Tamid by Institut d'Estudis Catalans

VOLUM 10 / 2014 Jaume Riera i Sans: Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta / Moses ben Nahman, Bonastruc de Porta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Josep M. Llobet i Portella: Documents relacionats amb els avalots contra els jueus ocorreguts l’any 1391 / Documents related to the anti-Jewish riots of 1391. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 Danièle Iancu-Agou: Les juifs d’Arles (1391-1414). Leur aptitude aux sciences (les Avigdor) et à l’accueil de coreligionnaires catalans / Els jueus d’Arle (1391-1414). La seva aptitud per a les ciències (els Avigdor) i per a l’acolliment dels coreligionaris catalans / The Jews of Arles (1391-1414). Their aptitude for sciences (the Avigdors) and predisposition to take in Catalan Jews . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Miguel Ángel Motis Dolader: Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida según los procesos inquisitoriales a finales del siglo xv / Claus i identitats dels judeoconversos de Lleida segons els processos inquisitorials de final del segle xv / Characteristics and identities of Jewish converts from Lleida, according to records of late 15th-century inquisitorial trials . . . . 81 Pere Casanellas: Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu de la disputa de Barcelona de 1263 entre fra Pol Cristià i rabí Mossé ben Nahman / Catalan proper nouns and other Catalan words in the Hebrew account of the Barcelona disputation of 1263 between Friar Paul Christian and Rabbi Moses ben Nahman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147 Notícies bibliogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169

10 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

2014

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175

Institut d’Estudis Catalans Tamid 10_COBERTA.indd 1

23/12/2015 10:29:16

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

10 2014

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics. Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert. Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011). Comitè Editorial Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum), Jordi Casanovas i Miró (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Eulàlia Vernet i Pons (Universitat Autònoma de Barcelona) Director Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum) Editora de recensions Eulàlia Vernet i Pons (Universitat Autònoma de Barcelona) Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (Nouvelle Gallia Judaica, CNRS), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Societat Catalana d’Estudis Hebraics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620 Fax: 932 701 180 scehb@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Accés, indexació, avaluació Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/tamid Articles indexats en: RAMBI. Avaluació: CARHUS Plus +, CIRC, Latindex, MIAR. Indexació: BDDOC-CCSIC, Dialnet, DICE, Dulcinea, e-Revistas, ExLibris, MLA, RAMBI, Ri-OPAC, SHERPA-ROMEO, Uhlrich’s, Union List of Serials.

Coberta Fotograﬁa: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid ). Disseny: Natàlia Arranz © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, ﬁlial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol – Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 – ISSN (ed. impresa): 1138-5561 Dipòsit Legal: B-416-1998

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre i que s’hi facin constar els autors. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Índex

Jaume Riera i Sans: Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta / Moses ben Nahman, Bonastruc de Porta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Josep M. Llobet i Portella: Documents relacionats amb els avalots contra els jueus ocorreguts l’any 1391 / Documents related to the antiJewish riots of 1391 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Danièle Iancu-Agou: Les juifs d’Arles (1391-1414). Leur aptitude aux sciences (les Avigdor) et à l’accueil de coreligionnaires catalans / Els jueus d’Arle (1391-1414). La seva aptitud per a les ciències (els Avigdor) i per a l’acolliment dels coreligionaris catalans / The Jews of Arles (1391-1414). Their aptitude for sciences (the Avigdors) and predisposition to take in Catalan Jews . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Pere Casanellas: Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu de la disputa de Barcelona de 1263 entre fra Pol Cristià i rabí

Mossé ben Nahman / Catalan proper nouns and other Catalan words in the Hebrew account of the Barcelona disputation of 1263 between Friar Paul Christian and Rabbi Moses ben Nahman . . . . . . . . . . . . . . . 125 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147 Notícies bibliogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169 Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 7-33 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.34 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta Jaume RIERA I SANS Rebut: 25.04.2014 — Acceptat: 21.10.2014 Resum. L’article raona i formula, com a tesi, la identitat de Moixè ben Nahman, el famós escriptor jueu del segle xiii, amb el Bonastruc de Porta dels documents llatins de la seva època. Després d’apuntar l’origen dels dubtes que alguns autors han mantingut sobre l’expressada identitat, planteja l’ús del doble nom, litúrgic i vulgar, entre els jueus mascles de Catalunya i la seva gran extensió. El cos de l’article és dedicat a comentar, un per un, els set documents llatins que avui es coneixen referents al mestre dels jueus de Girona. Apareix sempre amb el títol de mestre dels jueus, i tant amb el nom de Mossé com de Bonastruc de Porta, i també sense nom. Més en particular, es posa en relleu un document de l’any 1271, recentment descobert, sobre un fill de Bonastruc de Porta, de Girona, protegit per la infanta Berenguera de Castella; dada que concorda amb el destinatari de la famosa carta moral que Moixè ben Nahman adreçà al fill que residia a la cort del rei de Castella. Un cop establerta documentalment la identitat, s’exposen altres dades històriques que la corroboren. Un darrer apartat dilucida el tipus de relació que el personatge va mantenir amb el rei Jaume I d’Aragó. En apèndix es publiquen els documents llatins. Paraules clau: Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta, escriptors jueus, onomàstica jueva, Catalunya, Jaume I d’Aragó, segle xiii

Correspondència: Jaume Riera i Sans. Avinguda del Bogatell, 19, 2n 3a. E-08005 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 932 251 866. A/e: casimir.agusti@gmail.com.

8 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

Moses ben Nahman, Bonastruc de Porta Abstract. This article formulates and provides arguments to support the thesis that Moses ben Nahman, the famous 13th-century Jewish writer, and Bonastruc de Porta, to whom Latin documents of the time refer, were one and the same person. After explaining the origin of the doubts some authors have voiced in that respect, the article discusses the practice of using two names, one liturgical and one for everyday life, which was widespread among Jewish males in Catalonia. The main body of the article comments, one by one, on the seven Latin documents currently known to refer to the rabbi of Girona. While they all identify the individual in question as a rabbi, one of them calls him Moses and others Bonastruc de Porta, and some do not name him at all. Particular emphasis is placed on a recently discovered document from 1271, which mentions a son of Bonastruc de Porta, from Girona, who enjoyed the protection of Princess Berengaria of Castile. On that basis, the identity of Bonastruc de Porta’s son tallies with that of the recipient of the famous moral letter that Moses ben Nahman sent to a son of his who lived in the court of the King of Castile. With an identity between Moses ben Nahman and Bonastruc de Porta established through documentation, the article proceeds to present other historical supporting data. Its final section casts light on the nature of the rabbi’s relationship with King James I of Aragon. The aforementioned Latin documents are set out in the appendix to the article. Keywords: Moses ben Nahman, Bonastruc de Porta, Jewish writers, Jewish onomastics, Catalonia, James I of Aragon, 13th century

Des de fa més d’un segle, hi ha un consens gairebé general, entre els estudiosos, sobre l’atribució dels dos noms que encapçalen aquest article a un sol personatge jueu, el teòleg, exegeta i talmudista de Girona, del segle xiii, que no necessita presentació. C. B. Chavel, autor de la biografia més citada, va acceptar el doble nom,1 i abans i després d’ell ho consignen les enciclopèdies més solvents i moltes monografies. També des de fa més d’un segle, el mencionat consens no ha estat unànime, ni ho és encara avui. La majoria d’historiadors de la literatura hebraica, per exemple, no es pronuncien sobre la qüestió. El llibre recent de N. Caputo,

1. Chavel, Rabbi Moshe ben Nachman, p. 30.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 9

que sembla prometre un estudi complet sobre el personatge, no comenta els documents llatins que l’afecten, ni dedica cap apartat a l’ús del doble nom.2 Adesiara, erudits en diversos camps no s’estan de manifestar que els dos noms són diferents i deuen correspondre a dos coetanis. Hi ha qui ho afirma simplement, sense raonar la seva opinió.3 Algun altre remarca que, en aquest cas, l’ús d’un doble nom és un supòsit que no està avalat per documents hebraics ni llatins. Burxant més, s’ha argumentat que el perfil humà que revelen els escrits de Moixè ben Nahman no s’adiu amb les relacions públiques de Bonastruc de Porta, de qui no s’ha conservat res escrit.4 Curiosament, els adherents a la identitat personal dels dos noms s’han mostrat molt poc ardits en la seva defensa. Quan estudien la disputa de Barcelona de 1263, prenen en compte els tres documents llatins que s’hi refereixen, l’un a nom de Mossé, mestre jueu de Girona, i dos a nom de mestre Bonastruc de Porta, també de Girona; però no s’encaren amb decisió a integrar la resta de documents llatins en la seva biografia. La majoria, com els mateixos Chavel i Caputo, els ignoren o els passen per alt. D’altres hi al·ludeixen tímidament, com si trepitgessin un terreny insegur. Tant és així que dos dels quatre documents llatins que esmenten Bonastruc de Porta no s’han imprès mai. Els estudiosos s’han refiat d’uns resums indicats fa molts anys per Jean Régné, creient-los correctes.5 Si eren quatre els documents llatins de Bonastruc de Porta que es coneixien, avui en tenim un més, recuperat recentment. Enllaça una dada biogràfica de Bonastruc de Porta amb una de Moixè ben Nahman molt coneguda. El nou document, doncs, dóna un ple suport als qui mantenen la duplicitat de nom propi amb què era conegut, en vida i després de mort, el mestre dels jueus de Girona.

1. La formació del nus, o, més ben dit, dels nusos Antics annals i cròniques, tant hebraics com llatins, referien una disputa religiosa entre el dominicà fra Pau Cristià i mestre Mossé de Girona, o Moixè

2. Caputo, Nahmanides in medieval Catalonia. 3. Roth, Dictionary of Iberian Jewish and converso authors, p. 628. 4. Feliu, Lletres hebrees, p. 92-93. 5. Régné, «Catalogue des actes», 60 (1910), núm. 84 i 137.

10 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

ben Nahman, tinguda l’any 1263, al palau reial de Barcelona, en presència del rei Jaume I. Dins les comunitats jueves, corrien diferents versions, manuscrites i impreses, d’una relació hebraica de la disputa que hauria escrit el mateix Moixè ben Nahman. Els primitius historiadors hispànics la ignoraven, però un cronista que havia examinat els registres de l’Arxiu Reial de Barcelona retreia una relació llatina de la disputa de mestre Mossé, de l’any 1263, i un document de 1265 en què el rei suspenia un procés emprès contra mestre Bonastruc de Porta. S’hi deia que havia estat denunciat per frares dominicans pels excessos verbals proferits en una disputa religiosa tinguda amb fra Pau Cristià i per haver-la divulgat per escrit.6 D’acord amb els noms i les dates dels documents, hom interpretava que corresponien a disputes tingudes per fra Pau amb dos mestres jueus. Era temps de disputes públiques, es deia, i no calia estranyar-se de la seva pluralitat. A mitjan segle xix, els tres textos bàsics foren fets accessibles als erudits. L’any 1850 s’imprimien junts els dos documents llatins, de 1263 i 1265. Deu anys més tard, es publicava una relació hebraica de la disputa de Moixè ben Nahman. Els erudits podien parlar-ne amb material de primera mà. Els noms dels protagonistes jueus eren certament diferents. Les dates apareixien també espaiades. La disputa de mestre Mossé havia acabat l’agost de 1263. La suspensió del procés contra mestre Bonastruc de Porta datava d’abril de 1265, un any i vuit mesos més tard. Tot invitava a pensar que es tractava de dues disputes, i com a tals foren descrites per bibliògrafs,7 historiadors generals8 i un cronista local.9 Val a dir que els episodis presentaven unes coincidències inquietants, massa casuals per a poder amagar-les. Constava expressament que les dues disputes havien tingut lloc al palau reial de Barcelona, en presència del rei, i que havien estat instades pels frares dominicans. No hi havia cap dificultat que el disputador cristià fos un de sol, però era estrany que els dos jueus obligats a traslladar-se a Barcelona residissin a Girona, ambdós tinguessin el títol de mestre i tots dos haguessin posat per escrit la relació del contingut de les ses-

6. Diago, Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de Predicadores, f. 31-33; Diago, Historia de los victoriosíssimos antiguos condes de Barcelona, f. 286-288. 7. Torres Amat, Memorias para ayudar, p. 116-117 i 433-435. 8. Tourtoulon, Jacme Ier le Conquérant, vol. 2, p. 380-384; Amador de los Ríos, Historia social, política y religiosa de los judíos de España y Portugal, p. 231-235. 9. Girbal, Los judíos en Gerona, p. 35-37.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 11

sions, l’una en hebreu, conservada amb variants textuals, i l’altra al·ludida en la denúncia posterior dels frares. Hi havia encara un altre fet extern que cridava l’atenció. Una sola disputa d’aquell temps havia aconseguit tenir ressò. L’any 1266, el papa Climent IV havia instat el rei Jaume I a castigar l’audàcia del jueu que havia difós un escrit sobre la disputa amb fra Pau Cristià, en presència seva.10 No anomenava el jueu, però parlava d’un de sol. Correspon a Heinrich Graetz el mèrit d’haver resolt l’enigmàtica concordança entre els dos episodis. Argumentà que la suspensió del procés contra mestre Bonastruc de Porta, de 1265, es referia a la mateixa disputa de 1263, protagonitzada per mestre Mossé. La disputa generadora dels textos llatins i hebraics, doncs, era una de sola, només que el protagonista jueu usava un doble nom. L’explicació fou contradita per un altre historiador veterà,11 però meresqué una rèplica tan ben raonada12 que deixà convençuda la plana major dels erudits estrangers i també un erudit espanyol, que reprenia pel seu compte els arguments de Graetz defensant una única disputa i la singularitat del disputant jueu.13 No passaren gaires anys quan les aigües foren enterbolides per un altre cap. J. Jacobs, un erudit de parla anglesa comissionat per a explorar arxius peninsulars, descobrí més documents d’aquells anys que parlaven de disputes religioses. Convençut que havia de ser única, identificà Bonastruc de Porta, de Girona, amb Astruc de Porta, de Vilafranca del Penedès. Avalant la identificació, el 1264 publicà un document en el qual el rei Jaume condonava la pena d’exili dictada contra Astruc de Porta per les blasfèmies proferides en una disputa. Lamentablement, l’home no s’aturà ací. Sense cap més raó que la semblança de noms, identificà aquest Astruc de Porta, de Vilafranca, amb Astruc Ravaya, de Girona, que no tenia res a veure amb disputes.14 El despropòsit de Jacobs era greu. No hauria transcendit si la seva ignorància s’hagués dissimulat, però Francesc de Bofarull, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, reiterà la publicació del document de 1264 sobre Astruc de

10. Simonsohn, The Apostolic See and the Jews, núm. 226. La carta papal fou publicada primerament per Zurita, Indices rerum ab Aragoniae regibus gestarum, p. 145-146. 11. Kayserling, «Die Disputation des Bonastrüc mit Frai Pablo in Barcelona». 12. Graetz, «Die Disputation des Bonastrüc mit Frai Pablo in Barcelona». 13. Fernández y González, Instituciones jurídicas del pueblo de Israel, p. 120-122. 14. Jacobs, An inquiry into the sources of the history of the Jews in Spain, p. xii-xiii i 130131.

12 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

Porta i encara de dos més, de 1265, identificant-lo igualment amb Bonastruc de Porta, identificació que arrossegava una conseqüència notable, ja anunciada per Jacobs. Constava pel document de 1264 que Astruc de Porta era germà del financer Benvenist de Porta. Deduïa, doncs, que el mestre de Girona i el financer de Vilafranca eren germans. Enterbolia encara més la qüestió assegurant que un escrivà reial, de nom Bartomeu de Porta, era jueu.15 La confusió onomàstica es tornava a plantejar, i encara era major. Sorgí aleshores J. Millàs, un historiador solvent. Amb simplicitat, atesa la diferència de noms (Astruc-Bonastruc) i de lloc de residència (Vilafranca-Girona), esmenà l’error de Jacobs i de Bofarull, que havia començat a propagar-se;16 però els antics dubtes, renovellats i acrescuts, encara avui no s’han dissipat. Molts historiadors, entre els quals el redactor de l’Enciclopedia judaica castellana en diez tomos, han continuat pouant informació en les pàgines confusionàries d’Amador de los Ríos, Tourtoulon, Girbal, Jacobs i Bofarull, sense atendre les correccions dels breus articles de Graetz i Millàs. Per dissort, al llarg del segle xx, els qui tenien coneixements i autoritat per a destriar les dades corresponents als protagonistes jueus d’aquells episodis no hi han entrat a fons. Yitzhak Baer, induït per Bofarull, creia que els prenoms Astruc i Bonastruc eren idèntics.17 David Romano no va examinar els documents originals. Ofuscat per la pluralitat de disputes i processos per blasfèmia, renuncià a aclarir la identitat d’aquells personatges.18

2. Desfent els nusos Per descomptat, no seguirem el joc dels qui, ignorant l’article de Millàs, han elucubrat sobre la possible identificació de l’Astruc de Vilafranca amb el Bonastruc de Girona.19 No és un dubte racional, el crearen i l’han mantingut estudiosos dotats d’un bagatge informatiu deficient, i fa molts anys que fou dissipat. L’existència de cristians i jueus coetanis que compartien el cognom Porta (amb les variants ça Porta i Saporta) tampoc no ens inquieta, i no ens

15. Bofarull i Sans, «Jaime I y los judíos», p. 836-837. 16. Millàs i Vallicrosa, «Un error a la biograﬁa de Mossé ben Nahman de Girona». 17. Baer, Historia de los judíos en la España cristiana, vol. 1, p. 126. 18. Romano, «Els jueus de Girona als segles xii-xiii», p. 44-45. 19. Cohen, «Reﬂections on the text and context of the Disputation of Barcelona»; Chazan, Barcelona and beyond, p. 199-203.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 13

sentim obligats a aturar-nos-hi. El nostre intent és argumentar, amb documents i d’una altra manera, que Moixè ben Nahman, mestre dels jueus de Girona, també era conegut com a Bonastruc de Porta.

2.1. L’extensió del doble nom El primer punt que convé deixar ben establert és l’extensió de l’ús de dos noms, l’un litúrgic i l’altre quotidià, entre els jueus mascles de Catalunya. Tal costum no és desconegut dels estudiosos, però provoca reticències quan hom el veu atribuït a una gran personalitat del segle xiii com era Moixè ben Nahman. Ben mirat, les reticències són fora de lloc, perquè l’ús d’un doble nom és independent del relleu personal. El relleu social s’adquiria en edat madura, mentre que el doble nom s’originava a la infantesa i, pel que sabem, durava tota la vida. Són prou nombrosos els escriptors jueus de Catalunya que foren coneguts amb un doble nom. N’hi ha almenys deu que tenen entrada pròpia als repertoris i a les enciclopèdies. Posats en ordre cronològic aproximat, la relació comprèn els següents: Meixul·lam ben Xelomó de Piera (En Vides de Girona), Menahem ben Xelomó Meïrí (Vidal Salamó Mahir), Yedayà ben Abraham haPeniní (Bonet Abraham), Yossef Kaspí (Bonafós de l’Argentera), Moixè ben Yehoixua Narboní (Vidal Efrahim), Menahem ben Abraham (Bonafós Abraham), Yishaq ben Moixè ha-Leví (Profiat Duran), Yehoixua Abenvives ha-Lorqí (Astruc Lorquí), Zerahyà ha-Leví (Ferrer Saladí) i Azaryà ben Yossef ben Aba Mari (Bonafós Bonfill Astruc). No tan coneguts, potser, hi podem afegir el cabalista Xemuel ben Yishaq ha-Sardí (Lobell Cerdan), els astrònoms Natan del Barri (Vidal Abraham del Barri) i Yaaqob ben David ben Yom Tob (Bonet David Bonjorn), i el copista Hayyim ben Xaül Migdolí (Vidal Satorre). La possibilitat d’incloure Moixè ben Nahman (Bonastruc de Porta) en la relació no ha de presentar cap dificultat a un expert en literatura hebraica. Els exemples es poden ampliar amb homes de menys relleu i de tota l’època medieval, inclosos jueus de Girona i del mateix segle xiii. Els anys 1193 i 1217, un Bonastruc Escapat firmava en hebreu com a Moixè, i un Vidal, fill de Jucef «batlle», firmava com a Xem Tob.20 També a la mateixa ciutat, els anys

20. Riera i Sans, Els jueus de Girona i la seva organització, p. 30.

14 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

1246 i 1255, Salamó fill de Vidal de Na Dolça firmava com a Xelomó ben Hasday.21 Cal abandonar la creença, molt estesa, que els noms en vulgar dels jueus eren traducció del nom litúrgic. Alguns historiadors, en especial els coneixedors de l’hebreu, s’entesten a mantenir que els noms en vulgar són, han de ser, traducció de noms hebreus. El fet que alguns ho semblin o ho siguin (Bondia i Bonjorn, traducció de Yom Tob; Vides, traducció de Hayyim, o Deuslosal, traducció de Yehoixua) no permet elevar el fenomen a la categoria de llei. Basta un examen superficial per comprovar que no s’hi aplicava una correspondència idiomàtica. Els prenoms vulgars compostos de Bon- són massa nombrosos perquè puguin ser tots traducció de l’hebreu. Bonafós, Bonanasc, Bonanat, Bonastruc, Bondavid, Bondia, Bonet, Bonfill, Bonhom, Bonissac, Bonjac, Bonjorn, Bonjuha, Bonmacip, Bonnín i Bonsenyor, recollint només els masculins, salta a la vista que han estat formats a partir de l’idioma vulgar. Perd el temps qui pretén trobar noms hebreus que hi corresponguin semànticament. Hi ha hebraistes pedants que, citant un sol exemple, pensen que avalen una suposada llei general. Isidore Loeb creia que Bonsenyor corresponia a l’hebreu Tobiyyà. Moïse Schwab afirmava que Cresques era l’hebreu Sémah. Fidel Fita anava més enllà: assegurava que un escrivà de nom Barukh Hayyim «en catalán se llamaría Benet Vidal».22 Tots tres raonaven a priori i fantasiaven. El doble nom no es produïa amb un intent d’equivalència. Hi ha erudits que no es resignen a reconèixer que no obeïa a cap llei, i n’inventen. S’ha arribat a afirmar —sense proves, és clar— que es triaven noms fonèticament semblants, especialment els que comencen amb un mateix so, perquè així es recordaven millor (!).23 L’onomàstica dels jueus medievals no es regia per cap llei. El fet de trobar un o més Bonastruc que firmaven Moixè en hebreu no permet induir que tots els Bonastruc, ni la majoria, es diguessin també Moixè. Tampoc no és cert que, inversament, els jueus de nom Moixè el doblessin en Bonastruc. La correspondència entre els dos noms és imprevisible, particular de cada individu. Vidal Bellshom, resident a Castellfollit de Riubregós, mani-

21. Miret i Sans i Schwab, «Documents sur les juifs catalans aux xie, xiie et xiiie siècles», núm. xxix. 22. Fita, «Una carta hebrea de Solsona». 23. Burns, Els jueus a la cultura notarial, p. 16.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 15

festava que «in linga ebrea sum vocatus Mosse burbi Jefossua».24 Vidal Lobell, destacat dirigent de l’aljama de Girona, fill del cirurgià del mateix nom, firmà a la ketubbà amb el nom de «Leuí burbi Leuí burbi Isach».25 Bonanasc Astruc, jueu de Barcelona, confessava haver firmat la ketubbà autògrafament, «in nomine ebrayco vocato Bembenist».26 Res no permet endevinar el prenom hebreu que corresponia al nom català d’un jueu, fos Bellshom, Bonanasc, Bonastruc, Dolç, Salvat, Vidal o qualsevol altre. Els exemples són nombrosos: «Saluat Abrahona, alias vocatus Jassues Abrahona», «Jossua Alfouell, alias vocatus Dolç Alfouell», 27 «Jucef Salamó alias mestre Dolç Salamó»,28 etc. El doble nom dels jueus catalans procedia d’hàbits familiars imponderables. Es repetia en generacions posteriors, o no es repetia. No sempre tenim la sort de conservar documents que ens informin sobre el doble nom d’un jueu concret. Avui intentem demostrar que el mestre dels jueus de Girona tenia un doble nom. De la mateixa manera que abans d’ell, al seu temps, i en temps posterior, podia haver-hi més d’un Moixè ben Nahman, no ens ha de sorprendre que, a la generació posterior a la seva, es documenti més d’un Bonastruc de Porta, que tant pot ser un parent pròxim com llunyà.

2.2. Els documents llatins sobre Bonastruc de Porta, mestre jueu de Girona Els documents llatins estrictament coetanis, entre 1258 i 1271, sobre el mestre dels jueus són set, pel que avui sabem. Estan recollits a l’apèndix. Sis foren expedits per la cancelleria del rei Jaume I. El setè i darrer ho fou per l’escrivania de l’infant Pere, primogènit reial i hereu d’Aragó i Catalunya. L’un el 24. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Pere Pellisser 68/10, sense foliar, en data 22.10.1417. 25. Arxiu Històric Comarcal de Cervera, Fons notarial, Manuscrits «Jueus». La traducció de la ketubbà és del dia 10.11.1417. 26. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Pere de Pujol 33/2, f. 74r, en data 23.06.1385. 27. ACA, Canc., reg. 863, f. 134v, en data València, 09.01.1338 (Encarnació 1337); reg. 767, f. 8r, en data Barcelona, 03.12.1372. 28. Arxiu Històric Comarcal de la Conca de Barberà (Montblanc), Fons notarial de Santa Coloma de Queralt, Manual 4037, f. 86r, en data Santa Coloma, 19.02.1409. Era de Falset.

16 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

designa amb el nom de Mossé, quatre amb el nom de Bonastruc de Porta i dos sense expressar el nom. Comentarem, en primer lloc, els documents en els quals el mestre figura amb el nom de Bonastruc de Porta, que són quatre (núm. 1, 2, 5 i 6). Els dos primers, inèdits fins avui, parlen de diners i rendes que li foren concedits per Jaume I. El dia 2 de gener de 1258, essent a Barcelona, el rei ordenava a l’aljama de Girona que, en nom seu, s’obliguessin a abonar a Bonastruc de Porta, mestre jueu, 40 morabatins d’or. Com que una part del tribut d’aquell any havia estat satisfeta a l’avançada, el rei autoritzava l’aljama a descomptar 40 morabatins de la paga de Nadal, la darrera de l’any econòmic que acabava de començar.29 Abans de tres anys, el 17 d’octubre de 1260, també des de Barcelona, el rei concedia vitalíciament una propietat i una renda al mateix Bonastruc de Porta, mestre dels jueus de Girona. Més ben dit, modificava una anterior concessió de renda que no s’ha conservat. Expressa que tenia concedits els guanys del molí reial de la ciutat dit de sa Socarradora. A canvi d’aquesta renda, ara li concedia la propietat d’un altre molí reial de la ciutat, sense nom, situat al Mercadal, entre dos altres molins dits de Geronella i de Quart. Segons el rei, la renda del molí concedit anteriorment equivalia a la propietat i renda del que ara li concedia vitalíciament. Expressa el rei, també, que amb un conveni privat amb el noble Berenguer de Cardona, el mestre jueu havia permutat la renda del molí de sa Socarradora per 22 quarteres de forment anuals sobre la vila de Prades (Baix Camp). Per al cas que el noble deixés de fruir de les rendes de la vila, el rei establia que la renda de les 22 quarteres revertís a la Corona i que el jueu restés amb la propietat i les rendes del molí sense nom que ara li concedia.30

29. ACA, Canc., reg. 10, f. 30r. Publicat en l’apèndix, núm. 1. Fou indicat per Régné, Catalogue des actes, núm. 84. 30. ACA, Canc., reg. 11, f. 182r. Publicat en l’apèndix, núm. 2. Fou indicat per Régné, Catalogue des actes, núm. 137, amb un resum equivocat. No identiﬁcà el topònim Mercadal i cregué que el rei concedia, a més d’un molí, les rendes del mercat de la ciutat. Tampoc no entengué la permuta amb el noble i la suprimí. L’error i la supressió posen en evidència que els historiadors que els mantenen (que són tots) no han recorregut a l’original.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 17

Els molins reials de Girona estaven situats al Mercadal i, pel que sabem, eren molts.31 Consta que alguns jueus rics s’implicaren en la seva explotació. L’any 1271, l’infant Pere venia tots els esplets, fruits i drets que posseïa sobre els molins del Mercadal, per deu anys, a una societat integrada, inicialment, pels ciutadans Ramon Renau i Ramon Guarecs, i Astruc Salves, jueu de la ciutat. El preu era de 1 150 sous.32 Més endavant, l’any 1353, Bonafilla, muller de Bellshom Escapat, alienava el molí de la seva propietat, dit de Geronella, per 6 000 sous. Quan en descriu la situació, expressa que a tramuntana afronta amb el molí de Bonjuha Cresques.33 Per tant, el fet que el rei Jaume concedís de per vida la propietat d’un molí a un destacat jueu no es pot considerar extraordinari. Els altres dos documents reials que mencionen mestre Bonastruc de Porta deriven de la seva disputa amb fra Pau Cristià. Estan datats a Barcelona el 12 d’abril de 1265. El principal, núm. 6 de l’apèndix, l’any 1910 ja havia estat publicat més de cinc vegades,34 i després ho ha estat moltes més, tant en estudis sobre la disputa com en biografies de fra Ramon de Penyafort, que hi és mencionat, i en diplomataris de Jaume I. Tots dos s’han reproduït a l’apèndix,35 però n’estalviarem el comentari, que ens apartaria del que pretenem en aquest treball. Remarquem, tan sols, que el sisè no es pot interpretar com una absolució de la denúncia per atacs a la fe cristiana, de paraula i per escrit, presentada pels frares dominicans. La denúncia inicià un procés formal. El procés fou vist per un consell reial ampli, presidit pel rei, i acabà amb una proposta de sentència que era l’exili de dos anys per a Bonastruc de Porta i la crema de les còpies del seu escrit. Davant la no-acceptació de la sentència per part dels frares denunciants, el rei suspengué el procés, concedí al mestre jueu que no pogués ser reconvingut davant cap altre tribunal i li lliurà un guiatge amb pena molt forta als contraventors. El rei es limità, doncs, a suspendre el procés. En rigor, podia tornar a obrir-lo, i cloure’l amb sentència, en qualsevol moment. No sabem del cert si es va decidir a fer-ho quan va rebre pressions per part del

31. L’any 1358, un procurador del batlle general de Catalunya cedia emﬁtèuticament tots els censos i drets sobre els molins reials del Mercadal. En relaciona més d’una dotzena: Catàleg de pergamins, núm. 494. 32. ACA, Canc., reg. 37, f. 23v-24v, datat a Girona, 18.08.1271. 33. Catàleg de pergamins, núm. 465. 34. Les publicacions estan indicades per Régné, Catalogue des actes, al núm. 323. Oblidà almenys una publicació: Torres Amat, Memorias para ayudar, p. 116-117. 35. ACA, Canc., reg. 13, f. 265r. Publicats en l’apèndix, núm. 5 i 6.

18 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

papa. En tot cas, consta que, amb sentència d’exili o sense, l’any 1267 el mestre de Girona abandonà els dominis reials i es traslladà a Terra Santa.

2.3. Els documents llatins sobre el mestre jueu de Girona, sense nom Són dos, núm. 4 i 7 de l’apèndix. El primer, també de Jaume I, continua parlant de diners concedits. L’altre, de l’infant Pere, perllonga la concessió del molí feta per Jaume I a Bonastruc de Porta. Un any i mig després de la disputa de Barcelona, el 26 de febrer de 1265, des de Lleida, el rei Jaume assignava una font d’ingressos reials per la qual el mestre de Girona pogués cobrar 300 sous barcelonesos que li havia concedit en una data que no concreta. Els 300 sous constaven en un albarà reial que el mestre jueu no havia pogut cobrar. Un jueu de Barcelona, de nom Issac, es trobava en la mateixa situació. Tenia un altre albarà reial de 300 sous que tampoc no havia cobrat. A fi de liquidar les dues concessions pendents, el rei feia assignació al jueu de Barcelona de 600 sous sobre el tribut de l’aljama de la ciutat: els 300 del seu albarà i els 300 de l’albarà del mestre de Girona, i recuperava els dos albarans.36 Alguns historiadors han assimilat aquests 300 sous concedits pel rei al mestre dels jueus amb les 300 monedes que la relació hebraica de la disputa, feta en primera persona de Moixè ben Nahman, expressa que el rei li lliurà en acabat. Unes versions diuen que eren sous de plata (dinarim), mentre que d’altres diuen que eren morabatins d’or (zehuvim). La traducció catalana d’Eduard Feliu hi consignà morabatins: «L’endemà vaig anar a veure el senyor Rei, el qual em digué: Torna-te’n a la teva ciutat en pau i seguretat. I em donà trescentes monedes d’or. Vaig prendre comiat d’ell molt amorosament».37 Deixant a part la indeterminació del metall de les monedes, l’escena manca de versemblança històrica. Els reis i els grans senyors no portaven diners al damunt. No pagaven res directament. Si volien fer caritat a un ermità que els sortia al camí, o gratificar un joglar que els entretenia, se servien de la bossa del majordom, que els acompanyava tothora, o del tresorer, si hi era present. Per a quantitats elevades, ordenaven l’expedició d’un albarà de concessió. L’escena

36. ACA, Canc., reg. 14, f. 70r. Publicat en l’apèndix, núm. 4. Fou indicat per Régné, Catalogue des actes, núm. 319. 37. Feliu i Riera i Sans, Disputa de Barcelona, p. 61.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 19

d’un rei allargant 300 monedes no té precedents. En el cas que Jaume I, al final de la disputa, hagués concedit diners al protagonista jueu, ho féu verbalment. El jueu hagué d’esperar l’expedició de l’albarà i l’avinentesa de cobrar-lo. Els albarans reials en realitat eren crèdits, no pas diner efectiu. Costava molt de convertir-los en diner. Quan l’interessat recorria al tresorer, que prou cercava fer-se invisible, rebia com a resposta que li calia esperar. Si aconseguia fer arribar al rei la urgència de numerari, el monarca disposava l’expedició d’una assignació, un nou document que assenyalava una font d’ingressos en la qual el concessionari pogués convertir l’albarà en diner efectiu. Aquest fou el cas dels 300 sous assignats el febrer de 1265. El rei els sumava a uns altres 300 concedits a un jueu de Barcelona, de nom Issac. La font d’ingressos que el rei determinava per cobrar-los era el tribut de l’aljama de jueus de Barcelona (no de Girona, precisament). El jueu Issac no es pot identificar amb seguretat. Es pot pensar que era un familiar pròxim que residia a Barcelona o un gestor de negocis amb la cort reial.38 El segon document sobre el mestre de Girona, sense nom, és el que aportem avui com una novetat. Es refereix a la propietat del molí cedida per Jaume I a Bonastruc de Porta i enllaça amb una dada molt divulgada en la biografia de Moixè ben Nahman, que és la residència d’un fill a la cort del rei de Castella. El 9 de març de 1271, des de Pego (Marina Alta), l’infant Pere concedia a Portes, fill del mestre de Girona, la perllongació, en ell, de la propietat del molí reial de la ciutat concedida pel rei Jaume. Ho feia a precs de la seva neboda, la infanta Berenguera de Castella. El fill de Bonastruc de Porta resident a Castella és el destinatari d’una famosa carta moral de Moixè ben Nahman, repetidament editada a les antologies de la literatura hebraica medieval, que ha estat traduïda al català i a d’altres idiomes.39 La carta dóna consells sobre el comportament a la cort. Un «Juceph fijo de rabbi Mossé de Gironda» estava documentat com a propietari de béns immobles a Valladolid, residència habitual de la cort castellana.40 Ara

38. No és encertada la interpretació que Millàs fa d’aquest document quan, seguint Baer, diu que el rei «reconoce el préstamo que le hizo de esta cantidad un comerciante judío de Barcelona, con destino al Rabí de Gerona» (Millàs i Vallicrosa, «Sobre las fuentes documentales», p. 30, 37 i 43). 39. Feliu, «Quatre lletres», p. 77-83. 40. Baer, Die Juden, vol. 2, núm. 69. Ho indica també la nota 91 posada per Norman Roth en «1391 in the kingdom of Castile, attacks on the Jews», p. 39.

20 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

es documenta com a fill de Bonastruc de Porta i estretament relacionat amb la infanta Berenguera, primogènita del rei Alfons X i de la reina Violant. Era senyora de Guadalajara i morí soltera. L’infant Pere, impedint possibles qüestions legals, expressa que la seva concessió s’ha d’entendre com a nova i que a la mort del nou concessionari la propietat del molí i les seves rendes han de revertir a la Corona. Deixa en suspens la constància de la mort de l’actual concessionari del molí, però el context no permet dubtar que ja s’havia produït. Sabuda la mort de Moixè ben Nahman a Terra Santa, segurament dins l’any 1270, el fill resident a la cort de Castella, que no era el primogènit, s’apressà a sol·licitar de la infanta que el recomanés perquè l’infant Pere, que tenia adjudicades les rendes reials de Girona, li perllongués la concessió del molí. Ho aconseguí gràcies a la seva intercessió. Els documents llatins sobre el mestre dels jueus de Girona, tant amb nom com sense nom, lluny de ser contradictoris, encaixen els uns amb els altres. No permeten ser destriats i duplicar el personatge. El que obliguen a duplicar és el seu nom propi. També hi encaixa, òbviament, aquell altre document principal, el núm. 3 de l’apèndix, que és l’acta llatina de la disputa de 1263. El menciona com a mestre Mossé de Girona.41

3. Ampliant l’argumentació La tesi de la identitat Moixè ben Nahman - Bonastruc de Porta també disposa de proves indirectes. Consta prou bé que fra Pau Cristià, abans de la disputa de 1263, havia conferenciat amb els jueus més experts de diverses comunitats i amb el mateix mestre de Girona i que prosseguí després conferenciant i disputant. Consta igualment que altres jueus tinguts com els més entesos en coses de la seva Llei assistiren a les sessions del palau reial de Barcelona. Malgrat tot, una sola disputa perdurà en el record. Com hem esmentat al principi, el papa Climent IV instà el rei Jaume a castigar la gosadia del jueu, un de sol, que havia posat per escrit una relació de

41. El document hi està només resumit. No és ací el lloc per fer una edició crítica de les dues còpies coetànies conegudes. La transcripció de Jaume Villanueva, a partir del cartulari de l’Arxiu Diocesà de Girona, és molt correcta, com vaig tenir ocasió de comprovar: Villanueva, Viage literario, vol. 13, p. 332-335.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 21

la seva disputa amb fra Pau, en ofensa de la religió cristiana. Els jueus contrincants d’Inghetto Contardo, en la seva disputa de Mallorca, de 1287, mencionen disputes tingudes en temps de Jaume I, asseguren que els jueus en sortiren vencedors i declaren que n’hi ha una relació posada per escrit. Quan el genovès els demana que li’n donin còpia, si la tenen, responen que sí i que l’han enviat per tot el món, però no n’expressen l’autor («Bene habemus, et per universum mundum eam misimus nostris Iudeis»).42 Un segle més tard, els rabins obligats a disputar a Tortosa, quan se’ls presentà el mateix fragment de midraix que fra Pau havia presentat a mestre Mossé per provar la vinguda del Messies, confessaren que no el podien negar, segons havia declarat el mestre de Girona («a nullo Iudeo negari poterat, quoniam sic asserit quidam apud nos, Iudeos, vulgariter magister de Girona vocatus»).43 Una sola de les disputes del temps de Jaume I transcendí, amb un sol jueu com a protagonista, que tenia el títol de mestre dels jueus de Girona. El títol serveix també per a corroborar la identificació del personatge que estudiem. No responia a un tractament reverencial, com molts pensen, ni significava el reconeixement d’un alt nivell intel·lectual. Durant els segles xiiixv, el títol es donava a qui exercia mestratge, ben en concret, a qui tenia deixebles. Pretendre que es produïren dues disputes solemnes a Barcelona, que tingueren per protagonistes dos mestres de Girona, dos caps d’escola talmúdica, és forçar massa les coses. Moixè ben Nahman ha passat a la posteritat com el mestre de Girona per antonomàsia. A l’inventari dels llibres del metge Abraham des Portell, l’any 1407, apareix el seu comentari al Gènesi descrit com «un libre de paper e de pergamí, ebraich, apelat Glosa del Gènesi, del Maestre».44 Una part dels seus descendents directes abandonaren el cognom Porta i prengueren el de Maestre o Desmaestre (Magistri o de Magistro, en llatí). El fet és ben conegut dels historiadors de la literatura hebraica. El declarà Xelomó

42. Limor, The Disputation of Majorca 1286, vol. 2, p. 54. 43. Pacios López, La disputa de Tortosa, p. 44. No s’ha remarcat, que jo sàpiga, que els rabins de Tortosa aﬁrmen el contrari del que expressa la relació de la disputa de Barcelona atribuïda a Moixè ben Nahman. Mentre que aquells diuen que el mestre admetia l’autoritat del text, la relació hebraica diu taxativament: «No crec en aquesta hagadà»: Feliu i Riera i Sans, Disputa de Barcelona, p. 15. Potser tenen raó els qui hi veuen una prova en contra de l’autenticitat de la relació. 44. Duran Sanpere i Schwab, «Les juifs à Cervera», p. 89.

22 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

ben Ximon ben Sémah Duran, del segle xv, en un responsum.45 Deia descendir de Moixè ben Nahman com a nét, per part de mare, de rabí Biona Desmaestre, que fou fill d’un Xelomó, el qual fou nét d’un altre Xelomó, fill de Moixè ben Nahman. El cognom es transmeté, almenys, fins a la cinquena generació. El més conegut dels residents a Girona és Bonastruc Desmaestre, fill d’Issac Desmaestre, que tingué molta activitat pública a cavall dels segles xiv i xv. La reducció del call dels jueus l’obligà a vendre la casa pairal a la Pia Almoina de Girona. El seu fill, del mateix nom, es convertí al cristianisme l’any 1423 i prengué el nom de Guillem Bernat.46 Uns altres descendents mudaren el cognom Porta o Saporta en Sesportes. Com es veu pel document de 1271, el fill recomanat per la infanta Berenguera de Castella ja apareix amb el nom Portes, en forma plural. No podem improvisar una explicació del pas del singular al plural, però el fet encaixa amb la tradició dels jueus de cognom Sasportas, que es deien descendents de Moixè ben Nahman. Es troba afirmat, en concret, de Salomón Sasportas, rabí d’Amsterdam del segle xviii.47 És difícil determinar si els Sesportes que apareixen a Mallorca, a final del segle xiv, també n’eren descendents.

4. Dibuixant perfils Les relacions del rei Jaume amb Moixè ben Nahman foren altament positives. Li concedí diners i rendes almenys en quatre ocasions i trobà una bella excusa per suspendre el procés criminal intentat contra ell per la plana major dels frares dominicans de Barcelona. Les concessions econòmiques del monarca no apareixen motivades. Són gratuïtes. No diuen expressament que compensin diners prestats. No són debitoris formals, com les nombroses assignacions de diners fetes a Astruc Ravaya, Benvenist de Porta, Jafudà de la Cavalleria i tants altres jueus servidors del rei Conqueridor i de la seva cort. Els documents coneguts no insinuen que el mestre de Girona pertanyés a la classe dels financers. Per això, descartats els préstecs, cal pensar que les remuneracions reials gratificaven favors rebuts. Fa-

45. Fou comentat per Feliu, «Quatre lletres», p. 78-81. 46. Vegeu les referències a Bonastruc Desmaestre dels índexs onomàstics del llibre de Riera i Sans, Els jueus de Girona i la seva organització, i Romano, Per a una història de la Girona jueva. 47. Amzalak, «Un manuscripto inédito de Isaac Sasportas».

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 23

vors mèdics, potser, o favors particulars com a conseller en afers de les aljames de jueus. Els seus escrits mostren prou bé que tenia talla intel·lectual per a servir al monarca de conseller. Ben al contrari dels reis absolutistes de l’edat moderna, els medievals no solien prendre decisions polítiques tots sols. Celebraven consell gairebé diàriament. S’envoltaven de personalitats amb relleu social i les prenien per consellers, ordinaris o extraordinaris. Al Consell Reial s’hi convocaven experts en les qüestions sobre les quals calia deliberar, tant en política interior i exterior com en economia. Per a les qüestions referents a les aljames de jueus, s’hi convocaven autoritats reconegudes. No hi ha cap inconvenient a incloure Moixè ben Nahman dins la llarga sèrie de jueus entrants a la cort dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona: el batlle Perfet, Açac Benvenist, Bahyà Alconstantiní, Jucef Ravaya, mestre Alatzar Avinardut, mestre Cresques Elies, mestre Rovén Nacim, Alatzar Golluf, mestre Hasday Cresques i Bonafós de la Cavalleria, per citar els més coneguts. De tots es pot assegurar que participaren en sessions del Consell Reial. Hasday Cresques és el que ens serveix millor per a comparar-lo amb Moixè ben Nahman. Les seves relacions amb la cort de Joan I (1387-1396) estan ben documentades de fa temps. Consta que l’abril de 1391, l’infant Martí, des de Barcelona, li encomanà una missatgeria per a la camarilla del rei Joan, que es trobava a Saragossa.48 El març de 1392, el rei Joan el cridà al seu costat «per alcuns afers tocants nostre servey».49 El novembre de 1394, la reina Violant li concedí un guiatge, per mig any, i el justificava dient que li era molt necessari per a alguns negocis.50 Almenys en dues ocasions, el seu consell fou requerit abans d’expedir provisions en favor de jueus: el març de 1384 li fou lliurada personalment la confirmació d’un privilegi obtingut per l’aljama de jueus de Perpinyà,51 i el juliol de 1395 avalà l’expedició d’una llicència reial de poligàmia concedida a Jucef Astruc Leví, de Girona.52 El febrer de 1390, el rei el de-

48. ACA, Canc., reg. 2092, f. 229v, datat a Barcelona, 24.04.1391. La missatgeria estava destinada als nobles Ramon de Perellós i Ramon Alemany de Cervelló, a Elionor de Santa Pau, al tresorer Julià Garrius i al vicecanceller Pere de Berga. 49. ACA, Canc., reg. 1963, f. 52r, datat a Barcelona, 09.03.1392. 50. ACA, Canc., reg. 2042, f. 28v, datat a Barcelona, 25.11.1394. Citat per Baer, Die Juden, vol. 1, p. 713. 51. ACA, Canc., reg. 1687, f. 221v-227v, datat a Lleida, 23.03.1384. Citat per Baer, Die Juden, vol. 1, p. 542. 52. ACA, Canc., reg. 1863, f. 170r, datat a Barcelona, 07.07.1395.

24 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

signava jutge delegat per ell en afers de jueus («iudex per nos ad Iudeorum negocia deputatus»).53 Els seus serveis foren remunerats econòmicament. El setembre de 1389, el rei li concedia 1 210 sous, expressament, per serveis prestats a la cort en negocis que li havien estat encomanats.54 El febrer de 1390, designant-lo com a jueu de la casa reial, li concedia 100 florins per treballs en negocis de la cort,55 i el juny del mateix any, 120 florins més, justificats amb la compra d’un mul.56 Mig any després, el gener de 1391, el rei li concedia 100 florins, també per serveis a la cort.57 Més tard, el novembre de 1395, el rei ordenà verbalment al seu tresorer que li lliurés 825 sous per les despeses fetes en un viatge d’Aragó a Barcelona, per manament seu, per negocis de la cort.58 Les especulacions filosòfiques i talmúdiques no foren obstacle perquè mestre Hasday Cresques freqüentés la cort reial i mantingués una gran activitat pública. La pietat i el misticisme de Moixè ben Nahman no l’impel·liren a viure retirat i obscurament. Està documentat que les seves relacions amb el monarca foren estretes, continuades i profitoses. La fama perdurà. Cronistes jueus posteriors afirmen que Jaume I fou «un rei savi que va rebre d’ell la saviesa».59 Gràcies a les bones relacions que hi mantenia, precisament, va poder col·locar un fill a la cort d’Alfons X de Castella, gendre de Jaume I.

53. ACA, Canc., reg. 1843, f. 80r, datat a Barcelona, 25.02.1390. Publicat per Baer, Die Juden, vol. 1, núm. 391. 54. ACA, Canc., reg. 1977, f. 53v, datat a Montsó, 07.09.1389. Citat per Baer, Die Juden, vol. 1, p. 608. 55. ACA, Canc., reg. 1874, f. 129v, datat a Barcelona, 15.02.1390. Els 100 florins consten com a lliurats pel tresorer reial el mateix mes de febrer: ACA, RP, MR, vol. 388, f. 79r. Citat per Baer, Die Juden, vol. , p. 608. 56. ACA, Canc., reg. 1978, f. 11r, datat a Girona, 25.06.1390. Els 120 florins consten com a lliurats pel tresorer reial l’octubre del mateix any: ACA, RP, MR, vol. 389, f. 106r. Aquesta concessió en substituïa una altra, de 150 florins, que no degué ser lliurada a l’interessat perquè es troba encara a l’Arxiu Reial: ACA, Canc., Cartes reials de Joan I, núm. 480, datades a Girona, 15.06.1390. Citada per Baer, Die Juden, vol. 1, p. 608. 57. ACA, Canc., reg. 1978, f. 117r-v, datat a Saragossa, 06.01.1391. Els 100 florins consten com a lliurats pel tresorer reial el mateix mes de gener: ACA, RP, MR, vol. 390, f. 62v. Citat per Baer, Die Juden, vol. 1, p. 608. 58. ACA, Canc., reg. 1984, f. 178v, datat a Portopí, 18.11.1395. Els 825 sous consten com a lliurats pel tresorer reial el desembre següent: ACA, RP, MR, vol. 398, f. 110v. 59. Chavel, Rabbi Moshe ben Nachman, p. 15, nota 8.

