ¿Me n’aniré a Sudamèrica, on tindré més possibilitats, per l’aspecte editorial? El cor se m’oprimeix bàrbarament de pensar que hagi d’abandonar la Catalunya dels meus ensomnis de glòria. És horrible» (p. 213). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 253

03/04/14 15:39

254

Llengua & Literatura, 24, 2014

Amb el consentiment de Cambó, s’embarca cap a l’Argentina el 20 d’agost de 1936. La motivació és triple: assistir al congrés del Pen Club argentí i a una nova edició de l’Entretien, que s’han de celebrar a Buenos Aires, i promocionar la Unió Interpalamentària, com a membre del seu comitè executiu, entre els diputats dels països que visiti. A més, també pretén aprofitar els contactes per a propiciar la «intervenció americana en la pacificació d’Espanya» (p. 229). Entre el 20 d’agost i el 9 de novembre, Estelrich serà fora d’Europa. A totes les ciutats, manté contactes amb polítics del més alt nivell, sobretot amb els màxims representants de les cambres legislatives. A Buenos Aires desenvolupa una activitat frenètica: assisteix al congrés del Pen, exerceix les funcions de director en l’Entretien, imparteix nombroses conferències, en les quals els temes més tractats són el del nou humanisme i el de la situació a Catalunya/Espanya, parla amb diplomàtics i polítics, visita els casals catalans de cada ciutat i hi fa alguna intervenció que és molt ben acollida, intercanvia opinions sobre el conflicte civil espanyol amb persones ben diverses manifestant en tots els casos una posició d’equidistància amb els dos bàndols en guerra (a Romains li diu que «lluiten dos extremismes igualment nefastos», p. 268), es relaciona amb freqüència amb els escriptors argentins i especialment amb el grup que s’aglutina al voltant de Victoria Ocampo i la revista Sur, participa a nombrosos actes mundans i festius, és convidat d’honor al domicili de famílies de considerable rellevància social... Estelrich ens transmet la idea que durant la seva estada a Buenos Aires va aconseguir un gran protagonisme i un reconeixement molt elevat en els cercles polítics i culturals del país. A més, tant al congrés del Pen com a les reunions de l’Entretien, va tenir l’oportunitat de relacionar-se de tu a tu amb alguns dels grans noms de la cultura europea i argentina dels anys trenta. Dels europeus, d’alguns dels quals Estelrich fa semblances magnífiques al dietari, destacaríem J. Romains, G. Duhamel, E. Ludwig, S. Sweig, J. Maritain, F. T. Marinetti i G. Ungaretti. Dels hispànics, V. Ocampo, O. Girondo, E. Mallea, N. Lange, P. Henríquez Ureña, A. Reyes, R. Gómez de la Serna, E. Diez-Canedo, J.L. Borges, A. Storni... L’estada a Buenos Aires a Estelrich li dóna grans satisfaccions personals, en constatar que és acceptat i reconegut com un col·lega valuós per una part de l’elit intel· lectual europea i per tota l’argentina. Imagina que té al seu abast un futur possible exercint de conferenciant, brillant i mundà, en l’escenari internacional: «Decididament tinc en aquest camp moltes possibilitats. Però he d’escriure d’aquí a llavors un parell de llibres de tema universal. Hauria de consagrar-me a eixamplar i profunditzar el tema del nou humanisme i predicar-lo arreu del món. Penso en el viatge d’un estudiós de la cultura a l’entorn de la terra» (p. 331). Tanmateix, però, el drama de Catalunya —«única pàtria meva» (p. 290)— i de la Guerra Civil espanyola el fan reflexionar constantment sobre quina ha de ser l’acció que hauria d’emprendre: «Tot el dia he pensat en la meva missió quan torni a Europa. He considerat totes les posicions: l’única que em plauria seria la reconquesta armada de Catalunya, sota el signe i bandera del catalanisme i contra la FAI» (p. 316). En assabentar-se que Cambó està ajudant el bàndol franquista, creu que la decisió és poc encertada perquè «la nostra adhesió a Franco pot produir milers d’assassinats de la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 254

03/04/14 15:39

Ressenyes

255

nostra gent a Catalunya» (p. 328). Finalment, com a resposta a la petició de Cambó que es «prepari a treballar per a la propaganda i la restauració cultural de Catalunya» (p. 344), decideix tornar a Europa. L’encàrrec posa punt i final a les seves indecisions i li obri l’oportunitat d’acostar-se o de retrobar novament els fills, els pares o la seva estimada Pi de la Serra. En realitat, els dos anys següents es dedicarà des de París a la legitimació de la causa franquista a partir de la denúncia —amb articles, conferències i llibres— de la lamentable i forassenyada persecució religiosa que s’estava produint a la zona republicana. El balanç final que el mateix Estelrich fa de la seva aventura sud-americana és molt positiu a tots els nivells (p. 337-338). El dietari de 1940 va del 23 de gener al 12 de febrer (21 p.). Estelrich és a Madrid. Bàsicament amb dos objectius: d’una banda, fer les gestions que facin falta per aconseguir que sigui condonada la pena de mort al seu germà Tomeu, un guàrdia civil que ha lluitat amb la República; de l’altra, trobar suports per a la revista Occident, que pretén editar des de París, i establir contactes amb els qui en seran els futurs col·laboradors. A Madrid es retroba amb antics coneguts (E. Giménez Caballero, P. Merry del Val, Azorín, J. Pabón, R. Menéndez Pidal, P. Sainz Rodríguez, R. Sánchez Mazas...) i, parlant amb els uns i amb els altres, s’assabenta de les fortes dissensions que hi ha entre els dirigents del nou règim: «D’un costat Serrano, demanant un govern de Falange sola; d’un altre costat els militars, demanant un govern de gent civil, sense Serrano; o l’status quo actual» (p. 358). El parer d’Estelrich és que la Falange ha acabat monopolitzant la victòria d’un Moviment Nacional [sic] que va ser impulsat per «gent de tots els estaments, ideologies i regions» (361). És molt interessant la informació que dóna de la seva conversa amb Miquel Forteza, «a qui l’amistat amb Serrano l’ha portat a primer tinent d’alcalde a Palma» (p. 359), sobre la persecució a què foren sotmesos els primers mesos de la guerra els signants mallorquins del Manifest catalano-balear. Encara que és una evidència absoluta que l’any 1940 tant Estelrich com Forteza estaven del tot resignats (i també acomodats?) a la situació política vigent, el nostre personatge vol explicitar la continuïtat del seu ideari comú d’abans de la guerra: «El seu catalanisme, com el de tots els companys, és el mateix de sempre» (p. 360). També hi trobem, al dietari de 1940, un judici molt interessant sobre Ors (p. 372). I igualment els dilemes que en bona mesura l’acompanyaren tota la vida: «¿Com conciliar el repòs que reclama l’estudi, amb la necessitat intel·lectual de sortir i moure’m i amb la necessitat material de guanyar diners a bastament per a les atencions que pesen damunt meu?» (p. 363). I també l’explicitació de la seva arcàdia desitjada. Després d’haver visitat les biblioteques de Menéndez Pidal i de Sainz Rodríguez, escriu: «Així voldria instal·lar-me jo. Viure entre llibres i escriure és la meva vocació primera i més autèntica. Després vénen els viatges a llocs estimulants o per conèixer gent interessant. En tercer lloc, la política, però ja només per a realitzar projectes en matèria cultural» (p. 362-363). El dietari de 1943 és molt breu: cinc pàgines. Van del 24 de novembre al 14 de desembre. Estelrich resideix al París ocupat pels nazis. Fa esment als contactes que manté, tant amb intel·lectuals francesos col·laboracionistes com amb polítics Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 255

03/04/14 15:39

256

Llengua & Literatura, 24, 2014

i escriptors espanyols que estan de passada per la capital francesa, i a la seva intensa vida social. Professionalment, la promoció de l’humanisme universalista o la incorporació del món clàssic a la cultura catalana s’ha transformat en una tasca d’internacionalització de l’humanisme i del patrimoni literari hispànics. Tot això, sota l’aixopluc de Cambó i amb la complicitat de l’administració franquista. El del 1948 és un dietari mínim, tan sols quatre pàgines. Del 2 de novembre al 31 de desembre. Els textos foren redactats a Brussel·les-Lovaina, París, Barcelona i Pollença. Darrere cada un dels diferents contactes que estableix hi trobem l’interès per un tema o per una persona: els estudis sobre Joan Lluís Vives, el lul· lisme, Gregorio Marañón, els companys de la Lliga.... El dietari de 1949 sobretot inclou les anotacions —del 4 d’octubre al 15 de desembre—, que Estelrich va anar fent mentre vivia a Tànger, exercint de director gerent d’Editora Marroquí, S.A. i de director de fet del diari España (93 p.). A continuació, i inserida també dins el dietari de 1949, hi trobem la peça El seductor seduït (69 p.), una mena de recopilació d’aquells fragments que tenen en comú que estan centrats en la remembrança i l’anàlisi de les seves relacions amb Elvira M. Balcells, en tot moment oscil·lants i incertes a causa de la volubilitat d’ella. Estelrich en parla amb una certa sobreactuació literària. És un home de cinquanta-tres anys que viu en una mena de desassossec permanent. Desvinculat laboralment de Cambó, mort dos anys abans, ha trobat en una empresa aixoplugada pel règim franquista la seva oportunitat de treball. Trasbalsat pels mals d’amor, escriu un dietari molt més centrat en la seva vida afectiva que no en les accions externes. Són textos digressius, amb tendència a la reflexió, que inclouen el relat d’un bon nombre de somnis nocturns. Té consciència del seu estat de decaïment físic i emocional: «De l’únic que estic segur és del meu cap, servit per una bella fada: la intuïció. El cor, els nervis, l’estómac, el ventre, el sexe... em juguen males passades» (p. 457). Una vegada i una altra, insisteix a fer la dissecció de la seva vida, als diferents nivells, amb tendència a la insatisfacció i amb la recança de no haver pogut dur a terme l’obra intel·lectual que ell creia que podria haver estat en condicions de realitzar (p. 461, 463, 469, 476, 489). El paràgraf següent pot ser una bona síntesi del que Estelrich llavors pensava sobre la seva trajectòria vital: «Problema meu: la derrota de Catalunya ha deixat sense aplicació unes energies, una experiència, una informació, un saber, unes tècniques... acumulades en trenta anys d’activitats. Em cal ara aplicar tot això, més o menys parcialment, en empreses en què no hi intervé el meu interès més pregon, la meva persona íntegra. Però em sembla mortalment pitjor no utilitzar-les gens» (p. 492). Enfront de l’Estelrich fidel a ell mateix, a les seves idees profundament catalanistes i liberal-conservadors, ens trobem amb un intel·lectual desnaturalitzat, una mena de supervivent d’un món definitivament esvaït, que s’adapta per pragmatisme —necessitats materials pròpies i de la família, la impossibilitat de les posicions centristes en una època de polarització política absoluta o de les obertament catalanistes, una atracció irrefrenable per una vida activa i d’un bon nivell de confort— a la situació imposada pel franquisme. S’hi adapta sense entusiasme, amb distanciament afecLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 256

03/04/14 15:39

Ressenyes

257

tiu, sense les sobreactuacions ideològiques que acostumen a ser característiques dels conversos, però tampoc, sembla, sense gaire remordiments de consciència. Joan Estelrich fou un intel·lectual i polític que al llarg de dues dècades va posar la seva capacitat d’acció constructiva al servei de Catalunya i de la seva cultura nacional. Malauradament, però, el mal fat de la història l’acabà convertint en una mena de funcionari del règim polític que amb més crueltat i de manera més definitiva va voler anorrear-les, a Catalunya i a la seva cultura. A partir de la lectura dels seus dietaris, podem pensar que Estelrich fou un personatge brillant, d’una gran potència vital i intel·lectual, a moments megalòman i sempre molt ambiciós a l’hora de marcar els objectius que com a escriptor pretenia dur a terme. Mitjançant la lectura i la relació directa amb medis culturals molt selectes, el noucentista i l’europeu d’entreguerres, va adquirir una formació prou sòlida. La condició de poliglota i de viatger, un caràcter mundà i empàtic, el seu hedonisme pagà i agnòstic, les seves curiositats i habilitats intel·lectuals múltiples, li varen permetre moure’s amb naturalitat i eficàcia en ambients molt diversos. Tant en el pla català com en l’internacional, va ser un constructor d’estructures de suport a la cultura. Fou un catalanista de pedra picada que va aixecar la bandera d’un humanisme universalista prou indefinit entremig d’una Europa que es va polaritzar en les ideologies més extremes. Les nombroses servituds polítiques i econòmiques que sempre condicionaren la seva vida, el situaren al costat del totalitarisme franquista, acceptant-lo durant la Guerra Civil com a tallafoc de la FAI i del bolxevisme i, més endavant, com a baluard contra el comunisme soviètic en el marc geopolític de la guerra freda. Són els Dietaris d’un autor que va fer una obra escrita que, probablement, té una rellevància que és inferior a la seva mateixa aventura vital i intel·lectual. La tasca de Manuel Jorba de posar-los a l’abast del públic és molt d’agrair. Per als estudiosos de la cultura i la política, aquests Dietaris són una mina inexhaurible d’informacions rellevants.

Dolç, Miquel: Poesia completa, edició a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà, Girona: Edicions de la ela geminada, 2012. Maria del Carme Bosch

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Espanyola, Moderna i Clàssica mcbosch@uib.es

Cal confessar que la publicació de la Poesia completa de Miquel Dolç ens ha provocat una petita decepció, perquè consideram que s’ha perdut una magnífica ocasió de reunir una obra dispersa, notable i interessant que hauria fet efectiva la denominació de «completa» que ara l’editor li atribueix. No hi ha dubte que és la solució més fàcil, tenint en compte la poca col·laboració mostrada per la família Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 257

03/04/14 15:39

258

Llengua & Literatura, 24, 2014

i sabent que escorcollar diaris i revistes és una tasca laboriosa i lenta que tanmateix hauria impedit, si va a dir ver, la publicació d’aquest llibre commemoratiu del centenari del naixement del personatge, de l’«homenot», en paraules de Josep Pla. Hem de celebrar, això sí, la decisió de l’editor de no aplicar cap criteri de selecció i oferir al lector la totalitat de l’obra existent en els vuit poemaris publicats per l’autor. Miquel Dolç, sempre tan minuciós, sens dubte hi hauria donat la seva aprovació. El llibre té més aspectes positius: arreplega una obra que abraça sis dècades, publicada a Mallorca i poques vegades reeditada, és a dir, mala de trobar; va precedit d’una introducció on l’editor dóna quatre pinzellades relatives a l’activitat múltiple de l’autor, seguides de la notícia i el comentari de cadascuna de les vuit publicacions que conformen l’edició. El fet de tenir l’obra poètica dolciana tan a l’abast ens permet entrellucar l’home i la circumstància de Miquel Dolç, a manera d’autobiografia. És fill i espòs. El volum titulat El somni encetat, que recull cinquanta-tres poesies, fidel als postulats de l’anomenada Escola Mallorquina, com s’ha dit i repetit mantes vegades, està dedicat «Als meus pares. Devotament», prova d’amor filial i veneració. Més tard, a Flama, amb la frase llatina Tibi, Eugenia, usque dum vivam et ultra, reflectirà l’amor a l’esposa en la vida i en la mort. El somni encetat emmiralla la dècada dels trenta, les primeres passes poètiques d’un jove particularment sensible que canta els llocs viscuts en la infantesa: «Records de la infantesa», «Llar oblidada», «El torrent» i «El retorn». Mostra de vegades una poesia associada a les estacions i als mesos de l’any: «Març», «Què té aquest juny?», «Tardoral», «Vent d’octubre», «Camp de novembre», Solvitur acris hiems, tota ella impregnada d’una suau melangia, com acostuma la jovenesa en l’època que hauria d’ésser la més exultant de la seva vida. Com a contrapunt, ofereix una garba de cançons fresques, vives, on s’hi acomoden de tant en tant uns coneguts versos populars —o en són l’origen?—, així: «no beguis aigua parada», «ni mengis fruita passada» («Primícies»); «Vós sou la rosa florida, / collida en el roser blanc» («Rosa florida»); «Val més un bon no, garrida, / que un sí mastegant fesols» i «no em sies desagraïda: / diga’m si em vols o no em vols» («Sí o no»); «Sortiràs de dins el foc / i entraràs a dins les brases» i «Si te ressols i amb mi et cases, / l’hauràs avinguda poc» («Foc i brases»); «jo regaria el teu cos / amb sang de les meves venes» i «Jo sempre me les bec plenes, / però davant tu no gos» («Amor malalta»). El poeta no pot defugir el moment en què viu. S’esdevé la penosa conjuntura de la guerra, i Dolç pren part de la contesa en el bàndol dretà. Aleshores reflecteix l’horror que veu i que viu en quinze poemes que perviuran més que aquell amor al qual al·ludíem per damunt de llocs i temps, gràcies a no prendre posició per ningú i mostrar només el seu esglai i la seva commiseració. Es tracta de les Elegies de guerra, testimonis de mort, ruïna, desolació i terror, en què desfilen el mutilat, el jovent de l’hospital de sang, el soldat mort en braços de sa mare, el caigut sense tomba, la soledat, el silenci... Dolç lamenta la mort dels seus: la de l’àvia a «Llunyania blanca» i probableLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 258

03/04/14 15:39

Ressenyes

259

ment a «La mort al sol», la d’algú proper i estimat a «Absència», la de la germana a «A la germana morta», alhora que canta el fillet d’aquesta dins «Orfe», infant que fa tornar petit l’oncle per compartir la seva minyonia a «L’infant que torna» (Ofrena de sonets). Dins les Petites elegies s’encabeix el dol per la pèrdua de la mare tractant-la de «vós», la respectuosa i vella fórmula mallorquina, en «El darrer maig», i descrivint a «Tribut» tot allò que no veurà mai més el pare, ara tutejat pel fill poeta. Miquel Dolç canta l’endret on es troba circumstancialment o de manera permanent. Deixant de banda el poble nadiu, present des del primer recull fins a la creació darrerenca dels anys vuitanta, l’Aragó és present a «L’ermàs», «Transfiguració (Monestir de Piedra)», «Amor i mort», «Abril a Panticosa», «Record de Xia (Vall de Benasc)», «Ruta nova»; de Catalunya celebra la «Vetlla de sant Joan», la «Gran Via», l’«Elegia de Cerdanya» i evoca les «Falles de València» del Pirineu estant. Ell, el jove del pla mallorquí, no oblida mai les cales, platges i ones de la nostra mar, associades als seus estats anímics, valguin uns pocs exemples: «Tranquil·la mar» (El somni encetat); «A les amigues del mar» i «Salpant» (Ofrena de sonets); «Gàbia», «Cala Morta» i «Scherzo lunar» (Petites elegies); «La platja» i «Formentor» (Flama), etc. És l’home que té amics per tot arreu i a ells dedica molts dels seus versos. Entre els illencs hi ha Miquel Ferrà —Ferro al volum, per un inoportú error d’impremta—, Guillem Colom, Maria Antònia Salvà, Margarida Pol de Torres, Andreu Bestard i Mas, Francesc de Borja Moll, Mercè Massot, Antoni Mulet, Mn. Joan Vich, Josep Picó, Ignasi Rotger, Bernat Vidal i Tomàs, Joan Mascaró, Josep Capó Juan, Miquel Marquès i Coll, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Benet Mas, Maties Ensenyat, Bàrbara Antolí d’Ensenyat, Josep Maria Llompart, Pere A. Serra, Remígia Caubet; entre els catalans, Manuel de Montoliu, Cèlia Vinyes, Lluís Millet, Josep Palau i Fabre, Joan Triadú, Joan Miró, Ramon Aramón i Serra, Maurici Serrahima, Charlie Rivel; entre els valencians, Miquel Adlert i Xavier Casp. A més, les dedicatòries al sevillà Vicente Aleixandre, al gadità Rafael Alberti i als italians Gildo dal Pan, Nel·la Avanzini i Giusto Monaco, corroboren el seu demble amical. És l’home que viatja. El fil de la seva poesia ens permet resseguir les seves passes. A «París» i a «Roses», canta la nació veïnada; Itàlia li ha inspirat «Impressió a Sanremo», «De Venècia», «Llac d’Avern», «Dalt del Palatí», «Pèstum», «En passar per Gaeta» i «Enyorança de Sicília». Tota aquesta poesia s’inclou dins Imago mundi, volum que reflecteix així mateix el seu viatge a Nord-Amèrica en «Al Crist de Taos (New Mexico)», «Llum de Xicago», «Crist a Harlem», «El cementiri de Cambridge (Massachussets)», «Cançó de Greenwich Village (NovaYork)» i «Talaia a Nova-York». És un home sensible al seu temps. Ho demostra especialment a «Ghandi el pacificador és occit a l’escala d’un temple» i «A un infant austríac» (Petites elegies). Més tard, dins Imago Mundi, l’obra poètica més reeixida, espill de la seva maduresa, ho palesaran Et luna sub pedibus eius, «Vida obstinada», «En passar Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 259

03/04/14 15:39

260

Llengua & Literatura, 24, 2014

per Gaeta», «Mort de Pablo Neruda», «A Nelson Mandela» i, per damunt de tot, «En la mort de Marilyn Monroe». Aquesta poesia és la que més sorprèn a una bona part de lectors que l’han encasellat en altres coordenades, no tant als qui han resseguit la seva trajectòria i saben que a «Revers» (El somni encetat), ja havia abordat un tema similar. Per altra banda, hom el podria considerar poeta cívic quan llança una dura invectiva contra el dictador, a les acaballes, dins «El braç de Déu» (Sàtires i Epigrames), poema datat el 1974, si l’hagués publicat aleshores i no vint anys després, massa tard evidentment, o de manera consemblant, quan el 1979, increpa en «A Fabul·la» —el nom llatí amaga una persona ara impossible d’identificar— l’actuació d’una política que treu de polleguera el poeta, sempre tan mesurat. Dolç és el coneixedor del món clàssic que, sempre fidel a la màxima «res en excés», ideada per filòsofs antics i respectada per poetes de tot temps, orla sòbriament la seva obra amb citacions llatines, ja sigui encapçalant algun conjunt com és ara Divini gloria ruris (El somni encetat), Irreparabile tempus i Ingens iterabimus aequor (Horaci, Odes, 1, 7) (Ofrena de sonets), o denominant tot un volum, així Imago mundi i L’ombra que s’allarga, traducció d’un vers virgilià, el penúltim recull que publica. Unes vegades utilitza la llengua llatina per titular alguna poesia, com Soluitur acris hiems (El somni encetat) i Alma pax (Elegies de guerra); d’altres, se serveix d’algun personatge mitològic, així «Sísif» (Imago mundi) i «Afrodita» (Flama). Aquesta és, per cert, la més «clàssica» de tota la seva creació pel que fa a la quantitat de personatges que hi desfilen: un cor de Nimfes, Selene, Pan, un estol d’Orèades salvatges, la rossa Aurora, la Dríada immatura i la Natura. A més, habitualment brufa la seva obra —sempre amb contenció, cal no oblidar-ho—, de substantius, adjectius i versos relatius a la mitologia, evocats amb naturalitat, com és de raó en un poeta que ha assimilat el món antic i l’ha incorporat al seu llenguatge quasi inconscientment: «Brilla com ahir l’ull apol·lini», «pels vinyets Lieus imberbe la verema ja saluda», «Vine, Amor!» («El retorn»); «I la rialla / d’Eros ens crema gairebé el perfil» («Amor i mort»); «fins a tes plantes Apol·ló et cenyia / d’un flam encès», «Fugí al punt la dansa de les Hores», «de temple espoliat dins la llum pura / d’una Venus pentèlica», «amb la deliciosa resplendor / d’un nou Elisi» («A Raixa amb tu»); «mostra’t, Pau blanca, com un vel» (Alma Pax); «A les belles / lluïssors del Leteu fuig la ment» («Perplex»); «Oh, del segle vint / Vampiresa i Venus!» («Revers»); «deixa en pau / a l’Estret les Sirenes i Venus a l’Èrix», «quan la flota d’Eneas, pel sud, et voltava», («Enyorança de Sicília»); «Per ell entrà el poeta a l’altre món, / acompanyat de la Sibil·la» («Llac d’Avern»); «com els mots de la Sibil·la / que es perdien en el vent» («Convalescent»); «com quan, vaixell de Zeus, / triomfalment al mar Egeu entrares / portant la filla d’Agènor al dors» («El brau»); «La torxa de Mars dement / pren de bell nou i s’arbora» («Advent»); «mentre a prop la Parca fila / cànem de l’eternitat...» («Records de la infantesa»); «Els gossos frisen ja per la cacera, / i dins la gruta làtmica t’espera, / com un príncep pagès, Endimió» («Lluna a Ciutat»); «Tu regules la fórmula i la idea / de les Hores que passen pel teu front, / com una Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 260

03/04/14 15:39

Ressenyes

261

ofrena de la mare Gea», «ets la d’ahir, la de demà, l’Hebe eterna que vessa l’ambrosia» («Primavera»); «Frustrat Proteu, vull ésser roc, / ona, vaixell, ocell, pollancre, / núvol i vall» («Tot s’acaba»); «si Hera —Rera en el volum per error d’impremta— i Posidó deixaren / fa dos mil anys llurs temples sota el sol» («Pèstum»). Per acabar, podem mostrar una prova més de l’indiscutible coneixement dolcià dels clàssics, manifestat en una pregunta quasi anodina, èmula dels antics epitafis llatins: «Vianant, ¿on vas?» («L’ermàs»). Miquel Dolç és l’erudit dominador de la literatura antiga, tan ben traduïda per cert i imitada a Sàtires i Epigrames; de la catalana —el «Cant a Ausiàs Marc» n’és un petit exemple—, i prou sabedor de la contemporània. Testifiquen la primera les citacions que encapçalen «Llac d’Avern» i «Pèstum»: Auerna sonantia siluis de Virgili i Paestani gloria ruris de Marcial. Mostra la cognició de la darrera a la poesia «Todo hacia dentro es vida» —un vers de Vicente Aleixandre— dedicada a aquest poeta. «El mismo muro de incomprensión / separándonos» de La arboleda perdida de Rafael Alberti precedeix «El mur». Aime, et tu renaîtras d’Alfred de Musset antecedeix «Desvetllament». O dell’arida vita unico fiore! de Leopardi davanteja «Els records de la infantesa»; Il mio sogno di te non è finito d’Eugenio Montale anticipa «De Venècia» i amb el previ I morti non si vendono de Salvatore Quasimodo inicia una poesia duríssima contra l’actuació criminal d’uns jerarques nazis en terres italianes. Sota «Vida obstinada», un parèntesi ens precisa que l’ha escrita després de la lectura de Babi Yar d’Anatoly Kuznètsov, la novel·la-document on el rus descriu la massacre jueva de 1941. Per fi, adorna «Llum de Xicago» amb America is hard to see i «Talaia a Nova-York» amb The fact is the sweetest dream / that labor knows, ambdues de Rober Frost, el poeta estatunidenc. És un home religiós. En són prova des del primer moment els poemes «Advent» i «Mare de déu de la Pau» (El somni encetat), preludi aquest segon de les darrerenques «Invocació a Santa Maria del Camí», «Per als dos-cents cinquanta anys del temple parroquial de santa Maria del Camí» i «Goigs a Santa Maria del camí» (L’ombra que s’allarga). Ho confirmen, entre altres, les poesies als Crists americans, abans esmentades, així com «Mort damunt la creu» i «Pregària» (Imago mundi). Miquel Dolç per damunt de tot és un home fidel a la pàtria, començant per la seva petita pàtria, la nadiua, cantada a la menuda en El somni encetat, en «El carrer» (Petites elegies), en «Al meu carrer» i en «Un banc d’escola» (L’ombra que s’allarga). Deplora el seu sofriment a «Bombardeig», una de les Elegies de guerra; evoca uns personatges nascuts o entroncats amb ella, tant els insignes paborde Jaume i Tomàs Forteza, lloats a «Al paborde Jaume» i a «Tribut a Tomàs Forteza i a son Montserrat» (L’ombra que s’allarga), com el dissortat Joanot Bou dins la sàtira titulada «La bogeria d’en Joanot Bou», i no es cansa mai de celebrar el paisatge vilatà des del primer a l’últim recull. En una gradació ascendent, el poeta ama «L’illa» i lamenta que estigui ofegada de ciment, envaïda per la babel de sons i d’una gent mal vestida i inculta, que vol capgirar-la. A l’últim, manifesta la seva Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 261

03/04/14 15:39

262

Llengua & Literatura, 24, 2014

estima pregona a l’altra pàtria, la gran, la de tots, en l’esperançadora poesia «No és tard» i en una altra, abrandada, de títol prou eloqüent: «Catalunya!» (Imago mundi). El calidoscopi personal de Miquel Dolç s’inclou en la seva poesia on imita estils diversos amb resultats desiguals: llums i ombres, igual com ocorre en la vida. Amb tot, creiem que podria ocupar una mica més d’espai que les quatre ratlles atorgades, gasivament, en el tom desè de la Història de la literatura catalana. Tanmateix ningú li podrà negar la definició que el seu admirat Marcial aplicava a l’obra pròpia: Hominem pagina nostra sapit (10, 4, 10).

