Llengua & Literatura

Llengua Literatura&

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB/IEC), Daniel Casals (UAB).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV/Clare Hall, University of Cambridge), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Josep Moran (UB/IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/ IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Glòria Casals (UB), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino/IEC), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Germà Colón (Universität Basel/ IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC).

Llengua & Literatura

Directors: August Bover (UB/IEC), Daniel Casals (UAB).

Secretari: Arnau Vives (UB).

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV/Clare Hall, University of Cambridge), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Josep Moran (UB/IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB).

Comitè assessor: Lola Badia (UB), Glòria Casals (UB), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino/IEC), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Germà Colón (Universität Basel/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/ IEC).

Objectius i temàtica

L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim.

Política d’accés lliure

L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

ISSN (ed. impresa): 0213-6554

ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat

Disseny de la coberta: Ferran Cartes

© els autors dels treballs

© 2021, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tf.: +34 93 552 91 04

Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat

Compost per Fotoletra, SA Imprès a Open Print, SL

ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

ISSN (ed. impresa): 0213-6554

Dipòsit Legal: B 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/ 3.0/es/legalcode.ca.

ESTUDIS I EDICIONS

«L’ENGAN QUE HUY CASCÚ PREN EN SON VIURE»: NOVES DADES SOBRE LA POESIA DE MIQUEL ORTIGUES*

“L’engan que huy cascú pren en son viure”: new data on the poetry of MiqueL ortigues

Sergi Barceló-TrigueroS Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya

C. Concepció Arenal, 102, 2-1, 08027 Barcelona Tf. 689 27 14 27 sergibarc@gmail.com

ORCID ID: 0000-0002-4895-4132

Resum

L’estudi de l’autoria dels textos que s’atribueixen a Miquel Ortigues ha mancat fins ara d’un tractament basat en documents d’arxiu i en dades que faciliten l’aparició de noves evidències que ajuden a esclarir la qüestió. L’origen d’aquesta connexió entre el possible autor i els textos sorgeix arran de l’aparició del nom d’Ortigues en l’incipit de la primera composició de l’opuscle conegut com Lo Plant de la Verge Maria en una edició de 1528. A partir d’ací, s’ha relacionat el personatge amb els textos que completen la resta del volum i amb les 59 composicions dels dos manuscrits autògrafs que conformen el Cançoner sagrat de vides de sants. Des d’aquest punt de partida, en aquest treball aportem noves dades que ajudaran a conèixer millor la figura de Miquel Ortigues i a situar-lo de forma més concreta en el panorama social i històric de la societat valenciana de finals del segle xv i començaments del xvi. A banda, oferim l’estudi i l’edició d’una nova composició, la Resposta, signada pel mateix Miquel Ortigues, a partir de la qual s’obren noves perspectives en l’estudi del personatge i de les obres que se li atribueixen.

Paraules clau

Miquel Ortigues, preguntes i respostes, poesia, escriptors valencians

Abstract

Up to now, the study of the authorship of the works attributed to Miquel Ortigues has not been conducted using archival documents. We have now gathered evidence which sheds new light on this matter. The possible connec-

* Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte d’investigació de la Universitat d’Alacant «La literatura hagiográfica catalana: fuentes, ediciones y estudios» (FFI201783950-P), concedit pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

DOI: 10.2436/20.2502.01.97

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Rebut 29-5-18; Acceptat 25-10-18

Llengua & Literatura, 31, 2021

tion between this author and the texts was discovered when the name of Ortigues was found in the incipit of the first opuscule composition known as “Lo Plant de la Verge Maria” in an edition dated 1528. Considering this, Miquel Ortigues has been associated with the texts that complete the rest of the volume and with the 59 poems in the two signed manuscripts that make up the “Cançoner sagrat de vides de sants”. In light of these developments, in this article we provide new information which will give a better understanding of the significance of Miquel Ortigues and help place him more precisely within the general historical and social scene of Valencian society in the late 15th and early 16th centuries. Furthermore, we also report on the study and the publication of a new poetic response signed by Miquel Ortigues, the “Resposta”, from which we can draw new perspectives when studying this remarkable figure and the works that have traditionally been attributed to him.

Key Words

Miquel Ortigues, questions and answers, poetry, Valencian writers

1. INTRODUCCIÓ

L’estudi sobre el notari valencià Miquel Ortigues encara no ha pogut bastir-se amb dades suficients per poder delimitar amb claredat el volum de la seua producció literària. Tots els treballs amb què comptem tenen el punt de partida en l’única dada explícita que testimonia el vessant literari d’Ortigues: en l’edició de 1528 del Cançoner devot d’en Miquel Ortigues, 1 com així l’anomenà Miquel i PlanaS (1915), s’atribueix l’autoria del plany a la Verge Maria que encapçala l’opuscle a Miquel Ortigues, tot i que no queda clar si les altres poesies devotes que segueixen també són obra d’ell, ja que el seu nom només apareix en l’incipit d’aquesta primera composició. Dues de les composicions d’aquest opuscle, Lo Credo in Deum i La Salve Regina, també formen part del Cançoner sagrat de vides de sants2 que el ma-

1. Aquesta edició es troba a la Biblioteca Colombina de Sevilla (4-3-44). Es tracta de l’edició més completa i millor conservada de la qual es té constància. A partir d’ara, ens hi referirem com a Lo Plant.

2. El desembre de 2011 vam obtenir el Certificat-Diploma d’Estudis Avançats (DEA) mitjançant la defensa de la Memòria de Suficiència Investigadora amb un estudi sobre Miquel Ortigues i el Cançoner sagrat de vides de sants. Aleshores ens vam

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 9

teix Miquel i Planas atribuí a Miquel Ortigues. Així les coses, des del 1915 la crítica ha enllestit els seus estudis, en primer lloc, a partir d’una certesa gràcies a l’aparició del nom de Miquel Ortigues en la publicació de Lo Plant de 1528 i, en segon lloc, d’una analogia feta per Miquel i Planas basada en la presència de dues composicions en dues obres diferents: Lo Plant i el Cançoner sagrat.

Darrerament, el tema ha suscitat un cert interès per part de la crítica i ha generat alguns estudis que caldrà tenir en compte per encarar la qüestió, com els de garcia (2016, 2019) i garcia & MaS (2014a) sobre la primera composició de Lo Plant. També s’han fet altres treballs al voltant de l’estil i la llengua d’aquests textos, així com s’ha parlat de l’autoria.3 Tanmateix, no s’ha pogut posar el fil definitiu a l’agulla que determine que Miquel Ortigues és l’autor de totes les composicions que se li atribueixen i així permetre posar en relació uns i altres textos i estudiar-los de forma més unitària. Per això, passar de la intuïció, i fins i tot de la convicció, a la verificació requeria desplaçar el punt de mira de la investigació cap a la recerca d’elements de caire més històrics i documentals. Per aquest motiu vam acudir a l’Arxiu del Regne de València a consultar els volums dels protocols notarials d’Ortigues4 resseguint la informació que PalàcioS (1977) en donava. A partir d’aquesta primera presa de contacte ja vam poder extreure algunes conclusions preliminars: la cal·ligrafia dels protocols de Miquel Ortigues s’assemblava molt a la del Cançoner sagrat; Miquel Ortigues fou un notari prolífic durant quasi 30 anys, en els quals va tractar amb personalitats de relleu; i el més important, l’estudi sobre l’autoria del Cançoner sagrat no podia obviar l’anàlisi dels protocols notarials de Miquel Ortigues. Però a banda d’aquestes tres cons-

concentrar a fer una edició del Cançoner a partir dels manuscrits originals i anotant les variants de l’edició del 1912 de Foulché-Delbosc i Massó Torrents, ja que hi manquen les transcripcions de moltes lliçons alternatives als versos que normalment apareixen interlineades, així com també moltes altres correccions i anotacions a termes concrets d’altres tipus. Finalment, vam completar el treball amb un estudi sobre l’autoria, el moment literari i els aspectes formals de les composicions. Aquest treball d’investigació és inèdit. A partir d’ara, ens hi referirem com a Cançoner sagrat.

3. Cf. Barceló (2013, 2018), garcia (2014b, 2015 i 2016 ) i MarTínez (2014).

4. 3162 (1477-1482), 10440 (1488-1492), 10251 (1499), 2752 (1503-1504) i 10252 (1505-1508).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

tatacions, encara vam trobar un foli plegat entre la coberta posterior del volum 2752 del notari, pertanyent als anys 1503 i 1504, que va suposar un salt important en la investigació.5 Es tractava d’una resposta lírica de tres estrofes de deu versos que Ortigues signava —vet ací una nova certesa— i adreçava a un aleshores desconegut per a nosaltres Ausiàs Crespí de Valldaura: «Resposta feta al magnífich cavaller Ausiàs Crespí ab los rims mateixos de la sua demanda».6 Aquesta poesia trencava l’estereotip que la crítica havia deixat caure sobre Ortigues al llarg dels anys i l’alineava amb els costums normals del notariat valencià de la segona meitat del segle xv. 7

2. EL NOTARI MIQUEL ORTIGUES

Justament és això el que ocorre amb la figura de Miquel Ortigues. No tenim encara prou dades per confirmar l’existència d’una nissaga de juristes sota aquest cognom, però creiem que hem de plantejar-nos seriosament si Miquel Ortigues posseïa algun lligam familiar amb Joan d’Ortigues, Jofré d’Ortigues o un altre Joan d’Ortigues. El primer apareix com a notari de València el 1415 en una àpoca de la Batllia General.8 Sabem que el mateix notari exercí com a escrivà de la vila de Paterna fins el dia de la seua mort el 1447.9 El segon seria conseller, doctor en lleis, regent de la Cancelleria Reial i lloctinent del rei, que exercí el seu càrrec a Barcelona durant la primera meitat del segle xv. Es documenta la seua presència com a ambaixador del rei a Castella el

5. L’abril de 2012 els professors Antoni Mas, Marinela Garcia i jo mateix vam fer una visita a l’A.R.V. per tal d’estudiar els protocols notarials de Miquel Ortigues. Fou en aquella primera visita quan trobàrem el document personal en el llibre de protocols 2752. Actualment, el volum només es pot consultar a partir d’una còpia digitalitzada que no inclou el document amb la composició poètica.

6. A partir d’ara, Resposta.

7. Segons cruSelleS (1998: 189-233) els notaris ostentaven importants càrrecs en la jerarquia ciutadana i en el funcionariat del regne i molts alternaven l’ofici amb la pràctica literària.

8. Cf. ARV, Pergamins de la Batllia general de València, núm. 467.

9. Cf. ARV, Real Cancelleria, Oficials, núm. 419. En aquest ofici reial Alfons V nomena Francesc de Roles com a escrivà vitalici de la vila de Paterna després de la mort de Joan d’Ortigues.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 11

141810 i a Barcelona com a jutge d’un plet d’Elionor de Prades contra l’abadessa del convent de Santa Clara de València entre el 1434 i 1435;11 torna a aparèixer el 1446 com a regent de la cancelleria reial en un jurament dels funcionaris de la ciutat de Barcelona. L’any 1447 figura com a regent de la cancelleria de la reina i lloctinent general del rei a Barcelona en una àpoca a favor de Pere Mercader. El tercer Ortigues, Joan d’Ortigues, el trobem documentat com a notari de València al llibre de protocols del també notari Nicolau Esteve l’any 1474.12 Si donem credibilitat a aquestes filiacions malgrat no tenir molta més documentació a les nostres mans, podríem dir que Miquel Ortigues provindria d’una nissaga amb una certa tradició professional en la judicatura i les tasques a les escrivanies. Tampoc tenim notícies sobre el procés de formació de Miquel Ortigues, qui podria haver aprés l’ofici al costat de son pare o com a escrivà d’algun altre notari de la ciutat, pràctica habitual durant tot el segle xv (cruSelleS 1998: 27-48). El que sí que sabem és que Ortigues gaudí d’unes magnífiques relacions amb els prohoms de les institucions del regne i sabé compaginar la seua activitat notarial amb la regència de l’escrivania de la Batllia General durant més de vint anys.13 Paga la pena recordar ací el paper del batlle general per a remarcar la importància d’Ortigues dins d’aquesta institució:

Y en época en que ya se inicia el declive del Bayle General [...] Fernando II por su privilegio expedido en la villa de Montesa, en el año 1510, “aprobó y confirmó la real provisión del Rey Fernando I, dada en la villa de Morella a 4 de septiembre de 1414, dirigida a todos los obispos y prelados, abades, comendadores y personas religiosas, duques, condes y vizcondes, nobles, barones, militares y personas generosas, virreyes, gobernadores, bayles, justicias, jurados y demás sus oficiales y súbditos del Reyno: en la cual, para que no se dudase en lo sucesivo cuánta era la potestad del Bayle General, y a qué se extendían su juris-

10. Cf. ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Alfons IV [V], Sèrie general, 0780.

11. Cf. ARV, Real Cancelleria, núm. 266, f. 54r-55r.

12. Cf. ARV, Protocols, núm. 2863/Nicolau Esteve.

13. Cf. ARV, Catàleg de pergamins de la Batllia general de València, núm. 1131378. Miquel Ortigues apareix documentat en les àpoques de la Batllia General com a regent de l’escrivania d’aquesta institució des de l’any 1478 fins el 1499.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

dicción y facultades, declaró que, como tesorero del rey, era superior a todos los oficiales que tenía S.M. En el Reyno, en los hechos fiscales, patrimoniales y de moneda: que en razón de su defensa, adquisición, conservación, conocimiento y demás pertenecientes a su oficio, podía mandar e inhibir a todos los dichos oficiales, y disponer y ordenar lo que le pareciera más conveniente a la mayor utilidad y comodidad del Real Patrimonio: y mandó a los referidos obedeciesen las providencias y órdenes que diese el Bayle General sobre las cosas tocantes a su oficio, como si fuesen de S.M. (PileS 1970: 117)

Podem dir, doncs, que Ortigues a més de ser notari de la ciutat de València era un alt funcionari de la Batllia General. Durant tots els anys que va exercir aquest càrrec cal suposar que aconseguí envoltar-se d’una xarxa social farcida de personatges rellevants relacionats amb la reialesa, la noblesa, l’Església i al capdavall amb tota aquella societat efervescent de la València de finals del segle xv que protagonitzà el ja conegut esclat cultural de les lletres valencianes.

En aquest sentit, és interessant conèixer la nòmina de personalitats polítiques i literàries amb qui Miquel Ortigues va despatxar durant la seua carrera com a notari i com a funcionari de la Batllia General. Així, tenint en compte tots els anys que Ortigues estigué al front de l’escrivania d’aquesta institució és lògic assumir que gaudí d’unes relacions ben estretes amb els batlles que se succeïren mentre ell estigué actiu. Ho corroboren no només les àpoques ja esmentades, sinó la presència al seu domicili professional de les famílies dels Berenguer Mercader i del mateix batlle Diego de Torres, de qui es conserva el testament al llibre de protocols 10251.14 No menys important resulta la presència dels Joan Ram Escrivà de Romaní, pare i fill, que van ostentar el càrrec de mestre racional des de 1479 fins el 1501 el primer i des del 1501 fins el 1517 el segon. A banda d’aquestes famílies, Miquel Ortigues va treballar a la seua notaria amb personalitats del món literari valencià com Miquel Dalmau (1477), Isabel de Castellví, vídua

14. A banda de constatar la presència del mateix batlle, l’esposa d’aquest, Úrsula de Casala i el seu marmessor Cristòfol de Vasurto comptem amb una notable activitat a casa del notari Ortigues. L’esposa arriba a modificar el seu testament fins a tres vegades.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

de l’escriptor Lluís de Castellví (1490), Serafí de Centelles, comte d’Oliva (1505) o Miquel Peres (1505).

3. EL CONTEXT LITERARI DE MIQUEL ORTIGUES

És al si d’aquest ambient des d’on Miquel Ortigues, possiblement, s’hauria inspirat per a redactar els 59 goigs religiosos del Cançoner sagrat15 i altres composicions com les que integren Lo Plant de la Verge Maria. 16 Com apunta BelTran (2008: 262-272) el conreu de literatura religiosa en el segle xv no es devia a una especialització literària de qui hi participava, sinó que era una característica més dels lletraferits valencians de l’època. La poesia religiosa d’aquest període, lluny del que hom podria pensar, no sorgeix només de la voluntat devota dels seus autors ni tampoc de cap providència social que inflamara la passió de la fe de la societat. Hi ha alguns elements externs al fet poètic que poden ajudar a comprendre l’eclosió d’aquesta mena de literatura en uns formats força estantissos. En primer lloc, l’auge de la burgesia com a nova classe acomodada va permetre l’accés d’aquesta elit ciutadana a la creació literària i aprofitar-la com una drecera de promoció social dins la ciutat. Aquests nous prohoms de la burgesia valenciana, entre els quals també figurava el grup dels Fenollar, Vinyoles, Moreno o Gassull, assumien a poc a poc les noves idees renaixentistes i una mirada trencadora respecte al passat més recent, feixuc i medieval. Aquest nou pensament permetia entendre la literatura com una activitat accessible per a tothom i a través de la qual es podia aconseguir cert reconeixement social:

La literatura, per tant, no tenia més transcendència. De ser una diversió per als escriptors, passava a ser així mateix una diversió per al públic. Els manuscrits de primer, el llibre imprès de seguida, buscaven el

15. Si seguim Miquel i PlanaS (1915), qui atribueix tot el cançoner a l’autor.

16. garcia (2016) fa un acurat estudi sobre totes les edicions de l’opuscle i aprofundeix sobre l’autoria de les composicions. Tot i que no confirma de forma absoluta l’autoria de Miquel Ortigues, contrasta algunes dades que condueixen a pensar que aquest notari és l’autor de tots els textos del Plant.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

lector també ociós: més o menys ociós. Els certàmens ho convertirien en festa. Dins les muralles d’una ciutat conformada amb la seva sort venturosa, no es podia demanar més. Els més tocats de classicisme arribarien, potser a abrigar algun fugitiu somni d’immortalitat. Però tots veien la literatura —valgui l’expressió— com una forma de conversa. (FuSTer 1962: 42)

Amb aquesta nova perspectiva social, la burgesia es va abocar a escriure obres i composicions la temàtica de les quals es podria considerar un element literari contextual al servei i profit de l’escriptor. Per posar un exemple, Bernat Fenollar, que fou membre del jurat del certamen poètic de València de 1474, escrigué vint-i-tres anys més tard Lo procés de les olives. És a dir, un mateix autor escrivia versos devots a la Mare de Déu i frivolitzava sobre els tripijocs de l’erotisme més escatològic per una altra banda.

Així doncs, els autors de poesia religiosa, molts d’ells participants dels certàmens literaris religiosos, no precisament responien a una conducta devota, més enllà del que els seus versos predicaren. Però sens dubte, el ressorgiment definitiu dels certàmens literaris a la ciutat de València a partir del 1474 (Ferrando 1983) fou cabdal per a la consolidació d’un tipus de composició poètica de llarg recorregut en l’esdevenidor. Aquests certàmens es convertiren en la plataforma perfecta perquè els rimaires del Regne s’ajustaren poèticament sota un motiu religiós. Que juristes, notaris, metges i mercaders escrigueren poesia religiosa, doncs, no és casual. Si la naturalesa dels certàmens haguera estat una altra, posem per cas l’amor cortès, la gran nòmina de participants que hui coneixem en aquests certàmens no hagueren escrit ni un sol vers sobre sant Cristòfor, santa Caterina o la Mare de Déu. Però què empenyia els lletraferits a conrear aquest tipus de poesia? La resposta s’ha de buscar de nou en l’intent de promoció social i visualització personal entre l’amalgama de juristes, metges, mercaders, nobles i clergues que componien l’espectre social de la València del moment.17 La mateixa naturalesa dels certàmens poètics valen-

17. No hem d’oblidar que entre les motivacions per escriure poesia religiosa també hi havia la necessitat de confirmar-se en la fe cristiana i allunyar qualsevol sospita de ser declarat jueu. Un cas particular és el de Lluís Alcanyís, que, tot i comparéixer a

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

cians, en la seua totalitat, era religiosa i estava relacionada amb els interessos de l’Església. La gran majoria dels certàmens, els medievals, els renaixentistes i els posteriors, s’articulaven al voltant d’uns interessos per part de la institució eclesiàstica de consolidació dels dogmes cristians, sobretot el de la Concepció de la Mare de Déu i el del Cos de Jesús. A banda, encara trobem textos sobre la santedat de la creu o sobre figures hagiogràfiques que incidiren en la difusió de l’església, com santa Caterina de Sena.

Fet i fet, la poesia de certamen degué representar tot un esdeveniment social durant dècades que ocupà molts instants de la vida literària dels lletraferits valencians. Miquel Ortigues, si bé no sabem que concorreguera en cap d’ells, de ben segur que els coneixia i s’interessava per com rutllaven aquells afers literaris i socials. El cas és que els textos que es relacionen amb Miquel Ortigues, el Cançoner sagrat i les composicions de Lo Plant de la Verge Maria, recullen quelcom dels certàmens en la seua producció hagiogràfica i devota, però no seria prudent aixoplugar les seues poesies sota l’epígraf dels certàmens. No seria prudent ni raonable tenint en compte que els certàmens, fins on tenim notícies, només són hagiogràfics —dedicats als sants— en un percentatge ínfim, fet que es contradiu amb el Cançoner sagrat. Etiquetes religioses a banda, del que sí que estem segurs és que Miquel Ortigues conreà els gèneres literaris del seu temps, i en aquest sentit, la seua signatura en una resposta poètica palesa aquesta versatilitat.

4. NOVES DADES SOBRE LA POESIA DE MIQUEL

ORTIGUES: LA RESPOSTA

En la coberta posterior del volum 2752 dels llibres de protocols de Miquel Ortigues que es conserven a l’Arxiu del Regne de València vam trobar la meitat d’un foli doblegat en la primera part del qual es troba la resposta a què hem fet referència en la introducció. Actual-

certàmens poètics religiosos, acabà pagant el seu origen semític al pal de la foguera. (venTura 1978 i Ferrando 1995).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

ment, aquest document no es pot consultar perquè els protocols d’Ortigues han estat digitalitzats i ja no apareix en les còpies digitalitzades. La nostra descripció es basa en la inspecció que vam fer del document l’abril de 2012 quan encara no s’havia digitalitzat aquest fons, i en la descripció física que el tècnic de l’Arxiu Joan Alonso Llorca ens va facilitar, a qui estem molt agraïts.

El text es troba manuscrit en el recto i en el verso d’un quart de foli, mentre que en l’altra part del foli, tant al recto com al verso, hi ha escriptures en llatí del mateix Ortigues de caire notarial que no tenen res a veure amb la poesia. El full, en el sentit de l’escriptura, té unes dimensions de 222 mm × 310 mm. La caixa d’escriptura de la poesia és de 170 mm × 115 mm en el recto, mentre que en el verso és de 185 mm × 125 mm. La tinta és de naturalesa ferrogàl·lica amb tonalitat sèpia. La filigrana representa un guant amb una flor de sis pètals al damunt.18 En general, l’estat de conservació és bo tot i que presenta una taca de naturalesa aquosa que es repeteix en quatre ocasions pel doblegat del full. També presenta orificis petits i aïllats causats per insectes bibliòfags. La tinta no presenta cap alteració destacable i es manté estable fins i tot en la zona afectada per la humitat. El verjurat, en sentit horitzontal, es constitueix a partir de les puntures primes i pròximes entre si —10 per cada centímetre— i els corondells: 5 línies amples que disten 4 centímetres entre si en les quatre primeres i 2 centímetres en el darrer cas.

El títol «Resposta feta al magnífich mossèn Ausiàs Crespí, cavaller, ab los rims mateixos de la sua demanda» ubica la composició en el gènere de les preguntes i les respostes poètiques. Ortigues, fins i tot, palesa el funcionament d’aquest gènere, a partir del qual el demandant fixava la rima i la mètrica de manera que qui responia s’hi havia d’ajustar. El títol també revela la identitat del demandant i el destinatari de la resposta, Ausiàs Crespí de Valldaura.19

La Resposta mostra una disputa de caire moral sobre la temptació de l’home contemporani. Segons el parer d’Ortigues, la gent viu com-

18. La filigrana s’assembla a la del model 11154 que BriqueT (1923) cataloga a Palerm (1479 i 1482) i a Catània (1480).

19. Actualment preparem un article sobre els participants de la composició, Ausiàs Crespí de Valldaura i el Mestre Racional.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 17

pletament enganyada a si mateixa i prefereix usar el mal tot volent desviar-se de la virtut «L’engany que hui cascú pren en son viure / usant lo mal, segons me par y veig, / y·l desviar cascú en son meneig / de les virtuts volent-se fer delliure» (vv. 1-4). La causa per la qual la gent s’haja lliurat al riure i així done a Déu una mala imatge és l’opinió que es té en la societat sobre com els vells i els joves es comporten respecte a les virtuts i de com així van llaurant la seua perdició «y lo perquè veu tant huy la gent riure / donant de si a Déu mala rahó / ho causa tot tenir opinió / de fals juhí que vol cascú descriure / de com los vells y·ls jovens cada dia / viuen perdent tant més que no·s poria» (vv. 5-10).

En la segona estrofa, sense esmentar-ho, Ortigues tracta el pecat de la temptació com un mal generalitzat. En els dos primers versos, l’autor s’adreça directament al seu interlocutor i subratlla que els pecats que el tenen captivat són set: «Responch Senyor, segons ma fantasia / que·ls set peccats que us tenen en comís» (vv. 11-12). Sembla que el tema central de la pregunta i la resposta gira al voltant de si cal considerar la temptació, falta original d’Adam al Paradís, com a pecat, ja que s’ha fet d’aquest pecat virtut i la gent tendeix a creure que els pecats només són sis: «y·l fals parer que no són sinó sis / fent gran virtut d’aquell crim que·ns atia / és lo deffalt de l’hom primer que·ns guia» (vv.13-15). A continuació, Ortigues convida Ausiàs Crespí a la reflexió sobre aquest malentés general per a arribar a una conclusió: el pecat fa que la raó es desvie i així es té cura dels assumptes grollers en comptes de tindre cura dels preceptes de Déu: «si bé y pensau segons l’obrar y·l dir / y així us poreu ab vos ven avenir / que tal peccat fa que rahó desvia / tant que la gent del rust món te gran cura / y de l’etern veig que molt poch se cura» (vv. 16-20).

En la tercera estrofa, Ortigues dicta sentència i assegura que si l’ignorant no segueix el consell d’algú, ben bé se’l pot acusar de boig, però sobretot, que cal seguir el consell del virtuós a qui tothom deu escoltar, i seguir-ne els passos: «Foll se pot dir qui de saber fretura / si no segueix lo bon seny de algú / y majorment al qui·n virtuts rellu / al qual li deu cascú fermar procura» (vv. 21-24). És aquest camí l’únic possible perquè l’ignorant seguisca el bon camí i oblide definitivament el dolent, «puix l’ignorant ab tal fe assegura / per a fer bé y

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

oblidar lo mal» (vv. 25-26). Finalment, Ortigues apel·la al mestre racional perquè entre en el joc poètic —o el continue— i responga amb les mateixes fórmules poètiques a Ausiàs Crespí, qui segons Ortigues i tot utilitzant la hipèrbole, es tracta de l’escriptor a qui els virtuosos més admiren «Lo magnifich mestre racional / crech respondrà ma escriptura / a vós qui sou la bella y alta rima / d’aquell saber que·l virtuós estima» (vv. 27-30).

Tot i que el conreu d’aquest gènere poètic es relaciona amb el joc literari, el virtuosisme i la pràctica lírica,20 no hauríem de deixar perdre l’oportunitat d’associar el missatge de la Resposta d’Ortigues amb els textos amb què se’l vincula, tot i les precaucions que abans plantejàvem en parlar de la versatilitat dels poetes valencians de finals de segle a l’hora d’encasellar-lo en un gènere o en un altre. En aquest sentit, si analitzàrem el contingut tant de la Resposta com del Cançoner sagrat i de les composicions de Lo Plant, podríem apropar-nos al perfil moral de l’autor, que li degué permetre erigir-se com a personatge de referència per als seus coetanis en aquest tipus de matèries. L’auctoritas d’Ortigues que sembla despendre’s de la Resposta s’haurà d’analitzar en un futur estudi a partir de l’anàlisi dels textos literaris i dels fons documentals per copsar el seu abast.

4.1. La Resposta i el Cançoner sagrat

A partir del manuscrit de la Resposta, que, no ho oblidem, està firmat al final per Miquel Ortigues, es poden establir una sèrie de coincidències respecte al procés de composició del Cançoner que ajudarien a aclarir alguns dubtes sobre l’autoria dels textos. La mesura de quart és la mateixa que Ortigues fa servir per a redactar el Cançoner (tot i la

20. Segons Pérez (2009: 289), aquest gènere respon sobretot a un afany d’exhibició pública de les destreses líriques i a un divertiment socialment reconegut: «Las últimas preguntas y respuestas, las del Cancionero general, nos acercan a un género eminentemente lúdico que permite a los poetas exhibir su talento y agudeza. Poesía para colmar la curiosidad y las ganas de aprender que caracterizan al hombre culto del siglo xv; pero sobre todo, poesía lúdica que entretiene y aporta un prestigio a todo el grupo.»

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 19

guillotina de l’enquadernació) i els seus protocols notarials. La calligrafia literària de la Resposta s’adiu exactament a la de moltes composicions dels manuscrits del Cançoner tot i que com ja comentàvem en altres treballs ( Barceló 2018) la cal·ligrafia personal pot divergir substancialment segons la tipologia de document. En aquest mateix sentit, el procediment d’Ortigues per a revisar els seus textos literaris és el mateix en ambdós casos: en el cas de la Resposta escriu la poesia i posteriorment revisa i corregeix els versos segons li convé, de manera que ratlla el vers i escriu una lliçó o dues en l’interlineat. El mateix procediment trobem en el Cançoner , on hi ha ratllades, a banda de versos, cobles senceres. De fet, el procés de revisió fa que aquestes mateixes revisions tornen a revisar-se i a ratllar-se de manera que les noves lliçons les trobem als marges o entre les mateixes cobles.21

Aquesta manera de fer d’Ortigues ens conduiria a creure que les poesies que ens han arribat d’ell són exclusivament documents personals que després d’un copiat definitiu podrien haver-se publicat, com així ocorre en algunes composicions que trobem en Lo Plant. 22 En el cas de la Resposta no es pot saber si Ausiàs Crespí o el mestre racional reberen el repte poètic però sembla ser que el nivell d’explicitació de l’emissor i el receptor són una mostra evident d’una activitat poètica ben real dels seus participants.

La composició compta amb tres estrofes de deu versos cadascuna. Els versos són decasíl·labs amb cesura a minore 4 + 6 i on l’accent del primer hemistiqui sempre és masculí, mentre que en el segon hemistiqui alternen els accents femenins i els masculins sense cap disposició premeditada. Els versos de la Resposta presenten la següent rima: ABBAACCADD DFFDDEEDGG GHHGGIIGJJ. El primer vers de cada quintet pren la rima de l’últim vers de l’estrofa anterior.23 Aques-

21. Vg. en l’Apèndix les figures 1, 2 i 3.

22. En ambdues obres es troben les oracions Lo Credo in Deum i La Salve Regina.

23. L’estructura ABBAACCADD és una raresa que costa de rastrejar. Amb tot, ParraMon (1992: 130-132) detecta aquest esquema en una esparsa d’Ausiàs March: «Si em demanau lo greu turment que pas» (archer 1997: 333-334). En l’àmbit castellà hem pogut trobar dues mostres en l’edició de 1511 del Cancionero General (caSTillo 1958 [1511]): la primera és una estrofa del comte d’Oliva, Serafí de Centelles: «Coplas del Conde de Oliva sobre aquella palabra que dixo Pilato a los Judios quando les

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

ta estructura és una raresa que només es pot tornar a trobar en comptades ocasions. Forma part de les estructures de tres rimes imbricades en dos quartets o quintets, com és el cas que, segons chaS (2016: 632-666), aprofitaren per a tractar temes de caire científic, teològic o filosòfic i que arribaren a la poesia castellana des de la tradició provençal a través de Galícia.

Atenent l’incipit de la Resposta, «ab los rims mateixos de la sua demanda», podem arribar a la conclusió que les rimes, la mètrica i la versificació de la composició no són originals d’Ortigues, sinó que ja venien donades per Ausiàs Crespí.24

La construcció de les rimes, com es pot comprovar en la taula 1, s’elabora a partir de les formes verbals, sobretot les de present i les d’infinitiu. En les tres estrofes es detecten llicències mètriques que permeten mantenir la coherència de l’estructura mètrica en tot moment. Ortigues domina perfectament l’ús de les sinalefes (vv. 26 i 29), dialefes (v. 22) i elisions (vv. 3, 9, 10, 12, 13, 14, 15, 16, 23 i 30), llicències que apareixen també al Cançoner. S’ha de fer notar que en el primer hemistiqui del vers 27 es continuen computant quatre síl·labes —es té constància de l’ús del mot magnífich com a agut, segon el Diccionari català valencià balear.

5. EL GÈNERE LITERARI

La Resposta s’ha de situar en un gènere literari que té poc a veure amb la religiositat dels goigs i les lamentacions que es relacionen amb Ortigues. En concret, aquesta composició s’ha d’adscriure al gènere de les preguntes i les respostes, l’origen del qual ve de lluny i es remunta als conflictus o contrasti poetici de la literatura llatina medieval. Aquest gènere dialèctic inicial desenvolupà les seues variacions geogràfiques per tot Europa cap al segle xii i escampà expressions poètiques semmostro a Christo nuestro señor diziendo: Ecce homo» [ID6062], 16r; la segona és una pregunta-endevinalla que Mossén Geroni Artés formula a Mossén Crespí de Valldaura, en aquest cas, però, el tema gira entorn de la força del pas del temps i sembla que es deixen de banda les disquisicions morals, [ID6553], 159r.

24. A l’apartat 5 expliquem el funcionament de les preguntes i respostes.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 21

blants i alhora diferents. A França van aparèixer les demandes d’amour, 25 a la Provença la tençó i el partiment trobadoresc, que donà lloc més tard a les formes catalanes de les demandes i les respostes, i en la literatura gallega sorgiren les tençoes d’escarnio i el maldezir. Totes aquestes fórmules de poesia dialogada convergiren en la literatura castellana i catalana en les preguntes i respostes, encara que segons sembla és en la primera on es conreà el gènere de forma més àmplia i clara, com es pot comprovar en els cançoners lírics castellans del segle xv i xvi. El gènere, des dels seus inicis fins a mitjans del segle xv, patí una transformació formal i temàtica, de manera que es va passar de la simple argumentació dialèctica al lluïment poètic de qui hi participava. Així, la variació temàtica que presenten les preguntes i respostes està al servei de l’artifici i del geni del poeta, que considera aquest gènere una plataforma per a l’establiment de relacions personals mitjançant el conreu literari. No debades, com diu Pérez (2009: 291), les preguntes i les respostes són una pintura realista de les relacions literàries i personals que marquen el panorama polític i cultural del segle xv.

El funcionament del gènere es basava en la simetria formal de la pregunta i la resposta. D’aquesta manera, el demandant exposava una qüestió moral, filosòfica o amorosa a un receptor concret perquè aquest formulara el seu judici al voltant de la pregunta. El demandat havia d’ajustar-se rigorosament als mateixos metres i les mateixes rimes de qui plantejava la pregunta, i així la invitació a participar en el debat constituïa un repte formal i una oportunitat de fer valdre les seues destreses poètiques. Però a banda de l’artifici, el gènere no es basava només en la discussió personal de dos poetes sobre temes més o menys greus, sinó que acomplia la funció d’emetre judicis de valor sobre els temes proposats. És aquesta funcionalitat la que ens porta a preguntar-nos quin tipus de circulació social tenien aquestes composicions, atés que tant la pregunta com la resposta semblen més aviat documents personals que no pas peces literàries destinades a la publicació. La nostra Resposta acompleix tots els trets paradigmàtics del gènere i testimonia una vitalitat poètica en els cercles literaris valen-

25. Cf. canTavella (1997)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

cians en català. Tanmateix, no s’han conservat molts més testimonis que ajuden a comprendre quin era el mecanisme de recepció i distribució de les composicions i quin abast social tingué. Així com en la literatura castellana se n’han conservat nombroses mostres, gràcies a la seua publicació en cançoners del segle xv i xvi, en l’àmbit català no comptem amb eixa sort i no sabem si el gènere gaudí de la mateixa vitalitat. Les preguntes —o demandes— i respostes que ens han arribat en català ho han fet per vies molt diferents i no comptem amb estudis globals que tracten el tema a fons. Això sí, tenim constància de preuades excepcions que cal esmentar. En les obres d’Ausiàs March es comptabilitzen tres preguntes i respostes: el primer parell entre March i Tecla de Borja: «Demanda feta per mossèn Ausiàs March a la senyora na Tecla de Borja, neboda del Pare sant»; el segon entre March, Bernat Fenollar i Rodrigo Díez: «Demanda feta per mossèn Fenollar a mossèn Ausiàs March, Resposta de mossèn Ausiàs March i Altra resposta feta per a Rodrigo Diez»; i el tercer parell entre March i Joan Moreno, tot i que d’aquest últim no tenim la resposta: «Demanda de mossèn Ausiàs March a Joan Moreno». Unes altres composicions d’aquest tipus que s’han conservat són les de Joan Roís de Corella: dos parells de preguntes i respostes són entre Corella i Bernat Fenollar. El primer gira entorn de la qüestió sobre si la pietat pot matar: «Demanda mossèn Fenollar a mossèn Corella i Respon mossèn Corella; el segon parell parla sobre la imperfecció humana: «Demana mossèn Fenollar a mossèn Corella i Respon mossèn Corella». També trobem una demanda que Corella adreça al Príncep de Viana sobre la vàlua intel·lectual i personal del príncep, el qual li remet la resposta en castellà, sobre la qual Corella torna a escriure una resposta: «Demanda mossèn Corella al senyor Príncep, Respon lo senyor Príncep i Corella al Príncep». El cançoner Jardinet d’Orats també dona compte del gènere i presenta algunes composicions: una és la «Resposta de Romeu Llull a tres cobles del comte d’Oliva qui més loaria e millor la senyora na Francina Rossa, metent per joya un diamant e responent per los mateixos rims»; una altra del mateix Romeu Llull en castellà, «Otra respuesta de Romeu Llull»; i finalment trobem la «Qüestió moguda per mossèn Fenollar, prevere, a mossèn Joan Vidal, prevere, e a en Verdanxa e a en Vilaespinosa, notaris, la qual qüestió és dispu-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 23

tada per tots e d’aquells sentenciat per Miquel Stela», un debat poètic dialogat a quatre veus sobre què és allò que fa moure l’amor. També trobem en l’edició de 1514 del Cancionero General huit composicions d’autors valencians en català: Miquel Peres, Joan Verdanxa, Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francesc de Castellví.26 Hem de suposar que Hernando del Castillo recopilà només algunes composicions en català per a donar compte de la riquesa poètica dels autors valencians i que en fer-ho descartà moltíssim material que s’ha perdut. El que ha sobreviscut al pas dels segles ho ha fet gràcies a la còpia, l’enquadernació i l’edició de composicions que circulaven pels cercles literaris i que gaudien d’un cert èxit social. Com explica BelTran (1998: 17-22), era molt freqüent la distribució del plecs solts que contenien còpies personals de poesies o grups de poesies, plecs que despertaven un especial interès en el públic. També apunta que una altra forma de distribució era el regal personal d’una composició del poeta als seus amics, admiradors, destinataris —en el cas de les preguntes i respostes— o protectors, mecanisme que feia dels documents personals molt més susceptibles de perdre’s, i de ben segur és una de les raons per què han estat la sort i la dissort les culpables de conservar el que hui dia ens ha arribat.

6. CONSIDERACIONS FINALS

Els testimonis de les relacions professionals que trobem en els protocols notarials de Miquel Ortigues ajuden a comprendre millor la importància d’aquest notari. El llistat de personalitats cabdals en la política i en la vida social valenciana que trobem en els protocols palesen que Miquel Ortigues es relacionava amb bona part de la noblesa i la burgesia de la ciutat de València. Entre aquestes relacions cal destacar

26. Entre les edicions de 1511 i 1514 es comptabilitzen un total de 33 preguntes i respostes d’autors valencians, de les quals 8 són en català. La poca quantitat de poesies en català no ha de veure’s necessàriament com quelcom negatiu, més aviat significa que encara que la intenció era la recopilació de poesia castellana, no hi podien faltar poesies catalanes que reflectiren la vitalitat i l’artifici d’una llengua literària admirada pels castellans.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

personalitats del món literari com els Joan Ram Escrivà o els Berenguer Mercader, mestres racionals i batlles generals amb qui compartí despatxos i qui sap si també tertúlies literàries. L’aparició de la Resposta demostra que Miquel Ortigues fou un autor de gèneres, temes i metres diversos, la qual cosa no és estranya ateses les seues relacions literàries i professionals i la seua condició social.

Fins que no es trobe un document que certifique de forma explícita que Miquel Ortigues és l’autor del Cançoner sagrat i de les obres de Lo Plant, no podrem dir científicament que n’és l’autor. Tanmateix, gràcies a l’aparició de la Resposta i la signatura explícita de Miquel Ortigues al final de la composició, tenim a l’abast més arguments per a considerar aquesta teoria seriosament. Tot i que encara no s’ha fet un estudi paleogràfic de la cal·ligrafia dels textos literaris i administratius que s’atribueixen a Ortigues, podem dir que el tipus de lletra que trobem en els manuscrits del Cançoner, en la Resposta i en els protocols notarials s’assembla moltíssim. De més a més, el procediment de composició i revisió dels versos és el mateix en ambdós textos, es poden observar mecanismes de correccions, introduccions de noves lliçons i noves solucions mètriques.

La Resposta dona compte de la vitalitat del gènere de les preguntes i respostes en català tot i que el pas dels segles no ens haja deixat més que comptades mostres. La manca de més testimonis creiem que es podria explicar per la transmissió manuscrita en plecs solts de les composicions que mai s’arribaren a compilar per a la impressió. La presència, tot i que testimonial, de preguntes i respostes en català en el Cancionero General es pot considerar com una necessitat de reconèixer la importància i la influència de la poesia catalana en la castellana.

7. EDICIÓ

A continuació, oferim l’edició de la poesia de la forma més respectuosa a l’original perquè es puga apreciar no només l’estil o el model de llengua, sinó el procés de composició literària de Miquel Ortigues.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

7. 1. Criteris

d’edició

Els criteris d’edició que apliquem són els que fa servir l’editorial Barcino en la col·lecció «Els Nostres Clàssics», als quals n’hem afegit alguns d’específics, els següents:

(1) [ ] Elements afegits.

(2) Marquem amb el signe + el full on comença el poema, que sembla que indica que es tracta del recto.

(3) Marquem els calderons entre cobles amb aquest símbol: C.

(4) Els elements ratllats i descartats que trobem en el manuscrit tant en el vers principal com en l’espai interlineal els anotem en una nota a peu de plana; en el vers 9 anotem les dues lliços alternatives que trobem en el manuscrit de forma consecutiva separades per un punt i coma.

(5) La cesura, que en el text va indicada amb una barra, la marquem amb quatre espais blancs seguits.

(6) Reproduïm la firma de Miquel Ortigues tal com apareix al marge dret del verso del full, envoltada per dues ratlles formant un angle.

[r] +

Resposta feta al magnífich mossén Ausiàs Crespí, cavaller, ab los rims mateixos de la sua demanda

[1] L’engan que huy cascú pren en son viure usant lo mal, segons me par y veig, y·l desviar cascú en son meneig de les virtuts volent-se fer delliure, y lo perquè veu tant huy la gent riure 5 donant de si a Déu mala rahó, ho causa tot tenir opinió de fals juhí que vol cascú descriure

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

de com los vells y·ls jóvens27 cada dia28 viuen perdent tant, més que no·s poria.29 10

ℂ

[2] Responch Senyor, segons ma fantasia, que·ls set peccats que·ns30 tenen en comís y·l fals parer que no són sinó sis fent gran virtut d’aquell crim que·ns atia és lo deffalt de l’hom primer que·ns guia, 15 [v] si bé y pensau31 segons l’obrar y·l dir y així us poreu32 ab vós ven avenir, que tal peccat fa que rahó desvia tant que la gent33 del rust món te gran cura34 y de l’etern veig35 que molt poch se cura.36 20

[3] Foll se pot dir qui de saber fretura si no segueix lo bon seny de algú, y majorment al qui·n virtuts rellu al qual li deu cascú fermar procura puix l’ignorant ab tal fe assegura 25

27. jovens: jovens cascun

28. de com los vells y·ls jóvens cada dia: de com los vells y·ls jóvens cada dia; de hon lo vell creu viure cada dia

29. viuen perdent tant, més que no·s poria: y·l jove may se creu morir poria

30. Una lectura alternativa d’aquesta solució seria que us. Optem per la forma que·ns ja que en els versos 14 i 15 la solució més coherent és l’ús de la primera persona plural.

31. si bé y penseu: si bé pensau

32. poreu també es pot llegir poriu.

33. gent: gent vaga

34. tant que la gent del rust món te gran cura: per hon del món cascú veig te gran cura

35. veig: tots veig

36. y de l’etern veig que molt poch se cura: y del servey de l’etern Déu no·s cura; y de l’etern cascú molt poch se cura

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

per a fer bé y a oblidar lo mal. Lo magnifich37 mestre racional crech respondrà segons ma escriptura a vós qui sou la bella y alta rima d’aquell saber que·l virtuós estima. 30

Miquel Ortigues.

BIBLIOGRAFIA

archer (1997): Robert Archer (ed.), Ausiàs March, Obra Completa, Barcelona: Barcanova.

Barceló (2013): Sergi Barceló, «L’estil i la llengua de Miquel Ortigues al Cançoner sagrat de vides de sants», Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 2, ps. 61-83. En línia a: <https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/3102>.

[Consulta: 20-1-2017]

— (2018): «Els manuscrits del Cançoner sagrat de vides de sants», Revista de cancioneros impresos y manuscritos, 7, ps. 19-45. En línia a: <https://rcim.ua.es/article/view/2018-n7-els-manuscritsdel-canconer-sagrat-de-vides-de-sants> [Consulta: 20-1-2020]

BelTran (1998): Vicenç Beltran, «Copistas y cancioneros», Edición y anotación de textos, dins Actas del Primer Congreso de Jóvenes Filólogos, A Coruña: Universidad de A Coruña, ps. 17-40. En línia a: <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1228587>. [Consulta: 30-1-2017]

— (2006): Poesia, escriptura i societat: els camins de March, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

BriqueT (1923): Charles-Moïse Briquet, Les filigranes: dictionnaire historique des marques du papier, dès leur apparition vers 1282 jusqu’en 1600, 4 vols., 2a ed., Leipzig: Karl W. Hiersemann. En línia a: <http://www.ksbm.oeaw.ac.at/_scripts/php/BR.php> [Consulta: 20-2-2017]

37. En aquest cas, magnifich s’ha de llegir agut per a respectar la mètrica de l’hemistiqui i, per tant, no l’accentuem com en l’incipit del poema.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

canTavella (1997): Rosanna Cantavella, «Dames a l’aigua: el tema del debat entre el Príncep de Viana i Joan Roís de Corella», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 8, ps. 37-45.

caSTillo (1958 [1511]): Hernando del Castillo, Cancionero General, edición facsímil de la Real Academia Española, con introducción e índices de A. Rodríguez Moñino, Madrid: RAE.

— (1959): Suplemento al Cancionero General que contiene todas las poesías que no figuran en la primera edición y fueron añadidas desde 1514 hasta 1557, introducción de A. Rodríguez Moñino,

València: Editorial Castalia.

chaS (2016): Antonio Chas, «Variaciones formales en géneros de forma libre: las preguntas y las respuestas», dins Fernando Gómez Redondo (coord. i dir.), Historia de la métrica medieval castellana, San Millán de la Cogolla: Publicaciones del CILENGUA, «Colección Instituto Literatura y Traducción 11, Miscelania», 5, ps. 632-666.

cruSelleS (1998): José Maria Cruselles, Els notaris a la ciutat de València. Activitat professional i comportament social a la primera meitat del segle xx, Barcelona: Pagès Editors.

Ferrando (1983): Antoni Ferrando, Els certàmens poètics valencians del s. xiv al xix, València: Institut de Literatura i Estudis Filològics, Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València.

FuSTer (1962): Joan Fuster, Poetes, moriscos i capellans, València: l’Estel. garcia (2002): Marinela Garcia (ed.), Lo passi en cobles, Barcelona, València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. — (2015): «Consideracions al voltant de la transmissió impresa de les obres dels escriptors del segle xv; sobre Miquel Ortigues», dins Lola Badia, Emili Casanova i Albert Hauf (eds.), Estudis medievals en homenatge a Curt Wittlin, Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 25, ps. 189-202. — (2016): «Ordenat per lo discret en Miquel Ortigues, notari de València. Sobre l’autoria i les edicions de Lo plant de la Verge Maria fins al segle xxi», La literatura medieval hispánica en la imprenta (1475-1600), València: Publicacions de la Universitat de València.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 29

— (2019): «‘Parlau-me, doncs, fill meu tan sant’. Edició de Lo plant de la Verge Maria de Miquel Ortigues», Bulletin of Hispanic Studies, 96, 10, Liverpool: Liverpool University Press Online, ps. 1.135-1.166. garcia & MaS (2014a): Marinela Garcia i Antoni Mas, «Lo plant de la Verge Maria de Miquel Ortigues (1512). Introducció, estudi lingüístic i edició», dins Estudis Filològics en Homenatge a la professora Ma. Antònia Cano, Alacant: Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana, ps. 139-159.

— (2014b): «Lo Plant de la Verge Maria de Miquel Ortigues (segle xvi). Consideracions sobre la difusió i la llengua del text», dins Inmaculada Fàbregas, Araceli Alonso, Christian Lagarde (eds.), Els Països Catalans i la Bretanya a l’Edat Mitjana: entorn de la «matèria de Bretanya» i sant Vicent Ferrer, Canet: Éditions Trabucaire, ps. 111-124.

MarTínez (2014): Tomàs Martínez, «Creación y devoción en cancioneros catalanes: el Cançoner sagrat de vides de sants», Revista de poética medieval, 28, ps. 77-92. En línia a: <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4914202>. [Consulta: 22-1-2017]

MaSSó & Foulché-delBoSc (1912): Jaume Massó Torrents i Raymond Foulché-Delbosc (eds.), Cançoner sagrat de vides de sants, Barcelona: Societat Catalana de Bibliòfils.

Miquel (1915): Ramon Miquel i Planas, «El Cançoner devot de’n Miquel Ortigues (segle xvi)», Bibliofília. Recull d’estudis, observacions, comentaris y notícies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular, 2, Barcelona: Imp. Fidel Giró, ps. 1-55. En línia a: <https://archive.org/details/ bibliofiliarecul02miquuoft> [Consulta: 15-1-2017]

ParraMon (1992): Jordi Parramon, Repertori mètric de la poesia catalana medieval, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. PalàcioS (1977): Josep Palàcios (ed.), Poesia religiosa del segle xvi. III. Lo Plant de la verge Maria (1512). Cobles noves de la verge Maria (1519). Cobles novament emprimides de la salutació de nostra senyora (1535), València: Gràfiques Soler.

Pérez (2009): Estela Pérez, Los poetas valencianos en el Cancionero General: estudio de sus poesías, València: Publicacions de la Universitat de València.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

30

Llengua & Literatura, 31, 2021

PileS (1970): Leopoldo Piles, Estudio documental sobre el bayle general de Valencia, València: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

venTura (1988): Jordi Ventura, Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, València: Edicions Tres i Quatre.

APÈNDIX

Taula 1. Buidatge de les construccions rítmiques en la Resposta de Miquel Ortigues.

1a eSTroFa 2a eSTroFa 3a eSTroFa

inFiniTiuS Viure riure descriure dir avenir

PreSenTS Veig Meneig atia guia desvia cura cura fretura procura assegura escriptura algú rellu Rima estima

alTreS ForMeS Dia Poria en comís

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Figura 1. Mostra del procés de correcció en el Cançoner sagrat de vides de sants (Manuscrit 3 de la Biblioteca de Catalunya, foli 77v.).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Llengua & Literatura, 31, 2021

Figura 2. Mostra del procés de correcció en la Resposta (Recto del foli solt trobat al volum 2752 de protocols notarials del notari Miquel Ortigues pertanyent als anys 1503 i 1504).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

Figura 3. Mostra del procés de correcció en la Resposta (Verso del foli solt trobat al volum 2752 de protocols notarials del notari Miquel Ortigues pertanyent als anys 1503 i 1504).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 7-33

NOTES SOBRE EL PENSAMENT LITERARI D’AGUSTÍ BARTRA: LES COL·LABORACIONS A LLETRES I A LA NOVA REVISTA

notes on the Literary thought of agustí Bartra: contriButions to lleTreS and la nova reviSTa

enric Falguera

Universitat de Lleida

Av. Estudi General, 4, 25001 Lleida

Tf. 973 70 65 23 enric.falguera@udl.cat

ORCID ID: 0000-0001-6021-2169

Resum

Aquest article tracta sobre les col·laboracions d’Agustí Bartra (1908-1982) a dues revistes catalanes de l’exili de Mèxic: Lletres. Revista literària catalana i La Nova Revista. Bartra hi desenvolupa els seus textos teòrics i literaris, el seu pensament estètic i poètic, en paral·lel a la creació de la seva obra, i hi podem observar els seus deutes amb la tradició literària i els autors que considera imprescindibles en el seu pensament, i establir els lligams estètics (de tradició, temàtics, de gènere...) i generacionals entre ell i els autors que publiquen llur obra a les revistes, així com ressaltar les absències, per tal de definir millor les relacions de supervivència dels escriptors catalans a l’exili.

La finalitat d’aquest estudi és, doncs, recollir, sistematitzar i analitzar els articles i l’obra dispersa d’Agustí Bartra en les dues publicacions esmentades per tal d’extreure’n el pensament literari i poder escatir els interessos —temes, autors, estètiques— que el movien a escriure entre els anys 1944 i 1958 (anys en els quals escriu, entre d’altres, L’arbre de foc, Poema de l’home, Poemes d’Anna o L’evangeli del vent) des de l’exili mexicà i, així, poder conèixer millor la tasca fonamental que aquesta generació va fer lluny de la seva terra a favor de la cultura catalana i la seva literatura.

Paraules clau Bartra, exili, poesia, literatura catalana contemporània, postsimbolisme

Abstract

This article is about Agustí Bartra’s (1908-1982) contributions to two Catalan journals-in-exile in Mexico: Lletres. Revista literària catalana and La Nova Revista. Throughout the pages of these publications, Bartra develops his aesthetic and poetic thinking in his theoretical and literary texts published in Mexico in parallel to the creation of his oeuvre. The study also depicts the

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

DOI: 10.2436/20.2502.01.98

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Rebut: 1-8-18; Acceptat: 1-8-19

Llengua & Literatura, 31, 2021

most significant and influential authors as reflected in Bartra’s work and establishes aesthetic and generational links between Bartra and the authors who published their work in magazines. It also points out the absence of other authors to help define the survival relationships of Catalan writers inside and outside Catalonia. Therefore, the main purpose of this study is to collect, systematise and analyse the articles and works of Agustí Bartra in the two aforementioned publications in order to extract the literary thinking, interests and motivations (themes, authors, etc.) that inspired him to write from exile in Mexico between 1944 and 1958 (when he wrote L’arbre de foc, Poema de l’home, Poemes d’Anna and L’evangeli del vent, among others). Consequently, this leads us to a better understanding of the essential efforts on behalf of Catalan culture and its literature of a generation far from their homeland.

Key Words

Bartra, exile, poetry, contemporary Catalan literature, post-symbolism

1. INTRODUCCIÓ

L’activitat literària d’Agustí Bartra a l’exili és fecunda. El poeta barceloní arriba a Mèxic el 1941, després d’unes breus estades primer a la República Dominicana i, després, a Cuba. Fent un repàs ràpid a la seva producció a l’exili (Férriz 1998: 230), trobem: les novel·les Xabola o Crist de 200.000 braços (1968) i La lluna mor amb aigua (1968); les narracions, L’estel sobre el mur (1942) i Odisseu (1953); els reculls poètics L’arbre de foc (1946), Màrsias i Adila (1948), L’evangeli del vent (1956) i Ecce homo (1968), i les peces teatrals Octubre (1951), La noia del gira-sol (1951-1953), Nausica, Circe, Calipso, i Penèlope, incloses a Odisseu, Cora i la magrana (1958) i El tren de cristall (1964). A més a més, encara va publicar en castellà el poema èpic Quetzalcòatl (1960), que no va editar-se en català fins el 1971, amb el poeta ja de retorn a Catalunya. De fet, algunes d’aquestes obres veieren primer la publicació en castellà, probablement a causa dels problemes econòmics del poeta. És el cas de Crist de 200.000 braços, Ecce homo, i La lluna mor amb aigua, publicades el 1958, 1964 i 1968, respectivament. I encara hi hem d’afegir les participacions a la premsa mexicana i les col·laboracions a la premsa catalana de Mèxic (auleT 1998: 438),

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

El pensament literari d’Agustí Bartra a l’exili 37

com la revista i la col·lecció Lletres, i les col·laboracions a La Nova Revista, objecte del nostre estudi i que apareixen referenciades a la bibliografia que tanca el treball.

Si ens centrem en aquestes dues publicacions periòdiques, observem que Bartra sembla utilitzar-les amb dos objectius. 1) Com a plataforma on donar a conèixer els textos que va escrivint i que contenen ja tot el sentit i valor simbòlic de la seva obra. 2) Com a vehicle per fixar i exportar a Catalunya una imatge d’ell mateix escriptor. Textos que són la llavor d’una obra més gran, més ambiciosa, clau en la producció bartriana, que germina anys més tard. Pensem, per exemple, en el cas del conte «El corneta Joan Alom» inserit a Crist de 200.000 braços i a La lluna mor amb aigua, o en el conjunt poètic «Estances per a Adelaisa», utilitzat a L’evangeli del vent o a la «Rapsòdia d’Arnau» (1974), dins Soleia (1977).

Agustí Bartra publica, entre totes dues revistes, 26 peces originals: 7 poemes a Lletres i 3 a La Nova Revista. Tradueix 2 poemes a La Nova Revista i 9 a Lletres. Edita 3 contes a Lletres i 1 a La Nova Revista, i publica un fragment de Nausica a Lletres. A més a més, escriu tres ressenyes per a Lletres, un text sobre poètica a La Nova Revista, i a Gaseta de Lletres, suplement literari de La Nova Revista, dirigit pel mateix Bartra, una ressenya, un altre text sobre poètica i un text reivindicatiu sobre la unitat de la llengua, del qual deduïm que poques coses han canviat en seixanta anys. En total 7 textos d’índole diversa que tenen en comú la reflexió sobre el fet literari. Vegem-ho pas a pas.

2. «UNA NOIA AMB LA VEU VIVA»

Agustí Bartra ja mostra la densitat i la coherència de la seva obra en els primers anys d’exili. Recordem que arriba a Mèxic el 1941. Ha publicat tan sols Cant corporal (1938) i la versió castellana de L’arbre de foc (El árbol de fuego) (a l’exili dominicà, el 1940). És, doncs, un poeta jove que està construint la seva obra. Aquests primers anys constitueixen, per tant, el període en el qual Bartra fixa la seva poètica, que va constituint un corpus homogeni i coherent al llarg dels anys, i tras-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

passa fins i tot la barrera dels gèneres: «la naturalesa particular de Bartra fa que en la seva obra hi hagi realment un sol gènere, la poesia, sigui en forma de vers, de prosa, de diàleg, d’escenificació, de narració» (Murià 1992: 118). De fet, aquesta elasticitat dels gèneres es palesa quan textos aparentment teatrals com «La torre i la campana», publicat a La Nova Revista, reapareix un any després en una obra lírica, «Les gàrgoles coronades d’estrelles», tercera part de L’evangeli del vent (1956).

Bartra, quan publica els textos de Lletres i La Nova Revista, té al cap una concepció de poesia; un model que parteix de Rilke i s’apropa a la deu original del romanticisme alemany. Una poesia que és nit, música, ànima i misteri, terra, home i homes, amor, que va de la paraula a la veu. No en va Bartra escriu en aquests anys els set textos als quals ens hem referit sobre el fet poètic, més altres poemes que poden ser llegits com a poètiques, pensem en «Als llavis del silenci», per exemple, publicat a Lletres, o en «Art poètica», escrit el 1956 i publicat a L’evangeli del vent en els mateixos anys que Bartra dirigeix la Gaseta de lletres. Una gran quantitat de textos metaliteraris per a un home que refusava manifestament voler definir què és poesia, perquè ho creia impossible:

Un dels miracles de la poesia és que no es deixa definir, la qual cosa significa que no sabem què és la poesia, bé que ningú no ignora que és, que existeix, ens transforma, ens aixeca i ens enfonsa, ens enlluerna, ens arrenca de la realitat del món per embolcallar-nos de somni (BarTra 1956a: 13-14)

Unes reflexions sobre el fet poètic que s’han d’entendre en el marc d’una operació construïda al llarg d’aquesta dècada, en la qual qualsevol text teòric és també un text per donar-se a conèixer com a poeta, per construir-se una imatge sòlida de creador (d’origen romàntic, en la línia del poeta messiànic) conscient de la seva modernitat i del seu paper en la recuperació cultural i social de Catalunya. Una consciència que, tal vegada, havia començat uns quants anys abans, arran de la publicació de Cant corporal el 1938. Un llibre que pot ser vist com una resposta diferent del postsimbolisme en uns anys de debat i posi-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

El pensament literari d’Agustí Bartra a l’exili 39

cionament ideològic de la poesia catalana (Balaguer 1998: 118-134). Precisament, el text publicat en el número quatre de Gaseta de Lletres em sembla la clau de volta dels pensament literari bartrià dels anys quaranta i cinquanta. «Una noia amb la veu viva» és, naturalment, la poesia, almenys segons l’entén Bartra en la definició que evoca la noia que redimeix el comte Arnau maragallià, un dels mites que Bartra reelabora en la seva obra posterior. Arthur Terry considera que aquesta noia té relació amb la teoria esbossada per Maragall a l’Elogi de la paraula (Terry 2001), just un text amb el qual Bartra treballa i es relaciona els mateixos anys que escriu l’article de la Gaseta (deScloT 1988: 25-50).

La primera idea que Bartra sosté en l’article és la de defensar «la poesia, cadascú des del seu exili diferent, de l’única manera fèrtil i possible: creant-ne, atacant amb la visió [és a dir, el somni i la màgia] i l’esperança» (BarTra 1956a: 13). Vet aquí el subratllat vitalisme de la lírica bartriana. Hi ha en aquesta afirmació dues idees interessants que expliquen com el poeta veu l’objecte del seu treball. 1) la poesia va de l’individu al col·lectiu. El poeta no és res més que el representant dels homes, el guia (un concepte de nou ben romàntic) que té la missió d’alliberar l’home de les seves pors, les seves limitacions i descobrir-li un nou ordre: «Els poetes... són ensems poble, home singular i univers, i saben de quines victòries són faedors» escriu (BarTra 1956a: 14). En un altre text coetani, Poesia i Llibertat, afirma: «Els mots que jo us adreço... més que meus els penso com a mots propis vostres dels quals jo només sóc el vehicle» (BarTra 1956b: 216). 2) Bartra es defensa d’aquells que titllen els intel·lectuals exiliats d’immobilistes, afirmant que la seva única arma és la creació, amb la qual combatre les penúries del món. Aquest mateix pensament és el que deu anys abans incita Bartra, conjuntament amb Josep Carner i Pere Calders, a fundar Lletres.

Per a Bartra la poesia ha de dir, no es pot limitar al joc literari, ha de buscar el sentit profund de l’ésser i de les coses: «Cada vegada concebem menys el cant sense una consciència, que en el nostre temps ha d’ésser necessàriament tràgica, la qual cosa no exclou que lluiti al cantó de l’esperança i la salvació» (BarTra 1956a: 13). Per això, els poetes «Entren en el silenci humà, quan l’aldarull dels simulacres empírics i

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

utilitari s’extingeix, i afirmen que la follia té raó davant dels pomposos axiomes de les veritats objectives» (BarTra 1956a: 13). És a dir, la poesia ha d’anar més enllà, cap al futur, cap al somni, però partint de la realitat i del passat: «La poesia milita en la consciència de la història, però en ella mateixa no es pot afirmar que sigui història» (BarTra 1956a: 13). És la consciència de la història pròpia (la derrota a la guerra, l’exili) el punt de partida d’alguns poemes que Bartra publica a Lletres: «El nàufrag», «Oh, camarades», «Resposta a Aragon». I també, «Als llavis del silenci», on el poeta entra en el silenci de la seva ànima i del seu temps per crear. Que la poesia estigui en contacte amb la realitat no vol dir, però, que no l’hagi de transcendir:

La poesia és revolucionària, perquè enmig de la correntia devastadora del temps oposa la seva consciència de l’eternitat, i perquè en èpoques d’aclofament i d’automatisme social reivindica heroicament i crea la facultat de transmetre noves i vives concepcions, i contra les ferotges idolatries, no arriba mai tard a la cita de la llibertat (BarTra 1948a: 4).

Aquestes noves i vives concepcions a què es refereix Bartra són els mites.

Per a mi, el mite va ser una mena de fugida cap endavant. Havia de sortir, després d’uns quants anys d’exili, d’una poesia patriòtica, de plany i d’incitació inspirada per la derrota de la meva pàtria. Havia d’intentar de fondre[-ho] en un pensament líric (alcaraz 1980: 17-21)

Uns mites que es carreguen de simbolisme a través de la imatge, i que per actuar necessiten la màscara, el pols dramàtic que té la seva obra: «Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges / —fets de tant cor i adéus!—, en espera dels mots / que duran existència alada a les imatges. / I les màscares orbes sota vents de sanglots» (BarTra 1948a: 3).

Aquí, la nit simbolitza aquella poesia estèril, que no diu res, mentre el poeta espera una nova manera de fer (la màscara) que permetrà «Dir que en mi vetlla el cor profund del mar» (BarTra 1948a: 3), és a dir, de la natura, del misteri de cada cosa. Per entendre millor el concepte de màscara en Bartra, manllevem la citació inicial de Nietzsche que encapçala La fulla que tremola (1979: 7): «Tot allò que és profund

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

El pensament literari d’Agustí Bartra a l’exili 41

estima la màscara». Segons Miquel Desclot, Bartra «usà la màscara per objectivar la seva experiència» (deScloT 1983: 16), és una part del procés de poetització (de transformació en mite) de la realitat.

Així, la poesia per Bartra és testimoni transcendent i presència del misteri, en paraules del poeta, s’ha d’adreçar a l’home, eix temàtic central de l’obra bartriana:

Però sé que l’home, per tal de salvar-se, caldrà que torni a crear en ell la consciència de la terra i que substitueixi la seva soledat i tristesa i desesperació per l’amor a la vida, als éssers, a les coses i als actes. Després d’això podrà, adesiara, reposar entre els braços d’or del somni. El poeta ho sap i té el rar privilegi de poder-ho ensenyar. Però la seva veu no ha d’ésser solament un testimoni, sinó un pont entre el cor i l’ànima, una resposta a l’angoixa elemental que és la maledicció que pesa damunt la temporalitat de la criatura humana (BarTra 1956a: 13).

Un autèntic compendi del que hem expressat fins ara.

Bartra aquí fa ja una distinció entre el llenguatge i les paraules (la cançó del conte «L’arbre i la cançó») i la Veu. Aquesta és la consciència del poeta del seu ofici, és l’experiència, el coneixement que transforma les paraules, que designen la realitat, en transcendència i sentit profund de l’existència. Abans, però, d’arribar a la noció de Veu, Bartra es fixa en la cançó. Així, per exemple, en el conte esmentat és el vent (la natura) qui canta els misteris de la terra i qui atreu el protagonista cap a la bellesa, el somni i la màscara (símbol del mite que s’està construint sobre la pròpia persona). Aleshores es produirà la comunió amb la natura i d’aquesta neixerà la cançó, la poesia com a misteri revelat: «ésser poeta, en el fons, no era altra cosa que sentir amb l’ànima que hi ha cançons mortes que cal ressuscitar, o més ben dit, vestir amb paraules noves» (BarTra 1947: 5). Un misteri que va del passat al futur: «del cor sec del seu futur naixeria la cançó de foc» (BarTra 1947: 5), un altre dels símbols cars al poeta. Aquest conte també és un bon exemple de la confusió de gèneres en Bartra, perquè és molt líric i molt poc narratiu.

Com veiem, un altre dels trets definitoris de la poesia i el pensament poètic d’aquests anys és la valoració de la música com a canal de l’esperit del poeta: la poesia és cant. La poesia és cant. En una carta a

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

Jordi Vallés, membre de la redacció de Lletres, el 1946 escriu: «tota autèntica poesia és experiència resolta en un crit musical» (BarTra 1980: 167). Per això, la música és tan present en els poemes escrits llavors: pensem en el poema dedicat a Pau Casals, en la resposta que fa al poema «La Santa espina» del poeta francès Aragon o en el poema «Oh camarades». I amb la música, ve l’amor: «Potser l’únic deure de la poesia consisteix a ensenyar que l’amor és la més alta forma del destí» (BarTra 1980: 79), que es manifesta en poemes de l’època com «Estances per a Adelaisa» o en el text programàtic «Poesia i llibertat», on afirma que l’amor és una de les vies per al coneixement profund de la poesia.

Aquesta construcció d’un discurs poètic sobre la poesia i la vida inclou altres textos que Bartra publica pels mateixos anys, pensem en el «Cant X del poema de l’home», el conte «Les mans» o «La noia de l’alosa», un relat amb referències mitològiques, no en va el poeta el torna a utilitzar a Odisseu. Els mites ja són presents en l’obra de Bartra. De fet, el 1946 ha escrit Màrsias —primera versió i edició del poema, publicat a «Col·lecció Lletres» de Mèxic, que després serà Màrsias i Adila i cita habitualment referents de la mitologia grega, com quan a «Poesia i Llibertat» es refereix a Sísif i Prometeu com a models de l’home auroral. És clar que la visió d’aquests mites arriba a la poesia de Bartra passats pel sedàs del romanticisme (Sísif) i de l’existencialisme (Prometeu). Per cert, que Sísif reapareix a El gos geomètric (1979).

Un dels petits mites que Bartra construeix a finals dels quaranta és Joan Alom. «La mort del corneta Joan Alom» pren el tema del corneta rilkeà, que, com ha estudiat Llorenç Soldevila, Bartra aprofita en diverses ocasions. Segons Soldevila, l’interès de Bartra, que veu molt rilkeà, pel poeta txec el podem situar en els primers anys trenta (Soldevila 1988). No és aquest l’únic símbol de Rilke que Bartra pren com a model. Pensem en l’àngel que llegim en el poema «Àngel terrestre», publicat a la primera edició de L’arbre de foc, i posteriorment rebutjat per l’autor en les successives edicions. Alom simbolitza el poeta (viu en comunitat però s’aïlla i es relaciona poc) que ascendeix a la muntanya (la natura) amb dotze escollits (sembla clara la simbologia màgica i mítica del número) a la recerca de la veritat i la llibertat

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

El pensament literari d’Agustí Bartra a l’exili 43

(simbolitzada en el mar que busca el protagonista). Inicialment, la seva feina sembla innecessària, intranscendent (hi podem veure la mateixa queixa de l’editorial de Lletres o del text «Una noia amb la veu pura»?). En una sortida, l’escamot és atacat i Alom ferit de gravetat. La ferida li produeix deliris (el somni també formalitzat per Bartra), en els quals veu escenes del seu passat (una vegada més el passat permet comprendre el present i explicar el futur). Aquest fet facilita a Bartra introduir acció dins l’acció (cosa habitual en el trencament de les caselles dels gèneres), i Alom explica el somni de la síndria, la sang i les barques (símbols del món ferit), que només el poeta amb la seva Veu (i aquí apareix el símbol de la corneta) pot salvar. Alom, abans de morir, fa sonar l’instrument i amb el seu so fa navegar les barques cap a la mar. Se salva i salva la humanitat, perquè al final del conte el somni ja no és només d’Alom sinó que el veu tota la patrulla a què pertanyia: «I amb ella vaig sentir com un galop llunyà, com un batec sord que pujava lentament, implacablement, muntanya amunt. Érem els dotze que caminàvem a la recerca de l’adormida núvia vermella» (BarTra 1944e: 11). Una núvia que, és clar, simbolitza la llibertat. El compromís de Bartra amb les llibertats individuals i col·lectives, fa que també es comprometi amb el seu poble i la seva llengua. A «Carta oberta a un escriptor valencià» (Joan Fuster), el poeta barceloní respon una crítica que sembla que li fa un poeta valencià que se sent menystingut pel sistema literari català. Bartra, en la resposta, fa una defensa a ultrança de l’obra unificadora i normalitzadora de Pompeu Fabra i reclama la necessitat d’una llengua literària unificada, enriquida per tots els dialectes catalans (i això, també, inclou els valencians), però que superi la tendència perillosíssima, al seu criteri, de la regionalització o dialectalització d’aquest mateix model lingüístic, perquè «la tolerància de modalitats en col·lisió no tendeix al federalisme, sinó a la desintegració» (BarTra 1956c: 1). En aquest sentit, Bartra acusa els intel·lectuals valencians de l’època de provincialistes o «ratpenetistes» i de buscar l’enfrontament amb Catalunya. De fet, el tema de la unitat de la llengua és un dels centrals de la Gaseta de Lletres, va merèixer un article en el mateix número de Pompeu Fabra sobre «Els dialectes catalans i la llengua literària» (BarTra 1956d: 2), un altre sobre el mateix tema de Rafael Tasis i una enquesta sobre la unitat de

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

la llengua, la tasca normativitzadora de l’IEC i les raons per les quals hom escriu en català, que en números successius responen a Marià Villangómez, Osvald Cardona, Ramon Folch i Capdevila, Miquel Dolç i Joaquim Amat Piniella (BarTra 1956c: 2).