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 25

Bibliografia Amador de los Ríos, José. Historia social, política y religiosa de los judíos de España y Portugal. Madrid: Aguilar, 1973. [La primera edició és de 18751876, en tres volums] Amzalak, Moses Bensabat. «Un manuscripto inédito de Isaac Sasportas, rabino de Amsterdam no século xviii». Revista de Estudos Hebráicos [Lisboa], 1 (1928), p. 57-95. Baer, Yitzhak (Fritz). Historia de los judíos en la España cristiana. Traduïda de l’hebreu per José Luis Lacave. Madrid: Altalena, 1981. — Die Juden im christlichen Spanien. 1a part: Urkunden und Regesten. Vol. 1: Aragonien und Navarra. Berlín: Akademische Verlag, 1929. Vol. 2: Kastilien: Inquisitionsakten. Berlín: Shocken Verlag, 1936. Bofarull i Sans, Francesc d’A. «Jaime I y los judíos». En: Congrés d’Història de la Corona d’Aragó dedicat al rey en Jaume I y a la seua època. Segona part. Barcelona: Stampa d’en Francisco Altés, 1913, p. 819-943. Burns, Robert I. Els jueus a la cultura notarial: Testaments jueus llatinitzats a la Corona d’Aragó. 1250-1350. València: Tres i Quatre, 2003. Caputo, Nina. Nahmanides in medieval Catalonia: History, community and Messianism. Notre Dame, Ind.: University of Notre Dame Press, 2007. Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona. Vol. 1. Girona: Ajuntament de Girona: Caixa de Girona, 2005. Chavel, C. B. Rabbi Moshe ben Nachman: His life, times and works [en hebreu]. Jerusalem: Mossad Harav Kook, 1967. Chazan, Robert. Barcelona and beyond: The disputation of 1263 and its aftermath. Berkeley; Los Angeles; Oxford: University of California Press, 1992. Cohen, Martin A. «Reflections on the text and context of the Disputation of Barcelona». Hebrew Union College Annual [Cincinnati], 35 (1964), p. 157192. Diago, Francisco. Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de Predicadores. Barcelona: Sebastián de Cormellas, 1599. — Historia de los victoriosíssimos antiguos condes de Barcelona. Barcelona: Sebastián de Cormellas, 1603. Duran Sanpere, Agustí; Schwab, Moïse. «Les juifs à Cervera et dans d’autres villes catalanes». Sefarad [Madrid; Barcelona], 34 (1974), p. 79-114. Feliu, Eduard. Lletres hebrees a la Barcelona medieval. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura. Museu d’Història de Barcelona, 2010, p. 92-93. (Muhba Textures; 3)

26 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

Feliu, Eduard. «Quatre lletres de Mossé ben Nahman». Calls [Tàrrega], 4 (1990), p. 69-93. Feliu, Eduard; Riera i Sans, Jaume. Disputa de Barcelona de 1263, entre mestre Mossé de Girona i fra Pau Cristià. Estudi introductori per Jaume Riera i Sans; traducció dels textos hebreus i llatins, i notes, per Eduard Feliu; pòrtic de Pasqual Maragall. Barcelona: Columna, 1985. (Estudis i Assaigs; 2) Fernández y González, Francisco. Instituciones jurídicas del pueblo de Israel en los diferentes estados de la Península Ibérica, desde su dispersión en tiempo del emperador Adriano hasta los principios del siglo XVI. Tom I [únic publicat]. Madrid: Impr. de la Revista de Legislación, 1881. (Biblioteca Jurídica de Autores Españoles; 10) Fita, Fidel. «Una carta hebrea de Solsona». Boletín de la Real Academia de la Historia [Madrid], 65 (1914), p. 246-249. Girbal, Enric Claudi. Los judíos en Gerona. Girona: Establecimiento tipográfico de Gerardo Cumané y Fabrellas, 1870. Graetz, Heinrich. «Die Disputation des Bonastrüc mit Frai Pablo in Barcelona». Monatsschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judenthums [Breslau], 14 (1865), p. 428-433. Jacobs, Joseph. An inquiry into the sources of the history of the Jews in Spain. Londres: Nutt, 1894. Kayserling, Meyer. «Die Disputation des Bonastrüc mit Frai Pablo in Barcelona». Monatsschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judenthums [Breslau], 14 (1865), p. 308-313. Limor, Ora. The disputation of Majorca 1286: A critical edition and introduction. Jerusalem: The Hebrew University of Jerusalem, 1985. Millàs i Vallicrosa, Josep M. «Sobre las fuentes documentales de la controversia de Barcelona en el año 1263». Anales de la Universidad de Barcelona, 1 (1940), p. 24-43. — «Un error a la biografia de Mossé ben Nahman de Girona». Estudis Universitaris Catalans [Barcelona], 10 (1917-1918) [1925], p. 194-198. Miret i Sans, Joaquim; Schwab, Moïse. «Documents sur les Juifs catalans aux xie, xiie et xiiie siècles». Revue des Études Juives [París], 68 (1914), p. 49-83 i 174-197. Pacios López, Antonio. La disputa de Tortosa. Vol. 2: Actas. Madrid; Barcelona: Instituto Arias Montano, 1957. Régné, Jean. «Catalogue des actes de Jaime Ier, Pedro III et Alfonso III, rois d’Aragon, concernant les Juifs (1213-1291)». Revue des Études Juives [Pa-

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 27

rís], 60 (1910), p. 161-201. [La sèrie de resums, que continuà fins a incloure el regnat de Jaume II, fou reimpresa amb el títol History of the Jews in Aragon: Regesta and documents. 1213-1327. Editat i anotat per Yom Tov Assis, en associació amb Adam Gruzman. Jerusalem: The Magnes Press: The Hebrew University, 1978] Riera i Sans, Jaume. Els jueus de Girona i la seva organització: Segles XII-XV. Girona: Patronat Call de Girona, 2012. (Girona Judaica; 6) Romano, David. «Els jueus de Girona als segles xii-xiii». En: Simposi Mossé ben Nahman i el seu temps. Girona: Ajuntament de Girona, 1994, p. 11-75. — (ed.). Per a una història de la Girona jueva. Girona: Ajuntament de Girona, 1988. 2 v. Roth, Norman. «1391 in the kingdom of Castile, attacks on the Jews». Iberia Judaica [Alcobendas], 3 (2011), p. 19-48. — Dictionary of Iberian Jewish and converso authors. Madrid: Aben Ezra; Salamanca: Universidad Pontificia de Salamanca, 2007. Simonsohn, Shlomo. The Apostolic See and the Jews: Documents: 492-1404. Toronto: Pontifical Institute of Mediaeval Studies, 1988. Torres Amat, Félix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes. Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836. Tourtoulon, Charles de. Jacme Ier le Conquérant, roi d’Aragon. Montpeller: Impr. Typ. de Gras, 1867. Villanueva, Jaime. Viage literario a las Iglesias de España. Vol. 13. Madrid: Impr. de la Real Academia de la Historia, 1850. Zurita, Jerónimo. Indices rerum ab Aragoniae regibus gestarum. Saragossa: Domingo Portonaris de Ursinis, 1578.

28 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

Apèndix: Documents llatins coetanis sobre el mestre dels jueus de Girona60 1 Barcelona, 2 de gener de 1258 (Encarnació 1257) Jaume I ordena a l’aljama de jueus de Girona que, del tribut que li han de lliurar per Nadal, donin 40 morabatins d’or a Bonastruc de Porta, mestre jueu de Girona. Els hi ha concedit i vol que tot seguit els hi obliguin, a ell o a qui els destini. ACA, Canc., reg. 10, f. 30r. Albaranus magistri Judei Gerunde super tributo Gerunde. Jacobus et cetera fidelibus suis aljame Judeorum Gerunde s(alutem) et g(raciam). Mandamus vobis firmiter et districte quatenus de tributo quod nobis dare tenemini in proximo venturo festo natalis Domini donetis Bonastrugo de Porta, magistro Judeo Gerunde, quadraginta morabetinos alfonsinos in auro quos sibi donamus, et visis litteris, intretis sibi per manus, et cui vel quibus ipse voluerit, pro predictis xl morabetinos; et vobis solventibus morabetinos predictos, nos habemus inde pro bene paccatis et contentis, et vos de ipsis clamamus quitios et absolutos. Datus Barchinone, iiiiº nonas januarii, anno Domini mº ccº lº septimo.

60. En la transcripció dels documents s’han seguit els criteris següents: S’ha puntuat el text. S’han regularitzat les majúscules i minúscules (entre els mots que van amb majúscula inicial s’hi han inclòs els gentilicis). S’ha distingit entre u i v i entre i i j segons el seu valor com a vocal o com a consonant. S’han escrit en versaletes els nombres en xifres romanes i s’han eliminat els punts que els emmarquen. S’han desenvolupat les abreviatures i les inicials de noms propis; si es tracta d’abreviatures corrents o noms propis que no poden presentar dubte, sense indicar-ho; en cas contrari, escrivint el text afegit entre parèntesis; no s’ha desenvolupat l’abreviatura barch quan qualiﬁca una moneda perquè pot ser llegida de més d’una manera (Barchinone, barchinonensis). Els mots o lletres suplerts van entre claudàtors ([ i ]).

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 29

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

2 Barcelona, 17 d’octubre de 1260 Jaume I dóna de per vida un molí seu del Mercadal de Girona a Bonastruc de Porta, mestre dels jueus de la ciutat. Expressa que la present donació equival a la renda concedida anteriorment sobre el molí dit de la Socarradora, que el noble Berenguer de Cardona li permutà per 22 quarteres de forment anuals sobre la vila de Prades. En cas que el noble sigui privat de la seva renda, disposa que les 22 quarteres li reverteixin i que el donatari resti propietari del molí. ACA, Canc., reg. 11, f. 182r. Noverint universi quod nos Jacobus Dei gracia et cetera damus et concedimus vobis, Bonastrugo de Porta, magistro Judeorum de Gerunda, diebus omnibus vite vestre, illud molendinum nostrum integre, cum casali in quo est constructum et cum omnibus redditibus et emolumentis inde pertinentibus, quod habemus in Mercatali civitatis Gerunde, inter molendinum dictum de Geronelaa et molendinum dictum de Quarte (…);a jamdictum itaque molendinum cum domo in qua est constructum et cum aqua et aqueductu, puteo,b molis et roderiis et reggo et omnibus utensilibus et pertinenciis suis, et cum redditibus et exitibus et emolumentob inde provenientibus, damus et concedimus vobis, Bonastrugo de Porta, et quibus volueritis, toto tempore vite vestre, in emendam et concambium reddituum et emolumenti quos et quod, ex nostra donacione et concessione, habebatis in molendino de sa Socarradora. Nos enim concedimus quod pro (…)c valencia quam habet dictum molendinum quod nunc vobis damus et concedimus, predictis redditibus et emolumento a nobis vobis datis in dicto molendino de sa Socarradora, concessit et assignavit vobis nobilis Berengarius de Cardona viginti et duas quarterias frumenti habenda[s] quolibet anno in tota vita vestra in redditibus et exitibus a nobis sibi datis et concessis apud villam nostram de Pratis; et si forte dictus Berengarius de Cardona in vita vestra […], d vel forte dictos redditus de Pratis ei emparaverimus racione non facti servicii quod nobis pro ipsis redditibus facere debet, vel alia racione, recuperemus nos et successores nostri viginti duas quarterias frumenti predictas de exitibus dicti molendini. Data Barchinone, sextodecimo kalendas novembris, anno Domini mº ccº lxº.

30 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

a. Nom propi de lectura insegura. b. Mot de lectura insegura. c. Hi ha un mot illegible, potser eadem. d. Falten mots, segons el sentit de la frase.

3 1263 Acta de la disputa tinguda al palau reial de Barcelona entre fra Pau, de l’orde dels dominicans, i Mossé (Moyses, dictus magister Iudeus), de Girona. Hi assistiren el monarca i un cert nombre de barons, prelats, religiosos i cavallers, així com diversos jueus tinguts com els més entesos. La disputa es desenvolupà en diverses sessions, a partir del 20 de juliol. L’acta, per ordre del rei, fou autenticada amb el seu segell. ACA, Canc., reg. 12, f. 110r-111r. Còpia registral defectiva per un oblit de l’escrivà. Arxiu Diocesà de Girona, Cartulari, f. 40v. Còpia a partir d’un trasllat de l’original, fet a Barcelona el 27.09.1263.

4 Lleida, 26 de febrer de 1265 (Encarnació 1264) Jaume I firma un debitori de 600 sous barcelonesos a favor d’Issac, jueu de Barcelona, i els hi assigna sobre el primer tribut de l’aljama de jueus de la ciutat. 300 provenen d’un albarà a favor seu, que no ha estat pagat, i 300 d’un altre albarà del mestre jueu de Girona, que tampoc no ha estat satisfet. ACA, Canc., reg. 14, f. 70r. Recognoscimus et confitemur debere vobis, Issacho, Judeo Barchinone, trescentos solidos barch. quos jam vobis debebamus cum alio albarano nostro, quem albaranum a vobis habuimus. Item debemus vobis trescentos solidos barch. quos debebamus magistro Judeo Gerunde cum quodam albarano nostro, quem albaranum a dicto magistro habuimus et recuperavi-

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 31

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

mus. Et sic debemus vobis, inter totum, sexcentos solidos barch., quos assignamus vobis habendos et percipiendos in primis tributis quos aljama Judeorum Barchinone nobis dare tenetur; mandantes predicte aljame quod de predictis tributis dictos (…)a vobis solvant non expectato a nobis alio mandamento. Datum Ilerde, v kalendas marcii, anno Domini m cc lxº quarto. a. Hi ha escrita la síl·laba ter, que no fou completada ni ratllada.

5 Barcelona, 12 d’abril de 1265 Nota d’ haver-se expedit un guiatge reial comú a favor de Bonastruc, mestre jueu de Girona, amb pena de 500 morabatins als seus contraventors. ACA, Canc., reg. 13, f. 265r. Carta guidatici sub forma communi concessa fuit Bonastrugo, magistro Judeo Gerunde, et pena d morabetinorum, iie idus aprilis, anno mºccºlxº quinto.

6 Barcelona, 12 d’abril de 1265 Jaume I suspèn el procés contra Bonastruc de Porta, mestre jueu de Girona. Explica que el procés procedeix de la denúncia formulada per quatre frares predicadors per haver proferit paraules ofensives a Jesucrist i a la fe catòlica i haver-les reproduït en un llibre lliurat al bisbe de Girona. Cridat a judici, el mestre jueu ha al·legat que aquelles paraules foren dites en la disputa que havia tingut amb fra Pau, al palau reial de Barcelona, i que a l’ inici li havia estat donada llicència d’expressar-se francament, tant per part del mateix rei com de fra Ramon de Penyafort, i que havia escrit el llibre a instància del bisbe de Girona. Tingut consell amb dignataris eclesiàstics i juristes, el rei havia determinat condemnar el mestre jueu a l’exili per dos anys i fer cremar les còpies del llibre. Posat que els fra-

32 Tamid, 10 (2014), p. 7-33

Jaume Riera i Sans

res denunciants no estan d’acord amb la sentència, el rei assegura al mestre jueu que només podrà ser requerit, per aquest afer, en presència seva. ACA, Canc., reg. 13, f. 265r. Noverint universi quod cum nos Jacobus et cetera fecerimus venire apud Barchinonam Bonastrugum de Porta, a magistrum Judeum de Gerunda, racione acusacionis quam prior fratrum predicatorum Barchinone, frater R(aymundus) de Pennafortiet frater A(rnaldus) de Segarra et frater Paulus, eiusdem ordinis, de ipso nobis fecerant, qui asserebant quod in Domini nostri vituperium et tocius fidei catholice dixerat quedam verba et etiam de eisdem librum fecerat de quo transcriptum dederat episcopo Gerunde, idem Bonastrugus, in nostri presencia constitutus, presentibus venerabili episcopo Barchinone, Berengario A(rnaldi) de Angularia, magistro Berengario de Turri, archidiacono Barchinone, magistro B(ernardo) de Olorda, sacrista Barchinone, Bernardo Vitale, Ferrario de Minorisa et Berengario de Vico, jureperitis, et pluribus aliis, sic respondit: quod predicta verba dixerat in disputacione que fuit inter ipsum [et] fratrem Paulum predictum, et in nostro palacio Barchinone, in principio cuius disputacionis fuit a nobis sibi data licencia dicendi omnia quecumque vellet in ipsa disputacione; quare, racione licencie a nobis et fratre R(aymundo) de Pennaforti predicto sibi date in dicta disputacione, de predictis non tenebatur in aliquo, maxime cum predictum librum quem tradidit dicto episcopo Gerunde scripssisset ad preces ipsius. Super quibus nos Jacobus, Dei gracia rex predictus, nostrum habuimus consilium cum episcopo Barchinone et aliis supradictis qualiter in facto dicti Judei procedere deberemus; habito tamen consilio cum eisdem, cum nobis certum sit dictam licenciam a nobis et fratre R(aymundo) de Pennaforti sibi tunc temporis fore datam, volebamus ipsum Judeum per sentenciam exulare de terra nostra per duos annos et facere comburi libros qui scripti erant de verbis supradictis; quam quidem sentenciam dicti fratres predicatores admitere nullo modo voluerunt. Quapropter nos Jacobus, Dei gracia rex predictus, concedimus tibi, dicto Bonastrugo de Porta, magistro Judeo, quod de premisis vel aliquo premissorum in posse alicuius perssone non tenearis tempore aliquo respondere nisi tantum in posse nostro et presencia. Data Barchinone, iie idus aprilis, anno Domini mºccºlxº quinto. a. Segueix, ratllat, de Porta.

Tamid, 10 (2014), p. 7-33 33

MOIXÈ BEN NAHMAN, Bonastruc de Porta

7 Pego, 9 de març de 1271 (Encarnació 1270) L’ infant Pere, a precs de la seva neboda, la infanta Berenguera de Castella, concedeix a Portes, fill del mestre jueu de Girona, el molí que el rei Jaume li havia concedit de per vida. Ho considera una nova donació i estableix que, a la seva mort, la propietat del molí reverteixi a la Corona. ACA, Canc., reg. 37, f. 12v. Noverint universi quod nos infans P(etrus) et cetera, ad preces illustris et karissime nepotis nostre, infantis domine Berengarie, filie illustris regis Castelle, damus et concedimus tibi, Portes, Judeo, filio magistroa Judei Gerunde, illud molendinum quod dominus rex pater noster dedit predicto patri tuo in vita sua, ita videlicet quod post mortem dicti patris tui tu teneas et possideas dictum molendinum toto tempore vite tue integre, cum omnibus redditibus et exitibus suis racione istius donacionis nostre, prout dictusb pater tuus eum tenebat in vita sua racione donacionis predicti domini regis; post obitum vero tui, nobis [et] successoribus nostris integre et absque omni honere revertatur.c Hanc igitur donacionem tibi facimus sicut melius et cetera. Data apud Pego, viiº idus marcii, anno Domini millesimo cc septuagesimo. a. Sembla que hauria de dir magistri. b. Segueix, ratllat, post. c. Una mà posterior corregí lletres per donar a la frase un sentit contrari: vobis … vestris … remaneat.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 35-52 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.35 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus ocorreguts l’any 1391 Josep M. LLOBET I PORTELLA Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera

Rebut: 02.09.2014 — Acceptat: 16.11.2014 Resum. Aquest article conté la transcripció, precedida d’una introducció, de dotze documents notarials relacionats amb els avalots contra els jueus ocorreguts l’any 1391. Els textos transcrits fan referència, especialment, a les comunitats de jueus de l’illa de Mallorca, les ciutats de Girona i Barcelona i les vegueries de Lleida, Cervera, Montblanc i Tarragona. Gairebé tots els protagonistes de les actuacions descrites als documents notarials ocuparen càrrecs importants a la cort dels monarques de la Corona d’Aragó Joan I i la seva esposa Violant. Paraules clau: jueus, avalots, Corona d’Aragó, Corona catalanoaragonesa, 1391

Documents related to the anti-Jewish riots of 1391 Abstract. This article consists of an introduction followed by the transcriptions of 12 notarial documents related to the anti-Jewish riots of 1391. The transcribed texts refer, in particular, to the Jewish communities of the island of Majorca, the cities of Girona and Barcelona, and the vegueries (feudal administrative territorial divisions) of Lleida, Cervera, Montblanc and Tarragona. Almost all the people involved in the

Correspondència: Josep M. Llobet i Portella. Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera. Carrer del Canceller Dou, 1. E-25200 Cervera. UE. Tel.: 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@cervera.uned.es.

36 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

acts that the notarial documents describe held important positions in the court of King John I of Aragon and his wife Violant. Keywords: Jews, riots, Crown of Aragon, Catalan-Aragonese Crown, 1391

Introducció A l’Arxiu Comarcal de la Segarra, situat a Cervera, es guarda un Llibre corresponent als anys 1394-1396 del notari barceloní Jaume de Corts que conté diversos documents relacionats amb els avalots contra els jueus ocorreguts l’any 1391.1 Per la seva transcendència, aquests avalots i els seus efectes han estat estudiats per diversos especialistes i comentats en nombroses publicacions.2 Ini-

1. Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396. Un altre volum d’aquest notari que també es guarda al susdit arxiu porta per títol Vendes i conté documents dels anys 1394-1400. Els protocols de notaris de Barcelona conservats a l’arxiu esmentat es troben detallats en Montserrat Canela i Garayoa i Montse Garrabou i Peres, Catàleg dels protocols de Cervera, Barcelona, Fundació Noguera, 1985, p. 315. 2. Alguns d’aquests estudis: Daniel Girona i Llagostera, «Disposicions de Joan I sobre’ls avalots dels calls (1391)», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 14, núm. 103 (1930), p. 112-121; Jaume Riera i Sans, «Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391», Cuadernos de Historia, 8 (1977), p. 213-225; ídem, «Estrangers participants als avalots contra les jueries de la Corona d’Aragó el 1391», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1980), p. 577-583; Josep Francesc López Bonet, «La revolta de 1391: efectivament, crisi social», en XIII Congrés de la Corona d’Aragó. Comunicacions, Palma de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 1989, p. 111-123; Jaume Riera i Sans, «Els avalots del 1391 a Girona», en Jornades d’Història dels Jueus a Catalunya, Girona, Ajuntament de Girona, 1990, p. 95-159; M. Dolores López Pérez, «El pogrom de 1391 en Mallorca y su repercusión en los intercambios comerciales con el Magreb», en Actes: Ir Col·loqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 239-260; Eduard Feliu, «Sobre la lletra que Hasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’Avinyó parlant dels avalots de 1391», Tamid, 5 (2004-2005), p. 171-219; Yom Tov Assis, «Les activitats de Hasday Cresques en pro de la reconstrucció de les comunitats jueves arran dels avalots de 1391», Tamid, 5 (2004-2005), p. 221-228; Xavier Pons i Casacuberta, «La comissió creada pel rei Joan I i la reina Violant a partir dels pogroms contra els jueus de 1391. Espoliació del capital i patrimoni dels jueus i conversos», Acta Historica et Archœologica Mediœvalia, 30 (2010), p. 119-152; Irene Llop Jordana, «La ﬁ de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391)», Tamid, 9 (2013), p. 85-106.

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 37

ciats a Sevilla possiblement per causes socials, econòmiques i religioses, s’estengueren per tots els territoris peninsulars, cosa que comportà la desaparició, a no tardar, de moltes de les comunitats de jueus més nombroses de Catalunya. Cal dir, però, que durant la primera meitat del segle xv en alguna comunitat de jueus, com la de Cervera, hi hagué un augment de població ocasionat, sens dubte, per l’arribada de jueus procedents de les aljames extingides. A la Corona d’Aragó, els monarques prengueren una sèrie de mesures destinades, en teoria, a castigar les persones que havien participat en els avalots o els havien afavorit i a compensar els jueus perjudicats pels saquejos i els robatoris. A la pràctica, però, sembla que no tots aquests objectius es compliren. Al volum notarial esmentat, hem localitzat dotze documents —gairebé tots són àpoques— que fan referència a aquests esdeveniments, dels quals adjuntem la transcripció.3 Són textos que contenen intervencions protagonitzades, especialment, per Berenguer de Cortilles, un mercader de Saragossa que, durant aquells anys, és mencionat com a conseller i tresorer de la reina Violant i receptor general dels diners provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus. També hi són esmentats Andreu Dener, ciutadà de Barcelona i comissari del rei Joan I en els fets dels avalots; Jaume Pastor, ciutadà de Barcelona i lloctinent del procurador reial a l’illa de Mallorca per raó dels avalots; Francesc de Sant Dionís, conseller del rei; Joan Climent, de la tresoreria del rei; Pere del Coll, algutzir del governador de Catalunya; Joan del Vall, cambrer del rei; Francesc Vinyoles, habitant de Cardona; Pere Roure, de la tresoreria del rei; el cavaller Francesc d’Aranda; els jueus Hasday Creques i Bonafós de la Cavalleria, els quals, en aquell temps, vivien a Saragossa; Antoni Estaper, porter del rei; Mateu de Loscos, lloctinent del procurador reial a Mallorca, i Bernat de Puigdangoles, porter del rei a Mallorca.

3. Els textos continguts en un llibre de comptes de Berenguer de Cortilles que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó —RP, MR, Suplement 1056 (agraïm al senyor Jaume Riera i Sans la notícia de l’existència d’aquest volum)— i, potser també, un extens document, datat el dia 13 de juliol de 1395, que tracta sobre la cessió dels fossars de la muntanya de Montjuïc de Barcelona i que es troba en un altre llibre de l’esmentat notari Jaume de Corts (ACSG, FN, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Vendes, 1394-1400, f. 171r-175r) podrien complementar els documents transcrits que aquí oferim. Alguns d’aquests documents del notari Jaume de Corts van ser estudiats per Agustí Duran (Agustí Duran Sanpere i Josep Maria Millàs Vallicrosa, «Una necrópolis judaica en el Montjuich de Barcelona», Sefarad, 7 (1947), p. 231-259) i comentats, posteriorment, per altres autors.

38 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

Totes aquestes persones les trobem, doncs, intervenint en els afers relacionats amb els avalots, especialment els ocorreguts a l’illa de Mallorca, les ciutats de Girona i Barcelona i les vegueries de Lleida, Cervera, Montblanc i Tarragona.

Textos documentals4 1 1394, abril, 15. València Berenguer de Cortilles, ciutadà de Saragossa, tresorer de la reina, reconeix que Andreu Dener, ciutadà de Barcelona, comissari del rei en els fets dels avalots contra els jueus, li ha donat 860 florins d’or d’Aragó distribuïts en tres pagaments. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 179v.5 Sit omnibus notum quod ego Berengarius de Cortilles, a civis Cesarauguste, thesaurarius illustrissime domine regine Aragonum, confiteor et recognosco vobis Andree Denario,b civi Barchinone, comissario per illustrissimum dominum regem Aragonum in factis insultuum contra Iudeos secutorum et imbitionum deferendi arma specialiter diputato et assignato, quod dedistis, solvistis, tradidistis et deliberastis michi de peccunia que ad manus vestras ratione comissionis provenit octingentos sexaginta fflorenos auri de Aragonia in hunc modum: Scilicet centum sexaginta fflorenos auri quos nomine vestro et pro vobis michi tradidit seu obligavit se solvere Bartholomeus Magistric ratione cuiusdam emptionis per ipsum facte de sinagoga d Iudeorume Ville Ffranche Penitensis. Item, ex alia parte, trescentos fflorenos auri quos de mei

4. En la transcripció dels documents s’han seguit els criteris següents: S’han desenvolupat les abreviatures. S’ha puntuat el text. S’han regularitzat les majúscules i minúscules (entre els mots que van amb majúscula inicial, s’hi han inclòs els gentilicis). S’ha distingit entre u i v segons el seu valor com a vocal o com a consonant. S’han transcrit i i j per i. S’han escrit en versaletes els nombres en xifres romanes i s’han eliminat els punts que els emmarquen. 5. Els documents transcrits no es troben ordenats cronològicament en el volum notarial.

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 39

voluntate et pro me solvistis et tradidistis venerabili Berengario de Coll, civi Ilerdensis. Item, ex alia parte, quadringentos fflorenos auri quos dedistis et tradidistis pro me et nomine meo ac de mea voluntate Ffrancisco Vinyoles, servitori meo in villa Cervarie. Que quidem peccunie quantitates, summam predictorum octingentorum sexaginta fflorenorum attingentes, fuerunt per me posite in compoto datarum et receptarum per me facto de emolumentis dictorum insultuum, videlicet in tribus partitis dicti compoti. Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte peccunie in modum predictum non habite, non numerate et non recepte et doli, facio inde vobis inde fieri presens apoche instrumentum in testimonium premissorum per infra scriptum notarium. Actum est hoc Valentie, xvª die apprilis anno a nativitate Domini mº cccº nonagesimo quarto. Sig+num Berengarii de Cortilles,f thesaurarii predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt Petrus Riera, de thesauraria domini regis, et Bonanatus Pascual, de camera domine regine.g a. Al manuscrit, Cortielles. b. Al manuscrit, Denarii. c. Bartholomeus Magistri, interlineat. d. Al manuscrit, sinoga. e. Iudeorum, interlineat. f. Al manuscrit, Cortielles. g. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

2 1394, setembre, 25. Barcelona Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina i receptor general dels diners provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus, reconeix que Jaume Pastor, ciutadà de Barcelona, lloctinent del procurador reial a l’ illa de Mallorca per raó dels avalots contra els jueus d’aquesta illa ocorreguts l’any 1391, li ha donat 100 florins d’or de Mallorca. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 68r.6

6. Aquest document es troba publicat en: Josep M. Llobet i Portella, «Documents medievals sobre Mallorca a l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera», Randa, 58 (2007), p. 4142.

40 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

Sit omnibus notum quod ego Berengarius de Cortilles, consiliarius et thesaurarius illustrissime domine regine Aragonum, receptor generalis peccuniarum provenientium ex insultibus et avalotis sequtis contra Iudeos, a confiteor et recognosco vobis venerabili Iacobo Pastoris, civi Barchinone, locumtenenti procuratoris regii in insula Maioricarum ratione insultuum et avalotorum contra Iudeos dicte insule in anno xcº primo secutorum, presenti, quod de peccunia que ad manus vestras pervenit occasione dictorum insultuum et avalotorum solvistis et tradidistis michi centum fflorenos auri Maioricarum, hoc videlicet modo, quod illos de mei voluntateb dedistis et tradidistis honorabili et circumspecto Anthonio Begudani, legum doctori, civitatis Gerunde. Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte peccunie non numerate et in modum predictum non habite et non recepte et doli, ffacio vobis indec fieri presens apoche instrumentum per notarium infra scriptum. Actum est hoc Barchinone, xxvª die septembris anno a nativitate Domini mº cccº xcº iiiiº. Sig+num Berengarii de Cortilles predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt venerabilis Petrus Riera, de thesauraria, et Stefanus Salvatoris, cubicularius domini regis.d a. receptor generalis peccuniarum provenientium ex insultibus et avalotis sequtis contra Iudeos, interlineat. b. de mei voluntate, interlineat. c. inde, interlineat. d. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

3 1394, octubre, 24. Barcelona Francesc de Sant Dionís, conseller del rei, reconeix que Berenguer de Cortilles, tresorer de la reina, li ha donat 25 florins d’or d’Aragó per raó dels treballs en què va estar ocupat quan va fer processos i inquisicions sobre els delats dels avalots contra els jueus de la ciutat de Girona. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 122r-v. In civitate Barchinone, xxiiiiª die octobris anno a nativitate Domini mº cccº xcº quarto.

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 41

Sit omnibus notum quod ego Ffrancischus de Sancto Dionisio, consiliarius domini regis, confiteor et recognosco vobis honorabili Berengario de Cortilles, thesaurario domine regine, presenti, et vestris quod in solutum et satisfactionem illorum octo mille sexcentorum quadraginta solidorum barchinonensium michi per curiam dicti domini regis debitorum cum albarano scriptoris rationis domus dicti domini regis huiusmodi seriey: «A l’honrat en Julià Garrius, tresorer del senyor rey. De part d’en Johan Garrius, scriva de ració de casa del dit senyor, ffas-vos saber que en Ffrancesch de Sant Dionís, conseller del senyor rey, és degut per quitació sua de iiii vegades a les quals ordinàriament és scrit en ració. És a saber, del primer dia del mes de juliol de l’any passat m ccc xc que començà a servir la cort del dit senyor rey tro per tot lo derrer dia del mes d’agost de l’any dejús scrit, que són xxxvii mesos, dels quals li abat que és stat absent de la cort per sos affers i mes. E axí romanen que li són deguts xxxvi mesos, los quals contínuament és estat per affers de vostre ofici, segons vostres certificacions sagellades ab vostre sagell, les quals jo he enfilades. E ha tengudes les vegades que per ordinació del dit senyor deu tenir, qui, a rahó de ii sous per cascuna d’aquelles lo dia, fan octo mille sexcenti quadraginta solidos barchinonenses. Scrit en Barchinona, derrer dia del mes d’agost, anno a nativitate Domini mº cccº xcº tertio», solvistis et tradidistis michi et ego a vobis habui et recepi viginti quinque fflorenos auri de Aragonia, ratione laborum quas sustinui in facendo processus et inquisitiones contra delatos de insultibus, avalotis et concitationibus factis et sequtis contra Iudeos civitatis Gerunde. Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte peccunie non numerate, non habite et non recepte et doli, ffacio inde vobis fieri presens apoche instrumentum in testimonium premissorum. Est tamen sciendum quod dicti viginti quinque floreni sunt scripti pro deductis in dorsso dicti albarani quod pro cautela curie restituo quo ad dictos xxv florenos auri post unam deductionem, summam ducentorum quinquaginta solidorum barchinonensium attingentem, in a ibi tamen modo apositam seu scriptam. Actum est hoc Barchinone, xxiiiiª die octobris anno a nativitate Domini mº cccº xcº iiiiº. Sig+num Ffrancisci de Sancto Dionisio predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt Iohannes de Casanova, presbiter, benefficiatus in sede, et Arnaldus Baró, mercator Barchinone.b a. attingentem, in, interlineat. b. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

42 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

4 1394, novembre, 14. Barcelona Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina i receptor general dels diners provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus, reconeix que Joan Climent, de la tresoreria del rei, li ha donat 90 florins d’or d’Aragó provinents dels diners recollits a les vegueries de Lleida, Cervera, Montblanc i Tarragona. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 62r. Sit omnibus notum quod ego Berengarius de Cortilles, consiliarius et thesaurarius illustrissime domine regine procuratorque et generalis receptor per illustrissimos dominos regem et reginam in factis insultuum et avalotorum contra aliamas Iudeorum dominii dicti domini regis in anno proxime preteritoa xcº primo secutorum, cum publico instrumento sigillis pendentibus dictorum dominorum sigillato, specialiter constitutus et assignatus, confiteor et recognosco vobis venerabili Iohanni Climent, de thesauraria eiusdem domini regis, presenti, et vestris quod de peccuniis per vos receptis vigore cuiusdem comissionis vobis facte ratione dictorum insultuum in vicariis Ilerde, Cervarie, Montis Albi et Terrachone dedistis et tradidistis michi et ego a vobis habui et recepi nonaginta florenos auri de Aragonia, quos posui in recepta meorum compotorum dictorum insultuum.b Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte peccunie non numerate, non habite et non recepte et doli, ffacio inde vobis fieri presens apoche instrumentum in premissorum testimonium per notarium infra scriptum. Quod est actum Barchinone, xiiiiª die novembris anno a nativitate Domini mº cccº xcº quarto. Sig+num Berengarii de Cortilles predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt venerabilis Petrus Riera, de thesauraria domini regis, et Arnaldus de Alosio, mercator et civis Barchinone.c a. proxime preterito, interlineat. b. quos posui in recepta meorum compotorum dictorum insultuum, interlineat. c. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 43

5 1394, novembre, 14. Barcelona Joan Climent, de la tresoreria del rei, reconeix que Berenguer de Cortilles, tresorer de la reina i procurador i receptor general dels diners provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus, li ha donat 990 sous barcelonesos, els quals són pels treballs que ha tingut per portar a terme la comissió relacionada amb els avalots ocorreguts a les vegueries de Lleida, Cervera, Montblanc i Tarragona. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 62r-v. Sit omnibus notum quod ego Iohannes Climent, de thesauraria domini regis, confiteor et recognosco vobis honorabili Berengario de Cortilles, thesaurario domine regine, procuratori et generali receptori in factis insultuum et avalotorum contra aliamas Iudeorum dominii dicti domini regis in anno xcº primo proxime preterito secutorum, per dictosa duos regem et reginam constituto et diputato, quod in solutum pro rata illorum mille sexcentorum viginti solidorum michi per curiam dicti domini regis debitorum ratione mee quitationis cum albarano scriptoris portionis domus dicti domini regis scripto ante ultima die ffebruarii anno a nativitate Domini mº cccº lxxxxº tertio dedistis et solvistis michi nongentos nonaginta solidos barchinonenses, qui fuerunt michi soluti respectu laborum per me sustentorum ratione cuisdam comissionis michi per dictum dominum regem super dictis factis insultuum in vicariis Ilerde, Cervarie, Montis Albi et Terrachone anno proxime lapso facte. Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte peccunie non numerate, non habite et non recepte et doli, ffacio inde vobis fieri per notarium infra scriptum presens apoche instrumentum de soluto. Est tamen sciendum quod dicti nongenti nonaginta solidi sunt scripti pro deductis manu subscripti notariib in dorsso dicti albarani ubi nulla deductio scripta erat seu apposita preter hanc. Quod est actum Barchinone, xiiiiª die novembris anno a nativitate Domini mº cccº xcº quarto. Sig+num Iohannis Climent predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt venerabilis Petrus Riera, de thesauraria domini regis, et Arnaldus de Alosio, mercator et civis Barchinone.c a. dictos, interlineat. b. manu subscripti notarii, interlineat. c. Hi ha nombroses paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

44 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

6 1394, desembre, 20. Barcelona Pere del Coll, algutzir del governador de Catalunya, reconeix que Berenguer de Cortilles, tresorer de la reina, li ha donat 40 florins d’or d’Aragó per raó dels treballs en què va estar ocupat a conseqüència dels avalots contra els jueus del call vell de Barcelona. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 123r. In dicta civitate Barchinone, xxª die decembris anno predicto. Sit omnibus notum quod ego Petrus dez Coll, algutzirius gubernatoris Cathalonie, confiteor et recognosco vobis venerabili Berengario de Cortilles, illustrissime domine regine thesaurario, quod solvistis michi et ego a vobis habui et recepi quadraginta florenos auri de Aragonia ratione laborum per me sustentorum in facto insultuum et invasionum calli olim iudahici Barchinone, qui die infra scripta a fuerunt deducti in dorsso cuiusdam albarani scriptoris rationis domus domini regis scripto in Muroveteri ultima die mensis madii anno infra scripto, cum quo michi debentur quingenti triginta quinque solidi barchinonenses ratione mee quitationis, in quo nulla deductio scripta erat seu aposita, predicti hanc manu notarii huiusmodi apocam conficientis. Et ideo, renuntiando exceptioni peccunie non numerate, non habite et non recepte et doli, ffacio inde vobis fieri per notarium subscriptum presens apoce instrumentum in premissorum testimonium. Actum est hoc Barchinone, xxª die decembris anno a nativitate Domini mº cccº xcº quarto. Sig+num Petri dez Coll predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt Anthonius Rexach, de thesauraria domine regine, et Iohannes Masó, de thesauraria domini regis.b a. die infra scripta, interlineat. b. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 45

7 1395, febrer, 19. Barcelona Joan del Vall, cambrer del rei, reconeix que Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina, com a receptor general de tots els emoluments provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus, li ha donat, mitjançant Jaume Pastor, de la tresoreria del rei, 50 florins d’or d’Aragó per alguns treballs relacionats amb els esmentats avalots que ell ha realitzat. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 147r-v. Sit omnibus notum quod ego Iohannes de Vallo, camerarius domini regis, confiteor et recognosco vobis venerabili Berengario de Cortilles, consiliario et thesaurario domine regine, tanquama receptori generali omnium emolumentorum provenientium ex insultibus et avalotis sequtis contra Iudeos totius dominii dicti domini regis, et vestris quod in solutum et satisfactionem illorum quingentorum florenorum auri de Aragonia michi per dictum dominum regem datorum cum eius littera tenore sequentis: «Nos Iohannes, Dei gratia reg Aragonum, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice comesque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie, in aliqualem remunerationem servitiorum per vos fidelem camerarium nostrum Iohannem de Vallo, filium Petri de Vallo, quondam, nobis diversimode impensorum in que impendere non definitis continue prompto corde periculis persone vestre non vitatis quingentos florenos auri de Aragonia tanquam benemerito et condigno serie cum presenti vobis ducimus concedendos. Mandantes per eandem fideli consiliario et thesaurario nostro Iuliano Garrius quatenus de peccunia curie nostre que penes eum est vel erit dictos quingentos florenos vobis dicto Iohanni de Vallo vel cui volueritis loco vestri tribuat et exsolvat. Et facta solutione presentem a vobis recuperet cum apocha de soluto. In cuius rei testimonium hanc vobis fieri iussimus nostro sigillo secreto munitam. Datum Barchinone, xxixª die ianuarii anno a nativitate Domini mº cccº nonagesimo quinto. Rex Iohannes», solvistis et tradidistis michi et ego a vobis habui et recepi per manus venerabili Iacobi Pastoris, de thesauraria dicti domini regis, quinquaginta florenos auri de Aragonia qui michi soluti fuerunt per eundem Iacobum mandato vestri in civitate Maioricarum, videlicet in anno Domini mº cccº xcº secundo, respectu nonnullorum laborum per me sustentorum circa negotia dictorum

46 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

insultuum. Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte peccunie non numerate, non habite et non recepte et doli, facio inde vobis fieri presentem apocham de soluto in testimonium premissorum. Qui quidem quinquaginta floreni auri fuerunt scripti pro deductis in dorso preinserte litere post unam deductionem, summamb octuaginta solidorum et quatuor denariorum barchinonensium attingentem, manu notarii huismodi apocham conficientis. Actum est hoc Barchinone xviiiiª die februarii anno a nativitate Domini mº cccº xcº quinto. Sig+num Iohannis de Vallo predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt Guillemus Cardona, de thesauraria, et Domenicus Petri Cosida, de domo domini regis.c a. tanquam, interlineat. b. summam, interlineat. c. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

8 1395, febrer, 25. Barcelona Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina i receptor general dels emoluments provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus, reconeix que Jaume Pastor, de la tresoreria del rei, li ha donat 50 florins d’or d’Aragó, els quals, de part seva, els ha lliurat a Joan del Vall, cambrer del rei. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 148r. Sit omnibus notum quod ego Berengarius de Cortilles, consiliarius et thesaurarius domine regine receptorque generalis per dominos regem et reginam specialiter constitutus super emolumentis provenientibus seu que iam provenerunt ex insultibus et avalotis contra Iudeos dominii dicti domini regis in anno mº cccº xcº secundo sequtis, confiteor et recognosco vobis venerabili Iacobo Pastoris, de thesauraria dicti domini regis, et vestris quod solvistis michi et ego a vobis habui et recepi quinquaginta florenos auri de Aragonia, hoc videlicet modo quod illos de voluntate mea tradidistis venerabili Iohanni de Vallo, camerario eiusdem domini, de peccuniis que ad manus vestras pre-

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 47

via de causa pervenerunt anno predicto in civitate et regno Maioricarum, in quibus vos comissarius regius fuistis. Et ideo, renuntiando omni exceptioni predicte, peccunie in modum predictum non habite, non numerate et non recepte et doli, facio inde vobis fieri per notarium infra scriptum presens apoche instrumentum in premissorum testimonium. Actum est hoc Barchinone, xxvª die februarii anno a nativitate Domini mº cccº xcº quinto. Sig+num Berengarii de Cortilles predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt Guillemus de Soldevila et Raymundus Ferrarii, ville de Çarreal.a a. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

9 1395, març, 12. Barcelona Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina, ciutadà de Saragossa, receptor general dels emoluments provinents de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus, reconeix que Francesc Vinyoles, habitant de Cardona, li ha donat 200 florins d’or d’Aragó, els quals han estat lliurats, de part seva, a Pere Roure, de la tresoreria del rei. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 61v. Sit omnibus notum quod ego Berengarius de Cortilles, illustrissime domine regine consiliarius et thesaurarius, civis Cesarauguste receptorque generalis per illustrissimos dominos regem et reginam specialiter constitutus super emolumentis provenientibus seu que iam provenerunt ex insultibus et avalotis contra Iudeos dominii dicti domini regis in anno mº cccº xcº primo proxime preterito sequtis, confiteor et recognosco vobis Ffrancisco Vinyoles, habitatori ville Cardone, presenti, et vestris quod solvistis et tradidistis michi et ego a vobis habui et recepi ducentos florenos auri de Aragonia, hoc videlicet modo, quos illos de mei voluntate tradidistis venerabili Petro Roure, de thesauraria dicti domini regis, quoque de peccuniis que ad manus vestras previa de causa provenerunt in villa Perpeniani in qua vos comissarius regius fuistis. Et ideo, renuntiando exceptioni predicte, peccunie non numerate et in mo-

48 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

dum predictum non habite et non recepte et doli, in testimonium premissorum facio vobis fieri presens apoche instrumentum de soluto per notarium infra scriptum. Actum est hoc Barchinone, xiiª die martii anno a nativitate Domini mº cccº xcº quinto. Sig+num Berengarii de Cortilles predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt venerabilis Anthonius Rexach, de thesauraria domine regine, et Ffrancischus Morral, civis Barchinone.a a. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

10 1395, juliol, 13. Barcelona Francesc d’Aranda, cavaller, nomena procuradors seus Hasday Cresques i Bonafós de la Cavalleria, jueus que actualment viuen a Saragossa, perquè portin a terme determinades actuacions relacionades amb els fossars que els jueus tenen a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 105r-106r. In civitate Barchinone, xiiiª die iulii anno a nativitate Domini mº cccº xcº vº. Noverint universi quo ego Ffranciscus d’Aranda, miles, gratis et ex certa scientia, constituo et ordino vos magistrum Adzay Cresques, presentem et onus huismodi procurationis in vos sponte suscipientem, a et Bonafós de la Cavallaria, absentem tanquam presentem, Iudeos nunc comorantes in civitate Cesarauguste, certos et speciales ac etiam generales procuratores meos et quemlibet vestrum in solidum, ita quod occupantis conditio potior non existat sed quod per unum vestrum inceptum fuerit per alium prosequi mediari, terminari valeat et finiri, ad adipiscendum et recipiendum pro me, vice et nomine meis, possessionem corporalem seu quasi adeptamque penes vos retinendum de tota illa terra et lapidibus ibi integris existentibus qualis et quanta olim aliama Iudeorum civitate Barchinone et eius singulares pro fossariis veteri et novo habebant, tenebant et possidebant in Monte Iudahico dicte civitate, quam venerabilis Berengarius de Cortilles, domine regine con-

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 49

siliarius et thesaurarius, tanquam procurator et nomine procuratorio dominorum regis et regine, quibus certis titulis predictam pertinebant et spectabant, michi stabilivit et in enphiteosim dedit et concessit, ad certum censum et pro certa intrata, cum instrumento recepto per notarium infra scriptum die et anno infra scriptis, prout in eo latius continetur, de ipsaque possessione. Cum eam meo nomine adeptus fuerit publicum instrumentum fieri faciendum, petendum et obtinendum,b constituo inquam vos procuratores meos ad dandum licentiam quibuscumque Iudeis quibus volueritis corpora mortuorum Iudeorum sepelliendi gratis et cum peccunia, prout vobis videbitur, necnon ad locandum, permutandum, vendendum, stabiliendum seu in emphiteosim dandum et alias quovis modo alienandum dictam terram olim fossariorum predictorum cum omnibus suis iuribus et pertinentiis illi vel illis personis laicisc seu ecclesiasticis, personis tamen exceptis et pro illo pretio seu pretiis ac intrata seu intratis pro quo vel quibus melius convenire poteritis et aliter omnia simul vel dimisum impignorandum et obligandum utd vobis videbitur faciendum, salvo tamen dictis dominis regi et regine et successoribus eorum censu et aliis contentis in dicto instrumentoe stabilimenti predicti per dictum Berengarium de Cortilles de predictis michi facti, et emptorem seu emptores ac stabilitores predicte terre in possessionem corporalem seu quasi ponendum et inducendum de evictione pro contractibus propriis et non aliter cavendum et bona mea, pro ipsa evictione tamen obligandum et instrumenta venditionum, stabilimentorum et in emphiteosim dationum et possessionum ac alia necessaria, cum omnibus clausulis renuntiationibus, obligationibus et cautelis, pro contractibus propriis tamen faciendum et firmandum et omnia alia in contractibus empti et venditi ac stabilimenti et aliorum quorumcumque contractuum per vos initorumf necessaria et opportuna faciendum. Necnon do et concedo vobis facultatem habendi fidem de pretio si contingat per vos alienari pretiumque seu pretia ac intratam seu intratas pro quo vel quibus predicta vendita seu stabilita aut in emphiteosim data fuerint recipiendum et habendum, apocham et apochas de recepto faciendum et firmandum quecumque instrumenta pro predictis facientia per quasvis personas detineantur petendum, habendum et recipiendum et salaria pro ipsis neccessaria exsolvendum. Item [segueixen diverses clàusules d’estil]. Quod est actum Barchinone, xiiiª die iulii anno a nativitate Domini mº cccº xcº quinto. Sig+num Ffrancisci d’Aranda predicti, qui hec laudo, concedo et firmo. Testes huius rei sunt Arnaldus Baró, mercator, civis Barchinone, et Michael Muntaner, oriundus civitatis Cesarauguste.g

50 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

a. et onus huismodi procurationis in vos sponte suscipientem, interlineat. b. et obtinendum, interlineat. c. Al manuscrit, ecclesiasticis. d. aliter omnia simul vel dimisum impignorandum et obligandum ut, interlineat. e. instrumento, interlineat. f. et aliorum quorumcumque contractuum per vos initorum, interlineat. g. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

11 1395, juliol, 21. Barcelona Antoni Estaper, porter del rei, reconeix que Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina, li ha donat 252 sous barcelonesos, que són l’ import del seu salari corresponent a trenta-sis dies que va viatjar pel regne d’Aragó demanant diners a les aljames de jueus d’aquest regne per comprar fossars a la muntanya de Montjuïc per a la nova aljama de jueus de Barcelona. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 101v. In civitate Barchinone, xxiª die iulii anno predicto. Sit omnibus notum quod ego Anthonius Staper, portarius domini regis, confiteor et recognosco vobis honorabili Berengario de Cortilles, illustrissime domine regine consiliario et thesaurario, quod solvistis michi et ego a vobis habui et recepi ducentos quinquaginta duos solidos barchinonenses ratione salarii michi pertinentis de triginta sex diebus quibus vacavii in regno Aragonum, qui currere inceperunt xiª die martii proxime transacti, qua die a civitate Barchinone recessi cum litteris credentie directis aliamis Iudeorum dicti regni que sunt dicte domine regine pro faciendo demandas ipsis aliamis ex parte eiusdem domine regine pro emendo fossaria Montis Iudahici ad opus aliame noviter construende in civitate Barchinone, ad rationem septem solidorum pro die qualibet. Et ideo, renuntiando exceptioni peccunie predicte non numerate, non habite et non recepte et doli, ffacio inde vobis fieri presens apoche instrumentum in premissorum testimonium per infra scriptum notarium. Actum est hoc Barchinone, xxiª die iulii anno a nativitate Domini mº cccº xcº quinto. Sig+num Anthonii Staper predicti, qui hec concedo et firmo.