Gregori Soldevila, Carme: Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València: PUV, 2011. Rafael Roca

Universitat de València, Departament de Filologia Catalana rafael.roca@uv.es

La commemoració del vinté aniversari de la mort de Joan Fuster i del cinquanté de la publicació de la seua obra més emblemàtica ha permés comprovar que els estudis fusterians travessen per un moment de gran vitalitat i dinamisme. La interessantíssima exposició «Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 19622012», la IX Jornada Joan Fuster —celebrada el 15 de novembre de 2012 a Sueca—, i la publicació de diversos estudis impulsats per la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, que dirigeix el professor Ferran Carbó —permeteu-me d’assenyalar els volums Joan Fuster i la música, que recull les col·laboracions de la VIII Jornada Joan Fuster, i Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari, del professor Vicent Simbor—, juntament amb d’altres iniciatives, com ara la gravació del DVD Música a l’entorn de Joan Fuster i la publicació —per part de l’editorial Afers— del magne estudi Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, del professor Ferran Archilés, estan aconseguint situar l’intel·lectual de Sueca en el lloc d’honor acadèmic i social que li pertoca. Entre les darreres aportacions destinades a aprofundir en el coneixement i la divulgació de l’obra fusteriana destaca, tant per la seua qualitat com per la seua originalitat, l’estudi que, amb el suggestiu títol d’Anotacions al marge, ha portat a terme la professora Carme Gregori Soldevila, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, dedicat a analitzar els aforismes de Joan Fuster; un ric corpus literari que, sens dubte, conforma una de les facetes més fascinants i atractives de totes les que desenvolupà l’autor valencià més important i influent del segle xx, i un dels més determinants de la història del nostre poble. No debades, la professora Gregori —que situa l’origen del llibre Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 262

03/04/14 15:39

Ressenyes

263

en el treball de molts anys «realitzat a partir de la necessitat acadèmica d’explicar-los [els aforismes] als meus estudiants»— assevera que «Fuster va associar sempre els seus aforismes a la diversió», ja que «els termes amb què qualifica la seua relació amb el gènere aforístic concorden i reforcen el caràcter d’un vincle basat, en gran mesura, en la llibertat i en el plaer». En aquest sentit, resulta certament memorable el fragment del pròleg de Consells, proverbis i insolències en què Fuster situava l’inici de la seua inclinació pels aforismes en la lectura del calendari d’El Mensajero del Corazón de Jesús que, quan era xiquet, cada any adquirien a casa seua: «Vaig acostumar-me a llegir, dia per dia, la lliçó abreujada de moral o de dogma que, en cada full, entre el santoral i la notícia de les fases de la lluna i l’horari de la sortida del sol, hi distribuïen els pares de la Companyia de Jesús». D’aquesta manera, el treball de la professora Gregori, que es planteja com un dels seus objectius primordials que «servesca per a facilitar la comprensió de l’univers literari de Joan Fuster i funcione com a estímul auxiliar de la seua lectura», s’estructura en tres parts clarament diferenciades. A la primera, titulada «La vella i acreditada fórmula de l’aforisme», s’explica que l’autor sempre remeté el gènere a l’àmbit de l’assaig; que els aforismes sotmeten la noció de veritat a controvèrsia; i que, ben conscient que allò que els atorga unitat és el «jo» de l’escriptor, «Fuster apostava per un concepte de veritat canviant, ajustada a una experiència vital en permanent evolució» —cosa que comportava, entre d’altres, la reivindicació d’«el dret a contradir-se». Respecte d’aquest punt, resulten ben eloqüents les línies que l’autora de l’estudi dedica a explicar que l’escriptor de Sueca concebia el gènere assagístic —«un gènere inconclús per necessitat»— com un inacabable treball de reelaboració i un exercici de constant revisió del pensament, que pot quedar exemplificat en l’aforisme següent, «que vincula significativament mode d’escriptura i honestedat intel·lectual: Un intel·lectual honest comença per escriure una frase. La resta de la seva obra no serà sinó un procés de rectificacions d’allò que va escriure el primer dia». D’altra banda, no menys interessants resulten els paràgrafs en què s’explana el sentit profund de la ironia i el famós escepticisme fusterià, «una actitud intel· lectual que s’ha convertit en una espècie de marca de fàbrica de la figura de Joan Fuster». Així, resulta ben pertinent assenyalar que «l’escèptic no és un incrèdul: no nega l’existència de la veritat, sinó que, per contra, la necessita [...] Dubtar, doncs, és pensar, pensar el món despullant-lo de les certeses adquirides»; cosa que, en conseqüència, el porta a fer ús de la ironia com a «modalitat d’enunciació apta per a traduir aquesta contínua tasca de qüestionament de les veritats, irreductible a les temptacions dels sistemes de pensament totalitaris, allunyada de les trampes de les adhesions incondicionals [...], capaç de respondre a les exigències del dubte i de la paradoxa». Com a reducte, en definitiva, «de llibertat i de pensament personal, en el pol oposat al maniqueisme alienador». Per això els aforismes fusterians s’adrecen al lector buscant una comprensió intel·ligent, no un assentiment maquinal; per això posen l’èmfasi a compartir, no a imposar. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 263

03/04/14 15:39

264

Llengua & Literatura, 24, 2014

La segona part del volum, titulada «Un personatge tremendament interferit per les lectures», s’ocupa de les relacions intertextuals —la citació i la referència, d’una banda, i el plagi i l’al·lusió, d’una altra— i hipertextuals —transformacions i imitacions— que destil·len els aforismes, i que els posen en relació «amb les obres literàries que els han precedit, amb la tradició de la qual parteixen i que, al seu torn, contribueixen a perllongar». En aquest sentit, la professora Gregori afirma que l’eficàcia de molts aforismes radica en el fet que, sovint, Fuster «juxtaposa dues citacions, diferents i allunyades entre si, moltes vegades, i n’estableix punts de connexió inesperats». Quant a l’exactitud de les referències emprades, assevera que «l’autenticitat de l’atribució o la literalitat de la citació tenen una importància relativa», tractant-se com es tracta d’«un gènere les normes del qual prescriuen una llibertat gairebé il·limitada en el tractament dels materials»; i, pel que fa als aforismes conformats per citació més comentari, que «és on millor es pot apreciar que l’escriptura fusteriana es desenvolupa a partir de l’assimilació personal de les lectures, de molta literatura digerida com a procediment d’autoformació». La casuística d’aforismes que l’autora arriba a distingir i analitzar és, certament, immensa, i contribueix a revelar ben eficaçment les línies de funcionament de la literatura fusteriana «a partir de les maneres amb què s’estableix i fixa textualment la relació entre escriptura i lectures». Finalment, la darrera part del llibre, titulada «La punta de l’iceberg», analitza les connexions que s’estableixen entre els aforismes i la resta de la producció fusteriana; és a dir, s’hi contempla l’aforisme com «la part visible d’una massa de pensament raonada i justificada que, en la major part, roman submergida i que el text exposat només permet intuir». És el cas, per exemple, de les relacions que determinats aforismes mantenen amb diverses entrades del Diari (1952-1960), o amb articles del volum Babels i babilònies, en què els textos de referència no s’erigeixen en clau interpretativa de l’aforisme, sinó que representen «una versió desenvolupada, raonada, de vegades, fins i tot, exemplificada, i amb una finalitat pragmàtica molt més marcadament persuasiva, de les mateixes idees o d’idees molt semblants a les exposades pels aforismes amb els quals es connecten». A través de l’anàlisi metòdica i sistemàtica d’aquestes «càpsules de doctrina», en divertida expressió del propi Fuster, el volum Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster es capbussa en una part ben significativa de l’obra d’un escriptor que, malgrat tractar-se ja d’una de les personalitats més preclares de la cultura catalana de tots els temps, a mesura que passen els anys no farà sinó acréixer i guanyar en matisos i qualitats, com passa amb els clàssics. Així ho posa en relleu aquest excel·lent estudi en resseguir i analitzar una pràctica intel·lectual que, tal com afirma la professora Carme Gregori, Fuster devia percebre com «un parèntesi de llibertat». I que, de fet, transmet llibertat, hilaritat i genialitat a parts iguals —com bé acrediten aquests tres exemples: «Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú se sacrifiqui per ells»; «Definició (possible) de la filosofia: l’art d’agafar la vaca pels collons»; i «És la conclusió a què he arribat: només hi ha un “pecat mortal”, i són les faltes d’ortografia». Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 264

03/04/14 15:39

Ressenyes

265

Veny i Clar, Joan: De geolingüística i etimologia romàniques, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2012; «Lingüística». Josep Moran i Ocerinjauregui Institut d’Estudis Catalans jmoran@iec.cat

En la Nota del editors, José Enrique Gargallo Gil i Maria-Reina Bastardas, que encapçala aquest llibre se n’explica clarament els motius i el contingut: «El professor Veny és avui dia reconegut com a catalanista [...]. Però Joan Veny és, a més un romanista cabal. I és aquest perfil científic, prou menys conegut a casa nostra, el que volem reivindicar amb aquest llibre, que aplega una trentena de contribucions de diferents etapes d’un vida fecunda» (p. 13). Es tracta doncs d’un llibre que recull de fet 29 obres esparses i que alhora és un homenatge, com diu el títol de la col·lecció, que honora també la Universitat editora, on Joan Veny va exercir el seu mestratge fins a la seva jubilació. La primera part, sota l’epígraf «La Vocació», conté el treball titulat «1. Pourquoi devient-on linguiste», on Joan Veny fa una mena d’autobiografia professional, des dels seus orígens mallorquins fins a les feines recents de caràcter dialectològic, ben interessant per a conèixer la seva trajectòria professional. Sota l’epígraf «ii. Una eina d’intercomunicació romànica», es publica la ponència «2. Estudis Romànics y la Lingüística Románica», on descriu el procés de creació i de desenvolupament d’aquesta prestigiosa revista, de la qual és el director actual (junt amb Antoni M. Badia i Margarit), i fa unes consideracions sobre el futur de la lingüística romànica ben interessants. La tercera és dedicada al «Lèxic romànic» i conté dos treballs: «3. Los supervivientes románicos de TALENTUM ‘deseo’», ampli treball on tracta «el carácter genuino de talento ‘capacidad’ —de aparición relativamente tardía— frente al galorrománico talento ‘deseo’ —vocablo más antiguo—» (p. 47); i «4. Lèxic català i romànic: àmbit literari, lexicogràfic, extern, dialectològic, pseudomossàrab», que és una recensió del llibre de Germà Colón Domènech: Estudis de filologia catalana i romànica (València/Barcelona, 1997). En la quarta part, sota l’epígraf «Circulacions lingüístiques», s’apleguen els treballs següents: «5. Circulacions lingüístiques en la Romània occidental: català, occità, aragonès, italià, castellà», on trobem, entre altres conclusions que «c) Un nou corrent historicista, del qual en part hem estat responsables, ha substituït els mossarabismes del valencià per aragonessimes» (p. 113); «6. De l’occità a l’andalús: “garneu” ‘Trigla lira’», on afirma que aquest nom de peix «constitueix un exemple eloqüent —i no prou conegut— de la difusió d’un catalanisme de procedència occitana per les costes andaluses i nord-africanes» (p. 136); «7. Dels dialectes italoromànics al català: sobre el mossarabisme d’alatxa ‘Sardinella aurita’», on també rebutja la pretesa procedència mossàrab d’aquest ictiònim; i «8. Vocabulaire ichtyonymique et nàutique catalan dans la Romania», on precisa la procedència de diversos ictiònims catalans. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 265

03/04/14 15:39

266

Llengua & Literatura, 24, 2014

La cinquena part, és dedicada a la «Geolingüística», on descriu i comenta diversos atles lingüístics: Atlas Linguistique Roman (AL i R), Atles Lingüístico Galego, Atlas léxico marinero de Asturias, Atlas Lingüístico-Etnográfico dos Açores, l’atles de València i l’atles lingüístic i etnogràfic del Piemont occidental, en la qual es palesa la perícia de Joan Veny en aquest camp lingüístic. La sisena part, dedicada al tema «Aragonès i català» tracta dels aragonismes palesos en el valencià, sobretot en els articles «16. Supervivientes aragoneses en valenciano (i): la rodada», i «17, (ii): ombria ‘obaga’». La setena part, dedicada plenament a l’aragonès, inclou els treballs «18. La lengua de Teruel en la Edad Media»; i «19. Vocabulario etimológico chistavinocastellano», que són pròlegs de llibres redactats respectivament pels especialistes Javier Terrado Pablo i Brian J. Mott. La vuitena part és dedicada al «Francès i català» i conté els treballs «20. Gal· licismes del català», «21. Diccionari francès-català de Botet i Camps», que també són pròlegs d’obres de Montserrat Barri i Christian Camps / René Botet; més «22. Una nomenclatura catalano-francesa de 1798», recensió d’un treball de Germà Colón / M. Pilar Perea. La novena part, sota l’epígraf «Sard i català», conté el pròleg a un llibre de Rafael Caria dedicat als noms populars dels ocells a l’Alguer. I a la desena, sota l’epígraf «Castellà i català en contacte», s’hi inclouen tres treballs: «24. El catalán en convivència con el castellano», text inèdit pronunciat el 2007 en el IV Congreso Internacional de la Lengua Española, «25. Espigoladures lingüístiques en processos inquisitorials en castellà», on estudia de manera molt documentada els catalanismes que contenen els processos inquisitorials de Mallorca; i «26. Interferència d’ictiònims», també referent a Mallorca. L’onzena part, sota l’epígraf «Italià», inclou el treball «27. Italianismes en el «Diccionari mallorquí-castellà» (1840) de Pere A. Figuera», estudi ben precís d’aquesta influència mediterrània. La dotzena, dedicada a l’«Expansió meridional», conté el treball «28. Guiñamón, un catalanisme del murcià», de caràcter ictionímic; i la tretzena i darrera sota l’epígraf «Lingüística contrastiva» presenta «29. Paralelismos lingüísticos asturiano-catalanes», on es confirma la gran erudició del mestre Veny en el camp de la filologia romànica. Acaba el llibre amb una «Semblança bibliogràfica de Joan Veny pels editors», més les «Referències bibliogràfiques», molt extenses, i un «Índex analític», ben útil per a la consulta en detall del gran nombre de vocables que conté aquesta obra. Serveixen aquestes línies per a palesar-ne l’interès i el gran mèrit científic (i humà, afegim) de l’autor, a qui felicitem ben cordialment, com també als editors per a la seva generositat.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 266

03/04/14 15:39

Ressenyes

267

Oriol, Carme, Pere Navarro i Mònica Sales: Literatura oral a Faió, Favara, Malella i Nonasp, Calaceit: Associació cultural del Mataranya, 2010; «Lo trill», 13. Caterina Valriu

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General c.valriu@uib.cat

Sembla que en ple segle xxi ja no tingui cap sentit fer recerca de camp en temes com la literatura oral. Vist des de fora, hom pot creure que el patrimoni oral ja ha estat abastament recollit pels folkloristes del segles xix i xx, que trescaren bona part del nostre territori lingüístic i feren una esforçada i meritòria tasca de recol·lecció. De fet, és habitual sentir de boca dels especialistes en aquests temes, que la cultura catalana excel·leix entre les del seu entorn per la riquesa de materials arreplegats, pels arxius que contenen materials de fonts orals (com l’extensíssim de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya) i per la bibliografia publicada que fixa aquests textos. Tot i que aquestes asseveracions són ben certes, cal tenir present dos aspectes fonamentals: que la literatura oral mai no pot ser recollida en la seva totalitat —atès que és formada per materials en continu procés de canvi, reelaboració i recreació— i que encara hi ha parts del territori que podem considerar poc explorades. Tenint en compte aquestes dues premisses i a partir de la proposta de completar el treball «Inventario del Patrimonio Etnográfico», que havien dut a terme investigadors de la Universitat de Saragossa, amb un treball acurat sobre la literatura oral de les comarques de parla catalana, es va iniciar la recerca que ha donat lloc a la publicació del llibre objecte del nostre comentari. Des de fa molts d’anys, la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona és capdavantera en estudis del folklore, especialment en temes de narrativa oral. Aquesta posició de lideratge es manifesta, entre moltes altres coses, en la formació de joves investigadors en aquest camp. El llibre és el resultat del treball conjunt de la Dra. Oriol, el Dr. Pere Navarro i la jove investigadora —avui ja també doctorada— Mònica Sales. El resultat d’aquest esforç conjunt és un treball interessantíssim, curosament editat i molt complet. L’obra s’articula en dues parts. A la primera hi trobem un pròleg signat per Artur Quintana, bon coneixedor dels territoris estudiats i també investigador en literatura oral. Seguidament, els tres autors signen una introducció en la qual expliciten la gestació del treball, el procés de recerca i els principals aspectes de la publicació resultant. A continuació, s’explica de manera més detallada la delimitació de l’objecte d’estudi, les fonts d’informació usades, la cronologia i la concreció del treball de camp i el perfil de les persones entrevistades, així com altres indicacions de caràcter específic sobre el procés de recollida de materials i unes pàgines on es descriu breument cada un dels gèneres de literatura oral, amb la intenció que el lector es faci una idea clara i concreta de les categories de materials que trobarà en les pàgines següents. Un clar i alhora Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 267

03/04/14 15:39

268

Llengua & Literatura, 24, 2014

complet apartat sobre les característiques dels parlars de Faió, Favara, Malella i Nonasp en el qual es fa una descripció lingüística de llurs característiques (vocalismes, consonantisme, morfologia i lèxic) i l’acurada informació sobre els criteris de transcripció i edició usats clou aquesta primera part que explica i contextualitza tot allò que trobarem a la segona. El gruix del llibre és la segona part, que és la transcripció i el comentari dels nombrosos materials recollits. Són 507 documents, una quantitat ben remarcable si tenim en compte l’àmbit geogràfic i el temps dedicat al treball de camp, que despleguen una àmplia i acolorida galeria de gèneres. Així, hi trobem rondalles (d’animals, meravelloses, d’enginy, formulístiques, antirondalles), contarelles, llegendes, tradicions explicatives, relats d’experiències reals, d’exageracions, acudits, fórmules (motius locals, amonestaments, evasives, parèmies, endevinalles, entrebancallengües, fórmules rimades), cançons i cantarelles de temes diversos (burla, bressol, capta, dansa, gresca, joc, màgia, ronda i religió). Finalment, el llibre es clou amb la bibliografia, l’índex de tipus rondallístics citats, un CD que conté una selecció de fragments de les entrevistes i una breu nota biogràfica de cada una de les persones entrevistades. També cal dir que il·lustren el llibre algunes fotografies: panoràmiques dels pobles objecte de recerca, d’alguns indrets d’especial interès, de béns patrimonials (imatges, figures populars, baix relleus) i de les persones entrevistades, que en són els veritables protagonistes. En conjunt, es tracta d’una edició acurada i completa que posa en valor la recerca feta i els resultats obtinguts. Pel que fa als documents etnopoètics, el primer que cal destacar és la quantitat i varietat. Mònica Sales no va fer aquest treball de camp des de fora, com una observadora, sinó des de dins, des de la interrelació i la coneixença del territori i els qui l’habiten. La investigadora va viure durant dos mesos en un dels pobles estudiats i es va fer una més de la comunitat. Aquesta manera —pausada, vivencial i aprofundida— d’enfocar la recerca donà els seus fruits, atès que li va permetre trencar malfiances, poder elegir els millors informadors i els millors moments per a fer les entrevistes, copsar el context en tota la seva complexitat i afavorir així l’espontaneïtat i la intercomunicació. A més, Sales parlava la mateixa llengua dels seus entrevistats i aquest aspecte —que pot semblar poc important— és essencial. Un primer intent per part de la Universitat de Saragossa de recollir literatura oral en català en aquestes comarques per part d’entrevistadors que s’adreçaven als entrevistats en castellà havia donat uns resultats tan decebedors que resultaren un fracàs. Els documents es presenten ordenats per gèneres, numerats i sempre amb els mateixos criteris de transcripció. Per la seva varietat i senzillesa, així com per la frescor de l’oralitat que traspuen, resulten una lectura plaent i entretinguda, no només per als interessats en el folklore sinó per a tota mena de públic. A cada document trobem la indicació de qui en va ser l’informador, en quin poble i a quina data. Entre claudàtors la recol·lectora ens aporta dades relatives al context o indica aspectes com ara dubtes, vacil·lacions, fragments inintel·ligibles, etc. Les Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 268

03/04/14 15:39

Ressenyes

269

rondalles, a més, es presenten amb un comentari que les contextualitza en el seu grup temàtic i les relaciona amb altres versions del mateix tipus recollides en llengua catalana. En conjunt, podem dir que l’obra Literatura oral a Faió, Favara, Malella i Nonasp constitueix una aportació de qualitat al coneixement del nostre patrimoni oral, demostra que avui encara és factible recollir aquests tipus de materials, que la feina ben feta i en equip sempre dóna els seus fruits, posa en valor la llengua i la cultura catalana d’uns territoris de frontera —en els qual sovint hi ha dificultats culturals i instrumentalitzacions polítiques de la realitat lingüística—, complementa la ja extensa bibliografia de materials recollits i mostra la riquesa, varietat i vitalitat de la literatura oral que és alhora profundament local i extraordinàriament universal.

Fabra, Pompeu: Obres completes, 9, Barcelona - València - Palma: ECSA - Edicions 62 - Edicions 3i4 - Moll, 2013. Andreu Sentí

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana andreu.senti@ua.es

La publicació de les Obres Completes de Pompeu Fabra ha arribat al volum novè. Amb aquesta novetat bibliogràfica es clou una obra magna, transcendent i necessària, dirigida per Jordi Mir i Joan Solà, la de posar a l’abast de tothom l’obra fabriana. Després d’haver publicat les gramàtiques, el diccionari, els cursos i manuals, les traduccions, les Converses filològiques i l’epistolari, calia un darrer esforç. Aquest volum nou aplega diversos materials esparsos que tanquen el cercle i facilitaran enormement la difusió de tot de textos fabrians: conferències, articles, intervencions, etc. Malgrat això, sembla que no s’ha pogut acomplir totalment aquest objectiu. Els mateixos autors es lamenten que hi ha algunes obres que han estat atribuïdes al mestre Fabra que no s’han pogut trobar, com ara la Catalan Grammar. En tot cas, el resultat és magnífic. El volum desè arribarà més avant i serà el darrer, però ja no contindrà més obres de Fabra, sinó que tindrà un caràcter instrumental. El volum que presentem consta de quatre parts. En primer lloc, hi trobem un article sobre el pensament sociolingüístic de Pompeu Fabra emmarcat en el context lingüístic i sociocultural dels segles xix i xx. A continuació, hi ha les pàgines dedicades a la publicació dels textos fabrians que ha editat, ordenat, justificat i presentat Josep Murgades. Tot seguit, Albert Jané i Jordi Mir presenten una detallada cronologia general de la vida i l’obra de Pompeu Fabra. Finalment, tanca el volum una completíssima bibliografia de les publicacions i estudis sobre l’obra i la figura de Pompeu Fabra, una recerca que ha portat a terme Anna Pineda. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 269

03/04/14 15:39

270

Llengua & Literatura, 24, 2014

L’estudi de Georg Kremnitz i Francesc Vallverdú titulat «Introducció general al pensament (socio)lingüístic de Pompeu Fabra» repassa l’orientació dels estudis filològics i lingüístics contemporanis de Pompeu Fabra per tal de copsar quina era la dimensió sociolingüística del codificador. Aquest treball té dues seccions, de les quals ens ocupem tot seguit. La primera part és un bon resum de l’evolució de les ciències del llenguatge al llarg del segle xix i fins a l’estructuralisme de Saussure; és a dir, pretén copsar l’ambient lingüístic i cultural en què Fabra es formà i treballà. Kremnitz i Vallverdú posen de manifest l’interès de les ciències del llenguatge per la lingüística històrica i comparativa, la qual s’emancipa dels estudis filològics a inicis del segle xix. Tanmateix, fan notar que els principals lingüistes del segle xix no mostren gaire interès per la llengua des d’un punt de vista sociolingüístic i comunicatiu. En la configuració d’aquesta perspectiva dels estudis lingüístics van tenir un pes important autors com Grimm, Diez, Schleicher i els neogramàtics com Brugmann, Osthoff, Paul, Gamillscheg, Rohlfs i Meyer-Lübke. En aquest context, també hi va influir el naixement del nacionalisme i la idea que va expressar Herder que «cada llengua tradueix la visió del món del grup humà que la parla». Els autors destaquen que, en aquest ambient, la nova lingüística del segle xix cerca una aplicació a diferents grups de llengües i llur nacionalitat. En altres paraules: les principals aportacions lingüístiques d’aquest període van potenciar estudis lingüístics nacionals. En aquest sentit, destaca la visió dels francesos Gaston Paris i Paul Meyer, que van arribar a negar la llengua occitana i la van diluir dins el conjunt de diverses varietats locals franceses. En canvi, a l’Estat espanyol no hi va haver una filologia nacional tan desenvolupada. Tal com destaquen Kremnitz i Vallverdú, això va provocar que el lingüista més destacat del moment, Milà i Fontanals, tingués tota una altra visió i fos un defensor de la perifèria. I en aquest marc, s’entén molt bé la figura de Pompeu Fabra. Fabra començà a interessar-se en els quefers lingüístics quan els neogramàtics tenien una gran influència. Tot i que aquests lingüistes no mostraren gaire interès sociolingüístic, sí que consideraven certes influències socials en el canvi lingüístic. A més, aviat van aparèixer altres aportacions com les d’Hugo Schuchardt —que indicà la importància del contacte de llengües en l’evolució lingüística— o la irrupció de l’estructuralisme —amb una vessant més social que els corrents anteriors. Kremnitz i Vallverdú tanquen aquest primer apartat amb unes reflexions transcendents de caire més sociopolític. Més enllà de la connexió inherent entre l’auge del nacionalisme i el prescriptivisme, els autors dibuixen unes transformacions socials que van tenir conseqüències importants en el pensament sociolingüístic europeu. En primer lloc, destaquen l’extensió dels espais comunicatius a Europa, al si de la Revolució Industrial i la mobilitat de la població, així com també l’escolaritat obligatòria i uniformitzadora. En segon lloc, hi ha el fenomen del nacionalisme naixent: diverses nacions o grups demanen no formar part de l’espai comunicatiu estatal i això implica cercar una llengua referencial pròpia. Els exemples que comenten són encertats perquè eren coneguts per Fabra, especialment el cas occità. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 270

03/04/14 15:39

Ressenyes

271

La segona secció d’aquest article se centra en el context històric de Fabra i exposa i valora la visió sociolingüística de l’obra fabriana. El lingüista havia assumit la necessitat de treballar per assolir dos objectius: la codificació i l’extensió de l’ús social de la llengua. En altres paraules: la normalització lingüística. Aquest apartat descriu succintament el context sociolingüístic de Catalunya i les transformacions importants que va viure el país, que va passar d’un entusiasme espanyolista el 1860 a la reivindicació d’una nacionalitat catalana en els manifestos federals del 1868. Tots aquests canvis sociològics i polítics van fer evident la necessitat d’unes normes ortogràfiques. Fabra, des de L’Avenç, va assumir aquest repte, i va contribuir a portar-lo a terme gràcies a la institucionalització de la seua tasca, amb la creació de la Mancomunitat i de l’Institut d’Estudis Catalans. Comptat i debatut, l’article subratlla la modernitat del pensament de Fabra, que se situava en la línia d’una lingüística més social com la que havia popularitzat Saussure, i que va incorporar clars aspectes sociolingüístics a l’obra de normalització del català. El capítol de Josep Murgades presenta i justifica els textos i materials originals de Fabra que apareixen editats i ordenats en aquest volum novè per ell mateix. Òbviament, la publicació dels treballs de Fabra ocupa la part central i fonamental d’aquest volum. Es tracta d’un aplec de textos molt variats, de diferents temes, especialment de caire lingüístic. L’editor els ha ordenat en tres grans blocs: textos d’interès lingüístic i professional, textos d’interès cívic i sociopolític i textos d’interès crític i biogràfic. A més de l’ordenació temàtica i del lloc de publicació, també s’ha tingut en compte el diferent grau d’implicació de l’autor. Ací trobarem textos idiògrafs (alguns amb el pseudònim d’Esteve Arnau), textos reportats de conferències, converses o intervencions de Fabra, textos que va subscriure i, fins i tot, textos anònims, però clarament atribuïbles a Fabra. Els textos del primer bloc, d’interès lingüístic i professional, apareixen subclassificats temàticament en quatre apartats. En primer lloc, trobem els textos que formen part de l’etapa de contestació de Fabra, sobre la reforma lingüística que començava. Aquests textos van aparèixer publicats, principalment a L’Avenç. També destaquen les conferències pronunciades al Centre Excursionista de Catalunya. El lector hi trobarà comentaris a molts aspectes gramaticals com l’ús del pronom hi, la -r final dels infinitius, les conjugacions verbals, diverses normes ortogràfiques com les referides a l’ús de la c i g finals, la m i la n, la «l doble», etc. El segon subgrup dels materials d’interès lingüístic i professional es titula «textos, en castellà, de presentació i descripció de la llengua catalana». Fabra va escriure aquests textos per divulgar la realitat catalana. No només s’hi descriu gramaticalment la llengua catalana, sinó que es reivindica, s’explica l’extensió i la unitat de la llengua, així com també es defensa el nom de català. A tall d’exemple, vegeu com comença el primer article publicat: «No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y, en realidad, apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles y Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 271

03/04/14 15:39

272

Llengua & Literatura, 24, 2014

cuenta con autores como Llull y Auzias March entre los antiguos, y como Maragall y Verdaguer entre los modernos». La tercera agrupació de materials són «textos de divulgació gramatical», entre els quals hi ha una sèrie de vint-i-quatre mostres aplicades de correcció lingüística: els lectors de La Publicitat enviaven articles que es publicaven amb una correcció comentada pedagògicament per Fabra, sota el títol Observacions. És especialment rellevant la publicació de tres textos titulats Consultori que seguien aqueixes Observacions. Segons apunta el professor Murgades, els Consultoris són equiparables a qualsevol de les Converses filològiques. Vegem-ne un fragment interessant sobre l’ús del verb apretar, que ha penetrat amb força en català: «Quant a apretar, era condemnat perquè és un mot versemblantment castellà que, introduït en el català, ha anat reduint l’extensió dels nostres verbs estrènyer, prémer, pitjar, arrencar, etc.». Continua un apartat dedicat als «textos sobre cultura de la llengua». Amb aquesta denominació el curador aplega els textos i conferències reportades que tracten de la voluntat de desenvolupar una llengua literària en termes fabrians, és a dir, un estàndard. Tal com declara el professor Murgades, aquest recull de conferències de Fabra és la part menys coneguda de tots els materials publicats en aquest volum que ressenyem. El segon gran bloc aplega els textos d’interès cívic i sociopolític, que mostren la dimensió pública i compromesa de Fabra en tres àmbits institucionals. Així, trobem textos produïts en el marc de les seues tasques a l’Institut d’Estudis Catalans, com ara el «Report dels treballs fets per les Oficines Lexicogràfiques durant el bienni de 1913-1915», intervencions de Fabra en les actes de la Secció Filològica, reports de conferències, etc. També hi ha un grup de textos escrits en el marc de Palestra, entitat de la qual Fabra va ser president. Des d’aquesta tribuna, va redactar textos propis de l’activisme social (adhesions, crides, manifestacions) i textos més reflexius sobre la vinculació llengua-nació. Un subapartat dedicat als materials que relacionen Fabra amb la Universitat Autònoma tanca aquest segon bloc. Per acabar, el tercer bloc dels materials fabrians que es publiquen està dedicat a textos d’interès crític i biogràfic. Aquest bloc és més heterogeni i hi trobem textos que poden ajudar a configurar la visió de Fabra sobre altres personatges com Alcover, Delbosc, Rusiñol… o sobre altres realitats o esdeveniments de l’època, o sobre si mateix. Així, hi trobem diverses entrevistes interessants, com la que li fa Miquel Duran, arran d’una estada a València, o manifestos que va subscriure Fabra com el titulat «Per l’aproximació catalano-mallorquina». La darrera agrupació de textos és la més dispersa. Com descriu el títol, el lector hi trobarà «Comentaris, opinions, records» que tenen un interès lingüístic. En aquest cas, són textos reportats, extractes de converses. Tot seguit, s’ofereix una bibliografia general de les fonts i un índex força útil de tots els materials editats en aquest volum, el qual permet un maneig fàcil de la documentació fabriana. La localització, selecció i edició de tots els materials de Fabra que acabem de ressenyar és una tasca lloable que facilitarà enormement els estudis futurs sobre Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 272

03/04/14 15:39

Ressenyes

273

l’aportació lingüística, social i cultural de Fabra, ja que aplega textos de tan diverses procedències, que d’altra manera hauria estat difícil consultar-los tots. La tercera part d’aquest volum novè és la «Cronologia general de la vida i l’obra de Pompeu Fabra» que han elaborat Albert Jané i Jordi Mir. Aquest capítol està introduït per unes pàgines on apunten alguns aspectes remarcables de la vida del lingüista. Els autors esbossen el recorregut geogràfic i vital de Fabra, en comenten l’activitat excursionista, la implicació cultural, la breu i poc entusiasta adhesió política, així com també les vicissituds de l’exili a Prada. La cronologia és, certament, molt completa i pedagògica —detalla amb precisió els fets més importants de la seua vida i activitat professional. Finalment, s’han reproduït més de cinquanta documents, principalment fotografies però també documents variats: des de la invitació a la sessió solemne del nomenament de Fabra com a doctor honoris causa de la Universitat de Tolosa o el seu testament (en català, elaborat a Andorra), fins a retalls d’articles del diari o l’acta de sessió en què Fabra va ser elegit president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El darrer capítol d’aquest volum és una compilació bibliogràfica que prova de reunir totes les referències dels treballs dedicats a l’obra i vida de Pompeu Fabra. Aquesta és una tasca ingent, ja que mai no serà total. De fet, com declara l’autora, Anna Pineda, «el treball que es presenta no vol ni pot ser de cap manera un recull absolut, tancat i definitiu». En les notes introductòries a la bibliografia, l’autora esmenta les característiques del procés d’arreplega i selecció bibliogràfica que ha dut a terme, per al qual ha considerat moltíssimes fonts. En primer lloc, s’han tingut en compte els treballs presentats en diversos congressos —especialment els Col·loquis Internacionals «La lingüística de Pompeu Fabra» organitzats per la Universitat Rovira i Virgili. S’hi han inclòs, també, les referències bibliogràfiques que apareixen en els llibres dedicats a Fabra, com Teoria de la llengua literària segons Fabra, de Xavier Lamuela i Josep Murgades, Pompeu Fabra: vida i obra, de Jordi Ginebra i Joan Solà o els llibres de Josep Miracle. També s’han consultat les referències de revistes com Serra d’Or o Llengua Nacional i els catàlegs de les institucions més importants (diverses universitats del Països Catalans, la Biblioteca Nacional de Catalunya i la Biblioteca Valenciana). El resultat d’aquesta recerca és un aplec bibliogràfic ordenat temàticament que serà una eina de consulta necessària per a futurs estudiosos de la vida i la figura de Pompeu Fabra. El volum novè de les Obres Completes de Pompeu Fabra fa una enorme contribució als estudis lingüístics catalans ja que aplega en un sol volum una munió de materials d’interès lingüístic i cultural del mestre Fabra que provenen de fonts molt diverses i que altrament serien difícils de trobar. Però, a més, arrodoneix les Obres Completes amb tres altres aportacions: una visió sociolingüística del pensament de Fabra, una cronologia exhaustiva de la seua vida i obra i, finalment, una completa arreplega bibliogràfica de la recepció fabriana. Sens dubte, una gran obra que honora els seus directors, Jordi Mir i Joan Solà. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 273

03/04/14 15:39

274

Llengua & Literatura, 24, 2014

Massanell i Messalles, Mar: Permeabilitat del català nord-occidental a l’estàndard mediàtic i educatiu: el cas de l’Alt Urgell, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011; «Biblioteca de dialectologia i sociolingüística», 16. Imma Creus

Universitat de Lleida, Laboratori de Fonètica Aplicada Pere Barnils, Departament de Filologia Catalana i Comunicació icreus@filcat.udl.cat

De vegades hi ha recerques lingüístiques que, per motius diversos, romanen injustament en un calaix o en el disc dur d’un ordinador durant molts anys. Aquest és el cas de l’obra que ens ocupa, l’origen de la qual ens remunta a l’any 1995 i a un treball de recerca de l’autora, elaborat i presentat a la Universitat de Barcelona, titulat Aproximació a la morfologia flexiva actual de la Seu d’Urgell i Coll de Nargó. Amb el títol renovat de Permeabilitat del català nord-occidental a l’estàndard mediàtic i educatiu: el cas de l’Alt Urgell el treball es presenta com un estudi de dialectologia generativa, en la seva primera fase, amb l’objectiu de descriure les característiques generals de la cliticització i de la flexió nominal i verbal en un nombre representatiu de varietats del català nord-occidental actual. La hipòtesi de partida, concretada ja al pòrtic i desenvolupada al primer capítol, és que els parlants nord-occidentals aproximen —i tendeixen a substituir— els seus trets morfològics a les formes estàndard del català (modalitat central). La morfologia és, segons l’autora, el nivell on es produeixen el nombre més significatiu de diferències dialectals alhora que és també el referent bàsic de l’estàndard a partir del català central. La pèrdua de trets morfològics pròpiament nord-occidentals en detriment dels adoptats com a característics del català central és presentada des del principi de l’obra com una «problemàtica» dels nord-occidentals, provocada bàsicament per tres factors: a) la divisió del català nord-occidental en diversos territoris administratius, b) les relacions del nord-occidental amb el català central, i c) l’impacte de la normalització lingüística. Aquest procés de substitució, però, es dibuixa com a no uniforme i depenent de variables com ara la localització de la població d’origen del parlant (situació administrativa i legal del català en la zona), les característiques de la població d’origen dels parlants (nuclis grans o petits) i l’edat del parlant. En el capítol 1 se’ns proporciona també informació detallada sobre la metodologia emprada (principalment un qüestionari i complementàriament un text lliure); la tècnica aplicada (flexió nominal i cliticització: traducció de sintagmes o frases castellans; flexió verbal: compleció d’oracions amb el verb i temps corresponent o traducció del castellà (per a les formes d’imperatiu)); l’àrea geogràfica enquestada en la primera fase de l’estudi (Alt Urgell: la Seu d’Urgell i Coll de Nargó); el procediment seguit en el tractament de les dades (transcripció i constitució de la base de dades), així com l’anàlisi lingüística aplicada en el marc de la dialectologia generativa, de la qual s’introdueixen els principis generals, i les variLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 274