3. LA NOVA REVISTA I LLETRES: UNA CULTURA, LA CATALANA, AL MÓN

Gaseta de Lletres, el suplement literari de La Nova Revista, és dirigida per Agustí Bartra al llarg dels sis números de vida de la publicació entre el febrer de 1956 i l’agost del mateix any. El suplement sempre consta de quatre pàgines amb dues seccions fixes —una de ressenyes i una altra d’informacions diverses, literàries o no, i declaracions de principis d’alguns autors europeus com René Guy Cadou o Romain Rolland, que s’intitula «El mirall i la fona»—. En aquesta secció es dona notícia d’assumptes tan diversos com fragments de declaracions de Joan Maragall o Enric Prat de la Riba, el setanta-cinquè aniversari de la mort de Dostoievski o l’opinió sobre uns articles publicats a les revistes Time i Life sobre la incorporació de la realitat en la darrera novel·la nord-americana. Tots ells coincideixen d’una manera o altra a reforçar les idees poètiques o lingüístiques de Bartra. Completen la publicació un article que encapçala cada número i la resposta a l’esmentada enquesta sobre la llengua. El darrer número presenta, però, una estructura diferent. És l’únic que publica obra original (4 poemes de Mercè Rodoreda —guanyadors del premi Maragall de 1956 convocat a Mèxic— i 4 més del portuguès Manuel de Seabra, accèssit al mateix premi) i no publica la secció «El mirall i la fona». Es tracta d’un suplement que ajuda a entendre la figuració de Bartra com a intel·lectual del segle xx.

El tema central dels articles que obren cada número és el de la unitat de la llengua, tret d’un text d’Anna Murià, en el qual es fa una defensa del nom de Catalunya i del seu significat col·lectiu, moral i cultural en contra de la denominació moderna de Principat. L’article parteix d’un altre paper de Bartra que tracta aquesta qüestió de manera lateral: «Carta oberta a un escriptor valencià», (BarTra 1956c: 1).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

El pensament literari d’Agustí Bartra a l’exili 45

En aquest, Bartra afirma: «i dic Principat per seguir el teu lèxic, car per a mi cap altra denominació no ha substituït el mot Catalunya». Precisament és Anna Murià l’autora de la major part de les ressenyes que es publiquen en el suplement. Ella és qui comenta Mites de Jordi Sarsanedas, Estrictament personal de Manuel de Pedrolo, Unes quantes dones d’Odó Hurtado o Contes d’aquest temps de Maurici Serrahima, per citar-ne alguns. Només quatre llibres no són ressenyats per Murià. Són: Proses en carn de Xavier Casp, Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine d’Enric Moreu, Intranscendent de Miquel Martines i l’esmentada ressenya de L’espiral de Pere Calders realitzada per Bartra. Les altres tres ressenyes són obra de Josep Maria Murià. La majoria dels volums comentats són publicats a Catalunya. Hi ha, doncs, la voluntat clara d’establir ponts d’unió entre la cultura que s’està fent al país i la realitzada des de l’exili. Tan sols els volums d’Odó Hurtado, ja esmentat, i Amadeu Hurtado, Quaranta anys d’advocat, estan publicats a Mèxic. Cal tenir present, tanmateix, que el llibre de Calders es publica a Barcelona, tot i que el narrador continua al país d’acollida. Aquest pont amb l’interior és una de les coses que diferencia aquesta publicació de la que deu anys abans també havia fundat Agustí Bartra.

Lletres, fundada pel poeta conjuntament amb Pere Calders i Josep Carner, publica deu números entre el maig de 1944 i el gener de 1948 amb una periodicitat diversa. Així, per exemple, el número quatre és d’octubre de 1944 i el cinc, de gener de 1945, el sisè número del juny del mateix any i, en canvi, el número vuit és de maig de 1946, el nou de febrer de 1947 i el desè i darrer, del gener de 1948. De fet, l’època de major regularitat se cenyeix del 1944 al 1946. Fins al número sis la revista té 20 pàgines, que passen a ser 28 en el setè número, 24 en el vuitè i novè i un número doble de 48 pàgines en l’últim. La revista té una sèrie de col·laboradors habituals: Anna Murià, Josep Roure-Torrent, Jordi Vallès, Joan Roura-Parella, Avel·lí Artís Gener, Pere Calders, Josep Carner i, naturalment, Agustí Bartra. I d’altres que ho fan de manera ocasional: Jaume Terrades, Xavier Nogués, Émilie Noulet, Baltasar Samper, Clementina Arderiu, Nuri Balcells, Josep CarnerRibalta, Marcel Santaló, Josep Maria Murià, Josep Torres, Josep Navarro Costabella, Carles Sala, Ventura i Sureda, Ramon Xirau, Vicenç

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

Riera Llorca, Jaume Serra-Hunter, Mercè Rodoreda, Ramon Vinyes, Manuel Duran, Enric Serra, Antoni Ribera, Joan Triadú, Víctor Alba i Josep Sol. Entre els col·laboradors ocasionals destaquen aquells que hi publiquen obra de creació pròpia i són, de fet, joves autors que Bartra i el seu grup promocionen. És el cas dels «mexicans» Xirau, Duran o Víctor Alba (pseudònim de Pere Pagès) o de Triadú, des de l’interior, que publica un relat: «Una altra primavera», al número de 10 de gener de 1948. És clar que el mateix grup de Bartra se serveix de les pàgines de la publicació per difondre la seva obra: Anna Murià hi publica un article assagístic on compara l’obra i la vida de les novellistes Katherine Mansfield i Maria Bashkirtseff i cinc contes o fragments de novel·la. Pere Calders també hi publica tres articles (un sobre Xavier Nogués, l’altre sobre Bartra i un sobre la fi de la Segona Guerra Mundial) i quatre contes. Roure-Torrent hi publica tres articles (un sobre la col·lecció mallorquina «Les illes d’or», l’altre sobre una llegenda nàhuatl, i el tercer una descripció de la vall de Ciutat de Mèxic) i un conte. Roura-Parella escriu cinc articles que reflexionen sobre l’art i la cultura. En concret parla sobre l’evolució del terme cultura, l’arrel simbòlica de l’art, la influència de les teories nietzschianes en el poeta líric, la religiositat en literatura, i sobre el tema romàntic de l’home infant, i tradueix tres narracions de l’alemanya Anna Seghers i uns versos de Hölderlin. Avel·lí Artís-Gener hi publica dos articles (un sobre Dalí i l’altre sobre Verdaguer), un conte i un fragment teatral de la versió cinematogràfica de «Seny i amor, amo i senyor». I, finalment, Jordi Vallès hi publica quatre articles: dos sobre literatura infantil, un altre sobre la naturalesa de la crítica artística, un altre sobre Bartoli, dos relats i un fragment de novel·la.

A banda de donar a conèixer joves valors de les lletres catalanes, tant de l’exili com de Catalunya, un dels objectius de Lletres és difondre els textos de la literatura universal, per això les traduccions hi tenen gran importància. Bartra és el principal traductor de la revista, amb nou traduccions, cinc de poetes nord-americans, dues del poeta anglès Keats i dues més de poetes francesos. A més del poeta català tradueixen textos Roura-Parella, Carles Sala, F. de S. Aguiló i Antoni Ribera, que tradueix fragments d’El rei Enric i La tempesta de Shakespeare.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

El pensament literari d’Agustí Bartra a l’exili 47

Una de les empreses que la revista du a terme és la col·lecció «Lletres», que apareix anunciada a la publicació i que edita inicialment: 50 ninots (1944) de Xavier Nogués, Giovanna i altres contes (1946) de Vicenç Riera-Llorca, Via de l’est (1946) d’Anna Murià, Màrsias (1946) de Bartra i Pescadors d’anguiles (1947) de Ramon Vinyes. La collecció, que pretenia publicar obres de Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Ruyra, Calders o Rodoreda sobreviu a la revista i encara dona a llum volums com Rèquiem (1949), Antologia de la lírica nord-americana (1951) i Poemes d’Anna (1955) de Bartra, o Ciutat i figures (1952) de Manuel Duran.

La tasca de la revista Lletres s’evidencia en els dos editorials que publica: en el primer (1944) i en el darrer número (1948), després d’un parèntesi d’onze mesos. En el primer editorial la redacció expressa el seu goig per poder fer una revista en català, que entenen com una actitud de revolta. Pels seus autors, les pàgines de la revista no queden excloses a ningú, i tot aquell que escrigui en català és benvingut per tal de «donar la continuïtat possible al moviment literari de Catalunya». També hi ha una defensa dels escriptors per certs atacs d’immobilisme i silenci que se’ls han fet. Aquest és el punt polèmic de la publicació, perquè suscita el gran canvi d’intencions del segon editorial. La defensa consisteix a negar aquesta pretesa actitud covarda i justificar-se en les dificultats de comunicació i en el fet que escriure vol temps i maduració. En el text de 1948, tot i mantenir els mateixos postulats i congratular-se de la continuïtat de la publicació, es manifesta la voluntat de fer un major seguiment de les col·laboracions i de ser més combatiu. Segons el seu director, que ara consta en la portada, la revista «estarà sempre més decantada al missatge que al joc, més interessada en el testimoni humà que en l’espectacle efímer, més atenta a la confessió i a les veus noves que al diàleg brillant» (BarTra 1948a: 1), i acaba amb un desig clar de futur:

I junts hem menjat el mateix pa de somni, i ens hem mirat als ulls amb la mateixa esperança, i hem pensat que ni els anys ni la distància, ni la solitud i el dolor diversos, no poden separar-nos, perquè l’alba que ens espera és la mateixa (BarTra 1948a: 1)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

Finalment, s’anuncia com a gran novetat que en aquest darrer número es compta amb la col·laboració d’autors de dins Catalunya, l’únic número de Lletres que ho fa.

4. APUNTS FINALS

Fins aquí hem volgut apuntar algunes de les característiques que defineixen les idees literàries de Bartra entre 1944 i 1957, anys que passen entre el primer número de Lletres i la darrera col·laboració del poeta a La Nova Revista. Any aquest que coincideix amb la publicació a Catalunya, dins la col·lecció Selecta, de Màrsias i, doncs, amb l’anhelada divulgació i reconeixement a l’interior. Anys en els quals Bartra construeix el seu propi mite, el més important de tots, el d’ell mateix com a escriptor i poeta. En un moment en què passa de ser un autor gairebé desconegut que marxa a l’exili, a ser un escriptor reconegut a Mèxic i un model a seguir a l’interior. Bartra ja s’ha convertit en escriptor i no li cal continuar formulant un model. Hem de tenir present que en aquests anys cessa la correspondència amb Joan Fuster i Antoni Ribera, i ha entrat en el mercat editorial català amb Màrsias. Bartra ha assolit el seu objectiu de ser escriptor i ja no li cal cap intermediari ni cap poètica.

Hem volgut demostrar que Bartra ja té definit el seu univers aquests anys, almenys en les qüestions bàsiques: simbologia, referents literaris, indefinició de gèneres, mites, definició o no del concepte de poesia, el binomi terra-home. Després no fa més que ampliar-lo, perfeccionar-lo dotar-lo, justament, d’una categoria còsmica, mitològica. Per això reaprofita materials, cita les mateixes fonts anys després, tot plegat per construir una Poesia (en majúscula) coherent, complexa, però no difícil o complicada, que vol aprehendre el món i la seva naturalesa des de l’optimisme i l’esperança, a desgrat dels temps difícils i complicats que corrien, i que corren.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

BIBLIOGRAFIA

Fonts primàries

BarTra (1944a): Agustí Bartra, «Cant X del Poema de l’home», Lletres, any I, 1, ps. 8-10.

— (1944b): «Dos poemes de John Keats: “A Haydon” i “A Kosciuso”», Lletres, any I, 1, p. 7.

— (1944c): «Fragment de Nausica», Lletres, any I, 2, ps. 4-6.

— (1944d): «El nàufrag», «Oh, camarades», «No baixis», «Àngel terrestre», Lletres, any I, 3, ps. 8-10.

— (1944e): «La mort del corneta Joan Alom», Lletres, any I, 4, ps. 10-13.

— (1945a): «“La Santa espina” d’Aragon», Lletres, any II, 5, ps. 8-11.

— (1945b): «Resposta a Aragon —La Marsellesa—», Lletres, any II, 6, ps. 8-10.

— (1945c): «Comiat a Josep Carner», Lletres, any II, 7, ps. 1-2.

— (1945d): «“Si, tot d’una...” de Paul Valery», Lletres, any II, 7, p. 10.

— (1946a): «“Cant de mi mateix” de Walt Whitman», Lletres, any III, 8, ps. 10-11.

— (1946b): «Les mans», Lletres, any III, 8, ps. 6-8.

— (1947): «L’arbre i la cançó», Lletres, any IV, 9, ps. 3-5.

— (1948a): «Nota», Lletres, any V, 10, p. 1.

— (1948b): «Als llavis del silenci», Lletres, any V, 10, ps. 2-4.

— (1948c): «“De la lírica nord-americana”: poemes de Robert Frost (“La nit d’hivern d’un vell”), Wallace Stevens (“Anècdota d’homes per milers”), i Wilbert Snow (“Verda és la cala” i “Herència”)», Lletres, any V, 10, ps. 5-7.

— (1955a): «La torre i la campana (Poema-ballet)», La Nova Revista, any I, 2, ps. 1-4.

— (1955b): «“Curull de vida, ara, compacte, visible...” de Whalt Whitman», La Nova Revista, any I, 3, p. 84.

— (1956a): «Una noia amb la veu viva», Gaseta de lletres, any I, 4, ps. 13-14.

— (1956b): «Poesia i llibertat», La Nova Revista, any II, 9, ps. 216-218.

— (1956c): «Carta oberta a un escriptor valencià», Gaseta de Lletres, 1, ps. 1-2.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

Llengua & Literatura, 31, 2021

— (1956d): «Els dialectes catalans i la llengua literària», Gaseta de Lletres, 1, ps. 2-3.

— (1956e): «Poema a Pau Casals», La Nova Revista, any II, 7, ps. 171-173.

— (1956f): «Estances per a Adalaisa», La Nova Revista, any II, 10, ps. 248-249.

— (1956g): «“Última verba” de Victor Hugo», La Nova Revista, any II, 11, ps. 261.

— (1957): «La noia de l’Alosa. Seqüències d’Odisseu», any III, 19-20, ps. 412-413.

— (1979): El gos geomètric seguit de La fulla que tremola, Barcelona: Laia.

— (1980): Sobre poesia, Barcelona: Laia.

Fonts secundàries

alcaraz (1980): Jorge Alcaraz, «Agustí Bartra, inventor d’arrels», Al Vent, 32, juny-juliol 1980.

auleT (1998): Jaume Aulet, «La correspondència d’exili d’Agustí Bartra», dins Manuel Aznar (ed.): El exilio literario español de 1939. Actas del Primer Congreso Internacional, Sant Cugat del Vallès: GEXEL, Associació d’Idees, 1998.

Balaguer (1998): Josep Maria Balaguer, «Algunes consideracions generals sobre la literatura des de la fi dels noucentisme fins al final de la guerra», dins Història de la Cultura Catalana, vol. IX, República, autogovern i guerra, Barcelona: Edicions 62.

deScloT (1983): Miquel Desclot, «Una guia de lectura», dins Bartra, Obra Completa II, Barcelona: Edicions 62.

— (1988): «Les constants en la poètica de Bartra», Faig, 30.

Férriz (1998): Teresa Férriz, La edición catalana en Mèxico, Jalisco: El Colegio de Jalisco.

Murià (1992): Anna Murià, L’obra de Bartra, Barcelona: Pòrtic.

Terry (2000): Arthur Terry, La poesia de Joan Maragall, Barcelona: Quaderns Crema.

Soldevila (1988): Llorenç Soldevila, «El tema del corneta Rilkeà en l’obra de Bartra», Faig, 30.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 35-50

PANORAMA DES DEL PONT ESTANT: ARTHUR MILLER TRADUÏT PER ARBONÈS I SELLENT*1

a view froM the Bridge: arthur MiLLer transLated By arBonès and seLLent

Jordi MaS lóPez

Universitat Autònoma de Barcelona

Dept. de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental

Facultat de Traducció i d’Interpretació, Edifici K, 08193 Bellaterra Tf.: 935 81 33 80 jordi.mas.lopez@uab.cat

ORCID ID: 0000-0002-1792-1450

Resum

Aquest article compara el model de llengua de les traduccions de l’obra teatral A View from the Bridge d’Arthur Miller que van fer Jordi Arbonès (l’any 1965, tot i que va sortir publicada el 1986) i Joan Sellent (l’any 2006). La comparació parteix de les referències que Xavier Pericay i Ferran Toutain fan a tots dos traductors al llibre El malentès del noucentisme, les declaracions d’Arbonès i Sellent sobre les seves traduccions i el seu estil traductor, i algunes afirmacions de Joan Sellent que es poden entendre com a comentaris de la versió de Jordi Arbonès. La conclusió és que la concepció de la llengua literària d’Arbonès el porta a emprar sistemàticament trets de la llengua culta i escrita que no s’adeqüen a la parla dels personatges de Miller, que en general s’expressen en un registre col·loquial o vulgar, i que el seu text, com van assenyalar Pericay i Toutain, conté castellanismes i calcs de l’anglès no intencionats. Sellent, per contra, parteix d’un model de llengua oral més neutre que incorpora conscientment alguns castellanismes, i això li permet reflectir de manera més fidel la variació lingüística i els elements dramàtics de l’original. Així, doncs, el resultat de l’anàlisi acarada dels textos és coherent amb les idees que tots dos traductors expressen sobre el model de llengua literària.

Paraules clau

Jordi Arbonès, Joan Sellent, Arthur Miller, traducció al català, traducció teatral, model de llengua

* Aquest article s’inscriu en el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC) (2017, SGR 1155), reconegut per l’Agència de Gestió i Ajuts Universitaris de la Generalitat de Catalunya. Agraïm a Joan Sellent que ens hagi proporcionat l’arxiu de treball de la seva traducció i la seva bona disposició a respondre les consultes que li hem fet.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

DOI: 10.2436/20.2502.01.99

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Rebut: 29-7-19; Acceptat 24-10-19

Llengua & Literatura, 31, 2021

Abstract

This article compares the type of language used in the translations of Arthur Miller’s play A View from the Bridge by Jordi Arbonès (in 1965, although it was published in 1986) and Joan Sellent (in 2006). The comparison is based on the references to these two translators made by Xavier Pericay and Ferran Toutain in El malentès del noucentisme, along with Arbonès’ and Sellent’s statements about their own translations and translation styles and several statements by Joan Sellent that can be viewed as comments on the version by Jordi Arbonès. The conclusion is that Arbonès’ conception of Catalan literary language leads him to systematically use features that are characteristic of a cultivated or written type of language that do not fit the speech of Miller’s characters, who usually express themselves in a colloquial or vulgar manner. Likewise, as Pericay and Toutain noted, there are Castilianisms and unintended traces of English in his text. The translation by Sellent, on the other hand, is based on a more neutral oral language model that consciously incorporates some Castilianisms, and this allows him to reflect the linguistic variation and dramatic elements of the original more faithfully. Thus, the result of the comparative analysis of the texts is consistent with the ideas of both translators about what the Catalan literary language model should be.

Key Words

Jordi Arbonès, Joan Sellent, Arthur Miller, translation into Catalan, theatre translation, standard language

1. INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest article és comparar el model de llengua de dues traduccions catalanes de l’obra teatral A View from the Bridge d’Arthur Miller. La primera, Del pont estant, és de Jordi Arbonès, que la va publicar l’any 1986 però l’havia feta el 1965. La segona, Panorama des del pont, de Joan Sellent, és de 2006.

Per tant, la de Jordi Arbonès apareix el mateix any que el llibre Verinosa llengua, de Pericay & TouTain (1986), però data de molts anys abans, mentre que la de Joan Sellent és força posterior. Comparem, doncs, una traducció dels anys seixanta, feta per un traductor plenament format abans que esclati la polèmica sobre el model de llengua dels vuitanta i noranta, amb una altra de posterior signada per

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

un professional que, en gran mesura, estableix els seus criteris tant lingüístics com de traducció al llarg d’aquests anys. De fet, la collaboració següent en forma de llibre de Pericay & TouTain, El malentès del noucentisme: tradició i plagi a la prosa catalana moderna, dedica força atenció a tots dos traductors: en el cas d’Arbonès, per criticar-ne amb una duresa extraordinària tant el model de llengua com la competència traductora; en el de Sellent, per assumir com a propi el judici sobre les traduccions del moviment noucentista (1996: 260-264, 287-291).

Cal dir que la comparació que fem entre tots dos traductors és força asimètrica. El gruix de les aportacions d’Arbonès a la traducció en català va tenir lloc en l’àmbit de la prosa narrativa, i és aquí on va obtenir els èxits més importants. A Sellent, en canvi, el reconeixement li ha arribat sobretot per les seves versions d’obres teatrals. Així mateix, Arbonès va escometre les seves traduccions per a l’escena al principi de la seva trajectòria, mentre que Sellent ja havia assolit la maduresa com a traductor a l’hora de fer la versió catalana d’A View from the Bridge.

Per tant, volem posar èmfasi en el fet que en el nostre article ens limitem a comparar el model de llengua amb què cada traductor va traslladar al català aquest text concret d’Arthur Miller. És amb aquest objectiu que revisem les opinions de tots dos sobre aquesta qüestió, així com el context en què van sorgir les traduccions i les opinions que Sellent expressa, de manera indirecta, sobre la traducció d’Arbonès. Per fer-ho, emprem les edicions de Del pont estant, publicada per Edicions del Mall i l’Institut del Teatre (Miller 1986), i de Panorama des del pont, publicada per Proa i el Teatre Nacional de Catalunya (Miller 2006). Llegim l’obra original en la segona reimpressió que es va fer l’any 1984 del volum de la col·lecció Penguin Plays que conté les obres A View from the Bridge i All My Sons (Miller 1984), que, segons ens ha informat el mateix Joan Sellent, és la que va fer servir per dur a terme la traducció. Al Fons Jordi Arbonès no hi ha cap volum d’Arthur Miller, i per tant no podem saber amb quina edició va treballar. Per no carregar massa el text de notes bibliogràfiques, remetem a les pàgines concretes d’aquestes publicacions donant-ne només el número, sense la referència a l’any en què van aparèixer, perquè el

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

context deixa ben clar a quina edició anglesa o catalana ens referim a cada moment.

2. ELS TRADUCTORS I ELS SEUS PUNTS DE VISTA

SOBRE EL MODEL DE LLENGUA

2. 1. Jordi Arbonès

La trajectòria de Jordi Arbonès és realment atípica, i sens dubte va tenir repercussions en el seu estil traductor (FarréS 2005: 45). Nascut a Barcelona el 1929 en una família modesta, va començar a treballar als catorze anys. La seva formació en l’àmbit del català i l’anglès va ser fruit d’una decisió adulta i es basava en les migradíssimes possibilitats que li oferia la Barcelona dels anys quaranta i cinquanta. Al text «Reflexions sobre aspectes pràctics de la traducció», ell mateix explica com va tenir lloc la seva presa de consciència en uns termes que palesen molt bé dos aspectes importants de la seva relació amb el català: d’una banda, l’arrel política, de resistència, de la qual derivarà la seva tasca com a traductor; de l’altra, la idea de la llengua com a bé assolit gràcies a un esforç personal i col·lectiu (arBonèS & ParceriSaS 2016: 262-263). El fet que l’any 1956 emigrés a l’Argentina i que, a banda de visites puntuals a Catalunya, hi visqués la resta de la seva vida, va reforçar la seva visió de la llengua com a objecte cultural que es pot, o fins i tot convé, preservar deslligat de les circumstàncies concretes en què es troba. Una visió, cal dir, coherent amb les postures que l’Institut d’Estudis Catalans defensava en els anys de formació del traductor, en què la normativa s’imposava de manera molt escrupolosa i sense concessions a la llengua parlada per tal de protegir el català davant el procés de substitució lingüística esperonat pel règim franquista.

A l’Argentina, Arbonès va dur a terme les seves primeres traduccions al català col·laborant amb el Quadre Escènic del Casal de Catalunya. Del pont estant, precisament, va tenir un paper clau a l’hora d’introduir-lo al món editorial en llengua catalana, per bé que els encàrrecs que va rebre van ser principalment de prosa narrativa. El gran nombre de traduccions que va dur a terme dels anys setanta als noran-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Arthur Miller traduït per Arbonès i Sellent 55

ta, així com els reconeixements que va rebre per la seva tasca, el van convertir en una figura força coneguda, però també, com Francesc Parcerisas explica molt bé al pròleg de l’edició de la correspondència entre tots dos (arBonèS & ParceriSaS 2016: 9), en el blanc d’aquells que reivindicaven una revisió del model de llengua emprada als mitjans tant escrits com orals.

La crítica que més impacte va tenir de les que va rebre és la inclosa a El malentès del noucentisme (Pericay & TouTain 1996). Apareix al capítol titulat «La via morta», en què els autors atribueixen la substitució del model renovador de prosa de l’obra d’escriptors com Josep Pla, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda i que cap als anys seixanta s’estava consolidant al voltant del Club de Novel·listes per un altre «de dubtosa solvència» que guanyava terreny gràcies a «la influència superior de les traduccions, que aquells anys tornen a apoderar-se del mercat» (Pericay & TouTain 1996: 287). Arbonès no hi és pres com un cas individual sinó com exemple representatiu d’un grup més o menys nombrós que fa inclinar la balança de la banda del «neonoucentisme» que els autors critiquen.

De fet, El malentès del noucentisme es limita a comentar-ne una sola traducció, la de Tròpic de Càncer de Henry Miller (1976), que planteja dues dificultats importants per a un traductor al català: el predomini del registre col·loquial o vulgar i l’abundància de vocabulari sexual. S’hi assenyalen les mancances següents (Pericay & TouTain 1996: 288-290):

(1) Tics noucentistes tradicionals: ús d’«onsevulles» (de vegades incorrectes) o «llurs» (en alguns casos, posposats) o de mots com ara «avinentesa» o «forassenyades».

(2) Falta d’adequació dels registres: tendència a emprar mots o construccions formals o cultes en contextos en què la llengua de l’original és col·loquial o vulgar. P. e.: «introdueixo» en lloc de «fico» o «clavo» (a «introdueixo el tirabuixó») o la preferència per emprar l’imperfet d’indicatiu en lloc del subjuntiu en clàusules subordinades a un verb en condicional («Què faries si et quedaves sense feina?»).

(3) Castellanismes: ús d’estructures sintàctiques castellanitzants, com ara construccions de probabilitat en subjuntiu («com no sigui», «potser me la foti de tant en tant»).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

(4) Anglicismes: mots o construccions que calquen l’original anglès («Solia pensar que els ocells no podien volar si se’ls mullaven les ales» per traduir «I used to think a bird couldn’t fly if its wings got wet»).

(5) Dialectalismes o localismes: mots de difícil comprensió per a un parlant general, com ara «escatxicar» per «esquitxar» o «virosta» per traduir «prick».

La conclusió que n’extreuen Pericay & TouTain (1996: 290) arriba a qüestionar la competència d’Arbonès —i la de tots els professionals que posen al mateix sac— com a traductor. És evident, però, que ens trobem davant d’una disputa sobre el model de llengua i no del comentari d’un text concret, com demostra que una persona tan sensible als matisos del català col·loquial com Joan Oliver valorés altament, com veurem més endavant, la traducció d’A View from the Bridge d’Arbonès, o que Francesc Parcerisas hagi reivindicat no solament les traduccions «noucentistes» de Josep Carner (ParceriSaS 2013: 3233), sinó també les de Jordi Arbonès i, específicament, la dels Tròpics de Henry Miller, que es va afanyar a incorporar al catàleg de la collecció Clàssics Moderns d’Edhasa quan en va ser nomenat director (ParceriSaS 2013: 191). En tot cas, tindrem en compte els elements que assenyalen Pericay & TouTain a l’hora d’acarar les dues traduccions catalanes de l’obra d’Arthur Miller.

2. 2. Joan Sellent

La dedicació de Joan Sellent a la traducció parteix d’una base acadèmica ben sòlida. Nascut el 1948 —és, per tant, gairebé 20 anys més jove que Arbonès, cosa que sens dubte influeix en el seu posicionament sobre el model de llengua—, va estudiar filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona ja d’adult, després d’una trajectòria vital que incloïa una estada d’un any i mig a Londres, i també va cursar dos anys de filologia anglogermànica. Més tard va fer un màster de traducció literària a la universitat de Manchester. Durant anys ha compaginat la docència a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma amb la feina de traductor, principalment

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

de teatre i narrativa i, molt significativament, de pel·lícules i sèries de televisió emeses per Televisió de Catalunya (udina 2002, ugarTe 2011). Ell mateix reconeix que haver traduït per al doblatge l’ha influït a l’hora d’establir la llengua oral com a base del seu model de llengua a l’hora de produir textos, ja siguin propis o traduïts (udina 2002: 136). Els estudis d’alSina i KeiTh (2010) i Feliu & Ferrer (2010), que acaren traduccions seves de Dickens amb altres de Josep Carner, insisteixen en l’arrel oral del seu model de llengua. Aquest punt de partida l’ha obligat a plantejar-se fins a quin punt el traductor es pot desviar de la normativa si el registre de l’original ho exigeix. Quan Dolors Udina li demanava si el cultiu literari del català parlat el feia topar amb la normativa, la seva resposta era que, en general, la normativa li permetia aplicar el seu propi model de llengua, però que, quan no li ho permetia, optava per infringir-la (udina 2002: 135).

De fet, si Jordi Arbonès era vist pels defensors del català light com un representant de l’establishment heavy, la valoració que Sellent fa de la llengua de les traduccions catalanes de les tres o quatre últimes dècades del segle xx el situaria, si ens conforméssim a aplicar aquesta divisió simplificadora, en el bàndol contrari:

Des de les traduccions dels clàssics fins a les col·leccions d’assaig o de novel·la policíaca, dominava un sol model de llengua literària artificiós i sistemàticament allunyat de la llengua real, amb l’agreujant que els usuaris d’aquest model sovint no estaven en condicions d’harmonitzar-lo amb un domini competent dels recursos més profunds de la llengua. (SellenT 1998: 29)

Com a exemple d’aquest model literari artificiós i allunyat de la llengua real, es refereix, sense especificar quines són exactament, a novel·les de Hemingway i Chandler, autors que Arbonès havia traduït (heMingway 1971, 1989 i chandler 1994), cosa que no ens sembla casual.

Tot i la seva llarga dedicació a la narrativa i al doblatge, és tanmateix en l’àmbit del teatre on Joan Sellent s’ha acabat convertint en una de les figures de més prestigi de la traducció en català i en què ha aconseguit, entre altres reconeixements, el Premi Ciutat de Barcelona

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

de Traducció en Llengua Catalana per la seva versió de Panorama des del pont (2006).

3. LES TRADUCCIONS

3.1. Context de les traduccions

Sens dubte, les especificats de l’època i el context en què es van dur a terme totes dues traduccions —a l’exili argentí i per a una companyia de teatre amateur, en el cas d’Arbonès, i per a un teatre institucional i en una situació normalitzada a Catalunya, ja al segle xxi, en el de Sellent— van influir en l’aproximació que cada traductor va adoptar davant del text de Miller.

Com ja hem exposat, va ser precisament A View from the Bridge l’obra que va donar a Jordi Arbonès l’oportunitat de començar a traduir cap al català, ni que fos de manera no professional, i amb el privilegi, a més, de poder fer correccions durant els assajos per obtenir un text que resultés fluid, natural i no excessivament culte (arBonèS & ParceriSaS: 263-264).

Això passava l’any 1965 (carandell 1986: 14). El 1967, va començar a traduir al català, ja d’una manera professional, per a l’editorial Aymà. La traducció de mostra que hi havia enviat era precisament Del pont estant, i Joan Oliver, l’assessor literari de la casa, li havia proposat de col·laborar amb ells perquè el seu text «no feia olor de traducció» (arBonèS & ParceriSaS: 264). Deixant de banda el goig que això li devia causar i les portes laborals que li va obrir, el fet que una figura com Joan Oliver valorés positivament la seva versió certifica que la seva manera de fer com a traductor i el seu model de llengua eren satisfactoris en aquell moment, l’any 1967.

Del pont estant es va publicar molt més tard, l’any 1986, a la Biblioteca Teatral de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (Miller 1986). L’introdueix un comentari de Josep Maria Carandell, així com una «Biobliografia» de l’autor (p. 17). Potser Arbonès va revisar la seva versió abans de lliurar-la a la impremta, però, de fet, el volum inclou el repartiment i el quadre tècnic de la representació del 8 d’agost de 1965 (p. 21), cosa que remet a la versió d’aquell any. A més a més,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

al llarg del text hi ha força supressions de rèpliques o acotacions teatrals que només es justifiquen si es van fer per a la representació argentina. Cal dir també que a la versió editada hi unes quantes errates, així com una frase que difícilment pot respondre a una tria lingüística deliberada —«que li totalment perdi el respecte» (p. 58)—, i això també reforça la hipòtesi que la revisió, si es va dur a terme, no devia ser gaire exhaustiva, o bé que el procés d’edició no va ser prou acurat.

Passem ara a detallar les circumstàncies de la traducció de Joan Sellent. Panorama des del pont es va representar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya del 2 de febrer al 26 de març de 2006, i el text es va publicar just abans d’iniciar-ne les representacions, el gener del mateix any (Miller 2006). El volum inclou un pròleg de Marion Peter Holt (ps. 9-22), unes «Notes del traductor» (ps. 23-27), el repartiment de la representació (p. 29), la fitxa artística (p. 30) i, al final, una extensa «Cronologia» d’Arthur Miller (ps. 129-139). Dos anys més tard, del 2 de febrer al 10 d’abril de 2016, es va tornar a representar al teatre Romea amb un altre repartiment.

Al text «La traducció teatral», Joan Sellent descriu el procés que segueix en fer una traducció per a l’escena, i destaca la importància de continuar revisant el text un cop l’ha lliurat, tant durant el treball de taula amb el director com en les lectures i assajos posteriors (SellenT 2008: 87). Aquesta idea de partida de com ha de ser el treball del traductor teatral és força propera a la descripció que Arbonès fa del procés de traducció de Del pont estant, per bé que, com veurem en l’anàlisi dels textos, el resultat és força diferent en tots dos casos.

A les «Notes del traductor» de Panorama des del pont, Sellent comenta dos aspectes que li semblen especialment rellevants en el trasllat d’aquest text. El primer és el de la versemblança que cal aconseguir en la parla de la majoria dels personatges, que formen part del món dels estibadors del Nova York dels anys cinquanta:

Caldrà [...] que [el traductor] tingui en compte unes certes restriccions: l’afany de fer creïble un Eddie Carbone catalanoparlant podria comportar el perill d’acostar-lo massa a la cultura d’arribada i fer oblidar al lector o a l’espectador que aquell qui parla no és de Barcelona, sinó de Nova York. (SellenT 2006: 25-26)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

En aquest aspecte, pensem, la concepció que té Sellent del que cal fer a l’hora de traduir és totalment diferent de la d’Arbonès. En comentar per carta l’argot que havia fet servir en la seva traducció de Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorn de Henry Miller (1976 i 1978), Arbonès defensa les seves tries lèxiques de la manera següent: «Jo crec que el llenguatge que vaig adoptar s’acostava al que en l’època de Miller tenia vigència a casa nostra» (arBonèS & ParceriSaS 2016: 91).

El segon aspecte en què els criteris de Sellent s’aparten manifestament dels d’Arbonès és el grau d’explicitació que cal donar als temes presents en l’obra:

Panorama des del pont parla —entre altres coses— de sexe, d’adulteri, d’incest i d’homosexualitat, però cap d’aquests termes no apareix ni un sol cop al llarg de tota l’obra. Pot esgrimir-se la censura de l’època per explicar el fenomen, però això no resta mèrits ni atractius a aquest recurs estilístic. I és per aquest motiu que m’hauria semblat una traïció injustificada —un empobriment gratuït del text— fer que algun d’aquests termes, ni que fos esporàdicament, tragués el cap en aquesta versió. (SellenT 2006: 27)

En resseguir la seva traducció, es fa evident que Arbonès sent una gran preocupació per fer intel·ligible el text, i això el porta, de tant en tant, a buscar les paraules més explícites per traslladar un mot de l’original o a expandir frases amb incisos explicatius. El cas més extrem d’aquesta manera de fer són les insinuacions d’homosexualitat que Eddie fa sobre Rodolpho. Al text de Miller, aquestes insinuacions cristal·litzen al voltant del mot «punk»; Sellent, opta per solucions com ara «no és normal», «un merda» o «el pallasso aquest»; Arbonès, en canvi, posa en boca del personatge d’Eddie els mots «sarassa» (p. 64) i «maricon» (p. 65) i fa explícit un tema que, segons Sellent, era essencial que només quedés suggerit. De fet, llegint les «Notes del traductor» de Joan Sellent tenint al davant la traducció de Jordi Arbonès, la sensació és que, en bona part, en són un comentari desfavorable.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

3.2. Anàlisi del model de llengua

La trama d’A View from the Bridge se situa al Nova York dels anys cinquanta i gira al voltant d’Eddie Carbone, un estibador del port. Viu amb la seva dona Beatrice i la neboda d’ella, Catherine, que és òrfena. El conflicte de fons, l’amor que Eddie sent per Catherine sense ser-ne conscient, esclata quan la família acull a casa seva uns cosins de Beatrice, Marco i Rodolpho, que han immigrat il·legalment d’Itàlia, i Rodolpho, el més jove, comença una relació amb Catherine. Quan descobreix que el flirteig entre tots dos s’ha consumat i es comença a parlar de matrimoni, Eddie denuncia els cosins a les autoritats. Quan surt de la presó sota fiança, Marco, que ha de ser extradit, mata Eddie.

Els personatges d’A View from the Bridge parlen un anglès ple de girs col·loquials i vulgars característics de les classes humils del Nova York de l’època. Concretament, hi podem trobar els registres següents:

(1) L’anglès que parla l’advocat Alfieri, que manté dues converses amb Eddie i una amb Marco i que de tant en tant fa intervencions dirigides al públic, a la manera del cor de les tragèdies gregues. Es tracta d’un registre estàndard, no marcat.

(2) La llengua d’Eddie i els seus companys, pròpia dels estibadors del port, plena d’elements sintàctics, morfològics i lèxics col·loquials i vulgars. Aquest registre, atenuat per qüestions de gènere i d’edat, és també el de Beatrice i Catherine.

(3) L’anglès dels immigrants italians, Marco i Rodolpho, que, sense contenir italianismes, fa palès que tots dos acaben d’arribar d’aquell país i el seu domini de l’anglès és precari.

A aquests registres podríem afegir encara el de les acotacions teatrals, que, tot i que tenen un caràcter perifèric perquè no es diuen en escena, són part del text des del moment que apareixen en la versió publicada. D’entrada, una lectura acarada dels textos demostra que, al llarg de tota l’obra, el registre de la traducció de Jordi Arbonès és força més formal que no pas el de Joan Sellent. Arbonès sempre fa servir les combinacions normatives de pronoms febles, amb preferència per

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

posposar-los al verb quan hi podrien anar tant al davant com al darrere, mentre que Sellent recorre gairebé sempre a les combinacions pròpies del registre col·loquial. Així mateix, Arbonès sol fer concordança de nombre i gènere entre el pronom feble i el participi verbal en les formes en què es possible fer-la, cosa que Sellent no fa. Arbonès, que té tendència a seguir de força a prop l’estructura de les frases angleses, sovint manté les estructures passives, no gaire habituals en els registres col·loquials en català, i també a fer ús d’adverbis acabats en -ment, mentre que Sellent ho sol evitar. En la mateixa línia, la traducció d’Arbonès presenta moltes nominalitzacions que el registre colloquial català sol resoldre més aviat amb formes verbals. Arbonès també arriba a eliminar articles personals davant de noms que no funcionen com a vocatiu (p. e., al primer acte, a les ps. 41, 42, 43, 49, 54, 57 i 69), per bé que aquesta solució no s’aplica de manera sistemàtica ni és majoritària; sembla respondre, més aviat, a una vacil·lació.

A la Taula 1, que, com les següents, extraiem del primer acte sense fer-les exhaustives, acarem tries lèxiques de les traduccions d’Arbonès i Sellent. S’hi fa evident que el primer es decanta molt sovint per solucions massa cultes per al context de l’obra, i que, en tot cas, són més característiques de la llengua escrita que no pas de l’oral. Tal com farem en totes les taules, marquem en cursiva els elements extrets de les acotacions i assenyalem amb una «(A)» a les caselles de la primera columna els que formen part de les intervencions de l’advocat Alfieri.

Taula 1. Tries lèxiques acarades de les traduccions d’Arbonès i Sellent.

Miller 1984

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT) hat (p. 11) capell (p. 26) barret (p. 35)

(A) is unlucky (p. 11) ho consideren de mala astrugància (p. 26) porta mala sort (p. 36)

(A) we are only thought of in connexion with (p. 11)

vinculen la nostra presència amb (p. 26) se’ns relaciona amb (p. 36)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

(Continua)

Taula 1. Tries lèxiques acarades de les traduccions d’Arbonès i Sellent. (Continuació)

Miller 1984

(A) they’d rather not get too close (p. 11)

(A) their fathers [...] and their wives, and fathers, and grandfathers (p. 12)

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

s’estimen més mantenirse allunyats (p. 26)

llurs pares [...] i llurs mullers i llurs pares i llurs avis (ps. 26-27)

i com més lluny ens tinguin, millor (p. 36)

els seus pares [...] i amb les seves dones, i els seus pares, i els seus avis (p. 36) into doorway (p. 13) devers el seu pis (p. 27) cap a la porta d’entrada (p. 37)

looks out (p. 13) guaita cap a fora (p. 27) mira a fora (p. 37)

Now don’t aggravate me, Katie, you are walkin’ wavy! (p. 14)

Katie, no em contradiguis. Remenes massa! (p. 28)

Mira, no em facis emprenyar, Katie: et dic que remenes massa! (p. 39)

looking into his eyes (p. 16) sotjant-li els ulls (p. 31) el mira als ulls (p. 41)

the end of the year he’ll let me take the examination and he’ll give me the certificate (p. 18)

continues ladling out food on to the plates (p. 20)

a la fi de curs donaré l’examen i m’atorgaran el diploma (p. 33)

prossegueix servint el sopar (p. 35)

a final de curs em deixarà fer l’examen i em donarà el certificat (p. 43)

va servint el menjar en els plats (p. 46)

I nearly died (p. 22) Quasi em moro (p. 36) Una mica més i em moro (p. 47)

You was a baby then. (p. 23)

Tu encara eres un infant (p. 38)

Tu eres una criatura, en aquella època (p. 49)

is standing (p. 24) és dempeus (p. 39) està dret (p. 50)

I hate to spoil it (p. 24) i emp [sic] sap greu que es malmeti (p. 39) i em sabria molt greu haver-lo de llençar (p. 50)

What at you mad at me lately? (p. 25)

Per què estàs enutjada amb mi, ara? (p. 40)

each with a valise (p. 26) ambdós amb una maleta (p. 41)

¿Estàs enfadada amb mi o què? (p. 51)

cada un amb una maleta (p. 52)

(Continua)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

Taula 1. Tries lèxiques acarades de les traduccions d’Arbonès i Sellent. (Continuació)

Miller 1984

They stand for a moment looking at it (p. 26)

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

Resten un moment aturats, mirant-la. (p. 41)

Es queden un moment mirant-se-la (p. 52) removing their caps (p. 26)

dark (p. 27)

The ocean is always rough (p. 27)

No trouble gettin’ here? (p. 27)

only the beach, and little fishing boats (p. 28)

My wife (p. 30)

tot llevant-se les gorres (p. 41) i es treuen la gorra (p. 53)

bru (p. 42) moreno (p. 54)

L’oceà sempre és brau (p. 43)

No heu trobat cap obstacle, abans d’arribar aquí? (p. 43)

sols la platja i les barques de pesca (p. 43)

L’Atlàntic sempre està esverat (p. 55)

¿Cap problema, per venir fins aquí? (p. 55)

només hi ha platja, i quatre barquetes de pescadors (p. 55)

La meva muller (p. 45) La meva dona (p. 56)

It was magnificent. (p. 31) Va ser extraordinari. (p. 47) Va ser impressionant. (p. 59)

Can’t you get a job in that place? (p. 31)

The guests in that hotel (p. 31)

They paid for your courage (p. 32)

she gives EDDIE a cold look (p. 33)

(A) Now, as the weeks passed, there was a future (p. 34)

I don’t like his whole way. (p. 35)

¿I no vas poder aconseguir que et contractessin? (p. 47)

Els hostes d’aquell hotel (p. 47)

Van voler premiar la teva gosadia (p. 47)

mira fredament de fit a fit eddie (p. 48)

els fets anaven perfilant alguns canvis en aquella vida sense esdevenidor (p. 49)

No m’agrada gens, aquest tipus (p. 50)

¿I no et podien donar una feina, allà? (p. 59)

Tots els clients d’aquell hotel (p. 60)

Per la valentia (p. 60)

i se’l mira amb fredor (p. 61)

anava veient que hi havia un futur (p. 62)

però em fa molt mala espina (p. 64)

She stands (p. 36) Ella resta immòbil (p. 52) Ella es queda immòbil (p. 65)

(Continua)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Taula 1. Tries lèxiques acarades de les traduccions d’Arbonès i Sellent. (Continuació)

Miller 1984

Then we get work. (p. 37)

I mean he gives you a look sometimes and you start laughin’! (p. 38)

— (p. 39)

You mad at me? (p. 39)

he’s got the right to be an American citizen (p. 41)

since the Immigration Law was put in (ps. 41-42)

if he’s against it so much (p. 42)

(A) he walked through my doorway (p. 45)

looks down at his desk (p. 45)

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

Aleshores no ens mancaria mai la feina. (p. 52)

De vegades una mirada d’ell és suficient per a fernos pixar de riure! (p. 53)

Llavors tindríem feina. (p. 66)

Vull dir que de vegades només et mira i ja et pixes! (p. 67)

Sempre ho he desitjat (p. 54) — (p. 68)

Estàs enutjat amb mi? (p. 55)

obté el dret d’esdevenir ciutadà nord-americà (p. 56)

des que van promulgar la llei d’immigració (p. 57)

¿Que estàs enfadat amb mi? (p. 69)

serà ciutadà dels Estats Units (p. 70)

des que van treure la Llei d’Immigració (p. 71)

Si ell s’hi oposa (p. 58) Ell hi està tan en contra (p. 72)

va creuar el llindar de la porta (p. 61)

entrant per la porta (p. 75)

fita l’escriptori (p. 61) abaixa els ulls cap a l’escriptori (p. 75)

I see it in his eyes (p. 45) Ho veig reflectit en el seus ulls (p. 61)

(A) what’s provable (p. 45)

L’hi veig a la mirada (p. 75)

aquells afers que poden ser comprovats (p. 61) les coses que es poden demostrar (p. 75)

He glances (p. 46) esguarda (p. 62) mira (p. 76)

MARCO just seats there (p. 54)

grasps the bottom of one of the chair legs (p. 57)

Marco roman assegut (p. 71)

empoma la part inferior d’una pota de la cadira (p. 74)

MARCO continua assegut (p. 86)

aferra la pota de la cadira (p. 90)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

Tot i que hem renunciat a fer una taula exclusiva de tries lèxiques que Pericay & TouTain qualifiquen de «tics noucentistes» (1996: 288), en aquesta n’hi ha unes quantes: llur, mancar, restar, romandre, ambdós... Al final de l’obra, Arbonès també fa servir un «quelcom» (p. 105), tot i que, igual que els «llurs», apareix en boca d’Alfieri mentre s’adreça al públic, i, per tant, respon a la voluntat d’elevar el registre i distingir-lo dels altres personatges.

Aquesta preferència d’Arbonès per formes cultes, educades o pròpies de la llengua escrita es trasllada també a l’àmbit dels connectors, les interjeccions i els vocatius:

Taula 2. Traducció d’interjeccions, connectors i vocatius en Arbonès i Sellent.

Miller 1984 Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

I’ll see ya (p. 13) a reveure (p. 27)

Adéu (p. 37) fellas (p. 13) amics (p. 27) nois (p. 37)

Now don’t get mad, kid. (p. 14) No t’ho prenguis així, petita. (p. 29) Ei, bitxo, no t’enfadis. (p. 39)

Then what the hell. (p. 17) Aleshores? (p. 31) Cony, doncs ja està. (p. 42) see? (p. 18) comprens? (p. 32) ¿saps? (p. 43)

Please (p. 19) t’ho prego (p. 34) Sisplau (p. 45)

Look, kid (p. 32) Escolta, minyó (p. 48) Ei, ei, escolta (p. 61)

En Arbonès, «I’ll see ya», que Eddie diu unes quantes vegades als seus companys de feina, sempre es converteix en «a reveure», i «then» dona lloc a un «aleshores» massa formal. Sellent, per exemple, només fa servir un «aleshores», i el posa en boca d’Alfieri per distingir-ne el discurs dels altres personatges (Miller 2006: 75). Així mateix, Arbonès gairebé no fa servir mai el verb «entendre», que, llevat d’alguna excepció, queda substituït per «comprendre». Pel que fa als vocatius, el problema, més que el registre, és la falta de naturalitat o d’adequació dramàtica. Eddie sovint s’adreça a Rodolpho dient-li «kid» per-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

què li vol restar virilitat. En aquesta cas, doncs, «kid» és més aviat un vocatiu hostil, mentre que «minyó» és una paraula afectuosa que, a més a més, difícilment ningú aplicaria a un jove en edat de casar-se.

Adreçada al personatge de Catherine, «kid» sí que té un matís afectuós que «petita» recull, encara que no resulti gaire natural; notem que aquí Sellent es permet de fer servir un castellanisme que reprodueix molt bé la connotació de l’original. En el cas d’«amics» per traduir el «fellas» que Eddie diu als seus companys de feina, hi ha un problema de registre.

En relació amb els vocatius, és interessant veure el tractament diferent que tots dos traductors fan de l’hipocorístic de Beatrice. En la traducció de Sellent, el nom complet de «Beatrice» alterna amb l’hipocorístic «Bea», construït a la manera castellana —és a dir, escapçant el nom per darrere i no pas per davant—, que és el més habitual avui dia entre els parlants catalans. Arbonès, en canvi, fa alternar la forma «Beatrice» amb la de «Beti», que correspondria a l’hipocorístic anglès —«Betty»—, clarament estranger però molt fàcil de reconèixer per a un parlant català. Això sí, Arbonès comença a aplicar aquesta solució ja molt entrat el text i ho fa escadusserament, de manera que, com passava amb l’eliminació dels articles personals, aquest procediment sembla respondre més a una vacil·lació o un descuit que no pas a un criteri clar.

L’ús d’estructures sintàctiques formals és un dels trets que s’atribueix a Arbonès a El malentès del noucentisme i també es pot constatar en la traducció que analitzem aquí. En veiem alguns exemples a la taula de la pàgina següent, de la qual hem omès les estructures passives i les que contenen pronoms febles i instàncies de concordança entre el pronom feble i el participi del verb.

Les tres taules anteriors mostren ben clarament el contrast en el grau de formalitat entre les solucions d’Arbonès i les de Sellent. La principal raó per la qual Sellent pot oferir un text més col·loquial —i, quan cal, vulgar— més acostat al to de l’original és la consciència que té sobre la qüestió dels registres de la llengua, però també que el seu estil traductor és més desimbolt. A les «Notes del traductor» afirma que «la traducció, a estones, té coses en comú amb el funambulisme», en el sentit que el traductor no pot aplicar fórmules predefinides (Miller

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

Taula 3. Estructures sintàctiques formals de la traducció d’Arbonès acarades amb les solucions de Sellent.

Miller 1984

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

the next story, which is not seen (p. 11) a l’altre pis de més amunt, el qual no es veu (p. 25) al pis de dalt, que no es veu (p. 35)

(A) I was born in Italy (p. 12) sóc nascut a Itàlia (p. 26) vaig néixer a Itàlia (p. 36)

when I’m workin’ I’ll keep gettin’ better and better (p. 19)

You ougtha see what comes outa the bananas sometimes. (p. 22)

What, was he crazy? (p. 23)

Just be careful, that’s all. (p. 26)

she feeds them from her own mouth (p. 29)

quan treballaré, cada vegada aniré més de pressa (p. 33)

Si veies les que surten dels rams de plàtans! (p. 36)

la mateixa feina em servirà per anar millorant cada dia (p. 44)

Doncs hauries de veure el que surt dels plàtans, a vegades. (p. 48)

Però que era boig? (p. 38) ¿Però que estava boig o què? (p. 49)

Tingueu compte (p. 41) Aneu amb compte, ¿eh? (p. 53)

es treu el pa de la boca per tal que puguin menjar alguna cosa (p. 44)

es treu el menjar de la boca per donà’ls-hi (p. 56)

He walks off. (p. 36) Comença de caminar (p. 52) Ell se’n va. (p. 65)

2006: 26). I, efectivament, en diversos punts del text resol el mateix problema de maneres diferents, ja sigui buscant l’equivalent més adequat per a una situació dramàtica donada, ja sigui eliminant un element del text original —una interjecció o un vocatiu, per exemple— i modulant la frase per compensar-lo, etc. Arbonès, en canvi, sempre molt preocupat per reflectir la sintaxi —o l’estil, si es vol— dels textos que trasllada al català (Marco Borillo 2018: 74, 84) tendeix a donar un equivalent per a cadascun dels elements de l’original —tradueix «peça per peça»—, i això, de vegades, l’empeny a calcar elements sintàctics o lèxics que, tot i no implicar cap incorrecció lingüística, en català poden resultat forçats.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

A la taula següent presentem alguns d’aquests calcs:

Taula 4. Calcs de l’anglès en la traducció de Jordi Arbonès acarats amb les solucions de Sellent.

Miller 1984

I no longer keep [...] — (p. 12)

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

Ara ja no guardo cap [...], com abans solia (p. 26)

Ja no guardo [...] — (p. 36)

(A) after all (p. 12) després de tot (p. 27) al capdavall (p. 36)

(A) evictions (p. 12) desallotjaments (p. 27) desnonaments (p. 36)

And what happened to your hair? (p. 13)

Listen, you’ve been givin’ me the willies the way you walk down the street, I mean it. (p. 14)

And with them new high heels on the sidewalk (p. 14)

I què li ha passat al teu cabell? (p. 28)

Escolta, no m’agrada la manera com camines pel carrer. (p. 28)

I amb aquestes sabates de taló alt (ps. 28-29)

¿I què t’hi has fet, al cap? (p. 38)

Mira: veure’t caminar pel carrer, últimament... em posa els pèls de punta, si vols que t’ho digui. (p. 38)

I quan vas per la vorera amb les sabates aquestes de taló que t’has comprat... (p. 39)

God’ll bless you. (p. 17) Déu et beneirà! (p. 32) Que Déu et beneeixi. (p. 42)

school (p. 18)

What about all the stuff you wouldn’t learn this year, though? (p. 19)

escola (p. 32) acadèmia (p. 43)

I ¿què passarà amb tot això que no estudiaràs durant aquest any? (p. 33)

Però, ¿i totes les coses que aprendries durant aquest curs, què? (p. 44)

I mean it, Eddie (p. 20) Seriosament (p. 34) Francament (p. 46) like a goddam thief (p. 49) com un lladre maleït (p. 65) com un cony de lladre (p. 80)

That’s it (p. 49)

Això és tot (p. 65) No sé què més dir-te (p. 80)

El cas que crida més l’atenció és el primer, en què Arbonès calca una estructura anglesa —I used to— que ni tan sols és present al text original per fer més explícita una rèplica. Una cosa semblant passa amb

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

el «Seriosament» de la pàgina 34, en què sembla haver substituït «I mean it» per «Seriously» i, posteriorment, haver-lo calcat. Fa l’efecte que el procés de traducció d’Arbonès es basa en l’ús del diccionari bilingüe i d’un corpus mental d’estructures equivalents en totes dues llengües i que això, de tant en tant, el fa caure en calcs. De vegades, quan una paraula té diverses accepcions o es pot traduir de més d’una manera en un context determinat, la seva tria no és gaire encertada, com en el mot «school», que de primer tradueix, calcant-lo, per «escola» i després corregeix per «acadèmia», mentre que Sellent el tradueix directament per «acadèmia». Una cosa semblant passa amb el sintagma «the gullet of New York» (p. 12), que Arbonès tradueix per «la gargamella de Nova York» (p. 26) i Sellent per «la gorja de Nova York» (p. 36). No és que «gargamella» sigui una traducció incorrecta, però es fa estranya aplicada a la boca d’un riu; en aquest sentit, la traducció de Sellent, que escull un mot més polisèmic, resulta més discreta i efectiva.

Pensem que aquesta manera de fer d’Arbonès explica el següent punt que volem comentar. Examinant les seves tries lèxiques, sembla que en la seva versió hi ha un desig d’enriquir el vocabulari de l’original, que no és gens complex ni rebuscat. Aquesta actitud es fa evident en el títol que dona a l’obra, Del pont estant, que s’explica, segurament, perquè conté una estructura que no existeix en castellà.

Les tries lèxiques que hem recollit a la Taula 1 il·lustren aquesta estratègia. A la següent apleguem algunes traduccions d’Arbonès que semblen respondre a aquesta voluntat d’enriquir la llengua de l’original, ja sigui amb mots dialectals o que resulten més aviat obscurs, ja sigui amb fórmules idiomàtiques.

Dubtem que tots o fins i tot la majora de parlants del català entenguin l’expressió «jugar a la ratlleta» o els mots «espellussar» o «esparrall». Així mateix, l’ús d’idiotismes com «si fa no fa», «a empentes i rodolons» o «fer l’aleta», sense ser inadequat, revela la preferència per locucions catalanes que no existeixen en castellà. D’altra banda, a parer nostre, «mossa» i «tifa» marquen el text en un context social i una època molt determinats —els de la joventut barcelonina d’Arbonès— que xoquen una mica amb el context novaiorquès de l’obra de Miller.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Taula 5. Tries lèxiques amb què Jordi Arbonès sembla voler «enriquir» el text original acarades amb les solucions de Sellent.

Miller 1984

are pitching coins against the building at left (p. 11)

They’ll pay for their board. (p. 17)

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

juguen a la ratlleta, prop de l’edifici de l’esquerra (p. 25)

Ens pagaran com si estiguessin a dispesa. (p. 31)

juguen a tirar monedes contra l’edifici de l’esquerra (p. 35)

Ens pagaran un tant, ¿no? (p. 42)

Around, yeah. (p. 12) si fa no fa (p. 37) Més o menys, sí. (p. 48) scramble (p. 24) espellussar (p. 39) espavilar (p. 50)

to push the taxi up the hill (p. 28)

The horses in our town are skinnier than goats. (p. 28)

Everything in our town, you gotta push! (p. 28)

I’m worried about her. (p. 36)

(if it was a prince) came here for you (p. 43)

a punk (p. 49)

empenyent els taxis pel putxet (p. 43)

Els cavalls semblen esparralls de tan prims. (p. 44)

Tot va a empentes i rodolons, al nostre poble. (p. 44)

Aquesta mossa em preocupa (p. 52)

empenyent el taxi pujada amunt (p. 55)

Els cavalls són més escanyolits que les cabres (p. 56)

S’ha d’empènyer tot, al nostre poble! (p. 56)

Pateixo per ella. (p. 65)

a fer-te l’aleta (p. 59) a demanar-te la mà (p. 72)

aquest tifa (p. 64) un titella (p. 79)

Comentem finalment un altre tret que Pericay & TouTain (1996: 289) retreuen a Arbonès: els castellanismes. No presentem cap taula de castellanismes sintàctics, que cal dir que hi són; el més habitual, pràcticament sistemàtic, és l’ús de subjuntiu amb l’adverbi «potser» (ps. 44, 46, 68). Sellent també empra castellanismes, però són més aviat lèxics, com veurem a la taula següent, que en recull tant d’acceptats per la normativa com de no acceptats que fan servir tots dos traductors:

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

Taula 6. Castellanismes lèxics en les traduccions d’Arbonès i Sellent.

Miller 1984

Miller 1986 (arBonèS) Miller 2006 (SellenT)

apartment (p. 11) pis (p. 25) vivenda (p. 35)

(A) to the breakwater where the open sea begins (p. 13)

ship (p. 13)

fins on comença el mar obert (p. 27)

fins al trencaones, on comença el mar obert (p. 37)

vaixell (p. 27) barco (p. 37)

Yeah, it’s nice. (skirt) (p. 13) Sí, és bonica. (p. 28) Sí, és maca. (p. 38)

Beautiful. (p. 13) Esplèndid! (p. 28) Estàs guapíssima. (p. 38)

Now don’t get mad, kid. (p. 14) No t’ho prenguis així, petita. (p. 29)

a plumbing company (p. 18)

in New York in one of them nice buildings (p. 19)

rug (p. 21)

una fàbrica molt important de tuberies de plom (p. 33)

en un d’aquests edificis tan ferms de Nova York (p. 34)

Ei, bitxo, no t’enfadis. (p. 39)

un taller mecànic molt important (p. 44)

a Nova York, en un d’aquells edificis tan guapos (p. 45)

catifa (p. 35) alfombra (p. 47)

and he snitched (p. 23) i el noi ho va «xivatar» (p. 38)

i el nano se’n va anar de la llengua (p. 49)

cigar (p. 25) cigar (p. 40) puro (p. 52)

a pack of matches (p. 25) una capsa de llumins (p. 40)

Yes. I have three children. (p. 29)

Sí, tinc tres «nanos». (p. 44)

una capsa de mistos (p. 52)

Sí. I amb tres fills. (p. 56)

I have a nice face (p. 30) Tinc un bon pamet (p. 46) Guapet de cara, sí (p. 58) he’s a strong guy, that guy (p. 37) és un tipus forçut (p. 53) És un tio molt fort (p. 66)

I’m just bawlin’ him out (p. 44) busco raons (p. 60) li estic clavant la bronca (p. 74)

a punk (p. 48) un sarassa (p. 64) un merda (p. 79)

a son-of-a-bitch punk like that (p. 49)

aqueix maricon fill de puta (p. 65) el pallasso aquest fill de puta (ps. 79-80)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Així com a les taules precedents havíem escollit els exemples de la traducció d’Arbonès i les versions de Sellent servien sobretot per contraposar-hi la seva solució, en aquesta hi ha més castellanismes de Sellent que no pas d’Arbonès. Això passa perquè Sellent els incorpora de manera conscient quan li serveixen per a marcar com a col·loquial la parla dels personatges o quan l’opció normativa resulta poc natural, com en el cas de «cigar», «llumins», o «catifa». En canvi, Arbonès ho fa de dues maneres: o bé de manera inconscient, com deu haver passat amb «tuberies» o amb «pamet» —que entenem que tradueix «palmito»—, o bé quan no troba una alternativa normativa que li sembli prou creïble, com en el cas de «xivatar», «nanos» —que escriu entre cometes només la primera vegada que apareix—, «sarassa» i «maricon». En aquest segon cas, sorprèn que Arbonès marqui la llicència algunes vegades —en els dos primers mots— i altres no —en els segons—, en lloc d’aplicar un criteri coherent al llarg de tot el text editat. En el cas de Sellent, hi ha una modulació que il·lustra molt bé la consideració amb què volem acabar aquesta anàlisi: l’advocat Alfieri fa servir la paraula «vaixell», mentre que Eddie i la seva família empren exclusivament «barco».

4. CONCLUSIONS

Al principi de l’anàlisi esmentàvem els quatre nivells de llengua que podíem identificar en l’obra d’Arthur Miller. No es pot dir que Arbonès no faci un esforç per distingir-los: a les acotacions trobem algunes paraules massa cultes que no es permet d’introduir a les rèpliques, i la primera intervenció d’Alfieri està marcat per un seguit de llurs que no tornem a trobar en tota l’obra. Però el català que fa servir en general està força allunyat de la llengua oral real, de manera que els seus usos lingüístics no solament distancien la parla dels personatges del context socioeconòmic en què es desenvolupa l’acció, sinó que diferencien molt poc les seves diverses maneres de parlar.

Sellent, en canvi, parteix d’un català molt més col·loquial i fa ús de diversos procediments «funcionals i invisibles» (SellenT 2009) que caracteritzen efectivament la parla dels personatges. Així, es permet

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

de traduir en italià algunes de les intervencions de Marco i Rodolpho per deixar constància que la seva manera de parlar és la característica dels italians nouvinguts; posa en boca d’Eddie, i en menor mesura de Beatrice i de Catherine, alguns trets de la parla col·loquial, com ara la forma verbal «haig de», el sintagma «no re», algunes construccions una mica desballestades o que contenen algun pleonasme i, de tant en tant, alguna expressió castellanitzant o d’argot; i evita que l’advocat Alfieri empri les combinacions col·loquials de pronoms febles, per bé que d’una manera discretíssima: en realitat, només en pronuncia una d’inequívocament formal fent de narrador («I si sembla que els expliqui [a vostès] això com si fos un somni (...)», p. 100), mentre que en la resta de casos les combinacions col·loquials de què fa ús coincideixen amb les que dicta la normativa.

La conclusió de l’anàlisi, doncs, és coherent amb les opinions sobre el model de llengua que sosté cadascun dels traductors. Arbonès identifica la llengua literària amb el registre culte, i això limita la seva capacitat per acostar-se a la parla col·loquial o vulgar dels personatges de l’obra de Miller i reflectir-ne amb fidelitat el conflicte vital que viuen sobre l’escenari. Aquesta concepció de com ha de ser la llengua literària i l’intent sistemàtic que hem constatat en la seva traducció d’«enriquir» el text de l’original suggereixen que, fins a cert punt, l’objecte de traducció d’Arbonès no és tant A View from the Bridge com la llengua anglesa en conjunt, que es trasllada, parcialment deslligada de context, a un català literari «com cal». Sellent, en canvi, és més efectiu des del punt de vista dramàtic perquè no parteix d’una idea preconcebuda de com ha de ser el text resultant, sinó que adapta la seva veu a la dels personatges i busca en cada moment la solució que, de manera menys visible, li permet fer-los dir el que efectivament diuen en l’obra original, encara que, puntualment, això impliqui fer servir castellanismes o, fins i tot, introduir algunes rèpliques en italià.

De tota manera, volem acabar recordant que hem acarat una traducció molt primerenca d’Arbonès, que més tard es va especialitzar en l’àmbit de la narrativa, amb una que Sellent fa en plena maduresa i que, a més, ha obtingut el reconeixement d’un dels principals premis de traducció que es poden rebre en llengua catalana. L’objectiu del nostre article no ha estat comparar tots dos traductors, ni el conjunt

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

de la seva producció, sinó solament dues traduccions del mateix text: caldria fer un repàs molt més general de les traduccions d’Arbonès i de Sellent per poder-ne extreure conclusions més o menys definitives. I una cosa que no es pot obviar és el fet que entre la primera, de 1965 —per bé que publicada vint-i-un anys més tard—, i la segona, de 2006, hi ha quaranta-un anys de diferència, durant els quals es van produir canvis molt substancials en l’àmbit del català literari, especialment en un gènere com en el teatral, en què la paraula s’escriu per ser dita —o escoltada— més que no pas llegida.

BIBLIOGRAFIA

alBee (1991): Edward Albee, Qui té por de la Virginia Woolf?, Barcelona: Institut del Teatre, Diputació de Barcelona; «Biblioteca teatral» 76.

alSina i KeiTh (2010): Victòria Alsina i Keith, «Dickens segons Carner i Sellent. La traducció de l’emotivitat en dos models de llengua», Quaderns. Revista de Traducció, 17, ps. 27-45.

arBonèS (1973): Jordi Arbonès, El teatre català de postguerra, Barcelona: Pòrtic.

(1976): «El teatre català a Buenos Aires», Estudios Escénicos, 21 (setembre), ps. 169-185.

arBonèS & ParceriSaS (2016): Jordi Arbonès i Francesc Parcerisas, Epistolari Jordi Arbonès & Francesc Parcerisas, Lleida: Punctum; «Visions» 6.

carandell (1984): Josep Maria Carandell, «Comentari a “Del pont estant”», dins Arthur Miller, Del pont estant, Barcelona: Edicions del Mall, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ps. 5-19. chandler (1994): Raymond Chandler, Adéu, nena, Barcelona: Edicions 62; «Seleccions de la cua de palla» 146.

dicKenS (1991): Charles Dickens, Una història de dues ciutats, Jordi Arbonès (trad.), Barcelona: Edhasa.

FarréS (2005): Ramon Farrés, «Les traduccions de Jordi Arbonès: una visió de conjunt», Quaderns. Revista de Traducció, 12, ps. 41-46.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Llengua & Literatura, 31, 2021

Feliu & Ferrer (2010): Francesc Feliu i Joan Ferrer, «La llengua de l’heroi. Notes sobre la llengua del segle xx a partir de les traduccions catalanes de David Copperfield de Charles Dickens», Quaderns. Revista de Traducció, 17, ps. 47-80.

heMingway (1971): Ernest Hemingway, Per qui toquen les campanes, Barcelona: Proa; «A tot vent» 158.

(1989): Els primers quaranta-nou contes, Barcelona: Edicions 62; «Les millors obres de la literatura universal, segle xx» 36.

— (1995): Les neus del Kilimanjaro i altres contes, Barcelona: Edicions 62; «Petita biblioteca universal» 10.

iSern (1997): Joan Josep Isern, «Cursa d’obstacles», Avui, 6 de febre de 1997, p. 76.

Marco Borillo (2018): Josep Marco Borillo, «Els patrons sintàctics en les novel·les de Jane Austen traduïdes per Jordi Arbonès», Quaderns. Revista de Traducció, 25, ps. 71-85.

Miller (1976): Henry Miller, Tròpic de Càncer, Barcelona: Aymà. (1978): Tròpic de Capricorn, Barcelona: Aymà.

Miller (1984): arthur Miller, A View from the Bridge. All My Sons, Harmondsworth: Penguin Books.

(1986): Del pont estant, Barcelona: Edicions del Mall, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona; «Biblioteca teatral» 46.

— (2006): Panorama des del pont, Barcelona: Proa, Teatre Nacional de Catalunya.

ParceriSaS (2013): Francesc Parcerisas, Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció, Barcelona, Galaxia Gutenberg, Cercle de Lectors.

Pericay & TouTain (1986): Xavier Pericay i Ferran Toutain, Verinosa llengua, Barcelona: Empúries; «Biblioteca universal» 27.

— (1996): El malentès del noucentisme: tradició i plagi a la prosa catalana moderna, Barcelona: Proa.

SellenT (1998): Joan Sellent, «La traducció literària en català al segle xx: alguns títols representatius», Quaderns. Revista de Traducció, 2, ps. 23-32.

— (2006): «Notes del traductor», dins Arthur Miller, Panorama des del pont, Barcelona: Proa, Teatre Nacional de Catalunya, ps. 23-27.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

Arthur Miller traduït per Arbonès i Sellent 77

— (2006): «La traducció teatral», Quaderns. Revista de Traducció, 15, ps. 87-88.

— (2009): «Funcional e invisible», TRANS. Revista de Traductología, 13, ps. 83-93.

udina (2002): Dolors Udina, «Conversa amb Joan Sellent: traduir sense impostar la veu», Quaderns. Revista de Traducció, 8, ps. 133-143.

ugarTe (2011): Xus Ugarte, «Joan Sellent i Artús», dins Pilar Godayol i Montserrat Bacardí, Diccionari de la traducció catalana, Vic: Eumo, p. 507-509.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 51-77

LA RESTRICCIÓ DELS SINTAGMES NOMINALS ESCARITS EN ELS VERBS PSICOLÒGICS DEL CATALÀ*

the constraint on Bare noun phrases in cataLan psychoLogicaL verBs

carleS royo

Universitat Rovira i Virgili Departament de Filologia Catalana Av. Catalunya, 35, 43002 Tarragona Tf. 977 55 81 40

carles.royo@urv.cat

ORCID ID 0000-0003-3071-0145

Resum

En català, la majoria de verbs admeten els sintagmes nominals escarits o sense determinant en posició postverbal. Tanmateix, les oracions amb verbs psicològics emotius habitualment no els accepten (*Odio pastanagues; *Sorprenc nens; *M’agraden trens). Sense referir-se específicament als verbs psicològics, aquesta restricció s’ha explicat des d’aproximacions sintàctiques per la posició estructural del sintagma, com a especificador d’un nucli funcional. En aquest treball proposo que en el cas dels verbs psicològics també es tracta d’una restricció informativa i semàntica. Des del punt de vista de l’estructura informativa, la dificultat dels sintagmes nominals escarits per actuar com un tema informatiu explica aquesta restricció, ja que l’oració amb aquests predicats es resisteix a acceptar sintagmes de referència inespecífica que actuïn com a rema oracional: són sintagmes de natura temàtica encara que ocupin la posició postverbal. Des del punt de vista semàntic, la restricció es pot explicar per les condicions semàntiques que aquests predicats imposen sobre la no-inespecificitat de l’argument postverbal, en una oració amb un cert grau de no-inespecificitat de l’experiència psicològica que afecta l’experimentador. La restricció es pot relaxar en la mesura que la predicació denotada pel verb psicològic passi a ser més externa en determinats contextos, sense que expressi l’afectació d’un experimentador (*La Tona adorava nens vs. Els romans adoraven estàtues); d’altra banda, un verb no psicològic que prengui una semàntica psicològica, amb afectació d’un experimentador per expansió metafòrica del significat, pot adquirir aquesta restricció (El franctirador va ferir vianants vs. *El professor va ferir alumnes [ferir ‘ofendre’]).

* Aquest treball s’ha beneficiat d’un ajut del projecte de recerca FFI2016-80142-P (Ministerio de Ciencia e Innovación).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

DOI: 10.2436/20.2502.01.100

ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Rebut 20-9-18; Acceptat: 25-11-19

Llengua & Literatura, 31, 2021

Paraules clau

català, inespecificitat, estructura informativa, restricció, sintagma nominal escarit, verb psicològic

Abstract

In Catalan, most verbs accept noun phrases that are bare or have no determiner in the post-verbal position. However, sentences with emotional psychological verbs do not usually accept them (*Odio pastanagues ‘I hate carrots’; *Sorprenc nens ‘I surprise children’; *M’agraden trens ‘I like trains’). Without specifically referring to psychological verbs, syntactic approaches have explained this constraint as resulting from the structural position of the phrase as a specifier of a functional head. In this paper, I propose that in the case of psychological verbs it is also an informative and a semantic constraint. From the standpoint of the informative structure, the difficulty of bare noun phrases acting as a topic explains this constraint, as sentences with these predicates can barely accept phrases with nonspecific references acting as a focus: they are topic phrases even though they occupy the post-verbal position. From the semantic standpoint, the constraint can be explained by the semantic conditions that these predicates impose on the non-unspecificity of the post-verbal argument in sentences with a certain degree of non-unspecificity in the psychological experience that affects the experiencer. The constraint can be relaxed insofar as the predication denoted by the psychological verb becomes more external in certain contexts, without affecting an experiencer (*La Tona adorava nens ‘Tona adored children’ vs. Els romans adoraven estàtues ‘Romans adored statues’); on the other hand, a non-psychological verb that takes on psychological semantics affecting an experiencer via a metaphorical extension of meaning can acquire the constraint (El franctirador va ferir vianants ‘The sniper wounded pedestrians’ vs. *El professor va ferir alumnes ‘The teacher hurt students’ [ferir ‘hurt, offend’]).