Documents relacionats amb els avalots contra els jueus

Tamid, 10 (2014), p. 35-52 51

Testes huius rei sunt Dominicus Petri Cosida, scriptor, civitate Cesarauguste, et Petrus de Maença, notarius, civitate Turoli, a qui moratur cum Berengario de Lagostera, de officio magistri rationalis curie domini regis.b a. civitate Turoli, interlineat. b. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

12 1395, juliol, 24. Barcelona Berenguer de Cortilles, conseller i tresorer de la reina, reconeix que Mateu de Loscos, lloctinent del procurador reial a Mallorca i substitut de Jaume Pastor, de la tresoreria del rei, li ha donat 20 florins d’or d’Aragó encunyats a Mallorca, els quals han estat lliurats, de part seva, a Bernat de Puigdangoles, porter del rei a Mallorca. Una part dels 20 florins provenen de les actuacions portades a terme a conseqüència dels avalots contra els jueus de l’antic call de Mallorca. ACSG, Cervera, Fons Notarial, Barcelona, 1, Jaume de Corts, Llibre, 1394-1396, f. 98v-99r. In civitate Barchinone, xxiiiiª die iulii anno predicto. Sit omnibus notum quod ego Berengarius de Cortilles, illustrissime domine regine consiliarius et thesaurarius, confiteor et recognosco vobis venerabili Matheo de Loscos, locumtenenti procuratoris regii Maioricarum et substituto ad certos actus per venerabilem Iacobum Pastoris, de thesauraria domini regis, comissarium regium ad subscriptum deputatum, quod de parte michi contingente in peccunia que pervenit seu perveniet vestri ad manus, tam ex diversis debitis conversorum et Iudeorum aliame olim civitate Maioricarum sub certis pactis curie regie confiscatis quod illis quatuor solidis pro libra per dictos conversos dicto domino regi concessis ex seu de debitis usurariis eis in Maioricarum debitis, quam aliis rationibus sive causis ex insultibus calli olim iudahici Maioricarum resultantibus, solvistis et tradidistis michi et ego a vobis habui et recepi viginti florenos auri de Aragonia de cuneis Maioricarum, valentes ad rationem xvcim solidorum Maioricarum minutorum quindecim libras dicte monete, quas de voluntate mea tradidistis Bernardo de Puigdangoles, portario domini regis in civitate Maioricarum, quo dictus portarius inerat

52 Tamid, 10 (2014), p. 35-52

Josep M. Llobet i Portella

pro negotiis curie dicte domine regine. Et ideo, renuntiando exceptioni peccunie non numerate et per modum predictum non habite et non recepte et doli, ffacio inde vobis fieri presens apoche instrumentum in premissorum testimonium. Actum est hoc Barchinone, xxiiiiª die iulii anno a nativitate Domini mº cccº xcª quinto. Sig+num Berengarii de Cortilles predicti, qui hec concedo et firmo. Testes huius rei sunt Petrus Segarra et Arnaldus Çabastida, de thesauraria domine regine.a a. Hi ha algunes paraules ratllades. Sobre el document, tres línies verticals.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 53-79 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.36 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Les juifs d’Arles (1391-1414). Leur aptitude aux sciences (les Avigdor) et à l’accueil de coreligionnaires catalans* Danièle IANCU-AGOU Nouvelle Gallia judaica

Rebut: 06.02.2014 — Acceptat: 14.11.2014 Résumé. Dans la communauté juive séculaire d’Arles, le lignage savant des médecins Avigdor était connu, avec le père Abraham procédant avec son jeune fils Salomon aux traductions hébraïques des travaux médicaux de l’école de Montpellier (Arnaud de Villeneuve, Gérard de Solo) au début du xve siècle. Si Renan et Neubauer déploraient le manque de renseignements autobiographiques sur Salomon, l’apport des sources latines et provençales est précieux et démontre la propension à la conversion survenue au sein de ce lignage célèbre. Sur les quatre fils d’Abraham Avigdor, trois ont pris très tôt, en temps apparemment calme, le chemin du christianisme, et avec parrainage royal pour l’un d’eux ! Après ce premier volet prosopographique et culturel sur l’aptitude des élites juives d’Arles aux sciences (et à la conversion), un second volet traite de la présence de juifs catalans parvenus à Arles et à Tarascon à la même époque, après les drames de 1391.

Contact : Danièle Iancu-Agou. Centre national de la recherche scientiﬁque, Laboratoire d’études sur les monothéismes. Unité mixte de recherche 8584. 1 rue de la Barralerie. F-34000 Montpellier. UE. Tél. : 00 33 06 61 56 66 18. E-mail : daniele.iancu@vjf.cnrs.fr. ∗ Cet article a fait l’objet d’une communication en octobre 2007 au III Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana, Barcelona-Perpinyà, organisé par Tessa Calders i Artís et Esperança Valls i Pujol.

54 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

Mots-clefs : Provence, Arles, Abraham Avigdor, Salomon Avigdor, école de médecine de Montpellier, lignage catalan des Falco à Tarascon

Els jueus d’Arle (1391-1414). La seva aptitud per a les ciències (els Avigdor) i per a l’acolliment dels coreligionaris catalans Resum. En la comunitat jueva secular d’Arle era conegut el llinatge savi dels metges Avigdor, amb el pare Abraham i el seu fill Salomó dedicats a les traduccions a l’hebreu dels treballs mèdics de l’escola de Montpeller (Arnau de Vilanova, Gérard de Solo) al principi del segle xv. Mentre que Renan i Neubauer deploraven la falta d’informació autobiogràfica sobre Salomó, l’aportació de les fonts llatines i provençals és preciosa i demostra la propensió a la conversió sobrevinguda en el si d’aquest llinatge cèlebre. Dels quatre fills d’Abraham Avigdor, tres van agafar molt aviat, en una època aparentment de calma, el camí del cristianisme, i un d’ells amb apadrinament reial! Després d’aquesta primera part prosopogràfica i cultural sobre l’aptitud de les elits jueves d’Arle per a les ciències (i la conversió), una segona part tracta de la presència dels jueus catalans arribats a Arle i Tarascó a la mateixa època, després dels drames del 1391. Paraules clau: Provença, Arle, Abraham Avigdor, Salomó Avigdor, escola de medicina de Montpeller, llinatge català dels Falcó a Tarascó

The Jews of Arles (1391-1414). Their aptitude for sciences (the Avigdors) and predisposition to take in Catalan Jews Abstract. The Avigdors, a family of learned physicians, were well known in the secular Jewish community of Arles. Both Abraham Avigdor and his son Solomon translated medical works from the Montpellier School of Medicine (Arnau de Vilanova, Gerard de Solo) into Hebrew in the early 15th century. While Renan and Neubauer lamented a lack of autobiographical information on Solomon, Latin and Provençal sources provide valuable details and show that the renowned family had a tendency towards sudden conversion. In a period of apparent calm, three of Abraham’s four sons were quick to embrace Christianity, one of them with royal patronage! After its prosopographical, cultural first part on the Arlesian Jewish elite’s aptitude for sciences (and conversion), this article looks at the presence of Catalan Jews who settled in Arles and Tarascon in the period in question, following the drama of 1391.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 55

Keywords: Provence, Arles, Abraham Avigdor, Solomon Avigdor, Montpellier School of Medicine, the Catalan Falco family in Tarascon

1. Le lignage des Avigdor d’Arles L’activité brillante des lettrés juifs d’Arles n’est plus à démontrer : les travaux de Neubauer et Renan ou la vingtaine de pages consacrées par Henri Gross dans sa Gallia judaica (1897) en témoignent largement 1. Plus récemment, mes propres études sur les élites juives de la fin du e xv siècle (les familles d’Isaac Nathan, de Bondion de Saint-Paul, de maître Bendich Borrian), ou celles sur les Nathan du regretté Louis Stouff, de Ram ben Shalom, ont nourri le dossier arlésien, autant à partir de sources latines très riches (testaments en particulier), qu’hébraïques 2. Il a été possible d’observer la circulation des manuscrits hébreux dans leurs rangs avec Venguessone Nathan, mère d’Isaac, riche propriétaire d’une boutique de toiles et agent de transmission zélé léguant aux petits-fils plus de 200 florins pour l’étude du latin ; avec le même Isaac auteur de la Concordance biblique et du Traité de polémique3 contre Jérôme de Sainte-Foi (naguère Josua ha-Lorqui, rabbin d’Alcaniz), instigateur de la dispute de Tortosa, achetant des ouvrages de David Kimhi (Sefer ha Šorašim) et de Maïmonide à Bondion de SaintPaul, etc. Ces savants réputés dont parlent – pour notre chance – les notaires chrétiens contemporains ont conféré à leur communauté gloire et renom. Un siècle plus tôt, le lignage arlésien des Avigdor mérite autant l’attention. C’est une parenté de praticiens qui a laissé des traductions hébraïques des travaux médicaux de l’école de Montpellier (Arnaud de Villeneuve, Gérard de Solo) 4.

1. Renan et Neubauer, « Les écrivains » et Gross, Gallia judaica (voir Bibliographie). 2. Iancu-Agou, « Une vente de livres hébreux » ; cf. aussi Stouff, « Activités et professions » et « Chrétiens et juifs », et surtout « Isaac Nathan et les siens » ; cf. enﬁn Ben-Shalom, « Concerning the question ». 3. Gross, Gallia judaica, p. 89-90. Cf. aussi Ben-Shalom, « La dispute de Tortose », p. 21-45, qui inclut l’édition d’un fragment du Maˀamaṣ koaḥ d’I. Nathan. 4. Outre Renan et Neubauer, « Les écrivains » et Gross, Gallia judaica, cités supra, note 1, cf. Shatzmiller « Etudiants juifs » ; Guénoun, « Les traductions en hébreu ». Cf. aussi les travaux de l’école barcelonaise par García-Ballester et Feliu, « Las relaciones intelec-

56 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

2. Abraham Avigdor (1351-1402) et ses quatre fils Abraham, comme il le dit lui-même, étudia la médecine à Montpellier, où on enseignait en latin, et c’est là qu’il doit avoir acquis la connaissance de cette langue, à partir de laquelle il exécuta des traductions, dont l’une à Arles en 1381. Un maestre Abraham Avigdor y possédait une maison en 1386 […]. Abraham fit ses travaux de 1367 à 1381, probablement à Arles. Il est encore vivant en 1399, lorsqu’il aide son fils Salomon à traduire un ouvrage médico-astrologique 5.

La traduction faite à Arles en 1381 par Abraham fils de Meshullam Avigdor d’Arles est celle du Traité sur les médicaments digestifs et purgatifs attribué à Arnaud de Villeneuve 6, dans laquelle il a exprimé ses motivations de départ : être appelé « maître » et gagner beaucoup d’argent à l’instar de « ceux qui pratiquent à présent la médecine et ceux qui appartiennent à notre nation » ; à l’âge adulte, le goût réel pour l’art médical lui serait venu, d’où la nécessité pour lui d’aller l’acquérir auprès des savants chrétiens de Montpellier, et la volonté de transposer leurs ouvrages latins en hébreu pour ses coreligionnaires. Quant à l’ouvrage « médico-astrologique » traduit en 1399 avec l’aide paternelle par le fils Salomon (alors âgé de 16 ans) « afin que ce traité soit utile, étant donné que beaucoup de livres se sont perdus par suite de la durée de l’exil des juifs », il s’agit du De judiciis astronomiae d’Arnaud de Villeneuve 7.

tuales » ; cf. aussi Valls i Pujol, « Estat de la qüestió », p. 231-232. Et Iancu-Agou, « Les œuvres traduites ». Cf. enfin, grâce au regretté E. Feliu qui me signala parmi d’autres cette référence bibliographique : Harvey et Manekin, « The curious Segullat Melakhim ». 5. Renan et Neubauer, « Les écrivains », p. 717. Il convient de rappeler aussi la somme en allemand de Steinschneider, Die hebräischen Übersetzungen, p. 74-76. Abraham Bonet Avigdor avait d’abord traduit en 1379 Le Livre des fièvres de Gérard de Solo, puis en 1384-1385 les Medicationis parabolae d’Arnaud de Villeneuve, et en 1395 Le commentaire sur le livre IX de l’Almansor fait par Gérard de Solo. 6. La traduction hébraïque de ce traité attribué à Arnaud de Villeneuve, dont le vrai nom est Johannes de Parma, a été éditée, avec une introduction en espagnol et en anglais, par Ferre, Practica de Johannes de Parma. Abraham Avigdor avait exprimé ses motivations dans la préface de sa traduction de l’Introductorium in practicam pro proiectis de Bernard Alberti, qui a été éditée et traduite en anglais dans García-Ballester, Ferre et Feliu, « Jewish appreciation », p. 116-117. 7. La traduction hébraïque du De judiciis vient d’être publiée dans une édition scientifique en Israël : Arnaud de Villeneuve, Panim be-mišpaṭ, comme me le fit aimablement remarquer Eduard Feliu.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 57

Si nous sommes donc en possession d’éléments assez nourris sur l’activité intellectuelle d’Abraham et de son fils Salomon grâce au départ à RenanNeubauer et H. Gross 8, en revanche c’est l’historiographie provençale (La Chronique de Bertrand Boysset, et le baron Auguste du Roure)9 qui fournit bien des données prosopographiques sur toute la parenté d’Abraham. Conformément aux stratégies matrimoniales de ces milieux médicaux qui voulaient que l’on se mariât entre gens de même rang social – ici entre praticiens –, maître Abraham est le gendre du célèbre médecin de la reine Jeanne, maître Bendich Aym d’Arles (baylon ou dirigeant communautaire en 1386, décédé en 1402). Abraham eut quatre fils dont un seul, Durant Avigdor, médecin lui aussi (22 ans en 1408), demeura juif ; décédé en 1423, sa postérité s’est poursuivie entre Carpentras et Aix : il laissait un fils de 16 ans, Abraam Duranti Avigdor et, selon P. Hildenfinger, une fille, Sterette, mariée à Vital Astruc de Carcassonne, médecin. Les trois autres fils embrassèrent en effet le christianisme : — Salomon Avigdor (1383-1420), le traducteur reçu médecin à Arles le 15 mai 140210 alors qu’il est âgé de 19 ans ; six ans plus tard, il est dit dans une cession effectuée avec ses frères « majeur de 25 ans » (1408). Il aurait eu deux épouses juives, l’une aixoise, dès 1395 !, Régine, fille de Nathan de L’Argentière d’Aix ; et l’autre arlésienne, Astruguette Bondie, dont naquit une fille : Bellete. Comme il n’apparaît pas lors du contrat de mariage de cette dernière en 1413 avec Ferrier de Valabrègue, fils d’un médecin de l’Isle, il est sans doute à cette date converti sous le nom de Diamant de l’Hosta ; il laissa

08. Supra notes 1, 3, 4. Cf. naturellement Wickersheimer, Dictionnaire biographique des médecins en France au Moyen Âge, vol. 1, p. 3-4, et Jacquart, Supplément, p. 41. 09. La Chronique de Bertrand Boysset : il en existe deux éditions, dans Archiv für Literatur und Kirchengeschichte des Mittelalters, 7 (1900), sous le titre « Die Chronik des Garoscus Veteri und Bertrand Boysset (1365-1415) », et partielle dans Le Musée, 3e série, 1876-1877, sous le titre « Mémoires de Bertrand Boysset… ». Et du Roure, « Les néophytes de Provence ». 10. Hildenfinger, « Documents », REJ, 41 (1900), p. 67, note 4 ; on y trouve un autre cas mentionné, celui de Sulam Marvan, qui déclare avoir étudié la médecine et obtenu sa licence ; il fut examiné, en présence du lieutenant du viguier, par des médecins chrétiens (A. D. Arles, 405 E 241, f° 232v°). Dans Guénoun, « Les traductions en hébreu », les pages 465-468 consacrées à la biographie d’Abraham Avigdor « et sa famille », mentionnent uniquement le beau-père Bendich Ayn, et naturellement le ﬁls Salomon (âgé de 15 ans) traduisant avec lui le De judiciis astronomiae, et recevant à Arles sa licencia practicandi.

58 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

une fille chrétienne, Diane, qui testera en 1428 en faveur de ses oncles convertis Louis Raymond et Jean de l’Aygle. — Bendich Avigdor sera le néophyte Jean de L’Aygle, conseiller de la ville d’Arles, valet de chambre du roi Louis ; mort sans postérité, son testament de 1445 privilégiait son frère Louis Raymond et le fils de ce dernier, Guillaume. — Bonet Avigdor (20 ans en 1408) deviendra solennellement le 5 mai 1409 (à 21 ans) le nouveau chrétien Louis Raymond, parrainé comme son prénom de baptême l’indique par le roi Louis II ; il en subsiste une relation précieuse, détaillée par Bertrand Boysset dans sa Chronique. Chirurgien, il a eu antérieurement d’un mariage juif vraisemblable un fils, Salves Bonet Avigdor, qui resta juif à Mazan. Son héritier sera Guillaume Raymond, notaire de 1431 à 1478. Il convient de s’arrêter sur deux dossiers importants offerts par cette célèbre parenté : 1. La licencia practicandi obtenue le 15 mai 1402 par Salomonet, âgé de 19 ans, à Arles, au cours d’une soutenance devant un jury composé de quatre médecins, l’un chrétien, maître du jeune étudiant, et les trois autres, juifs, dont on possède les noms : Heliot d’Arles, Salves de Bourrian et Crescas Salamias. Le déroulement de l’épreuve est décrit, Salamonet présentant sa thèse, et les médecins, sous la foi du serment (prêté l’un « ad sancta Dei evangelia », et les trois autres « ad legem Moysi, scripturis hebraycis manibus suis tactis ») déclarant le candidat digne d’être reçu ; ce dernier prêtant à son tour serment, jurant « de practicando et exercendo dictam artem medecine, bene et legaliter sine exceptione sive differentia personnarum ». Après quoi le viguier Guillaume Riquerii fit assembler le Conseil pour procéder à la réception en qualité de médecin du juif « Salomonet Aviczor », lequel, après examen, fut donc admis et reçut son diplôme 11. On sait qu’exclus des facultés de médecine, les postulants devaient acquérir leur formation sur le tas, à l’intérieur des familles de praticiens (on était médecin de père en fils, d’oncle à neveu, de beau-père à gendre), grâce à des manuscrits médicaux rares qu’on achetait, prêtait, collectionnait, faisait reco-

11. A. D. Arles, Notaire Antoine Olivari, f° 9, 15 mai 1402 (cité par Hildenfinger). Une licencia practicandi medicine délivrée à Montpellier le 5 septembre 1307 a été conservée. Pour sa description, cf. García-Ballester et Rubio-Vela, « L’inﬂuence de Montpellier ».

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 59

pier, ou traduire 12, et auprès de confrères : une formation qui pouvait être sanctionnée par un examen passé devant un jury mixte composé de praticiens des deux confessions, ou de médecins chrétiens uniquement. La trace de ces examens est extrêmement rare dans les archives latines provençales, et les deux cas arlésiens restent précieux. 2. Le second dossier est la relation du baptême du frère de Salomon Avigdor. J’ai beaucoup travaillé sur la problématique des conversions de la fin du xve siècle, leur typologie, à partir d’un corpus étoffé rassemblé de 1469 à 1525 grâce aux notaires chrétiens de la cité d’Aix : pas moins de 270 cas élucidés (170 aixois et 100 provençaux) avec passé juif et nouvelles identités chrétiennes établis. Cependant, la description d’une conversion est restée rare, même si j’ai publié le cas d’« un juif espagnol » vêtu de pied en cape (en blanc naturellement) à l’occasion de sa conversion à Marseille en 1488, et nourri gratuitement durant toute une semaine grâce à l’abandon de sa religion ancestrale 13 : cet exemple très précis, extrait des Archives communales de Marseille, faisait état, le 16 mai 1488 du : Baptême de Jean de Marseille qui « était juif espagnol », et des dépenses faites à cette occasion : vêtements pour le baptisé (drap pour les robes, jaquette et leur façon, chausses, pourpoint, bonnet, savates, chemises, draps, aiguillettes) et frais de nourriture pour huit jours.

Quinze ans plus tôt, le roi René avait récompensé ainsi plus d’un candidat à la conversion : dans Les Comptes royaux, à la rubrique des « Draps de laine distribuez... », ce sont : 11 paulmes de gris prins par Morice, tailleur, por le juif que le Roy fist baptiser en Avignon,

ou un vêtement complet de 15 florins comprenant : 12. Cf. Iancu-Agou, « L’inventaire de la bibliothèque » et « Médecins juifs et néophytes en Provence médiévale ». 13. Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence, p. 531, p. 66 et suivantes, Pièces justiﬁcatives n° 32. Exemple extrait des Archives communales, 16 mai 1488. Le roi René d’ailleurs avait vêtu ainsi plus « d’un petit juif » (qui de Salon, qui de Tarascon ou d’Avignon) en guise de récompense d’une conversion. A. Toaﬀ a montré d’ailleurs qu’à Venise, au xvie siècle, l’expression « habiller un juif » désignait métaphoriquement son baptême ! Cf. Toaff, Le marchand de Pérouse, p. 209 et 226-227.

60 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

chausses, pourpoint, robbe, chemises, chapeau, aiguilletes et bonnetz que le Roy estant à Salon le 11 mai a offert au petit juif qui y fut baptisé.

Il s’agissait de vêtements de bonne qualité, analogues à ceux des serviteurs royaux auxquels ces néophytes, dans ces cadeaux de la fin du règne, se voyaient assimilés. Revenons à Abraham Avigdor dont un responsum d’Isaac bar Sheshet rapporte qu’il était un médecin renommé (une réunion des juges du tribunal juif d’Arles est évoquée, qui se déroule « dans la demeure de maître Abraham Avigdor, médecin de grand renom ») 14. Trois de ses fils ont donc embrassé la religion majoritaire dans des temps apparemment calmes : autour de 1400, alors que rien ne menaçait. Élan de l’âme ? Élites juives courtisées ? En tout cas, il s’agit d’élites proches des milieux de la Cour, comme on le verra un demi-siècle plus tard avec les Abram de Draguignan, là encore une famille de médecins lettrés, riches et gros prêteurs, pourvoyeurs de grosses sommes pour la levée de l’impôt (la tallia judeorum), avançant des florins à la communauté, aux collectivités urbaines environnantes en mal de finances, et au monarque lui-même. Bonet Avigdor, fils d’Abraham, est dit âgé de 20 ans dans un acte du 30 mars 1408. Sa conversion, le 5 mai de la même année, dut faire un certain bruit, car le roi Louis II, alors à Arles, lui servit de parrain. Bertrand Boysset, dans sa Chronique, a conservé la relation du baptême 15. Voici son récit en provençal : L’an M.IIIIcVIII, lo jorn V de may, si batejet un jusieu, filh que fou de mestre (G)abranet, meje fisician, sa entra, d’Arle, e de Regina, filha que fou de mestre Bendich, jusieu e meje fisician, sa entra, d’Arle, loqual era per son non apelat Bonet. Item, lo Rei Lois lo fes batejar ; vertat es que un quavalier, per son non appelat monssen…, lo tenc per lui. Item, l’arsivesque d’Arles, monssen Artau, lo batejat, la mitra tenent sus la testa ; e lo non del filhol fou : Lois Reymon.

14. Shatzmiller, « Violence, chantage, mariage », p. 595, et Ben-Shalom, « The Jewish community in Arles and its institutions ». 15. Evénement connu de Hildenfinger qui le signale dans « Documents », REJ, 41 (1900), p. 69, note 1. Cependant le petit croquis généalogique qu’il fournit dans REJ, 47 (1903), p. 232-233, sur la descendance de Bendich Ayn est incomplet, ne délivrant que la ﬁliation exclusivement juive (par Durant Avigdor et ses deux enfants Abraam Durant Avigdor et Sterette).

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 61

Item, lo Reis fes far un cadafals ; e sus los cadafals una tina, en luoi de font, a aqui fou batejat. Item, batejat que fou, lo meneron a l’autar de San Trofeme d’Arle, vest que fou, on ly compliron sis ordes ; compli que fou, fes reverensa al Rey Lois, que era aqui present, e ly remersiet l’armona que facha ly avie ; aprop sy mes dereyre lo Rei ; et ausiron mesa, laquala fou dicha per un monje de san Peyre de Monmajour, que cantet aquel jorn mesa novela ; lo Rei e l’Arsivesque d’Arle e plurons quavaliers et autres gens y foron presens. Item, dicha la mesa, lo fihol si anet dinar a l’ostal del Rei, et dinats que foron, Lois, filhol del Rei sobredig, anet al pardon de San Peyre de Monmajour, an d’autres senhors del Rei ; loqual pardon general era en aquel tems.

Le baptême eut donc lieu à Saint-Trophime d’Arles où Bonet – dont la filiation médicale est bien soulignée (« fils de maître Abramet d’Arles et de Régine, elle-même fille de maître Bendich, médecin d’Arles ») – fut conduit sur les fonts baptismaux, en présence de l’archevêque d’Arles qui officiait, d’autres seigneurs du monarque, de nombreux cavaliers et autres gens. La messe dite, le filleul du roi alla dîner dans la demeure royale, le jeune néophyte Louis se rendant à saint Pierre de Montmajour, avec d’autres seigneurs du roi. Louis Raymond épousera quatre ans plus tard (vers 1412) une veuve chrétienne, Jéronyme de Grasse (veuve de Jean Ortolan ; reconnaissance de dot, le 14 juin 1423), mais il est probable qu’il fut marié dans son jeune âge juif et qu’il eut un fils, Salve Bonet Avigdor, juif de Mazan, qui fera cession de dette en février 1421 à Venguessone Nathan – la mère d’Isaac – … Le monde était petit ! Plus tard, selon du Roure, il est retrouvé à Mazan, attiré peut être par son oncle, le petit-fils de Louis Raymond qui se fixa dans cette ville, Guillaume Raymond. En résumé, la descendance du filleul du roi se résumera à un notaire d’Arles (de 1478 à 1496), Honorat Raymond, qui finira par s’établir à Mazan. Louis Raymond s’observe dans un fait de la vie quotidienne : en 1424, il est en conflit avec le teinturier Compradet Prim à propos d’un manteau qu’il lui aurait confié : il s’agissait d’en faire disparaître une tache. Non seulement le « dégraissage » n’est pas bien effectué, mais le manteau est récupéré « en très mauvais état16 ». La Chronique de Boysset mentionnait le grand-père maître Bendich Ayn : les documents autant hébraïques que latins17 l’évoquent ; dans son Histoire de

16. Stouff, Arles à la ﬁn du Moyen Âge, vol. 1, p. 284. 17. Du Roure, « Les néophytes en Provence », p. 18, note 1, et Hildenfinger, « Documents », REJ 47 (1903), p. 232-233.

62 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

la Provence, César de Nostradame18 parle de ce médecin de la reine Jeanne (son ancien coreligionnaire en somme comme le souligne du Roure) en en faisant grand éloge. Marié à Ester, ils eurent deux filles : L’une était Régine, épouse donc d’Abraham Bonet Avigdor, le fameux médecin traducteur (cités tous deux dans la Chronique et parents des quatre garçons au destin – pour trois d’entre eux – nouveau-chrétien). On la voit dans les documents rassemblés par Paul Hildenfinger, veuve, avec son fils demeuré juif, participer aux grandes réunions de la communauté : en 1407 lors d’une dotation de 1000 florins destinés à la réorganisation d’une école gratuite (« Regina, veuve de Me Abram Boneti Avicdor, et son fils Durantus Avicdor »). Ce dernier se compte encore parmi les délégués juifs provençaux chez Isaac Nathan pour procéder à la répartition d’une nouvelle charge fiscale en 1419-20 (tous des notables représentant leurs communautés de Marseille, d’Aix, d’Apt, de Salon, de Tarascon, de Draguignan, d’Arles au sein desquels précisément maître Bendich de Borrian, Isaac Nathan, maître Durantus Avig-dor) ; le document donne le montant respectif des sommes attendues de chaque communauté. L’autre fille, Stes (forme provençalisée d’Esther), décédée avant 1362, eut deux époux. Du premier mariage avec Thauros Mosse de Perpignan, elle eut trois filles : l’une Mayrone, dont le mariage m’a amenée à supposer un lien de parenté avec « mon » néophyte aixois Jean Aygosi (ex Vitalis Crescas Avigdor), 1460-1487. En effet Mayrone – cousine germaine de Salomon Avigdor, le traducteur de Sacrobosco – est l’épouse de Crescas Avigdor, fils de Vitalis de Carpentras 19. Une autre, Astruguette, fut l’épouse d’un autre rameau issu des

18. Nostredame, L’histoire et chronique de Provence, p. 427 B. 19. Mayrone serait donc l’épouse de Crescas Vitalis Avigdor, d’où un fils, Vitalis Crescas Avigdor, futur converti Jean Aygosi. Schéma tentant, mais qui appelle des réserves : dans le tableau I que je proposais sur « La parenté juive du néophyte Jean Aygosi », dans Iancu-Agou, « Le néophyte aixois Jean Aygosi », p. 174, la mère de Vitalis (et nièce de Me Bendich Borrian) se nommait Mirete. Quoiqu’il en ait été, même s’il manque un anneau au chaînon prosopographique de ce lignage des Crescas Avigdor d’Arles, Vitalis fut d’une façon ou d’une autre apparenté aux Bonet Avigdor, par petit cousinage ou lointaine alliance. De toutes manières, cela reste la grande famille provençale des Avigdor aux rameaux divers et nombreux (qui d’Arles, d’Aix ou de Tarascon), voire de Carpentras avec Salamonette, fille de Salomon Crescas Avigdor, épousant Bonjues, fils de maître Abram Orgier en 1471 : cf. Iancu-Agou, « Relations matrimoniales », p. 155, et Juifs et néophytes en Provence, p. 194, note 52.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 63

Avigdor de Provence : Bondavin Abram Avigdor, et enfin la troisième, Doussone. Dans le dernier des quatre testaments que j’ai publiés de Jean Aygosi, par conséquent petit cousin ou lointain parent de Salomon Avigdor, il n’est donc pas étrange de trouver parmi quelques manuscrits cités le « Traité sur la Sphère » (Sphaera Mundi) de Sacrobosco, que son aîné avait traduit en son temps (février 1399). Ce traité a souvent été « accroché » aux travaux du célèbre astronome Abraham bar Hiyya 20 (que possède par ailleurs Jean Aygosi en deux exemplaires) et de Bonet de Lattes ; ce dernier, maître Bonet (Astrug) de Lattes dont j’ai eu la chance – grâce aux archives notariées – d’éclairer la vie aixoise, de 1460 à 1491, avant son départ pour Pise, puis Rome, où il réussira fort brillamment son exil 21. Du second mariage avec Meyret de Armento, il subsiste une restitution de dot très éclairante sur ce milieu de fins lettrés juifs de la Provintzia : ne pouvant restituer les 160 florins dotaux, Meyr(et) fera cession (avec son aïeule Gentile de Armento) le 4 août 1362 au beau-père Bendich Aym des ouvrages suivants (en lui remettant également des bijoux d’or et argent et des perles) : Un rouleau de Moyse + cinq livres hébreux dont : (1.) L’un, appelé Bible, contient les XXIII livres de la Loi, et est couvert de cuir rouge, appelé got de messin22 ? (2.) L’autre livre contient XIV livres de maître Moyse d’Egypte. (3.) Le troisième est intitulé Moyse de Cossino. (4.) Le quatrième « Adhemas » contient V livres de Moyse = Humas. (5.) Le cinquième s’appelle Horatorium.

20. Abraham bar Hiyya (1065-1136) qui voyagea en France septentrionale comme l’indique la préface de son livre sur la chronologie : « Si j’avais trouvé en France (Tsarfat) un ouvrage contenant des règles sur le calendrier en hébreu, je n’aurais pas pris la peine de composer ce livre », dans Renan et Neubauer, « Les rabbins français », p. 523. Cf. aussi Feliu, « La culture juive en Catalogne médiévale ». 21. Dans Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence, cf. tous les documents sur son mariage raté avec Régine Abram, et p. 384-404, les tableaux 67-69 sur ses activités de prêt et de commerce, avec la carte n° 6 sur la géographie de sa clientèle ; cf. aussi l’étude récente « Vie privée et réussite sociale ». 22. À l’ordinaire se comptent « les 24 » (livres de la Bible) : ˁeśrim weˀarbaˁa trouve-t’on dans les textes, comme chez maître Bonjues Orgier de Marseille. Cf. Iancu-Agou, « Le chirurgien Bonjues Orgier », note 15 ; cf. aussi Rothschild, « Quelques listes de livres hébreux », p. 303-304, titre 3, et p.306, titre 1 ; ici ˁeśrim peut convenir pour la lecture « messin » d’A. du Roure ; mais « got » ? ; la transcription du baron du Roure est sans doute défectueuse.

64 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

Il s’agit d’ouvrages fondamentaux : des rituels de base, et les deux Moïse, Maïmonide et Moïse de Coucy, qui vont souvent de pair dans les collections médiévales 23, auteurs de « Livres des Préceptes » : le Sefer ha-miṣvot du premier (ramenant les 613 prescriptions à 14 principes généraux) et le Sefer miṣvot gadol du second (SeMaG, achevé en 1250). Ici les « XIV livres de maître Moyse d’Egypte » constituent le Mišne Tora ou Yad ḥazaqa de Maïmonide, qui est divisé en quatorze livres. Il se confirme ainsi – si besoin en était – que nos élites juives d’Arles, ou par extension de Provence, cultivées, voire savantes, étroitement liées entre elles, formaient de véritables oligarchies médicales – ce que je pressentais dès mes premiers travaux lorsque j’évoquais des « strates minces et influentes », toutes apparentées 24. Ce sont leurs membres fortunés qui fréquentent les notaires chrétiens, et ils sont omniprésents dans les archives, représentants de leur groupe, arbitrant les conflits, collectant la tallia, médiateurs auprès des dirigeants du comté de Provence ; tellement médiateurs, que sollicités, peut-être convoités par le pouvoir, par l’Église, ils finirent souvent par renier leur passé et adhérer aux séductions de la religion ambiante. En fait rationalistes, héritiers de leurs glorieux aînés languedociens des temps maïmonidiens lorsqu’il fallait alors traduire de l’arabe à l’hébreu, ils sont à la fin du xive siècle soucieux d’acquérir les outils scientifiques des médecins chrétiens, ils se sont mis au latin, ont tenté de fréquenter le studium de la « Ville de Mont », et ont œuvré pour rendre accessibles – grâce à leurs traductions du latin à l’hébreu – les travaux « des érudits chrétiens et de leurs savants dans l’Université vénérable qui est dans la ville de Montpellier » : la formule laudative est d’Abraham (Bonet) Avigdor en 1379 dans sa préface à la traduction du Livre des fièvres de Gérard de Solo : Lors de mon ascension sur la montagne pour écouter la science des remèdes de la bouche des érudits chrétiens et celle de leurs savants dans l’Université vénérable qui est dans la ville de Montpellier, car là se trouvent les savants et la source de cette science, j’ai passé beaucoup de temps à chercher, et j’ai trouvé parmi les autres

23. Cf. la vente à réméré qui s’effectue à Aix-en-Provence le 3 janvier 1449 : Bonafos Mardochée de Carcassonne, avec l’accord de son fils Salamias, se défait pour 100 florins d’un bien de famille qu’il espère racheter : « un volume sur parchemin de qualité, grand format, relié (bois et cuir rouge) de Maïmonide et de Moïse de Coucy ». Iancu-Agou, « La circulation d’ouvrages hébraïques ». 24. Iancu-Agou, « Une strate mince et influente ».

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 65

livres un livre petit par son volume mais grand par son utilité pour toux ceux qui veulent s’exercer avec conviction dans la discipline des remèdes et, s’ils sont peu nombreux, pour les débutants qui sont impuissants dans la partie pratique à cause de leur manque d’expérience, et ce livre est beaucoup plus utile que les autres résumés et introductions en usage chez nous et écrits sur ce sujet jusqu’au jour où le parfait et éminent savant Gérard de Solo composa cet ouvrage. Je l’ai traduit l’année 139 du 5ème millénaire 25.

Léon Joseph de Carcassonne de Perpignan ne se comportera pas autrement, lui qui sera littéralement captivé par l’enseignement de la Faculté de médecine de Montpellier, qui fera tout pour y accéder et acquérir des manuscrits médicaux afin de les traduire. À terme, franchir le pas de la conversion lui permettra d’obtenir les titres académiques qui lui manquaient 26. J’ai parlé de croisement heureux d’archives ; quand celles hébraïques se recoupent avec les documents latins ou sont étoffées par les documents latins – il ne faut pas oublier que Neubauer et Renan déploraient l’absence de données sur la vie de Salomon : « Nous ne possédons aucun détail biographique sur Salomon ». Il arrive aussi – comble du bonheur pour l’historien – que des vestiges archéologiques viennent renforcer le tout. En effet, le contenu d’une inscription funéraire du Musée lapidaire chrétien – recensée parmi d’autres pour Arles par Gérard Nahon27 – pourrait concerner un « Maistro Bendig d’Arles ». En effet, à partir de deux options de Moïse Schwab (xiiie ou xve), je serais tentée de penser à maître Bendich Borrian, médecin lettré du xve siècle, bien connu des documents tant hébreux que

25. Shatzmiller, « Étudiants juifs », p. 247, et Guénoun, « Les traductions en hébreu », p. 468. 26. Pour la longue préface de Léon Joseph et son commentaire, cf. Renan et Neubauer, « Les écrivains », p. 770-778 ; son édition et sa traduction en anglais sont données dans García-Ballester, Ferre et Feliu, « Jewish appreciation », p. 106-115 ; cf. aussi Shatzmiller, « Étudiants juifs », p. 248-249. Pour sa conversion, cf. 23 février 1418 : « magister Leo Jusse quondam… in sancta fide catholica deffunctus… » ; et le 27 octobre de la même année : « magister Leonardus Benedicti quondam olim vocatus master Leo Jusse », dans Emery, « Documents Concerning Jewish Scholars », p. 40-43. Plus tard, on observera en Provence le même phénomène : Louis de Peyruis et Michel de Saint-Gilles (autrefois appelés « magistri Leo Davin et Mosse Levi, medici fisici »), le premier d’Hyères et le second de Tarascon fixé à Pertuis, obtiendront après l’expulsion et leur conversion les titres baccalarii in medicina. Cf. Iancu-Agou, « Une Provence remplie d’olim judei », p. 255, note 12. 27. Nahon (éd.), Inscriptions hébraïques, p. 370, n° 306.

66 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

latins. J’ai publié en 1987 son testament et celui de son épouse Mossone enregistrés le même jour, le 29 octobre 1441 28, ce qui m’avait permis d’esquisser un croquis généalogique et d’établir que Vitalis Crescas Avigdor (futur néophyte Jean Aygosi) et son frère Salves, auxquels il léguait « 21 livres en hébreu valant 60 florins dans lesquels (et chacun d’eux) figurait sa propre écriture », étaient ses petits-neveux 29. Si ces élites s’offrent à l’observation dans les documents tant hébreux que latins (voire épigraphiques), force est de compter dans leurs rangs une propension à la conversion : sur les quatre fils d’Abraham Avigdor, trois30 ont pris très tôt le chemin du christianisme, et en temps relativement calme avec parrainage royal pour l’un d’entre eux, avec la relation même du baptême, en provençal. En fait, ces temps apparemment calmes dans le comté de Provence n’excluaient pas des inquiétudes : tout à côté à Montpellier et dans le royaume de France, l’expulsion « durait » (celle de 1394) et Salomon lui-même l’a déploré (« afin que ce traité soit utile, étant donné que beaucoup de livres se sont perdus par suite de la durée de l’exil des juifs »). En outre, ces lettrés avertis avaient connaissance des drames de 1391 affectant leurs frères catalans contraints à des conversions forcées massives ; drames qui se prolongeaient avec l’éprouvante dispute de Tortosa, génératrice de tant de défections dans les rangs du judaïsme aragonais, dès lors considérablement amputé. À Arles même, le lettré Isaac Nathan n’avait-il pas écrit contre Jérôme de Sainte-Foi, l’instigateur autrefois juif de cette célèbre dispute ? Ce contexte français et ibérique ne pouvait que troubler et tourmenter les juifs du comté de Provence. Qui parmi les fils d’Abraham Avigdor fut converti le premier ? Sans doute le filleul du monarque baptisé à 20 ans ; ce que l’on sait (grâce aux recherches du baron du Roure dans les fonds d’archives notariés d’Arles et de Tarascon)

28. Iancu-Agou, « Une vente de livres hébreux », Pièces justificatives v et vi, p. 52-61. 29. Cf. Iancu-Agou, « Une vente de livres hébreux », p. 18 et Pièces justificatives v et vi, p. 52-61. Cf. aussi le tableau généalogique de la famille de maître Bendich Borrian, p. 20, qui a une petite nièce mariée à maître Crescas Nathan d’Arles (1431) ; et dans Iancu-Agou, « Le néophyte aixois Jean Aygosi », le tableau I, p. 174, déjà cité, qui cerne davantage la descendance directe de Jean. 30. Le quatrième, le seul demeuré juif, est décédé en 1423, lorsque ses enfants vendent sa maison : Cf. Hildenfinger, « Documents », REJ, 48 (1904), Pièces justificatives iii, p. 48-51.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 67

de la conversion de Salomon – celui dont en définitive il subsiste des traductions de médecins chrétiens montpelliérains – reste approximatif. Né en 1383 (puisqu’il est dit majeur en 1408), traducteur avec l’aide paternelle en 1399 (il a alors 16 ans), il aurait été marié par contrat du 13 août 1395 (donc à 12 ans !) à une aixoise, Régine, fille de Nathan de L’Argentière et de Mandine. Pour l’acte de cession du 30 mars 1408 fait entre les fils d’Abraham, les quatre frères Avigdor sont encore visiblement juifs. Un an plus tard se déroule le baptême solennel de Bonet Avigdor, filleul du monarque. Il n’est pas indifférent de relever, grâce à la thèse d’Elisabeth Borgolotto, que Salomon Avigdor est parti parfaire sa formation en 1412 à Florence où il est inscrit à l’ars dei medicie speziali, en payant une taxe d’inscription de 12 florins, et en vivant dans la paroisse de Santa Maria sopra Porta. Vers 1413-14, lorsqu’il sera question du mariage d’une fille juive de Salomon et de sa seconde épouse, Astruguette Bondie d’Arles, le nom de Salomon – il est donc alors converti – n’apparaît pas. C’est Astruguette en somme qui marie leur fille Bellete par contrat du 8 mars 1413-14 à Ferrier Valabrègue, fils du comtadin Bonafos, médecin de l’Isle. Par déduction, on peut donc écrire que la première mention de sa conversion le situe alors qu’il a environ 30 ans. Il décèdera sept ans plus tard. Ce comportement d’abandon du judaïsme ancestral chez ces lettrés épris de rationalisme et de philosophie 31, tous médecins cultivés et fortunés de la Provence médiévale, préfigure déjà ce que l’on observera plus tard, à Arles toujours, chez les petits-fils d’Isaac Nathan, dès les années 1460 sous le règne du roi René, puis en temps de crises (émeute de 1484 ; expulsion locale de 1493 affectant les juifs arlésiens) 32. Comment ne pas penser, en outre, à une autre fratrie (ou sororie), celle des enfants Abram de Draguignan, issus également d’un riche médecin (Massip Abram), dont les conversions féminines firent sans doute autant de bruit dans les années 1465-1470 (?). Trois sœurs rompirent avec la religion juive, très encadrées par le milieu de la Cour, celle du roi René (l’une, Bonedone Abram - Guilhelmette de Villages, épousa un néophyte filleul du roi ; l’autre, Régine, quitta avec fracas le mari juif que son père lui avait choisi, Bonet de Lattes, pour épouser un convertisseur secrétaire

31. Abraham Avigdor, grand lettré, fut familier des écrits philosophiques : Cf. Sirat, La philosophie juive au Moyen Âge, p. 378. 32. Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence, tableau généalogique n° 28, p. 176177.

68 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

du roi ; la troisième, filleule de la reine, fut unie à un néophyte de SaintRémy, fils de médecin juif naturellement) ; elles auront finalement ouvert la voie du christianisme à leur frère médecin Jacob Massip, désormais appelé en 1484 Raymond de Cipières 33, et à leur père praticien lui aussi (devenu Boniface de Verdières, repéré tel en 1484). Tant de données précieuses extraites – il faut y insister – d’archives latines aident à élargir autant que faire se peut, pour ces temps lointains, les réseaux parentaux et culturels des élites médicales juives de Provence : le néophyte aixois Jean Aygosi, olim judeus et appelé alors Crescas Vitalis Avigdor, est certainement apparenté aux célèbres Avigdor d’Arles ; si ses aînés – ces lointains cousins savants et célèbres – avaient pu se convertir, pourquoi lui, riche marchand lainier, ne l’aurait-il pas fait ? Lorsqu’il abandonne le judaïsme de ses pères (première mention, vers 1460), Jean le néophyte va garder par devers lui jusqu’en 1487 ses manuscrits hébraïques à la valeur marchande certaine (dont ceux sans doute légués en 1441 par l’oncle arlésien maître Bendich Borrian) ; sa fille restée juive Mirete Orgier, mariée à Arles, les lui réclamera durant le même mois de novembre 1487 où elle maria sa propre fille Stes Orgier à un fils de médecin juif aixois, en désignant expressément dix-sept titres dont « un ouvrage de médecine appelé vulgairement le Gérard de Solo », et le « Traité sur la Sphère » de Sacrobosco, deux textes traduits en son temps par le grand oncle Abraham Avigdor et le petit cousin Salomon Avigdor ! Lignages étroitement imbriqués et liés entre eux sur l’ensemble du terroir provençal ; encore que – transition aisée pour le second pan de mon propos – l’on puisse trouver ailleurs, en Comtat voisin naturellement mais plus loin encore, en Sardaigne 34, en Italie, et naturellement en Catalogne, des liens familiaux (et économiques).

33. Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence, p. 1-10, 23-32, 42-47, chapitre ii [« Les néophytes sous le roi René (1460-80) »] incluant aussi le cas de Jean Aygosi (ex-Vitalis Crescas Avigdor) et de l’arrière-grand-père maternel de Nostradamus (Cregud Bonet de Marseille devenu en 1460 Jacques Turelli) ; chapitre iv [« Destin et vie privée de Catherine Sicolesse au xvie siècle (1495-1525)] incluant le tableau généalogique n° 27, p. 174-175, et les pages de conclusion p. 305-316. Cf. enﬁn mes récents travaux : « Encore un testament (1484)… » ; et pour Jacques Turelli, bisaïeul de Nostradamus, l’article à paraître : « Nostradamus’ Maternel Great-Grandfather from Marseilles… ». 34. Iancu-Agou, Être juif en Provence au temps du roi René ; « Les juifs exilés de Provence » ; et pour le xive siècle, Shatzmiller, Shylock revu et corrigé.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 69

Après ce premier volet prosopographique et culturel sur l’aptitude des lettrés juifs d’Arles aux sciences profanes (et peut-être devrais-je ajouter à la conversion ; cela ne fut certes pas propre uniquement à la cité rhodanienne, mais à une frange active des élites juives médicales de toute la Provence), nous possédons des exemples, et des contre-exemples35 aussi, le second volet de cette communication traitant de la présence de juifs catalans à Arles à la même époque.

3. 1391-1414 : des juifs catalans dans la cité rhodanienne Les habitants de la juiverie d’Arles ont des parents en Italie, en Catalogne. C’est avec la Catalogne que ces liens sont les plus étroits 36 : j’en avais montré un aspect à Gérone, il y a plus de vingt ans, lors du colloque sur Mosse ben Nahman en 1994 37. Les juifs arlésiens ont des parents à Perpignan ou Barcelone. Louis Stouff a cité le cas de Ruben Vidal Pater et de son épouse Régina. Ils sont catalans, lui de Perpignan, sa femme a une nièce dans cette ville, et il résidait à Barcelone avant de venir à Arles. Or, en 1422, Ruben s’entend avec un Arlésien, Louis d’Anjou, qui promettait d’aller à Barcelone chercher Régina et leur fils âgé de 6 ans. En cas de succès, Louis percevrait 25 florins. Si Régina se refusait à venir, il n’aurait que 7 florins, et devrait fournir une lettre testimoniale soit de la cour de Barcelone, soit d’un médecin de cette ville, Abraham Samelli 38. Le

35. Quelques « contre-exemples » de médecins ayant eu les moyens de partir d’ailleurs assez tôt, en Italie : outre l’Aixois maître Bonet (Astrug) de Lattes parti à Pise vers 1492, appelé par la suite à un bel avenir romain, nous trouvons le juif marseillais maître Vidal Dieulosal de Carcassonne, gendre de Blanquete de Roquemartine d’Aix dont on possède le testament, parti lui aussi à Naples vers 1490 ; ou le petit-fils converti François Turrentis de la néophyte Madeleine Accurse de Saint-Maximin (ex-Clarete Passapayre), qui vécut à Naples en 1511. Cf. Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence. À signaler les Provençal (père et fils), désireux de créer une « université de médecine juive » à Mantoue ! : Gergely, « Une université juive à Mantoue ? ». Pour le xive siècle, cf. l’exemple-type développé par Joseph Shatzmiller avec maître Bondavin de Marseille installé et prospérant en Sardaigne (Shatzmiller, Shylock revu et corrigé). 36. Stouff, « Les juifs d’Arles ». 37. Iancu-Agou, « Affinités historiques ». 38. Il doit sans doute s’agir de maître Abraam Manelli qui est dit « médecin d’Avignon » en 1441 dans le testament de sa fille Mossone, et dans celui de son gendre maître Bendich

70 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

contrat stipulait aussi que Louis d’Anjou recevrait d’emblée 3 florins, puis 6 gros par jour passé à Barcelone, et que Régina acquitterait ses frais de voyage pour elle et leur fils. Ce cas témoigne des séparations des familles engendrées par les drames de 1391. Là encore, Isaac bar-Sheshet (1326-1408)39 rapporte que des unions lient juifs provençaux et catalans (Mayrona, fille de Crescas Cassin a épousé à Valence Salamias Nassi, juif arlésien, et en 1385, le ménage habite Arles). Conséquence des violences de 1391, la cité d’Arles a donc accueilli des réfugiés catalans : en 1394, c’est un procès qui est engagé par treize néophytes et par un juif barcelonais contre un patron de navire arlésien qui les a véhiculés de Catalogne. En 1414, le conseil de ville ordonne au trésorier de verser 2 florins à maître Paul Bonafé de Murcie, récemment converti, qui a demandé une aide : il vient d’embrasser le christianisme avec tous les siens (sa femme et six enfants). D’autres exemples extraits de testaments : Isaac Salomon Bendich, dont l’épouse est originaire de Perpignan, a une fille habitant Arles, une cousine en Sicile, une sœur et une cousine en Catalogne, un cousin néophyte habitant Montpellier, et une cousine convertie à Perpignan. Bonjues de Carcassonne est un juif catalan ; en Catalogne, où il a conservé des biens, résident ses deux filles converties ; dans la Marche d’Ancône vivent sa première femme convertie elle aussi, et son fils. Il a reconstruit sa vie en Provence, et sa deuxième épouse avec leurs deux filles vivent dans la rue juiverie d’Arles. Cependant, le 22 juin 1438, il est en butte aux tracasseries du pouvoir urbain : le conseil le fera arrêter et demandera l’expulsion des juifs catalans ; ici les délibérations communales évoquent ces juifs catalans de manière collective. Est-ce une originalité de la ville d’Arles, que cette présence de juifs catalans ? Inversement, il arrive que des juifs d’Arles, les Infantibus, fuyant des pressions fiscales, aient pu dans le passé (ainsi que le montre un registre de clavaire comtal de l’année 1306) s’établir à Perpignan, puis à Majorque.