03/04/14 15:39

Ressenyes

275

ables lingüístiques (regles d’assignació de segments morfològics i regles fonològiques generadores de formes fonètiques) i variants (edat dels informants: 15-19, 30-45 i 55-70 anys i nombre d’habitants de la població d’origen) que s’han tingut en compte. D’aquest apartat metodològic en voldríem destacar dos aspectes. D’una banda, el fet que es treballa amb una mostra de sis informants per població, és a dir dos per cada franja d’edat, la qual cosa fa que, certament, com reconeix l’autora «les conclusions s’hauran de prendre amb la precaució que cal» (p. 76). D’altra banda, l’opció de regularitzar fonèticament certs segments vocàlics. És cert que de vegades costa de precisar d’oïda la naturalesa d’un so («Quan la /e, ε/ inicial no canviava de timbre, no hi havia problemes d’identificació. [...] En canvi, quan aquest so inicial es mudava, costava de precisar si la realització era més propera a [a] o [ə].» (p. 59)); tanmateix, creiem que és especialment rellevant la precisió articulatòria si després s’estableixen regles fonològiques generadores de formes fonètiques i si, a més a més, s’associa la transcripció d’una vocal neutra —entre d’altres variables— a una major aproximació a l’estàndard (central), segons les dades productives obtingudes —i transcrites— dels parlants enquestats. El capítol que segueix a aquesta completa introducció, és a dir el segon, es pot considerar en certa forma una transició cap als capítols posteriors, que és on es presenta l’anàlisi detallada de les formes recollides. De fet, se’ns hi amplia la informació relativa a la recollida de materials, als informants (en forma de fitxes) o a les poblacions seleccionades. Possiblement el més rellevant d’aquest capítol 2 és la reformulació de les hipòtesis de treball de manera que queden establertes en tres punts: 1) la població de la Seu mostrarà un distanciament respecte de la parla de les comarques nord-occidentals veïnes i s’atansarà cap a les formes més properes al català central; 2) els joves de Coll de Nargó es diferenciaran dels usos lingüístics de la resta del poble; 3) la població adulta i gran de Coll de Nargó serà possiblement la que mostrarà més conservadorisme lingüístic (p. 89). El gruix de les dades no es troba, però, com dèiem, fins al capítol 3 en què es presenta l’anàlisi relativa a la flexió nominal; al 4 es fa la corresponent a la cliticització i el 5 es dedica a la flexió verbal. En aquests tres capítols que acabem d’esmentar se segueix un esquema similar. Primerament, s’estableix «el punt de partida» pel que fa al component que s’hi tracta, s’hi desenvolupa el cos teòric necessari per a l’anàlisi de les formes flexives des de l’òptica de la dialectologia generativa —en el capítol de la flexió nominal se’ns parla també de la contribució de la fonologia no lineal— i, tot seguit, s’analitzen les dades recollides a l’Alt Urgell. En aquesta anàlisi, a més de proposar les corresponents regles morfològiques i regles fonològiques generadores de formes fonètiques a partir de les respostes dels dotze informants, es fa una comparació d’aquestes amb el català central i, finalment, es proposa un altre estudi contrastiu que determina les diferències entre els enquestats alhora que estableix els sistemes flexius obtinguts. Es clou cadascun dels capítols amb unes conclusions que ajuden a clarificar la informació abundant de cada apartat. En l’últim capítol, de fet en format d’apèndix, es pot consultar la transcripció de les dades de cada informant. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 275

03/04/14 15:39

276

Llengua & Literatura, 24, 2014

No hi ha dubte que la manera com es presenten les dades de treball de camp acostuma a ser una de les decisions més difícils —i sovint també més arriscades— que ha de prendre l’investigador. Tal com hem esmentat, ens adonem que Massanell anteposa a l’anàlisi concreta del seu corpus una descripció força detallada, tant d’aspectes teòrics relacionats amb la morfologia flexiva (nominal i verbal) i a la cliticització com de propostes de segmentació morfològica, bàsicament a partir dels treballs de Mascaró i Viaplana —se sol decantar per les d’aquest últim, potser pel mestratge rebut— i, més puntualment, de Lloret & Viaplana o Wheeler. Aquesta opció, a parer nostre, pot tenir una doble repercussió en la lectura de l’obra. D’una banda, sobretot per al lector que no està introduït en el tipus d’anàlisi que es proposa, i potser també poc en la recerca en morfologia, la informació que presenta l’autora és molt valuosa i un exemple de claredat expositiva. D’altra banda, però, l’objecció per a un lector més instruït en el tema és que pot considerar sobrera bona part d’aquesta informació. En aquests casos, segurament la solució passa per obviar-la i anar directament a l’anàlisi de les dades. De totes maneres, sí que creiem que s’hauria pogut simplificar, si no eliminar, la comparativa de les dades nord-occidentals obtingudes amb les del català central, sobretot perquè no és la prioritat de l’anàlisi i perquè ja s’ha donat prou informació morfològica anteriorment sobre aquesta darrera varietat. Sigui com sigui, probablement la manera de presentar les dades és una mostra del trajecte que va haver de traçar l’autora en el seu treball de recerca (predoctoral) originari —treballs que sempre constitueixen un primer estadi d’aprenentatge en el camí de la recerca—, però circumstància que, en qualsevol cas, creiem que no és cap factor determinant a l’hora de valorar-ne els resultats obtinguts. Si ens fixem justament en això, en els resultats, també la valoració que se’n pot fer és doble. Així, si per una banda s’obtenen dades interpretables formalment amb l’assignació de determinades regles morfològiques i fonològiques, per l’altra, s’arriba a unes conclusions generals amb l’objectiu de validar les hipòtesis que prèviament s’havien plantejat i a les quals ja ens hem referit. No és aquest el mitjà per detenir-nos en l’anàlisi de les primeres, però sí que és interessant destacar, per exemple, l’establiment de cinc sistemes implicats en la cliticització en les varietats de parla estudiades o la distribució de segments morfològics que afecten sobretot els morfs de mode-temps. Pel que fa a les conclusions generals, que es presenten en el capítol 6, es confirmarien les tres hipòtesis apuntades, de manera que, segons l’autora, es pot afirmar que a la Seu d’Urgell en totes les franges d’edat —especialment en els informants més joves, que usen exclusivament formes modernes— s’observa un predomini de les variants innovadores, que alhora coincideixen amb les del català central. En canvi, a Coll de Nargó la situació és diferent en el sentit que, mentre que la població adulta i gran es manté majoritàriament fidel a l’ús de formes tradicionals nord-occidentals, els joves usen formes més innovadores, que coincideixen amb les emprades pels parlants de la Seu d’Urgell. Per a Massanell, també hi ha l’evidència que «la diferència entre la parla actual i la parla d’inici de segle és molt més gran a la Seu d’Urgell que a Coll de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 276

03/04/14 15:39

Ressenyes

277

Nargó, de la mateixa manera que les transformacions d’un municipi i de l’altre han operat a una escala molt diferent.» (p. 372). De totes maneres, també s’ha de tenir en compte la impossibilitat de neutralitzar comportaments individuals en relació amb algunes variables, cosa que la mateixa autora admet, i que són un símptoma evident de la necessitat d’ampliar la mostra d’informants per assolir conclusions més sòlides. En el colofó de la cloenda, sota l’epígraf de «perspectives», hi llegim: «creiem que queda justificada, doncs, l’oportunitat de tirar endavant el projecte global d’estudi del nord-occidental» (p. 374). Efectivament, la trajectòria investigadora de Mar Massanell ha confirmat aquestes expectatives i ha materialitzat el projecte del qual se’ns informa a les primeres pàgines de l’obra que ens ocupa en una nova publicació: «Feve temps que no diva tants verbs!» Manteniment i transformació de paradigmes verbals en el català nord-occidental del tombant de segle (2012). Esperem, també, que en treballs futurs s’assoleixi la pretensió de l’autora en el sentit que [...] aquest estudi pretén obrir camí per a una investigació posterior de caire sociolingüístic, que es plantegi el per què [sic] de la distribució no unitària de certs trets i que permeti d’afinar-ne la descripció gràcies a la recollida selectiva de dades sobre aquelles característiques que s’hagin revelat com a més importants en la diferenciació. (p. 21)

Massanell i Messalles, Mar: «Feve temps que no diva tants verbs!» Manteniment i transformació de paradigmes verbals en el català nord-occidental del tombant de segle, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012; «Textos i Estudis de Cultura Catalana», 176. Imma Creus

Universitat de Lleida, Laboratori de Fonètica Aplicada Pere Barnils, Departament de Filologia Catalana i Comunicació icreus@filcat.udl.cat

Aquesta obra és una de les tres parts —la tercera— en què l’autora va estructurar la seva tesi doctoral, titulada La progressió d’isoglosses d’est a oest en el català del Principat: sis estudis de cas, sota la direcció del Dr. Joan Veny i el tutoratge de la Dra. Mila Segarra, i presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2009. En concret, es tracta d’un estudi geolingüístic que pretén validar la hipòtesi principal que el català nord-occidental es veu sotmès a un procés d’orientalització en graus diferents, segons tot un seguit de circumstàncies i variables que s’analitzen de forma rigorosa. En el primer capítol, precedit d’una presentació del volum i d’unes generoses pàgines dedicades als agraïments, el lector ja troba una mostra del que esdeLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 277

03/04/14 15:39

278

Llengua & Literatura, 24, 2014

vé una recerca ben planificada i un treball de camp embrionari, que es va iniciar molt abans de la data de publicació de l’obra que ens ocupa (l’any 1994) la qual cosa, però, no lleva cap mèrit a l’anàlisi. De fet, en el mateix títol que encapçala el capítol l’autora ja ens adverteix que es tracta d’un estudi exploratori («Una prospecció preparatòria») de recollida de dades dialectals, a través de la tècnica de l’enquestació, a la comarca de l’Alt Urgell i específicament en dos entorns poblacionals prou diferents: la Seu d’Urgell (nucli urbà) i Coll de Nargó (nucli rural). La selecció del territori obeeix sobretot a raons geolingüístiques: «He triat la comarca de l’Alt Urgell per la seva situació entre dos subdialectes amb una valoració social prou diferent: el septentrional de transició (subdialecte del català central) i el pallarès (subdialecte del nord-occidental)» (p. 18). Les raons més aviat sociolingüístiques que s’esgrimeixen («[...] el fet que les varietats lingüístiques del Pallars i la Ribagorça sovint encara rebin la consideració de rudes o poc elegants, pot accentuar la tensió que es dóna, a tot el territori nord-occidental, entre el manteniment dels trets tradicionals i l’adopció dels que són comuns al central i a l’estàndard» (p. 18-19)) es tracten superficialment al llarg de l’estudi. L’objectiu d’aquest primer capítol és, en principi, descriure i comparar un conjunt de trets morfològics (flexió nominal, cliticització i flexió verbal) recollits en els dotze informants (6 per a cada població) de diferents franges d’edat (15-18, 32-39 i 63-70 anys) de les dues poblacions esmentades. Per fer-ho, l’autora aplica una anàlisi lingüística de segmentació morfològica de les formes fonètiques, establint fins a vint variables amb les corresponents variants que donen compte de determinades tendències, segons el grau de vitalitat d’unes o altres formes. Tanmateix, s’explicita ja la intenció de validar quins factors contribueixen a l’orientalització d’alguns trets nord-occidentals partint de la hipòtesi que el contacte més directe amb la varietat central del català i l’estàndard, així com la joventut dels parlants, propiciaran la substitució de les característiques flexives nord-occidentals. Les conclusions d’aquest primer capítol avalen aquests supòsits alhora que es destaca la influència de l’escola i els mitjans de comunicació com a difusors d’un model de llengua estàndard i, consegüentment, el paper determinant que exerceixen per a la promoció de formes estàndard no nord-occidentals. Segons Massanell, les dades analitzades permeten arribar a la conclusió que, mentre que a la Seu d’Urgell es pot dir que predominen les variants morfològiques comunes al català central, a Coll de Nargó només es pot parlar d’un procés de canvi no completat i més resistent en el grup d’adults i vells d’aquesta població. La tesi, però, que aquest procés es produeix en altres àmbits nord-occidentals és el que justifica la recerca que es presenta en el capítol següent. Amb l’encapçalament «La constitució d’un corpus per a l’estudi del canvi morfològic en el català nord-occidental de finals de segle xx» s’inicia el contingut del capítol 2, l’objectiu del qual queda ben palès en el títol. Efectivament, amb la feina feta en l’estudi exploratori ara el treball de camp —realitzat el 1996— s’amplia a quaranta poblacions, repartides entre Andorra i les dinou comarques del Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 278

03/04/14 15:39

Ressenyes

279

nord-occidental (l’Alta Ribagorça, la Baixa Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, la Noguera, la Llitera, el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Segarra, el Segrià, les Garrigues, el Baix Cinca, el Priorat, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Baix Ebre, el Matarranya i el Montsià); el nombre d’informants arriba als doscents quaranta. En qualsevol cas, el lector no troba concretades més dades d’aquesta investigació fins cap a la meitat del capítol, ja que l’autora dedica les primeres pàgines a descriure in extenso aspectes que tenen a veure amb la fragmentació del territori nord-occidental, és a dir l’adscripció d’algunes poblacions a diferents àmbits administratius, així com amb el procés d’estandardització lingüística i de codificació de la llengua catalana. Tot i que aquests són aspectes vinculats a agents o factors que reforcen les hipòtesis de Massanell, a parer nostre l’espai que s’hi dedica és excessiu. Per un costat, perquè es trenca el fil discursiu en relació amb l’objecte de la investigació i, per un altre, perquè en algun moment s’entra en un grau de detallisme que o bé és irrellevant per a la recerca que es presenta (per exemple l’apartat que es dedica a «El cas de Lo Cartanyà» (p. 96-99), una sèrie de TV3 que oferia una ridiculització del nord-occidental a través d’una selecció dels trets més dialectalment connotats) o fins i tot pot resultar equívoc, si hom no està familiaritzat amb les dades que s’hi descriuen (com ara algunes especificitats dialectals en les taules-resum en referir-se a la Proposta de l’IEC, que explícitament no figuren en aquesta). No és, doncs, fins a l’apartat 6 d’aquest segon capítol que se’ns comença a parlar de l’estudi lingüístic que s’hi analitza, novament tenint en compte aspectes de flexió nominal, cliticització i flexió verbal. De fet, aquesta circumstància pot portar a pensar al lector que potser el títol de l’obra queda curt en el seu abast descriptiu, ja que només es refereix als paradigmes verbals; cal esperar a llegir els capítols 3 i 4 per no errar-se en aquesta valoració. La constitució d’un corpus del català nord-occidental de final del segle xx que, com hem dit és l’objectiu principal de la recerca que s’exposa al capítol a què ens referim, s’encara també ara amb la hipòtesi que l’autora ja ens havia formulat prèviament i que està relacionada amb la idea que el català nord-occidental té una tendència a perdre trets propis en favor de formes característiques de l’estàndard central. Aquesta primera hipòtesi s’amplia amb sis més que es relacionen amb els factors que reforcen aquest procés: adscripció administrativa territorial, l’existència d’uns trets subdialectals nord-occidentals en un àmbit territorial nord-occidental (àmbit tortosí i ribagorçanopallarès), veïnatge més o menys directe amb el català central, l’edat dels parlants o la pertinença a un nucli de població més gran o més petit. En aquest sentit, les franges d’edat dels informants es mantenen en tres (14-19, 36-49 i 66-79 anys), amb algun canvi respecte de l’estudi pilot, i s’opta per triar dos tipus de població (la capital i una població entre 300-600 habitants) per a cada comarca. La sorpresa per al lector, però, és que, després de les dades sobre el treball de camp i la constitució del corpus, es troba ja amb l’apartat de les conclusions parcials. En la lectura d’aquestes, ens assabentem que l’estudi d’algunes de les dades recollides, i introduïdes de forma íntegra en el CD que s’adjunta —del contingut se n’informa en el capítol 7. Annex—, es reserva per als capítols posteriors. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 279

03/04/14 15:39

280

Llengua & Literatura, 24, 2014

El contingut dels capítols 3 i 4, doncs, creiem que es pot considerar el nucli del treball per diferents motius. D’una banda, és on hom troba l’anàlisi més detallada de les dades recollides, tot i que centrada exclusivament en la morfologia verbal, raó per la qual dèiem que és en aquests capítols on hi ha la justificació del títol de l’obra. En el capítol 3, l’anàlisi se centra en tres variables relatives a la flexió verbal de l’àrea tortosina: el sincretisme entre les persones 4 i 5 del present i de l’imperfet de subjuntiu, la velarització de formes verbals i la vocal de l’increment dels verbs incoatius. Justament és aquesta darrera variable, comparant els resultats obtinguts en l’àrea tortosina amb els de la resta de territoris nord-occidentals, la que dóna cos al capítol 4. D’altra banda, és també en aquests dos capítols on s’introdueixen nous arguments analítics, més enllà dels apuntats en els capítols precedents (edat dels informants, escolarització en català, la pertinença a territoris administrativament aragonesos o catalans, dimensió de la població), alhora que es descriuen les tendències més rellevants per donar raó de les dades obtingudes. Ens referim, per exemple, a la constatació que el canvi lingüístic, descrit aquí com l’adopció de formes estàndard, de vegades es produeix de forma total (séntigue > senti) i d’altres parcialment (séntigue > séntigui) o bé al fet —més obvi— que les variants pròpies de l’estàndard s’adapten als hàbits articulatoris propis del català nord-occidental. Tanmateix, segons el nostre parer, a més de demostrar empíricament que el tortosí és una varietat que encara conserva força fidelment trets propis nord-occidentals, tot i indicis d’orientalització entre informants joves de l’àrea administrativa catalana, l’aportació més rellevant és sens dubte l’establiment de sis àrees dins el territori nord-occidental —partint en certa mesura d’una idea exposada per Sistac— en relació amb el grau de permeabilitat davant les formes estàndard de la modalitat central. Així, segons Massanell, es pot establir una gradació de menys a més permeabilitat en aquests termes: l’Aragó catalanòfon (Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya), àrea tortosina (Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Montsià i Baix Ebre), àrea ribagorçanopallaresa (Alta Ribagorça i Pallars Sobirà), àrea central interior (Segrià, la Noguera), àrea centreoriental (l’Urgell, les Garrigues, la Segarra, i el Pla d’Urgell) i l’àrea nordoriental (Alt Urgell, el Pallars Jussà, i Andorra). A aquesta gradació l’autora n’afegeix una altra pel que fa als diferents estadis en el procés de canvi lingüístic en què es troben algunes zones nord-occidentals: estadi inicial (zona meridional i interior del català nord-occidental), moment més avançat (comarques centreorientals) i canvi molt avançat (àrea nord-oriental). Aquestes consideracions prenen un pes important en el capítol de les conclusions finals en el qual també s’insisteix en la influència d’altres factors que s’han anat analitzant al llarg de l’obra i que fan que aquest darrer capítol resulti a voltes una mica repetitiu. En qualsevol cas, l’autora hi afegeix un parell d’observacions interessants. La primera, des de l’òptica de la dialectologia: Cal dir que el procés d’orientalització de les característiques morfològiques que viu avui el català nord-occidental i que he exemplificat al llarg del llibre, en cas que es consolidi, no fa sinó atansar-nos a una situació més propeLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 280

03/04/14 15:39

Ressenyes

281

ra a l’original pel que fa a la relació entre els dos grans dialectes del Principat de Catalunya. [...] La diferència és que en aquell moment històric pretèrit, les formes comunes eren les que avui perviuen, encara que en retrocés en el català nord-occidental [...], mentre que la situació a la qual ens encaminem comportarà que les formes comunes siguin, finalment, les variants modernes que s’han desenvolupat i expandit a partir del català central. (p. 212)

La segona, des de la perspectiva sociolingüística: Sense considerar, doncs, que aquests canvis en el català nord-occidental siguin intrínsecament dolents —ni bons—, sí que crec que cal estar-hi amatents per les conseqüències que puguin tenir en la consciència lingüística de la nostra comunitat de parla. En concret, cal estar vigilants a les repercussions psicològiques que puguin produir-se a l’Aragó catalanòfon i al País Valencià. (p. 213)

En conjunt, doncs, l’obra de Mar Massanell és un excel·lent treball dialectològic minuciosament dissenyat i rigorosament articulat, que trenca amb la línia de la dialectologia clàssica i que, certament, escau de catalogar-lo com un treball de «geolingüística moderna» (p. 123). A més de les aportacions que ja hem destacat, subratllaríem la ingent tasca de recerca empírica que hi ha al darrere, sobretot per l’extensió territorial de la procedència de les dades. En aquest sentit la recollida de dades de Massanell possiblement es podria considerar la més ambiciosa en l’àmbit de la morfologia verbal nord-occidental d’ençà la desenvolupada per Alcover i Moll durant el primer terç del segle xx. Des del punt de vista metodològic, el projecte topa amb les dificultats de qualsevol investigador que afronta una recerca en l’àmbit de la morfologia verbal quan l’objectiu és obtenir paradigmes flexius complets de diferents temps verbals. La mateixa autora ja al·ludeix a aquesta qüestió i d’alguna manera la bandeja afirmant que «com que m’interessa la tria que fan els parlants entre els elements d’una varietat i de l’altra, el fet d’obtenir les dades en una situació controlada no és un inconvenient, perquè pot ajudar a revelar posicionaments pel que fa a la llengua» (p. 109). Des de l’experiència, ens costa assumir aquesta idea, ja que en qualsevol persona sotmesa a una entrevista d’entre tres quarts d’hora i un hora i mitja en què ha d’anar conjugant un nombre considerable de formes verbals —d’aquí l’expressió del títol «Feve temps que no diva tants verbs!», veg. nota 13, (p. 168)— al final s’acaba afeblint la consciència a l’hora de seleccionar formes flexives. Més aviat creiem en el contrast de les dades que, com també admet Massanell, aporta el text lliure o la conversa semidirigida. En aquest cas, tanmateix, l’autora n’utilitza algunes respostes, però més per destacar actituds lingüístiques dels informants que no pas per comparar els resultats productius de les formes verbals, conscients que aquestes dades no són sempre completament comparables amb les obtingudes en qüestionaris. Precisament en relació amb el tema de les actituds lingüístiques, que al final remet a la percepció que els parlants tenim Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 281

03/04/14 15:39

282

Llengua & Literatura, 24, 2014

d’una llengua o d’un dialecte, considerem que potser caldria evitar algunes afirmacions que es repeteixen més d’un cop a l’obra, i que ens sembla que no es justifiquen per les opinions dels informants, però que fan que el lector vagi interioritzant algunes percepcions lingüístiques potser de vegades erràtiques. Pensem, per exemple, en el fet que s’associï la idea que els informants que empren formes més properes a l’estàndard central mostren més seguretat lingüística en detriment dels que empren formes pròpiament nord-occidentals, o bé que els parlants que empren formes nord-occidentals ho fan per militància, per càrrega afectiva o per solidaritat amb el grup d’origen. Òbviament, no és agosarat imaginar que, arran d’afirmacions com aquestes, el lector —proper o no al territori de què es tracta—, es demani si es pot parlar de formes verbals estàndards nord-occidentals. Sorgeixen, doncs, alguns interrogants que, en definitiva, ens suggereix la lectura d’un bon treball com aquest i que obre la porta, com reconeix la mateixa autora, a una explotació, tot just encetada, de les dades recollides. Se’ns acut que, a banda d’ampliar la representativitat poblacional de cada àmbit, potser seria bo comparar les dades aportades aquí amb les aplegades per altres investigadors que també han fet recerca en morfologia verbal nord-occidental, però els treballs dels quals han estat obviats, totalment o parcialment, en l’obra de Massanell.

Ribera Condomina, Josep: La cohesió lèxica en seqüències narratives, Alacant Barcelona: Institut Universitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat - Institut d’Estudis Catalans, 2012; «Biblioteca Sanchis Guarner», 77. Ares Llop Naya

Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Lingüística Teòrica ares.llop@uab.cat

L’obra La cohesió lèxica en seqüències narratives de Josep Ribera i Condomina té com a objectiu fonamental dur a terme una anàlisi àmplia i aprofundida de les operacions cognitivodiscursives d’establiment de referents i de represa lèxica de la referència en les produccions escrites dels aprenents —cohesió lèxica d’identitat referencial: repetició i reiteració, en termes de Halliday i Hasan (1976)—, ja que considera que es tracta de dues operacions fonamentals de la coherència textual i, en definitiva, de la comunicació. Com s’indica al primer capítol de l’obra —introductori del tema, del corpus i dels informants, dels objectius i les hipòtesis de la recerca i del marc teòric de l’estudi—, la relació i la vivència en primera persona de l’ensenyament de la llengua en l’educació secundària motiven l’interès de l’autor per millorar la competència comunicativa escrita dels aprenents. Per això, un dels objectius específics de l’obra és dur a terme una anàlisi de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 282

03/04/14 15:39

Ressenyes

283

l’ús i de les relacions dels mecanismes gramaticals per explicar els condicionaments cognitivodiscursius que indueixen la represa dels referents textuals mitjançant la cohesió lèxica. Aquest fet es deu a la relació estreta entre l’anàfora lèxica i els diversos tipus d’anàfora gramatical que permeten garantir la referència en les produccions escrites. En aquest sentit, Ribera es proposa, també, determinar els problemes que afecten les produccions escrites dels aprenents, analitzar-los, esbrinar-ne les causes i fer propostes de resolució d’aquestes problemàtiques per millorar la destresa comunicativa dels estudiants. La metodologia emprada per detectar i caracteritzar els problemes principals dels alumnes de secundària pel que fa a l’establiment i la represa lèxica de la referència es basa en la comparació dels resultats de les anàlisis qualitatives i estadístiques entre les produccions escrites —síntesis argumentals de la pel·lícula L’imperi del sol (1987)— realitzades per alumnes de quart d’ESO (corpus d’aprenents) i les fetes per periodistes cinematogràfics (corpus d’experts). Pel que fa al marc teòric, segons l’autor s’adopta un «punt de vista eclèctic» (p. 38) sobre els conceptes de referència i d’anàfora. En termes generals, es tenen en compte les aportacions clàssiques de la filosofia del llenguatge i de la lògica positivista. Des d’una perspectiva lingüística i textual, es tenen en compte els estudis de la cohesió de Halliday i Hasan (1976) —i les revisions posteriors de Castellà (1992) i Cuenca (1998, 2000); l’estudi del text de la Gramàtica del discurs de Rigau (1981) i la revisió de les màximes de Grice (1975) de Levinson (1987, 1991). Sobretot, però, són fonamentals en el marc teòric de l’estudi la teoria de l’accessibilitat d’Ariel (1998, 1990, 1996) i el model de discontinuïtat de tòpics de Givón (1983, 1990). A partir d’aquests referents teòrics, en el segon capítol de l’obra es duu a terme una aproximació al concepte de la cohesió lèxica com a mecanisme de referència. Es parteix del concepte de referència com a fenomen cohesiu que constitueix una microestructura lingüística del conjunt de l’edifici textual. Es repassa, en el marc de la construcció de les xarxes referencials, la complementarietat dels processos d’establiment i de manteniment de la referència. Se subratlla, també, des d’una perspectiva interpretativa i de comunicació reeixida, la importància dels estats epistèmics de l’emissor i del receptor i dels coneixements implícits en el marc i el gènere textual per entendre i explicar les alternances entre els diferents mecanismes fòrics. En aquest sentit, el model de continuïtat dels tòpics de Givon (1983) i l’escala de la teoria de l’accessibilitat d’Ariel (1988, 1990, 1996) permeten determinar uns paràmetres objectius per analitzar la viabilitat dels recursos emprats en els textos i ajuden a proposar alternatives als usos de diferents marcants de referència en el discurs, en funció de la interdependència discursiva de l’anàfora gramatical i de la cohesió lèxica. Entrant en detall, Ribera analitza el concepte i els tipus de cohesió lèxica (reiteració, repetició i associació) i presenta les diferències discursives i cognitives entre els tres tipus de cohesió lèxica. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 283

03/04/14 15:39

284

Llengua & Literatura, 24, 2014

Destaca, de cara a l’anàlisi de les produccions del corpus d’aprenents, el fet de relacionar el concepte de repetició amb la identificació directa dels referents, l’oralitat i l’espontaneïtat i la constatació que, en el marc de la cohesió referencial, el recurs a la repetició està determinat per: factors estructurals (els límits oracionals), discursius (la continuïtat dels tòpics) i cognitius (l’accessibilitat dels antecedents). Pel que fa a la reiteració, tenint en compte que es tracta d’un procés de reclassificació cognitiva de les entitats referides, es presenten els tipus de reiteració i les relacions semàntiques establertes: equatives (sinonímia, amb la distinció fonamental en l’estudi discursiu de la sinonímia lèxica —ex. enemic/adversari— i la sinonímia discursiva, que s’explica en un context determinat) i inclusives (la hiperonímia i la hiponímia —ex. flor/lliri—, i el mot general —ex. fets). El tercer capítol de l’obra recull, de manera molt estructurada, l’anàlisi comparativa de les operacions d’establiment i de manteniment de la referència a través de la cohesió lèxica en el corpus de treball. En el tercer i en el quart apartats del bloc, s’analitzen les estructures lingüístiques d’establiment de les entitats que participen de la cohesió referencial. Primer, s’analitzen les estructures nominals, paranominals i les predicatives. Sobre les estructures nominals i paranominals és interessant destacar les diferències entre la jerarquia dels condicionaments dels usos dels escriptors experts i els dels aprenents: en els aprenents, l’animacitat actua per defecte i es prioritza la indefinitud/rematicitat a la informativitat; els escriptors experts, privilegien l’animacitat, i la informativitat té prioritat sobre la indefinitud/rematicitat en l’establiment dels referents. A continuació, s’analitza l’anàfora de sentit, que participa alhora de l’establiment i del manteniment de la referència. L’anàfora associativa constitueix el prototipus d’anàfora de sentit i, segons el cas, es presenta com un mecanisme d’establiment de la referència (caracteritzat per la indefinitud; per la presència d’especificadors o complements excloents, sintagmes expansionats; pel caràcter genèric o inespecífic d’alguna de les dues unitats) o com un mecanisme de manteniment de la referència (caracteritzat per la definitud; per la presència d’especificadors possessius fòrics o demostratius díctics textuals). L’anàfora associativa és un mecanisme molt usat pels aprenents, a causa de la tendència habitual a introduir referents inespecífics, genèrics o semànticament poc delimitats. En el cinquè apartat, es tracta el manteniment de la referència (el procés que acumula més problemes) i la interdependència amb la cohesió lèxica. L’alternança entre els mecanismes gramaticals i els lèxics en els textos dels estudiants no sempre es realitza d’acord amb els condicionaments cognitivodiscursius de continuïtat/discontinuïtat, prominència dels referents, competència entre entitats discursives, distància textual i grau de cohesió. Sovint, l’ús de l’anàfora gra matical és abusiu en els aprenents, en detriment de la cohesió lèxica, que és de ficient i que es concreta, bàsicament, en la repetició d’un repertori limitat de noms comuns, en la repetició total de noms propis i en la reiteració a través de si nònims. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 284

03/04/14 15:39

Ressenyes

285

Els resultats exposats anteriorment evidencien un seguit de problemes en les produccions escrites dels aprenents —proporcionals a la freqüència dels tipus de marcants emprats—, relacionats amb l’establiment i la cohesió lèxica o amb ambdós processos: errors en la tria del mecanisme, ambigüitat referencial, problemes relacionats amb l’antecedent, disfuncions sintàctiques, problemes de forma del marcant, concordances ad sensum, indefinició de la referència, usos incorrectes dels pronoms, etc. En particular, es detecta un ús pseudotextual dels marcants díctics que evidencia la translació de la llengua oral col·loquial en el discurs escrit. Els apartats vuitè i novè inclouen una síntesi de les qüestions presentades anteriorment i dels problemes d’establiment i de represa lèxica de la referència en els textos dels aprenents. Una de les conclusions clau de Ribera és la necessitat dels aprenents de fer un major esforç quantitatiu —respecte dels experts— en l’ús d’unitats d’establiment i de manteniment de la referència, a causa del caràcter problemàtic de la cohesió referencial. De fet, comenta que «quan se’n fa un ús apropiat, la cohesió lèxica dels textos dels estudiants segueix els mateixos condicionaments cognitivodiscursius que hem observat en les produccions dels experts» (p. 237). Ara bé, «el recurs deficient a la cohesió lèxica (i, en contraposició, l’abús de mecanismes gramaticals) i l’escassa competència lèxica i discursiva dels estudiants provoca una sèrie de processos de cohesió referencial problemàtics que dificulten enormement la coherència i, de vegades, la malmeten completament» (p. 237). En aquest sentit, Ribera proposa algunes línies generals de treball de futur per redreçar les problemàtiques detectades pel que fa a la competència discursiva dels aprenents: En síntesi, la clau de volta d’aquestes propostes és fer evident als aprenents que «la tria d’una determinada unitat referencial en un moment del discurs, tant si es tracta d’introduir un referent com per tal d’efectuar la represa fòrica d’una entitat ja establerta, constitueix una evidència de l’estat epistèmic de l’emissor i, a la vegada, una hipòtesi sobre l’estat de coneixement dels potencials receptors» (p. 263). En síntesi, aquesta publicació, que és la versió reduïda de la tesi doctoral de títol homònim de Josep Ribera i Condomina —dirigida per la doctora Maria Josep Cuenca i guardonada amb el Premi Pompeu Fabra de Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) (2009)— és d’un rigor, d’una utilitat i d’una vàlua innegables, tant per als estudiosos de la llengua, com per als docents. Ens trobem davant d’una recerca innovadora que combina una aportació doble teòrico-descriptiva i aplicada; una mostra clara de la viabilitat de la confluència dels diferents àmbits de la disciplina lingüística, en pro de la millora i de l’actualització constant de les estratègies d’ensenyament de la llengua.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 285

03/04/14 15:39

286

Llengua & Literatura, 24, 2014

BIBLIOGRAFIA Ariel (1988): Mira Ariel, «Referring and accessibility», Journal of Pragmatics, 24, 65-87. — (1990): Mira Ariel, Acessing Noun-Phrase Antecedents, Londres: Routledge. — (1991): Mira Ariel, «Referring expressions and the +/- coreference distinction», dins Thorstein Fretheim, Jeanette K. Gundel, Reference and Referent Accessibility, Amsterdam: John Benjamins, ps. 65-87. Castellà (1992): Josep Maria Castellà, De la frase al text: Teories de l’ús lingüístic, Barcelona: Empúries. Cuenca (1998): Maria Josep Cuenca, «Els mecanismes de referència», dins: Adela Costa, Maria Josep Cuenca, Gemma Lluch, Text i gramàtica: Teoria i pràctica de la competència discursiva, Barcelona: Teide. — (2000): Maria Josep Cuenca, Comentario de textos: los mecanismos referenciales, Madrid: Arco Libros. Givón (1983): Talmy Givón, «Definiteness and referentiality», dins Joseph Greenberg (ed.), Universals of Human Language: Syntax, Stanford: Stanford University Press. — (1990): Talmy Givón, Syntax: A Functional-Typological Introduction, Amsterdam: John Benjamins. Grice (1975): Herbert P. Grice, «Logic and conversation», dins Peter Cole, Jerry L. Morgan, Syntax and semàntics 3: Speech Acts, Londres: Academic Press, ps. 41-58. Halliday, Hasan (1976): Michael A. K. Halliday, Ruqaiya Hasan, Cohesion in English, Londres - Nova York: Longman. Levinson (1987): Stephen C. Levinson, «Pragmatics and the grammar of anaphora: a partial pragmatic reduction of binding and control phenomena», Journal of Pragmatics, 23, 379-434. — (1991): Stephen C. Levinson, «Pragmatic reduction of the binding conditions revisited», Journal of Pragmatics, 27, 107-161. Rigau (1981): Gemma Rigau, Gramàtica del discurs, Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Boeckx, Cedric i Txuss Martín: El clític datiu és més que un clític, Lleida: Pagès, 2013. Carlos Rubio Alcalá

Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Lingüística Teòrica carlos.rubioalcala@gmail.com

En aquestes línies farem una breu ressenya del treball El clític datiu és més que un clític de Txuss Martín i Cedric Boeckx, al qual es va atorgar el Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà l’any 2012. Es tracta d’un estudi sobre les propietats particulars que presenten els pronoms febles

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 286

03/04/14 15:39

Ressenyes

287

que reben cas datiu i que els separen d’altres com ara els acusatius o els locatius, els quals tenen aparentment un comportament morfosintàctic molt diferent. Aquestes diferències semblen demanar una explicació que permeti donar compte del comportament dels clítics datius en la mesura en què no es comporten com la resta. L’obra comença amb l’observació que el català barceloní té una forma de clític datiu plural pronunciada [əlzi] (a diferència del català estàndard, en què aquest clític és els) que es podria analitzar com a els hi, és a dir, com la unió d’un clític acusatiu i un altre locatiu. A partir d’aquesta observació inicial, la presentació de dades lingüístiques i l’anàlisi s’estenen a la resta de clítics del català i d’altres llengües romàniques. Ja des del pròleg de Gemma Rigau s’ofereix una visió d’alguns dels aspectes essencials del llibre: com ara el tractament d’un fenomen que pot semblar circumscrit (l’estudi d’un tipus particular de pronom feble) i que afecta un nombre relativament petit de parlants (els del dialecte barceloní del català) pot obrir finestres cap a la comprensió i l’estudi de parts molt amplies i centrals de les gramàtiques humanes. En el cas d’aquesta obra, es poden establir connexions no només amb els clítics d’altres varietats del català i d’altres varietats romàniques, sinó també amb aspectes universals del llenguatge com serien les mateixes nocions de datiu, pronom o cas gramatical. El llibre es divideix en tres capítols centrals, anomenats «Fenomenologia bàsica», «Anàlisi» i «Extensió de l’anàlisi» i un apèndix on s’exploren possibles conseqüències teòriques de la proposta. El primer d’aquests capítols, «Fenomenologia bàsica» resumeix les raons per les quals els autors proposen una anàlisi nova dels clítics datius. Hi ha fonamentalment tres conjunts de propietats que caracteritzen els clítics datius envers altres pronoms febles. En primer lloc, tenim les anomenades formes opaques, és a dir, formes del clític datiu que no es corresponen amb aquelles que esperaríem, i que es donen en casos de combinació de clítics de tipus diferents. Exemples d’aquestes formes opaques els podem veure en castellà i català: (1) a. A Pedro, el premio se lo dieron ayer (i no pas *le lo). b. El llibre, a en Quim, l’hi donaré demà ( i no pas * li el).