Key Words

Catalan, unspecificity, informative structure, constraint, bare noun phrase, psychological verb

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

1. INTRODUCCIÓ1

En català, a diferència d’altres llengües com l’anglès, els sintagmes nominals escarits (SNe) —sense determinant— no són possibles en posició preverbal (*Llimones són àcides). En canvi, la majoria de predicats verbals admeten aquests sintagmes en posició postverbal, tant amb funció d’objecte (Els nens escriuen poemes; Els nens trenquen vidres) com de subjecte en determinades estructures inacusatives (Cauen gotes; Falten diners). En aquest context, és significatiu el comportament d’un grup de predicats verbals: habitualment, els verbs psicològics emotius del català participen en oracions que no admeten SNe en posició postverbal, siguin sintagmes plurals (de noms comptables) o noms de massa.2 Tenint en compte la classificació clàssica de BelleTTi & rizzi (1988) d’aquests predicats en tres grups verbals, a (1) es pot comprovar aquesta restricció en oracions de verbs amb un subjecte experimentador (SubjExp),3 amb un experimentador acusatiu (AcExp) i amb un experimentador datiu (DatExp). És un efecte d’inespecificitat (cf. rigau 1988) que no té en compte el cas o la funció sintàctica de l’argument en posició postverbal en les oracions d’aquest grup de predicats; sempre es presenta als exemples d’(1) independentment de la caracterització sintàctica de cada oració.

(1) a. L’Arnau odia {*(les) faves / *(la) xocolata}. [SubjExp]

b. Les faves del segon plat sorprenen {*(els) nens / *(la) concurrència}. / A l’Arnau el {sorprenen *(les) faves del segon plat / sorprèn *(el) brou del primer plat}. [AcExp]

c. A l’Arnau li {desagraden *(les) faves / desagrada *(la) xocolata}. [DatExp]

1. Agraeixo a Jordi Ginebra, Jaume Mateu, Lluís Payrató, Manuel Pérez Saldanya i als diferents avaluadors de l’article les observacions que han fet sobre el contingut del text. Qualsevol error o inexactitud que pugui contenir és responsabilitat meva.

2. Per a la restricció en l’espanyol, vegeu BoSque (1996) i referències que s’hi citen. Per a la restricció dels sintagmes nominals escarits singulars que no són noms de massa (L’Arnau porta barret; L’Arnau té cotxe), vegeu eSPinal (2010), eSPinal & MaTeu (2011) i eSPinal & Mcnally (2011).

3. Alguns verbs psicològics amb subjecte experimentador admeten SNe postverbals: L’Arnau pateix {migranya/migranyes}, L’Arnau al·lucina mandonguilles (cf. l’entrada al·lucinar del DUVC i del DCC). Formen un grup de predicats diferent del grup dels verbs SubjExp (cf. royo 2017: 76-79).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

Segons PuJalTe (2015: 131-132), els verbs AcExp amb interpretació esdevenimental de l’espanyol permeten que l’argument no experimentador sigui un SNe en posició postverbal: Anoche, a Juan lo asustaron estudiantes borrachos; Ayer, a Valentina la alegraron imágenes brillantes. laca (1996: 263 (57b)) mostra que hi ha oracions amb verbs AcExp que admeten un argument experimentador que sigui un SNe: La vieja asustaba [niños/a los niños] por el puro placer de verlos gritar. En totes aquestes oracions el SNe no està format per un substantiu aïllat, sinó que està acompanyat d’un complement del nom o hi ha un adjunt oracional, contextos que faciliten l’acceptabilitat dels SNe, de manera similar a l’augment de les possibilitats d’aparició de SNe subjectes postverbals quan «contenen complements especificatius [...] o si apareixen coordinats» (BrucarT 2008: 1455). De fet, Laca recull l’exemple que acabo d’indicar en contrast amb un altre exemple agramatical amb un substantiu aïllat SNe: Como se parecía a una bruja, la vieja asustaba [*niños/a los niños] (laca 1996: 263 (57a)). Tot i que Laca atribueix aquest contrast amb subjectes animats al que anomena interpretació agentiva d’hàbit (57b) i no agentiva de disposició (57a), és significatiu que una oració amb un substantiu aïllat SNe (?La vieja asustaba niños) no soni del tot natural.4

Aquesta restricció permet destriar els verbs psicològics emotius d’altres predicats amb contingut semàntic psicològic.5 Hi ha predicats amb una estructura oracional amb datiu que sembla similar a la dels DatExp (2a), però se’n diferencien perquè admeten SNe postverbals:

4. Una explicació de l’observació de Laca pot ser la possibilitat que alguns parlants acceptin oracions de verbs AcExp amb un experimentador SNe si el verb pot expressar l’activitat d’un agent com una acció externa sense un efecte segur (a), a diferència de verbs amb semàntica més lligada al seu efecte en l’experimentador (b), fet que també s’esdevé amb verbs causatius de canvi d’estat físic amb semàntica psicològica metafòrica (c).

a. ?La bruixa {emprenya/espanta/molesta} nens, però els nens se’n riuen.

b. *La bruixa {desanima/esparvera/horroritza} nens, però els nens se’n riuen.

c. *La bruixa {amarga/enfonsa/fereix} nens, però els nens se’n riuen. [semàntica psicològica]

5. De vegades, dins una relació de predicats psicològics emotius s’hi inclouen verbs amb contingut semàntic psicològic però que pertanyen a altres grups verbals diferents dels verbs emotius: vegeu, per exemple, gineBra & MonTSerraT (2002: 44) i Solà (2008: 2515-2517; 2009: §55 i §69).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 83

són els verbs pseudoimpersonals (o DatImp) (2b-c), i també aquells verbs amb datiu que es troben al límit entre la volició i l’emoció, com abellir (2d).6 Tot i que conceptualment el terme emotiu pot ser ambigu, l’utilitzo com una etiqueta classificatòria d’aquests predicats, amb un comportament diferent d’altres predicats de semàntica psicològica, com els de (2b-d) o (3).

(2) a. A l’Albert li {agraden/repugnen/plauen} *(les) maduixes.

b. A l’Albert li {calen/convenen/falten} amics.

c. A l’Albert (sempre) li {passen/ocorren/succeeixen} desgràcies.

d. A l’Albert li abelleixen maduixes.

(3) a. L’Albert sap llatí.

b. L’Albert espera solucions.

c. L’Albert vol maduixes.

Uns quants verbs poden plantejar dubtes a l’hora de classificar-los. Per exemple, roSSelló (2008: 1921) inclou el verb urgir dins els predicats psicològics DatExp.7 Seguint rigau (1999, 2005a, 2005b), considero que urgir és un verb DatImp, com ho mostra la possibilitat d’acceptar un SNe postverbal (4).

(4) a. A la Núria li urgeixen solucions.

b. Laporta va tancar el seu pas com a regidor el 13 de juny i sense més dilació es va submergir en el projecte blaugrana. Per això urgeixen vacances. [La Vanguardia, 20 de juliol del 2015, p. 41]

Un altre cas de dubte és el verb importar, que BenoT (1910: 107) colloca dins el grup dels verbs espanyols com urgir o convenir, i no pas dins el grup dels verbs afectius com repugnar o desagradar: seria un verb DatImp, no pas DatExp. En canvi, Bel (2008: 1108), hernanz

6. Cf. BoSque (1996: 94-95), per al verb apetecer de l’espanyol. En canvi, Par (1923: 148) col·loca el verb abellir dins el grup de verbs com plaure, desplaure, doldre..., igualment que la GIEC (§21.5a). Marín (2015: 12) també inclou el verb de l’espanyol apetecer dins el grup dels predicats DatExp. Per a més informació sobre el verb abellir, vegeu royo (2017: 482-487).

7. A més, urgir presenta un ús no normatiu com a ‘instar’, com un verb AcExp.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

(2008: 1025-1026) i roSSelló (2008: 1921), entre d’altres, inclouen el verb importar dins els predicats DatExp. Amb el significat de ‘ser important o d’importància’ el considero un predicat DatExp, que no admet un SNe postverbal (5), tot i que es diferencia de verbs com agradar en el fet que importar es pot construir amb oracions interrogatives indirectes (cf. BoneT 2008: 2385): A ell poc li {importa/*agrada} si això és bo per al seu país o no. Encabir el verb importar dins els predicats DatImp té sentit en l’accepció que recull el DCVB de ‘ser necessari, caldre’.8

(5) a. A la Núria li importen *(els) alumnes. b. A la Núria li importa *(la) literatura.

La semàntica indirectament emotiva dels verbs aprofitar (‘ser de profit’) i costar (‘ser difícil, requerir esforç’) pot fer dubtar de classificar-los com a DatExp, encara que costar es pot concebre més fàcilment com a emotiu. Par (1923) els considera emotius juntament amb plaure, desplaure i doldre. Segons les proves de (2), es comporten com els verbs DatExp (6a). A més, també es comporten com els predicats DatExp en la possibilitat de prescindir del clític en un ordre oracional subjecte-verb-objecte (SVO) amb un subjecte definit i un objecte indirecte indefinit (6b) (cf. Todolí 2008: 1399).

(6) a. A la Núria li {aprofiten/costen} *(els) estudis.

b. Aquestes lectures (li) {aprofiten/costen} a tothom; Aquestes lectures no (li) {aprofiten/costen} a ningú.

Sense referir-se específicament als verbs psicològics, les aproximacions sintàctiques d’aquest fenomen per a una llengua com l’espanyol proposen que la restricció dels SNe postverbals s’explica per la posició estructural del sintagma, com a especificador d’un nucli funcional; és una posició que també ocupen els subjectes preverbals, els quals presenten restriccions similars en espanyol pel que fa a la distribució dels SNe: es tractaria de la posició de subjecte d’una predicació in-

8. De fet, rigau (2005a: 242-243) indica que el verb caldre tendeix a ser substituït per fer falta, ser necessari, importar o haver de menester.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 85

compatible amb els SNe en una entonació neutra de l’oració (cf. cuervo 2003: §3.1.1.2).9 En aquest treball proposo que, a més de la condició sintàctica, en el cas dels verbs psicològics emotius del català aquesta restricció també es pot explicar a partir d’una condició informativa i d’una condició semàntica de les oracions en què participen aquests predicats.

2. RESTRICCIÓ INFORMATIVA

Els predicats psicològics s’han anomenat verbs factivo-emotius (cf. Pérez Saldanya 1988: §II.4.2; GIEC §24.7.5.3). Són verbs factius perquè pressuposen el valor de veritat de l’oració que introdueixen (cf. KiParSKy & KiParSKy 1971). El caràcter factiu es mostra obertament quan construïm oracions amb aquests verbs i una clàusula introduïda per el fet que: {menysprea / odia / l’emprenya / l’espanta / li agrada / li dol} el fet que {l’hagis ignorat / siguis tan esquerp / no t’ho prenguis seriosament}.10

Tot i ser verbs factius, pot sorprendre que quan es construeixen amb una clàusula subordinada completiva el verb de la subordinada vagi en subjuntiu (7). Segons Pérez Saldanya (1988), el predicat de la subordinada d’aquests verbs és temàtic, expressa una causa o un antecedent lògic pressuposat com un constituent informativament no rellevant o inactual (informació coneguda o vella en el context discursiu); en canvi, el verb psicològic expressa la conseqüència en un experimentador d’aquest antecedent o causa, i és la informació rellevant de l’enunciat. Aquesta inactualitat temàtica explica que la subordinada es construeixi en subjuntiu: és l’anomenat subjuntiu temàtic.11

9. Per a una explicació sintàctica alternativa, vegeu PuJalTe (2015: 133-140). Una de les dificultats de la proposta de Cuervo és aconseguir aplicar-la a les oracions amb verbs SubjExp (cf. royo 2017: 498-500).

10. Que {l’hagis ignorat / siguis tan esquerp / no t’ho prenguis seriosament} és un fet.

11. Cf. també BoneT (2008: 2359-2362); quer (2008: 2813-2814). Com que molts d’aquests verbs poden expressar una emoció, també és possible utilitzar-los com a assertius, en lloc d’emotius; en aquest cas, el sentit de l’oració subordinada ja no és pressuposat sinó asseverat, i aleshores la subordinada va en indicatiu (cf. Pérez Saldanya 1988: II §5; 1999: §50.2.3.3): Es lamenta que no l’han deixat passar el curs (quer 2008: 2824 (54c)).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

(7) a. L’Arnau odia que hi {hagi/*ha} faves per sopar.

b. Que hi {hagi/*ha} faves per sopar sorprèn l’Arnau. / A l’Arnau el sorprèn que hi {hagi/*ha} faves per sopar.12

c. A l’Arnau li desagrada que hi {hagi/*ha} faves per sopar.

El subjuntiu indicaria que la subordinada és un tema informatiu, tot i ocupar la posició oracional que correspon al rema, just al final de l’oració. La informació remàtica i informativament més rellevant de l’enunciat seria l’expressada pel verb psicològic, que indica la conseqüència en l’experimentador d’una causa pressuposada.

Aquest plantejament es podria posar en dubte si es considera que en oracions de verbs psicològics amb un sintagma determinant (SD) postverbal, en lloc d’una clàusula completiva, difícilment el verb psicològic és el rema oracional, ja que es pot rematitzar el sintagma que ocupa el mateix lloc que la clàusula completiva (8) (cf. cohen & erTeSchiK-Shir 2002: 159).

(8) a. L’Arnau odia les faves. → LES FAVES, odia l’Arnau.

b. A l’Arnau el sorprenen les faves del segon plat. → LES FAVES DEL SEGON PLAT, sorprenen l’Arnau.

c. A l’Arnau li desagraden les faves. → LES FAVES, (li) desagraden a l’Arnau.

Per donar una explicació d’aquest fet, podem recórrer de nou a les oracions amb verbs psicològics i clàusules completives.13 Habitualment aquestes clàusules completives només es poden construir amb el subjuntiu temàtic (7). Ara bé, quan focalitzem o rematitzem la clàusula completiva, per exemple amb una oració clivellada, comprovem que l’indicatiu també és possible (9).

12. Sobre el canvi d’ordre oracional amb una completiva, vegeu, entre d’altres, Par (1923), Badia i MargariT (1962: §295.2) i Solà (1977: 53-56, 118-126; 2007: §10.2).

13. A més, cal tenir en compte que els subjectes preverbals del català són sempre temes, però admeten rematitzacions (L’ARNAU, {vindrà / odia les faves}) o poden estar representats per un mot interrogatiu (Qui {vindrà / odia les faves}?), que és inherentment remàtic (cf. vallduví 2008: 1266-1267). I amb clàusules completives (A l’Arnau li agrada que vinguis), tot i la natura temàtica de la subordinada, també es poden fer oracions interrogatives com Què li agrada a l’Arnau?

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

(9) a. El que l’Arnau odia és que hi {hagi/ha} faves per sopar.

b. El que sorprèn l’Arnau (o a l’Arnau el sorprèn) és que hi {hagi/ ha} faves per sopar.

c. El que a l’Arnau li desagrada és que hi {hagi/ha} faves per sopar.

Pérez Saldanya (1988: 97) afirma que no hi ha cap diferència semàntica amb el canvi de mode, però —contra Blücher (1979)— rebutja l’opcionalitat absoluta entre tots dos modes perquè el que manifesten és una diferència del valor informatiu amb què el parlant produeix l’enunciat (cf. també GIEC §24.7.5.3).

Amb indicatiu es comunica un fet nou (això és, un fet desconegut pel receptor) o, almenys, s’insisteix en la importància informativa d’aquest fet; amb el subjuntiu, en canvi, s’hi dóna més aviat la interpretació subjectiva d’un fet ja constatat o poc important. [...] el parlant fa servir, normalment, expressions de tipus emotiu perquè aquesta emoció constitueix el centre informatiu de l’enunciat (el rema) i perquè la completiva (identificada amb el tema, amb la informació secundària i, en general, coneguda pel receptor), es limita a introduir aquesta emoció. Hi ha, no obstant això, contexts on el parlant no sols informa sobre l’estat emotiu sinó també sobre la causa, explicada en la completiva, que l’origina. En aquests casos, la completiva deixa de tenir un caràcter temàtic i passa a identificar-se amb el rema.

A causa d’aquesta nova identificació, el tret actual basat en la rematització de la completiva, se superposa al tret inactual subjectiu que exigeix el subjuntiu. La rematització emfasitza, doncs, el valor informatiu de la completiva i neutralitza la influència emotiva i inactualitzadora de l’element modal (Pérez Saldanya 1988: 99-100).

Diversos autors assenyalen que el parlant assevera coses diferents segons el mode de la completiva: el subjuntiu de la completiva indica una subordinació forta amb la idea modal subjectiva i introdueix un únic missatge; en canvi, l’indicatiu assenyala un nivell més elevat d’independència respecte a aquesta subjectivitat i introdueix dos missatges diferenciats, l’un a la clàusula completiva i l’altre a la clàusula principal (cf. SchMiTT JenSen 1970; Bronzi 1977). Aplicant aquest criteri, podríem parafrasejar les oracions en indicatiu de (9) amb les dues assercions de cada exemple de (10).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

(10) a. Hi ha faves per sopar i això l’Arnau ho odia.

b. Hi ha faves per sopar i això sorprèn l’Arnau (o això a l’Arnau el sorprèn).

c. Hi ha faves per sopar i això a l’Arnau li desagrada.

El concepte d’antecedent lògic pressuposat de Pérez Saldanya fa referència a les clàusules completives amb un subjuntiu temàtic, no pas als sintagmes nominals postverbals (pròpiament SD), com els de les primeres oracions de cada parell d’exemples de (8). Per tant, fa falta una explicació global del comportament de les oracions amb verbs psicològics, tant si l’argument postverbal està representat per una clàusula com si està representat per un sintagma nominal.

D’una banda, les rematitzacions dels sintagmes de (8) indicarien un ús informatiu similar als dels exemples amb clàusules completives de (9). De l’altra, també és possible que el verb sigui el rema informatiu en oracions sense clàusules completives, fet que es manifestaria en una restricció sintàctica de les oracions amb verbs psicològics: la impossibilitat de construir-se en posició postverbal amb sintagmes nominals escarits, siguin plurals d’entitats comptables o noms de massa (1), els quals són sintagmes d’interpretació inespecífica (cf. rigau 1991; BrucarT 2008: 1453-1455).14 Tenint en compte que en un ordre neutre de l’oració un sintagma de referència inespecífica és típicament remàtic i normalment no és temàtic,15 l’exigència de no-inespecificitat d’aquests sintagmes postverbals indicaria la seva funció informativa com a tema o, altrament dit, la dificultat perquè siguin un rema discursiu i explicaria la restricció sintàctica dels SNe en les oracions amb verbs psicològics emotius.

14. Segons el Nominal Mapping Parameter de chierchia (1998), les llengües es poden classificar d’acord amb la seva flexibilitat per permetre que els SNe estiguin en posició d’argument, fet que està relacionat amb la caracterització semàntica d’aquests sintagmes en cada llengua. Per a un estudi interlingüístic dels arguments dels verbs SubjExp, tant en llengües amb articles (anglès, català) com sense (rus), vegeu SereS & eSPinal (2018, 2019).

15. Per als contextos en què un sintagma inespecífic es pot tematitzar per desplaçament, vegeu vallduví (2008: 1255-1256). També és possible que un pronom de referència inespecífica sigui un subjecte oracional preverbal («Algú ha deixat gravat un missatge al contestador telefònic»: BrucarT 2008: 1449 (18a)), funció i lloc prototípics del tema discursiu.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 89

Considero més precís el terme no-inespecificitat que no pas especificitat, perquè els verbs psicològics emotius es poden construir amb sintagmes postverbals de referència específica o de referència genèrica, però no pas de referència inespecífica; el terme especificitat no inclou la referència genèrica. Per tant, la restricció dels SNe postverbals en les oracions amb verbs psicològics mostra una estreta relació entre els factors informatius i els factors semàntics (objecte d’estudi d’aquest article), però també amb els factors sintàctics si es considera que aquests arguments són estructuralment semblants als subjectes preverbals (cf. l’apartat §1 in fine), els quals són temàtics.

Els verbs psicològics seleccionen en posició postverbal o bé un antecedent lògic pressuposat (una clàusula), o bé un sintagma nominal de referència específica (pressuposa l’existència d’un referent concret) o de referència genèrica (pressuposa l’existència d’una classe en general), però no pas de referència inespecífica.16 La caracterització semàntica d’aquests sintagmes nominals es pot explicar de manera formal seguint els autors que proposen que els genèrics no denoten propietats sinó entitats de tipus <e>, com els sintagmes nominals específics, que denoten entitats individuals concretes o objectes (<eo>), i quan són plurals poden tenir una lectura genèrica interpretada com la suma màxima d’entitats que representen una classe;17 en canvi, altres genèrics singulars denoten entitats diferents, una classe concebuda com una entitat abstracta o kinds (<ek>): són una autèntica expressió referencial en tots els casos, incompatible amb la interpretació inespecífica (cf. BoriK & eSPinal 2012, 2015, i referències que s’hi citen). Aquest sintagma específic o genèric —que pressuposa l’existència d’un referent— seria l’equivalent a un antecedent lògic pressu-

16. laca (1990) defensa la natura temàtica dels sintagmes objecte en les oracions dels verbs SubjExp de l’anglès i l’espanyol. cohen & erTeSchiK-Shir (2002: 156-162) matisen l’afirmació de Laca caracteritzant aquests objectes no pròpiament com a temes, sinó com a semblants a temes (topic-like), en la mesura que són pressuposats (If we say that John hates or doesn’t hate Peter, we presuppose that he knows Peter), fet que n’impedeix la lectura inespecífica en oracions com John hates lawyers, una lectura que és possible amb altres predicats que no són pressuposats (John knows lawyers).

17. Cf. SereS & eSPinal (2018, 2019) per als objectes plurals genèrics d’oracions amb verbs SubjExp. Per al comportament dels noms de massa en aquests verbs, vegeu SereS & eSPinal (2018: 37, nota 10).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

posat en l’àmbit del sintagma nominal. Tant si l’oració va amb una clàusula (7) com amb un sintagma (1), en tots dos casos es manifesten discursivament com un tema.

Segons les diferents combinacions relacionades amb la (in)definitud i la (in)especificitat o el caràcter genèric o no, obtenim les oracions d’(11), en què el verb agradar mostra la restricció a qualsevol tipus de sintagma postverbal inespecífic (cf. Pérez Saldanya 1999: §50.1.1.2 i §501.3.2).

(11) a. A l’Arnau li van agradar les faves que vas fer per sopar. [SN postverbal definit i específic]

b. A l’Arnau li agraden les faves. [SN postverbal definit i genèric]

c. A l’Arnau li agrada una cançó que darrerament posen tothora per la ràdio. [SN postverbal indefinit i específic]

d. *A l’Arnau li agraden faves. [SN postverbal escarit i inespecífic]

e. *A l’Arnau li agraden unes faves que estiguin cuites amb ceba. [SN postverbal indefinit i inespecífic]

f. *A l’Arnau li agraden les faves que estiguin cuites amb ceba. [SN postverbal definit i inespecífic]

A les oracions d’(11e-f) el mode subjuntiu de la subordinada de relatiu especificativa només permet la lectura inespecífica del sintagma, però hi ha contextos referencialment opacs en què són possibles aquests sintagmes, com l’ús d’una perífrasi modal o el temps de futur (cf. rigau 1988: 60-61): A l’Arnau li {poden agradar / agradaran} {unes/les} faves que estiguin cuites amb ceba. Als exemples d’(1), el primer exemple d’(1b) és diferent de la resta: hi ha l’experimentador en posició postverbal. Aquest ordre oracional SVO és més evident amb un subjecte agentiu i comprovem que en aquest cas també s’hi impedeix un SNe postverbal referit a l’experimentador (12a). Si considerem que les oracions amb verbs AcExp com sorprendre —amb un experimentador pacient amb acusatiu— corresponen al grup més general de les construccions causatives de canvi d’estat (cf. ynglèS 1991, PeSeTSKy 1995, Bouchard 1995, caBré & MaTeu 1998, roSSelló 2008, acedo-MaTellán & MaTeu 2015, GIEC §21.5b-c),18 caldria es-

18. Les oracions causatives amb verbs AcExp alternen amb oracions estatives d’ordre neutre OVS que presenten la mateixa restricció: A l’Arnau {li molesten / l’ata-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 91

perar que acceptessin un SNe postverbal en contextos similars als d’altres oracions amb verbs causatius com trencar, interpretable com una successió d’esdeveniments de trencar (12b).

(12) Oracions causatives de canvi d’estat.

a. La Maria sorprèn *(els / uns quants) nens.

b. La Maria trenca (els / uns quants) vidres.

En canvi, els verbs psicològics amb un experimentador acusatiu mantenen la restricció dels SNe en aquest context (12a): la dificultat d’aquest sintagma per ser rema discursiu pot donar raó d’aquest fet. Totes les restriccions d’(1), de (7) i d’(11) assenyalen la no-inespecificitat de l’experiència psicològica i el valor informatiu de l’emoció expressada pel verb.

3. RESTRICCIÓ SEMÀNTICA

Com s’ha introduït a l’apartat anterior, també hi ha una explicació semàntica de la restricció dels SNe postverbals en les oracions amb verbs psicològics emotius, amb la consegüent impossibilitat de representar aquests sintagmes pel clític en amb una entonació neutra de l’oració (13).

(13) a. *La Maria estima nens. / *La Maria n’estima, de nens. [SubjExp]

b. *El soroll espanta pacients. / *El soroll n’espanta, de pacients. [AcExp]

c. *S’han espantat pacients. / *Se n’han espantat, de pacients. [Subj(i)Exp(pr)]19

d. *A en Joan li agraden cotxes. / *A en Joan {li n’ / n’hi} agraden, de cotxes. [DatExp]

balen} *(els) nens. Són oracions que des del punt de vista sintacticosemàntic es comporten com les dels verbs DatExp (cf. royo 2020, 2021).

19. A (13c), (15c) i (16c) hi incloc un exemple del verb espantar-se, alternant amb un experimentador subjecte intern (Subj(i)), o alternant ergatiu pronominal (pr), de l’alternança causativa en què participa el verb AcExp espantar: l’etiqueto com a Subj(i)Exp(pr).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

En aquestes oracions s’exigeix un cert grau de no-inespecificitat de l’experiència psicològica, en què tant l’estímul com l’experimentador són específics o genèrics. En una línia similar a la proposta de SereS & eSPinal (2019: 103-105) per als verbs SubjExp, considero que en les oracions amb predicats psicològics emotius el tret de pressuposició d’existència permet establir una relació psicològica entre dues entitats referencials, l’existència de les quals es pressuposa. En les característiques semàntiques d’aquests verbs hi intervé que una de les entitats participants en l’oració és l’experimentador, un element afectat i alhora una causa interna activa de l’experiència psicològica expressada per la predicació verbal (cf. royo 2017: 3-4); un experimentador «whose internal properties partly determine whether the eventuality occurs or not» (BaKer 1997: 110), encara que no sigui el subjecte oracional.

Hi ha una relació entre aquest tipus d’afectació i la falta d’inespecificitat, dues característiques prototípiques dels verbs psicològics emotius, que els diferencia d’altres predicats amb contingut psicològic, com els intel·lectius (14a) o els volitius (14b). En canvi, la presència d’un quantificador en el sintagma postverbal permet substituir el nucli del sintagma pel clític en, ja que el sintagma quantificat amb els verbs psicològics emotius es resisteix a la interpretació inespecífica (15). D’una banda, «els SNs sense determinació ni quantificació explícita són sempre inespecífics» (BrucarT 2008: 1453) (13); de l’altra, els arguments quantificats poden tenir una lectura inespecífica i una altra d’específica: amb la primera es tracta de SNe quantificats amb cas partitiu inherent i amb la segona es tracta de SD quantificats amb cas estructural, no pas partitiu (cf. rigau 1991: 237-239); però és aquesta segona lectura la que s’obté en els exemples de (15).20

20. Segons rigau (1991: 240-241; 1994: 33-34, nota 8), el clític en d’oracions amb un SD no pot rebre cas partitiu inherent del verb —a diferència del que s’esdevé en les oracions en què el clític substitueix un SNe (que és sempre inespecífic)—, només pot rebre cas genitiu d’un quantificador. Per això oracions com les de (13) serien agramaticals i oracions com les de (15) —amb un quantificador— serien gramaticals: *Te n’agraden?; *Ens dolen fets; Me n’agraden molts (rigau 1994). En les oracions amb quantificador el sintagma que substitueix el clític és semànticament partitiu (cf. enç 1991), però denota una part d’un conjunt específic (cf. rigau 1991).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

(14) a. La Maria sap llatí. / La Maria en sap, de llatí.

b. La Maria vol formatge. / La Maria en vol, de formatge.

(15) a. La Maria estima tres nens. / La Maria n’estima tres, de nens. [SubjExp]

b. El soroll espanta uns quants pacients. / El soroll n’espanta uns quants, de pacients. [AcExp]

c. S’han espantat molts pacients. / Se n’ha espantat molts, de pacients. [Subj(i)Exp(pr)]

d. A en Joan li agraden dos cotxes. / A en Joan {li n’ / n’hi} agraden dos, de cotxes. [DatExp]

Amb una determinada entonació, les oracions amb el clític en que substitueix un aparent SNe són bones (16). Aquestes oracions presenten uns operadors que són responsables de l’entonació (agraeixo a un revisor anònim aquesta observació): un operador exclamatiu ( si (que) ), un operador imperatiu/exclamatiu ( mira , lexicalitzat) o un operador exclamatiu buit (Ø), que aporten a les oracions de (16) informació suprasegmental. Poden fer una funció similar a la de la quantificació de (15): permeten una semàntica no inespecífica de les oracions amb aquests verbs, les quals contindrien en realitat un SD.

(16) a. {Si que / Mira que / Ø} n’estima, de nens, la Maria!

b. {Si que / Mira que / Ø} n’espanta, de pacients, el soroll!

c. {Si que / Mira que / Ø} se n’han espantat, de pacients!

d. {Si que / Mira que / Ø} {li n’ / n’hi} agraden, de cotxes, a en Joan!

Aquesta restricció semàntica (i informativa) explicaria que el parallelisme entre les oracions amb verbs no psicològics que participen en construccions causatives de canvi d’estat i les oracions amb verbs AcExp no sigui absolut, ja que, com la majoria dels verbs psicològics emotius, els AcExp presenten la restricció dels SNe postverbals. En canvi, és possible construir els verbs no psicològics causatius de canvi d’estat amb objectes postverbals SNe: vegeu el contrast de (12).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

Pel que fa als alternants pronominals de l’alternança causativa, que no admeten SNe (cf. rigau 1994: 34-35),21 s’esdevé un fenomen similar. A diferència dels verbs ergatius pronominals no psicològics, els verbs psicològics ergatius pronominals o Subj(i)Exp(pr) no permeten canviar l’estructura oracional per construir una passiva pronominal i admetre un SNe. A (17) recullo aquest contrast, en què el símbol [?] de (18a) indica que l’oració no és acceptable com a ergativa pronominal però sí com a passiva pronominal (cf. rigau 1994: 35 (20c), (21a) i nota 13).22

(17) a. ?L’altre dia es van trencar plats. [acceptable com a passiva pronominal: ‘hom va trencar plats’]

b. *L’altre dia es van espantar nens. [tampoc acceptable com a passiva pronominal: *’hom va espantar nens’]

L’experiència psicològica exigeix un tret de no-inespecificitat incompatible amb una construcció inespecífica. En la mesura que un verb primàriament psicològic prengui una semàntica de denotació més externa que no pas interna, sense l’afectació d’un experimentador, podrà participar més fàcilment en oracions que acceptin un SNe com a objecte postverbal. És un contrast que podem trobar en oracions amb verbs SubjExp, com adorar (18),23 i també amb verbs AcExp, com espantar (19). Com més psicològica és la predicació expressada pel verb, amb afectació d’un experimentador, més resistència hi ha als objectes postverbals SNe; i a l’inrevés, com més externa és la predica-

21. Per a contextos concrets que faciliten l’aparició de SNe postverbals en oracions ergatives pronominals (sintagmes coordinats, juxtaposats, especificats...), vegeu royo (2017: 368, nota 542; 370, nota 546).

22. No existeix el contrast de (17) entre oracions de verbs ergatius pronominals inherents que siguin no psicològics (*L’altre dia es van esfumar boires) i que siguin psicològics (*L’altre dia es van emmurriar nens): no poden formar oracions passives pronominals, que denoten una causa externa impersonal implícita, incompatible amb qualsevol verb ergatiu inherent.

23. Hi ha una diferència de comportament en un verb SubjExp com adorar segons si es comporta pròpiament com un verb emotiu SubjExp (19a) —amb l’afectació característica d’un experimentador i la restricció dels SNe— o com un verb que denota una mera acció o activitat protocol·lària externa d’adoració (19b) —sense afectació d’un experimentador i sense restricció dels SNe.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 95

ció denotada pel verb, més fàcilment es legitimen aquests SNe dins l’oració.

(18) a. La Tona adorava *(els) nens.

b. Els romans adoraven estàtues.

(19) a. Els capgrossos {espanten / han espantat} ?/*(els) nens.

b. Els espantalls espanten ocells. [espantar ‘evitar que s’apropin’]

El mateix fenomen s’esdevé amb verbs originàriament no psicològics que poden prendre una semàntica psicològica per expansió metafòrica del significat. Ho podem comprovar en verbs causatius no psicològics de canvi d’estat com ferir (21a), que poden comportar-se com a verbs AcExp (21b) —amb afectació d’un experimentador—, i en verbs ergatius pronominals no psicològics com enfonsar-se ‘anar-se’n al fons’ (22a), que pot passar a tenir la semàntica psicològica de ‘desanimar-se’ i comportar-se com un verb Subj(i)Exp(pr) (22b).

(20) a. El capità va ferir (els) soldats (enemics). [ferir ‘provocar ferides’]

b. El capità va ferir ?/*(els) soldats (propis). [ferir ‘ofendre’]

(21) a. ?L’altre dia es van enfonsar vaixells. [acceptable com a passiva pronominal: ‘hom va enfonsar vaixells’]

b. *L’altre dia es van enfonsar alumnes. [tampoc acceptable com a passiva pronominal: *’hom va enfonsar alumnes’]

4. CONCLUSIONS

La restricció dels sintagmes nominals escarits postverbals ha estat relacionada amb la posició d’especificador del sintagma dins l’estructura argumental de l’oració, com a subjecte d’una predicació i estructuralment semblant a un subjecte preverbal (cf. cuervo 2003: §3.1.1.2). En aquest article defenso que en el cas de les oracions amb verbs psicològics emotius del català aquesta restricció no només té una explicació estructural, sinó també una explicació des del punt de vista informatiu i des del punt de vista semàntic. D’una banda, l’argument postverbal

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

d’aquests predicats és sempre temàtic i el contingut remàtic de l’oració està expressat pel predicat verbal; de l’altra, l’experiència psicològica exigeix un tret de no-inespecificitat incompatible amb una construcció que presenti la referència inespecífica dels sintagmes nominals escarits.

Aquest és un punt especialment controvertit a l’hora d’acceptar la natura inacusativa de les construccions amb verbs DatExp com agradar, ja que —a diferència d’altres predicats inacusatius no pronominals— no accepten SNe postverbals (cf. rigau 1990). Si considerem la relació entre afectació, causa interna activa i no-inespecificitat, es pot tenir una explicació informativa i semàntica d’aquest fenomen (verbs inacusatius amb restricció dels SNe).

Com que a més de ser una restricció informativa i semàntica dels verbs psicològics també es tracta d’una restricció estructural —i tots tres factors estan relacionats—, convé tenir una visió de conjunt d’aquest comportament i completar el present estudi amb una proposta d’estructura argumental per a cadascun dels grups de verbs psicològics emotius del català que es veuen afectats per aquesta restricció (cf. royo 2017: §6).

BIBLIOGRAFIA

acedo-MaTellán & MaTeu (2015): Víctor Acedo-Matellán i Jaume Mateu, «Los verbos psicológicos: raíces especiales en estructuras corrientes», dins Rafael Marín (ed.): Los predicados psicológicos, Madrid: Visor Libros, ps. 81-109.

Badia i MargariT (1962): Antoni M. Badia i Margarit, Gramática Catalana, 2 vols., Madrid: Gredos.

BaKer (1997): Mark C. Baker, «Thematic Roles and Syntactic Structure», dins Liliane Haegeman (ed.): Elements of Grammar. Handbook of Generative Syntax, Dordrecht, Boston, Londres: Kluwer Academic Publishers, ps. 73-137.

Bel (2008 [2002]): Aurora Bel, «Les funcions sintàctiques», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 1075-1147.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 97

BelleTTi & rizzi (1988): Adriana Belletti i Luigi Rizzi, «Psych-Verbs and Theta-Theory», Natural Language and Linguistic Theory, 6(3), ps. 291-352.

BenoT (1910): Eduardo Benot, Arte de hablar. Gramática filosófica de la lengua castellana [obra póstuma], Madrid: Librería de los sucesores de Hernando.

Blücher (1979): Kolbjorn Blücher, «Les niveaux fonctionnels du subjonctif en espagnol, en français et en italien», Revue romane, 14, ps. 16-58.

BoneT (2008 [2002]): Sebastià Bonet, «Les subordinades substantives», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 2321-2387.

BoriK & eSPinal (2012): Olga Borik i M. Teresa Espinal, «On definite kinds», Recherches linguistiques de Vincennes, 41, ps. 123-146.

— (2015): «Reference to kinds and to other generic expressions in Spanish: definiteness and number», The Lingüístic Review, 32(2), ps. 167-225.

BoSque (1996): Ignacio Bosque, «Por qué determinados sustantivos no son sustantivos determinados. Repaso y balance», dins Ignacio Bosque (ed.): El Sustantivo sin determinación. La ausencia de determinante en la lengua espanyola, Madrid: Visor Libros, ps. 13-119.

Bouchard (1995): Denis Bouchard, The Semantics of Syntax. A Minimalist Approach to Grammar, Chicago, Londres: University of Chicago Press.

Bronzi (1977): Anna Maria Bronzi, «Indicativo e congiuntivo nelle completive italiane», Studi di Grammatica Italiana, 6, ps. 425-450. BrucarT (2008 [2002]): Josep M. Brucart, «Els determinants», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 1435-1516.

caBré & MaTeu (1998): Teresa Cabré i Jaume Mateu, «Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català», Quaderns. Revista de traducció, 2, ps. 65-81.

chierchia (1998): Gennaro Chierchia, «Reference to kinds across languages», Natural Language Semantics, 6, ps. 339-405.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Llengua & Literatura, 31, 2021

cohen & erTeSchiK-Shir (2002): Ariel Cohen i Nomi ErteschikShir, «Topic, Focus, and the Interpretation of Bare Plurals», Natural Language Semantics, 10, ps. 125-165.

cuervo (2003): M. Cristina Cuervo, Datives at Large, tesi doctoral, Massachusetts Institute of Technology.

DCC = gruP Flaix (2009): Diccionari del català col·loquial, Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

DCVB = alcover & Moll (1862-1932): Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma: Editorial Moll, 10 vols. En línia a: <http://dcvb.iecat.net/> [projecte d’informatització: Institut d’Estudis Catalans (2002)].

DUVC = gineBra & MonTSerraT (2009): Jordi Ginebra i Anna Montserrat, Diccionari d’ús dels verbs catalans. Règim verbal i canvi i caiguda de preposicions, 2a ed. [1999: 1a ed. publicada per Edicions 62], Barcelona: Educaula.

enç (1991): Mürvet Enç, «The Semantics of Specificity», Linguistic Inquiry, 22(1), ps. 1-26.

eSPinal (2010): M. Teresa Espinal, «Bare nominals in Catalan and Spanish. Their structure and meaning», Lingua, 120(4), ps. 9841009.

eSPinal & MaTeu (2011): M. Teresa Espinal i Jaume Mateu, «Bare nominals and argument structure in Catalan and Spanish», The Linguistic Review, 28(1), ps. 1-39.

eSPinal & Mcnally (2011): M. Teresa Espinal i Louise McNally, «Bare nominals and incorporating verbs in Spanish and Catalan», Journal of Linguistics, 47(1), ps. 87-128.

GIEC = inSTiTuT d’eSTudiS caTalanS (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

gineBra & MonTSerraT (2002): Jordi Ginebra i Anna Montserrat, «Sobre el règim del verb ‘interessar’», Llengua i Ús, 25, ps. 44-48. hernanz (2008 [2002]): M. Lluïsa Hernanz, «L’oració», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 993-1073.

KiParSKy & KiParSKy (1971): Paul Kiparsky i Carol Kiparsky, «Fact», dins Danny D. Steinberg i Leon A. Jakobovits (ed.): Semantics. An

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 99

Interdisciplinary Reader in Philosophy, Linguistics and Psychology, Cambridge: Cambridge University Press, ps. 345-369.

laca (1990): Brenda Laca, «Generic Objects: Some More Pieces of the Puzzle», Lingua, 81(1), ps. 25-46.

— (1996): «Acerca de la semántica de los “plurales escuetos” en español», dins Ignacio Bosque (ed.): El Sustantivo sin determinación.

La ausencia de determinante en la lengua espanyola, Madrid: Visor Libros, ps. 241-268.

Marín (2015): Rafael Marín, «Los predicados psicológicos. Debate sobre el estado de la cuestión», dins Rafael Marín (ed.): Los predicados psicológicos, Madrid: Visor Libros, ps. 11-50.

Par (1923): Anfós Par, Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398), Halle (Saale): Verlag von Max Niemeyer.

Pérez Saldanya (1988): Manuel Pérez Saldanya, Els sistemes modals d’indicatiu i de subjuntiu, Barcelona, València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

— (1999): «El modo en las subordinadas relativas y adverbiales», dins Ignacio Bosque i Violeta Demonte (dirs.): Gramática Descriptiva de la Lengua Española, 3 vols., Madrid: Espasa Calpe, ps. 3253-3322.

PeSeTSKy (1995): David Pesetsky, Zero Syntax. Experiencers and Cascades, Cambridge, Mass.: MIT Press.

PuJalTe (2015): Mercedes Pujalte, «Hacia un análisis unificado de los verbos psicológicos estativos», dins Rafael Marín (ed.): Los predicados psicológicos, Madrid: Visor Libros, ps. 111-144.

quer (2008 [2002]): Josep Quer, «Subordinació i mode», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 2799-2866.

rigau (1988): Gemma Rigau, «Els predicats no verbals i l’efecte d’inespecificitat», Estudi General, 8, ps. 51-64.

— (1990): Gemma Rigau, «Les propietats d’agradar: estructura temàtica i comportament sintàctic», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 8, ps. 7-19.

— (1991): «On the Functional Properties of AGR», Catalan Working Papers in Linguistics, 1, ps. 235-260.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

100

Llengua & Literatura, 31, 2021

— (1994): «Les propietats dels verbs pronominals», Els Marges, 50, ps. 29-39.

— (1999): «Los predicados impersonales relativos en las lenguas románicas», Revista Española de Lingüística, 29(2), ps. 317-355.

— (2005a): «Estudi microsintàctic del verb caldre en el català antic i en l’actual», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 38, ps. 241-258.

— (2005b): «Number Agreement Variation in Catalan Dialects», dins Guglielmo Cinque i Richard S. Kayne (ed.): The Oxford Handbook of Comparative Syntax, Nova York: Oxford University Press, ps. 775-805.

roSSelló (2008 [2002]): Joana Rosselló, «El SV, I: Verbs i arguments verbals», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 1853-1949.

royo (2017): Carles Royo, Alternança acusatiu/datiu i flexibilitat semàntica i sintàctica dels verbs psicològics catalans, tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

— (2020): «The accusative/dative alternation in Catalan verbs with experiencer object», dins Anna Pineda i Jaume Mateu (eds.): Dative constructions in Romance and beyond, Berlín: Language Science Press, ps. 371-393.

— (2021): «Experimentador acusatiu i experimentador datiu: un contrast entre oracions alternants», Estudis Romànics, 43, ps. 35-58.

SchMiTT JenSen (1970): Jørgen Schmitt Jensen, Subjonctif et hypotaxe en italien. Une esquisse de la syntaxe du subjonctif dans les propositions subordonnées en italien contemporain, Odense: Odense University Press.

SereS & eSPinal (2018): Daria Seres i M. Teresa Espinal, «Psychological verbs and their arguments», Borealis: An International Journal of Hispanic Linguistics, 7(1), ps. 27-44.

— (2019): «Internal arguments of psychological verbs and their interpretations», dins Natascha Pomino (ed.): Proceedings of the IX Nereus International Workshop, Konstanz: Universität Konstanz, ps. 91-107.

Solà (1977): Joan Solà, A l’entorn de la llengua, Barcelona: Laia.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

Sintagmes nominals escarits i verbs psicològics 101

— (2007 [1994]): Sintaxi normativa: estat de la qüestió, 4a ed., Barcelona: Empúries.

— (2008 [2002]): «Les subordinades de relatiu», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 2455-2565.

— (2009): Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, 2a ed. [2009], Barcelona: La Magrana.

Todolí (2008 [2002]): Júlia Todolí, «Els pronoms», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 1337-1433.

vallduví (2008 [2002]): Enric Vallduví, «L’oració com a unitat informativa», dins Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.): Gramàtica del català contemporani, 4a ed., Barcelona: Empúries, 3 vols., ps. 1221-1279.

ynglèS (1991): M. Teresa Ynglès, «Les relacions semàntiques del cas datiu», dins Jane W. Albrecht, Janet Ann DeCesaris, Patricia V. Lunn i Josep Miquel Sobrer (eds.): Homenatge a Josep RocaPons. Estudis de llengua i literatura, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Indiana University, ps. 271-308.

ANNEX: LLISTA D’ETIQUETES PER ALS DIFERENTS

GRUPS VERBALS

AcExp verb psicològic amb experimentador acusatiu, com sorprendre (cf. tipus II de BelleTTi & rizzi 1988)

DatExp verb psicològic amb experimentador datiu, com agradar (cf. tipus III de BelleTTi & rizzi 1988)

DatImp verb pseudoimpersonal, com convenir

SubjExp verb psicològic amb subjecte experimentador, com estimar (cf. tipus I de BelleTTi & rizzi 1988)

Subj(i)Exp(pr) verb psicològic ergatiu pronominal amb subjecte intern experimentador i alternant AcExp, com espantar-se

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 79-101

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

RESSENYES COL·LECTIVES

Abusos comesos a Lleida per Peire de Lobeira

Francesc Bernat i Baltrons

Universitat de Barcelona francesc.bernat@ub.edu

BolóS & Moran (2017): Jordi Bolós i Josep Moran, Abusos comesos a Lleida per Peire de Lobeira. Estudi històric de Jordi Bolós. Estudi lingüístic de Josep Moran, Barcelona: IEC.

Quan dos especialistes de camps diferents i reconeguda trajectòria col·laboren en un mateix estudi, el resultat pot ser una simple juxtaposició de dues mirades o un treball en què dos punts de partida diferents es complementin i obrin noves perspectives. En el cas de l’obra que ens ocupa estem, sens dubte, davant de la darrera possibilitat. Potser se’ns dirà que això és més fàcil d’aconseguir en un estudi sobre història de la llengua, que ja té una gran experiència acumulada. Amb tot, cal reconèixer que aquest camp ha estat tractat essencialment per filòlegs i molt poc per historiadors, per la qual cosa sempre és d’agrair aquests tipus de col·laboracions. En aquest cas, doncs, cal felicitar-se perquè un historiador medievalista —Jordi Bolós— i un filòleg de la diacronia —Josep Moran— s’hagin posat d’acord per estudiar un text del s. xiii d’especial significació per a la història de Lleida i la configuració lingüística d’aquesta ciutat.

La recerca que presentem gira al voltant d’un manuscrit que recull les acusacions fetes pels cònsols de Lleida contra Peire de Lobeira, el justícia de la localitat. El text data segurament de la primera dècada del s. xiii, poc després de la conquesta cristiana de la ciutat, i està escrit en una llengua que es pot considerar tant un occità catalanitzat com un català occitanitzat, amb nombrosos arcaismes. L’obra esta dividida en tres parts, la primera de les quals —«Estudi històric»— és de Jordi Bolós i les altres dues —«Estudi filològic» i «Estudi lingüístic»—, de Josep Moran. Malgrat aquesta divisió, la secció de l’historiador i les del filòleg es retroalimenten mútuament i en cap cas són sobreres. És més: proposaríem que aquest model fos aplicat més sovint a l’estudi i edició del textos antics, ja que un bon context històric sempre enriqueix la comprensió del text i aquest, alhora, és el millor exemple del marc diacrònic en què s’insereix.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

L’«Estudi històric» de Bolós és un gran fresc sobre la ciutat del Segre a finals del s. xii i principis del següent, tot just incorporada a Catalunya (1149). D’entrada, remarca la importància de l’època, ja que són els anys en què es van posar les bases de la Lleida medieval i moderna, i amb les quals va poder continuar essent la capital de les Terres de Ponent. Parlem, en definitiva, del pas de la Làrida andalusí a la Lleida catalana. Com a resultat, en aquesta època hi convivien diverses religions, cultures i llengües, tant d’origen local com foraster. Tot i que els catalans, sobretot de les comarques nord-occidentals, van esdevenir aviat la majoria dels nous pobladors, Bolós assenyala que l’aportació occitana també hi va ser molt significativa (entre el 20 i el 25 % dels nouvinguts), sense oblidar la important minoria de musulmans i jueus que van restar a la ciutat. Lleida, a més, era una ciutat en expansió urbanística i econòmica i, per tant, molt atractiva per als que volien fer fortuna. En aquest context, els nous propietaris i mercaders que hi prosperaren —com el mateix Lobeira— esdevingueren aviat la classe dirigent local, al costat de la noblesa i el clergat.

Peire de Lobeira (que a vegades apareix com a Petro o Pere de Llobera) era, precisament, un d’aquests nouvinguts enriquits que gràcies a la seva fortuna s’emparà del càrrec reial de justícia a la ciutat. La seva manera d’actuar solia ser aquesta: s’apropiava dels diners i béns d’aquells que havien comès un crim per tal de deixar-los lliures i no haver de jutjar-los o portar-los a la cúria. El 1197 el rei establí el consolat a Lleida (l’origen de l’actual paeria) per afavorir el bon govern de la vila, especialment per al poble menut, que era els més perjudicat pels abusos de poderosos com el justícia. La reacció de Lobeira fou violenta i no volgué sotmetre’s als cònsols, per la qual cosa fou denunciat al rei. Amb tot, cal no descartar que es tractés realment d’una lluita partidista entre prohoms per desacreditar-lo. Aquest cas, doncs, constitueix un molt bon exemple de la vida quotidiana a la societat lleidatana de finals del s. xii, en què als rics els era fàcil saltar-se qualsevol norma establerta per les autoritats o pel costum, tal com també passava a la resta de Catalunya i l’Europa feudal.

Com que la conflictivitat social al s. xii era habitual, al Principat hi ha molts memorials de greuges com el de Lobeira i la majoria contenen llistes de robatoris o altres delictes practicats per un càrrec. Sense assolir el nivell de violència a què arribaven els membres de la noblesa al món rural, la llista de casos reportats al manuscrit en què el justícia actuà de manera corrupta o abusiva és molt llarga i les acusacions l’afecten tant a ell com a la seva família. Aquests documents sovint eren escrits en llatí però amb moltes paraules catalanes o d’una altra llengua romànica, com és el cas que ens ocupa. És molt possible que la barreja lingüística entre diversos dialectes catalans i occitans fos notable a Lleida en aquella època, tal com es reflecteix en aquest memorial, perquè ens trobem encara amb les primeres generacions de repobladors, quan encara no s’havia configurat definitivament la llengua de la ciutat. En aquest sentit, i a banda de l’interès històric, la llengua del manuscrit és d’un interès sociolingüístic de primer ordre, car tenim pocs exemples de casos semblants.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

En l’«Estudi filològic», Moran presenta la història del document, fa una nova transcripció interpretativa de l’original i ofereix, finalment, una versió del memorial al català modern, molt útil per als profans. A continuació, comença l’«Estudi lingüístic» pròpiament dit, que constitueix la tercera i més llarga part del llibre. Com era de preveure, Moran segueix l’estructura clàssica d’aquests treballs i el divideix en apartats dedicats a la fonètica i la fonologia, la morfosintaxi nominal, la morfosintaxi verbal i els mots invariables, seguit per un glossari amb el mots comuns i propis de més interès lingüístic. Només un filòleg de l’expertesa de Josep Moran podia fer en els nostres dies el comentari lingüístic d’aquest document, atès que és necessari tenir un gran bagatge en lingüística diacrònica occitana i catalana. Els fenòmens comentats poden ser classificats en tres grups: trets específicament occitans, fenòmens compartits per l’occità i el català antics, i formes només catalanes, les quals alternen sovint amb les equivalents de l’occità. El sincretisme lingüístic en aquest memorial, doncs, és la norma.

Així, podem trobar trets de clara filiació occitana en tots els nivells de la llengua del manuscrit. Com a exemples fonètics significatius, podem citar el sufix -eir: LUPARIA > Lobeira, PETRAIROS > Peireires, sense la reducció -er típica del català; el manteniment del diftong -AU-, com és normal en occità: CAUSA > causa, GAUDIU > gaug; el manteniment de la solució [z] provinent dels grups llatins -CE-, CI- i -D-, que sol desaparèixer en català: fazia, auzir, azulteri, obezissen; o el manteniment del grup -NDA- en occità (en lloc de la reducció a -naen català): mandar (< MANDARE), defendament (< derivat de DEFENDERE). Pel que fa a la morfosintaxi, el tret més destacat és el manteniment parcial de la declinació bicasual occitana, sobretot en funció de predicat nominal: «seria fidels a tot lo pòbol de Lèrida», «Bita, qui era bailes». Així mateix, s’hi troben nombroses formes verbals i lèxiques occitanes, com els infinitius conóiser, raubar, far o mots com dejós (‘davall’, ‘sota’), estars (‘estances’), lai (‘allí), pois, (‘després’), totavia (‘sempre’) o viaire (‘versemblant’).

Com a tret específicament català, destaquem sobretot el predomini dels plurals femenins en -es tant en mots d’arrel catalana com occitana (armes, causes, fembres moutes, rauberies), un tret que també afecta les formes verbals acabades en -en (avien, conoiserien, meloraren). Amb tot, hi ha també alguns casos minoritaris amb l’equivalent occità: cartas, gràcias, suas. En aquest sentit, l’alternança entre solucions occitanes i catalanes al document és freqüent (per exemple, hi llegim far i fer, dis i dix, dreiz i dret), però en proporció diferent segons cada cas. Un altre exemple significatiu d’aquesta variació és el manteniment de la N final llatina o romànica a non (< NON) o negún (< NEC UNU), que alterna amb casos sense la nasal com maisó (< MANSIONE), comú (< COMMUNE) o no (més habitual que non). En la morfologia verbal també n’hi trobem exemples, com a la desinència de perfet simple de tercera persona, que pot ser tant -et com -à (mostret, mostrà). Finalment, el lèxic aporta molts casos d’arcaismes compartits entre el català i l’occità de l’època, com alberg (‘casa’, ‘residència’), colpa (‘culpa’), mellorar (‘millorar’) o trega (‘treva’).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

No és fàcil, doncs, adscriure la llengua del manuscrit a un dels dos idiomes, però nosaltres ens inclinem a considerar-la com a bàsicament occitana, malgrat l’evident influència catalana. O, en altres mots, que l’escrivà fou un occità que feia molt temps que vivia en un entorn majoritàriament català, tal com devia succeir a Lleida. Per acabar, la millor manera de finalitzar aquesta ressenya és reproduir la breu Nota final (p. 117) que clou el llibre, perquè considerem que n’és una excellent síntesi:

L’estudi integral d’aquest text confirma les opinions que ja n’havien expressat anteriorment, [...], tant Paul Russell-Gebbet, com Joan Bastardas i Joan Coromines, [...], respecte del sincretisme entre el català i l’occità d’aquella època que presenta aquest text en els aspectes lingüístics: fonètics, morfosintàctics i de vocabulari, que inclou notables arcaismes.

Hi podem afegir l’onomàstica personal que hi figura, on apareixen, a més de noms d’origen català i occità, que són els repobladors recents del territori, d’altres de caràcter semític, àrab o hebreu, que deuen correspondre als pobladors anteriors a la reconquesta de 1149, sobretot pel que fa als noms àrabs.

Tot plegat és una mostra de la complexitat lingüística de la població lleidatana durant les primeres generacions posteriors a aquesta reconquesta, i de les diferents classes socials i culturals que la formaven.

Flamenca

lola Badia Pàmies

Universitat de Barcelona lola.badia@ub.edu

1. Flamenca (2015): Flamenca, traducció, pròleg i notes a cura d’Anton M. Espadaler, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

2. Flamenca (2019): Flamenca, traducción, prólogo y notas a cargo de Anton M. Espadaler, Barcelona: Roca Editorial de Libros, S.L.

Les fitxes d’aquests dos llibres —241 pàgines l’un i 190 l’altre, amb un cos de lletra el doble de gran— indiquen que el segon és una adaptació reduïda del primer. Segons la faixa promocional, la Flamenca castellana ha arribat a una segona reimpressió dins del 2019 perquè és «La novela que ha inspirado El mal querer de Rosalía». Es tracta de l’actriu i cantautora d’inspiració flamenca Rosalia Vila Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1993).1 Que l’obra és «asombrosamente moderna»

1. Vegeu la xarxa, començant per <https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosal%C3%ADa>.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

—citació d’El Mundo— ho ha explicat amb desimboltura als mitjans de comunicació la mateixa Rosalia, estudiant aplicada de literatura medieval: les noves rimades occitanes anònimes del segle xiii, conegudes com a Roman de Flamenca des del segle xix, relaten el triomf de l’enginyós seductor Guillem de Nevers, enamorat de la bella Flamenca, i el fracàs del seu marit gelós, enfollit i grotesc, Archimbaut de Borbó. La bona amor triomfa i el mal querer fracassa. Anton M. Espadaler, devot de l’antiga Flamenca, ha emulat la gesta de Guillem de Nevers seduint el mercat i derrotant els illetrats amb els millors recursos del seu ofici acadèmic: amb una extensa producció sobre el Curial e Güelfa, el Tirant, el Jacob Xalabín o la lírica d’Ausiàs March, l’any 2018 va donar a conèixer una edició de l’obra completa de Ramon Vidal de Besalú i està preparant la traducció comentada i anotada del germà bessó de la Flamenca, el Jaufré. La traducció catalana de la Flamenca resulta més acadèmica i la castellana més comercial, però totes dues deriven d’una comprensió assaonada de l’original. I és que per traduir la Flamenca amb solvència cal assumir d’entrada el marge d’incertesa que plantegen els inacabables problemes codicològics, històrics i filològics que l’envolten. Per començar, el text ha estat transmès per un únic testimoni, el ms. 35 de la Biblioteca Municipal de Carcassona, un còdex de pergamí de petit format, acèfal i àpode, copiat per una sola mà i datable, per la lletra, a la segona meitat del segle xiii. Els marges retallats i les llacunes del text acaben de complicar l’accés a l’original que s’amaga darrere d’aquesta miraculosa còpia única. Miraculosa perquè una novel·la de l’ambició i de la qualitat de la Flamenca no tan sols és anònima, sinó que manquen proves fefaents per situar-la en una cort, ambient o context cronològic concret. Les dades que podria fornir la recepció també són nul·les, si descomptem la troballa d’aSPerTi (1985): els vv. 2.717-2.724 de la Flamenca estan copiats al Cançoner Estanislau Aguiló, ergo la Flamenca va circular per Catalunya; però els versos que van cridar l’atenció del compilador no ens diuen gaire res, perquè recullen el tòpic arxiconegut de les sagetes d’amor (ps. 82 i 206, n. 2).

Espadaler ha visitat les variades especulacions dels estudiosos que l’han precedit des dels temps de François Raynouard, que va ser qui primer va donar notícia de la novel·la en vers el 1834. Les edicions més a l’abast, de Lavaud i Nelli (Flamenca 1960), de Mancini (Flamenca 2006) i ManeTTi (2008) —especialment la darrera, que Espadaler qualifica d’«enciclopèdica»— ofereixen un repertori extens de material de reflexió, però també poden complicar l’accés al text, perquè qualsevol traducció d’un original tan esquerp —i alhora tan fascinant— acaba involucrant posicions crítiques arriscades i preses de partit ideològiques de conseqüències imprevisibles. La més cridanera és la classificació de la Flamenca en termes de literatura nacional. Escrita en occità trobadoresc clàssic, la novel·la no s’inclou ni en la literatura francesa ni en la catalana. Des de fa algunes dècades, per tractar de l’herència literària dels trobadors, s’ha anat deixant de banda l’expressió estàndard, però equívoca, de «literatura provençal» (Flamenca 1960, 2006), a favor de «literatura occitana» (aSPerTi 1985, ManeTTi 2008). Més enllà de la geo-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

grafia lingüística, però, els derivats del terme Occitània poden generar especulacions ideològiques inacceptables si s’apliquen a l’edat mitjana. Espadaler denuncia l’ús ultrat de la visió reivindicativa de l’Occitània post croada de 1213, que involucra la figura de Jaume I. Cal descartar la interpretació al·legòrica de la novel·la en termes polítics de Lucia Lazzerini i Roberta Manetti (ps. 18-19 i 179-180, n. 13), mentre resulta prometedor burxar a l’entorn dels llinatges Andusa i Rocafull, senyors del castell d’Alga, d’àmbit montpellerenc (ps. 23-26, 211, n. 8 i 226, n. 22). Espadaler va traduir la Flamenca per un públic general mínimament informat, que podia sentir-se atret per la faixa promocional de l’edició de 2015: «La gran novel·la occitana sobre els plaers de l’amor, per primer cop en català». I aquí topem amb el debat a propòsit de la moral pública i privada que defensa l’obra. La copiosa insistència dels versos de l’anònim en la bondat intrínseca de la satisfacció sexual de la passió amorosa és un cas pràcticament únic a la narrativa medieval. L’ideal de la cortesia elevada a emblema distintiu dels nobles occitans i dels reis d’Aragó empara a grans trets el programa moral de la Flamenca, i Espadaler ho justifica a partir del motiu literari del blasme de la gelosia en tant que actitud anticortesa. L’obsessiva defensa de la bona amor per part de l’anònim és una proposta agosarada i trencadora, que convida a lectures esotèriques o més o menys herètiques —la més òbvia seria alguna forma de catarisme (p. 194, n. 19). Espadaler insinua, amb discreció, una certa «densitat filosòfica» (p. 32) de la doctrina eròtica de l’anònim. En aquest sentit aplaudeixo la traducció de fina amor per «bona amor», conservant el gènere femení medieval del mot, una solució que la traducció castellana adopta en la versió masculina de «buen amor», d’acord amb la tradició pròpia. En la mateixa línia el terme català «goig», absorbeix tots els matisos subtils del joi occità.

La decisió editorial de prescindir del text original posa a prova la destresa del traductor. La versió catalana opta pel manteniment d’un cert lèxic arcaic —que compta amb el suport de les notes— i per tries morfològiques marcades, com el perfet simple o el possessiu llur. A la versió castellana aquesta lleu pàtina solemne i antiga desapareix, alhora que les notes queden reduïdes al mínim. Exemple. El v. 4.877 «Lo dijous de roasos a tersa», en català esdevé «El dijous després de rogatives, a l’hora de terça» (p. 120), amb l’aclariment «El dijous després de les rogatives és el dia de l’Ascensió, l’1 de juny» (p. 215, n. 1). La versió castellana fa «El jueves de la Ascensión [1 de junio] a hora de tercia] (p. 113), i prou. Com que la traducció no està al servei de l’original acarat, defuig l’enfarfec de les glosses didàctiques, però l’operació exigeix trobar el terme just. Exemple. Al v. 2.392, el protagonista es deixondeix de l’entotsolament amorós i sent el que li diuen: «Guillems enten car plus non pensa». Espadaler l’encerta de ple: «Guillem que ja no estava abstret el sentí» (p. 76). Altres traduccions volen ajudar el lector, fins i tot massa: «Guillaume l’entend car il ha cessé d’être pensif [depuis que le rossignol ne chante plus]» (Flamenca 1960: 767). Espadaler aparta el lector dels forats negres que els editors marquen amb cruces desperationis després d’haver esgotat tot l’enginy a disposició (ManeTTi 2008: 72). Tres punts dins de claudàtors ens

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

diuen que hi ha un grop, però l’acció o el discurs segueixen. I també és un encert repartir la traducció en capítols dotats de títol, que agrupen per blocs els 8.101 versos que ens queden de la Flamenca, d’acord amb l’estructura narrativa. La versió catalana en té 19, de capítols, i la castellana, 23, i tots dos recomptes funcionen.

Les dues traduccions de la Flamenca d’Espadaler, en tant que textos autosuficients en prosa, satisfan les expectatives del lector del segle xxi. El que es perd inevitablement en la traducció és l’artesania subtil de la narrativa en vers. El versaire antic, que treballa amb breus seqüències rítmiques sincopades per les rimes, completa les vuit síl·labes sense dir ximpleries i enllaça les homofonies sense rebles, i això durant alguns milers de versos. És una tècnica que avui ens resulta aliena. El salt de la narrativa en vers a la prosa va ser tot un repte cultural al segle xiii, sobretot en terres d’oïl.

Espadaler acompanya la seva traducció d’un munt d’aportacions interpretatives, madurades a partir de la tradició erudita, però també n’ofereix de collita pròpia. No descarta, per exemple, la historicitat del matrimoni de Flamenca i Archimbaut de Borbó, proposada per Rita Lejeune (p. 184, n. 5), ni l’al·lusió maliciosa a Blanca de Castella que, segons Lucia Lazzerini, s’amaga darrera del v. 4.178 (p. 214, n. 9). Tot i que no trenca llances a favor d’una datació precisa, clarament es mostra partidari de l’antepenúltima dècada del xiii discutint la relació de la Flamenca amb el Roman de la Rose (p. 179, n. 12). Les aportacions personals descansen en lectures d’ampli ventall. Espadaler evoca fonts orientals a propòsit del vell de la muntanya i la secta dels assassins (p. 193, n. 17) o troba paral·lels entre la trama central de la novel·la i determinats recursos de l’èpica (p. 207, n. 5). El coneixement detallat dels textos catalans també li serveix per aclarir matisos de molts passatges ambigus. Una aportació original que dona vida pròpia a la traducció és al v. 7.229. L’anònim ha reportat la procedència geogràfica dels que lluiten «des de dintre» i dels que lluiten «des de fora» al torneig de Borbó (vv. 7.188-8.101), que tanca la novel·la. Els darrers dels forans són «Rosengas e Bedos e Got». Els «Rosengas» sempre s’ha dit que venen del Roergue, però no s’havia aclarit ben bé fins ara qui són els «Bidos e Got» (Flamenca 2006: 255, ManeTTi 2008: 435). Espadaler tradueix «els de Roergue, els de Vivarès i els de Septimània» (p. 161) perquè ho ha sabut justificar (ps. 221-222, n. 3). I la feina continua, vegeu eSPadaler (2018).

BIBLIOGRAFIA

aSPerTi (1985): Stefano Asperti, «Flamenca e dintorni. Considerazioni sui rapporti fra Occitania e Catalogna nel xiv secolo», Cultura Neolatina, 59-103. eSPadaler (2018): Anton Maria Espadaler, «Cuatro pinceladas para Flamenca (siglo xiii)», Mirabilia/MedTrans, 8, 2. Flamenca (1960): Flamenca, René Lavaud i René Nelli (trads.), dins Les troubadours. Vol. II L’oeuvre épique, París: Desclée de Brouwer, [reed. 2000]; «Bibliothèque Européenne».

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

— (2006): Flamenca, Mario Mancini (cur.), Roma: Carocci, [reed. 2009]; «Biblioteca Medievale» 106.

ManeTTi (2008): Roberta Manetti, Flamenca. Romanzo occitano del xiii secolo, Mòdena: Mucchi Editore; «Studi, Testi e Manuali. Nuova serie», 11 i «Subsidia al Corpus des Troubadours. Nuova serie Mucchi Editore» 8.

Ausiàs March e il canone europeo

Francesc J. Gómez

Universitat Autònoma de Barcelona

FrancescJosep.Gomez@uab.cat

d. a. (2018): Diversos autors, Ausiàs March e il canone europeo, Benedetta Aldinucci i Cèlia Nadal Pasqual (eds.), Alessandria: Edizioni dell’Orso; «Bibliotheca Iberica» 9.

Del 20 al 22 de novembre de 2017 va celebrar-se a la Università per Stranieri di Siena un congrés internacional dedicat a discutir la importància d’Ausiàs March en el context europeu i a analitzar-ne la recepció. El volum Ausiàs March e il canone europeo recull tretze aportacions reelaborades a partir d’aquest debat i reestructurades en quatre seccions.

La primera secció del volum («Questioni di canone. La collocazione di Ausiàs March nel suo secolo e nel nostro») s’obre amb un article de Pietro Cataldi («Il posto di Ausiàs March», ps. 19-31) que reivindica la incorporació d’Ausiàs March al cànon europeu del segle xxi. Segons Cataldi, March és el poeta europeu del segle xv que millor recull l’herència lírica medieval i el que millor s’inscriu en la tradició dels «lirici che pensano», de Dante a T. S. Eliot. El considera un poeta vigent i alternatiu, perquè és el primer poeta culte i seriós que situa al centre de la lírica amorosa el subjecte com a cos, l’experiència del desig i la difícil gestió psicològica i moral de la sexualitat, en sintonia amb Baudelaire o Rimbaud. Cataldi acaba proposant cinc estratègies per a afavorir el retrobament entre March i els seus lectors potencials.

Incidint en alguns punts d’aquest programa, Lola Badia («Leggere Ausiàs March. Strumenti per insegnare un classico», ps. 33-57) ressegueix els assoliments dels estudis marquians durant els darrers quaranta anys i revela les línies mestres de la seva pròpia docència: insistir en la centralitat del discurs sobre l’amor, amb les seves implicacions morals i intel·lectuals; aclarir les nocions científiques, filosòfiques i teològiques subjacents al discurs del poeta; contextualitzar històricament la seva producció i la seva biografia, i estudiar-ne la recepció. Malgrat els progressos indiscutibles en el nostre coneixement del poeta, Lola Badia considera

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

amb escepticisme la mateixa existència d’un cànon europeu que no es redueixi al cànon anglosaxó.

Josep Pujol («La voce di Ausiàs March nella cultura catalana del primo Quattrocento: contesti culturali e modelli letterari», ps. 59-90) destaca la coherència i la singularitat que la veu del poeta confereix al conjunt del seu corpus. Si la generació anterior havia promogut una renovació a partir de models francesos i italians, March transforma encara més radicalment tant el subjecte líric com l’expressió i la dimensió intel·lectual del discurs amorós. Ovidi i Sèneca són models clarament perceptibles en moltes de les composicions més primerenques de March, concebudes com a monòlegs dramàtics, amb una retòrica paradoxal i hiperbòlica que indueix a imaginar el poeta com un jo associal, fatalment inclinat a l’amor i a la mort. Pujol planteja la possibilitat que la llengua de March degui molt a les traduccions d’autors clàssics, amb aparats exegètics que ja incorporaven la precisió analítica de la terminologia escolàstica.

Pel que fa a l’abandonament de l’occità líric tradicional, Antoni Ferrando («Lingua e contesto culturale in Ausiàs March», ps. 91-118) distingeix una successió d’etapes. Jordi de Sant Jordi i els poetes del cançoner Vega-Aguiló encara componen en un occità catalanitzant, però en la seva traducció de la Commedia (1429) Andreu Febrer ja escriu en un català occitanitzant. Aquest tomb s’ha produït cap a 1424-1430 entre els poetes de la cort valenciana del Magnànim i s’estén després a Catalunya (cap al 1438 en Joan Berenguer de Masdovelles). March potser practicà un occità catalanitzant a la cort ducal de Gandia, mentre que el català de les seves cançons amoroses presenta més residus occitans que no pas les seves obres de maduresa. Ferrando assenyala diversos factors contextuals d’aquest canvi inevitable, però subratlla l’impuls d’Ausiàs March i les seves motivacions individuals: una retòrica confessional, l’ús d’imatges de la vida quotidiana, la incorporació de lèxic i de trets morfològics de la llengua viva.

La segona secció del volum («Il testo. Per la traduzione e l’edizione critica di Ausiàs March») se centra en el text com a condició de pervivència i difusió d’un clàssic. Cèlia Nadal («In cerca del significato profondo: tradurre Ausiàs March», ps. 121-142) reflexiona a partir de la seva experiència de traducció i comentari dels poemes d’Ausiàs. A propòsit d’un projecte personal d’edició crítica, Jaume Coll («Un seny qui’s diu dels actes colació: elementi per una nuova edizione critica di Ausiàs», ps. 143-179) comenta els manuscrits F i N, s’expressa a favor d’una regularització moderada de l’ortografia, i aporta dos exemples d’emendatio (cvii, 86; xxxiii, 32) i un assaig d’edició crítica del poema iii, amb comentari de les esmenes i de les excepcions a la regularització gràfica.