Borrian d’Arles, couple arlésien évoqué en première partie. Cf. l’article précité : Iancu-Agou, « Une vente de livres hébreux », p. 20 (tableau généalogique des Borrian) et suivants où les pièces justiﬁcatives sont données. 39. Shatzmiller, « Violence, chantage, mariage ».

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 71

Bien plus tard, on pourra repérer des Falco du côté de la cité voisine de Tarascon. Ce nom de famille est trouvé à Gérone lors de la confiscation des « Livres inventoriés à Gérone aux lendemains de la dispute de Tortose (1414-1415) » 40, avec Mosse Falco qui possède alors 41 titres ; ou Bellshom Falco, qui était membre permanent du Call de Gérone le 27 avril 1391. Silvia Planas41 a également développé le cas puisé chez une des plus anciennes et illustres familles juives de Gérone avec Jucef Falco qui, le 20 septembre 1390, se mariait à Astruga, fille de Bondia de Gérone ; le grand sac survenu dans le Call entraîna leur conversion et leur changement d’identité (autrefois « juif de Gérone », il devint le citoyen Pierre de Banyoles). Les Falco que l’on trouve en Provence sont donc repérés dans la ville voisine d’Arles, à Tarascon. Ce sont Mosse Falco (l’homonyme du Mossé de Gérone) et son frère Bonafos Falco. Ils y sont très actifs dès les années 1460. Ainsi, Pierre Jalhet, tailleur à Tarascon, donne-t-il procuration à Bonafos Falco afin qu’il reçoive en son nom tous les avoirs, de quelques espèces que ce soit, qui lui sont dus. Fidélité aux origines catalanes ? En 1465, un chrétien du nom d’Antoine Catalan se met au service du juif Bonafos Falco (ad serviendum dicto Bonifacio Falco) 42. Fierté ou indépendance catalane ? Deux ans plus tard, ledit Bonafos semble avoir des démêlés avec les autorités locales 43 : incriminé dans un procès en raison de faux monnayages, il n’hésite pas à menacer, depuis la ville de Barbentane, la communauté de Tarascon de lui faire perdre et brûler ses récoltes ! Autre remous dans la ville (rapporté par Claude Roux dans sa thèse) mettant en scène un de nos lettrés : un petit-fils d’Isaac Nathan d’Arles, le médecin et baylon tarasconnais Jacob (Thauros) Nathan, époux de Cregude, aixoise et fille de Jean Aygosi, aurait lui aussi tenu en pleine place du Marché des propos injurieux envers les habitants de la ville, lançant à la volée – et en provençal ! – « que c’était une grande folie de faire plaisir aux rustres de cette ville ! » (« so es ben grant folie de far plazer als villans daquesta villa ») 44 !

40. Iancu-Agou, « Les livres inventoriés à Gérone ». 41. Planas, « Femmes converses de la Girona médiévale ». 42. Roux, « Tarascon au xve siècle », t. ii, p. 551 du volume manuscrit. 43. Roux, « Tarascon au xve siècle », t. ii, p. 557. 44. Roux, « Tarascon au xve siècle », t. ii, p. 557 : « contra Jacob Nathan judeum qui in medio platee huius volle in villipendium et injuriam omnium homini huius ville

72 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

Plus tard, dans les archives aixoises, les notaires chrétiens rapportent la conversion de Bonafos et celle de son frère lorsque l’arrêt de bannissement des juifs de Provence est décrété en 1500-1501 : ils étaient alors dirigeants communautaires ou baylons. Cependant, ils aviseront de demeurer chrétiens dans la belle Provence, et le fougueux Bonafos deviendra le neofitus Étienne de Maillane, tandis que son frère Mossé s’appellera désormais Julien de la Tour. Toujours notables de leurs groupes, ils seront requis encore pour lever la tallia neofitorum au xvie siècle : en 1512, parmi les « douze sous-collecteurs choisis parmi les néophytes les plus représentatifs de Provence », Julien de la Tour figurera en bonne place 45. Dès 1503 d’ailleurs, il figurait ainsi dans la levée de la taille, avec son nom juif : « Mosse Fulco, florins cent trenta tres, grosse quatre (fl. c xxxiii, g. iv) » 46. Dans ces listes d’imposition pesant sur les olim judei de Provence, à remarquer aussi pour Marseille le nom de Balthazar Paul, courtier (« Barthezar de Paul le courattier ») taxé en 1512 de 50 florins par Louis XII, présenté ailleurs comme « discretus vir Balthasarus Paul, mercator cathalanus habitator Massilie ». Pour faire bonne mesure, on peut citer aussi à Marseille début xvie d’autres convertis d’origine catalane, les Gardiolle de Barcelone, établis à Montpellier au départ, passés en Avignon, puis prospérant dans la cité phocéenne, tout comme leur parent Jean de Roddes, lui aussi d’origine catalane 47.

certa verba injuriosa in effectu simila videlicet “so es ben grant folie de far plazer als villans daquesta villa” ». Pour la petite histoire, à noter que le couple Jacob et Cregude Nathan de Tarascon sera amené (ainsi que Mirete et Léon Orgier, autre fille et gendre de Jean Aygosi) à fuir en Comtat les émeutes meurtrières d’Arles (juin 1484) et leurs répercussions à Tarascon (années 1487), et lorsqu’il s’agira de les sommer de réintégrer leurs domiciles (pour satisfaire aux exigences fiscales), parmi les notables juifs témoins de l’acte de rappel, se trouvera le médecin aixois Bonet de Lattes. Sans doute ce dernier, par prudence, pragmatisme et clairvoyance, a-t-il trouvé dans ces événements fatidiques la motivation et la force de s’exiler en Italie. 45. Iancu-Agou, Juifs et néophytes en Provence, p. 198, 208, 225, 227, 228, 232, 234, 235, 261, 263. 46. Iancu-Agou, « Une Provence remplie d’olim judei », p. 273. 47. Iancu-Agou, « Affinités historiques », p. 133.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 73

Bibliographie Arnaud de Villeneuve. Panim be-mišpaṭ : Targum mi-laṭinit le-ˁivrit lesifro šel Arnaldus de Vilanova ‘De judicium astronomiae’ mi-šenat 5153 = Face of judgement : a Hebrew translation of Arnauld de Villaneuve’s work ‘De judicium astronomiae’. Édition de Raphael Cohen. Jérusalem : R. Cohen, 5768 [= 2007/2008]. Ben-Shalom, Ram. « Concerning the question of the author of the first Hebrew concordance Meir Nativ ». Kiryath Sepher, 64 (1992/1993), p. 754760. — « La dispute de Tortosa, Vincent Ferrer et le problème des anusim d’après le témoignage d’Isaac Nathan » [en hébreu]. Zion (Jérusalem), 56 (1990/1991), p. 21-45. — « The Jewish community in Arles and its institutions – Ben Sheshet’s responsum 266 as an historical source » [en hébreu]. Michael [Tel-Aviv], 12 (5751 = 1991), p. 9-41 de la partie hébraïque. Borgolotto-Zetland, Elisabeth. Les juifs à Florence au temps de Cosme l’Ancien. 1437-1464. Une histoire économique et sociale du judaïsme toscan. Thèse soutenue à l’Université Paul Valéry, sous la co-direction de Carol Iancu, Danièle Iancu-Agou et Michele Luzzati). Montpellier, 16 décembre 2009. Boysset, Bertrand. « Die Chronik des Garoscus Veteri und Bertrand Boysset (1365-1415) ». Édition par Franz Ehrle. Archiv für Literatur und Kirchengeschichte des Mittelalters [Freiburg-im-Breisgau], 7 (1900), p. 311-420. — « Mémoires de Bertrand Boysset contenant ce qui est arrivé de plus remarquable particulièrement à Arles et en Provence depuis m ccc lxxii jusqu’en m cccc xiiii copiés et enrichis de notes et pièces justificatives par moi, Laurent Bonnemant, prêtre de la ville d’Arles l’an de grâce 1772, le 12 de juin ». Édition partielle par Émile Fassin. Le Musée. Revue arlésienne, historique et littéraire, 3e série, nº 1-20 (1876-1877). Du Roure, Baron. « Les néophytes de Provence et leur taxe par Louis XII en 1512 ». Bulletin de la Société d’ études scientifiques et archéologiques de la ville de Draguignan, 25 (1904-1905), p. 3-37. Emery, Richard W. « Documents concerning some Jewish scholars in Perpignan in the fourteenth and early fifteenth centuries ». Michael [Tel-Aviv], 4 (1976), 27-48. Feliu, Eduard. « La culture juive en Catalogne médiévale ». In : IancuAgou, Danièle (dir.). Les juifs méditerranéens au Moyen Âge : Culture et

74 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

prosopographie. Avec la collaboration d’Élie Nicolas. Paris : Cerf, 2010, p. 15-50. (Nouvelle Gallia judaica ; 5) Ferre, Lola. Práctica de Johannes de Parma. Un tratado farmacológico en sus versiones hebrea y catalana, Grenade : Universidad de Granada, 2002. García-Ballester, Luis; Feliu, Eduard. « Las relaciones intelectuales entre médicos judíos y cristianos: la traducción hebrea de las Medicationis Parabole de Arnau de Vilanova, por Abraham Abigdor (ca. 1384) ». ASCLEPIO, Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia [Madrid], 45/1 (1993), p. 55-88. García-Ballester, Luis ; Ferre, Lola ; Feliu, Eduard. « Jewish appreciation of fourteenth-century scholastic medicine ». Osiris, 2nd series, 6 (1990), p. 85-117. García-Ballester, Luis ; Rubio-Vela, Agustín. « L’influence de Montpellier dans le contrôle social de la profession médicale dans le royaume de Valence au xive siècle ». In : Actes du 110 e Congrès national des sociétés savantes : Section d’ histoire médiévale et de philologie (Montpellier, 1985). Vol. 2. Paris : Ministère de l’Éducation nationale. Comité des travaux historiques et scientifiques, 1986-1987, p. 19-30. Gergely, Thomas. « Une université juive à Mantoue ? ». Centrale [Bruxelles], 250 (1990), p. 29-31. Gross, Henri. Gallia judaica. Paris, 1897. Avec un supplément par S. Schwarzfuchs, Amsterdam, 1969, p. 73-90. [Réédition à Paris-Louvain (Peeters), 2011, avec une préface de Danièle Iancu-Agou et de Gérard Nahon, et un supplément de Simon Schwarzfuchs] Guénoun, Anne Sylvie. « Les traductions en hébreu de l’œuvre de Gérard de Solo (xive siècle) ». Revue des études juives, 164/3-4 (2005), p. 463-488. Harvey, Steven; Manekin, Charles H. « The curious Segullat Melakhim by Abraham Avigdor ». In : Hamesse, J. ; Weijers, O. (éd.). Ecriture et réécriture des textes philosophiques médiévaux. Volume d’ hommage offert à Colette Sirat. Turnhout : Fédération internationale des instituts d’études médiévales : Brepols Publishers, 2006, p. 245-252. Hildenfinger, Paul. « Documents relatifs aux juifs d’Arles ». Revue des études juives, 41 (1900), p. 62-97 ; 47 (1903), p. 221-242 ; 48 (1904), p. 4881. Iancu-Agou, Danièle. « Affinités historiques et interférences culturelles chez les communautés juives de l’espace occitano-catalan ». In : Mossé ben Nahman i el seu temps. Simposi commemoratiu del vuitè centenari del seu naixement (1194-1994). Gérone : Ajuntament de Girona, 1994, p. 113-140.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 75

Iancu-Agou, Danièle. « Le chirurgien Bonjues Orgier, lettré juif marseillais : son testament en provençal (1483) ». In : Iancu-Agou, Danièle (dir.). Les juifs méditerranéens au Moyen Âge : Culture et prosopographie. Avec la collaboration d’Élie Nicolas. Paris : Cerf, 2010, p. 155-170. (Nouvelle Gallia judaica ; 5). — « La circulation d’ouvrages hébraïques dans la première moitié du xve siècle : Du Dauphiné (Chabeuil, 1416) à la Provence (Aix, 1429-49) ». In : Économies et sociétés dans le Dauphiné médiéval : 108e Congrès national des sociétés savantes (Grenoble). Paris : Éditions du CTHS, 1985, p. 231-245. — « Encore un testament (1484) à verser au dossier de Régine Abram de Draguignan ». Provence historique, 64 (fasc. 256) (2014) : Hommage à JeanPaul Boyer. Préface de Noël Coulet et Thierry Pécout, p. 515-525. — Être juif en Provence en temps du roi René. Paris : Albin Michel, 1998. — « L’inventaire de la bibliothèque et du mobilier d’un chirurgien juif d’Aix au milieu du xve siècle ». Revue des études juives, 134 (1975), p. 47-80. — Juifs et néophytes en Provence. L’exemple d’Aix à travers le destin de Régine Abram de Draguignan (1469-1525). Paris ; Louvain : Peeters, 2001. — « Les juifs exilés de Provence (1486-1525) ». In : Burgard, Friedhelm ; Haverkamp, Alfred ; Mentgen, Gerd (éd.). Judenvertreibungen in Mittelalter und früher Neuzeit. Hanovre : Hahnsche Buchhandlung, 1999, p. 119-134. — « Les livres inventoriés à Gérone aux lendemains de la dispute de Tortose (1414-1415) ». Materia giudaica, 6 (2001), p. 167-182. — « Médecins juifs et néophytes en Provence médiévale (1460-1530) ». Vesalius [Bruxelles], 4 (numéro spécial) (1998), p. 28-36. — « Le néophyte aixois Jean Aygosi (1441-1489). Passé juif et comportement chrétien ». Michael [Tel-Aviv], 12 (1991), p. 157-212. — « Nostradamus’ Maternal Great-Grandfather from Marseilles : Neophyte Networks and Matrimonial Strategies (1460-1496) ». In: Buc, Philippe ; Keil, Martha ; Tolan, John (ed.). Jews and Christians in Medieval Europe : The Historiographical Legacy of Bernhard Blumenkranz. Turnhout : Brepols Publishers, à paraître (2015 ? ou 2016). — « Les œuvres traduites des médecins montpelliérains dans les bibliothèques des juifs du Midi de la France au xve siècle ». In : Le Blévec, Daniel (dir.). L’Université de Médecine de Montpellier et son rayonnement (XIII e-XV e siècles). Turnhout : Brepols, 2004, p. 295-305. — « Une Provence remplie d’olim judei. L’impôt qui les singularise dès 1503 ». In : Iancu-Agou, Danièle (éd.). L’expulsion des juifs de Provence et de l’Europe méditerranéenne (XV e-XVI e siècles) : Exils et conversions. Actes du colloque

76 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

international de Montpellier (10-12 septembre 2001). Paris ; Louvain : Peeters, 2005, p. 251-276. Iancu-Agou, Danièle. « Relations matrimoniales entre juifs provençaux et comtadins à la fin du xve siècle ». In : Iancu, Carol (dir.). Armand Lunel et les juifs du Midi. Actes du colloque international du Centre régional d’ histoire des mentalités (juin 1982). Montpellier : Université P. Valéry, 1986, p. 155-180. — « Une strate mince et influente : les médecins juifs aixois à la fin du xve siècle (1480-1500) ». In : Minorités, techniques et métiers. Actes de la table ronde du Groupement d’ intérêt scientifique sciences humaines sur l’aire méditerranéenne (Abbaye de Sénanque, octobre 1978). Aix-en-Provence : Institut de recherches méditerranéennes, 1980, p. 105-126. — « Une vente de livres hébreux à Arles en 1434. Tableau de l’élite juive arlésienne au milieu du xve siècle ». Revue des études juives, 146/1-2 (1987), p. 5-62. — « Vie privée et réussite sociale dans l’aristocratie juive et néophyte de Provence à la fin du Moyen Âge ». Cahiers de Fanjeaux [Toulouse], 43 (2008) : Taviani-Carozzi, H. (dir.). Famille et parenté dans la vie religieuse du Midi (XII e-XV e siècle), p. 373-395. Jacquart, Danielle. Dictionnaire biographique des médecins en France au Moyen Âge [d’]Ernest Wickersheimer : Supplément, Genève : Droz, 1979. Nahon, Gérard (éd.). Inscriptions hébraïques et juives de France médiévale. Paris : Belles Lettres, 1986. Nostredame, César de. L’ histoire et chronique de Provence. Lyon, 1614. Planas, Sílvia. « Femmes converses de la Girona médiévale ». In : IancuAgou, Danièle (éd.). L’expulsion des juifs de Provence et de l’Europe méditerranéenne (XV e-XVI e siècles). Exils et conversions. Paris ; Louvain : Peeters, 2005, p. 191-205. Renan, Ernest ; Neubauer, Adolf. « Les écrivains juifs français du xiv e siècle ». In : Histoire littéraire de la France (HLF). Vol. 31. Paris, 1893, p. 573-585, 717-721. — « Les rabbins français du commencement du xive siècle ». In : Histoire littéraire de la France (HLF). Vol. 27. Paris, 1877, p. 431-764. Rothschild, Jean-Pierre. « Quelques listes de livres hébreux dans des manuscrits de la Bibliothèque nationale de Paris ». Revue d’ histoire des textes, 17 (1987), p. 291-346. Roux, Claude. « Tarascon au xv e siècle. Espace et société au temps des derniers comtes angevins de Provence (1400-1481) ». Thèse de doctorat sous la direction de Noël Coulet. Université de Provence, 2004.

Les juifs d’Arles (1391-1414)

Tamid, 10 (2014), p. 53-79 77

Shatzmiller, Joseph. « Étudiants juifs à la faculté de médecine de Montpellier : dernier quart du xive siècle ». Jewish History [Haïfa], 6 (1992) : Walfish, Barry (éd.). The Frank Talmage Memorial. Vol. 2, p. 243-255. — Shylock revu et corrigé : Les juifs, les chrétiens et le prêt d’argent dans la société médiévale. Paris : Les Belles Lettres, 2000. — « Violence, chantage, mariage. Arles, 1387 ». Provence historique, 37 (fasc. 150) (1987). Sirat, Colette. La philosophie juive au Moyen Âge : Selon les textes manuscrits et imprimés. Paris : Centre national de la recherche scientifique, 1983. Steinschneider, Moritz. Die hebräischen Übersetzungen des Mittelalters und die Juden als Dolmetscher. Graz : Akademische Druck- u. Verlagsanstalt, 1956. [Rééd. de Berlin, 1893] Stouff, Louis. « Activités et professions dans une communauté juive de Provence au bas Moyen Âge ». In : Miège, J. L. (éd.). Minorités, techniques et métiers. Aix : CNRS, 1980, p. 57-77. — Arles à la fin du Moyen Age. Aix-en-Provence : Publications Université de Provence ; Lille : Atelier national. Reproduction des thèses. Université Lille III, 1986. 2 v. — « Chrétiens et juifs dans l’Arles du bas Moyen Âge : Leurs relations ». In : Leroy, B. ; Tucoo-Chala, P. (éd.). Les sociétés urbaines en France méridionale et en péninsule Ibérique au Moyen Âge. Paris : CNRS, 1991, p. 519537. — « Isaac Nathan et les siens. Une famille juive d’Arles des xiv e et xv e siècles ». Provence historique, 37 (fasc. 150) (1987) : Shatzmiller, J. (éd.). La famille juive au Moyen Âge : Provence-Languedoc, p. 499-512. — « Les juifs d’Arles et leurs relations avec les communautés de la Méditerranée occidentale au bas Moyen Âge ». In : Miège, Jean Louis (dir.). Les relations intercommunautaires juives en Méditerranée occidentale : XIII e-XX e siècles. Actes du colloque international de l’Institut d’ histoire des pays d’outre-mer (GIS Méditerranée, Aix-en-Provence) et du Centre de recherches sur les juifs d’Afrique du Nord (Institut Ben Zvi, Université de Jérusalem) (Abbaye de Sénanque, mai 1982). Paris : Centre national de la recherche scientifique, 1984, p. 9-22. Toaff, Ariel. Le marchand de Pérouse : Une communauté juive au Moyen Âge. Paris : Balland, 1993. [Traduction de l’édition italienne de 1988 par Denis-Armand Canal] Valls i Pujol, Esperança. « Estat de la qüestió dels estudis sobre ciència jueva medieval als territoris de llengua catalana: Aproximació I ». In : Actes

78 Tamid, 10 (2014), p. 53-79

Danièle Iancu-Agou

del II Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (Barcelona-Cervera, del 25 al 27 d’octubre de 2004). Barcelone : Institut Europeu de la Mediterrània, p. 223-278. Wickersheimer, Ernest. Dictionnaire biographique des médecins en France au Moyen Âge. Genève : Droz, 1936. 2 v. [Réimpr. 1979.]

Postérité à Carpentras et à Aix ; un fils, Abram Durant Avigdor (en 1423 : « plus de 16 ans et moins de 25 »), et une fille, Sterette, mariée à Vital Astruc de Carcassonne, médecin

2) d’Astruguette, fille de Chauces Bondie d’Arles

DIAMANT laisse une fille chrétienne, Diane, qui teste le 12 janvier 1428 en faveur de ses oncles L. RAYMOND et J. DE L’AIGLE.

Bellete épouse - sans son père (8 mars 1413) Ferrier, fils de Me Bonafos de Valabrègue de l’Isle

Me Durant Avigdor (1386-1423) demeuré juif [22 ans dans la cession de 1408]

Me Salomon Avigdor (1384-1420) médecin époux 1) de Régine, fille de Nathan de L’Argentière d’Aix (13 août 1395) ; reçu médecin à Arles le 15 mai 1402 ; [cession avec ses frères du 3 mars 1408 = il est alors majeur de 25 ans] ; apparaît converti en 1413 = DIAMANT DE HOSTIA Époux de Jeanne Albert qui teste le 25 janvier 1451 en faveur de l’Hôpital St. Esprit du Bourg. Lui, sans postérité, teste le 9 mai 1445 en faveur de L. RAYMOND et de ses fils.

Vitalis Crescas Avigdor, juif d’Aix (1441-1460) = JEAN AYGOSI d’Aix (1460-1487), neveu de Me Bendich Borrian d’Arles

Mayrone, épouse de Crescas Avigdor, fils de Vidal de Carpentras

Doussone

Il m’est agréable de remercier mon collègue Élie Nicolas pour la saisie de ce tableau généalogique.

— En italique : les villes autres qu’Arles.

— EN MAJUSCULES : les noms chrétiens des convertis.

— En gras : Abraham Bonet Avigdor et ses quatre fils.

Salves Crescas Avigdor de Carpentras, neveu de Me Bendich Borrian d’Arles

Astruguette, épouse de Bondavin Abram Avigdor

2) de Meyret de Armento, qui ne pouvant restituer les 160 fl. dotaux, fit cession avec son aïeule Gentile de Armento le 4 août 1362 : d’un rouleau + 5 livres, + bijoux d’or, d’argent + perles.

Stes Ayn décédée avant 1362 épouse 1) de Thauros Mosse Bondia de Perpignan

époux d’Esther

Bendich Avigdor maison sur la rue allant de l’église St. Trophime au portail de la Trouille, au coin de la rue des Tables ou de la Draperie. = JEAN DE L’AIGLE conseiller de la ville d’Arles et valet de chambre du roi Louis ; autorisé par la reine Yolande à acheter un cens annuel imposé sur les juifs d’Arles

petit fils de L. RAYMOND [Honorat Raymond de Mazan]

Guillaume Raymond, fils de LOUIS (époux de Catherine N.), notaire à Arles 1431-1478

Bonet Avigdor (1388-1424 ?) [20 ans dans l’acte de cession de 1408] chirurgien, converti, filleul de Louis II = LOUIS RAYMOND baptême du 5 mai 1409 ; épouse en 1412 Jéronyme de Grasse, veuve de Jean Ortolan (reconnaissance de dot le 14 juin 1423) ; sans doute marié avant, d’où le fils Salve Bonet Avigdor de Mazan

Régine Ayn épouse de Me Abraham Bonet Avigdor (1351-1402) 4 fils

Me Bendich Ayn

Les juifs d’Arles (-) Tamid, 10 (2014), p. 53-79 79

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 81-124 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.37 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida según los procesos inquisitoriales a finales del siglo xv Miguel Ángel MOTIS DOLADER Universidad San Jorge de Zaragoza

Rebut: 21.11.2013 — Acceptat: 30.12.2013 Resumen. En el presente artículo se analizan los procesos inquisitoriales instruidos en la última década del siglo xv a quince judeoconversos de Lleida de segunda generación, en gran parte modestos artesanos, con un elevado componente femenino, pertenecientes a linajes muy significativos de la ciudad. Se advierte un denominador común en cuanto a las observancias más comunes, como es la celebración del ayuno del Yom Kippur, el Pésah y el Sabbat, así como diversas prácticas relativas a los hábitos culinarios y al ejercicio de la limosna, respondiendo por lo general a prácticas culturales como un canal de socialización y de identidad personal, donde juega un importante papel la inducción de los progenitores a realizar tales prácticas, pues no fueron recibidas en el contexto familiar en la infancia. Asimismo, se advierte un notable escepticismo hacia los principios y dogmas de la religión cristiana, profesando muchos de ellos una secreta adhesión hacia la religión mosaica como auténtica vía de salvación. Palabras clave: Lleida, Lérida, aljama, Inquisición, judíos, conversos, ceremonias

Correspondencia: Miguel Ángel Motis Dolader. Universidad San Jorge de Zaragoza. Autovía A-23 Zaragoza-Huesca, km. 510. E-50830 Villanueva de Gállego (Zaragoza). UE. Tel.: 00 34 976 060 100. Fax: 00 34 976 077 581. C. e.: mamotis@usj.es.

82 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

Claus i identitats dels judeoconversos de Lleida segons els processos inquisitorials de ﬁnal del segle xv Resum. En aquest article s’analitzen els processos inquisitorials instruïts en l’últim decenni del segle xv a quinze judeoconversos de Lleida de segona generació, en gran part artesans modestos, amb un elevant component femení, peranyents a llinatges molt significatius de la ciutat. S’adverteix un denominador comú quant a les observances més comunes, com són la celebració del dejuni del Yom Kippur, de Pasqua i del Dissabte, així com diverses pràctiques relatives als hàbits culinaris i a l’exercici de l’almoina, que responen en general a pràctiques culturals com un canal de socialització i d’identitat personal, en les quals juga un paper important la inducció dels progenitors a realitzar aquestes pràctiques, que no van ser rebudes en el context familiar en la infància. Així mateix, s’observa un notable escepticisme envers els principis i dogmes de la religió cristiana, i molts professen una secreta adhesió a la religió mosaica com a autèntica via de salvació. Paraules clau: Lleida, aljama, Inquisició, jueus, conversos, cerimònies

Characteristics and identities of Jewish converts from Lleida, according to records of late 15th-century inquisitorial trials Abstract. This paper analyses records of the inquisitorial trials of 15 secondgeneration Jewish converts from Lleida in the final decade of the 15th century. The individuals on trial were largely modest artisans, the majority of them women, from families of considerable importance in the city. The documents studied reveal that the tried converts shared certain characteristics in relation to the most common observances, such as the celebration of the Yom Kippur fast, Passover and the Sabbath, as well as various practices involving culinary habits and almsgiving, which generally reflected cultural conventions and served as a channel for socialisation and the expression of personal identity. While the practices in question were not acquired in a family context during childhood, parental prompting was a major factor in engaging in them. The records also point to substantial scepticism about Christianity’s principles among the accused, many of whom secretly believed in the Mosaic religion as the true path to salvation. Keywords: Lleida, Lerida, aljama, Inquisition, Jews, converts, ceremonies

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 83

1. Introducción En el Archivo Histórico Provincial de Zaragoza (AHPZ) se conservan varios centenares de procesos inquisitoriales procedentes del antiguo Archivo de la Audiencia Territorial, relativos al tribunal de distrito que tenía su sede en la ciudad.1 Su circunscripción, que respondía a criterios eclesiásticos, abarcaba el arzobispado de Zaragoza y el obispado de Huesca, en el reino de Aragón, y las diócesis de Lleida y Urgel, en el principado de Cataluña, no incluyendo, por el contrario, Teruel-Albarracín, adscrito a Valencia tras la reordenación territorial producida a comienzos del siglo xvi.2 Por este motivo, entre sus fondos figuran sendos procesos de extraordinario interés instruidos a judeoconversos ilerdenses.3 El primero de ellos es incoado el año 1490, bajo la presidencia de fray Pedro Valladolid, magister en teología y prior del monasterio de San Andrés de Medina del Campo, mientras que el segundo se sustancia en 1492, contando con la intervención de Johan de Épila, prior del monasterio de Santo Domingo de Zaragoza, y mosén Martín Navarro, presbítero, magister en teología y canónigo de la colegiata de Santa María de Mediavilla de Calatayud. Salvo este último, los dos primeros pertenecen a la Orden de Predicadores.4 Adviértase que, en lo que se refiere al último proceso, de conformidad con el vota prudentium, los indiciados abjuran el 18 de marzo de 1492, mientras que en el primero, tanto el calcetero Albert Oluga como Maria, viuda de Daniel Oluga, declaran en mayo de 1492, cuando el edicto de expulsión había sido promulgado, después de la vacatio legis producida durante el mes anterior.5 Según el Llibre de notes antigues per memòria de la ciutat de Lleyda, conservado en la Biblioteca Nacional de Madrid, el viernes, 20 de julio, a las dos de la tarde, los judíos —hombres, mujeres y niños— descendieron en cuatro barcazas por el río Segre —salvo los que optaron marchar por tierra— con los

1. Ubieto y González, «Procesos de la Inquisición», p. 549-599; Combescure y Motis, El Libro Verde, p. xlvi-lx. 2. Archivo Histórico Nacional (AHN), Sección Inquisición, leg. 543/11, f. 1; Contreras, «Las adecuaciones estructurales», p. 751; Martínez Millán, «La formación», p. 23-64. 3. En la actualidad preparo la edición in integrum de ambos procesos. Por motivos de espacio, y por su interés intrínseco, aporto en el apéndice únicamente las abjuraciones realizadas por los condenados. 4. Edwards, «Defenders of the faith», p. 83-91. 5. Motis, «The oﬃcial dismantling», p. 123-154.

84 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

bienes que podían transportar.6 Pocos días después confluirán los judíos aragoneses procedentes de Huesca, Jaca, Monzón, Tamarite de Litera y Ejea de los Caballeros en dirección a Tortosa.7 En estos momentos, y según el censo de 1491, residían 38 familias —de un total de 749, donde no constan las unidades exentas que no alcanzaban el mínimo establecido para la base imponible— obligadas a tributar en la derrama que, con motivo del matrimonio de la infantisa y de la constitución de su dote, les fue adjudicada.8 En cierta medida, el diagnóstico que realizara D. Romano sobre las carencias historiográficas que padecía la aljama ilerdense permanecen en buena medida vigentes,9 en especial aquellas que afectan a la exhumación de documentos inéditos,10 tanto cristianos como hebreos,11 lo que no impide reconocer los apreciables progresos realizados gracias a las aportaciones de estudiosos como P. Bertran, con una larga trayectoria en este terreno.12 Sin embargo, no es menos cierto que la ignorancia sobre los conversos de la ciudad es todavía más evidente, pues la literatura científica referida a Cataluña se centra fundamentalmente en la Inquisición medieval13 o en el Santo Oficio de Barcelona.14

06. «Divendres, a xx de juliol, any m cccc lxxxx ii, a les dos ores aprés mig jorn, los juheus tots, hòmens e dones e infants, grans o xics, sens romandre’n negú, se embarquaren en quatre barques e alguns d’els se n’anaren per terra e ab dites barques per lo riu avall ab tots lurs béns mobles sens restar-ne negú. E aprés de la partida dels dits juheus de la ciutat, en diverses jornades, así de Aragó com de altres parts, a grans plores, ha passat gran nombre de juheus, los quals se n’anaren e buydaren la terra servant lo edicte que la magestat real féu publicar lo primer dia de maig de dit any bandegant aquells» (Sanahuja, Lérida en sus luchas, p. 69; Pita, «Los últimos años de existencia», p. 453). 07. Motis, La expulsión de los judíos, vol. 2, p. 190-195. 08. Bertran, «Notes de demograﬁa», p. 167-168. 09. Romano, «Els jueus de Lleida», p. 99-138. 10. Ayala, Fonts per a l’estudi de la comunitat, p. 11-12. 11. Ayala, «La comunidad judía de Lérida», p. 7-20; ídem, «L’aljama de jueus de Lleida», p. 139-157. 12. Bertran, «Notes de demografía», p. 143-172; ídem, «Documento sobre un nuevo cementerio», p. 114-120; ídem, «Adenantats i secretaris», p. 313-320; ídem, «Notes sobre la ﬁscalitat reial», p. 255-265; ídem, «El jueus de la ciutat de Lleida», p. 49-68; ídem, «Les comunitats jueves de Catalunya», p. 87-107. 13. Baraut, «Els inicis de la inquisició», p. 407-438; Perarnau, «Documents de tema inquisitorial», p. 443-477; ídem, «Opere di fr. Petrus Johannis», p. 505-516. 14. Blázquez, La Inquisición en Cataluña; Bada, «El Tribunal de la Inquisición en Barcelona», p. 109-120; Hernando, «La Inquisición en Cataluña en la Baja Edad Media», p. 127-174.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 85

2. Contexto social: la comunidad judía ilerdense En los años que abordo, aún permanecía indeleble el luctuoso recuerdo del motín y saqueo de la Cuirassa en el verano de 1391,15 en el que participaron cerca de seiscientas personas, en su mayoría payeses y menestrales de las parroquias de la Magdalena y San Lorenzo, y estudiantes del Estudi General, saldado, según los informes de la propia administración municipal, con la muerte de 78 judíos, el bautismo forzoso de gran parte de los supervivientes, la conversión de la sinagoga en iglesia de Santa María del Milagro y el adoctrinamiento forzoso de la comunidad. Los pocos judíos que lograron salvarse encontraron refugio en la Zuda,16 permaneciendo bajo la protección del monarca y el veguer, lo que no impidió, tras la presión ejercida por los jurados, que fueran adoctrinados por dos religiosos, que subirían sigilosamente por la noche, a fin de convertirlos. Se liquidaba así una comunidad que había entrado en franco declive dos años antes.17 Sin embargo, bajo la férula de Juan I se inició el camino de una lenta recuperación. Los primeros intentos, a veces no muy fructíferos, se produjeron en 1395, en que se notifica a los paers «com nos havem novellament creada e formada en aqueixa ciutat judaria o aljama de juheus», asignada en dote a la reina.18 No obstante, es en 1400 cuando Martín I impulsa la restauración definitiva, dando orden de que «es tornin a degut stament les dites cases e alberchs en tal manera que puxen aquells habitar e star los juheus».19 Las condiciones de habitabilidad no eran aceptables, de modo que a los colonos se les permitió residir fuera del recinto asignado. Como denuncia el secretario de la aljama,20 Mossé Isaac Cotina, en pleno 1408 no se les había revertido todavía la propie-

15. El 22 de septiembre de ese año Juan I exigirá al baile de la ciudad una relación del patrimonio y de los judíos fallecidos abintestato a causa de los asesinatos, así como de los suicidios de aquellos que no quisieron tomar las aguas bautismales. Baer, Die Juden, doc. 434; Sabaté, «L’espace des minorités», p. 246. 16. La antigua zuda árabe se convierte en palacio real tras la conquista cristiana en 1149, pero la fortaleza fue enteramente reconstruida durante el siglo xiii según la tipología de Philippe Auguste. Otras modiﬁcaciones posteriores se producen en la época de Jaime II (la capilla) así como el donjon, denominado «torre de los judíos», a ﬁnales del siglo xiv. Español, «El castillo real», p. 437-485. 17. Riera, «Los tumultos», p. 213-225; ídem, «Estrangers», p. 577-583. 18. Romano, «Els jueus de Lleida», p. 110. 19. Baer, Die Juden, vol. 1, doc. 472. 20. Casas, «Sobre la reorganización», p. 381-391.

86 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

dad de la sinagoga, en estado ruinoso, mientras que muchos de sus miembros eran detenidos por el baile por causas nimias, recluyéndoles en lóbregos calabozos y privándoles de libertad.21 Es previsible que en esas condiciones en el Adoctrinamiento de Tortosa (1412-1414) no conste ningún rabino leridano,22 no así de Gerona, representada por Bonastruc Desmaestre, cuyas líneas programáticas —muy restrictivas en el orden religioso, segregativo y socioeconómico—23 se plasmaron en la bula Etsi doctoris gentium.24 Ello no es óbice para que se dejaran sentir sus influjos sobre una población diezmada, tanto en la ciudad como en su obispado, incluyendo personajes egregios como el licenciado en medicina micer Pau Llunel, antes Samuel Cohén.25 La voluntad regia de reconstrucción topó habitualmente con el rechazo de las autoridades eclesiásticas y civiles, de modo que ni siquiera en 1421 la reina doña María, esposa y lugarteniente de Alfonso el Magnánimo, logró restituir la situación anterior a los tumultos finiseculares.26 Los moradores de la ciudad fueron obligados a residir en 1435-1436 en el interior de la Cuirassa —en el sudoeste de la ciudad medieval, en el área identificada con la plaza del Seminari Vell, en el límite con la calle Cavallers, desde donde se accedía por la calle de Sant Cristòfol (calle de la Juería)—,27 y a portar rotas de grandes dimensiones.28 Empero, en la segunda mitad del siglo xv se detecta la actividad de personajes eminentes, como el físico y astrólogo Abraham de Lleida o el oftalmólogo Cresques Abnarrabí, que operó de cataratas a Juan II. En la década de los ochenta, la Paeria y la aljama firmarán sucesivos acuerdos para reconducir y normalizar las relaciones que permitieron su permanencia hasta el edicto de expulsión.29

21. Baer, Die Juden, vol. 1, doc. 480. 22. Alcalá, «Cristianos y judíos en Aragón», p. 27-63; Motis, «Las comunidades judías del Reino de Aragón», p. 122-123. 23. Motis, «Disputation», p. 34-50. 24. Cuella, Bulario aragonés de Benedicto XIII, doc. 578. 25. Escribà e Ibáñez-Sperber, The Tortosa Disputation, doc. 343. 26. Baer, Die Juden, vol. 1, doc. 529. 27. Sanahuja, Lérida en sus luchas, p. 28. 28. Sanahuja, Lérida en sus luchas, doc. 7; Motis, «Indumentaria», p. 80-85. 29. Sanahuja, Lérida en sus luchas, p. 64-65 y 205-206.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 87

3. Los conversos: morfología de una herejía La documentación manejada permite identificar no solo a quince integrantes de linajes conversos muy significativos de la ciudad (Tous, Sisón, Garret, Pradell, Viacamp, Sant Just, Oluja, Salvat, etc.) —en gran parte modestos artesanos (calceteros, cedaceros, sastres, zapateros, etc.)—, donde el componente femenino es notable —dos de cada tres individuos—, sino que gracias a sus confesiones podemos establecer un perfil aquilatado de los ritos, prácticas y creencias observados por los conversos de segunda generación. El procedimiento es idéntico, tanto si se realiza a título individual como colectivo, pues responde a fórmulas muy asentadas en la praxis inquisitorial. Así, tras identificarse los comparecientes, y previo juramento prestado sobre los evangelios —«puestos ante mi los sacros santos evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados»—,30 en evitación de incurrir en perjurio, anatematizan y abjuran solemnemente toda suerte de herejías en que hubieran incurrido en contra de los dogmas y mandatos de la Iglesia católica («anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia»).31 Tales delitos-pecado solo pueden cometerse «porque seyendo christiana babtizada passe a los ritus ceremonias y costumbres de la ley de Moysen»,32 ya que el tribunal no tiene jurisdicción sobre los judíos, salvo circunstancias excepcionales como las derivadas del proselitismo. Para que surta efecto, el trasgresor debe mostrar un inequívoco espíritu de arrepentimiento: «De los quales crimines y delictos, por mi cometidos y malament perpetrados, con muy grantde contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia».33 Con todo, la sentencia, pese al levantamiento previo de la excomunión y su ulterior reconciliación, entraña la confiscación de sus bienes y cárcel perpetua, sujeta, esta última, a la discrecionalidad de la autoridad tutelar. La desviación herética, calificada de lesa majestad divina,34 integra una triple vertiente religioso-moral (pecado), social (daño común) y personal

30. Doc. 1, n.º 1-10. 31. Doc. 1, n.º 1-10. 32. Doc. 1, n.º 2-4 y 7-9. 33. Doc. 1, n.º 1. 34. Motis, Pecado y sociedad, p. 140-142.

88 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

(ofensa),35 donde prevalece el sentido institucional frente al formal o teológico.36 De ahí que la preocupación básica de la Institución se oriente no a la definición de los actos delictivos sino al sujeto, pues el primer concepto remite a las creencias, mientras que el segundo se proyecta sobre las actitudes.37 Su eficacia, por ende, se ampara en la capacidad de interceptar el delito y la intencionalidad por vía sintomatológica, es decir, mediante la simple percepción subjetiva de las conductas. Así, la Inquisición tipifica los comportamientos heréticos mediante estereotipos, nutridos de comportamientos y manifestaciones externas, máxime cuando el judaísmo no deslinda costumbre y culto, al tratarse de una religión inculturada. De hecho, la sociología del converso es, en ocasiones, cultural y no tanto cultual38 —usos gastronómicos, descanso sabático, abstención de trabajar, etc.—, a pesar de que los inquisidores hagan converger a su conveniencia costumbre y creencia. Su idiosincrasia es, por lo demás, en determinadas circunstancias, de puro pragmatismo, cuando no de eclecticismo, superstición o modo de socialización.39 Por norma general, se atribuye a los procesados una doble judaización, negativa y positiva. Mientras que esta última implica una adhesión, más o menos intensa, a la ley de Moisés, la primera es producto de su escasa o nula preparación y/o de su descreimiento.40 Como ya he señalado en otros trabajos, el converso, aunque posea convicción en su nueva fe, no solo sometimiento o conveniencia, es incapaz de renunciar a sus vivencias familiares hasta la tercera generación, pero no tanto por causas religiosas como culturales y antropológicas. En justa congruencia con lo anterior, clasificaré estas transgresiones y conductas en tres categorías, aunque las más de las veces se imbrican unas en otras. Para facilitar su intelección he confeccionado una tabla donde constan de modo sinóptico los procesados, la fecha de sus confesiones,41 las imputa-

35. Tomás y Valiente, El derecho penal, p. 243. 36. Pozo, «La noción de herejía», p. 235-261. 37. Pinto, «Sobre el delito de la herejía», p. 203; Cavallero, «La temporalidad», p. 21-25. 38. Egido, «El problema histórico», p. 165; Orfali, «El judeoconverso hispano», p. 117-135. 39. Motis, «Ritos y festividades de los judeoconversos», p. 89-91. 40. Contreras, «Conversos et judaïsants après 1492», p. 42-50. 41. Se señala con un asterisco la confesión realizada fuera del tiempo de gracia.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 89

ciones y su persistencia en el tiempo,42 así como los inductores, gran parte de ellos femeninos,43 savia necesaria en la pervivencia de las prácticas judaizantes.44 N.º Procesado Filiación 1 Joan Tous, calcetero 2

Fresina Torres

Aldonça Sisona

Aldonça Garreta

Confesión Inductores Imputación 12.01.1492* Padres Kippur Pan ácimo en Pascua Mujer de Luis 12.01.1492* Padres y Kippur Tous e hija de suegra Sabbat Francisco Torres Hal·la (m.) e Isabel Ayuno de Ester y de la Destrucción del Primer Templo Viuda de 09.11.1487* Madre y Pésah Manuel Sisón, 29.12.1492 una judía Kippur sastre, hija de Ḥammin Leonor Carne de la carnicería judía y/o purgación Limosna Sabbat Ritos funerarios Ayuno de la Destrucción del Primer Templo Mujer de Jaume 16.08.1488* Madre y Kippur Joan Garret, 29.12.1492 marido Pésah librero, e hija de Sabbat Aldonça Sisona Limosna Ayuno de la Destrucción del Primer Templo Purgación de la carne Ritos funerarios

Observancia 4 años

39 años

10 años

6 años

42. Tómese como término a quo. 43. Motis, «Régimen alimentario», p. 320-325; ídem, «Ritos y festividades de los judeoconversos», p. 78-84. 44. Heschel, «Family celebration», p. 341-352; Motis, «Feminidad e identidad», p. 17-19.

90 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

N.º Procesado 5 Gabriel Nicolau, sastre

Filiación

Confesión Inductores Imputación 19.01.1487* Maestro Kippur 11.01.1492 Pésah 19.01.1492 Sabbat Oración hebraica Participación en una circuncisión 21.02.1492 Converso Sabbat Suegra y Kippur mujer

Vicente Pradell, zapatero

Gràcia Sant Just

Esperanza Viacamp

Yerno de Catalina Sant Just y marido de Gràcia Sant Just Mujer de 22.02.1492 Madre Vicent Pradell, zapatero, hija de Catalina Sant Just Mujer de 16.08.1488* Converso Manuel de Via- 06.02.1492 camp, notario

Leonor Sant Just

Francina Ginovesa

Albert Oluga, calcetero

Maria [Sant Jordi] Oluga

Pere Manuel Salvat, cedacero

24.02.1492 Viuda de Juan García, zapatero, e hija de Joan de Sant Just y Catalina Sant Just Mujer de Joan 21.07.1490 Ginovès Hijo de Maria Oluga y marido de Angelina Oluga Hija de Isabel de Sant Jordi y Galceran de San Jordi, vecino de Fraga, casada con Daniel Oluga Marido de Angelina Salvat, alias Tarragonina

Madre

Observancia 12 años

Kippur

4 años Kippur Abstención de alimentos prohibidos Purgación de carne Sabbat Pan ácimo Kippur 1 año

8 años

Converso

Kippur Aceite para la sinagoga

14.05.1490 16.05.1492

Madre

18 años Kippur Limosna Oraciones hebreas

14.05.1492 01.06.1492

Madre

Kippur Pan ácimo en Pascua Limosna

7 años

[…]

Mujer

Kippur Limosna Sabbat

12 años

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

N.º Procesado Filiación 14 Angelina Mujer de MaSalvat, alias nuel Salvat Tarragonina

Confesión 19.05.1492 07.06.1492

16.05.1492

Angelina de Oluga

Casada con Albert Oluga y nuera de María Oluga

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 91

Inductores Imputación Limosna Sabbat Kippur Pan ácimo Ayuno de la reina Ester […]

Observancia

Tabla i. Prácticas judaizantes de los conversos imputados.

3.1. Ceremonias, ritos y obervancias: la ley de Moisés La judaización positiva presenta un amplio elenco,45 referido al capítulo de las creencias y devociones (lecturas bíblicas, oraciones, abluciones y bendiciones, asistencia a la sinagoga); festividades y prácticas religiosas (Pésah, Sabbat y ayunos, especialmente el Kippur y Purim); regulación alimentaria y normas dietéticas (šeḥiṭa o degüello, carne —purgación46 y provisión de establecimientos judíos47—, vino kašer);48 celebraciones y usos consuetudinarios (nacimientos, hadas, bodas,49 circuncisión,50 ritos funerarios51); prácticas caritativas (limosna),52 etc.

45. Marín, Relación judeoconversa: la Ley, p. 11-19; Romano, «Creencias y prácticas religiosas», p. 431-448. 46. «Quitando dell alas grasas y la landrezilla de la pierna, salandola y lavandola con agua ante de ponerla a cozer». Doc. i, n.º 3, 4 y 8. 47. Doc. i, n.º 3. 48. Riera, «La conﬂictivitat de l’alimentació», p. 295-311; Motis, «Régimen alimentario de las comunidades judías», p. 280-292 y 325-332. 49. Marín, «Relación judeoconversa: matrimonio», p. 243-298. 50. Doc. i, n.º 4 y 5. Cf. Marín, «Relación judeoconversa: naciminento, hadas y circuncisiones», p. 273-300. 51. «Quando se me muria algun parient o amigo mandava vaziar l’agua de todos los baxillos de my casa, como le acostumbran hazer los judios». Doc. i, n.º 3 y 4. Cf. Marín, «Relación judeoconversa: enfermedades y muertes», p. 251-343. 52. Las aportaciones unitarias oscilan entre 4 y 6 dineros. Doc. i, n.º 3; doc. ii, n.º 3 y 4.