El que resulta més interessant és que aquestes formes opaques apareixen només quan un dels clítics del conjunt és datiu. En segon lloc, trobem els casos d’ordre flexible. En general sabem que, almenys dins les llengües romàniques, els clítics datius normalment precedeixen els acusatius. La hipòtesi, dins d’una determinada perspectiva sobre el llenguatge, és que elements que compleixen la mateixa funció sintàctica i, en principi, semàntica haurien d’ocupar la mateixa posició dins l’estructura oracional. Tot i així, apareixen diversos casos en varietats romàniques en què l’ordre no és el que hem descrit o fins i tot és variable. A més a més, aquesta variabilitat no és constant: pot apaLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 287

03/04/14 15:39

288

Llengua & Literatura, 24, 2014

rèixer, per exemple, quan els clítics van abans del verb però no pas quan el segueixen (en el cas dels imperatius i altres formes verbals semblants). En tercer lloc, trobem restriccions que operen sobre les combinacions entre clítics que estan molt lluny de ser trivials. Per exemple, les restriccions de persona i cas impedeixen que un pronom clític es combini amb qualsevol pronom acusatiu que no sigui de tercera persona. Així, podem dir (2a) però no pas (2b): (2) a. El director, me l’ha recomanat la Mireia. b. *Al director, me li ha recomanat la Mireia.

És important assenyalar que no hi ha cap raó semàntica o pragmàtica per la qual (2b) hagi d’ésser mal formada: el context és perfectament normal i comprensible des d’un punt de vista no lingüístic, però malgrat això, aquesta combinació de pronoms no sembla que existeixi a cap llengua romànica. De nou, d’acord amb els autors, en són responsables les propietats particulars dels clítics datius. Aquestes tres raons duen Boeckx i Martín a la conclusió que la noció de clític datiu no ha de ser un primitiu del llenguatge humà, sinó que més aviat ha d’ésser una noció derivada d’altres de més senzilles o, seguint la metàfora química que els autors fan servir, més atòmiques. El capítol 3 «Anàlisi» conclou/proposa que el clític datiu és el resultat de la unió d’un clític acusatiu i un locatiu. L’anàlisi pròpiament dita del capítol 3 s’estableix sobre la hipòtesi que tots els clítics (i de fet, tots els sintagmes nominals) són realment SNs que poden tenir, o no, una capa modificadora de caràcter determinant o demostratiu. Això s’oposa a l’anomenada hipòtesi del Sintagma Determinant que proposa que els Sintagmes Nominals estan tots dominats per una capa D. La part crucial d’aquesta anàlisi és que permet diferenciar els clítics datius dels acusatius i locatius. A aquest segon grup li mancaria la capa D modificadora, mentre que els datius sí que en posseirien. Un altre avantatge de la proposta de Boeckx i Martín és que permet continuar considerant els clítics com una classe natural d’elements sintàctics, la qual cosa explicaria, almenys parcialment, per què els casos d’opacitat que fan que certs clítics pateixin canvis morfològics sempre resulten en un altre clític i no pas en una forma nova. El resultat de l’anàlisi és la concreció formal de la intuïció que el clític datiu és la suma d’un acusatiu i un locatiu. L’estructura interna del clític datiu, aleshores, seria: (3) [SN N0 [SD D0 [tSN] ] [SN el(s) [SD hi [tSN] ] ]

En aquest esquema hi ha dos elements importants. El primer és que el nucli nominal N0, que rep el contingut morfològic els, s’ha desplaçat des d’una posició més incrustada dins del sintagma per damunt de la capa D. Aquest moviment, com veurem, no és obligatori en tots els casos. El segon és que tot i que el clític Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 288

03/04/14 15:39

Ressenyes

289

resultant els hi aparegui només a certes varietats del català, l’estructura subjacent és la mateixa per a tots els clítics datius, segons els autors. Les primeres dues particularitats dels clítics datius esmentades abans (les formes opaques i l’ordre flexible de mots) quedarien doncs explicades de la següent manera: la part nominal del clític pot pujar dins el sintagma o romandre a la part baixa, la qual cosa explicaria l’ordre de mots canviant que podem trobar a diferents llengües romàniques. A més a més, els casos d’opacitat respondrien a un efecte superficial pel qual el clític datiu incorporaria l’acusatiu com a resultat de ser més complex des del punt de vista morfològic. El capítol 4, «Extensió de l’anàlisi», s’ocupa de l’últim dels trets diferenciadors dels clítics datius, és a dir, les restriccions de Persona i Cas descrites a Bonet (1991). El capítol comença amb la pregunta, potser més profunda que les plantejades fins ara, de què significa ser un clític. La resposta dels autors, seguint propostes anteriors com ara la de Roberts (2010), és que hi ha poques diferències entre els clítics i els morfemes de concordança d’objecte que es donen a diferents llengües del món, entre el verb i els seus complements, raó per la qual els clítics sempre han d’aparèixer al costat del verb flexionat i manifesten propietats morfofonològiques que els separen d’altres tipus d’elements pronominals. El fet que la cliticització sigui realment un aspecte de la concordança té una conseqüència molt important per les combinacions pronominals possibles: com que el verb ja ha realitzat la seva concordança de persona amb un dels clítics del conjunt, aquest tret està ja satisfet i no es pot tornar a satisfer amb un altre clític. Això tindria l’efecte que quan tenim més d’un clític, només un d’ells pot tenir el tret de persona actiu. Un clític sense tret de persona rebria un contingut morfològic per defecte de tercera persona, i això és exactament allò que trobem als casos de Restricció de Persona i Cas. L’obra conclou amb un apèndix en el qual s’examinen les propietats del procés d’herència de trets gramaticals en relació amb els processos de concordança que els autors atribueixen als clítics. Tot i que podria ser interessant per a lectors amb voluntat d’aprofundir en aquestes qüestions, la seva extrema brevetat (dues pàgines i mitja) el fa difícil de seguir, en la nostra opinió. Si volguéssim recomanar aquest llibre a un tipus de lector, hauríem de diferenciar clarament dues parts dins l’obra. La primera part, que es correspon amb el capítol 2, pot tenir interès per un grup gran de lectors: presenta un gran nombre de dades interessants sobre els clítics i les seves possibilitats combinatòries que il·lustren un espectre de fenòmens més enllà d’allò que s’estudia des de perspectives més estàndards i normatives i que estén el seu abast a tot l’àmbit de les llengües romàniques. Tanmateix, la segona meitat de l’obra centrada en l’anàlisi tècnica del clític datiu requereix un lector especialitzat i al qual li resultin familiars els desenvolupaments recents de la teoria sintàctica generativista. Tot i que el treball intenta acostar-se a una visió divulgativa de certs aspectes de la sintaxi, s’hi assumeixen conceptes i processos (desplaçament sintàctic, validació de trets) que requereixen coneixements més profunds de les parts tècniques de la teoria. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 289

03/04/14 15:39

290

Llengua & Literatura, 24, 2014

Els objectius del llibre són dobles: d’una banda, «posar en clar el sistema de clítics catalans» i, d’una altra, estendre l’anàlisi proposada a la resta de llengües romàniques. El segon objectiu s’assoleix amb més èxit que el primer, de nou en bona mesura per la brevetat del treball. Els autors aconsegueixen proposar una anàlisi sintàctica pels clítics i demostren com es pot fer servir per a tots els clítics datius romànics. Ara bé, tot i reconèixer la gran varietat morfofonològica que presenten els clítics en diferents varietats dialectals del català, l’anàlisi no les té en compte, més enllà de les formes barcelonines que s’examinen. Per això, dir que es posa en clar el sistema de clítics català sembla un objectiu massa ambiciós. Probablement seria més encertat dir que aquesta obra suposa un pas endavant en aquesta direcció. Hi ha un parell d’aspectes que es troben a faltar al llibre. Un seria fer més explícit quins avantatges tenen les propostes que s’hi desenvolupen sobre les que s’havien fet abans. Algunes de les propostes més rellevants sobre els clítics romànics (Bonet 1991, Rigau 1982, Picallo 2007) s’esmenten i s’expliquen amb brevetat, però de vegades no és gaire clar quina mena d’avançament suposa l’anàlisi de Boeckx i Martín respecte d’aquests. Hi ha també algunes qüestions menors que es podrien tractar en edicions futures del llibre, com ara la inclusió de glosses per llengües amb les quals els lectors no han d’estar necessàriament familiaritzats, com l’italià, el baló o l’occità. Aquestes glosses, a més a més, incrementarien el valor didàctic del llibre. Malgrat aquestes objeccions, l’obra fa aportacions valuoses, especialment en l’ordenació intel·ligent de les propietats especials dels clítics i en l’anàlisi, original i elegant, de les restriccions de persona i cas. BIBLIOGRAFIA Bonet (1991): E. Bonet, Morphology after syntax: Pronominal Clitics in Catalan, Tesi doctoral, MIT. Picallo (2007): C. Picallo, «On gender and number. Report de Recerca GGT-07-08», Universitat Autònoma de Barcelona [Publicat en part a C. Picallo, «On Gender and Number in Romance», Lingue e Linguaggio, 2008, 1, 44-66]. Rigau (1982): G. Rigau, «Inanimate Indirect Object in Catalan», Linguistic Inquiry 13, 146-150. Roberts (2010): I. Roberts, Agreement and Head Movement: Clitics, Incorporation and Defective Goals, Cambridge MA: MIT Press.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290

llengua_literatura_24.indd 290

03/04/14 15:39

CRﾃ誰ICA

llengua_literatura_24.indd 291

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 292

03/04/14 15:39

SEMINARI DE LITERATURA I CULTURA DE L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA (SLIMM) DEL DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (2012-2013) Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch Elias Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana anna.fernandez.clot@ub.edu, gemmapellisa@gmail.com, roger.coch@ub.edu

El 2 d’octubre Helena Rovira i Cerdà, doctorand de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, va inaugurar el curs acadèmic amb la ponència «El Valeri Màxim en català: notes sobre la seva difusió a l’edat mitjana al marge d’Antoni Canals», que va traduir l’autor llatí cap al 1395. Rovira i Cerdà va presentar un buidatge de les anècdotes dels Factorum ac dictorum memorabilium de Valeri Màxim que figuren en traduccions (la Suma de col·lacions i el Breviloquium de Joan de Gal·les, el Llibre de les costumes de Jaume de Cessulis, el Recull d’eximplis d’Arnau de Lieja) i obres originals catalanes dels s. xiv i xv, com el Terç, el Dotzè i el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis, la Doctrina compendiosa, Lo somni de Bernat Metge, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell o la Doctrina moral de Nicolau de Pacs. A més de la versió de Canals, les vies de difusió de Valeri Màxim en català foren tant el text llatí com materials secundaris: Eiximenis utilitza Joan de Gal·les al Regiment, tot i que també podria haver conegut Joan de Salisbury; Metge, que acusa un bon coneixement de l’obra original, també empra fonts més properes en el temps, com Boccaccio i Petrarca; al seu torn, Joanot Martorell beu dels exemples de l’elogi de les dones de Lo somni. Entre les utilitzacions de Valeri Màxim, destaquen les reelaboracions d’aquest autor en un parell d’episodis del Tirant (cap. 105 i 310-315), assenyalats per Cingolani. Els resultats mostren els exemples que van gaudir de més èxit en la recepció catalana, com el de la filla que alleta la mare, reportat a cinc de les tretze obres analitzades. Al debat posterior, Lluís Cabré va plantejar la necessitat de saber si els passatges més coneguts provenen de florilegis llatins i Lluís Cifuentes va suggerir ampliar l’estudi als preàmbuls dels documents cancellerescos. El 23 d’octubre va tenir lloc la ponència «Nox dabit consilium: esbroncades, orenetes i nits en blanc (Llibre dels Fets de Jaume I, 213-216)» a càrrec de Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona. Renedo resseguí l’ús i l’aplicació del proverbi nox dabit consilium, difós a l’edat mitjana arreu d’Europa; a la literatura catalana medieval, concretament, al Llibre dels fets. Tot i que només s’explicita un cop en tota l’obra («havien pensat sobre aqueles faenes aquela nuyt, car diu Salomó en sos proverbis que la nuyt à conseyl», §145) la dita es posa en pràctica repetidament al llarg del text. N’és un exemple l’episodi 212-215, que s’inicia a l’abril de 1237, quan Jaume I acaba d’arribar al Puig de Santa Maria i decideix instal·lar-hi un campament per conquerir València. Finalment, tres meLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 293

03/04/14 15:39

294

Llengua & Literatura, 24, 2014

sos més tard, hi acut Bernat Guillem d’Entença, home de confiança del rei, que havia de proveir-los de menjar. Però Guillem no porta l’aliment que esperaven sinó més homes, fet que provoca l’enuig del monarca, caracteritzat pel mal geni en diversos passatges (§361). Aleshores, el rei li demana: «Anat-vos-ne e pensats-hi esta nuyt, e Nós pregarem nostre Seyor que us hi don conseyl» (§214). L’endemà al matí és Jaume qui ha trobat la solució: se n’anirà a Borriana a cercar provisions i després continuarà fins a Tortosa per enviar-ne més. Abans de partir, veu que una oreneta ha fet niu a la seua tenda i la protegeix. Martí Domínguez ja ha assenyalat el paper simbòlic de l’oreneta a l’edat mitjana. S’ha identificat amb l’ocell que alleujà Jesús durant la Passió tot portant-li aigua; els comentaristes bíblics medievals el consideren un símbol de la Resurrecció; es vincula amb la celidònia, una herba que guareix les malalties dels ulls, de manera que se l’associa amb l’acció d’obrir els ulls al cristià; per tant, el passatge del Llibre dels fets ha suscitat interpretacions diferents, tot i que no excloents. Fins i tot la versió castellana de 1584 de Bernardí Gómez Miedes n’ofereix una lectura («esta auezita es anunciadora de victoria»). D’una banda, Cingolani apuntà que introduïa una nota de lirisme al text i en localitzà la font al Salm 83. D’altra banda, Josep Maria Pujol relacionà els Usatges amb l’actitud del rei, que actua com a senyor feudal protector davant de l’oreneta. Però també podria tractar-se d’un fet real en el qual Jaume I hauria vist un senyal del Cel. Tot i que la història se situa entre les darreries de juliol i l’inici d’agost i les orenetes nien a l’abril, Renedo explicà que en cas que el primer niu que fa una oreneta sigui destruït —fet probable en un context bèl·lic— en pot fer un altre més endavant. Sigui com sigui, els bons auguris s’acompleixen i el rei viatja de Borriana a Tortosa i d’allí, a Tarragona. Durant la nit a la ciutat, està desvetllat perquè pensa com aconseguir més viandes per enviar al campament (§215). Aleshores demana a Ferran Peris de Pina que elabori un inventari que especifiqui què porten les naus que han vist a Salou. És possible que Jaume I, que encarrega un informe escrit, sabés llegir. Cal tenir present que a l’edat mitjana saber llegir no significava dominar l’escriptura. Renedo argumentà que malgrat que no es conegui cap autògraf del rei, unes nocions de lectura l’haurien ajudat en l’actuació política. Així mateix, remarcà que els passatges del Llibre dels fets on es descriuen les nits en blanc del monarca són encara més nombrosos i apuntà que la nit d’insomni comptava amb la tradició literària de la poesia trobadoresca, que, segons Riquer, Jaume I desconeixia. Renedo afegí que l’aplicació del proverbi a l’obra normalment està relacionat amb la resolució de problemes d’intendència més que de qüestions militars, de manera similar al que ocorre a la crònica anglesa Chronicon Abbatiae de Evesham, atribuïda a Thomas de Marlborough, mort l’any 1236. Posteriorment, als s. xvi i xvii el proverbi s’associa a l’òliba, identificada amb Minerva, i, en definitiva, a la saviesa i l’estudi i té una presència notable a la tradició dels emblemes (Emblemas morales de Sebastián de Covarrubias, Nucleus emblematum selectissimorum de Gabriel Rollenhagen). En canvi, no s’ha trobat cap exemple que lligui el proverbi a l’estudi de les lletres medievals. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 294

03/04/14 15:39

Crònica

295

La sessió es va cloure d’una manera inusual. Renedo explicà el passatge 223227 del Llibre dels fets, en el qual es narra com un dia d’agost de 1237 el rei sortí del Puig per anar a Borriana. Un cop allí, rebé un missatger que el previngué d’un atac sarraí al campament tot aprofitant la seua absència. Tot i que en un primer moment Jaume I i els cavallers que l’acompanyen no en fan cas, a mitja nit reben un segon avís i decideixen tornar (una altra nit en blanc). És una trampa. Mitja llegua abans d’arribar-hi, dos informants assabenten el rei que el Puig està segur, però la comitiva reial, mig desarmada, sí que topa amb els musulmans, que sembla que els volen atacar. El rei es nega a fugir i es prepara per a la batalla. Malgrat tot, al final l’encontre acaba en no-res. Renedo comparà aquest episodi amb una escena de la pel·lícula de l’oest The searchers (1957), dirigida per John Ford i interpretada, entre d’altres, per John Wayne. A la pel·lícula, els comanxes simulen que han fugit perquè els vaquers abandonin el ranxo i puguin atacar-lo. Quan els propietaris tornen, tenen un encontre imprevist amb els indis que, finalment, no té conseqüències. La sessió del 4 de desembre va anar a càrrec de Francesc Massip, catedràtic d’història del teatre català a la Universitat Rovira i Virgili, que va parlar d’«El Cant de la Sibil·la». En primer lloc, va resseguir els orígens de la tradició dels oracles sibil·lins i la seva cristianització. A l’edat mitjana la profecia de la Sibil·la d’Eritrea sobre l’adveniment de Crist (els versos del Iudicii signum que recull Agustí d’Hipona a la Ciutat de Déu) es va integrar en l’acte litúrgic de la nit de Nadal, juntament amb altres profecies paganes, i va anar adquirint un caire més teatral, com testimonia l’Ordo Prophetarum. Massip va parlar breument de la presència de la versió llatina del Cant de la Sibil·la en l’àmbit romànic i es va centrar en la presència d’aquest monòleg dramàtic cantat en l’àmbit català. Va presentar les diverses versions catalanes que es conserven del Cant de la Sibil·la a Barcelona, Vic, Girona, la Seu d’Urgell, Palma o l’Alguer. No va entrar en detalls sobre les relacions textuals de les diverses versions, però en va destacar les característiques principals (extensió, motius temàtics i dades sobre la seva representació i contextualització). A partir de les dades sobre la versió més antiga que es conserva del Cant, copiada en un manuscrit de Sant Andreu del Torn del segle xiii, i la del Lectionarium de la Catedral de Barcelona (s. xv), va assenyalar la possible vinculació del Cant amb rituals de defunció i va destacar la semblança entre la figura de la Sibil·la amb l’espasa i les figures paganes de les Parques, concretament amb Àtropos, la que posava fi a la vida i, en alguns casos, era representada amb una espasa. Finalment, va parlar breument de la tradició de representació del Cant de la Sibil·la en terres catalanes després del Concili de Trento (a Mallorca, amb nens, i a l’Alguer) i va destacar la tasca de recuperació de les versions medievals del Cant de la Sibil·la que s’ha portat a terme en els últims anys i que ha permès recuperar-ne la representació en diverses esglésies catalanes.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 295

03/04/14 15:39

296

Llengua & Literatura, 24, 2014

Francesco Senatore, de la Universitat de Napols, Federico II, va dedicar la sessió del 19 de febrer a explicar les celebracions que es duien a terme durant els regnats d’Alfons el Magnànim i del seu fill Ferran per commemorar «La conquista di Napoli (2 giugno 1442): tempi, modi e luoghi della sua trasfigurazione». Senatore situà al mapa la processó que des de l’any 1443 sortia de Nàpols cada dos de juny i arribava fins als afores de la ciutat, a Campovecchio, on se celebrava una missa, seguida d’un convit. Es tracta del mateix lloc on el rei havia instal·lat un campament militar a l’època de la conquesta i on va fer construir una fortalesa, l’església de Santa Maria della Pace i, després, un monestir mercedari (1442). Aquest gest és l’inici d’una maniobra d’ocupació simbòlica de l’entorn que el monarca no només articula mitjançant la festa, sinó també a través d’una sèrie d’instal·lacions reials al llarg de l’itinerari de la desfilada, que pretén recuperar els espais de la gesta bèl·lica. Així doncs, per indicació testamentària del Magnànim i com a record de l’entrada de l’exèrcit aragonès a Nàpols per un pas subterrani també es faran edificar dues capelles: una a l’inici del túnel (dedicada a sant Jordi) i una al final (en honor a sant Miquel). De fet, el rei atribueix la descoberta del passatge com a via d’entrada a la ciutat a una visió que va tenir de la Mare de Déu mentre dormia a la fortalesa de Campovecchio. Més endavant, el duc Alfons de Calàbria s’ocupa de fundar la vila de Poggioreale a Ogliuolo, un indret estratègic per assetjar la ciutat, on també hi havia hagut un campament militar de les tropes aragoneses. De la mateixa manera, Ferran i Alfons freqüentaren habitualment tota l’àrea denominada amb el terme Campus Neapolis per desenvolupar-hi activitats de caça, fins al punt de prohibir el conreu d’aquelles terres en benefici de la cacera i d’apoderar-se de les bonificacions del terreny, fet que comportà les queixes dels propietaris, entre les quals destaca la protesta d’Antonio Cicinello. El valor simbòlic, tant militar com religiós, que adquireix el paisatge que envolta la ciutat, sobretot Campovecchio, comença a gestar-se de forma contemporània als fets que determinen la conquesta de Nàpols. Així, l’estratègia d’autoexaltació i sacralització de l’empresa reial ja s’observa en la celebració de les tres misses de Nadal de l’any 1441 a Campovecchio i també és palesa en el canvi, certament intencionat, que es produeix el 26 de febrer de 1442 en la datació de les cartes i els documents de pagament registrats per la cancelleria. En la substitució de la fórmula «apud Picium falconem / en lo nostre camp de platja contra Nàpols» per «en lo nostre camp del siti perillós / in castris sedilis periculosi» s’emfasitza l’heroisme de la guerra alhora que augmenta l’expectativa de la victòria. A més, les obres historiogràfiques d’autors com Gaspar Pelegrí (1443), Bartolomeo Facio (1446-1447), Manfredi, el Panormita i Lupo de Specchio (1469), que destaca la figura del primogènit a Campovecchio, contribueixen a magnificar la fortalesa de Campovecchio i els fets que s’hi associen. Tot i que Ferran manté la tradició del dos de juny, no només modifica la trajectòria de la desfilada (que aleshores culminarà en una celebració a Poggioreale), sinó que també prioritza el component cortesà de l’acte per damunt del Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 296

03/04/14 15:39

Crònica

297

caràcter militar. Així, a l’època del Magnànim participaven a la processó el monarca, l’arquebisbe, els ordes religiosos i els ballesters, entre els quals els que havien format part de la conquesta de Nàpols. Després de la cerimònia religiosa, els ballesters duien a terme proves d’habilitat. En canvi, durant el regnat de Ferran no es documenta la presència de religiosos i ballesters ni la realització d’activitats de caire lúdic com les que els darrers havien protagonitzat, mentre que se sap que els ambaixadors estrangers sí que eren convidats al seguici. De fet, el rei, en lloc d’oferir un àpat a l’aire lliure com havia fet el seu pare, va fer organitzar un banquet a la residència de Poggioreale de forma exclusiva per als membres de la cort. Finalment, Francesco Senatore comparà la celebració de Nàpols amb altres processons de l’àrea ibèrica, com les que tenien lloc a València el nou d’octubre, en record de la conquesta de la ciutat per Jaume I, i la de la festivitat de sant Jordi, en què els ballesters tenien el mateix paper que els de Nàpols en els anys del Magnànim. Però, a diferència d’aquest casos, la commemoració del dos de juny no té una representació ciutadana. El recorregut de la processó surt de la ciutat fins al Campus Neapolis i està lligada estretament a la figura del monarca, sense que hi intervinguin els ciutadans ni s’incloguin a l’itinerari llocs representatius per a ells, com serien les llotges. Tant és així que les cròniques ciutadanes no reporten la cerimònia, que es coneix a través del testimoni dels ambaixadors que eren a Nàpols el dia assenyalat. I encara, la festa es comença a celebrar tot just un any després dels fets, de manera que és fruit de l’ambient d’eufòria que ja s’intuïa mesos abans de la victòria dels aragonesos. Per tant, tot i que l’ocupació simbòlica de l’espai és una constant a tot el domini catalanoaragonès durant els regnats d’Alfons i de Ferran, cal reconèixer el caràcter peculiar de la processó de la conquesta de Nàpols, desvinculada del component ciutadà d’aquesta mena de celebracions. La festivitat del dos de juny esdevé així una manifestació més de poder per part de la monarquia. La ponència del 16 d’abril, intitulada «De la cuina al taller de còpia», va anar a càrrec de Joan Santanach, professor de la Universitat de Barcelona, i va versar sobre les especificitats dels receptaris medievals, uns textos que pateixen modificacions considerables al llarg del procés de transmissió a causa de la funció eminentment pràctica que desenvolupen i que ens han pervingut després d’una certa fixació del contingut. L’exposició de Santanach es va centrar en quatre llibres de cuina catalans de caràcter miscel·lani: el Llibre de Sent Soví (mitjan s. xiv), el Llibre d’aparellar de menjar, el Llibre de totes maneres de potatges i el Llibre del coc de Mestre Robert (anterior a 1491 i imprès a Barcelona vers el 1520). La majoria dels plats que figuren en aquests receptaris estan pensats per a una cuina de classe benestant, com és el cas del paó emplomallat, que hi ocupa un lloc preeminent. El Llibre de Sent Soví s’inicia amb aquesta recepta, que reapareix al Llibre d’aparellar de menjar i al Llibre de totes maneres de potatges i encara s’esmenta al Llibre del coc, en el qual hi ha una recomanació sobre la manera de cuiLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 297

03/04/14 15:39

298

Llengua & Literatura, 24, 2014

nar-lo. En efecte, els còdexs que han transmès aquests plats els relacionen amb personatges d’un estament elevat (els Borja, Ferran Valentí, membres del clergat). Els llibres catalans conservats van ser encarregats a copistes professionals i, tot i que normalment tenen poca ornamentació, hi ha un interès palès per la disposició i la presentació de l’obra. De tota manera, malgrat el format librari dels manuscrits, els textos denoten una major proximitat a la cuina que al taller de còpia, atès que hi predominen els sobreentesos pel que fa a qüestions d’ordre i als passos que són necessaris a l’hora de preparar les menges, de manera que hi manquen indicacions fonamentals. L’origen d’aquests reculls devia trobar-se en quaderns senzills redactats per un ajudant de cuina que havia de poder-los consultar per confeccionar els plats. El cuiner devia superposar-hi indicacions de caire divers. Aquests escrits funcionals, que haurien donat lloc a les compilacions libràries, no s’han conservat. La raó per la qual acaben sent copiats no sembla obeir tant a la finalitat de l’aprenentatge culinari, sinó que més aviat serien un recordatori de determinats procediments, fet que explicaria que hi faltessin dades com la quantitat d’ingredients que calen, el temps de cocció o la intensitat del foc, que demanen al lector un domini previ de la matèria. A les mans dels cuiners, s’hi superposen les intervencions dels copistes. Si bé generalment el copista d’aquests llibres té coneixements culinaris i fins i tot fa esmenes al text i hi afegeix anotacions al marge (encara que contradiguin el que ha transcrit amb anterioritat), també hi ha exemples de copistes amb una formació insuficient en aquest tema que introdueixen errors al text. Recórrer a la comparació de receptes recollides en diferents llibres de cuina és una manera de determinar el grau d’intervenció del copista i de descobrir què s’ha afegit al text o què se n’ha perdut. S’han detectat tres receptaris que beuen del Llibre de Sent Soví i que, per tant, permeten realitzar aquesta operació. Valgui com a exemple la recepta del brou amb ametlles i julivert, que, a més del Libre de Sent Soví, contenen el Llibre d’aparellar de menjar i el Llibre de totes maneres de potatges. La primera obra reporta el fragment següent: «E, si ben se’n tira a verdor, no val menys per lo juivert», i les altres dues compilacions el repeteixen, tot introduint-hi noves observacions. Així, al Llibre d’aparellar de menjar les paraules que es transcriuen a continuació segueixen el passatge esmentat: «e deu hom metre sefrà de bona guisa. La let fa hom ab brou de gualines o de moltó, si n’às; si no, ab aygüe frede o calde, o quina vuyles» i al Llibre de totes maneres de potatges es relativitza l’ús de julivert a la recepta: «E si jurvert no y volràs metre, no n’i metes». Segurament els compiladors dels volums també intervingueren en la fusió de receptes diferents i foren els autors dels pròlegs que encapçalen els escrits. Així mateix, l’estructura de les obres també traeix les nocions culinàries de qui les escriví. És el cas del contingut del Llibre de Sent Soví, organitzat segons aquesta classificació: a) salses i plats de cullera, b) farcits, c) verdures i llegums per menjar amb cullera, d) receptes heterogènies de tradició sentsovinesca i e) receptes heterogènies de tradició no sentsovinesca, situades al final del volum; aquests plats no són recollits als llibres de cuina que tenen entre les seues fonts el Llibre de Sent Soví i, tot i que hi han Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 298