La tercera secció («Dialoghi e intertestualità. Le ricezioni di Ausiàs March») aplega diversos estudis que s’ocupen de la reciprocitat entre March i la cultura italiana, de la seva difusió hispànica i de la seva recuperació romàntica. Pel que fa als models («Le fonti poetiche italiane della poesia di Ausiàs March», ps. 185215), Benedetta Aldinucci i Giuseppe Marrani asseguren que March llegeix la tradició italiana en sintonia amb la generació precedent i amb els poetes italians

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

del seu temps, amb una preferència per la dicció aspra i l’enfocament analític. March coneix la Commedia i una antologia de les Rime de Dante, així com poemes de Guido Guinizzelli, Guido Cavalcanti i Petrarca, si no el Canzoniere tot sencer.

Pel que fa a la recepció, Raffaele Pinto («March nel canone della poesia moderna (secondo Juan Boscán)», ps. 253-271) comenta dues definicions castellanes del cànon poètic europeu en les quals Ausiàs March ocupa un lloc destacat: el Proemio e carta del marquès de Santillana (mitjan xv) i la Carta dedicatòria de Joan Boscà a la duquessa de Somma (1543). Pinto observa que tots dos recorren a Dante per a propugnar una forma mètrica: Santillana, la terza rima, que fa remuntar erròniament a Arnaut Daniel i Guido Guinizelli basant-se en Purgatorio xxvi; Boscà, l’endecasílabo sense cesura, que és el metre de més autoritat segons el De vulgari eloquentia (II, v, 3). Boscà traça una línia genealògica de Dante a Garcilaso passant per Petrarca i Ausiàs March, i Pinto la verifica en una sèrie de temes característics de la modernitat.

Vicent J. Escartí ofereix un panorama molt complet de «L’interesse per Ausiàs March nel Cinquecento castigliano» (ps. 273-292) en el doble vessant de la traducció i de la imitació poètica. A parer d’Escartí, l’edició parcial a de Baltasar de Romaní (València, 1539) s’acompanya d’una traducció castellana en atenció al dedicatari, el duc de Calàbria, i prescindeix de tornades i de passatges compromesos per adaptar la poesia de March al zel ortodox del moment. L’edició de Romaní difon l’obra de March entre el públic valencià, mentre que la seva traducció (reeditada a Sevilla el 1553) li obre la porta a Castella i més enllà. Jorge de Montemayor publica poc abans de morir la seva pròpia traducció de la primera part del corpus (València, 1560); la reedició de Saragossa (1562), augmentada amb els textos de Romaní no traduïts per Montemayor, hi afegeix una «Vida del poeta» de Diego de Fuentes, i tot plegat es reedita a Madrid el 1579 amb un Parecer de Juan López de Hoyos que comet l’anacronisme d’exaltar Ausiàs March com a model de Petrarca. Escartí observa que les traduccions castellanes presenten un March perdut en el temps i en la foscor de la llengua llemosina, alhora que l’integren plenament en l’horitzó cultural del Renaixement castellà. L’ombra de March s’estén sobre els poetes més innovadors i italianitzants, començant per Boscà, estretament relacionat amb el duc de Somma, Ferran Folc de Cardona, comitent dels manuscrits BK (1541-1542) i promotor de les edicions barcelonines bc (1543 i 1545).

Gràcies als impresos de mitjan segle xvi, el corpus marquià no solament es va difondre dins la monarquia hispànica, sinó també entre poetes i humanistes de França i Itàlia fins ben entrat el segle xvii, com revela la importantíssima aportació d’Andrea Lazzarini («Appunti sulla ricezione italiana di Ausiàs March. Prima e dopo le Considerazioni di Alessandro Tassoni», ps. 217-249). Lilio Gregorio Giraldi (1551) considera Ausiàs March un autor canònic que ocupa en la nostra tradició un lloc equivalent al de Petrarca en la italiana; Lazzarini qüestiona, però, que Giraldi conegués les edicions barcelonines bc i que fos seu el manuscrit C, com suggeria Pagès. Tres dècades després (1578-1579), una intensa correspon-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

dència que implica els literats italians Gian Vincenzo Pinelli, Jacopo Corbinelli, Ascanio Pucci i els francesos Claude Dupuy, Joseph Juste Scaliger, Claude Fauchet i Jean-Antoine de Baïf testimonia la circulació de diverses edicions catalanes i castellanes de l’obra de March i un genuí interès filològic per aclarir si la seva llengua «llemosina» és la dels trobadors; a més a més, Baïf atribueix a un «secrétaire d’Espagne» (Gabriel de Zayas?) un intent frustrat de traducció francesa. A final del xvi Francesco Bonciani contextualitza Ausiàs March correctament i Giovan Battista Attendolo indica ressons de Petrarca en March i altres poetes, com Boscà o Ronsard, però no poden contrarestar l’anacronisme que el Parecer de López de Hoyos havia sembrat el 1579: Pomponio Torelli al·lega March com a mestre de Petrarca i com a autoritat en matèria de psicologia amorosa, i en tradueix cobles senceres. Alessandro Tassoni impugna definitivament López de Hoyos a la primera dècada del xvii i adquireix un exemplar de l’edició de 1545, retrobat per Lazzarini a la Bibliothèque Mazarine de París (ps. 239-241). El 1621 el poeta Giulio Cesare Cortese prefereix Ausiàs March a la lírica cancioneril castellana, mentre que el 1640 Federico Ubaldini inclou citacions catalanes de March en un glossari a la seva edició de Francesco da Barberino.

L’estudi de Rafael Roca («Il “Petrarca valenziano”: la mitizzazione di Ausiàs March nell’Ottocento», ps. 293-310) documenta la recuperació romàntica de March anterior a l’edició crítica d’Amadeu Pagès (1912-1914). Es tracta, segons Roca, d’un procés de mitificació que reintegra March al cànon literari en dues etapes. L’any 1841 representa una fita inaugural, sobretot per un estudi de Josep Maria Quadrado publicat a la Revista de Madrid i per la seva novel·la de fulletó El príncipe de Viana (1840), que funda el tema llegendari de la relació entre March i Carles de Viana. Les principals aportacions literàries i artístiques d’aquesta primera etapa insisteixen en aquesta llegenda o constitueixen homenatges nostàlgics, sovint premiats en certàmens com els Jocs Florals, restaurats a Barcelona i a València el 1859, coincidint amb el IV centenari de la mort d’Ausiàs March. L’edició de Francesc Pelai i Briz (Barcelona, 1864), basada en les edicions del xvi, és un punt d’inflexió a partir del qual se succeeixen les imitacions literàries i, sobretot, els estudis de Rafael Ferrer i Bigné (1873 [1871]) i de Joaquim Rubió i Ors (1882 [1879]), a més de sengles biografies, premiades però inèdites, de Josepa Pujol de Collado (1879) i de Constantí Llombart (1888). Roca no esmenta La tradició catalana (II, 5) del bisbe Torras i Bages (1892), que cabria inserir en aquest procés. També hi contribueixen les edicions barcelonines de Francesc Fayos (1884), d’Antoni Bulbena (1888) i de la «Biblioteca Clàssica Catalana» (1908-1909), encara que no aporten avenços filològics. És interessant, però, la notícia d’una comissió creada a València el 1860 per a l’edició de les obres de March, amb participació de Marian Aguiló —que encara hi treballava el 1880— i en contacte amb els arxivers valencians Vicent W. Querol i Miquel Velasco, que havien començat a exhumar documents sobre Ausiàs i la seva família.

La darrera secció del volum («Proposte di lettura») inclou dues notables lliçons hermenèutiques. Rosanna Cantavella («Le trame oscure nella poesia di Au-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

siàs March: il caso del canto 28», ps. 313-335) identifica la principal dificultat de la poesia de March en la retòrica de la dispositio i en un ús deliberat de l’ordo artificialis: March recorre sovint a un símil o a un exemplum en l’exordi i, sobretot, difereix i dosifica les claus necessàries per a copsar el «tema de la trama», amb la intenció de crear una intriga; aquesta tècnica exigeix un lector atent i intel·ligent, coneixedor de la tradició i entrenat en la pràctica de l’exegesi. Cantavella aplica aquestes estratègies al comentari de la cançó xxviii i identifica el crim contra si mateix de què s’acusa l’amant: ha d’estimar carnalment contra el seu propi ideal.

Segons Natascia Tonelli («Fra tradizione letteraria e tradizione scientifica: qualche sondaggio sulla fisiologia dell’amore in Ausiàs March», ps. 337-359), l’aspecte de Petrarca que més interessa a Ausiàs March és l’autoanàlisi del jo mitjançant la dialèctica de les passions de l’ànima, i aquesta preferència fa que la seva poesia s’obri a la prosa narrativa i científica: les referències naturals del poema lxiv presenten coincidències amb Petrarca (RVF 310-311); el tractament de la malaltia d’amor en el poema iii té paral·lels o veritables models en Petrarca (RVF 129, 7-13), en Boccaccio (Decameron II, 8) i en la literatura científica llatina, com també n’hi ha rere l’exaltació de la tristor delitosa en l’exordi del poema xxxix.

Amb la seva pluralitat de perspectives, Ausiàs March e il canone europeo ofereix una proposta molt coherent i ambiciosa, no solament pel gran nombre de dades i de plantejaments innovadors que s’hi recullen, sinó també pel rigor amb què s’hi sintetitza el coneixement adquirit i se’n fa un balanç amb projecció de futur.

Història de la literatura catalana (V). Literatura contemporània. El Viut-cents (I)

elisa martí lóPez Northwestern University e-marti-lopez@northwestern.edu

D. A. (2018): Diversos autors, Història de la literatura catalana, volum v, Àlex Broch (dir.), Literatura contemporània (I). El Viut-cents, Enric Cassany i Josep M. Domingo (dirs.), Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino, Ajuntament de Barcelona.

Literatura contemporània (I). El Viut-cents és el volum V de la Història de la literatura catalana, col·lecció dirigida per Àlex Broch. El volum sobre el vuitcents literari català està editat i, en gran mesura, escrit també per Enric Cassany i Josep M. Domingo. Està organitzat sobre dos blocs cronològics. El primer, «La vida literària, de la crisi de l’Antic Règim a l’ordre liberal», abraça els darrers anys del segle xviii fins a les primeres sis dècades del segle xix. El segon, «Renai-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

xença i literatura catalana, 1859-1893» arriba, de fet, fins als primers anys del segle xx. La primera part del volum, «La vida literària, de la crisi de l’Antic Règim a l’ordre liberal», consisteix en quatre capítols: «La vida literària i la literatura catalana de la crisi de l’Antic Règim a l’ordre liberal» de Joan-Lluís Marfany; «Poètiques. De les Bones Lletres a la Literatura» i «La Literatura catalana» de Josep M. Domingo; i «El teatre entre el 1789 i el 1859» de Josep M. Sala Valldaura. La segona part, «Renaixença i literatura catalana, 1859-1893» consisteix en quinze parts: «Renaixença i literatura catalana (1859-1893)» de Josep M. Domingo; «Les idees i la crítica literàries» d’Enric Cassany; «El teatre» de Ramon Bacardí i Miquel G. Gibert; «Frederic Soler (Pitarra) i els nous autors del teatre català» i «Àngel Guimerà» de Ramon Bacardí; «La poesia» d’Enric Cassany; «Marià Aguiló» de Joan Mas i Vives; «Víctor Balaguer» d’Enric Cassany; «Teodor Llorente» de Josep M. Domingo; «Jacint Verdaguer» de Ramon Pinyol i Torrents i Joan Santanach; «Apel·les Mestres» de Josep M. Domingo; «Miquel Costa i Llovera» de Joan Mas i Vives; i «La literatura narrativa», «Narcís Oller», i «Marià Vayreda» d’Enric Cassany. Totes les contribucions al volum són de gran qualitat acadèmica i aportacions fonamentals als seus respectius temes i al propòsit del volum.

Literatura contemporània (I). El Viut-cents és un tour de force descrit com «una arqueologia del present» (p. 14) en el breu i magnífic pròleg que presenta l’obra, i que alhora en reflexiona. El pròleg, fa un resum de la restitució de l’interès cultural, intel·lectual i acadèmic pel segle xix, després del rebuig modernista i noucentista des de la dècada dels anys trenta del segle passat, i així fins als esforços—«l’impuls sense precedents» (p. 15)— de les darreres dècades. És una reflexió crítica cabdal per a la pràctica de tot historiador o historiadora de la literatura catalana. Enric Cassany i Josep M. Domingo assenyalen la «circularitat» epistemològica de la tradició literària que està a la base del volum: «El vuit-cents, en efecte, inventa alhora la matèria de què s’ocupen aquest i la resta dels volums de la nostra hiSTòria i el gènere mateix a què s’acullen» (p. 13). Aquesta «circularitat», com apunten Cassany i Domingo, «no és altra que el d’aquesta mateixa hiSTòria» i constitueix «la participació catalana en aquestes invencions» (p. 13). És «l’herència rebuda» (p. 13) que els autors del pròleg resumeixen en una llista de noms i iniciatives, que no vol oblidar ningú ni res, per tal de retre l’homenatge que mereixen tots els esforços —«les pràctiques filològiques i acadèmiques [...] sovint abnegades» (p. 14)— que han permès revaloritzar el segle xix.

En el reconeixement del llinatge intel·lectual i de l’esforç personal —de l’obstinació— dels quals els directors del volum se senten deutors i hereus, es destaca el dels acadèmics i estudiosos Josep M. de Casacuberta, Jordi Rubió i Balaguer, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Josep Melià, Xavier Fàbregas, Manuel de Montoliu, Josep Miracle, Josep M. Poblet, Rafael Tasis, Maurici Serrahima, Josep M. Capdevila, Joaquim Molas, Manuel Jorba, o Jordi Castellanos. Aquesta tradició acadèmica de rigor intel·lectual i obstinació personal es completa amb la menció que Cassany i Domingo fan d’iniciatives diverses més recents com el Col-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

loqui Internacional sobre la Renaixença (1984), la Xarxa Temàtica sobre la Renaixença, el Seminari Guimerà, el Seminari d’Estudis Catalans del Vuit-cents, o associacions com la Societat Verdaguer o la Societat Narcís Oller. No cal recordar aquí que, de tota aquesta tradició intel·lectual i esforç col·lectiu, Enric Cassany i Josep M. Domingo n’han sigut i en són figures cabdals.

El pròleg, de poc més de dues pàgines, contextualitza l’obra dins de la seva tradició gnoseològica, declara el seu propòsit, i fa una valoració crítica de tot plegat. Situa Literatura contemporània (I). El Viut-cents en relació amb obres emblemàtiques anteriors com la Història de la literatura catalana (1986) o Panorama crític de la literatura catalana. Segle xix (2009). Aquestes, excel·lents en si mateixes i d’una gran utilitat per als estudiosos, són similars a la que Cassany i Domingo presenten, en el seu propòsit d’aportar una visió general i intellectualment ben treballada de la literatura del segle xix, i alhora diferents per l’enfocament epistemològic que les organitza. Així, mentre Història de la literatura catalana o Panorama crític de la literatura catalana. Segle xix estan organitzades a partir d’un concepte fonamentalment historicista de la literatura, Literatura contemporània (I). El Viut-cents articula la seva visió de la literatura catalana del segle xix a partir del concepte de «sistema literari», és a dir, a partir de la comprensió del fet literari com la confluència de la producció dels textos i la seva recepció en un espai social determinat i, més específicament, dins d’una comunitat nacional.

L’herència historicista sosté, reflexionen els directors del volum, el «pes» «decisiu i durador» del «relat vuitcentista de la renaixença [...] en la mesura que els atzars de la vida col·lectiva, amb les consegüents fractures i indigències imposades als estudis literaris catalans, han pervingut a constituir-lo en excepcional tòtem patriòtic» (p. 13). El propòsit d’aquesta nova història de la literatura catalana del vuit-cents és precisament la substitució d’aquest relat de la Renaixença com a «tòtem patriòtic» per una visió crítica de la Renaixença que, deutora de Joaquim Molas, Cassany i Domingo entenen com un procés complex i divers de construcció nacional: «Corregir-ne aquesta condició ha estat el mòbil tàcit que ha dut a les pàgines que segueixen» (p. 13). Aquesta correcció té el seu centre crític en l’excel·lent capítol 5 del volum, el primer de la segona part, titulat «Renaixença i literatura catalana, 1859-1893» de Josep M. Domingo. El llarg capítol dedicat a Jacint Verdaguer n’és el seu puntal.

L’altre gran encert i mèrit del llibre és fer coincidir el desenvolupament de la tesi central del llibre sobre la Renaixença amb una anàlisi del sistema literari català del vuit-cents entès com un procés de construcció nacional. Hem d’agrair, per tant, a Enric Cassany i a Josep M. Domingo, que «la incomoditat» d’historiar en plena crisi de les grans narratives —«la incomoditat de veure’s esmerçant esforços en una activitat diversament suspecta» (p. 15)— no els hagi desaminat. La configuració del sistema literari català, perquè és la d’una nació sense estat, emergent i perifèrica, exigeix que els historiadors de la literatura i la cultura del segle xix actuïn amb la consciència dels «latecomers» del Realisme del qual parla Franco

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Moretti:1 «latecomers don’t follow the same road of their predecessors, only later: they follow a different, a narrower, road» (MoreTTi 1998: 190-191). Així ho fa Literatura contemporània (I). El Vuit-cents, una història feta de fragments i aproximacions, volgudament i necessàriament incompleta, que no renuncia, però, a articular tesis i interpretacions crítiques, a «entendre processos»: «el gènere persisteix encara en la voluntat de fer visible el cos sencer d’una literatura produïda en una llengua [...] la seva missió no fora ben bé de categoritzar i consagrar valors, sinó d’entendre processos [...] la gestació del sistema literari català contemporani» (p. 15).

La revisió crítica de la Renaixença i la seva significació politicocultural per a la Catalunya contemporània que proposa el volum s’organitza en una estructura híbrida. Per una part, el llibre s’estructura a partir de les categories literàries tradicionals que caracteritzen les històries de la literatura i que donen forma i sentit a la seva divisió cronològica: el tres gèneres tradicionals (poesia, teatre, narrativa) i el destacat d’autors, obres i moviments. Per l’altra, el llibre es munta a partir de l’anàlisi de la creació del sistema literari del vuit-cents en relació amb processos de construcció nacional. En aquest sentit destaca la presència al llarg de tot el volum de qüestions relacionades amb la construcció de l’esfera pública liberal o burgesa en relació amb la literatura (el públic lector, els espais teatrals, la relació del teatre amb el mercat, o el sorgiment dels nous empresaris, la professionalització de la cultura i el sorgiment de nous oficis, la literatura com a propaganda política, o l’estètica i la ideologia, els mites nacionals, o la quotidianitat i l’aparició de la vida privada). Qüestions com la disglòssia, la creació de poètiques, l’aparició dels crítics literaris, la dicotomia entre literatura popular i literatura culta que genera la versió burgesa de la cultura —l’art pour l’art—, les condicions de la lectura en català, o la creació literària i revolució, desenvolupen, molt particularment, la construcció del sistema literari nacional català al vuit-cents. «L’arqueologia del present» que rastreja l’activitat literària de Catalunya del segle xix requereix, com afirmen Cassany i Domingo, que l’estudiós «s’aventuri a historiar la literatura catalana» i que ho faci amb la intel·ligència crítica que mostra el volum. No es tracta de crear totalitats sinó d’entendre processos: «aquesta història no aspira a oferir la síntesi concloent dels sabers acumulats. Tampoc no pretén —encara menys— oferir un relat alternatiu global» (p. 15). Hi ha un aspecte però que, al meu parer, no hauria d’haver faltat, i és el de la producció literària de les dones. Aquesta absència constitueix la meva crítica a un volum, per altra banda, extraordinari.

Literatura contemporània (I). El Vuit-cents és una contribució que marca un abans i un després a l’estudi del segle xix literari català. No podem fer més, per tant, que agrair als directors del volum, Enric Cassany i Josep M. Domingo, i a tots els seus col·laboradors, haver produït un volum imprescindible i de lectura obligada.

1. «“Latecomers” to Realism, a mode of writing that does not know how to represent the Other of Europe, nor yet —which is perhaps even worse— the Other in Europe» (MoreTTi 1994: 103).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

BIBLIOGRAFIA

MoreTTi (1994): Franco Moretti, «Modern European Literature: A Geographical Sketch», New Left Review, 206, ps. 86-109.

— (1998): Atlas of the European Novel 1800-1900, Londres, Nova York: Verso.

Lectures, edicions i recreacions literàries de Ramon Llull durant el Vuit-cents

Joan santanach i suñol

Universitat de Barcelona jsantanach@ub.edu

D. A. (2019): Diversos autors, Ramon Llull en la literatura catalana del segle xix. vi Seminari d’Estudis Catalans del Vuit-cents. Palma (Mallorca), 11 de novembre de 2016. Universitat de les Illes Balears, introducció de Damià Pons, Palma: Lleonard Muntaner Editor, «Temps Obert» 32.

La influència dels clàssics medievals en els escriptors de la Renaixença, i la manera com els van assumir en els seus textos, és una qüestió que estem lluny de conèixer en profunditat. És des d’aquesta constatació que els estudis recollits en Ramon Llull en la literatura catalana del segle xix s’aproximen a la figura del beat mallorquí i n’analitzen la presència en l’obra de creació d’autors tan diversos com Jacint Verdaguer, Josep Tarongí, Damas Calvet o Marià Aguiló. També s’hi valoren alguns dels projectes d’edició de la seva producció que van sorgir contemporàniament. Les aportacions del volum deriven de les ponències de la jornada homònima que van organitzar el Grup d’Estudi sobre la Literatura Catalana del Vuit-cents (UB), el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i l’Institut d’Estudis Catalans, l’11 de novembre de 2016 a Palma, dins de la commemoració de l’Any Llull (2015-2016).

Ramon Pinyol, a «Llull, Verdaguer i M. S. Oliver. A propòsit de l’edició pòstuma de Perles del llibre d’amic e amat (1908)» (ps. 9-21), repassa l’atenció que el poeta de Folgueroles va dispensar al mallorquí al llarg de la seva vida, començant pel guiatge de Marià Aguiló i fins a la composició de les Perles, en què va glossar en vers versicles del Llibre d’amic e amat. No se centra tant en el poemari en si, com en la publicació a càrrec de L’Avenç (1908). L’edició, força deficient, amb errades de transcripció, omissions i canvis d’ordre, s’ha atribuït de vegades a l’autor del pròleg, Miquel dels S. Oliver; Pinyol, en canvi, descarta aquesta possibilitat i apunta que el responsable en degué ser Jaume Massó i Torrents.

Molt menys coneguda és l’aportació del clergue d’origen xueta Josep Tarongí (1847-1890), recuperat per Rosa Planas en «“¿Fores vilan de malehida raça?”

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Ramon Llull segons la visió de Josep Tarongí» (ps. 23-44). Es concreta en dos textos —un sobre el Llull místic i una oda— publicats al número que Museo Balear va dedicar a Llull el 1875, i una poesia per a l’Homenage al beato Raimundo Lull en el sexto centenario de la fundación del Colegio de Miramar (1877). Tots tres són recollits en apèndix. En un segon apèndix, no esmentat a l’article, es fa un comentari sobre el text que mossèn Salvador Bové va recollir en l’homenatge a Llull publicat el 1901 per L’Avenç, en què desmentia tot vincle entre la càbala jueva i l’Art de Llull.

Respecte a Damas Calvet (1836-1891), Magí Sunyer reprèn l’estudi del seu extens poema narratiu Mallorca cristiana. 1 A «Ramon Llull vist per Damas Calvet: dos heterodoxos» (ps. 105-119), hi ressegueix els esments que s’hi fan al beat. L’autor va farcir el relat, d’orientació historicista, amb elements procedents de les seves pròpies creences maçòniques, teosòfiques i espiritistes. De Llull, li interessava el personatge perseguit pel poder i l’alquimista. Especialment xocant és un passatge, situat a Miramar, en què, tot i ser cronològicament anterior al naixement de Llull, ja s’hi percep la seva presència a causa del trànsit de les ànimes que Calvet defensava. Troba en Llull, doncs, un precedent de l’heterodòxia que propugnava.

En l’activitat de Marià Aguiló es conjuguen els dos vessants esmentats de l’interès per Llull: el d’estímul per a la pròpia creació i el de les iniciatives editorials. Pel que fa al primer, Margalida Tomàs («Ramon Llull en l’obra literària i erudita de Marià Aguiló», ps. 121-144) observa que és repetidament citat entre les notes per a l’extens projecte de poema sobre La conquista de Mallorca, en què Llull és un personatge novel·lesc vinculat a la identitat mallorquina, i continua tenint un paper destacat en l’obra en què Aguiló va revehicular aquesta poesia, els Focs follets, com a veu que guia el jo poètic.2 A l’hora d’editar-ne l’obra, en canvi, l’estudiós adopta una perspectiva diferent, sense particularismes i assumint que la seva producció és part integrant de la cultura catalana. Ja l’any 1850 havia exposat a J. M. Quadrado la idea de fer una biblioteca d’autors «lemosines», entre els quals Llull; aquest projecte, més desenvolupat, el va presentar el 1852 a Madrid per millorar la seva posició laboral dins de la biblioteca de Sant Joan. Fins al 1870, però, no es comença a materialitzar la seva aportació més destacada en aquest àmbit, la Biblioteca Catalana. Ell hi va assumir l’edició del Llibre dels fets, mentre que la del Llibre de meravelles lul·lià va anar a càrrec de Jeroni Rosselló. Parallelament, entre 1877 i 1879, Aguiló va publicar els fascicles del Llibre de l’orde de cavalleria, distribuït com a volum complet a partir del 1883.

Malgrat la importància d’aquestes consecucions, i el paper destacat de Marià Aguiló a l’hora de difondre la producció catalana antiga conservada a Sant Joan,

1. N’havia parlat a «El rei jove: “Mallorca cristiana”, de Damas Calvet», dins El rei Jaume I en l’imaginari popular i en la literatura, ed. de Carme Oriol Carazo i Emili Samper Prunera, Tarragona, Palma: Publicacions URV, UIB, 2010, ps. 169-183.

2. La mateixa Margalida Tomàs ho explica a l’estudi introductori de l’edició de l’obra (Tarragona: Arola, 2006, ps. 33-39).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

la seva biografia conté uns quants projectes frustrats, o inacabats, propis o aliens. A «Bartomeu Muntaner i el projecte d’edició de l’obra de Ramon Llull» (ps. 4555), Maribel Ripoll en recupera un. Vers el 1860 Muntaner exposava a Aguiló, per carta, la intenció de publicar obra en prosa de Llull; malauradament, va topar amb una iniciativa paral·lela de Jeroni Rosselló i, malgrat els intents d’unir esforços, va acabar desistint.3

«Les edicions lul·lianes de Jeroni Rosselló» són estudiades per Pere Rosselló (ps. 75-104). Cal destacar, en primer lloc, les gruixudes Obras rimadas de 1859, inaugurals pel que fa a les edicions modernes de Llull. Dels títols que s’hi inclouen, se n’analitza el contingut, l’origen dels textos i les intervencions, sovint poc explicitades, que l’editor hi va dur a terme. En segon lloc, el projecte de publicació d’altres obres en fascicles, donat a conèixer el 1886. S’havien de relligar, un cop impreses, en «unos cuatro volúmenes». Les dificultats a què va haver de fer front l’editor, amb un canvi d’impressor inclòs, i la seva edat cada vegada més avançada, van propiciar la constitució d’una Comissió Editora Lul·liana, que va completar l’edició de tres volums, els anys 1901 i 1903. Contra el que sembla indicar-se, no es van tornar a imprimir els fascicles, sinó que es van aplegar els que l’editor devia tenir emmagatzemats, i només se’n van imprimir alguns per completar títols d’edició avançada, a més de les notes bibliogràfiques de Mateu Obrador i altres estudiosos que els acompanyaven.4 En van quedar fora alguns títols massa incomplets.

Finalment, l’aportació de Rafael Roca valora la reduïda presència de Llull en la Renaixença valenciana («Ramon Llull i València (1868-1936)»; ps. 57-73). En el context de reivindicació d’autors antics iniciat cap al 1860, detecta només dos esments al mallorquí, tots dos en poesies de Teodor Llorente, de 1868 i 1911, i un parell de breus a la premsa valenciana. No és fins al 1933 que, amb motiu del setè centenari del naixement del beat, es van dur a terme un parell d’activitats amb participació valenciana: una conferència de Llorenç Riber al Conservatori de València i una visita d’universitaris del domini lingüístic a Montpeller per homenatjar-hi el beat. Roca troba una possible explicació a la poca atenció dispensada a Llull en el fet que el paper simbòlic que exercia com a escriptor en llengua catalana i com a representant de la fe cristiana, en la branca valenciana de la Renaixença el va acomplir Vicent Ferrer.

Comparant l’índex del volum amb les ponències de la jornada, s’hi troba a faltar la que Joan Alegret hi va pronunciar sobre la presència de Llull en la Tradició catalana del bisbe Torras i Bages. En canvi, s’hi ha afegit un estudi de Pere

3. Maribel Ripoll n’havia parlat amb més detall en «Un episodi desconegut en el procés d’edició de l’obra catalana de Ramon Llull», Randa, 62 [= Miscel·lània Gabriel Llompart / 2 ] (2009), ps. 91-139.

4. Joan Santanach, «De Jeroni Rosselló a Salvador Galmés, passant per Mateu Obrador. Un segle de publicacions lul·lianes a Mallorca (1859-1950)», Estudis Romànics, XL (2018), ps. 193-214, esp. 200.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Gabriel, sense relació directa amb el beat, dedicat als contactes entre Barcelona i Mallorca a mitjan xix, sobretot des de la perspectiva dels autors progressistes i republicans. El cas del metge i escriptor mallorquí Francesc M. Servera, que estudià a Barcelona als anys 1840, es mostra com a exemple, i se n’analitza la novel·la La huérfana de Barcelona, que en algunes pàgines reflecteix la situació política a la ciutat vers 1842 i 1843, durant les revoltes antiespartistes i la jamància.

L’obra constitueix un valuós recull sobre la recepció de què va ser objecte Ramon Llull entre els escriptors del Vuit-cents. S’hi troba a faltar, malgrat tot, una visió més de conjunt, com també un cert aprofundiment en algunes fites lullianes del xix, com els homenatges amb motiu del sisè centenari de Miramar (1876), dels quals hauria estat interessant exposar el context en què es van produir i l’aportació dels escriptors que hi van col·laborar (a més de Josep Tarongí, hi trobem J. M. Quadrado, Jeroni Rosselló, Miquel Costa i Llobera, Josep Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover o Ramon Picó i Campamar). Molt limitada és l’atenció a Jacint Verdaguer, sobre un aspecte tan tangencial —malgrat que no manqui d’interès— com són les circumstàncies de l’edició pòstuma de les Perles, malgrat que el poeta va començar a llegir Llull ben aviat i que hi va recórrer, i el va reescriure, en ple conflicte amb els seus superiors. Tampoc no hi hauria estat sobrera, així mateix, una revisió final una mica atenta, que hauria evitat moltes errades, sovint merament gràfiques i d’unificació de criteris, que desmereixen un llibre que, d’altra banda, tipogràficament és ben digne.

Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre

Vicent Pitarch

Institut d’Estudis Catalans vpitarch@ec.cat

D. A. (2016): Diversos autors, Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre, Emili Casanova i Josep Daniel Climent (eds.), València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; «Recerca» 20.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va instituir el 2015 el seu particular Any Carles Salvador. Recordem que el país ja n’havia commemorat un altre, d’Any Salvador, el 1993, justament el del centenari del seu naixement, una efemèride que, per cert, va esdevenir el darrer gran homenatge que va viure exultant la inoblidable Sofia en honor del pare. Paga la pena de recordar que els actes commemoratius del centenari es van caracteritzar pel seu caràcter divulgatiu i de mobilització popular, amb la participació activa d’entitats com ara Escola Valenciana

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

i sectors adscrits al Moviment de Renovació Pedagògica, mentre que el darrer Any Carles Salvador es va caracteritzar pel to eminentment acadèmic, bé i haver promogut també alguna iniciativa d’incidència social estimable.

Així doncs, en la commemoració del seu Any Salvador l’AVL va dur a terme tres grans projectes, referents a la vida i l’obra del mestre per excel·lència de Benassal i que paga la pena d’esmentar: d’una banda, l’exposició «Carles Salvador i el seu temps», amb la versió itinerant que va recórrer el país durant l’any 2015, comissionada per Lluís Meseguer; segonament, l’edició digital de Carles Salvador i el seu temps. Material didàctic Primària, ESO i Batxillerat, sota la coordinació de Joan Peraire; i en tercer lloc, les publicacions Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre (2016), una obra coordinada per Emili Casanova i Josep Daniel Climent, a més de Carles Salvador. Obra poètica completa (2018), a cura de Meseguer.

Mentrestant, l’Ajuntament de Castelló de la Plana s’afegia a l’esdeveniment commemoratiu mitjançant l’edició, l’any 2015, del volum Carles Salvador. Glosari (1921-1929), una altra iniciativa de Meseguer, duta a terme en col·laboració amb Vicent Pitarch i Jaume Garcia Llorens. Com no podia ser altrament, la Fundació Carles Salvador va contribuir així mateix, de manera incondicional, a l’èxit de la commemoració del seu titular

Ben mirat, salta a la vista que aquest conjunt d’actuacions confirma que la convocatòria de l’Any Carles Salvador de l’AVL no sols fou oportuna sinó que, a més, va produir uns resultats força satisfactoris. El meu objectiu en aquestes pàgines es limita a ressenyar una de les obres acabades d’esmentar, que segurament constitueix l’aportació més valuosa a l’efemèride salvadoriana, el volum Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre, una publicació miscellània que havia estat impulsada i dirigida per dos experts acreditats en l’estudi de la biografia i l’obra de l’admirable fabrista valencià.

Els professors E. Casanova i J. D. Climent, en projectar el volum, sis anys arrere, degueren plantejar-se el programa ambiciós de posar al dia —situats dins el segon decenni del segle xx— tant l’estat de la recerca sobre l’obra salvadoriana i el seu llegat com també d’avaluar la vigència aleshores d’aquesta personalitat singular, bastida damunt els components d’escriptor, gramàtic i mestre. No cal dir que l’objectiu era engrescador i al mateix temps reclamava una col·laboració àmplia i generosa, a la qual eren convocats pels editors els estudiosos de Salvador, sens dubte un personatge fonamental en la cultura catalana al País Valencià del segle xx. D’entrada, s’ha de reconèixer que la proposta dels editors va quallar en una producció de textos sorprenent per la quantitat d’originals i admirable pel nivell dels continguts. Tot plegat fa un esplet de trenta-dues col·laboracions, una resposta que ignore en quins termes podia superar les previsions dels promotors però que, en qualsevol cas, bé mereix de ser tinguda com a extraordinària, pel volum i la qualitat. Certament, els editors poden anotar-se l’èxit d’haver aplegat un conjunt memorable d’estudis, alguns dels quals són aportacions remarcables, que fan de la publicació un llibre voluminós de debò, de 823 pàgines, a les quals

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

s’han d’afegir les dels set treballs que sols han estat publicats en versió digital complementària, continguts en el CD adjunt al volum. En definitiva, l’obra total, que fa un miler llarg de pàgines, està organitzada en els sis blocs temàtics següents, tots sis tractats en relació amb Salvador, naturalment: l’univers literari, la llengua, el temps, les relacions personals, un apartat de vària i bibliografia.

L’article de L. Roda, «Sobre la vigència i la importància de la poesia de Carles Salvador. Carta a Enric Balaguer», sembla que no entrava en els càlculs dels editors, però la fortuna ha fet que, gràcies a aquest treball, disposem d’una aproximació innovadora i brillant a l’autor d’«El fang i l’esperit» i del «Poema del viatge a l’entorn de l’amor», que el crític qualifica «de compacta modernitat i maduresa literàries». El paper que atorga a Salvador, de pont entre Ausiàs March - Roís de Corella i Andrés Estellés i, en definitiva, la insistència en l’originalitat de la poètica salvadoriana i el toc d’atenció sobre el «desenfocament actual a l’hora de valorar-la» constitueixen elements indicadors de l’interès de l’estudi.

Correlativa a aquesta vindicació del poeta és la defensa del Salvador dramaturg en «El teatre de Carles Salvador», sobre el gènere més desconegut de la seua producció, que J. L. Civera invita a redescobrir. Amb l’objectiu de superar el malefici que plana damunt la dramatúrgia salvadoriana, el crític trenca una llança pels valors que conserven avui dia peces com ara «El cuquet del cervell» i «Amb el títol que vullgau».

Per la seua banda, «Carles Salvador i l’ensenyament del valencià», de F. Zurriaga, posa l’èmfasi en el paper fonamental que va tenir la renovació pedagògica damunt la formidable obra de normalització lingüística que va protagonitzar el nostre personatge. En efecte, a la base de la seua militància civil, —«política», d’acord amb la seua pròpia valoració— de gramàtic i escriptor —ben mirat, d’alfabetitzador del poble valencià—, hi havia la seua condició de mestre, que, sabedor de la transcendència social de l’escola infantil i convençut de la importància del factor cooperatiu i de la formació permanent, es lliura amb passió a bastir els fonaments de l’escola valenciana contemporània.

Juntament amb el treball de Zurriaga em plau de fer un toc d’atenció respecte dels articles de M. del C. Agulló («L’ensenyament en el temps de Carles Salvador») i de J. Pellicer («L’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana»), investigacions riques en dades il·lustratives i indicacions brillants.

Dins la diversitat del conjunt, mereixen mencions especials els treballs de R. Roca, E. Balaguer, A. Laguna i F. A. Martínez, J. D. Climent, Ò. Pérez i J. Ballester, entre d’altres, la consideració detallada dels quals és evident que supera els límits que regulen la circumstància present.

Finalment, la bibliografia que han generat la vida i l’obra de Salvador ací ha estat objecte de tres enfocaments distints, a compte, respectivament, del tàndem M. A. Martínez i M. R. Tamarit (una anàlisi bibliogràfica elaborada bàsicament sobre el fons de la Biblioteca Valenciana), de J. D. Climent (la bibliografia crítica sobre l’obra i la biografia de Salvador) i de L. Meseguer, que ordena la bibliografia salvadoriana per gèneres literaris i per data de creació.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

En tot cas, tampoc no puc amagar que la miscel·lània conté un text que hi grinyola de manera ostentosa: «Carles Salvador en una generació fragmentada» no s’estalvia de constituir un discurs de la confusió, amb indicacions tendencioses, com ara la contraposició insidiosa entre el suposat refús social que precedí el triomf de la reforma fabriana i l’èxit (!) de l’alternativa gramatical de Fullana, la qual, com és conegut, no tingué gaires més adeptes que ell mateix. La valenciania esdevé en aquest relat un magma conceptual boirós del qual entren a formar part, com un totum revolutum, tant J. M. Mustieles, E. Navarro Borràs o C. Salvador com Azorín i G. Miró, sense menystenir l’inefable F. Garcia Sanchiz. Per als autors, aquesta és la valencianitat que «consolida l’ús literari de la llengua valenciana» i, naturalment, que demostra «que la cultura valenciana s’expressa en dos llengües amb naturalitat i normalitat». Davant de prejudicis arnats, que els autors recuperen del repertori ideològic de la vella caverna, convindreu amb mi que no és pas precisament la miscel·lània que comentem l’indret adient on puguen encabir-se papers com el de F. Martínez i F. Atienza. I encara em permet una observació, feta sense acritud, a la invitació que hi presenta A. Saragossà de contrastar Salvador amb M. Sanchis Guarner. D’entrada, crec honestament que ni el tema és pertinent ací ni el plantejament encertat. Vull dir que no s’hi val a presentar la gramàtica del mestre de Benassal i la del lingüista com a dues obres en competència, en lloc d’emmarcar-les dins els corresponents contextos, condicionants i objectius que determinaren tant l’una com l’altra. A l’article, la contraposició entre ambdues obres mena directament a oposar dues figures angulars, indiscutibles, del valencianisme, una oposició sense trellat, em fa l’efecte. Així mateix, una tal fixació en l’antagonisme (correlatiu amb l’obsessió d’incompatibilitats entre valencià i català) dirigeix el discurs vers la consideració esbiaixada, comarcalista, de la dinàmica del valencianisme contemporani. Fet i fet, el plantejament comparatiu pot esdevenir un autèntic parany. Cosa ben distinta fora l’anàlisi dels objectius que hi va posar cadascun dels dos gramàtics, Salvador i Sanchis, la projecció social, l’aportació de totes dues obres als estudis gramaticals del català dins la modesta tradició gramatical valenciana, la contribució a l’alfabetització social, etc.

No oblidem que les condicions de l’època van menar Salvador a conrear una escriptura de militància, profusa i diversa, necessàriament irregular, per descomptat amb peces de valor incomparable, d’excel·lència indiscutible i d’actualitat contrastada. Ens ho confirmen els estudis que han contribuït a fer del volum Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre una fita en el panorama actual de la recerca salvadoriana, una obra de referència.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx

isaBel marcillas Piquer

Universitat d’Alacant

Isabel.marcillas@ua.es

d. a.: Diversos autors, L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló (eds.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018; «Biblioteca Milà i Fontanals» 66.

La paraula mite, del grec mythos, vol dir ‘expressió, missatge, cosa que es narra’. Al·ludir a mites significa, indestriablement, fer referència a narracions extraordinàries, de caràcter també extraordinari que, generalment, concerneixen als orígens de la humanitat. Es tracta de narracions que pretenen donar explicació a normes socials, creences o costums a través de fets sobrenaturals que arriben de la mà d’éssers amb poders fantàstics i cerquen la justificació dels valors que posseeix la mateixa societat que els crea. Al·ludir a mites garanteix, de bestreta, l’acarament a un relat apassionant.

L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx, volum a cura de Carme Gregori i Ramon X. Rosselló, és una obra col·lectiva que presenta un aplec de dotze articles, dividits en dos apartats en funció de l’origen dels mites —el primer dedicat als mites clàssics, en tant que el segon es refereix als mites bíblics i populars—, que revisen la influència de les figures i els relats mitològics en la, també sempre apassionant, literatura catalana del primer terç del segle xx. Una confrontació de passions que, sens dubte, garanteix l’interés dels estudis que conformen el volum.

La gènesi del llibre s’inscriu en el marc de treball del projecte d’investigació del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, La literatura de segundo grado: las relaciones hipertextuales en la literatura catalana desde el «Modernisme» hasta 1939, un títol que ens avança l’altre dels eixos temàtics del volum: les relacions hipertextuals. Ens trobem, per tant, davant d’una sèrie de treballs que revisiten la producció d’autors rellevants del panorama literari català del primer terç del segle xx —això sí, tots homes—, tot convidant a analitzar la relació transtextual que aquesta literatura manté amb relats mitològics d’índole diversa. Un diàleg entre un passat ancestral i un passat relativament recent, que es revela fructífer i ens permet establir relacions entre la dimensió ahistòrica derivada dels relats que caracteritzen déus, deesses i altres personatges fantàstics i els interrogants sobre la condició humana que es desprenen de les mostres literàries que ens proposa el volum.

Així doncs, els textos que analitzen cadascun dels articles de l’obra ressenyada tenen en comú el fet de considerar-se literatura de segon grau o literatura hipertextual, ja que realitzen, en paraules dels editors, «de manera conscient i premeditada, la transformació directa o indirecta d’un text anterior» (p. 5). El primer

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

apartat, dedicat a aquelles obres que reescriuen o reinventen els mites grecoromans, està conformat per set capítols encapçalats per l’estudi de Ferran Carbó, «Dos reflexos de Joan Salvat-Papasseit en el metro de París». El capítol s’aproxima a l’obra salvatiana prenent com a referència dos poemes de l’avantguardista català, «Passional al metro. Reflex N.º 1» i «La femme aux oranges. Reflex N.º 2». Es tracta de dues composicions escrites durant una estada breu de l’autor a París, que va quedar realment corprès per l’experiència, «Jo penso que París, per a aquell que el coneix, és sempre un porvenir. [...] tinc la il·lusió de que he après ja més del que pot semblar, fent aquest viatge. [...] el guany espiritual d’un record tan touchant» (p. 15). Carbó analitza com Salvat-Papasseit, impressionat per un mitjà de transport tan modern com el metro, reescriu, en el primer dels poemes, la relació entre Penèlope i Antínous, i hi incorpora un nou espai-temps, en què el metro es converteix en el marc de l’escena eròtica. Pel que fa al «Reflex N.º 2», l’autor del capítol n’analitza els hipotextos que remeten, principalment, al quadre de Joaquim Sunyer «La dona de les taronges».

El capítol següent és autoria de Gonçal López-Pampló i porta com a títol «El Prometeu irònic de Josep Carner. Estudi de l’article “Prometeu i els llumins”». Tal com indica l’autor del capítol, la prosa de Carner ha rebut una atenció relativament escassa, cosa que n’augmenta l’interés. Per analitzar l’hipotext de «Prometeu i els llumins», en un primer moment, López-Pampló aproxima el lector a la figura del Prometeu esquilià, Prometeu encadenat; a continuació, n’argumenta les diferents formes de transtextualitat que s’hi operen i que revesteixen el text carnerià d’una dimensió política i social, ancorada en la transformació irònica produïda per la degradació de la figura de Prometeu.

Per la seua banda, Antoni Maestre ens aproxima a la figura de la dona fatal, a través de L’adolescent, una novel·la d’Alfons Maseras publicada el 1909, exemple del corrent històric decadentista en la literatura catalana. Maestre analitza la reescriptura del relat protagonitzat per Fedra i l’episodi bíblic de Josep i Zuleika, completats, en el relat de Maseras, per la consumació de l’incest amb tota mena de detalls macabres. El capítol analitza les relacions entre Fedra i Ninniur, protagonista de l’obra del novel·lista català i encarnació d’una «figura antimaterna, sexualitzada i perillosa» (p. 76).

La poesia torna a ser la protagonista en el capítol «Una odissea transtextual: els Ulisses de Carles Riba», de Jordi Malé. Es tracta d’un estudi que rastreja la presència homèrica en els poemes ribians, concretament aquells que al·ludeixen a la figura d’Ulisses, i ho fa a través de l’anàlisi de diversos poemes que conformen les obres Estances, Tres suites, Elegies de Bierville i Salvatge cor. L’heroi llegendari de la mitologia grega es transforma constantment en els poemes de l’escriptor català de tal forma que, a parer de l’autor de l’article, es converteix en un company habitual en el seu viatge vital.

A continuació, Lluís Quintana examina la intertextualitat de «Níobe en tramvia», una narració de ficció de Joan Maragall, publicada el 1909 a El Poble Català. L’autor parteix de la hipòtesi que el relat remet al personatge mitològic

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

del mateix nom i apel·la, per una banda, als possibles pre-textos coneguts per l’autor i, per l’altra, a la presència del mite en la història, particularment pel que es refereix al desenvolupament del moviment simbolista a Europa, a finals del segle xix.

El mite de Fedra torna a cobrar rellevància en el capítol següent, en què Ramon X. Rosselló n’analitza les transformacions en la producció de Llorenç Villalonga, especialment pel que fa a la primera versió de Fedra a càrrec de l’autor, escrita i publicada el 1932 en castellà. Els hipotextos que es prenen com a referència per a l’anàlisi són la Fedra de Racine i l’Hipòlit d’Eurípides; es tracta d’obres que, juntament amb el context d’escriptura de la societat mallorquina de la Fedra de Villalonga, serveixen per a establir un diàleg en què es treballa la transposició formal, diegètica i pragmàtica.

Clou la primera part del llibre el capítol «Josafat: mite, llegenda i recreació hipertextual», de Vicent Simbor. El treball que s’hi presenta es dedica a analitzar les relacions entre la novel·la de Víctor Hugo, Notre Dame de Paris (1831), i Josafat (1906) de Prudenci Bertrana. Per a fer-ho l’autor investiga les relacions que s’estableixen entre el mite de Psique i Amor, narrat per Apuleu, i la llegenda de la Bella i la Bèstia, difosa per Boccaccio en l’edat mitjana, i recreada posteriorment per Straparola.

La segona part del volum s’articula a partir de cinc capítols, els dos primers dedicats a les relacions de la literatura catalana del segle xx amb els mites bíblics, i els altres tres referits a l’empremta dels mites populars. Així, per la seua banda, Francesco Ardolino investiga al voltant de l’obra de Diego Ruíz Contes de glòria i infern, on l’intel·lectual català manipula els mites cristians prenent el Nou Testament com a hipotext. Ardolino defensa la hipòtesi que Ruíz pretén, a través de les reescriptures mítiques que conformen els seus contes, esbossar una teoria del tot vinculada a un context cultural europeu dominat pel satanisme que expandeix la seua influència a l’àmbit català.

Tot seguit, el capítol de Carme Gregori ens aproxima a la reescriptura del mite d’Adam i Eva a través del conte de Pere Calders «El primer arlequí», i les novel·les Adam i Eva, Eva i Judita de Joan Santamaria, Carles Soldevila i Francesc Trabal, respectivament. Gregori apunta el canvi de sentit i de valors del mite com a característica comuna a totes quatre obres. A partir de les diverses reescriptures d’aquesta temàtica, l’autora incideix, al mateix temps, en la sintonia que mostra la literatura catalana d’aquest moment amb la resta de literatures occidentals del seu entorn.

Pel que fa als mites populars, J. Àngel Cano presenta el capítol «Santiago Rusiñol i Isop: una relació hipertextual a propòsit de Cigales i formigues (1901)». L’autor de l’estudi argumenta com Rusiñol s’aprofita de la faula popular «La cigala i la formiga» per a presentar una obra on s’aprecia la pròpia evolució psicològica a partir d’un ideari basat en l’oposició artista-societat. Cano exposa com el barceloní subverteix els valors de la faula d’Isop i l’adapta als seus interessos, de tal forma que assenta les bases que bastiran aquest mite en la literatura catalana

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

posterior. Per la seua banda, el capítol de Veronica Orazi analitza l’obra d’Adrià Gual Blancaflor. Cançó popular (1899) i, a partir de les versions de Francesc Pelai Briz i Aureli Capmany, argumenta la dimensió transnacional de la reescriptura, que no només referma el perfil identitari català, sinó que, a més, l’insereix en la perspectiva global del corrent modernista europeu. Tanca el volum el capítol que presenta Magí Sunyer, «El mal caçador, de Josep Maria de Sagarra, entre dos mites», un estudi que relaciona l’obra de Sagarra com a hipertext de dos obres de Joan Maragall: un poema homònim i «El comte Arnau». Així mateix, l’autor del capítol argumenta com, al seu torn, l’obra de Sagarra esdevé l’hipotext de diverses creacions del mateix autor, en especial, d’El comte Arnau. En definitiva, tot un seguit de reescriptures del mite popular que avalen l’operació com un instrument clau que permet mantenir vius referents identitaris del poble català.

Es tracta, doncs, d’un volum certament interessant per aquells lectors i lectores afeccionats a rellegir i descobrir sempre nous matisos en un dels períodes més rics i apassionants de la literatura catalana.

La llegenda, entre el folklore i la literatura

caterina Valriu llinàs

Universitat de les Illes Balears, Grup d’Estudis Etnopoètics c.valriu@uib.cat

d a (2019): Diversos autors, La llegenda, Magí Sunyer i Emili Samper (eds.), Kassel: Edition Reichenberger; «Estudis Catalans» 9.

La llegenda és una obra de caràcter col·lectiu, publicada amb el suport del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) i la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català, amb col·laboració amb el grup de recerca Literatura, Iconografia i Recepció de l’Antiguitat (LIRA). S’obre amb una introducció signada pel GRILC en la qual se’n descriuen els objectius, això és, reflexionar i debatre sobre el concepte de llegenda, els seus límits en relació amb altres gèneres i les diverses formulacions que presenta segons els contextos on apareix en la historiografia literària. El volum s’estructura en dos grans apartats, el primer —sota l’encapçalament de «Conceptes i límits»— aplega cinc articles que reflexionen sobre el concepte de llegenda, la seva trajectòria en diferents entorns culturals i les interseccions amb altres gèneres. El segon apartat, més extens i titulat «Llegenda i literatura», presenta vuit articles de temàtica més focalitzada en l’ús de la llegenda literària en obres o autors concrets, des d’Homer fins a Salvador Espriu. El volum, de dues-centes quaranta-sis pàgines, és una edició molt acurada d’Edition Reichenberger, dedicada a la publicació d’estudis literaris;

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

concretament, La llegenda és el número 9 de la seva col·lecció «Estudis Catalans», en la qual han aparegut diverses monografies sobre literatura catalana. Els curadors de l’edició són el Dr. Magí Sunyer i el Dr. Emili Samper, ambdós professors de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

De l’obra ens cal destacar la varietat d’enfocaments i aproximacions a l’objecte d’estudi, fet que porta el lector a percebre i valorar la riquesa i complexitat d’un gènere que sovint ha estat considerat de segona categoria, quan no directament oblidat o menystingut. El primer treball, de la Dra. Carme Oriol, s’orienta a la recerca d’una definició conceptual clara que delimiti la llegenda respecte de gèneres afins i en proposa una classificació —etiològica, de creença i històrica— a partir de les aportacions dels estudis folklòrics internacionals. És un article que —sens dubte— serà de referència per la seva sòlida fonamentació i claredat expositiva. Els dos articles següents els signen especialistes en l’estudi de la cultura clàssica, ambdós membres de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. El Dr. Jesús Carruesco revisa la presència de la llegenda en el món grec i aporta pautes per identificar el relat llegendari subjacent sota altres denominacions i aparences. La Dra. Diana Gorostidi tracta sobre les llegendes romanes i el seu caràcter fundacional, sobre el qual s’aixecà la percepció mítica dels orígens de l’imperi romà i la triangulació entre història, literatura culta i llegenda en el món grecollatí.

El Dr. Magí Sunyer, autor de diversos treballs sobre llegenda i mite en el context de la Renaixença i especialista en l’etapa romàntica, fa atenció al pas —en la literatura romàntica— de la valoració del mite clàssic vers la major importància de la llegenda medieval, a la qual hom dona un lloc d’honor en la recerca dels orígens identitaris i de la formació del sentiment de pàtria. Història i llegenda convergeixen altre cop per bastir un constructe ideològic sobre el qual redreçar el país. Un enfocament diferent, però tanmateix complementari, l’aporta el treball del Dr. Alfons Gregori, que delimita allò que és meravellós d’allò que és fantàstic i reflexiona sobre la juxtaposició entre creença i llegenda, des del punt de vista del fantàstic. Considera la llegenda «com una manifestació més del fantàstic en la nostra contemporaneïtat [...] amb la característica de la seva fluïditat i mutabilitat a l’hora de ser narrada o transmesa.» (p. 85), al costat de formes tradicionals o actuals d’expressió artística com la novel·la gràfica i els productes de format audiovisual.

La segona part del llibre s’obre com un ventall divers que permet aproximacions variades i alhora complementàries per articular un mosaic enriquidor d’aportacions i reflexions entorn de la presència i l’ús dels materials de caràcter o arrel llegendària en formulacions literàries d’autor. Resseguir la figura mítica d’Aquil·les a través de la literatura, des de l’Ilíada a textos contemporanis és el que fa Joana Zaragoza, que titula el seu treball «Aquil·les: una vida breu i una fama eterna», i en el qual revisa la hibridació entre mite i llegenda per forjar un model d’heroi èpic de caràcter arquetípic que ha perdurat en la cultura occidental. El Dr. Emili Samper, reconegut especialista en història del folklore català i en les manifestacions contemporànies del fet folklòric, fa una acurada revisió de l’obra

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

Tradicions del Vallès (1876) de Francesc Maspons i Labrós, un dels cappares de la recerca folklòrica de la Renaixença. Revisa el context ideològic i cultural en el qual apareix l’obra i analitza les sis llegendes que conté i les notes de caràcter comparatiu o erudit que les complementen, per concloure que cal considerar Maspons el primer autor que intentà estudiar les llegendes catalanes des del punt de vista del folklore com una disciplina científica, i que aquesta obra en seria un fruit inicial que l’autor tenia intenció de continuar.

La Dra. Margarida Aritzeta revisa la presència de figures arquetípiques d’arrel folklòrica i de llarga tradició també en la literatura culta en l’obra narrativa de Narcís Oller, concretament en la novel·la L’escanyapobres (els personatges avars, el personatge contrafet i violent) i l’ús d’espais i topònims a Vilaniu (1885), que —segons l’autora— «responen a la voluntat de dibuixar un “territori nacional” que funcionés en l’imaginari dels lectors.» (p. 124). També explica la presència de malnoms i parèmies propis de la cultura popular. Així mateix, l’autora revisa sis narracions de caràcter llegendari i les posa en relació amb la narrativa d’Oller, per arribar a la conclusió que l’autor construeix un món literari que es nodreix de la literatura, les llegendes i els mites nacionals, amb la intenció de bastir un imaginari simbòlic propi per a la literatura moderna. L’investigador Albert Oliva, per la seva banda, centra el seu treball en la revisió de dues obres força diferents, la primera part de Vilaniu i l’assaig descriptiu Costums típicas de la ciutat de Valls (1895) de Josep Aladern, i hi analitza el tractament que fan del llegat llegendari i festiu de Valls, respectivament. Festa i llegenda són dues manifestacions populars que sovint conflueixen i que expressen una manera particular —i alhora universal— d’explicar l’entorn en el qual ens movem, i d’articular la relació entre el cicle festiu i la societat que el genera. Com assenyala l’autor, «A través de les dues obres s’estableix una interrelació oberta entre la literatura i el folklore i, en conseqüència, la descripció literària d’ambdós textos esdevé el millor punt de partida per establir una connexió entre l’espai físic literari i un seguit d’indrets, elements i localitzacions en què hi conviu un corpus extens de llegendes, contalles i relats orals» (p. 147). El gran personatge maleït de la tradició llegendària catalana, el comte Arnau, ha conegut nombroses reformulacions literàries en tota mena de gèneres i registres. Jordina Gort signa l’article «La llegenda del comte Arnau vista per Frederic Soler», en el qual analitza el tractament del personatge a l’obra Lo comte Arnau —que va ser estrenada el 1900 al Teatre Romea, quan l’autor ja havia traspassat, i que no va gaudir de gaire èxit entre el públic de l’època— i molt especialment l’ús dels referents llegendaris i de poesia popular presents a l’obra, que no tenen una intenció mitificadora del personatge, sinó que més tost fan la funció de reclam i d’escenografia.

La Dra. Montserrat Corretger contribueix a l’obra amb un estudi titulat «Relat llegendari fundacional i llegenda: la prosa narrativa de Carner, López Picó i Maseras el 1922», en el qual analitza tres obres publicades el mateix any (1922) i a la mateixa editorial (Editorial Catalana) que tenen en comú l’ús de materials provinents de la tradició popular (llegendes, rondalles, cançons, etc.), i revisa qui-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

na funció tenen amb relació al projecte noucentista que aquests autors vehiculen. La Dra. Montserrat Palau estudia els elements propis del folklore i els components llegendaris que l’escriptor i polític Ventura Gassol usa en la seva producció literària i molt concretament en el seu poema dramàtic de caràcter modernista La mort de l’ós (1935), en la qual fa un ús simbolista del llegat folklòric, ja sigui llegenda, cançó o dansa. El treball «De la “llegenda” de la reina Esther a la Primera història espriuana», del Dr. Joan Ramon Veny, té com a objectiu analitzar algunes de les estratègies literàries que fa servir Espriu per enllaçar i incardinar el relat bíblic en la seva obra teatral, titulada, significativament, Primera història d’Esther, que li permeten construir una obra pròpia i original. És, alhora, un hipertext del llibre de l’Antic Testament (p. 206) i significa una «reinterpretació subversiva de la llegenda», que s’articula sobretot sobre el canvi de gènere, de la narració al teatre, per donar importància al diàleg i dotar de referents en el mite de Sinera. En conjunt, podem dir que La llegenda recull un seguit de contribucions ben diverses d’especialistes d’universitats catalanes que aporten amb els seus treballs rigorosos una multiplicitat de punts de vista i d’anàlisi que palesen la importància de la forma narrativa que anomenem «llegenda» en la tradició literària popular i culta, des de la tradició clàssica a la contemporaneïtat. Una forma narrativa, un gènere, que ha mostrat a través dels segles la seva vitalitat, versatilitat i arrelament en les més diverses formulacions culturals, qualitats que palesen la seva alta funcionalitat comunicativa.

Epistolari Joan Colomines - Salvador Espriu

Víctor martínez-Gil Universitat Autònoma de Barcelona victor.martinez@uab.cat

coloMineS & eSPriu (2018): Joan Colomines i Salvador Espriu, Epistolari Joan Colomines - Salvador Espriu, J. R. Veny-Mesquida (cur.), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

No cal insistir en l’enorme interès dels epistolaris. Tal com s’esdevé amb els dietaris, l’intercanvi epistolar, sempre que no sigui explícitament fictici, pot permetre una doble lectura. Els epistolaris, que acaben formant una teranyina amb els altres existents dels autors, són, malgrat tergiversacions i oblits, una font importantíssima de dades factuals tant personals com històriques. Sovint, són només això, i no és pas poca cosa. Però també adquireixen la categoria de literaris quan s’hi produeix la confluència entre l’aportació de dades, la centralitat dels corresponsals, la capacitat expressiva en l’ús de la llengua i la riquesa de continguts

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

personals. En aquests casos, els epistolaris són una variant de la literatura del jo que convida a la reconstrucció imaginativa dels autors i de les seves relacions d’una manera especialment vívida. Com han explicat els estudiosos, això és afavorit per la presència d’un ritme pautat a partir de seqüències temàtiques, de gestos discursius, que connecten les cartes amb l’exterioritat (vivencial, artística o històrica) dels corresponsals. Aquest doble interès factual i literari és ben present en els dos protagonistes del llibre Epistolari Joan Colomines - Salvador Espriu, centrals, el primer sobretot com a activista, en el sistema literari català. La contracoberta del llibre, molt ben pensada, ens informa dels trets que singularitzen el material editat: la conservació de missives dels dos destinataris —atesa la dèria d’Espriu per destruir les que li enviaven, les de Colomines les tenim perquè ell en va guardar còpia—; el fet que el gruix més important de cartes sigui de la dècada dels seixanta, fonamental per a tots dos autors —i, cal afegir, també per a la cultura catalana—; i la informació que hi trobem sobre la ideologia i l’activisme dels protagonistes. En conjunt, J. R. Veny-Mesquida ens ofereix l’edició profusament anotada —i és un mèrit destacable que els errors en les remissions internes i bibliogràfiques siguin pràcticament inexistents— de 128 cartes i targetes dipositades gairebé totes a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La gran majoria corresponen a Salvador Espriu: 93 d’adreçades a Joan Colomines i una a Àlvar Valls. En sentit contrari, n’hi trobem 29 de Colomines —hi incloc un «Saluda» oficial— a Espriu. A tot això, cal sumar-hi les 5 cartes que Josep Espriu, en funció de mur protector del seu germà, va trametre a Colomines. És del tot encertat el títol del volum, amb Colomines al capdavant, perquè, malgrat la desproporció entre el material conservat, ell és, com explica el curador, el motor de les iniciatives que articulen l’epistolari. Tot i que no se’ns hi expliciten amb prou detall els criteris de transcripció, l’edició de les cartes és pulcra i amb bones solucions tipogràfiques.

La centralitat de Colomines i d’Espriu fa que, en una correspondència iniciada el 1959 i acabada el 1985, el gavadal de dades factuals que ofereix el llibre sigui abundant i significatiu. Per exemple, podem esbrinar finalment quin és l’homenatge a Salvat-Papasseit que s’amaga rere el poema «Inici de càntic en el temple» (carta 62, p. 119). O conèixer informacions sobre la correcció de Laia, o tenir notícies concretes sobre poemes que li són demanats a Espriu. Poden semblar detalls petits, però aclareixen fets que han portat de corcoll els estudiosos. I, és clar, s’il·luminen les accions en les quals s’embolicava Colomines i en les quals Espriu es veia involucrat. Aquí els detalls ja no són sempre tan petits, perquè afecten accions amb un significat històric que depassa els corresponsals, sobretot si ens topem, al costat de la fundació de revistes o de propostes de premi Nobel, amb la Caputxinada o el Price. La correspondència s’inicia a propòsit d’una d’aquestes activitats, les Barbolles Poètiques endegades per Colomines en les quals participa Espriu. L’àrdua feina de contextualització feta per Veny-Mesquida, que ja ha acollit digitalment aquests autors dins la Càtedra Màrius Torres que dirigeix, és exemplar, tot i que les valoracions del curador potser són més tolerants amb Colomines que no pas amb Espriu. Fet i fet, és inevitable que, a l’hora de convertir un mate-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

rial privat en material públic, el resultat final sigui deutor tant dels qui envien les cartes com, en molta mesura, del qui les edita i les contextualitza —i en aquest cas ha estat essencial el fet de recórrer al dietari inèdit de Colomines. No exagero gens si dic que la lectura de les llargues i informades notes del curador, que ha collaborat també en l’edició crítica d’Espriu, és tan apassionant com la de les mateixes cartes. Només s’hi troba a faltar, contra el que hauria de ser preceptiu en aquesta mena de llibres, un índex de noms i d’obres que permeti de navegar, a posteriori o per motius previs d’interès concret, entre l’abundant informació que s’hi ofereix. Val a dir que no és el primer cop que això passa en la nostra filologia i que, si deixem de banda motius estrafolaris com ara no incloure un índex onomàstic per tal d’evitar tafaneries —aportació certament innovadora de Maria Bohigas a propòsit de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales—, al darrere hi trobem febleses editorials i pocs recursos materials dedicats als llibres erudits.

La correspondència entre Colomines i Espriu, però, com he dit, va molt més enllà de l’interès factual. En un pròleg excel·lent, J. R. Veny-Mesquida segueix filològicament els diferents passos que condueixen fins a les cartes: des de l’arxiu, el dietari i l’epistolari general de Colomines, fins a la correspondència concreta amb Espriu i les seqüències temàtiques que hi són presents. Veny-Mesquida identifica els gestos discursius que marquen el ritme epistolar i en definitiva, com hem vist, la literarietat, sustentada aquí també pel fet que els dos autors són escriptors. De tot plegat, sobretot en el cas de Colomines, en sorgeix l’home en la seva circumstància i en la seva manera de ser, de fer i de treballar. En sorgeix també la relació entre dues persones de tarannà ben diferent. L’home d’acció que és Colomines arrossega un Espriu de compromís ferm però molt més caut i desconfiat. D’entre la munió d’iniciatives i de seqüències, que no puc enumerar aquí, Veny-Mesquida crida l’atenció sobre dues de principals: la del mestratge poètic que Colomines cerca en Espriu i la del debat polític sobre la relació CatalunyaEspanya. La primera té com a rerefons el conflicte existencial de Colomines entre la literatura i l’activisme. És admirable, per la seva força i caràcter, el procés en el qual Colomines, que ha buscat en Espriu una manera de reafirmar-se com a escriptor, finalment deslliura el seu mentor i declara que ja ha trobat el seu propi camí (vegi’s la carta 17, p. 53). Espriu, que se’n va sentir alleujat, havia fet el seu paper amb un esforç considerable, i en una de les cartes (la 4, del 9 de març de 1961, p. 30) havia ofert a Colomines una ars poetica molt precisa: «Vull recordar-li només que el més difícil d’aconseguir és el rigor intern de l’expressió, que té molt a veure amb les matemàtiques, en la seva dimensió pitagòrica. La dificilíssima senzillesa final, en una paraula», una senzillesa que s’obté «o per una mena d’estat de gràcia o per l’autenticitat d’un sofriment». En les seves proclames públiques Espriu era més pudorós i parlava de la poesia o bé com d’una ajuda per viure rectament i per ben morir o bé, com és el cas de la teoria estètica que va llegir justament per a l’Arxiu Sonor de Poesia de Colomines, com d’una aspiració al silenci. Aquí, en canvi, i no és l’únic epistolari en el qual ho fa, amb la llibertat d’adreçar-se a un sol interlocutor, se sent empès a parlar de manera més personal.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

L’altra gran seqüència, la de les relacions Catalunya-Espanya, podria semblar exclusivament política i ideològica, però és igualment personal i viscuda en uns homes que senten la catalanitat com un centre moral en temps de resistència i de servei. El 18 d’octubre de 1961, Espriu va adreçar a Colomines una de les seves cartes més aclaridores sobre aquests temes: «sentimentalment, em sento català espanyol i no català a seques, i d’aquí La pell de brau» (carta 15, ps. 50-51). La carta conté moltes altres declaracions d’interès, però cal advertir sobre interpretacions errònies, anacrònicament espanyolistes, de la que acabo de citar: Espriu estima «l’Espanya en la seva totalitat, en la qual comprenc el Rosselló, Portugal i Gibraltar». Només si no es pogués salvar la catalanitat —que és el nucli dur que tant Colomines com Espriu defensen—, s’hauria de renunciar a la construcció peninsular. Colomines no sembla disposat a fer lectures tan matisades, amb portugals i sepharads pel mig, i es vantarà d’haver fet canviar Espriu d’opinió, el qual, és cert, havent escrit ja Llibre de Sinera, el 10 de gener de 1966 li dirà que cal «la plena sobirania dels Països Catalans» (carta 74, p. 135). No oblidem, però, les giragonses dels moments històrics. Espriu es reafirmarà iberista en una conversa amb Xavier Bru de Sala el 1983, i el mateix Colomines, als anys setanta, li dirà a Espriu que cal fer ressorgir els pobles de l’Estat espanyol: «Encara no dic Espanya, però he millorat» (carta 119, p. 203). L’arc cronològic de l’epistolari ens porta des de la clandestinitat fins a un Colomines president de la Comissió de Política Cultural del Parlament i fins a un Espriu malalt i aclaparat que es refugia rere el seu germà. La darrera targeta del llibre —aquestes targetetes d’Espriu que no són tan intranscendents com de vegades ens pensem—, ara sí des del buit i des del silenci, deu ser una de les més impactants de la literatura catalana.

Salvador Espriu sentia una enorme preocupació per l’ús que es podria arribar a fer de la seva correspondència —d’aquí la dèria destructora—, però també, malgrat totes les ironies amb què es protegia, va declarar que la considerava part de la seva obra literària. N’hauria volgut fer una selecció i puntualitzava que la possible altura de les missives era també responsabilitat de la qualitat del destinatari. No hi ha dubte, en el cas que ens ocupa, de l’altura i de les aptituds d’uns destinataris que s’escoltaven l’un a l’altre. Com tampoc no n’hi ha de la gran capacitat amb què J. R. Veny-Mesquida demostra les virtuts del rigor filològic.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Rodoreda, sempre admirable. Sobre quatre llibres recents

neus real

Universitat Autònoma de Barcelona neus.real@uab.cat

1. rodoreda (2015): Mercè Rodoreda, Obra de joventut: narrativa i periodisme, justificació de Joaquim Molas, pròlegs de Carme Arnau i Roser Porta, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Edicions 62, Fundació Mercè Rodoreda; «Biblioteca Clàssica Catalana».

2. rodoreda (2017): Mercè Rodoreda, Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), a cura de Carme Arnau, Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, FP, Institut d’Estudis Catalans; «Arxiu Mercè Rodoreda» 7.

3. Mcnerney (2017): Kathleen McNerney, Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (2002-2011), traducció de l’anglès d’Eva Pallarès i Sala, amb una relació d’obres de Mercè Rodoreda i de traduccions de la seva obra recopilada per Judith Sánchez Gordaliza, Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, FP, Institut d’Estudis Catalans; «Biblioteca Mercè Rodoreda» 10.

4. MarTínez (2018): Lourdes Martínez Rocaspana, Els dos principals consellers de Mercè Rodoreda: Obiols i Sales, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i estudis de cultura catalana» 220.

Mercè Rodoreda, una de les grans autores de la literatura occidental i de les lletres catalanes del segle xx, és objecte recurrent d’estudis i edicions; en bona part, gràcies a la conservació del seu llegat a l’Institut d’Estudis Catalans i l’existència, dins d’aquest, de la Fundació Mercè Rodoreda (FMR), que s’ocupa de divulgar-lo i promoure’n la recerca. Dels quatre llibres que ressenyem aquí, només el segon i el tercer pertanyen a les col·leccions de la FMR. El primer va a càrrec, al costat de l’IEC i la FMR, de l’editorial que en els anys seixanta va aconseguir els drets de les obres completes de Rodoreda, Edicions 62. El segell més destacat en el camp de les monografies sobre cultura i literatura catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, acull, al seu torn, el quart. Més enllà d’aquests avals editorials, les expectatives de lectura del conjunt resulten falagueres, perquè es tracta de quatre obres que venen a engruixir tres línies de treball fonamentals dins dels estudis sobre l’escriptora de Sant Gervasi: en primer lloc, la recuperació íntegra dels seus textos, inclosos els que va rebutjar, no va tornar a publicar en vida o van restar inèdits; en segon lloc, la investigació sobre les múltiples facetes de la figura i la producció rodoredianes, per anar-ne aprofundint i expandint la comprensió en tota la seva riquesa i complexitat mitjançant tant els estudis vinculats a les edicions de textos com els treballs independents focalitzats en qüestions diverses; en tercer lloc, les síntesis bibliogràfiques, cada vegada més necessàries per tenir una visió ordenada de l’ingent material acadèmic, crític i literari —amb les traduccions a primer terme— que es publica en els àmbits nacional i internacional

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

(unes síntesis que, a més de canalitzar el coneixement complet d’aquest material, hi donen un accés informat que estalvia sovint consultes prescindibles). Vet aquí d’entrada, doncs, una feina contingent i digna d’elogi. Una feina, tanmateix, que cal dur a terme amb un rigor i amb uns mínims de qualitat que es troben a faltar puntualment, o en relació amb alguns aspectes, en els tres primers llibres ressenyats; i de manera general, en el quart.