92 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

El término más extendido para justificar dichas prácticas —«con todas aquellas ceremonias judaycas que los judios acostumbran fazer»— es tan unánime como elocuente: «por la devocion que tenia a la ley de Moysen», es decir, por veneración y fervor religioso profesado, tomado como una costumbre piadosa.53 En el «fenotipo» más común de judeoconverso confluyen tres celebraciones esenciales54 del calendario litúrgico:55 el ayuno del Kippur (93 %) —con independencia de los menores, intrasemanales, realizados los lunes y jueves—,56 el Pésah (57 %) y el Sabbat (57 %). A ello se añade una elevada pervivencia de cultemas alimentarios, vinculados con la elaboración cárnica (36 %), y las prácticas piadosas, canalizadas a través de la limosna (43 %), que les permiten mantener vivos los vínculos comunitarios y practicar la caridad «por amor de Dios».57 La expectativa de salvación, en su inmensa mayoría, se decanta inequívocamente en favor de la ley de Moisés,58 porque «aquella era verdadera y buena», mientras que otros, los menos, adoptan una posición ecléctica, al considerar válidas ambas religiones, aunque ante una disyuntiva prefieren siempre la veterotestamentaria. En este sentido, la postura más radical y refractaria la inferimos, por ejemplo, de las declaraciones de Fresina, mujer de Luis Tous, quien no solo subraya su escepticismo sino su divorcio respecto a los principios de la fe cristiana y sus sacramentos: «nunqua crey en la ley evangelica de Nuestro Senyor Ihesu Christo, ni en los articulos de la fe ni en los sacramentos de la misa ni de la confession, porque toda mi fe y mi esperanza tenia en la ley de Moysen. Y como quiere que yva a misa y a confesarme, hazialo porque me tuviessen por buena cristiana, y nunqua estas heregias confesse a mis confesores como pessima cristiana».59 No en vano, el inductor de Leonor Sant Just le aseguraba

53. Doc. i, n.º 2-10. 54. Al igual que sucede en la Corona de Castilla, con la que mantienen claras bioconcordancias. Melammed, Heretics or daughters of Israel, p. 73-93. 55. Macías, «El calendario y el ciclo anual», p. 87-99; Prosic, «Annual festivals», p. 717-736. 56. Doc. ii, n.º 1 y 2. 57. Doc. ii, n.º 1. 58. V. gr. doc. i, n.º 5, 6, 7 y 10. 59. Doc. i, n.º 2.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 93

«que no havia mexor ley que la de Moysen, y que aquella era la verdadera y buena».60 En un punto equidistante se sitúa Maria Oluga, que entendía que ambas religiones reveladas, cumpliendo con su código ético y el Decálogo en el que se asentaban, conducían a la salvación: «me pensaba salvar assi en la ley de Moysen como en la de Ihesu Christo».61 Esta mujer tenía un espíritu liberal, ya que a propósito de la conversión de un mudéjar al cristianismo exclamó: «¡en ora mala! ¿para que se fizo christiano?, por que no moria en su ley?».62 A juzgar por el inicio de estas prácticas —por lo común no antes de los diez años— 63 son conversos de segunda generación, de modo que son sus progenitores los que tomaron las aguas bautismales a una edad madura, habiendo nacido su prole bajo la férula de la Iglesia católica o adoptándola en su niñez. En un caso queda patente que, siendo menores, los padres condujeron a sus hijos a la pila bautismal, hecho que siempre les reprocharán, como es el caso de Angelina Salvat, que les recrimina que «me truxeron a babtitzar a las fuentes de la yglesia».64 Este es el motivo por el que la inducción juega un papel tan importante. No habiendo alcanzado la mayoría de edad, la impronta clásica es la generada por los padres, interrumpiéndose la práctica o esta sugestión al alcanzar los catorce años, como le sucede al calcetero Joan Tous, que reincidirá en ella cuando las circunstancias sean propicias, esto es, cuando forme su propia familia.65 Algo muy similar es lo acaecido con su cónyuge, Fresina, quien comenzó a observarlo siendo doncella, «stando so proteccion de mis padre y madre» y, una vez casada, persistió en su actitud, con la connivencia de su marido, esta vez inducida por su suegra.66 Aldonça Sisona muestra un perfil semejante, ya que fue introducida por su madre Leonor sobre los doce años, persistiendo hasta que cumplió los dieciocho, previsiblemente al contraer matrimonio, si bien una vez que cambió de estado, y en conjunción con su marido, siguió ayunando más de tres décadas.67

60. Doc. i, n.º 9. 61. Doc. ii, n.º 2. 62. Doc. ii, n.º 2. 63. Doc. ii, n.º 1. 64. Doc. ii, n.º 4. 65. Doc. i, n.º 1. 66. Doc. i, n.º 2. 67. Doc. i, n.º 3.

94 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

La misma edad tenía Gràcia Sant Just, cuya madre Catalina la instruyó a los doce o trece años, sin que la contracción de matrimonio fuera tampoco un obstáculo para proseguir en la actitud emprendida.68 El supuesto de Aldonça Sisona es casi idéntico, pues aun cuando en su primera confesión responsabiliza a su marido, el librero Jaume Garret, terminará por reconocer que lo hizo bajo la potestad de su madre, «seyendo doncella», cuando, habiendo cumplido los quince o dieciséis años, «començe a ayunar», hasta que se casó, circunstancia que lejos de modificar sus hábitos los acentuó.69 Asimismo, a los catorce o quince años comienza a practicarlos Francina Ginovesa.70 Cuando no actúa el influjo familiar sino el laboral, la fase de iniciación se pospone71 —salvo que se trate de un contrato de aprendizaje doméstico—,72 al modo en que le sucede al sastre Gabriel Nicolau, que comenzó a los veinticuatro años a sugerencia de su amo, aunque no parece, por declaraciones posteriores, que precisara de un alarde de persuasión, ya que persistió hasta cumplir los treinta y cinco años.73 En fin, la amistad o «amigabilidad» con judíos o conversos es otro canal relativamente usual, como le sucede a Vicente Pradell, zapatero, reforzado, justo es manifestarlo, con el concurso posterior de su suegra y su mujer.74 Prepondera, por encima de todo, la matrilinealidad, en un contexto en que la familia es el perfecto caldo de cultivo de la judaización, en cuanto mimbre esencial de una tupida red de solidaridad no solo horizontal y vertical sino transversal, que es la que procura el eje gravitatorio de las creencias.75 Paralelamente, la práctica no es individual sino coral, por su propia naturaleza, siendo por lo general compartida con los inductores o dentro del círculo familiar extenso, salvo si alguno de sus miembros preeminentes, léase el cónyuge o un hermano, recrimine esas observancias increpándolas o lanzando admoniciones, que pueden desembocar —lo saben— en una peligrosa denuncia. Es decir, no se suelen realizar en privado, sino en el seno de la familia

68. Doc. i, n.º 7. 69. Doc. i, n.º 4. 70. Doc. i, n.º 9. 71. Doc. i, n.º 5. 72. Motis, «Perﬁles socioeconómicos», p. 225-230. 73. Doc. i, n.º 5. 74. Doc. i, n.º 6. 75. Motis, «Estructura de parentesco», p. 25-28; ídem, «Moral sexual», p. 74-79.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 95

nuclear (incluyendo padres y hermanos no emancipados)76 o en el de otros núcleos conversos («juntamente con el y con los de su casa» ).77 En fin, se advierte cierta endogamia de filiación judeoconversa en cuanto a la compartición del universo de valores.78 Dentro de los perfiles estudiados, solo Esperanza, mujer de Manuel de Viacamp, notario —alejado, por ende, del contexto general de los artesanos, de modo que su enlace pudo responder a estrategias de ascenso social—, debe mantener, «scondidament y sin sabiduria del dicho mi marido», su verdadera devoción.79

3.1.1. Yom Kippur La Fiesta del Gran Perdón es, como su propio nombre indica, un momento de expiación, penitencia y reconciliación, al conmemorar la identificación del pueblo judío con Dios —quien actúa desde dentro del hombre, no sobre él—, orándose tanto por la purificación del alma individual como colectiva.80 Este ayuno es, con mucho, el más extendido de cuantos se practican, tanto porque en todos los casos se confiesa su observancia, como por su intensidad, con independencia de que cada uno invoque causas distintas, en congruencia con su particular código de creencias. En efecto, la motivación no debe tener, en principio, raíces religiosas, sino aspiraciones netamente terrenales, como la consecución de prosperidad material, que se traduciría en «muchos bienes y riquezas».81 Bien es cierto que en su mayoría los interesados persiguen la remisión de los pecados y la reconciliación con Dios,82 no siendo contradictorio que se deseara alcanzar ambas, ya que se percibía una perfecta sindéresis entre el plano material y el espiritual: «Dios me daria muchos bienes y riquezas… y perdonaria mis peccados».83 Téngase en cuenta que, a tenor de los procesos inquisitoriales, se dibuja un amplio muestrario de aspiraciones, entre las que cabe señalar: sufragios por el alma de los difuntos, contracción matri-

76. Doc. i, n.º 1. 77. Doc. i, n.º 1. 78. Motis, «Judíos y judaizantes en la Ribagorza», p. 80-81 79. Doc. 1, n.º 8. 80. Sánchez Moya, «El ayuno del Yom Kippur», p. 273-304. 81. Doc. i, n.º 1; doc. ii, n.º 1. 82. Doc. i, n.º 9. 83. Doc. ii, n.º 1.

96 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

monial, protección y buenaventura, salud y curación de enfermedades, etc.84 De hecho, ciertas familias lo practican a conveniencia, según las cosas les fuesen dadas: «sto faziamos quando teniamos alguna adversidad, pensando que Dios nos la quitaria».85 La descripción de las «ceremonias judaycas», muy sucinta por lo común, responde a cuatro elementos básicos:86 la abstención de alimentos durante la jornada solar —«no comiendo en todo el dia fasta la noche»— 87 y la celebración familiar de la cena con que se rompe el ayuno, consistente en pescado —cazuela de atún (tonina) o merluza con berenjenas— o carne (pollo),88 de modo indistinto («a la noche nos desayunavamos a las vezes con carne, a las vezes con pescado»).89 Asimismo, y con el motivo de este ágape, se engalana el hogar, incrementando notablemente la iluminación de la sala donde se celebra («tuvieron muchas lumbres encendidas a modo judayco»)90 y colocando manteles limpios.91 Como colofón, se invoca el perdón de los suegros92 o progenitores —besándoles la mano—,93 de modo que «demandamos perdon a los dichos mis padre y madre, los quales nos perdonaron»;94 otras veces es recíproco, cuando intervienen los cónyuges.95

3.1.2. Sabbat La «honra» del sábado debe entrañar, a juicio de los inquisidores, un protocolo de solemnidad,96 es decir, que lo realicen «sabadeando» y «faziendo

84. Lasker, «Motivations», p. 241-248; Motis, «Ritos y festividades», p. 89-91. 85. Doc. ii, n.º 1. 86. Mihalovici, «Días penitenciales», p. 101-115. 87. Doc. i, n.º 1, 2, 4 y 9; doc. ii, n.º 1 y 3. 88. Doc. i, n.º 5, 6 y 7, doc. ii, n.º 3. 89. Doc. i, n.º 2 y 8. 90. Doc. i, n.º 1. 91. Doc. i, n.º 7 y 9. 92. Doc. i, n.º 6. 93. Doc. i, n.º 9. 94. Doc. i, n.º 1 y 2. 95. Doc. i, n.º 4. 96. «Observe y guarde los sabados por ﬁesta». Doc. i, n.º 2.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 97

fiesta como fazen los judios».97 En primer lugar, entraña la abstención o interrupción de cualquier actividad (melaḵa)98 que engendre esfuerzo físico o un trabajo manual desde el viernes a la noche («nos absteniamos de fazer fazienda los viernes a la noche»),99 incluida la preparación de la comida («el viernes a la noche aparegavamos el comer para el sabado»).100 Cuando las circunstancias eran adversas, las mujeres se abstenían de hilar o atenuaban su intensidad «por necessidat», para disimular ante los vecinos alguna actividad.101 Es más, Angelina Salvat se veía obligada a tejer calcetas en la botiga, pero cuando regresaba a su domicilio «daffaziola toda la fazienda que havia fecho el sabado».102 Por lo demás, se visten sus mejores galas («mudava camisas limpias»)103 y se utilizan luminarias («encendiamos muchas lumbres en aquellas noches»)104 «con mechas nuevas»,105 a la par que se incrementa su número («encendia aquellas noches hun candil mas»),106 de modo que el escenario se distinguiera de los ágapes ordinarios. Este encendido de las velas —tarea femenina por antonomasia—107 se efectúa tras la colocación de un mantel limpio y blanco sobre la mesa,108 signo de renovación espiritual en un día de santidad (qedušša). La cena comienza al retorno de los varones de la sinagoga. El plato definitorio, el potaje o ḥammin, es preparado la víspera —«los viernes a las tardes aparejavamos lo que aquellas noches y los dias de sabados havian de comer»—,109 porque la cocción de alimentos, el encendido del fuego o el amasado del pan, ligado a la apparatio de la mesa, se contempla como transgresión. No obstante, y dentro de la vertiente cultural, determinados conversos lo toman desligado de la festividad, subrayando que se trata de «hamin y hue-

097. Doc. ii, n.º 2 y 3. 098. Heller, «And the work, the work of Heaven», p. 174-185. 099. Doc i, n.º 2; doc. ii, n.º 3. 100. Doc. ii, n.º 3. 101. Doc. i, n.º 8; doc. ii, n.º 3. 102. Doc. ii, n.º 4. 103. Doc. i, n.º 3 y 4. 104. Doc. i, n.º 4 y 7; doc. ii, n.º 4. 105. Doc. i, n.º 2; doc. ii, n.º 4. 106. Doc, i, n.º 3. 107. Sered, «Gender, immanence, and transcendence», p. 293-304. 108. Doc. i, n.º 4 109. Doc. i, n.º 2.

98 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

vos haminados», cuya provisión obtienen de la judería,110 no existiendo, de forma explícita, concomitancias de otra índole. Fenomenología muy distinta a la de aquellas personas que lo celebraban «tuviendo toda mi intencion y voluntat para obervar y guardar los dichos dias de sabado».111 Probablemente, la descripción de Fresina, mujer de Luis Tous, sea una de las más pormenorizadas: «no faziendo fazienda alguna en aquellos, y los viernes a la noche nos dexavamos tempranillo de hazer hazienda, y apareiavamos lo que aquellas noches y los dias de sabados haviamos de comer, poniendo manteles limpios en la mesa y mudando savanas limpias en la cama, y vistiendonos camisas limpias los dichos dias de sabados».112 Esta misma conversa narra la ceremonia de la bendición y santificación de la mesa, presidida por su suegro: «algunos viernes a la noche el dicho mi suegro vendizia la mesa en ebrayco, tuviendo huna taça de vino en la mano, diziendo sobre aquella ciertas palabras ebraycas, y aquellas dichas, beviamos todos de aquel vino sendos sorbos, como lo hazen los judios, y fecha esta cerimonia, el dicho mi suegro tomava hun pan y cortava de aquel siete taxadas diziendo una palavra ebrayca a cada taxada, de las quales taxadas comi por muchas vezes, y todas las vezes que passava, tomava hun pecico de la pasta y echavalo en el fuego».113 En efecto, del simbolismo alimentario destacan los dos panes —que pueden espolvorearse con sésamo— por la doble ración de maná que recibían los israelitas en el desierto el viernes al ocaso, y el vino que el cabeza de familia bendecía en la copa de qidduš (santificación), pasándola a todos los congregados.

3.1.3. Pésah Es aleccionador que en este epígrafe se transmiten no tanto los valores religiosos como los consuetudinarios, ¿a modo, quizás, de eco adormecido de la infancia? Su observancia es, por ende, más cultural que cultual, reduciéndose en la mayoría de los casos a la ingesta de pan sin levadura,114 «ahunque», su-

110. Doc. i, n.º 2, 4, 5 y 6. 111. Doc. i, n.º 4. 112. Doc. i, n.º 2. 113. Doc. i, n.º 2. 114. Wagenaar, «Passover and the ﬁrst day», p. 250-268; Bin-Nun, «Hametz and matzah», p. 5-24; Baram-Ben Yossef, «The holiday loaf», p. 69-93.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 99

brayan, «no por ceremonia alguna»,115 lo que no obsta para que alguna madre, al entregar un pedazo de pan ácimo a sus vástagos, sintetizara en un solo y sutil gesto los más íntimos sentimientos religiosos transgeneracionales o que otros realizaran esta comida por «la devocion que a la ley de Moysen tenia».116 No obstante, me interesa destacar que la Pascua, además, es una celebración que permite seguir manteniendo vínculos de afecto y amistad con la comunidad judía,117 que les provee del preciado «pan cotaço», ya que «en reconpensacion del qual, yo enviava a los dichos judios del mi pan lievdo y lechugas la noche que salia la dicha Pascua».118

3.1.4. Tisá be-Av El ayuno de Tisaban, de institución rabínica, celebrado el día nueve del mes de av, entre los meses de julio y agosto, conmemora la Destrucción del Primer Templo o el «Perdimiento de la Casa Sancta» por las huestes de Nabucodonosor.119 Aunque no juega un papel tan determinante como las anteriores, consta en el testimonio de al menos tres personas, quienes lo asocian al sufrimiento y al luto que padecían en sus vidas tras la conversión por la ausencia de Dios. Sin embargo, son muy poco descriptivos, aludiendo lacónicamente que se refiere a «la destruccion de la Casa Santa».120

3.2. Transgresión de la Nueva Ley El cumplimiento de los preceptos eclesiásticos se apoya en elementos rituales o formularios, en modo ninguno interiorizados:121 el conocimiento y la recitación de oraciones y plegarias; la frecuentación de los sacramentos, entre los que descuella la confesión y la comunión, y la observancia de ciertas festivida-

115. Doc. i, n.º 1. 116. Doc. ii, n.º 3. 117. Doc. i, n.º 5. 118. Doc. i, n.º 2, 4 y 8; doc. ii, n.º 2. 119. Motis, Garcia y Rodrigo, Procesos inquisitoriales de Daroca, p. 57. 120. Doc. i, n.º 3 y 4. 121. Soto, «Derecho canónico y praxis pastoral», p. 617.

100 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

des, como la Cuaresma —donde alguno de los judíos indiciados no se abstenía de productos cárnicos—,122 la Semana Santa y los domingos. Se advierte, por encima de todo, la ficción en que se mantienen los neoconversos, pues en su inmensa mayoría cumplen, cuando menos una vez al año, con el precepto de la comunión —sacramento que es a sus ojos pura vacuidad, pues no creen en la transubstanciación del cuerpo de Cristo—123 y el de la penitencia, habida cuenta de que se confiesan, manteniendo con el sacerdote un absoluto mutismo sobre sus prácticas judaizantes, lo que al converso no le impedía que habitualmente «confessava y comulgava cadahun anyo».124 La ineficacia compurgativa del sacramento de la reconciliación era evidente a todas luces: «mas stas heregias no las conffessava a mi confesor».125 El ambiente es de incredulidad, en el sentido de descreimiento, pues «en el tiempo que fazia los dichos dayunos stava incredulo en los sacramentos de la missa y en la ostia conssegrada».126 En efecto, la misa es mera apariencia, y nunca se entendía como una eucaristía; es el triunfo de la simulación socializada: «quando yva a missa, que huya la missa del capellan, mas no crehia que el verdadero cuerpo de Ihesu Christo stuviesse en la ostia consagrada, ni menos oy la missa con devocion».127 Incluso no creyendo en este misterio —«stava incredulo en los sacramentos de la missa y en la ostia conssegrada—»,128 no tenían reparo en recibir la comunión, lo que constituía una auténtica pantomima en su fuero interno. En lo que respecta al ámbito oracional, muchos reconocen que no rezaban ni pronunciaban «ningunas palabras de Ihesu Christo», ni menos invocaban su nombre,129 dado que no reconocían su divinidad ni su naturaleza redentora, privándole de cualquier implicación de la consecución de las bienaventuranzas eternas, ni siquiera en la oración de la mañana y de la noche. Por el contrario, conservaban alguna «nomina ebrayca, tuviendo devocion en aque-

122. Doc. i, n.º 5. 123. Doc. i, n.º 4; doc. ii, n.º 3. 124. Doc. ii, n.º 2 y 3. 125. Doc. i, n.º 3 y 4; doc. ii, n.º 2. 126. Doc. ii, n.º 1. 127. Doc. ii, n.º 3 y 5. 128. Doc. ii, n.º 1. 129. Doc. ii, n.º 1.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 101

lla»130 o pequeñas plegarias en catalán,131 como la que comenzaba «moltas gracias te faç».132 Es más, frente al Gloria Patri o las letanías, no existían dudas en cuanto a sus preferencias: reivindicaban los salmos.133

4. Convivencia interconfesional e intercomunitaria Es evidente que la instauración de la Inquisición y el inicio de sus pesquisas en la ciudad conturbó y evirtió, por un lado, una intensa y fluida relación intercomunitaria y, de otro, hizo trizas una poco disimulada dramaturgia donde «la gente parecia cristiana, pero en la voluntad verdaderament era pura judia»,134 ignorando que serían perseguibles de oficio. Obviamente interviene el miedo y no la convicción, al punto de que «me deixe de fazer los dichos dayunos y çerimonias por temor de la Inquisicion».135 En esto, como en otras tantas cosas, la situación es análoga a la vivida en otros territorios de la Corona de Aragón. Por lo que se deduce de sus declaraciones, el edicto de gracia fue proclamado en torno al mes de enero de 1487, permaneciendo en vigor hasta mediados de agosto del año siguiente, con los beneficios procesales y penales que ello implicaba,136 lo que no sucede en el bienio 1490-1492, en que las confesiones se realizan «apres del tiempo de la gracia». La interacción interconfesional, hasta que se sufre este quebranto, por su criminalización inquisitorial ante el temor del influjo del proselitismo y a las recaídas de los neoconversos, se reduce esencialmente a frecuentar la judería para compartir celebraciones festivas o participar en colaciones y conversaciones con sus antiguos correligionarios, nutriendo dos sentimientos: de un lado, el gozo del reencuentro con sus raíces; de otro, el consuelo de la tristeza que generaba su pérdida. Lapidariamente señala Alduncia Garreta que al acudir a

130. Doc. i, n.º 5. 131. Riera, «Oracions en català», p. 345-367; Blasco y Magdalena, «Oraciones de Yom Kipur», p. 101-135. 132. Doc. ii, n.º 2. 133. Doc. ii, n.º 1. 134. Doc. i, n.º 3. 135. Doc. ii, n.º 2. 136. Pasamar y Motis, «Análisis metodológico», p. 437-450; Gacto, «Aspectos jurídicos», vol. 1, p. 89-100.

102 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

festejar la circuncisión de un pequeñuelo compartía una noche «tomando plazer y consolandome con los judios».137

5. Conclusiones La conmoción sufrida por la aljama tras el saqueo de la judería en el estío de 1391 se saldó no solo con la muerte de setenta y ocho personas, si nos atenemos a las fuentes concejiles, sino también con la conversión de un segmento muy notable de la población. A pesar de este golpe fatídico, y gracias al impulso de los sucesivos monarcas por evitar su extinción —con la oposición tácita o expresa de las autoridades municipales y eclesiásticas—, subsistieron en el interior de la Cuirassa, en unas condiciones inciertas, un total de treinta y ocho familias en las vísperas de la expulsión, de modo que significaban en torno al 5 % de la población total. Es fácil deducir que gran parte de los conversos procesados por el Santo Oficio derivan de aquellos luctuosos acontecimientos, que les obligaron a tomar el bautismo por puro instinto de supervivencia. Los procesos inquisitoriales constituyen una fuente de primer orden para conocer los usos y costumbres de la comunidad judeoconversa de Lleida, cuyo distrito está adscrito a fines del siglo xv al tribunal de Zaragoza. Las quince personas enjuiciadas pertenecen a linajes muy significados de la ciudad (Tous, Sisón, Garret, Pradell, Viacamp, Sant Just, Oluja y Salvat), caracterizados por una elevada tasa de feminidad, próxima al 70 %, y por pertenecer en general a las corporaciones de oficio relacionadas con la actividad textil y del calzado (calceteros, cedaceros, sastres y zapateros). Atendiendo a la persistencia de sus observancias —muy dispares, pues oscilan entre uno y cuarenta años—, la cronología de su judaización se eleva como mucho al ecuador del Cuatrocientos, siendo la tónica general la década de los setenta, por lo que es dado pensar que o bien se convirtieron junto a sus padres cuando apenas tenían uso de razón —algunas se lo reprochan agriamente en su madurez— o bien nacieron ya en el seno del cristianismo. Es decir, no son neófitos en sentido estricto, judíos que abjuran de su fe para tomar las aguas bautismales. De hecho, es necesario que sean inducidos por terceras personas, jugando un papel determinante las madres (35 %), elevándose este influjo a la mitad si incluimos a ambos progenitores, sin despreciar el papel de las esposas

137. Doc. i, n.º 4.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 103

(12 %) y suegras (12 %), desprendiéndose un factor femenino determinante en esta transmisión de la herencia religiosa y cultural. El arquetipo más común en cuanto a las ceremonias judaicas recae en la observancia casi unánime del Yom Kippur (95 %), mientras que más de la mitad solemniza el Sabbat y el Pésah (60 % respectivamente). Siguen las prácticas caritativas (40 %) y las rutinas culinarias (35 %), declinándose claramente por la religión de Moisés en cuanto fe verdadera. Aunque algunas de ellas, las menos, adopten una actitud ecléctica respetando ambas religiones monoteístas. Las sentencias de abjuración de las supuestas herejías que recaen sobre ellos implican el levantamiento de la excomunión y la reconciliación con el gremio de los creyentes, pero conllevan la accesoria confiscación patrimonial y cárcel perpetua revisable a juicio del supervisor, que suele derivar en confinamiento domiciliario o ciudadano.

Bibliografía Alcalá Galbe, Ángel. «Cristianos y judíos en Aragón; la disputa de Tortosa». En: Prado Moura, Ángel de (ed.). Inquisición y sociedad. Valladolid, 1999, p. 27-63. Ayala Cots, Amor. «L’aljama de jueus de Lleida a la baixa edat mitjana (ss. xiii-xiv): algunes consideracions entorn de les fonts hebrees». En: Actes del II Congrés per a l’Estudi dels Jueus en els Territoris de Llengua Catalana (Barcelona-Cervera, del 25 al 27 d’octubre de 2004). Barcelona: Institut Europeu de la Mediterrània, 2005, p. 139-157. — «La comunidad judía de Lérida en la Edad Media: fuentes para su estudio». Neue Romania, 31 [Judenspanish, 8] (2004), p. 7-20. — Fonts per a l’estudi de la comunitat jueva de Lleida: Recopilació de documents i estat de la qüestió. Barcelona: PPV, 2003. (Catalonia Hebraica; 4) Bada Elias, Joan. «El Tribunal de la Inquisición en Barcelona. ¿Un tribunal peculiar?». Revista de la Inquisición, 2 (1992), p. 109-120. Baer, Fritz (Yitzhak). Die Juden im christlichen Spanien. 1.ª parte: Erster Teil. Urkunden und Regesten. Vol. 1: Aragonien und Navarra. Berlín: Akademische Verlag, 1929. Baram-Ben Yossef, Noam. «The holiday loaf: festive breads in Jewish tradition». En: Ídem (ed.). Bread: Daily and Divine. Jerusalén: The Israel Museum, 2006, p. 69-93.

104 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

Baraut Obiols, Cebrià. «Els inicis de la Inquisició a Catalunya i les seves actuacions al bisbat d’Urgell (segles xii-xiii)». Urgellia, 13 (1996-1997), p. 407-438. Bertran i Roigé, Prim. «Adenantats i secretaris de l’aljama jueva de Lleida: segles xiv i xv». En: Actes: Ir Col·loqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 313-320. — «Les comunitats jueves de Catalunya: l’àrea de Lleida». En: Companys i Huguet, Mariona (coord.). La Catalunya jueva. Barcelona: Àmbit, 2002, p. 87-107. — «Documento sobre un nuevo cementerio judío en Lérida (1383)». Sefarad, 41 (1981), p. 114-120. — «Els jueus de la ciutat de Lleida: alguns aspectes». Anuari de Filologia, 2425 (2002-2003), Secció E: Estudis Hebreus i Arameus, n.º 11: Olmo Lete, Gregorio; Millet Albà, Adelina (coord.). Homenatge al Dr. Jaime Vándor, p. 49-67. — «Notes de demografia i onomàstica lleidatanes de finals de l’edat mitjana: El fogatge del 1491». Acta Historica et Archœologica Mediœvalia, 1 (1980), p. 143-172. — «Notes sobre la fiscalitat reial a la ciutat de Lleida: 1341-1351». En: Alturo i Perucho, Jesús (coord.). Miscel·lània: Homenatge a Josep Lladonosa. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1992, p. 255-265. Bin-Nun, Yoel. «Hametz and matzah on the festivals of Pesah, Shavuot, and in the bread offerings» [en hebreo]. Milin Havivin, 1 (2005), p. 5-24. Blasco Orellana, Meritxell; Magdalena Nom de Déu, J. Ramón, «Oraciones de Yom Kipur de conversos valencianos en un ms. fragmentario de finales del siglo 15». Hispania Judaica Bulletin, 7 (2010), p. 101-135. Blázquez Miguel, Juan. La Inquisición en Cataluña: El Tribunal del Santo Oficio de Barcelona (1487-1820). Toledo: Arcano, 1990. Casas Nadal, Montserrat. «Sobre la reorganización de la aljama de los judíos de Lérida (1400-1408)». Sefarad, 52 (1992), p. 381-391. Cavallero, Constanza. «La temporalidad del lenguaje de la herejía. El caso de la construcción de la herejía judaizante en el ocaso de la Edad Media». Medievalismo, 22 (2012), p. 11-35. Combescure Thiry, Monique; Motis Dolader, Miguel Ángel. El Libro Verde de Aragón. Zaragoza: Libros Certeza, 2003. Contreras, Jaime. «Las adecuaciones estructurales en la Península Ibérica». En: Pérez Villanueva, Joaquín; Escandell Bonet, Bartolomé (dir.). Historia de la Inquisición de España y América. Vol. 1. Madrid, 1984, p. 730-763.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 105

Contreras, Jaime. ««Conversos et judaïsants après 1492: un problème de société». En: Méchoulan, Henry (dir.). Les Juifs d’Espagne: histoire d’une diaspora, 1492-1992. París: Liana Levi, 1992, p. 42-50. Cuella Esteban, Ovidio. Bulario aragonés de Benedicto XIII. Vol. 3: La Curia de Peñíscola (1412-1423). Zaragoza: Institución Fernando el Católico (CSIC): Diputación de Zaragoza, 2006. (Fuentes Históricas Aragonesas; 40) Edwards, John. «Defenders of the faith: Spanish inquisitors in the reigns of Ferdinand and Isabella». Medieval History, 2 (1992), p. 83-91. Egido, Teófanes. «El problema histórico de los judeoconversos españoles». En: Las tres culturas en la Corona de Castilla y los sefardíes. Salamanca: Junta de Castilla y León. Consejería de Cultura y Bienestar Social, 1990, p. 165-178. Escribà, Gemma; Ibáñez-Sperber, Raquel. The Tortosa disputation: regesta of documents from the Archivo de la Corona de Aragón, Fernando I, 14121416. Jerusalén: Ginzei Am Olam. The Central Archives for the History of the Jewish People: Hispania Judaica. Dinur Institute. The Hebrew University of Jerusalem, 1998. Español Bertrán, Francesca. «El castillo real de Lleida en época medieval». Anuario de Estudios Medievales, 26 (1996), p. 437-485. Gacto Fernández, Enrique. «Aspectos jurídicos de la Inquisición española». En: Proyección histórica de España en sus tres culturas: Castilla y León, América y el Mediterráneo. Vol. 1. Valladolid, 1993, p. 89-100. González Miranda, Marina. «La documentación inquisitorial en el Archivo Histórico Provincial». En: Moralejo Álvarez, María Remedios; Delgado Casado, Juan. La Inquisición en la Biblioteca Universitararia [Exposición Encuentros sobre la Inquisición en Aragón]. Catálogo de la exposición bibliográfica, 16-28 abril. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, 1985. Heller, Marvin J. «And the work, the work of Heaven, was performed on shabbat». The Torah u-Madda Journal, 11 (2002-2003), p. 174-185. Hernando Delgado, Josep. «La Inquisición en Cataluña en la Baja Edad Media: un proceso por crimen de herejía contra el ciudadano de Barcelona Pere Marc». Clío & Crimen, 2 (2005), p. 127-174. Heschel, Susannah. «Family celebration as the site of transmission of Jewish identity: A feminist view of gender and Jewish holidays». Jahrbuch für Biblische Theologie, 18 (2003), p. 341-352. Lasker, Arnold A. «Motivations for attending High Holy Day services». Journal for the Scientific Study of Religion, 10 (1971), p. 241-248.

106 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

Macías Kapón, Uriel. «El calendario y el ciclo anual de festividades». En: Macías Kapón, Uriel; Izquierdo Benito, Ricardo (coord.). El judaísmo, uno y diverso. Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, 2005, p. 8799. Marín Padilla, Encarnación. «Relación judeoconversa durante la segunda mitad del siglo xv en Aragón: enfermedades y muertes». Sefarad, 43 (1983), p. 251-343. — Relación judeoconversa durante la segunda mitad del siglo XV en Aragón: la Ley. Madrid: E. Marín, 1986. — «Relación judeoconversa durante la segunda mitad del siglo xv en Aragón: matrimonio». Sefarad, 42 (1982), p. 243-298. — «Relación judeoconversa durante la segunda mitad del siglo xv en Aragón: nacimiento, hadas y circuncisiones». Sefarad, 41 (1981), p. 273-300; 42 (1982), p. 59-77. Martínez Millán, José. «La formación de las estructuras inquisitoriales: 1478-1520». Hispania, 153 (1983), p. 23-64. Melammed, Renée Levine. Heretics or daughters of Israel. The crypto-Jewish women of Castile. Oxford; Nueva York: Oxford University Press, 1999. Mihalovici, Ionel. «Días penitenciales». En: Macías Kapón, Uriel; Izquierdo Benito, Ricardo (coord.). El judaísmo, uno y diverso. Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, 2005, p. 101-115. Motis Dolader, Miguel Ángel. «Las comunidades judías del Reino de Aragón en tiempos del papa Benedicto XIII (1394-1423): estructuras de poder y gobierno aljamial». En: VI Centenario del Papa Luna 1394-1994. Calatayud: Centro de Estudios Bilbilitanos, 1996, p. 117-170. — «Disputation feyta por los judios devant nuestro senyor papa Benedito: La Conferencia de Tortosa y las aljamas judías del reino de Aragón (14121415)». Iberia Judaica, 5 (2013): Miscelánea Judaica Catalana, p. 15-60. — «Estructura de parentesco y sexualidad: el universo emocional y afectivo de la mujer judía en los Reinos Hispánicos». En: Actas Congresos Transpyrenalia = Actes Congrès Transpyrénalia. Vol. 1: La mujer en la cultura judía medieval = La femme dans la culture juive médiévale. Zaragoza: Fundación Uncastillo, 2008, p. 19-61. — La expulsión de los judíos del reino de Aragón. Zaragoza: Diputación General de Aragón, 1990. 2 v. — «Feminidad e identidad: las judeoconversas en el Aragón bajomedieval y la fiesta del Sabbat». En: Las mujeres en la Edad Media. Murcia; Lorca: Sociedad Española de Estudios Medievales, 2013, p. 347-362.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 107

Motis Dolader, Miguel Ángel. «Indumentaria de las comunidades judías y conversas en la Edad Media hispánica: estratificación social, segregación e ignominia». En: Redondo Ventemillas, Guillermo; Montaner Frutos, Alberto; García López, María Cruz (ed.). Actas del I Congreso Internacional de Emblemática General. Vol. 1. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 2004, p. 561-594. — «Judíos y judaizantes en la Ribagorza y su área de influencia durante la Edad Media». En: Arte Sacro Medieval. Zaragoza: Gobierno de Aragón, 1998, p. 69-82. (Lux Ripacurtiae; 2) — «Moral sexual y estrategias matrimoniales en el mundo judío y converso durante la Edad Media en la Península Ibérica». Mélanges de la Casa de Velázquez, 2003 (33) = Matrimonio y sexualidad: normas, prácticas y transgresiones, p. 65-112. — «The official dismantling of the Jewish communities of the Crown of Aragon» [en hebreo]. En: Assis, Yom Tov; Kaplan, Yosef (ed.). Jews and Conversos at the time of the expulsion. Jerusalén: The Zalman Shazar Center, 1999, p. 123-154. — Pecado y sociedad en Aragón (siglos XV-XVI). Zaragoza: Gobierno de Aragón. Departamento de Cultura y Turismo, 2002. (Textos para el Estudio; 3) — «Perfiles socioeconómicos de la mujer judía en la Corona de Aragón en la Edad Media». En: Moreno Koch, Yolanda; Izquierdo Benito, Ricardo. Hijas de Israel, mujeres de Sefarad. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2010, p. 179-236. (Humanidades; 116) — «Régimen alimentario de las comunidades judías y conversas en la Corona de Aragón en la Edad Media». En: Actes del I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó: Edat Mitjana. Vol. 1. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, p. 205-362. (Quaderns de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; 9) — «Ritos y festividades de los judeoconversos aragoneses en la Edad Media: la celebracion del Yom Kippur o Día del Perdón». Revista de Historia Jerónimo Zurita, 61-62 (1990), p. 59-92. Motis Dolader, Miguel Ángel; García Marco, Javier; Rodrigo Estevan, María Luz. Procesos inquisitoriales de Daroca y su Comunidad (14871525). Daroca: Centro de Estudios Dorocenses, 1995. Orfali, Moisés. «El judeoconverso hispano: historia de una mentalidad». En: Barros, Carlos (ed.). Xudeus e conversos na historia. Vol. 1: Mentalidades e cultura. Orense: Deputacion; Santiago de Compostela: La Editorial de la Historia, 1994, p. 117-134.

108 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

Pasamar Lázaro, José Enrique; Motis Dolader, Miguel Ángel. «Análisis metodológico del proceso inquisitorial desde una perspectiva jurídico-formal». En: Ubieto Arteta, Agustín (coord.). Metodología de la investigación científica sobre fuentes aragonesas (actas de las VIII Jornadas). Zaragoza: Instituto de Ciencias de la Educación, 1993, p. 437450. Perarnau Espelt, Josep. «Documents de tema inquisitorial del bisbe de Barcelona fra Ferrer d’Abella (1334-1344)». Revista Catalana de Teologia, v, n.º 2 (1980), p. 443-477. — «Opere di fr. Petrus Johannis in processi catalani d’Inquisizione della prima metà del xiv secolo». Archivum Franciscanum Historicum, 91 (1998), p. 505-516. Pinto Crespo, Virgilio. «Sobre el delito de la herejía (siglos xiii-xvi)». En: Escudero, José Antonio (ed.). Perfiles jurídicos de la Inquisición española. Madrid: Instituto de Historia de la Inquisición, 1989, p. 195-204. Pita Mercè, Rodrigo. «Los últimos años de existencia de la aljama hebrea de Lérida (1490-1492)». Ilerda, 43 (1982), p. 445-456. Pozo, Cándido. «La noción de herejía en el derecho canónico medieval». Estudios Eclesiásticos, 35 (1960), p. 235-261. Prosic, Tamara. «Annual festivals in the Hebrew Bible: theoretical and methodological concerns». Religion Compass, 4 (2010), p. 717-736. Riera i Sans, Jaume. «La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals (segles xii-xv)». En: Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona: Institució Milà i Fontanals, 1988, p. 295-311. (Anuario de Estudios Medievales; annex 20) — «Estrangers participants als avalots contra les jueries de la Corona d’Aragó el 1391». Anuario de Estudios Medievales, 10 (1980), p. 577-583. — «Oracions en català dels conversos jueus. Notes bibliogràfiques i textos». Anuario de Filología, 1 (1975), p. 345-367. — El siddur en català dels conversos jueus (s. XV) conservat a la Reial Acadèmia. Barcelona: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1993. — «Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391». Cuadernos de Historia. Anexos de la Revista Hispania, 8 (1977), p. 213-225. Romano Ventura, David. «Creencias y prácticas religiosas de los judíos de Valencia (1461-1492). Propuestas metodológicas a base de documentos inquisitoriales». En: Lluís de Santàngel i el seu temps: Congrés internacional, València 5 al 8 d’octubre 1987. Va lencia: Ajuntament de València, 1992, p. 431-448.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 109

Romano Ventura, David. «Els jueus de Lleida». En: Actes : Ir Col·loqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 99-138. Sabaté Curull, Flocel. «L’espace des minorités ethniques et religieuses: les juifs dans les villes catalanes au bas moyen âge». En: Sabaté Curull, Flocel; Guilleré, Christian (ed.). Morphologie et identité sociale dans la ville médiévale hispanique. Chambéry, 2012, p. 231-287. Sanahuja, Pere. Lérida en sus luchas por la fe: Judíos, moros, conversos, Inquisición y moriscos. Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses, 1946. Sánchez Moya, Manuel. «El ayuno del Yom Kippur entre los judaizantes turolenses del siglo xv». Sefarad, 26 (1966), p. 273-304. Sered, Susan. «Gender, immanence, and transcendence: The candle-lighting repertoire of Middle-Eastern Jews». Metaphor and Symbolic Activity, 6 (1991), p. 293-304. Soto Rábanos, José María. «Derecho canónico y praxis pastoral en la España bajomedieval». Monumenta Iuris Canonici, 7 (1985), p. 595-617. Tomás y Valiente, Francisco. El derecho penal de la monarquía absoluta (siglos XVI, XVII, XVIII). Madrid: Tecnos, 1969. Ubieto Arteta, Antonio; González Miranda, Marina. «Procesos de la Inquisición de Aragón». Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 67 (1959), p. 549-599. Wagenaar, Jan A. «Passover and the first day of the festival of unleavened bread in the priestly festival calendar». Vetus Testamentum, 54 (2004), p. 250-268.

Documentos I Abjuración formal de las herejías cometidas por diversos conversos de Lleida reconciliados, condenados a la confiscación de sus bienes y a cárcel perpetua. AHPZ, Sección Inquisición, leg. 15/2, 1492, f. 48r-60v. [f. 48r] Ante la presencia de vos, los reverendos senyores fray Joan de Epila, maestro en Sacra Theologia, prior del monesterio de senyor Santo Domingo de la ciudat de Çaragoça del horden de los preycadores, inquissidor de la he-

110窶サamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel ﾃ］gel Motis Dolader

retica y apostatica pravedat por la Santa Sede Apostolica en las diocesis y obispados de Guesca, en el regno de Aragon, Lerida y Urgell, en el principado de Cathalunya dado y deputado, et mossen Martin Navarro, presbitero, maestro en Santa Teologia, canonge de la yglesia colegial de Santa Maria de Media Villa de la ciudat de Calatayut, inquissidor y vicario general de la dicha heretica e apostatica pravedat por la Santa Sede Apostolica, y por la auctoridat ordinaria diputado e creado en las dichas diocesis y obispados. [1. Joan Tous, calcetero] Constituydo personalment yo, Joan Tous, calﾃｧatero de la present ciudat de Lerida, puestos ante mi los sacros santo evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia y senyaladament aquella en que yo he caydo, porque seyendo christiano [f. 48v] babtizado passe a los ritus, cerimonias y costumbres de la ley de Moysem, porque segunt consta por la confession mia apres del tiempo de la gracia ante vuestra reverencia fecha, seyendo de edat de diez anyos, fuy induzido por mi padre y madre, que me daron a entender que si yo ayunava el ayuno de Quipur de los judios, que Dios me daria muchos bienes y riquezas, juntamente con los dichos mis padre y madre, y con huna hermana mia que ya es muerta, ayune el dicho ayuno de Quipur de los judios quatro vegadas en quatro anyos arreu, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche nos desayunavamos con carne. Y la dicha mi hermana y yo demandamos perdon a los dichos mis padre y madre, los quales nos perdonaron como hazen los judios. E apres a cabo de dias, stando en la ciudat de Barcelona, en casa de hun confeso, juntamente con el y con los de su casa, ayune sola huna vegada el dicho ayuno de Quipur en la forma sobredicha, y a la noche nos desdayunamos con tonyna, tuviendo muchas lumbres encendidas a modo judayco, y por dos o tres vegadas e comido del pan cotaﾃｧo de la Pascua de los judios, ahunque no por cerimonia alguna. De los quales crimines y delictos, por mi cometidos y malament perpetrados, con muy grantde contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. [2. Fresina, mujer de Luis Tous, hija de Francisco Torres] [f. 49r] Constituyda personalment yo, Fressina, muxer de Luys Tous, puestos ante mi los sacros santos evangelios, e aquellos por mis manos corpo-

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124â&#x20AC;&#x192;111

ralment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia, y senyaladament aquella en que yo soy cayda, porque seyendo christiana babtizada passe a los ritus ceremonias y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por la confession mia apres del tienpo de la gracia, ante vuestra reverencia fecha, seyendo doncella, stando so proteccion de mis padre y madre, llamados Franci Torres, quondam, Ysabel, quondam, induzida por ellos y juntamente con ellos, por la devocion que tenia a la ley de Moysen, algunas vezes ayune el ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche nos desayunavamos a las vezes con carne a las vezes con pescado, demandando perdon a los dichos mis padre y madre, los quales me perdonavan. Y esso mesmo, induzida por los dichos mis padre y madre, y juntamente con ellos, mientre stuve en su casa, por la devocion que tenia a la ley de Moysen [f. 49v] observe y guarde los sabados por fiesta desta forma: que los viernes a las tardes me dexava de hazer hazienda, y encendia candiles limpios con mecha nuevas, y los viernes a las tardes aparejavamos lo que aquellas noches y los dias de sabados havian de comer. E induzida por la dicha mi madre, por mucho tienpo purgue la carne quitando della las grassas y la landrezilla de la pierna, salando y lavando la dicha carne a modo judayco. E apres de ser casada con Loys Tous, marido mio, stando con mis suegro y suegra, induzida por la dicha mi suegra, por muchas vezes he hayunado los ayunos de Quipur, de Tissaban y de la reyna Ezter, no comiendo en todo el dia fasta la noche, en la forma ya dicha, demandando perdon a los dichos mis suegro y suegra, y juntamente con ellos, por mucho tienpo, e observado los sabados, no faziendo fazienda alguna en aquellos, y los viernes a la noche nos dexavamos tempranillo de hazer hazienda, y apareiavamos lo que aquellas noches y los dias de sabados haviamos de comer, poniendo manteles limpios en la mesa y mudando savanas limpias en la cama, y vistiendonos [f. 50r] camisas limpias los dichos dias de sabados; y algunos viernes a la noche el dicho mi suegro vendizia la mesa en ebrayco, tuviendo huna taĂ§a de vino en la mano, diziendo sobre aquella ciertas palabras ebraycas, y aquellas dichas, beviamos todos de aquel vino sendos sorbos, como lo hazen los judios, y fecha esta cerimonia, el dicho mi suegro tomava hun pan y cortava de aquel siete taxadas diziendo una palavra ebrayca a cada taxada, de las quales taxadas comi por muchas vezes, y todas las vezes que passava, tomava hun pecico de la pasta y echavalo en el fuego, a donde los dexava quemar como lo az[i]an los judios, los quales llaman esta ceremonia halla. Y en todo el tienpo y en todo el tienpo (sic) que cometi y perpetre los ritus

112 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

y ceremonias susso dichas, nunqua crey en la ley evangelica de Nuestro Senyor Ihesu Christo, ni en los articulos de la fe ni en los sacramentos de la misa ni de la confession, porque toda mi fe y mi esperanza tenia en la ley de Moysen. Y como quiere que yva a misa y a confesarme, hazialo porque me tuviessen por buena cristiana, y nunqua estas heregias confesse a mis confesores como pessima christiana. [f. 50v] De los quales crimines y delictos por mi cometidos y malament perpetrados, con muy grande contriccion y repentimiento, demando penitencia con misericordia. [3. Aldonça Sisona, viuda de Manuel Sisón, sastre] Constituyda personalment yo, Aldonça Sissona, vidua muxer que fue de Manuel Sisson, quondam, puestos ante mi los sacros santos evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostassia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia, y senyaladament aquello en que yo soy cayda, porque seyendo christiana babtizada, passe a los ritus, ceremonias y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por la por la conffession mia dentro del tienpo de la gracia fecha, que por la devocion que tenia a la ley de Moysen, por muchas vezes, assi dentro la Pascua de los judios como fuera de aquella, por muchas vezes he comido del pan cotaço de la dicha Pascua en reconpensacion del qual yo enviava a los dichos judios del mi pan lievdo y lechugas la noche que salia la dicha Pascua. Esso mesmo, induzida por una judia, [f. 51r] trenta y dos vezes en trenta y dos anyos, juntamente con el dicho mi marido, ayune el ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche me desdayunava a las vezes con carne a las vezes con pescado, demandando perdon a los que conmigo ayunavan. Y tuviendo la devocion a la ley de Moysen, por muchas vezes he comido carne de la carneceria de los judios, y en dias de sabados he comido hamin y huevos de hamin, los quales me enviava la dicha judia. Y por muchas y diversas vezes he purgado la carne, quitando della las grasas, salando y lavando aquella ante de ponerla a cozer, como lo hazen los judios, segun parece por la conffession mia dentro el tienpo de la gracia fecha, en la qual fuy diminuta porque segun parece por la conffession mia apres del tienpo de la gracia, ante vuestras reverencias fecha, siendo doncella fasta de edat de diziocho anyos, stando con mi madre Leonor, quondam, por seys o siete vezes, en siete anyos, ayune el dicho ayuno de Quipur en la forma sobredicha. Y por muchas vezes he dado a hun judio de la presente ciudat al-

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 113

mosna para cedaca de los judios, quando quatro quando seys dineros. Y por todo el susodicho tienpo he tuvido en mi voluntat devocion para guardar los sabados, y los viernes a las tardes me dexava de hazer [f. 51v] hazienda y encendia aquellas noches hun candil mas que las otras noches por honrra de los sabados, en los quales algunas vezes me mudava camisas limpias. Esso mesmo consta por las dichas mis confessiones apres del tienpo de la gracia fechas, por mas de diez vegadas en el mes de julio he ayunado hun ayuno de judios llamado de Tisaban, el qual ayuno los judios, por la destrucion de la Casa Santa. Y muchas vezes, quando se me muria algun parient o amigo mandava vaziar l’agua de todos los baxillos de my casa, como le acostumbran hazer los judios, y fasta que el Santo Officio de la Inquisicion ha venido en esta tierra en la demostracion ge hazia a la gente parecia christiana, pero en la voluntat verdaderament era pura judia. Y fasta de ocho anyos a esta parte nunqua he creydo en el santo sagrament del altar, ni en la ley evangelica, ni que en la ostia consagrada estuviesse el verdadero cuerpo de nuestro Senyor Ihesu Christo. Y como quiere que cadanyo me confessava y comulgava, nunca estas heregias confesse a mis confessores. [f. 52r] Y assi, en grant dapnacion de mi anima, recibia el verdadero cuerpo de mi Senyor Ihesu Christo. De los quales crimines y delictos por mi cometidos y malament perpetrados con muy grande contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. [4. Aldonça Garreta, mujer de Jaume Joan Garret, sastre] Constituyda personalment yo, Aldonça Sissona, muxer de Jayme Joan Garret, librater, puestos ante mi los sacros santos evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y a acatados, anatematizo y abjuro, toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia, y senyaladament aquella en que yo soy cayda, porque seyendo christiana babtizada passe a los ritus, cerimonyas y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por la confession mia dentro el tienpo de la gracia fecha, seyendo ya casada con mi marido Jayme Joan Garret [f. 52v] induzida por el, y juntamente con el, y por la devocion que tenia a la ley de Moysen, por quatro vegadas en quatro anyos arreu he ayunado el ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, demandandonos perdon y perdonandonos el uno al otro, y esso mesmo, stando con el dicho mi marido, por muchas y diversas vezes, quanto he podido, he guardado los sabados, no

114 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

haziendo sino poca hazienda, y los viernes a las tardes encendia muchas lumbres y ponia manteles limpios en la mesa y comiendo hamin, el qual nos faziamos traher aparejado de la juderia. Y huna vegada fuy a la vigilia de la circuncision de hun jodiguelo, a donde stuve toda aquella noche tomando plazer y consolandome con los judios, y comiendo de de las viandas judaycas que ay comian, y por dos o tres vegadas he comido del pan cotaço de la Pascua de los judios, passada la dicha Pascua, en la qual confession del tienpo de la gracia [f. 53r] fuy diminuta, porque consta por las confessiones mias apres del tienpo de la gracia fechas ultra los dichos ayunos de Quipur, seyendo donzella de quinze o seze anyos, stando en casa de Aldonça Sisona, madre mia, que pressent esta, començe a ayunar e ayune el dicho ayuno de Quipur de los judios en la forma sobredicha, fasta que fuy casada. Y essomesmo, en el dicho tienpo observava y guardava los sabados en la forma sobredicha, vistiendome camisas limpias y tuviendo toda mi intencion y voluntat para observar y guardar los dichos dias de sabados. Y una vegada stando doliente el dicho Joan Garret, marido mio, por su mandado, di ha hun judio de la pressent ciudat un carlin para olio a las lampedas de la sinoga de los judios. Consta esso mesmo por las dichas mis confessiones apres del tienpo de la gracia fechas que apres de ser casada con el dicho mi marido, por la mucha devocion y afeccio que tenia a la ley de Moysen, por muchas y diversas vezes he observado y guardado la Pascua del pan cotaço de los judios, y la primera noche de la dicha Pascua nos dessayunabamos con del pan cotaço y con lechugas [f. 53v] frescas, el qual pan cotaço a las vezes nos los enviavan de la juderia, a las vezes lo pasava yo en mi cassa. Y esso mesmo, assi stando doncella, como apres de ser casada, por muchas vezes he ayunado el ayuno de Tisaban de los judios, los quales ayunan aquel por la destruccion de la Casa Santa. Y por muchas y diversas vezes he purgado la carne, quitando della las grasas y las landrizilla de la pierna, salandola y lavandola con agua ante de ponerla a cozer, como lo azen los judios. Y moriendose algunos vezinos o parientes mios, he vaziado l’agua de los vaxillos de mi casa como lo hazen los judios, y nunqua fasta quel Santo Officio de la Inquisicion vino a la present ciudat, crey que en la hostia consagrada stuviesse el verdadero cuerpo de mi Senyor Ihesu Christo. Y como quiere que cadanyo me confessava y comulgava, nunqua estas heregias confesse a mis confessores, y assi en grande dapnacion de mi alma recibia el verdadero cuerpo de mi domino Ihesu Christo. De los quales crimines y delictos per mi cometidos y malament perpetrados, con muy grant contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia.