03/04/14 15:39

Crònica

299

estat afegits, no repeteixen cap de les receptes precedents. Per tant, és evident que en una compilació d’aquest tipus hi ha traces de diversos estadis i mans diferents. A la gènesi dels llibres hi deu haver, almenys, un cuiner, però també s’hi intueix la tasca d’una persona amb coneixement dels hàbits llibrescos i la capacitat de redactar de forma retòrica (pròlegs). Més endavant, segueixen afegint-s’hi variants i fins i tot receptes. La complexitat que presenten els receptaris tal com ens han arribat demana una edició dels textos amb una atenció especial a les notes, imprescindibles per entendre’ls. A més, encara que es repeteixin receptes d’una obra en una altra es tracta de llibres de cuina diferents que han de ser editats de forma individual. Al col·loqui final es van establir relacions entre els receptaris i altres obres de caràcter pràctic com són els manuals de tintoreria, estudiats per Lluís Cifuentes. Finalment, el 4 de juny Gemma Avenoza (Universitat de Barcelona) va parlar sobre «La matèria bíblica medieval en llengua catalana». Avenoza col·labora amb l’Instituto Orígenes del Español en el projecte de recerca «Bíblias hispánicas». És autora, entre altres obres, de la part hispànica del volum The New Cambridge History of the Bible, publicat l’any 2012. Actualment, la crítica sobre les traduccions bíbliques al català i al castellà també compta amb el «Corpus Biblicum Catalanicum» i les diverses aportacions de Margherita Morreale, entre les quals convé destacar l’article de 1958 intitulat «Apuntes bibliográficos para la iniciación de las traducciones bíblicas medievales en catalán» de la revista Analecta Sacra Tarraconensia. Amb tot, Avenoza féu notar que mancava una anàlisi de l’estat de conservació dels textos. El fet que ens hagin pervingut pocs exemplars medievals de la Bíblia obeeix al context de prohibicions de l’època en l’àmbit religiós hispànic. Així, durant el regnat de Jaume I hi hagué una certa intolerància envers les Bíblies en vulgar, concretament, en occità (relacionades amb els albigesos). Les prohibicions es repeteixen al llarg del temps i al s. xv s’ordenen cremacions de textos bíblics a Castella i a València. Les primeres Bíblies que s’incineren estan escrites en hebreu. Allunyar la Bíblia dels jueus esdevé aleshores una prioritat política. Però, malgrat no disposar de cap inventari que provi que les persones que professaven la religió jueva en posseïen algun exemplar, sí que hi ha testimonis indirectes que es refereixen de forma explícita a l’ús de traduccions bíbliques en vulgar per part d’aquesta comunitat: «e las que heran devotas hellas se tenían en su cámara junta a la sinagoga para que estubiesen e un rrabi que les rrezase en romanze todo lo que en la sinagoga ser raçava en hebrayco» (ANH Inquisición Libro 1325, f. 44v). A més, els grans senyors castellans encarregaven als jueus traduccions de la Bíblia en hebreu; en canvi, els eclesiàstics promovien la Vulgata i les versions que s’hi basaven. Ateses les circumstàncies, en català només s’han conservat les Bíblies que van sortir ràpidament de la península, juntament amb la Bíblia rimada de Sevilla (s. xiv) i els Evangelis del Palau (s. xv), que tingueren una circulació nul·la. Paradoxalment, en l’àmbit castellà la tasca de la Inquisició va ser decisiva perquè Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 299

03/04/14 15:39

300

Llengua & Literatura, 24, 2014

se salvessin una quantitat notable de textos bíblics en aquesta llengua. En efecte, amb la voluntat de recollir informació per escriure un llibre d’història, Felip II ordenà aplegar les Bíblies requisades per la Inquisició a El Escorial, tant si havien estat traduïdes del llatí al vulgar com si ho havien estat de l’hebreu. Aquestes obres es podien consultar sempre que es considerés que qui ho havia sol·licitat no perseguia un mal fi. Aquesta decisió política diferencia la sort dels textos bíblics medievals castellans dels catalans. Pel que fa a les traduccions medievals catalanes, Gemma Avenoza en distingí tres estadis de producció. En primer lloc, la Bíblia catalana del s. xiii, traduïda per Jaume de Monjuïc per encàrrec d’Alfons III. Aquesta Bíblia, actualment perduda, prové d’una versió francesa de la Vulgata. En segon lloc, la Bíblia del s. xiv, traduïda també per voluntat reial i glossada. En aquest cas, se’n conserven còpies posteriors del s. xv (Peiresc, a la BNP, esp. ms. 2-4; Colbert, a la BNP, esp. ms. 5; Egerton, a la BL, Egerton 1526 i Marmoutier, a la BNP, esp. ms. 486). Tot i que parteix d’una versió llatina, hi ha elements que no hi corresponen. Per al projecte del «Corpus Biblicum Catalanicum» s’ha començat a editar la Bíblia catalana del s. xiv a partir d’una col·lació completa que no només té en compte la Vulgata parisenca, sinó que també la compara amb les versions llatines d’origen llenguadocià. Aquesta operació posa de manifest que determinats fragments de l’obra catalana només s’expliquen si pertany a la mateixa família que les Bíblies occitanes (per ús d’un exemplar de la Bíblia en occità com a base de la traducció o bé a causa d’una font llatina comuna amb aquestes versions). I encara, Pere Casanellas argumenta en un article de l’any 2006 («La influència hebraica en la Bíblia del segle xiv», Revisa Catalana de Teologia, p. 347) que «en dos llocs la versió catalana no s’explica ni per la Vulgata en cap de les variants registrades, ni pel text hebreu, ni tampoc pel text grec dels Setanta i, en canvi, coincideix amb el Targum», el text hebreu que s’utilitzava de suport per traduir la Bíblia. En tercer lloc, la Bíblia del s. xv, de la qual es conserven alguns fragments. Es tracta d’una nova traducció realitzada paraula per paraula que fa que sigui inevitable recórrer al text llatí per llegir-la. L’any 1478 s’imprimeix la Bíblia de València a expenses de Philip de Vizland i cap al 1480 Nicolau Spindeler publica la traducció dels Salms, per a la qual s’havia consultat Joan Roís de Corella, que més endavant en va fer una traducció pròpia (1490). Cal advertir que l’origen d’una traducció bíblica no s’ha de determinar mai a partir dels Salms, que sovint no procedeixen de la mateixa font que la resta del text i que solen partir de la Vulgata. Avenoza clogué la ponència amb un esment a la troballa recent de Pol Junyent d’un passatge dels Salms traduït al català a partir de l’hebreu i conservat com a relligadura d’un lligall. Al debat posterior es comentà la conveniència de revisar els arxius municipals catalans per localitzar fragments bíblics utilitzats per relligar textos. Gemma Pellissa Prades i Anna Fernàndez Clot

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 300

03/04/14 15:39

Crònica

301

Daniel Genís (Universitat de Girona) a la sessió del seminari del 6 de novembre va parlar de «La Crònica de Bernat Desclot del segle xiii al segle xviii: cinc-cents anys d’historiografia antifrancesa». La intervenció va començar amb la Crònica de Desclot manuscrita i es va estendre fins a la seva primera impressió, ja al xvii, amb el títol d’Història de Catalunya. L’objectiu era resseguir una continuïtat antifrancesa en la historiografia catalana medieval i moderna: identificar la Crònica com un text antifrancès, caracteritzar-lo i veure què en va motivar la impressió a l’edat moderna, així com els canvis introduïts per Rafael Cervera, curador d’aquesta Història de Catalunya (1616) i en qui Genís ha basat la tesi. El primer punt tractat va ser el text original de la Crònica de Desclot, farcida de propaganda antifrancesa; Genís la va analitzar per després fer la comparació amb el text de Cervera. Va centrar-se en els episodis en què l’enfrontament amb els francesos tenia un paper important: l’assumpte de Tolosa i la successió del comtat de Provença, per exemple, que servien com a propaganda eficaç davant les reivindicacions catalanes. És sobretot, però, als capítols que tracten del rei Pere el Gran on es percep més clarament el to antifrancès, l’enfrontament amb la casa d’Anjou pel domini de Sicília, l’excomunicació del rei i la croada contra els catalans. En aquest punt, Genís va provar de resoldre, d’una banda, per què la Crònica de Desclot no s’imprimeix fins a principi del xvii i, de l’altra, per què es fa en castellà. Pel que fa a la primera qüestió, va explicar que durant el segle xvi va augmentar el malestar dels regnes perifèrics, com Catalunya, envers el creixent castellanocentrisme dels historiadors de la península, impulsat per la cort de Castella. És en aquest context que es posa de moda a Catalunya un interès cada cop major pel passat medieval, sobretot les conquestes marines del rei Pere, ja que l’entenien com un precedent de l’imperialisme castellà coetani i, per tant, els permetia incloure’s com a part indispensable de la història castellana. D’aquesta manera, Rafael Cervera, interessat a apropar les corts catalana i castellana, recupera la crònica de Desclot en la seva Historia de Catalunya, presentada com una traducció al castellà del text original. Es tracta, però, d’una adaptació, que, com a text de propaganda antifrancesa, té uns objectius molt diferents a la crònica original; ara ja no es tracta de mostrar els francesos com un obstacle per a les aspiracions catalanes, sinó de recuperar el sentiment antifrancès en pro d’afeblir l’anticastellà, dit d’una altra manera, es reivindicava la llarga tradició històrica de sentiment antifrancès entre els catalans com a justificació per ser afins a la dinastia castellana. És en aquest sentit també que escriu la seva obra en castellà, com explica en el pròleg el mateix Cervera, i és que, a més d’arguments com el prestigi o la perdurabilitat de la llengua castellana, fa servir com a justificació bàsica de l’elecció lingüística la difusió que vol aconseguir amb l’obra. Es dirigeix, per una banda, als catalans, als quals vol recordar els seus sentiments tradicionals, però, per l’altra, es dirigeix a la cort de Madrid, a qui vol recordar el paper del regne català en la configuració política d’Espanya. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 301

03/04/14 15:39

302

Llengua & Literatura, 24, 2014

Pel que fa a la recepció val a dir que va ser bona a l’època immediata, però també ho va ser posteriorment, al xvii, durant la guerra entre la França revolucionària i Espanya. En aquest context, hi havia molta por d’una revolta catalana, que ajudés l’exèrcit francès. Per això es va reimprimir la Historia de Catalunya de Cervera, aquest cop només l’última part, la que dedica sencera a la croada dels francesos contra els catalans, per recordar als catalans les males relacions tradicionals amb el poble francès i afavorir un bon clima entre Catalunya i Castella. Cesc Esteve (Universitat Autònoma de Barcelona) va dedicar la seva sessió del seminari del 18 de desembre a «La poètica de la història popular al Renaixement». Al segle xvi, la historiografia presenta dues categories: la primera, la de formes cultes, original i escrita en llatí, és la que correspon a les obres que provenen de l’Antiguitat i a les dels humanistes; la segona és la de les formes populars, que glossa o sintetitza els tractats clàssics o humanístics en llengua vulgar. Esteve afirma que no sempre aquesta segona categoria és una simplificació reduccionista de la primera, sinó que guarda moltes més relacions amb les formes cultes de les que es pressuposen. Segons ell, la popularització de la historiografia va lligada al creixement de nous grups socials, que signifiquen un nou mercat. És el fet de ser obres breus el que caracteritza definitivament el gènere, destinat a aquest nou mercat. Esteve apunta que sovint s’ha pensat que aquestes històries breus en llengua vulgar estaven destinades a un públic inculte que només vol l’anècdota, però que aquests volums es poden trobar a les mateixes biblioteques que les obres «cultes» i que, molt sovint, estan anotats, la qual cosa implica una lectura atenta i erudita. Aquestes evidències fan pensar que el tipus de lector per a les obres de les dues categories historiogràfiques és el mateix. En aquest punt Cesc Esteve se serveix de dos exemples: les traduccions de Seyssel i el projecte editorial de la Collana històrica. Pel que fa al primer exemple, les traduccions al vulgar de Seyssel d’obres de Tucídides, Xenofont, Diòdor de Sicília, Eusebi de Cesarea, Apià d’Alexandria o Justí entre 1527 i 1559, apunta l’ús més pragmàtic de les traduccions enfront dels originals «cultes», sovint servien per a l’adoctrinament polític; un altre aspecte important d’aquestes obres va ser el de servir de base per a moltes de les traduccions en altres llengües. Tenint en compte aquesta premissa, les traduccions de Seyssel es presentaven despullades d’ornaments, per tal que fos més fàcil arribar a la substància de la història. El públic de Seyssel era ben específic i és que va regalar els seus llibres, en volums ben luxosos, a diverses corts europees per tal que els llegissin tant aquells que havien de dirigir l’estat com els que hi participaven, dels assumptes d’estat, l’alt funcionariat, que no tenia una formació específicament humanista. La circulació de les traduccions en aquestes corts, afegeix Esteve, era restringida, entesa com una plataforma d’ascensió personal. Seyssel entenia les traduccions com una manera d’educar el rei, interpretant d’una determinada manera els passatges de la història, de restringir-ne el poder per tal d’evitar que fos un tirà; Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 302

03/04/14 15:39

Crònica

303

de la mateixa manera, el mal ús d’aquest saber històric podia comportar riscos socials que havien d’evitar-se. Esteve va exemplificar-ho amb una lliçó històrica de Seyssel: qualsevol forma de govern popular està destinada al fracàs. L’autor dirigia la lectura amb aspectes com el pròleg o la tria de textos que revelessin millor aquesta lliçó. Precisament a causa d’aquesta concepció de la traducció Seyssel va decidir no publicar-les, per la dificultat que suposava la difusió històrica i el control ideològic dels lectors. El segon exemple que proposa Esteve, La Collana històrica impulsada a Venècia pels impressors Tommaso Porcacchi i Gabriel Giolito de’ Ferrari, que li serveix per problematitzar la història popular al Renaixement des del punt de vista ideològic i desmentir els prejudicis que consideren aquesta categoria històrica una reducció, simplificació de la categoria culta. Es tracta d’un gran projecte editorial, ideat a Venècia el 1560, que respon a la reflexió crítica creixent davant els nombrosos volums historiogràfics publicats a l’època i que consistia en la publicació de totes les obres historiogràfiques disponibles en vulgar de tal manera que quedessin ordenades cronològicament. Al mateix temps també volien traduir al vulgar, i publicar, tots els autors historiogràfics de l’Antiguitat. Els autors de La Collana aspiraven a conformar una història completa, sense llacunes, objectiva i fiable; és a dir, segons els criteris de l’època, perfecta. Paral·lelament, els editors volien publicar una col·lecció anomenada Joies de la història, on havien de quedar recollides les màximes i les lliçons que poguessin servir per al present. Esteve insisteix que aquest projecte editorial, que no buscava l’entreteniment sinó que es dirigia a lectors conscienciats de la importància de la història, demostra que la categoria popular no s’ha d’identificar necessàriament amb una simplificació històrica. Finalitza apuntant que el projecte no s’hauria pogut concebre sense l’ambició humanista pel que fa al saber. Corinna Albert (Ruhr-Universität Bochum) a la seva sessió del seminari del 22 de gener va tractar de «La integració del diàleg, la poesia i el gravat a l’obra barroca de Carducho Diálogos de la pintura (1633)». La integració d’imatges en un text que hi interactua era un recurs ja utilitzat a l’edat mitjana, i Albert s’hi refereix com a intermedialitat. De la mateixa manera que funciona la intertextualitat pel que fa a textos, la intermedialitat és la interrelació entre els diferents medis; en aquest cas, text i imatge. L’objectiu de la sessió era veure quina forma d’intermedialitat presenten els Diálogos de la pintura i quina funció té al text. L’autor del diàleg amb emblemes, Vicencio Carducho (1576-1638): pintor i poeta d’origen italià i resident a Madrid, era un artista molt apreciat a la seva època, el 1609 va arribar a convertir-se en pintor del rei. Els seus Diálogos de la pintura s’han de vincular amb la discussió sobre les arts i les ciències a l’edat moderna, quan la pintura no formava part de les set arts liberals. L’interès dels pintors per convertir la pintura en una art liberal es justificava pels diversos beneficis econòmics i socials que proporcionava la inclusió. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 303

03/04/14 15:39

304

Llengua & Literatura, 24, 2014

El diàleg és el gènere que va triar Carducho per reclamar la importància de la pintura. Es tracta d’un gènere apropiat, perquè li permetia superar el tractat acadèmic utilitzant estructures narratives pròpies de la ficció. En la ficció els diàlegs reporten vuit dies de conversa on els interlocutors parlen de la relació entre la pintura i la poesia i molts altres temes. El text és valuós no només per la informació que aporta de la pràctica i tècniques de la pintura a l’època, sinó també per la forma narrativa: al final de cada diàleg, Carducho hi inclou un poema i una imatge. Amb aquesta imatge l’autor matisa o reforça les idees que s’acaben d’articular al diàleg, afegeix una dimensió significativa més. És aquí on entra en joc la intermedialitat, que Corinna Albert analitza més profundament en el diàleg quart. Carducho dedica el diàleg quart a parlar de la relació de la poesia i la pintura. La conclusió del diàleg és que l’una no superi a l’altra; al gravat del final, però, hi ha una representació al·legòrica de pintura i poesia i, al costat d’altres atributs, les dues arts sostenen una paleta. A més, la pintura és l’única que té el cap alat, símbol de les arts liberals. Aquestes dues circumstàncies doten el diàleg d’una dimensió significativa nova, ja que el que defensa Carducho en realitat és la preeminència de la pintura sobre la poesia. Per concloure, Albert, exposa el concepte de la contraposició performativa, que consistiria en el fet que Carducho defensa la superioritat com a art de la pintura des de l’escriptura, la qual cosa el dota de prestigi. També recorda la importància del text, el qual no ha estat treballat des de la vessant literària: cap altre diàleg il·lustrat espanyol tracta de la relació entre la poesia i la pintura al Siglo de Oro. Els Diálogos de la pintura superen els límits del gènere del diàleg i el simple tractat acadèmic, són una obra artística amb capacitat estètica pròpia; són, per tant, art que tracta d’art i que conté art. Xavier Espluga (Universitat de Barcelona) el 26 de febrer va parlar «Sobre Pere Galés, el calvinista d’Ulldecona». Va començar explicant com en els seus estudis sobre epigrafia llatina i sobre la transmissió manuscrita dels discursos de Ciceró havia topat diverses vegades amb el nom de Pere Galés, i la bibliografia no li havia donat gaires dades sobre aquest heterodox d’Ulldecona, empresonat i assassinat per la Inquisició. Però l’oblit del personatge a l’actualitat contrasta amb els elogis entusiastes que li dediquen els seus coetanis i amb l’estreta vinculació que va tenir amb tres erudits de màxima solvència intel·lectual: l’arquebisbe Antoni Agustí, el canonge de València Joan Baptista de Cardona, futur bisbe de Vic i de Tortosa, i l’hel·lenista valencià Pere Joan Núñez. El contrast ha estimulat Xavier Espluga a indagar en el personatge i a presentar al seminari una primera revisió de la trajectòria vital i intel·lectual del personatge. De l’etapa de formació, Espluga en destaca el mestratge de Núñez, que cal situar a València i no a Saragossa, i analitza el poema llatí de Galés als prolegòmens de l’Oratio de causis obscuritaris Aristoteleae et de illarum remediis de Núñez (València, 1554) com a reescriptura del poema 43 de Catul. Planteja fins a quin punt el «Francisco Galesio» responsable de la publicació de l’Epitome troLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 304

03/04/14 15:39

Crònica

305

porum ac schematum et gramaticorum et rhetorum (València, 1553) podria estar relacionat amb Francesc Galés, per més que l’obra en realitat no és original. Tot i que la bibliografia situa Galés com a estudiant de dret a Itàlia a partir de 1563, Espluga demostra que abans d’anar a Itàlia, entre 1563 i 1570, va passar un temps a Lleida treballant en el decret de Gracià, en un moment en què coincidien a la ciutat Cardona, Núñez i Agustí. Aquesta estada explica no solament que Galés esdevingui un dels interlocutors dels Dialogi de emendatione Gratiani d’Antoni Agustí (Tarragona 1587), sinó també les referències més explícites al treball conjunt dels dos erudits a l’inici del diàleg primer. D’altra banda, l’al·lusió d’Agustí dins dels Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades a l’opinió d’«un hombre docto amigo mío» sobre la manera d’escriure Sagunt (Saguntus i no Saguntum) és una referència a Galés, ja que altres textos atribueixen el raonament a l’ulldeconí. La primera estada italiana de Galés s’ha de situar a Roma i a Nàpols, en els anys en què Joan Baptista Cardona era també a Roma treballant precisament en el decret de Gracià. Espluga estableix les connexions intel·lectuals entre Galés i Ercole Ciofano, que esmena passatges de les Metamorfosis d’Ovidi per indicació de Galés. Després d’una breu estada a València, entre 1577 i 1581, retorna a Itàlia, desatenent els precs perquè es quedés a Espanya de Joan Baptista Cardona i Jaume Joan Falcó. Serà durant un breu lapse de temps a Pàdua (des d’on es conserven diverses epístoles adreçades a Agustí) i el 1583 apareix ja vinculat a l’Acadèmia de Ginebra com a lector de filosofia, primer, i posteriorment també de lògica i de teologia, una responsabilitat que havien assumit anteriorment només Teodor de Beza i Calví. En aquest moment el calvinisme de Galés és inequívoc. Espluga planteja, però, quan s’inicia la seva dissidència religiosa, si a Roma, a València o a Ginebra; i els punts clau d’aquesta dissidència (la documentació coetània parla de la negació de la validesa de la confessió i de l’abstinència de la carn). Al marge de les qüestions teològiques, Galés és també una autoritat filològica, a qui diversos erudits europeus recorren. La dissolució dels ensenyaments d’humanitats a Ginebra el 1586-1587, porta Galés cap a França, on finalment serà capturat i extradit a Espanya. La confiscació dels seus béns inclou vint caixes amb llibres i manuscrits, de contingut incert. Espluga, però, aconsegueix reconstruir alguns dels manuscrits que va posseir Galés, i que van passar al col·legi dels jesuïtes d’Agen, i en localitza una part a la Bodleian Library d’Oxford i a la British Library de Londres. Entre aquests manuscrits hi hauria un important recull de discursos de Ciceró, que havia format part de la biblioteca de Benet XIII, el papa Luna. De la revisió n’emergeix la figura no solament d’un dissident religiós, sinó també d’un filòleg clàssic, amb amplíssims coneixements lingüístics, filosòfics i legislatius, que mereix un lloc rellevant en l’humanisme del Renaixement. María Morràs (Universitat Pompeu Fabra) a la sessió del 19 de març va parlar d’«Ética y poética en los Proverbios del marqués de Santillana». L’objectiu de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 305

03/04/14 15:39

306

Llengua & Literatura, 24, 2014

Morràs va ser oferir les claus de lectura dels Proverbios a partir del que en diu el mateix autor. Els Proverbios morales/Centiloquio de Santillana és una de les obres menys estudiades a causa del títol d’aire medieval, segons Morràs. Ara bé, només dues de les obres de l’escriptor van precedides d’un proemi. Aquest fet i els 73 manuscrits conservats que la transmeten obliguen a repensar la importància que la tradició crítica li havia atorgat. Va tractar-se, a més, d’una obra rellevant a la seva època: va ser encarregada per Juan de Castilla per a l’educació d’Alfons X i n’apareixen molts fragments citats en obres alienes. Un exemple rellevant són les glosses de Santillana per explicar la Comèdia de Dante. La transmissió de l’obra va ser semiautònoma. Va transmetre’s en antologies d’obres en prosa de caràcter moral o didàctic, mentre que el mateix Santillana i els seus lectors associaven els Proverbios als seus sonets; totes les edicions (41) que se’n van fer al xvi i xvii transmeten l’obra de Santillana amb Sèneca o las Coplas de Manrique. Al final del regnat de Felip II, època de declivi de l’imperi espanyol, l’obra va ser llegida com un manual de cortesia. Maria Morràs va aprofundir també en els models de l’obra de Santillana, entre els quals destaquen els Proverbis de Salomó, el Distica Catonis i els Proverbios de Fernán Pérez de Guzmán, del qual Santillana era el nebot. També va tractar la qüestió del doble títol, Proverbios morales/Centiloquio. Era moda a final del xv de posar títols compostos, la segona part en llatí o grec. Per tant, aquest Centiloquio pot entendre’s com una pretensió humanista de l’autor. En aquest sentit, una altra línia d’anàlisi és la presència d’Aristòtil a l’obra. Al Prohemio, Santillana presenta la seva obra com una part de l’Ètica d’Aristòtil, sobretot com una manera de completar la part dedicada a la forja del caràcter a partir de l’experiència i la raó. El que pretén el marquès als Proverbios, explicant com controlar la còlera o la incontinència, és presentar la manera d’arribar al que proposa Aristòtil per forjar el caràcter, servir de manual pràctic dels postulats aristotèlics. Tot i això, Santillana no havia llegit Aristòtil directament, sinó que li havia arribat per altres vies. Morràs va insistir en una de les mostres de modernitat de l’obra: la mètrica. Santillana refusa les noves rimades, perquè les considera arcaiques, i fa servir el sistema del pie quebrado, que converteix en model poètic. La preocupació del marquès de Santillana perquè la seva obra sigui considerada poètica, i no simplement un recull de proverbis sapiencials, és important i queda demostrada, per exemple, quan cita les Regles de trobar de Ramon Vidal de Besalú. Per tancar el tema, Maria Morràs va indicar que el marquès al Prohemio es presenta com a compilador, un autor clàssic al nivell de Sèneca. La conclusió de Morràs, després de la contextualització de l’obra i l’anàlisi del Prohemio va ser que una lectura més atenta del contingut permet eliminar molts dels prejudicis amb què s’havien llegit els Proverbios morales, potenciats pel títol. Un dels objectius, per tant, de la sessió va ser obrir les línies d’estudi d’aquesta obra de Santillana, un cop superats els prejudicis. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 306

03/04/14 15:39

Crònica

307

Xavier Torres (Universitat de Girona) el 28 de maig va parlar de «Música i societat: l’oratori italià a la Catalunya borbònica», una recerca seva en curs. No es tracta d’una recerca musicològica o literària sinó d’una història social de l’oratori, analitzat des de la perspectiva de les discussions intel·lectuals, fonamentalment teològiques, de l’època, i a partir de la identificació dels impulsors i dels receptors de l’espectacle musical, adaptant a l’àmbit català les recerques que Ruth Smith aplicava als oratoris de Händel i Victor Crowther als oratoris bolonyesos entre 1650 i 1730. Convençut que la música pot dir moltes coses sobre la societat que la produeix, Torres ha reunit un ampli corpus textual de l’oratori català, a partir dels llibrets impresos a l’època, malauradament sense partitures, i n’ha identificat els impulsors i els receptors, és a dir les vies de finançament de l’espectacle i l’auditori. Integren el corpus prop de 400 impresos editats (i representats) entre 1710 i 1830, majoritàriament a la ciutat de Barcelona i conservats a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Nacional de Madrid. Són oratoris produïts a Catalunya per mestres de capella i escriptors catalans, receptius a la moda sorgida a Itàlia i ben present també al Principat: entre 1710 i 1712 la capella reial havia representat a Barcelona L’esaltazione di Salomone del compositor napolità Nicolò Porsile. A partir de l’elevada xifra d’oratoris localitzats només al Principat i de les informacions obtingudes sobre els oratoris a València i a Palma de Mallorca, Torres va constatar que a la península ibèrica els oratoris tenen un gran èxit als territoris de parla catalana de la Corona d’Aragó, però, en canvi, molt poca incidència a la Corona de Castella. Pel que fa al públic dels oratoris, tot i que el Baró de Maldà al Calaix de sastre es refereix al «poble», Torres va diferenciar entre «poble» i «populatxo» a l’època i va argumentar les raons que fan pensar en un públic no aristocràtic, però sí força més exclusiu del que fins ara s’havia cregut. En aquest sentit l’oratori esdevé una de la vies de sociabilitat d’una certa elit local, formada per notaris, mercaders i burgesos, un dels elements que permeten construir una imatge dels patrocinadors, aplegats en confraries devocionals molt actives, com la de sant Antoni de Pàdua, la de sant Francesc de Siena o la de l’Oratori de sant Felip Neri. Prop de la meitat dels oratoris aplegats van ser promocionats per jesuïtes, seminaristes i oratorians. La congregació mariana o jesuítica va protagonitzar ella sola 41 peces; el Seminari Tridentí o Col·legi de Montalegre, 37; i els estudiants de sant Sebastià, dels clergues regulars menors, 33. Les dades sobre la composició social d’aquestes confraries són escasses i no sempre homogènies però, les primeres prospeccions en aquest àmbit n’avalen el caràcter poc popular i la conversió de l’oratori en un signe d’estatus social. Torres va confrontar les informacions obtingudes a Catalunya amb els estudis sobre els oratoris italians. Res no sabem de les qualitats musicals de l’oratori català, en canvi la qualitat literària dels llibrets sembla bastant limitada. Tot i això, caldria una anàlisi específica de les trames bíbliques d’aquests textos i una confrontació amb les dels oratoris italians per arribar a conclusions sobre la qualitat i l’originalitat dels lliLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 307

03/04/14 15:39

308

Llengua & Literatura, 24, 2014

brets catalans. Ideològicament els oratoris catalans articulen, amb modulacions diverses, l’exaltació tridentina de l’Església militant. Un bon exponent, El triunfante Moisés, de 1743, que descriu la travessa del desert del poble de Déu i les hostilitats subsegüents amb els amalequites, s’inicia amb el crit de guerra: «Al arma soldados, mostrad valor, / muera ese enemiga, perezca ese infiel» i acaba amb un càntic exemplaritzant: «Josué, fuerte en la guerra / la Iglesia defendió / rompiendo a la malicias / las fuerzas, la opinión». Roger Coch Elias

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 293-308

llengua_literatura_24.indd 308

03/04/14 15:39

BALAGUER & MOLAS: SURGE ET AMBULA Montserrat Comas i Güell

Biblioteca-Museu Víctor Balaguer mcomas@victorbalaguer.cat

El 25 d’octubre de l’any passat, a la Sala de Lectura de la Biblioteca Museu, ressonaven com un eco les paraules que Víctor Balaguer havia dit el 26 d’octubre de 1884 durant la inauguració de la Fundació que ell havia creat a Vilanova i la Geltrú. Qui les deia —sense dir-les— però amb el mateix gest, era Joaquim Molas i Batllori. Entre unes i altres, cent vint-i-vuit anys. Deia Balaguer: Amb això us lliuro tota la meva fortuna, tot el que tinc; però us lliuro molt més que la meva fortuna; us lliuro aquests llibres dels quals no tan fàcilment com dels meus béns vaig saber desprendre’m; alguns d’aquests llibres varen ser dels meus pares, d’altres em recorden els tranquils i venturosos dies de la meva infantesa i dels meus estudis, molts conserven a la portada una data commemorativa, la frase d’un home cèlebre, l’autògraf d’un company, d’un literat o d’un personatge a qui he estat lligat per amistat i favors, i no pocs, finalment, tenen un caràcter sagrat per haver format part de biblioteques d’homes il·lustres […]

Digué Molas: «La meva no és una biblioteca de bibliòfil, ni de col·leccionista. És una biblioteca de treball amb totes les seves virtuts i els seus defectes» i reconeixia, com Balaguer, el paper en la seva formació de la biblioteca familiar que ha volgut conservar amb respecte i en homenatge als seus avi, pare i germà. Una biblioteca que fou el punt de partida de la seva. Que creixia i prenia forma al ritme dels estudis i gràcies a la qual va poder esquivar les biblioteques públiques i així, a casa, normalment de nit i amb els llibres oberts, escampats, i... subratllats, va poder treballar lliurement i amb gran concentració. «Vagarejo amb els llibres: ara un, ara l’altre. Fullejo i rellegeixo el marcat que em porta a un altre llibre i així, una tarda sencera, saltant i rememorant antigues lectures i obrint-ne de noves». Una biblioteca plena de primeres edicions, petites joies a ulls d’avui, però que, insistia Molas, aleshores eren simples eines de treball. Parlà de manuscrits i d’avantguarda... I arribà l’hora dels per què. El primer vinculat a l’edat que obliga a tancar portes. El segon, i aquí tornaren a ressonar les velles paraules balaguerianes, perquè no volia que l’esforç de la seva família i d’ell mateix quedés en no res. Aconseguir tots i cadascun d’aquests requisits no era una tasca senzilla ja que per al seu Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 309-311 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 309