Comencem per l’edició dels escrits dels anys trenta de Mercè Rodoreda, fins avui donats a conèixer només fragmentàriament o bé en revistes i editorials (les entrevistes i els contes infantils van sortir respectivament al núm. 5 de llengua & liTeraTura, 1992-1993, i a RqueR el 2005, per exemple) o bé a través de diferents títols de les col·leccions de la FMR, com Un cafè i altres narracions (1999), a cura de Carme Arnau, i els dos volums de Primeres novel·les (2002 i 2006), a càrrec de Roser Porta. Obra de joventut: narrativa i periodisme reuneix la producció rodorediana primerenca en una de les entregues de la nova publicació de les obres completes de l’escriptora de Sant Gervasi, engegada el 2008 en motiu del centenari del seu naixement amb les novel·les i els contes de postguerra. El sentit de comptar amb les obres completes dels nostres autors, i més concretament amb un volum com Obra de joventut, que compila textos dispersos i en alguns casos poc accessibles (els articles de Rodoreda apareguts a la premsa republicana, remarcablement), és obvi. El llibre efectiu, però, planteja almenys dos interrogants i una pregunta concreta amb referència a les seves concepcions, selecció i formalització efectiva: 1) per què s’explica la praxi literària de la primera etapa de la producció rodorediana amb dos prefacis que en separen la narrativa del periodisme i l’assaig, quan hi ha una profunda i provada imbricació entre totes les àrees d’activitat de l’escriptora?; 2) per què no s’han inclòs en l’edició les col·laboracions periodístiques firmades amb pseudònim, que són els textos més desconeguts de Rodoreda i resulten essencials en la seva projecció pública inaugural?; 3) per què a un dels contes infantils, «Aventures de Camús i Tararí» (ps. 893-895), li falta la primera part, acollida al número 2 de la revista Moments el 31 de desembre de 1936, si aquesta informació és pública des de fa temps (vegeu <http://filcat.uab. cat/gelcc/escriptores/novelistes/Rodoreda/textos.html>)? Les respostes semblen trobar-se en el fet que els estudis i les edicions de referència del volum són bàsicament els de les seves dues prologuistes, que, tot refermant els seus sengles espais d’especialitat i autoritat, prescindeixen d’una part de la bibliografia sobre la trajectòria de Mercè Rodoreda en els anys trenta. Aquesta posició, fruit d’una discrepància acadèmica perfectament legítima (encara que potser caldria explicitar-la i argumentar-la), pot arribar a justificar els dos pròlegs i l’exclusió dels escrits d’autoria rodorediana no explícita; però no l’absència, especialment en una edició de textos, de la meitat d’un relat.

La completesa és, precisament, un dels fins de Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), que per primera vegada, igual que ocorre a Obra de joventut: narrativa i periodisme amb la producció dels anys trenta, permet llegir juntes les lletres conservades que Mercè Rodoreda va adreçar a diversos corresponsals entre 1934

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

i 1960. Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) és la primera peça que ha vingut a afegir-se, dos anys després de l’aparició d’Obra de joventut, al nou projecte d’obres completes de l’autora —un projecte que, d’acord amb les explicacions de Joaquim Molas a la «Justificació» d’Obra de joventut, passa així, definitivament, d’Edicions 62 a la FMR—. Carme Arnau, encarregada de l’edició, explica que es tracta, en efecte, d’un volum inicial (al qual haurà de seguir el conjunt epistolar posterior juntament amb la resta de la producció rodorediana, com ha vingut a demostrar recentment Teatre, editat el 2019 sota la responsabilitat d’Enric Gallén i Gerard Guerra). Abans de la publicació de Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) calia anar a consultar el material que el confegeix a la FMR, en arxius personals o públics diversos i en llibres com Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), de manera que posar a l’abast del públic la totalitat d’aquests escrits rodoredians té un valor inqüestionable en si mateix. Sobretot perquè es poden llegir uns textos que aporten informació rellevant sobre una fase crucial en la història personal i literària de Mercè Rodoreda (uns anys que la van marcar profundament i dels quals van sorgir les seves millors produccions) en la successió precisa del seu desenvolupament, seguint-ne el fil a través del discurs de l’escriptora i possibilitant-ne la interacció amb epistolaris ja editats; completant un mapa, el de les cartes conservades de Mercè Rodoreda, que abans era només comprensible a trossos. Cal dir que, en contrapartida, la successió diacrònica uniautorial té el desavantatge d’oferir el que de vegades poden semblar monòlegs inconnexos si no es compta amb un coneixement mínim del context i les situacions del cas, perquè les paraules exclusives de Rodoreda no sempre són suficients per garantir-ne la comprensió. La panoràmica de les vivències i parers que se’n deriva, i que van des dels inicis de la seva carrera fins a la tramesa de La plaça del Diamant al premi Sant Jordi, ajuda a explicar molt bé, però, com es va enfrontar Rodoreda a la tragèdia col·lectiva de perdre doblement la guerra (el 1939, primer, i el 1945, novament), com va evolucionar literàriament, com va anar valorant la situació política i cultural i com trobava que hi havien de participar, en concret, els escriptors. Tot plegat té un gran interès cultural i literari. Llàstima d’algun error escadusser en l’edició i d’unes notes a peu de pàgina que no sempre aclareixen el que convindria saber. I llàstima, sobretot, d’un detall que podria semblar, erròniament, menor: la incongruència entre el títol del llibre i el subtítol que n’il·lustra els continguts. Malgrat que té una certa lògica haver-hi inclòs tres missives de 1934 i 1935 en pro de la compilació sense excepcions del material epistolar d’autoria rodorediana de les quatre dècades que van dels anys trenta fins als seixanta, i malgrat que s’entén la tria d’un encapçalament atractiu com Cartes de guerra i d’exili, aquesta opció simultània té dos efectes no desitjats: d’una banda, incorpora a les etapes del conflicte armat i de la diàspora que hi segueix uns anys que no s’hi corresponen; de l’altra, obliga a donar una entrada molt pobra al volum, encetat amb tres textos breus que no aporten gaire res, ja que només indiquen la relació personal i literària de Rodoreda, de sobres coneguda, tant amb la família de lletraferits formada per Tomàs Roig i Llop i Albina Fransitorra i Aleñà com amb el crític i també

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

escriptor Domènec Guansé. Haver col·locat aquests escrits en apèndix, amb l’explicació pertinent en la introducció, hauria eliminat aquella imprecisió rellevant i aquesta obertura desmereixedora en un conjunt de cartes en què Rodoreda parla en primera persona sobre l’excepcionalitat i el drama que imposen la guerra civil i l’exili, i de què queden excloses les tres petites lletres de 1934 i 1935 per les seves dates i caràcter.

Al marge dels problemes assenyalats, l’encomiable aposta per l’accessibilitat que rau a la base d’aquestes dues edicions de textos fonamenta igualment Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (2002-2011), aquí des de la perspectiva dels treballs acadèmics i les traduccions. El plantejament del llibre, que estableix una continuïtat explicita amb el títol gairebé homònim de Maria Isidra Mencos, Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (1963-2001) (2002), recolza en la utilitat d’aquesta mena de propostes a la vista de la quantitat, la diversitat i l’amplitud geogràfica i lingüística dels estudis sobre Rodoreda. Cal dir, però, que el volum de McNerney és una traducció del 2017 d’una obra del 2015 que recull la bibliografia publicada fins al 2011, amb la qual cosa el seu grau d’actualitat esdevé, almenys per al lector especialitzat, relatiu. Com que les aproximacions a l’escriptora aparegudes des del 2012 incorporen la referència als treballs recents, el de la investigadora nord-americana acaba oferint més una mostra general de què s’ha escrit en el període delimitat que no pas contribuint a la localització de les noves aportacions bibliogràfiques (un problema que hauria de venir a resoldre aviat l’ajut que la FMR ha concedit el 2019 a Benjamí Heras Pino per Mercè Rodoreda: bibliografia (2012-2018), l’edició del qual convindria que no trigués). Aquest no és, val a dir-ho, el retret més greu que es pot fer al llibre de McNerney, poc clar i exacte en relació amb què incorpora o de què prescindeix. Els criteris que l’autora anota a la introducció subratllen una opció de màxims que sembla excloure només els articles de diari i les ressenyes; per declarar seguidament, no obstant això, que se n’inclouen de «valuoses i aprofundides», que s’hi afegeixen tant «unes quantes entrevistes o articles de suplements culturals» (p. 10) com «obres més antigues» que no constaven al llibre de Mencos i que, en el cas dels audiovisuals, no s’ha «referenciat la gran quantitat d’obres» alhora que s’ha fet «alguna excepció» (p. 11). En consultar el llibre, s’hi troben referències dels anys noranta (i alguna d’anterior, vegeu la p. 129, per exemple) com Contes: Mercè Rodoreda, de Maria Areny i Busquets (1998), «un fulletó relligat que es va preparar per a un curs i que conté anàlisis sobre diversos contes amb guies pedagògiques» per al programa El gust per la lectura de la Generalitat de Catalunya (p. 16) o alguns articles de Revista de Girona (ps. 98, 128), cosa que no pertoca en una bibliografia acotada als anys 2002-2011. L’esforç per omplir els buits de l’obra de Mencos és pertinent i elogiable, però hauria calgut diferenciar-ne els resultats dins del conjunt (posant aquestes referències a part) per evitar la confusió que se’n deriva. Així mateix, estaria bé haver contrastat l’inventari dels materials bibliogràfics catalogats a la FMR amb una recerca complementària que evités l’oblit d’algun estudi del període coral del treball (com ara un article publicat a Tesserae / Journal

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

of Iberian and Latin american Studies el 2007). I també s’hauria agraït que es jerarquitzessin formalment els treballs inventariats (per diferenciar, per exemple, les aproximacions acadèmiques de la divulgació, que és una distinció important en els estudis literaris). En aquest sentit, s’agraeix la presentació separada, en apèndix, de les aproximacions «d’estudiants i de gent jove, projectes commemoratius especials i treballs no publicats» (p. 131); el fet, però, que s’hi inclogui una referència de la mateixa naturalesa que la d’Areny esmentada més amunt —un altre «fulletó relligat» d’El gust per la lectura, elaborat en aquest cas per Rosa Clar Martínez i Vicent Sanz Arnau (p. 134) —, quan aquella apareix al cos central de la bibliografia, és un exponent de la fiabilitat relativa de la classificació interna del material. Un material, ja al marge de les tipologies, resumit en general de forma poc crítica i poc orientativa, en unes síntesis que són sovint discutibles, fora de la descripció estricta, i molt diferents unes de les altres —en extensió, entre altres coses— sense justificació aparent. Amb vista a futures bibliografies crítiques, a més de millorar aquests aspectes, potser es podria optar també per un ordre cronològic, en lloc d’alfabètic, que fes evident la progressió dels estudis rodoredians en el període delimitat, tot numerant les referències per poder agermanar la visió d’aquesta progressió amb el seu còmput quantitatiu i tot complementant-la amb una secció alfabètica posterior, estrictament nominal, que consignés la localització de cada entrada dins del llibre mitjançant la numeració corresponent. Caldria mantenir, en canvi, l’índex d’obres de Rodoreda amb remissió inclosa a la bibliografia que les tracta (ps. 139-149), que és un encert; com ho és, igualment, l’apartat final de Judith Sánchez Gordaliza sobre la producció de l’escriptora, que actualitza i amplia la informació que Laia Miret aportava al precedent de Mencos. En aquest apartat final, però, xoca que es parli d’«oferir una visió completa i exhaustiva de l’obra de Mercè Rodoreda pel que fa a les edicions originals i les traduccions» (p. 153) i solament hi surtin les traduccions a divuit idiomes, sobretot perquè Sánchez mateixa esmenta trenta-tres llengües de destinació en la seva presentació.

Els qüestionaments i les crítiques a les tres obres comentades fins aquí són peccata minuta en comparació amb el que s’ha de dir sobre Els dos principals consellers de Mercè Rodoreda: Obiols i Sales. Fruit dels estudis de grau i de postgrau de Lourdes Martínez Rocaspana, i fet sens dubte amb la millor de les voluntats i el més gran dels entusiasmes, aquest llibre sobre la incidència d’Obiols i Sales en la literatura de Mercè Rodoreda és un trist exponent de l’estat d’una part significativa de la investigació actual al nostre país, que, per efecte d’un cúmul de circumstàncies i factors que tenen a veure amb unes dinàmiques culturals i polítiques que seria massa llarg de detallar en l’espai reduït d’una ressenya, produeix inquietud i preocupació. El treball de Martínez parteix de dades d’un interès tan indubtable com les variants dels textos literaris rodoredians, desglossades en el decurs de la seva escriptura i sobre el teló de fons del diàleg continuat de l’escriptora amb dos dels seus interlocutors clau. Però a desgrat d’això (o precisament per això), la feina que se’n deriva genera una perplexitat creixent a causa dels seus defectes de forma i de fons, de contingut i d’exposició. El discurs de Martínez, en

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

què no es discerneixen ni la qualitat ni el grau de fiabilitat de les fonts d’informació que es mobilitzen, i en què no se cita la bibliografia de referència sobre la matèria objecte d’estudi, no es correspon per res a la descripció, l’anàlisi i la interpretació fonamentades i convincents que caracteritzen (o haurien de caracteritzar) la recerca. Entre molts altres exemples possibles, en proporcionen evidències incontestables els nombrosos fragments en què predominen observacions que queden completament fora de lloc (de l’estil de «cal dir que trobo totalment escaient i justificat que Montserrat Casals reunís tota l’obra teatral de l’autora i decidís publicar-la sota el títol d’El torrent de les flors, el qual fou inspiració i motivació de Joan Sales», p. 32); els apartats sense sentit com «La meva recepció crítica d’Incerta glòria» (p. 42, la cursiva del demostratiu és meva); els comentaris sobre les dades de la mena de «les estades d’Obiols a Ginebra o de Rodoreda a Viena juguen en la meva contra, pel que fa a l’estudi de les influències, perquè, òbviament, no queden reflectides enlloc» (p. 95), o el fet de posar de costat, a les referències (ps. 66-70), la Viquipèdia, un programa de TV3 i les actes del Congrés Internacional Mercè Rodoreda celebrat l’any 2008. Estalviem explicacions addicionals que només confirmarien la naturalesa d’un treball que no supera el llistó acadèmic bàsic. Un treball en què les dades, proporcionades en annex, i l’esperada, per coneguda, conclusió que Obiols i Sales «van aconsellar, acompanyar i aconhortar» l’autora en el procés d’elaboració dels seus textos «però ella hi tingué sempre la darrera paraula», no basten per compensar el flac favor que el conjunt fa als estudis literaris rodoredians (i de retruc, catalans). Mercè Rodoreda, en una afirmació que convindria recordar abans d’emprendre qualsevol projecte d’investigació, va deixar escrit que allò que hom ha de cuidar i que s’ha d’ocupar de garantir, per damunt de tot, és l’obra ben feta. L’estudi de la seva, admirable fins i tot en uns escrits de joventut que mostren la recerca d’una veu pròpia o en les cartes d’uns anys més que difícils, no es mereix menys.

Manuel de Pedrolo, una mirada oberta

antoni munné-Jordà

Fundació Manuel de Pedrolo amunnejorda@gmail.com

D. A. (2019): Diversos autors, Manuel de Pedrolo, una mirada oberta. Noves perspectives crítiques i didàctiques, Anna M. Moreno, Francesco Ardolino i Jordi Malé (curs.), Lleida: Aula Màrius Torres i Pagès editors; «Trossos» 11.

El centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, celebrat al llarg de l’any 2018, va originar tota mena d’actes i commemoracions, conferències i debats, represen-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

tacions teatrals i recitals poètics, festivals de literatura de gènere i exposicions. En l’aspecte més perdurable, és de remarcar la vintena llarga de reedicions d’obres introbables de l’escriptor, fins i tot l’edició d’un inèdit, i la publicació d’estudis actuals, dos dels quals producte de simposis universitaris. El segon d’aquests encontres, les jornades internacionals «Manuel de Pedrolo, una mirada oberta», esdevingudes el 24 i el 25 d’octubre a Barcelona i el 26 a Lleida, és el que va donar lloc al volum que ressenyem aquí. Convé destacar aquest esplet d’edicions, perquè és part de l’obra que queda i fructifica, passades les celebracions del centenari.

Val a dir que dues iniciatives destacades i perdurables entorn de l’Any Pedrolo van ser la digitalització de totes les seves obres, a càrrec de la Càtedra Màrius Torres, de la Universitat de Lleida, i la traducció de Mecanoscrit del segon origen a l’anglès, a càrrec de Sara Martín Alegre, amb la consegüent publicació a Wesleyan University Press de Nova York; totes dues iniciatives són comentades pels respectius responsables a les pàgines del volum que ressenyem.

Com anuncia el subtítol, aquest volum ofereix «noves perspectives crítiques i didàctiques», que convé esperar que situaran l’obra de Pedrolo al lloc privilegiat que mereix, originaran nous estudis i investigacions i bandejaran tòpics indocumentats. Certament hi ha intervencions que obren noves perspectives i que donen visions radicalment inèdites de l’obra pedroliana, al costat d’algunes, poquíssimes i diríem que inevitables, més de compromís però tanmateix respectables i regraciadores, i el conjunt és altament suggeridor i enriquidor. En aquesta ressenya purament informativa fora inconvenient fer distincions, i així oferim un repàs de primera lectura testimonial de totes les aportacions.

Una introducció orientativa dels curadors obre el volum, dividit en dues grans seccions, Crítica i Didàctica. La primera secció mostra una visió general a càrrec d’Anna Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo, «Manuel de Pedrolo, un escriptor fora del temps», que situa l’autor com un «clàssic universal que honora com ningú la tradició literària en llengua catalana». Jordi Ginebra presenta l’apartat de la llengua, «Pedrolo i la llengua: una primera aproximació», i remarca que l’escriptor «va “problematitzar” poc la qüestió de la llengua». A l’apartat de la narrativa, Víctor Martínez-Gil («Manuel de Pedrolo i les formes de la ficció especulativa») constata «la fidelitat creadora de Pedrolo als gèneres de filiació no mimètica, des dels anys cinquanta fins als seus darrers llibres»; Àlex Martín Escribà («Manuel de Pedrolo, teixit en negre») afirma que l’autor continua «utilitzant els motlles d’aquesta literatura [negra] al llarg dels anys setanta com uns nous intents d’experimentació»; Elisabet Armengol («La narrativa de gènere eròtic en Manuel de Pedrolo: una força alliberadora») conclou que «el seu objectiu no és despertar ni suggerir un desig sexual, sinó desprendre una reflexió a partir d’aquestes situacions»; Jordi Coca («Una lectura de Totes les bèsties de càrrega») s’estima més referir-s’hi «com una al·legoria que no pas com un símbol o una metàfora», i Patrizio Rigobon («La història vista per Daniel Bastida. La guerra i la postguerra a la sèrie Temps Obert») explica que aquest cicle literari «permet a l’autor estudiar totes les variables existencials i existencialistes que

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

144

Llengua & Literatura, 31, 2021

s’allunyen i s’atansen a la pròpia autobiografia». Sobre la poesia, Anna Perera Roura («“Dos amants es fan còmplices d’un sol goig.” Erotisme i feminitat a Eròtica xx de Manuel de Pedrolo») explica que el poemari «ofereix l’expressió d’una sexualitat alliberada i alliberadora, [...] això és el que atorga al llibre el component trencador». Del teatre («El teatre de Manuel de Pedrolo a través de l’Epistolari [1997]»), Ramon X. Rosselló pensa que «caldria relativitzar la idea d’una primera etapa de peces de tempteig, ja que des del primer moment veiem un dramaturg interessat i actiu en la difusió dels seus primers textos». Sobre els diaris, Anna Esteve («“Encara que sigui un diari com aquest...” Aproximació als Diaris de Manuel de Pedrolo») considera que «el segarrenc té molt clar que en posar-se a escriure els seus diaris està fent literatura», i Octavi Martí («Pedrolo, espectador normal. Els comentaris sobre cinema als Diaris») opina que l’escriptor té «unes preocupacions al cap, té unes obsessions que li són pròpies i que li fan veure els films a través d’un filtre que no sempre és el més adequat». Sobre els articles, Antonio Baños («Pedrolo a la premsa: la incomoditat permanent») remarca que «Pedrolo ens recorda que cada vegada que hi ha hagut moviments d’Europa favorables a l’emancipació de les nacions, els catalans o no hem tingut força, o no hem sabut fer-ho, o l’hem espifiada», i Francesc-Marc Álvaro («Pedrolo, columnista de combat») el considera «un outsider militant que aixeca la bandera minoritària en aquells moments i que, alhora, exerceix de contundent consciència crítica del catalanisme». De les traduccions, Alba Pijuan Vallverdú («Manuel de Pedrolo, traductor de teatre») mostra que «va afavorir que l’espectador català pogués gaudir en primícia i gairebé contemporàniament de les darreres novetats del gènere dramàtic de la literatura francesa i anglesa», i Sara Martín Alegre («Procés d’internacionalització insuficient: la traducció militant i l’experiència d’apropar Mecanoscrit del segon origen al món anglòfon») narra com va traduir el Mecanoscrit a l’anglès perquè «penso que encara no s’ha explicat prou bé Pedrolo al món en altres llengües». Dins l’espai audiovisual i digital, Sandro Machetti Sánchez («Vint mil planes en cerca d’adaptador: les dissorts de Pedrolo i la creació audiovisual») s’estranya que «amb aproximadament 90 obres, fins a la data d’aquesta ponència tan sols en trobem onze resultats [d’adaptacions audiovisuals], i en cap va participar com a adaptador o guionista»; Júlia Ojeda Caba («Acte de presència: Pedrolo a la xarxa») remarca que arran de l’Any Pedrolo «Experts pedrolians i lectors aficionats poden endinsar-se en l’univers de l’autor des de totes les perspectives possibles», i Joan R. Veny-Mesquida («Aportacions digitals de la Càtedra Màrius Torres a l’Any Pedrolo») informa que, entre altres fons, la Càtedra «ha digitalitzat els materials de la Fundació Pedrolo i de la Biblioteca de Catalunya [...] i té un conveni signat [...] per dur a terme la digitalització dels de la censura». La secció de Didàctica s’obre amb una visió general a càrrec de Carme Arenas («L’obra pedroliana i la seva contribució en el desenvolupament d’un públic lector»), que conclou que «podem afirmar que el seu objectiu de crear un públic lector en català prou divers com es mereix tota literatura normal, Pedrolo el va aconseguir i el públic lector li va ser un fidel entusiasta». A l’apartat

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

de les edicions, Carme Ballús («Manuel de Pedrolo i els joves») desfà un mite sobre el Mecanoscrit: «Si algú pensa que els joves el llegeixen senzillament perquè els ho han recomanat a classe, oblida un aspecte fonamental: els nostres nois i noies en general llegeixen poc, però quan ho fan, són molt crítics amb allò que se’ls proposa. I si una proposta no els atrau, està sentenciada»; Marcel Fité («Memòria i actualitat de Trajecte final i Domicili provisional») se sorprèn de «l’actualitat i la modernitat d’alguns temes que plantegen, sobretot tenint en compte que foren escrites a la primeria del darrer terç del segle passat»; Anton Carbonell («El teatre de Manuel de Pedrolo a l’aula») remarca que «cal oferir, d’entrada, una contextualització del teatre de Pedrolo, que en faciliti la lectura i que en permeti l’aprofitament didàctic», i Núria Martí Constans («La Lectura Fàcil: Pedrolo a l’abast de tothom») justifica la necessitat d’aquest material perquè «més del 30 % de la població té dificultats lectores». I a l’espai audiovisual Jaume Cela («Pedrolo. Mecanoscrit del segon origen») remarca la utilitat de «veure les seqüències inicials de la destrucció del poble del Mecanoscrit a la pel·lícula i al còmic i comparar-les amb la manera que té Pedrolo de fer-nos arribar els efectes d’aquesta destrucció», i Roser Jurado Regué («Experiència d’aula: booktrailers de Joc brut») conclou que «La realització dels booktrailers ens va fer evidenciar la necessitat de promocionar la lectura a través de les noves tecnologies, fent-la més engrescadora».

El volum és amanós, ben imprès i agradable de llegir, amb una imprescindible tasca d’edició que remarca en nota, quan cal, la referència del treball específic que dins el volum es refereix a algun tema que al·ludeix el text que llegim. En pocs casos trobem inadvertències de correcció. Els vint-i-cinc articles són en una immensa majoria referències imprescindibles que quedaran per a qualsevol aproximació posterior als diferents aspectes de l’obra pedroliana. Hi ha les inevitables lamentacions per les injustícies evidents, però sobretot el to de les intervencions és de positiva valoració d’una obra inqüestionable, allò que en podríem dir aspectes de nova observació i una actualitzada informació de la feina feta en camps com la digitalització de tota l’obra, que finalment és a l’abast de qualsevol lector o estudiós. En definitiva, un estat de la qüestió força exhaustiu, i sobretot una incitació a noves descobertes. La sensació de la lectura és que, juntament amb tantes iniciatives dutes a terme al voltant del centenari, finalment s’ha posat Pedrolo al lloc que li pertoca. Ara només falta que tota aquesta informació i aquesta valoració no es quedin tancades dins el clos dels interessats i convençuts.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

Pedrolo informa

elisaBet Prats PaloP Universitat de Barcelona elisabet.prats@gmail.com

Moreno, Munné & villalonga (2018): Anna M. Moreno-Bedmar, Antoni Munné-Jordà i Anna M. Villalonga (eds.), Pedrolo informa, Lleida: Pagès Editors; «Col·lecció Monografies» 97.

Un dels llegats més valuosos de l’Any Pedrolo, que es va celebrar el 2018 amb motiu del centenari del naixement de l’autor segarrenc, és el gran nombre d’obres publicades a l’abric de la commemoració. El món editorial va contribuir de manera decisiva a recuperar la producció pedroliana i a situar-la de nou als taulells de novetats de les llibreries. En pocs mesos, van sortir a la llum una vintena d’obres, entre les quals una d’inèdita —Infant dels grans—; la pràcticament desconeguda tetralogia de La terra prohibida, editada per primer cop entre el 1977 i el 1978; les traduccions a l’anglès i al castellà de Mecanoscrit del segon origen i Pas de ratlla, respectivament, i una desena d’assaigs i treballs d’investigació. És en aquesta categoria de no ficció que s’inscriu Pedrolo informa, publicada per Pagès Editors.

El títol del llibre fa l’ullet als coneixedors del vastíssim corpus literari de Pedrolo, que hi podran identificar la referència al tercer volum del cicle «Temps Obert», Falgueres informa. Aquí, la base de la novel·la és un informe del detectiu privat Jordi Falgueres. A Pedrolo informa, la professora Anna Maria MorenoBedmar, l’escriptor Antoni Munné-Jordà i la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, recullen més de dos-cents informes de lectura redactats per l’escriptor sobre obres d’autors i de gèneres diversos, trobats casualment per la filla de Pedrolo, Adelais, i per Moreno-Bedmar a la casa familiar targarina de Can Molina l’any 2014. En total, dues-centes tres fitxes sense data ni destinatari que els editors han analitzat per establir quan van ser escrits i a quina editorial anaven adreçats, si finalment els llibres objecte d’informe es van publicar, o per garbellar-hi el pensament literari de Pedrolo i aventurar alguna influència en les obres posteriors de l’autor.

Fruit de la seva investigació, els editors han pogut determinar que els informes estaven vinculats a Aymà-Proa, a Edicions 62 i, en un cas, a l’Editorial Nova Terra, editorials que havien publicat obres de l’escriptor. Així mateix, situen la redacció del gruix de les fitxes entre 1963 i 1976. Pel que fa al resultat pràctic dels informes, conclouen que es van publicar vint-i-un títols, la major part de literatura britànica i nord-americana, cinc dels quals traduïts pel mateix Pedrolo.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Criteri editorial

En els informes, Pedrolo té molt en compte la sortida comercial de les obres valorades i en recomana o desaconsella la publicació en funció de l’èxit que pugui tenir al mercat, de les preferències i capacitats del públic lector i de les possibilitats de superar la censura. Les editorials li encarreguen aquests reports per prendre decisions que tenen un impacte econòmic, i això, en un context de màxima precarietat del sector, no es podia negligir.

Aquesta preocupació es fa ben evident en el cas de Dans le labyrinthe (1959), d’Alain Robbe-Grillet, un dels fundadors del Nouveau Roman francès, moviment literari que Pedrolo admirava pel seu impuls renovador i del qual va adoptar tècniques narratives a novel·les com Totes les bèsties de càrrega (1965) (SiMBor 1991). En la fitxa dedicada a l’autor francès, Pedrolo assegura que el valor artístic del llibre és «indiscutible», però observa que «només un lector especialitzat pot sentir-se atret o encuriosit per aquesta mena de literatura», i d’aquests lectors, lamenta, «en tenim ben pocs». Malgrat aquestes prevencions, finalment Pedrolo va traduir la novel·la per a Edicions 62, que la va publicar el 1968. La predilecció de l’escriptor segarrenc pel Nouveau Roman es manifesta en els comentaris a les obres d’altres autors del moviment, com Michel Butor o Nathalie Sarraute, de qui en suggereix la publicació d’acord amb criteris artístics, però la rebutja per motius comercials. Un altre exemple en aquest sentit el trobem en els informes sobre dos volums de narracions del Premi Nobel de 1973, Patrick White, The Burnt Ones i The Cockatoos. Pedrolo desaconsella la publicació perquè pertany a un gènere, el del conte, que no es ven «ni aquí ni enlloc», i tot i valorar-los literàriament, considera que són «poc estimulants per al lector» i, en conseqüència, «un mal negoci».

Però Pedrolo sap trobar solucions per conciliar el criteri literari amb les consideracions estrictament comercials. És el cas del recull de contes d’Isaac Asimov, I, Robot (1965). Tot i persistir en la idea que els relats curts no són rendibles, en recomana la publicació dins una col·lecció adreçada al públic juvenil perquè creu que en aquest sector sí que pot funcionar. Josep Maria Castellet li farà una proposta semblant per a la publicació del Mecanoscrit del segon origen (1973) a «El Trapezi», la col·lecció de literatura juvenil d’Edicions 62,1 tot i que Pedrolo no el va escriure pensant en cap destinatari concret.2

1. «No sabria explicar ara, passats més de trenta anys, per què d’aquella lectura em va sorgir la idea d’editar-lo a “El Trapezi”, una col·lecció de literatura juvenil d’alt nivell —hi havíem publicat Saroyan, Fournier, Chesterton, Buzzati. Gorki, Simenon, etc.—, potser per tal d’afegir-hi autors catalans on gairebé no n’hi havia. Quan li vaig suggerir la idea el va sorprendre, però la companyia literària i la provatura de temptar un públic al qual no s’havia adreçat mai el van convèncer» (caSTelleT 2005).

2. Així ho explica Pedrolo en una carta a Maurici Serrahima (garcía 1997: 724).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

De la lectura dels informes se’n desprèn un Pedrolo preocupat per la creació d’un públic lector i per la normalització d’una oferta literària en català que incorporés obres de totes les literatures i gèneres. Ho veiem, per exemple, en el comentari a l’obra de Zdena Salivarová, Summer in Prague (1972). Pedrolo la considera superficial i titlla alguns fragments de la novel·la de llargs i reiteratius, però li dona llum verda perquè a Catalunya no abunden les traduccions de textos txecs. Finalment, Proa la va publicar el 1975 amb el títol d’Estiu a Praga i traducció de Jordi Arbonès.

Pedrolo també aplica aquest olfacte comercial en sentit contrari, és a dir, a obres que considera superficials i prescindibles però que poden suposar un èxit de vendes. És el cas de La pierre, la feuille et les ciseaux (1972), d’Henri Troyat, que valida perquè és una lectura «amena». Ara bé, no la considera idònia per a una editorial com Proa, d’on prové l’encàrrec. Un altre exemple de la cura que tenia Pedrolo a l’hora d’aconsellar les editorials és a la fitxa sobre Grand Canal (1973), de Frantz-André Burguet, que Proa estudiava publicar. Pedrolo suggereix que la novel·la és més adequada per a la col·lecció «Tròpics» d’Aymà.

Al llarg dels informes, doncs, és possible distingir un Pedrolo plenament coneixedor de les característiques i necessitats del món editorial català però que, al mateix temps, no perd de vista el rigor a l’hora d’avaluar la qualitat artística de les obres i expressar la seva opinió. Com assenyalen els editors, la teoria literària de Pedrolo emergeix entre línies «a rajaploma».

El pensament literari de Pedrolo

No crec que jo, novel·lista, sigui la persona més autoritzada per teoritzar, precisament perquè em sobren teories. Si això m’interessés més que fer novel·les, em dedicaria a l’assaig o a la crítica (coca 1973: 144)

Pedrolo manifesta així en una conversa amb Jordi Coca una certa reticència a teoritzar sobre l’ofici d’escriptor. Potser per això, el seu pensament literari ens ha arribat fragmentat en múltiples escrits i mitjans. Ara, als articles, epistolaris, dietaris, entrevistes, pròlegs, etc., se sumen aquests informes de lectura, a partir dels quals els editors han espigolat el seu ideari novel·lístic. Una de les constants que es pot resseguir als informes és el concepte pedrolià de com havia de ser la literatura: moderna, rupturista, experimental, lliure de convencions i de deutes amb la tradició. Per aquest motiu, valora especialment les obres que utilitzen tècniques narratives innovadores, com Cain’s Book (1960), d’Alexander Trocchi, de la qual destaca l’estructura cronològicament desordenada. En canvi, desaconsella la publicació de Cappella (1973), d’Israel Horovitz, perquè no és prou experimental, i blasma un bon nombre de novel·les policíaques angleses per la poca capacitat d’evolucionar. Una de les qüestions a les quals Pedrolo va dedicar més pàgines de reflexió literària és la del debat clàssic sobre la relació entre fons i forma, que per a l’autor

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

havia de ser «insubstituïble» (coca 1973: 114). L’afer apareix ja en les primeres manifestacions del pensament literari de Pedrolo. El 1952, assegura a Joan Triadú: «L’ambient d’una novel·la, i no cal dir que també la tècnica, han d’estar, crec, al servei del tema posat en joc» (garcía 1997: 157). Pedrolo considera que una obra plenament reeixida exigeix un equilibri de fons i de forma, i fa d’aquesta idea l’eix sobre el qual pivotarà la seva producció novel·lística. Aquests informes de lectura permeten comprovar que, dues dècades després, Pedrolo es referma en aquesta convicció. Per exemple, quan rebutja la publicació d’A World Child (1975), d’Iris Murdoch, en considerar que no té «estil novel·lístic», és a dir, que la forma no constitueix un conjunt amb el contingut, sinó que «val molt més l’embolcall que no pas allò que embolica».

Però el pensament literari de Pedrolo no és inamovible. Les fitxes de lectura possibiliten observar una evolució en els seus posicionaments estètics. Així, mentre que el 1954 defensa en una carta a Maurici Serrahima que «la morositat és un procediment propi de la novel·la» (garcía 1997: 211), en els informes es mostra partidari de la brevetat dels textos i de l’economia narrativa, especialment en el gènere policíac.

A tall de conclusió, Pedrolo informa és un document de gran interès tant per conèixer la mirada analítica d’un lector expert com per continuar aprofundint en la poètica d’un autor que va fer de la literatura un instrument vital amb què desafiar els límits i viure en una revolució permanent.

BIBLIOGRAFIA

caSTelleT (2005): Josep Maria Castellet, «Pròleg», dins Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen, Barcelona: Edicions 62. coca (1973): Jordi Coca, Pedrolo, perillós?, Barcelona: Dopesa. garcía (1997): Xavier García, Epistolari Manuel de Pedrolo, II, Lleida: Biblioteca Literària de Ponent.

SiMBor (1991): Vicent Simbor, «Totes les bèsties de càrrega: la hipèrbole de la irracional quotidianitat», dins Miscel·lània Jordi Carbonell, 2, Barcelona: PAM, ps. 209222.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

El Barrufet Gramàtic

JoseP Ferrer i costa

Fundació Pere Coromines josepferrercosta@gmail.com

D. A. (2020): Diversos autors, El Barrufet Gramàtic. Homenatge a Albert Jané, Jordi Manent (coord.), Barcelona: Base; «Base Històrica» 162.

L’etiqueta estableix que ser agraït és de ben nascuts. Per tant, no ens hauria de sorprendre l’aparició d’un llibre com aquest, El Barrufet Gramàtic, que porta un subtítol aclaridor: Homenatge a Albert Jané. Sembla que en aquesta època postmoderna les mélanges i miscel·lànies que amics i deixebles dedicaven als seus mestres, abans tan habituals i freqüents, han passat a la història. És una llàstima: en primer lloc perquè era un signe de bona educació, també perquè era la constatació que pertanyíem a una «cordada», per usar una paraula del món de l’excursionisme i de l’alpinisme, grat al mateix Albert Jané, i que em sembla que expressa de manera molt plàstica què volem dir: formem part d’un «equip», alguns membres del qual, que ens han precedit, que han obert o continuat la via, ja han desaparegut; d’altres, com és el cas de qui ens ocupa, arriben a l’edat provecta, però en una forma envejable, de la norantena. I aquesta efemèride s’hauria de festejar, i això, precisament, és el que fa aquest llibre coordinat pel filòleg Jordi Manent.

Aquest volum, estructurat en tres parts, aplega sota el títol de «Presentacions» els textos que els caps de diverses institucions molt vinculades al nostre homenatjat han escrit per a l’ocasió, concretament Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, Xavier Carrasco, president de la Fundació Cavall Fort, Abel Carretero, president de l’Associació Llengua Nacional, i Jordi Bover, director del Termcat. Tots ells, les institucions dels quals han ajudat a finançar la publicació, coincideixen a ressaltar el bon tarannà —la seva bona jeia— d’Albert Jané, i la competència i la constància en els seus camps d’estudi i dedicació. Altres collegues d’aquestes institucions s’afegeixen a l’homenatge al cos del volum —apartat «Miscel·lània»—, amb records personals i acadèmics, com Jordi Mir —també amic, dues inquietuds compartides: país i llengua—, Gemma Rigau, o Joan Veny, de l’IEC, Mercè Canela, actual directora de Cavall Fort, i l’escriptor Joaquim Carbó, un altre home de la casa Cavall Fort, creador de La casa sota la sorra, protagonitzada per Pere Vidal i il·lustrada per Josep Maria Madorell, el dibuixant de la tira de Jep i Fidel de la contraportada, Màriam Serrà i Marcel Fité, de Llengua Nacional, o d’altres col·legues i amics, com Enric Larreula i Manuel Llanas. Ordenats de manera alfabètica, l’apartat «Miscel·lània», doncs, aplega les contribucions de les persones que han col·laborat en aquest volum, que de ben segur haurien pogut ser moltes més. Enceta la secció el veterà periodista Josep Maria Cadena, qui fou sotsdirector durant el primer any de vida del diari Avui

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

El poeta, lingüista i col·laborador de Joan Coromines, Carles Duarte, posa de relleu un altre aspecte poc conegut de Jané: la seva relació amb la Junta Permanent de Català, creada l’any 1981 pel primer conseller de Cultura de la Generalitat restaurada, Max Cahner, presidit primer per Josep M. de Casacuberta, però sobretot per Joan Triadú, que reprenia la tasca i l’esperit del Tribunal Permanent de Català republicà, que l’any 1934 havia creat la Generalitat de Catalunya i que havia presidit ni més ni menys que Pompeu Fabra; aquest organisme també donava continuïtat a la tasca realitzada per la Junta Assessora per als Estudis de Català, de l’any 1961, en plena dictadura, creada per l’IEC i Òmnium Cultural.

És també un encert la recuperació de la semblança literària que l’estimat Albert Manent va escriure per a la Revista de Catalunya l’any 2016, amb motiu del setanta-cinquè aniversari del nostre homenatjat. Manent, company de generació de Jané, és la persona indicada per fer aquest retrat literari del nostre home, per dibuixar aquella xarxa clandestina de relacions i amistats que van marcar diverses generacions de catalans, per contextualitzar fets i personatges amb exactitud, amenitat i saviesa. Pren el relleu, tot seguit, Jordi Manent, fill de l’anterior, coordinador i artífex d’aquest volum d’homenatge, devot seguidor de Jané, de la seva feina, de la seva obra, qui des d’una òptica generacional diferent, la que compartiríem tots els qui hem crescut amb un Cavall Fort a les mans a l’hora de berenar

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220 (1976), el degà dels diaris catalans de la democràcia postfranquista. Cadena n’explica de manera amena els orígens heroics, i la col·laboració de Jané en la secció «El llenguatge», secció que aparegué a la portada dels primers números. Hi aprofundeix Daniel Casals en la seva contribució «L’aportació d’Albert Jané a la difusió social del català a la premsa», en què analitza la contribució de Jané a la divulgació lingüística a la premsa, tradició que inicià Pompeu Fabra amb les seves «Converses filològiques» —l’estil i el to—, i que després de la guerra civil (19361939), ja en el tardofranquisme, continuaren, entre d’altres, Eduard Artells des de les pàgines de Serra d’Or i Albert Jané des de Tele/estel, primer, i després des de la secció diària «El llenguatge» (1976-1985) de l’Avui —que després continuaren l’enyorat Joan Solà, també des de la tribuna de l’Avui, i, actualment, entre l’agudesa i la subtilitat, Albert Pla Nualart, des del diari Ara. Jané reprengué aquesta activitat de divulgació gramatical a Llengua Nacional entre 1997 i 2020, articles aplegats en una edició elegant i modèlica en Estudis de llengua catalana (Girona, Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2019), a cura d’Òscar Alegret, Francesc Feliu i Joan Ferrer. Sobre aquest vessant de la divulgació gramatical, que va marcar tants lectors del diari Avui, també hi insisteix Joan Martí i Castell, qui remarca els aspectes didàctics de la seva tasca gramatical, i les bondats i la vigència, com de les Converses filològiques fabrianes (1919-1947, 915 peces), de les columnes d’«El llenguatge» janianes (1976-1985, 2.741 peces!) de l’Avui, 800 de les quals van ser aplegades en quatre volums per Edhasa (El llenguatge, 1977-1980), reedició que potser no estaria de més: ja sabem que aquestes columnes estan digitalitzades al web de l’IEC, però certament que encara la consulta, i la lectura, no és tan avinent com en un llibre, que contingui uns bons índexs temàtics...

Llengua & Literatura, 31, 2021

o, més ben dit, amb el Cavall Fort de l’època de Jané a les mans, s’apropa al nostre home amb records personals que es barregen amb l’intent reeixit d’establir objectivament quina ha estat l’aportació janiana ara i aquí. És també Jordi Manent qui signa la imprescindible i utilíssima «Aproximació bibliogràfica a l’obra d’Albert Jané», la «Cronologia biogràfica» i la llista de premis; és, a més, el responsable del plec de fotografies centrals que il·lustra el volum.

Jané va ser l’autor del manual gramatical Signe (1962) —més de cent mil exemplars venuts!—, juntament amb Josep Ibáñez, Enric Gual i M. Eugènia Dalmau, i de l’útil Diccionari català de sinònims (1972), ara consultable en línia al web de l’IEC; Josep Ruaix és l’autor d’El català en fitxes (1968), i tota la seva llarga i prolífica saga, que va rellevar Signe, manuals amb els quals generacions senceres de catalans van aprendre la llengua —i molts encara els tenen a mà per a consultes puntuals. Ruaix, qui no s’està d’assenyalar, mutatis mutandis, un cert paral·lelisme amb Jané, amb qui va coincidir a l’acadèmia Vèrtex, on compartia docència amb Bartomeu Bardagí —un altre dels grans—, en destaca el «sentit lingüístic», les «maneres honestes del gust», que diria Carles Riba, aquella genuïnitat de la llengua que tots dos comparteixen, imprescindible en gramàtics i escriptors. Carles Riera, deixeble de Ruaix i especialista en llenguatge científic, ressegueix les aportacions de Jané en aquest àmbit, pel que fa a la relació del llenguatge científic i el llenguatge popular, la sinonímia i l’homonímia i els canvis i ampliació de significat. I Joan Ferrer i Francesc Feliu, de la Universitat de Girona —aferrant-se precisament a una citació del poeta Hildebrand de Rocapena, «Els mots només revelen el seu secret a qui els estima», un dels personatges de Calidoscopi informal (2017), d’Albert Jané, obra coral i colossal de 1.412 pàgines, inclassificable, escrita a raig, sense capítols ni divisions, amb paràgrafs que poden arribar al centenar de pàgines—, aprofiten l’avinentesa per assajar una aproximació estilística a l’obra literària de Jané, centrada bàsicament en aquesta obra singularíssima.

Se centra més en el vessant de traductor i adaptador de còmics el periodista Vicent Sanchis, director de Televisió de Catalunya. Anna Solà (cooperativa Drac Màgic) valora la tasca de traductor i adaptador per al doblatge al català de pellícules infantils, iniciada amb La Ventafocs (1973), pel·lícula txecoslovaca que es va estrenar a Barcelona l’any 1977 i que va esdevenir la primera pel·lícula infantil doblada al català de la història! Jordi Riera posa en context la tradició a la qual pertany Cavall Fort —que apareix en el context de la irrupció de la Nova Cançó, de la creació d’Òmnium Cultural i de l’expansió de l’ensenyament de català—, en què Jané pràcticament dedicà tota la seva vida laboral, congeniant professió i passió; revista hereva d’En Patufet i Virolet d’abans de la guerra, introductora del còmic francobelga a casa nostra. El filòleg Jaume Salvanyà analitza els «Trets col·loquials en els còmics traduïts per l’Albert Jané», entre els quals, clar, destaca tota la brillant família del verb barrufar!

Ni més ni menys que dos presidents de Catalunya, Jordi Pujol, company de generació, qui lloa la tenacitat —«el posar un maó cada dia» tan pujolià—, d’ho-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

mes com Jané, que han fet que «contra pronòstic dels savis, dels entesos i dels realistes un poble sobrevisqui a llargs períodes d’ofec polític i cultural», i Carles Puigdemont, president perseguit i exiliat —com Companys, també màrtir, com Irla, com Tarradellas—, qui reivindica, a la vegada que la normalitat política, la normalitat lingüística —«que a Catalunya és una cosa excepcional», com denunciava Martí Gasull—, per a la qual homes com Jané han treballat tota la vida.

Aquest llibre, El Barrufet Gramàtic, coordinat per Jordi Manent i publicat per l’editorial Base, que dirigeix Santi Sobrequés, és una aproximació seriosa i alhora entranyable a la vida i l’obra d’aquest home polifacètic, digne epígon de Pompeu Fabra, que ha estat, que és, Albert Jané.

Vigència i reivindicació de Pau Faner

JoseP camPs arBós Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

D. A. (2019): Diversos autors, Pau Faner, fabulador, a cura de Pilar Arnau, Ismael Pelegrí i Josefina Salord, Lleida, Maó: Punctum, Institut Menorquí d’Estudis.

És una certesa afirmar que Pau Faner és el nom més representatiu de les lletres menorquines actuals. Ho avala tant una obra prolífica, que abasta una cinquantena de títols publicats entre novel·les, aplecs de contes, teatre i literatura infantil i juvenil, com els nombrosos premis en llengua catalana —i algun en castellana— amb què ha estat guardonada (Sant Jordi, Ciutat de Palma, Víctor Català, Josep Pla, Sant Joan, Nadal...). Ara bé, la importància de la producció faneriana contrasta amb els escassos estudis que se li han dedicat; cal destacar, en aquest sentit, les monografies de Joan Cantavella Els arriscats treballs de Pau Faner i de Joan F. López Casasnovas Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora. El volum que ressenyem, que aplega els treballs del Congrés Internacional Pau Faner, celebrat del 3 al 5 de novembre de 2017 a Ciutadella i organitzat per la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, serveix per a omplir, en bona part, aquest buit bibliogràfic i esdevenir, com s’indica a la presentació, un «llibre de referència» (p. 7) sobre l’autor.

Les dues conferències amb què s’obre el volum fixen les coordenades sobre les quals caldria analitzar l’obra de Faner. La primera, «Espacio, historia y fantasia en la obra narrativa de Pau Faner», de Julio Peñate Rivera, en presenta una lectura global a partir dels tres eixos que s’esmenten al títol i que es desgranen amb abundants exemples: l’espacial, la condició insular de l’autor (es posa de relleu la ingent quantitat de personatges que abandonen Menorca amb una tipolo-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

gia de motivacions ben variada); el tractament de la història de l’illa en els textos (des dels primers temps fins a l’actualitat); i el component fantàstic (el reiterat transvasament entre el real i el meravellós). El treball finalitza amb la presentació d’una sèrie de línies de força que es poden resseguir en el conjunt de la narrativa de Faner: el desplaçament, l’alteritat, la llibertat o la complexitat discursiva, entre d’altres. La segona conferència, «L’obra de Pau Faner en el marc de la generació dels setanta», d’Àlex Broch, analitza l’evolució de la seva narrativa mitjançant dos talls diacrònics. El primer inclou la producció inicial (Contes menorquins, L’arcàngel, Un regne per a mi), adscrita a un grup generacional concret (Terenci Moix, Biel Mesquida, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver...) i amb qui comparteix arquetips com la rememoració de la infantesa, l’accés al món adult, els cicles generacionals o l’estil narratiu (en què plana l’ombra de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez). Altrament, Broch qüestiona el concepte de «realisme màgic», la inversemblança narrativa, aplicat al conjunt de l’obra de Faner. A partir de la dècada dels vuitanta es distancia dels companys generacionals en tant que pren el temps històric com a base de l’ambientació en la seva narrativa i posa l’accent en un personatge menorquí (Fins al cel, Flor de sal, El cavaller i la fortuna, Mal camí i bon senyor). El segon tall ens apropa a les darreres novel·les (Les bodes del diable, El mal de la guerra i L’amor del capità Gavina), publicades al segle xxi, en què l’autor, a partir dels pressupòsits de la novel·la d’aventures, planteja la coneguda lluita dual entre el bé i el mal.

Les cinc ponències següents responen a l’intent d’aprofundir en els diversos àmbits de la creació faneriana. Les tres primeres se cenyeixen al gènere de la narrativa, el predominant pel que fa a la quantitat de llibres editats. Així, «Pau Faner pels camins de l’aventura (de la ventura?). Amor omnia vincit», de Joan F. López Casasnovas, ens dona notícia de la trilogia composta per Les bodes del diable, El mal de la guerra i L’amor del capità Gavina. Si bé es tracta de textos que cerquen l’èxit, cosa que els podria emparentar erròniament amb els best-sellers, «són obres més ambicioses del que deixaria entendre la mera qualificació de novel·les d’aventures, de trama més o menys lineal i bastant balzaquianes» (p. 61). L’article presenta una anàlisi acurada de cadascuna de les novel·les, que comparteixen un tema comú i ben actual: la justícia entesa com l’opressió del poderós sobre el dèbil. De les tres, se’n destaca El mal de la guerra: ambientada a l’època de Jaume I, recrea la Barcelona medieval, la història de la conquesta de Menorca i la història dels càtars; en paraules de López Casasnovas, ens trobem davant «d’una peça bàsica dins l’univers literari de Pau Faner, no sols per la forma narrativa que adopta, característica de l’estil i el llenguatge del nostre narrador, sinó també pel fons dels seus continguts» (p. 63). Un altre aspecte de la producció faneriana el comenta Ismael Pelegrí a «Un fillet amb unes ales. La mitificació de la infantesa en la narrativa breu de Pau Faner». Se centra en alguns aplecs de contes, poc atesos per la crítica, des de La nuvia del vent, de mitjans anys noranta, fins a El cant de l’alosa, de la primera dècada d’aquest segle; uns reculls en què es recrea míticament la infantesa de Faner a Ciutadella (idealitzada en el context d’una societat preturís-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

tica, els anys cinquanta del segle passat, en plena postguerra franquista), gens present en llibres anteriors com Contes menorquins o El camp de les tulipes, i que l’apropa a altres narradors insulars (Baltasar Porcel en seria el nom més rellevant). Per últim, Caterina Valriu, a «La narrativa juvenil de Pau Faner: un doll imparable de fantasia», estudia les set obres publicades entre 1983 i 1997 adreçades a joves lectors. Prèviament, Valriu insereix la narrativa faneriana en el seu context històric i cultural i remarca la novetat que significa allunyar-se del realisme que preconitzaven autors com Joaquim Carbó, Oriol Vergés o Josep Vallverdú, en tant que s’hi reivindica la fantasia (en la línia iniciada per Gabriel Janer Manila o Josep Albanell). Al treball, a més, s’hi fa un repàs del contingut de les obres estudiades, de les quals es destaca la trilogia La dama de la mitja ametlla: «en clau de rondalla meravellosa —de viatge iniciàtic—, Faner fa realitat amb aquests tres llibres un projecte ambiciós que és fruit de la seva passió per la literatura» (p. 121).

Les altres ponències tracten dos gèneres perifèrics respecte a l’eix central de la producció de Faner. Així, Francesc Foguet i Boreu, a «El teatre de Pau Faner en grau de temptativa», descriu els cinc textos teatrals de l’autor, redactats entre 1992 i 2010 —alguns dels quals encara inèdits. Si bé el públic de les seves obres no sempre és el mateix —n’hi ha d’adreçades al juvenil i d’altres, a l’adult—, aquestes peces mostren trets comuns com la passió per la fantasia, per la menorquinitat (l’ambientació històrica és fonamental) i per la temàtica amorosa. El recorregut per cadascuna d’aquestes obres permet a Foguet evidenciar el lligam que tenen amb la narrativa de l’autor, a manera de vasos comunicants: El gorg Blau —amb ecos que van de Romeo i Julieta fins a Mar i cel— remet a El violí màgic i La dama de la mitja ametlla, mentre que Mon senyor recorda Per una mica d’amor o Moro de rei. L’altra ponència, «Els atípics articles de Pau Faner», de Joan Cantavella, ens apropa a un dels aspectes més desconeguts de la producció faneriana. Publicats preferentment a Última Hora i a Menorca, els articles són qualificats d’atípics perquè no responen a models prefixats. Més descriptius que argumentatius, eviten la càrrega ideològica subjacent al gènere, i, a voltes, s’hi detecten elements fantàstics que els emparenten amb els textos narratius. Cantavella també ofereix una útil tipologia dels temes que ha exposat Faner.

Les comunicacions particularitzen aspectes apuntats a les conferències i a les ponències. La primera, «Ponts entre paraula i pintura en Pau Faner», de Francesc Florit Nin, planteja les relacions entre les dues activitats (Faner, no ho oblidem, és un destacat pintor): tot i tractar-se de llenguatges diferents, comparteixen els mateixos pressupòsits estètics, lligats al surrealisme i a la fantasia, com podrien ser el gust pels detalls (la minuciosa descripció), la sensualitat o la presència d’elements insòlits i absurds. Ben distinta és «El món vist des del carrer de Sant Bàrbara», de Josep Pons Fraga, en què es recupera una entrevista feta el 1975 a l’escriptor en els inicis de la seva carrera literària: s’hi recull l’impacte que van tenir els Contes menorquins, L’arcàngel i Un regne per a mi en el panorama cultural de l’època i que van servir per a fixar Ciutadella en el mapa literari català. Les altres dues comunicacions presenten qüestions relacionades amb la narrativa. «Dos ima-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

ginaris neofantàstics dels setanta: Contes menorquins, de Pau Faner; i Miracles i espectres, de Joan Barceló», d’Andratx Badia, posa el focus en dos autors emergents als anys setanta (el segon prematurament desaparegut el 1980 quan encara no havia complert vinc-i-cinc anys) que comparteixen línies estètiques similars: la imaginació desbordant, el surrealisme, l’erotisme o l’escatologia, alhora que construeixen unes geografies mítiques i rurals, Ciutadella i Menàrguens (Vacalforges en l’obra de l’escriptor lleidatà). Badia compara els dos reculls i proposa, a partir de l’anàlisi detallada d’alguna de les narracions que els integren, que el neofantàstic —el conflicte entre el món real dels personatges i el fantàstic— és un element clau per a interpretar bona part de la narrativa catalana dels anys setanta. D’altra banda, Carles Cabrera, a «Un regne per a Pau Faner», efectua un minuciosa lectura de la novel·la Un regne per a mi, que va suposar un punt d’inflexió en la narrativa contemporània a Menorca: n’analitza aspectes tècnics i compositius (la incardinació passat-present, el tènue fil narratiu, la cronologia dels fets), el model lingüístic, les referències literàries o el paper de la geografia ciutadellenca. El volum es clou amb un parell de textos de la taula rodona sobre les traduccions de l’obra de Faner. En el primer, Pilar Arnau inventaria les traduccions de Faner a l’alemany, l’italià o el castellà (en aquest cas a càrrec del mateix autor amb el pseudònim d’Agatha Allen), mentre que, en el segon, Volker Glab planteja la seva experiència de traduir Fins al cel a l’alemany.

A tall de conclusió, podem asseverar que Pau Faner, fabulador és una aportació lúcida i documentada sobre els diversos vessants d’una obra literària que, per motius diversos, no ha gaudit encara del ressò acadèmic que hauria de tenir. I, al mateix temps, esdevé un merescut homenatge al seu autor.

Poesia experimental

maria seVilla Paris Universitat de Barcelona msevilpa@gmail.com

d. a. (2019): Diversos autors, Poesia experimental: poètiques, crítica i recepció, Marc Audí, Glòria Bordons i Lis Costa (dirs.), París: Éditions Hispaniques, 2019.

Tal com ens expliquen Marc Audí i Lis Costa a la introducció, el volum que ens ocupa té el seu origen en les Jornades Internacionals de Poesia Experimental: poètiques, crítica i recepció, celebrades al MACBA el 25 i 26 d’octubre de l’any 2012, i que van comptar amb un gruix important d’intervencions acadèmiques d’àmbit nacional i internacional, però també amb una bona quantitat d’accions

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

poètiques vinculades que poden consultar-se a l’enllaç <https://vimeo.com/ showcase/4502770>. Poesia experimental: poètiques, crítica, i recepció, doncs, recull les comunicacions d’aquelles jornades, i ho fa organitzant els materials en tres blocs, que són, tal com se’ns indica ja al títol, el de la crítica (primer bloc), el de la recepció (tercer bloc) i, també, el de la creació poètica (bloc intersticial).

En el primer bloc, el que hi trobem són textos que reflexionen sobre el concepte mateix de poesia experimental —o, més ben dit, sobre la possibilitat d’aquest concepte com a teorització en la mesura que, quan parlem d’experimentació, parlem d’«activités non finalisées, non orientées, privilégiant le procès, le processus ouvert, incertain, et non l’objet» (p. 20), tal com ens adverteix Jean-Marie Gleize al primer treball d’aquest primer bloc. A banda de Jean-Marie Gleize, a la primera part del volum hi trobem els estudis de Klaus Peter Dencker, Carlota Caulfield, Gustavo Vega Mansilla (en el seu doble vessant de crític i de poeta multidisciplinar), Jean-Pierre Bobillot, Enzo Minarelli (també des de l’ambivalència de la teoria i de la creació), Oreto Domènech Masià, Susana Souto Silva i Tazio Zambi de Albuquerque, que recorren certes escenes i (contra)cànons de les poètiques experimentals d’àmbit espanyol i europeu, amb incursió inclosa a l’àmbit llatinoamericà amb dos estudis sobre poesia experimental del Brasil.

D’entre tots aquests estudis, n’hi ha de més descriptius i n’hi ha de més especulatius; n’hi ha que abracen períodes de temps i territoris de manera més exhaustiva, i n’hi ha que fan una aposta de corpus més delimitada, més volgudament imperfectiva —i llavors, i segons com, també més arriscada però alhora més responsable amb el caràcter radicalment contingent del fet literari experimental. Crec, en aquest sentit, que si és cert que l’especificitat de l’experimentació poètica (o literària, o artística en general) té a veure amb un procés obert —no conclusiu— de creació i de recepció, la literatura en tant que experimentació caldria entendre-la, també, com un fenomen necessàriament soluble. És per això que em demano, en alguns casos, el sentit de pretendre una col·lació exhaustiva d’autors, de gèneres i de subgèneres (poesia òptica, poesia cinètica, poesia acústica/sonora, grafisme musical, poesia visual, pintura escrita, poesia concreta, mail-art, e-poesia...) sense apel·lar a la contingència inherent del fet específic: del poema particular, de l’acústica particular, del gest particular al marge de les taxonomies.

I és que, com suggereix Margalida Pons ja al tercer bloc d’aquest llibre, si la poesia experimental és una acumulació, no ho és pas per amuntegament d’elements caòtics: al capdavall, el caos (com l’ordre) és només una il·lusió; vegeu, en aquest sentit, el poema sense títol de Joan Brossa que Gustavo Vega Mansilla reprodueix a la p. 71, i que mitjançant la repetició desordenada de la paraula sorra representa el «efecto de amontonamiento» que es produeix sobre la mirada, i «que es connatural a una acumulación de arena». Com deia, doncs, i d’acord amb Margalida Pons, la poesia experimental és una acumulació, però una acumulació de negacions:

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

Aquesta negativitat s’ha convertit en la fórmula paradoxal, dissolvent més que no pas cohesionadora, del que anomenam poesia d’experimentació, una poesia que sovint, en comptes d’identificar-se amb l’afirmació positiva d’una especificitat genèrica, estilística, retòrica o imagològica, es defineix (i és definida) a partir del desbaratament d’aquesta especificitat, com un conglomerat de textos que es fan escàpols de la llei del gènere. [...] Allò que sorprèn de la poesia d’experimentació no és l’arduïtat de definir-la ni les divergències manifestes en les definicions que n’ha fet la crítica al llarg del temps, sinó la manera com sembla repel·lir l’acte mateix de la definició. (ps. 165-166)

Com a concepte, per tant, la poesia experimental no aglutina, sinó que allunya. És un moviment que, també des de la banda de la recepció, ve definit per un gest desidentificador, cosa que palesen els textos de Margalida Pons, Juan Carlos Fernández Serrato, Jordi Marrugat, Fernando Guzmán, Daniela Cavalli Munizaga i Laure Limongi que trobem a la tercera part d’aquest volum. Amb tot, i si de la primera part en destacava la tensió productiva entre el discurs de l’acumulació i el de la contingència, en aquesta tercera part destaco dues coses, que tenen a veure amb la paradoxa de la institucionalització (en l’àmbit específic de la poesia experimental catalana) i amb la proximitat —potser també paradoxal, i potser no— entre l’experimentació poètica i la didàctica.

En primer lloc, i pel que fa a la «consolidació pública de la poesia experimental catalana» (p. 206), es tracta d’una paradoxa a la qual tant Margalida Pons com Jordi Marrugat es refereixen: per a Pons, aquest fenomen pel qual «els processos d’estranyament que configuren la poesia d’avantguarda [...] cobren una nova dimensió si es contemplen en paral·lel als processos d’institucionalització, que converteixen el desautomatitzat en rutinari» tindria a veure amb el discurs de la normalització lingüístico-cultural dels anys 70-80, que hauria «afavorit la fusió de les produccions de la cultura dita de masses i de la cultura dita d’elit» (p. 169). Així mateix, i segons Marrugat, si als anys 70 es produí «la consolidació definitiva de la poesia experimental en la cultura catalana», en part fou perquè aquesta poesia [...] va esdevenir una simple fórmula per singularitzar discursos en uns anys en què la quantitat de producció cultural i literària augmentava tan frenèticament que resultava cada cop més difícil cridar l’atenció sobre la pròpia obra, fer-se veure en públic. La novetat per la novetat, l’experimentació per l’experimentació, també fou emprada amb aquest objectiu. (p. 206)

I és per aquest motiu que, seguint amb Marrugat, «la crítica envers aquesta mena de poesia no ha de ser monolíticament condemnatòria. Tampoc monolíticament entusiasta» (ibídem). Veiem, així, com també des del costat de la recepció, la poesia experimental ve marcada, necessàriament, per la contingència, i em sembla que és en part per aquest motiu que l’experimentació poètica —com a actitud creativa però, també, com a posicionament crític— està tan a la vora de la didàctica.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Com la poesia, la didàctica no depèn de tractats ni de taxonomies generalistes, sinó que fluctua d’acord amb les necessitats particulars de cada grup-societat, de cada matèria-temàtica, de cada individu-lector. De les relacions entre poesia experimental i didàctica (o, més ben dit: de la potencialitat de l’experimentació poètica en l’àmbit de l’educació) només se n’encarreguen específicament els articles de Fernando Guzmán i, sobretot, de Daniela Cavalli Munizaga. Tot i així, cal tenir en compte que les jornades de 2012 en les quals té el seu origen Poesia experimental: poètiques, crítica i recepció van ser organitzades pel grup de recerca Poció. Poesia i educació, i em sembla que això és prou rellevant si tenim en compte que, en el marc d’aquest mateix grup de recerca, s’han publicat títols com ara el de Poesia contemporània, tecnologia i educació (Glòria Bordons ed., 2010), en el qual Pere Ballart, per exemple, ens diu que

[...] la poesia més recent i experimental, contra el que es podria suposar, és aquella que proporciona una ocasió amb més possibilitat d’implicar l’alumne, segons el meu punt de vista, si del que es tracta és que aquest comenci a reflexionar sobre el fet poètic, poc o molt, «des de dintre» [...] perquè la seva experimentalitat, la seva transgressió, la seva voluntat anticonvencional [...] és precisament allò que més bé pot ajudar a comprendre com funciona i quins són els mecanismes de l’expressió poètica. Què, si no la infracció, serà allò que ens permetrà recuperar (o descobrir) la consciència de la norma? (op. cit., p. 45)

I és que, certament, la poesia experimental és una poesia participativa, propera a l’endevinalla i eminentment multidisciplinar, cosa que la fa òptima a l’hora de cridar l’atenció sobre l’especificitat del llenguatge poètic a les aules. Al mateix temps, però, la poesia experimental és una poesia extremadament teòrica; una poesia en la qual l’experimentació no només implica una mixtura de gèneres poètics, sinó també una hibridació entre els discursos de la crítica i els de la creació, i això és exactament el que posa de manifest el segon bloc (o bloc intersticial) del llibre, en el qual trobem textos de Franck Leibovici, Carles Hac Mor, José Noriega i Bartomeu Ferrando.

Aquest bloc intersticial però en format llibre (diguéssim) cal complementar-lo amb les actuacions incloses a la pàgina de Vimeo a què m’he referit més amunt. En aquestes, tornem a trobar-hi els noms de Carles Hac Mor, Franck Leibovici i Bartomeu Ferrando, així com els d’Enzo Minarelli, Gustavo Vega, Vicenç Altaió, Eduard Escoffet... i així fins a un total d’onze accions enregistrades en vídeo, d’entre les quals, però, només n’hi ha dues on participin dones. De fet, i malgrat que les dones no són majoria pel que fa a l’autoria dels estudis recollits en aquest llibre (sis d’un total de dinou), sí que ho són pel que fa a la direcció del volum (dos de tres). Hem de pensar, doncs, que la presència femenina en l’àmbit dels estudis sobre poesia experimental no és anecdòtica, però sobta moltíssim que, al llarg de les 279 pàgines que conformen aquest volum, pràcticament només apareguin (en tant que artistes i, per tant, en tant que objecte d’estudi) els noms

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

de cinc dones, que són les autores dels cinc e-poemes que Oreto Domènech i Masià analitza al seu article.

Caldrà, doncs, seguir infringint el (contra)cànon i, com diu Carles Hac Mor, seguir defugint «la definició acabada de fer, inclosa la que fet i fet he fet ara» (p. 152).

Bilingüisme, autotraducció i literatura catalana

JoseP marco Borillo

Universitat Jaume I jmarco@uji.es

d. a. (2018): Diversos autors, Bilingüisme, autotraducció i literatura catalana, Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova (curs.), Lleida: Punctum.

Els tres components del títol d’aquest volum són com tres fils que es van entrelligant de manera variable en cadascun dels treballs que s’hi apleguen. No hi són tots tres en cadascun. El d’abast més general és sens dubte el bilingüisme, una mena de mínim comú denominador, ja que totes les situacions que es descriuen en el llibre es basen en el contacte de dues o més llengües i literatures. Però no totes les contribucions guarden relació amb l’autotraducció, i fins i tot n’hi ha un parell que són alienes a la literatura en català. Així expressada, aquesta primera aproximació als continguts del llibre sembla una equació no resolta. Mirem de resoldre-la, doncs, en les ratlles que segueixen.

Cal dir d’antuvi que els treballs recollits en aquest volum es van presentar al IV Simposi sobre literatura comparada catalana i espanyola, celebrat el 6 de juliol de 2017 a la Universitat Pompeu Fabra sota els auspicis del grup TRILCAT (Traducció, Recepció i Literatura Catalana). El títol del simposi era idèntic al de la publicació.

Els tres primers treballs mostren una relació particularment estreta, per tal com comparteixen l’objectiu de donar compte de la pràctica de l’autotraducció en sengles sistemes literaris: el gallec, el basc i el català. Se n’ocupen, respectivament, tres reputats especialistes: Xosé Manuel Dasilva, Elizabete Manterola i Josep Miquel Ramis. Allò que pretenen fer té un component cultural indefugible, lligat als seus respectius territoris, però també un altre de gairebé ontològic, en el sentit que, en paral·lel a la descripció, van teixint la xarxa dels conceptes i categories rellevants per a l’estudi d’aquesta pràctica en qualsevol sistema literari. Cadascú ho fa a la seua manera, però els paral·lelismes salten a la vista. Hi ha, per exemple, la qüestió de la relació de poder entre les llengües (i, de retruc, els sistemes literaris) que entren en contacte a través de l’autotraducció. També és fonamental el

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

criteri del grau d’implicació de l’autor en la traducció, que oscil·la entre els extrems de la traducció al·lògrafa (feta per un traductor diferent de l’autor) i l’autotraducció pura. Les motivacions que subjauen a l’acte de l’autotraducció poden ser molt variades. I cal no perdre de vista tampoc l’estratègia dominant adoptada per l’autotraductor, que pot fluctuar entre la traducció més o menys literal i la recreació. Ja es veu que el panorama és complex; però encara es complica més amb d’altres variables.

Aquesta xarxa de conceptes dona suport teòric a les tres exposicions; però sovint allò que atrapa l’atenció del lector és el detall de la il·lustració, del cas particular. Dasilva, per exemple, es refereix a les tensions identitàries inherents al fet de passar a una altra llengua i cita, entre d’altres, el cas de Suso de Toro. Manterola es pregunta, perspicaç, si en el cas de la traducció del basc al castellà un autor, encara que no siga autotraductor, pot romandre aliè al resultat de la traducció, atés que coneix bé la llengua d’arribada. I Ramis posa l’exemple (entre molts altres) de Carme Riera, que s’autotradueix regularment i busca com a finalitat l’equivalència estètica, en un intent, potser, de superar la dicotomia entre literalitat i recreació. Aquests tres treballs formen un bloc homogeni i diferenciat dins del llibre. L’autotraducció tornarà a aparèixer en capítols posteriors, però ja no serà objecte d’un tractament sistemàtic.

Tot seguit trobem la contribució de Marta Marfany, que se centra en alguns articles primerencs i poc coneguts de Martí de Riquer, publicats en diaris i revistes entre 1931 i 1936. La temàtica és variada: en un posa l’èmfasi en la unitat de la llengua catalana, amb una referència fins i tot al famós símil de la mata de jonc, de la crònica de Muntaner; en un altre, des d’una posició nítidament catalanista, es pronuncia en contra del bilingüisme; i en uns quants s’ocupa de les relacions entre literatura catalana i castellana, sobretot en el període medieval, en què el català fou font, a més, de traduccions indirectes al castellà del llatí. La reproducció en forma d’annexos d’alguns dels articles esmentats dona a aquest capítol un valor afegit.

El capítol següent, signat per José Francisco Ruiz Casanova, pretén fer un esbós d’història de la traducció entre català i castellà, en totes dues direccions, a partir del concepte de coterritorialitat, que lliga, per cert, amb allò que els estudiosos de l’autotraducció anomenen traducció endògena, és a dir, la que té lloc entre dues llengües que comparteixen territori. L’autor ofereix dades quantitatives sobre la traducció entre aquestes dues llengües des de l’adveniment de la democràcia, que indiquen que l’activitat traductora fou escassa en els anys de la transició però que després va experimentar un increment notable. Tanmateix, crida poderosament l’atenció que el nombre d’obres traduïdes del castellà al català supere el de les traduïdes en la direcció contrària en tots els períodes considerats per l’autor. Això fa pensar que el corpus estudiat no és exclusivament literari, per tal com, en el camp de la traducció literària, sovintegen més les traduccions de la llengua minoritzada a l’hegemònica. Però no hi ha manera de confirmar aquesta sospita, ja que l’autor no indica quina és la font de les dades que utilitza.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

El treball d’Enric Gallén analitza la presència del bilingüisme i la diglòssia en el teatre català a través d’un repàs històric que arranca del darrer terç del segle xix i arriba fins a l’actualitat. El tombant de segle (del xix al xx) es caracteritza, entre altres coses, per la presència habitual d’autors bilingües en l’escena barcelonina. Gallén s’atura en dos d’ells, Marquina i Grau Delgado. Un cas a part és el de Joaquim Montero i el gènere de la revista, representat sobretot al Paral·lel, en el qual era habitual la barreja de les dues llengües. Dels anys 80 ençà, es representen en català un bon nombre d’autors d’expressió castellana, tot i que la situació és ara molt diferent de la que es donava a les primeries del segle xx. Tot això en un context, com subratlla Gallén, de reconeixement internacional sense precedents del teatre català.

Albert Rossich s’ocupa del bilingüisme, les traduccions i fins i tot les filtracions entre castellà i català en les revistes infantils publicades a Catalunya des de la seua aparició al segle xix fins al 1975. L’aparició d’En Patufet, en català, el 1904 marcà una fita per la immensa popularitat que va assolir. Tant en aquest cas com en d’altres que el seguiren, la publicació original en català es va convertir en versió bilingüe; però, quan l’aparició de les dues versions no era simultània, sovint el contingut de cadascuna era diferent. N’és un exemple la versió castellana d’En Patufet, titulada Chiquitín. En la postguerra desaparegueren totes les revistes en català, però es van trobar maneres de filtrar la llengua del país en les revistes castellanes, primer a través de cançons, després amb els noms dels personatges, finalment en forma de seccions senceres. Les primeres revistes íntegrament en català veren la llum d’ençà dels anys 60, sota l’empara de l’Església.

En el capítol següent, Lucía Azpeitia indaga en els peritextos bibliogràfics de les obres d’Agustí Bartra, un autor que, al seu exili mexicà, escriví tant en català com en castellà i amb freqüència s’autotraduí. Allò que l’autora pretén esbrinar és si el caràcter de traducció de les obres que estudia queda reflectit en dos tipus de peritext bibliogràfic: la llista d’obres de l’autor i el resum biobibliogràfic que sovint apareix a la introducció o a la contracoberta. L’obra de Bartra és un terreny especialment fèrtil per a aquesta mena d’estudi per la seua complexitat. La hipòtesi d’Azpeitia és que «es pot preveure que els peritextos de les obres en castellà no es facin ressò de les obres en català, i viceversa. Aquesta opacitat seria un dels trets de l’autotraducció diglòssica» (p. 238). L’anàlisi confirma aquesta hipòtesi, però amb matisos.