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124â&#x20AC;&#x192;115

[5. Gabriel Nicolau, sastre] [f. 54r] Constituydo personalment yo Graviel Nicolau, sastre, puestos ante mi los sacro santos quatro evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados, y a todos anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante, o contra la Santa Sede Apostolica y Romana Iglesia, y senyaladament aquella en que yo soy caydo, porque seyendo christiano babtizado passe a los ritus, cerimonyas y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por las confessiones mias dentro el tiempo de la gracia fecha, que seyendo de edat de xxiiii anyos, stando en la ciudat de Valencia, induzido por hun amo mio con quien stava, comence ha ayunar el ayuno de Quipur de los judios, el qual continue ha ayunar cadanyo fasta que fuy de edat de trenta y cinquo anyos, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y en la noche me desayunava con carne a modo judayco; y por muchas y diversas vegadas he comido del pan cotaĂ§o de la Pascua de los judios, el qual me davan ciertos judios amigos mios, y una por la amistat que tenia con hun judio de la present ciudat, convidado por el, fuy a la vigilia de la circuncission de hun fijo suyo, a donde stuve toda la noche y fize colacion de confites [f. 54v] y otras cosas, y en dos o tres Cuaresmas, como mal christiano, he comido carne, conexos, liebres y perdices, y huna vegada comi de los turrones salados que los judios hazen para su Pascua, y por dos o tres vezes he comido hamin en dias de sabados, el qual me enviavan ciertos judios de la present ciudat por la amistat que con ellos tenian, en la qual confession fuy diminuto, porque consta por las conffesiones mias, apres del tiempo de la gracia ante vuestra reverencia fechas, por mucho tiempo truxe conmigo una nomina ebrayca, tuviendo devocion en aquella. Y assi, stando en la ciudat de Valencia, como apres stando en la present ciudat, por mucho tiempo he guardado los sabados por fiestas, absteniendome de hazer hazienda los viernes a las tardes por honrra de los dichos sabados, y como quier que en los dichos sabados hazia alguna hazienda, hazia aquella porque nadi sospechase que guardava los sabados, pero en la voluntat mia yo observava y guardava los dichos sabados, y en todo el tiempo que cometia las dichas heregias y ceremonias tenia toda mi creencia en la ley de Moysen, y nunqua crey que en la hostia consagrada stuviese el verdadero cuerpo [f. 55r] de nuestro Senyor Ihesu Christo, y como quiere que cadanyo me confessava y comulgava, nunqua las dichas heregias confesse ni revele a mis confessores fasta que un hermano mio, y me increpo dellas. Y assi, en grande dapnacion de mi anima recibie el verdadero cuerpo de nuestro senyor Ihesu Christo. De los quales crimines y delictos por

116 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

mi cometidos y malament perpetrados, con muy grant contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. [6. Vicente Pradell, zapatero] Constituydo personalmente yo, Vicent Pradell, çapatero, habitant en la present ciudat, puestos ante mi los sacro santos evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro, toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante de la Santa Sede Apostolica y Romana Iglesia, y senyaladament aquella en que yo soy caydo, porque seyendo christiano babtizado passe a los ritus, ceremonias y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por la confession mia ante vuestra reverencia, stando preso fecha, que andando por Aragon, ganando mi vida, arribe en la villa de Pina, y haziendo hazienda [f. 55v] en casa de hun judio çapatero, por tres dias que stuve en su casa, un sabado comi con el dicho judio y con la familia de su casa hamin y de todas las viandas que ellos comieron; y una vegada ante de ser casado, induzido por ciertos confessos amigos mios, y juntamente con ellos, emprendi ayunar el ayuno de Quipur de los judios, y como llego al mediodia, porque me aquexava el hambre, fuyme a la huerta a donde comi huvas, y dixo a los dichos confessos que me induzian que ayunava el dicho ayuno, y cene con ellos pollos y carne. E apres de ser casado, induzido por Catherina Sant Justa, quondam, suegra mia, juntamente con Gracia, mi muxer, qui present esta, ayune el ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y demande perdon a la dicha mi suegra, la qual me perdono, y en el tiempo que ayune los dichos ayunos tenia mas devocion en la ley de Moysen que en la de Ihesu Christo. De los quales crimines y delictos por mi cometidos y malament perpetrados con muy grant contriccion e repentimiento demando penitencia con misericordia. [7. Gràcia Sant Just, mujer de Vicent Pradell, zapatero] [f. 56r] Constituyda personalment yo, Gracia Sant Justa, muxer de Vicent Pradell, çapatero, puestos ante mi los sacros santos quatro evangelios, e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia, specialment aquella en que yo soy cayda, que seyendo christiana babtizada passe a los ritus, cere-

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124â&#x20AC;&#x192;117

monias y costumbres de la ley de Moyssen, porque, segunt consta por la confession mia apres del tiempo de la gracia ante vuestra reverencia fecha, seyendo de edat de doze o treze anyos, induzido por mi madre Catalina Sant Justa, quondam, emprendi de ayunar el ayuno de Quipur de los judios, y aquexandome la hambre, fuy a la huerta a donde comi dos duraznos y vevi agua, y a la noche cene con la dicha mi madre dando a entender que ayunaba sin haver comido, y cenamos carne, tuviendo manteles limpios en la mesa y muchas lumbres encendidas. E apres, stando ya casada con Vicent Pradell, marido mio, que pressent sta, tuviendo mas devocion [f. 56v] en la ley de Moysen que en la de Ihesu Christo, juntamente con el dicho mi marido ayune el dicho ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche nos desayunamos con fruyta y carne, tuviendo manteles limpios en la mesa, segunt costumbre de judios. De los quales crimines y delictos por mi cometidos y malament perpetrados con muy grant contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. [8. Esperanza Viacamp, mujer de Manuel de Viacamp, notario] Constituyda personalment yo, EsperanĂ§a, muxer de Manuel de Viacamp, notario, puestos ante mi los sacros santos evangelios e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que le levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia, specialment aquella en que yo soy cayda que seyendo christiana babtizada passe a los ritus ceremonias y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por la confession [f. 57r] mia, dentro el tienpo de la gracia, seyendo ya casada, induzida por Graviel Tarrega, confesso de la present ciudat, y por la devocion que tenia a la ley de Moysen, scondidamente y sin sabiduria del dicho mi marido, ayune el ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche me desayunava con carne o con pescado, y haviendo sentimiento el dicho mi marido de los dichos ayunos, me increpo diziendo que hazia muy mal, y que por aquel pecado me perderia, no obstante esta monicion, despues desto ayune el dicho ayuno de Quipur quatro vegadas en quatro anyos arreu, en la forma ya dicha, y por induccion del dicho Tarrega por mucho tienpo me abstube de comer tocino y caracoles y otras viandas prohebidas de comer en la ley de Moysen; y por mucho tiempo, en los dias de sabados, me he abstenido de filar, mas hazia qualquiere otra hazienda de casa. Y esso mesmo por la devocion que tenia a la ley de Moysen, passada la Pascua del pan cotaĂ§o de los judios,

118 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

comi sola huna vegada del dicho [f. 57v] pan cotaço, el qual me dio una judia de la present ciudat, y otra vegada, la noche que passada la dicha Pascua, envie ha un judio de la present ciudat tres o quatro panes levados con lechugas, en la qual confession fuy diminuta, porque consta por la adiccion de confession por mi ante vuestra reverencia apres del tienpo de la gracia fecha en el tienpo que ayunava los dichos ayunos de Quipur, purgava la carne quitando della las grasas a modo judayco. De los quales crimines y delictos por mi cometidos y malamente perpetrados con muy grant cotriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. [9. Leonor Sant Just, viuda de Juan García, zapatero, hija de Joan de Sant Just] Constituyda personalment yo, Leonor Sant Justa, viuda muxer que fue de Joan Garcia quondam, puestos ante mi los sacros santos quatro evangelios devant de mi puestos e por mi corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica [f. 58r] y Romana Yglesia specialment aquella en que yo soy cayda, porque seyendo christiana babtizada passe a los ritus, cerimonyas y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por la confession mia apres del tiempo de la gracia ante vuestra reverencia fecha induzida por Catalina Sant Justa, quondam, madre mia, que me dio a entender que si ayunava el ayuno de Quipur de los judios me serian perdonados mis pecados, y juntamente con ella sola una vegada ayune el ayuno de Quipur de los judios, no comiendo en todo el dia fasta la noche, demandava perdon a la dicha mi madre, bessandole la mano, la qual me perdono, y tuviendo manteles limpios en la mesa, y nos desayunavamos, y comimos segunt costumbre de judios. De los quales crimines y delictos por mi cometidos y malament perpetrados con muy grant contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. [10. Francina Ginovesa, mujer de Joan Ginovès] [f. 58v] Constituyda personalment yo, Francina Ginovesa, muxer de Johan Ginoves, puestos ante mi los Sacro Santos quatro evangelios e aquellos por mis manos corporalment tocados y reverentment mirados y acatados, anatematizo y abjuro toda y qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Santa Sede Apostolica y Romana Yglesia specialment aquella en que

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 119

yo soy cayda, que seyendo christiana baptizada passe a los ritus, cerimonyas y costumbres de la ley de Moysen, porque segunt consta por las confessiones mias, apres del tienpo de la gracia fechas, induzida por hun confesso, cuyo nonbre no me recuerdo, que me dizia y dava a entender que no havia mexor ley que la de Moysen, y que aquella era la verdadera y buena, tuviendo devocion en aquella, seyendo doncella de edat de xiiii o xv anyos, començe a ayunar el ayuno de Quipur de los judios, el qual ayune siete u ocho vegadas en siete u ocho anyos arreu, no comiendo en todo el dia fasta la noche. Y esso mesmo en el dicho tiempo, por dos vegadas di olio para [f. 59r] las lampedas de la sinoga de los judios, y como quiere que cadanyo me confessava y comulgava, nunqua las dichas heregias confesse a mi confessores. De los quales crimines y delictos pro mi cometidos y malamente perpetrados con muy grant contriccion y repentimiento demando penitencia con misericordia. De los quales crimines y delictos de herechia y apostasia por nosotros y cadauno de nos cometidos y malamente perpetrados con muy grande contriccion y repentimiento demanamos penitencia con misericordia; y porque hizizimos (sic), cometimos y perpetramos, y cadauno de nos cometio y perpetro los ritus y ceremonias judaycas susodichas, por ende, nos, dichos Joan Tous, Fresina, muxer de Loys Tous, Aldonça Sissona, vidua muxer que fue de Manuel Sisso, quondam, Aldonça Sissona, muxer de Jayme, Joan Garret, Grabiel Nicolau, sastre, Vicent Pradell, çapatero, Gracia Sant Justa, muxer de Vicent Pradel, Sperança, muxer de Manuel de Viacamp, notario [f. 59v] Leonor Sant Justa, viuda, muxer que fue de Joan Garcia, quondam, et Francisqua Genovessa, muxer de Joan Ginoves, juramos, y cada qual de nosotros jura a nuestro senyor Dios y a estos sacro santos cuatros evangelios por las manos de cadauno et qualquiere de nos corporalmente tocados, de tener y de corazon confesar, segunt conffessamos por la boca la sancta fe catholica y ley evangelica de Ihesu Christo nuestro Redemptor, Dios verdadero, y todo lo que la Santa Madre Yglesia de Roma tiene, cree, conffiessa, observa y manda tener, creer, confessar y observar de los fieles christianos, sin alguna disgression y macula, y agora pora siempre jamas abjuramos, negamos y renegamos, y cada qual de nosotros abjura, niega y reniega los tales errores de heregia y apostasia, segunt que de la parte de arriba cadauno de nosotros ha confessado, y que nossotros ni alguno de nos dende adelante no tornaremos ni tornara en los susodichos errores ni en alguno dellos ni en otros semejantes de qualquiere specie que fueren; ante, si supieremos a por presuncion conocieremos o alguno de nosotros sabra, [f. 60r] o por pressuncion conocera alguno o algunos star o tener los tales herrores de heregia y apostasia, prometemos y juramos, y cada qual

120 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

de nossotros promete y jura a nuestro senyor Dios y a estos sacro santos quatro evangelios, de luego dezirlo y revelarlo a vossotros, dichos senyores inquisidores y vicario general, o a quien de drecho dezir y revelar se pertenecera. Y con aquesto prometemos y juramos, y cada qual de nossotros promete y jura la penitencia que por vuestra reverencia a nossotros y cadauno de nos sera injusta y dada por los dichos nuestros delictos y errores de la part de arriba por cada qual de nossotros abjurados quanto nuestras fuerças bastaren tener y cumplirla en todo y por todo, sin venir contra ella en todo ni en part, assi Dios y estos sacrosantos quatro evangelios nos ayuden. Y si contra las cosas susso dichas por nossotros y cadauno de nos de la part de arriba juradas y abjuradas o contra alguna dellas vinieremos o alguno de nossotros viniere en todo o em parte, lo que a Dios no plegue, queremos y cadaqual de nosotros quiere ser havido y tuvido por impenitente y relapso, [f. 60v] y agora por la hora y la hora por agora nos obligamos y astringimos, y cada qual de nosotros se obliga y astringe a çuffrir las penas en que los inpenitentes y relapsos incurren, y queremos y nos plaze, y cada qual de nossotros quiere y le plaze, aquellas nos sean dadas quandoquiere que algo de lo sussodicho por nosotros y cadauno de nos jurado y abjurado se nos provare haver crebantado».

II Abjuración de Albert Oluga y su madre Maria Oluga, así como de Angelina Salvat, alias Tarragonina, y Pere Manuel Salvat, cónyuges, conversos, habitantes en Lleida. AHPZ, Sección Inquisición, leg. 13/16, 1492, f. 94-98v. [f. 94r] Ante la presencia de vos, reverendo senyor fray Pedro Valladolit, maestro en Sancta Tehologia, prior del monasterio de senyor Sant Andres de la villa de Medina del Campo, del regno de Castilla, del Orden de prehicadores, inquisidor de la hereticha y apostaticha pravedat por la Sancta Sede Apostolica en las diochesis y arcubispado de Caragoça hi Huesca, y en todo el reyno de Aragon, de Lerida y Urgel, en el principado de Cathalunya, dado y deputado, y vicario general en la dicha diocese de Lerida por el reverendisimo senyor cardenal opispo de Lerida, constituhidos perssonalmente nosotros, Albert Oluya, Maria Oluga, Angelina Oluga, Joan Salvat e Angelina Salvat, alias Terragonina, vezinos de la ciudat de Lerida, puestos ante nosotros los sa-

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 121

cro santos quatro envangelios, e aquellos por nuestras manos corporalme[n]te tocados y reverentmente mirados y acatados, anatematitzamos y abjuramos qualquiere specie de heregia y apostasia que se levante contra la Sancta Sede Apostolica y Romana yglesia y senyaladamente aquella en que nosotros somos caydos porque seyendo christianos babtizados passemos a los ritus ceremonias y costumbres de la ley de Moysen. [1. Albert Oluga] [f. 94v] Porque segunt consta, yo Albert Oluga, abjuro segunt consta por las confesiones por mi fechas y agora las conffieso, que he fecho el dayuno de Quipur de los judios, pensando que Dios me daria muchos bienes y riquezas, y que Dios perdonaria mis peccados, ayunado todo el dia fasta la noche, a modo judayco. E mas, abjuro que he fecho otro ayuno de Quipur en otro anyo en la manera sobredicha, con todas aquellas ceremonias judaycas. E mas, abjuro que a induçion de mi madre, Maria Oluga, que presente sta, fize por doze o quatorze vegadas en cada un anyo una vegada el ayuno de Quipur con las cirimonias judaycas, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche me desayunava a modo judayco. E mas abjuro que algunas vezes, en el dia que caya el dayuno de Quipur, havia de hir camino con mi padre, y por no poderlo hazer aquel dia, azialo en otro el anyo, ayunavalo dos o tres vegadas, [f. 95r] pensando que me havia de dar Dios muchas riquezas y bienes. E mas, abjuro que he fecho algunos otros ayunos con la dicha mi madre y a induccion de aquella, con todas aquellas ceremonias judaycas; y estos fazia ante de seyer casado. E mas, abjuro que despues esser casado con la presente muger que agora tengo, fize otro ayuno con uno [l]lamado Pere Fallo y su muger, y otros de su casa, a induccion del dicho Pere Fallo y de su mujer con todas aquellas ceremonias que los judios fazen. E mas, abjuro que faziendo los dichos ayunos dava dineros por amor de Dios a una jodia quando medio real. E mas, abjuro que en el tiempo que fazia los dichos dayunos stava incredulo en los sacramentos de la missa y en la ostia conssegrada. E mas, abjuro que conffesaba y comulgava cadanyo y no conffesaba las heregias sobredichas. E mas, abjuro y confieso que un dia un gato salto en una lancia, y de la lancia dyo en un cruciffixo y cayo el cruciffixo donde se crebo el braço y la cabeça por el pescueço, de lo que yo soy sospechoso. E mas, abjuro y conffiesso que sin los dayunos sobre [f. 95v] dichos, yo y my muger que agora tengo lo fizimos en quatro anyos, quadaun anyo una vegada, con todas aquellas ceremonias judaycas. E mas, abjuro que yo y la dicha mi mujer ayunamos entre seti-

122 Tamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel Ángel Motis Dolader

mana dos ayunos el lunes y el jueves, con aquellas ceremonias judaycas sobredichas, y sto faziamos quando teniamos alguna adversidat, pensando que Dios nos la quitaria. E mas, abjuro e conffesso que quando dizia los siete salmos no dizia gloria Patri ni letania. E mas, abjuro que dizia dos oraciones judaycas, unas en la manyana, quando me levantava, y otra quando me echava. La oracion de la noche dizia assi: «Veneit sias tu Adonai, que nos has santifficat con los tuyos mandamientos y nos has mandado arrebre sobre nos juy de regisme arregnar ab cor complit, oies Israel Adonai, con deu ab tot con cor ab tota ta anima, e seran les paraules aquestes que yo manant a tu hunnuy sobre ton cor he legir lis has sobre ta ma hi seran salut sobre tos vulls, angel que rebe any de tot mal beneyta a tu mostrar lis has a tos fills, he digni speci Adonai beneyt de dia beneyt en ton dormir e·n ton levar en la tua anima dels vius hi dels mors», y muchas otras palabras que dizia en oracion. Y anssi, en la oracion de la noche como de la manyana dizia muchas palabras, las quales no dizia ningunas palabras de Ihesu Christo; antes aquellas dizia por la devocion que tenia en la ley de Moysen. E mas, abjuro todas qualesquiere otras ceremonias que yo haya conffesado y se prueven quentra mi, y demando misericordia a mi senyor Ihesu Christo y al senyor padre inquisidor. [2. Maria Oluga] [f. 97r] Et yo, Maria Oluga, abjuro que se prueva contra mi que stando mirando en un libro en los dias de los sabados stava sabadeando como judia, e que quando se fizo un moro christiano dixe yo ¡n ora mala! ¿para que se fizo christiano?, porque no moria en su ley. Y mas, abjuro porque se prueva contra mi plenamente que induzia a mi fijos que fiziessen el dayuno de Quipur, e yo lo fazia ensemble con ellos. Y mas, abjuro porque consta por mis conffessiones despues del tiempo de la gracia, y ahora conffiesso, que a induccion de Isabel de Sant Jordi, mi madre, quondam, fize el ayuno de Quipur siete anyos arreu, con todas las ceremonias judaycas que se acostumbran hazer. Y mas, abjuro que stando casada con el segundo marido, fize el dayuno sobredicho, con todas aquellas ceremonias judaycas que los judios acostumbran fazer. E mas, abjuro e confieso que he comido algunas vegadas del pan cotaço de los judios y les dava de mi pan lievdo. Y mas, abjuro y conffiesso que he inducido, como mala cristiana, a mi fijo Albert Oluga y a mi nuera Angelina Oluga, que fiziessen el dayuno de Quipur de los judios con las ceremonias de los judios, y aquellos [f. 97v] fazia algunos dayunos de Quipur hi otros judaycos como son el lunes y el jueves entre setimana. Y mas abjuro y confieso que no

Claves e identidades de los judeoconversos de Lleida

Tamid, 10 (2014), p. 81-124 123

filava los sabados. Y mas abjuro que dizia una oracion judaica que dize anssi: moltas gracias te faç y otras palabras. Y mas abjuro que me pensaba salvar assi en la ley de Moysen como en la de Ihesu Christo y que me deixe de fazer los dichos dayunos y çerimonias por temor de la Inquisicion, y que conffesaba y comulgava cadahun anyo, y las heretgias que contra mi se prueven, y que yo aya conffesado demando misericordia a mi senyor Ihesu Christo y a vosotros senyores padres inquisidores. [3. Pere Manuel Salvat] E yo Pere Manuel Salvat, abjuro por quanto se prueva por mis conffesiones despues del tiempo de la graçia fechas, y agora confieso que stando en Tarragona, casado con Angelina Salvat, alias la Terragonina, stava en una calle que havia muchas casas de judios, induzido por la dicha [f. 98r] mi muger, fize el dayuno de Quipur por dotze vezes, una vez en cadaun anyo, juntamente con mi muger, no comiendo en todo el dia fasta la noche, a modo judayco, y a la noche desdayunavame con carne, y faziamos todas aquellas ceremonias que los judios costumbran hazer, los quales ayunos ayunava por la devocion que tenia a la ley de Moysen. Y mas, abjuro y conffiesso que yo he dado en el sobredicho tiempo de los doze anyos que ayunava los ayunos de Quipur dava ad algunos judios, el viernes a la noche, almosna para la cedacha, por la devocion que tenia a la ley de Moysen. Y mas, abjuro y confieso que he comido del pan cotaço de los judios en tiempo de la Pascua y fuera de aquella por la devocion que a la ley de Moysen tenia. E mas abjuro y conffiesso que en el tiempo que fazian los dichos dayunos de Quipur por la devocion que teniamos a la ley de Moysen yo, la dicha mi muger, nos absteniamos de fazer fazienda los viernes a la noche, y encendiamos muchas lumbres en aquellas noches, faziendo fiesta el sabado, como fazen los judios, y el viernes [f. 98v] a la noche aparegavamos el comer para el sabado, y si faziamos algunos fazienda faziamosla por necessidat que teniamos. E mas, abjuro que en aquel tiempo, quando yva a missa, que huya la missa del capellan, mas no crehia que el verdadero cuerpo de Ihesu Christo stuviesse en la ostia consagrada, ni menos oy la missa con devocion. E mas, abjuro que cadaun anyo me conffessava y comulgava, mas stas heregias no las conffessava a mi conffessor fasta el çaguer anyo que ayune los dichos ayunos con mi conffessor, [l]lamado mossen Redon, el qual me interrogo dello y me increpo, e despues me instruyo en la fe catholica de Ihesu Christo, de lo qual demando misericordia a mi senyor Ihesu Christo y a vos senyor padre inquisidor.

124窶サamid, 10 (2014), p. 81-124

Miguel ﾃ］gel Motis Dolader

[4. Angelina Salvat] E yo, Angelina Salvat, abjuro lo que prueva contra mi que he dado dineros algunas vezes almosna a los judios pobres. E mas, abjuro que se prueva contra mi que encendia lumbres e mas candelas el viernes a la noche que otras [f. 99r] noches por onrra del sabado, e que fazia el sabado calﾃｧetas de aguja, e que en la noche, como entrava en mi casa, deffaziola toda la fazienda que havia fecho el sabado. E mas, abjuro que se prueva contra mi que dixe que mal poso huvyesse qui me havia traydo a las fuentes, y que pensaba que lo havia dicho porque me truxeron a babtitzar a las fuentes de la yglesia. E mas, abjuro porque se prueva por las conffessiones fuera de la gracia fechas, y agora confieso que stando junctamente con mi marido Manuel Salvat, fizimos y fizo el dayuno de Quipur por tiempo de doze anyos con todas las ceremonias judaycas, no comiendo en todo el dia fasta la noche, y a la noche me desdayunava con carne, y faziendo todas aquellas ceremonias que los judios azen. E mas, abjuro que he comido del pan de la Pascua de los judios, assi en la Pascua como fuera de la Pascua dellos. E mas, abjuro que en el tiempo que dayunava, los viernes a las tardas dava pora la almosna de la cedacha de los jodios por ceremonia [f. 99v] de judios. E mas, abjuro y conffiesso que quanto mas e podido e guardado los sabados y los viernes a las tardas las vezes me deixava de azer fazienda y encendia mas lumbre en aquellas noches los viernes que en otras noches, poniendo mechas nuevas en los candiles. Y en los sabados fazia fazienda, fazialo por neﾃｧesidat, mas en la voluntat yo guardava los sabado y tenia gana de fazer y guardar qualquiere cosa por la honra de la ley de Moysen. E mas, abjuro que por muchos tiempos e fecho el dayuno de Quipur, y en aquel tiempo que lo fazia fazian tambien otro ayuno de judios que se lama de la reyna Ster, una vez cadaun anyo, que se faze en el mes de febrero, el qual dejunava como dejunan los dejunos de los judios, con todas aquellas ceremonias que se acostumbran fazer, y aquesto fazia por devocion de la ley de Moysen. E mas, abjuro e conffiesso que cadaun anyo conffiessava y comulgava, pero que stas heregias jamas las he conffessadas fasta ahora. E mas, abjuro todas y qualesquiere heregias que [f. 100r] y aya conffesado y contra mi ayan deposado y demandado a mi senyor Ihesu Christo y a vos senyor padre inquisidor penitencia con misericordia.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 125-145 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.38 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu de la disputa de Barcelona de 1263 entre fra Pol Cristià i rabí Mossé ben Nahman Pere CASANELLAS Corpus Biblicum Catalanicum

Rebut: 27.04.2015 — Acceptat: 19.06.2015 Resum. La narració en hebreu de la disputa de Barcelona de 1263 entre el dominicà fra Pol Cristià i el jueu rabí Mossé ben Nahman ha estat editada a partir de manuscrits molt tardans, i els noms propis i altres mots catalans que s’hi transcriuen en lletres hebrees apareixen molt deformats en les edicions i alguns fins han desaparegut —substituïts per traduccions a altres llengües— del text editat (aquest és el cas del mot duc, substituït per la traducció hebrea ‫ נגיד‬naguid). A partir d’una nova edició del text hebreu de la disputa, basada especialment en els tres manuscrits més antics, del final del segle xiii i del segle xiv, recuperem, en algun cas conjecturalment, totes aquestes paraules catalanes, algunes de les quals presenten formes del català antic, no conservades en la llengua moderna, i en deduïm, entre altres coses, que el text hebreu de la disputa va ser escrit en hebreu o traduït del català per un jueu català del segle xiii de la zona de Girona, que no hi ha cap raó per a pensar que no fos el mateix Nahmànides. Dediquem una atenció especial a analitzar les formes antigues de les paraules catalanes (com Pol en lloc de Pau, Cervellon en lloc de Cervelló, clostres en lloc de claustres, frare en lloc de fra). Paraules clau: catalanismes, catalanismes en textos hebreus, transcripcions, transcripcions catalanes en textos hebreus, noms propis catalans, disputa de Barcelona, Nahmànides, RaMBaN, Mossé ben Nahman Correspondència: Pere Casanellas i Bassols. Carrer d’Anna Piferrer, 11. E-08023 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 934 179 000. A/e: pere.casanellas@b-j.cat.

126 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

Catalan proper nouns and other Catalan words in the Hebrew account of the Barcelona disputation of 1263 between Friar Paul Christian and Rabbi Moses ben Nahman Abstract. The Hebrew account of the Barcelona disputation of 1263 between the Dominican friar Paul Christian and the Jewish rabbi Moses ben Nahman has been published on the basis of very late manuscripts. The Catalan proper nouns and other Catalan words transcribed in Hebrew letters in the various editions are highly deformed, and some have even disappeared from the published text, with translations in other languages taking their place (as in the case of the word duc, replaced by the Hebrew translation ‫ נגיד‬naguid). Based on a new edition of the Hebrew text concerning the disputation, one that draws particularly on the three oldest manuscripts, which date from the late 13th century and the 14th century, we recover (conjecturally, in certain cases) all the aforementioned Catalan words, some of which are in Old Catalan forms no longer present in the modern language. In doing so, we deduce, among other things, that the Hebrew text on the disputation was written in Hebrew or translated from Catalan by a 13th-century Catalan Jew from the area of Girona, and there is nothing to suggest that the individual in question was not Nahmanides himself. We place special emphasis on analysing the old forms of the Catalan words in the text (such as Pol rather than Pau, Cervellon rather than Cervelló, clostres rather than claustres, and frare rather than fra). Keywords: Catalan words, Catalan words in Hebrew texts, transcriptions, Catalan transcriptions in Hebrew texts, Catalan proper names, Barcelona disputation, Nahmanides, RaMBaN, Moses ben Nahman

Introducció Formant part de la tasca missionera que s’havia proposat l’Església a partir del segle xiii, principalment per mitjà dels nous ordes mendicants, es van organitzar diverses disputes públiques entre jueus i cristians, les principals de les quals van ser la de París de 1240, la de Barcelona de 1263 i la de Tortosa dels anys 1413-1414. La disputa de Barcelona va tenir lloc davant del rei Jaume I i els contrincants van ser el dominicà fra Pol Cristià (anomenat en la bibliografia actual «Pau» Cristià) i el rabí de Girona Mossé ben Nahman o Nahmànides (de nom català Bonastruc de Porta).1 D’aquesta disputa se’n conserven dues narracions,

1. Sobre la identiﬁcació de Mossé ben Nahman amb Bonastruc de Porta, vegeu l’article «Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta», de Jaume Riera i Sans, en aquest mateix volum de tamid.

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 127

l’una força detallada, atribuïda al mateix Nahmànides, en hebreu, i l’altra, molt més breu, en llatí, que Jaume Riera i Sans atribueix a fra Pol Cristià.2 El text hebreu va ser imprès per primer cop el 1681 per Wagenseil amb finalitat polèmica; es tracta d’una edició força imperfecta, amb molts afegits, alguns presos de la disputa de Yehiel de París.3 Posteriorment, el 1710 es va imprimir amb altres disputes sota el títol Milḥemetḥoba («Guerra obligada»). Aquest text, molt millor que l’anterior, va ser adoptat per Steinschneider com a base de la seva edició «científica» de l’any 1860.4 Una edició posterior, basada en la de Steinschneider, és la d’Eisenstein (1928), en un volum en què edita diversos textos de molt interès, però amb criteris dolents i plens d’arbitrarietat.5 L’última edició, basada també en la de Steinschneider, és la de Chavel (1962/1963),6 que és la que va fer servir Eduard Feliu per a la seva traducció al català7 i que també és a la base de diverses altres traduccions a llengües modernes.8 De fet, l’edició de Chavel manté gairebé en tot el text de Steinschneider, només afegint-hi una numeració en paràgrafs i alguna proposta de correcció en nota; en algun cas, hi hem trobat alguna petita diferència en el mateix text, potser deguda a error de còpia (vegeu més avall, § 4.1). L’edició de Steinschneider, en què es fonamenten les posteriors, està basada en l’edició de Milḥemet ḥoba (1710), com hem vist, i té també en compte un manuscrit dels segles xv-xvi i un altre de l’any 1689. Però en realitat l’Institut de Manuscrits Hebreus Microfilmats de Jerusalem té catalogats i microfilmats un total de setze manuscrits, quatre dels quals força més antics que els utilitzats per Steinschneider (d’aquests quatre, només el primer és fragmentari):9 Parma, Biblioteca Palatina, ms. 2749. Ca. 1300. 1 sol foli. Parma, Biblioteca Palatina, ms. 2437. Inici del segle xiv. Cambridge, University Library, Add. 1224.2. Any 1387. París, BibliothèqueNationale de France, ms. héb. 334/11. Segles xiv-xv.

2. Feliu i Riera, Disputa de Barcelona, p. xii-xiii. 3. Wagenseil, Tela igneaSatanae. 4. Steinschneider, Wikkuaḥ. 5. Eisenstein, Oṣarwikkuḥim. 6. Chavel, Kitve, vol. 1, p. 299-320. 7. Feliu i Riera, Disputa de Barcelona, p. 1-61. 8. Vegeu-ne algunes esmentades en Casanellas i Feliu, La disputa de Barcelona, Introducció, § 3.2. 9. Vegeu la llista completa de manuscrits en Ragacs, «Geordnete Verhältnisse», p. 88-89.

128 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

En els diversos manuscrits i en les diverses edicions de la disputa es recullen alguns noms propis catalans i altres mots catalans transcrits en lletres hebrees, però en general deformats pels copistes, que de vegades no els han entès i els han convertit en formes sense sentit, i d’altres vegades els han adaptat a la seva pròpia llengua (per exemple, castellanitzant-los, com fray per frare, o italianitzant-los, com duca per duc, i fins traduint-los a l’alemany, com bruder per frare). En aquest article ens proposem investigar com es troben transcrites aquestes paraules en els manuscrits més antics, a fi de descobrir si les formes que conserven són realment catalanes o clarament més acostades a les catalanes; si això és així, d’una banda podrem recuperar les formes catalanes que els errors dels copistes han deformat i fins ocultat del tot i, d’altra banda, es confirmarà l’origen en el territori català de la narració original de la disputa. Actualment està preparant una edició crítica de la narració hebrea de la disputa, basada en tots els manuscrits, la professora Ursula Ragacs, de la Universitat de Viena. Com que no es preveu que aquesta edició crítica estigui enllestida pròximament, en aquest article ens basem en una edició crítica menor que hem fet partint només dels tres manuscrits més antics, els de final del segle xiii o del segle xiv, els quals hem col·lacionat amb l’edició de Steinschneider-Chavel perquè es vegi clar fins a quin punt aquesta edició, basada en manuscrits posteriors, coincideix o no amb els manuscrits més antics. D’altra banda, de vegades manuscrits tardans, com aquells en què es fonamenta l’edició de Seinschneider-Chavel, poden conservar alguns elements textuals que han desaparegut, per diversos errors de còpia i accidents, de manuscrits més antics, de manera que val la pena no descartar-los d’entrada.10 Ens referim als manuscrits amb les següents sigles, establertes per Ursula Ragacs:

10. Publiquem aquesta edició crítica «menor» en Casanellas i Feliu, La disputa de Barcelona. Agraïm a Ursula Ragacs que ens hagi facilitat la seva transcripció dels manuscrits (feta a partir de facsímils), que, confrontada amb la nostra pròpia transcripció (feta també a partir de facsímils), ens ha permès fer una edició més acurada i segura del text. També hem d’agrair a Harvey Hames que ens hagi facilitat una transcripció parcial del manuscrit B (Cambridge), feta sobre el mateix manuscrit; a Alexander Fidora que per mitjà del projecte del «The Latin Talmud» (ERC-2013-CoG 613694) ens hagi aconseguit un excel·lent facsímil en color d’aquest mateix manuscrit B, i a la Biblioteca Palatina de Parma que ens hagin facilitat gratuïtament una bona reproducció en color del manuscrit A.

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 129

a = Parma, Biblioteca Palatina, ms. 2749. Ca. 1300. 1 sol foli. A = Parma, Biblioteca Palatina, ms. 2437. Inici del segle xiv. B = Cambridge, University Library, Add. 1224.2. Any 1387.

Fem referència a la situació del mot dins el manuscrit fent servir la numeració de paràgrafs de Chavel i indicant la línia dins el paràgraf segons la nostra edició (per exemple, § 7,3 = paràgraf 7, línia 3). Un punt damunt d’una lletra hebrea (per exemple, ‫)גיילם‬ ̇ indica lectura dubtosa de la lletra en el manuscrit (en aquest cas, podria tractar-se d’una ‫ס‬ en lloc d’una ‫)ם‬.

1. Antropònims 1.1. Arnal Segarra §§ 67,1; 75,1 El prenom d’aquest frare dominicà apareix transcrit amb les següents formes, totes les quals reflecteixen, si bé algunes amb errors de copista, la forma catalana Arnal: a) Sense errors: 67 §) ‫ )ארנאל‬i 75 §) ‫( )ארנל‬Steinschneider-Chavel). b) Amb errors de copista: ‫( ארכל‬A; el copista ha confós la lletra ‫ נ‬per la lletra ‫)כ‬, ‫( ארול‬B; el copista ha confós la lletra ‫ נ‬per la lletra ‫)ו‬. El cognom apareix deformat en ‫ = די שיגורה‬de Segura (§ 67) i ‫= די שגורה‬ de Segura (§ 75) en Steinschneider-Chavel.11 Els ms. A i B mantenen la transcripció correcta: ‫ = שגרא‬Segarra en tots dos llocs. Observem que el so de essa sorda del català és transcrit, com apareix normalment en els documents medievals del territori català, per la lletra hebrea ‫ש‬, cosa que no seria possible —atès el doble so [s] = sin i [ʃ] = xin d’aquesta lletra hebrea, que hauria fet ambigua la transcripció— si no fos pel fet que els jueus medievals catalans, com, d’altra banda, també els jueus d’altres territoris europeus cristians, ha-

11. Chavel, en la seva traducció a l’anglès, escriu: «Arnaldo de Segurra» (Chavel, «The Disputation at Barcelona», p. 684). Maccoby: «Arnol of Segura» (Maccoby, Judaism on trial, p. 133).

130 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

vien perdut el so palatal fricatiu sord [ʃ] i pronunciaven la lletra ‫ ש‬amb el mateix so alveolar fricatiu sord de la ‫ס‬.12 En els documents llatins aquest nom apareix amb preposició (Arnaldus de Segarra), com en la transcripció de Steinschneider-Chavel, i sense, com en la transcripció dels ms. A i B. Arnal és una variant antiga del nom Arnau. De les transcripcions hebrees es podria deduir que el prenom català d’aquest frare dominicà, que va ser provincial de l’orde i prior del monestir de Santa Caterina, era Arnal. De tota manera, en el Llibre dels fets hi trobem «frare Arnau de Segarra».13

1.2. Guillem de Cervellon (de Cervelló) § 79,3 (Guillem de Cervellon) § 23,1 (Guillem) En l’edició de Steinschneier-Chavel, el prenom d’aquest noble apareix correctament escrit en el § 23: ‫ = גילים‬Guillem, mentre que en el § 79 el nom complet apareix corromput (i el prenom adaptat segurament al francès) amb la forma ‫ = ג׳ילס דיסרגון‬Gilles de Sargon (?).14 En el ms. A el prenom apareix amb ‫ ם‬final = -m (clarament en el § 23) i en el ms. B amb ‫ = ־ס‬-s (de lectura dubtosa en el § 79: potser ‫ = ־ם‬-m; cal tenir en compte que en la grafia d’aquests manuscrits és fàcil de confondre les lletres ‫ ם‬final i ‫)ס‬: — Ms. A: ‫( גולם‬confusió de ‫ י‬per ‫ §( )ו‬23); ‫גיילם‬ ̇ (§ 79). — Ms. B: ‫( גיילס‬confusió de ‫ ם‬final per ‫ס‬, segurament per influx del nom francès Gilles) (§ 23); ‫גילס‬ ̇ (§ 79).

12. Vegeu una explicació més extensa d’aquesta qüestió i bibliograﬁa en Casanellas, Moixè ben Nahman o Mossé ben Nahman? Entre la bibliograﬁa citada en aquest document cal destacar Kutscher, A history of the Hebrew language, p. 16. S’hi pot afegir encara Díaz Esteban, «Catalanismos», p. 73. 13. Jaume I, Llibre dels fets, § 426,4. 14. Chavel, en la seva traducció a l’anglès, escriu: «Guilles de Sargon» (Chavel, «The Disputation at Barcelona», p. 685). Maccoby corregeix el cognom toponímic: «Gilles of Cervello» (Maccoby, Judaism on trial, p. 113).

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 131

Sembla clar que el text original hi tenia la transcripció del nom català Guillem, i que posteriorment alguns copistes l’han interpretat com a transcripció del nom francès Gilles, perquè la lletra ‫ ג‬inicial tant pot representar el so de la g davant e/i del francès com el del dígraf gu del català, i per la facilitat amb què es poden confondre les lletres hebrees ‫ ם‬final i ‫ס‬. El cognom toponímic de Cervelló es conserva amb les formes ‫( דסרו יון‬A, partit per error de còpia en dos mots) i ‫( דסרוייון‬B), que reflecteixen la forma catalana de Cervellon. En aquest topònim, procedent de l’ètim llatí Cervilione,15 es manté, doncs, la -n final romànica, que, si bé es va començar a perdre en la major part del domini lingüístic català al final del segle x, es va mantenir en la zona de l’antiga diòcesi de Girona fins a una data molt tardana.16 El so del dígraf ll [ʎ], que en català antic apareix escrit de diverses maneres (ll, l, yl, ll, ly…), té també diverses representacions en les transcripcions del català a l’hebreu, entre les quals la d’una sola ‫ י‬segons Díaz Esteban,17 que no en dóna cap exemple i, per tant, no sabem si es tracta de casos en què hi ha ieisme o no. En tot cas, aquí l’ètim és amb -ly- i, per tant, hi ha possibilitat de pronunciació ieista; de fet, Joan Coromines documenta la forma Cerveyó els anys 1367-1375.18

1.3. Pere de Berga § 79,3 El prenom apareix correctament transcrit del català en SteinschneiderChavel i en el ms. B (‫ = פירי‬Pere). En el ms. A es transcriu sense la primera ‫י‬ (‫ = פרי‬P[e]re), que més aviat hi trobem a faltar, tenint en compte que les transcripcions que tenim anotades d’altres documents són totes amb les dues iods.19 En tot cas, en general no és anormal que una e tònica no es representi amb mater lectionis; exemples: Cresques= ‫קרשקש‬, Guillem = ‫גילם‬.20

15. Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. 3, 364a7-14. 16. Vegeu Rasico, Estudis i documents, p. 36. 17. Díaz Esteban, «Catalanismos», p. 73. 18. Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. 3, 363b54-59. 19. Observem que els set exemples de transcripcions hebrees del nom Pere que aporta Díaz Esteban («Catalanismos», p. 77, § 2.a.1) tots tenen la primera ‫)פירי( י‬. 20. Exemples presos de Díaz Esteban («Catalanismos», p. 79, § 2.c.8, i p. 77, § 2.a.3).

132 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

El cognom toponímic apareix sempre correctament transcrit (‫ = דברגא‬de Berga), però, sense preposició en Steinschneider-Chavel (‫ = ברגה‬Berga).21

1.4. Pere de Gènova §§ 15,1; 82 (Pere de Gènova) §§ 16,2; 17,1 (Pere) El prenom Pere apareix correctament transcrit en el ms. A i en Steinschneider-Chavel en els §§ 15, 16 i 17: ‫פירי‬. El ms. B té, en canvi, en aquests tres llocs la forma deformada ‫פייר‬, que potser transcriu la forma francesa Pierre (compareu-ho amb la transcripció del nom Pere de Berga en aquest mateix manuscrit: vegeu l’anterior § 1.3). En el § 82, Steinschneider-Chavel té la transcripció també correcta ‫( פירא‬amb àlef com a transcripció de la e final)22 i el mot falta, probablement per haplografia (semblança amb el mot anterior) en B. El cognom toponímic apareix transcrit amb diferents formes, totes bones, en el § 82: ‫( דגנובא‬A; sense transcriure la e tònica), ‫( דזינובא‬B), ‫די גינובא‬ (Steinschneider-Chavel). Observem que ‫ ג‬és transcripció normal en hebreu medieval del so que té la g del català davant e o i o la j davant qualsevol vocal.23 En canvi, no hem trobat en textos hebreus medievals catalans la transcripció d’aquest so per ‫ז‬, que veiem en el ms. B.24 En el § 15, el ms. B i Steinschneider-Chavel tenen la mateixa forma, però el copista de A ha confós el grup de lletres ‫ נו‬amb una ‫ ט‬i la lletra ‫ ב‬amb una ‫נ‬, i n’ha resultat la forma corrupta ‫דגטנא‬.

21. Desconeixem per quin motiu Chavel escriu en la seva traducció Bargo, transcrivint una a on no hi ha mater lectionis i interpretant la lletra hebrea ‫ ה‬com a mater lectionis del so [o] (Chavel, «The Disputation at Barcelona», p. 685). 22. La -a ﬁnal tant es troba transcrita en els documents per ‫ ־ה‬com per ‫־א‬. 23. Díaz Esteban, «Catalanismos», p. 73. Vegeu-ne exemples en Ferrer i Feliu, «La llengua dels jueus», p. 25 (gener), p. 25-26 (juliol, juny), p. 32 (registre), = Feliu, «Llibre de comptes», p. 129, § 1 (gener); p. 129, § 4 (juliol, juny); p. 30, § 9 (registre). En casos en què la g forma part del dígraf tg (representació del so palatal africat sonor) passa semblantment: Feliu, «Mots catalans», p. 63 (galotges), p. 65 (ostatges). 24. De fet, és la transcripció (amb cometa diacrítica afegida: ‫ )ז׳‬que ha estat adoptada en hebreu modern per a aquest so [ʒ].

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 133

1.5. Pol (Cristià o Crestià) §§ 1,6; 2,1; 7,1; etc. El dominicà fra Pol Cristià 25 és anomenat Paulus en la relació llatina de la disputa i Paulus (o Paulus Christiani) en els altres documents llatins que s’hi refereixen. Per això, els investigadors que han estudiat la disputa de Barcelona o s’hi han referit han interpretat que el seu nom català era Pau. Tanmateix, tant els manuscrits més antics (A i B; a, fragmentari, no conté aquest nom) com les edicions de Wagenseil, Eiseinstein i Steinschneider-Chavel tenen la transcripció hebrea ‫פול‬, que correspon al nom català Pol, una variant antiga de Pau, procedent, com Pau, de la forma llatina Paulus, però amb monoftongació del diftong au.26 Aquesta forma s’ha conservat fins als nostres temps en topònims i com a cognom.27 La monoftongació es dóna en català en moltes paraules (auru > or, paucu > poc), i en altres, no (causa > causa, clausŬla > clàusula). No hi ha dubte, doncs, que el dominicà que va oposar-se a Nahmànides en la disputa s’anomenava Pol i no pas Pau.

1.6. Ramon de Penyafort §§ 2,4; 104,1 (Ramon de Penyafort) § 3,1 (Ramon) El prenom és en els documents llatins Raimundus. En els manuscrits A i B i en Steinschneider-Chavel apareix transcrit ‫ = רמון‬Ramon, excepte en els §§ 3 i 104, on A té la variant ‫ = רימון‬Raimon, que sembla influència de la for-

25. En el segle xiii estan ben esteses en català tant la forma cristià com la variant dissimilada crestià; de fet, en aquesta època predomina la segona forma segons Joan Coromines (DECat, vol. 2, 1062b20-22). Com que aquest nom només el coneixem pels documents llatins, no sabem quina de les dues formes feia servir aquest dominicà en català. 26. Vegeu Moll, Gramàtica històrica catalana, § 53, p. 84-85. Segons Ragacs, «Geordnete Verhältnisse», p. 88-89, no hi ha cap manuscrit que transcrigui la forma catalana Pau (algun sí que transcriu la forma llatina). 27. Vegeu, per exemple, DCBV, s. Pol, art. 2.

134 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

ma llatina, tot i que també podria ser transcripció de la variant catalana Raimon.28 El cognom apareix amb la terminació deformada (-ti/-te), potser per influència de la forma llatina (Pennaforte, Penna-forti, o de la castellana Peñaforte), en Steinschneider-Chavel, § 104: ‫דיפנייא פורטי‬. En els manuscrits A i B (§§ 2 i 104) i també en el § 2 en Steinschneider-Chavel es transcriu la forma catalana correcta, però sense indicar amb iod la palatització de la nasal: ‫דפינא‬ ‫פורט‬. La transcripció de la t catalana es fa, com és normal (també modernament en la transcripció d’estrangerismes d’altres llengües a l’hebreu), amb ‫ ט‬i no amb ‫ת‬.29

2. Topònims (que no formen part, com a cognoms, dels antropònims anteriors) 2.1. Barcelona § 2,2. La transcripció és ‫ ברצילונה‬en el ms. A (com en Chavel ‫ברצלונה‬, però amb mater lectionis ‫ י‬per a la representació de la e) i ‫ ברזלונא‬en el ms. B. Observem l’alternança de ‫ ־ה‬o ‫ ־א‬finals per a la representació de la -a final (el mateix passa en altres casos: Girona/Gerona, § 2.3; Provença, § 2.5). També veiem que l’absència de vocal representa el so de [e] i no de [a] (transcripcions de Chavel i del ms. B), en contra del que afirma Díaz Esteban (vegeu conclusió núm. 7 i nota 43). Finalment, la transcripció de la c (davant e) per ‫ ז‬del ms. B és una anomalia (si més no, perquè la zain representa un so sonor); la transcripció més habitual de c davant e/i o de ç en qualsevol context en aquesta època és la ‫צ‬, tal com trobem en el ms. A i en Chavel i també en el mot Provença (vegeu més avall, § 2.4; vegeu, en canvi, Cervelló amb ‫ס‬, en § 1.2). L’ús de la ‫ צ‬s’explica

28. En el Llibre dels fets trobem moltes vegades la forma Ramon aplicada a diversos personatges, i mai la forma Raimon. 29. La ‫ ת‬es reserva per a la transcripció de la θ grega o del dígraf th del llatí o de llatinismes.