03/04/14 15:39

310

Llengua & Literatura, 24, 2014

lliurament, sobrevenien dificultats lligades a les característiques del fons bibliogràfic, perquè bona part del que en forma part existeix a les principals biblioteques. La situació es va aclarir quan la Biblioteca Museu Balaguer va oferir-li els seus espais. Així, podia completar bibliogràficament i documentalment el creixement artístic del Museu durant el segle xx, quan va rebre les col·leccions de pintura del Llegat 56 i del fons procedent del Museu d’Art Contemporani de la Cúpula Coliseum. «La Biblioteca Museu Balaguer és una institució que té un pes important a tot el país.» I es presentaren els records: en aquella mateixa sala, ell amb Xavier Fàbregas i Montserrat Roig hi va passar hores remenant cartes i altres papers. Ell mateix, en diferents ocasions, hi havia fet conferències. Els vincles emocionals van tenir el seu paper. «La institució m’era d’alguna manera familiar.» Quedà ben palès que, sumades, les dues biblioteques (la de Víctor Balaguer i la de Joaquim Molas) esdevenen complementàries i converteixen la Biblioteca Museu Balaguer en un centre de referència per a la literatura i la cultura catalana i forastera. Un centre, en definitiva, per al treball. Finalment, orgullós que els seus llibres vagin a Vilanova i la Geltrú, Molas lliurava tota la seva fortuna bibliogràfica: «Em sento com despullat. Quedaré com Adam i Eva, tots dos junts, un al costat de l’altre.» Les paraules de Joaquim Molas venien precedides per la intervenció del professor de la Universitat de Lleida Josep M. Domingo, que va encetar el perfil amb la pregunta inevitable: «¿seria possible pensar la nostra contemporaneïtat sense la feina de Joaquim Molas?». Una feina que Domingo va qualificar «d’obstinada, duradora, ingent, de crític, d’agitador, de conspirador, d’editor, d’estratega, de professor, d’acadèmic, d’escriptor. En definitiva de lector». I tot estirant el fil de la lectura va descabdellar el procés fundacional de la biblioteca i arxiu personal de Joaquim Molas a partir de tres eixos: la influència familiar; la carrera de lletres i la Guerra Civil, a partir dels quals la trajectòria de Molas trobava la clau de volta de la seva pròpia construcció vital i acadèmica sorgida «de l’airosa negociació entre el projecte d’història pròpia i les circumstàncies heretades». El resultat, al marge d’altres aspectes igualment destacables, es manifesta per diferents vies: el seu paper central en el que s’ha anomenat el seixantisme, «un veritable moviment de renovació integral de la cultura del país, sota aquella estimulant consigna doble de la “presa de consciència històrica” i l’afany de “conèixer la realitat” immediata». El de l’exercici de pont intergeneracional i, finalment, «el seu protagonisme en la configuració de l’actual cultura literària del país, exercit com a crític, editor, historiador de la literatura o com a professor de vast i fructífer mestratge al llarg de quatre dècades». Com tot acte d’aquestes característiques, el que ens ocupa va anar acompanyat del cerimonial protocol·lari que sol posar en evidència el grau de complicitat i interès del receptor. La regidora de Cultura, Marijó Riba, va centrar la seva inLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 309-311

llengua_literatura_24.indd 310

03/04/14 15:39

Crònica

311

tervenció en l’ennobliment que suposa per a la ciutat el lliurament d’un llegat com el del Dr. Joaquim Molas, perquè permet indicar el veritable camí de la llibertat i del coneixement, l’únic camí de la democràcia. Gràcies al gest de Molas, Vilanova i la Geltrú esdevé més completa i més compromesa per exigir a si mateixa prou generositat per oferir a tot el país el llegat que custodia: coneixement i patrimoni. És, en aquest context i amb aquest objectiu, que Riba va anunciar la creació de l’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Balaguer. En representació de la Universitat, la Vicerectora de la Universitat de Barcelona, Lourdes Cirlot, va remarcar la importància del conveni de col·laboració entre la Biblioteca Museu Balaguer i les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona com una via per corregir alguns vicis universitaris que massa sovint desvinculen la institució de la societat. L’Aula Joaquim Molas de la Biblioteca Museu Balaguer pot esdevenir una eina eficaç per canviar la tendència i aconseguir fer que els alumnes de les facultats visitin i vinguin a treballar a la Biblioteca Museu Balaguer; que es fomenti el debat i l’intercanvi intel·lectual entre especialitats mitjançant jornades acadèmiques; perquè s’obrin vies de recerca a joves investigadors i, finalment, i molt de manera molt important, per a millorar la difusió dels resultats de les recerques. L’Alcadessa de la ciutat, Neus Lloveras, va tancar l’acte amb el compromís ferm de posar en valor Vilanova i la Geltrú tot treballant per a convertir-la en un referent dels estudis de la cultura catalana dels segles xix i xx. Va assegurar que la ciutat era plenament conscient del tresor que Joaquim Molas els confiava. En la base de l’acte de reconeixement a Joaquim Molas planava l’evidència que cadascuna de les accions aquí remarcades havia sorgit gràcies a la seva generositat lligada a la imperiosa necessitat de transformar la literatura i el seu estudi. Deixar la biblioteca i arxiu personal posa cara a la generositat i la combinació de totes dues coses ens transporta indefectiblement al Surge et ambula balaguerià que presideix la porta d’accés a la Biblioteca Museu Balaguer. La biblioteca Molas és una ofrena a totes les persones que tinguin la voluntat i la necessitat de continuar reivindicant el debat de les idees mitjançant la lectura i el treball.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 309-311

llengua_literatura_24.indd 311

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 312

03/04/14 15:39

LES DUES PRIMERES CONVOCATÒRIES DEL SEMINARI D’ESTUDIS CATALANS DEL VUIT-CENTS Gemma Fabregat Palau i Anna Llovera Juncà

Universitat de Lleida, Departament de Filologia Catalana g.fabregat88@gmail.com, allovera@filcat.udl.cat

El 14 de desembre de 2012 tenia lloc el primer Seminari d’Estudis Catalans del Vuit-cents, una iniciativa vinculada a especialistes de diverses universitats que s’han proposat d’organitzar-la rotatòriament i de fer-la itinerant. Subscrivien la convocatòria del I Seminari Josep M. Domingo (Universitat de Lleida) com a coordinador, Biel Sansano (Universitat d’Alacant) com a secretari, Enric Cassany (Universitat Autònoma de Barcelona), Elisa Martí-López (Northwestern University), Josep Murgades (Universitat de Barcelona), Ramon Pinyol (Universitat de Vic), Rafael Roca (Universitat de València) i Magí Sunyer (Universitat Rovira i Virgili). La, diguem-ne, convocatòria fundacional feia record de l’anomenada Xarxa Temàtica de recerca sobre la Renaixença, impulsada el 1997 per Joaquim Molas i posteriorment per Pere Farrés, i explicitava el propòsit «de restituir-ne l’esperit amb la constitució d’un Seminari permanent interuniversitari [...] obert a especialistes i a curiosos i, ara, atent no exclusivament a temes literaris sinó també a les línies temàtiques i metodològiques dels estudis culturals». El I Seminari, doncs, acollit en aquesta ocasió pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i realitzat en el marc dels projectes Ecdòtica, llengua literària i poètiques: creació i crítica catalanes als segles xix i xx, de la Universitat de Barcelona, i Renaixença i literatura, 1854-1898. Institució, representacions i identitat, de la Universitat de Lleida, va tenir com a conferenciant convidat Joan-Lluís Marfany, que actualment centra la seva recerca en el segle xix. Va presentar-hi la ponència Varietats de la literatura catalana durant la primera meitat del segle xix: què s’escrivia en català i per què. Partia de les tesis defensades en el polèmic article «En pro d’una revisió radical de la Renaixença» (dins Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història, ii, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003), on subratlla l’impacte de la diglòssia en el desenvolupament de la literatura, rebutja el «mite» de la Decadència i qüestiona la consideració que usualment obtenen diversos textos en aquest agitat marc sociolingüístic. El II Seminari tingué lloc el 15 de maig de 2013, al mateix lloc, amb els mateixos amfitrions, coordinador i secretari i els mateixos convocants (als quals s’afegia Albert Rossich, de la Universitat de Girona). Va prendre forma de taula rodona sobre l’obra magna de Max Cahner Literatura de la Revolució i de la contrarevolució (1789-1849). Notes d’història de la llengua i de la literatura catalanes Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 313-314 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 313

03/04/14 15:39

314

Llengua & Literatura, 24, 2014

(Barcelona: Curial, 1998-2011, quatre volums en 5 toms). Els participants a la taula eren Joan Tres, deixeble i col·laborador de Cahner, que parlà de l’estat actual i les perspectives del projecte; Joan-Lluís Marfany, Ramon Arnabat i Albert Rossich, que oferiren diverses aproximacions i apreciacions crítiques a l’obra. Marfany va tractar del període comprès entre el 1789 i el Trienni Liberal; Arnabat del Trienni i finalment Rossich va exposar algunes consideracions sobre alguns dels textos més coneguts editats per Cahner dins Literatura de la Revolució, com Lo Temple de la Glòria o l’obra poètica de Puigblanch. Tots van coincidir a destacar la valuosa aportació que fa Cahner de materials poc coneguts i inèdits. Tots dos seminaris van reunir un públic nombrós, el qual va ser convidat a assistir a la propera trobada, anunciada per al 13 de desembre de 2013 a la Universitat d’Alacant.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 313-314

llengua_literatura_24.indd 314

03/04/14 15:39

LA COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DE TEODOR LLORENTE I OLIVARES (2011) Rafael Roca

Universitat de València, Departament de Filologia Catalana rafael.roca@uv.es

El 15 de novembre de 2012 finalitzaren, oficialment, els actes de commemoració del centenari de la mort del poeta, periodista, traductor, historiador, crític literari i polític Teodor Llorente i Olivares (1836-1911), capdavanter de la branca valenciana de la Renaixença, que, a proposta del professor Antoni Ferrando, acadèmic i catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València, havia sigut elegit per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a Escriptor de l’Any 2011. D’aquesta manera, en la tardor de 2010 fou constituïda una comissió integrada per mitja dotzena d’acadèmics i presidida pel professor Ferrando, de la qual vàrem ser nomenat assessor, amb l’objectiu de programar i impulsar un conjunt d’activitats destinades a divulgar la vida i l’obra de Llorente, un dels escriptors més carismàtics i representatius de la nostra literatura contemporània. Com que així veníem fent-ho des que iniciàrem els estudis sobre l’autor, una de les primeres coses que vàrem tenir clares, en començar a treballar en el projecte del centenari, fou que calia superar el major número possible de tòpics que pesaven sobre Llorente, i que, d’una manera determinant, en condicionaven la percepció i la lectura. I per això vàrem plantejar a la comissió la necessitat de bandejar la imatge de personatge decrèpit i ancià —com si mai no haguera estat jove!— que, a força de dècades i de fotografies, s’havia instal·lat en l’imaginari col·lectiu de molts valencians. Fou així com aconseguírem que l’AVL demanara al dissenyador gràfic una figuració que prenguera com a model una fotografia de joventut del poeta, concretament una en què tenia 30 anys, i que és la mateixa amb què vàrem il·lustrar la coberta del volum d’Escrits polítics (1866-1908) del fundador del diari Las Provincias que en 2001 edità la Institució Alfons el Magnànim. Llorente és un escriptor del segle xix i principi del xx que durant tot el xx ha sigut sotmés a grans daltabaixos crítics, de manera que, en arribar al xxi, s’ha evidenciat la manca de rigor amb què sovint ha sigut tractat. En aquest sentit, fa anys que diversos investigadors valencians de la nova fornada, com ara Ferran Archilés, Josep Vicent Boira, Josep Daniel Climent, Vicent Josep Escartí, Josep Enric Estrela, Manuel Martí i Josep Ramon Segarra, en demanàvem una relectura serena i desapassionada, una ocasió que el centenari ens servia en safata. Poques vegades s’ajunten la voluntat d’un grup d’universitaris, la iniciativa d’una entitat pública de les dimensions de l’AVL i la complicitat dels hereus d’un escriptor; ja que la connivència dels familiars de Llorente ha sigut clau —des de la segona meitat de la dècada dels anys noranta del segle xx ho ha estat— per a Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 315-320 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 315

03/04/14 15:39

316

Llengua & Literatura, 24, 2014

descobrir la cara més polièdrica i expressiva de qui ha estat considerat com l’iniciador de la moderna poesia valenciana. Dit d’una altra manera: per a no continuar perllongant els llocs comuns que hom ha repetit i repetit, de manera tan insistent com escassament productiva, al llarg dels darrers quaranta anys, en la comoditat i superficialitat dels quals encara hi ha diversos lletraferits que continuen instal·lats. En un primer moment, vàrem invertir tot el nostre esforç a dissenyar i estructurar una exposició —i el seu corresponent catàleg— que, sota el títol de «Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença», tenia com a objectiu emmarcar l’escriptor en el context social, polític i cultural de la València de final del segle xix i principi del xx, i deslliurar-lo dels prejudicis que més pesaven sobre ell. I fou així com, després de més d’un any de treball, el 22 de novembre de 2011, en el marc de les celebracions del dia del llibre valencià, l’aleshores president accidental de l’AVL i catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València, el professor Manuel Pérez Saldanya, inaugurà, a la Sala Alfons Roig del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), una exposició integrada per multitud de llibres, pintures, cartes, fotografies, escultures, gravats, bustos i tot tipus d’objectes personals —des de les ulleres fins a diversos nomenaments i condecoracions, tot passant pel «Cigalo d’or» dels felibres de la Provença, la creu procedent de Terra Santa que li regalà Jacint Verdaguer i un obrecartes d’ivori adquirit a París en 1889, amb motiu de la inauguració de la torre Eiffel— que, en la seua major part, mai no havien vist la llum pública. Més del 70% d’aquells quadres i estris eren propietat de Joan Teodor Corbín Llorente —besnét de Llorente i Olivares, nét de Llorente i Falcó i fill de Matilde Llorente i Monleón—, que els cedí de manera entusiasta i desinteressada; i una bona part de la resta ho eren de Ricard Gutiérrez Bernal —besnét de Llorente i Olivares i nét de Maria Llorente i Falcó— i d’Anna Gutiérrez Sígler —rebesnéta—, que també cediren voluntàriament diversos llenços, fotografies i records familiars. Dissortadament, i per aquelles ironies que sovint té la vida, Joan Teodor Corbín, que tantes il·lusions tenia dipositades en la celebració del centenari del seu besavi, no pogué veure’n la cloenda, ja que va morir el 15 d’octubre de 2012, un mes abans que es clausurara la commemoració. Per sort, deixà en premsa un volum amb més de 500 cartes fins ara inèdites que entre 1866 i 1911 Llorente rebé de diversos escriptors, majoritàriament castellans, i que ha sigut editat en 2013 per la Biblioteca Valenciana. Pel que fa a l’exposició, cal dir que estava estructurada en quatre àrees temàtiques: «Llorente i la Renaixença», «Llorente, escriptor en valencià», «La família de Llorente» i «Llorente: periodista, historiador, traductor i polític». Així, la primera de les seccions pretenia contextualitzar la tasca lingüística i literària de l’autor en el moviment de la Renaixença, i és així que s’hi documentaven les relacions que mantingué no sols amb els escriptors valencians del moment —des de Vicent Wenceslau Querol, el seu estimat company d’estudis, fins a Constantí Llombart, a qui féu costat en 1878, a l’hora de fundar la societat cultural Lo Rat Penat—, Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 315-320

llengua_literatura_24.indd 316

03/04/14 15:39

Crònica

317

sinó també amb els catalans, balears i provençals, com ara Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral; i, singularment, amb el mallorquí Marià Aguiló, bibliotecari de la Universitat de València durant el període 1858-1861, a qui considerava com el seu mestre de la Renaixença i a qui dedicà el Llibret de versos (1885). Com no podia ser altrament, també hi fou subratllada la seua faceta d’escriptor valencià, concretament la de poeta, que era la que més s’estimava. Cal no oblidar que totes les seues poesies més entranyables varen ser escrites en català, i que, de fet, foren també les que abans es decidí a agrupar i publicar. Així, podem afirmar que, en una època en què no era gens habitual, Llorente utilitzà el català com a llengua culta d’escriptura durant quasi seixanta anys, ja que la seua primera poesia coneguda data de 1855, i l’última, de pocs dies abans de morir. A més, cal afegir que també escrigué una dotzena i mitja, almenys, de textos de prosa en català que han sigut inclosos en el volum Obra valenciana completa (València: AVL, 2013). Poc, si es vol, comparat amb les dimensions de la seua producció lírica; però suficient per a comprovar quin era el model de llengua, convergent amb la resta del domini lingüístic, que considerava adequat. Així mateix, l’exposició també va concedir una gran importància a la família de Llorente, per la qual el poeta sentia una vertadera veneració: pels seus pares, Felicíssim i Maria, en primer lloc; però també per la seua esposa, Dolors Falcó, amb qui contragué matrimoni en 1860; pels seus cinc fills: Pasqual, Maria, Irene (morta de manera prematura abans de complir els 30 anys), Teodor i Josefina; i pels seus vuit néts, «flors de l’amor noves, fills dels nostres fills», als quals s’agradava de veure córrer pel seu hort de Museros, tal com explicà en la composició «Íntima» (1908). Finalment, tampoc no podíem passar per alt que Llorente fou un líder social, polític i literari, un personatge polifacètic sense el concurs i l’opinió del qual ben poques coses es portaren a terme a València durant el darrer terç del segle xix. La de periodista fou la seua primera dedicació professional, a la qual més temps i esforços dedicà, ja que s’inicià en 1861 amb la direcció del diari La Opinión, s’afermà en 1866, en fundar Las Provincias, i es perllongà fins a 1904. Però no l’única, ja que també desenvolupà una ingent tasca com a traductor castellà dels poetes romàntics europeus—francesos, italians, anglesos i alemanys, des de Lamartine fins a Goethe—, que fou l’activitat que li conferí un major renom entre els lectors i escriptors espanyols, i com a historiador dels annals valencians, dedicació que el portà a publicar la magna obra Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia i a rebre el nomenament de Cronista de València (1890). Finalment, com a polític, i fruit sobretot de la seua amistat amb Francisco Silvela, calia recordar que Llorente ocupà les més altes responsabilitats del Partit Conservador a València durant el període 1885-1903; i que fou diputat a Corts pels districtes de Sueca (1891), València (1893) i Llíria (1899), i senador per la província de València (1898). El 30 de gener de 2012, una vegada finalitzada l’exposició del MuVIM, i per Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 315-320

llengua_literatura_24.indd 317

03/04/14 15:39

318

Llengua & Literatura, 24, 2014

tal de continuar aproximant el personatge als diferents pobles i comarques valencianes, l’AVL creà dues mostres reduïdes i itinerants de l’exposició que, entre febrer i novembre de 2012, varen recórrer un total de 57 municipis valencians, des dels més septentrionals, com la Salzadella i Xert, fins als més meridionals, com Oriola i Novelda, passant pels de l’interior, com la Font de la Figuera, Villar del Arzobispo i Jérica. Unes exposicions gràfiques que, ben sovint, es varen veure acompanyades de conferències sobre la vida i l’obra de l’autor, i de la donació d’exemplars d’obres i estudis relacionats amb l’època i el personatge. A més de les estretament vinculades a l’exposició, l’AVL també posà en marxa d’altres iniciatives de divulgació de l’escriptor de l’any, i així edità: un volum de material didàctic sobre Llorente i la Renaixença dirigit als estudiants d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat que fou elaborat per Encarna Villafranca; un còmic biogràfic, confeccionat per Jesús Huguet Enguita; una auca escolar també biogràfica, obra de Manel Gimeno; una edició limitada del gravat de Llorente que en 1880 realitzà l’artista Ricard Franch i Mira (i que fou possible materialitzar perquè la família en conservava la planxa original, que cedí desinteressadament a tal efecte); i, finalment, la ja esmentada edició crítica de l’Obra valenciana completa, en vers i en prosa, de Llorente, que ens fou confiada i en la qual hem esmerçat quatre anys de treball. Una edició que, si bé és la setena pel que fa a l’obra lírica, és la primera crítica i la més completa fins al moment, ja que recull 150 composicions líriques —11 més que la darrera— i 18 textos en prosa, i esmena errors que contenien les anteriors edicions. D’altra banda, i en el terreny audiovisual, són igualment remarcables tres iniciatives d’aproximació a la biografia de l’escriptor. En primer lloc, el documental que, amb el títol de «Teodor Llorente, el darrer patriarca» i sota la direcció de Ricard Bellveser, gravà Radiotelevisió Valenciana. Fou emès per primera vegada el 12 de desembre de 2011, i posteriorment fou editat en format DVD i situat on line (http://www.youtube.com/watch?v=8ebFFc7wkBM). En segon lloc, la inauguració d’un portal d’internet —allotjat al si de la Biblioteca virtual Miguel de Cervantes— dedicat a Llorente i coordinat per l’acadèmic Àngel Calpe, que recull nombrosa bibliografia i obra escanejada de l’autor, com ara els tres volums de l’epistolari que varen ser publicats entre els anys 1928-1936 (http://www.cervantesvirtual.com/portales/teodor_llorente). I, finalment, el recital poètic que, amb el títol d’«El jardí romàntic. Paraules i músiques», fou dirigit i interpretat pel poeta Josep Piera, amb acompanyament de la soprano Maria José Martos, el pianista Jesús Debón i el percussionista Remigi Morant, i que s’estrenà al Teatre del Micalet de València el 26 de gener de 2012. Es tracta d’un espectacle realitzat amb gran sensibilitat lírica i musical que, com el documental, fou editat en format DVD i situat on line (http://www.youtube.com/watch?v=UwXCgwILTT4). A més de tot això, i per tal de completar aquest apartat audiovisual, cal ressenyar l’entrevista que el periodista Josep Lluís Torró ens realitzà, el 13 de gener de 2012, al professor Antoni Ferrando i a mi en el transcurs del programa «A dos cultura», i que pot ser recuperada al web de RTVV (http://www.rtvv.es). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 315-320

llengua_literatura_24.indd 318

03/04/14 15:39

Crònica

319

Al marge de les iniciatives sorgides al si de l’AVL, la institució que ha exercit com a pal de paller del centenari, cal subratllar igualment que han sigut moltes les entitats, publicacions i editorials que han volgut fer la seua gran o petita aportació als actes d’homenatge i record del poeta valencià més destacat del segle xix. Així ho acrediten els múltiples articles apareguts als diaris Levante-EMV, El País i Las Provincias —entre els quals, em sembla de tota justícia destacar els dels saforencs Ignasi Mora, Josep Piera i Enric Sòria— i a publicacions periòdiques com ara el setmanari El Temps i la revista Saó —que li dedicà el quadern del núm. 365, corresponent a novembre de 2011. De la mateixa manera, no menys interessants han resultat els actes impulsats des de diverses entitats, com ara l’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera, que el 15 d’octubre de 2011 organitzà una xarrada amb l’escriptor Josep Piera sobre el tema «La Renaixença: Querol, Llorente, Matiol, Llombart, la Ruta del Mas Guirri»; el CEIC Alfons el Vell de Gandia, que el 19 de novembre de 2011 dedicà el seu XV Homenatge a la Paraula a l’autor del Llibret de versos, i edità una antologia titulada Poesies triades de Teodor Llorente; la Societat Coral el Micalet, que el 23 de novembre de 2011, dins de la seua Setmana Cultural, destinà una de les conferències a parlar sobre «Teodor Llorente i el nom de la llengua»; i l’ISIC-Ivitra, que impulsà un portal electrònic al si de la Universitat d’Alacant sobre «La Renaixença», la direcció del qual ens fou encomanada (http://www.ivitra.ua.es/renaixenca.php). Així mateix, també varen prendre part significada en la commemoració del centenari dues editorials valencianes: Denes, que en 2010 edità una antologia de poesia religiosa de Llorente titulada Lo foc sagrat de la fe i en 2011 un magne volum dedicat a recuperar i analitzar l’activitat del Centre Excursionista de Lo Rat Penat —fundat i encapçalat per Llorente— durant el període 1880-1911; i Bromera, que atorgà la XIII edició del premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, corresponent a 2011, a la biografia novel·lada de Llorente que, amb el títol d’El somni d’una pàtria de paraules, redactà Josep Piera, un dels més acreditats llorentinistes, i que fou presentada a la Casa del Llibre de València el 4 d’abril de 2012. D’altra banda, ens sembla també digna d’esment i de tot elogi la «passejada poètica» que, amb la lírica llorentina com a protagonista, organitzà l’empresa FilPer-Randa al Jardí Botànic de València el 12 de maig de 2012, i en què, com a sorpresa final, s’hi inclogué la interpretació —a càrrec de Vicent Grande i Irene Klein i amb acompanyament de violins— de la «Cançó dels excursionistes de Lo Rat Penat», amb lletra de Llorente i música original del mestre Salvador Giner, gràcies a la recuperació de la partitura que vàrem realitzar durant els treballs de confecció de l’Obra valenciana completa. Finalment, cal situar en lloc preeminent la jornada d’estudi que tingué lloc l’1 de desembre de 2011 a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, i que fou organitzada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Departament de Filologia Catalana. Així, davant d’un públic majoritàriament integrat per estudiants dels graus en Història i Filologia Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 315-320

llengua_literatura_24.indd 319

03/04/14 15:39

320

Llengua & Literatura, 24, 2014

Catalana —i també per diversos membres de la Societat Verdaguer i de dos dels besnéts de Llorente, que hi assistiren en representació de la família—, varen ser llegides quatre conferències: «Teodor Llorente i Jacint Verdaguer», de Josep Massot i Muntaner, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Verdaguer; «Les relacions de Teodor Llorente amb Catalunya i Mallorca», de Margalida Tomàs, de la Societat Verdaguer; «La Renaixença valenciana i Teodor Llorente vists des d’Occitània», de Felip Martèl, professor de la Universitat de Montpeller III; i «La posteritat de Teodor Llorente», que vàrem llegir nosaltres (vegeu un resum de la jornada a: http://www.youtube.com/watch?v=ksrNQ9 OuifI). Tres mesos i mig després, el 22 de març de 2012, i organitzada per les seccions Filològica i Històrico-Arqueològica, tingué lloc a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans el que podríem qualificar com una repetició reduïda de la jornada, en què prenguérem part Josep Massot, Margalida Tomàs i jo mateix; i en què Josep Piera, membre de la secció Filològica, recità diversos poemes llorentins (vegeu l’acte complet a: http://www.iec.cat/videos/entrada.asp?v_id=247). Així mateix, en desembre de 2012 l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana edità un volum titulat Teodor Llorente, cent anys després que recollia el text de tres de les conferències —les de Massot, Tomàs i Roca— que varen ser llegides un any abans a València i quatre treballs més de: Vicent Simbor —«“La barraca” llorentina: la creació d’un tòpic literari contemporani»—, Antoni Ferrando —«Teodor Llorente i Olivares: en defensa de la personalitat valenciana»—, Gonçal López-Pampló —«La conferència “Llorente i els infants” de Carles Salvador (1948). Estudi i transcripció»— i nostre —«L’epistolari entre Teodor Llorente i Vicent W. Querol (1876-1889)». Comptat i debatut, podem afirmar que la commemoració del centenari de la mort de Teodor Llorente —que se’ns representa rica, diversa i participada— ha suposat un gran pas endavant en el coneixement de la vida i l’obra d’un escriptor que, per damunt de crítiques i de lloances —sovint, unes i altres, desmesurades—, ha aconseguit projectar-se al llarg de tot el segle xx i arribar fins a nosaltres amb plena vitalitat. No debades és un dels nostres més excel·lents poetes, un clàssic modern que, al marge de simpaties i antipaties de tota índole i sense perdre de vista el context històric en què varen ser escrites, hauríem de valorar en funció del que les seues obres aporten al conjunt de les lletres i la cultura catalanes. Tal com hom va fer, en el seu moment i sense anar més lluny, amb Jacint Verdaguer, a qui Llorente admirava i amb qui se sentia ben unit, tant des d’un punt de vista personal i humà com cultural i ideològic.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 315-320

llengua_literatura_24.indd 320

03/04/14 15:39

VIII TROBADA DEL GRUP D’ESTUDIS ETNOPOÈTICS Brigid Amorós Òdena i Vicent Vidal Lloret

Universitat Rovira i Virgili, Universitat d’Alacant brigid.amoros.odena@gmail.com, vicent.vidal@ua.es

Els dies 9 i 10 de novembre de 2012 va tenir lloc a la sala Joan de Joanes de Bocairent (País Valencià) la VIII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) organitzada per aquest grup de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), l’Ajuntament de Bocairent, la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant i l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, conjuntament amb la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de les Illes Balears. Aquest any la jornada, que estava dedicada a «Erotisme i tabús en l’etnopoètica», va reunir un gran nombre d’investigadors d’arreu dels Països Catalans a fi d’analitzar un cabal important de materials etnopòetics que sovint han estat silenciats, oblidats o eliminats de reculls i estudis per qüestions ideològiques. Al matí del dia 9, l’organització va rebre els participants i el batlle va fer una salutació en nom del consistori. La primera intervenció va ser un record en homenatge del finat Josep M. Pujol de la mà d’Emili Samper; alguns membres s’hi van sumar per mostrar la seva estima cap al mestre. Un acte molt emotiu i sentit. Tot seguit es van iniciar les comunicacions amb un primer bloc dedicat a «Tabús i folklore», que englobava les comunicacions següents: «Sobre els tabús en el folklore català», de Carme Oriol (Universitat Rovira i Virgili); «(Les) folkloristes a la premsa catalana del primer terç del segle xx: un tabú en la història del folklore català», de Laura Villalba (Universitat Rovira i Virgili); «Els ritus de pas i el tabú en la societat tradicional illenca», de Margalida Coll (Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears – Universitat de les Illes Balears); «Metaforització sexual en els textos populars referits a la sericultura i a la filatura de la seda», d’Alexandre Bataller (Universitat de València); i «Sa cotorra no té dents: variacions sobre el motiu F547.1.1», de Jaume Guiscafrè (Universitat de les Illes Balears). Després d’un breu descans, es van dur a terme les últimes comunicacions del matí, aplegades en el bloc de «Rondalles: erotisme i tabús»: «Les referències sexuals a les Rondaies Mallorquines d’A. M. Alcover», de Josep A. Grimalt (GREIBUIB); «El tractament de la infidelitat a les Rondaies Mallorquines d’A. M. Alcover», de M. Magdalena Gelabert Grimalt (GREIB-UIB); «Relacions sexuals i erotisme en dues rondalles del Rondallari de Sara Llorens», de Josefina Roma (Universitat de Barcelona); «Tabús i erotisme en les Rondalles valencianes d’Enric Valor», de Vicent Vidal (Universitat d’Alacant); i «Entre serps i perdiuetes un munt de cançons», d’Anna i M. Jesús Francés (Universitat d’Alacant). A la tarda, el bloc «Els tabús en altres gèneres populars» va començar amb la comunicació de Biel Sansano (Universitat d’Alacant) sobre «El calfó de Cupido: Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 321-323 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 321

03/04/14 15:39

322

Llengua & Literatura, 24, 2014

xics i xiques que volen festejar (llauros, tellines, nius plens de brossa i altres carnalitats)», seguida de la comunicació de Tomàs Vibot (GREIB-UIB), «Sexe i clergat a Mallorca: de la història a la cultura oral». A continuació es va fer una breu exposició de materials d’etnopoètica publicats recentment. Es van presentar les actes de la VII Trobada del Grup, publicades sota el títol La recerca folklòrica: persones i institucions, a cura de Josep Temporal i Laura Villalba (Institut de Cultura Juan Gil-Albert – Arxiu de Tradicions de l’Alguer, 2012); Emili Samper i Carme Oriol, membres del grup, van presentar la nova revista Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature (Universitat Rovira i Virgili, 2012); també es van presentar Cinc rondalles mallorquines d’A. M. Alcover català-anglès (IPAMA, 2012); Set estudis de literatura oral d’Antoni Serrà (Lleonard Muntaner Editor, 2012); i Xavier Roviró presentà Els segadors: de cançó eròtica a himne nacional, de Jaume Ayats (Avenç, 2011). A part, es va informar els assistents sobre la commemoració dels 150 anys del naixement d’Antoni Maria Alcover (1862-2012) a les Illes Balears; sobre la commemoració del II Centenari de la publicació de l’Aplec dels Germans Grimm a la Universitat Rovira i Virgili el 24 d’octubre de 2012; i sobre la programació del V Curs de Cultura Popular a Palma el 29 i el 30 de novembre i l’1 de desembre de 2012 amb el títol «Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del s. xxi». Seguidament, el GEE va celebrar la seva assemblea anual en què es va acordar que la propera trobada del grup tindrà lloc a Vic els dies 7, 8 i 9 de novembre de 2013. El tema serà «Literatura oral i educació: simbiosi i complicitats». En l’assemblea es va decidir també que es publicaran les actes d’aquesta VIII Trobada. Els curadors seran Anna Francés (Universitat d’Alacant) i Jaume Guiscafrè (Universitat de les Illes Balears). Després de l’assemblea, els assistents van poder gaudir d’un berenar coent amb productes gastronòmics picants propis dels Països Catalans. Per cloure aquest primer dia, el Grup de Danses «Cardaors» de Bocairent ens va sorprendre amb un seguit d’interpretacions cantades i ballades. Aquest grup, format des de fa ja més de trenta anys, treballa incansablement perquè la cultura popular valenciana i, més concretament, la bocairentina, no es perdi. L’endemà, dia 10 de novembre, s’encetà el bloc «Poesia popular: erotisme i tabús» amb les comunicacions següents: «Les endevinalles falsament obscenes», de Caterina Valriu (GREIB-UIB); «Els genitals masculins com a instruments musicals: evidència i ocultació del sexe en la tradició moderna de dos rondalles versionades per Joan Timoneda», de Rafael Beltran (Universitat de València); «Erotisme i tabú en les formes picardioses del cançoner popular valencià», de Joan Borja (Universitat d’Alacant); «Cançons eròtiques al Cançoner Popular de Mallorca», de Miquel Sbert (UIB-GREIB); «Cançons eròtiques recollides per mossèn Cinto», de Xavier Roviró (Grup de Recerca Folklòrica d’Osona); i «Cançons i gloses eròtiques de les Illes Balears», de Felip Munar (UIB-GREIB). Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 321-323

llengua_literatura_24.indd 322

03/04/14 15:39

Crònica

323

Havent esmorzat, es van dur a terme les dues últimes intervencions de la trobada dins del bloc «Acudits: erotisme i tabús»: «Erotisme i tabús en l’etnopoètica: els acudits», de Brigid Amorós (Universitat Rovira i Virgili); i «Acudits i altres desficacis verbals en El Pardalot engabiat, revista satírica menstrual (sic) valenciana (febrer-setembre, 1983)». Finalitzades les comunicacions, es van reunir els col·laboradors del projecte «La literatura popular catalana (1894-1959): protagonistes, actituds, realitzacions» (FFI2009-08202/FILO). Per completar els dos dies, l’organització ens va obsequiar amb una passejada cultural per aquest poble de la Vall d’Albaida i ens va convidar a descobrir curiositats històriques d’aquesta contrada. El Grup d’Estudis Etnopoètics vol agrair públicament al poble de Bocairent la seva cordial atenció i el tracte rebut.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 321-323

llengua_literatura_24.indd 323

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 324

03/04/14 15:39

IN MEMORIAM PROF. MARTÍ DE RIQUER (1914-2013) Lola Badia

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana lola.badia@ub.edu

Martí de Riquer va traspassar el 17 de setembre del 2013 a l’edat de 99 anys. La premsa barcelonina del dies següents es va omplir de comentaris dolguts i afectuosos de deixebles i admiradors. L’enterrament del dia 19, en què es va celebrar la missa en llatí per voluntat del difunt, va congregar una assistència nodrida i els mitjans de comunicació se’n van fer ressò. A la sala de vetlla destacava la corona que havia enviat el rei d’Espanya. Riquer no era un professor universitari com qualsevol altre. Llevat dels anys de la Guerra Civil, 1937-1939, durant els quals va lluitar al bàndol franquista amb el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, la vida de Riquer va estar sempre dedicada a l’estudi i a l’ensenyament. La bala d’un franc tirador li va fer per perdre el braç dret, circumstància que no va impedir a Riquer d’escriure quantitats ingents de paper: sempre va voler obviar la seva invalidesa. Abans del 37 el jove Riquer s’havia format a Barcelona, on freqüentava les Biblioteques de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès, col·laborava en revistes literàries, escrivia algunes obres de creació destinades al teatre i seguia les classes de grec i de llatí de Carles Riba i de Joan Petit a la Universitat Autònoma d’aquella època. La col·lecció Els Nostres Clàssics, fundada per Josep Maria de Casacuberta des de l’editorial Barcino el 1924, va posar en contacte Riquer amb la literatura catalana medieval. Li van cridar l’atenció sobretot Bernat Metge i Joanot Martorell. Molt aviat es va adonar del deute de Metge amb el Secretum de Petrarca (1933) i no va trigar gaire a produir ell mateix un volum per a la col·lecció de Casacuberta, amb qui va mantenir relacions cordials tant abans com després de la guerra. En total Riquer va publicar sis volums d’Els Nostres Clàssics: el de fra Antoni Canals, els de les poesies d’Andreu Febrer i de Gilabert de Pròixita i els tres toms de les cartes de batalla i cartells de deseiximents. El 1941 Riquer es va llicenciar en Filosofia i Lletres i el 1942 va començar a fer classes de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona, intercalant autors catalans dintre el programa. Va rebre, poc després, l’encàrrec d’ensenyar Literatures Romàniques Medievals i es va dedicar en cos i ànima a l’empresa; va obtenir la càtedra d’aquesta matèria el 1950. Des d’aquesta data i fins a la jubilació i l’emeritatge dels anys vuitanta, Riquer va treballar per la seva Universitat, amb l’excepció dels anys 1970-1976, en què va exercir temporalment a la nova Universitat Autònoma de Barcelona que s’acabava de fundar. Durant els anys de l’agitació política universitària entorn del 1966-1968 Riquer va fer de mediador entre el comportament totalitari de les autoritats i les requestes aïrades dels estudiants i dels col· legues. Va ser una experiència ingrata, que l’allunyava de la feina, que tant estimava, amb incertes possibilitats d’èxit. Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 325-328 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 325