La contribució següent, a càrrec de Cristina Badosa, se centra en l’activitat periodística de Josep Pla, que va començar el 1920 en castellà, molt marcada per la influència del pensador Francesc Pujols. En castellà, sovint calca girs populars i frases fetes del català; en català, reivindica la utilitat de l’escriptura i fa gala d’alguns trets d’estil molt marcats, com ara la rellevància de l’adjectivació. Badosa ressegueix les diferents etapes de l’obra de Pla des del punt de vista de la llengua que hi predomina: el català entre 1922 i 1931, el castellà durant la guerra civil i la postguerra, amb la fase crucial a la revista i l’editorial Destino. D’ençà de la dècada dels 50, va anar apareixent la seua obra en català, primer a l’editorial Selecta i

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

després a Destino. Badosa conclou que, per a Pla, «haver de sotmetre la part més important de la seva carrera a una altra cultura havia de significar un esforç» (p. 283), i que les catalanades en castellà «tenien una funció transgressora i irònica» (p. 284).

El volum es clou, a manera de colofó (com observa Enric Gallén en la presentació), amb unes reflexions de Lluís M. Todó sobre les seues tres llengües (català, castellà i francès) i les tres activitats professionals que ha dut a terme amb aquestes llengües (escriure, traduir i ensenyar). Els creuaments entre les llengües i els oficis són constants i fèrtils. Per exemple, quan feia anys que Todó sotmetia Madame Bovary a un laboriós escrutini en les seues classes universitàries, va tenir l’oportunitat (i va haver de fer front al repte) de traduir el llibre al català. D’una altra banda, la novel·la L’adoració perpètua és un cas ben singular d’autotraducció, ja que l’autor anava escrivint-la indistintament en català i en castellà, i alhora anava traduint cada fragment a l’altra llengua. La distinció entre original i traducció perd ací tot el sentit, perquè ens trobem de totes passades davant de dos originals.

Normalment, els contactes entre literatures s’estudien a través de nocions com ara traducció, recepció o influència, per la senzilla raó que són aquestes les formes més habituals que prenen aquests contactes. El llibre que ens ocupa és pertinent i valuós no només per la qualitat individual dels treballs que s’hi apleguen, sinó també perquè ofereix una mirada fresca sobre els contactes suara esmentats, centrada en les nocions de bilingüisme (que sovint és més aviat diglòssia) i d’autotraducció. Dins d’aquest marc conceptual s’estudien un bon grapat de casos, tant de relació entre literatures ibèriques com de copresència de català i castellà en diversos àmbits, que poden ser individuals (l’obra d’un autor) o collectius (el teatre o les revistes infantils). Esperem que l’equació que es plantejava al principi haja quedat satisfactòriament resolta.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

RESSENYES INDIVIDUALS

llull, Ramon: Medicina de pecat, edició crítica d’Anna Fernàndez-Clot, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019; «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull» xvi.

alBa romanyà serrasolsas

Universitat de Barcelona albaromanya@gmail.com

La Medicina de pecat de Ramon Llull és un tractat moral en vers de gran valor que, sovint, ha quedat relegat en segon terme. No només perquè, pel seu to propedèutic i didàctic, s’ha menystingut com a producte artístic, sinó perquè, fins i tot, s’ha posat en dubte la seva unitat genètica. Si, a més, es tenen en compte les poques edicions que se’n tenien fins al dia d’avui, només es pot arribar a la conclusió que ha estat un obra que ha rebut poca atenció i que, tant filològicament com teòricament, necessitava una empenta que la projectés al públic amb el rigor que mereix i amb la informació necessària per comprendre-la i emmarcar-la correctament.

La nova edició crítica de les NEORL, d’Anna Fernàndez-Clot, vol presentar una solució als problemes esmentats. La introducció de l’edició és un estudi aprofundit de l’obra que dona mostra d’una recerca intensa. Al seu torn, l’edició crítica, molt acurada, presenta per primera vegada una col·lació de tots els testimonis existents. En efecte, la necessitat filològica d’aquesta edició crítica es fa evident quan se’n revisen les edicions anteriors. La primera, de Jeroni Rosselló, data del 1859 i utilitza uns criteris d’edició poc rigorosos. La segona, de Salvador Galmés, del 1938, presenta un text curosament estudiat, però no té en compte la tradició completa de testimonis. Finalment, la darrera, del 1993, no publica el text català, sinó la traducció llatina —del segle xviii del capítol «De trinitat» i de l’opuscle D’oració.

Havent mirat enrere, sembla clar que era essencial una nova edició de la Medicina de pecat que fos rigorosa i íntegra. La proposta de les NEORL aplega totes aquestes característiques: no només perquè té en compte tots els testimonis conservats —complerts o parcials, catalans o llatins—, sinó perquè, a més, pren com

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

a base l’únic testimoni medieval que transmet el text complet i el revisa per proposar les esmenes pertinents. El resultat és una edició acurada que respecta fidelment l’ortografia del testimoni base amb poques intervencions, que, en tots els casos, es justifiquen i s’indiquen adequadament.

D’altra banda, l’estudi de l’obra ha volgut desmentir tòpics i hipòtesis que havien acompanyat l’anàlisi del tractat al llarg del temps. De fet, en el «Prefaci», Anna Fernàndez ja expressa la necessitat que l’obra hagi estat revisada, editada i estudiada en profunditat. Entre altres coses, reclama el valor del tractat, que, sovint, ha estat infravalorat pels estudiosos. Seguint una tendència que venia del segle xix, els acadèmics buscaven «poesia» en el que Llull havia concebut com una «obra rimada» amb finalitat moral i teològica. Si es té en compte l’objectiu del conjunt de l’obra de Llull —escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels—, queda clar que la Medicina de pecat segueix una tendència general. El seu to moralista, doncs, no és l’excepció, sinó la norma i, per tant, no ha de ser un motiu per deixar-la en segon terme en favor d’altres obres lul·lianes més líriques. En aquesta línia, en el mateix «Prefaci», Fernàndez s’afanya a assegurar que la Medicina de pecat va ser una obra que Llull va concebre com un tot. Alguns estudiosos havien fet la hipòtesi que, com que les diferents parts i capítols del tractat tenen una estructura interna molt diversa, l’obra podria haver estat generada a partir de la unió de fragments de diversos textos lul·lianes. Amb tot, aquesta edició assegura que l’estructura diversa té una raó de ser i forma part d’una lògica estratègica típicament lul·liana.

Després del «Prefaci», la «Introducció» repassa detalladament els factors més rellevants que envolten el tractat moral. Comença situant l’obra en l’espai i en el temps i afirmant que la Medicina de pecat «és una obra original de Ramon Llull, acabada d’escriure a Mallorca, el juliol de 1300» (p. 3). L’obra va ser escrita en un moment de gran activitat del beat, en el qual va escriure obres propagandístiques, doctrinals i morals. El públic potencial del tractat és molt genèric: els cristians que es volen alliberar de les faltes comeses i busquen la salvació de l’ànima. L’obra busca proporcionar exercicis espirituals que permetin demanar perdó pels pecats comesos i preveure futures temptacions. Per fer-ho, proporciona coneixements doctrinals que han d’ajudar perquè els lectors aprenguin a viure d’acord amb els manaments de Déu.

La mateixa estructura de l’obra ja està pensada per a una correcta assimilació dels continguts doctrinals: a més de presentar el recurs mnemònic del vers i les rimes, la Medicina de pecat està dividida en cinc parts que ajuden el lector a centrar-se en l’únic tema que ha d’assimilar. L’estratègia de Llull és facilitar la lectura del tractat transformant-lo, no en una obra de consulta, sinó en un electuari moral, és a dir, en una solució medicinal que, com un xarop, ha de curar l’ànima i encaminar-la cap a la salvació. Les intencions de Llull queden ben definides en el pròleg de l’obra, en el qual afirma que «Contricció, confessió, / encara satisfació, / e la bona temptació, / e oració exament, son medicina e ongent / contra peccat e falliment.» (p. 119, vv. 1-6). Proposa, doncs, cinc remeis que han de ser-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

vir com a medicina contra el pecat. Remeis que, al seu torn, es corresponen a les cinc parts de l’obra: la contrició, la confessió, la satisfacció, la bona temptació i l’oració. Aquesta idea queda refermada en el colofó, moment en el qual, recuperant el fil del pròleg, Llull insisteix en la funció del seu tractat moral: «qui·s en peccat e·xir en vol, / ab est escrit, a son poder; / car ab el orá mantener / la fi a la qual es creat, / e·n sabrá ixir de peccat» (p. 367, vv. 5.862-5.866).

Anna Fernàndez demostra que una mirada atenta a l’estructura de les cinc parts en revela una concepció molt ben travada, que s’oposa clarament a la idea fragmentària que s’havia tingut en el passat. En efecte, cada remei contra el pecat, i cada part, és un pas més cap a la salvació final. D’aquesta manera, les tres primeres parts —«De contrició», «De confessió» i «De satisfacció»— es corresponen als tres primers passos que ha de seguir el bon creient. Amb tot, aquests primers passos es corresponen a un mateix estadi de curació del pecat: la penitència, que ha de servir per purgar el subjecte i per reconciliar-lo amb Déu.

Aquestes tres primeres parts tenen en comú una veu en primera persona que ha d’ajudar el lector a identificar-se amb el penitent: una veu que prega per expressar la seva culpa i la seva voluntat d’esmenar-se. N’és una bona mostra el capítol 12 de la primera part, que comença amb un apòstrof a l’engany: «A engan, que vos enganats!» (p. 131, v. 237). Després, continua amb una acusació del pecat i amb una confessió del jo líric: «Car eu estay en aquel cas, / e son aquel enganador / qui hay enganada valor / en tot so per que·n mi no val, / car de mon cor fayt ay ostal / a engan e a trayment» (p. 131, vv. 244-249). Anna Fernàndez subratlla que el jo poètic d’aquestes tres primeres parts també es caracteritza per la riquesa dels seus recursos expressius. Com ja s’ha vist, abunden els apòstrofs i les confessions, però també són freqüents altres mètodes retòrics, com les definicions de conceptes.

La quarta part —«De temptació»— vol oferir recursos al creient perquè s’aparti de les temptacions del dimoni i es deixi guiar per les del bon àngel. Reconeix, doncs, dues vies de temptació: una que s’adequa a l’ordre diví i una que la perverteix. Aquesta etapa, doncs, ja no consisteix a purgar el pecat, sinó a prevenir-lo: «car vuyl mostrar / com se pusc’om guardar / al comensament, com vol far / alcuna re» (p. 217, vv. 1857-1860).

Finalment, la cinquena part s’ocupa de l’oració. És gràcies a aquest bon costum que les persones poden canalitzar les seves potències a la primera intenció. Aquesta darrera part, que va circular com a opuscle autònom, suposa el final del procés de curació de l’ànima malalta i proposa un mètode de pregària que pren com a base les Regles i Qüestions de l’Art lul·liana. Per fer-ho, Llull divideix l’oració en nou maneres i, després, assegura que Déu, que és pietós, escolta la pregària dels homes: «E Deu, per sa gran pietat, / auja nostra oració / ab pietat e ab perdó, / en tant que siam exoit; / e ajut-nos Sant Esperit» (p. 319, vv. 4.684-4.688).

Les cinc etapes per curar l’ànima del pecat i prevenir-lo ja van captar l’atenció dels grups religiosos i els laics interessats per l’espiritualitat de l’edat mitjana. Anna Fernàndez assegura que es conserva documentació que testifica que el text

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

va circular i es va utilitzar com a electuari moral i, també, com a manual de contemplació. A més, tot i que amb menys representació, l’obra va continuar sent llegida als segles xvi, xvii i xviii. Amb tot, no va ser fins al segle xix que un renovat interès en els textos de Llull no va suscitar una relectura de l’obra des d’un punt de vista més literari. És aquest punt de vista el que va determinar la direcció dels estudis que van acostar-se al tractat fins al dia d’avui. La tendència dels acadèmics havia estat buscar els capítols que es consideraven més expressius poèticament i menystenir la resta. La nova edició de les NEORL planteja una altra manera d’entendre el text. Una nova mirada més d’acord amb els estudis lul·lians actuals que té en compte l’objectiu vital de Ramon Llull i col·loca l’obra coherentment dins d’aquesta tendència general.

gelaBerT, Joan: L’alegria inaudita. Reflexions sobre el Llibre de contemplació en Déu, sa Pobla: Publicacions Illa Sobre Mar, 2018.

Pere Garau Borràs Universitat de les Illes Balears. p.garau@uib.cat

Gelabert inicia l’assaig sobre el Llibre de contemplació en Déu amb una aproximació al concepte de mística i la justificació de per què no encaixa amb la definició del llibre. Entén que l’essència per a entendre’l és l’amor correspost de Llull cap a Déu, la crida que sentí amb l’aparició de Jesucrist crucificat i el jo que se’n deriva al llarg de l’obra. Això i la Trinitat són els dos fonaments que Gelabert afirma com a essencials per a entendre el Llibre de contemplació en Déu. És des d’aquesta premissa que s’inicia la seva aproximació a l’obra.

Seguidament, comença a través de nou capítols un recorregut pel llibre lul·lià. Al primer, sota el títol de «L’alegria de l’ésser», parla de l’alegria ontològica, fruit de la trobada de Déu. Per a Gelabert, Llull procura transmetre aquesta alegria a través de comparacions, per a crear un sentiment d’empatia amb el lector. A més a més, explica com l’argument de l’ésser és un dels més usats per Llull arreu del llibre i l’interpreta com la presa de consciència del subjecte lector enfront d’ell mateix. Afegeix Gelabert que el jo conscient esdevé jo amorós i llavors jo cognoscent, com a al·legoria trinitària. Comenta que Llull considera que l’ésser «només és digne d’alegria quan s’alegra de l’existència de Déu, perquè aleshores ja ha assolit la seva pròpia dignitat en l’amor diví» (gelaBerT 2018: 25). Així, l’autor remarca que Llull mostra tres tipus d’alegria: la individual, la dual i la plural, i. e. la d’un mateix, la que es té cap a Déu i la que es té cap al pròdig.

En el segon capítol Gelabert disserta sobre la Trinitat, explicada a partir de l’essència de Déu: la Trinitat mostra que la creació, l’encarnació i el final són una realitat i alhora tres. No obstant això, recorda que Llull adverteix que l’home no

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

podrà conèixer mai l’essència de Déu, atès que l’home és finit i Déu infinit. Lligat a la trinitat, l’autor introdueix les dignitats i remarca que Llull centra el seu discurs en la figura del Fill. Ja en el tercer, Gelabert tracta el segon llibre del Llibre de contemplació en Déu, concretament l’ordenació de la divinitat. Assenyala l’allunyament de la visió cristiana respecte de la grega presocràtica o la xinesa dadoista. Per a Llull, doncs, l’ordenador és un Déu personal. Gelabert recalca que [...] l’ésser humà, ja des d’antic, des de fa mil·lennis, i independentment de la cultura on ha nascut, coneix per la pròpia experiència en el seu doble vessant exterior i interior, que la realitat està subjecta a un ordre transcendent i que ell mateix forma part d’aquest ordre. Llull, bé que rep aquesta visió de la religió cristiana, segurament gràcies a la vida contemplativa que duia, l’aprofundeix i l’enriqueix considerablement. Sobretot en establir la seva teoria de les dues intencions i dels moviments pels quals l’home està ordenat com a creatura, i que es manifesta en una dialèctica espiritual de Déu, home i món (p. 50).

Així mateix, fa incís en què l’home, segons Llull, es troba lliurement entre el primer moviment (l’ésser) i el segon moviment (el no-ésser) i que quan actua bé s’acosta al primer, mentre que quan actua malament s’acosta al segon. La naturalesa de l’home és freturosa i no se sosté per si sola perquè prové del No-res. L’home, per tant, és lliure de triar, sempre que es conegui a si mateix. Gelabert, en aquesta línia, mostra que Llull considera el coneixement i l’amor com a sinònims i, d’acord amb això, matisa que Déu és l’ésser més conegut i, per tant, estimat. En el tercer llibre de l’obra, El món dels sentits, es reflexiona sobre els cinc sentits corporals i els cinc sentits intel·lectuals de l’home. Gelabert afirma que el protagonista d’aquesta part és l’ànima: «l’ésser humà en la seva realitat dual feta del món sensible i el món intel·ligible» (p. 64). Els sentits corporals són un perill per a la persona, atès que corresponen al món de les aparences i esclavitzen l’home. No obstant això, ordenats i endreçats són àmbits on es pot contemplar Déu. Gelabert creu que aquesta visió demostra la maduresa de Llull com a escriptor i representa un avanç per a l’època.

Gelabert posa de manifest que Llull dedica un espai extens a tractar el conflicte entre la raó i la fe, d’una manera que iguala els dos conceptes i els deslliura de la tensió existent. En aquest punt, anota els sis pilars que, per a l’autor, marquen l’obra de Llull. Entén que el Llibre de contemplació en Déu és una obra orgànica que es comprèn quan es llegeix en la seva totalitat.

En referència al darrer llibre, L’amor i l’oració, l’autor introdueix al llenguatge lul·lià i reflexiona sobre l’ús dels signes i els motius que Llull tenia per a fer-los servir. Així, els considera un protollenguatge respecte de l’Art lul·liana.

Gelabert també subratlla la faceta dialogant de Llull, amb l’explicació de com s’ha d’establir el diàleg i quines són les condicions per a la disputa. Ja cap al final, es fixa en els versicles del capítol 160, que parlen sobre la mort. Fa notar el desig de Llull de morir màrtir i en la relació de vassallatge amb Déu que Llull fa palesa

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

al llarg de l’obra: «aquest vincle íntim entre dues persones determinava la forma de viure l’existència, i en aquest sentit cal remarcar el fet que el vassall estava compromès a donar la vida pel seu senyor si aquest estava en guerra» (p. 110)

Per a acabar, se centra en la diferència que Llull estableix entre la paraula i l’enteniment, i el conflicte que se’n deriva, mitjançant la metàfora de l’infantó balbuç. Per a Gelabert, entendre Llull és entendre que era un contemplatiu, i que de l’experiència de la contemplació neix la comprensió de la diferència entre el pensament i el llenguatge. Així mateix, afegeix que Llull era un savi i «aquí savi no vol dir, per parlar col·loquialment, l’home més intel·ligent del món, sinó aquell qui té l’esperit totalment transparent» (p. 124).

En definitiva Gelabert fa un repàs acurat al Llibre de contemplació en Déu, una lectura que s’ha d’entendre en paral·lel al procés d’edició que el mateix autor dugué a terme d’aquesta obra. És una interpretació personal i subjectiva que, més que divulgar l’obra, té com a propòsit alliberar la reflexió que l’obra suscità a l’editor. vilanova, Arnau de: Interpretatio de visionibus in somniis dominorum Iacobi Secundi, regis Aragonum, et Friderici Tertii, regis Siciliae, eius fratris, a cura de Jaume Mensa i Valls, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Facultat de Teologia de Catalunya, 2019; «Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO)» xiv.

carmel FerraGud

Institut Interuniversitari López Piñero - Universitat de València carmel.ferragud@uv.es

Apareix el quart volum, el catorzè de la col·lecció completa, de les AVOThO, la publicació de l’obra teològica del metge valencià Arnau de Vilanova. Va a cura de Jaume Mensa, professor de filosofia medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona i gran coneixedor i impulsor dels estudis arnaldians. De fet, l’estudi que es fa de l’obra editada, la Interpretatio, és una revisió acurada d’articles anteriors de Mensa apareguts en diverses publicacions. Cal destacar que, després que els tres primers volums anaren a càrrec de Josep Perarnau, ara s’incorpore amb l’edició d’aquest volum un nou curador. Fet i fet, el projecte editorial s’anuncia «ben encarrilat», des de la perspectiva organitzativa i l’econòmica, una magnífica notícia per a tots els interessats en l’estudi de la cultura medieval, en el sentit més ampli.

AVOThO és la col·lecció «germana petita» de les AVOMO, molt més avançada quant a volums publicats, que aplega l’obra mèdica de Vilanova. En realitat, es fa difícil separar l’obra mèdica de la teològica i espiritual d’Arnau, o el que és el mateix, la seua identitat com a ensenyant i practicant de la medicina i la seua

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

identitat de teòleg (ziegler 1998). La singularitat amb la qual es posen en contacte ambdues facetes de la complexa personalitat del personatge exigeix un coneixement profund del contingut de la seua obra. Una obra que va experimentar una evolució constant amb el temps, i que requereix un important esforç de recerca per tenir-ne una adequada consideració. La cultura catalana té el privilegi de comptar amb aquestes dues col·leccions, modèliques quant a la seua concepció, pulcritud i cura de les edicions, i el gran interès de les introduccions que les precedeixen, amb apèndixs, índexs onomàstics, etc., que les clouen. El volum que ens ocupa està dins la mateixa línia.

En 1309, dos anys llargs abans de la seua mort, un madur Arnau va cometre la gosadia de sobrevalorar la influència que tenia com a metge i conseller, com a autèntic director i conductor de la vida dels seus patrons, en el més ampli sentit de la paraula. No debades havia adreçat el seu Regimen sanitatis ad Regem Aragonum al rei Jaume II (vilanova 1996), una obra que tindria un èxit i impacte enormes, manifest en nombroses edicions i traduccions, i que tan pagat deixaria el monarca. Aprofitant aquest influx, Arnau va utilitzar la seua faceta oniromàntica per donar una interpretació dels somnis del rei Jaume II i del seu germà Frederic II de la manera que més li interessava. El segon el cridà a la cort de Sicília i li presentà un somni perquè el valorara, i el metge el relacionà amb un somni que havia tingut el primer. Arnau va convertir aquella Interpretatio en un al·legat en pro de la reforma de la cristiandat que tots dos monarques, pretesament, haurien d’encapçalar. El metge mostrà en el text el poder de les grans profecies veterotestamentàries anunciades en somnis, i gairebé es presentà com un profeta. Els més insignes esdeveniments de la història de la salvació, de fet, s’havien anunciat a través d’un somni. L’atreviment es va fer encara més gran perquè Arnau va gosar llegir aquesta interpretació davant del papa Climent V, en una versió definitiva que porta per títol Collocvtio Friderici Regis Siciliae et nostra Arnaldi de Villanova, lecta et communicata Sedi Apostolicae, i que consta de la Interpretatio, un exordi, una lletra de Frederic al rei Jaume i la seva resposta.

El volum que ens ocupa és una edició de l’únic manuscrit de la Interpretatio, conservat a l’arxiu de la Corona d’Aragó. Ja havia suscitat l’interès d’historiadors des de fa temps, i havia estat editat parcialment, i no massa ben interpretat: el teòleg protestant Matthias Flacius Illyricus en va fer una edició en 1562; Marcelino Menéndez Pelayo el va integrar en dues obres seues, en 1879 i 1889 (en la reconeguda Historia de los heterodoxos españoles). Ara, Mensa, tot tenint en compte aquestes edicions en la seua pròpia, ha aclarit els punts de confusió, tot aprofitant les notícies aportades per Heinrich Vincke, no tingudes abans en compte.

Segurament, Arnau va calcular malament la seua jugada, perquè aquella acció agosarada va provocar la ira de Jaume II, amb qui trencaria relacions després d’anys de servei. Arnau sabia la forta ascendència que tenia sobre reis i papes des de feia molts anys. Havia promocionat la traducció i incorporació de nous textos al currículum de Montpeller, on era professor, revolucionant d’alguna manera l’ensenyament de la medicina i la seua pràctica. Tota aquella matèria va traspassar

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

l’espai universitari i es filtrà per tots els racons de la societat. Ell i altres metges convenceren les màximes autoritats de la cristiandat, però també dirigents de ciutats i viles, prohoms en definitiva, de què la millor manera per organitzar la salut de la cort, dels habitants d’una ciutat, de moure millor els engranatges de la justícia amb l’ús de perits, de mantenir els carrers en condicions higièniques adequades, de tenir cura dels més necessitats, dels pobres que vivien en un hospital o en una presó, depenia de l’aplicació dels principis que es derivaven del galenisme (Mcvaugh 1993). La societat baixmedieval prengué un rumb inèdit fins aleshores; tot va passar a interpretar-se en les claus biològiques i filosòfiques que implicava la teoria humoralista. Els patrons d’aquells metges notables els valoraven i els obeïen, amb limitacions, això sí. Però el seu proselitisme religiós també es feia notar. Una mostra d’aquest poder de convenciment del metge seria que el rei Frederic va prohibir que els cristians acudiren a ser atesos per metges jueus. Arnau era ferm defensor de vetar l’assistència mèdica provinent dels assassins de nostre Senyor; estava convençut que posar-se en mans d’un metge-conseller jueu era igual a acceptar les doctrines tòxiques d’un enemic de la fe. Heus ací una vegada més com teologia i medicina interactuen, en aquest cas per excloure els metges jueus, no ho oblidem, competidors també en el mercat mèdic. No serviria de gran cosa. La tossuda realitat mostra l’enorme prestigi dels guaridors hebreus durant tot el segle xiv i encara després quan es varen convertir arran dels esdeveniments de 1391. En qualsevol cas, Arnau devia tenir un convenciment absolut que els seus patrons continuarien acceptant els seus consells, també en matèria espiritual o, si més no, a la seua edat ja tan li faria. En tot cas, valdria la pena de provar-ho. Però el ben cert és que Jaume II va escriure al seu germà, enfurismat amb què Arnau haguera mentit interessadament posant en boca seua afirmacions que no havia dit. Arnau va produir la Interpretatio en una època ben complicada de la història de l’Església. Era seguidor dels corrents espiritualistes del seu moment, com el franciscanisme, els seguidors del qual, convençuts que s’apropava la vinguda de l’Anticrist, demanaven una reforma en profunditat de l’Església que ho pogués afrontar amb garanties. De fet, Arnau va ser un dels grans inspiradors i promotors de la instal·lació dels beguins a València en 1313, i és possible sospitar que de retop també a les Illes Balears, en 1314 (rodrigo & ruBio 1984: 18-19). Arnau censurava, entre altres coses, la forma de vida del clergat del seu temps. No li faltaven raons. Les visites pastorals evidencien comportaments indecorosos i impropis d’homes de Déu, que descuraven les seues obligacions, rapinyaven diners dels pobres i vivien en concubinatge (cárcel & BoScá 1996). Arnau reclamava el valor de la caritat, el compromís genuí del cristianisme amb els més necessitats. També feia una aposta per l’oració i el dejuni.

Per poder capir els fets i els contextos Mensa ha confegit una edició crítica del manuscrit de l’obra. S’ha aprofitat de tot un treball previ, que s’ha vist arrodonit també per una introducció extensa. El lector trobarà un conjunt de textos referenciats, amb nombrosos passatges d’altres obres d’Arnau, i en particular del Raonament d’Avinyó, que connecten amb la Interpretatio. Un text que mostra la

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

personalitat d’Arnau i la seua forma de produir raonaments teològics, un text que posa en evidència la seua faceta d’home de ciència. Arnau sol aplicar conceptes mèdics i biològics a la dimensió espiritual.

El text s’acompanya d’un apèndix amb la lletra que Frederic de Sicília va enviar a Jaume II i la seua resposta, que Arnau va llegir a Avinyó. També d’una bibliografia i d’una sèrie de taules de citacions bíbliques, antropònims i obres anònimes, referents al text editat; i també una altra per a ambdues cartes, i una taula de fonts manuscrites.

De la lectura de la Interpretatio i els riquíssims comentaris del curador es desprèn que resulta impossible fer una aproximació a Arnau que vulga destriar l’home de ciència del teòleg. El lector que desitge comprendre’l adequadament estarà obligat a recórrer sempre a aquests dos aspectes de la seua complexa personalitat. La consecució de les AVOMO i les AVOThO ens aportaran aquesta visió panoràmica. El camí que es vaja fent mentrestant serà un gaudi intel·lectual.

BIBLIOGRAFIA

cárcel & BoScá (1996): María Milagros Cárcel Ortí i José Vicente Boscá Codina, Visitas pastorales de Valencia (siglos xiv- xv), València: Facultad de Teología San Vicente Ferrer; «Valentina» 38.

Mcvaugh (1993): Michael R. McVaugh, Medicine Before the Plague: Practitioners and their Patients in the Crown of Aragon, 1245-1345, Cambridge: Cambridge University Press.

rodrigo & ruBio (1984): Mateu Rodrigo Lizondo i Agustín Rubio Vela, «Els beguins de València en el segle xiv. La seua casa-hospital i els seus llibres», dins Miscel·lània Sanchis Guarner, I, València: Universitat de València, ps. 327-341. vilanova (1996): Arnau de Vilanova, Regimen sanitatis ad regem Aragonum, ed. de Luis García Ballester i Michael R. McVaugh, introducció de Pedro Gil Sotres, Barcelona: Universitat de Barcelona, Fundació Noguera; «AVOMO» x.1. ziegler (1998): Joseph Ziegler, Medicine and Religion c. 1300. The Case of Arnau de Villanova, Oxford: Clarendon Press.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

March, Ausiàs: Un male strano. Poesie d’amore, Cèlia Nadal Pasqual i Pietro Cataldi (curs.), Torí: Einaudi, 2020; «Nuova Universale Einaudi. Nuova serie» 23.

lola Badia Pàmies

Universitat de Barcelona lola.badia@ub.edu

Que una col·lecció tan canònica com la «Nuova Universale Einaudi. Nuova serie» proposi dinou poemes d’Ausiàs March amb l’original acarat de l’edició Bohigas (March 2005), acompanyats d’una traducció que dona vida pròpia al text, i compendiats per un ampli comentari «a la italiana», respon a un pla ben definit de promoció del poeta valencià. En aquest sentit Pietro Cataldi va exposar un programa molt ambiciós durant el congrés sobre March que ell mateix havia organitzat el 2017 a la Università per Stranieri de Siena (Ausiàs March 2018: 20-31): March és un poeta amb una dimensió filosòfica poderosa, que destaca sobre els seus coetanis i s’avança a determinades inflexions de la lírica contemporània. El fet que no formi part del cànon europeu com Dante o Shakespeare només s’explica per la progressiva marginalització de l’idioma en què s’expressava. Per a les lletres catalanes March és un clàssic de referència, però la seva projecció internacional rarament depassa l’àmbit hispànic (March 2004, March 2017). Si Costanzo Di Girolamo va fer època integrant March en una col·lecció de textos acadèmics d’alta divulgació, que es diu «Biblioteca Medievale» (March 1998), amb l’antologia Einaudi d’enguany el lector italià pot accedir a March en el context dels grans valors de la lírica de tots els temps. Els curadors Cataldi i Nadal són conscients que la canonització europea d’un poeta que escriu en una llengua subordinada comporta una presa de posició que supera l’amor per les belles lletres:

Per quanto possa essere [...] forte in noi la tentazione di aggrapparci all’autonomia dell’arte e di limitarci prudentemente a fare bene il nostro lavoro, ecco che una volta di più le nostre scelte hanno anche, sempre, un tratto politico. (Ausiàs March 2018: 21).

Aquest compromís amb el cas català va aparellat amb la voluntat d’acostar l’univers del poeta antic al lector contemporani. A la solapa posterior de la sobrecoberta s’hi llegeix la tercera estrofa del poema 78, «No guard avant ne membre lo passat», un cant del cicle Oh foll Amor, que desenvolupa el motiu de la immediatesa de l’acte amorós, amb al·lusió velada al fach (ps. 50-55, 138-143). La traducció destaca la realitat sexual de la situació: «Io mi appago se vedo te appagata, / e questo desiderio è grande tanto / che il sentire è perduto del mio corpo / fino a che la tua voglia non è sazia». L’original, per contra, empra uns termes equívocs —«son content», «voler vostre», «es va sadollant»— que faciliten la construcció dels terribles laberints verbals sense sortida de March: el que avui dia interpretem

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

a «abnegación sexual en sentido estricto con respecto a la mujer» (March 2004: 475) condueix al malson tràgic de l’autodestrucció del jo poètic. Vegeu al poema 102 —que és «la grande canzone dello smarrimento» (p. 151)— els vs., 37-38: «Foch crem ma carn, e lo fum per encens / vaj’als damnats per condigne perfum!». «Bruci il fuoco la mia carne, e il fumo / come incenso ai dannati sia degno profumo» (ps. xxvi-xxvii, 76 i 161).

L’acostament a l’univers mental de March es val d’una traducció que no és ni paràfrasi, ni versió de servei. Els curadors argumenten tant l’ús de calcs aparents, d’arcaismes i d’actualitzacions semàntiques, com el recurs a formes de la tradició italiana, a la polimetria o al manteniment estratègic de la rima (ps. xxxiv-xliii). També afronten el problema de la polisèmia en March de termes amb una accepció filosòfica forta, com ara «imaginació», que mereix explicacions ad hoc en diversos contextos (ps. xxviii, 96 i 111), i glossen certes troballes d’allò més encertades com la traducció de «força» per «slancio» (ps. xxxix, 23 i 117). L’adaptació del tractament de vós, dirigit a la dama, per un tu, que l’acosta a la percepció del lector modern («attualizzazione del codice», p. xl) és del tot escaient, atès que, com és sabut, al segle xv hom parlava de vós al gat domèstic.

Que al darrere de la traducció d’aquesta antologia hi ha fervor i entusiasme per la poesia de March ho demostren alguns experiments francament simpàtics, com ara el manteniment de l’arrel catalana de «sojornar» a «me sojorn e·m delit», traduït per «soggiorno e mi diletto» (I, 11; p. 3). Di Girolamo escriu «godo e mi diletto» (March 1998: 85); Micó desfà la parella de sinònims: «con este pensamiento me deleito» (March 2004: 91) i a March (2017: 108) es llegeix «con este pensamiento me alegro y gozo». Un altre exemple del mateix és a «absença és lo verme que la guasta» (cf. March 2008: 100), traduït per «è l’assenza il verme che lo guasta» (I, 42; p. 5), quan altres versions porten «corrode», «lo roe». Així la solució permet mantenir la rima amb «contrasta». En la mateixa línia, «fa magrir» esdevé «smagra» (III, 4; p. 11), quan altres versions proposen «spolpa» o «hace enflaquecer». En sentit contrari, hi ha una picada d’ull al poema de Petrarca «Solo e pensoso i piú deserti campi», que se cita diverses vegades als comentaris; «e la calor no·m surt a part de fora» es tradueix per «e non mostro all’esterno il mio avvampare» (III, 6, p. 11), recordant «di fuor si legge com’io dentro avvampi» (RVF XXV, 8). Di Girolamo tradueix «sicchè il calore non mi esce di fuori» (March 1998: 93). Els bons resultats de la versió de Cataldi i Nadal es poden mesurar en punts clau com la primera estrofa del poema 46 «Veles e vents han mos desigs complir». Només hi ha una proposta més rodona, que és la castellana de Josep Mª Micó, capaç d’aquest segon vers: «abriendo inciertas sendas por el mar» (March 2004: 185); aquí fa «mentre faccio gli incerti cammini del mare» (p. 37).

La tria dels dinou poemes es justifica pel compromís amb el que els curadors anomenen la «logica profonda dei testi», el «senso profondo», o la «lògica interna» del conjunt de l’opus marquià (ps. xxxix-xl). És per això que a la introducció (ps. v-xxx), a la nota sobre la recepció (ps. xxxi-xxxiii), a la nota sobre el text

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

(ps. xliv-xlv) i a la biografia raonada (ps. xlvi-li) es proporcionen totes les pistes necessàries per ampliar coneixements en tots els sectors, inclosos uns breus «Cenni biografici» (ps. xxix-xxx). March interessa en tant que poeta que pensa; l’estudi i la valoració dels condicionants filològics, prosòdics, ideològics o biogràfics —que els curadors manlleven amb rigor de la bibliografia acadèmica en ús a les universitats catalanes— té un valor instrumental. Llir entre cards i Plena de seny són Teresa d’Híxer i Isabel Martorell, posem per cas, però la tria de l’antologia Einaudi no treballa a partir del cicles respectius sinó que copsa, en el conjunt da la seqüència heretada de l’edició de Pagès —via March 2005—, materials que puguin conduir el lector a la comprensió del substrat profund del pensament de March, «poeta della scissione» (p. 117). La tria resulta estimulant. No s’han seleccionat ni els Cants de mort ni el poema 105, sinó els 1, 2, 3, 9, 27, 28, 29, 33, 34, 38, 46, 49, 56, 78, 82, 86, 98, 102, 118, que a la taula de les ps. 177-178 són designats pel primer hemistiqui («Així com cell», «Pren-me enaixí», etc.). En conjunt, 6 peces de Plena de seny, 5 de Llir entre cards, 3 cobles esparses, 2 poemes d’Oh foll Amor, 2 poemes extensos (el 102, de 232 vs., i el 118, de 96 vs.), més «Veles e vents». El poema 49 (ps. 42-45 i 132-135), «A mal estrany és la pena estranya», suggereix el títol de l’antologia: Un male strano. És una cançó a Llir entre cards, que tracta de l’excepcionalitat de l’experiència amorosa del jo líric:

L’amore sconvolge i principî classici e comuni della logica, alterando il rapporto causa-effetto, rimescolando l’ordine delle cose e ammutolendo il soggetto». «L’irruzione di questa esperienza è sentita come una forza infinita, tale da sgomentare il soggetto e da paralizzarlo con la paura». «Fra paura e desiderio si produce dunque uno stato conflittuale che definisce l’identità del soggetto (ps. 132-133).

Cataldi i Nadal reivindiquen March com a poeta pensador en la línia de Dante, Blake, Coleridge, Browning, Hölderlin, Leopardi, Eliot o Montale (p. xv) i també remarquen la duresa de la seva expressió, una «ruvidezza» que recorda la de Dante (p. xvi). Per una interpretació més afinada del pensament de March que es desprèn de l’antologia Einaudi cal remetre, però, a les aportacions dels dos curadors al congrés marquià celebrat a Barcelona el 2018 (Ausiàs March 2019: 29-75). Hi ha una pista en el que comenten a propòsit del poema 98, «Per lo camí de mort he cercat vida» (ps. 60-65 i 146-150); un text que reinterpreta els primers versos de la Commedia i genera un discurs on «si sfalda uno dei pilastri della lògica aristotèlica», que és «il principio di non contraddizione» (p. 150).

Al «Commento» (ps. 93-174), per cada poema s’ofereix un davantal i, per cada estrofa, aclariments sobre la traducció i sobre el context cultural del segle xv. la menció de les fonts clàssiques o escolàstiques és indicativa, mentre que les connexions amb Dante i Petrarca atreuen més l’atenció. Els curadors glossen detingudament la dimensió especulativa del pensament de March i entren en diàleg amb la tradició crítica que els ha precedit, tal com imposa el model dels set segles de discussió dels versos de la Commedia de Dante. En el cas de March, el diàleg

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

s’entaula amb els editors, els traductors i els materials de la tradició crítica catalana, magres i dispersos. Només mostres indicatives. Els curadors accepten l’esmena ope ingenii de Jaume Torró a 2, 10 «tant que no pot sorgir sens lo contrari», segons la qual «sorgir» vol dir ‘ancorar’ i corregeix el «surtir» erroni dels manuscrits (ps. 7 i 101-102). També entenen que «pochs animals no cloen les palpebres», a 28, 3, vol dir que els ‘animals petits no dormen’, com va suggerir Di Girolamo (March 1998: 127 i 324-325), i fins i tot sostenen que «prevale ormai questa lettura» (p. 115); tanmateix aquesta proposta tan sols s’accepta, i sense justificació, a March (2017: 269). Gramaticalment el passatge no abona que «pochs» signifiqui ‘petits’, com és el cas de 46, 13, i el vers de Dante (Inf. II, 1-4) que al·lega Di Girolamo confirma que, als quatre primers versos del poema 28, la majoria dels animals reposen, tot preparant el contrast amb l’insomni dels malalts i dels criminals dels quatre següents.

Un «commento» tan copiós com el de l’antologia Einaudi incita a continuar el diàleg i això fa que s’hi trobin a faltar les remissions als llocs de les citacions de Torró o Di Girolamo que s’acaben d’esmentar. Dues aportacions més de detall entre les moltes que la crítica anirà perfilant. A 27, 41-42, «Plena de seny, no·s pot ben soferir / vida y dolor sens pendr·algun espai», traduït per «Piena di senno sono insopportabili / vita e dolore senza spazio che basti» (ps. 19, vg. comentari a p. 113), el mot «espai» fa més sentit en l’accepció ‘descans’, documentada al DCVB; vegeu «algun sosiego» a March (2017: 265). I també convé precisar la glossa als «dons de cera fets», de 46, 18, uns presents votius o exvots, que a la p. 129 són entesos restrictivament com «candele per gli altari».

BIBLIOGRAFIA

D. A. (2018): Diversos autors, Ausiàs March e il canone europeo, Benedetta Aldinucci i Cèlia Nadal Pasqual (curs.), Alessandria: Edizioni dell’Orso; «Bibliotheca Iberica» 19.

D. A. (2019): Diversos autors, El pensament d’Ausiàs March, Anna Alberni, Lola Badia i Raffaele Pinto (curs.), Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres; «Series Maior».

March (2004): Ausiàs March, Páginas del cancionero, introducció, edició i notes de Costanzo Di Girolamo, Madrid, Buenos Aires, València: Editorial Pre-Textos; «Colección La Cruz del Sur» 711.

— (20052): Poesies, Pere Bohigas (cur.), edició revisada per Amadeu-J. Soberanas i Noemí Espinàs, Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics. Col·lecció B» 19.

— (2008): Per haver d’amor vida, antologia comentada per Francesc Gómez i Josep Pujol, Barcelona: Barcino; «Col·lecció Barcino» 3. (1998): Pagine dal canzoniere, Costanzo Di Girolamo (cur.), Milà, Trento: Luni Editrice; «Biblioteca Medievale» 7.

(2017): Dictats. Obra completa, Robert Archer (ed.), Marion Coderch i José Maria Micó (trads.), Madrid: Cátedra; «Letras Hispánicas» 788.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

cherchi, Paolo: Ammiraglio Tirante. Studi sul Tirant lo Blanc, Mòdena: STEM Mucchi Editore, 2008.

raFael Beltran

Universitat de València

rafael.beltran@uv.es

Paolo Cherchi, un dels representants més conspicus de la filologia romànica actual, va publicar en 2013 una magnífica traducció de Tirant lo Blanc a l’italià, que va acollir la prestigiosa sèrie «I Millenni» de l’editorial Einaudi. Es tracta de la primera i única traducció italiana moderna, sortida a la llum cinc segles després de la traducció de Lelio Manfredi. La curada traducció li va servir d’estímul a Cherchi per aplicar els seus coneixements enciclopèdics a la novel·la de Martorell. El bagul de sorpreses inacabables que és Tirant segueix obrint molts dels seus secrets gràcies a mirades i especulacions sàvies com la del professor italià i nordamericà.

El llibre s’estructura en quatre capítols llargs, més sis breus. Els tres primers van ser publicats a la revista Tirant, el quart a eHumanista i el cinquè era inèdit. Les «Brevi chiose tirantine» havien aparegut a Cultura Neolatina, Studj Romanzi, Tirant (dos) i L’Alighieri; la darrera «chiosa» o glossa, inèdita.

Al cap. i, «Ammiraglio Tirante. L’ideale di un Mediterraneo unito», Cherchi ofereix una lectura de la novel·la de Martorell des de la disciplina general, diríem que braudeliana, dels estudis mediterranis. Enfrontat al mar, que separa i uneix pobles i cultures, Tirant mostra com a almirall igual valor que els pilots, mariners i homes d’armes que Martorell va conèixer. Com a nàufrag a Àfrica coneix els seus enemics potencials dins el seu món, i això l’ajuda a canviar el seu paper de conqueridor pel paper de «civilitzador» i, per tant, a fer-lo més capaç de governar l’imperi, malgrat que defensa un programa ideològic absolutament utòpic, herència lul·liana: unir el Mediterrani sota un mateix únic imperi cristià.

El cap. ii, «Gli stratagemmi del Tirant lo Blanc», comença amb l’acusació d’un rei musulmà a Tirant de «perfídia», perquè guanya batalles per engany. És cert que Tirant sovint recorre a estratagemes militars, però l’estratagema no és perfídia, sinó astúcia bèl·lica, legitimada per una antiga tradició militar, i pel dret canònic i el dret civil. L’assaig estudia les diverses estratagemes presents a la novel·la (fins a cinquanta-sis n’enumera Cherchi), concentrades principalment a les parts de Constantinoble i africanes, i les emmarca dins aquella tradició literària i jurídica. L’ús d’estratègia militar, en la tradició dels tractats de Vegeci i d’altres, contribueix a la idea del nou heroi «intel·ligent», que combina la força del lleó amb l’astúcia de la guineu, per utilitzar una metàfora de Maquiavel, i alhora s’adapta al caràcter «teatral» de la novel·la, perquè l’estratagema és en gran mesura una «ficció» que sembla ser veritable, però que enganya a qui l’observa.

El cap. iii, «L’orazione parenetica i profetica d’Abdal·là Salomone: Tirant lo Blanc, cxliii», explica com el discurs que l’ambaixador musulmà pronuncia sig-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

nifica una anomalia notable dins el cos del Tirant, perquè és un dels més llargs de la novel·la i, a més, perquè és l’única vegada que es lliura a un infidel un espai oratori tan gran. Desconcerta el lector que hi troba una barreja de gratuïtat tant profètica com parenètica. La parla parenètica (exhortativa i d’amonestació) indueix a seguir una conducta correcta i irreprotxable des d’un punt de vista moral, ètic o simplement religiós. Però sobretot l’anomalia més singular es revela en comprovar que aquest discurs és nogensmenys... la declaració d’una epístola de Petrarca! Cherchi parteix de les anàlisis prèvies de Martí de Riquer i Germà Colón, i estudia com les paraules del savi orador creen expectatives i posen en acció els ideals de Tirant. No hi ha dubte: Tirant respondrà a aquestes expectatives, que s’hi fan d’una manera discreta, sense solemnitat, però amb un estil sentenciós i lapidari. Per tant, un discurs nascut com un tema triat, «a scelta», el tema de la Fortuna, està perfectament integrat en la trama de l’obra.

El cap. iv, «Onomastica e traduzione: il caso di Tirant lo Blanc», inclou una profunda autoreflexió, plena d’exemples pertinents, sobre la tasca del propi traductor de la novel·la. Recordem similars necessàries reflexions de Rosenthal, De Nijs, Barberà, Sasor, i d’altres traductors anteriors a les seues llengües respectives. Els exemples triats i els comentaris ad hoc demostren la saviesa, la cura filològica i la minuciositat amb la qual s’ha tractat cada pàgina, cada línia i paraula del text traduït. Aquesta tasca va ser reconeguda, quan es va publicar la traducció de Cherchi, en ressenyes (com ara la de BenedeTTo 2015). El mateix Cherchi reconeixia:

Il linguaggio del Tirant ha un tono di voce sempre impostato, una tendenza all’enfasi letteraria perché è sempre presente, anche quando non sembrerebbe necessaria, la nozione di lingua letteraria come formalizzazione che si distingue dal semplice parlato [...]. Per ottenere questo tono e per conservare questa patina abbiamo mitigato le tentazioni di essere il più vicino possibile al linguaggio letterario odierno. (MarTorell 2013: lxxxvi)

El cap. v, «Festa e gioco nel Tirante», és una contribució inèdita, que parla de la fascinació de Martorell per la festa, els jocs i els artificis escènics, en la línia dels treballs d’un altre crític català-italià acostumat als clàssics, Giuseppe Grilli. Però Cherchi s’interroga i parla també, amb notables aportacions, de les raons per les quals aquests jocs s’aturen al final de la novel·la, quan Tirant viu en el present de la glòria i ja no en la malenconia del passat enlluernador.

La secció segona, «Brevi chiose tirantine», inclou diverses notes, centelleigs d’observacions erudites i agudes sobre diversos aspectes del llibre, que recorden les essencials postil·les riquerianes a la seua Aproximació al Tirant lo Blanc. La nota 1 és sobre «Acursar les faldes», i compara textos que van des del Cantar de mio Cid fins a l’Orlando furioso. La 2 versa sobre «La leggenda del collare della cerva», la divisa a la qual Cherchi troba noves fonts en llegendes bèl·liques i d’Alexandre el Gran. La glossa 3, «“Se confessaren los huns ab los altres” (Tirant,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

cap. 296)», reconstrueix la tradició de la confessió feta a amics o coneguts laics, una tradició que té les primeres evidències en Beda el Venerable, però que va caure en desús en el període del concili de Trento. La reconstrucció explica el comportament estrany dels mariners en perill de morir al cap. 296 i demostra que la font no seria només de caràcter folklòric, sinó també de caràcter i bases teològiques. La nota 4 parla de les traces de la Vita nuova de Dante en Martorell, sí, però només, pel que sembla, a través de March. La glossa 5, «Un Catone arabo: Tirant, caps. cccxliv-cccxlv», parla de la lamentació que va fer el rei de Tunis abans de morir com a discurs amb tints estoics, centrat en la idea de glòria i fama, que defensa que l’única manera de conquerir la llibertat i la sort quan són adverses és fer-ho amb la pròpia mort. Arrencar les benes i obrir les ferides per «expulsar» l’ànima del cos recorda la forma en què va morir Cató, d’una manera exemplar, que Sèneca descriu en una de les seues Epistolae Lucilium, perfectament accessible a Martorell en català. Tot i que la font més probable de Martorell seria per a Cherchi la versió de la mort de Cató al De providentia, on es combina l’acte de suïcidi i l’eliminació dels embenatges amb el discurs sobre la mort com a gest alliberador suprem i d’independència absoluta.

L’últim excurs, el 6 (inèdit), «Una traccia di Tirante nell’Italia del ‘500», és igualment important, perquè aporta una citació del personatge Tirant, al costat d’altres «fabulosas historias, ut sunt illa Morganae, Margolanae [Magalones], Melusiane, Amadisi, Florandi, Tiranti, Canamori, Arcturi, Dietheri, Lancelloti, Tristanni...», que s’inclou en llatí dins l’obra De incertitudine et vanitate scientiarum (Colònia, 1531) d’Enric Corneli Agrippa de Nettesheim, el famós filòsof, ocultista, alquimista i metge alemany. Aquesta citació haurà d’afegir-se a les altres constatacions de lectura de Tirant en Itàlia que ha anat detectant Gesiot els últims anys (geSioT 2018). La idea d’Agrippa, apunta Cherchi, la traduirà a l’italià una mica reduïda Tomaso Garzoni, dins la seua gran obra enciclopèdica, la Piazza universale (Venècia, 1589). Però més curiós ha sigut per a mi comprovar —tot i que això ja no ho planteja Cherchi— que aquesta cita d’Agrippa va ser presa abans pel teòleg franciscà Miguel de Medina, un dels pocs erudits que esmenten el nom de Tirant a la península durant el segle xvi (BelTran 2019: 108111). Jo pensava que Medina, considerat al seu temps tan savi com Sèneca, havia modificat la famosa citació de Lluís Vives al seu De institutione feminae christianae (1523), on ja apareixia Tirant (com ara veiem en Agrippa), al costat de Canamor o Magalona, difícils de trobar en altres atacs a llibres de cavalleries (BelTran 2019: 88-92). Però no. L’erudició monumental de Cherchi ens ensenya la font heterodoxa de Medina, qui va patir entre 1572 y 1578 un procés inquisitorial qualificat com el més clamorós de Toledo en tot el segle, que el va conduir ignominiosament a presó. Medina partia sens dubte d’Agrippa quan exemplificava les ficcions més cridaneres del seu temps, i tots dos probablement tenien com a font original —proposaria— l’atac primerenc de Lluís Vives.

El llibre de Cherchi, entre aquestes i altres sorprenents troballes, i moltes més proves d’intel·ligència i saviesa, proporciona nombroses coordenades històriques,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

180

Llengua & Literatura, 31, 2021

literàries, estilístiques i bibliogràfiques per entendre el context de gestació, innovació i continuïtat de Tirant. És un llibre absolutament imprescindible per als estudiosos de la novel·la.

BIBLIOGRAFIA

BelTran (2019): Rafael Beltran, «“Humos escuros y espesas nieblas” en los primeros ataques a los libros de caballerías: Tirante el Blanco (1511) frente a las críticas de Juan de Molina, Luis Vives y Jerónimo Sempere», Historias fingidas, 7, ps. 61-127. de BenedeTTo (2015): Nancy De Benedetto, «Re-visione dell’aspetto di Carmesina nell’ultima traduzione italiana del Tirant lo Blanc», eHumanista/IVITRA, 8, ps. 240-250.

geSioT (2018): Jacopo Gesiot, Romanzi tiranni. La prosa iberica di cavalleria nel primo Cinquecento padano, Roma: Aracne.

MarTorell (2013): Joanot Martorell, Tirante il Bianco, Paolo Cherchi (trad.), Torí: Einaudi.

geSioT, Jacopo: Romanzi tiranni. La prosa iberica di cavalleria nel primo Cinquecento padano, prefaci de Gaetano Lalomia, Roma: Aracne, 2018; «Orizzonti Medievali: Collana di Filologia e Linguistica Romanza» 14.

Francesc J. Gómez

Universitat Autònoma de Barcelona

FrancescJosep.Gomez@uab.cat

Entre els poetes vinculats a la cort mantuana de Francesco II Gonzaga, Isabella d’Este i el jove marquès Federico II Gonzaga, Cassio Brucurelli da Narni (La morte del Danese, 1521) remarca la figura de Lelio Manfredi, cèlebre per les seves traduccions de dues obres de matèria cavalleresca: la Cárcel de amor de Diego de San Pedro i el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Totes dues gaudiren d’una extraordinària difusió impresa —més àmplia la del Carcer d’amore (Venècia, Giorgio Rusconi, 1514, amb nombroses reedicions fins al 1546), més permanent la del Tirante il Bianco (Venècia, Pietro Nicolini da Sabbio, 1538; Domenico Farri, 1566; Lucio Spineda, 1611). Amb l’estudi monogràfic d’aquestes dues traduccions, Jacopo Gesiot aspira a aclarir la funció cultural dels llibres de cavalleries a les corts de la Itàlia padana, dins el marc d’un estudi més ampli sobre l’aportació de les cultures ibèriques al Renaixement italià.

La circulació d’aquests llibres a la Itàlia padana —a l’entorn d’Isabella d’Este, d’Antonia del Balzo i d’Eleonora da Correggio— és gairebé immediata, anterior al tombant de segle. Gesiot revela les raons d’aquesta precocitat en un primer

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

capítol («Culture iberiche nell’Italia del Quattro e Cinquecento», ps. 27-51) que cartografia les principals vies de difusió de les literatures ibèriques a la Itàlia renaixentista. El 7 de desembre de 1500 Isabella d’Este escriu a Antonia del Balzo, vídua de Gianfrancesco Gonzaga di Bozzolo, per demanar-li en préstec una còpia del Tirant, probablement adquirida pocs mesos abans durant un viatge a la cort de Nàpols; Antonia del Balzo li tramet l’obra una mica a contracor («mando Tirante a Vostra Illustrissima Signoria la qual me ha richiesta, pregandola, come l’habia lecto, me lo voglia rimandare per non lo haver mai lecto se non un pocho del principio»). El 1505 també en posseeix una còpia Eleonora da Correggio, filla del ferrarès Niccolò Postumo Correggio, el qual confessa en una carta del 12 de març de 1501 que havia acariciat el projecte d’una traducció («aveva dato principio a tradure Tirante»). El 1510 Isabella d’Este demana al napolità Troiano Cavaniglia —membre d’una família d’origen valencià i vinculat a la dinastia aragonesa destronada— que li procuri «un libro spagnolo nominato el Tirante», i n’obté un Amadís amb la promesa «de farve avere ancora el Tirante». El 1525 Giovanni Giacomo Calandra li comunica que ha trobat el Tirant en català entre els llibres del difunt Mario Equicola, que en la seva Chronica de Mantua havia mencionat Tirant com a model de recta cavalleria. En l’inventari post mortem de la biblioteca d’Isabella d’Este (1474-1539) hi consten «un libro de Tirante lonblanch [sic]», un Tristán i una Cárcel de amor en castellà —una obra de la qual havia tingut notícia gràcies a Eleonora da Correggio.

Les traduccions cavalleresques de Lelio Manfredi neixen, doncs, sota el signe de la marquesa Isabella, dedicatària de la traducció de la Cárcel de amor i promotora de la seva primera impressió veneciana (1514). En el capítol segon («Il romanzo della vita di messer Lelio», ps. 53-67) Jacopo Gesiot reconstrueix la vida i l’activitat de Manfredi, servidor del duc de Ferrara Alfons I d’Este des del 1513. Gesiot atribueix a Manfredi la traducció del Grisel y Mirabella de Juan de Flores, publicada amb el títol d’Historia de Isabella sota el pseudònim de Lelio Aletiphilo (Milà, 1521). Poc després de l’èxit del seu Carcer d’amore, el 5 d’octubre de 1514 Manfredi anuncia a Federico Gonzaga l’inici d’un nou projecte: «E cun maggior dono che serà Tirant lo Blanc, il qual al presente traduco.» L’empresa obeeix probablement a un encàrrec. Però Manfredi no lliurarà la traducció completa fins al cap de sis anys, després de nombrosos incidents, i de dificultats per a trobar copistes fiables i que no li furtin la còpia a trossos («quel ribaldo frate apostata che lo scriveva me ne portò via vintiquattro quinterni»). Entretant, per calmar la impaciència dels Gonzaga, va enviant la traducció per quinterns, i en confegeix un centó titulat Ordine di cavaglieria (1518). Gràcies a la familiaritat de la cort mantuana amb el text de Tirant, les cartes de Manfredi poden practicar l’al·lusió literària: «se alla venuta ch’io feci a Mantua fussi cossì andato da Andrinopoli a Costantinopoli e fussi stato Tirante, facevo el fin suo di doglia di costa.»

L’estiu de 1521 Federico Gonzaga, en campanya al servei del papa Lleó X, demana a Màntua que li facin arribar una còpia del Tirante. No es tracta d’un simple entreteniment: Joanot Martorell havia perfilat un ideal de cavalleria capaç

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

de compaginar l’art de la guerra amb els principis de la vida cortesana, i presenta Tirant com un cavaller forjat sobre el model dels grans cabdills de l’Antiguitat, incorporant-hi el valor exemplar de la militia clàssica. És un ideal que sedueix els militars amb vel·leïtats humanístiques implicats en les guerres entre Francesc I de França i l’emperador Carles V.

Entusiasmat per la publicació d’Il Cortigiano de Castiglione (Venècia, Andrea Torresano el Vell i hereus d’Aldo Manuzio, 1528), el 10 d’agost de 1528 Manfredi aconsegueix que el marquès Federico Gonzaga promogui la publicació del Tirante il Bianco a la impremta aldina, però l’editio princeps —un in quarto en caràcters romans, d’una dignitat tipogràfica excepcional per a una novel·la cavalleresca— no arribarà fins deu anys més tard (Venècia, Pietro Nicolini da Sabbio, 1538). Del prefaci de l’editor, Federico Torresani d’Asola, es pot deduir, segons Gesiot, que Manfredi havia mort poc abans, mentre treballava en la preparació del volum.

Una aportació encara més innovadora són els tres capítols centrals que Gesiot dedica a l’estudi filològic i traductològic de les dues traduccions. En el capítol tercer («Dalla Cárcel de amor al Carcer d’amore: tra circolazione e contaminazione», ps. 69-81), col·laciona la traducció del Carcer d’amore amb les edicions castellanes anteriors, classificables en dues famílies, i constata una contaminació que només admet dues hipòtesis: o bé Manfredi partí d’una edició perduda que recollia variants de totes dues famílies, o bé tenia accés a dos exemplars de famílies diferents. En el capítol quart («Un testo perduto tra Tirant e Tirante», ps. 83-105), Gesiot col·laciona el Tirante de Manfredi (Ve) amb una bona tria de loci critici del Tirant, breu però significativa, gràcies als aparats de totes les edicions crítiques precedents, incloent-hi la tesi doctoral inèdita de Joan Perera (1995). La col·lació té en compte els diversos exemplars conservats de cadascuna de les edicions catalanes (València, 1490 [Va]; Barcelona, 1497 [Ba]), sense oblidar tampoc la traducció castellana (Valladolid, 1511), que es revela dependent de l’edició barcelonina per una sèrie significativa d’errors comuns (ps. 92-97). El resultat d’aquesta anàlisi és relativament inesperat: Ve no solament conté errors de componedor i variants de traductor, sinó també variants presumiblement correctes que contrasten amb probables errors comuns de Va i Ba (ps. 100-104). Aquesta constatació fa pensar en la possibilitat que la traducció de Manfredi davalli d’una branca diferent de tota la tradició ibèrica: mentre que el manuscrit lliurat als impressors valencians el 1490 seria el cap de tota la tradició impresa ibèrica, Ve davallaria d’un altre manuscrit, d’una edició perduda o d’un exemplar de València amb variants d’estat diferents de les conservades. És una conclusió que cal tenir present en futures edicions crítiques del Tirant, que podrien beneficiar-se del testimoniatge indirecte de la traducció italiana.

El capítol cinquè («Come traduceva Lelio Manfredi», ps. 107-146) descriu les idees i els hàbits traductològics de Manfredi a partir de les tècniques que posa en pràctica. L’autor de la versió italiana del Grisel y Mirabella de Juan de Flores —potser el mateix Lelio Manfredi, segons Gesiot— reivindica que la traducció

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

entre llengües romàniques no es resolgui simplement ad verbum sinó ad sensum, respectant les peculiaritats de cada llengua. El fet és que Manfredi, que practica la lliure reescriptura en un centó com l’Ordine di cavaglieria, tendeix en canvi a la fidelitat literal en les traduccions. Així, mentre que la traducció italiana de l’Amadís és en ottava rima, conforme a la convenció cavalleresca italiana, Manfredi respecta la prosa d’art que caracteritza tant la Cárcel de amor com el Tirant. Gesiot descriu amb detall els recursos d’aquest estil i observa que el to, sempre elevat, es modula segons la diversitat de registres de les obres originals, heterogènies per la interferència de gèneres. Gesiot també posa en evidència com Manfredi evita les convencions típiques de l’èpica cavalleresca en vers, mentre que malda per acostar-se al plantejament retòric de les biografies de l’època. D’aquesta manera, en la lectura renaixentista del Tirante s’encreuen les expectatives hermenèutiques de la biografia i de la prosa sentimental, en què l’amor actua com a estímul de les empreses cavalleresques i militars (p. 146).

Romanzi tiranni es clou amb dos capítols que, d’una manera indirecta, ajuden a definir les expectatives de lectura i la funció cultural del Tirante il Bianco a les corts de la Itàlia padana. El capítol sisè («Martorell e il Cieco da Ferrara: letture convergenti», ps. 147-162) pren com a paral·lel el poema Mambriano de Francesco il Cieco da Ferrara, mort el 1506 i vinculat als Gonzaga. Totes dues obres tracten de la recta cavalleria, renoven el gènere cavalleresc i ofereixen la mena de legitimació que ambiciona el príncep renaixentista: les gestes de l’heroi redunden en benefici de tota la comunitat. El capítol setè («Il Tirant plagiato da Fausto da Longiano», ps. 163-173) fa conèixer un aprofitament interessant del Tirante il Bianco com a model de lletres de batalla en el Duello regolato de Sebastiano Fausto da Longiano (Venècia, Valgrisi, 1551).

Bruno de den: Darrere l’Espill. Apuntes sobre Jaume Roig y su entorno familiar, La Imprenta CG, 2019.

antònia carré

Universitat Oberta de Catalunya - Centre de Documentació Ramon Llull acarrep@uoc.edu

Quan l’autor d’un llibre d’investigació històrica i literària confessa que no té cap vinculació professional ni amb la història ni amb la literatura, que no ha de defensar cap càtedra ni cap prestigi acadèmic i que, per tant, escriu amb tota llibertat (p. 421), la veritat és que el punt de partida fa una mica de por: són prou coneguts casos de persones que, arrapant-se a arguments similars, han elaborat hipòtesis ben estrafolàries.

Doncs no és el cas d’aquest volum escrit per Bruno de Den. De l’autor (signa amb pseudònim?) només en sé el que acabo d’apuntar, que és valencià i que té una

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

germana que es diu Amparo, a qui dedica el llibre que s’ha autoeditat. La feina feta, després d’anys d’investigació en arxius (p. 421), és exhaustiva i meticulosa: ha comprovat les dades arxivístiques conegudes fins ara, des dels temps de l’edició de l’Espill de Roc Chabàs (1905), i n’aporta moltes més de noves, extretes fonamentalment del conjunt documental de la Fundación Duque de Medinacelli de Sevilla. La documentació s’ordena cronològicament en dues grans parts, la primera dedicada a Jaume Roig pare i la segona a Jaume Roig fill, i és presentada sempre amb títols de capítols prou provocadors. Per exemple, n’hi ha un de titulat «El paraíso de Gepetto» perquè fa referència als ancestres materns de Jaume Roig, que eren fusters. La primera part, la dedicada a Jaume Roig pare (ps. 33-208), inclou els anys 1395-1419. En destaquen dues aportacions molt rellevants d’entre tota la documentació exhumada. La primera és que per primera vegada aporta informació sobre la família de la mare de Jaume Roig, autor de l’Espill. Bruno de Den dibuixa perfectament el perfil de la família de Francisca Pérez: eren fusters que es van enriquir amb els anys i que van aconseguir prestigi professional i poder econòmic: van esdevenir ciutadans i empresaris força ben posicionats. La segona aportació rellevant d’aquesta primera part fa referència a Baltasar Bou, el nebot de la ficció de l’Espill. Baltasar Bou era el més petit de sis germans, el seu pare era Guerau Bou, senyor de Callosa, i la seva mare Úrsula Pérez (ps. 14, 129, 276). Fins ara sabíem que Guerau Bou i Jaume Roig fill eren amics. Bruno de Den demostra que eren molt més que amics: eren parents, ja que Úrsula Pérez era la filla de Joan Pérez, germà de Francisca i, per tant, cosina germana de Jaume Roig fill. O sigui, que el parentesc adduït a l’Espill pel fals Roig (com el va anomenar Joan Fuster) respecte de Baltasar Bou no és mentida: li és nebot segon. La relació entre els cosins Jaume i Úrsula va ser estreta durant molts anys.

La documentació aportada sobre els Roig en aquesta primera part no revela pràcticament cap dada nova. L’autor utilitza la documentació ja coneguda i tracta amb la prudència que cal les dades extretes del manuscrit Alcalalí. La conclusió de tot plegat és que Jaume Roig pare és un metge de prestigi professional i social, que ha exercit càrrecs diversos, com ja sabíem. Del capítol dedicat a la família Pellicer se’n dedueix que Francesc Pellicer, el pare d’Isabel, era un empresari ric, dedicat a la importació i exportació de mercaderies diverses, que després entrà en el negoci del blat. Per tant, quan Jaume Roig pare i Francesc Pellicer van acordar el matrimoni dels seus fills (1435), estaven tancant un pacte entre iguals, beneficiós per a les dues parts.

Una altra dada destacable d’aquesta primera part és l’endarreriment de la data de naixement de Jaume Roig fill. Fins ara, tothom ha considerat que devia néixer pels volts de l’any 1400, tenint en compte els anys que va invertir en els estudis de medicina i el primer any en què consta com a examinador de metges (1434). Bruno de Den afirma que va néixer entre el 1407 i el 1409 perquè va ser tonsurat el 1419, segons un document aportat per Rodrigo Pertegàs. L’autor presenta altres exemples que la tonsura es practicava als dotze anys i d’aquí n’extreu la seva conclusió (ps. 148-151).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

La segona part del llibre està dedicada a Jaume Roig, autor de l’Espill, i inclou els anys 1419-1478 (ps. 209-376). Bruno de Den l’arrenca amb l’any de la tonsura, que implica el començament dels estudis, apunta que potser va estudiar arts i medicina a Lleida, sense provar-ho amb cap document, però sense assegurar-ho tampoc, i la conclou amb la mort de Jaume Roig a causa d’un ictus, ja ben coneguda. Es relaciona amb encert algun dels personatges de l’Espill amb un personatge real, com per exemple l’apotecari Macià Martí dels banys d’en Sanou (versos 2.680-2.684), que pertanyia a una coneguda família d’apotecaris (p. 266), fent notar que el personatge és desconegut a roig (2006), cosa que és ben certa, però ignorant el treball de Ferragud & vela (2018), que ja l’havia identificat. Per aquesta segona part desfilen en ordre cronològic la vinculació mèdica de Jaume Roig amb els estaments monàrquics, religiosos i civils de València, els hospitals on va treballar, el càrrec d’examinador exercit diversos anys, el matrimoni, els fills, la relació amb els Bou, les marmessories i els llegats testamentaris que va gestionar, el conflicte amb el seu oncle Francisco Roig, etc. El Jaume Roig que emergeix d’aquesta segona part del llibre és un personatge amb prestigi professional i social, en part heretat del pare, en part guanyat a pols pel protagonista d’aquestes pàgines. És a dir, el mateix perfil que es dibuixava a la introducció a roig (2014), obra que Bruno de Den, per cert, mai no cita.

La tercera part del llibre, més breu (ps. 377-412), està composta per dos capítols dedicats a la interpretació global i de diversos episodis de l’Espill, així com a la datació de l’obra. I aquí, les argumentacions de Bruno de Den ja no són tan convincents. L’episodi cavalleresc del llibre primer de l’Espill, en què el fals Roig s’enriqueix gràcies a la participació en guerres i saquejos en territori francès, té un referent real segons Bruno de Den, que és el cavaller castellà don Rodrigo de Villandrando, un tipus cruel i sanguinari que va actuar a França entre els anys 1420 i 1430. La identificació és factible, segons l’autor, perquè aquest personatge es va casar amb Marguerite, filla borda del duc Jean I i germanastra de Charles I, duc de Borbó, com l’autor diu ben clar en aquests versos (1.812-1.814): «Lo rei francés / me féu llarguesa: / una duxessa» (p. 386). Més encert hi ha en la localització de la font d’on procedeix l’exemple de canibalisme inconscient de l’episodi de l’hostal de París on venen pastissets de carn humana, que procedeix d’un volum de Jacques du Breul publicat el 1639 on s’explica el cas d’un barber i un pastisser que es dedicaven a semblants activitats l’any 1387 a l’antiga Rue Marmoussets, actual Rue Chanoinesse de París (p. 393).

Bruno de Den data l’escriptura de l’Espill entre 1463 i 1467, descartant el 1460 que s’esmenta al llibre tercer perquè considera que el Joan Fabra de la consulta no és el cavaller que sempre s’ha dit (que va morir el 1462), sinó el seu fill, que era un jove de l’edat de Baltasar Bou (ps. 399-401). No aporta cap dada concloent per corroborar la seva hipòtesi i els esforços que fa per mostrar episodis esmentats a l’Espill datables amb posterioritat a 1462 (seguint els passos de Josep Guia) tampoc no són definitius. Per exemple, el «metge prom / de bon renom» (vv. 5.801-5.802), que visita una monja i cau per les escales al llibre segon, és iden-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

tificat amb el metge Bartomeu Martí, que va caure per les escales després de visitar unes monges malaltes el 7 de juliol de 1462, segons el document que cita Bruno de Den (ps. 405-406). Però Bartomeu Martí va morir de l’accident i el metge de l’Espill no, per la qual cosa l’exemple no resulta persuasiu. Caure per les escales no és un esdeveniment tan extraordinari que necessiti un testimoni documental.

La data antequam correspon a l’any de la mort de Baltasar Bou (1467). I això, perquè l’autor considera que l’Espill és un instrument formatiu, una obra escrita només «para ser leída por el joven Baltasar Bou» (p. 411). Vet aquí una visió molt reduccionista de la literatura, que descarta del tot tant la hipòtesi de Torró (20092010), que l’autor cita, com l’existència de tertúlies literàries a la ciutat de València, que desconeix.

Al volum hi trobo a faltar un índex de noms i la bibliografia, que s’ha d’anar a buscar a les notes a peu de pàgina que hi ha al final de cada capítol. I constato un detall lingüístic: el català només apareix al títol (ja no al subtítol), a la dedicatòria i en un dels dos capítols de la tercera part, que fan tot l’efecte de ser articles escrits amb anterioritat. A la coberta i la contracoberta, el text de Roig es diu Espill. A dins del volum, en canvi, esdevé Spill. Deuen ser coses de l’autoedició.

BIBLIOGRAFIA

Ferragud & vela (2018): Carmel Ferragud i Carles Vela, «De l’apothecaire à la maison: la distribution des médicaments au Bas Moyen Âge à partir du cas de la maison nobiliaire des de Tous (Valence, 1446)», dins Philip Rieder i François Zanetti (eds.), Materia medica. Savoirs et usages des médicaments aux époques médiévales et modernes, Ginebra: Rayon Histoire de la Librairie Droz, ps. 87-104. roig (2006): Jaume Roig, Espill, edició, traducció i comentaris d’Antònia Carré, Barcelona: Quaderns Crema; «Sèrie Gran» 25. — (2014): Espill, edició crítica d’Antònia Carré, Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics. Autors Medievals» 33.

Torró (2009-2010): Jaume Torró Torrent, «La consulta i el prefaci quadripartit de l’Espill de Jaume Roig», Butlletí de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, 52, ps. 51-62.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Pere anToni BernaT: Comèdia de la General Conquista de Mallorca, Barcelona: Edicions UIB, Ajuntament de Palma, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019; «Biblioteca Marian Aguiló» 55.

catalina martínez taBerner

Universitat de Barcelona catimt1@gmail.com

Comèdia de la General Conquista de Mallorca és una peça teatral del segle xvii de temàtica civil i escrita en català. La singularitat del tema i l’escàs nombre d’obres de teatre Barroc en aquesta llengua a Mallorca avalen la necessitat de l’edició. Fou profusament representada, de la qual cosa ja va donar compte MaS i viveS (2013). Curiosament, poques coses es coneixen de l’autor, Pere Antoni Bernat, fins i tot no sabem si aquest és el seu nom o un pseudònim, si va escriure més obres o va ser l’única. August Darder, curador de l’obra i autor de la introducció, remarca: «És estrany que no se’n sàpiga res, tenint en compte que l’obra que va escriure, detalls a part, respon a una elaboració que demostra uns coneixements teatrals i estètics evidents» (p. 5).