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 135

perquè en català antic la lletra ç en tots els contextos i la c davant e/i representaven un so africat, com el de la ‫( צ‬gairebé com t + s), diferent de so fricatiu de s/ss. La confusió entre aquests dos sons alveolars sords començà en el segle xiii, però no es va estendre a tot el territori fins al final del segle xv.30 Això explica que en els dictàmens de Salomó ben Adret (ca. 1235 – ca. 1310), Eduard Feliu, tot i basar-se en edicions modernes i no en manuscrits de l’època, hi troba una majoria de casos amb ‫( צ‬argenç, barcelonès, deçà, glaç, renunciar; contra: cessió, estopaci i ràncir, amb ‫ ס‬o amb ‫)ש‬,31 mentre que en un manuscrit de Girona de l’any 1443 (i u de gener del 1444), ja hi trobem una majoria de casos amb ‫ ס‬o ‫( ש‬amb ‫ צ‬sols març; amb ‫ ס‬o ‫ש‬: suplicació, assignacions, cèdula, censal, ordinacions, presentacion, procés).32

2.2. (D’)Egipte § 72,6 Trobem aquest topònim correctament transcrit en el ms. A: ‫= דגיפטי‬ d’Egipte. En l’edició de Steinschneider-Chavel apareix amb mala partició de paraules: ‫ = די גיפטי‬de Gipte. El ms. B sembla que ha mogut de lloc, per error de còpia, la lletra ‫י‬: ‫דיאגפטי‬. La lletra ‫ ג‬representa, com més amunt (§ 1.4), el so palatal fricatiu sonor [ʒ], i la lletra ‫ ט‬correspon a la t del català, igual que en l’anterior § 1.6.

2.3. Girona o Gerona §§ 104,3; 105,2 En aquest cas, és només en l’edició de Steinschneider-Chavel on trobem la transcripció fidel del topònim pròpiament català: ‫ = גירונא‬Girona o Gerona,33

30. Coromines, Entre dos llenguatges, vol. 1, p. 14-17. 31. Feliu, «Mots catalans», p. 58-70. 32. Ferrer i Feliu, «La llengua dels jueus», p. 19-34. 33. En català inicialment es féu servir la forma Gerona, però aquesta forma aviat alternà amb Girona (forma documentada l’any 1251); durant el segle xiv encara perviu la forma Gerona (Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. 4, 355a20-41).

136 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

amb la lletra ‫ ג‬representant el so palatal fricatiu sonor [ʒ]. Els ms. A i B transcriuen la forma llatina Gerunda del topònim: ‫( גרונדאה‬A), ‫( זירונדא‬B). Observem, però, que també en altres documents hebreus es troba transcrita la forma llatina en lloc de la catalana, tant com a topònim com en el gentilici que en deriva: ‫ = דגרונדא‬de Gerunda, ‫ = גירונדי‬gerundí (o girondí) ‘gironí’.34

2.4. Provença § 8,3 Aquest topònim apareix correctament transcrit del català, amb la lletra hebrea ‫ צ‬representant la lletra ç del català, com és habitual, en el ms. B: ‫ = בפרובנצא‬Provença. En el ms. A hi ha la transposició de dues lletres, per error de copista: ‫ = פורבנצה‬Porvença (!). En Steinschneider-Chavel hi trobem a faltar una mater lectionis en representació de la lletra o: ‫= פרבינצה‬ Pr(o)vença.

3. Altres noms propis 3.1. Bíblia § 39,7 El nom apareix correctament transcrit en els ms. A i B, amb diferent mater lectionis en representació de la vocal final: ‫ = ביבליה‬Bíblia (A); ‫ = ביבליא‬Bíblia (B). En l’edició de Steinschneider-Chavel apareix amb un signe d’abreviatura sobrer, potser per mala interpretació i transposició de la primera lletra ‫ י‬per part d’algun copista: ‫בב״ליה‬.

34. Díaz Esteban, «Catalanismos», p. 74, § 1.b.4 i § 1.b.2.

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 137

4. Lèxic comú 4.1. Clostres § 36,1 Aquesta paraula apareix sempre deformada pels copistes, però a partir de les formes conservades és fàcil reconstruir amb facilitat i fiabilitat la forma original: ‫קלושטריש‬, amb transcripció de la s sorda per ‫( ש‬vegeu més amunt, § 1.2) i del so [k] per ‫ק‬, com és habitual. El ms. B ha mantingut força fidelment la forma original: només té la transposició de dues lletres, ‫ ל‬i ‫ו‬: ‫ = קולשטריש‬colstres. El ms. A té la forma ‫ = קושנורש‬cosnors (!): el copista s’ha saltat la lletra ‫ ל‬i ha confós la lletra ‫ ט‬amb el grup de dues lletres ‫נו‬, de forma molt semblant en alguns manuscrits. L’edició de Steinschneider té la forma ‫ = קלישטרוש‬clistros (?!), amb transposició de les lletres ‫ ו‬i ‫י‬. Chavel, sense avisar en nota, ho ha modificat amb la forma ‫ = קלישטרויש‬clistrois (?!), amb una ‫ י‬afegida, potser per simple error de còpia (ja que no hi afegeix cap nota). La terminació hebrea ‫ ־יש‬és l’habitual per a transcriure la terminació catalana de plural -es.35 La forma clostres en lloc de claustres no es troba documentada en els diccionaris catalans. De tota manera, és fàcil d’explicar com a variant popular, amb monoftongació del grup llatí au, que tendeix a [ɔ] en posició tònica, segons Coromines.36 Es tracta del mateix procés que ha originat la variant Pol enfront de la forma més culta Pau (vegeu més amunt, § 1.5).

4.2. Dia § 65,4 El context en què apareix aquest mot indica que no pot ser altra cosa que català:

35. Díaz Esteban, «Catalanismos», p. 74. Exemples de terminacions catalanes -es de plural transcrites per ‫ ־יש‬es poden trobar en Feliu, «Mots catalans», p. 59 (caneles), 63 (galotges), 65 (ostatges), 69 (rapes), 72 (taces). 36. Vegeu Moll, Gramàtica històrica catalana, § 53, p. 84-85.

138 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

:‫ ושאלוהו‬,‫וצעק למלך והביאו יהודי אחד שמצאו ראשון‬ ”‫”מהו יום בלשונכם‬. :‫אמ׳‬ .”‫”דיא‬ Llavors s’adreçà al rei, i feren venir el primer jueu que trobaren. I li demanaren: —Què vol dir yom en la vostra llengua? I aquell respongué: —Dia.

Tant en el ms. B com en l’edició de Steinschneider-Chavel aquest mot apareix correctament transcrit en hebreu: ‫( דיא‬B), ‫( דיאה‬Steinschneider-Chavel). La semblança amb la forma llatina (dies) i la coincidència amb la forma castellana (dia) deu haver fet que no fos del tot estranya als copistes i que la respectessin. De tota manera, el ms. A hi té una ‫ י‬sobrera en posició final: ‫דיאי‬.

4.3. Duc § 58,4 Aquesta forma només ha estat conservada pel manuscrit fragmentari a: ‫דוק‬. El copista del ms. B no ha entès el mot i l’ha confós amb el de grafia semblant ‫‘ רוח‬esperit’. El ms. A ha afegit al final una vocal a (representada per una mater lectionis): ‫ = דוקא‬duca; probablement ha adaptat el mot a l’italià.37 En l’edició de Steinschneider-Chavel el nom apareix traduït a l’hebreu: ‫( נגיד‬naguid) ‘príncep, cabdill’. Observem que les edicions de Wagenseil i Eisenstein, en no entendre el mot, se l’han saltat, juntament amb el seu context.38 Cal tenir en compte que el mot duc en català antic no sols tenia el significat de ‘noble que ocupa el rang més elevat dins la jerarquia de títols nobiliaris’,

37. Vegeu Tommaseo i Bellini, Dizionario della lingua italiana, tom ii, vol. 1, p. 413414; Battaglia, Grande dizionario della lingua italiana, vol. 4, p. 1022. 38. L’observació que el ms. a té la transcripció de la forma catalana duc la féu per primera vegada, que sapiguem, Ursula Ragacs en una comunicació (no publicada) al III Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana (15.10.2007-19.10.2007), citada en Ragacs, «Geordnete Verhältnisse», p. 87. Ragacs considera que la paraula catalana duc és una traducció de l’antiga forma llatina dux que, segons el diccionari de S. Krauss de manlleus grecs i llatins usats en la literatura rabínica, els jueus feien servir, transcrita ‫דוך‬, en els textos antics.

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 139

que manté el català modern, sinó també el de ‘cabdill, conductor de multituds’, que és el que correspon aquí i que alguns copistes han traduït per ‫נגיד‬ (naguid).

4.4. Frare §§ 1,6; 2,1; 2,4; 3,1; 7,1; 8,13; 8,16; etc. Aquest mot apareix adaptat, és a dir, traduït a diverses altres llengües en les edicions i en el ms. B. Apareix aparentment en castellà en les edicions de Steinschneider-Chavel i d’Eisenstein: ‫ = פראי‬fray. En alemany, en l’edició de Wagenseil: ‫ = ברודר‬Bruder. En hebreu, en alguns altres manuscrits: ‫= אח‬ ah.39 En francès, en el ms. B: ‫ = פראר‬frère. Malgrat això, les formes dels ms. A (‫ = פארי‬pare/fare [?]) i B (‫ = פראר‬frère) permeten reconstruir amb facilitat, i creiem que amb prou fiabilitat, la forma catalana original: frare. Aquesta paraula devia estar transcrita ‫פרארי‬: en el ms. A n’ha desaparegut la primera ‫ר‬, i en el ms. B, la ‫ י‬final. Frare és la forma que es feia servir en el segle xiii en lloc de la forma moderna fra davant del nom d’un membre d’un orde religiós de mendicants.40

4.5. Maestre §§ 13,7; 14,2; 14,3; 14,4; 23,1; 72,6; 104,3 En el context de la disputa, es tracta del títol que rep Nahmànides dels seus contemporanis. Aquest nom apareix sempre correctament transcrit del català en Steinschneider-Chavel: ‫מאישטרי‬. Semblantment el transcriu el ms. A, excepte en el § 14 (línies 2 i 4; en la línia 3 falta), on el copista ha confós la ‫ י‬final amb una ‫ו‬: ‫ = מאישטרו‬maestro, adaptant el nom a l’italià o al castellà. El mateix error fa el copista de B en els §§ 23, 72 i 104 (en els §§ 13 i 14 manté la transcripció correcta).

39. Vegeu Ragacs, «Geordnete Verhältnisse», p. 89-90. 40. Vegeu DCVB, s. frare, acc. 2.a, i DECat, vol. 4, 167a38-47.

140 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

Observem, com en altres casos que hem comentat prèviament, la transcripció del so de essa sorda [s] per ‫( ש‬vegeu § 1.1) i de la t per ‫ט‬, no ‫ §§( ת‬1.6 i 2.2). Maestre és la forma antiga de mestre. Segons Joan Coromines, és la forma pròpia dels segles xii i xiii i encara es troba en tot el segle xiv i fins a la primera meitat del xv.41

4.6. Recontament § 39,16 Aquest substantiu és traducció al català, en el context, del nom hebreu ‫הגדה‬, forma hebrea del mot arameu ‫‘ אגדה‬agadà’, substantiu que significa literalment ‘narració’ i que té el sentit específic dins el lèxic de judaisme de ‘material no jurídic, com ara exposicions de caràcter homilètic, narracions, llegendes i màximes, que, sovint com a complement de l’halacà, hom troba en la literatura midràixica i en el Talmud’. El context és així: ‫אותו הספר הגדה‬ ‫« רוצה לומ׳ רכונטאמינט‬Aquest llibre [el Midraix] també l’anomenem Agadà, que significa “recontament”». El mot no ha estat entès pels copistes i es troba transcrit amb diferents deformacions en els manuscrits i edicions i fins traduït a altres llengües, cosa que el context facilita («Agadà, que significa…»). Chavel copia la forma reconstruïda conjecturalment per Steinschneider ‫( ראסיונאמינטו‬rasionamento [?]), que aquest, seguit per Chavel, Maccoby, Tostado i altres, interpreta com a transcripció del mot italià «razionamiento». Eisenstein segueix Steinschneider i explicita: ‫« ראסיונאמינטו בלשון איטלקית‬razionamento en llengua italiana». Wagenseil tradueix el mot a l’alemany: ‫הגדה קונדיגונג בלשון אשכנזי‬ «Agadà, (Ver)kündigung en llengua alemanya». Les formes dels ms. A i B mantenen inconfusiblement la terminació catalana -ament: ‫( ־אמינט‬A), ‫( ־אמנט‬B). També permeten veure l’inici del mot català: reco- es manté bé en B: ‫רכו־‬, mentre que en A el copista ha confós la ‫כ‬ amb la ‫( נ‬confusió inversa a la que ha fet en la transcripció del nom Arnal: ve-

41. DECat, vol. 5, 633b42-b32.

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 141

geu § 1.1). Hem de reconstruir, en canvi, conjecturalment les lletres -nt-, que en ambdós manuscrits apareixen com a ‫( סי‬transliterades: sy) en lloc de ‫נט‬.42

4.7. Sermon, sermons § 39,11 (sermon) § 39,10 (sermons) En el context de la disputa, aquest substantiu apareix com a significat o traducció al català del nom hebreu ‫ = מדרש‬Midraix. La forma singular apareix sempre correctament transcrita del català: ‫ = שירמון‬sermon (A, B), ‫ = שרמון‬sermon (Steinschneider-Chavel). La forma plural apareix correctament transcrita del català en els ms. A i B (tot i que en B les últimes quatre lletres són de lectura dubtosa): ‫= שירמונש‬ sermons. En canvi, la forma plural en Steinschneider-Chavel sembla que ha estat adaptada al castellà: ‫ = שרמ״וניש‬sermones (amb un signe d’abreviatura que no sabem quin significat té). En el singular tenim la forma sermon i no la general del català sermó: s’hi manté la -n final romànica com ja hem vist que s’esdevé en el cas de Cervellon (vegeu més amunt, el § 1.2 i la nota).

4.8. Vagar §§ 15,3; 17,4 Aquest verb apareix explícitament com a paraula en llengua vulgar, és a dir, catalana, en el text de la disputa: ,‫ אבל יכול להיות בו שביתה‬,‫ שאין הכתו׳ אומ׳ אלא שלא יפסק לגמרי‬,‫”זה אמת הוא‬ ”‫’באגר’ בלעז‬

42. A: ‫רנוס יאמינט‬. B: ‫רכוסיאמנט‬. La proposta de llegir recontament, en lloc de raonament o razonament (com proposava Eduard Feliu, en Feliu i Riera i Sans, Disputa de Barcelona, p. 24, nota 60), creiem que l’ha feta per primera vegada Harvey Hames a la vista del ms. B i és ell qui ens l’ha feta saber en comunicació privada.

142 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

—És cert que el passatge de l’Escriptura només diu que no cessarà per sempre; però pot restar en suspens, pot vagar, com diem en llengua vulgar.

El mot es troba correctament transcrit del català, sempre de la mateixa manera en els ms. A i B i en l’edició de Steinschneider-Chavel: ‫ = באגר‬vagar.

Conclusions 1. La transcripció dels mots no hebreus inclosos en el text de la disputa a partir de la nostra edició, que té en compte preferentment els manuscrits més antics, de final del segle xiii i del segle xiv (a, A, B), mostra que tots aquests mots (noms propis o lèxic comú) són indubtablement transcrits del català. 2. La presència de tots aquests mots catalans en el text de la disputa (sis noms de persona, tres topònims, un altre nom propi, set substantius i un verb, alguns d’aquests mots molt repetits en el text) constitueix una prova que el text hebreu de la disputa va ser escrit en hebreu o traduït del català per un jueu català del segle xiii de la zona de l’antiga diòcesi de Girona, que no hi ha cap raó per a pensar que no fos el mateix Nahmànides. 3. Tot i que l’edició dels manuscrits més antics no aporta grans canvis al text hebreu de la disputa, en el cas de la transcripció dels noms propis catalans i del lèxic català ens permet recuperar, gairebé sempre amb seguretat, les formes originals d’aquests mots, que les edicions que teníem fins ara en alguns casos no permeten identificar i en altres mantenen molt corromputs o adaptats a altres llengües. 4. En el cas dels noms propis, tant els manuscrits més antics com les edicions ens fan suposar que el nom català del frare dominicà que disputa amb Nahmànides és Pol, variant antiga de Pau. 5. La comparació entre les formes catalanes proposades per Eduard Feliu, en la seva traducció del 1985, basada en l’edició de Chavel, i les formes que deduïm a partir de la nostra edició dels manuscrits més antics, mostra principalment les novetats següents: a) Aparició del mot català duc (substituït en l’edició de Chavel per la traducció a l’hebreu ‫[ נגיד‬naguid] ‘príncep, cabdill’). b) Formes variants antigues catalanes en el cas del topònim Cervellon (enfront de Cervelló), del prenom Pol (enfront de Pau) i dels substantius clostres (enfront de claustres), frare (enfront de fra), maestre (enfront de mestre) i sermon (enfront de sermó). c) Forma variant del prenom Arnal (enfront de Ar-

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 143

nau). d) Reconstrucció conjectural del substantiu recontament (enfront de raonament o razonament). 6. El manuscrit B presenta en tres casos formes adaptades al francès: ‫ = גילס‬Gilles, en lloc de ‫ = גילם‬Guillem (veg. més amunt § 1.2); ‫ = פייר‬Pierre, en lloc de ‫ = פירי‬Pere (§ 1.4) i ‫ = פראר‬frère en lloc de ‫ = פרארי‬frare (§ 4.4). El manuscrit A presenta la forma adaptada a l’italià ‫ = דוקא‬duca, en lloc de ‫= דוק‬ duc. La forma adaptada a l’italià ‫ = מאישטרו‬maestro, en lloc de ‫= מאישטרי‬ maestre, apareix dues vegades en el ms. A i tres en el ms. B. 7. Les transcripcions al català segueixen els criteris que trobem en altres documents medievals (amb petites variacions segons les èpoques, entre uns i altres documents, i sovint també dins d’un mateix document): transcripció per ‫ ב‬tant de b (Berga) com de v (Provença), que també es transcriu per ‫( ו‬Cervelló). Transcripció del so [s] (representat per s/ss) per ‫ ס‬i ‫ש‬. Transcripció de c (davant e o i) / ç preferentment per ‫צ‬, d’acord amb l’època (Barcelona, Provença), i en algun cas per ‫( ס‬Cervelló). Transcripció de t per ‫( ט‬maestre) i en cap cas ‫ת‬. Transcripció de la -a final tant per ‫( ה‬Bíblia, Barcelona, Girona i Provença en el ms. A) com per ‫( א‬Bíblia, Barcelona, Girona i Provença en el ms. B). Observem que, en contra del que afirma Díaz Esteban,43 en els casos en què cal pronunciar una vocal després d’una consonant que no porta mater lectionis el so vocàlic és més sovint el de la e (Barcelona en el ms. B, Cervellon, Provença, Guillem, Segarra, Berga, recontament) que no pas el de la a (Ramon).

Bibliografia Bataglia, Salvatore. Grande dizionario della lingua italiana. Torí: Unione Tipographico-Editrice Torinense, 1961-2002. 21 v. Casanellas, Pere. Moixè ben Nahman o Mossé ben Nahman? [en línia]. Barcelona, 24 febrer 2014. <http://www.b-j.cat/trans/mosse.htm> [Consulta: 10 abril 2015] Casanellas, Pere; Feliu, Eduard. La disputa de Barcelona de 1263 entre rabí Mossé ben Nahman i fra Pol Cristià. Amb la primera edició i la traducció del text hebreu fetes a partir dels manuscrits més antics. Amb la col·laboració

43. Díaz Esteban, «Catalanismos», p. 73.

144 Tamid, 10 (2014), p. 125-145

Pere Casanellas

d’Ursula Ragacs. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Muhba: Edicions de la Central, 2016. [En premsa] Chavel, Charles B. [= Hayyim Dov]. «The Disputation at Barcelona». En: Ramban (Nachmanides). Writings and discourses. Traduïts i anotats, amb un índex, per Charles B. Chavel. Nova York: Schilo Publishing House, 1978. 2 v. Chavel, Hayyim Dov. Kitve Rabbenu Moše ben Naḥman. Jerusalem: Mosad Harav Kook, 5723 [= 1962/1963] i 5724 [= 1963/1964]. 2 v. Coromines, Joan. Entre dos llenguatges. Barcelona: Curial, 1976-1977. 2 v. — Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial, 1989-1997. 8 v. DCVB = Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. 2a edició dels dos primers volums i reimpressió dels restants. Palma de Mallorca, 1964-1969. 10 v. [1a edició dels dos primers volums i 1a impressió dels restants: 1930-1962] DECat = Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial, 1980-2001. 10 v. Díaz Esteban, Fernando. «Catalanismos en documentos hebreos medievales». Anuario de Filología [Universitat de Barcelona], 9 (1983), p. 69-86. Eisenstein, J. D. Oṣar wikkuḥim. A collection of polemics and disputations, with introduction, annotations and index [en hebreu]. Nova York, 1928. [2a edició: Jerusalem, 1969] Feliu, Eduard. «Llibre de comptes de Jucef Zabara, col·lector del clavari de la comunitat jueva de Girona (1443)». Tamid, 5 (2004-2005), p. 87-138. — «Mots catalans en textos hebreus medievals: Els dictàmens de Salomó ben Adret». Calls, 3 (1988-1989), p. 53-83. Feliu, Eduard; Riera i Sans, Jaume. Disputa de Barcelona de 1263 entre mestre Mossé de Girona i fra Pau Cristià. Estudi introductori de Jaume Riera i Sans; traducció dels textos hebreus i llatins, i notes, per Eduard Feliu; pòrtic de Pasqual Maragall. Barcelona: Columna, 1985. (Estudis i Assaigs; 2) Ferrer, Joan; Feliu, Francesc. «La llengua dels jueus que va estudiar mossèn Miquel Pujol». En: Donat Pérez, Lídia. Jueus del rei i del comte: A l’entorn de les comunitats jueves de Girona i Castelló d’Empúries: Homenatge a Miquel Pujol i Canelles (Girona i Castelló d’Empúries, 19 d’octubre de 2012). Girona: Patronat Call de Girona; Castelló d’Empúries: Ajuntament, 2014, p. 9-41. Jaume I. Llibre dels fets del rei En Jaume. A cura de Jaume Bruguera. Barcelona: Barcino, 1991. 2 v. (Els Nostres Clàssics, Col·lecció B; 10, 11)

Noms propis i altres mots catalans en el relat en hebreu

Tamid, 10 (2014), p. 125-145 145

Kutscher, Edward Yechezkel. A history of the Hebrew language. Jerusalem: Magnes Press, 1982. Maccoby, Hyam. Judaism on trial: Jewish-Christian disputations in the Middle Ages. East Brunswick (NJ); Londres; Toronto: Associated University Presses, 1982. (The Littman Library of Jewish Civilization) Milḥemet ḥoba. Constantinoble, 5470 [= 1710]. Moll, Francesc de B. Gramàtica històrica catalana. Edició corregida i anotada per Joaquim Martí Mestre, amb la col·laboració de Jesús Jiménez. València: Universitat de València, 2006. (Biblioteca Lingüística Catalana; 31) Ragacs, Ursula. «Geordnete Verhältnisse: Zur vermuteten Interdependenz der hebräischen Manuskripte der Disputation von Barcelona 1263». Frankfurter Judaistische Beiträge, 36 (2010), p. 85-94. Rasico, Philip D. Estudis i documents de lingüística històrica catalana. Barcelona: Curial, 1993. (Biblioteca de Cultura Catalana; 76) Riera i Sans, Jaume. «Moixè ben Nahman, Bonastruc de Porta». Tamid, 10 (2014), p. 7-33. Steinschneider, Moritz. Wikkuaḥ ha-Ramban / Nachmanidis disputatio publica. Stettin/Berlín, 1860. Tommaseo, Nicolò; Bellini, Bernardo. Dizionario della lingua italiana. Torí: Unione Tipografico-Editrice, 1865-1879. 4 toms en 8 v. Wagenseil, Johann Christoph. Tela ignea Satanae, hoc est, arcani et horribiles Judaeorum adversus Christum Deum et Christianam religionem libri. Altdorf, 1681.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 147-167 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

James P. Allen. The ancient Egyptian language: An historical study. Nova York: Cambridge University Press, 2013. xiv, 254 p.; 23 cm. ISBN: 978-1107-03246-0. Enquadernació en cartoné. Amb la primera edició de The ancient Egyptian language: An historical study, James P. Allen presenta, per primera vegada, una gramàtica històrica de la llengua egípcia que comprèn més de tres mil anys de la seva història, des de l’aparició dels primers documents escrits en egipci antic (ca. 3250 aC) fins al copte, la darrera manifestació d’aquesta llengua, que data del segle ii dC. És, per tant, el primer llibre d’aquestes característiques, ja que fins ara només existien gramàtiques referents a algun dels períodes concrets de l’egipci1 o estudis dispersos sobre aspectes puntuals de la gramàtica d’aquesta llengua millenària.2 Amb aquest estudi complet i exhaustiu sobre l’evolució de la llengua egípcia, Allen omple un buit existent ja des dels inicis de l’egiptologia, a principis del segle xix, i que es perllongava fins a l’actualitat.3 Aquesta monografia

1. Vegeu Allen, 2010; Brugsch, 1855; Černý i Groll, 1984; Edel, 1955 i 1964; Erman, 1880; Gardiner, 1957; Jansen-Winkeln, 1996; Johnson, 2000; Junge, 2005; Kurth, 2007; Layton, 2000; Loprieno, 1995; Spiegelberg, 1925; Steindorf, 1894 i 1951; Till, 1931. 2. Vegeu Brein, 2009; Breyer, 2006; Czermak, 1931, 1934; Edel, 1959; Hinze, 1980; Johnson, 1976; Kammerzell, 1990, 1991, 1998 i 2005; Osing, 1976; Peust, 1999; Reintges, 2006; Rocatti, 2006; Roquet, 1973; Satzinger, 2008; Sethe, 1899-1902 i 1923; Vergote, 1945; Vernus, 1990; Watson, 1979; Winand, 1992 i 2006. 3. Es considera el 1822 com a data fundacional de l’egiptologia moderna, amb el desxiframent, per part de Champollion, dels jeroglíﬁcs egipcis a partir de la Pedra Rosetta.

148 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

ha estat publicada per la prestigiosa editorial Cambridge University Press. L’edició és d’un alt nivell, inclosa la tipografia, especialment problemàtica en el cas dels jeroglífics egipcis, dels grafemes de l’alfabet copte i dels fonemes referents a la llengua egípcia i els reconstruïts per a l’afroasiàtic. Malgrat tot, alguns errors tipogràfics i bibliogràfics han estat inevitables en una monografia d’aquestes característiques.4 El llibre està estructurat en dotze capítols (p. 11-200), les notes (p. 201219), la bibliografia (p. 220-234) i els índexs (p. 235-250). Els dotze capítols apareixen organitzats en dues seccions: «Part One. Phonology» (capítols 2-5) i «Part Two. Grammar» (capítols 6-12). En la primera, s’hi tracta la fonologia, prenent com a punt de partida el copte, que conservà el vocalisme escrit, i, a partir d’aquí, s’hi analitzen els períodes anteriors de la llengua egípcia, el sistema d’escriptura dels quals no n’havia conservat el vocalisme. La segona part va destinada a la gramàtica, que inclou el sistema nominal, el sistema verbal i la sintaxi. El llibre ofereix una doble perspectiva: una descripció sincrònica dels cinc estadis de la llengua egípcia i una anàlisi diacrònica del seu desenvolupament i la seva relació. Pel que fa a l’organització de la segona part del llibre, tal vegada hauria estat més convenient dividir-la en dos subapartats més, un que fes referència a la morfologia (destinat a la morfologia nominal i verbal, la part central del llibre) i l’altre, a la sintaxi, atès que són parts ben diferenciades de la gramàtica. Malgrat tot, l’índex es presenta de manera clara, ben estructurat i correctament numerat (la numeració de l’índex concorda sistemàticament amb la paginació del llibre). Al darrere dels dotze capítols se situen les notes, i no pas a peu de pàgina, com fóra d’esperar. Aquesta ubicació, des del meu punt de vista, representa més aviat un inconvenient que no pas un avantatge, atès que es fa feixuc per al lector haver d’estar constantment canviant de pàgina per a poder llegir les notes. Una altra incomoditat afegida és que les notes van numerades d’acord amb cada capítol i no presenten una numeració seguida, és a dir, comencen numeració nova a l’inici de cada capítol. Aquest sistema de numeració també dificulta la tasca del lector, perquè sovint confon més que no pas ajuda a trobar la nota en qüestió. La bibliografia (p. 220-234) s’orga-

4. Vegeu, per exemple, p. 224: «Kurth, Dieter. 2007. Einführing» en lloc de Einführung. El llibre de Petráček, 1988, citat en la nota a peu de pàgina núm. 3 de la pàgina 201, no apareix a la bibliograﬁa.

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 149

nitza en dues parts: «1. Studies» i «2. Text sources» i en ambdós casos apareix ordenada alfabèticament. Aquesta distribució és útil per al lector que estigui interessat en alguna referència bibliogràfica. Els índexs (p. 235-254) han estat dividits en tres subapartats: «A. Texts» (textos egipcis i coptes mencionats o citats), «B. Words» (paraules individuals citades o comentades, ordenades alfabèticament d’acord amb cada llengua) i «C. Topics» (temes i tecnicismes que apareixen en el llibre). En l’apartat B de l’índex, referent a les paraules provinents del semític, la primera paraula, ˀēl, apareix sense la traducció corresponent, a diferència de la resta. Aquests índexs són de gran utilitat per a l’estudiós que estigui interessat en l’edició d’algun text, en alguna paraula egípcia o d’alguna llengua afroasiàtica, o en algun terme tècnic en concret. Abans del capítol primer, l’autor situa l’apartat de «Conventions» (p. xixiv), subdividit en «1. Phonological conventions» i «2. Glossing conventions». A la p. xii, en fer referència al fonema ś com a fricativa apical sorda, Allen el compara amb l’hebreu ‫ש‬. L’autor hauria hagut de referir-se al grafema ‫ שׂ‬de l’hebreu i no pas a ‫ש‬, atès que aquest grafema és ambigu perquè podria estar indicant també la lletra xin (‫)שׁ‬. En el subapartat referent a les abreviatures (p. xiii), n’apareixen algunes de poc habituals en la llengua anglesa: nl, neutral (i no pas n., neuter); pcpl, participle (i no pas ptc.); pp past/perfect (i no pas pret., preterite); edn., edition (i no pas ed.). A més a més, l’abreviatura conj, conjunctive pot donar lloc a confusió, atès que també s’utilitza per a fer referència al terme conjunction. El primer capítol (p. 1-10) és una introducció general a l’origen lingüístic de la llengua egípcia, a les diferents fases d’aquesta llengua,5 a la seva escriptura i a certs aspectes que s’han de tenir en compte de cara a una anàlisi diacrònica. A la pàgina 1, Allen comenta que l’egipci pertany a la família de llengües camitosemítiques,6 i en la nota núm. 3 afirma «also called, less accurately, Afro-Asiatic (Arabic is both an African and an Asian Semitic language)». Ambdues afirmacions sorprenen perquè actualment, entre els estudiosos de les llengües semítiques i afroasiàtiques, la designació més utilitzada és afroasiàtic i no pas camitosemític, que, si bé fou un terme utilitzat per la comunitat

5. Allen divideix l’egipci en cinc estadis diferents: 1. Old Egyptian; 2. Middle Egyptian; 3. Late Egyptian; 4. Demotic, i 5. Coptic. D’aquests cinc períodes, els dos primers es diferencien substancialment dels tres darrers pel que fa a la història de la llengua i es poden reagrupar més genèricament com a Egyptian I i Egyptian II. 6. «Egyptian belongs to the Hamito-Semitic family of languages.»

150 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

investigadora anys enrere, actualment està en desús. També sobta que Allen fonamenti la tria d’aquesta designació pel fet que, segons ell, l’àrab sigui una llengua semítica africana i asiàtica, ja que l’àrab (altrament anomenat nordaràbic) és una llengua semítica sud-occidental que té els seus orígens no pas a Àfrica, ans a la península Aràbiga a partir del segle vi aC.7 Una altra cosa és el sud-aràbic, una llengua semítica directament emparentada amb l’etiòpic i no pas amb l’àrab, que tingué els seus orígens al sud de la península Aràbiga. L’etiòpic fou el dialecte dels colonitzadors sud-arabòfons que, provinents de la península Aràbiga, fundaren el regne d’Aksūm (nord d’Etiòpia i Eritrea) a mitjan primer mil·lenni aC; per tant, l’afirmació d’Allen segons la qual l’àrab és una llengua semítica africana i asiàtica, a més de ser confusa, és doblement incorrecta (Kienast, 2001, p. 9-11; Moscati, 1980, p. 13-15), històricament parlant. Amb el segon capítol (p. 11-22) s’inicia l’apartat de fonologia. Allen prefereix començar pel copte, el darrer estadi de la llengua egípcia, i no pas per l’antic egipci, la fase més antiga d’aquesta llengua, atès que el copte és la variant que ha conservat les vocals, a diferència de l’egipci antic (escrit en jeroglífic) i el demòtic (escrit en una variant més cursiva del jeroglífic), el sistema d’escriptura dels quals era merament consonàntic. Però aquest criteri, al meu entendre, no és plenament convincent, atès que, en un estudi diacrònic de la fonologia egípcia, hauria estat més lògic començar per l’estadi més antic de la llengua; en primer lloc, perquè el sistema consonàntic es conserva perfectament, i en segon lloc, perquè el vocalisme de l’egipci antic es pot conèixer també —si bé amb més dificultats— a través de les paraules egípcies que se’ns han transmès en altres llengües amb un sistema d’escriptura vocàlic (com ara l’accadi), i també gràcies a la comparació amb la resta de llengües afroasiàtiques (especialment del grup semític). A la p. 20, Allen afirma que *ˀ (oclusiva glotal) pot funcionar sil·làbicament i que en copte aquest fonema pot aparèixer representat vocàlicament.8 Aquesta afirmació no és correcta stricto sensu. Des d’un punt de vista fonològic, l’oclusiva glotal ˀ és una consonant que no pot actuar mai de nucli sil·làbic (a diferència de r, l, m, n, y, w). Ara bé, una altra qüestió és que, quan aquesta va seguida d’una consonant, es desenvolupi

7. L’àrab antic es conserva en inscripcions del segle vi aC del nord d’Aràbia, a través de diferents dialectes: el thamúdic, el liḥiànic, el safaític i, ﬁnalment, el ḥassaític (Kienast, 2001, p. 9). 8. «Like the sonants, *ˀ can function syllabically, where it is also represented by the same vowels» (p. 20).

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 151

una vocal d’unió anaptítica (Sproßvokal) que fa de nucli sil·làbic. Però aquesta vocal és d’origen secundari, no etimològic, i, per tant, no es pot afirmar que, perquè s’hagi generat aquesta vocal, l’oclusiva glotal funciona de nucli sillàbic. Pel mateix raonament, quan Allen tracta ˀ (oclusiva glotal) i ˁ (oclusiva uvular) com si fossin semivocals (glides), aquesta comparació no és correcta des del punt de vista fonològic. En el tercer capítol (p. 23-30) es mostra una comparació entre el sistema fonològic del copte i el de l’egipci. L’anàlisi referent a l’estructura sil·làbica i accentual és, per la seva claredat i precisió, especialment ben feta. El capítol quart (p. 31-36) va destinat a mostrar les correspondències entre l’egipci i la resta de llengües afroasiàtiques, especialment del grup semític, atès que, després de l’egipci, és la família de llengües afroasiàtiques més antiga testimoniada. El capítol cinquè (p. 37-58) és el darrer de l’apartat de fonologia. S’hi exposa una visió de la fonologia egípcia a partir del que s’ha presentat en els capítols anteriors. Amb el capítol sisè (p. 59-78) s’inicia la segona part d’aquesta monografia, destinada a la morfologia nominal, verbal i a la sintaxi de la llengua egípcia. Aquest capítol comprèn els noms, els pronoms i els adjectius. A la pàgina 67, a propòsit dels «stative pronouns», Allen esmenta els pronoms que apareixen sufixats a l’estatiu. L’autor els relaciona amb els mateixos pronoms que apareixen en accadi, però hi manquen, al meu entendre, més correspondències amb altres llengües semítiques que, malgrat haver perdut l’estatiu com a categoria verbal, el conservaren a través del perfectiu o tema de perfet (conjugació sufixada). En esmentar la construcció genitival (combinació de dos substantius) de l’accadi (del tipus bēl-āli ‘senyor de la ciutat’), construcció que també conservà l’egipci, Allen hauria d’haver fet referència al terme estat constructe, que és el tecnicisme emprat per a aquest tipus de construccions en les llengües semítiques. En general, en aquest capítol hi manca, des del meu punt de vista, una visió morfològica més profunda dels diferents tipus de construcció nominal, dels diferents tipus d’apofonia, de prefixació, sufixació, etc., en comparació amb els de les llengües semítiques, car aquí hi ha el moll de l’os de la morfologia nominal i verbal de les llengües afroasiàtiques. El capítol setè (p. 79-93) versa sobre els predicats no verbals (predicats nominals, predicats adjectivals, predicats adverbials i negacions). L’autor ho presenta des d’una perspectiva principalment sintàctica. El verb s’analitza en el capítol vuitè (p. 94-103). El primer subapartat (8.1. The lexical level), hauria estat millor denominar-lo morphological level, atès que tracta de l’estructura morfològica del sistema verbal (la prefixació i la re-

152 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

duplicació, entre d’altres), no tant del nivell lèxic. A la pàgina 94, quan Allen menciona el prefix causatiu en s de l’egipci, s’hi troba a faltar una referència al mateix sufix causatiu (š/s) reconstruït pel protosemític, present en accadi (pret. ušapris, pres. ušapras), en sud-aràbic antic (pft. sqtl, impft. jsqtl), en ugarític (pft. šqtl, impft. jšqtl), etc. (Kienast, 2001, p. 209). A la pàgina 99, a propòsit dels verbs trilíters i quadrilíters, hauria estat interessant de presentar una comparació profunda amb els de les llengües semítiques. El sistema verbal de l’egipci I (egipci antic i egipci mitjà) s’analitza en el capítol següent, el novè (p. 104-140), i en el capítol desè (p. 141-156) es mostra el sistema verbal de l’egipci II (egipci tardà, demòtic i copte). El capítol onzè (p. 157-163) examina de forma global el sistema verbal de l’egipci I i II. Finalment, la subordinació es reserva per al darrer capítol, el dotzè (p. 164200), que versa sobre la parataxi (més pròpia de l’egipci antic) i la hipotaxi (més habitual en estadis posteriors de la llengua). Aquí encara hi manca també, al meu entendre, una visió més comparativa que tingui en compte la sintaxi de les llengües semítiques que, en certs aspectes com el de la parataxi i la hipotaxi, mostra moltes semblances amb les de l’egipci (cf. Kienast, 2001, p. 438-462). En general, i ja per acabar, la sensació que hom té després d’haver llegit el llibre d’Allen és que hi abunda més l’anàlisi sintàctica que no pas la morfològica i que hi manca una visió més comparativa de la llengua, que serviria per a aprofundir més en la morfologia dels sistemes nominal i verbal de l’egipci. Però, per descomptat, aquestes observacions no canvien el fet que Allen es mereixi la més profunda gratitud de la comunitat investigadora per aquesta monografia d’una qualitat filològica sòlida innegable i molt ben fonamentada que, de ben segur, esdevindrà un manual de referència.

Bibliografia Allen, James P. (2010). Middle Egyptian: An introduction to the language and culture of hieroglyphs. 2a ed. Cambridge. Brein, Georg (2009). «Root incompatibilities in the pyramid texts». Lingua Aegyptia, 17, p. 1-8. Breyer, Francis (2006). «Ein Faktitiv-Stamm im Ägyptischen». Lingua Aegyptia, 14, p. 97-105. Brugsch, Heinrich (1855). Grammaire démotique contenant les principes généraux de la langue et de l’ écriture populaire des anciens égyptiens. París.

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 153

Černý, Jaroslav; Groll, Sarah Israelit (1984). A Late Egyptian Grammar. 3a ed. Roma. Czermak, Wilhelm (1931, 1934). Die Laute der ägyptischen Sprache: Eine phonetische Untersuchung. Viena. 2 v. Edel, Elmar (1954). «Zur Vokalisation des Neuägyptischen». Mitteilungen des Instituts für Orientforschung, 2, p. 30-43. — (1955, 1964). Altägyptische Grammatik. Roma. 2 v. — (1959). «Die Herkunft des neuägyptisch-koptischen Personalsuffixes der 3. Person Plural -w». Zeitschrift für ägyptische Sprache und Altertumskunde, 84, p. 17-38. Erman, Adolf (1880). Neuägyptische Grammatik. Lepzig. Gardiner, Alan H. (1957). Egyptian grammar, being an introduction to the study of hieroglyphs. 3a ed. Oxford. Hinze, Fritz (1980). «Zur koptischen Phonologie». Enchoria, 10, p. 23-91. Jansen-Winkeln, Karl (1996). Spätmittelägyptische Grammatik der Texte der 3. Zwischenzeit. Wiesbaden. Johnson, Janet H. (1976). The demotic verbal system. Chicago. — (2000). Thus Wrote ʿOnchsheshonqy: An introductory grammar of demotic. 3a ed. Chicago. Junge, Friedrich (2005). Late Egyptian grammar: An introduction. Trad. a l’anglès per D. Warbuton. 2a ed. Oxford. Kammerzell, Frank (1990). «Funktion und Form: zur Opposition von Perfekt und Pseudopartizip im Alt- und Mittelägyptischen». Göttinger Miszellen, 117-118, p. 181-202. — (1991). «Personalpronomina und Personalendungen im Altägyptischen». En: Mendel, Daniela; Ulrike, Claudi (ed.), Ägypten im afro-orientalischen Kontext: Aufsätze zur Archäologie, Geschichte und Sprache eines unbegrenzten Raumes. Gedenkschrift Peter Behrens. Colònia, p. 117-203. — (1998). «The Sounds of a dead language: Reconstructing Egyptian phonology». Göttinger Beiträge zur Sprachwissenschaft, 1, p. 30-33. — (2005). «Old Egyptian and Pre-Old Egyptian: Tracing linguistic diversity in archaic Egypt and the creation of the Egyptian language». En: Seidlmayer, Sephan J. (ed.). Tracing linguistic diversity in archaic Egypt and the creation of the Egyptian language. Berlín, p. 165-247. Kienast, Burkhart (2001). Historische semitische Sprachwissenschaft. Wiesbaden. Kurth, Dieter (2007). Einführung ins Ptolemäische: Eine Grammatik mit Zeichenliste und Übungsstücken. Hützel. 2 v. Layton, Bentley (2000). A Coptic grammar. Wiesbaden.