03/04/14 15:39

326

Llengua & Literatura, 24, 2014

I és que Riquer era feliç quan treballava infatigablement estudiant, escrivint i ensenyant. També va ser feliç en la seva vida privada. El seu va ser un llarg matrimoni, viscut amb joia i plenitud, només obscurit per la pèrdua de l’esposa, Isabel Permanyer, que el va precedir en la mort. Riquer se sentia orgullós dels sis fills que van tenir —tres dels quals han seguit la dedicació professional de pare—, origen d’una nombrosa descendència de néts i besnéts. En el tracte, Riquer, tot i ser brusc i murri, tenia una manera tota personal de desvetllar l’afecte dels que l’envoltaven. No tolerava la cursileria i gastava un sentit de l’humor que es complaïa en la paradoxa. Quan havia de desqualificar algú l’acusava d’avorrit. Detestava l’ostentació i l’afectació i la falsa modèstia. Com a professor era sever i exigent. Els estudiants novells li tenien un respecte que vorejava el terror, però, amb els anys, Riquer esdevenia un personatge entranyable, que transmetia energia, coratge i entusiasme. Va fumar en pipa des de la primera joventut i es vantava de no haver practicat mai cap esport, circumstància que posava en relació amb la seva longevitat. Riquer és autor d’una obra ingent, sempre presidida per la voluntat d’arribar a un públic cultivat ampli. Una de les seves especialitats eren les síntesis de gran alè. La més destacada és la part antiga de la Història de la Literatura Catalana, publicada per l’editorial Ariel de Barcelona el 1964, originàriament en tres volums, que abastaven del segle xiii al xvii (els segles xviii-xx van anar a càrrec d’Antoni Comes i Joaquim Molas). Durant cinquanta anys la Literatura Catalana de Riquer ha estat el punt de referència dels estudis de les lletres catalanes antigues i la majoria dels seus capítols més personals (els trobadors, Bernat Metge, el Tirant, Ausiàs March) mantenen la vigència crítica. Riquer també va escriure la part clàssica, medieval i renaixentista de la Historia de la Literatura Universal de l’editorial Planeta (1968), una obra en tres gruixuts volums il·lustrats que signava amb José Maria Valverde. La monografia sobre els cantars de gesta francesos —que als anys cinquanta va ser la primera del seu gènere en castellà i en francès— va néixer com un manual universitari i ha estat reeditada el 2009. L’antologia Los trovadores, que va aparèixer en tres volums l’any 1975, continua sent el recull més complet, pràctic i assequible per contactar amb la lírica occitana dels segles xiii i xiv: una introducció completa i cenyida, una selecció generosa de textos amb traducció i notes essencials i presentacions de cada un dels trobadors amb atenció als valors literaris. Ha estat reeditada dues vegades en la versió castellana i se’n prepara, encara, una versió francesa. Després de la jubilació, Riquer es va concentrar en algunes de les obres que més estimava i va produir edicions que feien assequibles alguns trobadors, com ara Guillem de Berguedà i Arnaut Daniel, i clàssics de les lletres franceses medievals, com ara la Chanson de Roland i Li contes del graal, de Chrétien de Troyes. El llibre il·lustrat Vidas y retratos de trobadores, del 1995, ha estat refós el 2004 al volum Vidas y amores de los trovadores y sus damas. Només manca en aquest panorama dels darrers anys de Riquer la represa de la seva edició primerenca de Cerverí de Girona, publicada Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 325-328

llengua_literatura_24.indd 326

03/04/14 15:39

Crònica

327

el 1947 i redactada en circumstàncies culturals i polítiques poc favorables a la recerca. Les successives edicions riquerianes del Quixot i la seva Aproximación al Quijote, repetidament publicada, juntament amb diverses aportacions erudites, escrites al llarg de tota una vida, fan de Riquer un dels principals especialistes en l’obra del més universal dels escriptors en llengua castellana. Les seves edicions del Tirant lo Blanc comencen amb la del 1947 i es van renovant fins a la del 1990, data del cinquè centenari de la primera impressió de l’obra de Martorell, que va marcar una renovació general dels estudis sobre aquesta novel·la. Riquer ho recull a la seva Aproximació al Tirant (1990) i a l’assaig Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción (1992). Riquer també va editar les obres completes de Bernat Metge, acompanyades d’estudis i traduccions al castellà en un volum de 1959, que no ha estat superat. Hi ha encara algunes obres en la bibliografia de Riquer que no han nascut de la docència universitària. Per exemple, el tractat sobre l’armament medieval, l’Arnès del cavaller, els manuals elegantment il·lustrats d’heràldica catalana i castellana, o les dues versions del llibre —la segona és del 1998— que recull la història dels Riquer des del segle xiv al xix: les Quinze generacions d’una família catalana, escrit a partir dels materials de l’arxiu domèstic que la mare de l’estudiós va posar en ordre. També és una col·laboració familiar el darrer llibre de Martí de Riquer, de 2010, Reportajes de la Historia, escrit amb el fill, l’historiador Borja de Riquer. Es tracta de la recopilació de cent cinquanta-tres documents de testimonis presencials de grans episodis dels vint-i-sis segles d’història de la humanitat. Riquer ha merescut tots els honors a què pot aspirar un intel·lectual espanyol. Va ser membre de la Real Academia Española de la Lengua des del 1965 i va rebre el Premio Menéndez Pelayo (1990), el Premio Nacional de Ensayo (1991), el Premio Príncipe de Asturias (1997) i el Premio de las Letras Españolas (2000). En ocasió de la seva jubilació se li van dedicar cinc volums d’homenatge amb contribucions acadèmiques d’especialistes en literatures romàniques de tot el món. El primer el va subvencionar la Universitat de Barcelona, i els quatre següents van rebre el suport de la casa reial. El rei d’Espanya no havia oblidat les classes rebudes quan va ser deixeble seu el 1960, durant el estudis superiors especialment dissenyats per a ell. Ja abans (1977) l’havia nomenat senador i l’any 2005 el títol de vuitè comte de Casa d’Ávalos, d’herència familiar, va rebre, per la seva gràcia, l’honor de la Grandeza de España. Riquer va ser president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona entre 1963 i 1996. El seu pas per la casa va aportar grans millores estructurals a l’edifici del Palau de Requesens i la connexió de l’entitat amb la recerca universitària, per no parlar de la vitalitat que va saber donar al Butlletí bianual de l’Acadèmia. En àmbit català, les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona l’han distingit repetidament amb homenatges i medalles d’honor i també li han estat concedits guardons catalans com el Premi Ramon Llull (1970), la Medalla Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 325-328

llengua_literatura_24.indd 327

03/04/14 15:39

328

Llengua & Literatura, 24, 2014

d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (1983), la Lletra d’Or (1999) o la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1992). BIBLIOGRAFIA SOBRE M. DE RIQUER «Martín de Riquer. Investigación filològica e historia de la cultura», Anthoropos. Revista de documentación científica de la cultura, 92 (1989). Fontdevila (2003): Joan Francesc Fondevila: Martí de Riquer: la gran obra d’un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina, Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca. Gatell Soler (2008): Cristina Gatell i Glòria Soler: Martí de Riquer. Viure la literatura, Barcelona: La Magrana, 2008. Trad. castellana d’Ana María Cadarso, Martín de Riquer. Vivir la literatura, Barcelona: RBA. Vela (1991): Leonor Vela, «Bibliografía de Martín de Riquer», Studia in honorem prof. M. de Riquer, IV, Barcelona: Quaderns Crema.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 325-328

llengua_literatura_24.indd 328

03/04/14 15:39

PER A JORDI CASTELLANOS1 Josep M. Domingo

Universitat de Lleida, Departament de Filologia Catalana jmdomingo@filcat.udl.cat

A diferència dels amics que ara m’acompayen a la taula i de molts dels presents aquest vespre a l’IEC, jo no he compartit feina amb Jordi Castellanos ni, de fet, vaig ser-ne alumne. Però és tot just per això que al capdavall no refuso de ser aquí: hi sóc (i n’agraeixo l’oportunitat) simplement per un deute compartit de reconeixement per la feina d’excel·lència que Jordi Castellanos ha fet al llarg de les quatre darreres dècades. Hem de poder dir què admirem i què ens mereix agraïment, i no podem sinó agrair i admirar aquesta seva feina ineludible per als qui ens dediquem a la docència i la recerca en literatura catalana, una feina sobre la qual Castellanos ha edificat un mestratge de què no pensàvem que haguéssim de prescindir tan aviat. Si m’és permès d’insistir en la primera persona, jo hi comptava si més no d’ençà que el 1976, en el marc d’una escola d’estiu, assistia a unes sessions seves sobre noucentisme —en el curs de les quals ens avisava de l’aparició imminent, a la nounada revista Els Marges, d’un article sobre el moviment tan i tan interessant que havia escrit un jove que aleshores era a Alemanya (explicava Castellanos), i que ara tinc al costat: el professor Murgades. La part més personal de l’agraïment que em fa ser aquí em fa memòria d’episodis, allargats en el temps, de la disponibilitat generosa de Castellanos a suportar grans llaunes, a consultes probablement intempestives i a deixar-se enredar en afers per a ell de dubtós profit. Hi compto les activitats amb què es va avenir a col·laborar de la Facultat de Lletres i del Departament de Filologia Catalana de la meva universitat, la Universitat de Lleida, o la seva contribució a iniciatives teixides a recer seu, com l’editorial Punctum. O l’ajut que ens brindava per a la commemoració, el 2009, dels 150 anys dels Jocs Florals de Barcelona —que es concretava en la preparació d’un volum sobre Lluís Domènech i Montaner i els Jocs que ha romàs inèdit. El seu traspàs sobtat ens afligeix, i ens colpeix especialment perquè ha truncat una obra en marxa de què tant, encara, esperàvem. Un traspàs, doncs, que sentim prematur, en efecte, en plena maduresa investigadora i creativa, que ha interromput una aventura que, per motius variats (però d’entre els quals un de poderós: l’escenari en què es produïa, el de la naixent, i plena de promeses i virtuts, Universitat Autònoma de Barcelona), no sé desvincular de la marca generacional de 1. El text present va ser llegit parcialment en la sessió en memòria de Jordi Castellanos celebrada el 9 de gener de 2013 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, convocada per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes, la Societat Catalana de Llengua i Literatura i la Societat Verdaguer.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 329-333 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 329

03/04/14 15:39

330

Llengua & Literatura, 24, 2014

la joventut revoltada, agitada, compromesa i creativa en què va forjar-se. El passat 20 d’octubre, al comiat que donàvem a Castellanos al cementiri del Collserola, Josep M. Benet i Jornet suggeria aquests matisos (la joventut auroral, la mort prematura) amb l’al·lusió a una fotografia que jo també voldria retreure, ara (i de què puc disposar gràcies a l’amabilitat de Benet):

La foto mostra Jordi Castellanos, Eva i Blanca Serra i Montserrat Roig a Viena, l’estiu de 1971, al peu del monument a Goethe. S’acaren no pas al fotògraf, que és el mateix Josep M. Benet, sinó al monument, com entomant el repte d’aquella consigna goethiana d’ajustar literatura i vida. Castellanos sens dubte l’entomava: enrolat en el projecte historiogràfic de Joaquim Molas, equipat de materialisme dialèctic i de lectures dels grans clàssics contemporanis de la crítica marxista, amb les incerteses laborals de qui es volia dedicar a la literatura catalana en temps del tardofranquisme, Castellanos iniciava, als 70, la trajectòria que admirem de construcció d’espais i d’instruments per al coneixement, la recerca, la transmissió i l’apreciació del patrimoni literari: és a dir, els molts anys de docència, òbviament, i l’elaboració d’obres de referència (de la Guia de literatura catalana contemporània a les col·laboracions a la «part moLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 329-333

llengua_literatura_24.indd 330

03/04/14 15:39

Crònica

331

derna» de la Història de l’Ariel), l’endegament de projectes i grups de recerca, la direcció editorial, l’acomboiament (direcció inclosa) de la revista Els Marges, la creació de la base de dades en línia Traces, etc. Castellanos (i els que l’hi han acompanyat: l’esplèndid equip de què s’ha sabut envoltar), en definitiva, treballava per a la construcció de la magistratura acadèmica imprescindible per a qualsevol literatura viva: la magistratura de la docència i la de la «literatura secundària» —la literatura secundària que fa d’ombra de l’obra primària, de la qual no és sinó vicària, però que resulta indispensable per mantenir-la com a patrimoni actiu. Hi treballava tot perfent una trajectòria que es veia acollida per la fortalesa de la literatura dins l’espai cultual —que es veia acollida, doncs, en el crèdit del poder legitimador de la literatura i en la creença de la necessitat, del caire imprescindible, dels productes de tot ordre que s’hi referien. En un treball publicat el 1982, Funció actual de la història de la literatura (un treball reactiu contra el suposat poder omnímode dels «historiadors de la literatura»: signe dels temps), Castellanos podia constatar, i celebrar L’aparició d’un nou públic lector [...] [que] possibilita i fins i tot fa rendibles les edicions de textos literaris i, alhora, reclama l’instrumental adequat per a l’exercici de la seva professió. D’aquesta manera, el passat literari es fa present en el món editorial, en les revistes literàries, en l’ensenyament i àdhuc, en les pàgines literàries dels diaris (pàgines que assoleixen la seva màxima amplitud i coherència quan celebren aniversaris de morts il·lustres). (Castellanos 1982: 27)

Anys després Castellanos reconeixeria haver viscut «un moment privilegiat» d’atenció als «discursos de la memòria» (Castellanos 2005: 146), un moment privilegiat en què tot això importava —una mena de privilegi generacional: «jo volia ser historiador perquè la història realment importava; la història calia per influir», confessa Geoff Eley a A Crooked line (2005). En aquesta tessitura, i amb plena coherència respecte de la convicció sobre el rol modernitzador de la literatura en la contemporaneïtat, els temes de Castellanos són, en primera instància, la indagació sobre, tot just, la irrupció de la modernitat, sobre el rol dels intel· lectuals en el complex social, sobre els vincles entre els intel·lectuals i el poder. Temes per als quals el modernisme esdevenia aleshores, d’ençà de les lliçons de Joaquim Molas (i Joan-Lluís Marfany ajudant-hi), l’objecte d’atenció adient, començant per la seva mateixa tesi doctoral, un contundent esforç de reconstrucció de la cultura del tombant del segle xix al xx a través de la trajectòria de Raimon Casellas. Un dels darrers treballs de Castellanos es referia amb lucidesa als estímuls d’aquell moment: la reinvenció seixantista de la història de la literatura catalana presentava les seves plenes virtualitats en l’atenció al moviment [que] realitza[va] en tota regla el conflicte de la modernitat, que no és altre que la lluita de l’art dins de la societat industrial, allò que no havia arribat a ser el

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 329-333

llengua_literatura_24.indd 331

03/04/14 15:39

332

Llengua & Literatura, 24, 2014

Romanticisme català perquè la precarietat de la burgesia i de la intel·lectualitat no ho havia permès. (Castellanos 2010: 235)

La consolidació del projecte de Castellanos i, en conseqüència, la del seu ascendent com a estudiós han assistit al dràstic afebliment de la literatura dins l’espai cultural —pròpiament, segons ha estat indicat, a l’exhauriment de l’«Era de la Literatura» que el romanticisme sancionava (Gullón 2004: cap. IV). Hi han hagut d’assistir en la cruel paradoxa de la inversament proporcional disponibilitat de coneixements i de professionals competents respecte dels espais en què poden, ara, projectar-se. Aquí com a tot arreu: «Mais qui lira la littérature sécondaire si les œuvres mêmes se sont éloignées», es demanava fa dotze anys, el novembre del 2000, l’organitzador d’una reunió acadèmica ad hoc (per tractar, vull dir, sobre, precisament «literatura secundària») al Collège de France, a la capital del país literari per excel·lència (Zink 2002: 14). Per la part que ens toca més directament, valguin com a exemples a l’abast la residualització dels estudis literaris en tots els trams del sistema escolar (contra la qual Castellanos, amb altres col·legues, no va estalviar esforços de mobilització) o bé les dificultats cròniques, i creixents, per dur a bon port la nova, i «gran», història de la literatura que ha de substituir la de l’editorial Ariel (un projecte amb el qual Castellanos també s’havia compromès). En fi, ens han explicat convincentment, segons crec, que som dins una crisi en què la residualització de la literatura no fóra sinó un símptoma d’una nova lògica cultural global, la del postmodernisme, que deconstrueix els principis de transcendència, jerarquia, verticalitat (la verticalitat jeràrquica que escenifica la foto vienesa de 1971), transmissió patrimonial, historicitat, rotunditat estilística, coherència narrativa, i que els substitueix pels respectius contravalors: la trivialitat, el populisme estètic, l’horitzontalitat, la «comunicació», el simulacre audiovisual, la ruptura de la cadena significant. I que exigeix, doncs, unes noves maneres en la crítica cultural i en la descripció històrica. Jordi Castellanos, és clar, hi tenia molt a dir. Goso recordar uns mots seus de 2001, en un volum col·lectiu que projectava diverses Mirades al segle xxi naixent: Cal partir de la revisió d’allò que en el passat havia estat la vida cultural per començar a entendre que moltes coses de la diversitat actual formen part indestriable del mateix fet cultural. Sense renunciar [...] a la funció cohesionadora que ha de girar al voltant de la seva identitat com a «catalana», la cultura ha d’assumir allò que té de vaporós, de refractari a tota frontera, a tota limitació. (Castellanos 2005: 132)

O també la insistència seva darrera en la incertesa i la indeterminació del discurs literari, en l’autonomia de la literatura, en la seva inquietant obertura significativa: en l’entrevista a L’Avenç del maig passat Castellanos sostenia que si alguna gràcia té la literatura és justament aquesta: que no és un camp on a i b siguin a+b, sinó que poden ser moltes coses. I aquest punt d’incertesa que t’obliga a Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 329-333

llengua_literatura_24.indd 332

03/04/14 15:39

Crònica

333

rumiar i repensar constantment les obres i el seu context és una de les coses que haurien d’aprendre els estudiants del seu pas per la universitat. (Muñoz 2012: 24b)

També goso recordar un passatge deontològic d’uns mesos abans: Un bon consell quan es fa història cultural o literària és defugir els dogmatismes i encarar-se al passat amb humilitat. Perquè tot el que ens és permès de fer són hipòtesis. (Castellanos 2011: 36b)

I no em sé estar d’encara una mica més de deontologia: «Tota cultura», deia a Literatura, vides, ciutats, «és carregada de sorpreses. Només cal establir el diàleg, respectar, confiar i treballar honestament» (Castellanos 1997: 16). Per seguir-hi bregant, amb tot plegat, comptàvem, ja ho he dit, amb la intel· ligència i l’abnegació de Jordi Castellanos. Ara (reprenc els mots de Carner que ens feien a mans el 20 d’octubre passat)2 si més no comptem amb la sort de la seva dedicació: amb la sort que li ha estat dada de ser-nos, la seva obra, llum. BIBLIOGRAFIA Castellanos (1982): Jordi Castellanos, «Funció actual de la història de la literatura», dins J. Llovet, J. Castellanos, À. Broch, S. Serrano, Història i crítica de la literatura catalana avui. Primer col·loqui d’historiadors i crítics de la literatura catalana, Barcelona: Edicions 62. — (1997): Jordi Castellanos, Literatura, vides, ciutats, Barcelona: Edicions 62. — (2005): Jordi Castellanos, «En defensa de la literatura», dins P. Benejam et al., Mirades al segle xxi, Vic: Eumo - Universitat de Vic. — (2010): Jordi Castellanos, «Modernitat, modernisme i la invenció de la història de la literatura catalana», dins R. Panyella (ed.), Concepcions i discursos sobre la modernitat en la literatura catalana dels segles xix i xx, Lleida: Punctum. — (2011): Jordi Castellanos, «El jove Maragall: reaccionari o progressista?», L’Avenç, 374. Eley (2005): Geoff Eley, A Crooked Line. From Cultural History to the History of Society, Michigan: University of Michigan Press. Gullón (2004): G. Gullón, Los mercaderes en el templo de la literatura, Barcelona: Caballo de Troya. Muñoz (2012): J. M. Muñoz, «Jordi Castellanos. La literatura com a investigació permanent» [entrevista], L’Avenç, 379. Zink (2002): M. Zink, «Sommes-nous lisibles? Fallait-il en faire un colloque?», dins M. Zink (dir.), L’œuvre et son ombre. Que peut la littérature secondaire?, París: Éditions de Fallois.

2. Uns versos del poema «Dedicació».

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 329-333

llengua_literatura_24.indd 333

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 334

03/04/14 15:39

JAUME POMAR I LLAMBIAS (1943-2013) Maria del Carme Bosch

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Espanyola, Moderna i Clàssica mboschjuan@gmail.com

Jaume Pomar i Llambias, el 10 de juliol del 2013, acceptà l’envit de «l’estiu ardent que sempre convida a la fugida», una de Les quatre estacions (1991). Feia temps que reflexionava sobre la mort: «Vols acceptar la mort com qui accepta la vida, amb dignitat i autoestima, com la felicitat i el dolor, la llum i l’ombra, les quatre estacions, la por i el coratge...». I s’acomplí el desig formulat en el seu primer poemari en català: «No em voldria morir davant molta de gent / perquè no sabessin el meu darrer gest, / la darrera mirada paorosa d’esglai» [...] «La mort m’ha d’arribar secreta i clandestina» (Tota la ira dels justos, 1966). Havia nascut a les darreries de juliol de l’any 1943 a l’illa de Mallorca: «Aquesta terra m’ha donat climes suaus, algunes cales no contaminades, trossets de costa no depredats per les aus carronyeres, una llengua que m’identifica (sí, senyor) i poca cosa més». Una illa definida amb duresa i sorna: «Mallorca, a la llarga, passarà a la historia per l’Art Magna de Ramon Llull i pel descobriment de les més modernes tècniques de nepotisme i subornament. També una terra petita té dret a esser la primera, qualque vegada». Sempre fou rebel: «No has volgut combregar amb la paraula Estat —violenta, inhòspita— ni amb tantes altres paraules del discurs del poder: Déu, Pare, o Legalitat, potser la més desagradable. És la teva incapacitat més íntima per entendre que viure vol dir sotmetre’s a algú o alguna cosa. Sempre has entès l’existència com un repte de llibertat i d’intensitat». Empleat de banca primer, estudiant de periodisme després, administratiu o funcionari, sempre es mostrà crític amb les successives professions. Potser la seva actitud inconformista deriva del buit, àdhuc de l’atac per part dels companys de la infància a causa del seu llinatge estigmatitzat. Ben aviat es llança a una vida un tant desenfrenada per tal de cercar l’eufòria del moment, l’anestèsia temporal de la memòria que li permeti apaivagar la seva frustració i ressentiment pregons: «T’has especialitzat en caminar l’infern dels maleïts» [...] El verí de la sang t’ha condemnat el cos i l’ànima. Accepta que has embrutat, amb actes conscients, el llibre de la vida». I no és per manca de bons desitjos, posats en dubte en alguna ocasió: «Voldries esser una torre de vigilància costanera. Faries senyals amb fum de dia i t’encendries de nit, en alimara» [...] «Volies, de debò, el paper de poeta, consciència crítica del seu temps en la fase més decadent d’una burgesia avortada?». Quan fa balanç no té altre remei que acceptar: «Jo hauria volgut esser un bon intel·lectual, un bon home d’acció, un bon company, un bon espòs i un bon pare. Bé saps que no has aconseguit res de tot això». I per què? Perquè ha d’admetre que cada vegada està «més lluny de la Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 335-338 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 335

03/04/14 15:39

336

Llengua & Literatura, 24, 2014

imatge interna que has cultivat tants anys, d’etern adolescent». Cinc dècades de conreu literari són un espai temporal gens menyspreable. Jaume Pomar les va omplir de prosa i poesia, premiades en moltes ocasions, cosa que mai no va apaivagar el descontentament que sempre l’acompanyava. Foren prologades o epilogades per autors conspicus i alguns, a més, universitaris malgrat el to entre burleta i despectiu que aquest estament li mereixia: Lluís Maicas, Antoni Vidal Ferrando, Vicenç Llorca, Pere Gimferrer, Cristóbal Serra, Francesc Parcerisas, Guillem Frontera, Damià Pons, Gabriel Janer Manila, Pere Rosselló Bover, etc. Foren il·lustrades per notables pintors: Pau Lluís Fornés, Nils Burwitz, Joan Bennàssar, Joan Roca Fuster, Pere Quetgles «Xam», Carme Crespí Fontes, Jaume Falconer, etc. I totes elles reflectien la petjada de bons mestres: Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet en la poesia; Llorenç Villalonga en la prosa; Antoni Alemany en el periodisme. A l’«Addenda» de Frontissa (1993), un heterònim de l’autor, se sincera i mostra generós facilitant una sèrie de noms que han fet possible el poemari i que es pot fer extensiva a tota la seva obra. Es tracta d’una llarga llista d’escriptors i pintors, locals, nacionals i estrangers. Ho ha fet per justícia poètica i perquè de vegades les lectures honoren més que els escrits, tot precisant que han estat depredats sense decòrum, més o menys segons les seves conveniències. Ells basteixen el solatge cultural de Frontissa, el de Jaume Pomar. Sens dubte en parlar de Pomar ens referim al poeta, si bé conreà la prosa en diversitat de gèneres, començant per un dietari personal que abraça a penes dues estacions anyals: estiu 1991-hivern 1992, titulada El temps que fuig (1997), però que retrata admirablement la vida i pensament del personatge. «Michelle» de Temps inconjugable (2001), ajuda a completar-ho. És l’època dels seus contactes a París amb els comunistes; a València, amb els marxistes clandestins. Descobreix la cara oculta d’una realitat que, de l’illa estant, sembla no existir. D’una banda, les cançons de Raimon; de l’altra, les de Brassens, Brel i Joan Báez; les lectures de Marx i Engels, de Rimbaud i Baudelaire, de Sartre i Camus i el llibres del Ruedo Ibérico. Les lletres no eren alienes al seu món familiar, ja que l’avi patern, Jaume Pomar Fuster (1868-1910) fou un pedagog notable, poeta ocasional i autor de l’estudi Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904), traduït posteriorment al català pel nét, iconoclasta i conflictiu, però en el fons, admirador de l’intel·lectual malaguanyat que no pogué conèixer. Fruit de la seva formació periodística són les entrevistes arreplegades en els volums: Josep Maria Llompart. Tria personal. 1961-1992 (2000) i Vint pintors de Mallorca (2003); l’assaig i la crítica literària a L’aventura de Nova Palma (1976) i a Quatre veus de la literatura contemporània a Mallorca: Llorenç Villalonga, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Lluís Maicas (2012); les biografies: Bartomeu RossellóPòrcel. Vida i obra (1966), Raimon (1983), La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga (1995), Llorenç Villalonga i el seu món (1998), L’arquitectura transforma la realitat. Biografia de Pere Nicolau (1999). No manquen els pròlegs a l’obra d’amics i coneguts, així: Registre fòssil (2001) de Lluís Maicas, Les mosLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 335-338

llengua_literatura_24.indd 336

03/04/14 15:39

Crònica

337

ques, la por de Xavier Abraham (1991), Obra poètica I de Bartomeu Fiol (2000); Selecció d’obres de Llorenç Villalonga (2006), feta per J. A. Grimalt, etc., sense contar els que encapçalen les traduccions castellanes d’algunes obres villalonguianes, especialment significatives dins la tasca traductora de Pomar, bon coneixedor de les llengües romàniques. Cal dir que Villalonga és una fita dins la seva prosa. Tenia l’avantatge d’haver-lo conegut personalment —hom diria— de tota la vida. Una entrevista al mestre per part de l’atrevit i inexpert futur periodista fou el punt de partida. Des d’aleshores no el deixà mai de freqüentar: participava a les tertúlies ciutadanes del Riskal i a les del domicili del novel·lista, era hoste de can Sabater, a Binissalem, discutien, duien entre mans negocis non sanctos: «tu signes la traducció i jo te la pas, ja que la tenc feta», deia el mestre, sense gaire escrúpols literaris. Una nombrosa correspondència dóna fe d’aquesta amistat. Pomar la va editar curosament a: Primera aproximació a l’epistolari de Llorenç Villalonga (1984); «Segona aportació a l’epistolari de Llorenç Villalonga» (Randa, 1988); Cartes i articles. Temps de preguerra. 1914-1936 (1988) i les 333 cartes (2006) del novel·lista a destinataris diversos. La seva feina privilegiada de classificar el llegat villalonguià, primer en el Consell Insular i posteriorment en la CasaMuseu Llorenç Villalonga de Binissalem, permeté la publicació de La bruixa i l’infant orat (1992), inèdita i inacabada, i de «Botón: un primer assaig de nouvelle de Llorenç Villalonga» (2001), en col·laboració amb Pere Rosselló Bover. Vivificava Villalonga en discursos, articles, crítiques, polèmiques, anècdotes i vivències, arreplegades en el volum El meu Llorenç Villalonga (1995) i en A la recerca de Llorenç Villalonga (2001) d’evocador títol proustià. Resumia tota la producció del novel·lista, col·laborant amb altres investigadors en la Bibliografia de i sobre Villalonga (1999). Mirat en perspectiva, hom pot dir que, deixant a banda qüestions metodològiques més o manco discutibles, és innegable que aquest seu quefer literari és una font cabdal d’informació, de consulta indispensable per tot aquell que es vulgui apropar a l’obra villalonguiana. En el camp creatiu de la narrativa es troba Un dia o altre acabaré de legionari (1986), que inclou tres peces d’extensió similar, dues d’ambient urbà: «Un dia o altre acabaré de legionari» i «Benaventurats els ossos que descansen els meus», qualificat per l’autor de quasi pastitx villalonguià i dedicat a la memòria d’aquells dos germans, i una tercera, rural: «Adulteri a Mosafat», basada en l’escàndol que provoca en un llogarret tranquil, curull de pau i harmonia, l’actuació de n’Àngela, una nota discordant. L’autor sorprèn al lector mostrant al detall els seus coneixements d’un món marginal, reflectit en el llenguatge emprat pel lumpen protagonista, sobretot en els primers relats. Una prosa curta, titulada «Temps inconjugable», datada el 1968, dóna nom al volum del mateix títol, publicat tres dècades més tard (2001). A penes sis pàgines encabeixen el món nocturn freqüentat pel poeta jovençà al Brussel·les, el seu infern particular, un antre minuciosament descrit ara i adés, estimat sempre. En «Espais en blanc i negre», l’autor utilitza un altre registre més extens —vint-i-sis pàgines—, el de la infància amb la seva formació musical i francesa, amb els seus Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 335-338

llengua_literatura_24.indd 337

03/04/14 15:39

338

Llengua & Literatura, 24, 2014

primers amors platònics. Però «Michelle» constitueix l’eix del volum per l’extensió —quasi un centenar de pàgines— i per la temàtica: una autobiografia amagada sota el nom de la dona experimentada que iniciarà el jove poeta i senyalarà una marca indeleble dins la seva vida. En Josep J., xueta (2001) representa una incursió única en el món de la novel· la. Amb ella i fent gala d’uns acurats coneixements històrics, mesclats de fantasia i contemplats pel nin protagonista, dut de la mà de Franz Kafka, exposa descarnadament la dissortada vida dels jueus, en un lèxic molt bell, avui perdut a l’illa, curull de poesia malgrat la duresa dels fets narrats. Rere una ambosta de poemes en castellà (1964), deliberadament oblidats, hom pot considerar Tota la ira dels justos (1967) la primera mostra (1963-1966) del quefer poètic de Jaume Pomar. Allà es troba l’embrió del que desenvoluparà al llarg de la seva vida poètica: crítica, ràbia i vivències personals de fons —«Michelle» n’és l’exemple més conspicu—; citacions de les lectures que bastiran la seva formació autodidacta; dedicatòries als amics; mètrica variada d’estructura lliure i una temàtica que, començant per la mateixa col·lecció on s’ha publicat: «La Sínia», voltarà repetidament emplenant i buidant l’aigua dels seus catúfols: el temps fugitiu, el carrer, la nit, el retorn a casa, la soledat, el silenci, la por, la mort, reflectides en el tòpic: el vent, la pluja, la Senyora... A poc a poc s’hi afegirà el món de la infància, Mosafat, i una natura sempre associada a la seva psique, de la qual el mar n’és el més representatiu, l’epicentre d’un paisatge format de contrasts: blanc i negre, diamants i cendra, enmig d’unes imatges de color viu i feridor: llàgrimes de sang, blat vermell, cel de foc, colom roig, cor de cinabri, hora roenta, mar del vi... Duts de la mà de l’autor, a través de l’antologia bilingüe, titulada Història personal, feta per ell mateix (2005) —n’havia publicat una més minsa: Poemes (1992) i n’editarà una altra més tard: Diamants dins la cendra (2008)—, hom pot resseguir la seva producció, no sempre coincident amb les dates de publicació: Amb la mort, amorosament (1963-1966), Història personal (1965-1969), Carisma del desert (1971-1979), Elegies (1985-1986), Imatge de la por (1986-1987), Les quatre estacions (1987-1988), Frontissa (1989-1992), Llavis de marbre blanc (1990-1992), La sínia de les hores (1993-1995), Mosafat (2003). Tanquen el seu cicle poètic i vital La isla y el silencio/L’illa i el silenci (2009), Bolla negra (2010), Llibre de l’exili (2011) i Cants de Montalt (2012), resumint-lo d’aquesta manera: «El meu procés poètic és també un llarg viatge a la recerca de quelcom inefable o inexistent, digueu-li la utopia si voleu. Un camí sense retorn que es justifica mitjançant la paraula. Perquè aquests anys de vida, que comencen a esser llargs, m’han confirmat que només tinc dues pàtries: la llengua i la infància».