Comentarem els apartats més significatius de la introducció, malgrat que no seguirem l’ordre en què es presenten al llibre.

August Darder fa una feina comparativa dels 6 manuscrits que ha fet servir per tal de datar-los (és del tot recomanable la lectura de darder 2017). N’hi ha tres, a més del que ha servit per a la transcripció, de datats: 1778, 1789 i 1859. A partir de la comparació de diversos fragments constata les diferències i els afegits d’algunes escenes o la fidelitat d’altres.

En la introducció analitza diversos aspectes, començant pel tema de l’obra i el seu desenvolupament, com s’emmarca dins les «comèdies de moros» i com la trama segueix els postulats de Lope de Vega (1609) en El arte nuevo de hacer comèdies en este tiempo. Darder explica un per un com s’apliquen les directrius de Lope de Vega a la Comèdia de la General Conquista de Mallorca, com són: la mescla d’elements tràgics i còmics, la unitat d’acció, la divisió de l’obra en tres actes, l’adequació del llenguatge als diferents estatus socials dels personatges i, finalment, la versemblança.

També ens informa de l’activitat teatral a la segona meitat del xvii a Mallorca, del nombre d’obres que es van representar i dels llocs on se solien portar a escena. La Comèdia, pel seu argument, sol relacionar-se amb la festivitat del 31 de desembre, dia de la commemoració de la conquesta de Mallorca per Jaume I, però no hi ha, per ara, dades certes que puguin assegurar que en aquelles dates es representava.

Un dels apartats més minuciosos, segons el meu parer, és el que analitza l’Estructura de l’obra a partir de la distribució dels versos, és a dir, segons les directrius formals del barroc. Darder distingeix 16 blocs d’acció i en cadascun correspondria un estrofisme diferent, per exemple, el primer aniria fins al vers 160 i es

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

compondria de quartetes creuades heptasil·làbiques que narren «un diàleg entre Jaume I, el comte d’Empúries i Ramon de Montcada. Don Nunyo que acaba d’arribar de Mallorca, explica com ha anat l’ambaixada amb el xeic. El diàleg és tens i es narren fets succeïts recentment» (p. 14). I així s’analitza tota l’obra fins arribar a la conclusió:

[...] bàsicament, les quartetes correspondrien a escenes en què es parla de fets recents, [...]. Tant les dècimes com els apariats apareixen en escenes retòriques [...]. Els apariats són més presents en escenes en què els personatges es refereixen a fets immediats [...]. En canvi, les dècimes apareixen en escenes en què el diàleg o el monòleg [...] són més abstractes i retòrics (ps. 17-18)

En un altre punt entra en l’anàlisi del contingut ideològic de la Comèdia, que s’enquadra en l’exaltació de la fe catòlica i la figura de la Mare de Déu enfront dels sarraïns.

En els criteris de transcripció, cal reconèixer la feina feta, perquè l’opció triada ha estat «afavorir la unitat de l’obra i facilitar-ne la lectura». Aquesta és una de les opcions que s’utilitzen a l’hora de fer la transcripció de manuscrits d’obres literàries, perquè es prioritza la lectura procurant no malbaratar l’esperit de l’obra ni la llengua representativa de l’època. Quan es llegeix la Comèdia crec que aquest punt ha estat ben resolt, la lectura flueix malgrat els entrebancs dels castellanismes propis de l’època.

També cal remarcar l’apartat on s’expliquen els canvis realitzats en la transcripció del document. Tots els canvis són raonables, però hi ha un problema terminològic que cal esmentar, quan diu: «A part de l’aspecte lingüístic pròpiament dit hi ha el de l’ortografia, l’estudi de la qual ens permet conèixer, de retruc, l’estat de la llengua» (p. 37). En un manuscrit de 1683 no podem parlar d’ortografia. El terme ortografia, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, significa: «Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua». En el segle xvii no hi ha normativa, ni norma, com a màxim hi ha tradició. Podem parlar de grafia i com aquesta grafia es troba influenciada per altres llegües que allunyen l’escriptura de la tradició o no, podem veure fins a quin punt aquesta grafia mostra trets fonològics propis, en aquest cas del català de Mallorca. Podem analitzar el lèxic i la morfosintaxi. Podem veure fins a quin punt s’utilitza un codi d’un grau de formalitat alt, com es reflecteix en l’ús de l’article literari enfront de l’ús de l’article dialectal es/sa. Podríem fer una anàlisi lingüística acurada, que en aquest cas no s’ha fet, però que tampoc calia perquè ja entraríem en un altre camp.

Per finalitzar el comentari només cal dir que l’estudi portat a terme per Darder excel·leix en la coneixença dels paràmetres del teatre barroc i en l’anàlisi de l’obra.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

BIBLIOGRAFIA

darder (2017): August Darder, «La Comèdia de la General Conquista de Mallorca en relació amb el context cultural del sis-cents», SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 10, ps. 131-147.

MaS i viveS (2013): Joan Mas i Vives, Estudis teatrals, Barcelona: Edicions UIB, Institut d’Estudis Baleàrics, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

vigo i Squella, Joana de: Ifigenia a Tàurida. Traducció d’Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche, Barcelona: Edicions UIB, Institut Menorquí d’Estudis, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019; «Biblioteca Marian Aguiló» 54.

catalina martínez taBerner Universitat de Barcelona catimt1@gmail.com

Quan arriba aquest llibret a les mans d’un lector, aquest lector o lectora no pot deixar de sentir admiració cap aquesta dona traductora d’una obra de la literatura francesa del xviii, d’un autor, Claude Guimond de la Touche, seguidor de l’estètica neoclàssica, de l’òrbita de Voltaire, tal com ens expliquen Maria Paredes i Josefina Salord en la llarga i imprescindible introducció que acompanya la versió de Joana de Vigo.

El llibre es divideix en dues parts. En primer lloc tenim la introducció, com ja hem esmentat, de Maria Paredes i Josefina Salord, dues grans especialistes de l’època de la Il·lustració a Menorca, com acredita la seva trajectòria investigadora. Aquest llarg estudi ens informa de la figura de Joana de Vigo amb un esbós biogràfic i l’esment d’altres traduccions de l’autora, en total 7, que va anar escrivint fins al 1805. Aquestes traduccions són una bona mostra dels interessos de l’autora:

Allò que és evident, però, és la coherència de la seva tria, fruit de la familiaritat amb alguns dels textos més representatius de reconeguts autors francesos de la Il·lustració com Guimond de la Touche, La Harpe o Buffon i d’altres siscentistes, com Fénelon o Fleury, que assoliren la seva màxima difusió a través de nombroses edicions que s’imprimiren al llarg del segle xviii i durant les primeres dècades del xix. (p. 10)

La introducció segueix amb l’anàlisi de l’obra: primer, tenim la figura de Guimon de la Touche i el que representa en la renovació del discurs sobre la tragèdia al llarg del xviii; segueix l’estudi de les diferents obres teatrals d’Ifigenia, és a dir, es contraposen les principals Ifigenies, les diferents trames que es desenvolupen en

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

la Ifigenia d’Èsquil i la Ifigenia a Àulida d’Eurípides, la Iphigénie de Racine i la Ifigenia en Tauride de Claude Guimond de la Touche, i finalment la traducció d’Ifigenia a Tauride, de Joana de Vigo.

I en segon terme, tenim l’edició crítica de l’obra amb una comparació acurada entre la versió francesa de Guimond de la Touche i la traducció de Joana de Vigo. Coherents amb els criteris d’edició, amb nota a peu de plana hi ha els aclariments necessaris de les variants lèxiques i els canvis produïts per facilitar una lectura més fluïda.

Joana de Vigo i Squella va néixer a Ciutadella el 1779 i morí el 1855, membre d’una família de l’aristocràcia ciutadellenca. És l’única dona que podem encabir dins els grups d’il·lustrats menorquins, tal com els va qualificar Joaquim Molas. Ens situem a finals del segle xviii, l’obra va ser signada el 1801, però no va ser mai publicada. Se’ns presenta un fet gairebé insòlit: una dona que viu a cavall del xviii i xix té coneixements i capacitat per fer una traducció al català d’una obra d’actualitat francesa. Difícilment s’hagués pogut donar a cap altre lloc del territori català que no fos Menorca.

Recordem que Menorca es mantingué sota domini britànic al llarg del segle xviii, distribuït en diversos períodes (1712-1756, 1763-1782, 1789-1802), i set anys de dominació francesa de 1756 a 1762. El 1783, Menorca juntament amb Florida retorna a la corona espanyola fins al 1789 que passa altre cop a domini anglès. No serà fins al tractat d’Amiens, el 1802, que Menorca queda de manera definitiva en mans de la corona espanyola.

L’illa de Menorca en el segle xviii és un lloc de contacte de cultures i llengües, i és en aquest ambient, que en podríem dir cosmopolita, que Joana de Vigo va rebre una educació rellevant, pròpia de l’aristocràcia de Ciutadella, amb un clar domini de la llengua francesa. Els fills de les famílies benestants de l’illa solien acudir a les universitats franceses d’Orange, Montpeller o Avinyó a completar els seus estudis, cosa que també degué succeir amb Joana de Vigo,

[...] amb una formació similar a la de les dames philosophes de l’aristocràcia i burgesia franceses —que, a més de participar en les converses i lectures als salons, sovint n’eren les amfitriones— i amb accés a un bon nombre de llibres en francès que arribaven a l’illa amb els vaixells mercants provinents de Marsella, entre els quals, molt probablement, l’edició de Guimond de la Touche. (p. 47)

A la formació rebuda hi hem d’afegir l’ambient cultural de l’illa i la forta activitat teatral que es desenvolupava en llengua catalana. Del grup d’intel·lectuals menorquins sobresurt la figura de Joan Ramis i Ramis (ParedeS 2016: 521), que el 1769 estrena Lucrècia, seguida d’Arminda (1771) i Rosaura o el més constant amor (1783). No tan sols fou un autor teatral, sinó que també fou l’ànima de la Societat Maonesa (1778), centre de divulgació científica i cultural. Cal esmentar també Antoni Febrer i Cardona, gramàtic, traductor i humanista (1761-1841) i Vicenç Albertí i Vidal, gran adaptador de peces teatrals espanyoles, franceses i italianes,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

que consta com a traductor d’una seixantena d’obres, de les quals n’han pervingut una vintena, d’autors com Goldoni, Beaumarchais, Molière i Pietro Metastasio (villalonga 2016: 487). L’activitat teatral implica l’ús de la llengua catalana des d’un vessant literari, sobretot quan deixem les obres teatrals de caire més burlesc per arribar a les tragèdies neoclàssiques. Joana de Vigo intenta aconseguir aquesta llengua literària:

Una primera lectura de la traducció de Joana de Vigo que editam fa palesa una qualitat que va més enllà d’un simple exercici d’autoaprenentatge del francès, ja que l’esforç per dignificar la llengua pròpia a través de les paraules que un poeta tràgic il·lustrat posa en boca d’una heroïna com Ifigenia exigeix un determinat registre, del tot allunyat d’un exercici purament escolar. (p. 43)

És evident que l’ús de la llengua ha de ser diferent i aquest ús normalitza un nou registre. El que és engrescador és veure com Joana de Vigo i Squella no es va plantejar una traducció al castellà, llengua que possiblement coneixia, sinó que va utilitzar la llengua catalana com a llengua de cultura, com feien els seus conciutadans de l’època.

Benvinguda sia aquesta edició que acosta al públic una autora fins ara desconeguda. De mica en mica, s’aclareixen els conceptes i encabim les manifestacions literàries del xviii dins els paràmetres culturals que els corresponen. Amb aquesta edició es cobreix una baula més de la llarga cadena de la tradició literària catalana.

BIBLIOGRAFIA

ParedeS (2016): Maria Paredes Baulida, «Joan Ramis», dins D. A., Història de la literatura Catalana. Literatura moderna, Barcelona: Enciclopèdia catalana, Barcino, Ajuntament de Barcelona. villalonga (2016): Anna Maria Villalonga, «Teatre de l’època de la il·lustració», dins D. A., Història de la literatura Catalana. Literatura moderna, Barcelona: Enciclopèdia catalana, Barcino, Ajuntament de Barcelona.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

arúS i arderiu, Rossend: Teatre complet I. 1865-1873, ed. Magí Sunyer (ed.), Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Pública Arús, Ajuntament de Barcelona, 2019.

ramon Bacardit santamaria

INS Montserrat Miró i Vilà rbacardi@xtec.cat

L’edició del teatre de Rossend Arús és una aportació de primera magnitud per entendre les complexitats del món vuitcentista. En primer lloc per la personalitat polièdrica de l’autor i, en segon lloc, perquè a través seu podem redefinir els paradigmes interpretatius corrents fins ara. Especialment els que tendeixen a distingir entre sectors xarons i floralistes. Com molt bé remarca Sunyer en la introducció: «només va existir una Renaixença: les disputes ideològiques i literàries entre grups i sectors, per allunyats que alguns dels seus membres se sentissin, l’alimentaven» (p. 12). En el cas d’Arús no hi havia cap incompatibilitat entre participar en els Jocs Florals i ser amic de Soler i la seva colla o per participar en les diverses formes de cultura popular en català, que anaven des de l’organització dels carnestoltes fins a la realització d’obres dramàtiques que seguien els paràmetres del teatre de consum importat de França o Madrid. Podia parodiar els poetes floralistes sense que això comportés un rebuig de la institució ni dels seus caps visibles. Sunyer ens recorda que el 1870 traduí el drama romàntic de Balaguer Àusias March en un català ben floralesc (p. 22).

Arús se’ns presenta, de fet, com una de les personalitats més significatives en el context de la cultura catalana de la segona meitat del xix. Per començar pel seu lligam amb la tradició popular vinculada a les celebracions del carnestoltes, amb el que això implicava de projecció d’unes formes de cultura en català que vivien en l’àmbit delimitat per la diglòssia de l’època. També per la seva adscripció política, no gaire allunyada de la que devia professar un Frederic Soler, més vinculat al món de la maçoneria i el republicanisme del que habitualment se sol pensar. És en aquest context i en el de l’interès per la reivindicació del català com a llengua literària que hem d’entendre la seva dedicació al teatre i, especialment, a les formes de teatre popular, un gènere pel qual d’antuvi no semblava gaire dotat, com recorda Sunyer en la introducció (p. 22), tot i que és evident que en va anar aprenent.

L’Arús vinculat a la societat del Born, entre d’altres, l’Arús maçó i catalanista i l’Arús dramaturg formen una mateixa unitat, responen a uns mateixos estímuls. Recordem que la societat esmentada responia al lema de «filantropia i diversió», i que el seu impulsor, Sebastià Junyent (avi de l’escenògraf), pretenia, segons Amades, «desterrar de les festes carnestolenques el mal gust i la grolleria, sovint escandalosa, que el caracteritzava» (aMadeS 2001: 28). Es tractava d’una societat de menestrals preocupats per la necessitat d’almoines pels pobres i de la consoli-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

dació d’una cultura vinculada a les seves inquietuds de classe. La societat funcionà entre 1865 i 1874 i Arús es feu càrrec durant uns anys de la redacció de tota mena de textos (crides, al·locucions, discursos, etc.) en un to festiu i costumista i, dada significativa, tota aquesta paperassa era redactada en català. És evident que l’Arús que s’implicava en aquestes activitats i el que freqüentava la rebotiga de Pitarra connecten fàcilment amb l’escriptor de les obres dramàtiques que se’ns presenten en aquest volum. També amb el participant en el Primer Congrés Catalanista i defensor de la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana i del català com a llengua d’ús cultural i oficial (Pich i MiTJana 2003: 213-214).

Sunyer ens recorda, a més, la vinculació al món del teatre representat per les societats i el fet que hi fes tota mena de papers, des d’empresari i autor fins a actor i apuntador (ps. 16-17) i remarca el gran nombre d’obres seves localitzades (52!), de les quals només se’n van publicar una dotzena. La seva participació en societats com la Tertúlia Catalana, promotora de la dignificació del teatre en català, és una altra mostra del compromís d’Arús amb la literatura dramàtica, que vincula a una concepció globalment progressista de la societat. La seva entrada en la maçoneria el 1866 és una prova més de l’entorn en què es movia. De fet, rocaMora (2007: 191) apunta que «Arús és un personatge que fa de pont entre les generacions del corrent progressista que s’encavalquen al llarg del segle xix».

Republicanisme, maçoneria i catalanisme formen un tot que aplega tot un grup d’escriptors i artistes que aposten per una visió modernitzadora del que hem convingut en anomenar Renaixença. La necessitat d’arribar al que al públic majoritari comportava l’ús del teatre, i de la premsa satírica com a vehicle prioritari. Sunyer ha observat que els períodes de projecció social de Rossend Arús coincideixen amb les etapes de la seva producció teatral i que tenen per frontissa el 1874. És evident que l’activitat de dramaturg és indestriable d’altres activitats.

Aquest primer volum aplega les produccions que van del 1865 al 1874, i abasten, doncs, el període de formació de l’autor (si deixem de banda una parell d’obres escolars escrites a finals de la dècada de 1850). La diversitat de gèneres practicada per Arús resulta significativa de la seva voluntat d’arribar als auditoris populars. Començant pel sainet i el vodevil i seguint per les comèdies de màgia i les revistes d’actualitat, utilitzava formes que permetien diverses formes d’hibridació i d’innovació, com en les paròdies pitarresques. L’originalitat d’Arús ja es fa patent en el sainet El senyor Pere o Tot fugint... es casen, escrit el 1865, any emblemàtic per al teatre català. En aquest cas el component costumista no amaga una clara voluntat crítica: de la falta de solidaritat dels fugitius del còlera i la generositat del metge que va a Barcelona a col·laborar en la lluita contra l’epidèmia. El text va romandre manuscrit però incorpora la intervenció del censor en alguns punts.

Però més significatiu encara que aquest sainet és el drama en prosa Lladres de ciutat, escrit el mateix any, 1865, tot i no estrenar-se fins 1869 al Romea. Sunyer en remarca la importància molt justament, ja que representa un model de teatre realista en prosa i en català de tema contemporani que és concebut en el mateix

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

moment en què Frederic Soler inicia la seva carrera amb les gatades. L’obra presenta ja algunes de les virtuts característiques de l’obra d’Arús: els diàlegs àgils, confegits a partir d’intervencions breus, que donen un accentuat dinamisme a la trama. Aquesta tècnica li serveix per bastir un sainet en un acte anomenat No desitjaràs la muller de ton pròxim o, Qui busca, troba, arran del repte proposat per un amic que li demanava una obra feta «tota amb preguntes i respostes i sense cap relació» (p. 261). Malgrat la ingenuïtat en el plantejament i el to didàctic, Lladres de ciutat és una mostra que el teatre en català podia reflectir la realitat del moment i presentar estaments que no es corresponien amb el món menestral o rural. De fet, tant les paròdies pitarresques com les peces d’Arús demostren la recepció de les formes teatrals que tenien èxit en el teatre francès o en el teatre castellà del moment: les diverses evolucions i derivacions de la fórmula de l’antic vodevil que encara hauria de mutar molt més al llarg del segle. També evidencien la voluntat de consolidar unes modalitats de teatre popular que arribessin a una audiència àmplia, amb una clara voluntat proselitista, que provenia de l’experiència del teatre de Robreño. Costa poc espigolar en els textos del Pitarra de l’època al·lusions polítiques que es beneficien del context paròdic. En aquest sentit, Arús és més clar, va més directe al gra a l’hora de difondre el seu ideari. Al segon acte de Lladres de ciutat, Eduard alliçona a Francisquet sobre la importància de la caritat i arriba a dir: «Déu ha donat diners als rics perquè ens els partim amb els pobres» (p. 133).

A l’obra se’ns presenta la falta d’escrúpols d’uns personatges tèrbols que no mostren cap commiseració cap a les víctimes del seu comportament. Així, després que hagin enganyat cruelment un home que pot anar a presidi per culpa d’ells, un dels personatges es plany «Sense ell ¿de què es mantindran los seus fills?» i l’altre respon fredament: «que vagin a l’hospici» (p. 146). No hi falten tampoc referències al món borsari, que ja havia aparegut en els escenaris barcelonins amb l’estrena en francès a Barcelona de La Bourse de François Ponsard el 5 de març de 1857, i que va ser adaptada posteriorment al castellà per Manuel angelon (2000: 2223). La diferència, però, era que en l’obra francesa el tema era el de l’addicció al joc de la borsa com si es tractés del mateix tipus d’addicció que podien provocar els jocs d’atzar. En l’obra d’Arús, en canvi, se’ns remarca el caràcter depredador d’uns especuladors que fins i tot contravenen la llei. El dramaturg no s’estalvia crítiques a la hipocresia de la caritat i a la manipulació de la premsa. El format és el característic del melodrama i segueix, en el fons, les pautes de les obres d’autors com Ponsard. Ara bé, si l’escriptor francès i, encara més, Angelon, es limiten a una crítica moral que no pretén qüestionar el capitalisme especulador, Arús denuncia el component criminal que pot comportar, en general, la possibilitat de negoci fàcil. L’obra inclou fins i tot una crítica a les «quintes» (p. 171) per part d’Eduardo, que és el representant de la filantropia enfront de la ignomínia dels «lladres» de levita, i que com destaca Sunyer actua com a contrafigura de l’autor (p. 20). El final és el preceptiu del melodrama. Tot acaba bé gràcies a «la mà de Déu», que redistribueix la justícia a la terra com en el cel. Es tracta, en definitiva,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

d’un text que podia haver obert una línia en el teatre català que per desgràcia es va veure frustrada. Recordem que l’intent de Soler d’incorporar les fórmules del teatre de Sardou a Catalunya amb la seva adaptació de La famille Benoiton no va acabar de reeixir, i això que ell recorria encara a la forma versificada.

Arús també es mostra original en l’adaptació de formes de teatre popular a gèneres nous com les comèdies de màgia. Així, la famosa La Llúcia dels cabells de plata (1871), subtitulada «tragèdia catalana de guassa en tres actes i dotze quadros» (p. 401), resulta un magnífic exemple d’una dramatúrgia basada en els recursos extraordinaris, però també en l’humor propi de la tradició sainetística. Però el que em sembla especialment sorprenent són els almanacs polítics-dramàtics que participen de l’al·legoria i recullen la rica tradició del carnestoltes barceloní amb la seva capacitat crítica cap al moment polític (1871). Hi ha una voluntat de reflexió ideològica més explícita encara a ¡Mai més monarquia! (1873). En definitiva, l’aportació d’Arús al teatre és molt més rellevant del que s’ha tendit a pensar i ens obre noves vies per a la interpretació de la cultura catalana vuitcentista, més enllà dels esquematismes tòpics.

BIBLIOGRAFIA

aMadeS (1934): Joan Amades, El carnestoltes a Barcelona. El segle xixè, Barcelona: Biblioteca de tradicions populars. angelon (2000): Manuel Angelon, Teatre romàntic, Miquel M. Gibert (ed.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

Pich i MiTJana (2003): Josep Pich i Mitjana, Almirall i el Diari Català (1879-1881), Vic: Eumo Editorial, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. rocaMora (2007): Joan Rocamora, «Rossend Arús i Arderiu (1845-1891): una altra Renaixença. Del teatre com a tribuna política a la premsa lliurepensadora», dins Ramon Panyella (cur.), La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània, Lleida: Punctum, GELCC, p. 187-198.

SeBaSTià PonS, Josep: Poesia catalana completa, introducció, edició i notes a cura d’Eusebi Ayensa, epíleg de Pep Vila, Girona: Edicions de la Ela Geminada, «Trivium» 25, 2019.

christian camPs univerSiTaT Paul-valéry camps.christian@wanadoo.fr

Trenta-cinc anys després de la segona publicació de la poesia completa de Josep Sebastià Pons (Camps, Columna, 1985), necessitàvem un volum més recent per estimar el poeta d’Illa. Eusebi Ayensa acaba d’editar la poesia catalana completa,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

resultat de molts anys de feina als arxius de l’escriptor rossellonès. Aquesta edició compta amb un material d’arxiu al qual no vaig tenir accés; a la meva edició no vaig poder incloure documentació inèdita, a causa de raons alienes a la meva voluntat. Em va passar la mateixa cosa quan estava redactant la tesi doctoral sobre Amade i Pons, llegida l’any 1980. Henry Frère, el gendre de Pons, marmessor de l’obra del seu sogre, s’oposava sistemàticament a tota investigació. No vaig disposar d’informacions de primera mà per analitzar algunes facetes de la creació literària ponsiana. Aquest llibre nou vol fer conèixer aquest poeta encara massa desconegut pels lectors en general i que considero com un dels més grans poetes nord-catalans del segle xx, amb Jordi-Pere Cerdà. El curador aplega per primera vegada tots els textos del poeta, junt amb els materials d’arxiu particular qui hi fan referència, gràcies a la comprensió i a la generositat dels nets de Pons, Sebastià i Helena. Eusebi Ayensa ha tingut la sort de treballar durant anys en aquest fons privat per lliurar-nos un volum molt gruixut i exhaustiu. Aquests materials d’arxiu li van ser d’un incontestable interès per tenir una mirada crítica, ja que comprenien manuscrits de poemes, quaderns de correspondència, diaris i notes personals del poeta al seu gendre. Representen tot un conjunt d’informacions molt precioses per evitar errors d’interpretació.

Aquesta documentació complementària és una de les principals novetats respecte a les edicions anteriors. La distribució del llibre és clàssica. Comença per una àmplia introducció (ps. 27-91), en què el curador evoca la biografia i la producció literària del poeta i exposa els criteris seguits en la seva edició. Ens explica especialment el material nou, els criteris lèxics i ortogràfics del text, que conserven fidelment els dialectalismes, respecten els arcaismes semàntics i regularitzen l’ortografia dels poemes. Respecte a la distribució del poemari, ha volgut que la seva edició sigui la més completa de totes les que s’han publicat fins ara. Així, a les poesies publicades per mi (és a dir, totes les reconegudes pel mateix Pons i les rebutjades dels quatre primers reculls), hi ha afegit les que provenien de revistes rosselloneses i occitanes, i les rigorosament inèdites (una norantena), procedents majoritàriament de l’arxiu particular del poeta. Ha presentat els poemes d’una manera neta, sense notes al peu. Per clarificar-ne la lectura, ha concentrat totes les informacions relacionades amb els poemes en un aparat crític (ps. 685-977), on apareixen de manera sistemàtica les seccions següents: a) l’edició (registre de totes les edicions de cada poema, tant si són en paper com en manuscrit o mecanoscrit, l’any, i la pàgina o les pàgines en què apareix el poema); b) la dedicatòria (registre de les dedicatòries de poemes que figuraven en les primeres edicions dels quatre reculls); c) el títol (consigna dels diversos títols apareguts en els diferents manuscrits i les primeres edicions d’un bon nombre de poemes); d) la data (registre que no apareix en les edicions definitives); e) un aparat crític, la part més interessant de la crítica (perquè menciona les versions distintes d’un mateix poema, tant en primeres edicions com en manuscrits o mecanoscrits); f) nota breu de les biografies de personatges referits en els poemes (molts són coneguts de la literatura rossellonesa, com Jordi-Pere Cerdà, Pau Berga, Jean Amade, Enric Muchart, Al-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

bert Saisset, Edmond Brazès o Pere de l’Alzina, Esteve Caseponce, Pere Talrich... i d’altres molt poc coneguts o de caràcter massa local, com la Bepa, una jornalera, l’Anton, un hortolà de Prades, l’Oliver, Manel Costa, un pastor dels voltants de Sureda, la Guida, tia de Pons, la Teresa d’en Julià, masovera de la regió dels Aspres, Carme Buxadós, «la Margarida del mas blanc»); g) una descripció dels topònims, que el lector corrent desconeix (com la Reglella, la Roca Gelera, Nimegues, el congost de Carençà, Curlàndia, municipis com Catllar, Noedes, Codalet, Montalbà del Castell, Vallmanya, Estoer, La Roca d’Albera, Molló...; h) una descripció dels monuments (l’ermita de Sant Maurici, el priorat de Marcèvol, l’ermita de Sant Gil, Sant Pere del Bosc, Sant Guillem de Combret, el castell de Corbera, Sant Ponç de Candell, sense oblidar la molt famosa abadia de Sant Miquel de Cuixà); i) una descripció de les llegendes (els tres reis d’Orient, la llegendària mort de Guillem, la llegenda de la construcció de l’ermita romànica de Sant Guillem de Combret) i tradicions (Mirmanda, ciutat imaginària de Terrats, la processó de la Sang); j) una descripció de les fonts (Eusebi Ayensa hi reprodueix, per regla general, altres textos de Pons, publicats o inèdits, que dibuixen el context d’un poema o en descobreixen la font concreta). Per a això, ha trobat informació abundant i molt útil als llibres de memòries, L’ocell tranquil, Concert d’été i el Llibre de les set sivelles.

Una altra idea innovadora és haver incorporat dibuixos i aquarel·les a la presentació d’alguns poemes. Cal recordar que, a més de ser poeta, Pons era un artista, tenia un vessant de dibuixant i de pintor. Ayensa acompleix el desig de Charles Bauby, escriptor i director de la revista Tramontane, en la qual Pons publicà molts poemes. Bauby ambicionava que un dia «un volume rassemblât côte à côte des poèmes et des dessins de J.S.Pons». Ens diu el curador que quan Pons, en algun dels manuscrits o de les cartes, il·lustrava un poema o una sèrie de poemes amb un dibuix a llapis o a ploma o amb alguna aquarel·la que hi feia referència, aquesta il·lustració l’ha reproduït al costat o al capdavall del poema.

N’hem registrat deu: p. 125 (Sant Maurici), p. 202 (Elena a Vallmanya, aquarel·la), p. 339 (Nines amb un poal a la mà), p. 350 (L’hostal, el pou i don Quixot), p. 408 (El castell de Corbera), p. 577 (El mas), p. 591 (Serrabona), p. 594 (Port de la Selva), p. 627 (Canigó vist de la finestra de casa), p. 629 (Paisatge).

En l’epíleg (ps. 981-990), Pep Vila, a més de l’edició, evoca les connexions de Pons amb el Rosselló i Catalunya, demostra com el poeta d’Illa va ennoblir les lletres nord-catalanes i estudia l’univers ponsià. A la bibliografia, molt ben presentada i molt pràctica (ps. 992-1003), hi trobem mencionats els materials d’arxiu, procedents de la Mediateca de Perpinyà, amb les referències corresponents (quaderns o carnets, diaris, plecs de poemes), l’índex de quaderns i diaris, i la correspondència; l’arxiu particular de la família Pons (fons Enric Frère); l’arxiu històric de la ciutat de Barcelona; la Biblioteca de Catalunya (fons Tomàs Garcés, fons Francesc Matheu i Fornells, fons Enric Morera i Viura); l’Institut d’Estudis Catalans (fons familiars de Marià Manent i de Josep Maria Casacuberta); les edicions de poemaris de J. S. Pons (en format de llibre i per ordre cronològic); les obres

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

poètiques completes; les antologies (fins a la mort de Pons); la narrativa, memorialística, teatre i entrevistes (per ordre cronològic); els assaigs i declaracions públiques de J. S. Pons (per ordre cronològic), i els estudis, presentats per ordre alfabètic. Segueix (ps. 1007-1016) el glossari de dialectalismes i neologismes. Clouen el volum un índex de títols escrits en lletra cursiva (ps. 1019-1034) i un índex de primers versos (ps. 1037-1052).

També no hem d’oblidar la taula (ps. 7-25) i la presència d’il·lustracions extractes de la col·lecció dels hereus de Pons; totes representen el poeta (ps. 26, 94, 169, 249, 357, 431, 537, 595, 633), excepte una que retrata la muller de Pons, Elena Soler, en els darrers dies de vida.

Vet aquí un exemple de l’aparat crític:

llàntia

ED: 1921 (31) | 1976 (134) | 1988 (34) || Josep Sebastià Pons (37) || 2 m.: 1 (AHCB [Jocs Florals, 1919, Entrada 122. Lema: «Suppliciter tristes») | 2 (BC [fons Tomàs Garcés, I 1 / 31.5 (capsa 13/1)] || 3 q[uaderns]: 1 (Res. 2764 /2/7) | 2 (Res. 2764/4/54) | 3 (Res. 2764/4/75).

TÍTOL: «Dona de presoner» (q.1-3).

DATA: Sept[embre] 1917 (q.1 i 3 | Res. 2764/37/3).

AC: La versió publicada l’any 1921, així com les incloses en l’antologia i les dues manuscrites, presenten variants textuals interessants, sobretot en els dos tercets, respecte de la revisada per Pons amb vista a la seva edició de 1976:

Sempre els parli de tu. Mes, què seràs per elles? No saben si llur veu arriba a tes orelles, o si t’estàs enllà, com un estel, la nit.

Ets com un sant d’iglésia en el llur esperit. I aixís, havent sopat, s’han adormit. Tremola mon cor vora el llum ros. I hauré de vetllar sola.

FONTS: A L’ocell tranquil Pons evoca la mateixa escena familiar que dóna cos a aquest poema: «Allà [a Illa] m’havia esperat Elena tant de temps, amb les dues filletes a la falda. Damunt aquella taula de cuina, la seva cal·ligrafia menuda seguia la línia del seu sentiment: “Aquest vespre de setembre —m’havia escrit— he encès el llum per primera vegada i les petites m’han preguntat: “Això vol dir que ve Nadal i que el pare tornarà, oi?” (p. 168). En una carta de Pons a la seva muller enviada des del seu captiveri a Friedrichsfeld el 2 d’octubre de 1917, li anuncia la composició d’aquest sonet, inspirat en l’anècdota recollida en el poema i que aquesta, al seu torn, li explicà en una carta enviada des d’Illa el 12 de setembre d’aquell any i que no s’ha conservat (la qual cosa vol dir que el

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

La

poema degué ser escrit durant la segona quinzena de setembre de 1917): «Cette dernière lettre est celle où tu me dis que pour la première fois tu as allumé la lampe, que les veillées commencent à s’allonger. Elle est pleine de douceur et de poésie cette lettre. Elle m’a inspiré un sonnet catalan, que je voudrais aussi pouvoir transcrire, que je voudrais aussi pouvoir te rapporter» (Res. 2765/9/41).

Fem constar finalment la semblança —potser no del tot casual— del darrer vers d’aquest poema amb un famós fragment de la poetessa grega Safo, que no dubtem que Pons devia conèixer: «La lluna ja s’ha post, / i les Plèiades. És / mitjanit, debades / m’he esperat, i jec sola» (fr.168b Voigt).

Hem de donar les gràcies a l’hel·lenista empordanès Eusebi Ayensa, apassionat de Pons, que ens ha proporcionat una tercera edició, innovadora, molt acurada i completa de la poesia catalana de Josep Sebastià Pons, fruit de set anys d’investigació. És una obra destinada al gran públic però també als estudiosos d’aquest escriptor tan injustament ignorat per la crítica. Amb aquest magnífic llibre, els joves d’avui, aficionats a la literatura catalana, haurien de descobrir i d’estimar qui considerem com un dels autors més destacables del català literari.

ayenSa i PraT, Eusebi: La mel del record. Estudi i edició de la Faula d’Orfeu, de Josep Sebastià Pons, Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 2018; «Collection Joan Lluís Vives» 2.

montserrat JuFresa muñoz

Universitat de Barcelona mjufresa@ub.edu

El llibre La mel del record. Estudi i edició crítica de la Faula d’Orfeu, de Josep Sebastià Pons, escrit per Eusebi Ayensa i Prat, és el vol. 2 de la «Collection Joan Lluís Vives», publicat per les Presses Universitaires de Perpignan el juny de l’any 2018. L’autor, prestigiós classicista de formació i de professió, emprèn una anàlisi aprofundida i exhaustiva del poema La Faula d’Orfeu amb la voluntat d’analitzar-ne les fonts clàssiques i a l’ensems assenyalar quina és la funció significativa que els elements del mite realitzen en l’economia d’aquesta obra creada per Josep Sebastià Pons. La Faula d’Orfeu és un poema de 323 versos, inclòs a Cambra d’hivern, el darrer llibre, inacabat, del poeta, que morí l’any 1962. Els seus gendres, Enric Frère i Andreu Susplugas, en publicaren una edició bilingüe el 1966 a Barcelona.

Ayensa centra la seva anàlisi entorn de la tensió entre el tema del record i el de l’oblit, evidents en l’obra de Pons, perquè creu que precisament aquestes dues vivències són les que confereixen un sentit més pregon a la Faula d’Orfeu, poema íntimament connectat amb la mort prematura d’Elena, la muller del poeta, que hi

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

és evocada sota la figura d’Eurídice. La poesia i el mite del cantor traci que baixa a l’Hades a fi de recuperar l’estimada permeten a Pons construir, en paraules d’Ayensa: «Un monument literari a la memòria d’Elena, la qual havia de ser companya seva en vida i en el record, i havia d’inspirar-li, alhora, els seus millors poemes.» (p. 36)

Un cop assentada aquesta premissa, l’autor proposa una revisió de les principals fonts gregues i llatines sobre la història del viatge d’Orfeu, que li permetin individuar quina és la versió més propera a la reutilitzada per J. S. Pons. Després d’esmentar les versions dels lírics grecs i les notícies provinents dels tràgics, Ayensa presenta amb més deteniment les de Sèneca, Virgili i Ovidi, per concloure que quant a la baixada d’Orfeu a l’Hades, el model més proper de Pons és Ovidi, i que en canvi Virgili li serveix de guia per a la descripció del món subterrani. D’altra banda, Pons introdueix dos motius nous, també extrets de la tradició grecollatina: les figures de les parques que filen, descabdellen i tallen el fil de la vida, i la d’Hècate, una divinitat complexa, amb poders universals i propera al món misteriós de la nit, la lluna, la màgia i els encanteris. Per a Ayensa, el profund lirisme de la invocació d’Orfeu a Hècate en el llibre III del poema converteix aquest passatge en un dels més reeixits de tota la producció poètica de Pons.

El capítol 4 de La mel del record està dedicat a «Eurídice o la reinterpretació d’un mite», perquè Eurídice és la protagonista de la darrera part del poema de Pons, sens dubte la de major i més punyent intensitat lírica. La manera com el poeta recrea la figura d’Eurídice/Elena és plena de força tràgica, per més que en aquest cas Pons no s’inspira en precedents clàssics, sinó en un poema de Rilke: la dona interpreta el retorn a la vida com un infantament d’ella mateixa que en el fons l’espanta i l’omple d’angoixa. De manera que el fracàs del retrobament entre els amants no és tan sols culpa de la impaciència amorosa d’Orfeu, sinó que té una motivació psicològica i metafísica en l’actitud d’Eurídice, que justifica la impossibilitat del retorn de la mort a la vida, tal com certifiquen els quatre versos pronunciats per Hècate amb què es clou el poema.

L’estudi d’Ayensa continua amb l’edició crítica de la Faula d’Orfeu, en què hi són integrats el manuscrit complet de les seccions I-IV, el manuscrit incomplet de la secció V, l’edició parcial a la revista Oc el 1959, l’edició de 1966 a l’editorial La Polígrafa, l’edició a cura de Tomàs Garcés el 1976 a Edicions 62, i l’edició a cura de Christian Camps de 1988 a l’editorial Columna.

Completen el volum la traducció francesa del poema, feta pel mateix Josep Sebastià Pons, i unes notes d’arxiu que recullen les seves anotacions sobre el procés de composició. És curiós constatar que la versió francesa no té la mateixa qualitat poètica que la catalana original, malgrat haver estat ambdues escrites pel mateix autor.

Un últim apartat recull una sèrie de valoracions de crítics diversos sobre la Faula d’Orfeu, i el llibre es clou amb una ben documentada bibliografia.

Cal destacar que aquest llibre d’Eusebi Ayensa, a més de rigorós, és de lectura agradable i aporta un doble benefici: ens permet aprofundir en les diverses

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

versions i interpretacions antigues del mite d’Orfeu i Eurídice, però també ens apropa a un creador contemporani de gran vàlua com és Josep Sebastià Pons, mitjançant una anàlisi detallada que permet gaudir millor de la seva personal apropiació d’aquesta faula poètica.

Farré i vilalTa, Imma: La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme. Tarragona: Publicacions URV, 2019.

JoseP camPs arBós Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

Malgrat que el modernisme és un dels moviments culturals de la Catalunya contemporània que compta amb una bibliografia més extensa, encara en resten aspectes per tractar o per aprofundir. Seria el cas del setmanari Joventut, dirigit per Lluís Via entre 1900 i 1906, i que ha estat considerat pels estudiosos com la publicació més emblemàtica de la segona etapa del modernisme català —d’una importància similar a la que havia tingut L’Avens en la primera— i que comptava amb un remarcable estudi de Joan Lluís Marfany, «Joventut, revista modernista», publicat el desembre de 1970 a la revista Serra d’Or. L’assaig La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme, d’Imma Farré, ve a omplir aquest buit i és fruit de la seva tesi doctoral, dirigida per Glòria Casals i llegida a la Universitat de Barcelona el 2016. L’autora ja havia publicat, prèviament, diversos articles sobre el tema: la recepció de Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera a les pàgines del setmanari o la Biblioteca Joventut.

El volum presenta tres capítols que s’interrelacionen. El primer, «La creació i la crítica literàries», funciona com a introducció, ja que s’hi presenta un dels eixos que vertebren el treball: la interacció entre les dues disciplines. D’una banda, Farré fa observar l’elevat nombre de col·laboracions literàries que té, especialment de poesia i narrativa, per captar el màxim nombre de lectors, i com, per aquest motiu, els redactors de Joventut van decidir acollir tota mena de tendències sota el paraigües del catalanisme progressista. De l’altra, s’enumeren els principals crítics, dividits en bàndols antagònics: els defensors de l’estètica arbitrària (Jeroni Zanné, Ramon Miquel i Planes...) i els seguidors de l’espontaneisme (Lluís Via, Anton Busquets i Punset...). Val a dir que les limitacions d’espai han fet que no s’hi incorpori l’anàlisi de la crítica dramàtica (publicada, tanmateix, a la revista Els Marges el 2016).

El nus del treball són els dos capítols següents. El segon, «Recepció i encaix de l’herència literària del segle xix», ens acosta a la lectura que es feia des de Joventut sobre la literatura vuitcentista. Els redactors es declaraven hereus de l’afany de recuperació cultural de la Renaixença i hi van incorporar, entre la nò-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

mina de col·laboradors, autors que n’havien estat partícips. Pel que fa a la poesia, la mort, el juny de 1902, de Verdaguer va representar una fita important en la trajectòria de la revista. La instrumentalització de què va ser objecte la seva figura s’orientava en diferents direccions, entre les quals destaquen la ideològica (es va explotar, des del vessant modernista, la imatge d’escriptor incomprès i enfrontat a les classes benestants) i l’editorial (Aires del Montseny esdevingué la primera obra original de la Biblioteca Joventut). Altres poetes del vuit-cents valorats per la revista van ser Àngel Guimerà (es reivindicava una obra poètica que no ha estat llegida ni valorada com la dramatúrgica), Apel·les Mestres (els poetes de la Natura el van prendre com a referent) i, en menor grau, Francesc Ubach i Vinyeta, Antoni Bori i Fontestà o Anton Busquets i Punset (tot i que cronològicament pertany a la generació modernista, les seves composicions seguien patrons jocfloralescos). També els Jocs Florals van ser objecte de debat en el si de la revista: la manca de qualitat de les composicions premiades el 1900 va ser el detonant per a promoure’n una veritable reforma (des de dins, amb membres del consell de redacció de Joventut entre els mantenidors). Quant al teatre i a la narrativa, les pàgines acolliren treballs de Narcís Oller (Miquel i Planes considerava Pilar Prim la seva millor novel·la, però li retreia que no s’inseria en els models contemporanis), Albert Llanas i, novament, Anton Busquets i Punset. L’autor més valorat fou, però, Josep Pin i Soler, de qui es destacà la capacitat de reorientar la pròpia carrera literària i la qualitat estilística de la seva prosa.

El tercer i darrer capítol, «L’eclecticisme literari, emblema de la modernitat literària», és el més extens. Ara bé, com apunta Marfany, i corrobora Farré, no s’ha de llegir aquest eclecticisme en un sentit pejoratiu —inclusió de treballs de tendències antagòniques—, ja que és un tret prototípic del moviment modernista. En el terreny de la poesia, després del traspàs de Verdaguer, fou Joan Maragall l’escriptor que encaixà millor amb el catalanisme i el desig de modernització dels redactors de Joventut. La seva recepció permet aproximar-nos als diversos vessants que el convertiren en un model: traductor de l’alemany; poeta (va editar Les disperses a la Biblioteca Joventut); transmissor, mitjançant els discursos i els assaigs, d’un afany de regeneració política i cultural; i, per últim, intel·lectual de ferma base catalanista. Pel que fa a la delimitació dels corrents poètics, Farré pren com a base el treball de Jordi Castellanos Antologia de la poesia modernista (1990): hi sobresurten el vitalista (Joan Oliva i Bridgman, Xavier de Zengotita); la recerca de l’harmonia còsmica, amb el pretext de la natura, i seguint els postulats de Ruskin (Xavier Viura, Joan M. Guasch, Josep Lleonart, Víctor Català, Ignasi Soler i Escofet, Trinitat Catasús, Lluís Via, Pere Prat i Gaballí); la presentació del dolor social com a element que destrueix l’harmonia còsmica (Rafael Nogueras i Oller, autor de Les Tenebroses, que denuncià, des d’uns principis neocristians, els vicis socials); o el decadentista (Claudi Omar i Barrera, Josep Brossa i Roger). També Farré analitza la lectura que es feu dels reculls coetanis: Meteoros, de Joan Alcover; Boires baixes, de Josep M. Roviralta; o El País del Pler, de Joaquim Ruyra, entre d’altres.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Capítol a part mereix l’anomenada «batalla del sonet», estudiada prèviament per Jordi Castellanos i Jaume Aulet. Com hem apuntat, el setmanari defensava tant els redactors que reivindicaven el treball formal com a mitjà de dignificació de la llengua catalana com els que potenciaven Maragall i l’espontaneisme. La «batalla» presenta a Joventut una sèrie de fites significatives: la publicació, el 1900, dels sonets de Guillem A. Tell i Lafont; la recomanació d’Apel·les Mestres, el 1902, de considerar el sonet com una forma encotillada que limitava l’expressió poètica; els trenta-sis sonets que publicà aquest mateix any Pere Riera i Riquer o els d’Emili Guanyavents entre 1902 i 1906, traduïts i propis; l’edició, el 1904, de Sonets d’uns i altres, compilat per Josep Pin i Soler; o els articles de Zanné i Miquel i Planas defensant Josep Carner i, sobretot, Costa i Llobera, en què es valorava la publicació d’Horacianes pel que tenia d’introducció de noves formes poètiques, en oposició a Enllà, de Maragall, mostra exemplar de l’estètica de la paraula viva.

Un dels principals mèrits de Joventut és el d’haver impulsat la narrativa ruralista, no entesa com una exaltació de la vida rural sinó com un espai simbòlic en què s’estableix un joc de tensions entre l’individu i el món que l’envolta, i que se situarà en un primer pla el 1902 quan en els Jocs Florals és premiada la narració Jacobé, de Joaquim Ruyra. Ara bé l’aposta principal de Joventut, com bé apunta Farré, serà Víctor Català que, entre 1901 i 1906, dona a conèixer diversos «drames rurals». La mateixa revista publicà dins la seva Biblioteca Drames rurals (1902) i Solitud (1905), ja que era el vessant de narradora —i no el de poeta— el que atreia la redacció i els lectors. La recepció de les seves obres al setmanari, a més, va unir crítics tan distints com Zanné i Via, en contraposició als retrets que li feia Maragall, que acusava Drames rurals d’immoral, o els de Josep Carner, contra la «llengua mascla». La proposta de Víctor Català va fer forat a la revista i hi va haver col·laboradors que van seguir la seva petja: Ignasi Soler i Escofet, Joaquim Pla, Josep Roig i Raventós, Enric Bosch i Viola o Felip Palma (pseudònim de Palmira Ventós i Cullell). De tota manera, en el darrer any de la publicació, hi havia veus com les de Miquel i Planas que reclamaven que la prosa deixés enrere el ruralisme i girés la vista cap a la ciutat.

A banda del ruralisme, Joventut va incloure altres corrents estètics, seguint els principis de l’eclecticisme. Així, hi fou present una narrativa decadentista que introduïa una temàtica (complaença pel dolor, per la morbositat, per les situacions sinistres i escabroses) i un llenguatge amb voluntat d’artifici fins llavors inèdits; durant els tres primers anys de la publicació se’n divulgaren mostres tant de literatura estrangera (D’Annunzio, sobretot) com de l’àmbit de creació (Emmanuel Alfonso, Alfons Sans i Rossell, Octavi Pell i Cuffí, Zanné, Alfons Maseras) o de la crítica (ressenyes d’obres primerenques d’Eugeni d’Ors i de Prudenci Bertrana). Un altre corrent és el de la prosa sentimental i romàntica, que assenyala la continuïtat entre el modernisme i el moviment romàntic; potser l’autor més significatiu és Enric de Fuentes, de qui la Biblioteca Joventut va publicar el 1906 Romàntics d’ara, tot i que no podem deixar de banda Josep M. Folch i Torres,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

autor de tretze narracions en què l’amor és l’eix central. També les pàgines de Joventut presenten proses vinculades a l’òrbita vitalista i regeneracionista, que en alguns casos serveixen als seus autors per a projectar una mirada social. Pompeu Gener i Frederic Pujulà són els autors més propers a aquest vitalisme d’arrel nietzschiana (el primer amb els diferents lliuraments de L’Evangeli de la Vida; el segon, amb col·laboracions assagístiques). O proses que intenten reflectir la realitat (impressions, records, episodis viscuts...); el nom més significatiu és Carme Karr —les trenta-dues narracions que va publicar a Joventut carreguen contra la imatge decorativa que tenia la burgesia de la dona—, però no podem oblidar autors com Lluís Via o Carles de Fortuny, amb textos que voregen el sentimentalisme. Igualment, hi va haver espai per una revifada del costumisme a partir de 1905, any que va morir Emili Vilanova: es donaren a conèixer tradicions i costums d’altres territoris del Països Catalans (el Rosselló amb Juli Delpont; Mallorca per Joan Rosselló) o de la societat barcelonina, des d’un punt de vista en què l’humor és important (Alexandre Font i les seves «Pàgines festives»). Per últim, Joventut també va incloure mostres de literatura fantàstica i especulativa: des de la recepció d’H. G. Wells a textos de creació com els de Manuel Roger de Llúria, Pompeu Gener, Víctor Oliva i Frederic Pujulà (la Biblioteca Joventut li va editar el 1912 la novel·la de ciència-ficció Homes artificials).

Conclusió: tot i l’absència d’un índex de noms, tant necessari en treballs d’aquesta mena, La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme, d’Imma Farré, s’ha de convertir en un estudi de referència, no només sobre una publicació que tenia com a objectiu convertir la cultura catalana en moderna, normal i europea, sinó també sobre la literatura d’inicis del segle passat (la nodrida bibliografia que tanca el volum esdevé, alhora, una recopilació dels millors treballs sobre el modernisme). I ho és tant per la ingent quantitat d’informació nova que conté (lectures detallades de poemes i narracions, recuperació d’autors oblidats o menystinguts...) com pel seu singular enfocament metodològic (l’agermanament entre creació i crítica).

vilanova, Francesc: Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), Palma: Lleonard Muntaner, 2018.

manuel llanas

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya mllanas@uvic.cat

Abans de res, cal consignar que el present volum és el resultat d’una gran feinada, presidida pel desig de documentar escrupolosament, fins als mínims detalls, una rigorosa anàlisi cultural i ideològica, en els seus primers deu anys barcelonins,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

d’un setmanari de referència. Francesc Vilanova ha obert Destino en canal i hi ha practicat una dissecció minuciosa i detallada, que no deixa res per verd.

Des de la introducció mateixa —concebuda com unes conclusions—, l’autor traça les línies ideològiques de la revista: els punts de partida, el posicionament respecte al falangisme i al catalanisme anterior a 1939, les pugnes amb el franquisme més intransigent o els esforços, en fi, per oferir un model propi i distintiu, una «proposta franquista catalana», dins la qual el discurs sobre la guerra mundial i els anys subsegüents, revisat al compàs de la marxa dels esdeveniments, pren també un protagonisme destacat. Pertanyen a les pàgines introductòries les síntesis següents:

Va sobreviure [Destino] als atacs ferotges dels falangistes [...], a la censura constant i arbitrària de Barcelona i de Madrid, a les amenaces [...] de les màximes autoritats franquistes d’aquells anys [...]; i es va consolidar com el pol periodístic-cultural de referència de la dura i miserable postguerra catalana. Sense fer catalanisme ni liberalisme, la qualitat del producte, l’absoluta manca de competència solvent i la disponibilitat d’un mercat captiu, que no volia llegir la literatura infumable del falangisme o la demagògia descordada de La Vanguardia Española, van ajudar, van ser arguments suficients perquè, a partir de 1946, l’editorial i el setmanari es convertissin en l’empresa cultural més activa del país.

Destino es va construir i consolidar en els sis primers anys de la seva existència a Barcelona. Va néixer falangista; es va anar depurant per a situar-se en una mena de regionalisme franquista de mal definir; va ser progermànic, antiliberal, anticomunista i antidemocràtic; i es va situar a la frontera dels anys 1945-1946 amb la lliçó ben apresa: pragmatisme, realisme, localisme historicista i una certa nostàlgia de temps passats (sempre molt ben escollits). Ni liberal, ni catalanista, però tampoc falangista.

Tal trajectòria i tal projecte —que acaba desbancant el del falangisme oficial— es justifiquen i despleguen al llarg de trenta-un capítols, que aborden cronològicament una gran varietat de temes: la desvinculació dels orígens i de la propietat falangistes; l’ardent germanofília i el discurs antisemita dels primers anys quaranta; les envestides rebudes pel setmanari per part de les revistes del SEU (Alerta i Estilo) i del rotatiu oficial de Falange (Solidaridad Nacional), a banda de l’empresonament de Santiago Nadal per un article i de l’atemptat sofert el 18 de juliol de 1944 de la mà d’un escamot falangista; les relacions conflictives amb els governadors civils de Barcelona, sobretot amb Correa Véglison; el documentat retrat ideològic i humà dels responsables més significats, singularment de Santiago Nadal —«l’ideòleg principal de l’“espanyolitat catalana” o la “catalanitat espanyola” a Destino» els primers anys (p. 61)—, però també de Manuel Brunet —a la comprensió del qual es dediquen pàgines magnífiques—, Ignacio Agustí, Juan Ramón Masoliver o Guillermo Díaz-Plaja; les acusacions i retrets procedents de l’exili,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

que donen peu a analitzar el grau de col·laboracionisme amb la dictadura en el context dels judicis als col·laboracionistes francesos amb l’ocupant nazi; el tomb ideològic forçat per l’evolució i el desenllaç de la guerra mundial; el debat a l’entorn d’unes reflexions que, de l’exili estant, Claudi Ametlla publica sobre la funció del setmanari, seguides de la proposta de tenir en compte el grup impulsor en la desitjable concòrdia futura dels catalans; o l’acollida dispensada per la revista a les visites de Franco a Catalunya el 1947 i el 1949. A tot plegat s’hi afegeixen dues aportacions substancioses: els comentaris al propòsit subjacent a la creació del premi de novel·la Eugenio Nadal («sobre les ruïnes del passat cultural català, des de Barcelona es feia el primer pas per construir un nou sistema cultural espanyol manllevant l’experiència catalana: del Premi Crexells al Premio Eugenio Nadal», p. 258); i la ressenya valorativa de les activitats i les novetats editorials del Dia del Llibre (esdevingut «Fiesta del Libro») dels anys 1940 i 1941. No caldria ni puntualitzar que l’estudi impugna de dret la visió edulcorada del setmanari que, temps a venir, es va esforçar a donar-ne alguns dels seus protagonistes, que, com Josep Vergés, atribuïa a la revista dels anys 40 la defensa d’una política «liberal i catalana» (allò que Josep Pla, més matisadament, en deia l’«adhesió irònica»). L’anàlisi de Vilanova rebat, en suma, «la visió amable i indulgent del setmanari com un niu de liberals (i, fins i tot, de catalanistes clandestins) envoltat de voltors francofalangistes» (p. 200, n. 332). El desmentiment, categòric i incontrovertible, d’un punt de vista tan esbiaixat recolza en cinc pedres angulars d’una gran solidesa: (1) un coneixement precís, falcat en bibliografia pertinent, del context històric i polític internacional del període; (2) un rastreig meticulós en biblioteques i arxius de fons personals (Josep Vergés, Correa Véglison, Juan Ramón Masoliver, Carles Sentís) i administratius (com ara el Registro de Empresas Periodísticas); (3) la consulta de fonts bibliogràfiques, primàries (com l’edició privada de la monografia sobre la tribu dels Nadal, o les memòries de Perucho i Luján) i secundàries (alguna fins i tot inèdita); (4) la lectura sistemàtica i minuciosa de Destino; i (5) la lectura complementària de revistes (aparegudes a Barcelona i a l’exili) i diaris (Solidaridad Nacional i La Vanguardia Española) del període. (A propòsit d’aquesta darrera aportació, cal posar en relleu, com a mèrit no pas menor de l’autor, l’estoica paciència d’haver-se empassat muntanyes de textos abominables, redactats, a més, amb una retòrica repulsivament espessa. I cal afegir que el volum es llegiria amb molta més fluïdesa si s’hagués procedit a escurçar —o a condensar, o a suprimir— algunes de les citacions, que de tan indigestes arriben a enfarfegar.)

Proveït del bagatge precedent, Francesc Vilanova desplega un gran esforç interpretatiu, no sols d’actituds, punts de vista i evolució ideològica d’una colla de protagonistes de l’etapa examinada, sinó, en especial, de la pugna oberta entre el falangisme oficial i Destino per guanyar-se el crèdit i l’audiència majoritaris del públic lector. Una pugna que es manifestava a través de periòdiques i agres polèmiques. En efecte: els falangistes de Catalunya —ressentits per l’evolució d’una revista que havia estat seva i que el 1939 havia passat a mans privades d’una forma

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

mai no aclarida del tot— «se sentien qüestionats pel seu passat, desarrelat de la tradició catalana, perquè es dubtava (fins i tot es rebutjaven) [d]els seus referents històrics, perquè no acabaven d’imposar el seu cànon cultural, basat en l’“estilo falangista” i la vida heroica (i violenta)» (p. 210).

El volum, que —excepció feta, com he indicat, de moltes de les extenses transcripcions de fragments d’articles— es llegeix molt bé, hauria guanyat encara més amb una correcció un pèl més atenta i acurada de l’original i de les proves i, de més a més, amb una relació final de la bibliografia i de les fonts documentals consultades, informacions ara disseminades en les sis-centes cinquanta-quatre notes a peu de pàgina.

rodoreda, Mercè: Teatre, a cura d’Enric Gallén i Gerard Guerra, Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, Institut d’Estudis Catalans, 2019.

maria moreno i domènech Universitat de Barcelona maria_moreno@ub.edu

Alguns versos, ratlles o personatges de la literatura sovint travessen els llindars de l’acte de lectura i passen a formar part de l’imaginari cultural col·lectiu. Sens dubte, la Colometa n’és un exemple paradigmàtic. La prosa de Mercè Rodoreda és plena de matisos i té una versatilitat que basteix construccions narratives tan diverses com Mirall trencat o La mort i la primavera. La seva veu narradora, tan procliu al monòleg dramàtic, sap traçar una mirada incisiva sobre la realitat, comprenent molt encertadament aquest terme en diversos estrats i formes: la realitat social, la psíquica, la psicològica i, fins i tot, l’onírica. Potser és per això que el simbolisme rodoredià és un instrument de precisió a l’hora de dibuixar els contorns tant dels engranatges socials com dels psicològics i, sobretot, d’examinar els vincles que formen. Aquesta indagació focalitzada en la naturalesa de la relació que s’estableix entre jo i societat és subtilment penetrant en l’obra La senyora Florentina i el seu amor Homer, l’obra que en el recull que ens ocupa és més ben arranjada.

A part de la celebrada La senyora Florentina i el seu amor Homer, aquest volum ofereix algunes peces interessants que ajuden a comprendre el procés creatiu de l’autora. A cura d’Enric Gallén i Gerard Guerra, s’obre amb la peça Viure al día, una d’aquestes obres que forgen el seu sentit en les didascàlies. Es tracta d’una peça particular que, tal com s’indica a l’estudi introductori, és a mig camí entre la peça teatral i el conte dialogat. Rodoreda ens situa en una saleta del pis del carrer Provença el 18 de juliol del 1936, en una escena que funciona per contrast. El mecanisme de la sàtira s’activa subtilment en la conversa banal de senyores que prenen el te. La seva brevetat i la manca de tensió durant el diàleg de les tres se-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

nyores, malgrat alguna comparativa enginyosa entre la lleugeresa dels autors anglesos i del te amb llimona, no permetrien una posada en escena en solitari. La brevetat de l’obra permet crear l’efecte únic —que determina l’esquelet de tota narració breu— que es revela en la magrana final: la nota que explica la dissort de les tres matrones en els propers mesos ressalta encara més la seva ceguesa i ingenuïtat, que es condensen en el comentari despreocupat que menysté els rumors sobre l’hecatombe que es prepara. La contraposició del transcurs històric amb l’escena quotidiana és el fonament d’un text híbrid més proper a una concepció dialogada de la narració que no pas a una peça breu de teatre. Un dia és un text que palesa aquest apropament al teatre des de la narrativitat. L’obra, que Rodoreda va començar a escriure el 1959 i que serveix de punt de partida de Mirall trencat, va ser estrenada per Calixto Bieito el 1993 i tornada a portar als escenaris el 2008, adaptada per Manuel Molins i Ricard Salvat i dirigida per aquest darrer Més enllà del fet que, tal com ha apuntat la crítica, és una obra més cinematogràfica que teatral, el pes de les pàgines de Mirall trencat n’afeixuga la lectura. Es tracta d’escenes que esbossen passatges emblemàtics de la novel·la, però que manquen d’una autonomia completa. El lector rememora algunes escenes de l’obra, s’encurioseix per les que són versemblants i les que la novel·la omet. En definitiva, s’entén inevitablement com una adaptació teatral de la novel·la. Certament, grans espectacles teatrals són adaptacions de novel·les, només cal pensar en algunes posades en escena dirigides per Simon McBurney, com The Master and Margarita o Beware of Pity, però com a text literari, la peça de Rodoreda és encara embrionària i li manca la progressió argumental necessària per mantenir l’interès autèntic del lector, més enllà de la comparativa, sempre desfavorable, amb la complexitat narrativa de Mirall trencat.

La gran joia del recull és La senyora Florentina i el seu amor Homer, no debades és la l’obra dramàtica de Rodoreda més cèlebre. Escrita en tres actes, segurament entre 1959 i la dècada dels seixanta, aquesta comèdia dramàtica va ser estrenada el 1993 al Teatre Romea sota la direcció de Mario Gas, i més recentment, el 2017, Sergi Belbel en va estrenar un muntatge al TNC. És una peça d’una exquisida teatralitat que permet moments escènics d’un fràgil equilibri entre comicitat i tristesa. D’una arquitectura dramàtica perfecta, tal com indica Gallén en l’estudi introductori, adopta l’estructura d’una pièce bien faite (p. 30). Rodoreda ens regala un dels moments més brillants del teatre català del segle xx; així, el cèlebre monòleg dramàtic del conte «Zerafina» és reelaborat en forma de diàleg entre la senyora Florentina i la minyona papissota. Malgrat que críticament a vegades pot semblar pedestre el fet d’assenyalar un moment de clímax tan obvi, cal recordar que en aquesta conversa es desplega un dels grans talents de l’escriptura rodorediana: la capacitat de fer una incisió cruenta en la realitat a través de la veu de la ingenuïtat. La recreació del monòleg narratiu en una escena teatral permet que Florentina actuï com un contrapunt que permet defugir la comicitat òbvia i transformar-lo en una escena d’un humor destil·lat i commovedor.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Aquesta és la tònica d’una obra que s’assimila molt al drama txekhovià, en la relació que s’estableix entre públic i escena. Tant el dramaturg rus com Rodoreda creen una relació afectiva entre personatges i públic. Les protagonistes de l’obra, Florentina i Zerafina, més enllà del joc de contrastos que estableixen, tenen un element en comú: l’encant de la bondat, amanit d’ocurrència espontània en el cas de la minyona i de compassió en el cas de la mestressa. Rodoreda construeix dos personatges memorables que permeten construir una atmosfera tragicòmica de serena resignació.

En un registre teatral completament diferent, L’hostal de les camèlies, estrenada el 1979 sota la direcció d’Araceli Buch al Festival del Teatre de Sitges, és una obra que pren elements del drama rural passats pel sedàs del simbolisme rodoredià. Certament, Rodoreda en aquesta obra va pretendre explotar tota la força lírica del llenguatge. Tanmateix, l’element simbòlic no és un revulsiu prou important per aconseguir renovar el melodrama. El parc de les magnòlies, publicat a Els Marges el 1976, és una peça en un acte: remembrances, simbolisme i melancolia omplen una escena estàtica que construeix el moment teatral a través de la trobada entre un estudiant i Marta, una dona que segueix el marit quan passeja pel parc amb la seva estimada. L’obra és una alenada de desencís que dibuixa una escena quimèrica amb un entorn i uns personatges quotidians.

El maniquí és una farsa estranya, en dos actes, estrenada el 2001 al TNC sota la direcció de Pere Planella. En primer lloc, crida l’atenció el tall que hi ha entre els dos actes, malgrat alguns fils conductors que uneixen dues escenes de naturalesa ben diversa. Rodoreda teixeix un simbolisme singular en què els elements càndids de fantasia s’intercalen amb la brutícia i la pudor de la realitat. El maniquí és una construcció teatral poètica en què els personatges es deixen endur pel llenguatge, i el poder escènic es construeix partint del lirisme que es pot extreure del moment grotesc. En el volum, també hi podem trobar El mirall del record, una adaptació del conegut conte «El mirall», del qual esprem tot el suc teatral; i Les flors, una obra que presenta un triangle amorós des de la subversió de la figura del cornut. El llibre es clou amb algunes peces inacabades, com Maria-Blanca, Joc de bruixes i Sense títol.

La disparitat del valor literari de les produccions és un tret que podria aplicar-se a les obres completes de molts grans dramaturgs. Si l’exercici d’escriure ja implica inevitablement un seguit d’assaigs, reescriptures i correccions, en el cas de la creació dramàtica la construcció de la teatralitat —en les seves innombrables formes— esdevé un trencacaps que molts grans narradors no aconsegueixen desentrellar. No és pas el cas de Mercè Rodoreda.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

210

Llengua & Literatura, 31, 2021

FerraTer, Gabriel: Curs de literatura catalana contemporània, Jordi Cornudella (ed.), Barcelona: Edicions 62, Editorial Empúries, 2019; «Biblioteca Universal», 263.

JoseP murGades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

Les opinions de Ferrater són sempre personals, raonades, no sempre justes. És un moralista radical que practica sobre la literatura amb una intel·ligència enlluernadora. És, a més a més, clar en les exposicions, breu en els seus arguments. (Marco 1983: 268)

Estalviem-nos d’entrada l’obvietat de ponderar, d’allò més positivament, l’encert d’haver aplegat en un sol volum les conferències-classes de Gabriel Ferrater sobre literatura catalana contemporània. Publicades ja la majoria amb anterioritat, per bé que esparsament. I editades ara, amb competència filològica, per Jordi Cornudella.

(A lamentar només que, ja posats a fer, no s’hi hagi recollit també la xerrada de Gabriel Ferrater sobre Pompeu Fabra el 20-02-1968 a Sant Cugat, amb motiu just del centenari del naixement d’aquest, igualment conservada en enregistrament magnetofònic, a hores d’ara audible a <http://www.aulamariustorres.org/materials/ fonoteca/visor.php?acronim=fabr&acr_autor=ferg&tipus=lectures_ferg&pos=0>, la inclusió de la qual aquí hauria estat justificada perquè, al capdavall, versa sobre la matèria primera de què és sempre feta tota literatura: la llengua.)

Estiguem-nos igualment de subratllar una altra evidència: com la publicació d’aquests textos ferraterians ve a complementar els ja apareguts quaranta anys enrere, el 1979, a cura llavors de Joan Ferraté, amb el títol de Sobre literatura. (Amb la diferència que si aquests havien estat escrits i, doncs, revisats per qui n’era autor, els que ara ens arriben només havien estat pronunciats per ell, sense intenció ni ànim de veure’ls publicats, almenys tal qual. D’on l’inconvenient, per al seu emissor, d’una franquesa expressiva no sempre prou controlada. Però d’on també l’avantatge, per al receptor, d’assistir al desplegament de l’homenot Ferrater prodigant-se no sols com a lector empedreït i com a crític solvent, sinó també com a professor-conferenciant ocasional.)

I encara, tercerament, prescindim també d’aplicar a Gabriel Ferrater, a partir d’aquests seus materials ara com qui diu novament exhumats, possibles etiquetes no menys escaients: inconformista, heterodox, gamberro, «acontracorrentista», etc.

Ans més aviat referim-ho tot plegat a allò que també era sobretot Gabriel Ferrater: un intel·lectual, segons ell mateix entenia una tal condició. O sigui: «una persona que sotmet a crítica les posicions espontànies que troba al seu món» (p. 173).

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Quines eren llavors algunes d’aquestes «posicions espontànies» que, en l’àmbit de la literatura, s’esforçava a debel·lar amb la seva crítica Ferrater?

Eren unes, certament, de condicionades, com d’habitud, pel context de l’època. Com ara la poètica del realisme històric. En el marc d’un catalanisme de filiació primigèniament burgesa —el Noucentisme—, però aleshores majoritàriament passat al resistencialisme antifranquista. Amb el subsegüent rebuig de tota obra literària tinguda per escapista o artificiosa i amb l’exigència de peremptorietat comunicativa a efectes políticament conscienciadors. Des d’un distanciament més o menys ostensible envers una religiositat reductivament identificada amb el nacionalcatolicismo imperant.

Enfront de molts d’aquests supòsits ideològics establerts (o «posicions espontànies», per repetir-ho a la manera de Ferrater), és aleshores que es dreça el nostre intel·lectual.

I, doncs, tot i reconèixer en el catalanisme «una mena de societat burgesa que pretenia governar el país millor que no havia estat governat fins aleshores» (p. 179), impugna aquest com «el mal crònic de la literatura catalana moderna» (p. 278), tot fent avinent la implicació de la burgesia lligaire en episodis propis de l’autoritarisme espanyol (ps. 56, 278-279), i advocant en conseqüència pel que en podríem dir una emancipació de la creació literària envers la pràctica política.

D’on el fet que afirmi que «per l’escriptor, les ideologies polítiques tenen molta menys importància [com a escriptor, s’entén] del que la gent d’ara tendeix a creure’s. I la literatura no es fa amb política, encara que un escriptor, fora de la literatura, pugui ser un fanàtic de la política tant com qualsevol altra persona» (p. 180). O que recordi la famosa anècdota d’un Mallarmé objectant a Dégas que els sonets no es fan amb idees sinó amb mots (ps. 344-345), tot reblant encara Ferrater pel seu compte que, pròpiament, allò amb què es fan aquests, i la literatura en general, és amb imatges (ibíd.).

És quan s’ignora aquesta dimensió dual de la literatura, en virtut de la qual el seu contingut és la seva mateixa forma, de manera que, a diferència dels usos funcionals del llenguatge, orientats només cap al significat, en els usos literaris d’aquell l’atenció hi és referida tant a aquest com al significant (ps. 285-286), que s’incorre en despropòsits valoratius.

Com ara, en el cas de la literatura catalana, «quantitativament pobra com és» (p. 367), el de donar-li «una enorme importància» a «qualsevol coseta [...] només que estigui una miqueta bé» (ibíd.) —o sigui, cabria afegir pel nostre compte, sempre que transmeti un «missatge» (!) o que suposadament contribueixi a la «normalització» (!!).

I el despropòsit també de la sacralització que sovint se’n deriva, quan en realitat la literatura només «ha de ser una cosa de més a més, en un país ben organitzat» (p. 371), i com a molt «li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia» (p. 168).

O com ara quan hom es decanta a jutjar escriptors per «qüestions de fet que pertanyen generalment a l’ordre més fortuït i més casual de la vida» (p. 205) i a

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

fer-los «retrets per actituds polítiques» (p. 206), en comptes d’intentar comprendre per què poden ser tanmateix uns grans escriptors; amb menció del xovinista Barrès com a exemple (p. 210) o, en l’àmbit nostrat, del d’un Josep Pla, correligionari en un moment donat de Manuel Brunet i d’Ignasi Agustí, però a anys llum d’aquests en tant que escriptor (p. 208).

Perquè, d’acord amb el requeriment formalista, «la bondat d’un escriptor ha de ser localitzable; s’ha de poder dir: en aquesta línia és bo, en aquesta frase és bo» (p. 357). I és conseqüent amb una tal premissa que Ferrater s’esmerça a rescatar, fonamentadament i per extens, Carner de la fama de frívol (ps. 19-61), Riba de la d’hermètic (ps. 83-170), Foix de la de simplement surrealista (ps. 171-265).

Tot fent-se fort en el fet, a més, que cap d’aquests poetes, com tampoc Guerau de Liost (ps. 63-82), se sentien com a tals supeditats a cap deure de «solidarització» (p. 389) amb el gran públic, ja que simplement «feien de la manera més concentrada que sabien el tipus de poesia que a ells els donava la gana de fer» (ibíd.).

Així mateix, demostrant també la seva perícia a servir-se de metodologies altres que el formalisme estructuralista o new critic, Ferrater ofereix una impagable lectura en clau psicoanalítica de la Solitud de Víctor Català (ps. 303-333). O una de sociològica de La parada de Joaquim Ruyra (ps. 267-302) —en la qual, per cert, la insuperable gràcia està, des de l’agnosticisme sense fissures en què es movia el nostre home, a fer un apreuament del catolicisme no pas «com a doctrina», és clar, sinó «com a forma d’imaginació, és a dir com un sistema de mites i d’apòlegs [...] d’esquemes imaginatius» (ps. 293-294).

Llavors: contrapunts per part de qui signa aquesta ressenya. Al Curs de Ferrater.