154 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

Loprieno, Antonio (1995). Ancient Egyptian: A linguistic introduction. Cambridge. Moscati, Sabatino (1980). An introduction to the comparative grammar of the Semitic languages: Phonology and morphology. 3a ed. Wiesbaden. Osing, Jürgen (1976). Die Nominalbildung des Ägyptischen. Mainz. 2 v. Peust, Carsten (1999). Egyptian phonology. Göttingen. Reintges, Chris H. (2006). «The older Egyptian stative revisited». Lingua Aegyptia, 14, p. 115-24. Rocatti, Alessandro (2006). «Die aktiv/passiven Verbalformen des Ägyptischen». Lingua Aegyptia, 14, p. 135-38. Roquet, Gérard (1973). «Incompatibilités dans la racine en ancien égyptien». Göttinger Miszellen, 6, p. 107-117. Satzinger, Helmut (2008). «On the predominant triliterality of Egyptian verbal stems» [en línia]. <http://homepage.univie.ac.at/helmut.satzinger/ Texte/Triliterality.pdf> [Ponència presentada al VIIIth International AfroAsiatic Congress (Nàpols, 2008)] Sethe, Kurt (1899-1902). Das aegyptische Verbum im Altaegyptischen, Neuaegyptischen und Koptischen. Leipzig. — (1923). «Die Vokalisation des Ägyptischen». Zeitschrift der deutschen morgenländischen Gesellschaft, 77, p. 145-207. Spiegelberg, Wilhelm (1925). Demotische Grammatik. Heidelberg. Steindorf, Georg (1894). Koptische Grammatik mit Chrestomathie, Wörterverzeichnis und Literatur. Berlín. — (1951). Lehrbuch der koptischen Grammatik. Chicago. Till, Walter C. (1931). Koptische Dialektgrammatik. Munic. Vergote, Jozef (1945). Phonétique historique de l’ égyptien. Lovaina. Vernus, Pascal (1990). Future at issue. Tense, mood and aspect in Middle Egyptian: Studies in syntax and semantics. New Haven. Watson, Philip J. (1979). «Consonantal patterning in Egyptian triliteral verbal roots». En: Ruffle, J. [et al.] (ed.). Glimpses of Ancient Egypt: Studies in honour of H. W. Fairman. Warminster, p. 100-106. Winand, Jean (1992). Études de néo-égyptien. I: La morphologie verbale. Lieja. — (2006). Temps et aspect en égyptien: une approche sémantique. Leiden; Boston. Mariona Vernet i Pons Investigadora Ramón y Cajal Universitat de Barcelona mvernet@ub.edu

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 155

Tania Notarius. The verb in archaic Biblical poetry: A discursive, typological, and historical investigation of the tense system. Leiden; Boston: Brill, 2013. xxiii, 351 p.; 23,5 cm. ISBN 978-90-04-25336-0 (tela). ISBN 97890-04-25335-3 (format electrònic). (Studies in Semitic Languages and Linguistics; 68) Aquest llibre correspon a una part de la tesi doctoral de l’autora, tal com ella mateixa manifesta als agraïments. Que es tracta d’una obra exhaustiva i minuciosa, ens n’adonem de seguida que ens fixem en l’índex, on l’autora detalla tots i cada un dels aspectes que ha analitzat al llarg del seu completíssim treball. La tesi de l’autora és que el sistema verbal de l’hebreu bíblic també es pot descriure a partir de l’estudi dels verbs que es troben en el que es reconeix com a poesia a dins del corpus textual bíblic. Com ella mateixa diu, aquesta tasca no ha estat pràcticament mai del gust dels lingüistes. L’autora sosté que, almenys en el cas de la poesia que trobem a la Bíblia, l’anàlisi dels seus components, en aquest cas dels verbs, pot ajudar a obtenir «useful data relevant for the typological and historical analysis of the BH verbal system as well as for other syntactic issues». Com acabem de dir, la seva tasca es presenta de forma detalladíssima, cosa que s’explica i s’entén en tractar-se d’un llibre que ha estat prèviament presentat com a tesi doctoral. El volum consta de tres parts. Una primera part, que l’autora denomina introductòria, significa el desplegament de tot l’aparat teòric pel que fa a l’anàlisi del sistema verbal en els textos poètics de la Bíblia Hebrea (BH): terminologia, morfosintaxi, diacronia. Diverses metodologies d’aproximació a l’estudi dels verbs en els textos poètics de la BH. La segona part correspon a l’estudi del corpus pròpiament dit, això és, l’anàlisi dels verbs en els textos poètics de la BH; i és aquí on aquesta minuciositat a la qual ens referíem entra en acció. L’autora presenta tots i cada un dels passatges considerats poètics a dins de la BH, i en fa l’anàlisi dels verbs que s’hi utilitzen, seguint un esquema que consisteix en la presentació i descripció de totes les conjugacions verbals que apareixen en cada un dels passatges estudiats. Però l’autora ho fa des del punt de vista de l’ús i el significat temporal que aquestes conjugacions signifiquen, independentment de la seva forma. Així, descriu l’existència d’aquestes formes, que expressen diversos matisos temporals i aspectuals d’aquesta manera: les formes no personals; pretèrit (conjugació preformativa); perfet (conjugació aformativa, amb diversos matisos de passat o estatiu); imperfet (conjugació performativa que expressaria més aviat aspectes amb sentit progressiu, iteratiu, accions habituals, sempre tem-

156 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

poralment simultani amb el verb principal); les formes volitives: imperatiu, jussiu, cohortatiu. L’ordre no sempre és el mateix, ni els elements són sempre els mateixos, ja que depenen en cada cas de les particularitats del text. Els textos estudiats són: «La cançó de Moisès» (Dt 32,1-43); «La cançó del mar» (Ex 15,1-18); «El cant de Dèbora» (Jt 5,2-30); «La cançó de David» (2Sa 22,2-51); «La benedicció de Jacob» (Gn 49,2-27); «Els oracles de Balaam» (Nm 23,7-10.18-24; 24,3-9.15-19); «La benedicció de Moisès» (Dt 33,2-29); «La cançó d’Anna» (1Sa 2,1-10). L’estructura és, doncs, la següent: Al principi de cada text estudiat hi ha una introducció sobre l’estructura del discurs en aquell text concret. El cos principal de cada punt correspon a l’anàlisi dels verbs. Al final de cada text estudiat presenta les conclusions generals. La tercera part vindria a ser la síntesi-conclusions de la seva tesi, que ella titula «The Verb Tenses in Archaic Hebrew: a Typological and Historical Evaluation». Aquest capítol és, doncs, la part més innovadora de l’obra, el seu objectiu principal, la seva «tesi», de fet. En aquesta part presenta de manera sistemàtica les conclusions parcials a les quals havia arribat en cada un dels punts dedicats a cada un dels textos poètics de la BH. Una conclusió important a què arriba, i que ja anunciava al principi d’aquest capítol, és que es tracta d’un material altament divers, i això des d’almenys dos punts de vista: en primer lloc, per comparació amb la prosa de la BH; en segon lloc, per la comparació d’aquest material poètic entre ell. L’autora aborda en aquest capítol el problema, sempre de difícil solució, de la cronologia dels textos. Aquesta qüestió en el cas de la poesia bíblica es complica, a més a més, per aquesta assumpció, ja clàssica en la història de la llengua hebrea, que la poesia que es troba a la BH són els textos més antics d’aquest corpus, que normalment es defineixen com a hebreu arcaic, posantlo al mateix nivell que l’anomenat hebreu epigràfic. Finalment, l’autora no es decanta per establir si els textos poètics de la BH són o no arcaics i assumeix el consens a què han arribat la majoria dels estudiosos del tema. Més endavant assenyala i analitza aquestes evidències que permeten identificar els textos com a pertanyents a l’anomenat període arcaic de la història de la llengua hebrea, localitzats als passatges bíblics que l’autora estudia. El problema d’aquesta suposada identificació és que moltes vegades es fa difícil, si no impossible, de discernir si aquests trets presumptament arcaics no són potser simplement arcaïtzants. En aquest apartat fa també, de nou, una classificació genètica de les llengües semítiques nord-occidentals, tot destacant-hi la posició de l’hebreu. Se-

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 157

guidament fa, de nou, un repàs de les característiques de l’anomenat hebreu arcaic pel que fa a la morfosintaxi del verb en els textos així classificats. Finalment, l’autora s’ocupa precisament dels trets que, de manera evident, no són en cap cas arcaismes i que es troben presents en tot el corpus estudiat. El llibre conté una extensíssima i exhaustiva bibliografia que complementa perfectament l’obra. I ja per acabar, uns índexs molt útils de textos citats, tant bíblics com de diversos arxius de l’Orient Pròxim en escriptura cuneïforme. Adelina Millet Albà Institut del Pròxim Orient Antic Universitat de Barcelona amillet@ub.edu

Llibre de la Creació. Edició i traducció de Manuel Forcano. Barcelona: Fragmenta, 2012. 170 p.; 21 cm. ISBN 978-84-92416-59-2. (Sagrats i Clàssics; 6) Per la seva estructura i el seu contingut, pel seu missatge i per la seva llengua, el Séfer Yetsirà (el Llibre de la Creació) és un text únic, insòlit, críptic i especial: la temàtica cosmològica i esotèrica, l’estil sincrètic i amarat de misteri el situen en un lloc preeminent, per la seva raresa i originalitat, dins la literatura hebrea antiga. Fragmenta Editorial publica, per primer cop en llengua catalana, l’edició bilingüe del Séfer Yetsirà, un opuscle escrit en hebreu que ha estat considerat, per alguns, com a text fundacional d’allò que, segles més tard, esdevindrà el corpus de la literatura jueva cabalística. L’acurada edició i la impecable traducció és obra de Manuel Forcano, poeta i doctor en filologia semítica per la Universitat de Barcelona, on ha impartit classes de llengua hebrea i aramea durant molts anys. Aquesta traducció s’insereix en la col·lecció «Sagrats i Clàssics», recull que pretén oferir una selecció de la millor literatura espiritual del món: els grans textos sagrats de totes les religions i els grans clàssics religiosos de totes les cultures, en traduccions catalanes directes de les llengües originals i amb introduccions aclaridores (pel que fa al judaisme, en aquesta mateixa col·lecció, s’hi ha publicat La saviesa dels pares d’Israel. El tractat Abot de la Misnà, traduït de l’hebreu i l’arameu per Joan Ferrer). L’estructura del llibre que avui ressenyem és clara: s’inicia amb una «Introducció», erudita i amena, que permet endinsar-se en els misteris i interrogants

158 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

que presenta el text i que ajuda a situar l’obra històricament, lingüísticament i temàticament (p. 9-43); a continuació, s’ofereix una bibliografia especialitzada sobre càbala jueva i sobre les traduccions clàssiques del Séfer Yetsirà (p. 4448); en acabat, s’edita el text bilingüe hebreu-català: s’hi ofereix la recensió curta (de fet, la que seguiren els jueus catalans i occitans medievals), en sis capítols (p. 49-94), i la recensió llarga, dividida també en sis capítols (p. 95-169). La traducció es veu enriquida d’aclaridores notes a peu de pàgina, que permeten comprendre millor el contingut del llibre. Pel que fa al text hebreu que hi apareix editat, és el que correspon al fixat en l’editio princeps de Màntua de l’any 1562 (la recensió curta se cita com a Màntua I, mentre que la llarga, com a Màntua II), així com en la versió crítica establerta per Ithamar Gruenwald (p. 43). La destrucció del temple i de la ciutat de Jerusalem durant la primera guerra jueva (70 dC) per Titus, el futur emperador flavi, i el consegüent inici de la gran diàspora jueva arreu i enllà del Mare Nostrum marcarà, des del punt de vista del judaisme i del seu corpus de textos, un abans i un després profundament distint: d’una banda, es fixen els llibres canònics de la Bíblia Hebrea (concili de Iàmnia, ca. 95-100 dC); de l’altra, es comença a escriure tot el corpus exegètic i sapiencial que s’engloba dins de la literatura rabínica (Mixnà, Tosseftà, Talmuds, Midraixos i Targums rabínics), a la vegada que es redacta, segurament pels volts del segle iii dC, aquest primer opuscle (proto)cabalístic: el Séfer Yetsirà. Per forma i per contingut, ens trobem davant d’una joia, que, en ple segle xxi, no es pot veure brillar amb tota la seva esplendor perquè aquest tractat enigmàtic guarda una fulgència tan preciosa i antiga que els ulls moderns ja no la poden copsar. La dificultat d’entendre aquest text antic és, doncs, elevada. No pas per forma, car la sintaxi i la morfologia de la llengua hebrea són aparentment clares, ans per contingut: el sincretisme dels mots i de les expressions és el que forneix de misteri l’obra fundacional de la càbala jueva; en aquest sentit, la traducció que ens ofereix Manuel Forcano té la virtut de ser fidel a l’original (s’hi manté, sempre que es pot, el sincretisme) i de conservar la bellesa literària en els mots traduïts, la qual cosa la fa altament encomiable. El contingut d’aquests textos, doncs, és clarament esotèric, amb un estil volgudament fosc i sincrètic, proper al de l’oracle o al dels sutres més sublims de l’antiga literatura índia. Una característica important del Llibre de la Creació rau en el fet que explica la gènesi del món de manera esotèrica i diferent del relat bíblic del Gènesi (de fet, enlloc de l’obra no se cita cap verset bíblic). En el Séfer Yetsirà, Déu crea el món, però ho fa a través del poder de les lletres de

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 159

l’alefat hebreu i de la seva pronúncia (potser ens atansem, en aquest aspecte, mutatis mutandis, al lógos de Filó d’Alexandria i de sant Joan): queda palès, doncs, que la mà redactora beu d’altres fonts, que s’inspira en idees i conceptes astrològics i cosmogònics especialment provinents del gnosticisme i del neopitagorisme (p. 37-38). En aquest sentit, el Llibre de la Creació no s’inspira en el corpus textual previ de literatura jueva intertestamentària (s. ii aC – ii dC), tan important des del punt de vista místic i apocalíptic: no pren com a font cap dels apocalipsis apòcrifs jueus; tampoc hi ha petges que permetin de relacionar-lo amb la ideologia dualista i escatològica que s’amaga rere els manuscrits sectaris de Qumran (Regla de la guerra i Peixarim, textos exegètics escatològics, principalment), i així mateix, tampoc, amb l’obra exegètica i filosòfica de Filó d’Alexandria, filòsof i místic jueu (s. i aC – i dC), que interpretà al·legòricament les Escriptures de manera neoplatònica. El Séfer Yetsirà és una mostra diferent, trencadora, que ultrapassa tota la tradició d’aquesta literatura jueva escrita a cavall de l’Antic i el Nou Testament: és un dels exemples més importants de literatura esotèrica escrita en hebreu, car ha estat considerada text fundacional de la càbala jueva. Quant a les fonts no jueves d’aquest llibre, Manuel Forcano, a la «Introducció», ens informa que l’especulació numericomística sobre les sefirot podria tenir l’origen en l’obra del filòsof neopitagòric Nicòmac de Gèrasa (ca. 60 – ca. 120), originari de Palestina, autor d’una aritmologia mística; així com també en la concepció simbòlica i divina de les lletres fenícies del gramàtic i historiador Filó de Biblos (64-141), amb la qual cosa podríem situar cronològicament el Séfer Yetsirà al segle ii (veg. p. 29). Així mateix, l’analogia del Llibre de la Creació amb els ensenyaments de Marc el Gnòstic (s. ii), de l’escola de Valentí, sembla evident: dividia les lletres de l’alfabet grec en tres classes i les considerava unes emanacions simbòliques dels poders dels tres elements superiors. D’altra banda, el testimoni del bisbe Ireneu de Lió (s. ii) certifica la importància que els gnòstics atorgaven al poder de les combinacions i permutacions de les lletres per a explicar la gènesi i la formació de la multiplicitat des de la unitat (Adversus haereses I, 16; veg. p. 29). De tot plegat, tal com ho subratlla el traductor, se’n desprèn que «l’autor de l’opuscle que ens ocupa no és sinó un jueu amb inclinacions místiques, que judaïtza conceptes utilitzats pels gnòstics i que ell adapta amb intencions especulatives i màgiques» (p. 32). Aquesta judaïtzació implica, entre d’altres factors, la insistència constant en la unitat de Déu i l’atribució de l’obra al patriarca Abraham, tal com es conclou al final del llibre («heus ací el llibre de les

160 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

lletres d’Abraham, el nostre patriarca, que duu per títol les Lleis de la Creació. Tot aquell que el contempli posseirà una saviesa il·limitada», p. 167-168). Quant a la data de redacció, actualment la majoria d’investigadors és del parer que el Llibre de la Creació va ser redactat entre els segles ii i iv: l’estil i les característiques de la llengua emprada (l’hebreu mixnaic), així com la influència dels corrents neopitagòrics i de les sectes gnòstiques, quant al tema de la mística de les lletres en l’antiguitat tardana, així ho deixen entreveure. El Llibre de la Creació, format per sis capítols, es pot dividir, segons la «Introducció», en quatre parts. En la primera s’introdueixen les «trenta-dues vies misterioses de saviesa» amb què Déu ha creat el món (cap. i, p. 13-16). Aquestes vies són les deu xifres o nombres primordials, les cèlebres sefirot i les vint-idues lletres de l’alefat hebreu. Aquestes xifres creades per Déu no són reals, ans abstractes o ideals, i representen l’Esperit de Déu, els tres elements principals de la natura (aigua, foc i aire) i les sis dimensions de l’espai, a partir del qual tot ha estat creat (per als cabalistes de l’edat mitjana, aquestes sefirot es convertiran en les deu emanacions de Déu, descrites i estructurades en l’anomenat Arbre de la Vida). En la segona part es presenten les lletres com a fonament de tota la creació, efectuada per la dinàmica del verb (cap. ii, p. 16-17). Tot seguit s’hi exposa com, a partir de la correcta combinatòria de les lletres de l’alefat, apareixen les dues-centes trenta-una portes, que són a l’origen de la gènesi del món: les vies, per tant, mitjançant les quals es duu a terme el procés de creació. A continuació, en la tercera part s’exposen els tres grups en què han estat dividides les consonants de l’alefat hebreu (cap. iii, iv i v; p. 17-19). Les consonants principals, àlef, mem i xin, representen els tres elements primordials (l’aire, l’aigua i el foc), a partir dels quals apareix la creació. Amb la permutació d’aquestes tres lletres principals es creen les tres seccions de l’univers, les tres estacions de l’any i les tres parts en què es divideix el cos humà. Les consonants dobles corresponen a set lletres (b, g, d, k, p, t i r), les consonants que fonèticament sonen oclusives o fricatives, en funció de si s’escriuen, o no, amb dagueix (l’excepció, emperò, recau en la reix). Amb la permutació d’aquestes lletres es creen els set planetes, els set cels, els set dies de la setmana i els set orificis del rostre. Finalment, les dotze lletres restants, les simples, són les encarregades de crear les activitats principals de l’ésser humà, així com les dotze constel·lacions del zodíac, els dotze mesos de l’any i els dotze òrgans rectes del cos humà, que fan possible la vida. La combinació d’aquestes lletres simples conté les arrels de totes les coses, així com de l’oposició entre el bé i el mal.

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 161

En la quarta part (cap. vi; p. 20) es recopila, de manera resumida, el que ha estat exposat anteriorment. L’aparició, per primera vegada, en aquest capítol del concepte de l’Arbre de la Vida permetrà posteriorment als cabalistes dibuixar la cèlebre estructura on es categoritzen i es jerarquitzen les sefirot, les lletres de l’alefat i les trenta-dues vies misterioses de saviesa responsables de la creació. El concepte principal que es desprèn del Llibre de la Creació és el d’harmonia mundi, segons el qual hi ha tres nivells d’existència: el còsmic, el temporal i el personal, i cada lletra o grup de lletres és a càrrec d’un aspecte de cadascun d’aquests tres nivells. Celebrem la publicació en català d’aquest llibre, fita cabdal del que segles més tard esdevindrà el corpus textual de la càbala jueva, i en recomanem vivament la lectura: amb aquesta acurada i precisa traducció, Manuel Forcano brinda al lector l’oportunitat d’endinsar-se, a través de la paraula, en la riquesa d’un món que esdevé màgic i obre una porta d’accés a la bellesa d’uns textos de contingut transcendent i enigmàtic, d’uns mots antics i remots que ens parlen d’una via nova per a entendre el món i la seva creació, mitjançant les lletres i la seva pronúncia: «A través de trenta-dues vies misterioses de saviesa, / el Senyor dels Exèrcits ha traçat el seu univers / de tres maneres: / amb l’escriptura, amb el nombre i amb el relat» (cap. i, p. 53). Eulàlia Vernet i Pons Universitat de Barcelona eulaliavernet@ub.edu

Dolors Bramon. Moros, jueus i cristians en terra catalana: Memòria del nostre passat. Lleida: Pagès, 2013. 150 p.; 24 cm. ISBN 978-84-9975-314-0. (Guimet; 176) Darrerament, sembla que la literatura de divulgació històrica viu temps d’esplet i atrau un públic ample i heterogeni; si més no, la quantitat de publicacions periòdiques d’aquesta índole que els quioscos exhibeixen també en dóna testimoni. Ja sabem que la quantitat no comporta pas la qualitat i, per això, cal remarcar d’entrada que l’obra que aquí ens ocupa presenta una síntesi molt útil i aclaridora sobre un tema força «oblidat» pels historiadors del nostre passat. En tot cas, quan es tracta de fer memòria de la presència històrica de moros i jueus frec a frec amb cristians en terra catalana, i en especial durant el període formatiu de l’actual Catalunya, la qüestió sol provocar controvèrsies sovint condicionades per la projecció en pretèrit de tota mena de fò-

162 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

bies i fílies personals; parlar-ne de manera enraonada i distesa és complicat. Heus ací, doncs, el primer valor que vull destacar d’aquest llibre: l’exposició dels fets i de llurs conseqüències amb un discurs serè i lliure de prejudicis, alhora que ben documentat, fruit de l’expertesa en la matèria de l’autora, Dolors Bramon, doctora en filosofia i lletres i en història medieval, professora a la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Bramon hi recull, així mateix, els avenços assolits fins ara en aquest camp d’estudis —tant des de la historiografia com des de la filologia— i especifica: «Em refereixo al que va succeir al llarg dels nou-cents anys de la nostra història en què o vàrem estar sota govern islàmic o part de la població catalana practicava l’islam» (p. 5). Aquest arc cronològic tan ample abasta del segle viii al segle xvii, és a dir, des d’abans que el territori català rebés aquest nom fins al temps en què els moriscos, als quals sí que podem anomenar «catalans» sense dir cap disbarat, foren desterrats per decret. L’obra s’estructura en set grans seccions temàtiques, emmarcades per un pròleg i un apèndix. El primer capítol —«Qüestió de noms» (p. 9-24)— forneix un repertori d’aclariments previs i de precisions terminològiques del tot necessàries a l’hora de fer referència als diferents aspectes de l’envitricollada qüestió i, al mateix temps, informa el lector sobre el posicionament de l’autora en relació amb la tradició historiogràfica existent. Abans d’endinsar-se en afers locals, però, ens situa en el context general de l’època amb un resum sobre el naixement i l’expansió de l’islam que em sembla convenient, sobretot les pàgines dedicades al «controvertit concepte de gihad» (p. 30-39), que mereixen una lectura molt atenta ateses les circumstàncies actuals. Voldria destacar també de manera especial el capítol titulat «La influència del nostre passat islàmic» (p. 89-114), que evidencia l’excel·lent tasca filològica de Dolors Bramon en l’estudi dels mots i de les expressions catalanes d’origen àrab i ens ofereix un recorregut molt alliçonador pels «camins de les paraules», en el transcurs del qual desfà no pas pocs malentesos. A l’últim, l’apèndix conté unes disquisicions molt interessants a l’entorn d’un hàbit encara vigent a casa nostra i del seu possible precedent en l’existència de musulmans i de jueus en el nostre passat. Es tracta de la pervivència del costum d’obsequiar amb un clatellot qui acaba de tallar-se els cabells tot dient-li: «estrena!». Seguint les explicacions de l’autora, efectivament, he recordat els calbots rebuts a l’escola durant la meva infantesa, quan m’hi presentava després que m’haguessin tallat els cabells i tot dient-me: «t’estreno!». Aclareixo que el meu poble d’origen és Torelló (Osona), a la Catalunya Vella, a la rodalia del qual hi ha les ruïnes d’un «castell dels moros» i on les figures dels dos gegants locals representen

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 163

un rei moro i una pubilla catalana el dia de les seves noces. Presentades a tall d’hipòtesi, aquestes reflexions finals són un bon colofó de l’obra i deixen prou clara quina és la memòria històrica que s’hi pretén recuperar. A hores d’ara, dins d’aquest context caracteritzat per la coexistència de «moros, jueus i cristians en terra catalana», el concepte de «Catalunya jueva» ha assolit una acceptació social prou gran, però encara resta molt camí per recórrer en el sentit d’acceptar que, segons rigoroses dades històriques i agradi o no agradi, també va existir una «Catalunya mora». «Mora»?, o hauríem de dir «sarraïna», «musulmana», «islàmica», «àrab», «berber», «amaziga», «andalusina» o «tagarina»? La resposta al com, al quan i al per què cal aplicar una o altra denominació es troba en el llibre, i avanço que tot plegat no té pas a veure, ni de bon tros, amb el que ara anomenem «correcció política del llenguatge». Des d’aquest punt de vista, algú pot haver fet escarafalls davant l’ús de l’apellatiu «moros», però cal que llegeixi les argumentacions de l’autora i pari esment al sentit històric del terme abans de fer-ne la crítica, perquè la bona intenció de «no ofendre», justament en aquest cas, contribueix a confondre les coses. Com sigui, l’ús d’una terminologia o altra mai no és buida d’ideologia i sempre pot ser esca de polèmica. En general, però, estic d’acord amb la línia dels suggeriments que fa Dolors Bramon, inclòs el de no substituir de forma sistemàtica el terme «berber» per la paraula «amazic», tal com es tendeix a fer recentment, ja que «amazic» no engloba pas tot el col·lectiu de pobles berberòfons nord-africans. Més enllà, propostes com ara la de distingir el concepte «islamització» —relacionat amb les expressions i les formes culturals— del de «muslimització» —relacionat amb la fe i les creences de les persones— em semblen d’allò més encertades. Així, doncs, resulta que molts dels jueus que visqueren a Alandalús foren islamitzats, en el sentit d’integrar-se a la cultura dominant de l’estat i d’utilitzar com a vehicle d’expressió culta la llengua àrab clàssica, però això no els convertí pas en musulmans, i la mateixa conclusió és vàlida per als cristians. Acabo d’emprar el terme Alandalús en comptes d’al-Àndalus per a referirme a l’estat islàmic que, durant segles, va ocupar part dels territoris de la península Ibèrica i de les illes adjacents. És una de les correccions que també proposa l’autora, ja que era així com els habitants d’Alandalús ho pronunciaven, amb accent agut i no pas esdrúixol, el qual reflecteix la pronunciació en àrab clàssic. Personalment, confesso que he tingut molts dubtes a l’hora d’adoptar tal grafia, pensant que no valia la pena d’advocar-hi en favor després del que ha costat que la majoria d’historiadors actuals utilitzi al-Àndalus reemplaçant expressions com ara «Espanya musulmana». Ara mateix, però,

164 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

penso que sí que cal fer un pas més endavant i avesar-nos a pronunciar i a escriure Alandalús, així com hom s’acostuma a dir Etiòpia i no pas Etiopía tot escoltant com els etíops pronuncien el nom del seu país. Si el terme Alandalús acaba imposant-se amb aquesta forma, també caldrà revisar la pronunciació i l’escriptura en català del derivat «andalusí», que s’hauria de canviar per «andalussí», amb essa sorda, tal com recomana Dolors Bramon, que mentrestant continua emprant el terme «andalusí» i a la qual només he d’objectar que, en alguna ocasió (com ara en la p. 54), utilitzi el plural «andalusís» en comptes d’«andalusins». L’afany de precisió en l’ús dels termes, així mateix, m’ha fet fixar en una incongruència existent pel que fa a l’ús de l’adjectiu «sirians» (p. 52), que, segons la definició del DIEC, cal reservar per a esmentar els ciutadans de l’actual República Àrab de Síria, constituïda l’any 1946, mentre que els naturals de l’antiga Síria s’haurien d’anomenar «siris», així com el text s’hi refereix anteriorment (p. 13). En conjunt, el més rellevant pel que fa al relat dels esdeveniments històrics és la incorporació de les notícies extretes de fonts àrabs referides al territori català i dels resultats que la recerca sobre la historiografia i la geografia andalusines ha produït en els últims anys, i a la qual l’autora ha contribuït significativament. Quant a les informacions que proporciona, he d’assenyalar només una discrepància per la meva part. A la p. 63, es refereix al matemàtic i filòsof jueu barceloní Abraham bar Hiyya «conegut també com Abraham Iudaeus Savasorda (mort després de 1145)» i diu «que visqué a Besiers i a Tolosa del Llenguadoc, on col·laborà amb Plató de Tívoli com a traductor d’obres (escrites en àrab i/o en hebreu) al llatí...». Segons les dades conegudes fins ara, és molt probable que la col·laboració entre Abraham bar Hiyya i Plató de Tívoli tingués lloc a Barcelona —on Plató s’instal·là vers l’any 1132— durant la dècada dels anys trenta del segle xii. A Tolosa de Llenguadoc, Bar Hiyya potser va col·laborar amb Rudolf de Bruges en la traducció d’un text científic àrab al llatí (1143), si s’accepta la identificació amb l’anomenat Magister Abraham que alguns creuen que va morir a Narbona el 1145, però les dades al voltant de la biografia de Bar Hiyya són força incertes. D’altra banda, també he trobat a faltar una data orientativa per al lector, així com es fa en la resta de casos, quan en el text se cita la crònica de l’historiador magribí Ibn Idhari (p. 35 i altres), que suposo que és la crònica coneguda com a Albayan, escrita vers 1312. Al costat de l’explicació dels successos, però, la crítica de llurs interpretacions ocupa també un espai substancial en el llibre; vegeu, per exemple, les seccions «Disbarats sobre l’entrada de musulmans a Hispània» (p. 45-48) o

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 165

«Matisant alguns tòpics» (p. 67-69). En aquesta darrera, es discuteix el mite encara vigent de l’«España de las tres culturas», creat en l’actual període democràtic de l’estat i que fomenta la idea que musulmans, jueus i cristians convisqueren en pau i harmonia, primer a Alandalús i després en els estats cristians del nord peninsular durant les primeres etapes d’eixamplament dels seus dominis, sobretot a la ciutat de Toledo, que, a aquest efecte, ja va ser convenientment requalificada de «capital de las tres culturas». Dolors Bramon desmenteix amb proves l’existència d’aital «paradís de convivència social» i explica encertadament la funcionalitat d’aquest mite contemporani. A banda de l’ús inapropiat del terme «Espanya» en el lema, afegeixo que això de parlar de «tres cultures» és igualment inapropiat, perquè confon cultura amb religió i pressuposa que a la Hispània medieval coexistiren tres cultures dominants, mentre que en realitat foren dues les promocionades pels respectius poders polítics i militars: la llatina i l’àrab. En aquest capítol de coses, potser caldria ressenyar igualment els darrers estirabots d’un determinat corrent ideològic espanyolista que, a la contra dels promotors de la ideologia de «las tres culturas», ara postula que la caracterització d’Alandalús, o fins i tot la pròpia existència d’Alandalús, ha sigut la invenció d’una colla d’intel·lectuals d’«esquerres» al servei d’un poder polític venut als més obscurs interessos del proselitisme islàmic. Entre els qui adoben el conreu d’idees semblants, hi ha també acadèmics i arabistes com Serafín Fanjul, autor d’obres amb títols significatius per a la causa: Al-Ándalus contra España (Siglo XXI, 2000) o La quimera de Al-Ándalus (Siglo XXI, 2005). Em fa l’efecte que no és gens difícil d’endevinar a quin tipus de projecte polític actual donen suport, i són els mateixos que aplaudeixen la publicació de llibres com ara el titulat Inexistente Al-Ándalus. De cómo los intelectuales reinventan el islam, obra de Rosa María Rodríguez Magda que rebé el premi internacional Jovellanos d’assaig (instituït per l’editorial Nobel d’Oviedo) l’any 2010. Tot plegat és representatiu d’allò que ja he dit des d’un principi sobre els obstacles als quals s’ha d’enfrontar aquell qui procuri encarar aquest tema amb ponderació; i, compte, no fem gaire safareig amb les picabaralles dels veïns, perquè a casa nostra encara hi ha poc sabó per a tanta roba. A banda del contingut, i tocant a qüestions de forma, voldria referir-me a com s’ha resolt en el llibre un altre tema també sovint sotmès a polèmica, tot i que més restringida a l’àmbit dels filòlegs: el de les transcripcions de mots àrabs i hebreus a caràcters de l’alfabet llatí. Per començar, en la nota 1 de la pàgina 9, Dolors Bramon adverteix: «Per raons editorials adapto les paraules de l’àrab al català prescindint de la seva transliteració científica.» Més endavant, però, en la

166 Tamid, 10 (2014), p. 147-167

Recensions

nota 1 de la pàgina 89, i al principi del capítol dedicat a tractar sobretot d’etimologies, indica: «Si bé, per raons editorials, no he transcrit en els altres capítols els termes àrabs i he adaptat al català la seva grafia, en aquest, que tractarà d’etimologies, en dono la transcripció segons les normes adoptades per la Gran Enciclopèdia Catalana.» Entenc les raons de l’autora en el moment de canviar el criteri del sistema de transcripcions en aquest cas concret, i qui hagi de menester una taula d’equivalències gràfiques dels fonemes corresponents sempre pot acudir a l’enciclopèdia citada, però no entenc gaire quines són les raons editorials que han impedit, en la resta de capítols, adaptar l’escriptura dels termes d’una manera més simple i menys confusa per al públic general. M’explico: no veig pas la necessitat d’addicionar accents circumflexos ni altres signes propis d’una transliteració científica en noms com ara Abû Bakr al-Turtûxî (p. 15), Ibn ‘Idhârî (p. 35 i 82) o al-‘Udhrî (p. 53), ni tampoc cal mantenir la lletra hac quan forma part d’un dígraf representatiu d’un fonema consonàntic àrab sense equivalència en català. Es podria escriure Abú Bakr al-Turtuxi, Ibn Idari o al-Udri, per exemple, més que més perquè el dígraf «dh» correspon a una consonant de l’àrab clàssic que en el feix dialectal andalusí es pronunciava com la nostra «d», així com ara es pronuncia actualment a les variants parlades a l’occident del món àrab. Grafies tals com dâru lharbi i dâru lislâmi (p. 18) resulten un xic embullades per als no iniciats i, tal vegada, es podrien haver adaptat així: dar alharb i dar alislam. D’altra banda, en el capítol en què s’opta per una transliteració científica dels termes, també he anotat algunes incoherències en escriure, per exemple, sànya, sàqya (p. 91), garbí (p. 92) o Abú Zayd (p. 107). Més important que aquestes menuderies, tanmateix, és tenir en compte la crítica que Dolors Bramon fa a la tasca d’alguns etimòlegs que s’han limitat a explicar els arabismes catalans a partir de l’àrab clàssic, car la majoria procedeixen del dialecte andalusí, observació amb la qual estic totalment d’acord. Continuant amb qüestions de caire formal, la introducció de les cites alcoràniques amb una doble numeració de les aleies —així com en la cita de la p. 31: «Alcorà 4, 94/92-95/93»— em sembla prescindible. Ara com ara, la numeració d’aleies present en l’edició de l’Alcorà anomenada «edició Fuad» (el Caire, 1923) ja ha esdevingut l’estàndard mundial, com és evident en consultar el text original o traduït a múltiples llengües via Internet o la traducció catalana de Míkel de Epalza (Barcelona, 2001). Per tant, i a benefici dels llecs en la matèria, ja no cal fer constar també la numeració introduïda en l’edició de l’orientalista alemany Gustav Flügel (Leipzig, 1834), que, de totes maneres, hom trobarà en consultar qualsevol de les reimpressions de la molt difosa traducció castellana de l’Alcorà de J. Vernet.

Recensions

Tamid, 10 (2014), p. 147-167 167

Al cap i a la fi, les meves objeccions a l’obra de Dolors Bramon són mínimes i, per damunt de tot, la considero molt profitosa per a l’objectiu que es proposa. Es tracta d’un llibre recomanable de totes totes, tant pel «què» com pel «com», ja que l’estil de l’autora és fluid i agradable. La divulgació històrica, contràriament al que alguns puguin pensar, no és un gènere fàcil ni menor i, precisament pel públic a qui va destinada, requereix molta responsabilitat per part de qui l’exerceix. Espero que l’autora ens continuï oferint més mostres del seu bon quefer en aquest sentit, ja que Moros, jueus i cristians en terra catalana contribueix a il·luminar no pas pocs aspectes foscos del nostre passat, el que ens ha configurat tal com som, habitants d’una «terra de pas» i hereus d’una barreja cultural que és a l’origen de la nostra idiosincràsia i de la riquesa de matisos de la nostra identitat. Marga Castells kamarg@hotmail.com

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 169-174 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Notícies bibliogràfiques

Elisabet Giralt. Antic Testament interlineal hebreu-català: Gènesi. Estudi introductori i revisió científica per Joan Ferrer. Barcelona: Institució Evangèlica de Catalunya; Girona: Universitat de Girona, 2012. 178 p.; 24 cm. ISBN 978-94-8458-403-2. (Bíblia Interlineal Catalana) Aquest volum continua el projecte iniciat per Pau Sais (†) i Samuel Sais i que va veure el primer fruit amb la publicació l’any 2010 del Nou Testament grec-català. En el cas d’aquest primer volum de l’Antic Testament, es presenta el text masorètic de la Bíblia hebrea vocalitzat i amb accents, amb la indicació de capítols i versets, i dividit en perícopes precedides del corresponent títol en català. Els ajuts per a l’estudiant del text són diversos i molt útils. En el cas de les formes verbals hebrees, a l’esquerra de la forma i en lletra volada s’indica la rel verbal quan aquesta no apareix completa i amb els tres radicals en el mateix ordre en la forma verbal del text (independentment que hi hagi consonants prefixades o sufixades). A continuació (a l’esquerra, seguint l’ordre de l’hebreu) s’indica, també en lletra volada, el tema verbal, excepte en el cas del qal, i el mode, excepte en el cas de l’infinitiu, l’indicatiu, el jussiu i el cohortatiu. Algunes notes a peu de pàgina —molt escasses— analitzen altres detalls del text hebreu, com l’existència de nun paragògica o el sentit d’alguna paraula. A sota de cada paraula hebrea s’indica la versió literal. En aquesta traducció, mots afegits per aclarir el sentit del text van escrits en cursiva. La disposició del text és clara i còmoda, i la tipografia, llegidora i correcta, excepte pel que fa a la posició de les vocals respecte de les consonants dàlet i

170 Tamid, 10 (2014), p. 169-174

Notícies bibliogràfiques

reix, ja que no queden alineades respecte al pal vertical de la consonant, com convindria, defecte que es troba en diverses fonts hebrees. És fàcil tapar la traducció al català de cada línia amb un regle, punt de llibre o paper mentre s’intenta traduir el text hebreu i, en un segon moment, destapar-lo per comprovar si s’ha traduït correctament i resoldre els dubtes que hagin pogut sorgir. La introducció, a més de presentar amb tot detall les característiques, que acabem de resumir, d’aquest text interlineal, orienta l’estudiant sobre les obres lexicogràfiques i gramaticals que el poden ajudar en la seva tasca de traductor. S’hi diu que el text és el de la Biblia Hebraica Stuttgartensia, 5a edició, però la vocalització del tetragrama mostra que això no és així (no coincideix amb la vocalització de cap de les edicions de la BHS, ni tan sols del manuscrit de Leningrad); convindria que en les edicions dels pròxims volums els autors aclarissin quina edició reprodueixen (suposem que és la Bíblia rabínica o Miqraˀot Gedolot de Vilna de 1893, a través de l’edició electrònica de la Judaic Classics Library, de Davka), encara que això no té gairebé importància per a la finalitat d’aquests textos d’ensinistrar el lector en la comprensió i traducció de text bíblic. D’altra banda, convindria corregir la indicació «Biblia Hebraica Stuttgartensia (Editio quinta emendata) (Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft 1977 i 1997)» (p. xi), que podria fer pensar que la 5a edició fou impresa el 1977 per primera vegada i posteriorment el 1997; en realitat, la del 1977 és la primera edició, i la del 1997, la cinquena. Ens sembla un volum fet amb molta cura i no hi hem sabut trobar errors significatius (de menors, només els de detall indicats més amunt) i ni tan sols se’ns acuden propostes per a millorar els pròxims volums que es puguin fer seguint el mateix mètode. El recomanem, doncs, ben convençuts, a tota persona que vulgui estudiar l’hebreu bíblic o repassar els seus coneixements de la matèria. Malgrat tots els ajuts electrònics de què podem disposar avui dia, cal reconèixer que un simple llibret imprès en paper com aquest, acompanyat d’una bona gramàtica i un bon diccionari, són instruments més que suficients per a adquirir un bon nivell d’hebreu bíblic; de fet, des del punt de vista pedagògic, els programes informàtics tenen el defecte que ens donen tota la feina feta i ens poden estalviar l’esforç, mentre que treballar amb el mètode que se’ns proposa en aquest volum ens obliga a fer l’esforç necessari que demana un aprenentatge eficient. Pere Casanellas Corpus Biblicum Catalanicum pere.casanellas@b-j.cat

Notícies bibliogràfiques

Tamid, 10 (2014), p. 169-174 171

Càntic dels càntics de Salomó. Edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer. Edició bilingüe. Barcelona: Fragmenta, 2013. 146 p.; 21 cm. ISBN 978-84-92416-73-8. (Sagrats i Clàssics; 8) El nucli d’aquest volum està constituït per una nova traducció del Càntic dels Càntics feta pel poeta i pintor Narcís Comadira a partir d’una versió literal de l’hebreu elaborada pel biblista Joan Ferrer. Acompanyen la versió catalana, situada en les pàgines imparelles, l’original hebreu, a les pàgines parelles, i vuit dibuixos de Narcís Comadira. Precedeixen la traducció una introducció de Narcís Comadira, com a traductor, i una altra de Joan Ferrer, com a biblista, i tanca el volum un breu comentari al text del Càntic («Assaig de lectura»), de Joan Ferrer. D’això se’n desprèn que el títol del volum no és gaire adequat: hi falta l’esment de parts importants de l’obra, és a dir, les dues introduccions i l’assaig final, i hi sobra la indicació sobre l’«edició» del text. De fet, ens sobta que a la pàgina 20 s’insisteixi en aquesta suposada edició: «El llibre del Càntic dels Càntics, que editem, traduïm i comentem en aquest volum […]». De fet, el text hebreu que es publica no és més que una còpia del text masorètic (no se’ns indica exactament quina versió: suposem que es tracta de la Bíblia rabínica o Miqraˀot Gedolot de Vilna de 1893, obtinguda de l’edició electrònica de la Judaic Classics Library o d’algun altre programa de l’empresa Davka) i no hi veiem cap element, com seria, per exemple, un aparat crític proposant-hi correccions, que justifiqui parlar de edició en sentit filològic.1 De fet, ni quan la traducció no es basa en el text masorètic (copiat a la pàgina esquerra) sinó en una proposta de correcció, el lector no n’és advertit: així passa, per exemple, en la traducció «per a les meves carícies» (7,10), que correspon al text corregit (al nostre entendre, encertadament) ‫לד ַֹדי‬,ְ mentre que la traducció del text masorètic ‫דוֹדי‬ ִ ‫ ְל‬és «per al meu estimat». Comadira ens explica en la seva breu introducció («Escriure’s el Càntic») el procés que ha seguit en la traducció i alguns dels problemes que se li han presentat i com els ha resolt. El traductor només té algunes nocions d’hebreu i, per tant, ha partit d’una traducció literal que li ha facilitat Ferrer. Ha consultat diverses traduccions, entre les quals tres de catalanes, però no, intencionadament, les de fra Luis de León, Jacint Verdaguer i Carles Riba, perquè no

1. De fet, no és el primer volum de la col·lecció «Sagrats i Clàssics» en què veiem que es fa un ús abusiu del mot edició; vegeu la nostra recensió del Llibre de la Creació, «edició i traducció de Manuel Forcano» (vol. 6 de la col·lecció), en Enrahonar. Quaderns de Filosoﬁa, 54 (2015), p. 154-155 i 157. N’hi ha versió en línia: <http://revistes.uab.cat/enrahonar/article/ view/v54-casanellas>.

172 Tamid, 10 (2014), p. 169-174

Notícies bibliogràfiques

volia que l’influïssin. Explica la seva interpretació del Càntic i d’acord amb això justifica algunes de les opcions de traducció que ha adoptat. Ferrer escriu una breu (13 pàgines) introducció clàssica al Càntic dels Càntics: sentit del títol, situació entre els altres llibres bíblics, autoria, contingut del llibre, estructura, interpretacions que se n’han fet, etc., amb una bibliografia final. La traducció, al nostre entendre, constitueix l’aportació més important del volumet (potser per això el títol s’ha oblidat d’esmentar les altres parts del llibre). No en podem fer una anàlisi detallada. Com a terme de comparació hem escollit la versió segurament més difosa actualment, la de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), i ens limitem a continuació a exposar alguns dels elements que ens han aparegut més destacats en fer aquesta comparació. El traductor qualifica la versió de la BCI d’«un pèl massa freda» (p. 7). Un dels elements que deuen contribuir a fer la que comentem menys freda és que Comadira ha convertit en divuit casos comparacions de l’original hebreu en metàfores impures (4,3×2.5.11.13×2; 6,5.6.7; 7,2.4.5.6.8.9×2.10; 8,10; la BCI també fa aquesta conversió, però només en onze casos: 4,2.3; 5,12.13×2; 6,6.7; 7,6.8.10; 8,10; quan en l’original hebreu hi ha metàfora, tant Comadira com la BCI les mantenen, només amb dues (5,11; 8,6) i una (7,5) excepció, respectivament). En el vocabulari, trobem especialment encertades algunes opcions de Comadira, com preciós -osa traduint l’hebreu ‫יָ ָפה‬/‫ יָ ֶפה‬en frases com «I que n’ets, de preciosa, amiga meva» (1,15; 4,1). O bé la traducció de ‫שׁוֹשׁנִּ ים‬ ַ com a metàfora dels llavis de la noia per «lliris vermells» i no simplement per «lliris», ja que aquest nom, sense cap afegit, s’associa normalment al lliri blanc. Ens sembla millor «La figuera madura les seves figues tendres» (2,13; Comadira) que «Despunta el fruit verd de la figuera» (BCI), o bé «Bresca que regalima són els teus llavis» (4,11; Comadira) que «Els teus llavis, esposa, destil·len nèctar» (BCI). I també millor «una copa perfecta» (7,3; Comadira), que «una copa rodona» (BCI: com si es contraposés a una copa quadrada!); «els safareigs d’Heixbon» (7,5; Comadira), que «els estanys d’Heixbon» (BCI). En alguns altres casos, pocs, ja no trobem les equivalències de lèxic tan encertades: així ‫‘ ִמ ְת ַר ֶפּ ֶקת‬recolzada’, traduït per «abraçada» (8,5), o ‫מוֹצ ֵאת‬ ְ ‫ְכּ‬ ‫‘ ָשׁלוֹם‬com aquella que troba la pau’, traduït per «la que guarda la pau» (8,10). Comadira té cura especial del ritme i el paral·lelisme, i això de vegades el porta —cosa que no sempre ens plau— a prendre’s certes llibertats enfront de l’original hebreu, com traduir ‫פּוּחים‬ ִ ‫‘ ַתּ‬pomes’ per «tortades de poma»: «Retorneu-me amb pastissets de panses, / restabliu-me amb tortades de poma» (2,5); afegir algun mot en la traducció (que escrivim a continuació en cursi-

Notícies bibliogràfiques

Tamid, 10 (2014), p. 169-174 173

va): «¡Bresca que regalima són els teus llavis, / germana meva, esposa meva!» (4,11); «Les teves dents / són un ramat d’ovelles esquilades» (6,6). També canvia de vegades el nombre dels substantius: «jardí» en lloc de «jardins» (4,15; 8,13), «poblet» en lloc de «poblets» (7,12). La BCI tradueix literalment «El meu estimat és blanc i rogenc, / es distingeix entre deu mil» (5,10) i Comadira en dóna la seva interpretació: «El meu amic és resplendent, ple de vigor, / sobresurt entre deu mil»; semblantment: «negres com el corb» (5,11; BCI), «més negres que els corbs» (Comadira); «un ramat de cabres / que baixen de Galaad» (6,5; BCI), «un ramat de cabres / que tresca per Galaad» (Comadira). En la descripció del cos de la noia de 7,2-7, que comença pels peus i va pujant, Comadira reordena el text, ens sembla que innecessàriament, i situa la descripció del cap (v. 6) abans de la dels ulls i el nas (v. 5). En 2,7; 3,5 i 8,4 creiem més adequada la traducció de la locució conjuntiva temporal hebrea ‫ ַﬠד ֶשׁ־‬per «fins que» que no pas per «si no»: «no deixondiu el meu amor, / si no en té ganes» (Comadira), «no desvetlleu l’amor, no el desperteu, / fins que ell mateix ho vulgui» (BCI; versió més literal també en la primera de les dues línies). En 7,9 la forma verbal ‫ וְ יִ ְהיוּ־נָ א‬és clarament jussiva, indica un desig o una ordre, i no sembla adequada la traducció per simple present de Comadira: «Són més sucoses que els raïms de vinya»; tampoc no ens hi agrada l’afegit de l’adjectiu sucoses; en aquest cas ens sembla millor la traducció, ben ajustada al text original, de la BCI: «Que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya». Des del punt de vista de la crítica textual, creiem que Comadira (assessorat en aquest cas per Ferrer), l’encerta (almenys aquesta és la proposta del Committee of the Hebrew Old Testament Text Project dirigit per Dominique Barthélemy) en mantenir el mot hebreu ‫‘ ַמ ְר ְכּבוֹת‬carros (de)’ (6,12), que tradueix, però, en singular: «ara el desig se m’endú / com en un carro de guerra» (6,12); la BCI aquí, en canvi, no sabem en què basa la seva estranya traducció: «m’has embriagat amb la teva dolçor, / filla de noble nissaga». Llàstima que, a continuació (en aquesta mateixa frase), Comadira vagi per camins estranys en traduir amb el mot «guerra» els termes hebreus ‫‘ ַﬠ ִמּי־נַ ִדיב‬Ammi-Nadib’ o bé ‘del meu noble parent’. En 7,10 el mot ‫דוֹדי‬ ִ ‫« ְל‬cap al meu estimat» en boca del noi no sembla tenir sentit; ens sembla millor la correcció simplement vocàlica (acceptada per Barthélemy i el seu comitè) ‫דוֹדי‬ ַ ‫« ְל‬per a les meves carícies» (Comadira), que la correcció del text consonàntic que implica la traducció de la BCI: ‫דוֹדיָך‬ ֶ ‫« ְל‬cap al teu estimat». En canvi, en 4,12 Barthélemy i el seu comitè proposen corregir (tenint en compte les versions antigues) ‫‘ גַּ ל‬ona’ en ‫גַּ ן‬

174 Tamid, 10 (2014), p. 169-174

Notícies bibliogràfiques

‘jardí’ i d’acord amb això caldria preferir la versió de la BCI: «Ets un jardí tancat, germana meva, esposa: / un jardí tancat, / una font segellada» a la de Comadira: «Ets un jardí tancat, germana meva, esposa meva, ets una deu tancada, una font segellada», que, a més, implica donar un nou sentit, no documentat, al mot hebreu en qüestió. Amb això ja hem entrat en el camp complicat d’alguns mots (de vegades apax legomena) i frases de traducció discutida. No té sentit entretenir-s’hi, però no ens sabem estar de donar la nostra opinió sobre alguns punts. Ens sembla millor, segons el context, la traducció de ‫ ַא ִפּ ְר יוֹן‬per «palanquí» (3,9; Comadira) que per «baldaquí» (BCI). La traducció de l’inici de 2,17 ens sembla en Comadira desencertada: «Quan s’alci l’oreig del vespre / i s’estenguin les ombres, / torna, amic meu»; el text no es refereix a l’hora del vespre, quan les ombres s’estenen, sinó a la matinada, quan fugen; literalment: «Fins que el dia respiri i les ombres fugin, torna…» En 8,9 el mot ‫ירה‬ ָ ‫ ִט‬sembla tenir-hi el sentit de ‘merlets’, millor que el de ‘torre’ que hi dóna Comadira: «Si fos una muralla, hi aixecaríem una torre de plata.» En 1,7 la traducció omet els mots ‫‘ ֶשׁ ָא ֲה ָבה נַ ְפ ִשׁי‬la qui el meu cor estima’, suposem que per descuit. En resum, creiem que des del punt de vista estilístic i literari es tracta d’una molt bona traducció, que cal tenir en compte, però que convindria ajustar-la més a l’original hebreu en alguns pocs llocs. L’«Assaig de lectura» final de Ferrer és molt útil per a copsar, en una lectura de poques pàgines, el sentit de les diferents seccions del Càntic. Ferrer hi afegeix referències subtils del text a altres passatges significatius del text bíblic, referències que no crec que fossin en la ment del creador del poema, encara que no hi ha dubte que sí que formen part de la interpretació que posteriorment la tradició ha fet del Càntic (per exemple, se’ns hi diu que el «vine» de l’inici de 7,12, adreçat per la noia al noi, remet al «vés-te’n» de Déu a Abraham en Gènesi 12,1). Pere Casanellas Corpus Biblicum Catalanicum pere.casanellas@b-j.cat

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 10 (2014), p. 175-180 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors1

1. Idiomes La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en castellà, francès, italià, occità o anglès.

2. Tramesa dels manuscrits Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/. Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta. En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor». Cal enviar, juntament amb el manuscrit dels articles, una carta de presentació que inclogui: a) títol del treball; b) nom complet de l’autor (o dels autors), afiliació institucional i adreça electrònica; c) declaració sobre l’adequació del treball presentat a la revista i descripció de les novetats que aporta, i d) si escau, agraïment a algun projecte o institució que hagi donat suport a l’article.

1. Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors.

176 Tamid, 10 (2014), p. 175-180

Instruccions resumides per als autors

El text d’aquesta carta es pot introduir en el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a» del pas 1 de la tramesa («Inici de la tramesa»). També es pot introduir com a fitxer addicional a l’article (pas 4 de la tramesa). El treball no pot haver estat publicat anteriorment i ha d’haver estat enviat únicament a la revista tamid per a la seva avaluació i publicació. En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verificació del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confirma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc. Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3. Estructura dels articles Els articles han de constar dels elements següents: a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors i població. b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau, que ajudin a la indexació de l’article. c) Una nota, que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de tots si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica. d) Introducció. e) Cos del treball, convenientment subdividit en apartats i, si convé, subapartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). f ) Agraïments i conclusions. g) Llista d’abreviatures, si escau. h) Bibliografia, amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bi-

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 10 (2014), p. 175-180 177

bliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: i) Número correlatiu de document, en negreta. ii) Datació i població, separades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per exemple: «1338, març, 3. Girona»). iii) Regest, en cursiva. iv) Dades de l’arxiu, coŀlecció documental, manuscrit, foli, etc. v) Eventualment, transcripció del document i aparat crític. La transcripció s’ha de fer segons els criteris comunament acceptats (podeu consultar-los al Comitè Editorial) i s’han d’especificar en nota a l’inici de l’apèndix o en el text de l’article. j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no; però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPG per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les iŀlustracions.

4. Recensions Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent: André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i, preferentment, en facin també una avaluació. Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5. Procés editorial El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin. Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i

178 Tamid, 10 (2014), p. 175-180

Instruccions resumides per als autors

l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista. Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, externs a l’entitat editora o del Consell Assessor, de manera confidencial i anònima (procediment cec). En cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador. La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics i científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com internacional. Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista. Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums.

6. Difusió Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid.

7. Sistemes d’indexació La revista està indexada en les bases de dades següents: a) Amb el text complet dels articles: — Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid — Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/ — RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 10 (2014), p. 175-180 179

— Dialnet (sumaris i enllaços al text complet): http://dialnet.unirioja.es/ revistas. b) Amb cada un dels articles indexats: — RAMBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://jnul.huji. ac.il/rambi — MLA – Modern Language Association Database: http://assets.cengage. com/gale/tlist/mla_bib.xls. c) Amb l’avaluació (amb la fitxa bibliogràfica completa o sense): — CARHUS Plus 2014: http://www10.gencat.cat/agaur_web/AppJava/ catala/a_info.jsp?contingut=carhus_2014 i https://boga.agaur.gencat.cat/agaur_ boga/AppJava/FlowControl. Grup D — MIAR, Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.es/que.php. ICDS 2015: 4,23 — CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas:http://epuc.cchs. csic.es/circ/. Nivell C — Latindex: http://www.latindex.unam.mx. Versió electrónica: 36 característiques complertes de 36; versió impresa: 31 característiques complertes de 33. d) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: — ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx — Uhlrich’s. Global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions. com/login — Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea — BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080 — Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm.

8. Normes d’estil Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista

180 Tamid, 10 (2014), p. 175-180

Instruccions resumides per als autors

Tamid», enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revistatamid/plantilles/). El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm. Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors Concretament, aquestes normes són: 1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf 2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf 3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics.pdf 4. «Noms dels ordres i tractats de la Misnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMisnaTalmud.pdf 5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

10 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

2014

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175

Institut d’Estudis Catalans Tamid 10_COBERTA.indd 1

23/12/2015 10:29:16