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 335-338

llengua_literatura_24.indd 338

03/04/14 15:39

ÀNGEL MIFSUD I CISCAR (1954- 2012): SOMRIURE I PARAULA EN EL RECORD Maria Paredes Baulida

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana maria.paredes@uab.cat

Dissabte, 26 de gener del 2013. El local de la Casa de Menorca, al carrer Diputació de Barcelona, es va quedar petit per acollir el gran nombre de companys, familiars i amics que ens vàrem aplegar per retre un homenatge a n’Àngel. Paradoxes de la vida: ell, que ens havia deixat sobtadament, i massa aviat, el 22 de desembre del 2012, era allà, embolcallant-nos amb la seva presència, en cada mot, en cada vers que recitaven els joves poetes, molts d’ells antics alumnes seus, amb l’acompanyament d’un violoncel·lista que interpretava uns preludis de J.S. Bach. Es van llegir fragments de La luna e il falò, del seu admirat Cesare Pavese, poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Sònia Moll, Òscar Bagur, Antoni Moll, Bartomeu Obrador, Joel Bagur, Jordi Florit... tots sobre el temps, l’amor, la mort. I, al final, alguns versos de n’Àngel i de Josefina Salord, la seva muller. Les paraules, el to elegíac de l’acte, destil·laven un enyor serè, car recordàvem el somriure de n’Àngel, ja fos arran d’algun comentari amablement irònic enmig d’un acte acadèmic, ja en la situació d’una conversa, més distesa, entre amics. Àngel Mifsud i Ciscar va néixer a Tavernes de la Valldigna, a la Safor, el 10 de novembre de 1954, on va viure tota la seva infantesa. L’any 1979 es llicencià en Filosofia i Lletres (secció Geografia i Història) a la Universitat de València i el 1982 guanyà les oposicions de Professor Agregat de Batxillerat en l’assignatura de Llengua Catalana. Inicià després una fructífera etapa com a docent, primer en alguns instituts del Principat, després, a partir del 1994, al Joan Ramis i Ramis, a Maó ja com a catedràtic; allà impartí assignatures de llengua i literatura i ocupà alguns càrrecs en la gestió del centre fins que una malaltia li impedí continuar la feina d’ensenyant, que abandonà definitivament el 2009. El seu compromís amb la cultura dels territoris de parla catalana i, en especial, amb la seva Menorca adoptiva, fou extraordinari, fins al punt d’esdevenir cap de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis entre els anys 2002 i 2008. Amb el seu tarannà humil, diu al seu currículum que «de tant en tant, em demanen que presenti algun llibre o qualque conferenciant. Som també autor de diversos poemes», però el gruix de les seves publicacions ens parla, a més de la seva relació amb la poesia, d’una tasca notable com a filòleg, lingüista i crític literari. Com a filòleg, prologa Josep Pla i Menorca (2003) de Miguel Àngel Limón, i elabora estudis introductoris a les edicions del Vocabulario menorquíncastellano (ed. facsímil 1885, 2000) de Joan Benejam; a l’Esposició de lo estad actual de l’agricultura en la isla de Menorca (ed. Facsímil 1857, 2002), de Juli Soler, a la Vida popular del metge Francesc Camps D’Albranca, de Maria Dolors Camps Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 339-342 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 339

03/04/14 15:39

340

Llengua & Literatura, 24, 2014

Riudavets (1999, 2009) i a la Relación de la vida y hechos de yo, el capitán Miguel Solveras, oriundo de esta Ciudad de Ciudadela de la isla de Menorca (2002). També edita, selecciona i prologa una Antologia catalana de Gumersind Riera (2009) i, juntament amb Joan López Casanovas, una Antologia de joves poetes menorquins (2002). Els seus articles i estudis lingüístics estan centrats, majoritàriament, en Menorca. Tracten temes relacionats amb la història i l’ús de la llengua, la lexicografia i el lèxic i l’onomàstica i la toponímia illenques: «Menorca i la llengua: un missatge en un bòtil», Lluc 795-96 (1997); amb Joan Pons Moll: «Deià, un topònim fantasma a Menorca», Revista de Menorca, 1997; «La proposta lingüística de Ferrer i Parpal: un tren en via morta a la Menorca del xix», Randa 45 (2000); «El llinatge Salort/Salord, una hipòtesi etimològica», Randa 2006; «Menorca: quatre projectes per a la llengua en els tres darrers tombants de segle», Anuari Verdaguer 15 (2007), en serien una mostra. Lligat al compromís per la llengua, és coneguda la seva implicació amb el nacionalisme progressista tant en l’àmbit de la política dins el PSM (Partit Socialista de Menorca) com en les col·laboracions a volums publicats a Catalunya o a Mallorca, com Cronocollage de la Transició (2005), Països Catalans en plural (2005) o El Nacionalisme progressista a les Illes Balears (2010). En la seva vessant de crític literari, ens ha deixat tres ressenyes a la revista Lluc entre 2006 i 2007: «Iorgos F. Pieridis. Històries de Xipre, històries d’arreu»; «D’amnèsies i cornuts: una narrativa fresca» i «Ruptura i tradició: l’aposta narrativa de Joan Pons» i també alguns articles apareguts a la Revista de Menorca: «L’infant i la mort de Margarita Ballester: saviesa, sensibilitat i ofici» (1998) i «Marià Manent, dietarista» (2001). «Som autor de diversos poemes, una recol·lecta dels que consider més representatius la podeu trobar a www.illanvers/angelmifsud.» Amb aquesta senzilla invitació, Àngel Mifsud convidava a qui ho volgués a llegir una selecció personal de la seva obra poètica (Illanvers 3, 2006 i Illanvers 9, 2012). No arribà a publicar de manera individual, però sí en alguns volums col·lectius com Quatre postals sense destinatari (2004), acompanyant les fotografies de Toni Vidal a Menorca tot just ahir (1999), Roques de Menorca (2005) i Vestits de ceba (2012), i en publicacions reivindicatives com Poetes de Menorca pels drets humans (2004), de la Secció menorquina d’Amnistia Internacional i De l’angoixa a l’esperança, editat per l’Associació contra el Càncer de Ciutadella. Aquesta relació amb la poesia (i una recent dedicació a la pintura) es faria més intensa durant els darrers anys. En els obituaris apareguts en diverses publicacions, s’ha descrit el tarannà de l’Àngel des de diverses perspectives. A l’Iris, Silve Pons el titlla d’«home bo, humil, coherent, discret, intel·ligent i irònic», destaca les paraules de Maite Salord en un recent homenatge que li va retre el PSM: «Rigorós, encertat, amb un punt d’ironia imprescindible. Era un guerrer, fidel sempre al seu poble». Damià Pons (tribuna.cat, 15-1-2013) en remarca la passió per la cultura i la ciència, el compromís actiu per la llengua catalana i amb el nacionalisme polític i una estimació inestroncable per l’illa de Menorca, així com la complicitat amb la poesia. I Pere Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 339-342

llengua_literatura_24.indd 340

03/04/14 15:39

Crònica

341

Gomila («L’illa inaudita», Diari de Menorca 22-1-2013) recorda el professor, el mestre, a partir dels elogis dels deixebles, «home savi, brillant en les seves exposicions i anàlisis, de tracte cordial i amable, d’un profund humanisme i d’una gran bondat» i el poeta, de qui diu que «es caracteritza per una escriptura elegant i un llenguatge proper al lector, un despullament que cerca la intensitat i la bellesa expressiva a través d’una volguda austeritat de recursos». Aquest poema seu, del 2009, en seria una mostra: QUIN MISTERI TOT EL QUE NO SABEM Quin misteri tot el que no sabem! ¿Què se’n fa, de les petjades que deixam, rere nostre sobre el terra mullat? ¿On són ara els amics que la mort cridà tant prest? Del mateix fang fórem pastats, amb la mateixa aigua... Ara t’és donada una hora, un combat, i les forces declinen, i tot s’entenebreix... més recorda que no t’és donat saber-ho tot. Fes, doncs, com el soldat que, amb els pixats al damunt, en ser-hi cridat, salta de la trinxera, sabedor que el seu gest tan sols el veuran els seus morts.

Vaig coincidir per primera vegada amb Àngel Mifsud a Menorca, poc després que ell conegués Josefina Salord, un referent en els estudis sobre la cultura i la literatura menorquines de les darreres dècades. Amb ella he tingut la sort de compartir diversos projectes relacionats, sobretot, amb dos dels màxims representants del Grup Il·lustrat menorquí: Joan Ramis i Antoni Febrer. Fou també a través d’ella que vaig poder conèixer i admirar els estudis de l’Àngel i establir-hi una bona amistat, fonamentada en la complicitat d’opinions que sorgien en les estones compartides, ja fos en els col·loquis d’unes Jornades culturals, ja en l’ambient més distès de casa seva, a Ciutadella, o enmig d’un àpat, a Barcelona. En el meu record hi ha sempre un somriure amable, una mica burleta, d’aquell que malgrat totes les dificultats imposades per la vida, sabia gaudir-ne intensament. Però, des del primer moment, vaig tenir molt clar que compartíem allò que podríem anomenar «menorquinitat d’adopció», que, en el cas de l’Àngel, des del seu arrelament a la Valldigna, resta ben palesa tant en els nombrosos estudis i articles relacionats amb Menorca, com en l’evident fascinació que sentia pel paisatge illenc. N’és un exemple l’inici del pròleg que va escriure a la nova edició de Exposició de l’estat actual de l’agricultura a l’illa de Menorca de Juli Soler (1857, 2002, 7): Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 339-342

llengua_literatura_24.indd 341

03/04/14 15:39

342

Llengua & Literatura, 24, 2014

Una de les sorpreses obligades per a qualsevol visitant quan passeja per l’illa per primera vegada és, sense cap mena de dubte, el paisatge rural, i molt especialment dos dels seus elements: tot l’entramat de paret seca i la verdor inesperada del paisatge. Totes dues característiques són, amb el mar i les cales, part fonamental en la bellesa calmosa i plaent de l’illa.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 339-342

llengua_literatura_24.indd 342

03/04/14 15:39

JOSEP MIQUEL VIDAL HERNÀNDEZ (1939-2013): IN MEMORIAM Maria Paredes Baulida

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana maria.paredes@uab.cat

Estimava Menorca, i l’estimava tant que contribuí a fer-la notòriament visible en el mapa cultural més enllà de les fronteres dels territoris de parla catalana, tot projectant-la arreu, ja fos com a objecte d’estudi per a illencs i forans, ja com a punt de trobada i promoció de la ciència i la cultura. Va dedicar a aquest fi una gran part de la seva vida i tots aquells que vàrem conèixer-lo hem estat testimonis d’aquest compromís seu amb la divulgació científica i amb la llengua i cultura pròpies. Josep Miquel Vidal va morir de sobte, el 9 de gener, mentre caminava per un carrer cèntric de Maó —ell sempre ho hauria escrit d’aquesta manera—, la ciutat on havia nascut feia setanta-tres anys. Era molt a prop de la seu de l’Obra Cultural de Menorca (OCM), des d’on dirigia la publicació de l’Enciclòpedia de Menorca, un projecte al qual va dedicar molts esforços i implicació personal i que és una mostra de l’excel·lència del seu llegat. La sensació d’orfandat de molts va ser immediata: tanta feina ben feta, amb dedicació i abnegació; tants projectes endegats. I ara, què? En obituaris recents s’ha dit d’ell que ha representat «40 anys de Cultura a Menorca» (Serra d’Or, Jaume Mascaró), i se l’ha definit com a «físic i investigador», «pare de l’Enciclopèdia de Menorca», «el sabio menorquín», «el millor amfitrió; erudit interlocutor inevitable per allò que es referís a Menorca; gran divulgador» (El País), «menorquí il·lustrat»… però, com es definia a si mateix? En una entrevista del 2007 que li feren amb motiu de la cessió de 30.000 fotografies seves a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca (AISM), responia: «Un poc de fotògraf, un poc d’historiador de la ciència, un poc de físic, director de l’Enciclopèdia de Menorca, Coordinador científic de l’IME… un poc de cada.» La suma d’aquests «pocs», però, el feu un gestor actiu de grans iniciatives culturals, que posseïa el do de moure’s, amb gran capacitat de diàleg, entre les persones i les institucions, que cercava l’entesa i el consens a fi d’aconseguir tirar-les endavant, amb una convicció personal indiscutible. El seu currículum ens diu que J.M. Vidal es llicencià en Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona el 1968 i fou professor adjunt de Física de l’estat sòlid fins el 1974. Després, decidí tornar a Menorca, potser perquè no viatjava mai en avió (quan li preguntaves per què un astrofísic com ell no ho feia, responia, amb un mig somriure, que no ho veia clar…) i els trajectes en vaixell es feien massa llargs. Un cop a l’illa, i sense perdre mai els seus interessos acadèmics, posà en marxa els dos projectes culturals més grans que hi ha hagut a Menorca en les últimes dècades: primer, l’Enciclopèdia de Menorca, a partir del 1977, i després Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 343

03/04/14 15:39

344

Llengua & Literatura, 24, 2014

l’IME (Institut Menorquí d’Estudis, «no Institut d’Estudis Menorquins», deia sempre), del qual fou Coordinador científic des del 1986. L’Enciclopèdia començà publicant-se en fascicles i pretenia tenir, des dels inicis, un caràcter d’alta divulgació en què es conjuguessin l’erudició científica i la claredat: ara mateix ja compta amb disset volums bellament il·lustrats; J.M. Vidal en presentà el darrer, dedicat a la història del segle xviii, uns mesos abans de morir. L’IME és un organisme autònom creat pel Consell Insular de Menorca, que té la finalitat d’incentivar la recerca a través d’ajuts i beques a joves investigadors, promoure el debat científic i cultural a través de conferències, col·loquis i trobades i publicar-ne els resultats a través de les seves edicions. J.M. Vidal, que sempre en fou Coordinador científic, deia fa poc que l’IME tenia ara més sentit que mai, pel gran nombre d’investigadors que hi estan treballant, ja sigui com a membres de les seccions (Ciència i Tècnica; Ciències Naturals; Ciències Socials; Història; Arqueologia; Llengua i Literatura) i de l’Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM), ja com a col·laboradors puntuals. «Tot està en marxa», deia, amb un orgull justificat, «amb la col·laboració de molts, amb continuïtat». Ho veiem en el gran nombre de publicacions aparegudes que Vidal propicià des de la fundació de l’IME. Foren testimonis de la seva categoria intel·lectual i humana, així com de les seves aptituds per a la col·laboració, el diàleg i la recerca de consens, algunes institucions de les quals fou membre actiu en qualitat de físic, com la Societat Catalana de Física, i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica; els patronats als quals va pertànyer, en especial el de la Fundació Fernando Rubió Tudurí-Andròmaco; les juntes directives de les quals va formar part, com la de la Societat catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i, sobretot, les institucions de les quals fou assessor científic en els darrers deu anys, com el Consell Acadèmic de l’Escola de Salut Pública del Llatzeret de Maó, la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics i el Consell Editorial de la Col·lecció la Ciència a les illes Balears. Més enllà del seu àmbit acadèmic impulsà també els projectes culturals i la col·laboració de l’IME amb altres entitats de prestigi, entre les quals la Universitat Catalana d’Estiu, de la qual era membre del Consell Rector des del 2002 i l’Institut d’Estudis Catalans, amb el qual col·laborà estretament en projectes comuns, com la publicació de l’obra gramatical i lexicogràfica d’Antoni Febrer i Cardona, de la qual la Secció Filològicaja ha publicat tres volums. En els darrers anys, dedicà la seva activitat investigadora a la Història de la Ciència a Menorca, concretament en els àmbits de la Medicina, la Farmàcia i la Meteorologia. Participà activament en nombrosos seminaris i congressos, com els diversos Encontres d’Història de la Ciència i de la Tècnica a Catalunya, dels quals fou membre del Comitè Acadèmic (entre el 2000 i el 2008), i en el XII Congrés d’Història de la Medicina Catalana que es celebrà a Pollença el 2002. Igualment, impartia cursos en l’Escola d’Estiu de Salut Pública del Llatzeret de Maó, des del 1996, i a la UCE, des del 2005. Pel que fa a les publicacions, és autor de Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346

llengua_literatura_24.indd 344

03/04/14 15:39

Crònica

345

diverses monografies, entre les quals Una societat mèdica a la Menorca britànica (1998) i Rafael Hernàndez, un metge liberal menorquí (2000), diversos capítols en obres col·lectives i una vintena d’articles. Entre els articles, en trobem alguns que ofereixen una visió diacrònica: «Ciència i societat a Menorca al tombant dels segles xviii i xix: una proposta d’investigació» (Randa 31, 1992); «Les dècades prodigioses de la ciència a la Menorca del segle xix» (Randa 47, 2000); «La ciència a Menorca en el primer terç del segle xx» (2006); «Les ciències naturals en la història de Menorca» (2006) i «La ciència a l’Ateneu de Maó, des dels seus orígens fins a la Guerra Civil» (2006), per citar-ne alguns. En altres, es centra en alguns científics setcentistes, com el metge britànic George Clehorn i l’apotecari Andreu Hernàndez i en els naturalistes menorquins del segle xix, així com en el Llatzeret de Maó i la meteorologia del xix. Dins de la mateixa temàtica, va coordinar alguns volums, entre els quals Clima, microbis i desigualtat social de les topografies mèdiques als diagnòstics de salut (2000), Joan Rodríguez Femenías, un naturalista menorquí del segle xix (2004) i Cartes que lliguen. Les correspondències científiques com a Font de la història de la ciència (2007). Cal destacar també la seva activa participació en la Història de la Ciència a les Illes Balears, publicada per la Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia del Govern de les Illes Balears; juntament amb Isabel Moll i Blanes, dirigí els volums III, «La Il·lustració» (2008), i el IV «El segle xix» (fins a la Restauració) (2001). J.M. Vidal va rebre guardons de diverses institucions de reconegut prestigi: el Premi d’Acció Cívica Jaume I (1984), la Medalla Ramon Llull, del Govern Balear (2006), el Premi Pere Prats, de Medi Ambient del Govern de Menorca (2006), el Josep Maria Llompart, de l’Obra Cultural Balear (2008), el Recercat (2009), el Premi Canigó, de la Universitat Catalana d’Estiu (2012) i el darrer, la Insígnia d’Or de l’Institut Menorquí d’Estudis, que va rebre en primícia (2012). Ell, quan li preguntaven sobre aquests reconeixements deia: «M’han premiat per fer coses que em diverteixen». Vaig conèixer Josep Miquel Vidal l’any 1988, amb motiu d’una primera estada que vaig fer a Menorca gràcies a la concessió d’un ajut d’estudis de l’IME; estava en plena elaboració de la meva Tesi Doctoral i necessitava consultar els manuscrits de l’humanista Antoni Febrer i Cardona. Impossible d’oblidar la primera imatge de J.M. Vidal, aquella tarda, assegut al seu despatx del primer pis d’OCM, al carrer Miquel de Verí, literalment colgat per fascicles de diversos volums de l’Enciclopèdia de Menorca apilats contra les parets: un esguard afable rere les ulleres i una veu poderosa, de baríton; una senzillesa amb classe, una fina ironia, que traspuava d’una ment brillant. Em va facilitar la recerca, aquella vegada i altres que van venir després, com ho feia amb tots els investigadors que necessitessin fer treballs de camp o consultar els fons bibliogràfics privats o públics de l’illa. Fora de l’horari de feina, em va presentar les persones adequades, em va suggerir estratègies per moure’m per Maó, aquella ciutat que ell coneixia tan bé i jo tan poc. Des d’aleshores, vaig tenir ocasió de coincidir amb ell moltes vegades: a Menorca, a Prada de Conflent i a Barcelona, ja fos en actes acadèmics, congresLlengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346

llengua_literatura_24.indd 345

03/04/14 15:39

346

Llengua & Literatura, 24, 2014

sos i reunions a l’IEC, amb qui l’IME tenia convenis, ja en ambients més distesos, com a amic de la família. Darrerament, acostumava a venir a Barcelona tres o quatre vegades a l’any, com a mínim; a banda de les gestions com a Coordinador de l’IME, assaltava algunes llibreries, adquiria DVDs de films clàssics i acudia a concerts, teatres i cinemes, on es delectava amb les darreres estrenes de cine d’autor. Com a bon gurmet, gaudia també amb algun àpat selecte, sovint amb amics o coneguts i acostumava a reivindicar la cuina popular menorquina tot preparant i fotografiant ell mateix alguns plats que coneixia tan bé des que era infant i que, com tantes altres coses, tampoc no volia que es perdessin. Aquesta seria potser l’herència de J. M. Vidal: haver endegat, al llarg de dècades d’intensa dedicació personal, la recuperació de la memòria d’una Menorca del passat i, a partir d’aquí, la projecció d’una nova identitat illenca consolidada vers el futur. Non omnis moriar, «no moriré tot jo», deia el poeta Horaci. De J.M. Vidal ens resten nous camins oberts, i també paraules i imatges, gairebé màgiques, del camp menorquí, aturades en el temps per la seva càmera fotogràfica.

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346

llengua_literatura_24.indd 346

03/04/14 15:39

SUMARI

llengua_literatura_24.indd 347

03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 348

03/04/14 15:39

ESTUDIS I EDICIONS Marinela García-Sempere: «Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell». Sobre el tractat de falconeria anònim Libre de caça, i el Libro de la caza de las aves de Pero López de Ayala Pere Bescós Prat: Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino Xavier Laborda Gil: La gramàtica de Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística Francesc Foguet i Enric Pujol: El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició Gemma Barberà i Marta Mosella: Gramàtica i modalitat gestovisual: La concordança verbal en la llengua de signes catalana (LSC)

7 33 55 87 111

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Literatura europea dels orígens. Introducció a la literatura romànica medieval (Marina Navàs) 155 Fourteenth-Century Classicism: Petrarch and Bernat Metge (David Guixeras) 160 Un personatge incòmode (Magí Sunyer) 164 Llegir Teodor Llorente al segle xxi (Josep Camps i Arbós) 167 Entorn de Joaquim M. Bartrina: estudis i edicions (Margalida Tomàs) 171 Miquel Ferrà, el poeta compromès (Pere Rosselló) 179 La literatura davant el mirall (Gemma Pellissa) 183 Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan (Albert Turull) 186 Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 349-354 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

llengua_literatura_24.indd 349

03/04/14 15:39

350

Llengua & Literatura, 24, 2014

Fabra, encara (Georgina Jordana) Joan Fuster (Ivan Mambrillas) Joan Solà (Daniel Casals) Els actors de la recerca folklòrica (Vicent Vidal Lloret) La divulgació del coneixement especialitzat a la televisió (Daniel Casals) Les llengües al sofà. El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana (Rosa Calafat) La llengua i la literatura catalanes a les aules del segle xxi (Marc Comadran) Dues gramàtiques poc convencionals (Cristina Albareda Valls)

193 197 200 204 208 211 214 218

RESSENYES INDIVIDUALS Miriam Cabré: Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran (Gabriel Ensenyat) 223 Roger Friedlein: El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica (Josep E. Rubio) 227 Anthony Bonner: L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús (Roger Friedlein) 231 Rosanna Cantavella (ed.): Lletra a sa filla Joana d’Alfons el Vell (Antònia Carré) 233 Peter Cocozzella: Text, Translation, and Critical Interpretation of Joan Rois De Corella’s Tragedia de Caldesa, a Fifteenth-Century Spanish Tragedy of Gender Reversal the Woman Dominates and Seduces Her Lover (Annamaria Annichiarico) 237 Antoni Rubió i Lluch: Epistolari grec (Jaume Pòrtulas) 242 Jordi Malé: Les idees literàries del període d’entreguerres, (Josep Camps i Arbós) 246 Joan Estelrich: Joan Estelrich. Dietaris (Damià Pons) 249 Miquel Dolç: Poesia completa de Miquel Dolç (Carme Bosch) 257 Carme Gregori Soldevila: Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster (Rafael Roca) 262 Joan Veny: De geolingüística i etimologia romàniques (Josep Moran) 265 Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales: Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp (Caterina Valriu) 267 Pompeu Fabra: 9è volum de les Obres completes de Fabra (Andreu Sentí i Pons) 269 Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 349-354

llengua_literatura_24.indd 350

03/04/14 15:39

Sumari

351

Mar Massanell: Permeabilitat del català nord-occidental a l’estàndard mediàtic i educatiu: el cas de l’Alt Urgell (Imma Creus) 274 Mar Massanell: «Feve temps que no diva tants verbs!». Manteniment i transformació de paradigmes verbals en el català nord-occidental del tombant de segle (Imma Creus) 277 Josep Ribera: La cohesió lèxica en seqüències narratives (Ares Llop) 282 Cedric Boeckx i Txuss Martin: El clític datiu és més que un clític (Carlos Rubio) 286

CRÒNICA Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2012-2013) Montserrat Comas i Güell: Balaguer & Molas: Surge et ambula Gemma Fabregat i Anna Llovera: Les dues primeres convocatòries del seminari d’estudis catalans del vuit-cents Rafael Roca: La commemoració del centenari de Teodor Llorente i Olivares (2011) Brigid Amorós Òdena i Vicent Vidal: VIII Trobada del grup d’estudis etnopoètics Lola badia: In memoriam Prof. Martí de Riquer (1914-2013) Josep M. Domingo: Per a Jordi Castellanos M. Carme Bosch: Jaume Pomar i Llambias (1943-2013) Maria Paredes: Àngel Mifsud i Ciscar (1954-2012): Somriure i paraula en el record Maria Paredes: Josep Miquel Vidal Hernández (1939-2013): In memoriam

293 309 313 315 321 325 329 335 339 343

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 349-354

llengua_literatura_24.indd 351

03/04/14 15:39

352

Llengua & Literatura, 24, 2014

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Marinela García Sempere: “Segons lo caçador conexerà que u ha mester lo ocell”: On the anonymous falconry treatise Libre de Caça and El Libro de la caza de las aves by Pero López de Ayala Pere Bescós Prat: Comment and Literary Formation in Francesc Alegre: Ovid and Bernardo Ilicino Xavier Laborda: The Grammar of Port-Royal and the Visibility of the History of Linguistics Francesc Foguet i Enric Pujol: Ferran Soldevila’s El milicià romàntic (1938). Introduction and Publication Gemma Barberà i Marta Mosella: Grammar and visual-gestural Modality: Verbal Agreement in Catalan Sign Language (LSC)

7 33 55 87 111

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS European Literature of the origins. Introduction to Medieval Romance Literature (Marina Navàs) 155 Fourteenth-Century Classicism: Petrarch and Bernat Metge (David Guixeras) 160 A Prickly Character (Magí Sunyer) 164 Reading Teodor Llorente in the 21st Century (Josep Camps i Arbós) 167 On Joaquim M. Bartrina: Studies and Editions (Margalida Tomàs) 171 Miquel Ferrà, the Committed Poet (Pere Rosselló) 179 Literature before the mirror (Gemma Pellissa) 183 Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan (Albert Turull) 186 Fabra, still (Georgina Jordana) 193 Joan Fuster (Ivan Mambrillas) 197 Joan Solà (Daniel Casals) 200 Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 349-354

llengua_literatura_24.indd 352

03/04/14 15:39

Contents

The actors of Folklonic Resarch (Vicent Vidal Lloret) The Spreading of Specialized Knowledge on Television (Daniel Casals) Language on the Coach. Familiar Plurilingualsm in Catalan Language Countries (Rosa Calafat) Catalan Language and Literature in the xxi Century Classsroms (Marc Comadran) 214 Two Unconventional Grammars (Cristina Albareda Valls)

353

204 208 211

218

INDIVIDUAL REVIEWS Miriam Cabré: Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran (Gabriel Ensenyat) 223 Roger Friedlein: El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica (Josep E. Rubio) 227 Anthony Bonner: L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús (Roger Friedlein) 231 Rosanna Cantavella (ed.): Lletra a sa filla Joana d’Alfons el Vell (Antònia Carré) 233 Peter Cocozzella: Text, Translation, and Critical Interpretation of Joan Rois De Corella’s Tragedia de Caldesa, a Fifteenth-Century Spanish Tragedy of Gender Reversal The Woman Dominates and Seduces her Lover (Annamaria Annichiarico) 237 Antoni Rubió i Lluch: Epistolari grec (Jaume Pòrtulas) 242 Jordi Malé: Les idees literàries del període d’entreguerres (Josep Camps i Arbós) 246 Joan Estelrich: Joan Estelrich. Dietaris (Damià Pons) 249 Miquel Dolç: Poesia completa de Miquel Dolç (Carme Bosch) 257 Carme Gregori Soldevila: Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster (Rafael Roca) 262 Joan Veny: De geolingüística i etimologia romàniques (Josep Moran) 265 Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales: Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp (Caterina Valriu) 267 Pompeu Fabra: 9è volum de les Obres completes de Fabra (Andreu Sentí i Pons) 269 Mar Massanell: Permeabilitat del català nord-occidental a l’estàndard mediàtic i educatiu: el cas de l’Alt Urgell (Imma Creus) 274 Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 349-354

llengua_literatura_24.indd 353

03/04/14 15:39

354

Llengua & Literatura, 24, 2014

Mar Massanell: «Feve temps que no diva tants verbs!». Manteniment i transformació de paradigmes verbals en el català nord-occidental del tombant de segle (Imma Creus) 277 Josep Ribera: La cohesió lèxica en seqüències narratives (Ares Llop) 282 Cedric Boeckx i Txuss Martin: El clític datiu és més que un clític (Carlos Rubio) 286

REPORTS Anna Fernàndez Clot, Gemma Pellissa Prades i Roger Coch: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) of the Catalan Philology Department of the University of Barcelona (2012-2013) Montserrat Comas i Güell: Balaguer & Molas: Surge et ambula Gemma Fabregat i Anna Llovera: The first two Sessions of the Catalan Studies of the Nineteenth Century Seminar Rafael Roca: Commemmoration of the Teodor Llorente i Olivares Centenary (2011) Brigid Amorós Òdena i Vicent Vidal: VIII Encounter of the Ethnopoetics Group Lola badia: In memoriam Prof. Martí de Riquer (1914-2013) Josep M. Domingo: To Jordi Castellanos M. Carme Bosch: Jaume Pomar i Llambias (1943-2013) Maria Paredes: Àngel Mifsud i Ciscar (1954-2012): Smile and Word Remembrance Maria Paredes: Josep Miquel Vidal Hernández (1939-2013): In memoriam

293 309 313 315 321 325 329 335 339 343

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 349-354

llengua_literatura_24.indd 354

03/04/14 15:39

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (helale.munala@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original — que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391 llengua_literatura_24.indd 355

07/02/13 10:57 03/04/14 15:39

392 356

Llengua & Literatura, 23, 24, 2013 2014

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. • El cognom de l’autor en versaleta. • L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. • El nom i el cognom de l’autor, en rodona. • El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. • Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392 llengua_literatura_24.indd 356

07/02/13 10:57 03/04/14 15:39

021-107

13 10:57

Instruccions per als autors autors

393 357

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. • Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. • El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. • El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. • En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. • El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. • En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393 llengua_literatura_24.indd 357

07/02/13 10:57 03/04/14 15:39

394 358

Llengua & Literatura, 23, 24, 2013 2014

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. • Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. • Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. • Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. • El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. • A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394 llengua_literatura_24.indd 358

07/02/13 10:57 03/04/14 15:39

021-107

13 10:57

Instruccions per per als als autors autors Instruccions

359 395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. • Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). • La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial (separats per dos punts). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395 llengua_literatura_24.indd 359

07/02/13 10:57 03/04/14 15:39

396 360

Llengua & Literatura, 23, 24, 2013 2014

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. • L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396 llengua_literatura_24.indd 360

07/02/13 10:57 03/04/14 15:39

llengua_literatura_24.indd 6

03/04/14 15:39

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 155 CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans) 293 309

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

313 315 321 325 329 335 339 343

Llengua & Literatura

24 2014

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

24 2014

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_24.indd 1

03/04/14 15:10