Exabruptes ad hominem, fins a cert punt excusables per causa de la colloquialitat del discurs, però gairebé sempre injuriosos: López-Picó (ps. 65, 106); Puig i Ferreter (p. 273); Manuel de Montoliu (ps. 305, 324, 401); Víctor Català (p. 326); Jung (p. 327); Manuel Brunet (p. 338); Francesc Cambó (ps. 146-147, 159-161, 336 [en el cas d’aquest últim, Raül Garrigasait, al seu assaig Els fundadors, Ara Llibres, 2020: 92, desmenteix el que en diu Ferrater sobre la imposició que hauria fet l’empresari, polític i mecenes a Carles Riba de traduir-li Plutarc]).

Equívocs semàntics: el marit de la Mila de Solitud no és «impotent» (ps. 306, 309, 312-313), sinó anafrodita, cosa que és molt diferent. Omissió o ignorància del terme tècnic precís: és curiós que Ferrater no parli d’anacrusi per designar el fenomen mètric altrament tan ben descrit a les ps. 146 i 236-237. Comprensió insuficient d’una ocurrència lèxica: basta consultar el DCVB, s.v. parell i desaparellant, per constatar com aquests mots sí que tenen també el significat que els dóna Maragall i que Ferrater sembla ignorar (p. 365). Anàlisi sintàctica parcial: en el vers de Foix «el ritu vell mudeu pel taure ibèric», «pel taure ibèric» no ha de ser tan sols interpretable com «un complement de lloc» (p. 252), sinó que pot ser-ho més simplement també com el règim preposicional de «mudar».

I contrapunts igualment a l’edició feta per Jordi Cornudella. Útil, necessària, aclaridora. Però aquí va d’això, d’uns pocs contrapunts.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Posat a aclarir inevitables lapsus de Ferrater (per ex. ps. 157, n. 15; 212, n. 9; 214, n. 11; 270, n. 2; 354, n.14; etc.), Cornudella hauria pogut advertir sobre el de fer Ors «nascut a Cuba» (!, p. 18). El nom d’«un dels més mediocres entre els poetes surrealistes» citat per Ferrater no és Benjamin Perret (ps. 211-212), sinó Benjamin Péret. Qui «va fugir per la claveguera després d’haver organitzat l’idiota aixecament de la Generalitat [el 6-10-1934]» (p. 195) era l’aleshores conseller de governació d’aquesta, Josep Dencàs i Puigdollers. El títol del llibre citat de Riba no és Per compendre (ps. 106, n. 4; 205, n.8), sinó Per comprendre. I el de la glosa d’Ors de 3-05-1913 no era en cap cas «Un Amiel a Vic» (p. 343, n. 8), ja que a l’edició original de La Veu de Catalunya era el d’«Un Amiel vigatà», i a la reedició de 1950 el d’«Amiel a Vic». D’altra banda, el poema de Riba datat del «15 de juny de l’any 1938 [...] escrit durant la batalla de l’Ebre» (p. 393) no s’ajusta a la cronologia real d’aquesta, ja que la tal batalla, «el darrer moment de follia de la Guerra Civil» (ibíd.), no va començar fins al 25 de juliol de l’any susdit. Insignificants minúcies i objeccions irrellevants que gens no desdiuen de la solta i de la volta, a tota mena d’efectes, d’haver posat a l’abast del lector d’avui aquest suggestiu corpus de saviesa literària ferrateriana.

BIBLIOGRAFIA

Marco (1983): Joaquim Marco, «Gabriel Ferrater com a crític», dins íd., El Modernisme literari i d’altres assaigs, Barcelona: Edhasa, p. 268.

lloreT i eSquerdo, Jaume: Els titelles al País Valencià, Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2019.

Vicent Vidal lloret

Universitat d’Alacant vicent.vidal@ua.es

Publicacions de la Universitat d’Alacant ha editat el volum Els titelles al País Valencià, de l’especialista Jaume Lloret. L’autor, de fet, ja és conegut per obres de referència en aquest mateix àmbit com El titella a Alacant (1997, amb Manuel J. García, Ángel Casado i César Omar García) o Documenta títeres (1999, amb César Omar García i Ángel Casado), a més de molts altres treballs d’investigació sobre el teatre a Alacant i, en general, al País Valencià. En Els titelles al País Valencià ofereix un recorregut exhaustiu i documentadíssim per la història dels titelles al País Valencià, entesos en un sentit molt ampli. Així, s’hi considera qualsevol manifestació escènica que no es basa en la interpretació sinó en l’animació d’algun objecte: per tant, no solament s’hi inclouen els titelles de dit, els de guant

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

(putxinel·lis), els de fil (marionetes) i els de vareta, sinó també els gegants i cabuts, el teatre d’ombres, els retaules i teatres mecànics, els autòmats, la ventrilòquia... Tot plegat, estudiat en un arc cronològic que abraça des de les primeres manifestacions magicoreligioses de l’antiguitat fins a l’animació de titelles en el cinema i en la televisió.

Quatre grans capítols estructuren aquest marc temporal: «Els titelles en el teatre religiós i profà (des dels orígens a finals del segle xviii)», «Pervivència i evolució dels gèneres tradicionals (finals del segle xviii i segle xix)», «La modernitat de les arts del titella (1900-1975)» i «La renovació del teatre de titelles contemporani (1976-2018)». Dins de cada capítol l’estudi segueix una ordenació històrica, és clar, però també es distribueix en subapartats que analitzen els gèneres o les tècniques i formes d’expressió que van ser més populars en cada etapa. El llibre es completa amb uns utilíssims índexs (onomàstic, de grups de teatre i d’obres) que facilitaran la consulta a qualsevol investigador, i amb més de dos centenars d’imatges (fotografies, gravats, dibuixos) que es reparteixen arreu del llibre, que són importants documents gràfics que ajuden a il·lustrar o completar les explicacions de l’autor.

El primer capítol aborda, doncs, el teatre de titelles religiós i profà des dels orígens fins al segle xviii. S’hi aporten alguns detalls relatius als rituals magicoreligiosos de l’antiguitat que incorporaven màscares i figures humanes, símbols i escultures diverses. L’edat mitjana està marcada pel paper de l’Església, que utilitzava imatges articulades i elements dramàtics per educar i emocionar el públic illetrat. El teatre religiós tingué una importància cabdal fins que la Contrareforma l’apartà dels temples religiosos, cosa que n’intensificà la secularització i va permetre que s’escapés de la tutela eclesiàstica. Es va desenvolupar, per tant, el teatre a l’aire lliure, amb les processons, especialment la del Corpus, i les desfilades civils per al festeig d’esdeveniments reials. En el Corpus apareix el bestiari i carrosses amb artificis mecànics, i els nans i gegants, que, a finals del segle xix, transcendiren les processons i es convertiren en patrimoni de les localitats en les festes majors. Pel que fa a les solemnitats civils de commemoracions reials, es representaven i se simulaven batalles de moros i cristians, que després es transformaren en esdeveniments populars. En molts d’aquests casos hi apareix la Mahoma, un ninot que representa el profeta Mahoma, burlat pel bàndol cristià. També rebien aquest nom els ninots creats amb draps i robes velles per a col·locar-los durant festivitats com la Quaresma, que més tard es cremaven. En el teatre profà medieval convé recordar els bavastells, unes representacions en miniatura de jocs d’armes, combats i presa de castells.

Entre els segles xvi-xviii va perdre pes la vinculació del teatre amb l’Església, es popularitzà i esdevingué un divertiment independent. S’hi veu una clara influència de la commedia dell’arte i dels titellaries ambulants italians que viatjaven arreu d’Europa amb els seus espectacles. En aquest moment sorgí el primer local dedicat al teatre de la península, la Casa de les Comèdies de València. S’hi tenen documentades moltes representacions de titelles, especialment durant la Quares-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

ma, en què els espectacles d’actors eren prohibits. És al llarg d’aquest període que aparegueren i es desenvoluparen els retaules o teatrets mecànics, que després es convertiren en retaules de titelles de vareta; i, a partir del segle xvii, la màquina reial: un retaule que permetia la representació amb marionetes, cada vegada amb una major complexitat tècnica.

El segon capítol estudia l’evolució de cinc gèneres tradicionals que pervisqueren entre els segles xviii i xix: les marionetes, els betlems de titelles, els titelles de guant, el teatre d’ombres i altres espectacles òptics, i els autòmats. D’aquest període ja es conserven millors fonts documentals i material d’hemeroteca, amb què es poden resseguir les representacions de titelles i la realització d’espectacles varis. En el cas de les marionetes, la màquina reial es va transformar tècnicament i artísticament i va passar a rebre el nom de màquina de figures corpòries, amb un important guany en complexitat. També és el moment en què esclataren els betlems de titelles, amb el Betlem del Tirisiti d’Alcoi com a representant encara viu del teatre de titelles vuitcentista, que, per això, s’analitza amb profunditat. Quant als titelles de guant, introduïts per jugadors de mans italians, emergiren en un primer moment lligats amb altres espectacles paracientífics (o pseudocientífics) i d’experiments de física recreativa, i evolucionaren a poc a poc sense deixar de rebre una consideració social inferior. En relació amb els espectacles òptics, a banda de les ombres xineses, amb el desenvolupament de la ciència i la tecnologia sorgiren entreteniments com la llanterna màgica, la múndia o la fantasmagoria, que combinaven llum i ombra amb molts punts de contacte amb els titelles. Per últim, Lloret dedica un apartat al creixement dels autòmats, que, tot i estar mancats de dramatúrgia, presenten un parentesc clar amb els titelles. D’aquest capítol hi ha una conclusió que convé subratllar: la industrialització i l’alfabetització general de la societat que es va produir al llarg del segle xix implica canvis importants en el teatre de titelles. Com ocorregué amb altres manifestacions de la tradició oral, el teatre de titelles passà de ser una manifestació oral i sovint transmesa de generació en generació a fixar-se en textos escrits. De fet, si fins llavors els espectacles de titelles s’havien centrat en la sàtira i la crítica social, ara passaven a convertir-se en un espectacle infantil, cosa que, de fet, n’ha permès la supervivència.

El tercer capítol abraça els tres primers quarts del segle xx (1900-1975). Lloret apunta que un dels canvis socials més importants per al teatre fou l’assoliment del descans dominical i la jornada laboral de vuit hores, cosa que permeté disposar de més temps per a l’oci, amb la consegüent obertura d’espais dedicats a l’espectacle. Hi destaca, a més, la renovació i l’experimentació temàtica i estètica de la mà del modernisme i, sobretot, de les avantguardes. Cal considerar en aquest moment el desplegament de la ventrilòquia, que visqué el moment d’esplendor en el primer terç del segle xx, en què esdevingué un número imprescindible del teatre de varietats. Hi va tenir un paper indispensable el ventríloc valencià Paco Sanz, que s’analitza amb més detall per la rellevància que assolí. Els titelles fins al final de la guerra civil, en tant que associats amb el món dels infants, despertaven

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

l’interès pedagògic, però també el d’elits intel·lectuals que intentaven dignificar el gènere, ben especialment durant la Segona República: organitzacions culturals, universitàries i polítiques crearen grups de teatre de guinyol. No cal dir que la dictadura franquista truncà tots els esforços i es crearen grups de guinyol oficials per transmetre la ideologia del règim. A poc a poc, però, els titellaires evolucionaren cap a un teatre més comercial amb noms com Chacolí, Titín o el Gran Fele. És cert, però, que hi hagué algunes iniciatives excepcionals (per testimonials, però també per ser de gran qualitat), com l’estrena a Castelló, l’any 1943, de l’òpera valenciana per a titelles La filla del Rei Barbut, de Matilde Salvador.

L’últim capítol abraça les darreres dècades del teatre de titelles contemporani, des de 1976 fins a 2018. El factor més important per al canvi respecte de l’època anterior fou la nova gestió cultural i teatral emanada de les institucions democràtiques. Tanmateix, la renovació ha estat possible gràcies, sobretot, a la professionalització dels titellaires mateixos. Durant aquesta etapa assistim a l’obertura de més d’un centenar d’espais escènics, en què destaca el Centre Escalante de València; la creació de festivals de titelles i, particularment, dels festivals internacionals d’Alacant i de la Vall d’Albaida; el teatre d’animació al carrer, que sovint se serveix de titelles i objectes mòbils; i l’eclosió de tot de grups de titellaires ben diversos i contacontes que incorporen els titelles. A més, el capítol dedica un apartat final a l’animació de titelles en el cinema i la televisió, des dels documentals a l’animació de ninots articulats, incloent-hi l’animació amb stop-motion de figures de plastilina, i fent esment de l’animació 3D, que, segons l’autor, ja correspon a una pràctica artística diferent.

Els titelles al País Valencià resulta, per tant, d’un interès notabilíssim i es converteix, necessàriament, en un manual de referència de primer ordre per a qualsevol interessat en la història de les arts escèniques valencianes —i no solament dels titelles—, però també, en general, europees: al capdavall, el seguiment d’aquesta història dels titelles valencians és també el seguiment dels titelles arreu d’Europa, i és fàcil de trobar-hi —perquè de fet, s’hi apunten— les influències, en diversos moments, de titellaires italians, alemanys, espanyols, francesos, britànics, etc. Per això, no podem estar-nos de convidar a publicar aquesta història, o una síntesi, perquè siga rebuda pels investigadors d’àmbit internacional. Qualsevol lector hi podrà gaudir d’una lectura indubtablement amena, rigorosa, fonamentada, aprofundida i reveladora.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

godayol, Pilar: Feminismes i traducció (1965-1990), Lleida: Punctum, Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, 2020; «Visions» 10.

alBa romanyà serrasolsas

Universitat de Barcelona albaromanya@gmail.com

Entre el gran nombre de publicacions feministes que han vist la llum els darrers anys —escrites des d’enfocaments, cultures i registres diversos—, es trobava a faltar un assaig que endrecés les llavors del moviment i ajudés a situar totes aquelles autores de la segona meitat del segle xx que ja s’han convertit en mares i mites dels feminismes actuals. Entre tantes veus que avui denuncien la violència masclista, l’ablació de clítoris o el masclisme de les lletres d’algunes cançons, era completament necessari un assaig que servís per entendre d’on venim: on érem, què s’ha fet i per què. Si ara podem reivindicar l’abolició de la violència masclista és perquè abans algú va assenyalar que existia i, entre altres demandes, va lluitar per a la legalització del divorci. Si avui la lluita feminista té paraules per expressar-se és perquè hi va haver teòriques —com Kate Millet, que va encunyar la paraula «sororitat»— que van donar nom als problemes, les necessitats i els desitjos de les dones.

Aquest assaig era necessari perquè presenta un panorama profusament documentat de la interrelació entre els feminismes occidentals i els nacionals entre el 1965 i el 1990. Un estudi molt complet que dona compte de les etapes més rellevants dels feminismes americans i europeus del moment i que detalla la seva recepció a una Catalunya que tot just es despertava del somni del franquisme. «Estrangeres» i «locals» és el binomi constant que va seguint l’estructura del llibre: escriptores nord-americanes com Betty Friedan que inspiren la creació d’assaigs feministes catalans, com La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany; escriptores belgues com Luce Irigaray que inicien un moviment que després serà cabdal a Catalunya, o feministes catalanes que es preocupen de fer arribar literatura internacional escrita per dones, com El quadern daurat de Doris Lessing o Al far de Virginia Woolf..., són alguns dels exemples que il·lustren aquesta recerca incansable per trobar referents feministes a l’estranger.

Certament, si els feminismes catalans aconsegueixen ser actius i transformadors a partir de la primera tímida liberalització de la censura franquista és perquè es preocupen de fer entrar els nous aires que arriben d’Europa. És en aquest sentit que Pilar Godayol es proposa d’estudiar la història dels feminismes catalans al costat de la història de la traducció. Mitjançant la interacció entre el que ella mateixa anomena dues històries subalternes, es contextualitzen els factors que van afavorir o que van dificultar la publicació d’obres escrites per dones. Des d’aquest plantejament, s’analitza com els assajos americans i europeus van incidir en el mercat editorial català i com aquests mateixos llibres van ajudar a nodrir teòricament els feminismes adormits durant els anys més durs de la dictadura.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

Llengua & Literatura, 31, 2021

Una de les grans diferències entre el feminisme de la primera onada, que s’iniciava a finals del xix per reclamar el sufragi, i el de la segona, iniciat als anys 60, és justament la importància que es donava a la paraula escrita. En aquest segon període, els assajos, els pamflets, els articles... es van tornar imprescindibles per facilitar l’intercanvi d’idees i experiències entre dones, per ampliar el vocabulari de l’alliberament i per despertar consciències. El diàleg entre dones i, sobretot, la lectura de llibres teòrics escrits per dones, es va tornar central dins de la causa feminista fins al punt que la frase «this book changed my life» va tornar-se una constant entre les que s’empoderaven a partir de la lectura. Ara bé, mentre als Estats Units i a Europa floria aquesta segona onada feminista i s’escrivien els seus assajos fundacionals, el franquisme impedia la recepció d’aquestes obres a Catalunya. No va ser fins a finals dels 60 i principis dels 70, amb la suposada liberalització de la censura de la Llei de premsa del 1966, que van començar a aparèixer els primers assajos autòctons i traduïts.

Feminismes i traducció (1965-1990) inicia el seu anàlisi en aquest punt, quan es publiquen les primeres traduccions feministes rellevants, i l’acaba el 1990, moment en què es produeix el que s’ha considerat una fita del moviment feminista català: la Fira Internacional del Llibre Feminista a Barcelona. Godayol insisteix que el seu assaig no vol ser exhaustiu, sinó que es limita a ser una aproximació parcial a la història del feminisme català «centrada en els assaigs traduïts —i, també en els autòctons més rellevants— que van ajudar a consolidar[-lo]» (p. 17).

L’estudi es divideix en dues parts que analitzen dos moments històrics: la primera, del 1965 al 1975, relata «la resurrecció de la revolta feminista» de la darrera dècada del franquisme; i la segona, del 1975 al 1990, analitza els principals moviments i iniciatives feministes dels anys de la transició i dels inicis de la democràcia.

La resurrecció feminista que es relata a la primera part del llibre arriba després de l’anihilació quasi absoluta dels drets de les dones de les primeres dècades del franquisme. En un context en què les dones eren tractades legalment com a menors d’edat, la lluita feminista va haver de dissoldre’s i va deixar les generacions posteriors sense referents nacionals. A la segona meitat dels anys 60, quan els feminismes van començar a renéixer, es van voler buscar les «mares» simbòliques a l’estranger i es van traduir les obres que després es considerarien fundacionals per al feminisme modern: The femenine mystique, de Betty Friedan (1963 i traduït el 1965) i Le deuxième sexe, de Simone de Beauvoir (1949 i traduït el 1968). Encara que n’hi va haver d’altres, aquestes dues obres en especial van motivar les escriptores catalanes a començar a escriure sobre les seves pròpies experiències: Maria Aurèlia Capmany, el 1966, va publicar La dona a Catalunya, que va tenir un gran impacte i que es va tornar una referència per a la generació dels 50.

En aquesta primera part de l’estudi, Pilar Godayol enllaça el context internacional i el català amb delicadesa, de manera que resulta fàcil entendre els diferents moviments i assajos que es produïen al món i resseguir com s’adaptaven i païen a Catalunya. A partir dels anys 70, els feminismes americans i europeus es tornaren

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

transversals i interdisciplinaris: als Estats Units es parlava de feminisme radical i proliferava el nombre d’assagistes, amb noms com Shulamith Firestone i Kate Millet, mentre que a Itàlia hi havia una gran efervescència de la Rivolta femminile, encapçalada, en gran part, per Carla Lonzi. Aquests moviments feministes occidentals es deixaven notar a Catalunya, on també es diversificava el moviment i augmentava el nombre d’activistes i assagistes, com María Laffitte, Lidia Falcón, Lilí Àlvarez, Juana Azurza i Maria Aurèlia Capmany, entre d’altres.

A la segona part de l’estudi, la comparació constant entre les feministes «estrangeres» i les «locals» que s’havia descrit tan bé a la primera part perd nitidesa. Potser per la gran quantitat de llibres i posicions ideològiques que proliferaren en aquesta nova etapa resulta difícil fer-ne una correspondència exacta. Godayol, doncs, canvia d’estratègia discursiva i opta per centrar-se, majoritàriament, en l’àmbit català i les seves fites, tot especificant, quan escau, les diferents influències internacionals que nodreixen un o altre succés. Certament, a la segona meitat dels 70 es va produir, al món i a Catalunya, una gran eclosió feminista, que diversifica el moviment i en dificulta el seguiment. En l’àmbit català, destaca l’organització de les Jornades Catalanes de la Dona (1976), descrites amb molt de detall, que podrien ser un punt d’inflexió tant pel seu gran impacte mediàtic com per l’èxit de participació que van tenir. Va ser a partir de llavors que van començar a proliferar revistes, col·leccions i plataformes editorials de caire feminista, entre les quals destaca laSal, edicions de les dones, la primera editorial feminista de l’estat.

A finals dels anys 70 van arribar noves tendències estrangeres: el feminisme cultural dels Estats Units i el feminisme de la diferència europeu, que van fer adoptar nous plantejaments a les feministes catalanes nascudes als anys 50. D’aquesta generació, destaca un grup d’escriptores que es va consolidar als anys 80 i que, a banda d’escriure en català, va dur a terme una tasca ingent de traducció per incorporar noms femenins a la literatura universal en català: Montserrat Abelló va portar Sylvia Plath; Helena Valentí, Doris Lessing; i Maria-Mercè Marçal, Renée Vivien, entre moltes d’altres. També destaca l’assaig feminista dels 80, que, sobretot de la mà de Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal, es va tornar i és un referent fins a l’actualitat. L’estudi es tanca amb l’anàlisi d’una altra gran fita del feminisme català: la Fira Internacional del Llibre Feminista a Barcelona (1990), que va internacionalitzar el moviment i també el va acostar al rumb acadèmic que va anar prenent a partir dels 90.

Feminismes i traducció (1965-1990) és una porta oberta que convida a aprofundir en la història del llibre feminista de la segona meitat del segle xx. Si bé l’autora avisa que es tracta d’un estudi parcial, resulta molt útil per traçar un mapa mental de les etapes i ramificacions del moviment tant des del punt de vista del feminisme occidental com del català. A partir de les seves pàgines és perfectament possible crear una petita biblioteca configurada per les obres que han anat formant el cànon i l’imaginari de les feministes catalanes actuals. Una de les grans queixes del feminisme de la segona onada era que no existia una tradició literària

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

220 Llengua & Literatura, 31, 2021

feminista: faltaven referents, es patia una sensació d’orfenesa. Aquest assaig és un remei infal·lible contra aquesta falta de genealogia perquè la lectora catalana podrà començar llegint Betty Friedan i Maria Aurèlia Capmany i acabar amb Doris Lessing i Maria-Mercè Marçal sense perdre en cap moment el fil que les connecta totes.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 105-220

CRÒNICA

ANY COLLA DE SABADELL 2019

anton carBonell

Col·lectiu Pere Quart (CPQ) antoncarbonell@gmail.com

No és habitual que les commemoracions institucionals girin al voltant d’un grup cultural com va ser l’anomenada Colla de Sabadell. És clar que no va ser un grup qualsevol. D’una banda, va remoure, amb l’humor provocatiu i l’activisme cultural, una ciutat «atrafegada i sorruda, trista i rica» (en paraules de Joan Oliver), com era Sabadell al llarg de la dècada dels vint del segle xx. D’altra banda, del conjunt d’artistes i escriptors que s’hi van implicar, van destacar tres figures importants: Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal. Aquests tres escriptors van liderar el grup, però no hem d’oblidar la presència dels artistes Antoni Vila Arrufat i Ricard Marlet, el periodista Lluís Parcerisa, l’advocat Josep M. Trabal, el filòsof Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga. L’any 2019 era un moment oportú per celebrar el centenari de dues accions fundacionals de la Colla: el campament-performance de la font del Saüc, a tocar de la Mola de Sant Llorenç del Munt, que inaugurava el to humorístic i faceciós d’algunes de les seves iniciatives; i la conferència «La música i les ciutats solitàries» de Francesc Trabal, que esdevindria el detonant de l’Associació de Música de Sabadell, una entitat que va fomentar tant l’audició dels millors concertistes, com l’aposta per a la divulgació i l’avantguarda musicals. D’aquesta manera s’emprenia la doble dinàmica del grup sabadellenc: tant la defensa d’un humor provocatiu i crític, que sovint apuntava als comportaments burgesos estereotipats i a la mediocritat literària, com la voluntat de crear institucions culturals sòlides, com van ser les prestigioses Edicions La Mirada. I tot amb l’afany constructiu de modernitzar una societat que semblava sols abocada a la industrialització i a l’enriquiment.

Perquè el 2019 fos institucionalitzat com a «Any Colla de Sabadell», per part del govern de la Generalitat de Catalunya, va ser imprescindible l’impuls de la Comissió 100 Anys de la Colla de Sabadell, una entitat ciutadana formada per l’Ajuntament de Sabadell, l’associació La Barbaria, el Col·lectiu Pere Quart (CPQ), el CNL i Òmnium Sabadell, entre altres entitats i persones a títol individual. Així, mentre el 13 de febrer es feia un acte oficial de presentació de l’Any a Barcelona, amb la presència de membres de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, de la Institució de les Lletres Catalanes i de l’Ajuntament de Sabadell, el diumenge 17 de febrer la commemoració prenia un aire festiu a Sabadell amb un vermut popular i amb un destacat parlament institucional del M. H. Sr. Quim Torra, president de la Generalitat.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

Llengua & Literatura, 31, 2021

Amb la participació de la Institució de les Lletres Catalanes i amb la creació d’un comissariat, amb Joan Safont al davant, s’atorgava un caràcter oficial al centenari (<https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2019/anycollade sabadell/inici/>). Entre altres objectius, es proclamava la voluntat d’incorporar i estendre l’activisme literari i cultural del grup sabadellenc arreu del país, pel fet de tractar-se d’un grup destacable de la cultura catalana del segle xx. Tanmateix, s’ha de constatar que aquest reconeixement de la Colla ha tingut sobretot un impacte important a Sabadell i, en un grau molt menor, a Barcelona. No s’han dedicat prou esforços a promoure la seva presència al teixit de «segones ciutats» (tal com les anomenava Eugeni d’Ors) o de «ciutats solitàries» (que deia Francesc Trabal). I, precisament, el Grup de Sabadell reivindicava la necessitat de fer arribar la cultura a aquestes ciutats desateses pel centralisme barceloní. L’Associació de Música de Sabadell, gràcies a l’entusiasme dels membres de la Colla, va fomentar la creació d’entitats similars a Reus, Tàrrega, Lleida, Granollers, Igualada, Girona i Olot.

La Comissió 100 Anys de la Colla de Sabadell ha estat fonamental per multiplicar les iniciatives. Es comptabilitzen 120 actes diversos, molts dels quals celebrats a la ciutat vallesana: itineraris, lectures dramatitzades, conferències, taules rodones i concerts. A tall d’exemples, a la llibreria La Llar del Llibre de Sabadell es va fer un «Homenatge a Francesc Trabal», que va comptar amb la professora Maria Campillo i l’escriptor Adrià Pujol (<https://www.youtube.com/watch?v= PpQFBBnTKI4>). I a l’Ateneu Barcelonès es va fer l’acte «Tot recordant la Colla de Sabadell» (<https://www.youtube.com/watch?v=Eh1Q9CvoSmY>). També, organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell, va tenir lloc el concert «La música de la Colla de Sabadell», amb solistes de l’OSV.

S’han representat diversos espectacles, sovint a partir de textos dels escriptors del grup sabadellenc. Aquestes dramatitzacions han contribuït a divulgar les seves activitats i la literatura que els identifica (Vals robat; Ara vinc jo i dic; Un senyor de Terrassa i un home de Sabadell parlen, sense fer sang, de la Colla; L’abanderat, el bibliobús del front). S’ha de remarcar especialment la figura de Joan Oliver «Pere Quart», de qui es representà Que jo soc jo (Feliu Formosa, Cinta Massip i Joan Alavedra) i Un tast de tot (Cia. LoPereBufa), entre altres. I pel que fa al Joan Oliver dramaturg, cal esmentar el muntatge Tercets, dirigit per Artur Trias, amb l’escenificació de dues peces curtes en perfecta sintonia amb l’esperit de la Colla: Gairebé un acte (1929) i Tercet en re (1959). S’ha de subratllar també l’èxit artístic i de públic de la representació de textos humorístics, sobretot dels acudits il·lustrats de L’any que ve (1925) de Francesc Trabal, que va proposar l’espectacle Pum!!!, dirigit per Francesc Ventura. I la companyia La Mòmia va oferir una lectura dramatitzada dels articles de Trabal, publicats al Diari de Sabadell, a l’espectacle De cara a la paret. Aquest conjunt d’escenificacions posen en evidència tant la teatralitat de l’humor de la Colla com que, com a grup, se sentien molt atrets pel foment del teatre: quan l’any 1924 van crear l’associació Amics del Teatre pretenien portar a Sabadell el bo i millor de l’escena europea i presentar nous autors catalans.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

L’aportació més remarcable d’aquest centenari ha estat el documental Estem voltats de pocavergonyes, dirigit per Clara Soley i realitzat per Rafel Uyà. Amb la producció del Col·lectiu Pere Quart, és un homenatge visual que perdurarà, perquè demostra que és factible una aproximació a un grup cultural i literari com aquest amb un treball atractiu i modern de guió i de realització d’imatges. A més, té el valor afegit tant de dramatitzar textos i accions de la Colla, com d’incorporar fragments d’entrevistes a personalitats molt diverses, que donen una visió múltiple i calidoscòpica del context, de les activitats i de l’humor del grup sabadellenc. Seria interessant recollir en una publicació les opinions completes de Benet Casablancas, Sergi Pàmies, Adrià Pujol, Jordi Marrugat, Marc Comadran, Joaquim Sala-Sanahuja i Maria Campillo, entre altres.

L’interès del documental va més enllà de la seva realització artística, perquè té un indubtable valor com a eina educativa de divulgació, tant per a l’àmbit de les aules com per al públic en general. No es pot obviar que, en aquest sentit, Estem voltats de pocavergonyes s’ha pogut veure en diferents sessions al Cinema Imperial de Sabadell (algunes, especialment dedicades a l’alumnat de centres educatius) i a diverses entitats culturals de la ciutat vallesana i de Barcelona. També, s’hi ha pogut accedir a través del Canal 33 de Televisió de Catalunya. I es va presentar a la Mostra de Cinema BRAM de Castellar del Vallès.

En un terreny més acadèmic, s’ha de destacar el Simposi «La Colla de Sabadell. Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols», que va tenir lloc al Casal Pere Quart de la cocapital del Vallès Occidental el 4 i 5 d’octubre de 2019. Impulsat pel Col·lectiu Pere Quart i amb la coordinació de Francesc Foguet (UAB) i Olívia Gassol (UOC-UAB), va comptar amb estudiosos del grup sabadellenc, que van aportar noves visions i lectures. Darrerament, s’ha editat el llibre L’humor constructiu (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, maig 2020), que recull les deu intervencions del simposi i que és una veritable vindicació del grup sabadellenc i dels tres escriptors que el van encapçalar.

Un dels efectes més desitjats de l’Any Colla de Sabadell era la implicació d’àmbits culturals diversos i d’entitats ciutadanes en la commemoració. Des del sector artístic, el grafiter sabadellenc Werens va realitzar, amb els alumnes de l’Institut Escola Industrial, un grafit d’homenatge al grup sabadellenc. El Collectiu Starter va plantejar l’exposició Sabadell, up to date? (setembre, 2019), una mostra de reciclatge creatiu (uppcycling), inspirada en les activitats de la Colla. La revista de còmic Paper de Ceba, en el seu primer número (abril, 2019), va oferir una versió il·lustrada per Ricard Efa (l’autor del logo de la Comissió del Centenari) del campament de la Font del Saüc. Les llibreries La Llar del Llibre i Sabadell Còmics van editar el llibre L’any que ve no l’altre (2019), prologat per Jaume Aulet i amb 45 col·laboradors (Enric Casasses, Narcís Comadira, Ramon Solsona...), amb l’objectiu d’homenatjar la Colla de Sabadell i l’obra L’any que ve (1925) de Francesc Trabal. L’any que ve va ser el primer títol de les Edicions La Mirada i va comptar amb la col·laboració de diferents membres del grup sabadellenc; Josep Carner va prologar el llibre i, a les seves pàgines,

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

Llengua & Literatura, 31, 2021

s’hi podia trobar una mena d’acudits il·lustrats de manera volgudament desmanyotada.

La revista Vallesos ha dedicat una «Carpeta» als Cent Anys de la Colla de Sabadell (núm. 16, hivern-primavera 2018-2019). L’Ajuntament de la ciutat vallesana ha editat l’opuscle divulgatiu La Colla de Sabadell. I la publicació Papers de Versàlia ha presentat Saba d’ells. Vint-i-sis poetes vius encara, com a homenatge al grup sabadellenc.

Amb una Jornada pedagògica (12 de febrer de 2020), organitzada pel Departament d’Educació, es va cloure l’Any Colla de Sabadell. S’hi van presentar experiències de diversos centres educatius per treballar a l’aula, sobre l’activisme del grup sabadellenc i l’obra de Joan Oliver i Francesc Trabal.

L’Any de la Colla ha estat una oportunitat magnífica per valorar, amb iniciatives ben diverses, la significació d’un grup que va reivindicar una cultura moderna i una creació literària que, sense perdre l’esperit crític i l’exigència, apostava per l’humor constructiu. Alhora, s’ha volgut remarcar el bagatge i el compromís intel·lectual que aportaven escriptors com Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal. Arribada l’hora de la República i de la guerra, els tres esdevingueren referents ineludibles de la literatura catalana del segle xx.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

ANY JOAN BROSSA 2019

manuel Guerrero Brullet

Comissari de l’Any Joan Brossa manuelguerrero64@gmail.com

Del 19 de gener del 2019, data del centenari del naixement de Joan Brossa (Barcelona, 19 de gener del 1919 - 30 de desembre del 1998), fins al 30 de desembre del 2019, data que coincideix amb la commemoració de la seva mort, es va celebrar l’Any Joan Brossa.

Impulsat per la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Departament de Cultura i el Departament d’Educació, i la Fundació Joan Brossa, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona i altres institucions públiques i privades, l’Any Joan Brossa, comissariat per Manuel Guerrero Brullet, va comptar amb la coordinació de Judith Barnés, a la Fundació Joan Brossa, i de Júlia Català, a la Institució de les Lletres Catalanes.

No hi ha dubte que Joan Brossa és un dels poetes catalans i europeus més importants de la segona meitat del segle xx. I, juntament amb Miró, Sert, Gerhard, Foix, Dalí, Tàpies, un dels referents indiscutibles de l’avantguarda catalana. Ben segur, la poesia de Brossa, la seva obra visual, és de plena actualitat. Probablement, Brossa s’ha fet més popular pels seus poemes visuals, pels seus poemes objecte, per les seves intervencions en l’espai públic, que per la seva poesia literària, malauradament, no prou coneguda; com el seu teatre, no suficientment conegut ni representat.

Així que, d’entrada, el centenari del naixement de Brossa tenia uns objectius ben clars, com eren donar-lo a conèixer al gran públic en la seva totalitat, estudiar-lo, reeditar els seus llibres, posar la seva obra a disposició dels lectors, representar la seva poesia escènica.

Més de tres-centes cinquanta activitats diverses, exposicions, conferències, debats, espectacles, edicions, reedicions, activitats pedagògiques, que es van realitzar al llarg del 2019 en tot el territori de parla catalana, a Espanya, i a altres països, són testimoni de l’ampli ressò públic i de la gran acollida general que va tenir l’Any Joan Brossa.

Des del 2015, tot el seu llegat personal, les seves obres, els seus poemes visuals, poemes objecte, instal·lacions, la seva biblioteca, el seu arxiu de més de quaranta mil documents, que pertany a la Fundació Joan Brossa, està dipositat al MACBA, i al seu centre de documentació, de manera que està preservat en les millors condicions possibles en un espai museístic públic. Per tant, podem dir que feliçment la fase de preservació patrimonial de l’obra de Brossa està garantida des de fa uns pocs anys.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

Llengua & Literatura, 31, 2021

La nova seu de la Fundació Joan Brossa

Ara, a més a més, podem celebrar que, per primera vegada, com Verdaguer o Maragall, Brossa disposa d’un espai propi a Barcelona, gràcies a l’espai que l’Ajuntament de Barcelona ha cedit a la Fundació Joan Brossa, a l’edifici de la vella Seca, l’antiga fàbrica de moneda, al carrer La Seca, 2. El nou espai de la Fundació, reformat per Meritxell Inaraja, va esdevenir l’epicentre de l’Any i va ser el lloc on es van concentrar moltes de les activitats programades. Així que donar a conèixer el nou lloc de la Fundació i aconseguir la seva consolidació com a espai de referència de la seva obra, de la irradiació de la paraula poètica i de l’experimentació poètica i artística va ser un altre dels objectius destacats.

L’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (19481980) (maig-novembre 2019), comissariada per Eduard Escoffet, que va posar l’obra del poeta en relació amb els diferents moviments de l’avantguarda poètica de la postguerra, com el lletrisme, la poesia concreta, l’espacialisme o la poesia sonora, tot remarcant la importància i la rellevància de l’obra de Brossa en el context internacional, presentada a la Fundació, va ser una de les més significatives del centenari.

Alhora l’espai va acollir al llarg de l’any una programació d’activitats regular, en què va destacar el cicle Ens va fer Joan Brossa, converses entre persones que el van conèixer i nous creadors influïts per la seva obra, que va comptar amb la collaboració de la ILC i de Núvol, que va editar un llibre electrònic amb les cròniques de les sessions d’aquestes converses.

Poesia Brossa i les exposicions més destacades

Aquests darrers anys, la gran exposició sobre Joan Brossa, Poesia Brossa, comissariada per Teresa Grandas i Pedro G. Romero, que comptava amb tot l’arxiu ja classificat del poeta, s’ha pogut contemplar al MACBA (2017-2018). Durant l’Any Brossa va iniciar la seva itinerància internacional i, amb el suport de l’Institut Ramon Llull i el Departament de Cultura, va esdevenir una gran contribució a la difusió internacional de l’obra del poeta. Del 9 d’octubre al 8 de desembre del 2019, la mostra Poesia Brossa es va presentar al Museo Nacional de Bellas Artes i al Centro Cultural Kirchner de Buenos Aires. El 2021 es pot veure al MUAC de Ciutat de Mèxic.

La relació de Brossa amb altres poetes i creadors contemporanis va ser un dels eixos de la celebració de l’Any. A la Huerta San Vicente. Casa-Museo Federico García Lorca de Granada es va poder visitar la mostra Boso, Brossa y la galaxia concreta (novembre 2018 - abril 2019). Al Centro Niemeyer d’Avilés es va presentar l’exposició Joan Brossa & Alain Arias-Misson: de la poesía a la palabra; de la palabra a la calle (febrer-maig), que explorava la relació personal i artística entre els dos creadors.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

A la Fundació Guillem Viladot - Lo Pardal d’Agramunt (abril-juliol 2019), al Museu Jaume Morera de Lleida (tardor 2019) i a la Fundació Joan Brossa, el 2021, s’hi va poder veure la mostra Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet, Guillem Viladot. Poesia concreta. Petite Galerie, Lleida, 1971, que rememora i estudia la considerada primera exposició explícita de poesia concreta a Catalunya i Espanya. Mentre, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid es va presentar la mostra Joan Brossa, Guillem Viladot. Alfabeto desbaratado. Poemas visuales, objetos y libros, del novembre del 2019 al febrer del 2020.

La relació entre Brossa i Tàpies, pel que fa a les seves col·laboracions teatrals, va quedar recollida a l’exposició Antoni Tàpies. Teatre, que es va presentar a la Fundació Antoni Tàpies de l’octubre del 2019 al juny del 2020. Miró y Brossa. 100 años va ser l’exposició sobre les relacions entre el pintor i el poeta, que es va poder veure a la Sala Municipal de Exposiciones de las Francesas a Valladolid, el setembre i novembre del 2019.

La mostra Joan Brossa, poeta de la revolta, dedicada al vessant més polític i social de l’obra del poeta, es va poder visitar al Born CCM de Barcelona, de l’octubre del 2019 al febrer del 2020. El Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, que conserva una important col·lecció de joguets i documents del poeta, va presentar el setembre-novembre l’exposició Frègoli. Vint artistes en una sola persona.

Noves edicions, reedicions i estudis

Promoure l’estudi, l’edició i la reedició de l’obra de Brossa va ser un dels objectius principals de l’Any. Com a propostes més personals cal remarcar l’assaig Brossa: escarnidor i burleta. Records d’una amistat estel·lar (Comanegra), d’Arnau Puig. La reedició de les converses amb el poeta de Jordi Coca, que recupera el títol de la primera edició de 1971, Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Ensiola), va ser una altra fita. L’Ajuntament de Barcelona, amb la Fundació Joan Brossa, va reeditar el volum Itineraris brossians de Judith Barnés, Glòria Bordons i Daniel Giralt-Miracle, que permet de recórrer i de conèixer espais brossians de la ciutat.

Entre les reedicions de l’obra poètica, cal destacar la nova edició d’El saltamartí (Proa), o de Viatge per la sextina (1976-1986) (Quaderns Crema), el volum que aplega els quatre reculls de sextines de Brossa, o de l’Antologia de poemes de revolta (1943-1978) (Edicions 62). La recuperació de la traducció castellana d’Andrés Sánchez Robayna d’Em va fer Joan Brossa en l’edició bilingüe Me hizo Joan Brossa, publicada per Galaxia Gutenberg, o la publicació de tres noves antologies —Poemes transgredits (Nórdica Libros), Joan Brossa. Poemes de combat (Vibop edicions), a cura de Joan M. Minguet, i Antología de poemas visuales (Visor), a cura de Marc Audí— contribuiran, ben segur, a donar a conèixer l’obra de Brossa entre nous lectors.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

Llengua & Literatura, 31, 2021

Pel que fa al teatre, Arola Editors va tancar la reedició del teatre complet, la Poesia escènica de Joan Brossa, amb la publicació dels darrers llibres de la collecció, d’un total de vint-i-dos volums, que ha estat coordinada per Glòria Bordons i Hèctor Mellinas.

D’una manera especial, és important de destacar que es va publicar el Catálogo razonado de la poesia visual de Joan Brossa, a cura d’Alicia Vallina i Glòria Bordons, editat per la Fundación Azcona de Madrid.

Brossa, l’acadèmia i la creació contemporània

En el marc del centenari del naixement del poeta, els dies 7 i 8 de novembre del 2019 es va celebrar el II Simposi Internacional Joan Brossa. Els arbres varien segons el terreny, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Fundació Joan Brossa i a l’Escenari Joan Brossa. Organitzat pel grup de recerca Poció. Poesia i educació, la Universitat de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la ILC, l’IEC i la Fundació Joan Brossa, va tenir per objectiu construir unes noves bases per als estudis sobre el poeta i fer-ne una actualització.

La gran instal·lació sonora i plàstica No em va fer Joan Brossa de cabosanroque és una de les més intel·ligents i creatives relectures de l’obra del poeta que s’han fet recentment. Coproduïda per cabosanroque amb el festival Temporada Alta, el Teatre Nacional de Catalunya, la ILC i la Fundació Lluís Coromina, es va poder veure amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i d’altres institucions, al llarg del 2019 i del 2020, en diversos espais expositius del país.

L’Any Joan Brossa i el futur del llegat del poeta

L’Any Joan Brossa, per bé que amb recursos limitats, s’ha escampat com una taca d’oli i ha arribat als indrets més insospitats. Ara el que cal és que les institucions públiques més importants del país es posin d’acord i facin possible la consolidació de la Fundació Joan Brossa com l’espai de referència de l’exhibició, difusió i estudi de la seva obra i el seu llegat. Sens dubte, l’obra de Joan Brossa és un patrimoni emblemàtic i irrepetible de la cultura catalana del segle xx, que cal preservar i projectar al futur. Cal aconseguir situar Brossa en el context internacional, al costat de creadors essencials contemporanis seus com Beckett, Broodthaers o Cage.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

CONGRÉS INTERNACIONAL LITERATURA I EXILI

emili samPer & oriol teixell

Universitat Rovira i Virgili, Dept. de Filologia Catalana emili.samper@urv.cat, oriol.teixell@urv.cat

Els dies 23, 24 i 25 d’octubre de 2019, diferents espais del Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili van acollir la celebració del Congrés Internacional Literatura i Exili. Organitzat pel Departament de Filologia Catalana, i impulsat des del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC) i el grup Literatura, Iconografia i Recepció de l’Antiguitat (LIRA), el congrés va acollir una vuitantena de comunicacions, tres ponències i dues taules rodones.

Atès que l’exili és un tema recurrent a tota la literatura, i a la llum de la molta documentació que ha anat emergint sobre el tema i dels estudis que s’hi han dedicat aquests darrers anys, el congrés volia reconsiderar, o plantejar per primera vegada en alguns casos, la força de l’exili en la gestació de les obres literàries i la manera com les va modelar. Calia revisitar els conceptes d’exili i d’exiliat: els processos d’esquinçament cultural amb el canvi abrupte de país, els exilis polítics, bèl·lics i econòmics. I és que passat i present generen, en la contesa d’exili, una enorme activitat literària —creació, edició, públic lector, traducció, censura— que el congrés es proposava d’estudiar. En aquest sentit, l’objectiu va ser acollir les molt diverses concrecions literàries que ha segregat la situació d’exili en el decurs de l’espai i del temps. Es tractava, doncs, d’una reunió acadèmica de temàtica oberta i plural que s’iniciava amb l’exili dels clàssics grecs i llatins i continuava amb una àmplia mostra dels èxodes de cultures i persones que per raons múltiples —acusadament les polítiques— han hagut de trasplantar vides, famílies i activitats professionals i creatives a un lloc nou i sovint molt allunyat del seu redós.

Per assolir l’objectiu del congrés, el comitè organitzador plantejava l’estudi a l’entorn de tres línies de recerca principals: (a) la literatura d’exili: identitat i refugi —anàlisi de la crisi identitària que produeix la pèrdua de l’entorn que comporta l’exili i estudi del paper que exerceix la literatura en la recuperació i reconstrucció de la identitat i de les arrels perdudes—; (b) la hibridació cultural de les literatures d’exili —estudi de les literatures d’exili que recullen elements propis d’un context històric, social i cultural de mestissatge, fruit de la barreja del bagatge personal de l’exiliat amb la societat receptora; anàlisi de la identitat híbrida, reflectida en l’obra literària, entre allò que els escriptors deixen enrere i allò que els acull—, i (c) l’exili i la figura de l’exiliat en la literatura —l’exili i la figura de l’exiliat com a matèria literària, la construcció del(s) mite(s) de l’exiliat i de l’exili. Es van llegir més de vuitanta comunicacions d’investigadors procedents d’universitats i centres de recerca d’arreu del món, una mostra molt representati-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

Llengua & Literatura, 31, 2021

va de diversos exilis transversals i diacrònics, però també dels més propers, que afecten el present que vivim. Països dels continents europeu i africà, l’Amèrica Llatina i l’Amèrica Central són alguns dels espais de sortida o de recepció d’escriptors que han viscut un exili i que n’han deixat una petjada literària, espais sobre els quals es va debatre de manera enriquidora durant la celebració del congrés.

El congrés va comptar amb tres ponències plenàries. La primera, «Exile and Civil War in Horace», a càrrec de Stephen Harrison de la Universitat d’Oxford. Harrison analitzà l’exili en Horaci, tema natural per al poeta llatí, que a les Odes va escriure de manera prominent sobre el seu dislocament. La segona, «El fil de Penèlope: la idea del retorn en la narrativa catalana de l’exili», a càrrec de Maria Campillo de la Universitat Autònoma de Barcelona, que versà sobre la tematització del retorn a partir de tres models estètics diferents i tres autors que operen, respectivament, des del realisme testimonial (Vicenç Riera Llorca), la fabulació paròdica (Pere Calders) i la distòpia (Francesc Trabal). La tercera i darrera, «Lapis Exillis: de com l’exili pot fer renéixer una cultura de les cendres», a càrrec de Joan Ramon Resina de la Universitat de Stanford. La ponència analitzà la imposició d’una diglòssia identitària en l’exiliat, atès el caràcter privatiu de la diàspora. Així mateix, es qüestionà sobre la identificació de l’exiliat amb la cultura acollidora i l’adquisició gradual dels seus hàbits i formes de pensar, amb especial èmfasi en la capacitat adaptativa dels exiliats, que, desarrelats espiritualment (això és, desconnectats) dels espais d’origen, són capaços d’obrir-se a una realitat més gran.

Així mateix, es van organitzar dues taules rodones que reflexionaren a l’entorn dels exilis passats i contemporanis, respectivament: «Viure i estudiar l’exili», amb la presència de Maria Campillo i Víctor Hurtado i la moderació de Montserrat Corretger; i «No posis cap clau a la paret. Tres escriptors refugiats a Catalunya parlen del seu exili», esdeveniment coorganitzat amb el PEN Català i amb la presència de Kaissa Oul-Braham i Milthon Robles i la moderació de Montserrat Palau.

Es van organitzar, també, dues activitats de caire cultural estretament lligades al tema central del congrés. Per una banda, el 23 d’octubre, l’Aula Magna va acollir el concert «Exilis: cançons d’exili i camins», a cura de Mariona Sagarra i Ferran Martínez (amb un repertori preparat ex professo i a l’entorn de poesies d’exili), i, per altra banda, del 14 d’octubre a l’1 de novembre, el CRAI del Campus Catalunya va acollir l’exposició «Els maquis al còmic: vinyetes resistents», de Paco Collado (un projecte divulgatiu al voltant de la lluita dels maquis i de la guerrilla antifranquista). Altrament, la imatge gràfica del congrés, un gravat de l’artista Roser Bru —catalana exiliada a Xile—, tampoc no és arbitrària: l’obra «Doble mirada», amb el rerefons del diàleg entre exilis i exiliats. En paral·lel, durant la celebració del congrés, i amb un seguiment notable, es va donar compte de totes les activitats realitzades mitjançat el compte de Twitter @literaturaexili i l’etiqueta #litexiliURV.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

L’esdeveniment va comptar amb el patrocini de l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Privada Mútua Catalana. Alhora, van col·laborar-hi les institucions i entitats següents: la Diputació de Tarragona, l’Amical de Mauthausen, la Fundació Josep Irla, l’Institut Ramon Llull, el Museu Memorial de l’Exili i el PEN Català. Així mateix, també es va comptar amb la col·laboració de diversos òrgans de la Universitat Rovira i Virgili: Publicacions URV, la Facultat de Lletres, la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari, el programa de Doctorat en Estudis Humanístics i el Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys. Així mateix, cal agrair la col·laboració d’alumnat i professorat dels departaments de Filologia Catalana i Estudis Anglesos i Alemanys.

El comitè organitzador —format per Jesús Carruesco, Montserrat Corretger, Diana Gorostidi, Emili Samper i Oriol Teixell— valora molt positivament la bona acollida del congrés, que es reflecteix en el nombre, qualitat i procedència variada de les comunicacions, ponències i taules rodones. Celebrat en el marc del vuitantè aniversari del final de la guerra civil espanyola i de l’inici de l’èxode republicà de 1939, el congrés i la seva capacitat d’acollir veus d’investigadors sobres exilis i exiliats molt diversos han fet avançar, sens dubte, els estudis històrics i literaris a l’entorn d’aquesta temàtica des d’un acostament polièdric.

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

EN RECORD I RECONEIXEMENT DE CURT WITTLIN (1941-2019)

JoseP Guia i marín

Doctor en Matemàtiques i en Filologia

Josep.Guia@uv.es

Quan vaig començar a llegir i estudiar textos clàssics catalans, des d’una perspectiva fraseològica sota la direcció de Maria Conca, em van sorprendre dues obres de Curt Wittlin ingents, per la feina feta, i admirables, per la feina ben feta: l’una, els quatre volums de l’edició crítica de la versió catalana de Guillem de Copons del Llibre del tresor de Brunetto Latini (1971-1989), i l’altra, el volum en format gran del Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues (1991).

Vaig conèixer el Dr. Curt Wittlin al XXI Congresso Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza (Palerm, 1995), on vaig tenir ocasió, en una sobretaula amical, fora de programa, d’exposar les meves recerques incipients sobre la intervenció de Joan Roís de Corella al Tirant lo Blanc. Wittlin hi era, i ens vam fer amics. De fet, va voler prologar aquell primer assaig meu, que duia per títol: De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del Tirant lo Blanc (1996). Potser no sabia a què s’arriscava, o sí, amb aquella gosadia. Perquè alguns sectors poderosos i excloents de la filologia catalana medieval no li perdonaren el gest i, menys encara, quan deixà dit que el llibre era un gran impuls a la investigació sobre el Tirant, o quan, poc després, publicàrem el treball conjunt «Nine Problem Areas Concerning Tirant lo Blanc» (1999). Cap departament de filologia catalana de les universitats dels Països Catalans, per no contradir el lobby desconeixent, no va proposar que fos distingit com a doctor honoris causa, malgrat els seus mèrits extraordinaris. Curt Wittlin es va morir el 23 de setembre de 2019 i va tenir, com es mereixia, un comiat d’alt contingut cultural i emotiu, on la seva estimada Maria Lluïsa va estar acompanyada de molta gent, amb intervencions de l’escriptor Emigdi Subirats, la violoncel·lista Cinta Salvadó, les rapsodes Sílvia Panisello i Xell Aixarch, els professors universitaris August Bover i Peter Burgess, la bibliotecària Irene Prades i l’alcaldessa de Tortosa Meritxell Roigé.

Curt Wittlin va nàixer a Reinach, a la vora de Basilea, el 13 d’abril de 1941. Va fer els estudis secundaris a la institució Humanistisches Gymnasium, fundada al segle xvi, on va cursar el batxillerat en filologia grecollatina (1960). Es va graduar en lletres romàniques a la Universitat de Basilea, on va ser deixeble del Dr. Germà Colón, que el va introduir en el coneixement i l’estima de la llengua catalana. Va ampliar estudis a les Universitats de París, Florència i Barcelona i es va doctorar a Basilea (1965), sota la direcció de Germà Colón (1928-2020), que ha mort pocs

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

mesos després que el seu deixeble. Un savi Dr. Colón que —permeteu-me la citació— va veure amb bons ulls aquell meu llibre que va prologar Wittlin: «L’autor argumenta amb molt d’enginy la seua tesi, i el llibre, amb elucubracions i qualque petita fantasia, es llig amb deler. (...) Ara haurem de mirar el Tirant amb uns altres ulls.» (colón 1999: 126, n. 2) Després de doctorar-se, Wittlin va marxar a Amèrica, on va impartir classes de francès i alemany en un College a Kentucky. El 1967, va obtenir plaça de professor a la Universitat de Saskatchewan (Canadà), de la qual va esdevenir catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica, fins a la seva jubilació, l’any 2000.

Va decidir viure en terra catalana, en la jubilació, la qual cosa posa de manifest que la seva catalanitat anava molt més enllà del treball acadèmic de recerca. A més, va triar un indret central de la nació completa, al Baix Ebre, equidistant de València i Barcelona. Wittlin estimava pregonament el nostre país i era coneixedor de la seva unitat i partidari de la seva independència. Un indret a prop del Mont Caro i dels Ports de Beseit, serralades que va recórrer sovint, ja que era un enamorat de la muntanya: amb l’amic i col·lega Narcís Garolera va resseguir les petjades pirinenques de Mossèn Cinto i en van fer un llibre preciós: Jacint Verdaguer. Del Canigó a l’Aneto (2002). I aprofito per recordar amb complaença una pujada que férem a la Serra de Bèrnia ell, Til Stegmann, Maria Conca i jo, aprofitant la trobada Tirant lo Blanc: temes i problemes de recepció i traducció literàries (Alfàs del Pi, octubre 1997).

Durant la seva llarga estada al Canadà, sempre que podia (vacances, anys sabàtics...) se’n venia als Països Catalans, a fer recerques en arxius i biblioteques i a fer excursions per valls i muntanyes. Era un treballador i un caminador infatigable. Una vegada jubilats, tant ell com la seva esposa Maria Lluïsa, especialista en escenografies teatrals, van adquirir una modesta casa rural a Roquetes, amb una mica d’hort i de secà, on Wittlin feia de pagès. Després van passar a un pis, a Tortosa. Van ser uns anys feliços, certament, abans de la malaltia que li feia perdre la memòria que tant havia conreat. La Universitat de Saskatchewan el va acomiadar nomenant-lo «Investigador de l’Any» (1999) i la Generalitat de Catalunya el va rebre atorgant-li la Creu de Sant Jordi (2000). Prèviament, l’Institut d’Estudis Catalans l’havia acollit com a membre corresponent de la Secció Filològica (1997) i li havia lliurat el Premi Internacional Catalònia (1999). L’any 2004, ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Des del 1988, era membre de la Royal Society of Canada (Acadèmia d’Arts, Humanitats i Ciències del Canadà) i havia estat president de la North American Catalan Society (1990-1993).

Curt Wittlin era un home molt afable i obert, amb qui hom es trobava sempre ben acollit, un home savi que gaudia de comunicar la seva saviesa i que sempre ho feia amb humilitat, fent ús sovint d’una subtil ironia que feia goig. Era un home sense dogmes ni apriorismes, gens amic d’ortodòxies i temes tancats i barrats. Mai no avantposava el càlcul de la seva conveniència a la recerca de la veritat. Així, per exemple, no s’estava de dir, en una entrevista de 2015, a les portes de l’Any Llull, que «en un país normal, la figura d’Eiximenis seria molt més important que la del

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

236

Llengua & Literatura, 31, 2021

propi Llull (...) Molts llibres de Llull no són intel·ligibles per algú que no ha fet tot un curs universitari sobre com llegir Llull. (...) Eiximenis no tan sols ha escrit en la llengua del poble, però ha escrit per al poble, mentre que Llull pensava en un lector més intel·lectual» (wiTTlin 2015). Opinions com aquestes, és clar, no eren acceptables per a l’oficialisme medievalista.

L’extens inventari dels treballs de recerca de Curt Wittlin ha estat enllestit i publicat per August Bover, en la miscel·lània Estudis medievals en homenatge a Curt Wittlin, editada per Emili Casanova i altres (Alacant, 2015). Hi ha citats setze llibres (entre els anys 1970 i 2006), cent trenta publicacions en revistes, obres col·lectives i actes de congressos (entre 1963 i 2011), cent seixanta ressenyes (entre 1975 i 2011) i trenta-sis conferències universitàries (entre 1978 i 2002). És molt destacable el nombre de ressenyes de treballs d’altri, mostra fefaent d’una gran generositat i dedicació envers la col·lectivitat acadèmica, per tal de contribuir a tenir-la críticament i puntualment informada. Així mateix, donava a conèixer internacionalment la literatura catalana quan les ressenyes eren escrites en espanyol, francès, italià, anglès o alemany.

Dos temes sobresurten en els estudis de Wittlin: les traduccions i Francesc Eiximenis, sense menystenir-ne d’altres, com ara el Tirant lo Blanc (dinou entrades del repertori de Bover), Joan Roís de Corella (nou entrades), Ramon Llull (vuit entrades), manuscrits, inventaris i biblioteques medievals (vuit entrades), etc. La seva formació en llengües clàssiques i el seu ampli coneixement de llengües modernes va fer que el món de les traduccions, en totes les direccions, fos predominant en els seus treballs de recerca i d’edició: entre els més de cinquanta treballs dedicats explícitament a les traduccions, s’hi troben els que fan referència a versions catalanes o romàniques de textos llatins (Titus Livi, Ciceró, Joan de Gal·les, Sant Agustí, Egidi Romà, la Bíblia...), així com els que descobreixen i estudien versions d’una llengua moderna en una altra, sobretot medievals però també més modernes. És significatiu que un llibre que recull diversos estudis seus d’aquesta índole porti com a títol, ben suggestiu: De la traducció literal a la creació literària (1995).

L’altre tema que s’enduu la palma en les preocupacions de recerca del professor Wittlin és l’obra de Francesc Eiximenis, en la qual s’introduí per l’encàrrec del senyor Casacuberta de revisar la transcripció de Frank Naccarato de Lo libre de les dones. Més de quaranta entrades de la seva producció fan referència a Eiximenis. Gràcies a ell podem llegir en una edició solvent els volums de la magna obra de Lo Chrestià. Hauria estat un gran benefici per a la literatura catalana que hagués pogut ocupar-se, igualment, de l’edició crítica de la Vita Christi eiximeniana.

Pel que fa al Tirant, és evident que Curt Wittlin —com també Coromines, Colón i tants d’altres— tenia i defensava punts de vista i interpretacions diferents de les de l’ortodòxia dominant. Així, per exemple, opinava que la dedicatòria i el colofó del Tirant eren paratextos de ficció, que no foren conservats pels traductors de l’obra. En relació amb això, em va dir en més d’una ocasió: «Si no existissin la dedicatòria i el colofó, ja fa anys que la crítica hauria assignat l’obra anòni-

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

ma Tirant lo Blanc a Joan Roís de Corella, l’únic escriptor capaç d’escriure-la a la València de l’època». I afegia, sorneguer: «et donaran la raó després de mort». Curt Wittlin fou un investigador integral. En humanitats, a diferència de les ciències positives, hi ha dues menes de papers: els dels descobridors i els dels comentaristes. És a dir, els qui aporten veritables novetats al coneixement, i els qui fan disquisicions, més o menys enginyoses o brillants, sobre fets ja coneguts. En les revistes matemàtiques, per exemple, si no s’hi aporta un resultat nou, no s’hi publica. I encara menys si s’omet la menció dels precedents sobre el tema, això és, si no s’hi exposa com cal l’estat de la qüestió. És important, doncs, analitzar la figura d’un investigador des d’aquestes exigències. Curt Wittlin ha estat un «descobridor»: de nous manuscrits (trobats, estudiats i editats), de falses atribucions d’autoria, de fonts desconegudes, d’al·lusions contextuals... Parafrasejant, i completant, un conegut aforisme de Joan Fuster: «Corregir i augmentar: això és la cultura», podríem dir: «Descobrir i publicar: això és la investigació». Curt Wittlin ha estat un dels més solvents investigadors de la literatura catalana medieval. El seu record i la seva obra seran perdurables.

Beneixama, 2 de setembre de 2020

BIBLIOGRAFIA

colón (1999): Germà Colón, «Entre el Cartoixà de Corella i el Tirant», dins Vicent Martines (ed.), Estudis sobre Joan Roís de Corella, Alcoi: Marfil, ps. 125-132. wiTTlin (2015): Curt Wittlin, entrevista a Canal 21 Ebre, 3 de desembre. En línia a: <https://www.youtube.com/watch?v=BhUMwtPJukQ>

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 223-237

SUMARI

ESTUDIS I EDICIONS

Sergi Barceló-TrigueroS: «L’engan que huy cascú pren en son viure»: noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues

7 enric Falguera: Notes sobre el pensament literari d’Agustí Bartra: les col·laboracions a Lletres i a La Nova Revista

35

Jordi MaS lóPez: Panorama des del pont estant: Arthur Miller traduït per Arbonès i Sellent 51

carleS royo: La restricció dels sintagmes nominals escarits en els verbs psicològics del català

reSSenyeS i noTeS críTiqueS

reSSenyeS col·lecTiveS

79

Abusos comesos a Lleida per Peire de Lobeira (Francesc Bernat i Baltrons) 105

Flamenca (Lola Badia Pàmies)

108

Ausiàs March e il canone europeo (Francesc J. Gómez) 112

Història de la literatura catalana (V). Literatura contemporània. El Viutcents (I) (Elisa Martí López)

116

Lectures, edicions i recreacions literàries de Ramon Llull durant el Vuitcents (Joan Santanach i Suñol) 120

Carles Salvador (1893-1955), escriptor, gramàtic, mestre (Vicent Pitarch) 123

L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx (Isabel Marcillas Piquer) 127

La llegenda, entre el folklore i la literatura (Caterina Valriu Llinàs) 130

Epistolari Joan Colomines - Salvador Espriu (Víctor Martínez-Gil) 133

Rodoreda, sempre admirable. Sobre quatre llibres recents (Neus Real) 137

Manuel de Pedrolo, una mirada oberta (Antoni Munné-Jordà) 142

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 241-246

242

Llengua & Literatura, 31, 2021

Pedrolo informa (Elisabet Prats Palop)

El Barrufet Gramàtic (Josep Ferrer i Costa)

146

150

Vigència i reivindicació de Pau Faner (Josep Camps Arbós) 153

Poesia experimental (Maria Sevilla Paris)

Bilingüisme, autotraducció i literatura catalana (Josep Marco Borillo)

156

160

reSSenyeS individualS

raMon llull: Medicina de pecat (Alba Romanyà Serrasolsas)

164

Joan gelaBerT: L’alegria inaudita. Reflexions sobre el Llibre de contemplació en Déu (Pere Garau Borràs) 167 arnau de vilanova: Interpretatio de visionibus in somniis dominorum Iacobi Secundi, regis Aragonum et Friderici Tertii, regis Siciliae, eius fratris (Carmel Ferragud)

169

auSiàS March: Un male strano. Poesie d’amore (Lola Badia Pàmies) 173

Paolo cherchi: Ammiraglio Tirante. Studi sul Tirant lo Blanc (Rafael Beltran)

JacoPo geSioT: Romanzi tiranni. La prosa iberica di cavalleria nel primo Cinquecento padano (Francesc J. Gómez)

Bruno de den: Darrere l’Espill. Apuntes sobre Jaume Roig y su entorno familiar (Antònia Carré)

177

180

183

Pere anToni BernaT: Comèdia de la General Conquista de Mallorca (Catalina Martínez Taberner) 187

Joana de vigo i Squella: Ifigenia a Tàurida. Traducció d’Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche (Catalina Martínez Taberner) 189 roSSend arúS i arderiu: Teatre complet I. 1865-1873 (Ramon Bacardit Santamaria)

192

JoSeP SeBaSTià PonS: Poesia catalana completa (Christian Camps) 195 euSeBi ayenSa i PraT: La mel del record. Estudi i edició de la Faula d’Orfeu, de Josep Sebastià Pons (Montserrat Jufresa Muñoz) 199

iMMa Farré i vilalTa: La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme (Josep Camps Arbós) 201

FranceSc vilanova: Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (19391949) (Manuel Llanas)

Mercè rodoreda: Teatre (Maria Moreno i Domènech)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 241-246

204

207

gaBriel FerraTer: Curs de literatura catalana contemporània (Josep Murgades) 210

JauMe lloreT i eSquerdo: Els titelles al País Valencià (Vicent Vidal Lloret) 213

Pilar godayol: Feminismes i traducció (1965-1990) (Alba Romanyà Serrasolsas) 217

crònica

anTon carBonell: Any Colla de Sabadell 2019 223

Manuel guerrero BrulleT: Any Joan Brossa 2019 227

eMili SaMPer & oriol Teixell: Congrés Internacional Literatura i Exili 231

JoSeP guia i Marín: En record i reconeixement de Curt Wittlin (1941-2019) 234

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 241-246

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS

Sergi Barceló-TrigueroS: “L’engan que huy cascú pren en son viure”: New data on the poetry of Miquel Ortigues 7 enric Falguera: Notes on the literary thought of Agustí Bartra: Contributions to Lletres and La Nova Revista 35

Jordi MaS lóPez: A View from the Bridge: Arthur Miller Translated by Arbonès and Sellent 51 carleS royo: The constraint on bare noun phrases in Catalan psychological verbs

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES

COLLECTIVE REVIEWS

Abuses committed in Lleida by Peire de Lobeira (Francesc Bernat i Baltrons)

Flamenca (Lola Badia Pàmies)

Ausiàs March e il canone europeo (Francesc J. Gómez)

History of Catalan literature (V). Contemporary literature. The EighteenHundreds (I) (Elisa Martí López)

Readings, editions and literary recreations by Ramon Llull during the Eighteen-Hundreds (Joan Santanach i Suñol)

Carles Salvador (1893-1955), writer, grammarian, teacher (Vicent Pitarch)

The imprint of myth in the literature of the first third of the twentieth century (Isabel Marcillas Piquer)

The legend, between folklore and literature (Caterina Valriu Llinàs)

Joan Colomines - Salvador Espriu epistolary (Víctor Martínez-Gil)

Rodoreda, always admirable. On four recent books (Neus Real)

Manuel de Pedrolo, an open look (Antoni Munné-Jordà)

Pedrolo informa (Elisabet Prats Palop)

The Grammar Smurf (Josep Ferrer i Costa)

Validity and vindication of Pau Faner (Josep Camps Arbós)

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 241-246

79

105

108

112

116

120

123

127

130

133

137

142

146

150

153

Experimental poetry (Maria Sevilla Paris)

156

Bilingualism, self-translation and Catalan literature (Josep Marco Borillo) 160

INDIVIDUAL REVIEWS

raMon llull: Medicina de pecat (Alba Romanyà Serrasolsas)

Joan gelaBerT: L’alegria inaudita. Reflexions sobre el Llibre de contemplació en Déu (Pere Garau Borràs)

arnau de vilanova: Interpretatio de visionibus in somniis dominorum Iacobi Secundi, regis Aragonum et Friderici Tertii, regis Siciliae, eius fratris (Carmel Ferragud)

auSiàS March: Un male strano. Poesie d’amore (Lola Badia Pàmies)

Paolo cherchi: Ammiraglio Tirante. Studi sul Tirant lo Blanc (Rafael Beltran)

JacoPo geSioT: Romanzi tiranni. La prosa iberica di cavalleria nel primo Cinquecento padano (Francesc J. Gómez)

Bruno de den: Darrere l’Espill. Apuntes sobre Jaume Roig y su entorno familiar (Antònia Carré)

Pere anToni BernaT: Comèdia de la General Conquista de Mallorca (Catalina Martínez Taberner)

164

167

169

173

177

180

183

187

Joana de vigo i Squella: Ifigenia a Tàurida. Traducció d’Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche (Catalina Martínez Taberner) 189

roSSend arúS i arderiu: Teatre complet I. 1865-1873 (Ramon Bacardit Santamaria)

192

JoSeP SeBaSTià PonS: Poesia catalana completa (Christian Camps) 195 euSeBi ayenSa i PraT: La mel del record. Estudi i edició de la Faula d’Orfeu, de Josep Sebastià Pons (Montserrat Jufresa Muñoz) 199 iMMa Farré i vilalTa: La revista Joventut: literatura, modernitat i eclecticisme (Josep Camps Arbós) 201

FranceSc vilanova: Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (19391949) (Manuel Llanas) 204

Mercè rodoreda: Teatre (Maria Moreno i Domènech) 207 gaBriel FerraTer: Curs de literatura catalana contemporània (Josep Murgades) 210

JauMe lloreT i eSquerdo: Els titelles al País Valencià (Vicent Vidal Lloret) 213

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 241-246

246

Llengua & Literatura, 31, 2021

Pilar godayol: Feminismes i traducció (1965-1990) (Alba Romanyà Serrasolsas) 217

REPORTS

anTon carBonell: Sabadell Colla Year 2019

Manuel guerrero BrulleT: Joan Brossa Year 2019

eMili SaMPer & oriol Teixell: International Congress of Literature and Exile

JoSeP guia i Marín: In memory and recognition of Curt Wittlin (1941-2019)

223

227

231

234

Llengua & Literatura. Núm. 31 (2021), ps. 241-246

INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. Enviament dels treballs

2. Citacions bibliogràfiques

3. Citacions textuals

4. Dedicatòries i referències a premis

5. Encapçalament de treballs i ressenyes

6. Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs

Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (arnau.vives.pi@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS).

L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat

1. Podeu veure la versió ampliada d’aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

Llengua & Literatura, 31, 2021

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L.

2. Citacions bibliogràfiques

Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia.

2.1. La citació

Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al.

Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball.

(gulSoy 1961: 214)

(KnuTh 1986a) / (KnuTh 1986b)

2.2. La bibliografia

No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès.

• El cognom de l’autor en versaleta.

• L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts.

• El nom i el cognom de l’autor, en rodona.

• El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes.

• Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

Instruccions per als autors 249

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol.

• Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.).

• Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm.

Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15.

BaSTardaS (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva.

• El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol.

• El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta.

• En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues.

• El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues.

Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalunya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final.

• En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta.

góMez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

250

Llengua & Literatura, 31, 2021

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals

• Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua.

• Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació.

• Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11.

• Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’).

4. Dedicatòries i referències a premis

• Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes

5.1. Treballs

• El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès.

• El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats.

• A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor.

• A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim.

• Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim.

Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

5.2. Ressenyes

5.2.1. Ressenyes col·lectives

• Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva).

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

• La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent:

Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor.

Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

Ciutat: editorial (separats per dos punts).

La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número.

No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

J. gulSoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

Llengua & Literatura, 31, 2021

5.2.2. Ressenyes individuals

• Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra.

• L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts.

Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma.

Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma).

La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número.

No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre.

gulSoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta.

• Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat).

Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL).

6. Abreviatures i símbols

Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors.

Els autors en el moment de lliurar els articles a la revista llengua & liTeraTura per a sol·licitar-ne la publicació accepten els termes següents:

— Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Llengua i Literatura els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a revista llengua & liTeraTura.

— Els autors responen davant la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

— És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

— La Societat Catalana de Llengua i Literatura està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

— Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

— La revista llengua & liTeraTura no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms,

dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista llengua & liTeraTura.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista llengua & liTeraTurai no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista llengua & liTeraTura, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

SUMARI

ESTUDIS I EDICIONS

Sergi Barceló-TrigueroS: «L’engan que huy cascú pren en son viure»: noves dades sobre la poesia de Miquel Ortigues 7 enric Falguera: Notes sobre el pensament literari d’Agustí Bartra: les col·laboracions a Lletres i a La Nova Revista 35 Jordi MaS lópez: Panorama des del pont estant: Arthur Miller traduït per Arbonès i Sellent 51 carleS royo: La restricció dels sintagmes nominals escarits en els verbs psicològics del català 79

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

CRÒNICA

anTon carBonell: Any Colla de Sabadell 2019

223 Manuel guerrero BrulleT: Any Joan Brossa 2019

227 eMili SaMper & oriol Teixell: Congrés Internacional Literatura i Exili

JoSep guia i Marín: En record i reconeixement de Curt Wittlin (1941-2019)

231

234